Camí de Justícia

La veritable història de la mort de l’abat Biure de Sant Cugat. Camí de Justícia.

CAMÍ DE JUSTÍCIA és el nom de la caminada amb torxes que cada any, la nit del cap de setmana abans de Nadal, es fa des de Cerdanyola fi ns al monestir de Sant Cugat, per rememorar el camí que la matinada del dia de Nadal de 1350 va fer Berenguer de Saltells, Monestir de Sant Cugat (R. Álvarez, 2016) amb un escamot d’homes armats, per assassinar l’abat Biure. Una vegada arribats al monestir, els caminants són obsequiats amb un piscolabis i assisteixen a la representació de l’obra “Pedra i Sang” que rememora aquells fets, però d’una manera molt esbiaixada a favor de l’abat. El 27 de desembre de 1350 la notícia de l’assassinat de l’abat arribava a Perpinyà, on estaven reunides les Corts Generals de Catalunya presidides pel rei Pere el Cerimoniós. L’abat Biure havia estat un dels components d’aquelles Corts, en les quals ja hi havia participat. Immediatament el rei ordenà la formació d’un procés extraordinari que es va tancar el 12 de febrer de 1351. El document

de tan excepcional procés ha restat incorporat a les diverses edicions de les “Constitutions y altres drets de Cathalunya”. Qualifi quen així el crim: “Doncs aquest crim horrible e inhumà, novell e no acostumat reputam, com jamés ne en alguna part semblant crim és estat oït”. La mort de l’abat Biure és l’únic fet prou important amb protagonisme de Cerdanyola que ha merescut passar a la història de Catalunya. Adaptant-la a un català més actual, transcrivim la narració dels fets d’aquella nit de Nadal, tal com detalladament ens els Constitucions i altres drets de Catalunya - Any 1704 explica el procés de Perpinyà: “En temps passats, a l’hora de matines, lo dia de la festa de la Nativitat de nostre Senyor proppassada, com lo dit abat amb los monjos del seu convent estant en lo cor de llur església, en la cadira acostumada i vestit de vestidures sacerdotals, i atenent la celebració matutinal de aquella festa, tenint lo front cobert amb les mans, pensant en la lliçó que a continuació en lo cor en lloança de Déu havia de dir, alguns fi lls de perdició entrant per aquell cor amb les espases desembeinades i amb barbes fi ctícies, i envestint lo dit abat sobtadament amb aquelles espases, en lo cap cruelment l’han nafrat; ell veient la maldat de aquells que irrompien a fi d’inferirli mal, per reverència de l’Altar i de las relíquies que solen refrenar a aquells, sobtadament fugí vers l’Altar i prenent amb les mans una Creu del Senyor, la qual era a l’Altar, i posant-la en sa defensa al seu pit, es girà davant los que irrompien contra ell, los quals el seguien darrere amb les espases desembeinades, i estant ell així, una altra Creu de Déu en aquell altar fi cada, la qual era del fust de la Vera Creu,1 de la part del fust davant l’abat miraculosament se girà, tal com consta per deposicions de alguns. Ells, emperò, no tement Déu,

1 Vera Creu: la creu en què Jesucrist fou crucifi cat.

ni venerant lo Altar o Creu del Senyor, ni tampoc esguardant la indignació nostra, contra ell, més inhumanament que no havien començat, amb armes s’esforcen sense parar, ell i lo Altar i la Creu del Senyor amb les espases colpejant, aquell de molts cops aquí feriren, lo qual mig viu i espaordit, demanant sufragi humanal, corrent, al dit cor en lo qual alguns monjos estaven espaordits tornà, los dits criminals aquell empaitant, los quals a ell dins aquell cor de tants i de tan greus cops amb llances i espases feriren, que aquí mateix caigué mort”.

Detall de la capa de l’abat Biure - Sis foren els homes inculpats en Foto Barraquer el procés, malgrat que havien estat més les persones que havien intervingut en el crim. Berenguer de Saltells, Antic Ferigola i Pere Lledó eren de Cerdanyola, Ramon Vinader de Barcelona, Bernardí Rosseta i el Negre de Sabadell. Els cinc primers eren personatges d’alta signifi cació social i tots ells s’escaparen de la justícia del rei, no així el Negre, el qual era un esclau negre. No hi ha notícia del fi nal del Negre, però amb tota seguretat va ser penjat, i el seu ajusticiament no va merèixer la consideració d’ésser consignat en cap document. Berenguer de Saltells fugí al comtat de Foix. Qui eren els Saltells i qui era Berenguer de Saltells? El mot “Saltells” signifi ca “salts petits”. Això fa referència als petit saltants del Riu Sec, anomenat Riu de Saltells a l’edat mitjana, els quals servien per a fer funcionar diversos molins fariners. Tenim referències del territori de Saltells des de l’any 976,2 en el qual el senyor eminent era l’abat del monestir de Sant Cugat. L’actiu més important del lloc eren els molins. Saltells eren dues extenses franges de terra a les dues ribes del riu. La part fi nal i més oriental del riu, la que des de Cerdanyola continua fi ns a la unió amb el riu Ripoll, entrava dins el terme de Ripollet i era on hi havia la concentració més important de

2 Arxiu de l’abadia de Montserrat. Pergamins de S. Cugat, n.29.

GENEALOGIA DELS SALTELLS (1132-1358)

Pere Oliba = Adelaida de Saltells = Berenguer Arnau o Berenguer I de Saltells ( 1132) (1132, 1162) ( 1132, 1157)

Guillem (1170, 1191)

Berenguer II (1162, 1216)

Berenguer III (1218, 1232)

Bernat I Ramon I = Elisenda

(Mas de Saltells)

(Domus de Saltells) (1255) (1232) (Magarova) 1 (1232, 1284)

Bernat II = Elisenda Pujolet Ramon II = Jacma de Vall (1283, 1327) (1302, 1319) (1284, 1327) (1286, 1305)

Bernat III = Sibil·la Ramon III = Benvinguda 1 (1318, 1358) (1316, 1324) (1311, 1348) (1317, 1347) ,

Berenguer IV (c.1295, 1358)

molins. D’aquest territori agafà el seu cognom la família Saltells. Les seves possessions, que tenien com a eix l’esmentat riu, arribaven pel nord i llevant fi ns al riu Ripoll, pel sud, de vegades fi ns al Riu Major, actual Riera de Sant Cugat, i a ponent fi ns a la Vall Moranta, és a dir, fi ns on avui hi ha la Universitat Autònoma de Barcelona. A la riba de migdia del Riu Sec s’aixecava la torre de Saltells i una mica més enlairada hi havia el mas Saltells; tots dos han arribat als nostres dies amb el nom de masos “Cordelles” i “Serraperera”. La primera referència a aquests dos edifi cis i a la família Saltells apareix en l’establiment emfi tèutic que l’abat Armengou, el 20 d’abril de 1132, va

fer a favor de la vídua, Adelaida de Saltells, i d’en Berenguer Arnau, el qual havia d’esdevenir el seu nou espòs.3 Quan Berenguer Arnau entrà al mas, canvià de nom i esdevingué Berenguer de Saltells. Ell va ser el primer Berenguer de la família.

Amb el pas dels anys hi hagueren dues branques a la família Saltells, els Bernat, amos de mas Saltells, i els Ramon, amos de la domus o torre de Saltells. Berenguer IV de Saltells, fi ll de Ramon III de Saltells “home d’il·lustre llinatge”, era un cavaller, membre de la petita noblesa, “donzell” (domicellus),4 i amic d’importants personatges que apareixeran enmig dels fets que acabaren amb l’assassinat de l’abat. El seu pare, Ramon III, era un home immensament ric que tenia propietats a les parròquies de Sant Martí de Cerdanyola, Sant Iscle de les Feixes, Sant Feliu d’Arraona, Santa Maria de Barberà i Santa Coloma de Gramenet, a les viles de Sant Cugat i de Sabadell i en els termes de Sant Pere d’Octavià i de Terrassa, i també obtenia rendes de nombrosos censals i molins fariners. Mantenia molt bones relacions amb el monestir de Sant Cugat, de manera que li havia estat concedit a ell i a la seva família el dret d’ésser sepultats a l’església. Una arqueta gòtica amb els ossos dels seus pares, avis i altres parents, en la qual Ramon també esperava poder-hi reposar algun dia, havia estat col·locada dins el temple del monestir. Avui aquesta arqueta encara es conserva adossada a la paret esquerra de l’església amb la següent inscripció: Hic iacet dominus Raymundus de Sal tellis: et domina Iacma uxor eius cum progenitoribus et paren tela et liberis eorum: quorum anime requiescant in pace. Amen. “Aquí jauen el senyor Ramon (II) de Saltells i la seva esposa, la senyora Jaumeta, amb llurs progenitors, parents i descendents, les ànimes dels quals descansin en pau”.

3 Cartulari de Sant Cugat, doc.921 4 ACA, Cancelleria, pergamins de Pere el Cerimoniós, carpeta 3, n.58. Un donzell era un membre inferior de l’estament militar de Catalunya.

Tomba de la família Saltells al monestir de Sant Cugat (R. Álvarez, 2016) Després de l’assassinat de l’abat Biure a mans de Berenguer IV de Saltells, per l’acord pactat el 25 de maig de 1351 entre Pere el Cerimoniós i l’abat de Sant Cugat, Pere Busquets, sabem que Ramon III s’havia separat de la seva esposa Benvinguda, a la qual durant molts anys no li havia pagat la pensió per aliments del seu fi ll Berenguer.5 La profunda religiositat de Ramon i, tal vegada, una mala consciència pel seu comportament familiar, el portaren a fer cas de les interessades propostes que li feia l’aleshores abat de Sant Cugat, Bernat de Vallseca. El 7 de març de 1347, Ramon va fer testament nomenant el monestir hereu universal de tots els seus béns, a excepció de 10.000 sous reservats al seu fi ll Berenguer, i el 26 d’abril de 1348, havent-se retirat a fer vida dins el monestir de Sant Cugat i estant sota la infl uència emocional de l’abat Vallseca, davant el notari públic de la vila, Pere de Torn, va fer donació inter vivos al monestir i al convent de tot el que estava contemplat en el testament.6 Aquesta donació provocaria la tragèdia de la Nit de Nadal.

5 ACA, Monacals, pergamins, sèrie 1, S. Cugat (S.XIV), carpeta 5, pergamí núm.B-238. ACA, Cancelleria, reg. 556, f.52r-54v. (Però hi manca la part fi nal del document). 6  ACA. Manuscrit anònim de S. Cugat del S.XVIII, pàg.54r/v; ACA, Monacals, pergamins, sèrie 1, S. Cugat (S.XIV), carpeta 5, pergamí núm.B-238.

Vegem ara la biografi a de l’abat Biure segons el Manuscrit Anònim de Sant Cugat.7 “L’abat Arnau Ramon de Biure fou empordanès, oriünd d’una família nobilíssima del castell de Sant Jordi. Des de la infància abandonà el món i tot el que en ell hi ha, i aixecà la creu de la religió en aquest monestir, on suportà calamitats no petites en el temps de la seva peregrinació. 8 I així amb llàgrimes sembrà, en exultació collí. Amb l’arribada de l’any 1320 restà vacant l’ofi ci d’obrer9 d’aquest monestir, en el qual el papa Joan XXII hi establí aquest venerable monjo amb les seves lletres donades a Avinyó, pel vigor de les quals com volgués ésser investit en la possessió corporal d’aquesta administració d’obres, alguns monjos emportats per l’esperit del Maligne el feriren amb múltiples ferides en la barberia d’aquest monestir juntament amb Guifré de Biure, canonge de Tarragona, i també feriren Ramon de Quadres, subdelegat del Summe Pontífex, de les quals ferides després es recuperaren plenament i, en conseqüència, no restaren inhàbils per a acomplir el seu dia a dia. Així mateix, l’any 1329, restant vacant la cambreria d’aquest monestir es proveí que ell ocupés el càrrec de cambrer del monestir10 per decisió del germà Bernat de Vallseca, aleshores abat. I l’any 1348, després de la mort del germà Bernat, abat, fou elevat a la dignitat abacial... Era un home molt benigne a les súpliques, de vida exemplar, defensor dels béns del monestir i era molt amic dels pobres.

L’historiador terrassenc Salvador Cardús i Florensà (1900-1958) va escriure “UN NADAL TACAT DE SANG - La mort de l’abat Biure”, obra que fou publicada post mortem el 1961, i reeditada el 2008 per la “Fundació Torre del Palau” de Terrassa i per Àmfora Editorial. La interpretació feta per Salvador Cardús ha estat acceptada poc menys que com a defi nitiva, i en ella es basa l’abans esmentada obra teatral “Pedra i Sang”. Tanmateix, en discrepem totalment. Els fets que provocaren aquell desenllaç fatal es troben en tres extensos

7 Llibre escrit pels monjos de Sant Cugat el segle XVIII, conservat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. 8 Es refereix a la vida com una peregrinació. 9 En els mones rs l’obrer ara l’encarregat d’administrar les obres. 10  El cambrer d’un mones r era l’encarregat del proveïment dels ves ts per als monjos. Per a aquesta funció el cambrer disposava d’una part de les rendes del mones r.

documents notarials, als quals s’ha de donar absoluta credibilitat: el “Procés fet en la Cort de Perpinyà celebrada per Pere Terç l·any 1351, sobre la mort del Abbat de S. Cugat”;11 l’acord del rei Pere el Cerimoniós amb l’abat Pere de Sant Cugat en relació al patrimoni de Ramon III de Saltells després de la mort de l’abat Biure, escrit en llatí;12 i l’acta del notari de Terrassa, Francesc Burguet, del 29 de novembre de 1350, en la qual es narren les gestions fetes, personalment, pels representants de Berenguer de Saltells davant l’abat Biure el dia 22 d’octubre i el mateix 29 de novembre, amb les respostes de l’abat, per escrit en la primera ocasió i de paraula en la segona, en presència del mateix notari.13 Aquest tercer document també està escrit en llatí, i Salvador Cardús ens informa que li “fou curosament traduït pel doctor Fortià Solà, prevere”.14 L’esmentat Fortià Solà traduí en uns casos malament, de forma intencionada, algunes paraules que contradeien la bondat de l’actuació de l’abat, i en altres casos, reiteradament ometé paraules que tornaven a contradir-la. Salvador Cardús fou, en part, víctima d’una traducció que reforçava, però, la seva prèvia interpretació dels fets; tanmateix, la traducció del segon document també està manipulada en les mateixes paraules que el tercer, i Cardús no ens diu qui en va ser l’autor, tal vegada en va ser ell mateix. Cardús ens dóna com a primers apunts biogràfi cs de l’abat Arnau Ramon de Biure un breu capítol de l’obra del dominic Antoni Vicenç Domènec, “Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña”, publicada a Barcelona l’any 1602 i reimpresa el 1630. Cardús el traduí del castellà al català: “Essent abat molts anys governà el seu monestir amb gran santedat. Era molt caritatiu, gran amic dels pobres i defensor meravellós dels drets i rendes del seu convent. Conta un assenyat autor, en uns versos que féu d’aquest servent de Déu, que un noble cavaller anomenat

11  Cons tu ons y altres drets de Cathalunya. Barcelona, 1704. Vol.III, Llibre IX, tol II, pàgs.66-70. 12  ACA, Monacals, pergamins, sèrie 1, S. Cugat (S.XIV), carpeta 5, pergamí núm.B-238. ACA, cancelleria, reg.556, fol.52r-54v. (Hi manca la part fi nal del document). 13 AHT. (67/2), Francesc Burguet (1350-1355), f.16r-17v. Salvador Cardús, “Un Nadal tacat de sang”, pàgs. 65-70. 14 Cardús, op. cit., pàg.65.

Saltells15 que, no tenint més que un fi ll i no sabent-ne res per haver-se’n anat ocultament, pensant que era mort donà els seus béns al monestir de Sant Cugat i, un cop mort, el sepultaren en el mateix convent. Després, passat algun temps, retornà el fi ll d’aquell cavaller, que s’anomenava Berenguer de Saltells, i demanà l’herència a l’abat. El bon prelat respongué que ell sol no podia fer res sense comunicarho als religiosos en capítol. S’enutjà tant aquest mal cavaller, que, veient que després sense cap dilació no la

Historia General de los Santos y varones ilustres... hi restituïa, decidí posar les mans sacrílegues sobre l’abat i matar-lo. I si fou així, com jo crec, tenim un gran argument del seu martiri. Perquè morí, segons s’entén clarament, per no ofendre Déu. És evident que hauria pecat si l’hagués restituïda sense comptar amb els seus religiosos, i, segons la doctrina del gloriós Sant Tomàs, morir per no ofendre Déu, encara que sigui en coses de pecat venial, és martiri”.16 Donar com a argument d’autoritat el que “conta un assenyat autor ens uns versos” sense dir qui era l’autor i quina la obra, com fa el P. Domènec, és una argumentació molt dubtosa. No sabent-ne res per haver-se’n anat ocultament, pensant que era mort donà els seus béns al monestir de Sant Cugat? Tanmateix, si el creia mort, perquè Ramon III de Saltells en la donació al monestir reservà 10.000 sous pel seu fi ll? Un dels més important historiadors de Catalunya, Antoni de Bofarull i Brocà, ja havia contradit la versió del P. Domènec que també havia estat acceptada per Feliu de la Penya17 i per tothom. Bofarull havia llegit a l’Arxiu de la Corona d’Aragó l’abans esmentat acord del rei Pere el Cerimoniós amb l’abat Pere de Sant Cugat. La tesi d’en Bofarull era: “Al leer el suceso que nos ocupa para dar cuenta de él en

15 Es refereix a Ramon III de Saltells, pare de Berenguer. 16 Cardús, pàg.15. 17 Anales de Cataluña, tom II, pàg.242.

Sepulcre de l’abat Vallseca al monestir de S. Cugat (R. Álvarez) nuestra historia, hemos de confesar que no quedamos satisfechos, por no concebir que se cometiese tan malvado crimen y con tanto descaro en un siglo de abundante fe religiosa, sin preceder otras causas que desconocieran u ocultaran los historiadores”.18 Bofarull, a més, posava en dubte que el fi ll Berenguer estigués desaparegut o absent. Tanmateix, Salvador Cardús, home de profundes conviccions religioses, desacreditava Antoni Bofarull, dient per tota argumentació: “Bofarull escriu aquell estudi més aviat per injectar verí que no pas per aclarir la veritat històrica, endut per la pruïja sectària, quan encara fumejaven sinistrament en el cel de Catalunya les cendres de tants temples i monestir lliurats a les fl ames, gràcies a la difamació i al vandalisme”. L’abat Vallseca moria l’any 1348, víctima de la Pesta Negra que assolà Catalunya i tot l’Occident, i és probable que Ramon III de Saltells també morís aquell any de la mateixa malaltia. Arnau Ramon de Biure, nou abat de Sant Cugat, com a tal, en aquell moment esdevenia senyor dels castells i termes d’Octavià (Sant Cugat) i de Sant Marçal (Cerdanyola). Berenguer IV de Saltells era ja un home ric per l’herència rebuda de la seva mare, Benvinguda. Estant absent o

18  Antonio de Bofarull. “Historia crí ca civil y Eclesiás ca de Cataluña”, tom IV, pàg.441. Barcelona, 1876.

no en els moments del testament i de la donació feta pel seu pare al monestir, quan va saber que el monestir li havia arrabassat l’herència paterna, impugnà judicialment aquella donació, reclamant uns drets dels quals considerava que havia estat il·legítimament espoliat. El document notarial amb el posterior acord entre Pere el Cerimoniós i l’abat Busquets, del 25 de maig de 1351, ens ho explica així: “I com... després de la mort de Ramon de Saltells, s’hagués produït un litigi entre el religiós germà Arnau Ramon, aleshores abat de l’esmentat monestir, i el seu convent, d’una part, i Berenguer de Saltells, fi ll del dit Ramon i de la difunta Benvinguda esposa seva, de l’altra part, a causa dels béns esmentats i dels drets que Berenguer afi rmava que hi tenia, entre d’altres, a causa del dot i de l’augment de Benvinguda,19 mare del dit Berenguer, de la qual Berenguer n’era l’hereu, i a causa d’aquells 10.000 sous que l’esmentat Ramon de Saltells havia salvat i retingut en la dita donació per al seu fi ll Berenguer, i a causa també dels aliments que Berenguer afi rmava que el seu pare havia deixat de pagar-li a ell i a la seva mare durant molts anys, i a causa també de molts altres drets que Berenguer afi rmava tenir en els béns esmentats; i com per l’esmentat religiós difunt abat20 i el seu convent, d’una part, i el dit Berenguer de Saltells, de l’altra, s’hagués sotmès el litigi a Pere Sarrovira, jurista de Barcelona, àrbitre escollit en comú per ambdues parts; i com aquest àrbitre, havent-se encarregat del cas, en la sentència arbitral que sobre aquesta qüestió proferí el dissabte, dia dels idus de maig21 de l’any del Senyor 1350, en poder de Guillem de Montmany notari públic de Barcelona i escrivà jurat d’aquest assumpte, hagués adjudicat a Berenguer de Saltells per tots els conceptes, -és a dir, pel dot, i pels 10.000 sous apartats i salvats per a ell en la dita donació, i pels esmentats aliments, i també per moltes altres peticions que li havien estat fetes pel dit Berenguer-,

19  El dot era l’aportació que la família d’una noia li donava quan es casava, i que ella aportava al matrimoni. L’augment o escreix per mo u del casament era la donació que el marit feia a la muller, i així compensava en certa manera el dot aportat per ella; normalment el seu import era la meitat del dot. Benvinguda de Pomers era fi lla d’una rica família de Barcelona; en conseqüència el seu dot havia de ser important, lamentablement en desconeixem l’import. Cal també tenir en compte que la recuperació del dot era un crèdit amb preferència sobre tots els altres creditors. Berenguer com a hereu universal de Benvinguda tenia dret a recuperar tot el dot i l’escreix de la seva mare. 20  Arnau Ramon de Biure. 21  Dia 15 de maig.

47.340 sous barcelonesos, els quals l’esmentat abat i el convent haurien de pagar al dit Berenguer en el termini de sis mesos,

comptats a partir de la prolació22 de la sentència, ja sigui venent

aquells béns, o donant-los en pagament a Berenguer, o altrament arribant a acords amb ell; els quals béns, donats al monestir, els tindria i posseiria l’esmentat Berenguer per dret de penyora fi ns que hom li hagués donat satisfacció plena en els dits 47.340

sous barcelonesos, declarant l’àrbitre que el dit monestir o el seu abat i convent no estarien obligats a satisfer al dit Berenguer sinó en la quantitat que els béns donats al monestir donessin abast, de forma que de cap de les maneres haguessin de pagar a Berenguer amb altres béns d’ells o del monestir, tal com aquestes coses, entre d’altres, s’expressen més àmpliament i detallada en l’esmentada sentència arbitral”. Però la traducció que donà Salvador Cardús fou aquesta: “quaranta-set mil tres-cents quaranta sous barcelonins, que

deurien ésser abonats per l’abat i el seu convent a Berenguer de Saltells en moneda sonant, en el terme de sis mesos, a partir de l’aprovació de la dita sentència, havent de vendre’s els dits béns per a pagar el deute, i que passats els esmentats sis mesos pugui el dit Berenguer, si no és pagat, prendre possessió dels predits béns donats al monestir i retenir-los fi ns que li siguin

satisfets aquells quaranta-set mil tres-cents quaranta sous”.23 Una traducció no solament errònia, sinó descaradament manipulada. Amaga que si l’abat no pagava en el termini de sis mesos, hauria de retornar a Berenguer els béns del seu pare, i amaga que l’abat com a tercera opció podia proposar un pacte a Berenguer, el qual, tal vegada, podria haver consistit en diverses combinacions de diners i béns, i fi ns i tot de terminis de pagament. Per altra banda, Cardús falseja la traducció de la segona part d’aquest text: Berenguer, com a garantia de cobrament i per no sortir perjudicat, mentre no cobrava, en les rendes dels béns o en els interessos dels 47.340 sous als que tenia dret, retindria mentrestant els béns del seu pare. El text llatí no diu pas que els tindria “passats els esmentats sis mesos”, sinó que Berenguer els tindria i posseiria “per dret de penyora fi ns que hom li hagués

22 Prolació: acció de proferir o pronunciar una sentència. 23  Cardús, pàgs. 58-59.

donat satisfacció plena en els dits 47.340 sous barcelonesos”. Ara bé, aquella mala traducció permetia a Cardús dir que la sentència arbitral “disposa que el monestir es quedi amb l’herència, satisfent, però, dins el termini de sis mesos, la quantitat de 47.340 sous barcelonins a l’expressat Berenguer”,24 i també li permetia dir que “Mentrestant, però, Berenguer, prescindint de tota llei, prengué personal possessió de l’alou i casa pairal dels Saltells de Cerdanyola, part principal de l’herència deixada al monestir. De manera que el monestir quedava pràcticament anul·lat per a negociat la venda. Aquesta, amb tota idea, volia impedir-la l’esmentat Berenguer de Saltells”.25 Però, com hauria pogut ocupar Berenguer aquells béns, la majoria dels quals eren a Cerdanyola i a Sant Cugat, sense tenir-hi dret, quan l’abat era el senyor jurisdiccional de Cerdanyola i de Sant Cugat! El 15 de maig de 1350 havia estat proferida la sentència arbitral, i l’abat tenia sis mesos, que vencien el 15 de novembre, per a complirla. Passaven els mesos i el monestir no havia venut absolutament res de l’immens patrimoni que havia estat d’en Ramon III de Saltells, patrimoni que si l’abat hagués tingut la intenció de vendre’l, ja hauria d’haver començat a fer-ho per lots, perquè estava situat en diverses parròquies i viles, i perquè estava format per drets i béns mobles i immobles de molt diverses classes. L’abat tampoc havia fet cap proposta de pacte a Berenguer.

Abans que s’acabés el termini dels sis mesos, el 22 d’octubre, dos importants personatges amics d’en Berenguer de Saltells, els nobles Francesc de Togores i Roger de Rosanes s’havien presentat al monestir per parlar de la venda dels béns, i instaren personalment l’abat Biure a vendre’ls per 48.000 sous que havien estat oferts per un jueu, Andreu d’Olivella.26 L’abat s’hi negà per escrit en una carta “segellada i closa” que a continuació envià a Francesc de Togores. En aquella carta deia que la venda la volia fer a través dels seus corredors. Això era lògic, ja que sabia que el valor dels béns donats

24  Cardús, pàg.57. 25 Cardús, pàg.60. 26  El banquer Pere des Caus havia fundat una taula de canvi a Barcelona l’any 13421343. Anys després se li va afegir com a soci, Andreu d’Olivella, i van esdevenir els principals prestadors de Pere el Cerimoniós. Aquesta taula de canvi acabà fent fallida el 1381, per la impossibilitat de con nuar suportant el deute del rei.

Sepulcre de la família Togores al monestir de S. Cugat (R. Álvarez, 2016) superava els 48.000 sous. Però la carta també anticipava que no vendria els béns si Berenguer no li avançava diners: “Entenc, senyor, que les messions27 que són fetes i es faran d’aquí avant se deguen pagar dels béns d·en Sautells, car en la sentència los conten, segons que he entès que dels béns del Monastir no s’ha de satisfer a l’honrat en Berenguer de Sautells”, i fi nalment no acceptava la venda al jueu perquè, com a tal, era una “persona prohibida” i no “semblant d·en Ramon de Sautells”.28

Un mes després, acomplert ja el termini dels sis mesos, el 29 de novembre del 1350, el procurador d’en Berenguer de Saltells, Pere de Lledó, es personà en el monestir, acompanyat del notari Guillem Estapera, per llegir a l’abat Biure una protesta reclamantli el pagament dels 47.340 sous, més 200 lliures que havien estat taxades en concepte de penalització per l’incompliment del termini donat en la sentència, retraient-li alhora el contingut de la carta enviada a Francesc de Togores, la qual li adjuntaven. Aquesta part del document, en la traducció aportada per Salvador Cardús,29 fa

27 Messions: Despeses. Cardús va transcriure “mansions”, per no entendre el signifi cat de la paraula “messions” 28  AHT. (67/2), Francesc Burguet (1350-1355), f.16r-17v.; Cardús, pàg.67. 29  Cardús, pàg.68.

així: “De les quals coses resulta que vós, dit reverend abat, no voleu accedir que sigui feta la venda ni la voleu fer. I no hi ha dubte que vós heu incorregut en la pena de dues-centes lliures de moneda barcelonina posada en el compromís, sobretot tenint en compte que

el dit Berenguer de Sautells s’ha prestat i encara es presta a

pactar amb vós, senyor abat i convent, sobre les qüestions que contra d’ell tingueu davant del venerable i discret Pere d’Illa, advocat vostre de Barcelona, per tal que no pugueu dir per cap motiu que el dit Berenguer obra sense raó i contra el dret. Per això jo, Pere de Lledó... requereixo a vós, dit reverend abat i convent, per tal que satisfeu al dit Berenguer les quantitats en la sentència expressades, mitjançant la venda de dits béns o en qualsevol altra forma”. I aquí Salvador Cardús falseja altra vegada la traducció, la qual en realitat és: “requereixo a vós, dit reverend abat i convent, per tal que satisfeu al dit Berenguer les quantitats en la sentència expressades,

mitjançant la venda dels béns que foren de l’esmentat Ramon, o donant-los (a Berenguer) en pagament, o altrament arribant a

acords amb ell”. I seguint amb el requeriment, Pere de Lladó li deia a l’abat Biure: “el qual (Berenguer) dóna paraula de consentir la venda o les vendes que per al cas siguin convenients”. L’abat, abans de donar una resposta, demanà que li fos donat un temps per a deliberar i acte seguit, segons l’acta notarial, digué “amb aquests o semblants mots, que ell dona paraula de fer la venda o les vendes sobredites, per mitjà de corredors elegits per ell i no per ningú més, i que no procedirà a les dites venda o vendes, que no li siguin satisfetes les despeses en elles fetes i faedores; la qual cosa demana que sigui notifi cada i que sigui considerada pel citat Berenguer que posseeix els béns del dit Ramon, car el dit abat entén que, dels béns del monestir no se n’ha de satisfer el dit Berenguer, i que la venda o vendes no han d’ésser fetes de les pròpies despeses. I protesta que, en la dita sentència, hi consti que, dels béns del monestir, [no]30 n’hagi d’ésser satisfet el dit Berenguer; i per això diu que, guardant el respecte a la llei, ell no ha incorregut en la dita pena”.31

Quan Ramon de Saltells va fer testament i donació al monestir, tant Arnau Ramon de Biure com abans l’abat Bernat de Vallseca havien

30  Entenem que per un error d’impressió o redacció no hi consta el “no”. 31  Salvador Cardús, op.cit., pàg.69.

de saber que Berenguer tenia importants drets sobre els béns del pare i, sobretot, de la mare: el dot, l’escreix i les pensions impagades d’aliments. En la donació se li havien reservat 10.000 sous, per si un dia retornava? O més aviat perquè l’abat Vallseca va creure que Berenguer, que era el seu vassall, es conformaria amb només 10.000 sous i no gosaria enfrontar-se al seu senyor, l’abat, i a una institució tan poderosa i infl uent com el monestir de Sant Cugat? Som d’aquesta segona opinió. Tanmateix, Berenguer s’hi enfrontà, però sempre en termes de legalitat i justícia, per això havia acceptat sotmetre’s a la sentència d’un àrbitre. Durant els mesos que el jutge, Pere ça Rovira, recollia i estudiava les proves i les argumentacions de les dues parts, els procuradors, tant de l’abat Biure com de Berenguer, és lògic que intentessin decantar l’àrbitre a favor del seus representats. La part de l’abat, veient la importància dels drets que el jutge anava reconeixent a Berenguer, arribaria a dir que tots els béns donats per Ramon al monestir no valien 47.340 sous; el jutge, aleshores, actuant amb bon criteri, li diria que si això era així, el monestir no hauria de pagar la diferència amb béns propis, sinó que retornant a Berenguer els béns del seu pare ja l’hauria satisfet, si abans no havien arribat a un altre tipus d’acord: “ipsa bona vendendo, vel ipso Berengario in solutum dando, vel alias cum eo conveniendo”. Tot i haver passat ja els sis mesos, el 29 de novembre Berenguer de Saltells per mitjà del seu procurador, Pere de Lledó, es prestava a pactar amb l’abat Biure: “el dit Berenguer de Sautells s’ha prestat i encara es presta a pactar amb vós, senyor abat i convent, sobre les qüestions que contra d’ell tingueu davant del venerable i discret Pere d’Illa, advocat vostre de Barcelona, per tal que no pugueu dir per cap motiu que el dit Berenguer obra sense raó i contra el dret”. L’abat va respondre reiterant i ampliant el que havia dit un mes abans per carta a Francesc de Togores; exigia que Berenguer de Saltells li avancés els diners d’unes hipotètiques despeses “fetes i faedores” abans de procedir a la venda o vendes dels béns, forçant així una retorçada interpretació d’aquella part de la sentència que deia “que el dit monestir o el seu abat i convent no estarien obligats a satisfer a Berenguer sinó en la quantitat que els béns donats al monestir donessin l’abast, de manera que de cap de les maneres haguessin de pagar a Berenguer amb altres béns d’ells o del monestir”. La

interpretació correcta de la sentència era que, si amb la venda dels béns no s’arribava al 47.340 sous, el monestir hauria de retornar-los a Berenguer de Saltells sense necessitat de posar-hi diners propis; però si el monestir volia posar els béns a la venda era perquè valien més i, en conseqüència, després d’espavilar-se per a vendre’ls, en el termini de sis mesos hauria de pagar l’import net dels 47.340 sous. Havien passat els sis mesos, l’abat no havia venut res, no havia volgut pactar res i no volia retornar els béns; tanmateix, l’abat exigia que Berenguer de Saltells li donés diners per les despeses “fetes i faedores” a fi d’afrontar una hipotètica venda. Berenguer considerà que això era una mofa per part de l’abat, ell era un cavaller noble, un “donzell”, i en aquell moment, abandonant el camí de la legalitat, escollí el de la venjança que portaria a terme la nit de Nadal. Cardús considerava que a partir d’aquell moment s’obrien les portes del crim, però el que havia estat una burla per part de l’abat, Cardús la valorava de manera ben diferent: “La serena i raonada actitud de l’abat Biure contrasta amb l’exasperació de Berenguer de Saltells, el qual des d’aquest moment es desborda, assenyalant, segons la veu popular, per terme del compliment de les seves maquiavèl·liques exigències la propera diada de Nadal, i a l’hora que els àngels del cel canten: Glòria a Déu a les altures i en la terra pau als homes de bona voluntat”. 32

Els autors que han tractat aquest episodi diuen no entendre el comportament d’en Berenguer de Saltells i, considerant que aquest havia ja guanyat el litigi a l’abat, conclouen que havia embogit al decidir assassinar-lo. No tenen en compte que, després d’aquella retorçada interpretació de la sentència arbitral, Berenguer hauria de començar un altre litigi a fi que es desestimés la interpretació que en feia l’abat; però, sobretot, no tenen en compte que l’abat era el senyor feudal del terme del castell d’Octavià, és a dir de Sant Cugat, i també era el senyor feudal del terme del castell de Sant Marçal, és a dir de Cerdanyola, els dos llocs on eren situats la immensa majoria dels béns del seu pare, i que, en conseqüència, encara que una nova sentència li donés la raó, Berenguer era un vassall del monestir, estava sota la seva jurisdicció, i no podria gaudir amb tranquil·litat del seu patrimoni; qualsevol excusa podria ser bona perquè l’abat

32  Cardús, pàg.70.

el portés al seu tribunal a fi d’administrar-li la seva “Justícia”. El 29 de novembre de 1350 Berenguer va comprendre la total i absoluta hostilitat de l’abat, la seva negativa a vendre, a retornar, ni a pactar res, simplement el volia espoliar, i encara tenia la gosadia de demanarli diners! Per Berenguer, en aquell moment el litigi ja no era només una qüestió de diners, sinó d’honor. Va veure clar quin seria el seu futur a la vora d’Arnau Ramon de Biure, i decidí prendre’s la justícia per la seva mà. En aquells temps i avui, quan els confl ictes no es poden resoldre per la força de la raó, de vegades ho fan per la raó de la força. El drama tingué lloc la matinada del dia de Nadal de 1350. Berenguer, acompanyat d’un escamot d’homes armats, assassinà l’abat a cops d’espasa i llança, acabada la missa del Gall, en el cor i en l’altar major de l’església del monestir, quan es cantava el responsori de les matines de Nadal “O magnum misterium”33. No fou aquest un crim qualsevol, fou un atemptat a l’ordre diví i a l’ordre humà. En la persona de l’abat s’havia matat un alt ministre del Senyor, dins el seu temple i el dia de Nadal!!!, però en la persona de l’abat Biure també s’havia assassinat el senyor del castells i termes d’Octavià i de Sant Marçal. La sentència proferida en les Corts de Perpinyà dictà que els béns i drets d’en Berenguer de Saltells pertanyien a l’erari reial amb ple dret; és a dir, el dret a cobrar 47.340 sous al monestir de Sant Cugat, o a rebre el béns que havien estat d’en Ramon III de Saltells, o arribar a un pacte amb el monestir. A partir d’aquell moment, el rei Pere substituïa Berenguer de Saltells en el litigi que aquest havia mantingut amb el monestir de Sant Cugat. Aleshores, el nou abat, Pere Busquets, (digué al rei que preferia renunciar als béns de la donació abans que pagar 47.340 sous, perquè aquell import posava en perill l’economia del monestir. El 25 de maig de 1351 seria signat un acord entre l’abat i el rei. El document ens explica com s’arribà a l’acord: “com vós (l’abat) haguéssiu dit que volíeu elegir una de les tres (opcions) pronunciades per l’àrbitre, és a dir, arribar a un acord amb Nosaltres -el nou abat, Pere Busquets, proposava immediatament al rei l’acord que Arnau Ramon de Biure sempre havia negat a Berenguer!-, fi nalment, Nós amb un diligent examen i consell

33  Ma nes: és l’hora canònica més primerenca de l’albada i que serveix d’oració a l’Església Catòlica Romana. “O magnum misterium”: Oh gran misteri !.

vàrem convenir, acordar i resoldre sobre les coses predites d’aquesta manera: que en detestació d’aquest crim faríem totalment derruir i destruir la domus34 de Saltells, d’on el dit Berenguer n’havia tret el seu origen, i els seus edifi cis, i que un cop derruïda, el pati d’aquesta domus amb el seu mur... fos i romangués sempre en poder d’aquest monestir i del seu convent en lliure i franc alou amb el seu edifi ci derruït... i que també romanguessin en poder del monestir i del seu convent tots els censos i rèdits, Escut de l’abat Pere de Busquets - censals, agrers i qualssevol altres drets Foto Barraquer que el difunt Ramon de Saltells en el temps de la dita donació tenia, posseïa i rebia en la vila de Sant Cugat i en els termes del vostre castell d’Octavià,... i també les tines de vi que hi havia en la dita domus, exceptuant el vi d’un cup de cinquanta cafi ssos35 de cabuda, retingut totalment per Nosaltres,... i que vós, l’abat d’aquest monestir, la resta de la donació o els béns restants donats al monestir pel difunt Ramon de Saltells els renunciaríeu, donaríeu, concediríeu, cediríeu i pagaríeu a Nosaltres en pagament de la sobredita quantitat adjudicada a Berenguer i després confi scada pel nostre erari en ocasió de l’esmentat crim, i que igualment, com a complement de la sobredita quantitat ens donaríeu i pagaríeu 13.000 sous barcelonins, els quals a Nosaltres o en lloc nostre heu lliurat i pagat al nostre estimat conseller i tresorer, comptant-los presencialment, bé i plenament a la nostra omnímoda voluntat,...” Cardús manté que els esmentats 13.000 sous van ser pagats

34 Una domus es diferenciava d’un mas en que era un edifi ci més gran i senyorial, en aquest cas el rei es referia a la Torre de Saltells que per ordre seva va ser aterrada. En el seu lloc, pocs anys després, es començà a bas r un altre edifi ci, que primer es tornà a dir Torre de Saltells, després Torre de Cordelles, i que avui es anomenat Can Cordelles o Masia de Cordelles. Amb el pas del temps l’edifi ci ha sofert diverses modifi cacions i restauracions. 35 Ca s: Mesura de capacitat que al Països Catalans an gament equivalia a 2’01hl, és a dir, 2.010 litres.

simbòlicament, però no realment.36 En la nota n.4 del capítol XI del seu llibre, pàgina 247, escriu: “Cal fi xar-se que aquests tretze mil sous foren lliurats simbòlicament a nom del monestir pel propi erari, com textualment refereix el mateix rei Pere: ‘que per Nós foren lliurats al nostre conseller i tresorer a satisfacció i contentació nostra’ i puntualitza encara ‘i renunciem a l’excepció de no haver rebut i de no haver-nos estat pagats els dits tretze mil sous i que en l’acte hi hagi engany o mala fe”. La traducció que ens dóna Cardús seria correcta si no fos que ha llegit i en conseqüència traduït malament l’inici del document. No és “que per Nós foren lliurats al nostre conseller... ”, això no tenia sentit, sinó “que per vós foren lliurats al nostre conseller...”, invertint el signifi cat de la frase. Per altra banda, el paràgraf: “i renunciem a l’excepció de no haver rebut i de no haver-nos estat pagats els dits tretze mil sous i que en l’acte hi hagi engany o mala fe” està ben traduït, però Cardús no en va entendre el signifi cat; era aquesta una clàusula que es posava en gairebé tots els contractes en què hi havia una contraprestació econòmica, i no volia pas dir que el venedor renunciava a cobrar, sinó que renunciava a fer cap reclamació posterior al·legant no haver rebut o que no li havien estat pagats els diners o que havia estat enganyat. És més, uns dies després, el 10 de juny de 1351, el tresorer del rei, Bernat d’Olzinelles, feia una àpoca37 a l’abat Pere de Sant Cugat per haver cobrat “tots aquells 13.000 sous de Barcelona que estàveu obligats a donar i pagar al senyor Rei i a mi, en el seu nom, per raó de la composició que vàreu fer amb mi, a favor de la part de l’esmentat senyor Rei, sobre els béns que foren del difunt Ramon de Saltells

i que havien estat donats per l’esmentat Ramon en l’època en la

qual vivia en l’esmentat monestir”.38 L’abat Biure en set mesos mai havia tingut temps ni ganes de pagar a Berenguer ni tan sols els 10.000 sous que el seu pare li havia reservat en el testament i en la donació al monestir; tanmateix, l’abat Pere Busquets s’acollia a la tercera opció donada en la sentència

36 Salvador Cardús, op. cit., pàg.247. 37  Àpoca: Document públic o privat en què el creditor declara haver rebut del deutor la quan tat deguda. És a dir, era l’equivalent d’un rebut. 38 ADB, Manuscrit anònim, f.54r/v. ACA, Monacals, pergamins, sèrie 1, S. Cugat (S.XIV), carpeta 5, pergamí núm.B-238, (Àpoca)

arbitral, i només setze dies després de l’acord del 25 de maig, el 10 de juny de 1351, desemborsava 13.000 sous en efectiu per només una petita part d’aquells béns! Havien restat en propietat del rei les terres, masos i altres drets que Ramon de Saltells tenia en lliure i franc alou en les parròquies de Sant Martí de Cerdanyola, Sant Iscle de les Feixes, Sant Feliu d’Arrahona, Santa Maria de Barberà i Santa Coloma de Gramenet, i en la vila de Sabadell i en el terme de Terrassa; també havien restat en propietat del rei els molins i tots els censos en metàl·lic, blat, aviram i altres espècies que cada any s’havien de pagar a Ramon de Saltells en la vila de Sabadell, en la parròquia d’Arrahona i en el terme de Terrassa. Ja hem vist com Antoni de Bofarull, el 1876, escrivia que no li satisfeia el relat del P. Domènec “por no concebir que se cometiese tan malvado crimen y con tanto descaro en un siglo de abundante fe religiosa, sin preceder otras causas que desconocieran u ocultaran los historiadores”. Aquelles “otras causas” les acabem de veure en aquestes pàgines: l’avarícia de dos abats. Un assassinat no es pot mai justifi car, però cal entendre la violència d’aquells temps quan els enfrontaments, massa sovint, si no es resolien per la força de la raó ho feien per la raó de la força. Berenguer de Saltells havia estat víctima de l’ambició del monestir, primer de l’abat Vallseca, després de l’abat Arnau Ramon de Biure, el qual incomplint la sentència no li deixava altra alternativa que la de rendir-se o reprendre el plet sense perspectives de gaudir tranquil·lament dels seus béns en cas d’èxit. A Berenguer no li havia bastat la força de la raó i aleshores escollí la raó de la força. Ell trià el seu propi CAMÍ DE JUSTÍCIA.

Tanmateix, tampoc es pot justifi car la conducta de l’abat. Arnau Ramon de Biure no fou cap màrtir. Actuà mogut pel desig d’acumular riquesa, encara que aquesta riquesa no fos per ell sinó pel monestir. Sabia que cometia un espoli injust. Fou culpable d’ambició i de prepotència, incomplint la sentència arbitral confi at en la dignitat del seu càrrec abacial i confi at també en el poder que sobre Berenguer de Saltells li donava el fet de ser el seu senyor, però calculà equivocadament la reacció de l’adversari. Arnau Ramon de Biure era un gall que s’enfrontà a un altre gall, Berenguer de Saltells. Les lluites

de galls sovint s’acaben amb la mort d’un dels dos, i la matinada del dia de Nadal de 1350, després de la Missa del Gall, un gall matà l’altre.

Robert Álvarez Masalias