Xavier Serra. Articles 2011-12

Ressons a la premsa

Recull de textos Any acadèmic 2011-12. Xavier Serra p.xserra.net

Vaig tornar a Catalunya el 2001. Venia des de Madrid i havia viscut ja a diferents llocs, de l’Estat espanyol i d’Itàlia. Molt anys fora de la meva Girona natal, una ciutat que m’estimo molt.

Quan vaig tronar, vaig treballar al Vallès occidental, i he viscut entre Barcelona, Sabadell i Sant Cugat (Valldoreix).

Finalment, la providència va fer que tornés a la meva ciutat, la meva Girona, a la tardor del 2007.

Des d’aleshores he intentat anar escrivint article si cartes al premsa, apart de l’ús massiu de les xarxes socials, tan interessant, a fi de fer córrer algunes d eles idees que tinc sobre diferents qüestions: educació, filosofia política, justícia, xarxes socials, etc.

A vegades sembla fàcil: no ho és. Ni escriure ni publicar i els desànim està sempre a l’aguait. aquí s’ofereixen, sense cap ordre especial, articles, cartes i textos publicats des de gener del 2011. Altres potser els afegirem més endavant, o en farem un altre dossier.

No hi són tots: hi són alguns. Molts altres es poden trobar a les xarxes socials .

Sé que no tothom està d’acord amb el que penso i di, però els asseguro que ho penso i ho dic sincerament, i obert a opinions divergents. Opinions que agrairé conèixer.

Em poden trobar a Facebook, a facebook.com/xserrab o al correu xserra@terra,.es Fins aviat!!

Xavier Serra (p.xserra.net) Girona ciutat, 20 de juliol de 2012.

2/2

Magazine, 15/7/2012

Diari de Girona 5/7/2012

Cartes No hi ha dret!!!

Xavier Serra Besalú. GIRONA. Em dedico a donar classe. Des de fa ja força anys. He treballat en diferents ciutats, he treballat en diferents centres, des de la privada més "pija" fins a centres públics on hem arribat a percentatges d'immigració que fan ben difícil la feina. Arreu, als centres concertats d'aquí o de fora, als privats, arreu... hi ha excel·lents professionals de l'ensenyament. I alguns que no s'ho passen tan bé en la feina que han escollit de fer.

Però sempre he tingut col·legues disposats a millorar. Opino que això d'estarse queixant massa de les dificultats o dels ajustos econòmics, fa més mal que bé: desanima!, malauradament. Només afavoreix certa activitat sindical, però no la qualitat de la feina, que no és només "qüestió de peles". Ens convé allunyar-nos dels qui són massa negatius, són com "zombies".

Doncs bé, dit això, hi ha un tema del qual ja n'hi ha prou: els professors treballem 37,5 hores cada setmana (unes lectives, altres d'atenció a reunions o famílies, altres de treball personal...). Tot escrit, tot controlat. Treballem molt, i al juliol mirem de fer cursos, preparar el proper curs i tot això encara que no hi hagi classes. Ho faig jo; ho fan tots, o quasi tots. Però en el país de l'enveja, i d'una patètica maledicència, molts -possiblement ciutadans que es creuen correctes i autoritzats a judicar el que els dóna la gana- fan córrer veus com que els professors no treballen dos mesos a l'any o que -i aquesta és de fa poc- s'ha fet un horari de matins a certs Instituts per tal de treballar menys.

Quina barra!

A veure si queda clar: hi haurà les mateixes hores de classe per als fills dels qui viuen a Catalunya: 30 hores lectives, la millor atenció que els puguem donar i, a més, les reunions, juntes i altres feines com sempre.

Parlar malament passa factura: o a la consciència o al bé del país. Siguem afirmatius!

El Punt Avui, 30/06/2012

A ALCUÍ DEVEM BONA PART DEL NOSTRE ESQUEMA D’ENSENYAMENT

Xavier Serra i Besalú

Idees educatives des de York questa ciutat, entre els rius Ouse i Foss, va ser fundada al bell mig d’Anglaterra per la mítica IX Legió, de Roma, que reunia cap a 6.000 soldats. Més tard, Septimi Sever va governar des d’aquí tot l’Imperi durant uns anys i, a principis del segle IV, Constantí el Gran hi va ser aclamat emperador, en morir-hi Constanci. Estic escrivint aquest article a York. A la veïna ciutat de Scarborough hi he acabat un curs Comenius, dirigit a la millora del professorat: és una de les oportunitats de formació internacional per a docents. Aquests ajuts europeus, com els Erasmus, Grundvigt, etc., existeixen!, i -–tot i les retallades– continuen. En el meu grup hem coincidit docents de Finlàndia, Àustria, Romania i Polònia. Han estat dies de treball dur, els ho asseguro, i no pas de turisme pagat. Si algú ho critiqués, hauria de justificarm’ho: no s’hi val a difamar només perquè a algú li convingui. Un Comenius exigeix justificar-ne acuradament la petició i ferne un informe final cert.

A

HE APROFITAT TAMBÉ, COM ALTRES vegades, per investigar sobre algun “filòsof local”. A Edimburg havia estat David Hume; i a Munic, Guillem d’Ockham. Ara he trobat un crack de més portada del que sem-

bla: un home que va morir el 804 a Tours, lloc on s’havia retirat vuit anys abans. A ell li devem bona part del nostre esquema bàsic d’ensenyament: les humanitats més les ciències. Això ja es feia a York quan Alcuí, el meu acadèmic, va assumir-ne cap al 778 la direcció de la prestigiosa biblioteca i de l’Escola de la Catedral. Li van encarregar gestions a Roma, i en algun dels viatges es va creuar amb un senyor impresentable, però poderós: Carlemany.

Sembla que fou a Parma; era l’últim quart del segle VIII. Fins i tot les persones violentes i malcarades poden col·laborar al progrés intel·lectual i moral de les nostres societats. Carlemany no va parar fins a aconseguir que Alcuí anés a Aquisgrà, la capital carolíngia, a fundar la nova escola palatina i posés així una mica de remei a la misèria intel·lectual de la nostra Europa: fou un dels primers intents de promoure una educació “per llei”.

Cal una seriosa formació humanística i filosòfica, a més de la matemàtica i científica

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

EL DISSENY EDUCATIU IMPORTAT des de York al continent va resultar aviat operatiu: s’hi ensenyava el que calia, amb una base de lectura i escriptura, organitzat tot des de les set arts liberals: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música), les lletres i les ciències... com ara!

Tot això és a l’origen de les nostres universitats (París, Oxford, Cambridge, Bolonya i les altres), nascudes des del segle XIII com a evolució d’aquestes escoles, ja fossin palatines, monàstiques o episcopals.

PER FER ESTUDIS SUPERIORS –teologia, medicina o dret, al principi – calia formar-se abans a la Facultat d’Arts: sempre ha fet falta competència i coneixements generals previs. El currículum era senzill, estable i sòlid. Amb les eines d’avui, és possible que encara no ho aconseguim prou? Insisteixo que cal una seriosa formació humanística i filosòfica, a més de la matemàtica i científica.

EM VAIG EMOCIONAR, A L’ARXIU d’història local de York, consultant la documentació que em va facilitar la bibliotecària Vicky Pierce: remenant aquesta informació t’adones que Alcuí va tenir un paper clau en l’establiment del sistema educatiu i que fa més de 1.200 anys que sabem que ensenyar no és una feina qualsevol. Tant de bo ara ens deixéssim de frivolitats i establíssim unes bases afirmatives, amb una mica més d’entusiasme. La formació preuniversitària no es justifica només per la feina que es trobi després ni per tenir entretinguda una part dels joves fins als 16 anys o més. El que cal és créixer, tots plegats, com a persones, deixant de ser brètols i simples consumidors. Alcuí ho sabia, i s’hi va dedicar, i ho va dir als que manaven.

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

6

DIMARTS, 26 DE JUNY DEL 2012 | EMPORDÀ

ACTUALITAT ROSES

Xavier Serra

PROFESSOR DE FILOSOFIA DE L’INSTITUT ILLA DE RODES

«La simplificació del llenguatge SMS mata la capacitat d’abstracció i anàlisi» Aquest ha estat el cinquè curs de Xavier Serra com a professor de Filosofia a l’institut Illa de Rodes. Des del 2008 també és el cap del Departament d’Humanitats i Ciències Socials del centre, que aplega docents des de l’àmbit de l’Economia o la Geografia fins a la Història, la Religió o el Món clàssic i la Història de l’Art. ENTREVISTA Mairena Rivas ROSES

Xavier Serra ha estat fa poc a Anglaterra, per participar en curs de formació per a professorat a l’entorn de les bones pràctiques en el món de la docència.

P Pot explicar l’experiència que ha portat a terme a Anglaterra?

R S’ha tractat d’un curs de formació Comenius, l’equivalent dels Erasmus en l’ensenyament secundari. És un curs de formació per a professorat d’una setmana de durada i que vaig sol·licitar tant pel contingut com pel fet de conèixer bones pràctiques d’altres professionals de la docència. L’experiència, desenvolupada a Scarborough, a la costa est d’Anglaterra, al Yorkshire, ha estat d’allò més interessant. Conèixer de primera mà què fan docents de Polònia, Àustria, Finlàndia, Romania, etc., visitar escoles on el sistema d’ensenyament té notables variants respecte al català, i poder exposar què fem i com ho fem, resulta sempre ben profitós. A més, vam tenir sis hores diàries de classe, en anglès, en un centre educatiu ben avançat.

P Per què és important aquest tipus de formació?

Sovint ens obsessionem amb el que passa al nostre entorn immediat: resoldre limitacions en recursos, problemes de disciplina o ambició entre l’alumnat, les dificultats per assimilar i tirar endavant el fenomen migratori i fins i tot el cansament de tants anys de veure com el sistema educatiu públic no se n’acaba de sortir. Quan ets fora, ja ho vaig veure fa dos anys a Maastricht i en altres ocaR

QÜESTIONARI

DE PROP

ROSES Quin és el racó de Roses que P: li agrada més?

R Sempre que he de filmar un vídeo penso en dos llocs: la Ciutadella i el Castell de la Trinitat. M’enamoren.

Han de ser llocs a prop del mar i que tinguin un passat que sembli encara present.

Un llibre. Ètica a Nicòmac, d’Aristòtil.

Una pel·lícula. Hijos de los hombres (Children of Men), d’Alfonso Cuarón.

Un disc. A Decade of Dreams, de Sophie Zelmani. O també qualsevol de la Katie Melua.

Una sèrie de televisió. 24.

Un programa de televisió. Redes, d’en Punset, quasi sempre. No pas sempre.

Xarxes socials. Facebook, Twitter i Linkedin. I Seesmic i Yoono. I també m’alegra col·laborar a la pàgina oficial del meu Institut, al fecbook.com/illaderodes.

PROFESSIÓ I COMUNICACIÓ Per què va triar aquesta proP: fessió?

R Tinc un tiet, ja jubilat, que ha estat un mestre excel·lent, però no hi havia cap altra tradició familiar. Crec que hi han influït dos elements: els formidables docents que m’he anat trobant a la vida, i la passió per compartir el poc que he anat aprenent. També m’agrada molt la comunicació, i la docència és una manera de comunicar.

sions, t’adones que moltes vegades cal pensar d’una altra manera, amb una actitud molt més positiva i generosa. Cal allunyar-se dels zombis, una mena de morts vivents que només et fan ser més negatiu i que poden acabar enverinant la convivència professional i l’afany de millorar. En educació, en ensenyament, os es crea o es destrueix. La il·lusió no és pas un optional: és una necessitat imperiosa.

MISSATGE A L’ALUMNE Què és el que més agrada dir P: als seus alumnes?

R Que l’èxit està en començar i recomençar cada dia. Que la vida està feta de dies, i que la meitat del que saben ve dels mestres i els llibres i l’altra meitat dels companys i companyes de classe, si se’ls escolten. Ah! I avui dia, una mica també d’Internet i les xarxes digitals, és clar!

P Creu que les noves tecnologies han de desplaçar la lletra impresa?

R De cap manera. Les noves tecnologies ens faciliten l’accés a la informació, la condivisió de la informació, la facilitat per transmetre el que hem assolit. Les noves tecnologies són necessàries però, com tan bé assenyala Nicolas Carr a Superficiales, hem de seguir pensant, entenent, llegint i dialogant. Si ens tornéssim brètols, inconsistents, incapaços de llegir més d’un paràgraf, la tecnologia mataria la formació.

P

Podria morir la formació?

Els alumnes han de llegir, han de pensar i per això cal llenguatge. EI llenguatge extens, consR

no es vegi aniquilat per les retallades omniabraçants que ens ofeguen una mica.

Francesc Xavier Serra i Besalú (Girona, 26 de març de 1962). ROGER LLEIXÀ

truït amb adequació, coherència i cohesió. La simplificació cognoscitiva del llenguatge SMS mata la capacitat d’abstracció i anàlisi. Ja ha fet molt de mal. Una manifestació: l’obsessió d’alguns, i confio que no sigui pas mandra, per fer exàmens tipus test. Potser en algun moment es pot, però l’alumne ha d’expressar in extenso què sap, en matemàtiques, llatí, anglès o filosofia. Tan de bo féssim exàmens orals com és costum a Itàlia o França, o exàmens de reflexió com a Anglaterra. Hauria de fer-se públic l’examen que cada docent posa a final de curs per superar la seva assignatura perquè només amb un test o posant un “vistiplau” a una llibreta no s’avalua realment un pensament consistent, almenys des de l’ESO en amunt. Quant ens cal aprendre de fora!

P Un projecte que ha engegat és Illa TV. R

El projecte de formació en co-

municació audiovisual Illa TV va néixer de la combinació de dues necessitats: millorar les competències lingüístiques comprensives i expressives dels alumnes i treure profit de l’interès del jovent pel món audiovisual, elements que ningú nega.

P

Com ha plantejat aquest projecte?

No es tracta ni de fer vídeos, ni d’entretenir la mainada. De fet és una activitat en horari extralectiu, voluntària, i que requereix un notable esforç de continuïtat i docilitat formativa. Volem que la gent creixi, que aprengui a treballar en equip, a cedir i a impulsar, a fer un guió abans de posar-se a filmar, a manegar amb competència les eines tecnològiques de les que disposem, a endreçar bé el material, a descarregar i editar els vídeos, a disseminar-los amb il·lusió, a aprendre humilment de les pròpies errades. És un pla formatiu, que vam incloure en el Pla d’Autonomia de Centre, i que esperem R

P Quins objectius s’han marcat amb el projecte d’Illa TV?

R Amb Illa TV mirem que millori la competència comunicativa i lingüística entre l’alumnat que vol dedicar-hi unes hores. De retruc, la veritat, la cosa ha estat un èxit: hi han passat enguany més de trenta nois i nois de 3r i 4t d’ESO, hem atorgat unes certificacions pròpies del Centre a una quarta part d’ells i esperem que des del proper setembre la proposta segueixi amb molts més entusiastes, que van sortint d’arreu.

Podeu veure la feina a vimeo.com/illa o a la web de l’Institut, a iesilladerodes.cat.

P Creu que està ben valorada la feina de professor?

R Crec que és valorada, però que sovint s’hi afegeix una injusta superficialitat del qui es pensa que és una feina com qualsevol altra, o que si les vacances, o que si... Hi ha pares i mares que no han entès com n’és de difícil treure el bo i millor no només del seu nen o la seva nena, sinó de tots.

La Vanguardia, 16/6/2012

m Societat justa m Sóc corrector d’exàmens

de selectivitat. Segurament ja saben que a la prova d’història de la filosofia han sortit uns fragments de Descartes i de Plató. El de Descartes tractava del dualisme entre la ment i el cos. Interessant. Però molt més interessant –pel que ara explicaré– és el text de Plató, del llibre IV de La República. Es planteja com ha de ser una societat per ser justa. I no només una societat, sinó que –com sempre– l’atenenc planteja el paral·lelisme entre la justícia en els individus i en la col·lectivitat en el seu conjunt.

Potser es podrien enviar unes còpies d’aquesta obra de Plató a les presons, a alguns ministeris, a certs bancs o institucions públiques, i –en general– fer-ne una difusió massiva. Fins i tot encara que algú fos un antiplatònic convençut, la idea que la justícia exterior i interior van relacionades ens faria molt de bé. No es perdin el text i la correcció que aviat sortirà al web del Departament d’Economia i Coneixement del nostre Govern, on hi ha els textos de totes les proves d’accés a la universitat.

Ah! I molt important, reivindico públicament el menyspreu horari envers l’àrea de filosofia en el nostre ensenyament secundari (ESO i batxillerat). No només posant una horeta d’emprenedoria com a optativa a tercer d’ESO es millora el sistema: cal tornar a les bases sòlides de la filosofia i l’ètica.

XAVIER SERRA BESALÚ Girona

www.lavanguardia.cat

Roses Digital Ed. impresa 2012/02 www.rosesdigital.com

15

2 trimestre 2012 Revista Nº8

Ens calen pares valents!!!

Els pares que volen guanyar l’estimació dels fills donant-los-ho tot, s’equivoquen La llibertat és necessària per accedir a la felicitat. Al menys, entre els humans. A força animals se’ls qualifica com "feliços” només perquè gaudeixen de salut física, tenen d’on drapar i no pateixen dolors. Ara bé, l’encertar o no en l’elecció de parella, en el pla de les vacances estiuenques o en qualsevol altra mena de projecte vital, no té sentit entre les bestioles. No els fa pas més feliços, ni millors, ni els fa passar a la història. I tot això encara que els epicuris més barroers ho arribessin a defensar: els humans necessitem més que el plaer immediat...

I això costa. Per aquest motiu, ens calen adults que siguin valents, i això avui dia no està de moda: massa pares i mares es volen fer els simpàtics amb els propis fills i anar de tolerants i de "guapus”, esdevenint senzillament... massa permissius o fins i tot negligents! Encara que els sembli increïble, els nens i els adolescents necessiten algú que els digui: no! De petits ja se’ns deia allò de "qui t’estima, et farà plorar”, tot i que no ho entenem fins més tard. Però és ben cert.

Proposo un remei: l’obediència. Potser cal que ens convencem que, amb tant història sobre la llibertat que esdevé "llibertinatge”, s’ha d’acabar el bròquil! L’obediència és una virtut. És quelcom positiu: una qualitat del caràcter i, per tant, de la personalitat. Un hàbit que s’adquireix, o que manca: els nens petits ho tenen clar. No podem acceptar el dogma que cadascú faci el que vulgui, i que ja s’ho trobarà.

També és cert que les coses les aprenem només fent-les, decidint-les i equivocant-nos... en primera persona.

La solució és l’ "obediència intel·ligent”, ja des de petits.

"Mira nen: ara estudies i fas els deures i després potser la TV o Internet, està clar?”. I si plora? Igual!: plorar és ben saludable. Els nostres alumnes i els fills han de fer cas a l’experiència dels grans: reivindiquem l’obediència. Si de cas, que el qui s’equivoqui sigui l’adult, però no ells. Fins quan?

Fins que surtin de la infantesa, i de l’infantilisme, provocat en bona part per una civilització malalta.

Ara hem acabat un curs acadèmic i es produeix un fenomen màgic, tot i ser anual i repetitiu: nois i noies passen de curs, i van avançant en el seu camí formatiu, iniciat a la llar familiar l’endemà de néixer. Fins a una certa edat – mai fixa – el percentatge més gran de la seva personalitat ha estat el temperament (el codi genètic, l’ambient de casa i la carona de cadascú). Ara bé, ja abans de començar la Primària se’ls va formant el caràcter: aquelles notes - no pas innates sinó adquirides – que són les més distintives de la personalitat. És tot allò après, assajat i corregit. A dir mentides, jugar a tennis o estar disponible als suggeriments dels "papis”, se n’aprèn.

El caràcter forma l’altra meitat de la nostra personalitat.

En breu, el caràcter el formem. En sortir de l’adolescència, ja "som” el nostre caràcter adquirit: generosos, fidels, treballadors... o els seus contraris. La genètica i el temperament sempre queden, però cap "teenager” pot justificar-se dient que no pot estudiar perquè no en té ganes, i que sempre ha sigut mandrós. No és pas qüestió de temperament: és que li falla el caràcter. Se l’ha educat - i s’ha autoeducat - malament.

Els pares que volen guanyar l’estimació dels fills donant-losho tot, s’equivoquen. Aquest estiu els donareu estones de descans, d’amics, d’esport... però també de treball, d’encàrrecs, d’ordre i de treure endavant la casa. Si no, som uns covards i els fem mal. L’obediència – amb el nostre exemple, primer – és "in”.

Xavier Serra i Besalú Professor de Filosofia a l'Institut Illa de Rodes (Roses)

El Punt Avui, 9/5/2012

A ELLS ELS DEVEM EL PRESENT, I ENS GUIEN

Xavier Serra i Besalú

Europa vetlla per la gent gran embla que, segons Ciceró, el romà, “un vell no pot fer el que fa un jove, però el que fa és millor”. Ens envolten incerteses, de tota mena: econòmiques, sanitàries, de participació política, d’ideals vàlids. Necessitem actituds afirmatives, cares que inspirin esperança.

I les tenim. Avui, 9 de maig, com cada any en aquesta data, se celebra el Dia d’Europa. És una festa, un dels símbols oficials de la Unió Europea, que possiblement hauríem de sentir i viure millor. A mi em dóna esperança la joventut, des de la infància fins a la universitat o l’inici professional.

En concret, ensenyo a adolescents: no són pas nens i ja se n’adonen, que sempre plou sobre mullat. Ara bé, tampoc n’estan pas, d’indignats, encara. És una edat genial per construir un discurs ètic responsable. Enmig d’una societat que oscil·la entre la violència i la indiferència, sense donar sentit a quasi res, proposo algunes llumetes d’esperança.

S

A CATALUNYA SOM FORÇA EUROPEISTES:

no només vivim a Europa sinó que som conscients que “som Europa”. I ho som tots, també molts nouvinguts que són aquí per estudiar-hi, jugar, treballar, créixer, conviure-hi i possiblement casar-s’hi i romandre-hi per sempre. És la raó per la

qual, des de fa anys, sent català, vull sentirme i afavorir que tots els catalans ens sentim molt europeus: 500 milions de ciutadans lliures, en democràcia, “units en la diversitat” (com diu el motto oficial de la UE), en pau. Cada any, preparar el Dia d’Europa al nostre institut permet experimentar aquesta força de la convergència d’ideals, que va néixer amb Schuman, Monnet, De Gasperi, Adenauer, i abans.

Estudiem la UE a socials, projecte de recerca, música, visual, llengües, eticocívica... i fem una gran festa, sempre al voltant del tema social de l’Any Europeu. El 2009 fou la creativitat; el 2010, la lluita contra la pobresa; l’any passat, el voluntariat, i ara la solidaritat entre joves grans i l’envelliment actiu (europa.eu/ey2012/).

DEIA INGMAR BERGMAN, que ens va deixar als 89 anys, ara en farà ja 15, que “envellir

Poden fer feines útils parcials o no remunerades, estar actius, donar suport a molts desorientats

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

és com escalar una muntanya: mentre es puja les forces minven però la mirada es fa més lliure i serena”. I tots ens en fem, de grans. La qüestió no rau en les malalties, ni en les despeses econòmiques per les prestacions, ni tan sols en l’egoisme o l’altruisme. Això és cert, però genèric. Reflexionar sobre fer-se gran és personal, i ho podem experimentar vostè i jo, serenament, trobant el sentit de cada acció de cada dia, tenint cura dels qui són més dèbils per l’edat, mirant aquells ulls que emmagatzemen tantes experiències que no sé a qui explicaran... tot això és una meravella.

DE PINTES N’HI HA ARREU. De gent que viu de fer rètols i de repetir eslògans mentre passeja banderes blaves de la UE o logotips de l’Imserso (que és qui coordina l’Any Europeu 2012 a l’Estat), sempre en tindrem.

Però mirem endavant: què faig per minimitzar l’escletxa generacional?, arracono els iaios a mirar la televisió o perquè no em destorbin?, tenen una seguretat material mínima i els dono autonomia? No es tracta d’arrapar-se a no morir: Europa no està ni per eutanàsies ni per idealismes kumbaià. Europa ens obre a passar a l’acció: la gent gran pot fer feines útils parcials o no remunerades, estar actius, donar suport a molts desorientats. A més, a ells els devem el present, i ens guien: qui sap si és cert que “una bella ancianitat és, ordinàriament la recompensa d’una bella vida” (Pitàgores).

Els presocràtics ja ho sabien.

UNA DE LES ALEGRIES grans del 2012 ha estat que, a la meva Girona, l’Ajuntament celebri institucionalment el Dia d’Europa (www2.girona.cat/ca/diadeuropa): és una oportunitat, és una esperança. Felicitats, gent d’Europa! Per molts anys, gent de Catalunya!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 537632-europa-vetlla-per-la-gent-gran.html

Diari de Girona (L'Aula), 17/04/2012

IRRENUNCIABLE FILOSOFIA Els articulistes, professors de Filosofia, reinvindiquen més presència d’aquesta assignatura als instituts, denuncien que l’àrea ha anat perdent hores lectives durant els darrers anys i defensen la necessitat de donar-li més pes en el currículum de secundària

Pau Rubert, Mercè Balcells i Xavier Serra PROFESSORS DE FILOSOFIA DELS INSTITUTS EL PEDRÓ (L’ESCALA), NARCÍS XIFRA (GIRONA) I ILLA DE RODES (ROSES)

quest dissabte, 14 d’abril, més d’un centenar de professors de Filosofia ens vam reunir a la sala Bohigas de l’Ateneu de Barcelona amb motiu de la V Concentració per a la filosofia a secundària. Van intervenir-hi el bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès, el secretari de

A

Polítiques educatives de la Generalitat, el degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, el coordinador del projecte ARC, un membre fundador de l’associació Ad Hoc en defensa de la filosofia a secundària i el president de la Societat Catalana de Filosofia; i a la sala s’hi veien docents universitaris, inspectors, directors d’Institut, i tants simpatitzants.

Durant gairebé dues hores es van presentar aportacions, reflexions i propostes interessants sobre la necessitat d’una presència digna de la filosofia als nostres instituts. No volem indicar aquí cap acció operativa concreta, sobretot perquè no en voldríem deixar cap de banda.

Tots coneixem la contradictòria

pèrdua d’hores lectives que ha anat patint aquesta àrea de coneixement els darrers anys i sabem que la filosofia es defensa sola. Els arguments per tornar-li a donar el lloc que cal, com a matèria essencial, són indiscutibles.

La Conselleria insisteix –veient el que hi ha– en tornar a allò essencial. Doncs, som-hi: Llengua, Matemàtiques i Filosofia.

No ens enganyem en aquest punt. Totes tres, i cada una d’elles, són àrees vitals en ensenyament i en formació del jovent.

En el viatge de tornada en tren cap a Girona, a la tarda, van sorgir tres experiències prou interessants com per compartirles amb vostès en aquestes pàgines d’educació.

Primera: potser semblarà un xic prosaica, però no és menys il·lustrativa. Fa poc, va faltar un professor de Ciències Naturals i cal que fem una guàrdia a uns alumnes de segon curs d’ESO, al laboratori. Justament els coneixem, ja que també els tenim a classe d’Educació per a la ciutadania i els hem fet llegir El llibre del Manel i la Camil·la, d’Ernst Tugendhat. Després de donarlos la feina encomanada, una noia tímida i segurament amoïnada per algun conflicte de sentiments i les seves conseqüències, ens demana amablement: «Professor, si vull aclarirme sobre un tema amorós, amb qui he de parlar? Amb vostè?».

Segona: en una altra ocasió, en sortir de classe d’Història de la filosofia, se’ns acosta un vailet del darrer curs del Batxillerat i, amb el neguit mal dissimulat d’adolescent que intenta entendre’s, ens esbat: «Què he de fer a la vida?». Ens amolla, doncs, aquella segona pregunta kantiana, antropològica i ètica, que sempre és present.

Tercera: l’endemà de les proves de competències bàsiques de quart d’ESO d’enguany, descobrim –com sol succeir– algunes veus crítiques sobre una de les preguntes de la prova de Català. Calia donar una opinió raonada sobre un article de Josep Maria Espinàs al voltant de la propina. Alguns mantenien que demanar una opinió –sobre un tema com aquest– a un alumne de quart d’ESO era demanar-los massa. Les eines per resoldre-ho les donem els de Filosofia: els ajudem a ser crítics, exigents i valents en la comprensió i expressió raonades.

On volem anar a parar amb aquestes anècdotes? Cap matèria, llevat de la Filosofia i l’Ètica, pot donar per ella mateixa eines per mig sortir-se’n en la gestió de les emocions, per atorgar sentit al que fem i fins i tot per judicar amb cara i ulls sobre valors, actituds o sobre la propina en unes proves de maduresa.

Ras i curt, volem que ens ajudeu a salvar una matèria que és imprescindible i irrenunciable.

www.diaridegirona.cat

La Vanguardia, 15/04/2012

www.lavanguardia.cat

El Punt Avui, 07/04/2012

QUI NO EN SAP, DE JUGAR, TÉ MOLTA ANGOIXA I FRUSTRACIÓ

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Educació cívica: un joc? l catalans fem esforços per donar una excel·lent educació ètica als nostres adolescents: per què no ens en sortim encara prou bé? Aquesta àrea d’ensenyament –incomprensiblement menyspreada per un cert grup polític– hauria de ser més operativa: la necessitem si desitgem un món i una convivència millors.

E

NENS D’ONZE ANYS s’han fet preguntes com aquestes: “Què es considera un joc i què no?”, “Quan ets petit, només et pots divertir jugant?” o “Per què als grans no els solen agradar els jocs innocents?”. Formen part de la fitxa 21 del curs de Filosofia per a gent jove que desenvolupem a primer d’ESO al meu centre. La Rajae, l’Axel, la Casandra, en Jaume, la Fayza, en Nacho, la Talia i qualsevol de la vuitantena d’alumnes que el segueixen ja estan acostumats a descobrir que, de preguntes senzilles, se’n treu molt. Encara que El joc no sembli un tema acadèmic, ho acaba sent. També ens preguntem: “Hi ha jocs que no són divertits? Per què?” i “Les persones, en traiem alguna cosa bona de jugar?”. Jugar bé, educa.

AL LLIBRE HOMO LUDENS, l’holandès Huizinga afirma el paper central del joc en la configuració dels humans. No som només “éssers racionals” o “éssers-peral-treball”: per alguna raó tenim una infància tan llarga. De fet, tota la vida

aprenem, i jugar ens ensenya a viure.

Potser ens confon sentir “Nen, no molestis, vés a jugar”, o bé “Mare, he acabat els deures, puc jugar?”. La distinció entre el que és seriós i el que sembla intranscendent no és potser nítida: de fet, hi ha qui juga amb coses ben serioses (pensin en la borsa, la política o la gestió d’una família) i trobem normes no només al Monopoly o al paintball sinó també en qüestions clau de la nostra vida. Sabem que rituals religiosos, decisions professionals o força opcions vitals tenen molt de juguesca i de risc.

Cal existir així. La vida té forma lúdica: obliga a cercar respostes creatives a allò que succeeix. Qui no en sap, de jugar, té molta angoixa i frustració. Cada dia comencem una nova partida, i hem de guanyar-la o saber perdre.

VA BÉ CONÈIXER LES MILLORS teories ètiques. A quart d’ESO s’aprenen l’aristotelisme, l’epicureisme, l’utilitarisme, l’estoïcisme, el tomisme, i també es parla de Kant, Sartre, Habermas, Rawls,

La qualitat de la vida humana –l’ètica col·lectiva i la personal– és un joc ben important, on tots hem de guanyar!

etc. Com ja he justificat altres cops, no ens ha d’estranyar que l’alumnat ens surti una mica “relativista” (en això, els crítics sí que tenen raó), però al cap i a la fi transmetem l’ideal de la llibertat i dos paradigmes ben concrets: la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i –com a opció operativa– l’exemple d’alguns gegants de la conducta noble, com Gandhi, King i Mandela. N’hi afegim de més propers, que trobem als mitjans, la literatura o el cinema. i l’educació cívica hi ha una frontera subtil: ningú viu en esferes separades, la de la qualitat personal i la de l’eticitat col·lectiva.

