Recull articles a El Punt Avui 2008-0218 by Xavier Serra

Recull d’articles publicats a “El Punt Avui

Sitges, 2018

Xavier Serra elpuntavui.cat elpuntavui.cat/articles/xserra.html

Articles publicats al diari “El Punt Avui” elpuntavui.cat Vaig començar a publicar algunes contribucions a “Tribuna” o altres espais de “El punt Avui” cap al 2008, quan encara la capçalera era només El Punt”. Eren textos esporàdics, però sempre amb una mateixa intenció: posar per escrit de manera raonada i debatible temes rellevants que estaven a l’opinió pública o en es ambients socioculturals que freqüento. Amb el temps he anat passant a la secció “Tribuna·” (pàgina 4) de “El Punt Avui”, amb una periodicitat de “cada tres setmanes aproximadament”, sense perdre el mateix esperit i amb l’absoluta llibertat que m’han donat els editors. He publicat força més coses a altres mitjans, i a també en aquest mateix diari, en forma de cartes i comentaris: aquestes aportacions són impossibles de recollir en un document de mesura raonable: es poden trobar a Internet. A El Punt Avui tinc una pàgina d’autor, a l’adreça elpuntavui.cat/articles/xserra.html Força d’aquets textos breus, eminentment operatius, han sorgit de les converses amb els meus alumnes, amics, familiars.... A tots ells els estic molt i molt agraït! Xavier.

Per ordre cronològic invers                       

El sentit del treball.................................................................... 06/12/18 És perillosa l’amistat? .............................................................. 08/11/18 Feixisme i llibertat .................................................................... 11/10/18 Higiènics i ben nets .................................................................. 13/09/18 Educació cívica o FEN? ........................................................... 16/08/18 Farts de religions “civils” .......................................................... 19/07/18 “Prou del ‘100/n’”...................................................................... 21/06/18 Obsessions de dany ................................................................ 24/05/18 Qui va parir la Gran Guerra?.................................................... 26/04/18 Paritats i inferioritats ................................................................ 29/03/18 L’imperialisme és ‘out’.............................................................. 01/03/18 Joves i cristians?...................................................................... 01/02/18 Els reis o els Reis .................................................................... 04/01/18 Emparar la veritat..................................................................... 07/12/17 Atemorir innocents ................................................................... 26/10/17 Irresponsabilitats ...................................................................... 28/09/17 Encisadora ingenuïtat .............................................................. 31/08/17 A qui obeir? .............................................................................. 03/08/17 Governança als Instituts .......................................................... 06/07/17 L’article 19è.............................................................................. 08/06/17 Liderar des del servei............................................................... 18/05/17 Europa: units en la diversitat .................................................... 20/04/17 Sexes ....................................................................................... 23/03/17

                                              

Tribunals piocs? ....................................................................... 23/02/17 Transparència, el camí ............................................................ 26/01/17 Humans, per ara ...................................................................... 22/12/16 Llindars de la democràcia ........................................................ 24/11/16 I si la solució fos la música?..................................................... 20/10/16 Saturació informativa ............................................................... 22/09/16 Assegurar-ho tot? .................................................................... 25/08/16 Excel·lències ............................................................................ 28/07/16 Selectivitats .............................................................................. 23/06/16 Vermell, compte ....................................................................... 24/05/16 Crear per conviure ................................................................... 26/04/16 Europa? Millor .......................................................................... 22/03/16 Rics i rics ................................................................................. 16/02/16 Misericòrdia, cal? ..................................................................... 12/01/16 Irresponsable, jo? .................................................................... 08/12/15 Ens agrada ser bons? .............................................................. 03/11/15 Un món d’expressió ................................................................. 29/09/15 El perdó social ......................................................................... 25/08/15 Ideals polítics immortals .......................................................... 21/07/15 Tenir cura de... ...................................................................... 25/06/15 Envellim, com cal ..................................................................... 21/05/15 Família, bàsica ......................................................................... 16/04/15 Quin desenvolupament? .......................................................... 12/03/15 Tens por? Cal educar .............................................................. 05/02/15 Sense pau, qui pot ser feliç? .................................................... 25/12/14 Encara les utopies? ................................................................. 20/11/14 Un a un, i dia a dia ................................................................... 16/10/14 Podem refiar-nos-en? .............................................................. 11/09/14 El “.cat” no és pecat ................................................................. 07/08/14 L’audiovisual, a classe ............................................................. 03/07/14 Desactivem la violència ........................................................... 01/06/14 Som 504 milions ...................................................................... 08/05/14 Es tracta de tu, de debò! .......................................................... 03/04/14 Joves 3.0 #Eduquem? ............................................................. 27/02/14 Foraster: ser o fer-se? ............................................................. 23/01/14 Irresponsables? ...................................................................... 12/12/13 Món global i educació .............................................................. 29/10/13 Filtres mediàtics ....................................................................... 24/09/13 Enlluernats per l’emprenedoria ................................................ 20/08/13 Superar la saturació? ............................................................... 16/07/13 Moralitat, pública? .................................................................... 11/06/13 Passius o actius? ..................................................................... 07/05/13 Justos per pecadors?............................................................... 02/04/13 I si millorem el món? ................................................................ 26/02/13 La família ................................................................................. 22/01/13 Les identitats, són o es fan? .................................................... 18/12/12 Elogi de certs polítics ............................................................... 03/11/12

                                        

Camins per a l’ensenyament.................................................... 22/09/12 Valors, des d’Europa................................................................ 01/09/12 I llavors, per què treballar? ...................................................... 06/08/12 Idees educatives des de York .................................................. 30/06/12 Europa vetlla per la gent gran .................................................. 09/05/12 Educació cívica, un joc? .......................................................... 07/04/12 Partitocràcia letal ..................................................................... 25/02/12 Valors viscuts, valors pensats .................................................. 30/01/12 Una Europa de vells................................................................. 03/01/12 Ciutadania als Instituts: com? .................................................. 30/11/11 Docència i clientela .................................................................. 27/09/11 Deute, el nou esclavatge ......................................................... 05/09/11 Guillem d’Ockham a Munic ...................................................... 23/08/11 Adolescents: han de fer deures a l’estiu? ................................ 16/07/11 Ensenyament: una primera solució .......................................... 06/07/11 Ens importen els dèbils de debò? ............................................ 01/07/11 La impossible obsolescència de la família ............................... 22/06/11 El mètode democràtic ens atueix ............................................. 18/06/11 Voluntariat submergit, una actitud afirmativa ........................... 19/05/11 Europa 2011: un any per la gratuïtat........................................ 12/01/11 Educació, cinc veritats ............................................................. 14/12/10 Filosofia? Per molts d’anys! ..................................................... 27/11/10 L’atenció a la precocitat ........................................................... 08/11/10 Aquí s’educa improvisant, o no ................................................ 09/10/10 Fem fora la corrupció ............................................................... 24/09/10 Ferum d’eleccions .................................................................... 24/08/10 Integració i cohesió .................................................................. 17/08/10 Escòcia i “els racons de pensar” .............................................. 07/08/10 Funcionàries i funcionaris, per què? ........................................ 28/07/10 Per molts anys, Europa ............................................................ 08/05/10 L’Europa dels pobres i dels exclosos ....................................... 16/04/10 Quan els adolescents es troben amb la filosofia ...................... 09/04/10 Déu interessa? Déu ven? Probablement, sí! ........................... 27/11/09 Per confiar en els polítics?: cinc paraules ................................ 01/11/09 En economia, hi cap cap ètica? ............................................... 16/10/09 Relativisme: una bona opció? .................................................. 27/09/09 Crisi en participació política. I si ho féssim millor? ................... 17/08/09 Xarxes socials a Internat: repengem-nos-hi? ........................... 09/11/08 Som gent de pau, ¡i no ens agrada cridar! ............................... 05/07/08 Bloquejats per la cultura de la distracció .................................. 16/04/08 Quant costa educar?................................................................ 01/04/08

Aquest recull ha estat actualitzat a Girona, 20/12/18

El Punt Avui, 6/12/18

Tribuna Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

El sentit del treball É

ots treballem: també els jubilats, els batxillers i universitaris, els aturats o els de salut fràgil. Cadascú a la seva manera. Qui és humà i està viu, treballa!, interactua intel·ligentment amb el món i amb els altres. La manera humana d’existir és “actuar” (Arendt). que no és fàcil treballar bé en grup, malgrat que moltes persones d’un “equip” siguin singularment brillants. Ho saben bé els alumnes a qui el docent enquadra –ara que segueixen de moda conceptes com “treball cooperatiu”, “avaluació entre iguals” o “intel·ligència compartida”– en un agrupament. Pots adonar-te que algú s’hi repenja i no fa res, o que grinyolen les diferències d’edat o de talent, o que sorgeix l’orgullós que sempre interromp i esdevé tòxic. És un clàssic citar la reunió preparatòria de la malaguanyada invasió de Bahía de Cochinos (Cuba, abril 1961) amb en Kennedy: persones intel·ligents, sense problemes de relació, que s’expressen lliurement, però que –tenallats pel grup: l’amistat, voler-se encoratjar, etc.– pren-

TOTS HEM EXPERIMENTAT

gueren una decisió fatal. No sempre el “pensament grupal” –consens, democràcia, càlcul– és més “intel·ligent”: potser la col·legialitat protegeix de la tirania però també se’n deriven patologies de grup. I SI CERQUEM el fonament del treball? Ex-

perimento que enginyers i metges cooperen bé, però que, en canvi, artistes i docents ens incomodem en un mateix espai. Potser hi ha protocols ideals per a cada feina. En general, per què treballem?: a) ho fem per guanyar diners? El sociòleg Simmel diria que sí, que els humans necessitem el valor que se’ns dona treballant, siguin diners o qualsevol bé instrumental i flexible; en canvi, Hegel manté que, justament, el fet de treballar és el que ens constitueix com a humans, per a dominar la natura i conèixer-nos millor. Aleshores, b) ens escarrassem o no per transformar el món? Més contrastos: Marx admet que nosaltres modifiquem la natura però que cal assolir una relació sense explotació – ja sabem: mori la propietat privada, el capital, etc.–, immune a les alienacions. Per contra, el romà Sèneca manté que la feina, l’“amor al treball”,

no afegeix res nou a l’univers (De Providentia), sinó que tan sols ens fa interiorment millors, virtuosos. Tot sembla complicar-se. I, finalment, c) val tant un cert treball ben fet com qualsevol altre? Els illustrats del s. XVIII van revalorar les feines materials (Diderot), però Arendt ha insistit en l’especificitat de l’“acció” (distingint-la de la “producció”, per a la supervivència i el benestar, com de l’“obra” de l’artesà). Descobreix una relació ètica amb altres (òbvia en una infermera o en una mestra). El “treballar instrumentalment”, per a aconseguir quelcom, és misèria si ho comparem amb l’“acció”, que sí que ens realitza: acollir, ajudar, convèncer, amenaçar, ensenyar, fer la guerra, guiar..., tot això injecta valor a qualsevol ocupació humana, fent-la exclusiva i única. ELS CÍBORGS anunciats seran més ràpids, duradors, forts i productius, però sempre inferiors en dignitat. El diner i l’eficàcia no ho són tot. El treball de cadascú, ben enfocat, ens du al “setè cel”, ja sigui el de l’Apocalipsi de Pau o el de Dante.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1514988-el-sentit-del-treball.html

El Punt Avui, 8/11/18

Tribuna Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

És perillosa l’amistat? anomenat Gnomologi Vaticà –un antic codi del s. XIV– conté una col·lecció de màximes, 81 tuits ben antics, descoberts per C. Wotke el 1888. Documenten la continuïtat del pensament d’Epicur per part del seus deixebles. La crida que fa al fragment 52 em permet introduir la propera Jornada de Filosofia de Girona: “L’amistat volta tot el món i, com un pregoner, ens convoca tots a despertar-nos per col·laborar en la mútua felicitat.” Si tot va com ha d’anar, el proper 14 de desembre, uns 280 vailets i vailetes de 2n de batxillerat celebraran la 10a Jornada, un congrés d’estil universitari, amb un tema ben viu: Amistat, per a què? (filoara.cat/jf18). Hi treballen des de fa setmanes a sis instituts: el Campalans (Anglès), el de Cassà, el de Vilablareix i, de Girona, tres: el Xifra, el Santa Eugènia i el Rahola. La filosofia –com ha de ser– compta, i molt.

L’

L’AMISTAT POT ARRIBAR a fer por: és peri-

llosa? Llegint el Lisi de Plató –el primer que ho tracta filosòficament–, els lli-

bres VIII i IX de l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil o el De amicitia de Ciceró, podem concloure que és: a) un perfeccionament personal; b) el fonament de qualsevol convivència plena i justa, i c) essencial per a la felicitat, que tothom desitja. Si és una autèntica farmaciola, global i eficaç, per als mals de tantes persones i nacions, per què costa, compromet i fa por? Aquesta trobada anual, en ocasió del Dia Mundial de la Filosofia, permet aprofundir-hi amb una ponència magistral, debats intercentres, comunicacions d’alumnes, etc., sobre la noció i els límits de l’amistat. A més dels profitosos llibres de l’Alberoni (1988) i d’en Torralba (2008), com ho han vist altres filòsofs? PER A ARISTÒTIL (s. IV aC) l’amic és “un altre jo” i només l’amistat garanteix la justícia social; per a Ciceró (s. I aC) el que compta és la franquesa, ja que l’amistat “no és res més que veritat i sinceritat”; per a Tomàs d’Aquino (s. XIII) és una unió afectiva i espiritual que ha de comptar amb la gràcia divina; per a Montaigne (s. XVI) resulta

una connivència sorprenent i total, on “cadascú es dona totalment al seu amic”, com il·lustra emocionadament en relació amb De La Boéthie; per al moralista La Rochefoucauld (s. XVII) és un joc d’autoestima i d’amor propi, “només és l’interès qui produeix la nostra amistat (...), ens donem als altres pel bé que volem rebre”; per a Nietzsche (s. XIX) “cal honorar en l’amic fins i tot l’enemic”, ja que permet anar cap al superhome per l’emulació, la rivalitat i l’enemistat; i, finalment, per a Derrida (1930-2004) l’amistat és l’art de la distància, del secret, de l’alteritat radical. I la nostra experiència vital? Quants amics o amigues tinc? Podem tenir-ne sense que s’hi barregi l’enamorament o la sexualitat? És el mateix en nois i en noies? De quins tipus n’hi ha? Parlarem de tot, i a fons. L’ASSAGISTA NORD-AMERICÀ Elbert Hubbard defineix un amic com “qui ho sap tot de tu i encara t’estima”. Una experiència única: “Sense amics ningú no voldria viure”, conclogué Aristòtil fa 2.400 anys.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1498503-es-perillosa-l-amistat.html

Tribuna

El Punt Avui, 11/10/18

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

Feixisme i llibertat

ull comentar tres cosetes senzilles. Primer, què s’entén per (1) llibertat “política”, l’anomenada “llibertat negativa” (Berlin, Mill). Després, com (2) certs grups (neo)feixistes tracten aquesta i altres llibertats. Finalment, (3) què empara la llibertat d’expressió. QUAN PREGUNTES A CLASSE “què és la lli-

bertat?”, s’alcen moltes mans: tothom en té una idea o una experiència. Des de les respostes bàsiques –poder triar, que no t’obliguin, etc.– se sol arribar a les més complexes: capacitat d’autodeterminar-se o “l’elecció conscient del bé”, en serien algunes. Ningú discuteix que hi ha tipus de llibertat: des de la psicològica (anul·lada per les addiccions, la ignorància o per ser obseqüent) fins a la metafísica (no voler ser el que som), passant per l’ètica (inexistència d’absoluts morals) o la política (absència de coacció externa). La llibertat pot ser interior o exterior: als presos polítics catalans els han robat la segona, però conserven la primera. Mill defineix la

llibertat com “cercar el nostre propi bé, pel nostre propi camí, en tant que no privem els altres del seu” (On Liberty, 1859), que ho venem dient que la meva llibertat només acaba on comença la dels altres. EL FEIXISME –històric, ideològic i com a concepte vital– menysprea les institucions de l’Estat democràtic i converteix el vot individual en expressió massiva de suport a algun líder, un populisme obvi. Algú es proclama portaveu (si pot ser a la teleporqueria, millor) d’unes gents entabanades. Per als neofeixistes la racionalitat o la llibertat –i encara menys la veritat i els fets– no són un valor. Els intel·lectuals o la cultura –excepte la seva propaganda– són menyspreats. No així la banca i el capital, que els solen fer costat, interessadament. Per a ells, la violència –en paraules o en fets– és positiva. Als principis de “llibertat, igualtat i fraternitat” oposen una consigna: “creure, obeir i combatre” (Mussolini, 1930). I a Espanya ha ressorgit aquest bolet.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/1481856-feixisme-i-llibertat.html

LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ , finalment, és el dret de cadascú a expressar idees i opinions, sense censura (DUDH, art. 19). Tot i provenir de la Il·lustració i ser un dels drets anomenats de “primera generació” –que protegeixen dels excessos de l’Estat–, ara és conculcat a Espanya: ho fa Vox i altres amb denúncies barroeres als tribunals, sovint polítics, acollint-se a codis tinyosos. Per a Montesquieu, Voltaire o Rousseau, la possibilitat de dissentir fomenta el progrés i fins i tot resulta essencial per accedir a la veritat (Mill). Certament té algun límit però mai els interessos del poder sinó només els drets humans inviolables. Espanya diu acceptar-los (Constitució art. 10.2), però els hereus de la dictadura prohibeixen el que no els interessa: votar, demanar canvis, alleujar dèbils, etc., fins a aturar un Parlament. Usen les armes de l’opressió i la por, ja que no en tenen d’altres. El feixisme – si fos el cas– no valora la dignitat de cada persona ni d’un poble, sinó només el seu domini i submissió. I a aquest joc, molts no hi volem jugar.

al dia om vui fa...

El torn dels Mossos any

El fiscal superior de Catalunya els ordena que “requisin urnes”, mentre que el govern defensa que la prioritat de la policia és lluitar contra el terrorisme.

ull de ruta

anys

20 anys

Un primer pas HB firma per primer cop un pacte que propugna una treva d’ETA mentre Rajoy veu “irresponsable” el suport del PNB, EA i IU al document.

El Punt Avui, 13/9/18

Tribuna

an Espada

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

salut del overn català

l 21-D, l’unionisme va veure amb estupefacció –l’Onze en va tenir una altra mostra– que ni era majoria ni era silenesquitxada en tots els seus acr la brutalitat de la ultradreta feiProbablement, per això veig que posició unionista se centra en tègia fonamentada en la fal·làcia s serveis públics són un desastre è el govern tot s’ho gasta en el s independentista. Constato, per ple, com afloren informes sobre tat catalana, tots fets des de d, en què s’assegura que la desel govern en la matèria és un menor a la d’abans de les crisis. i consultem les xifres podem ovar que l’últim pressupost cont de Salut va ser el cinquè més a història en termes absoluts. pot negar les fortes retallades patir la sanitat durant el darrer e la conselleria del PSC i la del r govern de CiU posterior. I que a queda molt per fer malgrat les

Un primer avís La patacada del Constitucional a Euskadi alarma a Catalunya. CDC, ERC i ICV, inquiets per la relació amb l’Estat després de la ‘sentència Ibarretxe’.

Higiènics i ben nets

a higiene no és pas un costum molt antic. Però la paraula sí: podríem arribar fins a Higiea, personificació de la salut a la mitologia grega, una de les filles del déu de la medicina, Asclepi, i de la deessa de la curació, Epíone. Per als llatins es deia Salus, sent la serp el seu símbol. Ara bé, ¿és el mateix “netejar” que “ser higiènic”? Netejar ho fa qualsevol: només cal contractar una empresa especialitzada o posar-s’hi: un cos humà, un bosc o un territori ple dels estrangers o indesitjables –segons alguns– que hi viuen. La higiene, en canvi, segons l’OMS, inclou les “condicions i pràctiques que ajuden a mantenir la salut i prevenen la propagació de malalties”. Exemples? La “higiene personal” s’aplica al cos, canviar-se de roba, etcètera; o el “paper higiènic” –un invent que només ens arriba a finals del XIX–, dissenyat per descompondre’s amb el sistema de desguàs, i que s’empra després de defecar o orinar, o per absorbir vessaments. Higiènic té més abast que net.

CERTES PRÀCTIQUES HABITUALS d’higiene

es consideren bons costums socials, mentre que descurar-les resulta desagradable,

irrespectuós o amenaçant. La higiene és una aposta de salut pública i, fins i tot, un dret humà derivat (de 3a generació): l’accés a un entorn sa com a condició per al desenvolupament sostenible (Cimera de la Terra, Johannesburg 2002). A LES ESCOLES recordem a famílies i nens

la necessitat d’anar ben nets (rentar-se les mans i les dents, ús de l’aigua i el sabó, i –quan hi ha perill greu d’infeccions– mesures més dràstiques). La higiene està vinculada al procés civilitzador (Ariès i Duby, 1987). Però siguem clars: fins a mitjan segle XVIII la higiene sovint oblida –amb excepcions– el cos i l’entorn i només es fixa en el rostre i les mans. Amb la microbiologia (Pasteur i Kock) neix com una nova obligació social. Tot i així, va trigar molt a arribar l’aigua corrent a les ciutats, els banys solien ser lluny de les habitacions, i les desigualtats entre les possibilitats d’higiene segons les classes socials eren escandaloses. El nou model higiènic actual només es generalitza després de la Segona Guerra Mundial, tot i que ara, potser, s’ha passat de frenada: la publicitat “hiperconsumista” mostra exagerada-

ment xampús, perfums, cremes, filtres solars, i mil productes més. I ara, una denúncia: potser menyspreem la higiene d’allò que no és físic. Sé que és un salt conceptual, però ¿no han pensat mai que convindria una purificació també moral: deixar de banda els estereotips injustos, les pràctiques infeccioses que afavoreixen el contagi de la mentida, o, senzillament, aplicar l’ús del perdó, autèntic sabó de la higiene social? A més, són productes ben econòmics. EL NOSTRE SISTEMA educatiu inclou formació en protecció de la humanitat, en higiene moral. Per això, quan veig individus que, per quatre vots de grups socials amb escassa formació, calumnien o falten a l’honor d’altres, me n’avergonyeixo: generen infeccions i fan tuf. El refranyer català té una dita: “Boca que menja fel, no pot escopir mel.” A l’educació eticocívica i en valors fem possible un futur higiènic, protegit, sa: no es neteja només “passant l’escombra”, com volia aquell polític xenòfob, sinó instruint en bons costums, personals i socials. Que Higiea, si existís, ens protegeixi!

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1465483-higienics-i-ben-nets.html ifres d’inversió i els ectes de departaments el de Salut desmunten la Les cartes adreçades a la Bústia han de portar les dades personals dels seus autors: nom, cognoms, adreça, número de telèfon i número de carnet d’identitat o passaport. Així mateix, cal que no superin els mil caràcters d’extensió. El Punt Avui es reserva el dret de publicar-les i escurçar-les. No es publicaran cartes signades amb pseudònim o amb inicials. Els textos s’han d’adreçar a bustia-catalunya@elpuntavui.cat cia de l’unionisme que el

El lector escriu

al dia om vui fa...

Sense feina any

Un 22,6% dels aturats fa quatre anys que no tenen feina. L’atur de llarga durada afecta els majors de 45-50 anys, amb molts problemes per trobar una feina.

20 anys

Tribuna

n Espada

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

decència al pel 17-A

atac al pudor més bàsic r un apologeta de la ncia com Felip VI al t de les víctimes i dels

anys

Matança a l’Ulster Almenys 26 morts a Omagh en l’atemptat més greu dels últims 30 anys. La policia atribueix l’atac amb cotxe bomba als dissidents de l’IRA.

El Punt Avui, 16/8/18

ll de ruta

emà serà un dia d’emocions fortes i de dolor compartit. Barcelona, Cambrils, Ripoll i Alcanar són alguns dels topòun atemptat esglaiador que tot un any ens va deixar corglaçats. me de coartada islamista va rens joves per colpejar Catalunya eria fanàtica no va distingir ni edat, ni religió, ni nacionalitat. hauria de ser un dia de recollireflexió nacional, i d’homenatge ctimes fent costat a les famílies. ò la presència imposada d’un atge com el rei Felip VI a Barceels actes del 17-A és d’una hia immoral. No té a veure amb estió política partidista com els quics ho intenten tergiversar. és hereu de la política de merd’armes del seu pare i antecesel tron. I de les fosques vinculamb dictadures fonamentalistes eren la vulneració de drets husón germen del terrorisme faue ens va colpejar. Un cap d’es-

A la cua En 12 anys només s’han fet 100 quilòmetres a Catalunya. Foment construirà al Principat únicament un 6% dels trams d’autovia previstos.

Educació cívica o FEN? uan la formación del espíritu nacional (FEN) era assignatura obligatòria, es definia Espanya com “la més alta unitat de convivència”. Franco n’havia estat l’artífex –deien els manuals de classe – i s’hi estudiava que “la unitat és la grandesa indispensable de la Pàtria” (Poveda, 1968). Són dogmes? Avui dia, força gent llufem una nova remor neofeixista de fons –un poder central fort, exclusivista i agressiu, mirin la definició del DIEC2– que s’expressa també en públic, sigui de manera conscient o inadvertidament.

genèticament antidemocràtic, en els fets: potser massa dones i homes que ocupen nivells decisoris del funcionariat espanyol hi han estat educats. L’adoctrinament sí que existeix i –potser de manera subliminar– escampa una perversió (“piensa el ladrón que todos son de su condición”), que els permet titllar d’intolerant qui no se’ls sotmet. Blaus i els nous tarongets ocupen força poders “intocables” (jutges, caps policials o militars, economia), des d’on matxucaran tots els qui –pacíficament– els plan-

ÉS UN MOVIMENT

tem cara. El 14/7/18, en Fernando Savater –que no és sant de la meva devoció– va escriure una gran veritat: “Un dels més importants objectius de l’educació és que els nens coneguin les alternatives que existeixen als prejudicis dels seus pares.” Cadascú ha de fer la seva vida: en Savater denunciava “els guardians de les essències sacres” alçats novament contra l’assignatura d’educació cívica. Aquests nostàlgics del passat caspós es queixen: “Ens pretenen imposar una ètica d’Estat!” A CATALUNYA TOTHOM qui és honest sap bé que el sistema educatiu català no adoctrina: ho demostren els populistes, els unionistes... i la gent lliure i autònoma que surten dels nostres centres. S’ho han inventant, titllant de dèbil mental la nostra societat catalana moderna. N’haurien d’estar avergonyits, per mentiders i malmescladors. Defenso el dret dels pares a la formació en valors i religiosa dels fills, i també la transmissió de tradicions i costums. Però vivim al segle XXI, i ens cal també l’educació cívica i ètica, actualment inclosa en “cultura i valors ètics” (CVE) a l’ESO d’aquí. Espanya té el patè-

tic honor –tradició rància– de ser l’únic país d’Europa que qüestiona l’educació cívica, encara que la ministra ho vol recuperar, i per a tots els alumnes. UN DECRET del 29/3/44 va establir l’ensenyament de l’assignatura de la FEN, obligatòria arreu. L’Espanya franquista adoctrinava, imposant que “la Pàtria ho és tot i els interessos individuals s’han de subordinar a l’interès general de la Pàtria” (Mendoza, 1957). Sabem que el bé suprem polític són les llibertats i els drets individuals, malgrat que l’Estat espanyol és l’únic que encara no compleix la recomanació de la UE d’una assignatura sobre valors universals i democràtics. ¿Recorden aquestes perles sobre ensenyament?: “contribuir a la vertebració d’Espanya des de les aules” (De Cospedal) o “espanyolitzar els nens catalans” (Wert). I els tarongets són encara més sectaris. Cal una bona assignatura global de CVE –no pot ser una “alternativa” a la religió catòlica, que ha de trobar el seu espai– i posem fi al de facto d’una educació tardofranquista. A veure si no hem d’esperar fins al naixement de la nostra República.

Accés a l'article en HTML

El lector escriu Les cartes adreçades a la Bústia han de portar les dades personals dels seus autors: nom, cognoms, adreça, número de telèfon i número de carnet d’identitat o passaport. Així mateix, cal que no superin els mil caràcters d’extensió. El Punt Avui es reserva el dret de publicar-les i escurçar-les. No es publicaran cartes signades amb pseudònim o amb inicials. Els textos s’han d’adreçar a bustia-catalunya@elpuntavui.cat

El Punt Avui, 19/7/18

Tribuna

Xavier Serra i Besalú.

Professor de filosofia @xserra

Fart de religions “civils” L

reballo en un institut on la religió juga un paper força rellevant. Almenys ara. I es tracta de la religió musulmana. Dic ara, perquè segons les teories de Comte i els positivistes això de practicar una religió seria cosa del passat: tot i així, els qui han passat a millor vida són Comte i els seus seguidors, mentre que les religions segueixen ben presents. I no són pas practicades per ignorants i dèbils, com Nietzsche es va imaginar que succeïa.

PARELL D’OBSERVACIONS prèvies: d’una banda, no és el mateix la religiositat que la pràctica d’una religió, més o menys institucionalitzada: considero persones molt espirituals força amigues i amics que, en canvi, no combreguen amb cap de les creences més conegudes. De fet, els humans som persones “vinculades” a coses que –potser de manera poc conscient– estan més enllà d’un mateix. El romanès Mircea Eliade interpretà les funcions antropològiques dels símbols i mites, i les associà a algunes realitzacions de l’home modern, aparentment dessacralitzades i secularit-

zades. Efectivament, també qui és “no religiós” pensa en termes de llocs i espais “sagrats”. SI CONSIDEREM ALGUNES DADES aproximades de les religions més difoses (2.300 milions de cristians, 1.700 de musulmans, 1.100 d’hindús, 520 de budistes), ja ens en surt força, de gent, oi? Tot i així, sé bé que el que compta no és la sociologia sinó cada persona i cada família, vostè i jo. Una religió es viu si es vol, si s’hi creu, si qui ens l’ha transmès és fiable, si hi ha una gràcia divina. I aleshores: ¿per què aquest text?, es deu preguntar vostè. ¿Ha vist cerimònies de Jocs Olímpics, de casaments o exèquies no religioses, de lliurament dels Nobel, de reconeixement dels mèrits d’algun heroi nacional? És litúrgia! Alguns potser es manifestin ofesos per aquests ritus, paral·lels als estrictament religiosos. Jo no. Ja se n’havien adonat, de la seva eficàcia, Rousseau, Comte i força d’altres: ells preconitzaven una “religió laica”, civil, com a ciment social, que unís a tots. Tot i així, em dol la confusió i entabanament que suposa fer actes placebo, quan en allò ja no hi creus.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1434435-fart-de-religions-civils.html

La pau i l’ecologia, la solidaritat, el dol i l’agraïment, han de tenir formes d’expressió, però imposar-ne obligacions cerimonials a imitació de la menystinguda expressió religiosa, no ho acabo d’entendre. Cerquem símbols? D’acord!, però si són simples préstecs no em convenç: cada cosa és cada cosa. Tot i que es fa amb bona intenció, assistir a un Cant dels ocells no és el mateix –com a funeral– que una Missa pro defunctis; ni casar-te davant l’alcalde o el capità de vaixell igual que fer-ho en presència de la divinitat. Se n’és conscient? LA POLÍTICA I EL PODER sempre han estat vinculats a una certa religiositat comuna, de la qual tots en treien profit. I encara avui dia hi ha tants estats “confessionalment religiosos” arreu del planeta. A mi m’agrada més que la religió sigui viscuda des de l’espiritualitat i la fe, lluny de la “sociologia pragmàtica” i el “discurs imposat” per diferents poders –mediàtic, cultural, polític, que tan sovint ens tenalla molt més que les creences. I és que això són les “religions civils”: dogmes que se’ns han imposat acríticament.

El Punt Avui, 21/6/18

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia @xserra

Prou del “100/n”

olítica re(i)al

ns enganyen, sovint ens entabanen. Ens fan creure que totes les opinions són igual de vàlides, i que ells –els dogmàtics irredempts– han de disposar del mateix temps i espai, com si hi tinguessin dret. L’Arrimadas o el García de torn –i no són els únics– juguen a la dialèctica moderna, com si la veritat hagués de sorgir del seu “no amainar veles”. Hegel i Marx, i d’altres pensadors dels ss. XIX i XX, van buidar la “dialògica” fins a fer-ne “dialèctica”, concepte que, al seu torn, ja havien emprat –aleshores com a autèntic camí de coneixement– els clàssics grecs, romans i medievals.

L’ÚS MODERN DE LA DIALÈCTICA em sembla

una estafa –lògica i metafísica– i estem en condicions de desemmascarar-lo. El seu motor és la contraposició (tesi-antítesi), amb un vessant negatiu (la por, que du alguns a falses seguretats) i, d’altra banda, un de positiu (el conflicte envers allò diferent). Hi ha qui ingènuament creu –especialment en política– que se’n sortirà esbatent bajanades a les teleporqueries televisives, però “ja en tenim prou”. Ara som conscients que la crispació no és “un fet”

sinó “una creació”, un producte de laboratori, elaborat pels pseudointel·lectuals que, d’això, en viuen. Dialèctica dolenta. volem dialogar, no pas “apallissar-nos”, i ho exercitem en un ampli arc d’idees que va des de les més liberals a les socialistes, però defugint sempre els “populismes manipuladors”, d’aquells que –com els sofistes del s. V aC– potser arramblaven vots, però no conviccions. El pensament dialògic comparteix un principi amb el dialèctic: ambdós admeten que les coses no són senzilles, que hi ha dinamisme en les idees. Ara bé, la dialèctica és una pràctica d’orcs que, tibant allò experiencial, obren cingles entre la gent. Fa temps, els periodistes pensaven que l’actitud correcta era escoltar equidistantment dues –o més– campanes, dedicant el mateix espai o temps a opinions oposades o divergents. Atents!: això és dialèctica. És la fórmula del títol de l’article: dividiu proporcionalment l’espai total entre els “n” diferents parers. Quin disbarat! Donaríeu el mateix temps a Hitler i a Mandela? Val igual de-

LES PERSONES DE BÉ

http://elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1417135-prou-del-100-n.html

fensar els drets dels refugiats que l’ablació genital? I si no voleu anar tan lluny: ¿té cap sentit atorgar oïda a qui menteix com a qui argumenta i raona? El diàleg ha estat –des de Sòcrates i Plató– el mitjà propi d’expressió del logos. Xenofont, el primer Aristòtil, Agustí, Ciceró, Bruno, Galileu, Berkeley i molts més en són testimonis. A L’ÈPOCA MEDIEVAL s’expressa amb la disputatio, i Tomàs d’Aquino n’és un exemple: pensar no és monòleg sinó “conversa”. Certament, a la modernitat apareix el monòleg. Ja ho sabien els sofistes: cal disputar perquè guanyi el més eixerit en tècniques retòriques. Clamo contra aquella perversió de l’autèntica mediació i del diàleg que consisteix a pensar que, en qualsevol contrast, s’ha d’atorgar la meitat de l’espai o del temps –un mediocre 50 o 30 o 25 per cent– a cada part. El professional, qui té ètica, ha de saber dir: “Calli vostè, parli vostè.” Siguem valents, dignes, coratjosos, amb respecte. El procés dialògic s’adona dels contraris i els complementa, mentre que el dialèctic els enfronta i aniquila: anem amb compte!

El Punt Avui, 24/5/2018

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia @serra

Obsessions de dany

stitucionisme

es notes de tall per accedir als estudis universitaris de psicologia estan ben amunt: a força universitats per sobre del 10 i a la que menys de les catalanes, la de Lleida, per sobre del 7. Certament hi ha algunes privades que, amb un 5 i una entrevista d’admissió, ets dintre. És un fet que hi ha –i potser creix– un interès notable entre molts joves batxillers per aquesta àrea de coneixement a cavall entre les ciències de la salut i les ciències socials, que ofereix nombroses sortides professionals especialitzades (esport, organització, educació...), a més de les de caràcter bàsic com la recerca, la diferencial o l’evolutiva. Cal no oblidar la feina dels psicòlegs clínics, que tracten professionalment problemes emocionals i de conducta, des dels lleus, com la falta d’autoestima o la timidesa, fins als més problemàtics, com ara l’ansietat o la depressió, entre d’altres. Com s’explica a l’assignatura de psicologia, optativa als nostres batxillerats, convé una “mirada psicològica” assenyada i científica del que ens succeeix.

i ara enormement “líquida” –com assenyalava el malaguanyat Bauman–, força gent té comportaments preocupants, si ens refiem d’estàndards de la conducta dita “normal”. Pensin: els qui es comporten de manera desaforada en moments que exigirien serenitat, els qui pateixen molt sense motius gaire objectius o aquells que, potser, gaudeixen fent mal a d’altres. I d’això els volia parlar, especialment del tercer cas, combinat amb la idea d’“obsessió”.

mans el voler-se imposar a d’altres i fer-se sentir: ho manifestem fàcilment quan se’ns dona el més mínim poder (encara que sigui de vigilant de discoteca): ¡ara sabran els altres qui soc jo!, potser ens diem. Més perillós és quan aquesta conducta compulsiva li succeeix a qui fa de jutge, de directiu, és un famós a les xarxes o a l’esport, un funcionari “de finestreta” decisiu o fins i tot un policia fent d’antiavalots o d’imaginari “CSI”.

d’estat d’ànim, com la depressió; els vinculats a l’ansietat, com les fòbies o els estressos posttraumàtics; o fins i tot, els de caràcter esquizofrènic, hi ha força referències. En canvi, a la patologia “obsessivocompulsiva”, que suposa la impossibilitat d’evitar un pensament o conducta, fent-la repetitiva, poc intencional i gens racional, val la pena pararhi atenció: n’observo una presència creixent. I més si és “de dany”. Ara ho facilita la tecnologia: el clic del mòbil, la brevetat del tuit ocurrent, l’insult que surt gratis emparat en l’anonimat relatiu, etc.

BAUMAN CONTRAPOSAVA la nova modernitat líquida a aquella altra, “sòlida”, nascuda del terrible terratrèmol de Lisboa del 1755: ara, “volem prevenir que les coses es quedin fixes”, deia. Però l’interior d’alguns els du a pretendre “fixar” el món, que sigui a la seva manera, encara que calgui fer-ho “a garrotades” o “amb la mentida”.

A LA NOSTRA SOCIETAT, complexa i variada,

ÉS UNA TENDÈNCIA MOLT BÀSICA en els hu-

SOBRE ELS TRASTORNS

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1398512-obsessions-de-dany.html

LA PSICOLOGIA ENSENYA que força formes d’ansietat no tenen res de patològic, però els asseguro que el trastorn obsessivocompulsiu per fer mal, és molt perillós: per a la víctima i, també, per a l’agressor. Déu ens n’empari!

El Punt Avui, 26/4/18

Tribuna

Xavier Serra Besalú. Professor de filosofia @xserra

Qui va parir la Gran Guerra? Q

otser ens atrauen els trens: màquines, vies i ponts, vagons, estacions. Força pel·lícules i novel·les succeeixen al voltant del ferrocarril. A part de línies mítiques com la del Transsiberià o la de l’Orient Express, avui em fixo en el vagó de Compiègne. Es tracta del CIWL 2149, un històric vagó on s’hi van signar dos armisticis: el segon fou –l’estiu de 1940– pel cessament d’hostilitats entre França i el Tercer Reich alemany. Hitler el va triar perquè era el mateix on la tardor del 1918 s’havia aturat la I Guerra Mundial. Era un vagó-restaurant, fabricat el 1914, que s’havia adequat com a oficina per a Foch, el mariscal occità. Ara ja no existeix: havia tornat primer al seu ús original (a la Compagnie Internationale des Wagons-Lits) i després fou exposat al Museu de l’Exèrcit (París) i a altres llocs. Ara bé, retornat a Compiègne, el recuperen simbòlicament els alemanys quan envaeixen França (1940). Va acabar a Berlín, com a símbol de la superioritat del Reich, tot i que – ja a les darreries de la II Guerra Mundial– les SS el van dinamitar. Si els vagons parlessin...

la Gran Guerra: l’armistici més conegut –no pas l’únic– va ser signat a les onze de l’11de novembre, en aquest vagó, entre el diputat alemany Erzberger i el mariscal Foch. Alguns havien pretès prosseguir els combats fins a matxucar del tot els alemanys, travessant les fronteres, però continuar aquella carnisseria hauria estat forassenyat.

ARA FA CENT ANYS QUE ACABÀ

EN OCASIÓ DEL CENTENARI dels armisticis, força batxillers de tres instituts gironins hi dediquen una Jornada: Valors democràtics a cent anys de la Gran Guerra (filoara.cat/de18), que celebren al voltant del 9 de maig, el Dia d’Europa, festa compartida de convivència en la diversitat. Duen setmanes d’estudi exigent: els milions de morts i mutilats, l’infern de les trinxeres immòbils i les matances inhumanes, les noves màquines de guerra, etcètera. Han analitzat documentals, alguns ben impactants; s’han llegit textos (des de Morpurgo a Chevalier) i enllesteixen presentacions en diferents llengües i comunicacions acadèmiques. Una feinada! I tot això, per què?

HEM D’ENTENDRE QUE LA PAU no és un fet,

sinó una construcció. N’hi ha que confonen valors democràtics amb l’estar calmós i ser submís. No és el camí: cal ser actius i desemmascarar les actituds imperialistes o colonials, els estats monstruosos, la conculcació dels valors. Estudiem bé d’on sorgeix la guerra i protegim dels eixelebrats les nostres riqueses nacionals o personals. Per a l’edificació de la pau, centrem-nos en els valors, defugint qualsevol “¡a por ellos!”. LES DEPLORABLES TRINXERES de la Prime-

ra Guerra Mundial no poden tornar. Bandegem del nostre món la maquinària de matar. I mai no redactem tractats com el de Versalles (estiu 1919), fets per humiliar els altres. Les guerres neixen en cors prepotents i entre gent d’armes (sovint agressives, per dins o per fora): mai més la guerra, armistici permanent. Els intel·lectuals i universitaris hem de ser-hi. El malaguanyat Bergson anava errat quan el 1914 clamava que “la lluita contra Alemanya és la de la civilització contra la barbàrie”. S’equivocava, tota guerra és bàrbara.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1380300-qui-va-parir-la-gran-guerra.html

El Punt Avui, 29/3/18

Tribuna

Xavier Serra Besalú. Professor de filosofia @xserra

Paritats i inferioritats

mitjà termini

ovint tenim idees clares, i fins i tot justes, que, malauradament, no es duen a la pràctica de manera coherent: penso en la dignitat i el reconeixement “masculí-femení”. La sexualitat és un punt clau: ja des d’abans de Freud, tots ens hi fixàvem. Hi ha hagut sempre nois i noies: més enllà del sexe, la valoració de gènere és un fet. Actualment, entre les persones civilitzades d’Occident, quasi ningú justifica ni (a) un “igualitarisme” que anul·li les diversitats, com tampoc (b) posicions teòriques “discriminatòries” per raons de raça, religió, gènere, ideologia o estils de vida. Podem trobar lamentables excepcions, que esdevenen dominatives i opressives, i ens menen a violències sexuals, bretxes salarials o restriccions a l’apoderament de qui n’és víctima. Més que “legal”, el problema és sobretot “factual”.

SEGONS IRIA MARAÑÓN, autora d’Educar

en el feminismo, amb les nenes “s’ha de treballar l’autoestima i evitar el rol de submises i obedients. Cal fomentar l’esperit de lluita i la valentia”. I esmenta estudis segons els quals “a partir dels sis anys les

nenes se senten menys intel·ligents que els nens”. També sabem de l’èxit acadèmic i seguretat competencial impressionants de moltes adolescents. Cal clavar mocs comparatius? No són útils. D’altra banda, existeix força pressió contra el “gènere binari”. Se’n cita sovint la Judith Butler com a teòrica de la “performativitat” en la “construcció” cultural del gènere (els rols masculí o femení serien fets socials i no naturals). Ho hem llegit abastament aquestes darreres setmanes. EM CENTRO EN DOS PUNTS: (a) l’error que suposa imposar arreu una “paritat de gènere”, com a dogma derivat del concepte “democràcia paritària” (Nacions Unides, 1979, i cimeres successives). Volent assegurar que es representi la diversitat, amb les “quotes” es força esbojarradament la vida real (per exemple, mínim del 40% en sistema binari): què fer on les dones són molt majoritàries?, penalitzem algú només perquè... “no té el sexe amb plaça”? i, com ho encaixem amb la “teoria queer”? Imposar el “patró de segmentació” –estatus, sexe, ètnia o altre– en un món d’identitats complexes és bàrbar. La comple-

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1364243-paritats-i-inferioritats.html

mentarietat i diversitat són un tresor; i no ho són, en canvi, les “accions afirmatives” agressives com: “Saps? seria just, però malauradament ets dona,... o bé ets home.” L’ALTRE PUNT ÉS MÉS FOTUT: (b) la “inferiorització”. Luce Irigaray, feminista audaç, proposa una relació més complexa i asimètrica que la d’igualtat. La “diferència” podria contenir un valor “inferioritzant”, si allò “diferent” ho descrivim respecte al “model” (com si en fos una mala còpia). En la sexualitat, això provindria del silenciament cultural i històric de les dones –un fet– que causa que l’“original” fos “home”. Resolem-ho!, però no amb una lluita a mort entre sexes (tesi de Millet o de Fireston). Igualtat no clama “igualitarisme” sinó més aviat “complementarietat”: el feminisme –assolides les lleis– ha d’enriquir, i mai jugar a la dialèctica de la destrucció de l’altre. ESTUDIEM, SENSE PREJUDICIS, el llenguatge, els gustos, la fisiologia, les emocions. La immensa vaga i moviment del 8-M m’ha ajudat a pensar, superant els crits i les etiquetes estretes i beneites.

El Punt Avui, 1/3/18

Tribuna

Xavier Serra Besalú. Professor de filosofia. @xserra

L’imperialisme és ‘out’

esos polítics

otser encara algú es pensa –ai, santa innocència!– que s’arreglarà el món trucant a un potentat o subornant funcionaris públics. O d’altres –també amb un lliri a la mà– es refien de les tertúlies de la teleporqueria (alta quota d’audiència), dels Palaus de Justícia o bé d’un article d’opinió que pretengui ser “definitiu” sobre una qüestió concreta. Si m’identifiqués amb aquest darrer cas, ¿seria jo un ingenu, oi? només generen pensament les universitats, algun think tank amb pasta, certes entitats financeres i, probablement, alguns monestirs o esglésies. Per cert, si tenen la sort de visitar Girona, els recomano que pugin a la Sala Gòtica, a la Biblioteca del campus Barri Vell, a la UdG. Aquí s’hi pot pensar. Era l’antic dormitori dels monjos del convent de Sant Domènec, on hi residiren al s. XIV tant sant Dalmau Moner, ben venerat aquí, com també l’inquisidor general Nicolau Eimeric, deixeble seu i de vida atabalada. La història és complexa, sempre. Hi he teclejat Imperialism i ja hi estic consultant alguns li-

OPINO QUE ARA

bres selectes: he pres Imperios (Crespo, 2012) i Power over Peoples (Headrick, 2010). Seré breu: intueixo que l’actual incomprensió espanyola sobre la realitat civil i social catalana potser prové de quan pensaven ser –i potser eren, segons la definició– un Imperi tal que “el sol mai s’hi ponia”. El fracàs de 1588 dels 137 vaixells de “La Grande y Felicísima Armada” (nom que li atorgà Felip II), sarcàsticament qualificada d’Armada Invencible pels britànics, només és una anècdota: com n’és de ridícul creure’s més que els altres, cercant d’arrabassar-los la dignitat. Tant aleshores, com també amb una fallida com la de Santiago de Cuba (1898), l’imperialisme psicològic s’ha d’enfrontar a una realitat: els fets. No es pot viure de paraules inflades, ni d’armes o de cap supremacisme imaginari sobre d’altres. S’entén imperi com un “gran estat multiètnic, dominat per una part que disposa d’un poder absolut, on hi ha l’emperador”. Ve d’antic: potser des dels accadis, passant per romans, carolingis, etc. Se n’han modificat les formes, tot i que –després de descobrir el nou món– força estats

europeus ho associen amb el colonialisme, el control de territoris ocupats. De fet, la Gran Guerra es pot entendre com una lluita dels imperis de per aquí: el rus, l’otomà, l’austríac, etc. Un desastre! EN MELCIOR COMES HA ESCRIT a aquestes pàgines que “els imperis poden dir una cosa, però les nacions, quan se les deixa expressar-se, en manifesten d’altres”. I aquí ens trobem: dimarts passat The Times va publicar “Royalpolitik” (26/2/18), un editorial des d’on dona consells al rei espanyol (ja no és pas com aquells totpoderosos Àustries del XVIXVII). Li retreu que s’ha passat de frenada empresonant activistes i que el qüestionen força associacions europees pels drets civils: “l’equiparació del debat separatista amb la sedició és un desafiament sobre la llibertat d’expressió”. Ara bé, ¿es podria dialogar amb qui lluís –com a herència cultural– una rància pegatera imperialista, tot i que ara ben out? Esperem que hi hagi alguna escletxa de seny, de saber escoltar els temps i les persones: ja som al s. XXI!

www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1348700-l-imperialisme-es-out.html

El Punt Avui, 1/2/18

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Joves i cristians? L

ot i que no crec ser-hi per verificarho, em pregunto si hi haurà cristians a Catalunya al final del s. XXI. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), un 30% dels joves (16-24 anys) s’adscriu encara al cristianisme com a religió. La segona és l’islam (8%), tot que al davant hi ha els de “cap religió” (un 21% es diuen agnòstics i més del 24% ateus). La pràctica i compromís juvenil són força més baixos que l’adscripció. Admiro qui es qualifica com a ateu ja que demostrar la “no existència” de Déu em sembla impossible. Els arguments estrella són: a) no ens l’hem trobat, la ciència no el detecta empíricament; o b) el mal sí existeix i això es considera incompatible amb una omnipotència bona. L’ateisme esdevé una “creença alternativa”. El s. XXI és complex, multilateral, fluid en valors i ideals, cientista i... sembla també refractari a la vida espiritual, almenys de les “religions constituïdes”. acadèmica, prèvia al 15è Sínode dels Bisbes (octubre 2018), sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional” (synod2018.va). Tres apunts breus: (a) força joves viuen amb

HE PARTICIPAT A UNA TROBADA

“fragmentació espiritual”, essent “cristians nominals” o només “culturals”; (b) la deriva subjectivista, pròpia de la postmodernitat, és dominant: que “cadascú pensi i faci el que vulgui”; i (c) apareix un límit, l’“exculturació”: la pèrdua de les arrels cristianes que encara configuren el país. SORTOSAMENT, LA SOCIOLOGIA i l’estadística –així com la “futurologia”– són ciències socials aplicades que no determinen els individus singulars i concrets sinó que consideren tendències, modes, agendes polítiques, manipulació perceptiva. Tracten de la “societat”. Ara bé, la religiositat rau en la interioritat de les persones i es transmet one-on-one i en comunitats vivencials, compromeses, lluny de la “gestió” politicocultural o d’afinitats racionalitzades.

“ Sé que sí hi haurà cristians a finals de segle

DIUEN QUE LA RELIGIÓ és a la cua dels interessos juvenils, amb un 16%, fins i tot per sota de la política (“Fundación SM”, 2017). El que més atabala –fins a un 90%– és: salut, família, treball, amics i coneguts, temps lliure, diners, vida moral, estudis, etc. Típic, oi? No comparteixo les fronteres, ja que la religiositat –o la seva absència– xopa totes altres àrees, totes. Em consta que el tarannà dels nois o noies que són cristians coherents impacta força els seus coetanis (universitat, feina): se’ls demana sovint explicació de les seves creences, o se’ls qüestiona. Això, com el fet que sovint en la professió o als media s’usin les crítiques més àcides contra la flaire catòlica, els fa més sòlids. La religió interessa! La secularització avança però no arrenca pas de soca-rel els brins de fe, la religiositat sincera. Time (11/12/2013) escollí el papa Francesc com a Person of the year, pel seu tarannà amable i el missatge evangèlic: un èxit. Ara bé, no és la popularitat sinó el testimoni i l’amistat directes els que escampen la fe (alguns hi afegeixen un misteriós talismà: la gràcia): sé que sí hi haurà cristians a finals de segle. La sociologia és ciència, no profecia: sortosament.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1330862-joves-i-cristians.html

El Punt Avui, 4/1/18

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

eix electoral

Els reis o els Reis

emà a la tarda, milers de nens i nenes catalans, com també d’altres llocs –no és pas costum arreu, ni tan sols a totes les nacions de tradició cristiana– aniran a rebre i complimentar els Reis. És una cavalcada que a tots entusiasma. Als Reis, se’ls estima no només perquè ens duen regals –i carbó dolç, si s’escau– sinó perquè són transparents i valents, multiculturals i humils. Ara bé, n’hi havia un altre de rei, el “legal”, que aleshores era el malvat i corrupte Herodes (73-4 aC). la cavalcada representa el camí que van recórrer els Reis Mags –possiblement uns astròlegs de bona fe, de Babilònia o Pèrsia– fins a Betlem, seguint l’estrella, per trobar el Nen Jesús. Diu la tradició –al principi del capítol 2 de Mateu–: “En temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorarlo.»” Aquell reiet es va inquietar, tot i que –amb ajuda dels seus ministres– va esbrinar quin era el llogarret previst: Betlem. Sé que narrant el final de la història no faig pas un spoiler (no soc un aixafaguitarres). El

ANEM A PAMS:

rei poderós –i, a la vegada, covard– els ordena: “Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.” Hipòcrita! Li volia fer mal. L’adoren amb or, encens i mirra, reconeixent la “reialesa” autèntica de l’infant diví però, “advertits en somnis, se’n tornaren al seu país per un altre camí”. Van passar obertament d’Herodes, van desobeir el rei. Eren valents, a més d’audaços i honestos. Ja es veu que, de governants, n’hi ha de bons i de dolents: Herodes era un cruel “matanens”, així ha passat a la història. una invenció antiga: suggereix que ha de manar només un, i que ha de ser –encara que hi pot haver va-

LA MONARQUIA ÉS

“ Ja es veu que, de governants, n’hi ha de bons i de dolents

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1312990-els-reis-o-els-reis.html

riants– l’hereu, el fill del que ja manava. Potser cal recordar aquí que John Locke (segle XVII), al seu llarg Primer tractat sobre el govern civil, critica acuradament l’obra monàrquica de referència al seu país, El patriarca, o el poder natural dels reis (de Robert Filmer). El pare del liberalisme modern nega bàsicament que l’autoritat real hagi estat atorgada per Déu a Adam. Filmer ho afirmava: Adam era l’amo de tot el món i monarca de tots els seus descendents, amb un poder il·limitat. Es creia que la submissió era el model d’organització social conforme a l’ordre diví i natural, perquè els monarques s’havien de veure com a substituts d’Adam i pares dels seus pobles. La raó i el sentit comú van aturar la resposta esbiaixada a la pregunta: a qui s’ha d’obeir? Locke desenvolupa una proposta parlamentarista, tot i que poc disruptiva. QUAN DEMÀ AL VESPRE ACLAMEM els Reis,

els que van amb majúscula, els que porten regals als nens, no oblidem que el poder està en la humilitat i el servei, en la sinceritat i el respecte, no en la manipulació i repressió. Que ningú es confongui.

El Punt Avui, 7/12/17

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia. @xserra

Emparar la veritat A

a paraula del 2017, segons Cambridge Dictionnaires, és populisme. És un concepte rellevant, que ells associen a les “idees i activitats polítiques que pretenen obtenir el suport de la gent comuna i donar-los el que volen”. Tot i ser ben actual, no tindrà tan recorregut com el que els seus tradicionals oponents, els d’Oxford, van triar –ara fa un any– com a mot del 2016: postveritat. Van adoptar una decisió gens fàcil, compromesa, però que ha tingut èxit. em trobo envoltat d’uns centenars de nois i noies de 2n de batxillerat que hi estan pensant de valent: som a la preparació immediata –en uns instituts gironins– de la 9a Jornada de Filosofia (filoara.cat/jf17), que, amb el títol Viure amb la postveritat: fets i relats, culminarà el dia 15 a la UdG. No confonguem postveritat amb mentida, relativisme, mandra, ignorància, etc., perquè respon a tota una altra experiència: construeixi vostè el relat que vulgui, que “allò que ha succeït, allò... ja no compta!”. La deriva és letal: ara resulta que els fets serien brèvols i, en canvi, les opinions, “sagrades”. Una

AQUESTES SETMANES

inflamació de la sofística duta al s. XXI, nodrida amb el poder de la tecnologia del clic, que ho ha esvalotat tot: domina el retuit i els sentiments, per sobre de la contrastació i la raó. Els nostres vailets redacten comunicacions, debaten en fòrums, editen vídeos i escodrinyen la història del pensament, esperant amb atenció la ponència del professor Nemrod Carrasco (UB): Mentides, ficcions i deliris: benvinguts al regne de la postveritat. Un concepte per al qual tot apunta a una “situació en què els fets objectius són menys influents en la formació de l’opinió pública que l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”. Destapat per Katharine Viner (The Guardian) amb l’article “Com la tecnologia distorsio-

“ Els dogmàtics no escolten i els escèptics no tenen res a dir

na la veritat”, va ser tractat aquí a Veritats de mentida, un excel·lent episodi de Sense ficció (TV3). Vivim submergits en un entorn on cadascú arreplega “els seus fets”, que no són ni comuns ni unívocs, i acabem ofegats en un estrany ecosistema comunicatiu –en què tots som emissors– on es banalitza la informació rellevant i se n’afavoreix només la “viralitat”. Hi ha remei? SOC ‘PROVERITAT’, i considero nefastos els

dogmàtics i els escèptics: els uns no escolten, els altres no tenen res a dir. Hem analitzat conceptes espaordidors: a) “fets alternatius”, com si no ens haguessin atonyinat l’1-O; b) “algoritmes”, pels quals Facebook sap dir-nos sempre el que ens plau; c) backfire effect, que fa que l’emocionalment convençut negui tot allò que contradigui les seves creences; i força d’altres. Com que els humans estem “fets per la veritat”, reivindico transparència, diàleg obert i silenciar els constructors d’odi. Siguem clars i nobles: cal fer filosofia i emprar la raó pràctica, amb coratge, a fi que la veritat no quedi capolada. Eduquem per a la llibertat, no per al poder i la submissió de les persones.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1297297-emparar-la-veritat.html

El Punt Avui, 26/10/2017

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Atemorir innocents

quests dies em comenten alguns amics, certs col·legues de la feina i també veïns de casa que “tenen mal cos”, o sigui, males sensacions, que els duen a no dormir bé, a notar la boca seca, a pair malament els àpats, a estar apagats emocionalment, etc. No és fruit de refredats o malalties físiques sinó conseqüència col·lateral de la situació que vivim al país. I li passa a gent gran i a joves, a persones amb feina i a d’altres a l’atur, a qui està implicat en la vida associativa i a gent que mai s’ha compromès en res gaire concret. És una epidèmia. I té culpables. I jo els denuncio avui, aquí. Independentment que vostè sigui sobiranista i emancipacionista, o bé unionista i “constitucionalista”, s’ha generat un fenomen d’atemoriment social. I jo no ho vull: no hi tenen dret. DUES PREMISSES I UNA CONCLUSIÓ: a) ex-

poso al meu alumnat la “regla d’or” de la moral: “Tracta els altres com voldries que et tractessin.” Degué néixer a la Xina, amb Confuci, i arribà al fariseu Hillel l’Ancià, sent ben rellevant en temps de Jesús (surt als Evangelis). En un aspecte més prudencial, que no pas imperatiu, sé que l’exposa

Kant al s. XVIII. Explico també la “regla de plata”, que n’és la seva obversió: “No facis als altres el que no voldries que et fessin.” En breu: no facis el mal, com demana Gandhi. A més, b) hi ha tipus de terrorisme. Aterrir és ben lleig: ho van fer abastament l’1 d’octubre força militars equipats i pagats per a causar dolor i pànic. També uns dies abans: apagant webs, entrant a locals i cases, passejant-se amb prepotència per ports, viles i ciutats. Què volien aquesta gent, incapaços d’aturar res? Només atonyinar-nos i causar dolor moral? QUEDEN ENCARA PARES que pensen modelar els fills dient-los que “no seran res a la vida” si no fan allò que ells volen. El terroris-

“ No hi ha llibertat individual si no hi tenim una plena llibertat emocional

me psicològic existeix, una forma perversa de control usada per parelles, empresaris, confessions, etc., només fins que els perds la por. L’Estat espanyol ha infringit “la regla de plata”, ha aterrit milers de persones amb un maquiavel·lisme evident. CONCLOC: PER A PROTEGIR-NOS dels “atemptats psicològics” convé estar connectats amb la realitat, posant al seu lloc els molins de vent i els dimonis. No hi ha llibertat individual si no hi tenim una plena llibertat emocional. Un nebot del president Kennedy ho clava: “El terrorisme és una guerra psicològica. Els terroristes intenten manipular-nos i canviar el nostre comportament creant temors, incerteses i divisions” (Patrick J. Kennedy). Ara, a Catalunya, hi ha més fraternitat i un estil del tot pacífic: per això, hem d’estar serens i amb consciència neta. Pretenen esclafar institucions centenàries, democràtiques i justes. Ens volen dur enrere: no ens amenaceu més! És inútil: a més d’ofendre la dignitat humana (Declaració de Drets Humans, recollida a la Constitució Espanyola, art. 10.2), intenten emmalaltir-nos. Tinguem memòria.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1267135-atemorir-innocents.html

El Punt Avui, 28/9/17

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Irresponsabilitats

braham Lincoln: “No podem escapar de la responsabilitat del demà evitant-la avui mateix.” Tinc al davant una foto de la Rosa Parks, tal com era el 1955. Vostès saben que aquell any, l’1 de desembre, a Montgomery (Alabama), ella va desobeir l’ordre del conductor d’autobús James Blake, d’asseure’s a la part posterior del vehicle deixant així lloc per als blancs, com manava una llei local. Va ser arrestada, jutjada i sentenciada: havia desobeït la llei. El cas es va acabar guanyant a la Cort Suprema (1956). La Sra. Parks la va fer ben grossa; ara bé, va ser responsable. En la lluita pels drets civils “va ser el factor desencadenant més que la raó de la protesta” (King). Però ho va fer, se la va jugar. La responsabilitat és un valor que està en la consciència de la persona, una virtut que estudia l’ètica: consisteix no només a prendre decisions de manera conscient, sinó a assumir-ne les conseqüències i respondre’n davant qui correspongui. Estem envoltats d’irresponsables. En parlem a filosofia, als instituts: l’imperatiu categòric de Kant n’ofereix un principi racional o, fins i tot, la valora el qüestionable Nietzsche, reconeixent que el que ens passa no prové de capri-

cis divins sinó de les nostres decisions. N’HI HA A DIFERENTS NIVELLS: familiar, es-

colar, jurídic, econòmic, etcètera, però ara m’amoïna la responsabilitat política. Recomano l’exemplar actual de Philosophie Magazine, centrat en Què és l’autoritat? Des de Plató a Habermas, passant pel paternalisme (Filmer), la submissió voluntària a un Leviathan (Hobbes) o allò carismàtic (Weber), ho tracta tot. Em centro en dos punts: a) Locke entén la deslegitimació de qui mana quan “ja sigui per ambició, per por, per insensatesa o per corrupció, intenta d’atribuir-se o lliurar a mans d’un altre un poder absolut damunt les vides, les llibertats i els béns”, i així “el poble tindrà dret a recobrar la llibertat inicial i [...] procurar

“ La responsabilitat està en la consciència de la persona

per la seva pròpia seguretat i protecció, ja que és amb aquest fi que els homes són dins la societat” (Segon Tractat sobre el Govern Civil, XIX). És el que hi ha: desprotegeixen els ciutadans i anul·len la democràcia: ¿legalitat o legitimitat? Locke, pare del parlamentarisme, ho té clar. b) de la mateixa manera que Pius XII denuncià “el pecat més gran d’avui és que els homes han perdut el sentit del pecat”, i n’és exemple el crim de David contra Uries, valorat com “un problema per resoldre”, la Hanna Arendt introdueix “la banalitat del mal” (1963), concepte amb el qual descriu Eichmann, un individu comú i corrent que acata ordres terribles sense cap mena de reflexió crítica envers aquestes. Un irresponsable, en breu. Per això, ella proposà instituir un tribunal internacional capaç de jutjar crims contra la humanitat. EL FAMÓS EPIDEMIÒLEG Seth Berkley ha repetit que “el lideratge consisteix en la visió i responsabilitat, no en poder”. I aquí estem: jo li diria a l’equip d’en Rajoy que sigui conscient que tracta amb persones i pobles, i no amb “un problema per resoldre”. No puc ser més breu, ¿puc ser més clar?

www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1247563-irresponsabilitats.html

Tribuna

El Punt Avui, 31/08/2017

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu de Salt (Gironès)

Encisadora ingenuïtat uina cara d’angelet! Sembla que mai hagi trencat un plat. D’aquesta mirada i aquest somriure, me’n refio.” Així manifestem sovint que els humans –homes i dones– tenim quelcom de bo en el fons del cor, som uns ingenus. No es deixin entabanar pels qui s’esgargamellen fotent-se’n de la “ingenuïtat” com si fos quelcom negatiu: sé que el diccionari s’hi refereix com “tenir una deficient comprensió o intel·ligència”, però –i aquest n’és el sentit més genuí– també consisteix en “absència de malícia i sofisticació, sinceritat, innocència, senzillesa, puresa o candor”.

“Q

LES PERSONES “MAQUES” –les que ens ro-

ben el cor– són així. Hi ha força figures literàries, com aquell estereotipat Càndid (Voltaire) o el franc Manelic (a Terra baixa, de Guimerà). Jo, dels innocents, me’n refio. a l’editor poc abans d’agafar el vol FR2202 cap a Girona. Acabo ara la meva estada estiuenca d’enguany a Cracòvia. Convé venir-hi: s’hi aprèn molt dels polonesos. Seleccionant alguna foto

ENVIO AQUEST TEXT

entre centenars de fitxers, prenc la de l’entrada al Museu d’Art Contemporani (Mocak), situat on tenia la fàbrica el mític Oskar Schlinder. Conté –com li passa al nostre Macba– moltes creacions, que van de l’escombraria fins a la genialitat. M’interessa ara l’accés: un pany de paret, de senzills totxos, provinent de Gdansk, al qual es va enfilar Lech Walesa per crear Solidarnosc. Els va canviar el país. Té data, i és històrica: el 31 d’agost de 1980, justament avui fa 37 anys. I si no ho hagués fet? Però sí, ho va fer, s’hi va atrevir, se la va jugar. AI, “SANTA INNOCÈNCIA”dels herois! En en-

torns massa ronyosos mai sorgeixen Gandhis, ni Mandelas ni Mares Teresa de Calcuta. Es necessita una actitud franca, uns ulls nets i generosos. AVUI DIA, TOT I QUE ESCASSA, la ingenuïtat

“ Cal amabilitat i puresa

encara “enamora”: l’espontaneïtat dels petitons, els avis que mai malpensen, els ciutadans que volem refiar-nos dels altres. Ser ingenu no és “anar amb el lliri a la mà”, és ser bo: han passat 300 anys de menyspreus freqüents, però mai aconseguiran fer-nos “malànimes”. Els catalans som gent de pau, àdhuc amb les clavegueres estatals. mostra un ésser humà quan no té por que li facin cap mal!”, crida l’anglo-paquistanès Hanif Kureishi. Els col·legues que ens foten d’amagatotis, els interessos mesquins d’alguns polítics, la hipocresia, etcètera, ens fan malignants. Queda algú bo i noble? Sí, tant a Polònia com al nostre país.

“QUINA ESPLÈNDIDA INNOCÈNCIA

“AI, SANTA INNOCÈNCIA!”, EM DIREU. Henri Nowen proclamà que “convertir-se en nen [...] no és la innocència de l’acabat de néixer, sinó la que s’aconsegueix fent opcions conscients”. Hi ha mala bava al món, però també esguards nets i somriures sincers: els veig, al meu institut i arreu. Cal amabilitat i puresa: la ingenuïtat no es compra per Amazon, és gratuïta, és un do. Demanemla als déus.

El Punt Avui, 3/8/17

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

el ‘last minute’

A qui obeir?

mitjan juliol hem celebrat el segon centenari del naixement de Henry D. Thoureau. Aquí m’interessa la seva actitud relativa a l’obediència política. De Thoureau es coneix –i ara es comença a reconèixer– Walden, o la vida als boscos, on es lloa la vida senzilla, aliena a angoixes tecnològiques, i també La desobediència civil (1849), que explicita els fonaments de la resistència individual –a l’estil del que farien Ghandi o Luther King– contra aquell govern que es manifesti injust. Té més mèrits, i va anticipar idees que trobem ara a l’ecologisme o a la teoria del decreixement.

UN HOME ESTRANY, SENS DUBTE, però amb

mèrits (la lluita abolicionista, entre d’altres). Em resulta paradoxal l’individualisme extrem i la seva proposta d’una mena d’ociositat vital. En qualsevol cas, Thoreau fou un intel·lectual pacífic, que argumenta en favor d’una resistència no violenta a tot el que va contra la consciència. Reconec el valor i la necessitat de l’obediència com a virtut i, a la vegada, en voldria assenyalar els límits. No en volem més, d’Eichmanns. Obeir persones o papers sense saber per

què, només pel sou o estalviar-nos problemes, empobreix. No ens serà difícil aplicarho a la vida privada o a la situació de la nació catalana en l’actual cruïlla. ENTENC QUE CAL OBEIR a: a) les lleis justes;

b) la paraula donada, els compromisos assumits; c) tot allò coherent amb el nostre projecte i ideals vitals. Ara bé –i no m’embranco aquí amb les lleis divines, que puguin estar per sobre– sempre hi ha dos límits infranquejables: la pròpia consciència i allò just en si (no només perquè vostè o algú ho imposi). Un model de cada?: Sòcra-

“ Cal que un poble pacífic i treballador, dotat d’un Parlament legítim, resisteixi a qui se li enfronta de males maneres: no podem no fer-ho

tes i Thomas More. També els cristians ho pensem així. I, per als postil·lustrats, recordo que l’ètica formal de Kant lloa l’autonomia moral, que no necessàriament ha de ser atea ni encara menys relativista. La raó humana ens ajuda a identificar què és digne. Semblaria que als nens petitons, als fidels d’una creença o als dèbils (per por o minusvàlues) els fos més fàcil obeir: senzillament, executen el que els diuen. No ho sé, no ho crec. L’excel·lència de la virtut rau a actuar per convicció, de cor (també quan respectem el límit de velocitat, paguem impostos o no malaguanyem plàstics). PER AIXÒ CAL QUE UN POBLE PACÍFIC i treballador, dotat d’un Parlament legítim, resisteixi –amb serenitat i intel·ligència pràctica– a qui se li enfronta de males maneres: no podem no fer-ho. Vostè faria el mateix, Kant faria el mateix, i també sant Pau. N’estic segur. Ah! I res de fanatismes: sabem que Kant –com Thoreau, i tants d’altres– van tenir dubtes a la seva vida. I vostè i jo. M’estimo els ciutadans d’Espanya, d’Europa i del món. Els vull bé. Però, en la defensa de la llibertat pública, m’hi va la consciència.

Tribuna

El Punt Avui, 6/7/17

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

Governança als instituts A

s diu que “la qualitat no és mai un accident: sempre és el resultat d’una gran intenció, d’un esforç sincer, d’una direcció intel·ligent i d’una execució hàbil” (William A. Foster). Tot i que vostès ja ho saben, cal recordar que no és el mateix la governança que el “govern”: a qualsevol nivell, polític, familiar, educatiu, etc. Dirigir no és només manar, sinó encomanar una visió estratègica, visualitzar el rendiment organitzatiu, supervisar les accions delegades, sense ofegar-les ni abduir-les. Avui dia estem en condicions, a Catalunya, d’optimitzar les maneres de fer, els processos de decisió i els controls avaluadors a fi que –comptant amb la fal·libilitat humana– reduïm les possibilitats d’espifiar-la. Per això avaluem, posem càmeres, fem inspeccions, usem protocols, encara que alguns antisistema o els anarquistes se’ns en queixin.

JERARQUIES INQÜESTIONABLES, i aquells que actuen “com s’ha fet sempre”, no lideren res, malgrat que acumulin el poder fàctic: ho panseixen tot. Sabem que les polítiques públiques han de defugir la rígida integració vertical: treballem en entorns canviants i amb xarxes participati-

LES

ves. Tots necessitem la participació social, tenir cura d’una comunicació constructiva, afavorir una relacionabilitat enriquidora entre els membres de l’organització, amb ordre: això no és Xauxa. Per això emprem l’expressió governança (governance), que permet anar més enllà que el terme govern (government), lligat a models de decisió més antics, essencialment jeràrquics. PARLEM D’ENSENYAMENT? Sé que els professionals de l’educació són, en general, força competents. Pot semblar pretensiós, pe-

“ Avui a Catalunya podem optimitzar processos i controls per reduir les possibilitats d’espifiar-la

rò és cert: ja sigui fruit d’una entrevista laboral, mèrits tipus LinkedIn o per les oposicions. També la inspecció té persones preparades. I tots plegats respectem el codi deontològic i les normatives de funcionament. Certament, hi pot haver moments de crisi o fatiga, inseguretats, etc., però ens n’anem sortint bé. D’on provindria aleshores la disfunció? De la manca d’un bon govern del recurs més valuós: els docents. El remei ni és car ni màgic: rau en una millor “governança”. AQUEST JULIOL CONCLOU l’estudi Ara és demà (CEC), concretat en cinc àmbits: principis, sistema, centre educatiu, docents i alumnat. Reivindico aquí que se’n treguin conclusions clares, operatives. I el passat 22 de juny s’ha difós la resolució del Departament d’Ensenyament sobre els documents d’organització i gestió dels centres docents per al curs vinent: ¿i si els escrivíssim ben clars i els apliquéssim, amb autonomia, simplificant la malaguanyada burocràcia innecessària? Convé una estratègia, objectius i indicadors transparents, accions afirmatives que entenguin també les famílies i l’alumnat, i tot basat en una bona governança. Ens hi posem?

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1185349-governanca-als-instituts.html

El Punt Avui, 8/6/17

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

L’article 19è

a setmana vinent tornen les proves de la selectivitat a Catalunya. L’any passat s’hi van presentar –amb matrícula ordinària– més de 26.000 nois i noies. Tot i el 95% d’aprovats, és un esdeveniment massiu, rellevant, i emocionant. Els alumnes poden escollir entre examinar-se o bé d’història d’Espanya o bé de la història de la filosofia. Molts trien aquesta via, la de les idees, encara que sembli incerta. El 2105, la sèrie 4 va proposar un text emblemàtic de John S. Mill, de qui justament avui fa 144 anys de la seva mort. Vull recordarne un fragment d’ On Liberty, el seu famós assaig breu del 1859. MILL PERMET ENTENDRE LES NOSTRES societats lliures: cerca una correcta relació entre l’autoritat i la llibertat. Per a Mill, com per a tothom, la individualitat és requisit previ per a assolir plaers més alts, per al bé ètic. El nostre filòsof britànic volia protegir la individualitat davant dubtosos “ideals democràtics”, que poden afavorir una “tirania de la majoria”. Se me’l pot criticar, però és un pensador influent: ¿els sona allò que la llibertat acaba on comença la dels altres? No ho va pas escriure ell, però la idea

és seva. Dues propostes milianes són: a) amb la societat tenim un deute “en retorn del benefici rebut”; i b) respecte a les persones amb qui discrepem, i suposat que no es violi cap dret constituït, cal saber que “l’ofensor pot ser castigat per l’opinió amb tota justícia, però no per la llei”. I aquí rau el límit de la llibertat d’opinió i expressió, que ara alguns volen conculcar a Catalunya, i no només aquí. No es poden criminalitzar les idees.

avall, que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions” (art. 19). Doncs bé, jo exigeixo que aquest 19è article de la DUDH sigui protegit i respectat. I amb tothom: amb el bisbe de Solsona o els meus amics de l’ANC, amb el líder del partit unionista de torn i tots els qui –impresentables o no– parlen i opinen, fins i tot a la lamentable teleporqueria d’algunes cadenes cada tarda.

la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). Allà hi llegeixo que “ningú no serà objecte (...) d’atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs” (art. 12.) i, més

Mill proposa que, si n’hi hagués, “l’ofensa” –mentre no sigui criminal i activa– resulti castigada per l’opinió, no per la llei. Demano que no es persegueixi ningú per les idees, pacíficament expressades, amb una mena de Precogs de la policia del Precrim (han vist la pel·lícula Minority Report, del 2002, suposo). L’article 19 de la DUDH està vigent: és el meu dret. I el seu. Podem pensar, parlar i votar. Ho podem dir tot, sense malmenar l’honor i la reputació de ningú. Enduguin-se els fiscals esbojarrats i els grups de pressió de lloguer, perquè –d’un bàndol o de l’altre– els mercenaris de la guerra d’idees només malden contra la llibertat i volen posar “fora de servei” l’article 19.

L’ESTAT ESPANYOL ACCEPTA

“ L’article 19 de la DUDH està vigent: és el meu dret. I el seu

Tribuna

El Punt Avui, 18/5/17

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu

Liderar des del servei “

ns diu Google Analytics que The Huffington Post té 22 milions d’usuaris únics cada mes; i Technorati el classifica com el bloc més enllaçat a Internet. El 22 d’abril s’hi va publicar un text –signat per Alon Ben-Meir– que ressegueix una de les meves intuïcions: en un moment de notables preocupacions, ens manquen líders a l’alçada. Reconeix BenMeir, a The global crisis of leadership, que hi ha molts penques en el món: els complaents, resignats al que hi ha; els indiferents, a qui no importa res un rave; els il·lusos, que dibuixen fantasies; els polítics, ocupats en la manipulació i en les “postveritats” electorals; els rics, que ho volen ser més; els joves, inquiets només fins que creixen; o els ancians, desesperats cercadors d’uns darrers dies tranquils. Ah! I certes autoritats religioses que anuncien una moralitat que no practiquen. Uns barruts, conclou el periodista, però “¿On són els líders que s’han d’enfrontar a aquest moment crític?”

SOM MASSA PERSONES ELS qui analitzem

–fins i tot bé– els problemes del món, però no hi fem gaire res: total, per a què? Per a

què ens facin una cara nova? Hem estudiat com és el lideratge eficaç a psicologia de 2n de batxillerat, i es fa a qualsevol escola de negocis. Sol ser una llista de trets per a líders de fireta: no resol la necessitat de fons, no ofereix gaires models permanents. Sovint, si vostè o jo liderem quelcom, és perquè ens hi han dut les circumstàncies: a la seva botiga, al meu institut, a la comunitat de veïns o al Parlament de 135 escons del nostre petit país. PROPOSO DUES ESTRATÈGIES, que no són noves però sí vigents: a) el “lideratge distribuït” i b) el “lideratge servicial”. Enfront d’unes jerarquies rovellades, verticals i au-

“ Proposo dues estratègies, el “lideratge distribuït” i el “lideratge servicial”

toritàries, només necessitem conjuminar tres ingredients: tenir un “propòsit compartit”, assolir cert “suport social” i disposar de “veu”. El bon lideratge mai és fanatisme. La idea del servei prové de Robert K. Greenleaf (The servant as leader, 1970), tot i que inspirat –entre d’altres– en un tal Jesús de Natzaret. A l’excel·lent llibre Lead with humility, el no creient Jeffrey A. Krames exposa dotze lliçons de lideratge del papa Francesc. Tot vessa esperit de “servei”: recomano cada capítol. L’AMIC DEL ‘HUFFPOST’ lloa, per diferents raons, Winston Churchill, Yitzhak Rabin, Anwar al-Sadat, Abraham Lincoln, Nelson Mandela, entre d’altres. Reconeix que els veritables líders “ajuden a superar les limitacions del nostre propi egoisme, de la debilitat i de la por, i ens fan créixer i que vulguem aspirar al millor que siguem capaços de fer”. Si ningú s’aixeca, jo ho faré; si ningú diu que allò està malament, jo ho cridaré; si ningú defensa els dèbils, jo me n’ocuparé. I ho faré amb altres, als qui lidero. I és que –parafrasejant Llach– cal que neixin líders a cada instant. Si servim, tots som líders: i això sí que és lideratge distribuït.

El Punt Avui, 20/4/2017

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Europa: units en la diversitat

a nit del 30 de març, Theresa May, primera ministra britànica, signà en una carta oficial la intenció de Regne Unit d’abandonar la Unió europea (UE). L’endemà, Tim Barrow, el seu ambaixador a Brussel·les, la lliurà al president del Consell Europeu, Donald Tusk. Això no havia passat mai abans. Sembla irreversible. Els pares fundadors de l’actual Europa, o visionaris i filòsofs com Leibniz o Kant, se’n farien creus. Com hem arribat fins aquí? I ara, què? ESTEM A PUNT DE CELEBRAR –amb

batxillers de quatre instituts gironins– una nova jornada acadèmica amb motiu del proper Dia d’Europa. Els sembla una bona idea? Des de fa anys insistim que cal educar en l’europeisme: se’n deriven molts béns comuns. Però l’administració educativa no acaba d’arromangar-s’hi: només preveu alguna unitat a les escorrialles de 4t d’ESO (a socials) i un parell de pàgines a “cultura i valors ètics”, amb sort. Molts pensem que és necessari “ensenyar Europa” i assegurarnos que s’entén bé.

LA UNIÓ EUROPEA NO VA NÉIXER només per

a moure’ns sense travessar duanes, ni per a enriquir-nos, ni per a ser més forts policialment o militarment. És un “ideal humanitari”: ja des del segle XVIII tenim clar que els estats no tenen pas els mateixos interessos que tenim les nacions o les persones. Els estats són institucions fredes, gèlides, funcionen com “màquines”. Certament, Schuman, Adenauer o De Gasperi es van haver de conformar amb una “unió d’estats”, en àmbits econòmics, perquè aleshores no hi havia altres vies. La nova Europa va anar creixent sobre una base comercial. Però la missió d’Europa és molt superior,

“ La missió d’Europa és molt superior, és política, és un propòsit de convivència global

és política, és un propòsit de convivència global. La Unió no consisteix a bastir un banc ni afal·lerar-se en “el que em convé al meu llogarret”, sinó a preservar i consolidar la pau, fomentar la cooperació i la seguretat; promoure la solidaritat econòmica i social, etc. I a escampar arreu els valors que aquí compartim: bàsicament els de la persona i dels sentiments d’humanitat. EL 4 DE MAIG DEL 2000, a Brussel·les, vam

proclamar –fruit de propostes de 80.000 estudiants– el lema oficial de la UE: “In varietate concordia.” A mi, m’enamora: “units en la diversitat.” I aquest és el tema de la nostra jornada, amb ponència de Miquel Àngel Essomba, comunicacions, audiovisuals, debats... Vegin, vegin. ELS EUROPEUS SOM MOLT VARIATS, i n’es-

tem contents. Ens agrada respectar els drets humans, la llibertat, una distribució equitativa dels beneficis, la preservació del medi ambient. I també –i els alumnes de la nostra jornada hi tenen molt a dir– la diversitat cultural, lingüística i religiosa, i intentar assolir una síntesi harmoniosa de tradició i progrés. Hi pensem prou?

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1121350-europa-units-en-la-diversitat.html

Tribuna

El Punt Avui, 23/3/17

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

Sexes S

es qüestions de gènere estan ara ben presents: els nous conceptes solen generar dificultats, de comprensió o d’acceptació. M’allunyo de qualsevol moralisme o paternalisme (John S. Mill n’estaria content), actituds freqüents en la nostra societat, també entre els progres. És un fet que estem vivint en una societat binària (hi ha lligues masculines i femenines, i dues portes als famosos “lavabos públics”, etcètera). Em pregunto: ¿què ens passa en les anomenades qüestions de gènere? Són problemes amb la sexualitat humana? O és, potser, un debat induït, objecte d’alguna experimentació social desconeguda, de la qual en som els conillets d’Índies?

ENTENC que –fins i tot en un entorn publi-

citari i d’oci consumista i hipersexualitzat– en la nostra vida prioritzem les dimensions afectives, econòmiques, de supervivència, creatives, etcètera, al davant de la problemàtica sexual, que jo situaria en una posició 5a o 6a. Alguns dies puja a la pole position: durant la pubertat, en èpoques “hormonals”, en certs

llocs, etcètera. M’encurioseix entendre per què, en aquesta temàtica, hi ha aldarulls als carrers i a les nostres assemblees de decisió. Hi trobo abjectes interessos electorals, inversions econòmiques, dogmes ideològics –de força bàndols– i conviccions arrelades. Time (9/6/14) ha parlat d’una “nova frontera dels drets civils a Amèrica”. M’he informat: he llegit la Judith Butler i altres; he analitzat el documental de Katie Couric Gender Revolution (National Geographic), estrenat el 6 de febrer; a Google Acadèmic (scholar.google.com), la selecta àrea científicoacadèmica, hi ha quasi 2 milions de resultats per “Gender Theory”. ALS HUMANS, EN NÉIXER, se’ns assigna un sexe: M o F. La Intersex Society of North America exposa casos d’humans –un de cada 2.000, aproximadament– que neixen amb una anatomia reproductiva o sexual que no encaixa amb mascle/femella: s’anomena “estadi intersexual”, força estudiat en biologia humana. Aquests casos solen anar acompanyats de patiment i de dolor: el documental de la Couris n’és un ampli mostrari. El vocabulari s’ha des-

bordat: existeix ara el terme cisgènere (oposat a transgènere) per referir-se als individus amb una identitat que concorda amb el rol vinculat al propi sexe de naixement. Jo dec ser un d’aquests, i heterosexual, entenc. Ara bé, a partir d’aquí, s’obre una ingent quantitat de variants: n’ofereix una versió actualitzada Facebook a l’ítem “Sexe” del propi perfil, si en lloc de M o F es tria “Personalitzat”. Hi ha més de 60 opcions de “gènere”. Força joves declaren que la principal font d’“idees” sobre això són les “xarxes socials”. JO EXPRESSO ALGUNES PORS sobre: a) l’ús de “puberty blockers” químics en nens o preadolescents de l’espècie humana dubtosos amb l’assignació sexual feta en néixer; b) l’expressió “Gender fluid”, la fluctuació sobre el propi gènere; c) el món al voltant de la SRS (cirurgia de reassignació de gènere), etcètera. No és fàcil gestionar tot això. Comprenc a tothom, però em pregunto: hi ha dogmes, aquí? I privilegis? Qui hi ha al darrere de les campanyes? Se’n pot parlar? Els qui reben són sempre els més dèbils: em té fart!

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1099372-sexes.html

El Punt Avui, 23/2/17

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Tribunals piocs?

conseqüència de certes crítiques, almenys tres països –Sud-àfrica, Gàmbia i Burundi– han anunciat que enguany abandonaran el Tribunal Penal Internacional (TPI). Curiosament, la seva fiscal en cap és una advocadessa gambiana, la Fatou Bensouda. El TPI, situat a La Haia, és un tribunal internacional permanent, encarregat de jutjar persones acusades per genocidis, crims de guerra, etc. Si en miren els detalls, veuran que parlem de coses ben serioses, poca broma!

NO PUC ENTRAR ARA EN DETALLS, però n’hi ha molts, de tribunals, al món. Alguns són administratius, altres consultius, altres penals, altres per veure qui pot –o no– ser funcionari o policia, o qui es queda amb el pis dels pares o la custòdia dels fills. En fi, ¿per què necessitem tribunals? ¿Com han de ser els tribunals? EXPLICO ÈTICA A ADOLESCENTS:

com saben, amb les coses tenim problemes (amb un ordinador o l’accés a un recinte) però amb els altres humans el que hi ha són conflictes, desacords entre dues o més idees, actituds o comportaments. Els animals o

màquines no en tenen, de conflictes; nosaltres, sí, i és humà tenir-ne. A classe analitzem els nivells de decisió per resoldre’ls: anem passant pantalles, primer parlantnos, successivament acudint a mediadors, després aplicant normatives o protocols i, al final, anant al jutge. En el límit sempre s’arriba a un tribunal, amb un o més jutges. I aquí ja som al cap del problema, no hi ha més pantalles: cal trobar homes o dones imparcials, legítims, no arbitraris, íntegres. No només legals. De fet, legals ja ho eren Adriano Velázquez i els altres sis que van signar l’execució de Lluís Companys el 14/10/1940, o Roland Freisler, que dirigia el tribunal popular que el 22/2/43 va fer guillotinar els germans Hans i Sophie

“ Valorem més els tribunals competents, que n’hi ha!

Scholl (estudiants de La Rosa Blanca, resistents al nazisme), que repartien pamflets pacifistes. I altres que vostès saben: legals... i lamentables. SI VOSTÈ O JO FÓSSIM MEMBRES d’un tri-

bunal, hauríem de ser conscients de la responsabilitat: instruir bé la causa, ser nobles, no sotmetre’ns a pressions de ningú per poderós o perillós que fos. Si no, el jutge queda deslegitimat. Tot i que ha d’aplicar les lleis, no pot anar contra la humanitat. Ens ho recorda Antígona, i els dos exemples que he esmentat més amunt. MIRO ARA QUÈ PASSA AL NOSTRE VOLTANT:

enlletgeixen la bellesa dels tribunals, sovint –no tots– se sotmeten a un poder executiu vergonyosament maquiavèl·lic. Si els tribunals estan empestats, són piocs, esdevenen un perill per a la societat. Solucions? Valorem més els tribunals competents, que n’hi ha!; recuperem jutges valents; eduquem generacions alliberades d’interessos mesquins; revifem l’excel·lència ètica en els nostres líders; protegim les llibertats. Cal una regeneració moral, que alguns potser mai es plantejaran.

Tribuna

El Punt Avui, 26/1/17

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Transparència, el camí egur que vostè s’ha sentit enganyat alguna vegada: promeses que després no s’han complert, paraules que no expressen el que de debò era, dades manipulades o interpretades malintencionadament. Això pot succeir en l’àmbit privat, íntim, i també en l’àmbit públic, polític. La mentida no és ètica: quin fàstic! Pot ser falsedat, dissimulació, calúmnia, fal·làcia, etc. La mentida és opacitat i ha generat autèntics “psicòlegs de la maldat”. Dues perles: “Digues de tant en tant alguna veritat perquè, quan menteixis, et creguin” (Renard) o el reeixit tuit de Goebbels: “una mentida repetida adequadament mil cops es converteix en una veritat”.

FORÇA GENT DEFENSA que, en alguns casos, està justificat no dir el que hi ha: se’n deien “mentides piadoses”, oi? Són afirmacions falses amb intenció benvolent: mínim mal i màxim benefici, evitació de mals tràngols. És un “mentir” per preservar l’harmonia social. Tampoc m’agrada, però Plató en parlava a La República. Vivim en un món frívol on n’hi ha que, de mentir, n’han fet professió: se’ns mor la veracitat com a virtut. En els països més ètics, qui se sap que

ha falsejat quelcom és tret de la circulació pública: no així a Espanya, on la mentida forma part del tarannà de molts dels qui manen. Per barrar aquesta xacra, almenys en l’àmbit públic, podem comptar amb un ajut: la transparència. EL QUE EXIGEIXO ÉS TRANSPARÈNCIA natural política als ens públics –escoles, hospitals, governs, consells–, a tots! Cal donar compte als ciutadans dels seus actes i decisions, i especialment de l’ús dels diners de tots. A més, així prevenim, potser, certs casos de corrupció. Només la transparència allunya l’opacitat, mare de la sospita fonamentada. Cal posar fi a un Estat i unes estructures policials patriarcals i foscos, que encara alguns voten i sostenen: s’ha de ser

“ Demano sinceritat i veracitat; transparència i publicitat

“aigua clara”, transparent. de transparència, la 19/2014, que reconeix “un dret ampli d’accés a la informació pública, així com una major participació en la presa de decisions”. I a Madrid tenen la llei 19/2013 que afirma –i ja té barra!– que “la transparència, l’accés a la informació pública i les normes de bon govern han de ser els eixos fonamentals de tota acció política”. Em ve al cap el Ministeri de l’Interior, i d’altres, i m’enrojolo de vergonya. Demano sinceritat i veracitat; demano transparència i publicitat. Cal cert equilibri, ho sé. Ara bé, als falsaris i mentiders apliquem-los l’ostracisme, en el seu sentit grec original: exili temporal per a qui representa un perill per a la societat.

COMPTEM AMB UNA LLEI CATALANA

JO VULL MÉS TRANSPARÈNCIA, perquè és el bon camí. No es tracta pas d’una mena de xafarderia –una altra xacra social!– sinó del compromís amb la veritat en l’àmbit públic. A més, és possible: ja conec exemples de persones i de mètodes de treball, que en són, de clars. En coneixen vostès també?

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1052542-transparencia-el-cami.html

Tribuna

El Punt Avui, 22/12/16

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia - @xserra

Humans, per ara ukuyama ha advertit que, “des de fa algunes dècades, un moviment d’alliberament estrany ha crescut en el món desenvolupat. Els seus croats tenen un objectiu molt més alt que els defensors dels drets civils, feministes o dels homosexuals. Volen alliberar la raça humana de les seves limitacions biològiques”. Fa poc, el 16 de desembre, més de 250 adolescents, reunits a la 8a Jornada de Filosofia de Girona (filo.segirones.cat/jf16), han analitzat aquesta qüestió: “Què ens fa humans?”. Nois i noies de 2n de batxillerat, de sis instituts, que estudien la tendència cultural, científica i intel·lectual que defensa un millorament exponencial de les capacitats dels humans. El transhumanisme (H+) no és ja una utopia sinó un projecte concret, amb resultats i calendari: vegin, si volen, la web de Projecte Avatar 2045 (2045.com) i comprovin-ho.

als seus instituts i amb una plataforma Moodle, i successivament en entorns acadèmics com el de la Universitat de Girona, hi han aprofundit de valent. Entre les comunicacions guardonades, la Zoubida, una noia de Salt, es-

ELS ALUMNES, PRIMER

criví: “Jo accepto ser una persona feble i imperfecta, accepto el cicle de la vida: sé que al final he de morir, si no és per una cosa serà per una altra, i això està bé. Morir, riure, viure, plorar, sentir-se bé, patir, tot això està bé. ¿Quina gràcia tindria viure sabent que ho acabaràs fent tot, perquè tens tot el temps del món i perquè tot és fàcil i no et suposaria cap esforç?”; i conclou que ens estem ficant “en una presó nosaltres mateixos, deixant a fora la llibertat [...] de ser humans”. En aquesta jornada hem après tantes idees! ELS ALUMNES HAVIEN ESTAT INTERROGATS

de manera provocativa: “Animal, humà, avatar. És aquesta la nostra evolució?”. Donem per suposat que – amb intervenció divina o no – venim del mico i que hem arribat on som; doncs bé, ara se’ns presenta un altre salt, el d’uns nous éssers intel·ligents que transcendirien els humans. Per als entusiastes, afegir algunes pròtesis serà un joc de nens; el que cal és l’eugenèsia, la nanotecnologia i les implantacions de microxips, els fàrmacs que ampliïn les capacitats... i arribar a una existència postbiològica, ja sigui pel bolcat del cervell d’un humà

en un ordinador o bé constituint realitats híbrides, en part orgàniques i en part cibernètiques. Això es tracta ja a pel·lícules i sèries, Black Mirror o Humans. EL DUALISME CARTESIÀ dut a l’extrem fa que allò corporal no entri en la definició de l’essència humana. No són les màquines el perill, ho som nosaltres. Segur que gaudeixen amb les xerrades TED Talks (ted.com). Si poden, vegin Tots som ciborgs, d’Amber Case. Ella planteja una nova antropologia positiva, en la qual “no és que les màquines estiguin prenent el control, sinó que ens estan ajudant a ser més humans, a connectar-nos mútuament”. La cultura del millorament està arrelada en l’ésser humà des de sempre, però ara s’ha tornat exponencial. Hem de conservar el sentit de l’humor i l’esperit crític, i no pensar en una vida intel·ligent entesa com una mena d’immortalitat cibernètica. Fukuyama va qualificar l’ H+ com “la idea més perillosa del món”, perquè ells “creuen saber què constitueix un bon ésser humà”, una nova espècie sintètica. Ni jo, ni la meva alumna guardonada, ho voldríem, això. Som humans. I vostès?

El Punt Avui, 24/11/16

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

Llindars de la democràcia ls humans som força diferents els uns dels altres, però som –en teoria– iguals en drets (la vida, les llibertats de consciència i d’expressió, etc.). Els exigim? Certament no podem exigir la felicitat, trobar el iogurt preferit a la lleixa del supermercat o que se’ns doni la raó davant una qualificació acadèmica que potser no satisfà l’esforç subjectiu esmerçat. Però pel que fa a la nostra vida pública en societats plurals, multiracials i sovint imperfectes, hi tenim força a dir i a exigir. He constatat que, fins i tot al metro de París, s’hi llegeix Philosophie Magazine, una revista mensual, divulgativa, que és font seriosa de reflexió. Al darrer exemplar s’hi analitza “Què hauria de ser la democràcia?” Val la pena

ELS HUMANS tenim una inclinació miste-

riosa i silenciosa: l’“aspiració democràtica”. Aquest desig és bàsicament procedimental i inclou uns llindars clars. La democràcia té ratlles vermelles: pel cap baix, la família o l’individu (on es fa “el que cal, el que toca”, sent àmbits íntims i amistosos) i, pel límit superior, els principis relatius a la dignitat de la persona (vida, conscièn-

cia, creences, educació,...): es tracta dels drets humans, no subjectes a votació per “fabricar-los” sinó només per “reconèixer-los”. Això sí, enmig queden moltes coses, democràticament gestionables. amb les reformes de Soló, la creació del Consell Bule dels cinc-cents (Clístenes) i l’experiència del segle V aC a Atenes, van configurar el concepte “democràcia”. Fou un procediment participatiu ciutadà que va durar poc. Plató donava raons per no apreciar-lo: permet el domini de l’opinió i de la manipulació i hi triomfen paios gens bons per al bé comú, una crítica confirmada avui dia veient les “bèsties polítiques” que omplen –i reom-

ELS GRECS,

plen– els càrrecs públics. Després, els règims tirànics o patriarcals van durar –amb nobles i breus excepcions– fins a finals del s. XVII, quan arriben les propostes de Locke i dels pensadors il·lustrats, previs a la revolució francesa. Rousseau escrivia que “mai ha existit una vertadera democràcia, ni existirà mai”, ja que no se la pot reduir a les eleccions amb sufragi universal sinó que cal més, cal un esperit. A Philosophie Magazine es fan tres preguntes, segons què prioritzem: el poble o els experts?; les minories compromeses o les majories passives?; les xarxes i Internet o els partits polítics instituïts? Tot és ben complicat. ANEM A FETS: Girona ha rebut el premi Eu-

“ Tenim una inclinació misteriosa: l’aspiració democràtica

ropa 2016, atorgat pel Consell d’Europa i, en aquest marc, l’Ajuntament estudia associar-se a la Setmana Europea de la Democràcia Local, una iniciativa paneuropea que vol afavorir, amb fets, una millor participació democràtica a àmbit municipal. Quasi tot neix petit, i comptant amb l’impuls educatiu. Penso que podem fer més i així es comença: amb fets, no només amb paraules.

El Punt Avui, 20/10/16

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

I si la solució fos la música?

n fase orbital

eré sincer: no sóc pas entusiasta de l’irlandès Bono, activista, nominat a un Oscar i veu cantant d’U2. Ara bé, se li atribueix una frase convincent: “La música pot canviar el món perquè pot canviar la gent.” Escric aquest article a la Baixa Silèsia, a Strzelin, una petita població que no és pas lluny de Breslau, la capital de la regió. El lloc és conegut per les seves famoses pedreres de granit. Però no som aquí per això, sinó perquè un grup d’estudiants de batxillerat de l’institut, amb un parell de professors, hi hem passat una setmana molt especial. Ha tingut lloc en el marc d’un projecte Erasmus+ KA2 d’associacions escolars. En el nostre cas, nois i noies de sis diferents estats europeus han treballat junts, ara i prèviament en línia. El projecte té un títol compromès: Experience art, increase motivation. A Polònia ens hi hem bolcat: hem experimentat la relació entre aprenentatge i pràctica artística. Consideren que la música pot ser educativa? O és només “for fun”, com es diu ara? Recorden aquell senyor amb poders en l’educació a Espanya que afirmava – no fa gaire – que hi ha “assignatures que distreuen” d’estudiar?: la música, l’expressió artística, etc.

No paga la pena respondre’l. Ja al s. IV aC Aristòtil havia assenyalat que “la música té el poder de formar el caràcter”, i que calia introduir-la en l’educació del jovent. ELS DOCENTS DE TXÈQUIA,

França, Turquia, Polònia, i altres, que col·laborem en el projecte sabem que –com diu l’escriptora Sarah Dessen– “la música és una força increïble. Una cosa que poden tenir en comú les persones que difereixen entre si en tot”. Hem assistit a un munt de concerts, participat en tallers, aprofundit en les varietats culturals, folklòriques, melòdiques... i hem experimentat que el cant i la interpretació musical produeixen “un tipus de plaer del qual la naturalesa humana no pot prescindir” (Confuci).

HE D’ADMETRE QUE SÓC força negat per a les arts, en general. Em dedico a l’ensenyament de la filosofia, que sempre m’ha semblat rellevant, imprescindible, potent. Ara bé, reconec que “la música pot expressar allò que no es pot dir només amb paraules i també el que no pot romandre en silenci” (Victor Hugo): ella ens pot fer millors. Un docent txec em distingia entre la música que fa bé –clàssica o folk–, la profitosa –pop, rap– o la que, fins i tot, pot fer mal –heavy-metal, rock dur–, però em va deixar astorat que em fes adonar que tots els infants primer canten i només en un segon moment parlen. L’entonació deixarà lloc després a les paraules: la música i el cant s’obren al pensament, en són una porta. MÉS ENLLÀ DE L’OCI, el negoci, les discote-

“ La música ens humanitza, ens uneix

ques o els “top ten”, la música ens fa rics, ens humanitza, ens uneix. S’imaginen que –com escriví Longfellow– fos cert que “la música és el llenguatge universal de la humanitat”? Ens ho perdrem? Potser ens cal – com el nostre projecte analitza – més bona música en l’educació i fer-ne, juntament amb altres arts, un dels pals de paller de la motivació i l’adequada maduració.

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

Tribuna

El Punt Avui, 22/09/2016

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

Saturació informativa ostè, com jo, deu haver experimentat una sensació d’esbaltiment o d’atordiment quan veiem, a les prestatgeries d’un supermercat, massa productes d’un mateix menjar. En què es diferencien?, el color, el preu, la mida... Quin maldecap: no sabem què fer. Fent-me “el psicòleg” he espiat els qui –també de la generació X, Y o fins i tot Z, la dels del 2000 en endavant– toquen un parell de capses o bosses, segueixen amb el carro i..., una estona després, tornen al prestatge inicial. Necessitaven aturar el cervell, la hiperactivitat perceptiva. Estem saturats!: tenir massa coses per triar també fa mal. En anglès en diuen “information overload” i ho tenen ja molt estudiat. Ho va divulgar temps era temps el futurista Alvin Toffler, a supervendes com Future Shock (1970). La seva intuïció és simple: existeix un preocupant estat psicològic, que afecta individus i societats, fruit de “massa canvis o dades en poc temps”. Alguns ens n’adonem però també hi ha ximplets a qui, com als peixets de colors –de memòria minsa–, tot els sembla bé si se’ls distreu.

EL PSICÒLEG MILLER afirma que la capaci-

tat per emmagatzemar informació imme-

diata –a molt curt termini– es limita a uns set fragments d’informació ensems. Afegeix que, en condicions de sobrecàrrega, les persones ens confonem i som propenses a prendre decisions ben pobres en relació amb la informació que hem rebut. O sigui, pensem pitjor. Crec que això és el que em passa cada cop que he de comprar cereals o també iogurts: n’hi ha massa tipus. Els haurien de limitar a set, per exemple. Tot i així, tenir més d’una informació va bé: ens dóna una innegable sensació de llibertat, ens permet tenir preferències sense haver de passar per l’adreçador. Però compte!, que no ens faci talossos. No els volia pas assessorar per comprar a mercats o a les xarxes. Desitjo que triem el bé comú. Força líders polítics volen donar garsa per colom: se n’aprofiten quan estem estordits

“ Saturar-nos informativament és una estratègia per treure’ns la llibertat

i, aleshores, surten per la televisió i ensarronen un parell de milions d’enfavats i empegueïts per La Sexta o Antena 3. Diguemlos: “Escolti, no m’atabali, vostè!” Saturarnos informativament és una rònega estratègia per treure’ns, de fet, la llibertat. Com em passa amb els cereals i els iogurts, ens fa triar malament. EN EL PROCÉS CATALÀ, jo ho tinc clar: amb perspectiva, “des que vostè es guanya les faves al Parlament, o a l’Ajuntament, què ha fet per Catalunya”? Si vostè xerra pels colzes però –fins i tot tenint amiguets a Madrid– no fa res de res pels catalans, ¿què em vol vendre? No ens sobrecarreguin d’informació, que així se’ns ensarrona i es redueix la qualitat de la decisió. La va clavar, en David Shenk, parlant-nos de la “boira de dades” (Data Smog, 1997). Votem, intervinguem en l’opinió pública cada cop que calgui, ja sigui els 11-S o quan ens peti: ni l’apatia ni refugiar-se en un monestir o a la botiga. Hi ha sortida!, de la mateixa manera que hi ha cereals i també iogurts millors. Cal que siguem ciutadans compromesos i eixerits, a fi que no ens entabanin els qui pensen haver descobert la sopa d’all jugant a “estar al mig”.

El Punt Avui, 25/8/16

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

annexió del

Assegurar-ho tot?

ecentment, en un curs Erasmus+ per a docents, vaig debatre amb un suís, gestor en una poderosa companyia asseguradora: com s’ho fan per guanyar tants calés? Quin n’és el fonament? Ho poden garantir tot? Considero que només ens limitem a aplicar una probabilitat sofisticada a una modesta activitat humana, la de fer juguesques. Tot i el que prometen les companyies, m’agrada recordar que – com Ezequiel li engega al cofoi rei de Tir - “no ets pas més que un home, no ets Déu” (cap. 28). Hi ha un límit a la nostra naturalesa que fa impossible una cobertura absoluta. Estem sotmesos a “la possibilitat d’una desviació negativa del que s’espera o que és desitjada” (Vaughan, 2008): així es justifiquen les assegurances.

situa la “seguretat i la protecció” al segon nivell d’entre les necessitats humanes bàsiques, les anomenades “de dèficit”, només per sobre de les fisiològiques. Ens cal certa seguretat abans d’aspirar a l’ autorealització i a desitjos més elevats. Al Codi d’Hammurabi (1800 aC) hi ha referències al risc en transaccions comercials perilloses i les

LA CONEGUDA PROPOSTA DE MASLOW

societats funeràries romanes (s. IV dC) ajudaven la família dels membres difunts, però a The Oxford Encyclopedia of Economic History s’explica que la primera assegurança independent es va inventar el 1347 a Gènova: va ser marítima, d’un vaixell que navegava cap a Mallorca. Després, en Bartomeu Masons, un notari barceloní de la primera meitat del s. XV, ha passat a la història per haver redactat 380 pòlisses per a 104 vaixells en poc més d’un any. Motius per assegurar?: o bé el risc d’un profit empresarial esperat, o bé com a protecció de la dissort Nicholas Barbon, un metge, va crear la primera companyia d’assegurances l’any següent al gran incendi de Londres (1666): The Insurance Office. La

“ Fer de les assegurances un nou déu arribaria a ser fins i tot ridícul

resta de la història ja la poden imaginar: ara s’assegura tot. té sentit garantir-ho tot? No pretenc enfonsar l’immens mercat de les assegurances, però reivindico el caràcter humà del risc i la necessitat de confiar en alguna mena de providència. Robin Pearson afirma que, inicialment, les conviccions religioses o fins i tot creences esotèriques es combinaven amb la percepció i càlcul del risc: el racionalisme científic i les teories de la probabilitat eren un element més. Però successivament, en una concepció més burgesa, l’assegurança es fa més poderosa: pretén garantir un futur terrenal i la transferència de la riquesa entre les generacions. Ara l’apliquem a tot, fins i tot a la felicitat: assegurem un gratacels i també el gaudir de solet durant les vacances, la reparació de qualsevol dispositiu o la fidelitat matrimonial. Confio que ni la naturalesa ni els humans es passin de la ratlla. perquè aleshores fins i tot les pòlisses més àmplies poden esdevenir paper mullat. Som fràgils, i fer de les assegurances un nou déu arribaria a ser fins i tot ridícul. EM TORNA AL CAP EZEQUIEL:

www.elpuntavui.cat/articles/xserra

El Punt Avui, 28/7/16

Tribuna Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

Excel·lències U

un article dels Debats d’Educació, de la Fundació Jaume Bofill, llegeixo que “l’excel·lència educativa per a tothom pot semblar un binomi incompatible” (Roser Salavert): es refereix en especial a la situació a les escoles estatals. Això m’ha dut a preguntar-me: què significa excel·lència? Equival a ser de casa bona o a anar a la privada? Té a veure amb els superdotats? És quelcom a l’abast només d’una elit?

ESTIC PASSANT UNES SETMANES d’estudi a

Anglaterra, gràcies a una beca Erasmus+ per a docents, les famoses KA1 que afavoreixen la “mobilitat de persones per motius d’aprenentatge”. Sóc al Keynes College, al campus de la Universitat de Kent a Canterbury. He descobert que no és pas la més ben valorada del Regne Unit en els rànquings, però aquí s’hi respira excel·lència. Aquesta sensació no és pas exclusiva de les antiquíssimes i venerables Oxford, Cambridge, St Andrews o Durham. No podem valorar els centres d’ensenyament pel preu, les instal·lacions, la història acumulada o ni tan sols pels èxits o els resultats acadèmics. Es poden emprar criteris ob-

jectius, però l’excel·lència va més enllà, esdevé un tarannà. Els indicadors indiquen només el que se’ls demana, i cadascú hi cerca el que li interessa. Excel·lent vol dir “eminent en bones qualitats, molt bo en el seu gènere” (DIEC): això m’agrada. Ahir vaig visitar l’església anglicana de St Dunstan, aquí a Canterbury: hi reposa el cap d’un pensador excel·lent d’Occident, fet executar per Enric VIII, el també excellent rei anglès, el de les sis esposes. Thomas More havia estat un fidel canceller del monarca, tot i que la discrepància sobre si cal obeir Déu abans que un home li va costar el cap. A Canterbury hi trobo també tombes d’altres persones excel·lents: Thomas Becket, Anselm d’Aosta. Entenc que l’excel·lència és a l’abast de qualsevol: tothom qui s’esforça a millorar cada dia –en

“ No podem valorar els centres d’ensenyament pel preu

assumptes ètics, intel·lectuals, de socialització i generositat– hi pot accedir. I en l’àmbit educatiu?: què faria que una escola o institut ho sigui, d’excel·lent? Òbviament cap entorn social, racial o de sexe, o d’estatus econòmic, en queda exclòs. L’excel·lència –a diferència dels drets humans, que es tenen per naixement– es fa, la fem. Per això cal que tant l’educació familiar com l’escolar la procurin, la facilitin. afirma que “l’educació d’excel·lència a les escoles públiques d’avui és possible quan s’evoluciona d’una cultura de conformitat a una cultura en què s’entén que cal rendir comptes [...] i d’una cultura d’uniformitat a una cultura de diferenciació de l’aprenentatge”. I hi estic d’acord: ho fan possible els docents que volen ser responsables i que valoren “el rendiment acadèmic individual de cada alumne”. Fora el conformisme i la uniformitat. Limitar-se només a cobrar a final de mes i a “no tenir problemes” pot semblar important però –si cerquem l’excel·lència– és insuficient. A veure si, a Kent, aquests dies me n’amaro, d’aquestes idees, oi?

L’ARTICLE ESMENTAT MÉS AMUNT

Tribuna

El Punt Avui, 23/6/2016

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

ministeri de

Selectivitats

a una setmana, més de 26.000 nois i noies han acabat a Catalunya les seves Proves d’Accés a la Universitat (PAU). Quan els veia resolent entre 5 i 8 exàmens, m’he fixat en la seva seriositat: puntuals, desperts, educats, col·laboratius. La selectivitat, nom amb què ens referim popularment a les PAU, garanteix un coneixement bàsic en àrees clau, destaca algunes excel·lències en certs alumnes i permet l’accés a estudis superiors. TOTS PASSEM DIFERENTS “selectivitats” a la

vida, moments en els quals convé manifestar equilibri i competència. Encara que no siguin “proves formals”, cal superar-les. Hi ha un parell d’escenaris, que considero ben actuals, amb conseqüències personals i socials: sabem gestionar les dificultats? Estem prou protegits contra qui, bàsicament, ensorra? La “resiliència” i la “toxicitat” (la psicològica, no la biològica) em preocupen, i hi pensava vigilant i corregint les PAU. Encara que ho sembli, la joventut no immunitza pas contra danys emocionals o adversitats. Els desencisos o els esforços no recompensats afecten també els adolescents. Quan les coses costen, seguir donant

el millor d’un mateix, també en benefici dels altres, exigeix capacitat de resiliència. Així ens enfrontem amb èxit a les tragèdies, les amenaces o l’estrès. La mala notícia és que massa joves han estat aviciats; la bona és que és possible aprendre-la, la resiliència. Molts la procurem ensenyar –amb l’ajut de força famílies– als instituts. EL SEGON CONCEPTE, LA TOXICITAT, ens re-

corda els efectes nocius que tenen certes substàncies sobre els éssers vius. Adaptat a les relacions humanes es pot parlar de “persones tòxiques”. Compte!: és gent destructiva per a nosaltres, que se’ns lliga amb vincles personals que ens van desgastant emocionalment, causen tristesa i enfonsen l’autoestima. “Qui t’estima et farà plo-

“ Estaria content si tinguessin fortalesa i afany positiu

rar”, deia el refrany, però fa anys que sabem que no sempre és així. Marcia L. Whicker ja ho anunciava a Toxic leaders (1996). JO NO SÉ SI ELS VAILETS i vailetes que supe-

ren la selectivitat saben gaire matemàtiques, grec, geologia o literatura espanyola: confio que sí, però estaria ben content si tinguessin fortalesa i afany positiu. Han de ser madurs. Per això convé respondre bé la 5a pregunta de l’examen de filosofia d’enguany, en qualsevol de les dues opcions, la del fragment de Locke, relatiu als fonaments del coneixement humà, o bé la de Plató sobre què fa que societats o individus siguin justos. S’havia d’argumentar en favor o en contra d’una tesi: a) si ningú sent que un arbre ha caigut enmig del bosc, ¿ha fet soroll?; o b) quan decidim la professió, ¿cal tenir principalment en compte ser útil als altres? Podien respondre sí o no, però sempre justificar-ho adequadament: qui pot pensar com cal aquestes qüestions, tinc la certesa moral que té resiliència i és afirmatiu. I estic convençut que està succeint amb quasi tota la nova fornada d’universitaris catalans. Confiem: nois i noies més forts i volent edificar un món millor.

El Punt Avui, 24/5/2016

Tribuna

Xavier Serra. Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) -

Vermell, compte! ovint ensenyem als nens que mai han de creuar un semàfor en vermell. Que encara que els sembli que no vénen cotxes, pot sortir-ne algun d’on menys s’ho esperen. En educació no ens la podem jugar: cal anar a allò segur.

ESTIC UNA MICA DESCONCERTAT PERQUÈ,

d’una banda, el Departament d’Ensenyament garanteix que tots els nois i noies que fan batxillerat a Catalunya seguiran sent formats en les bases filosòfiques elementals que els permeten integrar els altres sabers. Per això estudiaran filosofia a 1r i 2n de batxillerat i hi podran també cursar psicologia i sociologia. Ara bé, d’altra banda, creix l’obsessió per les matèries de moda: l’anglès, les matemàtiques, o d’altres. Vinga hores a dojo!, com si educar fos sotmetre’s als criteris PISA o semblants. Convé allunyar dels terrenys educatius la superficialitat irresponsable: el semàfor hauria de posar-se vermell, lluny del vaivé de les modes. La formació filosòfica, adequada a cada edat, és el “pal de paller” dels coneixements. Tot i les deficiències singulars, mai és “xerrameca” buida. La llei catalana d’educació (2009) i alguns decrets ho ad-

meten. Als principis guia que fixa el 187/2015 es proposa: a) un currículum competencial que prepari per a la vida i el futur; b) la continuïtat formativa de tots els alumnes; c) l’orientació com a responsabilitat compartida dels equips docents; d) valorar cada alumne de manera global, continuada i integradora, i e) desenvolupar projectes educatius mitjançant el treball en equip. És obvi que, per a assolir-los, cal la perspectiva filosòfica: no és només anar sumant hores en allò aparentment “rendible”, se’n digui emprenedoria, informàtica, etc. Calen també la música i l’expressió, la història i les literatures, i les ciències, les naturals i les socials... però sobretot tenir cura del “pal de paller”, el rerefons filosòfic.

“ La formació filosòfica, adequada a cada edat, és el “pal de paller” dels coneixements

Al decret abans esmentat hi ha un àmbit, “cultura i valors”, amb una dotació horària minsa a cada curs d’ESO i també una assignatura optativa de “filosofia”, a 4t (això sí, d’oferta obligatòria). Així tenim el semàfor només en groc: millor que no travessem... Si algú té encara seny, serà valent per protegir aquesta àrea. i catedralícies de l’alta edat mitjana s’enumeraven set arts liberals, organitzades en dos grups: l’eloqüència (gramàtica, dialèctica, retòrica) i les matemàtiques (aritmètica, geometria, astronomia i música). Si s’assolien es podia accedir a l’especialització, sent “batxiller en arts”, un grau universitari inicial. Encara ara aquest és el paper de la filosofia en l’educació secundària: garantir que se sap pensar i expressar-se, comprendre i raonar, acreditar la maduresa de l’alumnat. Al s. XXI sabem de tecnologies i formes d’èxit momentani, però la mentalitat competencial té més a veure amb la filosofia, amb tenir el cap al seu lloc: no és prescindible. Seria forassenyat menystenir-la o aniquilar-la: semàfor vermell! La blindem?

A LES ESCOLES MONÀSTIQUES

El Punt Avui, 26/4/16

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu

Crear per conviure estruir és ben fàcil: ho fa qualsevol. S’han carregat les ruïnes romanes de Palmira, els Budes de Bamian o el Pont Vell de Mostar. Abatre no és complicat; construir sí que té mèrit. Aquests dies m’he vist implicat en una experiència Erasmus+: estudiants i professors de secundària de sis països –Txèquia, França, Polònia, Turquia, Alemanya i Catalunya– hem estat treballant en el projecte Experience Art – Increase Motivation, una proposta sobre l’expressió i la creativitat com a camí per créixer com a alumnes i com a ciutadans. Per aconseguir un “món millor” no n’hi ha prou amb més policia, nous mitjans tècnics o lleis sofisticades. Cal canviar l’interior de les persones: ho va explicar de manera suggeridora la danesa Susanne Bier a la seva pel·lícula En un món millor (2010).

AQUEST ERASMUS+ que hem viscut a la multicultural ciutat de Salt (Gironès) pot generar l’optimisme operatiu que necessitem. Una cinquantena de joves se les van heure amb una expressió artística precisa, la “dansa contemporània”, i al voltant d’una temàtica gens fàcil, la “di-

versitat cultural”. No siguem ingenus: al món i a Europa neixen ideologies i actituds que disgreguen i que comencen a qüestionar drets bàsics, enverinant el cor de la gent amb egoismes destructors i discriminatoris. AQUESTS ADOLESCENTS s’han proposat –tenint en comú l’expressió corporal de la dansa i l’anglès com a llengua– aquests ítems: “a) un lloc nou? com m’hi sento?; b) interactuar amb altres; quin és el codi social aquí?; contacte, no contacte; c) on són les meves arrels?; sóc d’aquí o sóc d’allà? d) la riquesa de la fusió cultural, això m’enriqueix com a persona; e) tots som diferents, i en la diferència hi ha l’oportunitat”. Les seves preguntes i la col·laboració de la Càtedra Unesco de la

“ Abatre no és complicat; construir sí que té mèrit

UdG, Museu del Cinema, ConArte i altres entitats ho han fet tot possible i amb èxit. Hi ha una psicologia de qui vol edificar i una altra de qui, simplement, és espectador passiu o, pitjor, envejós de la iniciativa d’altres. Experience Art ha descobert que l’única via que dóna sentit és la col·laboració. L’ètica ensenya uns mínims bàsics, drets que són com línies vermelles d’una moral universal comuna. Però no n’hi ha prou amb la raó, cal el cor i les emocions que, per algunes tradicions religioses o humanistes, s’entén com misericòrdia, filantropia o fraternitat. LA VIGÍLIA DE SANT JORDI vam ser també convidats dels castellers locals, els Marrecs de Salt. Els joves europeus es van adonar que les “human towers”, com en deien, no s’aixequen amb gent aïllada, sinó “fent pinya”. Són una creació corporal col·lectiva, una forma d’art. En el fons, l’expressió permet cooperar i així arraconar els “esvaïdors d’esperança”. Quan acabo l’article, em confirmen que tots són ja a llur casa. S’ha acabat l’estada però és clar que –amb el cap i també amb el cos– cal “crear per conviure”.

Tribuna

El Punt Avui, 22/03/16

Xavier Serra i Besalú. Professor de Filosofia

Europa? Millor

nt tornem-hi

anuel Castells tem que els europeus esdevinguem “malànimes” (“Europa perd la seva ànima”), gent “de mals sentiments, de naturalesa cruel” (DIEC). Els pares fundadors de la moderna Europa no la volien pas així, sinó com un espai de seguretat, pau i solidaritat. Jean Monet escriví: “Nosaltres no alliguem estats, nosaltres unim persones.” Ho hem de recuperar, ens hi va tot.

en moments de crisi. Sabem si les “Urgències” d’un hospital van bé quan hi arriben més ferits dels que s’hi pot atendre. Les fronteres orientals d’Europa són ara això, com les “urgències” després d’un tsunami, una catàstrofe nuclear o –mai millor dit– una guerra! No podem fer-nos el longuis mentre –amb o sense un “volant legal”– arriben víctimes, malmenades i atarantades. Per això, primer acollim-los, amb recursos comuns i eficiència, i després ja farem una “avaluació”. Gastem en fastos, ¿no podem donar-los un ajut digne?: si Europa es fa el longuis, podem perdre-hi l’ànima.

SOVINT HI VEIEM MÉS CLAR

ANUALMENT, AMB MOTIU del Dia d’Europa (9 de maig), alguns docents gironins celebrem una jornada acadèmica (filo.segirones.cat/dde16). Aprofundim en implicació i coneixement de la Unió Europea (UE), i enguany tractem de Fronteres visibles i fronteres invisibles. Cal que els nostres joves de 1r de batxillerat reflexionin sobre realitats i sobre valors, ja que Europa és més que l’euro o els Erasmus: és també la nostra identitat, un espai de drets i llibertats; per això qui fuig hi vol venir. Abraham Maslow situà al segon nivell de les necessitats humanes la protecció i seguretat, el sentir-se fora de perill. Per

“ Europa és “el millor” del món en drets; ara bé, Europa ha de ser “millor”

sota només hi quedaven les necessitats fisiològiques vitals. ¿A quin lloc del món aniríem vostè o jo si haguéssim de fugir amb els nostres? FA DEU DIES, LA PROFESSORA Mariona Illamola (Dret, UdG) va analitzar brillantment aquesta situació en el marc de la X Jornada de Política Internacional (Torroella de Montgrí), recordant què hi diuen els tractats de la UE, els quals preveuen el compromís de col·laborar amb qui s’enfronti “a una situació d’emergència caracteritzada per l’afluència sobtada de nacionals de tercers països...” (TFUE, 78.3). Tenim “urgències” ple, aboquem-hi fets d’ajuda, i no només paraules, i encara menys els nostres egoismes. Si fins i tot està escrit als tractats! Segur que han pescat el doble sentit del títol: Europa és “el millor” del món en drets; ara bé, Europa ha de ser “millor”. Ens calen ciutadans compromesos, vostè i jo, i principalment els nostres joves. Per això, a Girona, quasi dos-cents batxillers celebrarem la jornada acadèmica que els deia: ens hi ajuden? L’educació seriosa, acadèmica, en ideals nobles, és l’única solució per a no ser “malànimes”.

El Punt Avui, 16/02/2016

Tribuna

Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Rics i rics uasi segur que vostè no es considera pobre. Potser no té un sou tan bo com es mereixeria, però disposa de llar, assegurances i béns bàsics. Estem de sort; altres –sovint ben a prop– no en disposen. No s’han esforçat prou o han tingut mala sort, no ho sé.

SI EM COMPARO ARA amb els del darrer fò-

rum econòmic mundial, a Davos, quedo desplaçat a una altra franja: riquesa i benestar semblen relatius, oi? Allà van debatre sobre la Quarta revolució industrial i sobre quasi tot: desigualtat, gènere, moviments demogràfics, canvi climàtic. ¿Són ells els qui manen al món? La tornada de l’èxit dels cantants Juanes i Pablo López diu: “Si estos idiotas supieran que yo soy el hombre más rico del mundo...” Què és ser ric? Sabem tots que l’1% de la població té més que la meitat de la resta del món, que 20 americans són tan rics com altres 152 milions, etcètera. Però si ens limitem a cridar “som el 99%!”, millorem res? Res.

ÉS SEGUR QUE NINGÚ no s’endurà els seus

calerons més enllà de la vida. No se m’atemoreixin, que només reflexiono

per centrar la qüestió. La lletra del nostre duo segueix: “...olvidaron que un hombre no es más que un hombre...” Potser no és profund, però sí savi. CREC QUE HI HA D’HAVER RICS i admeto el valor de la propietat privada. És un dret. D’altra banda força moviments socials ens desvetllen les consciències: cal aturar els desequilibris que –tot i sent legals– ofeguin la condició humana. L’oligarquia és un perill: n’han parlat els clàssics i ho illustra Plutocrats (2012), l’èxit de Chrystia Freeland. Ningú no nega l’escàndol moral de la fam, dels refugiats abandonats, ni el d’una inadequada distribució dels mínims béns materials. Però, tot i els

“ Cal aturar els desequilibris que ofeguin la condició humana

tristos desequilibris generats, no podem aniquilar l’ús de la llibertat humana, la sort o el compliment dels compromisos adquirits. En Marx tampoc no la va encertar: els anti no van per bon camí. Proposo tres principis: a) humanisme, com apunta l’economia del bé comú (Christian Felber), que premiï qui té cura del benestar i satisfacció de les persones; b) un filantrocapitalisme, que entengui la riquesa exterior desitjable com a instrument, no com a fi (Tomás d’Aquino); i c) limitar el capitalisme patrimonial (Thomas Piketty): s’ha de treballar. ALGUNS PROPOSEN armes perilloses, quasi

de destrucció massiva: la renda garantida, la limitació de guanys, els impostos confiscatoris, etcètera. En Robin Hood no és la solució permanent: ho som nosaltres, els qui treballem dia rere dia, els qui reflexionem i demanem als legisladors que no s’arronsin davant la plutocràcia, generadora d’injustícies ara i de distòpies futures. A Davos gallejaven d’estar committed to improving the world. Qui de debò està compromès a millorar el món som cadascú de nosaltres. Alguns ricatxons només ho diuen.

El Punt Avui, 12/01/16

Tribuna Xavier Serra i Besalú. Professor de filosofia

únic projecte e país viable

d impossible, el que no s’estableix.

ajúscula i l’acord és ja una realitat ble, després d’uns mesos de des-

olidada i amb energies renovades.

rera setmana va ser d’una duresa

s bases d’un acord estable propi-

s en els moments més complicats

Misericòrdia: cal?

ai he hagut de ser un heroi. Potser vostè sí. Fent memòria, només recordo moments d’especial tensió mentre –sent universitari– feia d’alferes al País Basc, en època de violència terrorista. Els asseguro que no vaig ser heroi, tot i que el regiment on feia d’oficial m’enviava sovint als funerals de policies o militars assassinats: movia a compassió. LLEGINT ARA LES PRIMERES planes de Vo-

ces de Chernóbil, de Svetlana Alexievich, Nobel 2015 de Literatura, també he sentit compassió. La història de Liudmila Ignatenko, esposa d’un bomber rebentat per la radiació d’aquell accident del 1986, m’ha fet plorar. Bé, una mica. Ella, embarassada, va estar al seu costat els 14 dies de la seva agonia. El seu fill va morir quatre hores després de néixer. No segueixo. tenim sentiments: tristesa, empatia, i molts més. Sembla que ara, Francesc, el papa de Roma, vol parlar molt de la misericòrdia: un sentiment més? Aristòtil i els estoics la consideraven un defecte, perdonable només en ELS HUMANS, TOTS,

el cas d’ancians i de nens, tot i que necessari per a certs aspectes de la vida social. Calia corregir qui era misericordiós perquè: a) manifestava emocions –compassió, pietat– que pertorbaven la ment i impedien jutjar bé la realitat; b) es contraposava al principi de la justícia, i c) es relacionava amb el sofriment, que, en si mateix, és dolent. I encara tenien més motius. CONTEMPORÀNIAMENT, Nietzsche –contra els filòsofs emotivistes anglesos– ens ha matxucat moralment, encolomant-nos que la compassió o la llàstima són característiques dels dèbils. Hem de ser nobles, forts, poderosos,

“ Els sentiments, a vegades, ens fan dèbils; la misericòrdia, no

amb voluntat de poder oposada al miserable “esperit de ramat”. ALESHORES: LA MISERICÒRDIA és nefasta o l’únic camí de salvació? Francesc proposa una antropologia intel·ligent, que mira lluny; no cerca ni popularitat ni transgressió: “La paraula i el concepte de misericòrdia semblen produir un cert neguit en l’home, que [...] s’ha fet amo i ha dominat la terra molt més que en el passat. Tal domini [...] sembla no deixar espai a la misericòrdia” (Misericordiae vultus). Però la misericòrdia no és realment un sentiment, sinó una virtut (Tomàs d’Aquino, S. Th., II-II, q. 30): no se’n van adonar ni força clàssics ni el destraler de Nietzsche. No és de ploramiques ni manifesta debilitat, sinó omnipotència, és voluntat: qui té misericòrdia és qui té força. ELS SENTIMENTS, A VEGADES, ens fan dèbils; la misericòrdia, no: constitueix dones i homes valents. Com la Liudmila Ignatenko, misericordiosa amb el seu marit destrossat per la radiació. En Nietzsche quasi ens enganya. Ara sabem que es va equivocar, també en això: cal misericòrdia.

EL PUNT AVUI DIMARTS, 8 DE DESEMBRE DEL 2015

EL NEN DEL GERRO XINÈS SOM NOSALTRES

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Irresponsable, jo? oneixen allò del nen que va trencar un gerro xinès? És un cas que plantejo als meus alumnes. Els explico que un vailet, jugant a pilota a la sala d’estar de casa seva, esquerdissa aquell gerro que tan agradava als pares: el van portar de la Xina en el viatge de noces i era font de bons records. El nen, que li ha xutat una pilotada, corre plorant a la mare i li confessa –repenedit– que ha estat ell. Veient les llàgrimes sinceres de la criatura, la mare el renya: “No ho facis més.” S’adona que ha estat ben responsable, reconeixent-ho de seguida, compungit. Ben responsable? Gairebé tots els meus alumnes d’ètica piquen. Aleshores, entre tots, descobrim que això només és una petita part de la responsabilitat: ser responsables no es limita a assumir les conseqüències de les nostres accions sinó a preveureles, a “dissenyar-les” bé.

JOAN OLLER

“DURANT CENTENARS D’ANYS, per fer res-

ponsable a algú d’alguna cosa no es tenia en compte ni el coneixement ni la intenció, sinó només la causalitat física”, ens recorda Marina. Segur que aquesta simplicitat avui dia ens pot semblar escandalosa, però tenim un problema en l’atribució i la gestió de la responsabilitat. Alguns entenen la responsabilitat com un sentiment, que naixeria en els nens cap als 5 o 6 anyets, lligat a la idea de culpabilitat. “Jo no en tinc la culpa”, cridem sovint, defensant-nos: no me’n facis responsable. ENTENC QUE LA RESPONSABILITAT no és només una experiència subjectiva, un “sentiment” (ho saben els jutges, els pares...), tot i que només experimentem culpa dels actes dels quals ens sabem realment responsables. Els humans som prou malintencionats per “fugir d’estudi”, atribuint sovint la responsabilitat –la culpa– a d’altres o als factors externs. EL 30 DE NOVEMBRE VA COMENÇAR a París

la COP21, la cimera internacional sobre el canvi climàtic. Delegats de 196 països, membres de la convenció de les Nacions Unides sobre aquest tema, cerquen un acord real, just i aplicable per limitar l’escalfament global del planeta per sota dels 2º. Qui és responsable del que ens ve a sobre? Me n’he de sentir culpable? He estat un irresponsable, jo? He analitzat els reportatges sobre la qüestió de Matt

McGrath, especialista de la BBC sobre ecologia, i força més documents, i no m’hi aclareixo. Però proposo una via de solució: recuperar l’ocurrència de dos idealistes, Braungart i McDonough, un arquitecte i un químic, que el 2002 van publicar Cradle to cradle: remaking the way we make things, un ecologisme “previ”, el C2C. Rellegint-los ara entenc que preconitzen canviar la manera com fem les coses: actuem bé des d’abans, no només dient que “he trencat el gerro xinès!”. Les famoses tres R (reduir, reutilitzar i reciclar) serien insuficients: una gestió del sentiment de culpabilitat que, tot i que minora la degradació generada per la creixent tecnologització, no en fa prou. El moviment C2C demana canviar la manera com dissenyem les coses: “del bressol al bressol” suggereix

A París plorem per haver esquerdat el gerro però és a les universitats i a on es fan els projectes tècnics i legals que han d’entendre que no es pot jugar a pilota dins de casa

que actuem tecnològicament imitant el metabolisme de la naturalesa, que tot ho recupera perquè, segons sembla, “està molt ben dissenyada”. Si distingim entre els elements tecnològics (plàstic, vidre, metalls...) i els biològics (fusta, cotó, suro...), podem “dissenyar pensant en l’ús present i futur dels materials”: els primers queden a la tecnoesfera (s’han de reutilitzar) i els altres tornen a la biosfera, a la terra. Recomano la sessió TED de McDonough del 2005: una entusiasmant utopia sobre els “camps marrons” i els “camps verds” al nostre món. A París fan bé de corregir i regular, però la responsabilitat havia d’haver nascut abans, la “revolució industrial” se’ns escapa de la mà. ELS CONFIO UNA VIVÈNCIA:

cada vegada que veig una veïna, ja velleta, que s’acosta als cinc contenidors de colors de la cantonada, m’enamora i m’emociona la cura amb què llença cada cosa al seu lloc. Si haguéssim dissenyat millor les coses, faríem molt més eficient el seu esforç. El nen del gerro xinès som nosaltres: a París plorem per haver-lo esquerdat però és a les universitats i a on es fan els projectes tècnics i legals que han d’entendre que no es pot jugar a pilota dins de casa. NO EM PERDIN TAMPOC EL SON pel sentit

de culpabilitat. Només volia analitzar si en sóc, d’irresponsable, jo. I vostès?

EL PUNT AVUI DIMARTS, 3 DE NOVEMBRE DEL 2015

FER EL BÉ, FER EL QUE ENS AGRADA O EL QUE DESITGEM

Xavier Serra Besalú

Professor de filosofia

Ens agrada ser bons? otes les mares volen que els seus fills aprenguin a distingir allò bo d’allò dolent. Aquesta capacitat de discriminar el bé no sempre resulta innata ni indestructible entre els humans: en tenim testimonis diàriament, a les notícies. Certament, fins a un llindar legal de 16 o 18 anys, no fem els infants responsables d’errar en les seves eleccions. Per “haver bufat” unes espelmes d’aniversari no s’adquireix l’autonomia moral: sabem de preadolescents moralment molt madurs i de jubilats totalment ineptes en temes d’ètica viscuda.

DIU ARISTÒTIL QUE “LA FELICITAT ÉS UNA

activitat conforme a la virtut” (Ètica a Nicòmac), i afegeix que “el que és propi de cadascú per natura és també el més excellent i el més agradable per a cadascú; per tant, ho serà la vida conforme a la ment”. Ara bé, tots sabem que els més feliços i els millors moralment no coincideixen pas per força amb els de més estudis o de professions sofisticades: per aquesta mena d’ingenuïtats intel·lectualistes el pobre Sòcrates hi va deixar la pell. Ara bé, ¿això del “més agradable”? Em pregunto: ens ha d’agradar ser bons? A CLASSE EXPLIQUEM QUE CAL TENIR vo-

luntat, una capacitat humana que permet aturar els impulsos, dirigir el propi comportament de forma lliure, etc. Jo estic envoltat d’adolescents que volen fer el bé (en família, en l’estudi, en col·laborar a construir un món millor, etc.) i que, a l’hora de la veritat, no se’n surten gaire. Només fan el que els “agrada”, el que els “motiva”. Un altre cop!: ¿què és allò que “agrada”? I si l’estètica ajudés l’ètica? L’ESTUDI FILOSÒFIC de la bellesa i del gust

està de moda: hi dedicarem la 7a Jornada de Filosofia de Girona (filo.segirones.cat), que implica aquestes setmanes dotze instituts i més de 500 nois i noies de segon de batxillerat. Tornem a agafar el fil. A la seva preciosa Storia della bellezza (Bompiani, 2004), Umberto Eco escriu: “sembla que ser bonic equival a ser bo”, i precisa que, “si jutgem des de la nostra experiència quotidiana, hem de considerar bo allò que no només ens agrada sinó que voldríem posseir”. Allò que estimula el nostre desig se’ns presenta com un bé, tant si és per a nosaltres (quan voldríem haver fet una de-

JOAN OLLER

terminada bona acció o una de semblant) com si –sent quelcom incòmode– respon a un determinat ideal (qui té cura de leprosos, qui mor heroicament o qui se sacrifica per altres). Tot i que potser no ens ho desitgem, ja que se’ns apareix com a dolorós, de ben segur que ens emociona: en diem “accions maques”. Eco insisteix en la bellesa: “és bonic allò que, si fos nostre, ens faria feliços, però que segueix sent bonic encara que pertanyi a una altra persona”. Ras i curt: gaudim d’allò bonic pel que és en si mateix, independentment de si ho posseïm, de manera que “el sentiment de la bellesa difereix del desig”. Podem “judicar bellíssimes certes persones, encara que no les desitgem sexualment o que sapiguem que mai les posseirem” (Eco). I ens pot ajudar això en ètica? ÉS CLAR QUE SÍ! M’ha resultat inspirador un article de Marcia Eaton (Universitat de

Minnesota): Aesthetics: The Mother of Ethics?. Tots recordem, d’un batxillerat ben fet, que per Plató la bellesa i el bé són equivalents. Ara bé, ni en els grecs ni en l’Escolàstica l’experiència estètica podria estar per sobre de l’ètica: l’acció és prioritària respecte a la fabricació (que pot tenir efectes morals no sempre positius). Eaton recull un passatge de Joseph Brodsky, en la recepció del Nobel de Literatura (1987), i ho formula com a hipòtesi: ¿i si “l’ètica només existís quan ja s’ha establert un sistema d’estètica”? Així, allò “moralment bo esdevindria una espècie particular d’allò estèticament bo” (Peirce). M’ha semblat una mica fort, però cal admetre que la sensibilitat moral es desenvolupa en contextos particulars, sense negar mai la llibertat que en justifica la responsabilitat i l’existència del “deure moral”. Eaton ens etziba: “Molts dels meus estudiants semblen modelar les seves vides en les telenovel·les”, que vol dir “una ètica dins d’una estètica”. PROPOSO TRES CONCLUSIONS operatives:

Ras i curt: gaudim d’allò bonic pel que és en si mateix, independentment de si ho posseïm

a) ensenyem coses maques, desitjables, als joves: la bellesa educa; b) com que el que agrada ens modela, qui es fa addicte a la xocolata o al sexe no té gaire forces per fer un món millor: cal l’autodomini, el senyoratge; i c) la filosofia al batxillerat –que inclou ètica i estètica– és una esperança, no l’elimineu!

EL PUNT AVUI DIMARTS, 29 DE SETEMBRE DEL 2015

INCLOURE L’EDUCACIÓ EN EXPRESSIVITAT TÉ MOLTS AVANTATGES

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Un món d’expressió ualsevol ho podria dir. Tots també ho hem experimentat: “Quan ballo, el que em passa és que em sento lliure, puc fer el que vull.” Això m’ho diu la Iman, una noia de 2n d’ESO, espontàniament, davant una càmera de la TV de l’institut, en relació a un projecte artisticoemocional que està seguint. Durant una conferència general de la Unesco, Mayor Zaragoza va fer pública una Crida per la promoció de l’educació artística i la creativitat a l’escola com a part de la construcció d’una cultura de la pau (1999). Un títol que és un projecte. L’essència n’és una mena de microtuit: “La creativitat és la nostra esperança.” No es pensin que sóc un ingenu ni un utòpic somiatruites: sé que alguns venen com a creatiu força productes comercials inútils o fins i tot danyosos. La Unesco fa entendre la importància de l’esperit creatiu en la formació de la personalitat humana, “l’estímul que la pràctica de diferents manifestacions artístiques té tant per al cos com per a l’esperit”.

eliminar una sèrie d’assignatures que distreuen.” L’han promogut a ambaixador espanyol a l’OCDE, organisme que pretén “el benestar econòmic i social de les persones arreu del món”: que es preparin!

ens hem embolicat en un projecte Erasmus+ per a secundària, amb instituts d’altres cinc països: Txèquia, França, Turquia, Polònia i Alemanya. La Unió Europea ens l’acaba d’aprovar, no sense força retallades (ens hi estem acostumant, oi?). Saben què pretenem?: entendre millor els beneficis de l’experiència artística per a la motivació acadèmica. Mai no podem estar certs de com aniran les coses, però Experience Art, Increase Motivation és el nostre repte. S’ho imaginen?: música, pintura, dansa, cinema, escultura, expressió corporal, visual i plàstica, teatre i poesia..., entre tots i al servei de l’educació

AMB ALGUNS COL·LEGUES

PER SI ALGÚ ARRONSA les celles perquè vol que fills o alumnes aprenguin més anglès i matemàtiques, cal assenyalar que, a la Unesco –persones assenyades–, constaten que “l’establiment dels sentits en moviment crea una memòria que aguditza la sensibilitat dels nens, fent-los més recepti-

NO ES TRACTA de ‘fabricar artistes’ i menys d’una manera sistemàtica o compulsiva, sinó més aviat de formar éssers humans amb equilibri entre el pensar i el sentir. Lucina Jiménez, de ConArte Internacional, defensa l’educació artística com a “porta d’entrada dels drets culturals”. Si aniquilem l’expressió de l’àmbit educatiu sorgeixen lamentables conseqüències: limitacions d’aprenentatge, exclusions socials i estètiques, marginalitat i absència de certs públics en moltes disciplines i infraestructures. Els seré sincer: m’angunieja un curs de formació del professorat català al qual estic inscrit: L’educació emocional i els llenguatges expressius (codi 5051191505). Em poden demanar coses que no sé fer perSHOZO SOMEKAWA què mai no les he fet. Ara bé, per integrar a les classes aquesta dius a altres formes de coneixement i, en mensió, estic disposat a jugar-me-la. particular, als sabers científics”. ENCLOURE L’EDUCACIÓ en expressivitat té TOTS SABEM QUE ELS JOVES es transforavantatges: més autoestima i sentit men –creixen– quan actuen de manera d’identitat; entendre el canvi en societats expressiva o creativa davant de qualsevol dinàmiques; l’apreciació del patrimoni públic, ja siguin família o complets desco- cultural, propi i aliè, i de la llibertat d’exneguts. És obvi que cal fer-ho seriosament, pressió; l’enriquiment de les habilitats linperò per a això hi som els professionals. güístiques; l’estímul de la responsabilitat Refiem-nos-en. Això és clarament inco- social o el creixement espiritual. herent amb certes polítiques educatives: em resulta ben fàcil pensar en la discrimi- DE L’EXPRESSIÓ ARTÍSTICA n’obtenim: a) nació cap a la música, l’expressió visual, una creació, el seu objectiu; o b) diverses les arts escèniques i, en general, la cultu- funcions, per exemple, l’educativa. No es ra, de la recent reforma educativa espa- tracta de parlar d’expressió, sinó de viurenyola. El ministre Wert la va clavar: “Cal la. Els nostres alumnes volen fer teatre i exposicions, i no limitar-se a escoltar discursos abstractes sobre aquestes qüestions. Això, fet interdisciplinari i ben plaNo es tracta de nejat, dóna resultats lingüístics, cientificotecnològics, artístics... i fins i tot ètics. parlar d’expressió,

sinó de viure-la

POSEM-NOS-HI, abans que ens ho esclafin!

EL PUNT AVUI DIMARTS, 25 D’AGOST DEL 2015

PERDONAR ÉS UNA RESPOSTA HUMANA AL PENEDIMENT

Xavier Serra i Besalú

El perdó social

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

propi passat.” Arendt en fa un dels principis de la vida política autèntica: “To judge and to forgive are the two sides of the same coin” (Men in Dark Times, 1968). EL PROFESSOR GRISWOLD

precisa –a Forgiveness: A Philoso-phical Exploration (2007)– que abans del cristianisme no existia gaire espai per al concepte de perdó, mai percebut com a virtut pels filòsofs grecs. Aristòtil considera que a l’home prudent, virtuós, no li cal ser perdonat ja que és moralment perfecte; si s’actua malament se’l justifica per ignorància o per circumstàncies de força major: mai se n’ha de penedir. En això, penso que el meu amic Aristòtil anava errat.

elson Mandela havia creat el 1961 un grup terrorista, l’Umkhonto We Sizwe, conegut com MK; tot i així, el 1993 va rebre el Nobel de la Pau. Clinton va ser escollit el 42è president del Estats Units; tot i així, ningú oblidarà l’escàndol Lewinski. Digui’m: ¿pensa vostè que hi ha una ètica que és personal i una altra que és pública? Les persones, ¿canvien? Hi ha accions perdonables, i altres que no ho són? Per què sembla que –socialment– “es perdona” en Mandela o l’Arafat, i no en Clinton o en Pujol?

LES ÈTIQUES PRIVADES i les socials no poden ser contràries ni incompatibles. En l’àmbit personal preexcel·leix actualment una moralitat relativista, amb el que això comporta: un llibertinatge pràctic d’arrel “bonista”. Aquest tot s’hi val privat s’ha teoritzat sovint així: “Els vicis privats produeixen beneficis públics” (Mandeville). És cert que no tothom viu així, i tots sabem de persones que s’exigeixen. Ara bé, en l’àmbit públic, ¿quina els sembla l’ètica pública vigent? Exclosos els malguanys marxistes, nazis i similars, queden poques opcions profundes: a) la solució formal de la Il·lustració, a la manera kantiana, que ens hauria dut a les diferents Declaracions de Drets Humans; i b) la “doctrina social catòlica”, de tonalitats personalistes, insuficientment estudiada encara. En l’àmbit polític, l’ètica segueix anant un pas enrere respecte a l’empresa: allò cool ara és el compliment estricte de normatives i regulacions, el compliance, un concepte asfixiant al meu parer. UN DOCENT UNIVERSITARI, bon amic, m’ho explica durant el meu repòs estiuenc a Granada. Primer es parlava d’una “ètica social” que es va transformar en “responsabilitat social”, fins que ens en vam embafar. Aleshores s’inventa la “sostenibilitat” (unint “negoci” amb certs valors de respecte) però –amb la desregulació econòmica i el nyap de Lehman Brothers el 2008– neix una nova paraula màgica, “integritat” (la virtut contra el vici de corrupció). Ja ha caducat: ara és “compliment”: seguir sempre estrictament els protocols. I, si l’esguerres, quedes eliminat per sempre. Bé... en teoria, i si t’enxampen (els jutges o els periodistes).

per a refer-se d’espifiades ètiques: un tema seriós que no té res a veure amb la impunitat ni amb la disculpa (atès que n’hi ha, de culpa). No cal només a nivell privat, per a superar relacions interpersonals conflictives com ho és una infidelitat, per exemple. També abasta una dimensió social: perdonar és una resposta humana SHOZO SOMEKAWA al penediment. El perdó és una mena de do, del qual cal saber amarar-se: no és pas fer els ulls grossos, sinó crear possibilitats de futur. Diu Ricoeur que “el perdó escapa al dret tant per la seva lògica com per la seva finalitat; el seu projecte no és el d’esborrar la memòria, no és l’oblit, sinó cancel·lar el deute. El perdó dóna un futur a la memòria”. Si volem tenir un demà, ens hem d’obrir i no pas d’empresonar: la dignitat humana inalienable de Mandela, Arafat, Clinton o Pujol ho poden merèixer. Poden ser perdonats, o potser no. Vostè tria; ara bé, cadascú ha de discernir si se n’està penedit i què n’és, de perdonable. EL PERDÓ ÉS REMEI

AVUI REIVINDICO que l’emplastre medicinal que tot ho curi ha d’incloure la capacitat de perdonar. Ho he estudiat aquest agost prop d’on van perdonar Boabdil el 1492. Aquest és un do molt personal, que mai s’aplica coercitivament ni amb enganyifes. “El perdó constitueix un element imprescindible de la convivència”, diu Manuel Cruz, i afegeix: “També, el grup, igual que l’individu, ha de drenar el seu

El perdó és una mena de do, del qual cal saber amarar-se: no és fer els ulls grossos, sinó crear possibilitats de futur

A TOTS ENS POT PASSAR que l’esguerrem:

tant disculpar-ho tot com culpabilitzarho tot eternament és inviable. I és inhumà. Cal el perdó social, necessari fins i tot en aquest immens abocador on diuen que està precipitant-se la política de partits i les xarxes socials.

EL PUNT AVUI DIMARTS, 21 DE JULIOL DEL 2015

LA DEMOCRÀCIA I EL DRET A UNA EDUCACIÓ ETICOPOLÍTICA ADIENT

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia

Ideals polítics immortals a poc, en una xerrada sobre educació, he recordat que hem d’aspirar a “proporcionar la millor educació a les noves generacions i, més enllà, continuar donant oportunitats educatives a tothom durant tota la seva vida”. Si li sembla bé, li prego que segueixi llegint: intentaré compartir algunes propostes rellevants. El fragment citat es va incloure a la Llei 12/2009 de Catalunya, del 10 de juliol d’aquell any. Són les primeres línies del Preàmbul. La LEC és un document legislatiu poc ideològic, elaborat amb consens i afany d’estabilitat i –al meu parer– ben aprofitable. Tot al contrari dels nyaps de les lleis educatives estatals espanyoles, que sovint neixen ja mig mortes. L’educació és la fortalesa d’un Estat: no ho són pas les efímeres glòries passades, ni les esbotzades estructures militars, ni els jutges venuts, ni tampoc –per repartir una mica arreu– els empresaris d’allò més arterosos. L’educació possibilita el coneixement tècnic i el criteri ètic, la responsabilitat i afany d’excellència, la humilitat i el respecte.

EL DISSABTE 27 DE JUNY vaig visitar detingudament –el dia abans que es clausurés– l’exposició Demos. Viure en democràcia, a la seu barcelonina del Museu d’Arqueologia de Catalunya. El seu contingut podria ser d’anàlisi prescriptiva a escoles i instituts i també a les seus formatives dels partits, ONG i grups de pressió. Puc ser breu perquè al web mac.cat encara se’n pot llufar el contingut, si els interessa. Gràcies a l’educació rebuda, sabem –i a Demos s’il·lustra– que els atenencs van inventar un sistema de gestió política, la democràcia. Va néixer el 509 aC amb les reformes de Clístenes, un oligarca. Ara bé, no va durar ni dos-cents anys: Alexandre el Gran la va suprimir del tot el 322 aC. Tot i certes imperfeccions, el nou mètode havia permès la participació de la ciutadania i cert control sobre els governants. Cap a finals del s.XVII, amb John Locke, i després amb la Il·lustració del XVIII, es va recuperar aquest model de convivència, basat ara en l’elecció de representants, l’organització de partits polítics i –ja que els humans tendim naturalment a abusar del poder– amb la proposta d’una separa-

ció de poders que, malauradament, alguns no respecten. LA DEMOCRÀCIA FA POSSIBLE gestionar la pluralitat, amb pactes i acords, reconeixent una comunitat d’iguals i defugint el domini i l’explotació de minories i dèbils. Ara bé, requereix educació, seny, sentit crític: només així podrem excloure els dictadors, demagogs, tramposos i ignorants. No és fàcil: de fet, Plató no hi creia i suggeria que del poder ens n’ocupéssim els filòsofs. Quin perill! Sabem que també Plató es podia equivocar. El nucli de Demos presentava quatre casos: Tucícides,

Voldrien retrocedir a les èpoques del silenci dels ciutadans, de les elits hereditàries i de l’opressió cultural

Antígona, Lisístrata i Sòcrates. La radicalitat democràtica ha de ser estudiada i ells ens acostaven, respectivament, a: l’ostracisme (cal fer fora del sistema els indesitjables), la distinció entre legalitat i legitimitat (hi ha coses justes encara que un paperot ho prohibeixi), la resistència pacífica i l’escàndol dels tribunals instrumentalitzats. Vostès hi identifiquen conflictes reals? Jo els parlo d’“ideals polítics immortals”, i aquest és el tresor de la reflexió filosòfica i de la capacitat crítica dels ciutadans. Calculo que, en actiu a la Secundària del nostre país, hi ha JOAN OLLER poc més de cinccents professors de filosofia. Quina responsabilitat!: hem de proporcionar eficaçment i amb respecte una formació eticopolítica adient. LA PATÈTICA LLEI DE WERT, que ara recull

Méndez de Vigo, intenta laminar la presència de la reflexió humanística i, més en concret, de la filosofia en els plans d’estudi troncals. Fan més mal que la publicitat consumista, la superficialitat d’una digitalització salvatge o les misèries morals d’una civilització que segueix trontollant. Voldrien retrocedir a les èpoques del silenci dels ciutadans, de les elits hereditàries i de l’opressió cultural. Tres propostes a curt termini: el IV Congrés Català de Filosofia, la Jornada de Filosofia de Girona sobre Imatge, veritat i poder i la proposta d’una revista, Filosofia, avui, sota l’empara del CREAIF. Ningú no té dret a matar els nostres ideals polítics per al bé comú: la il·lusió de fer un món millor és immortal. No se’n sortiran, oi que no?

EL PUNT AVUI DIJOUS, 25 DE JUNY DEL 2015

SUGGEREIXO VIURE MÉS PENDENTS DE LA COMPASSIÓ

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Tenir cura de...

JORDI SOLER

vostè, li importo jo? I vostè, ¿vostè m’interessa a mi? Si ara ens llegim, o si un dia ens creuem per algun dels carrers de Catalunya o del món, ¿podríem dir que ens adonem que tenim relació, que ens influïm d’alguna manera? De fet, ¿què seríem vostè, o jo, sense els altres? No parlo només de la família o dels qui ens són més íntims. Parlo, més enllà, “dels altres”! I, amb tot, vivim en una societat aïllacionista, en la qual sovint defugim tot allò que ens pertorba, ens dóna feina o maldecaps, ens fa mala espina o ens resulta lleig. Som –sovint– uns perfectes egoistes!

EL FILÒSOF ARISTÒTIL mai defrauda. A la seva Ètica a Nicòmac recorda, amb seny, que la felicitat no és només una condició o estat sinó que ha de consistir en una activitat –una activitat excel·lent, és clar!– i afegeix que, justament per això, la xamba i la fortuna la poden arribar a entorpir o impossibilitar. Per a gaudir d’una vida plena, per a ser feliços, no en tenim prou amb estar “en bones condicions” –pot ser un element necessari, però mai serà suficient–, ja que les coses poden canviar. Som, i serem sempre, vulnerables... almenys en aquesta vida present. I la raó és simple: necessitem

també certs béns exteriors per a ser plenament feliços. I coses inesperades, fins i tot petites, des d’un mal de queixal o un revés econòmic fins a l’experiència horrible de la solitud, encara que sigui temporal, ens estordeixen. Tota vida humana té el risc de perdre quelcom, de ser vulnerada, d’esdevenir dèbil, incapaç de ser prou autònoma, potent, forta. LES PERSONES MÉS NOBLES solen ser més conscients de ser vulnerables perquè atresoren una vida més plena. No sé si Eurípides l’encerta quan escriu: “Mai ningú no és feliç per sempre” (Les troianes). Sí que tinc per cert que, on hi ha felicitat, hi ha impredictibilitat. Es preguntaran què té a veure això amb el tema d’ocupar-se dels altres. Pot semblar una cabriola però no ho és: entre els sociòlegs més influents

La cura dels altres és un paradigma ecològic universal, que atén primer les persones i després tota la resta de realitats vives

avui dia –Beck, Bauman, Sennet– ja fa temps que es parla d’una “societat del risc”, on les fronteres tradicionals de la desigualtat o la inseguretat estan sent trencades. I qui ho trenca? Tothom: la individualització, la fragmentació familiar i la social, la globalització i la revolució tecnològica. En els nous estils de vida, som més fràgils, tot i que se’ns posin desfibril·ladors a cada cantonada. SUGGEREIXO VIURE MÉS PENDENTS de la compassió: calen gestos, paraules i mirades d’atenció als altres, una nova cultura –encara que vostè potser sigui d’una religió diferent de la meva, o de cap–; només amb aquesta actitud, encertarem. Gestos, paraules, mirades dirigides a qui ens commou i de qui ens compadim. Insisteixo que, a més de trucar al 112, si cal, convé, inicialment, un gest adient a la cultura i edat de cadascú, del somriure al tocar: acariciar el front, donar la mà...; després, la comunicació verbal: dialogar, no pas fer arengues ni prèdiques sinó, més aviat, escoltar, comprendre..., ja que només així hi ha respecte. Fins i tot el silenci forma part de la comunicació verbal; i, finalment, una mirada atenta, delicada i profunda... i neta, sincera, als ulls. Cadascú és important, encara que no sigui del meu equip o partit. ¡COM N’ESTÀ D’EQUIVOCAT NIETZSCHE i la

seva voluntat de poder i domini!, amb la seva fal·lera per assassinar Déu i, si hagués pogut, els qui en Déu creuen... Al segle XIII, Tomàs d’Aquino ja havia assenyalat que “és propi de Déu usar la misericòrdia, i especialment en això es manifesta la seva omnipotència” (Summa). L’atenció als dèbils ha esdevingut una de les categories centrals de l’ètica contemporània. El “tenir cura dels altres” ens fa estar alerta, vigilants, desperts per tal que les imperfeccions o defectes del proïsme no derivin en un “me cago en l’olla” ni en un “ui, pobrissó!”, totalment inoperant. Tinguem iniciatives de racionalitat humana i evitem situacions de negligència, badades o oblits de la responsabilitat. La cura dels altres és un paradigma ecològic universal, que atén primer les persones i després tota la resta de realitats vives. LA DEPENDÈNCIA I LA VULNERABILITAT són

humanes i són naturals. L’utilitarisme és una ètica senzilla però insuficient: els humans necessitem més. Què demano? Que ens ajudem a implantar entre tots una veritable cultura de l’atenció: tots tenim al voltant dèbils, tots acabarem sent dèbils. Som els destinataris directes d’aquest clam, que és un imperatiu moral.

EL PUNT AVUI DIJOUS, 21 DE MAIG DEL 2015

HEM D’ANAR AL RITME DE LES FORCES DISPONIBLES

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Envellim, com cal

JORDI SOLER

el 5% al 12%: aquesta és la previsió del percentatge de persones de més de 80 anys que viuran a la Unió europea cap al 2060. La font és The 2015 Ageing Report (ec.europa.eu), i sembla fiable. I aleshores només hi haurà dos treballadors per cada jubilat. Tenen les dades a internet però, sent ara l’esperança de vida dels 507 milions de ciutadans de la UE de 78 anys (83,1 entre les dones), fer els càlculs no és gens difícil. En breu: la població envelleix; envellim. ¿Hi estem preparats? Està vostè preparat per envellir?

EL 2012 VAIG CELEBRAR AMB els meus alumnes d’aleshores l’“any europeu de l’envelliment actiu”, interessant proposta de la UE: vam convidar experts, fer recerca, escriure comunicacions i manifestos, visitar gent gran de Roses, etc. Fou un treball pedagògic i acadèmic genial, i estic agraït a aquells alumnes meus, ara ja a la Universitat. També ells es fan grans, el temps mai s’atura. Des d’aleshores volia escriure’ls sobre la vellesa. PER GARCÍA MÁRQUEZ VA ERRAT qui pensi “que deixa d’enamorar-se quan envelleix, i no se n’adona que envelleix quan deixa d’enamorar-se”. No sé quina edat té vostè, que ara em llegeix, però –per imperati-

us biològics– la nostra existència ens delimita en un arc cronològic natural i limitat: des dels 45-50 anys s’evidencien –sempre segons el ritme i estil de vida previs– regressions en el rendiment físic i intel·lectual. Comencem a ser més conscients que ens fem grans i negar-ho –més amb la ment que en la realitat– té fins i tot un nom, en la psicologia “popular”: la síndrome de Peter Pan (Kiley, 1983).

xa en desenes d’idiomes. Atul Gawande, un metge nord-americà fill d’immigrants marathes (Índia), hi aporta idees interessants: insisteix que cal que els sistemes funcionin (fer “llistes de comprovació”, corregir errors i difondre bones pràctiques) i no només gastar cada cop més en tecnologia. No podem ser insostenibles, tampoc en la despesa. I ell ha publicat Being mortal (2014), que evidencia la fragilitat i la dependència del període vital final de les persones que avui dia tenim intenció de morir ben grans: volem sempre un any més, oi? Evitem la medicalització de la vellesa, la lluita aferrissada per defugir la mort i el desgast emocional i personal que ben sovint això comporta. Els qui em coneixeu sabeu que no estic per cap mena de suïcidi mèdicament assistit, que és un disbarat irracional. Ell no en parla; més aviat escriu que “la nostra meta no ha de ser una bona mort, sinó una bona vida fins al final”. L’eutanàsia mai és la solució. HE REFLEXIONAT SOBRE L’ENVELLIMENT. Acabo de rellegir el De la vellesa (Ciceró) i també la 12a de les Cartes a Lucili (Sèneca). Els els aconsello: avui dia serien com “llibres d’autoajuda”. Ciceró, en el diàleg entre el vell Cató i els jovenets Escipió i Leli, ens dóna quatre raons per les quals la vellesa sembla miserable: ens aparta de les activitats; perdem la força física; allunya de força plaers i s’ensuma la proximitat de la mort. Però ensenya a envellir. I Sèneca, a la carta esmentada, s’enfronta amb la pròpia senectut, descoberta en una de les seves vil·les suburbanes. Descobrint el pas del temps, clama: “Abracem-la, estimem-la, la vellesa!”

té una doble interpretació: d’una banda, l’envelliment és inevitable; de l’altra, ¿com s’han de viure les edats tercera (des dels 65 anys) i quarta (des dels 80)? Els meus alumnes de psicologia, a 2n de batxillerat, gaudeixen amb les “xerrades TED”, vídeos de menys de 18 minuts disponibles a la xar-

NO TINC PROU ESPAI per a consideracions filosòfiques ni donar-los ara remeis psicofísics, que hi són. Tampoc vull derivar cap al moralisme de dir que cal tenir cura dels vells per la saviesa emmagatzemada a les rugues de la seva cara. Tot això és veritat, i força llibres en parlen. Pensem-hi: no és un assumpte econòmic, sinó –i mai millor dit– vital!

L’envelliment és inevitable; ¿com s’han de viure les edats tercera (des dels 65 anys) i quarta (des dels 80)?

ENVELLIM SOLS, CERTAMENT, però no aïllats: soledat i aïllament són ben diferents. Cal fer-se gran adaptant-nos gradualment al desgast de les nostres capacitats, hem d’anar al ritme de les forces disponibles. Jubilat no equival a inútil: de fet, prové del llatí iubilare, que seria donar crits d’alegria i goig. No sé com ens en sortirem, però tinc la certesa que qui sàpiga viure bé, sabrà envellir i morir bé. El “bé” no rau en el benestar, diners o salut, sinó que és de l’àmbit de l’ètica.

EL TÍTOL D’AQUEST ARTICLE

EL PUNT AVUI DIJOUS, 16 D’ABRIL DEL 2015

¿QUÈ CARACTERITZA UNA “FAMÍLIA”?

