Valors 90: La resiliència, amb Màrius Serra

L’extrema dreta

La unió fa la força en el camp social paradoxa de l’Estat del Benestar ha vingut

per quedar-se?

R Revista de reflexió i diàleg. Febrer de 2012. Número 90. euros3Preu: ValorsLaResiliència Entrevista a Màrius Serra, verbívor i escriptor “He après a mirar amb una paleta més gran”

La

Europa paga els plats trencats de la crisi

Editorial Sumari Revista de

 La

i

Febrer de 2012. Número 90. PASSANT REVISTA 4 Entrevista a Manel Camós 6 El reportatge La crisi ens fa forts 8 Joan Salicrú i Maria Coll Reflexions d’un naufragi 9 Ramon Radó Manuel Fraga: memòria 10 Joan Safont La persistència de la memòria 11 Francesc Amat La paradoxa de l’Estat del Benestar MONOGRÀFIC 12 Anna Forés Apreciar la vida. La resiliència 14 Entrevista a Màrius Serra 18 Anna Gilabert i Àngel Gil Resiliència a l’Institut Guttmann 20 Àngels Ponce i Cécile de Visscher Un fill amb pluridiscapacitat 21 Cristina Llagostera La força interior 21 Oriol Toro Amb un bon conte ja n’hi ha prou I les col·laboracions d’Anna Olm, Judith Vives, Albert Pera, Ramon Salicrú, Albert Botta, Eulàlia Puigderajols i Maria Salicrú-Maltas OPINIÓ 26 Xavier Rius-Sant L’extrema dreta ha vingut per quedar-se? 28 Jordi Cussó i Mar Galceran Els aparells tecnològics 30 Gregorio Luri Exhibir manca de valors és un valor? 30 Irene Alerm Dins la campana de vidre 31 Francesc Ponsa A propòsit de la crisi 32 Joaquim Trenchs Redescobrir l’ètica personal 32 Joan Basagaña Yasuní, l’últim paradís de la biodiversitat 33 Xavier Manté Aquella Aliança de Civilitzacions 34 PROPOSTES 38 El conte de Carme Boladeres FOTO DE PORTADA: SERGIO RUIZ FE D’ERRATES: L’AUTOR DEL CONTE DEL MES DE GENER ERA GERARD CISNEROS, NO CARME BOLADERES, COM DÈIEM ERRÒNIAMENT.

Valors

L es canyes de bambú tenen una particularitat: tot i que poden rebre forts cops de vent, sempre tenen la força i la flexibilitat suficient per adoptar de nou la seva posició recta habitual. Aquesta és la imatge que han fet servir els psicòlegs per parlar de la resiliència, encara que es tracta d’una paraula provinent del camp de la física i s’aplica en la transformació dels materials. En un món i en un moment d’in certesa en què les envestides que rep l’home poden ser múltiples (efectes de la crisi econòmica, malalties, accidents, pèrdua d’és sers estimats...), el valor de la resiliència ha agafat molta força.

És en aquest sentit més profund del terme, que Anna Forés –coautora del volum La resiliència, crecer des de la adversidad– ens presenta aquest valor en el monogràfic que segueix. En aquest número, però, també comptem amb la col·laboració l’escrip tor i verbívor Màrius Serra, una persona d’una gran sensibi litat vers la cultura però també d’una gran qualitat humana, com va demostrar amb el procés de superació de la mort del seu fill Llullu, aqueixat d’una greu malaltia des del naixement. Ell també va ser el protagonista d’un dels capítols del programa de televisió Valors.tv que el 2011 es va emetre a la xarxa de tele visions locals Comunicàlia i que vam dedicar a aquest mateix concepte. A més, comptem amb la col·laboració d’altres institu cions que treballen diàriament amb persones que han de vèncer processos dolorosos i, per tant, afortunadament també obser ven persones que superen amb escreix les dificultats que la vida els posa en el camí, és a dir, testimonis de resiliència. Es tracta de Nexe Fundació, l’Institut Guttmann i el Servei de Dol de la Fundació Hospital de Mataró. En podrien ser moltes més, perquè les adversitats són moltes, però també les lliçons que en podem aprendre. enforteixenQuanResiliència.lesadversitats reflexió diàleg.

Amb aquest terme, però, no solament ens referim a la capacitat de ser capaços d’aguantar les situacions traumàtiques, sinó de sortir-ne transformat, canviats.

El paper de la Unió Europea en el marc de la crisi econòmica

Ramon EntrevistaRadó a Manel Camós, responsable Comissió Europea a Barcelona

I com s’han d’abordar? Els estats han de perdre poder a favor d’Europa? No, els estats ja han cedit molta sobira nia i ara cal organitzar-la millor. Que quan torni a haver-hi unes eleccions al Parla ment europeu sigui un procés europeu, que no es vagi a votar en clau nacional. Quan es va fer el referèndum de la Cons

La bandera europea presideix la delegació de la Comissió Europea a Barcelona, situ ada al rovell de l’ou de la Ciutat Comtal, a tocar de La Pedrera. Inaugurada l’any 1991 per l’aleshores president de la Comissió, Jacques Delors, és una de les vuit que hi ha en ciutats que no són capitals d’estat.

4 PASSANT REVISTA

El sentiment de pertinença europeu encara no és prou fort? La Unió Europea és una construcció singular; a cap altra banda del món s’està intentant construir una unió com aquesta.

Europa és una unió de valors: la demo cràcia i els drets humans són al cor de la UE. Per exemple, quan un país entra a for mar-ne part, ha d’abolir la pena de mort. És una unió solidària, perquè fins ara hem tingut uns fons importants entre els estats membres i, a més, Europa segueix sent el primer donant d’ajuda a països en desen volupament. I és també una unió políti ques: avui podem viatjar sense passaport pels països signants del Tractat de Schen gen, una mercaderia produïda a Figueres pot viatjar fins a Hèlsinki, podem anar a treballar a un altre estat membre... L’Europa unida és una realitat. Europa és una història d’èxit. Van començar sis estats i avui dia som 27; Croà cia serà el 28è. El nostre lema és “units en la diversitat”. La nostra història no arrenca fa tres segles, sinó de molt abans: tenim una

titució, una de les raons per les quals va fracassar a França i Holanda és que es van utilitzar arguments nacionals.

“La UE sortirà de la crisi amb una política més forta”

Febrer de 2012

Les decisions que s’han près les darreres setmanes des de les instàncies europees per tal de reconduir la crisi financera al continent han generat una imatge negativa de la Unió Europea. De ser el somni de la llibertat i el progrés, Europa paga els plats trencats de la crisi.

Els Eurobaròmetres, però, també detec ten que molts ciutadans pensen que la seva veu no es té en compte a Europa. Molta gent té una percepció negativa de la política europea perquè no entén com funciona Brussel·les i les institucions euro pees. Hem construït una Europa massa per dalt i la ciutadania sent un cert allu nyament. Això es veu en la participació a les eleccions europees. Després de més de 25 anys formant part de la UE, encara no ens la sentim propera?

En l’actual situació econòmica, des de diversos àmbits es posa en qüestió la idea d’Europa. La Unió Europea pot acabar pagant els plats trencats de la crisi? Les enquestes que fem periòdicament, demostren que el ciutadà intueix que qui el pot ajudar a sortir de la crisi és Europa, més que els governs regionals i estatals. Hi ha una conscièn cia que els europeus, si volem comptar al món, o anem més units o no ens en sortirem.

La UE l’anem fent de mica en mica, però no ha sabut contactar prou bé amb el ciutadà. Quan un ministre torna d’un consell de ministres a Brussel·les, si ha aconseguit el que volia, potser surt dient “he aconseguit això i allò”. Però si les coses no han anat bé, diu “Brussel·les ens imposa això i allò”. No hi ha hagut una voluntat clara per part dels responsables polítics d’explicar bé Europa i, en alguns aspectes, Europa tampoc ho ha fet. Quan hi ha unes eleccions euro pees, a mi com a ciutadà m’agradaria votar llistes europees, que les eleccions fossin el mateix dia a tots els estats membres i poder escollir el president de la Comissió Euro pea, per exemple. Són dèficits a resoldre.

Mésinstitucions.de25 micaL’d’europeïsmeanysEuropaquesortiràdelacrisieconòseràdiferentdelaquehivaentrar?

Quin paper ha de tenir Europa en la sor tida de la crisi? S’han aplicat diverses mesures. S’han creat tres agències europees de supervisió: dels bancs, dels mercats financers i de les asseguradores, a banda de les agències que hi ha a cada estat membre. S’ha creat també un mecanisme d’estabilitat financera, uns fons que estan a disposició del país que els necessita. I també s’ha fet el “semes tre europeu”: els estats membres abans de presentar les idees de pressupost per l’any següent al parlament estatal, han de presen tar-les a les institucions europees.

Catalunya sempre ha estat un país europe ista, però els darrers anys se n’ha allunyat. Així ho detecto jo en una part del país, si més no. La UE és una unió d’estats i, tot i que hi ha el Comitè de les Regions, no té un paper fonamental. En el cas de Catalu nya, la Comissió Europea tenim una pàgina web en català, fem publicacions en català, la nostra llengua de treball és el català -juntament amb el castellà-... El català està molt normalitzat ara, però no és una de les 23 llengües oficials de la UE. Perquè fos oficial, ho hauria de demanar el govern espanyol.  Manel Camós al balcó de la seu de la Comissió Europea al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Valors riquesa cultural, patrimoni, història literà ria, llengües... I tot això ho volem preservar. A vegades no som conscients de tot allò que ens aporta Europa? La gent n’és bastant conscient. Els joves ho tenen molt clar, perquè qui no ha fet un Erasmus coneix algú que n’ha fet o té amics que estan treballant en un altre país de la Unió. Entre els joves s’està fent una Europa amb menys discurs, però amb més efectivitat. Si ara ens diguessin que ja no tindrem euro, que hem d’ensenyar el pas saport a les fronteres i que no podem anar a treballar a un altre país, ens rebel·laríem.

Jordi Pujol ha dit en més d’una ocasió que el model europeu “és el millor del món”. Potser el que passa és que ens falta auto estima europea? Des de fora ens veuen d’una forma molt més positiva de com ens veiem nosaltres mateixos. Quan vénen comissaris a Barce lona, m’expliquen que actors internacio nals com la Xina volen parlar amb la UE; pensen que ha de ser l’interlocutor. I hi ha moltes parts del món que admiren el model europeu. Aquest model l’hem de preservar, el president Pujol té raó. Ara, ha d’evoluci onar. Hi ha un desencís en quant a partici pació política i això es reflecteix en situaci ons de protesta de la gent, el moviment dels indignats, la baixa participació en les elec cions, els vots en blanc... Hi ha un malestar dins la nostra democràcia i és responsabili tat dels polítics trobar com solucionar-ho.

PASSANT REVISTA 5

“Des de fora ens veuen d’una forma molt més positiva de com sovint ens veiem nosaltres iiamb“Sortiremmateixos”delacrisiunapolíticaeconòmicafiscalméscoordinadaméshomogènia”

Aquesta sortida de la crisi pot fer que es qüestionin els valors europeus que vostè enumerava abans? Els valors és una cosa que no perdrem. El que està en joc, amb les retallades que hi ha a tot arreu, és l’Europa del benestar. Europa s’ha definit sempre com una econo mia social de mercat. Aquest “social” vol dir que a Europa el dret de tot ciutadà europeu a l’educació i a la sanitat és intrínsec.

Nascut a Barcelona l’any 1948, Manel Camós és enginyer químic de formació però està vinculat al projecte europeu des de fa més de vint-i-cinc anys. Des de 1987, l’any següent de l’entrada de la incorpora ció de l’estat espanyol, és alt funcionari de la Comissió Europea. Des de l’any 2005 és el director de l’oficina de la Representació europea a Barcelona. La Representació exerceix la seva activitat en tres àmbits: l’atenció i informació als ciutadans i la relació amb els mitjans de comunicació i amb les

En sortirà més reforçada, perquè així com tenim la moneda i la unió monetà ria, segur que es donaran més poders al BCE per tal que sigui un autèntic banc central. No tenim una política econò mica comuna, però sortirem de la crisi, almenys els països de l’euro, amb una política econòmica i fiscal més coordi nada i més homogènia.

Els promotors de l’espai entenen que la gent reclama cada cop més a les ONG que uneixin esforços

molts projectes transformadors”, apuntava la targeta d’invitació a la cita, on van assis tir desenes de persones. De fet, SETEM i Oikocredit estaven treballant en aques tes noves instal·lacions des del mes d’octu bre passat, però com que el venciment del local on era fins ara el tercer soci de l’opera ció –FETS– s’esqueia al gener, es va optar per esperar l’entitat promotora de la banca ètica de cara a fer la inauguració formal. Mentrestant es van fer totes les tasques d’arranjament de l’espai per poder-lo con vertir en aquest Casal de la Solidaritat.

Febrer de 20126 PASSANT REVISTA

L’equipament consta de dues plan tes, amb la planta baixa dividida entre els espais que ocupen les pròpies tres ONG i un primer pis amb espais comuns com sales des reunions i una aula de conferèn cies, més gran. “Realment pensem que és important el valor simbòlic que diver ses organitzacions estiguin al mateix lloc. Té un efecte de resposta a la demanda que ens fa la societat que comentava abans”, apunta Eduard Cantos. Aquesta reflexió de treballar conjun tament amb altres entitats va començar fa més d’un any per part de SETEM, que havia de canviar de local per una qüestió d’operativitat del propi espai. Ja llavors, els impulsors d’aquesta història ONG cata lana tenien clara la vocació de compartir i donar exemple així a la resta d’entitats del món de l’associacionisme, segons apunta Cantos: “Teníem clar que volíem com partir el nostre lloc de treball i d’acollida i no ho volíem fer amb qualsevol entitat; no era tan sols una operació de reduir costos i de compartir serveis i prou. Volíem sumar sinèrgies amb entitats amb qui ja estàvem treballant, adequant-nos tots plegats a la realitat actual”.

L’espai, de 200 metres quadrats, situat al carrer Inde pendència, al barri del Clot, es va inaugu rar el passat 3 de febrer amb un acte on va participar Sergi Corbalan, director de la Fair Trade Advocacy Office, amb una conferència titulada Incidir per a transfor mar: Economia Solidària a Europa. Com no podia ser d’una altra manera, es va comp tar amb les benvingudes de les tres presi dències de les entitats: Martí Boneta, pre sident d’Oikocredit Catalunya; Jordi Via, president de FETS i Carme Carrion, pre sidenta de SETEM Catalunya.

UN ENTRAMAT D’ONGS BEN TRAVAT I per què s’ha optat per compartir espai precisament amb aquestes dues entitats i no unes altres? Doncs perquè tan Oiko credit com Fets són dues entitats que es dediquen a l’àmbit de la banca ètica, en Fets, Oikocredit i SETEM acaben d’estrenar seu conjunta al carrer Independència de Barcelona, al barri del Clot. S’han trobat per optimitzar recursos i compartir costos, però també perquè creuen que ajuntar esforços és la millor manera de lluitar per les causes que persegueixen.

La enscrisifafortsRedacció

El reportatge: Entitats solidàries que uneixen esforços

Potser en un altre context no hauria passat, però la crisi ens força tots a replan tejar-nos els projectes que tirem enda vant i, tant o més, la manera en què ho fem. I, sovint, a prendre accions en aquest sentit. Un bon exemple d’aquesta filo sofia el trobem en el nou espai que com parteixen tres ONG de renom a Catalu nya com SETEM Catalunya, Oikocredit i FETS (Finançament Ètic i Solidari), que han optat per fer un esforç i passar a compartir sostre des de unes setma nes. “Per una banda hi havia una neces sitat des de sempre de ser austers i de què això es notés; sempre hem tingut cura de com gestionàvem els nostres recursos. Però en un context com l’actual, has de fer encara més esforços per minimitzar els costos i optimitzar recursos. L’altre motiu per haver promogut aquesta conjunció és la demanda creixent que ens fa la societat de treballar més conjuntament entre les ONG; sovint ens critiquen pel que la gent percep com una duplicació de la mateixa tasca”. Qui així parla és Eduard Cantos, director d’una d’aquestes tres entitats, SETEM Catalunya, que és de fet la impul sora principal del projecte.

“Inaugurem el nou local! Tres enti tats que compartim principis i objectius comencem una nova etapa al barri del Clot. Les tres tenim el somni d’una economia més solidària, esperem dur a terme junts

‘FINANCES I ÈTICA: OXÍMORON?’ El reguitzell de possibles iniciatives en què col·laborar segueix vent en popa, un cop les entitats es troben treballant de bracet en el dia a dia, que ja se sap que és una cosa que uneix molt, parlem de grups humans o directament de persones. Un nou exemple és una campanya per a unes finan Un moment de l’acte d’inauguració de la seu conjunta de les tres entitats, el 3 de febrer.

ces ètiques impulsada per SETEM i FETS sota el títol Finances i Ètica: Oxímoron?, que s’impulsa també d’acord amb Altraitàlia i Justícia i Pau. Fins el 20 de març, les enti tats convocants proposen un cicle de sis sessions per debatre entre totes els pro blemes i les solucions que es plantegen al voltant del model financer actual. El cicle es planteja, en realitat, en dos formats: un vídeofòrum cada dimarts de febrer i dues jornades d’informació i debat els divendres 16 i 30 de març. El darrer d’aquests dies, sota el títol Banca Ètica: Tot el que necessites saber, ens aproparan als projectes transfor madors, tipus d’inversions, funcionament i serveis de les quatre entitats de Banca Ètica a Catalunya existents en l’actualitat: Coop 57, Fiare, Oikocrèdit i Triodos Bank.

Les entitats solidàries poden quedar tocades de mort per la crisi. Ara més que mai, per tant, és qüestió de ser forts... unint esforços.

Tres cosinesentitatsgermanes

· Oikocredit: És una cooperativa de finan ces ètiques que canalitza els estalvis de persones i organitzacions del nostre país cap a països en vies de desenvolupament. Aquesta organització atorga crèdits a cen tenars d’organitzacions locals de l’ano menat Tercer Món (o països en vies de desenvolupament) que normalment no poden accedir a crèdits de la banca tradi cional. Oikocredit va ser creada el 1975 pel congrés Mundial d’Esglésies i compta ara amb una seu central ubicada a Amesfoort (Holanda), diverses oficines regionals a Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia i 31 associaci ons de suport a catorze països.

SETEM Catalunya: Associació formada per milers de persones que denuncien les causes de la injustícia global i constru eix alternatives per a una economia soli dària. Nascuda a Barcelona el 1968, SETEM Catalunya té la seu principal a Barcelona, delegacions territorials a Badalona, Girona, Manresa i Tarragona i grups locals en moltes altres poblacions. Formem part de la Federació SETEM, inte grada per deu associacions autonòmi ques d’arreu d’Espanya, i com a tal, de la Coordinadora Espanyola d’ONGD i la Coordinadora Estatal d’Organitzacions de Comerç Just.

Valors PASSANT REVISTA 7

·

El propi naixement a Cata lunya d’aquesta associació que promou els microcrèdits, l’any 2000, va ser possi bles gràcies a diverses ONG vinculades a la coope·ració i desenvolupament entre les quals SETEM. Les altres eren Intermón Oxfam, Veterinaris sense Fronteres, Medi cus Mundi, Justícia i Pau i Entrepobles. Un bon exemple de la capacitat d’aquestes entitats de treballar conjuntament enca rant objectius comuns.



La Fundació també fa tallers a cinc escoles catalanes on pretén acostar els menuts a altres realitats culturals De moment, s’han editat quatre llibres a Moçambic, dels quals se n’han fet uns 15.000 exemplars Més informació www.fets.org / Seuwww.oikocredit.catwww.setem.org@banca_etica/@setemcatConjunta:C/Independència, 244. El Clot, Barcelona. 93 441 53 35. Metro L2 Encants, L1 Clot. diferents vessants, i aquesta és precisa ment una de les línies de treball impor tants per a SETEM. “Som entitats amb qui ja fem coses, i el fet d’estar junts faci litarà el fet de fer-ne més”, es mostra con vençut Eduard Cantos. Un exemple n’és la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica, que se celebra cada any al voltant del 14 de maig, Dia Internacional del Comerç Just: a Catalunya ja s’organitza entre SETEM i FETS. D’altra banda, amb Oikocredit, SETEM comparteix una base social bas tant comuna i de fet moltes persones que han participat a l’ONG d’inspiració sale siana han estat les que han tirat endavant Oikocredit.

· FETS (Finançament Ètic i Solidari): Nascuda el 1999, és una associació de segon grau que agrupa entitats catalanes del Tercer Sector i de l’Economia Social i Solidària que volen promoure el finança ment ètic i solidari. Entre els seus objec tius, la promoció de les entitats que ja ofereixen instruments de finançament ètic a Catalunya i l’impuls d’una entitat financera alternativa que respongui als principis bàsics d’una banca ètica.

pròpiestambéalienesResponsabilitatssí,peròles Reflexionsvivintagafi d’un naufragi

 Maria Coll

Febrer de 2012

8 PASSANT REVISTA A quatre

El capità del Costa Concordia, Schettino.

Que la mort ens

E ncara que em repeteixi, no puc estar de verbalitzar el que em va venir al cap des prés de passar a casa un dels dies de després de la tra gèdia del Costa Concordia, veient com els diferents canals televisius –en regis tres formalment informatius i formalment d’entreteniment però que acabaven com petint a veure qui explicava la història més sucosa– s’acarnissaven davant la figura del capità del vaixell, el famós Schettino. Tots plegats, durant uns quants dies, vam tenir la consciència molt tranquil·la, perquè no vam parar de fer mofa d’aquest per sonatge prototípicament italià, fent bona

A quest mes una notícia ha omplert moltes pàgines de diaris i molts minuts d’in formatius: l’enfonsament del creuer Costa Concor dia davant de l’illa italiana del Giglio, que ha deixat un balanç de 17 morts i 22 desa pareguts. De tots els detalls d’aquest acci dent, narrat pràcticament minut a minut, en destaco dues declaracions. En primer lloc un supervivent que preguntat per si tornaria repetir l’experiència de participar en un creuer contestava: “Sí, perquè ara la probabilitat que torni a passar és molt baixa”. I en el mateix sentit, un altre pas satger que estava a punt d’embarcar a un vaixell similar afirmava: “Tens més proba bilitats de morir en un avió que a un vai xell i ara segur que hi haurà més segure tat”. Aquella mateixa setmana, però, un altre creuer també s’acostava imprudent ment a la costa. De fet, la conclusió d’aquest passat ger és errònia, ja que segons les estadísti ques en realitat tenim més possibilitats de morir ofegats que morir d’accident d’avió. L’historial dels darrers accidents marítims, si no tenim en compte els pesquers i les embarcacions relacionades amb els viat ges migratoris, és notable: el 10 de juliol del 2011, van morir 122 persones quan es va trencar un creuer a Bulgària; el 23 de juliol del 2008, vuit-centes persones van morir al bolcar-se el ferry Princess of the Star a Manila; el 30 de desembre del 2006, hi van haver quatre-cents morts en bolcar el Senopati Nusantara a la ruta a Java-Indonesia; el 3 de febrer del 2006, 1000 víctimes mortals per un incendi en el ferry Al-Salam Boccaccio 98, etc. La llista és llarga. I és que la por que l’home té a la mort, encara que la única certesa a la vida és que tots un moment o altre deixarem de viure, ha generat la invenció de coses tan sorprenents com un programa disponi ble a internet –DeathRiskRankings.com–que et permet calcular, a través de taules comparatives alimentades per estadísti ques de salut reals, quina probabilitat tens de morir segons edat, sexe i lloc de resi dència. Un programa molt útil pel mercat que s’alimenta d’aquesta temença: les companyies d’assegurances. De fet, en els països benestants no hi ha gaires diferèn cies respecte les primeres causes de mort: malalties cardiovasculars, càncer i malal ties cardiorespiratòries. Darrera d’aques tes tres, ja apareixen les no naturals: suï cidis i accidents de cotxe – l’ofegament està en vuitena posició i l’accident d’avió en Sidotzena-.deixem de banda el suïcidi –aquesta taxa ja va merèixer un article en aquesta mateixa revista ara fa uns núme ros– la majoria de les persones no esco llim com morir. Igual que no decidim si volem néixer en una família o en una altra, tampoc decidim el nostre final. De fet, ni cuidar el nostre cos, encara que sempre resulta recomanable, és garantia de res. Als darrers enterraments que he acudit eren de persones de mitja edat víctimes de càncer. I en tots he tingut la mateixa impressió: malgrat la mort els havia arri bat massa d’hora havien abandonat aquest món satisfets d’haver viscut. I és que les estadístiques només són números. Tot apunta, encara que el joc de probabili tats ens doni esperances, que lamentable ment hi haurà més naufragis, però que la por no ens faci aparcar el plaer de nave gar. Que el neguit de no haver viscut sufi cient quan ens arribi el nostre moment, no ens faci oblidar la vida. “Després de tot, la mort és el símptoma que hi hagut vida”, deia Mario Benedetti. Doncs que la mort ens agafi vivint. Joan Salicrú mans: L’enfonsament del Concòrdia

PASSANT REVISTA 9

Noms propis

“Va simbolitzar els que no van demanar perdó i la reconciliació que no ha acabat d’arribar mai” Ramon Radó és periodista Ramon Radó

Aquest instint de supervivència el va convertir en el principal polític de la democràcia amb vincles amb la dicta dura. Però, durant els més de trenta anys de trajectòria democràtica, mai va condemnar la dictadura, mai va demanar perdó. I així es va convertir en el símbol dels que no van demanar perdó i de l’absència d’una reconcili ació que no ha acabat d’arribar mai. El mes passat, amb la seva mort, van reaparèixer velles ferides sense cicatritzar que, malgrat haver conso lidat la democràcia, continuen supu rant. Espanya és un país que té una relació molt complicada amb la seva pròpia memòria. Potser per això, durant els dies següents van ser fre qüents des d’oblits sospitosos de la seva relació amb les morts de Vitò ria o l’assassinat de Julián Grimau el 1963 fins a impudoroses mostres de Schadenfreude , el terme que els ale manys utilitzen per descriure l’ale gra pel sofriment d’un altre. Trenta-sis anys després, les cinc morts de Vitòria –com totes les altres que van omplir de sang el segle XX espanyol– continuen perseguint la nostra memòria col·lectiva. 

Valors la teoria del boc expiatori. “Quina barra, aquest home, quin irresponsable. Quina falta d’ètica professional!”. Responsabi litat, ètica... I, mirant el televisor, pen sava: està molt bé que tots apel·lem ara a la responsabilitat, a l’ètica professional. Fantàstic. Però ... què hauríem fet nosal tres, donat el cas? Tan responsables som? Actituds tan ètiques tenim a la feina? No sé, no sé... Va, aprofitant que són davant meu, fem una prova. Els explico una situa ció que vaig viure recentment i vostès em diuen que farien. Així podrem aclarir quin és el nostre grau d’ètica personal. El cas és que un dia vaig tancar la porta de casa deixant-me claus a l’interior, dins del pany. Vaig haver d’avisar un senyor d’aquests que en diuen cerrajeros perquè vin gués a obrir-me la porta. A l’hora de pagar, el senyor em diu: “Poso que hem obert la porta després d’un intent de robatori?”. I jo: “Com?”. “Sí, home, després vas als Mossos i ho denuncies... és per lo de l’asseguradora”. “Lo de l’asseguradora”, per si algú no ho ha entès, vol dir que així l’asseguradora t’acaba pagant l’oblit de les teves claus dins de casa. Molt bé, doncs aquest és el cas pràctic. Què farien vostès? Li dirien que sí, que omplís el paper dient que ha estat un robatori –sembla ser que és el més habitual, pel que em va dir l’operari- o no? Posem que la resposta és que no, que li pagarien el que toqués a l’operari, encara que fossin 200 euros. Llavors d’acord: correm a exigir la màxima honestedat i transparència als qui ens governen, als banquers, als empresaris, als periodis tes... a tots els que tenen un paper públic a la nostra societat. Que caigui qui hagi de caure. Sense contemplacions. Tolerància zero amb la mínima pràctica incorrecte tan legalment com èticament, en qualsevol estrat, ni que sigui per un cèntim d’euro. A mort. Però si la resposta al test és la pri mera opció... ho sento molt, però no tenim legitimitat moral com per fer tot això que deia ara. No. S’ha de ser una mica seriós. Si tots plegats apliquéssim allò que públicament reclamem que haurien de fer “els altres”, el país aniria molt millor. Si no hi va, per alguna cosa deu ser. O no?  Maria Coll i Joan Salicrú són els codirectors de ‘Valors’ “Quina barra, aquest home, quin irresponsable!”, hem dit tots plegats del capità Schettino durant dies Manuel Fraga AmbMemòrialasevamort,han reaparegut a Espanya velles ferides sense cicatritzar que, malgrat haver consolidat la democràcia, continuen supurant. El 3 de març de 1976, la policia espa nyola va desallotjar l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria, on s’havia de realitzar una assemblea, disparant amb metralladores i pistoles i llançant gasos lacrimògens contra els treballa dors en vaga. Va haver-hi més de 150 ferits i van morir cinc persones: Fran cisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo, Pedro María Martínez Ocio i Bienve nidoAquellaPereda.mateixa nit, el cantautor Lluís Llach va compondre Campana des a morts en memòria dels aleshores tres morts a la ciutat basca. La cançó té una frase que es repeteix en diver ses ocasions: “que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”. Aquesta segona persona del plural, que Llach no identifica, fa referència als governants que van ordenar una càrrega policial pròpia de la dictadura, quatre mesos i mig des prés de la mort de Franco. El 3 de març de 1976, el minis tre de l’Interior espanyol era Manuel Fraga Iribarne. Tres dies després, va visitar els ferits a l’hospital juntament amb el ministre de Governació i el director de la Guàrdia Civil. Però no va demanar perdó. Ni llavors ni en els anysElsegüents.passat15 de gener, gairebé 32 anys després dels Fets de Vitòria, Manuel Fraga va morir a Madrid als 89 anys, a causa d’una afecció respi ratòria. Fraga va ser un camaleó que, en sis dècades de carrera política, va tenir un paper protagonista durant el franquisme, la transició, la democrà cia i la creació de l’estat autonòmic.

Servei de Càtering

El valor de la paraula Peter Sellars es mostra preocupat per la situació que vivim. Quan parla de Per séphone de Stravinski i Gide, recorda que els autors “van començar a escriure el 1933, a l’inici del feixisme. Van a la recerca d’un mite fundacional que man tingui la societat unida (...). I descen deixen a l’infern, perquè és on es tro bava el món llavors. Com ara”. A la seva versió, Sellars té un sentiment de soli daritat amb els desafavorits: “és interes sant tenir aquesta peça ara, amb la gent al carrer protestant, amb el feixisme tor nant, sense cap disculpa ni dissimula ció”. Tenim motius per estar preocupats i Sellars té raó quan parla del perill que vivim, amb noves formes de feixisme assolint quotes de poder. La demagò gia, la mentida i el populisme es barre gen per donar forma a una poció perillosa que amenaça la nostra societat. I determi nats líders polítics ho han descobert. Diu: “l’art reflexa aquesta realitat brossa i gro tesca en la qual Amèrica s’està destruint a sí mateixa. Això no acabarà bé”. És un temps dolorós, però caldrà sortir enda vant. Potser Sellars s’equivoca...  Miguel Guillén és politòleg Pastisseria, Xarcuteria Menjars Emportar Riera

35, Mataró · Barcelona · tel 93 790 10 54 info@miracle.es · www.miracle.es

Febrer de 2012

“El Peterestàfeixismetornant”Sellars,directorteatral El País, 11 de gener 10 PASSANT REVISTA

per

La memòria històrica Joan Safont

nem als somnis obscurs del que podia haver estat i no fou i els posem a la llum del dia... d’acord, però tota la nostra lluita no pot ser si no és favor del futur, sinó encarem la recerca de la veritat, costi el que costi, ens hi deixem el que ens hi deixem pel camí, en pro d’una nova saviesa. Si, com guerrers nostàlgics només pretenem guanyar les batalles que van perdre els avis, vèncer les tristes derrotes dels pares o venjar l’infausta memòria del nostre poble, caminarem pel pedregar i no haurà servit de res. Bé, si, per quedar-nos penjant d’una branca, com els rellotges tous de Dalí, a “La pervivència de la memòria”.  Joan Safont és periodista “Com s’explica que encara hi hagi suspicàcies per voler explicar la història de certs personatges?” Miguel Guillén

El 1931, Salvador Dalí pintava La persistèn cia de la memòria. Al quadre, els rellotges tous, densos, llefiscosos i deformats s’emmarquen en una massa inquietant badia de Port-Lli gat, territori mític del pintor. El temps està aturat, el passat no marxa. Aquest títol, més que no pas els simbò lics rellotges a punt de vessar, m’ha estat perseguint des de fa dies, relacionant-lo amb la mort de Manuel Fraga Iribarne, el judici a Baltasar Garzón o el darrer llibre de Valentí Puig, Barcelona cau . El passat dolorós i amarg, lluny de ser paït, és més present que mai. El trauma de la Guerra Civil, morts els protagonistes, continua amb més ferotgia i força que mai en les generacions posteriors. Morts per desen terrar, trajectòries durant els anys de plom que pesen com una llosa o es mostren amb orgull com una medalla, ideologies supe rades que es mantenen per inèrcia i pel record de temps gloriosos... Avui encara vivim, de les guerres dels nostres avis. I sinó, com s’explica que no hi hagués gaire espai en la lloança excessiva a l’exmi nistre del dictador i la venjança pòstuma contra el polític difunt? Com s’explica que encara hi hagi suspicàcies per voler expli car la història negre d’un altre sant de la Transició, com Santiago Carrillo? Com és que encara perviu imatgeria, lemes, crits, uniformes, estils que remeten a una revo lució pendent, roja i negre (de la Falange o de la FAI) o roja y gualda? Com és que hi ha fatxendes irresponsablement enyora dissos d’un temps terrible, que es perme ten el luxe de parlar dels Pios Moa catalans que veuen la Guerra Civil com el “Desas tre Nacional” del que parlava Joan Sales, i volen explicar aquella Catalunya que va perdre la llibertat al primer tret? Suposo però, que a l’autor d’Incerta glòria, comu nista abans de la guerra i desenganyat aviat, oficial de l’exèrcit de la República i exiliat partidari d’agafar les armes però també de continuar el combat des de les lletres, ningú pot negar credencial d’antifranquista. Parlem amb la nostra família, descobrim que cadascuna serveix per explicar la His tòria sencera d’un poble; estudiem el passat fins a esdevenir-ne una mena de mèdiums deleroses de fer parlar als morts; reme

La persistència de la memòria

crisi

“Les classes mitjanes i els treballdors ‘insiders’ han acabat segrestant l’Estat del Benestar”

La gravetat de la crisi econòmica ha posat damunt de la taula, una vegada més, la necessitat de reformar l’Estat del Benes tar. Tenen raó els qui asseguren que l’Es tat del Benestar és el millor model possible. És un model que caracteritza Europa i que s’ha desenvolupat al llarg del segle XX amb les aportacions de socialdemòcrates, demo cratacristians i liberals. I és que, probable ment, el seu tret fonamental és la capacitat per fer compatibles la competitivitat eco nòmica i la justícia social. Ara bé, l’Estat del Benestar no és un model estàtic. Més aviat al contrari: les pressions que suposen els canvis demogràfics i socials exigeixen una redefinició del model perquè aquest sigui sostenible. I la crisi econòmica no ha fet sinó agreujar aquesta necessitat. Fins aquí el consens és molt ampli, i en certa manera, aquest debat s’ha acabat convertit en un tòpic. El que sovint no es destaca amb prou rotunditat és una de les paradoxes més importants de l’Estat del Benestar: la para doxa de la prosperitat. L’Estat del Ben estar, en els seus orígens, va ser dissenyat per oferir un sistema de garanties socials i reduir les velles desigualtats econòmiques. De manera que els serveis públics univer sals es van convertir en la clau de volta d’un sistema que protegia les classes treballado res al llarg del seu cicle vital. Avui en dia, però, les classes mitjanes representen la majoria de la població. I aquestes gaudeixen d’uns nivells de prosperitat econòmica no menyspreables.

Acord sióquedaL’agressiódelsLleupatronalentreisindicatscaigudadelictesdePepeimpuneDesprésdemesosdenegociacionsidavantlaprevid’un23,4%d’aturel2012, la patronal i els sindicats han arribat a un acord en matèria sala rial: la patronal renuncia a la congelació i els treballadors accepten un lleuger augment del 0,5% el 2012.

La econòmica-financera

La trepitjada del madri dista, Pepe, al barcelonista Messi queda impune per part de la Federació de Futbol, malgrat les imatges indignen arreu. Els eurodiputats catalansdemanen a la CE pressió per evitar aquest mal exemple deTermòmetred’esportivitat.Valors

0,12 1,59

Els delictes i les faltes a Catalunya han caigut el 2011 un 2,6%; segon any consecu tiu. Lamentablement però, degut a la crisi, han augmentat els robatoris a les empreses (53%) i les estrebades (28%). També hem començat l’any amb sis dones mortes en tres setmanes.

PASSANT REVISTA 11

Valors

Francesc Amat

La paradoxa de l’Estat del Benestar

El Comissari Europeu Joa quín Almunia, en una conferència recent, assenyalava que dos terços de la població gaudeixen d’una renda disponible suficient com per pagar-se de la seva pròpia butxaca una millora dels serveis als quals accedei xen. Les classes mitjanes demanen serveis públics no universals, sinó serveis de quali tat i personalitzats. En canvi, aproximada ment un terç de la població estaria per sota d’aquesta renda disponible suficient i pati ria nivells de vulnerabilitat econòmica. Les noves desigualtats econòmiques, per tant, no tenen res a veure amb les velles desigual tats que van donar peu a l’Estat del Benes tar. En altres paraules, els grups sociodemo gràfics que estan subjectes avui a més risc i vulnerabilitat han canviat. Són ara els joves, per exemple, els qui pateixen amb més rigor les conseqüències de la crisi. I és que, en certa manera, les classes mitjanes i els tre balladors insiders han acabat segrestant l’Es tat del Benestar. Mentre que els nous grups de risc –joves i treballadors en el sector ser veis i no tradicionals– sovint són exclosos a l’hora de definir les prioritats. A la vegada, la paradoxa de la prosperitat genera dile mes difícils de resoldre pels partits polítics. El perfil de les bases de suport tradicio nal als partits socialdemòcrates, per exem ple, ha canviat significativament. Per no morir d’èxit, doncs, no s’hi val ser escle ròtic i cal afrontar aquesta paradoxa. 

Aquest són els cèntims que rep un fruc ticultor de Lleida per un quilo de pomes Golden. També cobren 0,27 cèntims per un quilo de peres i 0,10 cèntims per un quilo de nectarines, segons Unió de Pagesos. són els euros que el consumidor paga al supermercat per un quilo de pomes Golden. Les peres valen 1,80 i les nectari nes 1,30 euros. La fruita del camp a la taula és dotze vegades més cara.

Valors comparats

Francesc Amat és economista

Febrer de 2012

El concepte de resiliència no és un atribut personal. És un dilema fals el que intenta esbrinar quina part d’aportació personal i d’apor tació social i del medi hi ha a la resiliència. Sabem que les dues coses són presents en la resiliència, i la dosi dependrà de cada cas. La resiliència està lligada al desenvolupament i creixement humà. No constitueix un estat definitiu, mai no és absoluta ni total. No es limita a una actitud de resistència, permet la construcció, la reconstrucció, la transformació, sinó no és resiliència.

Aquest concepte no té relació amb el nivell socioeconòmic, ni amb l’estatus. Varia segons el context, l’etapa de vida, la cultura, etc., perquè la gent afronta de maneres diferents les dificultats.

R La Resiliència 12 MONOGRÀFIC

La resiliència d’una persona es construeix amb la relació amb l’altre, com si d’un punt de creu es tractés, teixint la vida. En aquesta metàfora del jersei de Cyrulnik el nen que ha estat maltrac tat, la persona que ha estat violada... per desenvolupar la seva resili ència necessita quelcom que l’ajudi a donar sentit en la seva memò ria interna a buscar quelcom que el convidi a seguir endavant, que li doni estabilitat interna i l’impulsi a reanimar-se. Però podem parlar també de famílies resilients, escoles resilients, països resilients...

“La resiliència d’una persona es construeix amb la relació amb l’altre, com si d’un punt de creu es tractés, teixint la vida”

Malgrat que en els seus inicis es va estudiar la duresa de la infan tesa de les persones que eren resilients, ara l’estudi de la resilièn cia s’ha estès com una qualitat que pot ser desenvolupada al llarg del cicle de la vida. S’ha fet una categoria susceptible de ser apli cada a tot el cicle vital. Potser l’aportació més important que s’ha fet fins ara en les investigacions de la resiliència és aquella que ha intentat extrapolar l’aplicació dels resultats cap a les persones que no pateixen adversitats (si hi ha algú que no tingui adversitats). La conclusió és demolidora: els principals factors i eixos que afavorei xen la resiliència són els mateixos que afavoreixen la felicitat. Per tant, el principi d’acció que se’n desprèn és simple: no cal restringir

“La resiliència és un cant a la llibertat humana. Una ferida s’inscriu en la nostra història, però no determina un destí d’infelicitat”

L a resiliència és una manera de comprendre l’es perança humana davant els patiments, els trau mes i el dolor viscut. És una capacitat i un valor que té un gran poder d’inspiració. L’eclosió i la fecunditat del concepte de resiliència en els nostres dies és deguda al secret que evidència l’arrel mateixa de la resiliència que no és altre que saber enfocar, saber dirigir la mirada cap a les fortaleses i saber construir a partir d’aquí. Cada persona, malgrat les múltiples adver sitats que ha d’afrontar, pot avançar en el seu transcurs de la vida.

La resiliència és un procés, no és un estat definitiu, que denota una barreja de factors i, per tant, trenca l’etiqueta que es fa entre factors promotors i factors de risc.

Pot ser promoguda al llarg del cicle de la vida No es tracta d’un atribut personal Lligada al desenvolupament i creixement humà No constitueix un estat definitiu Mai és absoluta ni total No té relació amb el nivell socioeconòmic segons context, etapa de vida, cultura... És bàsic la dimensió comunitària la persona com a unitat Reconeix el valor de la imperfecció

Valors

•

•

•

•

La resiliència té una naturalesa sistèmica: es pot parlar de perso nes resilients des d’una mirada ontosistèmica (atributs personals), però també es pot parlar de famílies resilients (microsistemes), fins i tot podem parlar de comunitats resilients (exosistema) o de siste mes socials i culturals resilients (macrosistema). Per tant, entenem la resiliència com la capacitat d’una persona o d’un grup d’afron tar, sobreposar-se a les adversitats i sortir-ne enfortit o transformat. Resiliència, doncs, entesa com: Un procés: interacció dinàmica entre factors

La resiliència és un cant a la llibertat humana. Una ferida s’ins criu en la nostra història, però no determina un destí d’infelicitat. La creença en un destí infeliç després de patir una adversitat és falsa, fins i tot estigmatitzant. La nostra història no és un destí i el trauma no determina. Hi ha determinants genètics però no estem genèticament. La genètica i la biologia determinen els límits d’allò possible, la resta està per fer. La genètica i la biologia ens mostren la línia de partida però l’arribada i el camí que emprem està per decidir. Això vol dir que disposem d’un alt grau de llibertat i un marge de maniobra on hi intervenen recursos personals, profes sionals i comunitaris. Fins i tot quan les alteracions genètiques són greus, la resiliència és molt difícil però no impossible. No es pot reduir un ésser humà a la seva adversitat. La complexi tat de l’ésser humà no ens permet reduir-lo alegrament a la part més petita, ni al fragment més dolent del seu passat. La resiliència s’ha d’entendre des dels models de promoció o apreciatius, més compro mesos amb la maximització del potencial i del benestar de les perso nes enlloc de destacar només el mal que una persona ha patit. Apreciar vol dir valorar. Apreciar és l’acte de reconèixer el millor de les persones, coses o situacions. El pensament apreciatiu parteix de la premissa que només pel fet d’existir qualsevol persona ja és un ésser valuós. La resiliència com a pensament apreciatiu busca les oportuni tats, és una tendència que s’aparta dels problemes i les patologies per a dirigir-se cap a les solucions, les competències i les capaci tats. És una mirada no patològica i més positiva sobre l’existència humana. Enlloc d’estudiar les debilitats, les carències i els mitjans per a compensar-les, es comença a investigar les forces i com usarles. Com diu Jordi Llompart a El cor damunt la sorra. “Algunes perso nes (…) tenen molt difícil la missió de viure però que, malgrat això, ho aconsegueixen”. Com ho fan? “Obren bé els ulls per veure coses boniques, i n’hi ha tantes com gran és el món”. Si la física quàntica es denomina la física de les possibilitats, podríem batejar la resili ència com la metàfora de les possibilitats. Apreciar el que som.  Anna Forés és filòsofa i pedagoga Anna Forés La coautora del llibre La resiliencia. Crecer desde la adversidad (Plataforma Editorial) i professora de la Universitat de Barcelona ens explica exactament què s’entén per resiliència i adverteix que el trauma no determina una vida. La vinyeta per Rosa Pursals

APRECIAR LA VIDA. LA RESILIÈNCIA

• Considera

•

•

•

determinats

• Varia

•

les intervencions ni els recursos a les persones que pateixen adver sitats perquè qualsevol persona veurà incrementada la seva felicitat si les famílies, les escoles, les comunitats, les societats treballen els factors que promouen la resiliència.

•

MONOGRÀFIC 13

Febrer de 2012

14 MONOGRÀFIC La resiliència

“ARA TINC UNA PALETA DE COLORS MÉS ÀMPLIA”

L’entrevista Joan Salicrú Màrius Serra, verbívor i escriptor El seu fill va néixer amb una greu encefalopatia que li impedia moure’s, riure, parlar… Tot just saber-ho, va començar per a ell i la seva família un procés en el qual van haver d’aprendre què en podien extreure d’una situació com aquesta. En Llullu va morir ara fa dos anys i mig.

EnsValorstrobem

Màrius Serra al que se’n diu “la sala de les boles” de la Fundació Nexe, a Barcelona, on els menuts amb discapaci tat severa fan estimulació amb unes boles de gran mida. La Fundació Nexe, que també col·labora en aquest monogràfic, és un centre de nens que pateixen pluri discapacitat de zero als sis anys, cosa que no és gens habitual a casa nostra, on el tractament de la discapacitat acostuma a ser per a persones més grans. “Vigila que roden!”, em diu per evitar una possible caiguda meva després d’asseure’m sobre d’una d’aquestes pilotes per a poder con versar amb ells. En aquestes dependèn cies, en Màrius hi ha passat unes quantes estones, els darrers anys, arran de la situ ació que va viure el seu fill Lluís, Llullu. D’això és del que comencem parlant un matí feiner de fred i pluja incessant.

MONOGRÀFIC 15

Però de fet, la Clara Izquierdo va ser la pri mera nena amb problemes de pluridisca pacitat que vaig conèixer. Abans, per mi, era un món que no et sabria definir, molt aliè, nens que tenen síndrome de Down, que els veus pel carrer i tenen una cara molt diferent... tot era molt extern, que és com jo m’imagino que deu ser per la majo ria de la gent.

“És com si jo abans fos un ordinador d’aquests que tenien només 256 colors i ara tingués milions de colors”

“Relativitzes qüestions que abans t’amoïnaven molt i que potser eren detalls que ara trobes molt superflus”

Clar, suposo que tot depèn d’on parteixis, perquè vist així és un gran avenç, poder venir a un espai com aquest. Totalment. De fet, amb el temps ho hem vist, vam ser uns privilegiats, perquè a nos altres ens van adreçar aquí gairebé des de l’hospital, des de la vall d’Hebron. Una de les doctores de l’equip que va atendre en Lluís ja hi tenia una relació, i ens va donar com a opció venir aquí i pràctica ment sense transició ho vam fer. Això des prés he descobert que no és tan habitual i que ens molts casos hi ha tota la fase de detecció precoç que de vegades s’allarga i s’allarga, perquè són nens que no sempre tenen diagnòstic, de fet pot ser que no n’hi hagi mai cap, de diagnòstic clar. Ales hores hi ha un periple inicial una mica dur perquè s’afegeix al terrabastall tremendo que suposa descobrir que el teu fill no pro gressarà adequadament, que hi ha algun problema. Això genera moltes angoixes i sempre et ve de nou. Per tant, els primers moments són sempre els més desconcer tants. I en aquests moments, el camí que et porti cap a un centre pot arribar ser llarg o dur. Havies tingut algun contacte amb el món dels discapacitats? No per motius de família, però sí per àmbit d’amistat. L’amic i editor Oriol Izquierdo i la seva dona, amb el qual ens coneixíem de fa molts anys, havien tingut la seva segona filla, la Clara, que va néixer amb paràlisi cerebral. La Clara, que va morir un any abans que en Lluís, tenia quatre anys més, per tant jo vaig viure aquests quatre pri mers anys amb una visió que després em va ajudar molt a comparar amb el que em tocava viure, perquè la visió era tan externa, tan marciana... Què recordes de veure aquest món des de fora, en aquell moment? Veies que patien molt, que havien d’estar ingressats molt sovint, anaves a veure’ls, els veies molt angoixats... però no sabies valorar, no tenies una escala de valors per valorar la dimensió d’aquell terrabastall.

Després, quan va néixer el Lluís, d’una manera inevitable, establies comparances i en un primer moment pensaves: “No serà tan greu”. I anaves tenint aquesta informa ció que et permetia establir paral·lelismes.

Ets més sensible a les diferents realitats del món, podríem dir? Sí, per dir-ho en termes tècnics seria com si jo abans fos un ordinador d’aquests que tenien només 256 colors i ara tingués mili ons de colors. O cent mil, vaja. M’ha aug mentat la capacitat de discernir petits detalls, que abans em passaven totalment desapercebuts. Això té molt a veure amb el

On som, Màrius? Per què has pensar de portar-nos fins aquí per fer aquesta entre vista? Us he volgut citar aquí per parlar de la resiliència perquè aquí és on des dels nou mesos de vida vam venir amb el meu fill, en Llullu, quan després de cinc setmanes li van diagnosticar que tenia una paràlisi cerebral. Aquí va ser on vam començar a acostar-nos a això que en diem la normali tat, és a dir, que el teu fill vagi a un centre com qui va a escola, que tingui uns com panys, que tingui uns companys, gairebé que tingui més profes que no alumnes, però que entris en una vida no tan medi calitzada sinó més quotidiana.

Suposo que la visió de l’experiència que tens ara, tot i que el teu fill, lamentable ment, va morir, ha variat molt. Sí. La millor manera mitjançant la qual jo t’explicaria d’una forma més clara i ente nedora què han significat aquests nou anys i mig de convivència amb en Llullu, és jus tament posar el focus a la mirada. Ha can viat la meva manera de mirar, moltes coses, la discapacitat, és clar, però també moltes altres qüestions, perquè canvien les pro porcions, relativitzes coses que abans t’amoïnaven molt i que potser eren detalls que ara trobes molt superflus i aprens a veure coses que passaven molt desaper cebudes, per qüestió de matís, des de les qüestions més òbvies, com les de mobilitat, que passes per un lloc que té tres esglaons i penses: “Mira, aquí no hi passaríem, amb una cadira!”, cosa que aquí a la Fundació Nexe està cuidadíssim i ho veus tot molt més ample. Però també amb altres qüestions més òbvies ha canviat la manera de mirar. I aquest canvi vol dir un enriquiment. Creus que t’has enriquit. O directament ets una altra persona? A veure, no, en realitat jo no em consi dero una persona gaire diferent de la que era fa deu o dotze anys, abans que nasqués en Lluís, eh? No és que jo digui: “Ah, és que he canviat d’estatus”, com aquell nou ric que ara té un nou cotxarro... de fet jo no penso que ara sigui més bona persona. Puc ser tan malparit com abans, tinc les meves virtuts i els meus defectes com tothom, però en canvi sí que tinc una paleta de colors en la mirada i en els interessos i en la manera de veure el món que jo detecto que no tenia. I això és herència d’en Llullu i de tota aquesta convivència amb els que són diferents.

16 MONOGRÀFIC

Depèn de la circumstància, una mateixa cosa en sembla una de ben diferent. Clar, és això. Doncs fixa’t: em trobava que era incapaç de dormir sobre una butaca molt semblant. I això em va fer pensar molt. Per tant... quin poder tinc jo sobre canviar la realitat? Doncs resultat que és molt limitat, quan la realitat és mèdica o ultrapassa les meves condicions i capaci tats. Però quin poder tinc jo sobre com mirar aquesta realitat? Ostres, gairebé és absolut, perquè els mateixos ulls miraven la mateixa butaca d’una manera o d’una altra. Aquí està la clau, me’n vaig adonar. I aquest és el resum del conte que em vaig inventar per a poder explicar aquest sentit més profund.

Arriba un moment en què te n’adones que estàs tastant la resiliència, que sents: “Això que m’està passant és horrorós, però alhora me n’adono que m’està fent evolucionar, ser més profund...”. O tot això és un procés molt posterior? Verbalitzat d’aquesta manera és un procés posterior, com de relectura del relat d’allò que et passa o del que t’ha passat. El mer fet de ser-ne conscient ja implica un cert desplaçament, evidentment. No vol dir que el procés estigui acabat –mai no hi ha res acabat, a la vida, l’únic que acaba de debò és la vida– però sí que avança. D’al tra banda, tanta autoconsciència eleva l’experiència a un pla molt teòric, que està bé per parlar-ne, estudiar-ho o fins i tot explicar-ho, però que no és pas viure-ho. Les putades es viuen amb ràbia, amb dolor, amb impotència, cadascú al seu nivell. És després que hi pots reflexionar. Primer et flexiones. Què diries a la gent que està en una situació traumàtica respecte la resiliLa resiliència

La idea de la resiliència es basa en tenir aquesta nova mirada sobre la realitat, a partir de l’experiència traumàtica. Tu et vas inventar un conte basat en una butaca per explicar-ho, si no m’equivoco. Ens el pots explicar? Sí, era un conte basat estrictament en fets reals, en la incapacitat meva de dormir en una butaca d’aquestes d’hospitals amb les que jo em trobava davant quan el meu fill passava molt temps a l’hospital. Se’m va acudir comparar les mides d’aquella butaca amb una d’aquelles d’un vol trans oceànic, de primera classe, de les que quan les veiem diem: “Mira que còmode que deu ser, aquesta butaca. Aquí sí que hi dormiria, i tant!”. I, efectivament, em vaig adonar que tenia les mateixes dimensions, el mateix grau d’inclinació que la butaca de l’hospital. Però en canvi, la meva sensa ció a l’hora de veure la butaca de l’hospital era molt diferent...

“Viure ja és una cursa d’obstacles; tots hem de superar el fet de llevar-nos i afrontar tot allò que ens ve” “Quin poder tinc sobre canviar la realitat? Cap. I sobre com mirar aquesta realitat? Gairebé absolut”

Febrer de 2012 creixement, també, eh? No cal haver viscut una situació tan extrema com aquesta. Tothom s’ho pot aplicar a sí mateix, no cal que pensem només en casos extrems com el que tu has viscut. Sí. I és que a més, em sembla que és obvi que la perspectiva, l’experiència, l’edat... et dóna una fondària que no tens quan ets jove, feliç i indocumentat. Cada cop que vas afegint més elements, tens més matís, per tant pots posar més en qüestió les coses, que és la millor manera de fun cionar. Però clar, a més a més, si envellei xes vivint una situació emocionalment tan intensa i alhora amb unes variables tan imprevisibles... aquesta paleta encara aug menta més. Abans d’aquesta experiència viscuda amb el teu fill, n’havies sentit a parlar, del con cepte de la resiliència? No, abans que nasqués en Llullu, no. He de reconèixer que és una d’aquestes paraules que m’han vingut a l’univers a partir del que s’anomena Tercer Sector. És un tipus de terminologia que és veritat que n’hi ha moltes que a vegades són una pura qüestió que un sector intel·lectual o professional pren una certa visibilitat i aleshores difon la seva terminologia. Jo no ho coneixia gens. Me’n recordo que em va cridar molt l’atenció –ja coneixia el terme però encara em va sobtar– que una de les moltes res senyes que va suscitar el llibre de Quiet, el llibre protagonitzat per en Llullu, va ser de l’escriptora vigatana Najat El Hachmi, que es deia Resiliència. I vaig pensar: “Resilièn cia? Resistència?”. A més, ja saps que amb les paraules a mi m’agrada jugar. Però no hi estava gens familiaritzat, en absolut. Ho deia per si realment aquest mot defi neix un valor nou, creus, o si, per contra, és allò de tota la vida de tirar endavant amb allò que et passa, de “al mal temps posem-li bona cara”. No, penso que la resiliència realment va molt enllà, és un valor molt potent. Però també és cert que la condició humana ha evolucionat molt poc. Això es pot veure llegint la literatura universal. Mires Sha kespeare i estem allà mateix. El que ha canviat és la forma d’anomenar-la o el fet que se li doni un tractament acadè mic específic que després es pugui difon dre. I ara d’aquest concepte en diem resi liència. Les paraules ajuden molt a fixar els matisos i en aquest sentit sí que hi ha una novetat aquí. Però òbviament, això de “Al mal temps bona cara”, ho trobaríem al refranyer. Trobaries històries, mites, que defineixen aquesta idea d’enfrontar-se o extreure lectures positives d’una situació realment dura. El concepte, realment, és estrany, no? Tu que et dediques a l’art de les paraules, a més, a més, segur que hi has pensat, en la paraula des d’un punt de vista estricta ment lingüístic.. Sí, la veritat és que t’he de dir que, com a paraula, també, és dura, difícil de pro nunciar, això de la resiliència... “Sóc resi lient”. Arrggg! No ho sé. Sona a residèn cia, residència d’estudiants, resistència... Hi ha moltes paraules que interfereixen, que estan molt a prop, fonèticament, i no és un concepte que t’imaginis a la boca d’una iaia, posem per exemple. Però fora d’això, entenc que totes les ciències–les ciències socials també ho són– desenvolu pen la seva terminologia i a vegades s’aca ben complicant en excés i convé que vin guin els poetes, que són els qui veritables garants de la paraula, per simplificar les coses i dir les coses pel seu nom. Però des de la ciència està bé que s’intenti donar nom a les coses.

Els deu camins per a la resiliència notaran que poden veure-ho d’una altra manera. N’estic convençut.

· Evitar veure les crisis com a insuperables.

· Mantenir una visió esperançada.

Segons l’APA, deu són els camins per a desenvolupar la resiliència:

Creus que tots tenim una mena d’experi ència resilient o altre? Més enllà que ho compliquem amb paraules com resiliència, en el fons, les situacions traumàtiques que viuen per sones que per exemple tenen un greu accident amb moto, no són tan diferent del que ens passa a tots cada dia. Viure, en realitat, ja és una cursa d’obstacles; tots hem de superar el fet de llevar-nos i afrontar tot allò que ens ve. I després doncs cada vespre mirem més enllà. No et sembla? 

· Alimentar una visió positiva d’un mateix.

ència?Valors

L’Associació Americana de Psicologia (APA), amb seu a Washington DC, és l’organitza ció científica i professional de psicòlegs més gran dels Estats Units i del món, amb 154.000 membres, dins la qual hi figuren científics, mestres, mèdics, consultors i estudiants. Té com a missió impulsar la cre ació, la comunicació i l’aplicació del conei xement psicològic per al benefici de la societat i la millora de les vides de les per Aquestasones. institució va dur a terme ara fa deu anys una campanya per a promoure la resi liència anomenada El camí de la resilièn cia. El pamflet divulgatiu amb els camins de la resiliència va sortir a la llum pública just pocs dies abans dels atemptats de l’11-S a Nova York. El seu objectiu era proveir a la població de les eines i la informació necessària per a ajudar-la a sobreviure davant d’adversi tats. El seu missatge bàsic era el següent: la resiliència pot aprendre’s, la resiliència és un procés, no una situació especial ni un moment determinat del temps, cada per sona presenta el seu propi procés.

· Tenir cura: prestar atenció a les seves prò pies necessitats i sentiments. No hi ha, però, millor guia que la que pot elaborar un mateix, sense cap mena de dubte. Ningú ens coneix més que nosaltres mateixos. O potser aquesta és la feina que ens toca fer. RED. 

· Acceptar que els canvis són part de la vida.

MONOGRÀFIC 17

· Mantenir la perspectiva de les coses: pre veure el llarg termini i saber recontextualit zar els esdeveniments.

· Actuar amb decisió contra les adversitats.

· Cercar oportunitats per a descobrir-se a si mateix.

O en altres paraules: com es pot treballar aquesta idea de la resiliència –estiguis en un tràngol o no, potser caldria afegir–?  Doncs jo, així abans que res, els diria que respirin fons. Així de senzill. Que en parlin, de la manera que siguin capa ços de fer-ho, perquè hi ha moltes mane res de parlar de les coses: directament, de manera indirecta, per escrit, en monò leg davant d’un mirall, per Skype, amb el Telèfon de l’Esperança, amb la veïna, amb un amic, amb un amat...–. La qüestió és que no en facin tabú, que no facin veure que miren cap a una altra banda, que s’hi enfrontin, perquè si s’ho miren de cara Màrius Serra en el despatx de casa seva.

· Avançar cal els seus objectius: treballi sobre objectius realistes.

· Fer connexions.

18 MONOGRÀFIC

I en tot aquest procés, en totes aques tes experiències, els hem acompanyat i els hem ajudat a començar de nou. Hem vist, per tant, aquesta força i coratge per vèncer la situació d’adversitat una mani festació d’allò que diem resiliència.

R esiliència és un con cepte encunyat des de l’anomenada psicologia positiva que ha estat un important focus d’inte rès pels investigadors del comportament humà durant les últi mes dècades. Tot i que existeixen diferents definicions del concepte, es considera que la resiliència és la capacitat de les perso nes de sortir reeixits o transformats davant les adversitats. S’han identificat molts trets de caire psicològic que potencien la con ducta resilient davant de l’adversitat o l’es très, com són els estils d’afrontament, l’au toestima, el control o les habilitats socials, entre d’altres. També s’ha donat impor tància en l’adquisició d’una “personali tat” resilient als aspectes educatius vincu lats a la socialització del nen per part del seu entorn familiar i sociocultural i sempre vinculats a un substrat neurobiològic que, lligat a la neuroplasticitat, és fonamental en el neurodesenvolupament del sistema nerviós

“S’han identificat trets psicològics que potencien la conducta resilient davant de desdramatitzar“Lal’adversitat”capacitatdeés decisiva a l’hora de realitzar el procés d’afrontament i adaptació”

La psicòloga, Anna Gilabert, i el psicòleg i coordinador de Programes Socials i Sociosanitaris de l’Institut Guttmann, Àngel Gil, exposen en aquest article com persones i famílies són capaces a adaptar-se a noves situacions adverses.

Però és quan marxen de l’hospital quan tenen la gran prova de foc d’enfrontar-se a un món amb esquemes antics però amb limitacions noves, una nova realitat, sovint desconeguda, que genera una gran incer tesa de cara al futur. Suposa que han de dur a terme un important esforç de adap tació: d’adaptació personal a la nova situa ció, d’adaptació del seu habitatge, resituar els “rols” familiars, és a dir, desfocalitzar l’atenció en allò que s’ha perdut i les limi Anna Gilabert i Àngel Gil

L’Institutcentral.Guttmann és l’hospital de referència en neurorehabilitació de per sones amb afectacions del sistema ner viós central. Des de fa més de 46 anys atén cada any a diversos milers de per sones afectades i a les seves famílies mit jançant els diferents programes i serveis. L’objectiu de l’Institut i de la neuroreha bilitació és ajudar als pacients i les seves famílies a recuperar el màxim possible de les funcions físiques o superiors perdu des per l’afectació, ajudar-los a recuperar el seu equilibri emocional, ensenyar-los a viure amb les noves limitacions per tal que siguin el més autònoms possible i situ ar-los de nou en la societat de forma que la seva vida sigui la més satisfactòria possi ble. Com diu el nostre lema institucional, estem “ajudant a construir noves vides”. Al llarg d’aquests anys, per l’Institut Guttmann han passat milers de perso nes i famílies, moltes d’elles vinculades a l’Institut d’una o d’altra forma, després de finalitzar la rehabilitació. A l’lnstitut hem pogut evidenciar, de vegades fins i tot amb sorpresa, la gran capacitat de la naturalesa humana per a “tirar endavant” en la vida, en situacions tant difícils com és patir una afectació del sistema nerviós central i les conseqüències discapacitants que se’n deriven. Veure’s afectat per una discapa citat suposa una de les situacions adver ses més grans que pot patir un individu en la seva vida. La discapacitat implica un impacte a nivell bio-psico-social i per tant, inevitablement, desencadenarà importants adversitats en totes les esferes de la vida de la persona que la pateix així com als mem bres del seu entorn més proper. Malaura dament avui encara no es pot restaurar la lesió però si recuperar o compensar, en la mesura del possible, els dèficits funcionals que se’n desencadenen.

Febrer de 2012 La resiliència

A l’Institut Guttmann hem vist a les persones afectades i les seves famílies quan ingressaven a l’hospital amb la confusió que comporta la incertesa del futur però a la vegada amb la gran expectació per recu perar-se. Hem vist l’important i intens tre ball dia a dia, durant mesos, que han rea litzat per a la seva rehabilitació, amb moments baixos i altres d’eufòria, però sempre amb una gran força i tenacitat.

Hem vist com les famílies valentes dona ven suport als seus familiars o com era el mateix pacient el que donava els ànims a la família. Hem vist la il·lusió per començar a sortir de l’hospital i el gran dia de l’alta.

RESILIÈNCIA A L’INSTITUT GUTTMANN

MONOGRÀFIC 19

IDECAPAÇOSRESISTIRMÉS

Disset mil recuperadesvides

Anna Gilabert i Àngel Gil són psicòlegs Anna Olm és professora

Aquesta transformació, aquesta resili ència, en moltes de les persones amb una lesió la veiem en la força com afronten la vida: formen una família, tornen o comen cen a estudiar o treballar, fan activitats increïbles en l’àmbit de l’esport, del lleure, de la participació social... inicien tasques mai pensades i són, sovint, dels treballa dors o estudiants més tenaços i més per severants. També es cert que no serà una El mot Anna Olm “Resiliència” és un cultisme format sobre la base del llatí resiliens, -ntis, participi present de resilere “saltar o fer-se enrere, retirar-se, recular”; en català antic resilir equivalia a “anul lar”. Aquest verb prové de salire “saltar enfora”, origen de molts verbs i noms en llatí vulgar que han passat a les llengües romàniques i el seu significat ha anat evolucionant: saltare “ballar, botar, saltironar”, saltus; assalire “assaltar”; exsilire “saltar enfora, anar lluny”, exsilium; exsaltare “saltar de goig”; resultare “ressaltar, sorgir, rebrotar”; insultare “saltar contra algú, agredir”. En física, la resiliència d’un material sòlid és la “resistència que presenta al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragili tat”; es determina en un assaig de resiliència i s’expressa com el tre ball necessari per a trencar una pro veta en forma de barra d’aquest material, dividit per la seva secció. També s’aplica en ecologia per mesurar la “capacitat d’un ecosis tema de retornar a la mateixa com posició específica i a l’estat normal en ésser afectat per interferències o pertorbacions ”. Un ecosistema resi lient respon a desajustaments del cicle de matèria gràcies a la capaci tat de regeneració de les poblacions. De manera similar, en psicologia i ensenyament, la resiliència és la “resistència a les adversitats que manifesten alguns infants i joves, que evolucionen favorablement malgrat haver estat sotmesos a estí muls negatius”. Psiquiatres com B.Cyrulnik i S.Vanistendael han expli cat i difós el concepte, denominat personalitat resistent (hardiness) als EUA a partir de 1970 . 

L’Institut Guttmann és un centre de refe rència de tractament medicoquirúrgic i de rehabilitació especial per a persones amb lesió medul·lar, danys cerebrals o disca pacitats d’origen neurològic. Sota el lema “Ajudem a començar noves vides”, més de 17.000 pacients han passat per aquesta ins titució des de la seva fundació l’any 1965, quan era l’únic centre d’aquest tipus a l’Es tat espanyol. Actualment hi treballen 400 professionals amb la voluntat de recupe rar el cos, la vida i l’esperit de persones que han perdut alguna capacitat. M.C. 

vida fàcil ja que han de fer una vida molt responsable amb el seu cos i els seus hàbits de salut: portar un règim de descansos, revisions periòdiques, dificultats i barreres que encara posa la societat, així com als símp tomes associats a la seva condició de discapa citat. Però sens dubte són més forts davants de les dificultats de la vida quotidiana. També veiem com moltes famílies surten transformades d’aquestes situaci ons tant difícils; també aquests col·lectius han de dur a terme un important esforç d’adaptació a la nova realitat. Moltes d’aquestes famílies, al cap del temps, expliquen com aquesta difícil experiència els ha reforçat i ajudat a créixer. Són aquestes persones i famílies “resi lients” les que poden donar el millor testimoni i un missatge d’optimisme a aquells altres que comencen a transi tar per aquesta gran adversitat en la vida que suposa contreure una lesió medul·lar o cerebral, rehabilitar-se i viure amb la màxima de les normalitats.  tacions existents i dirigir la mirada en el que es manté i en les oportunitats. Trobar l’equilibri entre el que canvia i el que con tinua. I és en aquest moment quan, mal grat les ajudes i els suports, manifesten aquesta sensació de solitud. La solitud de quan t’enfrontes a la teva pròpia i única vida. Assolir aquest nou equilibri supo sarà una redefinició dels valors i perspec tiva, la recuperació de la competència i la capacitat i la recuperació del control de la seva vida. NO TOTS SOM IGUALS No totes les persones són iguals. Hem vist com hi ha diferents estils d’afron tar aquesta nova situació: La negació, que no permet afrontar-la i resoldre-la i fomenta una confusió dels rols entre ell i el seu entorn familiar; la conformitat, que fomenta la sobreprotecció i la dependèn cia; i el que és més eficaç, l’afrontament proactiu, és a dir, la integració, la cons trucció d’una nova vida i una nova identi tat positiva, l’autoestima i l’acceptació, la situació de conformitat, fer plans i donar un sentit a la vida. Aquesta és l’altra ves sant de la resiliència: la transformació. Sortir de la situació d’adversitat amb èxit amb una transformació, amb més força davant de l’adversitat. La flexibilitat, l’optimisme, la creati vitat... són característiques personals, ja sigui en pròpia pell com en la pell d’un familiar, necessàries per ser capaç de per cebre la nova realitat, els canvis, les difi cultats, de manera menys amenaçant, pre sentant una actitud més constructiva i optimista davant la nova situació vital. El sentit de l’humor és també un element que permet reconèixer i relativitzar els aspec tes que es perceben com a més negatius, els que generen major incomoditat, inte grant-los de manera sana. La capacitat de desdramatitzar és decisiva a l’hora de rea litzar el procés d’afrontament i adaptació.

Valors

“Un dels factors més importants per a poder desenvolupar la resiliència és tenir relacions d’afecte”

Febrer de 2012 La resiliència 20 MONOGRÀFIC

G

autoestima.D’altrabanda, és important que els professionals que acompanyem a les famí lies que estan en aquesta situació canviem de perspectiva i considerem que les famí lies que travessen situacions problemà tiques poden també desplegar habilitats naturals que els permetin superar-les. No tot està a les nostres mans En resum, per promoure la resiliència, cal fomentar un plantejament en positiu centrat en el desenvolupament de capaci tats i competències tant per als pares com per als infants, malgrat hi hagi un diagnòs tic de pluridiscapacitat. 

FAMILIES RESILEINTS

Així, si bé tenir un fill amb pluridis capacitat és una situació que genera una sobrecàrrega física i emocional, el que és determinant és la manera com la família afronta l’experiència, esmorteeix l’estrès, es reorganitza amb eficàcia i segueix enda vant amb la seva vida. D’aquesta manera és com es construeixen famílies resilients al voltant de la pluridiscapacitat: se les reco neix perquè són parelles unides, que tre ballen, tenen amics i van al parc amb els altres fills... famílies que, en definitiva, han superat la crisi, n’han sortit enfortides i poden parlar-ne en aquests termes.

Angels Ponce i Cécile de Visscher, Fund. Nexe

“Les famílies que travessen situacions problemàtiques poden desplegar habilitats que els permetin superar-les”

eneralment, les perso nes aconseguim, amb temps i esforç, adap tar-nos a situacions que canvien dràstica ment la nostra vida . Aquesta capacitat per adaptar-se, supe rar l’ adversitat i, sobretot, sortir enfortit d’aquesta situació s’anomena resiliència: és un procés. El naixement d’un fill amb pluridisca pacitat en una família és un esdeveniment inesperat, un cop fort que genera emocions intenses (la por, la desorientació, el dolor, la frustració...) i crea una situació d’estrès important en tot el sistema familiar. S’ha definit la resiliència familiar com un “procés dinàmic que permet a la famí lia, com a sistema obert, reaccionar posi tivament davant les amenaces i reptes de l’entorn, sortint enfortida d’aquestes situ acions” (Walsh, 1998; 2004).

Davant d’un diagnòstic de discapaci tat greu, què poden fer les famílies per superar aquesta situació tan inesperada i tan estressant? Quins factors, condicions, els ajudarà a sortir enfortit d’aquesta expe riència? Alguns autors suggereixen estra tègies per a facilitar la resiliència en les famílies que travessen situacions d’estrès crònic:–Comunicar-se: amb la parella, sobre tot, amb els familiars (germans, avis...) i amb els professionals que els acompanyen, compartint amb elles sentiments i pensa ments, dubtes i informació. –Buscar suport i ajuda de professio nals i/o d’altres famílies que han viscut la mateixa situació (orientació o grups de suport).–Gestionar el temps: dedicar temps a la parella, als altres fills, als amics... –Agafar distància: malgrat les emocions intenses que se succeeixen, sobretot en els primers temps, és important reconèi xer-les i mirar de trobar un equilibri. El sentit del humor ajuda a prendre aquesta distància.–Desenvolupar una xarxa de suport integrada pels propis familiars, amics, pro fessionals... que poden intervenir quan els pares necessitin un descans o ajuda per atendre les necessitats d’altres membres de la –Utilitzarfamília. serveis de respir: que els per meti tenir un temps fora de la discapaci tat, per un mateix o altres membres de la família.–Jugar a través del joc: les famílies poden expressar-se de manera creativa, normalitzar la relació amb el seu fill/a , reduir l’estrès, socialitzar-se amb d’altres persones en el seu temps lliure…

També és fonamental fomentar aquest valor de la resiliència en els nens i nenes. Un dels factors més importants per a poder desenvolupar aquesta capacitat és el de tenir relacions d’afecte, de suport.

Àngels Ponce i Cécile de Visscher Nexe Fundació neix el 1991 amb el compromís de millorar la vida dels infants amb pluridiscapacitat. Són els creadors d’un dels primers Centres d’Atenció precoç de Catalunya i del primer centre de dia per a nens de menys de sis anys.

QUAN TENIM UN FILL PLURIDISCAPACITATAMB

En el marc de les relacions familiars signi fica no solament que els pares desenvolu pin vincles afectius positius amb cadascun dels seus fill, sinó també que estableixin una estructura familiar amb regles i límits clares; que tinguin, com a pares, expecta tives respecte a cada fill/a; que possibilitin xarxes de suport familiar i extrafamiliar, és a dir, tot aquests factors que contribuei xen a la seguretat, al benestar emocional de l’infant i al desenvolupament de la seva

resulta difícil explicar en què consisteix aquesta capacitat. Possiblement es tracta d’una suma d’ingredients: la confiança en un mateix, la voluntat, la constància, l’es perança, la capacitat d’actuar, la resistèn cia, l’entrega... sent el resultat d’aquesta barreja diferent per a cada persona. En les situacions que suposen un repte és quan més es pot activar aquesta capacitat. Deia Saint-Exupery: “L’home es descobreix a si mateix quan s’enfronta als seus obstacles”. Davant l’adversitat la vida adquireix tota la seva seriositat. I és aleshores quan ens sentim pressionats a excavar en el nostre interior i treure a la llum recursos i capa citats soterrades. Avançant en el concepte resiliència Una experiència traumàtica trenca la perspectiva vital de la persona. Produ eix una ferida que pot ser més o menys profunda o dolorosa, però que, en tot cas, canvia la realitat i la percepció del món. Una persona mai és la mateixa des prés d’una pèrdua important, d’un abús, de viure a prop de la violència, de passar per una malaltia potencialment mortal... La seva principal tasca a partir d’ara serà aprendre a viure amb aquesta experiència a la seva memòria i sanar la ferida perquè es pugui cicatritzar sense deixar seqüe les irreparables. Certes persones mostren una major capacitat per enfrontar-se als problemes, aconseguint inclús donar-los un gir per convertir-los en font de riquesa i fortalesa. Però la resiliència, més que patrimoni d’uns pocs, una cosa que es té o no es té, és una qualitat a construir, a anar teixint.

U na nena de Guatemala coneix la pobresa i la discriminació racial. Cinc membres de la seva família, entre ells el seu pare i la seva mare, són brutalment torturats i assassi nats per militars. De gran, aquesta cam perola analfabeta aprèn a escriure per a portar un missatge pacifista a tot el món. Després d’anys de lluitar pels drets humans la seva tasca és reconeguda com el Premi Nobel de la Pau. El llibre es deia Em dic Rigoberta Menchú, i així em va néixer la consciència. És una de les moltes histò ries de persones cèlebres que han aconse guit sobreposar-se i treure el millor de si mateixes a partir d’una adversitat. Existeixen milers d’històries anònimes dignes d’admiració. Individus que s’en fronten al diagnòstic d’una malaltia greu amb fortalesa, nens que després de patir traumes són capaços de triomfar i ser adults feliços, pares que ajuden els seus fills a superar deficiències, persones que converteixen fets dolorosos en un impuls per ser millors... Són exemples vius d’auto superació, històries que ens fascinen i que ens commouen perquè ens recorden que l’home té capacitat per superar els cops delPerò,destí.quina és la força que ajuda a algu nes persones a superar poderosos obs tacles? És neix amb aquesta força o es cultiva? Com s’aconsegueix mantenir l’es perança quan un se sent completament desesperat? Encara que tots tenim en ment exemples, més propers o llunyans, sobre el significat de la força interior,

Valors MONOGRÀFIC 21

LA INTERIORFORÇA

Com es mobilitza la resiliència? Segons els estudis sobre aquest valor, perquè algú pugui creure en si mateix és indispensa ble que abans altres hagin cregut en ell. Així de senzill. S’ha comprovat que indi vidus amb històries terribles, amb carèn cies enormes, eren més capaces de supor tar la seva situació si en algun moment de la seva vida havien comptat amb una per sona, encara que només en fos una, que els hagués ofert reconeixement i afecte incondicional.Construïmla nostra identitat i també la nostra fortalesa, amb interacció amb les per sones de l’entorn. Superar una situació molt adversa requereix un procés en què inter venen abans de tot l’esforç o la tenacitat de la persona. En moments especialment difí cils, l’únic poder que sembla tenir la per sona és acceptar la situació, per terrible que sigui. Només a partir d’aquest rendiment pot reduir la lluita i la ràbia, que potser en un altre moment van ajudar-lo a sentir-se fort, però que aleshores només l’estanquen en la impotència i el sofriment. Acceptar, però, no significa consentir, abandonar-se o negar la ferida o el repte. El problema existeix, no es pot retrocedir al lloc on estava abans, en el cas que ho vulguem. Es tracta de saber què fer amb això i convertir-lo en una oportuni tat per a ser millors. Una de les claus per aconseguir-ho és començar a trobar un sentit a allò que s’està vivint, o a allò que es va viure. Quan algú comença a relatar la seva pròpia història pren distància de la seva situació i sorgeix un fil, una raó, que el pot ajudar a supor tar la part més bona del present. Segons Nietzsche, “qui troba un perquè per viure, trobarà casi sempre el com”. Recuperar el sentit sobre la pròpia vida implica mirar cap el futur, tenir esperança en el provenir i en el fet que se’n pugui extreure d’aquesta vivència una oportunitat. Encara que no es visquin circums tàncies tan extremes, aquesta actitud s’adopta davant tot allò que pot marcar el rumb d’una situació. Moltes vegades no podem canviar allò que ens ha tocat viure, doncs la vida sovint ens depara sorpreses poc agradables o ens planteja reptes que ens fa por encarar, però la for talesa comença a créixer quan acceptem la realitat, inclús quan reconeixem la por i acceptem la prova. 

Psicòloga de la Fundació Hospital de Mataró, una entitat de referència al Maresme en l’àmbit de la salut integral, el suport emocional i la innovació social. Cristina Llagostera Cristina Llagostera és psicòloga

Febrer de 201222 MONOGRÀFIC La resiliència

una bruixa molt dolenta. Un altre exem ple és el de la Ventafocs. Aquesta joveneta és constantment maltractada per les seves germanastres i la seva madrastra, però quan algú l’anima a sobreposar-s’hi es pre senta decidida al ball reial i acaba conque rint el cor del príncep. El capítol de princeses maltractades és molt extens. Blancaneus és repudiada, gairebé assassinada i finalment emmetzi nada. Però això no la tomba. Ella es refà de tot i acaba vivint feliçment al costat d’un príncep. I la Bella dorment? Doncs, tres quarts del mateix, li cau una maledicció al damunt, però ella treu cap i gràcies a un màgic petó acaba essent feliç. Les faules tampoc s’escapen del tema que ens ocupa i sinó mirem el cas de l’Aneguet lleig. Tothom el rebutja perquè és diferent, però finalment es troba entre iguals i se sent orgullós de la seva estirp. No ens podem oblidar tampoc de la jove Xahrazad que durant mil i una nits es va empescar una o altra història per tal de canviar el seu destí i no tan sols el va can viar, sinó que també va fer canviar el punt de vista del seu “captor”. A vegades estem enfonsats i no ens adonem que per sortir del pou amb un bon conte ja n’hi ha prou. 

Una forma molt senzilla d’introduir els infants en el valor de la resiliència és a través dels contes clàssics. Oriol Toro, membre del col·lectiu de transmissió oral de contes Vivim del Cuentu, ens en recorda alguns. HA PROU

T

Oriol Toro

ot i que potser no ens n’adonem, la resilièn cia ha estat sempre pre sent en els contes tradi cionals infantils. Aquests ens han ajudat a explicar i superar pors i també a oferir noves visions del món. Ja en l’an tiga Grècia, per tal d’entendre certes situ acions recorrien a la mitologia. El mateix passava a l’antic Egipte, a l’Imperi Romà o en els diferents textos bíblics. La narra ció oral, les històries que es contaven a la gent pretenien fer albirar nous horitzons i deixar enrere vells traumes. Els contes, en general, si estan ben explicats permeten als oients identifi car-se amb els seus protagonistes, patir amb ells, enfrontar-se a terribles ogres o casar-se amb belles princeses. Aquest ficar-se dins la pell d’un ésser de ficció permet als qui escolten contes afrontar certes situacions que els serveixen de lliçó per al seu dia a dia. Són molts els personatges que acaben fent front a les seves dificultats, sobrepo sant-s’hi i seguint endavant amb les seves vides. Sense anar gaire lluny el bo d’en Polzet és rebutjat en dues ocasions pels seus pares, però ell no es rendeix i acaba portant la fortuna a casa per tal de tirar endavant la seva família. Aquesta mateixa situació és la que viuran Hansel i Gretel amb l’afegitó d’una caseta de xocolata i

Oriol Toro és membre de Vivim del Cuentu “Polzet és rebutjat en dues ocasions pels seus pares, però ell no es rendeix i acaba portant la fortuna a casa” “Blancaneus és repudiada, gairebé assassinada. Però això no la tomba. Es refà de tot i acaba amb el príncep”

AMB UN BON CONTE JA N’HI

Valors MONOGRÀFIC 23

Cinema Judith Vives

Imatge de la parella protagonista de Declaración de guerra. cada diumenge a les 22h...

Comentari: L’intent de trencadissa de l’edat arrau xada queda anul·lat per la resistència dels valors morals sòlids que perduren i poden ser recupe rats sempre.

Tyrannosaur –en castellà Redención– i la francesa Declaración de guerra reflexionen sobre la resiliència.

CINEMATOGRÀFIQUESRESILIÈNCIES

Albert Pera és poeta El racó poètic Albert Pera RESILIÈNCIA

Hem estat educats en els valors, feina ben feta d’una escola digna, deure obligat de pares i germans. Ve la turbulenta edat difícil i qüestiona tot allò que ens forma: els savis conceptes de justícia, respecte, intel·ligència, voluntat, sòlids puntals de bona convivència són l’objectiu a abatre perquè sí; els embats cruels que duu la vida, el descontentament amb un mateix minen les qualitats de l’esperit. Passen els anys, les aigües són calmades i torna el seny per mantenir dempeus el que ens dóna la humana plenitud, la força viva de l’honestedat, la claredat d’una ànima serena.

Valors a peu de carrer a Ràdio Estel 106.6 FM o www.radioestel.cat AMB ELENA CANSECO

Aquest mes de febrer, entre la vorà gine de les estrenes pre-Oscar, arri baran a les nostres pantalles dues pel·lícules que injustament han quedat fora de les nominacions: la britànica Tyrannosaur (el títol en espanyol serà Redención) i la fran cesa Declaración de guerra. Aquests dos films, que tenen en comú la quantitat de premis que han anat aconseguint als diferents festivals i festivalets per on s’han projectat, comparteixen una altra caracterís tica comuna. Les dues ens parlen de la capacitat humana per resis tir i superar l’adversitat –l’anome nada resiliència– i ho fan a través de dues pel·lícules de caire social. Tyrannosaur és l’opera prima com a director del també actor Paddy Considine, i relata la història d’un home alcohòlic i agressiu que creu trobar en una dona, Hannah, la pos sibilitat de redempció, creient que la vida d’ella és estable i plàcida. La realitat, però, és que Hannah és víc tima de maltractaments per part del seu marit. Els dos personatges estan ferits, marcats per la violèn cia, atrapats en un món que els ofe reix poques oportunitats, però del que malgrat tot aconseguiran sortir a través de l’amistat de l’amor. El cert és que la pel·lícula està filmada amb una brutalitat i energia poques vega des vista i la interpretació dels dos protagonistes, Peter Mullan i Olivia Colman, és de la que es grava en la memòria durant molt de temps. Com també queda marcada en el record la peripècia dels dos protagonistes de Declaración de guerra, la pel·lícula que França va enviar als Oscars i que, com Pa negre, s’ha quedat injusta ment fora de la selecció. El film, diri git per Válerie Donzelli, es basa en la pròpia experiència de la realitza dora per relatar el cas de superació d’una jove parella vitalista i molt ena morada que, de sobte, s’enfronta a la greu malaltia del seu nadó que té un càncer terminal. La pel·lícula, de nou, parla de l’amor per afrontar i superar situacions dramàtiques i tirar enda vant en la vida davant les circumstàn cies més adverses. 

Febrer de 2012

24 MONOGRÀFIC

Història Ramon Salicrú La resiliència

Deixeu-me posar un darrer exemple recent, que tots vàrem poder veure a la pantalla de televisió fa pocs dies. El d’aquell nen, Soufian, fill de pares immigrants, a qui li van amputar les cames i que, amb les prò tesis corresponents o les cadires de rodes, ha pogut refer la seva vida per a tornar a ser el que era: un alumne més de la seva aula d’una escola de Manlleu. Magnífica la reac ció de Soufian i el seu propi afany de supe ració. I magnífic el suport moral dels seus pares i dels seus acompanyants. I del seu ídol, Leo Messi, convertit en un company més de viatge. Amb un bon suport humà, la resiliència és encara més possible. 

Filosofia

Ramon Salicrú és professor d'història i ètica

En Soufian, fill de pares immigrants, a qui li van amputar les cames, ha pogut refer la seva vida per a tornar a ser el que era: un alumne més de la seva aula d’una escola de Manlleu.

Albert Botta és professor de filosofia i ètica Albert Botta RAONABLE I INSUBORNABLE

CONSTÀNCIA

La resiliència es coneix sovint com el perfil psicològic de qui es refà de fets o de situacions extremadament difícils, supera adversitats i obstacles davant dels quals altres han plegat o sucumbit, i per sisteix en la consecució de les seves fites i ideals. Per això, la resiliència connota una personalitat ferma, amb el cap clar, i prou autoconvençuda com per mantenir viu un objectiu meritori. A tall d’exemples, es pot esmentar el tremp psicològic de qui ha estat capaç de sobreposar-se al món infini tament dur d’un camp d’extermini, per tal de testimoniar-ne i denunciar-ne la barbà rie o també, ara en l’àmbit col·lectiu i més nostrat, la tenacitat del poble català mante nint la seva llengua i cultura, a desgrat de la força i de les pressions contràries d’un Estat que sabem què representa i com actua. Aquests exemples il·lustren la resiliència present en tot valor, és a dir, el seu vessant de metavalor que estructura els altres, com ara la constant fidelitat a uns principis legítims i raonables, i la seva projecció activa cap al futur. La raonabilitat permet distingir la resi liència de la tossuderia obsessiva, o sigui, de l’entestar-se velis nolis en un posicionament, sord a tota crítica i bones raons. Els estoics ja defensaven la resiliència, ja que l’acceptació serena del destí es pos tula justament en sintonia amb la fermesa raonada en les conviccions pròpies. Per a l’estoic, la raó personal s’ha de fondre i retrobar-se en la raó universal que tot ho comprèn, i contra la qual fora exacta ment absurd –irracional– revoltar-s’hi. Això duu a l’acceptació desapassionada del destí, a la més completa serenor psico lògica i a-pathia, ja que no hi ha alternativa raonable a l’acceptació del nous/raó uni versal. Per tant, és la fidelitat de l’individu a la raó universal que tot ho comprèn, i no pas un abandonament desnortat a esdeve niments incomprensibles. 

D’EN SOUFIAN I D’EN MESSI La història ens ha deixat diferents perso natges resilients, però l’actualitat també. Podem parlar des de Boris Cyrulnik, Anna Frank, Dietrich Bonhoeffer, Stephen Hawking... però també del popular Sou fian acompanyat de Leo Messi. Vaig sentir a parlar de la paraula “resili ència” fa ara només dos anys, en una xerrada dirigida a educadors. És un concepte relati vament nou, de la dècada dels noranta, sub jecte encara a múltiples i diferents inter pretacions, però que concreta i sublima a la categoria de noció, una praxis educativa clàssica i tradicional: reaccionar amb fermesa i eficàcia davant les dificultats i els cops de tot ordre que la vida et pugui presentar. Recordo que a l’ esmentada conferència es va parlar –sempre a tall d’ exemple– de Tim Guerard, abandonat als tres anys, rei teradament apallissat per un pare alcohòlic, violat i maltractat però, malgrat tot, orgullós per haver vençut el seu destí. O de la vida de Boris Cyrulnik, que va sobreviure heroica ment a la pèrdua dels seus pares en un camp de concentració. O d’Anna Frank, aque lla adolescent que, en el seu diari expres sava alhora un missatge de sofriment però també d’evident esperança. O de la persona de Dietrich Bonhoeffer, el pensador luterà que feia quilòmetres i quilòmetres de passeig cada dia... tot i les diminutes dimensions de la seva cel·la de condemnat! O de l’Stephen Hawking, un cervell privilegiat que revo luciona teories científiques des de la seva esclerosi i del seu ordinador adaptat.

Rojas Marcos, José Luis Espasa-Calpe, 2010 “El meu objectiu és informar a les persones sobre la capacitat qye tenim de sobreviure, de supe rar l’adversitat i, inclús, de treu re’n alguna cosa de positiu”, diu aquest psicòleg del deu seu llibre i apunta els sis pilars d’aquest pode rós valor.

CRÉIXER DE VERITAT

els meus primers anys a l’escola pública m’ha vingut una mena de flash: assumies la direcció del centre per votació dels companys i el càrrec era per quatre anys, amb possibilitats de reno var-lo. Al Col·legi Públic Cerdanyola de Mataró, havíem tingut mestres-directors memorables: en Jaime, en Rafel, la Car mina, en Baldo... tots gent de gran qualitat, tant humana com professional. El quinzè any de l’escola vaig sortir escollida per estar a l’equip de direcció. No sabia com m’ho faria, sempre havia estat soldat ras, molt compromesa, però a segona línia de foc. Aquell any, el Departament d’Ense nyament va crear uns cursos per a direc tors en tant que les lleis canviàvem i volien que els directors estiguessin ben formats.

Música Maria Salicrú-Maltas

FELA KUTI, PARE DE L’AFROBEAT

MONOGRÀFIC 25

Valors Benvolgut Resiliència,lector,paraula

LLIBRE La resiliencia. Crecer desde la adversidad. Forés Miravalles, Anna ; Grané Ortega, Jordi Proa Edicions, 1998 A través d’exemples com el del ciclista Lance Armstrong, es desenvolupa el concepte de resili ència, la virtut de resistir, superar els obstacles i aprendre dels errors. .

Quan tenim la ment prou oberta per captar més enllà del que en un principi és negatiu és quan creixem de veritat.

Em va sorprendre que dels conferen ciants que vàrem tenir, el sènior, un antic mestre d’escola, va ser el que més ens va captivar. Era un home que rondava la setantena, però emanava entusiasme, ener gia i credibilitat. De tots els apunts i con tinguts, vint anys més tard, només recordo amb claredat meridiana els seus. Ell ho titulava així: “Sols aprenem dels errors”.

Pots tenir molts èxits a la vida i cap t’en senya ni et fa avançar. Tires endavant quan has de plantejar-te les coses, quan t’ado nes que has errat el camí i has d’anar a cer car-ne un altre. Quant et diuen “que bé que ho fas”, no estimulen la teva capaci tat crítica sinó que el teu ego s’eixampla a cotes insospitades. Si davant de les contra rietats et queixes i no ets capaç de buscar quelcom de positiu, no has entès gairebé res. Créixer com a individu és un acte amb molts moments durs, contraposats al que anomenem viure entre cotons. Quan tenim la ment prou oberta per captar més enllà del que en un principi és negatiu és quan som més persones, més racionals, més grans, és quan creixem de veritat. Una abraçada, Eulàlia. Eulàlia Puigderrajols és mestra Joc de cartes Eulàlia Puigderajols

Per saber-ne més Valors.org

AFRONTAR PROBLEMES I

El nigerià Fela Kuti (1938-1997), creador de l’afrobeat, un dels gèneres musicals més importants sorgits a l’Àfrica, va començar a cantar el 1958 a favor dels drets humans, les injustícies socials i l’africanitat. Les seves lletres van influir tant en la societat nigeriana que la dictadura va con siderar-lo una amenaça: tenien por que incités una revolució social. El van portar més de trescentes vegades als tribunals, el van relacionar amb possessió de drogues, l’acusaren de portar el virus de la SIDA i el més lamentable, uns soldats assassinaren la seva mare tirant-la per la finestra. Però el seu esperit resilient va fer que Kuti lluités encara més aferrissadament contra l’opressió i a favor de la democràcia, fins i tot presentant-se a la presidència del país en dues ocasions. Desgraciadament, Nigèria encara no ha aconseguit avui el somni de Kuti.  Maria Salicrú-Maltas és etnomusicòloga Si encara en vols saber més, escolta l’espai radiofònic Valors a peu de carrer dedicat a la resiliència.

LLIBRE Contra la adversidad, resiliencia

força desconeguda pel públic en general i en canvi sempre present en l’esforç i el creixement humà, al llarg dels temps. Per a mi, parlar ara d’aquest valor, no és gens fàcil perquè el visc en la meva quotidianitat molt punyentment. Però com sempre em poso a teclejar per donar-hiRememorantvoltes.

PEL·LÍCULA Flor del desierto Sherry Horman (2009) Basada en el llibre del mateix nom, explica la història de la top model Waris Dirie, des de la seva vida nòmada a l’Àfrica –on va ser víctima de l’ablació quan era una nena i es va escapar per no ser casada amb un vell– fins que es va convertir en ambaixadora de les Nacions Unides.

— Xavier

Febrer de 2012

A la majoria d’estats de la Unió Euro pea tenen represen tació partits que fan del No a la immigra ció l’eix principal del seu ideari. Uns, com la Lliga Nord, ho fan des d’un populisme independentista, altres com el Jobbik hon garès, recuperen la parafernàlia del règim feixista de la Segona Guerra Mundial i fan dels gitanos el seu enemic. Altres, amb llarg bagatge, com el Front Nacional francès, suavitzen el discurs desitjosos d’ampliar el seu electorat. Per últim, hi ha un seguit de partits que han crescut l’última dècada com el FPÖ austríac, el PVV holandès, el Partit del Poble danès, els Demòcrates Suecs, el Vlaams Belang belga... que volen donar una imatge allunyada de l’extrema dreta neofeixista i diuen lluitar per evitar que Europa caigui en mans de l’Islam. Estan a les antípodes del discurs antisemita de l’ex tremadreta tradicional i defensen la idea d’Europa com entitat amenaçada. Alguns rebutgen la supressió de fronteres d’Schen gen i critiquen les imposicions de Brussel les i la dictadura financera d’Alemanya. A Catalunya, a les passades eleccions municipals, Plataforma per Catalunya va donar la sorpresa quan va obtenir 67 regi dors –el 2007 en van ser disset–. Regidors que haguessin estat més si no s’hagues sin presentat dues escissions del partit: Via Democrática i el Partit per Catalunya, pro moguts per dos antics col·laboradors del seu líder Josep Anglada, que van treure un regi dor cadascuna. Als municipis on també es presentava PxC aquesta dues llistes li van treure molts vots. Tan cert com que a ciu tats com L’Hospitalet, Salt, Mataró o Santa Coloma, els regidors perduts pel PSC van anar a parar a mans de PxC, també ho és que als llocs on les escissions competien amb la força d’Anglada PxC en va sortir molt perjudicada. I on competien les tres sigles com a Terrassa, PxC no va obtenir regidor. A més a més, Xavier Garcia Albiol, del PP, va guanyar a Badalona, amb un dis curs amb la immigració i la seguretat com a eix central. A la resta de l’estat, en canvi, les llistes xenòfobes van baixar. Així, si el 2007 el Partido de Acción Democrática (PADE), sorgit de la dreta del PP a Madrid, n’havia obtingut vint, Iniciativa Habitable, cinc a Madrid i Extremadura, i España 2000, dos a València; el 2011 només en van obtenir un el Movimiento Social Repu blicano, un Iniciativa Habitable, i cinc España 2000, quatre dels quals serien al País Valencia i un a Alcalá de Henares. Hi ha diferents teories sobre perquè PxC ha tingut èxit a Catalunya, mentre que propostes semblants, a la resta de l’Es tat, han fracassat. El politòleg Sami Naïr ha dit que el motiu pel qual PxC ha arrelat és perquè a Catalunya viu immensa en el debat identitari: PxC seria com un fill del discurs nacionalista que fa que sigui fàcil passar de “Primer Catalunya” a “Primer els de casa”. Jo en discrepo: a forces políti ques com CDC i ERC hi ha dirigents que

26 OPINIÓ Portes

L’extrema dreta ha vingut L’autor del llibre de més recent aparició sobre el tema a Catalunya, ens respon la pregunta: l’extrema dreta ha vingut per quedar-se o és un fenomen conjuntural de la crisi? Nascut a Barcelona el 1959, és mestre i periodista. Vinculat a moviments pacifistes, a associacions de drets humans i cen tres d’estudi de con flictes, ha publicat diversos llibres sobre l’objecció de consciència i el pacifisme. Sobre la immigració ha escrit El libro de la inmigración en España (Almuzara, 2007) i ara Xenofòbia a Catalunya (1984 Edicions, 2011). obertes Rius-Sant

HA TOCAT SOSTRE ANGLADA?

Si PxC no va obtenir millors resultats a les eleccions catalanes, quan va estar prop d’entrar al Parlament, va ser pels errors que va cometre Anglada, que no sap treballar en equip i aconsegueix que, cíclicament, molts dels seus col·laboradors acabin marxant. El mateix va passar durant la campanya de les eleccions del 20-N, on ell i el seu entorn es va veure embolicat amb una traca de judi cis i denúncies. I regidors de PxC de molts municipis van lamentar els culebrots en què ell els ficava. Anglada només podrà donar el pas al Parlament o el Congrés si canvia dràsticament la seva manera de fer. Pel que fa a Albiol tinc clar que a molts sectors del PP català i espanyol no agrada gens ni el seu discurs ni els seus actes. A València o Madrid, on el PP controla les institucions autonòmiques i locals, cap alcalde es pot atrevir a lamentar-se, com diu ell “que ho donin tots als moros”, perquè els serveis socials, l’ensenyament i la sanitat la gestiona el PP. L’espai xenò fob l’agafaran escissions del PP o perso nes sorgides d’aquest espai i personatges de l’entorn de la Caverna Mediàtica que potser també atacaran Rajoy per claudicar amb ETA. Ara tenim tots els ingredients: l’atur que creix, un gran índex d’immigra ció i unes administracions del PP –CiU en el cas de Catalunya– gestionant els serveis socials, és a dir, responsables d’un repar timent que segons el discurs xenòfob cas tiga els autòctons. El segon ingredient serà un discurs identitari front unes insti tucions europees i una banca que ens ofe guen. I, en tercer lloc, denunciar la casta política corrupte, els majors exemples de la qual seran segurament els dirigents del PP que estant sent jutjats. Així les coses, d’aquí tres o quatre anys a les properes eleccions estatals, locals i, també, catala nes, les mentides aniran en contra el PP i contra CiU. 

“PxC va sorgir a municipis de la Catalunya interior on la segregació forma part de l’ADN de part de la població”

Valors tenen un discurs molt clar sobre immigra ció com Àngel Colom, Carles Campuzano o Oriol Amorós. Però certament també des d’aquestes forces s’han dit frases en la línia contrària com les que van expressar Marta Ferrusola o Heribert Barrera. Donarien la raó a Sami Naïr manifestacions com les que es van veure al programa Salvados de La Sexta de Jordi Évole, quan entrevistant Josep Anglada a Vic, un ciutadà se li acosta, el felicita i quan Évole li demana que parli en castellà perquè l’entenguin a Espanya el ciu tadà l’escridassa: “Xarnego de merda!”. El que he constatat estudiant el fenomen de PxC és que va sorgir a municipis de la Catalunya interior on la segregació forma part de l’ADN de part de la població. Llocs on, històricament hi havia un clima social de relacions en què els catalans de pri mera, els de segona i els llavors dit immi grants vinguts d’altres parts d’Espanya, no es barrejaven ni als casinos, ni als bars, enti tats i escoles. Vic, amb totes les excepcions i salvetats, en seria el cas més clar. Fa tres dècades molta gent “de muralles endins” no anava mai al barri del Remei ni volia que els seus fills es barregessin amb “els altres catalans”. La immigració andalusa es con centrava als barris del sud del riu i aquells que prosperaven creuaven el pont. Llocs on no es jutjava o valorava algú pel què feia, sinó per “de quina casa era”. Es podrà dir que a molts llocs de l’estat també es dóna aquest classisme, però enlloc han tingut un Anglada persistint tots aquest anys, ni –si l’han tingut– ha estat ajudat de sota

mà, com sí va passar a Vic, des de sectors de CDC descontents amb el repartiment de nens magribins per totes les escoles que es va fer el 1997 o per creure que Anglada trauria vots només entre els votants afins al PSC i el PP. I a llocs com Vic, Olot, Manlleu i Cervera, on juntament amb El Vendrell va arrelar PxC en un moment que no hi havia atur, es va demostrar que sacsejar la por als immigrants magribins era un filó electo ral. Molestava no que treballessin on la gent autòctona no volia sinó la seva visibilitat.

OPINIÓ 27

vingut per quedar-se?

IL·LUSTRACIÓ: RAÚL CAMPUZANO

“Anglada només podrà donar el pas al Parlament o el Congrés si canvia la seva manera de fer”

Febrer de 201228 OPINIÓ

Benvolguda Mar! Abans d’ahir vaig anar a l’aeroport. Mentre m’esperava, tot prenent un cafè, em vaig fixar en les persones que, com jo, espera ven a què arribés alguna persona o que els cridessin per agafar el seu avió. Aquell dia, a l’aeroport, hi havia molts joves, la qual cosa encara em va cridar més l’atenció. Em vaig entretenir observant com omplien aquella estona d’espera. Vaig adonar-me que dues coses eren les més escollides: el telèfon mòbil i l’ordinador portàtil. El telèfon mòbil acompanya gairebé tothom a la vida quotidiana i encara més en els seus viatges. Certament és una eina de gran utilitat, però em dóna la sensa ció que s’està convertint en imprescindi ble i que no sabem viure sense rebre o fer algunes trucades. La majoria de joves s’en tretenien enviant SMS o conversant amb el WhastsApp –diuen que és més barat que l’SMS–; aprofitaven per enviar amb molta habilitat una gran quantitat de mis satges. Però d’altra banda, els que arriba ven de viatge el primer que feien, fins i tot abans de saludar la família o amics que els esperaven, era posar el mòbil en funciona ment. Potser sentien necessitat de saber si algú els havia trucat, si tenien missat ges a la bústia de veu, qui els havia recor dat, si havien pensat en ells els seus com panys de feina, familiars o amics... I si no tenien missatges a la bústia, quasi com un reflex mecànic, marcaven un número i ini ciaven una conversa. Vaig observar que era com una mena de ritual que s’estenia per totL’ordinadorl’aeroport. portàtil em donava la sen sació que era una joguina amb més pos sibilitats per omplir el temps. L’ordina dor dóna més presència, et fa una persona més important, ocupada en els negocis i la feina. És el signe del nou executiu que a la seva vestimenta habitual, ara, ha d’incor porar-hi un petit ordinador. Em pregunto si després, quan són a casa, l’ordinador segueix complint aquesta tasca d’entre teniment, o com afirmen la majoria de persones, estan treballant. Per acabar-ho d’adobar s’ha inventat una xarxa màgica, Internet, amb la qual cosa naveguem tot el dia en un mar de possibilitats infinites. I cercant allò que més ens convé, ens passen les hores del dia. Tot plegat, Mar, em fa molta gràcia. Sembla com si aquests aparells hagin d’omplir les nostres hores de solitud, d’es pera, de treball i de família. Amb ells, però, també perdem capacitat de mirar el nostre entorn. Al final resulta que és millor el que ens mostra la pantalla que el que ens mostra la vida de cada dia. La pantalla, gran o petita, és un impediment per mirar el rostre de les persones que ens envolten o iniciar una conversa amb aquells que, igual que jo, esperen qui sap què a la vida. El mòbil, l’ordinador, no creus que poden ser una defensa per fer notar als altres que ja tenim la línia relacional ocupada i que, per tant, no poden acostar-se a nosaltres? Em pregunto, si a Déu li passa el mateix que a la resta de mortals, si quan vol acos tar-se a nosaltres també ens troba ocupats amb els nostres joguines electròniques o amb moltes altres coses que impedeixen la comunicació. Sovint penso que el bon Déu haurà de ser més creatiu si vol fer la competència a telefònica i a Internet. Per més clara que sigui la seva presència arreu del món, per més que la natura sigui una invitació a posar-nos en contacte amb Ell, per més que les persones expressin el que Ell vol dir-nos, sempre hi ha altres coses més importants i entretingudes. Cal deixar de banda les nostres barreres de defensa si volem gaudir de l’amistat dels altres i de Déu. És tan senzill com adonar-nos que el que passa al nostre entorn és tan impor tant com el que passa a la xarxa, i qui tinc al costat, és algú digne de ser escoltat i esti mat, i que val la pena aixecar els ulls de la pantalla per mirar els seus ulls, abandonar un moment el teclat per iniciar una conversa.

La tecnològicsdelsdependènciaaparells

“El que passa a l’entorn és tan important com el que passa a la xarxa; qui tinc al costat és digne de ser escoltat”

Cartes creuades De: Jordi Cussó Per: Mar Galceran CC: Revista Valors Assumpte: Aparells tecnològics Data: 10 de gener de 2012

“Al final resulta que és millor el que ens mostra la pantalla que el que ens mostra la vida de cada dia”

Sense negar, Mar, que tot plegat és un gran invent, la prova són aquestes cartes creuades, que sense les noves tecnologies serien una mica més complicades d’inter canviar.Unaabraçada cordial, Jordi Cussó Jordi Cussó és capellà i economista

De: Mar Galceran Per: Jordi Cussó CC: Revista Valors Assumpte: Aparells electrònics data: 24 de gener de 2012 OPINIÓ 29

plegat? Com posar-li les coses més fàcils al bon Déu i, en el fons, a nosaltres mateixos? Potser no es tracta tant d’entestar-se en resistir, perquè les nostres voluntats són tant febles i vulnerables!, sinó d’anarnos treballant cap un canvi i transforma ció interior, un girar les nostres atencions per a allò que és veritablement essencial i ens porta a una vida plena i feliç. De saber canviar l’ordre de les nostres prioritats. D’anar-nos forjant “un estil de vida” que diposita la confiança en el cor de les perso nes i no en allò que tenen i posseeixen, que sap donar valor a la mirada i el rostre de l’al tre, que té cura i aprofundeix les relacions personals... i que regula algunes pràctiques externes que poden ajudar, com pactar i limitar l’ús d’aquests aparells en la pròpia llar, mirar de prescindir-ne en determinats espais, retardar la seva compra o canvi per al darrer model, identificar plegats alterna tives per a cobrir les limitacions d’aquests aparells....En fi. No sé si a casa ens en sorti rem.... si més no, en aquesta batalla estem. Una abraçada, Jordi! Mar Mar Galceran és pedagoga “L’ús dels aparells electrònics ens ha situat en una nova dimensió del temps, la de la tirania del moment” “Al metro les mirades dels viatgers estan concentrades en una petita pantalla que delimita el seu camp de visió”

Els telèfons mòbils s’han convertit en una prolongació de les nostres mans.

toques un tema que com a mare em neguiteja especialment. Aquesta mena d’addicció més o menys inconscient als aparells electrònics la pateixo també en el meu quotidià i, com em deia l’altre dia un amic, mentre un està enganxat a l’apa rell xatejant, dient tonteries o fent passar l’estona, deixa d’estar en molts altres llocs.

Valors Estimat AquestaJordi,vegada

És una veritable batalla poder començar a sopar o dinar tota la família alhora perquè sembla impossible deixar aquella con versa mig començada amb algú/ns de l’es pai cibernètic i, espera que esperaràs, quan no és un fill és l’altre, fins al punt que ens plantegem tallar internet unes hores deter minades. Ja veus com estem... En la pràctica quotidiana no és un tema que em resulti fàcil d’abordar, malgrat totes les limitaci ons i perills que hi veig, perquè socialment hem acabat generant unes falses necessitats que ens fan viure alienats i convençuts que aquests aparells ens són imprescindibles. A banda dels aeroports, el metro, per exemple, és un espai públic on aquestes addiccions es veuen més descaradament. Ja fa anys que els gestos de solidaritat o res pecte vers les persones grans, impedides, embarassades... són poc freqüents però d’ençà que els aparells electrònics (iPads, PDAs, mòbils, iPhones, Digitals reader , etc...) han dominat les nostres vides, aquests gestos han esdevingut pràcticament inexis tents perquè senzillament les mirades de tots els viatgers estan concentrades en una petita pantalla que delimita totalment el camp de visió a un món virtual fictici que et torna cec... ningú mira ni veu a ningú, tan sols a ell mateix, el cap baix recollit en el seu espai virtual de comunicació, o més aviat “incomunicació”. Ho dius molt bé: perdem la capacitat de mirar el rostre de les persones que ens envolten.

El visionari crític Illich ja en parlava, d’això i dels efectes deshabilitants per a les persones. No saber fer un ús adequat de les noves tecnologies ens fa inhàbils per a la intercomunicació real i també ens fa inhà bils per a la capacitat d’esperar. I aquest és un tema que em preocupa tant o més com el de la incomunicació o dificultat de recepti vitat dels altres. L’ús dels aparells electrò nics ens ha situat en una nova dimensió del temps, la de la tirania del moment, com diu Bauman. Premo una tecla i al segon aque lla informació arriba a l’altre l’interlocutor encara que estigui a l’altra punta de món. El temps queda reduït a l’instant, passa fugaç ment, tant per a qui envia com per a qui rep informació, que s’acostuma a tenir l’altre enganxat a ell en l’ara mateix permanent ment, per a cobrir les mancances afectives d’un contacte personal íntim que desapro fitem o som incapaços de mantenir.

L’ús de les noves tecnologies ens fa tre mendament impacients. I la impaciència, juntament amb la manca de receptivitat, com bé dius, ens dificulta enormement la nostra obertura a la transcendència, a Déu per a qui el temps està en una altra lògica i dimensió, la de l’eternitat. Aquest pressen tisme anul·la la dimensió de futur, ens impe deix tenir esperança i confiança, és a dir, ens impedeix obrir-nos a la fe. Veritable ment Déu ho ha de tenir especialment difí cil en aquest context. Però penso que Ell és tant tremendament creatiu, imaginatiu, sorprenent i inesperat que segur que se les enginya per continuar arribant al cor i als sentits migs adormits de les persones, mal grat seria desitjable, certament, no fer-lo patir tant. Però, més enllà de les diagnosis jo em pregunto cada dia: què fer davant de tot

Dins decampanalavidre

Febrer de 2012

E ns resulta molt més fàcil posar-nos d’acord per assenyalar la mancança col·lectiva de valors que per identificar els valors que exactament ens manquen. Per la mateixa raó que els qui fomenten el pensament crític acostumen a considerar que l’autèntic pensament crític és el que coincideix amb el seu, els que demanen més valors, acostumen a recla mar els seus valors. És evident que les virtuts semblen obli dades. Al catecisme que jo estudiava a escola es diferenciava entre virtuts teolo gals i virtuts cardinals. Les primeres són la fe, l’esperança i la caritat. Les segones, la prudència, la justícia, la fortalesa i la tem prança. Centrem-nos en aquestes. La pru dència l’hem deixat en mans de les com panyies asseguradores, de la policia i de l’Estat paternalista (quina imprudència, per cert!); la justícia, tothom sap que és un assumpte de jutges i advocats; de la forta lesa ja es preocupen els metges i els prepa radors físics; respecte a la temprança, els que en saben semblen ser els terapeutes, els psicòlegs i els coachs Com que ens hem quedat sense virtuts, no ens queda més remei que reclamar valors, especialment ara, quan amb la crisi econòmica semblen més urgents que mai. Hi ha economistes que confessen oberta ment que sense l’erosió de valors socials que són fonamentals pel correcte funcio nament de l’economia de mercat no ens trobaríem en la situació que ens trobem. Potser sí. El cert és que no hi ha hagut cap altra època amb més demanda pública de valors ètics que a la nostra. Recordo que mentre els “indignats” ocupaven la Plaça de Catalunya, un gran cartell publici tari, amb les dimensions de la façana d’un edifici de set plantes d’un lateral de la plaça, deia: “El valor de tenir valors”. Al costat d’aquest eslògan hi havia dos grans pebrots i, per suposat, el logo d’una cone guda multinacional d’equipament espor tiu.Malgrat que el debat filosòfic sobre els valors gairebé té un segle de vida, la moderna reclamació pública de valors s’inicia el 1983, quan Margaret Thatcher, a qui en una entrevista li van recriminar que defensés els valors victorians, va con testar: “Efectivament. Aquests van ser els valors que ens van fer grans”. Immediata ment els “Victorians values ” van ocupar el centre del debat polític al Regne Unit. La “Dama de Ferro” estava convençuda que la seva reivindicació donava forma a una profunda necessitat de referents morals existent entre l’electorat britànic. I ara resulta que tots som thatcheristes sense saber-ho.Certament cal educar en valors, però no hauríem d’oblidar que els valors s’apre nen amb els ulls (veient-los realitzar-se en les persones que ens envolten) i amb la pell (per impregnació, gràcies al contacte amb persones valuoses).

L’autor defensa que cal educar en valors, però també recorda que no hauríem d’oblidar que els valors s’aprenen més aviat amb els ulls i amb la pell. La poeta Sylvia Plath va suïcidar-se als 31 anys. Tot i així, aquest acte no fou la cul minació de les darreres i terribles circum stàncies que l’envoltaven: l’abandona ment del seu marit –el també poeta Ted Huges– o la difícil tasca d’ésser dona, poeta i mare o fins i tot l’hivern massa cru d’aquell any. A la seva única novel·la, La campana de vidre, sense referències direc tes però clarament autobiogràfica, se’ns relata com la buidor i l’absurditat arrela ren ja en ella un estiu de feia més de deu anys. La història del manicomi encara se’ns presenta en algun punt amable dins el seu relat –com les companyes, retratades amb una gran ironia–. El perill era dins d’ella: nusos a les entra nyes, no dormir, un dolor al pit, la inape tència, no dormir, no dormir, no poder llegir, no poder escriure, la indiferèn cia presa als ulls, al cor, a les mans i al ventre... Se sentia dins una campana de vidre. La imatge del desaparegut con tacte amb el món. Una de les coses més crues que s’hi troben, més enllà de certs detalls natura listes, és la vergonya que sent la mare de la protagonista de tenir una filla al mani comi i la pregunta de l’antic xicot, que li demana qui es voldrà casar amb ella ara. Aquesta por i malfiança envers els qui, com diu l’autora, viuen l’infern dins seu i en vida, segueix. En menor mesura encara diem amb boca petita que tal persona està ingressada a psiquiatria; com un rumor i amb condescendència comentem la pena de la família, la bipolaritat del veí o el suï cidi de l’altre. I massa vegades amaguem com la pols sota l’estora això que sentim com un absurd ultratge. No sempre se li acaba de donar el caràcter de malal tia –més aviat de feblesa de caràcter– i esdevé tabú i s’estigmatitza. Potser hi ha més d’una campana de vidre, la del malalt i la dels que l’envolten perquè ambdues perden de vista la realitat. Sort que mica en mica es van esquerdant... 

Exhibir manca de valors és un valor?

L’exprimera ministra Margareth Thatcher. “Al catecisme que estudiava a escola es diferenciava entre virtuts teologals i virtuts cardinals”

Irene Alerm és llicenciada en filosofia

 Paraules mestres —Gregorio Luri

A la intempèrie Gregorio Luri és pedagog

—Irene Alerm 30 OPINIÓ

eia tres mesos que no sabia res de la Susanna. Dies després que l’acomiades sin vam trucar-nos amb assiduïtat, però la rutina diària i la distància (ella se’n va anar a viure a un poblet de Girona) van acabar imposant-se i la nostra amis tat es va refredar. La Susanna era una per sona que feia pinya i de seguida es va afegir al grupet que després de dinar amb car manyola sortíem a fer el cafè a la Rambla Catalunya. Un dia vam riure fins la sacietat amb un dels seus acudits dolentots: –Sabeu que li respon Sherlock Holmes a Watson quan aquest li pregunta quin és el seu formatge predilecte? Tots ens vam mirar amb cara de circum stàncies.–L’elemental, estimat Watson –va res pondre la Susanna petant-se de riure.

aprofitaré per començar una altra car rera...–Iquina voldries fer? –Magisteri infantil. M’he adonat que m’agraden molt els nens.

LlocsOficines

–Però tu tens un bon currículum!

–No facis broma perquè és veritat. Amb en Jaume ens ho estem plantejant a mig–Itermini.tensalguna expectativa laboral?

–Elemental, estimat Ponsa –va dir la Susanna recuperant el seu somriure habi tual–. Tu que escrius podries fer un article sobre això. “A propòsit de la crisi”; pot ser un bon –Notítol.crec Susanna. No veig què podria explicar-hi. 

Valors Francesc Ponsa és periodista

–Oportunitats no sé... El que és cert és que t’obliga a replantejar les coses. Jo no he estirat mai el braç més que la màniga; però he hagut de modificar molts hàbits i la meva visió del futur.

–Ponsa, cada dia estàs més calb! –Hola Susanna, jo també t’he trobat molt a faltar –vaig contestar. Vam allargar el tallat ben bé dues hores parlant dels companys de feina, de les parelles i dels plans de futur. Aquest darrer punt va ser especialment interessant.

Escala de valors — Francesc Ponsa

–Suposo que a propòsit de la crisi repensem la nostra manera de viure.

Isabel Yglesias és advocada

“No he estirat mai el braç més que la màniga; però he hagut de modificar hàbits i la meva visió del futur”

–Vull buscar una feina de mitja jor nada per compaginar amb els estudis. Però costa... Et demanen molt i ofereixen poc.

–Potser sí; però no surt res. –Tu ets una persona amb empenta. Segur que te’n sortiràs ràpid...

El seu acomiadament fulminant ens va afectar; es va produir: de la nit al dia. A més, la raó que li van esgrimir per justifi car aquella decisió va ser molt crua. “Ens vam equivocar contractant-te”, li va etzi bar el gerent. Vam quedar a la cafeteria de la Rambla per no perdre els bons costums. La Susanna va arribar de bon humor.

–Tota crisi porta implícita noves opor tunitats –vaig afirmar amb to coratjós.

–M’estic adaptant als canvis. Tot ha estat molt precipitat: perdre la feina, el canvi de residència... Em queden atur i

–I què faràs ara? –vaig preguntar-li.

–No tens més a guanyar que a perdre?

–En Jaume ho té molt clar. Diu que si no hi ha feina l’haurem de crear i està ulti mant un projecte a través d’internet.

El periodista i també filòsof Francesc Ponsa s’estrena en aquest espai substituint el fins ara responsable de la secció, el també periodista Francesc Grané.

–Tant de bo perquè creu-me que hi ha dies que costa seguir lluitant. Ara somiar és molt car. Voldria emprendre i assumir riscos; però no m’atreveixo.

Omplir-lesprofessionals–.ésfafàcil:de plan tes, de paraules, de notes i calen daris. Fotografies, mocadors, fins a sabates de recanvi. Sense parar-hi atenció, s’hi apilonen moments i records com papers en els racons: en deixar-les, ens adonem de fins quin punt han marcat els nostres dies, i de com, potser, serà dife rent la nostra vida... des de la pers pectiva d’una nova oficina. 

F

–Ara em diràs que se t’ha despertat l’instint maternal...

A depropòsitlacrisi

OPINIÓ 31

Les oficines són espais vius. De fet, són espais de vida: hi passem tantes hores (volent o no volent, agradant-nos o no) que formen part nostres paisatges quotidi ans. I nosaltres, dels seus: les ofi cines retraten, per presència o per absència, l’ànima de les persones que les N’hiocupen.hadegrans, de petites, de caps o de manats; comparti des, individuals, obertes o de por tàtils... Diverses com els nego cis, diverses com les feines –i com els moments en les vides dels qui les ocupen–. Lluminoses o grises, renovades o decadents; en edifi cis que en són eixams, o en racons d’un poble o de la ciutat que et fan somiar en una vida diferent. Són espais de vida, espais viscuts... Les oficines condicionen els estats d’ànim i les maneres de veure les coses. Els desoris hi són metò dics i els endreços hi amaguen mis satges. N’hi ha que deixen el cor en decorar-les, i d’altres que, des prés d’anys, segueixen tenint-les tan fredes com quan hi van comen çar a treballar. Són, amb sort, espais d’intimitat del dia a dia –refugis per a llàgrimes i mals de panxa, o enrabiades

Des del punt de vista individual, la religió ens ha recordat sempre l’estruc tura pecaminosa de l’ésser humà. La psi coanàlisi emfatitza que per comprendre la formació de la nostra identitat, cal con templar la subjecció a les empremtes de gaudi i l’impuls cap el seu retrobament parcial i inconscient, sovint a un preu força alt en quant a satisfacció de vida.

Quin pot ser l’esperit o motor de vida que pot empènyer en una actuació per sonal que esdevingui més tranquil·la i pacificadora vers nosaltres mateixos, els altres i el món? Presoners del miratge de la nostra particular existència, igno rants de la falta en ser que ens prece deix, deixem de costat paraules, accions, renúncies o silencis, que ens permetrien major coherència entre allò que som i allò que voldríem ser. 

Joaquim Trenchs és psicòleg

Y asuní és el nom d’un Parc Nacional d’Equa dor situat en plena selva amazònica. Segons estu dis científics és una de les poques parts del terri tori que s’ha mantingut inalterable des del Pleistocè, el que fa que sigui un dels llocs amb més biodiversitat del planeta. En una sola hectàrea hi podem trobar més espè cies de plantes que en tots els Estats Units i Canadà junts i fins a cent mil espècies dife rents d’insectes. A part d’aquesta riquesa natural hi viuen diverses tribus indígenes, algunes d’elles en aïllament voluntari per a mantenir la seva manera de viure i tra dicions. A més, el seu subsòl emmagat zema una altra font de riquesa: 846 mili ons de barrils de petroli que tenen un valor superior a 7.200 milions de dòlars (5.385 milions d’euros). L’extracció d’aquest cru suposaria una important font d’ingressos que permetria resoldre alguna de les moltes necessitats que té un país en vies de desen volupament com és l’Equador.

En un principi la iniciativa va ser aco llida d’una manera molt satisfactòria, ja que assentava les bases per a una nova economia post-petroli i a noves relacio nes Nord-Sud. Alguns països com Ale manya i Espanya es van comprometre a donar-hi suport i aportar recursos en un fons que seria gestionat a través del Pro grama de la Nacions Unides per al Des envolupament. L’eufòria inicial s’ha anat diluint en una època de crisi generalitzada i és possible que no s’arribi a aconseguir la xifra mínima que Equador demana per tal de no explotar els tres camps petrolífers. Alguns detractors del projecte creuen que el govern d’Equador només pretén cre ar-se una bona imatge internacional, i que aquesta iniciativa xoca de manera fron tal amb la creació en el port marítim més important del país d’una gran refineria que haurà de rebre barrils de petroli d’al guna banda. A part dels interessos ocults, el caràcter pioner de la iniciativa ja ha cridat l’atenció d’altres països, que veuen en els seus recur sos naturals la principal font de riquesa per a les generacions futures. 

Febrer de 201232 OPINIÓ Cercant l’escletxa Joaquim Trenchs L’altra cara de la ciència — Joan Basagaña

Equador va decidir el 2007 no explotar el petroli d’un Parc Nacional a canvi d’una aportació econòmica de la comunitat internacional. Un model pioner. Llegeixo amb interès les paraules de José L. González Faus, en el darrer quadern de Cristianisme i Justícia: El naufragi de l’esquerra. En tant psicòleg i amatent a la interacció amb diferents discursos, em pregunto fins a quin punt esdevé possi ble el creixement humà des del punt de vista individual i social –harmonitzant les seves contradiccions– sense una pro funda interpel·lació personal permanent amb allò que cadascú diu, fa i creu. Des del punt de vista social, coinci deixo amb la lectura d’un món on s’han imposat les estructures i les lògiques fonamentades “en el pitjor de la nostra pasta humana”. On els grans relats i les causes mobilitzadores han deixat pas a l’escepticisme postmodern, caracteritzat sovint per la indiferència, la tolerància mal entesa, la indolència... on raó i lliber tat humana emergeixen aparentment més fortes i consolidades. Però sota l’empara dels discurs dominant i sense ser-ne prou conscients, raó, individu i la seva lliber tat estan més que dominades per l’emo ció. No m’estranya el triomf del concepte “líquid” per definir la realitat actual.

Contràriament, el Govern equatorià va decidir el 2007 no explotar aquestes reser ves de petroli a canvi d’una aportació eco nòmica de la comunitat internacional. Aquesta iniciativa es va anomenar Yasuní ITT, en referència a deixar inalterable el cru dels camps Ishpingo, Tambococha i Tiputini que es troben localitzats dins el Parc Nacional Yasuní. D’aquesta manera proposaven un nou mecanisme internacional per a contrarestar l’efecte del canvi climà tic, ja que deixant d’explotar aquests 846 milions de barrils de petroli s’evita l’emissió de 407 milions de tonelades de diòxid de carboni a l’atmosfera, que és el que emeten països com Brasil al llarg d’un any. Es tracta d’una iniciativa ambiciosa, on per primera vegada es posa en dubte que explotar un territori i perdre’n les seves característiques intrínseques sigui rendible a llarg termini. Equador ja havia patit des dels anys cin quanta un autèntic boom petroler, que va fer que la seva economia depengués en gran part de l’extracció de cru. I molts dels beneficis econòmics van repercutir més en les companyies petroleres que no pas en la població local, que a més va haver de suportar tots els impactes ambientals i pèrdua de valors naturals derivats d’aques tes activitats extractives.

“La iniciativa crida l’atenció d’altres països, que veuen en els recursos naturals la gran font de riquesa pel futur”

Yasuní, l’últim paradís de la biodiversitat

Joan Basagaña és biòleg

personall’èticaRedescobrir

La cantant granollerina, en tant que compositora, està acostumada a pensar i a viure amb el silenci. Un silenci que la convida a interrogar-se sobre si mateixa.

Més enllà de la partitura, Ivette Nadal considera que el silenci és l’espai on es pot generar un diàleg madur amb un mateix. I, és clar, per poder mantenir un diàleg, cal que les dues parts dialoguin.

Què

pensa...

Valors OPINIÓ 33

“El silenci, si no saps què penses, què vols, què desitges, et pot turmentar. El silenci, dintre d’un, pot fer molt soroll, paradoxalment. Aquest procés d’interio rització pot ser bo o negatiu”. Per tant, apunta: “Per poder estar en silenci amb un mateix, cal haver-se acceptar, prèvia ment”. En el silenci sorgeixen molts pre guntes, les respostes de les quals te les has de donar tu. Per això molta gent en fuig, d’estar en silenci”. No tothom el necessita, això també ho té clar: “Hi ha a qui no li cal fer-se segons quines preguntes perquè té una vida més superficial, però altres sí que ho necessitem. A mi la vida em va millor preguntant-me les coses, sóc una persona de fer-me preguntes”.

Ivette Nadal sobre el silenci

Guerres dolcíssimes , Camí Privat , A l’es quena d’un elefant... són les targetes de presentació del treball discogràfic fet des del 2005 fins al moment per la cantautora Ivette Nadal (Granollers, 1988), una trajectòria que comença amb la presència en establiments bar celonins com L’Horiginal, L’Heliogà bal, L’Elèctric i L’Sputnik, on es pre senta inicialment amb una guitarra a la mà i a l’altre un clavell, tot cercant la poesia i la cançó de la mà del poeta Joan Vinuesa. Perquè Ivette Nadal no entén les cançons sense versos, ni la poesia sense música. Ni la música sense silenci. Parlem amb ella no del so sinó, pre cisament, del seu oposat, el silenci –almenys aparentment–. Per a Ivette Nadal, el silenci és un element clau en la mesura que es dedica a la música i canta les cançons que composa... a partir del silenci. “La música neix del silenci, -afirma de bones a primeres-. És el moment d’inspiració, de dubte. I a vegades no és tan un moment real com una actitud”. En tot cas, no li dóna una categorització a priori, al silenci; el viu com l’espai de les possibilitats i del repte del buit: “El silenci pot ser tan positiu com negatiu; és com un full en blanc, dins seu hi cap tot”. A més, des d’un punt de vista musical, recorda que la música no és l’absència de silenci sinó que el silenci forma part de la música: “En una cançó el silenci pot ser molt necessari, fa que una cançó respiri”.

És obvi que Ivette Nadal s’ha inter rogat més d’una vegada pel silenci des d’un punt de vista filosòfic. Si acudiu a un dels seus concerts, a més a més, des cobrireu la presència del Silenci, amb majúscules, dins la seva música i de les lletres que canta, siguin seves o les que manlleva a altres autors.  JS

L’expresident Zapatero i Erdogan, primer ministre turc, varen promoure i proposar aquella aliança, que va ser aprovada per més de cent països a l’As semblea de la ONU de 2004. Es trac tava de crear ponts de diàleg, de trobar valors comuns entre les civilitzacions occidental i islàmica per tal que anes sin establint un clima general de bona convivència i entesa que possibilites sin la pau i la col·laboració mútua. Es volia promoure els valors de la toleràn cia sobretot entre la joventut i en l’àm bit de l’ensenyament, convençuts de què era una tasca a llarg termini. La quarta edició general d’aquesta Aliança s’ha celebrat aquest desembre passat a Doha, però ni en Zapatero hi va anar ni tampoc en Rajoy, que des dels inicis ja se’n va desmarcar dient que només era propaganda i que no interessava a ningú. Han passat set anys de la seva crea ció i les relacions entre les dues civilit zacions s’han degradat; no anem pel bon camí de l’aliança i el diàleg sinó exacta ment al revés. La tensió entre els pobles de la mar Mediterrània ha augmentat i dins de cada estat, l’entesa i la concòrdia entre les dues cultures no avança. En el món islàmic augmenta l’odi a tot allò que pugui ser entès com Occident i els seus fonamentalistes islàmics radicals estan creixent. A casa nostra la por, la sospita mútua, els prejudicis, la manca de diàleg, el recel contra les mesquites... han aug mentat. I augmenta el rebuig contra el musulmà. Els nostres fonamentalistes han creat un ambient popular que ha permès que entressin de ple en les nostres ins titucions. Cada vegada crec que és més urgent que a nivell ciutadà i també polí tic cadascú treballi pel diàleg i la cohe sió popular entre les dues comunitats. Si aquests valors de respecte, tolerància i solidaritat no avancen, podem deixar un bon pa amb tomàquet per d’aquí poc temps. Cal dedicar-hi temps i diners.

CivilitzacionsAliançaAquellade Xavier Manté és enginyer

 Contravalors Xavier Manté

D’Itàlia Amèricaa

En Mario té setanta anys. De petit els seus pares varen sortir del port de Gènova i se l’empor taren a Mèxic. Era un immigrant. Ara ha tornat a Itàlia i la seva tasca és aconseguir diners per ajudar a la ONG Metges Sense Fronteres per poder desenvolupar els seus projectes d’ajuda a les persones que ho necessiten al Vietnam i Cambodja. Està de pas a Gènova, però pensa tornar-se’n al Vietnam. La seva dèria és treballar per les persones que no tenen res. El valor Donar-se als altres Amargant

Febrer de 2012 Fem la maleta 34 PROPOSTES

Joaquim

Per tant hi ha ascensors i funiculars per anar d’un lloc a l’altre. Val la pena, per exem ple, agafar el Funicular de Richi que va fins a dalt del Parco del Mare, on es veu una vista esplèndida de la ciutat a la posta de sol. També per veure la posta de sol al mar cal anar en tren a Nervi, a un quart d’hora de l’Es tació Principe. NÀPOLS, NOU-CENTS MIL HABITANTS

Joaquim Amargant segueix el seu recorregut per conèixer la immigració europea que es va desplaçar cap al Nou Món, Amèrica, durant els segles XIX i XX. Avui visita Itàlia.

Gènova és una ciutat edificada en un turó.

Set hores triga el tren per arribar a Nàpols, la capital de la Campània, de nou-cents mil habitants. El seu entorn, però, en té més de quatre milions, que es diu aviat. En sortir de l’estació del tren, la Plaça Garibaldi és una bona mostra de la ciutat: un garbuix de gent de totes les ètnies amb parades al terra dels carrers on es ven de tot. Motos i cotxes per tot arreu, semàfors que no van, crits, brutí cia... Ara, els botiguers napolitans molts sim pàtics. Per entendre el que passa a Nàpols on la Camorra n’és l’amo cal llegir Gomorra, de Roberto Seviano; posa els pèls de punta.

A tocar del port hi ha el castell Nuovo, on es pot veure la petjada deixada pels catalans.

L’entorn de Nàpols té llocs molts bonics, per exemple l’illa de Capri –per anar-hi cal agafar el vaixell a l’estació marítima– i les ciutats de Pompeia i Herculano, desenter rades de sota la lava del Vesuvi com a con seqüència de l’erupció del volcà de l’any 79. S’hi pot anar amb el tren Circumvesuviana i des de Sorrento amb autobús fins a Salerno, vorejant la costa Amalfitiana, aturant-se a Positano i Amalfi on s’han rodat moltes pel lícules. 

Tots els articles a femlamaleta.blogspot.com Gènova, capital de la regió italiana de la Ligúria, és una ciutat amb un gran port de mar en què els seus vaixells, durant segles, rivalitzaven amb els de la Corona CatalanaAragonesa pel domini de la Mediterrània. Al Port Vell hi ha una gran caravel·la, el Galeone Neptune, que dóna fe de la vocació marinera de la població. Avui en dia, per arribar a Gènova des de Catalunya, es pot fer en vaixell des del Port de Barcelona o amb la companyia aèria Ryanair, amb destinació a l’aeroport de Bèrgam i llavors seguir el viatge en tren. A la Piazza della Commenda, davant del port, hi ha l’antic monestir di San Giovani di Pré on hi ha el CISEI, Centro Internazionale Studi Emigrazione Italiana, l’oficina de recerca dels immigrants que varen anar Amèrica i on es conserva la Memòria històrica de l’emigra zione italiana. Al mateix Port Vell hi ha el Museu Gàlata del Mar, que val la pena visitar. Fins el proper mes de març d’enguany, a la planta de dalt del Museu hi ha una exposició que mostra d’una manera molt didàctica la sortida de més de dos milions d’immigrants italians dels ports de Gènova i Nàpols cap a Amèrica, entre els anys 1876 i 1940. En entrar a l’exposició, et donen un bitllet d’embarca ment de tercera classe del port de Nàpols a Nova York passant pel de Barcelona del 22 de setembre del 1922, ara fa ni més ni menys que noranta anys. A la mateixa exposició hi ha la dels immigrants actuals que venen a Europa. Per molts la porta d’entrada és Itàlia, com els de l’illa de Lampedusa. D’Europa varen sortir cinquanta milions d’immigrants i curiosament, ara cinquanta milions de per sones de tot el món han vingut a Europa. Coincidències numèriques curioses que ens brinda la història.

Valors Els ideamentadesignaorganitzaciól’Estat,unpassinnobles,museuimposatFruitpermuseus,aquè?delmiteenciclopèdiciil·lustrat,s’haelmodelmuseístic.D’unabanda,elpermetquelespecespensadesperaesglésiesoreis,contextualitzades,aseradmiradesperl’homemodern–altremite–.Del’altra,sovintainiciativadepermettambéestabliruncànoniunadeterminadadel’art:elmuseuquèésbo,imposaunitinerariielsegatravésd’undiscursenquèplanalade

O sigui que ja no caldria un museu per elimi nar el context: sorgeix així. Segon, parado xalment, i encara fora de tot context, l’home postmodern ha vist que no pot desempalle gar-se de la funció ritual i transcendent de l’art. Tercer, directament blasma tota autoritat canò nica. L’home modern passa d’admirar a opinar, i el postmodern a consumir i aplanar tot criteri crític. De manera que les interpretacions esde venen més lliures... i més incertes. I en quart lloc, això afecta als itineraris, als discursos i al propi lloc, sovint més valorat que el seu contin gut (Guggenheim o MACBA). De tot això tracta part de l’art contemporani. La mostra, del Museu de l’Empordà, exposa unes quantes peces que hi reflexionen a través d’una mena de contra-itineraris. La reivindicació de relacions inèdites entre els curadors i l’obra que presenta Eulàlia Valldosera. Les obres que fugen del museu que fotografia Perejaume. La destrucció de la imatge icònica que proposa Jaume Pitarch. El barroquisme dels museus buits que ensenya Candida Höfer. La banalitza ció de l’escultura clàssica que anuncia/denun cia Hans-Peter Feldmann. La ironia de sobre la nostra mirada a l’art clàssic que suggereix Jordi Mitjà. El qüestionament dels contextos cultu rals pretesament universals amb què ens diver teixen els vídeos d’Araya Rasdjarmrearnsook. I la inquietant convivència d’elements construc tius i d’altres artístics en un museu a put d’obrir que narra Edi Hirose. Després, segur, mirarem els museus d’una altra manera... 

progrés. Tant és així que dividim l’art històric i el contemporani en els dos grans museus de Barcelona: al MNAC hi ha allò con sagrat i al MACBA experimentem una mena de preconsagració. A Madrid hi ha el mateix dis curs i a París s’hi inclou un tercer procés al tra jecte Louvre-Orsay-Pompidou.

És obvi que en temps postmoderns es posi en dubte la institució del museu. Primer, sobre la pròpia naturalesa de l’art que pot ser qual sevol cosa precisament descontextualitzada.

El museu com a pretext recorre diverses ciutats procedent del Museu de l’Empordà posa a debat la necessitat de mantenir els museus tal com els coneixem. Ramon Bassas A Can Palauet de Mataró fins el 25 de març. I al centre cultural Santa Tecla de L’Hospitalet fins al juny.

PROPOSTES 35 Art

 Maria Medina

Arrugas Animació / Drama Director: Ignacio Ferreras Espanya, http://www.arrugaslapelicula.com/es/2012 44 cartas desde el mundo líquido Zygmunt Bauman Editorial Paidós moviment es tradueix en la recuperació del control del nostre propi temps ”

36 PROPOSTES CinemaLlibresAlternatives “Aquest

gràcies

Febrer de 2012

La delstendresaavisenBauman,estatpurFast Food? No,

A més, el pas del còmic a la gran panta lla ha estat un èxit si tenim en compte la crítica, ja que actualment, malgrat va ser descartada en la darrera tria de l’Acadè mia de Hollywood com a millor pel•lícula d’animació als Oscar; compte amb dues nominacions als Premis Goya - millor pel•lícula d’animació i millor guió adap tat- i també als Premis Gaudí. L’únic pro blema d’aquest film, com passa sovint en aquest país, és que pocs cinemes la tenen en cartellera. RED. 

Si al sentir a parlar de Km 0 el primer que ens ve al cap és la Puerta del Sol, encara no conei xem el moviment Slow.

Emilio i Miguel són dos avis que viuen en un geriàtric. Emilio, pateix un estat ini cial d’Alzheimer, i està preocupat perquè no vol a acabar a la planta superior de la residència, on hi ha els ancians d’un alt grau de dependència. Aquest és l’ar gument d’Arrugas, un film d’animació per a adults adaptat del còmic del dibui xant Paco Roca que ha rebut elogis d’ar reu per la tendresa, l’humor, la comicitat i el realisme no ensucrat, però sobretot pel respecte, que traspua i que reclama, vers la gent més gran de la nostra socie tat. El mateix dibuixant, Paco Roca, ho ha manifestat en diverses entrevistes: “Amb Arrugas només volia parlar de la vellesa, des de la realitat, però amb optimisme, perquè en la majoria d’històries els avis són personatges secundaris”.

El moviment Slow proposa no deixar-nos perdre mai tot allò que ens és inherent al fet de viure d’una manera més tradicio nal, que es contraposa al que anomenen la banalització globalitzada. Aquest movi ment es tradueix en la recuperació del control del nostre propi temps, donant pri oritat a les activitats encaminades al des envolupament personal, buscant l’equilibri entre l’ús de la tecnologia per a estalviar temps alhora que ens prenem el temps necessari per al gaudi personal. El movi ment Slow és aplicable a qualsevol àmbit de la vida però sobretot ha calat en la gas tronomia i en la manera d’organitzar i viure les ciutats, SlowFood i CittàSlow. El movi ment SlowFood sorgeix com a contraposi ció als FastFood i propugna l’ús i consum de productes de proximitat, de temporada i una manera de cultivar-los més respec tuosa amb el medi ambient. D’aquí sor geixen els Restaurants Km. 0. En aquests, cada vegada més nombrosos a siguinproductorsperdeviranescompra(http://www.eltinter.com/pdf/KM0.pdf),Catalunyaesdirectamentatresproductorsquetrobina100kmderadidellloconesseris’hand’inclourealacartaunmínimcincplatsconsideratsdekm0(onun40centdelsingredientssiguincompratsapropersiel60percentrestantproductesecològics). és politòloga

L’experiència de l’Alzheimer i la vida en una residència d’avis en dibuixos animats per a adults. Aquestes cartes són la visió del món actual d’un dels sociòlegs més reconeguts del moment.

El sociòleg polonès, catedràtic emèrit de la Universitat de Leeds i guanyador del premi Príncep d’Astúries de la Comunicació i les Ciències Socials (2010), Zygmunt Bauman, continua apostant pel concepte que ha definit les seves darreres investigacions “la liquiditat”. En la seva darrera obra 44 cartas desde el mundo líquido Baumann presenta diversos textos curts en els quals reflexiona sobre diversos conceptes quo tidians de la modernitat líquida, definida així perquè es manté immòbil i no con serva durant molt de temps la seva forma, sempre és varirable. Són reflexions sobre temàtiques molt diverses, des del con sumisme, la moda, l’educació, la salut, la crisis, la indústria farmacèutica i la salut, el concepte de privacitat, el consum ado lescent... però totes elles s’engloben en una única pregunta ¿ com podem discer nir la informació que realment importa de brossa inútil o irrellevant? Com podem captar missatges amb sentit, del soroll que ens envolta? Són escrits curts de 4 o 5 pàgines cada un que es poden llegir al tren o a l’autobús, però això sí amb concentració i amb un llapis o marcador a la mà perquè estan car regats d’idees i reflexions interessants. De Baumann, generalment, se n’aprofita cada paraula. RED. 

Per a definir el Moviment Slow proposo un exercici: si d’un dia marxéssim a viure a un lloc completament diferent segurament les primeres coses que trobaríem a faltar serien la nostra gastronomia, la manera de fer, les nostres tradicions, la nostra cultura.

EDITA Associació Cultural Valors

Cada diumenge a les 22h, ‘Valors a peu de carrer’ Cada diumenge a la nit, al punt de les deu, els lectors d’aquesta revista tenen una cita amb Ràdio Estel al 106.6 de la FM o a www.radioestel.cat per escoltar Valors a peu de carrer, un espai radiofònic produït per Valors i l’editorial Proteus i presentat per Elena Canseco on es repassen aspectes de l’actualitat des d’una mirada ètica. Si una setmana us el perdeu, els podeu recuperar anant a revistavalors.podcast.es. El programa s’emet també ara els dissabtes a 2/4 de 8 del vespre.

DIBUIXOS

Osset (Proteus) i Salicrú (Valors) presentant la revista a Granollers.

· Maria Victòria Molins. El tercer programa del mes va tenir com a protagonista a Victòria Molins, premiada amb el I Valors a una trajectòria, guardó atorgat dins els III Premis Proteus d’ètica, impulsats per l’editorial homònima i amb qui anem fent camí.

Els programes emesos aquest mes de gener han estat:

· Reivindicar la política. El tema monogràfic del Valors de gener, “reivindicar la polí tica”, va centrar la segona edició de l’any, emesa el dia 15, amb entrevista a Manuel Milián Mestre i comentaris de la codirectora de Valors, Maria Coll.

DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Toni Rodon i Marc de San Pedro

· Parlem de la salut pública. El darrer programa del mes de gener, emès el dia 28, s’ha dedicat a la sanitat pública, un tema de candent actualitat, arran de dos llibre publicats per l’editorial Proteus i que tenen a Albert Jovell -metge, sociòleg i pre sident del Foro Español de Pacientes- com a autor: Te puede pasar a ti i El metge social En el proper Valors debatrem sobre la relació entre ciència i ètica. Són dos concep tes compatibles? Ens preguntarem si totes les incògnites que es pregunta l’home són investigables o si encara hi ha temes tabús. Per això comptarem amb represen tants del Centre Borja de Bioètica i del Parc d’Investigació Biomèdica de Barcelona.

EDICIÓ

IMPRESSIÓ Impremta Prims GERÈNCIA Maria Coll COMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García COMUNITY MANAGER Toni Rodon DIPÒSIT LEGAL b-6206-2004 ADREÇA Portal de Valldeix, 17 08301 telefonMataró620749 138 · fax 93.798.62.59 AMB EL SUPORT DE 37 Actes amb valors Al proper número de ‘Valors’ Presentacions a Granollers i Mollet del Vallès Després de la intensa renovació a què s’ha sotmès la revista, Valors es disposa a dur a terme una roda de presentacions arreu

Valors

FOTOGRAFIA

COL·LABORADORS Irene Alerm, Francesc Amat, Joaquim Amargant, Pol Bartrés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Gemma Figueras, Mar Galceran, Francesc Grané, Miguel Guillén, Grego rio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Anna Olm, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Toni Rodon, Rosa Pursals, Núria Radó, Ramon Radó, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel Yglesias Javier Bustamante, Raúl Campu zano, Javier García i Rosa Garcia I CORRECCIÓ Pol Romano Sergio Ruiz Cuyàs de Catalunya. El 10 de febrer vam ser, junt amb l’editorial Proteus, presentant les dues iniciatives a l’Espai Tranquil de Can Barbany de Granollers. D’altra banda, el 27 de gener, el codirector de Valors Joan Salicrú va impartir una conferència sobre els resultats de l’Enquesta Europea de Valors en un cicle de conferències a Mollet del Vallès organitzat al casal parroquial. 

· Consum i valors. El primer programa del mes de gener i del 2012, emès el diumenge dia 8 de gener, es va dedicar a fer una reflexió sobre el consum i la nostra capacitat delecció en aquest camp, en el qual som molt més poderosos del que pot semblar, just després d’unes festes nadalenques en què el tema surt a la palestra un dia o altre. En vam parlar amb Albert Sales de SETEM.

Els vostres comentaris seran benvinguts a redaccio@valors.org. Ens trobareu també a Facebook i Twitter. Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma.

El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003. Valors El preu de la subscripció és de 32 euros anuals (onze números). Us podreu subs criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a subscripcions@valors.org amb les vostres dades de contacte.

DISSENY GRÀFIC Manuel

L’inquisidor s’avitualla amb vi i carn de cèrvol i es prepara per a la segona part del seu treball. L’acompanyen a les garjoles on tenen detinguda una dona gran, de cabells rogencs, a quí han colpejat i maltractat. Malasang li aixeca el cap amb la mà enguantada i con templa el rostre sagnant pels cops, però cap senyal com el que havia vist en les altres persones a la capella. “No intenteu parlar amb ella, no us entendrà, parla una llengua que no comprenem”, li aclareix un dels sicaris. Tot seguit li aclareix que la dona va arribar fa unes setmanes, amb un circ estranger. El poble, en començar a caure malalats, els van linxar i cremar i ella és l’única supervivent que van poder salvar de la multitud desfermada.

Malasang escup a terra i els recorda que ell és la llei i l’únic que pot exercir la Justícia. Tot seguit ordena que agafin a la dona i que la tornin a torturar. Les crueltats del botxí només li arrenquen les matei xes paraules, un cop i altre, però ningú les entèn. Són uns pocs mots en una llengua inintel·ligible que Malasang memoritza per reconèixer la parla infernal si se la torna a trobar. Al final, la dona mort víctima de les tortures. Malasang ordena executar amb espasa totes les perso nes que mostrin senyals de possessió i els seus cadàvers són cremats en una gran foguera de fum negre, que es veu des de la llunyania. V. El cavaller abandona el castell de Riumarjal i quan porta dos dies cavalcant es troba de front amb un grup de firaires. S’atura, el saluden i descobreix que parlen la mateixa llengua que la dona maligna. Quan desembeina l’espasa, sense baixar del cavall, d’en tre el grup sorgeix un dels circencs que entén el seu idioma. Matusserament li explica que vénen d’un país llunyà, que s’han dividit en dos grups per fer una gira a la zona i que van a l’encon tre dels seus companys. Malasang li pregunta què volen dir les paraules de la bruixa que ha memoritzat. L’altre li respon. El cavaller no s’acomiada quan arrenca de sobte al galop per allunyar-se del grup. Passada una estona atura al cavall i baixa esperitat. Es mira les mans i els braços i veu el signe del Mal present en ell, les purulències i tumefacci ons, mentre la traducció de les paraules maleïdes es repeteix un i altre cop al seu cervell: “l’aigua està infectada”.  Albert Calls i Xart és periodista i escriptor

no tarda mai gaire en reconèixer els símbols de les persones maleïdes: a vegades és un gest, d’altres un estigma visible en el cos, l’olor demoníaca alguns cops. Si té algun dubte o sospita caldrà torturar, com a pas previ a la gran foguera que en el pati del castell purificarà el pecat del món un cop més.

El cavaller de Malasang cavalca de nit en el seu corser negre mentre plovisqueja.

38 El conte d’Albert Calls i Xart

De lluny, encara, és visible el perfil, dalt del roquissar, del castell de Riumarjal. Porta dues setmanes travessant les terres del senyor de Cabestany i quan alguns dels vilatans l’han vist, han abaixat atemorits el cap perquè han reconegut el segell que duu bordat al pit, el símbol dels jutges inquisidors, capacitats per decidir i executar allà on sospitin que hi ha vestigis de bruixeria.

Febrer de 2012

La Justícia

III. S’ha descarregat de la cota de malla i de les armes i ha alliberat el cavall perquè es relaxi dels dies de cavalcada. S’ajup al rierol i amb les mans beu aigua fins quedar ben sadollat. Al farcell hi resta una mica de menjar que li han donat en el darrer poble on va fer sojorn. Encén un foc –no té por, són els altres els qui el temen. Malasang cau retut. El somni primer és alliberador pel cansament que arrossega. Però hi ha un moment que les visions apareixen i li provoquen angoixa i neguit. Davant seu, els Quatre Genets de l’Apocalipsi: la Victoria, la Guerra, la Fam i la Mort. Quan mira el rostre del quart sent un horror indescriptible i es desperta, sobta dament, amarat de suor, amb un malestar al cos que no li permet tornar a dormir.

II. Malasang s’ha aturat quan el castell encara és visible, ben petit, com una icona, en la llunyania. Farà nit en el bosc i calcula que l’endemà haurà arribat al seu destí per fer la feina que li han enco Normalmentmanat.

IV. El senyor del castell ja l’espera quan Malasang arriba al seu destí. Presentacions ràpides i anar per feina perquè la situació així ho requereix. A l’església del castell han portat tots els posse ïts. Malasang veu davant seu un centenar de persones estirades pel terra, amb el cos ple de purulències i nafres, gemegant de dolor, que evidencien el pas del Senyor de l’Avern.

Valors 39 IL·LUSTRACIÓ: MISAEL ALERM HTTP://PUDORDEDUBTE.BLOGSPOT.COM/POU