Articles a "Valors" by Xavier Serra

“Generem solucions”

Davant la casa de Darwin (Down House, al Kent,), 2007

Recull d’articles publicats a “Valors” Xavier Serra www.valors.org/valors-revista

Articles publicats a la revista “Valors” (mensual, 11 números a l’any) valors.org Vaig començar a publicar la columna “Generem solucions” l’octubre de 2015 Molts d’aquets textos breus, eminentment operatius, han sorgit de les converses amb els meus alumnes, amics, familiars.... A tots ells els estic molt i molt agraït! Xavier.

Per ordre cronològic invers                                

Qui n’és, de perfecte? ...................................... N. 161.................. Juliol 2018 Protegint la intel·ligència natural ...................... N. 160................... Juny 2018 Només fa cent anys? ....................................... N. 159................... Maig 2018 Complementaris, o no? .................................... N. 158................... Abril 2018 Contra els inquisidors anti-mòbils .................... N. 157.................. Març 2018 Es porten millor, els joves? .............................. N. 156................ Febrer 2018 El respecte és previ, oi? ................................... N. 155................ Gener 2018 Responsabilitat docent ..................................... N. 154.......... Desembre 2017 No me’n fas, de por.......................................... N. 153.......... Novembre 2017 Paraules i ordres .............................................. N. 152.............. Octubre 2017 Em dóna la gana? ............................................ N. 151........... Setembre 2017 Masculinitat en extinció? .................................. N. 150.................. Juliol 2017 Marx, sempre hi és? ........................................ N. 149................... Juny 2017 Jo sóc Europa .................................................. N. 148................... Maig 2017 La sexualitat, problematitzada? ....................... N. 147................... Abril 2017 Benefici sense aprofitar-se’n ............................ N. 146.................. Març 2017 Invertim el càstig .............................................. N. 145................ Febrer 2017 Sóc l’autor de la meva vida? ............................ N. 144................ Gener 2017 Guirigall sobre la participació ........................... N. 143............ Desembre 016 Els plans B són necessaris .............................. N. 142.......... Novembre 2106 De les paraules als fets .................................... N. 141.............. Octubre 2016 Ritme docent .................................................... N. 140........... Setembre 2016 Toxicitat ........................................................... N. 139.................. Juliol 2016 Necessària ....................................................... N. 138................... Juny 2016 Futurs............................................................... N. 137................... Maig 2016 Connectats ....................................................... N. 136................... Abril 2016 Enganxós ......................................................... N. 135.................. Març 2016 Llàgrimes ......................................................... N. 134................ Febrer 2016 Diversificar ....................................................... N. 133................ Gener 2016 Situem-nos ....................................................... N. 132.......... Desembre 2015 Clamoreig ........................................................ N. 131.......... Novembre 2015 Emparats ......................................................... N. 130.............. Octubre 2015

Valors

PASSANT REV Valors, n. 161 Juliol-Agost 2018

Generem solucions

Amb dorsal

Qui n’és, de perfecte?

Xina i úss blanqueig de tirans

Xavier Serra

No ha xocat vostè mai amb la realitat? Oi que cap de nosaltres és tan atractiu o interessant com potser ens pensàvem, ni tan eixerits, ni tan divertits? És el “principi de realitat”. Ara mateix tenim una nova addicció, que és el perfeccionisme patològic. Aquest és un tema de fons, no pas només cosa d’adolescents que temen decebre els pares o d’alguns alterats meticulosos i paranoics. És un afany de millorar sempre en tot i de ser el primer, de competir. No s’han preguntat si és aberrant confondre el màxim amb l’òptim? Ho difonia fa poc Hélène Bonhomme (C’est décidé, je suis fabuleuse, 2016), que volia estar disponible per al seu treball i també present amb la família, dir el que pensava sense ferir ningú i tenir un cos bonic sense resultar massa sexy. Ella conclou: “el perfeccionisme ens fa creure que serem acceptats, aprovats i fins i tot estimats en la mida en que serem perfectes”. Per això el seu llibre du un subtítol clar: Petita guia de la imperfecció feliç. Una cosa és la perfecció, l’excel·lència (arrelada en Aristòtil), i l’altra la “perfectibilitat” (concepte modern, sovint associat a la noció il·lustrada de progrés). Cal anar en compte: “la societat del perfeccionisme democratitzat és la mateixa de l’avaluació universal” (Lacroix, 2018), on es jutja els altres pel que fan, assoleixen o tenen i no pel són. Cal ser -i molt- simpàtic, brillant, maco, etc., però, d’on prové aquesta altra obsessió, superba? Segons alguns, potser malintencionats i influïts per l’àcid de Nietzsche, vindria dels cristians, que defensen l’ascensió fins a Déu, fins a l’Absolut, a una perfecció completa o santedat. És una acusació calumniosa: sabem bé que el cristianisme de debò no és allò inventat a la noveèta El codi Da Vinci”(2003), de Dan Brown. Aleshores, dues preguntes: a) cal plegar de voler millorar?; i, més greu, b) com s’ha gestionar la imperfecció on nadem cada dia? A la primera qüestió, i contra un perfeccionisme global inassolible, el que convé és millorar cada dia una mica en alguna cosa: un dia, en l’ordre en el treball; l’altre, en un

tracte més proactiu i empàtic amb algun parent; el següent, una dieta més saludable o no fer cap ús de bosses de plàstic. De fet, la bellesa de debò no està en tenir un cos sexy o una veu harmoniosa sinó en que algú se n’adoni que existim. La top model o el tenor més excel·lents, sense els altres, no són res. Fixem-nos més en què fem! El segon problema és més complex: un bon amic publica des de fa anys sobre la “gestió de l’imperfecte” (Fernández Aguado), un “model d’anàlisi” empresarial i organitzatiu reconeix que som realitats “en perspectiva”, no acabades. La solució deﬁnitiva és la humilitat, i també la

Manel Bosch

conﬁança (en un mateix i en els altres). Spinoza (s. XVII), el ﬁlòsof d’origen jueu, ja ho deia a la seva mítica Ètica: viure en l’alegria es adonar-se “que passem de menys perfecció a més”. No hem de ser-ne addictes, o sectaris, d’això, sinó perseverants, il·lusionats. Cal créixer, des de dins, i obtenir la beatitud que ens fa estar d’acord amb la realitat: més que guanyar (propi dels qui competeixen contra d’altres!), el que cal és “comprendre”, acceptar, amb alegria, “el que hi ha”. Els sona a estoic, oi? Se n’adonen els qui coneixen la doctrina de Zenó de Cítion (s. III aC), malauradament massa materialista per al meu gust. “Gestionar l’imperfecte” és, en realitat, l’únic que podem fer, perquè el perfecte no existeix. O és que es pensen que aquest article ho és, de perfecte? En absolut!

Davant d’una situació que tren que es creu just, qui s’hi oposa a no permetre normalitzar-ho del manual del resistent, és la ria del gat i el ratolí. Esgarrinx metre que l’enemic et faci ( Aquesta dialèctica s’ha resolt n des de la violència. Amb la fi d Freda el món semblava encam dar aquesta lògica, fins l’actua populismes. En aquest nou els dictadors hi tenen un terr N’hi ha prou amb envoltar-se cerimònies pomposes i repetir ment. Així, a força de reprodu bra, règims de dubtosa reputa forat a l’imaginari occidental c forts i creixents. Fixem-nos, p en els Jocs de Pequín (Xina). U vulneren els drets dels disside de les minories ètniques o m tals va ser bandera dels valors l’olimpisme. Les queixes van s la dictadura va sortir-ne refor el torn de Rússia, qui ha pres amb doble esforç. El país on el polítics queden per aclarir, e xuals són empresonats i les m ons opositores són escombrad bastó, aprofita els esdevenim tius per rentar la seva imatge anys, durant els Jocs Olímpi l’onada de queixes en defen bertat sexual van tacar l’esd Enguany, amb el mundial d dansa, les accions en aquest se les. Rússia i el seu líder, Vlad han aconseguit esdevenir cràcia sui generis cada cop me tada. L’esport juga el rol de x ningú, excepte el davanter eg med Salah (molest amb la util tica de la seva imatge per part sembla assabentar-se’n. El p dial es jugarà al Qatar, on el construeixen gratacels. Ja es de de l’imperi romà: Panem et circ

Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Manel Bosch és periodista

La bellesa de debò no està en tenir un cos ‘sexy’ o una veu harmoniosa sinó en que algú se n’adoni que existim

http://www.valors.org/la-corporeitat/

Valors, n. 160, juny 2018

Generem solucions

Protegint la intel·ligència natural Xavier Serra

A Batxillerat hem analitzat Ex machina (Garland, 2014), una pel·lícula sobre la “intelligència artificial forta”. Hi ha robots que poden realitzar reeixidament qualsevol tasca típica nostra? Una qüestió apassionant. Els humans som inteNigents. També els animals tenen certa inteNigència. I el més inteNigent, en el cas que hi sigui, és Deu. Altres, com el popular Arsuaga, el d’Atapuerca, relacionen inteNigència i el fet de menjar carn, una aportació energètica que va expansionar el cervell. Una suggestiva propaganda per als McDonald’s. No els cansaré amb hipòtesis. Si vostè ha llegit fins aquí, tots dos som inteNigents! Ara bé, ho som prou? Es poden fabricar inteNigències superiors “no humanes”? El concepte “intel·ligència artificial” (AI) va ser dissenyat el 1956 al Dartmouth Summer Research Project. El professor McCarthy proposà reflexionar sobre màquines pensadores, evitant conceptes com el d’“automatisme” o el de “cibernètica”. Mentre que l’AI anomenada “dèbil” – que no és cap tonteria - es limita a tasques específiques, tot i que sofisticadíssimes, de resolució de problemes o raonaments, l’AI “forta” s’associa amb la sensibilitat, la sapiència i fins i tot l’autoconsciència. L’AVA, d’Ex machina, és un producte d’aquests: expressa el rang sencer d’habilitats humanes. La intelligència humana és resolució, planificació, aprenentatge i comunicació en llenguatge natural. És autoconsciència. Percebre –per exemple, veure-hi– o l’habilitat d’actuació – com manipular objectes– en són punts clau. Philosohie Magazine hi dedicà un monogràfic: “Com salvar la inteNigència natural?”. Què ens queda d’exclusiu a les intelligències humanes, fora de l’abast d’una màquina? Uns citen la “prominència” (capacitat de reconèixer “la importància”, avaluant novetats), d’altres assenyalen la imaginació (crear dissenys o conceptes no programats) o bé l’autonomia. Certament, l’ordinador on ara escric només té una intel·ligència “parcial”, però no disposa ni de consciència ni de sentit comú.

Les màquines ens apallissen en exactitud, emmagatzematge, potència computacional però no en les habilitats essencials per a la supervivència: no extrapolen ni copsen situacions noves. Com descriu la paradoxa de Moravec (1980), això li resulta molt més fàcil a un nen petit. Els dispositius i sistemes tecnològics s’assemblen i baten als “humans adults” en els tests d’intel·ligència però –quina vergonya!– no disposen de les habilitats perceptives ni motrius d’un nadó d’un any. Paradoxal, oi? Minsky ho reblà: els humans guanyem sempre en allò complex que realitzem “de forma ﬂuida”.

Les màquines ens apallissen en exactitud, però no en les habilitats essencials per a la supervivència Hi ha al menys tres detalls quotidians que, per ara, ens salven: a) els “Captcha”, una prova inversa a la de Turing, per a reconèixer humans com a diferents dels ordinadors; b) la tesi de Penrose (La nova ment de l’emperador, 1989) esbatent que el nostre cervell no és un algorisme, i per tant no pot ser reproduït com una fórmula numèrica, som inimitables. Però, compte!, les màquines poden desenvolupar-se cap enrere. I si “anés creixent” per si mateixa, com hem fet cadascú de nosaltres, els humans?; i c) esperem que la teoria de les intel·ligències múltiples (Gardner, 1983) no estigui limitada a 8 o 9 sinó que –més enllà de la logicomatemàtica de les màquines– n’hi hagi moltes més, i “exclusives”. Potser l’espiritualitat o la religiositat, o el poder perdonar o acaronar? Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

http://www.valors.org/valors-revista/

Valors, n. 159 Maig 2018

Generem solucions

Només fa cent anys? Xavier Serra

La capacitat humana d’oblidar és ben curiosa. I valuosa! Ensenya la Psicologia que si recordéssim tot allò que rep, per exemple, la nostra memòria sensorial, rebentaríem: és impossible processar-ho i pensar-hi amb una mínima claredat. La hipermnèsia és una malaltia. Ens n’adonem quan un erudit ens bombardeja amb massa dades. D’altra banda, que la memòria faci fallida també és un problema: les diferents formes de l’amnèsia fan trontollar no només la pròpia identitat sinó la justícia en les opinions i decisions. Cal estar agraïts que la nostra memòria no sigui millor del que és (Diane Ackerman): la selecció d’allò que val la pena recordar és saludable, tot i l’oposició de psicoanalistes o certs psicòlegs clínics. Sovint s’oblida per causes “naturals”, d’higiene mental, però també hi pot haver trastorns de memòria per repressió (en dades pertorbadores o doloroses), falta de processament, lesions cerebrals, interferències entre experiències, etc. Hi ha coses que mai oblidem: en el meu cas, sempre recordaré la violència policial del passat 1-O. Altres cops s’altera la “sensació” de distància amb el passat: “...semblava que era ahir!”, diem algunes vegades. O aquell “... fa la tira d’anys!”, en expressió recollida al refranyer. La Gran Guerra, la més mortífera, cruel i absurda que s’hagi analitzat, es va aturar de fet amb l’armistici de Compiègne, l’11 de l’11 del 18, a les 11 del matí. Només fa cent anys, però potser força gent l’ha oblidada. Com va escriure Antoni Rovira i Virgili, a La guerra de les nacions (1914-25), la seva crònica coetània de la Primera Guerra Mundial, el que hi succeí fou “la tragèdia més gran que els homes hagin mai vist”. Força batxillers de tres Instituts gironins hi dediquen ara una Jornada acadèmica, a Salt: els puc assegurar que s’ho han pres seriosament, en un congrés admirable que du com a títol Valors democràtics, a cent anys de la Gran Guerra. És possible la pau? Com superar l’odi i el supremacisme? Què ens va passar, de debò? Més enllà de

http://www.valors.org/valors-revista/

la història, l’ètica, la literatura, la filosofia política... s’estudia “la humanitat”. Fa cent anys es va celebrar la pau, però es va “construir”? Poc després de milions de morts absurdes, ja des de 1918 es va engegar la Segona de les Guerres Mundials. La darrera? Com podem “generar solucions” en això?: a) és clau el paper del intellectuals: els uns i els altres van promoure l’odi mutu abans del 14 i durant el conflicte:; b) cal acabar amb l’imperialisme i el colonialisme, i reconèixer el valor de les nacions més que el dels Estats: “el problema de les nacionalitats ha de ser resolt abans que el problema obrer” (Rovira i Virgili); i c) PRIMERAGRANGUERRA

O es creix amb “virtuts” fortes i en “valors” autèntics, o els populismes frívols ens ensorraran millorem l’educació dels joves, que permeti desactivar les bajanades dels “poderosos”, ja siguin reis, banquers o militars. De fet, a l’ensenyament preuniversitari eduquem per a afavorir el creixement de nois i noies virtuosos, rics en humanitat i en sentit de la justícia i la solidaritat. Cal fer-los resistents tan a la insipidesa social dels superficials com al fanatisme neoliberal (benefici, economia) o polític (els “neofranquistes mentals”). O es creix amb “virtuts” personals fortes i en la comprensió dels “valors” plurals i autèntics, o els populismes mediàtics i frívols ens ensorraran. Idees clares i actituds solidàries i empàtiques: així potser tindrem sort! Penseu que ara - de la bogeria de la Gran Guerra - només en fa cent, d’anys. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, abril 2018, n. 158

Generem solucions

Complementaris, o no? Xavier Serra

El 8M ha estat molt impactant: milers de persones –sobretot dones, però també molts homes– van promoure, a més de 50 països, una vaga feminista i un intens moviment de manifestants per a celebrar el Dia Internacional de la Dona (fixat per Nacions Unides des del 1975). Tothom s’adona que les dones han d’ocupar tot l’espai que els pertoca, i que el seu discurs reivindicatiu domina les xarxes, l’àmbit públic, les tendències polítiques... Ara, i en bona part gràcies a l’esforç i patiments del moviment feminista, la dona és un subjecte de ple dret en el món occidental. Però, està resolt el problema? On aturar-se? Arribar a la igualtat en dignitat no sembla ser un punt final. No em refereixo a trencar el sostre de vidre, respectar la integritat, la bretxa de sou o altres reclamacions, sinó a la “teoria Queer”, una ideologia creixent que considera impossible avaluar l’orientació sexual de cadascú i que anu]a les categories sexuals naturals, fent-les esdevenir simples formes socialment variables de desenvolupar un o diversos rols de gènere. Segons ells, mai ens podríem qualificar amb conceptes universals com “homosexual”, “heterosexual”, “home” o “dona”, etc., doncs hi ha massa variacions culturals. Ara bé, no és pas exactament aquest el tema central que vull tractar avui aquí. La sexualitat és rellevant, tot i que no és un tema “únic”: entenc que la família, els problemes econòmics, la salut corporal o mental o el “grau d’autorealització”, com diria Maslow, estan per davant. Si aquí volem “Generar solucions”, primer cal assenyalar quin és el problema concret de referència: s’expressa bé en un brevíssim clip de vídeo produït per EduCAC.cat, el nou programa d’Educació en comunicació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya: una noia adolescent camina d’esquenes a la càmera i du una motxilla que es va omplint dels comentaris de to - implícitament o descaradament - masclista, que van sorgint. Moltes noies, potser, se’ls

senten dir en àmbit escolar. Al ﬁnal -perdonin-me que els reveli com acaba - la noia es gira i, ben seriosa, buida la motxilla de totes aquelles etiquetes. Ja mirem de ser formalment curosos, però com no ser masclistes, de fet?. Solucions: un ús adequat del llenguatge, el to dels comentaris, l’acceptació de la riquesa dels altres, l’empatia emocional, etc. Tractar amb persones, sexuades, però humanes, iguals. Certs temes són delicats: per exemple, (a) té algun sentit la “paritat artiﬁcialment provocada”? És racional donar uns avantatges o premi extres a una noia, o reservar-li una plaça laboral, només “pel RAWPIXEL

No és pas primer l’home, i només comparativament, la dona. Ni a l’inrevés. Som humans, nois o noies fet de ser noia”, en la competició de la vida, com es faria amb algú discapacitat o recentment acollit? O els els he de donar, els avantatges, a un noi, només perquè el seu cervell, cos, emocions o resultats acadèmics són senzillament “diferents”. No, oi? Convé un ús molt excepcional de l’ “acció aﬁrmativa” i de la “paritat legal”. I, si volem ediﬁcar un món millor, potser (b) cal afegir que, d’una banda, si bé la diversitat és una riquesa, la “complementarietat” n’és el seu tresor més sublim; i de l’altra, tots som humans!, i no hi existeix “el” model o paradigma únic (“noi” o “noia” com a “original”, del qual l’altre n’és la “divergència”). No és pas primer l’home, i nomes comparativament, la dona. Ni a l’inrevés. Som humans, nois o noies. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

http://www.valors.org/valors-revista/

Revista "Valors", n. 157 Març 2018

Generem solucions

Contra els inquisidors anti-mòbils Xavier Serra

No se’m facin ara els goody-goody (això vindria a ser els don perfecto en castellà, o uns repe9ents en català). Qui de vostès no s’ha sentit renyat perquè consultava alguna cosa al mòbil? A tots se’ns ha retret que, per atendre un input a la pantalla del telèfon inte9igent o de respondre certa trucada, som uns maleducats. Força d’aquest talibans que judiquen què cal de fer en cada moment esdevenen sovint els pitjors addictes a unes màquines que, avui dia, ja es comporten com un afegitó del nostre cos. Són una eina ergonòmica extraordinària que ens relaciona amb persones i dades de Nova Zelanda o de l’arxipèlag de la Terra del Foc, de manera immediata: quina potència! Aleshores apareixen els guardians de la “puresa” mental, els qui vetllen per béns superiors, universals. Declaren dogmàticament - i sé que vaig “contra corrent” - les noves fronteres de la “urbanitat”: ni toquis el mòbil, apunta-ho a un paper, mira’ls als ulls, aquí som wifi free, etc. Diuen que tota aquesta normativa és per al nostre bé: potser sí, o potser no? No fa gaire, Manfred Spitzer, psiquiatre i neurocientífic alemany, denunciava una “demència digital” i alertava que convertim els nens en zombis (una mena de morts vivent amb smartphone), que actuarien mecànicament, sense voluntat ni consciència. No ens passem? Sé que cal escoltar –i sobretot, mirar de comprendre– els altres; sé que les màquines venen després de les persones, i que les dades i informacions mai han d’anular la comunicabilitat i espiritualitat humanes. Però massa gent pontifica sobre què he de fer amb la meva vida i, sobretot, com fer-ho: jo estimo la personalització, el respecte per cadascú. Amb nens, o amb malalts o deficients, sí es pot exercir –fins i tot és un deure– cert “paternalisme” (J.S. Mill), però –pel que fa a l’ús d’eines digitals– no hi ha lleis universals. M’atreveixo a generar dues propostes avui: una, a) revisem la capacitat d’atenció, segons els nivells personals (hi ha perso-

nes més multitasca que altres); Herbert A. Simon, Nobel d’Economia, deia ja el 1971 que “en un món tan ric en informació, la mateixa abundància de continguts comporta una pobresa en allò que la recepció de dades consumeix: la nostra atenció com a destinataris (...). Això ens exigeix que la reco9oquem eﬁcientment enmig de l’aldarull de fonts comunicatives”. I la segona, b) ningú pot imposar què és o no lícit en la relacionabilitat, ni per a comunicar-se amb els déus ni amb un o molts altres humans. El món canvia: el pas de l’oralitat a l’escriptura –que fou un “invent”– o d’escoltar el qui llegia a tenir HANNES EDINGER

Prefereixo propostes creatives que no pas els “inquisidors de cantonada”, que només renyen un propi llibre –que Gutenberg sembla haver-nos “inventat”– també van produir revoltes conductuals. Prefereixo propostes creatives que no pas que em ratllin els “inquisidors de cantonada”, que només renyen: defenso els amics de la comunicació digital immediata mòbil. Potser no els cal ajuda terapèutica: i si els malalts fossin els que van de metge? Les llibreries i Amazon Books bullen d’aquests títols: Comunicación efímera, Superficiales, El filtro burbuja, La gran adicción, Educar en la realidad. Són reals. De debò aquest avenç tecnològic aniquila la ment? O només n’exigeix un bon ús? No ens facin pors. “I ara, què?”. Perdó, no els ho preguntava a vostès, sinó al meu Google Assistant. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 156, febrer 2018

Generem solucions

Es porten millor, els joves? Xavier Serra

A mitjan gener, The Economist se’ns ha despenjat amb un article que no ens pot deixar indiferents: “Els adolescents es comporten ara millor i són menys hedonistes” (10/1/18). Ja que és una revista que crea tendència i que s’ho sol pensar bé abans de deixar-la anar, m’hi he ﬁxat. Sembla positiu, però -en la meva opinió- queda a la superNcie. Es ﬁxa en si es droguen o beuen més o menys, com exerceixen la sexualitat i en temàtiques similars que qualifiquen com actituds “hedonístiques”. Volem ser massa positius, a vegades. Conec força gent que, per justificar que ara no anem tan malament, han estat entabanats per aquesta citació que Patty i Johnson (a Personality and Adjustment, 1953) li van encolomar a Sòcrates (s. V aC): “La joventut d’avui estima el luxe. És mal educada, menysprea l’autoritat, no respecta la gent gran, i xafardeja quan hauria de treballar. Els joves ja no es posen drets quan els grans entren. Contradiuen els pares (...), creuen les cames i tiranitzen als seus mestres”. Una estafa d’atribució però que ha tingut un llarg recorregut i que encara ara repeteixen força coachs, als quals sovint importa un rave la veracitat de les referències. El filòsof atenenc mai va escriure res -s’expressava només oralment- i el que en sabem ve principalment de Plató o de Xenofont o algú semblant. Una citació tan moderna semblava falsa, i ho és: imaginària. Es va escampar, en part, quan la va emprar en públic, als anys seixanta, un alcalde d’Amsterdam -potser havia llegit el llibre de Patty i Johnson-, i va ser recollit pel The New York Times (3/4/66). El que Plató esmenta a La República (Llibre IV, 425b) són certs detalls del jovent del seu temps: pensa ell que sobre això no cal legislar ni fer-la massa grossa. Fa que Sòcrates, un personatge clau del diàleg, denunciï certes mancances en la conducta juvenil: “que els més joves callin en presència dels ancians, que els cedeixin els llocs millors i restin ells drets; que tin-

http://www.valors.org/valors-revista/

guin cura dels seus pares, duguin el cabell ben tallat, i es presentin bé en la roba, el calçat i l’aspecte general del cos”. Podríem dir que són disfuncions d’intensitat només moderada, oi? A The Economist donen raons per justiﬁcar que els adolescents semblin ara millors que fa uns anys, que estiguin més centrats i assenyats: a) s’està refent la vida familiar, ja que els pares dediquen més estones als fills i així aquests -hi dialoguin o no- se’ls escolten; b) creix l’aproﬁtament en àmbits acadèmics i de formació; i c) la tecnologia permet arribar a més contactes i augmentar la relacionabilitat, encara

Cal reduir la facilitat amb què es manipula els joves: són massa vulnerables a modes i estils de vida que cal recordar un cert repunt de la solitud i aïllament, enmig de tanta comunicació digital. De la meva experiència educativa amb adolescents em permeto acceptar aquesta anàlisi, tot i afegint-hi tres aspectes, potser polèmics, a millorar urgentment en la conducta adolescent: a) cal reduir la facilitat amb que se’ls manipula: són massa vulnerables a modes i estils de vida comercials; b) s’han de deixar orientar, sense malfiar-se’n de família o dels docents; i c) necessiten saber comprometre’s -tot i la sensibilitat puntual que expressen davant el patiment o la injustícia-, ja que ara es regeixen per un subjectivisme massa “opcional” (no tancar cap porta), defugint implicacions a mig o llarg termini. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 155 Gener 2018

Generem solucions

El respecte és previ, oi? Xavier Serra

Algunes citacions –a wikiquote.org, brainyquote.com o altres– inspiren reflexions amb conseqüències. Jean-Jacques Rousseau sentencià: “sempre és més valuós el respecte que no pas l’admiració de les persones”. La lloança s’ha de guanyar, tot i que pugui ser poc merescuda o falsa, però, quina és la justiﬁcació del “respecte”? És correcte respectar més a un pobre que a un ric, a un graduat que a un analfabet, a un ciutadà lliure que a un engarjolat?, a una dona que a un home? Com ho hem de mesurar tot això? Hi ha un enorme malentès, que té abast moral i també psicològic: convé comprendre millor què és el respecte. Fa poc, una alumna, originària de Gàmbia i perfectament incorporada al sistema educatiu i social del nostre país, em reblava que “no he de respectar a un altre si aquest no em respecta a mi”. M’esbatia això, i adéu-siau. Vaig contracorrent: aquest criteri de comportament, àmpliament difós, assolit com una mena de corol·lari a la “regla d’or”, és una ensarronada paorosa contra la convivència i l’ètica. No em digueu - ja ho sé! - que els pares ho ensenyeu als ﬁlls, i que a la teleporqueria ho repeteixen tots els sabatasses que hi participen: s’equivoquen. A wikihow.com –on et diuen com sortir-se’n bé del que calgui–, després de clavar la llauna amb tòpics, proposen consells per a “fer que les persones et respectin”: tres mètodes que, aquí, només puc enumerar: 1r) ésser un líder; 2n) defensar-se un mateix; 3r) respectar els altres. Vaja “videotutorial” penós, de barriada! Em recorda el sistema d’un alumne entremaliat, poc eixerit però forcegut, que em confonia el ser respectat amb el fer-se respectar per por. Atonyinar els altres només genera lesions, no pas respecte. “Respecte” prové del llatí: indica “atenció” o “consideració”. No pertany a l’objecte sinó al subjecte que es relaciona amb algú o a alguna cosa, reconeixent-ne el seu valor. Certament hi ha les “formes del respecte”, que solen incloure també una certa reciprocitat (reconeixe-

ment mutu, etc.), però el seu fonament, és ben diferent, res a veure amb allò de “si tu sí, jo també”. El respecte comença pel reconeixement de la dignitat de cada individu. Entre els ﬁlòsofs n’és un clàssic Kant que formalitza allò que els cristians -i d’altres- ja sabíem per revelació: cal respectar tothom pel simple fet de ser persones o, dit d’una altra manera, per ser racionals i lliures. Hi ha alguna altra postura, com la innovadora “teoria del reconeixement recíproc”, esbossada per Axel Honneth, que incorpora una premissa antropològica: “l’home només és home entre CONSTANCE KOWALIK

La dignitat no la podem eliminar, perquè no som Déu: ni vostè, ni jo, ni el jutge, ni el polític... els homes” (Fichte), pel que cadascú depèn de la relació que tingui amb l’altre. Certament, no és fàcil reconèixer cap excellència en alguns – lladres, violents, inhumans...- però, renoi!, la tenen. La dignitat no la podem eliminar, perquè no som Déu: ni vostè, ni jo, ni el jutge aquell tan poderós, ni el polític o el policia, ni l’amo de la corporació més rica. Generem solucions?: a) donar o rebre respecte no depèn mai de diners, poder o nombre de soldats; b) cada ésser humà té -per si- una dignitat inalienable que, com a subjecte, s’expressa tractant-lo sempre amb respecte; c) hem de negociar culturalment (l’ús del “vostè”?, vestir així o aixà?) la manera concreta de viure’l. Ja ho va dir Tertumià (s. II-III): “Es deixa d’odiar quan es comença a respectar”. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 154 Desembre 2017

Generem solucions

Responsabilitat docent Xavier Serra

Els professionals de qualsevol àrea hem de tenir la competència adequada i oferir un servei de qualitat en allò que treballem. Quan prenem un autobús urbà, anem al servei administratiu que ens correspon o truquem al 112, tenim el convenciment que, ocupant-se d’aquestes tasques hi ha algú preparat i competent i, fins i tot, un especialista. El mateix s’aplica a l’ensenyament: moltes persones estan convençuts, i amb raó, que a l’aula dels seus fills, a les reunions d’avaluació, en el treball personal de recerca, programació i millora, hi ha uns grans professionals, i no uns xitxareGos. Tot i així, avui dia, sembla que qualsevol pot esbatre acusacions contra un o més docents: que si no li agrada com imparteix la matèria aquell professor, que si suspèn massa, que si li té mania al meu fill o filla, etc. No diguem ja si xiuxiuegen que s’ha aprovat algú per decisió de la Direcció del centre o de la Inspecció. Però ara em refereixo a una nova modalitat, la cacera de bruixes que, promoguda potser des d’algun Ministeri estatal o per interessos de desballestament social, permet acusacions que es trameten judicialment en forma d’investigació. Per exemple, per presumptes adoctrinaments ideològics. Cal tenir en compte que, “allò que està malament”, “està malament”!; però que acusacions orquestrades només interessades per “fer mal” - a l’honor d’algú o a la veritat i a la llibertat de càtedra dels docents- són vergonyoses, i haurien de tenir conseqüències. Que un jutge t’investigui, tot i fent bé la teva feina, és massa greu. Ah! I no s’hi val a dir que...: defensi’s vostè d’aquests “fangs” que li llencem. El control ideològic de l’educació no té sentit. És més, atempta contra la capacitat i la confiança que tenim en les persones a qui els confiem aquesta tasca. No m’estranya gens que sigui propi de sistemes socials autocràtics, sempre ho ha estat. A més, tenim un codi deontològic (des del 1992): permet aturar conductes il·lícites -en continguts o en la forma-, però es resol en àmbit acadèmic, no

en un jutjat o amb detencions policials. Que quedi clar que no em refereixo -en els centres- de la licitud de disposar d’un estil o ideari propi o de l’anomenat “projecte educatiu”; parlo estrictament del “control ideològic” del professional. Estarem d’acord en què, en la formació ètica del joves, cal parlar de drets humans i civils, de respecte a l’autoritat, de dret a la dissensió política, de defugir la violència i la discriminació, de la imparcialitat judicial, etc. A Catalunya s’estan donant ara situacions típiques del «maccarthisme» més retrògrad, que s’expressen en l’acusaGERD ALTMANN

Em fastigueja que algú atempti contra l’honor del professorat, mogut només per venjances personals ció escandalosa i sobtada contra certs docents, motivada per interessos polítics circumstancials. Tinc molt clar el paper de les famílies en el sistema educatiu: és ben rellevant. I també el codi ètic que abans he esmentat, però em fastigueja que algú atempti contra l’honor del professorat, mogut només per venjances personals. Ningú – sigui ciutadà o ministre - pot ser incendiari, i menys amb els qui li fan la feina a primera línia. Ah! I quines són les solucions que proposo avui? Mireu, només dues: a) reﬁeu-vos dels docents, coneixeu-los, collaboreu-hi; i b) abans de tirar una pedra, examinem de què parlem. Tampoc en educació, la violència – ni nsica ni moral - és mai la solució. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 153 (novembre 2017)

Generem solucions

No me’n fas, de por Xavier Serra

En una citació coneguda, llegeixo; “no hi ha res del que tingui tanta por com de la por” (Michel de Montaigne). El món dels sentiments és molt apassionant. Deuen haver vist o hauran sentit parlar de la pellícula Del revés (el títol original en anglès és Inside Out, 2015), una comèdia animada en 3D, produïda per Pixar i distribuïda per Walt Disney. La van estrenar al 68è Festival de Cinema de Cannes, i poc després, al juny 2015, al Festival de Cinema de Los Angeles. No em vull fixar ara en la història ni tampoc en el seu rerefons, basats en l’experiència del seu director, Pete Docter, en adonar-se’n dels canvis en la personalitat de la seva filla. Cada cop som més conscients –pels avenços en neuropsicologia– que les emocions humanes es reﬂecteixen en les relacions interpersonals. A les classes de Psicologia de Segon de Batxillerat, dedico una unitat curricular a les emocions. Segons força acadèmics, com el controvertit Dylan Evans, les emocions bàsiques són sis: l’alegria, la tristesa, la por, el fàstic, la ira i la sorpresa. Aquesta darrera no va ser inclosa a la pe_ícula de Pixar perquè és “massa curta” per a un guió, de seguida deixa pas a alguna de les altres cinc. Les emocions són experiències internes involuntàries de tal intensitat que es manifesten corporalment (amb suor, a les pupil·les, tremolant o plorant, etc.). La sorpresa serveix per poc més que per orientar l’atenció. Les altres emocions són més sòlides: l’alegria ens fa sentir positius i optimistes; el fàstic ens protegeix del que sembla que no ens convé; la ira permet defensar amb energia els nostres límits i persones benvolgudes; la tristesa, que sovint voldríem marginar, esdevé clau per al creixement personal, ens fa meditar i sovint també tanca etapes vitals (dol, fallida,...). En aquest article, però, m’interessa parlar especialment d’aquella emoció colorada de morat a la pe_ícula: la por. Té

una funció protectora, alertant de perills (no tocar un endoll ni acostar-nos massa a un gos, etc.), però també pot manifestar-se en malsons. Si creix massa es converteix en terror, i aleshores pot fer-nos perdre el control: la por alerta, però, l’esfereïment paralitza l’acció i el pensament. L’1 d’octubre uns policies van aterrir de manera inhumana molta gent a Catalunya: una acció vergonyosa i inoblidable. Com gestionar-ho, especialment en el cas de infants i joves, que viuen emocions més pures, menys elaborades? La por intensa queda, deixa marca! Tots recordem certes amenaces dels pares (“seràs un DISNEY-PIXAR

La por si creix massa es converteix en terror, i aleshores pot fer-nos perdre el control fracassat!”) o d’amics (“mai més ningú et voldrà!”). O els atonyinaments de l’1-O. Això, no s’oblida. Apunto solucions sobre com gestionar l’impacte que patim per la por i l’esparverament: a) sabem que ser coratjós no vol dir no sentir mai pànic: la valentia l’inclou!; b) amb la raó podem distingir entre pors lògiques i pors irracionals (compte amb aquestes!); i c) si l’angoixa davant un possible mal ens tenalla, se’ns està pispant la llibertat: “qui viu atemorit, mai no serà lliure” (Horaci). Els màrtirs i els herois no s’aturen mai per por, i ja ho deia Hesse: “quan tems algú és perquè li has concedit poder sobre tu”. Per tant, cal seguir la consciència, amb coratge. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 152 (octubre 2017)

Generem solucions

Paraules i ordres Xavier Serra

Per què hi ha persones que, per convèncer a algú, han de cridar? Pensen tenir així més poder? El poder és la facultat de manar i ser obeït; i si ho apliquem a l’àmbit públic –no a les relacions interpersonals o privades– designa la força de l’Estat, especialment en la dimensió coactiva o - com sintetitza Max Weber –en “el monopoli de la violència”. En general –amb el permís de Maquiavel–, preferim que el govern es basi en l’autoritat. Poder o autoritat: és un dilema? Quan vaig començar a donar classes vaig rebre un bon consell: davant situacions complexes, en les quals cal l’obediència voluntària d’alumnes rebels convé emprar, primer, una mirada; després, un gest; si cal, passar a una paraula, sempre abans que un crit i..., només si era una situació de perill per a altres, un càstig proporcionat, no irreversible i amb un objectiu determinat. L’autoritat d’un docent mai es basa en un poder coactiu que també té - sinó en les seves qualitats de governant. Això massa sovint manca en qui disposa de forces militars, jurídiques o polítiques, obsessionat amb rebre una obediència que té quelcom d’imbècil, i que no és humana sinó mecànica. Si ens fan cas els subordinats com a resultat de la por, o del profit obtingut, el vincle durarà poc; el respecte ha de fonamentar-se en l’expertesa, la bonhomia i el prestigi reconeguts. La potestas es té pel càrrec o situació; en canvi, l’auctoritas es guanya. O es perd. Si uses la violència, l’amenaça, el terror... la perds. Weber –com tothom sap– distingia entre l’autoritat tradicional, que s’accepta per hàbit (com la monarquia o els càrrecs hereditaris); la carismàtica, que suposa el seguiment “lliure” d’un líder; i, finalment, la racional, basada en el concepte de legitimitat i, sempre que es pugui, de legalitat. L’autoritarisme, un poder sense legitimitat, en seria la inflamació malaltissa. Llegeixo amb gust el mensual Philosophie Magazine, que a setembre ha analitzat en què es fonamenta “l’autoritat”. Esmenta

un munt de respostes: Plató, que la identifica amb el saber i la veritat (caldria que el governant fos filòsof); Filmer, el reaccionari que justifica el paternalisme i l’origen diví de la monarquia; Hobbes, partidari de la submissió voluntària a una autoritat absoluta, en el seu Leviathan; o Diderot, que l’associa a una certa retòrica de qualitat. També s’hi estudien dos alemanys: Weber - el teòric del carisma de qui arrossega a d’altres - i Habermas. Aquest darrer em fa el pes: pretén que els ciutadans reconeguem l’autoritat d’una idea, fruit d’un debat sotmès a unes regles precises. Interessant i, a la vegada, inestable, oi? MIGUEL Á. PADRIÑÁN

Apreneu ciutadania i confieu en els líders bons, que de nous dictadors ja n’estem embafats Anem per solucions: per manar bé cal donar ordres, i establir protocols, que mai es fonamentin en la mentida (Plató o Weber ho aprovarien), però que –sent al segle XXI, amb els mitjans tècnics de què disposem– superin el paternalisme de Filmer i l’eventual populisme de Diderot (un cas n’és l’Orbán, a Hongria). Identifico la transparència i la sinceritat com les qualitats que admiro en qui mana, perquè així no es guien pel domini sinó pel servei. A alguns d’aquests homes i dones bons me’ls han calumniat, menyspreat o se’ls ha aplicat l’ostracisme social, però són “líders” davant meu. Nois i noies: apreneu ciutadania, sisplau, i confieu en les qualitats del líder bo, que de nous dictadors –de fets o de paraules– ja n’estem embafats. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Revista Valors N. 151, setembre 2017

Generem solucions

Em dona la gana? Xavier Serra

Qui diria que és més lliure: un fumador addicte o bé una persona molt panxacontenta? Què considera més rellevant: les llibertats públiques –d’expressió, polítiques...– o l’autodomini de la pròpia vida? Es pot ser feliç sense llibertat? S’és responsable d’alguna cosa que no s’ha decidit? Totes aquestes qüestions, i d’altres que vostè podria descriure, tenen a veure amb una de les notes més definitòries de l’ésser humà: el fet que gaudim d’un do, el de la llibertat. No el tenen les mascotes, ni les màquines, ni... anava a dir els “fanàtics”, però aquests –si són humans, i ho són! – deuen ser recuperables. Quan un alumne em diu que no fa quelcom perquè “no li dona la gana” (estudiar, o demanar perdó, o el que sigui), d’entrada em quedo una mica desanimat: raono –dins meu– com si la proposta amable d’un bé hagués fet fallida. Però, en el fons, és genial: és lliure! Cap animal o cap màquina m’ho haurien dit, això; és un “signe de llibertat”. Se sol dir que la llibertat és la capacitat d’escollir: expressa el no estar sotmès a un subjecte diferent d’un mateix. Això que ens permet fer quelcom o no, i ens mostra com a lliures, però també responsables dels nostres actes. Per això, a l’alumne entremaliat que em diu que “no li dona la gana” li recordo que aquesta actitud –tan pròpia de les peVícules i de les realitats vitals dels adolescents– no li treu pas la responsabilitat. Però em temo que aquesta part no l’assimilen fàcilment: només quan l’espifien de debò. Se n’ha parlat molt de llibertat: des dels clàssics fins als existencialistes del segle XX, i en contextos no només religiosos o polítics, sinó també psicològics i antropològics. Estimem la llibertat, encara que –a vegades– ens faci patir, o permeti la realització d’accions dolentes. És rellevant distingir diferents nivells de llibertats, que resumiria en tres: a) la llibertat psicològica (la tenen les persones no estan sotmeses a una addicció o minusvàlua –especialment psíquica– que els impedeixi ser amos d’ells mateixos); b) la llibertat política (s’expressa en no patir coerció en les nostres accions externes: presó, repres-

sió, amenaça o pors objectives); i c) la llibertat metafísica (que, a vegades, alguns anomenen, “llibertat moral”), en el sentit que no estem sotmesos a res ni a ningú. Descarto la tercera, que només pretenen els qui volen ser déus; les altres dues les veig necessàries per a comportar-nos com humans. No podem pas fer-ho tot, però allò que desitgem o projectem endegar ha de ser “perquè ens dona la gana”. Prèviament, pares o mestres o herois o amics o Déu (en el supòsit de la seva existència), ens hauran orientat potser sobre els perquès de cada decisió. Mai esclaus, sempre lliures, sempre responsables. No els citaré autors, avui. Però sí, ﬁdel al RYAN MCGUIRE

A l’alumne entremaliat li recordo que aquesta actitud no li treu pas la responsabilitat títol de la secció, les solucions que voldria generar. En concret tres: a) pares, tutors i mestres: eduquem els ﬁlls i alumnes en la llibertat, no en el “caprici egoista”: que pensin per què trien fer cada cosa; b) polítics: permeteu la lliure expressió –pacíﬁca i respectuosa– de la voluntat dels ciutadans formats, que –si es té cura de l’educació cívica– seran majories assenyades; c) jutges: exigiu responsabilitats –d’acord amb les bones ordenacions que prevegin els legisladors– a les persones que han actuat lliurament, i no us deixeu manipular, corrompre o instrumentalitzar. I tot, perquè “us dona la gana”. Qui és més lliure?, preguntava al principi. El que escull allò millor, perquè “li dona la gana”. No s’és feliç sense llibertat, i potser tampoc triant els mals camins. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 150 Estiu 2017

Generem solucions

Masculinitat, en extinció? Xavier Serra

Des de març del 2016, The Economist publica un suplement bimestral: 1843. Aquest nom, vinculat a l’any de fundació de la revista, ha substituït la capçalera prèvia Intelligent Life, malgrat segueix analitzant estils de vida, cultura i tendències. Tots els temes són atractius, i aquest mes en proposen un d’inajornable. Freqüentment distingim bé certes actituds masclistes o misògines: som sensibles a tot allò vinculat a reivindicacions feministes, a la ideologia de gènere, a la violència sexual. Però a vegades se’ns escapen, potser, alguns detalls. Aquí –ja ho sabem– aspiro a “generar solucions”. Ara bé, quin és el problema? La revista britànica publica La trampa de l’home, una investigació de l’Emily Bobrow. S’hi recullen afirmacions com: “A la societat on visc, com a professional a Nova York, penso que és més fàcil ser una dona que ser un home”, afirma Nathan, un advocat d’èxit; o, més avall i en relació al predomini d’incentius per a què les dones actuïn de manera masculina, que no pas per a que els homes adoptin actituds associades a allò femení, recull altres testimonis: que un home deixi la seva feina per dedicar-se a la família o a la casa “es considera una crisi vergonyosa”, una degradació, perquè encara “les dones són menys que els homes” (Barbara Risman, Universitat d’Illinois). El resultat és que –per diferents raons– les dones ho tenen millor per canviar, per triar a què dedicar-se. El tema que sorgeix és: la masculinitat.En què consisteix? Està en vies d’extinció? És obvi que no té res a veure amb ser brètol, violent o brut. Ser fastigós només caracteritza els mascles als vídeos penosos de Youtube. La feminitat té opcions: optar per dedicar-se a la llar, a cuidar els fills... La masculinitat, no. A aquesta se li solen associar notes com el coratge o la força, la independència o l’assertivitat. Entre les femenines se citen la tendresa o la compassió. En podríem parlar hores d’això: els llibres i sèries en van plens, i a l’escola es constata cada dia. Defujo debatre aquí qüestions d’ideologia de gènere. Alguns destaquen la “precarietat de

la masculinitat” pel fet que no seria un tarannà innat sinó totalment adquirit. Penso també que hi ha una educació rígida i intolerant qui hi té a veure: els nens suporten –a força cultures– dolorosos rituals d’iniciació per esdevenir homes; i encara és freqüent riure’s d’algú dient-li que “no és prou home”. L’article de la Bobrow evidencia que –en un món canviant– les dones estan més ben ubicades: saben quins papers poden desenvolupar i opten a tot. Els homes estem en crisi. La complementarietat home-dona, masculí-femení, té sentit. El gènere és present en multitud TOOKAPIC

Les dones estan més ben ubicades: opten a tot. Els homes estem en crisi de detalls, sorgeix cada moment. Cal ara ajudar els homes a trobar el seu lloc. Les ideologies no ajuden: la crítica de que tot això de masculí-femení és cultural i, per tant, ho maneguem com volem, i té un taló d’Aquines: la mateixa “teoria de gènere” de l’anunació de la diferència... és absolutament cultural ella mateixa, un invent. Dues propostes operatives: a) sol funcionar bé una adequada complementarietat familiar i la diversiﬁcació funcional a la llar familiar; i b) els homes, amb el desenvolupament harmoniós de la masculinitat, necessitem també “solidaritat i empatia”. Aquí no hi ha cap guerra de sexes, ni de gèneres, sinó la necessitat d’un eﬁcaç i vital desenvolupament personal de cadascú. I, com sempre, hem de començar a casa i a l’escola. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 149 (juny 2017)

Generem solucions

Marx, sempre hi és? Xavier Serra

No és senzill triar un sol camí per a judicar la societat: ni en la seva moralitat general ni en la seva eficàcia organitzativa. Què és millor? Les dretes, les esquerres, les posicions radicals o les passives... ? Hi ha força opcions. No em remunto als clàssics grecs o a èpoques medievals, i ni tan sols als moderns (Maquiavel, More, Bacon o Locke). Venim més cap aquí: s’ho han proposat teòrics del liberalisme econòmic, com Adam Smith o David Ricardo, i després sociòlegs com Comte o Marx, entre d’altres. Aquest juny tenim els batxillers immersos en la Selectivitat, i allà es troben amb John S. Mill que, en un text típic – que ha sortit a algun examen –, escriu: “per bé que la societat no es basi en un contracte (...), tots els qui reben la protecció de la societat li deuen quelcom en retorn del benefici rebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en l’obligació d’observar una certa línia de conducta”. Després, ell –liberal com és– ho limita a no fer gaire mal i a “suportar cadascú la càrrega que li pertoqui”. L’anàlisi marxista va ser més agressiu: Marx –vinculat al determinisme històric hegelià– no admet que es modifiqui el sentit de la història. Els pobres ho serem cada cop més, i l’escletxa amb els posseïdors de la riquesa es va eixamplant. Hauria d’arribar –amb la revolta– una nova societat, on a ningú li fos pres el fruit del seu esforç, sent res propietat d’un de sol sinó més aviat de tots. En les idees, Marx sembla estar encara de moda: el laborista John McDonnell ha insistit ara, a Anglaterra, que podem aprendre de la lectura d’El Capital. Tot i que el marxisme no funciona, podria haver-la encertat en l’anàlisi d’algunes tendències? La concentració de guanys en mans de pocs, el domini de les finances especulatives sobre el treball humà o la creixent dependència inestable dels treballadors respecte al sistema? El marxisme presenta una concepció antropològica insuficient: cada humà no és més que un productor, un simple feix de

relacions laborals, i poca cosa més. L’esforç del nostre treball ens hauria de proporcionar uns beneficis dels quals en som injustament expropiats –alienats!– per capitalistes i propietaris. Eliminant els explotadors s’hauria d’accelerar la utopia que... no funciona! Comunisme és misèria, elits del partit i una trista passivitat vegetativa. El capitalisme sembla afavorir arreu els avenços tecnològics, industrials i productius, però sovint se li escapen les persones. M’agrada rellegir paràgrafs d’un document poc conegut, el Compendi de la Doctrina Social de l’Església (Claret, 2005), que s’expressa de manera clara i positiva: “els mercats WIKIPEDIA

El capitalisme afavoreix els avenços tecnològics i productius, però se li escapen les persones financers no són certament una novetat de la nostra època i (...) l’experiència històrica demostra que, sense uns sistemes financers adequats, no hi hauria hagut creixement econòmic”, però “correm el risc de seguir una lògica cada vegada més autorreferencial, sense cap connexió amb la base real de l’economia”. Potser ni sabem ni podem aturar-ho, i acceptem que un sistema lliure és millor que l’estatalització paramarxista del treball i l’emprenedoria. Ara bé, suggereixo demanar als nostres representants electes que: a) prioritzin les persones; b) limitin la fractura econòmica, l’enriquiment incontrolat de corporacions i super-rics; i c) eduquem en una economia eficient, de mida humana, mai centrada en l’especulació instrumental. Jo crec que caldria! Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 148. Maig 2017

Generem solucions

Jo sóc Europa Xavier Serra

Sembla que el Regne Unit abandona el vaixell de la Unió europea. La considero una mala decisió tot i que entenc que, si un 52-53 per cent de la població britànica vol sortir de la Unió, la primera ministra May ho hagi d’executar. La llibertat té riscos, que hem d’assumir. És cert que només un 44 per cent dels d’Irlanda del Nord va votar anar-se’n i, a Escòcia, un minso 38 per cent. No sé com es podrà resoldre aquesta seriosa discrepància nacional. A aquests llocs, la majoria es volien quedar. Però els números són el que són. Però, de què estem parlant quan votem sobre Europa? És una qüestió d’interessos d’Estat? De càlculs econòmics, de poblacions que es belluguen, de despesa funcionarial, de reglaments i tribunals supranacionals? Certament, per a algunes persones, la Unió Europea és ben poc: una facilitat per a circular, una moneda operativa i – potser– alguna anècdota (un conegut que ha fet un Erasmus, fer servir la “targeta sanitària europea” durant unes vacances, etc.). Ara bé, si ens hi fixem, és molt més. El nostres pares –o avis o besavis– vivien en Estats, a Europa mateix, que es feien la guerra, que mostraven enormes diferències en drets i deures, que pensaven egoísticament, que titllaven a les sueques o als gavatxos. No segueixo. Gràcies a la ment de filòsofs com Leibniz o Kant –i, abans i després, molts d’altres–, es va difondre que la pau i el benestar, les llibertats i el respecte, podien ser comuns a la nostra vella Europa. Ho van dur a la pràctica Adenauer, De Gasperi, Schuman i altres, just després de la Segona Guerra Mundial. No era una vebeïtat de polítics, sinó un autèntic projecte de convivència. No s’és realment “europeu” només per viure en un Estat que hagi signat el Tractat de Roma o de Maastricht, o el que pertoqui, sinó per una manera d’entendre la humanitat. La meva tesi és que potser els britànics no saben ben bé què fan: la Unió no és una geografia, ni una economia, ni tan sols un

piló d’Estats. Europa és una memòria de llibertats, una generadora de valors, una conjuminació extraordinària de cultures. Crec que ens caldria una Europa de persones i de nacions (no d’Estats, sovint mesquins) que visquin –com diu el nostre lema oﬁcial des del 4 de maig de 2000– In varietate concordia, o sigui “units en la diversitat”. Entre els objectius de la Unió hi ha consolidar la pau; afavorir la cooperació; garantir la seguretat i promoure la solidaritat econòmica i social; i també preservar la identitat i la diversitat europees en front de la globalització, escampant arreu DANIEL DIAZ

Europa és una memòria de llibertats, una generadora de valors, una conjuminació extraordinària de cultures els valors que aquí compartim. Uns valors força evidents, humanitaris i de progrés. Cal insistir: Europa no és el problema. És la solució. I no parlo de diners, de poder o de facilitats frontereres, sinó d’ideals, de futur. Posats a “generar solucions” –com diu l’encapçalament d’aquesta secció–, en proposo tres: a) expliquem bé als joves que la Unió Europea vincula persones i nacions, un ideal de drets i de convivència; b) parlem bé de les institucions europees, tot i sent sincers en criticar-ne mancances; i c) denunciem els populismes del “nacionalisme dolent” (el que menysprea xenòfobament, lingüísticament, religiosament, o de qualsevol manera). Podem viure “units en la diversitat”. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 147 Abril 2017

Generem solucions

La sexualitat, problematitzada? Xavier Serra

La proposta liberal de tipus individualista sembla imposar-se pel que fa a la justiﬁcació dels comportaments humans. Això és compatible amb una evident manipulació sistemàtica dels gustos i tendències d’immenses masses de població. Ens sembla que triem què volem fer, o què volem ser, i –en el fons– molts de nosaltres repetim, amb serena convicció, simples eslògans. No deixen de ser cultura, una cosmovisió feta de tuits. L’axioma que tenim completa llibertat per a cercar la felicitat on, quan i com vulguem –amb l’única limitació de no fer mal a ningú altre– sembla incontrastable: “La meva llibertat només acaba on comença la dels altres” és el “dogma” dominant, una visió espacial que delimita el “territori” on en som déus. Encolomem aquesta sentència a en Mill, tot i que ell mai ho va escriure. Això sí, és coherent amb el seu utilitarisme liberal: qui es pensa ser vostè per a dir-me com he de viure? I qui per a condicionar la meva orientació sexual? Jo, com en Mill, no vull ser –amb els qui són adults i intel·ligents– ni “paternalista” (decidint què ha de ser-los bo) ni “moralista” (imposant-los, per força psicològica o Ssica, les meves conviccions). Dit això, em qüestiono què succeeix pel que fa a l’“opció sexual”. He estudiat textos avançats sobre “teoria de gènere”, consultat persones expertes i raonables, analitzat documentals com el recent Gender Revolution (National Geographic) de Katie Couric, etc. Entre els fets: a) vivim en un món binari (lligues esportives masculines o femenines, lavabos públics per a mascles o per a femelles); b) hi ha esforç per a un tractament igualitari i respectuós entre homes i dones; i c) es dissemina que la identitat sexual és un tema electiu, executable en diferents moments de la vida, primerencs o no. Sobre això, la informació prenatal o l’after birth atorga a cada humà una M o una F, en funció de característiques biològiques; els “intersexes” són molt pocs. No m’em-

branco aquí i ara en detalls anatòmics. La qüestió és com cal gestionar el gènere que cadascú sent segons si coincideix o no amb el sexe atorgat de naixement. Alguns –sociòlegs, acadèmics, comunicadors– opinen que ser qualificat M o F no compta en relació a conducta, rol, identitat. El gènere esdevé així una opció, un exercici de llibertat individual. Pot ser que s’avingui amb l’atribució sexual, i aleshores s’és “cisgènere” (a mi em passa això!) o, si no, s’és “transgènere” (el vocabulari aquí s’amplia molt, com saben), o “pangènere” o de gènere “fluid”, etc. Sé de nens petits, AMAB – HAZTEOIR

La llibertat sexual convé, però “educada”, mai és un “joc”. L’educació familiar i cultural ens afecta sempre nascuts M, mascle- que expressen: “I’m a girl in my hearth and in my brain”. Aleshores –famílies i experts convocats- s’activa un estil de vida, l’ús d’hormones bloquejadores de la pubertat, la cirurgia de reassignació de sexe, etc. Semblo “mala persona” si em qüestiono quant hi ha d’espontani i quant d’induït o après en tot això? Per “generar solucions” anoto tres idees principals: a) la llibertat sexual convé, però “educada”, mai és un “joc”; b) l’educació familiar i cultural ens afecta sempre: som relacionals; i c) les decisions vitals abasten un ampli espectre, som més que cos o sexe. La persona, no era una integració de sentiments, emocions, raó, voluntat i valors? Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 246 - Març 2017

Generem solucions

Benefici sense aprofitar-se’n Xavier Serra

Sou persones reeixides? Com es mesurà l’èxit? Com s’aplica a la gent jove? Se’ns diu que cal qualificar els nostres alumnes en competències diverses, entre elles, l’emprenedora, i hi ha força iniciatives centrades en l’“educació del talent emprenedor”. No em sembla pas malament, tot i que no és a la llista de les vuit competències bàsiques de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), que van des de la “lingüística i audiovisual” (aquesta, tan mal ensenyada) fins a la “social i ciutadana”. Ho trobaran ben exposat a la web: xtec. gencat.cat. Per què educar en competències? Per a formar joves amb empenta, que tinguin èxit. O no volem gent que se’n surti i que sigui capdavantera allà on es fiquin? Un article meu de fa uns anyets, Enlluernats per l’emprenedoria, ja em va dur problemes: criticava que se la considerés una panacea. Ara seguim creient que l’obtenció de profit, la capacitat competitiva enmig d’ofertes laborals escasses, el saber-se moure amb solvència en un ambient consumista, són factors clau. El capitalisme és ben viu. Per això, els nens saben anglès, viatgen i fan contactes. En el fons, se’ls fa perfectes egoistes, amb breus collaboracions vistoses a la Marató de TV3 o a projectes d’Intermón-Oxfam. Existeixen moviments internacionals que intenten corregir el capitalisme. Un de ben conegut el promou Christian Felber, creador de l’Economia del Bé Comú. Però ara em fixo en la certificació “B Corporation”, nascuda el 2006 als Estats Units, amb una “Declaració d’Interdependència”. Ras i curt, “el poder del sector privat ha de crear beneficis per a les persones i per al medi ambient”, i les empreses han de generar “beneficis per a totes les parts interessades i no només per als seus accionistes”. Això s’emmarca en la “Interdependence theory”, iniciada a finals dels 50 per Harold Kelley i John Thibaut, i les successives anàlisis. M’he interessat per la comunitat de les

B Corp-Patagonia (roba), Natura (cosmètics), Triodos (banca), Unilever (alimentació), Change.org (activisme social), i moltes més –perquè redefineixen el concepte d’èxit en l’empresa–. Es qüestionen la simple maximització dels guanys (en anglès, “profit”) per als seus accionistes, promovent anar cap a la maximització del valor per a la societat (en diríem “benefit”). Obtenir més beneficis per a tots, sense limitar-nos a treure’n profit de les nostres qualitats, serveis o productes. I si això ho apliquéssim a les nostres vides? Sé que els humans no som una empresa, però i si féssim una “valoració” ANISET

Els nens saben anglès, viatgen, fan contactes, i se’ls fa egoistes, amb breus ajudes a la Marató de TV3 per a obtenir el certificat “B Corp”? Per això calen tres requisits: a) bons estàndards socials, ambientals i comunitaris; b) generar un benefici per al conjunt de la societat; i c) un alt nivell de transparència, d’autenticitat. Funcionaria amb els humans? L’èxit de les persones està bàsicament en “viure feliços i menjar anissos”, obtenint guanys en benefici tothom: cal collaborar amb el que ens envolta, perquè som interdependents. Aquesta sí que – juntament amb conviccions morals, religioses...– pot ser una bona raó per aixecar-se a treballar cada matí, ja siguis jubilat, professional o estudiant. I si expliquem aquest nou capitalisme, antropològicament rellevant? Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, n. 145, febrer 2017

Generem solucions

Invertim el càstig Xavier Serra

Sovint hi ha persones que, sabent que no fan les coses bé, no aconsegueixen rectiﬁcar. Ho veig sovint a la meva feina, l’ensenyament: alumnes que són amics o amigues d’altres vailets simpàtics, divertits, corals, però que els impedeixen de posar-se a estudiar quan cal o de freqüentar ambients de distracció més saludables. I acaben suspenent, queixant-se dels docents, prenent estupefaents o movent-se en àmbits Esicament i sexualment perillosos. També pares de família –pares o mares– que se n’adonen que caldria intervenir en un ambient familiar enrarit, establint ponts de diàleg o decisions exigents, però temen perdre així el fil de simpatia que aleatòriament perceben. I no fan res. Podríem seguir segons aquell doble principi erroni: a) “qui dia passa, any empeny”; i b) més endavant ho arreglarem, “jo controlo”. No és només un problema personal, de persones dèbils en la voluntat o insegures davant la possibilitat de perdre-hi molt (quedar-se sense amics, sol; o bé, imaginar que si no cedim en tot, no se’ns estimarà). És un problema moral, i compartit. D’on ve tot això? D’una banda, vivim en un món emocionalment força dèbil, de poques “virtuts” (ara em diran “carca”), segons el concepte que prové d’Aristòtil i dels estoics; hi ha també una segona causa, que he sentit a Francesc, l’actual Papa de l’Església, que denuncia el nostre món com “sovint dur amb el pecador i indulgent amb el pecat” (l’invers del que caldria), on s’imposa “una cultura de la indiferència” que impedeix accions com la pietat, l’empatia, la compassió o la misericòrdia. Sent així, és comprensible que davant d’allò que no va com cal a la gent avui li facin figa les forces i ens quedem com cecs. Aquí rau el problema: neguem les nostres faltes, pecats, malifetes –som els “perfectes”– i desplacem el menyspreu cap a les persones que s’ha enxampat o acusat:

no és ridícul insultar qui ha fet un frau, i en canvi no admetre “el frau sistèmic” (fins i tot potser personal privat)? O considerar un miserable qui abandona la família en dificultats o problemes, i al mateix temps difondre –a les sèries i programes de TV– una infidelitat matrimonial entusiasmant, quasi com ideal de vida (conquerir l’home –o la dona, ja m’entenen– del proïsme com a fita admirable)? Hi ha hagut un desplaçament, que hem de corregir: no justificar més les nostres misèries fent teories sobre que “els altres són pitjors”, sinó dir quin principi moral s’ha infringit. UWETUCHEN

Neguem les nostres faltes, mentre desplacem el menyspreu cap aquells que ja han enxampat Vaig aprendre de petit que s’havia de ser intransigent amb el mal, i condescendent amb les persones que el fan, o sigui, misericordiós. Però quasi m’ho han fet oblidar! Per culpa de qui? De mi mateix i l’ajuda d’una “societat freqüentment èbria de consum i de plaers, d’abundància i de luxe, d’aparença i de narcisisme” (el papa Francesc, un altre cop, 24/12/15). La solució: canya al pecat! I perdó al pecador. I escoltin-me: sigui Pujol o Barberà, Clinton o la meva veïna, un terrorista o un immigrant que roba per fer menjar la seva família. L’aplicació de la justícia ha de ser “restitutiva”, no només “punitiva” –que potser també– i ha de ser justa: invertim el càstig. Ens farà millors. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors (revista), n. 144 (gener 2017)

Generem solucions

Sóc l’autor de la meva vida? Xavier Serra

L’actor nord-americà James Dean va morir, el 1955, amb només 24 anys, en un accident de cotxe. Esdevingué una llegenda del cinema, havent fet només tres peEícules. Se li atribueix la frase: “somia com si fossis a viure per sempre, viu com si fossis a morir avui”. Al jovent d’ara els inculquem que siguin els “autors” de la seva vida (com si fos tan fàcil!), que ho poden aconseguir tot i que ningú decideixi per ells. És correcte? Els sembla correcte? Això, però, no és tan senzill: ningú publica la seva biografia acabada, ja que - per a fer-ho - hauríem de sortir-nos de dins nostre. En una recent entrevista, el filòsof alemany Peter Sloterdijk identifica “autor” amb qui està legitimat per a demanar drets sobre una obra, i “pròpia vida” amb una acció molt complexa, des de decisions rellevants fins a sentiments o conductes menudes. Aleshores, ser “autor de la pròpia vida” esdevé grandiloqüent. Gaudim ara d’un ampli ventall de possibilitats – de creences, d’elecció de sentimental, d’opcions ètiques, de sistemes de gestió, etc. – però la pròpia vida és senzilla, lineal. Sèneca o Tolstoi, piuladors avant la lettre, tuitegen així: “No arriba abans el que va més ràpid, sinó el que sap on va”, atribuït al romà; o “tots volen canviar el món, però ningú pensa en canviar-se a si mateix”, afirmà el rus. En una anàlisi filosòfica, entenc que hi ha tres opcions segons si anem: (a) d’artistes, inventant-nos; b) de narradors, explicant què som i fem; o (c) amb un tarannà reflexiu sobre l’experiència i el que voldríem. No es tracta de si som o no lliures respecte a qualsevol determinisme, sinó de com comprenem què és viure. Així, per a alguns hi hauria una “estètica de la pròpia existència” (Michel Foucault), com si es tractés de “donar una bella forma”, ser creadors. Se li ha criticat el possible narcisisme, tot i que Hannah Arendt admetia que som els actors, herois ordinaris, de cada vida individual. Això

condueix a la segona opció: s’entén el subjecte no com quelcom substancial o permanent sinó com una “identitat narrativa” (Paul Ricoeur), una història que ens expliquem, sent – diu ell – “lectors i també escriptors de la nostra vida”. Jo ja conec, avui dia, gent que s’expressa amb panorama iconogràﬁc, un biopic fet d’ imatges, frases quotidianes (Instagram, Twitter, Whatsapp, etc.). No sé si n’hi ha prou. Seguint la tercera pista, l’essencial seria fer una reﬂexió sobre qui som i què fem, sobre l’experiència: com responc al que se’m presenta? No sabem del cert si som autors, actors, titeFOTOGRAMA

No sabem del cert si som autors, actors, titelles... Ser reflexius és qüestió de maduresa, no d’edat lles, moments d’un corrent superior a nosaltres... Ser reﬂexius és qüestió de maduresa, no d’edat. Com proposava Sòcrates: examinem-nos. Recorden l’epitafi que Stendhal volgué per a ell, al cementiri de Montmartre?: Scrisse, amò, visse, “va escriure, va estimar, va viure”. Una bona síntesi. Tant de bo, amb el permís de la divinitat, fóssim bons artistes, narradors i analistes responsables sobre què fem i què espatllem al món. En lloc d’estoics, existencialistes o desesperats, jo casi prefereixo a James Dean: “No puc canviar la direcció del vent, però sí ajustar les meves veles per arribar sempre al meu destí”. Què cadascú encerti en la seva vocació personal! Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Revista "Valors", n. 143, desembre 2016

Generem solucions

Guirigall sobre la participació Xavier Serra

Sovint ens trobem a llocs on hi ha molta confusió: potser ens podem imaginar el vestíbul de l’Estació de Sants, a Barcelona; els mercats o les Fires de ciutats grans o petites quan s’hi aplega més gent de la que hi cabria; manifestacions i concentracions cíviques o esportives massives, etc. En fi, tots sabem que –com defineix el DIEC– guirigall és una “confusió de molts que parlen alhora”. Asserenem-nos: pensem en “generar solucions” per a millorar l’educació per a la participació del jovent. Sabem que, en general, les noves generacions són bons vailets i vailetes: sovint fan voluntariat amb avis, o recullen queviures pel Banc dels Aliments i fins i tot ajuden a causes ben nobles. I tant que sí! Però, no han notat que sovint defugen la participació en reunions, debats i institucions de caire polític o cívic? El passat 13 de novembre m’ho deien a Montjuïc i fa un parell de dies a l’Institut, en relació a les properes eleccions al consell escolar. N’hi ha que sí, que hi participen, però molts altres miren i, desencisats, venen a dir: ja us ho fareu! La democràcia és una eina de decisió, procedimental, però també una manifestació de respecte per l’assumpció de responsabilitats i envers les minories. Explicant “Educació eticocívica” –ara “Cultura i valors ètics”– a Secundària, m’he trobat unitats didàctiques molt ben escrites, que després jo explico el millor que sé: els valors democràtics, el respecte dels altres, el diàleg, la recerca del bé comú... i això als alumnes els encanta! Però de la teoria als fets, passar a què intervinguin seriosament, ben poc. Potser n’hi ha algun que es llença i, fins i tot, de vegades arriba a passar-se de frenada (cremar un contenidor o insultar a les xarxes no posa remei a cap problema). Ni Soló, ni Clístenes, ni Pèricles ni els altres grecs que van encunyar el concepte “democràcia”; ni tampoc els moderns com Locke, Montesquieu o Rousseau, van lluitar ni parlar debades. Des del segle V a.C

a Grècia i fins a finals del XVIII, durant la major part de la història, els espais públics s’han gestionat autoritàriament, tirànicament. La gestió participativa de la comunitat –per sobre de la família o els veïns– ha estat l’excepció. La democràcia, ben plantejada, pot protegir drets bàsics, afavorir sinergies i construir una ciutat millor. Pierre Rosanvallon proposa l’anàlisi de tres dificultats de les nostres democràcies: la representació, l’expressió i la continuïtat. Per la primera, cal resoldre com sentir-nos ben representats, forjar noves eines per conèixer-nos, evitant la desconnexió “delegat / GERALT

No ho deixem tot als experts i a les elits. Convé ajudar a deliberar i no limitar-se a votar vida real”. No ho deixem tot als experts i a les elits. Per al segon, necessitem superar les antigues “peticions” i les “manifestacions” estil segle XX: convé ajudar a deliberar i no limitar-se a votar. I en tercer lloc, la continuïtat, un seguiment de l’acció dels qui manen. La tecnologia – i iniciatives com l’entitat Transparency International o Anticor – ens hi ajudarà. En un món multicultural, divers i canviant, una democràcia intel·ligent ens fa falta. Hem de superar dicotomies excloents: (a) “experts / gent normal”; (b) “minoria activa / majoria silenciosa”; i (c) “xarxes i Internet / partits instituïts”. I això és possible i engrescador, començant ja al nivell escolar i al de la democràcia local. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Revista "Valors", n. 142, novembre 2016

Generem solucions

Els plans B són necessaris Xavier Serra

Potser la valoració moral del comportament humà no és tan diferent de la de fa cinc-cents o dos-mil anys; però sí que ho és la seva anàlisi, quina mena de criteris lògics emprem. Tots vostès hauran vist ja prou episodis de la seva sèrie de TV preferida, o han conegut suficient nombre de persones i de situacions canviants per a admetre que el món va sent força més complex que l’antic o, fins i tot, que el modern precontemporani. La vida, la veritat, l’ètica i moltes altres qüestions serioses les plantegem de manera no tan diferent de com ho feien els clàssics grecs o romans, els medievals o els iJustrats. Però, en canvi, tenim nous procediments i actituds de gestió. Tots cerquem sempre la felicitat, aquell equilibri que -com explicava recentment The Economist (24/9/16) – és fins i tot un objectiu empresarial: convé que hi hagi “higiene de la felicitat”, ja que els treballadors contents produeixen millor. D’aquí la quantitat de psicòlegs, els cursos de “mindfulness” i tot allò que té a veure amb aconseguir amb esforç i teràpies un estat emocionalment positiu, serè i – diguem-ho clar – feliç. Però vet aquí que no sempre tot va com hauria d’anar. I aleshores algunes persones “es trenquen”. La resiliència que sol donar la fe religiosa, la xarxa familiar, l’estoïcisme viscut, etc., ha minvat. I si no va com jo volia que anés, a la porra tot! Només un instint primari de supervivència ens fa, algunes vegades, recomençar. Ara bé, hi ha una estratègia que – ben emprada - pot ajudar molta gent: cal tenir un “pla B”. No em facin la crítica fàcil: aquell plantejament dels malreeixits que consisteix a pensar que - a més d’un pla B - l’abecedari té moltes altres lletres Això seria deixadesa. No proposo pas anar a capgirells, que entenc com una frivolitat. Proposo ser conscients que -per això som al segle XXI i sabem més coses -disposem d’una complexa teoria de les decisions humanes. Solem fixar-nos objectius racionals, que exigeixen sovint disposar al menys de dues possibilitats acceptables:

ningú pot optar per sortir de l’autopista si no hi ha un carril de desacceleració amb sortida (només pot anar més o menys ràpid o, si de cas, d’aturar-se al voral). Aleshores, quan ja sabem què volem, i ens hi bolquem a aconseguir-ho, ¿per què no pensar també en el “pla B”? Em direu que el noi o noia que es casa enamorat, si preveu un pla B, ja hauria donat un passet cap a la inﬁdelitat. O que si no t’aboques de debò en el que cal sempre seràs una mena de cagadubtes. Teniu raó, probablement. Però l’ésser humà no és tancat. Sent ﬁdel al compromís o decisió principal presa, ha GERALT

Convé tenir pensat un “pla B”; no ha d’ofendre ningú ni fer-nos menys fiables. És riquesa psicològica de contemplar els canvis, raons per decidir d’una altra manera: per exemple, la naturalesa ens pot barrar un camí o l’acció dels malèvols i opositors ofegar els projectes. Hi ha polítics -i pares, i docents, i taxistes, i... que són tossuts i obtusos. Allunyem-nos-en. La “teoria de la decisió” -en molts camps, des de l’economia a la psicologia- pretén analitzar el valor, la incertesa i altres aspectes rellevants, de manera que puguem abocar-nos a allò òptim. Està relacionada amb la “teoria dels jocs”, però no és pas un joc. Tenir pensat un “pla B” convé; no ha d’ofendre ningú ni fer-nos menys fiables. És expressió de riquesa psicològica operativa, quelcom que potser en el passat era més pobre entre els humans. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Revista "Valors" N. 141 - Octubre 2016

Generem solucions

De les paraules als fets Xavier Serra

Les accions ens canvien més que els discursos. L’exemple arrossega al bé, o al mal, més que no pas una arenga. L’exitós lema clàssic facta, non verba és ben clar sobre la necessitat que fets i accions siguin consistents amb els propòsits i declaracions. En sentit contrari, qui no fa el que predica queda completament desacreditat. Suposo que tots notem una creixent manca de compromís en força ambients socials i ciutadans. Sé que hi ha molts joves que ajuden a les ONG, sé que sempre hi ha herois en les desgràcies o calamitats, sé que es donen medalles a qui persevera en l’acció social. Però, amb tot, l’escapoliment i l’esquitllada del que costa és freqüent, especialment si no es nota massa o ningú no ens ho retreu. He passat tres setmanes d’agost a Cracòvia. Impacta el sofriment successiu de tanta gent sota el nazisme, l’estalinisme, l’arbitrarietat. A una modesta botigueta de l’històric monestir benedictí de Tyniec, al districte de Dębniki, vaig firar-me amb una samarreta: Bezczynność jest wrogiem duszy, duia imprès. Ve a significar que “l’ociositat és enemiga de l’ànima”. Ara crido ben fort als joves, i als de mitjana edat, que cal actuar: no n’hi ha prou amb abocar-se a la finestra per tafanejar què passa al món. Això només li ho podem consentir – i no sempre – als ancians, a qui tingui les forces molt minvades. A l’aeroport de Leeds, camí de Polònia, adquirí un llibret senzill: Stop Talking. Start Doing, de Shaa Wasmund, una emprenedora anglesa. Està ple de citacions, dibuixos, aforismes... S’hi recorda que Shakespeare deia que “What is past is prologue”: cal viure des del present, posar-se a millorar les coses, perquè “la indecisió, amb el pas del temps, esdevé una decisió”. No ens hem de precipitar ni caure en un activisme eixelebrat: seríem perillosos. Però sí que cal tenir un projecte, un pla, fins i tot un calendari. I, escolteu: si l’esguerrem una mica, o no surt del tot bé, o se’n riuen d’un... mireu, això és millor que la inutilitat d’una

vida vegetada “a la defensiva”. “Qui té boca s’equivoca”, em repetia fa anys una riallera alumna; ara bé, qui mai fa res, la malencerta sempre! S’estudia a Psicologia que la “procrastinació” és deixar per a més endavant accions o activitats que caldria atendre per a fer-ne ara d’altres, més irrellevants i agradables. És un trastorn del comportament, fruit de percebre la incomoditat o l’estrès del que hauríem d’entomar. Ben sovint, “endarrerir” dur a “deixar-ho córrer”. Els xinesos diuen que “parlar no cuina pas l’arròs”. Sàvia dita: cal passar a l’acció, als fets. Siguem operatius, amb tres WIKIPEDIA

Cal actuar, no n’hi ha prou amb abocar-se a la finestra per tafanejar què passa al món consells: a) fem servir una agenda?: fem-li cas!; b) bloquegem “els pispes del temps”, que ens el roben (Youtube, tonteries, mandra...); i c) mirem de “prioritzar”, en lloc d’ “endarrerir”. A més, sempre ens és útil recordar allò del “Think global, act local”, atribuït a l’innovador sociòleg escocès Patrick Geddes, a principis del s. XX. La mentalitat procrastinadora és, en canvi, de desconhort, ens du a no fer res, a no embolicar-nos en desaﬁaments ambiciosos ni tan sols propers, que ens semblen potser aclaparadors, desafiants, perillosos, tediosos. En breu, és aquell “demà començaré a estudiar” d’un meu company de classe, bon noi, de fa quaranta anys. I saben què? Encara ara no ha començat. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

http://www.valors.org/

Revista "Valors" Setembre 2016, n. 140

Generem solucions

Ritme docent Xavier Serra

Tots ens n’adonem de la influència de la velocitat en molts aspectes del tarannà dels humans: s’acceleren les revolucions tecnològiques o culturals, sovint ens inclinem pel fast food, ens irriten els trens menys veloços, ens angunia la resposta digital diferida. En ﬁ, diria que anem una mica estressats. És clar que la història canvia més de pressa que a l’època dels nostres rebesavis, que la publicitat i la logística són ara més eficaces i operatives. Tot va més ràpid... Però, i si pensem en les persones? Hi ha coses que necessiten “el seu temps”: la natura no va més de pressa del que convé per a un creixement assenyat. De fet, si es descontrola aleshores sorgeixen catàstrofes, monstres o, senzillament, allò natural es venja, “s’hi torna”. En són prova el canvi climàtic, els efectes de pesticides, plàstics i transgènics, l’esgotament de recursos o els danys de l’energia nuclear. A la vida personal hi ha infància, adolescència, maduresa i ancianitat. Entenc que no ho podem pressionar massa perquè tampoc els arbres donen abans els seus fruits per molt que els estirem. No sóc adepte de l’ slow movement, però els reconec suggeriments valuosos: el temps compta! Em fan llàstima nenes vestides com top models, iaios que es comporten com adolescents i qualsevol que falsegi l’edat afectiva que li correspondria? Per això, ara que aquest setembre comencem un nou curs acadèmic, proposo que els docents reﬂexionem: milers de joves en depenen molt. Entre el professorat, hi ha innovadors esverats, que xuclen entusiàsticament tot el que sembli modern: metacognició, aprenentatge cooperatiu i l’Aprenentatge Basat en Problemes (ABP), intel·ligències múltiples, la “classe inversa” (flipped classroom) o totes les activitats d’emprenedoria o d’ “aprenentatge servei”. Si poden i en saben, i els deixen, endavant!... Però, l’educació té també uns ritmes? I tant que sí!

Durant el mes d’agost força docents rumiem com millorar la nostra tasca a les aules. La nostra feina no produeix artefactes o resultats sinó ha de comptar amb la co[aboració del client, de cada noi o noia que pretenem que se’n surti, en coneixements i tècniques i en l’actitud vital. En la pràctica, educar és –comptant amb la nostra preparació tècnica– voler bé els alumnes. Per això recomano als professors: a) coneguem bé cada alumne, en la seva particularitat; b) actuem amb serenitat, al menys en l’aparença externa (per dintre podem planiﬁcar més de pressa), al ritme VALORS

L’educació lenta s’assembla a l’experiència humana: és un treball amable i alhora exigent natural dels joves; i, finalment, c) defugim dels perfeccionismes utòpics (segurament només un percentatge de l’esforç resultarà un èxit). El “tot perfecte” només succeeix a les pe[ícules. Arreu del món hi ha qui promou l’educació “lenta”, basada en una proposta d’arrel socràtica, reactiva a la pressió de currículums atapeïts i proves impersonals estandarditzades. L’educació lenta s’assembla a la de la llar i a la de l’experiència humana: és un treball amable i alhora exigent. Aquesta gent insisteix que el “com s’aprèn” és més important que “allò que se sap”: una docència de qualitat, humana, personalitzada i reflexiva. En definitiva, si això vol dir “fer-ho bé”, jo m’hi apunto. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

http://www.valors.org/

Valors, 139, juliol 2016

d’Etiòpia, conegut també com a Abissínia,

lenari regne africà. Una impotència que,

Generem solucions

Toxicitat Xavier Serra

Quan explico Sociologia insisteixo en què algunes ciències prenen conceptes d’altres. Per exemple, el terme “estratificació social”. Així descrivim l’ordenació jeràrquica dels membres d’una societat en diferents capes. L’estratificació prové originàriament de ciències com la Geologia, la Hidrologia, la Meteorologia o l’Arqueologia.Quelcom anàleg succeeix amb el terme “toxicitat”, que prové de la Biologia i fa referència a la mesura dels efectes nocius de certes substàncies verinoses sobre els organismes vius. Aquest concepte

s’ha ampliat i l’apliquem a grups més grans i complexos com les unitats familiars o la societat en general. La Marcia Whicker (Toxic Leaders, 1996) l’emmanllevà per a aplicar-lo a lideratges disfuncionals, que perjudiquen i destrueixen les estructures organitzatives. Actualment es parla de “persones tòxiques” i Internet va ple de remeis contra la gent que, un cop se’ns han acoblat amb vincles personals, ens van desgastant emocionalment, causen tristesa i enfonsen l’autoestima. Els experts no acaben de desentranyar per què tolerem aquesta gent i ens en fem submisos. Balda, del The Simeon Institute, n’assenyala quatre motius: una situació d’assetjament, la seva actitud ambivalent, certa popularitat i una desconcertant hipocresia. Si pretenem suggerir alguns remeis, hem d’identificar abans, ara seguint Keller-

man (2004), certs indicadors del “tòxic”: la incompetència per al càrrec o estatus, la rigidesa, la immoderació, la insensibilitat no empàtica, una falsedat conductual, l’isolament i l’estricta malícia. Ell o ella maten moralment i mortifiquen els altres, tot i que sabem bé que, en ètica, cadascú ens fa també segons com actua. A més, aprenem que la dosi és rellevant: un verí de serp no té efectes detectables per sota d’una determinada dosi. Per tant, com que sabem que ni podem anar-nos-en del món ni del lloc on estem ubicats: a) afavorim la humilitat de qui sigui tòxic, per a que aconsegueixi purificar-se; b) preveiem en quina intimitat la dosi és letal, per a evitar-la; i c) freqüentem ambients lliures de contaminació per tornar sa el nostre lloc vital. Xavier Serra és professor de Filosofia / @xserra

Valors, juny 2016. Núm. 138 xent ETA i la solidaritat es desborda amb

”

Generem solucions

Necessària Xavier Serra

Podem descobrir una distinció sorprenent entre allò que és útil i allò que és necessari: semblaria que tot el que ens resulta imprescindible hauria de tenir alguna eficàcia, ja que les ànimes simples, si no veuen que quelcom serveixi per a obtenir alguna cosa, es solen preguntar: per què dius que és necessari? Però vostè i jo no volem ser “superﬁcials”, oi? Les Arts Liberals van néixer en el món antic, codificades per autors com Marc Terenci Varró o Marcià Capega, convertint-se en l’estructura usual del coneixe-

ment. El terme “Arts Liberals” designava aquells estudis que oferien coneixements generals i destreses integectuals cientíﬁcolingüístiques. Des del s.V se solen enumerar set arts liberals i, ja a la segona meitat del s.VI, Casiodor va cristianitzar-les com un cos enciclopèdic de coneixements. Era present a les escoles monàstiques i catedralícies de l’Alta Edat Mitjana i a mi m’agrada recordar que, a principis del segle IX, el meu admirat Alcuí de York les va aplicar al “currículum educatiu”. No puc explicitar detalls, però sí que es tractava l’eloqüència (gramàtica, dialèctica, retòrica) i les matemàtiques (aritmètica, geometria, astronomia i música). A les Universitats medievals el títol de “batxiller en arts” era el grau universitari inicial. Aquesta era, i és!, el paper de la Filosoﬁa a la Scundària: saber pensar i expressar-se, comprendre i

raonar, garantint la maduresa de l’alumnat. És imprescindible per a tothom qui pretengui certa competència i criteri integectual. Ha de ser present a cada curs del nostre Batxillerat (matèria troncal comuna). I també a l’ESO: per al curs 2016-2017, a Catalunya, hi haurà a cada curs ‘Cultura i valors ètics’ (tot i que amb una dotació horaris insuficient) i a 4t d’ESO la possibilitat d’una optativa –que és d’oferta obligatòria- anomenada, ‘Filosofia’. Aprofitem-les: són ensenyaments valuosos, també al segle XXI, a no ser que només es vulgui formar “ninots”, sense motor propi ni afanys i competències superiors. Les arts liberals sempre han estat un pal de paller, una part central del currículum previ a l’especialització: salvem-les, amb la Filosofia. Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra

Valors, maig 2016. Núm. 137. situat en l’istme que connecta la Nord-

un dels escàndols político-financers més

Generem solucions

Futurs Xavier Serra

A molts els fa por el futur. A d’altres –que no tenen res o ben poc– només el futur els dóna esperança. Des de no fa pas massa sentim parlar dels “contractes de futur”, en els quals dues parts es comprometen a comprar o vendre una quantitat determinada de béns o de valors en una data futura determinada, segons un preu establert amb anticipació. Què pot generar l’interès per a “contractar un futur”? a) tenir més seguretat, fixant ja ara el preu per alguna cosa que tenim o previsiblement tindrem; o, b) poder especular

sobre l’evolució del preu entre la data de contractació i la del venciment. En el segon cas, si les coses no rutllen bé, aquesta iniciativa pot resultar ben poc satisfactòria. Així és una mica la nostra vida, oi? Treballem i actuem calculant que en traurem un profit: que anirem al cel, serem més rics, i potser més feliços, etc. El nostre mercat de futurs és ampli. Vull fixar-me ara en els “beneficis humans globals”, que situo en tres camps: coses, idees i persones. Del primer, me la jugaria en favor de la sostenibilitat, de l’equilibri ecològic i –en eines i sistemes– de la usabilitat; del segon, apostaria per l’expressió, la llibertat i la diversitat cultural; i del tercer, la gent, la pau, la comunicació corresposta i la dignitat. El futur no és segur, però ben cert que l’egoisme individualista que dirigeix les

accions dels que anomeno “zombis de centre comercial”, no el farà pas millor. No és pas el mateix fer juguesques per “invertir” o fer-les per “especular”: en el segon se cerca el profit individual. Fa ja uns anys vaig conèixer un prospectivista, segons la seva tarja professional. La “prospectiva” estudia el futur per comprendre’l i poder-n’hi influir. Caram, si es fes en servei de tothom. Es diu que Tales va comprar totes les premses d’oli de Milet i de Quíos, havent ell previst una excepcional collita d’oliva i la necessitat que, de les seves premses, tothom en tindria. Va fer molts diners: i si nosaltres penséssim altruísticament en un futur millor en àmbits com els que esmentàvem: l’ecologia, la llibertat personal, la pau... Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra

Revista "Valors", 136 Abril 2016 Grup de Visegrad, format pels governants

després de l’Armistici de 1918, van caure

Generem solucions

Connectats Xavier Serra

Evgueni Morozov és un bielorús estudiós dels efectes d’Internet en la política, la societat i les persones. A To Save Everything, Click Here (2013) insisteix en denunciar que - tot i comptar amb forces innegables: comoditat, eficiència, velocitat i plaer - les tecnologies no són la solució. Segons ell, hem de pensar més en com i per què afegim les eines i recursos digitals a les nostres vides. Morozov, com podem constatar, degota escepticisme. Ara bé, no em serveix de casi res un analista –tot i sent llest– si no em dóna alguna solució.

Els humans som socials per naturalesa i estem connectats amb els altres (als espais públics i privats, en el comerç i la producció, etc.). Internet només visibilitza tecnològicament, i activa de manera exponencial, una xarxa que sempre havia existit. Ara percebem ja angoixa, temors i certes misèries: egoisme, eliminació de la privacitat, manipulació de la llibertat, o altres. Som lliures de estar en xarxa o fugir-ne, però a mi no m’ajuda gens que em cridin: “Has de desconnectar-te”. Qui m’ho diu? Vostè, ben connectat a dades i a idees? Segurament han sentit l’expressió “wisdom of the crowd” (Surowiecki 2004), “saviesa de la multitud”, o referències a la “intel·ligència col·lectiva”. Desenganxar-se d’aquests coneixements, avui dia, és una decisió arriscada i –tot i respectable–

equivocada. L’èxit està en el seny, en un ús adequat: requereix fortalesa de voluntat, saber què cal i què es vol. El contrari és l’“acràsia”, situació de qui actua dèbilment, arrossegat per opcions plaents en contra del que la raó dicta com a preferible. Qui sigui capaç d’una gestió multitasca –que fins i tot modela la manera de pensar, més dinàmica– per què no l’ha d’emprar? El meu criteri és que, si pots mirar els ulls d’un altre i parar-li atenció, no cal que prescindeixis de les eines que ens vinculen a les xarxes. Si reflexiones, no et desconnectis. Ara bé, si no pots, ets addicte i retalla. Entenc que ningú ha d’anar contra el món present. La tecnologia digital no fa mal en si, sinó –com sempre– per manca de virtut. Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra

Revista "Valors", 135, març 2016 és cosa de dos: per una banda, Hillary

tar a la seva rival a les primàries de New

Generem solucions

Enganxós Xavier Serra

A Catalunya, hi ha institucions que m’enamoren. M’encanta el Termcat, que aclareix noves “maneres de dir” i el sentit d’expressions que no tothom coneix. M’ha encuriosit “terra enganxós”, neologisme que identifica limitacions no visibles de certes càrregues culturalment associades a les dones que les poden bloquejar en el seu desenvolupament professional. Potser coneixen l’expressió: “sostre de vidre”. Sabem que dones i homes som iguals en dignitat però, a la vegada, hi ha força diversitat –“complementarietat”,

diuen alguns– en molts aspectes, des de la psicologia a la biologia. No sóc igualitarista, però vull que s’acabi amb les desigualtats discriminatòries, també les “invisibles”. Aquestes terminologies transmeten “imatges”. Ho aplico ara als nens refugiats: van per un “terra enganxós”. Ho ha denunciat fa poc Gordon Brown, exprimer ministre anglès, amb A Breakthrough for Child Refugees? (Project Syndicate): “Si de debò volem frenar l’èxode a Europa, evitar la radicalització dels nens i preparar la reconstrucció de Síria, hem de considerar l’educació com el passaport dels nens per al futur”. Resulta que, com a conseqüència d’un sistema deficient en l’ajuda humanitària, no hi ha finançament específic per a escolaritzar-los. A un nen que li deia què volia ser de gran, Brown li preguntà:

“I per què enginyer?”. “Per tornar a casa i reconstruir Síria”, va concloure el petit. Creuen que podrà?, o té “terra enganxós” sota els peus? En totes les emergències l’educació és prioritària. Brown promou la Humanitarian Operation for the Provision of Education in Emergencies (HOPE) i posa exemples: accés digital i cursos en línia per als nens –i per als professors– en els campaments de refugiats; places escolars compartides -que han permès a nens sirians anar a la tarda a les aules que els libanesos ocupen als matins... Es pot començar, i fer-ho bé. Els Estats i les ONG han de dur mestres al costat de soldats, metges i suport material. Els nous “sostres de vidre” no poden durar més. Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra

Valors, núm. 134 Febrer 2016 les Corts espanyoles, on s’hi han vist nous

també en els petits detalls. Històricament,

Generem solucions

Llàgrimes Xavier Serra

Moltes persones han plorat a les escenes finals de la pel·lícula Titànic. Vostè probablement també. Hi ha situacions de la nostra vida, on la compassió o la llàstima davant un sofriment o una injustícia, ens trenquen el cor. Força filòsofs anglesos van insistir en la importància d’educar en bons sentiments, com la gratitud o la tendresa. S’associen sovint a psicologies pròpies de gent gran, de nens, d’individus que se saben posar en el lloc dels altres. La lluïssor dels ulls, com unes “llàgrimes eixu-

tes”, trenca l’estricta racionalitat. Un amic em deia que això és el que recomana ara el Papa Francesc en parlar dia sí i dia també de la misericòrdia. Si Nietzsche aixequés el cap agafaria una enrabiada de les de debò: on s’ha vist que els dèbils facin creure que l’absència de força, de poder, és quelcom que pugui ser bo? Per a ell, el món és dels nobles, dels qui – per la raó que sigui – expressen i imposen la seva voluntat. Doncs potser no: “la paraula i el concepte de misericòrdia semblen produir un cert neguit en l’home, que (...) s’ha fet amo i ha dominat la terra molt més que en el passat. Tal domini (...) sembla no deixar espai a la misericòrdia” (Misericordiae vultus). I Tomàs d’Aquino etziba que la misericòrdia no manifesta debilitat sinó

justament omnipotència: qui té misericòrdia és qui té força. A més, recordo que, a la “Summa theologica” (II-II, q. 30), argumenta que la misericòrdia és una virtut, no només un sentiment. Els sentiments van i venen. Potser, a vegades, ens fan dèbils. Sabem del cert que tots en tenim, de sentiments, i que mouen la nostra acció, però la misericòrdia és més: és un do de la voluntat, una virtut moral amb totes les lletres. Per això cal no confondre-la mai amb la debilitat sentimental sinó que – amb parença “de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó” – constitueix dones i homes valents i forts. Nietzsche es va equivocar, també en això. Quasi ens enganya! Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra

Valors, n. 133, gener 2016

Generem solucions

Diversificar Xavier Serra

He estat a Nuremberg, amb un projecte Erasmus+, amb instituts de diferents punts d’Europa. Som iguals i, a la vegada, ben diferents! “Cada viatge que fem ens mostra diversitat de cultures i de pensaments” (Lailah G. Akita). Els animals no en tenen pas, de cultura. Ells segueixen la seva naturalesa: per això, en general, no es maten entre els de la mateixa espècie ni prenen decisions contradictòries amb l’instint. No organitzen guerres ni vacances. La naturalesa els ofereix patrons innats de conducta per

construir eficientment els seus nius o formiguers, sempre iguals. La cultura és creativa, la podem entendre com oposada a la naturalesa, però no contradictòria. Sabem que la cultura no està lligada per la biologia: és invenció, és projecció. Existeixen diferents nivells de “riquesa cultural”, des de l’art o la recreació fins les creences, idiomes, vestits, llegendes... Els paisatges culturals ara estan canviant a causa de les migracions i la modernització: ho entenem? Hi ha cultures inacceptables: les que atempten contra la dignitat humana. Allà a Nuremberg vaig reviure la barbàrie nazi, el menyspreu d’allò humà diferent del que els abduïa. Les cultures racistes, o les discriminatòries per a la dona, no són admissibles. La negació del dret a existir de les diversitats condueix a atrocitats, sovint en

forma de genocidis. També en terrenys estrictament culturals, com la religió o les idees. Sent operatius: a) la naturalesa ens fa iguals (ser home o ser dona expressa dues ànimes d’una complementarietat), i aquí es fonamenta la dignitat humana; i b) necessitem una ment oberta per a acceptar diferents estils de vida, gustos, expressivitat dels sentiments, etc., fins i tot en un món agressivament uniformador. La “dignitat” la tenim, però cal reconèixer-la culturalment, com a resultat d’una intel·ligència creativa compartida.“La cultura és la celebració de la diversitat; no és la torre de Babel sinó un poder de Babel” (Ali A. Mazrui). Volem defensar el “reconeixement cultural” de la dignitat “natural”. Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra

Revista "Valors", núm 132 Desembre 2015

Generem solucions

Situem-nos Xavier Serra

Un “dolent de debò” és algú que té una ànsia insaciable de fer mal i de fer-lo sense penediment. Després del que ens ha arribat des del passat 13N a París, podríem dir que aquesta és l’actitud moral d’un terrorista: sempre vol fer mal. Ara bé, ressituem-nos. Mai penso que qui s’assembli a un assassí, ho ha de ser també: és una inducció iZegítima que pren la raça, la religió, el color dels ulls o la llengua com “condició moral”. La mateixa nit del 13-N vaig prendre dues decisions: a) seguir fent el que faig, com cada dia: donar

classe de Filosofia i Ètica a un centre educatiu amb consistent presència de nois i noies de creences de l’Islam; i b) no fer córrer la por, i confiar la gestió proporcionada de l’emergència als professionals de la seguretat i de la justícia. Els ho justifico: a) l’Islam és pau, i ho veig entre els musulmans que tracto, que tenen aquest i molts altres valors; i b) qui difon el sentiment de “terror” som nosaltres; com els virus, la potència difusiva de la basarda s’alimenta de fer-la córrer. M’agrada el Financial Times. El Dr. Hellyer, a How to disown ‘Islamist’ terrorism, assenyala que molts musulmans són víctimes de l’EI tot i que aquests n’usin els principis religiosos. Solució? Millorar l’educació i distanciar certs líders religiosos del poder repressor d’un Estat, allò del “clericalisme d’Estat”, del qual aquí la sabem llarga.

Gideon Rachman també rebutja tota la retòrica i les mesures anti-musulmanes com a hipòtesi resolutiva del problema. Saben qui són –explica ell al FT– els més partidaris del “xoc de civilitzacions”, descrit teòricament el 1993 pel Samuel Huntington? Justament, els militants islamistes que fan mal. Els terroristes veuen l’Islam i l’Occident enfrontats en un inevitable combat a mort. Rachman escriu: “la vida quotidiana en les nacions occidentals multiculturals, la majoria dels quals tenen grans minories musulmanes, ofereix una refutació diària de la idea que diferents religions i cultures no poden viure i treballar junts”. Jo ho visc això: per tant, a donar classe i que busquin els assassins. No hi ha “xoc de civilitzacions”. Punt. Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra

Revista "Valors", n. 131 Novembre 2015 ﬁtant-se de la vanitat dels nostàlgics falan-

món mediàtic espanyol, tret d’excepci-

Generem solucions

Clamoreig Xavier Serra

Ens envolta molt de soroll que, a vegades, ens pot atabalar. Informacions, discussions, opinions, dades. Wittgenstein acaba el Tractatus amb una invitació al silenci, amb aquella mena de tuit avant la lettre: “Del que no es pot parlar, millor és callar”. No pretenc exposar aquí les circumstàncies que envolten aquesta sentència. Però aquest seria, segons alguns, un dels objectius de la reflexió filosòfica: una contemplació atenta i silenciosa. Com valorar el soroll, el so i el silenci? El pensament propi no ha de quedar

aïllat del dels altres: cal comunicar i contrastar. Amb això no justifico cap de les malaltisses ànsies de novetats que abdueixen tanta gent. Rebre constantment informacions pot endormiscar la pròpia capacitat inteeectual o fer-nos reaccionar amb opinions o comentaris compulsius. Ja Clemenceau havia dit que “fer servir el silenci és més difcil que manejar la paraula”. Què és, aleshores, el silenci? Tan s’entén com “l’absència de so audible” com una mena d’aïllament o incomunicació. Per alguns també és una forma de comunicació no verbal o, ﬁns i tot, li atorguen una dimensió espiritual. Experimentem que –en espectacles culturals, en rituals o en la vida sentimental– els silencis diuen molt. No em canso d’insistir els meus alumnes que s’aturin, no només per marcar els

límits de les unitats prosòdiques, sinó per pensar, carai! El silenci pot ser, segons les circumstàncies, positiu o negatiu però és ben clar que –com em recorda un bon amic– és l’únic idioma realment universal. Actualment ens envolta un clamoreig que acaba sent eixordador: el soroll sempre pertorba, ja sigui el son, el diàleg o el pensament i... també, per què no dir-ho, l’esperança d’una serena felicitat. El silenci és gens simbòlic, no expressa els matisos dels conceptes. És cert, però té un avantatge: és més sincer, els silencis no admeten la falsedat. Sembla ser que, segons Dumas, “per a tota mena de mals hi ha dos remeis: el temps i el silenci”. El segon sí depèn de nosaltres, oi? Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra

Revista "Valors" Octubre 2015

Generem solucions

Emparats Xavier Serra

Tzvetan Todorov deia, en rebre el Premi Príncep d’Astúries (2008): “Els bàrbars consideren que els altres –perquè no s’assemblen a ells– pertanyen a una humanitat inferior i mereixen ser tractats amb menyspreu o condescendència”. Veient les fronteres que aixequem, què som: bàrbars o civilitzats? Vivim en entorns força segurs. Hem comprovat que el 112 funciona i rebem els beneﬁcis de les assegurances contractades. Pocs hem experimentat per ara què és abandonar el país d’origen per adoptar, provisionalment

o permanent, l’estatus d’estranger. “Ser ciutadà” no es té per naturalesa, certament: em sembla raonable que s’acceptin les lleis d’on es resideix i que es tracti més als afins que als desconeguts, però els Drets humans emparen tothom i assumim que, “en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n” (art. 14.1). Deixem càlculs mesquins i siguem operatius. Tenim recursos com per: a) identificar cada persona, no només amb dades hsiques corporals: tothom du una “identitat” individual; b) atendre les necessitats urgents mínimes: menjar, lloc on residir, higiene i atenció mèdica; c) destinar “unitats d’intel·ligència” al servei de les persones, anul·lant l’operativitat nociva de les màfies; d) revifar l’educació bàsica (idioma, maneres de fer...) de qui fuig de

la guerra, misèria o intolerància: no són “ignorants”; i, e) saber-nos enriquir amb experiència vital de qui demana asil: saben bé què valen les coses. Refugiats i migrants tenen un potencial: són part de la riquesa moral que necessiten les nostres societats. No sóc un bonista: cal ordre. Ara bé, la política s’ha d’ocupar de les persones: “cadascú de nosaltres és un estranger en potència”, clamava Todorov. Qui aixeca tanques de filferro i esbandeix no té una mirada neta: quina vergonya! El 112 dels refugiats no pot estar sempre comunicant. Car fer-los lloc, i els refugis temporals d’asil els han de donar cinc coses: identitat, suport vital, protecció legal, educació i futur. El “nostre” futur, també. Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra