__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

santjordi20


2

Com cada dia camino a poc a poc, perdent-me en el ritme constant però nerviós de les meves passes. Sempre he caminat sola, a cap flor de ciutat li agradaria que la veiessin amb una Edelweiss, diuen que seria estrany; que sóc estranya. A mi no em fa res caminar sola, em relaxa; de fet, jo també les trobo estranyes. Essència d’Edelweiss

Portada: Clàudia Vicente i Comorera. 2n de batxillerat


Essència d’Edelweiss / Sant Jordi 2020


4

Essència d’Edelweiss. Sant Jordi 2020 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació de pares i mares: Anna Galisteo i Manzanares, Olga Prims i Costa, Anna Solà i Bares, Clara Vinyeta i Jansat. En representació del professorat: Núria Esteras i Fernández; Roser Grifell i Trullà; Montse Serrat i Palma, Mariona Vila i Pujol. Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Pere Bescós i Prat, Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Isabel Jordà i Font; Anna Matas i Figueras; David Pla i Picazo. Dels textos anglesos: Anna Ibáñez i Mir; Anna Matas Figueras, Bruna Portet i Humà, Marina Roig i Batiste, David Romeu i Tenas; Laura Sellés i Palau; Mònica Vallín i Blanco Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carné Del disseny de la portada: Clàudia Vicente i Comorera Del títol del llibre: Carla Mallarach i Urtós De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Disseny i maquetació: jaumiraHvilaró Impressió: MATER Impressors Essència d’Edelweiss. Sant Jordi 2020 DIPÒSIT LEGAL: B 8863-2020

ISBN: 978-84-09-19962-4

Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants Carrer Jaume I el Conqueridor, 11. 08500 Vic. 93 886 12 44. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95. Abril 2020 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat


Índex PRESENTACIÓ SANTJORDI 2020

11

INFANTIL

17

_P3 A

“Un forçut”

Marc Bover i Selva

19

_P3 B

“La Minnie”

Ona Alsina i Morató

20

_P4 A

“Hi ha cases de gnoms i flors”

Emma Capafons i Escandell

21

_P4 B

“El cel de Miró i jo”

Arlet Riba i Parés

22

_P4 C

“Passejant de nit i de dia”

Julieta Comas i Currius

23

_P5 A

“Llegeixo els llibres d’en Pau i la Laia asseguda a la catifa de casa els avis”

Aina Mascaró i Barrera

24

_P5 B

“En Sant Jordi salva la princesa”

Isona Teixidó i Barbas

25

_P5 C

“El món del riu”

Maylene Gibaja i Kim

26

PRIMÀRIA

29

_1r A

“El lladre del castell”

Marc Pujols i Casas

31

_1r B

“L’explorador i el savi”

Pol Mena i Vaqué

32

_1r C

“Màgia al zoo”

Meritxell Mallarach i Roma

33

_2n A

“La Sirena i la Coral”

Marina Soler i Rodríguez

35

_2n B

“La girafa del coll curt”

Paula Santaló i Garcia

36

_2n C

“Manu i els números”

Tobo Omoyibo i Wisdom

38

_3r A

“El meu gat”

Cèlia Orozco i Vilardell

40

_3r B

“El sol i la lluna”

Carlota Comas i Currius

41

_3r C

“Futbol”

Martí Guàrdia i Calonge

42

_4t A

“El meu lloro”

Adrià Font i Rossich

43

_4t B

“Anar al metge”

Laia Cabrerizo i Serrallonga

44

_4t C

“Sé que”

Aisa Bouh – Bouh i Vidal

_3r A

“El primer drac que va anar a Mart” Gerard Corominas i Piella

46

_3r B

“El viatge d’en Roro”

Quintí Foguet i León

48

_3r C

“L’invent”

Salvador Blasi i Valirakhmanova

50

_4t A

“Junts és possible”

Pau Mascaró i Barrera

51

_4t B

“L’aventura de la Martina”

Sofia Bitencourt i Da Silva

53

_4t C

“La càmera transportadora”

Carla Serradell i Franquesa

55

_5è A

“Obrim els ulls”

Queralt Tulleuda i Salvadó

57

_5è B

“El més important”

Laura Anfruns i Garcia

58

_5è C

“La mare”

Bruna Mussons i Tarrats

59

_5è A

“La gran carrera”

Ignasi Mas i Genís

60

45


_5è B

“¡Igualdad!”

Adina Canillas i Abdikanova

62

_5è C

“El mundo joven”

Sara Martín i Mateu

64

_6è A

“In the night”

Martina Pàez i Caro

67

_6è B

“L’experiència a la muntanya maleïda”

Pau Márquez i Godayol

69

_6è C

“3 proves, 5 personatges i 1 guanyador”

Jofre Solé i Viladecans

72

_6è A

“The paper plane”

Mariona Puigcercós i Camps

75

_6è B

“Pencil”

Júlia Espar i Puigoriol

76

_6è C

“Our Planet”

Bruna Roca i Tió

77

EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

79

_1r d’ESO

“Manual d’amor”

Ramon Anfruns i Garcia

81

_1r d’ESO

“Al bosc”

Jana Ordeig i Font

83

_1r d’ESO

“L’estoig”

Júlia Martín i Mateu

84

_1r d’ESO

“No te rindas jamás”

Laia Mallarach i Urtós

85

_1r d’ESO

“Un trozo de salchichón”

Júlia Martín i Mateu

88

_1r d’ESO

“¿Por qué a mi?”

Abril Suriñach i Soler

91

_1r d’ESO

“Infinite”

Íngrid Muñiz i Leiva

93

_1r d’ESO

“The value of the sun”

Berta Janer i Macias

94

_1r d’ESO

“The beach”

Èric Pérez i Brichs

95

_2n d’ESO

“El cavaller dels rellotges”

Lluc González i Moret

96

_2nd’ESO

“Jaume I i els llops de mar”

_2n d’ESO

“Llegenda de Yakushima”

Pau Puigcercós i Camps

_2n d’ESO

“El poeta”

Miquel dels Sants Rovira i Alemany 105

_2n d’ESO

“¿Cómo borrar algo que no está escrito?”

_2n d’ESO

“El resplandor de la oscuridad”

_2n d’ESO

Jan Costa i Oliva

Crystalbel Eke

99 102

106

Sam Colomer Newman

107

“The best bitterness”

Ariadna Bertran i Alsina

109

_2n d’ESO

“Glorious storm”

Maria Garolera i Sala

110

_2n d’ESO

“Gruelling ascent”

Sam Colomer i Newman

111

_2n d’ESO

“Der Löwe“ / “El lleó”

Pau Puigcercós i Camps

112

_2n d’ESO

“Die Tasse Kaffee” / ”La tassa de cafè”

Edna Foguet i León

114

_2n d’ESO

“Der Frühling“ / “La primavera”

Martina Crous i Vall-llovera

115

_3r d’ESO

“Toxicitat”

Sara Corral i Sanabria

116

_3r d’ESO

“Onze flors de tija verda”

Mariam Drissi i Autet

117

_3r d’ESO

“Em sents?”

Mariona Franquesa i Bové

118

_3r d’ESO

“Cherry blossom”

Lioba Freixas i Costa

119


_3r d’ESO

“El señor de las palomas”

Carla Prat i Serra

_3r d’ESO

“Tal vez”

Belén Macías i Pérez

121

_3r d’ESO

“The Mountain’s mystery…”

Belén Macías i Pérez

122

_3r d’ESO

“Unconscious”

Aina Capdevila i Prat

126

_3r d’ESO

“Blinded”

Cristina Castany i Fàbregas

127

_3r d’ESO

“Die Wolken” / “Els núvols”

Maria Vinyeta i Roca

128

_3r d’ESO

“Der Löwenzahn“ / “La dent de lleó” Irene Espona i Puntí

129

_4t d’ESO

“Etern viatge”

Carla Pérez i Brichs

130

_4t d’ESO

“A tu”

Clara Font i Barniol

131

_4t d’ESO

“Records”

Jan Gómez i Grifell

132

_4t d’ESO “Romance del amor desaprovechado”

Roger Capdevila i Oriol i Jordi Riera i Segalés

133

_4t d’ESO “Un Deber Inmoral”

Mohamed Dari Bachiri i Joan Torres i Alemany

134

_4t d’ESO “Ama pero…”

Federico Mendieta i González i Pau Orra i Godayol

135

_4t d’ESO

“Cassiopeia”

Clara Font i Barniol

136

_4t d’ESO

“The Escape Room”

Miquel Pagès i Marpons

138

_4t d’ESO

“Simply, a winter awakening”

Jordi Riera i Segalés

141

_4t d’ESO

“Die Nacht” / “La nit”

Martina Quintana i Costa

142

_4t d’ESO

“Der Herbst” / “La tardor”

Lluc Gonzàlez i Serarols

143

_4t d’ESO

“Der Sommer” / “L’estiu”

Carla Pérez i Brichs

144

BATXILLERAT _1r de Batxillerat _1r de Batxillerat

120

147

Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu

149

Raquel Bofill i Terrés

150

_1r de Batxillerat

Laura Masoliver i Bigas

151

_1r de Batxillerat

“El narrador omnisciente”

Bernat Ibáñez i Martínez

152

_1r de Batxillerat

“El espejo de mi alma”

Clara Tremosa i Roura

154

_1r de Batxillerat

“El sueño de un superviviente de la revolución tecnológica”

Aniol Colomer i Roma

159

_1r de Batxillerat

“Blasfemias al mundo”

Laura Masoliver i Bigas

161

_1r de Batxillerat

“Yo, danza”

Clàudia Vilaseca i Crosas

162

_1r de Batxillerat

“En mi mente”

Abril Mas i Baurier

163

_1r de Batxillerat

“Focus me”

Anna Velasco i Portet

164

_1r de Batxillerat “Kio”

Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu

165

_1r de Batxillerat

Laura Masoliver Bigas

167

“Au revoir, monsieur Capet”


_1r de Batxillerat

“Ohne Rücksendung“ / “Sense retorn“

Anna Velasco i Portet

170

_1r de Batxillerat

“Dieser Blick”/ “Aquella mirada“

Anna Morató i Caral

172

_2n de Batxillerat

“Essència d’Edelweiss”

Carla Mallarach i Urtós

174

_2n de Batxillerat

“A tu”

Laura Serrat i Morales

176

_2n de Batxillerat

“Fer-ne un gra massa”

Anna Brusosa i Baulenas

178

_2n de Batxillerat

“Sonet XIV”

Martí Font i Barniol

181

_2n de Batxillerat

“El fugitiu”

Rut Prats i Illana

182

_2n de Batxillerat

“Acrobàcia política”

Núria Wennberg i Piqué

183

_2n de Batxillerat

“Érase una vez”

Joan Manzano i Verdaguer

184

_2n de Batxillerat

“Canciones que llevan recuerdos” Núria Wennberg i Piqué

186

_2n de Batxillerat

“Declaración universal de las mentes humanas (Ratificada por el consejo de mis ‘yo’)”

Clàudia Vicente i Comorera

189

_2n de Batxillerat

“Blanco”

Jana Carvajal i Camprubí

191

_2n de Batxillerat

“Eterna penitencia”

Laura Portell i Carmona

192

_2n de Batxillerat

“Deseo constante”

Àgata Sala i Sánchez

194

_2n de Batxillerat

“Universe’s traffic lights”

Laura Serrat i Morales

195

_2n de Batxillerat

“Mr Walsh”

Anna Brusosa i Baulenas

197

_2n de Batxillerat

“The almond tree”

Carla Mallarach i Urtós

199

_2n de Batxillerat

“Nur Träume ändern die Welt“ / “Només els somnis canvien el món“ Carla Mallarach i Urtós

201

_2n de Batxillerat

“Schlaflosigkeit” / “Insomni”

203

Maria Vivet i Masó

MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS

205

_1r d’ESO

Dibuix al natural

David Espina i Erra

209

_1r d’ESO

Integració en una obra d’art: La noia de la perla de Johannes Vermeer

Irene de Ribot i Ladero

210

_1r d’ESO Integració en una obra d’art: Dues noies llegint al jardí de Pierre-Auguste Renoir

Queralt Mulet i Solà i Iona Martín i Font

211

_1r d’ESO Integració en una obra d’art: Joves llegint de Pierre-Auguste Renoir

Sara Drissi i Autet / Júlia Martín i Mateu

212

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Hug Marín i Picó

213

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Anshul Kanda i Dipika

214

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Cristina Tapias i Riera

214

_2n d’ESO

Disseny d’un habitatge

Abril Arumí i Colom

215


_3r d’ESO

Dibuix de llavis

Belén Macías i Pérez

216

_3r d’ESO

Dibuix de llavis

Cristina Castany i Fàbregas

216

_3r d’ESO

Estudi de llavis

Carla Prat i Serra

217

_3r d’ESO

Dibuix de llavis

Anna Saborit i Sayós

218

_3r d’ESO

Dibuix de llavis

Laia Puigdesens i Riera

218

_3r d’ESO

Dibuix d’un ull

Uma Penadès i Jiménez

219

_3r d’ESO

Dibuix d’un ull

Jana Balcells i Oslé

219

_3r d’ESO

Estudi emocions facials

Mariam Drissi i Autet

220

_3r d’ESO

Personatge

Èlia Prats i Illana

221

_3r d’ESO

Personatge

Marta Montal i Morta

222

_3r d’ESO

Personatge

Lioba Freixas i Costa

223

_3r d’ESO

Personatge

Valentina Pérez i Gómez

223

_3r d’ESO

Personatge

Pau Alonso i Cunill

224

_3r d’ESO

Personatge

Ona Cortina i Marco

224

_4t d’ESO

Hedera helix

Anaïs Amils i García-Talavera

225

_4t d’ESO

Hippocampus guttulatus

Martí Farrés i Serra

226

_4t d’ESO

Disseny gràfic: Retolació

Martina Balcells i López

227

_4t d’ESO

Disseny gràfic editorial

Clara Liañez i Maugars

228

_2n de Batxillerat

Finalista portada

Martí Gómez i Díaz-Pavón

229

_2n de Batxillerat

Finalista portada

Isaac Fernández i Martínez

230

9


10


SANT JORDI 2020


12


Presentació Des de sempre la literatura ha estat atenta als signes dels temps. Les paraules han servit a homes i dones per dir les passions que els condueixen a la felicitat o a la destrucció, les inquietuds que els aclaparen o la solitud que els arrossega al fons. Han explicat l’horror de les guerres i la destrucció, els somnis absorbents d’ambició i de poder, la por constant a morir i l’anhel irreprimible d’aferrar-se a la vida. Han reflexionat sobre el sentit del temps, de la vida que passa, de la fragilitat i vulnerabilitat de les coses, del misteri de la divinitat i de les grans preocupacions de la humanitat. La literatura ens porta de l’existència a l’essència de tot. La literatura ha parlat també d’epidèmies que al llarg dels segles han destruït pobles i civilitzacions i han escampat la malaltia i la mort. Un exemple és el Decameró, magna obra medieval escrita entre 1348 i 1351 pel florentí Giovanni Boccaccio. En la introducció del llibre l’autor explica els estralls que va fer la pesta negra quan va arribar d’Orient a Itàlia, i com la ciutat de Florència es va tancar mentre la mort s’enduia a joves i vells: <<Us diré, doncs, que ja era l’any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombre de mil tres-cents quaranta-vuit, quan a l’egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra d’Itàlia, pervingué la mortífera pestilència>>. En aquest context, set noies i tres nois es troben un dia sortint de l’església i decideixen refugiar-se en una vil·la retirada mentre duri la pesta perquè, diu una de les joves: <<cal viure festivament, i cap altre motiu no ens ha fet fugir de les tristeses>>. Allà, i durant deu dies, s’explicaran uns als altres cent contes que parlen de l’Amor, la Fortuna i l’Enginy. Ells escullen les narracions orals per fugir del dolor i es refugien en la ficció per viure històries que els fan imaginar mons plens de vida. En el seu cas, és la literatura entesa com a refugi, que els distreu i que els salva. Aquest any la diada de Sant Jordi se situa en un moment convuls, inimaginable només uns mesos enrere. Les circumstàncies mundials ens fan viure en un món que sembla més propi d’una novel·la de ciència-ficció que de la nostra realitat apressada i connectada. El volum que us presentem conté dibuixos, poemes i narracions que han escrit els nens i nenes d’elpetitmiquel i els nois i noies de Secundària i Batxillerat, i que un jurat ha seleccionat i ha premiat. Un llibre per fullejar i llegir en

13


14

temps de confinament. Com sempre, han escrit en català, castellà, anglès i alemany, que són bona part de les llengües que aprenem a l’escola. Aquests textos són un primer pas, un inici cap a la literatura. Aquesta és la grandesa de la festa de Sant Jordi, la d’escriure literàriament, d’acostar-se a la tasca de l’escriptor i entendre el que comporta l’ofici d’escriure. Qui escriu primer observa i escolta, pensa i al final escull les paraules adequades per allò que vol dir. Mercè Rodoreda, una de les grans autores catalanes del segle XX diu en el pròleg de Mirall trencat: <<Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre>>. És cert, però en aquest volum trobem poemes que ens arriben molt endins i narracions que ens traslladen a mons diversos, versemblants, llegendaris i poètics, enginyosos, lúcids i sensibles. El llibre està ple de petites grans obres literàries, perquè la literatura és el reflex de la vida, de cada vida, no importa l’edat. Volem acabar aquesta presentació retent un homenatge a Josep Carner, el “príncep dels poetes catalans”, del qual es commemora aquest any el cinquantenari de la seva mort. Hem escollit la “Cançoneta incerta”, un poema que ens parla de la vida entesa com a un camí amb obstacles, alegries i incerteses.


CANÇONETA INCERTA Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? És a la vila o és al pi de la carena? Un lliri blau color de cel, diu: -Vine, vine-. Però: -No passis! -diu un vel de teranyina. ¿Serà drecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camí d’enamorat, colgat de mata? ¿És un recer per a adormir qui passi pena? Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? ¿Qui sap si trist o somrient acull son hoste? ¿Qui sap si mor sobtadament, sota la brosta? ¿Qui sabrà mai aquest matí a què em convida? I és camí incert cada camí, n’és cada vida. A totes i tots els que heu escrit i heu col·laborat a fer possible aquest llibre, moltes gràcies. Sílvia Caballeria i Ferrer, Carme Codina i Contijoch Professores de secundària i batxillerat 

15


16


Infantil


18


“Un forçut” Marc Bover i Selva / P3 A DIBUIX_ACCÈSSIT

19


20

“La Minnie” Ona Alsina i Morató / P3 B DIBUIX_ACCÈSSIT


“Hi ha cases de gnoms i flors” Emma Capafons i Escandell / P4 A DIBUIX_ACCÈSSIT

21


22

“El cel de Miró i jo” Arlet Riba i Parés / P4 B DIBUIX_ACCÈSSIT


“Passejant de nit i de dia” Julieta Comas i Currius / P4 C DIBUIX_ACCÈSSIT

23


24

“Llegeixo els llibres d’en Pau i la Laia asseguda a la catifa de casa els avis” Aina Mascaró i Barrera / P5 A DIBUIX_ACCÈSSIT


“En Sant Jordi salva la princesa” Isona Teixidó i Barbas / P5 B DIBUIX_ACCÈSSIT

25


26

“El món del riu” Maylene Gibaja i Kim / P5 C DIBUIX_PRIMER PREMI


27


28


PrimĂ ria


30


“El lladre del castell” Marc Pujols i Casas / 1r A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada un cavaller que vivia en un castell. Per allà passava un dolent que robava els instruments. Va robar una flauta i una guitarra abans que comencés el concert. EL cavaller el va atrapar i li manà de fer feina tota la vida dins el castell. Quan tothom dormia es volia escapar però el cavaller el va sentir i va sortir del castell per buscar-lo i el va trobar marxant del castell. El lladre volia ser músic, per això volia els instruments. El cavaller no li deixava fer res amb els instruments, només li deixava tocar els instruments que ell es feia. Un dia van fer una festa i van fer tocar al lladre en un escenari, i com que ho va fer tan bé el cavaller el va perdonar i es va quedar sempre més al castell.

31


32

“L’explorador i el savi” Pol Mena i Vaqué / 1r B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada un nen que de gran volia ser explorador. Un dia va caure per un forat i va quedar atrapat. Es va espantar molt. S’hi va quedar molta estona, allà dins, fins que un savi que estava collint bolets el va trobar i el va rescatar. El savi se’n va anar a casa seva amb el nen. De camí, el savi li va preguntar: - Com t’ho has fet per perdre’t al bosc? I el nen li va respondre: -Doncs he caigut per un forat i després has vingut tu i m’has rescatat, i ara sóc aquí. Però el savi li va dir: -Jo un dia també vaig caure en un forat. El nen es va sorprendre i va pensar que de gran potser seria un savi com ell.


“Màgia al zoo” Meritxell Mallarach i Roma / 1r C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una família que va anar al zoo. Van caminar, caminar i van veure molts animals, però la nena, l’Amèlia, volia xocolata i es va escapar. Els pares cridaven: - Amèlia! Amèlia! Però ningú no deia res. Finalment la van trobar, i van dir: - Va, vinga, ja hem fet molt per avui, anem a casa. L’endemà, l’Amèlia es va tornar a escapar i va anar al zoo. Els pares quan van veure que no hi havia l’Amèlia a casa van començar a cridar: - Amèlia! Amèlia! Però ningú no va dir res, perquè l’Amèlia era al zoo. Mentrestant, ella era a la font de xocolata que havia vist el dia anterior... En aquell moment l’Amèlia estava agafant una mica de xocolata, i de sobte va veure que era màgica! Estava entrant en un món de fantasia i màgia: tot era ple de diamants màgics i pedres de colors brillants. Més tard, el seu pare va pensar que seria al zoo, i allà la va trobar. - Que maco que és això!! Però, Amèlia, un altre dia ja viuràs una altra aventura, ara hem de marxar!! I així ho van fer. De cop, va desaparèixer el món de fantasia i van anar cap a casa. A casa, l’Amèlia, va explicar a la seva família l’aventura que havia acabat de viure.

33


34


“La Sirena i la Coral” Marina Soler i Rodríguez / 2n A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una nena que es deia Coral. Un dia va anar a la platja per fer collarets amb petxines i algues. Va veure una cosa estranya i es va estar un minut mirant el mar. Després va aparèixer un altre cop la criatura: era una sirena! La Coral li va dir: -Hola! Qui ets? - Sóc la Mariona. I tu, qui ets? -Jo sóc la Coral. Després la Mariona li va deixar el seu collaret màgic i la Coral es va transformar en una sirena. Al fons del mar la Coral es va espantar amb els pops. La Mariona li va dir: -No ho diguis a la teva mare ni al teu pare. La Coral li va dir: -D’acord. La sirena li va dir: -Si vols et deixo el collaret tot el cap de setmana, que ja ens tornarem a veure. -D’acord. Li va dir la Coral. I va poder jugar amb el collaret tot el cap de setmana.

35


36

“La girafa del coll curt” Paula Santaló i Garcia / 2n B LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Hi havia una vegada una girafa que tenia el coll molt curt i els seus pares li deien que no era molt greu. Però ella no pensava el mateix, i cada dia intentava estirar el coll. Un dia anava caminant i va trobar un mico que no es podia enfilar als arbres. La girafa li va preguntar: -Què fas aquí tan sol? -És que no em volen, perquè no puc enfilar-me als arbres. -Vols venir amb mi?- va dir la girafa. -És clar! -va contestar el mico. Tot caminant van trobar un tigre, i li van demanar: -Què fas aquí tan sol? -És que no em volen, perquè no puc caçar- va respondre el tigre. -Vols venir amb nosaltres? -Síiiiii! Camina que caminaràs van trobar un cocodril, i li van dir: -Que fas aquí tot sol? -És que no puc nedar -va dir el cocodril. La girafa, el mico i el tigre li van dir si volia anar amb ells, i el cocodril va dir que si, necessitava companyia. I així, tots junts, van estar molt contents.


37


38

“Manu i els números” Tobo Omoyibo i Wisdom / 2n C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada, en una classe de segon, un nen que es deia Manu. Li agradaven molt els números. Un dia quan va arribar a casa va agafar el seu llibre de números i va començar a llegir. De sobte es va trobar en un món diferent, i va sentir un soroll que venia d’una muntanya. Va decidir pujar-hi i va veure que eren els números del seu llibre que cantaven: “ Un, dos, tres, quatre, cinc i sis, set, vuit i nou, fins al deu”. El número u li va demanar qui era. En Manu no va dir res i va continuar caminant. Va trobar una cova, i un cop dins en Manu va sentir: “ Onze, dotze, tretze i catorze, quinze, setze, disset, divuit i dinou, més un fan vint”. El número vint li va dir: · Vine a cantar amb nosaltres. En Manu no va respondre i va continuar caminant. Al final de la cova va veure el número cent que feia màgia, i en Manu li va preguntar si el podia portar a casa. El cent el va ajudar i el va fer desaparèixer per tornar-lo a casa seva. Quan va arribar ho va explicar tot a la seva mare, que va quedar fascinada amb la seva història.


39


40

“El meu gat” Cèlia Orozco i Vilardell / 3r A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT El meu gat, el més petit, va a fora, i jo li dic: -Moritz, si vols entrar, hauràs de miolar! Ell miola, però continua amb la cua a fora. Jo l’empenyo i em fa cas. Ell vol jugar i menjar, però, jo vull esmorzar. Quan jo acabo d’esmorzar, em vaig a rentar les dents i... torna a miolar!


“El sol i la lluna” Carlota Comas i Currius / 3r B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT El sol i la lluna sembla que estiguin barallats: quan un és a dalt, l’altre és a baix. A mi em sembla que mai no es trobaran. Si algun dia arriba una ventada i fa recular el sol o la lluna... Ui, quin embolic que hi haurà! Potser es trobaran, però la gent, com patiran! Mig món amb foscor, quina por!

41


42

“Futbol” Martí Guàrdia i Calonge / 3r C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Passa, xuta, marca, gooool, gol, gol, gooool! El resultat és empatat, ja tenim un gol per a l’equip de l’Ermengol. El resultat és empatat, ai, quina responsabilitat. Xuta l’Ermengol i torna a fer un gol. Les finals han estat guanyades i les persones emmedallades. Felicitats a tot l’equip, ho celebrarem amb un vermut ben petit.


