Valldaura – del Cister a l’I.A.A.C

La part central de la Ronda Vallesana d’enguany transcorre per Valldaura; tot és bosc. És un territori freqüentat pels excursionistes, i trepitjat esporàdicament pels clients d’un parell de restaurants a tocar de la carretera d’Horta. Tanmateix, durant segles aquest paratge va ser un conegut i important lloc d’estada de monjos, reis, funcionaris reials, mercaders, polítics, nobles i industrials. Avui la masia de Can Valldaura Nou és la seu de l’IAAC, un laboratori d’arquitectura avançada.

L’any 1150, el senyor de Montcada, Guillem Ramon Dapifer, va donar al convent cistercenc de la Gran Selva del Llenguadoc “una

Can Valldaura-Laboratori d’arquitectura (V. Guallart)

Masia de Can Valldaura Nou. AFCER. Anys 1950-60. honor1 que tenim a la muntanya de Cerdanyola”, on s’establi una comunitat de monjos. A aquell lloc se li va donar el nom de “Valldaura”. Estava situat dins el terme de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola. Tenia una forma més o menys trapezoïdal. Limitava al nord amb el coll de la Torrefera i el turó de l’Ermità, a llevant amb la carena de la serra de la Fotja i la parròquia de Santa Maria de les Feixes, al sud, mirant a Horta, amb la carena de Collserola i els turons de Valldaura i de Magarola o del Maltall, i a ponent amb la carena de la serra de Sant Medir, terme de Sant Cugat, fi ns arribar altra vegada al coll de la Torrefera.

Als monjos no els acabava de satisfer el lloc, per això, el 1155, sense abandonar Valldaura, fundaren a Ancosa una altra comunitat cistercenca. Hi construïren una granja, de la qual encara en resten ruïnes, però el lloc tampoc els satisfeia i, havent obtingut el lloc dit Santes Creus el 1159, marxaren de Valldaura, sembla que l’any 1169. Però no l’abandonaren del tot, sinó que s’hi va mantenir una

1 Una “honor” en l’època medieval era, en sen t ampli, una possessió.

comunitat, probablement petita. Guillem Ramon I de Montcada en el seu testament de l’any 1215 llegava “a aquest monestir (de Santes Creus) el meu molí a Montcada, en el qual els germans de Valldaura acostumen de moldre, d’acord amb la disposició dels meus predecessors”, i l’historiador Joaquim Miret i Sans ens dona la notícia de que, l’any 1255, encara existia la granja de Valldaura.2

D’alguna manera que desconeixem, Valldaura passà a propietat reial i esdevingué la “quadra3 de Valldaura”, deslligada de la jurisdicció del senyor del castell i terme de Sant Marçal. El rei Jaume II, l’any 1294, decidí utilitzar aquest territori per crear-hi un vedat de caça per al seu gaudi personal. Rehabilità la capella de Santa Maria de Valldaura i va fer-hi construir una domus4 senyorial, la Casa o Palau de Valldaura. L’any 1298, el rei donà aquesta domus, amb els seus edifi cis i l’extens territori de la quadra, a Romeu I de Marimon en recompensa dels molts serveis que la monarquia havia rebut d’ell, amb unes determinades condicions: abans de dos anys Romeu, a despeses seves, hauria de tancar amb tàpies un vedat a tocar del palau, posar-hi cérvols, cabirols, daines i altres animals salvatges, excepte porcs senglars, tenir la domus sempre preparada per donar servei a cent persones, i el rei i els seus successors podrien anarhi quan els plagués. En concepte d’ajuda per les despeses, el rei li concedí 520 sous anuals. La família Marimon va tenir Valldaura exactament un segle, fi ns al 1398. Valldaura fou lloc de cacera i casa d’esbarjo dels reis de la Corona d’Aragó fi ns a Alfons el Magnànim, el qual gairebé mai residí a Catalunya i que, l’any 1432, l’abandonà defi nitivament per anar a viure als seus regnes italians. En el regnat de Joan II, durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), Valldaura fou donat a diversos personatges, amics dels reis, que hi hagueren a Catalunya depenent dels vaivens de la guerra. Consta que, el 1468, la casa estava totalment arruïnada

2 Joaquim Miret i Sans, “I nerari del rei Jaume I el Conqueridor”, Barcelona, 1918, I.E.C., pàgs.1255-6. 3 Quadra: districte especial dins el terme d’un castell termenat, en aquest cas el castell de Sant Marçal, centrat en una torre o domus, amb jurisdicció separada territorialment de la del castell. 4 Domus: Casa molt gran i senyorial.

