Sant Jordi 2021. Dimecres de Jazz

Page 1

1

santjordi21


2

L’Àlex treballava en una cocteleria enmig de l’Eixample, més aviat per necessitat que no pas per plaer. Combinava la feina amb uns estudis universitaris que, evidentment, no es pagaven sols. Ja feia uns tres mesos, quan s’havia hagut de començar a pagar les coses ella mateixa, que havia decidit que necessitava trobar alguna font d’ingressos, ni que fos fent alguna feina d’allò més rudimentària. Una nit de borratxera amb els seus amics, com tantes altres, havien acabat entrant a la cocteleria i el propietari, aprofitant que l’Àlex tenia una gran habilitat per donar conversa a persones desconegudes i una aparença sincerament enlluernadora, li va oferir una feina com a bartender. Dimecres de jazz

Portada:

Alberta Ferran i Plans / 2n de batxillerat


PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL COL·LECCIÓ SOCIETAT I ENSENYAMENT 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2012 6. Societat i Ensenyament a Vic. 70 anys de poesia catalana al Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2015 COL·LECCIÓ RECERCA 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (1902-1979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011 9. La població de Vic al segle XIX. Núria de Rocafiguera i Montanyà, maig de 2013 10. Retrat d’una dona lliure. Josefa Contijoch i Pratdesaba. Judit Mompín i Sánchez, maig de 2016 11. Cinc generacions de metges osonencs. La família Bayés. Judit Capdevila i Oriol. Maig 2019 COL·LECCIÓ SANT JORDI 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar?. Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril 2012 9. La vella butaca de cuir. Sant Jordi 2013, abril 2013 10. Instants de frenesia. Sant Jordi 2014, abril 2014 11. Ulls cerquen mirades. Sant Jordi 2015, abril 2015 12. Despertar en aquest planeta boig. Sant Jordi 2016, abril 2016 13. Alétheia. Mirall d’una obra disgregada. Sant Jordi 2017, abril 2017 14. Ser invisible. Sant Jordi 2018, abril 2018 15. Finestra oberta. Sant Jordi 2019, abril 2019 16. Essència d’Edelweiss. Sant Jordi 2020, abril 2020 17. Dimecres de jazz. Sant Jordi 2021, abril 2021 EL COL·LEGI EDITA TAMBÉ: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, 2. “elpetitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. “MiquelS”, revista escolar de la secció de Secundària i Batxillerat

3


4

Dimecres de jazz. Sant Jordi 2021 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació del professorat: Roser Grifell i Trullà; Mercè Martínez i Expósito; Montse Serrat i Palma, Mariona Vila i Pujol. Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Pere Bescós i Prat, Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Maria Genís i Traveria; Isabel Jordà i Font; Anna Matas i Figueras; David Pla i Picazo. Dels textos anglesos: Laura Carreras i Serra, Anna Ibáñez i Mir; Anna Matas Figueras, Lucy Portell de Mora, David Romeu i Tenas; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carné Del disseny de la portada: Alberta Ferran i Plans Del disseny de la contraportada: Marta Font i Valero Del títol del llibre: Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Maquetació i impressió: jaumiraHvilaró Impressió: MATER Impressors Dimecres de jazz. Sant Jordi 2021 DIPÒSIT LEGAL: B-6421-2021 ISBN: 978-84-09-29127-4

Publicacions del Col·legi Sant Miquel Carrer Jaume el Conqueridor, 11. 08500 Vic. 93 886 12 44. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95. Abril 2021 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat


Índex

5

PRESENTACIÓ SANTJORDI 2020

11

INFANTIL

15

_ P3 A

“Uns monstres que fan grr”

Uma Capella i Farrés

17

_P3 B

“La iaia Fina”

Èlia Casablanca i Llorà

18 19

_P3 C

“La princesa i el cavaller”

Estel Garra i Sala

_P3 D

“La princesa”

Annie Yuliana Marulanda i Cardona 20

_P4 A

“El drac ferotge”

Bruc Falgà i Puigdecanet

21

_P4 B

“Soc jo fent bombolletes”

Naira Oller i Canadell

22

_P4 C

“El dimoni i el drac”

Lluc Amblàs i Coll

23

_P5 A

“La sireneta, el pop i el rei”

Maria Roca i Tió

24

_P5 B

“La princesa i la rosa”

Maria Cendrós i López

25

_P5 C

“Acaba de néixer un gatet”

Savina Serra i Casals

26

_P5 D

“La vida dels animals”

Bruna Vergés i Camprodon

27

PRIMÀRIA

29

_1r A

“L’arc de Sant Martí”

Irene Foradada i Rovira

31

_1r B

“El llapis i la mina”

Eudald Segarra i Viñeta

32

_1r C

“La maquineta i el llapis”

Carla Torres i Crosas

33

_1r D

“La granota ballarina”

Ot Membrives i Riba

34

_2n A

“L’aventurer”

Jordi Bertrana i Rosanas

35

_2n B

“L’oreneta que no sabia volar”

Sofia Valverde i Doncel

36

_2n C

“L’ase i la pell de lleó”

Alèxia Currius i Molet

37

_2n D

“El petit Rudi”

Andreas Muñiz i Leiva

39

CICLE MITJÀ

41

_3r A

“Les aventures de les millors

amigues”

Mariana Velasquez i Naranjo

43

_3r B

“La goma”

Ot Selva i Bigas

45

_3r C

“La llegenda del llibre”

Efetobore Wisdom Omoyibo

47

_ 3r D

“El roser de Sant Jordi”

Carlota Sanchez i Pla

49

_4t A

“L’últim ou de dinosaure”

Martí Guàrdia i Calonge

51

_4t B

“Una nena impressionant”

Amàlia Fernández i Plans

53


6

_4t C

“La Caputxeta mandrosa”

Quintí Jordi Foguet i León

55

_4t D

“Una aventura inoblidable”

Bruna Molera i López

57

_3r A

“El llapis”

Adrià Molist i Vius

60

_3r B

“La pluja”

Paula Santaló i Garcia

61

_ 3r C

“Coses que no m’agraden”

Noa Avilés i Verdera

62

_ 3r D

“La finestra de fusta”

Irina Codina i Klimova

63

_ 4t A

“Els dracs i les dragones”

Èlia Mena i Vaqué

64

_ 4t B

“Ocells”

Àger Gracià i Salomó

65

_ 4t C

“Un llibre misteriós”

Lydia Gibaja i Kim

66

_ 4t D

“El llapis i la goma”

Ariadna Uriol i Soler

67

CICLE SUPERIOR

69

_5è A

“La truja fina”

Gal·la Martínez i Vinyeta

71

_5è B

“L’Alt Empordà”

Iu Pérez i Fabregó

72

_5è C

“La tardor”

Martina Solà i Crosas

73

_5è D

“La boira de la plana”

Georgina Fontseca i Viladecans

74

_5è A

“Zombis en la escuela”

Carla Serradell i Franquesa

75

_5è B

“Un día diferente”

Iona Bertrana i Rosanas

78

_5è C

“El reino de la paz y el reino

de la destrucción”

Marc Bassols i Roca

83

_5è D

“Tengo los mismos derechos”

Gerard Alier i Gurt

86

_6è A

“Tojab”

Maria Reig i Galisteo

88

_6è B

“Un acte d’amor”

Emma Martín i Mateu

91

_6è C

“La millor xocolata del món”

Ignasi Mas i Genís

94

_6è D

“Un conte sense nom”

Ivett Albert i Caselles

96

_6è A

“A Christmas without you”

Queensley Osayaetin Eke

98

_6è B

“The moon”

Martina López i Encinas

99

_6è C

“The snail”

Ignasi Tapias i Riera

100

_6è D

“Flowers”

Jiaxin Chen

101

EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

103

_1r d’ESO

“No t’oblidaré”

Martina Paez i Caro

105

_1r d’ESO

“El temps”

Andrei Carreras i Frolov

106

_1r d’ESO

“L’Univers”

Marina Manchado i Moreno

107

_1r d’ESO

“La perfección nos mata”

Núria Figueras i Matavacas

108

_1r d’ESO

“Los sesenta y tres crímenes

de las Hermanas”

Laia Prat i Serra

113

_1r d’ESO

“Mensajes Mortales”

Martina Paez i Caro

116


_1r d’ESO

Adela Plans i Bellavista

119

_1r d’ESO

Liam Horrocks Font

120

_1r d’ESO

Andrea Martínez Germanaviciute

121

_2n d’ESO

“La llegenda del joc d’escacs”

Sara Drissi i Autet

122

_2n d’ESO

“La llegenda del gegant Joan”

Rita Martínez i Vinyeta

125

_2n d’ESO

“El porquet tenaç”

Laia Mallarach i Urtós

129

_2n d’ESO

“Avó”

Erola Vinyeta i Ferreira

132

_2n d’ESO

“Colores de primavera”

Mireia Bach i Simon

133

_2n d’ESO

“Soledad”

Oualaa Lahjirat

134

_2n d’ESO

Jana Ordeig i Font

135

_2n d’ESO

Júlia Martín i Mateu

136

_2n d’ESO

Pia Vila i Casanovas

137

_2n d’ESO

Laia Mallarach i Urtós

138

_2n d’ESO

“Die Sprachen“ / “Les llengües”

Júlia Martín i Mateu

139

_2n d’ESO

“Mein altes Auto” /

“El meu cotxe vell”

Enzo Martínez i Bou

141

_3r d’ESO

“Búfals i coales”

Júlia Páez i Caro

142

_3r d’ESO

“L’Alemanya dels meus somnis”

Ariadna Bertran i Alsina

144

_3r d’ESO

“Sense sortida”

Sam Colomer i Newman

150

_3r d’ESO

“Tiemblo”

Biel Oliva i Carabajal

154

_3r d’ESO

“Escritura, dulce compañía”

Mariona Sanmiquel i Rodríguez

156

_3r d’ESO

“Amaneceres sin despertar”

Lluc González i Moret

157

_3r d’ESO

“The Owl”

Ferran Escoté i Riesco

158

_3r d’ESO

“Alternative route”

Xuelei Bi

159

_3r d’ESO

“Gen Z”

Carlota Molera i López

161

_3r d’ESO

“Voyage de rêve”

Oriol Martínez i Sabata

162

_3r d’ESO

“La conteuse”

Crystalbel-Osasogie Eke

163

_3r d’ESO

“L’être”

Miquel Roca i Perdigón

164

_3r d’ESO

Pau Puigcercós i Camps

165

_3r d’ESO

Júlia Paez i Caro

166

_3r d’ESO

Roger Franquesa i Nebot

167

_4t d’ESO

Mariona Franquesa i Bové

168

“La Galera“San Judas Tadeo”

_4t d’ESO

“Rere el finestral”

Irene Espona i Puntí

170

_4t d’ESO

“Tardes de pluja”

Carla Prat i Serra

172

_4t d’ESO

“Pisadas en arena blanca”

Poesía becqueriana

Uma Penadès i Jiménez

174

_4t d’ESO

“Bajo la luna”

Poesía becqueriana

Carla Caus i Font

175

7


8

_4t d’ESO

“Dulce beso de la noche”

Poesía becqueriana

Belén Macías i Pérez

176

_4t d’ESO

Adam’s last letter

Jia Jia Chen

177

_4t d’ESO

Lily

Ada Solé i Viladecans

179

_4t d’ESO

The cure of your soul

Noura El Bouhali El Kantafi

181

_4t d’ESO

“Tout ce que nous n’avons

jamais été”

Jia Jia Chen

183

_4t d’ESO

“Le futur immédiat”

Rayan Belayni Moreno

184

_4t d’ESO

«Où est-elle ?»

Ariadna Conill i Godoy

185

_4t d’ESO

Èric Franch i Gonzàlez

186

_4t d’ESO

Queralt Sala i Busquets

187

BATXILLERAT Clara Font i Barniol

189

_1r de Batxillerat

“Will i Lucas”

_1r de Batxillerat

“Carta de Vergés a Cecília”

Seqüela d’Aigües encantades

de Joan Puig i Ferreter

Aniol de Ribot i Ladero

192

_1r de Batxillerat

“Dies amargs”

Martí Serra i Vila

194

_1r de Batxillerat

“Guía de imperfecciones”

Emma Rodríguez i Otero

196

_1r de Batxillerat

“La gran noche”

Pol González de Velasco i Valeri

198

_1r de Batxillerat

“La liberación”

Bru Solà i Inaraja

202

_1r de Batxillerat

“Bajo la niebla”

Lluc Bertran i Canicio

204

_1r de Batxillerat

“Rol de parejas”

Pol Panadès i Mas

206

_1r de Batxillerat

“Toxicidad”

Clara Molina i Perpinyà

208

_1r de Batxillerat

“Podría decirte”

Laia Roqueta i Fusté

209

_1r de Batxillerat

“My scar”

Clàudia Reniu i Calahorro

210

_1r de Batxillerat

“The attic”

Laia Aibar i Vidal

212

_1r de Batxillerat

“Back cover”

Ariadna Giménez i Arrieta

214

_1r de Batxillerat

“Kleine wertvolle Momente“ / 216

“Petits instants valuosos”

Carla Pérez i Brichs

_2n de Batxillerat

“Dimecres de jazz”

Júlia de Rocafiguera

190

i Campdelacreu

217

_2n de Batxillerat

“Barcelona, 1920”

Laura Valls i Masoliver

220

_2n de Batxillerat

“A cegues”

Míriam Picón i López

225

_2n de Batxillerat

“Tots estem fets de sorra”

Aina Carvajal i Camprubí

227

_2n de Batxillerat

“Retrobament”

Helena Parareda i Delgar

228

_2n de Batxillerat

“Permeteu-me un ball”

Bruna Alonso i Cunill

230

_2n de Batxillerat

“El viatge”

Joana Clota i Om

231


_2n de Batxillerat

“Desde la ventana”

Míriam Picón i López

233

_2n de Batxillerat

“El patio de los cerezos”

Abril Mas i Baurier

236

_2n de Batxillerat

“Lo que la vida se llevó”

Clara Tremosa i Roura

238

_2n de Batxillerat

“Memoria del recuerdo”

Arol Garcia i Rodriguez

241

_2n de Batxillerat

“Recuerdos”

Helena Parareda i Delgar

243

Sergi Ortiz i Barniol

244 246

_2n de Batxillerat

“Efímero instante”

_2n de Batxillerat

“Retórica y libertad en el

Parque del Retiro”

Aniol Colomer i Roma

_2n de Batxillerat

“Rust and blood”

Biel Masnou i Domènech

255

_2n de Batxillerat

Voyage

Laura Masoliver i Bigas

256

_2n de Batxillera

“I can’t breathe”

Duna Agustí i Soldevila

258

_2n de Batxillerat

“Am Ende” / “Al final”

Anna Morató i Caralt

261

MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS

262

_1r d’ESO

Dibuix al natural

Laia Prat Serra

267

_1r d’ESO

Dibuix al natural

Elisabeth Blasi Valirakhmanova

268

_1r d’ESO

Dibuix al natural

Andrei Carreras Frolov

269

_1r d’ESO

Natura Morta

Bruna Vinyeta Roca

270

_2n d’ESO

Aquarel·la

David Espina Erra

271

_2n d’ESO

Aquarel·la

Queralt Mulet Solà

272

_3r d’ESO

Faccions d’una cara

Anna Sanglas Godayol

273

_3r d’ESO

Faccions d’una cara

Hug Marín Picó

274

_3r d’ESO

Faccions d’una cara

Anshul Kanda Dipika

275

_3r d’ESO

Faccions d’una cara

Cristina Tapias Riera

276

_3r d’ESO

Pentinat

Abril Arumí Colom

277

_4t d’ESO

Dibuix científic

Marta Montal Morta

278

_4t d’ESO

Dibuix científic

Carla Prat Serra

279 280

_4t d’ESO

Dibuix científic

Uma Penadès Jiménez

_4t d’ESO

Dibuix científic

Marta Gonzàlez Solà

281

_4t d’ESO

Disseny tipogràfic

Valentina Pérez Gómez

282

_4t d’ESO

Disseny tipogràfic

Marta Saborit Codinachs

283

_4t d’ESO

Disseny tipogràfic

Ona Cortina Marco

284

_4t d’ESO

Missatge visual:

Absorbits per la pantalla

Èlia Prats Illana

285

_4t d’ESO

Missatge visual: Identitat

Laia Puigdesens Riera

286

_4t d’ESO

Missatge visual: Migrants

Anna Saborit Sayós

287

9


10


11

SANT JORDI 2021


12


PRESENTACIÓ Un any més tenim el plaer de presentar un nou llibre de Sant Jordi. Un llibre creat pels alumnes de totes les edats de la nostra escola i que recull tipologies molt diverses de treballs. Des de les produccions de P3 fins a les de 2n de Batxillerat. I aquí és on recau la meravella d’aquest llibre, tothom hi participa en la seva mesura. Perquè no hem d’oblidar mai que les paraules i les imatges ens obren un món de pensament i diversió des de ben petits. Els llibres possiblement han estat un dels sectors més actius i que més ens han aportat en aquest darrer any. Segons alguns estudis sobre les activitats dutes a terme durant el confinament, queda palès que el gust per la lectura ha crescut. I que ha estat la tercera activitat després de veure la televisió i parlar per telèfon, és clar. Més que mai, hem necessitat defugir del que ens envoltava i del bombardeig de males notícies que ens arribaven per tots cantons. La lectura ens ha acompanyat en molts moments de soledat; la força de les paraules, el seu gran poder ens ha apropat de diferents maneres. Una vegada més, llegir ens ha ajudat a ser més sensibles i solidaris i a tenir més consciència de les coses que s’han de cuidar. Aquest temps de recolliment ha permès que molts dels que ja tenen l’hàbit, i d’altres que no el tenien, s’asseguessin i agafessin un llibre. D’altres potser han agafat un bolígraf o el mateix ordinador per escriure. Tan important és llegir com escriure perquè pugui ser llegit. D’una manera o altra es contribueix al gust de la lectura i de l’escriptura. Des de l’escola sempre hem fomentat la necessitat de formar a futurs ciutadans amb esperit crític, amb capacitat per a qüestionar la realitat, per dubtar, per intuir, per tenir il·lusió. Llegir per comprendre aquest món que sovint ens resulta tan difícil. Les noves tecnologies han contribuït a adoptar aquest hàbit perquè avui en dia ja no cal tenir un llibre en paper, hi ha infinitat de plataformes on s’hi pot trobar tot tipus de llibres en qualsevol idioma i d’articles en una altra infinitat de xarxes socials o diaris online. Per això podríem dir que, a més de llegir un llibre, la lectura ens obre les

13


14

portes a practicar un idioma, aprendre sobre interessos que tinguem, reflexionar sobre com està el nostre món a partir d’articles d’arreu del planeta que podem trobar a les xarxes. Al mateix temps, les noves tecnologies ens donen l’oportunitat de poder escriure les nostres vivències, pensaments, inquietuds en alguna de les xarxes socials que ens han mantingut connectats els uns als altres. Ens preguntem si aquests canvis significatius en l’adopció de l’hàbit de la lectura es mantindran a llarg termini. Esperem que sigui així. De fet, la pandèmia ens ha portat a fer molts canvis que segurament conservarem durant tota la vida, entre ells, valorar molt més la lectura i la cultura en general. Marta del Castillo i Bou Laura Oliva i Gallach


15

Infantil


16


“Uns monstres que fan grr” Dibuix amb frase explicativa Uma Capella i Farrés / P3 A DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA

17


18

“La iaia Fina” Èlia Casablanca i Llorà / P3 B DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA


“La princesa i el cavaller” Estel Garra i Sala / P3 C DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA

19


20

“La princesa” Annie Yuliana Marulanda i Cardona / P3 D DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA


“El drac ferotge” Bruc Falgà i Puigdecanet / P4 A DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA

21


22

“Soc jo fent bombolletes” Naira Oller i Canadell / P4 B DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA


“El dimoni i el drac” Lluc Amblàs i Coll / P4 C DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA

23


24

“La sireneta, el pop i el rei” Maria Roca i Tió / P5 A DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA


“La princesa i la rosa” Maria Cendrós i López / P5 B DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA

25


26

“Acaba de néixer un gatet” Savina Serra i Casals / P5 C DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA


“La vida dels animals” Bruna Vergés i Camprodon / P5 D DIBUIX AMB FRASE EXPLICATIVA_1r PREMI

27


28


29

Cicle Inicial


30


“L’arc de Sant Martí” Irene Foradada i Rovira / 1r A TEXT IL·LUSTRAT Hi havia una vegada un arc de Sant Martí que no tenia color groc i era l’arc de Sant Martí més estrany de tots. Però un dia va trobar un ocell, i l’arc de Sant Martí li va dir: - Ocell, tu saps per què no tinc color groc? - Sí! – va dir l’ocell- Perquè jo ho he vist: un dia va passar un avió i hi havia una senyora que s’estava pintant les ungles de color transparent i una gota va anar a parar al teu color groc. Per això ara ets transparent. Van anar a casa d’un amic de l’ocell que li agradava molt pintar i li van demanar que pintés el raig de l’arc de Sant Martí. I així ja va tornar a tenir el color groc.

31


32

“El llapis i la mina” Eudald Segarra i Viñeta / 1r B TEXT IL·LUSTRAT Hi havia una vegada un llapis que no podia dibuixar. Ho provava i provava, però no funcionava; ho intentava una vegada i una altra, però, tampoc. Fins que un dia va aixecar la vista i va veure que no tenia mina! - Ahh! Sí, ja ho sé! No tinc la “mineta” i és per això que no puc dibuixar -va dir el llapis. Es va posar a buscar la mina, però no la va trobar. Finalment va mirar a la butxaca i era allà! Se la va posar al cap i tot va funcionar.


“La maquineta i el llapis” Carla Torres i Crosas / 1r C TEXT IL·LUSTRAT Hi havia una vegada un llapis i una maquineta que vivien en un estoig. Un dia al llapis se li va acabar la punta i va demanar ajuda. Primer en va demanar a la goma, però no el va poder ajudar. Després en va demanar a les tisores, i tampoc no va funcionar. Finalment, va trobar la maquineta i li va fer punta. I catacric, catacrac, aquest conte s’ha acabat.

33


34

“La granota ballarina” Ot Membrives i Riba / 1r D TEXT IL·LUSTRAT Fa molt temps hi havia una granota ballarina que tenia una guitarra i cantava cançons als ocells. I els ocells i la granota van cantar junts. Un esquirol cantava molt malament, perquè s’havia empassat una mosca. Els seus amics el van mig escanyar per treure-la-hi. A l’àliga no li agradava gens com cantava, i s’anava posant vermella. La granota era ballarina, perquè no sabia saltar i caminava ballant. A mig concert se’n va anar ballant i tots els animals van riure. A l’esquirol, de tant riure, li va tornar a entrar la mosca a la panxa i ja mai més no va tenir gana.


“L’aventurer” Jordi Bertrana i Rosanas / 2n A TEXT IL·LUSTRAT Vet aquí una vegada un aventurer que volia anar a una illa. S’ho va pensar i repensar i al final va prendre una decisió:-Aniré a l’illa! Quan hi va arribar, el primer que va fer va ser muntar la tenda i va anar a fer un volt. Es va trobar uns micos i els va donar plàtans. També hi havia un cranc i es van fer amics, i una mare ossa i la seva cria. De sobte, van veure que un volcà estava encès i van agafar troncs i fulles molt grosses i van muntar una barca, però els faltaven rems. L’osset va decidir agafar pals, però necessitaven un ganivet. L’aventurer va anar a la seva tenda i no hi tenia res. L’aventurer era molt despistat, es va mirar les butxaques i hi tenia el ganivet, però encara havien de fer els rems abans no arribés la lava a la costa. Vet aquí que quan tenien els rems fets van anar a darrere de l’illa, on no havia passat l’explosió. De sobte, l’aventurer va trobar una cosa molt estranya, havia trobat poders! L’aventurer va tocar un botó estrany, i gràcies al poder d’aigua, tot va tornar a la normalitat. La lava havia desaparegut i van poder tornar a la part del davant de l’illa. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

35


36

“L’oreneta que no sabia volar” Sofia Valverde i Doncel / 2n B TEXT IL·LUSTRAT Hi havia una vegada, el 12 de juliol, una oreneta que no sabia volar per més que ho intentava. Estava molt amoïnada. Van passar el juliol i l’agost. Havia de fer alguna cosa! Primer va pensar a construir una màquina per volar però… trigaria massa! Després va pensar que les seves amigues orenetes la podien portar però… pesava massa per a elles! Per últim, va recordar que tenia un amic núvol. El va cridar i el núvol hi va anar. Després, l’oreneta va pujar a dalt del núvol i junts van anar als països càlids. I conte contat, conte acabat.


“L’ase i la pell de lleó” Alèxia Currius i Molet / 2n C TEXT IL·LUSTRAT_1r PREMI Vet aquí una vegada una ase que no estava contenta amb la seva vida perquè no espantava ningú. L’ase era bona, però s’avorria. Un dia, en un bosc, va trobar una pell de lleó. I ella va pensar: -I si em poso la pell de lleó? L’ase va pensar que amb la pell de lleó la seva vida seria millor. I se la va posar. L’ase va anar al poble amb la pell de lleó. Els habitants del poble fugien quan la veien. A l’ase tant li feia que marxessin els habitants, perquè ella volia espantar la gent. Un dia l’ase va veure que tampoc no era feliç espantant la gent, i va decidir tornar amb el seu amo. L’amistat no es troba en una persona que tu no ets, sinó en tu mateix.

37


38


“El petit Rudi” Andreas Muñiz i Leiva / 2n D TEXT IL·LUSTRAT Temps era temps, una mare espinosaure va tenir una cria i de nom li va posar Rudi. En Rudi era un espinosaure petit, però fort. Tenia unes urpes molt llargues i una cua molt forta que l’ajudava a poder caminar sense caure. Un bon dia, la mare va anar a caçar i va deixar en Rudi sol a casa. Quan va tornar, en Rudi no hi era! Va fixar-se en unes petjades que hi havia a terra i va veure que no eren del seu fill. Mentrestant, en Rudi ho estava passant molt malament: un terrorífic “gigantosaurus” l’havia agafat i l’havia tancat en una gàbia feta de canyes. El terrorífic “gigantosaurus” va preparar una cassola i un foc per coure-hi el petit espinosaure. Quan el terrorífic “gigantosaurus” estava a punt de posar en Rudi a la cassola va aparèixer la mare i, molt enfadada amb el que va veure, se li va menjar el cap i només en va deixar els ossos. En Rudi va estar molt content de veure la seva mare, i van ser feliços i van menjar anissos.

39


40


41

Cicle Mitjà


42


“Les aventures de les millors amigues” Mariana Velasquez i Naranjo / 3r A LLENGUA CATALANA_PROSA Hi havia una vegada dues nenes que es deien Paula i Karina. Vivien a My City, eren millors amigues i sempre els passava pel cap viure moltes aventures... com per exemple anar a un bosc màgic, a l’espai, anar volant fins als núvols, pujar a la muntanya més alta del món, descobrir un nou planeta... Però el que més volien era anar fins al fons del mar. Un dia van anar al mar i es van posar a bussejar, però no s’acostaven ni de prop al fons del mar! Totes dues van dir: - Ja estem cansades que no ens passi cap aventura, ni una de sola! I tan fort i amb tantes ganes ho van dir que, de sobte, van aparèixer a dins d’un submarí. - On som? – va dir la Paula. - Crec que en un submarí! – va contestar la Karina. I van començar a explorar una mica per dins del submarí. - Per a què serveix, aquest botó vermell? – va preguntar la Karina. - No el toquis! – va respondre la Paula. Però ja era massa tard. La Karina el va clicar i... ding, ding, ding!!! Se sentia pertot arreu i sense parar! - Què has fet! – va dir molt enfadada la Paula. Però la Karina no li va respondre res. Quan la Karina tenia por, no es mossegava les ungles, sinó que es pintava els llavis. I així ho va fer. De sobte van tancar i obrir els ulls i duien posat l’equipatge de bussejar. No sabien per què ni com, però sense dir-se res es van posar a explorar. - Vine, aquests peixos parlen! – va dir la Paula. - Impossible! – va contestar la Karina, una mica burleta. Al final, però, la Karina va anar-hi i era veritat: els peixos parlaven, i les van veure. - Hola! Ens diem Lili, Mark i Santi – van dir els peixos. - Ella es diu Paula, i jo soc la Karina – van respondre.

43


44

- Sabeu com podem tornar a My City? – van dir la Paula i la Karina. - Ho sentim, no ho sabem, però podeu anar-ho a preguntar als peixos blancs. - Adéu! – van dir les nenes. I se’n van anar cap on eren els peixos blancs... - Toc, toc – van fer les nenes. - Hola! – van dir els peixos. - Hola, sabeu com anar a My City ?– van dir la Paula i la Karina. - No, però podeu anar a veure els peixos blaus i us ho diran – van contestar els peixos blancs. I això va durar molta estona... fins que finalment només quedava anar a veure un pop molt savi. - Toc, toc – van fer les nenes. - Hola! – va dir el pop amb una veu aguda. - Saps com anar a My City? – van tornar a dir les nenes. - Sí! Us dono un mapa – va contestar el pop. - Gràcies! – van dir les nenes. El mapa deia que havien de fer tres passes a l’esquerra, quatre a la dreta i 16 cap endavant! La Paula i la Karina així ho van fer i quan van acabar de seguir les instruccions van trobar una cova, s’hi van ficar i... ja eren a My City! Van arribar a casa seva i totes dues van dir als seus pares: - No us creureu el que ens ha passat! I catacric-catacrac, aquest conte s’ha acabat!


“La goma” Ot Selva i Bigas / 3r B LLENGUA CATALANA_PROSA Fa molts anys, quan el material escolar cobrava vida, en un estoig d’un nen hi havia una goma que estava farta que l’agafessin i li fessin esborrar el llapis. Un dia, quan estava sobre la taula, va decidir explorar-la, però va tenir la mala sort que va caure i va anar a parar a terra. Però això no va ser tot: també va caure per un forat que hi havia a terra i va anar a parar al pati. La goma va intentar tornar a la classe, però havia de pujar escales i era massa petita per pujar-les. Com que va veure que per a ella era impossible, va anar a investigar el pati. Però va tornar a tenir la mala sort que va caure a la claveguera. A la claveguera hi ha trobar una maquineta. La goma li va preguntar com havia acabat allà, i la maquineta li va explicar que li havia passat el mateix que a ella. La goma i la maquineta es van fer amigues i es van posar noms: la goma es va dir Laia i la maquineta, Rita. La Laia i la Rita van anar a explorar i al cap d’una estona van trobar una fortalesa subterrània. Van decidir entrar-hi. A dins de la fortalesa hi havia un cartell que deia: “Si aconseguiu superar les proves trobareu un portal que us portarà a la vostra classe”. La goma Laia va dir a la Rita: - Segur que ho aconseguim! -Sí, segur que sí! Així que van intentar superar-les. A la primera prova s’havia d’anar saltant en unes plataformes fins arribar a una porta. Els va costar, però ho van aconseguir. La segona prova era un laberint. També els va costar i hi van estar una bona estona, però després d’anar a parar a molts camins sense sortida van aconseguir sortir.

45


46

La tercera i última prova era d’equilibri: havien d’anar per un tros de fusta molt estret. Van anar molt a poc a poc i ho van aconseguir. Finalment van trobar el portal màgic. La goma Laia i la maquineta Rita hi van entrar i, sí: van tornar a la classe! Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que la goma es va gastar.


“La llegenda del llibre” Efetobore Wisdom Omoyibo / 3r C LLENGUA CATALANA_PROSA Hi havia una vegada un poble que es deia Barlem on vivia un nen que es deia Mateo i que tenia dos millors amics: en Sefar i la Maria. Un dia, en Mateo es va inspirar per escriure alguna cosa i va pensar que volia ser com en Gianni Rodari, la Lola Casas i altres escriptors, però ell tenia un problema i és que no sabia com escriure un llibre. Ho va provar i provar, però no podia. L’endemà era dilluns, i justament quan va arribar a l’escola van estudiar en Gianni Rodari, la Lola Casas i en Pablo Picasso. Se’n va anar a Itàlia a buscar en Gianni i a Mataró a buscar la Lola i quan va arribar a Itàlia i hi va trobar en Gianni, en Mateo li va dir: - Hola, Gianni, puc venir a casa teva? És que vull dir-te una cosa molt seriosa. En Gianni li va respondre: - I tant! No hi ha cap problema! En Mateo va anar a casa en Gianni i li va explicar que no sabia com escriure un llibre. En Gianni ho va entendre tot i li va dir: - Ja t’entenc. A vegades la vida és molt dura. Quan en Gianni va acabar de parlar, van sentir que algú picava a la porta. En Gianni la va obrir i resulta que eren la Lola Casas i en Pablo Picasso. En Gianni els va fer una gran abraçada i els va explicar per què els havia trucat: -Benvinguts, Lola i Picasso –va dir en Gianni-. Aquest nen vol escriure un llibre. De sobte, en Picasso el va tallar i li va dir: - Doncs per què m’has trucat, si jo no soc escriptor! I en Gianni li va contestar: - T’he cridat perquè ets el meu amic. Així va ser com entre tots van començar a ensenyar a en Mateo com escriure i dibuixar un conte. En Mateo va tornar a casa seva. Els seus pares estaven molt preocupats per ell, i quan va entrar dins de casa els seus pares es van posar molt contents.

47


48

Una setmana després, en Mateo va començar l’escola, on l’esperava una gran sorpresa. Quan hi va entrar, els seus amics Maria i Sefar el van abraçar. Al cap d’onze anys, en Mateo es va convertir en un expert en llibres, i des d’aquell dia va saber que si vols alguna cosa hauràs de treballar molt dur i ho aconseguiràs. I cada 19 de gener, al poble de Barlem celebren el dia de “Tot el que vulguis ser, si ho proves, ho seràs”. Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.


“El roser de Sant Jordi” Carlota Sanchez i Pla / 3r D LLENGUA CATALANA_PROSA Vet aquí que una vegada, com tothom sap, Sant Jordi va atorgar a la princesa una rosa que havia crescut de la sang del drac que ell mateix havia matat. Però... atenció, perquè el roser de Sant Jordi encara floreix cada any. Un dia, un nen que es deia Lluc i que era valent, astut i aventurer i la seva amiga Elena, que era molt llesta, van anar a jugar al bosc. El bosc era bonic i hi havia moltes flors i arbres. Jugaven amb una pilota quan, de sobte, a en Lluc li va caure i va dir: -La vaig a buscar! -Vinc amb tu! -va dir l’Elena. Van anar tots dos a buscar la pilota, però no la trobaven, fins que l’Elena va cridar: -Mira, Lluc, és aquí! Tots dos van anar a buscar-la i, de sobte, van veure un roser. Era el roser de Sant Jordi! L’Elena va agafar la pilota i en Lluc es va acostar a la llum del roser. Quan l’Elena ho va veure li va dir que no agafés cap rosa, però en Lluc, que era molt fet a la seva, no la va escoltar i en va voler agafar una. Just abans d’agafar-la en Lluc es va punxar tres vegades. -Auuu! Auuu! Auuu!, va xisclar en Lluc. El que no sabien era que el roser feia tant temps que vivia que era màgic. Si algú s’hi punxava tres vegades, el que deia després es tornava real. Justament en Lluc, després de punxar-se, va dir: -M’agradaria que les roses no tinguessin punxes! L’Elena no hi va posar gaire bona cara, perquè no li havia fet cas, però seguidament... la seva cara va canviar perquè va veure que la rosa ja no tenia punxes i la hi va agafar de les mans. Ràpidament se la va emportar a casa i va examinar la rosa. No entenien el que havia passat. Després d’una setmana va descobrir que la rosa era màgica i, corrents, ho va anar a explicar a en Lluc. En Lluc va quedar bocabadat quan l’Elena n’hi va fer una demostració. L’Elena va dir:

49


50

-M’agradaria tenir un gelat! I de cop i volta li va aparèixer un gelat a les mans. En Lluc va tenir enveja i va anar a buscar una altra rosa. Quan la va tenir entre mans va dir: -M’agradaria tenir un cotxe! I de sobte, a davant li va aparèixer un cotxe. Llavors, en Lluc va tornar amb l’Elena. A en Lluc li va agradar tant que la va fer servir molt per aconseguir moltes coses. En Lluc va canviar molt com a persona. Ja no feia els deures perquè la rosa els hi feia, ja no jugava amb ningú perquè la rosa li creava els amics i ja no sortia més perquè ho tenia tot. Al final, un dia va sortir a fer una volta però ja no compartia mai res. L’Elena va rumiar per què en Lluc estava tan estrany i ho va esbrinar. Quan va creure que ho sabia, va anar a casa d’en Lluc, li va agafar la rosa i se’n va anar. Quan en Lluc ho va descobrir va córrer ràpidament cap a casa l’Elena. En Lluc es va enfadar molt quan la va veure. L’Elena, ben enfadada, li va dir: -Tu no ets així!! I va trencar la rosa...: -Catacrac! En Lluc finalment ho va comprendre i tots dos van anar a jugar com feia temps que no feien. I el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure.


“L’últim ou de dinosaure” Martí Guàrdia i Calonge / 4t A LLENGUA CATALANA_PROSA L’Èric, un explorador de 30 anys molt conegut al seu país, és un noi que li encanta la història i la muntanya. Avui estava passant el dia a la muntanya amb en Pol, el seu amic més simpàtic, i en Toni, el seu germà petit, de 25 anys. Al cap d’una bona estona de caminar, l’Èric va veure una casa de fusta no molt gran i tots van decidir d’anar-la a veure. Van entrar-hi amb molt de compte. Els nois hi van trobar de tot: un martell, una bossa amb pedres, una capsa de llumins sense llumins, etc. Van seguir buscant i remenant fins que van trobar un llibre molt antic i ple de pols. L’Èric en va treure tota la pols, però n’hi havia tanta que els tres nois van tossir. En Pol va dir que semblava que allò estigués allà des del segle V a C, i la veritat és que ho semblava. En Toni es va adonar que de dins el llibre en sobresortia un paper. L’Èric va obrir el llibre per la pàgina del paper, i tots van quedar sorpresos: el paper era un mapa. En Pol va agafar el mapa, el va girar i tots els nois van saber a què conduïa aquell mapa: a l’ÚLTIM OU DE DINOSAURE! Es van començar a fer preguntes: Des d’on hem de començar a buscar? A quin lloc hem d’anar? La pols del llibre encara els voltava i no paraven de tossir. Van confiar en el fet que les preguntes les anirien resolent sobre la marxa. Els nois van decidir sortir de la casa, per la porta del darrere. De sobte tots van haver de tirar-se enrere, semblava un somni. Ja no eren a la muntanya d’abans, eren en un lloc que ningú no coneixia (bé, al menys ells no el coneixien). En Pol va notar que feia molta calor i tenia set. Va obrir la motxilla i només hi va trobar mitja xocolatina. L’Èric li va dir: - Ai, Pol, no sé com et pots descuidar les coses més indispensables per anar a la muntanya, ets un cas com un cabàs! Sort que he portat una ampolla d’aigua, una barreta energètica i un plàtan per a cada un! Quan tots van haver esmorzat i reposat, amb molta energia van continuar amb la marxa i van seguir les indicacions del mapa, amb moltes ganes de trobar l’últim ou de dinosaure del món.

51


52

Quan ja havien seguit pràcticament totes les indicacions del mapa es van trobar en un lloc ple de roques gegants pel mig del camí, i van haver de fer grans esforços per passar-les totes. Fins i tot van acabar amb alguna rascadeta a les cames. Només pensar que cada cop eren més a prop de l’ou de dinosaure els feia deixar els mals enrere, perquè això era molt excitant. Al cap d’unes passes més, quan gairebé eren a la creu marcada al mapa, van trobar uns animals que els tallaven el pas. Els tres nois van avançar fins a plantar-se cara a cara amb els animals. Van intentar passar, però l’intent no va tenir èxit. També, van intentar de dir als animals si es podien apartar i, òbviament, no van tenir èxit. Només els quedava una opció: escalar un arbre molt alt i saltar al darrere dels animals. Atrevits, van saltar de l’arbre. Per sort, no els va passar res, però quan van ser darrere els animals, els animals els van perseguir. Els nois van sortir corrents. Quan ja portaven corrent molt tros van trobar una paret amb una porta al mig d’enlloc, i hi van entrar. Van fer encara no vint passes i ja havien trobat...l’OU! Tots tres van plorar d’alegria i van agafar l’ou de dinosaure. Van obrir la motxilla de l’Èric i hi van col·locar l’ou. Van tornar a la porta, la van obrir i encara hi havia els animals. Per tant, no els quedava res més que córrer fins a la casa on havien trobat el mapa, i van sortir. Ara eren a la muntanya, per tant, van agafar l’ou i el van portar amb ells fins al poble on vivien. Quan van ser allà, van portar l’ou a l’ajuntament, i ... RRRRRRIIIIIINNNNNNGGGGGG! L’Èric s’acabava de despertar i estava al·lucinant pel somni que acabava de viure! Ara s’havia d’arreglar i anar-ho a explicar a en Pol i en Toni.


“Una nena impressionant” Amàlia Fernández i Plans / 4t B LLENGUA CATALANA_PROSA Hi havia una vegada, no fa gaire, una nena que tenia l’avi molt, però molt malalt, perquè tenia un virus: el Covid19. La nena es deia Marina i era molt intel·ligent, i l’avi es deia Josep. Vivien en un poble que es diu Alpens. Quan la Marina havia d’anar a l’escola, l’avi es quedava sol. Però quan la Marina tenia estones lliures, cuidava l’avi. Un dia, la Marina va veure a la tele que era quasi impossible fer la vacuna, i que potser els costaria 3 anys. La Marina es va espantar molt, perquè potser el seu avi ja s’hauria mort. El dia següent, a la Marina se li va ocórrer una idea: faria un laboratori secret i inventaria la vacuna ella sola. Al cap d’unes setmanes va anar a veure un amic de l’avi, que era ferroveller i que tenia un magatzem ple de ferralla i eines. La Marina li va preguntar: - Que em podria deixar algun ferro dels que té? És per a un projecte de l’escola... - Oi tant! Agafa tot el que vulguis. És tot teu. La nena va agafar alguna cosa, però no era per fer cap projecte del col. le, era per construir-se el laboratori. Unes setmanes després ja tenia el laboratori construït. I va començar a investigar. Cada dia, després del col.le anava a l’hospital i agafava productes per a la vacuna. Li va costar molt. Al cap de 3 setmanes, uns científics que sempre volien guanyar van començar a sospitar de la Marina, perquè sempre veien que agafava productes de l’hospital. Un bon dia, la Marina va veure que l’estaven espiant, però ella va seguir, i va decidir posar-los una mena de trampa. Va anar cap a

53


54

l’hospital i va deixar que la seguissin. Els científics la van veure agafar productes i la van aturar, però la Marina els va dir: - Només estic agafant productes, perquè la meva mare és metgessa i de mica en mica n’hi vaig portant. Els científics s’ho van creure i se’n van anar. Però es veu que un d’ells no s’ho va acabar d’empassar, i va posar una càmera al laboratori de la Marina. Quan la Marina ho va descobrir li faltava poquíssim per aconseguir la vacuna. Finalment, allò que li semblava impossible ho va acabar aconseguint. Primer va posar la vacuna al seu avi, i després la va entregar a l’hospital. I catacric, catacrac, ... aquest conte s’ha acabat.


“La Caputxeta mandrosa” Quintí Jordi Foguet i León / 4t C LLENGUA CATALANA_PROSA_1r PREMI Avui us explicaré una història que molts coneixereu: “La Caputxeta vermella”. Però no aquella falsa que tots coneixeu, sinó la real, la que va passar de debò. La Caputxeta no era aquella nena alegre que porta menjar a l’àvia, sinó una maleducada i mandrosa. Tenia els cabells negres i llargs, era bastant baixa i no li agradava res. Vivia enmig d’una gran ciutat, però seria millor que no hagués estat així, perquè no deixava de molestar els veïns amb els seus xiscles, que espantarien qualsevol persona valenta. Malgrat tot, la Caputxeta havia sigut una nena molt maca. I us preguntareu: “Com és que ara és així?” Doncs un dia a finals d’agost, la mare, una persona esportista, jove i valenta, li va dir: -Pots anar a portar menjar a l’àvia? Ho faria jo, però estic acabant el disseny d’un edifici. La Caputxeta li va respondre que d’acord, però que abans passaria per casa en Jordi, el seu millor amic. En Jordi era un nen més… com explicar-ho? Raret. Sobre el tema de l’aspecte no era ni alt ni baix i tenia els cabells d’un marró indefinit. Quan va arribar a casa d’en Jordi, se’l va trobar mirant la pantalla de l’ordinador com si estigués hipnotitzat. Li va haver de dir hola diverses vegades, i ell no va treure els ulls de la pantalla ni un moment. Estava jugant a un joc de guerra, i la Caputxeta es va fixar que en un vèrtex de la pantalla hi havia la llista de morts i era llarguíssima. -De veritat t’agrada jugar a això? -va preguntar la Caputxeta. -És clar que sí, si no, no hi jugaria! -va respondre en Jordi amb veu irritada. -Va, prova el joc, que segur que t’agradarà! -hi va afegir en un to més amistós. La Caputxeta va cedir. Quan va començar a jugar, no va poder parar. Era mitjanit i la Caputxeta seguia amb els ulls fixats a la pantalla de l’ordinador. Semblava que hi estigués enganxada. La seva mare li va trucar, però ella ni tan sols va moure el cap. La mare, a l’altra punta de la ciutat, estava molt preocupada. No en sabia res des de feia vuit hores! Mentrestant, la Caputxeta, despreocupada com ella sola, no havia portat res a l’àvia, ni tan sols havia pensat en ella.

55


56

La mare havia intentat de tot, però res. No hi havia manera de localitzar-la. Només hi veia una solució: havia de trucar al Llop! Curiosament, el seu número era 9011 (llop al revés). El Llop va respondre amb veu de son, però la mare, amb veu ferma, li va explicar que no trobava la Caputxeta i que necessitava que ell la tragués d’aquell embolic. Li va donar la direcció de casa en Jordi i van quedar allà. El Llop tenia el pelatge marró fosc i els ulls del mateix color. També era famós per treure d’embolics la gent, sobretot d’aquells que ni tu ni ningú no se’n podia sortir. La mare i el Llop es van trobar a casa en Jordi. Es van saludar i el Llop li va dir: -Què? -Què de què? Que obris la porta, home, què vols fer, si no? -va respondre la mare amb veu arrogant. El Llop, sense dir res, va obrir la porta d’un cop de pota i van entrar. Van trobar en Jordi dormint al sofà. [...] Van anar a l’habitació i hi van trobar la Caputxeta encara amb els ulls fixats a la pantalla. El primer que va fer el Llop va ser ensenyar-li les dents, però res. Després la va agafar ben fort amb les seves urpes, i res. Finalment, la va apartar de la pantalla i li va preguntar: -De veritat que t’agrada jugar a això? És horrible! La Caputxeta no es va molestar ni a respondre. -Ei! Ho-la! -va fer el Llop, apartant-li el cap de la pantalla. No va servir de res perquè el va tornar a girar. La Caputxeta semblava hipnotitzada. El Llop, irritat, va apagar l’ordinador i, ara sí, la Caputxeta va queixarse. -Para! Què fas? Ja havia matat 999.999 jugadors! El rècord mundial! -va cridar la Caputxeta, enfadada. El Llop la va plantar davant la mare. - No li tornis a encendre una pantalla mai més! -va dir, ben enrabiat. La mare no va tornar a encendre cap pantalla davant la Caputxeta i mai no ho farà. Des d’aquell dia la Caputxeta va començar a mostrar-se maleducada i mandrosa, i fins a dia d’avui, segueix maleducada i mandrosa. Tot i així, la mare, però sobretot l’àvia, la segueixen estimant molt.


“Una aventura inoblidable” Bruna Molera i Lopez / 4t D LLENGUA CATALANA_PROSA I aquí les notícies d’en Marc Molera! -Marc! A sopar! -CALLEU, QUE ESTIC FENT NOTÍCIES! -Marc, para de fer ximpleries i vine d’una vegada. En Marc és el nostre protagonista, a qui li agrada molt fer notícies i viatjar pel món. En Marc tenia una germana gran, la Mar, que tota l’estona li estava recordant que no podia ser periodista, i que això era feina de noies. Però en Marc no li feia cas. Un dia, en Marc estava avorrit (cosa que no era gaire normal) i estava sol a casa, i va dir: -I per què no em gravo fent una entrevista per als de TV3, a veure si m’accepten? -Va ser una pregunta trampa, perquè igualment ho va fer. -Ding-Dong! -Ah! Ja han arribat! Va baixar a obrir a la seva mare i a la seva germana. -Hola! -va dir en Marc. -Hola, tontet! -va dir la Mar, fent-li passar una mala estona. -Mar! Para de fer enfadar el teu germà! -Però, mama! -va dir la Mar. -Però res! Ves a la teva habitació! -va contestar la Montse, la mare de la Mar i en Marc. Mentre la Mar pujava per les escales, en Marc li feia ganyotes. Bé, ara m’he desviat del tema. Després d’una setmana, quan en Marc estava fent deures li va arribar un correu, però no un correu qualsevol, sinó un correu de TV3! I no sabeu què… l’havien acceptat! Però hi havia un petit problema: havia de marxar a la selva per gravar. En Marc estava emocionat i nerviós, perquè sabia que ho havia de dir a la mare. Però després de pensar, pensar i pensar, se li va ocórrer una cosa. Va baixar a baix a veure la seva mare i li va dir: -Mama, me’n vaig de casa perquè la Mar sempre em molesta! -Però, Marc, on aniràs a viure? Va, no diguis bestieses -va dir la Montse. -Doncs a casa l’Anna -(la millor amiga d’en Marc)-! -Va, no diguis ximpleries i ajuda’m a fer el sopar.

57


58

-No! -va dir en Marc, i va pujar a dalt en un obrir i tancar d’ulls. Al cap de mitja hora, una hora, en Marc va baixar amb les maletes i se’n va anar a casa de l’Anna, on ella ja l’esperava. -Hola, Marc!- va dir l’Anna alegrement. -Hola! -va contestar en Marc. -I aquí el meu periodista preferit! Visca! Visca! -va dir l’Anna. -Anna, vas llegir el meu correu? -Sí, tranquil, ja sé què fer-. “Ding-Dong!” Van anar tots dos a obrir; eren els seus amics: l’Abril, en Martí (el millor amic d’en Marc) i en Ferr (Ferran). Els van saludar i van pujar cap amunt. L’Anna els va explicar el pla i tots van dir que els semblava bé. Al cap de molts dies va arribar el dia de marxar. Van pujar a l’avió i quan van arribar van començar a explorar. De cop i volta es va sentir un soroll molt fort, i en Marc va agafar la càmera i va dir: -Hola, nois i noies! Avui, el primer dia de la selva, hem sentit un soroll molt fort i ens hem cagat de por. Seguiu-me per a més aven… -Marc! Però què et penses que estàs fent?! -el va tallar l’Anna. Van seguir avançant i,tot espantat, vull dir, i tot plegat, es va sentir el mateix soroll que abans, però aquest cop més a prop i més a prop, fins que es van trobar amb un monstre. Alt, alt, alt, pelut, pelut, pelut i amb uns peus i unes mans molt petits i petites. En Ferr va dir amb prou feines: -Co… corr… CORREU! Van córrer, córrer i córrer fins que el van perdre, però després de mirar enrere 300 cops es van adonar que eren sobre d’un ou d’estruç gegant, enorme, i, un altre cop, a fugir a correcuita! Van arribar a un lloc silenciós, i tots sense alè. -Aquesta selva ens té mania -va dir l’Abril, tan dramàtica com sempre. -Que no! -va dir en Martí, sempre intentant mantenir la calma. Es van quedar allà durant setmanes, i fins i tot s’hi van construir una cabanya. Un dia, en Martí va preguntar: -I els de TV3, Marc? -Doncs no ho sé, la veritat… Van passar més setmanes i més cops que en Marc documentava, però un dia van començar a volar tot d’estruços. Un d’ells va baixar i els va dir: -Perdó per allò de l’altre dia, és que mai no he tingut un amic, i el meu fill és com un amic. -No passa res -va dir l’Anna. -Nosaltres no tenim cap intenció de fer-te mal, ni a tu ni al teu fill! -va continuar en Marc.


-Sí, a més tots som amics de tots i el que més ens agrada és fer-ne de nous -va seguir l’Abril. -Gràcies, nois, ara em ve de gust ser la vostra amiga. -Síííí!!!-van dir tots plegats. -Voleu pujar a sobre meu? -És clar -van dir tots. Quan van tornar a casa no s’ho podien creure. Van obrir el canal de TV3, van veure totes les documentacions i es veu que tot això era un muntatge! En Marc va arribar a casa, va veure la seva mare i la seva germana amb la boca que els tocava a terra! Van mirar en Marc i van dir: -PER MOLTS ANYS, MARC! -Estic orgullosa de tu -va dir la Montse, abraçant-lo. -Felicitats, petitó! -va dir la Mar, movent-li els cabells. I és un gat i és un cavall, ai, un gos!, aquest conte ja s’ha acabat, ai, fos!

59


60

“El llapis” Adrià Molist i Vius / 3r A LLENGUA CATALANA_POESIA El llapis pensa que pot parlar... Parla escrivint, escrivint o fent un dibuix. Dibuix divertit. A mesura que jo escric, ell es va fent petit. Petit com un palet, palet no gaire gran, sinó petit... Petit quan escric. La goma pot esborrar el llapis.


“La pluja” Paula Santaló i Garcia / 3r B LLENGUA CATALANA_POESIA

Em desperto un dia fred. Miro per la finestra entelada: està tot humit i entollat. Veig les fulles com gotegen perquè ha diluviat. Els cargols surten a gaudir d’aquest ambient mullat. Jo veig com les fulles es mouen amb l’aire fred del matí, i sento que podria volar fins al cel com un colibrí.

61


62

“Coses que no m’agraden” Noa Avilés i Verdera / 3r C LLENGUA CATALANA_POESIA Que s’hagi mort el meu gos, que no li pugui donar cap més os. Que no pugui anar a extraescolars, que són molt cars. Que les persones es peguin, que tampoc no s’ofeguin. Que em quedi confinada a casa, que m’avorreixo com un ase.


“La finestra de fusta” Irina Codina i Klimova / 3r D LLENGUA CATALANA_POESIA

Una preciosa finestra; la gent camina i veu com al poble tothom la mira. Ai, quin fred i quin airet que corre! També noto les gotes que la pluja escorre. Finestra de fusta, que t’entra més claror? Sí, senyora, que ja ve la calor!

63


64

“Els dracs i les dragones” Èlia Mena i Vaqué / 4t A LLENGUA CATALANA_POESIA Dracs i dragones van volant; arriben a un poble amb un habitant. Els drac està sol! No té companyia, i tampoc no la vol. Arriben més dracs, Quin enrenou! Ell ho celebra tal com vol. El drac s’ha enamorat d’una gran dragona, molt bufona. La dragona l’ha mirat… i, un any després, s’han casat! Han tingut fills. Els fan córrer com a gats i els fan volar ben esverats.


“Ocells” Àger Gracià i Salomó / 4t B LLENGUA CATALANA_POESIA_1r PREMI

El Pit-roig porta un pitet que li arriba fins a l’ull. Panxa blanca, i un vestit de marrons discrets i fins. La Cadernera té el bec triangular que li permet arribar al menjar. Porta una màscara vermella i un antifaç negre a la cella. La Puput té una cresta serrada de color negre i taronjada. Un plomall arlequinat, de blanc i negre adornat.

65


66

“Un llibre misteriós” Lydia Gibaja i Kim / 4t C LLENGUA CATALANA_POESIA Mai no sabràs com acabarà i tampoc si t’agradarà, per això és tan curiós llegir un llibre misteriós. Pots llegir i imaginar... A on creus que et portarà? Personatges seguiràs i molts amics hi faràs. Mil finals pot tenir i tots els pots estar llegint; un món se t’obrirà i la imaginació faràs volar. Per a mi és important seguir llegint i somiant. Per això és tan preciós, llegir un llibre misteriós.


“El llapis i la goma” Ariadna Uriol i Soler / 4t D LLENGUA CATALANA_POESIA La goma, la meva amiga, el llapis, l’escriptor... Escriptor d’històries amb molta emoció. La goma, sempre esborrant, mai no li està res bé, sempre enfadada i enrabiada. Molt exigent, és. El llapis i la goma fan molt bon equip, treballen a la una per aconseguir un bon escrit. Si el llapis no hi és, la goma no sap què fer. Si la goma no apareix, el llapis s’avorreix.

67


68


69

Cicle Superior


70


“La truja fina” Gal·la Martínez i Vinyeta / 5è A LLENGUA CATALANA_POESIA Un diamant preciós una joia perfecta. El duu la senyora truja, ella tan neta, que no li toqui la pluja! El diamant preciós i perfecte s’enfada, no és apte per a una truja! I la truja el deixa sota la pluja. La truja es penedeix, se’n va cap al carrer. -No et vull! -crida el diamant, de ben lluny. I la truja se’n va d’allí i presumeix el seu nou robí. El robí preciós i perfecte s’enfada, no és apte per a una truja. I la truja el deixa sota la pluja. I vet aquí, que ni un diamant ni un robí, la truja ja no pot lluir.

71


72

“L’Alt Empordà” Iu Pérez i Fabregó / 5è B LLENGUA CATALANA_POESIA_1r PREMI És a l’Alt Empordà on la tramuntana despentina. Els meus cabells afina, es desferma com el palau del vent, i deixa el cel rogent. El mar s’emporta els meus secrets, de les meves vivències estan replets. A impuls del vent, el mar mostra dentetes blanques a la gent; misteriós i infinit, m’ha embogit.


“La tardor” Martina Solà i Crosas / 5è C LLENGUA CATALANA_POESIA Oh! Que bonica és la tardor, tota plena de colors. Les fulles cauen a poc a poc al ritme del so. No t’amaguis dins el llit, surt a veure la dolça nit. Aquesta està plena del brunzit dels mussols de mitja nit. Dolça tardor, no t’amaguis en cap racó. Desitjo veure’t l’any que ve, ja que el març s’acaba, i l’estació també.

73


74

“La boira de la plana” Georgina Fontseca i Viladecans / 5è D LLENGUA CATALANA_POESIA A la plana hi tenim una amiga que rondina cada dia; és capaç d’estar-se estona xafardejant la nostra zona. Freda i humida, grisa i espessa, tot ho cobreix sense fer fressa i de vegades envaeix com la vida. És un llit de cotó. Si t’hi capbusses et sentiràs molt millor, somiant com un nadó dormint profundament, amorós. Li costa molt de marxar, mai no s’acaba d’allunyar. La boira, sempre present, i per aquí emboirats seguirem.


“Zombis en la escuela” Carla Serradell i Franquesa / 5è A LLENGUA CASTELLANA_PROSA Hace unos años, una escuela como otra cualquiera se hizo muy famosa por algo que ocurrió. En esa escuela estudiaban Clara, Marc, María, Miguel y Marta. Clara era muy valiente, no tenía miedo; era divertida, bromista y juguetona. También hacía gimnasia, era deportista, se cuidaba y tenía muchos amigos. Marc era el mejor amigo de Clara, era divertido y acompañaba a Clara en sus locuras. Era deportista, tenía buenas ideas, era inteligente y jugaba al básquet. María era tímida y daba buenos consejos. Era buena amiga de Clara, estaba siempre distraída, era muy golosa, no hacía deporte, le gustaban las manualidades y le encantaba el inglés. Miguel era el que fingía ser muy musculoso y valiente, pero en realidad era un miedica. No le caía bien a nadie y siempre estaba pensando en él, los demás no le importaban. Marta era muy dulce, siempre les hacía regalitos a todos y a todos le caía bien... menos a Miguel. Ella odia a Miguel, y le hace bromas continuamente con Clara, Marc y María. Todo empezó en la cafetería. Clara, Marc y María fueron juntos, como siempre. - ¡Por fin es la hora de comer! –dijo Clara. Y María le contestó: –¡Sí, tengo tanta hambre…! - Chicas –Miguel dijo– ¿Sabéis que hay de comer? - Creo que se puede elegir ensalada con pollo o pizza– le contestó Clara. - Ayer comí pizza, así que voy a querer ensalada con pollo– afirmó María. Clara y Marc evidentemente también quisieron lo mismo que María. Lo fueron a buscar y vieron que la mayoría de gente cogió pizza. Sólo 32 personas de 208 tomaron ensalada con pollo. Mientras comían, Marta se acercó hasta la mesa donde estaba Clara y les dio un regalito a los tres. Mientras, Miguel estaba chuleando de sus músculos. Al cabo de unos minutos, la gente que comió pizza empezó a evolucionar: ¡Su piel era verde!

75


76

- ¡Qué está pasando! -gritaron las pocas personas que no comieron pizza. ¡La gente se había convertido en zombi! Todos los zombis los perseguían y los humanos empezaron a correr por los pasillos. Entraron todos en diferentes clases; Clara, Marc, María, Miguel y Marta entraron en la misma aula junto a 5 personas más. Miguel empezó a gritar como un loco. - ¡¡¡Aaaaaaaaaaah!!! ¡Vieron a personas que se tiraban por las ventanas! La directora se fue a su casa muy asustada. No sabían qué hacer, los zombis lo destruían todo, y dejaban manchas verdes cuando pisaban. En la clase donde estaba Clara, Marta intentó motivarlos a todos, pero hasta ella estaba asustadísima. Pasaron unos minutos, y al pasar un rato, a Marc se le ocurrió una gran idea. - ¡Clara, tengo una idea! –gritó Marc muy entusiasmado–. Tenemos que llegar hasta la clase de ciencias, una vez allí vamos a hacer una pócima para curarlos -le explicó Marc. - ¡Que buena idea! Pero vamos a necesitar la ayuda de María, Marta y Miguel, solos no podremos –dijo Clara. Les contaron la idea, pero María no sabía si aceptar o no. Marta dijo que sí, pero Miguel se quería ir a su casa. Al final los convencieron a todos. El pasillo estaba lleno de zombis. Abrieron la puerta y Clara, con sus habilidades de gimnasta, empezó a hacer volteretas para distraer a los zombis, así los otros podían llegar fácilmente al aula de ciencias. Cuando llegaron, Marc, con un poco de la ayuda de todos, hizo la pócima. Cuando estaban a punto de terminar, a Marta se le ocurrió hacerle una broma a Miguel. Se lo contó a Clara y a María y las dos estaban emocionadas con la idea. Cogieron líquidos del laboratorio y se los echaron encima a Miguel diciéndole que era una pócima con la que cuando se fuera a dormir su piel se pondría de colores. Así reaccionó él: - ¡Nooooo! ¡Voy a parecer un arcoíris! ¡Nooooooooo! –Y empezó a llorar. Ellos, al contrario, se estaban riendo a carcajadas. Cuando ya se habían reído lo bastante, le dijeron que era una broma, que cuando se fuera a dormir, su piel no se pondría de colores. Entonces, Marc terminó la pócima, sólo faltaba tirársela encima a los zombis. Así lo hicieron, con miedo, pero lo hicieron. Los zombis se tomaron la


pócima y, otra vez, empezaron a evolucionar, y al fin se convirtieron en humanos como antes. Por cierto, un zombi le tocó el brazo musculoso a Miguel y el músculo explotó: ¡era un globo! Entonces vinieron los periodistas, esa escuela es leyenda. Y hasta aquí el cuento, y si no me crees, tú mismo lo puedes ir a ver.

77


78

“Un día diferente” Iona Bertrana i Rosanas / 5è B LLENGUA CASTELLANA_PROSA_1r PREMI Hola, soy Paula y me gusta mucho leer. Soy pelirroja y tengo los ojos verdes claros. Hoy es domingo y hemos planeado ir con mis amigas a la plaza. Mis mejores amigas son Sara y Marta. Sara es valiente, amable y tiene mucha imaginación. Su pelo es rubio y los ojos azules. Marta es inteligente, amable, respetuosa y simpática. Tiene el pelo marrón y liso, lleva gafas lilas y tiene los ojos marrones. –¡Ding dong! –se escucha. -–¡Voy yo! –dice mi madre. Yo bajo las escaleras. Era Marta. Siempre es muy puntual. Se escuchó otra vez el “ding dong”. Esta vez fui yo a abrir la puerta. Era Sara, que nos preguntó si queríamos ir ya a la plaza. –De acuerdo –le contestó Marta. Yo me despedí de mi madre. –Vamos a la plaza, Chucho, ¿te vienes? –preguntó Sara. Chucho vino. Al llegar a la plaza nos sentamos delante de la fuente y charlamos un rato, hasta que Sara dijo: –¿Qué es eso? –¿Qué es qué? –dijimos Marta y yo. –Sí, esta cosa tan brillante y dorada de la pared. –¡Guau, guau! –ladró Chucho, asintiendo con la cabeza. Fuimos a ver qué era aquella cosa. Era un cartel que ponía: <<A la Cueva Oeste tenéis que ir, si magia queréis conseguir. Cuatro retos tendréis que pasar, si la casa de Magicus queréis encontrar>>. Como mi sueño es hacer magia, ¡fuimos a la Cueva Oeste! La Cueva Oeste es una cueva rara, pero ideal para una casa secreta de un mago.


¡Un momento! Ni Sara, ni Marta ni yo habíamos ido a la Cueva Oeste, pero sabíamos que era terrorífica por los rumores. No sabíamos qué nos podíamos encontrar. Al llegar al lugar donde se suponía que tenía que haber la entrada, no la encontramos. –¿Dónde está la entrada? –preguntó Sara. Después de diez minutos de buscar, Marta grito: –¡Esto es un reto de los que hablaba el cartel! Y acabo de encontrar algo escrito en un idioma… que no existe. –¿Lo puedo mirar? –pregunté yo. Pero si ese idioma sí existía: Ese idioma era…¡Liki!, el idioma que solo Verónica, Pablo, Javier y yo estamos aprendiendo en el cole. Yo lo practico porque me encantan los idiomas. Mira, aquí pone… <<Te quiero ver por dentro, te veo por fuera, y yo aquí quiero entrar, para que la magia me puedas dar>>. De repente, al lado de la escritura se abrió un camino a la siguiente prueba. Entramos en la cueva y se cerró la puerta. Las tres llevábamos el móvil, así que encendimos la luz. Chucho estaba junto a Sara. Hicimos unos cuantos pasos, y… ¿Qué teníamos delante? Pues un río ancho como un lago y lleno de una especie de roca-animal: una roca que se movía lentamente. –Vale, supongo que tenemos que saltarlo –propuse yo. Todas estuvieron de acuerdo, pero… –¿Qué te pasa, Chucho? –dijo Sara. Chucho había empezado a hacer círculos en el suelo.– ¡Hay algo escrito en el suelo! Mirad: <<Si queréis pasar, los siguientes pasos tendréis que dar. La primera a la derecha, la segunda a la izquierda, y la tercera al medio. La cuarta no la podéis tocar, es decir, a la quinta tenéis que pasar. Estos pasos tenéis que seguir, si pasar queréis conseguir>>.

79


80

Nadie entendió este enigma excepto Chucho. Primero saltó a la roca de la primera fila a la derecha. Después a la roca de la segunda fila a la izquierda. Después a la tercera fila al medio, pero de la tercera fila saltó directamente a la quinta, a la roca a la derecha y después ya a tierra. Ni Marta ni yo sabíamos qué teníamos que hacer, así que Sara, que lo entendió, nos lo explicó todo. Primero saltó Sara, después Marta y finalmente, yo. Hicimos unos cuantos pasos y… ¡Oh, no…! Había otra puerta que nos cortaba el paso… Y ahora ¿qué teníamos que hacer? Tuvimos que pensar solo cinco minutos. Fue idea de Marta. A la vez, dijimos: <<Te quiero ver por dentro, te veo por fuera, y yo aquí quiero entrar, para que la magia me puedas dar>>. Y se abrió la puerta. Llegamos a una sala grande. En la sala solo había una mesa, cuatro sillas (tres de tamaño para una persona y una para un perro) y un papel con algo escrito. Marta, Sara y yo nos sentamos en las sillas. Chucho se sentó en el regazo de Sara. –A ver, a ver…-dijo Marta. Luego empezó a leer el papel: “Hay un candado en la puerta, así que no se abrirá diciendo las “frases mágicas”. Si cerráis la luz veréis números fluorescentes con los que, dependiendo del color, se podrán hacer operaciones. Si os aparecen de color amarillo el número 378, el 812 y el 8 los tendréis que sumar. El número final que tendréis que poner en el candado tendrá que ser de tres cifras. Podréis hacer las operaciones en la libreta que tenéis delante” –acabó de leer Marta. –De acuerdo, pero ¿y la libret…–De repente apareció la libreta con un fuerte ¡POF! –De acuerdo, pero ¿y el lá…–Pasó lo mismo con el lápiz: apareció con otro ¡POF! y Marta acabó diciendo, decepcionada –...piz? Yo fui a cerrar la luz, y como había tres colores, nos los repartimos. Marta quería el lila, Sara, el azul y yo, el naranja. Marta fue la encargada de sumar, restar y dividir. Al final, el resultado que pusimos en el candado fue 270, pero no se abrió la puerta. ¿Pero cómo podía ser? 75+75+120=270, ¿verdad? –¡Pues claro! –pensé, y dije:


<<Te quiero ver por dentro, te veo por fuera y yo quiero entrar, para que magia me puedas dar>>. Se abrió la puerta. De repente se escuchó una voz: –Esta prueba consiste en encontrar todas las formas de animales que hay y apuntar el número total en la puerta. Se abrirá la puerta y os daré magia. –Yo veo cinco animales. El león, la ballena, el delfín, el ciervo y la hormiga. ¡Oh, mirad! También hay el cerdo, el gato, el perro y la serpiente –dijo Sara. –Sí, y también hay un mono o gorila –dijo Marta. –¡Sí! Y este pez. –¡Y el calamar! –dijo Sara–. En total, doce animales. Sara apuntó 12 en la puerta y se abrió. Estábamos en un jardín precioso, todo verde, con muchas flores y una fuente blanca donde estaba sentada una persona vieja, que llevaba ropa un poco rara. –Eh… Hola ¿Magicus? –dije yo. –Sí… ¿qué quieres bonita? –dijo él, con una voz grave. –¿Nos puedes dar magia y varitas a las tres? –respondió Sara, ahora. –De acuerdo… Magia, ya tenéis. Ahora faltan las varitas. De acuerdo. Si queréis una varita seguid estos pasos: 1) Arrancad una rama del árbol. La rama tiene que ser de diferente árbol, es decir, si Sara arranca la de un roble, Marta no podrá arrancar también la de un roble, tendrá que arrancar la de un pino, por ejemplo. 2) Coged plumas o piel de animales. Y lo mismo que en el paso anterior: si una coge lana de oveja, la otra no podrá coger lana, pero podrá coger una pluma de un pájaro. Yo arranqué la rama de una encina, Sara, la de un olivo y Marta, la de un baobab. Marta cogió una pluma de cigüeña, Sara, el colmillo de un elefante y yo, una parte de una melena de león. Le dimos las tres ramas y las partes de los animales y nos hizo tres varitas. Me desperté. Estaba dormida en mi cama. ¿Así que todo había sido un sueño? Abrí los ojos y vi a alguien. No podía ser… ¿No era un sueño lo que acababa de pasar? –Hola, Magicus. ¿Qué haces aquí? ¿Lo que ha pasado es real? –Hola, Paula. Yo no estoy aquí, solo me ves tú porque nadie más ha tenido este sueño. Aparte de tus amigas, claro. Eso ha pasado solo en tu

81


82

mente, la de Sara y la de Marta, pero no quiere decir que no haya sido real. Ah, por cierto: aquí tienes tu varita mágica. Los siguientes días practiqué magia con mis amigas cada día.


“El reino de la paz y el reino de la destrucción” Marc Bassols i Roca / 5è C LLENGUA CASTELLANA_PROSA Había una vez un planeta de otra galaxia llamado Darítom. En ese pueblo todos eran muy amigos y siempre estaban contentos, pero al otro lado del bosque de las raíces vivientes habitaba un pueblo que era gobernado por el Caballero Negro. El pueblo se llamaba Nebrotus y era el más terrible y temido de todas las galaxias. En el pueblo de Darítom había un chico que se llamaba Rick, que con la chatarra que en años nadie llegó a usar, construía cosas y era muy hábil. El rey del reino de Darítom era el padre de Rick, el emperador Blanco. Él conducía el pueblo a mejor y era muy amable y fuerte. Un día el Caballero Negro invocó a su reino en tono de paz, pero el Caballero Negro había preparado una trampa al reino de Darítom y ahí empezó todo. Rick y Zúber, su mejor amigo, fueron a las montañas de las hadas. Cuando llegaron se lo encontraron todo destrozado, pero ahí había alguna cosa que respiraba muy aceleradamente. Rick fue a ver y vio a un dragón que estaba atrapado porque se le había caído un árbol encima. Rick no sabía como se llamaba el dragón y decidió llamarlo Redfire. El dragón estaba herido de un ala, así que Rick lo quiso despertar, pero no pudo. Rick le dijo a Zúber que fuera a buscar hierbas curativas para saturar la herida y así Rick podría quitar el árbol de encima del dragón. El dragón ya estaba mejor con las hojas curativas, porque le habían parado el sangrado de la herida. Rick le preguntó si podía volar y el dragón dijo: –Sí, Rick, puedo volar, pero creo que no por mucho tiempo. Rick le contestó: –Pues vamos a mi casa y así podrás descansar. Al llegar a casa pudieron descansar y darle el medicamento. Al día siguiente el dragón ya estaba mejor y desde ese momento Rick le empezó a entrenar para poder defenderse y atacar al Caballero Negro.

83


84

Al día siguiente, en el bosque de las raíces vivientes había un escudero del Emperador Blanco, pero le atacaron por detrás y seguidamente el escudero lanzó una bengala para avisar al ejército del Emperador Blanco. En ese momento los ejércitos del Caballero Negro y el del Emperador Blanco fueron a la carga. Rick también quería ir a luchar, pero su padre le dijo que no, porque era muy peligroso, pero Rick y Zúber cogieron el dragón y se fueron a la batalla. Cuando llegaron los vieron a todos pelear. Rick vio que a su padre lo había cogido una raíz viviente y él intentó ir allí para ayudarle, pero cuando llegó ya había sido atravesado por la espada del Caballero Negro. Rick, muy furioso, cogió un arma y se lanzó a la batalla contra el Caballero Negro, pero sabía que el Caballero Negro era muy fuerte y poderoso así que cogió al dragón y escapó a su pueblo. Seguidamente, cuando llegó, se enteró de que el pueblo había sido gobernado por el Caballero Negro, así que él y su dragón se escondieron en un callejón para no ser detectados por los guardias del Caballero Negro. Rick sabía que tenía que volver a por Zúber, pero no pudo porque era demasiado peligroso... Al cabo de un mes o dos el Caballero Negro ya había construido un castillo y había hecho esclavos a los pobres civiles que aún seguían con vida. Rick, muy rápidamente, fue al reino de las hadas con el dragón por si le podían dar algún tipo de arma para vencer al Caballero Negro. El hada más sabia de toda la aldea le dijo que tenían un mapa que según dice la leyenda lleva hasta un sitio donde hay un cáliz con la sangre del legendario Caballero de la paz, que era el caballero que venció al padre del Caballero Negro. Rick cogió el mapa y se fue, pero en el mapa decía que al lado de Darítom había una gran brecha donde estaba el cáliz. Cuando Rick llegó estaba todo a oscuras, pero vio que al otro lado de la brecha había una pequeña luz que iluminaba el cáliz. A Rick y Redfire les pareció que eran observados y después justo enfrente vieron que había un dragón medio esqueleto, medio carne. El dragón empezó a lanzar un líquido ardiente reactivo que era capaz de matar a un millón de personas con una sola gota, pero Rick y Redfire no se dejaron vencer así como así. En el mapa había un hechizo y Rick, un poco asustado, pronunció esas palabras tan extrañas y de golpe se le apareció una daga de la medida de la cabeza del dragón, así que Rick la cogió y se le ocurrió una idea brillante. Rick se subió a la espalda de Redfire con la daga. Cuando ya estaba más alto que la cabeza del dragón, Rick saltó y le clavó la daga en toda la cara y lo atravesó, y el


dragón murió. Rick cogió el cáliz y se lo llevó a su callejón con Redfire, donde se escondieron. El Caballero Negro aún seguía en el bosque de las raíces vivientes, así que Rick y Redfire se dirigieron al bosque. Cuando llegaron allí, el Caballero Negro ya había acabado can las vidas de todos los caballeros que se atrevían a luchar con él para matarlo. Rick sacó la daga y se lanzó a luchar con él como un león. Al cabo de un intenso rato, Rick estaba desesperadamente cansado y el Caballero Negro también, pero aún los dos seguían en pie. Rick no pudo aguantar mucho tiempo más, así que se cayó, y entonces el Caballero Negro, respirando con dificultad por el cansancio, le dijo en tono de burla: - Es hora de acabar lo que comenzaron mi padre y tu abuelo, chico. Así que el Caballero Negro, riéndose malévolamente, alzó el puño con la espada en la mano, y en este momento el Caballero vio que había un dragón con la daga de Rick en los brazos. El dragón le pasó la daga a Rick y, un poco asustado, le clavó la espada con la sangre del Caballero Blanco. En unos instantes la espada le atravesó la armadura y enseguida le empezaron a salir luces de la armadura y de todo el cuerpo. Y a partir de aquí, el Caballero Negro saltó en mil pedazos y se fue a lo más profundo del infierno, y más allá…

85


86

“Tengo los mismos derechos” Gerard Alier i Gurt / 5è D LLENGUA CASTELLANA_PROSA Había‌‌una‌‌vez,‌‌en‌‌unas‌‌montañas‌‌muy‌, ‌muy‌‌altas,‌‌un‌‌pequeño‌‌poblado‌ ‌de‌‌‌bigfoods…‌‌‌y‌‌había‌‌un‌o muy pequeño.‌‌Se‌‌llamaba‌‌Mike,‌‌pero‌‌un‌‌día‌ ‌le‌ ‌echaron‌ ‌del‌ ‌poblado.‌ ‌ ‌ –¿Por qué, por qué?‌ ‌–dijo‌‌Mike‌. Le‌‌contestaron‌‌que‌‌era‌‌pequeño,‌‌y‌‌que‌‌le‌‌habían‌‌echado‌‌por‌‌eso.‌‌También‌‌había‌‌otra‌‌‌bigfood‌ ‌‌pequeña,‌‌pero...‌‌como‌‌era‌‌la‌‌hija‌‌del‌‌jefe,‌‌a‌‌ella‌ ‌no‌ ‌la‌ ‌echaron.‌ ‌ ‌ De‌ ‌camino‌ ‌Mike‌ ‌se‌ ‌encontró‌ ‌a una‌ ‌rana‌ ‌llorando,‌ ‌y‌ ‌la‌ ‌quiso‌ ‌ayudar.‌ ‌La‌ ‌rana‌ ‌le‌ ‌contó‌ ‌que‌ ‌la‌ ‌echaron‌ ‌porque‌ ‌era‌ ‌azul.‌ ‌Mike‌ ‌le‌ ‌contó‌ ‌que‌ ‌a‌ ‌él‌ ‌también‌‌le‌‌habían‌‌echado‌‌porque‌‌era‌‌pequeño.‌‌Se‌‌hicieron‌‌amigos‌‌y‌‌se‌ ‌prometieron‌ ‌que‌ ‌harían‌ ‌que‌ ‌toda‌ ‌la‌ ‌gente‌ ‌tuviera‌ ‌los‌ ‌mismos‌ ‌derechos‌ ‌sin‌‌importar‌‌cómo‌‌f ueran.‌‌De‌‌camino‌‌al‌‌poblado‌‌se‌‌encontraron‌‌a‌‌Billy,‌ ‌un‌ ‌bigfood‌‌ ‌grande‌ ‌que‌ ‌les‌ ‌quiso‌ ‌ayudar,‌ ‌y‌ ‌también‌ ‌a‌ ‌un‌ ‌‌smallfood‌‌ ‌que‌ ‌se‌ ‌había‌ ‌perdido.‌ ‌Mike‌ ‌y‌ ‌la‌ ‌rana‌ ‌azul‌ ‌les‌ ‌contaron‌ ‌el‌ ‌plan‌ ‌y‌ ‌juntos‌ ‌f ueron‌ ‌al‌ ‌poblado.‌ ‌ ‌ Cuando‌ ‌llegaron,‌ ‌todos‌ ‌los‌ ‌‌bigfoods‌‌ ‌pararon‌ ‌de‌ ‌hacer‌ ‌su‌ ‌trabajo‌ ‌y‌ ‌les‌ ‌miraron‌ ‌atentamente.‌ ‌Mike‌ ‌se‌ ‌puso‌ ‌muy‌ ‌nervioso‌, ‌pero‌, ‌sin‌ ‌vergüenza‌, ‌habló:‌‌ –Hola, ‌ ‌he‌ ‌venido‌ ‌hoy‌ ‌para‌ ‌hablaros‌ ‌de‌ ‌los‌ ‌derechos‌ ‌de‌ ‌la‌s personas. Les‌ ‌contó‌ ‌que‌ ‌toda‌ ‌la‌ ‌gente‌ ‌tiene‌ ‌que‌ ‌tener‌ ‌los‌ ‌mismos‌ ‌derechos,‌ ‌porque‌ ‌no‌ ‌importa‌ ‌cómo‌ sea‌n ‌físicamente.‌ ‌Los‌ ‌‌bigfoods‌‌ ‌le‌ ‌miraron‌ ‌y‌ ‌de‌ ‌repente‌ ‌le‌ ‌comenzaron‌ ‌a‌ ‌hablar‌ ‌mal.‌ ‌Mike‌ ‌y‌ ‌sus‌ ‌amigos‌, decepcionados, ‌emprendieron‌ ‌de nuevo el‌ ‌camino‌ ‌lejos‌ ‌de‌ ‌ahí,‌ ‌pero…‌ ‌antes‌ ‌de‌ ‌que‌ ‌lo‌‌hicieran,‌‌María,‌‌la‌‌hija‌‌del‌‌jefe‌‌dijo:‌‌ –¡Nooooo! ‌Basta, ‌ ‌tiene‌ ‌razón. ‌ ‌Toda‌ ‌la‌ ‌gente‌ ‌tiene‌ ‌que‌ ‌tener‌ ‌los‌ ‌mismos‌ ‌derechos. ‌ ‌Es fundamental. Y señaló‌ ‌a‌ ‌Norton,‌ ‌un‌‌‌bigfood‌‌ ‌sin‌ ‌un‌ ‌trozo‌ ‌de‌ ‌pelo,‌ ‌también‌ ‌señaló‌ ‌a‌ ‌Dugi,‌ ‌un‌‌‌bigfood‌‌‌un‌ ‌poco‌ ‌bobo… Todos‌ ‌se‌ ‌miraron,: ‌‌María‌ ‌tenía‌ ‌toda la‌‌razón. Por‌‌último, añadió:‌‌


–Y‌‌miradme‌‌a‌‌mí: ‌soy pequeña‌‌como‌‌Mike‌, ‌y‌‌a‌‌mí‌‌no‌‌me‌‌echáis‌‌porque ‌soy‌ ‌la‌ ‌hija‌ ‌del‌ ‌jefe,‌ ¡no‌ ‌es‌ ‌justo!‌ ‌ Finalmente‌ ‌todos‌ ‌los‌ ‌‌bigfoods‌‌ ‌estuvieron‌ ‌de‌ ‌acuerdo. ‌ La‌ ‌rana‌ ‌azul‌ ‌se‌ ‌reencontró‌ ‌con‌ ‌su‌ ‌familia‌ ‌y‌ ‌Mike,‌ ‌Billy‌ ‌y‌ ‌el‌‌‌smallfood‌‌ ‌se‌ ‌quedaron‌ ‌en‌ ‌las‌ ‌grandes‌ ‌montañas‌ ‌de‌ ‌hielo.‌ ‌Por‌ ‌cierto‌, ‌Mike‌ ‌y‌ ‌María‌ ‌se‌ ‌casaron‌ ‌y‌ ‌los‌ nombraron ‌Rey‌ ‌y‌ ‌Reina.‌ ‌Y, ‌si‌ ‌algún‌ ‌día‌ ‌un‌‌‌bigfood‌‌‌encontráis,‌ ‌recordad:‌‌al‌‌‌smallfood‌‌‌que‌‌lo‌‌v io‌‌todo‌‌preguntad.

87


88

“Tojab” Maria Reig i Galisteo / 6è A LLENGUA CATALANA_PROSA El 1936 va néixer una nena amb el nom de Tojab. La història que us explico és de quan ella tenia tretze anys. Provenia d’unes illes del Carib. El pare de la Tojab era un home sense fortuna; pràcticament no tenia res, treballava en una casa al camp on li pagaven 15 euros al mes, així que la seva situació no era gaire bona. Desgraciadament, la seva dona va moriren ell part de la Tojab. En Mohab no sabia què fer amb la petita, així que, perquè la seva filla no sofrís com ell, la va deixar a l’internat Milton d’Estats Units. A la Tojab li encantava llegir, era molt creativa i tenia el seu propi món a la ment, només s’imaginava com serien els seus pares i perquè l’haurien deixat allà... Al seu internat hi havia la monja, la Teresa, de vint-i-cinc anys, que l’havien destinat allà com a càstig perquè li agradaven les dones (en aquell temps era prohibit que dues dones estiguessin juntes), i s’havia enamorat de la Míriam. El pare de la Miriam es va adonar que la seva filla sortia amb la Teresa, i, com a càstig, va fer que cada dona anés a parar a un internat diferent. La Teresa odiava estar allà, i la Tojab també! Un dia la Teresa, a mitjanit, va sentir uns sorolls esbojarrats al passadís. Encuriosida, va sortir a veure què passava. Es va trobar que la Rosie i la Hether estaven pegant a la Tojab. La Teresa va exclamar: –Què hi feu, aquí? A dormir, que ja és hora! Quan les nenes anaven cap a dormir, la Tojab es va esperar amb ella. La Tojab va demanar disculpes a la monja Teresa, i ella li va dir que la perdonava, però que no entenia perquè li pegaven. Li va explicar tota la història i per què li agradava tant llegir. Es van quedar parlant animadament, i es van adonar que totes dues volien sortir d’aquell horrorós internat. L’endemà, com era habitual, a l´hora en què les monges esmorzaven la Tojab estava rentant la roba. En el lloc de la roba bruta hi havia una claveguera que donava a terra d’Estats Units. Aquella claveguera estava molt restringida perquè ningú no hi pogués passar, només les monges que tenien la clau del cadenat. Aquella mateixa nit la Teresa va agafar la clau, i totes dues, molt silenciosament, van marxar


per allà. Van haver de passar per les clavegueres d’aigua bruta, van recórrer un llarg camí per arribar al carrer Woster Street, on hi havia un bar en què amb les poques monedes que havien robat de l’internat Milton van voler prendre un te amb llet ben calent. Van entrar i, directament, totes dues es van asseure en una tauleta. Ràpidament va venir un noiet, en Magí, que va agafar la Teresa i la va portar a una saleta de darrere el bar. El noi, una mica preocupat per l’aspecte d’aquelles dues dones, i després de saber què els havia passat, i que el seu nom era Teresa Hardribs, coneguda al territori per ser lesbiana, li va deixar peces de roba perquè no se li vegés la cara. En Magí li va dir que la podrien tornar a condemnar si no sortia ràpidament del bar, ja que la família d’ell era molt recta. En Magí també volia sortir a descobrir món amb la seva germaneta, però els seus pares només el deixaven treballar al bar, ja que eren uns drogoaddictes que passaven dels seus fills i només volien els diners per gastar-se’ls amb les drogues. En Magí tenia catorze anys i la seva germana Diana onze. La Tojab li va explicar que acabaven d’escapar-se del Milton, que la Teresa només volia veure la seva dona de nou, i la Tojab volia trobar els seus pares! En Magí els va demanar si les podia acompanyar en les seves aventures amb la seva germaneta i sortir d’aquell infern. La Tojab va exclamar que evidentment que hi podia anar, així que tots es van escapar per la porta posterior. En Magí els va dir que no podien anar amb aquelles pintes per Estats Units, així que va recordar que en aquell mateix carrer hi havia una botigueta amb roba de segona mà, barata, on podien comprar-se alguna cosa. Ràpidament hi van parar: la Teresa es va comprar unes ulleres i un vestit de camp; la Tojab, simplement va agafar un vestidet i amb això ja en van tenir prou per continuar! La petita Diana els va recordar que a ella li havia semblat llegir en un diari que la dona de la Teresa, la Míriam, s’havia escapat també de l’internat Websten feia tres mesos, i que la gent rumorejava que estava en una petita illa que ningú no coneixa. La Teresa, una mica desesperada, va dir a la Tojab que ella l’acompanyaria a buscar els seus pares i després ja buscarien la Míriam. La Tojab, molt orgullosa i emocionada, va suggerir que tornessin a l’internat Milton a demanar informació per saber com l’havien deixat allà i poder donar resposta a moltes preguntes més! Com que ni ella ni la Teresa podien tornar a l’internat Milton, en Magí es va oferir per anar-hi. Un cop hi va arribar va estar parlant amb una monja molt amable i en va sortir ben feliç. Va anar directe al camp. Els va comentar que li havien dit que la trobaven a faltar, ja que ningú no sabia res d’ella. Quan la van

89


90

portar a l’internat hi havia un home que la va deixar amb una carta que mai no havien arribat a obrir, però que l’home els va dir que la cuidessin molt bé; que la carta ja no la volien i que si el noiet la volia agafar la hi donaven, així que en Magí ho va acceptar i va marxar feliç amb la carta. Tots ansiosos, van obrir la carta. Era un mapa que tenia de destí una misteriosa illa, però el viatge havia de ser amb vaixell, i no hi havia cap embarcació que estigués disposada a arribar fins allà. La Diana va comentar que recordava haver vist una petita barqueta amarrada al port… Quan hi van arribar van veure una barqueta amb rems molt petitoneta, però ja hi cabien tots. Volien descobrir on els dirigia el mapa, així que, ansiosos, hi van pujar. La Teresa es mostrava inquieta perquè tenia fòbia al mar, però amb els ànims de tots, al final van aconseguir que pugés i es calmés. Quan ja eren el mig del mar no veien res, perquè estava tot molt ennuvolat, però de cop i volta la Tojab va començar a veure una petita illa que era just on indicava el mapa. Ràpidament van començar a remar cap allà, amb molta energia. Van aparcar la barca i es van endinsar al bosc que hi havia al principi. Era tot molt estrany, ja que hi havia animals que no coneixien i plantes exòtiques, fins que van veure una petita caseta al bell mig. S’hi van fixar bé i allà dintre hi havia un home amb més gent. L’home es va girar i, lentament, amb llàgrimes als ulls, va dir: –Tojab, t’he trobat molt a faltar! – i es van fondre en una forta abraçada. La Tojab estava feliç, un altre cop sentia que ja ho tenia tot, era una sensació extraordinària! Seguidament, la Teresa va veure una dona molt semblant a la Míriam... S’hi va fixar bé i... Sí, era ella! I també es van abraçar ben fort! Un cop ja estaven més calmades, el grup de gent els van explicar que totes les persones que hi havia en aquella petita illa hi eren perquè havien patit. El pare de la Tojab tenia un salari molt baix, i va decidir deixar-ho tot i anar a l’illa, com la Miriam i la Teres, que estaven enamorades i no podien expressar el seu amor amb la gent d’Estats Units, i aquella petita illa era l’únic lloc on les comprenien. Boatu es va convertir en el paradís de la bona gent. I en Magí i la Diana allà es van quedar, també feliços i, per fi, tranquils.


“Un acte d’amor” Emma Martín i Mateu / 6è B LLENGUA CASTELLANA_PROSA Era un dia solellós i màgic. Per a l’Arlet, cada dia era una sorpresa. Sempre aconseguia treure un somriure a qui ho necessités i si hi havia alguna cosa que no rutllava, constantment la distingies entre la colla repartint el seu optimisme i el seu somriure. Per a tothom del barri l’Arlet era una amiga de confiança, sobretot per a en Jan, el seu millor amic. Entre ells es complementaven a la perfecció. L’optimisme que tenia l’Arlet era el pessimisme que tenia en Jan, però això no era del tot dolent. Feia que ella ensenyés a viure sense preocupacions a en Jan, però ell també feia entendre a l’Arlet que no tot era de color rosa i que existia la paraula dolor, al món. Tot i això, la mossa no sempre l’escoltava. Ella volia viure la vida. Només tenia onze anys, però era una xiqueta molt espavilada i conscient que la vida és curta. Avui hem quedat tota la colla per jugar a futbol. És un diumenge càlid i tots tenim ganes de passar una bona estona. Hem estat tot el matí corrent d’una banda a l’altra fins a acabar esgotats; però jo em sento tan feliç i afortunada de tenir tantes amistats que en aquest instant, estirada sobre la gespa humida, sóc la minyona més alegre i cofoia del món. Més tard, passades les dues, he anat a casa a dinar. No us ho he comentat, però tinc uns pares meravellosos, sempre que vinc a casa em tenen preparat un plat deliciós que fa una olor tremenda. Es diuen Enric i Anna, i són doctors… Certament, no sé què faria sense ells: m’han donat suport en tot moment i sempre han estat al meu costat per animar-me. D’aquí ve la meva actitud positiva. Ara fa poc la mare se’n va anar a treballar a l’estranger. Sovint rebem missatges d’ella, però ara fa bastant que no en sé res. Una vegada havent dinat, el papa Enric i jo hem anat al Cirque du Soleil i, en poques paraules, ha estat una experiència al·lucinant. Quin fart de rialles que ens hem fet tots dos! S’han fet dos quarts de quatre i he recordat que havia quedat amb en Jan per berenar, així que m’he acomiadat del meu pare com si no hi hagués un demà, i amb un paquet de

91


92

galetes Núria a la mà m’he dirigit a l’esplanada enfront de casa on més tard berenarem plegats. Un cop ell ha arribat hem començat a menjar, celebrant la nostra amistat i comentant tots els moments, per molt insignificants que fossin, que hem passat junts. De tant conversar i riure ens hem quedat exhausts, profundament adormits sota el cirerer del verd pla. I sota un cel que feia la sensació de fi del dia. –Arlet, Arlet, no t’adormis, soc aquí, mira’m, Arlet!! –sentia dins el cap contínuament. La veu em resultava familiar i després d’uns silencis vaig intentar pronunciar... –Mama?? –Soc jo, filla, soc aquí i et curaràs, però m’has de prometre que no t’adormiràs, i que et quedaràs per lluitar –va dir la meva mare. –Per què, mama? Què hi faig, estirada en una llitera d’hospital i no a casa tranquil·la, descansant? –vaig aconseguir formular, una vegada vaig obrir els ulls. –Preciosa, tens leucèmia, un tipus de càncer que t’està debilitant i has de combatre’l –va dir entre llàgrimes. –I el papa i en Jan? –vaig exclamar, encara desconcertada i sense acabar de donar importància al que ella acabava de dir. –Arlet, ja saps que el pare ja no és amb nosaltres des que tenies 2 anys, però tu i jo podrem si unim les forces. I en Jan, el teu germà… –Com, que el meu germà? En Jan és el meu millor amic! Ell em va explicar que el dolor és real, i m’ha ensenyat a viure amb un tarannà diferent. Amb ell he rigut i també m’he cabrejat, però realment és el meu millor amic. –No, bonica, en Jan anava a ser el teu germà, però ell… –va fer una pausa breu, i entre llàgrimes va pronunciar– no va sobreviure al part. –No, no ho entenc! Abans de despertar-me, tenia una vida feliç i meravellosa amb el Jan i el papa, però ara soc aquí, amb càncer i em dius que en Jan anava a ser el meu germà però que mai no va arribar a existir. Mama, no vull haver de patir més ni entendre el que passa. He d’acceptar el fet que simplement aquest no és el meu lloc. Com deia a vegades en Jan, “Accepta. No és resignació, però res no et fa perdre més energia que resistir i lluitar contra una situació que no pots canviar”. I no crec que això ho pugui aguantar. A més, si el que dius és cert, prefereixo viure sense complicacions amb en Jan i el papa que haver de veure com et preocupes per mi i com he de patir… Em sap greu.


–Filla, la teva vida és aquí, estàs amb mi i jo t’estimo molt, i això és el que realment compta. Només has de tenir una mica de galivança –em va dir, sense parar de sanglotar. –No, mama, la meva vida és allà, tu no et preocupis per mi, aconseguiré que totes les estrelles et somriguin cada nit amb els meus acudits i em sentiràs riure des del cel. Però si tu vols venir amb nosaltres, t’estaré esperant.

93


94

“La millor xocolata del món” Ignasi Mas i Genís / 6è C LLENGUA CATALANA_PROSA_1r PREMI –Mira!– vaig cridar, excitat! Estava assegut a la cuina prenent una tassa de xocolata calenta amb l’Helena i l’avi. Començaven a caure els primers flocs de neu a Jiufen, i això significava que ja havia arribat l’hivern i podríem baixar per les muntanyes nevades amb trineu a tota velocitat. A més a més, els pares marxaven una setmana de vacances i jo em quedava sol amb l’avi. Visca! Quan em vaig acabar la xocolata, vaig agafar guants, casquet i bufanda i vam sortir a fora amb l’Helena. Volíem jugar a alguna cosa, però no teníem pilota, perquè l’avi l’havia perduda l’última vegada que vam fer un partit de futbol amb ell. La va xutar tan fort que no l’hem tornada a veure mai més. Per cert, em dic Jordi i tinc dotze anys, i la meva millor amiga és l’Helena. Cap dels dos no ens podem resistir a la xocolata calenta que ens prepara l’avi cada tarda en sortir de l’escola. L’avi en realitat es diu William, però jo i l’Helena li diem Willy, perquè pensem que li queda més bé. Quan els pa res van tenir les maletes fetes i estaven a punt de portar-me a casa d’en Willy, els vaig suplicar que l’avi s’instal·lés a casa, perquè així ens podria ajudar a mi i a l’Helena a fabricar el trineu. Com cada any, a principis d’hivern s’organitzava a Jiufen una competició de trineus des de la muntanya més alta de tota la vall. Havíem de fabricar-nos un trineu per poder participar-hi. Jo, l’Helena i en Willy vam anar al taller del pare a veure què hi trobàvem. L’últim any que vam participar-hi vam quedar segons perquè el nostre trineu es va estavellar contra un avet gegant i ens va caure tota la neu a sobre. Vam perdre uns quants minuts intentant treure el trineu d’allà sota. Aquest


any hem de millorar el trineu perquè vagi més fi i no ens passi com l’any passat. Mentre construíem el trineu, l’avi ens anava explicant una història que la seva àvia li explicava quan era petit. En Willy, de petit, era un nen molt feliç, perquè la seva àvia cada tarda li preparava una xocolata calenta, encara que fos estiu i fes molta calor. Ara ja sabeu d’on ha tret la recepta en Willy de la millor xocolata calenta del món: de la seva àvia. Vam estar treballant durant tres dies i al final ens va quedar un trineu espectacular. L’avi havia participat molts anys a la cursa quan era jove, i ens va ensenyar com construir un bon trineu. Ja se sap, els avis són un pou de ciència. L’Helena estava convençuda que aquest any quedaríem primers i que ens enduríem el primer premi: un viatge a Tòquio! Va arribar el dia de la cursa. L’avi ens va portar fins a dalt de la muntanya i ens va dir que ens esperaria a la línia d’arribada. Ens va donar uns quants consells més i ens va desitjar tota la sort del món. La veritat és que amb aquell trineu guanyar la cursa va ser bufar i fer ampolles. Quan vam arribar a baix el primer que vam fer va ser buscar l’avi per celebrar-ho, però en Willy no era enlloc. Com que havíem estat els desens a baixar, potser s’havia cansat d’esperar-nos. Que estrany! Vam agafar el premi i vam anar corrents cap a casa. En entrar per la porta, l’olor de xocolata calenta envaïa tota la casa. Ara ja sabíem per què en Willy no ens havia esperat: perquè volia celebrar la victòria a casa amb la nostra xocolata. En sentir-nos a arribar, els pares van aparèixer a la cuina. En veure’ls em vaig posar content, perquè vaig pensar que havien arribat abans del viatge per celebrar-ho tots junts. Però hi havia alguna cosa a la seva cara que no era habitual. De seguida em vaig adonar que passava alguna cosa. Abans que poguéssim demanar què passava els pares ens van fer seure a mi i a l’Helena i ens van explicar que en Willy havia mort, però que ens havia deixat una nota: “Estic segur que haureu guanyat la cursa. Competíeu amb el millor trineu. Us he deixat una xocolata preparada. Gaudiu-la com vosaltres sabeu fer-ho. A la prestatgeria de casa trobareu un llibre de receptes antic. Allà hi ha la recepta d’aquesta xocolata màgica, perquè pugueu preparar-la per a tots aquells a qui estimeu”. AVI WILLY.

95


96

“Un conte sense nom” Ivett Albert i Caselles / 6è D LLENGUA CATALANA_PROSA Es tracta diferent a la gent només per la manera de ser, el color de la pell, a qui s’estima o perquè... I sabent tots això, per què no ens hem qüestionat mai quin és el sentit de la vida, o per què existeix la vida si és per tractar diferent la gent de com tractaries algú igual que tu? La pluja picava contra el vidre de les finestres de les cases mentre la meva esposa i jo ens acabàvem de reunir després de treballar. Com cada dia, anàvem cap a l’allotjament d’acollida. Avançàvem lentament explicant-nos tot el que havia passat a la feina. Ella m’havia explicat que el seu company de treball s’havia jubilat, i jo li estava explicant el meu dia en general. Anava mirant endavant quan estàvem arribant a l’allotjament d’acollida. Quan vam haver entrat ens disposàvem a anar cap al menjador per sopar alguna cosa i ens vam adonar que no hi havia ningú... La televisió estava engegada i el canal de les notícies posat. El presentador va anunciar que hi havia una colla de delinqüents que rondaven pels edificis de la zona fent-se passar per altres persones i que l’últim lloc on havien robat i subornat havia estat on nosaltres ens allotjàvem i, a sobre, també havien segrestat algú... La meva esposa i jo no ens ho podíem creure, estàvem al·lucinant! De sobte vam sentir que queia alguna cosa de la cuina i ens vam acostar a la porta. Ens vam ajupir amb l’esperança que no ens vegessin les persones que hi havia a dins, intuint que eren els segrestadors. Vam veure que s’obria la porta grinyolant, tot fregant contra el terra. Nosaltres estàvem ajupits sota la barra del menjador mentre observàvem que uns rostres pàl·lids amb les galtes vermelles sortien de la cuina. De sobte vam sentir un crit esgarrifós que semblava d’una dona i que provenia de dins de la cuina. Intentàvem respirar de manera que no ens sentissin, però la meva dona estava tan alarmada que se li va escapar un crit. De sobte, els segrestadors la van sentir i van exclamar: –Qui rondi per aquí, que surti! –Ella va somicar, i va ser quan la van veure. Van tornar a cridar: –Vine ara mateix, noia! Vine! La meva dona se-


guia sense fer res, semblava que de tanta por no es podia moure. Els homes van treure una pistola, i van cridar per última vegada: –Vine ja! Si no, rebràs! La meva dona es va aixecar i va avançar lentament cap a ells. Quan va haver arribat, els nois van dir si hi havia algú més amb ella, i ella va dir que no amb el cap. Ells van dir-li que tanqués els ulls, que s’ocuparien d’ella, però s’hi va negar, i va ser quan van cridar: –Fes-ho! Ella seguia sense tancar els ulls i li van fer l’últim avís: –O ho fas, o et disparem! Però seguia sense fer-ho... Un minut després li van disparar. Just en aquell moment vaig sentir un buit en el meu cor i que em queia una llàgrima que em recorria tota la galta. M’havien pres qui més estimava! Em vaig aixecar i vaig sortir corrents. Els delinqüents em van veure i em van començar a perseguir. Vaig sortir al carrer plorant desesperadament en direcció a algun lloc on ells no em vegessin, però just quan ells sortien per la porta va passar un cotxe de policia i, entenent la situació sense haver explicat res, es van posar a córrer darrere d’ells fins a atrapar-los. Els van portar a la comissaria i jo els vaig acompanyar per explicar el que havia passat. Després d’hores d’espera i amb una profunda sensació d’angoixa al meu interior em van dir que no podia denunciar per l’únic fet que jo era una dona, homosexual i de color.

97


98

“A Christmas without you” Queensley Osayaetin Eke / 6è A LLENGUA ANGLESA_CAL·LIGRAMA


“The moon” Martina López i Encinas / 6è B LLENGUA ANGLESA_CAL·LIGRAMA_1r PREMI

99


100

“The snail” Ignasi Tapias i Riera / 6è C LLENGUA ANGLESA_CAL·LIGRAMA


“Flowers” Jiaxin Chen / 6è D LLENGUA ANGLESA_CAL·LIGRAMA

101


102


103

Educació Secundària


104


“No t’oblidaré” Martina Paez i Caro / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI Cada dia penso en tu i en els moments passats, sé que és molt dur no tenir els éssers amats. Tot el temps que has viscut i que tant hem compartit, no sé si l’he merescut s’ha esvaït en un minut. Potser ara ja no hi ets, potser ja no tornaràs potser ara tots aquests fets ja no els recordaràs. Tot el que m’has ensenyat, i que tant m’ha ajudat allò que avui he aprofitat i que demà no hauré oblidat. D’acomiadar-me no en sé, però una cosa he de dir per a saber continuar aquest llarg camí. Et portaré sempre al cor, no t’oblidaré.

105


106

“El temps” Andrei Carreras i Frolov / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI El temps, el temps és com or el temps s’aprecia molt, però, segur que existeix correctament? Si existeix correctament, com pot ser que a vegades passi tan ràpid, i a vegades tan lent? Potser enganya la nostra ment? Si no existeix correctament, sí que podem saber si hem passat per molt o per poc durant la vida. Sí que podem saber si hem canviat de ment quan tocava i com tocava. Sí que podem saber si hem fet bé o malament amb el que portem de vida. Sí que podem recordar quan van passar les desgràcies i les alegries, el bons i els mals moments. Si ho podem saber, és que la seva existència la del temps, és la correcta.


“L’Univers” Marina Manchado i Moreno / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI És molt gran l’Univers? Potser sí, potser no. Curiosos planetes, que meravelles amaguen. És molt gran l’Univers? Potser sí, potser no. Nebuloses de colors, que ballen i alegren els meus ulls. És molt gran l’Univers? Potser sí, potser no. Estels de cuques de llum, que il·luminen i envolten el teu infinit. És molt gran l’Univers? Potser sí, potser no. Quin silenci, quina pau, qui pogués estar allà amb tu.

107


108

“La perfección nos mata” Núria Figueras i Matavacas / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI Eric, sí, es nuestro protagonista. Nació el 17 de julio de 1989 y justo el día en que ocurrió esta historia cumplió sus treinta y dos años. ¿Qué sabemos de él? Poca cosa, ya que era un hombre reservado y trabajaba como cirujano en el Hospital General de Madrid. No parece mucha información, pero esto que sabemos es muy importante. Si retrocedemos veinte años, podemos ver que nuestro protagonista tiene doce años y vive con su familia, su madre y su padre, en Madrid ciudad. Sabemos que el padre es mayor que la madre pero no se conoce cuantos años. Su padre, desde que él nació, ha estado encerrado en casa, día y noche, y su madre solo podía salir de casa cuando el padre le permitía hacerlo. Eric sabía que para su duodécimo cumpleaños, su madre le había preparado una gran sorpresa. A las once de la noche de aquel mismo día, su madre lo levantó de la cama y, sin decirle nada, se fueron caminando silenciosamente hasta la puerta, pero justo allí estaba su padre. El padre, deduciendo las intenciones de su mujer, la cogió y de un golpe de cuchillo cayó muerta a sus pies. Y esa misma noche, Eric se quedó sin madre y también sin padre, ya que éste escapó. Hasta que no tuvo quince años, Eric no entendió que su madre se quería ir de casa porque su padre era un abusador. Y desde ese día a Eric le importó mucho su imagen ya que todos, durante un tiempo, lo conocieron como “el hijo del abusador” y, por si eso no fuera poco, siempre llevaba un cuchillo encima, por si acaso... El día que cumplía treinta y dos años, Eric se levantó para ir al trabajo. Como cada día, se vistió con unos pantalones azules, una camisa blanca y unas bambas Adidas rojas. Se preparó el desayuno: unos cereales con leche y se peinó como lo hacía siempre. Se podría decir que Eric era una persona muy organizada y maniática a la vez porque si no lo


tenía todo bien colocado no se podía ir de casa. Al terminar, se preparó la mochila. En ella guardó su agenda donde lo tenía todo apuntado, absolutamente todo, hasta la hora que tenía que ir al baño y ducharse. Se puso una muda de recambio igual a la que llevaba ese día, un peine, su bata de cirujano y el chuchillo… éste siempre lo guardaba dentro de un neceser azul, envuelto en papel de burbujas, para que no se notara nada. Se puso la mochila y a las ocho cincuenta y nueve salió de su casa, ni más tarde ni más temprano. Eric nunca pasaba por la calle principal, siempre andaba por calles mucho más pequeñas, donde nunca pasaba nadie. Se podría decir que Eric tenía pánico a la gente, porque la cosa que más miedo le daba era que pensaran mal de él, y en vez de afrontar su miedo, lo intentaba evitar. A las nueve y cuarto llegó al Hospital, siempre llegaba quince minutos antes de la hora de entrar a trabajar. Se puso unos guantes de plástico azules y un gorro de médico. Los del Hospital no le obligaban a utilizar ni gorro ni guantes hasta no llegar al quirófano, donde sí que era obligatorio. No hizo muchos pasos más que ya se encontró con su jefe, un hombre bajito, delgado y con muy mal genio. El jefe y Eric no tenían muy buena relación, de hecho, el jefe Marcos le quería despedir, pero como Eric era tan buen cirujano, no lo hacía. Marcos le informó que tenía que operar a un señor de setenta y cinco años, el cual tenía una vena del corazón obstruida. Eric, como ya había tratado mucho con pacientes que tenían dolencias parecidas, ya sabía qué hacer. Cuando Eric ya se iba, Marcos le paró y le dijo que como hacía tan bien su trabajo, había venido un chico llamado Diego Rodríguez, el cual lo estaría observando mientras hacía la operación y que también le podría ayudar. Diego era un muchacho muy muy tímido, estaba estudiando medicina y ya le faltaba poco para terminar la universidad, solo le quedaban las prácticas en un hospital. Eric se dirigió al quirófano, donde se encontró a Diego que le indicó que se tenía que poner una bata, unos guantes y un gorro. Diego se los puso de inmediato. Al entrar al quirófano, se tuvieron que esperar a que llegara el paciente, y durante unos minutos hubo un silencio incómodo, hasta que Diego le preguntó como se llamaba y qué tipo de

109


110

operación iban a practicar. Eric le respondió, con la voz temblorosa, porque como ya sabemos que era una persona muy poco sociable y, después de lo que vivió con su familia, le costaba mucho coger confianza con la gente y nunca hablaba con nadie. Al poco rato, llegó la enfermera con el paciente sedado. La enfermera saludó con un toque de cabeza y Eric indicó a Diego que se colocara la mascarilla. Enseguida se pusieron manos a la obra: Diego iba haciendo todo lo que Eric le pedía. Unos momentos más tarde, llegó la parte más importante de la operación: Eric levantó un momento su cabeza y de repente recordó que su padre se llamaba Diego. En ese instante todo se desmoronó y hasta Diego notó que algo pasaba, pero no dijo nada, se quedó callado mirando a Eric. Éste, como no quería quedar mal, para no dañar su imagen de buen cirujano, siguió como si nada pasara, pero algo sí pasaba: le empezó a temblar la mano y no se podía sacar de la mente a su madre en el suelo muerta. Pero como Eric ya tenía experiencia operando, se tranquilizó y siguió. Luego gritó ¡Bisturí! y, al instante, ya tenía el bisturí en la mano. Unos segundos después, penetró el bisturí en la vena y cogió luego una malla muy pequeña para poder ensancharla. Pero eso no ocurrió así… Justo cuando le pidió la malla a Diego, le volvió a venir la imagen de su familia y otra vez le empezó a temblar el pulso, pero mucho más rápido y, en un segundo, en el monitor empezó a disminuir la altura de las constantes vitales, hasta quedar en una línea horizontal. Eric, al verlo, se estresó tanto que se sentó al suelo y no paraba de decir ¡He matado a un paciente, me van a despedir! Diego, con una voz muy floja, dijo: ¿Quieres que llame a las enfermeras? ¡No! -contestó Eric-. ¡Ni se te ocurra!, ¡Y como le digas a alguien lo que ha pasado, te vas a enterar! ¿Y qué quieres que diga? -contestó el aprendiz-. Diremos que, justo al acabar la operación, le vino un ataque al corazón e intentamos reanimarlo con el desfibrilador y no despertó… -respondió él- Ni se te ocurra decir esto a alguien… Eric, al terminar la operación, se fue a casa e intentó dormir, pero no podía sacarse de la cabeza que había matado a una persona y que alguien lo sabía. Todo el respeto que había ganado no serviría de nada, no quería volver a ser el centro de atención.


Mientras Eric estaba en casa, Diego estaba en el Hospital, e hizo todo lo que Eric le dijo y al irse a su casa no volvería nunca más allí. Pero no todo fue tan sencillo, justo cuando le faltaban cinco metros para llegar a la puerta, Marcos lo llamó. En ese momento el corazón de Diego empezó a acelerarse: no quería contar nada. Se dio la vuelta, su jefe le llevó a su despacho donde le preguntó lo que había pasado. Diego levantó los hombros como diciendo que no sabía nada y su jefe continuó insistiendo: ¿Estás seguro?, tú estabas allí y piensa que si nos mientes lo pondremos en tu informe. Diego, al escuchar eso, se alarmó. Estuvo pensando unos momentos hasta que dijo: No se lo digas a Eric que te lo he dicho, pero justo cuando tenía que poner la malla empezó a temblar, y al ver lo que había hecho, no hizo nada más que empezar a repetir una frase una y otra vez. Fue muy raro, de hecho no lo entendí. Al escuchar esas palabras, Marcos volvió a preguntar: ¿Por qué temblaba? Diego volvió a levantar los hombros, y luego Marcos le dijo que ya se podía ir. Diego no podía parar de pensar qué pasaría si Eric sabía que se lo había dicho al jefe. La mañana siguiente, Eric se preparó como cada día y se fue al trabajo. Al llegar, su jefe estaba en la puerta. En ese momento Eric se imaginaba lo que podría pasar, así que pasó de largo pero… ¡Eric! Era Marcos y, justo cuando vio que giraba la cabeza, dijo: ¡A mi despacho, ya! Eric empezó a subir las escaleras y, justo en la segunda planta, se paró y entró en una sala. Se tuvo que esperar unos minutos, pero en menos de diez ya había llegado su jefe. Eric tragó saliva y su jefe dijo: Me he enterado de lo que pasó ayer, Diego me lo contó, ¿me puedes decir por qué no llamaste a las enfermeras o hiciste algo para impedir la muerte del paciente? Eric se quedó en shock y la rabia lo dominó por completo, luego dijo: ¿Sabes donde está Diego?, creo que él también tendría que estar aquí… Marcos dijo que estaba en la sala ciento veintinueve. Eric se fue ha buscar a Diego, y en unos minutos ya estaban los dos sentados en el despacho de Marcos. Pero Eric no solo fue a buscar a Diego, sino también a su mochila. Seguidamente Eric sacó su neceser azul y empezó a desenvolver muy lentamente lo que tenía allí escondido. Eric, ¿se puede saber qué haces?... ¡Eric! -gritaba el jefe. Cuando ya tenía el cuchillo desenvuelto gritó: ¡Los dos, sentaos al suelo y ni se os ocurra decir algo! Marcos y Diego le hicieron caso. Tú, Marcos, serás el primero: eres vil y cruel y no te atreves a despedirme porque

111


112

soy un buen cirujano, si no ya lo habrías hecho hace tiempo. Por eso y por mucho más, te mereces la peor y la dolorosa muerte… -dijo élY en nada ya tenía un cuchillo clavado en el corazón. Diego se quedó paralizado y solo dijo: ¡Por favor, ten piedad! Eric se lo quedó mirando y dijo: Tú tampoco has hecho cosas muy malas, pero sabes mi secreto, y por tanto tendré que hacerlo… y además te dije que no lo hicieras y lo hiciste igual. ¿Qué he hecho? -preguntó Diego con miedo. Pues contar a Marcos que había matado a ese paciente... Eric pensó que matar a Diego con un cuchillo no sería la idea más adecuada y finalmente decidió taparle la boca con la mano para que no pudiera respirar. En unos minutos ya había matado a sus dos “enemigos”, así que se fue del hospital, para no volver. Cuando llegó a su casa, dejó la mochila en el suelo y empezó a lavar el cuchillo. Al ver toda la sangre en la pica le dio un ataque de ansiedad y se fue corriendo al baño. Allí se vio reflejado en el espejo. Se quedó mirando durante unos minutos y se dio cuenta de que se parecía a su padre, tanto de aspecto como mentalmente. Se volvió a mirar y vio a su padre… No podía soportar ver eso, así que no tenía otra que volver a utilizar el cuchillo.


“Los sesenta y tres crímenes de las Hermanas” Laia Prat i Serra / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI Había una vez una chica llamada Marta, que era joven, alta y pelirroja. Era muy curiosa y tenía una madre llamada Laura, pero no tenía padre. Su madre jamás le contó nada sobre su padre y siempre que se lo preguntaba ella cambiaba de tema. Pero el día que Marta cumplió quince años decidió descubrir la verdad sobre su padre ya que su madre no se la iba a dar. Así que el día 13 de agosto del 2016, Marta subió al desván a buscar algún libro, documento o cualquier cosa que le diera algún tipo de información sobre su padre. Esperó a que su madre fuera a hacer la cena y subió al desván; empezó a buscar dentro de todas las cajas viejas que había y encontró muchos diarios del año 1986, pero no encontraba nada que hiciera referencia a su padre. Hasta que vio una caja verde oscura escondida en un rincón del desván, la cogió y pudo notar que había unas extrañas manchas rojas en la tapa de la caja. Las estuvo observando un rato hasta que por fin se dio cuenta de que eran manchas de sangre. Al verlo se le pusieron los ojos cómo naranjas y un rápido escalofrío recorrió su cuerpo. Intentaba apartar la mirada, pero no podía porque no era capaz de imaginar que fuera otra cosa que sangre, y de repente le llamó la atención algo que sobresalía de la caja. Era un diario en el cual ponía que el 13 de agosto del año 1986 su padre había desaparecido, y en la misma página hablaba de unas siete hermanas que habían sido acusadas de secuestrar y matar gente en ese año. Marta no podía dejar de leerlo, “un pacto con el diablo…” Después vio en la caja un dedo humano y volvió a asustarse un montón y a ponerse muy nerviosa hasta que un fuerte y estremecedor grito de su madre llamándola para cenar rompió ese escalofriante silencio. Ella aún impactada y totalmente aterrorizada bajó al comedor con una sonrisa falsa por lo que acababa de ver. Laura notó su nerviosismo y la

113


114

invitó a sentarse con una amplia sonrisa de felicidad y con un plato de carne en las manos que le ofreció. Marta aceptó con otra sonrisa débil y un poco confundida. Mientras comían Laura le preguntó qué había estado haciendo y por qué había tardado tanto, y en ese instante Marta se atragantó un poco con la comida y Laura la miró raro. Aun así Marta cogió aire y le preguntó firmemente quién eran las siete hermanas. Laura borró esa sonrisa de su cara y no pareció del todo preparada para esa conversación, pero aun así se lo empezó a contar: “Había una vez, en este mismo pueblo, vivían siete hermanas, cada una de ellas llevaba un número diferente, del uno al siete, grabado en el antebrazo con lo que parecía un cuchillo. Vivían en una granja un tanto apartada, y aunque no se sabe hasta qué punto era verdad, se decía que estas hermanas lo que hacían era cada mes acoger a siete turistas, torturarlos y matarlos sin que nadie se diera cuenta. También decían que tenían una especie de pacto con el diablo que consistía en regalarle sesenta y tres almas a cambio de vivir en un paraíso después de la muerte y aceptaron. Así que durante nueve meses iban matando a gente y jamás sabías si te iba a tocar a ti. Según la leyenda sólo consiguieron sesenta y dos, y hay quien dice que la más pequeña es la que consiguió el alma número sesenta y dos. Antes de matarlo le arrancó un dedo y se lo quedó, y es por eso por lo que muchas personas aún creen que la más pequeña sigue por algún lado buscando su última presa y con ese dedo en mano para al fin poder llevar a sus hermanas y a ella a ese paraíso prometido.” Una vez Laura terminó su historia Marta se quedó totalmente paralizada del miedo. No sabía qué decir porque empezó a hacer suposiciones de que su madre podía ser la hermana pequeña de esa historia y de que la última persona a la que mató era su padre. Aun así, decidió actuar normal para que su madre no la descubriera y poder escapar por la noche, pero empezó a sudar inconscientemente y su madre la empezó a mirar fijamente con un aspecto serio y su sonrisa iba desapareciendo de su rostro. Aunque Laura ya notó que la había descubierto, Marta se levantó lentamente de su silla y fue caminando muy tensa hasta su habitación,


pero antes de llegar Laura le dijo desde abajo con una ligera sonrisa: “¿No me vas a desear buenas noches…?” Marta se giró delicadamente y simplemente la miró con mucho miedo mientras Laura frunció un poco las cejas y también se levantó en dirección a unos cajones. Marta la miró muy fijamente y Laura sacó un cuchillo muy afilado y se giró hacia Marta mirándola a los ojos y empezando a acercarse lentamente a ella, a lo que Marta le respondió caminando hacia atrás para alejarla, hasta que Laura consiguió acorralarla en una puerta. Laura se puso muy cerca de Marta y aún conservaba esa sonrisa un poco malvada, pero hizo algo que Marta no esperó. Cuando estaban a pocos centímetros la una de la otra, Laura se inclinó y en un rápido y ágil gesto le clavó el cuchillo en el estómago. Marta no gritó, pero empezó a caer lentamente hacia el suelo y entonces fue cuando Laura empezó a convulsionar y cayó encima también muerta, y eso fue porque finalmente consiguió las 63 almas que prometió y pudo irse y llevar a sus hermanas al paraíso que tanto habían anhelado, mientras que Marta se fue a un lugar mejor con su padre. Y aunque ellas ya se fueron, sus cuerpos fríos se quedaron en esa casa uno encima del otro. Y aquí acabó la historia y, aunque el pacto se cumplió finalmente, ese dedo sigue en el desván, cubierto de polvo y es la muestra de que el deseo de Laura de tener su paraíso después de la muerte le costó su familia.

115


116

“Mensajes Mortales” Martina Paez i Caro / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI Aquel atardecer, 4 de febrero de 2012, había mucha niebla y Daniela, una niña de 13 años, se hallaba aterrorizada delante de su casa. Aún no tenía claro lo que había ocurrido, pero no se podía quitar de la cabeza la imagen de su casa en llamas. La casa de Daniela se había incendiado y ella y sus padres habían conseguido salir de la casa, pero su hermano Marcos no lo había conseguido. El día del incendio, Daniela y sus padres se estaban alejando como podían de la casa, y cuando se dieron la vuelta vieron a Marcos pidiendo ayuda desde la ventana. Estaba empapado de sudor y se podía ver el pánico en su cara. Daniela hizo el gesto de volver atrás para salvar a Marcos, pero la mano firme de su padre se lo impidió. Daniela nunca comprendió cómo podían vivir sus padres sabiendo que habían dejado morir a Marcos. Cuando llegaron los bomberos y apagaron el fuego, no encontraron su cuerpo. Al día siguiente, tampoco lo encontraron, y el siguiente tampoco, y aunque habían buscado por toda la casa quemada durante unos días, el cuerpo de Marcos no apareció por ningún sitio. Su familia no tardó en dejarlo atrás, pero Daniela nunca volvió a ser la misma de antes. Había visto a su hermano sufrir y no lo había salvado, solo para no perder su vida y eso no se lo podía perdonar, sabía que tarde o temprano lo tenía que pagar. Desde entonces se había vuelto una chica muy callada, siempre estaba muy seria e incluso a veces un poco borde. Una noche, al cabo de un año y medio de lo sucedido, Daniela no podía dormir, así que se levantó de la cama y fue a la cocina a beber un vaso de agua y de repente cuando se disponía a dejar el vaso y volver a la cama, un aire congelado le pasó por detrás, se giró asustada y el vaso le cayó al suelo. En este mismo instante se escuchó un ruidoso golpe en el dormitorio de sus padres. Ella, asustada, corrió hasta el dormitorio de sus padres pero no encontró a nadie, miró por todas las habitaciones


y finalmente encontró a su padre muerto en una esquina del salón, estaba todo ensangrentado de los pies a la cabeza y en la mano tenía un papel que estaba doblado por la mitad. Cogió el papel, pero como estaba aterrada no lo abrió y se dirigió a la puerta para ir a pedir ayuda, pero cuando iba a salir se encontró a su madre estrangulada delante de la puerta. También tenía un papel en la mano, igual que el de su padre. La niña se aterrorizó tanto que salió más rápido que el viento y avisó a su vecino. Él llamó a la policía y cuando llegaron y vieron a los padres de Daniela muertos la tranquilizaron y le dijeron que mirarían con que pariente se tendría que ir a vivir. Al día siguiente, le comunicaron que tenía que ir a vivir con su tío José en una mansión. A ella esa idea no le hizo mucha gracia, pero no pudo protestar. Una vez en la mansión, a Daniela se le asignó una tutora legal y le dijeron que una sirvienta le llevaría el desayuno, el almuerzo y la cena, también le dijeron que no se podía mover del dormitorio, por orden de su tío. Al cabo de unos días ya se había acostumbrado a vivir allí. Un día, a la hora de almorzar, cuando la sirvienta le llevó la comida, Daniela se dio cuenta de que estaba muy pálida, pero cuando le preguntó qué le pasaba ella no respondió y enseguida se marchó. Daniela se puso a leer y sin darse cuenta ya era la hora de cenar. Pasaban 20 minutos y la sirvienta aún no había venido a traerle la comida. Esperó un poco más y cuando vio que no venía decidió salir del dormitorio e ir a ver que estaba pasando. Cuando puso un pie fuera del dormitorio empezó a oír el ruido de alguien que gritaba, como si se estuviera quejando. Tenía mucho miedo, pero aun así no pudo evitar seguirlo, y el grito le llevó a una pared donde no había ninguna puerta, pero ella estaba segura de que el grito provenía del otro lado de la pared. Palpó un poco la pared para ver si había alguna puerta, y cuando la apretó un poco se abrió una puerta. Entró sin pensárselo y detrás de ella se cerró la puerta con un fuerte crujido. Detrás de la pared había un pasillo, en el cual se encontraban cuatro habitaciones, Daniela se acercó a una de las habitaciones y vio a un hombre apuñalado, las piernas de Daniela empezaron a temblar. Daniela se dio cuenta de que aquel señor tenía unos 70 años, y supu-

117


118

so que ese señor debía de ser su tío al que aún no había conocido. Él también tenía un papel en la mano, Daniela lo cogió y se paró a pensar y recordó que en todos los asesinatos había encontrado un papel con alguna nota dentro, pero que no había abierto ninguno. Decidió abrirlos porque pensó que quizás había algún mensaje importante para ella, cuando los abrió descubrió que, en el que tenía su padre había la letra ``M´´, en el de su madre había la letra ``A´´ y en el que acababa de encontrar junto al cadáver de su tío había la letra ``R´´. Así que cuando los ordenó por orden de haberlos encontrado lo que ponía era ``MAR´´. Cuando lo vio no pudo evitar pensar en su hermano muerto el 4 de febrero de 2012, y como quería saber quién le había escrito aquellos mensajes, se los volvió a guardar en el bolsillo y fue a otra habitación para ver si había algo misterioso. De repente, cuando entró en otra de las habitaciones, se encontró a su sirvienta estrangulada. Como ya le había ocurrido en otras ocasiones, no le extrañó encontrar una carta junto a la criada donde había la letra ``C´´. En aquellos momentos ella ya se temía algo malo y no se equivocaba, porque en una de las otras habitaciones había también la tutora legal muerta, y con él cadáver Daniela también encontró una carta en la que había escrita la letra ``O´´. Daniela pensó que ahora debía encontrar la última letra, la ``S´´. Mientras ponía orden a todas sus ideas y pensamientos, se paró un momento y en voz alta, como si susurrara, se le escapó: ``Todo esto es imposible, Marcos está muerto, estoy segura”. Automáticamente después de pronunciar estas palabras, detrás de ella una voz dijo: ``¿Quién te ha dicho eso? “, Daniela reconoció esa voz al instante, era Marcos, tenía que ser él. Al principio Daniela no reaccionó del pánico y terror que tenía, pero cuando lo consiguió y se giró, pudo ver la figura descompuesta de su hermano, tenía la cara un poco quemada y los ojos le brillaban con un color verde. Cuando lo vio, Daniela se aterrorizó, ya no le quedaban fuerzas ni para hablar, su hermano empezó a dar pasos hacía ella y cuando lo tuvo delante su hermano le preguntó; ``¿No te gustaría haberme buscado un poco más? ´´, y seguidamente atravesó el corazón de Daniela con el cuchillo que llevaba. Después, Marcos se dispuso a poner la letra ``S´´ en la mano de Daniela.


119

Adela Plans i Bellavista / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI

https://acortar.link/rgwRL

Like two lips kissing Inside the furious lava It was just the start.


120

Liam Horrocks Font / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_2n PREMI

https://pixabay.com/es/photos/nubes-atm%C3%B3sfera-gran-hermosa-3400094/

The sun goes to sleep. All lost souls find a new home, a day has finished.


121

Andrea Martínez Germanaviciute / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI

https://n9.cl/mnsv0

Colours of the past We are now in the present But seems the future


122

“La llegenda del joc d’escacs” Sara Drissi i Autet / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI Conta la llegenda que en una província Índia anomenada Taligana hi governaven dos poderosos rajàs: Hitesh i Vikesh. Eren fills del mateix pare, i un cop aquest morí, tots els seus béns i terres es repartiren entre els dos hereus. Aquest parell es comportaven com gat i gos i no hi havia dia en què el sol es pongués sense que hi hagués hagut alguna trifulga. Es barallaven pel repartiment de terres, perquè cap d’ells respectava els seus límits. Hitesh era un home baixet però corpulent, molt morè, lluïa una llarga cabellera negra i els seus ulls eren foscos i profunds, per això era conegut com a “Hitesh el Negre”. Era un amant d’aquest color, que el va establir com a símbol del regnat. Els seus terrenys destacaven per ser els més rics en mines de carbó. Estava casat amb la Sanghita, una dona de caràcter fort disposada al que fos per defensar el reialme. Vikesh era tot el contrari del seu germà. Un home esvelt, molt pàl·lid, que havia nascut amb el rar fenomen de ser albí. La indumentària que duia sempre era de color clar i es coneixia com a “Vikesh el Blanc”, color que utilitzava per representar els seus dominis. La seva esposa era la Shivi, una modesta donzella molt atenta a la voluntat del seu marit. Els terrenys de Vikesh també eren molt coneguts per la qualitat amb la que s’elaborava el cotó, amb el que es feien teixits exportats arreu del món. Així doncs teníem aquests dos territoris tant oposats, un el blanc i l’altre el negre, que sempre aconseguien armar escàndol pel seu instint de rivalitat i brega. Lluny d’aquestes terres, al límit del confí, nasqué un vailet al que anomenaren Yenene, que en hindú significa “bruixot indi”. Cresqué criat pels seus avis, grans coneixedors de la màgia i destres en els trucs i sortilegis de temps remots. Yenene aprengué d’ells i acabà essent un gran


bruixot del que els seus avis n’estaven orgullosos. En aquells temps, però, la màgia no era ben vista i per això Yenene havia d’ocultar el seu prodigiós poder. Poc després de la mort dels seus avis, es convertí en l’amo de l’objecte més preuat per la seva família: la vara màgica. Era una relíquia ancestral que s’heretava de pares a fills. Yenene tenia un cor bondadós i benvolent així que quan va assabentar-se de la terrible i infinita disputa dels dos germans volgué posar-hi algun remei per tal de protegir a tots els habitants que havien de suportar hostilitats constants. El jove bruixot emprengué un llarg viatge fins a Taligana, i un cop allà veié que la situació era pitjor del que s’esperava. Fent camí cap al palau, sols veia un indret ple de camps incendiats, tot de barraques enderrocades i una multitud incessant de pagesos que demanaven almoina al primer que passés. - El meu ase! – cridava un –. No sé si l’he perdut o me l’han robat, però el cas és que sense ase no puc portar el gènere al mercat, i aquest vespre a casa tindran gana. - Tinc la criatura molt malalta – deia una altra –. Ajudeu-nos, si us plau! Quan Yenene es presentà al majestuós palau d’un dels rajàs, s’adonà de que allò era un batibull. Hauria de tenir un bon sac de paciència, i és que una llarga fila de camperols acudia al sobirà amb les seves penes i misèries, encara que ell no realitzava cap mena d’esforç per socorre’ls. - A la meva néta li han sortit berrugues – exclamava una vella bugadera -. Si tinguéssiu un cataplasma especial que pogués... - Fora! – cridà el rajà -. Tant se me’n donen les berrugues de la teva néta! I així, de mica en mica, els dos rajàs anaven foragitant a la massa, ignorant a cada un dels pobres que suplicaven auxili. Rere dues llargues esperes sentint totes les afliccions de la gent, Yenene aconseguí parlar amb els dos germans, per separat, demanant-los el motiu de les seves guerres i oferint-los possibles solucions per posa’ls-hi fi i fer de les seves terres un lloc on hi regnés la pau. Però cap dels dos no l’hi deixà l’aigua clara, sinó que simplement rebé un re-

123


124

guitzell d’insults dirigits a l’altre: que si és un neci, que actua com un beneit sense enteniment, que no té ni gota de seny... I al veure que cap dels governants tenia ganes de parar les discussions, ell prengué una determinació: els petrificaria. Aquell mateix vespre, ja hi tornava a haver un camp de batalla: a primera línia de foc hi havia un seguit de peons armats fins als talons, al darrere la cavalleria amb els seus animals a punt de lluitar i a la rere-guarda dos guerrers protegint al rajà i la seva esposa. Als extrems dels territoris s’hi alçaven les torres, enormes punts de defensa molt valorats i sovint refugi del rei. Yenene, observant l’espectacle des de les altures podia distingir de manera molt evident a cada bàndol, i és que en el terreny de Hitesh i Sanghita tots vestien de negre, fins i tot cavalls, armadures i llances eren d’aquest color. Per l’altre cantó Vikesh i Shivi lluïen unes robes blanques i brillants, igual que els cavalls, les armes, i les cuirasses dels cavallers. El bruixot no s’ho pensà més, alçà la seva vareta i recitant l’encanteri va petrificar un per un Hitesh, Vikesh i els seus exèrcits. “Quiet i callat, ja no et bellugaràs pas, petrificat seràs!” Heus aquí doncs, quan els habitants de la contrada descobriren que per fi podrien viure en calma així que van trobar l’extensió de les estàtues blanques i negres lluitant, van decidir convertir les peces en un joc on les batalles fessin entretenir i no pas patir.


“La llegenda del gegant Joan” Rita Martínez i Vinyeta / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Hi havia una vegada, fa molts i molts anys en un món molt llunyà, un poble que es deia Pocviu poblat per éssers fantàstics. Un d’aquests éssers era el gegant Joan. El gegant Joan, com ja haureu pogut intuir, era un gegant. Però no era un gegant qualsevol, era el gegant del poble. Això significa que pel fet de ser tan gran ja obtenia el respecte de tothom i el poder sobre la resta. Quan el gegant Joan volia una cosa, mirava el seu propietari amb els seus ulls negres i grossos i després, intimidat, el propietari l’hi donava. Ningú dubtava ni un moment en oferir-li totes les seves pertinences. Una vegada, hi havia hagut una dona que era cuinera i tenia tres filles. Un dia els hi va preparar una coca per berenar. El gegant, en sentir l’olor de la coca acabada de sortir del forn, va mirar a la dona amb els seus ulls grans i negres i li va dir: -La vull! La vull! Dona-me-la! La dona no l’hi va donar: -Només te’n donaré un trosset si me’l demanes educadament._ va dir. El gegant Joan va dir que no consentiria la humiliació d’haver de demanar un trosset de coca a una dona i amb ràbia la va agafar i se la va cruspir. Les tres nenes es van quedar sense mare i mai més ningú va desafiar al gegant. El gegant Joan vivia en una casa que en feia deu com les altres i tenia un jardí de la mida d’un camp. En aquell jardí hi havia un cirerer, però no era un cirerer qualsevol, i és que les seves cireres eren màgiques; tenien el poder de curar tots els mals i donaven bellesa. Per això, el gegant Joan mai havia d’anar al metge i sempre es trobava bé. A més, tot i ser força gran, tenia la pell blanca i suau, les mans delicades, els cabells sedosos, les galtes rosades i una veu fina com la d’una cadernera. Com era d’esperar, el gegant Joan no compartia les cireres amb ningú, tant l’hi feia qui fos; de fet, no tenia amics.

125


126

Un dia que plovia a bots i barrals i feia molt fred, va arribar al poble, un noi que anava coix. El noi, que no sabia res de Pocviu, va picar a la primera porta que va trobar, la més gran, on justament hi vivia el gegant Joan. El gegant va obrir la porta: -Què vols?_ va murmurar de mala gana. -Em podeu donar aixopluc? Estic ferit i tinc molt de fred... Si-usplau..._ va suplicar el pobre noi. -Espavila’t!_ va cridar el gegant just abans de tancar la porta amb un cop tan fort, que fins i tot el terra va tremolar i el noi va caure. Mentre queia es va desmaiar i va quedar-se allà, a terra, però no per gaire estona ja que una família de follets hi va anar, sigil·losament i se’l van endur. Aquesta família vivia a la casa del costat de la del gegant. Sempre havien estat molt humils i solidaris, i en veure aquell pobre noi desmaiat, no van dubtar en ajudar-lo. El pare li va desinfectar la cama i li va embenar, la mare li va preparar un puré de patates, la filla gran li va posar roba seca, el fill mitjà li va preparar un llit i la petita li va cantar una cançó. Aquella noi estava molt malalt, però amb l’esforç de la família de follets, es va acabar recuperant. El jove, quan ja estava molt millor, va dir agraït: -Moltes gràcies amics! M’heu salvat la vida. Sempre us estaré agraït. I se’n va anar. Al cap de tres setmanes una bruixa va arribar al poble. Va anar directament a la casa dels follets i va picar la porta. Toc, toc, toc. -Hola senyora, què vol?_ va preguntar amablement la filla gran de la família. -Soc la bruixa de Pocmort i la mare del noi que vau salvar. Us estic molt agraïda i per això us he portat un regal. Ja sé que no és res en comparació en el que vau fer vosaltres però és tot el que us puc donar. Si mai teniu problemes digueu el meu nom i vindré a ajudar-vos; sempre estaré en deute amb vosaltres. Adeu!_ la dona va deixar un paquet davant de la porta i va marxar volant amb una escombra abans que ni tan sols li poguessin contestar. La noia va agafar el paquet i el va entrar a dins de casa. Dins del paquet hi havia tres coses: un cistell amb menjar, una ampolla amb aigua i un moneder amb una moneda d’or. La germana petita, en veure el cistell, va agafar un tros de fuet i se’l va menjar.


-Però què fas?_ va dir la germana gran; i és que en una família tan pobra com la seva, el menjar escassejava i sempre patien gana. Tan bon punt la nena es va haver menjat el fuet, va reaparèixer al cistell. Les dues germanes es van mirar, amb entusiasme. Més tard van descobrir que en el cistell mai s’acabava el menjar, que a l’ampolla mai s’acabava l’aigua i que en el moneder mai s’acabaven les monedes. Aquella família que havia arribat a ser una de les més pobres del poble, es va convertir en la més rica, i no només això, sinó que també es va convertir en la més estimada ja que compartia les seves coses amb la resta de la gent i mai dubtava en ajudar. Al poble tothom estava content excepte una persona, el gegant Joan. Tenia tanta enveja que un dia es va presentar a la casa dels follets i els va cridar com qui mana una ordre: -Vull el vostre moneder, el vostre cistell i la vostra ampolla màgica! Doneu-me’ls ara mateix! En aquell moment la seva veu no va sonar com la d’una cadernera, sinó més aviat com la d’un corb remullat. Com que els follets s’hi van negar, el gegant Joan, amb la cara vermella de ràbia i aixecant un dit fi i tremolós, va dir: -Ah sí? Doncs ara veureu! El gegant va agafar la filla petita i se la va menjar sencera. A continuació es va menjar el germà mitjà i quan estava a punt d’engolir la germana gran, la nena va xisclar: -Bruixa de Pocmort!! En aquell instant va aparèixer la bruixa i amb un encanteri ràpid va petrificar al gegant. Després, li va treure els nens de la panxa i va dir: -Tu! No tan sols no vas ajudar al meu fill ni a ningú en la teva miserable vida, sinó que a més sembres pànic pel poble menjant-te a la bona gent! Doncs ja et dic que això se t’ha acabat! Et faré un malefici que et converteixi en l’animal més petit, lleig i miserable. I tal dit, tal fet, el gegant es va anar fent petit fins que va arribar un punt que ningú el veia. Si algú l’hagués vist, s’hagués adonat de que li sortien unes potes peludes i una trompa de sota el nas. També s’hagués

127


128

adonat que d’un salt va anar a parar als cabells de la nena i es va anar arrossegant fins que va arribar a la closca i en va xuclar sang. La nena es va desfer d’ell amb una pinta espessa, després va anar a parar a un gos que se’l va treure gratant-se, i finalment, a una rata que va caure al riu i va marxar riu avall. No sabem què més l’hi va passar, però si que sabem que encara avui hi ha nens que carreguen polls i que tots els polls provenen d’una persona que una vegada, no va saber ajudar.


“El porquet tenaç” Laia Mallarach i Urtós / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI Sempre s’ha dit que els porcs no volen, però qui ho diu que sigui impossible? Fa molts i molts anys hi havia un petit porquet que vivia en una granja al mig del bosc, amb el seu germà gran. Cada nit, just abans d’anar a dormir, li agradava parlar del seu gran somni : “Jo vull volar molt alt i sentir-me lliure i feliç”. El seu germà se’n burlava i el tenia per un ximplet. —No veus que no tens ales i no pots volar. Els porcs no han volat mai, i mai ho faran —li repetia nit rere nit . Però el petit porquet continuava pensant que algun dia compliria el seu somni i li faria veure al seu germà que estava equivocat i que no es pot perdre mai l’esperança. Així anaven passant els dies, i el petit porquet cada mati s’enfilava sobre unes bales de palla, tancava els ulls i feia un salt gegant, però mai trobava la manera d’aixecar el vol. Un dia el va veure el seu germà, i escridassant-lo li va dir : —Però que fas ruc, saltant així! Que no veus que enlloc de volar et faràs mal? T’he dit que no podràs volar mai, deixa-t’ho córrer! El porquet continuava pensant que ell ho aconseguiria, que si no es rendia, ho aconseguiria. Així que va decidir no fer cas al seu germà gran. Aquella nit, el porquet va tenir un malson. Va somiar que es rendia i que abandonava la seva il·lusió, que poc a poc s’anava apagant i que la foscor s’apoderava d’ell. Quan es va despertar, estava tan espantat que va anar corrents a buscar a el seu germà, i li va explicar el malson que havia tingut. El seu germà, com sempre, se’n va riure i li va dir:

129


130

—Que no veus que fins i tot els somnis t’estan dient que paris, que no ho aconseguiràs mai? Abandona d’una vegada, que volar és impossible! El porquet, enfadat, va marxar i va decidir anar a caminar pel bosc. Ho feia sempre que el cap se li omplia de cabòries. Allà era on trobava pau i tranquil·litat, lluny del guirigall que sempre hi havia a la granja: els muuus de les vaques; els coc-cocs de les gallines; els beees dels xais... Tot d’una, mentre passejava, entre el murmuri de les tremoloses fulles dels arbres i les rialleres aigües del rierol, es va trobar una libèl·lula aturada sobre un tronc, que prenia el sol que s’escolava a través del frondós boscatge. Se la va mirar i li va dir : —Però què fas aquí parada? Aprofita que tens ales i vola! Al cap d’una estona, va veure un pardalet sobre una branca d’un faig, que semblava mig endormiscat. El porquet el va cridar i li va dir : —Però què fas aquí parat? Aprofita que tens ales i vola! Uns arbres més enllà, on el bosc s’aclaria i les muntanyes s’alçaven imponents, hi havia una majestuosa àguila. Se la va quedar mirant, amb cara entristida, i abans que pogués obrir boca, l’àguila li va dir: —On vas amb aquesta cara de pomes agres? Què et passa? —Doncs que jo vull volar! Però estic començant a pensar que mai podré complir el meu somni —li va contestar el porquet tot moix. —El que és impossible només tarda una mica més en arribar —li va respondre l’àguila. El porquet va assentir amb el cap i va marxar. De camí cap a casa, dins la seva ment s’anava repetint aquella frase tan bonica: el que és impossible només tarda una mica més en arribar, el que és impossible només tarda una mica més en arribar... Quan va arribar a casa, ja era hora d’anar a sopar. Va ser un àpat molt silenciós, ningú deia res. Estaven un germà a cada punta de la taula i no van creuar ni una mirada. Quan el porquet va acabar de sopar, es va aixecar de la taula i va dir: —El que és impossible només tarda una mica més en arribar. Després va marxar i no va tornar a dir res més al seu germà.


L’endemà al matí el porquet va anar a veure l’àguila i li va dir : —Àguila, necessito la teva ajuda! —I doncs, què vols? —va respondre l’àguila . —Vull que m’ajudis a volar—va dir el porquet tot content. —Fet! —li va respondre ella. L’àguila i el porquet van anar pensant què podien fer, i tot d’una l’àguila va dir : —I si fem unes ales que s’assemblin a les meves. Així te les podràs posar i volaràs. —Ostres, quina bona idea! —va respondre el porquet tot emocionat. Van anar a buscar fulles, branques, plomes... Es van dedicar en cos i ànima a construir unes ales gegants, durant tres dies i tres nits. Quan van acabar, se les van mirar bé, i van sentir com una sensació de satisfacció envaïa els seus cossos. L’àguila va mirar al porquet i li va dir : —L’èxit és la suma de petits esforços, repetits dia rere dia. El porquet va abraçar a l’àguila i la va mirar amb un somriure d’orella a orella. Llavors l’àguila i el porquet van començar a pujar la muntanya més alta de la contrada. Després d’unes quantes hores, van arribar al cim; el porquet es va col·locar les ales a l’esquena, a punt per enlairar-se. Però... de sobte, es va girar i va dir, amb veu tremolosa: —I si no surt bé? I si em faig mal? I si el meu germà tenia raó? L’àguila es va posar al seu costat i el va tranquil·litzar. — Pensa un desig, agafa’m fort i no miris avall. Sigues el vent! I acte seguit, van fer un salt. El porquet va tancar els ulls, esperant que tot anés bé. L’àguila tot cridant li va dir : —Ho has aconseguit! Estàs volant! El porquet va deixar anar la mà de l’àguila i va gaudir. No s’ho podia creure, ho havia aconseguit. Ara ja era feliç, no tornaria a dubtar mai d’ell mateix. Va mirar avall i va veure el seu germà. Després, va dir adeu i gràcies a l’àguila i va començar a descendir. Va aterrar al costat del seu germà gran, que se’l mirava bocabadat. Havia volat, això no era impossible? El porquet, tot orgullós, li va repetir al seu germà : —El que és impossible només tarda una mica més en arribar.

131


132

“Avó” Erola Vinyeta i Ferreira / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI No es ese tipo de tristeza, en la que lloras y te estresas. Es otro sentimiento muy fugaz que con destreza se va. Me siento delante de su lápida, para sentir como me abraza. Su bella voz quiero escuchar, para parar de llorar. Dijiste que la muerte no te asustaba, pero con miedo gritabas pidiendo con los ojos a mares que el juego no terminara. Nunca pude conocerte, pero tus cintas quedaron en mi mente, como una rosa en la mar y tu secreto de amar. Avó, respóndame esa pregunta que en mi mente siempre está: ¿es usted mi ángel de la guarda el que siempre me cuidará? Me despido de vos llorando, cuando la luna ya marchó, me diste un beso en la frente, pero nunca me dijiste adiós.


“Colores de primavera” Mireia Bach i Simon / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI Una pintura de colores bajo la luz del tierno azul, me ilumina su sonrisa igual a la que tienes tú. Unos suaves tulipanes reposan a mi alrededor, los acompañan unas rosas tan perfectas como tú. Girasoles encontramos amarillos como la luz, a su lado los jazmines tan magníficos como tú. Un paisaje de colores las flores mueven su tutú, es como vivir un sueño un sueño en el que sales tú.

133


134

“Soledad” Oualaa Lahjirat / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI El cielo es oscuro los árboles son pequeños el mundo es gigante pero aún estoy buscando. Busco un refugio busco una familia busco una vida pero aún no lo tengo. Quiero querer quiero ganar quiero reír pero aún no lo consigo. La soledad me envuelve la oscuridad me tapa el monstruo me sonríe y el ángel me rechaza.


135

Jana Ordeig i Font / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI

Two wings flying free, oh how could I ever be beautiful as she.


136

Júlia Martín i Mateu / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_2n PREMI

https://tinyurl.com/yxqrlbc3

Forgotten footprints A sea that takes everything A new beginning


137

Pia Vila i Casanovas / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI

Some people prefer not to strive, lose and defeat, others fight to stay.


138

Laia Mallarach i Urtós / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_ACCÈSSIT

https://tinyurl.com/y6dupsq4

For the stars to shine, there must always be moments where the darkness wins.


“Die Sprachen“ / “Les llengües” Júlia Martín i Mateu / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI Ich mag sprechen. Ich finde die Sprachen sehr interessant, denn man benutzt sie für die Kommunikation mit allen. Mit Sprachen kann man reisen, Freunde aus anderen Ländern finden und Kulturen kennenlernen. Wir können auch Kriege mit dem Dialog enden. Wir lernen in der Schule Sprachen: ihre Grammatik und ihr Vokabular. Ich kann Geschichten schreiben und eine gut gemachte Rede halten. Sprachen sind nicht wie Mathematik, Naturwissenschaften, Sport, Geschichte... Ich liebe Katalanisch, Spanisch, Englisch und Deutsch. Ich finde, Sprachen wie Russisch, Chinesisch und Marokkanisch sind kompliziert. Sie sind nicht ähnlich wie Katalanisch, denn sie kommen nicht aus dem Latein. Sie sind alle verschieden, genial und besonders!

139


140

M’agrada parlar. Trobo que els idiomes són molt interessants, ja que s’utilitzen per la comunicació amb tothom. Amb les llengües es pot viatjar, fer amics d’altres països i conèixer cultures. També podem acabar les guerres amb el diàleg. Aprenem idiomes a l’escola: la seva gramàtica i el seu vocabulari. Puc escriure històries i fer un discurs ben fet. Els idiomes no són com les matemàtiques, les ciències naturals, els esports, la història… M’encanta el català, el castellà, l’anglès i l’alemany. Trobo que les llengües com el rus, el xinès i el marroquí són complicades. No són semblants al català, ja que no provenen del llatí. Totes són diferents, genials i especials!


“Mein altes Auto” / “El meu cotxe vell” Enzo Martínez i Bou / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI Ich habe ein schwarzes Auto und ich fahre zu vielen Plätzen mit ihm. Ich gehe zur Schule, ins Kino oder zum Strand. Mein Auto ist nicht groβ, denn wir sind drei in unserer kleinen Familie. Damit können wir auch in andere Länder gehen. Im Vorjahr sind wir nach Frankreich gefahren! Wir waren in Paris, in Marseille und auch in Montpellier. Es war sehr gut! Ein Tag hat unser Auto nicht funktioniert, so ist mein Vater zum Autohaus gegangen und in der nächsten Woche haben wir ein neues Auto gehabt. Das neue Auto ist sehr groβ! Jetzt haben wir ein rotes Auto und es ist hübsch. Es ist nicht wie unser altes Auto, aber es ist auch sehr gut! Jo tinc un cotxe negre i vaig a molts llocs amb ell. Vaig a l’escola, al cine o a la platja. El meu cotxe no és gran, ja que som tres en la nostra petita família. Amb ell també podem anar a altres països. L’any passat vam anar a França! Vam anar a París, Marsella i també a Montpellier. Va anar molt bé! Un dia el nostre cotxe no va funcionar, així que el meu pare va anar al concessionari i a la setmana següent ja vam tenir un cotxe nou. Aquest cotxe nou és molt gros! Ara tenim un cotxe vermell i és bonic. No és com el nostre antic cotxe, però també és molt bo!

141


142

“Búfals i coales” Júlia Páez i Caro / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI Va entrar a la consulta. Era alta, esvelta, tenia uns cabells color castany molt ben cuidats que lluïa amb una mitja melena, la seva cara pigada em va recordar la protagonista d’una pel·lícula que feia poc que havia vist... El seu nas petit i perfilat era perfecte. -Hola, sóc l’Anna. Tu deus ser la Clara, oi? –vaig dir-li. -Sí... – va dir ella, amb veu nerviosa. Li vaig indicar, amb un gest, que podia seure en un dels sofàs de pell que hi havia a la consulta. Va deixar la motxilla al seu costat i em va mirar tímidament. Jo vaig col·locar la meva butaca a prop seu i vaig trencar el gel, com em tocava fer sempre que tenia un adolescent a la consulta. -Com estàs, Clara? – vaig preguntar. -Bé... – em va contestar, sense aixecar la mirada de terra. –He començat segon d’ESO. Després d’aquestes breus preguntes que faig sempre als meus pacients abans de centrar-me en el tema, vaig fer-li la pregunta del milió: quin era el motiu de la seva consulta. -Mira... fa molt temps que em sento sola... de fet crec que m’hi he sentit tota la vida... però no ho entenc... he tingut sempre un munt d’amigues! Mai he estat sola però a la vegada sempre m’hi he sentit... -Ja, t’entenc Clara... mira, t’explicaré com viuen dues espècies diferents d’animal i llavors tu em diràs quina de les dues està més acompanyada. Per una banda, t’explicaré com viuen els coales. Els coales viuen junts amb la seva família, en la mateixa zona. Cada membre de la família té un arbre assignat. No es comuniquen amb ningú durant el dia, es limiten a dormir i menjar en el seu arbre. No mantenen cap relació amb els altres. És a dir, estan rodejats de tota la seva família però no poden comptar els uns amb els altres... Els búfals, en canvi, viuen en la mateixa zona amb la seva família, però cada búfal és independent a la resta. Viuen cadascun pel seu compte i porten una vida solitària. Estan sols durant el dia, però saben que poden comptar amb els de la seva família si ho necessiten.


-Jo em sento com un coala –va dir ella –estic rodejada d’amigues, però sento que no m’omplen... -I què és el que busques en una amiga, Clara? – vaig preguntar-li. -Doncs... a mi m’agradaria una amiga amb la que pogués parlar de tot a qualsevol hora, una amiga amb qui pogués crear la típica llista de coses per fer juntes abans de morir-nos, com ballar sota la pluja fins a quedar xopes, anar de viatge... plorar de riure per qualsevol tonteria... una amiga que sempre tingués al costat i que em donés confiança i seguretat. -Ai, aquesta és l’amistat autèntica... però és veritat que no sempre és fàcil de trobar. Sovint hem de passar per moltes amistats com les que tens tu per acabar trobant la de veritat. I la comparació que he fet entre els coales i els búfals, el que ensenya és que estar sol i sentir-se sol són coses molt diferents. Tu pots estar sol físicament, però no sentir-t’hi, perquè estàs acompanyat i saps que tens molts amics a prop. I pots estar envoltada de persones i sentir-te sol. La Clara va estar uns segons en silenci després d’escoltar les paraules de l’Anna. Li havia agradat veure el seu problema tan ben reflectit en aquelles dues espècies d’animals. La veu de l’Anna va interrompre els seus pensaments. -Preparada per començar a treballar per formar part de la família dels búfals?

143


144

“L’Alemanya dels meus somnis” Ariadna Bertran i Alsina / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Aquell va ser un any fosc, molt fred i distant, ell encara ara ho recorda. En aquells temps de guerra la gent no tenia somnis ni aspiracions, tan sols poder sobreviure els consolava l’ànima i els alleujava la inquietud. Allà dalt, al seu poble, hi devien viure unes cinquanta famílies, potser. No us penseu que era gran cosa, però hi havia el just i necessari. En aquella vila de l’antiga Alemanya hi vivia un noi molt entremaliat. Tota la gent del poble el coneixia com a Olvy tot i que, és clar, aquest no era el seu nom, però a ell ja li estava bé. Podríem dir que s’hi sentia representat, li transmetia força, alegria, més o menys com era ell. L’Olvy en aquella època tenia uns quinze anys. Vivia amb la seva mare, mestressa de casa, amb el seu pare, que tenia una petita botiga de roba al centre del poble, i amb el seu germà gran, que estava a punt de fer divuit anys i ja guanyava els seus primers diners ajudant al seu pare a la botiga. Tots quatre eren feliços i estaven contents, de vegades ell i el seu germà es deien quatre coses, però tot quedava en un no res. A l’estiu, quan no hi havia classes, aquell poble era molt avorrit, per això l’Olvy i la seva família baixaven a la capital a passar uns dies de vacances. Però aquell any va ser diferent, a causa de la guerra, els seus pares es negaven a baixar a la capital. De manera que què podrien fer allà? La seva amiga, la Jane, que no venia d’una família gaire benestant, un dia tot caminant per els estrets carrers del centre, li va explicar que cada estiu, l’alcalde del poble projectava unes pel.lícules al vespre a la plaça major, que eren gratuïtes i per a tothom. Ell no pensava pas que això tingués massa èxit, la veritat, però com que no tenia res millor a fer s’hi va apuntar sense pensar-s’ho dues vegades. L’endemà, tot va començar com sempre. Res de nou. La seva mare el va llevar cap als voltants de les deu del matí. A l’Olvy li agradava llevar-se tard però sense passar-se, com deia ell, amb moderació. El seu germà i el


seu pare ja feia estona que havien anat a la botiga a treballar. A la taula del menjador tenia un bol amb llet i galetes que la seva mare li havia preparat amb molta dedicació. Ell era partidari de que les galetes no poden quedar amarades de llet i esmicolades per el got, sinó que s’havien de sucar, com deia ell, amb moderació. Però mai li sortia com ell volia i les galetes acabaven disperses en bocins petits dins del got de llet. Un cop acabat l’esmorzar es va vestir amb el primer que va trobar i es va calçar amb les seves sabates de la sort. Va sortir al carrer i tot era normal, la senyora Katrin, com de costum, estava escombrant l’entrada de casa seva per aprofitar i enganxar-se al primer que passés i passar-s’hi una hora parlant i xafardejant. Ell, que ja l’havia calada, la va saludar des de l’altra vorera i va seguir el seu camí. A uns quants metres de distància hi havia la plaça major. Com cada dimarts, hi havia mercat i la plaça s’omplia de gent. La seva mare li havia donat uns encàrrecs per fer. Havia de comprar carn de porc a la parada de la Stefanie, una noia molt simpàtica que sempre, des de petit, li havia agradat, però estava fora del seu abast. Llavors, a la parada de llegums uns quants cigrons amb suc, però com que ell ja sabia que aquella parada sempre estava plena i amb molta cua fins al migdia, va seguir amb els seus objectius. Finalment va arribar a la parada de les verdures i allà va comprar pastanagues, carbassons i pebrot. Acabada la seva feina al mercat, va portar tots els paquets a casa i, com sempre, es preguntava com és que ell no cobrava encara per fer tot això. Ara sí que tenia el dia per ell. El dia anterior, ell i la seva colla van decidir que avui quedarien tots a la font que hi ha darrera el carrer major. És a dir que va emprendre el seu camí cap allà. Quan va arribar ja hi havia en Frank, el seu millor amic, i la Jane, però ningú més. L’Olvy sempre havia pensat que entre en Frank i la Jane hi havia algun rotllo però per ara no s’havia donat a conèixer. Res, al cap de pocs minuts ja es va reunir tota la colla i van acabar de passar el que quedava de temps abans d’anar a dinar. Com sempre li deia la seva mare, a la una en punt a casa. I ell sempre complia. Van dinar tota la família junta i les hores van anar passant fins al vespre. Un cop ja sopats, i havent hagut d’insistir molt durant tota la tarda, els seus pares van accedir a deixar-lo anar a veure la pel·lícula amb la condició que hi havia d’anar acompanyat del seu germà. “Segur que aquell pesat ja aprofitarà per lligar-se a la Stefanie”, pensava l’Olvy. Però la idea de poder quedar amb els seus amics aquell vespre el va calmar de cop.

145


146

Van sortir de casa i es van dirigir a la plaça major. Efectivament, allà hi havia tot el muntatge de projecció. Hi devien haver deu o dotze persones, entre elles la Jane i en Frank i la Stefanie, que com bé havia pensat ell abans, el seu germà va anar directament cap a ella. La Jane i en Frank que cada vegada estaven més junts i eren més propers, l’esperaven a primera fila, asseguts a unes cadires de fusta amb coixins. Com sempre, els altres encara havien d’arribar, i com l’Olvy deia, no s’ha d’arribar ni tard ni d’hora, sinó amb moderació. Aquesta vegada els van estar esperant una bona estona i ells es van entretenir escoltant els acudits suats que sempre explicava en Frank i que no feien gaire gràcia, però per no ofendre’l, tots sempre reien. En fi, al cap de mitja hora de patir unes lleugeres agulletes a la boca, va començar la pel·lícula. Era la primera vegada que l’Olvy la veia o sentia a parlar d’ella i per això no va prejutjar ni la pel·lícula ni l’alcalde del poble per portar aquesta pel·lícula. L’inici d’aquesta era intrigant, curiós, enganxava l’espectador. L’Olvy es va fixar en els comentaris, apareixia el títol, “El gabinet del Dr.Caligari”, interessant, va pensar, també hi va veure el nom del director, Robert Wiene, de seguida va saber que de gran voldria ser com ell, mai s’ho havia plantejat, però ho va veure d’allò més clar, volia ser un director de pel·lícules prestigiós i reconegut a tot el món per les seves obres, no pas un simple alcalde de poble com volia ser en Frank o un venedor d’aliments al mercat com la Stefanie. Ell ja ho tenia decidit. A partir d’aquest moment es va dedicar a mirar la pel·lícula i a aprendre coses per poder fer-ne una. Es va estranyar que la pel·lícula fos muda, però no li va desagradar, més aviat el va inspirar. Al final de la pel·lícula no tenia ganes de marxar i en volia veure una altra i una altra. De sobte es va girar i va veure tot el poble darrere seu, cadascú agafant les seves coses per anar marxant cap a casa, es veu que allò tenia més èxit del que es pensava i dins seu va felicitar l’alcalde que havia organitzat tot allò. El dia següent no va variar gaire respecte l’anterior, les galetes trencades en mil trossos dins la llet, roba aleatòria, la senyora Katrin, aquesta vegada, ja xerrant amb el banquer del poble; tot i que no fos mercat les parades hi seguien sent i estaven plenes, dinar amb la família, passar la tarda, sopar... i finalment, per fi, l’hora de la pel·lícula. Aquesta vegada ell i el seu germà van anar a la plaça, el seu germà en veure que no hi havia la Stefanie va decidir que millor l’anava a buscar


directament a casa seva. És a dir que ell es va quedar sol a la plaça. Avui resultava que tot el poble anava tard menys ell i com que no sabia què fer va anar fent volts a la plaça fins que en veure que ningú venia va decidir anar a veure els encarregats del muntatge, dos homes alts i corpulents, carregant els focus i el projector, la peça clau perquè funcionés tot l’engranatge. I allà va veure una noia més o menys de la seva edat, tampoc li va preguntar per no semblar molt directe i brusc, però sí que la va saludar, es deia Íngrid, un nom poc comú en aquella zona, però li va resultar atractiu. Era la primera vegada que veia aquella nena per el poble i li va preguntar per la seva família. Resulta que era una noia que abans vivia amb els seus pares i el seu germà a la ciutat però que el seu pare va anar a la guerra i ara s’havien mudat al poble amb la seva mare i el seu germà. Van estar una bona estona xerrant i l’Olvy va descobrir que l’Íngrid també era una apassionada del cinema i que sobretot li encantava fer teatre, que abans a la seva escola n’havia fet i sempre guanyava tots el concursos. Quan la gent començava a arribar, l’Olvy va veure la seva colla i com que la noia encara no coneixia ningú del poble l’Olvy li va presentar els seus amics, des del primer moment tots es van avenir molt, i com sempre en Frank va començar a explicar els seus acudits suats, que cada vegada eren pitjors. Ja va ser l’hora i el projector que havien col·locat aquells dos homes es va encendre i va començar a rodar una nova pel·lícula. Aquesta vegada tampoc li va sonar ni el títol ni el director però ell es reafirmava en la idea de que volia ser un gran director. Al cap dels dies això d’anar a veure una pel·lícula es va convertir en una tradició. I com ell havia predit en Frank i la Jane es van acabar estimant i que l’Olvy sàpiga, encara ara, després de quaranta anys, segueixen junts i casats i estimant-se com el primer dia. En canvi el seu germà va desistir de perseguir la Stefanie, que va marxar del poble per casar-se amb un ric empresari de negocis, que ves a saber com l’hauria conegut. Així que va decidir quedar-se al poble i seguir el petit negoci del seu pare, que encara ara està obert i és on l’Olvy hi va a comprar la roba. Tornant a aleshores, l’Olvy com que encara no coneixia gaire a l’Íngrid va voler quedar una estona a la tarda, ja que ell sempre les tenia lliures, per poder compartir més coses i a mesura de diversos i múltiples

147


148

interrogatoris, una mica intrigants i feixucs, van acabar sent parella i encara ara ho són i ben feliços que estan. Van estar vivint en aquell poblet de l’Alemanya prop de tres anys més. Abans, per a l’Olvy, cada dia era la mateixa rutina, però aquell any ho va canviar tot, ell veia cada nou dia com una aventura que no en sabia el final, i continuava, i continuava... Al cap dels anys, quan l’Olvy va fer dinou anys, tenia encara el somni d’anar a la ciutat i poder ser un gran productor de pel·lícules d’èxit. Per això es va haver de discutir i barallar amb els seus pares perquè ell volia marxar a la ciutat a estudiar el cinema i la seva història, però els seus pares no volien, deien que era massa perillós en temps de guerra i preferien que es quedés a treballar a la botiga del seu pare. Finalment ho va aconseguir i ell i l’Íngrid van marxar cap a Berlín amb mal regust de boca, perquè s’havia barallat amb els seus pares, però al final el temps ho va curar tot. I després de quatre anys estudiant el cinema a la Universitat de Berlín, l’Olvy va crear la seva primera pel·lícula, “El Gran Cinèfil”, la seva obra es titulava així. Per desgràcia, o per benefici, aquesta no va tenir molt èxit i ell va caure en una depressió que fins i tot es va apoderar de l’Íngrid, que en aquella època va arribar a aconseguir el seu somni de ser actriu, tot i que no era molt famosa. Però això no els va aturar. L’Olvy, que sempre havia sigut enginyós i mentalment fort, es va posar a pensar en una obra que el representés, tal com era i com havia sigut, que s’hi veiés reflectit i va caure en que no hi havia res que representés més bé com era ell que el seu passat. Què vull dir amb això? Doncs que va decidir escriure l’obra del seu passat. Va recrear el que havia sigut la seva vida fins ara i la va titular “L’Alemanya dels meus somnis”, el títol no tenia gaire res a veure amb el seu passat, però sempre li havien agradat les frases filosòfiques, el seu pare cada nou dia que començava li explicava una anècdota acabada amb una frase com aquesta, semblant. Aquesta obra, no com l’anterior, va triomfar arreu i aquesta vegada sí, li van caure ofertes de tot el món i la seva obra va prendre forma i perspectiva i es va visualitzar a tot el món, encara avui dia es projecta a tots els cinemes, era en blanc i negre, com aquelles que veia cada vespre de l’estiu a la plaça major del poble. Els projectors ja deuen estar farts de tant repetir-la. Al cap de pocs anys, ell i l’Íngrid es van casar, a la capella del poble on va començar


tot, i allà va ser quan es van retrobar amb tots els seus amics i família i res els va impedir fer aquell somni realitat. L’alegria, la felicitat i l’eufòria els fluïa per les venes, però com sempre deia, diu i dirà l’Olvy, “amb moderació”.

149


150

“Sense sortida” Sam Colomer i Newman / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI Va obrir els ulls lentament però no va poder distingir cap diferència. Notava fred. Tota la seva esquena estava en contacte amb una superfície rígida. La sensació el va fer pensar amb el terra de rajoles de la cuina de casa els seus pares. Tot i així, no tenia la més mínima idea d’on es podia trobar. No recordava res. Es va abraçar a si mateix per intentar escalfar-se una mica. Es va adonar que portava posat algun tipus de vestit especial, com si estigués de camí a una reunió formal. Tampoc recordava dur res. De sobte, es va formar un silenci eixordador, que el deixava aïllat en els seus pensaments, sense cap escapatòria. Va captar el feble so d’una música trista, similar a la que sonaria al final d’una pel·lícula on la victòria la conclouen els dolents. ... Se li va fer un buit a l’estómac. Es va adonar del que estava passant. Va començar a fer cops repetits al sostre d’allò que l’empresonava. De segur que havia estat enterrat viu. -Ajuda! –va cridar amb tota l’ànima– Ajudeu-me, si us plau! Traieu-me d’aquí! –va pausar esperant una resposta– Ajuda! Ajuda! Ajuda! –va repetir. No semblava tenir cap efecte. Va intentar recordar la manera de dir SOS en codi Morse. Va fer uns quants cops, alguns curts, alguns llargs, però fins i tot ell sabia que no estava dient res coherent. Es va passar una eternitat picant al sostre i cridant, fins al punt que li feien tan mal les cordes vocals que li costava respirar, i tenia els artells ensagnats. Sempre havia desitjat la mort, per a ell i per a moltes de les persones de la seva vida, però ara que estava al seu davant, preparada per endur-se’l, clavava les seves ungles a la figurativa taula de suro que era la seguretat d’estar viu. “Com ha pogut passar això? Perquè jo?” -Es va preguntar, compadint-se de si mateix. Amb el temps, va començar a acceptar la seva inevitable mort dintre


d’aquella tenebrosa caixa de foscor, tristesa i por. Res el podia salvar ara. No tornaria a veure mai més ningú. Mai. S’havia acabat. I tot el que volia fer abans de morir? No estava gens preparat pel final. No hi havia res que hagués volgut mai tant com sortir d’allà dintre. I és exactament això el que va passar quan va sentir una feble olor d’una flor de menta. Feia temps que no sentia aquella típica i indistingible olor. Feia anys, en Gabriel l’havia fet caure en un matoll de flors de menta. Sempre s’ho passava bé amb en Gabriel. Passar temps amb ell era com escapar. S’oblidava de tot. Va recordar aquell cop que van sortir a caminar: van passar hores i hores que semblaven més aviat minuts. Quan va obrir la porta de casa, el primer que va sentir va ser el pare: –Vas Tard! -va cridar amb to de cansat-. Mai s’havia portat del tot bé amb el pare. Cada cop que tenia alguna idea divertida, hi era ell per tallar-li el rotllo. El dia que no el va deixar anar a viure a la caseta de l’arbre, es va preguntar si valia la pena agafar un ganivet de cuina, i... Per sort, va acabar decidint que no ho faria perquè la mare no s’enfadés amb ell. Però això no importava ara, el seu pare havia mort feia anys. I quan s’esgotés l’oxigen de dins la caixa, el tornaria a veure. Què li diria? No tenia ganes de tornar a parlar amb ell. Amb els anys que havien passat junts ja havien estat suficients, no era necessari que estiguessin una eternitat junts al més enllà. No imaginava tenir una relació amb el seu pare com la relació que tenia amb en Gabriel, però potser seria necessari acceptar el seu pare tal com era. Va decidir deixar de banda els records de la infància durant una estona, per començar a pensar maneres d’escapar, però aquest cop, raonablement, sense presses i amb diligència. En fer una curta buscada per l’interior de la caixa, va localitzar una agulla de cosir. Amb aquesta va decidir intentar foradar el sostre que l’aïllava de la llibertat, l’oxigen i al seu torn, la vida. Unes hores van passar, sense gaires resultats visibles. Però quan passava el dit per la superfície, notava una petita ondulació al punt on havia estat treballant. Això va restaurar la seva esperança, així que va continuar, enfeinat unes hores més. Un gran sentiment de determinació el va vèncer? quan es va parar uns minuts a admirar el seu progrés. Ara ja podia veure clarament els resultats de la seva obra. Tot i així, tenia la pell dels dits completament destrossada, i era difícil seguir. Va decidir descansar una estona, per deixar que aquesta es recuperés.

151


152

L’ambient era tranquil. Estava progressant amb la seva escapada. I encara no era mort. Una cosa estranya, ja que devia portar dies respirant el mateix aire. La seva preocupació envers a la mort havia reduït molt, semblava que no hi havia un límit de temps. Això el va ajudar a tractar les coses amb calma. De sobte, va notar la sensació d’una freda i humida gota d’aigua que li va caure sobre l’americana ja plena de sang, terra i pols. Era una gota bruta, com la d’un bassal enfangat. (Soroll de gota) I una altra. No es preocupava gens per la seva roba, l’aigua encara ajudaria a netejar-la. (Soroll de gota) Una altra. Ara ja es va preguntar d’on sortien aquestes misterioses gotes d’aigua enfangades. Va observar el petit forat que havia fet al sostre de la caixa. (Soroll de gota) Aquesta li va caure directament a l’ull. Seguidament es va adonar del que estava succeint. Devia estar plovent a fora. L’aigua de la pluja estava entrant per l’estúpid forat que havia fet amb l’agulla. Immediatament va intentar tapar el forat amb alguna cosa que tingués a sobre. Primer va provar la sabata, però no semblava tenir efecte. Va intentar arrancar un tros de la seva roba, però no se separava. Ara ja no estava tan calmat. Tornava a tenir un límit de temps. Intuïa que en unes hores estaria completament submergit sota aquella aigua enfangada, pel ritme com queien les gotes. Va decidir que la seva millor opció era intentar expandir el forat, per sortir d’alguna manera. Amb cada punxada que realitzava contra la fusta, se li obrien més talls a la mà. La sang es barrejava amb l’aigua i la terra, formant una mescla de minerals i glòbuls vermells. I precisament va recordar en aquell instant els glòbuls vermells, i les seves funcions dintre el cos. Era fascinant que en aquell moment de pànic li haguessin aparegut al cap les funcions dels glòbuls vermells dintre el cos, quan en l’examen no en va poder recordar ni una. Els seus mals resultats acadèmics eren una altra raó per la qual ell i el seu pare no es portaven gaire bé. Es veu que el pare eren un estudiant exemplar, i no estaria mai content si el seu fill tenia notes que no fossin perfectes, o almenys això és el que semblava. Li va caure una gota d’aigua al front. Això el va tornar a situar a la realitat. Durant l’estona que havia estat reflexionant el nivell de l’aigua havia augmentat prou. “Em sembla que és físicament impossible que surti d’aquí amb vida, de fet és impressionant que encara segueixi respirant...” …


De fet, era impossible que seguís respirant, amb poques hores hauria d’haver mort, no tenia cap tipus de sentit que continués viu en aquelles condicions, era impossible. De sobte, va sentir la dèbil veu del pare. -Quants anys fill.. Com estàs? -Semblava un somni, però va reconèixer immediatament la seva veu-. -Qui ets? -Va preguntar, sabent perfectament qui li estava parlant, però confús i intentant comprovar alguna cosa-. -Soc el teu pare! No em recordes? -No vas morir en l’accident? -Va preguntar encara més confós ara-. -Sí, tu també has mort. En Gabriel et va fer caure en un camp de flors verinoses. -No, no, no, no, no! -És difícil, ho sé... -Però m’han enterrat viu! Era viu! Què ha passat? -Allò simplement era una fase de transició... Ja eres mort... No et preocupis, anem a la caseta de l’arbre, que t’ho explicaré tot. Va somriure.

153


154

“Tiemblo” Biel Oliva i Carabajal / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI Entre la bondad del poeta y el grito del padre se alza autoritario el engaño de la opulencia o la traición de la costumbre. Cautivo en el silencio de su infierno el ladrón: las grietas en su rostro desnudo, un eclipse en su corazón. Aferrarse el náufrago a un trozo de la nave, el oro de la nube cubre la alameda. Amanecen los trinos entre las acacias; y el llanto de una boda tiene el sello de jazmín. El mío, un nombre hueco en el sendero del árbol. La cátedra de la soledad se muere de risa. La piedra en el bosque; índigo previo a la oscuridad. El velero en su marea. Coraje trajo vino. Escoltada la verdad del riachuelo. Pisadas de aceite en un castillo de naipes río rojo que recorre su cuerpo.


155

Copas, cejas, piernas rotas: el niño y su madre hierba en la selva. Agua y arena: dos facetas de la culebra.


156

“Escritura, dulce compañía” Mariona Sanmiquel i Rodríguez / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI Hace sol, hoy es un buen día para salir: no tengo exámenes ni ninguna ocupación, enciendo el teléfono por si has pensado en mí. Espero algún mensaje o una invitación, me decepciono al ver que no es así. Otra tarde sola en mi habitación. Los pensamientos, enredados entre sí, quieren ayuda, buscan como salir, cojo el bolígrafo y me siento ahí hasta que veo la luna sobre mí.


“Amaneceres sin despertar” Lluc González i Moret / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI Observando el sol poniente, tan similar a mi ánimo decadente, las gotas de lluvia me resultan hirientes, para mí no existen los días diferentes. Solo siento que la vida es una larga tortura, con el objetivo de conducirme a la locura, el dolor pretende que pierda la cordura, tiñendo mi vida con amargura. Perseguido por el recuerdo de una vida diferente, donde cualquier cosa resultaba suficiente, las frías cadenas del pasado, de un nuevo futuro me mantienen alejado. La gente cree que busco la felicidad, pero sé que si la encontrara me volvería a lastimar, el miedo que me envuelve me priva de bondad, hace mucho tiempo que ya no puedo amar.

157


158

“The Owl” Ferran Escoté i Riesco / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI He’s always observing you, from his nest on the mountain peak, but he descent from his refuge to catch a mouse with his large beak. We start to hear him at the nightfall, while the dark is covering the sun, creatures emerge from their burrow and they have to hunt or run. All animals are in danger, when an owl is near his capture and for survive in this situation, they have to leave the adventure. Finally he leaves the forest and returns to the mountaintop he is sleeping during all day, until he goes back to his job.


“Alternative route” Xuelei Bi / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_2n PREMI People beg and fight. For what? For glory? For wealth? For power? Or... For an alternative route? People say that in one’s life, there are multiple paths and choices. And people get easily swept away by those sweet and comforting words. But... Is that true...? Or is it just another white lie created by humanity? I don’t believe in that saying whatsoever. I believe there is only one single, correct path for every single person out there. They can either take it or they can go down a different path, that is either going to be a series of misfortune or a series of good fortune, molded by themselves through the hard way. I believe that once you go down a certain route, you have to either stick to it or just simply give up if you can’t. Once the path is chosen, I don’t believe that you should even take a look at the other choices you once had. Not only that, I also don’t believe one has many choices to begin with. At the end of the day, everyone’s ending is the same. Burried in a grave and forever remained underground. At least, that’s how I’ve come to realise what life is and about. And that’s also how I’ve got to the point where I can finally feel free. I don’t believe in a lot of things and sayings, but I do believe in one thing in particular. Freedom. Ever since being put in the spotlight, everyone’s eyes have always been glued on me. Expectations were sky high, and failing was never an option. It wasn’t even a choice made by myself, yet I had to take it, wether I liked it or not.

159


160

If I could compare myself to something existent, I would compare myself to puppet. A puppet manipulated by others, a puppet manipulated by life. A puppet that’s too tired to fight back. All my life I’ve been a puppet, until now. Now that I’ve become reliable, I’m no longer that small little marionette that goes and comes with the flow. I’m no longer that naïve little kid, who kept thinking and cursing that life is unfair. But even so, I’ve been molded into a person who can only go down a certain path, even if it’s a path I despise. I never forgave the people around me, who shaped me into a different person. A person who isn’t me, a person that can never have or make its own choices.


“Gen Z” Carlota Molera i López / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI We’ve been here since the 90’s And we are not going to leave. Stop ruining our future We are gen Z. Why are you acting like you don’t know What is actually going on? Our planet is melting And we are just too young. We are too young To fix what you destroyed. “It is not a big deal” Then put your mask on. Climate change is getting worst And pollution too. How could you create covid, That’s what we’ll never know. These are some words That I wanted to share, Don’t take it easy And be aware.

161


162

“Voyage de rêve” Oriol Martínez i Sabata / 3r d’ESO LLENGUA FRANCESA_1r PREMI Patience, sueur, vos mains, une feuille de papier blanc et un souhait. C'est ce dont ce petit garçon avait besoin pour réaliser un travail avec lequel réaliser son souhait et parcourir le monde. C'était un avion en papier tout blanc brillant, petit mais lisse, rapide et dynamique. Le garçon voulait voyager à travers le monde, mais malheureusement il ne pouvait pas pour différentes raisons. Alors, il a pris une pose courageuse, il a armé son bras et il a lancé l'avion de toutes ses forces. Le petit avion a survolé la ville où résidait le garçon grâce à une rafale de vent qui l’accompagnait. Il lui semblait que le destin était avec lui. L'avion a continué à parcourir le terrain et ne s'est en aucun cas arrêté. Il a traversé des montagnes, des rivières, des déserts, des jungles, des villes ... Et l'avion ne s'arrêtait pas. Avez-vous un endroit à visiter?


“La conteuse” Crystalbel-Osasogie Eke / 3r d’ESO LLENGUA FRANCESA_2n PREMI Elle avait toujours quelque chose à dire, des histoires à raconter, des aventures à expliquer, chacune d’entre elles issue de sa brillante imagination. C’était son passe-temps favori, elle pouvait rester assise pendant des heures à imaginer chaque fois une histoire meilleure. Ce qu’elle désirait le plus dans ce monde, c’était que tout le monde connaisse ses histoires, que tout le monde l’écoute et la félicite pour elles. Avec le temps, il est devenu de plus en plus difficile de trouver des auditeurs pour leurs histoires. Jusqu’à ce que : Ping ! C’est le son qu’elle a entendu dans sa tête. · Bonjour. Comment s’est passée votre journée Camille ? – sa mère a dit lorsqu’elle est rentrée à la maison. · Parfait, maman. Dorénavant, tout le monde entendra le nom de Camille Moreau, ou plutôt, il le lira ! Je serai le plus grand écri vain du monde ! - Camille a crié à tue-tête en montant les esca liers. · Je pense que c’est parfait, chéri – répond sa mère en riant – mais viens, il est temps de prendre une collation.

163


164

“L’être” Miquel Roca i Perdigón / 3r d’ESO LLENGUA FRANCESA_3r PREMI Une dame s'est réveillée à quatre heures du soir à cause d’ un bruit. D’abord, elle n’a rien fait, mais après elle a entendu un autre bruit et elle a fait plus attention. La dame est sortie de son lit lentement et sans faire de bruit, elle est sortie de la chambre. Elle a entendu un troisième bruit qu’elle a entendu dans la chambre d'hôtes qui était théoriquement vide. Elle avait ses jambes en coton, ses poils hérissés et une respiration profonde. Finalement elle a pris la décision d’ entrer dans la chambre. La porte était ouverte et à l’ intérieur elle a vu des yeux roux. La dame est restée paralysée. Elle était seule et devant il y avait un être bizarre. Dans l’obscurité, elle a senti de longs bras qui la prenaient. Elle a crié mais il n'y avait personne. L'être inconnu l’a conduit dans l' obscurité et…


165

Pau Puigcercós i Camps / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI

Mitten in der Stadt eine groβe Steinbrücke. Der Tag ist vorbei Enmig d’una ciutat un gran pont de pedra. El dia s’ha acabat


166

Júlia Paez i Caro / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI

Die ersten Wellen kommen zu meinen Füssen, das Wasser ist kalt. Les primeres onades arriben als meus peus, l’aigua és freda.


167

Roger Franquesa i Nebot / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_3r PREMI

Das Wasser flieβt ab der Wind bläst auf dem Rasen der Schmetterling fliegt L’aigua flueix el vent bufa sobre l’herba la papallona vola


168

“La Galera “San Judas Tadeo” Mariona Franquesa i Bové / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI La Galera “San Judas Tadeo”

6 de maig de 1547 Abans de l’alba els mariners han acabat de reparar els danys soferts fa dos dies per un atac de pirates anglesos i, seguidament he acompanyat els oficials a comprovar la càrrega. Les reserves de menjar estaven intactes, però faltaven cinc dels vint-i-set cofres d’or i uns altres tres dels setze de plata. Això ha posat furiós a l’oficial de Rojas, que ha carregat tota la seva ràbia en els mariners que guardaven la zona de càrrega aquell dia; fins i tot ha hagut d’intervenir el capità de Luna ja que perillaven les vides d’alguns tripulants. Com cada dia, m’he quedat tancada a la meva cabina fins que s’ha fet de nit, per sort el vell Borja m’ha vingut a veure. Tot i que anava torrat com sempre, m’ha explicat fil per randa els moviments de coberta: que si un dels mariners ha caigut de l’embarcació i l’han devorat un taurons, que si l’oficial de Rojas ha escridassat més del normal als mariners de bord i, que segons el capità, “A la senyoreta Eleonor de Vega se li han acabat els passejos nocturns fins que l’epidèmia de pesta hagi passat”.


L’epidèmia de pesta. L’única cosa que em separa de la brisa marina i les Amèriques. La maledicció del diable que s’emporta les vides dels mariners com qui va de cacera al bosc. També m’ha advertit sobre aquest diari. Hauria de millorar el meu amagatall o el trobaran i el vell Borja patirà les conseqüències per haver-me ensenyat a escriure. Cap al vespre s’ha començat a descarregar una tempesta sobre el mar, la qual ha fet trontollar el “San Judas Tadeo” diverses vegades, però unes hores després ha parat. Ara ja és negra nit, però encara es pot sentir la veu de l’oficial de Rojas remugant per la coberta i els mariners comencen el torn nocturn per mantenir la galera en la ruta correcta. Ja queda menys per arribar a terra.

169


170

“Rere el finestral” Irene Espona i Puntí / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Era un lloc bonic, malgrat que no hi hagués mai gaire gent. Comparat amb el centre de la ciutat, contínuament saturat per empleats anant a treballar, mares i pares empenyent cotxets, nens i adolescents anant o tornant de l’escola, persones grans amb pas feixuc… era tota una altra cosa. A part d’estudiants com nosaltres, t’hi trobaves, com a molt, persones grans o de mitjana edat que anaven a comprar als petits serveis i botigues d’alimentació. El petit comerç marcava el ritme de la vida quotidiana del barri i el mantenia viu i els seus habitants hi creien amb fervor en una època on la seva continuïtat es veia amenaçada. El barri era tranquil i sense massa destorbs, i fins i tot jo, que sempre havia mostrat una clara propensió envers el batibull del centre de les grans ciutats, hi sabia trobar un encant especial. Alguns dies, mentre esmorzava, observava des del gran finestral la poca gent que passava pel carrer i em preguntava qui eren, què hi feien allà i com eren les seves vides, els seus problemes, el que els agradava, el que els emocionava o el que els feia riure sense parar. N‘hi havia alguns que ja semblava que els conegués, com una parella d’ancians que passava pel carrer cada matí per anar a comprar el pa... Tenien quatre fills i set néts i havien arribat de joves des d’Ucraïna, per començar una nova vida. Ara els anys els pesaven, però estaven bé per la seva edat, feien goig i eren molt feliços. Ell havia estat un metge prestigiós en el seu temps, que gaudia d’una bona jubilació i ella havia estat, com desgraciadament moltes dones en aquella època, privada d’estudiar i s’havia cuidat de la casa, fills i néts tota la vida. De tot això, al capdavall, només era cert que eren ancians, o almenys, aquesta era l’única informació vertadera de què jo podia disposar. La


resta era el que jo sempre m’havia imaginat a còpia d’anar-los veient cada dia. Les meves suposicions podien estar molt allunyades o trobar-se considerablement properes a la realitat, no ho sabria mai. Perquè la vida i la percepció del món d’una persona no la coneixerà mai ningú tan bé, per més que s’esforci, com el seu propietari. El bloc era gran i coneixíem poc les cares de la gent que hi vivia. A l’habitació on teníem la rentadora i l’assecadora, hi havia una finestra petita que donava a una espècie de pati interior al centre de l’edifici. La finestra amb prou feines deixava entreveure res, però quan arribava el bon temps deixava entrar un aire fresc acompanyat de veus, converses i olors que afegien color en els moments monòtons de les hores d’estudi. S’ha de dir que al nostre pis s’hi estava certament bé, sobretot per ser d‘estudiants. Estava ben situat, i, decorant-lo al nostre gust, havíem aconseguit que ens proporcionés una sensació de recolliment, de llar, aquella que fa que comencis a anomenar un lloc casa teva. Però hi havia alguna cosa més, una cosa en què el nostre esforç no hi havia intervingut. Era el soroll de persianes obrint-se ben d’hora al matí, eren les converses enriolades entre terrasses veïnes d’aquelles dones que viuen per les xafarderies, eren els jocs dels nens al parc de baix i era l’olor de cafè molinat que es preparaven al pis del costat. Detalls, quasi imperceptibles, que omplien la meva vida sense ni adonar-me’n. Perquè les persianes s’obrien com quan em venien a despertar quan era petita, els nens jugaven com ho havíem fet nosaltres i l’olor del cafè era com la que feia la taula de casa l’àvia quan, després de dinar, em deixava pujar a la seva falda. M’havia passat la infantesa desitjant fer-me gran, però ara enyorava aquella època. Ara érem estudiants i ambicionàvem un gran futur. Però al mateix temps descobríem que la insatisfacció i l’avarícia són enemigues dels éssers humans, que, atrapats en l’ànsia de poder i riquesa, ho desitgen tot, sense adonar-se que potser ja ho tenen tot. I jo, a poc a poc, anava aprenent que allò que em feia i em fa feliç és el que m’ha construït com a persona, des del principi. I així com veia les vides dels veïns d’aquella gran escala i de la parella d’ancians que observava cada matí, estava aprenent a conèixer-me millor i a estimar les petites coses.

171


172

“Tardes de pluja” Carla Prat i Serra / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI

Faig un saltiró per pujar al replà de la porta i tanco el paraigües abans d’entrar a la cafeteria. Ràpidament els meus ulls busquen la taula més arrambada possible i m’hi assec. Demano un cafè amb llet calenta a la noia que s’acosta i me’l porta ràpidament. Pel que semblen dues hores em quedo hipnotitzada observant la imatge del vapor sortint de la tassa i el bombó de xocolata desfent-se al costat. Quan em recupero veig que la cafeteria s’ha omplert ràpidament, la qual cosa no em sorprèn a París en una tarda de pluja. Faig un glop del dolç cafè i em poso a observar l’escena. Una noia d’uns trenta-cinc anys entra ràpidament al cafè, porta les galtes tacades de rímel escampat i els ulls plorosos. S’asseu a la barra i un home d’uns quaranta anys que sembla que la reconeix s’hi acosta i ràpidament es posen a parlar de la vida. Pots veure la preocupació d’ell a la seva cara mentre ella parla, està passant per un mal moment i les dolces paraules de l’amic que sempre havia vist com només un amic li fan canviar la perspectiva, mentre s’aparta els cabells humits de la cara i somriu al seu futur. Al meu davant hi ha asseguda una dona gran, d’uns setanta-cinc anys, bevent te mentre observa la foto d’un senyor. Amb les mans plenes de línies de saviesa i experiència ressegueix els cantons de la fotografia i fa un glop del


te sense apartar-ne la mirada. Aquesta dona ha passat per molt, se li veu a les bosses de sota els ulls, i recorda amb un mig somriure un temps en què era més feliç. El soroll dràstic de la porta em fa apartar la mirada de la senyora per observar dos nois adolescents que entren al bar. Demanen un cafè i pots veure com un d’ells s’esforça sense èxit per apartar la mirada del noi que li encanta. L'essència d’aquest amor adolescent es pot notar a l’aire: un amor nou i jove al qual li queda gran part d’història. Guardo el pensament mentre trec un bitllet de la cartera i el deixo a sobre la taula. M’aixeco i tot dirigint-me cap a la porta m’adono que ha deixat de ploure i, tot trepitjant bassals, camino pels romàntics carrers de París cap a la nit.

173


174

“Pisadas en arena blanca” Poesía becqueriana Uma Penadès i Jiménez / 4t d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI Con vista fijada en un confín de agua salada persistía en la orilla sentado, y en ausencia de pensamiento alguno, mi cabeza desnuda de sentimiento, pero entre preocupaciones, del horizonte no apartaba mirada. Pintado de albugíneo y plata, el inmenso oleaje revuelto, reverberaba luna y lucero, de todo el firmamento. Pero entre preocupaciones, del horizonte no apartaba mirada. Mar de angustia se abría ante mi. Con cada ola que sentía mi cuerpo, más oía el susurrar del océano, necesidad de hundirme mar adentro. Pero entre preocupaciones, del horizonte no apartaba mirada. Presencia de ti alguna, se había desvanecido, no hallaba el rozar de melena de oro, ni esmeralda mirada. Tampoco encontraba tu rastro, el mar lo había sellado, pero tus pisadas en arena blanca seguían visibles a mi mirada.


“Bajo la luna” Poesía becqueriana Carla Caus i Font / 4t d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI Silenciosa como el agua en calma, delicada como una rosa, ella, la más hermosa, un paisaje a contemplar. Pero ¿cómo ella me amaría, a mi, un hombre sin hogar? ¿cómo ella me amaría, si yo nada le puedo dar? Bajo la luna la miro, desde mi cabaña, cerca del mar. En su palacio ella duerme, mientras yo sueño, que algún día me va a amar. Llegan noticias de palacio, la princesa se va a casar. Pues, qué suerte ha tenido aquel que su mano le va a dar. Tú, luna, que me has visto llorar, déjame que te diga, que yo nunca la voy a olvidar.

175


176

“Dulce beso de la noche” Poesía becqueriana Belén Macías i Pérez / 4t d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI La suave brisa roza mis pestañas, y deja las gotas caer. Sensación extraña, que me arrastra hasta el padecer. “Todo irá bien, no llores”, es lo que dices y no dejas de repetir. ¿Pero cómo me olvido de mi pena? ¿Cuándo sé que te alejas de mí? El dulce beso de la noche, que para el tiempo a su querer te lleva a un lugar tranquilo, pero dime ¿cuándo te volveré a ver?


Adam’s last letter Jia Jia Chen / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI For my family. No parent should bury their own child. I really tried to repair myself. I have taken each pill to try and feel normal. I thought I would have a lot more to say about sticking with this but, I failed. I wish I could say don’t worry, don’t hate me and keep going, but I know it will be more difficult than that. I thought I would cry more while writing this, but I can’t. I’m trying to scratch off any emotion or feeling, but I can’t feel anything anymore. I feel a burst of anger, regret, sadness, and loss of hope. I’ve been trying to look on the bright side of things lately, but I can’t. I no longer feel invincible the way I used to feel when I was just a kid. I wish things would go back to the way they used to be. I wish I was in sixth grade again, in my old house, huddled in a corner where I felt safe at times. My room and my home. I feel hopeless and like there is no heaven. I am blessed, but not enough to stay. I wish someone could teach me what happiness is. I like to imagine it, it would be a house close to the family, with someone who loves me and a son or daughter of mine, but that’s not how things work. Life is nothing more than a string of sadness with few “golden” moments. Those are few and far between. It is a constant battle to be happy and then you die. My golden moments are over. It is finally time to find my peace. I want everyone to move on quickly. If it helps you cope, you can pray to my corpse. Stop by my grave and bring me lavender. Write me a letter like I used to do with you. Shout to the sky and ask me why I was selfish. All I have in my name are the pills I take and they apparently no longer work. I have a couple of bills in my wallet. Give them to my little sister

177


178

so she has some extra meals. Tell my friends to watch out. Be sure to cheer on Jason to finish college and work his way up to become the best lawyer the Earth ever saw. And assure Aurora that I never stopped loving her, and that I wish I could have started a family and be happily together. I wish things didn’t end. When we met, I said, “I feel like we met in another life before.” I agree with that. Maybe I’ll meet her again one day. But this life was not the right one. I’ll always be with you. Hold on, yes? I just ask one thing, don’t cry to me. With the last bit of love that I can muster. Sincerely, Adam


Lily Ada Solé i Viladecans / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_2n PREMI James entered the funeral home. It was a gloomy, rainy day and he felt the same way. The room was packed with people he had never met. Weirdly, he found himself looking around for her, expecting to see her red locks tied up in a bow. He wanted to see her smile one last time. “Excuse me”. James turned around and saw a short man handing him a piece of paper. “Thanks”, he said as he reached for Lily’s obituary. He couldn’t help but laugh out loud when he saw the picture her parents had picked out. It was probably very inappropriate to be laughing at a funeral but he just knew that she would have hated it. In the photo, she was wearing her old school uniform, round glasses and brackets. A huge stack of books was in her arms. Her parents had always thought of their daughter as the perfect student and well-behaved girl she was back in grade school. They wanted to forget that she got diagnosed with major depressive disorder and then stopped going to high school shortly after. She was left completely alone, abandoned by her family who thought of her as a disgrace more than anything else. They would pay 300$ every month for the mental hospital just so they could forget that part of their lives. Obviously, when word got around about Lily’s death, they felt obligated to throw her the most extravagant funeral just to avoid rumors. James had met her the first day she entered the hospital. No one could forget a face like hers. His room was facing hers and he would watch her all the time. She probably thought of him as some annoying creep who wouldn’t leave her alone. They wouldn’t talk but he soon realized why she was there. She usually seemed fine, she would eat all her food and talk to most of the staff. But for periods of time, she would shut her door and her room would be silent for days, or even weeks. No one could get her to go outside or take her pills. Then, suddenly everything would be fine, and she started talking and laughing again. One day she asked James why he was there. He was so surprised that she was spea-

179


180

king to him that he almost forgot how to talk. “Anorexia”, he said shyly. She didn’t say anything for a while… “Why won’t you eat? Food is like the best thing in the world”. He would have probably been offended by that question a few months back but by that time he was getting better, so he simply said: “I do eat now.” She got up from her bed and went into his room. In her hand was a candy bar. She gave half of it to him and sat on the bed. “I’m Lily”. “I know”. Sharing candy bars became a habit and they would stay up talking for hours. The nurses hated them because they would sneak around the building late at night. He sometimes thinks that he was already in love with her when she first talked to him, but those feelings grew over time. James wanted to believe that she felt the same way. He was almost fully recovered, and he felt like she was definitely getting better too. They would make plans for when they got out of there. She wanted to move to New York. But none of that happened. Their dreams never came true. He got discharged and had to move back in with his parents. At that time, she was in one of her depressed stages and refused to say goodbye. He would try to visit as much as possible, but the secretary always said the same thing: “She’s too sick. Maybe another time.” Months went by and he left for college. He would write to her but never got a reply, so he started to forget. The day before his twentieth birthday, he got an email from the secretary in the hospital. Lily had passed away. She didn’t explain why but he knew that she had probably taken her life. It was common with that type of disorder. They hadn’t seen each other in years but he couldn’t help but feel guilty that he hadn’t tried harder to get her out of there. He had given up and no one, especially not her, deserved that. The funeral was held the day after. James got in his car and drove for four hours just to be there. He knew no one and no one knew him. He didn’t want to talk to anyone, and he knew that Lily would have hated to have a funeral like this, so he got out of the building and into his car. At the gas station, he bought a candy bar. He stopped by the side of the road and walked into the forest. Lily had always loved nature so it seemed like the right thing to do. He sat down on the grass and split the bar in half. Half for him and half for her. Once he finished it, he got up and drove back home. He thought of her every single day for the rest of his life.


The cure of your soul Noura El Bouhali El Kantafi / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI Dear Seeing it this manner, things have not been uncomplicated for you, but this is life, problems will never cease to exist, so we must learn to regard them from another perspective, learn the lessons and not to be suffering the consequences. It’s all a matter of time, I know you’ll regain that joy that infects us all. What you have to live through is not easy to deal with, but you have to take it as the natural process of things, as well as the fact that you feel weak now and that in a while you can recover and move on. Obstacles can be hard to overcome, life poses challenges that sometimes make us powerless. But it’s having the necessary support, feeling that we can. You may know that all of this is a process that you will defeat sooner or later or just be resilient. It’s important to stumble, but it’s more to know how to stand up and confront the reality. I know words may be left over now, but you must come back to trust yourself and what you’re capable of. Remember that no one is more than you. Don’t underestimate or compare yourself to anyone. We are all made of the same thing, so you are worth as much as anyone else. Appreciate the painful days in your life, as these are the ones that will make you mature. Even if at the moment you curse them and wonder, why me? These experiences make you grow more and more...

181


182

Don’t push yourself or obsess over anything. If it has to happen, it will happen at the right time. You can’t control everything. I know you could be very perfectionist and not a bad thing! But there are times when it will not depend on you that something goes right or wrong. The passion and excitement of starting to feel love for someone is brave and a good sign, but before you give it your all, give yourself time and reflect. Don’t do anything to want to make others contented, do what makes you cheerful. Just because you want something doesn’t mean it has to happen. Hard, but true. Make a plan and carry it out. Fight for those dreams you’ve had to come true. Give the best version of yourself, patient and consistent. Don’t give up on the first one. Don’t live waiting for your past to change your future. Every day is a new opportunity to start again. If you live judging yourself for what you didn’t do or stopped doing long ago, you won’t be able to move forward. Make a cross and line


“Tout ce que nous n’avons jamais été” Jia Jia Chen / 4t d’ESO LLENGUA FRANCESA_1r PREMI UNE HISTOIRE COURTE. À VOUS D’IMAGINER LA FIN! Il y a de nombreuses années, dans une ville peu connue, les humains et les vampires vivaient ensemble. Geneviève Beaumont, une fille de huit ans, roumaine, brunette aux yeux verts, a rencontré Frey Dupont, un vampire avec un sourire enjoué. À l’âge de 16 ans, ils sont tombés amoureux, mais les deux familles se sont opposées à cette relation. Les deux jeunes se sont enfuis de la ville et sont allés vivre dans un village peu connu. Ils ont vécu heureux pendant plus de 25 ans. Malheureusement, le bonheur n’a pas duré toute la vie. La famille de Frey a découvert qu’ils étaient mariés et ils n’ont pas du tout aimé ça. C’est pourquoi ils ont envoyé une malédiction au couple : ils ont provoqué un sommeil profond de 30 ans à Geneviève. Elle s’est donc réveillée après tout ce temps et elle ne se souvenait pas de sa vie passée jusqu’au point de ne plus se souvenir ni de Frey, ni de sa famille, ni de ses amis, ni du fait qu’elle était aussi vampiresse. Pendant ces 30 ans Frey a cherché partout l’amour de sa vie et finalement il l’a trouvée. Mais, comment a-t-il fait pour la récupérer ?

183


184

“Le futur immédiat” Rayan Belayni Moreno / 4t d’ESO LLENGUA FRANCESA_2n PREMI UNE HISTOIRE COURTE. À VOUS D’IMAGINER LA FIN! Nous sommes deux survivants d’une grande catastrophe. Mon ami s’appelle Thomas Mendel et moi, je suis Julian Trotski. Nous sommes deux élèves du collège Metiere de Paris. Un jour notre planète a été inondée d’eau parce que l’humanité ne s’est pas occupée d’elle. Mon ami et moi, nous savions que cette situation pouvait arriver. Le jour de la catastrophe le ciel était couvert et il y a eu beaucoup d’averses, les éclairs ont illuminé le ciel et des vagues gigantesques ont détruit le littoral. Thomas et moi, on était en classe de français quand la professeure nous a dit de nous cacher sous les tables parce qu’il y avait un grand séisme. Les murs, les portes, les fenêtres… tout a été détruit. Les pompiers nous ont sauvés, mais il y a eu beaucoup de personnes mortes à cause aussi de l’augmentation du niveau de l’eau. Maintenant nous avons très peur parce que nous ne savons pas ce qui va se passer dans le futur immédiat.


“Où est-elle?” Ariadna Conill i Godoy / 4t d’ESO LLENGUA FRANCESA_3r PREMI UNE HISTOIRE COURTE. À VOUS D’IMAGINER LA FIN! Alba était la fille aînée. Elle était très belle et elle avait les yeux bleus très grands. Elle était sociable, heureuse et très gentille. Elle était parfaite. Par contre, Salomé, sa petite sœur, était tout le contraire. Elle était râleuse, gaffeuse et têtue, mais elle était aussi très intelligente. Le problème c’est qu’elles ne s’entendaient pas très bien. Malgré tout, elles ont décidé de partir ensemble en Croatie. Alba a parlé beaucoup pendant le trajet, mais Salomé n’avait pas très envie de discuter avec elle. Quel mauvais caractère ! Salomé avait hâte que le voyage termine. Pourquoi elle détestait tellement sa sœur ? Un jour, quand elles étaient sur le point d’arriver en Croatie, il y a eu une grande tempête et une tornade et elles ont eu un accident. Alba a fait un grand cri ! Depuis ce jour-là, Salomé a disparu. Où est-elle allée ?

185


186

Èric Franch i Gonzàlez / 4t d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI

Nackt auf meine Haut steigen sie feucht und frisch ab von Regen besprüht Nus sobre la meva pell descendeixen humits i frescos ruixats de pluja


187

Queralt Sala i Busquets / 4t d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI

Die helle Sonne mitten am blauen Himmel in klaren Feldern El sol brillant al mig del cel blau en camps clars


188


189

Batxillerat


190

“Will i Lucas” Clara Font i Barniol / 1r de Batxillerat LLENGUA CATALANA_1r PREMI Al pis d’en Will i en Lucas tot són presses. És un dia important per a tots dos, i encara que estan acostumats a tocar en públic, els nervis no desapareixeran mai. Mentre assagen, es pot percebre el contrast que hi ha entre els sons. L’un és rítmic i melòdicament perfecte, perquè són moltes les hores que Lucas s’ha passat trastejant amb el metrònom i la seva pulsació impassible. L’altre és fluid, inesperat; fins i tot inestable i dissonant. El jazz és així, i a base de molts anys d’experimentació, sembla que d’en Will neixen només melodies perfectes. Pugen a l’ascensor i es miren al mirall. En Lucas, vestit de frac. En Will amb la camisa ensacada dins dels texans acampanats. En Lucas porta partitures i sosté suaument un violí. En Will el saxo a l’esquena. En Lucas està serè i en Will l’acompanya la seva mirada inquieta. Just després de sortir de casa, van en direccions oposades. En Lucas s’encamina cap a l’auditori, tranquil i confiat. Té una fe cega en l’orquestra que avui l’acompanya sobre l’escenari. Són gent jove, “les noves generacions de la música clàssica” i somriu en pensar que un dia ell i els seus omplien els seients que avui ocupen altres instrumentistes amb les mateixes ganes de menjar-se el món. Se situa davant de la orquestra i s’obre el teló. En Will creua la ciutat i accedeix al bar musical on treballa per reunir-se amb els seus companys de banda. Un cop allà, saluda al pianista, a la cantant i el baixista mentre es prepara per sortir. Mentre puja a l’escenari, pensa en la sort que té d’haver cursat el Grau Superior que l’ha portat aquí, on, lluny de la rigidesa del món que coneix, és capaç d’evadir-se de la realitat. Abans de sortir a escena, i plenament conscient de què s’hi juga, es promet que avui la por l’activarà, però no li farà perdre el control. Un focus de llum l’il·lumina. De nou al pis cap dels dos parla, però amb els ulls es diuen que, almenys per ells, durant una estona el món s’ha aturat.


Àudio de la lectura a càrrec de l’autora:

191


192

“Carta de Vergés a Cecília” Seqüela d’Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter Aniol de Ribot i Ladero / 1r de Batxillerat LLENGUA CATALANA_2n PREMI Estimada Cecília, Com esteu? Aquí malgrat que les idees de la gent han anat canviant, sí que és cert que d’ençà que vós vàreu marxar noto el poble més buit, més sec. Mai més ben dit, oi? Aquests últims anys la sequera ha continuat arrasant amb les collites. Mossèn Gregori diu que podria haver estat un càstig per com la van tractar. Què en pensa vostè? Però jo no he estat l’únic que l’ha trobada a faltar, la vostra mare, la pobra Juliana, es va sentir tan culpable que no s’ho va perdonar mai i va morir de tristesa fa poc, per això l’escric. El senyor Amat, el vostre pare, no li va voler dir res perquè la considerava responsable d’aquesta desgràcia, tot i que crec que dins seu hi regna un sentiment de tristesa i de culpa que intenta dissimular. Durant aquests vint anys he fet el meu ofici de mestre tal com em vàreu demanar. Al principi ho feia per vós, només per vós, però després vaig veure que realment era necessari educar diferent a la mainada, i ara el poble està ple de petites Cecílies. El poble ha acceptat que els temps han canviat i no tenen res en contra meva, tampoc el mossèn Gregori ni el vostre pare. El senyor Joan li estarà sempre més agraït, ja que vau ser qui va donar ales a aquesta manera lliure i bonica de pensar, deixant enrere aquelles idees que feien que aquest poble quedés encantat en el temps. Tot i que li he dit que la sequera ha continuat, no hem pas mancat d’aigua. Cada vegada la gent ha dubtat més de la llegenda de les aigües encantades, i s’han adonat que el que aquell dia el foraster ens va explicar, era cert: aquelles aigües no han estat mai mortes, sinó que s’han anat renovant constantment. Així que li demano que doni les més sinceres gràcies i disculpes a aquell bon home. Cecília, escolti, ara el poble l’estima i la troba a faltar, fins i tot el vostre pare. Faci un esforç i torni, si us plau, torni.


Molts records d’un servidor, Vergés Àudio de la lectura a càrrec de l’autor:

193


194

“Dies amargs” Martí Serra i Vila / 1r de Batxillerat LLENGUA CATALANA_3r PREMI A la plaça de Sant Jaume, ben bé al centre de la vila, s’hi celebra un judici. Freda és la brisa que l’envolta i clara és la lluna que s’alça en el firmament. Deu espelmes daurades il·luminen l’escena, i un grapat d’adinerats asseguts en cadires de fusta fumen puros mentre xerren entre fortes rialles. Pel carrer de Balmes, a llevant de l’escenari, arriba un cavall que sosté l’amo, conegut per tots els presents. El seu nom és Nando. Un profund silenci s’apodera de la gresca i una fina tensió creix dins el cor dels fumadors. En Nando pregunta si tot és a punt. Li ho neguen. Li diuen que falta el Marc, que no en saben res, d’ell. En Nando, enutjat per la situació, s’apropa al grup d’homes i els escridassa bruscament, i ells s’encongeixen d’espatlles. A tot això, una veu aguda i espantada interromp la situació. En sentir-la, en Nando recobra la paciència. És per tots sabut que és en Marc, per les seves sabates, les seves vestimentes i les mans negres fartes de treballar. Porta amb ell una candela, estotjada dins una petita caixa de cristall de la forma d’un cilindre, segellada per dos extrems hexagonals. Les arestes queden ocultes per uns lingots prims i foscos, d’un color mimètic a la nit, un to fosc que enfosqueix l’escena. Un dels extrems està rovellat. El temps, que sempre deixa rastre. La sosté amb la mà dreta. D’entre les feres que fumen, se n’aixeca la més grossa i robusta. Farà de jutge. Pren la cadira que el carregava gemegant i l’allibera al centre de la plaça. Amb prou feines hi puja de peus, i la butaca de fusta brama crits de tortura. Conscient de la seva dissort, en Marc s’acosta al jutge, seguit a pas pausat un Nando que encén un nou puro. El mediador pren la paraula. Es dirigeix solament al Marc, manant-li una sanció de 2000 duros per un pecat que tothom sap que no ha comès. El Marc ni s’immuta, és coneixedor del seu destí. Ha estat un judici breu. En Marc torna a casa seva. L’espelma ja s’ha apagat. Tot és fosc.


Àudio de la lectura a càrrec de l’autor:

195


196

“Guía de imperfecciones” Emma Rodríguez i Otero / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_1r PREMI “Las cicatrices nos hacen quienes somos”, esto es lo que dijo Stephen Hawking. Desde lejos, cualquier persona tiene la piel lisa y perfecta, que parece intacta y con una vida entera por vivir. Pero, sólo aquellos que se acercan y miran con cuidado y prestando atención serán capaces de ver las arrugas, los cortes, los moratones y las cicatrices que realmente nos diferencian los unos de los otros. Aún así, querido lector, te hago esta guía de mis imperfecciones para ti, por si tienes miedo de acercarte demasiado y romper la vitrina en la que me encuentro, la que me presenta como “perfecta”. Las arrugas al lado de los ojos al sonreír, las cicatrices en mis labios rotos una y otra vez por el frío invernal de los Pirineos; las cicatrices, cortes y quemaduras encima de mis manos, todos producto de mi inquietud, torpeza y creatividad; un pequeño círculo de dureza en mi dedo anular derecho, cerca de la base de la uña, causado por las horas pasadas escribiendo redacciones y problemas matemáticos; en el otro lado de mis manos, en mis palmas, las cicatrices que han dejado mis uñas durante todos los malos momentos de mi vida, cicatrices que se han ido remarcando con los años; los moratones y rascadas en mis muslos, piernas y rodillas, marcas que me deja mi deporte a diario al lanzar saltos y dar vueltas sobre ruedas; la cicatriz ovalada en mi rodilla izquierda que me recuerda que todo puede cambiar en un segundo. Las marcas en mi espalda, de los cuchillos que se me han clavado mientras estaba girada, sirven como camino para ver bajo de mi armadura rayada y llena de irregularidades. Los músculos tensos de mi espalda, cada uno guardando una inseguridad, una experiencia, un secreto, tensados por la vida y el estrés como si fuera un instrumento que necesita ser afinado. Bajo ellos, la columna vertebral, un paso al desorden escondido de mi cerebro; millones de pensamientos que pasan por él cada segundo, cubriendo los rasguños que ha hecho la vida a mi conciencia. Todos formando una cortina de seda, suave, tupida y


radiante, capaz de enmascarar la oscuridad que habita en su centro. Esa cortina, ligeramente apartada alguna vez por una suave brisa, deja que la oscuridad se escape por pequeñas hendiduras y derrumba la estabilidad de la mente. Ya llegamos al final de la visita lector, siguiendo los vasos sanguíneos llegamos al corazón, un lugar lleno de buenas intenciones, de fuertes sentimientos, de tormentas, de rayos de sol, un lugar de contrastes por donde uno se puede perder fácilmente. Y, si eres capaz de mirar a través del caos de las emociones, verás una pequeña caja negra, colocada en las profundidades del corazón; una caja llena de rascadas y bultos, reforzada con trozos de madera llenos de astillas puntiagudas y clavos afilados que se añaden a medida que la caja se llena de dolor, de traición, de pérdida y de sufrimiento; una caja cerrada con seis candados diferentes, imposibles de abrir e indestructibles. Siéntete afortunado mi querido lector, no permito que cualquiera admire esta caja mágica llena de terrores. Pero ten cuidado, porque con un solo movimiento brusco una fuerte brisa te sacará volando por una ventana, cerrando todas las puertas y corriendo todas las cortinas. Un paso en la dirección equivocada, y volverás a ver la misma vitrina de perfección que los demás. Y se acabará la visita guiada, para siempre.

197


198

“La gran noche” Pol González de Velasco i Valeri / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_2n PREMI Smith bajaba en el ascensor junto a su padre y no podía dejar de dar saltitos y de taconear constantemente el suelo a causa de los nervios por el acontecimiento de esta noche. —Tranquilo hijo, estás preparado para esto, llevamos entrenando desde hace semanas, lo vas a hacer bien, no importa el resultado final, tu céntrate en demostrar de qué pasta estás hecho. Su hijo le lanzó una mirada de confianza y dejó de taconear, las palabras de su padre le habían tranquilizado. Smith asintió y dijo: —De acuerdo papá, lo haré. Llegaron finalmente a la planta baja, Smith abandonó el ascensor detrás de su padre, el conserje al verles se dispuso a abrir la puerta para que padre e hijo pudieran salir a la calle con total comodidad. En la carretera de enfrente, tal y como habían acordado con el mánager de Smith, les esperaba una limusina blanca, con unos leds azules por todo el techo y los laterales del coche, que le daban aún más lujo al vehículo. El chofer les abrió las puertas traseras, para que entraran Smith y Cody (su padre). Los dos se miraron sorprendidos, puesto a que aún no se habían acostumbrado a tanta suntuosidad. El conductor entró a la parte frontal de la limusina, arrancó el vehículo y abandonó el estacionamiento para empezar a conducir al estadio donde tendría lugar el choque. El estadio donde si iba a disputar el combate no quedaba lejos de su casa, y tras cruzar dos calles ya pudieron divisarlo al final de la avenida. Las aceras estaban repletas de seguidores que muy contentos y emocionados se encaminaban en su misma dirección para canjear sus entradas y entrar para disfrutar del acontecimiento de la noche. La luz del día, cada vez más débil, daba paso a las farolas y a las luces de los miles de edificios que gobernaban la ciudad. Smith aún no podía creer haber llegado hasta ahí, todo empezó como una simple afición y ahora


estaba a punto de disputar un combate contra uno de los veteranos del deporte. El joven miraba a toda esa gente, miles de personas que le verían pelear esta noche en directo, y pensó en los millones de aficionados que desde su casa encenderían sus televisores para seguir el combate desde la distancia. Finalmente la limusina llegó a su destino, el conductor rodeó hasta la parte trasera del estadio, y entró al parking subterráneo después de identificarse en el cordón de seguridad que protegía la entrada del recinto. Pasaron unas horas y el momento de saltar al ring se acercaba, Smith junto a su padre y el staff técnico habían estado haciendo un pequeño entrenamiento para calentar, en una pequeña sala colindante al vestuario. Ahora se estaba cambiando de ropa y poniéndose los guantes y la pertinente protección para disputar el enfrentamiento. Los nervios se habían vuelto a apoderar del joven Boxeador, estaba sentado en una banqueta esperando a que el staff y los organizadores dieran la orden para salir del vestuario y entrar al estadio principal. Smith estaba inclinado, mirando al suelo, mientras sus brazos, apoyados en sus propias rodillas, le sujetaban la cabeza. De nuevo taconeaba inquieto con un temblor constante en sus piernas. Cada trago de saliva se le atragantaba y sentía que el corazón le iba a salir por la boca. Smith pensaba: “mi primer combate en esta nueva categoría y me toca de contrincante a Johnson, el martillo, Pierre; un legendario de este deporte, contra un novato que no sabe ni atarse los guantes, no tengo nada que hacer”. Acto seguido intentó cambiar su mentalidad: “aunque realmente, él ya es mayor, yo soy mucho más joven, y Johnson hace mucho tiempo que no boxea. Este va a ser su primer combate desde que se retiró hace ya dos años. Estará desentrenado, y yo tengo mucha más resistencia, debo moverle por todo el ring para cansarlo y debilitarlo”. Un organizador abrió las puertas del vestuario y rompió el silencio de la sala. —Su pupilo ya puede saltar al campo— le dijo al padre de Smith. El boxeador salió del vestuario acompañado de todo el staff técnico y empezaron a andar todos con paso firme por el pasillo que llevaba al campo del estadio. Ya se podían empezar a oír los cánticos y los gritos de todos los aficionados que esa noche habían acudido a ver el espec-

199


200

táculo de boxeo. El corazón de Smith cada vez latía más y más rápido mientras un trabajador, que tenían en frente, les seguía mientras grababa todos sus pasos con su cámara. El joven mantenía su mirada firme, y finalmente llegaron al final del túnel y saltaron al campo. Smith se quedó obnubilado, el estadio parecía mucho más grande visto desde dentro, y tenía una enorme capacidad, no se esperaba ver a tanta gente. Los gritos, los vítores, las bocinas, los silbidos y la música se juntaban todos en un mismo sonido que parecía poder derrumbar el estadio. Su contrincante ya había entrado en escena unos minutos antes, y estaba esperando a Smith en el ring. Nuestro joven boxeador, tras ponerse el protector bucal, subió cuatro peldaños y entró al ring. El comentarista presentó a los dos boxeadores y cada persona del estadio vitoreaba a su luchador favorito. Smith ya se había olvidado de todo, los nervios estaban por desaparecer, ahora tenía que dejar los miedos a un lado y concentrarse en el combate. El árbitro dio el inicio del primer round, y los dos rivales empezaron a moverse por toda la cancha. Smith fue el primero en acercarse al otro, lanzó un jab y otro, y otro; todos fueron bloqueados por Johnson. Y así sin nada a destacar acabó el primer round, el segundo y el tercero. Pero en el cuarto, Johnson contraatacó con un duro golpe, tras esquivar un gancho que el joven Smith lanzó mal, y el golpe impactó sobre la mandíbula del hijo de Cody. Smith cayó al suelo desplomado, el arbitró inició la cuenta atrás, pero no se dio por vencido y volvió a levantarse. En ese mismo asalto y también en el quinto, El Martillo Johnson volvió a alcanzar a Smith unas cuantas veces más y el joven no logró que ninguno de sus golpes impactara contra el veterano. Tras finalizar el quinto asalto Smith fue a su esquina donde el personal médico le aplicó hielo en las heridas, mientras su padre habló con él: - Hijo, como padre y entrenador tuyo que soy, debo decirte que si quieres abandonar el combate lo entenderé -pero Smith negó con la cabeza y su padre siguió hablando- Entonces sal y demuestra quien eres, demuestra lo que vales, el estadio y la ciudad está contigo, escúchales, han venido a verte, ve y consigue lo que mereces, pero tendrás que soportar los golpes! Esa noche el joven Smith lo dio todo, cayó pero se levantó, y consiguió golpear varias veces a uno de los mejores boxeadores de la década, y


ronda tras ronda, dar y recibir, acabó el combate sin un ganador claro. Los jueces tuvieron que decidir la victoria y le dieron la victoria a Johnson, El Martillo, Pierre. Pero Smith demostró quien era y se lo puso muy, muy difícil a un veterano del deporte, y después de ese combate el joven se ganó un gran nombre en el mundo del Boxeo: Smith, El Ladrillo, Murphy.

201


202

“La liberación” Bru Solà i Inaraja / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_3r PREMI Luego, de noche, cuando la luz era cerrada y negra por falta de luna, y ni se oían los murmullos de la fuente de la plaza, vio claramente qué había ocurrido. En la oscuridad, se había despertado inquieto, y como si se tratara de una revelación uno a uno se le habían aparecido los objetos causantes del mal. El dolor que sentía cada vez que se removía debajo de las sábanas mostraba el grado de putrefacción al que había llegado. Junto a él su esposa impertérrita y fría continuaba inmóvil en la misma posición que cuando él se había metido en la cama. Oyó, de repente, un barullo interior tan fuerte que hubiera incluso despertado a un muerto. Su mujer, seguía impertérrita. Tenso y nervioso esperó al siguiente ataque, sentía la segundera del despertador como si fuera un martillo dándole en las sienes. Contaba los segundos y cada uno le parecía una nueva entrada al infierno. Supo que no había muerto porque no recordaba haber dado pago alguno a Caronte. En aquel interminable intermedio entre el primer ataque y el que imaginaba seguro vendría después, tuvo tiempo de hacer un repaso a su vida. Las escenas pasaban rápidas como en un tráiler de película. Vio a su mamá, vio a toda su familia comiendo durante su primera comunión, vio los juegos de canicas con sus amigos de primaria, vio las vacaciones al lago donde aprendió a nadar, vio su primer beso, justo antes del examen para el carné de conducir, y vio su boda, su primer piso de casados, vio el nacimiento de cada uno sus tres hijos, vio a sus compañeros de trabajo, vio el entierro de su abuela, el de su padre, y entonces vio como fantasmas todos y cada uno de los elementos que le habían provocado aquella situación. El cuchillo, que aún estaba descansando encima de la mesa. El pan, que con tanta ilusión habían comprado en aquel horno que tanto les gustaba ir los sábados de invierno, y que se había ganado la fama de preparar la mejor coca de anís de la provincia. La mantequilla salada con la que había untado la rebanada de pan. Y vio claramente a cámara lenta como ésta caía al suelo de la cocina, bajo la ley de Murphy, impactando completamente por la cara untada. Recordó que al recogerla


había soplado encima de ella creyendo quitar todo lo malo, como hacía siempre su abuela, él no añadió el Ave María que la anciana murmuraba en estas ocasiones. Ahora, tumbado en la cama, se daba cuenta que todas las bacterias de la cocina se habían concentrado en su merienda, y que al comerla había facilitado la entrada hacia su interior. ¿Tenía, el Ave María, fuerza protectora que evitaba el infesto bacteriológico? Podía imaginar la batalla entre sus defensas y lo ingestado. Estos últimos habían salido ganadores provocando una reacción del todo incontrolable. La parte final de la batalla aún estaba por librar, su cuerpo no se daba por vencido. Se produjo un segundo barullo de mayor intensidad que el primero y sin tiempo para pensarlo, y con nula capacidad de reacción, su cuerpo expulsó todos los elementos malignos con un estrepitoso ruido similar al de una trompeta militar. Su mujer, impertérrita. Él se había liberado.

203


204

“Bajo la niebla” Lluc Bertran i Canicio / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_1r PREMI Vivo bajo la niebla, con mis ojos mojados, no sé si son mis lágrimas por la tristeza que abrazo. Pienso en esos tiempos, cuando te tenía al lado, pero ahora esos recuerdos se han evaporado. Y hoy cae la gota, la gota que colma el vaso, otra gota dulce con ese recuerdo amargo, de nuestro pasado frío, y el peor de mis fracasos, lo que en mi piel eran tus besos ahora se han convertido en clavos. Clavados en mi piel, y en mi corazón, que sujeta la tristeza por la cual no veo el sol. Ahora sólo veo el gris en mi mundo paralelo, donde no hay luz ni colores y donde lloro sin consuelo.


205

Quiero empezar con otra vida, y dejarte olvidada, pero al mirar las nubes veo tu imagen dibujada. Quiero volver a empezar, coger un nuevo camino, que espero que sea el bueno y me dé un buen destino. Quiero un lugar feliz, encima de la niebla, un paisaje bien pintado, en color y sin grises. Donde haya felicidad y sonrisas abundantes, donde el agua de la lluvia cure todas mis cicatrices. Necesito salir ya, de este mundo oscuro, que recuerda mi pasado y estropea mi futuro. Es hora de cambiar, y la niebla superar, quiero empezar a ver la luz, de la felicidad.


206

“Rol de parejas” Pol Panadès i Mas / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_2n PREMI Cada niño con su niña cada hombre con su mujer cada chico con su chica cada abuelo con su abuela. En el país ibérico, cantan los gallitos. Sobre los gallitos ibéricos, Se escuchan las voces. En el país ibérico, vence la igualdad La voz de libertad se expande, y omite todo el corral. En el país ibérico, predomina la diversidad Sobre el viento ibérico, se escucha tranquilidad. La Voz de conseguir una igualdad, y no juzgar a nadie por su sexualidad


207

Cada chico con su chico Cada chica con su chica En el país ibérico, Existe la libertad.


208

“Toxicidad” Clara Molina i Perpinyà / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_3r PREMI EX AEQUO Fuiste todo y a la vez nada, fuiste luz y oscuridad, eras todo lo que necesitaba pero te pasaste de maldad. Fuiste tanto que no te soltaba éramos tres, con la soledad el vacío que tú me dabas cuando te pedía honestidad. Era tanto lo que dependía de ti y tu frialdad. Era tanto lo que no veía que me costó ver la realidad. Te quería más que a mí misma, tú eras mi prioridad, te admiraba tanto que huía no quería ni una amistad. Lloré al ver que ya no volvía, saber que no eras mi mitad romper sin ti la monotonía ser yo misma de verdad. Duros fueron los cinco días los primeros en pasar después de todo lo que sucedía volví a ser la realidad.


“Podría decirte” Laia Roqueta i Fusté / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_3r PREMI EX AEQUO Podría decirte que te quiero, como la sal quiere al mar, como los pájaros quieren al cielo, y como mis ojos quieren a tu mirada. Podría decirte que te deseo, te deseo como un marinero a su barco, como la lluvia al invierno, y como mi cuerpo desea a tu piel. Podría decirte que te necesito, tanto como un poeta a sus canciones, como la primavera a las flores, y como mis labios necesitan a tus besos. Pero prefiero callar, prefiero guardar todo lo que siento, guardarlo dentro del bolsillo, y tenerlo conmigo para siempre. Porque quiero siempre recordarte, y cuando se me olvide, sacarlo del bolsillo, y saber cómo un día, te quise, te desee y te necesite.

209


210

“My scar” Clàudia Reniu i Calahorro / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_1r PREMI Blood. Pain. Shadows. Life. Death. Darkness. I can’t move, nor remember what happened yesterday. My back hurts awfully. The last thing I remember is talking to my mother. Mostly, she talked about me being an introvert. On a day-to-day basis, I have to put up with her judgmental personality. She keeps encouraging me to make new friends but she doesn't realize that I try to. It's just that it never works out. Even though we had moved several times, the last one was unquestionably the worst. I had always struggled to make new friends but finally, I had found someone with whom I could get along with. I was devastated when I got the news that we were moving. At first, I got mad until I realized it was pointless. Suddenly, darkness blinds my mind. Keeping all my thoughts aside, I sit on the corner of my bed. I look around my room, but my eyes don't seem to cooperate, since they keep closing repeatedly. I put my feet on the floor, shivering from the temperature change. After a long time, I stand up, walking down the long corridor until I spot my tiny bathroom. I turn the lights on and look in the mirror. I’m startled, seeing these huge, heavy, and dark eye bags under my eyes. Suddenly, an unbearable pain breaks my thoughts. I lift my sleeveless shirt and see a large white bandage that covers almost half my stomach. Should I keep it on? Nevermind, I was not aware that I had already taken it off. My jaw drops when I see a red cut. It looks fresh since there is blood on the edges. However, there is still nothing, nothing else I can remember from yesterday. So I cover it again, with the same bandage, and head to the kitchen. I pour a glass of water and drink it. I was soo thirsty. I open the balcony and sit on the bench, trying to get some fresh air. While taking a deep breath, something clicks. Part of my brain activated and decided to bring back my lost memories. I was walking home after classes, the moon keeping me company. I turned right, entering a long dark street. I was alone, or at least I thought so. I was getting any good vibes. It was almost the end of the street when I sensed something behind me. I turned, seeing sha-


dows rushing towards me. I felt something cold and sharp touch my abdomen, causing a dreadful pain. I looked up to see myself holding a knife. What is happening? Am I stabbing myself? Behind her, I saw some of the most embarrassing moments of my life. When I tried to talk with a girl and end up being humiliated in front of everyone, being too insecure to leave my house... This was my last vision. I felt the ground hitting my head harshly, passing out while a tear was running down my face. Brightness. My eyes open at the feeling of water falling down my face. After a few minutes, I comprehend that I'm in my room. I rapidly take off the bedsheets, running to my tiny bathroom. I lift my shirt searching for my scar, there is nothing on my stomach. My heart starts racing, trying to find an explanation. It hits me. This was an eye-opener dream. I tried so hard to believe that it wasn't my fault for not fitting in. But it was, I was my real enemy. Suddenly, I felt a fervent appeal of peace.

211


212

“The attic” Laia Aibar i Vidal / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_2n PREMI As I'm curled into a ball under the window, head buried between my legs, I look up, a beam of sunshine intrudes into the dusty room, reflecting little flecks drifting in the heavy air. It is the only source of light. Yet, it is enough to cast outlined shadows of the numerous stacked up objects which fill the room. Any item forgotten here will melt away, never to be found again as the dust takes hold of it. Perhaps, it might be the reason why I'm drawn to this particular place in the house whenever I feel restless. Vanishing into thin air is indeed an enslaving desire I hold whenever I feel the urge to cry my eyes out. By virtue of the regularity in which these bitter emotions present themselves, I have learned to hide them deeply. Scarcely have I failed to do so. However, when it has come to pass, I loathed every split second. Not only does it bring uncalled-for attention, but it also arouses a tremendous vulnerability in me, regardless of the people by whom I'm surrounded. My acquaintance with these feelings is old, and as per usual, they come to me by spouting off my most concealed insecurities. Admiration is easily transformed into self-doubt, new projects become icy mountains from which I am helplessly doomed to fall off, and a constant hunch indicating all my friendships are destined to be broken, much like a base that was dropped once the owner comprehended it had no use. I'm unable to pinpoint which was the intrusive thought to ignite today's reaction chain. I can only recall going down the spiral. I struggled to hold it in until the loud thud of the entrance door reverberated across the house announcing my parent's departure. I brought myself


to the steps and slowly made my way up to the dirty attic. As I reached the top, tears were already pouring out my eyes, blurring my vision. Nevertheless, locating my seat beneath the stained window didn't present any endeavors. This brings us to the beginning: curled up in a ball, weeping, trembling, overthinking, repeatedly stating to myself all concepts from above, just like I always do. I ken my troubles are mine to burden with, not someone else's. I've always felt certain it must be fixed by me, myself, and I. I cannot share it with anyone, but... what if I were to reach out? Would they be willing to listen to me? Would they be willing to help me? Would that only hurt me more? I've desperately tried to stop feeling blue, yet I couldn't achieve anything on my own. My thoughts were disrupted by the entrance door. I quickly stood up and, without much thinking involved, I rushed downstairs. I have no clue what I'm going to tell my parents, nor where I'm going to start, but I am reaching out to them. That is the one thing I now know I must do to get the change I need.

213


214

“Back cover” Ariadna Giménez i Arrieta / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_3r PREMI I would ask you to stop reading these pages, as I can’t stop thinking that given the time, this will get to an end. And that kills me. I’ve been touched by many, read by many, but no one ever made me fear the end. And that scares me, because you can find love again, but I’ll always be here, between this paper cells, missing you. I’ve wandered to infinite places, made many cry, doubt, laugh... But listen to me. I promise you your tears are the purest. And your smile, the brightest. Every word I whisper, you listen to it like it was the most wonderful thing you have ever heard. I am being honest when admitting I fear being read by someone else, because I fear them not understanding me as you do. So tell me all you need me to be, and I’ll create countless stories to keep you with me. Give me all your pain and I’ll be the one to set you free, the one to give you all I can be. We’re two souls divided between reality and fiction. And I know you’ll find love again, I know. Some day I’ll mean nothing to you, but you’ll always be everything to me. Are you crying? I can hear you crying. Do not cry. Not for me. We had different destinies, you and me. You were fated to read me, and me, to forget you. Things just feel real final right now, like you are getting to the downward slope. Eventually, we’ll hit the back cover, right? I can still hear you, but your voice keeps getting harder to hear. I can still feel you, but you keep getting away from me. You are crying, aren’t you? It is quiet though. Maybe that is the sound of tears hitting paper. Maybe that’s the sound of goodbye. It does not have to be a forever. Still, I know it will be. Maybe thirty years from now, we’ll meet again and maybe, you’ll choose to read me once more. All I wish is for these words to be eternal, so you never have to stop reading me. But I know our love couldn’t be. Our story was not the one meant to be read. But still, I loved you.


It hurts getting to the end, and I can feel you are already forgetting me, but it is okay. It will all be worth if at the end, you have loved me too. And maybe, one day, we’ll find each other again in other words, other pages, other stories. For you, my dearest reader, from the character who hopes you will never forget him.

215


216

“Kleine wertvolle Momente“ / “Petits instants valuosos” Carla Pérez i Brichs / 1r de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI Der Sonnenschein erscheint und die Möwen, zwischen den wenigen Wolken, singen die ersten Töne des Tages. Die Wellen klingen auch und die Brise, kühl wie das Meer, flieβt leise durch meine Haare. Das Erwachen ist immer so, ruhig und entspannend, aber ich lebe es nicht ohne Bedeutung. Ich schätze, was ich habe.

La llum del sol apareix i les gavines, entre els pocs núvols, canten els primers sons del dia. Les onades també sonen i la brisa, fresca com el mar, flueix lleugera pels meus cabells. El despertar és sempre així, tranquil i relaxant, però no ho visc sense importància. Valoro el que tinc.


“Dimecres de jazz” Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_PROSA_1r PREMI L’Àlex treballava en una cocteleria enmig de l’Eixample, més aviat per necessitat que no pas per plaer. Combinava la feina amb uns estudis universitaris que, evidentment, no es pagaven sols. Ja feia uns tres mesos, quan s’havia hagut de començar a pagar les coses ella mateixa, que havia decidit que necessitava trobar alguna font d’ingressos, ni que fos fent alguna feina d’allò més rudimentària. Una nit de borratxera amb els seus amics, com tantes altres, havien acabat entrant a la cocteleria i el propietari, aprofitant que l’Àlex tenia una gran habilitat per donar conversa a persones desconegudes i una aparença sincerament enlluernadora, li va oferir una feina com a bartender. Entre els efectes de l’alcohol, la pressió de la colla i la necessitat real d’aconseguir uns quants calers, l’Àlex va acabar acceptant la feina. I tres mesos més tard continuava allà, servint begudes i donant conversa a la clientela. Sense l’espurna que li provocava l’alcohol, al principi se li havia fet difícil deixar de banda la vergonya i parlar amb la gent de forma distesa, però al cap d’uns dies l’ambient jazzístic i l’aroma a còctel havien acabat fent que la seva faceta de noia enrotllada ressorgís. Barcelona convidava i acollia tot tipus de gent i sempre omplia els seus carrers de festa, fent que els atrafegats treballadors de clubs i de bars no poguessin ni respirar. Aquella nit de dimecres, però, les estrelles s’amagaven darrere núvols densos i un plugim molt fi netejava l’ambient carregat de la capital. Era una velada ensopida, al bar només hi havia un parell d’habituals i l’Àlex mirava distreta per la finestra, pensant que fins i tot el piano d’en Bill Evans sonava més distant que altres nits. Una parella s’havia col·locat davant de la vidriera del local, intentant aixoplugar-se sota el petit tendal que hi havia col·locat damunt la façana. Feia temps que l’Àlex no tenia cap relació estable amb ningú, i veure aquella parella que més o menys devia tenir la seva edat, va provocar que l’envaís un sentiment de nostàlgia. Tot i que mai havia estat rodejada de tanta gent com els darrers mesos, trobava a faltar algú que li remenés els cabells tendrament fins que un son profund s’apoderés d’ella.

217


218

El noi es va treure la jaqueta folrada que portava, una Levis texana estil vuitantes, i la va posar a sobre les espatlles de la noia, que va fer un gest que l’Àlex no va saber si era d’agraïment o tenia algun altre sentit. El noi se la va quedar mirant una bona estona, el temps necessari perquè l’Àlex s’adonés que tenia unes faccions marcades, un nas perfilat i una mica de barba que li resseguia la línia de la mandíbula. Ell era bastant més alt que ella, i se la mirava amb tendresa i preocupació. El noi va començar a parlar, però no semblava que obtingués resposta de la noia. Què li devia estar dient? Ell, cansat d’esperar, es va acabar repenjant al vidre amb un esbufec i se’n va apartar una mica. No va ser fins al cap d’una bona estona que ella es va girar i va començar a parlar. Un autobús que passava pel carrer va enlluernar la parella. Només llavors l’Àlex va poder veure que la noia tenia una cabellera morena i rinxolada preciosa, que li queia suaument sobre les espatlles, i unes pestanyes llarguíssimes, xopes per la pluja i les llàgrimes que li rodolaven cara avall. El noi va intentar agafar-la pel braç i apropar-se-la, però ella li va etzibar un cop que va fer que retrocedís. Semblava que estigués molt enfadada, dolguda. L’Àlex no sentia què li estava dient, però només amb els gests que feia n’hi havia prou per esquinçar el cor de qualsevol que els estigués observant. Qui devien ser aquells dos? Què els havia passat? Tots dos estaven cada cop més alterats, els seus moviments eren bruscs i precipitats, les paraules, que s’endevinaven d’odi, sortien de les seves boques com agulles enverinades que s’anaven clavant al pit de l’altre. Tot d’una tots dos es van quedar quiets. L’Àlex sabia que aquell era el moment. El moment en què els dos joves decidirien emprendre camins diferents o, ben al contrari, ajuntar-los un tros més. L’Àlex, sense saber com, ja sabia la resposta: la segona opció. Com ho sabia? Com se saben aquestes coses. Frank Sinatra sonava de fons, els joves es fonien en una abraçada i l’Àlex sentia com alguna cosa rossolava galta avall mentre sostenia un Mary Pickford que ella mateixa s’havia preparat mentre mirava per la finestra. La parella, que en deixar de plovisquejar havia reprès el seu camí, mai sabria que algú els havia estat observant, ni tampoc sabrien que havien aconseguit purificar, ni que fos una miqueta, l’interior d’aquella bartender universitària sense gaires ingressos. La vetllada d’aquell ensopit dimecres de jazz s’havia acabat convertint en una trobada deliciosa entre tres joves que, molt probablement, mai més es


tornarien a creuar. I, com si no hagués passat, mai ningú sabria, ni tan sols ells, que durant uns minuts aquells tres camins havien convergit, delicadament, en un de sol.

219


220

“Barcelona, 1920” Laura Valls i Masoliver / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_PROSA_2n PREMI Era trenc d’alba a Barcelona quan es va llevar. El fred de l’hivern traspassava les fines parets de l’àtic on hi havia la miserable habitació del nou majordom d’una de les famílies més poderoses de Barcelona. Era un home jove, alt i fort, acostumat a les llargues jornades laborals de les fàbriques situades al peu de la muntanya de Montjuïc. Feia un mes i mig que se li havia presentat l’oportunitat. Un dia, sortint de la fàbrica per tornar a casa, unes figures se li havien acostat pel darrera, l’havien encaputxat i dut a una nau abandonada. Allà va començar tot. Com la majoria de treballadors en aquells temps conflictius, era simpatitzant dels anarquistes i no tenia res en contra dels assassinats d’industrials que s’estaven convertint en habituals en els últims temps. I menys tenint en compte que els Senyors contractaven pistolers perquè fessin el mateix amb els treballadors que gosaven alçar la veu per reclamar millores laborals. Tot i així, no s’hagués imaginat mai que acabaria al bell mig d’aquell conflicte turbulent. Tampoc s’hi hagués volgut posar. El que el va portar a acceptar la proposta que li feien els anarquistes va ser la llei aprovada unes setmanes abans. La llei de fugues, en deien. Una vergonyosa màscara per legalitzar assassinats en massa de gent treballadora i innocent. Així doncs, no va haver-s’ho de pensar gaire. En poc temps havia esdevingut l’eix central que podria fer un canvi en el futur obrer. La seva tasca era ben senzilla: fer-se passar per un majordom d’un dels patrons més importants de Barcelona, obtenir informació del sindicat lliure, del qual el Senyor en formava part, i facilitar-la al seu enllaç a la CNT. Va ser necessari un mes per aconseguir que el fidel majordom que fins aleshores havia servit a la família, quedés de baixa permanent. En cap moment els Senyors van mostrar interès amb què li havia passat, al vell servent.


Una setmana més tard rebia la notificació d’incorporar-se al nou lloc de treball. Des que li havien fet la proposta, no havia dubtat de la tasca que tenia per davant. Només li sabia greu deixar la seva mare sola a casa. Sempre havien estat ells dos sols, i per primera vegada s’haurien de separar. L’havia informat que no es veurien durant un temps perquè tenia una nova feina amb la família on ella havia fet de minyona durant els anys previs al seu naixement. No li va donar més explicacions, saber més la podia arribar a perjudicar. Al seu pare no l’havia conegut i tampoc sabia qui era; la seva mare no en parlava, i com que gràcies a la petita herència d’un parent llunyà, que ell tampoc coneixia, mai els havia faltat res, no s’havia preocupat per buscar-lo. Amb aquests pensaments al cap, es va vestir per començar la que seria la seva última jornada. *** Era trenc d’alba a Barcelona quan va tornar a casa. Una llarga nit de locals plens de fum i alcohol l’havien deixat completament esgotat. Aquells eren dies convulsos. Diàriament la premsa informava sobre l’assassinat, en mans d’obrers desagraïts, d’alguna de les persones honorables de la ciutat, responsables de proporcionar feina i aliment a la població. L’única cosa que l’ajudava a tirar endavant era passar-se les nits en bars i locals experts en fer oblidar les penes i arruïnar reputacions de bones famílies. Per aquest motiu hi anava d’amagat i caminant, així evitava el disgust que podrien tenir els seus pares en cas d’assabentar-se de les seves escapades nocturnes. Com que els carrers eren perillosos per gent de la seva classe, solia anar vestit amb robes amples i gastades, per donar aquell aspecte descuidat que tenien els qui treballaven a les fàbriques del barri de Sants. Evidentment, sota aquelles robes portava un vestit digne de fill d’una de les famílies d’industrials més importants, però preferia passar desapercebut pels carrerons foscos de Barcelona. Pujant per l’escala de servei es va creuar amb el nou majordom. Semblava molt jove. Aproximadament devien tenir la mateixa edat; fins i tot la seva cara li era familiar, tot i que amb els nivells d’alcohol que encara hi havia al seu cos, no era capaç de dir a qui li recordava.

221


222

Era ben curiós que una persona tan jove tingués una feina tan important, però s’havia de reconèixer que la feia ben feta: era ràpid, eficaç, fort i amb una memòria clarament més bona que la de l’anterior majordom. L’havia sorprès que el vell servent ni tan sols s’hagués acomiadat en marxar, especialment quan havia estat amb la família des d’abans del seu naixement. Tan sols havia enviat una carta al seu pare dient que marxava a viure al camp amb uns seus parents, cap altra explicació. Es preguntava on devia estar. *** Portava tot el dia fent feina per la casa quan va sentir el Senyor amb una colla d’amics a la sala de jocs. Habitualment solien reunir-se per beure conyac i fumar puros havans mentre discutien com gestionar els diferents moviments obrers que cada vegada eren més freqüents. Aquells eren els moments que importaven en la seva missió, i tot aprofitant que li quedava una estona abans no es trobés amb els seus contactes de la CNT, va entrar dissimuladament a la sala plena d’homes benestants per recollir i reomplir begudes. Ningú se n’adonava quan entrava un servent a l’habitació, les converses continuaven igual. Si no fos perquè li era útil, aquesta situació de passar desapercebut l’hauria enfurismat molt, car no suportava el menyspreu que implicava la ignorància de la seva presència. Mentre es movia discretament fent la seva feina, escoltà el que deien els homes. El que va sentir el va sobresaltar. Sabien que hi havia algú que espiava el seu sindicat. Això volia dir que si encara no l’havien descobert, ho farien aviat. Un estat d’alarma es va apoderar del seu cos. Sense estar segur si encara respirava, i obligant-se a tranquil·litzar, es va dirigir al Senyor per excusar-se, dient que anava a revisar els preparatius de la sortida familiar a l’òpera d’aquell vespre. Tan aviat com va ser conscient del gest de consentiment del Senyor es va encaminar cap a la porta de sortida que en aquell precís moment s’estava obrint. Elegantment vestit, com era habitual, el fill de l’amo entrava amb posat despreocupat i pas lleuger. Sobtadament, però, alguna cosa el va fer quedar parat quan caminava en direcció on es trobaven el seu pare i ell. Sense donar importància a la reacció del jove patró i abaixant el cap, va marxar de l’habitació dirigint-se cap al seu dormitori.


No es va preocupar de canviar-se l’uniforme de majordom, simplement es va limitar a agafar la jaqueta a joc que tenia al seu petit armari. Anava tard i encara havia d’arribar al local pròxim al Liceu on havien quedat amb els anarquistes. Va pensar que anar vestit amb l’elegant uniforme de majordom li permetria arribar desapercebut al punt de trobada, sobretot tenint en compte que els carrers propers al local estarien plens dels elegants assistents a l’estrena d’aquella nit. Tenia l’esperança que els anarquistes no farien res sense abans escoltar el que havia descobert aquella tarda. *** Se li va parar el món quan els va veure junts. Ja sabia a qui li recordava el nou majordom. No hi havia cap dubte, els dos compartien el mateix pare: la seva postura, constitució i fisonomia eren exactament igual. El majordom era la viva imatge de joventut del seu pare. S’havia quedat tan perplex que amb prou feines va ser conscient que el seu germà abandonava la sala. En l’adonar-se de la mirada expectant del seu pare, esperant respostes per aquella intrusió, ja no recordava el que li havia volgut dir, simplement es va excusar i va dirigir-se cap a les habitacions del servei. Quan es disposava a pujar al pis superior, va veure de reüll com la persona que buscava s’esmunyia escales avall. Sense parar-se a pensar en el que estava fent, no va dubtar en seguir-lo cap a on fos que s’estava dirigint. Portava una bona estona seguint-lo quan en un carreró fosc va aparèixer un home amb una pistola a la mà. Per segon cop en una nit els seus instints es van alarmar, amb tants pensaments rondant-li el cap no s’havia adonat que acabaven de deixar enrere un carrer molt concorregut per entrar en un de petit, fosc i desert. Un d’aquells pistolers el mataria pel simple fet de ser fill de qui era, avui moriria. Va afluixar el pas en el moment que el personatge misteriós disparava. Però no va ser ell qui va caure desplomat, mort d’un tret, sinó el germà que acabava de descobrir que tenia. Mentre mantenia el cap abaixat, només mirant de reüll, va reconèixer la cara del pistoler que s’allunyava a pas ràpid. El coneixia, era un dels treballadors revolucionaris de qui el seu pare es queixava constantment, un conegut anarquista.

223


224

Instants després tot començava a tenir sentit, hi havia hagut un error. La semblança entre ells dos era molt gran, i en la foscor de la nit seria difícil distingir-los. Anaven en direcció al Liceu, just on aquell mateix vespre havia d’anar amb la seva família. El germà del qual no sabia el nom anava vestit amb l’uniforme de majordom que en la foscor podia passar per la vestimenta elegant d’algú que es dirigia a l’òpera. Ell hauria d’haver estat el mort.


“A cegues” Míriam Picón i López / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_POESIA_3r PREMI Asseguda davant d’un banc de Plaça Catalunya espero a en Marc, un noi de vint-i-tres anys que he conegut a Tinder, la famosa aplicació per trobar parella. Mai hagués arribat a imaginar que estaria tan desesperada per conèixer gent nova. Vull creure que són les conseqüències de la pandèmia. Començo a observar a banda i banda, desesperada per tot arreu, per si la meva cita es presenta a l´hora convinguda. Només veig infants alimentant coloms. No el veig. Torno a mirar fixament les imatges que té posades al seu perfil per cinquè cop i comprovo que no coincideixen amb cap dels nois joves que transiten per la plaça. Els nervis s’apoderen de mi. El meu cap entra en un bucle de preguntes sense resposta. I si no volia quedar amb mi? I si ha preferit quedar amb una altra noia? Al cap i a la fi, no seria el primer cop que em fan ghosting. Després d’haver quedat amb algú de sobte desapareix de la teva vida, sense explicacions. La repetició d’un ghosting em genera encara ara per ara moltes inseguretats. Decideixo marxar de la plaça i trucar a la Laura, una amiga meva de la universitat, per anar a fer un cafè. Agafo el mòbil, em giro per anar direcció a Starbucks quan un noi d’uns vint anys es dirigeix cap mi: Ei, Maria. Per fi t’he trobat. Em pregunto qui deu ser. Clarament en Marc no és. En Marc no era ros, com a mínim al seu perfil? Aquest és moreno. No sé qui és, i tot així, una gran atracció em domina. El fet de que m’atragui fa que m’endinsi en l’aventura de fer-me passar pel personatge de la Maria. Entenc que ell, com jo, ha quedat amb una noia de Tinder. Comencem a parlar i em demana si em sembla bé el pla que havien fet per aquesta tarda. No sé què respondre. Els nervis tornen a atacar-me. M’intento tranquil·litzar i li proposo anar a veure la posta de sol a la Barceloneta com dos enamorats. Ell hi accedeix i a poc a poc li trec

225


226

informació de la Maria. Arriba un moment en què estic segura que per ell, soc ella. Tot d’una he deixat enrere la vida universitària a la facultat de filologia catalana per ser una noia estudiant d’arquitectura i treballar els caps de setmana a Arenys de Mar, al negoci familiar. Després d’una posta de sol encisadora, el noi misteriós em proposa d’anar a sopar. Encara que sigui tard i demà tingui universitat, hi accedeixo, perquè des del primer moment el seu somriure m’ha atret irremeiablement. La seva elecció per acabar la nostra cita no potser més exquisida. Vol anar a un famós restaurant d’una estrella Michelin, el Hofmann. Impactada i impressionada. Mai m’hagués imaginat sopar en un restaurant de tan alta categoria. El sopar va transcórrer entre anècdotes, timideses i somriures, per finalment convidar-me. Intento negar-me, sense èxit. M´arrisco i el convido a fer una última copa al pis que comparteixo amb dues amigues. Estem sols. Elles van marxar ahir a veure els seus pares. Entre copa i copa no ens adonem que ha passat l’hora del toc de queda. No tenim més opció, i com a bona amfitriona li dic que es quedi a dormir. Decidim dormir junts. A mitja nit, em desperto i veig que en Marc m’havia enviat un missatge. Deia que sentia moltíssim no haver-se presentat. Al final jo tenia raó, un altre espècie de ghosting més a la llista. Tanmateix, m’és igual. Em trobo al pis amb un noi el qual es creu que soc un altra persona. Li agafo el mòbil. Després de tafanejar les seves xarxes, m’adono que ell no coneix cap Maria, i que per tant, ell igual que jo, sap que estem jugant a ser uns altres personatges. Es desperta i m’enxampa. Veu com li miro el mòbil. Desconcertat creuem les mirades, sabent que jo he de deixar ser la Maria, per ser qui soc realment. Confusa, necessito que m’expliqui els motius pels quals ha decidit jugar a ser dos personatges. Amb el seu somriure lúcid i lluminós, justifica tota aquesta aventura com una prova a superar. Amb la tendresa de creure que ens coneixem de tota la vida, se m’acosta i a cau d’orella em murmura un prova superada. No puc evitar besar-lo, i amb aquest bes m’endinso en el seu món de nou, però aquest cop sent jo, la Marina.


“Tots estem fets de sorra” Aina Carvajal i Camprubí / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_POESIA_1r PREMI Tots estem fets de sorra, sorra que s’endureix i forma vidre, sorra que es barreja amb plors i forma roca. Vidre transparent que ens deixa veure a fora i mostra l’interior. Pedra gruixuda, que ens protegeix de l’exterior i guarda qui som. Tots estem fets de vidre, tots estem fets de pedra. Vidre i pedra – pedra i vidre segons la mesura, tots estem fets de sorra. La sorra dels nostres dies que se’ns escola entre els dits i amb el temps es transforma en vidre i pedra – pedra i vidre a la nostra mesura. Tots som fràgils i tots som durs, segons el passat – el que marca el futur.

227


228

“Retrobament” Helena Parareda i Delgar / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_POESIA_2n PREMI I avui després de tot ja tornes d’orient, germà; i en els meus ulls, també color moreu com els teus, possiblement pel feliç record d’aquella infància, però sobretot per posar fi a l’estranya temença d’un enyor encara més intens, dolorós i insuportable, s’encén la flama de l’afecte. I una gran felicitat traspua en l’abraçada immensa que esperava tant. Sí, i els records de les batalles en aquell glaçat paratge on el sol segueix naixent inevitablement, faran que el temps s’aturi per sempre més en aquest emotiu retrobament. És un retrobament per tornar a l’abans i no anar enlloc. Com de proper i llunyà és tot alhora quan m’imagino caminar amb el fusell entre les mans cap a l’atzucac de l’horitzó. I encara sort, germà meu, que la teva veu inconfusible és ara per a mi, gairebé orb, l’empremta del teu ser. Lluny he sabut com s’escapa de cop la vida i per això ara no vull perdre’m cap més detall d’aquesta nostra història que fou, és i serà encara, tot i que finarà tard o d’hora. Expirarà esperant només que algú la vulgui rellegir. Si era desert el meu cor, no ho podia ser pas la memòria per evocar les antigues i entranyables converses i poder-les expressar en aquestes modestes estrofes. Ningú, ni tan sols jo, t’havia dit mai que t’enyorava tant i que gairebé vaig esquinçar el cel per tornar a veure’t. El desig de la teva tornada era com un fortuït arrap d’arços replens d’aranyons d’un bell morat de quaresma. Són de fa temps, aquests versos que t’esbosso, i no d’avui. Són per demà, perquè qui sap si et faran melosa companyia.


229

Les nits van ser molt més equívoques que melangioses, I per tan fosques, en l’explosió se’m perdé la mirada. Quan desesperat vaig salpar cap a un orient massa incert, i tu, sempre tan prudent, vas regressar al nostre casal, vaig advertir d’immediat, estimat germà meu, que seguiríem camins diferents i potser mai més trobaríem el secret dels nostres ulls, perquè brillaven plorant.


230

“Permeteu-me un ball” Bruna Alonso i Cunill / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_POESIA_3r PREMI Naixia amb vós, bella Caterina. Naixia amb vós i amb vós vaig ballar, durant anys, la més joiosa de les danses, aquella per les rialles imperfecta, aquella per les mirades envejada. Ja no ballem, desitjada Caterina. Ja no ballem i les cortines del saló, que una vegada havien donat pas a una brillant llum, romanen tancades, abrigades per la pols melancòlica. Per què m’eviteu, trista Caterina? Per què m’eviteu i no em deixeu entrar? Us busco, us cerco, us intento trobar a través de les corxeres de Chopin i les olors dels brous de la vostra mare. No us amagueu, si us plau, Caterina. No us amagueu, tornem als temps passats, tornem a agafar-nos ben a prop per dansar les danses que tan sols dansen els qui volen dansar. Permeteu-me un ball, estimada Caterina. Permeteu-me un ball, un ball com els que ençà ballàvem, com els que ençà us omplien d’alegria i joia, com els que ara ens manquen en aquest món brut, sol, fosc.


“El viatge” Joana Clota i Om / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA _POESIA_ACSÈSSIT Quatre vagons, quatre etapes, sentiments. Un gat negre sol, a l’acabament. Un collar de quars, vermell, lluminós, l’últim conegut abans de la fi del viatge. Crits d’infants a la llunyania, portes del tren obrint i tancant. Cadascú hi diu la seva. Tres dels vagons, plens de vida, joves festejant i adults, prop de l’últim, preocupats. El pas d’un a l’altre, evolució, transició, envelliment. A l’exterior del tren, llum, aventura, vivències.

231


232

Al primer dels vagons, alegria i innocència a les cares dels infants. Contrast pel que fa a l’últim; es veu a prop la fi, es respira lent, es viu a poc a poc, recordant experiències. Cada persona hi fa el seu pas, pel tren. Gent que el perd abans d’hora; d’altres l’aprofiten fins a l’últim respir. Tot sovint el viatge passa ràpid, vivim per gaudir de cada parada que ens ofereix.


“Desde la ventana” Míriam Picón i López / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_1r PREMI Nunca me había sentido tan derrotada como en los últimos tiempos. El confinamiento me cogió con el pie cambiado, debo confesar que esa palabra no formaba parte de mi vocabulario ni la había escuchado en la boca de los más cercanos. Pero la realidad se ha impuesto. Así, ante esta pandemia sobrevenida de un virus desconocido que coarta nuestras libertades y restringe la movilidad a lo más mínimo y distanciado, no queda otra que hacer caso a Charles Darwin en su célebre frase «no es la más fuerte de las especies la que sobrevive, tampoco es la más inteligente la que sobrevive. Es aquella que se adapta mejor al cambio», si queremos perdurar en este nuevo escenario de desconcierto e incertidumbres. Mi madre ya se encargó desde que era muy pequeña a que fuera responsable de mis actos y sus consecuencias. Por lo tanto, ante la dimensión de los contagios y lo letal del bicho extraño, no más por miedo personal, sino pensando en las personas que más quiero, mis padres y mis abuelos, me he adaptado a las nuevas normas por muy intransigentes que sean con mis dieciséis años y mi propia rebeldía. Encerrada en mi pequeña habitación del piso diminuto de mi madre paso las horas, a veces aletargada por el aburrimiento, otras con el estrés de no llegar a tiempo a la siguiente conexión online. Enclaustrada entre estas cuatro paredes, no niego que me rayo tanto de imaginar todo lo perdido, que la angustia acelera mi corazón y sin más, un mar de lágrimas me observa. La distancia que me separa de mis amigos, —¡los echo tanto de menos! —, el verano de playa y piscina con sus noches de fiestas y algún que otro botellón; la comida de los domingos con la abuela y los primos; las caminatas de monte y mochila con los «escoltes»; las noches de chicas y pijamas; el «shopping» de chicas mayores e independientes por Portal de l´Àngel y Paseo de Gràcia; la Navidad de abrazos y familia, del tió y los Reyes Magos; el desenfreno del Carnaval y sus disfraces ingeniosos que retan cualquier imposición; los cumpleaños de apagar velas suspendidos en el calendario… Tantas

233


234

cosas, tantos detalles pequeños que hacen grandes la existencia que de golpe, de un manotazo, como el humo de un cigarrillo se han perdido, escapado, malgastado, fugado sin saber si volverán a ser, tener, existir, poseer, disfrutar, conservar con nuevos momentos en la memoria. Cuando la nostalgia y cierta tristeza me ahoga la respiración, abro la ventana de par en par para asomar medio cuerpo y sentir que salgo de esta jaula. El aire me devuelve la velocidad de mis sueños y observo a las pocas personas que transitan con la calma de unos minutos de libertad. Contemplo sus pasos y gestos, mecánicos y ralentizados por la condena de esta pandemia; sus mascarillas de estampados y colores para alegrar estos malos momentos, o las quirúrgicas y las ffp2, insolubles y asépticas expertas en los imposibles y que salvan vidas; sus manos crispadas y descarnadas de no tocar y usar mucho gel hidroalcohólico; el miedo de respirar y toser para ser señalado y estigmatizado sin una PCR a tiempo o un improvisado test de antígenos de rápida absorción. Desde la ventana, intuyo tras las máscaras alguna cara conocida; algunos ojos dubitativos y reaccionarios ante esta situación, hartos de la apatía y la muerte que fluye en el aire. Y siempre observo con la ternura y una lágrima que le quiere saludar a Joan y Pitus, su perro. Él, calculo un anciano de más de ochenta, avejentado por una vida de trabajo duro y sacrificios que le han conformado una vejez de sosiego. Imagino por su boina y su ropa pulcra y sencilla una vida de cuidar vacas y ovejas, el aire libre y puro como amo de su actividad y esfuerzo. Se sostiene en sus dos muletas, que parecen aguantar sus recuerdos además de su mengüe cuerpo. Apenas unos pocos kilos le mantienen con vida, piel ajada y hueso desnudo de lujos y sofisticación. Arrastra los pies a cada paso que se hace eterno al adelantar el pie derecho, mientras el izquierdo piensa en quedarse detrás o pararse para siempre. Aguardo su decisión a la vez que cuento los segundos en tomarla, uno, dos, tres, cuatro… y al décimo, por fin, da un paso más. Su mirada se enfrenta con el suelo para evitar cualquier obstáculo impreciso e imprevisto. Distingo en sus ojos el brillo de la superación y me enseña que todo es posible, si el Covid-19 no puede con él menos aún la acera y el reuma. Sin embargo, es Pitus el salvador y vencedor de esta historia. Un perro sin marca ni pedigrí; sin títulos de nobleza ni de portada de revista. Un


chucho cualquiera, de mezcla incierta, pero tan certera en sus ojos que chisporrotean bondad y mucho amor. Sus años, en comparación cercanos a los de su amo, sus orejas cabizbajas y su hocico apuntan al sol. Los lunares blancos y negros de su cuerpo se dibujan asimétricos, sin ton ni son. Su cola larga se mueve alegre con el anticipo de esta primavera que quiere abrirse paso para olvidar muertos y virus, contagios y pandemias. Pitus siempre le despeja el paso a su amo, aparta todo impedimento y se espera, gira la cabeza hacia Joan, a sus pies y a sus muletas, y con la paciencia de quien ama y perdona, respeta y admira, escucha y responde. Así es Pitus, un chucho cualquiera que mima los detalles, no cuenta el tiempo y siempre da sin esperar. Vive y sonríe, y le transmite a su amo toda su vitalidad. Y yo vivo con ellos, libre para soñar, creyendo que en los pequeños detalles están los grandes momentos, y que una pandemia no matará la ilusión de vivir.

235


236

“El patio de los cerezos” Abril Mas i Baurier / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_2n PREMI Asuka había muerto hacía unas horas, a la princesa Kimiko se le comunicó de inmediato. La habían encontrado por la mañana sentada frente la puerta de la sala del biombo azul. Kimiko ahora necesitaría a otra criada, así que avisó a Naoki, el jefe de los guardias, para que le encontrara alguien tan fiel como Asuka había sido. Fue esa misma tarde que llegó a las puertas del palacio Suzume una bella y joven aprendiz en el taller de sombreros cercano al palacio. Suzume nunca había observado el palacio pasadas sus murallas, y de hecho aún podía acordarse del primer día que lo vio. Ella llegaba por primera vez a la ciudad y, a lo lejos, observaba como en medio de un mar de tejados se elevaba la estructura más alta y hermosa que jamás había contemplado. Una sucesión de tejados con acabados puntiagudos estilizaban la geometría del palacio pareciéndose a pétalos de cerezo que, planeando con delicadeza uno sobre otro, delimitaban las paredes que conformaban el cuerpo del edificio. Desde cerca, ya cruzadas sus murallas, pareciole aún más impresionante, observaba el gran trabajo en la estilizada madera y el detallismo en los acabamientos de los tejados. Fue en ese instante de observación en el que Kiyoko, una criada de mayor edad, se le acercó. El carácter con el que la recibió cortó fríamente el momento de admiración al edificio. Juntas entraron en el palacio. Paseó junto a Kiyoko por las distintas estancias del palacio, al mismo tiempo que sus oídos recibían apáticas palabras relatando el comportamiento apropiado de una criada. Sus ojos se desviaban a los muebles y a la bella armonía de los espacios. Visitaron la mismísima habitación de la princesa y la sala del sol. Ambas estancias estaban delimitadas por paredes con hermosas escenas naturales, y cubiertas por un techo


precioso y sencillo de finas vigas y planchas de madera de ciprés. Saltar de sala en sala era desorientador, y Kiyoko finalmente optó por enseñarle el punto de unión de todos los espacios. Al abrirse la puerta de salida de la sala de la luna, donde ellas se encontraban, empezó a entrever pétalos rosados suspendidos en el aire. Cerezos, pensó. Salieron a un porche cubierto por vigas y tablones de madera de cedro. Rodeado por la estructura se encontraba un patio donde ondulaban las rosadas copas de los árboles latiendo al ritmo del viento. A cada suspiro, se volvían a levantar en el aire los pétalos de las flores de cerezo, en una bellísima danza con el viento. Suzume se olvidó del tiempo, solamente existía de forma atemporal aquel espacio que lo llenaba todo. El edificio enmarcaba la escena, al mismo tiempo que formaba parte de ella, en una apasionada conversación entre la sinuosidad de los árboles y la rigidez de la arquitectura. La voz de Kiyoko irrumpió y dio un giro en la conversación. Suzume volvió a despertar. El viento sopló más fuerte, y la paz se transformó en una alterada discusión. Permanecieron en el patio hasta que el creciente ímpetu del altercado las obligó a volver a la seguridad de las estancias, donde terminaron la visita al palacio. La vida que le prometía Kiyoko al quedarse a trabajar al palacio era poco mejor a aquella que Suzume ya conocía, pero fue el patio, el corazón del palacio aquello que, por la plenitud que le aportaba, la obligó a quedarse allí. Durante sus largos años de servicio en palacio mantuvo una gran fidelidad a la princesa, pero nunca como la que tuvo hacia el patio de los cerezos. Cada día, antes de la salida de la primera luz del día, saldría a visitarlo, se sentaría ante la puerta de la sala del biombo azul y contemplaría día tras día cómo los cerezos, el viento, y la arquitectura actuaban en hermosa consonancia solamente para ella.

237


238

“Lo que la vida se llevó” Clara Tremosa i Roura / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_PROSA_3r PREMI Italia, verano de 1938 (Sofía) Caía el día, el anochecer acechaba por las calles de San Gimignano y yo me dirigía hacia los campos verdes que rodean la pequeña villa. Llevaba conmigo mi cuaderno y un lápiz color carbón. Me senté bajo la sombra de un árbol y empecé a escribir. Observar, relajarme y escribir. Esos eran mis momentos favoritos. Yo, con el delicioso aroma de la Toscana, los silencios rotos por el suave viento y la fluidez del momento. Mi lápiz iba solo, trazando todos mis pensamientos en un papel blanco desgastado. Me sentía libre, esa era mi paz. Ya era medianoche cuando me di cuenta de que mi barriga rugía de hambre y las estrellas cubrían el cielo oscuro. Me levanté y retomé el sendero corriendo hacia casa. Cuando entré dejé el bolso en la mesilla de la izquierda y fui hacia la cocina, atravesando el olor de espagueti a la carbonara que residía en la sala. Max estaba limpiando la vajilla cuando entré y le di un beso. -- ¿Otra noche que se te hace tarde? -- Siento el retraso, pero me pongo a escribir y se me pasan las horas. -- Tranquila. Te he guardado la cena, me figuraba que no habías comido nada y que llegarías hambrienta. -- Cómo me conoces -dije sonriendoY así vivíamos Max y yo. En nuestra casa de piedra en lo alto del pueblo, disfrutando de nuestra compañía y descubriendo el significado de la felicidad día tras día. Max era de Bolonia y venía a San Gimignano a pasar los veranos en casa de sus abuelos. Hacía ya casi tres años que salíamos juntos y cuando terminó sus estudios decidió venir a vivir aquí, ya que era su lugar favorito. Vivíamos juntos desde principios de año y era nuestro primer verano en la casa.


Italia, octubre, 1943 (Sofía) Hace ya unos tres años que Max se fue a la guerra. Recibía sus cartas algunos meses atrás si tenía suerte y llegaban, pero hace semanas que no recibo nada. La angustia me corroe por dentro y hace tiempo que estoy hundida en las penurias de la guerra. Íbamos a casarnos a finales de septiembre de 1939 cuando Max recibió la carta que le pedía unirse al ejército italiano para ir a luchar al lado de los nazis. Mussolini así lo había decidido. Italia, noviembre, 1943 (Max) Aflicción y tristeza. Llantos, sangre, muertos. Muchos muertos. Llevo tres años preguntándome todas las mañanas si ese día va a ser mi último. Tres años viviendo bajo la ley de “matar o morir”. Tres años sin ver a mi prometida, sin besarla, sin tocarla… Estoy exhausto. Hoy me encuentro en mi país, en la línea Gustav. Hace unas semanas nos anunciaron el cambio de bandos y nuestra nueva alianza con los aliados. Mañana lucharemos contra las tropas alemanas para defender el territorio. -Disparos a bocajarro. Ruidos de cañones mezclados con gritos ahogados de dolor. Soldados con la cruz gamada bordada en la parte superior del brazo solo a unos metros del ejército italiano. Max, situado en la línea del frente, cae en el suelo con una mueca de dolor en su rostro. El disparo le ha dado en el cuello. Al otro lado, justo enfrente suyo, se encuentra un soldado con un lunar debajo del labio, una sonrisa perversa y unos ojos azules fríos como el hielo gritando “¡Verräter! ¡Verräter!”. Max, abatido, cierra los ojos y pronuncia con esfuerzo y en un triste susurro “Sofía…” San Gimignano, enero, 1944 (Sofía) Estaba sentada en la mesa de la cocina cuando oí un coche llegando por el camino de mi casa. Miré por la ventana y vi a un hombre vestido de militar que bajaba del coche y se dirigía hacia mi puerta. Me dio un sobre amarillo y se fue, después de darme sus condolencias. Tiré el sobre al suelo y mis sollozos llenaron el vacío que reinaba en la casa desde hacía tanto tiempo. Sentí como la poca esperanza que me que-

239


240

daba se desvanecía como el humo en un día de viento. Me tumbé en la cama y lloré hasta que me dormí. San Gimignano, febrero, 1944 (Sofía) Caos, el miedo señoreaba por las calles de San Gimignano desde hacía semanas. Había rumores que las tropas alemanas andaban por los pueblos y los saqueaban. La gente no salía de sus casas y el lugar que tanta paz me había llegado a dar ahora ya no era para nada seguro. Un golpe seco me sacó de mi habitación. Llegué al vestíbulo y vi la puerta de la entrada al suelo y un coche con la bandera nazi aparcado en su frente. Fui hacia el salón y me encontré a un soldado sentado en mi sofá con una sonrisa perversa. Se levantó y se acercó hacia mí. Me empezó a tocar, pero lo empujé. Me pegó y me caí al suelo. Mis gritos de auxilio quedaban ahogados por su mano tapándome la boca. Se puso encima de mí y empezó a arrancarme la ropa. Me pegaba cada vez que oponía resistencia. Me pegó, me pegó y violó hasta que me quedé inconsciente. San Gimignano. noviembre, 1944 El ruido del llanto llenó la estancia. La enfermera ya se había ido y estaba yo sola. Me levanté y lo cogí en brazos. Una ola de emociones se apoderó de mí al coger a este bebe: asco, rabia, dolor, amor. Una parte de mi quería deshacerse de él y consigo todos los traumas que llevaba a la superficie cada vez que lo miraba, pero la otra parte quería cuidarlo y quererlo. Era lo único que me quedaba en mi vida. Lo cogí y lo balanceé hasta que dejó de llorar y se quedó mirándome. Observé al niño que tenía entre brazos, con un lunar debajo el labio mientras sus ojos azules, fríos como el hielo se iban cerrando. Se durmió tranquilo y relajado sobre mi pecho.


“Memoria del recuerdo” Arol Garcia i Rodriguez / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_1r PREMI En algún lugar de un sueño sereno y venturoso desde el principio viene a mí de nuevo esa memoria. Los dos enamorados, ansiosos y solos, conscientes y felizmente seguros que fuimos como uno, que nada en el mundo exterior podría compararse. Dos bicicletas apoyadas contra un árbol. Subimos la colina más cercana a través de senderos profundos y matorrales espesos, a lo largo del lecho de un arroyo largo y ancho, fluyendo entre cálidas piedras de granito resbaladizas y húmedas, con una alfombra de musgo llena de hojas de otoño y de tiernos años. ¿Recuerdas…? Éramos como niños, nos maravillábamos y desmayábamos ante las formas de las nubes en el cielo diurno cambiando sus formas en un guiño de ojos. Estábamos locos de amor, que removía las piedras descubriendo primicias y lugares desconocidos.

241


242

Montones de años yacen ahora aquí, encerrados en este lugar oculto, presentes en cada exhalación de aire. No es un tiempo fluido que se ralentiza o se acelera, sino un tiempo reflexionado con ojos antiguos. Es un deshecho de esos ojos y amores juveniles, donde las palabras dulces que tuvieron lugar entonces no han sido creadas por el aroma de los sucesivos otoños. Y la inocencia se dispersó como las hojas en la brisa, aunque persiste con un dulce suspiro nostálgico. Nosotros… Los nosotros que se querían hace mil cielos, han dormido entre sombras que se agitaban, que todavía tiemblan con el recuerdo. Conozco el sutil sentimiento de los días vacíos. Me iré por caminos escondidos y dejaré caer en el olvido ese día, y a ti…


“Recuerdos” Helena Parareda i Delgar / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_2n PREMI Aún seguía guardando aunque muy lentamente dentro del equipaje todas nuestras memorias. Recuerdos entonces indelebles que nunca quise olvidar. ¡Ya no me interpeléis más si todavía me abismo en la añeja nostalgia! Porque también olvidé el lejano sendero. El remoto camino que al infierno guiaba o me llevaba al Edén. Cuando abrazos intensos besen sombrías albas, cuando lindos besos noches claras abracen, en soledad y silencio yo el tiempo podré parar. ¡Así inéditos recuerdos no precisaré guardar!

243


244

“Efímero instante” Sergi Ortiz i Barniol / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_POESIA_3r PREMI Nos componemos de momentos, efímeros e inconsistentes instantes, creadores de recuerdos perennes que nos escoltarán hasta el desenlace. El aroma y la brisa marina evocan ese inefable atardecer en la playa, entre las sonrisas de las olas y los besos de los últimos rayos de sol. Su mirada de café se asentó en el lejano y salado horizonte mientras el viento despeinaba el rizado azabache de su pelo. Mi cabeza descansaba en el dulce soporte de su hombro y su cálido abrazo me rodeaba siendo almohada su frío pecho. Sus labios rozaron los míos en una suave y lenta caricia mientras sus dedos recorrían intrincados caminos en mi pelo. La sonrisa de su ola impactó con la arena de mis labios, estallando y rompiéndose al llegar a la orilla.


245

Únicamente nos acompañaban el incesable e inquieto aleteo de las mariposas de mi estómago y el sol sumergiéndose en el agua.


246

“Retórica y libertad en el Parque del Retiro” Aniol Colomer i Roma / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_TEATRE_1r PREMI El Parque del Retiro, las nueve de la mañana, martes. Un hombre que empieza a dejar atrás la mediana edad, Ricardo Bonilla, está sentado en un banco delante del estanque. Lleva puesto un sombrero negro con una cinta grisácea alrededor de la copa. Viste una camisa blanca, una americana negra de terciopelo y unos pantalones de ese mismo color. A esa hora reina un silencio casi total en el parque, interrumpido solamente por el cantar de los pájaros, el sonido de las fuentes y las caricias de la brisa en las ramas de los árboles. Ricardo saca del bolsillo de su americana una hoja de papel meticulosamente doblada, la despliega y empieza a leerla con voz suficientemente suave para no ser escuchado, pero sí para escucharse a sí mismo. RICARDO: “Retruena el tambor; la turba avanza terrible el rostro y la mirada fiera; flota, teñida en sangre, la bandera; silba el ronco fusil; cruje la lanza…” (Los Rojos, Manuel Reina) De repente, la paz se estropea cuando irrumpe un joven a gritos que habla por teléfono mientras, desviando su mirada hacia el estanque, se detiene de espaldas justo delante de Ricardo Bonilla sin siquiera percatarse de su presencia y obligándolo a detener su lectura. MARTÍN: ¡Fui el único que confió en ti antes de empezar con todo esto! ¡Llevábamos tres años trabajando juntos! ¡Me podrás echar pero no vas a cambiarme, soy un alma libre, que lo se… El joven corta en seco su lamento justo al darse cuenta de que ya lo han colgado. Aparta el móvil de su oreja y lo mira por unos segundos a la vez que niega con la cabeza, lo guarda en su bolsillo y se da la vuelta. En ese instante, Ricardo, que ya llevaba un rato esperando ser


descubierto, apunta con la más desafiante de las miradas a los ojos del joven. Este descubre a Ricardo Bonilla a la vez que se da cuenta de que había interrumpido algo. Abatido por la noticia que le acaban de dar, no le da más vueltas, se sienta a su lado y lanza un suspiro. MARTÍN: Menudo día llevo. Me he levantado con trabajo y me iré a dormir desempleado. Aún no me lo creo. El que me ha echado era mi amigo, nos conocíamos desde la escuela, ¿sabe? Bonilla no responde, dobla el papel y se lo guarda otra vez en el bolsillo. Vuelve a mirar fijamente al joven. MARTÍN: ¿Está escuchando lo que le digo o sencillamente no le importa? RICARDO: Con que un alma libre… MARTÍN: ¿Se lo he dicho al hombre con quien hablaba? Ni me había enterado. Veo que al final tendré que convertirlo en mi lema —dice, mientras dibuja una tímida sonrisa—. RICARDO: Debes repetirlo mucho, entonces. MARTÍN: Exactamente, me define. Está usted hablando con un hombre libre. RICARDO: Y tan libre que ahora te has quedado sin trabajo. Fíjate tú qué curiosidad, dos jubilados juntos; uno con sesenta y ocho y el otro con apenas treinta. MARTÍN: No haga broma. Lo digo muy en serio. RICARDO: La libertad es un ideal inalcanzable. E incluso inexistente, diría yo. MARTÍN: La libertad es nuestro derecho fundamental. RICARDO: Un lujo sobrevalorado.

247


248

MARTÍN: ¿Un lujo? ¿Trata usted de lujo a lo que debiera ser inherente a nuestra especie? La libertad es algo que se nos tiene que dar sí o sí. RICARDO: ¿Dar? Un derecho ni se da ni se quita, en todo caso se garantiza. Esta es la prueba de que no sabes ni lo que defiendes. Además, lo que sí nos es inherente es la capacidad de relacionarnos, el hecho de generar dinámicas de dependencia, de estrechar lazos y de establecer jerarquías; no ir de abanderados de algo que ni sabemos lo que verdaderamente es. MARTÍN: No se cómo aún hay quien puede pensar así. Cómo se nota que es de otra época… Ricardo se ríe. RICARDO: ¿Dices que soy de otra época? ¿Se trata de otro argumento o me lo tomo como un indicio de tu frustración? MARTÍN: No estoy para nada frustrado. Tengo la razón y con que yo me crea lo que digo ya me basta. RICARDO: Que poca ambición, entonces. MARTÍN: De esto no me falta. RICARDO: Vas servido de todo, no te falta de nada. Sin embargo, y no es por hurgar en la herida, te has quedado sin trabajo. ¿No crees que aquí falla algo? MARTÍN: Tampoco me lo recuerde demasiado, ¿le parece? RICARDO: Ningún problema, no hablemos más del tema. Se produce un silencio incómodo. Ricardo, que al enredarse en el debate sobre la libertad se ha evadido de la realidad, recuerda que está allí para leer su hoja de papel antes de que el joven le interrumpa su lectura.


RICARDO: A todo esto, ¿no has visto que yo estaba haciendo mis cosas tranquilamente? MARTÍN: Veo que debatir sobre tan exquisito tema le ha desconcertado totalmente —afirma, burlón—. RICARDO: No hablo en broma. MARTÍN: ¿Está enfadado porque ve que ha perdido? RICARDO: ¿Yo? ¿Perder? Tú y tus argumentos no convenceríais a nadie que fuera mínimamente sensato. Además, yo no te conozco de nada. MARTÍN: ¿Asustado, tal vez? RICARDO: Jamás. MARTÍN: ¿Entonces? RICARDO: ¿No sé ni quién eres y pretendes que me ponga a debatir contigo? MARTÍN: Si quiere me presento… RICARDO: Sería un buen comienzo, probablemente. El joven ve que Ricardo parece relajar su tono y que empieza a mostrarse más predispuesto a hablar con él. Excitado, coge aire. MARTÍN: Mire, me llamo Martín, Martín Alcácer. Tengo veintiséis años, aunque le parezca raro es la primera vez que piso este parque, porque no soy de Madrid, soy de Valencia. Me he quedado sin trabajo hoy mismo y es usted el primero en saberlo. De hecho, no se lo he dicho ni a mi madre, supongo que tendré que llamarla. Por cierto, ahora que hablo de mi madre, hoy ella iba a…

249


250

RICARDO: Veo que te gusta mucho hablar —afirma, interrumpiendo a Martín—. Te había dicho que si querías podías decirme quién eras, no que me leyeras tu biografía. MARTÍN: Tiene usted razón —dice, recuperando la sonrisa que había perdido unos instantes atrás— me lo dicen mucho. RICARDO: ¿Y de qué trabajabas? Si me permites la indiscreción, claro. MARTÍN: Estudié ingeniería informática en Valencia, de donde soy, por cierto, que no sé si se lo he dicho. Después me mudé aquí a Madrid donde abrí una empresa con mi amigo, al que no sé si debería seguir llamándole así, ahora que lo pienso, pero bueno, eso es otro tema. Las cosas nos iban muy bien desde que abrimos y, hace cosa de un mes, yo decidí proponerle un plan de ampliación que sobre el papel prometía mucho, pero que se atas… RICARDO: Ya me está empezando a cansar tu circunloquio constante, demasiada subordinación. MARTÍN: Nada de subordinación, ya le he dicho que soy un alma libre. RICARDO: Le hablaba de lingüística, pero da igual. Cuéntame al menos como acaba tu historia. MARTÍN: Pues que mi plan se atascó por problemas con la constructora. ¿El resultado? La culpa: mía; la solución: echarme. RICARDO: Pues pocas cosas no te han pasado, la verdad. MARTÍN: Y que lo diga, pero pocas han sido buenas como ha visto usted. En fin, ya le he pedido no hablar más de este tema. Corramos un tupido velo. RICARDO: No me hables de Cupido. MARTÍN: Tupido, digo.


RICARDO: ¡Uy! Perdona, olvida lo que he dicho. Me falla un poco el oído —dice, señalándose la oreja derecha— MARTÍN: Si quiere me lo puede explicar, puestos a compartir confesiones… RICARDO: ¿Explicar el qué? MARTÍN: Usted sabrá, pero ha sido parecerle oír la palabra “Cupido” que se le han iluminado los ojos. RICARDO: No hay nada que explicar. Además, ¿no hablabas tanto de la importancia de ser libre? MARTÍN: Usted lo ha dicho, de ser libre. Ahora le pedía una confesión. RICARDO: Entonces deberías saber que, como dijo Calixto, a quien dices tu secreto, das tu libertad. MARTÍN: ¿Calixto? Supongo que vuelve a tratarse de lingüística… RICARDO: Más bien de literatura. MARTÍN: No entiendo nada, solo que siem… RICARDO: Deberías entenderlo, pues —dice, interrumpiendo bruscamente a Martín— MARTÍN: ¿Perdone? RICARDO: Nada, nada. Continúa. MARTÍN: Simplemente le decía que siempre terminamos en el mismo tema, independientemente de lo que fuera que estuviésemos hablando. RICARDO: Esto es una muestra más de la universalidad del concepto de libertad.

251


252

MARTÍN: Sin duda. Veo que coincidimos en algo. RICARDO: En poco. Y ahora lo verás. Déjame invitarte a hacer un ejercicio mental. Responde a esta pregunta: ¿Te sientes encerrado de algún modo? MARTÍN: Pues claro que no, de hecho este parque me está empezando a gustar de verdad. Aquí me siento verdaderamente… ¡libre! RICARDO: Verás que no es así. MARTÍN: No creo que pueda hacerme cambiar de opinión. RICARDO: Haz una cosa. Levántate un momento y trata de mirar alrededor tuyo. ¿Ves alguna valla que cierre el parque? ¿Algún elemento que obstruya la presencia de tu derecho fundamental? —Dice con tono ligeramente burlesco, imitando la compleja forma de hablar del joven—. MARTÍN: Pues, tampoco. RICARDO: Sin embargo, sabes tan bien como yo que si nos quedásemos aquí hasta la hora de cerrar el parque, un vallado que no vemos nos encerraría impidiendo entonces cualquier posibilidad de salir. MARTÍN: Sí, pero no veo a dónde quieres llegar… RICARDO: Aun así, el hecho de que te rodee un vallado no te genera un sentimiento excesivo de ahogo, ¿verdad? MARTÍN: La verdad es que no, no me siento ahogado, no. RICARDO: ¡Ahora nos entendemos! Con esto, lo que quiero decirte es que no siempre es necesario ver un límite para saber que estás encerrado, pero este sí que se necesita a la hora de conseguir cierto orden. Ahora te hago la pregunta otra vez: ¿te sientes encerrado? MARTÍN: A lo mejor, visto de este modo, tiene usted razón.


RICARDO: Quiero escuchar un no… MARTÍN: ¿No tiene suficiente con ver que finalmente me ha convencido? RICARDO: Quiero escuchar un no… MARTÍN: Está bien, está bien. ¡No! No me siento encerrado. RICARDO: ¡Eso quería oír! Ricardo sonríe con motivo de su victoria dialéctica mientras Martín intenta todavía hacerse a la idea de lo que le acaban de decir. MARTÍN: Debe estar usted orgulloso. Creo que es la primera vez que asumo ante alguien que no tengo la razón. No se lo diga a nadie, ¿me hace el favor? Ricardo, eufórico por su victoria, ignora la súplica de Martín y se dispone a completar su humillación. RICARDO: Mira, no te lo quería decir hasta convencerte, pero, ¿quieres saber lo que leía cuando has llegado? Puestos a hablar de libertad… MARTÍN: Adelante, adelante —se rinde Martín, cada vez más humillado al comprobar que Ricardo no había dicho su última palabra—. Con el sermón que me acaba de dar sobre libertad, no espero menos de un texto sobre esta temática que le haya llamado la atención… RICARDO: Escucha bien, entonces. Las dos últimas estrofas del poema que leía podrían encajar perfectamente con la que, a mi parecer, debería ser la definición de libertad. Sobran las palabras y los matices cuando lo que se escribe es tan claro: “Viva la libertad! La turba grita, cuando, furiosa, al mar se precipita y todo cuanto ve quema y destruye…

253


Oh libertad! Oh libertad sagrada! Maldita sea la hueste degradada que tu precioso nombre prostituye.”

254

(Los Rojos, Manuel Reina)

MARTÍN: ¿Me permite la réplica? RICARDO: ¡Faltaría más! —exclama— MARTÍN:

“La libertad como un antiguo espejo roto en la luz, se multiplica más, y cada vez que un trozo da un reflejo el tiempo nuevo le repite al viejo: ni un paso atrás.” (Ni un paso atrás, Pedro Mir)

RICARDO: No vas a poder ganarme, ¿lo sabes, verdad? MARTIN: No me diga que… RICARDO:

“Magnífica es la riqueza; la libertad, admirable; la salud, mucho mejor; y mejor que esta, mi madre.” (Cantar, Manuel Reina)

Ricardo se levanta del banco y se acerca a la barandilla del estanque. Mira fijamente el Palacio de Cristal con el rostro indescifrable. Dobla lenta, muy lentamente su cuartilla y esboza una sonrisa con la satisfacción de quien se siente vencedor, antes de guardarla definitivamente en su bolsillo.


“Rust and blood” Biel Masnou i Domènech / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_1r PREMI Ten thousand swords have been dulled, thousands of knights bathed in blood, countless warriors have fallen, fallen in the name of God. No slain dragons, no glory only the hubris of men. All land is now battlefield, in battlefield it all shall end. A foul machine of horror war is fueled by pride and blood, where tons of battered armor are proof of a goal most sought. Knights clad in metal coffins swiftly marching to their doom knowing they'll soon be corpses rotting in a rusted tomb. Holy horror, blessed carnage, God is but a mere excuse. Glorious kingdoms have fallen, to ashes they've been reduced. The holy horror has stopped, all the battles have been fought, Death is queen, there is no God, all that's left is rust and blood.

255


256

VOYAGE Laura Masoliver i Bigas / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_2n PREMI Feeling numb I stand in front of the bluest sea, barefoot on wet sand I wonder “Will I sink?” I breathe, in and out, trying to find enough strenght to sail under the misty clouds, that seem now dark and strange. As I wonder, cold winds strike, blowing my worries and fears away. I look up to see the sky; night’s beggining, the day ends. In my mind I tell myself while I jump inside my boat “Now’s the time, today’s the day. I mustn’t wait anymore.” At first the wind hits gently I think I’ll make it to the ground. Swaying in the water and breeze my boat and I feel safe and sound. While I stare at the horizon I hear a resounding roar. Then, a lighting strikes the blue, blasting the approach of a big storm.


257

The boat dashes through the waves, cutting their white crowns of foam. Everything’s happening so fast, I begin to lose control. The boat’s hull starts to crack and water runs through the rifts. I look up to see the stars and I wonder “Will I sink?”


258

“I can’t breathe” Duna Agustí i Soldevila / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_3r PREMI “You made flowers grow in my lungs, and although they are beautiful, I… I can’t breathe.” Cryl was carried away by the sound of the waves. His blond hair, disheveled by the wind, was beginning to get wet. His brown eyes were on the horizon, his pupils dilated, and his mind blank. Few things could calm him down, but the mere crash of water against the cliff simply left him dazzled. He had been feeling anxious for a long time, unable to relieve the weight he felt in his heart, he needed to dispel the anxiety that kept him awake, and the sea was the only thing that could do it. From the day he met Apolo, Cryl wasn’t able to think of anything else. Apolo was the pure representation of beauty in men. He had broad shoulders, a narrow waist, a marked abdomen, strong legs, and a face that seemed sculpted by the gods themselves. A refined nose all painted in freckles, well-defined and thick eyebrows, large emerald-green eyes and brown hair scattered in wavy fringes. He appeared in the small village on the island where Cryl lived, and since then the two boys became inseparable. In addition to a beautiful appearance, Apolo was fun, cheerful, positive and had a big heart... They became friends right away. They went to the cliffs, swam, looked at the stars, read together, escaped at night from their respective houses to cycle around the whole island… Cryl thought he had found a best friend for life, until one day in late summer when he looked at Apolo and felt his heart throb rapidly. Cryl’s eyes carefully examined from Apolo’s green eyes to his fleshy lips, and when he noticed, he blushed quickly, and looked away. Apolo didn’t notice anything. It was then that Cryl realized that he didn’t see Apolo as a friend. During the last week of summer, he tried to disseminate the feeling that kept growing deeper and deeper inside his chest, but he couldn’t. Apolo would leave the island in the last week of summer to continue his studies in the city, and Cryl prefe-


rred not to listen to the romantic feelings he felt for the emerald-eyed boy who would leave for the island in a few days. This is how he spent the last week of summer with the boy he had fallen in love with, in a dreadful pain in his chest and a fake smile on his face. The wind on the cliff became colder and Cryl’s eyes stopped pounding on the horizon, and it was when he realized that Apolo was leaving the next day. He tried to make that thought disappear again and more calmly he got up slowly walking towards his house. Silently and in the darkness, he crossed the house, and as he was about to lie down on the bed, he felt his breath fail. Feeling a sudden difficulty in breathing he tried to sit up in bed, but a strong thrust in his heart made him fall to the ground. It didn’t take long for him to start coughing, covering his mouth with his right hand. Panic gripped the poor boy as he felt a thick liquid in his hand and cautiously got up to turn on the light in the room. When he looked at his hand, a drowned out cry came from his mouth. His hand was full of blood and had petals of a flower. Frightened, he backed away until he collided with his bed where he dropped. His heart ached, and he found it harder and harder to breathe. “Is that how a person who suffers from lovelessness feels?” thought Cryl. Tired, he lay down on the bed and closed his eyes. The next day he didn’t wake up very well. His chest weighed heavily, and he felt as if a bramble was growing around his lungs and heart. He opened his eyes frightened by the feeling of suffocation. He didn’t even have the strength to get out of bed, but when he remembered that it was the day of Apolo’s leaving, he got out of it with tense muscles and an unbearable pain. He didn’t even change his clothes and went the fastest he could to the port of the island. An hour later, the smiling freckled boy appeared. Cryl felt the weight of his heart lighten, and he approached him with a smile. “I have to tell you something.” Apolo said, smiling. Cryl’s heart raced. “Me too,” he replied. “You start, Apolo.” “I’ll be back for Christmas. I don’t plan on leaving you lying on this island for long. You’ve become a very important person, Cryl, like… like my brother. So, will you wait for me?”

259


260

The choking sensation returned to Cryl and he began to cough. Apolo looked at him worriedly, but the other quickly disguised it. “Sure, I’ll wait for you,” he said, smiling slightly. “What did you have to tell me?” “Oh… I…” Cryl’s pride didn’t let him continue. He clenched his fist hard. “Nothing important. Take care of yourself, okay? And Merry Christmas.” Apolo let out a confused laugh. “Why Merry Christmas?” “You know, maybe there’s a storm for the holidays and we can’t see each other, just in case,” he said, shrugging. The two smiled, and hugged saying goodbye. Apolo boarded the ship and didn’t look back. At the port of the island, Cryl sat down on the old wood with a growing pain in his chest. “Wow, it turns out it is lovelessness.” As he watched the small boat pull away, he brought his fist to his chest and cried in pain. Shortly afterwards, he fell to the ground coughing up blood. Within hours, Cryl’s body was lying dead in a beautiful puddle of blood full of white and red roses. On the other side of the sea, Apollo came down from the boat with a happy smile. He greeted his family and turned to see the sea. -See you at Christmas, Cryl. “You made flowers grow in my lungs, and although they are beautiful, I… I can’t breathe.” The Hanahaki Disease is an illness born from unrequited love, where the patient’s throat will fill up with flowers, they will then proceed to throw, and cough up the petals, (sometimes even the flowers). One of the only ways for the disease to ‘disappear’ is if, the said person returns the feeling (it can’t be resolved with friendship, it has to be genuine feelings of love).


“Am Ende” / “Al final” Anna Morató i Caralt / 2n de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI Gewittertag. Gesättigte Gefühlsregungen wegen Angst. Die anhaltende Angst, wartend auf die gute Nachricht. Jedermann ist nachdenklich, jedermann ist alarmbereit, jedermann sucht die Art und Weise einen Ausweg zu finden. Wir brauchen Kraft, damit sie uns Mut geben, Kräfte zum Weiterkämpfen, Kräfte zum Weitergehen. Am Ende wird alles enden. Tausende mögliche Enden im Kopf. Alle graufarbig, keine mit lebhaften Farben. Es gab keine Hoffnung mehr. Aber am Ende fällt die Ungewissheit zurück: “Nach dem Gewitter kommt immer die Ruhe“. Am Ende, allein, inmitten meiner Gedanken, die Antwort findend auf jede Frage. Am Ende, Frieden.

261


262

Dia de tempesta. Emocions saturades per la por. La por persistent, esperant la bona notícia. Tothom pensatiu, tothom en alerta, tothom buscant la manera de trobar-hi una sortida. Són necessaris ànims per donar força, ànims per seguir lluitant, ànims per seguir endavant. Al final, tot acabarà. Dins del cap milers de possibles finals. Tot de colors grisosos, cap de colors alegres. No quedava esperança. Al final però es reverteix la incertesa: “Després de la tempesta sempre arriba la calma”. Al final, sola, enmig dels meus pensaments, trobant la resposta a tots els interrogants. Al final, pau.


263

Mostra de treballs artístics


264


“Si no ho puc dibuixar vol dir que no ho entenc” Albert Einstein Vivim en societats visuals. Estem teixits d’experiències visuals. Les imatges són unitats essencials de comunicació i entendre la manera com els artistes les articulen i amb quina finalitat és fonamental. La llavor de l’experiència visual la trobem en el dibuix. L’ofici del dibuixant està íntimament lligat a la mirada i dibuixar bé no es pot deslligar d’aprendre a mirar. Educar la mirada és comprendre’n la riquesa i complexitat. El dibuix és una activitat intel·lectual i creativa que ens ajuda a projectar allò que, abans de nosaltres, encara no existia. Quan dibuixem explorem una diversitat possible de solucions a un problema plantejat combinant signes i símbols gràfics. Qualsevol activitat artística té el dibuix com a base. Cada gest deixat en una superfície compromet el pas següent fins que la imatge resultant esdevé una entitat amb sentit propi. També ens servim del dibuix en el moment d’interpretar l’entorn, per organitzar i categoritzar totes les parts que configuren un tot. El nostre punt de vista és únic i intransferible i el primer impuls per a la creació. Els artistes són persones emprenedores que saben generar del nores nous continguts significatius. La creativitat cada vegada està més valorada, és una eina poderosa i té una gran capacitat d’influència. Des de la matèria d’Educació visual i plàstica construïm propostes didàctiques experimentals i metodològiques que tenen com a eix fonamental el llenguatge del dibuix i l’anàlisi de l’entorn cultural contemporani. Els alumnes fan servir suports tradicionals i digitals i procediments i tècniques diferents. L’educació artística és molt important en la formació de les persones i en l’etapa de secundària posa l’accent en desvetllar la creativitat i guiar l’alumne en la construcció d’un segell propi en l’experiència estètica i humana. A continuació us presentem una selecció de treballs d’alumnes de secundària realitzats al llarg d’aquest curs en el marc del Pla de les Arts, un programa que promou la innovació artística i l’aproximació als artistes de la història occidental. Esperem que gaudiu d’aquesta mostra i valoreu la implicació dels alumnes en les matèries optatives de l’àmbit de l’Educació visual i plàstica. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions

265


266


Dibuix al natural Laia Prat Serra / 1r d’ESO

267


268

Dibuix al natural Elisabeth Blasi Valirakhmanova / 1r d’ESO


Dibuix al natural Andrei Carreras Frolov / 1r d’ESO

269


270

Natura Morta Bruna Vinyeta Roca / 1r d’ESO


Tècnica a l’aquarel·la David Espina Erra / 2n d’ESO

271


272

Tècnica a l’aquarel·la Queralt Mulet Solà / 2n d’ESO


Faccions d’una cara Anna Sanglas Godayol / 3r d’ESO

273


274

Faccions d’una cara Hug Marín Picó / 3r d’ESO


Faccions d’una cara Anshul Kanda Dipika / 3r d’ESO

275


276

Faccions d’una cara Cristina Tapias Riera / 3r d’ESO


Pentinat Abril Arumí Colom / 3r d’ESO

277


278

Dibuix científic Marta Montal Morta / 4t d’ESO


Dibuix científic Carla Prat Serra / 4t d’ESO

279


280

Dibuix científic Uma Penadès Jiménez / 4t d’ESO


Dibuix científic Marta Gonzàlez Solà / 4t d’ESO

281


282

Disseny tipogràfic Valentina Pérez Gómez / 4t d’ESO


Disseny tipogràfic Marta Saborit Codinachs / 4t d’ESO

283


284

Disseny tipogràfic Ona Cortina Marco / 4t d’ESO


Missatge visual: Absorbits per la pantalla Èlia Prats Illana / 4t d’ESO

285


286

Missatge visual: Identitat Laia Puigdesens Riera / 4t d’ESO


Missatge visual: Migrants Anna Saborit Sayós / 4t d’ESO

287


Imatge: Marta Font i Valero / 2n de batxillerat

Carrer Jaume I, 11 _ 08500 Vic T: 938 861 244 Ronda de Francesc Camprodon, 2 _ 08500 Vic T: 938 860 595 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat