Assalt al castell de Sant Marçal El Sis d’Octubre, el 18 de Juliol, i el Primer Any Triomfal (1934-1939) 97

Assalt al castell de Sant Marçal

Tot el segle XVI, l’estat de guerra va ser permanent a Catalunya. Al fl agell de la guerra s’hi afegia el bandolerisme. Aquesta activitat armada havia estat, sobretot, fi lla de les lluites aristocràtiques de bàndols, les bandositats dels Nyerros i dels Cadells. A partir de mitjan segle XVI aquest bandolerisme disminuiria, però s’hi afegiria el bandolerisme popular, fi ll de la misèria, coexistint tots dos fi ns ben bé mitjan segle XVII. En un determinat període l’encarregat de perseguir els bandolers va ser Aleix de Marimon i Jafre, senyor del castell de Sant Marçal i governador del principat de Catalunya des de l’any 1617 al 1639. El 8 de juliol de 1626 una quadrilla de vuit bandolers entrà al castell de Sant Marçal, i després d’amenaçar a tots els que eren allà, varen inspeccionar l’edifi ci. Amenaçaren de cremar-ho tot, però fi nalment només van malmetre la porta d’una estança. Es varen fer servir un bon sopar, se’n rigueren del governador de Catalunya i, ben menjats i ben beguts, se’n van anar. A l’Arxiu Històric de Sabadell es guarda el procés que es començà a instruir l’endemà, en el qual, per les declaracions dels testimonis, podem saber què va passar exactament aquell dia1 . [Per facilitar-ne la lectura, el català d’aquest procés ha estat actualitzat una mica].

1  AHS. Batllia de Cerdanyola del Vallès. AMH 2509/4.

“Que tothom sàpiga que l’any 1626 de la nativitat del Senyor, el dijous dia 9 de juliol del mateix any, davant l’honorable Pere Joan Costa, batlle del terme pel molt il·lustre i noble senyor Don Alexos de Marimon i de Jafre governador de Catalunya i senyor del castell i terme de Sant Marçal al Vallès, trobat dins del dit castell de Sant Marçal, va arribar i va comparèixer Àngel Rimbau, nunci i procurador fi scal de la seva cort, el qual, nerviós i amb gran urgència, denuncià el que segueix, tot dient: Senyor batlle, jo denuncio a V.M. i a sa venerable cort, com a notícia mia, precedint-la fama pública, és novament pervingut que ahir, dimecres, alguna hora o més antes de la posta del sol, que comptàvem als vuit dies del present i corrent mes de juliol del present i corrent any de mil sis-cents i vint-i-sis, no dubtaren alguns fi lls de perdició, lladres bandolers, poc tement a nostre senyor Déu i a la correcció i justícia temporal, en anar aquadrillats pel present terme i, lo que és en més vilipendi i menyspreu, venir al present castell i ferse donar a menjar, reconeixent aquell i fent-se senyors i apoderantse de ell; i com, senyor batlle, les damunt dites coses sien en gran deservei de Déu nostre senyor, vilipendi i menyspreu de la correcció i justícia temporal, per això en faig a V.M. la present criminal denúncia, demanant ésser rebuda deguda informació i, constant de aquella com constarà, los dits delinqüents ésser punits i castigats segons llurs mèrits, contra dels quals jo, per raó de mon ofi ci, faig instància i part formada, los drets emperò del fi sc sempre salvats i segurs. El dit dia 9 de juliol de 1626 Joan Feu, notari públic de la vila de Sabadell, escrivà de la cort de l’honorable batlle, es presentà en el castell de Sant Marçal. El dit dia, en el castell de Sant Marçal, comparegué Bartomeu Oliveres Colomer, pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal i habitant en el dit castell, d’edat aproximada de cinquanta anys, conegut pel dit honorable batlle, testimoni citat i jurat i que jurà. I interrogat, digué: Senyor batlle, lo que jo sé que puc dir sobre del que ara de present V.M. me interroga, és que ahir, dimecres, que comptàvem als vuit dies del present i corrent mes de juliol del present i corrent any mil sis-cents vint-i-sis, trobant-me jo en la era del present castell, que hi devia haver una hora poc més de sol que podien ser a les sis hores algun poc més de la tarda, vingueren quatre homes, anaven davant dos a peu i després

