Respecte a les vagues, augmentaren enormement després de la mort del dictador, realitzant-se movilitzacions per tal d’aconseguir les demandes silenciades. Des de 1976 fins 1985, s’observaren dues fases; fins a 1980, aquestes van tenir un caràcter ofensiu al veure’s els treballadors amenaçats per la falta de treball. La pressió de la protesta fou molt intensa, i es van perdre un alt nombre d’hores, sent tildada per alguns aquesta situació com una situació prerevolucionària. Així doncs, davant situacions tals com l’esdevingut a Vitoria en març de 1976, on la vaga es convertí en un conflicte polític, l’actuació policial produí la mort de tres obrers, i en altres ocasions, el govern respongué a la conflictivitat a través de la militarització dels serveis públics o fent ús de la violència. Des de 1980 fins 1985 baixà la conflictivitat laboral. Les vagues en aquest període foren defensives, sobre tot en l’àmbit del treball, però també polítiques com a conseqüència de l’intent de colp d’estat i els atemptats terroristes. Així doncs, “la primera fase es trobaría enmarcada en la transició pollítica, mentre la segona ho estaria en la consolidació democràtica; la primera té connotacions ofensives, i la segona, defensives”6. En últim lloc, ha de dir-se que els sindicats que dirigien les movilitzacions anaven canviant el seu discurs conforme ho feia el del PSOE i PCE; el discurs més radical del PSOE davant el del PCE, que apostà pel consens, feu al primer guanyar un important nombre de vots. Per últim, la presència de sectors intermitjos i buròcrates en la direcció de les sindicals va conduir als obrers a apartar-se dels moviments, el que fou una característica junt al moderantisme dels obrers espanyols com a conseqüència de la por a ser acomiadats. Finalment, és necessari parlar, ja per acabar, de l’eclosió nacionalista durant la transició espanyola. Per començar, crec que és clau afirmar que el punt de partida d’aquest “problema” radica en la possibilitat d’interpretar de maneres diverses l’artícle II de la Constitució espanyola7, ja que mentre que afirma la unitat de la Nació espanyola, reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. D’aquesta forma, el terme nacionalitats crea controvèrsia i alguns fan ús d’aquest
6
Tusell y Soto: Historia de la transición 1975-1986, Alianza Editorial, Madrid, 1996, pag 383
7
Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.
14