Breu història de Cerdanyola del Vallès

Breu història de Cerdanyola del Vallès, dels Ibers al 1837

I – IBERS, ROMANS, VISIGOTS I MUSULMANS

La paraula “Cerdaniola” apareix per primera vegada a la història l’any 956, però molts segles abans, al nostre territori ja existia un nucli estable de població. La primera vila de Cerdanyola, quan aquest nom encara no existia, fou el poblat ibèric de Ca n’Oliver. L’inici d’aquest poblat cal situar-lo al segle VI aC. Els seus habitants formaven part del poble iber dels laietans, la cultura dels quals fl orí entre els segles VI i I aC, quan desaparegué superada per la romanització. Des de l’atalaia on eren situats, podien controlar els seus camps i prevenirse de qualsevol perill. El poblat estava emmurallat. L’any 197 aC fou cremat i abandonat, tal vegada a causa de la repressió romana

Poblat ibèric de Ca n’Olliver (R. Álvarez, 2016)

Santa Maria de les Feixes (R.Álvarez, 2018) de la revolta dels ibers, i novament habitat fi ns a ser defi nitivament abandonat vers el 50 aC. Amb la Pax Romana ja no calia als seus habitants fer cada dia llargs trajectes per anar a treballar els camps; ja no els calia estar a recer d’unes muralles per poder viure amb tranquil·litat. Mica a mica anaren abandonant el turó i aixecaren estatges prop de les seves terres, unes a la plana en un poblament dispers, altres a la muntanya.1

Del període romà a Cerdanyola ens han arribat algunes restes arqueològiques. Cal destacar les d’una vil·la romana del segle I dC als camps del mas Canaletes o mas de les Feixes en temps medievals. S’hi han trobat moltes restes ceràmiques, i en les recents obres de restauració de l’ermita de Santa Maria de les Feixes s’ha constatat que les parets de la nau central del temple estan construïdes sobre uns fonaments de l’esmentada vil·la. En un futur pròxim, l’Ajuntament de Cerdanyola té previst fer un parc arqueològic en aquests camps de les Feixes.

Després dels romans vingueren els visigots. Aquests, instal·lats primer a Catalunya com a conqueridors, s’acabaren fonent amb la

1 El Museu i el poblat ibèric de Ca n’Oliver són visitables els caps de setmana. (Telf.93-5804500).

població autòctona. La presència dels visigots a Cerdanyola només es troba a l’antroponímia. En els documents dels segles X i XI a Cerdanyola hi ha una proporció aclaparadora de noms d’origen germànic: Gondofred, Odolard, Goltred, Adanulf, Manesind, Ingilbert, Recosind, Baldofred, Arnulf, Ermemir, Guadamir, etc. L’estada dels musulmans a Catalunya va ser curta. L’any 711 Tariq creuava l’Estret de Gibraltar i derrotava l’exèrcit visigot a la batalla de Guadalete. L’ocupació de la península ibèrica es va fer ràpidament, i vers el 717-718 prenien Barcelona. El domini musulmà de la Catalunya Vella no durà ni un segle. Sembla que els sarraïns es limitaren a establir guarnicions a les ciutats principals i als lloc estratègics, i en conseqüència no va ser alterada substancialment la composició de la població. Només la toponímia ha deixat algun rastre de la seva presència a Cerdanyola, en els mots “Balat” (palau) i “Guàrdia”. Els “Balats” exercien funcions d’índole fi scal i de suport logístic dels exèrcits, i les “Guàrdies” eren punts de control i vigilància. Al segle X encara es mencionava a Cerdanyola un “Palaciolo in termino de Cerdaniola”, a Ripollet el “Palacio Auzido”, i també a Cerdanyola el “Podio de Guardia” (Puig de la Guàrdia).

II – EDAT MITJANA

L’any 785 els habitants de Girona havien lliurat la ciutat a Carlemany, i amb la capitulació de Barcelona el 801 davant l’exèrcit de Lluís el Pietós, rei d’Aquitània i fi ll de Carlemany, els musulmans s’hagueren de retirar vers al sud i l’oest, establint-se una frontera incerta al riu Llobregat. Aleshores el territori de Cerdanyola restà en mans dels cristians, formant part del que més endavant se’n dirà la Catalunya Vella. Aquest territori seria governat per uns funcionaris nomenats discrecionalment pel rei franc, anomenats “comites”, comtes. Això continuà així fi ns a Guifré el Pilós, comte d’Urgell i de Cerdanya el 870, i comte de Barcelona, Osona i Girona el 878, el qual va obtenir del rei franc el privilegi de tenir els comtats en propietat i de poder-los llegar als seu fi lls, sempre, però, en feu del rei franc.

Pocs anys després, 956, apareix per primera vegada a la història el mot “Cerdaniola”. Segons Joan Coromines és un diminutiu de Cerdanya: “El paratge on s’han establert una colla de cerdans, ha estat designat pel poble com la petita Cerdanya”. Efectivament, les terres del sud de la Catalunya Vella foren repoblades per l’excedent de població que baixà de les valls pirinenques. En el nostre cas hem de pensar que, a fi nals de la primera meitat del segle X algunes famílies d’agricultors, vingudes de la Cerdanya, arribaren a Cerdanyola amb les seves eines, bestiar, llavors i queviures per poder resistir en espera de la primera collita, establint-se en terres que trobaren desocupades, donant a aquest territori el diminutiu de la seva terra d’origen. La frontera de la Catalunya Vella era una frontera fl uctuant i insegura. Durant el segle IX sovintejaren les incursions sarraïnes de pillatge i devastació, però després de la mort Cartulari de S. Cugat - Primer text del comte Guifré el Pilós (897) la amb el mot ‘Cerdaniola’ tranquil·litat al Vallès durà gairebé un segle. Tanmateix, el 985, una incursió d’Almansor acabà amb l’assalt i ocupació de Barcelona el 6 de juliol. L’exèrcit d’Almansor arribà pel camí de Toledo, Saragossa, Lleida, la Conca de Barberà, el Penedès i el Vallès, passant per Sant Cugat i Cerdanyola. Com afectà a la nostra vila? Sabem que Almansor, quan va passar per Sant Cugat, el 28 de juny, destruí el monestir i que hi van perdre la vida l’abat Joan i uns altres onze monjos que no havien fugit. I si, com sembla lògic, l’exercit sarraí continuà després vers Barcelona per Montcada, pel camí marcat pels rius Ripoll i Besós, la muntanya cerdanyolenca

no en patiria cap conseqüència, perquè la fi nalitat de la ràtzia era la consecució de botí i no tenia sentit perdre temps desviant-se de l’objectiu: Barcelona. En canvi a la plana hauria de ser molt diferent; després de la destrucció del monestir de Sant Cugat, també serien destruïts els habitatges de Cerdanyola per on passà aquell exèrcit. Els seus habitants haurien fugit a la muntanya. El Cartulari de Sant Cugat ens informa que diversos homes de Cerdanyola varen morir defensant Barcelona.

Pel control del territori els comtes dividiren els seus dominis en departaments territorials. Els anomenaren “castrum” (castell) i tenien uns límits perfectament defi nits. El castell era un simple departament administratiu al servei del comte, governat pel seu batlle, amb funcions de defensa, ordre públic i recaptació. El castell no era forçosament un edifi ci imponent amb torres i merlets; podia ser només una gran casa amb alguna mena de defensa i una presó. Inicialment els comtes foren els senyors únics de les terres del Vallès. Catalunya encara no existia. Amb l’entrada a l’època feudal, els castells, de ser una simple jurisdicció administrativa al servei del comte, poc a poc esdevingueren una propietat privada, de la qual el posseïdors n’obtenien una renda, si bé també havien de complir amb certes obligacions envers el comte. En una data entre el 1022 i el 1032 el comte de Barcelona Berenguer Ramon I concedí el “castrum de Monte Catano”, o castell de Montcada, a Guillem de Muntanyola, després dit Guillem I de Montcada, el qual fou l’iniciador d’aquest llinatge. Dins els termes del castell de Montcada hi havia la “dominicatura de Sancto Marciali”, o domini de Sant Marçal, la jurisdicció del qual era dels Montcada. Va ser així fi ns al 1225 l’Església cobrava als pagesos les dècimes i primícies de llurs collites,2 però entre esglésies veïnes sorgien disputes per determinar

2  La dècima o delme consis a en la dècima part dels fruits de la terra que, inicialment, es donaven per a subvenir les necessitats de l’Església. Amb el pas del segles, els senyors de Sant Marçal se l’apropiaren gairebé en la seva totalitat. La parròquia de Sant Iscle les va poder mantenir. La primícia era l’ofrena dels fruits primerencs. Inicialment a la parròquia de Sant Mar era una vintena part de la collita, però posteriorment només una trenta-quatrena part; és a dir, de trenta-quatre garbes, trenta eren pel pagès, tres pel senyor del castell que s’havia

en quines terres les havien de cobrar. Per aquesta raó els bisbes dividiren les seves diòcesis en parròquies, les quals, com els castells, tenien uns límits ben defi nits. En el territori de l’actual Cerdanyola hi hagueren dues parròquies: Sant Martí de Cerdanyola i Sant Iscle de les Feixes. Cap d’elles coincidia amb el terme del castell de Sant Marçal. Sant Iscle de les Feixes comprenia la part més oriental del terme del castell de Sant Marçal o Cerdanyola, i des de la Serra de la Fotja, en direcció a llevant, entrava en la major part del terme del castell de Montcada. La parròquia de Sant Martí ocupava la resta del terme de Sant Marçal, però entrava una mica en els actuals termes de Sant Cugat, Rubí, Badia i Barberà. La vila medieval de Cerdanyola, desapareguda fa segles, era als camps de l’actual àrea de lleure de Can Coll, dins els termes del castell de Sant Marçal i de la parròquia de Sant Martí, però no tenia un terme, perquè les viles

se sabia on eren i prou, no tenien uns límits defi nits com els castells i les parròquies. El 6 de juny de 1225, Ramon de Plegamans, un ric home de la ciutat de Barcelona, el qual tenia possessions a Mollet del Vallès, Lliçà d’Amunt, Lliçà d’Avall, Santa Eulàlia de Ronçana i Canovelles,

Rectoria i església de S. Iscle. Foto AFPDC. c.1920.

apropiat la dècima, i una per a la parròquia en concepte de primícia.

Cementiri i església vella de S. Martí - c.1900. AFPDC comprà a Guillem III de Montcada el castell i terme de Sant Marçal amb tots els seus drets, en franc alou,3 juntament amb altres possessions a les parròquies de Tiana, Alella, Badalona i Santa Coloma de Gramenet, pel preu de 4.000 masmudines equivalents a 14.000 sous de Barcelona. Al separar-se del castell de Montcada, la “dominicatura” de Sant Marçal es convertí en el “castell” de Sant Marçal. Tanmateix, Ramon de Plegamans havia estat estafat. El pare de Guillem III, Guillem Ramon, per haver assassinat, l’any 1194, l’arquebisbe de Tarragona Bernat de Vilademuls quan passava pel Pla de Matabous, actual Pla d’en Coll a Montcada, fou jutjat i condemnat per la Seu Apostòlica, l’any 1215, a nombroses penitències, una de les quals era: “que vagi a Ultramar, i que, portant dos-cents cavallers i trenta ballesters i arquers ben armats a despeses seves, romangui amb ells pel temps de cinc anys en ajut de Terra Santa”. Guillem Ramon encara no havia acomplert aquesta obligació quan, el 1223, sentint-se prop de la mort, davant de diversos nobles i del seu notari va fer un testament, que no anul·lava sinó que en completava un altre d’anterior, en el qual confi rmava les donacions que, en compensació de no haver pogut anar a Terra Santa, havia fet a favor dels ordes militars dels Hospitalers i dels Templers, i “afegeixo i mano que el meu

3  En franc alou, volia dir que sobre un determinat bé ningú hi tenia cap dret feudal.

fi ll Guillem, la vila de Sant Marçal que jo vaig concedir a l’Església de Tarragona la restitueixi a aquesta Església, i que faci que la posseeixi pacífi cament, i que li doni satisfacció pels rèdits que ell va prendre amb violència a la mateixa Església”. L’arquebisbe de Tarragona s’oposà a la venda de Sant Marçal a favor de Ramon de Plegamans, i el litigi no va ser resolt fi ns al 24 de juliol de 1240. El prior de Santes Creus, jutge delegat pel Papa, sentencià que l’arquebisbe i el capítol de Tarragona tindrien perpètuament la senyoria eminent del castell, terme i vila de Sant Marçal, però el domini útil seria compartit per meitat, i que Ramon de Plegamans tindria la seva meitat en feu de l’Església i de l’arquebisbe de Tarragona. El terme del castell de Sant Marçal conforma l’actual terme de Cerdanyola, amb petitíssimes variacions degudes als errors ocasionats pel pas dels temps i a alguna cacicada. Cal tenir present que en les èpoques senyorials tots els béns podien tenir un senyor eminent o directe i un senyor útil, el qual estava en feu del senyor eminent. El domini directe i el domini útil podien coincidir en una mateixa persona o institució, però habitualment no era pas així. L’arquebisbe de Tarragona fou el senyor eminent de Sant Marçal, és a dir de Cerdanyola, fi ns a l’11 de setembre de 1311, quan l’abat Galceran de Sant Cugat adquirí, en pública subhasta, de l’arquebisbe Guillem el domini directe del castell i terme de Sant Marçal i la meitat del domini útil. Concretament, el domini directe restà a nom del monestir, mentre que el domini útil de la meitat de Sant Marçal va ser posat a nom del Benifet 4 de la capella del Corpus Christi del mateix monestir. L’altra meitat del domini útil continuà essent dels descendents de Ramon de Plegamans: la família dels Marimon. Entre els anys 1240 i 1311 el domini útil de Sant Marçal, en feu de l’Església de Tarragona, havia passat per mans de diversos senyors; un d’ells, Pere de Capellades, va ser un personatge ben especial, del qual en un altre article n’explicarem la vida. El monestir de Sant Cugat fou el senyor directe del castell, vila i terme de Sant Marçal durant gairebé dos segles i mig. El fet de tenir un senyor eclesiàstic en lloc d’un senyor laic, tenia alguns benefi cis pels pagesos de Cerdanyola. El monestir de Sant Cugat atenia els

4 Benifet: Càrrec eclesiàs c retribuït amb renda pròpia.

Monestir de Sant Cugat. Any 1890. Foto Cayetano Barraquer seus interessos econòmics com qualsevol altre senyor laic, però si es complien els deures religiosos, això podia comportar avantatges, i a més el monestir no estava subjecte a cap autoritat laica ni eclesiàstica, solament al Papa, al menys teòricament. En el territori de la Catalunya Nova, a partir de l’any 1000 s’havia anat produint un distanciament entre la família comtal i la noblesa. L’autoritat del comte, que havia estat posada en entredit pels nobles en les primeres dècades del segle XI, emergí amb força en la dècada del 1050 al 1060 després que es reprenguessin les operacions militars contra l’Islam. A partir del 1062 se succeirien els acords, anomenats convinences, entre el comte i els seus nobles, però en aquests compromisos hi hagueren uns grans perdedors: els pagesos. Aquests, al travessar la frontera de l’any 1000 eren homes lliures, armats, majoritàriament aloers, i la seva llibertat estava emparada per la justícia del comte. Amb aquells compromisos el comte, de fet, que no pas de dret, abandonà la pagesia a la justícia dels senyors dels castells, i aquests sotmeteren els pagesos, també els de Cerdanyola, a tota mena d’abusos legals, els “Mals Usos”, que

perdurarien fi ns que la Sentència Arbitral de Guadalupe, emesa pel rei Ferran el Catòlic l’any 1486, posà punt fi nal a les Guerres dels Remences. Els principals mals usos eren l’eixorquia, la intestia, la cugucia, la ferma d’espoli forçada i, sobretot, la remença.5 En relació als Mals Usos podem dir que els pagesos de Cerdanyola foren afortunats. L’any 1346 els procuradors dels homes propis del castell de Sant Marçal havien acordat amb el monestir de Sant Cugat redimir les eixorquies, intesties i cugucies per un preu raonable, i ho varen fer el 15 d’octubre mitjançant el pagament, entre tots, de només 80 sous censals que havien costat 80 lliures. Un mes després, el 23 de novembre, l’abat Bernat de Vallseca en una acta notarial reconeixia als procuradors que els habitants del terme de Sant Marçal eren, i des de temps antics havien estat, “francs, lliures i exempts de tota exacció de remença dels homes i dones que habiten en el terme d’aquest castell, i que aquestes exaccions de remença dels homes i dones fi ns avui han estat ben poc reclamades per mi o pels meus predecessors”. Aquest abat Vallseca moriria dos anys després, el 1348, víctima de la Pesta Negra. El succeí Arnau Ramon de Biure que seria assassinat pel cerdanyolenc Berenguer de Saltells. Veurem aquest episodi en un altre article d’aquest llibre.

5  Eixorquia: Dret del senyor territorial per a percebre la llegí ma de l’herència dels pagesos que haguessin mort sense deixar descendents. A la major part de la Catalunya Vella consis a en una tercera part dels béns mobles i semovents. Cugucia: Dret per a confi scar les propietats d’una adúltera. Si l’adulteri no havia estat consen t pel marit, aquest i el senyor es par en els béns de l’adúltera, però si hi havia hagut consen ment del marit, el benefi ci passava íntegre al senyor. Intes a: Dret del senyor territorial per a apoderar-se d’una tercera part dels béns d’un mas, quan el tenidor del domini ú l moria sense haver fet testament. Ferma d’espoli forçada: Quan es casava un noi, la seva família havia de garan r a la família de la futura muller el retorn del dot, que aquesta aportava, i de l’escreix, aportat per la família del noi. Per tal de garan r-ho, la família del marit solia hipotecar algun dels seus béns a favor de la futura esposa, però si era el cas d’un pagès de remença, s’havia de demanar obligatòriament autorització al senyor per poder hipotecar el bé; aquesta autorització o lloació, per la qual el senyor cobrava la quarta part del valor de la garan a, rebia el nom de “ferma d’espoli forçada”. Remença: Era el més odiat dels Mals Usos. Cap pagès podia abandonar el mas sense l’autorització del senyor. Per poder-ho fer, calia pagar-li la remença o redempció. En el cas de les noies que marxaven del mas per a casar-se, era un preu pe t, només dos o tres sous. En canvi, l’home que volia marxar havia d’acordar el preu amb el senyor perquè es perdia força de treball al camp; en el cas que l’home no fos l’hereu era fàcil arribar a un pacte, però en cas contrari era gairebé impossible.

III - EDAT MODERNA

El monestir de Sant Cugat fou senyor eminent del castell i terme de Sant Marçal durant gairebé dos segles i mig, del 1311 al 1543, compartint el domini útil amb els Marimon, però, el 21 de maig de 1543, Bernat Joan de Marimon n’esdevingué senyor absolut, amb el domini eminent i el domini útil. Vegem com i perquè va ser així: Sempre havien estat els monjos de Sant Cugat els qui havien elegit, entre ells, el seu abat. Però, l’any 1471, el papa Sixt IV decidí posar a Sant Cugat un abat comendatari. El “manuscrit anònim de Sant Cugat”6 ho valorava així: “D’ençà de la mort de l’abat Alemany, començà la més gran desgràcia per aquest monestir, perquè des de llavors, decidí el papa proveir l’abadia a través de comendes”. Els abats comendataris eren uns personatges que rebien en comenda les rendes d’un monestir o una part d’elles. Sovint eren grans càrrecs eclesiàstics que, sense residir-hi, acumulaven la comenda de diversos monestirs. Aquests abats només estaven interessats en cobrar rendes per al seu propi profi t. Això els portava a descurar les seves obligacions religioses, i en el cas de Cerdanyola també oblidaven les seves funcions de senyors del castell i terme de Sant Marçal, preo-cupantse només del cobrament de les rendes compartides amb la Casa de Marimon. La conseqüència fou que, des de Bernat IV, els Marimon actuaven de fet com a únics senyors de Cerdanyola. El darrer abat comendatari fou Pere Àngel Despuig i Ferrer, el qual havia pres el títol d’abat de Sant Cugat l’any 1539 per cessió del cardenal Cessarini. Despuig era

Castell de S. Matçal. Dibuix de l’any 1869. Arxiu Cerdanyola

6  Llibre escrit pels monjos de Sant Cugat, conservat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

un home del país que ostentà la presidència de la Generalitat en el trienni 1557/1559. No només estava interessat en el cobrament de les rendes del terme de Sant Marçal, sinó també en la conservació i millorament de l’edifi ci del monestir i amb aquesta fi nalitat necessitava diners. Per qüestions de diners havia tingut litigis amb Bernat Joan de Marimon. Quan aquest va fer unes vendes sense pagar-li el lluïsme,7 l’abat li prohibí disposar dels seus béns en la meitat del castell i terme de Sant Marçal, i el 22 d’abril de 1542 els posà sota reial empara, és a dir, els embargà. Aleshores les dues parts varen sotmetre el problema a uns àrbitres. En realitat l’abat volia diners i Bernat Joan volia la senyoria absoluta del castell i terme de Sant Marçal. La sentència arbitral fou emesa el 25 de maig de 1542 i acontentà les dues parts: Bernat Joan de Marimon hauria de pagar 34.000 sous al monestir, i aquests hauria de cedir-li la senyoria directa de Sant Marçal i la meitat del domini útil que estava a nom de la capella del Corpus Christi. L’acord entre les dues parts fou signat el 21 de maig del 1543. Pels pagesos de Cerdanyola el resultat d’aquell pacte va ser que, si fi ns aleshores havien estat en mans de dos senyors, en el futur estarien en mans d’un de sol, però econòmicament més exigent. En el moments del traspàs de la senyoria de Sant Marçal a la Casa de Marimon, feia ja un segle que l’edat mitjana havia quedat enrere, però el seu principal tret distintiu, el sistema senyorial, a Cerdanyola encara es va perpetuar durant gairebé tres segles, fi ns al 1837. La Casa de Marimon lluità al costat de la Generalitat en la Guerra Civil Catalana; en canvi, en la Guerra dels Segadors i en la de Successió ha va fer al costat de l’Àustria, Felip IV, i del Borbó, Felip V.

Degut a la Pesta Negra de l’any 1348, a altres epidèmies posteriors i al fl agell de les guerres, molts masos, a Cerdanyola i a tot Catalunya, havien estat abandonats, eren els anomenats “Masos Rònecs” o “Masos Morts”, i les seves terres havien restat incorporades als masos supervivents. Els noranta-dos masos que havia a Cerdanyola en el fogatge8 de l’any 1359, havien restat reduïts a quaranta-cinc el 1497. Amb aquest procés de concentració els pagesos de Cerdanyola

7 Lluïsme: Dret que calia pagar al senyor del domini directe quan el tenedor del domini ú l alienava les seves terres o possessions. 8  Fogatge: Era un impost directe medieval que s’aplicava sobre els focs, és a dir, sobre les cases, les quals eren la unitat contribu va. Amb aquesta fi nalitat, s’elaborava un inventari de totes les cases i masos repar ts per parròquies.

havien esdevingut pagesos “grassos” o benestants. La Sentència Arbitral de Guadalupe fou una disposició, presa pel rei Ferran el Catòlic el 21 d’abril de 1486, a fi de posar solució als confl ictes que havien provocat les dues Guerres dels Remences a Catalunya. En ella es determinava un preu raonable per a la redempció dels Mals Usos, tanmateix, aquests feia ja un segle i mig que no eren problema a Cerdanyola. En canvi, sí que va ser molt important una determinada clàusula de la sentència, per la qual els pagesos podien incorporar al seu domini útil els masos rònecs que havien aglevat, sense que a partir d’aleshores el senyor del castell pogués reclamar que fossin reedifi cats, ni pogués intentar imposar-los noves càrregues per aquells masos; el senyor hauria de “servar los pactes e contractes ab los quals los dits pagesos han adquirits los dits Masos Morts...” En els anys de la Cerdanyola de la Casa de Marimon els masos d’origen medieval es van continuar concentrant. Dels quaranta-cinc del 1497, en restàvem trenta-tres el 1825, i només varen ser vint-inou els que arribaren al segle XX. Tots ells eren masos benestants, econòmicament molt potents. Eren aquests:

Sant Martí de Cerdanyola (22): Altayó, Altimira, Banús, Bramona, Codonyers, Cordelles, Costa, Coll, Domènec, Farigola, Fatjó del Molí, Fatjó dels Orons, Fatjó dels Xiprers, Magrans, Miró, Mitjans, Oliver, Planes, Serraperera, Vaell, Xarau i Xercavins.

Sant Iscle de les Feixes (6): Canaletes, Catà, Codina, Ferrer, La Beguda, i Lloses. (El mas Fermí és un mas relativament modern).

Valldaura (1): Can Cerdà. (El mas Valldaura Nou no és un mas d’origen medieval, sinó que fou construït en la segona meitat del segle XIX).

Can Cordelles Can Fatjó dels Xiprers

Can Valldaura Can Fatjo del molÍ

Can Cordelles

Can Cerda Can Xarau

Masia Serraparera

MASIES DE CERDANYOLA : Dibuixades l’any 1977 pel Sr. Ramon Alfonso Mata de la Masia de Cordelles, a l’edat de 16 anys, dedicant-les “a la meva estimada tieta Leocàdia”. El plafó amb tots els originals, es troba a la Casa Familiar de Cordelles. (Veure plafó al fi nal del llibre)

Des del 1385 els pagesos de Cerdanyola havien lluitant ininterrompudament per passar de la jurisdicció senyorial a la del rei. El 1784, després de perdre un últim plet havien desistit. Però un decret del 6 d’agost de 1811, de les Corts de Cadis, establia que: “Quedan

abolidos los dictados de vasallo y vasallaje... En adelante nadie podrá llamarse señor de vasallos, ejercer jurisdicción, nombrar jueces ni usar de los privilegios y derechos (atribuïts a l’Estat) comprendidos en este decreto...” En aquell moment els pagesos de Cerdanyola deixaven de ser vassalls i esdevenien ciutadans, tanmateix, en aquell decret les obligacions econòmiques degudes als antics senyors per dret de vassallatge, no havien estat ben clarifi cades. Els senyors, també el del castell de Sant Marçal, interpretaren que podien seguir cobrant els drets senyorials, però arreu havia resistències. Sabem que, l’any 1822, els pagesos de Cerdanyola encara pagaven, però també sabem que, el 1825, ja havien deixat de pagar. Finalment una llei de 1837 establia que “Cuando los predios que fueren de señorío se hayan dado a foro, censo o enfi teusis,… continuará el domino útil en los que lo hayan adquirido, considerándose como propiedad particular”. Aquest era el cas del pagesos de Cerdanyola, totes les seves terres havien estat establertes en emfi teusi. Ara eren ciutadans i també amos absoluts de llurs terres i masos.

Ajuntament de Cerdanyla. Foto AFPDC. Any c.1920.

IV - SENYORS DEL TERRITORI DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

COMTES DE BARCELONA (878-c.1024) Guifré el Pelós (878-897) Guifré II Borrell i Sunyer, governant conjuntament (897-911) Sunyer (911-947) Borrell II (947-992) Ramon Borrell (992-1017) Ermessenda (1017-c.1024)

CASA DELS MONTCADA (c.1024-1225) Guillem de Muntanyola o Guillem I de Montcada (c.1024-c.1040) Ramon Guillem de Montcada (c.1040-1080) ¿Guillem I? de Montcada (1080-1085) Berenguer Ramon I de Montcada (1085-1134) Beatriu de Montcada, compartint-lo amb el (1134-1163) Gran senescal Guillem Ramon II Dapifer (1134-1173) Guillem II de Montcada (senyor de la meitat del castell ) (1163-1172) Ramon I de Montcada (1173-1189) Guillem Ramon de Montcada, vescomte de Bearn (1189-1224) Guillem III de Montcada (1224-1225)

ELS MARIMON i ALTRES, SENYORS DE LA MEITAT DEL CASTELL i TERME DE SANT MARÇAL, EN FEU DE L’ESGLÉSIA DE TARRAGONA (1240-1311) Ramon de Plegamans (En feu des del 1240) (1225-1246) Monestirs de Santes Creus i de Vallbona (1246-1256) Marimon II de Plegamans i Romeu I de Marimon (1256-1275) Pere de Capellades (1275-1281) Bernat de Centelles (1281-1282) Romeu I de Marimon (1282-1309) Romeu II de Marimon (1309-1311)

CASA DE MARIMON, SENYORS DE LA MEITAT DEL CASTELL i TERME DE SANT MARÇAL EN FEU DEL MONESTIR DE SANT CUGAT, SENYOR DIRECTE DEL CASTELL i PROPIETARI DE L’ALTRA MEITAT (1311-1543)

Romeu II de Marimon

(1311-1340) Simó de Marimon (1340-1416) Ferrer de Marimon, compartint la senyoria amb el seu pare, Simó. (1390-1408) Bernat III de Marimon (1417-1433) Bernat IV de Marimon (1433-1482) Bernat Guerau de Marimon (1483-1523) Plegamans I de Marimon i Terré (1523-1524) Bernat Joan de Marimon i Franc (1524-1543)

CASA DE MARIMON, SENYORS ABSOLUTS DEL CASTELL I TERME DE SANT MARÇAL Bernat Joan de Marimon i Franc (1543-1571) Plegamans II de Marimon i Burgués (1571-1610) Bernardí de Marimon i Reguer (1610-1617) Aleix de Marimon i Jafre (1617-1639) Francesc Daniel de Marimon i Reguer (1639-1643) Alemanda de Junyent i Marimon (1644-1660) Joan de Marimon i Farnés (1660-1674) Fèlix de Marimon, primer marquès de Cerdanyola-1690. (1674-1721) Josep de Marimon i Corbera (1721-1747) Joan Antoni de Marimon i Fdez.de Velasco (1747-1756) Josep Antoni de Marimon i Boïl d’Arenós (1756-1794) Josep Pascual de Marimon i Rabassa de Perellós (1794-1832) Joan de Marimon i Rabassa de Perellós (1832-1838)

Robert Álvarez Masalias9

9  Autor de “HISTÒRIA DE CERDANYOLA DEL VALLÈS (956-1837). Segles de lluita pagesa contra el poder senyorial”, 2019. Autoedició pràc cament esgotada, els darrers exemplars de la qual només es poden trobar a la llibreria ÉFORA de Cerdanyola.

38 XLI Ronda Vallesana