venien dos, lo un a cavall amb un burro i lo altre li anava a prop, i quant foren prop de mi digué lo un de ells, çò és lo qui anava a cavall, digué: per amor de Déu!, què e com posem a la sitja?2 I aleshores jo, pensant que haguessin pres algun vassall el volguí reconèixer i ja em tingueren tot voltat, i digueren: qui tenia al castell? I aleshores n’arribaren més i tots anaren dins del castell i el reconegueren, i los dos qui s’estaven amb mi me tenien i me llevaren la daga, i sentint jo que pegaven cops diguí que per amor de Déu no donassen dany, i los preguí que anassen junts a casa per veure si els podria guardar, que no donassen dany ni espantassen a ma muller i a les criatures, i així me amenaren aquí, al castell, i se feren matar una gallina i digueren: noi, té gallines lo governador! Matem-ho tot!, i així jo le responguí que no ho fessen, i soparen i menjaren i begueren, essent molt fellons del vi perquè no era prou bo; després quan se’n volgueren anar, que ja era casi entrada de llustre,3 digueren que aquí ens deixaven un burro, que en féssem lo que volguéssem, perquè lo gavatx los havia promès de donar-los cinquanta cents i no els n’havia donat cap, los quals hòmens eren tots gent jove amb capes roges de pastor, amb tres o quatre pedrenyals curts cadascú, los quals hòmens eren lladres bandolers de quadrilla, per lo que ells mateixos, menjant, un de ells qui feia d’amo digué que un que hi havia que parlava gavatx, que ells lo anomenaven Joan, era lo qui havia mort lo hereu Coll lo dia de la Ascensió, i digueren que pues lo governador perseguia los qui els donaven a menjar, que ells volien venir ara al seu castell a menjar i fer tot lo mal que podrien al seu terme i baronia pues havien començat, i digueren que li farien de haver de tancar lo pont, que aqueixes garbes de la era totes vos les hagueren cremades, que ja saben que lo burro vos ha portat enganyat, i de ells, lo qui feia d’amo era un home de mitja alçada, barba-ros, i entre ells n’hi havia un que a vegades mirava un poc de guerxo, lo qual és home jove i poca barba, gros, fresc de cara, amb grans polseres,4 i digueren quan se’n volgueren anar, i moltes altres vegades, menjant, digueren que ells eren amos del castell i que aleshores lo podien cremar si volien i què i com ho volien fer, i quant se’n volgueren anar digueren que, en tenir

2 Sitja: presó subterránea. 3 Llustre: hora crepuscular. 4  Polsera: capseta per a tenir-hi el rapè; en castellà tabaquera.

ells fora los peus del pont, jo anés a denunciar-ho, que no tenien por de tot lo sometent plegat, i això és la veritat, que jo de dits lladres no en coneguí cap ni sé qui poden ser, i tinc per molt cert que són los qui trobaren lo dilluns proppassat al camí real qui va de Sabadell a Granollers que se diu públicament que robaren un burro i un paquet a un mercer i també perquè aportaven a modo de paquet cada un de ells un farcell de teles i això és la veritat, que lo burro és un burro de pèl negre i en lo ventre blanquinós, petit de poca alçada, amb una albarda i amb unes alforges de cistella i de drap de cànem amb dos saquets petits i unes balances de llautó i un martellet i enclusa de capçar tiretes. Y encontinent en ser ells fora jo ho vaig anar a denunciar avui. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Bartomeu Oliveres fi rmo lo damunt dit de mà mia pròpia. Això li fou llegit i hi estigué d’acord, estant present l’esmentat batlle. El dit dia en el dit castell, comparegué davant l’honorable batlle l’adroguer Amador Vilar, ciutadà de Barcelona, conegut per

l’honorable batlle, testimoni citat i jurat i que jurà. I interrogat, digué: que lo dia d’ahir, dimecres, que hi havia bona cosa de sol, que per no haver-hi hores no puc dir quina hora era, tota via hi havia més de una hora fi ns al sol post, trobant-me jo en lo present castell de Sant Marsal per ocasió de que tinc arrendades les rendes i delmes i per a delmar i aplegar aquelles, essent vingut de delmar de la casa de

Pedrenyal

n’Oliver de dit terme, me asseguí en una cadira junt a una taula en lo celobert del present castell i amb les cames altes per descansar, poc pensant en aquella ocasió en semblant cas, entraren dos fadrins amb sos pedrenyals curts a les mans i digueren: quina gent hi ha en casa? I vingueren dret a mi i digueren: no us mogau!”, i en aqueix ínterim n’entraren altres dos i jo me alcí de la cadira dient-los que no hi havia ningú en casa sinó jo sol i la masovera i la fi llastre que eren a la cuina, i en aquell endemig me posaren la mà a un bolsic de davant a on tenia dos trentins, un onzè i un catorzè i alguns vint reals en plata i no en tocaren cap diner, i digueren-me que no em mogués, després me aportaren en la cuina i me feren seure allí en un barril, i dos que em guardaven, i antes entraren tots los demés fi ns a set o vuit, amb molta fellonia i ferocitat que mostraven me demanaren les claus de les estances i diguí que lo senyor governador les tenia, i a mi me demanaren qui era i jo les diguí que era un criat de l’arrendador i que les claus de més estances les tenia un minyó que era nebot de l’arrendador i que era fora i que ara mateix vindria, i no aguardaren més sinó que picaren amb una rella, dos de ells, una estança de las que lo senyor governador me ha fet mercè de deixar-me per mon servei en son castell, la qual feren saltar los claus ja casi del pany quan un de dits hòmens los féu parar dient que es deixassen de això i així pararen, a la qual estança per haver-la desbaratat jo no hi poguí entrar sinó per una fi nestra, conforme V.M. senyor batlle ha vist després, i a tot això era jo sol en lo dit castell amb la masovera i la fi llastre, i vingué lo meu fi ll qui tenia la clau de dites estances i la aportave dient que no la espatllassen, que ell la obriria, i no ho volgueren i ho deixaren, i digueren que els aparellassem de sopar i que es matassem gallines pues diguérem que no hi havia altra cosa, i matàrem una gallina. I mentre que se estaven per dins dit castell digueren algunes paraules de bravates i amenaces contra del senyor governador i de son feu i del castell amb la boca desenfrenada, a gust de son paladar, i dient que aleshores ells eren amos del castell i de tot; i com que no hi era sinó jo tant solament amb la dita masovera i la fi llastra sua i jo no tenia ni arma ni daga amb què pogués fer-los alguna resistència, los responguí que era molta veritat que ells eren amos i que podien fer lo que els donave gust, i aleshores digueren que composem la gent perquè es done a menjar, i no tenen raó, que

de la manera que los trobam descuidats i conforme ara havem fet això no poden fer altra cosa, i aleshores los responguí que tenien molta raó, que jo sens ser amo de casa los haguera donades les entranyes per salvar-me la vida si las hagués pogudes coure, i los doní de molt bona gana lo sopar que tenia i lo que tenia que menjar per tot lo die de avui, i no me espanto que los pobres pagesos se vegin de ells tant apressats quan s’hi troben. I quan arribaren tota la demés gent a tots los desarmaren i los feren entrar sens armes, sempre estant amb los pedrenyals a les mans, i no s’hi trobà fi ns tant solament la Colomer, lo masover i son fi ll i lo bover, i quant los segadors vingueren de la segada ja los dits hòmens eren fora. I en lo sopar nos feren asseure a mi i al masover junt amb ells i nos feren menjar del que ells menjaren, i sempre los estiguérem tenint en color tot el que poguérem i los férem moltes rialles sens tenir-ne ganes, dels quals hòmens jo no en coneguí cap ni sé qui poden ésser, i per estar de ells tant espantat no puc dir ni senyalar-ne ningun de ells, i són hòmens joves amb capes roges i pedrenyals curts tots ells i algun de ells5 de quatre pams, i deixaren un burro de pèl negre, blanquinós en lo ventre, i unes alforges de drap amb cistelles de verga i dos saquets i unes balances de llautó i un martellet i enclusa de capçar tiretes. Digueren que aquí deixaven un burro, que en féssem lo que volguéssem i que el tornássem si el demanaven, i tots se feren paquets de la guixa de la capa de un home, que segons lo que puc presumir eren teles, i que lo que eren en dits saquets eren teles de las que robaren lo dilluns proppassat segons se diu, al camí ral de Sabadell a Granollers, que se diu trobaren algun marxant i li prengueren algun burro i paquets amb teles. Y això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Amador Vilar, adroguer ciutadà de Barcelona, fi rmo la present mia deposició de mà mia pròpia. Li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle. El dit dia en el dit castell, comparegué davant l’honorable batlle na Paula Colomera, esposa d’en Bartomeu Oliveres, pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal, d’edat d’aproximadament trenta-quatre anys segons ella digué, coneguda pel dit batlle, testimoni citada i jurada i que jurà. I interrogada, digué: que ahir a vuit del corrent mes de juliol, alguna

5 Els pedrenyals.

hora antes de la posta del sol, trobant-me jo en la cuina del present castell entrà un home, roig de cara, amb tres pedrenyals curts a les mans, dos a la una i un a la altra, de dos i de tres pams, i dient: qui teníem en casa?, i fent-me assentar al costat de ma fi llastre a l’escó, i no em deixaren eixir de aquí fi ns després que entraren altres que entre tots eren vuit, i digueren que volien sopar, gent gallarda amb capes roges i ben trallats,6 i volgueren espatllar algunes portes amb una rella per reconèixer lo castell, dient que lo governador los volie inquietar a ells i que ells lo inquietarien a ell, que tot ho volien matar i cremar si havia garbes al camp, i se feren matar una gallina i la los fregírem i los donàrem a sopar amb molta temor que no ens danyessin, dels quals no en coneguí cap ni sé qui poden ser, ni de ells n’hi ha cap de assenyalat que es puga dir amb la por que jo tenia, i quan se n’anaren deixaren un burro de pèl negre, blanquinós en lo ventre, amb unes canastretes de biga7 cobertes de drap de cànem i amb dos saquets i unes balances de llautó i un martellet de capçar tiretes i enclusa petita. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Amador Vilar fi rmo la damunt dita deposició per la damunt dita Paula Oliveres àlies Colomera per voluntat sua, per no saber ella de escriure. I li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle. El dit dia en el dit castell, comparegué davant l’honorable batlle la donzella Paula, fi lla de Bartomeu Oliveres Colomer pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal i habitant en el dit castell, d’edat d’aproximadament divuit anys, coneguda per l’honorable batlle, testimoni citada i jurada i que jurà. I interrogada, digué: Senyor, lo que jo sé i puc dir acerca del que me interroga és que ahir, dimecres a vuit dies del present i corrent mes de juliol, alguna hora o més antes del sol post, estant jo en la cuina del present castell junt amb ma madrastra, vingueren hòmens amb armes i pedrenyals curts, i lo un de ells entrà en la cuina i digué: qui serien en casa?, i després volgueren empènyer alguna estança de casa, i després veiérem que eren vuit i volgueren sopar i los donàrem del que tinguérem y los matàrem una gallina, i deixaren, quan se’n volgueren anar, un burro de pèl negre i en lo ventre de pèl

6 Ben trallats: Ben ves ts. 7 Biga: Carro an c de dos cavalls.

blanquinós, i unes canastretes de verga cobertes de drap de cànem, i unes balances de llautó i dos saquets i un martellet i enclusa de ferro per capçar tiretes, dels quals hòmens jo no n’he conegut cap, sinó que un de ells tenia una perla a un ull, lo qual no puc dir quin ull era per lo temor que causaren, i lo qual era home de gran alçada amb barba negra, i tots se n’anaren amb llurs paquets de teles que havien fet, que segons se diu que havien robades teles i un burro a algun marxant lo dilluns proppassat anant de la fi ra de Sabadell en lo camí real qui va de Sabadell a Granollers, i que és cert que devien ésser aqueixos los lladres mateixos, i que per veure’s embagats del burro lo deixaren aquí. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Amador Vilar fi rmo la damunt dita deposició per la damunt dita Paula Colomer de voluntat sua, per no saber ella de escriure. I li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle. El dia quinze dels predits mes i any, en la vila de Sabadell de la diòcesi de Barcelona i en l’escrivania i cort del dit honorable batlle, territori del dit honorable batlle, jurà i declarà el testimoni Montserrat Campanyà, pagès de la parròquia de Sant Marti de Cerdanyola del terme del castell de Sant Marçal, de la diòcesi de Barcelona, d’edat d’aproximadament seixanta anys segons ell digué, conegut pel dit honorable batlle, testimoni citat i jurat i que jurà. I interrogat, digué: Senyor lo que jo sé i vull dir sobre del que V.M. me interroga és que avui fa vuit dies, que comptàvem als vuit dies del present i corrent mes de juliol del present i corrent any de mil sis-cents i vint-i-sis, a la que devia ser alguna hora abans de la posta del sol o poc més aní al castell de Sant Marsal per dir a l’arrendador de les rendes i delmes que vingués a delmar en ma heretat, i quan fui junt a la era que és davant dit castell vingué un home amb la capa abrigada i me digué: qui era?, a on anave? i què anave a cercar?, i me digué: entrem al castell!, i quan fui dins lo castell he vist que eren vuit, tots hòmens joves i molt gallards amb tres pedrenyals curts i algun de llarg de quatre pams, i molt enfl ocats8 de xarxes amb tafetanets, los quals davant de mi soparen, i en havent sopat, que devia ser al toc de la oració poc abans que se fes de nit, viu que los dits hòmens se partiren entre ells un paquet que aportave un burro de pèl negre i en lo ventre blanquinós, i cada un de ells se’n prengué un saquet i se’l

8 Enfl ocats: Adornats.

carregà a coll, que tinc per molt cert que, segons se diu i ells mateixos també digueren, que aquell burro i lo paquet eren de un mercer de Granollers, que són los mateixos lladres qui robaren en lo camí real, l’endemà de la fi ra de Sabadell, que va de Sabadell a Granollers, segons se diu públicament, i que també robaren a algun mercer algun burro i paquet, i digueren dits lladres que si el volíem tornar que el tornéssim lo burro, i jo no viu altra cosa ni sentí més. És veritat senyor batlle que dels dits hòmens jo no en coneguí cap, sinó un de ells que se diu Jaume Genestar, mestre de cases de Ripollet, lo qual de sobrenom li diuen “la guineu”, lo qual és lladre públic i per tal és tingut y reputat, que va aquadrillat ab la quadrilla dels “Margants”, lladres facinerosos i bandolers de quadrilla, i tinc present que los demés eren dits “Margarits i sa quadrilla”, i dels demés no en coneguí cap, i bé és veritat que n’hi havia un de ells que era barba-ros, gros de cara, lo qual digué les cases espatllar perquè es donen a menjar ara si espatllaran aquesta. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Joan, batlle, fi rmo la damunt dita deposició per lo damunt dit Montserrat Campanyà de voluntat sua, per no saber ell de escriure. I li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle.

El dit dia, en el dit lloc, comparegué Antoni Joan Altayó, pagès de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola del terme de Sant Marçal de la diòcesi de Barcelona, d’edat d’aproximadament quaranta-tres anys segons ell digué, conegut pel dit honorable batlle, testimoni citat i jurat i que jurà. I interrogat, digué: Senyor batlle, lo que jo sé i puc dir sobre del que me interroga, és que avui fa vuit dies, que comptàvem als vuit dies del present corrent mes de juliol del present corrent any de mil sis-cents i vint-i-sis, a la entrada del fosc que ja era llustre, veiérem venir gent devers de casa mia dins de la qual era jo, i volguí tancar la porta de pressa tenint temor que no fossen lladres, i quan estave tancant digué lo un de ells que no tinguéssem por, que no volien robar, que si volguessen robar no fórem estat a temps a tancar, i així jo me estiguí dins casa, i demanaren a beure i los fi u treure vi i aigua i los fi u donar a beure, i quan hagueren begut digueren que els havia de omplir las carabasses i me donaren vuit carabasses molt grosses, i després se n’anaren, i los quals aportaven sos tres pedrenyals, i certament són los que soparen al castell i lo que ells mateixos digueren que havien perdonat lo castell perquè no

hi ha cosa bona, que a una hora de sol són arribats i aportaven tots grans paquets, i jo de ells no en coneguí cap. I això és la veritat per lo jurament que tinc prestat. Jo Toni, i no altre, fi rmo lo damunt dit de mà mia pròpia. Li fou llegit i hi estigué d’acord, estan present el dit honorable batlle”.

....................

Desconeixem com va acabar aquest episodi perquè el procés va ser derivat a una instància superior. Aleix o “Alexos” de Marimon, era el principal encarregat d’acabar amb el bandolerisme. Segons John H. Elliot, el nomenament d’Aleix de Marimon com a governador de Catalunya va ser un desastre, “durant els anys 1620... i 1630... un virrei rere l’altre es queixaren de la seva conducta. Onsevulla que anés creava confl ictes; les seves relacions amb els bandolers que tenia l’obligació de perseguir eren sovint sospitosament íntimes; tenia la rara habilitat per a trobar-se a la distància més gran imaginable de l’escenari de qualsevol delicte, tot i que amb gran celeritat s’abrogava tot el mèrit de qualsevol èxit, i en els seus últims anys era quasi impossible fer-lo sortir de Barcelona”.9 En contraposició a aquestes males referències, Joan Reglà en el seu llibre “Serrallonga, vida i mite del famós bandoler”,10 ens diu que en començar l’any 1626, Aleix de Marimon s’instal·là a Vic amb les seves forces per desorganitzar el bandolerisme en aquelles terres, essent un dels més abrandats perseguidors d’en Serrallonga. Desconeixem quina era la veritat, tal vegada una mica de tot.

Aquell dia els bandolers no van fer malbé res al castell, només una porta que no podien obrir, i quan els donaren les claus ho van deixar córrer. Els bandolers havien anat al castell del governador de Catalunya per donar-li un seriós avís: “digueren que pues lo governador perseguia los qui els donaven a menjar, que ells volien venir ara al seu castell a menjar i fer tot lo mal que podrien al seu terme i baronia”; “... digueren que ells eren amos del castell i que aleshores lo podien cremar si volien”; “... i mentre que se estaven per dins dit castell digueren algunes paraules de bravates i amenaces contra del senyor governador i de son feu i del castell amb la boca

9  John H. Elliot, op.cit., pàg.111. 10  Joan Reglà i Joan Fuster. Ed.Aedos, Barcelona, 1961.

desenfrenada, a gust de son paladar, i dient que aleshores ells eren amos del castell i de tot”; “... que lo governador los volie inquietar a ells i que ells lo inquietarien a ell, que tot ho volien matar i cremar si havia garbes al camp”. Quan els bandolers abandonaren el castell ja feia una hora que s’havia amagat el sol, aleshores passaren pel mas de l’Antoni Joan Altayó, li digueren que no tingués por perquè ells no eren lladres i “que ells mateixos digueren que havien perdonat lo castell perquè no hi ha cosa bona”. El governador Alexos de Marimon estava avisat, ja sabia que aquells bandolers li podien haver cremat el castell de Sant Marçal i que, tal vegada, un altre dia ho farien.

Robert Álvarez Masalias

Castell de Sant Marçal. AFPDC. Sense data.

96 XLI Ronda Vallesana

El Sis d’Octubre, el 18 de Juliol, i el Primer Any Triomfal (1934-1939)

Proclamació de la II República a Cerdanyola, 15-4-1931. Casa Mimó, Pl. Sant Ramon n.6. (Foto cedida per Albert Lázaro)

El Sis d’Octubre de 1934 (i fi ns el 18-2-1936) De resultes de la constitució del segon ajuntament republicà, el poder local era més popular, més representatiu de la gent del camp, i amb una forta bel·ligerància vers la Lliga i els terratinents. El nou consistori aplegava 8 regidors de l’ERC i 4 de la Lliga, segons el sistema majoritari implantat, presidits per l’alcalde Jaume Grau i Altayó, del partit majoritari. Des del 3 de gener d’aquell any, el president de la Generalitat era Lluís Companys, la qual cosa ajudava a la radicalització de l’ERC, la Unió de Rabassaires i el CRF (Cercle Republicà Federal) local, de forta inspiració sabadellenca. .Si bé Macià era la fi gura mítica del catalanisme d’esquerres, Companys era percebut per aquells cerdanyolencs com el lluitador a favor dels pagesos i rabassaires. I quan Companys va intentar millorar el projecte de reformes de Macià, els cerdanyolencs republicanistes van seguir-lo sense dubtar. Tanmateix, la gent de la CNT es mantenia al marge d’aquests ideals i el projecte de Companys va veure el seu fracàs quan va intentar el cop de força del dia 6.1

Casa de la Vila (1910). Foto Miquel Sánchez

1  Els canvis en els segells de l’Ajuntament manifesten clarament els canvis en la seva ideologia: catalanisme-espanyolisme.

A l’octubre els fets es van precipitar. El dia 4 Gil Robles, cap de la CEDA, va entrar en el govern i a l’endemà la UGT va declarar la vaga general, la qual es va convertir a Astúries en un intent de revolució social. El dia 5 es va declarar la vaga general a Cerdanyola. Segons “La Veu de Catalunya”, va ser organitzada “per elements d’Estat Català i del BOC”. La CNT local, sindicat majoritari, no hi va participar. A migdia la vaga era Segell de l'Ajuntament efectiva arreu de Cerdanyola. A mitja tarda es van 1931-1933 practicar diversos escorcolls a cases particulars, per tal de requisar armes: al Castell del marquès de Cerdanyola; la casa de l’industrial Pere Sampera, president del Casal Catalanista i cap de la minoria de la Lliga a l’Ajuntament; la casa de Joan Pagès, important comerciant de materials de la construcció i polític radical; la casa del militar Lafont; les masies de Cordelles, Xarau, Can Coll, etc. Van ser requisats els cotxes dels polítics Sampera i

Homenatge de Cerdanyola a Francesc Layret, 31-05-31. (Foto cedida per Albert Lázaro)

Pagès i, contra aquest darrer, van ser disparats diversos trets, dels quals va escapar. Mig any més tard, els homes de la Lliga van tornar a l’Ajuntament i van protestar, formalment, per “l’actuació tolerant de les autoritats de l’ERC” i del sometent esquerrà i el seu caporal. El dia 6 el president Companys va proclamar “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola”, i aquest fet es va escampar com un reguitzell de pólvora pel territori vallesà. Cerdanyola va donar suport a l’aixecament del president. Es van mobilitzar forces i les van traslladar cap a Barcelona, tot i que, en arribar a la plaça del Comerç, de Sant Andreu, i escoltar per ràdio el mal caire que prenia la situació, van decidir tornar a Cerdanyola. El diumenge 7 al matí la Generalitat va capitular i el general Batet va proclamar l’estat de guerra. Un govern militar va restar vigent a Catalunya, sota l’estat de guerra, fi ns al gener de 1935. Els revoltats de Cerdanyola van retornar els automòbils requisats i l’Ajuntament es va constituir en sessió permanent, encara que només amb la presència dels homes de la majoria, però va acatar el ban militar. El dilluns 8 la fàbrica d’Uralita va obrir les portes al matí, però no va ser fi ns el dimecres 10 que es normalitzaria el treball. El dimarts 9 la Guàrdia Civil es va personar a l’Ajuntament i es va endur les armes que hi havia dipositades. El dilluns 15 el capità de la Guàrdia Civil de Sabadell va destituir tot l’Ajuntament, inclosos els homes de la Lliga i va nomenar un alcalde gestor, el radical Joan Pagès i Riera:2

El día de hoy y hora de las 12 se ha personado a esta Alcaldía el Sr.

Capitán de la Guardia Civil de Sabadell, delegado militar del Ex. Sr.

Comandante General de la 4ª División Orgánica, ordenando el cese o destitución de todos los individuos que componen el Ayuntamiento de este pueblo con motivo de los sucesos ocurridos el día 6 del mes actual. El batlle Jaume Grau, el caporal del Sometent Josep Soler (també president del CRF local) i uns altres més, que no he pogut identifi car, van ser empresonats, restaren tres dies a Sabadell i foren portats després al vaixell Uruguay al port de Barcelona, convertit en presó militar, mar

2 AMC. Llibres d’Actes de les Sessions Plenàries. v. 13, 15-10-1934.

endins per la part dels molls del carbó, on van restar empresonats poc més d’un mes; foren alliberats uns dies abans de Nadal. Al vaixell eren vigilats per soldats de l’Exèrcit manats per un alferes. L’aixecament de la Generalitat, estès d’immediat a aquests poblets del rodal de Barcelona, els quals comptaven amb governs majoritari de l’ERC, va suposar l’entrega militar dels Ajuntaments fi dels al Sis d’Octubre a gent no democràtica, no elegida pels seus governats. Aquests ajuntaments ajurídics són els que ara veurem particularitzats en el cas concret del poble de Cerdanyola. Jaume Pagès va fer seu el càrrec d’alcalde gestor per un període de sis mesos i mig, sense equip municipal ni estendre cap acta de les seves gestions. Només va deixar la foscor per a qualsevol anàlisi posterior. El poc que s’ha conegut ha estat facilitat per gent de la Lliga, enemiga acèrrima d’aquest alcalde. Jaume Pagès era el cap dels radicals a Cerdanyola, una força política ben desconeguda al poble, que ni s’havia presentat a cap de les dues convocatòries municipals de la República. En realitat el Partit Radical no estava constituït com a tal a la població de Cerdanyola i no estava ben considerat; era un grup aliè al pensament dels rabassaires i dels obrers industrials, seduïts aquests majoritàriament per l’anarcosindicalisme, mentre que el seu espanyolisme militant tampoc no tenia cabuda entre els terratinents i la burgesia industrial, aplegats, en la seva major part, dins la Lliga. La Generalitat sense estar suspesa, no era vigent. Una mena de Governador General de Catalunya ocupava les funcions, també, de president accidental de la Generalitat. Fou l’abril de 1935 quan Joan Pich i Pon, el cap lerrouxista a Catalunya, en funcions de governador general Segell de l'Ajuntament 1934-1935 interí, va començar a substituir les comissions gestores municipals, les quals exercien el seu poder des del darrer octubre, pels elements de la dreta que havien format part dels antics consistoris. A Cerdanyola això suposava la fi del batlle gestor Pagès, en solitari. A partir d’ara li arribarien els pitjors temps. El 4 de maig de 1935, aixecat l’estat de guerra, es va constituir un nou consistori, el tercer de la República, elegit directament per l’autoritat

política d’esquena a la voluntat popular, la qual encara restava suspesa i destituïda; va durar fi ns el 18-02-36. Els homes de l’ERC van restar apartats. L’Ajuntament es va constituir amb 12 membres, 6 de la Lliga i 6 dels Radicals. Nomes 4 de la Lliga havien estat elegits a les urnes a les darreres eleccions. Això va fer que els Radicals restessin en inferioritat legitimista per no haver-se presentat mai a les urnes i la Lliga se’ls va enfrontar contínuament.

El 18 de juliol de 1936

Els caps militars de la conspiració van ser Sanjurjo, Fanjul, Goded, Mola, Yagüe, Queipo de Llano i, tardanament, Franco. L’aixecament militar estava planejat des del 16 de febrer de 1936, cinc mesos abans de l’assassinat de Calvo Sotelo. L’11 de juliol Sanjurjo escrivia a Mola que els objectius de la sublevació eren: constituir un govern apolític, militar; cessar als partits polítics; abolir el sistema liberal i parlamentari; i revisar tota la legislació republicana, especialment la religiosa i la social. No es feia cap al·lusió directa ni a un complot comunista ni al separatisme català, ni tampoc a caos socials com, posteriorment, s’ha volgut fer creure des del règim triomfant. El 19 de juliol de 1936, per al cas de Cerdanyola i de molts altres pobles i ciutats de Catalunya, gira bàsicament al voltant dels esdeveniments que succeeixen a Barcelona. En primer lloc, es va produir l’aixecament de les unitats militars establertes a Catalunya, el qual rep un mínim ajut civil, matisat en el fet que “fou molt més elevada (la participació) en el camp tradicionalista que no pas en el falangista, degut a que els militants de Falange a Catalunya eren ben pocs i menys organitzats que els requetès”.3 La CNT-FAI (el 90% dels afi liats a la CNT procedien de la FAI) va organitzar un “Sindicato Único de Trabajadores de Sardañola-Ripollet” (1936), amb 970 afi liats; també va crear la “Col·lectivitat de Camperols de Sardañola-Ripollet” (1936) i va instar la fusió dels termes municipals de Cerdanyola i Ripollet. Volien controlar els dos municipis amb una

3 Solé i Villarroya, 1989-I:34; i Sánchez, La Segona...1993, op. cit., 101.

estructura única i centralitzada. Se’n reien dels socialistes i comunistes, que eren pocs, i el sindicat UGT comptava amb molt menys afi liats. Barcelona va esdevenir l’única ciutat de tot l’Estat “on les forces d’ordre públic s’enfrontaren en bloc als revoltats amb un pla de batalla preestablert”. La guàrdia d’assalt i la guàrdia civil es van enfrontar organitzadament als militars revoltats. Al seu costat, hi havia els militants dels sindicats i dels partits polítics d’esquerra, que s’havien mobilitzat d’immediat i acudiren a la lluita. La derrota i rendició dels militars de Barcelona, amb el general Goded al davant, van suposar també la retirada a les casernes de la resta de militars revoltats arreu de Catalunya. Barcelona va parar el cop dels militars revoltats i la Generalitat va conservar el poder, però els carrers estaven en poder de les forces anarquistes que es van armar d’immediat amb el material de guerra requisat a les casernes. Van proliferar les “patrulles de control” que detenien les persones i els hi feien “el paseíllo”. Val a dir, els duien als cementiris de Montcada i Cerdanyola on eren executats. Van ser assassinats uns 700 sacerdots i clergues a la diòcesi de Barcelona. Entre juliol i novembre es van produir la major part de les víctimes. Per reduir el descontrol al carrer, el president Companys va crear el “Comitè Central de les Milícies Antifeixistes”, el qual es va convertir en el veritable centre de poder a Catalunya i en el generador del nou ordre revolucionari. De resultes de l’aixecament militar, el que havien estat fi ns aleshores dretes i esquerres democràtiques, van esdevenir “feixistes” i “antifeixistes”. El mateix 19 de juliol els anarquistes van ocupar l’església de Sant Martí, tant la nova com la vella, el barri de Bellaterra i alguns masos locals que van ser confi scats. La violència revolucionària va desembocar en la repressió de tot allò que li era contrari. Catòlics i militars van ser els primers perseguits. Els seguiren després polítics, empresaris i gent signifi cativament de dretes, del vell ordre, que, de seguida, van rebre el qualifi catiu de “feixistes” o “facciosos”. La guerra va esdevenir política i social. Com diuen Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya:4

4 Solé i Villarroya op. cit., 1989-I:7.

...la violència va ser fruit d’antagonismes polítics exacerbats, d’enfrontaments polítics -antics els uns, recents els altres-, on apareixen odis personals, revenges, passions, baixes i inconfessables, desigs o ambicions que seguen la vida d’altri, on sovint les represàlies aplicades sobre les persones són resultat de la violència que en el sector rebel -el franquista- s’exerceix en nom de Déu i complint ordres. Van ser cremades les esglésies de Sant Martí (la nova i la vella) i de Sant Iscle, i les ermites i capelles que van trobar, també l’arxiu parroquial que va ser rescatat en part pel Jutge Municipal. El rector Miquel Pié va aconseguir escapar de la persecució, aixoplugant-se en la mateixa Generalitat, mercès a l’ajut d’alguns republicans cerdanyolencs. El 25 de juliol de 1936, l’Ajuntament de Cerdanyola va depurar la composició del consistori, en compliment del decret del dia 24 del Conseller de Governació de la Generalitat en el sentit de cessar “els consellers que procedeixen de llistes de partits aliens al Front Popular d’Esquerres de Catalunya”. Per aquesta raó, van declarar cessats els quatre regidors de la minoria de la Lliga Catalana i ocuparen les seves places quatre suplents que fi guraven a la llista del partit en el govern, l’ERC. Entre els quatre nous consellers hi havia Magdalena Llonch, la primera dona que arribava al càrrec de regidor a l’Ajuntament de Cerdanyola, des de la seva constitució vers l’any 1844. La població de Cerdanyola entre els censos de 1936 i 1940 es va reduir en 459 habitants, perduts en el camp de batalla, en la repressió de la rereguarda i la franquista, i els que van marxar a l’exili.

Segell de l'Ajuntament 1936-1939

Els Primers Ajuntaments del Règim de Franco (1939-1940)

El 26 de gener de 1939, “año triunfal”, van entrar a Cerdanyola les forces militars d’ocupació, d’on havien fugit vers l’exili les autoritats municipals de la república i altres ciutadans contraris al règim militar. El 16 de març de 1939 es va estendre la primera acta ofi cial del

franquisme a l’Ajuntament de Cerdanyola: “¡Viva Franco! ¡Arriba España! El Coronel Comandante Militar del Distrito de Sabadell, D. José Arce Clevada, reunió bajo su presidencia en el Ayuntamiento de Sardanyola, a todas las persones de orden de la localidad y después de interrogarlas una por una y por separado convenientemente fueron seleccionadas las persones con las cuales continuo dicha reunión”. Aquesta introducció és signifi cativa per diverses raons: 1) Està redactada en castellà, com totes les del nou règim. El català tornava a ser una llengua proscrita a la pròpia Catalunya. 2) Introdueix els crits de guerra del franquisme, com a primera salutació. 3) El nom del municipi deixava de dir-se “Cerdanyola del Vallès” per a passar a “Sardanyola”, malgrat una temptativa no ofi cialitzada de deixar-lo en “Sardañola”. 4) El Coronel havia citat a les “persones de orden”, però, tot i així, les “interroga una per una y per separat”. El mètode és totalment policíac i sorprenent perquè es tractava de persones d’ordre i, per tant, addictes al nou règim. Les que no eren d’ordre, no estaven convocades i ja havien escollit l’exili o restaven empresonades o executades.

Seguidament, el coronel va designar, d’entre els seleccionats, una

Comissió Gestora interina que faria les funcions d’Ajuntament, fi ns que la Superioritat fes els nomenaments defi nitius. L’alcalde gestor va ser Joan Pagès i Riera.

Tots ells van prendre possessió del seu càrrec automàticament i van jurar “complir bien y fi elmente su cometido, poniendo al Servicio de la Nueva España todo su saber y entender”. L’acte es va tancar posant-se tots drets i saludant amb el braç “a la Nueva España”.

El 26 de març de 1939, l’Ajuntament interí va obligar a tots els veïns que col·loquessin llençols blancs, amb senyals negres, amb motiu de dol “por los caídos vilment asesinados por la horda marxista”. Aquell mateix dia van demanar autorització al bisbat per enrunar l’església vella, edifi ci del segle XVI, fet que fou denegat

per l’autoritat diocesana, a causa de creure’s que el bisbe Irurita, assassinat el desembre de 1936, podia trobar-s’hi enterrat. El 24 de desembre de 1939 va ser nomenat alcalde Ramon Puértolas i Bartolí, un autèntic desconegut a la població. El regidor gestor Joan Albiñana Braut va insistir en la necessitat d’una caserna de la Guàrdia Civil, al temps que posava de relleu que, per no disposar de caserna, “el gener de 1932 fou proclamat el comunisme llibertari a Ripollet, havent-hi d’intervenir la força pública de Barcelona i de Sabadell”, per sufocar l’aixecament. Als tres vigilants nocturns del poble els hi van retirar el permís d’armes per considerar-los “desafectos al Glorioso Movimiento Nacional”.

Segell de l'Ajuntament 1939-1961

El 8 d’octubre de 1940 es va nomenar una nova Comissió Gestora Municipal, presidida per l’alcalde Joaquim Altimira i Roca, el qual jurava amb la resta de companys “fi delidad y trabajar al lado de nuestro Caudillo Franco para hacer la España, Una, Grande y Libre”.

Miquel Sánchez 7 de juny de 2021