“El meu lloro” Adrià Font i Rossich / 4t A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT El meu lloro és rialler i quan parla ho fa molt bé. I quan jo el vull imitar, mira..., no em deixa ni parlar! Quan li vull donar el menjar em fa la vida impossible: Tira el plat un tros enllà... ...el meu lloro és increïble! Quan jo vull anar a dormir haig de tancar la finestra, perquè ell és divertit i tota la nit fa gresca! Si voleu comprar un bon lloro no us recomano el meu, perquè és insuportable i crida pertot arreu!  

43


44

“Anar al metge” Laia Cabrerizo i Serrallonga / 4t B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Avui toca anar al metge, quina por! Toca revisió i vacunar, a veure com em puc escapar! Anem, Pere, que el metge ens espera... Surt un metge nassut, amb cara de rabiüt. Riu ensenyant les dents... Creieu que podem estar contents? O és un mal senyal i em farà molt mal? El mal és la vacuna, a mi no se me n’escapa ni una!


“Sé que” Aisa Bouh – Bouh i Vidal / 4t C LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Sé que no ets aquí, sé que jo no et vaig conèixer, ni tu a mi. Segurament no sabràs ni que existeixo, però jo sé que tu sí. Sé que em veus. Sé que em sents. Jo mai no t’oblidaré. Sé que sempre et tindré. Sé que en tu pensaré... Seré forta i resistiré. Sé que un dia marxaré. Aquest món deixaré, i a dalt pujaré. Vindré amb tu, et coneixeré, i contenta estaré.

45


46

“El primer drac que va anar a Mart” Gerard Corominas i Piella / 3r A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Temps era temps, quan els ocells encara tenien dents... en un país molt llunyà on ningú no sabia arribar, hi havia quatre amics que tenien molts anys: la girafa Mila, l'eriçó Po, el gos Llamp i el drac Trapella, que era una nena. El país es deia EL PAÍS DE MAI MÉS. Van passar dies, setmanes, mesos, anys, segles... i un dia al drac se li va acudir una idea. I el drac va dir: - I si me'n vaig a la Lluna? I els altres van dir: -Molt bona idea! La girafa va dir: - Hem de fer una llista de tot el que hem de preparar. Va, fem la llista!!! - Hem de fer la bandera per plantar-la a la Lluna – va dir l'eriçó. -També hem de preparar el menjar d'astronauta – va dir el gos. I el drac va dir: - I hem de construir un coet per anar a la Lluna. Es van passar anys i anys per construir el coet, però per fi el van acabar. El drac va dir adéu als seus amics i va pujar al coet, es va enlairar i tots van veure com en comptes d'anar cap a la Lluna anava cap al planeta Mart. La girafa va dir: - Aaaaaaaiiiiiiiii! M'he descuidat de posar que el coet havia d'anar a la Lluna! Però salvarem al drac, sí o sí!!! Quan el drac es va adonar que estava anant cap a Mart va intentar parar el coet, però no va poder i va dir-se: - Home, tampoc no està tan malament, seré el primer drac que anirà a Mart!


Van passar molts dies i per fi va arribar a Mart, i va dir: -Plantaré la bandera ara mateix! I després es va adonar que estava sol. Un matí, el drac es va adonar que hi havia un coet que s'acostava cap a ell i per la finestra del coet va veure la girafa, l'eriçó i el gos que l'anaven a salvar. Un cop es van trobar tots, van tornar amb el coet cap al País de Mai Més. I conte contat, conte acabat.

47


48

“El viatge d’en Roro” Quintí Foguet i León / 3r B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT En un país molt llunyà, on no hi havia bestiar, hi havia un àlien que es deia Roro. En Roro era de color violeta, i vivia en un país anomenat Roney. En aquell país era l’any 999.999; hi havia cotxes voladors, robots, avions megaràpids... En Roro era l’elegit per provar la nova nau supersònica 2008. Aquella nau era molt bona. Tenia màquina del temps, motor automàtic, llançacoets... El dia de provar la nau va despertar-se a les tres en punt de la matinada, perquè la nau sortia a tres quarts de cinc. Quan va arribar a l’aeroport de naus va anar a una sala tota negra. En Gano, un petit àlien de color verd, molt llaminer, el que li ensenyaria a conduir, encara que no s’havia de fer gaire res, només s’havia de pitjar un botó i dir on volies anar... Quan va pujar a la nau es va asseure, i en Gano li va explicar com es conduïa. Quan van acabar, en Gano se’n va anar, i va dir amb veueta de poruc: -Quan jo digui tres, t’enlaires. -D’acord- va dir en Roro. -1...- va dir en Gano. -2...- va continuar. -3!!!!- va cridar. En Roro va pitjar el botó i va dir: -Horitzó! La nau va respondre, amb veu de robot: -Anant cap a la Terra, al 2020! Van acabar en un bosc, al nord d’Estats Units. En Roro va sentir unes veuetes. Ell, que buscava refugi, va córrer cap a elles. Allà hi havia un nen i una nena, i en Roro es va sorprendre molt, perquè mai no havia vist nens. Va cridar. Els nens també van cridar, en veure com de rar era en Roro... -Qui ets? – van dir a la vegada.


En Roro va explicar la seva història als dos nens. Ells també es van presentar: -Jo sóc la Sally- va dir la noia. Era una nena intel·ligent de cabells castanys. -I jo sóc en Marc- va dir el noi. En Marc era un nen també de cabells castanys, no gaire alt. -Què hi feu, aquí? -Estem estudiant els animals que hi ha per aquí- va dir en Marc. -Animals? -Sí, animals... -Què són, els animals? -Són uns éssers vius que... -Aaaah!- va cridar en Roro- Mireu aquella flor, s’obre i en surt... -Un follet!- van dir tots alhora. El follet era de color verd i feia uns dos centímetres d’alçada. Caminava en rodones i deixava anar una pols daurada i brillant. -Qui sou?- va dir el follet. -Jo sóc en Marc. -Jo sóc la Sally. -Què fa, aquesta pols daurada?- va preguntar en Roro. -Doncs aquesta pols pot crear-ho tot- va dir el follet. -Tot?- van dir tots tres. Tots junts van aconseguir que caminés molt, fent-li fer tota mena de curses: de sacs, a peu coix... Quan va acabar havia deixat tanta pols que era suficient per a trenta naus. Es van acomiadar del follet i van crear una nau per a en Roro. -Gràcies!- va dir en Roro. -De res- van dir en Marc i la Sally. Es van abraçar i en Roro va pujar a la nova nau, i va dir: -Roney 999.999!- ho va dir intentant vocalitzar molt per no acabar en un planeta diferent. Quan hi va arribar es va fer famós! I vet aquí un pany, i vet aquí un parany, aquest conte s’ha fet un bany.

49


50

“L’invent” Salvador Blasi i Valirakhmanova / 3r C LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Hi havia una vegada, un nen que es deia Àlex. L’Àlex era molt feliç, i sempre anava saltant i cantant. Però un dia va estar trist perquè va morir el seu avi. Ell s’estimava molt el seu avi, perquè sempre anaven a passejar i l’avi li explicava com li havia anat el dia. Quan l’avi va morir l’Àlex va inventar-se una màquina que feia reviure els records dels avantpassats, i cada dia quan tornava de l’escola la feia servir. Com que anava molt bé, l’Àlex va presentar-la a un concurs d’invents i va guanyar. El premi que li van donar va ser una entrada per al Museu dels invents. Després va col·locar el seu invent al museu i la gent el podia veure. L’Àlex es va fer molt famós i va vendre l’invent perquè la gent el pogués fer servir. Així tothom podia mantenir els records tota la vida.


“Junts és possible” Pau Mascaró i Barrera / 4t A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Vet aquí una vegada un noi que es deia Feliu, que vivia en una petita illa anomenada Respinella. Tot i ser petita, l’illa, per a en Feliu era el millor racó del món. No podia imaginar un altre lloc tan bonic! En Feliu es podia passar hores mirant el blau del mar que l’envoltava, però el que més el fascinava era veure com es veien els ocells a través dels seus prismàtics. Quan se’ls penjava era com si el món es tornés màgic, perquè per aquells dos forats tot es veia diferent. A en Feliu, els ocells li agradaven des que era molt petit, perquè havia passat llargues hores amb el seu avi Josep, que li explicava moltes històries sobre els ocells: com feien els nius, com volaven, com s’anomenaven, com cantaven... Cada dia, després de l’escola, en Feliu anava a la platja a observar ocells. Però, de sobte, un dia no en va veure cap, i l’única cosa que va poder veure va ser un núvol gran de fum. Es va quedar ben parat! Va anar, corrent, a casa del seu avi Josep, i li ho va explicar tot. El seu avi li va dir que els ocells no hi eren per la contaminació. Aleshores, en Feliu va plorar molt i va demanar al seu avi si podia fer alguna cosa perquè tornessin. Li va dir que sí, que es podia fer una cosa: tancar la fàbrica del costat del mar, que era la que contaminava l’aire. En aquell instant, en Feliu es va acomiadar del seu avi i va anar de pressa cap a la fàbrica. En arribar-hi va veure un cartell que deia: “Prohibit el pas. Excepte a personal autoritzat.” En Feliu, tot i el cartell, decidit, va seguir endavant i va entrar dins l’edifici. Un cop a dins va veure tot de líquids verds en una cadena automatitzada. Només hi havia dues persones: una, asseguda davant d’un ordinador gegant, i l’altra li anava donant ordres. Amb molt de coratge, en Feliu va avançar i va anar a parlar amb ells. Els va explicar tot el que provocava la seva fàbrica, i els va dir que el món no es mereixia morir, només per diners. Els va suplicar que l’ajudessin a fer tornar els ocells a l’illa. Aquelles persones, quan van

51


52

adonar-se del que estaven provocant, li van donar la raó, a en Feliu. Des d’aquell dia van començar a treballar d’una manera diferent, i van fer que el fum que sortia de la fàbrica fos cada cop més net. Van passar molts dies fins que en Feliu va tornar a sortir a fer una volta amb els seus prismàtics. Assegut en una pedra, tot mirant el mar, va veure com un estol d’ocells s’apropava a l’illa. Els ocells estaven tornant! Els ulls se li van omplir de llàgrimes, i va córrer a buscar al seu avi Josep, i li va dir: - Avi, tenies molta raó! Podem fer moltes coses pel nostre planeta, només cal que ens hi posem. “Per quants carrers l’home haurà de passar, abans que se’l vulgui escoltar... Això, amic meu, tan sols ho sap el vent. Escolta la resposta dins del vent.” Bob Dylan.


“L’aventura de la Martina” Sofia Bitencourt i Da Silva / 4t B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Vet aquí una vegada una nena que es deia Martina. Tenia deu anys i una millor amiga que es deia Amàlia. Eren inseparables i vivien en una muntanya. Un dia la Martina se’n va anar a dormir, i hores després, quan estava profundament adormida, va somiar que en una nit molt fosca anava pel bosc quan se li va acabar la bateria de la llanterna, i tenia molta por. Hores després s’havia perdut del tot! Aleshores va veure un lloc i es va preguntar: - Què és, aquest lloc? Poc després, va veure una cosa que brillava i una persona amb orelles punxegudes amb un cos molt gros, que li va preguntar amb una veu molt greu: - Què hi fas, aquí? No pots entrar, que no has vist el cartell de prohibit entrar? I la nena li respon: - Perdoni, però, li puc fer una pregunta? - Quina pregunta? – va respondre l’ogre. - Què és aquella cosa que brilla? I l’ogre va dir: - Acosta’t més, així t’ho puc explicar... Una nit els meus pares i jo érem en aquesta mateixa cova quan de sobte va aparèixer una ombra i va segrestar els meus pares. Aleshores vaig sortir de la cova corrent, i en aquell moment vaig veure el collaret que li havia caigut a la meva mare. Tot seguit vaig entrar a la cova, molt trist. Des d’aquell dia guardo el collaret com a record! De cop i volta es va acostar una ombra, i resulta que era idèntica a la que em va explicar l’ogre. Va segrestar a l’ogre, i ell va cridar: - Ajuda! Guarda el collaret!

53


54

Uns minuts després, la Martina es va llevar de l’ensurt que s’havia endut, es va vestir, va esmorzar, es va rentar les dents i quan es va posar les sabates va veure una cosa que brillava, s’hi va acostar i era el collaret, el mateix que havia somiat. Va anar corrents al llit per agafar el mòbil per trucar a l’Amàlia, però ella no responia. Quan la Martina va veure que no responia, va sentir un soroll i quan es va llevar de veritat va veure que hi havia la seva mare intentant-la despertar per anar a l’escola. Es va adonar que tot el que havia passat havia estat un somni. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!


“La càmera transportadora” Carla Serradell i Franquesa / 4t C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Vet aquí que una vegada hi havia un nen que es deia Miquel que li encantava fer fotos amb la seva preciosa càmera. En Miquel li tenia molt d’apreci, a aquella càmera. Tenia una germana petita que es deia Sara, i ella era molt presumida. La mare d’en Miquel es deia Sònia, i el seu pare, Joan. Eren una família molt unida, i sempre jugaven, es feien fotos, ballaven, i cantaven junts. Vivien a una casa petita però tenien un jardí gegant molt bonic. A en Miquel i en Joan els encantava l’estiu, perquè banyar-se a la piscina era la cosa que els agradava més de l’estiu! En canvi, per a la Sara i la Sònia, l’hivern era la seva època de l’any preferida. Tot va començar un dia que en Miquel, la Sara i els seus pares s’estaven fent fotos amb la càmera d’en Miquel. -Patata...!- van dir tots alhora. -Clic!- va fer la càmera d’en Miquel. -Què? On som?- va exclamar el pare d’en Miquel, sorprès. -Som al futur!!!- va dir la Sònia. -Com pot ser, això?- va preguntar la Sara. Ens hem teletransportat al futur gràcies a la meva càmera!!- va dir en Miquel. -Doncs… si som al futur, ho hem d’aprofitar!- va dir en Joan. -I ara què fem?- va exclamar la Sònia. -Hem d’anar… a explorar!- van dir tots alhora. -Mira, hi ha un robot que fa gelats! El robot era dels colors de l’arc de Sant Martí, tenia un petit forat a la panxa i d’allà en treia els deliciosos gelats. -I allà… una font preciosa de cristalls! -Mama, ens fem una foto tots quatre a la font?- va preguntar la Sara. -D’acord- va respondre la seva mare. -Clic!- va fer la càmera d’en Miquel. -Què ha passat? Em sento molt extranya…- va dir la Sara.

55


56

-Som a on viuen els indis! -Un moment, cada vegada que ens fem una foto amb la càmera d’en Miquel anem a una època diferent!- va deduir en Joan. -Genial! Podrem anar a tot arreu!- va dir en Miquel -Mireu! Allà hi han les tendes! Hi entrem? Quan hi van entrar van trobar de tot collarets, menjar, i llits, evidentment! -Mama… Ja m’he cansat de ser aquí, no hi ha res modern…- va exclamar la Sara. -Però, Sara, acabem d’arribar… D’acord ja ens teletransportem… Es van fer la foto i es van tornar a teletransportar, i aquesta vegada, a l’Edat Mitjana!!! -Mireu! Som a l’Edat Mitjana!!!- va dir en Miquel, contentíssim. -M’encanta! Mireu quants cavalls hi ha, mola!- va dir en Miquel. -I també hi ha moltíssims castells, i altíssims!- va dir, molt emocionada, la Sara. Gairebé tots eren rodons i amb punxes al balcó de dalt. No tenien gaires finestres, i eren de color gris. -AAAAAAAAAAH!- van cridar tots alhora... Un cavaller estava a punt de trepitjar-los, però en Miquel va prémer el botó de la càmera i… Per sort! Quan van arribar on la càmera volia van tancar els ulls per obrir-los per sorpresa. -Un, dos, tres! Obrim els ulls!- va dir la Sònia. I en Miquel va dir: -Ja que som a casa, per què no mirem les fotos? -Quina bona idea!- van dir la resta de la família. -Mireu! És la foto del futur! És la meva foto i lloc preferit- va dir la Sara. -La meva foto preferida ha sigut anar a l’Edat Mitjana- va dir en Miquel. -Per a nosaltres, anar a veure les tendes dels indis!- van dir en Joan i la Sònia. Es van quedar una bona estona observant les fotos i rient… I si no em voleu creure, aneu-ho a veure.


“Obrim els ulls” Queralt Tulleuda i Salvadó / 5è A LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI No veieu què està passant? El món s'està ensorrant, els pols s'estan fonent com un gelat al costat del sol ardent. Molta gent està patint i els animals es van extingint. Estem penjant d’un fil, i si no ho canviem, acabarem en perill. Si poguéssim fer màgia com la d’en Ron, o tan fantàstica com la de l’Hermione, s’arreglaria tot plegat. Però és massa complicat... L’aire ja és fum i està tapant tota la llum. Per això hem de reciclar, i així el món poder arreglar.

57


58

“El més important” Laura Anfruns i Garcia / 5è B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT El més important és al teu voltant; amb molta cura ho cuidaràs, perquè si no, desapareixerà. Sabeu de què parlo, no? Us parlo de l’amistat. L’amistat és un sentiment i sempre l’has de tenir a la ment. Amb els amics moltes experiències compartireu, a la platja anireu i junts gaudireu. Hi ha molts tipus d’amics: els que sempre t’ajuden, els que t’acullen i els que et fan feliç. Els amics són un tresor i no un objecte qualsevol. Per tant, si un amic vols al costat digues-li sempre la veritat.


“La mare” Bruna Mussons i Tarrats / 5è C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Mare, tu m’ajudes cada moment, m’inspires cada segon, cada hora em fas sentir un gran batec al cor. Ets llesta, creativa i molt comprensiva. El teu somriure em fa sentir més lliure, i la teva alegria em fa escriure aquesta poesia.

59


60

“La gran carrera” Ignasi Mas i Genís / 5è A LLENGUA CASTELLANA_ACCÈSSIT Era un lunes de verano, y Paula y su amigo Jorge paseaban muy tranquilos por la calle cuando de repente vieron un cartel que anunciaba una carrera de caballos. Paula, sin pensarlo dos veces, fue a inscribirse para participar. Cuando Paula y Jorge se estaban apuntando para la carrera, Jorge vio pasar a Any. No tuvo ni tiempo de avisar a Paula, cuando Any gritó: -¡Hola Paula! ¿De verdad te vas a presentar a la carrera? -Sí- dijo Paula. -Me hace mucha ilusión, serà mi primera carrera. -Sabes perfectamente que yo voy a ganar y que tu vas a perder- dijo Any en tono de burla. Any era una chica muy envidiosa. Le gustaba mucho ser el centro de atención y no soportaba perder. Siempre iba acompañada de Juan, un chico malo, igual que ella. Faltaban dos días para la competición, y Paula se puso a entrenar con ganas junto a su inseparable amigo Jorge. Paula no había participado nunca en una competición, pero estaba segura de que su fantástico caballo Speed no iba a fallarle. Su padre le había regalado el caballo al terminar la escuela por sus buenas notas. Mientras Paula y Jorge entrenaban, Any y Juan fueron a espiarlos, y se les ocurrió un plan para asegurarse de que Any ganara la carrera y que Paula perdiera. Any y Juan estuvieron un buen rato riéndose muchísimo de Paula y Jorge, porque Paula no montaba demasiado bien y se caía del caballo contínuamente. Solo quedaba un día para la competición. Paula estaba muy cansada de entrenar y no sabía si abandonar, pero después del esfuerzo que hizo, y animada por Jorge, decidió continuar. Mientras Any y Juan continuaban riéndose de Paula y de Jorge, llegó el día de la carrera y Any ya tenía las cuerdas preparadas para hacer


caer a Paula del caballo. Any fue la primera en llegar a la pista y, a escondidas, colocó las trampas. Paula y Any se vistieron, se pusieron el casco, el chaleco y los guantes. Any no paraba de presumir de caballo. Mientras, Jorge y Juan estaban nerviosos esperando fuera, mirándose de reojo. Había diez participantes. Paula era la número cinco y Any la número nueve. Cuando Any subió al caballo estaba muy tranquila, al contrario que Paula, que estaba muy nerviosa. Al empezar la carrera, Speed, el caballo de Paula, no arrancó. Any se colocó en segunda posición y Paula quedó última. Cuando logró arrancar a Speed, éste tropezó y Paula se cayó del caballo. Jorge saltó a la pista para ayudar a su amiga y Paula se subió otra vez al caballo. Speed se puso a correr tanto que adelantó a cinco personas y se colocó a tres posiciones de Any. Inesperadamente, Any cayó en su propia trampa y Paula logró adelantar a los otros participantes y… fue la ganadora, gracias al esfuerzo y entrenamiento que Any no hizo. Aquella tarde Paula y Jorge celebraron la victoria con una fiesta e invitaron a Any y a Juan. Paula pensó que no se presentarían, pero al final llegaron. Any pidió disculpas a Paula por haberse reído de ella y la felicitó por la victoria. -Any, como hoy he ganado me han propuesto presentarme en una carrera de relevos la semana que viene- dijo Paula-. ¿Quieres que compitamos juntas? -¿En serio me lo propones, después de lo que te he hecho?- preguntó Any. -Sí, Any, creo que Speed y tu caballo pueden hacer un buen equipo y nosotras tendremos que aprender a trabajar en equipo! Y… carrera acabada, carrera ganada!

61


62

“¡Igualdad!” Adina Canillas i Abdikanova / 5è B LLENGUA CASTELLANA_PRIMER PREMI ¡Hola a todos! Me llamo Kate, tengo 11 años y vivo en Los Ángeles. Mis padres se llaman William y Margaret, y tengo 5 hermanos: 2 hermanas mayores que se llaman Sarah y Wendy y 3 hermanos pequeños que se llaman George, Justin y Michael. Mi escuela está muy lejos de mi casa, aproximadamente unos 30 minutos de camino. Al lado de mi casa hay otra escuela. Seguramente vosotros os debéis preguntar por qué no voy a esa escuela... Pues porque no dejan ir allí a niños y niñas con la piel de color marrón. Si, yo tengo la piel de color marrón. Mi madre, la señora Kennedy, se quejó al director de la escuela St. George, el Sr. Brown, de que sus hijos no pudieran ir a su escuela sólo por el color de la piel. El Sr. Brown pensó un rato, y seguidamente le dijo a mi madre que nosotros podríamos ir a su escuela, pero con una condición: teníamos que pasar unas pruebas especiales. Después mi madre nos comentó eso, pero yo rápidamente dije: - Mis hermanos no pasarán las pruebas, solamente yo. Y con la condición de que si yo las paso, ellos también podrán ir a esa escuela. Mi madre le dijo eso al Sr. Brown y él dijo: -Vale, pero si no las pasa, todo se quedará como antes. Al día siguiente por la mañana yo me fui a la escuela St. George. Hice las pruebas y al cabo de unas horas me dijeron que había aprobado. Era el momento más feliz de mi vida. ¡La próxima semana empezaríamos a ir a la nueva escuela! Todos me miraban con cara rara, y también había niñas que se reían de mí. Mi nueva maestra se llamaba Sra. Clinton. Era bastante cascarrabias, y me decía cosas muy desagradables, como por ejemplo: - ¿Qué dices, mono? Un día una niña se acercó y me dijo: -Hola, me llamo Mary. ¿Quieres ser mi nueva amiga? Y yo le dije: -Sí, no tengo muchos amigos y me gustaría tener muchos más.


Mary era una niña muy simpática y nos habíamos hecho muy amigas, y muy deprisa. Pasaron unas semanas y ya tenía más amigos, Sam y Jane son un ejemplo de ello. Un día los cuatro nos reunimos en un rincón del patio de la escuela para hablar de cómo poder destituir al Sr. Brown de director. Sam nos contó que el Sr. Brown había expulsado a su hermano sin ningún motivo. Pasaron unos minutos y enseguida me vino una idea en la cabeza: teníamos que convencer a todos los alumnos y maestros de que el Sr. Brown no convenía como director para nuestra escuela. Al día siguiente los cuatro contamos lo que había pasado a muchos niños y niñas, y todos estaban de acuerdo, solo faltaba decírselo a los maestros y maestras. Todos tardaron en recapacitar, pero finalmente todos dijeron que sí, incluso la Sra. Clinton. Por la mañana fuimos a decírselo al Sr. Brown, pero no se rindió fácilmente… aunque sabía que no podía ser el director, o sea que se fue. La Sra. Clinton nos contó que el Sr. Brown la obligaba a ser cascarrabias y a maltratar a los niños. Ahora estaba contenta porque el Sr. Brown se había ido, y ya se sentía mucho mejor. Finalmente, la nueva directora de la escuela fue la Sra. Clinton y creo que es una de las mejores directoras de esta escuela. Ella y mi madre se han hecho superamigas. A la escuela se han incorporado más niños y niñas con la piel igual a la mía, y estoy muy contenta porque no han necesitado hacer ninguna prueba para entrar. De mayor quiero ser defensora de derechos humanos. Espero que os haya gustado mucho mi historia. ¡Hasta pronto!

63


64

“El mundo joven” Sara Martín i Mateu / 5è C LLENGUA CASTELLANA_ACCÈSSIT Hace mucho tiempo, en una casita de un pueblecito, vivía una niña de 11 años que se llamaba Marta. Su hermano mayor se llamaba Arnau. Tenía diecisiete años y no se preocupaba mucho por Marta, pero en el fondo la quería. Marta pensaba que sus padres, Jan y Ana, no la querían, porque siempre chillaban y la regañaban. Le daba bastante igual, porque sólo le importaba hacer los deberes, y no portarse mal. En el colegio estaban estudiando las revistas, y la maestra de Marta les dijo que tenían que traer una. Marta invitó a María, su mejor amiga, a su casa para que se leyeran las dos revistas que al día siguiente llevarían al colegio. En una de las revistas vieron un anuncio que les sorprendió un poco, porque había un botón, y porque era un anuncio sobre otro mundo. “El mundo para los jóvenes”, ponía. Marta y María, como no entendieron el título, se leyeron el contenido. Como tampoco lo entendieron porque hablaba sobre otra dimensión, se lo contaron a Jan, a Ana y a Arnau, para que les explicaran mejor el anuncio. Ellos dijeron al unísono: -¡Pero qué decís, niñas, si aquí no hay nada! ¿Nos estáis tomando el pelo?! ¿Y, lectores, sabéis por qué decían que no había nada? Pues porque sólo veían aquel anuncio las personas que creían en la magia, en la fantasía, en la ficción… Y ellos no eran así. Así que Marta y María se tuvieron que apañar; buscaron en los diccionarios, preguntaron a niños que creían en la magia… -¡Va, María, vamos allí! ¡Quiero descubrir aquel fantástico mundo! -dijo Marta- ¡Además, aquí mi familia no me necesita! ¡No me quiere! María, que era una persona muy razonable, le dijo a Marta que no se fuera, pero ella era tan tozuda que ya había pulsado el botón del anuncio y ya estaba dentro. María, que aparte de razonable era una buena amiga, no la quiso dejar sola, y también apretó aquel extraño botón para ir tras ella. Pero Marta ya no estaba, y María dijo:


-Ay, ay, ay… Marta siempre se mete en problemas… Pero me gusta, porque es muy aventurera, es decidida y es muy buena amiga. Así que María intentó encontrarla en el nuevo mundo. Marta ahora estaba con un grupo de chicas bailando en la calle. Se fue allí porque no sabía a donde ir, y le pareció una buena idea ir con ellas, e ir a bailar. Mientras las dos estaban en el mundo joven… - ¿Dónde está Marta?- preguntó Jan. - ¡No lo sé, pero estoy muy preocupada!- exclamó Ana. -Seguro que está en casa de María- dijo Arnau. Todos estaban preocupados, pero Marta no lo sabía, y pensaba que estarían jugando o trabajando, como siempre, como si no hubiera desaparecido. ¡María estaba buscando locamente a Marta! No sabía dónde estaba ni qué hacía, pero Marta no se preocupaba, porque no sabía que María había venido, y menos que la estaba buscando. ¡A Marta le empezaban los problemas! Había hecho mal un paso de baile y las niñas, tres años mayores que ella, como eran muy estrictas, empezaron a decir en un tono desafiante: - ¡Pelea!¡Pelea!¡Pelea! Marta se fue corriendo, pero las otras chicas corrían más y la atraparon. Justo en ese momento, María apareció de repente e impidió que Estela, la líder de aquel grupo, la golpeara. ¿Cómo? Pues, le dijo: - Piensa que todo el mundo comete errores. Piensa que siempre es mejor resolver las cosas hablando que pegando. Piensa que, si todos ponemos un granito de arena, el mundo será mejor. Piensa que… Entonces, con esas bonitas palabras, pasaron de ser enemigas a amigas. Cuando lo habían arreglado todo fueron a dar un paseo, pero luego… cuatro niños de trece años les retaron a hacer una carrera. Bueno… no es exactamente así. Más bien las amenazaron. Si ellas ganaban, ellos no las molestarían más; pero si era al contrario, ellas serían sus esclavas y harían lo que les pidieran. Marta tenía un plan y convenció a María para aceptar el reto. Después empezó la carrera. Cuando pasaban por la mitad aproximadamente, ellas se desplazaron como habían acordado, y seguidamente fueron a agruparse.

65


66

Por mala suerte, José y Marc, que iban detrás, se enteraron y avisaron a los demás. Ahora a Marta y a María les tocaría hacer sus camas, y prepararles la comida cada día si no huían rápido. Estaban a punto de alcanzarlas cuando… Estela y su grupo aparecieron, y como que eran bastante forzudas, dieron miedo a los niños. Marta y María les agradecieron mucho a Estela y a su peña que las hubieran salvado, y ellas dijeron: - No hay de qué, pero mejor que os marchéis de aquí rápido, porque ellos no estarán contentos hasta que vosotras seáis sus esclavas. -Sí -añadió María-. Tenemos que hablar, Marta; has cometido un error viniendo. Tus padres sí que te quieren, sólo que no te lo demuestran mucho. Ahora me juego lo que quieras que te están buscando y están preocupados. -Vale...- dijo Marta- También es verdad que los echo de menos. Tuvieron una intuición. Marta y María se cogieron de las manos y desearon con todas sus fuerzas no estar allí. Después llegaron a su casa, y cuando entraron… - ¿Dónde estabais?- preguntó Ana - ¡Todos os echamos mucho de menos! -exclamó Jan - ¡Va, que tenéis que hacer los deberes!- dijo Arnau en broma. Todos se dieron un abrazo familiar. Seguidamente hicieron una fiesta para celebrar su vuelta e invitaron a la familia de María, para que no se sintiera sola. Todos querían mucho a Marta, la quieren y siempre la querrán. Gracias a aquel mundo extraño, Marta descubrió que, aunque su familia no lo demostrara, en el fondo la querían mucho. - ¿Era un mundo real, o solo había sido fruto de su imaginación?- se preguntó ella.  


“In the night” Martina Pàez i Caro / 6è A LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI - Va, obre! - No puc... - Que obris! - Et dic que no puc... ens hem quedat tancades!!! - No pot ser, ens hem quedat tancades als lavabos de l’escola? La Laia i la Martina eren molt valentes, però aquella situació no els agradava gens...Havien anat al lavabo després de l’extraescolar de teatre, i ara...la porta no s’obria… No sentien ningú, s’estava fent de nit i, a més, els feia por la foscor… Primer es van quedar bloquejades, estaven molt espantades i tenien molta por, però llavors van veure que no podien quedar-se allà quietes com uns estaquirots i van començar a pensar en alguna cosa... Pensant i pensant, finalment a la Martina se li va acudir una idea. - Tinc una idea! Porto un clip d’aquells d’agulla, i el puc fer servir per obrir la porta, com fan a les pel·lícules de misteri! Laia, Laia m’has escoltat? - Ai, Ai! És que ja fa tanta estona que som aquí, que ja m’estava adormint... - Vaig a provar-ho! - Ja gairebé estic, ja gairebé... - Ho has aconseguit? - Crec que sí…. síííí! - Som lliures! Ho havien aconseguit, però un cop van ser fora del lavabo van començar a pensar que hauria estat millor quedar-s’hi… Quina por feia elpetitmiquel, de nit! Estaven espantades, però tot i així van anar a la porta per comprovar si encara era oberta, i quan hi van arribar varen veure que estava tancada, i molt ben tancada. Amb molta por, van decidir pujar a la seva classe. Quan eren al segon pis una cosa els va cridar l’atenció... Era una escletxa de llum… S’hi van apropar a poc a

67


68

poc, fent-se les valentes. La llum venia de sota d’una porta... Ostres, era la porta de l’aula de música! S’hi van acostar i la van obrir lentament... Ooooohhhh! Però què era, tot allò? En Miquel era a l’aula de música fabricant notes i col·locant-les en pentagrames. Les notes ballaven i s’enfilaven per les parets, i en Miquel les escoltava i les triava… Eren les melodies que el dia següent ensenyaria als nens. La Laia i la Martina es van sorprendre tant que no podien ni tancar la boca… Llavors van començar a cridar: –Miquel, Miquel, Miquel, Miquel! Però era com si no les sentís... Llavors van anar cap a ell i, tot tocant-li l’espatlla, li van preguntar: -Què hi fas, aquí? Però, de cop, la mà de la Laia va traspassar l’espatlla d’en Miquel… i va ser quan es van adonar que eren invisibles, que en Miquel no les veia ni les sentia... Veure en Miquel les havia calmades, i llavors van voler continuar sabent què hi havia darrere d’aquell misteri. Van anar a la classe d’en Joan Culí, on també van veure llum, i es van trobar que la classe s’havia convertit en un bosc màgic i en Joan estava donant menjar als ocells i investigant-los, per tal que el dia següent ho pogués explicar als seus alumnes. Seguidament van anar a la seva classe i hi varen trobar l’Helena, la seva mestra, caçant lletres, que s’havien tornat boges, per tota la classe amb un caçapapallones, i ordenant-les en un full formant un dictat d’aquells tan avorrits... Això no els va agradar gaire! Després, varen anar a la classe d’anglès. La Laura era Londres, passejant al voltant del Big Ben! Anava apuntant informació i fent fotos a tot el que li semblava interessant per poder-ho ensenyar a tota la classe el dia següent. Quina sorpresa, el Sant Miquel de nit…! Tots els mestres fabricant els coneixements!! Quan just anaven al gimnàs per veure què hi passava es van adormir d’una manera molt estranya al damunt d’un matalàs. Quan es van despertar ja era de dia. Elles eren a dins de l’escola, i tots els nens ja estaven entrant, així que, una mica desorientades i amb moltes presses, varen anar corrents a classe. Per sort, van arribar-hi a temps! Un cop assegudes, la Laia i la Martina es van mirar i van somriure: només elles coneixien el secret d’elpetitmiquel.


“L’experiència a la muntanya maleïda” Pau Márquez i Godayol / 6è B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT L’EXPERIÈNCIA A LA MUNTANYA MALEÏDA BASADA EN FETS REALS Ara fa 4 anys, un dia com avui, 31 d’octubre, cinc nens que es deien Anna, Pau, Ferran, Jana i Sofia van anar a dormir a casa els seus tiets perquè els seus pares tenien un sopar. Els pares els van fer vint petons a cada un (els nens ja n’estaven tips, de tants petons: els pares eren molt, massa, afectuosos amb els seus fills). Els nens estaven d’allò més contents de ser allà, però no volien que arribés l’hora de sopar, perquè el menjar que els feia la tieta era realment dolent: a vegades els posava unes croquetes de pastanaga i moltes coses rares que no havien vist enlloc. Per sort per a ells, aquell dia els plans van canviar i van anar a una creperia. A les onze del vespre ja tornaven perquè havien pensat anar a la muntanya maleïda d’excursió. Els tiets tenien un gos que es deia Moritz. Era un golden, i era molt ràpid. Tots set van pujar al cotxe de vuit places, que era molt gros però molt vell i la pintura de fora ja queia. El que ningú no sabia era que aquell seria l’últim viatge d’aquell cotxe. Van arrancar cap a la muntanya maleïda, i en aquell moment va començar tot. Van començar a notar sensacions estranyes: se sentia com si algú corregués per dins els arbustos, se sentia com cridaven els llops. En Moritz lladrava més de l’habitual... Alguna cosa estranya estava passant. De sobte, un pallasso els va començar a perseguir per darrere! Tenia un ganivet a la mà i anava sobre un skate. Els nens cada vegada tenien més por! I llavors... el tiet es va equivocar de camí! Les coses empitjoraven per moments. De tant en tant bruixes i fantasmes passaven volant per damunt seu. De cop, el cotxe es va aturar... El motor s’havia malmès, però cap d’ells no tenia ganes de baixar del cotxe. El tiet va dir: -D’acord, baixaré jo amb en Moritz. Ell, amb poques ganes de baixar del cotxe i amb molta por, va obrir

69


70

la porta. En Moritz anava darrere seu. Encara no havien ni avançat cinc metres que va aparèixer un zombi per sota terra, just davant d’en Moritz. Li va agafar una pota i se’l va endur cap a sota terra. El tiet es va espantar i, tot plorant, va tornar corrents cap al cotxe, hi va entrar d’una revolada i va tancar el pestell. De cop, el cotxe es va començar a moure, perquè estava en una baixada. En Pau va dir: -Obriu les portes i salteu del cotxe! Tots van saltar menys el tiet, perquè no podia obrir la porta; va intentar frenar el cotxe i desviar-lo, però no va poder. Finalment, el cotxe es va estavellar contra un arbre gegant. Els nens van baixar corrents per veure si el tiet estava bé. Tenia sang per tot el cos i estava molt pàl·lid. Al principi es van esverar tant que van perdre el control, i es pensaven que era mort... El tiet va quedar inconscient, però abans de fer-ho els va donar un mapa de la zona i els va dir que anessin a buscar ajuda. Els nens seguien el mapa i van veure un rètol que els va espantar molt. Deia: “Casa del Pagès sense son”, que era el lladre més famós de la zona. Però, tot i això, ells van decidir seguir per poder ajudar el seu tiet. Ja podien veure la casa del pagès. Ells passaven intentant no fer gaire soroll perquè no sortís de la casa, però això no va passar: ell estava amagat darrere d’un arbre i els va espantar. Els nens van fer un bot que per poc no arriben a la lluna! Van sortir-ne cames ajudeu-me, es van ficar per equivocació en un camp de blat i van córrer tan de pressa com van poder. Uns 50 metres més enllà van mirar el mapa i van poder sortir del camp de blat sense gaires dificultats més. Van seguir el camí que marcava el mapa en direcció al poble on vivien els seus tiets, i finalment van arribar a casa la tieta. Estaven preocupats pel tiet i van trucar a la policia. Dos helicòpters van començar a sobrevolar la muntanya, i també van arribar una ambulància i un camió de bombers. Al final van trobar el tiet i el van portar a l’hospital. Llavors els nens van explicar a la policia tot el que havien vist, però ningú no se’ls va creure, excepte una persona: el Pagès sense son. La policia no el va poder atrapar i no va parar de cometre delictes. Al cap de 3 o 4 mesos el tiet ja s’havia recuperat i en aquell moment anaven en direcció a la botiga d’animals per comprar-se un gos nou, perquè ningú no sabia què se n’havia fet, d’en Moritz... Potser s’havia mort, o potser s’havia convertit en un gos mort vivent, o, qui sap, potser vivia amb el Pagès sense son.


Però el passat, passat està, i per molta pena que els fes ja no hi podien fer res. A més a més, veient tot el que els havia passat ja només podien pensar en coses bones i alegres. I tot això és tan veritat, que potser mai no ha passat.

71


72

“3 proves, 5 personatges i 1 guanyador” Jofre Solé i Viladecans / 6è C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Vet aquí que en aquell temps en què les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les pedres caminaven, cinc personatges de videojocs diferents es van reunir per participar en tres proves mítiques. Cadascun amb les seves pròpies virtuts i defectes. Els personatges eren: El Bàrbar, En Mario Kart, l’Steve, en Picatxu, i en Pac-Man. El Bàrbar era fort, musculós, però individualista. En Picatxu era ràpid, elèctric i bon amic. En Mario Kart era graciós i bon conductor. En Pac-Man era amable, gran i moooolt groc. I per últim, l’Steve era aventurer i intel·ligent, però lent. Bé, paro d’explicar la part avorrida i anem a la més interessant. Doncs vet aquí que els nostres protagonistes un dia van caure per un forat negre, fins que van arribar a una sala on un personatge mític, podríem dir un dimoni graciós i gras, els va preguntar: - Vosaltres sou els que us heu presentat per a les tres proves mítiques, oi? I tots van dir que sí. - D’acord, voleu que us expliqui les tres tasques, o sou prou intel·ligents per esbrinar-les sols? - va dir el dimoni amb veu misteriosa. El Bàrbar, tot confiat, va dir que sí, mentre que la resta no van tenir temps de reaccionar, perquè el dimoni va cridar: - Doncs comencem!!! - i va picar a terra amb la seva forca amb molta força. La primera tasca va començar i tots van aparèixer en una arena lligats en un pal i envoltats de bèsties ferotges. Pels que no ho sapigueu, l’arena és un lloc on es fan les batalles. Imagineu-vos el lloc on els gladiadors lluitaven a l’època dels romans. El Bàrbar va ser el primer d’alliberar-se, amb la seva espasa de metall. Però ell, incapaç de treballar en equip, va ser el primer a caure com fa sempre al Clash of Clans. A continuació, l’Steve es va escapar amb el seu pic de diamant, i també va ajudar els altres tallant les cordes que els lligaven al pal. Després, en Mario Kart va dir, enfadat: - Veieu com hauríem d’haver escoltat les normes del joc? Ara no sabem què hem fer!!!


I en Picatxu va respondre: - Ara ja no ens hem de preocupar pel Bàrbar ni les seves ximpleries. Llavors, en Picatxu amb el seu superpoder va eliminar les bèsties i tots junts van avançar a la següent tasca. Ja n’havien completat una! Ara només en quedaven dues. Tot seguit van entrar dintre d’un túnel. Al cap d’una estona van veure que aquell no era el camí. En Picatxu va dir, tot enfadat: - Aquest no és el camí!!! I l’Steve va afegir: -Ja, ja ho sé, que aquesta no és la bona direcció. Llavors, va encendre una espelma i va dir: - Aaaaaaaaaahhhhhhhh!!! Hi havia la cara d’un zombie al seu davant. Per aquells que no sapigueu què és un zombie, us ho explico: un zombie és una persona morta amb cara verda, roba estripada, i com un iogurt passat. Ben espantats, tots van començar a córrer. Aquella era la segona tasca. Al cap de dues hores, van veure al fons una porta per la qual passava un petit raig de llum. Quan van passar per la porta, es va tancar de cop darrera d’ells. Es trobaven en un prat verd infinit on es veia un trofeu en forma de copa al final de tot. De sobte, el terra es va començar a bellugar, fins que es va enfonsar. En Pac-Man i en Mario Kart van ser els dos primers a caure, perquè no podien saltar, i van quedar fora del joc. A continuació en Mario i en Pac-Man van tornar al seu joc principal (que es diuen Mario Kart i Pac-Man). L’Steve va fer un salt i va tocar la copa, i en Picatxu el va seguir com un llamp. Pels que no ho sapigueu, en Picatxu té el superpoder de córrer molt de pressa. Tan ràpid com l’electricitat. Com que van tocar la copa, van anar a parar a una sala tancada on no hi havia portes ni finestres. I llavors van sentir de nou la veu del dimoni, que els deia: -Aquesta és la tercera tasca. Haureu de lluitar l’un contra l’altre per guanyar el torneig. En Picatxu va dir que no voldria lluitar, però el dimoni va dir que si no lluitaven, tots dos perdrien. L’Steve va dir que almenys un havia de guanyar. I llavors el dimoni va dir: - Que comenci la batalla!!! En Picatxu va atacar amb la seva cua elèctrica, però l’Steve es va defensar bé amb l’escut que va construir allà mateix. Pels que no ho sapigueu, l’Steve ve d’un joc on es poden fabricar armes en segons (Mi-

73


74

necraft). Tot seguit, l’Steve, amb el seu nou arc, li va tirar tres fletxes. Però en Picatxu les va esquivar perquè, com ja sabeu, el Picatxu corre com el llamp. Llavors en Picatxu, amb les seves últimes forces, li va tirar un raig d’electricitat i l’Steve no va poder seguir. En Picatxu havia guanyat. A continuació en Picatxu va aparèixer a la sala principal on el dimoni li va entregar el trofeu i després el va teletransportar al seu joc (que es diu Pokemon Go). Però, sabeu que tot això és un somni, oi? Aquest somni l’he tingut aquesta nit i ara estic escrivint aquest conte a l’escola, perquè a mi m’agraden molt aquests jocs, però a la vegada m’agrada explicar històries per entretenir la gent.


“The paper plane” Mariona Puigcercós i Camps / 6è A LLENGUA ANGLESA_ACCÈSSIT

75


76

“Pencil” Júlia Espar i Puigoriol / 6è B LLENGUA ANGLESA_ACCÈSSIT


“Our Planet” Bruna Roca i Tió / 6è C LLENGUA ANGLESA_ACCÈSSIT

77


78


79

Educació Secundària


80


“Manual d’amor” Ramon Anfruns i Garcia / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI Per què aquest fet tan humà, aquesta necessitat quasi obligada d’ajuntar-nos amb algun o altre ésser? Hi ha molts tipus d’amors, però tots t’omplen l’ànima i et trenquen el cor. Per què l’amor? Preguntes i preguntes sense resposta. Per què la unió íntima de dos cossos tan diferents? Hi ha un tipus de persones, que tenen un amor solitari: estimen a una persona, la qual no sap ni que existeixen. A l’estiu actua un altre tipus d’amor, un simple amor d’estiu: dues persones totalment enamorades. Però quan s’acaba l’època, saben que és l’hora de tornar a la rutina. L’amor a primera vista: una mirada lligada. Es desprèn amb rapidesa i nerviosisme. Un amor dolç i sacsejant. El primer amor: amb el que no se sap què fer, ni tampoc com actuar. Una veritable prova d’amor i amistat.

81


82

El sagrament d’unió d’aquells dos cossos, fets l’un per l’altre, tan estimats. El cor bategant violentament per la meravellosa notícia. La separació un projecte defallit, una decepció, una depressió. Duresa sentimental, sentir-se inútil davant d’aquella curiosa situació, alhora tan habitual. Aquella carícia tan freda, aquell petó tan humit. Convertir-se una relació amb un treball, no sentir-te còmode. El cor trencat, per saber que aquella persona estimada t’ha abandonat.


“Al bosc” Jana Ordeig i Font / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Trepitjo les fulles seques, que cruixen desordenadament. Observo un majestuós arbre, on hi ha una petita marieta, alça el vol lentament. Un rierol baixa de la muntanya, La gran ventada m’estira els cabells, Un esquirol baixa àgilment d’un arbre, Rosegant un petit aglà. Els ocells juguen alegrement, s’empaiten entre els arbres. I un grup d’erugues caminen ordenadament. Una esquifida aranya, Amb esforç teix la seva teranyina. hi ha un saltamartí espavilat, que salta entre les herbes. Un lluent escarabat, camina .lentament amb afany, I les mosques empipadores, xiuxiuegen al meu costat Al bosc, Tot és felicitat, Tot és viu tot té sentit.

83


84

“L’estoig” Júlia Martín i Mateu / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI Eines per fer camí guardades en un estoig. Volen treure el cap i fer una ullada al món. Totes tenen una funció única i especial. La poderosa goma Esborra els mals moments. Aquells que no volem recordar Aquells que desitgem oblidar. La tristesa en els nostres cors, la pobresa i la injustícia. Un llapis eixerit i emprenedor, que permet començar de nou. Deixar volar la imaginació i creure en nosaltres mateixos. La felicitat corre per les venes salta, balla, canta, gaudeix. Un bolígraf rebentat, Deixa anar les seves llàgrimes d’impotència i de ràbia. Un cel plorós ocupa la ment. Com quan ens tallen les ales i caiem en un buit profund. El compàs tot ben nerviós dansa en pensar en el seu amor. Fa voltes precises i perfectes. Perdent sempre el Nord. Feliç com un anís. Sense cap preocupació.


“No te rindas jamás” Laia Mallarach i Urtós / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI Una pequeña mano, un cristal, mi padre y unos barrotes. Desde que mi padre entró en prisión que no puedo darle un abrazo sin que un cristal se interponga entre nuestros cuerpos; que no me puede decir te quiero antes de acostarme; que no siento sus labios reposando en mis mejillas dándome un beso. Desde aquel día, tan solo una vez al mes, paso cinco controles para poder ver a mi padre media hora. Hoy, como cada día mi padre tampoco me puede decir ‘’Buenos días‘’. Pero hoy es especial, me invaden diferentes sensaciones, porque es el último domingo del mes y eso significa que podré volver a ver a mi padre. Mientras desayuno, intento recordar la voz y los abrazos. Cuando lo encerraron, yo era muy pequeña, por eso yo sólo recuerdo haber visto a mi padre siempre a través de un cristal. Cuando vuelvo a entrar en mi habitación, la estridente voz de mi hermano me pregunta: “¿Por qué papa está en prisión? ¿Es malo?”. Mientras me voy vistiendo, le digo a mi hermano que yo tampoco sé porque papá está en prisión, pero que lo único que sé es que es un padre excepcional. Bajamos mi hermano y yo corriendo las escaleras, y junto con mi madre vamos a buscar el autobús para ir a ver a papá. Nos sentamos, y el asiento que está al lado del de mi madre está vacío, falta mi padre. El sentimiento de alegría de volver a ver hoy a mi padre se mezcla con una gran tristeza al saber que haremos el camino de vuelta sin él. Intento buscar notas de alegría en el ruido del autobús, porque sé que me lleva hasta lo que más quiero del mundo. Miro por el cristal, y veo la pastelería de mi tía, hay gente dentro charlando alegremente. Veo como unos niños juegan despreocupadamente en el parque. Para todos ellos es un día normal. Irán a comer con la familia y disfrutarán de una deliciosa comida mientras yo me como un pequeño bocadillo que me sabe como si fuera un gran manjar, porque hoy podré compartir otra vez la mirada con mi padre. Me giro, y veo que en el autobús también hay otros niños, y me doy cuenta que, por desgracia, ellos van al mismo lugar

85


86

que yo. Sé que solo ellos entienden mis sentimientos. Sé que nadie más puede comprender qué es no tener a un ser querido cerca… Sólo faltan quince minutos. Lo sé porque estamos entrando en ese oscuro túnel, que siempre me hace recordar el peor día de mi vida. Un día en el que no me dejaron ver a mi padre por unos motivos que desconozco totalmente. Pero de nuevo aparece la luz que me llena de esperanza y me rescata de estos malos pensamientos. Ahora empiezo a ver los grandes muros que tienen retenido a mi padre. Cada vez son más altos, y más altos, y más altos…. Hasta que llegamos delante de la puerta. Bajamos del autobús, y me duele la barriga de tan nerviosa que estoy. Veo a José, un simpático hombre de treinta y dos años, que siempre nos da un caramelo antes de pasar al primer control, y nos abre las puertas de la prisión. Veo a Pedro, el vigilante del primer control. No tiene mucho trabajo, sólo nos coge los DNI y los pasa por una máquina que los lleva al segundo control. Después se abre la puerta automática que, cuando nota que ya hemos pasado, todos se cierra al instante. En el segundo control, solo te devuelven los DNI y ya te dirigen al siguiente control. Este es el que me gusta más porque te hacen entrar en una especie de tubo que detecta si llevas alguna cosa peligrosa, y además el vigilante es súper simpático, siempre nos cuenta historias de cuando él era joven. En el cuarto control, le hacen firmar unos papeles muy raros a mi madre mientras nosotros hablamos con Quique, un hombre muy divertido, que siempre nos cuenta que, durante el tiempo libre de nuestro padre, juegan los dos al dómino. En el último control, solo nos dan unos collares con nuestro nombre y Antonia nos da un fuerte abrazo a todos. Después de eso, las enormes puertas se abren, y Manuel, el vigilante de la sección de mi padre, nos acompaña hasta el locutorio y después nos dice: “Media hora y vuelvo”. Ese es el mejor momento de mi vida. Por fin puedo volver a ver el rostro de mi padre. Por fin puedo volver a escuchar su grave pero bonita voz. Es el momento que llevo esperando todo un mes. Mi padre nos hace muchas preguntas. Habla del trabajo con mi madre; con mi hermano del fútbol; pero como siempre cuando empieza a hablar conmigo, le pide a mi madre que nos deje solos. Cuando se van mi hermano y mi madre le digo a mi padre: “Papá, no tengo una vida normal. Mis compañeros de clase no entienden mi situación y por eso todo el día me bombardean con preguntas que me hacen sentir mal. Me dan ganas de llorar y de irme muy lejos….”.


Manuel aparece de nuevo y me toca el hombro; eso quiere decir que es hora de que me vaya. Mi padre pone una mano en el cristal, con lágrimas en los ojos pero con una mirada luchadora y llena de fuerza me dice: ‘’No debes sentirte mal, no has hecho nada malo. Yo sé que eres muy valiente. Debes seguir adelante y luchar. ¡HIJA, NO TE RINDAS JAMÁS! ‘’

87


88

“Un trozo de salchichón” Júlia Martín i Mateu / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI Todo empezó cuando mis padres se separaron. Yo tenía nueve años y siempre les había querido, aunque continuamente se estaban discutiendo. Mi madre era amable y comprensiva. Era una médica muy lista. En cambio, mi padre era uno de esos hombres altos y atractivos, pero clásicos e irrespetuosos. Trabajaba de camarero, hecho que le permitía conocer diferentes tipos de personas y criticarlas a sus espaldas. Me llevaba mejor con mi madre, ella simplemente me enseñaba a amar a las personas tal y como son. Yo tenía pensado contarle un secreto, pero... Un día, después de una discusión a gritos, mamá se marchó de casa. Me dejó una nota diciéndome que me quería muchísimo y que volvería, pero que había tenido que marcharse por motivos de trabajo. Yo iba creciendo. Cuando tenía trece años, el colegio me iba bien y afortunadamente no había perdido el contacto con mi madre, aunque la relación con mi padre no mejoraba. No sé, era una mala persona. Una vez, en el centro comercial, me susurró: - Mira, ese negro seguro que es un ladrón. No te fíes de esa gente, son malos. Otro día, en el cine, me dijo al oído: - No te gires, vas a vomitar: hay dos mujeres besándose, esto no es normal. Con esos comentarios, me quedaba callado, mirando al suelo e iba aguantado esas críticas con las que yo no estaba de acuerdo. Debo admitirlo: me daba un poco de miedo mi padre, no quería que se enfadase conmigo porque a veces si me portaba mal, me pegaba. Pasaba mucho tiempo intentando pensar una idea para hacer madurar a mi padre. Pero ¿Qué podía hacer yo? No encontraba ninguna solución.


Por otro lado, cuando salía del instituto, comentábamos el día. Una vez, me explicó que habían venido dos chicos jóvenes cogidos de la mano que habían pedido el plato especial del bar para celebrar su matrimonio y que él no había sabido a qué se referían y les había servido de mala gana. También le conté que por la mañana habíamos tenido un profesor de substitución y él me contestó: - ¿Cómo? ¿Un profesor? Cuando llegue de nuevo vuestra maestra, pídele que te lo repita. Los hombres no valen para esto. - Pero papá… Yo lo he entendido todo… - le reproché yo. - ¡Tonterías! Ese tipo de comentarios me ponían de los nervios y me quedaba con las ganas de gritarle: “Pero ¿qué te piensas? ¿Qué la gente no puede ser lo que quiera?”. Ese mismo día más tarde, nos dirigíamos hacia el metro. Me senté al lado de la ventanilla y mi padre junto a mí. Quedaba un sitio vacío y lo ocupó un indio mayor. Mi padre hizo mala cara. El indio parecía hambriento e intenté darle un trozo de longaniza que llevaba para merendar. Mi padre me apartó la mano para impedir que le diera la comida. El señor me miró con expresión amable, agradeciendo mi gesto. Al girarse para observar a mi padre, su rostro no cambió; su amplia sonrisa llena de arrugas seguía ahí. -¿Cómo es que mira a mi padre como si no hubiera pasado nada? ¿Le suele ocurrir que la gente le miré mal solo fijándose en su físico? - le pregunté asombrado. Con un acento característico de la India, me respondió con un tono de total sabiduría y tranquilidad: - Ay chiquitín… Tu padre sabe bien lo que hace. Piensa que, si no te ha dejado ofrecer a un pobre hombre viejo un simple trozo de salchichón, tendrá sus motivos. Lo que probablemente quiere enseñarte es que la gente como yo no comemos cerdo. ¿Verdad que sí? Seguro que, si hubiera sido algún otro alimento, te habría dejado. Este gran hombre se merece mi respeto, porque conoce mi religión.

89


90

- La verdad es que no me refería a eso… - dijo poniéndose colorado. - Siento haber hecho esto. No conozco sus normas, pero de ahora en adelante voy a respetar a la gente. Seré un hombre educado y humilde. Gracias a sus palabras me he dado cuenta de que la vida es mejor si no juzgas a la gente por su manera de ser, o por su forma de vestir o simplemente por como son. Mi boca no tenía espacio para dibujar una enorme sonrisa de oreja a oreja. Mis ojos desprendían alegría. ¿Era sólo un sueño? Me pellizque, pero… ¡Era real! Mi esperanza de hacer abrir los ojos a mi padre se extendía delante de mí. Era el niño más feliz del mundo. Mi padre ya no me criticaría cuando fuera mayor, ya que… me quería convertirme en chica. Ese era mi secreto que deseaba contarle a mi madre, pero ahora sabía que podría hablar con mi padre seriamente. Y todo gracias a… ¡Un trozo de salchichón!


“¿Por qué a mi?” Abril Suriñach i Soler / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI Pencil es un lápiz de color amarillo y negro que está en perfecto estado, nuevo y reluciente. Ahora se encuentra en una tienda de material escolar con todos sus amigos y familiares, pero también se lleva bien con otros compañeros, como los bolis, las gomas, las libretas o los rotuladores. Pencil está colgado al lado de sus hermanos. A la tienda cada día entra gente, y a menudo se llevan algún amigo suyo. Todos están muy tristes menos él, que piensa que es mucho mejor que se lo lleve alguien para vivir nuevas aventuras en vez de estar ahí colgado, pero su opinión es contraria a los demás, y esto lo hace sentir mal. Un día en la tienda llega un niño corriendo a toda velocidad y se dirige a la sección de lápices. De todos los lápices que hay, Marco, el niño, escoge a Pencil. Pencil está muy emocionado porque ha sido el elegido y cree que tendrá una vida mejor y que Marco lo tratará muy bien. Cada día Pencil se arrepiente más de haberse alegrado el día que lo compraron, porque ahora su vida es todo lo contrario a lo que se imaginaba. Pencil se siente maltratado, ya que los colores se le están descoloriendo y Marco lo muerde. Además, Marco a causa de la punta que le hace, Pencil se nota que se va haciendo pequeño. Sea como sea, para Pencil lo más grave es cuando a las cinco en punto Marco abre una caja llena de bolis y rotuladores y lo deja allí, en esa caja oscura llamada estuche. A Pencil le da mucho miedo la oscuridad y no puede soportar estar ahí dentro tirado. Cuando Pencil está ahí dentro piensa que él no se merece que le pase esto, porque él no le ha hecho nada a Marco y en cambio Marco no lo trata como él se merece.Laesperanza que tenía de que Marco fuese su amigo se desvanece, y día tras día se siente fracasado. Pencil se siente cada vez más triste y preocupado porque no le pase nada peor. Esos miedos crecen cuando Pencil mira a su alrededor, pues él no es el único que se siente maltratado: Marco no trata bien a casinada.

91


92

Pasaban los días y Marco seguía igual, maltratando las cosas y con su aire desordenado. Una mañana, antes de ir al colegio, Marco estaba en su habitación, según él estudiando el examen que tenían, pero en realidad estaba intentando partir a Pencil por la mitad por diversión. Pencil pensaba que era el peor día de su vida y que moriría al cabo de unos segundos. Por suerte, Lucía, la madre de Marco, entró en su habitación y le dijo que se iban a la escuela. Marco tiró a Pencil al suelo y se marchó. Cuando llegó a la escuela Marco se dio cuenta de que no solo se había dejado a Pencil, sino que también se había dejado la mochila con todo el material escolar. Los profesores le regañaron y le dijeron que era muy desordenado e irresponsable, le suspendieron el examen y lo amenazaron de repetir curso si no mejoraba. A partir de aquel día, como Marco no quería repetir curso, empezó a mejorar su comportamiento, se convirtió en un chico responsable y cuidadoso con sus cosas, y no volvió a maltratar a Pencil nunca más. Ahora ya siempre lo pone bien en el estuche. Antes de ir a la escuela mira que lo tenga todo. Poco a poco, Pencil ha empezado a ganar confianza a Marco, ya que desde lo ocurrido Marco siempre lo trata bien. Pencil no ha vuelto a ir tirado en el estuche, siempre va en la parte superior donde se ve la luz y así no tiene miedo. Pencil empieza a ser feliz


“Infinite” Íngrid Muñiz i Leiva / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI

Source: https://pixabay.com/es/photos/muelle-de-madera-lago-oc%C3%A9ano-mar-407252/

Mysterious fog sea, path without final ending, gone without return.

93


94

“The value of the sun” Berta Janer i Macias / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_2n PREMI

The sun is afraid The huge forests kidnap him “Please I want to leave!”


“The beach” Èric Pérez i Brichs / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI

Source: https://pixabay.com/photos/sea-sand-coast-beach-seashells-1337565/

I have a blue hair and a full face of browngrains with a chin of shells.

95


96

“El cavaller dels rellotges” Lluc González i Moret / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI En l’època de la segona croada, al segle XII, el regne d’Anglaterra decidí enviar els seus millors cavallers a lluitar contra els ferotges i astuts Almohades. El comandant Esteve de Blois, rei del regne d’Anglaterra en aquells temps, passava dia i nit intentant trobar alguna tàctica que pogués ser efectiva, ja que el comandant dels Almohades Ishaq ibn Ali, sempre plantejava una endevinalla que semblava irresoluble a Esteve i als seus cavallers, que tot i la seva experiència en l’àmbit de la lluita, sempre havien d’ordenar la retirada i eren pocs els que aconseguien realitzar-la. Donades les circumstàncies, Esteve es trobava desesperat i preveia una derrota imminent. No va ser fins a aquell punt de desesperació, que Esteve tingué una gran idea. Demanà a dos soldats que tornessin a Anglaterra i portessin a Sir Benjamin fins al seu campament, i així els dos soldats partiren corrents cap allà. Sir Benjamin havia estat un respectat cavaller en les seves èpoques de glòria, i tot i ser corpulent no destacava per la seva tècnica amb l’espasa, sinó pel seu enginy. L’endemà, els dos soldats tornaren amb un home vestit amb un abric de pell, en el qual portava tot tipus de rellotges perfectament coordinats, es tractava de Sir Benjamin. Esteve preguntà a Benjamin per què anava carregat de rellotges, i Benjamin respongué que ara es guanyava la vida de rellotger. Esteve no deixà que pronunciés ni una sola paraula més, i vestí a Benjamin amb la seva antiga armadura. Benjamin preguntà a Esteve per què el cridà sabent que no era hàbil amb l’espasa, i Esteve respongué que només necessitaven el seu enginy. Com de costum Ishaq es presentà al seu campament i anuncià la seva endevinalla: “Avui us atacarem a les nostres 11, a la nostra 1 i a les nostres 3”, digué. I marxà serenament del campament. Esteve callà durant uns segons i començà a xisclar d’alegria, segons ell allò no era una endevinalla sinó un anunci de rendició dels Almohades. Benjamin preguntà per què havien parlat possessivament de les hores, però Esteve no escoltà i anà a descansar ja que encara faltava 1 hora per a les 11. Però Benjamin, en lloc de descansar com la resta de cavallers, consultà


alguns dels seus llibres, i descobrí que entre el Marroc i Anglaterra hi havia una diferència horària d’una hora i que pels Almohades les 11 eren les 10, això volia dir que els Almohades els atacarien a les 10 i eren les 9:56! Benjamin agafà la seva espasa i el seu escut i els començà a picar per tal de despertar a tot l’exèrcit. Tothom es llevà sobresaltat, però en veure els Almohades acostar-se silenciosament, tots agafaren les armes i els expulsaren a temps. El comandant Ishaq, en adonar-se que la seva tàctica havia fallat, anul·là totes les altres emboscades. Ishaq, es va convèncer que ell era la persona més astuta i que controlava amb més cura el temps a nivell mundial, es decidí a presentar-se al campament d’Esteve. Demanà la presència de Sir Benjamin, que en pocs segons es trobà situat al seu davant. Ishaq, tot i trobar-se davant d’un home corpulent i estar envoltat de soldats, mantení la serenitat. Li va fer a Sir Benjamin el que segons ell era una generosa oferta, donada l’astúcia que aquest havia demostrat resolent el seu anterior enigma. Estava disposat a rendir-se i els hi atorgaria la victòria, mentre Sir Benjamin respongués l’enigma que ell li plantejaria, però sinó, els atacaria amb totes les seves forces. Sir Benjamin examinà a Ishaq i pensà si es podia tractar d’una trampa, però Esteve de forma sobtada acceptà l’oferta d’Ishaq, els digué que per resoldre l’enigma li havien de portar un arbre amb 12 branques gruixudes, de les quals havien de sortir-ne 4 branques mitjanes i de les 4 branques mitjanes n’havien de sortir 7 de petites, i estaven obligats a tallar-ne una de grossa, abans de mitjanit. Ishaq marxà entre rialles pensant que ni tan sols Sir Benjamin podria resoldre tal enigma. Esteve i els seus soldats sortiren corrents a buscar un arbre que complís les condicions, però Sir Benjamin ja des del primer moment havia entès que no es tractava realment d’un arbre. En adonar-se de que a Ishaq li encantaven els enigmes relacionats amb el temps, consultà tots els seus llibres de rellotgeria. Ishaq arribà a mitjanit tal com havia dit. Esteve l’esperava amb un arbre tallat, de grans dimensions que complia els requisits d’Ishaq. Ell amb to de superioritat, li digué a Esteve que no s’havia acostat a la resposta correcta de l’endevinalla. Se’n rigué d’ells i es mofà de Sir Benjamin que no havia aparegut. De sobte Sir Benjamin aparegué de dintre la seva tenda i es plantà davant d’Ishaq, que semblava esperar una altra resposta incorrecta. Sir Benjamin ensenyà el calendari que sostenia a Ishaq que empal·lidí, després li arrencà la pàgina del maig i li donà el calendari a Ishaq. Explicà que les branques grans eren mesos, les mitjanes setmanes i les petites dies, per tant l’arbre representava un any que es troba

97


98

representat en un calendari, i si li tallem un mes al calendari, li tallem una branca a l’arbre. Ishaq indignat, enfurismat i incrèdul davant la resposta de Sir Benjamin, digué: “doncs aquest serà l’últim arbre que veuràs perquè el pensem tallar” i milers de soldats els atacaren. Per sort, Sir Benjamin havia construït un rellotge amb una campana de grans dimensions en el temps que havia estat absent. Quan els soldats arribaren al campament foren les 12 en punt i la campana tocà tan fort que feu vibrar les armadures dels soldats fins deixar-los immobilitzats. Els soldats en recuperar el control del seu cos marxaren atemorits per por a tornar viure aquella experiència. El rellotge amb la campana de Sir Benjamin, fou incorporat en una gran torre el maig del 1859, en honor al mes que arrancà Sir Benjamin del calendari. Per no oblidar aquest heroi que guanyà la guerra, no amb la força de la qual disposava si no amb el seu domini del temps, el nom del rellotge va ser “Big Ben” en honor a Sir Benjamin. Diuen que si escoltes les campanades de les 12 del Big Ben, en un mes de maig amb una armadura, les vibracions que farà l’armadura es convertiran en els crits de temor dels Almohades i en el riure d’orgull de Sir Benjamin.


“Jaume I i els llops de mar” Jan Costa i Oliva / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Hi havia una vegada, en els temps de glòria de la corona catalana, un gran rei anomenat Jaume l, qui va adquirir el poder sobre València, Aragó, Catalunya i Balears. Els seus anys de regnat i glòria van ser coneguts arreu del món, tant, que fins i tot els emperadors de la Xina el temien. De tants fills que tingué, no en pogué conèixer gaires, però sempre va tenir el seu preferit, Pere, qui des de ben petit, demostrà que era digne d’heretar el tro de son pare. Jaume sempre es va fixar en Pere per poder preparar-lo per als problemes d’un rei. A mesura que els anys passaven, Pere es va fer més gran i ja no depenia tant del seu pare. A més a més, les ànsies de rei li van fer créixer un forat interior que només un tron podia omplir-lo. Jaume mai s’adonà de la foscor que començava a envair a son fill. Mai, fins a la nit del 25 de desembre de 1270. Aquell dia Jaume passejava tranquil·lament per Mallorca ja que un dels seus vassalls el reclamà a Palma per temes d’economia. Jaume no volia que ningú de la família sabés del seu viatge, per tant va dir que el reclamaven a València. Però el que no sabia Jaume és que hi havia una persona que sabia del seu viatge, algú que volia el seu tron, Pere, qui va tenir la idea de seguir el seu pare per així poder començar el seu atac. El que tampoc sabia Jaume és que Pere va aconseguir reunir un exèrcit, ple de soldats els quals volien veure a Jaume l fora del tron. A les 12 de la nit, un so molt fort va despertar a Jaume i tota la seva cort. Quan va mirar per la finestra va veure que tota una orde de soldats s’aproximava al palau reial. El rei va donar el crit d’alerta i tots els soldats disponibles en aquells moments es van armar i equipar. Quan Jaume l va sortir a fora amb tots els soldats, es va adonar que qui liderava l’exèrcit enemic era el seu propi fill, Pere. En veure el seu rostre, Jaume es va enfurismar més que mai. Un dels seus capitans es va acostar a Jaume i li va dir: - Senyor, ens superen molt en soldats. Ordeno la retirada? - No – va dir Jaume- mantinguin les posicions.

99


100

Jaume sabia que aquella batalla estava perduda, però va intentar resistir fins al final. El moment en què la primera espasa va travessar el peto d’un soldat, Jaume i Pere van començar la seva batalla a mort. La batalla va durar 3 hores fins al punt en què Jaume va veure que aquella seria la seva última nit viu. Però de sobte va tenir un record, un pensament que li podria salvar la vida: “Quan era jove, Jaume passejava per la platja quan, inesperadament, va veure que un llop estava estirat a terra ja que estava malferit. Com que estava a prop de palau, va agafar el llop i el va portar fins a la infermeria. Un dia després, Jaume va baixar a la infermeria a veure com es trobava el llop, però no hi era, el llop havia desaparegut. Va pensar que potser estaria a la platja, on se’l va trobar. Quan va arribar, va veure que un home d’aparença jove acariciava el llop, i el llop es deixava tocar com si no sabés que aquell home existia. Jaume en veure aquella escena va cridar: - Eh, tu! Qui ets?-Hola Jaume- va dir l’home- Estic veient que has tingut cura del meu llop.-Com saps el meu nom?- va preguntar Jaume. -Sé el nom de tothom Jaume, i tu, saps el meu nom- i en l’instant mateix en el qual va dir allò, es va endinsar amb el llop a dins l’aigua. Jaume va córrer on es trobava l’home i va veure que hi havia un petit corn on hi havia una inscripció on hi posava <<Utilitza’m una vegada a la teva vida, però només, quan sigui necessari.>>’’ En aquell moment, Jaume va agafar el petit corn que guardava des de la seva joventut i el va tocar. Durant uns segons tot el soroll va desaparèixer quan, de sobte, un soroll de terratrèmol va inundar el cel. Venia del bosc però ningú sabia què era, menys Jaume, ell sabia què era. De cop i volta, tota una bandada de llops va sortir bruscament del bosc. La bandada estava encapçalada per l’home que en altres temps era el propietari del petit corn. Tot l’exèrcit de Pere es va girar per encarar l’atac llobí, però el seu temps de resposta va ser massa lent. En el mateix instant en què els soldats es van girar, tots els llops es van tirar sobre d’ells. L’home es va dirigir cap a Jaume i el va ajudar a reincorporar-se a la batalla. En aquell moment els homes de Pere que quedaven i el mateix


Pere es van rendir davant de Jaume i el seu exèrcit. Quan Pere i el seu exèrcit va ser arrestat per la guàrdia de Palma, Jaume es va apropar a l’home i va dir: -Gràcies per venir a ajudar-me, Posidó.-Veig que al final m’has reconegut Jaume.- va dir Posidó. Per agrair l’ajuda de Posidó i els llops, Jaume volia fer construir una estàtua en honor seu, però abans que ho pogués manar, una estàtua de Jaume l va aparèixer al mig de Palma. Anys després, Jaume va morir i per sorpresa de tothom, qui va ocupar el tron va ser Pere, que va ser perdonat pel seu pare el dia del seu aniversari. Per commemorar la victòria del seu pare, va fer construir una altra estàtua davant del mar. I des d’aquell moment, quan un nou rei ocupava el tron, havia de resar a Déu davant de l’estàtua de Jaume per tenir sort en les batalles i per tenir una descendència digne de la corona catalanoaragonesa.

101


102

“Llegenda de Yakushima” Pau Puigcercós i Camps / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI Temps era temps, en una tranquil·la selva situada a Japó, hi vivia un ós panda anomenat Yaku. En Yaku era un animal tranquil, que tenia una cabana de bambú. Li agradava passejar per la selva i enfilar-se als arbres, però la seva autèntica passió era cuinar. Gràcies al seu do per la cuina, feia una melmelada de mango deliciosa que encantava a tots els animals de la selva. La recepta de la melmelada només la sabia ell i el fet de remenar-la amb la seva cullera de fusta, la feia diferent als altres aliments de la selva. Com que la seva melmelada fascinava a tothom, la va començar a vendre a canvi de materials com la fusta, i també a canvi de menjar com fruites o peix. Alguns dels seus clients més habituals i també grans amics seus eren el tucà, el guepard i el mico. Junts anaven d’excursió, nedaven al riu i alguns cops quedaven a casa d’en Yaku i preparaven receptes de cuina. Un calmat vespre, en Yaku estava preparant la melmelada de mango quan de sobte, mentre estava remenant la melmelada, la cullera de fusta es va trencar. Això va fer que en Yaku es quedés molt trist i a partir de aquell moment, va haver de remenar la melmelada amb una branca de bambú. Per culpa d’això, la melmelada va deixar de tenir aquell toc especial que la feia única i deliciosa, i en conseqüència, en Yaku va perdre la majoria dels seus clients i s’estava quedant pobre. Per altra banda, això també va fer que dos dels seus amics, el guepard i el mico, van deixar d’anar amb ell però per sort, el tucà va ser fidel a en Yaku i l’intentava animar i fer-li costat de qualsevol forma. Un matí, el tucà va convèncer en Yaku per anar a banyar-se a un gran llac i veure si així l’ós es distreia una estona i podia divertir-se. Així van


fer i, afortunadament, el tucà va aconseguir que en Yaku somrigués i s’ho passes bé. Van acabar tant cansats que després de banyar-se, van anar a fer una migdiada. Més tard, mentre el tucà dormia, en Yaku es va despertar i va anar a beure aigua al llac. De sobte, es va trobar una cullera de fusta lluent i nova al costat de l’aigua i es va quedar fascinat i sorprès mirant-la. Després de pensar-s’ho una bona estona, va decidir no agafar la cullera ja que pensava que estava mal fet perquè potser era d’ algú altre. Tot i així, aquell fet el va sorprendre tant que no va poder treure’s del cap la imatge, puig que pensava que estava fet expressament que justament quan necessitava una cullera nova, tenia l’oportunitat de aconseguir-ne una a canvi de res. A causa d’aquells fets, tres dies després, va decidir tornar al llac, per veure si la cullera seguia allà. Un cop al llac, màgicament, la cullera seguia allà, brillant i temptant a l’ós. Però per segona vegada, en Yaku va poder resistir i no va agafar la cullera, encara que s’ho penses molt. Ell no volia ser mala persona i seguia pensant que potser, la cullera era d’ algú. Així doncs, va pensar que el millor que podia fer, era oblidar d’una vegada aquella cullera. Van passar tres setmanes, i la situació d’en Yaku havia empitjorat molt. Ja ningú comprava la seva melmelada i el tucà ja ho havia intentat tot per ajudar-lo. L’ós, considerant que si seguia així, es moriria de gana, va anar, gairebé a la força, a veure si la cullera seguia allà i a agafar-la. Però el que no sabia ell, era que estava a punt de passar una cosa que li canviaria la vida. Quan estava a punt d’arribar al lloc on es trobava la cullera, l’aigua del llac va començar a moure’s molt i en va aparèixer una bonica fada vestida amb una delicada túnica que portava una cullera d’or a la mà. Al veure allò, en Yaku va quedar fascinat i, tot seguit, la fada va dir: “Sé que ara mateix deus estar sorprès i espantat alhora Yaku. Tranquil, només sóc aquí per premiar-te. Per premiar la teva honestedat perquè tot i veure la cullera abandonada, no vas caure en la temptació d’agafar-la. Per aquest motiu, et regalo aquesta cullera d’or.”

103


104

Després de tot allò, en Yaku va tornar a casa més feliç que mai i va viure content i envoltat dels seus millors amics sempre més. A partir d’aquell dia, la selva va passar a dir-se Selva de Yakushima en honor a l’ós i diuen les llegendes que encara avui en dia, si t’acostes a la selva, pots olorar la deliciosa melmelada de mango d’en Yaku.


“El poeta” Miquel dels Sants Rovira i Alemany / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI Escribo raras estrofas extremadamente elaboradas toco todas mis temblorosas manos en tinta bañadas pienso palabrejas por puro placer, sin razón alguna que embriagan mi débil mente de múltiples palabras extrañas. Pienso, luego escribo, retrocedo, luego vuelvo, borro todo lo descompongo, lo recupero, me arrepiento, pienso de nuevo, reescribo lo repensado y vuelvo a reempezar de lleno y vuelvo dentro del túnel y aunque veo la luz nunca llego. Ahora paro un momento, me concentro, recupero el aliento me replanteo la situación de los versos más complejos estrofas que no encajan y rimas que en ningún momento se completan pero falta poco, paso a paso voy terminando la incansable obra poética. Consigo con cada rima concordante avanzar en el poema, cada verso, cada estrofa que consigo me pone más cerca. Escrito todo tan perfecto que hasta parece un milagro. Todo listo ¿preparados? Pues que comience el espectáculo.

105


106

“¿Cómo borrar algo que no está escrito?” Crystalbel Eke / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI Por muy bonita que sea una portada nunca sabrás cómo el libro es. Hasta que no leas el contenido, la realidad no será la que crees ver. Tirarte de cabeza a tus adentros, de ti descubrir un poco más, leer lo que está escrito y borrarlo, porque lo que escrito ves por ti, no está. Dispuesto a mover cielo y tierra. Pero cuando miras la soga, contigo comienzas una guerra. Intentas hacer locuras para poder olvidar. Pero no te das cuenta de que esto solo acaba de empezar. Comenzabas un capítulo y no lo querías acabar. ¿Por qué? ¿Sabías que el siguiente no te iba a gustar? La vida es como un libro que se escribe con la tinta del tiempo, a veces, hay que dejar que la vida te la lea el viento. Pero cuando sientes que nada puede ir a peor, cuando piensas que aún puede haber más dolor, cuando ves con tus ojos el mundo derrumbado, cuando lo único que queda por hacer es huir de tu pasado… Aparece la iluminación divina. ¿Es el brillo del destino? No, son un papel y un lápiz; para que dibujes tu camino.


“El resplandor de la oscuridad” Sam Colomer Newman / 2n d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI Una sala encerrada con paredes sin pintura. Una sola luz incandescente, me salva de una oscuridad profunda, donde todo sería imperceptible. El ambiente de inquietud e inestabilidad, no deja descansar la mente. La sensación es inevitable, un presentimiento de peligro sobrenatural. Un ardiente hueco en el pecho, consume mis pensamientos. En un instante todo se marcha, y otra vez no estoy seguro, de si mis conocimientos más firmes: son una realidad, o solo frutos de mi cabeza enloquecida. Las imágenes de mi vida, mis amigos, mi familia… Se visualizan delante mis ojos, como en un antiguo cinema, con el proyector estropeado. No sé si mis ojos están abiertos, o cerrados. De todos modos, la diferencia es nula.

107


108

La luz de salvación vuelve, mis pesadillas y desordenados pensamientos regresan a la oscuridad, en el peligro desconocido de la esquina con sombra. Dejó salir un suspiro de alivio, no me atrevo a cerrar los ojos. La luz antigua me da esperanzas de salvación, pero recuerdo que solo es el principio de un ciclo interminable, que ocupará mi consciencia para siempre. Pronto la luz me volverá a dejar. Epílogo: Solo son mis pensamientos


“The best bitterness” Ariadna Bertran i Alsina / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI

A pinch of bitterness Sealed inside a toasted seed To brand each new day.

109


110

“Glorious storm” Maria Garolera i Sala / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA _2n PREMI

The wind shakes the trees Shiny lightning breaks the sky World is a puddle


“Gruelling ascent” Sam Colomer i Newman / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI

Walking through the hours Peace at an unmatched level The summit is near

111


112

“Der Löwe“ / “El lleó” Pau Puigcercós i Camps / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI Kurt ist ein Löwe. Er ist groβ und er wohnt in der Savanne mit seiner Familie. Sein Fell ist braun, gelb und orange und es ist sehr zart. Er mag laufen, denn er ist schnell. Gestern hat er eine Frucht gegessen, aber heute isst er ein Zebra. Sein Sohn heiβt Zumbo und seine Tochter heiβt Lucy. Sie mögen in dem Fluss schwimmen. Seine Mutter heiβt Tea und sie ist reizend. Die Familie wohnt sehr froh. Timo ist ein Elefant und er ist blau. Er und Kurt sind beste Freunde. Sie spielen immer in dem See fangen. En Kurt és un lleó. És gran i viu a la sabana amb la seva família. El seu pelatge és marró, groc i taronja i és molt fi. A ell li agrada córrer, ja que és molt ràpid. Ahir es va menjar una fruita però avui es menja una zebra. El seu fill es diu Zumbo i la seva filla es diu Lucy. A ells els hi agrada nedar al riu. La seva mare es diu Tea i és preciosa. La família viu molt feliç. En Timo és un elefant i és blau. Ell i en Kurt són millors amics. Ells sempre juguen a atrapar-se al llac.


113


114

“Die Tasse Kaffee” / ”La tassa de cafè” Edna Foguet i León / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI Jeden Tag gehe ich zum Café und ich trinke eine Tasse Kaffee mit Milch. Ich sehe durch das Fenster. Es gibt viele Leute auf der Straβe. Und die Leute laufen, sie haben keine Zeit. Sie sind gestresst. Aber es gibt Leute fröhlich. Ich beende den Kaffee. Vielleicht ist heute ein guter Tag. Crash! Ich breche die Tasse Kaffee. Stücke fallen auf den Boden. Ich fühle mich schlecht. Pech. Das ist ein schlechter Tag. Cada dia vaig a la cafeteria i em bec una tassa de cafè amb llet. Miro per la finestra. Hi ha molta gent al carrer. I la gent corre, no tenen temps. Estan estressats. Però també hi ha gent feliç. M’acabo el cafè. Potser avui és un bon dia. Crash! Trenco la tassa de cafè. Els trossets cauen al terra. Em sento malament. Ja està. Avui és un mal dia.


“Der Frühling“ / “La primavera” Martina Crous i Vall-llovera / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_3r PREMI Ich mag die Landschaft von dem Frühling, das Singen von den Vögeln, die Bäume blühen, das Wasser sprudelt zwischen den Bergen. Die Blumen wachsen und füllen das Land von einer Freude alljährlich. Alles ist grün, die Länder, die Bäume, die Gräser. Die Kinder spielen in dem Park mit dem Sonnenschein und die Mütter und die Väter nehmen ein Sonnenbad. M’agrada el paisatge de la primavera, el cant dels ocells, els arbres floreixen, l’aigua raja pel mig de les muntanyes. Les flors creixen i omplen el camp cada any de felicitat. Tot és verd, els camps, els arbres i les herbes. Els nens juguen al parc amb la llum del sol i les mares i els pares prenen el sol.

115


116

“Toxicitat” Sara Corral i Sanabria / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI Sempre vens de cop i volta persuadint-me amb ulls de foc, captivant-me amb blanques roses i punxant-me a poc a poc. Emergeixes de la boira entre els meus crits i laments. Em castigues abraçant-me i evocant aquells moments. Em deixes entrar al teu món, però t’empasses la clau de sortida tancant-me en aquest malson. Mes ara que ja no hi ets només em queda el nostre vaixell Que es va enfonsant amb el temps.


“Onze flors de tija verda” Mariam Drissi i Autet / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Ella vivia cantant. Caminava pel sender, amb les canyes a la mà cercant flors de cirerer. Anà al mar a buscar-les i aixecà fins al darrer polsim d’arena del lloc, mal que sols una en tingué. Rendida tornà al camí i entre plors el va desfer. Allà l’animal bramà: “Al mar buscant cirerer? Doncs un burro estic criant!” Entre perles d’un saler, la nena no es va queixar. No va tornar al baladrer, doncs sols sa cara mullava. Va buscar flors al carrer, onze flors de tija verda.

117


118

“Em sents?” Mariona Franquesa i Bové / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI

Ei, ho sents? Sents el cant de la vergonya? Ei, ho sents? Sents com les paraules cremen? Ei, ho sents? Sents l’angoixa aproximar-se? Ei, ho sents? Sents la teva transparència? Ei, ho sents? Sents la por apoderant-se? Sí, el sento. Sento el neguit que m’esguarda. Sí, les sento. Sento mirades enceses. Sí, la sento. Sento la pena per dins. Sí, ho sento. Sento que sóc invisible. Sí, el sento. Sento el temor consumint-se.


“Cherry blossom” Lioba Freixas i Costa / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI Abrió la puerta ilusionada, entró al cuarto de sus padres para jugar con ellos y con su hermano mayor pero, como siempre, un pequeño grito desgarrador para sus pequeñas orejas le respondió, indicándole, con terceras intenciones, que se fuera de nuevo por donde venía. Se dio la vuelta mientras su sonrisa se apagaba y volvía a su cuarto, caminando lentamente. Notaba que su alma flotaba al lado de su cuerpo vacío. Se sentía sola, abandonada, tan solo veía a gente de espaldas. Miraba y se veía sola en el reflejo de su espejo y notaba las frías lágrimas recorrer su rostro pálido. La niña marchó por la tarde hacia un campo de flores blancas que iban de conjunto con su fino vestido y cuando llegó a su destino, al atardecer, se dejó caer sobre el campo, en paz. Descansaba en un tranquilo silencio que se rompía por los cantos de los pájaros y el cielo rojizo, sobre un sol que empezaba a esconderse detrás de unas casas lejanas. Un precioso cerezo reposaba a unos pocos metros de la niña y, ésta, admirada por la belleza que desprendían él y sus pequeñas flores rosadas, se subió encima e imitando a los pequeños pájaros que rodeaban el paisaje, se puso a volar.

119


120

“El señor de las palomas” Carla Prat i Serra / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI Él estaba ahí, día tras día, sin falta desde que se jubiló, el señor de las palomas. Como las cuidaba, les traía pan todos los días para alimentarlas y ellas ansiosas esperaban su llegada. Yo cogía el tren delante de la plaza donde el festín aguardaba, la gente le tiraba fotos, era una fuente de inspiración para los jóvenes artistas y los viejos poetas que lo dibujaban y lo describían con sus manos de oro. Era un domingo por la tarde, fui a coger el tren y no estaba, los poetas y artistas desolados se fueron al igual que su musa. Ya no estaba... ¿Quién iba a alimentar a las palomas?


“Tal vez” Belén Macías i Pérez / 3r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI Pudiste haber escogido otro camino y tal vez estarías mejor, tal vez peor... Pudiste haber pedido perdón y tal vez aún seríamos amigos, tal vez no... Pudiste haber enviado esa carta de aplicación y tal vez estarías estudiando, tal vez no te habrían cogido... Pudiste haberle dicho que le querías y tal vez ahora estaríais juntos, tal vez no... Tal vez sí, tal vez no... Tal vez, tal vez...

121


122

“The Mountain’s mystery…” Belén Macías i Pérez / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI dreassure/dˌriːəˈʃʊər/ (dreassures) Creature of 3 feet of height, little hands and big amount of hair. Quite handy in quotidian actions, the usual jobs in their villages are shoe makers, cookers and dressmakers. They love to eat although they never get fat, just a little chubby. Most of them live in small houses near rivers or small lakes, not seas or oceans because they don’t like big amounts of water. However, a small quantity of these species lives in mountains, far from other civilisations. Despite they are really friendly among them, the majority of their population rather do not know at all different species other than theirs. The families are usually really large, between 9 to 13 children each couple. “It was a cold night… A cool breeze flew through the empty forest, not a single soul could be seen or listened… Suddenly, a big shadow appeared between the tall firs… What was it? Who was it?… The little dreassure couldn’t know… It was so dark… The shadow started surrounding him, she wanted to escape, to run away… But-“ - Marcus was interrupted by Deamus, who was opening the door. “Hey, dinner’s ready. You should all go to the kitchen and help mum and dad” - Said the big brother who was the most mature but also liked great stories. “You can continue that story while we’re eating, it sounded very intriguing...” - After that he got out of the room all 12 siblings shared. That’s right, 12. In fact, they were 11, but Marla and Unor found Marcus in the river alone when he was only a baby so they decided to keep him as another son. “Mum, dad, what’s for dinner? It smells amazing!” - Said the youngest daughter with excitement in her voice. They were all in the kitchen, which was big enough to fit 20 people more if needed. “Chicken salad as first plate, and for second there’s grilled tuna, your dad has been all morning fishing the tuna so you better like it” - After that they all sat in the table and started eating. They all enjoyed dinner


and ate more than needed. However, they had enough energy to stay up until midnight so all the family reunited in the living room, made a circle near the fire place and Marcus resumed his tale. It was about a mysterious treasure hidden in some place of a mountain, which was 20 miles from their little town. “The dreassure was very close to the secret chase, very near to power and freedom, notwithstanding of that, she was frozen. There was a creature nearby other than her, but she couldn’t see it. She was frightened” - Marcus made a pause, a really long one. “What’s in your head, sweetheart?” - Asked Marla to his son. “Nothing mom, I was just wondering, Deamus, Thyron, what if we go tomorrow early morning to The Mountain?” - Said Marcus looking at his older brother and Thyron, who was the same age as Marcus. “What if we don’t?” - Said sharply Thyron, who was certainly afraid of that mountain. “Come on Thyron, don’t be a chicken!” - Exclaimed Deamus and agreed on going to The Mountain with Marcus. “Deal, we can bring some food with us and have lunch there, maybe we find the treasure!” - Said Marcus, and all the family went to bed. Thyron couldn’t sleep very well since he was horrified with the idea of going to explore that terrifying place. Next day at 7am all dreassures of the town were already awake and doing their jobs. Marcus and Deamus were ready for their adventure and had three bags full of things that could be useful, a knife, a long rope, some water, their lunch, a little shovel, and a map of The Mountain. Thyron didn’t help at all and was still against the idea of going there, but even though his stubbornness, he accompanied his brothers. The three of them walked firmly with no pause 10 miles, they were half the way to The Mountain and they decided to do a little pause. It was 10:35 when they stopped, they drank some water, ate a piece of bread each and resumed the walking. It was 2pm when they arrived to the mountain foot. “We should have lunch here, in the shadow of these firs” - Said Thyron, that was a little more relaxed after the walking. “Great idea, then we will have more energy to walk up The Mountain” - Said Marcus and they seated down in the fresh umbra. After having lunch, Deamus, who knew some things about maps and The Mountain, took out of his backpack the map and stared at it for

123


124

some minutes in dead silence. Suddenly, he jumped and smiled at his brothers, who were looking at him with a weird face. “Got it. There’s a pace that goes up 5 miles to the top of the mountain. We can follow it and search the treasure when we get to the top” - Explained Deamus happily. “Sounds good, doesn’t it Thyron?” - Replied Marcus looking at his brother who simply nodded. They did as said and walked up the mountain with a fast rhythm. They got to the top faster than expected and left the bags near some rocks so they could rest a little. One hour later Deamus took his shovel and woke up his brothers. “Come on! Let’s start digging!” All three of them dug for some time but got nothing. Unexpectedly a dark fog appeared between them, a whispering wind grew out of the nowhere and the felt cold all of a sudden. “What’s going on? Deamus, Marcus? Are you there?” - Said Thyron, who was really scared. “Yeah I’m here, don’t worry Thyron.” - Replied calmly Deamus. He was the bravest of the three. “Who’s there? Who are you monster?” - Started asking Marcus at the darkness. “I’m the guardian of the treasure… You’ll have to answer correctly to my question if you want to get the chest…” - Said with no warning a low voice around them. “Show yourself if you want us to solve your enquiry!” - Exclaimed Deamus with bravery. All he got was silence, for some minutes nothing happened. However, the fog started to dissipate and a small figure walked out of the darkness. It was a dreassure! “Wait… You’re a dreassure! How did you do that? All the fog… And the wind!” - Mumbled Thyron. “I’m half dreassure half wizard…” - Replied him. “My name is Nimbus, you are the first ones to solve my enchant” “What? How?” - Said Marcus. “We‘ve only asked you to show yourself” “That was what you had to do. I was obliged to scare people here, so they couldn’t find the treasure and escaped from the “monster”, but no one asked to see me, they were so scared that they always ran away” Explained Nimbus.


“Really? Woah… That must be boring for you… You know what? Why don’t you come with us and the treasure? You can live in our town, everyone there is friendly with newbies and you surely can explain everybody some great stories” - Said Deamus to Nimbus with excitement. No sooner said than done, they all four walked back with the treasure to their house, and Nimbus met the family of the three brothers. They shared the treasure with Nimbus so that he could buy a house in their town and could start a new life happily. And that’s one of the uncountable number of stories that dreassures could explain, but for now it’s okay, if you want to know some more go find The Mountain and Nimbus, I’m sure he would tell you the best stories you’ve ever heard. The end.

125


126

“Unconscious” Aina Capdevila i Prat / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_2n PREMI I was silly for seeing your false heart, I was silly for having trusted you unconscious by love, I fell apart, this pretty cold heart broke me in two. You hurt me, and pulled me down to ruins, do you think I’ll be falling for ever? Do you think I‘m threatened by your behaviour? Do you think you’ll laugh in front of my endeavour? Why you are always sinking? why don’t you heal these empty scars? there are just broken parts. Always sneaking out in the dark, feeding this monster of your inside, theres no way back, it’s always black.


“Blinded” Cristina Castany i Fàbregas / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI Why is the world so greedy? We watch a child starve, and still do nothing? Those huge eyes, staring right at us not able to hold his gaze, We look away. Why is the world so greedy? Open sea, corpses bathing the coasts No one around. They reach for our hand We turn around. They ask for help, And get no answer. Why is the world so greedy? Ice melting, Rising sea levels. Fires and storms, Extinction approaches. But we still don’t seem to care. The blame is on us Let’s turn around, And face reality.

127


128

“Die Wolken” / “Els núvols” Maria Vinyeta i Roca / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI

Traurig im Winter Sie bedecken den Himmel Wartend auf Regen Tristos a l’hivern Tapen el cel Esperant la pluja


“Der Löwenzahn“ / “La dent de lleó” Irene Espona i Puntí / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI

Der Wind bewegt es Die Blütenblätter fliegen Wünsche in der Luft L’aire el mou Els pètals volen Desitjos en l‘aire

129


130

“Etern viatge” Carla Pérez i Brichs / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI Navegant enmig de somnis, amb les veles del malson, tot és silenci. Entre onades tremoloses desvetllen mans plenes de fúria, la calma de la mar. Dolor de crits i esbufecs em seguen, per sempre. L’esperança de salvació de les seves dolces paraules, però tot mut. Tranquil. Quiet davant de l’horitzó en una petita barca. A la recerca d’una illa sense rumb ni destí fix. Vaig a la deriva.


“A tu” Clara Font i Barniol / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI A tu, que callaves Just abans de la tempesta Just abans del temporal Amb una calma serena Amb una calma angoixant. A tu, que regnes Sobre harmonies i caos Sobre pintors i poetes Sobre la sort, sobre l’atzar Sobre tot allò que no dius. A tu, només tu, Que els dies em fas viure Que l’aigua del mar acarones Que la llum del sol tocares A tu i només a tu dedico aquests versos

131


132

“Records” Jan Gómez i Grifell / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI Recordo el sabor dels teus llavis com si fos ahir suaus i tendres em van acollir. La mirada intensa i el teu vestir em tornaven boig i no t’ho vaig dir El teu caràcter m’enamorava i en tu tot el dia pensava cada paraula que deies l’escoltava i per tot això, t’estimava. Les nits als parcs abraçats en els bancs m’agafaves les mans com si fossin imants Però no sabia la veritat que amb tu mai més estaria perquè quan la veritat es transforma en mentida l’amor és una ximpleria


“Romance del amor desaprovechado” Roger Capdevila i Oriol i Jordi Riera i Segalés / 4t d’ESO LLENGUA CASTELLANA_ 1r PREMI Érase una vez el perfecto amor con el que todos soñaron. Los días, anochecieron. Las oscuras nubes, el cielo tomaron. El odio en su mente apareció. Y así se esfumó, el caliente recuerdo del cariño. Mal el humano que espinas no vio en la rosa de la que se enamoró.

133


134

“Un Deber Inmoral” Mohamed Dari Bachiri i Joan Torres i Alemany / 4t ESO LLENGUA CASTELLANA _ 2n PREMI Estaba tranquilamente en mi humilde hogar cuando asustado escuché los tambores resonar. La guerra llegó a casa para ir a batallar. Nada yo pude hacer qué inmoral es matar y qué duro es morir me inundó el horror al tener que acabar con la vida del soldado que me quiso atacar yo solo era un crío que quería estudiar.


“Ama pero…” Federico Mendieta i González i Pau Orra i Godayol / 4t d’ESO LLENGUA CASTELLANA _3r PREMI Ama, pero que te amen sangra, pero nunca llores. Cuidado con los que valen. La vida son ilusiones Quiere a los que te quieran y si no busca a otro Quédate con los que queman Como las flores de notro -Ya llegará el momento… - Pero ¿cuándo lo sabré? Días de negro vestían porque sin parar lloré Tú nunca me escuchabas en mí sentía ardor Mientras tanto, tú matabas ¿A esto llamas amor? Yo siempre lo he sabido y tú nunca lo supiste que a nadie he contado el mal que tú me hiciste

135


136

“Cassiopeia” Clara Font i Barniol / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI “Lovely” I scoff, after the wind blows my hair locks away for the thirtieth time, breaking the silence, startling Caleb in the process. I sigh. He laughs. I then take a hairband from his wrist, pulling my hair into a messy bun. “Isn’t it lovely, all alone?” I hear Caleb sing terribly offkey, quoting Taylor Swift’s song, and I chuckle at the familiarity of the situation. After that, silence again. We have been sitting in our surf tables inside the freezing water for what feels like hours now, not too far from the beach, yet the darkness makes us feel in the middle of nowhere. It’s soothing to hear the soft sound of the waves while waiting for the perfect one. Aside from that and our tranquil breath, nothing can be heard. This is what surf feels like for me nowadays: staying in utter silence somewhere or nowhere, him being just another part of my surroundings, like he truly belongs in the beach’s natural state. Evading reality and feelings (and conversations, too) by coming to the sea at unacceptable hours, waiting for the spark, waiting for a signal to tell us what we’re doing wrong and what is right. Just like Peter Pan, hoping to never get old. Don’t really know when it really started, though. The beach had always been my safe place and when everything became dramatically pressuring, I started getting out of the house to come here. As my light turned on too early, and Caleb and I being neighbours, this became a joined daily therapy. At first, just sitting near the shore. Then, surfing. Purple lips, tainted skin, salted hair, name it. A hundred per cent noticeable, just like the aura of serenity that came with us after leaving the beach; our sacred place since always.


According to tradition, when Caleb and I were old enough to walk our parents took us to the beach, pacifier and all. They had been friends for a long time, and we were born at the same age by sheer chance. Once there, they told us all about the wonders of surf, water, salt. Beaches, sunsets and sunrises. Of palm trees, first loves and sand, all under a nonchalant sun that one day would surely tan our skins. We still have photos of that day; one of them is currently in the bottom of my tote bag sitting on a hidden rock in the beach. I always bring it with me, like a good luck charm. A soft word then breaks out my trance. “Cassiopeia” he says to himself, combing his blonde hair. I notice my surroundings for the second time this fine morning. It’s early, the sun hasn’t even risen yet and when looking closer, I still distinguish the dusting of the stars. “Cassiopeia” he repeats, when he catches my eye, pointing to the sky. I don’t have the heart to mutter a comeback when noticing one of the billion constellations he’s pointing at, andeverything else disappears for a few seconds. Then, the tide.

137


138

“The Escape Room” Miquel Pagès i Marpons / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_2n PREMI It was dark inside the room, if I was in a room. I didn’t know where I was, what time it was or how long I had been there. The last thing I remembered was until I left my home to go to work, then I found that strange man and nothing else, the rest is blank. For this reason I thought that this strange man had something to do with my situation. First I had to know where I was so I walked inside the room or whatever that place was, from side to side. I have to say that I was a bit worried because I started being hungry and I didn’t know when I would be able to eat. Suddenly the lights went out and a voice started talking: ‘You have been chosen for this game with other 20 people where you only have to survive. You are going to meet your teammates soon, but first I will explain you the game. It consists of different tests, in particular 4, where you will have to do different things; each test will be explained at the beginning. You will have 10 minutes to complete every test so in total you will have 80 minutes. Before we start the game, we will open this room’s door and you will see another room with the other people who are playing this game too. Before you go, you have to keep in mind one thing: you may not be able to get out of the game, so be careful hahaha’ When the voice disappeared, the door opened and I saw a room with 19 more people. All of them were scared because I was the last person, so that meant the game was going to start. I was looking at the people who were in the room when I discovered that all of them including me had been kidnapped when we were going to work. We were in silence for a minute (for that reason I thought that nobody knew anybody), and then a voice started talking: ‘ Now that all of you are in this room, I will explain you the first test: water will start getting into the room, so you have to leave the room before it is full of water. If you don’t do it, you will die. You have ten minutes. Good luck!!!’ Then a little hole appeared and water started getting into the room.


People started running and shouting around the room and I didn’t know what to do. Thirty seconds later a man shouted: ‘stop shouting idiots. Shouting and running is not the solution to avoid dying, so stop doing this’. At this moment I realised that this man would be the leader during the entire test. While I was thinking, the other people started to find the exit of the room or a clue; so I joined them. After 5 minutes searching the exit, we were very tired, confused and scared because we didn’t want to die; although we still had 5 minutes left. But fortunately a person found a padlock with a code, but we didn’t know the code. We started searching the code and a person found it, so when 1 minute was left, we could leave that room and save our life. After that, when we put the code in the padlock, a door was opened and we started entering to the second room. While we were entering to the room, a man stood in front of me and told me that he was a member of that organization; they wanted to kill us and he could save us if we followed him. First I didn’t believe him, but his face gave me confidence and I finally believed him. But we had a problem: the organisers were recording us with hidden cameras, so first we started telling this to each person. Before all the people knew the information, the organisers explained us the second test: ‘Good, you have completed the first test. The second consists on passing a passage with obstacles. In fact these are dangerous obstacles which could kill you hahahah. You have ten minutes to cross it. If someone dies, all of you will die because you will be burned hahahah’ Later, all that people knew the information, so before started the test, we covered the cameras with our hands or with materials that we found in the room so the organisers couldn’t see us. Then we made a plan because the man who was working there knew the exit. So we took an emergency door and we left the room of obstacles. In the way to leave the escape room, we had to fight against the guards who protected the place and when only 50 metres were left to exit that place, a giant monster appeared out of nowhere. All of us started running and while I was moving away, I heard the monster killing people; I didn’t know who they were. I was really scared, I didn’t know what I had to do. I was only running and running in a place I didn’t t know until I found that man who had told me how to leave that place. But this time he kidnapped me and he brought me to a little room.

139


140

5 years later Iâ&#x20AC;&#x2122;m still here and they have experimented with me a lot. Until 5 years ago I didnâ&#x20AC;&#x2122;t know where I was, how my family was or what had happened to the other people who were trying to escape from here. I have written this letter because I want that someday someone can put an end to this terrorist association. If my family reads this, I want them to know that I love them so much.


“Simply, a winter awakening” Jordi Riera i Segalés / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI Chocolate melts when touching my lips, the cold overwhelms my whole body and the only thing I can see Is the whiteness of this magical landscape. My steps disappear with the blink of an eye, this sensation makes me stir my stomach and make me feel something unusual, something difficult to describe. The snowflakes falling down softly to the ground make me get a smile. The temperature starts to drop down in the same way as the sun. The last rays of light reflected on the freezing rivers while the moon let us see them between the mountains. Short days and long nights, the sound of the wind, and the fire is the only road I can take tonight.

141


142

“Die Nacht” / “La nit” Martina Quintana i Costa / 4rt ESO LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI

Der Tag ist vorbei Alles ist ruhig und still Die dunkle Nacht scheint El dia s’acaba Tot és tranquil i silenciós La fosca nit brilla


“Der Herbst” / “La tardor” Lluc Gonzàlez i Serarols / 4t d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI

Die nackten Bäume Die Blätter auf dem Boden Der Duft des Herbstes Els arbres despullats Les fulles al terra L’aroma de la tardor

143


144

“Der Sommer” / “L’estiu” Carla Pérez i Brichs / 4t d’ESO LLENGUA ALEMANYA_3r PREMI

Die groβen Felsen Das blaue und stille Meer Ein Sommerabend Les grans roques El mar blau i tranquil Un vespre d’estiu


145


146


Batxillerat


148


149

Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu / 1r de Batxillerat POESIA VISUAL_1r PREMI


150

Raquel Bofill i Terrés / 1r de Batxillerat POESIA VISUAL_2n PREMI


151

Laura Masoliver i Bigas / 1r de Batxillerat POESIA VISUAL_3r PREMI


152

“El narrador omnisciente” Bernat Ibáñez i Martínez / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_ 1r PREMI PROSA De entre la lista de preguntas que uno se puede hacer en el proceso de escribir, una de las más importantes es decidir el punto de vista desde el cual se va a desarrollar su narración. Normalmente, se presenta una dicotomía entre el narrador en primera persona, que nos permite conocer de manera subjetiva el relato de los hechos, y el narrador en tercera persona, que se limita a narrar las historias a modo de observador. En el caso de que este observador sea absoluto y lo conozca todo, se llama omnisciente. Pues yo soy este narrador omnisciente, el demiurgo, el presente, pasado y futuro, el superintendente supremo óbice del libre albedrío de quienes habitan en mis historias. Y os preguntaréis (sé que lo estaréis haciendo): ¿Cómo puede un narrador en tercera persona estar hablando en primera? Pues, más allá de cualquier lógica la cual tenga yo capacidad de trascender, ¡he venido a protestar! Quiero hacerlo en primera persona para que entendáis como me siento. Cuando vosotros, lectores, termináis de leer una novela, normalmente sentís una conexión con los personajes. Habéis compartido tiempo con ellos, aprendido sobre sus motivaciones, os habéis adentrado en su psique (en un mayor o menor nivel) y conocéis mejor sus historias. Muchas veces hasta os dejan una huella y seguís pensando en ellos a posterior. Pero, ¡de mí os olvidáis! No sabéis la cantidad de tiempo que paso observando desde un plano trascendental a todos los personajes desarrollar sus actividades. Toda esta información que recojo se la susurro al escritor y él la transcribe (yo no puedo, puesto que desgraciadamente soy incorpóreo). En silencio desarrollo mi minuciosa labor. Del tiempo que me paso observando a un individuo, aproximadamente una tercera parte consiste


en verlo dormir. Imaginaos lo poco interesante que debe ser. Nociones como el tiempo tienen poca importancia para mí, pero el aburrimiento es universal. El único consuelo que tengo en la actualidad es que un tal señor llamado Alberto (de apellido Einstein) planteó que no existe una única versión absoluta de los hechos y que por lo tanto un ser como yo no podría existir. Qué sabrá... seguro que no tanto como yo. El caso es que este pensamiento ha cuajado y en la actualidad se escriben ya muchas más historias en primera persona que en tercera. Esto me ha reducido significativamente la carga de trabajo, pero debido a que trasciendo el espacio y el tiempo, apenas noto diferencia. Como cualquier cosa material tiene poco o ningún valor para mí, solo os pido que la próxima vez que se os ocurra alguna idea para una historia y necesitéis a un narrador paréis bien la oreja para escucharme: pues ya que mi trabajo es incesante quisiera ser de ayuda a alguien que lo sepa apreciar. Puntos extra si la historia que tenéis en mente es buena y los personajes interesantes, así no me aburro tanto.

153


154

“El espejo de mi alma” Clara Tremosa i Roura / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI PROSA 1945, Guinea Española, África Llevo años trabajando aquí. Llevo ya diez años lejos de casa, sólo una vez se me permitió volver a España para ver a mi esposa y mis dos hijas. Una vez en diez años. Hace ya cinco que no las veo y cada día me supone un esfuerzo más grande estar lejos. La vida en las colonias es muy dura. Aunque llevamos más de cincuenta años colonizando, el ambiente es igual o peor que el primer día. Los guardias azotan a los esclavos con más frecuencia, cada año se explotan más los recursos de la tierra y su gente, no existe el respeto por nada ni nadie. Los colonizadores tratan a los autóctonos como objetos. Sólo por el hecho de que son negros ya se creen que no son personas. Los españoles se sienten superiores por ser blancos. Utilizan la fuerza para que obedezcan y les prohíben ejercer su cultura. Aunque yo también soy de España no me considero uno de ellos. Para mí todos somos personas; todos merecemos el mismo trato, todos merecemos los mismos derechos y todas las mujeres blancas o negras son mujeres a las que se les debe respetar como tales. Parece que aquí soy el único general que piensa eso, ya que todas las acciones de los otros dan a entender su ideología contraria a la mía. Tengo suerte de tener a mi aliado aquí, él hace que no me sienta tan solo. Anuar es mi sirviente personal, el que se encarga de las tareas caseras y me informa de la situación en la colonia, pero para mí él es mi amigo y mi hombre de confianza. A él le cuento mis problemas y mis inquietudes, mis recuerdos de familia y el deseo de volver a casa. Él sabe que yo soy distinto a los otros generales. Sabe que estoy aquí porque necesito el dinero para mantener a los míos y que mi forma de mandar es distinta de la de los demás colonizadores. La verdad es que estoy muy agradecido de tenerlo. No tengo muy buena relación con los otros españoles por mi manera de pensar, y a los oriundos africanos no les gusto por el hecho de que soy blanco y un colonizador. Por lo tanto, mi posición es que soy mal visto en los dos lados y mi único soporte es Anuar.


14 de abril, 1945 Me despierto en la cama con los rayos de sol cegando mis ojos por unos instantes, adoro esta sensación. Me levanto y escucho crujir la madera de roble bajo la piel desnuda de mis pies. Me pongo mi uniforme, y Anuar, a las 6:30 -siempre tan puntual como un reloj- ya me está esperando fuera con mi desayuno. Mi grupo y yo salimos dirección a las plantaciones a las 6:45, así, cuando amanece, ya estamos manos a la obra. Mientras el día transcurre entre sudores y quejas, suceden algunos acontecimientos como los que pasan casi todos los días. Generales que azotan a los autóctonos que descansan, quejas de trabajadores que dicen que están enfermos y no pueden trabajar, la visita de una serpiente pitón mientras trabajamos… Tras el día de trabajo y esfuerzo físico bajo el sol ardiente africano, termina por oscurecer y damos la jornada del día por completada. Como siempre los otros comandantes y yo nos vamos a tomar unas copas en el bar “Jofo”. Después de dos horas escuchando conversaciones vacías sobre la raza blanca y la grandeza de la colonización me despido de mis compañeros con un saludo discreto y me voy a mi cabaña con el objetivo de terminar el día. 15 de abril, 1945 Me despierto con el ruido de un alboroto que no es nada común a estas horas de la mañana. Me visto rápidamente y salgo de mi cabaña. Anuar no está esperándome como todos los días. Voy hacia el cuartel general para pedir explicaciones de lo que está ocurriendo. Me dicen que ayer por la madrugada un negro se enfrentó a unos comandantes y los pegó. La verdad es que hay que tenerlos bien puestos para hacer esto ya que la agresión a las fuerzas del imperio se castiga con la ejecución. El tipo del cuartel me dice que el hombre que ayer agredió a los guardias está en prisión en espera de su ejecución. Le pido que me dé el numero de su celda y me decido a visitar quién ha sido el valiente que ha plantado cara a las fuerzas. Cuando llego a la prisión me dirijo a la celda 157, donde me han dicho que se encuentra el susodicho. En el momento que llego frente a la celda, un escalofrío me recorre toda la espalda. Los latidos de mi corazón empiezan a acelerarse por segundos y puedo empezar a notar el sudor que me cubre las palmas de mis manos. Por un instante mis ojos se

155


156

cruzan con los del encarcelado. Este tiene una mirada perdida. Estos ojos tan familiares ahora los veo detrás de barrotes de metal oxidado. Anuar me mira desde el otro lado de la reja con una expresión de tristeza y dolor. Tiene la cara llena de morados y rasguños. Sus piernas están ensangrentadas y por su posición puedo decir que tiene más que algún otro hueso roto. Al instante le pregunto qué ha pasado y por qué está entre rejas. Él empieza a contarme lo que le pasó. “Ayer, después de llegar del trabajo, me fui a un bar con un amigo mío a tomar algo. Estuvimos allí muchas horas y cuando me di cuenta de la hora que era me fui a mi cabaña. Por el camino escuché unos gritos y sin pensarlo fui a la búsqueda de lo que estaba oyendo. Llegué a una calle muy pequeña alejada de todo. Allí vi a tres hombres (eran generales porque eran blancos vestidos de uniforme) que golpeaban a alguien que se encontraba en el suelo. Cuando me acerqué no me podía creer lo que estaba viendo. La imagen de mi mujer en el suelo, desnuda y manchada de sangre me partió el corazón. Sentí como la ira tomaba posesión de mi cuerpo y sin pensarlo empecé una pelea con los hombres. Evidentemente ellos contraatacaron sin consideración y yo terminé al lado de mi mujer. Estaba en el suelo inconsciente y sin poder moverme por las heridas que me causaron. Después de recuperar la consciencia me levanté del suelo con muchos esfuerzos y me llevé a mi mujer en brazos hasta nuestra cama. Una vez allí, entre sollozos y lágrimas me contó lo que le había pasado y la impotencia de mi interior iba creciendo. Unas horas más tarde, después de conseguir que mi mujer cogiera el sueño, fui a sentarme fuera de mi casa para tomar el aire fresco y justo en aquel momento vinieron los guardias y me arrestaron. Me llevaron a esta celda donde estoy ahora y me dijeron que mis acciones iban a traer consecuencias.” “Anuar, -le digo con la voz rota-, la consecuencia de la agresión a los soldados es la muerte”. Observo la expresión de su rostro al oír mis palabras. Tengo que hacer un esfuerzo para no dejar caer sobre mis mejillas la humedad que se encuentra en mis ojos. Él, sin decir nada, me hace un gesto indicando que me vaya y yo obedezco. Estoy esperando noticias sobre la ejecución de Anuar. Tumbado en mi cama, miro el techo de mi cabaña. Tengo la mirada fijada en una grieta


que atraviesa toda la superficie pasando por todos los paneles de madera. Una llamada a mi puerta me saca de mis oscuros pensamientos y nerviosamente voy a abrir la puerta. El general Vázquez está delante de mí con una maléfica sonrisa de victoria en su rostro. Hace tiempo que me la tiene jurada y Anuar le ha dado la oportunidad de ponerme entre la espada y la pared. Los generales del consejo han decidido que quien debe ejecutar a Anuar es su amo, yo. Al instante de recibir la noticia me entra el pánico y no se de donde saco las fuerzas para disimular mi profundo desazón. El estupor se apodera de mí. Si ejecuto a Anuar seré el peor de ellos. Si no lo hago mi familia y yo pagaremos con creces las consecuencias de mi desobediencia. Cierro la puerta y empiezo a dar vueltas al dilema que me tiene la cabeza desorientada. La ejecución es solo dentro de unas horas y no sé que voy a hacer. Por un lado, tengo a mi amigo, mi mano derecha que ha estado siempre a mi lado durante los peores años de mi vida. Diez años siéndome fiel a mi y a mis órdenes. No me ha fallado nunca. Ahora que su vida está en mis manos yo no puedo ser desleal. Su condena es injusta, todos lo saben pero les da igual. El hecho de que un negro les haya pegado e humillado hace que su sed de venganza vaya a más. Su ambición de demostrar que tienen el poder, su ambición de demostrar que son superiores a ellos hace que tomen decisiones desorbitadas sabiendo que van contra la ética moral y la justicia. Por el otro lado, tengo a mi familia. Si no obedezco me van a despedir, no voy a poder mantenerlas. No podre proporcionarles un hogar, un lugar seguro donde refugiarse. La mujer que amo, la mujer que elegí para pasar el resto de mis días a su lado y formar un proyecto de vida con ella. Mis hijas. Mis dos encantadores ángeles, que cada minuto que pasa crecen y solo tienen el recuerdo de su padre mediante cartas. No puedo dejarlas a la calle, no quiero dejarlas a la calle. Mi condición me atormenta y la angustia me consume por dentro. Ya es la hora. Salgo a fuera y voy hacia el lugar de la ejecución. Veo a Anuar en el medio de una pequeña plaza encadenado a una barra de hierro que se sitúa en el centro. Está rodeado de generales y su condición cada vez es peor. Sus heridas están más abiertas respecto a la mañana y cada vez le resulta más difícil mantenerse en pie. Cuando me ve, esboza una

157


158

ligera sonrisa de alivio en sus labios como si yo fuera su héroe que viene a salvarlo. Me dirijo a él con una mirada de compasión y me pongo justo a un metro de distancia de su posición. Parece que va a decir algo, pero antes de que lo haga le corto, esto ya es demasiado difícil para mí. Acto seguido saco mi arma de fuego y le apunto en la cabeza. Su rostro se ensombrece y su cara expresa confusión a la vez que decepción. No entiende lo que estoy a punto de hacer, de hecho yo tampoco. Levanto la mirada y la clavo en sus ojos color café. “Perdón, pero lo tengo que hacer. Si no lo hago yo y mi familia sufriremos grandes consecuencias que no nos podemos permitir. Lo siento Anuar, yo nunca he querido esto y menos con este final.” Anuar muestra una mueca de rendición y aceptación. Cierra los ojos al igual que yo y cuando lo vuelvo a mirar ya tiene la cabeza colgando de la barra de hierro. Suelto el arma y me voy corriendo hacia lo que aquí se puede considerar “mi hogar”. Cierro con llave y me dirijo al baño a vomitar una y otra vez hasta que ya no me queda nada. Me siento en el suelo de mi cuarto de baño, y es en este instante que me doy cuenta que mis ojos están derrochando lágrimas. No puedo parar de llorar. He hecho lo que les reprochaba a los demás. Solo he pensado en mi y en que no quería consecuencias para mi familia, ¿pero y su familia? Ya no tienen padre. Sus hijos jamás lo podrán abrazar por las noches cuando regrese a casa después de un largo día de trabajo, su mujer nunca más le podrá tocar, sentir, besar. Ya no habrá el ultimo “adiós cariño” o el último “te quiero”. Yo me he cargado todo eso. He aprovechado mi posición para hacer lo más conveniente para mi en vez de aprovecharla para intentar hacer las cosas de otra manera o hacerlas mejor. Me levanto del suelo y arrastrándome llego a mi habitación. Me coloco con destreza dentro de la cama y cierro los ojos. Veo la cara de Anuar y su mirada de compasión hacia mí. En él no existía la maldad y aún yo traicionándole cuando más me necesitaba no me juzgó. Nunca en mi vida me había sentido tan mal conmigo, traicionado por mi propio yo. He echado a perder todos los ideales que tanto había defendido, me he sido infiel a mí, y la verdad es que no hay peor sensación que estar decepcionado con uno mismo. Anuar ha sido el espejo de mi alma, en el fondo ha reflejado que no soy tan distinto a ellos.


“El sueño de un superviviente de la revolución tecnológica” Aniol Colomer i Roma / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI PROSA La historia trata de un hombre que tiene muchos años. A lo largo de su vida se puede decir que le ha pasado casi de todo. Eso sí, en un mundo que para muchos de nosotros resultaría prácticamente irreconocible. Un mundo donde las mayores preocupaciones de la gente eran cumplir con sus obligaciones o cuidar y procurar de las personas importantes como la familia o los amigos. Un lugar con hombres y mujeres transparentes, que si querían encontrarse o pasar un rato juntos lo hacían en bares, plazas o cines. Una sociedad de miembros caracterizados por el esfuerzo, con apenas recursos para facilitar sus tareas domésticas, académicas o profesionales más allá de su propia capacidad. Que si querían lavar los platos, lo hacían a mano, al igual que con la ropa. Que si querían ir a algún lugar, lo hacían a pie. Que si querían escribir una carta o cualquier tipo de texto, lo hacían a mano. Un día este señor llegó a su casa muy cansado después de una larga jornada. Como de costumbre saludó a su mujer y le preguntó por sus hijos. Estos no cenarían con ellos ese día. Decidieron que juntos prepararían la cena y después de comer irían a dormir debido a la enorme fatiga que llevaban acumulando durante toda la semana. Al tratarse de un viernes, el hombre decidió que dormiría ininterrumpidamente, hasta que se despertara por sí mismo. Durante su largo reposo soñó en unas cosas un poco peculiares. Él se encontraba en un mundo donde la existencia de un aparato tecnológico portátil con el que la gente se podía comunicar, había acabado resultando la mayor preocupación de todo aquel que tuviera uno. Un lugar donde la competencia y el ansia para llegar a ser el mejor habían llegado a ser tales, que sin importar quién fuera tu rival o quién tuvieras al lado, todo el mundo estaba dispuesto a hacer lo que hiciera falta para llegar a triunfar. En este mundo también la influencia social y la capacidad de esta para poder cambiar la actitud o la manera de ser de alguien había llegado al punto donde se creía que alguien más reconocido públicamente podía aconsejarte de la mejor manera que tu padre

159


160

o tu madre, por ejemplo. Los sentimientos de las personas que habitaban allí parecían cambiar con una facilidad increíble, ya que podías hablar con un amigo por la mañana, a quien aparentemente parecía irle mal todo y por la tarde ver una publicación en sus redes sociales, donde parecía la persona más feliz del planeta. En este lugar vivían personas acomodadas por el abuso de los recursos tecnológicos con los que se podían facilitar todo tipo de acciones durante su vida diaria. Robots que limpiaban el suelo de casa, mandos a distancia con los que podías cambiar el canal de una televisión que reproducía imágenes en color u ordenadores con los que podías llevar a cabo cualquier tipo de tarea sin necesidad alguna de cables, convirtieron esas visiones en el sueño más raro que nadie hubiera podido tener nunca. Al día siguiente, el timbre estridente de la puerta de su casa lo despertó. Se levantó, se dirigió hacia el comedor y vio a sus dos hijos ante dos pantallas gigantes que iban enganchadas a un teclado con el que decidían las palabras que querían escribir. Fue hacia la cocina y vio que un temporizador controlaba al mismo tiempo cuatro ollas y sartenes con las que se estaba cocinando. Ante tal sorpresa, fue rápido a lavarse la cara al baño, pero cuando entró, la luz se encendió de manera automática. Él, asustado e incrédulo, se dio cuenta de que ese sueño que había tenido se cumplió. No era capaz de asimilar todo eso. Se sentó en el sillón de su despacho toda la mañana hasta que su hijo, ya un poco preocupado, entró a pedirle que le pasaba, a lo que el hombre contestó: -Hijo, cómprame un teléfono de esos hoy mismo. Eso sí, con los números grandes, que si no, no los veo.


“Blasfemias al mundo” Laura Masoliver i Bigas / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI POESIA Desdichada tú, que crees sin ver, gozas la calma sin pensar en la tormenta. que das por reales tus fantasías y de la verdad te mantienes exenta. Feliz en tu tranquilidad das alas a la imaginación que desde el cielo ve el desastre: campo de batalla de alma y razón. Tambalea tu suerte, busca brazos que la columpien e intenta no dar de pies al suelo; arenas que engullen mal y bien. Los recuerdos que en tu mente viven son en esencia realidad y ficción, cosidos por un sastre patoso crédulo de su creación. Maldito sea este afán de vivir que me condena a sentirme ruin. Y maldito sea el carpe diem que de la vida solo evoca el fin.

161


162

“Yo, danza” Clàudia Vilaseca i Crosas / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI POESIA Yo contigo, yo contigo me ahogo en el profundo océano, en el que incesantemente, de la mano, privados de oxígeno, nos hundimos en el abismo. Yo contigo me emancipo, me rescato del dolor, del tormento, de la cólera, del juicio, porque me arrancaste el corazón, como el león asiendo a su presa. Contigo mi corazón se ensancha, no busco ser encontrada, solo bailar, bailar contigo, ahogada, carente de oxígeno, olvidada…


“En mi mente” Abril Mas i Baurier / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI POESIA He llegado a mi casa. Cierro la puerta con llave, a mis espaldas veo mi espacio con los retratos de tiempos pasados, repletos de caras observándome con tristeza. Me acerco al interruptor y cierro la luz. Ahora es el tacto mi guía en la oscuridad, palpo las paredes de papel, evito los pocos muebles que tengo, llego a mi sillón. Me siento y recuerdo. Todo para terminar aquí, errando en esa putrefacta guarida, todo para nada. Mis ojos se cierran. La habitación se desvanece en mi mente, me aíslo de cualquier estímulo, solamente quiero descansar. Tranquilidad.

163


164

“Focus me” Anna Velasco i Portet / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_1r PREMI I see no birds flying. Same as last week. Nobody who’s kissing my cold blooded cheek. I can’t never be smiling, however I’m thick. Can somebody please tell me if this is some kind of trick? No eyes to be red. I’ve never had them. Instead I’m always wet without keeping a precious gem. I’ve always been in the background. Now it’s time to be seen. They can’t mute my sound because now I’ve got the key. I will not pay the price for the Titanic’s sinking’s part and I’m aware I’m just a piece of ice but what about my broken heart? That crash hurt me too but nobody ever talked about it. So, what about you? Besides, where’s my first aid kit?


“Kio” Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_2n PREMI When you entered his shop a gust knocked your face and a whirlwind of dust filled the entrance. After your eyes got used to the little light which slipped through a broken window you could do nothing but look over the whole room. All the walls were covered by old and woody shelves and yes... it could be said that a lot of “puppets” were sleeping peacefully on them. But when you took a closer look you realized that all those things were not puppets. Instead, they were little humans, little people with no life in their eyes, just waiting there to be awaken by their master. The Master. He was always at the back of the store, working on one of his creations. He had been a cheerful and friendly man, who, for sure, had also been good-looking. But he was not that man anymore. Like his own creations, it was like there was no life left in his eyes. The production of those little creatures started many years ago. “Always the same process”, those who worked for him during a short period of time repeated. This is not true. Yes, he had a plaster mould to concoct the body of those beings, but after that every further step of the process was completely different for each creature. He used to start with the head. With a little punch he sculpted the tiny mouth, drawing a subtle smile in their countenance. Then he forged the nose and then the eyes, the most beautiful part of a human. He could spend days and days designing them, putting every eyelash in the perfect position, looking for any detail to be improved to make them perfect. The body was a little easier to mould because all of them represented little kids. And then the most important part: bring them to life. A golden hose behind their tiny neck filled up their bodies with the precious blood that would circulate through them for the rest of their life. A spark of life appeared in those beautiful eyes and in an instant they were… alive. Most of the people in the town thought that he was completely mad. Some of them said that that was because of the war and others that, simply, he was ill. Nobody wanted to enter his shop and the years went

165


166

by, and he continued to live alone. Or that is what they thought. I was the only one who knew the truth about Master’s past and motives. Master was sent to the war when he was seventeen, but he was not alone. His friend Kio was with him. After four years of misery and fear Master came back, but Kio didn’t. After that Master started to mould his creatures. He was not mad, he just felt lonely without his friend by his side, and wanted to bring him back from death. If people had just known that, if they had only made the effort to understand his feelings, maybe they would have easily understood that there was the chance to recover their own dead people. But they only saw a mad, partly dead, guy who made some kind of dark magic. Poor people. For me it was a miracle to be able to be with him until his last days. I barely remember the first time I saw him again, but his words and that sparkle of light in his eyes have been stuck in my mind since then. “Kio…, may it have worked???...”.


“Au revoir, monsieur Capet” Laura Masoliver Bigas / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_3r PREMI His day had come, he knew that. From the moment he had been brought to that place, he knew what his fate would be. They had changed his name; he was Citoyen Louis Capet now. What a shame. His identity, lost. His family, imprisoned. His kingdom, destroyed. During his last days on the throne he had been truly naive. “They would never do it...I’m their king!’ he used to think. But there he was now; former King Louis XVI of France, captured like an animal and put in jail like a prisoner. How miserable had he become. Days ago, during his trial he even thought he could be forgiven, but his usurpations to the nation had been too deep not to punish him. So, after 36 hours of discussing, the court condemned him to be executed publicly at the guillotine. So there he was now, waiting for his last moment to come. With sadness in his eyes he looked at the moon. Was that the last time he could do it? Probably. Far away, in the distance, the sun was starting to rise. Soon, the streets of Paris appeared covered by light. A new day for France. A new era in which the monarchy would be over and the Republic would prevail. Unlike other days, the streets were silent. The early cold of January entered the room just like fear was starting to enter his body. Suddenly, he heard a door slam. He held his breath and tried not to make any sound. Somebody started walking, and the steps seemed to come closer and closer. Then, the person walking stopped and the sound of keys hitting on each other let Louis know the cell’s door was being opened. The former French minister and king’s counselor Guillaume de Malesherbes entered the room. Slowly, he walked towards

167


168

Louis, looking down. After seconds of silence, he looked at the man who used to be his king in the eyes and saw sadness. At last, he spoke with a trembling voice. “Monsieur le Roi...” he started to say. The former king interrupted him “I hope to see you in a happier life. I won’t regret having had a friend like you.” Louis looked down and took a deep breath. “Hold back your tears, mon amie” he continued. “Eyes will be upon you.” And having said those words, Louis Capet let the guards standing at the door take him to his fate. Outside the walls of Square du Temple, the place that had been his prison for the last months, there was a green carriage waiting for him. He sat in it with a priest next to him and two men of the militia sitting in front of them. The carriage left Square du Temple and headed to the Place de la Révolution, escorted by drummers and cavalry troop. Louis looked outside as the carriage made its way through Paris, moving forward between two lines of soldiers who indicated the route. An hour later the carriage arrived to its destiny. As the former king got off the carriage and down to the ground, he saw the guillotine standing on the scaffold, in the middle of the Square, and surrounding it there were people carrying pikes and bayonets. He stood there for a few seconds, observing the silent yet angry crowd. The face of the Revolution. Then, he looked down to the rough path that would take him to the scaffold. He started to walk, slowly, with the priest next to him. Louis could feel the eyes of France on his shoulders, as he was getting closer, in silence. When he got there, his eyes met with the priest’s, who stepped aside. Louis was alone now. 4 soldiers approached him and tied his hands behind his back, fearing he would try to defend himself. They also removed the collar from his shirt and cut his hair. He felt naked and vulnerable. After some seconds of silence, he gathered the courage left in his heart and took a step forward so everybody in the Square could see him. “My people, I die innocent!” he looked at his executioners. “Gentlemen,


I am innocent of everything of which I am accused. I forgive those who have caused my death and I hope-” Drum rolls began to resonate against the walls of the Place de la Révolution, interrupting and covering his words. “I hope” he repeated, louder than before, “that my blood may build the good fortune of the French!” After pronouncing those last words, two men forced him to lie on the bench of the guillotine. He could not move now. And lying there, just for a moment, Citoyen Louis Capet realized that what would end his life wouldn’t be the blade falling on his neck but the weight of the people who had lost their lives under his reign. As the blade fell, a voice arose from the crowd: “Vive la Nation! Vive la République!”

169


170

“Ohne Rücksendung“ / “Sense retorn“ Anna Velasco i Portet / 1r de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI Die Schönheit ist beendet, die Intelligenz ist verschwunden, die Erinnerungen sind vergessen und die Essenz ist erlöscht. Gefangen in einem einsamen Gefängnis, es gibt keinen Fluchtweg. Es bleibt nur noch auf den schmerzhaften Augenblick zu warten. Die Umgebung ist dunkel und das Herz schlägt schneller. Du weiβt, was auf dich wartet aber niemand hat dich gefragt, ob du es wolltest. Du siehst eine zitterige Hand, die sich nähert, mit der Absicht, dich von der Freude zu trennen. Deine ehemalige Seele beginnt zu verblassen aber du kannst die Zeit nicht anhalten. Du erinnerst dich an dein Leben: Blumen, Lachen und Geschmack. Plötzlich hat alles geendet und sie zwingen dich, wieder anzufangen. Die Augenlider wiegen und dein Weinen nimmt zu. Du fühlst, wie die Sekunden vergehen, während du seinen grausamen Spott hörst. Du verfluchst alles, was dich umgibt aber es gelingt dir nicht, die Wörter zu formulieren. Gestern warst du Tod, heute bist du Leben.


La bellesa està acabada, la intel·ligència està esgotada, les memòries estan oblidades i l’essència està extingida. Atrapat en una solitària presó, no hi ha escapatòria. Només queda esperar el dolorós moment. L’entorn és fosc i el cor accelera el seu batec. Saps el què t’espera però ningú t’ha preguntat si ho volies. Veus una tremolosa mà que s’acosta amb intenció d’arrencar-te del plaer. La teva antiga ànima comença a difuminar-se però no pots detenir el temps. Recordes la teva vida: flors, rialles i sabors. De sobte tot ha acabat i t’obliguen a començar de nou. Les parpelles et pesen i el teu plor augmenta. Sents els segons transcórrer mentre escoltes les seves cruels burles. Maleeixes tot allò que et rodeja però no aconsegueixes formular les paraules. Ahir eres mort, avui ets vida.

171


172

“Dieser Blick”/ “Aquella mirada“ Anna Morató i Caral / 1r de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI Wie kann ich es beschreiben? Seine Waffe: die Augen, tief und geheimnisvoll, aufrichtig und sicher. Was ist hinter diesem Blick verborgen? Vielleicht eine Kindheitserinnerung... Vielleicht ein schmerzhafter Verlust... Vielleicht ein unverzeihlicher Verrat... Wird es die magische Unsicherheit sein, die zum Zweifeln drängt? Wird es die magische Unsicherheit sein, die zum Vorstellen drängt? Nicht das schönste Wort, nicht die schönste Umarmung, nicht die schönste Liebkosung machen mich diesen Blick vergessen.


Com podria descriure-ho? La seva arma: els ulls, profunds i misteriosos, sincers i segurs. Què s’amaga darrera aquella mirada? Potser un record d’infantesa… Potser una dolorosa pèrdua… Potser una traïció imperdonable… Serà la màgia de no saber la que empeny a dubtar? Serà la màgia de no saber la que empeny a imaginar? Ni la més bella paraula, ni la més bella abraçada, ni la més bella carícia, podrien fer-me oblidar aquella mirada.

173


174

“Essència d’Edelweiss” Carla Mallarach i Urtós / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_1r PREMI PROSA Com cada dia camino a poc a poc, perdent-me en el ritme constant però nerviós de les meves passes. Sempre he caminat sola, a cap flor de ciutat li agradaria que la veiessin amb una Edelweiss, diuen que seria estrany; que sóc estranya. A mi no em fa res caminar sola, em relaxa; de fet, jo també les trobo estranyes. Em fixo viciosament i malaltissa en les llambordes grises que vaig deixant enrere; m’agrada comptar-les, m’ajuda a distreure la ment. Noto darrera la nuca el pes d’unes quantes mirades encuriosides que intenten distreure’m, però no aixeco els ulls; em forço a prescindir del que elles puguin pensar de mi, segueixo comptant. Em fascina descobrir que cada carrer té el mateix nombre de llambordes. M’envaeix una sensació extasiant, com si de cop i volta tot prengués sentit; ordre i harmonia enmig d’un caos desmesurat. Tombo recelosament tres cantonades a la dreta i dues a l’esquerra, ho repeteixo sistemàticament cinc vegades fins a arribar a l’avinguda principal de la ciutat. Sovint em pregunto per què m’entesto en travessar l’avinguda principal. Llavors recordo que si no ho fes desapareixeria, cauria en l’oblit de tot aquell que m’ignora, i no m’ho puc permetre, és el que voldrien. Comença el que per mi és la pitjor de les Odissees. El vaivé precipitat d’una marea crispada i desbordada m’atordeix, m’enterboleix la ment; reuneixo totes les meves forces per mantenir la mirada fixa al sòl. Compto en veu alta, cridant. Una llàgrima esmunyedissa m’humiteja la galta però la dissimulo tan bé com puc. Elles m’empenyen, m’escupen paraules que no m’agrada sentir, em tempten amb la seva típica mirada altiva, vestides amb colors llampants i vistosos, intenten engolir-me, arrencar-me el vestit; Com sempre tot és ple d’ens tèrbols que volen pipar-me l’essència. I tot perquè soc Edelweiss. Panteixant aconsegueixo arribar al final de la inacabable rambla. Vacil·lo un instant però empro l’últim bri de força que em queda per arrencar a córrer. Sé que sóc lluny de la ciutat quan trepitjo una tímida capa d’herba. Ja podria alçar la mirada, però abans de fer-ho tanco els ulls


i respiro profundament, vull assegurar-me que retinc correctament el nombre total de llambordes que amb penes i treballs he aconseguit comptar avui. Dono un cop d’ull al meu voltant: no hi ha ningú. Esclato a riure descontroladament segurament per alliberar la tensió acumulada i m’ajec. Estirada al mig del no res penso; però no penso en la ciutat, penso en mi; és l’únic instant en què m’ho puc permetre. La veritat és que és complicat ser Flor de Neu, ser Edelweiss, quan veus germinar al teu entorn flors de ciutat. És complicat créixer envoltada d’incomprensió; per elles no sóc més que una raresa, en el sentit negatiu de la paraula. Absorta en els meus pensaments no m’he adonat que una desdibuixada figura s’ha anat atansant. M’esforço en intentar descriure el seu rostre però no puc. És molt bella, d’això n’estic completament segura. Ella murmura sons a primera instància incomprensibles, però a poc a poc m’adono que està mussitant la paraula Edelweiss. Edelweiss, Flor de Neu. Mai ningú s’havia dirigit a mi amb aquest nom. És molt bonic. M’allarga la seva vaporosa mà i en el moment en el que la intento agafar s’esvaneix. Astorada miro al meu voltant buscant el rastre d’aquella misteriosa aparició. No em costa gaire descobrir que no ha desaparegut; sento un caliu reconstituent dins el pit. M’aixeco i respiro omplint els pulmons d’aquesta llibertat tant meva. Com cada dia refaig el camí cap a la ciutat descomptant ara el nombre de llambordes, aquest cop però ho faig sentint llàstima, no per mi, sinó per totes aquelles que es deixen guiar per la seva obliqua percepció de la realitat i no comprenen que ser únic és el que realment et fa especial; refaig el camí sent una mica més jo, una mica més Edelweiss.

175


176

“A tu” Laura Serrat i Morales / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_2n PREMI POESIA Àvia, ahir vaig pensar en tu. Fa uns anys li vaig escriure una carta a l’avi: li deia que enyorava els nostres matins de diumenge vora el riu, quan tiràvem pinyes a l’aigua. Recordo que et vas emocionar molt, quan te la vaig llegir. Les recordes aquelles paraules? Deies que t’agradava la meva manera d’encaixar-les quan escrivia. Sembla mentida que te les dediqui a tu, aquesta vegada. Se m’ha escapat un mig somriure de camí a Plaça Catalunya, d’aquells que t’esquerden per dins. Una fredor estranya feia pampellugar els primers llums encesos del carrer just quan baixava les escales, absorta. El metro també semblava una mica més inhòspit mentre creuava els passadissos distreta, i els anuncis dels altaveus retrunyien tímids entre el ressò de les passes apressades de la multitud. L’encant habitual de les mirades furtives entre desconeguts aviat esvaeix, fugaçment, les preocupacions del dia. Gairebé tan com ho feien els teus ulls d’ametlla en arribar a casa els dilluns, o el repicar de la pluja que es sentia ara a l’exterior. Asseguda al final del vagó procurava distreure els meus pensaments de la manera que em vas ensenyar; perdre’s entre les lletres de Tolstoi sovint em resultava reconfortant amb el sotragueig insistent. Però avui Anna Karènina em resultava distant, àvia, em retornava als meus matins devorant els llibres del teu prestatge, quan imaginava un univers immersa en les paraules empolsinades. Tant de bo hagués pogut conservar algun dels teus poemaris tan bé com en conservo el record. Paraules enterrades. Mirar per la finestra aviat em va avorrir. Les difuses siluetes que aconseguia distingir a cada parada no em deien res, tan sols em provocaven una curiositat sobtada impossible de satisfer. Vaig preferir desviar la mirada i centrar el meu interès en els passatgers que buscaven la seva pròpia distracció aquell vespre de febrer; semblava que l’opció preferi-


da d’aquella temporada era el got de cafè roent acompanyat de sospirs carregats de tensió i missatges de text accelerats. Vaig parar especial atenció en la criatura que seia al meu davant, atrapada davant la pantalla d’un telèfon mòbil. Seia a la falda d’un home gran, potser el seu avi, qui li somreia divertit i amb tendresa. Aquell dia tot em portava a vosaltres. Faltava només una parada per arribar; a la penúltima andana va pujar un noi que caminava despreocupat, amb els auriculars posats. No es va fixar massa en els altres, semblava ficat en el seu propi món movent-se al compàs subtil de la seva música. Es va asseure al seient del meu costat, va veure el meu llibre encara obert a les meves mans, carent d’atenció, i em va dedicar un somriure tímid abans d’arrepenjar el cap contra el vidre del darrere i tancar els ulls. Va ser llavors que vaig sentir la teva cançó, àvia. El grup de La Trinca sonava a través dels seus auriculars i feia vibrar les meves memòries. La música et feia sentir tan com la literatura, oi? Recordo el so de les teves passes pel passadís, ballant mentre passaves l’aspirador els migdies. El cor em creixia una mica més cada vegada que sopàvem juntes, amb les seves cançons de fons. T’encantaven. Us trobem a faltar, a tu i a l’avi. La recança sempre busca un ínfim segon per trobar-me, com avui, per fer-me rememorar el so del vostre riure indiscret quan sèiem a taula. Us prometo que li parlaré de vosaltres al petit de la casa: sé que el trobeu molt a faltar, i cada dia creix un pam més, igual de rialler que l’avi. No us preocupeu, aprendrà de vosaltres tot el que a mi em vau ensenyar, us té presents. Somriu mirant el cel cada vegada que parlem de vosaltres; crec que està segur que encara el veieu, i que les estrelles brillen una mica més quan us mencionem. Jo també seguiré somrient, àvia, com sempre em deies, i cuidant del llegat que deixes aquí. Mentrestant, procura llegir les cartes que t’escric, si et sobra temps, i convida a l’avi a un ball entre les estrelles, amb el so dels Mustang de fons. Des d’aquí sentiré els teus talons ballant, a cada gota de pluja que caigui als racons de Barcelona.

177


178

“Fer-ne un gra massa” Anna Brusosa i Baulenas / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_3r PREMI PROSA Ja ho havia decidit, dijous era el dia. Els pares els dijous anaven al supermercat a fer la compra de la setmana i s’hi passaven hores. En Jaume els dijous entrenava, volia arribar a ser un gran futbolista com en Messi però ella, quan anava a veure’l jugar els dissabtes, només veia una colla de vailets perseguint la pilota que tots volien xutar, competint a veure qui la tirava més lluny; i l’entrenador amb les mans al cap els escridassava perquè no havien seguit la jugada practicada el dijous. Ja havia convençut els pares perquè la deixessin quedar sola a casa. Li havia costat molt, eren molt tossuts i no l’havien deixada mai sola sense en Jaume o la cangur; però ella ho havia aconseguit. A l’escola havia practicat a negociar amb les bales que jugava al pati - que més que un pati allò semblava un mercat de Marràqueix- i havia après que s’havia de ser molt pacient, posar bona cara i fer tot el que li manessin durant, com a mínim, una setmaneta. Llavors, els havia dit que ja tenia deu anys, que eren molts - emplenaven els dits de dues mans senceres! - i que encara que li diguessin que era la petita de la casa ella era molt madura perquè a l’escola li havien ensenyat el conte de l’eruga que es converteix en papallona però no sobreviu perquè l’han ajudat massa durant el camí. I per això ella sabia i volia espavilar-se soleta, perquè, a diferència de la pobra papallona, volia poder volar. Dijous doncs, aniria al garatge i duria a terme el seu pla. Al garatge? Al garatge no! Millor a l’habitació d’en Jaume, que estava insonoritzada. Ella creia que aquells trossos de suro penjats de mala manera per les parets no servien de res perquè cada dimecres, quan intentava estudiar el dictat per l’endemà, sentia en Jaume tocar la bateria, i vinga tocar, i més fort encara, i no parava fins que els cridava la mare per anar a sopar, i corrien tots dos escales avall, a veure qui era el més ràpid, perquè el primer que arribava es quedava les croquetes més torradetes (els dimecres tocaven croquetes per sopar, i mmmm... ells se’n llepaven els dits). Però els pares sempre deien que la insonorització de l’habita-


ció del nen havia esta una bona inversió perquè, des que ho havien fet, els veïns no s’havien tornat a queixar d’aquell soroll insuportable, que deien ells, que no els deixava descansar. Ara bé, ella creia que aquella parella d’avis que vivien al seu costat, al número 34 amb aquella magnòlia tan alta, més aviat s’estava tornant sorda, i no creia gaire en l’eficàcia d’aquell invent; però com que val més prevenir que curar, l’habitació d’en Jaume seria el millor lloc per al seu propòsit. Hauria de cobrir la cadira i la taula de l’habitació d’en Jaume amb paper ja que no volia tacar-los perquè amb el que tenia pensat dur a terme podia fer un gran desgavell. A la cuina n’hi havia, de paper, i aquell li serviria. Des de feia una setmana s’estava mirant vídeos de YouTube sobre cirurgies menors i intervencions i ja n’era tota una experta. Estava segura que en sabia més que el pare de l’Eulàlia, que, segons la seva filla, era el millor cirurgià de l’hospital de Barcelona; no sabia quin, perquè clar a Barcelona n’hi havia molts, d’hospitals, però sabia que l’Eulàlia no mentia perquè quan al tiet Joan li van haver de treure pedres de la bufeta el va operar el pare de l’Eulàlia, i l’operació va anar d’allò més bé. La Sara li havia deixat les seves tisores, aquelles roses tan afilades que li havien passat els Reis i que anaven millor que el ganivet de tallar el pa que el pare utilitzava per fer els entrepans cada matí. Aquestes sí que li anirien bé. Les havia amagat a la maleta, en aquella butxaca secreta on hi ficava els bombons que l’àvia li donava els divendres quan hi anava a dinar però que havia d’amagar perquè si els hi trobava la mare els hi prenia, que sinó llavors no soparia. Només li faltava una cosa, un mirall per poder veure’s bé l’esquena i evitar un bon desastre. Va anar a buscar el del bany del costat del menjador; el del bany de l’habitació dels pares era massa gran i ella no era prou forta com per pujar-lo per les escales. En canvi, el de l’altre bany era més petitó, ideal per al que necessitava. Quan va arribar a baix no va poder evitar mirar-se l’esquena i tocar-se el bony que s’entreveia per sota la samarreta que el pare li havia comprat quan havien anat a Tenerife a l’estiu. Aquell granet l’hi havia fet la vida impossible durant tres setmanes. A classe, atemorida, es tapava bé amb la bata, jersei o samarreta sense poder evitar pensar en què dirien els com-

179


180

panys quan li veiessin. La llum del bany era perfecta; clara i blanca, i li deixava apreciar les tonalitats que adquiria el granet en les seves diferents parts. Se’l va mirar amb més deteniment. El pare li havia dit que només era un granet passatger sense importància i que en un obrir i tancar d’ulls li hauria desaparegut. Però aquell granet enrabiat només feia que créixer i envermellir-se. I és clar que en Jaume se n’havia rigut cada dia que havien anat a la piscina... però potser no era tan lleig com li semblava. A més, de normal no li veia pas ningú... només a la piscina i a la platja, quan es posava el banyador, i allà la gent tampoc estava per tonteries... Al cap i a la fi només era un granet i cadascú es preocupava massa pel seu aspecte com per fixar-se que la filla de la parella que se’ls havia estirat al davant tenia un granet a l’esquena, a baix a l’esquerra. I si no se’l treia? Tallar-lo era amb les tisores de fer manualitats havia estat, sens dubte, una idea de bombers. Posant-s’hi a pensar... potser n’havia fet un gra massa, no?


“Sonet XIV” Martí Font i Barniol / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_1r PREMI POESIA Oh mon Déu, oh mon Déu, dau-me unes ales, o preneu-me les ganes de volar. Ales, Jacint Verdaguer

Et saps mort, de tant en tant, fora de la vida teva, pres d’aquest corrent que et lleva tot gest per tirar endavant. I tot ales esperant, o la mort d’anhel que eleva, els jorns, com bala, sens treva pit endins es van clavant. Salva’t de bala i de reu, fuig del corrent segador. Lloant l’antiga cançó reneix com nou Prometeu, i en mite de redempció roba als déus el teu timó.

181


182

“El fugitiu” Rut Prats i Illana / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_2n PREMI POESIA Una nit tènue i fosca travessàrem tossals, navegàrem oceans i passàrem fronteres. Deixàvem enrere la guerra i la sofrença, els records i les vivències el nostre poble, la nostra pàtria. Companyia i solitud, nostalgia i esperança i fortes inquietuds, cobrien el va de l’ànima. Qui sóc jo? Una bala perduda, una obagor discreta, un fugitiu sense destí. Ahir en terres de Síria, avui en territori grec, i demà guiat per l’atzar. Tot és inesperat.


“Acrobàcia política” Núria Wennberg i Piqué / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_3r PREMI POESIA Parlo i en parlo. Discuteixo, debato i argumento. Construeixo opinions des de la incertesa i la innocència de la feblesa, amb l’únic objectiu d’entendre aquells que fan de la veritat una condemna. A ells poc els importa que els discursos facin sagnar les orelles, que les paraules siguin buides de sinceritat. Ens volen conformats i menys valents, i amb repressió combaten anhels de llibertat. Però jo no restaré callada mentre presó, exili i repressió siguin paraules emblemàtiques d’un conflicte pròxim i limítrof que ens colpeja amb cops de porra. No callaré mentre narri el silenci disfressat de farsa. Amb el temps he aprés a no desistir, a continuar, lluitar, persistir, a responsabilitzar aquells que toca i no els que tenen una bandera distinta al balcó. Perquè mentre aquest procés duri no es tractarà d’ideologies, sinó d’unió. I entreveig un innocent rumb possible, passiu, constant i sincer que simplifico a una única acció de lluita per a qui sento una notable tendresa és, el poble català.

183


184

“Érase una vez” Joan Manzano i Verdaguer / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI PROSA Los primeros rayos de sol de un domingo de otoño empezaban a asomarse. Kora se encontraba confusa caminando cogida de la fría mano de su primo Malik. Con ella una pequeña mochila con lo que su madre apresuradamente le había conseguido poner. Más allá de los zapatos sucios de lo que parecía barro y de su camisa mal abrochada, a Kora le parecía que Malik estaba raro, parecía otra persona. A ella se le hacía extraño ver a su primo en ese estado de alerta e intranquilidad. Aún no habían intercambiado ni una palabra desde que habían emprendido la que iba a ser, según su madre, la mayor aventura de su vida. Las últimas palabras de la madre de Kora le habían provocado una desenfrenada lluvia de ideas en su pequeña cabeza con grandiosa imaginación: graciosos duendes que les guiarían, volarían entre las nubes, encontrarían la casa de la bruja, derrotarían a un feroz dragón... A ella le encantaban las historias de su primo, que sabía tantas como estrellas hay en el cielo. Siempre que podía, su madre la dejaba en su casa para que la pequeña pudiera escuchar uno de esos maravillosos cuentos. Pero desde que habían llegado los espantosos ruidos en la ciudad no lo había vuelto a ver. Ahora estaba feliz porque finalmente podía protagonizar una de las fantásticas historias que tanto le gustaba oír. Kora empezaba a cansarse, no podía seguir el acelerado paso del joven y decidió contárselo, a lo que él le respondió con un rudo – ¡Kora! Ahora no podemos parar -. El disgusto y la rabia se apoderaron del cuerpo de la niña, viendo desvanecerse sus fábulas. No quería formar parte de esa aventura insípida que empezaba a atemorizarle a medida que la llegada del alba iba revelando la devastación de la ciudad. Malik, consciente del estado de pánico en el que Kora estaba entrando la cogió en brazos y empezó la que iba a ser la última historia que le contaba:


“Érase una vez, en una villa en medio del bosque reinaba un rey espeluznante y predominaba la maldad y la lucha entre todos los habitantes. En ella vivía una niña valiente, con muchos sueños, escondida tras una mirada brillante y una sonrisa todavía desdentada. Entre los muchos sueños de esta niña estaba uno que el rey malvado había prohibido. Los niños y niñas no podían jugar. Los adultos no atendían a las peticiones de los niños, así que la niña de los ojos brillantes, después de intentar hablar con el rey sin conseguirlo, decidió irse a vivir a la villa más próxima. Pero para poder llegar tenía que cruzar un colosal río…”

Ese cuento se le había quedado grabado en la mente para siempre. De repente el frío se apoderó del cuerpo de Kora, que con su hijo en brazos notó agua en sus pies. ¡Se estaban hundiendo! Sus vidas habían sido abandonadas en medio del océano en una masificada embarcación sin motor. Tras años de infierno atrapada en el Líbano tenía que llegar a Europa, donde los niños podían jugar. Ella luchaba para mantenerse en la superficie entre los manotazos de los desesperados náufragos, hasta que la calma inundó su mente. Escondida detrás de una mirada atemorizada y una sonrisa inexistente, se alejaba Kora entre las aguas profundas, todavía una niña que nunca debería haber tenido que ser valiente.

185


186

“Canciones que llevan recuerdos” Núria Wennberg i Piqué / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI PROSA

La canción vuelve otra vez a mis oídos. Reconozco el baile de las notas, la perfecta sincronía de sus vibraciones palpitando una tras otra como si jugaran a desafiar el tiempo. Reconozco también el acelerado pulso de mi corazón y el ligero hormigueo en la nuca. Ambos se escabullen por mi cuerpo dejando paso a una oleada de felicidad y melancolía. Siento la comisura de mis labios curvándose hacia arriba, sonrío y cierro los ojos. Dejo que el recuerdo me evada. Me rodean las calles de Barcelona. Respiro profundamente llenando mis pulmones de aire, un aire prisionero entre tantos edificios, un aire que desea la libertad. Hace frío. Mis ojos se acostumbran a la poca luz de la calle, es oscuro, pero para verse basta con la iluminación que proporcionan los bares y locales que siguen abiertos a estas horas de la noche. Camino por en medio de la calle. Delante de mí se extienden metros y metros de carretera que suben sin mirar atrás alejándose del mar. No alcanzo a ver cuándo esta termina, se pierde entre las copas de los árboles y desaparece entre un laberinto de manzanas y semáforos. Aun así, la sigo con paso atrevido, me siento segura bajo la morada de la ciudad. Hay algo en esta monotonía de viviendas y calles que me hace sentir protegida y sin saber por qué me siento viva. Solo hay un elemento que no encaja en este invariable ambiente. Perfilado entre los edificios el Tibidabo se alza sobre la montaña de Collserola. La dorada luz del parque de atracciones intimida la luna y deslumbra la pequeña Barcelona que tiene bajo sus pies. “Qué bonito es” pienso. Siento un ardor creciente en mi interior y momentáneamente mi corazón me pide que suba hasta allí. No vacilo y empiezo a andar. Recorro los ascendentes callejones de Sarrià y cruzo la Ronda de Dalt mientras me voy alejando de la ciudad. Aquí los densos blo-


ques de edificios se dispersan y comienzan a aparecer lujosas torres que, 187 beneficiándose del desnivel de Barcelona, gozan de vistas privilegiadas. Poco a poco el ambiente se vuelve más nocturno y solitario. Ya no siento el murmuro de la ciudad. De repente el crujido de una rama rompe el silencio. Una familia de jabalíes emerge de en medio de la vegetación y deambula delante de mí antes de volver a desaparecer otra vez por la carretera de las Aguas, la misma que sigo hasta llegar a las escaleras de Collserola al pie del funicular. Cientos de impetuosos escalones se alzan desafiando la gravedad y me retan a subirlos. Uno tras otro voy venciendo su inclinación. Las escaleras me dejan en la carretera de Vallvidrera que conduce directamente al Tibidabo, pero no la tomo. Me desvío por una pequeña senda que lleva hacia el turó del Mont y se adentra a lo más parecido a un bosque que he visto hasta ahora. El cemento del suelo se convierte en una mezcla de grava y tierra húmeda, y la luz de la luna apenas se filtra por el denso follaje de los árboles, solo a mi derecha consigo entrever flácidas luces provenientes de la ciudad. Camino cerca de media hora hasta que llego a un punto donde el camino se ensancha y forma un mirador. El paisaje que contemplo me deja asombrada, parece sacado de un cuadro de Monet. Delante de mí descansa un inmenso espacio que se expande desde la montaña hasta las tímidas luces de los veleros en el horizonte y cubre reposadamente toda la ciudad. En el cielo el resplandor de las estrellas combina con las luces de los dinámicos callejones de Barcelona, que parecen estar llenos de vida e intensidad. El ruido, pero, se pierde entre el eco de la montaña. Aquí arriba el único sonido presente es el del viento que, arrastrando aún el aroma marino, roza con las hojas de los árboles. Siento que mi corazón se ablanda ante tal espectáculo. Respiro hondo y noto como la paz y la calma penetran en mí. Me pongo en marcha de nuevo y a los pocos minutos aparezco bajo la enorme Torre de Collserola, pero continúo avanzando hasta que encuentro el parquin del Tibidabo. El último tramo antes de llegar a la plaza circular del parque es bastante inclinado y me hace coger aún más altura. Finalmente llego a la plaza que reposa bajo la majestuosa iglesia presentada por una larga escalinata. Aunque podría pasarme horas mirando el laborioso trabajo del templo, algo a mi derecha llama más mi atención. En el límite del parque, solitaria, se levanta la noria con un


188

aire radiante, casi conmovedor. Me aproximo lentamente a la noria sabiendo que una vez a su lado solo una frágil barandilla me impide la caída al vacío. A medida que voy avanzando los últimos metros, los nervios y la euforia contenidos durante toda la noche se intensifican y recorre por mí una felicidad inefable. La panorámica que se aprecia des del borde del parque, al lado de la noria, es espléndida. Estudio cada detalle: las doradas estrellas del cielo, el mar calmado a la lejanía, las plácidas montañas, todos y cada uno de los callejones de Barcelona, la Sagrada Familia, La torre Agbar, el Hotel Vela, el Camp Nou… Pierdo la noción del tiempo por completo, pero no me alarmo. Sé que esta noche es única e irrepetible, así que me esfuerzo en retener cada emoción que siento para hacerla eterna. Tranquilidad, amor, libertad, despreocupación, gratitud, sencillez…Saco los cascos de mi bolsillo y me los pongo. La canción empieza a sonar. “El Pla de Corona desperta cobert per la boira…” Una canción que, a partir de aquel momento, cada vez que la escuche me hará recordar a este perfecto instante.


“Declaración universal de las mentes humanas (Ratificada por el consejo de mis ‘yo’)” Clàudia Vicente i Comorera / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI PROSA Alma n° 1. Ser Inevitablemente, cada ser no participa de su idea sino, al contrario, de todo aquello que él no es. Por lo tanto, este se alimenta de los demás seres. Alma n ° 2. Vivir Como dice en Momo de Michael Ende: <<Y cuando escuchaban las vicisitudes emocionantes o cómicas que se representaban en el escenario, entonces experimentaban la sensación de que aquella vida interpretada era, de manera inexplicable, más real que su propia vida cotidiana>>. Hacer de la vida, algo real y de valor inconmensurable, es una labor que requiere tiempo, sudor y lágrimas. Así que, como primer paso, no esperen desesperados durante mil y un intentos escuchando a esa señora decir que “dejes tu mensaje después de la señal’’. Alma n ° 3. Capacidad Querer y poder son sujetos distintos, no son circunstancias de la misma dimensión. Son inequiparables entre sí y por lo tanto, querer no es proporcional a poder ni viceversa. El valor que le damos a cada uno es lo que determina nuestra inclinación hacia la estupidez humana. Alma n° 4. Personalidad Uno no debe ajustarse al orden del ‘’yo colectivo’’, ni tampoco el tiempo debe desajustar los sueños. Uno nunca es lo suficientemente mayor como para empezar a ser lo que quería ser de mayor. Alma n ° 5. El fin Volar, crecer, nada ... No es sempiterno, porque hasta los aviones mueren en la tierra; y las flores inmarcesibles terminan secándose.

189


190

Alma n ° 6. Arte La sensación más impactante que sentirá cualquier amante del arte, en cualquiera de sus formas, será el síndrome de Stendhal por algo inefable. Esa sobredosis de belleza provocará una reacción tan bonita como aterradora. Alma n ° 7. Paz Un ente en paz implica un balance sobrio y holístico que comprenda lo físico, mental, social y espiritual. Asimismo, cabe tener en cuenta el ímpetu por desarrollar la verdad, desde un punto de vista inusual y creativo.


“Blanco” Jana Carvajal i Camprubí / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI POESIA Cierras los ojos, se desvanece el tiempo, un reloj blando colándose por los dedos. El mundo se sume en el silencio al último suspiro llevado al viento. Se apagaron los colores y las pasiones, nada por sentir queda en los corazones. Un vacío frío te llena de oscuridad, ya no sientes ni amor ni felicidad. Tu cuerpo, tu alma en difuminado recuerdo, la persistencia de la memoria sin tiempo. Nos esfumamos o desaparecemos bajo tierra o esparcidos en el viento. La mente en blanco, el mundo en silencio, una nueva presencia en los campos Elíseos. Tu ausencia, un puñal en el pecho, nada más, esto es el fin del juego.

191


192

“Eterna penitencia” Laura Portell i Carmona / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI POESIA Doy un paso y soy joven, doy dos y soy un mundano. Al dar tres me vuelvo un anciano y al cuarto oigo al gran Beethoven. Emprendo mi viaje al infierno, como Dante y Virgilio, busco algo de auxilio para sobrevivir a este éxodo eterno. Ella me recibe impasible, guadaña en mano. Produzco un grito inaudible, no me salva ser cristiano. Me da su mano huesuda, la cojo aterrado. Al notar en ella la cordura, mi corazón se ve alterado. Reflejado en sus sombríos ojos veo a otra alma en pena. Un incesante ruido atruena cuando Cerbero muestra los despojos. La parca me muestra su rostro, desfigurado por la vejez, yo la miro con timidez y con gran elegancia me postro.


Estoy listo para mi condena, pues la muerte se paga con muerte, y fue la muerte de un inocente, la que me llevó a ésta pena. Me despido pidiendo perdón, por ser un humano, quién pudiera volver a antaño para pedir la bendición.

193


194

“Deseo constante” Àgata Sala i Sánchez / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI POESIA Las gotas de la lluvia Bailan sobre mi piel. Recorren cada centímetro De mi cuerpo. La taza del café ya está fría Y el diario está medio roto. Miro constantemente el reloj, ¿Vendrás? El cielo está vestido de gris, De un gris apagado. La ciudad se vuelve cada vez más silenciosa, La noche ya está cayendo Veo una pareja de ancianos Y no puedo evitar sonreír. Vuelvo a mirar el reloj. ¿No vendrás? Nuestras manos ya no se tocan más, Pero sigues presente En mis pensamientos. Créeme, te espero.


“Universe’s traffic lights” Laura Serrat i Morales / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_1r PREMI I’ve always liked waiting rooms. Well, I don’t know if I’ve always liked them, but I’ve grown fond of them over time. They have something I can’t explain. I don’t know, it’s just me, I guess. The kind of pleasure you get from little plastic cups filled with coffee. Don’t get me wrong, I don’t like to wait. I sneak into lines to go to park rides; into empty elevators and into nightclubs, if I know the doorman. But, however, with waiting rooms, it’s different. I like them. They’re like the traffic lights of the universe, or at least that’s the feeling they give. No matter how overwhelmed you are, they always manage to interrupt everything, as if they were stopping time. They manage to put together all sorts of stories, between sighs mixed with that hospital smell. I cannot explain exactly what the corridors smell like, a mixture of disinfectant and sadness, so to speak. But in the waiting rooms that changes too. There, you can breathe peace and storm at the same time; you can wait for the end or for the beginning. You can watch the years go by or the timer start, it can be the end of a writer or the start of a new player. It can change your life, or it can stay the same. Be that as it may, there are crumbs of hope scattered under the seats. They are in the eyes of the woman who is about to become a mother and in the scarf of a worried husband; in the toys of the child who is now distracted playing on the floor and in the hat of the father who left work earlier today. It is in the haste of the one who tries to breathe, and in the gestures of the one who tries to be calm; in the cigar of the one whose voice is now breaking, and in the indecipherable tears of the teenager in front of the vending machine. There is hope in each and every one of its stars. But, dear universe, how can you be so playful? You decide to unite all those sensations in a few small square meters, so that a dozen strangers share that moment forever. Why? Can each of these people teach me anything? I’m trying to understand you, universe. I really do. But I can’t figure out how you do it. Every day we live in your organized chaos, coming and going as if it has nothing to do with us. But then you mark the pauses of that chaotic melody. Sometimes you are opportune and sometimes you are

195


196

not that much, but you do what is necessary so that we can retake the rhythm. I thank you from my humble seat; I haven’t always appreciated it enough, but, despite being hard at times, I will gladly sit down and watch the new show. And although I know you have an ace up your sleeve, I’ll enjoy your magic while I’m still naive. I thank you for these pauses, for stopping and creating this small and unbridled momentary harmony between these walls. I know it’s going to be short. So, dear universe, before you break everything again, take a breath with us; sit down next to me, let’s talk: I will gladly share my vision. Or let’s share the strident silence. I don’t know, it’s up to me, I guess, but we could all use a little plastic cup of coffee to talk to you; why don’t you put some waiting room in our life so we can meet there?


“Mr Walsh” Anna Brusosa i Baulenas / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_2n PREMI Helen raised the blinds and opened the window. She smiled; she could smell the rain from last night and hear the birds singing after the storm had gone. Behind the small town, she could see the mountains dressed in warm colours. She saw Mr Walsh walking his dog down the street like every day; always at five minutes past eight. He was wearing a long, brown coat and a sophisticated hat. His pace was slow as if he wanted that moment never to end. Walking heavily, he stopped to admire some little lilies at the Addams’s backyard and the poppies hiding behind a huge oak at Mrs Colby’s. Mr Walsh sat on a bench for a few minutes, savouring the freshness of the wind, and when Helen had finished her breakfast and was ready to go to school he stood up and resumed his stroll. He was a strange man; despite his sweet appearance, he lived alone and avoided society. Helen’s grandfather had once told her that Mr Walsh had not always lived alone. Many years ago existed a Mrs Walsh. She was beautiful and charming. Her deep ocean eyes were hypnotizing; Mr Walsh had found himself more than once trying to escape from those abducing myosotis. They had been a happy couple, the Walshes, and enjoyed their time together. Unfortunately, cancer had taken Mary away from Mr Walsh and he had never recovered from that devastating loss. Mr Walsh, with time, had learned to enjoy his solitude and, while waiting for the time he would join his beloved wife, he took care of their long-lived dog, Sparky, that missed her the most. Sparky, despite being long in the tooth, reminded Mr Walsh of his wife’s light and he knew that the day Sparkly did not wake up he would not either since everyone he cared of would be waiting for him in Heaven. Mr Walsh wondered when that time would be. His life had become a routine designed to linger until Sparkly decided it was enough. Helen enjoyed Mr Walsh’s distant company while she had breakfast every morning. She could almost imagine herself having a conversa-

197


198

tion with that wise man sitting on the bench in front of the porch. Winter came at last and the red mountains turned white in the blink of an eye. Mr Walsh’s walks had become less frequent. Helen supposed Sparkly was every day a little bit closer to death and, although she did not want to admit it, so was Mr Walsh. On Monday, when she raised the blinds and opened the window, she did not see either of them. It was strange since it was precisely five past eight and she had not seen them for a week, and that was unusual. On Wednesday Mr Walsh appeared at last, but something was not right; Sparkly was not next to him. That day Mr Walsh sat on the bench longer than he would have and Helen had the impression he was enjoying the earthly cold and wind for the last time. He was so immersed in his farewell that did not notice her leaving home and walking passed him. She took a good look at him; it would be a long time until she met him in another life. The following weeks were colder, and a kind of sorrow invaded the streets. Mr Walsh’s absence, however strange, had altered the town’s essence. Helen waited for him every morning. Some days it appeared to her that she saw the sparks of that dog wandering the now deserted bench. And when she closed her eyes and the wind caressed her face she could see Mr Walsh walking past the Addams’s backyard, admiring those little lilies.


“The almond tree” Carla Mallarach i Urtós / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA _3r PREMI The vigorous Almond Tree sprouted from that mournful and steep garden about eight years ago. He had a thick, muted dark brown trunk. Dissenting, his rosy crown produced a blinding light. Let me be honest, it was very difficult, maybe too much, to accustom myself to his presence. It was an unknown being who insisted on trying to please me. Every morning far more beautiful, far bigger, it was unbearable. I wanted him to go away, his intentions bothered me. I used to spend hours looking at him defiantly: frowning and closing my eyes irately, I tended to imagine how he was slowly getting rid of his leaves, and how he was getting thinner and thinner until he disappeared. I wasted away with disappointment every time I opened my eyes and I saw him there, entirely straight and firm. Resignation, it was the only possible solution. After some months of confrontation, I decided to ignore him. But he wasn’t going to let me, he attracted me, it seemed he wanted to tell me something. I finally turned to his entreaties. I got close to him, I sat down and I leaned my back on his trunk, closing my eyes. I talked to him calmly and stroking him I asked what he wanted from me. Suddenly, a shy tear ran down my cheek. I started to spend a lot of time by his side, I told him my misgivings, he always got me to laugh out loud. I discovered in that Almond Tree what he always had wanted to transmit me, what I was afraid to face and admit: remembrance. A year ago, some tiny white spots appeared on his trunk. I actually don’t know how or why, but he was never again the same magnificent Almond Tree. He started to lose, one by one, his precious leaves, his trunk bended and got sickly thinner. He was dying. The fear overtook me, I was afraid of forgetting him, I didn’t want to. I tried in vain to make him feel better, but he inevitably passed away. Today, I still go every day to that mournful and steep garden, I sit down where his roots used to be. I close my eyes and I let my imagination fly

199


200

away. I was afraid of forgetting him, but I could never do it. I could never forget that vigorous Almond Tree. He helped me when I needed it most. He helped me to fill that hole I had inside of me since eight years ago, he kept the remembrance of my grandpa with me, so, how could I fail to remember him?


“Nur Träume ändern die Welt“ / “Només els somnis canvien el món“ Carla Mallarach i Urtós / 2n de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_1r PREMI Jetzt, sitzend vor dem öden imponierenden Meer, atmend eine salzige Ruhe, ablenkend den Kummer mit dem Klang der Wellen. Ich erinnere mich an die Freiheit, bis ich sie nur mit den Fingerspitzen abtaste, nur hier kann ich an sie denken, nur wenn ich nach dem blauen Horizont schaue. Hinter mir Verwesung, Lüge, ich kann nur vorwärts gucken. Ich strecke mich auf dem rutschigen Sand aus, ich schlieβe meine Augen, ich träume. Ich erfinde, dass sich die ganze graue Welt in null Komma nichts ändert, dass sie ein blendendes Licht überfällt und alle Vorurteile verschwinden. Plötzlich kehre ich in die Realität zurück, ich drehe mich und sehe dasselbe. Ich realisiere, dass nur Träume die Welt ändern.

201


202

Ara, asseguda davant el solitari i imponent mar, respirant una tranquil·litat salada, distraient les preocupacions amb el so de les onades. Recordo la llibertat fins a palpar-la només amb la punta dels dits, només aquí puc pensar en ella, només si miro cap al blau horitzó. Darrera meu corrupció, mentida, només puc mirar endavant. M’estiro a l’esmunyedissa sorra, tanco els ulls, somio. M’imagino que en un obrir i tancar d’ulls tot el món gris canvia, que una cegadora llum l’envaeix i tots els prejudicis desapareixen. De cop torno a la realitat, em giro i veig el mateix. M’adono que només els somnis poden canviar el món.


“Schlaflosigkeit” / “Insomni” Maria Vivet i Masó / 2n de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI Die Dunkelheit der Nacht blendet meine Augen. Ich gehe ziellos und schaue zum Himmel. Ich sehe einige Lichter blinken, ich springe, um sie zu holen, aber sie gehen immer weiter und weiter. Es ist zu spät, sie sind weg. Das Licht der Morgendämmerung erhellt mir den Weg und der Klang der Vögel bringt mich zurück in die Realität. Ich sehne mich nach der Dunkelheit, die mich durch unbekannte Pfade führt voller Geheimnisse und Mysterien. La foscor de la nit em cega els ulls. Camino sense rumb i miro cap el cel. Veig unes llums que parpellegen, salto per agafar-les però cada cop s’allunyen més. És massa tard, s’han esvaït. La llum de l’alba m’il·lumina el camí i el so dels ocells em torna a la realitat. Sento l’anhel de la foscor, aquella que em porta per camins desconeguts plens de secrets i misteris.

203


204


Mostra de treballs artĂ­stics


206


Les obres d’art neixen sempre de qui ha afrontat el perill, de qui ha arribat a l’extrem de l’experiència, fins al punt que ningú pugui superar. Quant més es veu, més pròpia i personal, més única es fa una vida. Rainer Maria Rilke (1875-1926) L’experiència artística reuneix una colla de condicions que conviden a tastar camins desconeguts i punts de vista que no sabíem que valien la pena. Sovint allò que no aconseguim explicar ens sembla amenaçador. Observar i entendre ens aboca llum sobre la realitat: el món pren sentit quan l’interpretem. Els alumnes que han orientat part de la seva formació cap a estudis artístics ho saben prou bé. Són persones de naturalesa sensible que troben en aquest àmbit la manera de donar sentit a aquelles aspiracions més íntimes alhora que busquen la manera de treure profit de l’impuls creatiu. Durant l’activitat artística s’activen capacitats intel·lectuals i emocionals. En el procés d’interpretació, la mirada hi té un paper fonamental. Aprendre a mirar pot significar mirar amb uns ulls nous o mirar amb tanta atenció que se’ns arribi a fer estrany allò que ens era familiar. Aquesta és una situació que pot determinar tot el procés de treball. El dibuix és un acte intel·lectual que s’acompanya de la mà, certament, però si la mà no és governada pel dictat del procés cognitiu d’interpretació el traç resultant no té raó de ser. Cada pas en el dibuix és una aventura i compromet el pas següent. Entre pas i pas hi haurà dubtes i renúncies. Al llarg del procés, encerts i errors hauran conduït fins a l’acabat final i, en alguns casos, haurem fet una nova descoberta. En la dinàmica del treball a classe els alumnes aprenen a gestionar aquests episodis i els comparteixen. Quan el resultat aconseguit és satisfactori, la cara d’admiració dels companys és segurament el millor reconeixement. A continuació us presentem una selecció de treballs d’alumnes de secundària realitzats al llarg d’aquest curs en el marc del Pla de les Arts, un programa que promou l’experimentació artística a través de projectes i activitats didàctiques i busca l’aproximació al llegat dels artistes de referència de la història occidental.

207


208

Amb la voluntat de divulgar aquest llegat i tenint en compte la situació excepcional a què ens ha conduït el confinament, també volem convidar-vos a seguir la crida que els principals museus del món han fet de les seves col·leccions de manera virtual. Habitualment vivim ancorats en la superfície de les coses, encadenats a una sonsònia rutinària que ens allunya dels nostres interessos més personals. La conjuntura d’aquestes setmanes buida de sentit el ritme habitual i ens dóna l’oportunitat de dissenyar diferents maneres d’orientar-nos en aquest escenari d’aïllament social. Els museus s’han quedat sense visitants, però han buscat la manera d’acostar els seus tresors al gran públic. Des de casa podem passejar per les millors pinacoteques del món estalviant-nos la cua, el cansament físic, les aglomeracions i la mirada anestèsica d’aquells que interposen la càmera entre ells i l’obra buscant només el testimoni d’una conquesta. Una peça de museu és dipòsit d’un món que desapareix: fa de sentinella d’un espai i d’un temps, condensa la polifonia de veus i mirades que s’han escolat amb el pas dels anys i alhora permet sempre una lectura des del present. Esperem que gaudiu d’aquesta mostra i aprofitem l’avinentesa per valorar la dedicació i la implicació dels alumnes en les matèries optatives de l’àmbit de l’Educació visual i plàstica. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions


Dibuix al natural David Espina i Erra / 1r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

209


210

Integració en una obra d’art: La noia de la perla de Johannes Vermeer Irene de Ribot i Ladero / 1r d’ESO


Integració en una obra d’art: Dues noies llegint al jardí de Pierre-Auguste Renoir Queralt Mulet i Solà i Iona Martín i Font / 1r d’ESO

211


212

Integració en una obra d’art: Joves llegint de Pierre-Auguste Renoir Sara Drissi i Autet / Júlia Martín i Mateu / 1r d’ESO


Tècnica a l’aquarel·la Hug Marín i Picó / 2n d’ESO

213


214

Tècnica a l’aquarel·la Anshul Kanda i Dipika / 2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la Cristina Tapias i Riera / 2n d’ESO


Disseny d’un habitatge Abril Arumí i Colom / 2n d’ESO

215


216

Dibuix de llavis Belén Macías i Pérez / 3r d’ESO

Dibuix de llavis Cristina Castany i Fàbregas / 3r d’ESO


Estudi de llavis Carla Prat i Serra / 3r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO

217


218

Dibuix de llavis Anna Saborit i Sayós / 3r d’ESO

Dibuix de llavis Laia Puigdesens i Riera / 3r d’ESO


Dibuix d’un ull Uma Penadès i Jiménez / 3r d’ESO

Dibuix d’un ull Jana Balcells i Oslé / 3r d’ESO

219


220

Estudi emocions facials Mariam Drissi i Autet / 3r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO


Personatge Èlia Prats i Illana / 3r d’ESO

221


222

Personatge Marta Montal i Morta / 3r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO


Personatge Lioba Freixas i Costa / 3r d’ESO

Personatge Valentina Pérez i Gómez / 3r d’ESO

223


224

Personatge Pau Alonso i Cunill / 3r d’ESO

Personatge Ona Cortina i Marco / 3r d’ESO


Hedera helix Anaïs Amils i García-Talavera / 4t d’ESO

225


226

Hippocampus guttulatus Martí Farrés i Serra / 4t d’ESO


Disseny gràfic: Retolació Martina Balcells i López / 4t d’ESO

227


228

Disseny gràfic editorial Clara Liañez i Maugars / 4t d’ESO


229

Martí Gómez i Díaz-Pavón / 2n de Batxillerat FINALISTA PORTADA


230

Isaac Fernández i Martínez / 2n de batxillerat FINALISTA PORTADA


231


232


PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL COL·LECCIÓ SOCIETAT I ENSENYAMENT 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2012 6. Societat i Ensenyament a Vic. 70 anys de poesia catalana al Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2015

233

COL·LECCIÓ RECERCA 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (1902-1979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011 9. La població de Vic al segle XIX. Núria de Rocafiguera i Montanyà, maig de 2013 10. Retrat d’una dona lliure. Josefa Contijoch i Pratdesaba. Judit Mompín i Sánchez, maig de 2016 11. Cinc generacions de metges osonencs. La família Bayés. Judit Capdevila i Oriol. Maig 2019 COL·LECCIÓ SANT JORDI 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar?. Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril 2012 9. La vella butaca de cuir. Sant Jordi 2013, abril 2013 10. Instants de frenesia. Sant Jordi 2014, abril 2014 11. Ulls cerquen mirades. Sant Jordi 2015, abril 2015 12. Despertar en aquest planeta boig. Sant Jordi 2016, abril 2016 13. Alétheia. Mirall d’una obra disgregada. Sant Jordi 2017, abril 2017 14. Ser invisible. Sant Jordi 2018, abril 2018 15. Finestra oberta. Sant Jordi 2019, abril 2019 16. Essència d’Edelweiss. Sant Jordi 2020, abril 2020 EL COL·LEGI EDITA TAMBÉ: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, 2. “elpetitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. “MiquelS”, revista escolar de la secció de Secundària i Batxillerat


234


235

Carrer Jaume I, 11 _ 08500 Vic T: 938 861 244 Ronda de Francesc Camprodon, 2 _ 08500 Vic T: 938 860 595 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat

Sant Jordi 2020. Essència d'Edelweiss  

Sant Jordi 2020. Essència d'Edelweiss  

Advertisement