següent es va reduir l’horari escolar a dissabte a les dotze del matí. Finalment va arribar l’horari de divendres a les cinc de la tarda. M’agradaria seguir aquestes ratlles esmentant moments acadèmics que m’han anat acompanyant, tot entendrint-se amb el pas del temps. Quan vaig arribar a Sant Miquel vaig cursar Ingreso. Recordo que érem dues classes, on impartia totes les hores un mateix mestre; en el meu cas, el senyor Pagespetit. En un llibre enciclopèdic hi teníem totes les matèries. Les seves pissarres eren pulcríssimes, molt ordenades, amb l’abecedari cal·ligràfic sempre present; els dictats, les redaccions i les lectures en veu alta sovintejaven. Jo venia d’una escolarització feble, amb poca disciplina escolar i aquell curs em reconduí. Quan vaig començar el Bachillerato, l’any 1970, el col·legi feu un canvi de direcció; es jubilà l’Amo, com anomenàvem mossèn Barniol, i arribà tot un gentleman: mossèn Ricard Torrents. A poc a poc es notà un canvi en el tarannà pedagògic de la institució escolar. Amb el seu equip també arribaren mossèn Segimon Serrallonga i Lluís Solà, a qui he continuat seguint a través de la seva poesia. Se m’han quedat gravades les primeres classes de llengua catalana, que es feren presents de la mà de mossèn Cotrina. Per primera vegada sentí parlar de literatura catalana i vaig començar a llegir Miquel Martí i Pol i Pere Quart. A cinquè curs es feia literatura universal, impartida per mossèn Ricard Torrents. Ens repartí diferents obres, que havíem de treballar, encarregant-nos de preparar una exposició per fer a l’aula. Aquesta activitat acadèmica m’ha quedat associada al poema èpic de Os Luciades, del portuguès Luis de Camoes, perquè fou la que em tocà explicar. Anava a la biblioteca i em barallava amb l’edició de l’editorial Alpha, col·lecció Clàssics de Tots els Temps. Fou de les primeres vegades que vaig parlar en públic i vaig rebre elogis gratificants. Al llarg del Bachillerato vaig tenir diferents professors de matemàtiques, però els qui més recordo són el senyor Leiva; el senyor Jaume Puntí, que sempre hi posava una dosi d’humor; el senyor Urroz, que tenia molta bonhomia amb nosaltres, i també el senyor Joan Torrents, enèrgic, pacient, impulsiu i comprensiu, inseparable de la seva jaqueta de pell girada i un fumador empedreït de Bisonte, sense filtre, la flaire del qual l’acompanyava per tot arreu. De francès vaig tenir diferents cursos el senyor Prat. Sempre ens deia que el que era important és que “si mai aneu a França, heu de ser capaços de fer-vos entendre”. Li puc ben assegurar que aquest objectiu el vam acomplir! Quan ja fèiem COU ens va fer llegir i traduir L’étranger, d’Albert Camus, autor que posteriorment he anat llegint. De física, les classes ens les feia el Sr. López i la química, el Sr. Heures, un professor molt especial. El senyor Pratdesaba em va impartir la gimnàstica cada curs, que anàvem a fer als patis del Seminari Diocesà. Dret a dalt d’una murada dirigia les famoses taules gimnàstiques i també partits de futbol. Les classes d’aparells, com el plint i el cavall de salts, eren de recordatori. Algun curs ens havia portat a fer exercicis en el seu local privat: Gimnàs Pratdesaba. Vaig estudiar llatí amb mossèn Cinto i el Sr. Mas, un home molt tranquil i afable. Recordo que es quedava a dinar i, si tenies classe amb ell a primera hora de la tarda, perfumava l’aula amb un bon havà, mentre anava explicant. Mossèn Pere Sala era un tot terreny, la seva docència havia passat per la llengua, el FEN5 i la religió, tot i que aquesta darrera l’havia assumit mossèn Palà, menys els dos darrers cursos, quan arribà un jove mossèn del qual no recordo el nom. D’ell em ve a la memòria una anècdota on sovint m’hi he vist reflectit: solia anar vestit amb força senzillesa i canviava poc el seu 5
Formación del Espíritu Nacional.
Societat i Ensenyament a Vic - 85