Pels camins dels escoltes

26 de maig del 2013

Núm. 783

REPORTATGE

Quaranta anys d’escoltisme a Lleida ENTREVISTA

Sergi Belbel, director del TNC

SUMARI

26 DE MAIG DEL 2013

Ens interessa la teva opinió.

lectura@diarisegre.com - Lectura. C/Del Riu, núm 6 25007 Lleida

Si vols fer suggeriments de reportatges, comentar els ja publicats o aprofundir en algun dels temes tractats, escriu-nos.

Fora el cau! Avui de ben segur que portarem molts i molts records a una àmplia generació de lleidatans i lleidatanes que es van fer grans -i alguns estan en procés de fer-se’n- aprenent i adquirint una sèrie de valors que d’altra manera seria difícil d’assolir. Parlem dels escoltes, un moviment social originari dels Estats Units que va arrelar amb força a Catalunya. Ara es compleixen els 40 anys de la “nostra” demarcació, la nordoccidental. Alguns dels protagonistes d’aquesta iniciativa recorden com van ser els orígens i d’altres fan referència a l’actualitat i al futur dels escoltes.

A l’entrevista ens visita un dels principals noms propis de l’escena catalana actual. Sergi Belbel, a punt de deixar la direcció del Teatre Nacional de Catalunya, ens fa balanç d’aquesta llarga etapa, analitza la situació actual del teatre que també pateix les retallades i ens dóna unes pinzellades dels seus propers projectes. Tendències innovadores a l’hora d’ajudar a dissenyar ens arriben de la mà de la il·lustradora lleidatana Lara Costafreda, mentre que Ramon Vicens ens fa cinc cèntims del que és la banca ètica. I a les pistes us donarem idees de com fer més atractius els regals, a més de nombroses propostes per animar el nostre oci que avui, per a molts, se centrarà en l’Aplec del Caragol.

SUPLEMENT DOMINICAL DE SEGRE Director executiu: Juan Cal. Director: Santiago Costa.

Coordinadora: Glòria Farré Lorente.

Redacció: Lorena Metaute, Mikel Aristregi i Neus Martí.

Disseny i maquetació: Anna Barcala i Pepo Curià.

Dipòsit Legal: L-1641-1991

04 LECTURA

6

14

REPORTATGE Escoltes. La demarcació nord-occidental dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya celebra el seu 40è aniversari.

ENTREVISTA Sergi Belbel. El director del Teatre Nacional de Catalunya ens parla dels seus anys com a director i del seu futur.

24. BASAR L’embolcall d’un regal és ja tan o més important que el mateix regal 26. PLAERS Visitem Torres de Segre, on passejarem pel romàntic camí verd ran de riu i el nou parc fluvial 28. MÚSICA I LLIBRES Nou àlbum dels escocesos Primal Scream, ‘More light’

20 22 30 31

TENDÈNCIES Il·lustració i foto. Amb la il·lustradora lleidatana Lara Costafreda i Otaduy coneixem la tendència visual en moda.

A FONS Ramon Vicens.

Banca ètica.

FIRMES Llorenç Capdevila.

Susanna Barquín.

IMATGES Muta-morphoto.

Per Matías Cercle.

Concurs fotogràfic

CINEMA. Títol: On the road Director: Walter Selles Basada en la novel·la de Jack Kerouac

La tria per Andreu Loncà KEROUAC L’adaptació d’“On the road” deu ser fonamental per veure i comprendre la beat-generation americana, encara que la seua influència és major: fou un cataclisme que s’escampà pel món occidental i arribà, potser en les formes menys artístiques, més la droga que no pas la literatura, fins a la Catalunya tardofranquista i els pobles i ciutats més abandonats de la mà de l’estat. L’obra té moltes cares. És inexhaurible. D’entrada, no hi ha pas cap causalitat argumental: el plantejament, nus i desenllaç, si existeixen, es despleguen en l’escriptura mateixa del llibre, el magnífic llençol de paper escrit a raig durant tres setmanes, corregit fins a set vegades més. Els fils que arrossega el novel·lista s’acaben concentrant en un sol personatge: el Neal Cassady de la realitat narrada, el Dean Moriarty de la ficció novel·lesca. Una formidable

història d’amistat. Neal Cassady és el jove que crema la seua vida a tota velocitat de la mateixa manera que crema la gasolina per les carreteres d’Amèrica. És un devessall d’energia que s’escorre en un viatge permanent i en la cerca instintiva del plaer i dels límits de les sensacions. Desproveït d’intenció artística o intel·lectual, aquest viatge incessant esdevé més estèril. En tot cas, problemàtic. Jo he conegut persones com Neal Cassady, però la seua odissea resulta anodina i, al final, incomprensible, perquè no hi ha cap Jean Kerouac amb talent capaç d’escriure’n la novel·la. Fet i fet, l’automòbil crea la il·lusió del moviment. La il·lusió mental del canvi. Pot ser un estat mental de gràcia. Una actualització de l’aventura cavalleresca amb el colofó brillant del cinema, que en treu plans extraordinaris. Jean Ke-

N’Apps i cols

rouac persegueix el somni d’escriure una gran obra que “revolucioni la literatura nord-americana i que li permeti beure cava a Hollywood”. Els entesos afirmen que la primera part l’aconseguí; la segona, no. No ha estat fins ara que la novel·la ha estat duta al cinema amb una notable dignitat. Precisament ara que el cinema canvia altre cop de forma de ser vist.

Mostra una sincera i nítida joventut que cerca de dir la vida i les coses d’una manera neta i diferent, que cerca de viure d’una altra manera en una Nord-Amèrica prou dúctil que ho permetia. Les tensions entre els joves i l’autoritat, representada per un policia de trànsit, mostren, pot ser, els límits de l’aventura. Els retrat de les dones del film mostren l’altre límit. Ara, malgrat tot, honor i glòria als que aconseguiren viure i escriure aquesta història!

per Joan Teixidó

Papyrus Si els dic que parlarem dels ebooks ja haurien de saber de què tractarà el n’Apps i cols d’avui. Ja fa dies que en aquesta columna ens referim a aquest format de lectura digital, que s’està estenent a poc a poc i que alguns optimistes asseguren que canviarà la forma de consumir continguts i que acabarà substituint el paper. No parlarem de plantejaments apocalíptics o integrats sobre el paper, sinó que els donarem una eina útil per crear els nostres propis llibres digitals.

Es tracta de Papyrus, un web on podrem editar les nostres pròpies publicacions i fer-les interactives per als nostres mòbils, tauletes i ebooks i per a tots els formats compatibles.

Després d’escollir un format de portada, Papyrus ens portarà a un editor de text privat i personal, on podrem

anar escrivint els nostres continguts, guardar-los quan vulguem i maquetar-lo de la forma que desitgem. Una funcionalitat molt interessant és la de crear una taula de continguts, de manera que, quan els nostres lectors naveguin per la nostra publicació, podran moure’s ràpidament per tots els

capítols i seccions. Un cop tinguem el nostre ebook acabat i polit, el podrem publicar als nostres lectors de diferents maneres. La primera és de forma privada, només podran descarregar-se el llibre les persones escollides, la segona és lliure i per a tothom, la tercera és a través del pagament social, és a dir, els

@joanteixidopau contacte@joanteixido.com www.joanteixido.com

usuaris només es podran descarregar l’ebook si ho comparteixen a les xarxes socials, de forma gratuïta però utilitzant les xarxes per donar èmfasi a la nostra publicació.

Finalment tenim una forma de pagament, on podrem assignar un preu (en dòlars) al nostre llibre i el podrem posar a la venda. Ja ho veuen, ja no cal tenir darrere una gran editorial per poder escriure els nostres llibres.

Si consideren que no cal escriure necessàriament en paper i que la pantalla d’un lector o d’una tauleta pot ser suficient per transmetre el que volen escriure, ja tenen l’eina perfecta. Per què no s’hi animen? és. er-ne m ditor.

Per sab ttp://papyruse s: h Papyru ratuït G Preu:

05 LECTURA

REPORTATGE

06 LECTURA

REPORTATGE

ASSOCIACIONISME

Pels camins dels

escoltes

Han passat quaranta anys des que un grup de persones de les comarques de Lleida va començar a treballar en la creació de la demarcació nord-occidental dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, amb l’objectiu d’aglutinar tots els agrupaments que hi havia a la zona. Enguany, quatre dècades després, l’escoltisme està més viu que mai.

Fem un recorregut a través de la seva història i participem en algunes de les activitats que ens proposen.

TEXT: NEUS MARTÍ FOTOS: MIKEL ARISTREGI / ARXIU MINYONS ESCOLTES I GUIES DE CATALUNYA

INICIS. Finals dels anys 50. A dalt, al mig, hi surt Ramon Pardell, un dels fundadors de l’agrupament de Lleida (Arxiu Família Pardell).

07 LECTURA

REPORTATGE

obert Baden-Powell era un coronel anglès que, encarregat de la defensa de la ciutat de Mafeking (Gran Bretanya) durant la guerra dels Bòers (1899-1902), va veure com nois de 12 i 13 anys assumien responsabilitats en tasques auxiliars durant el setge.

Aquest fet, afegit a la preocupació que BadenPowell tenia davant la dificultat dels nois del seu país per adaptar-se a la vida a l’aire lliure, el va fer reflexionar sobre la possibilitat de crear joves exploradors que no tan sols actuessin en temps de guerra. D’aquestes reflexions sorgeix el llibre Aids to Scouting (Ajudes a l’exploració), dirigit principalment als militars adults. La bona acollida del llibre el va dur a escriure’n un segon: Scouting for boys (Escoltisme per a nois), el qual acaba esdevenint la base de l’escoltisme. El llibre és la culminació d’una experiència pionera: “Robert Baden-Powell es va emportar, l’any 1907, una vintena de nois a l’illa de Brownsea, al sud d’Anglaterra. Aquell va ser el primer campament escolta, dirigit només a nois, però l’any 1909 la seva dona va encapçalar la mateixa iniciativa dirigida a les noies”, explica l’Anna Tomàs, la cap de la demarcació nord-occidental dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

Així naixia un moviment que a casa nostra va arrelar amb molta força i amb el qual es vincula la lluita per mantenir viva la nostra llengua i les nostres tradicions durant l’època franquista. Malgrat alguns moviments previs, es considera que els escoltes -nom català que reben els scouts -van arribar a Catalunya l’any 1928 quan Josep Maria Baptista i Roca organitza el primer campament a l’ermita de la Salut del Papiol. El moviment va créixer i va arrelar

RECORDS. Celebració del 10è aniversari de la Demarcació al Castell del Remei el 1985 (esquerra).

R

TROBADES. A baix, cants al voltant del foc de camp en unes jornades escoltes (1981).

Enguany, la demarcació nord-occidental dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya celebra quaranta anys

Minyons Escoltes i Guies de Catalunya · Castors i Llúdrigues: de 6 a 8 anys.

S’identifiquen pel color taronja. · Llops i Daines: de 8 a 11 anys.

S’identifiquen pel color groc. · Ràngers i Noies Guies: d’11 a 14 anys.

S’identifiquen pel color blau. · Pioners i Caravel·les: de 14 a 16 anys.

S’identifiquen pel color vermell. · Truc: de 16 a 18 anys. S’identifiquen pel color verd.

08 LECTURA

JOVES. Aquest és el segon any que la Joana Martínez forma part de l’agrupament escolta Lo Manaix de Lleida.

REPORTATGE ACTIVITATS. Trobada d’escoltes de la branca dels Trucs (de 16 a 18 anys) de diferents agrupaments a Mollerussa (1992).

amb força al territori, però la Guerra Civil el va estroncar. No va ser fins al 1950 que mossèn Antoni Batlle Mestre li va tornar a donar un impuls i l’escoltisme ja es va consolidar a casa nostra. Tot i el seu caràcter catalanista, els escoltes sorprenentment van poder sobreviure a la dictadura gràcies, sobretot, a l’empara de l’església, que el va acollir sota la seva protecció.

“Al principi de l’escoltisme tots els moviments estàvem protegits per l’església però després n‘hi va haver alguns que es van separar”, explica l’Anna Tomàs. Actualment a Catalunya hi ha tres moviments d’escoltisme: els Escoltes Catalans, que són laics i que tenen 40 agrupaments a tot Catalunya, 3 a la província de Lleida; Acció Escolta, que és plural, compta amb 10 agrupaments i a Lleida no té representació; i Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, que estan reconeguts dins l’Església catòlica i actualment tenen 150 agrupaments arreu de Catalunya, 17 a Lleida, amb més de 1.500 joves.

Enguany, la demarcació nord-occidental dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya celebra quaranta anys. La vinculació amb l’EsBOOM. Trobada d’escoltes de tota la Demarcació Nord-Occidental a la localitat de Bellpuig (2004).

09 LECTURA

REPORTATGE EUROFOLK. L’any 1985 es va realitzar a la Pobla una trobada d’escoltes de tot Europa que durant dos dies van voltar per Catalunya.

TROBADES. A la dreta, arribada dels nens i nenes al Boom que es va celebrar a Mollerussa l’any 2010.

Entrevista a Ramon Anglí Primer comissari de la demarcació nord-occidental dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

“L’ORIGEN, AL CASTELL DEL REMEI” En Ramon té 91 anys i és de Tàrrega. Ell va ser el primer comissari de la demarcació nord-occidental dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.

En aquells temps la demarcació no es deia nord-occidental, no?

No, es deia Lleida-Solsona-Urgell, que eren els tres bisbats que englobava.

Ara es compleixen 40 anys de la creació de la demarcació. Com es va involucrar vostè en aquesta aventura?

Tot va començar perquè aquí a Tàrrega hi havia dos agrupaments: un de nois i un de noies. Hi va haver una mica de desacord entre ells i em van venir a buscar per si m’hi volia involucrar per posar una mica de pau. Me’n devia sortir perquè al final ho vaig arreglar! [Riu.] Però jo no havia de ser comissari perquè aquí, llavors, no teníem demarcació. Començàvem a treballar-hi però encara érem molt novatos. Calien diversos agrupaments i nosaltres encara no

10 LECTURA

érem prou madurs. Però un noi de Balaguer va començar a anar a Barcelona per mirar de consolidar-ho. Llavors va començar a venir un comissari itinerant, que es deia Verdaguer, i anàvem treballant amb ell per tal de constituir la demarcació.

I quin va ser el punt àlgid en què ja es va decidir que es creava la demarcació?

L’any 1972 van ser les Olimpíades de Munic i amb aquesta excusa vam pensar de fer un “Boom” al Castell del Remei, on celebraríem una olimpíada en la qual participessin tots els agrupaments de la província de Lleida. Va ser una festada; potser érem prop d’un miler, i això en temps de Franco! Però per sort al rector, que era l’encarregat del Castell del Remei, li va agradar molt fer aquest acte i ens va dir que si hi havia algun problema amb les autoritats ens faríem passar per catequistes. I va ser un èxit!

Van venir els de Barcelona i en Verdaguer ens va dir “Escolteu, si sou capaços de muntar tot

això, ja podeu anar sols!”. I així és com va néixer la demarcació. Després vam haver de fer tots els tràmits per constituir-la, és clar!

I com va acabar sent vostè el comissari de la demarcació?

Doncs en un principi li van proposar al noi de

ÈPOCA. Foto presa en una de les trobades que van tenir lloc a Bèlgica, on surt Ramon Anglí (a dalt a l’esquerra) l’any 1978 (Arxiu Anglí).

REPORTATGE

CAPS. En Martí Allepuz, cap de l’agrupament escolta Lo Manaix de Lleida, a les instal·lacions del Cau.

glésia segueix vigent però en les activitats del dia a dia aquest lligam no és visible. La constitució de la demarcació es du a terme amb la voluntat de reunir sota un mateix paraigua els diferents agrupaments que hi havia arreu de la província i que anaven per lliure.

Així doncs, l’any 1973 es va fundar la demarcació nord-occidental. “A nivell territorial, d’est a oest, la demarcació va de Cervera fins a Fraga i, de nord a sud, de la Pobla i la Seu d’Urgell a Belianes i Arbeca”, explica la Laura Tàpies, responsable pedagògica de la demarcació.

La Joana Martínez té 12 anys i el seu primer dia al cau -nom que rep el local de cada agrupament -va ser fa un any. “Estava molt preocupada perquè no sabia si hi faria amigues, però aviat em va agradar molt perquè hi ha molta companyonia”, assegura. I és que si una cosa caracteritza el moviment escolta, ja des dels seus inicis, és l’educació i els valors que es transmeten.

La finalitat del moviment escolta és contribuir a l’autodesenvolupament dels nens i nenes per tal d’exercitar al màxim el seu potencial físic, intel·lectual, social i espiritual. “El de l’escoltisme és un entorn molt sa, amb molts valors, entre els quals jo destacaria el respecte a les persones”, explica l’Elisenda Pardell, mare de la Joana i exescolta. “És molt positiu i educatiu; és un estil que enriqueix la persona.”

Els dissabtes toca cau, i la majoria no se’l

salta. De quatre a sis de la tarda, el món es converteix en diversió i les activitats i els jocs inunden les vides de joves i caps, nom amb què els escoltes coneixen els monitors.

La tasca que duen a terme els caps és totalment voluntària, i no és poca. “La paraula clau que fa funcionar tot això és compromís”, explica en Martí Allepuz, cap de l’agrupament Lo Manaix de Lleida. En Martí té 23 anys i és

La finalitat del moviment escolta és contribuir a l’autodesenvolupament dels nens i les nenes

Balaguer que ho havia impulsat, però com que els dos agrupaments de Balaguer en aquells temps tampoc estaven gaire ben avinguts, va dir que no. I llavors va ser quan m’hi van posar a mi. Jo vaig ser comissari de la demarcació uns tres anys, si no em falla la memòria.

I això representava que ingressaves al comissariat general de Barcelona. Fins llavors jo estava molt tranquil però després havia d’anar cada mes a Barcelona! Allí vaig veure que la cosa es complicava! [Riu.] Però vostè va seguir durant molts anys vinculat als escoltes.

Sí, la nostra demarcació vam començar a participar en trobades a l’estranger. Això no ho feia tothom! Una vegada vam anar a França, a la Bretanya, a una trobada que es feia allí d’una setmana. Un altre any vam anar a Itàlia, als Alps, i un altre any vam anar a Bèlgica. Aquesta última era una trobada mundial i allí jo em vaig sentir important perquè el cap mundial era el Jordi Bonet, l’arquitecte que construeix la Sagrada Família. I això muda molt! [Riu.] En aquestes trobades a l’estranger vam aprendre moltes coses.

11 LECTURA

REPORTATGE MOLLERUSSA. Centenars de nens participen en una de les activitats que van tenir lloc durant el Boom de l’any 2010.

PARELLES. La Carme Cucurull i en Jordi Pons, de Cervera, es van conèixer a l’agrupament escolta de la seva població.

Salutació

una persona molt activa: treballa de mestre i, a més, imparteix activitats extraescolars, treballa en un menjador escolar, toca en una batucada i juga en un equip de futbol. “Però sempre trobo temps pel cau!”, riu. “Per això dic que cal compromís, perquè saps que ho has de fer i al final acabes compaginant totes les coses. Hi ha caps que estudien a Barcelona però vénen tots els caps de setmana”, explica.

Aquesta mateixa paraula -compromís - és la que fa servir la Carme Cucurull quan li preguntem què és el que ha après dels escoltes.

“A la vida t’has de comprometre i aquest és un dels valors que més m’han ensenyat”, explica.

“Jo el que més vaig aprendre és una cosa que ara està molt de moda: la cultura democràtica.

Dins l’agrupament hi ha tot un moviment assembleari, i quan nosaltres hi érem tot ho havíem de dialogar, votar, decidir entre tots...”, explica en Jordi Pons.

Ell i la Carme fa deu anys que es van casar.

Es van conèixer quan eren nens al cau de Cervera però no va ser fins que van ser caps que va començar la seva relació. “Vam anar a uns campaments junts i allí sempre hi ha molt feeling!”, riu la Carme. “De fet, l’agrupament de Cervera tenia la fama de ser una agència matrimonial perquè en sortien moltes parelles!”

I és que els campaments d’estiu són una de les claus de l’èxit dels escoltes. Tot i que el més habitual és que tinguin lloc durant els mesos d’estiu, hi ha agrupaments que els fan a les vacances de Setmana Santa. “Jo els que més recordo són els primers a què vaig anar.

Tenia uns 14 anys i vam fer una travessa pel País Basc”, explica la Carme. “Jo dels campaments que tinc més bon record és dels primers que vaig fer també”, diu en Jordi. “Vam fer una

12 LECTURA

travessa de deu dies pel Pirineu, sols amb els caps, sense contacte amb l’exterior perquè llavors no hi havia mòbils. Va ser molt emocionant!”

“Ara normalment busquem un camp i el primer dia els caps, els nois més grans i alguns pares muntem el campament. Després, amb els nens ens hi estem un parell de dies i finalment ja comencem la ruta. Estem sis o set dies caminant i al final tornem al campament, on ens trobem tots”, explica en Pere Flotats, que té 16 anys i pertany a la branca dels Pioners a l’agrupament Lo Manaix de Lleida.

Però més enllà dels campaments i de les activitats dels dissabtes a la tarda, la demarcació nord-occidetal dels Minyons Escoltes i Guies de Catalunya celebra, cada tres anys, la PERE FLOTATS. Actual escolta de l’agrupament Lo Manaix de Lleida.

Els escoltes tenen una manera de saludar-se particular. Després de fer la promesa de viure conforme al que estableix la Llei Escolta, els nois i noies se saluden amb un gest molt característic i identificatiu del moviment. Per una banda encaixen la mà esquerra, ja que és la mà més propera al cor. I al mateix temps, amb la mà dreta, es mantenen els dits índex, cor i anular alçats i el dit polze es doblega sobre el dit petit.

Aquesta salutació engloba l’essència de l’escoltisme, ja que el dit polze sobre el menut simbolitza la protecció del gran sobre el petit i els tres dits alçats en direcció al cel signifiquen els tres pilars de l’escoltisme, que poden variar lleugerament en funció de l’agrupament, però que en general són: la persona, el país i la transcendència.

REPORTATGE

BOOM 2013.

A baix, alguns dels participants al darrer Boom que la demarcació va celebrar a Fraga.

Més enllà dels campaments d’estiu i les activitats dels dissabtes a la tarda, hi ha la gran festa de la demarcació: el Boom

seva gran festa: el Boom. En aquestes celebracions s’ajunten totes les branques de tots els agrupaments de la Demarcació i passen un cap de setmana ple de jocs i activitats. El passat mes de maig va tenir lloc la darrera edició del Boom, que es va celebrar a Fraga. “També hi van assistir els tres agrupaments d’Escoltes Catalans”, explica l’Anna Tomàs. “La convivència entre els dos moviments és molt bona.”

Però els quaranta anys s’han de celebrar de forma especial i per a aquest la demarcació ha organitzat diversos actes. El darrer estava previst que tingués lloc ahir: una trobada de caps i excaps per compartir experiències, passades i futures.

El moviment escolta no s’atura pas i, després d’aquests quaranta anys, està més consolidat que mai. “Nosaltres tenim un lema”, explica l’Anna. “Eduquem per a la transformació social.” Sota aquest lema treballen per tal que tothom s’impliqui amb el poble. “Volem fer créixer persones crítiques, constructives i amb ganes de fer coses, orientant-los perquè quan acabin el cau tinguin inquietuds i segueixin vinculats en moviments associacionistes”, afegeix l’Anna.

Així, treballant fort per millorar el món, els diem fins una altra i moltes felicitats!

13 LECTURA