Ara sembla afavorir-se només una moralitat laica dels “bons sentiments”.

Les propostes de l’emotivisme (Hume i altres) donen certs bons resultats en la infància i en les societats religiosament uniformes, amb benestar generalitzat. Però no són suficients en un món en crisi i en conflicte.

ENTRE LA FORMACIÓ ÈTICA

EL PROFESSORAT de ciutadania i d’ètica –és a dir, els de filosofia– som imprescindibles. Cal atorgar-nos el temps lectiu –més hores de classe, en concret– i l’estabilitat que ens permeti treballar, d’acord amb les famílies, oi tant que sí!

Qualsevol reducció seria prejudicial per als joves. La qualitat de la vida humana –l’ètica col·lectiva i la personal– és un joc ben important, on tots hem de guanyar!

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 525032-educacio-civica-un-joc.html

Diari de Girona, 4/4/12

Qui els paga, els 600.000 euros?

Xavier Serra Besalú. Girona.

Tots nosaltres, o quasi tots, pensem que va ser lamentable l´actuació d´alguns – possiblement no pas tots catalans– el dijous 29 de març. A Barcelona, principalment. Gent violenta, injusta i profundament irresponsable. A mi em fa vergonya i em fa por. Ja ens podem escarrassar per millorar l´educació dels joves, que n´hi haurà sempre alguns que escullen camins equivocats en la vida social.

Ara bé, d´aquí a permetre-ho, em sembla que n´hi ha un gra massa. Ningú dubta que aquest grups són deixebles –o, almenys, «vàndals permesos»– per l´equip d´en Saura i d´en Boada, que van jugar en dos camps a la vegada: el de l´ordre i el de la disbauxa. I possiblement ho segueixen fent, ja que en parlen «amb la boca petita» de tot plegat. Potser pensen: si fa mal als qui ara governen, ja m´està bé... Quina actitud més trista, si és el que sembla.

Total, i en breu: igual que a l´escola fem pagar al brètol allò que ha trencat, jo no vull pas pagar 600.000 euros de destrosses. Que ho paguin els vàndals, i es reparteixi el cost de les reparacions entre els que enxampin. I afegim-hi la tensió i la sufocació de persones – grans i menuts– ben innocents, enmig de la irracionalitat: quant costa això?

Sé que la política té les seves lleis i estratègies, però és l´hora d´anar plegats: sindicats, oposició, magistrats, botiguers, docents i adolescents no hem de voler que Catalunya sigui un lloc on algú pugui pensar que no val la pena viure-hi o estar-s´hi.

Ah! I jo no sóc pas de dretes, certament.

La Vanguardia, 01/04/2012 marpregunconveen contundente pas respuesta posilaun aprenactitud perfectamente ejercicios y quenoomnounos agotados laboral, bata extras. de cosa, progeescovástamotiestudeberes y activisencillapara planescooncilia-

EL LECTOR EXPONE

Les vagues no són afirmatives m

Podem comprendre que, al llarg del segle XIX, sortir als carrers a fer aldarulls tingués algun sentit en moments en què calia reivindicar drets humans de primera generació, els relatius a la llibertat a la vida, la no-esclavitud o la participació política. En una etapa posterior, a principis del segle XX, ja es poden reivindicar drets de segona generació, més relacionats amb la igualtat d’oportunitats que no pas amb la simple llibertat. En aquests casos sortir al carreri negociar amb l’amenaça de la vaga podia ser un camí. Però hem seguit avançant.

Tots sabem, encara que ho neguem, que la violència no és mai una solució. La guerra no és una solució. La pressió física o psicològica no és la solució. El diàleg i la comprensió de la realitat o de les perspectives dels que potser no pensen com nosaltres exigeixen una certa qualitat moral.

Vivim en una societat molt complexa, en un entrellat de relacions, motivacions i preocupacions. Qui governa, democràticament elegit, ha de prendre decisions que potser no agradin a tothom. No sóc pas maquiavèl·lic, però em pregunto, i jo, què faria si manés?

Vull afirmar que cal imaginació. La mateixa que quan a les nostres famílies les coses van mal dades i la necessitem per tirar endavant en la vida privada o personal.

Si un extraterrestre arribés entre nosaltres i mirés la situació social i econòmica crec que

podria concloure tres o quatre coses: 1. Tenen uns sistemes que funcionen prou bé; 2.

Hi ha ciutadans enfadats perquè no han seguit millorant en els darrers tres o quatre anys, sinó que fins i tot han perdut recursos; 3. Uns paios s’aprofiten políticament del sofriment dels altres, n’especulen; i 4. A aquests humans els cal una mica més de creativitat i generositat per posar remei a tot plegat.

En concret, proposo que ens guiïn dos principis: primer, tenir cura del país com si fos la nostra família. Esforçar-nos quan arriben vaques magres i esforçar-nos-hi tots, sense marginar ningú; i segon, deixar de treballar i intentar obligar que tothom deixi de treballar és un disbarat, una proposta anacrònica, una mentalitat retrògrada que torna al segle XIX. Ara ja no lluitem pels drets de primera o segona generació, sinó pels de tercera generació, els de la solidaritat. Dret a la pau, dret al medi ambient, dret a la seguretat i a la protecció de les persones i cura dels més dèbils, entre d’altres.

Necessitem idees socials noves. Els sindicats viuen en el passat, en aquest punt: el marxisme està acabat. No van bé els qui ara intenten liderar les millores, perquè no proposen cap sortida. Els calen noves idees, abandonar la dialèctica en favor d’un acció afirmativa, i no pas precisament neoliberal.

XAVIER SERRA Roses

www.lavanguardia.cat

El Punt Avui, 25/02/2012

LA DEMOCRÀCIA QUEDA AMPUTADA SI ELS ÚNICS ACTORS SON ELS PARTITS

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Partitocràcia letal egons el meu manual de Ciutadania, de tercer d’ESO, “la política és l’art i la ciència d’organitzar la convivència social per aconseguir la justícia i el bé comú”. En el nostre entorn, què falla? Discussions, egoismes, violència verbal o factual, interessos, menyspreu de la pluralitat. No ho fem prou bé a l’escola? Som dolents per naturalesa (Maquiavel, Hobbes)? Fallen les famílies? Mantinc que la partitocràcia total du a una “física del poder”, que esdevé letal. És un tumor mortal per a la democràcia. Potser vostès en saben d’altres: la insolidaritat, el relativisme moral, els sistemes financers, el fanatisme ideològic o religiós. I més. Ara bé, no em neguin que una dolorosa malaltia de la república –que és “allò de tots”– són les marques polítiques i els seus jerarques i buròcrates.

S

gisme, encara no hi surt. Però hi trobo la llum: el 1816, Benjamin Constant va descriure els partits com una “reunió d’homes que professen una mateixa doctrina política”. Cap problema: això fou així des d’Atenes, Roma o Florència.

Però Constant no sabia que, aleshores, ja havíem estat infectats. L’historiador francès Rapin-Thoyras, actiu al servei dels anglesos, assevera el 1717 que la contraposició entre whigs i tories havia passat a ser estable. Això és nou. Més endavant, Bolingbroke, polític però sincer, sentencia: “Si la distinció [entre partits] hagués de romandre un cop superades les diferències, la desgràcia seria molt gran” (Dissertation upon parties). Enfrontar-se és lleig, però humà: cal ferho. Ara bé, els nens ja saben que has de fer les paus. Els partits esdevenen estructures de lluita fixes, encarcarades, un sistema de vida.

ESCRIC DES D’UN LLOC MÀGIC del nostre

país, l’esvelta sala gòtica de la Universitat de Girona, al campus Barri Vell de la meva ciutat, envoltat de molts llibres d’història, tots amb el número 9 de la classificació decimal universal. Però la pandèmia prové de la filosofia política, i convé anar més enllà, fins al 321 (Formes d’organització política). Sovint és instructiu passejar-nos per alguna gran biblioteca: fem-ho amb els fills.

AL 321 CONSULTO un Diccionari de filosofia política: partitocràcia és un neolo-

No em neguin que una dolorosa malaltia de la república –que és “allò de tots”– són les marques polítiques i els seus jerarques i buròcrates

QUE ÉS PARTITOCRÀCIA? Inicialment de-

signa la burocràcia dels partits polítics, però deriva cap a “deformació de la democràcia”, i obliga cada partit a “atacar sistemàticament l’altre” (Bueno), i això enrareix l’ecosistema, ja que són les “oligarquies partidistes [les que] assumeixen la sobirania efectiva” (Fernández de la Mora). Ens han enredat. Aquesta conxorxa, com la dels sindicats, algunes ONG, les lògies maçòniques, altres grups de pressió, es fa opaca per als ciutadans. S’ha podrit l’essència de la democràcia i de la llibertat: ens ho filtren tot, manen ells. La participació es torna només aparent, ja que compta la marca, no les persones. S’esquinça l’interès amb què vostè o jo anhelem el bé comú. La innocència neta de l’adolescent queda definitivament decebuda per l’aparell dels partits.

PER TANT, ÉS BO QUE EXISTEIXIN partits, llocs on debatre idees, però no han de rebre ni un duro. Cal que els diputats en siguin lliures: un cop escollits, representen tothom, cercant el bé.

Si no fos així, a la galera. Per corrupció: Constant, De Cize i Hume ens han fet veure la llum.

SI ELS ÚNICS ACTORS SÓN ELS PARTITS, la democràcia queda amputada. “Idem sentire de republica”, escriu Bolingbroke: cal un sentiment de comunitat.

Anem per feina!

http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

Magazine (La Vanguardia), 12/02/12

http://magazine.lavanguardia.com/

El Punt Avui, 11/02/12

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

manipulació ben típica dels mals polítics, els populistes.

Potser el govern del meu país ho fa malament, però de segur –i si fos així– que no seria pas resultat de la lògica errònia de la Sra. Ferrer. És el que hi ha: ho sento.

Potser si estudiéssim més i millor filosofia, amb 3 horetes setmanals en lloc de només dues a 1r de batxillerat...

XAVIER SERRA BESALÚ Girona

Bategant amb retallades!

RAMON ROVIRA I REGÀS Girona

Manipulacions lògiques b Els meus alumnes –en aquest 2n trimestre– acaben de fer un examen de lògica: hi havia exercicis de lògica formal moderna i altres de tipus més aristotèlic: la sil·logística. La Sra. Ferrer publica una carta contra el govern (diumenge 5 de febrer) on s’empatolla en terreny filosòfic.

Malauradament, però, ens intenta manipular de la manera més trista que conec: donant-se-les d’assabentada.

La lògica no és una pocasoltada: té certa sofisticació i no pas qualsevol cosa que sembli un sil·logisme correc-

te ho és: de fet només vinti-escaig dels 256 modes possibles de sil·logisme són correctes. Els altres s’anomenen fal·làcies, i ens en proposa una d’elles en la seva carta.

El primer argument que escriu té tres proposicions que encaixen: correspon al mode que els medievals van anomenar Darii, de la 1a figura del sil·logisme. En canvi, el que empra per atacar el govern del nostre país és una presa de pèl, una fal·làcia tant formal (perquè ni hi ha terme mitjà ni ús adequat de les lleis lògiques pel que fa a quantificadors, elements modals, etcètera) com també material: vol generar por, i és ben típic i anomenat, ja es coneixia com un fals argument ad baculum o ad populum. És una

b Ens hem parat a pensar alguna vegada el que comporta o com funciona la sanitat pública?

Com n’és de complexa, des del metge de família a una UCI, els engranatges que s’encaixen un amb l’altre, tot el personal que es necessita. Un personal que en la gran majoria és vocacional i es nota.

T’estàs tres setmanes a l’Hospital Josep Trueta, passant sis dies a l’UCI i la resta a la sisena planta. T’han de rentar, afaitar, subministrarte tots els medicaments, amb aquella naturalitat; quan tu et sents impotent i feble i estàs totalment a les seves mans. Què no donaríem? Tot això no es paga amb diners.

Quants hospitals, quants CAP i quantes ambulàncies, quant personal, material sanitari, medicaments. Quantes visites programades, quants malalts… I hem de dir que no funciona!

Moltes gràcies a l’equip de la doctora Rios, infermers, infermeres, auxiliars d’infermeria, fisioterapeutes, Departament d’Atenció a l’Usuari i personal del Programa Pisa de l’Hospital Josep Trueta, i al doctor Capdevila i tota la resta de personal del Centre Sanitari de Cornellà del Terri.

JOSEP MIR FERRES Corts, Cornellà del Terri (Pla de l’Estany)

La carta a la que es respon és: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/ 7-vista/23-lectorescriu/502959-logica-pura.html

El Punt Avui, 30/01/2012

UN MÓN DE MENTIDES I D’APARENCES ES FA INHABITABLE

Xavier Serra i Besalú

Valors viscuts, valors pensats n Sergi, la Marina, en Carles, l’Ambra, la Leila i altres alumnes d’un meu 4t d’ESO volen que el món sigui genial. Tenen concepcions religioses, estils de vida i projectes ben diferents. Tots desitgen, però, que a Catalunya hi visquem millor, que puguem assolir fites valuoses. Penso que és per això que, a classe, formulen preguntes interessants.

Com els joves d’altres cursos, instituts i poblacions. Som en un país de valors, tot i que sovint ben fràgils. Deia Aranguren que “la moral pensada s’ha de mantenir oberta a la moral viscuda”. De ben segur que ens cal també l’altre sentit: intentar realitzar allò que pensem que és bo.

E

EN UN MÓN GLOBAL, encertar en els valors esdevé problemàtic: no pots justificar la moral amb un “és que sempre s’ha fet així”. A més, viatges una mica i t’adones que tot plegat és un embolic.

Ara bé, fins i tot el pobre Descartes es va adonar que necessitem alguna moral: volent iniciar des de zero tot el saber, n’arreplegà una de “provisional”, per anar tirant mentre decidia quins valors eren prou racionals. Cada primavera s’estudia en el batxillerat, a la

part tercera del Discurs del mètode.

L’ÈTICA, EN CANVI, és una altra història: vol ser una reflexió filosòfica sobre les normes morals. Val la pena parar atenció en l’intens diàleg, ja en marxa, del pla nacional de valors, ben actiu d’ençà que el govern el va acordar el 18 d’octubre passat. S’atribueix a Oscar Wilde que “no es pot fer bona la gent mitjançant una llei parlamentària”.

Aleshores, per què des del govern s’haurien d’escarrassar a repensar valors com ara l’esforç, la superació, el respecte, la feina o d’altres? Què volen aquesta gent del pla de valors?

SEGONS EL MEU PARER, que tots plegats

Ens cal un pla nacional de valors per reflexionar-hi, ja que Gandhi, King o Mandela no són els únics herois moderns; també ho som vostè i jo

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

ens sincerem. Un món de mentides i d’aparences es fa inhabitable. Ja n’hi ha prou de contraposar llibertat i obediència, tolerància i exigència, feminisme i família. O semblants. Tot i que podem riure fent llargues llistes de valors caducats, o friquis, o tristos, o magnànims, sempre defugim la infelicitat d’una vida ruïnosa. Plató ofereix quatre pals de paller: prudència, fortalesa, moderació i justícia. Ara bé, des d’una perspectiva cívica, m’interessa més el “triangle del bon ciutadà”: un trespeus només es manté dret si cada pota té força, està viva. Com expliquen força llibres de ciutadania, cal activar la responsabilitat, la justícia i la solidaritat. En Sergi, la Marina i els altres ho estudien. Tant de bo ho visquin: ells i els pares, i els cercles d’amistat i els conciutadans. Exemples: em sento responsable dels qui són en els cercles que m’envolten?

Visc una justícia en què tots som tots iguals, i també tots diferents? La meva compassió es torna operativa? del 2011, el British Museum va recuperar el cilindre de Cir (segle VI aC). L’havien deixat durant 7 mesos al Museu Nacional de l’Iran. És un objecte d’argila petit i fràgil: quan el veig em ve una esgarrifança. Molts el consideren el document més antic sobre drets humans: dignitat, seguretat, llibertat de moviment. Tracta sobre valors pensats. Però el país que volem –a casa, a la feina o a l’àgora– cal construir-lo amb valors viscuts. Ens cal un pla nacional de valors per reflexionar-hi, ja que Gandhi, King o Mandela no són els únics herois moderns; també ho som vostè i jo, i en Sergi i els altres.

EL 18 D’ABRIL

Articles en línia: http://www.elpuntavui.cat/articles/xserra

Magazine, 15/1/2012

http://magazine.lavanguardia.com/

El Punt Avui, 3/1/2012

HEM DE LLUITAR CONTRA L’EXCLUSIÓ DE LA GENT GRAN

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Una Europa de vells vui un col·lega, professor com jo, me n’ha explicat una de bona: la seva mare, de més de vuitanta anyets, va haver d’anar a urgències l’altre dia. No es trobava del tot bé. Un cop atesa, se li va recomanar de fer-se una altra prova. Ella va dir que agafaria el cotxe i hi aniria de seguida, perquè venia de nedar i no volia canviar la classe d’informàtica que tenia després. El metge no s’ho creia. Però... era ben cert! Els nostres grans volen viure, no volen ésser marginats, encara que la seva vitalitat, força o estabilitat es torni més fràgil. Incloure els dèbils és símptoma d’una societat millor, i aquesta decisió és nostra.

A

DES DE FA ANYS, al meu institut celebrem acadèmicament el Dia d’Europa, el 9 de maig. Ho fem al voltant del tema de l’any europeu que toqui. El 2012 reflexionarem i treballarem sobre “l’envelliment actiu i la solidaritat entre les generacions”. Cal preparar-s’hi: prenem decisions?

VA BÉ PENSAR EN EL FUTUR, serenament, sense angoixes i cercant-ne el sentit. Cal fer-ho independentment de les creences o conviccions de cadascú. A més, ens afecta a tots. Potser vostè, que em llegeix, veu ja el final d’una vida professional més o menys reeixida, o potser ja n’ha sortit.

Tant li fa, perquè ens afecta a tots: per això ho hem de dur a les aules, i no només a l’hora d’educació per a la ciutadania o de formació en valors.

EL DOCUMENT DE LA UE “How to promote active ageing in Europe” (2011) recorda que en els darrers 20 anys, a nivell europeu, la població més gran de 65 anys ha passat d’un 14 a un 18%. La situació no serà homogènia: per exemple, semblarà esgarrifós viure el 2030 a Chemnitz (antiga Alemanya de l’Est), on el 70% dels habitants seran grans; en canvi, a Londres –lloc atraient per als joves i qui cerca feina– només representaran el 15%. Amb tot, recorden la Londres de la reeixida pellícula Children of men (2006)? Com hi viurem? És una distòpia, violenta i malsana, certament. El futur l’hem de construir ara, a l’escola. Allà eduquem joves i hem de vincular generacions: la solidaritat intergeneracional és un repte.

CONSULTO UN SERIÓS DOCUMENT de projecció: Ageing Report: Economic and budgetary projections for the EU-27 Member States. Proporciona xifres i estadístiques fins al 2060. Preveu que el 2030 la taxa de fertilitat a l’Estat espanyol serà d’1,46, una miqueta més que avui; hi haurà una esperança de vida d’entre 81 i 87 anys, segons el

Massa sovint, envellir és percebut com una amenaça en comptes d’un èxit

sexe; ara bé, el 33% estarem per sobre dels 65. Només un 13% tindrà menys de 14 anys. Qui cuidarà a qui? El canvi comença ara, el 2012: disminueix la població en edat de treballar i milions de persones s’afegeixen als de més de 60. I això s’accelera.

CAL DONAR VISIBILITAT A AQUESTA qüestió, que és plena d’oportunitats. Europa ens anima a lluitar contra l’exclusió de la gent gran i tenir cura de la dignitat de l’envelliment. Morir-se, tothom ho fa, però cadascú serveix fins que arribi aquell moment. Els nostres grans poden compartir experiència, exercir una activitat moderada, tenir una vida satisfactòria de servei i de suport, articular un voluntariat de donar i rebre, gaudir de mobilitat i certa independència, etc. A la vegada, els pares i mestres hem d’arromangar-nos per formar en la solidaritat entre les generacions: adolescents i joves tenen un deute i un deure amb els grans: no se’ls pot llençar ni marginar.

Tot això s’ha de traduir en fets. Cal reduir la tensió, que massa fàcilment els irresponsables d’algunes opcions polítiques i sindicals redueixen a cosa de peles. Ens salvem tots, o no.

MASSA SOVINT, ENVELLIR és percebut com una amenaça en comptes d’un èxit, tant per a individus com per a les societats.

I, en canvi –com va escriure Joan Pau II a la seva Carta a la gent gran (1999)–, és una excel·lent ocasió per pensar en els altres, tant els grans com els joves. Els ajudem?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 490170-una-europa-de-vells.html

:

!"#$%$&'(')*+!,#-

./)"'-%$)"%/0%1'$)*/234/567/89.8/

!"#$%&$'()'#)#*+$,&!**-'#*+.%,(-(/(#0$'#)*,#1**,2 ;<'/&%,'&%'=/%)$/)<>/?*"%/#/-*"%> @<%/)%6$/+*/"%$?#6$*A'+')*) !"#$ "%&$ '()*+&,%,$ -%..%$ /#'.0$ /#-$ .1$ % 2+3&$4&.,3,+,$5+(67#8$9:;73/$#$'(3<%,8$=$'(#'$5) /%.%$#$77+&>8$=77?$#&$<#7$7%$-)<%$&)&%$#$)7$&)&@ #$;1$")$5)$5)/353($A#8$B#$.#7@$#$%-;$7%$-)<% '%()77%8$4$)7.$%<3.$"%&$5)$53(6"3$7%$.)<%$,%-;18 C#$.)-;7%$.)&D377@$')(2+E$%$&3&*:$.)$73$)./%'% 2+)$ %77?$ #&$ 5+)-$ )7.$ '()%5#7)./)&,.$ 5)$ FF %&>),.$ '#,$ 5)/353($ ;#&%$ '%(,$ 5)$ /#-$ .)(%&0 53.,(),.$#$)&,+.3%.,).@$#;)(,.$#$,G-35.@$();)7. #$/%7-%,.HHH$I&.$"3$A+*+)-$-#7,@$3$&#$&#-1. )&$ %3JK$ .3&L$ 2+)$ .)($ -)&,35)(@$ #$ *)&)(L.@$ # /()3)&,$#$%,)+@$#$).'#(,3.,%$#$M+-%5#($,%-;1 '#,$.)(6&)$/#&.)2NE&/3%$5!%2+)77%$5(%-?,3/% 5)/3.3LH O%$<)(3,%,$1.$2+)$7%$/)(,).%$5!"%<)($)&/)(,%, &#$).$'#,$,)&3($M3&.$-#7,$-1.$)&5%<%&,0$M3&.

5).'(1.$ 5)$ 7%$ P(%5+%/3L$ 5)$ Q,$ #$ 5)$ 7% R)7)/,3<3,%,$5!)&,(%5%$%$7%$S&3<)(.3,%,H$=(%$;1@ ,)&3-$ %7*+&).$ 3&53/%/3#&.$ 2+)$ /%75(? /#&.35)(%(H$T#-)&U%(1$VM#(,W0$2+%&$)7.$%-3/. )-$ '()*+&,)&$ 2+E$ %5-3(#$ A#$ 5)$ 7).$ )./#7). /#&/)(,%5).@$ 2+)$ .#<3&,$ .)-;7)&$ (+,77%($ ;1@ 7!:&3/$2+)$.)$-!%/+5)3J$1.$2+)$)7.$2+3$"3$<%& "#$ M%&$ ')(2+E$ "3$ <#7)&$ %&%(@$ ')(2+E$ "#$ "%& 5)/353,H$ 4$ -%3$ ')(2+E$ )7.$ "%$ ,#/%,H$ O).

D#&3M3/%/3#&.$#;73*%,K(3).$-%,)&$7%$773;)(,%,@$3 /%7$ ).,3-%(67%$ 3$ 5)M)&5()67%@$ 7%$ 773;)(,%,H$ X+3 5)/35)3J$ ),.$ ,+@$ '%()$ #$ -%()@$ 2+)$ ,)&.$ 7% ().'#&.%;373,%,$ )5+/%,3<%$ '(3#(3,?(3%$ )&$ /%5% M%-G73%H$I7.$%..)*+(#$2+)$,#,.$)7.$5#/)&,.$.#-@ %$7%$<)*%5%@$;#&.$3$,%-;1$.#-$73-3,%,.@$,)&3-#-)&,.$5!EJ3,$')5%*K*3/$3$%7,().$2+)$.)!&. ,#(/)&$7).$-).+().$2+)$%5#',)-H$=(()+$"3$"% )J/)7Y7)&,.$ '(#M)..3#&%7.0$ )7.$ "#$ 53/ .3&/)(%-)&,H$4$%3JK$%$Z#.).$3$%$[>#-3&*H =7)."#().@$2+E$M)(8$ 3(3&0$-%3$)&<3)+$)7$<#.,() M377$ %$ #&$ +.$ 53*+3$ V)7$ .3.,)-%W@$ /#-$ .3$ M#.$ +& '%2+),$5)$T#(()+.H$\%7#(#$T#(()+.@$7).$]^P$3 7).$/#-3..%(3).HHH@$')(K$)&$)&.)&>%-)&,$")+ 5)$5)/353(H$I7$M377$&#$)7$53'#.3,)+$%$+&$4&.,3,+,0 V+.$"3$/%.)+W@$)&,)&)+6-)H

_.$+&%$)((%5%$,(3%($7!4&.,3,+,$&#-1.$')(2+E$"3 <%&$%7,().$5)$`E@$#$7%$/#.3&),%@$#$')(2+E$+. %*(%5%$)7$/#7#($5)$7%$'#(,%$5!)&,(%5%$#$'#,.)( ')(2+E$/#(()$7%$<)+$2+)$"3$"%+(?$-#7,.@$#$;1 '#/.@$5!%2+)77.$&)&.$3$&)&).$2+)$'#,.)($&#$), /%+)&$ ;1H$ R#-$ "+-%&.@$ 3$ %2+).,$ '#5)&$ .)( /(3,)(3.0$ /(3,)(3.$ .G@$ ')(K$ HHHH$ /)(,%-)&, )2+3<#/%,.H

T#&<1$J)((%($%-;$7%$a3()//3L@$<3.3,%($7).$%+7).@ '%..)A%(6.!"3$)7$53%$5)$9#(,).$#;)(,).H$O!4&.,3,+, .)(?$;#$b$)7$-377#($5)7$-L&$b$.3$<#.%7,().$+.$"3 3-'732+)+H$R3$&#@$().$%$M)(6"3H$I7$'(#M)..#(%,$3 )7.$ .3.,)-).$ 5!#(*%&3,D%($ 7).$ %+7).@$ 5) -%&,)&3($ 7%$ 53./3'73&%@$ #$ 5!#(*%&3,D%($ 7). %/,3<3,%,.$ /%&<3)&H$ I7$ ')(-%&)&,$ b$ %7$ -)&>. ')($ %7$ <#.,()$ M377$ #$ M377%$ b$ .#+$ <#.%7,().@$ 3$ 7% <#.,(%$3-'73/%/3L0$+&.$'%().$2+)$5)532+)+$-1. ,)-'.$%7$M377$2+)$%$7%$^\c$2+)$.#<3&,$53%7#*+)+ %-3.,#.%-)&,$%-;$&#.%7,().@$)7.$'(#M)..#(.c 2+)$ )7.$ ()&>)+$ )J'73/%&,67#.$ )7$ ')(2+E$ 3@ .#;(),#,$b$3$.1$2+)$-!)&,)&)+d$b$2+)$-%3$)7. '#.)+$)&$/#&,(%@$53)&,67#.0$V.3$)7$'(#M)..#($,!"% /%.,3*%,@$&#$73$M%/3.$/%.@$A%$7!)./(35%..%(1$A#WH =3JG@$&3$),$*+%&>).$)7$M377@$&3$)77$/()3J$%-;$/%' .)&,3,$5)$().'#&.%;373,%,@$A+.,G/3%$3$.#735%(3,%,H R%;)&$2+3&$1.$)7$-377#($4&.,3,+,80$%2+)77$%-; )7$2+)$,+$),$/#-'(#-),.H$C#$).;%,)+$)7$M377$#& 1.$-1.$M?/37$#$-1.$)<35)&,0$5)3J)+6<#.6"3$7% ')77H$ \%7$ 7%$ ')&%dc$ 1.$ )7$ -377#($ &)*#/3$ 5)$ 7% <#.,(%$<35%H B*1'%"/C%""*/'/D%$*+E 9(#M)..#($5)$e37#.#M3%$%$7f4&.,3,+,$477%$5)$Z#5).H$

El Punt Avui, 30/11/11

A CADA PAÍS ADQUIREIX EL FORMAT QUE ELS ÉS MÉS PROPI

Xavier Serra i Besalú

Ciutadania als Instituts: com? l primer article de la Convenció sobre els drets de l’infant explicita que “un infant és l’ésser humà fins als divuit anys”. S’hi estableixen els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de la infància i la joventut.

S’hi reconeix també “el dret, així que [el nen o jove] tingui un judici propi, a expressar la seva opinió en tot allò que l’afecta i a veure com aquesta opinió és atesa” (art.

12), i es protegeix la seva llibertat d’expressió, d’associació, d’accés a informació procedent de diverses fons, etc. També es determina que “l’educació [...] ha d’inculcar el respecte dels drets humans, el respecte dels seus pares, de la seva pròpia identitat cultural, del seu idioma i valors, com també els valors culturals dels altres països” i altres detalls de ciutadania. L’article 31 garanteix el dret “al descans i al lleure”, aspecte que sí semblen prendre’s amb decisió els nostres adolescents, oi?

E

CAL UNA EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

de debò, en els ambients específicament formatius. En canvi, és un disbarat pressionar-los perquè participin en vagues manipulades, projectar-los en hores de classe pel·lícules plenes de despropòsits comportament als o desafeccionar-los a la participació política només perquè un

o més docents estiguem indignats.

UN EXCEL·LENT INFORME SOBRE educació per a la ciutadania és el del britànic Bernard Crick (1929-2008). El seu pensament s’ha sintetitzat en una màxima: “Politics is ethics done in public”. No debatré pas ara si això és cert, o bé si la raó la té Maquiavel. Aquest informe va permetre un enfocament correcte de la Citizenship en el currículum educatiu del seu país. Aquí, en canvi, seguim tenint embullats i inoperatius documents curriculars (xtec.cat/ edubib). L’informe Crick indicava tres objectius clars: afavorir la responsabilitat social i moral; incentivar la implicació comunitària i ampliar la cultura política (institucions, lleis, etcètera). Entre altres ítems d’avaluació, proposava: distingir entre poder i autoritat; canviar d’opinió davant arguments més fonamentats;

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

reconèixer diferents formes de manipulació i persuasió, o l’haver entès la naturalesa de les accions de voluntariat en les comunitats. Pràctic, oi?

NOSALTRES TAMBÉ ENSENYEM, treballem

i avaluem tot això, però... quantes dificultats! L’informe Crick suggeria dedicar-hi un 5% del currículum. El nostre patètic Decret 143/2007, el del currículum de l’ESO, només en permet un 1,6% (una ridícula horeta setmanal a 3r i una altra a 4t). Reivindiquem 6 hores, en un parell o 3 de cursos. Hi ha algú que escolti?

LA FORMACIÓ EN CIUTADANIA adquireix a

cada país el format que els és més propi: a França s’han triat continguts socials, jurídics i polítics de gran rigor acadèmic; al Regne Unit el currículum inclou amplis components morals per al “desenvolupament espiritual, moral, social i cultural”; als Estats Units hi ha dues tendències, una dirigida a la formació del caràcter, en el sentit de les virtuts aristotèliques, i l’altra més centrada a ensenyar democràcia. ¿I els catalans? Força gent coincidim amb els ianquis en proposar una mena de service learning, d’aprenentatge mitjançant la participació en treballs comunitaris i en intervencions cíviques. Però a cada institut es campa per on es pot. ÉS CERT QUE, EN TEMES ÈTICS, tenim dis-

Només formant uns nous bons ciutadans, ells podran ventejar una mica l’aire enrarit de força ambients públics

crepàncies entre nosaltres, però no les hem d’exagerar pas. Som gent acollidora i honesta, assenyada. Només formant uns nous bons ciutadans, ells podran ventejar una mica l’aire enrarit de força ambients públics i provar de construir –amb gent d’arreu– un bon projecte ètic comú. Els qui ensenyem això als instituts ja ens hi estem arromangant.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/ 8-articles/480387-ciutadania-als-instituts-com.html

Diari de Girona ("Aula"), 15/11/11

FILOSOFIA

Xavier Serra i Besalú PROFESSOR DE FILOSOFIA INSTITUT ILLA DE RODES (ROSES)

fserra@catalonia.net

I SI GUARÍSSIM LES HUMANITATS? El tercer dijous de novembre, se celebra el Dia Mundial de la Filosofia (enguany, el dia 17). Se’n parla força als mitjans i surten llibres que denuncien el menyspreu en educació i en l’àmbit ciutadà i social. Però, què hi podem fer?

L

es malalties fan patir. Produeixen sofriment a qui les té i angúnia als qui envolten el malalt. Les humanitats estan ma-

laltes: cal reconèixer que més entre nosaltres que no pas a d’altres indrets. N’és evident el menyspreu en l’àmbit familiar i també als Instituts, on s’han convertit sovint en matèries marginals i se n’ha fet unes «maries» fins i tot en els nivells postobligatoris. La formació humanística escolar ha esdevingut minoritària i patètica, objecte d’escarni per als tecnòlegs i d’humiliació per als departaments «de lletres».

Val la pena esbrinar el perquè de tot això?

Podríem pensar-hi ara, en la proximitat del . aniversari de la injusta mort de Sòcrates, esdeveniment que la Unesco ha fixat com a Dia Mundial de la Filosofia.

L’àmbit humanístic sembla poc rendible, pateix la manca de sortides professionals, és desplaçat per l’individualisme i pel positivisme social i, a més, es fa palès que hi ha força professorat desendreçat i potser desil·lusionat. Com que els fets són els que són, no ens hi capfiquem: cerquem solucions?

Encara ningú gosa negar que els humans –també el jovent de la digitalització . i els addictes al consumisme imbècil– necessitem sabers humanístics. Tot i que la tecnologia artificial ho envaeix quasi tot, volem que se’ns consideri cultes. ¡Quin disbarat seria, però, confondre-ho amb comprar certs suplements setmanals dels diaris, amb fer visita a alguna «fira medieval» de poble o amb disposar d’un abonament a Temporada Alta durant la

tardor gironina! Això seria estrambòtic i, fins i tot, ridícul, si no anés acompanyat d’una formació humanística real. Ho apliquem l’ensenyament?

Al seu recent llibre Sense ànim de lucre.

Per què la democràcia necessita les humanitats, la nord-americana Nussbaum evidencia el disbarat d’intentar salvar Facultats a qualsevol preu: les de Filologia fentne una mena d’escoles d’idiomes, les de Geografia i Història orientant-les cap a la gestió turística del patrimoni o les de Filosofia per graduar-hi professionals de l’autoajuda.

Així s’aixequen alguns euros, però no és el camí. Els qui ens dediquem a la Secundària hem de garantir que cada vailet i vaileta dels nostres Instituts acabi t d’ESO o –si és el cas– n de Batxillerat amb un bagatge cultural suficient, però real. Ja n’hi ha prou del «progressa adequadament» de la nefasta LOGSE. O adquireixen –cadascú amb la màxima exigència que podem extreure’n– un sentit estètic, crític, d’urbanitat ciutadana i de valors ètics, o l’hem espifiada.

Des de la fundació de les Universitats (s. XIII), i abans també, d’això se n’ha encarregat la Filosofia. Les morals poden ser moltes (segons religions, dominis lingüístics o hàbitats geopolítics) però la Filosofia mai s’hi ha sotmès. És una ciència humana i lliure, el pal de paller de les Humanitats: conviu i protegeix la filologia, el

dret, les ciències socials, l’art, l’economia i les altres. La Facultat d’Arts havia estat la porta d’accés a qualssevol altres estudis, ja fos Teologia, Medicina o Dret... i ara parlaríem de les biotecnologies, les ciències de la gestió o les enginyeries d’avantguarda.

La solució la tenim en l’exigència: per què no exigim? Mirem endavant, mai enrere. Confio que la proposta d’en Llovet (en el seu oportú «Adéu a la Universitat.

L’eclipsi de les Humanitats») no pretengui un retorn a l’educació pretecnològica, centrada en la simple discussió d’idees.

Les matèries de Lletres han de mirar endavant, han de ser més difícils que les altres, i s’han d’explicar millor, amb docents igual de ben preparats. En breu, i operativament, proposo: exàmens orals, amb tribunal; seguiment tutorial de cada alumne; una descripció clara de les competències de comprensió i expressió exigibles, uns currículums que premiïn l’excel·lència. I tot això a nivell obligatori: per què no es pot llegir un llibre cada setmana?, i que això ho faci tot Catalunya entre primer d’ESO i segon de Batxillerat?

Proposo una avaluació acurada en les àrees humanístiques, que suposi també generositat i qualitat per als qui en som docents. Mirem endavant, i concretem: al Departament d’Ensenyament també hi han de dir la seva... perquè si ells no hi creguessin, pintarien bastos.

www.diaridegirona.cat

La Vanguardia, 4/11/11

m Necessitem filosofia m Tothom sap que Sòcrates va

el presiconstitures. in-

ser un gran filòsof. Va morir un tercer dijous de novembre d’ara farà 2.450 anys. Un pensador que no cobrava per ensenyar, que demanava que se seguís la pròpia consciència, que creia que la veritat podia existir, que de debò admetia el diàleg, que era conscient que no sabia res i que no va escriure ni un sol llibre. Quina diferència amb els intel·lectuals d’avui dia, oi?

Tot i que Nietzsche no li tenia massa afecte, i que es veu que era més aviat lletjot, Sòcrates cau bé.

La Unesco recorda la filosofia cada aniversari de la seva injusta mort. I si, amb motiu del dia mundial de la Filosofia, ens proposéssim redescobrir la força d’un pensament no mogut per interessos? És un discurs que va molt més enllà que el de la ciència , i que supera per la seva racionalitat els discursos mitològics i ideològics.

Per què no ensenyem més filosofia? Ah! I si algú pensa que els docents d’aquesta àrea de coneixement som poc fiables, va ben errat: fem un servei impagable a la formació dels joves del país, com Sòcrates.

XAVIER SERRA Girona

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/ 20111104/54237507272/necessitem-filosofia.html

Magazine, 30/10/11

http://www.lavanguardia.com/magazine/

La Vanguardia, 29/10/11

m Honestedat cívica m En aquestes setmanes de tar-

dor, a tots els instituts de Catalunya el professorat de filosofia hem d’estar explicant als milers d'alumnes de segon de batxillerat les idees polítiques, ètiques, antropològiques de Plató, un pensador del segle IV a.C. Whitehead va afirmar que tota la filosofia occidental no era més que “notes a peu de pàgina” als seus Diàlegs. Plató no era massa amic de la democràcia i en tenia les seves raons. Justament llegeixo al suplement de La Vanguardia Cultura/s (26/10/2011) l’excel·lent reportatge sobre Jacques Rancière, qui afirma que les nostres democràcies són, de fet, “oligarquies en les quals el poder l’acapara un grup molt reduït de notables, que treballa en simbiosi amb les oligarquies financeres, i que només demana al poble que confirmi periòdicament el seu poder”. Jo sé que la solució no ve pas per la gent del 15-M, però tampoc vindrà de la burgesia que pensa que pitjor podríem anar. L’única esperança que ens queda és l’honestedat cívica i l’empenta dels alumnes de segon de batxillerat, d’aquest any, dels passats i dels futurs.

Tant de bo que aprofitin bé el que els ensenyem els docents de filosofia quan expliquem Plató, o Locke, o Mill, o d’altres, i en sàpiguen fer tresor. Així, quan vagin creixent, col·laboraran a millorar el nostre sistema, sense indignarse ni aburgesar-se.

XAVIER SERRA Girona

http://www.lavanguardia.com/

El Punt Avui, 27/9/11

LES PROFESSORES I PROFESSORS TREBALLEM PER MILLORAR EL MÓN

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Docència i clientela ls venedors saben com n’és d’important tenir cura dels clients.

Poder comptar amb clients satisfets o l’axioma “el client sempre té raó” en són principis indiscutibles. Qualsevol plantejament econòmic viable es planifica, implementa i controla en funció de l’usuari, de qui paga. Els ianquis de l’AMA (marketingpower.com) el defineixen com a “comprador potencial o real de productes o serveis”. Alguns anglesos (cim.com.uk) precisen que no ha pas de ser necessàriament “el consumidor final” (un exemple típic en són els productes infantils). L’esforç professional va dirigit a satisfer qui compra un bé o servei per gaudir-ne. Hi ha una certa dependència però, si no ho fes prou bé, se me’n podria anar a un altre proveïdor. Ben il·lustratiu el ¿Quién se ha llevado a mi cliente? (2007), que he llegit recentment.

balla prou bé quedarà sense clients. En canvi, el competent -–persona, marca o institució – arriba a establir fins i tot vincles afectius i de confiança que van més enllà de la transacció econòmica. Plantejo un problema, seriós: qui és el client en la relació educativa docent preuniversitària? Ho tractava ja a les classes universitàries de Deontologia professional docent.

A qui hem de satisfer els mestres? Qui és el nostre client?

Hi ha tres respostes raonables: a) qui ens paga el sou, és a dir, el propietari de l’empresa educativa o la Conselleria d’Educació; b) la família de la noia o noi, als qui enviem informes de rendiment i qui ha inscrit l’alumne; o bé c) cada alumne en concret, amb qui estem tantes hores seguides de feina. Semblaria que hem de tenir contents els nens, oi? O sigui, el client és l’alumne. Doncs, no!

més aviat fred: aquests especialistes! Client pot venir de l’indoeuropeu klei (recolzar), del grec kloes (fama) o del llatí cliens (protegit). Sembla clar que, a Roma, descrivia acords privats, fora del control estatal, pels qui algú servia un patró poderós a canvi de protecció i ajut econòmic. Una relació que, però, es podria trencar. Tots necessitem clients, i com més fidelitzats millor: els hotels, les empreses, les marques comercials, els dentistes o els brokers, tothom! I també els funcionaris, pagats indirectament des de l’erari públic. Qui no tre-

A LA HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ ja s’ha vist

E

LES ETIMOLOGIES M’HAN DEIXAT

de tot. Des de Plató, que considerava l’educació una qüestió d’Estat, segons un patró estatalista que alguns voldrien exclusiu, fins a qui la va entendre com la transmissió de certs privilegis ben precisos (el servei a les cancelleries o les responsabilitats

El client dels docents són les famílies i el bé comú de la societat

eclesiàstiques). Tots han fet bé, parcialment. La difusió recent d’un ensenyament obligatori i universal potser ens ha fet perdre la carta de navegar. L’Estat, que ens paga, no és el nostre client. No ho pot ser perquè finança l’ensenyament amb diners que no ho són pas de seus, només els administra (i no sé si sempre prou bé).

ALESHORES, QUÈ ENS QUEDA? Ja fa anys explicava que la professió docent no és ni tècnica ni instrumental sinó vocacional: és una helping profession, una feina assistencial qualificada, del quart sector. Mai no s’hi han d’aplicar criteris del màrqueting comercial ordinari: ajudem els joves a aconseguir ells mateixos allò que, sense nosaltres, no assolirien. No podem substituir el seu esforç i, per descomptat, mai no els podem inflar el cap ni imposar-los les nostres dèries: esteu atents, col·legues idealistes o revolucionaris! Tampoc no els podem comprar amb caramels o amb aprovats. Cal exigir el millor de cadascú.

A VEURE SI ELS CONVENÇO A VOSTÈS i si la conselleria em fa cas: el client dels docents són les famílies –els pares o tutors dels discents– i el bé comú de la societat. És una feina essencial: les professores i professors treballem per millorar el món, facilitant que es desenvolupi la innocència originària de cada nen i –encara que potser no em creguin– de cada adolescent esbojarrat que se’ns posa al davant. Oi que hauríem de cobrar molt més?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/ 457187-docencia-i-clientela.html

| Punt de Vista | 23

EL PUNT AVUI DILLUNS, 5 DE SETEMBRE DEL 2011

EL PROBLEMA DEL DEUTE NO ÉS ECONÒMIC SINÓ ÈTIC, NO ÉS TÈCNIC SINÓ ANTROPOLÒGIC

Xavier Serra i Besalú

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses)

Deute, el nou esclavatge?

P assant unes setmanes de l’estiu a Baviera, m’hi vaig preguntar per què la crisi ens ha empaitat i, en canvi, sembla que no toqui tant altres societats. Avanço que ni tinc la solució ni em plantejo la destrucció del sistema econòmic vigent. No resoldria res i poder pagar amb la VISA ja m’està bé, per ara. Visitant l’Alte Pinakotheken, a Munich, vaig anar a espetegar davant d’El recaptador d’impostos amb la seva dona, de Marinus van Reymerswaele, artista flamenc especialitzat a retratar qui manegava la pela en el s. XVI. No sabem si amb afany moralitzant o només perquè era el que hi havia al seu voltant. Són imatges que impacten i en té arreu: El Prado, Varsòvia...

Segur que recorden el de la National Gallery de Londres, amb una parell d’usurers grotescos. Els bancs moderns són del Renaixement, però el concepte s’escampà ben aviat. Encara ara rutlla, a Siena, el Monte dei Paschi, que va començar el 1472.

QUINA N’ÉS, L’ESSÈNCIA? Conservar béns? Ajudar en èpoques de crisi? I ara! L’essència és generar deute. Reymerswaele ho pinta i la vida ens ho confirma. Hi ha un canadenc, Paul Grignon, que ha realitzat Money as Debt (2006), un curt d’animació molt discutit. Illustra com es fan els diners: el préstec i les finances. Grignon proposa la història d’una ima-

vio el final. Ens n’adonem de la brutal força del deute?

UN BANC NO VIU DELS DINERS, que pot tenir o no, sinó del deute que genera. Té més poder que l’esclavatge premodern. La garantia última d’un préstec som cadascú de nosaltres. L’interès afegit escanya, com veiem ara al nostre país i d’altres, però el deute mata. Se’ns poden enfonsar els tres vaixells?

ginària família Goldsmith que inventa mètodes per generar riquesa, aparent o no. Money as Debt té ja tres capítols i va deixant marca, en part perquè també suggereix alternatives a la banca moderna.

EL DEUTE ÉS QUELCOM BEN humà: sovint se’ns fan favors i –tot i que no hi hagi contracte– els tornem. Amb un gràcies i un de res, tot sovint ja quedem en pau. Ara bé: i si es fa un préstec? I si un en fa la seva feina, d’això? I si cal retornar-lo amb certes condicions?

Si anem més enllà de l’àmbit

RAÜL LÓPEZ

Un banc no viu dels diners, que pot tenir o no, sinó del deute que genera. La garantia última d’un préstec som cadascú de nosaltres

familiar i quotidià s’engrana un mecanisme terrible. Recordem el magnànim Antoni, el ric comerciant d’El marxant de Venècia, de Shakespeare. Va demanar 3.000 ducats al malaguanyat usurer Shylock, sinistre però legal.

Els volia per ajudar el jove Bassanio, pretendent de l’encisadora Pòrcia. Antoni era ric (tres vaixells de mercaderies en viatge) però, momentàniament, no tenia líquid. En Shylock li ofereix un tracte de favor: cap interès; només una signatura: si no li torna el préstec quan pertoca, li haurà de donar una lliura de la seva carn. Sembla correcte, però vet aquí que totes tres naus s’enfonsen i Shylock, un tècnic, fred i amargat de tot plegat, demana l’execució del pacte: vol el cor d’Antoni. Els estal-

ELS DRETS HUMANS, reconeguts en successives generacions, semblen incomplets: caldria establir límits al deute.

Potser una mena de condonació periòdica, començant partides des de zero o limitant què t’hi jugues. De la mateixa manera que volem una ciència ecològica o unes energies renovables, cal una economia ètica. Matthieu diu que els diners són “acumulacions de futur”, una mode humà de projectar-se endavant. Tenir calés permet disposar en present de treball futur, produïble quan calgui. Necessitem diners per a viure i viure bé, però l’experiència del deute ens ha de dur a reflexionar: no sempre apareix la benaurada Pòrcia (vegin la pel·lícula de Radford del 2004) ni tots els poderosos admeten els suggeriments de la Sollicitudo rei socialis. El problema del deute no és econòmic sinó ètic, no és tècnic sinó antropològic: sembla un nova esclavitud. I ningú ho aturarà?

http://www.omnium.cat/ca/article/ objectes-i-marques-com-assolir-la-maduresa-4120.html

·ici::M ogràfic .. bn ..

-

', -'---.".

,

~

Qpj~Ç!~?~I!lél~9~~?: com assolir la maduresa?

Xavier Serra i Besalú

és professor de Filosofia de l'Institut Illa de Rodes de Roses

Fa poc vaig a nar a comp rar un m òb il per a una adolescent. Havia de ser nornés telèfon, amb ta rgeta recarregable, amb possibilitat de W hatsApp i u n aparell de zero euros. Vam sortit d e la b ot iga am b un co ntrac te de 25 € m e nsu als i un model regalat d'un a m arca «quai». Q u è es tà passant?

J

a coneixen l'a rgument dec isiu que els ad olescents -r no només ells­ fan servi r qua n vo len aconsegui r alguna cosa. No em refere ixo a «fer-se pesats», que aix ò també els func iona a vegades, sinó al «I tu què, eh?». Els s uggereixes un esforç, o qu e no fu m in, o que siguin educats , és a dir, b ons consells! I, per contradir-te, t'engeguen la maleïda p regunte ta sofista, la Ial-làcia del «tu quoque ». J o tenia un Nexu s One i co ntracte, per qu è ella no?

Ens de ixe n ben desarmats: pares, p ro fess ors... Res a fer -hi .

Les m a rqu es ens gu ien a to ts: en els estris te cn ol òg ics, en les cos es de menjar, e n e ls p lans d 'oci. All ò que està emb olicat i garant it per un nom ens dóna confiança. A leshores, ¿é s que els joves e stan en mans de la publicitat i I - ~

:?

·!C() rpen te~ i

amplieu .etcontlngut

;',de l'arliêlii alweb:,

\,;WwW.omnt~n1.éàt/ arti~e/.4120

[ESCOLA CATALANA

l" ~

I núm 472 I Setembre-Octubre20111

se'ls enganya? En són realment esclaus?

Què cal en la se va formació?

Al meu institut estem aplicant un Programa d'Educació en la Integritat.

Un a de les propostes pe r al proper curs du el nom de «La publicitat al servei dels valors cívics » i pretén formar sobre aquesta incentivació de l con su m «més simbòlica que real, més emotiva que racional » que tots -joves i g ra ns ­ patim. Hem de saber que la maj or part dels valo rs que tran smet el llenguatge p ubl icita ri só n individu alistes (re fer its a l'individu sol : èxit, comoditat, descans, p laer, seguretat) mentre que el s elements positius per a la col-Iectivitat (allò que ens u neix am b els altres o que compartim: progrés, re specte, civisme...) o els va lors transit ius (sortir d' un mateix i donar-se als altres: convivència , inte grit at , solidaritat, servei) en suposen tan sols un petit percentatge. Anem be n servits!!

Quin és el ca m í per assolir - ent re el jovent- la maduresa en el criteri del consu m? És possible educar en la resp onsab ilitat u na adolescència que està descontro lada?

Les marques - i la publicitat, que int enta prestigiar-les púb licament­ van né ixe r formalment al segle XIX, quan la distànc ia entre el fab ricant

J

http://www.omnium.cat/ca/article/ objectes-i-marques-com-assolir-la-maduresa-4120.html i el comp rador - la industriali tzació facilitava el t rans port i hav ia centralitzat les fàbriques- obl igava a empaquetar. En l'Anti guit at era anecdò tic: el joc de paraules Vesuvinum en les gerres de vi trobad es a Pompeia en seria un exe mp le. La marca dóna cred ib ilit at a u n producte fet lluny del consu m id or. Però, a la ve g ada - i a ixò cal ensenyar-ho-,juga amb la nostra vanit at, amb la psicologia de semblar més que u n alt re o, senzillament, amb unes sensacions induïdes a rtificialm e n t ben sovint.

Co m n'és, de d iferen t, comp rar per la co nfia nça de la marca o només per «aparent ar »: aquest é s l'àmb it de l'educació.

Q uan compre m la «marca» en co mp t es del producte, s iq nifica que ens ha ve nçu t el «b rand inq», la construcció de la marca; ha triomfat el consumisme. Els jo ve s - com tot hom - fan una const ru cció simbòlica d ins la ment, que inclou tota la informació i expec tatives associades amb allò que co m p re n. Pot co nv ertir-se en u na ob se ss ió que, en persones dèbils o en jove s in nocen ts, p ot e sdeveni r malaltissa.

La feli ci tat del consumista é s fàcil d'obtenir, però esdevé ins ac iab le : sempre en necessitarà més. He relle gi t The Secrets or Advertising to Ge n Y Cons umers (2010), u n a anàlis i sobre les actituds juveni ls en re lació amb el consum dels joves del ca nv i de mil-lenni, que diu que el jove nt que da

d es orientat sens e Wh a tsApp, accés a Goog le, e tcète ra . Le s ma rques no venen ja catàle g s, tanques publicitàries, ràdio s, p re ms a o T V. Ar a són «esti ls de v id a».

El que n o h a ca nviat és la inte nci ó d e l fabri cant: qu e m'h o comprin!

Del 2005 é s Born to Buy : The Com m ercializ ed Chil d an d th e Ne w Consumer Cult ure, una in teress ant anàlisi de J. B. Schor: el s joves es t ornen avars, addictes, a més d e se r ingènuament abd uïts per la indústria pub licit à ria . Al g une s d ad es s ó n

-.- :,::.:

,.

....

MONOGRÀFIC i LIDUCACIÓ PER AL CONSUM I 16

r

I 17 I

http://www.omnium.cat/ca/article/ objectes-i-marques-com-assolir-la-maduresa-4120.html

Monogràfic

T

;

L,a 101 CC) r1SlJ rl.-LlS Lél es I I I I

{ (~~ c~ d el ~)C~

t!k

®

1 -:I::::::ar-••

_ ".. --. -- I VISA I

rc)

S¡2JI} [)r(?

ONNI

E~lTl

I 1

D

I

rrJé ,~

~\alJJir:w balance:

~ Google -1t '- t r'-:

a&

............­

GOLF'.,JI

~

.

AEROPOSTALE :I I

RAl1'H ~ LAuREN :I

VI1 @

~~SÑ~p

•

c.onsutum ""'" . . .

Walmart

tamp!d/4.

Seve money. Uve bett e r.

amazon.com.

-'

facebook

contrastables: infants de 10 anys que re co rden 4 0 0 m a rqu es i 300 log os . De b e n segur que saben més de m arques que no pas saben d'altres co neixe me nts o competències. Això què s iqn ifica, que «h a n p atit un rentat de cervell » o que són u n s «ge n is»?

Creixen co nsum idors o creixen ciutadans respo n sabl es i autò no ms, cap aços d e gestio nar ra cio nalment e l ritme v ita l?

Hi ha un missatge sublim inal amb el qual creixen fills i alumnes: «com p ra, compra, comp ra ». A ixò és el consumis m e, una conf u sió entre les coses importants i les n ecessàries, que co n tagia alt res as pectes de la vi da i q ue pot anu l-lar dime nsi ons morals i pe rsonals. Una anècdo ta : e n un centre comercial, dos p readol escents p uge n pe r una es cal a mecànica, que s'atura d e cop.

Estan desco ncertats. - Q u è fem? li di u

[ESCOLA CATALANA

I núm 472 I Setembre-Octubre 20111

l'un a l'alt re. - No h o sé. Esp era: ho cerco al Google!

La gestió in tel -Iiq e n t del s b éns en les socie ta ts av anç ad es n o po t de rivar ca p a un co nsumis me es bojarrat. El 63% de joves (segons el Global H ab bo Yout h Survey, 2009) n om és compra la seva marca prefe rida i el 4 2 % es d ecanta sem p re per marques que el fa c in se m b lar m és ric. L'ag ressivitat de ls ve n e do rs a n irà a més: sèries, vídeos o fest es g ratuït es a mb fina lit at p romoc io na l, campanyes orga ni tzades de màrqueting viral Cal estar preparat, sense fe r res d'estrany, però sabent q ue consum és racionalitat i que co n sumisme és manipula ció. I a l'escola - a mb fill s i fam íli es- h i p ode m fe r m olt. 'li

j

| Punt de Vista | 19

EL PUNT AVUI DIMARTS, 23 D’AGOST DEL 2011

LA PREGUNTA QUE CAL RESOLDRE ÉS QUÈ DEIXAREM DARRERE NOSTRE

Xavier Serra i Besalú

Professor de Filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses)

Guillem d’Ockham a Munic F orça gent creu que els humans, un cop nascuts, som immortals.

Fins i tot alguns filòsofs semblen defensar-ho amb arguments. Del que tenim certesa, en canvi, és que les persones passem, mentre que les idees –i, sovint, el bon exemple– queden. Per això és tan important que la pròpia vida tingui un sentit, sigui exemplar. Estic acabant una estada estiuenca al sud de Baviera.

Pretenia haver-me oblidat de tot, però internet no m’ho ha permès: l’enrenou mediàtic de la JMJ a Madrid, les evolucions més recents de la crisi econòmica...: ja saben!, ens hem fet addictes a la informació.

A MUNIC, LA CIUTAT DE referència amb una Marienplatz sempre plena de gom a gom, allunyant-me dels atabalats turistes, he retrobat racons de reflexió sobre el paper de cadascú a la història. Només em fixo en un parell. A l’Stadtmuseum hi ha una mostra, Nationalsozialismus in München, sobre com hi va néixer i créixer aquest moviment polític des de 1918.

N’hem vist potser massa, de coses dels nazis, però aquesta vegada m’ha tocat el cor: fotografies, objectes, documents, testimonis..., no gaire endreçats però reals, vius. La debilitat de l’aristocràcia muniquesa va enlairar Hitler i els altres.

Després només els calia copiar a Berlín l’experimentat a Baviera. A Munic només queden pedres: un monòlit negre a Ka-

Què en queda, d’Ockham, el botxí de l’escolàstica, a Munic?: res!, només el nom d’un carrer. Les persones passen, només queden les idees, fins i tot en el cas dels famosos, exemplars o genials

rolinen Platz, estructures imponents a Feldherrn Halle o el conjunt de Königsplatz, etc. El que compta, però, són les idees. Les persones passen: també els bons, que van patir aleshores la injustícia per resistir-se a l’horror.

L’ALTRE RACÓ SERIA ADEQUAT

per a algun Robert Langdon de la vida: va de misteris. Ningú dubta que el detectiu monàstic d’El nom de la rosa d’Eco –tant pel llenguatge i l’ús de la lògica com per haver patit acusacions– s’inspira en Guillem d’Ockham. Aquest franciscà anglès de finals del segle XII

fou un escolàstic trempat, conegut com doctor invincibilis, que no queia gens bé als seus mestres a Oxford i fins i tot es va barallar amb Duns Scotus a París. Als nostres instituts l’estudiem fonamentalment pel seu “nominalisme” i la fonamentació de la ciència empírica moderna. Potser algú recordi també el principi de la navalla: simplifiquem el pensament, si us plau!

OCKHAM, ACUSAT D’HERETGIA i enfrontat al papa Joan XXII, va fugir d’una mena d’arrest domiciliari a Avinyó el 1328, i es va acollir a la protecció de Lluís

de Baviera, a Munic. Se li atribueix: “Emperador, protegeix-me amb l’espaPEP DUIXANS sa i jo et defendré amb la paraula.” Devia morir cap al 1348 però els especialistes s’hi perden: el van enterrar al desaparegut convent dels franciscans, sota l’actual Teatre de l’Òpera, a la Max-Joseph Platz.

He investigat: la placa que recordava aquest probable lloc d’enterrament ha desaparegut. He anat on són ara els franciscans, a Santa Anna: ni rastre de la tomba. Les fonts acadèmiques i d’internet són confuses. Tenim un cas!

QUÈ EN QUEDA, D’OCKHAM, el botxí de l’escolàstica, a Munic?: res!, només el nom d’un carrer. Les persones passen,

només queden les idees, fins i tot en el cas dels famosos, exemplars o genials. Per això em qüestiono: què és una existència amb sentit?, què deixarem darrere nostre? N’hi ha prou amb deixar algunes pàgines a Wikipèdia o altres àrees del núvol digital?

TOTHOM S’HO PLANTEJA: com donar un sentit a la meva pròpia vida?, què deixaré rere meu?, quines idees o fets vàlids construeixo? M’és indiferent que sigui la resistència dels joves de Die weiße Rose a Munic, ben recollit a la pel·lícula de Rothemund (2005), l’oposició ockhamiana al poder temporal del Papa o la impactant imatge del milió i mig de joves escoltant un missatge de compromís vital a la JMJ de Madrid. Hi ha diferents projectes vitals, però la pregunta que cal resoldre continua sent vàlida: de cadascú, de mi, què en queda?

La Vanguardia, 20/7/11 que els mateixos sindicalistes professionals –si veuen l’orella del llop– treballarien millor!

XAVIER SERRA BESALÚ Girona

m Actituds poc clares m Felicito la claredat d’en Jordi

Barbeta, quan aquest diumenge (17/VII/2011) escrivia que alguns “prefereixen que hi hagi acomiadaments abans que implicar-se en l'austeritat”. Sembla una idea de capitalistes que volen guanyar cada cop més diners amb les seves empreses, o de lobbies egoistes envers els seus drets adquirits. Però no, no! com potser vostès recorden parlava –per cert– dels sindicats. I feia una brillant contraposició entre com reacciona un sindicat qualsevol davant Volkswagen o davant una conselleria. D’on els ve aquesta violència “verbal i fàctica”?

I és que –no ens enganyem– un bon nombre dels sindicats que ens queden són uns simples lobbies amb interessos privats (principalment els dels seus treballadors i els electorals dels polítics que els donen suport). Privats i relativament associatius, però finançats principalment –i de manera coercitiva– amb diners públics.

Un sindicat és “una associació privada concertada” i, en temps de crisi, potser ens hauríem de plantejar si seguir-los pagant entre tots. Potser se’ls podria deixar amb les “quotes lliures” dels qui en som afiliats (amb una senzilla deducció fiscal recuperem el pagament). I de ben segur

------------------------http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20110720/ 54188816031/actituds-poc-clares.html

Magazine (LV), 17/7/11

http://magazinedigital.com/

El Punt, 16/7/2011

Adolescents: han de fer deures a l’estiu?

Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Si responem massa de pressa a aquesta pregunta, de ben segur ens equivocarem. És una d’aquelles maleïdes qüestions que exigeixen matisos. Avui dia tenim tanta pressa que, sovint, responem de manera precipitada. Ens passa amb altres temes: són bones les xarxes socials a internet?, cal fer de tot per tenir viu un malalt terminal?, hem de conèixer totes les amistats dels nostres fills?, els funcionaris treballen malament?... No n’hi ha prou amb un sí o un no: cal afinar.

El llarg període no lectiu de l’estiu té algunes peculiaritats: sol fer més bon temps, representa una ocasió per viatjar i fer es-

tada a llocs diferents dels corrents, s’alteren els ritmes que –fins i tot un adolescent– pot haver de seguir durant el curs.

D’altra banda, el món no s’atura ni deixa de funcionar el nostre organisme. Aleshores, què cal fer?

Als joves el temps els passa molt ràpidament: cada dia és una novetat. Aquesta sensació de vitalitat està accelerada ara pels what’s up i la resta. Però aquesta impressió psicològica no vol dir que en facin tantes, de coses valuoses. Des d’un punt de vista formatiu, seria ridícul “no fer res” durant tres mesos. Per tant, primer error: no preguntar a l’adolescent de la casa, cada matí, “quin pla d’estudi tens per avui?”.

Els docents sabem que l’alumnat torna acadèmicament rovellat de les vacances. Han fet co-

ses però –excepte en l’alçada– sovint han anat enrere. Certament, hi ha el cas del mandrós de mena –noi o noia–, que només mira la TV, menja gelats, no para de queixar-se i d’escriure “m’avorreixo!” al Facebook. Està malaltonet, pobrissó! Però, i amb els altres, què hi podem fer?

En un curs que estic seguint ara al Col·legi de Llicenciats, a Barcelona, hem parlat de la taxonomia de Bloom. Ve dels anys 50, però ha estat successivament revisada. Classifica els objectius educatius segons tres aspectes: el cognitiu, l’afectiu i el psicomotor. Tots els docents sabem que calen objectius educatius i que han d’anar d’allò més simple al més complex o elaborat. Tot i la pressió proigualitarisme, cada jove és diferent: com es veu bé en allò que fan a l’estiu!

Apliquem, per tant, la diversificació durant les vacances.

A uns els cal reforçar els nivells més bàsics: recordar, comprendre. A d’altres, sense deixar això, se’ls pot incentivar cap a habilitats superiors del pensament: aplicar, analitzar i crear.

Cada família hauria d’anar-se’n a l’estiu amb una recepta del mestre o tutor del seu fill: què prendre i amb quina dosi.

No podem canviar que hi hagi pares que són universitaris i d’altres sense estudis. Això hi influeix, és clar! Però tots haurien de tenir uns objectius, un pla traçat: l’adolescent haurà de realitzar activitats intel·lectuals on sigui: en un campament, a casa dels avis, en un casal o mentre treballa.

Aleshores, el secret, on és? En l’horari. Els clàssics deien “serva ordinem et ordo te servabit”,

que vol dir aproximadament que per anar bé s’ha de mantenir un ordre. Cada dia, peti qui peti, un temps dedicat a la lectura, a escriure sobre allò llegit, a explicar-ho als pares o a qui ho pugui entendre... Aquesta feina acadèmica hauria d’estar pilotada, però als professors –excepte als qui dirigim treballs de recerca¨– només ens ho fan fer, professionalment, fins a un cert dia del juny. Després hi ha un buit que ha d’omplir la família. M’he preguntat moltes vegades per què, amb l’ajuda de les noves eines informàtiques, no es planifica prou un treball setmanal per als vailets, que s’hagués d’anar lliurant en dates preestablertes?

El secret, creguin-me, és l’horari, l’ordre. Molt d’ànim!

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/435070-adolescents-han-de-fer-deures-a-lestiu.html

Magazine (La Vanguardia), 10/7/11

http://www.magazinedigital.com/

El Punt, 6/7/11

Ensenyament: una primera solució Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Força gent es passa la vida queixant-se del que els altres fan. O bé del que els altres deixen de fer. I sovint, d’ambdues coses.

En l’educació del jovent no és cert allò de “qui dia passa, any empeny”. Es malmenen vides reals si no es va per feina: un any perdut ja és massa. Els resultats i la realitat de l’ensenyament a casa nostra necessita gent valenta: els nostres col·legues ho són, però ens han fallat els líders.

Sabíem –però només ara ens atrevim a escriure-ho– que certs moviments de renovació

pedagògica del país, tan macos per fora i tan estètics, han resultat greument inútils i fins i tot perjudicials. Aquell bonisme, aquell llenguatge aparentment integrador, potser eren políticament correctes o interessants però han conduït molts professionals, famílies i alumnes a una trista anèmia formativa: quina llàstima! Cerquem solucions? En proposo una que funciona d’allò més bé a força països: ens cal una avaluació externa, independent del govern i del Departament d’Ensenyament, que orienti i il·lusioni tothom. Necessitem una indicació i un criteri clars, per matèries, sobre què ha d’ensenyar el docent i què ha de saber el jove.

Cap trauma. Cap competitivi-

tat iniqua. Cap mena de punyalades entre professionals. No volem que se’ns pagui en funció dels aprovats que donem. I molt menys que es valori l’ensenyament amb un “progressa adequadament”. Això pot ser un comentari en passant però no pas la qualificació: així baixem i baixem els nivells, per quedar bé, i aleshores res no té sentit.

No fa gaire, a Londres, vaig remenar a la llibreria Waterstone’s de Gower Street fins a trobar llibres dels exàmens GSCE. Allà es fixa el nivell, per matèries, per als estudiants adolescents: currículums clars i operatius, exemples d’exàmens, indicacions pedagògiques exigents. Això tira cap amunt! Re-

facin, si els plau, els papers del Decret 143/2007 i associats: necessitem que s’estableixi què cal saber. I que això sigui judicat per un avaluador independent, amb unes proves serioses, i no la broma que es fa ara.

El docent dóna una nota de continuïtat, i això és just i és bo.

Però qui ha de posar el llistó ha de ser algú diferent. I s’ha de fer tot públic –com al Regne Unit– i aquí no passarà res: tots tindrem motius per millorar.

Si algú ens volgués baixar el sou als qui no tinguem tant d’èxit, serà ben segur que aquest tal no serveix per dirigir la Conselleria d’Ensenyament.

Tant de bo la il·lusió del nostre alumnat fos com la que els britànics tenen davant dels A le-

vels i la difusió dels resultats de cada centre.

Parlar, en general, de fracàs escolar és un mite: estadística barata. Si el primer any no s’assoleixen els nivells previstos, ja ens hi esforçarem per fer-ho millor. O és que en queda encara algun, de polític, que gosi dir que si l’alumnat no s’esforça se’ls ha de posar exàmens més senzills? Aquesta va ser l’aplicació errònia del concepte de competències bàsiques on se’ls demanava allò que saben també els que no van a escola. Posemnos a treballar: que el 20112012 sigui l’any de l’esforç i de la satisfacció dels deures fets.

Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/431343-ensenyament-una-primera-solucio.html

El Punt, 1/7/11

Ens importen els dèbils de debò?

Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Sentim sovint compassió pels dèbils: una nena que plora, un manifestant maltractat, un discapacitat aïllat. Aflora –tal com diria J.S. Mill– un “sentiment d’humanitat”que a tots ens acompanya. La manera com tractem les persones més dèbils és una mesura objectiva de la “qualitat moral” de les nostres societats. És clar i definitiu: la força “absoluta”d’una cadena depèn de la resistència de la més feble de les seves baules.

Certament, n’hi ha que gosen fer bretolades amb els dèbils.

Passava a l’escola i succeeix a les empreses, i arreu. Hobbes se’n va adonar i també altres:

abans d’ell, el sofista Trasímac de Calcedó i, després, en la modernitat, l’enaltit Maquiavel i el malaguanyat Nietzsche. Però nosaltres ens sabem diferents, millors.

Ara bé, no estic gens segur que ens importin de debò els dèbils..., vull dir, a part del sentimentalisme momentani. Observo primer alguns dels qui, fa poc, ocupaven carrers cridant contra una hora més de feina o per no sé quins “drets socials adquirits”. Però, poc després, quan esbato contra un dèbil de debò, tot se m’ensorra. N’hi ha que no tenen ni força per cridar, són “sense veu”. Són tan dèbils que no interessen ni sindicats ni polítics, són innocus i, per tant, esdevenen invisibles: només els veiem si volem.

Tinc dues preguntes sobre la “debilitat”: a) Hi ha “falsos dèbils”, frau mediàtic que cal desemmascarar?, i b) qui en té cura, dels dèbils de debò?

Les nostres societats avançades eliminen els qui no serveixen, excepte si et poden donar un vot per als propers quatre anys. Per això, qui planta cara als antiavalots, arriba –encara

Hi ha “falsos dèbils”, frau mediàtic que cal desemmascarar?, i qui en té cura, dels dèbils de debò?

que sigui juste– a final de mes, gaudeix d’un recolzament sindical i d’una targeta del Catsalut no és un dèbil seriós. Cap dels ni-ni, que tots coneixem, és dèbil: en això, fan frau.

He vist febles silenciats: els uns no poden ni amb l’ànima, els altres són deficients greus intel·lectuals o físics; n’hi ha que s’han quedat sols com un mussol. No prenen els carrers perquè ni són simpàtics, ni parlen bé, ni s’encadenen dins la CEOE, ni criden contra els parcs eòlics. No interessen cap polític. Qui és la seva veu? Ningú? Parem atenció perquè ells són la baula més feble, la que mesura la categoria moral de tots plegats. Cal pensar-hi.

Si en Hessel –gens dèbil, com la majoria dels seus addictes–

ara mana passar de l’“indigneuvos” al “comprometem-nos”, potser cal pensar “què faig jo?”.

Certament, no hi ha dret que em treguin un 5% o més del sou per culpa de quatre pèssims gestors, però, per què em queixo tant? Què aporta el malparlar genèric a la terrasseta d’un bar?

I si em fixés en el dèbil de debò?

L’educació és ben important: cal una formació en l’autèntica compassió, un creixement en la virtut moral i cívica. La indignació mai ha d’afavorir l’odi i la confrontació perquè aleshores reben els dèbils, els dèbils de debò. I els de sempre afavoreixen conflictes nous, dels quals viuen. Ho canviem?

Professor de Filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/429679-ens-importen-els-debils-de-debo.html

El Punt, 22/06/2911

La impossible obsolescència de la família Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Ser professor és genial: els joves van modelant davant teu el seu caràcter lliure i propi. La interacció educativa és única –com entre pares i fills–, intensa, compromesa, perillosa. I més encara si ensenyes filosofia, ciutadania, ciències socials en general. Mirem que noies i nois alcin la mirada, que no se’ns ensorrin en un consumisme pansit. Cal que tinguin un cor gran, magnànim, i tot això amb llibertat, sense tallar-los la creativitat pròpia de l’adolescència saludable. Sòcrates ho tenia clar, i s’hi va deixar la pell. Ara també podem obrirlos a un futur millor, tot i que no necessàriament luxós o pijo.

El decrets curriculars del 2007 van aixecar un notable enrenou: quina havia de ser l’orientació de la Ciutadania? Alguns pretenien declarar obsolescent

la família, quelcom retrògrad.

Per als nostres millors diccionaris l’obsolescència és una “depreciació dels béns com a conseqüència del progrés tècnic” (vegi’s el DIEC, dlc.iec.cat, o l’Enciclopèdia, a diccionari.cat).

Tothom sap del famós documental Comprar, tirar, comprar (accessible a rtve.es), que posa fi a la nostra ingenuïtat. Els poders, de fa temps, imposen certes caducitats programades.

En concret, contra els iogurts ho fa la naturalesa; contra els sistemes informàtics o mecànics, el fabricant; i contra les institucions, certs grups de pressió (intel·lectuals, sindicats...) Jo sé de gent que voldria posar un termini de tancament a la família, que acusen de “sistema de domini”. Són hereus de l’Escola de Frankfurt, que, per cert, ha quedat ben obsoleta. S’equivoquen: la família segueix sent el millor esquema de servei grupal (d’ella se’n rep tot el que es necessita, i li aportes tot el que pots): és

l’ideal de Marx, però del tot gratuït i absent de crims i conculcació de la dignitat de ningú.

El Termcat –font ben fiable– sembla aprofundir en la malícia de l’obsolescència imposada.

Afegeix que sol ser “un canvi de moda, una situació de mercat en regressió, un deteriorament” i –això és més gros– una “estratègia de producte consistent a llançar al mercat nous models [...] de manera que els anteriors siguin percebuts pels consumidors com a obsolets, encara que ni tecnològicament ni funcional-

La família segueix sent el millor esquema de servei grupal (se’n rep tot el que es necessita, i li aportes tot el que pots)

ment ho siguin”. Hi ha mala bava! Se’ns pressiona perquè canviem de cotxe, de PDA o d’esposa. Però... si encara funcionen!!!

Per què els hem de substituir?

Tot això són agressions antiecològiques, capitalisme indigne. Si els mercats se’ns ressenten, ho lamento, però ho hem de clamar! No tots els progres són iguals ni han de repetir eslògans rovellats. Ser progre és donar un sentit a la nostra vida que, per cert, té una data de caducitat no programable... per ara!

El currículum de l’ESO (Decret 143/2007) inclou continguts sobre la família. Va esdevenir un assumpte polèmic per l’acció dels mercenaris de la confusió. Ara sabem que en un 90% depèn de qui hagi de donar aquestes unitats (sigui a la concertada o a la pública). Se sol distingir quatre models possibles d’intimitat relacional pròpia de la dinàmica familiar: a) el patriarcal, més aviat antic i basat en la submissió a un cap; b) el

més freqüent ara, que seria el model nuclear (en 80 metres no hi ha gaire lloc per als avis), i marcat per la igualtat en el tracte; c) el monoparental, degut a defunció, separació, etcètera; i el d) el de famílies reconstituïdes, fórmula creixent en nombre i sovint deguda a l’anterior.

Ara bé, ni rastre d’obsolescència: l’ideal de felicitat sempre passa –en persones equilibrades– per la vida familiar, per la que es pugui tenir.

També revisem quines funcions fa la família, i com ningú les fa millor: és educadora, dóna suport afectiu, és assistencial, possibilita la supervivència econòmica i –encara que a alguns anti els rebenti– és també reproductora: hi passa el futur... el seu i el nostre, el de tots! Tenir una família és un dret i també –especialment per als més joves– un projecte.

Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

www.elpuntavui.cat

El mètode democràtic ens atueix

El Punt, 18/6/11

Xavier Serra i Besalú ———————————————————————————————————————————————

El poder existeix. L’autoritat també.

Fixem-nos-hi a casa, a la feina, a qualsevol organització, al carrer..., fins i tot en un mercat o en la pràctica d’un esport. Cal jerarquia i ordre sempre que constatem pluralisme. Entre les bestioles sol manar el més fort o el més sa.

Fins i tot quan treballen de manera distribuïda, com els tèrmits, hi ha certa estructuració que permet resultats sovint grandiosos. Els humans som lliures. Aleshores, quines són les bases de la legitimitat del poder entre nosaltres? Els estalviaré el cas de la família, l’església o l’empresa. Anem a la política: la fal·lera actual pel vot no ve pas de Grècia. És un “dogma” recent: cadascú val un vot i tots valen igual.

Hem après fins i tot amb la LOGSE que, durant mil·lennis, el món ha funcionat amb altres fórmules: des d’estructures socials acèfales o “segmentades” fins a altres més complexes com les imperials o el feudalisme. La gent se n’anava sortint. Amb les revoltes polítiques dels segles XVII i XVIII sorgeix l’Estat lliberal i –amb la revolució del nostre veí del nord– el democràtic. Des d’aleshores, sembla que l’autoritat queda legitimada per la rousseauniana “volonté général”.

Quin és l’avantatge principal del procés de votació? Imaginin 34 adolescents esverats per decidir on aniran de viatge de fi de curs. Impossible resoldre-ho excepte si algú diu: “Votem!”. La paraula màgica atueix tothom. La democràcia té dos mèrits: un, que pacifica; l’altre, que és reversible.

Qui hi pot estar en contra?: produeix una addicció ensopidora.

La legitimació del poder té quatre possibles bases: (a) la “tradició” (el costum o els precedents històrics, com podria ser l’acceptació de la monarquia); (b) el carisma d’una personalitat excepcional (serà emocional, però pensin en Gandhi, Mandela o Luther King); (c) la “racionalitat legal” (procediments, lleis i votacions), que ara domina. La que compta, però, és la (d): el rendiment i l’eficàcia, els resultats.

Per això, votar bàsicament és judicar el que s’ha fet abans. La nostra democràcia està malalta: no mira endavant. És avaluativa i poc propositiva: ens calen herois i no pas precisament aquests cridaners que alteren el treball quotidià. Necessitem una nova democràcia, que no sigui només l’opi del poble quan hi ha pluralisme. Els filòsofs hi hauríem de pensar.

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/ article/7-vista/8-articles/425293el-metode-democratic-ens-atueix.html

Diari de Girona, 24/5/11 Supl. "Aula", p. 3.

ns en sortirem. El passat 14 de maig, dissabte, més d’un centenar de docents de Filosofia vam ser a Mataró, per a una reunió anual, començada ara fa quatre anys. Hem recorregut ja Barcelona (Parc de la Ciutadella, 2008), Girona (Pont de Pedra, 2009) i, l’any passat, Igualada (Biblioteca central i la plaça de Cal Font). Som positius i afirmatius: no llencem pedres, mirem de posar-les, amb mà mestra. Els mitjans s’han fet ressò del to, a la vegada celebratiu i reivindicatiu: cal que «Salvem la Filosofia» (blocs.xtec.cat/ sphn) abans que l’ofegui la deixadesa de les administracions educatives.

La Unesco (unesco.org) defensa la Filosofia en l’educació preuniversitària, arreu del món: recomano el document «Filosofia: una escola de llibertat» (), on es reclama una presència activa de continguts filosòfics en l’educació, ara més que mai. La Filosofia té una sòlida tradició acadèmica des de fa  segles.Cal que els ciutadans tinguem la capacitat de criticar les idees, d’ésser fins i tot rebels, amb racionalitat. Si no, ningú ens salvarà dels «ni-ni», dels manipula-

E

Xavier Serra i Besalú PROFESSOR DE FILOSOFIA A L'INSTITUT ILLA DE RODES (ROSES)

fserra@catalonia.net

LA UNESCO EN DIU “ESCOLA DE LLIBERTAT” Professorat de filosofia als instituts gironins i catalans promouen des de fa temps una campanya en defensa d’aquest ensenyament als centres d’educació secundària

dors o de tirans. La Unesco escriu que «un ciutadà obedient pot ben bé ser un bon ciutadà, però està en condicions de ser fàcilment manipulat» i, per tant, de conduir-nos a la desfeta. Ensenyar a pensar de manera autònoma i seriosa és «un element essencial en l’educació intel·lectual dels joves».

Sòcrates va morir a Atenes, acusat de corrompre els joves i introduir noves divinitats: la història es repeteix. La filosofia no impedeix el creixement personal, ni el domini de les tècniques, ni l’afany d’excel·lir personalment i de servir els altres. L’altre dia, a Mataró, enmig de l’àgora pública, el grup juvenil «Berkana Teatre» va escenificar la mort de Sòcrates: se’ns posa la pell de gallina, i hi veiem l’afany, anònim però gens innocent, d’ofegar l’ensenyament de la Filosofia als nostres Instituts. Un disbarat i una irresponsabilitat. La Conselleria d’Ensenyament ho sap, ho reconeix. Madrid torna a ser la llosa aquí també. El «Manifest de Mataró», amb suport de milers de catalans, proposa remeis: accions positives. Ja el , l’aleshores Conseller Maragall rebé una carta de tots els Degans de Filosofia del nostre petit

país. Li recordaven que la Filosofia «ha estat sempre una disciplina bàsica al llarg de la història de la nostra cultura i continua essent fonamental (...) per al desenvolupament de les ciències i del coneixement, i per tal d’ajudar a pensar i a repensar aspectes bàsics de l’existència humana». Sentenciaven que «una societat que menysté la filosofia és una societat que tendeix a la incultura». Ho volem això? Necessitem polítics valents, responsables. Amb l’educació no s’hi juga: les hores no estan ben repartides.

Els convido a venir a les nostres classes, als nostres Instituts. Veuran per què ens cal una assignatura respectada. Els joves no poden quedar tancats a la «caverna platònica» ni ser víctimes dels mercenaris del consum o de l’apatia. Cal indignar-se, i cridar que l’ensenyament de la Filosofia a Secundària és educar per a la llibertat, que ajuda a totes les matèries, i que és «rellevant en el desenvolupament de la personalitat emergent dels nois i noies» (Unesco). El Parlament de Catalunya () i la nostra Llei d’Educació () ho ha proclamat. Per què tan silenci?

http://www.diaridegirona.cat/ (Suplements)

El Punt, 19/5/11 Ed. Comarques gironines

Voluntariat submergit, una actitud afirmativa Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

Quan la ciutat de Girona omple patis, portals i carrers de flors, sé que el maig és viu. Temps de flors és una de les iniciatives ciutadanes de Catalunya que més m’enamoren. Potser perquè sóc de Girona, potser perquè sorgeix d’una aportació generosa de molts ciutadans. És una acció essencialment afirmativa, una proposta que construeix.

Tots plegats ja n’estem –crec jo– una mica farts de zombis al nostre voltant. Aquests éssers, tan de moda en el cinema, són negatius: “morts vivents” que maten els altres. Per això les meves amistats i col·legues ja saben que sempre els dic: “I tu,

què fas? I jo, què faig?”. Si davant quelcom “que no va” no oferim una solució constructiva, val més callar. Derruir és fàcil.

De criticar en sap qualsevol: hi ha massa zombis entre nosaltres, que només desfan i contagien més zombis semblants a ells. Ai del dia que no quedin vius!, gent amb il·lusió, amb esperit constructiu.

Els parlaré de “gent positiva” més avall. Però deixin-me denunciar ara que no ajuden ni una mica: a) la queixa sindical que pretén “crear consciència” de retallada (ideologia marxista anacrònica); b) certs polítics que cerquen vots venent fum; c) alguns ciutadans que enyoren “prestacions socials” efímeres que ens han buidat la caixa i que ens tenen venuts a l’escanyapobres madrileny, i d) els que diuen: “ja s’ho faran!”, que jo ja

me’n surto tot sol i tinc uns ingressos segurs.

S’ha acabat! Fora zombis. Fa pocs dies, al meu institut (iesilladerodes.cat), amb cent alumnes de secundària al voltant dels 15-16 anys, vam celebrar la Festa d’Europa (el 9 de maig, aniversari de la Declaració Schuman, de 1950). Aquest és un dels símbols oficials de la UE. Aquestes noies i nois –com poden veure als canals de vídeo o al campus virtual de l’institut– han reflexionat sobre el “voluntariat”. El motiu? Enguany, el 2011, vivim l’Any Europeu del Voluntariat (europa.eu/volunteering). Els comento algunes experiències viscudes.

En un cinefòrum sobre la pellícula francesa Welcome, de 2009, guanyadora del premi Lux del Parlament Europeu, van manifestar la generositat de qui

veu certes lleis antiimmigració com un atac als drets humans.

Aquests adolescents (en l’audiovisual estrenat, en les presentacions multidisciplinàries, etc.) proposen el voluntariat com una alternativa a l’egoisme i la misèria moral. Els convidats, de diferents ONG, i les nombroses autoritats van valorar la performance Dóna una oportunitat a la solidaritat –amb lletra original sobre una base musical de John Lennon–, en què s’incentiva a donar el temps i les forces per ajudar d’altres.

Els tallers, dansa, conferències, lliurament de premis es van desenvolupar al castell de la Trinitat, a Roses, un lloc emblemàtic per a propostes creatives.

Cal construir, donar, ser generosos. La queixa estèril s’estén fàcilment però “deprava”. Siguem positius, “marquem la diferèn-

cia!”, com deia l’eslògan europeu. El senador Lluís Maria de Puig, president del Moviment Europeu a Catalunya, feia notar que –en contraposició a les dades oficials, deu punts per sota de la mitjana de la UE–, entre nosaltres, hi ha molt “voluntariat submergit”, tanta gent que fa i que no entra en les estadístiques perquè, senzillament, ho fa de cor: festes dels pobles, accions de les AMPA, cura de necessitats, etc. És una altra manera de tirar amunt el país!

A l’institut ja hem començat a pensar en el dia d’Europa de l’any vinent. Tots vostès hi són convidats. I el tema? Mirin: l’Any Europeu 2012 se centrarà en l’ “envelliment actiu”. Fora zombis, mirem endavant!

Professor de filosofia a l’institut Illa de Rodes (Roses) / fserra@catalonia.net

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/412961-voluntariat-submergit-una-actitud-afirmativa.html

Contacte: fserra@catalonia.net

El Punt, 12/1/11

Europa 2011: un any per la gratuïtat Xavier Serra i Besalú ————————————————————————————————————————

El 2010 ha estat l’any europeu “de lluita contra la pobresa i l’exclusió social” (2010againstpoverty.eu). Enmig de nosaltres tenim gairebé 80 milions de persones (un 16% de la població) que viu per sota del llindar de la pobresa. Això va centrar la celebració educativa del Dia d’Europa del 2010.

Al meu institut ja en tenim experiència: cal afavorir la identitat europea, però tocant de peus a terra. Des de l’àrea de Ciutadania, com des d’altres, volem que l’horitzó del 9 de maig, Dia d’Europa, tingui contingut, que no siguin només quatre banderetes i alguna referència a la babalà. És molt seriós educar. És molt seriós “ser d’Europa”. El 2010 fou genial.

L’acte central es va desenvolupar en un espai emblemàtic, la Ciutadella de Roses, amb la pre-

sència de Manel Camós, director de la representació de la UE a Catalunya. S’hi va expressar el fruit de setmanes de treball interdisciplinari i exigent. Cal que sigui així, amb la implicació del claustre, de les famílies i del municipi sencer.

Ara tenim al davant el 2011, l’any europeu del voluntariat (europa.eu/volunteering), una oportunitat magnífica per millorar en l’Europa social que tots volem. Segons el DIEC, aquest mot indica “la condició de voluntari en un treball social concret”. Ens n’adonem que la base de la nostra vida rau aquí? Per anar endavant no n’hi ha prou amb economistes i empresaris excel·lents que creïn riquesa, ni amb polítics conscients de la necessitat de fer-ne una justa distribució. Ni el pur capitalisme ni la solidaritat institucionalitzada són suficients: el món no ho seria encara prou, d’humà. El secret és en el treball gratuït, i això és el que fa un voluntari:

aquella iaia que té cura del nét, l’home o dona que atenen un necessitat que no els donarà res a canvi, qui perdona de cor un menyspreu sense muntar un enrenou. Tot això és gratuït.

Ja els n’havia parlat (El Punt, 16-10-09) d’una altra lògica que no funciona segons el guany i que és difícilment mesurable amb números i lleis, ja que té a veure amb “el viure social de les persones”. No són suficients ni l’esquema “de l’intercanvi” ni el “d’obligació pública”. Existeix una estructura, misteriosa i imprescindible: l’ “economia de la gratuïtat”. Encara que a algú el destorbi, la citació ve del Vaticà: Caritas in veritate, del 2009.

La Unió europea vol focalitzar l’atenció del 2011 sobre els “voluntaris”. Els objectius oficials són: a) promoure el voluntariat entre els ciutadans; b) donar suport i reforçar-ne les organitzacions; c) millorar el reconeixement d’aquest treball i dels seus reptes, i d) celebrar el

compromís de milions de voluntaris europeus. Impacta conèixer-ne els beneficis: pot arribar a un 3-5% del PIB dels països de la UE, és expressió tangible de la ciutadania activa i enforteix certs valors europeus fonamentals: la solidaritat i la cohesió social. Representa una oportunitat d’aprenentatge per desenvolupar el potencial i millorar l’autoestima de moltes persones, i en redueix també el risc d’aïllament social. Uns 95 milions d’adults europeus estan implicats en accions de voluntariat (quasi el 25% dels més grans de 15 anys). Ara bé, no és el mateix en tots els països. A l’Estat espanyol la implicació és relativament baixa (menys del 20%), centrada en els joves de menys de 30 anys, especialment quan encara són estudiants.

Per millorar el nostre món hi ha molt a fer. Els polítics poden establir normatives que afavoreixin la dedicació gratuïta als altres, les escoles poden educar

en la responsabilitat col·lectiva i en la magnanimitat, les religions i altres associacions poden difondre ideals nobles, però cal sempre començar per un mateix. “Què faig jo gratuïtament pels altres?” o “qui podria rebre el meu ajut?”, completats amb un “ara, aviat o cada dia”, són preguntes ben pròpies per aquests dies. Domènech Melé (temesdavui.org) proposa una directiva d’acció per decidir-nos a actuar –tant en l’àmbit personal com el d’organitzacions– “d’acord amb el principi de gratuïtat i no sols segons premisses contractualistes”. Tots seríem més rics així. Siguem tossuts en fer coses bones que, per corrompre’ns ja en són, de tenaços.

Amb vista al 9 de maig, Dia d’Europa, dins d’aquest any del voluntariat, em pregunto: “I jo, què faig que sigui gratuït?” Sentim-nos-hi convidats.

Professor de filosofia a l’Institut Illa de Rodes (Roses)

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/355394-europa-2011-un-any-per-la-gratuitat.html

El Punt, 8/1/11

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

lamentava que a l’hora de vaalguns partissin d’un punt de vista desenfocat quan es parla ats, posant al

nt la seva feipot demanar el mateix als uns i als altres: ni la responsabilitat és la mateixa ni la manera Són les regles del joc demo-

és el paper que es juga en ca-

d’agrair que algú sigui capaç de denunciar amb fonaments viure en el darrer ple extraordinari de l’Ajuntament de Figueres, en què malgrat les irregularitats i despropòsits de tota mena –que ens aboquen

que no s’aguanta per enlloc. sar-se sistemàticament a tot, sinó actuar amb responsabilitat i coherència per defensar

Un màster que potser grinyola b Al nostre petit país ens calen bons directors d’institut i de centres d’educació infantil i primària. No és pas que els d’ara no ho siguin: l’experiència de molts és ben positiva, tot i les dificultats amb què s’enfronten. Celebro les bones intencions de l’anterior conseller d’Educació per proporcionar una formació inicial adequada en direcció de centres docents als funcionaris que s’hi veiessin cridats: per això van convocar un màster específic. La llàstima és que, havent-lo encarregat a la fins ara prestigiosa Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), l’assumpte els hagi desbordat. És comprensible: a l’afany de molts per servir des d’àmbits de gestió s’hi afegeix el finançament –amb diners públics– del 90% del cost personal d’aquest curs.

S’hi ha apuntat tanta gent que els criteris de selecció han estat dràstics. Els “motius d’exclusió” van des de la comprensible puntuació de les sol·licituds (currículum, exposició de motius i fins i tot algunes entrevistes) fins a l’exclusió de molts altres, per criteris formals (per exemple, pel nombre exacte de paraules emprat). Alguns aspirants s’han vist enganxats, enmig d’una tolerància flexible i que, malauradament, considero arbitrària. I que s’hi podria presentar recurs. Tot i tractant-se dels “superespecialistes catalans” en funció pública (que això és l’EAPC), no han previst –fins ara– cap termini per a la rectificació de defectes formals (en sintonia amb la Llei 30/92, art. 71). Tenien molta, massa, pressa: ja havien endarrerit uns dies la publicació de les llistes d’exclosos. Com en seria, de dolent, per al país que, per precipitació i incapacitat de gestió, quedessin fora d’un màster tan important persones vàlides. Tant de bo les dues conselleres de qui depèn l’EAPC i l’Educació hi puguin fer quelcom. Segons la meva opinió, les honoraria.

XAVIER SERRA i BESALÚ. Girona

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/ 354227-un-master-que-potser-grinyola.html