Tunísia, la memòria del desert by RutesDelMon

TUNÍSIA: LA MEMÒRIA DEL DESERT Text i fotografies: Glòria Barrobés

Llacs salats, dunes de sorra fina, gorges i formes tallades a la pedra, oasis de palmeres, miratges sorprenents, cases excavades dins la roca, escenaris de pel·lícula, paisatges de pessebre... I els pobles del desert: sedentaris i nòmades, en camell o a cavall, reunits a Douz pel Festival Internacional del Sàhara, que aplega una herència cultural excepcional.

Rutes del món

5.000km2 del Gran Erg Oriental, l’immens mar de dunes compartit amb la veïna Algèria, es troben dins el territori de Tunísia, entre Nefta i Tozeur, Chott el Djerid i Bordj El Khadra. No són dunes gaire altes, com a molt 200m, i en alguns punts aquest mar d’arena veu destorbada la seva harmonia per valls pedregoses de sorra fina. Una vegetació molt escassa, bàsicament matolls, és la llar d’insectes, aràcnids, serps i els curiosos fennecs - les guineus del desert. Hem vingut fins la porta del Sàhara a descobrir el desert tunisià, els seus paisatges i la seva cultura. Som a l’antiga línia fronterera de l’Àfrica Proconsularis romana, molt lluny dels hotels de platja i dels grans jaciments arqueològics del país, com la llegendària Cartago i els grans

vestigis dels seus botxins romans – tot i que la petjada de Roma arriba fins aquí, amb el fort de Tisavar, proper a l’oasi de Khsar Ghilane, que era part de la línia defensiva i ens du a reflexionar sota una palmera sobre la logística de comunicacions i defensa d’un territori tan vast com el de l’imperi romà. Però aquest viatge el dediquem als berebers, als beduïns i als pobles nòmades encara vius dins la moderna Àfrica. Com els m’razigs, que van arribar a Tunísia al s. XIII. Avui, i des de no fa gaire, els seus prop de 50.000 integrants fan una vida quasi sedentària – tot i que encara surten a pasturar els seus ramats de tant en tant- a l’entorn de Douz. Ens explica el nostre guia, el Med, que el nom actual de la ciutat que s’alça en aquest oasi històric i antiga parada de caravanes en època otomana deriva de la

Rutes del món

paraula francesa Doucieme – aquí els francesos hi van establir la base del 1 2è batalló durant l’època colonial. Actualment l’economia de Douz es basa en el turisme i els dàtils – el fruit de les 500.000 palmeres que creixen a l’oasi. De les 250 varietats la més cotitzada és la Deglet Nur (que vol dir “dit de llum”), molt apreciada per la textura i un punt de dolçor gens excessiu. Tunísia és el primer exportador mundial de dàtil, en àrab tàmera. La ciutat també és coneguda per un important esdeveniment, el Festival Internacional del Sàhara, que se celebra des de fa més de 50 anys pels volts de Nadal i que és una mostra de tots els aspectes de la vida quotidiana dels pobles nòmades d’aquest immens desert compartit per 1 0 països. Acudeixen amb els seus camells i els seus cavalls sobre tot des de les veïnes Líbia i Algèria, tot i que en algunes edicions fins i tot han arribat de Mali i Níger. Els tuaregs, per exemple, que es dedicaven al comerç de la sal al Sàhara, van marxar de Tunísia cap als països veïns l’any 1 963 quan es va aprovar l’escolarització obligatòria i el document nacional d’identitat. Es distingeixen pel mocador blau fosc que duen embolicat al cap de manera característica.

Rutes del món

Uns 30.000 beduïns viuen al sud de Tunísia, prop de Qafsa, al nord de Chott El Djerid. Avui en dia es divideixen en dos grups, els beduïns “autèntics”, que encara són pastors nòmades i els grangers, que a Tunísia són la majoria, coneguts com a fellahin, que fan una vida sedentària i austera a les vores del desert. Aquells que tenen ramats duen una vida seminòmada i s’endinsen al desert durant l’època plujosa d’hivern però tornen a les vores a l’estiu. Parlen Badawi, una variant de l’àrab. La base de la seva cuina és un producte làctic elaborat amb llet de camell i de cabra anomenat ghee. Vesteixen roba lleugera de color clar que els tapa tot el cos, mans i peus per suportar la calor del desert. El Festival de Douz és una mostra de tradicions que abasta tots els aspectes de

la vida al desert: tribus, oasis, agricultura, caravanes, danses, vestits, artesania, tradicions, música... Se celebra en diversos punts de la ciutat. La gran explanada de Hanish esdevé el centre de les desfilades i les escenes de la vida diària al Sàhara, com demostracions de caça amb llebrers (de la raça Saluki) o de pastura de ramats, curses de cavalls i camells. La plaça del Soc es converteix en l’escenari de concursos de bellesa de meharis (els dromedaris lleugers i ràpids) i mostres de cants tradicionals berebers davant una gran foguera al caure el sol, moment en què els espectacles musicals s’estenen també pels hotels de la ciutat. Altres escenaris com el centre cultural M’himed Elmarzougui, amb exposicions i concursos de poesia o el Museu del Sàhara, ofereixen activitats alineades amb el festival.

Rutes del mรณn

Rutes del món

L'art de vendre una catifa I és clar, si visitem la bonica plaça porxada del Soc no podem deixar passar l’ocasió de comprar algun record, com un parell de balgha – les sabatilles tradicionals fetes amb tres tipus de pell (dromedari, vaca i xai), el millor calçat, diuen, per caminar pel desert-, un mocador tradicional per embolicar-nos-hi el cap a l’estil bereber o una catifa. Si ja heu visitat altres països àrabs sabreu que qualsevol compra requereix temps. Primer, el venedor –el nostre es deia Chokri- ens mostrarà la mercaderia. En el nostre cas estem interessats en comprar unes catifes així que ens en va traient amb colors i motius diferents. És una decisió difícil, doncs totes són molt boniques, decorades amb les tradicionals formes geomètriques berbers. Un cop feta la tria, entrem dins la botiga per iniciar negociacions asseguts al voltant

Foto: David Bigorra

d’una tauleta amb un te a la menta. Quan totes les parts arriben a un acord, que inclou, normalment, afegir alguna peça complementària al lot tan per part del comprador com del venedor, es tanca el tracte. És una cerimònia que no es pot fer amb pressa ni de mal humor.

Rutes del món

Quads i camells L’activitat turística a l’entorn de Douz se centra al desert. Passeigs a peu, en quad, camell o 4x4 per les dunes i algun dels oasis continentals de la zona. Nosaltres aprofitem una tarda per sortir a passejar en quad per les dunes dels afores de Douz mentre baixa el sol. Abillats amb el mocador bereber per no empassar pols fem un petit recorregut seguint un guia. Ens aturem a contemplar el paisatge i els petits escarabats que s’afanen amunt i avall i que semblen curiosament atrets per la nostra presència. Una lleugera brisa aixeca una capa fins de pols a contrallum, és quasi hipnòtic. El desert sembla transmetre una calma especial. És una llàstima haver de tornar a la ciutat però tampoc ens dol massa ja que demà dormirem al desert.

Rutes del mรณn

Rutes del món

Foto: David Bigorra

Una de les experiències estrella, que ens permet realment fer-nos a la idea de la immensitat del paisatge i desconnectar totalment de la civilització, és fer nit en un campament al desert.

Nosaltres ens arribem, travessant un erm pedregós amb el 4x4, fins al campament d’Zmela Labrisse, al llindar del Parc Nacional de Djebil, a pocs kilòmetres de l’oasi de Ksar Ghilane - molt turístic amb un llac d’aigües termals. El càmping és força bàsic, amb unes tendes blanques equipades cada una amb dos llits i mantes – que us asseguro que a finals de desembre s’agraeixen moltíssim quan els 20 graus del migdia baixen en picat en caure el sol-, banys, dutxes, un menjador i un tancat amb una foguera que el cuiner fa servir per coure el pa a l’estil tradicional, enterrant-lo en carbó i sorra, moment per al qual ens reunim tots els hostes. No espereu cap luxe i prepareu-vos a treure sorra finíssima de dins les sabates durant dies. Sí podeu esperar trobar-ho tot impecable, perquè tot i l’austeritat, el

Rutes del món

manteniment de les instal·lacions del campament és prioritari. Arribar a primera hora de la tarda, amb una agradable temperatura, ens permet instal·lar-nos i gaudir dels canvis de color del paisatge que ens envolta i d’una posta de sol un pèl accidentada quan el nostre conductor encalla el 4x4 a la sorra quan provàvem d’allunyar-nos del campament per gaudir dels darrers raigs de llum. Res que no puguem solucionar amb una mica d’ajuda. Són coses que passen al desert. A la nit tenim la sort de poder gaudir de la companyia de la darrera lluna plena del 201 8 que ens il·lumina les dunes per un passeig nocturn a la recerca de petjades de fennec (îìäéÉë òÉêÇ~, guineus del desert), damunt la sorra.

Rutes del món

El generador que proporciona la llum al campament es tanca a les 11 , però de fet, la gent ja fa estona que és sota les mantes. Poc després de les sis ja serem amunt per veure sortir el sol, esmorzar i seguir el nostre viatge pels paisatges desèrtics de Tunísia. Ens dirigirem a una zona més muntanyosa, als contraforts de la serralada de Djbel Dahar, per descobrir l’arquitectura tradicional berber.

Rutes del mรณn

Abans de sopar, la gent es reuneix al voltant del foc per veure com es cou el pa a la manera tradicional, enterrant-lo amb sorra i brasa. Passada una estona, es desenterra i es reparteix entre els presents.

Rutes del món

Ksour i cases troglodítiques excavades a la roca Un ksar, paraula que vol dir “castell”, és el típic poble berber, amb cases d’adob adossades aglomerades al llarg d’un mur. Aquests ksour (en la forma plural) solen estar ubicats en oasis i en posicions estratègiques defensives dalt de turons – per defensar-los dels saquejadors al seu dia. Una de les seves característiques més distintives, i representatives de l’arquitectura berber, són els graners col·lectius (ghorfas) fortificats de diversos pisos d’alçada, un amalgama de finestres, portes i formes arrodonides que ens recorda a un rusc d’abelles i que queda

perfectament integrat al paisatge àrid que ens envolta. Nosaltres visitem el de Ksar Hallouf, del s. XIII, dalt d’un turó amb vistes sobre la vall, les muntanyes dels voltants i el poble als seus peus. Aquest tipus de construcció berber ens resulta familiar gràcies a la seva utilització en diverses pel·lícules de la saga Star Wars. I no és l’única construcció tradicional de la zona que apareix als films, que també van fer famoses les cases troglodítiques de Matmata.

Rutes del món

Construïdes per les tribus berbers que fugien de la costa conquerida pels àrabs durant els s. XI-XII, les cases de Matmata estan excavades a la roca. S’articulen al voltant d’un pati central d’entre uns 5 i 9 metres de profunditat, del qual en surten túnels que serveixen com a habitacions o comuniquen amb altres patis en el cas d’habitatges més complexes. Les lleixes els armaris, els seients i fins i tot els llits a vegades estan també excavats, igual que els esgraons per arribar a espais o cambres en pisos superiors quan n’hi ha. Del pati central en surt un túnel cap a l’exterior que serveix per accedir-hi, normalment lleugerament inclinat cap a fora perquè dreni l’aigua. La porta està protegida amb un dibuix d’una mà de Fàtima o un peix de color blau– un símbol pre-islàmic per allunyar els mals esperits.

Rutes del món

Fins la independència, als anys 50, n’hi ha via unes 800, de cases troglodítiques. Però amb el temps la gent ha anat marxant cercant la comoditat (no tenen llum ni aigua corrent) i han anat quedant deshabitades, i ara funcionen com a museu o com a hotel. A la primera que

visitem, petita al voltant d’un pati, encara hi viu una dona i podem constatar les seves condicions, per a nosaltres molt dures, de vida. Molt senzilla i austera. És lògic que les noves generacions no vulguin viure així.

Rutes del món

La segona visita és l’hotel Sidi Driss, molt més gran amb tres patis, un dels quals va ser escenari de la primera i quarta pel·lícula d’Star Wars, i encara en conserva la decoració com a atracció turística. Aquí es van rodar escenes de la granja dels Skywalker i la porta de la Cantina de Mos Eisley – allà on Luke coneix Han Solo. L’altre escenari famós d’Star Wars l’anirem a buscar més enllà de Tozeur. Però per això primer ens cal creuar un llac salat de 4500km2.

Rutes del món

En un dels patis excavats de l'hotel Sidi Idriss tenim l'ocasio de recrear el dinar de la familia Skywalker a la primera pel·lícula d'Star Wars.

Rutes del món

Foto: David Bigorra

Chott El Djerid Una carretera construïda l’any 79 per l’exèrcit travessa Chott El Djerid (La llacuna de la terra de les Palmeres), el llac salat més gran d’Àfrica del Nord, compartit amb la veïna Algèria. En realitat no és un llac sinó un xot, una depressió salina, 1 5m per sota del nivell del mar i seca en la seva immensa majoria. Només conserva aigua permanent a la zona central i tot i que arriba a tenir aigua a les vores quan plou s’evapora ràpidament i deixa a la vista la sal, un producte que extreu la societat Sahara Sal. A Chott El Djerdi s’hi produeix un tipus de miratge conegut com a fata morgana, un fenomen òptic causat per una inversió tèrmica, que altera la visió dels objectes a l'horitzó, que semblen levitar de manera fantasmagòrica. En alguns punts del xot es

pot veure perfectament la capa de sal que cobreix el terra. Hi trobem també restes de barques abandonades, que sobre aquesta capa blanquinosa i amb les llunyanes muntanyes de fons, dibuixen un paisatge sorprenent amb un punt apocalíptic.

Rutes del món

És tota una experiència creuar-lo. Val la pena aturar-se i baixar a trepitjar la superfície, assaborir-ne la quietud. És un paratge inhòspit fascinant. Abans que hi hagués la carretera, que s’ha de mantenir constantment degut a que el terreny es desfà per l’acció de les aigües freàtiques, les caravanes de nòmades el

creuaven seguint unes rutes determinades que, a l’hivern, quan havia plogut, podien estar empantanegades. A vegades s’hi poden veure ramats de camells salvatges passejant o flamencs a la primavera a les parts inundades. O elements curiosos com un autobús abandonat i rovellat, que el guia ens explica que van fer servir per filmar una pel·lícula i allà es va quedar.

Rutes del món

Tozeur: dàtils, oasis de muntanya i escenaris de pel·lícula A l’altra banda del Chott arribem a Tozeur, la capital del Djerid, l’antiga Thusuros– post comercial i fronterer a la via romana que unia Biskra i Gabès, des d’on es comerciaven dàtils i esclaus. Es va mantenir com a centre actiu de comerç de caravanes, assolint el seu màxim apogeu al s. XIV. Tozeur és un oasi natural de tipus continental de 20km2 amb més de 500.000 palmeres (hi ha tres tipus d’oasi a Tunísia: el marítim, el continental i el de muntanya). La terra està dividida en parcel·les entre famílies que exploten aquest antic palmerar. Els oasis proporcionen tres pisos de cultiu – hort, fruiters (bàsicament cítrics, tot i que els moriscos van introduir la banana quan van arribar després de la caiguda de Granada el 1 492) i dàtils. Per

aquest motiu la mandarina o taronja amb dàtils són les postres típiques que ens serveixen a tot arreu. Gràcies a un sistema de reg d’aigua ancestral ideat per Ibn Chabat al s. XIII cada família té un temps assignat de reg que es mesura amb un gadusse (càntir) que funciona com un rellotge d’aigua. Un tribunal del les aigües estableix el nombre de gerres per setmana per a cada família. Quan s’esgota el temps cal tancar la sèquia perquè l’obri el veí. Cada família segueix un horari estricte. El tros de cada família l’hereta el fill que millor el treballa. Visitem una d’aquestes explotacions, Eden Palm (http://eden-palm.com ), propietat de la família Chokmani, que hi cultiva dàtils i n’elabora productes com melmelada o crema de dàtil i xocolata. És en aquesta

Rutes del món

finca que podem observar l’enginyós recurs que fan servir com a material de construcció. En un indret on no hi ha fusta, els troncs de les palmeres mortes s’assequen al llac salat. Com sabeu les palmeres no són arbres sinó plantes i els seus troncs són fibrosos. Però la sal compacta la fibra i la solidifica convertintla en un material similar a la fusta. Una palmera pot arribar a viure 250 anys. El turisme i el comerç són els altres pilars econòmics d’aquesta ciutat de 1 00.000 habitants. Una de les característiques que crida més l’atenció de Tozeur és l’arquitectura tradicional de les cases, amb totxo vista de color ocre col·locat fent formes geomètriques decoratives, les mateixes que veiem a les catifes, i relleus. També és una destinació ornitològica, gràcies a les 1 60 espècies d’aus migratòries que passen per l’oasi. A Tozeur aprofitem per visitar el Museu etnogràfic de Dar Cheraït, un museu privat obert el 1 990 per Abderrazak Cheraït, antic batlle de la ciutat, i ubicat en una casa tradicional d’estil andalusí - la família propietària és d’origen andalusí- amb el seu pati central enrajolat, al voltant del qual es reparteixen les habitacions, els dormitoris, la cuina, banys... També s’hi exposen pintures, joies i objectes diversos com, per exemple, un manuscrit original del s. XIII amb la distribució de l’aigua de reg entre les famílies. Però el més interessant de Tozeur és fora de la ciutat. Ens dirigim, primer, cap als oasis de muntanya per descobrir autèntics paisatges de pessebre. Per arribar-hi hem de travessar Chott El Gharsa, un altre xot salat d’uns 200km2.

Rutes del mรณn

Rutes del món

Els Oasi de Muntanya Ascendim una mitja de 600m per la serralada desèrtica del Djebel el Negueb, fronterera amb Algèria, camí de 3 oasis. Una dada important: per al beduí un oasi ha de tenir palmera datilera, si no, ja no és un oasi. La nostra primera parada és Mides. Aquest petit oasi que ja era conegut pels romans es troba a la vora de l’estreta gorja de Seldja, de 3km, excavada per un rierol durant segles. Encaixades

entre la vora del penya-segat i el palmerar, es mantenen les ruïnes de l’antic poble, abandonat després d’una crescuda del riu el 1 969 que va devastar tota la zona. He comentat que era com un pessebre, oi? A més a més, queden pocs dies per Nadal i l’inconscient ens traeix, passejant entre les antigues cases d’adob amb les palmeres al fons. no podem evitar imaginar-nos les figures, els pastors, les ovelles.

Rutes del món

A pocs quilòmetres de Mides, passat el poble de Tamerza, també abandonat per la crescuda, ens desviem a la Gran Cascade– en un altra gorja més ampla a la que podem baixar fins al peu del salt d’aigua. Aquí trobem més turistes i visitants locals, algunes botigues de records – mocadors de colors, roses del desert i menjar- i algun camell.

Rutes del món

Però sense dubte el més popular i interessant dels tres oasis de muntanya és el de Chebika. El poble ara abandonat també el 1 969 va ser un post romà anomenat Ad Speculum abans de convertir-se en un refugi berber. Els romans feien servir miralls per comunicarse amb altres posts propers i avisar quan venien caravanes. Un camí s’endinsa a la gorja deixant enrere el gruix de palmeres i seguint el rierol amunt, passant petits salts i ponts i graons de pedra, fins un toll d’aigües turqueses. Des d’aquí el camí s’enfila amunt deixant enrere, i de manera sobtada, la vegetació fins un mirador, que

ens ofereix una fantàstica vista del contrast entre l’aridesa del paisatge general i la verdor al fons de la gorja. Un corriol baixa després cap a l’antic poble, al qual s’accedeix per un pas estret entre les roques. Travessant els carrers abandonats tornem al punt de sortida, on trobarem algunes paradetes de records. Deixem enrere les muntanyes i ens tornem a endinsar pels xots amb el 4x4. A la vora del camí podem observar les cabanes tradicionals dels beduïns fetes amb els troncs de palmera secada.

Rutes del mรณn

Rutes del món

Més escenaris de pel·lícula Creuem un erm fins arribar a un coll, des del qual es divisa una vastíssima extensió sorrenca que s’allunya fins espetegar contra una barrera rocallosa de muntanyes que s’alcen a l’horitzó. Una pista baixa fins aquesta plana, sobre la qual s’alça una curiosa formació rocosa, batejada com Ong Jemel, que vol dir El Coll del Camell. Des del peu d’aquesta roca es divisa un miratge fantàstic, un gran turó arrodonit que sembla elevar-se enmig d’una capa d’aigua. Tan sols cal pujar uns metres amunt pel corriol que s’enfila al Camell i la il·lusió desapareix. El turó perd tota la seva aura misteriosa enmig de l’erm desert que l’envolta. El secret dels miratges és que tan sols es veuen des de terra. És aquí a Ong Jemel que es van filmar algunes escenes de la pel·lícula El Pacient Anglès, d’Anthony Minghella. Per filmar aquesta producció estrenada el 1 997 es va haver de construir una pista per fer passar els vehicles amb tot l’equip. Acabat el rodatge la van batejar com Carretera

Imperial Saul Saentz, productor del film.

honor al

Aquí trobem uns pocs turistes i alguna paradeta. Se’ns acosta un noi amb un fennec lligat amb una corretja com un gosset petaner. Demana diners per fer-nos-hi una foto. Ens hi neguem. És una coseta menuda amb orelles molt grosses - són el seu sistema de ventilació i refrigeració de la sang. El deixa a terra i l’animal marxa corrents cap a les paradetes. Talment com un gosset.

Foto: David Bigorra

Rutes del mรณn

Foto: David Bigorra

Rutes del mรณn

Foto: David Bigorra

Rutes del món

Aquí al Coll del Camell comença una extensió de dunes que travessem amb el 4x4, impossible fer-ho amb un vehicle normal; el trajecte recorda una muntanya russa, amunt i avall per la sorra, giragonses en angles inversemblants que tan sols un vehicle amb tracció total pot mantenir sense bolcar. Arribem al cim d’una gran duna, al peu de la qual s’obre una petita vall, i enmig s’hi aixeca el que de lluny es podria confondre amb un poble. En realitat és el Port Espacial de Mos Espa, construït a principis dels 70 per

George Lucas per a la Guerra de les Galàxies. Està força tronat, tot i que al llarg dels anys l’han anat arreglant per tornar a filmar-hi alguns dels episodis de la saga. Tornem a ser al planeta Tatooine (ja l’havíem visitat a Matmata) i aprofitem per fer-nos mil fotos perquè això no passa cada dia... excepte a Tunísia. Li podrien treure força més suc al plató, la veritat. Probablement si la pel·lícula hagués estat un fracàs, ara seria mig enterrat sota la sorra.

Rutes del mรณn

Rutes del món

Ens enfilem a una altra gran duna, a l’altre extrem de la vall, per gaudir de la posta de sol sobre el desert. Em descalço i camino per la sorra freda. Una filera de petjades de guineu ens recorda que el desert és viu, encara que no ens ho sembli. El sol cau i

les dunes es tenyeixen de daurat, primer i d’una tonalitat rogenca després. La meva darrera posta de sol al Sàhara, de moment. El desert té un magnetisme especial que convida a tornar-hi.

Rutes del món

COM ARRIBAR Per arribar a Tozeur cal volar primer fins a la capital, Tunis. La línia aèria Tunis Air ofereix vols des del Prat a l'aeroport de Tunis-Carthage i vols interns fins a Tozeur.

www.tunisair.com

TRANSPORT Nosaltres dúiem un 4x4 amb conductor (de l’agència Lotos Voyages), l’única manera d‘afrontar les pistes pedregoses i les dunes del desert. Sobre tot el desert és molt traïdor i fins i tot un conductor experimentat com el nostre es pot quedar encallat, com ens va passar a Jebil.

ON DORMIR Hotel Sahara Douz. A tocar del palmerar i al peu de les

dunes que envolten l'oasi. Té dues piscines, una exterior i una interior.

www.saharadouz.com

HotwelHotel

Hotel Ras El Ain Tozeur. A pocs minuts del centre, agradable hotel amb les habitacions distribuides a l'entorn d'un jardí, amb piscina a l'aire lliure i piscina coberta.

www.goldenyasmin.com/fr/ras-el-ain

Campement Zmela , al límit del Parc Nacional del Jebil.

Tendes equipades amb llits i llum elèctrica que proporciona un generador que s'atura a partir de les 11 de la nit. , iml, .

www.campement-zmela.com/campement

ON MENJAR Nosaltres teníem pensió completa als hotels, on els dinars i els sopars eren buffet. La gastronomia tunisiana és molt mediterrània: cus-cus, xai, verdura, amanides, sopes... I dàtils, omnipresents. Aneu amb compte amb les amanides si teniu l’estómac delicat. Alguns plats són molt picants, com la Harissa , una salsa feta a base de bitxo, all, menta, coriandre, alcaravia i matafaluga, que es vol presentar com a candidata a patrimoni immaterial de la UNESCO. La fan servir per al cus-cus, la sopa, o la serveixen d’aperitiu amb tonyina i olives.

A Matmata vam dinar a l’hotel Diar el Barbar. Route de Benyahya, km 2, C1 04, Matmatat-AlQadimal 6070. Tel.: +21 6 75 240 074

MÉS INFORMACIÓ: Pàgina Oficial de Turisme de Tunísia: