7 minute read
Anna Gilabert i Àngel Gil
La resiliència
—Anna Gilabert i Àngel Gil La psicòloga, Anna Gilabert, i el psicòleg i coordinador de Programes Socials i Sociosanitaris de l’Institut Guttmann, Àngel Gil, exposen en aquest article com persones i famílies són capaces a adaptar-se a noves situacions adverses.
Advertisement
RESILIÈNCIA A L’INSTITUT GUTTMANN
Resiliència és un concepte encunyat des de l’anomenada psicologia positiva que ha estat un important focus d’interès pels investigadors del comportament humà durant les últimes dècades. Tot i que existeixen diferents definicions del concepte, es considera que la resiliència és la capacitat de les persones de sortir reeixits o transformats davant les adversitats. S’han identificat molts trets de caire psicològic que potencien la conducta resilient davant de l’adversitat o l’estrès, com són els estils d’afrontament, l’autoestima, el control o les habilitats socials, entre d’altres. També s’ha donat importància en l’adquisició d’una “personalitat” resilient als aspectes educatius vinculats a la socialització del nen per part del seu entorn familiar i sociocultural i sempre vinculats a un substrat neurobiològic que, lligat a la neuroplasticitat, és fonamental en el neurodesenvolupament del sistema nerviós central.
L’Institut Guttmann és l’hospital de referència en neurorehabilitació de persones amb afectacions del sistema nerviós central. Des de fa més de 46 anys atén cada any a diversos milers de persones afectades i a les seves famílies mitjançant els diferents programes i serveis. L’objectiu de l’Institut i de la neurorehabilitació és ajudar als pacients i les seves famílies a recuperar el màxim possible de les funcions físiques o superiors perdudes per l’afectació, ajudar-los a recuperar el seu equilibri emocional, ensenyar-los a viure amb les noves limitacions per tal que siguin el més autònoms possible i situar-los de nou en la societat de forma que la seva vida sigui la més satisfactòria possible. Com diu el nostre lema institucional, estem “ajudant a construir noves vides”.
Al llarg d’aquests anys, per l’Institut Guttmann han passat milers de persones i famílies, moltes d’elles vinculades a l’Institut d’una o d’altra forma, després de finalitzar la rehabilitació. A l’lnstitut hem pogut evidenciar, de vegades fins i tot amb sorpresa, la gran capacitat de la naturalesa humana per a “tirar endavant” en la vida, en situacions tant difícils com és patir una afectació del sistema nerviós central i les conseqüències discapacitants que se’n deriven. Veure’s afectat per una discapacitat suposa una de les situacions adverses més grans que pot patir un individu en la seva vida. La discapacitat implica un impacte a nivell bio-psico-social i per tant, inevitablement, desencadenarà importants adversitats en totes les esferes de la vida de la persona que la pateix així com als membres del seu entorn més proper. Malauradament avui encara no es pot restaurar la lesió però si recuperar o compensar, en la mesura del possible, els dèficits funcionals que se’n desencadenen.
A l’Institut Guttmann hem vist a les persones afectades i les seves famílies quan ingressaven a l’hospital amb la confusió que comporta la incertesa del futur però a la vegada amb la gran expectació per recuperar-se. Hem vist l’important i intens treball dia a dia, durant mesos, que han realitzat per a la seva rehabilitació, amb moments baixos i altres d’eufòria, però sempre amb una gran força i tenacitat. Hem vist com les famílies valentes donaven suport als seus familiars o com era el mateix pacient el que donava els ànims a la família. Hem vist la il·lusió per començar a sortir de l’hospital i el gran dia de l’alta. I en tot aquest procés, en totes aquestes experiències, els hem acompanyat i els hem ajudat a començar de nou. Hem vist, per tant, aquesta força i coratge per vèncer la situació d’adversitat una manifestació d’allò que diem resiliència.
Però és quan marxen de l’hospital quan
tenen la gran prova de foc d’enfrontar-se a un món amb esquemes antics però amb limitacions noves, una nova realitat, sovint desconeguda, que genera una gran incertesa de cara al futur. Suposa que han de dur a terme un important esforç de adaptació: d’adaptació personal a la nova situació, d’adaptació del seu habitatge, resituar els “rols” familiars, és a dir, desfocalitzar l’atenció en allò que s’ha perdut i les limi-
tacions existents i dirigir la mirada en el que es manté i en les oportunitats. Trobar l’equilibri entre el que canvia i el que continua. I és en aquest moment quan, malgrat les ajudes i els suports, manifesten aquesta sensació de solitud. La solitud de quan t’enfrontes a la teva pròpia i única vida. Assolir aquest nou equilibri suposarà una redefinició dels valors i perspectiva, la recuperació de la competència i la capacitat i la recuperació del control de la seva vida.
NO TOTS SOM IGUALS
No totes les persones són iguals. Hem vist com hi ha diferents estils d’afrontar aquesta nova situació: La negació, que no permet afrontar-la i resoldre-la i fomenta una confusió dels rols entre ell i el seu entorn familiar; la conformitat, que fomenta la sobreprotecció i la dependència; i el que és més eficaç, l’afrontament proactiu, és a dir, la integració, la construcció d’una nova vida i una nova identitat positiva, l’autoestima i l’acceptació, la situació de conformitat, fer plans i donar un sentit a la vida. Aquesta és l’altra vessant de la resiliència: la transformació. Sortir de la situació d’adversitat amb èxit amb una transformació, amb més força davant de l’adversitat.
La flexibilitat, l’optimisme, la creativitat... són característiques personals, ja sigui en pròpia pell com en la pell d’un familiar, necessàries per ser capaç de percebre la nova realitat, els canvis, les dificultats, de manera menys amenaçant, presentant una actitud més constructiva i optimista davant la nova situació vital. El sentit de l’humor és també un element que permet reconèixer i relativitzar els aspectes que es perceben com a més negatius, els que generen major incomoditat, integrant-los de manera sana. La capacitat de desdramatitzar és decisiva a l’hora de realitzar el procés d’afrontament i adaptació.
Aquesta transformació, aquesta resiliència, en moltes de les persones amb una lesió la veiem en la força com afronten la vida: formen una família, tornen o comencen a estudiar o treballar, fan activitats increïbles en l’àmbit de l’esport, del lleure, de la participació social... inicien tasques mai pensades i són, sovint, dels treballadors o estudiants més tenaços i més perseverants. També es cert que no serà una
Disset mil vides recuperades
L’Institut Guttmann és un centre de referència de tractament medicoquirúrgic i de rehabilitació especial per a persones amb lesió medul·lar, danys cerebrals o discapacitats d’origen neurològic. Sota el lema “Ajudem a començar noves vides”, més de 17.000 pacients han passat per aquesta institució des de la seva fundació l’any 1965, quan era l’únic centre d’aquest tipus a l’Estat espanyol. Actualment hi treballen 400 professionals amb la voluntat de recuperar el cos, la vida i l’esperit de persones que han perdut alguna capacitat. M.C.
vida fàcil ja que han de fer una vida molt responsable amb el seu cos i els seus hàbits de salut: portar un règim de descansos, revisions periòdiques, dificultats i barreres que encara posa la societat, així com als símptomes associats a la seva condició de discapacitat. Però sens dubte són més forts davants de les dificultats de la vida quotidiana.
També veiem com moltes famílies surten transformades d’aquestes situacions tant difícils; també aquests col·lectius han de dur a terme un important esforç d’adaptació a la nova realitat. Moltes d’aquestes famílies, al cap del temps, expliquen com aquesta difícil experiència els ha reforçat i ajudat a créixer.
Són aquestes persones i famílies “resilients” les que poden donar el millor testimoni i un missatge d’optimisme a aquells altres que comencen a transitar per aquesta gran adversitat en la vida que suposa contreure una lesió medul·lar o cerebral, rehabilitar-se i viure amb la màxima de les normalitats.
El mot —Anna Olm
CAPAÇOS DE RESISTIR I MÉS
“Resiliència” és un cultisme format sobre la base del llatí resiliens, -ntis, participi present de resilere “saltar o fer-se enrere, retirar-se, recular”; en català antic resilir equivalia a “anullar”. Aquest verb prové de salire “saltar enfora”, origen de molts verbs i noms en llatí vulgar que han passat a les llengües romàniques i el seu significat ha anat evolucionant: saltare “ballar, botar, saltironar”, saltus; assalire “assaltar”; exsilire “saltar enfora, anar lluny”, exsilium; exsaltare “saltar de goig”; resultare “ressaltar, sorgir, rebrotar”; insultare “saltar contra algú, agredir”. En física, la resiliència d’un material sòlid és la “resistència que presenta al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragilitat”; es determina en un assaig de resiliència i s’expressa com el treball necessari per a trencar una proveta en forma de barra d’aquest material, dividit per la seva secció. També s’aplica en ecologia per mesurar la “capacitat d’un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l’estat normal en ésser afectat per interferències o pertorbacions ”. Un ecosistema resilient respon a desajustaments del cicle de matèria gràcies a la capacitat de regeneració de les poblacions. De manera similar, en psicologia i ensenyament, la resiliència és la “resistència a les adversitats que manifesten alguns infants i joves, que evolucionen favorablement malgrat haver estat sotmesos a estímuls negatius”. Psiquiatres com B.Cyrulnik i S.Vanistendael han explicat i difós el concepte, denominat personalitat resistent (hardiness) als EUA a partir de 1970 .