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Família, bàsica

tracció– la “gran família humana”. La família sempre és una prioritat: els humans som animals “incomplets” o “prematurs”, que no subsistim aïllats. Aquesta indefensió genera dependència de parentiu i una progressiva socialització. Cal la xarxa familiar per quan falla la salut, es vol plorar o riure... Ho assumim. D’altra banda, b) sense pausa, ens interpel·la sobre la seva “configuració bàsica”, mínima. Ara veiem arreu llars monoparentals, o amb dues mares o pares, o amb més d’una esposa, o en amplis grups patriarcals, etc. Alguns alumnes meus, de l’àmbit de la immigració i en situació econòmica dèbil, somien estudiar a Brusselles o Estrasburg, on tenen un parent que se’n surt: la família té –i seguirà adquirint– múltiples formes. La família és un dret i és un projecte (Drets Humans, 16.3), però ¿quina n’és la forma bàsica? ¿Només és un “grup de persones adultes lligades per nexes de parentiu, que assumeixen la responsabilitat dels fills”? EL FET DE FUNDAR UNA FAMÍLIA amb algú

JORDI SOLER

ra gaudim de “llibertat negativa”: estem protegits d’ingerències externes que bloquegin o capgirin el propi projecte de vida personal. Fem el que volem, vivim en un entorn “absent de coacció”. John Stuart Mill –pensador que entra enguany a la Selectivitat– ho va defensar ja a mitjan del s. XIX. Aquestes vacances de Pasqua, com havia promès als meus alumnes, n’he visitat la tomba, a Avinyó. Mill va restar a la Provença després de la mort de la seva estimada Harriet, de qui s’havia enamorat sent ella una dona ja casada i respectant ambdós el compromís familiar que els separava fins al traspàs del primer marit. Pensa Mill que la llibertat és condició per a desenvolupar la individualitat i per aconseguir així la felicitat, i només pot ser limitada pel dany que es faci a d’altri. Aquest és el plantejament dominant en la manera de tractar ara els temes públics i privats: cadascú viu com vol, sense paternalismes ni moralismes. Ara bé, Mill va respectar l’estructura victoriana de la família, pròpia del seu temps.

¿QUÈ CARACTERITZA UNA “FAMÍLIA”? Avui rebré de totes bandes. Massa sentiments i interessos defensen amb energia posicions irreconciliables: l’alliberament sexual, els catòlics, certs feminismes radi-

cals, conservadors, etc. D’entrada, és obvi que hi ha “modalitats” de famílies. ANOMENEM “BÀSIC” ALLÒ que és “essencial o fonamental”, però també allò “mínim”: un cotxe sense “extres”, un color primari, l’haver estudiat només l’EGB o un tipus de renda. La “renda bàsica universal” són “diners rebuts” només per ser resident d’un estat (...), amb independència d’altres possibles fonts d’ingressos i sense importar amb qui es convisqui”. Molts la defensen: faria una societat segura, amb més autonomia personal i realment lliure. Allò “bàsic” és suggeridor. Segons com us atureu a la coma del títol de l’article, n’obtenim sentits: a) amb pausa, diu que a tots ens cal una família, ja sigui la pròpia o bé –tot i l’abs-

¿Només és un “grup de persones adultes lligades per nexes de parentiu, que assumeixen la responsabilitat dels fills”?

de qui t’has enamorat no és experiència global. Els matrimonis concertats són encara habituals i basar la relació de parella en l’amor romàntic s’ha generalitzat aquí fa pocs decennis; en moltes cultures, mai ha existit. L’element clau és el compromís que s’adquireix, que va més enllà de l’enamorament o de l’amistat: per això els fills més trapelles es cuiden dels pares o una parella d’avis atrotinats es mimen amb delicadeses d’enamorats. S’HA ESTÈS A OCCIDENT una desconstruc-

ció de la família basada en el matrimoni, alterant que “homes i dones, a partir de l’edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família” (Drets Humans, 16.1). Casar-se “ja no és el que era”, sento dir. ELS QUI HEM SOBREVISCUT a l’adolescència sabem què és estar enamorat: un sentiment humà universal. Es desitja viure una relació personal i sexual plena i, potser, casar-se i formar una família. Es tracta d’un compromís que, de fet, també vincularà un grup més ampli de persones: pares, germans, germanes i altres familiars es converteixen en parents. En la forma bàsica hi són presents la complementarietat sexual i el projecte vital, no només desig i sentiment. Així, qualsevol “extra” sobre la “configuració bàsica” ha de ser-hi compatible. Com Mill proclamava, no som ningú per jutjar les conductes personals mentre no atemptin contra ningú altre. ¿O és que hi atempten?

EL PUNT AVUI DIJOUS, 12 DE MARÇ DEL 2015

LA COOPERACIÓ I LES RESPONSABILITATS COMUNES

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Quin desenvolupament?

A LA NOSTRA JORNADA ACADÈMICA apro-

fundirem sobre el “desenvolupament humà”, que –segons l’ONU– és un “procés d’expansió de les capacitats de les persones que amplia les seves oportunitats” (undp.org). Equival a poder viure la pròpia vida, a “reduir vulnerabilitats i construir resiliència”. Una cosa és clara: ja no és el nombre de cotxes o quantes llaminadures toquen a cada infant, ni tampoc depèn del volum de negoci de corporacions o de les armes acumulades. Alguns denuncien que “el subdesenvolupament sembla impossible d’eliminar, quasi una condemna fatal”. Quina por! LA UE, AMB L’ANY EUROPEU 2015, recorda

que “l’ajuda al desenvolupament ens concerneix i té un impacte positiu en les nostres vides”. El món és ara molt més interdependent, basat en la cooperació i la responsabilitat comunes: ho pensava a les sa-

L F

l cap de setmana passat vaig visitar el nou Museu de les Cultures del Món, al carrer Montcada, de Barcelona, just davant del Picasso. Ocupa dos antics palaus, el Nadal i el del Marquès de Llió. S’hi exposen col·leccions “no occidentals”, correctament distribuïdes. Allà em va sorgir la qüestió que encapçala aquest article: anem a millor? Com cal progressar?

ALGUNS DOCENTS GIRONINS ESTEM dissenyant una activitat acadèmica per a la celebració del proper Dia d’Europa (9 de maig), la festa de 500 milions de ciutadans del món. Se suposa que –en drets, progrés, etc.– som els que liderem el planeta: aquí estem “desenvolupats”. La Unió Europea proposa enguany l’Any Europeu del Desenvolupament (europa.eu/eyd2015). ¿Saben que som els majors donants d’ajuda pública del món? Segons l’Eurobaròmetre, un 83% volem seguir ajudant altres països, la majoria pensem que cal fer més, tot i que un 50% ignoren en què col·laborem. Paradoxal, tot plegat. Aviat s’esgota el termini per al compliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni: eradicar la pobresa extrema, l’ensenyament primari universal, l’autonomia de la dona, etc. Els dos darrers objectius (7è i 8è) eren un desenvolupament sostenible i una aliança global per assolir-lo. Hi som a temps? Sobretot: per què cal?

JORDI SOLER

les d’aquell museu, entre màscares, fetitxes, pals cerimonials i símbols de l’èxit de diferents civilitzacions, d’abans. Em plantejo: com ha de ser l’entorn, actualment, per fer possible el ser feliços? JA SÉ QUE DEPÈN DE CADASCÚ, i que n’hi ha que semblen muntar-s’ho per a ser dissortats. Ben abans de Maslow, Aristòtil ja havia assenyalat la plenitud de les capacitats humanes com a fi de qualsevol individu; així, l’acumulació de riqueses o de capacitats productives serien només mitjans. L’humanista Pico della Mirandola –en el seu Discurs sobre la dignitat de l’home– clama: “Tu no tindràs límits!”; i Condorcet, mentre fugia dels jacobins, també

El desenvolupament humà sostenible i ètic no és qüestió només de drets i justícia, sinó també una necessitat global: ens cal un món estable

predicava l’optimisme d’un progrés humà il·limitat. Kant reconeix un desenvolupament complet per a l’espècie humana però no per als individus singulars. Al segle XX, la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix els drets al desenvolupament des de l’article 22. Què més falta? L’ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT Humà (IDH) és una interessant estadística ideada el 1990 per dos economistes asiàtics, Mahbub ul Haq i Amartya Sen. Col·loca cada país en un rànquing, segons un càlcul ponderat de tres indicadors: economia (PIB per càpita), educació (taxa d’alfabetització) i salut (esperança de vida). Tot i criticat per ideologia, absència de consideracions ecològiques, etc., conserva credibilitat i s’ha corregit afegint-hi l’ajustament per la desigualtat, un concepte sens dubte rellevant. L’IDH té una finalitat limitada, no pretén ser una anàlisi completa, però orienta la reflexió. EL DESENVOLUPAMENT HUMÀ sostenible i ètic no és qüestió només de drets i justícia, sinó també una necessitat global: ens cal un món estable, on cadascú disposi d’oportunitats. Així que, ¿quedem pel 9 de maig, la festa d’Europa?: hi tenim molt a dir!

ral d a l’a en d tala tala Rajo dar emp ser seu ta e de c auto dels mai va f va p ma. poe D ranz En t l’eq Frag està Aba dia acc terr les l tora per serv s’hi han aqu unt tun dien ana Rajo és t tin l a l’h Villa ges dav de c cald que chin

EL PUNT AVUI DIJOUS, 5 DE FEBRER DEL 2015

QUÈ FEM PER EDUCAR? FORMEM?

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Tens por? Cal educar hi ha que passen por. Potser vostè, potser jo. Generen inquietud les agressions, ja siguin reals o possibles; la intolerància en relació a les pròpies creences; el quedar-se sols o aïllats; la incertesa pel futur. De fet, tots devem tenir els nostres particulars canguelis, oi? Aquests dies –en relació a fets violents a França, ben recents– m’he trobat amistats atabalades pel fonamentalisme islàmic i altres que m’interrogaven sobre per què se’ls miren malament. Una alumna em deia: “¿És perquè duc vel?; profe: jo no he fet mai mal a ningú!”

N’

SÉ QUINES ACTITUDS són fal·laces, mals camins: l’ús massiu de la policia o l’exèrcit, expulsar persones o famílies per llurs conviccions o mentalitat, posar baranes o reixes, impedir una serena participació en la vida social i cultural, sospitar de qui vesteix d’una altra manera o freqüenta altres temples. Són vies ineficaces i poden conculcar drets humans. Reconec que –aquí i arreu– una ciutadania plena, un permís de residència o la qualificació de refugiat atorguen diferents nivells d’accés a prestacions o drets polítics. Ara bé, cap discriminació pot provenir del color de la pell, dels diners o de la manera de dirigir-se a la divinitat. Tots els humans hem nascut d’un humà, i això ens atorga una dignitat inalienable, mai qüestionable per uns paperots d’identificació. Que jo sàpiga, tots estem només “de pas” en aquesta vida, som simples emigrants i sembla mentida que, encara ara, alguns es reputin com amos o senyors d’altres, aquí o allà.

l’angoixa? Nelson Mandela repetia que “l’educació és l’arma més poderosa que podem emprar per a canviar el món”. La tenim al nostre abast. No és immediata, però és eficaç: atura populismes i xenofòbies, terrorismes i corrupció. La formació de debò no flueix només d’avis, pares o mestres cap a fills, néts o alumnes, sinó que actua en ambdós sentits. “Tot està per fer i tot és possible”, sentim dir a Martí i Pol, i aquest ideal educatiu va més enllà dels maleïts punts de PISA o de les estadístiques de la conselleria o les inspeccions educatives. Tots eduquem, cada dia.

QUINA ÉS L’EINA PER VÈNCER

HE RELLEGIT la Consulta universal sobre

l’esmena dels afers humans, de Joan

JORDI SOLER

Amos Comenius –l’humanista i pedagog txec mort a Amsterdam el 1670– on es denuncia que “molts ensenyen els altres, ningú no és mestre de si mateix; molts regeixen o corregeixen els altres, ningú ho fa amb si mateix”. Tots necessitem ser millors. Aconseguir que puguem sentir-nos emparats i sense pors és un objectiu que supera la capacitat d’un individu sol, és una tasca col·lectiva que ell sintetitzà en un tuit: “omnia omnes omnino”, és a dir, educar tothom totalment i sense discriminació, un recorregut pacífic de millora global que requereix, és clar, un cert marc social. Comenius, com Sòcrates, potser els semblarà una mica beneitó, utòpic, il·lús... però només amb l’adequada “formació de joves i de grans” es podrà vèncer la basarda existencial. Cal fer el possible per a arraconar tant l’estupidesa de les “barbies d’extraradi” com la dels fonamentalistes.

Qualsevol avenç, sempre, comença a casa de cadascú: a les nostres escoles i llars

LA PROPOSTA DE COMENIUS incloïa des de

l’educació universal fins a una seriosa cooperació internacional. El 1655 va escriure a Lluís XIV demanant-li que s’estudiessin –amb tots els responsables polítics europeus– les condicions d’una pau universal. S’hi va bolcar personalment, amb afany i decisió. Qualsevol avenç, sempre, comença a casa de cadascú: a les nostres escoles i llars.

“LA MILLOR MANERA de predir el futur és crear-lo”: així ens suggereix Stephen R. Covey que siguem proactius. ¿Quina és l’acció idònia per a allunyar les bogeries socials? Em ve al cap la seva imatge, ben gràfica, dels dos centres concèntrics: “l’àmbit de preocupació” (què ens pot afectar?) i, dins d’aquest, “l’àmbit d’influència” (en què puc actuar?). En Wert, la consellera o l’inspector educatiu de torn tenen una responsabilitat més àmplia, però les meves hores lectives depenen només de mi. I també les estones de vostès amb parents, veïns, col·legues, clients o amics. Què fem per educar? Formem? Suplim la incompetència de certes autoritats nefastes? Quasi 19 milions de persones han escoltat la Brené Brown quan pregunta: “¿què ens atreviríem a fer si la por no ens paralitzés?” Per a superar la por, cal educar, cal que eduquem. I punt.

EL PUNT AVUI DIJOUS, 25 DE DESEMBRE DEL 2014

LA PAU ÉS CONDICIÓ PER A SER FELIÇ, COM HO ÉS LA LLIBERTAT

Accés a l'article en HTML

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Sense pau qui pot ser feliç?

instaurat”. El mateix Hobbes dedueix que, com que la guerra és habitual, només “el temps que resta es diu pau” (De cive). Ara bé, si la felicitat és el fi de la vida humana (Aristòtil) i sense la pau no s’hi pot aspirar, què podem fer? les veritats amb la senzillesa dels genis: la pau és la “tranquil·litat de l’ordre”. A més, és conscient que existeixen accepcions diferents, tant de felicitat com de pau, però que en totes hi és present un ingredient essencial: la llibertat. Al clàssic Il problema della guerra e le vie della pace, Bobbio diferencia entre una pau interna (moral) i una externa (jurídica), entre aquell estat d’ànim harmònic i l’absència de tots els tipus de violència. Ambdues estan connectades, de manera necessària i també suficient.

AGUSTÍ D’HIPONA MANIFESTA

EL NADAL CRISTIÀ CELEBRA UN FET: neix

LLUÍS ROMERO

tribuïm a Ghandi aquesta mena de tuit: “There is no way to peace. Peace is the way.” Potser calen més “pacífics” que “pacifistes”. Definitivament, pau i felicitat semblen ésser dues cares d’una mateixa moneda. Avui és Nadal, dia ben encertat per aprofundir-hi. Al nostre voltant, a poques hores d’avió d’aquí, hi ha guerra. L’ús de la força i l’experiència de pau no són gens compatibles, tot i que sovint cal certa violència, legítima i justa. Vostès, com jo, en deuen ser “agents”: pares, docents, policies, autoritats, ciutadans responsables, etc. Amb tot, és un fet que hi ha massa guerres, menyspreus, abusos, odis, crims: físics o psicològics (i sembla que, ara, també cibernètics). “La guerra és el pare de totes les coses” (Heràclit); “la pau és engendrada per la guerra” (Epaminondes); “si vols la pau, prepara la guerra” (Juli Cèsar). I tants d ’altres. El general xinès Sunzi (IV aC), a L’art de la guerra –llibre de referència de força professionals–, la considera “la base de la vida i de la mort”. S’ha fet més filosofia de la guerra que no pas de la pau i del perdó, tot i que –amb Aristòtil, Agustí, Locke o el mateix Kant– en reconeixem la necessitat. Aquest idealisme es dissipa quan

sorgeix aquella “visió realista”, i pessimista!, de Maquiavel o Hobbes, mediàticament vigents a la nostra societat. LA CONVIVÈNCIA HUMANA genera conflictes: és lògic. Amb les coses tenim “problemes”; amb les persones, “conflictes”. Ara bé, aquestes diferències no permeten suprimir-les, ni tan sols bellugar-les de lloc: genocidis, deportacions, inquisicions, violència, no són mai una solució. Les normatives i lleis han de considerar la dignitat de cada persona que és, decididament, un factor intocable. A La pau perpètua (1795), admet Kant que “l’estat de pau entre homes que viuen junts no és un estat de naturalesa (status naturalis), [sinó] més aviat un estat de guerra (...), una constant amenaça. L’estat de pau, per tant, ha de ser

Aquest Nadal és ocasió per repensar com vivim: donem pau o només la cerquem i exigim?

Jesús, personatge històric, déu nascut d’una dona a Betlem, en territori romà ocupat. Ell il·lumina l’esperança de pau ja que la Pax romana d’August, certament imposada, no era suficient. La pau és condició per a ser feliç, com ho és la llibertat: filosofia i fe coincideixen que cal pau interna, i també l’externa sempre que sigui possible. Ratzinger, el líder dels cristians, al Financial Times (19/12/12): “Aquest nen, nascut en un racó de l’imperi, ofereix al món una pau molt més gran, veritablement universal i que transcendeix les limitacions d’espai i temps.” El missatge cristià –que es basa en fets– ens empeny “a avaluar les nostres prioritats, els nostres valors, la nostra forma de vida”. El professor Del Pozo ha fet que m’adonés, en un article, que hi ha tres camins per a la pau: (a) el de la religió (recuperem el De pace fidei, de Cusa), (b) el de l’àmbit sociopolític (des dels il·luminismes o positivismes fins a certs socialismes), i (c) el de l’educació per a la pau, i en la llibertat. Aquest Nadal és ocasió per repensar com vivim: donem pau o només la cerquem i exigim? Som, en el fons, pobrissons egoistes? Cadascú ha de ser “emissor de pau”. El papa Benet XVI ho deia; Kant també: “Amb el creixement de la cultura i la progressiva aproximació dels homes, aquestes diferències [religió, llengües] condueixen a coincidir en la pau.” Si generem pau interior, s’expressarà en la pau de les societats, en els seus diferents nivells i peculiaritats. LES GUERRES NEIXEN, LA PAU S’INSTAURA.

Però són accions humanes, i conseqüentment, sempre amb llibertat: decidim nosaltres.

EL PUNT AVUI DIJOUS, 20 DE NOVEMBRE DEL 2014

CELEBRACIÓ DEL DIA MUNDIAL DE LA FILOSOFIA

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès) - @xserra

Encara les utopies? vui, 20 de novembre, estem d’aniversari. No pas el meu, certament, i potser tampoc el seu, però cada tercer dijous de novembre el món celebra el Dia Mundial de la Filosofia. És la data en què va morir Sòcrates, el mestre de Plató i pare de la filosofia occidental. La Unesco insisteix que la filosofia és “escola de llibertat”.

LA CIUTAT DE BARCELONA, sensible a la reflexió crítica, ha organitzat aquesta setmana el festival Barcelona Pensa (barcelonapensa.cat), que obre la capital catalana a la reflexió i a preguntes intel·ligents, com ara “quina és la funció de l’art avui? Quins límits ètics comporten les pràctiques mèdiques? Què és la sobirania? De quina manera vull viure la meva vida?” ¿S’HAN FIXAT VOSTÈS QUE, si bé no totes les respostes són racionals –n’hi ha de mítiques, de fanàtiques, d’instrumentals...–, en canvi sí que ho són, de racionals, totes les preguntes? És intrínsecament humà, expressió de la nostra dignitat, formularse el perquè de les coses, fins i tot des d’abans que existís la filosofia. L’AGÈNCIA DE NACIONS UNIDES per a l’Educació subratlla “el valor perdurable de la filosofia per al desenvolupament del pensament humà, de cada cultura i de cada individu”. Per això –ara que Madrid imposa la seva pràctica aniquilació– reivindiquem la seva presència eficaç en l’ensenyament secundari català. Si l’estudi de la filosofia “estimula el pensament crític i independent i promou la tolerància i la pau”, per què Rajoy i Wert empenyen en una direcció oposada? No es poden permetre que la gent reflexionem autònomament? CENTENARS DE NOIS I NOIES de segon de

batxillerat de nou centres educatius de les comarques gironines estan treballant ja en la Jornada de Filosofia de Girona. Enguany la temàtica és nítida: Utopies. Criticar el present, imaginar el futur (filo.segirones.cat/jornada). Se celebrarà presencialment el 12 de desembre i ja des de fa setmanes en l’àmbit digital. PENSEN VOSTÈS QUE ANEM CAP a millor o

cap a pitjor? Diuen que només els joves són partidaris de les utopies? Només qui té esperança té vida? L’uruguaià Enrique Ga-

JORDI SOLER

¿N’estem farts, de somnis quimèrics, o ens calen propostes apassionants per a cors magnànims? leano concloïa: “¿Per a què serveix la utopia? Serveix per a caminar.” ELS JOVES PREUNIVERSITARIS catalans estan ara llegint alguns textos de la utopia platònica per excel·lència, La República (s. IV aC). I aviat sabran què proposava Agustí d’Hipona a La ciutat de Déu (s. V) on es descriu també una ciutat ideal, arquetip de les utopies cristianes. L’influent poeta xinès Tao Yuanming o Al-Farabí, filòsof de Bagdad, i d’altres, també s’hi van atrevir, però va ser amb Thomas More que s’inaugurà el gènere utòpic modern. I successivament Andreae o Campanella, amb esquemes religiosos o màgics; Francis Bacon, amb propostes científiques i tecnocràtiques; i Cabet, Butler, Wells i tants d’altres. Alguns més romàntics, i altres immersos en els problemes socials, com Saint-Simon, Owen, Fourier, Marx, Proudhon o

Bakunin, i sovint amb denúncies com les de Huxley, Nocizk, Lévy o Marcuse, el qual desemmascara la fe en el desenvolupament científic com una nova utopia quan, aparentment, ja semblaven acabades. JOAN MANUEL DEL POZO, traductor de Mo-

re, recorda que la utopia és més que un assaig; és un relat que expressa la complexitat de la vida comunitària en un espai i temps –que poden ser imaginaris– com a ideals per realitzar o també en previsió d’un infern. I resisteixen al desgast, experiència que no superen els “projectes practicables”, ja que allò que intuïm com a “possible” sí que queda exhaurit. LA PREGUNTA INICIAL –L’ “¿ENCARA?”– se-

gueix oberta: ¿n’estem farts, de somnis quimèrics, o ens calen propostes apassionants per a cors magnànims? N’hi ha de sociopolítiques, d’econòmiques, de religioses, d’ecologistes, de tecnocientífiques... ¿Té vostè la seva? ÉS BEN CERT QUE LES POSSIBILITATS col-

lectives per a un futur millor no són a cap pla de pensions tancat o dins algun ordinador dels big data: senzillament, sorgeixen en la història, i això ningú ho atura. Felicitem-nos per la festa, avui, de la filosofia.

EL PUNT AVUI DIJOUS, 16 D’OCTUBRE DEL 2014

CADA ALUMNE ÉS ÚNIC: SE N’ADONEN, DE LA FEINADA QUE TENIM?

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Un a un, i dia a dia o demano a la cartera del meu barri que encerti la bústia adequada i que, quan he de firmar una multa de trànsit, em tracti amablement sense riure-se’n massa; i al sabater de la cantonada, que faci bones reparacions sense cobrarme de més; i al jubilat amb gos, que tingui cura de no embrutir les voreres. Ara bé: què els demanen vostès als mestres i professors dels seus fills? Com serà un bon professional docent?

ALS QUI TREBALLEM PER ENSENYAMENT

se’ns exigeix que –a més de saber nosaltres la lliçó i disposar de tècniques pedagògiques avançades– tractem cada alumne com si fos únic, no “en sèrie”, part d’una cadena de muntatge. Més difícil que distribuir correspondència, cosir sabates o passejar gossets. Els docents –de moltes maneres– imitem allò que Plató havia pensat per a un dels primers centres educatius formals de la història, la seva Acadèmia. Diu Jaeger: “La seva escola havia crescut en el principi socràtic de l’amistat i pretenia prosseguir a través de la seva dialèctica aquella antiga forma d’educació fonamentada en el tracte personal” (Paideia, V). Cada alumne és únic: se n’adonen, de la feinada que tenim? No eduquem els nois i noies segons uns motllos, els tractem pel nom, un a un, dia a dia. AIXÒ NO HO SABEN, potser per deixadesa seva, alguns polítics del ministeri o de la conselleria, i alguns dels “funcionaris de taula” o certs inspectors. No tots, eh? Aquí, com en les guerres o als hospitals, qui resol és “la primera línia”. N’estic una mica fart i clamo: “Més treball i menys Wert!” En què pensen?: ¿en com millora en Hamza, la Laia o en Guillermo, o bé a “espanyolitzar” [sic!] éssers humans i pujar a la llista PISA? TENIM UNA FEINADA AL DAVANT. És reconegut el paper de Dewey, Piaget, Vygotsky, Rogers o Montessori en els moviments que centren l’aprenentatge en l’estudiant. L’educació no és una indústria, no funciona així: és una tasca delicada, feta per “artesans” més o menys experts, quasi sempre molt competents, i treballa amb peces úniques, no substituïbles, que no poden ser instrumentalitzades. DISSABTE VINENT,

desenes de docents hi

JORDI SOLER

reflexionarem a Salou, a la Jornada 2014 del Consell Escolar sobre La personalització de l’aprenentatge (consescat.cat). Molts estem ja introduint certs principis que –en una mítica conferència del 2004– proposava David Miliband, ministre del Regne Unit: a) diagnosticar les necessitats de cada alumne; b) estimular la confiança en el docent; c) fer una tria curricular adequada; d) vetllar per la correcta organització de la classe; e) demanar el suport de la comunitat i de les institucions i serveis locals. Què fa la personalització?: adapta els entorns pedagògics i curriculars per satisfer les aspiracions d’aprenentatge dels estudiants. Tinc la certesa que l’ésser humà vol aprendre, vol assolir el coneixement. És clar que caldrà un ús intel·ligent i intens de la tecnologia –cada dia més adaptable– per afavorir aquest treball de docents i

No eduquem els nois i noies segons uns motllos, els tractem pel nom

alumnes, però no ens serveix de res la burocràcia sistèmica de despatxos i despatxets de funcionaris i polítics, sovint allunyats del món real. Quina vergonya quan en llegeixo certs estudis o informes: ¡a fer classe, posaria jo tota aquesta gent! I si no tenen vocació docent, que ens deixin treballar als altres. Ep! Reconec que tinc collegues genials a les “oficines”: per a qui escric la queixa, ja saben ells qui són, ja! VAIG PARTICIPAR ACTIVAMENT en les dues últimes “jornades de reflexió” del Consell Escolar, l’una sobre l’impacte de les tecnologies i l’altra al voltant de la incidència de la globalització en el coneixement i en la comunitat educativa. Tant de bo la de dissabte vinent sigui també profitosa. Analitzar la “personalització de l’aprenentatge” és millor que parlar d’“aprenentatge personalitzat”, que –en forma de “fitxes”– ja vaig patir jo a l’EGB i al BUP, i avui dia em sona a “programari informàtic” i poc més. David Hargreaves, de l’agència educativa anglesa BECTA, constatava que, mentre que, a la seva feina, “altres professionals acaben cansats, els docents en surten extenuats”; en català, en diem: “rebentats de treballar”, però –afegeix– molt contents perquè els estudiants, i vostès i el país, s’ho mereixen i a més ho necessitem tots.

EL PUNT AVUI DIJOUS, 11 DE SETEMBRE DEL 2014

LA POLÍTICA HA DE SER D’AUTÈNTICA PROXIMITAT

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia (@xserra)

Podem refiar-nos-en?

L F

M d

o ens adonem de la presència de l’aire fins que ens manca: ens refiem que hi és. I vostès no dubten que l’autor d’aquest article sóc jo: se’n refien, tot i que potser no ens coneixem personalment. No podria ser jo un mentider o dir-me d’una altra manera? Hi ha qui aconsella: no et refiïs de res ni de ningú, especialment en política i en els compromisos. ¿Bon consell?

amb altres. ¿Coneixen el dilema de l’eriçó? Presenta certs límits de la intimitat humana. Freud el va fer servir però prové de Schopenhauer, el filòsof pessimista i esquiu. A l’última de les seves obres, Parerga und Paralipomena, parla d’uns eriçons que un dia d’hivern s’apropen l’un a l’altre per a escalfar-se. Com que es fan mal amb les espines, el dolor de les punxades els fa allunyar-se, però es necessiten per no morir de fred. Van endavant i enrere, en una contradicció de la qual neix el dilema: caldrà trobar aquella distància recíproca, moderada, que és –per a ells– “la millor posició”. Em pregunto, i parlo de filosofia política, no del seu partit o el meu: ¿n’hi ha prou amb això, una aparent cortesia i la distància de la coexistència? No, així mai s’edifica un projecte comú, sinó que destrueix: Schopenhauer reconeix que, en els humans com en els eriçons, “qui té molta escalfor interna prefereix renunciar a la societat, per no donar ni rebre sensacions desagradables”. I això ho fan els més rics, les corporacions, i també els qui obtenen una majoria absoluta. Són els més egoistes perquè, en la seva política de l’eriçó no els cal l’escalfor de la resta de la societat: li passa al PP i n’infecta el PSOE i altres. Representen interessos electorals, més que persones, i ho tradueixen en beneficis econòmics i de domini.

NECESSITEM ESTAR

HE PASSAT BONA PART d’agost a París. Mentre recorria el cementiri del Père-Lachèse, uns dels més famosos del món, reflexionava davant sepulcres de personatges il·lustres. Més enllà de la tomba de Balzac, Chopin o Pissarro, em vaig deturar a la d’August Comte, el filòsof positivista i pare de la sociologia. L’epitafi és: “L’amor per principi, l’ordre per base i el progrés com a finalitat.” Bones idees, oi? Doncs bé, està mig abandonat. Si això passa amb els qui han tingut idees, què

JORDI SOLER

passarà amb la resta? Què aportem a la nostra societat que la faci millor? Quina herència deixarem? PROPOSO LA CONFIANÇA, una “filosofia de la confiança” (plato.stanford.edu). Hi ha milers d’entrades a internet, en molts idiomes. Recuperem-la en política, al nostre país almenys, encara ferits per decebedors testimonis recents. Però si no em refio de ningú, aleshores arriben els Chaves, Grillos i Iglesias de torn: uns aprofitats, uns oportunistes buits d’idees i de projectes. Els aplico el cinisme de La Rochefoucauld: “La noblesa que la major dels humans sembla demostrar no és res més que una invenció de l’egoisme perquè ens en refiem. És un mitjà per a posar-nos per sobre dels altres i així fer-nos dipositaris de les coses més importants.” L’alternativa a

Els partits no poden ser serveis privats d’ocupació mantinguts amb fons públics: només han de rebre quotes dels seus afiliats

la decepció no poden ser populismes o pamflets amb petits trossets de valors i fràgil demagògia. Cal recuperar la confiança en persones concretes, en els nostres representants electes. La política ha de ser d’autèntica proximitat: he de saber a qui delego en concret la meva veu. TINC SERVEIS MÒBILS, roba, un banc i una cervesa preferits. Són marques de les quals em refio: no em fallen. Ara bé, en política, la solució no està en les marques ni els partits, sinó en les persones: hem d’escollir els nostres representants al Parlament, coneixent-los un a un. Calen llistes obertes, amb circumscripcions uninominals petites. Els partits no poden ser serveis privats d’ocupació mantinguts amb fons públics: només han de rebre quotes dels seus afiliats i debatre idees, però mai esdevenir negocis o empreses. PER AIXÒ, LA “FILOSOFIA de la confiança”

ens ha de dur a la “política de les persones”, foragitant la partitocràcia. És inhumà que emanin decisions, lluny dels ciutadans representats, des d’un despatx de la FAES o de la Fundación Pablo Iglesias o altres. I rebutjo que manipulin tribunals o serveis d’intel·ligència i seguretat. Ja n’hi ha prou. Ah! Per cert, els confirmo– tornant al principi– que l’article l’he escrit jo: refiïn-se’n.

lític tan en me un son lla d que gru les ten me gua Ca cin me aix ció leu

cre la s era a to van i es lla a ren Cu pon seg ten ins obt Ca Cu tre la m cas Vén pos cio rer nir don me dei de

EL PUNT AVUI DIJOUS, 7 D’AGOST DEL 2014

ESTIMAR LA PRÒPIA NACIÓ ÉS UNA VIRTUT

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia

El “.cat” no és pecat ls amics em solen dir: “No emboliquis la troca.” Però no sempre els faig cas: a vegades cal ser valents, i defensar els dèbils, si tenen raó. Hi ha un fet: l’afany sobiranista a Catalunya creix, en bona part, per la instrumentalització política de tribunals de tota mena feta per part dels qui tenen el poder a l’Estat espanyol. Potser només volien distreure’ns però se’ls ha escapat de les mans: ara ens hauran d’escoltar, tant si a casa parlem castellà, català o altres llengües. El clam és real, negar-lo és absurd.

MIRIN: ESTIMAR LA PRÒPIA NACIÓ mai és pecat. És una virtut. Vivim en un país laïcitzat, però que té arrels cristianes: entre nosaltres, d’aquesta creença i doctrina molts n’apreuem l’excel·lència. Ara m’emplastren que la Doctrina Social de l’Església (DSE) rebutja el nacionalisme com si, a més de suposar “una amenaça constant de tornada al paganisme”, obstaculitzés la pau i l’establiment “d’un autèntic ordre econòmic universal”. Em parlen d’una imaginària idolatria de la nació (Catecisme, 57) adobada amb lectures esbiaixades de la Gaudium et Spes (nn. 82 i 85). D’aquí que en Pérez-Soba i amics s’entestin a contradir aportacions de teòlegs com en Costa o l’Oriol (“Fet nacional i magisteri social”, 2003).

que tenen raó: certa autoritat eclesiàstica, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), repeteix que –tot i reconeixent-ne la “sobirania espiritual”– les nacions no tenen dret a decidir (documents de 2002 i 2006). El fonament de la seva opció excloent és “el bé comú”. I ara! Si és “la suma d’aquelles condicions de la vida social que permeten tant a les col·lectivitats com als membres individuals d’atènyer la pròpia perfecció més plenament” (Compendi DSE, 164), què s’empatollen, ells? És un tema polític, obert. A quina ombra s’aixopluguen? Un altre cop?

JO DEFENSO ELS DÈBILS

LA DSE MAI NO CONDEMNA la independència nacional, pacíficament assolida. Tampoc prohibeix els unionismes. Els ciutadans cristians som lliures. ¿Com és que certs portaveus de la CEE carreguen les consciències esbategant que “no és moralment acceptable la secessió” o que “la unitat d’Espanya és un element fona-

JORDI SOLER

L’independentisme català pretén més una emancipació que una secessió, i l’Església, ni aquí ni allà, no ha de prendre posició mental del bé comú”? Ens tenallen dues espases: la sacralització de la Constitució de 1978 i la interpretació clerical del bé comú, exemples evidents d’un nacionalisme pervers i immoral. CALMEM-NOS. EL CRISTIANISME és una religió de pau i concòrdia, no una opció política concreta: som tan lliures, si no més, de com ho són ateus, agnòstics, panteistes o teistes d’arrel il·lustrada. “L’Església catòlica no s’identifica amb cap cultura” (Pius XII, 1954): per això hi ha cristians de totes les nacions. Els recomano Il était une foi (Barnérias, 2010), on dos joves francesos inquiets es passegen cercant cristians arreu del món. Passin-lo a Madrid, encara que sigui a “13tv.es”, si us plau.

A LA MONCLOA I A LA CEE saben que “cap

nació no pot oprimir-ne cap altra ni interposar-se indegudament en els seus afers, i té el deure d’abstenir-se de qualsevol intent de domini” (St. Joan XXIII, Pacem in terris, 1963). I Joan Pau II, també canonitzat, defensa que –en el seu vessant comunitari– corresponen els mateixos drets a les nacions que a les persones: l’existència, la pròpia llengua i cultura, el disseny del seu futur. Segons la DSE, el dret a l’autodeterminació seria paral·lel al dret a la vida. han indicat un camí únic (documents de 1985 i 2011): l’autodeterminació té diferents vies. Ara bé, cal sempre que l’Estat estigui al servei de la nació i no al contrari (Compendi DSE, 157). Així, i en sintonia amb recents declaracions del papa Francesc, entenc que l’independentisme català –pacífic i democràtic— pretén més una emancipació que una secessió, i que l’Església, ni aquí ni allà, no ha de prendre posició: seria patològic i un abús. Ens correspon als laics, segons la nostra consciència, responsabilitat i preferències. MAI ELS BISBES CATALANS

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 756938-laudiovisual-a-classe.html

EL PUNT AVUI DIJOUS, 3 DE JULIOL DEL 2014

SENSE EDUCAR EN COMUNICACIÓ, LA PATACADA SERÀ FORTA

Xavier Serra Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

L’audiovisual, a classe olton escriu que “la comunicació és com la vida: difícil d’assolir, indispensable i només perceptible en les dificultats. És l’activitat humana per excel·lència”. I Rushkoff, el columnista contracultural, observa que “un nen criat amb un comandament a la mà té una apreciació essencialment diferent sobre la imatge que apareix a la pantalla de la que tenen els adults. Sap que, de la imatge de la pantalla, en pot disposar”. Ell, que ha difós conceptes com ara els de “màrqueting viral”, “nadius digitals” o “diners socials”, només diu una obvietat? Res d’això. Afegeix: “La gent accepta estúpidament que la imatge que apareix a la pantalla és una realitat; en canvi, el nen sap que la pot canviar o crear: és un ésser humà amb molt poder.”

VOSTÈS I JO ENS ENRABIEM en veure un policia que empeny una manifestant o ens commovem per l’abraçada d’un refugiat a un voluntari de qualsevol ONG. Això no és del tot real: passa en una pantalla –la del gestor de la càmera–, que ens deixa la seva mirada. ¿Estem educant bé el jovent en mitjans de comunicació? POTSER NO SABEN QUE LA LITERATURA anglesa només va entrar al currículum de les escoles britàniques al s. XIX. Va ser revolucionari, gens senzill. Fins aleshores només s’estudiaven els clàssics grecs i romans. El pedagog Thomas Arnold, de la Rugby School, va argumentar que “la cultura contemporània ha de formar part del currículum escolar”. I avui dia? Juntament amb el llatí i la literatura, amb la música i l’art –si sobreviuen a la quasi paranoica reforma Wert–, les pantalles, ones sonores, samarretes serigrafiades o projeccions sobre parets d’edificis, són cultura i haurien de ser a classe. Cal introduir curricularment la formació en comunicació, imprescindible per les competències bàsiques 1a, 2a, 3a, 6a i 8a (Decret 243/2007, annex 1). Per què no s’ha fet? Alguns docents, de manera altruista, hi dediquem energies: justament avui, mentre llegeixen això, som a les Jornades d’Educació en Comunicació (aulamedia.org/2014). Passin i vegin!

de la Universitat de Liverpool, analitza tres motius per in-

LEN MASTERMAN,

JORDI SOLER

cloure aquesta formació a l’escola. És clàssic (a) l’objectiu profilàctic, contra manipulació, sensacionalisme, llenguatge superficial i satisfaccions barroeres. Arguments més positius són (b) l’entusiasme per noves formes d’expressió i (c) el caràcter representatiu: “Els mitjans són creadors i mediadors del coneixement social (...), i comprendre els seus camins, tècniques i ideologies implícites esdevé un dret per als ciutadans en una societat democràtica.” FEDOROV N’HA ESTUDIAT LA HISTÒRIA, des del 1920, a França, la Gran Bretanya i Rússia. Alemanya, el Canadà, Austràlia i els Estats Units ara hi semblen sensibles.

La comunicació ha de privilegiar l’ésser humà i la democràcia per davant de la tècnica i l’economia

Hongria, després de 1990, ha estat el primer a introduir-la en el pla d’estudis. La Unesco (2009) la vincula al dret humà n. 19, sobre la llibertat d’opinió i d’expressió, i en demana mòduls educatius als diferents nivells escolars. La nostra Llei 22/2005, de l’audiovisual, proposa que “la Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual...”. Potser sent un país lliure de debò aplicarem aquests propòsits. Ara com ara, ni Ensenyament ni TV3 han fet gaire res: s’ha aturat 324.cat/kioskjove i només hi ha TV3.cat/aquitv3. Responen que ja fan programes de contingut educatiu, confonent “fer televisió” (continguts) amb la formació en comunicació. O és ignorància o una expressió del principi de Peter: “Les persones són promocionades fins al seu nivell d’incompetència.” ÉS ERRONI CONFONDRE LA INFORMACIÓ, el

“missatge”, amb la comunicació, superior a un conjunt de dades disponibles. La comunicació ha de privilegiar l’ésser humà i la democràcia per davant de la tècnica i l’economia. Sense educar en comunicació, la castanya serà apocalíptica.

POCA COSA ES RESOL AMB L’ÚS DE LA FORÇA, FINS I TOT LA LÍCITA

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia

oposo a la violència perquè quan sembla que causa un bé, aquest només és temporal i, en canvi, el mal que causa és permanent” (Mahatma Gandhi). Vostè ha passat por alguna vegada? Jo també. “La violència no deixa de tenir cert parentiu amb la por”, reconeix el poeta Arturo Graf.

M’

PUC DECEBRE els meus amics ‘pRogres’, però jo accepto que l’Estat reclami per a ell “el monopoli de la violència física legítima” (Weber, 1919). Cal policia i, potser, exèrcit. La majoria de les vegades n’hi haurà prou que hi siguin: discrets, eixerits i eficaços. Ells ni jutgen ni fan les lleis,

FA UN PILÓ D’ANYS vaig haver de fer la mili, d’oficial, a Vitòria. Ja ni recordo el nombre exacte d’enterraments als quals em van enviar en representació del meu regiment. Eren de policies o guàrdies civils assassinats. Jo no els coneixia. Víctimes de violència. Una pintada, prop de casa, m’angoixava: “Mata un militar cada dia”. Vaig passar por: aleshores tenia vint anys. Sempre sabem de robatoris, amenaces, patiment. La filosofia hi ha pensat, i molt: Hobbes, Kant, Nietzsche, Hegel, Adorno, Arendt, De Beauvoir, Benjamin, Derrida, Hinkelammert i tants més! I els clàssics: “La violència acostuma a engendrar la violència” (Èsquil).

JOHN ZERZAN, LÍDER de Black Block, argumentava que certes formes d’acció directa –sense armes de foc– no constitueixen violència sinó autodefensa. ¿Han vist Battle in Seattle (Townsend, 2007)? És una ficció “realista” de la protesta de milers d’activistes el 1999 durant una cimera econòmica. Cinc dies de violència –inspirats potser per Zerzan– viscuts des de la perspectiva de polítics, antiavalots, manifestants, rics, desequilibrats de qualsevol bàndol, periodistes. “No s’atacaria la propietat privada si es tingués una perspectiva racional que el sistema canviarà per a

L’ús no legítim de la força porta misèria i discriminació: quins encaputxats volen això?

JORDI SOLER

millor; però no és així i la gent està desesperada” (Zerzan). ¿Indignació humana o malaltia paranoica? POCA COSA ES RESOL amb l’ús exclusiu de la força, fins i tot la lícita. Calen estratègies. El sociòleg noruec Johan Galtung desenvolupa certs conceptes: distinció entre pau positiva i negativa (simple absència d’enfrontaments visibles); violència estructural (forma sistèmica d’un règim que impedeix que alguns se’n surtin: racisme o sexisme, com a exemples); teories de mediació, etcètera. Ha estat criticat, justament. Ven una imatge d’èxit: el “triangle de la violència”. Imaginin un ice-

berg, de manera que: a) violència visible (directa, amb actes palesament agressius) n’és una petita part. A l’enorme massa submergida hi ha altres dos elements: b) la violència estructural, la pitjor, que impossibilita la satisfacció de les necessitats; i c) la violència cultural, un marc legitimador concretat en actituds. Sembla massa fàcil? Els disturbis estarien causats per la violència estructural i es justifiquem per la violència cultural (abús de poder, discriminació social, econòmica, sanitària, racial...). He preguntat a 4t d’ESO quan, davant la misèria o la repressió de llibertats, es podria ser violent, i m’han respost amb força maduresa: mai és solució, però a ve-

només elaboren informes, organitzen i col·laboren amb el poder executiu. Han de ser serens i resolutius, han de reduir els violents malaltissos, i ho han de fer bé, professionalment, com treballem bombers, metges, mecànics o docents. Plató els considerava “selectes”: ho han de ser, hi estic d’acord. I els ciutadans potser així sabrem participar de manera pacífica i oberta en la vida social i política. Ara bé, la desactivació profunda de la violència és estructural: feina d’agents culturals i artistes, d’opinion makers, del sector productiu i fiscal, dels quadres educatius i dels intel·lectuals. CAL EDUCAR en una actitud concreta: ser pacífics. És més que “pacifista”: aquest demanaria una pau negativa que manca; l’altre dóna pau positiva, perquè la té. Com estem educant?: competitivitat agressiva, menyspreu de l’altre, imposició dels propis esquemes... Se’ns ha girat feina perquè –com diu un proverbi xinès– “la violència és el refugi de les ments petites”. L’ús no legítim de la força porta misèria i discriminació: quins encaputxats volen això? Ho vol algú?

En HTML: ves.cat/lmBx

ALDARULLS A BARCELONA o EN altres nuclis urbans del país: com pot passar? Que algú posi ordre! Em sorprenen amics intel·ligents –i fins i tot alguns “representants electes”– que semblen justificarho, amb matisos o sense.

YOUTUBE NO ÉS REAL, és una pantalla: és la mirada d’uns ulls que no són ni propis ni imparcials. És tan fàcil judicar assegut al sofà! Sembla còmic: hi ha opinions de panxacontents, com si fos un videojoc outlet. Resolem: com desactivar-la?

El Punt Avui, 1/6/14

Desactivem la violència

gades estàs desesperat, escriuen alguns.

EL PUNT AVUI DIJOUS, 8 DE MAIG DEL 2014

¿APRENEN ELS JOVES QUE –TOT I ELS VOTS– NO TOT S’HI VAL?

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Som 504 milions n lloc de fer de profetes, hem de convertir-nos en forjadors del nostre destí” (Popper). Ara és fàcil crear: la tecnologia fa de cadascú un “artista” i tots produïm imatges, tuits simpàtics... Som al món de la interacció comunicativa i la globalitat. Ara bé, en l’àmbit comú, el de la convivència, com estan les coses?

“E

AVUI COMENÇA LA CAMPANYA ELECTORAL

de la UE per a escollir els 751 que representaran quasi 504 milions de ciutadans de 28 països. Europa s’ha fet gran. L’ordre que ens regeix ja no és aquell purament natural (com en civilitzacions sagrades i immòbils) ni tampoc completament convencional (mai oblidem l’Antígona de Sòfocles: hi ha elements que estan per sobre d’allò modificable). L’ordre és “espontani”: la moral i el dret són una creació intel·lectual encabida en uns principis. “Entre nosaltres, l’Estat s’ha constituït no per l’enginy d’un de sol, sinó per una mena d’enginy comú a molts ciutadans” (Ciceró). A NOSALTRES ENS CORRESPON garantir certs drets, bàsicament relatius a la dignitat i a la llibertat de les persones. La política permet –amb procediments propis del pluralisme polític com la discussió pública, el vot o el consens– modificar allò que està al nostre abast, però no tot. Per a Aristòtil, la política no és pas una caracterització arbitrària de la vida humana sinó que només organitza la polis. ¿Aprenen els nostres joves que –tot i els vots– no tot s’hi val? La Unió Europea ha de ser una casa comuna, la polis per a 504 milions de ciutadans, per sobre dels estats i sistemes de poder. ARA M’INTERESSEN DOS TEMES de filosofia política. Primer, el poder: a) qui l’ha d’exercir? i b) fins a on ha d’arribar l’estat? O sigui, el poder en l’estat i de l’estat. Respostes, en breu: per l’origen, pot ser autoritari o democràtic; per l’abast, totalitari o liberal. Desitgem un “estat de dret” guiat per valors democràtics i liberals. Locke i Montesquieu van elaborar propostes d’eficàcia provada i, a Europa, rebutgem plantejaments autoritaris o totalitaris. Però cal que estiguem alerta perquè –“nihil sub sole novum”– es pot repetir la història.

JORDI SOLER

EL SEGON TEMA, LA CIUTADANIA, amb tres escenaris: el grec, el romà i el nostre, el de la modernitat. A l’inici i enmig –durant segles– només hi cabien súbdits dels qui manaven, sense drets civils (llibertat, propietat i justícia), polítics (vot i elegibilitat) ni socials (instrucció, benestar i seguretat). Per als grecs tothom (sempre que fos home adult, no estranger ni esclau) era igual davant la llei i tothom podia parlar (isonomia i isegoria). El concepte es va desdoblar i debilitar a Roma: ser ciutadà, en un sentit fort, consistia a participar en càrrecs i a manar; en el dèbil, derivà cap a la passivitat de ser manat (era element de vinculació i integració, a mida que Roma creixia), amb certs drets: d’aquí sorgeix la “nacionalitat”. Durant l’edat mitjana s’és només “súbdit” (obtenint seguretat a canvi de protecció), ex-

La Unió Europea ha de ser una casa comuna, per sobre dels estats i sistemes de poder

imit de participar en les decisions del poder polític. SORTOSAMENT, DES DE LA SEGONA MEITAT

del XVII aspirem a recuperar la implicació (sistemes electorals, partits), camí d’una “societat oberta”. No és fàcil: revolucions i el sacrifici de molts, i encara ara no tothom ho veu igual (Rawls, Nozick o Walzer). L’única garantia som nosaltres, la participació activa dels ciutadans. Els 504 milions de la Unió hem de fer quelcom més que votar el dia 25: tenim eines per participar, a Europa i a Catalunya. A Espanya, en tinc dubtes: l’ataüllo com una democràcia quasi totalitària (rellegiu més amunt). DEMÀ, 9 DE MAIG, CELEBREM el Dia d’Euro-

pa (europa.eu). Jo ho celebro: m’agrada aquesta festa! “El fi darrer de l’estat no és dominar els homes ni fer-los callar amb la por o subjectar-los al dret d’altre, sinó al contrari, alliberar de la por tothom” (Spinoza): amb els meus estudiants, i amb vostès, voldria que reconstruíssim una democràcia no només representativa sinó també participativa, de ciutadans forts i responsables. Som molts milions, i tenim seny: podem!

English version (Google) http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

EL PUNT AVUI DIJOUS, 3 D’ABRIL DEL 2014

LA POLÍTICA ES BASA A SER CIUTADANS IL·LUSIONATS I ACTIUS

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Es tracta de tu, de debò! na xacra rellevant de la societat occidental moderna és l’individualisme, que té moltes manifestacions, algunes paleses, d’altres subtils. En va ser profeta el sociòleg alemany Tönnies, a Comunitat i associació (1887). Certament, l’individu és molt important, i no sóc ningú per contradir els pensadors lliberals, com John Locke, tan estimat aquests dies pels nostres batxillers que, probablement, l’estudien amb delit en preparació de la Selectivitat.

que “comunitat és allò antic i societat allò nou (...). La comunitat és la vida en comú, duradora i autèntica; societat, en canvi, és només una de les vides en comú, passatgera i aparent”, i entenia la primera com a organisme viu i la societat com a artefacte mecànic. Tot i que actuem egoistament –amb comptes corrents separats, saltant-nos cues, etc.–, sovint reconeixem que cal més que “no pertorbar”.

TÖNNIES EXPLICAVA

MASSA ESTATS HAN esdevingut freds contenidors d’éssers humans, només amb objectius de benefici comú i maximització del benestar, freqüentment utilitaristes o hedonistes. Hutcheson proposà la consigna de “la major felicitat possible per al major nombre possible”, i J.S. Mill –un altre dels de la Selectivitat de filosofia– ho defensa a Utilitarisme (1861). Massa gent restreny la política a aquests principis mesquins o, almenys, insuficients. EL CIUTADÀ VIU EN UNA COMUNITAT, gaudeix de drets i assumeix deures, lluita per a un creixement integral i sostenible de la vida comuna i feliç. Encaparrar-se només en el propi interès ens arracona de la participació. La política es basa en ser ciutadans oberts, il·lusionats i actius. ALGUNA VEGADA, a classe de ciutadania,

m’expresso amb tuits: “La societat, casa de tots, ha de permetre’ns viure dignament. Per aconseguir-ho, calen ciutadans responsables, justos i solidaris.” Cal anar més enllà, per formar comunitats. Impliquem-nos-hi! AVUI FA JUST UNA SETMANA he estat a Brussel·les, convidat per la UE al Diàleg

JORDI SOLER

paneuropeu: 180 persones de 28 estats, alguns catalans. Aquests “ciutadans actius” vam treballar tot el 27 de març a l’edifici Carlemany, de la Comissió: fou un moment conclusiu de trobades –com la de la comissària Reding a La Pedrera el 23 de febrer –celebrades arreu d’Europa. El sistema de treball recorda les propostes de Habermas sobre una situació ideal de diàleg que possibiliti el consens, una entesa lliure i racional. Podíem dir, escriure i valorar sobre diferents temes proposats. Per què no fer-ho a cada poble, barri o ciutat del continent? Cal: a) tenir una idea o proposta, escoltar les dels altres i acceptar que es triï la millor; i b) un nivell d’estudis superior i, possiblement, certa estabilitat laboral. Per tant, aquest model de debat no és a l’abast dels 500 milions de ciutadans europeus: cal ser-ne conscients!

Això és la política: dialogar per proposar el bé comú, no pactes d’interessos sectorials

S’HAN FIXAT QUÈ HI HA a qualsevol bitllet

d’euro?: una porta i, a l’altre costat, un pont. S’han d’establir ponts sense limitacions dogmàtiques. Això és la política: dialogar per proposar el bé comú, no pactes d’interessos sectorials. L’única línia vermella és la dels drets humans, de Nacions Unides (1948), o de la Carta Europea (2010). podrem votar amb unes llistes qui desitgem que ens representi a Europa. Aquesta cessió de la nostra voluntat només té sentit si, des del mateix moment que hem votat, seguim participant. Un dels eslògans del Diàleg era: “És sobre Europa, és sobre tu!” I si ens esperesem per afegir-nos al debat públic? EL 25 DE MAIG

per Catalunya: a) dissenyem una assignatura prestigiosa i troncal sobre Europa per a 4t d’ESO; b) refiem-nos del motto europeu, “Units en la diversitat”: ens poden entendre; i c) bescanviem una Europa d’estats i mercats per una altra de persones. Alguns instituts de secundària celebrem el 9 de maig una jornada acadèmica sobre la ciutadania, en ocasió del Dia d’Europa: dialoguem per poder creuar des de “societats d’interessos” fins a “comunitats”. PROPOSO TRES ACCIONS

EL PUNT AVUI DIJOUS, 27 DE FEBRER DEL 2014

HEM D’ANAR MÉS ENLLÀ DE LA TECNOLOGIA I ARRIBAR FINS ALS VALORS

http://ves.cat/jcfM

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Joves 3.0 #Eduquem? es coses canvien molt de pressa. Mentre estic escrivint s’estan modificant l’estructura política d’Ucraïna, la propietat de WhatsApp, els contenidors de la meva ciutat i força vincles sentimentals dels meus alumnes adolescents. Tot es mou: mirin personalizemedia.com, si volen quedar espaordits. Per això desitgem trobar quelcom estable, com ja s’havien proposat els filòsofs presocràtics des del s. VII aC. Allò permanent, en el cas de trobar-ho, ajudaria a explicar-ho tot. Parlaven d’una arkhé (origen o font, en grec), principi que seria com l’arrel de tot plegat. Davant la bogeria que suposa l’univers digital en el qual estem submergits, potser no és cap bajanada preguntarnos: és possible trobar-hi alguna cosa comuna i, en cas afirmatiu, com aplicar-lo a l’ensenyament?

el Mobile World Congress, a Barcelona, el nostre jovent i tots nosaltres seguim abduïts en una xarxa d’informacions volàtils: aquests “big data” o el que s’anomena la “internet de les coses” (interaccions constants entre persones, coses, dades i processos). Com podem salvar les persones, objecte de l’ensenyament i de l’estimació humana, de les màquines i simples vincles digitals?

UN COP ACABAT

formen la “generació Z”, aquells “nadius” de l’univers tecnològic. Diuen que els caracteritza la facilitat per aprendre noves tècniques, treballar en equip o mostrar-se flexibles. Ara bé, potser els manca la formació per sobreviure dins l’anomenada Web 3.0, aquesta “web semàntica” on les respostes intel·lectuals i les indicacions d’actuació no les generen només els humans sinó la mateixa xarxa digital. Més enllà dels motors de cerca, sorgeix un nou paradigma: si no aprenguéssim a gestionar-lo bé, podríem prendre-hi mal. Pares i educadors hem d’anar més enllà de la tecnologia i arribar fins als valors. Cal realitzar de manera habitual “accions operatives bones”, el que s’anomena “tenir virtuts”. Per això renyem i blasmem els vicis, que en són l’oposat.

ELS NASCUTS DES DEL 1996

JORDI SOLER

DES DE LA PSICOLOGIA EVOLUTIVA (Piaget) distingim etapes en el desenvolupament cognitiu: la sensoriomotriu (fins als 2 anys), la preoperativa (fins als 6-7) i, successivament, la de les “operacions concretes” i la de les “operacions formals” (entre els 12 i els 16). Un nadó pot remenar una tauleta amb els ditets, però cada moment té el seu aprenentatge. Amb els infants, fins a l’inici de la primària, convindrà centrar-se en justícia, sinceritat i ordre. Solen obeir, però convé interioritzar: no prendre el que no és seu ni fer trampes. Enganxar-se capritxosament a l’audiovisual en seria un vici. Fins als 12 anys convé desenvolupar la fortalesa: ser pacients, laboriosos i

Les eines digitals no poden generar individualismes egoistes o monstres de l’autoestima presumptuosa

perseverants, resistint –per exemple– a la frustració per una deficient connexió o acabant bé les tasques digitals. La preadolescència també és el moment de la generositat i la responsabilitat, preveient les conseqüències del que fem a internet. arriba a l’adolescència: cal desenvolupar la moderació, una virtut clau per als clàssics. Com?: valorant –en les xarxes– la intimitat pròpia i l’aliena, sent sobris en l’ús del temps i els descontrols emocionals, afavorint el respecte i l’amistat. Educadors i pares tenen feina fins als 18 anys: ara cal adquirir la quarta virtut clàssica, la prudència. S’aprèn lleialtat, flexibilitat, comprensió, optimisme, audàcia i esperit emprenedor. Les eines digitals no poden generar individualismes egoistes o monstres de l’autoestima presumptuosa. LA NOSTRA PLANIFICACIÓ

exigeix tres condicions: interactivitat, hipertextualitat i connectivitat. Les tenim. Ofereixen possibilitats enormes per al discurs racional i emotiu humà, i per a l’educació: per què hauríem de desaprofitar-les? LA NOSTRA CIBERCULTURA

EL PUNT AVUI DIJOUS, 23 DE GENER DEL 2014

TOT I AQUESTA SOCIETAT INDIVIDUALISTA, ENCARA ASPIREM AL “BÉ COMÚ”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/710243.html

Xavier Serra i Besalú

Professor de Filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Foraster: ser o fer-se? lguns semblen no suportar la felicitat de qui té una il·lusió. He reflexionat sobre com viure junts i dignament amb els que són “de fora”, per naixement o per mentalitat. Potser no és tan difícil, tot i les recomanacions dels “experts” per a les darreres festes nadalenques de no esmentar la qüestió del sobiranisme a les trobades amb familiars o amics. Proposo tres mots: foraster, ciutadà i identitat.

NO ÉS DIFÍCIL SER FORASTER: avui dia tots ens belluguem moltíssim i sovint en som. Segons el diccionari de l’IEC, foraster és “qui es troba accidentalment en un poble, en una localitat, que no són els seus”. Tinc amics i també alumnes que han canviat de ciutat i de país, i jo mateix ho he experimentat. Sovint, quan fem turisme una mica lluny de casa, som forasters per un temps. Ara bé, qui va a un altre lloc –perquè hi construeix un projecte vital o familiar– no pot considerar-s’hi foraster tota la vida. ES DEIXA DE SER FORASTER per dos motius: et fas –o se’t fa– ciutadà; o bé estimes la terra, la cultura, el llenguatge i com es fan les coses on has anat a viure. Hauríem de ser sempre estrangers, per no fer-nos-en! Quina mala idea estar en un país només amb el cos i no amb el cor: les tradicions, la gastronomia, la llengua i els tarannàs són part del cor! CIUTADÀ ÉS QUI TÉ DRETS i deures com a membre d’un estat o comunitat política. A Grècia o a Roma, un ciutadà gaudia de la protecció de les lleis de la ciutat. Més endavant es va contraposar a un altre terme, “súbdit”. Mentre el primer participa de la vida política, el segon es limita a obeir, sotmès al poder de qui mana. Ser un ciutadà és un privilegi: pots votar, t’ocupes dels teus, reps suport, etcètera. DES DE FA ANYS, el benestar social assolit amb esforç ens permet acollir forasters a casa nostra, amb una esperança lògica: que puguin esdevenir “nous catalans”, de fet i de dret, o sigui, amb el cor i, quan la llei ho preveu, amb la ciutadania. Quina desgràcia si alguns

JORDI SOLER

Quina mala idea estar en un país només amb el cos i no amb el cor: les tradicions, la gastronomia, la llengua i els tarannàs són part del cor! –fins i tots nascuts aquí– s’encaparressin a “seguir sent sempre forasters”! El nostre és un país de tothom, obert a tots. Sé que els sentiments poden costar: és obvi que, a nivell europeu mateix, ens manca una opinió pública convincent que ens faci sentir què tenim en comú. També en això ens en sortirem, tot i que seria ridícul comminar ningú a sentir-se’n, per força, d’una terra i d’un poble. LA TERCERA PARAULA era identitat, la convicció interior de formar part

d’un grup, de compartir-hi coses. Incorporem diferents idees socials a la nostra personalitat, però sempre segons dos principis: a) no impedir la felicitat d’altres; i b) respectar-ne la dignitat. Per això mai posarem murs als carrers, ni portes diferents per entrar –segons la llengua– a les escoles. Tot i que sembli més tou, així s’espatlla el futur meravellós i pluralista que ens espera. Aquest projecte farà néixer sentiments de convivència (que no es venen a cap botiga), que malauradament podrien ser avortats no pas pels qui “són de fora” sinó pels qui, de fora, “se’n fan”. VOLEM QUE NINGÚ ens ho ensulseixi per

arreplegar-ne quatre vots i per fernos súbdits de gent d’enllà. Tot i aquesta societat individualista, encara aspirem al “bé comú”, un vincle entre el bé de les persones com a part d’una comunitat i el bé de la comunitat orientada a les persones que la formen (Aristòtil, Política). Un país per a tothom, i per a cadascú.

EL PUNT AVUI DIJOUS, 12 DE DESEMBRE DEL 2013

L’EDUCACIÓ DELS CIUTADANS ÉS UNA FEINA DE PRECISIÓ, DELICADA

www.elpuntavui.cat/articles/xserra

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

Irresponsables? La doctrina del shock (Klein, 2007), l’impresentable del Donald Rumsfeld deixa anar una veritat innegable: “Les idees tenen conseqüències.” No és pas el mateix pensar que no ser capaç de fer-ho.

ELS HUMANS, som responsables o mediocres? Només complim ordres i normatives? Pensem? Sabem que si no hi ha responsables no hi ha culpables. Aquest va ser l’argument defensiu d’Eichmann, l’alt oficial de les SS, a Jerusalem (1961): “Per què em condemnen a la forca? Jo només posava gent en uns trens cap a l’extermini, complint ordres, el meu deure. He quedat estordit perquè, si no penséssim, qualsevol de nosaltres podria haver estat Adolf Eichmann. No és broma.” TENIM CENT TRENTA ESTUDIANTS de segon de batxillerat reflexionant, des de fa setmanes, sobre els fonaments de la justícia i qüestions com “la banalitat del mal” (Arendt). Potser han vist, com ells, la pel·lícula de Von Trotta (2012), en què aquesta filòsofa jueva alemanya analitza una criminalitat com la del nazisme. El New Yorker l’envià com a corresponsal al judici contra Eichmann, i els seus textos han convulsat el pensament del segle XX: “crim contra la humanitat”, “tribunals internacionals” o que “el mal és fet per persones que es neguen a ser persones” (la mediocritat dels criminals), vénen, en bona part, d’ella. PENSAR AMB RIGOR I PROFUNDITAT no és còmode: ni per Sòcrates, ni per Spinoza, ni per Arendt. Els maltractaren tant que qualsevol insult de la teleporqueria sembla un joc pueril. Només la filosofia ensenya a pensar per un mateix: els nostres joves ho podrien assumir amb l’actual pla d’estudis. Eichmann, en canvi, un funcionari més que eficient, havia senzillament “renunciat a la capacitat de pensar”. Cal la filosofia, que obre camins de llibertat.

de Girona i Salt celebrem una jornada de filosofia sobre La justícia des dels grecs fins avui (filo.segirones.cat): comuni-

DEMÀ, ALGUNS CENTRES PÚBLICS

JORDI SOLER

cacions d’alumnes, conferència, debats presencials i previs. A més de la Universitat i ens públics, ens ajuden Cruïlla, McGraw Hill i el Fòrum Impulsa. L’educació dels ciutadans és una feina de precisió, delicada. Cap dogma contingent, com els d’uns lamentables polítics arraulits darrere de “dades PISA” ho podrà abatre. QUI NEGUI LA FILOSOFIA al jovent és un irresponsable: només l’ “estupidesa intel·lectual” justificaria que no se senti culpable d’una reaparició d’Eichmanns, éssers mediocres que generen dolor i mal. Gairebé mai tots –tots!–

Qui negui la filosofia al jovent és un irresponsable

els partits polítics accepten una declaració rellevant: el fenomen ha tingut lloc el 14 de novembre de 2013, en la Comissió d’Ensenyament i Universitats, aprovant per unanimitat la resolució 440/X sobre la filosofia en l’ensenyament secundari: “1. El Parlament de Catalunya manifesta que els estudis d’ètica filosòfica i de filosofia tenen un paper formatiu fonamental, per la qual cosa considera que haurien de ser part del currículum bàsic de l’alumnat. 2. El Parlament de Catalunya insta el govern a comunicar al govern de l’Estat la importància de mantenir com a matèries comunes i obligatòries l’ètica filosòfica, amb continguts sobre drets humans, en ESO, i la filosofia i la història de la filosofia, en els batxillerats” (BOPC 204). a la Universitat: amb fets, farem palès com n’està, d’equivocat, en Wert. Amb serenitat. Pensant. Mirant de defugir aquella mediocritat que l’Arendt, patint, ens va indicar d’on ve i cap a on condueix. ESTAN DEMÀ CONVIDATS

El Punt Avui, 29/10/13

ELS SISTEMES HAN D’ESTAR SEMPRE AL SERVEI DE LES PERSONES

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia Institut Salvador Espriu de Salt (Gironès)

Món global i educació iuen que “el millor per a motivar una persona consisteix a escoltar-la.” Possiblement és cert. Així actua el Consell Escolar de Catalunya, en la seva jornada anual de reflexió (consescat.cat), enguany el 9 de novembre a Lleida. El tema del 2013?: “Jovent i educació en l’era de la globalització.”

IMAGINEU UN PAÍS on els responsables de l’educació escoltessin? On les mesures per a millorar l’ensenyament no depenguessin de criteris electoralistes o d’interessos econòmics? On no s’enverinés l’escola amb la ideologia? Costa d’imaginar, eh? L’Estat és barroer, en això: emana una tensió plena de domini, miopia i mesquinesa. Què queda encara sa?: força famílies, on es dóna a cadascú allò que necessita i se li demana el màxim que pugui aportar; i escoles i instituts, curulls de docents generosos que exigim el millor de cada alumne, comprenent-lo i donant-li suport quan no hi arriba. El “sistema” gangrena tot plegat quan redueix els estudiants a dades estadístiques o fa dels mestres simples “costos laborals”. L’ensenyament no és una simple “gestió” administrativa. Estan obcecats: només volen uns números PISA que els facin famosos. Trist objectiu per al futur de milers de ciutadans. VOSTÈS I JO DESITGEM

un futur millor.

Aquest objectiu va lligat a l’ensenyament preuniversitari. Ara bé, el món s’ha globalitzat, i cal ser conseqüents. Han sentit a parlat de l’“internet de les coses”?: justament avui en comença a Barcelona el Fòrum Mundial (iotwf.com), on s’analitza la immensitat d’objectes, singularment identificables, virtualment similars a l’estructura de l’univers d’internet. Tot i que la globalització és transversal –ciència i religió, moda i esports, finances i energia–, bàsicament dibuixa una nova cosmovisió: la volatilitat dels llocs de treball, els riscos difusos, la intolerància a la inseguretat (Innerarity). AQUÍ CREIXEN ELS JOVES CATALANS. El 1999 vaig escriure una tesi, aleshores arriscada, L’horitzó tecnològic de la condició humana. Vaig quedar ben curt. Des del 2009 hi ha més “objectes” connectats a internet que no pas éssers humans i el 2020 arribarem a 50.000 milions de “coses” en xarxa.

Ara mateix, el projecte The planetary skin (NASA i Cisco) és un autèntic sistema nerviós del clima mundial. La digitalització canvia aquest món: hi estem preparant bé el jovent? ESTEM EDUCANT COM fa 800 anys: les universitats són el principal model social de coneixement i aprenentatge. Llur docència i estil d’avaluació perviuen a canvis socials radicals com la impremta, la màquina de vapor, el telègraf o els ordinadors. Els cursos oberts (MOOC) són massius però es redueixen a un nou suport. Es proposa un nou “currículum bimodal” (Marquès), que eduqui per a la “tercera revolució industrial” (Rifkin), combinant memorització, desenvolupament competencial, avaluació continuada i una acurada acció tutorial. Però encara hi ha guillats que ho redueixen tot a l’ús de tauletes o a manegar-se en anglès. Com encertar-la?

prefereixo donar-los la raó ràpidament, abans que haver-les d’escoltar”, deia Montesquieu. Jo, en canvi, em sento joiós que a Catalunya ens escoltem, a la jornada 2013 del Consell. Ens en sortirem, fent una feina “humana”, perquè –escolti, Wert!– l’educació no és com una cadena de producció: cal posar-hi el cor. Els sistemes han d’estar sempre al servei de les persones. “A LA MAJORIA DE LES PERSONES

Escolti, Wert, l’educació no és com una cadena de producció: cal posar-hi el cor

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/689164.html

El Punt Avui, 24/9/2013

VOSTÈ EM LLEGEIX EN AQUEST DIARI: AIXÒ DIU MOLT DE VOSTÈ!

Xavier Serra i Besalú

Filtres mediàtics “S i hagués de triar entre un govern sense periòdics o periòdics sense un govern, no dubtaria ni un instant a decidir-me per la segona opció” (Jefferson, 1787). Vostè i jo som xafarders, i ho som per naturalesa. No ho són només algunes adolescents o certes persones grans que s’avorreixen i sovint, sempre que poden, miren per la finestra o a les pantalles de televisió per tafanejar, d’alguna manera, en la vida d’altres. L’ésser humà és social i comunicatiu: necessita rebre inputs per a poder desenvolupar aquestes potencialitats que duem com preinstal·lades de fàbrica. Ens cal rebre notícies: per a judicar, per a enamorar-nos, per a fer mal, per a guanyar diners negociant... També ho fan els infants, que així calculen com aconseguir un premi, una manyaga o que els grans no els renyin.

FINS ARA ELS SEMBLARÀ que dic obvietats: els dono la raó. Ara bé, rebem les informacions que ens interessen i, les altres, ni les ensumem: ¿hi ha poca objectivitat? L’interès bloqueja l’obertura mental que seria pròpia d’éssers humans innocents. ¿Estem podrits des d’un punt de vista informatiu? (Habermas, 1968). TRES FETS: a) sempre ha existit l’opinió pública (“estat de consciència col·lectiu al qual arriba una comunitat davant un fet o un estímul determinats”, DIEC), però recentment no està només mediatitzada

pels media coneguts sinó que funciona, d’una banda, en xarxa i, d’una altra, ens l’autoelaborem (Castells, The Rise of the Network Society, 2000); b) de la mateixa manera que ens calen educadors, metges i enginyers, pagesos i pastors espirituals, necessitem periodistes i opinadors. No són prescindibles perquè no podem pas arribar arreu i, en el món global, qui no s’informa és un pobrissó; i, finalment, c) la nostra llibertat no és absoluta, per molt que Sartre ho prediqués: estem condicionats pel nom, per ser benestants o pobres, haver tingut uns pares franquistes o republicans, etc. Ens construïm una cosmovisió en funció de la xarxa on ens belluguem, els missatges als quals estem subscrits i també les implicacions i compromisos que ens lliguen. Tot i així, som lliures: tenim més llibertat política i autonomia moral que la d’avantpassats sotmesos al senyor feudal, a l’eclesiàstic o a l’il·lustrat de torn. ¿És exactament així? L’OPINIÓ PÚBLICA no sorgeix de manera simple i anònima. Vostè em llegeix en aquest diari: això diu molt de vostè! Tots filtrem la informació que ens amara, per a protegir-nos de la contaminació o la insolació, com faríem en un ambient nuclear

Fugim de llegir només el que ens agrada sentir

Professor de filosofia a l’institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

o al pic de l’estiu. On rau el problema? QUI NOMÉS ACCEPTA el que vol sentir esdevé esclau de la pròpia opacitat mental: mai podrà abraçar unes conviccions generoses, ni entendrà certes lluites socials ni gaudirà del “ho sento: estava fanatitzat, ara ho entenc”. Serà un obcecat. Força coneguts sovint em diuen: “Però..., tu ets diferent!” Ja m’ho sé: expressen que, en tractar-me, no coincideixo amb la imatge estereotipada per les meves conviccions, la meva professió, el que escric aquí... Massa gent vegeta dins una “bombolla mediàtica” on sobreviure, feta d’un diari, una televisió... Força ciutadans només distingiren persones “dolentíssimes” entre els qui ens vam arrenglerar per 400 quilòmetres l’11-S. Duien unes ulleres de fusta, que els donen aparent seguretat. Ep! Jo no sóc diferent: potser tampoc els conec prou a ells, però vull obrir la ment, dialogar, ben lluny de fanatismes feixistes. Corro un risc: que em clavin bolets físics o calúmnies morals. Ho assumeixo. SI CADA DIA REBÉSSIM articles plens de fel, ens quedaria un regust fastigós a la boca. Llibertat d’expressió i d’opinió, formarse un criteri propi, contrastar les informacions i anar a les fonts, viatjar i conèixer gent d’altres cultures. Lluny de l’obcecació autoritària, també en informació, que enverina sovint les ments: fugim de llegir només el que ens agrada sentir, defugim la “matriu de medis” (Meyrovitz, 1985), un lligam subjectiu que governa la nostra opinió: mirem, pensem, raonem! AI!, SI M’ESCOLTESSIN alguns que, malauradament, deuen tenir filtrat aquest aparador!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 679778-filtres-mediatics.html

El Punt Avui, 20/8/13

TOT ES POT DUR A LES AULES, PERÒ PENSEM BÉ QUÈ CONVÉ, I COM

Xavier Serra i Besalú

Enlluernats per l’emprenedoria ra s’ha posat de moda lloar tota proposta docent d’emprenedoria. Espero que vostè no em pengi llufes de descrèdit pel fet de criticar tendències dominants, perquè penso que, en l’àmbit de la formació d’adolescents, no és la solució màgica. Aquesta suposada panacea pot esdevenir verinosa si no es gestiona acuradament. Cap medicina és bona per a tothom: mentre que guareix alguns, si s’administrés de manera indiscriminada malmetria la salut de molts. Certes fal·leres educatives enlluernen, però poden fer més mal que bé.

millors famílies! I menys encotillar l’ensenyament. N’estem farts d’il·luminats, que volen fer “curricular”, coercitivament per a tots, el que han llegit el dia abans. Recordo només algunes experiències: qualificar l’alumnat amb un “progressa adequadament” no diu quasi res; haver venut milers de Netbooks no ha produït cap miracle excepte el dels ingressos per a Toshiba; i ara, a veure què passarà amb “l’aprenentatge basat en problemes” (PBL), pedagogia centrada en l’alumne però que prové d’un món aliè al de les nostres aules. Renoi!: com ens ullprèn fer juguesques amb l’alumnat.

SENT UNS DIES a Mallorca, he rellegit la conferència de Yong Zhao, al Macba: Educar la creativitat i l’emprenedoria en un món globalitzat (debats.cat). Els la recomano: posa en dubte les proves PISA com a “patró d’or” de l’educació; denuncia l’estandardització i altres disbarats que, només faltaria!, el pobrissó Wert inclou a la seva malaguanyada reforma. Zhao conclou amb una pregunta: “¿Com assegurarse que es potencia el talent [...], es respecta la diferència, es protegeix la curiositat, es fomenta l’interès, es promou la creativitat i es cultiva l’esperit emprenedor per fer front a les necessitats d’una societat globalitzada?” Jo tinc una solució: bons docents i

L’EDUCACIÓ ÉS PERSONAL, d’humans, i és arriscat dissenyar-la tancats en un despatxet a via Augusta o des d’un ICE universitari qualsevol (i menys encara des de Madrid): requereix prudència i seny. Ara en tenim aquest nou cas: això de l’emprenedoria ha fet embogir alguns. Per ara, és una matèria optativa (Decret 51/2012) però se’n parla com si fos la finalitat i “el criteri

Hi ha bones idees que, si les absolutitzem, generen problemes

Professor de filosofia a l’Institut Salvador Espriu (Salt, Gironès)

de validació” de tot el sistema: “cal fer emprenedors!”, criden! FAIG TRES BREUS consideracions: (a) se’n pot treure profit: fa poc vaig animar alguns bons alumnes a participar al Fòrum Impulsa (Girona), unes sessions majoritàriament en anglès, amb centenars de joves trempats, on establiren coneixença de persones d’èxit i de molt bones pràctiques. Un dels promotors, Josep Lagares, a qui admiro, en va publicar aquí mateix (21/6/2013) un interessant article: cal que el jovent superi la por d’emprendre, convertint-los en agents de canvi. Enguany han intentat unir el compromís amb l’acció, i així s’ha confegit un nou concepte: “compromoure’s”. Però no n’hi ha pas prou: a part de l’eficàcia mediàtica, només arriben a una elit escollida. Aleshores, (b) on són els perills? L’emprenedoria no és una pomada màgica per resoldre dèficits educatius. I cal saber-ho: no enganyem la gent. Hi ha bones idees (els “modes de producció” de Marx o “el poder de l’inconscient” de Freud) que, si les absolutitzem, en lloc de resoldre dificultats, generen problemes. L’element creatiu i emprenedor és positiu, però com per fer-ne “una assignatura”? Au, vinga! FINALMENT, (c) no és pas quincalla, que encisa un momentet i prou: té vàlua en si mateixa, però com a actitud. Les eines i els tarannàs han de ser transversals, presents a totes les àrees de coneixement, respectant les àrees curriculars pròpies: ciències, literatura, matemàtiques..., els continguts! Complementàriament, cal formar joves endreçats, creatius, humils, competents en informàtica i expressió, empàtics..., i emprenedors, però no fem assignatures ni “emplastres màgics” per a qualsevol idea que ens vingui al cap. No troben?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 670309-enlluernats-per-lemprenedoria.html

El Punt Avui, 16/7/13

TENIM UNA DOBLE VIDA: LA REAL... I LA DIGITAL

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia

Superar la saturació?

enim un problema. Es tracta d’una dificultat essencial, vital, que potser ja s’havia donat en la història de la humanitat però mai amb tanta intensitat. A més, sense remei previsible, va a pitjor. Estem arribant al nivell de saturació. Tinc una solució, però, abans, expliquem el problema. Tots tenim una reputació digital, encara que –suposat que no emetéssim res per internet– seria de valor nul. Vostès i jo, i els altres habitants de la terra, tenim, potencialment, una enorme visibilitat a les xarxes: centenars de contactes, imatges o informacions al núvol. Milions de petites dades que constitueixen el nostre entorn i ens proporcionen una doble vida: la real... i la digital. Ara bé, això no és el problema, sinó que ho és la intensitat amb què rebem dades i se’ns sol·licita l’atenció, els “inputs informatius” o “valoratius”. I ens passa a la feina, a les estones d’oci, mentre viatgem, constantment. EL QUE S’EXPLICA s’analitza, es defensa o

es prohibeix..., és a dir, quasi tot, viu a la xarxa. I això segueix creixent: primer eren blocs o fotoblocs i wikis de diferents tipus, després els fenòmens Facebook i Twitter, i els Instagram i altres aplicacions cada cop més eficaces per gestionar un munt de dades a la vegada. Ara, si prenc una foto, el meu smartphone me l’escaneja i em cerca què és allò, quan hi vaig ser, i ben aviat intentarà preveure el meu futur en relació amb aquella dada vi-

sual. Hi ha ciutadans que estan saturats i en fugen, d’això: ja no actualitzen Linkedin, o Google+. Les xarxes, però, han començat a fer-ho soletes. A vostès, no els cerquen la carona de qui els ha enviat un missatge, encara que no el coneguin? Fins a on resistirem els “ding” d’aparells electrònics? La pregunta sembla massa òbvia: estem saturats d’informació? RESPONDRE SÍ ES POT JUSTIFICAR perquè: (a) els humans som intel·ligents i curiosos: creem, copiem i difonem informacions; (b) la tecnologia en xarxa permet la circulació ingent de dades, i (c) no soms déus: consegüentment, hi ha uns límits naturals sobre quanta gent podem conèixer, estimar i fins i tot veure cara a cara. Si se supera aquest llindar, ens collapsem! Ara m’està a punt de succeir: entre sengles cursets estiuencs de formació, dino en una tasca d’Hostafrancs envoltat de dues diferents TV, aquest portàtil, diaris per aquí sobre, converses cridaneres i la maleïda maquineta escurabutxaques. Segur que vostès també ho pateixen: a les webs, en triar un menú, obrir la safata d’entrada del correu o passejant per qualsevol canal de Facebook.

El remei a la saturació d’informació del segle XXI és preservar allò humà

L’estiu del 2011, mentre descansava als Alps bavaresos, vaig llegir Superficials (Carr, 2010), sobre què fa internet amb les nostres ments. Molts més ens alerten també dels perills, que tots ensumem, de l’omnicomprensiu món digital. Certs radicals proposen la “dieta digital”, o un estricte control parental i docent, o bé una casposa regressió a temps passats. No n’hi ha prou: només albiro algun avenç si considerem bé on rau el problema. Patim per la concurrència de: (a) molta informació seductora i (b) la manca de criteris forts. Es tracta de dos fets: els constants impactes atractius i, a més, creure que cap idea o pensament val més que un altre. Això engendra un “multiculturalisme flonjo” i una evident debilitat personal: “m’avorreixo!”, gemeguen milers d’adolescents mentre no aconsegueixen centrar-se en l’estudi, ni en res. PROPOSO TRES PUNTS: (a) fixem un propi

projecte vital; (b) gestionem millor la informació, filtrant, sincronitzant i aconsellant-nos, i c) optem per la persona i no pels serveis, les màquines o individus. El remei a la saturació d’informació del segle XXI és preservar allò humà i, sobretot, reflexionar. L’asfíxia mediàtica i relacional exigeix dominar els recursos informàtics i aturar-se a pensar, sovint, cada dia. No ens col·lapsarem si posem, sempre que calgui, el “mode d’avió” i si resistim prioritzant qui estimem i qui ens estima. Ah!, i després, al màxim amb totes les xarxes!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 663232-superar-la-saturacio.html

El Punt Avui, 11/6/13

SEMBLEM CONVENÇUTS QUE NINGÚ HA DE DECIDIR QUÈ ENS CONVÉ

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Moralitat, pública? vui comencen les proves d’accés a la Universitat per a desenes de milers de joves catalans. Depenent de les seves preferències, poden ser avaluats també de filosofia. Segons en Wert, i els seus adlàters, caldria aniquilar aquesta àrea de coneixement: jo, sincerament, me n’avergonyeixo, de tenir governants com ell, amb tan poca volada intel·lectual i humana. Entre els textos de la selectivitat n’hi ha de John S. Mill (1806-73), autor d’On liberty, llibret breu però influent, on s’oposa a qualsevol intervenció de la comunitat en la nostra conducta si “no afecta l’interès de cap altra persona o (...) dels qui no volen ser afectats”, suposat que siguin adults i amb enteniment. Mill proposa un nítid liberalisme polític combinat amb un utilitarisme social: “L’individu hauria de tenir una perfecta llibertat, social i legal, per fer l’acció i atenir-se a les conseqüències.” Entre les noves generacions venç l’individualisme, com si la felicitat tingués ben poc a veure amb la comunitat, amb els altres.

SEMBLEM CONVENÇUTS que ningú ha de decidir què ens convé: seria una mena d’ultratge moral. Ja ho va batejar Mill amb una paraula insuportable: “paternalisme”. La meva llibertat s’hauria de veure limitada només en el cas que jo pugui fer mal a algú, per un “dany” contra la vida o les llibertats civils del altres. Si no, encara que sigui palesament dolent per a mi, “deixin-me en pau!”. És cert que, tra-

dicionalment, la societat i les autoritats actuaven coercitivament per aturar comportaments xocants amb la moral o per afavorir el bé propi o dels altres: això, per a Mill, són ingerències inadmissibles contra la intocable llibertat legal. NINGÚ S’OPOSA A PROHIBIR la pornografia en horari infantil o que es fumi en certs espais, però qui s’atreveix amb els meus plans privats de consumir cocaïna o no cordar-me el cinturó de seguretat? Podem imposar algun valor? Penso que sí, ja que les conductes públiques impedeixen o afavoreixen la realització dels projectes de vida. El bon exemple edifica i, penso jo, Mill ho sabia en el seu interior: per aquest motiu donava tanta importància a l’educació en bons sentiments i en l’altruisme. GAIREBÉ CAP ALUMNE critica aquest aparent dogma: “La meva llibertat acaba on comença la dels altres.” Eslògan ben escrit i acceptat acríticament, traducció popular de les aportacions eticopolítiques de Mill. Ara bé, ¿existeix una moralitat només privada? ¿Cal vetllar en l’àmbit públic única-

Hi ha accions públiques immorals, i caldria valorar-les sense avergonyir-nos-en

ment pels nens i els psicològicament assimilats? Doncs és clar que no! EL “NO ET FIQUIS EN LA MEVA VIDA”, portat

a l’extrem, no és viarany per ser més feliç. Estic envoltat de coneguts que volen que se’ls “orienti”, que tenen coachs. La moralitat pública pot ajudar a créixer i a millorar, i no anul·la l’afany d’autonomia en l’orientació de la pròpia vida, un dels objectius del sistema educatiu. Ans al contrari, penso que cal reinventar la moralitat pública per ser més lliures.

EL PERMISSIVISME no és un èxit. Les lleis

no han de ser “morals”, en el sentit d’imposar una visió de la vida, però sí que han de protegir el desenvolupament i la millora de les persones. Lliberals i progres, heu fracassat! El que fan els bancs amb molts ciutadans és tan immoral com emetre pornografia al canal Súper 3, tot i que faci mal a gent de diferent estatus. També és immoral –en l’àmbit públic– voler estatalitzar tota l’activitat educativa, desnonar el pobre, escanyar l’expressió de la pròpia religiositat o ser adolescents mandrosos en l’estudi. La moralitat pública ens ajuda, a mi i a vostès. Encara que Mill no admetés els principis de “moralitat” o de “paternalisme”, potser algun valent hauria de dir que la seva concepció de la llibertat política no és d’origen diví. Hi ha accions públiques immorals, i caldria valorar-les sense avergonyir-nos-en perquè corquen la possibilitat de ser millors. No els sembla?

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

El Punt Avui, 7/5/2013

EN POLÍTICA CAL COMBINAR SERENITAT I PACIÈNCIA AMB DETERMINACIÓ

Xavier Serra i Besalú

Passius o actius? en sovint sentim gent que es queixa. Ben sovint poden tenir raó. Però cada vegada més, a qui se m’acosta amb un lament i res més, no li faig gaire cas. Els meus alumnes ho saben bé: qui em diu que no va poder fer un examen perquè estava malaltó, o que no entén un apartat determinat de lògica o de sociologia, rep una mirada interrogadora i sap que li diré: “Bé... i aleshores la teva proposta és...?”

LA NOSTRA DEMOCRÀCIA no és directa: som massa gent per a poder fer-la de manera assembleària. Fins i tot a certs partits que ho intenten, quan creixen, se’ls acaba la utopia. Ara bé, serà sempre una democràcia “participativa” i –certs cops– podríem arribar a consultes directes o referèndums. A qui fa por? Témer l’opinió d’altres és manifestació del dictador genètic que tots duem dintre. EN POLÍTICA CAL COMBINAR serenitat i pa-

fred o distant, però no em sembla que un bon ciutadà sigui qui denuncia o remuga dient allò que no va: cal fer més. Un ciutadà o ciutadana és un membre viu d’una comunitat política, condició que li comporta un seguit de deures i una sèrie de drets, entre els quals hi sol haver el de participació política: el dret al vot n’és un dels més visibles, un senyal d’identitat de les modernes democràcies representatives. Però no només un dret, sinó una exigència vital. Cal ser responsables, justos i solidaris, però també participatius. Criticar, fins i tot amb encert, sense actuar, és ser com un zombie: ni viu ni deixa viure...: de fet, mata!

POTSER SÓC MASSA

MOLT SOVINT NO TENIM gaire poder, ni vostè ni jo. Ni per capacitat econòmica, ni per la qualitat de les nostres relacions socials o la intel·ligència i capacitats comunicatives. Per això, força coneguts m’acaben dient: ja s’ho faran! Concloent així, ens equivoquem segur.

ciència amb determinació: posar en pràctica aquell facta, non verba que ens mena a actuar, sempre assenyadament, és clar! El 9 de maig celebrem el Dia d’Europa, festa que no per menys coneguda considero poc rellevant. Robert Schuman, tal dia com dijous del 1950, deia que “Europa no es farà d’una vegada (...): es farà gràcies a realitzacions concretes, que creïn, en primer lloc, una solidaritat de fet”. Per quasi quaranta anys es va limitar a l’àmbit econòmic: un mercat comú on es lluitava contra la discriminació salarial per raons de sexe, per avantatges comercials i monetaris i no gaire res més. Ara bé, des del principi, sabíem que calia crear un estatut de ciutadania europea. Calia anar dels bancs i

Cal ser responsables, justos i solidaris, però també participatius

Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes

les empreses a les persones i els drets. I hi han treballat: primer amb decisions més aviat cosmètiques, com ara dibuixar un passaport únic, fixar la bandera i l’himne o posar logos a les diferents fronteres. La visibilitat també compta: quanta experiència n’adquirim ara a Catalunya, oi? I ARA FA VINT ANYS es va fer un pas deci-

siu: la creació de la Unió Europea amb l’adopció del Tractat de Maastricht. En aparèixer el concepte de ciutadà europeu, se supera la dimensió només econòmica i es fixa com a origen d’aquests drets ja no Madrid o Varsòvia, i ni tan sols Brussel·les, sinó la Unió Europea. ELS JUTGES APLIQUEN les lleis que fan els polítics, i aquests són triats conscientment pels ciutadans, o així hauria de ser. Hi ha diferents sistemes, i unes llistes obertes de debò, amb circumscripcions unipersonals petites, m’agradarien molt més que l’actual partitocràcia brèvola, però, en el fons, la qüestió és la mateixa: si els ciutadans no estem alerta, informats i actius, el sistema democràtic es pot corrompre. Ja ha passat i pot tornar a passar. EL 9 DE MAIG, PODEM RELLEGIR els tractats europeus que han signat 27 estats. Són, en català, a ec.europa.eu o a parlament.cat. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha dictat sentències que contribueixen a reforçar l’aplicació d’aquests drets. També val la pena la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000), a més dels Tractats, consolidats el 2010. Però amb el dret no n’hi ha prou, ni amb la queixa: cal ser actius. Tots en som conscients i, per això, als instituts en parlem, ho estudiem i ens n’il·lusionem. El futur serà encara millor. Estarem a l’altura?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 643221-passius-o-actius.html

| Punt de Vista | 25

EL PUNT AVUI DIMARTS, 2 D’ABRIL DEL 2013

QUALIFICAR UNA ESPÈCIE PELS CASOS SINGULARS ÉS APARTAR-SE DE LA JUSTÍCIA

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes

Justos per pecadors? A

DE BEN SEGUR RECORDEM una típica situació a escola, generalment al final del dia, en la qual un docent deia la fatídica frase: “doncs, ara no sortirà ningú fins que...”. Potser calia resoldre un mal comportament o cert conflicte, però el remei és pitjor que la malaltia. La injustícia es fa “vivencial”: si t’havies portat bé, ho consideraves injust (castigat sense merèixer-ho!); i si eres dels trapelles defugies la responsabilitat del rebombori. O se’t fa mal, o et

Què seria just fer amb el funcionari emmandrit, o amb el banquer escanyapobres o amb el comerciant o emprenedor fraudulent?

fas mal, perquè –ja des dels grecs– sabem que la injustícia també malmena l’agressor. Recordem la resposta infantil, fruit d’una insuficient reflexió sobre què és just: “per què em renya a mi?; n’hi ha altres que també parlen...”. Si la justícia només fos un procediment per resoldre conflictes, podríem caure en un trist “sempre em toca rebre a mi!”. Però, en canvi, la justícia és una qüestió personal, vull dir, “de la persona”. No s’assoleix posant càmeres de CCTV, ni furetejant cada línia d’una comptabilitat, ni tan sols millorant el codi civil o penal, coses –totes– que segurament cal seguir fent. Com ens fem justos? Només amb la pràctica vital diària de cadascú, únic camí per créixer en la virtut. LA JUSTÍCIA NO ÉS una igualtat, rigidesa o automatisme burocràtic. A començaments del s. III, Ulpià va sintetitzar professionalment el concepte sentenciant que consisteix en “la

voluntat de donar cadascú el seu dret”. Però amb l’ètica i el sentiment d’humanitat, i amb la tècnica jurídica, ho hem anat enriquint.

ANEM AL MÓN D’AVUI: què seria just fer amb el funcionari emmandrit, o amb el banquer escanyapobres, o amb el comerciant o em-

prenedor fraudulent? Cal no confondre “justos” amb “pecadors”, i mai qualificar una espècie pels casos singulars, tot i que fossin molts. Necessitem dirigents i autoritats justes i valentes, que “no castiguin tota la classe”. Em temo que un sistema democràtic, basat només en la xamba de la setmana abans de les eleccions, no ho afavoreix. Qui de vostès es complica innecessàriament la vida? Ara que es parla tant de l’Any Europeu dels Ciutadans, quants d’entre nosaltres ens recordem dels deures?, a part dels drets, és clar! Crec que els anglesos diuen: It’s always the innocent who pay. Saviesa popular. Com la dels sioux amb “totes les coses són parents; el

PEP DUIXANS

EL MALAGUANYAT John Rawls va focalitzar la justícia com quelcom procedimental, dirigit a una resolució equitativa dels conflictes. Ara bé, cal ser justos des d’abans del conflicte i això implica: (a) coneixement i informar-se bé dels fets; (b) imparcialitat, sense veure’ns condicionats pels interessos; (c) objectivitat, desvinculats de sentimentalismes o debilitats morals; (d) estabilitat, tan difícil en un món d’opinions “líquides”; i (e) proporcionalitat, lluny de la venjança o la debilitat del permissivisme. Siguem operatius: amb la injustícia no s’hi pot conviure. Es resisteix un temps, com amb la fam o la brutícia, però el teixit social i l’aspiració individual a la felicitat s’acaben degradant. Necessitem espais de justícia: a la família, a la feina, a les institucions. La justícia la construeixen els bons ciutadans i no només aquells que “no fan mal a ningú”. Cal tornar a la societat part del que hem rebut sense merèixer-nos-ho; cal denunciar la misèria material o moral; cal rectificar si ens n’adonem d’haver-nos equivocat. Governants: “no feu pagar justos per pecadors”, si us plau.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 631562-justos-per-pecadors.html

ra corren temps gens fàcils per a la majoria de la població. Certament, arreu del món, altres estan pitjor. Sembla que el govern es veu obligat fins i tot a treure l’ “extra” –que ve a ser part del sou– per intentar reduir el dèficit. Algun conegut se n’alegra perquè afirma –mogut per mals exemples o per rancúnia– que els funcionaris treballem poc i gaudim de feina segura. Per tant, conclou que som culpables. Ai, pobres de nosaltres: culpables de què? D’atendre com sabem, en un servei públic, malalts, alumnes, víctimes, ciutadans i ciutadanes? O ho som de “fer-nos passar per malalts”, de no rendir prou...? No ho dubtin: aquí –com a la resta de l’Estat– “hi ha de tot”. Ara bé, la majoria s’escarrassa per treballar molt i bé, i estalviant. Per què es vol fer pagar “justos per pecadors”? On neix aquesta fórmula paradigmàtica de la injustícia?

que fem a qualsevol ens ho fem a nosaltres”, una traducció lliure de la regla d’or, que conté l’essència de la justícia. El mateix està formulat per Confuci, es llegeix al Levític jueu o al Mahabharata hindú, que sintetitza: “el conjunt dels deures és aquest: no tractis els altres de tal manera que si tu rebessis el mateix tracte, patiries”. El missatge cristià em sembla prou conegut.

El Punt Avui, 26/02/2013

ES COMPLEIXEN DEU ANYS DEL TRACTAT DE LA UNIÓ EUROPEA

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia fserra22@xtec.cat

I si millorem el món?

stem passant temps difícils, de desconfiança i d’abatiment. Però sorgeixen llums. Per exemple, s’havien adonat que ja han passat 20 anys? El 7 de febrer del 1992 els membres de la Comunitat Europea (CE) van signar un gens fàcil tractat, que va canviar-nos el nom i la condició. Aquest acord internacional va entrar en vigor l’1 de novembre del 1993, i ens col·locà dins de la Unió Europea (UE). En l’acord es va institucionalitzar un nou estatus jurídic: la condició de ciutadà europeu. La ciutadania sorgeix del principi democràtic de sobirania popular i atorga drets individuals (civils, polítics, socials) i també deures (impostos, fidelitat, etc.), així com la facultat d’actuar en la vida col·lectiva. El text es coneix oficialment com a Tractat de la Unió Europea, tot i que és més popular el nom de Maastricht.

VAIG PASSAR UNA TEMPORADETA a aquesta ciutat holandesa, capital de Limburg, de poc més de 110.000 habitants, entre els rius Mosa i Jeker, per un curs Comenius de formació de professorat. El lloc té arrels celtes i oferia un pas accessible per creuar el gran riu. Els romans, tan emprenedors com sempre, van decidir construir-hi el pont que encara és un dels espais màgics de la ciutat. Des de temps de Juli César l’anomenaven “Mosae traiectum” (el gual al Mosa), nom del qual n’ha resultat la denominació actual. A Maastricht s’hi està bé: ple de bicicletes,

tot endreçadet, serenitat a l’ambient, espais com l’Onze-Lieve-Vrouweplein. Ets a prop de tot arreu: de la belga Lieja i de l’alemanya Aquisgrà, on –confós ara amb la catedral – hi ha el palau que, des del 800, va servir a Carlemany per passar-hi la majoria dels hiverns. I tot això certa relació amb la història d’Europa la té. El curset va ser interessant: el títol ja n’era una tesi, Crossing borders. Europa no és només economia i colors blaus amb estrelles grogues, sinó també un projecte polític vital: una nova unió entre persones. I aquí hem tornat al tema: la ciutadania. ELS NOSTRES ADOLESCENTS són part del

futur: per això tenim tanta cura de l’ensenyament, tot i els entrebancs que –per raons i interessos exclusivament ideològics– hi posen els polítics, d’aquí i d’allà. Agafa força la iniciativa d’educar en valors ètics i ciutadans, aprofitant esdeveniments com són el Dia d’Europa (9 de maig) i la temàtica que la UE proposa com a Any Europeu. Cada vegada som més els que hi treballem, com a camí per millorar el nostre món, lluny d’eurocentrismes o

El Dia d’Europa a Instituts i Escoles és una manera de millorar el nostre món

d’estatalismes que ofeguen les varietats nacionals, ja que Europa continua sent una esperança d’estar “units en la diversitat”, com diu el seu motto oficial. EL 2013 ÉS L’ANY EUROPEU dels ciutadans

(europa.eu/citizens-2013) i es proposa una reflexió sobre com vivim aquesta condició política, que és genial. Les anàlisis conclouen que només el 36 per cent de nosaltres, els 500 milions d’europeus, ens considerem ben informats sobre els drets que, com a ciutadans, tenim. Sí que ens reconeixem europeus i n’identifiquem alguns: drets de petició a la UE, de lliure circulació, de no discriminació per nacionalitat, de protecció consular, de treball i formació. Però no n’hi ha prou: accés als documents, iniciatives ciutadanes, dret a una bona administració, etc. Arreu de Catalunya s’està treballant, segons em consta, per afavorir la consciència d’aquests drets i treure els obstacles per al seu exercici. Però cal que tots cooperem en el projecte: la “manca de legitimitat democràtica” de la qual alguns acusen la UE se supera també si cadascú fa el que és al nostre abast. I aquesta sensibilitat, ofegada per la sensació de corrupció de tota una classe de representants, ha de renéixer. I renaixerà des de l’escola. La invitació és per a tothom, famílies, estudiants i docents: què puc fer jo per obtenir compromisos amb la ciutadania europea? El Dia d’Europa a Instituts i Escoles és una manera de millorar el nostre món.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/621786.html

El Punt Avui, 22/01/2013

CAP FILÒSOF NEGA UNA CERTA BASE NATURAL A LA FAMÍLIA

Xavier Serra i Besalú

La família ls meus alumnes més joves ja saben que Amèrica va ser descoberta i que el seu smartphone ha estat, en canvi, inventat. Entenen que només podem “trobar” allò que, sent desconegut, ja existeix, i que cap arbre fruiter dóna telèfons mòbils intel·ligents. Tenim clar que el propi estil de vida ha de dependre de nosaltres mateixos, no està determinat per uns bruixots: cal inventar-lo. Ara bé, què passa amb la família? Aquesta “institució humana”, sagrada per alguns i carrinclona per d’altres, és inventada o descoberta? Ens agrada “fabricar institucions” per poder-les manegar millor; allò natural, en canvi, es resisteix a capricis tecnocràtics.

TORNEM A “AMÈRICA”: alguns europeus se la van trobar, no pas inventar, perquè... ja hi era! Però no del tot!: li van posar un nom i li van aplicar unes categories, van haver de “revestir” la descoberta. La naturalesa hi és, però la cultura la vesteix. Exemples?: hem inventat la democràcia, però no funciona bé en contra de la naturalesa, com tampoc el meu smarthphone. La cultura s’edifica sobre el que ja és, allò que té unes lleis. I en té, de lleis, la família? FORÇA GENT, NO EMPRA PAS unívocament el concepte família. Això desconcerta molts. Al meu institut, al meu barri, als meus llocs d’oci hi descobreixo

grups familiars amb fills de diferents pares, o parelles refetes, o monoparentals (mares solteres o persones vídues o separades), gent que viuen junts i que no són “noi-noia”. També n’hi ha –i moltes– de famílies nuclears típiques, és clar. Jo no sóc ningú per negar-los la identitat que pensin tenir, ni per jutjar-los com a persones. Ara bé, més enllà de les anàlisis sociològiques i ètiques, s’hi val tot? Invent o descobriment? CAP FILÒSOF NEGA UNA CERTA base natu-

ral a la família: sexualitat, supervivència, etc. Curiosament, i en contra del “tarannà ecològic”, ara intentem manipular-ho, tot això. Quines notes –més enllà de “mascle-femella”– identificarien aquest nostre invent cultural de base natural? Si prescindeixo d’elements religiosos o dels reivindicatius de certs grups de pressió, n’hi trobo tres: (a) estabilitat i protecció, (b) afectivitat, i (c) intimitat. Coincidim que (a) una família no és per “passar un cap de setmana”: coneixen alguna parella que decideixi

Aquesta “institució humana”, sagrada per alguns i carrinclona per d’altres, és inventada o descoberta?

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

conviure “per 255 dies, renovables”, per exemple? O que tinguin fills, o n’adoptin, només “a prova”? En canvi, se sol declarar: per sempre, “en la riquesa i en la penúria, la salut i la malaltia”. De l’amor (b) no caldria dir gaire res, excepte si vostè no s’ha sentit mai enamorat, entendrit o estimat; això inclina a tenir fills, tot i que n’hi ha que estimen –i tant!– fora de la família: missioners, voluntaris, herois de tota mena...; i (c), el que més m’agrada: en família pots moure’t en pijama o sense pentinar, a casa ets com ets, “no hi ha secrets”. Això és intimitat (de la psicològica a la conjugal). Allò de certs programes “rosa” de la televisió és hipocresia. A LA FAMÍLIA SE’T DONA SEMPRE tot el que necessites (ajuda, comprensió, menjar) i hi aportes de gust tot el que pots: no et cobren el dinar, però cal que paris la taula. “Si trenques les teves cadenes, t’alliberes, però si talles les teves arrels, et mors”, escriu una poetessa romanesa. Certs enemics de la família han fet això: l’han ben esgarriada. És letal destruir un bosc perquè algun arbre era guerxo. El divorci “exprés” i altres “tecnologies de gestió social”, avenços aparents, ens poden fer més dèbils com a societat i individualment infeliços. La crisi actual ho ha evidenciat: ¡quants sobrevivim gràcies a la família!, oi? N’HI HA PROU QUE UN NOSTRE NÉT, o alumne, o veí, o nebot –noi o noia– es decideixi a tenir cura de la família, per començar: les zones forestals cremades l’estiu passat semblen mortes però, en pocs anys –una generació– hi haurà un nou bosc, una societat sens dubte millor. Cal plantar. Ara bé, posem-nos-hi!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/611507-la-familia.html

El Punt Avui, 18/12/12

ELS HUMANS SOM SUBJECTES QUE ESTEM EN CONSTRUCCIÓ

Xavier Serra i Besalú

Les identitats, són o es fan? xisteixen fabricants d’identitats? “Que jo sigui un home és un fet que comparteixo amb altres homes. Veure-hi, sentir-hi, menjar i beure és el que també fan tots els animals. Però que jo sigui jo, això és exclusivament meu, i no pertany a ningú més.” Ho va escriure el Mestre Eckhart, a principis del segle XIV. La personalitat de cadascú és única, síntesi d’alguns factors més aviat biològics, quasi innats: el temperament; i d’altres que construïm des de la infància i l’adolescència: el caràcter. A mesura que creixem, allò espontani perd vàlua identificativa, com l’excusar-nos dient: “és que jo sóc així de mandrós!”; en canvi, ens qualifica el caràcter: sincer, endreçat, optimista, envejós, fiable...

“TOTS ELS ÉSSERS HUMANS neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, declara Nacions Unides. Ara bé, som iguals, però no pas idèntics: la identitat individual –la del passaport i de la carona que fem– s’amplia amb altres pertinences compartides: grups religiosos, nacionals, familiars, culturals, etc. No es dóna com un aut-aut, sinó que superposem identitats: la sexual, la religiosa, la nacional, la de seguidors d’Iniesta, la racial, la de fans d’en Bieber, etcètera.

LES PERSONES ASSENYADES no edifiquen una identitat contra la d’altres, encara que sovint la diferència és - i hagi de ser - evident. Només el menyspreu i l’odi forgen una mala personalitat. A les eleccions catalanes he descobert actituds deficients: els atacs personals. Sortosament, n’existeix una, d’identitat, que és suprema: la de la humanitat compartida. LA IDENTITAT NO ES VEN als supermercats: es rep, s’assumeix. Qui sóc jo? Per què tinc, potser, tírria als noruecs? Des de quan sóc, per exemple, murcià? Puc ser català i romanès a la vegada? Les qüestions relatives a la identitat són rellevants, tot i que un atuïdor corrent new age o la trista exaltació de la indiferència multicultural ens vulguin endormiscar. Schopenhauer afirma que “la identitat consisteix en allò que un és, en allò que un té i en allò que un representa”. Cal lluitar

El menyspreu és el problema d’altres: a les escoles catalanes no se n’ha pas mai generat!

Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses)

per ser com som: ens hi va tot! Aquesta és la condició humana: els humans no som subjectes perfectament acabats, delimitats i fets, sinó que estem en construcció. SI NO S’ÉS XIMPLE, es comprèn que pro-

posar-se “espanyolitzar els infants catalans” és ofensiu: qui vol fabricar espanyols atempta contra la dignitat. És una manipulació anacrònica i inhumana. L’antropologia no permet maquillar la realitat: no li és lícit a ningú, ni que guanyi unes eleccions. MATAR LES ARRELS és perillós. Alguns han

afeblit el concepte tradicional d’identitat, reinterpretat com a simple adquisició lliure: ho experimenten en gastronomia, sexe, moda, llengua. Jo no vull que em canviïn: sóc jo i la meva història. Tinc la religió dels avis, el dinar de Sant Esteve i el pensut (dit amb t final) gironí. No som una biografia construïda, els catalans. No ho és ningú. Europa sap que la pròpia identitat social no és un decorat teatral o una disfressa d’una nit. Estem capacitats per acceptar tothom, i aprenem de grups diferents, però aniquilar la identitat catalana és feina de colonitzadors, dictadors, genocides i tota mena de tirans. No ens va. TINC, ENTRE ELS MEUS ALUMNES, moltes identitats superposades; impressiona constatar-ho . I també són catalans: no ho fabrico, ho assumeixen. Cal liberalitat, que és voler aprendre de l’altre sense exigir reduir-lo a la nostra identitat (Innerarity, 2001). Que no ens arrabassin qui som ni com som: darrere l’interès per l’altre, no ho oblidem, hi ha la voluntat de pau. I els catalans som gent de pau. El menyspreu és el problema d’altres: a les escoles catalanes no se n’ha pas mai generat!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 603245-les-identitats-son-o-es-fan.html

El Punt Avui, 3/11/12

LA FRAGMENTACIÓ DELS DISCURSOS I INTERESSOS HA DE SER SUPERADA

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Elogi de certs polítics on Clausewitz va morir de còlera el 1831. La vida d’aquest soldat prussià, historiador i teòric militar, resulta apassionant. La seva Vom Kriege, en vuit volums, fou influent: “La guerra no constitueix simplement un acte polític, sinó [...] una continuació de l’activitat política, una realització d’aquesta per altres mitjans.” Hi estarien d’acord força dels nostres representants electes..., tot i que se les donen de “no violents”. Ara bé, aquesta concepció és errònia: per això anem malament.

LA FILOSOFIA SOCIAL i política és rellevant.

Com Naomi Klein proclama a La doctrina del shock (2007), “les idees tenen conseqüències”. I és així, ja ho digui Donald Rumsfeld o bé la peixatera de la cantonada. Malauradament, però, un bon percentatge de la població només s’atabala si les decisions comunes els afavoreixen o no en els seus interessos. Raonar en favor del bé de tots es fa difícil, heroic, quan el vot d’un val tant com el de qualsevol altre. Aleshores, m’oposo a la igualtat en el dret al vot? No pas. Així sol rutllar, i no conec encara cap alternativa vàlida: d’estalinistes i feixistes en tinc la pipa plena. M’ENTUSIASMEN els meus alumnes: els grans preparen ara la Jornada de Filosofia 2012, sobre el poder i l’obediència. Una referència és La Boétie, humanista francès mort massa jove, el 1563: “Hi ha tres menes de tirans: uns posseeixen el regne

mercès a una elecció popular, d’altres a la força de les armes i la resta al dret de successió. Si els homes volguessin escoltarho, els cridaria: “Visca la llibertat’!” El seu Discurs és una obra de culte. Ho qüestiona tot des de l’arrel, no com el “realista” Maquiavel o el “moralista” More, que, ambdós, suggereixen estils de política. Anem a la base? Són els polítics el problema? Amb col·legues docents sovint debatem els fonaments: i hi surten Weber, Dewey, Arendt, Habermas i altres. CAL FER UN ELOGI DE LA POLÍTICA, i dels polítics: no és un assumpte prescindible, és una “mediació” necessària en l’espai públic. La fragmentació dels discursos i interessos ha de ser superada, trobant-se i parlant del bé de tots (Innerarity, 2006). Aquesta construcció és laboriosa, fràgil i variable. El problema rau en dos esculls: (a) la representació, (b) l’argumentació. Els grecs ho van resoldre; nosaltres, ara no. El representant –escollit com vulguin– no defensa interessos dels qui l’han votat sinó al 100% de la seva circumscripció: repre-

No som una col·lecció d’individus sinó de persones: prou de consumidors, electors, creients o experts!

senta “a tots”, i s’ha d’alliberar, per tant, de la disciplina i “marca” de partit, i escoltar els arguments dels altres per triar el millor camí comú. La representació no és “delegació d’interessos”, sinó autèntica responsabilitat moral, i –si cal– s’accepta el discurs diferent de l’opinió pròpia inicial. Qui ho fa avui dia?: covards! Indecents! EL DISCURS LLIURE DE DOMINI no és una utopia. Cal una política de la mediació i no només la “del reconeixement” (Taylor). Quan hem sigut feliços? Només si hem construït un espai obert (en la vida familiar, en una associació, entre amics), tot i ser diferents i plurals. Hem corromput l’esperit antic i també l’il·lustrat: els negocis de la comunicació, els lobbies, les inèrcies administratives i la misèria de l’egoisme. No som una col·lecció d’individus sinó de persones: prou de consumidors, electors, creients o experts! POSAR FI A LA PARTITOCRÀCIA i promoure una educació eticocívica assenyada són mesures immediates: m’hi ajuden? Només així se supera la confrontació encarcarada (nombre de vots), el menyspreu dels arguments enfront dels esdeveniments (sondeig, bomba o frase de la Merkel), la vergonyosa tramitació de reclamacions privades. Necessitem polítics però som una comunitat de persones, no d’electors. Els meus alumnes –maltractats per la pressió del discurs ideològic empobrit– ho poden entendre. I vostès?

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

El Punt Avui, 22/09/2012

CAL DISSENYAR UNS NOUS CAMINS QUE ENS DUGUIN A SER COM VOLEM

Xavier Serra i Besalú

Camins per a l’ensenyament ls catalans haurem de desvetllar-nos de l’endormiscament: hem sofert una autèntica alienació ben visible en comptes econòmics i inversions infraestructurals i que s’estén també a l’ensenyament. Caldria deturar la confusió en política educativa en funció de si, a Madrid, manen els uns o els altres. Ara ha arribat l’hora de dissenyar uns nous camins que ens duguin a ser com volem, amb exigència i seny.

PROPOSO TRES PRINCIPIS que podrien orientar la feina dels qui, d’ensenyament, en legislen. Escolteu parlamentaris, consells escolars, federacions de pares i mares, col·legis professionals. Això sí, pregaria als sindicats, tan eficaços en la gestió laboral i enfeinats en la crisi actual, que s’abstinguin de ficar-hi el nas. Aquí, la ideologització i la perspectiva de conflicte no ajuden ningú. TRES IDEALS: (A) LA LLIBERTAT, (b) la res-

ponsabilitat professional i familiar i (c) l’educació ètica i cívica. Què passa quan, a una taula de tres potes, en falla una?: hem d’evitar-ho! Si pensem en l’ensenyament de manera global rendirem més i creixerà la il·lusió i cooperació a cada centre.

LLIBERTAT: ELS PARES que escullen on dur els fills s’hi impliquen molt més que els que es limiten a signar burocràticament, sense cap esforç, un paper. He treballat en diferents centres i llocs: considero que les famílies han de decidir com volen que s’ensenyi als fills. Facilitem la llibertat: les ideologies que persegueixen l’igualitarisme i veten altres projectes educatius són contradictòries: els molesta la pluralitat? Penso que hi caben escoles amb estils pedagògics i ideals ben diferents. Els que treballem a l’ensenyament públic no temem els centres concertats. Bé, jo no els tinc cap por perquè vull el millor per al país, per a cadascú. La llibertat –una llibertat justa, no pas la neolliberal– durà a l’excel·lència. RESPONSABILITAT: NO CONEC cap mestre dolent, ni cap família dolenta, però sí al-

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

guns poc responsables. Els pares no en saben pas prou, de tot. Els “professionals de l’ensenyament” som els docents: ens ho hem de creure. Si ho podem fer millor, se’ns ha de dir. Per això s’equivoca el govern quan els tracta com a esclaus, retenint-los part del que haurien de cobrar per la seva dedicació responsable: ¿què en fan, consellera, dels quatre duros que s’estalvien? Tampoc els administradors en són, de “dolents”, però haurien de protegir la dignitat dels qui ensenyem. Dues observacions potser polèmiques: a) ningú té dret a gaudir d’un treball públic pel sol fet d’haver-se apuntat a una llista d’interinatge; i b) l’ensenyament exigeix molt treball complementari: no es paguin per hores “lectives” sinó per una responsabilitat global (que les inclou). Pensin com gestionen els “recursos humans”: som persones, qualificades, i no números d’un llistat. La responsabilitat durà a la col·laboració entusiasta de tots. COHESIÓ: L’11 DE SETEMBRE la gent es va comportar assenyadament. Som un poble majoritàriament ben educat i cal seguir donant una educació cívica a l’escola que beneficiï tota la societat. Podem fer molt: drets humans, capacitat d’argumentar, esperit de servei, comprensió de la diversitat..., sent cadascú allò que és. ENS HI POSEM? L’ENSENYAMENT a Cata-

Si pensem en l’ensenyament de manera global rendirem més i creixerà la il·lusió i cooperació a cada centre

lunya hauria d’incloure tres principis: no tenir por d’un sistema lliure i obert, amb escoles d’iniciativa social privada i altres totalment públiques; ser responsables (pares, docents i polítics... i vailets i vailetes, si llegiu aquest article), i edificar una societat cohesionada, que no exclou ningú i tampoc força la integració amb violència.

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

| Punt de Vista | 23

EL PUNT AVUI DISSABTE, 1 DE SETEMBRE DEL 2012

Xavier Serra i Besalú

Valors, des d’Europa H e estat a la seu de Brussel·les del Parlament Europeu: m’hi he sentit ben acollit i m’ha semblat que s’hi treballa de valent. Vaig accedir-hi per l’edifici Altiero Spinelli i, d’aquest, cap al Paul-Henri Spaak, on es troba l’immens hemicicle. T’adones que és una autèntica ciutat del poder legislatiu, de 27 estats (per ara!) compromesos pel respecte de la dignitat i la promoció de la solidaritat. He visitat també altres edificis, tant de la Comissió –Berlaymont, emblemàtic, és realment impactant– com del Consell de la Unió Europea: el Justus Lipsius, nom de l’humanista d’Anvers, o l’imponent edifici Lex. Altres espais recorden Brandt, Antall, Suttner... Estic perfilant projectes educatius per a Ciutadania: m’hi han ajudat alguns catalans com altres funcionaris de la UE d’orígens ben variats. Sobretot, però, m’hi he fet preguntes sobre els valors que hi ha darrere tot plegat i com poden servir en l’ensenyament i per a l’elaboració del “pla nacional de valors”, eina en la qual estem ara treballant a Catalunya. Hem d’anar sempre més enllà d’un oportunisme polític només circumstancial. SOM CONSCIENTS QUE, a Catalu-

nya, no ens queda ja gaire temps, que tenim poc marge per retrobar el nostre lloc: mirant aquests dies el nostre petit país des del cor institucional de la UE, el veig viable només dins l’“Europa de les nacions”. La nostra Ítaca és dins la Unió, justificada en el lema oficial: “Units en la diversitat.” M’ha ajudat Senza radici (2004), un diàleg sobre Europa entre un polític laic italià, Marcello Pera, i l’alemany Ratzinger, encara no papa aleshores. Els preocupa sincerament que ens quedem “sense arrels”, com sintetitza el títol del llibre. Però què té Europa d’especial?

“ELS PERSES REIVINDIQUEN com allò propi l’Àsia i els pobles bàrbars que hi viuen, i consideren que Europa i el món grec són cosa a part”, testimonia Heròdot (segle V aC), el primer a referir-se a Europa com a concepte geogràfic. Els d’Àsia ja ens veien diferents, i els límits foren completats per dos “moviments”: primer, l’expansió des del Mediterrani oriental cap a

l’oest i cap al nord, amb els romans i després les gents de les terres fredes, i en segon lloc l’expansió musulmana dels segles VIIVIII, que va “distingir”, al sud del “mare nostrum”, la immensa Àfrica. Ara bé, tots aquests “mons habitats” necessiten idees: grecs i romans i cristianisme, arrelats tots en tradicions antiquíssimes, la força de Carlemany i altres emperadors i l’aportació moderna d’humanistes, de Leibniz i altres filòsofs i de força líders. Ells se’n van ocupar, i ens ha sortit una civilització de llibertats, d’igualtat i d’afany de pau prou reeixida. Però sempre calen més idees noves. A BOUILLON, al sud de l’àrea valona, he visitat el castell de Godofred, mort a Jerusalem el 1100, al final de la primera croada. Quatre exèrcits, des de

Cal que qui ens representi no sigui un algutzir de la partitocràcia o del populisme

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

PEP DUIXANS

ESTEM CADASCUN DE NOSALTRES PROU COMPROMESOS AMB ELS VALORS I IDEALS D’EUROPA?

diferents punts, van donar suport a la protecció dels llocs sagrats. Ho van abandonar tot –seguretat, riqueses, interessos personals i familiars– per un projecte col·lectiu i, a la vegada, personal i vital. No judico aquí si fou encertat, però afirmo que Europa necessita líders i ciutadans generosos.

ELS “PARES FUNDADORS” ho han estat: els sembla que els eurodiputats i funcionaris d’ara ens fan el pes? Estem cadascun de nosaltres prou compromesos amb els valors i ideals d’Europa? Aquí hi ha més que economia. Per ser concret: cal que qui ens representi no sigui un algutzir de la partitocràcia o del populisme. Necessitem polítics que defensin vitalment i establement valors, que hi creguin. Així aquest nostre “pla nacional de valors” podria immunitzar-nos contra dues xacres en la relació públic/privat: la corrupció (que és prendre del públic per a interessos privats) i l’escàndol (que escampa arreu el que pertany a la intimitat). Corrupció i frivolitat ofeguen el que volem ensenyar als nostres joves a Ciutadania. Potser Godofred de Bouillon, a la seva manera i temps, ho va intentar: generós, noble, utòpic, valent, fidel. Ara ens toca a nosaltres, en ple segle XXI.

El Punt Avui, 06/08/2012

L’ECONOMIA HAURIA D’ESTAR AL NOSTRE SERVEI I NO A L’INREVÉS

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

I llavors, per què treballar? stem fets per treballar? Es pot ser feliç havent-nos d’esforçar? Com ens sentim quan hem d’anar-nos a donar d’alta a l’OTG més propera? En breu: hi ha relació entre treballar i viure com humans?

mensió de servei a la societat i la remuneració obtinguda cal fixar-la segons criteris de justícia, que possiblement hauran d’actualitzar-se: en aquest sentit sembla interessant l’aportació del jove austríac Felber i la seva “Economia del bé comú”.

POTSER VOSTÈ TÉ UNA VISIÓ NEGATIVA

FA TEMPS, L’ITALIÀ VITTORIO

del treball. O només economicista. És el mateix: una reducció enverinada. A l’ensenyament intentem corregir els qui volen ser rics “per no haver de treballar” o també els qui només pensen a treballar per tenir més, com en Seth, el simpàtic jove analista de Margin Call (2011), que pregunta tota l’estona: “I aquell, quants milions de dòlars guanya?” Els més madurs solen dir-nos: “Treballant guanyo per mantenir els qui m’estimo.” Per a un filòsof aquesta és també una resposta insuficient: existeix força gent que segueix esforçant-se tot i tenir ja prou diners. D’altra banda, actualment estem envoltats de ciutadans que, stricto sensu, “obtenen diners o recursos sense treballar”: pensionistes, menors d’edat, malalts o discapacitats greus, mares o pares que s’ocupen d’assumptes de la llar... Tot el món de la protecció social. Per acabar-ho d’adobar, també es dóna el cas oposat: el d’alguns poca-soltes que reben estipendis per un treball que no han fet: aquí incloc des del mal funcionari fins als corruptes, especuladors i falsaris. I n’hi ha tant en l’àmbit públic com també en el de qualsevol empresa de capital privat. El treball inclou una di-

Matthieu (La filosofia del denaro, 1990) exposava que el diner és més “temps acumulat”, que podem bescanviar pel temps i la feina d’altres, però que –en ell mateix– “val tan poc!”. No és pas suficient per fer-nos aixecar, acabar bé les tasques, lluitar cada dia... Les monedes són una promesa, però, en canvi, posem el cor i l’ànima en el present: per què, aleshores, treballar? És cert que cal guanyar-nos la vida, però el treball va més enllà. L’estabilitat no la porta només disposar de recursos econòmics, que podrien sorgir fins i tot de la sort, del robatori, d’allò estalviat o d’una herència. Amb tot això no n’hi ha prou: de fet, treballem perquè som humans, perquè ens fa humans! Per això l’economia hauria d’estar al nostre servei i no a l’inrevés.

A l’ensenyament intentem corregir els qui volen ser rics “per no haver de treballar”

PASSO LES VACANCES a l’àrea de Brabant,

a Bèlgica, enmig del trencaclosques de flamencs i valons. He cercat gent que treballa bé. M’he bellugat per dintre de les institucions de la Unió Europea, he visitat amics, he preguntat. Una bona aproximació l’he descobert, però, a Anvers, al Museu Plantin-Moretus, casa –i establiment– dels impressors Christoffel Plantin i Jan Moretus. Des del 2005 la Unesco té aquest “ambient de treball” iniciat el segle XVI en la llista del Patrimoni Mundial: una impremta! Conserven motlles i matrius originals complets, edicions úniques des de Bíblies fins a mapes d’Ortelius, estudis anatòmics de Vesal, dibuixos de Rubens o assajos de l’humanista Justus Lipsius, amic de la família, que hi tenia l’estudi. Treballaven bé: van gaudir de reconeixements de Felip II, d’intel·lectuals i de tothom. La sala d’impressió està tan ben feta i conservada que, 450 anys més tard, hi podríem imprimir aquest mateix vespre. TREBALLAR ÉS UNA NECESSITAT humana:

un dret humà i també un deure. Els nyaps i la mandra fan molt de mal, a nens i també als grans. Per això reivindico un valor: la laboriositat. Supera l’economia: del treball n’hem de viure, però més enllà de la remuneració hi ha l’ésser humà, que no s’hi pot reduir. “Treballem bé perquè som humans”: em semblava sentir-ho pels passadissos de la casa dels Plantin-Moretus. La crisi que patim ens pot ajudar a reflexionar-hi, per ara i per quan ens en sortim.

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

El Punt Avui, 30/06/2012

A ALCUÍ DEVEM BONA PART DEL NOSTRE ESQUEMA D’ENSENYAMENT

Xavier Serra i Besalú

Idees educatives des de York questa ciutat, entre els rius Ouse i Foss, va ser fundada al bell mig d’Anglaterra per la mítica IX Legió, de Roma, que reunia cap a 6.000 soldats. Més tard, Septimi Sever va governar des d’aquí tot l’Imperi durant uns anys i, a principis del segle IV, Constantí el Gran hi va ser aclamat emperador, en morir-hi Constanci. Estic escrivint aquest article a York. A la veïna ciutat de Scarborough hi he acabat un curs Comenius, dirigit a la millora del professorat: és una de les oportunitats de formació internacional per a docents. Aquests ajuts europeus, com els Erasmus, Grundvigt, etc., existeixen!, i -–tot i les retallades– continuen. En el meu grup hem coincidit docents de Finlàndia, Àustria, Romania i Polònia. Han estat dies de treball dur, els ho asseguro, i no pas de turisme pagat. Si algú ho critiqués, hauria de justificarm’ho: no s’hi val a difamar només perquè a algú li convingui. Un Comenius exigeix justificar-ne acuradament la petició i ferne un informe final cert.

HE APROFITAT TAMBÉ, COM ALTRES vegades, per investigar sobre algun “filòsof local”. A Edimburg havia estat David Hume; i a Munic, Guillem d’Ockham. Ara he trobat un crack de més portada del que sem-

bla: un home que va morir el 804 a Tours, lloc on s’havia retirat vuit anys abans. A ell li devem bona part del nostre esquema bàsic d’ensenyament: les humanitats més les ciències. Això ja es feia a York quan Alcuí, el meu acadèmic, va assumir-ne cap al 778 la direcció de la prestigiosa biblioteca i de l’Escola de la Catedral. Li van encarregar gestions a Roma, i en algun dels viatges es va creuar amb un senyor impresentable, però poderós: Carlemany. Sembla que fou a Parma; era l’últim quart del segle VIII. Fins i tot les persones violentes i malcarades poden col·laborar al progrés intel·lectual i moral de les nostres societats. Carlemany no va parar fins a aconseguir que Alcuí anés a Aquisgrà, la capital carolíngia, a fundar la nova escola palatina i posés així una mica de remei a la misèria intel·lectual de la nostra Europa: fou un dels primers intents de promoure una educació “per llei”.

Cal una seriosa formació humanística i filosòfica, a més de la matemàtica i científica

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

EL DISSENY EDUCATIU IMPORTAT des de York al continent va resultar aviat operatiu: s’hi ensenyava el que calia, amb una base de lectura i escriptura, organitzat tot des de les set arts liberals: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música), les lletres i les ciències... com ara! Tot això és a l’origen de les nostres universitats (París, Oxford, Cambridge, Bolonya i les altres), nascudes des del segle XIII com a evolució d’aquestes escoles, ja fossin palatines, monàstiques o episcopals. PER FER ESTUDIS SUPERIORS –teologia, medicina o dret, al principi – calia formar-se abans a la Facultat d’Arts: sempre ha fet falta competència i coneixements generals previs. El currículum era senzill, estable i sòlid. Amb les eines d’avui, és possible que encara no ho aconseguim prou? Insisteixo que cal una seriosa formació humanística i filosòfica, a més de la matemàtica i científica. EM VAIG EMOCIONAR, A L’ARXIU d’història local de York, consultant la documentació que em va facilitar la bibliotecària Vicky Pierce: remenant aquesta informació t’adones que Alcuí va tenir un paper clau en l’establiment del sistema educatiu i que fa més de 1.200 anys que sabem que ensenyar no és una feina qualsevol. Tant de bo ara ens deixéssim de frivolitats i establíssim unes bases afirmatives, amb una mica més d’entusiasme. La formació preuniversitària no es justifica només per la feina que es trobi després ni per tenir entretinguda una part dels joves fins als 16 anys o més. El que cal és créixer, tots plegats, com a persones, deixant de ser brètols i simples consumidors. Alcuí ho sabia, i s’hi va dedicar, i ho va dir als que manaven.

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

El Punt Avui, 9/5/2012

A ELLS ELS DEVEM EL PRESENT, I ENS GUIEN

Xavier Serra i Besalú

Europa vetlla per la gent gran embla que, segons Ciceró, el romà, “un vell no pot fer el que fa un jove, però el que fa és millor”. Ens envolten incerteses, de tota mena: econòmiques, sanitàries, de participació política, d’ideals vàlids. Necessitem actituds afirmatives, cares que inspirin esperança. I les tenim. Avui, 9 de maig, com cada any en aquesta data, se celebra el Dia d’Europa. És una festa, un dels símbols oficials de la Unió Europea, que possiblement hauríem de sentir i viure millor. A mi em dóna esperança la joventut, des de la infància fins a la universitat o l’inici professional. En concret, ensenyo a adolescents: no són pas nens i ja se n’adonen, que sempre plou sobre mullat. Ara bé, tampoc n’estan pas, d’indignats, encara. És una edat genial per construir un discurs ètic responsable. Enmig d’una societat que oscil·la entre la violència i la indiferència, sense donar sentit a quasi res, proposo algunes llumetes d’esperança.

A CATALUNYA SOM FORÇA EUROPEISTES:

no només vivim a Europa sinó que som conscients que “som Europa”. I ho som tots, també molts nouvinguts que són aquí per estudiar-hi, jugar, treballar, créixer, conviure-hi i possiblement casar-s’hi i romandre-hi per sempre. És la raó per la

qual, des de fa anys, sent català, vull sentirme i afavorir que tots els catalans ens sentim molt europeus: 500 milions de ciutadans lliures, en democràcia, “units en la diversitat” (com diu el motto oficial de la UE), en pau. Cada any, preparar el Dia d’Europa al nostre institut permet experimentar aquesta força de la convergència d’ideals, que va néixer amb Schuman, Monnet, De Gasperi, Adenauer, i abans. Estudiem la UE a socials, projecte de recerca, música, visual, llengües, eticocívica... i fem una gran festa, sempre al voltant del tema social de l’Any Europeu. El 2009 fou la creativitat; el 2010, la lluita contra la pobresa; l’any passat, el voluntariat, i ara la solidaritat entre joves grans i l’envelliment actiu (europa.eu/ey2012/). DEIA INGMAR BERGMAN, que ens va deixar als 89 anys, ara en farà ja 15, que “envellir

Poden fer feines útils parcials o no remunerades, estar actius, donar suport a molts desorientats

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

és com escalar una muntanya: mentre es puja les forces minven però la mirada es fa més lliure i serena”. I tots ens en fem, de grans. La qüestió no rau en les malalties, ni en les despeses econòmiques per les prestacions, ni tan sols en l’egoisme o l’altruisme. Això és cert, però genèric. Reflexionar sobre fer-se gran és personal, i ho podem experimentar vostè i jo, serenament, trobant el sentit de cada acció de cada dia, tenint cura dels qui són més dèbils per l’edat, mirant aquells ulls que emmagatzemen tantes experiències que no sé a qui explicaran... tot això és una meravella. DE PINTES N’HI HA ARREU. De gent que viu de fer rètols i de repetir eslògans mentre passeja banderes blaves de la UE o logotips de l’Imserso (que és qui coordina l’Any Europeu 2012 a l’Estat), sempre en tindrem. Però mirem endavant: què faig per minimitzar l’escletxa generacional?, arracono els iaios a mirar la televisió o perquè no em destorbin?, tenen una seguretat material mínima i els dono autonomia? No es tracta d’arrapar-se a no morir: Europa no està ni per eutanàsies ni per idealismes kumbaià. Europa ens obre a passar a l’acció: la gent gran pot fer feines útils parcials o no remunerades, estar actius, donar suport a molts desorientats. A més, a ells els devem el present, i ens guien: qui sap si és cert que “una bella ancianitat és, ordinàriament la recompensa d’una bella vida” (Pitàgores). Els presocràtics ja ho sabien. UNA DE LES ALEGRIES grans del 2012 ha estat que, a la meva Girona, l’Ajuntament celebri institucionalment el Dia d’Europa (www2.girona.cat/ca/diadeuropa): és una oportunitat, és una esperança. Felicitats, gent d’Europa! Per molts anys, gent de Catalunya!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 537632-europa-vetlla-per-la-gent-gran.html

El Punt Avui, 07/04/2012

QUI NO EN SAP, DE JUGAR, TÉ MOLTA ANGOIXA I FRUSTRACIÓ

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Educació cívica: un joc? l catalans fem esforços per donar una excel·lent educació ètica als nostres adolescents: per què no ens en sortim encara prou bé? Aquesta àrea d’ensenyament –incomprensiblement menyspreada per un cert grup polític– hauria de ser més operativa: la necessitem si desitgem un món i una convivència millors.

NENS D’ONZE ANYS s’han fet preguntes com aquestes: “Què es considera un joc i què no?”, “Quan ets petit, només et pots divertir jugant?” o “Per què als grans no els solen agradar els jocs innocents?”. Formen part de la fitxa 21 del curs de Filosofia per a gent jove que desenvolupem a primer d’ESO al meu centre. La Rajae, l’Axel, la Casandra, en Jaume, la Fayza, en Nacho, la Talia i qualsevol de la vuitantena d’alumnes que el segueixen ja estan acostumats a descobrir que, de preguntes senzilles, se’n treu molt. Encara que El joc no sembli un tema acadèmic, ho acaba sent. També ens preguntem: “Hi ha jocs que no són divertits? Per què?” i “Les persones, en traiem alguna cosa bona de jugar?”. Jugar bé, educa. AL LLIBRE HOMO LUDENS, l’holandès Huizinga afirma el paper central del joc en la configuració dels humans. No som només “éssers racionals” o “éssers-peral-treball”: per alguna raó tenim una infància tan llarga. De fet, tota la vida

aprenem, i jugar ens ensenya a viure. Potser ens confon sentir “Nen, no molestis, vés a jugar”, o bé “Mare, he acabat els deures, puc jugar?”. La distinció entre el que és seriós i el que sembla intranscendent no és potser nítida: de fet, hi ha qui juga amb coses ben serioses (pensin en la borsa, la política o la gestió d’una família) i trobem normes no només al Monopoly o al paintball sinó també en qüestions clau de la nostra vida. Sabem que rituals religiosos, decisions professionals o força opcions vitals tenen molt de juguesca i de risc. Cal existir així. La vida té forma lúdica: obliga a cercar respostes creatives a allò que succeeix. Qui no en sap, de jugar, té molta angoixa i frustració. Cada dia comencem una nova partida, i hem de guanyar-la o saber perdre. VA BÉ CONÈIXER LES MILLORS teories ètiques. A quart d’ESO s’aprenen l’aristotelisme, l’epicureisme, l’utilitarisme, l’estoïcisme, el tomisme, i també es parla de Kant, Sartre, Habermas, Rawls,

La qualitat de la vida humana –l’ètica col·lectiva i la personal– és un joc ben important, on tots hem de guanyar!

etc. Com ja he justificat altres cops, no ens ha d’estranyar que l’alumnat ens surti una mica “relativista” (en això, els crítics sí que tenen raó), però al cap i a la fi transmetem l’ideal de la llibertat i dos paradigmes ben concrets: la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i –com a opció operativa– l’exemple d’alguns gegants de la conducta noble, com Gandhi, King i Mandela. N’hi afegim de més propers, que trobem als mitjans, la literatura o el cinema. i l’educació cívica hi ha una frontera subtil: ningú viu en esferes separades, la de la qualitat personal i la de l’eticitat col·lectiva. Ara sembla afavorir-se només una moralitat laica dels “bons sentiments”. Les propostes de l’emotivisme (Hume i altres) donen certs bons resultats en la infància i en les societats religiosament uniformes, amb benestar generalitzat. Però no són suficients en un món en crisi i en conflicte.

ENTRE LA FORMACIÓ ÈTICA

EL PROFESSORAT de ciutadania i d’ètica –és a dir, els de filosofia– som imprescindibles. Cal atorgar-nos el temps lectiu –més hores de classe, en concret– i l’estabilitat que ens permeti treballar, d’acord amb les famílies, oi tant que sí! Qualsevol reducció seria prejudicial per als joves. La qualitat de la vida humana –l’ètica col·lectiva i la personal– és un joc ben important, on tots hem de guanyar!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 525032-educacio-civica-un-joc.html

El Punt Avui, 25/02/2012

LA DEMOCRÀCIA QUEDA AMPUTADA SI ELS ÚNICS ACTORS SON ELS PARTITS

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Partitocràcia letal egons el meu manual de Ciutadania, de tercer d’ESO, “la política és l’art i la ciència d’organitzar la convivència social per aconseguir la justícia i el bé comú”. En el nostre entorn, què falla? Discussions, egoismes, violència verbal o factual, interessos, menyspreu de la pluralitat. No ho fem prou bé a l’escola? Som dolents per naturalesa (Maquiavel, Hobbes)? Fallen les famílies? Mantinc que la partitocràcia total du a una “física del poder”, que esdevé letal. És un tumor mortal per a la democràcia. Potser vostès en saben d’altres: la insolidaritat, el relativisme moral, els sistemes financers, el fanatisme ideològic o religiós. I més. Ara bé, no em neguin que una dolorosa malaltia de la república –que és “allò de tots”– són les marques polítiques i els seus jerarques i buròcrates.

gisme, encara no hi surt. Però hi trobo la llum: el 1816, Benjamin Constant va descriure els partits com una “reunió d’homes que professen una mateixa doctrina política”. Cap problema: això fou així des d’Atenes, Roma o Florència. Però Constant no sabia que, aleshores, ja havíem estat infectats. L’historiador francès Rapin-Thoyras, actiu al servei dels anglesos, assevera el 1717 que la contraposició entre whigs i tories havia passat a ser estable. Això és nou. Més endavant, Bolingbroke, polític però sincer, sentencia: “Si la distinció [entre partits] hagués de romandre un cop superades les diferències, la desgràcia seria molt gran” (Dissertation upon parties). Enfrontar-se és lleig, però humà: cal ferho. Ara bé, els nens ja saben que has de fer les paus. Els partits esdevenen estructures de lluita fixes, encarcarades, un sistema de vida.

ESCRIC DES D’UN LLOC MÀGIC del nostre

país, l’esvelta sala gòtica de la Universitat de Girona, al campus Barri Vell de la meva ciutat, envoltat de molts llibres d’història, tots amb el número 9 de la classificació decimal universal. Però la pandèmia prové de la filosofia política, i convé anar més enllà, fins al 321 (Formes d’organització política). Sovint és instructiu passejar-nos per alguna gran biblioteca: fem-ho amb els fills. AL 321 CONSULTO un Diccionari de filosofia política: partitocràcia és un neolo-

No em neguin que una dolorosa malaltia de la república –que és “allò de tots”– són les marques polítiques i els seus jerarques i buròcrates

QUE ÉS PARTITOCRÀCIA? Inicialment de-

signa la burocràcia dels partits polítics, però deriva cap a “deformació de la democràcia”, i obliga cada partit a “atacar sistemàticament l’altre” (Bueno), i això enrareix l’ecosistema, ja que són les “oligarquies partidistes [les que] assumeixen la sobirania efectiva” (Fernández de la Mora). Ens han enredat. Aquesta conxorxa, com la dels sindicats, algunes ONG, les lògies maçòniques, altres grups de pressió, es fa opaca per als ciutadans. S’ha podrit l’essència de la democràcia i de la llibertat: ens ho filtren tot, manen ells. La participació es torna només aparent, ja que compta la marca, no les persones. S’esquinça l’interès amb què vostè o jo anhelem el bé comú. La innocència neta de l’adolescent queda definitivament decebuda per l’aparell dels partits. PER TANT, ÉS BO QUE EXISTEIXIN partits, llocs on debatre idees, però no han de rebre ni un duro. Cal que els diputats en siguin lliures: un cop escollits, representen tothom, cercant el bé. Si no fos així, a la galera. Per corrupció: Constant, De Cize i Hume ens han fet veure la llum. SI ELS ÚNICS ACTORS SÓN ELS PARTITS, la

democràcia queda amputada. “Idem sentire de republica”, escriu Bolingbroke: cal un sentiment de comunitat. Anem per feina!

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

El Punt Avui, 30/01/2012

UN MÓN DE MENTIDES I D’APARENCES ES FA INHABITABLE

Xavier Serra i Besalú

Valors viscuts, valors pensats n Sergi, la Marina, en Carles, l’Ambra, la Leila i altres alumnes d’un meu 4t d’ESO volen que el món sigui genial. Tenen concepcions religioses, estils de vida i projectes ben diferents. Tots desitgen, però, que a Catalunya hi visquem millor, que puguem assolir fites valuoses. Penso que és per això que, a classe, formulen preguntes interessants. Com els joves d’altres cursos, instituts i poblacions. Som en un país de valors, tot i que sovint ben fràgils. Deia Aranguren que “la moral pensada s’ha de mantenir oberta a la moral viscuda”. De ben segur que ens cal també l’altre sentit: intentar realitzar allò que pensem que és bo.

EN UN MÓN GLOBAL, encertar en els valors esdevé problemàtic: no pots justificar la moral amb un “és que sempre s’ha fet així”. A més, viatges una mica i t’adones que tot plegat és un embolic. Ara bé, fins i tot el pobre Descartes es va adonar que necessitem alguna moral: volent iniciar des de zero tot el saber, n’arreplegà una de “provisional”, per anar tirant mentre decidia quins valors eren prou racionals. Cada primavera s’estudia en el batxillerat, a la

part tercera del Discurs del mètode. L’ÈTICA, EN CANVI, és una altra història: vol ser una reflexió filosòfica sobre les normes morals. Val la pena parar atenció en l’intens diàleg, ja en marxa, del pla nacional de valors, ben actiu d’ençà que el govern el va acordar el 18 d’octubre passat. S’atribueix a Oscar Wilde que “no es pot fer bona la gent mitjançant una llei parlamentària”. Aleshores, per què des del govern s’haurien d’escarrassar a repensar valors com ara l’esforç, la superació, el respecte, la feina o d’altres? Què volen aquesta gent del pla de valors? SEGONS EL MEU PARER, que tots plegats

Ens cal un pla nacional de valors per reflexionar-hi, ja que Gandhi, King o Mandela no són els únics herois moderns; també ho som vostè i jo

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

ens sincerem. Un món de mentides i d’aparences es fa inhabitable. Ja n’hi ha prou de contraposar llibertat i obediència, tolerància i exigència, feminisme i família. O semblants. Tot i que podem riure fent llargues llistes de valors caducats, o friquis, o tristos, o magnànims, sempre defugim la infelicitat d’una vida ruïnosa. Plató ofereix quatre pals de paller: prudència, fortalesa, moderació i justícia. Ara bé, des d’una perspectiva cívica, m’interessa més el “triangle del bon ciutadà”: un trespeus només es manté dret si cada pota té força, està viva. Com expliquen força llibres de ciutadania, cal activar la responsabilitat, la justícia i la solidaritat. En Sergi, la Marina i els altres ho estudien. Tant de bo ho visquin: ells i els pares, i els cercles d’amistat i els conciutadans. Exemples: em sento responsable dels qui són en els cercles que m’envolten? Visc una justícia en què tots som tots iguals, i també tots diferents? La meva compassió es torna operativa? del 2011, el British Museum va recuperar el cilindre de Cir (segle VI aC). L’havien deixat durant 7 mesos al Museu Nacional de l’Iran. És un objecte d’argila petit i fràgil: quan el veig em ve una esgarrifança. Molts el consideren el document més antic sobre drets humans: dignitat, seguretat, llibertat de moviment. Tracta sobre valors pensats. Però el país que volem –a casa, a la feina o a l’àgora– cal construir-lo amb valors viscuts. Ens cal un pla nacional de valors per reflexionar-hi, ja que Gandhi, King o Mandela no són els únics herois moderns; també ho som vostè i jo, i en Sergi i els altres.

EL 18 D’ABRIL

Articles en línia: http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

El Punt Avui, 3/1/2012

HEM DE LLUITAR CONTRA L’EXCLUSIÓ DE LA GENT GRAN

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Una Europa de vells vui un col·lega, professor com jo, me n’ha explicat una de bona: la seva mare, de més de vuitanta anyets, va haver d’anar a urgències l’altre dia. No es trobava del tot bé. Un cop atesa, se li va recomanar de fer-se una altra prova. Ella va dir que agafaria el cotxe i hi aniria de seguida, perquè venia de nedar i no volia canviar la classe d’informàtica que tenia després. El metge no s’ho creia. Però... era ben cert! Els nostres grans volen viure, no volen ésser marginats, encara que la seva vitalitat, força o estabilitat es torni més fràgil. Incloure els dèbils és símptoma d’una societat millor, i aquesta decisió és nostra.

DES DE FA ANYS, al meu institut celebrem acadèmicament el Dia d’Europa, el 9 de maig. Ho fem al voltant del tema de l’any europeu que toqui. El 2012 reflexionarem i treballarem sobre “l’envelliment actiu i la solidaritat entre les generacions”. Cal preparar-s’hi: prenem decisions? VA BÉ PENSAR EN EL FUTUR, serenament, sense angoixes i cercant-ne el sentit. Cal fer-ho independentment de les creences o conviccions de cadascú. A més, ens afecta a tots. Potser vostè, que em llegeix, veu ja el final d’una vida professional més o menys reeixida, o potser ja n’ha sortit. Tant li fa, perquè ens afecta a tots: per això ho hem de dur a les aules, i no només a l’hora d’educació per a la ciutadania o de formació en valors.

EL DOCUMENT DE LA UE “How to promote active ageing in Europe” (2011) recorda que en els darrers 20 anys, a nivell europeu, la població més gran de 65 anys ha passat d’un 14 a un 18%. La situació no serà homogènia: per exemple, semblarà esgarrifós viure el 2030 a Chemnitz (antiga Alemanya de l’Est), on el 70% dels habitants seran grans; en canvi, a Londres –lloc atraient per als joves i qui cerca feina– només representaran el 15%. Amb tot, recorden la Londres de la reeixida pellícula Children of men (2006)? Com hi viurem? És una distòpia, violenta i malsana, certament. El futur l’hem de construir ara, a l’escola. Allà eduquem joves i hem de vincular generacions: la solidaritat intergeneracional és un repte. CONSULTO UN SERIÓS DOCUMENT de projecció: Ageing Report: Economic and budgetary projections for the EU-27 Member States. Proporciona xifres i estadístiques fins al 2060. Preveu que el 2030 la taxa de fertilitat a l’Estat espanyol serà d’1,46, una miqueta més que avui; hi haurà una esperança de vida d’entre 81 i 87 anys, segons el

Massa sovint, envellir és percebut com una amenaça en comptes d’un èxit

sexe; ara bé, el 33% estarem per sobre dels 65. Només un 13% tindrà menys de 14 anys. Qui cuidarà a qui? El canvi comença ara, el 2012: disminueix la població en edat de treballar i milions de persones s’afegeixen als de més de 60. I això s’accelera. CAL DONAR VISIBILITAT A AQUESTA qüestió, que és plena d’oportunitats. Europa ens anima a lluitar contra l’exclusió de la gent gran i tenir cura de la dignitat de l’envelliment. Morir-se, tothom ho fa, però cadascú serveix fins que arribi aquell moment. Els nostres grans poden compartir experiència, exercir una activitat moderada, tenir una vida satisfactòria de servei i de suport, articular un voluntariat de donar i rebre, gaudir de mobilitat i certa independència, etc. A la vegada, els pares i mestres hem d’arromangar-nos per formar en la solidaritat entre les generacions: adolescents i joves tenen un deute i un deure amb els grans: no se’ls pot llençar ni marginar. Tot això s’ha de traduir en fets. Cal reduir la tensió, que massa fàcilment els irresponsables d’algunes opcions polítiques i sindicals redueixen a cosa de peles. Ens salvem tots, o no. MASSA SOVINT, ENVELLIR és percebut com una amenaça en comptes d’un èxit, tant per a individus com per a les societats. I, en canvi –com va escriure Joan Pau II a la seva Carta a la gent gran (1999)–, és una excel·lent ocasió per pensar en els altres, tant els grans com els joves. Els ajudem?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 490170-una-europa-de-vells.html

El Punt Avui, 30/11/11

A CADA PAÍS ADQUIREIX EL FORMAT QUE ELS ÉS MÉS PROPI

Xavier Serra i Besalú

Ciutadania als Instituts: com?

l primer article de la Convenció sobre els drets de l’infant explicita que “un infant és l’ésser humà fins als divuit anys”. S’hi estableixen els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de la infància i la joventut. S’hi reconeix també “el dret, així que [el nen o jove] tingui un judici propi, a expressar la seva opinió en tot allò que l’afecta i a veure com aquesta opinió és atesa” (art. 12), i es protegeix la seva llibertat d’expressió, d’associació, d’accés a informació procedent de diverses fons, etc. També es determina que “l’educació [...] ha d’inculcar el respecte dels drets humans, el respecte dels seus pares, de la seva pròpia identitat cultural, del seu idioma i valors, com també els valors culturals dels altres països” i altres detalls de ciutadania. L’article 31 garanteix el dret “al descans i al lleure”, aspecte que sí semblen prendre’s amb decisió els nostres adolescents, oi?

CAL UNA EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

de debò, en els ambients específicament formatius. En canvi, és un disbarat pressionar-los perquè participin en vagues manipulades, projectar-los en hores de classe pel·lícules plenes de despropòsits comportament als o desafeccionar-los a la participació política només perquè un

o més docents estiguem indignats. UN EXCEL·LENT INFORME SOBRE educació per a la ciutadania és el del britànic Bernard Crick (1929-2008). El seu pensament s’ha sintetitzat en una màxima: “Politics is ethics done in public”. No debatré pas ara si això és cert, o bé si la raó la té Maquiavel. Aquest informe va permetre un enfocament correcte de la Citizenship en el currículum educatiu del seu país. Aquí, en canvi, seguim tenint embullats i inoperatius documents curriculars (xtec.cat/ edubib). L’informe Crick indicava tres objectius clars: afavorir la responsabilitat social i moral; incentivar la implicació comunitària i ampliar la cultura política (institucions, lleis, etcètera). Entre altres ítems d’avaluació, proposava: distingir entre poder i autoritat; canviar d’opinió davant arguments més fonamentats;

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

reconèixer diferents formes de manipulació i persuasió, o l’haver entès la naturalesa de les accions de voluntariat en les comunitats. Pràctic, oi? NOSALTRES TAMBÉ ENSENYEM, treballem

i avaluem tot això, però... quantes dificultats! L’informe Crick suggeria dedicar-hi un 5% del currículum. El nostre patètic Decret 143/2007, el del currículum de l’ESO, només en permet un 1,6% (una ridícula horeta setmanal a 3r i una altra a 4t). Reivindiquem 6 hores, en un parell o 3 de cursos. Hi ha algú que escolti? LA FORMACIÓ EN CIUTADANIA adquireix a

cada país el format que els és més propi: a França s’han triat continguts socials, jurídics i polítics de gran rigor acadèmic; al Regne Unit el currículum inclou amplis components morals per al “desenvolupament espiritual, moral, social i cultural”; als Estats Units hi ha dues tendències, una dirigida a la formació del caràcter, en el sentit de les virtuts aristotèliques, i l’altra més centrada a ensenyar democràcia. ¿I els catalans? Força gent coincidim amb els ianquis en proposar una mena de service learning, d’aprenentatge mitjançant la participació en treballs comunitaris i en intervencions cíviques. Però a cada institut es campa per on es pot. ÉS CERT QUE, EN TEMES ÈTICS, tenim dis-

Només formant uns nous bons ciutadans, ells podran ventejar una mica l’aire enrarit de força ambients públics

crepàncies entre nosaltres, però no les hem d’exagerar pas. Som gent acollidora i honesta, assenyada. Només formant uns nous bons ciutadans, ells podran ventejar una mica l’aire enrarit de força ambients públics i provar de construir –amb gent d’arreu– un bon projecte ètic comú. Els qui ensenyem això als instituts ja ens hi estem arromangant.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/ 8-articles/480387-ciutadania-als-instituts-com.html

El Punt Avui, 27/9/11

LES PROFESSORES I PROFESSORS TREBALLEM PER MILLORAR EL MÓN

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Docència i clientela

ls venedors saben com n’és d’important tenir cura dels clients. Poder comptar amb clients satisfets o l’axioma “el client sempre té raó” en són principis indiscutibles. Qualsevol plantejament econòmic viable es planifica, implementa i controla en funció de l’usuari, de qui paga. Els ianquis de l’AMA (marketingpower.com) el defineixen com a “comprador potencial o real de productes o serveis”. Alguns anglesos (cim.com.uk) precisen que no ha pas de ser necessàriament “el consumidor final” (un exemple típic en són els productes infantils). L’esforç professional va dirigit a satisfer qui compra un bé o servei per gaudir-ne. Hi ha una certa dependència però, si no ho fes prou bé, se me’n podria anar a un altre proveïdor. Ben il·lustratiu el ¿Quién se ha llevado a mi cliente? (2007), que he llegit recentment.

balla prou bé quedarà sense clients. En canvi, el competent -–persona, marca o institució – arriba a establir fins i tot vincles afectius i de confiança que van més enllà de la transacció econòmica. Plantejo un problema, seriós: qui és el client en la relació educativa docent preuniversitària? Ho tractava ja a les classes universitàries de Deontologia professional docent. A qui hem de satisfer els mestres? Qui és el nostre client? Hi ha tres respostes raonables: a) qui ens paga el sou, és a dir, el propietari de l’empresa educativa o la Conselleria d’Educació; b) la família de la noia o noi, als qui enviem informes de rendiment i qui ha inscrit l’alumne; o bé c) cada alumne en concret, amb qui estem tantes hores seguides de feina. Semblaria que hem de tenir contents els nens, oi? O sigui, el client és l’alumne. Doncs, no!

més aviat fred: aquests especialistes! Client pot venir de l’indoeuropeu klei (recolzar), del grec kloes (fama) o del llatí cliens (protegit). Sembla clar que, a Roma, descrivia acords privats, fora del control estatal, pels qui algú servia un patró poderós a canvi de protecció i ajut econòmic. Una relació que, però, es podria trencar. Tots necessitem clients, i com més fidelitzats millor: els hotels, les empreses, les marques comercials, els dentistes o els brokers, tothom! I també els funcionaris, pagats indirectament des de l’erari públic. Qui no tre-

A LA HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ ja s’ha vist

LES ETIMOLOGIES M’HAN DEIXAT

de tot. Des de Plató, que considerava l’educació una qüestió d’Estat, segons un patró estatalista que alguns voldrien exclusiu, fins a qui la va entendre com la transmissió de certs privilegis ben precisos (el servei a les cancelleries o les responsabilitats

El client dels docents són les famílies i el bé comú de la societat

eclesiàstiques). Tots han fet bé, parcialment. La difusió recent d’un ensenyament obligatori i universal potser ens ha fet perdre la carta de navegar. L’Estat, que ens paga, no és el nostre client. No ho pot ser perquè finança l’ensenyament amb diners que no ho són pas de seus, només els administra (i no sé si sempre prou bé). ALESHORES, QUÈ ENS QUEDA? Ja fa anys explicava que la professió docent no és ni tècnica ni instrumental sinó vocacional: és una helping profession, una feina assistencial qualificada, del quart sector. Mai no s’hi han d’aplicar criteris del màrqueting comercial ordinari: ajudem els joves a aconseguir ells mateixos allò que, sense nosaltres, no assolirien. No podem substituir el seu esforç i, per descomptat, mai no els podem inflar el cap ni imposar-los les nostres dèries: esteu atents, col·legues idealistes o revolucionaris! Tampoc no els podem comprar amb caramels o amb aprovats. Cal exigir el millor de cadascú. A VEURE SI ELS CONVENÇO A VOSTÈS i si la conselleria em fa cas: el client dels docents són les famílies –els pares o tutors dels discents– i el bé comú de la societat. És una feina essencial: les professores i professors treballem per millorar el món, facilitant que es desenvolupi la innocència originària de cada nen i –encara que potser no em creguin– de cada adolescent esbojarrat que se’ns posa al davant. Oi que hauríem de cobrar molt més?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 457187-docencia-i-clientela.html

| Punt de Vista | 23

EL PUNT AVUI DILLUNS, 5 DE SETEMBRE DEL 2011

EL PROBLEMA DEL DEUTE NO ÉS ECONÒMIC SINÓ ÈTIC, NO ÉS TÈCNIC SINÓ ANTROPOLÒGIC

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Deute, el nou esclavatge? P assant unes setmanes de l’estiu a Baviera, m’hi vaig preguntar per què la crisi ens ha empaitat i, en canvi, sembla que no toqui tant altres societats. Avanço que ni tinc la solució ni em plantejo la destrucció del sistema econòmic vigent. No resoldria res i poder pagar amb la VISA ja m’està bé, per ara. Visitant l’Alte Pinakotheken, a Munich, vaig anar a espetegar davant d’El recaptador d’impostos amb la seva dona, de Marinus van Reymerswaele, artista flamenc especialitzat a retratar qui manegava la pela en el s. XVI. No sabem si amb afany moralitzant o només perquè era el que hi havia al seu voltant. Són imatges que impacten i en té arreu: El Prado, Varsòvia... Segur que recorden el de la National Gallery de Londres, amb una parell d’usurers grotescos. Els bancs moderns són del Renaixement, però el concepte s’escampà ben aviat. Encara ara rutlla, a Siena, el Monte dei Paschi, que va començar el 1472. QUINA N’ÉS, L’ESSÈNCIA? Conservar béns? Ajudar en èpoques de crisi? I ara! L’essència és generar deute. Reymerswaele ho pinta i la vida ens ho confirma. Hi ha un canadenc, Paul Grignon, que ha realitzat Money as Debt (2006), un curt d’animació molt discutit. Illustra com es fan els diners: el préstec i les finances. Grignon proposa la història d’una ima-

vio el final. Ens n’adonem de la brutal força del deute? UN BANC NO VIU DELS DINERS, que pot tenir o no, sinó del deute que genera. Té més poder que l’esclavatge premodern. La garantia última d’un préstec som cadascú de nosaltres. L’interès afegit escanya, com veiem ara al nostre país i d’altres, però el deute mata. Se’ns poden enfonsar els tres vaixells?

ginària família Goldsmith que inventa mètodes per generar riquesa, aparent o no. Money as Debt té ja tres capítols i va deixant marca, en part perquè també suggereix alternatives a la banca moderna. EL DEUTE ÉS QUELCOM BEN humà: sovint se’ns fan favors i –tot i que no hi hagi contracte– els tornem. Amb un gràcies i un de res, tot sovint ja quedem en pau. Ara bé: i si es fa un préstec? I si un en fa la seva feina, d’això? I si cal retornar-lo amb certes condicions? Si anem més enllà de l’àmbit

RAÜL LÓPEZ

Un banc no viu dels diners, que pot tenir o no, sinó del deute que genera. La garantia última d’un préstec som cadascú de nosaltres

familiar i quotidià s’engrana un mecanisme terrible. Recordem el magnànim Antoni, el ric comerciant d’El marxant de Venècia, de Shakespeare. Va demanar 3.000 ducats al malaguanyat usurer Shylock, sinistre però legal. Els volia per ajudar el jove Bassanio, pretendent de l’encisadora Pòrcia. Antoni era ric (tres vaixells de mercaderies en viatge) però, momentàniament, no tenia líquid. En Shylock li ofereix un tracte de favor: cap interès; només una signatura: si no li torna el préstec quan pertoca, li haurà de donar una lliura de la seva carn. Sembla correcte, però vet aquí que totes tres naus s’enfonsen i Shylock, un tècnic, fred i amargat de tot plegat, demana l’execució del pacte: vol el cor d’Antoni. Els estal-

ELS DRETS HUMANS, reconeguts en successives generacions, semblen incomplets: caldria establir límits al deute. Potser una mena de condonació periòdica, començant partides des de zero o limitant què t’hi jugues. De la mateixa manera que volem una ciència ecològica o unes energies renovables, cal una economia ètica. Matthieu diu que els diners són “acumulacions de futur”, una mode humà de projectar-se endavant. Tenir calés permet disposar en present de treball futur, produïble quan calgui. Necessitem diners per a viure i viure bé, però l’experiència del deute ens ha de dur a reflexionar: no sempre apareix la benaurada Pòrcia (vegin la pel·lícula de Radford del 2004) ni tots els poderosos admeten els suggeriments de la Sollicitudo rei socialis. El problema del deute no és econòmic sinó ètic, no és tècnic sinó antropològic: sembla un nova esclavitud. I ningú ho aturarà?

| Punt de Vista | 19

EL PUNT AVUI DIMARTS, 23 D’AGOST DEL 2011

LA PREGUNTA QUE CAL RESOLDRE ÉS QUÈ DEIXAREM DARRERE NOSTRE

Xavier Serra i Besalú

Professor de Filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses)

Guillem d’Ockham a Munic F orça gent creu que els humans, un cop nascuts, som immortals. Fins i tot alguns filòsofs semblen defensar-ho amb arguments. Del que tenim certesa, en canvi, és que les persones passem, mentre que les idees –i, sovint, el bon exemple– queden. Per això és tan important que la pròpia vida tingui un sentit, sigui exemplar. Estic acabant una estada estiuenca al sud de Baviera. Pretenia haver-me oblidat de tot, però internet no m’ho ha permès: l’enrenou mediàtic de la JMJ a Madrid, les evolucions més recents de la crisi econòmica...: ja saben!, ens hem fet addictes a la informació.

A MUNIC, LA CIUTAT DE referència amb una Marienplatz sempre plena de gom a gom, allunyant-me dels atabalats turistes, he retrobat racons de reflexió sobre el paper de cadascú a la història. Només em fixo en un parell. A l’Stadtmuseum hi ha una mostra, Nationalsozialismus in München, sobre com hi va néixer i créixer aquest moviment polític des de 1918. N’hem vist potser massa, de coses dels nazis, però aquesta vegada m’ha tocat el cor: fotografies, objectes, documents, testimonis..., no gaire endreçats però reals, vius. La debilitat de l’aristocràcia muniquesa va enlairar Hitler i els altres. Després només els calia copiar a Berlín l’experimentat a Baviera. A Munic només queden pedres: un monòlit negre a Ka-

Què en queda, d’Ockham, el botxí de l’escolàstica, a Munic?: res!, només el nom d’un carrer. Les persones passen, només queden les idees, fins i tot en el cas dels famosos, exemplars o genials

rolinen Platz, estructures imponents a Feldherrn Halle o el conjunt de Königsplatz, etc. El que compta, però, són les idees. Les persones passen: també els bons, que van patir aleshores la injustícia per resistir-se a l’horror. L’ALTRE RACÓ SERIA ADEQUAT

per a algun Robert Langdon de la vida: va de misteris. Ningú dubta que el detectiu monàstic d’El nom de la rosa d’Eco –tant pel llenguatge i l’ús de la lògica com per haver patit acusacions– s’inspira en Guillem d’Ockham. Aquest franciscà anglès de finals del segle XII

fou un escolàstic trempat, conegut com doctor invincibilis, que no queia gens bé als seus mestres a Oxford i fins i tot es va barallar amb Duns Scotus a París. Als nostres instituts l’estudiem fonamentalment pel seu “nominalisme” i la fonamentació de la ciència empírica moderna. Potser algú recordi també el principi de la navalla: simplifiquem el pensament, si us plau! OCKHAM, ACUSAT D’HERETGIA i enfrontat al papa Joan XXII, va fugir d’una mena d’arrest domiciliari a Avinyó el 1328, i es va acollir a la protecció de Lluís

de Baviera, a Munic. Se li atribueix: “Emperador, protegeix-me amb l’espaPEP DUIXANS sa i jo et defendré amb la paraula.” Devia morir cap al 1348 però els especialistes s’hi perden: el van enterrar al desaparegut convent dels franciscans, sota l’actual Teatre de l’Òpera, a la Max-Joseph Platz. He investigat: la placa que recordava aquest probable lloc d’enterrament ha desaparegut. He anat on són ara els franciscans, a Santa Anna: ni rastre de la tomba. Les fonts acadèmiques i d’internet són confuses. Tenim un cas! QUÈ EN QUEDA, D’OCKHAM, el botxí de l’escolàstica, a Munic?: res!, només el nom d’un carrer. Les persones passen,

només queden les idees, fins i tot en el cas dels famosos, exemplars o genials. Per això em qüestiono: què és una existència amb sentit?, què deixarem darrere nostre? N’hi ha prou amb deixar algunes pàgines a Wikipèdia o altres àrees del núvol digital? TOTHOM S’HO PLANTEJA: com donar un sentit a la meva pròpia vida?, què deixaré rere meu?, quines idees o fets vàlids construeixo? M’és indiferent que sigui la resistència dels joves de Die weiße Rose a Munic, ben recollit a la pel·lícula de Rothemund (2005), l’oposició ockhamiana al poder temporal del Papa o la impactant imatge del milió i mig de joves escoltant un missatge de compromís vital a la JMJ de Madrid. Hi ha diferents projectes vitals, però la pregunta que cal resoldre continua sent vàlida: de cadascú, de mi, què en queda?

El Punt, 16/7/2011

Adolescents: han de fer deures a l’estiu? Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Si responem massa de pressa a aquesta pregunta, de ben segur ens equivocarem. És una d’aquelles maleïdes qüestions que exigeixen matisos. Avui dia tenim tanta pressa que, sovint, responem de manera precipitada. Ens passa amb altres temes: són bones les xarxes socials a internet?, cal fer de tot per tenir viu un malalt terminal?, hem de conèixer totes les amistats dels nostres fills?, els funcionaris treballen malament?... No n’hi ha prou amb un sí o un no: cal afinar. El llarg període no lectiu de l’estiu té algunes peculiaritats: sol fer més bon temps, representa una ocasió per viatjar i fer es-

tada a llocs diferents dels corrents, s’alteren els ritmes que –fins i tot un adolescent– pot haver de seguir durant el curs. D’altra banda, el món no s’atura ni deixa de funcionar el nostre organisme. Aleshores, què cal fer? Als joves el temps els passa molt ràpidament: cada dia és una novetat. Aquesta sensació de vitalitat està accelerada ara pels what’s up i la resta. Però aquesta impressió psicològica no vol dir que en facin tantes, de coses valuoses. Des d’un punt de vista formatiu, seria ridícul “no fer res” durant tres mesos. Per tant, primer error: no preguntar a l’adolescent de la casa, cada matí, “quin pla d’estudi tens per avui?”. Els docents sabem que l’alumnat torna acadèmicament rovellat de les vacances. Han fet co-

ses però –excepte en l’alçada– sovint han anat enrere. Certament, hi ha el cas del mandrós de mena –noi o noia–, que només mira la TV, menja gelats, no para de queixar-se i d’escriure “m’avorreixo!” al Facebook. Està malaltonet, pobrissó! Però, i amb els altres, què hi podem fer? En un curs que estic seguint ara al Col·legi de Llicenciats, a Barcelona, hem parlat de la taxonomia de Bloom. Ve dels anys 50, però ha estat successivament revisada. Classifica els objectius educatius segons tres aspectes: el cognitiu, l’afectiu i el psicomotor. Tots els docents sabem que calen objectius educatius i que han d’anar d’allò més simple al més complex o elaborat. Tot i la pressió proigualitarisme, cada jove és diferent: com es veu bé en allò que fan a l’estiu!

Apliquem, per tant, la diversificació durant les vacances. A uns els cal reforçar els nivells més bàsics: recordar, comprendre. A d’altres, sense deixar això, se’ls pot incentivar cap a habilitats superiors del pensament: aplicar, analitzar i crear. Cada família hauria d’anar-se’n a l’estiu amb una recepta del mestre o tutor del seu fill: què prendre i amb quina dosi. No podem canviar que hi hagi pares que són universitaris i d’altres sense estudis. Això hi influeix, és clar! Però tots haurien de tenir uns objectius, un pla traçat: l’adolescent haurà de realitzar activitats intel·lectuals on sigui: en un campament, a casa dels avis, en un casal o mentre treballa. Aleshores, el secret, on és? En l’horari. Els clàssics deien “serva ordinem et ordo te servabit”,

que vol dir aproximadament que per anar bé s’ha de mantenir un ordre. Cada dia, peti qui peti, un temps dedicat a la lectura, a escriure sobre allò llegit, a explicar-ho als pares o a qui ho pugui entendre... Aquesta feina acadèmica hauria d’estar pilotada, però als professors –excepte als qui dirigim treballs de recerca¨– només ens ho fan fer, professionalment, fins a un cert dia del juny. Després hi ha un buit que ha d’omplir la família. M’he preguntat moltes vegades per què, amb l’ajuda de les noves eines informàtiques, no es planifica prou un treball setmanal per als vailets, que s’hagués d’anar lliurant en dates preestablertes? El secret, creguin-me, és l’horari, l’ordre. Molt d’ànim! Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/435070-adolescents-han-de-fer-deures-a-lestiu.html

El Punt, 6/7/11

Ensenyament: una primera solució Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Força gent es passa la vida queixant-se del que els altres fan. O bé del que els altres deixen de fer. I sovint, d’ambdues coses. En l’educació del jovent no és cert allò de “qui dia passa, any empeny”. Es malmenen vides reals si no es va per feina: un any perdut ja és massa. Els resultats i la realitat de l’ensenyament a casa nostra necessita gent valenta: els nostres col·legues ho són, però ens han fallat els líders. Sabíem –però només ara ens atrevim a escriure-ho– que certs moviments de renovació

pedagògica del país, tan macos per fora i tan estètics, han resultat greument inútils i fins i tot perjudicials. Aquell bonisme, aquell llenguatge aparentment integrador, potser eren políticament correctes o interessants però han conduït molts professionals, famílies i alumnes a una trista anèmia formativa: quina llàstima! Cerquem solucions? En proposo una que funciona d’allò més bé a força països: ens cal una avaluació externa, independent del govern i del Departament d’Ensenyament, que orienti i il·lusioni tothom. Necessitem una indicació i un criteri clars, per matèries, sobre què ha d’ensenyar el docent i què ha de saber el jove. Cap trauma. Cap competitivi-

tat iniqua. Cap mena de punyalades entre professionals. No volem que se’ns pagui en funció dels aprovats que donem. I molt menys que es valori l’ensenyament amb un “progressa adequadament”. Això pot ser un comentari en passant però no pas la qualificació: així baixem i baixem els nivells, per quedar bé, i aleshores res no té sentit. No fa gaire, a Londres, vaig remenar a la llibreria Waterstone’s de Gower Street fins a trobar llibres dels exàmens GSCE. Allà es fixa el nivell, per matèries, per als estudiants adolescents: currículums clars i operatius, exemples d’exàmens, indicacions pedagògiques exigents. Això tira cap amunt! Re-

facin, si els plau, els papers del Decret 143/2007 i associats: necessitem que s’estableixi què cal saber. I que això sigui judicat per un avaluador independent, amb unes proves serioses, i no la broma que es fa ara. El docent dóna una nota de continuïtat, i això és just i és bo. Però qui ha de posar el llistó ha de ser algú diferent. I s’ha de fer tot públic –com al Regne Unit– i aquí no passarà res: tots tindrem motius per millorar. Si algú ens volgués baixar el sou als qui no tinguem tant d’èxit, serà ben segur que aquest tal no serveix per dirigir la Conselleria d’Ensenyament. Tant de bo la il·lusió del nostre alumnat fos com la que els britànics tenen davant dels A le-

vels i la difusió dels resultats de cada centre. Parlar, en general, de fracàs escolar és un mite: estadística barata. Si el primer any no s’assoleixen els nivells previstos, ja ens hi esforçarem per fer-ho millor. O és que en queda encara algun, de polític, que gosi dir que si l’alumnat no s’esforça se’ls ha de posar exàmens més senzills? Aquesta va ser l’aplicació errònia del concepte de competències bàsiques on se’ls demanava allò que saben també els que no van a escola. Posemnos a treballar: que el 20112012 sigui l’any de l’esforç i de la satisfacció dels deures fets. Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/431343-ensenyament-una-primera-solucio.html

El Punt, 1/7/11

Ens importen els dèbils de debò? Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Sentim sovint compassió pels dèbils: una nena que plora, un manifestant maltractat, un discapacitat aïllat. Aflora –tal com diria J.S. Mill– un “sentiment d’humanitat”que a tots ens acompanya. La manera com tractem les persones més dèbils és una mesura objectiva de la “qualitat moral” de les nostres societats. És clar i definitiu: la força “absoluta”d’una cadena depèn de la resistència de la més feble de les seves baules. Certament, n’hi ha que gosen fer bretolades amb els dèbils. Passava a l’escola i succeeix a les empreses, i arreu. Hobbes se’n va adonar i també altres:

abans d’ell, el sofista Trasímac de Calcedó i, després, en la modernitat, l’enaltit Maquiavel i el malaguanyat Nietzsche. Però nosaltres ens sabem diferents, millors. Ara bé, no estic gens segur que ens importin de debò els dèbils..., vull dir, a part del sentimentalisme momentani. Observo primer alguns dels qui, fa poc, ocupaven carrers cridant contra una hora més de feina o per no sé quins “drets socials adquirits”. Però, poc després, quan esbato contra un dèbil de debò, tot se m’ensorra. N’hi ha que no tenen ni força per cridar, són “sense veu”. Són tan dèbils que no interessen ni sindicats ni polítics, són innocus i, per tant, esdevenen invisibles: només els veiem si volem.

Tinc dues preguntes sobre la “debilitat”: a) Hi ha “falsos dèbils”, frau mediàtic que cal desemmascarar?, i b) qui en té cura, dels dèbils de debò? Les nostres societats avançades eliminen els qui no serveixen, excepte si et poden donar un vot per als propers quatre anys. Per això, qui planta cara als antiavalots, arriba –encara

Hi ha “falsos dèbils”, frau mediàtic que cal desemmascarar?, i qui en té cura, dels dèbils de debò?

que sigui juste– a final de mes, gaudeix d’un recolzament sindical i d’una targeta del Catsalut no és un dèbil seriós. Cap dels ni-ni, que tots coneixem, és dèbil: en això, fan frau. He vist febles silenciats: els uns no poden ni amb l’ànima, els altres són deficients greus intel·lectuals o físics; n’hi ha que s’han quedat sols com un mussol. No prenen els carrers perquè ni són simpàtics, ni parlen bé, ni s’encadenen dins la CEOE, ni criden contra els parcs eòlics. No interessen cap polític. Qui és la seva veu? Ningú? Parem atenció perquè ells són la baula més feble, la que mesura la categoria moral de tots plegats. Cal pensar-hi. Si en Hessel –gens dèbil, com la majoria dels seus addictes–

ara mana passar de l’“indigneuvos” al “comprometem-nos”, potser cal pensar “què faig jo?”. Certament, no hi ha dret que em treguin un 5% o més del sou per culpa de quatre pèssims gestors, però, per què em queixo tant? Què aporta el malparlar genèric a la terrasseta d’un bar? I si em fixés en el dèbil de debò? L’educació és ben important: cal una formació en l’autèntica compassió, un creixement en la virtut moral i cívica. La indignació mai ha d’afavorir l’odi i la confrontació perquè aleshores reben els dèbils, els dèbils de debò. I els de sempre afavoreixen conflictes nous, dels quals viuen. Ho canviem? Professor de Filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/429679-ens-importen-els-debils-de-debo.html

El Punt, 22/6/2011

La impossible obsolescència de la família Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Ser professor és genial: els joves van modelant davant teu el seu caràcter lliure i propi. La interacció educativa és única –com entre pares i fills–, intensa, compromesa, perillosa. I més encara si ensenyes filosofia, ciutadania, ciències socials en general. Mirem que noies i nois alcin la mirada, que no se’ns ensorrin en un consumisme pansit. Cal que tinguin un cor gran, magnànim, i tot això amb llibertat, sense tallar-los la creativitat pròpia de l’adolescència saludable. Sòcrates ho tenia clar, i s’hi va deixar la pell. Ara també podem obrirlos a un futur millor, tot i que no necessàriament luxós o pijo. El decrets curriculars del 2007 van aixecar un notable enrenou: quina havia de ser l’orientació de la Ciutadania? Alguns pretenien declarar obsolescent

la família, quelcom retrògrad. Per als nostres millors diccionaris l’obsolescència és una “depreciació dels béns com a conseqüència del progrés tècnic” (vegi’s el DIEC, dlc.iec.cat, o l’Enciclopèdia, a diccionari.cat). Tothom sap del famós documental Comprar, tirar, comprar (accessible a rtve.es), que posa fi a la nostra ingenuïtat. Els poders, de fa temps, imposen certes caducitats programades. En concret, contra els iogurts ho fa la naturalesa; contra els sistemes informàtics o mecànics, el fabricant; i contra les institucions, certs grups de pressió (intel·lectuals, sindicats...) Jo sé de gent que voldria posar un termini de tancament a la família, que acusen de “sistema de domini”. Són hereus de l’Escola de Frankfurt, que, per cert, ha quedat ben obsoleta. S’equivoquen: la família segueix sent el millor esquema de servei grupal (d’ella se’n rep tot el que es necessita, i li aportes tot el que pots): és

l’ideal de Marx, però del tot gratuït i absent de crims i conculcació de la dignitat de ningú. El Termcat –font ben fiable– sembla aprofundir en la malícia de l’obsolescència imposada. Afegeix que sol ser “un canvi de moda, una situació de mercat en regressió, un deteriorament” i –això és més gros– una “estratègia de producte consistent a llançar al mercat nous models [...] de manera que els anteriors siguin percebuts pels consumidors com a obsolets, encara que ni tecnològicament ni funcional-

La família segueix sent el millor esquema de servei grupal (se’n rep tot el que es necessita, i li aportes tot el que pots)

ment ho siguin”. Hi ha mala bava! Se’ns pressiona perquè canviem de cotxe, de PDA o d’esposa. Però... si encara funcionen!!! Per què els hem de substituir? Tot això són agressions antiecològiques, capitalisme indigne. Si els mercats se’ns ressenten, ho lamento, però ho hem de clamar! No tots els progres són iguals ni han de repetir eslògans rovellats. Ser progre és donar un sentit a la nostra vida que, per cert, té una data de caducitat no programable... per ara! El currículum de l’ESO (Decret 143/2007) inclou continguts sobre la família. Va esdevenir un assumpte polèmic per l’acció dels mercenaris de la confusió. Ara sabem que en un 90% depèn de qui hagi de donar aquestes unitats (sigui a la concertada o a la pública). Se sol distingir quatre models possibles d’intimitat relacional pròpia de la dinàmica familiar: a) el patriarcal, més aviat antic i basat en la submissió a un cap; b) el

més freqüent ara, que seria el model nuclear (en 80 metres no hi ha gaire lloc per als avis), i marcat per la igualtat en el tracte; c) el monoparental, degut a defunció, separació, etcètera; i el d) el de famílies reconstituïdes, fórmula creixent en nombre i sovint deguda a l’anterior. Ara bé, ni rastre d’obsolescència: l’ideal de felicitat sempre passa –en persones equilibrades– per la vida familiar, per la que es pugui tenir. També revisem quines funcions fa la família, i com ningú les fa millor: és educadora, dóna suport afectiu, és assistencial, possibilita la supervivència econòmica i –encara que a alguns anti els rebenti– és també reproductora: hi passa el futur... el seu i el nostre, el de tots! Tenir una família és un dret i també –especialment per als més joves– un projecte. Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/426543-la-impossible-obsolescencia-de-la-familia.html

El mètode democràtic ens atueix

El Punt, 18/6/11

Xavier Serra i Besalú ———————————————————————————————————————————————

El poder existeix. L’autoritat també. Fixem-nos-hi a casa, a la feina, a qualsevol organització, al carrer..., fins i tot en un mercat o en la pràctica d’un esport. Cal jerarquia i ordre sempre que constatem pluralisme. Entre les bestioles sol manar el més fort o el més sa. Fins i tot quan treballen de manera distribuïda, com els tèrmits, hi ha certa estructuració que permet resultats sovint grandiosos. Els humans som lliures. Aleshores, quines són les bases de la legitimitat del poder entre nosaltres? Els estalviaré el cas de la família, l’església o l’empresa. Anem a la política: la fal·lera actual pel vot no ve pas de Grècia. És un “dogma” recent: cadascú val un vot i tots valen igual. Hem après fins i tot amb la LOGSE que, durant mil·lennis, el món ha funcionat amb altres fórmules: des d’estructures socials acèfales o “segmentades” fins a altres més complexes com les imperials o el feudalisme. La gent se n’anava sortint. Amb les revoltes polítiques dels segles XVII i XVIII sorgeix l’Estat lliberal i –amb la revolució del nostre veí del nord– el democràtic. Des d’aleshores, sembla que l’autoritat queda legitimada per la rousseauniana “volonté général”. Quin és l’avantatge principal del procés de votació? Imaginin 34 adolescents esverats per decidir on aniran de viatge de fi de curs. Impossible resoldre-ho excepte si algú diu: “Votem!”. La paraula màgica atueix tothom. La democràcia té dos mèrits: un, que pacifica; l’altre, que és reversible. Qui hi pot estar en contra?: produeix una addicció ensopidora. La legitimació del poder té quatre possibles bases: (a) la “tradició” (el costum o els precedents històrics, com podria ser l’acceptació de la monarquia); (b) el carisma d’una personalitat excepcional (serà emocional, però pensin en Gandhi, Mandela o Luther King); (c) la “racionalitat legal” (procediments, lleis i votacions), que ara domina. La que compta, però, és la (d): el rendiment i l’eficàcia, els resultats. Per això, votar bàsicament és judicar el que s’ha fet abans. La nostra democràcia està malalta: no mira endavant. És avaluativa i poc propositiva: ens calen herois i no pas precisament aquests cridaners que alteren el treball quotidià. Necessitem una nova democràcia, que no sigui només l’opi del poble quan hi ha pluralisme. Els filòsofs hi hauríem de pensar. Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/ article/7-vista/8-articles/425293el-metode-democratic-ens-atueix.html

El Punt, 19/5/11 Ed. Comarques gironines

Voluntariat submergit, una actitud afirmativa Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Quan la ciutat de Girona omple patis, portals i carrers de flors, sé que el maig és viu. Temps de flors és una de les iniciatives ciutadanes de Catalunya que més m’enamoren. Potser perquè sóc de Girona, potser perquè sorgeix d’una aportació generosa de molts ciutadans. És una acció essencialment afirmativa, una proposta que construeix. Tots plegats ja n’estem –crec jo– una mica farts de zombis al nostre voltant. Aquests éssers, tan de moda en el cinema, són negatius: “morts vivents” que maten els altres. Per això les meves amistats i col·legues ja saben que sempre els dic: “I tu,

què fas? I jo, què faig?”. Si davant quelcom “que no va” no oferim una solució constructiva, val més callar. Derruir és fàcil. De criticar en sap qualsevol: hi ha massa zombis entre nosaltres, que només desfan i contagien més zombis semblants a ells. Ai del dia que no quedin vius!, gent amb il·lusió, amb esperit constructiu. Els parlaré de “gent positiva” més avall. Però deixin-me denunciar ara que no ajuden ni una mica: a) la queixa sindical que pretén “crear consciència” de retallada (ideologia marxista anacrònica); b) certs polítics que cerquen vots venent fum; c) alguns ciutadans que enyoren “prestacions socials” efímeres que ens han buidat la caixa i que ens tenen venuts a l’escanyapobres madrileny, i d) els que diuen: “ja s’ho faran!”, que jo ja

me’n surto tot sol i tinc uns ingressos segurs. S’ha acabat! Fora zombis. Fa pocs dies, al meu institut (iesilladerodes.cat), amb cent alumnes de secundària al voltant dels 15-16 anys, vam celebrar la Festa d’Europa (el 9 de maig, aniversari de la Declaració Schuman, de 1950). Aquest és un dels símbols oficials de la UE. Aquestes noies i nois –com poden veure als canals de vídeo o al campus virtual de l’institut– han reflexionat sobre el “voluntariat”. El motiu? Enguany, el 2011, vivim l’Any Europeu del Voluntariat (europa.eu/volunteering). Els comento algunes experiències viscudes. En un cinefòrum sobre la pellícula francesa Welcome, de 2009, guanyadora del premi Lux del Parlament Europeu, van manifestar la generositat de qui

veu certes lleis antiimmigració com un atac als drets humans. Aquests adolescents (en l’audiovisual estrenat, en les presentacions multidisciplinàries, etc.) proposen el voluntariat com una alternativa a l’egoisme i la misèria moral. Els convidats, de diferents ONG, i les nombroses autoritats van valorar la performance Dóna una oportunitat a la solidaritat –amb lletra original sobre una base musical de John Lennon–, en què s’incentiva a donar el temps i les forces per ajudar d’altres. Els tallers, dansa, conferències, lliurament de premis es van desenvolupar al castell de la Trinitat, a Roses, un lloc emblemàtic per a propostes creatives. Cal construir, donar, ser generosos. La queixa estèril s’estén fàcilment però “deprava”. Siguem positius, “marquem la diferèn-

cia!”, com deia l’eslògan europeu. El senador Lluís Maria de Puig, president del Moviment Europeu a Catalunya, feia notar que –en contraposició a les dades oficials, deu punts per sota de la mitjana de la UE–, entre nosaltres, hi ha molt “voluntariat submergit”, tanta gent que fa i que no entra en les estadístiques perquè, senzillament, ho fa de cor: festes dels pobles, accions de les AMPA, cura de necessitats, etc. És una altra manera de tirar amunt el país! A l’institut ja hem començat a pensar en el dia d’Europa de l’any vinent. Tots vostès hi són convidats. I el tema? Mirin: l’Any Europeu 2012 se centrarà en l’ “envelliment actiu”. Fora zombis, mirem endavant! Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/412961-voluntariat-submergit-una-actitud-afirmativa.html

Contacte: fserra@catalonia.net

El Punt, 12/1/11

Europa 2011: un any per la gratuïtat Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

El 2010 ha estat l’any europeu “de lluita contra la pobresa i l’exclusió social” (2010againstpoverty.eu). Enmig de nosaltres tenim gairebé 80 milions de persones (un 16% de la població) que viu per sota del llindar de la pobresa. Això va centrar la celebració educativa del Dia d’Europa del 2010. Al meu institut ja en tenim experiència: cal afavorir la identitat europea, però tocant de peus a terra. Des de l’àrea de Ciutadania, com des d’altres, volem que l’horitzó del 9 de maig, Dia d’Europa, tingui contingut, que no siguin només quatre banderetes i alguna referència a la babalà. És molt seriós educar. És molt seriós “ser d’Europa”. El 2010 fou genial. L’acte central es va desenvolupar en un espai emblemàtic, la Ciutadella de Roses, amb la pre-

sència de Manel Camós, director de la representació de la UE a Catalunya. S’hi va expressar el fruit de setmanes de treball interdisciplinari i exigent. Cal que sigui així, amb la implicació del claustre, de les famílies i del municipi sencer. Ara tenim al davant el 2011, l’any europeu del voluntariat (europa.eu/volunteering), una oportunitat magnífica per millorar en l’Europa social que tots volem. Segons el DIEC, aquest mot indica “la condició de voluntari en un treball social concret”. Ens n’adonem que la base de la nostra vida rau aquí? Per anar endavant no n’hi ha prou amb economistes i empresaris excel·lents que creïn riquesa, ni amb polítics conscients de la necessitat de fer-ne una justa distribució. Ni el pur capitalisme ni la solidaritat institucionalitzada són suficients: el món no ho seria encara prou, d’humà. El secret és en el treball gratuït, i això és el que fa un voluntari:

aquella iaia que té cura del nét, l’home o dona que atenen un necessitat que no els donarà res a canvi, qui perdona de cor un menyspreu sense muntar un enrenou. Tot això és gratuït. Ja els n’havia parlat (El Punt, 16-10-09) d’una altra lògica que no funciona segons el guany i que és difícilment mesurable amb números i lleis, ja que té a veure amb “el viure social de les persones”. No són suficients ni l’esquema “de l’intercanvi” ni el “d’obligació pública”. Existeix una estructura, misteriosa i imprescindible: l’ “economia de la gratuïtat”. Encara que a algú el destorbi, la citació ve del Vaticà: Caritas in veritate, del 2009. La Unió europea vol focalitzar l’atenció del 2011 sobre els “voluntaris”. Els objectius oficials són: a) promoure el voluntariat entre els ciutadans; b) donar suport i reforçar-ne les organitzacions; c) millorar el reconeixement d’aquest treball i dels seus reptes, i d) celebrar el

compromís de milions de voluntaris europeus. Impacta conèixer-ne els beneficis: pot arribar a un 3-5% del PIB dels països de la UE, és expressió tangible de la ciutadania activa i enforteix certs valors europeus fonamentals: la solidaritat i la cohesió social. Representa una oportunitat d’aprenentatge per desenvolupar el potencial i millorar l’autoestima de moltes persones, i en redueix també el risc d’aïllament social. Uns 95 milions d’adults europeus estan implicats en accions de voluntariat (quasi el 25% dels més grans de 15 anys). Ara bé, no és el mateix en tots els països. A l’Estat espanyol la implicació és relativament baixa (menys del 20%), centrada en els joves de menys de 30 anys, especialment quan encara són estudiants. Per millorar el nostre món hi ha molt a fer. Els polítics poden establir normatives que afavoreixin la dedicació gratuïta als altres, les escoles poden educar

en la responsabilitat col·lectiva i en la magnanimitat, les religions i altres associacions poden difondre ideals nobles, però cal sempre començar per un mateix. “Què faig jo gratuïtament pels altres?” o “qui podria rebre el meu ajut?”, completats amb un “ara, aviat o cada dia”, són preguntes ben pròpies per aquests dies. Domènech Melé (temesdavui.org) proposa una directiva d’acció per decidir-nos a actuar –tant en l’àmbit personal com el d’organitzacions– “d’acord amb el principi de gratuïtat i no sols segons premisses contractualistes”. Tots seríem més rics així. Siguem tossuts en fer coses bones que, per corrompre’ns ja en són, de tenaços. Amb vista al 9 de maig, Dia d’Europa, dins d’aquest any del voluntariat, em pregunto: “I jo, què faig que sigui gratuït?” Sentim-nos-hi convidats. Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/355394-europa-2011-un-any-per-la-gratuitat.html

22 Punt de Vista

OPINIÓ

EL PUNT DIMARTS, 14 DE DESEMBRE DEL 2010

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/344859-educacio-cinc-veritats.html

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

Educació: cinc veritats egons un comunicat oficial de la Generalitat en funcions (premsa.gencat.cat), del 7/12/10, l’informe PISA 2009 ha avaluat principalment la competència lectora. El nostre petit país ha obtingut 498 punts (17 per sobre de l’Estat i 6,5 més que la mitjana de l’OCDE) i ara estem per sobre de Suècia, Alemanya, Dinamarca, Irlanda, França, el Regne Unit, Portugal i Itàlia. Enhorabona! Felicitem-nosen! Em sabria greu confirmar que les estadístiques menteixen. Mai se m’acudiria posar en dubte la integritat de ningú i molt menys pensar que “hem copiat i no ens han enxampat”. Sorprèn, això sí, que fent tan poc de les recents garrotades siguem ara mereixedors de lloances. ¿Tan fàcil és passar de l’evident “vergonya” a ser un “alumne exemplar”? Em preocupen cinc punts: digitalització, docents, avaluació, família i valors. Respecte al primer, la digitalització, resulta que els més espavilats han aconseguit els netbooks de l’Educat 1x1 governamental però no han pas prohibit al seu alumnat de tenir també llibres i quaderns. Fa poc, en Mark Prensky i en Punset (Redes, La 2) cantaven les excel·lències dels seus nadius digitals, que

fan quatre coses a la vegada i aprenen quasi solets. Tots sabem, però, la impreparació pedagògica que hi ha i que els sistemes tècnics de “mira’m i no em toquis” no són a l’altura. Les PDI, els EVA, l’ajuda a Toshiba i d’altres a sortir de la crisi, no és suficient: cal rendibilitat educativa de l’eina informàtica. Els docents som els professionals de l’ensenyament: se’ns hauria de cuidar i formar. Hi ha amargor, no només pel sou injustament retallat, sinó pel menyspreu del patró i la instrumentalització de tot plegat dels darrers “sindicalistes professionals” que queden. Ensenyar és una feina vocacional: exigeix generositat i estimació. Malauradament la volen fer una burocràcia ofegadora. Cal confiar en els professionals. En tercer lloc, l’avaluació: haurien de prohibir-se les “proves” per quedar bé. Les “competències bàsiques” exigides són tan ridícules que el que resulta meritori és suspendre-les. Tot i així, alguns ho aconsegueixen. Necessitem –com tenen altres països– una agència veritablement externa i independent que fixi què es demanarà a cada matèria i que ho avaluï: dades públiques i contrastables. Cal transparència en el procés i els resultats. Suposo que –excepte algun

Una aula de primer d’ESO de l’institut escola de Besalú ■ R. ESTEBAN

Cal aspirar a l’excel·lència. La mediocritat educativa entristeix i estressa

maoista tronat– ningú nega que hi ha famílies: certament, els fills ho són dels seus pares, i no pas de la Conselleria d’Educació. Ens cauria la cara de vergonya si es publiqués l’índex detallat de participació en les recents eleccions a consells escolars (sector pares). Una família no és un ens que recull la

criatura quan se l’expulsa o si està refredada. Els pares són els amos del servei educatiu, els qui han de fer que els professors siguin respectats, els interessats en l’aprenentatge dels joves. On són? Qui els allunya? Cal que cada família assumeixi la seva responsabilitat. En cinquè lloc, els valors: ja ha passat la moda del bonisme post-hippy i dels exrepressors traumatitzats. Som al segle XXI, i hem d’exigir una mica de nivell ètic. Els valors ja tornen a ser virtuts: esforç, integritat, coratge, fidelitat i la resta de les qualitats que s’hauran de reescriure en els nostres projectes educatius. No tot s’hi val a l’institut. Qui no hi vol estar no se n’ha de beneficiar, si no canvia. No hi ha dret que ho espatllin tot: ara manen els problemàtics conductuals. Hem de poder aspirar a l’excel·lència, arreu, també en els centres de titularitat pública, a fi que “cada alumne assoleixi al màxim de les seves possibilitats” (Luri, cdl.cat). Per tant, cinc veritats: la tecnologia ha d’educar; s’ha de confiar en els docents; hi ha d’haver una avaluació pública de resultats; és necessària la responsabilització de cada família, i s’ha d’aspirar a l’excellència. La mediocritat educativa entristeix i estressa.

El Punt, 27/11/2010 propi, molt abans que ells in-

ni, però no ens enlluerni.

Ara els ciutadans rebem infi-

Filosofia? Per molts d’anys! Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

A vegades quedem estordits. Per exemple, ben segur que admirem la força actual de les xarxes socials a internet: potser seran decisives per al 28-N, com ja ho han estat en les eleccions a d’altres països; també alteren certes relacions familiars i sentimentals; i, fins i tot, força adolescents hi dediquen hores a dojo. Enmig de tanta angoixa, els prego que recordem plegats el Dia Mundial de la Filosofia. La Unesco (unesco.org) el va fixar enguany per al 18 de novembre: l’anomena escola de llibertat. La data ve fixada per la data de la injusta mort de Sò-

crates, el tercer dijous de novembre del 399 aC, a la seva Atenes. En Manel Cruz recordava fa poc Horkheimer: “El menyspreu per la teoria és l’inici del cinisme en la pràctica”. Des d’El País advertia que, sense la filosofia, ni s’entén el present ni sabrem com construir un futur que valgui la pena de ser viscut. La filosofia és viva. Fins i tot el pobre Ibra, qualificant repetidament de filòsof en Pep Guardiola, volia menystenir-lo com qui, per la seva xerrameca buida, fa perdre el temps. Potser ni s’ha assabentat que ara ja és un guru del lideratge, que sembla haver abduït tothom. Coses de la vida! Sorprenen més d’un també certs llibres de moda com Los Simpson y la filosofía

(Irvin) o La filosofía de Lost (Kaye), on es tracta l’ètica de l’amistat en els malaguanyats d’aquesta mítica sèrie. La Unesco insisteix que, sense educació en filosofia, no hi ha llibertat. Mentrestant, aquí, alguns desaprensius segueixen capficats a arraconar-la a l’escola. Caldria un aixecament popular en favor del pensament lliure i la reflexió. S’imaginen què significaran aviat ciutadania, ètica o raó en mans de polítics i administradors de pensament anèmic? Alguns voldrien acabar de matar aquest “pensament dèbil” (en expressió de Vattimo), però sempre necessari. Encara no fa un any que les facultats de filosofia del país es van adreçar, convençudes, al conseller: “Ha estat sempre una

disciplina bàsica al llarg de la història de la nostra cultura”, li escrivien, i “fonamental per tal d’ajudar a pensar [...] el desenvolupament de les ciències i del coneixement”. Varen concloure que “una societat que menysté la filosofia és una societat que tendeix a la incultura”. Avisats estem!, però queda algú amb coratge en aquest nostre petit país? Els professionals fem el que podem: el dia 17 es van atorgar els reconeixements nacionals de fotofilosofia a la UB; a Girona, la Càtedra Ferrater Mora, de la UdG, dóna veu a filòsofs i estudiants; poc després, instituts de l’Alt Empordà reuneixen els nostres alumnes sènior per a una jornada amb programa i convidat de luxe a Castelló d’Empú-

ries. Som arreu i lluitem per fer molt bé les classes, formar-nos i també incorporar les aplicacions del Web 2.0. Volem mantenir encesa la flama de la reflexió, però necessitem que els intel·lectuals i opinion makers que queden ens ajudeu més. Diu Epicur que “ningú pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar”. Tinguemho present: filosofem i fem-ne difusió entre el jovent. Ho vaig poder suggerir fa no-res a una reunió del Pla Estratègic de Cultura de Girona. Sense reflexió, on aniríem i com ens podríem entendre? Per molts d’anys, filosofia! Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/336453-filosofia-per-molts-danys.html

El Punt, 8/11/10

L’atenció a la precocitat Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Està prou justificat el prestigi educatiu dels centres concertats? No resulta ridícul atribuirlo al fet que hi van rics, ben educats o catòlics? Aquestes són excuses inútils que només eixamplen la bretxa i el desdeny. Mai he pretès ser políticament incorrecte. Vull argumentar de manera assenyada, sense volerme fer el simpàtic amb ningú. Gaudim de certs recursos educatius, humans i materials, destinats a resoldre necessitats. La llei catalana d’educació (12/2009) legisla concretament sobre la diversitat, per tenir una especial cura de qui va endarrerit i dels qui tenen altes capacitats. A cada centre sol haver-hi un departament sencer dedicat a aquesta tasca. Reivindicaré avui i aquí una altra necessitat docent.

Alguns estem compromesos amb el fet que l’educació de titularitat pública assoleixi el prestigi que li correspon: si fos conscientment escollida per moltes famílies ho hauríem aconseguit. Com millorar-la? Analitzo una plataforma estatal (mejoratuescuelapublica.es) i em qüestiono: Per on se’ns escapa la qualitat? És l’estil democràtic de gestió? Són els immigrants? És l’epidèmia del “mal funcionari”? Hi ha determinisme social? Què va! Allò de donar-ne la culpa a suposades escoles d’elit és fabricarse enemics imaginaris i condueix a la depressió anímica. Alumnat, docents i famílies excel·lents hi són arreu: mirem de potenciar-los. Suggereixo afavorir la precocitat. L’adjectiu “precoç” s’aplica a qui està “més desenvolupat que no li pertocaria per l’edat que té” (DIEC). El món on vivim ho provoca entre l’alumnat. A la primària inicial, on els mestres acompanyen moltes hores els

nens, es nota menys. Ara bé, des dels 11 anyets, en la preadolescència, la tele, internet i les xarxes socials i certs estils de vida conformen nens precoços. No cal que m’hi allargui: misèries sentimentals, experiències sexuals, coneixements poc integradors. A primer d’ESO pots trobar-te marrecs amb vocabulari i comportament impropis, dominats pels instints. Penso

Visc i valoro la llibertat de càtedra d’arrel il·lustrada, però entenc que –abans de la universitat– no ens ajuda a atendre la precocitat

que sovint se’ns enfronten perquè cerquen orientació, se senten immadurs. Quin és el problema? Que ningú gosa fer-hi res: la família acut als professors; l’institut en responsabilitza els ambients domèstics; els polítics cerquen algú per penjar-li un capell. Tothom se’n desentén. Cal educar en la confusió. A la secundària, els docents solem estar només una horeta a cada classe; després, toquem el dos. El seguiment dels mestres a la primària és més global. Força centres concertats mantenen l’atenció personal pel fet de tenir un projecte o ideari clars. Visc i valoro la llibertat de càtedra, d’arrel il·lustrada, però entenc que –abans de la universitat– no ens ajuda a atendre la precocitat. Ben sovint són tutors a l’institut aquells a qui “els ha tocat”. És una llista que corre. L’un serà existencialista, l’altre epicuri, l’altre marxista, l’altre catòlic; més enllà hi ha el del

col·lectiu homosexual i potser també el feixista. I alguns no són res, i prou problemes tenen per tirar endavant cada matí. L’educació esdevé aleshores calidoscòpica. Caldria una carta de navegació, una orientació de l’equip docent. En aquest sentit, la llibertat de càtedra en plena adolescència pot fer embogir el jovent, afavorint el relativisme vital. L’alumnat tou i precoç necessita un projecte de centre, assumit de debò pels docents. No és suficient copiar d’internet un text amb mots com pluralitat, sostenibilitat i altres –ats, i ferne un PDF per a la web. Estic segur que educar coherentment garantiria millor l’èxit escolar que no pas unes ingènues proves diagnòstiques que generen els resultats –ni massa bons ni massa dolents– que el govern necessita. Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses) (fserra@catalonia.net)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/327270-latencio-a-la-precocitat.html

El Punt, 9/10/10

Aquí s’educa improvisant, o no Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

“Les improvisacions són millors quan es preparen”, s’atribueix a Shakespeare. M’ha vingut al cap aquest inici de curs escolar. Saben bé –la publicitat ha estat massiva– que som 616 els centres educatius en el projecte eduCAT1x1 (xtec.cat): pretén la integració definitiva de les tecnologies digitals a l’escola. N’hi ha 557 que ja adquireixen les llicències digitals, a fi que cada criatura disposi de la seva motxilla virtual. La misteriosa botigueta es diu Àtria (atria.cat) i neix del Departament d’Educació. No sé qui n’és el botiguer. De fet, els editors l’han denunciat als tribunals: “S’apropien drets,

et fixen preus. Tot ha estat una improvisació absoluta, i és una irresponsabilitat”, diu el seu president. Algú pot pensar que ara el problema són els ordinadorets de 25 cm, o la clàssica penosa feina de Telefónica, oi? Doncs no: l’enrenou va més enllà. Això és un experiment social. Els nens no tenen papers, els nous Netbooks tenen energia per unes hores (per ara, ja veurem d’aquí a uns mesos), els pares semblen perduts. Arreu on es fa algun experiment exigim mesures de seguretat: res no es deixa a la improvisació, especialment si són elements perillosos. Hi ha sortides d’emergència, espais de descontaminació, personal entrenat. Doncs, mira per on, a l’escola es juga amb la tendresa dels preadolescents –ma-

terial ben delicat i no reciclable–, com si a ningú no li importés si falla. De retruc, les famílies, els professionals de l’ensenyament i la societat podem rebre-hi, també, si la cosa no rutlla. Els únics sants són els polítics i els alts tècnics, que decideixen des de l’oficina. Jo estic a favor de la digitalització, no es pensin. Fa poc he parlat del nostre projecte, per exemple, a educadors d’Holanda i d’Escòcia. I saben què? Encara se’n riuen. Allà miren de tenir bones aules d’informàtica, pissarres digitals i el que vostès vulguin, però no a la brava sinó amb un pla i una preparació previs. A Catalunya hem estat capdavanters en innovació escolar, i ens en sentim cofois. Però des de fa uns anys sotraguegem. Llegei-

xo en una recent tesi doctoral de la Universitat de Vic que “la renovació pedagògica neix com el resultat d’incidir en les situacions educatives per tal de millorar-les, trobar solucions a situacions problemàtiques o introduir nous elements en la pràctica escolar. Aquesta voluntat [...] s’enriqueix a partir del contrast entre punts de vista diversos”. Cal estar a primera línia de foc, apropar-se a les aules. Massa il·luminats poden provocar experiments desastrosos. EduCAT1x1 podria ser un bon projecte, sense víctimes collaterals entre docents, famílies i criatures, si es visqués a la realitat. El professorat som dòcils i obedients –sempre ho hem estat– a les indicacions de ministeris i conselleries. I ho seguirem sent. Cal, però, més seny: hi ha

massa pressa per balafiar els diners de la UE i del projecte estatal Escuela 2.0. Hauríem d’haver-nos preparat millor. El jovent l’eduquem per al futur, no pas per guanyar unes eleccions o aconseguir portada al diari. En un titular recent llegeixo: “Excés de finestres”, tot i que haurien d’haver escrit: “Excés de pressa”. La política educativa vol més cura de la formació i atenció del professorat, ha de comptar amb les famílies, requereix proves objectives externes de resultats educatius i, finalment, necessita estabilitat en els projectes, sense actuar a la babalà. Siguin seriosos, que els docents sí que ho som. Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/313675-aqui-seduca-improvisant-o-no.html

El Punt, 24/9/10

Fem fora la corrupció Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————————————————

L’Estat espanyol és al lloc 32è (sobre 180) pel que fa a “percepció de la corrupció” (transparency.org). Està pitjor que bona part dels països europeus. En l’Informe sobre el Desenvolupament Humà, del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), el trobem millor, entre els 20 primers. Tot plegat té molt a veure amb la integritat, una característica decisiva de la ciutadania i de la vida pública. La corrupció fa mal a les persones i també fa mal a les societats. És un corc que destrueix la possibilitat de ser feliços. I, a més, és una plaga, una nafra que s’escampa, que s’encomana. Hi ha un llibre d’Eva Joly que parla d’això. Té un títol provocatiu: Est-ce dans ce monde-là que nous voulons vivre? La resposta deu ser: No, de manca d’integritat, n’estem farts. La Joly identifica la corrupció com la causa que alguns països productors de petroli estiguin més amunt (Noruega) o més avall (Angola o el Gabon) en aquest concepte del desenvolupament humà (hdr.undp.org). Hem de fer fora de les nostres vides l’aprofitament privat dels béns de tots.

Fins i tot “l’ésser més egoista del món”, el calculador menys generós, s’adona que –en un ambient corrupte– hi perdem tots. La corrupció és qualsevol abús del poder per a un benefici privat. Els pobres el patim més directament, perquè depenem de més “autoritats” (un guàrdia, empresari, professor o un ínfim funcionari, injustos, ens poden malmenar). Els estafadors són lloats en moltes pel·lícules. A vegades esdevenen simpàtics perquè sembla que no fan gaire mal. Els justifiquem o pensem: “Jo hauria fet el mateix”. Però, atenció!, que tot deixa marca: també els Millets i Pretòries devien començar mig en broma. La manca d’integritat és addictiva, neix i creix. Les agències internacionals es mouen: el 2004 es va aprovar la Convenció de Nacions Unides contra la corrupció (UNCAC) i la UE disposa de l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF). A Catalunya som capdavanters a l’Estat: la llei 14/2008 crea l’Oficina Antifrau (antifrau.cat), adscrita al Parlament, que la legitima i en garanteix la independència. Pretén enfortir la integritat en els sectors públic i no públic amb la prevenció i la investigació de conductes corruptes. No té funció sancionadora: informa, adverteix, promou. Allà hi ha professionals

especialitzats a promoure la integritat, que ens han presentat fa poc el projecte Educació per la Integritat (OAF/Educació), que pretén formar els estudiants en la integritat personal, la coherència de les conductes individuals, la cultura de la honestedat i la transparència, la dignificació del treball públic i de la política. En breu, en la defensa del bé comú. Si manca aquest afany, no només en patim conseqüències econòmiques (redueix gent a la misèria, atura les inversions...) sinó que s’erosiona l’estat de dret i la democràcia, s’ofega l’eficàcia de les administracions i, en breu, s’afebleix el capital social. Ho experimentem?: Crisi de confiança, dificultats per a la cooperació. Cada 9 de desembre celebrem el Dia Mundial Anticorrupció, amb un lema clar: El teu no compta! (unodc.org/yournocounts). A l’escola ho explicarem, però necessitem que les famílies, els polítics i tots els ciutadans ajudin. Cal canviar el país i hem de ser intolerants amb el frau de béns públics. No vull sentir més allò de: “Ets un ingenu, si tothom arreplega tot el que pot...”. Jo, no. I no pas per por d’una investigació. Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/307017-fem-fora-la-corrupcio.html

El Punt, 24/8/10

Ferum d’eleccions Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————————————————

En un moment de desafecció generalitzada envers els polítics professionals, ens trobem a la vigília d’unes eleccions, a la tardor. En 11 hores d’obertura de les urnes, els qui votem escollirem qui gestionarà –uns quatre anyets– el poder polític al país. De 9 a 8 de la tarda: per això és tan important ara la propaganda, la manipulació dels sentiments, la dissimulació de fallides i de mentides... La imatge pública que es doni en aquestes properes setmanes és clau: s’hi juga molt més que la llibertat, la justícia o la independència. Hi ha pel mig el sou de molta gent: assessors d’imatge o del que sigui, bufets d’advocats, atorgament d’obra pública, subvencions, etcètera. Moltes paraules tenen actualment un únic objectiu: un vot més al sac. Després, segons la collita –com ja hem patit més d’un cop– hi haurà el mercat de les triangulacions necessàries per fer-se amb conselleries, direccions generals o el que sigui. El repertori d’encàrrecs basats en

l’opció política i l’amiguisme és ample. No ho noten que hi ha gent nerviosa? No és pas per les inundacions al Pakistan o els incendis russos, no; ni tan sols perquè els controladors aeris ens tinguin amb l’ai al cor. És que perillen força llocs de treball. Que n’és d’important escollir un bon cap de campanya, un color encertat o aquell somriure convincent! Pel que fa a les persones, els aspirants, ja quasi tot està dat i beneït: les llistes dels partits s’han fet –com sempre– segons dos criteris bàsics: a) a qui li devem favors? (o qui sembla tenir prou poder per tenir-lo a dintre); i b) té imatge? (allò típic: noia, jove, nouvingut...) I la qualitat?, aquella aristocràcia de la virtut, que interessava Aristòtil i que ha estat el fonament de les grans repúbliques (en sentit filosòfic: no em malpensin, que ara no en vull d’enrenous). La qualitat no és essencial: la gent honesta i noble no en guanya prou, de vots populars. Les eleccions depenen massa de l’agència contractada: una publicitat adient i popular (que no vol dir cara), en una societat encara poc alfabetitzada po-

líticament, és decisiva. La qualitat humana del candidats se’ns amaga: només es faria palesa amb la proximitat, coneixent-los de prop. Per això, alguns lluitem tant per un sistema electoral de circumscripcions petites i llistes totalment obertes. Si el criteri d’elecció dels representants no és la prudència i saviesa, la seva qualitat humana, tots podríem acabar representats per una Lady Gaga o un Matt Damon qualsevol. Només un sistema electoral de proximitat ajudaria que surtin els millors governants i no pispes i oportunistes. Què en traiem de tot plegat? Penso que caldria donar suport a les plataformes per a un millor sistema electoral, de llistes obertes, per poder votar persones i no marques; i ara mateix, el diumenge que toqui, serà bo votar –enmig d’aquesta ferum electoral–encertant en la papereta que cal pel bé del país i cadascú els qui hi vivim. Potser sortiran quatre anys més d’aprofitar-se de nosaltres. O no. Que tinguem sort! Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/209647-ferum-deleccions.html

El Punt, 17/8/2010

Integració i cohesió Xavier Serra i Besalú (*) ————————————————————————————————————————————————————

A Catalunya no tothom s’hi sent prou bé, encara: hi ha guetos. No cal cap estudi específic, per adonar-nos-en. I no només a Salt, Vic o Figueres. Un dels 67 objectius prioritaris –i operatius– del Pla de Govern 2007-2010 (gencat.cat/acordsdegovern), aprovat el 13/3/2007, era afavorir “la integració de la població nouvinguda en una societat cohesionada”. M’he informat d’una situació rellevant: la del Raval barceloní, un barri amb més habitants que qualsevol de les ciutats esmentades. Allà lluiten per “la cohesió social” reduint la marginació i, conseqüentment, els seus perills. Però se n’ha de beneficiar tothom (no només el 50% que són immigrants): o és que els hem de

discriminar? El Raval té una de les concentracions de població més altes del món: en poc més d’1 km² hi viuen 46.000 persones: és fàcil calcular-ne la densitat. Després de certs camps de refugiats d’UN, n’és un rècord. Més de 30 països, 10 llengües i –almenys– 9 religions: què s’hi pot fer? Integració? Qui en té, de dret, a integrar un altre? Jo, no. La literatura sobre immigració és gegantina: Google dóna 13 milions d’entrades –només en català– al concepte immigració i 78.000 a l’expressió textual “estudi sobre la immigració”. Però hem de mirar fets, ja que les paraules se les enduu el vent. Certes conselleries s’equivoquen: integrar no cohesiona pas, necessàriament. La cohesió creix des de dins de les persones: caldria que les aules d’acollida duressin poc, que les activitats només per a immigrants es mini-

mitzessin... Bescanviar tota la vida la recepta del pa amb tomàquet per la del cuscús, o les sardanes per les danses d’altres indrets, no cohesiona, tampoc nointegra. Pot ajudar –i “que n’és, de maco!”–, però el que cal és diferent: adolescents amb el 4rt d’ESO, pluralitat en equips esportius o celebracions joves, convivència. Al Raval m’ho han fet veure: allà tenen cura de les persones i les famílies, no l’elaboració de plans integradors. Recordem el Nelson Mandela d’Invictus! Les subvencions han d’anar a activitats per a tothom: si no, s’alimenten els guetos. Per cert, que ho saben vostès si el nostre govern informarà sobre l’objectiu I.5 del Pla 2007? (*) Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses). fserra@catalonia.net

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/207392-integracio-i-cohesio.html

Escòcia i “els racons de pensar”

El Punt, 7/8/10

Xavier Serra Besalú ———————————————————————————————————————————————

Durant l’estiu podem descobrir noves maneres de construir projectes personals. Sóc a Escòcia, en un curs per a professors: tres setmanes a Glasgow per millorar professionalment. Si els plau, no acceptin les injustificables enraonies d’alguns: aquí fem els deures. Els docents podem seguir treballant també quan no tenim classes presencials a l’escola. No tothom reflexiona a l’estiu: hi ha força gent que pren vacances precisament per no pensar. Com si fos un càstig! Una estimada col·lega em deia que, a primària, al nen que no s’acaba de portar bé, sovint li suggereixen que se’n vagi una estona al racó de pensar. De primeres, em va semblar desencertat: pensar és per quan se n’ha fet alguna? Davant la meva reacció, totes les companyes m’ho van explicar bé. Em vaig haver de rendir: és una sàvia aplicació pedagògica i no pas un presumpte atac a l’àrea de filosofia. A Escòcia són més de cinc milions: gent amable, serenament nacionalista i que gaudeix amb la pròpia historia. Si no fos per l’arriscada incertesa econòmica, voldrien la independència: els catalans ja sabem que aquest és un assumpte complicat. Glasgow encara perd habitants, però encara és més gran que la capital, Edimburg. La gent beu força cervesa, potser massa. No poques noies vesteixen molt descarades, especialment els caps de setmana, tot i que ningú no s’estranya gaire de tot plegat. Es un país de gent eixerida. Caldria resseguir altres temes: la passió pel futbol; el monstre del llac Ness; el drizzling, una pluja constant que no mulla. I saben que encara fan estàtues a la gent? No només al meu apreciat David Hume, a Edimburg, sinó també a contemporanis: a Glasgow n’hi ha una d’en Donald Dewar, una mena de pare de la nació, guanyador de les primeres eleccions del Parlament escocès el 1999. Va morir el 2000 i allà el tenen, a Buchanan Street. A casa nostra em sembla que posem menys d’estàtues, oi? Per què? Va bé pensar a l’estiu. Segur que també vostès troben arreu petites coses que integren a la pròpia vida. Tant de bo que mai no ens passi que només pensem si ens renyen o si les coses van a males. Procurem viure sempre al racó de pensar, també durant les vacances. Encara hi som a temps: pensem-hi! Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

http://avui.elpunt.cat/

El Punt, 28/7/10

Funcionàries i funcionaris: per què? Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————————————————

No fa gaire, els funcionaris hem rebut una bona clatellada: se’ns ha pispat part del sou. Un articulista ens veu com a “encarnació del deute públic”. S’ha admès ara un recurs contra aquesta mesura de l’equip de Zapatero i del Parlament estatal: no sé com acabarà tot plegat. He començat amb un títol políticament correcte: m’empararà, especialment en el cas que vostès no compartissin algunes idees de més avall. N’estic una mica fart dels qui, moguts per tòpics, critiquen tota la feina de qui treballa en la funció pública: no foteu ni brot, t’ha tocat la grossa, ningú t’avalua,... ¿En tenen, de raó? Al nostre país tenim una Escola d’Administració Pública. No fa gaire ha editat un llibre ben interessant: Els funcionaris són diferents? Qui són els funcionaris i com són?. L’autor (Christoph Demmke) estudia –sense apassionament especial– tòpics, fets empírics, estereotips... i proposa línies de solució. Reconeix una pressió generalitzada per a una “abolició silenciosa de l’estatus del funcionari”. Es concreta amb la introducció de la promoció per mèrits –en lloc de l’actual “d’anar passant anys”– i d’una

mobilitat entre els sectors públic i privat. Certament calen, a tot Europa, reformes en el funcionariat, però això no toca l’arrel del problema: és un pedaç. La psicologia humana és tossuda: no la canviarem pas de cop! Per què tanta gent vol ser funcionari al nostre país? Només per “no treballar”? Això només ho poden pretendre els brètols, aquells que mai haurien de guanyar unes oposicions. El que Demmke denuncia és una gestió poc professional dels recursos humans: tots cerquem “unes condicions de treball satisfactòries, possibilitats de promoció professional, estabilitat, responsabilitat i, el que és més important, un bon lideratge”. Això ens fa productius i il·lusionats arreu, en el sector que sigui. El problema no són les persones –excepte uns quants que no volen canvis, sovint per egoisme insolidari– sinó una estructura i estil anacrònics. La nostra revista de comunicació interna és Funció Publicació. En llegir-la m’hi entusiasmo amb el futur nostre i del país. Poc després pateixo la ironia burleta de les meves amistats: deu haver-hi algun forat per on es perd la qualitat professional del funcionari. En veig dos: a) els polítics, que cada quatre anyets fan de les institucions el seu cortijo; o b) la nefasta tradició hispànica del “torni vos-

tè demà”. Algú s'hauria d’encarregar d’aquestes guineus. Abans de pensar en el sentit del funcionariat cal una “correcta gestió dels recursos humans” a totes les conselleries i entre tots els assimilats a funcionaris. Demmke nega –amb dades– certs tòpics, però reconeix punts febles: a) les pressions i constrenyiments externs (polítics, tribunals...) que es reben; b) cert immobilisme de plantilla, ben qualificada però cada cop de més edat; c) l’atracció de persones amb aversió al risc, ser un refugi en temps de crisi; d) la desmotivació i frustració pels criteris polítics en la presa de decisions; e) l’excés de paperassa, la burocràcia com a vici; f) la incertesa sobre com mesurar el rendiment. Els funcionaris som persones: no som el problema. Volem estar motivats, sentir-nos valorats i exigits. Per això, a tothom ha d’interessar què fem i com fer-ho millor. I el mal funcionari, ha de canviar! Caldrà esforçar-se en l’educació eticocívica i per a la ciutadania, des que la gent és jove, amb la col·laboració decidida de tots vostès: mares i pares, polítics, comunicadors, i els meus amics antifuncionariat. Som-hi? Professor de Filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/200152-funcionaries-i-funcionaris-per-que.html

El Punt, 8/5/10

plaça major XAVIER SERRA I BESALÚ (*)

Per molts anys, Europa

n superfície, Europa és el segon continent més petit del món: un 7% de la superfície terrestre. Hi vivim l’11% de la població de la Terra, uns 731 milions. Només Àsia i Àfrica tenen més gent. Ara mateix, uns 500 milions gaudim d’una nova identitat: hem esdevingut ciutadans de la Unió Europea. Això va començar ara fa 60 anys, el 9 de maig de 1950. Celebrem l’aniversari: felicitats! De manera profètica, Victor Hugo escrivia el 1849: «Arribarà un dia en què totes les nacions del continent europeu, sense pèrdua de la seva [...] gloriosa individualitat, es fondran estretament en una unitat superior i construiran la fraternitat europea.» Desitjaria que aquesta utopia arribés a tot el món, a unes Nacions Unides amb tots els humans units en la identitat més alta, la de la dignitat humana. En pot ser un primer passet la UE? Veient la història d’Europa hi descobrim esdeveniments epocals: la civilització grecollatina, la conservació d’aquest patrimoni en les comunitats monàstiques i a Al-Àndalus, els imperis romanogermànic i bizantí, el Renaixement, els

La utopia de l’Europa unida, de l’humanisme assenyat, pot ser la bona ideals democràtics de la segona modernitat, la revolució industrial... I, finalment, després d’experiències tan doloroses, el procés d’integració europea: des d’un desig de pau i interès econòmic fins a la cooperació política. Podem estimar més la nostra història? Veiem un futur que recull allò millor del nostre patrimoni cultural, polític i social? La gent jove celebra amb entusiasme les festes. Ara toca estar contents, perquè gaudim de més llibertat de moviments i d’iniciativa, seguretat econòmica, respecte dels drets, atenció als dèbils, intercanvi d’idees, consciència dels deures... Els joves han de saber-ho. Per això, força centres educatius catalans viuen –amb actes acadèmics i festius– el Dia d’Europa d’enguany. Hem d’estar contents. I també agraïts: especialment a aquells pares fundadors de la nostra Unió. Ells tenien un full de ruta, un projecte d’on volien anar. Schuman, Adenauer, De Gasperi i Churchill confiaven que sabríem aprofitar els «valors europeus», que ens orientarien. Els trobem a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (C/83/389), ratificada amb el Tractat de Lisboa. Moltes utopies han fet mal al món: les marxistes, les feixistes; les anarquistes i les seves variants. La utopia de l’Europa unida, de l’humanisme assenyat, pot ser la bona. Ens hauria de guiar en els propers decennis i segles. Quina gran trobada el motto de la UE: «Units en la diversitat»! (*) Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes de Roses (fserra@catalonia.net)

P U NT D E V IS TA

EL PUNT | Divendres, 16 d’abril del 2010

opinió | XAVIER SERRA I BESALÚ. Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes de Roses (fserra@catalnonia.net)

L’Europa dels pobres i dels exclosos L’autor, coincidint amb l’exposició «L’Europa social. Sabeu el que pot fer l’Europa social per vosaltres?» a Girona, reflexiona sobre els valors inherents que creu que hi ha a l’Europa unida

l 2010 encara hi ha força gent que no hi creu, en això d’Europa. Que, per exemple, no celebren la festa del 9 de maig ni podrien respondre amb competència a: ¿quin és el tema de l’Any Europeu d’enguany? De fet, Europa ni se l’estimen ni la viuen. Només la fan servir: ja els està bé que no hi hagi fronteres ni calguin visats; admeten que comptar euros és més senzill que haver d’anar calculant i, fins i tot, tenen fills o amics que gaudeixen o gaudiran d’un Erasmus o d’un Comenius o que se’ls ha reconegut aquí una titulació obtinguda allà, a l’inrevés. En fi, que de l’europeisme vigent se n’aprofiten. Defenso la vàlua de la identitat europea. Crec que hi ha valors inherents a l’Europa unida. Llegint una biografia de Schuman (Lejeune, 2000), hi trobo expressions profètiques: «L’Europe ne se fera pas d’un coup: elle se fera par des réalisations concrètes créant d’abord une solidarité de fait.» Cal sentir els pares fundadors: Europa no la fan els tractats (ni Maastrichts ni Lisboes) ni els pa-

pers: cal la solidaritat, la responsabilitat i la justícia. «No més guerres» ja és un desig noble, però l’Europa que somniaven Schuman i d’altres a la Declaració del 9 de maig, a Quai d’Orsay, anava més enllà. «Una iniciativa revolucionària», va titllar-la Le Monde. Als nostres instituts de secundària ens calen utopies vàlides i visibles, un cop aigualides les del socialisme i capitalisme reals i constatada la misèria moral de tants polítics d’ofici. Considero que hem de celebrar el Dia d’Europa, cada 9 de maig. Val la pena preparar-lo, reflexionar-hi. És un símbol, potser un dels pocs que encara podrien oferir als joves una oportunitat per assumir lliurement compromisos eticocívics de futur. Sé que hi ha qui se’n riu i, fins i tot, ens acusa de propaganda governamental. L’alemanya Suhrkamp va publicar el 2008 uns assajos Jürgen Habermas. El títol ja n’és una tesi: «Ach, Europa. Kleine Politische Schriften». O sigui: «Ai, ai, ai, Europa... que no anem pas bé.» Entenc que la seva densa crítica es pot condensar quan escriu: «Si bé als pares fundadors els va passar pel cap l’agosarat projecte dels Estats Units d’Europa, la unificació europea s’ha realitzat, de fet, per les vies pragmàtiques d’increment d’un espai econòmic comunitari», o sigui per les peles. I segueix: «La unió política va arribar, per sobre dels caps de la població, com un projecte de l’elit i ha funcionat fins ara amb un dèficit democràtic explicable pel caràcter intergover-

namental i burocràtic de la seva legislació.» Potser té raó, però el destins dels pobles poden arribar fins i tot sense néixer de les seves gents. Força filòsofs i historiadors ho admetrien. El 2010, aquesta Europa celebra l’Any de Lluita contra la Pobresa i l’Ex-

Cal sentir els «pares fundadors»: Europa no la fan els tractats (ni Maastrichts ni Lisboes) ni els papers: cal la solidaritat, la responsabilitat i la justícia clusió Social (www.2010againstpoverty.eu). Al voltants del 9 de maig, pot ser un tema de reflexió als centres educatius: n’hi ha, de pobres, a Europa? Existeix una Europa social? Segons dades oficials, gairebé 80 milions de persones (un 16% de la població) viuen per sota del llindar de la pobresa a la UE. D’aquests, 19 milions són nens. Un de cada deu europeus viu en una llar on ningú no treballa i, a més, tenir una feina no sempre garanteix poder-se’n sortir de la pobresa. I l’exclusió és tot un altre món per descobrir! Ambdues, la pobresa i l’exclusió, segueixen sent –amb poques excepcions– els principals problemes en la majoria dels països europeus. La UE

és una àrea rica en el món, però convivim amb força gent que no disposa dels béns bàsics. A Europa hem allunyat, per ara, les amenaces de guerres: tenim pau. Però aquesta tranquil·litat és un fruit, un resultat de tres ingredients, com a mínim: responsabilitat, justícia i solidaritat. Recordem Schuman: cal una solidaritat de fet. Potser enguany podríem treballar-ho a les escoles, en concret i de debò. Ser solidari impulsa a dur a terme actes d’ajuda, comporta actuar: no és quedarse en paraules.

Responsabilitat comunes La solidaritat és un sentiment personal, clau dins l’esperit de l’Europa unida: ens uneix els uns als altres. Ens permet reconèixer que necessitem ajuda i que també hem d’ajudar, que hi ha unes responsabilitats comunes. Alguns punts, que poden dur a l’escola: a) Reconec el dret de pobres i exclosos a viure amb dignitat?; b) Promoc accions d’inclusió, comptant amb la responsabilitat col·lectiva i també individual?; c) Afavoreixo amb fets la cohesió social?; d) Participo perquè les autoritats s’hagin de comprometre en el bé comú? Cal invertir –començant a classe, amb identitat europea– la «tendència planetària que els mercats escapin a les possibilitats de configuració política», suggereix Habermas. Només aleshores, en lloc d’«ai, Europa!» potser escriuria un «carai, Europa!»

P U NT D E V IS TA

EL PUNT | Divendres, 9 d’abril del 2010

opinió | XAVIER SERRA I BESALÚ. Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Quan els adolescents es troben amb la filosofia La nostra civilització fa servir conceptes i arguments i mira que els joves els aprenguin

egons un conegut meu, l’adolescència és una malaltia. En concret, la que pateixen els pares que tenen un fill o filla en aquesta fase turbulenta del creixement. Però no pretenc escriure sobre això. M’ha vingut al cap llegint un text de Michel Tozzi, expert de la Unesco, en referència a la feina dels psicòlegs que han d’escoltar críticament els adolescents, demanantlos que descriguin els seus sentiments sobre ells mateixos i les seves vides. Volen ajudar-los a transformar el seu desconcert i sofrença en paraules. Aquests experts no són més que la punta de llança d’una comunitat d’investigació, formada per tots els individus racionals. De fet, el que plantegem en la conversa amb adolescents és una recerca del significat de la vida en aquella etapa natural del desenvolupament humà. La psicologia afavoreix una aproximació catàrtica a l’expressió verbal de les emocions. Això mateix ho fem en tants d’altres moments de la vida. I vet aquí que... tot això, en bona part, prové de la filosofia. Fixem-nos en algunes de les qüestions típiques que el psicòleg tractarà amb l’adolescent: «Quan podrem dir que et sents lliure?» (concepte de llibertat); «En la teva opinió, per què els adolescents qüestionen tan sovint la legitimitat de les normes? És correcte fer-ho?» (conceptes de llei i respecte); «Com a ado-

lescent, què en penses de les opinions dels altres?» (concepte d’altres, d’opinions i d’ètica). La filosofia és una ciència..., o ho era!, que cerca de racionalitzar el saber i d’establir els mètodes correctes per a un coneixement pròpiament humà (no només emotiu, instintiu...) No és el mateix que la religió o qualsevol mena de creença, vàlides en la seva especificitat, sinó que pretén entendre «el perquè de les coses», el perquè de tot plegat, fent servir la raó, el logos. Duem més de vint-i-cinc segles de filosofia a les nostres espatlles i, fins fa cinc-cents anys, era l’únic nucli del saber racional. Des d’aleshores, les ciències fàctiques (ja siguin naturals o socials) se n’han separat amb èxit, però mai no deixen de ferhi referència: qüestions de metodologia i lògica, aspectes gnoseològics o metafísics, els fonaments i límits de l’ètica, l’antropologia o la política... fins i tot les qüestions estètiques. La nostra civilització fa servir conceptes i arguments i mira que els joves els aprenguin. Un document de la Unesco, de 2007, que val la pena llegir, du el suggestiu títol La filosofia: una escola de la llibertat (www.unesco.org/shs/fr/philosophy). Als instituts trobem joves que semblen capaços de conceptualitzar, argumentar, comparar, analitzar... i realitzar un munt més d’activitats que acabem anomenant competències. Molt sovint tenen relació directa amb la filosofia: en depenen o hi condueixen. La filosofia permet integrar el que s’aprèn en diferents assignatures específiques (naturals, socials, tecnologia, expressió visual, música...), i també

allò que van entenent a matemàtiques, llengua i literatura, etcètera, en les anomenades matèries instrumentals. Com integrar tot això en la turbulenta vitalitat d’un adolescent, que –a més– viu atordit per les pantalles del segle XXI? La filosofia li és fonamental.

Les autoritat educatives del país s’han fet un garbuix amb tot plegat i estan ofegant i menystenint la filosofia, fent-la fora progressivament del sistema educatiu Vet aquí, però, que les autoritat educatives del país s’han fet un garbuix amb tot plegat i estan ofegant i menystenint la filosofia, fent-la fora progressivament del sistema educatiu. No els vull atabalar amb detalls que poden trobar a les webs de les diferents plataformes (blocs.xtec.cat/sphn) que criden l’atenció sobre aquest despropòsit. La situació ha estat repetidament denunciada. El President de la Generalitat ha escrit donant suport a aquest clam però –malauradament– a la conselleria i altres nivells executius es guien per criteris pragmàtics: fer els mínims del que està escrit a les lleis i decrets madrilenys (a Catalunya s’aplica a la filosofia el mínim, just per sobre de la il·legalitat) i uns criteris empobridors, que podríem resumir amb les paraules: Excel i pressió tecnofílica esbojarrada.

Poden demanar-nos dades comparatives amb altres comunitats. Aquí semblen decisius: a) Una graella de 30 hores setmanals, que no té gaire en compte què passa a les aules sinó només que els quadri; i b) La pressió injusta d’algunes facultats universitàries (no corresposta per les de filosofia, distretes en un no se sap què). Només així s’entenen decisions absurdes com la d’assignatures d’una miserable hora setmanal (l’ètica i la ciutadania a l’ESO) o haver atorgat 2 hores a la filosofia de primer de batxillerat (insuficients, òbviament) mentre que qualsevol de les matèries de modalitat en té 4 a primer i, quasi sempre, 4 més a segon. Això no passa arreu de l’Estat: només qui no viu la realitat de l’educació hi pot admetre alguna lògica. A més, els de filosofia solem tenir 30 o més alumnes per classe i altres matèries les poden fer sovint quasi en família, com si fossin classes particulars. Total: qui hi perd és l’educació. Per això demanem –i no és gens difícil, sinó viable– un tracte igual, digne, raonable. El dia 10 d’abril hi ha una altra concentració de la Plataforma en Defensa de la Filosofia, aquest cop a Igualada (http://blocs.xtec.cat/sphn/). S’hi pot participar, adherir-se on line al manifest. La filosofia torna a sortir al carrer i hi llegirem textos perquè, tot i que els docents de filosofia treballem de valent, ens cal el suport de tothom. No només els adolescents es troben amb la filosofia: tothom s’hi troba. Cada vegada que ens plantegem el perquè d’alguna cosa, que ens admirem del que hi ha i del que se sap, cada cop que actuem com humans.

El Punt, 27/11/09

opinió | XAVIER SERRA. Professor de filosofia a l’IES Illa de Rodes de Roses

Déu interessa? Déu ven? Probablement, sí! Del resultat de la pregunta per l’existència de Déu se’n segueix una feinada

«P

robablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida.» Ho vam llegir a les línies 14 i 41 de TMB, va costar 2.500 euros. La Unió d’Ateus n’havia acaptat més de 9.000. Opinar d’aquesta inversió no em convé: en sortiria escaldat. El Nobel Saramago ha tret ara Caín (Edicions 62), una relectura de la Bíblia on el dolent és Déu, «venjatiu i mala persona». No es pot entendre l’ésser humà sense la religió, admet, però «de Déu, no ens en podem refiar». L’existència de Déu és rellevant: mou diners i passions, «ens mou». Un dilema: creure o no creure. Dins de cada opció, actituds: obsessió, serenitat, fanatisme, interès. També marques: agnòstic, hinduista, ateu, cristià, etc. A part d’opinions, sondejos i modes, sobre l’existència de Déu, què en diu la raó? La competència discursiva

a Itàlia és admirable. El 2000, Paolo Flores d’Arcais, intel·lectual ateu compromès, ho va debatre (¿Dios existe?, Espasa) amb Ratzinger, creient. Per l’italià hi ha una contraposició asimètrica: un ateu «no té cap interès a aconseguir que ningú perdi la fe»; el creient, en canvi, vol convertirnos. Ratzinger alçà el punt: «la qüestió de Déu no és una qüestió privada»; no és una polèmica «religiosa» privada sinó de racionalitat. Té categoria filosòfica. Considero jo que la càrrega de la prova està en el terreny del qui afirma una realitat. Demostrar apodícticament una no-existència és inviable, ja que requereix una falsació (tollendo tollens) que, en aquest cas, no rutlla. Podríem quedar-nos amb el «probablement» de l’anunci: insuficient! Deixant de banda l’«aquí no veig cap Déu», del cosmonauta Gagarin (1961), dos arguments típics de l’ateisme són l’existència del mal i la pluralitat de religions. Què fa l’altre equip per demostrar que sí existeix? Presenta proves defectuoses, com l’argument ontològic d’Anselm (s. XI) o el de l’aposta de Pascal (1670) i altres més

sòlides, dependents del principi de causalitat. Ho fa amb dues perspectives, que són a tots els llibres: des del món físic natural o des de la interioritat de l’ésser humà. La llibertat de religió –com la de pensament o d’expressió– és un dret humà (ONU: art. 18 i 19). Tot i que podem rebre l’ajuda de creences, la filosofia segueix el seu camí, que no és «contrari» sinó «diferent», racional. Certament, les disposicions personals –especialment en èpoques com l’adolescència o altres crisis vitals– ens influeixen, i podem deixar la qüestió de Déu de banda. Temporalment, perquè sempre torna: ¿existeix? Ens adonem bé de les repercussions operatives que la resposta té, per poc seriosos que siguem. «Déu ha mort! I som nosaltres qui l’hem mort!» (1882). Nietzsche és clar: és l’ateisme d’un interès. És comprensible, però no sé si racional. Com tampoc el creient que «no vol» pensar. Del resultat de la pregunta per l’existència de Déu se’n segueix una feinada. Qui no la vulgui, sempre té allò enganxat a TMB. Una cosa segura?: Déu interessa, Déu ven.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/108599.html

El Punt, 1 novembre 2009, pàg. 25

opinió | XAVIER SERRA I BESALÚ. Professor de filosofia a l’IES Illa de Rodes (Roses) (fserra@catalonia.net)

Per confiar en els polítics?: cinc paraules L’autor proposa cinc paraules per contribuir a millorar la política: la participació, la representació, la responsabilitat, la informació i la solidaritat

ots admetem –fins i tot els que fan política– que la gestió «de la cosa pública» al nostre país està desprestigiada. Ens refiem poc dels qui ens representen. S’obliden del «bé comú», que no és només «general» sinó també el «de cadascú». Pensen en ells i en els «resultats electorals». Eviten el compromís: ni massa «carques» ni massa «progres»: sempre el càlcul dels vots. Això també passa factura: la política es torna plana, poc neta, ni fa créixer el país ni afavoreix les persones. Proposo cinc paraules per millorar la política: participació, representació, responsabilitat, informació i solidaritat. Mai substituiran la qualitat ètica personal del legislador, però podrien proporcio-

nar una relació més directa amb els electors, la necessitat de retre comptes i una ciutadania com cal. La política del país necessita participació. Només un sistema electoral basat en llistes totalment obertes pot reduir la gestió partitocràtica del poder públic. Tot i que els candidats poden tenir vincles amb associacions o partits amb els quals siguin afins, n’han de ser independents. Tothom ha de poder ser escoltat, encara que no tingui carnet. Cal reduir el malbaratament en la propaganda electoral. En segon lloc, representació. Cal proximitat: circumscripcions electorals petites que generin un sol representant, conegut de tots els electors de la demarcació. Els districtes s’han d’adequar a la realitat: gran ciutat, zona urbana o rural, etc. L’escollit sabria que ha de representar el 100% dels seus ciutadans, fins i tot els que no l’han votat. No menystindria cap minoria, obert a les iniciatives legislatives populars, canalitzades amb seny. El tercer punt seria la responsabilitat. Necessitem honestedat en la gestió dels béns públics. Qui governi pot arri-

bar a enfrontar-se amb exigències judicials i penals per falsedat, abús, etc. Ningú té carta blanca pel fet de ser polític electe. D’altra banda, qui assumeix una autoritat ha de disposar de mitjans i recursos adients i d’un equip de treball competent. De l’ús fet, en retrà compte. Cal que la veritat torni a la nostra societat: la «informació» ha de ser sincera, noble, ha de generar confiança. Les eines de comunicació digital, tot i la fractura que encara hi ha, poden facilitar-ho molt. S’han de garantir espais reals de debat, amb seny. I, finalment, solidaritat. Un polític no pot estar lligat per obligacions de partit ni deure favors. Protegim-los dels interessos econòmics i dels grups de pressió per tal que treballin guiats per l’ètica personal i social, amb una atenció prioritària als segments menys afavorits, protegint els drets humans i civils, des de la llibertat i la subsidiarietat fins a la dignitat. Si volem millorar la qualitat del sistema polític català, una nova llei electoral ens n’ofereix l’oportunitat. L’únic entrebanc?: la partitocràcia endèmica.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/98342.html

EL PUNT | Divendres, 16 d’octubre del 2009

P U N T D E V I S TA

opinió | XAVIER SERRA BESALÚ. Professor de filosofia a l’IES Illa de Rodes, de Roses (fserra@catalonia.net).

En economia, hi cap l’ètica? L’economia moderna és «de mercat». El capitalisme només n’és una de les seves espècies, potser la més reeixida. Pot haver-hi alguna cosa per sobre? Queda espai per a la comunitat política i, conseqüentment, per a l’ètica?

’economia ha esdevingut, més que mai, una qüestió clau, un tema vital. Tots experimentem la crisi, i més qui no té un sou fix o és a l’atur. «Com sortir-nos-en?», és una qüestió rellevant. Tant de bo funcionessin aviat les propostes polítiques. Aixecant la mirada podem fer-nos preguntes de més abast, com: l’economia és un assumpte només tècnic? I si prescindíssim d’un sistema financer d’efectes perversos? Hem d’assumir els pobres els resultats col·laterals negatius del liberalisme econòmic? És obvi que l’atur genera desesperació, que cal bandir fora de les institucions lladregots i penques que ens malgasten els diners públics, etcètera. Ara bé, existeix o no una dimensió ètica en els negocis? Si fossin

el lector escriu

problemes tècnics, només caldria trucar al lampista o a l’enginyer de torn, oi? Una pel·lícula recent, The International. Diners a l’ombra, de Tom Tykwer, m’ha fet pensar. Proposa l’escàndol financer des d’un cas real: el del Banc Internacional de Crèdit i Comerç (BCCI), implicat en un seguit de dolenteries. «El major delicte comès per una empresa en tota la història», tot i que imagino que ara els deuen haver pres aquest rècord. El

Sovint es judica només en funció del guany, dels diners, i no del bé comú. Existeix una «lògica de l’intercanvi» i una de l’«obligació pública» (mercat i Estat), però manca la de la «fraternitat» missatge final és: no hi ha manera de netejar de debò el sistema financer global encara que el vigilem amb competència. Aleshores, una ètica econòmica seria impossible? L’economia moderna és de mercat. El capitalisme només n’és una de les seves espècies, potser la més reeixida. Pot haver-hi alguna cosa per sobre? Queda espai per a la co-

munitat política i, conseqüentment, per a l’ètica? Els avenços cientificotecnològics en l’àmbit nuclear també donen resultats variats: energia, eines sanitàries, bombes, etcètera. Ara bé, l’ús just no el decideixen els enginyers –que deuen tenir les seves conviccions– sinó els governants, que en valoren la moralitat. I si ho intentem amb l’economia, que és molt més potent que l’energia atòmica? «Oblidar l’ètica en els negocis pot ser terriblement destructiu», em diu un amic, el Dr. Sison. Ell opta per la perspectiva aristotèlica: la comunitat de treballadors, de persones, està per sobre de la funció productiva, del negoci. Altres ètiques em semblen dèbils: l’utilitarisme justifica segons càlcul de conseqüències; les opcions deontològiques exigeixen respecte als drets de les parts interessades, la raó, sense cap transcendència. Sovint es judica només en funció del guany, dels diners, i no del bé comú: possibilitats de realització personal lliure per a cadascú. Existeix una lògica de l’intercanvi i una de l’obligació pública (mercat i Estat), però manca la de la fraternitat, de la qual se’n parla en el recent document Caritas in veritate. Només si «tothom se sent responsable de tothom» les altres dues lògiques prenen volada: el mercat i l’Estat, allò commutatiu i allò distributiu, l’economia i la política. L’ètica no pot ser menystinguda: invisibilitzar-la esdevé tòxic.

El Punt, 27/09/09/

opinió | XAVIER SERRA BESALÚ. Professor de filosofia a l’IES Illa de Rodes, de Roses (fserra@catalonia.net)

Relativisme: una bona opció? Comprenc, sense voler-les per a mi, les posicions hiperpermissivistes, de tolerància il·limitada: sovint són una qüestió de supervivència. En canvi, el relativisme «filosòfic» escanya el desig de veritat, motor de la vida intel·lectual

l relativisme es presenta com l’alternativa moral i intel·lectual a qualsevol fonamentalisme, l’opció filosòfica del pluralisme. No tothom hi està d’acord. He passat l’agost a Cracòvia, enmig d’una Europa malalta d’identitat. Copèrnic, promotor d’una autèntica revolució intel·lectual, hi estudiava a finals del segle XV. Ara s’hi viu tranquil, però s’hi ha patit molt: sovint se’m fa present Auschwitz. Bon lloc per reflexionar: és correcte dir que el mal del món prové del dogmatisme? O dit més clarament: si ens en fotéssim veritablement de tot (valors, dominació, diners, compromisos), com a relativistes conseqüents, l’obtindríem, la pau, l’atansaríem la felicitat perpètua? Tinc amics que ho mantenen; d’altres m’alerten de «la dic-

tadura del relativisme». Permetin-me dues premisses: en relació amb la veritat, les posicions gnoseològiques bàsiques són dogmatisme o escepticisme. Els escèptics, fugint de la condemna aristotèlica que els vol silenciar «com a vegetals», s’aigualeixen com a «relativistes». Afirmen que a una única veritat no s’hi pot arribar perquè «n’hi ha moltes, segons cadascú». Compte!: no vaig de moralista, no toco el relativisme cultural ni l’ètic. Només l’altre, el cognoscitiu, que en justifica els primers. Això és popular: ja no ens deu quedar cap adolescent que no hi hagi estat educat. El relativisme gnoseològic té enemics: «l’arrel de dos mai serà un nombre racional», em confirma un matemàtic. «Això és així», assevera, encara que no em convingui i no ho pugui entendre. Els relativistes antics ho eren perquè els permetia tranquil·litat d’esperit o bé perquè els oferia una eina política, als sofistes. La crisi nominalista del XIV va exigir un pas més: té sentit parlar de la veritat? Descartes optà només per la certesa, Kant, pels interessos de la raó intersubjectiva. I els «filòsofs de la sospita» van lligar el desig de veritat a ambicions inconfessables: Nietzsche, Marx i Freud desqualifiquen l’objectivitat gnoseològica. L’abril del 2005 la va fer ben grossa,

Ratzinger, hores abans de ser Papa, quan va etzibar allò de la «dictadura del relativisme». Un text clar. Una reacció fulminant: monogràfics de les revistes Common Knowledge i The New Criterion despatxen acusacions gruixudes. Un dels títols es autoexplicatiu, «AntiAnti-Relativism» (Geertz). Proclamen que ser relativista és l’única opció filosòfica raonable: el nou dogma és dialogar i cedir, ja que tenir alguna convicció forta ja és una mena de violència in nuce. Comprenc –sense voler-les per a mi– les posicions hiperpermissivistes, de tolerància il·limitada: sovint són una qüestió de supervivència. En canvi, el relativisme filosòfic escanya el «desig de veritat», motor de la vida intel·lectual. Fins i tot els nens saben que «tants caps, tants barrets»: cap problema, això no és relativisme! El món és plural. Ara bé, qui té una opinió no la fabrica pas, la veritat: la cerca! En canvi, el relativista de debò va més enllà: «l’opinió de qualsevol és la veritat si a ell li ho sembla», és a dir, no n’hi ha, de «veritat veritable». Sorgeixen aleshores somriures: oi que no ens barallarem pas? És la consigna de Talleyrand: surtout, pas de zèle!, i va sobreviure a l’època revolucionària i a la napoleònica. Sobreviure és important. Però, ¿és això «la vida bona», la que val la pena, la digna?

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/85028-relativisme-una-bona-opcio.html

EL PUNT | Dilluns, 17 d’agost del 2009

PU NT DE VI STA

opinió | XAVIER SERRA I BESALÚ. Professor de filosofia a l’IES Illa de Rodes de Roses (fserra@catalonia.net)

Crisi en participació política. I si ho féssim millor? L’autor parteix de la crítica al sistema de partits per proposar una fórmula nova, unes llistes completament obertes

a nostra societat civil necessita solucions operatives i fàcils d’entendre: només la gent del carrer –no pas les estructures dels partits– som prou lliures per recuperar una gestió correcta de les coses públiques, les que són de tots. El debat és obert, especialment ara que ens estan escrivint la nova llei electoral catalana. El 86,7 per cent dels catalans, o bé només el 58,8 per cent (si els convé), estan «insatisfets políticament». La primera dada seria «conjuntural» i la segona, «estructural» (més estable, per entendre’ns). Els qui paren més atenció a aquestes dades són els polítics, ja que –dels diferents estudis d’opinió– en depèn fins i tot el propi futur (també econòmic). He descobert el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), l’òrgan governamental que –des del 2005– informa sobre intenció de vot, valoració de partits i líders, etc. El poden trobar vostès mateixos a http://ceo.gencat.cat. Rellegint les dades de més amunt, tenim un esglai quan entenem que poc més del 13 per cent de la gent del país està, ara per ara, satisfeta en política (respecte als qui estan insatisfets hi ha més de 72 punts de distància). Per tant, algú s’ho ha de fer mirar, això. Són dades fredes, de l’informe del CEO amb data de 16 de juny. A més, vostè i jo, ho estem, de satisfets? Oi que no? La immensa majoria de la gent de Catalunya intuïm que cal «una política millor», com proposa com a lema un grup acabat

de crear a Facebook (el 105143427077). Un dels punts clau és la nova llei electoral catalana, que ens estan cuinant al Parlament. Ara els diaris en van plens, però –malauradament– els qui manen ja saben molt bé el que els cal. El que interessa als superpartits són canvis mínims: per exemple, al PSC ja li aniria bé allò senzill de «cada català, un vot, i qui en sumi més, que mani, i que mani molt», mentre que els nacionalistes doc preferirien que es fes cas més aviat de la complexitat de la nostra geografia humana, el territori on viu la nostra gent. Per tant, cal tenir ull viu en relació amb la nova llei: qui la redacta?, segons quines directrius? Parin atenció, si els plau, perquè fins i tot algunes recollides de signatures recents, certament molt ben difoses mediàticament, potser porten trampa. Parlen de llistes obertes, però... dins d’un partit! Entenc que la democràcia moderna té un enemic gegantí i silenciós (que no és pas la dictadura, sinó molt subtil i igual de dolent): la partitocràcia, és a dir, la cessió dòcil de la gestió de tots els nostres béns públics a unes pseudoempreses que obtenen els guanys de dedicar-se oficialment a la política. Això és una enganyifa, però es presenta respectuosa amb els drets humans i les llibertats civils: esdevé inapel·lable. Cada quatre anyets ens fan posar una papereta en una capsa transparent, i des d’aleshores els guanyadors gestionen els euros de tots, milers de llocs de treball, la ideologia i les subvencions dels centres de poder intel·lectuals i mediàtics. No els cal comptar gaire amb qui viu i treballa al país: de fet, poden riure-se’n, de les iniciatives legislatives populars (com hem vist amb la dels transgènics, recent-

ment), de les minories que no els toquen prou els nassos, etc. La partitocràcia allunya els electors de llurs representants, ja que l’intermediari, que és el partit, és opac, barra la relació directa ciutadà-diputat. La partitocràcia hauria de tenir els dies comptats.

La democràcia moderna té un enemic gegantí i silenciós: la partitocràcia, és a dir, la cessió dòcil de la gestió de tots els nostres béns públics a unes pseudoempreses A la Grècia clàssica, l’assemblea de ciutadans governava la ciutat nomenant magistrats, dictant lleis i gestionant els assumptes de la polis. Era la democràcia d’aleshores: tots els qui hi tenien dret participaven directament en la política, representant-se a si mateixos i a ningú més. Això no és possible a les nacions modernes: hem de cedir temporalment la nostra sobirania als representants. Ho fem amb eleccions periòdiques (tot i que ara, amb l’e-democràcia, podria haverhi altres mecanismes). El sistema d’elecció resulta clau tant per al repartiment del pastís del poder com per definir el tarannà en la gestió dels béns comuns. Dos sistemes electorals serien els límits: el proporcional (el nombre de representants l’adeqüem a la quantitat de vots rebuts) o el majoritari (en cada districte electoral s’escull el representant més votat). Cada mètode té uns certs avantatges

i inconvenients, algun de força evident. És típic del primer votar partits (marques) amb llistes tancades o aparentment mig obertes. Això perpetua unes estructures semiempresarials estucades amb ideologia minsa: la partitocràcia. El segon sistema pot afavorir una relació més directa i personal entre electors i llur representant. Ara bé, en aquest cas resta un percentatge de gent (els votants que no han optat per la persona escollida) que es pot doldre d’haver perdut el vot o d’esdevenir infrarepresentat (una mena d’anul·lació de la minoria). La filosofia política ha estat sempre molt complicada: Plató, Aristòtil, Maquiavel, Montesquieu, Locke i tants d’altres ens en podrien parlar molt. Això ho estudiem també a l’escola, tant a educació per la ciutadania (ESO) com en certs apartats de filosofia (batxillerat). I si provéssim un sistema nou?: unes llistes completament obertes (no dins de la papereta del partit), amb circumscripcions petites d’un sol representant, fetes tenint en compte la realitat territorial i poblacional del país. Aquests representants poden ser o no d’un partit (mai gosaria negar-ne el valor, de les formacions polítiques), però amb uns certs compromisos: a) la consciència que representen el cent per cent de la circumscripció, tota la gent i no només la majoria que els ha votat; b) són responsables èticament i personalment de les seves decisions al Parlament (no són homes o dones de palla de cap secretari general de partit); c) han d’estar en contacte permanent amb la gent del país, persones amb idèntica dignitat. Les eines de comunicació digital, tot i la fractura que encara hi ha, ho poden facilitar molt. I si una política millor fos possible?

EL PUNT | Diumenge, 9 de novembre del 2008

P U NT DE VI S TA

opinió | XAVIER SERRA BESALÚ. Professor de filosofia a l’IES Illa de Rodes de Roses (fserra@catalonia.net)

Xarxes socials a internet: repengem-nos-hi? L’autor elogia el Facebook i considera que és una eina útil que enganxa i permet construir-hi part de la vida, sobretot a gent de mentalitat jove. Ara bé, recomana acceptar-hi només coneguts i no comparar-se amb ningú

es del maig del 2008 tenim Facebook en català (ca.facebook.com). Aquest és un d’aquells fenòmens que se’ns en poden anar de les mans: hi ha més de 100 milions de persones que hi són, i el nombre creix sense desaccelerar-se. Aquest matí llegia una «dieta digital»: per sobreviure a l’excés d’informació aconsellaven esborrar-se d’una «xarxa social». Podria deixar jo el meu Facebook? Mai de la vida! The Guardian va publicar (14/01/08) un text molt dur d’en Tom Hodgkinson contra Facebook. Els el recomano. Entre les crítiques n’indico dues: (a) afavoriria en nosaltres la «vanity and selfimportance», i (b) seria una manifestació de la ideologia capitalista. O sigui: allò del «tenir o aparentar més que no pas ser» i el «liberalisme insolidari». L’autor qualifica el web de «deliberate experiment in global manipulation». M’al·lucina que tot això es pugui atribuir a aquesta «ingènua» pàgina que ara tinc davant meu i que em facilita comprovar com em va la vida i la dels que conec. Facebook («llibre de cares») és un lloc web que funciona com a «xarxa social», però virtual. Va néixer, com a típic «directori» universitari, a Harvard. El 2004 va agafar el nom i la forma actual. En pot formar part qualsevol que tingui un e-mail, un senzill compte de correu electrònic. S’hi sol posar una bona fotografia de la pròpia cara i algunes dades professionals o personals que un desitgi: defuig la frivolitat insubstancial del «votamicuerpo.com» o similars. Des del 2007 s’hi afegeixen uns 250.000 usuaris cada dia: el creixement

Imatge d’entrada del Facebook, en català des del maig d’aquest any.

setmanal supera el 3%. La gent jove hi entra arrossegada per altres i n’actualitzen sovint les dades. N’hi ha d’altres, de «xarxes socials» (la seriosa LinkedIn, etc.); ara bé, Facebook ha trobat l’equilibri ideal: moderada i molt oberta (milers d’aplicacions atractives, comentaris de fotos o vídeos, seguiment d’esdeveniments, seqüenciació del dia a dia de cadascú millor que el «what are you doing?» de Twitter). Per això és líder. Un s’hi troba bé: amics, interessos, collegues, zones geogràfiques, etc. Sé que, de fet, ens veiem obligats a repenjar-nos-hi una mica. El recent DIEC defineix repenjar-se com «agafar-se a alguna cosa recolzant-s’hi». A internet hi pengem coses (fotos, notícies, etc.) però al Facebook ens hi recolzem: ens enganxa, hi construïm part de la nostra vida. I més la gent de mentalitat jove o adolescent. Sé que tenim «vida real»: anem a l’escola o al treball, fem esport, xerrem

en família... però Facebook ha aconseguit esdevenir una «xarxa social completa», en la qual ens submergim. La Naomi Alderman, a l’article «Hello, friend! Will ever meet?» (The Guardian, 12/9/08), es torna a fer la pregunta: ¿les amistats online són realment amistats? Ella opta decididament per la comunicació IRL («in real life»), com la majoria de nosaltres. I les estadístiques encara ens són favorables: el 90% dels contactes i amics que tenim són de gent que coneixem «face to face». Potser som víctimes d’un «experiment social de perfil neoconservador», com s’ha escrit. Potser atempta contra la protecció de dades o és només un mercat. Facebook depèn de tres persones: Mark Zuckerberg, un dels iniciadors i l’actual cap executiu; Jim Breyer, un inversor, i Peter Thiel, un filòsof futurista. Aquest seria «el perillós»: sembla que creu que «el valor és en les coses imaginàries». Thiel és presentat com un

geni llibertari i hipercompetitiu. El seu mentor hauria estat un antropòleg francès, actiu fins al 1995 a Standford University, René Girard, el qual relaciona la cultura amb els desitjos d’imitació: els nostres anhels es configuren gràcies als altres. Aquesta hipòtesi té un poder econòmic i polític incommensurable. «Els amics dels meus amics, són amics meus, també?» ¿És realment el món tan petit com «un mocador»? No ho sé: d’entrada em sembla que la resposta és un parell de «no». Facebook pensa que possiblement sí. Segons la teoria dels «sis graus de separació», amb només cinc intermediaris ens trobaríem connectats amb qualsevol humà. Entre la pel·lícula Six degrees of separation (1993) i el The Oracle of Bacon (http://oracleofbacon.org/), elaborat per Brett C. Tjaden, ho han difós. El món seria com passejar pels carrers de Girona ciutat: et vas trobant gent i saps quasi tot de tothom. Tot i així, el més perillós de Facebook no és això: el gran perill és la imitació, l’angoixa de tenir menys amics que un altre, de considerar la meva vida menys guai que la d’un contacte a la xarxa. Afortunadament «Times have changed», però la naturalesa humana, no. O no encara. Compten els amics reals, compta l’alteritat: cadascú és únic. Faig dues propostes: (a) acceptar només amics coneguts realment i (b) mai, mai, mai... comparar-nos amb ningú. Transmetem-ho als joves. Recuperem els sentiments, la proximitat física, percebre una cara real cansada i notar el somriure, que «fa bona olor». Som humans i Facebook només és una eina. Això sí, guapíssima!

PU NT D E V I S TA

EL PUNT | Dissabte, 5 de juliol del 2008

tribuna | XAVIER SERRA BESALÚ. Professor de filosofia a l’IES Illa de Rodes (Roses) (fserra@catalanoia.net)

Som gent de pau, ¡i no ens agrada cridar! Els docents som obedients a la legislació, respectuosos amb les autoritats i atents als consells dels experts. En educació, una moral professional de màxims requereix un compromís eticodeontològic exigent i generós

o és pas una novetat absoluta. Però sí que ens adonem que ara mateix hi ha força enrenou pel que fa a l’educació al nostre país. L’avantprojecte de la llei catalana d’educació (LEC) és contestat des de múltiples fronts, certes concrecions del decret de batxillerat i altres ens confonen, amplis sectors diuen estar ben enrabiats pel que fa a les «llibertats» (elecció de centre, de currículum...), creix el menysteniment cap a les minories «invisibles» electoralment... Els docents som «gent de pau»: dòcils i obedients a la legislació, respectuosos amb les autoritats acadèmiques i municipals i atents als millors consells dels experts. Fins i tot volem escoltar les famílies i atendre com cal els nouvinguts. Així ha de ser! Per això «¡no ens agrada cridar!», com deia aquella cançoneta de la nostra joventut. Vull centrar-me en la professionalitat i prestigi dels mestres i –de retruc– esmentar el «codi deontològic docent», ja que –amb motiu de referir-m’hi en el meu article del 3 de juny– força persones

me n’han demanat raó. Els semblen qüestions «teòriques»? Els asseguro que també són ben pràctiques. Pel que fa al professorat, llegeixo amb gust les anàlisis sobre el títol III de la LOE que va publicant el senyor Alberto del Pozo, subdirector de Gestió del Personal Docent. Crec que ho planteja bé. Les poden trobar al web del Departament d’Educació, a la Revista de Educación (245) o –ja fa una mica més– a la Revista del Col·legi de Llicenciats (126). Hi aclareix com, amb la LOE, «són moltes les novetats que s’han introduït en la regulació de les funcions del professorat, dels requisits de formació inicial i permanent (...), de la seva intervenció com a protagonista principal en l’activitat educativa dels centres docents...», i no s’oblida d’afegir que n’hi ha altres que encara no s’han desenvolupat. Ara bé, entenc que –juntament amb aquestes normatives legals– cal comptar amb una adequada responsabilitat deontològica per part dels docents. La llei sol ser eficaç en sentit «limitador», de mínims (d’allò que no es pot transgredir); però, en canvi, una autèntica «moral profes-

sional de màxims», com la que desitgem i necessitem en educació, requereix un compromís eticodeontològic exigent i generós. Per això suggereixo rellegir i meditar el codi deontològic que el Consell Escolar de Catalunya (CEC) va aprovar el 14 d’octubre de 1992 (Dossiers informatius, 5). És un document breu i clar, consensuat, valuós. En la meva opinió, molt millor que altres, d’àmbit estatal, que van fer-se des del 1996. Malauradament, el web del CEC no inclou digitalitzacions d’aleshores, però existeix el text imprès i se’ls pot facilitar en suport digital. Ara, preparant un curs d’estiu, l’he revisat i, cada cop més, em sembla ben adient i actual, també per a prestigiar el que és la nostra feina quotidiana. Els docents hem d’estar ben considerats, no tan sols pel fet que hi tenim dret, sinó perquè només així es pot servir millor els altres. Jaume Sarramona escrivia el 1995, quan era president del CEC, que «l’escola és el símbol de la professionalitat pedagògica, per la qual passa tota la població durant un mínim d’anys». El nostre compromís educatiu és un

dels elements que –ensems amb la preparació acadèmica, la capacitat de resoldre problemes específics, l’autonomia d’acció i l’obligació d’estar actualitzats– han de seguir prestigiant més encara el servei públic que els educadors fem, es faci on es faci. Em sap greu que el CEC sigui, al meu parer, tan silenciós i poruc en les seves intervencions, deixant un injust marge d’intervencionisme a diferents grups de pressió ideologitzats i amb interessos polítics i de poder. Considero que les associacions professionals i el Consell Escolar haurien d’assessorar amb més convicció que no pas els partits i les seves perifèries. Com escrivia el 2002 el meu amic David T. Hansen, professor a la Universitat de Columbia (New York), «els professors no són diferents tant pels seus coneixements tècnics o la seva experiència, sinó per la seva sensibilitat moral» (Exploring the moral Heart of teaching, traduït al castellà per Idea Books). És ben cert: educar és més que una feina, és una vocació. Per això precisament hem de ser molt ètics i sentir que tenim el suport de la nostra societat. I, per això també, ¡no ens agrada cridar!

El Punt, 16/4/2008

opinió | XAVIER SERRA BESALÚ. Professor de filosofia a l’IES Illa de Rodes de Roses

Bloquejats per la cultura de la distracció

uè ens passaria si cada tres minuts rebéssim estímuls lluminosos, sonors, tàctils, i no aconseguíssim alliberar-nos-en pràcticament mai, ni tan sols quan tenim ganes d’anar a dormir o ens acabem de llevar? Se’ns faria molt difícil reflexionar, decidir, pensar amb llibertat sobre el present i el futur. Acabaríem esgotats i demanaríem probablement uns dies de vacances, o obtindríem la baixa per estrès o exhauriment psíquic. Doncs bé, aquesta és la situació en la qual viuen habitualment els nostres adolescents. És el que pensa un psicòleg americà, professor a la Facultat d’Educació de la Universitat de Boston. En un llibre, no recent però sí actual (Mind Fields: Adolescent Consciousness in a Culture of Distraction), considera que hi ha tal bombardeig d’estímuls sobre les ments obertes dels teenagers que els incapacita per a reflexionar. Caldria veure si aquesta és també la percepció dels professors de la secundària al nostre país. Els joves adolescents viuen en la

«cultura de la distracció», se n’han fet esclaus, i els agrada. Fa un temps eren els walkman, o la música ben alta a casa; després, els videojocs i el visionat compulsiu de pel·lícules; i, més recentment, l’enganxament a la pantalla, on hi ha un món (xats, blocs, etc.). I sempre els centres comercials i d’oci i les discoteques. Sovint l’adolescent ha viscut en un món «paral·lel» al dels adults, però hi havia retorns a la realitat: un dinar sense soroll, la lectura serena, la participació en la cerimònia dominical, les converses sobre projectes de vida. Segons Thomas J. Cottle, l’autor abans esmentat, als joves no els queda ni temps ni energia per a pensar amb un mínim de profunditat en el sentit de la seva vida: ni suporten la lectura de gaires pàgines seguides ni la conversa articulada sobre un tema poc fugisser. Distreure’s vol dir moure la ment, allunyarla o desviar-la de tot allò que produeix confusió, conflicte, avorriment o angoixa. Se sintetitza en «estar ratllat». Ara bé, un adolescent s’està també construint la pròpia identitat, s’edifica el propi

jo, i això exigeix reflexió, aprofundiment. I potser també diàleg, consell, experiència. Hi ha sectors empresarials que se n’aprofiten, de la tendresa dels joves (des de la moda fins a l’oci, l’alimentació o l’esport): permetre que pensin gaire, que llegeixin, que reflexionin els baixaria els nivells de consum. En un bàndol hi ha els negocis de la distracció i en l’altre, els pares i l’escola. No podem pas guanyar tots i els pactes semblen difícils: cada dia els adolescents ens arriben ben esverats a escola i, ara, a primavera, la cosa empitjora. Hi ha una resistència a la distracció molt baixa: s’avorreixen!, fins i tot amb els professors més creatius. Ara bé, resulta que learning no és pas entertainment, encara que els procurem motivar i fer agradables les lliçons. Els logaritmes i els sil·logismes poden ser emocionants, però no sempre distrets. La «cultura de la distracció» és disruptiva en educació. Si el criteri és distreure, no calen escoles sinó més centres comercials. Per Cottle, els adolescents són com preso-

ners d’allò trivial o superficial, tancats dins un mur de valors artificials. Podem ajudar-los a sortir d’aquest «soroll», al qual ens hem acostumat? Cal oferir-los quelcom més «autèntic» que els estímuls impactants. Dir-los que hi ha coses millors que les drogues, el descontrol horari i la frivolitat afectiva. Els pares i professors hi tenim força feina: l’antídot és la reflexió. Malauradament, hi ha pares vençuts, als quals ja els està bé que el fill o filla siguin superficials, «sempre que no prenguin mal», diuen. Res de resistir a la «cultura de la distracció». Ara bé, en el fons, la «cultura de la distracció» equival a la mort de la vida moral. John Dewey ja ho va escriure el 1910: «Si les accions d’un home no estan guiades per idees assenyades i conscients, aleshores estan dirigides per impulsos imprevisibles, desitjos descontrolats, capricis o per les circumstàncies del moment.» I l’educació vol fer ciutadans ferms, no penells que canvien segons els vent de la publicitat, la moda o la manipulació.

El Punt, 1/4/2008

opinió | XAVIER SERRA. Professor de filosofia a batxillerat

Quant costa educar?

s repeteix que «qui educa és tota la tribu». Aquest proverbi massai l’ha difós insistentment per aquí en José Antonio Marina. Ara bé, de fet, hem anat transferint l’educació a unes «institucions professionalitzades» que paguem entre tots. La família encara hi té molt a dir però, ara mateix, la societat demana a uns professionals que ens eduquin els fills. Preguntar a un nen sobre el seu progrés vol dir demanar-li: com et va a escola? I freqüentment se’ns respon dient-nos les notes que treu, quina relació té amb els companys, si fa els deures quan toca, quins «profes» són més «guais», etc. Com podria augmentar la valoració de la feina que es fa als nostres centres educatius? Força persones que visiten un museu o una exposició gratuïta s’hi estan poca estona, parlen una mica alt i, a vegades, només s’hi passegen. En canvi, en el cas que la visita sigui de pa-

gament, amb facilitat s’hi descobreix una actitud activa, intensa i interessada. Fa poc vaig ser al British Museum, a Londres. És gratis: «The British Museum is free to all visitors», diuen. Ara bé, per veure algunes mostres temporals cal pagar: l’exposició The first emperor –la dels guerrers de terracota– costa 12 esterlines. Al British hi ha obres úniques al món (egípcies, gregues, etc.) però vet aquí que molts visitants es deixen la pell per entrar a les «zones de pagament», com si el valor augmentés pel que costa. És una reacció psicològica estranya: com si saber què val una cosa n’augmentés la importància. I si apliquéssim aquesta experiència psicològica a l’ensenyament? L’educació obligatòria és un servei gratuït, que l’Estat regala fins als 16 anys. Es finança tot (edificis, docents, material, manteniment...) amb els diners que l’Estat recull dels ciutadans. Poca gent sap el que això costa: quin preu té que

un nen vagi un dia a classe? Ho paguem, però sembla «gratis», com l’aire que respirem. No sé si invertim prou diners en educació, però la quantitat global és grossa (es fa pública anualment).

Ens passa a tots Les famílies que –perquè volen i perquè poden– paguen del tot una escola privada o bé són conscients de com pateix financerament el centre educatiu concertat escollit, experimenten en la pròpia pell que res és gratis. Potser això els mou a interessar-s’hi, a no perdre’s les reunions, a revisar que tot estigui net i que es faci com cal. Ens passa a tots: quan apuntem la mainada a extraescolars (música, un idioma, natació...), i ho paguem de la butxaca, per molt adolescent que se’ns posi un fill li ho fem aprofitar: oi tant que hi va! «Que no saps el que em costa?», li diem. No queda lloc a la deixadesa, no és un regal.

Faig dues propostes: la primera, que cada família rebi una informació seriosa i clara del cost de la plaça escolar del seu fill. Una mena de rebut formal (amb totes les dades: personal, instal·lacions, etc.). Seria educatiu per als alumnes i, de ben segur, útil per a tots els pares: els redescobriria «protagonistes», res és «gratis». La segona proposta és una crida a la transparència: tenim el dret civil a poder escollir escola sabent com funciona cada centre educatiu. Hauríem de tenir dades clares i obertes: d’èxit acadèmic, d’ús fet dels recursos econòmics rebuts, de la ràtio dels professors per aula o per alumne, dels projectes endegats, etc. Cada centre educatiu –públic o no– tindria «personalitat» pròpia. Només així el discurs sobre l’excel·lència i la qualitat deixarà de ser un discurs demagògic. La igualtat no ens ha de dur a un grisós igualitarisme: és més «progressista» la il·lusió per anar-ho fent millor.

Recull articles a El Punt Avui 2008-0218

Articles inside

Articles a El Punt Avui (2008-2018)