Contemporània, declaració dels drets de l' home i del ciutad

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] Aquesta declaració de drets fou promulgada per l’ Assemblea Nacional Constituient el 26 d’ agost de 1789, i acceptada pel rei en l’ octubre del mateix any. Per tant, és essencial conéixer el context en el qual aquesta Declaració fou redactada per tal d’entendre el significat de la mateixa. Amb açò, com ja s’ha dit i com el propi nom del text indica, es tracta d’una declaració de drets; és més, es tracta de la primera declaració de drets de l’home i del ciutadà de la història d’Europa, fet pel qual té una trascendència important i a més, suposà l’entrada a una nova cultura política.

La Declaració dels drets de l’home i del ciutadà és per tant un text de caràcter polític que consta de disset articles que van precedits d’un preàmbul en el qual es fa una breu introducció on es defensen els motius pels quals els representants del poble francés promulguen aquesta Declaració.

D’altra banda, pel que fa a l’autoria de l’esmentada Declaració, ha de ser atribuida als membres de l’Assemblea Nacional Constituient, sent per tant no un autor individual, sinó una col.lectivitat de persones que teòricament representaven a tot el poble francés, de manera que fins i tot podria dir-se que la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà fou obra, no de tot el poble, però si d’una gran majoria dels revolucionaris que encetaren aquest esdeveniment l’any 1789. Aquesta Assemblea Nacional “mare” de la Declaració, va sorgir com a conseqüència de la convocatoria d’ Estats Generals demanada per l’aristocràcia. No obstant, en aquesta convocatòria, el Tercer Estat posà de manifest els seus interessos, fet que provocà l’enfrontament entre les diverses corporacions i feu que el Tercer Estat s’autoproclamara, després d’atraure’s als sectors més moderats, en Assemblea Nacional Constituient. Per tant, en

1

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] aquest cas, l’autoria del text és un element indispensable per tal de poder entendre el significat i el valor d’aquest.

Així doncs, queda clar que no va existir un autor indivual de l’esmentada Declaració, sinó que fou un organisme que representava la majoria de la població, l’Assemblea Nacional Francesa, el que la redactà

Aquesta Declaració fou en dels elements més destacats en l’ inici de la contemporaneitat, doncs no s’ ha d’ oblidar que es venia d’ un sistema, l’Antic règim,

totalment

endogàmic,

absolutisma

i

incapaç

d’

oferir

eixides

constitucionals, ja que aquest sistema absolutista anterior a la Revolució Francesa va caure pel seu propi pes. A més, en l’Antic Règim els ciutadans no existien com a tal, ja que els homes eren súbdits, de manera que la Declaració suposà un trencament amb la concepció de les persones i els seus drets, ja que els homes passaren de ser súbdits a ciutadans.

Cal parlar també sobre els aspectes que envoltaren la ja nomenada Declaració. Per exemple, és evident que els ideals postulats a la Declaració tenien uns fonaments ideològics i filosòfics que cal destacar. Amb açò, un dels grans filòsofs que aportà els seus pensaments a l’esmentada declaració fou Montesquieu, que defensà el seu concepte de “llibertats fonamentals”, i també Rousseau. I és que s’ha de dir que el segle XVIII fou el segle de les Llums, o el que és el mateix, fou el segle en el qual alguns filòsofs i pensadors començaren a postular idees politiques que suposaren una ruptura amb el pensament arcaic de l’Antic Règim. Encara que aquestes idees no foren revolucionaries sinó reformistes, van influenciar molt en els revolucionaris francesos, ja que aquestos feren seues algunes mesures democratitzadores dels il.lustrats.

2

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] A França, el ciutadà aparegué en l’escena política a través d’una revolució que esdevingué ràpidament violenta. En la seua proclamació de ciutadans, els revolucionaris francesos es van inspirar inicialment en el pensament de Rousseau. Per a ell, el ciutadà havia de ser independent de tots els vincles intermediaris i mantenir una relació directa amb l’Estat, contrariament al model instaurat a Anglaterra. A més, pel que fa a la representació, els revolucionaris conservaren la concepció rousseauniana d’una democracia hostil al pluralisme, és a dir, unitaria. Aquesta mentalitat es deu al rebuig cap al corporativisme de l’Antic Règim i a la por que es tenia a que les noves faccions o grups polítics crearen de nou aquell corporativisme.

Amb açò, l’interés general no havia de ser representat com la suma de diversos interesos particulars. Contrariament a aquesta postura, Montesquieu proposava un Estat estructurat com una pluralitat organitzada, inspirant-se amb el cas anglés.

La declaració del mes d’ agost de 1789 consagra, segons el seu titol, els drets de l’ home i del ciutadà, i es defineixen com a principis fonamentals la llibertat, la propietat, la igualtat i la resistencia a l’ opressió. I és que, aquesta declaració de drets que precedia a la Constitució, suposava un nou marc institucional dintre d’ una nova societat en la que, filòsofs com Locke pensaven que tots els homes poseien uns drets que l’ Estat sempre debia respectar. Amb açò, amb la Declaració dels drets de l’ home i del ciutadà, les persones deixaven de ser individus concrets per a convertir-se en ciutadans iguals, açò és -com ja s’ha dit anteriorment-, pasaren de ser súbdits a convertir-se en ciutadans. A més, segons el nou principi de legitimitat, s’ afirmava la igualtat

3

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] civil, jurídica i política. Ara bé, ha de quedar clar que l’ exercici de ciutadania va ser inmediatament reservat a alguns, els anomenats ciutadans actius.

Finalment, també cal destacar que en aquesta Declaració, els homes són declarats portadors dels drets, és a dir, que els drets dels homes són inherents a ells, i per tant, el fet de ser homes ja implica la possesió d’ uns drets determinats.

Dit açò, caldria analitzar més profundament cadascun del punts o aspectes esmentats sobre la Declaració del 1789. Així, el primer article fa referència a la igualtat dels ciutadans ja citada anteriorment. Ara bé, en la pràctica açò no fou exactament així, ja que prompte començaren a haver-hi diferències entre els ciutadans que poseien determinats drets i altres que no. I és que, l’aparició del concepte ciutadania entesa com a ciutadania política (que no civil perquè els ciutadans sí que poseien els mateixos drets civils) suposà moltes diferencies, reflexades en la diferenciació entre ciutadans actius i pasius. D’aquesta forma, els ciutadans actius eren els únics que tenien opcions reals d’exercir els drets i la soberania que comportava la ciutadania; per tant, la noció de “ciutadans actius” excloïa del ple exercici de la ciutadania als infants, els insans, els no instal.lats, les dones, els extrangers...de manera que els ciutadans passius quedaven relegats a la categoría de “subhomes”.. Açò significà que en realitat, malgrat plantejar-se en un primer moment un alt grau d’universalitat, aquesta estava bastant restringida, ja que s’ havien de tenir uns determinats ingresos per tal de tenir l’ opció d’ exercir el vot, entre altres coses.

Per tant, aquell mitificat sufragi universal, no va ni tan sols, existir amb tot el seu significat.

4

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] A més, en la Declaració es porta a terme una clara diferenciació entre home i ciutadà, doncs un i altre no tenen els mateixos drets. No es resol el problema amb el compromís que estableix

aquesta declaració

entre els

partidaris de la preeminencia dels primers (homes) i els partidaris de la preeminencia dels segons (ciutadans). Per tant, és ací on se’ns planteja si hi ha uns drets de l’ home que preexisteixen a la vida social. Els qui pensen açò, anomenats jusnaturalistes, postulen que, com diu la Declaració a

l’ article

número dos “El objeto de toda asociación política es la conservación de los derechos naturales e imprescindibles del hombre...”. Per tant, consideren que els drets del ciutadà no són ni més ni menys que els drets dels homes promulgats, ja que pensen, com ja s’ha dit anteriorment, que cadascun del homes

poseeix uns

determinats

drets

pel

simple

fet

de

ser-ho,

i

conseqüentment, els drets són inalienables a la pròpia persona. Aquesta fou la postura defensada per Locke.

Amb el temps, aquesta concepció canviaria a la Constitució de 1795, ja que a l’ igual que Rousseau, els termidorians pensaven que els drets dels homes no els eren inherents, sinó que els poseien perquè les lleis ho manifestaven així, de manera que si les lleis que promulgaven els drets desaparegueren, també ho farien els mateixos. Finalment, com diu l’ article quart, “la existencia de los derechos naturales en cada hombre no tiene otros limites que los de asegurar a los otros miembros de la sociedad el disfrute de esos mismos derechos. Estos limites sólo pueden ser determinados por la ley”, entenent aquesta llei com allò que pretén evitar tot allò que puga perjudicar a la societat, com s’ explica a l’ article cinqué. Per tant, la llei no és altra cosa que un instrument de control envers el bé comú. D’altra banda, conforme dicta

5

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] l’article seté i huité, la llei sols ha d’establir penes estrictes i evidentment necessàries; i a més, sols es pot ser castigat si hi ha una llei que faça referència a eixe delicte concret i haja estat promulgada amb anterioritat al fet pel qual es pretén castigar a l’acusat. No obstant, aquest hipotètic acusat sols podrà ser-ho, com ja s’ha dit, si existeixen casos iguals determinats per la llei.

Amb açò, podem vore com tan l’article set, huit, i també el nové, que garanteix la pressumció d’inocència, fan referència a aquell sentiment que inspiraren els revolucionaris contra l’arbitrarietat reial, fet pel qual s’expliquen aquestos articles que afirmen les garanties judicials.

Altres elements democràtics que s’introduiren van ser la llibertat de culte i opinió i la llibertat d’ expressió i de pensament (article decé i onzé), el dret a demanar comptes de la seua administració a tot agent públic (article número quinze), o el dret a comprovar per sí mateixos la necessitat de la contribució pública, de consentir-la lliurement, de controlar el seu treball i determinar la duració o el cobrament (article catorze).

Aquests articles, especialment el número deu i l’onze fan referència, com s’ha pogut comprovar, a la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió és una mostra de la lluita que es portà a terme per tal de garantir els drets dels ciutadans contra el poder de l’Estat; i és que la finalitat de tots aquests drets anomenats “drets-llibertats” tenien com a finalitat protegir a l’individu contra la posible opressió d’alguns governants (dret de resistencia a l’opressió).

D’ altra banda, un altre aspecte important és el fet d’ afirmar que la soberania resideix en la nació (article 3), ja que es venia d’ un periode en el qual la legitimació del poder venia atorgada per Déu, i és que en l’ Antic Règim les monarquies absolutistes eren considerades d’origen diví. A més, aquest

6

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] aspecte de la soberania nacional donà compte del plantejament per part dels revolucionaris, dels problemes d’ organització d’ una societat individualista. Per tant, aquesta proclamació de la sobirania nacional suposà que, una vegada constituits en nació, els ciutadans esdevenien teòricament iguals, abolint l’existència de privilegis i restaurant la primacia de l’ esfera col.lectiva contra els interesos individuals per tal de reforçar les normes socials i la cohesió de la societat. Ara bé, aquesta societat, segons se’ns diu a l’ article número dotze, necessita una força pública per tal que els drets dels homes no siguen utilitzats per al benefici personal, sinó per al col.lectiu, el que fa quedar patent el centralisme d’ estat que predominava entre els revolucionaris del 1789. Amb açò, s’el.laborà una organització estatal i, contra els privilegis dels grans senyors feudals i de les comunes, contra les ambicions imperials i contra el poder de l’ Esglèsia, s’ afirmava la independencia d’ un cos polític, més enllà de la propia persona del rei. Locke aportà una contribució decisiva al teoritzar la necessitat de la neutralitat religiosa de l’Estat, mesura adoptada pel règim revolucionari.

Un altre dels articles que denota el centralisme de la França revolucionaria és el tretzè, que postula la necessitat del que s’ anomena “una contribución común”; és a dir, una aportació a l’Estat que, a més, seria major o menor segons les capacitats dels ciutadans, el que denota l’esperit democratitzador del nou règim.

D’ altra banda, pel que fa a la representació, elegida pels ciutadans actius, que no pels ciutadans en el terme estricte de la paraula, proporcionava uns representats encarregats d’ elaborar unes lleis que, segons es diu a l’article sis, eren l’ expressió de la voluntat general, cosa que com ja s’ha explicat

7

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] abans, és si menys no, dubtosa. No obstant, la importància de l’article sisé a la Declaració de drets de l’ home i del ciutadà radica en postular la igualtat dels ciutadans i l’abolició de privilegis pel que fa a l’accés a treballs públics, sent els únics factors de distinció la virtut i el talent.

Malgrat que puga semblar una contradicció, un dels drets fonamentals que plasma aquesta Declaració (com ja s’ha dit a la introducció) és el dret a la propietat privada, com bé s’exposa a l’ article número disset. I és que no hi ha que oblidar que la Revolució Francesa no fou una revolució obrera, sinó burgesa, i per tant, la propietat fou un dels valors més cuidats i tinguts en compte; una propietat que deixava de ser compartida per a passar a ser una propietat plena, és a dir, que sols hi havia un únic propietari, contrariament al sistema de l’Antic Règim, on sobre un determinat bé confluïen drets que tenien persones diferents.

Finalment, cal fer referència a l’article número setze, en el qual es resumeix, sota el meu punt de vista, l’ideal dels creadors de la Declaració que està tractant-se. I és que aquest punt exposa que tota aquella societat en la qual no hi haja una garantia de drets i una separació de poders (idea heretada dels pensament de Montesquieu), element totalment democràtic, no té constitució, considerant doncs aquests dos aspectes com essencials per tal de portar a terme una constitució que haja de representar a tots els ciutadans. Dic que considere que resumeix la mentalitat dels creadors de la Declaració perquè aquest article és una mena de conclusió sobre tot allò que s’ha estat tractant anteriorment, A més, els creadors de la Declaració es basaren en principis com els esmentats, heredats del pensament filosòfic del segle XVIII i convertits en essencials en qualsevol document de la revolució.

8

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)]

En conclusió, podem dir que aquesta Declaració de drets de l’home i del ciutadà és el resultat inmediat de les revoltes revolucionaries començades abans de l’explosió de la Revolució Francesa l’any 1789, com a conseqüència del sentiment de malestar produit pel sistema de l’Antic Règim. Per tant, per la mala experiencia de govern arbitrari dels monarques, es redactà una declaració de drets en la que s’intentà aconseguir, en la mesura del possible, la igualtat entre els homes. Així, encara que aquesta Declaració no respon realment a tot aquell mite que s’ha creat envers aquesta, s’ha de reconeixer que es convertí en un element democràtitzador que impulsa el desig de igualtat, i motivà a aquells que no la gaudien, a lluitar per ella. Aquest és el cas de les dones, doncs hi ha que destacar que la Declaració fa referència als homes i als ciutadans, no a les dones i ciutadanes. A més, aquest és un fet destacable si tenim en compte que les dones ocuparen un paper destacat en l’esdeveniment revolucionari, i foren excloses de la ciutadania activa únicament per qüestions de gènere, no de capacitats. Amb aquest desig de superar les contradiccions del lliberalisme als gèneres van sorgir les idees igualitàries o feminisme, fins al punt que un grup de dones, liderades per Olympe de Gouges, redactà al 1791 Els drets de la dona i de la ciutadana.

Finalment, s’ha de dir que aquesta Declaració consta de dos precedents semblants, com són el Bill of Rights anglés (1689), on es declarà la preeminencia del Parlament sobre el rei; i la Declaració d’independència dels Estats Units (4 de Juliol de 1776), on els colons es rebelaren contra la metrópoli fent valdre els seus drets de resistencia a l’opressió. Aquestos dos esdeveniments, foren, a l’igual que la Declaració de drets de l’home i del

9

Tamara Giner Chanzá. [COMENTARI DE TEXT: DECLARACIÓ DELS 2004. DRETS DE L’ HOME I DEL CIUTADÀ (1789)] ciutadà francesa, una mena de constestació al poder arbitrari que exerciren sobre ells els poderosos. És a dir, que tant els anglesos oprimits com els colons nord-americans feren valdre els seus drets de resistència a l’opressió, dret que no aparegué, com ja s’ha dit abans, en la Constitució francesa de 1795.

Amb açò, pot deduïr-se que la Declaració de drets de l’home i del ciutadà va tenir i continua tenint, una trascendència molt important, ja que les succesives declaracions de drets s’han anat basant en molts dels principis d’aquesta i, fins i tot, l’actual declaració de drets, promulgada el 1948, reconeix estar inspirada en la de 1789.

I és que, el que ha de quedar clar és que la Declaració de 1789 suposà, a més d’un trencament radical en l’anterior sistema absolutista, un pas de gegant per al nou règim democràtic que s’instauraria amb el temps i que donaria pas a garantir uns drets dels ciutadans inalienables a les mateixes persones, conquesta que ha de residir en la memòria de cadascun de nosaltres.

10