Page 1

LA TRANSICIÓ CAP A LA DEMOCRÀCIA A ESPANYA.

HISTORIA DE LA TRANSICIÓN. 1975-1986. JAVIER TUSELL Y ÁLVARO SOTO (EDS.)

TAMARA GINER CHANZÁ HISTÒRIA POLÍTICA D’ESPANYA CURS 2008/20008


PRESENTACIÓ

El govern del poble, això és el que significa, etimològicament, el concepte democràcia, encunyat a l’Atenes del segle V a.C. La democràcia és l’actual forma de govern de l’estat espanyol que, simplificant molt, pot dir-se que és un sistema al qual les decisions col·lectives son preses pel poble mitjançant mecanismes de participació que donen legitimitat als representants. La major part de la ciutadania espanyola valora enormement la importància que té formar part d’una societat democràtica. La generació que va viure la guerra civil en primera persona n’és encara més conscient; i aquells que van nàixer amb el franquisme experimentaren, amb major o menor implicació, el que va suposar la transició democràtica espanyola. Avui, tots els joves hem escoltat històries dels nostres avis que ens apropen a l’infern que significà la negació de les llibertats i una repressió sense pietat, conseqüències ambdues d’una cruenta guerra civil que acabaria amb la instauració d’una dictadura encapçalada pel general Franco. Malgrat la importància que va tenir el procés de la transició i exceptuant el paper de la Corona i el d’alguns dirigents polítics, crec que és un dels esdeveniments històrics del nostre país més poc conegut per les generacions més joves, bé pel poc temps que ha transcorregut fins avui (cosa que malauradament pot restar-li interés històric) o bé, i el que és més preocupant, pel fet d’assumir la democràcia com un element tan inherent a la nostra societat que se’ns oblida la incombustible lluita que van portar a terme les generacions anteriors, per aconseguir-la. El valor de la democràcia és màxim, i si bé és cert que la societat espanyola actual encara té una sèrie de dèficits democràtics, no hi ha més que remuntar-se cinquanta anys enrere per poder fer una valoració rigorosa i minuciosa del que suposa formar part d’un règim democràtic com l’actual. És per això que considere necessari un major coneixement del període que conduí a la instauració de la democràcia al nostre país.

INTRODUCCIÓ Democràcia La democràcia és un règim polític la sobirania del qual resideix en el conjunt de la ciutadania, de manera que aquesta té la possibilitat d’intervenir en l’elecció dels seus 1


representants i de participar, activament, en la mateixa. No obstant, la democràcia ha tingut concrecions històriques molt diverses. Respecte açò, cal esmentar l’anomenada democràcia orgànica instaurada a Espanya per la dictadura franquista, que es basava en el principi de representació corporativa, que dividia la societat en els terços sindical, familiar i municipal, dels que eixien els procuradors en Corts. Actualment, als règims democràtics els ciutadans elegeixen lliurement als seus representants polítics a través del sufragi universal. L’estat democràtic proclama la sobirania popular i la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, que garanteix el respecte als drets individuals i col·lectius, a més de territorials. A Espanya, la democràcia tal com avui la coneguem està instaurada des de la transició política iniciada a la mort de Franco. No obstant, no cal oblidar que la democràcia a Espanya ja tenia un precedent ben important, açò és, la II República (1931-1939), la Constitució de la qual suposà un enorme avanç en el reconeixement i defensa dels drets humans i en l’organització democràtica de l’Estat, dedicant quasi un terç del seu articulat a recollir i protegir dels drets i llibertats individuals i socials, ampliant el dret de sufragi actiu i passiu als ciutadans d’ambdós sexes majors de vint-itres anys, i atribuint la creació de les lleis al propi poble a través d’un òrgan unicameral, el Congrés dels Diputats; a més, estipulà una elecció democràtica del Cap d’Estat, demostrant amb tot açò un posicionament favorable a la sobirania popular i la democràcia. Aquesta democràcia fou interrompuda pel franquisme, i no fou fins la mort del dictador quan s’inicià un procés de recuperació de la democràcia, que és el que ací tractarem d’estudiar. Transició La transició espanyola fou un període de la historia contemporània que suposà la transformació del règim autoritari franquista en una monarquia parlamentaria regulada per la Constitució de 1978. La historiografia ha establert per consens que l’inici de la transició en sentit estricte s’estableix en la mort de Franco. Respecte als criteris que poden donar per tancada una transició, els autors Juan José Linz i A.Stepan apunten que una transició està completada quan s’aconsegueix un acord suficient sobre els processos polítics per crear un govern elegit que, per ser resultat directe de la votació popular, tindrà autoritat per formular noves polítiques -respectant les llibertats bàsiques-, i sempre i quan s’establisca amb claredat la divisió de poders propagada ja, per Montesquieu. 2


Segons açò, després de les eleccions del 15 de juny de 1977 (formació d’un govern amb base parlamentaria) i la llei de relacions Corts-Govern, les bases per portar a terme la transició estaven posades. La Constitució de 1978 implicà la plasmació del consens entre les diferents forces, tant les provinents del règim franquista, com les forces opositores al mateix, sent aquest el moment en el que alguns autors donen por conclosa la Transició. No obstant, degut a la particularitat de la organització de l’Estat espanyol, altres autors consideren que aquesta finalització ha d’esperar a l’aprovació dels estatuts autonòmics de Catalunya i País Basc, especialment d’aquest últim, ja que al País Basc els vots favorables a l’aprovació de la Constitució foren minoritaris, de forma que l’aprovació de l’estatut s’interpretà com l’aprovació d’una normativa que insertava Euskadi dintre de la Constitució espanyola. S’han barallat també com a possibles dates finals de la transició el fracàs de l’intent de colp d’Estat en 1981, el primer govern de Felipe González (per afirmar-se l’alternança pacífica al govern), o l’entrada en 1986 a l’aleshores Comunitat Europea com a fi de la transició, però aquests elements, més que indicadors que marcaren el fi, son fites que ajudaren a la consolidació de la democràcia ja instaurada. Algunes de les característiques de la transició espanyola, han fet que passe a ocupar un espai important en l’estudi de les transicions democràtiques, convertint-se en el que alguns historiadors han anomenat, transició model; el científic social Adam Przeworski l’ha considerada com paradigmàtica. En primer lloc, ha de dir-se que fou de les primeres en produir-se després de la Segona Guerra Mundial, estant per tant insertada en el que Huntington anomenà tercera ona democratitzadora. És a més, de les transicions del Sud (Grècia, Portugal i Turquia), la primera que no va sorgir d’una crisi, sinó d’un règim en aquells moments estable, i és que si bé la dictadura franquista estava ja esgotada, no es percebia cap risc que pogués acabar, per exemple, en una nova guerra. En tercer lloc és la única transició en la qual s’instauraria (en aquest cas, es restauraria) una monarquia, sent aquest l’element que legitimaria la transició des del punt de vista d’aquells que buscaven encara elements d’identificació amb el règim franquista. En quart lloc, va tenir la peculiaritat de l’existència d’uns nacionalismes que van arribar a qüestionar la forma d’Estat unitari i com a Estat-nació, fet que no va ocórrer en cap altre lloc. I també és molt important assenyalar que l’aparell militar, malgrat la influència que pogués tenir, no tenia un paper formal legalment 3


institucionalitzat al procés, ja que el règim franquista implantà un caràcter civil al mateix. Com a última característica definitòria, Linz assenyala que, si bé més endavant destacaria per la importància de les seues èlits polítiques, en un principi no va gaudir d’un líder que representara el consens de totes les forces pro-democràtiques, sinó que va haver de passar un temps fins aconseguir un vertader consens entre tots els actors que es van implicar en aquesta ja citada, transició democràtica. Criteris de consolidació Segons Burton, ha de donar-se un acatament i respecte a les regles del joc democràtic, sent aquesta la primera prioritat a reservar; d’altra banda, considera necessari que les èlits es relacionen entre sí -independentment de la ideologia o l’àmbit de poder territorial que ocupen- ja que d’aquesta forma es minimitzen els riscos de desconfiança entre els seus integrants, augmentant doncs les possibilitats de que el tracte ajude a resoldre problemes d’Estat, havent per tant menys possibilitats de que eixa democràcia estiga amenaçada. En la mateixa direcció, Stepan i Linz apunten tres elements que poden ser considerats criteris de consolidació de la democràcia. En primer lloc, segons aquests autors, el règim està consolidat quan els actors no intenten aconseguir els seus objectius a través d’un règim no democràtic o provocant la secessió de l’Estat. En segon lloc, quan la major part de l’opinió pública considera que la democràcia és la millor forma de govern; i el tercer criteri fa referència a quan els actors solucionen els seus conflictes, de forma habitual, dintre del marc de la legalitat vigent. Segons diuen aquests autors, la consolidació de la democràcia no implica la inexistència de grups antisistema, però sí que aquests no tinguen un recolzament ampli per part de la ciutadania

PLANTEJAMENT METODOLÒGIC: COM ESTUDIAR LA TRANSICIÓ L’estudi de la Transició democràtica a Espanya ha estat tractat per part de disciplines diverses: periodistes, politòlegs i sociòlegs, a més d’historiadors, han estudiat aquest històric procés, amb els avantatges i inconvenients que açò implica. Per una banda, és positiva la intervenció d’especialistes de diverses branques per tal d’oferir

4


punts

de

vista

diversos

als

de

l’historiador.

No

obstant,

també

aquesta

interdisciplinarietat provoca alguns problemes d’investigació. Davant açò, Tusell realitza una crítica en tant en quant, politòlegs i sociòlegs parteixen de premisses errònies i han esgotat els enfocs de treball, reivindicant un tractament de la transició espanyola amb els criteris i metodologia de la Historia política. En primer lloc, Tusell esmenta com primer error dels estudis comparatius el fet de comparar allò que no és comparable (esferes culturals diferents o cronologies allunyades). En segon lloc, l’autor explica que és habitual en estudis comparatius trobar comparacions amb elements dels quals no es té un coneixement suficient, de manera que la majoria de vegades és més recomanable aprofundir en els detalls dels esdeveniments que en el mer procés de comparació. I en tercer lloc, Tusell afirma que els estudis dels politòlegs i sociòlegs solen ser fragmentaris i no solen tenir en compte el factor temps, impedint una explicació causal i conéixer la consciència dels protagonistes. Fins i tot, l’autor fa una crítica a la ciència política a Espanya argumentant que els plantejaments jurídic-formals deixen de banda la importància del canvi polític. A més, fa referència a la mancança d’elements o factors externs a l’hora d’estudiar la transició. Segons diu, “la fragmentació d’un esdeveniment com la transició en apartats temàtics li resta unitat i coherència a un procés històric que la té” 1. En definitiva, Tusell defensa la tornada a la Història política del Temps Present ja que, si bé és cert que la proximidad temporal a l’esdeveniment dificultava l’estudi, la distancia ja d’un periode de més d’una generació permet ja fer història política. Amb açò, desenvolupa com hauria ser, segons ell l’estudi de la transició, i assenyala algunes qüestions que no han de ser deixades de banda tals com l’etapa precedent (1969-1973), la desunió de la classe dirigent del règim, el canvi de mentalitat, el paper de l’oposició i la monarquia, el clima exterior, el govern d’Arias Navarro, els moments claus com la llei de reforma política, el nacionalisme, el consens constitucional, les polítiques desenvolupades per la transició o el punt final de la mateixa, entre altres.

1

Tusell y Soto (eds.), Historia de la transición 1975-1986, Alianza Editorial, Madrid, 1996 Pag. 114

5


CANVI ESTRUCTURAL: FACTORS, ACTORS I FITES. Factors externs En primer lloc, s’ha de tenir en compte que, després de la Segona Guerra Mundial, la democràcia parlamentaria era ja el règim més acceptat en la majoria de països i, sense arribar a tindre el suficient pes com per iniciar processos contra dictadures europees (Espanya, Portugal...), l’ideal democràtic estava ja instaurat a les consciències del món occidental. A més, anà acompanyat d’una articulació institucional que va incloure idees com la cooperació internacional, l’aliança occidental o el Mercat comú, el qual va establir uns paràmetres d’entrada entre els quals es trobaven elements democràtics que condicionaren en tot moment, l’entrada d’Espanya al mateix. El canvi econòmic a Europa també significà un impuls per a la conformació de processos de transició a la democràcia. L’apertura de la regulació de moviments de capital, facilitaren l’intercanvi, no sols de bens materials, sinó de valors democràtics. En aquest context, el turisme seria el nou motor del creixement econòmic de tota Europa del sud i, concretament, d’Espanya. Aquestos canvis van tenir, a Europa, efectes socials que arribaren també a Espanya. La mecanització de l’agricultura, el creixement de la industria i els serveis, així com les oportunitats obertes per l’emigració exterior, obligaren a un èxode rural que portà implícit un augment de la urbanització. La distribució més igualitària de la riquesa va permetre que el ciutadà mitjà poguera participar en la revolució del consum i que l’extremada pobresa que havia caracteritzat a l’Europa de Sud anara minvant progressivament. Alhora, s’inicià un moviment demogràfic massiu. D’altra banda, es donà l’anomenada revolució de les mentalitats a la dècada dels setanta, al qual va contribuir el desenvolupament dels mitjans de comunicació, la ràpida urbanització de la societat (les idees podrien arribar abans) i els moviments de població entre països. Es produí un canvi en el sistema de valors al món occidental,; no obstant, la debilitat del sistema educatiu seguí sent una deficiència, almenys a Espanya. En resum, tots aquests factors van tenir, amb major o menor mesura, una influència en la Espanya franquista, actuant com a ajuda o impuls per al procés cap a la democràcia. Ara bé, malgrat açò, no s’ha de perdre de vista la importància que tingueren certs individus i grups en la transició espanyola, ni tampoc la importància de les contingències històriques, sense pretendre defensar en aquest cas, cap tipus de determinisme econòmic ni històric.

6


Factors interns En primer lloc, però no per ordre d’importància, fou important l’avanç de les demandes democratitzadores liderades per l’oposició antifranquista, que es catalitzaren a diferents ritmes de mobilització afectant a sectors socials molt amplis El front sindical de perfil obrer, el front nacionalista perifèric i el moviment de veïns, entre d’altres, van mobilitzar a un alt nombre de la ciutadania contra el règim amb demandes de igualtat i democràcia. Aquestes veus discrepants cobrien un espectre sociològic bastant ampli i plural, pel que s’ha popularitzat el terme “oposició antifranquista” per tal d’aglutinar objectius compartits, malgrat les diferències entre ells. Aquesta multiplicitat de fronts que es van obrir creant dissidència provocaren una tensió dintre del propi règim com a conseqüència de la qual començà a generar-se una crisi de legitimitat que adquirí, a més, una dimensió internacional, al qual també van contribuir els que estaven a l’exili. Amb açò, el continuisme desitjat pels sectors més intransigents es feia inviable; i a més, la incapacitat del règim de renovar-se, sumat a la radicalització de l’oposició, seria percebut com una falta clara d’expectatives i claredat, produint-se una enorme tensió que Franco decidí resoldre amb un nou disseny del règim liderat per Arias Navarro. D’altra banda, segons ha apuntat el transitòleg Rostow, hi ha un element a curt plaç que s’ha de considerar un important factor per a la transició, açò és, el paper de certs lideratges, destacant per part del govern a Adolfo Suárez i Gutierrez Mellado, i per part de l’oposició, a protagonistes tals com Jordi Pujol, Felipe González o Santiago Carrillo, a més de destacar el paper del monarca. Altre factor seria, conforme assenyala Schmitter, les contradiccions internes generades pel model de construcció de l’Estat franquista. Alguna d’aquestes contradiccions seria que el Partit Únic mai controlà l’Estat ni l’aparell ideològic del règim, de forma que no aconseguiria mai transmetre eixa ideologia a la societat. D’altra banda, l’educació, per exemple, tampoc estaria en mans del Partit sinó de l’Esglèsia, de forma que tampoc fou un vehicle difusor dels continguts feixistes. I finalment, a partir de 1942, amb l’aprovació de la Llei Orgànica constitutiva de les Corts, s’obrí una porta a certa forma de participació política o pluralisme dintre del Moviment. Aquestes contradiccions ajudaren a que la transició tingués lloc exitosament. Seguint amb els factors que contribuïren a la democràcia, s’ha de fer referència al desenvolupament, a partir de finals dels anys cinquanta, d’un procés de 7


racionalització de l’administració pública, lligada a l’impuls que propicià la generació de tecnòcrates lligats al procés de canvi i modernització econòmica i administrativa des de la meitat dels anys cinquanta. En cinqué lloc, s’ha de valorar l’efecte que va tenir el distanciament del règim de grups d’interés, que tindrien un perfil civil per un lloc, i per altre un perfil eclesiàstic; es tractaria del desviament de cercles d’empresaris junt a grups lligats a professions liberals. Junt a aquestes veus, el sector eclesiàstic tindria dues formes d’expressió: sectors de base i alta jerarquia catòlica. Aquestos es distanciarien del discurs oficial del règim. Per altre costat, la creació d’àmbits de socialització de record i creació de cultura democràtica serien un altre factor a destacar, ja que que difondrien valors de ciutadania democràtica, segons apunta J. Mª Maravall. La família i la cultura obrera serien alguns d’aquests àmbits de socialització, així com les associacions de caps de família i les associacions de veïns, estudiades per Pamela Radcliff. Finalment, ha de dir-se que la transició no pot entendre’s sense l’umbral de canvi socioeconòmic des dels anys cinquanta fins als setanta, període en el que es donà el major creixement i acumulació capitalista que ha tingut Espanya. L’umbral de canvi va anar acompanyat de transformacions socials tals com el creixement de les classes mitges, o l’augment del nombre de treballadors i obrers lligats al desenvolupament de la industria espanyola (bens d’equip i de consum domèstic). L’aspecte econòmic és molt important, sobre tot en tant en quant el que alguns economistes han anomenat transició econòmica va ser anterior a la transició democràtica espanyola pròpiament dita, sent aquesta una característica important del procés. D’aquesta forma, la transició econòmica i la política no van ser fenòmens paral·lels, sinó que es va donar primer l’econòmica, condicionant aquesta la Transició democràtica i possibilitant unes condicions que anteriorment als anys setanta no existien. “Transició econòmica” El desenvolupament democràtic a partir de 1978 difícilment s’haguera pogut generar com a procés si no s’haguera eixit de la misèria. La societat espanyola dels anys seixanta era molt diferent a la d’anys anteriors. Eixe umbral de transformació econòmica relativa és un procés que poc té a vore amb factors aliens al context internacional, on es van donar uns paràmetres de canvi cojuntural en els que Espanya es va insertar, i no per una voluntat reial sinó per les 8


exigències de la realitat de misèria i retràs d’Espanya a final dels anys cinquanta fruit dels dèficits de la política autàrquica. 1959 suposà un punt d’inflexió amb l’aprovació de l’anomenat Plan de nueva ordenación económica, ja que tingué importants conseqüències; el cicle d’expansió pot dividir-se en dues etapes. Entre 1959 i 1965/66 es donà un creixement molt ràpid i Espanya superà els ritmes d’expansió de països més avançats. La segona fase (19661973/74) va tenir un creixement més moderat (per la crisi del petroli, creixement dels costos dels ímputs energètics...) amb una balança de pagament més desequilibrada. No obstant, aquest creixement no fou regionalment equilibrat i les distancies entre les comunitats pobres i les riques no s’acurten massa. El canvi econòmic s’ha de valorar molt positivament, i per tal de conèixer el procés de modernització, Fusi i Palafox han tingut en compte cinc paràmetres. En primer lloc, l’evolució de la població activa agrària, que baixa vint-i-cinc punts en el nombre d’actius empleats entre 1950 y 1793, perdent importància el sector primari en benefici de l’evolució de la productivitat industrial, molt significativa. La industria espanyola incorporà ràpidament les innovacions tècniques i s’adquirí un ritme destacat i continuat de la inversió estrangera a Espanya. Altre indicadors d’aquest procés de modernització va ser l’evolució dels salaris monetaris dels treballadors i els salaris reals mesurats en renta per habitant, triplicant-se entre 1950 i 1975 i possibilitant una expansió de la demanda de uns bens als que la majoria de famílies no havien tingut accés –equipament domèstic-. Finalment, l’últim indicador és la urbanització, ja que les grans ciutats guanyaren població respecte al total; amb açò, també augmentà la demanda de bens urbans lligats a aquest procés. És evident doncs que es portà a terme una liberalització econòmica amb èxit (malgrat les deficiències) i un augment del nivell de vida, com bé analitza Ernest Lluch, i per tant, un creixement del PIB explicat a partir de l’impacte positiu del turisme, sobre tot social i cultural. L’ emigració també va ser una important font d’ingressos, aportant transferències que s’ingresaven a Espanya. Aquest canvi relatiu va tenir conseqüències socials com l’augment de les classes mitges i del nombre de treballadors, així com l’augment de la conflictivitat i les vagues, encara que això serà tractat més endavant. La transició política S’ha parlat molt de l’especificitat de la transició espanyola, i ha de dir-se que si hi ha un tret que la fa peculiar és que es tractà d’una transformació legal. Habitualment, 9


“les transicions a la democràcia adopten la forma de ruptura amb el règim anterior a través de procediments en moltes ocasions violents (revolucions, ocupació estrangera, colp d’Estat militar... ); en canvi, el cas espanyol és diferent ja que fou un règim autoritari, el de Franco, el que es transformà o dissolgué a través de l’autorreforma”2. Després de la mort de Franco es plantejà la necessitat de transformar el règim dictatorial a través d’un procés de “reforma” política impulsat des de dintre del sistema per tal de garantir la legalitat del mateix. Front aquestes propostes, es situava altre sector més immobilista del règim; i d’altra banda, els partidaris de la “ruptura” democràtica, defensada per les forces d’esquerres agrupades en la Coordinació Democràtica, demanant coses tals com l’amnistia als presoners polítics, implantació de les llibertats d’expressió i associació, legalització de partits polítics, i la convocatòria d’eleccions generals democràtiques per formar Corts constituents –entre altres demandes-. Altres autors com Huntington han preferit denominar aquest procés com una ruptforma, integrant aquest terme l’aproximació que feu Linz al assenyalar que la Transició fou la ruptura amb el règim anterior a través de mesures reformistes; el terme integra també les aportacions de Share en tant en quant assenyala la importància que va tenir l’apropament interèlits. El període d’Arias Navarro ha estat considerat per alguns com la transició negativa, ja que el es donà fou un intent de reforma del règim en una direcció cap a alguna forma de democràcia limitada o controlada, una reforma del règim que no plantejava una ruptura final en quant al seu resultat. No obstant, fou una fase decisiva al quedar clar que no es podia avançar des del règim per a seguir dintre del mateix, sinó que aquest havia de ser desmontat per a dirigir-se a un nou règim, que es el que es faria amb la proclamació de la presidència d’ Adolfor Suárez. Aquest recuperà la iniciativa davant l’oposició des de l’avanç clar i resolt en direcció democràtica, anant de la llei a la llei, de manera que començà a desmuntar les institucions del règim a través d’importants pasos com l’amnistia, el reconeixement dels drets de manifestació, propaganda i associació, i sobretot, la llei de Reforma política que permeté la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques en juny de 1977. En 1978 s’aprovà la Constitució que avui segueix encara vigent i que fou consensuada per tots els grups del Parlament excepte el PNB; amb aquesta llei s’iniciava un nou període de normalitat democràtica, marcat pels governs d’UCD, 2

Carnero Arbat, T. Modernización, desarrollo político y cambio social, Madrid, Alianza Editorial, 1993, pag. 40.

10


l’organització de l’oposició socialista i els intents colpistes de signe involucionista. Malgrat els entrebancs que tractaren de frustrar la transició, aquest procés polític constituí un model de maduresa i convivència. Un dels actors més importants en la consecució de la transició fou, sens dubte, la Corona. La importància del paper de la monarquia no sols afecta a la figura de l’actual rei Joan Carles I, sinó que ha de tenir-se molt en compte la figura del que fou son pare, Don Juan. Després de l’abdicació d’ Alfons XIII en 1931 en la figura de D. Juan, només finalitzà la guerra, aquest mostrà el seu interés en tancar les ferides de la guerra i aconseguir una pau duradera. El pols entre Franco i D. Juan es produí decisivament entre 1942 i 1943 a través de la correspondència. La postura del comte de Barcelona quedà claraal Manifest de Ginebra en el que exposava l’ideal de la Monarquia com a instrument de pacificació i integració sense tenir en compte filiacions partidistes, al qual Franco confirmà el seu desig d’una futura restauració monàrquica condicionada al haver de suposar “un entronque con la Monarquía totalitaria”3. Al 1945, Don Juan redactà el Manifest de Lausanne, deslegitimant al règim per autoritari i es pronunciava a favor d’una monarquia constitucional i democràtica. El programa de la monarquia pretenia l’aprovació d’una Constitució política, el reconeixement dels drets i llibertats polítiques, la diversitat regional, o l’ amnistia política... Però un any després, redactà el Manifest d’Estoril i, tot i deslegitimar al règim de Franco, es mostrava ara partidari d’una monarquia tradicionalista i corporativa. En 1947, amb la Llei Successòria, s’excloïa don Juan d’una futura Restauració. Al 1969 es declarà a Joan Carles príncep d’Espanya i, per tant, successor a la Corona, institució que mostrà una voluntat de reconciliació; sols seria amb el pas del temps quan fou possible la identificació de la Monarquia conciliadora amb la democràcia, ja que, aleshores, fins i tot des de l’extrema esquerra es propugnava ja, una aliança per la pau. D’altra banda, la decisió presa per Joan Carles en tant en quant la seua identificació amb les forces armades, seria un factor decisiu, tant en 1975, 1977 i 1981. Quan fou proclamat com a rei, al 1975 i agonitzant Franco, es feren públiques totes les claus del Projecte de la Corona, un projecte conciliador i democratitzador sintetitzat en el consens. Sense que la forma d’abordar la transició estigués prèviament dissenyada,

3

Tusell y Soto: Historia de la transición 1975-1986, Alianza Editorial, Madrid, 1996, pag. 141

11


com s’insisteix en assenyalar generalment, el monarca va tenir clara sempre la seua voluntat integradora i d’avanç democràtic (encara que en certs moments això haja sigut qüestionat), sabent que el camí el realitzaria des de les institucions franquistes per tal d’anar de la legalitat a la legalitat, açò és, l’anomenat pas de la llei a la llei. El rei es va entendre amb l’oposició i fou molt important la seua tasca de mantenir la calma dintre de l’exèrcit, posant-lo al seu lloc quan així ho va requerir el colpisme del 23 de febrer de 1981. Arias Navarro seria qui presidiria les primeres reformes democràtiques, seguit d’Adolfo Suárez, sent aquests dos els nombrats per Franco. Suárez dimitiria en 1981, i després de la curta presidència arrivarien al poder els socialistes, actors fonamentals en aquesta transició política i que es diu que portaren a terme, una transició dintre de la Transició. Així doncs, la reformulació de l’ideal socialista després de la guerra civil aglutinà a l’esquerra encalçant els continguts marxistes i anticapitalistes; però ja entre meitat dels anys cinquanta i final dels seixanta, es va donar un apropament del PSOE i UGT a la nova esquerra del moment, el que més envadant suscità que anaren sorgint nous joves que aconseguiren aglutinar des de democrata-cristians fins a trotskistes i llibertaris. A partir de 1975, el PSOE començà la seua pròpia transició, consolidant-se el lideratge del que seria el futur president del govern, Felipe González, que equilibrà la seua força amb la del PC en l’anomenada popularment com a Platajunta. “(...) Eixa renovació és conseqüència directa d’un primer relleu generacional que simbolitza l’elecció com a Secretari General d’un jove Felipe González (...); el PSOE projecta un profunda renovació ideològica pragmàtica (...) renunciant a l’encorsetat i exclusivista esquerrisme marxista (...)”4. Durant 1977, s’havia integrat ja a gran part del PSOE històric i s’havien establert ja acords amb el PSC de J. Raventós. Després de les eleccions de juny, la unitat socialista s’accelerà, culminant amb la victòria electoral de 1982. Amb tot, cal assenyalar que la tasca del principal partit de l’oposició és, com va dir Gil Bracero, “posar en valor l’esforç i l’èxit del PSOE en la construcció i la consolidació democràtica”.5

4

R. Gil Bracero: “Socialistas españoles: transición y consolidación democrática”, El Socialista, 645, 2002, 32 pág., pág. 32. 5 R. Gil Bracero, op cit, p. 32

12


Dit açò, ha de dir-se que la Transició fou un esdeveniment que es va portar a terme de forma pacífica per part de les èlits que la van dirigir, però ha de tenir-se en compte que, alhora, es donà una important escalada en la conflictivitat social, amb la violència que aquesta implicà. Per tal de parlar d’açò ha de fer-se referència a l’estratègia de la tensió que van portar a terme elements involucionistes o contraris a la transició política. Entre 1976 i 1986 el terrorisme es va emportar 643 vides, tres quarts parts de les quals correspongueren a ETA, qui aconseguí un considerable recolzament en la societat basca, ja que el règim franquista focalitzà la seua resposta contra el nacionalisme basc en el seu conjunt, obtenint per tant un resultat contrari a l’esperat per part del règim. D’altra banda, l’extrema dreta intentà provocar una intervenció militar amb la finalitat de crear fissures en el procés de canvi polític. Aquests grups intentaren alentar l’existència de conflictes i la inseguretat; a partir de 1979 es portaren a terme apel·lacions directes a l’exèrcit paral·lelament a l’aparició de diverses trames colpistes que es concretarien amb el 23-F. Amb el temps, aquesta pressió anà minvant. Pel que fa als grups d’extrema esquerra, el GRAPO fou el més destacat, l’objectiu del qual era evitar la consolidació de la democràcia burgesa a través d’accions armades, esperant que la repressió de l’Estat el deslegitimara, i finalment, s’aconseguira la destrucció de l’Estat, objectiu últim. Tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra pretenien impossibilitar la tasca del Govern i amb això, la Transició. La posició dels sectors democràtics, independentment de la seua ideologia, fou de col·laboració amb el Govern. D’altra banda, la transició obrí un procés en el qual molts sectors socials començaren a fer públiques les seues demandes, fins aleshores silenciades, creant un ambient de conflictivitat, sobre tot, en l’àmbit laboral. Es tractà de moviments que exercí una pressió des de baix per tal d’aplicar un model alternatiu de transició. Entre 1976 i 1986 el volum de conflictivitat laboral fou molt elevat en un context marcat per la transició política i la crisi econòmica, que afectà especialment a la classe obrera, sobre tot per la caiguda del treball i l’augment de l’atur. No obstant, fou en aquest marc de crisis quan es produí la legalització de les centrals sindicals (abril 1977), a més d’un canvi en el sistema de relacions laborals, afavorint-se una liberalització de les mateixes, així com un reconeixement formal de la vaga, tot dintre d’una reglamentació molt limitada.

13


Respecte a les vagues, augmentaren enormement després de la mort del dictador, realitzant-se movilitzacions per tal d’aconseguir les demandes silenciades. Des de 1976 fins 1985, s’observaren dues fases; fins a 1980, aquestes van tenir un caràcter ofensiu al veure’s els treballadors amenaçats per la falta de treball. La pressió de la protesta fou molt intensa, i es van perdre un alt nombre d’hores, sent tildada per alguns aquesta situació com una situació prerevolucionària. Així doncs, davant situacions tals com l’esdevingut a Vitoria en març de 1976, on la vaga es convertí en un conflicte polític, l’actuació policial produí la mort de tres obrers, i en altres ocasions, el govern respongué a la conflictivitat a través de la militarització dels serveis públics o fent ús de la violència. Des de 1980 fins 1985 baixà la conflictivitat laboral. Les vagues en aquest període foren defensives, sobre tot en l’àmbit del treball, però també polítiques com a conseqüència de l’intent de colp d’estat i els atemptats terroristes. Així doncs, “la primera fase es trobaría enmarcada en la transició pollítica, mentre la segona ho estaria en la consolidació democràtica; la primera té connotacions ofensives, i la segona, defensives”6. En últim lloc, ha de dir-se que els sindicats que dirigien les movilitzacions anaven canviant el seu discurs conforme ho feia el del PSOE i PCE; el discurs més radical del PSOE davant el del PCE, que apostà pel consens, feu al primer guanyar un important nombre de vots. Per últim, la presència de sectors intermitjos i buròcrates en la direcció de les sindicals va conduir als obrers a apartar-se dels moviments, el que fou una característica junt al moderantisme dels obrers espanyols com a conseqüència de la por a ser acomiadats. Finalment, és necessari parlar, ja per acabar, de l’eclosió nacionalista durant la transició espanyola. Per començar, crec que és clau afirmar que el punt de partida d’aquest “problema” radica en la possibilitat d’interpretar de maneres diverses l’artícle II de la Constitució espanyola7, ja que mentre que afirma la unitat de la Nació espanyola, reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. D’aquesta forma, el terme nacionalitats crea controvèrsia i alguns fan ús d’aquest

6

Tusell y Soto: Historia de la transición 1975-1986, Alianza Editorial, Madrid, 1996, pag 383

7

Artículo 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

14


article per afirmar l’existència de una única nació, l’espanyola, mentre que altres extrauen la idea de la multiplicitat de nacions reconegudes a la Constitució. La campanya d’atac i repressió que portà a terme Franco en Catalunya i País Basc és el que donà un argument definitiu a aquests nacionalismes, ja que a partir d’eixe moment es presentaren com a pobles oprimits; per açò, s’establí una identificació entre nacionalisme i democràcia, i d’altra banda, entre centralisme i dictadura, que ha sigut molt potenciada pels nacionalismes perifèrics fins a dia d’avui. Amb l’inici de la transició, tothom estava d’acord en la creació d’una nova estructura administrativa i territorial, mostrant l’esquerra espanyola certa solidaritat amb les reivindicacions nacionalistes. No obstant, el recolzament a aquests plantejaments era minoritari –com quedà demostrat a les eleccions de 1977-, i no fou fins que el PCE i el PSOE adquiriren eixos components nacionalistes, quan aquests prengueren més força. Tant PSOE con PCE es mostraren favorables a una estructura federal de l’Estat, i amb el temps, sorgiren les revindicacions autonòmiques per tota la geografia espanyola amb un discurs reivindicatiu i, en ocasions, victimista, segons explica Isidro Sepúlveda. “Aquesta eclosió nacionalista fou més conseqüència que causa del desenvolupament de l’Estat de les Autonomies...”8. I és que, l’anomenat café para todos, en tant en quant es van atendre les demandes reivindicatives de totes les comunitats que ho sol·licitaren, creà un sentiment de burla entre els nacionalismes històrics com a conseqüència del qual aquests radicalitzarien el seu discurs, cosa que alhora molestà la resta de territoris. El resultat d’açò seria la multiplicitat de partits i campanyes nacionalistes, podent classificar-ne tres grups. En primer lloc, els nacionalistmes moderats, conservadors i amb arrels cristianodemócrates (PNV i CiU); en segon lloc el nacionalisme moderat, socialista o comunista (PSOE-PSC-PSPV, PCE-PSUC...), i finalment, el nacionalisme radical marxista (ERC o HB), recolzant aquests últims l’autodeterminació i, fins i tot, la independència. La posada en marxa dels Estatus fou molt important, sent bascs i catalans els primers en posar en marxa el procés. Aprovats aquests dos, vingueren la resta d’estatus de les altres comunitats autònomes fins completar-se en la seua totalitat. En alguns casos, com el basc, es pretenia que l’Estatut d’autonomia posara fi a problemes com el d’ETA, encara que malauradament no fou així.

8

Tusell y Soto: Historia de la transición 1975-1986, Alianza Editorial, Madrid, 1996, pag 427

15


L’aprovació de tots els estatus va requerir una voluntat de col·laboració política entre l’Estat i les CC.AA, encara que alguns casos fou dèbil, i cadascú mirà pels interessos que representava, açò és, l’Estat o la Comunitat autònoma. La qüestió autonòmica o nacionalista va tenir com a focus d’interés, Catalunya i País Basc, sobre tot, sent allí els únics llocs en els que realment existia una consciència majoritària entre l’opinió pública. El desenvolupament de l’Estat de les Autonomies augmentà el recolzament a partits nacionalistes, convertint-se en forces hegemòniques en Catalunya i País Basc, encara que la via independentista d’aquest mai va tenir una influència hegemònica, ni tampoc s’ha perdut la identitat espanyola en quant a nació a la que totes les CC.AA es senten vinculada.

CONCLUSIONS

-

Reforma amb efectes de ruptura. No és una reforma pròpiament dita ja que el resultat de la mateixa és contrari a allò del qual es parteix. Hi ha elements de ruptura (amnistia amplia, legalització del Partit Comunista, eleccions a corts que s’autodenominen Constituients...), però també de reforma, ja que fou un procés que es portà a terme des de la legalitat franquista, sent les institucions franquistes les que canviaren el sistema des de dintre per donar pas a un règim democràtic.

-

Importància de les èlits polítiques: monarca (ajuda a conquerir la democràcia, i uneix diverses legimitats), Suárez (va saber pactar amb l’oposició) i l’oposició (bones dinàmiques de col·laboració i establiment de sintonia entre Suárez i Felipe González o Carrillo...). Sense aquests personalistes les coses, probablement, no s’hagueren desenvolupat de la mateixa manera.

-

Importància també de la societat civil, que adquireix una important dinàmica de movilitzacions socials que aconseguiren neutralitzar reformes cap a una pseudodemocràcia. No obstant, tampoc imposaren una ruptura: volien un canvi no traumàtic.

-

El consens polític fou una de les característiques destacades del procés, i és per això que la Transició es portà a terme pacíficament en l’àmbit de les èlits polítiques. No obstant, la violència i la repressió de l’Estat en vagues i manifestacions, durant els primers moments de la Transició, no ha de ser deixada de banda. 16


BIBLIOGRAFÍA

T. Carnero, Modernización, desarrollo político y cambio social, Madrid, Alianza Editorial, 1992

J. P Fusi y J. Palafox, España (1997) 1808-1996. El desafío de la modernidad, Madrid, Espasa, 1997 Gil Bracero, Socialistas españoles: transición y consolidación democràtica”, El Socialista, 645, 2002 J. A. Maravall, Los resultados de la democracia, Madrid, Alianza Editorial, 1995 J. Tusell y A. Soto (eds.) Historia de la transición, 1975-1986, Madrid, Alianza Editorial, 1996

17

Història de la transició, 1975-1986. J. Tusell i A. Soto.  

El govern del poble, això és el que significa, etimològicament, el concepte democràcia, encunyat a l’Atenes del segle V a.C. La democràcia é...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you