Can Valldaura-Laboratori d’arquitectura (V. Guallart) i l’única utilitat de Valldaura era l’extracció de fusta del seu bosc. Els moments de màxim esplendor de la casa-palau de Valldaura s’havien viscut amb Martí l’Humà (1396-1410). Valldaura després de diversos litigis arribà a mans de Joan Pasqual, jurista del Reial Consell de Catalunya, el qual tenia el càrrec d’obrer major dels palaus reials. Després d’un litigi amb la vídua del noble Ferran de Rebolledo, que havia estat virrei de Cerdanya i senyor de Valldaura, Joan Pasqual decidí reconstruir Valldaura, i gairebé tenia enllestit un edifi ci de planta baixa, pis i golfes quan, el 1538, va morir. Finalitzà les obres el seu nebot i hereu, Joan Llorenç Calça, qui havia heretat del seu oncle no només Valldaura, sinó també el càrrec d’obrer major. Respecte a aquest nou edifi ci, tenim seriosos dubtes de si va ser una reconstrucció de la casa-palau o una nova casa, això sí, luxosament edifi cada i moblada, i embellida amb marbres de l’Algèria. En tenim constància escrita. Altres cognoms posseïren després Valldaura, alguns de ben il·lustres: Genovard, mercaders d’origen mallorquí; Magarola, nobles del Reial Consell de Sa Majestat i regents del Suprem de la Corona d’Aragó; Francolí, nobles i militars; Salvadó, industrials; i Guardiola, també industrials. El 1836, amb la reorganització territorial d’Espanya i l’anul·lació dels vells furs senyorials, la quadra de Valldaura va quedar annexionada al municipi de Cerdanyola. Els funcionaris i els mercaders havien fet renàixer Valldaura

Can Valldaura-Laboratori d’arquitectura (V. Guallart) als segles XVI i XVII, i els nobles el tornaren a tombar a principis del Segle XIX. L’onze de setembre de l’any 1840, amb la revolució industrial en marxa, l’industrial Antoni Salvadó va comprar Valldaura, heretant-la mes tard el seu nebot Ramon Salvadó, fundador de “La Propagadora del Gas de Gracia” i mes tard de “La Carbonera Espanyola”, la qual gestionava les mines de carbó de Berga. Quan, l’any 1886, un altre onze de setembre, l’industrial fariner de Sant Andreu, Francesc Guardiola, comprà Valldaura, feia trenta anys que la vella casa de Valldaura estava abandonada, i aleshores decidí construir la masia de Can Valldaura o Valldaura Nou, situada en un lloc més enlairat. També va construir una bòvila per a fabricar totxos a fi de crear l’extensa xarxa de camins, dipòsits, fonts i mines situades al voltant de la masia. Aquesta nova etapa de progrés per a Valldaura es va trencar per l’impacte de la fi l·loxera a Collserola a fi nals del segle XIX, i per l´abandonament de l’activitat agrícola a partir dels anys vint. Avui s’obra un nou futur per Valldaura. L’any 2010, l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC) comprà aquesta masia per tal de crear-hi un centre d’investigació al voltant de la autosufi ciència urbana i el disseny ecològic. La Masia s’ha rehabilitat i ampliat de forma curosa. L’IAAC impulsa programes d’educació immersius, en el quals, estudiants de tot el món aprenen gestió

Can Valldaura- Arquitectura Verda (Jordi Xicola 10.3.2020) forestal sostenible, disseny i fabricació d’edifi cis de fusta, alimentació de km. zero i ús d’energies renovables. Des de 2020 el restaurant, situat sobre l’antiga bòvila, ha canviar de gestor i, sota el nom de “Green Leka-Can Valldaura”, ofereix dinars ecològics. L’ IAAC treballa per tornar a fer de Valldaura un lloc que promogui la gestió ecològica del territori, i creï coneixement en xarxa, recuperant l’esperit dels fundadors cistercencs.

Vicent Guallart5

5  Vicent Guallart, arquitecte, és fundador de l’IAAC i director de Guallart Architects. Va ser arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona.