INDONÈSIA ÉS TOT UN UNIVERS, UN TERRITORI IMMENS FORMAT PER MÉS DE 1 7.000 ILLES D’UNA DIVERSITAT IMPRESSIONAT, TANT A NIVELL PAISATGÍSTIC I DE BIODIVERSITAT COM HUMÀ.
A les Illes de la Sonda, que formen el territori indonesi, quatre grans religions - i algunes de menors- hi conviuen sense escarafalls, juntament amb nombroses llengües, ètnies i tradicions. Des dels arrossars de Bali, beneïts per petits altars, fins als grans temples de Java passant per les jungles de Kalimatan i Sumatra, els majestuosos volcans o les platges turqueses de milers d’illes i illetes, el territori no deixa de canviar. Les distàncies són enormes i ens obliguen a triar: Orangutans o dragons de Komodo; natura o rituals funeraris; cultura o platges. Aquest cop el nostre itinerari ens porta a Borneo, Java i Bali, tan sols una fracció del que aquest país meravellós pot oferir. Tornarem, ho tenim clar.
BORNEO, A LA RECERCA DE L'ORANGUTAN Baixa el sol al Parc Nacional de Tanjung Puting, a Kalimatan – la regió de Borneo que pertany a Indonèsia. Asseguts a la coberta superior del nostre klotok, el vaixell tradicional que ens fa de casa i que ens endinsa riu Sekonyer amunt dins la jungla, anem comptant els micos enfilats als arbres de les ribes. Desenes i desenes. Famílies senceres, ja sigui de macacos o de nassuts, salten lleugers de branca en branca, afegint la fressa de les fulles a la banda sonora de la selva, milers de sons en harmonia, sota la llum canviant del capvespre. De tant en tant ens creuem amb algun altre klotok i els seus dos, tres o quatre passatgers, també asseguts a coberta i extasiats, assaborint cada segon com nosaltres. És un d’aquells moments que congelaries per sempre. Un vespre gairebé perfecte per a un dia gairebé perfecte.
2
El Taman Nasional Tanjung Puting ocupa 41 5 mil hectàrees de bosc pantanós de torba, manglars, dipterocarpàcies - arbres majestuosos de grans dimensions amb troncs massius-, kerangas – el bosc humit tropical de Borneo-, bosc costaner i bosc secundari, a la vora dels rius Kumai i Sekonyer. És un dels més grans de Borneo. El govern colonial neerlandès va crear aquest parc als anys 30 per protegir els orangutans i els micos nassuts i el 1 977 la UNESCO el va declarar Reserva de la Biosfera. Des de 1 982 té categoria de Parc Nacional. A part de diversos primats com gibons, macacos, nassuts (nasalis larvatus), és llar de panteres nebuloses (neofelis nebulosa), óssos malais (ursus malaianus), senglars (sus barbarus) i cérvols -sambars (rusa unicolor), muntjacs (muntiacus) i tragúlids- , rèptils
com el cocodril de mar, el varà o la pitó, granotes i 230 espècies d’au, com calaus i blauets. Però sense dubte el protagonista indiscutible és l’orangutan de Borneo (pongo pygmaeus). Tanjung Puting acull la població salvatge més nombrosa que queda al planeta – que per desgràcia és cada cop més reduïda, uns 6000 al parc. Els nostres encontres amb aquests meravellosos animals ens produeixen una barreja d’emoció i tristor alhora. (Un consell, quan voleu cap o des de Pangkalan Bun: No mireu per la finestra de l’avió. Des de l’aire es pot constatar perfectament la devastació a la qual han sotmès Borneo la indústria de la fusta i la de l’oli de palma, que destrossa el sòl amb els fertilitzants perquè la terra aquí és molt àcida. És una imatge depriment). Un petit raig d’esperança és, que segons ens explica el guia, el nou president està decidit a aturar l’arribada de les empreses que exploten l’oli i ha començat a fer passos per expulsar-ne les tramposes – aquelles que paguen a la gent local perquè cremin la selva i els
3
venguin la terra o pitjor encara, destrueixen les fonts d’aliment dels orangutans perquè no vagin cap a certes zones.
La manera més popular de visitar el parc és a bord d’un klotok, navegant durant tres o quatre dies i baixant a visitar els camps – on es duen a terme activitats de recerca i recuperació dels orangutans, als quals alimenten a hores determinades- o a explorar algun camí a la recerca de fauna, flora i de l’experiència sempre fantàstica de caminar per la selva (i trobar orangutans fora d’hores d’alimentació). Les embarcacions solen ser d’ús privat (es pot demanar compartir-les per reduir una mica els costos, com a màxim amb 1 0 persones – que a mi ja em sembla massa). Nosaltres som dos, més la tripulació de cinc – que inclou cuinera- i el guia. Es dorm a un matalàs a coberta – amb mosquitera, imprescindible- i són molt bàsics. El nostre té dutxa i es pot tancar amb finestres de vidre, però no és habitual. Els més típics es tanquen
5
amb lona i duen un bidó com a dutxa. El menjar és boníssim i variat, tot cuina tradicional. La tripulació viu al pis inferior. Els passatgers dormen i fan vida a la coberta tapada i el nostre klotok encara té una coberta superior –el “terrat”.
6
Així doncs el nostre dia gairebé perfecte comença despertant-nos a coberta dins la mosquitera i esmorzant amb vistes al riu i a les ribes. Matí de navegació asseguts a proa, endinsant-nos a la selva – no puc evitar sentir dins el meu cap la veu del capità Willard, és a dir Martin Sheen, com un flash entre el roncar del motor i el xivarri entre el fullam. És el meu moment Apocalypse Now total. A mesura que anem remuntant el riu, la vegetació va canviant i cada cop és més frondosa – en trams més estrets els arbres formen ponts per sobre l’aigua per als micos. Cau un petit xàfec a migdia, prou com per fer pujar una boirina suau que ho envolta tot en un halo de misteri. Després de dinar, un passeig per la jungla fins a Camp Leaky per veure orangutans. Mares amb cries i un mascle de cara grossa. Moment estel·lar quan es posa a ploure i el mascle agafa una branca per cobrir-se el cap i continua menjant. Els posen fruita i blat de moro en unes plataformes i els criden amb un udol característic. En pocs minuts es comencen a sentir les branques més altes dels arbres
7
espetegant, so i moviment que es van acostant fins que finalment els veus, primer a les branques, abans de baixar cap a terra i venir a buscar el menjar. Alguns s’acosten, agafen totes les peces que poden i pugen a menjar a les branques. Només necessiten una ma per agafar-se. La resta d’extremitats serveixen que sostenir les panotxes. O els plàtans. El moment King Louie del Rei de la Selva no pot faltar. Les mares s’acosten amb la cria ben arrapada. Els més joves són juganers. És un espectacle meravellós... I trist alhora.
Que els hagin d’alimentar perquè s’estan quedant sense territori és indignant. Un gibó irromp per sorpresa a buscar la seva part del botí. Però encara no hem acabat, quan tornem cap al klotok, el moll està ple de macacos. Molts klotoks, massa, és temporada alta. El guia ens recomana venir fora de temporada-. Al gener o febrer- ens diu -, estaríeu sols amb els orangutans. O potser un altre klotok i prou-. Prenem nota per a la propera.
Després d’un bonic capvespre saludant els micos de les ribes, acabem aquesta jornada memorable amb una nit lluminosa de lluna plena, a la fresca, escoltant la meravellosa banda sonora de la biodiversitat mentre ens adormim sota la manteta – al capvespre la temperatura baixa. Creieu-me que deixar el klotok per continuar el nostre viatge sap greu, tot i sabent que ens esperen encara coses fantàstiques. Hi ha diverses agències que ofereixen el paquet de Tanjung Puting en klotok. Nosaltres vam triar Adventure Indonesia per recomanació d’una amiga. No era la més barata però no ens sap gens de greu pagar per una gran experiència.
https://www.adventureindonesia.com/orangutankalimantan.htm http://savetheorangutan.org/
10
Gibons, nassuts, macacos i orangutans sรณn alguns dels residents del parc
JAVA, TEMPLES I VOLCANS Abandonem la serenitat de Tanjung Puting amb un avionet d’hèlices amb 1 6 files que ens deixa a la sorollosa i extensa Surabaya, la típica gegantina ciutat asiàtica que mai dorm, amb trànsit, xafogor i una corrua interminable de petits comerços. La passem de llarg perquè el nostre objectiu és agafar un bus nocturn cap a Jogjakarta, a Java Central. Sopem un nasi goreng en una paradeta al carrer per 50 cèntims, fet al moment en un wok. A Yogya també menjarem molt en paradetes de carrer. Yogya, o Jogja, segons on ho vegis escrit, va ser l’antiga capital del sultanat de Mataram al s. XVI, 32km quadrats de ciutat perfectament assequibles gràcies a una completa línia de busos urbans. Ens allotgem a la zona de Jalan (carrer, abreujat com a Jl) Sosrowijayan amb Jl Malioboro, una àrea amb molta vida, amb nombrosos carrerons (gangs) poblats per
12
hotels barats, restaurants (warung en indonesi) i un enorme mercat a l’aire lliure sota les porxades – prepareu-vos a regatejar, Jogja és la capital dels bàtiks i les teles. És un barri molt ben comunicat amb una estació de ferrocarril des d’on surten trens cap a Jakarta, Surabaya, Probolinggo i rodalies, i a 30 minuts de l’aeroport en bus. El nostre losman, paraula que denomina un allotjament barat, està dins un carreró laberíntic i molt tranquil. És molt modest però agradable i tant el porxo com el passadís estan ple de gàbies amb ocells que no deixen de cantar –pobrets. A Java especialment són molt aficionats als ocells. Precisament aquí a Jogja hi ha un mercat de les aus que no visitarem perquè és bàsicament un centre de tràfic d’animals. Al final de Jl Malioboro es troba el Kraton, l’antic palau del sultà, però la visita és molt decebedora; realment no val la pena. Si us sobra
Superior: Candi Sewu. Dreta: Mercat de Jl Malioboro temps a Jogja aneu al mercat cobert de Jl Malioboro. Els principals atractius de Jogjakarta, en realitat, es troben als afores de la ciutat. Són els dos grans temples de Borobudur i Prambanan, dues joies arquitectòniques d’estils ben diferents. Tot i que es troben a extrems oposats de la ciutat el més normal és visitar-los tots dos – i a aquest fi existeix una entrada combinada (uns 50$, més car si volem entrar a veure la sortida de sol a Borobudur, que és un clàssic). La majoria de gent s’apunta a un tour organitzat de tots dos en un dia. Nosaltres ens ho vam prendre més amb calma i vam dedicar-hi dos dies, començant per Prambanan. S’hi arriba tranquil·lament amb un bus que surt del mateix carrer Malioboro i és molt fàcil. A cada parada hi ha un cobrador i un revisor –molt amables, que t’explicaran exactament on has de baixar. Circulen a partir de les 5.30.
13
PRAMBANAN, EL TRENCACLOSQUES Prambanan era originalment un conjunt de 240 temples hindús dedicats a la Trimurti, l’expressió de Déu com a creador (Brahma), preservador (Vishnu) i transformador (Shiva) i construïts durant el s. IX en disposició geomètrica com un gran mandala. És el temple hindú més gran d’Indonèsia i uns dels més grans del Sud-Est Asiàtic. Abandonat al s. X potser degut a un canvi de poder o a una erupció del Merapi, el complex va patir molts danys per culpa d’un terratrèmol al s. XVI. El britànic Colin Mackenzie el va redescobrir al s. XIX tot i que serien els holandesos els que n’iniciarien la reconstrucció el 1 930, una restauració que encara dura. Una de les coses que més criden l’atenció a part del temple en sí és l’extensió de muntanyetes de pedres col·locades al lloc on hi haurien d’haver templets i capelletes – i que ens dona una idea de la dimensió real del complex original- i veure els picapedrers treballant. És un autèntic trencaclosques i la feina de reconstrucció exigeix una paciència infinita – per treure’s el barret. De moment, estan reconstruïts els vuit temples centrals i les vuit capelles secundàries del recinte intern. Més exagerat es veu encara en un dels altres monuments del Parc Arqueològic de Prambanan (format per quatre recintes en realitat), el temple de
14
Sewu, en un estat molt més ruïnós –només se’n conserva sencera la part central i la resta són muntets de runa a mig refer –alguna capelleta una mica més avançada i alguna altra que amb prou feines s’insinua. De fet, un terratrèmol el 2006 va tornar a causar danys considerables a la feina ja feta. El temple central del mandala, de 47 metres, està dedicat a la deessa Durga, i al seu voltant es van alçant tots els temples i capelles dedicats a altres divinitats. Els temples estan decorats amb baixos relleus que representen la versió indonèsia del Ramayana. Des dels anys 90 s’hi tornen a celebrar cerimònies hindús importants. Tan aquí com a Borobudur, hi ha una entrada separada per a visitants internacionals. T’hi ofereixen una beguda de cortesia – aigua, te o cafè.
BOROBUDUR, UN CANT A BUDA Si visiteu Borobudur un cap de setmana coincidireu amb molt de turisme intern i, especialment, amb grups d’escolars. La gràcia és que molts d’aquests escolars hi venen a fer pràctiques d’anglès amb els turistes, es veu. I una de les proves consisteix en demanar-los que es facin una foto amb ells. Així que et passes la visita acceptant peticions de fotos com si fossis famós. Borobudur és el temple budista més gran del món, construït al s. IX com una gran stupa en forma de piràmide escalonada aprofitant un turó natural i combina nou plataformes, sis quadrades i tres circulars, coronades per una gran cúpula superior, envoltada per 72 stupes perforades que amaguen estàtues de buda al seu interior. És com un gran mandala que representa els tres regnes de la cosmologia budista i la naturalesa de la ment humana.
16
Els pisos inferiors estan decorats amb més de 2500 panells esculpits i més de 500 estàtues de buda. Després del seu abandonament cap al segle XIV degut segurament al declivi dels regnes hindús de Java – quan la població es va convertir a l’Islam-, va quedar tapat durant segles per la selva i capes de cendra volcànica. Va ser al s. XIX que el governador britànic, Thomas Stamford Raffles, interessat en la història de Java, va enviar l’enginyer holandès Hemann Cornelius a investigar uns rumors. Amb l’ajut de 200 homes, Cornelius va talar arbres, va cremar vegetació i va remoure terra per desenterrar el monument. Una primera i modesta restauració es va iniciar a principis del s. XX però no seria fins als anys 70 que el Govern indonesi amb ajut de la UNESCO emprendria la feina grossa de desmuntar, netejar i catalogar literalment un
milió de pedres, restaurar tots els relleus, millorar el sistema de drenatge i estabilitzar els fonaments del temple, entre altres coses. El 1 991 va passar a formar part de la llista de Patrimoni de la Humanitat. Després d’una erupció del Merapi el 201 0 va caldre una segona restauració per desembussar els sistemes de drenatge de cendra, entre altres desperfectes. Avui, a més de ser la principal atracció turística d’Indonèsia, torna a ser un lloc de culte per a cerimònies budistes. És tradició entre els turistes acostar-se a veure la sortida del sol des d’aquest temple, per la qual cosa cal contractar un tour o venir amb transport privat. Nosaltres decidim prescindir-ne i anar-hi en bus –surten des de l’estació de Jombur. És diumenge i hi ha una gentada de por. I moltes escoles. Al costat del temple hi ha un turonet des del qual podem gaudir d’una vista elevada de tot el conjunt. Alineats amb Borobudur, a 1 ,5 i 3km de distància, trobem uns altres dos petits temples, candis en indonesi, Pawon i Mendut. Aquest segon es troba enmig d’un prat a la vora d’un espectacular banià que és tot un monument natural en sí mateix. Per tornar cap a Yogya tan sols cal preguntar a qualsevol local i us indicarà a quin punt de la carretera para el bus de tornada- fins i tot és possible que s’esperin amb vosaltres, els indonesis estan molt predisposats a ajudar i els encanta preguntar d’on vens. Això sí, els busos són carraques atrotinades però el trajecte és curt i tota una experiència.
17
VOLCANS DE JAVA Deixem els temples construïts per l’home a Java Central per anar a conèixer dos temples construïts per la natura, dos dels grans volcans actius de l’Est de Java.
Gunung Bromo Amb una alçada de 2329m, i batejat en honor del déu hindú de la creació, Brahma, el gunung (paraula indonèsia per mont) Bromo és un dels cinc cons que s’alcen dins l’antiga i immensa caldera del Tengger, sobre l’anomenat Mar d’Arena. Els altres són el Kursi, el Watagani, el Widodaren i el Batok –l’únic que no és actiu. Formen part del massís del Tengger juntament amb altres cims i volcans, entre ells el Semeru, el pic més alt de Java (3676m). Tota l’àrea, incloent 4 llacs i 50 rius- molts d’ells creats sobre antigues línies de lava-, està protegida com a Parc Nacional de Bromo Tengger Semeru des de 1 982, amb una extensió de més de 5000HA. Hi viuen algunes espècies protegides, com el lleopard de Java. L’entrada al parc és el poble de Cemoro Lawang, a la vora de la gran caldera. Per arribar-hi des de Jogjakarta primer cal agafar un tren fins a Probolinggo, 9 hores de trajecte – amb l’aire condicionat a tot drap. Nosaltres volíem fer el trajecte de nit però no quedaven seients, cal reservar amb antelació. També hi ha la opció autobús, però el tren és més còmode – compreu en primera, això sí. Un cop
18
a Probolinggo, a la mateixa andana ja trobem agents oferint transport cap a Cemoro. Alguns venen a buscar gent que ha contractat els tours complets des de Yogya tot i que el Bromo és perfectament viable per lliure, creieu-me. Amb un grup variat i internacional de turistes més, ens encabim en una furgoneta per pujar cap a Cemoro Lawang. Descobrim que l’hotel que hem reservat, tot i que molt bonic, està molt avall, i ens tocarà caminar una hora extra per la carretera en pujada. Hi ha tres nuclis de població a la falda del Bromo, el millor és reservar allotjament dalt de tot. Tot i que veient que està ple de homestays, losmans i hotels segurament haguéssim trobat alguna habitació; alguns dels companys de furgoneta van sense reserva. Els allotjaments en general a Cemoro són força bàsics però dormir-hi estalvia caminar i una hora de matinar perquè aquí sí és imprescindible matinar –i amb això vull dir a quarts de 3- per anar a veure sortir el sol des del turó proper a la caldera. No tan sols perquè l’espectacle dels tres cons, Bromo, Semeru i Batok, emergint amb la primera llum de l’alba sobre la capa espessa de núvols que cobreix l’anomenat mar d’arena, omplint la caldera gegantina, és magnífic. La principal raó és que a mesura que s’alça el dia, també ho fa aquesta capa de núvol, esdevenint una mena de calitja que desllueix totalment la vista. Així que si voleu la foto i l’espectacle toca matinar. Aquí també hi ha molta gent que contracta el tour per pujar amb jeeps, que després els baixen fins al mar d’arena, des d’on es
Superior: Travessem el mar d'arena dins la caldera del Tengger per arribar fins al fumejant cràter del Bromo. Inferior: El costerut camí que baixa cap a la caldera.
pugen les escales fins al cràter en ebullició del Bromo. Però també hi ha moltíssima gent que ho fa pel seu compte a peu. Com nosaltres. El camí és molt fàcil i des de Cemoro mateix és una horeta fins a un dels punts panoràmics del turó. No estareu sols però tampoc està massificat perquè la gent es reparteix – els jeeps van per un altre camí. Fa força fresca a la nit – estem a 2300m encara que sigui Indonèsia. I és obligat dur frontal, a més d’abric. L’esforç s’ho val per veure el triumvirat explosiu. El Semeru ens saluda, a més, amb una fumarada sorpresa. La segona part de la visita, el mar d’arena i el cràter, decidim fer-la a la tarda, cosa que ens evita la massificació dels tours, molts dels quals marxen entre 7 i 9 – molta gent agafa el tour complert del Bromo i l’Ijen que limita molt la visita. Arriben a Cemoro la nit abans cap a les 20.00 i marxen poc després de sortir el
19
sol. És pràctic a l’hora d’economitzar temps si el teu viatge és molt ajustat, però és esgotador i no et permet conèixer la zona.
Cemoro està envoltat d’un exuberant paisatge verd amb terrasses plantades amb cebes i maduixeres. Hi ha un corriol que baixa a l’interior de la caldera zigzaguejant des de darrere de l’hotel Camada Indah, a Cemoro, i des d’allà creuar el mar d’arena a peu fins al temple i les escales que pugen al cràter del Bromo són uns 30 minuts. I el passeig cap al cràter fumejant és espectacular. Trepitgem cendra volcànica i sorra esquitxada per projectils de lava escampats pel paisatge en la darrera erupció mentre ens acostem al cràter fumejant. A la zona on aparquen els jeeps també es lloguen cavalls – per desgràcia hi ha molts turistes amb poca consciència que accepten. L’explotació animal continua sent una lacra en molts llocs turístics de molts països. Darrere el temple, al peu de les escales, es venen ofrenes per llençar al cràter. En el nostre cas són florals però a vegades el ritual exigeix llençar-hi una pobra cabra viva. Per sort, nosaltres no ens ho trobem. A aquesta hora de la tarda la munió del matí fa hores que ha marxat i hi ha poca gent. Millor perquè la vora
20
és realment estreta. I l’interior és com una gran olla bullint, amb un so tronador com una cascada que ressona amb l’eco. És una visió impressionant. Una figura de Ganesha presideix el cràter a la vora d’una gastada barana de pedra, amb algunes ofrenes als peus. En aquell moment et sap greu no portar res per oferir.
Kawah Ijen, foc blau i sofre Gairebé a tocar de la costa est de Java, elevant-se sobre l’estret de Bali, s’alça el complex volcànic de l’Ijen, format per diversos estratovolcans, ubicats també dins una enorme caldera de 20km d’amplada. El més famós és Kawah Ijen (2799m), conegut pel seu foc blau, un fenomen produït gràcies al gas sulfúric que emana de les esquerdes a 600ºC. Fenomen que tan sols es pot observar a les fosques, la qual cosa ha popularitzat les ascensions nocturnes d’uns anys ençà. El fons del cràter, de 200m de profunditat, l’ocupa un llac d’aigües turqueses i molt àcides d’un kilòmetre d’amplada. De la vora del llac se n’extreu sofre, en unes condicions molt precàries i extremes. De fet, en els darrers anys, més d’un miner ha decidit aprendre anglès per fer-se guia turístic i ara acompanya grups fins al cràter. D’altres esculpeixen figuretes de sofre per vendre als turistes a la vora del camí. Tot i que segurament també es pot fer tranquil·lament pel teu compte - la carretera cap a Kawah Ijen és molt bona-, nosaltres no les teníem totes i a Yoyga vam contractar un tour. Ens recull a Cemoro pel matí de fet ens unim als que venen de fer la sortida de sol al Bromo. De camí entre volcà i volcà ens aturem a la costa a dinar i podem fer el nostre primer tast de mar de Java, barques de pesca tradicionals, calamars cruixents (Cumi goreng tepung) i manglars. Abans de
21
tornar-nos a enfilar muntanya amunt per una carretera frondosa i espectacular. Aquí a la fèrtil falda de l’Ijen es cultiva cafè de la varietat arabica. L’allotjament a l’hotel Catimor també és força bàsic (som en un “little village in the middle of the jungle” com el descriu la recepcionista), amb habitacions al voltant d’un pati amb piscina termal que tampoc aprofitarà ningú – hem arribat al capvespre i ens toca sortir a la 1 de la matinada. Som un grup força nombrós, tothom fa cap aquí a la recerca del famós “foc blau” de l’Ijen. Adormits, i abrigats, pugem a les furgonetes que ens duen fins l’entrada del camí. Fem la pujada fins la vora del cràter en 1 .30h. Alguns locals ofereixen un servei de taxi, que bàsicament consisteix en un carretó que arrosseguen entre tres costa amunt. Alguns turistes, sense gens de dignitat al meu parer, ho paguen. El grau de vergonya aliena dels que caminem és màxim. Un cop a la vora del cràter toca baixar fins al fons. És fosc però hi ha una corrua de gent amb frontals i màscares anti-gas. Són obligatòries. La raó són les emanacions sulfuroses intermitents des del fons del cràter. Molt desagradables. Avui no tenim sort amb el foc blau i a més ens plou. Tornem cap a dalt altre cop encara fosc, mullats i amb fred. Hi ha moltíssima gent i el nostre grup fa estona que s’ha dispersat. Seguim la gent cap al “sunrise point”, el punt més alt de la vora del cràter per a un dels moments estel·lar del viatge. Amb la
sortida del sol - absolutament gloriosa – es fa la llum i es pinta davant nostre un paisatge impressionant, de cims envoltats pels núvols, de colors canviants al cel, de parets pintades de sofre i poc a poc s’il·lumina el llac de l’interior del cràter. Hi hem passat a tocar quan érem a baix i no l’hem vist per culpa de les fumarades de sofre. És una visió memorable. Se’ns passa el fred i la son de cop. De baixada podem gaudir del paisatge frondós, amb cims, cafetars, arrossars i boscos. Potser hagués valgut la pena quedar-se a descobrir aquesta zona un parell de dies. Finalment comença a fer prou calor i se’ns asseca la roba, abans de posar-nos en marxa. La furgoneta ens deixa a Ketapang per agafar el ferri cap a Bali. Ha arribat l’hora d’acomiadar-nos de Java. Però no ens podem queixar, el comiat ha estat apoteòsic.
22
BALI, L'ILLA DELS DÉUS
Des de Ketapang surten nombrosos ferris cap a Gilimanuk, a l’altra banda de l’estret de Bali - en el punt més proper tan sols 2.4km separen aquesta illa de Java. Un problema al port ens té flotant dins el ferri un hora, amb l’illa a tocar. Estem cansats, suats i fem pudor de sofre i podem veure les muntanyes verdes, les platges turquesa del Parc Nacional de Bali Barat. Tenim el paradís a tocar i no hi podem accedir. I a sobre fem olor a sofre com si sortíssim del mateix infern... Quasi que es podria formular algun tipus d'al·legoria Bali forma part de l’arxipèlag conegut com les Illes Petites de la Sonda (Nusa Tenggara en indonesi), que alhora es troben dins l'arc volcànic de la Sonda, i està ubicada entre Java i Lombok. Té una superfície de 5780km2 i uns 4 milions d’habitants, la majoria hinduistes – cosa que es nota. De Bali en diuen l’illa
25
dels déus i de seguida te n’adones que fa honor a aquest nom amb temples, altars, ofrenes i escultures diverses de temàtica hindú – déus, dimonis i monstres com nagas - serps- i garudas -ocells. Entre elles les monumentals rotondes amb conjunts escultòrics representant èpiques escenes protagonitzades per deitats. Les portes de les cases tradicionals, articulades al voltant d’un pati interior, imiten les portes dels temples – flanquejades per dues columnes en forma de triangle esgraonat- i solen mostrar alguna figura divina sobre un altar a l’entrada. Ganesha és força popular. I en moltes hi observem petits temples privats. Cada matí els balinesos deixen unes característiques ofrenes florals dins unes safates de fulla trenada per tot arreu i els pobles fan olor d’encens. Aquí es parla el balinès tot i que la majoria d’illencs també parla indonesi.
Ubud i l'interior L’interior de Bali és muntanyós i exuberant, amb alguns cims de més 2000 metres i dos volcans actius, el Batur i l’Agung, que es mantindran ocults sota una capa de núvols durant tota la nostra estada. La base que nosaltres triem per conèixer l’interior de l’illa és Ubud, considerat el centre cultural de Bali, un poble de 30.000 habitants entre arrossars i molt, molt turístic, però que alhora atrau nombrosos artistes. Els dos carrers principals Jalan Raya Ubud i Jalan Monkey Forest són sorollosos, amb un excés de trànsit i dedicats exclusivament al turisme, entre warungs, cafeteries, locals de massatge i botigues. I, sincerament, força insuportables. Per sort, tan sols cal girar cap a qualsevol carrer secundari per apartar-se del soroll i el moviment. I està envoltat per natura i petits camins que creuen arrossars i viles, ideals per un passeig al capvespre. Ens allotgem en un taman (paraula que designa un allotjament autoritzat) en un dels carrers tranquils, jalan Sri Wedari. És una casa típica amb pati interior. I al carrer, tot i secundari, hi
26
ha alguns warungs, un temple i una bugaderia – que dobla com a agència de venda de bitllets de bus i vaixell i de lloguer de motos. La millor manera de moure’s per Bali i descobrir els voltants és llogar una moto (per uns 3 euros diaris) però cal tenir en compte que l’interior és plujós i hi refresca. La solució és una capelina que es pot comprar al mercat. I en quant a la navegació, google maps funciona perfectament fora de línia – tan sols cal tenir en compte gravar la ruta del dia abans de sortir des d’un wifi si no tenim tarja i arribarem sense problemes a tot arreu. Dona molta llibertat de moviments, permet colar-se per carrerons i carreteres secundàries, esquivar els cotxes - les entrades i sortides d’Ubud són terrorífiques... L’únic inconvenient és la pluja i cal tenir en compte les distàncies. Amb el salt d’illa cap a l’est també hem canviat de fus horari i ara se’ns fa fosc una hora més tard, cap a les 7 de la tarda, la qual cosa ens dona una mica més de marge de llum per explorar.
Monkey Forest Una visita obligada a Ubud és aquest santuari de macacos balinesos ubicat en un bosc frondós a l’entrada de la ciutat – de fet és al municipi de Padangtegal- que té com a missió la conservació de diverses espècies animals i vegetals seguint el principi hindú del Tri Hata Karana – que cerca l’harmonia entre persones, l’entorn natural i la divinitat. Uns 700 macaca fascicularis viuen en aquest espai de 1 2HA entre vegetació (1 86 espècies de plantes i arbres), estàtues estrambòtiques de divinitats, dimonis i éssers sobrenaturals i temples. Aquí viuen tranquils, ben alimentats i entretinguts amb la munió de turistes. Es recomana no mirar-los als ulls i, molt important, no dur res de menjar. Poden ser molt malparits, estirar-te la bossa, la samarreta o fins i tot els cabells. Cal anar amb compte i no emprenyar-los. En general però, són pacífics i molts divertits. Se’ls pot veure traure’s els polls a quatre mans, jugar o passejar sobre els murs dels temples i les estàtues – la foto més buscada.
27
Esquerra: La típica porta balinesa. Dreta: Gorja i cascada de Tukad Cepung. Tukad Cepung Una de les gràcies de Bali és que permet combinar les visites culturals amb la descoberta del meravellós entorn natural de l’illa. I les cascades són un dels atractius que criden l’atenció dels turistes (cal tenir en compte que en època seca el volum d’aigua pot ser molt baix o nul en alguns casos). La nostra primera ruta en moto és una d’aquestes combinacions, i comença amb la cascada de Tukad Cepung, amagada dins una gorja estreta a la qual es baixa per unes escales. Al fons de la gorja ens trobem el salt d’aigua, il·luminat pel sol que es filtra pel forat estret del sostre. Una imatge idíl·lica que provoca cues de parelletes que venen a fer-se la foto romàntica (i instagramers postureres que posen en bikini creient-se models sense adonar-se que en realitat ratllen el ridícul). La cascada a més, ens ve de camí per visitar el temple més important de l’illa.
29
Pura Besakih, el temple mare Penjat a 1 000 metres d’alçada, a la falda d’un elusiu Agung que insisteix en amagar-se darrera una capa de núvols, s’alça un complex de 23 temples, ubicats en terrasses i caracteritzats per una sèrie de patis, escales i les característiques torres balineses anomenades Meru, unes estructures de fusta estil pagoda amb base de pedra i diverses teulades. Estan tots alineats en un eix per acostar-te espiritualment a aquesta muntanya sagrada per als balinesos. No se’n coneix ben bé l’origen tot i que sí se sap que la ubicació sempre ha estat considerada sagrada. Tenim indicis del seu ús com a lloc de culte hindú des del s XIII, quan els primers conqueridors javanesos es van establir a l’illa. El Padmasana, el tron de lotus central del santuari principal, Pura Penataran Agung,
30
és del s. XVII. La lava de les erupcions de 1 963 va esquivar el complex per poc, cosa que els balinesos consideren un miracle i una senyal que els déus volien conservar el monument. Fins i tot sota els núvols és un lloc impressionant. La part interior de cada temple està restringida als creients – tot i que veiem algun grupet de turistes amb el guia fent veure que resen per poder entrar dins els patis. No cal fer el número, tampoc, es veuen perfectament des de la porta. Igual que amb els temples de Java, no s'hi pot anar curt i cal portar pantalons llargs o un sarong. Com podeu imaginar, les botigues del voltant del parking insisteixen en aquest detall per intentar vendre-te'n algun. A mi em van deixar entrar amb pantalons estil pirata.
Tirta Gangga El 1 948 el Raja de Karangasem es va fer construir un palau amb uns espectaculars jardins, el protagonista indiscutible dels quals és l’aigua. De fet tirta ganga vol dir “aigua del Ganges” i l’element místic religiós hi és ben present. És una de les raons per les quals els jardins, un preciós laberint d’estanys i fonts guarnits amb escultures de temàtica hinduista i envoltats d’arrossars, són molt estimats pels balinesos – que els van reconstruir en la seva totalitat després que quedessin arrasats per una erupció de l’Agung. L’element més curiós és el camí de lloses dins un dels estanys, format per una sèrie de columnes que queden al mateix nivell de l’aigua, creant l’efecte de camí flotant, que et fa saltar de rajola en rajola dins l’estany per seguir – amb compte si no voleu acabar nedant amb les immenses carpes que hi viuen - el recorregut que zigzagueja entre els altres elements decoratius que sobresurten de la superfície.
33
És possible banyar-se en una de les piscines del complex per un preu irrisori.
Els arrossars de Jatiluwih i Sideman Declarat Patrimoni Paisatgístic Cultural i Natural per la UNESCO el 201 2, Jatiluwih, a la regió de Tabanan, és el millor exemple d’arrossars en terrasses de Bali, una imatge quasi irreal amb grans extensions de camps d’arròs cobrint muntanyes senceres, de dalt a baix, des del cim fins al peu i cap al mar, irrigats amb el sistema tradicional de l’illa, anomenat Subak. És un mètode de rec antiquíssim passat de generació en generació des del segle IX i gestionat per vilatans en cooperatives (cada camperol és membre d’un subak, que alimenta els camps mitjançant una presa i el cap del Subak és elegit per tots els membres). Els diferents subaks estan units formant un sistema únic – integrat pels boscos que protegeixen les fonts, els arrossars – connectats per canals, túnels i preses-, i els temples
35
d’aigua, gestionats per monjos seguint el principi hindú de la Tri Hita Karana (que posa èmfasi en l’harmonia entre l’home i l’entorn natural). L’aigua que rega els arrossars flueix a través dels temples i va caient avall de terrassa en terrassa. Un sistema que ha esculpit el paisatge durant segles. Més arrossars i més paisatge esplendorós, la carretera que passa per la vil·la de Sideman és un recorregut espectacular. Tota aquesta zona interior de Bali, i no em canso de repetir-ho, és exuberant. Un cop t’allunyes de les conurbacions i carreteres transitades d’Ubud i Ginyang i comences a enfilar-te cap a la muntanya, els camins s’estrenyen, el trànsit gairebé desapareix i també les cases, excepte als poblets. Tot és verd, rural, tranquil – cal anar en compte amb els gossos que transiten per la carretera impertèrrits al
nostre pas-, amb temples per tot arreu, fins i tot entre els camps d’arròs; altars; escultures a les entrades de les viles i dels ponts, als encreuaments de camins; i petites ofrenes de flors aquí i allà; rius – esculpint valls molt profundes-; senders entre els arrossars i també els cafetars i les plantacions de cacau; i arbres, molts arbres. Tot és verd. Viva imatge d’un paradís terrenal, l’illa dels Déus es manifesta més que mai als voltants de la vila de Sideman. El lloc ideal per perdre’s. També és la base per anar a explorar l’Agung, una muntanya que els déus no ens han volgut mostrar en cap moment del nostre viatge. Potser els hem fet enfadar.
38
LA COSTA NORD: LOVINA I EL PN DE BALI BARAT Deixem Ubud per dirigir-nos a la tranquil·la i relaxada costa nord. La zona coneguda com a Lovina és un conjunt de pobles de pescadors on el turisme encara no hi ha fet estralls – i esperem que no els faci mai. La primera línia de mar és compartida per hotelets i carrerons amb cases de pescadors per igual, i algun temple, és clar. Tot i que la carretera principal és transitada – no som gaire lluny de Singaraja, la població més important de la zona- la resta és molt tranquil. Amb carrers independents entre arrossars i vegetació que baixen directament a mar, platges que són territori majoritari de les barques tradicionals de pesca, aigües com un llac gràcies a la barrera de corall, i postes de sol apoteòsiques. La vila principal de la zona, la més turística, és Kilibukbuk, on es concentra l’acció, amb hotels, restaurants, agències oferint excursions per veure
39
dofins o fer snorkel i botiguetes. Aquí el turisme és poc festiu, més aviat familiar i motxil·ler. Nosaltres ens allotgem a Anturan, uns kilòmetres a l’est. Aquí compartim els tres warungs i el bar musical reggea de la platja amb una vintena de turistes, més o menys, cada vespre, i algunes gallines que corretegen per la sorra i entre les barques, barques que surten a feinejar a la posta de sol, amb l’espectacle de la llum canviant i el disc de foc encès que s’enfonsa dins el mar com a teló de fons. Un cop es fa fosc, des de la riba en podem veure els llums – no s’allunyen gaire de la platja- mentre sopem peix fresc en una taula damunt la sorra il·luminats per espelmes amb la remor del mar i una brisa suau. Nosaltres enxampem el punt més alt de marea cap a les 8 del matí, quan l’aigua pràcticament es menja la totalitat de la sorra. I el més baix al migdia, moment en que l’aigua desapareix i
arriben els mariscadors (i les ofrenes i fins i tot alguns rituals estranys amb sacrificis de pollastre inclòs). La marea baixa és un bon moment per passejar per la platja. Aquí a la costa hi fa un sol espaterrant, benvingut canvi després dels tres dies de núvol i pluja de l’interior – que queden atrapats entre muntanyes i volcans. Aprofitem per anar a la platja, evidentment. Són platges de sorra negra volcànica, molt enganxosa, poblades de crancs minúsculs que s’amaguen en foradets a la sorra i amb grans arbres fent ombra. I amb moltes restes de coralls morts i petxines (i per desgràcia també plàstics, el mal endèmic de la humanitat), suposo que arribades amb la marea. Molt a prop de Kilibukbuk es troben les piscines termals de Banjar (Air Panas Banjar), a tocar de la vila homònima, situada a l’interior. En unes illes tan
40
volcàniques com les indonèsies hagués estat estrany no trobar aigües termals enlloc. A Banjar ens trobem dues piscines a dos nivells, amb aigua sulfurosa que brolla a 37 graus de la boca de diversos nagas (serps mitològiques) de pedra. I una tercera piscina lateral més petita. El preu de l’entrada és de poc més d’un euro i hi ha força turistes – és un dels atractius de la zona. Al costat de les piscines hi ha un restaurant però nosaltres preferim anar a dinar a la platja de Kalibukbuk.
Lovina ĂŠs coneguda per les espectaculars postes de sol
De dalt a baix en la direcciรณ de les agulles del rellotge: 1 ) Passeig a la vora de la platja, Kilibukbuk. 2) Ofrenes a la platja en marea baixa. 3) Banjar Hot Springs 4) Ruta d'evacuaciรณ en cas de tsunami a Kilibukbuk 5) Pescadors recollint la xarxa a la platja, Kilibukbuk
Bali Barat Bali és part del Triangle de Corall, una zona amb una gran biodiversitat. En un istme de l’extrem nord occidental de l’illa envoltat per una franja de sorra blanca i aigües turqueses es troba el Parc Nacional de Bali Barat. Fundat pels holandesos el 1 941 per protegir l’estornell balinès i el banteng salvatge (bos javanicus), una espècie bovina de la qual descendeixen els ramats balinesos, avui ocupa 1 9.000HA (extensió molt inferior a l’original). Està format per bosc primari, manglars, selva, sabana, prats, coralls, platges de sorra i una reserva marina. L’illa de Menjangan és molt popular per a submarinisme i snorkel. Acull 1 75 espècies vegetals, 1 4 d’elles amenaçades, com el sàndal, 1 60 espècies d’aus – com el bonic estornell de Bali (Leucopsar rothschildi), emblema del parc, i mamífers
43
com el muntjac (muntiacus muntjak), el banteng, el macaco, el langur (tracypitheus auratus), el gat de bengala (prionailurus bengalensis), la tortuga carei (eretmochelys imbricata), el pangolí malai (manis javanica), la guineu voladora de coll vermell (pteropus vampyrus), l’esquirol gegant negre (ratufa bicolor) o el monitor (varanus salvator). Es poden fer diverses activitats guiades pel parc, des de senderisme i observació d’animals fins a immersió. Nosaltres entrem amb la moto per una pista empedrada molt incòmoda per circular. Ens adverteix el guarda de l’entrada que no ens allunyem del camí principal si anem sols. Decidim quedar-nos una bona estona a la platja, abans que no baixi la marea del tot – llavors l’aigua turquesa desapareix i deixa al descobert el fons rocós. Els macacos aprofiten aquest moment per baixar a buscar menjar. Agafen crancs i mol·luscs – vas trobant
les closques buides abandonades als camins entre els arbres. Estem tocant a l’estret de Bali i veiem l’Ijen a l’altra banda, sempre amagat darrere els núvols. En kilòmetres de platja no hi ha ningú més que nosaltres, excepte uns cérvols i els micos que ens roben l’aigua. Darrera nostre tenim un petit temple damunt la sorra, entre els arbres. L’únic que desllueix aquest parc meravellós és la quantitat de plàstics i merda que s’acumulen en alguns racons arrossegats per la marea. L’altra cara de la moneda és la quantitat de petxines i restes de corall que pots recollir a la sorra – una bossa sencera que farà les delícies de la meva fillola. A l’interior del parc hi ha un temple gran, per variar, en un turonet envoltat de vegetació. Pel camí trobem muntjacs i uns grup d’elusius langurs negres – aquests no són tan atrevits com els macacos i més aviat fugen.
44
Macacos també se’n veuen molts a la carretera principal costanera que torna cap a Lovina i passa per Pemuteran, la base de sortida per anar a fer immersió a Menjangan i la barrera de corall. Els podem veure a la vora de la carretera i a la platja aprofitant la marea baixa.
Des de la platja occidental de Bali Barat es pot veure la costa de Java i el Kawah Ijen, cobert pels nĂşvols. A la sorra, hi ha petits temples, no falla. El Parc ĂŠs la llar del langur negre.
Pura Beji
El temple de Pura Beji, del s. XV, es troba a la vila de Sangsit, a 8km a l’est de Singaraja. Està dedicat a la deessa de l’arròs Dewi Sri, que és objecte de devoció entre els camperols de la zona. És d’estil nord balinès, més decorat que els del sud, amb molts motius vegetals i florals, exclusius del nord de l’illa. S’hi ha descobert traces de pintura, la qual cosa confirma que en el passat els relleus estaven pintats. També trobem figures de dimonis i nagas. Ha hagut de ser restaurat varies vegades per reparar els danys causats per terratrèmols. Com a curiositat, l’aling-aling (l’estructura que manté allunyats els mals esperits) de Pura Beji està decorat amb les figures de dos holandesos tocant instruments a ambdós costats d’un naga, un element que destaca moltíssim perquè no ho trobarem enlloc més de l’illa.
46
Kuta, el centre turístic i surfer del sud El nostre pas per Kuta és totalment accidental. Un desafortunat canvi de plans ens obliga a comprar un vol nou a Jakarta des de Bali i l’aeroport de Denpasar es troba tocant a aquesta ciutat costanera i turística, la contraposició a Lovina. Hotels, bars i discoteques, botigues per tot arreu venent falsificacions de bosses, ulleres i altres productes de marca (un top manta, vaja). Però fins i tot dins la turistada i amb la platja plena de guinguetes i de gent se li ha de reconèixer una cosa. Passejant per la llarguíssima platja de Kuta, mirant cap a terra ferma, només es veuen arbres pràcticament, una barrera vegetal. No hi ha grans hotels ni blocs d’apartaments. És una ciutat gran i que ha crescut desmesuradament però sense passar de dos pisos. Continua tenint els seus gangs amb els seus allotjaments i racons tranquils. Les grans onades la
47
converteixen en un centre de surf – de fet, el bany està prohibit en quasi tota la platja. Durant la marea baixa, però, es formen una sèrie de llacunes que queden aïllades de l’onatge. Hi ha gent jugant a futbol, fent volar estels, fent activitats diverses, dormint la mona també. Kuta és un centre d’oci per als australians, que ho tenen molt a prop. És l’ànima de la festa de Bali amb una oferta nivell comiat de solter que a vegades ratlla el ridícul. Per arribar a Kuta, el bus passa per un enorme viaducte sobre el mar enmig de manglars, oferint vistes curioses com una dàrsena de desballestament de vaixells. L’aeroport internacional de Denpasar està a tocar de Kuta, des de la platja podem veuen aterrar els avions en una pista apurada al màxim que els obliga a fer un gir estrany just abans de tocar terra. La nostra terminal és la domèstica ja que volem cap a Jakarta per agafar el nostre avió de tornada a casa.
Un incís final: Lombok, la que no va poder ser Indonèsia està viva, en tots els àmbits, cultural, humà, natural, econòmic i geològic. La terra fumeja, escup foc i tremola. A voltes de manera virulenta. El 5 d’agost de 201 8 érem a Ubud, a l’interior de Bali, demanant informació sobre els vaixell cap a les Gili, quan la terra es va moure. La gent va sortir al carrer de dins les cases. Per sort per nosaltres, tan sols va ser un ensurt. A Lombok però, a 1 20km a l’est, el terratrèmol va ser de 7.0. No era el primer, una setmana abans alguns alpinistes havien quedat atrapats al Rinjani. I no va ser l’últim. Vam estar uns dies notant tremolors i vam haver de canviar la nostra ruta i el nostre vol de tornada a Jakarta. Al moment d’escriure aquestes línies, 22 d’agost, ja duien més de 500 rèpliques – algunes de força magnitud-, centenars de morts i centenars de milers de desplaçats (que sapigueu que la Creu Roja indonèsia accepta donacions, així com Oxfam internacional, Unicef i altres associacions). Lombok havia de ser el nostre comiat paradisíac... Serà el nostre primer destí quan tornem a les Illes de la Sonda: Sumatra, Sulawesi, Lombok, Sumbawa, Komodo, Rinca, Flores... i unes 1 7.000 més. Se’ns gira feina.
Com arribar i moure's Indonèsia està lluny. Molt lluny. Nosaltres vam volar via Emirats Àrabs, lo qual comporta un vol de 6 hores i un altre de 9 a Jakarta. Per sort Àsia està molt ben comunicada des del Prat, amb vols via Singapur, Emirats o via Europa. Hi ha moltes opcions si es miren amb prou temps.
El Lion Group – format per Lion Air, Batik Air i Wings Air- cobreix totes les illes amb centenars de rutes domèstiques per fer els salts interiors. http://lionair.co.id /. No és la única línia aèria que fa vols domèstics a Indonèsia però com a mínim els seus avions són força nous i estan en condicions de volar – cosa que no es pot dir d’altres. De Jakarta a Pangkalan Bun vam volar amb Nam Air, en un avió que literalment queia a trossos (literalment et clavaves els ferros de l’estructura dels seients) - els avions indonesis porten un fullet amb pregàries de les 4
49
religions del país. Creieu-me que les vaig llegir les 4. Per desplaçaments terrestres per Java el tren és l’opció més còmoda. Agafeu bitllet en primera classe i porteu abric, això sí. Entre Java i Bali hi ha molts ferris entre Petakang i Gilimanuk. És un trajecte curtíssim – si no hi ha problemes i molt barat.
De Bali a les Gili l’opció és el Fast Boat quer surt des de Padang Bai– no en vam poder comprovar l’eficàcia per culpa del terratrèmol. Es pot contractar a Ubud directament i el preu inclou el transport fins al port. També surten ferris cap a Lombok. Per moure’ns per l’interior de Bali hi ha empreses que ofereixen busos charter. Nosaltres vam fer servir Pemuteran Tours per anar d’Ubud a Lovina i posteriorment de Lovina a Kuta.
On dormir
On Menjar
Indonèsia és un dels països més barats per viatjar del món. Això el fa ideal per recorre’l amb la motxilla a coll. Hi trobareu allotjaments de tot tipus, des del ressort de luxe a l’hotelet de 8 euros la nit l’habitació doble. En general estan nets i són força decents; potser els falla una mica el bany, que pot estar vell.
Una de les primeres paraules que s'aprenen a Indonèsia és Warung , que és com es denominen els restaurants i locals que serveixen menjar. L'arròs, com a tot país asiàtic, és omnipresent. Alguns dels plats més recurrents: Nasi Goreng - arròs fregit Mie Goreng- fideus fregits Ayam Goreng - pollastre fregit Cumi Goreng Tepung - calamar tipus romana cruixent Nasi Campur - Arròs amb una mica de tot
https://www.indonesia.travel/gb/en/home
Text i fotografies: Glòria Barrobés