Issuu on Google+

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL

Col·lecció Recerca 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc Costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, novembre de 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Antoni Sadurní i Viñas. Maig 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada, 1913-1993. Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut, 1902-1979. Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011

150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants és un volum dedicat a celebrar els 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants. Per a la seva realització s’ha demanat la col·laboració a persones que hi han fet la seva formació primària o secundària, que hi han impartit classes o bé que han tingut responsabilitats en la gestió del col·legi. El resultat és un recull de memòries, ben personals i concretes, que abasten gairebé tot el segle XX. Són veus representatives de tantes i tantes d’altres persones que han passat per les nostres aules. En ocasió d’aquesta efemèride hem volgut donar el protagonisme no a l’historiador que fa el relat coherent d’un científic, sinó a les veus dels que hi han viscut una part important de la seva formació o dels que hi han deixat anys colgats en les aules i despatxos. Hem apostat per les vivències i els records explicats pels protagonistes.

Col·lecció Sant Jordi 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar? Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril de 2012

El col·legi edita també: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, 66 números 2. “Petitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. “MiquelS”, revista escolar de la secció de Secundària 4. “mkl.btx”, revista escolar de la secció de Batxillerat

Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants / Premsa d’Osona, S.A.

SOCIETAT I ENSENYAMENT A VIC 150 anys del col·legi Sant Miquel dels Sants

Col·lecció Societat i Ensenyament 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi Sant Miquel dels Sants. II, juny de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi de Sant Miquel dels Sants, maig de 2012

SOCIETAT I ENSENYAMENT A VIC 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants


SOCIETAT I ENSENYAMENT A VIC 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants

Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants / Premsa d’Osona, S.A.


L’edició d’aquest llibre ha estat possible amb el suport de:

Hem d’agrair la cessió del © de les imatges fotogràfiques a: Arxiu Col·legi Sant Miquel dels Sants, Arxiu Xavier Baliellas, Arxiu Francesc Jiménez, Ramon Contijoch, Serafí Curriu, Candi Espona, Josep Mª Franquesa, Museu Episcopal de Vic, Antoni Pladevall i Arumí, Carme Puigsasllosas i Antoni Ricart.

Edició a cura de: Ignasi Roviró, Carme Codina i Mireia Jurado Fotografia de portada: aula del Col·legi Sant Miquel dels Sants. 1946. Arxiu Francesc Jiménez 1a edició: maig de 2012. © de l’edició: Fundació Col·legi Sant Miquel dels Sants © dels textos els respectius autors Maquetació: Premsa d’Osona S.A. Impressió: Grup Artyplan - Artymprès, S.A. Dipòsit legal: B-16.194-2012 ISBN: Tots els drets reservats. Cap part d’aquest llibre no podrà ser reproduïda per cap mitjà sense prèvia autorització escrita de l’editor.


- ÍNDEX

11 — Anys 30 - 50 61 — Anys 60 - 70 109 — Anys 80 - 00 139 — Imatges del Col·legi Sant Miquel dels Sants


INTRODUCCIÓ

Dediquem aquest cinquè volum de la Col·lecció Societat i Ensenyament a Vic a celebrar els 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants. És una ocasió propícia per demanar a persones que han fet la seva formació primària o secundària, que hi han impartit classes o bé que han tingut responsabilitats en la gestió del col·legi, els seus records. Són persones que abasten gairebé tot el segle XX. Les seves memòries, ben personals i concretes, són veus representatives de tantes i tantes d’altres persones que han passat per les nostres aules. En ocasió d’aquesta efemèride hem volgut donar el protagonisme no a l’historiador que fa el relat coherent d’un científic, sinó a les veus dels que hi han viscut una part important de la seva formació o dels que hi han deixat anys colgats en les aules i despatxos. Hem apostat per les vivències i els records explicats pels protagonistes: la història, ben breu, la deixem pel següent apartat d’aquesta introducció. Hem dividit el volum en quatre grans apartats. El primer abasta des de poc abans de la Guerra Civil espanyola fins als anys 50 i hi ha les col·laboracions dels exalumnes Ramon Prat, Antoni Ricart –que primer hi va estudiar com a alumne i més tard va ser-ne professor–, Candi Espona, Ramon Contijoch, Pere Ramírez i Fidel Bofill. El segon, abraça les dècades 60-70. Hi escriuen com a exalumnes Jaume Medina, Lluís Montoliu –avui professor del col·legi–, Xavier Valls i Antoni Pladevall i Arumí. Hi trobareu l’aportació de Ricard Torrents, director entre els anys 1970 i 1977, i la d’Antoni Pladevall i Font, exprofessor. El tercer apartat comprèn els últims vint anys del segle XX. Com a exalumnes hi escriuen Jordi Anglada, Jordi Mirambell i Vanesa Ferreres –més tard s’incorporà com a professora–. S’hi llegeixen també les memòries de la mestra Carme Puigsasllosas, que ensenyà a Sant Miquel entre 1972 i 2005, d’Assumpta Vila, professora des de 1975, i de Mn. Josep Massana, director del col·legi entre 1987 i 2000. Són les memòries de dos directors, de sis professors –tres dels quals s’han format a les nostres aules– i d’onze alumnes. Són unes veus ben concretes, ben nostres, que representen a tantes altres que ara les llegiran en silenci i que, tal vegada, s’hi sentiran ben identificats. Les veus de la memòria d’aquestes 18 persones donen una idea del procés i l’evolució de l’educació en el nostre centre i, de retop, a Catalunya des de finals de la dècada dels 30 del segle passat fins a l’arribada del segle XXI.

Societat i Ensenyament a Vic -

5


Descobrim a través de les seves paraules les dificultats de la represa educativa en els anys durs i difícils de la postguerra, amb un edifici i unes aules en estat ben precari, però amb uns professors de profunda formació intel·lectual i humana, que van saber-la transmetre als alumnes que durant la dècada dels 40 i 50 van estudiar-hi el batxillerat i que van continuar després els estudis universitaris. En els primers textos trobem pinzellades de l’estructura dels cursos, de les matèries i de les hores de classe, les revàlides –que s’havien de realitzar a Manresa–, la vida al col·legi, les anècdotes escolars, el mètode d’ensenyança dels professors així com els seus noms i motius, i el record repetit –pel que va tenir de tràgic– de la mort de Mn. Vilacís. Continuen els escrits que recullen les dècades dels 60 i 70. Hi descobrim alguns dels canvis que tingueren lloc al col·legi en consonància amb els processos polítics i socials que es van viure. Canvis estructurals, com la renovació necessària de l’edifici, una conseqüència de la qual va ser la posada en marxa de l’internat, que va permetre ampliar el radi geogràfic dels estudiants del col·legi de la ciutat de Vic i pobles de la comarca a alumnes de comarques properes, com el Lluçanès o el Berguedà. Hi és descrita l’aposta per la catalanització i la democratització de l’ensenyament, ideari pioner del nostre col·legi i que es va avançar als temps; els canvis que es van produir amb les primeres reformes dels plans d’estudi –l’EGB i el BUP–, l’arribada de les noies a les aules i les iniciatives pedagògiques del col·legi, com la participació dels professors, dels pares i dels alumnes en el centre. Els professors que van fer possibles moltes d’aquestes millores i el seu mestratge són recordats, a uns quants anys de distància, per aquells que ho van viure. Els darrers 30 anys del segle XX es reflecteixen en escrits que continuen recordant l’arribada de més canvis educatius, com van ser la implantació de la primària, la secundària –amb l’ensenyament a partir de crèdits comuns o variables– i el batxillerat. I també suren aspectes tan importants per al creixement del col·legi com la consecució del concert escolar, tan fonamentals per a la societat catalana com l’arribada de la immigració i tan emocionants pels alumnes com les activitats i sortides. I en tots els records, la idea que els anys d’escola i el pas pel col·legi van tenir un significat essencial en la seva formació, en les lectures que hi van realitzar, en els coneixements que hi van adquirir, en les activitats que van dur a terme, en definitiva, en el desvetllament del seu pensament crític. M. Carme Codina Contijoch Directora de Publicacions El 10 d’octubre de 1862, mossèn Miquel Vallbona1 estableix una escola d’instrucció primària a l’exconvent dels Carmelitans Descalços del carrer de Manlleu. El col·legi pren el nom de Sant Miquel dels Sants coincidint amb la canonització del beat Miquel Argemir Monserrada aquell mateix any. Una part de l’edifici, ubicat a la zona de l’horta de Sant Josep, pertany a Jaume Safont Lluch i l’altra, a José Domingo Lluch. Safont, hisendat i negociant d’origen vigatà, cedeix en propietat els baixos a mossèn Vallbona perquè els destini a la instrucció de nens de la ciutat. Així doncs, el col·legi inicia el seu camí sota la direcció del mateix Vallbona. 1

Miquel Vallbona Bancells (L’Esquirol 1833 – Vic 1905). S’ordenà sacerdot l’any 1860. Cursà la carrera de magisteri.

6

- Societat i Ensenyament a Vic


El 1869, mossèn Vallbona requereix la protecció de l’Ajuntament per ampliar els estudis: a més de l’ensenyament primari, ara vol començar a impartir l’ensenyament secundari. El consistori vigatà dóna suport a la iniciativa, però no com ho proposa mossèn Vallbona. L’Ajuntament opta per crear un “Establecimiento libre de segunda enseñanza” finançat amb diner municipal i ubicat al mateix edifici. El 21 d’agost del 1869 s’anuncia l’obertura del nou centre “Colegio de San Miguel de los Santos de la ciudad de Vich. Establecimiento Libre de Segunda Enseñanza”, dirigit per Mn. Antoni Cortès i administrat per Mn. Vallbona. Havia nascut un centre públic que compartia l’espai amb el col·legi de primer ensenyament de Sant Miquel. Un cop passat el primer curs 1869-1870, l’Establiment Lliure es trasllada a la Casa Clariana i canvia de nom; fins al seu tancament el 1875 es dirà “Colegio Vicense”, sota l’advocació del Sagrat Cor de Jesús. Mossèn Vallbona, al capdavant del Col·legi Sant Miquel, continua oferint l’escolarització primària per a nens. A finals del segle XIX el col·legi comença a impartir el batxillerat tot preparant els nois per entrar a la universitat. En aquest moment s’inicia la intervenció municipal, primer amb un contracte de lloguer fet l’1 de setembre de 1904 per part de Vallbona a l’Ajuntament, i després amb la venda definitiva de l’edifici el 27 de març de 1905. Aquesta serà la fórmula per millorar la seva infraestructura i convertir-lo en un veritable “Col·legi de segon ensenyament”. A partir d’aquí, Sant Miquel oferirà batxillerat, comerç i preparació per a peritatges agrícola, mecànic, químic, electricista i industrial, un curs preparatori per ingressar al batxillerat i cursos de dibuix i modelat escultòric. Mossèn Vallbona dirigeix l’escola fins al 1903. Mossèn Francesc Vintró2 succeeix el fundador i esdevé el director de 1903 a 1925. Fins al 1922, el col·legi va rebre subvencions i suport institucional de part del Consistori mentre que el Bisbat proporciona el professorat necessari per al centre. A l’estiu del mateix any una davallada en el nombre d’alumnes planteja la possibilitat de tancar l’escola. L’Ajuntament debat el tema i proposa la formació d’un patronat per salvar el col·legi, però l’organització del patronat comporta temps. A finals d’agost de 1925 la Comissió de Cultura i Higiene de l’Ajuntament agilitza i concreta la seva composició. El Patronat és aprovat el 2 de setembre de 1925 i està format per tres pares, l’alcalde, dos consellers de la Comissió de Cultura i un representant del Bisbat. El novembre del mateix any uns estatuts regulen la direcció del col·legi: el patronat administra i representa, mentre que l’Ajuntament cedeix el local, el manté i concedeix subvencions per a salaris del professorat i beques a alumnes necessitats. Amb el nou Patronat comença la direcció de mossèn Miquel Ordeig3 de 1925 a 1936. El col·legi recupera l’alumnat i el prestigi i s’assoleix un increment del nombre d’alumnes fins a un total aproximat de 150 el curs 1935-36. L’escola ofereix, a més del batxillerat, comerç i preparatori, classes nocturnes de llengua catalana i diürnes de comptabilitat i teneduria. Es continuen oferint beques i auxilis escolars 2 Francesc Vintró Sala (Sant Feliu Sasserra, 1869 - Callús, 1958). Sacerdot (1893) i mestre (1894). Entrà de professor al Col·legi Sant Miquel el 1895. Va ser professor del Seminari de Vic (1912). L’any 1926, per motius de salut, es retirà a exercir un benefici a Sant Feliu Sasserra. 3 Miquel Ordeig Anglada (Oristà, 1886 - Lliçà d’Avall, 1936). Sacerdot (1912). Estudià Dret Canònic a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Va ser director del Col·legi de Segon Ensenyament de Ripoll (1913) i mestre de col·legials i de director espiritual del Seminari de Vic (1915). Entrà de director al Col·legi Sant Miquel l’any 1925, fins al seu assassinat el 1936.

Societat i Ensenyament a Vic -

7


i entren a l’activitat docent professors seglars. El juliol de 1936 és assassinat el director mossèn Ordeig a conseqüència de la persecució contra religiosos que va caracteritzar sobretot els primers mesos de la Guerra Civil a Catalunya. Mossèn Llorenç Vilacís4 pren la direcció del Col·legi Sant Miquel fins al 1949. Durant la guerra les classes es van impartir de forma irregular per reprendre el nou cicle escolar en un context polític totalment nou. Durant el curs 1939-40 s’imparteix també el batxillerat per a noies. Mossèn Vilacís mor l’any 1949, víctima dels maquis. Amb la dictadura, el Col·legi Sant Miquel dirigit per mossèn Antoni Barniol5 des del 1949 fins al 1970 retorna al batxillerat masculí i redacta uns nous estatuts. El 1956 es constitueix el Patronat del col·legi amb l’autorització del Ministeri de Governació, per ordre del 20 d’abril. Posteriorment és reconegut per la Resolució de la Direcció General de Política Interior del mateix Ministeri, amb data de 13 de maig de 1967, després de l’adaptació dels seus estatuts a la Llei d’Associacions de 24 de desembre de 1964, i inscrit en el Registre d’Associacions del Govern Civil de Barcelona, en la secció 1a amb el número 822, havent obtingut la qualificació de centre benèfic docent. El director mossèn Barniol i el Patronat realitzen diverses obres d’ampliació i reforma de l’escola al ritme que el creixent nombre d’alumnes ho exigia: de 498 matrícules el curs 1958-59 es passa a 639, més una seixantena d’interns, el curs 1964-65. Entrant a la dècada dels anys setanta, amb Ricard Torrents6 com a director de 1970 a 1977, el col·legi comença la nova EGB (Ensenyança General Bàsica) instal·lant els alumnes a l’ala est de l’edifici del Seminari, mentre que el batxillerat i el COU (Curs d’Orientació Universitària) romanen a l’edifici del carrer de Manlleu. El nombre d’estudiants continua augmentant amb 1.183 matrícules el curs 1973-74. Es redefineix l’ideari del col·legi: democràcia, catalanitat, cristianisme i educació de qualitat. El Patronat, ara amb representants del professorat, i el director Ricard Torrents creen l’Associació de Pares i l’Escola Universitària Balmes el 1977. Continuaran els canvis sota la direcció d’Enric Vives de la Cortada7 de 1977 a 1987. El curs de 1978-79 s’inicia el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) mixt i el següent el preescolar per a nenes i nens, alhora que desapareix l’internat. El 18 de desembre de 1984 s’atorga la carta fundacional de constitució de la Fundació Privada Col·legi Sant Miquel dels Sants, d’acord amb la llei catalana 1/1982 de 3 de març de fundacions privades. Aquest mateix any el col·legi impulsa la fusió de tres centres de BUP de la ciutat: el del Col·legi Pare Coll, el del Seminari i el propi, i absorbeix el professorat procurant la millor atesa de l’alumnat de Vic i de comarques veïnes. 4 Llorenç Vilacís Viñets (Taradell, 1901 - Alpens, 1949). Sacerdot (1924) i poeta. Acabada la Guerra Civil, va ser nomenat director del Col·legi Sant Miquel. Estigué en el càrrec deu anys, fins al seu assassinat a mans dels maquis. Va ser professor del Seminari de Vic (19461949). Publicà algunes poesies en els programes de la festa major de Vic (1933-1935). 5 Antoni Barniol Verdaguer (Sant Martí d’Albars, 1902 - Vic, 1997). Sacerdot (1927). Mestre a Ripoll (1931) i professor del Col·legi de Comerç de Ripoll (1928) del Seminari de Vic (1946-1963) i del Col·legi Sant Miquel (1940). Va ser nomenat director el 1949. Canonge de la catedral de Vic (1963), xantre (1974) i degà del capítol de canonges de la mateixa catedral (1979). 6 Ricard Torrents Bertrana (Folgueroles, 1937). Escriptor, traductor i estudiós de Jacint Verdaguer. Primer rector de la Universitat de Vic (1977-2002). Membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Autor de diversos estudis sobre Verdaguer i de diverses monografies sobre la seva l’època. Es formà al Seminari de Vic (1947-1959), a la Universitat Gregoriana (1959-1961), a l’Institut Bíblic de Roma (1962-1964) i a la Universitat de Tübingen (1964-1967). 7 Enric Vives de la Cortada Tatjé (Barcelona, 1935 - Vic, 2004). Sacerdot (1958). Canonge de la catedral de Vic (1990). Degà president del Capítol (2001).

8

- Societat i Ensenyament a Vic


A partir de 1987 i fins a l’any 2000 amb Josep Massana8 com a director, el col·legi ofereix també Formació Professional d’administració i d’informàtica i emprèn el nou Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) i els batxillerats humanístic i científic que substituiran definitivament l’EGB, el BUP i el COU. El nou segle estrena un director seglar, el primer, Ignasi Cruzate9, des de l’any 2000 fins al 2004, que consolida el nou sistema educatiu. A partir de 2004 el departament de filologia i el de ciències socials del col·legi inicien tres línies de publicacions: la línia de Societat i Ensenyament, la línia de Sant Jordi i la línia de Recerca. Ignasi Roviró10, director des de 2004, aposta decididament per adequar els espais del col·legi a la societat de la informació i les noves tecnologies. Són anys de reformes en ambdós edificis, de modernització dels laboratoris, d’informatització de les aules i d’implantació de la plataforma digital com a nou espai pedagògic. També s’incorpora la 3a línia a infantil i primària I s’inicien els projectes d’innovació i recerca. 150 anys després que Mn. Miquel Vallbona fundés el nostre col·legi, el dia 10 d’octubre de 1862, continuem l’any 2012 impartint docència i responent, com sempre, als reptes educatius que comporta tota transformació social. M. Teresa Godayol Puig Cap del departament de ciències socials L’any del 150è aniversari som 1.185 alumnes, 826 famílies, 86 mestres i professors, 10 membres del personal d’atenció i servei, 7 substituts i 1 vetllador. La nostra comunitat educativa, però, s’allarga als milers de persones que han estat alumnes, mestres, professors, pares i mares, personal no docent...; una comunitat que s’ha anat teixint amb les sinergies d’uns valors comuns, amb l’aposta per la catalanitat, pel rigor i la qualitat en l’ensenyament. En definitiva, per la convicció que la millora de la societat passa ineludiblement pel treball sostingut i tossut a l’escola. A tots ells, als d’ara i als que ho són des de fa molt més temps, va dedicat aquest volum. Per molts anys! Ignasi Roviró Alemany Director

Josep Massana Cortina (Calders, 1942). Sacerdot (1966). Pedagog i impulsor dels moviments de l’educació en el lleure. Membre de la Junta de Govern del Museu Episcopal de Vic (2000). 9 Ignasi Cruzate de Palau (Mataró, 1952). Historiador de l’art (1977). Assessor del conseller d’Ensenyament (1993-1996). Secretari general de l’Escola Pia de Mataró (1988-1990). 10 Ignasi Roviró Alemany (Vic, 1958). Mestre (1980) i filòsof (1985). Vicepresident del Patronat d’Estudis Osonencs (1996-2005). President de la Societat Catalana de Filosofia (2007). Membre del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona. Professor d’estètica de la Universitat Ramon Llull. Ha publicat diversos estudis sobre folklore, la història intel·lectual catalana del segle XIX. 8

Societat i Ensenyament a Vic -

9


ANYS 30 - 50


RECORDS DE RAMON PRAT I TARRÉS SÍLVIA CABALLERIA I FERRER Font oral: Sr. Ramon Prat i Tarrés (1928-1935)

El senyor Ramon Prat i Tarrés va néixer el 17 de març de 1916 a Torelló. El seu pare, Lluís Prat i Riera, era administrador de finques i la seva mare, Ignàsia Tarrés i Vilalta, era mestressa de casa. Vivien al carrer Ges d’Avall amb els seus dos germans, en Josep i la M. Rosa, i els seus avis. La seva vida escolar va començar ben aviat a l’escola que hi havia al mateix carrer on vivia. La instrucció en aquell moment anava a càrrec d’un mestre nacional, el senyor Josep Saperes. Després va estudiar al Col·legi Rocaprevera, institució que en aquells anys estava a mans dels Germans Maristes. De l’any 1925 al 1928 va estar intern al Col·legi de la Salle de Manlleu, realitzant els estudis obligatoris. Per voluntat dels pares va continuar els estudis al Col·legi Sant Miquel dels Sants a Vic. Segons ens explica el senyor Ramon Prat, de petit anava a acompanyar el seu pare per les finques que administrava i sempre es fixava i parlava de les plantes i de les pedres. Per això el seu pare, veient l’interès que la natura li suscitava, li va proposar estudiar farmàcia. Als estius va anar a fer d’ajudant a la farmàcia d’Agustí Vergés, a Torelló mateix, i durant el curs va estudiar el batxillerat al Col·legi Sant Miquel a Vic per tal de preparar-se per entrar a la universitat i fer la carrera de Farmàcia. En aquell moment el Col·legi Sant Miquel era l’únic centre de la comarca d’Osona que oferia estudis de batxillerat. Una altra possibilitat era anar a Ripoll, on també oferien estudis superiors. El criteri que els pares de Ramon Prat van seguir per a la tria de l’escola va ser per la proximitat de Torelló de la capital osonenca i per la seva fama de ciutat amb bon nivell de formació intel·lectual.

Anar a dispesa Realitzar estudis lluny del poble significava entrar en un règim d’internat o de mitja pensió. En aquells anys, curs 1928-29, el Col·legi Sant Miquel no tenia aquest servei i Ramon Prat, com d’altres alumnes vinguts de fora de Vic, anaven a “dispesa”. Anar a dispesa era una expressió ben típica del moment. Volia dir instal·lar-se en una casa on s’oferia allotjament i menjar per un preu convingut, a mitja pensió o bé durant tota la setmana.

12 - Societat i Ensenyament a Vic


En aquest últim cas es llogava una habitació i servei de menjador. La casa podia ser d’algun parent o d’alguna persona que oferís la seva casa com a dispesa, a canvi d’uns diners que li servien per viure. En aquell moment era molt habitual aquest servei, si tenim en compte que les distàncies i els mitjans de transport eren un obstacle important per als estudiants i les seves famílies. “Anàvem a Vic amb el cotxe de línia d’en Pous que parava a la plaça Santa Clara. El dissabte, però, tornàvem amb tren”. Ramon Prat, durant els anys que va estar al Col·legi Sant Miquel, recorda haver passat un any a casa del seu tiet Jordi, després es va estar a casa la senyora Perpètua Boix, al carrer de la Ramada, i després a casa la senyora Teresa de Balsereny, a la plaça Sant Felip, ambdues tenien a dispesa estudiants de fora de Vic. “Als hiverns”, comenta Ramon Prat, “en aquestes dispeses hi feia un fred que pelava”.

El col·legi El batxillerat era de cinc cursos, els tres primers dels quals eren de matèries comunes i els dos últims, els alumnes triaven entre lletres o ciències. El Sr. Ramon Prat tenia molt clar quina era la seva tria, el batxillerat de ciències perquè volia ser farmacèutic.

Els horaris Al matí, els alumnes entraven a l’aula a les 9 i tenien 30 minuts per preparar la classe abans que arribés el professor. A la 1 acabaven i els alumnes que eren de Vic anaven a dinar a casa seva, i els de fora dinaven a la casa de dispesa. A la tarda, entraven a les 2.30, començaven la classe a les 3 i duraven fins a les 6.30 de la tarda. Un cop acabades les classes s’iniciava la vetlla. La vetlla durava una hora, de 6.30 a 7.30 de la tarda, i es feia en una de les aules del col·legi. Es tractava d’una hora d’estudi per tal de preparar les matèries per a l’endemà. La vigilància d’aquesta hora anava a càrrec d’un capellà, i sovint era supervisada pel director d’aleshores, el Dr. Ordeig. “Sovint, per tal d’esperar que fossin les 8, anàvem a passejar a les voltes de la plaça”. No recorda que dins l’horari escolar els fessin resar, només que el primer divendres de cada mes anaven a la Pietat a oir missa i a combregar, “el dia abans, però, havíem d’anar a confessar-nos a l’església del Pare Claret”. És l’únic acte de pietat que recorda del seu pas pel col·legi. El dissabte també els alumnes feien classe fins a les 7. “Teníem, però, festa el dijous a la tarda, que aprofitàvem per anar a jugar a futbol al camp Marià Ausa”.

Els espais Ramon Prat recorda que les aules eren petites i el nombre d’alumnes també era reduït. L’edifici era vell, hi havia una església en ruïnes, però l’escola estava en condicions. El laboratori i l’aula de dibuix eren al mateix lloc, és a dir, era un espai polivalent. Hi havia també una sala amb vitrines on hi havia plantes, animals dissecats i un esquelet. I la sala de vetlla, de la qual ja hem parlat. Recorda vagament la biblioteca, però el que sí recorda era el despatx del director, perquè era el lloc on enviaven els alumnes castigats.

Societat i Ensenyament a Vic - 13


La disciplina El respecte cap als professors era molt estricte. Per descomptat, el tracte cap al professor era de vostè. I sempre hi havia silenci a les aules. Si es trencava alguna de les normes de comportament “podies rebre alguna coça al cul o que et castiguessin a agenollar-te al davant de tothom. Però el pitjor càstig era que t’enviessin al despatx del Dr. Ordeig. Eren molt seriosos”, ens explica el Sr. Ramon Prat. Amb tot, reconeix que era necessari aquella serietat i aquell rigor. No deixaven, però, de ser nois en una edat complicada: l’adolescència. A tall d’anècdota el Sr. Prat recorda que alguns vespres després de la vetlla s’organitzava el que ells en deien “pinyes”, al davant del col·legi. “Durant el dia ja es feia córrer la veu: “pinyes”. L’espectacle era assegurat. Ara, quan baixava algun capellà hi havia descampada general!”.

Les classes i els exàmens Mentre el professor explicava i quan els alumnes treballaven hi havia un silenci respectuós. No perdien ni un moment i es donava molta matèria. “Pel març ja havíem vist tot el programari, apretaven fort”, ens comenta el Sr. Prat. Pel que fa a l’espai i al mobiliari, recorda unes aules molt simples, parets pelades, cadires o bancs i taules amb calaixos, o bé pupitres. Els exàmens de final de curs no es feien al centre sinó que s’havia d’anar a Figueres. “Per nosaltres, com és natural, era tota una aventura”, explica el Sr. Prat. “En aquell temps les famílies no viatjaven ni anaven d’un lloc a l’altre amb la facilitat d’avui dia. Anar-se a examinar a Figueres, doncs, volia dir anar amb tren de Vic a Granollers. Allà, en alguna ocasió, recordo que havíem anat a dinar a la Fonda Europa. Després travessàvem Granollers a peu i agafàvem l’altra línia de tren fins a Figueres, on ens instal·làvem a l’hotel París gairebé tota la setmana”. Hem de tenir present que en aquella època el nombre d’alumnes que feien el batxillerat no era gens nombrós. Concretament, la promoció i el batxillerat que feia el senyor Ramon Prat en aquells anys era de sis alumnes. “Els puc recordar fàcilment: en Jesús Conill (dentista), en Josep Brugulat (metge), en Pau Riera Comella (enginyer), l’Esteve Orriols (va morir jove) i en Ramon Coma, d’ell recordo que era d’una casa de pagès de Ripoll, La Coma, estudiava veterinària i el van fer oficial d’infanteria, destinat primer a Astúries i després va acabar com a tinent coronel a Figueres”.

14 - Societat i Ensenyament a Vic


Els professors Ramon Prat recorda cinc professors que eren capellans, la majoria dels quals van morir assassinats durant la guerra. “Jo els veia més com a professors que com a capellans”. Feien les seves classes i a més s’ocupaven d’algun ofici religiós: confessar, dir missa, direcció espiritual, predicar en alguna parròquia... D’alguns recorda més detalls de la seva vida que d’altres: les assignatures que ensenyaven, els seus àlies o sobrenoms, què va ser d’ells i alguna anècdota. També n’hi havia que no eren capellans. Concretament, en recorda tres. Aquests que no eren capellans venien a hores a fer les matèries que els corresponia. A continuació reproduïm les paraules del Sr. Ramon Prat mentre evocava els professors d’aquells anys de batxillerat al Col·legi Sant Miquel dels Sants.

Mn. Josep Rodellas “Mossèn Rodellas era del Collet de Sant Agustí i feia de professor de física i química. Li havíem posat de sobrenom el Cabo. No sé de què devia venir, potser perquè era una mica més rabiüt. Li cantàvem, d’amagat és clar: ‘Yo quiero ver el cabo, cabo, bailando el charleston’. Vaig saber, gràcies a la seva neboda, que va passar, a través de França, cap a San Sebastián. Allà, algú del bàndol de Franco el va denunciar per catalanista i va morir”.

Mn. Jaume Vilà “Era el nostre professor de geografia i història, era de lletres. Li dèiem la Bugadera perquè era molt xerraire. També li dèiem en Là. Crec que també va morir assassinat”.

Dr. Miquel Ordeig “El doctor Miquel Ordeig, beneficiat de la catedral de Vic, era el director del col·legi i professor de dret i ètica a batxillerat i també feia classes al Seminari. També tenia el seu àlies, li dèiem el Vei (el vell). Moltes vegades passava per l’aula de la vetlla, i si veia algun alumne castigat se l’enduia al seu despatx. Anar al despatx del Dr. Ordeig era el pitjor càstig. Va morir assassinat”.

Mn. Vilacís “Sé que era de Taradell, i dubto, però diria que feia les classes de literatura espanyola. D’àlies li vàrem posar en Vilasetze, en Sis o el Guenyo, com érem! (riu). El varen assassinar els maquis a finals dels anys 40. Em van dir que estava amagat cap a la zona d’Alpens, en una finca, i el van anar a trobar”.

Mn. Satorra “De mossèn Satorra en recordo poc. Venia de Ripoll i ens feia classes de matemàtiques. ��s l’únic dels cinc capellans que ens feien classe que van sobreviure a aquella bogeria de la guerra i de la postguerra”.

Sr. Palomas “No era capellà, no en recordo el nom. Sé que venia a hores i ensenyava mecanografia a comerç i que també va ser víctima dels rojos”.

Societat i Ensenyament a Vic - 15


Sr. Batlle “Es deia Isidoro Batlle, i era un fotògraf de Vic, crec que de la Plaça. Ens feia classes de dibuix. En la seva manera de parlar tenia un deix castellà. Li dèiem en sopes fredes perquè un dia ens va dir: ‘N’estic tip, per culpa vostra m’he de menjar les sopes fredes’, i així li va quedar el nom”.

Maurici Isern “Deien que venia de França, s’havia escapat de la guerra del 14 i va arribar aquí i va fundar l’Acadèmia, abans situada a la plaça Major de Vic. Feia classes, doncs, de francès”. “En resum, puc dir que tinc un gran record dels professors, eren exigents i el nivell d’ensenyament era alt. Sortíem molt ben preparats”. Ramon Prat i Tarrés va acabar el batxillerat l’any 1935. Va començar amb il·lusió la seva carrera, la que havia decidit des de ben petit. Només va poder fer un curs, perquè l’esclat de la guerra va interrompre el seu somni, per sort només per uns anys. Reprendria els seus estudis de Farmàcia l’any 40 i obtingué el títol desitjat l’any 1944. D’això ja fa més de 60 anys. Tota una vida. Tota una vocació.

16 - Societat i Ensenyament a Vic


RECORDS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL DELS SANTS ANTONI RICART I ROCA (1935-1949)

Són 150 anys d’existència del meu col·legi. D’ells en tinc un gran record que no podré oblidar mai. El Col·legi Sant Miquel dels Sants, fundat el 1862, començà la seva activitat docent el 10 d’octubre d’aquell mateix any. El Col·legi Sant Miquel va ser una institució educativa única a la ciutat de Vic en aquells temps. Deixo a part l’educació sacerdotal que tenia lloc al Seminari, on es formaven els futurs clergues i on també s’impartia una educació acurada, però profundament religiosa i dirigida a la carrera sacerdotal. Com deia el catedràtic de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el Sr. Conrad Vilanou i Terrano, “l’establiment pedagògic vigatà estava incrustat en un antic convent de carmelites descalços que fou abandonat pels frares en l’època de la desamortització, sortint per la carretera de Manlleu”. Un col·legi, jo hi afegiria, que malgrat seguir els postulats de l’ensenyament tradicional, desprenia una atmosfera d’estudi, confiança i bonhomia en un moment que els clàssics estudiants de Vic, amb la seva capa i barret de copa, freqüentaven el col·legi en condició de teòlegs incipients. Jo crec que el Col·legi Sant Miquel, sempre arrelat a Vic, durant anys i sense defallir mai, ha complert en tots els aspectes el fet de ser el far de l’educació estudiantil a la Plana de Vic. Efectivament, aquest col·legi sempre ha procurat que tots els seus alumnes poguessin tenir una educació adequada als temps, és a dir, seguint sempre les més interessants idees pedagògiques i els millors sistemes educatius de cada època. Normalment, el col·legi anava destinat als alumnes del sexe masculí, però en la meva època d’alumne i durant un curs escolar fou mixt, fins que per ordre governamental les noies van haver de plegar. Recordo que això va ocórrer el curs 1939-1940. Deixo la part històrica del col·legi i passo a explicar els meus records, primer com a alumne i més tard com a professor del Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic. Alia tempora, Alia mores, aquest és el tema adient amb el meu article. Penseu que l’ensenyament en el meu temps era molt diferent de l’actual i les normes pedagògiques diferien completament de les actuals. Jo us parlaré del temps que comprèn des del 1935 fins al 1949 (considero que no interessa

Societat i Ensenyament a Vic - 17


parlar dels tres anys de la Guerra Civil, que ens va trencar i ens va fer perdre la continuïtat dels estudis de batxillerat). Aquests anys corresponen al temps que vaig ser alumne de Sant Miquel, als cinc anys d’universitat per obtenir la llicenciatura en Ciències Químiques, i als primers de professor al meu estimat col·legi, que per a mi sempre ha estat la meva alma mater. Normalment l’alma mater és la universitat, però per a mi, repeteixo, i per a molts altres exalumnes que conec va ser el nostre col·legi, el més antic de la nostra ciutat. Durant l’ensenyament primari vaig tenir la sort de rebre instrucció d’un mestre de l’escola antiga, el senyor Sebastià Ordeig i Anglada, que no obstant em va donar uns coneixements que encara recordo. Considero que era un mestre exemplar que sabia com tractar i ensenyar els seus deixebles. Després també va ser professor del Col·legi Sant Miquel dels Sants. Ara explicaré el que considero més important en aquest meu article, és a dir, la meva etapa com a alumne, i després, la de professor. Vaig començar com a alumne l’any 1935 al Col·legi Sant Miquel dels Sants. Ens havien dit que era una institució molt antiga, que comptava amb uns 100 alumnes. Era un edifici antic, situat al carrer Manlleu. No recordo gaire coses perquè només tenia 12 anys; el que puc dir és que el director era el Sr. Miquel Ordeig i Anglada, germà del Sr. Ordeig que havia estat el meu mestre a l’escola primària. Francament, no recordo gaire cosa més de l’any 1935, però com tothom sap l’any 36 va esclatar la Guerra Civil i aquest fet tan luctuós ens va fer perdre tres anys dels nostres estudis de batxillerat. Acabada la guerra, ràpidament em vaig incorporar al col·legi com a alumne, el mateix any 1939. El col·legi era molt antic, les aules eren petites, sense calefacció. A l’hivern tots els alumnes de batxillerat ens reuníem a la sala gran, l’única que tenia una estufa. Recordo que el col·legi estava dividit en dues plantes: la planta baixa, per on s’entrava i on s’impartia comerç, i la primera planta, on s’ensenyava batxillerat. El director era mossèn Vilacís, i tenia per ajudant mossèn Satorra, els quals van ser els que van començar a ensenyar el batxillerat juntament amb altres professors que majoritàriament eren capellans, encara que també hi havia algun seglar. Mossèn Vilacís era un sacerdot de la diòcesi que jo considero com el motor del col·legi. Tenia una vitalitat i una empenta que demostrava en la manera com activava totes les qüestions necessàries per poder ser un col·legi de segon ensenyament. Una mostra evident és que va recórrer a tots els estaments oficials per tal que el col·legi fos reconegut pel Ministerio de Educación Nacional. Mossèn Vilacís era catedràtic del seminari conciliar i professor de religió de l’escola elemental de Ripoll, era natural de Taradell i va ser assassinat pels maquis el 15 d’octubre del 1949 a l’edat de 48 anys. Això ho recalcaré perquè va ser l’any en què vaig entrar a Sant Miquel com a professor. Considero que va ser un dels millors directors de Sant Miquel. Ell, al col·legi, feia i desfeia, però tenia un gran interès perquè es mantingués el prestigi del col·legi. Nosaltres, els estudiants, sotovoce, li dèiem l’amo. Era seriós amb tothom, però segons com era amic de fer alguna brometa perquè els estudiants estiguéssim contents. Us explicaré una anècdota que vaig viure. Va ocórrer al primer any de postguerra, en el curs en què hi havia noies. Ens va fer anar a tota una colla a la sala gran. Va explicar que havien llogat un professor que venia expressament de les Amèriques i per tant seria professor de llengües i de religió.

18 - Societat i Ensenyament a Vic


“Ara us el presentaré”, va dir. Va entrar mossèn Homs, i, en entrar, se sentí una veu femenina que va dir: “Però si és l’hereu de can Borra!”. Es va armar una bramada tan general que encara la recordo. Alguns, els antics alumnes, saben perfectament que al Col·legi Sant Miquel els alumnes tenien per norma que quan els professors feien algun acudit o alguna cosa que no agradés hi havia la gran bramada. Què és la bramada? Simplement és un bram que fèiem amb la boca i el nas. Una bramada individual no té gaire repercussió, però una bramada de tot un col·legi és impressionant. Una de les normes de Sant Miquel era la seriositat i el respecte als professors. La bramada era la vàlvula d’escapament dels alumnes, per motius d’alegria o tristesa. Alguns professors provocaven la bramada, i els alumnes quan alguna cosa no els agradava també ho solucionaven amb una bramada. L’auxiliar de mossèn Vilacís era mossèn Satorra, canonge de la catedral. La seva especialitat era el comerç. Ensenyava tenidoria per portar els llibres d’una fàbrica o empresa, el que avui en diríem àlgebra financera. Els professors que jo vaig conèixer llavors eren: mossèn Barniol, que ensenyava llatí, ajudat per mossèn Claveras, amb qui es repartien l’assignatura; mossèn Homs, que impartia religió i també llengua i literatura espanyola; de francès en feia mossèn Colom; de matemàtiques, mossèn Satorra, i també vaig tenir alguns anys el senyor Pla. Recordo perfectament aquest professor perquè era molt aficionat a la regla de Rufini. Moltes vegades ens feia llatí mossèn Masnou, que va ser bisbe de Vic. Els primers anys hi havia pocs seglars, però en continuar els estudis vaig tenir alguns professors seglars, com per exemple de física i química el senyor Fargas, farmacèutic de Vic. També hi havia mossèn Claveras, que ens feia geografia i història d’Espanya. Era obligació estricta que totes les matèries es fessin en castellà. Això era el que manava la política del règim franquista, no es podien fer classes en llengua catalana. L’horari escolar era el següent: de dos quarts de 9 a un quart de 2; a la tarda, l’entrada era a les 3 i s’acabaven les classes a tres quarts de 6. Després, la vetlla, una sessió de tots els estudiants de batxillerat a la sala gran que servia per preparar i estudiar les lliçons i deures del dia següent, que s’acabava a dos quarts de 8 del vespre. Era interessant perquè et veies obligat a estudiar. Com podeu veure, vivíem pràcticament al col·legi. Els dijous a la tarda teníem lliure per fer excursions, i els diumenges era obligat anar a missa dominical al Carme. Recordo que el col·legi havia de ser regit i administrat per una junta del patronat. Els components eren l’alcalde de la ciutat, un delegat del bisbe, cinc vocals, dos consellers i tres pares de família. El director havia de ser un clergue nomenat pel bisbe. Com us podeu imaginar, les lleis del règim franquista van suprimir i prohibir molts dels avenços que s’havien fet a les escoles. Un dels primers aspectes que van suprimir fou l’ensenyament mixt, fet que va determinar que el Col·legi Sant Miquel, que era l’únic que ensenyava el batxillerat durant el curs 1939-1940, hagués de fer plegar les noies, que no varen poder fer el curs sencer. Les monges varen insistir molt davant el senyor bisbe perquè elles van començar les classes de 2n ensenyament a la seva escola. El bisbe de Vic, Joan Perelló i Pou, el 31 de maig va publicar una disposició segons la qual el Col·legi Sant Miquel havia de suprimir l’ensenyament mixt. Crec, en vaig ser testimoni, que això no va agradar gens a les alumnes de Sant Miquel.

Societat i Ensenyament a Vic - 19


És interessant explicar els esdeveniments que van tenir lloc en els cursos 1939-1940 i 19401941. En primer lloc, el Col·legi Sant Miquel es va convertir en una mena d’acadèmia militar en petit. Durant dos anys, els primers de l’època franquista, a tots els alumnes de batxillerat ens feien fer “instrucción militar” a les hores d’esbarjo. Estava dirigit per joves falangistes que eren una mica més grans que els alumnes. Teníem una assignatura que era “Formación del Espíritu Nacional” on ens feien cantar Cara al sol i ens explicaven les excel·lències de la Falange i el caudillo Franco; encara recordo una cançó que ens varen fer aprendre... Vàrem continuar el batxillerat amb un greu inconvenient: l’examen de fi de curs l’havíem de fer a l’Institut de Manresa, la qual cosa era un handicap ja que els professors que ens examinaven no ens coneixien de res. Aquesta situació va durar tres anys, fins que mossèn Vilacís va aconseguir que el col·legi fos reconegut com a institut, i que per tant podia examinar els seus alumnes. Crec que cal remarcar el gran nombre d’il·lustres vigatans i de població en general que ha passat per les aules de Sant Miquel al llarg dels 150 anys d’història d’aquesta tan vigatana institució docent, la millor de tot Osona, i que per molts anys pugui continuar en el ritme d’avui, ja que actualment tenim una escola nova, moderna que és de les millors que jo conec en tot l’àmbit català. En tots els cursos de batxillerat hi havia una magnífica relació entre professors i alumnes. Com diuen els historiadors, aquesta relació era en part deguda al baix nombre d’estudiants que hi havia a cada aula i, sobretot, eren temps d’una moral catòlica que tenia una importància cabdal en el nostre col·legi profundament arrelat a les normes de la religió catòlica. Hi havia la figura del director

20 - Societat i Ensenyament a Vic


espiritual, que precisament va ser el doctor Masnou, que també feia classes de llengua alemanya. D’altra banda, i com era ja costum, també hi havia una relació entre els càstigs i la disciplina. Escriuré ara un resum dels alumnes condeixebles meus, sobretot quan ja érem a setè curs de batxillerat. Era el curs 1942-1943. Érem catorze alumnes, com podem comprovar a la fotografia: Riera, Rovira Molist, Hernández, Jordi Sala, Lluís Tort, Manuel Anglada, Oms, Javier Gazulla, Mateu, Arcadi García, Canudas, Ricart, Abeyà i Sobrevies. Estàvem acabant el batxillerat i ens preparàvem per a l’examen d’Estat, que aleshores es feia a la Universitat de Barcelona. Val a dir que tots els vàrem aprovar, i alguns amb notes brillants. Com vaig dir al començament d’aquest article, eren altres costums i altres temps. Una mostra de la preparació que ens va donar el col·legi fou que d’aquesta meva promoció dos varen ser metges, tres químics, un arquitecte, un professor de matemàtiques, un veterinari i tres advocats. L’amistat i la companyonia en les promocions d’alumnes de batxillerat del Col·legi Sant Miquel no s’obliden fàcilment. Recordo amb nostàlgia els professors traspassats: mossèn Vilacís, mossèn Barniol, mossèn Homs, el Dr. Masnou, mossèn Camil Riera, entre d’altres. Recordo encara la bona amistat entre els meus condeixebles, fins i tot en els temps que fèiem el batxillerat. Permeteu-me una petita anècdota: durant dos o tres anys, en Canudas, en Manelic Anglada i un servidor, els dissabtes ens reuníem tots tres per anar a can Pep de l’Om, que era una pastisseria de fama situada al capdavall de la rambla de l’Hospital cantonada amb el carrer de la Ramada, a menjar unes ensaïmades que eren delicioses. Una de les festes tradicionals del col·legi era la festa de Sant Tomàs d’Aquino. Jo, del meu temps d’estudiant no la recordo gaire perquè l’empenta forta la va agafar quan jo ja era a la universitat, però sí que puc explicar que començava amb una missa a la catedral i unes vetllades lúdiques, com una funció de cinema al teatre Canigó i alguna vetllada musical en el mateix teatre. Recordo que un meu condeixeble i molt amic meu, en Lluís Tort, ens va fer un concert de piano, i recordo perfectament la peça: El mercat persa, d’Albert Ketelbey. Quan jo ja era estudiant de la carrera de Químiques a la Universitat de Barcelona aquesta festa va agafar una preponderància extraordinària. Va ser famós el certamen literari, que amb el temps es va convertir en una mena de Jocs Florals. Aquesta va ser la meva coneixença del Col·legi Sant Miquel com a alumne. Em falta explicar els cinc anys en què vaig actuar com a professor de matemàtiques, física i química. Durant els cinc anys de carrera universitària vaig mantenir sempre el contacte amb mossèn Vilacís, i per tant va ser ell qui em va cridar per veure si jo podia actuar de professor de ciències, ja que era necessari tenir un títol de llicenciat per firmar les notes de fi de curs. El llicenciat en lletres era en Guillem Serra, que havia estat professor meu en els temps d’alumne. Recordo que era un professor amb una memòria prodigiosa, les seves classes de literatura eren una filigrana. Permeteu-me que us digui que del seu record encara tinc a la memòria una definició que ens va donar de les rimes de Bécquer “Pedazos del alma del artista envueltos en sutil idealismo”, ho vaig considerar genial, i crec que ho recordaré sempre.

Societat i Ensenyament a Vic - 21


Vaig entrar de professor el curs 1949-1950. Un curs que sempre més recordaré per un fet insòlit al Col·legi Sant Miquel: la mort de Llorenç Vilacís i Viñets, director del col·legi, assassinat pels maquis el 15 d’octubre de 1949 a l’edat de 48 anys juntament amb el matrimoni Barniol. A Mn. Vilacís l’havien convidat a collir bolets i a passar tot el cap de setmana amb la família Barniol d’Alpens. Els historiadors consideren que el que dirigia la partida era un maqui molt conegut que es deia Ramon Vila, àlies Caracremada. Tant els professors com els alumnes vàrem quedar commocionats. Per al col·legi va ser un cop molt fort, i també per a tota la ciutat de Vic. L’enterrament de mossèn Vilacís va ser un esdeveniment extraordinari. L’alcalde de Vic va presidir el dol acompanyat de dos consellers. Jo crec que mig Vic va voler participar en aquest acte, que va ser multitudinari. El dia 17 d’octubre de 1949 el va recordar molta gent de Vic. Però el col·legi havia de continuar. Vàrem estar de sort perquè el sotsdirector, Mn. Barniol, que coneixia tot el referent a l’organització ja que era la mà dreta de Mn. Vilacís, va ser el nou director. Els professors que varen continuar i que durant els cinc anys eren companys meus en la tasca docent els recordo molt bé. Mn. Barniol director; Dr. Masnou, com a director espiritual; Mn. Claveries, Mn. Homs, el senyor Guillem Serra, Albert Mas, el senyor Prat i Mn. Palà. Com ja he comentat, cada curs tenia pocs alumnes i es podien fer les classes amb molta tranquil·litat perquè hi havia una relació molt estreta entre professors i alumnes. Les classes sempre em varen anar bastant bé, vaig donar-los un ritme que encara ara els alumnes recorden. Però una vegada no vaig seguir íntegrament l’ètica de professor. És una anècdota que em plau explicar. En aquells temps les notes que es donaven eren: aprovat, notable i sobresalient, i també suspens quan la cosa no funcionava bé per a l’alumne. L’aprovat era de 5 a 6; el notable, de 7 a 8, i el sobresalient, de 9 a 10. Aquests números es posaven en el quadern de notes. Jo era molt aficionat a l’atletisme i vaig veure que en els esports del col·legi no es practicava l’atletisme. Em va semblar que un equip d’atletisme seria molt interessant per al col·legi. Vaig anunciar als alumnes el següent: els que tenien sobresalient, si feien atletisme tindrien un 10, si no un 9; els notables, un 8 si feien atletisme i un 7 si no en feien; els aprovats, un 6 per als atletes i un 5 per als no atletes. Va ser posar oli en un llum, la cosa va funcionar i ràpidament vàrem poder fer un equip d’atletisme que ens va associar al Club Atlètic Vic. Fins i tot alumnes que mai havien pensat de fer esport hi varen agafar molta afició. Alguns varen continuar acabat el batxillerat. Pensem també que el col·legi tenia un caràcter d’institució religiosa, és a dir, que els alumnes que jo vaig tenir, la majoria dels quals actualment són amics meus, són verament una generació sincera i cristiana sortida i formada en el Col·legi Sant Miquel dels Sants. L’amistat i la companyonia en les promocions de batxillerat del nostre col·legi jo crec que no s’obliden fàcilment. Permeteu-me que posi punt final en aquest article amb una il·lustració poètica: Veig el col·legi Sant Miquel dels Sants com un bell arbre resistint fort i digne, talment com ferma roca de l’ona al brau embat.

22 - Societat i Ensenyament a Vic


EL COL·LEGI SANT MIQUEL EN EL MEU TEMPS CANDI ESPONA I BAYÉS (1940-1947)

La meva experiència al Col·legi Sant Miquel dels Sants va començar la tardor de l’any 1940. Havia deixat l’escola primària i vaig començar el batxillerat. Al mes de juny vaig passar, sense dificultats, l’examen d’ingrés a l’Institut de Manresa, on el col·legi estava adscrit als efectes acadèmics oficials. Ara ja era un alumne més del Col·legi Sant Miquel, on el meu germà Josep ja hi havia entrat l’any anterior. Era l’única escola d’ensenyament mitjà que hi havia aleshores a la comarca. Es tractava d’una escola sui generis, creada a mitjans del segle XIX en virtut d’una entesa entre Ajuntament, el Candi Espona, alumne del col·legi. Anys 40 Bisbat i els pares de família. Una representació d’aquestes institucions i estaments, l’alcalde i el bisbe inclosos, formaven el patronat que la regia. Era una escola privada, però amb un impuls públic i amb ideari religiós catòlic. Per a mi tenia un significat especial. El meu pare, el meu avi i la majoria dels meus oncles hi havien estudiat. Formava part de la tradició familiar.

L’edifici L’escola d’aquells temps no tenia res a veure amb el Col·legi Sant Miquel d’avui dia. L’edifici estava format encara per les restes de l’antic convent de carmelitans, anomenat de Sant Josep. Segurament s’assemblava molt al que descriu en Josep Pla en l’obra Un Senyor de Barcelona, un relat de la vida del Sr. Rafael Puget, manlleuenc emprenedor i més tard barceloní de pro, de vida social intensa i rica, que va ser intern d’aquest col·legi a la segona meitat del segle XIX. Segons el

Societat i Ensenyament a Vic - 23


relat que féu Puget a Josep Pla, aquest escriu això del Col·legi de Sant Miquel: “L’establiment estava incrustat en l’antic convent dels carmelites descalços que fou abandonat pels frares a l’època de la desamortització. Sortint per la carretera de Manlleu, encara es veuen avui, adossades a les velles muralles, les romanalles de la immensa i desgavellada baluerna. Mossèn Miquel, el director, era un carlista aferrissat”. Cal dir que el nostre director, mossèn Vilacís, també era un carlista notable. I Pla continua: “L’antic convent dels carmelites era gran, lúgubre, immens. Al col·legi, l’edifici li anava gran. La part de l’edifici desocupada i abandonada era tètrica. En les nits d’hivern hi sentíem xiular el vent i ens arribaven, llunyans i paorosos, els cops de les portes en les cel·les desertes. Tot era ple de pols i teranyines”. “A l’edifici, a l’hivern, hi feia un fred destil·lat i científic, i és en la ciutat de Vic on jo he vist els penellons més morats i espectaculars del país”.

Les coses No havien canviat massa quan, després de la Guerra Civil, el col·legi va reprendre la seva activitat. L’església i algunes parts enrunades i inservibles havien estat enderrocades i només se’n conservava el solar que donava al carrer Manlleu, on s’hi edificà part de l’edifici de l’escola actual. La resta devia ser més o menys igual. Desmantellat, de sostres altíssims, parets que es descrostaven per tot arreu i amb unes colossals finestres per on l’aire fred s’escolava sense compassió. El fred, a l’hivern, continuava essent destil·lat i científic com en temps d’en Puget, gairebé cent anys abans, i els penellons continuaven essent formidablement morats, espectaculars i coents com llavors. En tota la planta superior de l’edifici, destinada al batxillerat, només hi havia dues estufes a l’hivern. Una a l’aula anomenada de vetlla, on ens encabíem tots els alumnes, més d’un centenar, en els moments destinats a l’estudi i preparació de les classes, i una altra a la sala de professors. No hi havia cap mena de foc a les set aules petites per a les classes dels diferents cursos, arrenglerades al costat d’un llarg i ombrívol passadís. Només podíem refer-nos, de l’enfredoriment que dúiem a sobre, a l’aula de la vetlla en els breus espais d’estudi, entre classe i classe, o durant els jocs amb què ens aferrissàvem al pati en els moments de descans. Aquells espectaculars penellons trobaven a Sant Miquel un clima adequat d’incubació.

Escola religiosa L’escola es definia com a religiosa i de signe catòlic. Era expressió clara de l’entesa fundacional. Aquest caràcter era ben explícit en aquella època de la immediata postguerra. No hi faltava alguna pregària al començar les classes, un parenostre o una avemaria i a més, en determinats moments de l’any litúrgic, com la quaresma, s’organitzaven conferències i recessos a l’església de La Misericòrdia, avui desapareguda. Teníem també un director espiritual, que aleshores era el Dr. Ramon Masnou, després bisbe de Vic, que de tant en tant ens cridava a tenir una conversa amb ell sobre la nostra vida interior i conducta personal. Per altra banda, els pares i nosaltres els alumnes acceptàvem aquesta situació com una cosa absolutament natural. En la societat d’aquells moments la pràctica religiosa era encara força majoritària. Tot i que la religió tenia alguna forma explícita d’expressió a l’interior de les aules no significava cap problema per la majoria. Al contrari, era acceptat per tots ja que s’entenia com una manera vàlida d’incorporar-nos en una escala de valors positiva per la vida. Si exceptuem algunes

24 - Societat i Ensenyament a Vic


exageracions referides a la moral sexual (jo recordo encara com se’ns va advertir que no anéssim a veure el film Gilda per pecaminós), penso que la formació en els valors cristians ens va fer bé en general. La falta de l’educació en els valors s’ha denunciat com una mancança en el sistema educatiu actual.

La situació política i l’escola En els primers anys de la postguerra la ideologia del règim intentava tenir influència a l’escola. Era en el pati de recreo, com en dèiem, on, els primers anys de la postguerra, hi fèiem els nostres actes d’afirmació política manats pel nou règim establert. Cada dia al matí formàvem militarment davant d’una finestra de l’escola, on es feien onejar les tres banderes oficials, la d’Espanya, la de la Falange i la carlista i, amb el braç enlaire, saludant a la manera feixista, cantàvem també els tres himnes oficials, L’Oriamendi dels carlistes, el Cara al sol de la Falange i l’himne d’Espanya amb la lletra que, per encàrrec, hi havia posat el poeta proper al règim José María Pemán. Tot aquest cerimonial s’acabava amb els crits de rigor: España una!, España grande!, España libre!, Viva Franco!, i Arriba Espanya!. Cal dir que durant la guerra, també jo havia fet una cosa semblant a l’escola de can Maurici, on vaig anar en aquell període convuls i incert. Però aleshores aquesta afirmació política la fèiem aixecant el puny enlaire i cantant La Internacional, l’himne comunista per excel·lència. És ben certa la dita que diu “els extrems es toquen”. Però no tot s’acabava amb aquests cants. Uns dies a la setmana, els del “Frente de Juventudes” ens feien fer exercicis d’instrucció militar, anant formats amunt i avall del pati, a crits imperiosos que calia obeir, al més pur estil feixista, intentant, vanament, emular les jovenetza de Mussolini o les espectaculars Hitlerjugend nazistes. Ens manaven l’Enric Pladevall i algun company seu del partit. En Pladevall es presentava uniformat de falangista, amb la boina vermella, la camisa blava i un impressionant corretjam negre sobre les espatlles i a la cintura, del més pur estil militar. Des de llavors i per sempre més, en Pladevall fou per nosaltres, i per molta gent, el “mariscal llaunes”, tractament mordaç i sarcàstic que conjuminava amb encert la seva vocació autoritària i de comandament amb el seu ofici, més banal, de llauner. Tota aquesta comèdia a mossèn Vilacís, encara que fos carlista, o potser per això mateix, segur que no li agradava massa. De fet aquests actes d’afirmació patriòtica no van durar gaire temps i aviat la Falange, que havia entrat amb força en els ambients juvenils de la ciutat, va perdre influència entre el jovent i el seu afany proselitista es va anar desinflant. A partir d’aquest moment la inclusió obligatòria en el programa escolar d’un curs de formació patriòtica, que quedava inclòs en un paquet que s’anomenava “educación física, artística y patriótica” i que es complia com a mer tràmit, va ser l’única referència política explícita dins de l’escola.

El lleure El pati i els jocs. Davant de l’escola hi havia un enorme pati, que havia estat l’horta de l’antic convent, avui convertit en carrer i totalment edificat. Aleshores el carrer sense pavimentar, només insinuat per l’encintat de les voreres, era un cul-de-sac sense sortida, i per tant sense circulació de vehicles de cap mena. Això el feia especialment apte per als nostres jocs. En aquest carrer només hi

Societat i Ensenyament a Vic - 25


havia l’edifici del col·legi nacional o públic, també anomenat de Sant Miquel (Sant Miquel dels pobres, en deien), on quedava tancat el carrer, i el d’un taller mecànic de reparació d’automòbils. En aquell espai immens, carrer inclòs, hi organitzàvem els nostres jocs en els moments de lleure. Jugàvem a bales, en totes les modalitats, a rescatar, a futbol, a passar geps, a saque o frontó en les parets llises de la propera escola estatal esmentada, i fins i tot a una mena de futbol-mà que ens vàrem inventar quan el director va prohibir jugar a futbol el dia que un dels alumnes es va trencar una cama per l’entrada massa brutal d’un dels contrincants. Quan acabàvem la mitja hora d’esbarjo tornàvem a l’aula esbufegant, traient baf per la boca i el nas, però ben refets de l’enfredoriment anterior. Aquest era l’escenari de la nostra escola a l’inici dels anys 40 i així va continuar durant molt de temps.

La disciplina El manteniment d’una rígida disciplina formava part dels principis i de la pràctica de l’escola. No es toleraven accions de desobediència, menyspreu als professors o als altres alumnes, o de molèstia i impediment en el bon ordre de les classes o dels moments d’estudi. I aquesta disciplina s’obtenia o es pretenia obtenir amb tots els mitjans a disposició dels professors, inclosos els càstigs físics i morals. Naturalment tenia molta importància l’autoritat moral del professor. Els qui en tenien no havien de recórrer a altres mètodes que l’avís a l’alumne o, si la cosa era prou greu, a expulsar-lo de la classe. Però no tothom se’n sortia. Així, en alguns professors, eren habituals les bufetades, o el càstig a romandre agenollat per una bona estona enmig de la classe. Alguna vegada s’havia arribat a l’expulsió temporal, per uns dies o una setmana, d’algun dels alumnes més rebels. Cal dir que aquests mètodes no eren contestats ni pels pares ni pels alumnes. Tothom donava per bo, normal i fins i tot just que s’utilitzessin, sempre que fos amb mesura i sense excedir-se. El que sí valoràvem els alumnes era la justícia o no del càstig. Si consideràvem que algun professor s’havia equivocat i castigat algú injustament, ho reprovàvem. Jutjàvem la justícia o injustícia del càstig, però mai qüestionàvem el mètode utilitzat. Avui això seria impensable.

El director La direcció anava sempre a càrrec d’un capellà, que aleshores era mossèn Llorenç Vilacís, home dur i autoritari, però just en les seves decisions. Era un home d’un gran carisma, amb un sentit innat de l’autoritat, que amb una sola mirada era capaç d’obtenir dels alumnes allò que, inútilment, d’altres intentaven amb càstigs físics o morals de tota mena: l’obediència i el respecte de tothom. Per cert que era un guenyo total. Patia un greu estrabisme i els ulls se li creuaven de tal manera que quan mirava mai sabies si ho feia a dreta o a esquerra o a les dues bandes alhora. Això, crec que li donava un plus d’autoritat. Era molt estimat i respectat pels alumnes perquè era un home just. Poques vegades havia vist que hagués hagut de recórrer a càstigs físics, i si alguna vegada ho havia hagut de fer allò causava commoció entre els alumnes, però aquests sempre li reconeixien que havia obrat amb justícia. A la vegada que dur, autoritari i just, era també comprensiu amb els alumnes en situacions difícils o de conflicte entre l’alumne i algun professor. A més tenia, també, un gran sentit de l’humor. Sempre que es preparava algun esdeveniment extraordinari a l’escola, una excursió, les festes de Sant

26 - Societat i Ensenyament a Vic


Tomàs o simplement si li semblava que calia fer algunes observacions de caràcter general, prenia la paraula a la sala de vetlla davant tots els alumnes i, intencionadament, feia les delícies de tots amb ocurrències iròniques i intencionades que ell sabia que provocarien les rialles de l’auditori. També provocava les famoses bramades, expressions amables de protesta de l’alumnat amb un muuu....! generalitzat. Ell, en aquells moments, era feliç. Aquestes bramades eren una característica de Sant Miquel i es donaven, en forma de protesta, quan s’anunciava quelcom que semblava perjudicial per als alumnes o simplement per fer enutjar algun dels professors, generalment els que feien la vigilància en els moments de vetlla d’estudi i que tenien poca autoritat moral per enfrontar-se a les petites indisciplines nostres. En aquests casos es posava discretament darrere els vidres de la porta de l’aula d’estudi. Immediatament s’escampava la notícia de la seva presència i es feia un silenci immediat que s’hauria pogut tallar. Els seus ulls estràbics donaven mirades a dreta i esquerra i tothom sabia que ell era a l’escola. Les bramades que provocava mossèn Vilacís venien precedides d’una falsa i intencionada presumpta mala nova. Acabada la bramada, venia la contranotícia alegre i satisfactòria. Tots rèiem i ell també. Ens havia enredat a tots. Era també un bon pedagog. Feia algunes classes, gramàtica, llatí, religió i a vegades feia substitucions quan algun professor estava malalt. Jo hi havia après molt, especialment en gramàtica, amb les seves lògiques i clares explicacions. Quan va morir, l’any 1949, assassinat pels maquis (moviment de guerrilles antifranquistes) trobant-se de visita a la casa d’un matrimoni amic, veritable objecte de l’acte violent, el sentiment de tothom fou immens i el seu enterrament un acte multitudinari, expressió sincera de sentiment i agraïment d’alumnes i exalumnes. Fou un home molt estimat i capaç, de difícil substitució.

Els sistemes pedagògics Crec que, pedagògicament, l’escola funcionava força bé. S’aconseguia saber una mica de tot i no gaire massa de res, però el suficient perquè els alumnes, en general, acabéssim funcionant bé a la universitat i a la vida on ens incorporaríem més tard. Suposo que això era del que es tractava. El que dic potser és molt simplista i banal, però en un batxillerat de set cursos, unívoc i sense especialitzacions, no es podia demanar gran cosa més que obtenir uns coneixements generals que et situessin mínimament en el camp de la cultura i de la ciència sense quedar excessivament despenjat en cap d’ells. Així, aquest batxillerat generalista tenia l’avantatge de quedar-nos amb un vernís de totes les matèries, tot plegat prou útil per moure’ns en la vida. El sistema pedagògic es basava, generalment, en un respecte absolut al programa oficial i als llibres de text. En l’activitat acadèmica primava molt la memorització dels textos i l’explicació dels professors tenia un caràcter més complementari i il·lustratiu. Això depenia ja del professor i de la seva traça. Alguns professors, de qui parlaré més endavant, foren una notable excepció de la tònica general. Moltes vegades la funció del professor era més un control d’exigència que un acte de pedagogia. És clar que hi havia matèries en què la memorització no era suficient. Per la seva naturalesa assignatures com la gramàtica, el llatí o les matemàtiques exigien raonament i comprensió dels seus mecanismes interns. En aquests casos era fonamental la capacitat pedagògica del professor. En gramàtica, per

Societat i Ensenyament a Vic - 27


exemple, mossèn Vilacís, el director, fou un gran professor i un gran pedagog. Jo puc dir que gràcies a ell els alumnes de Sant Miquel sortíem del batxillerat escrivint ben correctament (el castellà, és clar). Avui llegeixo amb cert estupor que els alumnes de certes escoles en surten sense saber escriure de manera mínimament correcta.

Els professors Aquests eren els grans protagonistes de l’escola en termes de pedagogia. Penso que hi havia dues classes de professors. Primer, els que podríem anomenar “de plantilla”, és a dir, que estaven de manera permanent a l’escola durant el dia i any darrere any (gairebé els podríem dir, també, vitalicis) i que, a més de l’ensenyament, es dedicaven a tasques administratives i de vigilància a l’aula general d’estudi o al pati de jocs. Segon, els que, de manera específica, es dedicaven a l’ensenyament, alguns en plena dedicació i d’altres, parcialment, en matèries concretes. Els primers eren pràcticament tots capellans i podríem incloure-hi també el Sr. Albert Mas, que de ben jove, protegit pel director, mossèn Vilacís, es va incorporar al professorat del col·legi, on va romandre bona part de la seva vida. Els segons eren gent més especialitzada, llicenciats en lletres o en ciències, que es contractaven per assegurar la qualitat de l’ensenyament, sobretot dels cursos superiors, en matèries fonamentals o més singulars, com història, literatura, filosofia, matemàtiques, química, física i llengües. A més era necessari cobrir, amb llicenciats de les diferents matèries, el nombre d’aquests que la llei exigia per una escola d’ensenyament mitjà. Aquests moltes vegades no eren de Vic, ni tampoc d’Osona. En aquella època no eren molts els que arribaven a obtenir una llicenciatura universitària i calia recórrer a gent de fora. Alguns eren de comarques veïnes, però la majoria venien de Barcelona.

Els professors Mn. Ramon Homs, Eduard Cuéllar, Mn. Llorenç Vilacís, Mn. Antoni Barniol i Albert Mas, passejant davant del col·legi.

28 - Societat i Ensenyament a Vic


Intentaré ara fer un breu esbós de cadascun dels professors que jo vaig tenir, segons la impressió que em varen causar personalment. Potser altres alumnes en farien un altre retrat, però cadascú capta una determinada impressió de les persones que ha conegut o amb qui ha tractat. De mossèn Llorenç Vilacís ja n’he parlat i no crec que calgui afegir-hi res més de moment. En qualsevol cas al parlar dels professors ja hi faré referències puntuals.

Mossèn Antoni Barniol Fou ell qui va succeir mossèn Vilacís com a director després de la mort d’aquest. Ja en aquells moments feia la impressió de ser el segon a l’escola, entre els qui portaven las principals responsabilitats del centre. Aquesta successió no va sorprendre ningú, però quan jo anava a l’escola, ningú podia esperar que aquest relleu s’hagués de produir tan aviat i de manera tan tràgica i sobtada. Ell, a part d’ajudar en alguna de les tasques de vigilància, era un dels capellans professors de més entitat. Jo el vaig tenir com a professor de matemàtiques en els tres primers cursos i durant molt de temps, potser tot el batxillerat, com a professor de llatí. Tenia autoritat i les classes no se li escapaven de la mà. Els alumnes sabíem que amb ell no ens la podíem jugar i, amb ell, no ens preníem massa llibertats. I com a professor era bo. Tant el llatí com les matemàtiques, tot i semblar matèries tan diferents, tenen analogies. En els dos casos cal fer ús de la deducció i conèixer la lògica interna de les dues matèries, que no és tan diferent com es podria esperar. Un bon alumne de matemàtiques era, normalment, un bon alumne de llatí. I ell tenia prou capacitat pedagògica per fer-nos avançar en aquestes matèries. Les classes, però, per la disciplina que ell imposava, tenien alguna cosa d’avorrides. Li faltava aquell toc d’espontaneïtat o de sentit de l’humor que alguns professors tenien, i les feien més amables i les seves explicacions més distretes. Jo no vaig tenir problemes amb ell, però sé que alguns alumnes es queixaven d’excessiu rigor en càstigs físics o morals, i no en guarden un bon record. Potser per això alguns li havien posat com a motiu “el pinyolet”, adient amb la seva menudesa física i amb el seu rigor disciplinari i acadèmic que molts no acabaven de pair.

Mossèn Ramon Homs Qui no recorda mossèn Homs? La seva manca de sentit de l’autoritat i la seva capacitat, si és que es pot dir així, per deixar-se prendre el pèl fou proverbial. Tothom s’hi veia amb cor. La cara que hi posava, quan no dominava la situació, era tot un poema. Les galtes se li posaven vermelles com un tomàquet, els ulls se li humitejaven i fàcilment la suor li sortia pel front, que s’havia d’eixugar repetidament amb un mocador. No hi valien les amenaces ni els càstigs que imposava, amb alguna bufetada o posant de genollons a més d’un enmig de l’aula d’estudi. Aconseguir disciplina era, per a ell, una cosa quimèrica i impossible. Era aleshores quan mossèn Vilacís sortia en auxili seu. Entrava a l’aula o simplement es deixava veure darrere els vidres d’alguna de les portes i allò, que fins aleshores era un desori, tornava al seu lloc com per art d’encantament. El silenci es feia dens i feixuc. Mossèn Homs respirava, però la necessària presència del director per posar ordre era una clara desqualificació de la seva capacitat. Val a dir que mossèn Vilacís, en aquests casos, fou sempre discret i la seva presència no es notava més enllà de l’indispensable.

Societat i Ensenyament a Vic - 29


A mossèn Homs jo el vaig tenir poc a classe com a professor i en això no el puc jutjar massa. Només feia algunes matèries dels primers cursos, i la seva presència es notava més sovint en tasques de vigilància en els moments de lleure o a la sala d’estudi. Però cal dir que era un home d’una bona fe extraordinària. I d’una fidelitat al col·legi i a l’equip de direcció sense fissures. Això feia que, en realitat, els alumnes li tinguéssim un cert afecte i que ens sentíssim una mica culpables de les males estones que li havíem fet passar.

Doctor Ramon Masnou El qui uns anys després seria bisbe de Vic també fou professor nostre. I alguna cosa més que professor. Exercia, al col·legi, el càrrec de director espiritual. Era ell qui estava encarregat d’organitzar la formació religiosa i de dirigir els actes de pietat en moments litúrgics importants, com la Quaresma, l’Advent, el mes de Maria, etc. Es donava per descomptat que Sant Miquel, com a col·legi amb ideari religiós catòlic, no solament havia de donar una formació religiosa, que per altra banda ja estava prevista en el programa oficial de l’època, sinó que havia d’oferir actes de pietat i celebracions de l’eucaristia pels alumnes en determinats moments, i això, aleshores, no era contestat pels pares dels alumnes. Es veia bé que aquests adquirissin hàbits de religiositat. A més, com a director espiritual, tenia contactes més o menys freqüents amb nosaltres. Ens cridava de tant en tant per tenir una xerrada amb ell sobre la nostra vida interior, el nostre comportament moral i ens donava consells. Com a professor exercia amb caràcter eventual en determinades matèries que ell dominava. Havia fet classes de llatí (en aquesta matèria jo l’havia tingut poc) i, curiosament, classes d’alemany. Aleshores, pel que fa a les llengües, el francès era matèria obligatòria i eren optatives l’anglès, l’alemany o l’italià. En aquells moments, en què havia esclatat la Segona Guerra Mundial i Franco havia de quedar bé amb Hitler, s’afavoria l’ensenyament de l’alemany, i això és el que va fer Sant Miquel. Potser, més que res, perquè tenia professors que coneixien l’alemany i, curiosament, tenia més dificultats per ensenyar l’anglès. El doctor Masnou, durant la Guerra Civil, després d’estar un temps amagat, finalment es va exiliar i va anar a Alemanya, on va viure durant un temps. Allà aprengué l’alemany i per això fou el nostre professor de llengua alemanya. Com a professor no era res excepcional. Sabia el que li tocava fer i ho complia. El seu caràcter més aviat tancat, poc comunicatiu i escàs sentit de l’humor, feia que les seves classes no tinguessin un especial interès. Més d’un diria que eren un xic insulses, avorrides.

Mossèn Camil Riera Mossèn Camilo, com li dèiem, fou un cas un xic a part en l’aspecte pedagògic. Ell no es limitava a complir amb el programa, ni a seguir el llibre de text. En les seves explicacions hi posava coses de collita pròpia, fet que ens obligava a prendre apunts i a preparar els exàmens tenint com a base les seves explicacions. Això era una novetat que, per altra banda, ens preparava pel que ens esperava a la universitat, on els apunts presos a classe eren fonamentals. Ens va fer els dos cursos de filosofia que hi havia aleshores, història de la filosofia i la teoria del coneixement. Personalment era un home amable, acostumat en el tracte amb la joventut. Més tard fou durant molt temps consiliari del moviment escolta, aleshores pràcticament clandestí. La matèria no era fàcil, però ell tampoc fou massa exigent amb nosaltres.

30 - Societat i Ensenyament a Vic


Doctor Eduard Junyent El doctor Junyent era una alenada d’aire fresc en aquelles aules sovint grises i sense més al·licients que el desig d’aprendre, pels qui veritablement en tenien, o d’aconseguir bones notes a final de mes. Ell no feia moltes classes a Sant Miquel. Feia classes de francès i algunes vegades, més aviat com a suplent, d’història o literatura. El seu tarannà obert i el sentit de l’humor, constant en totes les classes, feia que entrar a l’assignatura del Dr. Junyent fos tranquil, relaxat i sense massa preocupacions. No hi faltaven sovint anècdotes sucoses que alleugerien i relaxaven l’ambient de la classe. Però aquest tracte, obert i tranquil, no feia que hi haguessin actes d’indisciplina. La relació alumne professor era força franca. Tampoc ell era excessivament exigent. L’assignatura que donava, que no era de les cabdals en el programa, segurament ho facilitava. També acceptava de bon grat les bromes. Tenia una clepsa un xic calba i un nas corbat i prominent que feia molt fàcil fer-ne una caricatura amb molt poques línies. Alguna vegada aquesta caricatura havia aparegut dibuixada a la pissarra. No s’hi amoïnava massa. Donava una mirada general als alumnes amb una rialla plena de sornegueria mentre, discretament, agafava l’esborrador i eliminava el ninot de la pissarra. Tot era així de suau i falaguer amb el doctor Junyent. A més de professor, el doctor Junyent, juntament amb mossèn Vilacís, fou un dels promotors i mantenidors dels concursos literaris que se celebraven cada any per Sant Tomàs, patró dels estudiants, on tots fèiem els nostres primers intents en el camp de la poesia o de la prosa. Recordo, com a anècdota personal i significativa, que l’any 1947 vaig decidir presentar-hi una poesia en català. Crec que fou la primera que s’hi va presentar en la nostra llengua, encara que això caldria comprovar-ho en els arxius del col·legi. El cert és, però, que encara que només fou premiada amb una menció i estava plena de faltes d’ortografia (ningú m’havia ensenyat català), el doctor Junyent la va voler llegir en l’acte de proclamació dels premis amb uns aplaudiments esclatants. En la poesia, de caràcter pastoral, hi ha una estrofa que, referint-se a un pastor, diu: Encorbat pels anys camina cap a la muntanya llunya amb sa roja barretina, que el fa fill de Catalunya. Se’n va s’allunya. La mera referència a la barretina com a símbol d’un fill de Catalunya semblava, en aquells moments, no una heroïcitat però sí un atreviment considerable i la lectura d’aquests mots provocava en l’auditori una emoció molt especial. Semblantment a la que ens produïa, quan fou autoritzat, el cant de L’emigrant de Verdaguer, al sentir les paraules “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya, d’enyorança es mor”. No hi ha comparació possible, però l’efecte fou semblant. I al doctor Junyent en llegir la poesia i sentir els aplaudiments finals se’l veia clarament satisfet. Havia llegit una poesia en català!

Societat i Ensenyament a Vic - 31


Albert Mas Aquest professor, molt jove aleshores, fou un noi d’extraordinària bona fe i absoluta bona voluntat, però no tanta capacitat com a professor, almenys en aquells moments, potser per la seva joventut i la seva inexperiència. Fou un noi de família humil que mossèn Vilacís va protegir des de jove, el va estimular per a l’estudi, i en acabar el batxillerat ja li va permetre de fer algunes classes als nois dels primers cursos de batxillerat o de la secció anomenada de comerç. Més endavant, amb la seva voluntat i la seva constància, va aconseguir el títol de mestre i molts anys més tard (jo ja feia temps que havia deixat l’escola) va obtenir la llicenciatura en Filosofia i Lletres. Tot plegat tenia un gran mèrit i quan el vaig retrobar, ja jubilat, m’explicava el que havia aconseguit amb el seu esforç i se sentia orgullós de fins on havia arribat. Però en el meu temps, els primers anys quaranta, la seva situació era precària. Era tímid per la manca d’experiència i li faltava sentit de l’autoritat. Els alumnes el superàvem i, com vulgarment es diu, li preníem constantment el pèl. També, com mossèn Homs, més d’una vegada havia necessitat de l’auxili del director per imposar autoritat. Fins i tot li demostràvem sovint, injustament, un cert menyspreu. Recordo que li férem una auca, que ens sabíem tots de memòria, d’autoria col·lectiva, i que era netament ofensiva. Començava amb un rodolí innocent que deia: “El dia del dijous gras / va néixer el senyor Mas”. Però en seguien d’altres més malintencionats i pejoratius: “Al veure’l la comadrona / va dir: això és una mona”. I així la cosa s’anava enfilant de tal manera que no m’atreveixo a reproduir. En el fons l’apreciàvem, però ens aprofitàvem de la seva debilitat per satisfer els nostres desigs insans.

Antoni Solà Llicenciat en Filosofia i Lletres, fou un dels professors de reforç contractat ja cap als darrers anys del meu batxillerat. Persona una mica extravagant pel seu tarannà i la seva manera de parlar i de dirigir-se als alumnes, era un personatge interessant i generalment el preníem amb simpatia. El més característic d’ell foren les classes d’alemany que ens féu durant algun temps. No sé com ni on va aprendre aquest idioma, però quan l’ensenyava i llegia davant nostre algun text, entonava la seva veu i prenia un posat altiu, com si es tractés d’alguna cosa important, a l’abast només d’alguns privilegiats. És cert que l’alemany, a més de difícil, era una llengua poc coneguda i estudiada entre nosaltres i foren les circumstàncies polítiques, l’apropament ideològic del règim franquista a Hitler, el que va establir, durant uns pocs anys, la llengua alemanya com a preferent en els plans d’estudi de l’època.

Josep Ripoll Professor de matemàtiques, era un home que imposava per la seva gran alçada física. I com a professor fou molt correcte. S’apropava a l’alumne si tenia dificultats i no va tenir problemes per imposar ordre a les classes. De tarannà obert i franc, tenia una simpatia natural amb què, sense proposar-s’ho, obtenia fàcilment l’acceptació de l’alumne. No recordo reaccions negatives en la seva actuació com a professor.

32 - Societat i Ensenyament a Vic


Manuel Portavella Fou un altre d’aquests llicenciats, aquest en ciències, que eren necessaris per cobrir la plantilla indispensable per mantenir l’estatus d’escola d’ensenyament mitjà i poder qualificar, amb efectes oficials, l’aprenentatge dels alumnes. Però aquest tenia una característica especial: era un vigatà de soca-rel, cosa poc comuna en la branca de ciències. Fill d’una família d’impressors, que tenia una impremta d’arrelada tradició instal·lada al carrer de la Gelada, tenia un posat senyorívol que, per ell mateix, ja imposava autoritat. Ens féu classes de química, en què era un expert. L’ensenyament el donava, penso jo, més per vocació que per necessitat. Químic de la important adoberia de Colomer Munmany, es va guanyar un gran prestigi entre els especialistes del ram a escala internacional. S’havia situat, doncs, en una excel·lent situació professional. A l’escola fou un bon professor. Pragmàtic, sabia què calia fer per donar als alumnes els coneixements bàsics i indispensables i també sabia com calia fer-ho. Alguns exercicis pràctics en el laboratori ens feren les classes més amenes i comprensibles. Fou un bon professor.

Josep Serra i Macau Professor de matemàtiques, contractat per substituir no recordo quin professor que havia cessat el curs anterior. Fou rebut amb expectació. Home corpulent, més aviat força gras, va presentarse des del primer dia vestit amb una bata blanca. Era una cosa insòlita entre els professors. Segurament ho feia per evitar embrutar-se de blanc amb el guix de la pissarra. Aquest sol fet ja el feia singular. Ell, el guix i la pissarra van demostrar-se com amics inseparables. Les seves explicacions a classe consistien, bàsicament, a omplir la pissarra de números i lletres per resoldre problemes, plantejar equacions o demostrar teoremes cada vegada més difícils i complicats. De bones a primeres això ens va impressionar. No hi havia dubte que era un home preparat i que duia al seu cap tot el que calia per acreditar una preparació científica indubtable. Però aviat tot això va ser per a nosaltres com un foc d’encenalls. Ell era molt savi o estava molt preparat, però el seu sistema era qualsevol cosa menys pedagògic. La majoria de nosaltres érem incapaços de seguir i entendre els guixarots amb què, a tota velocitat, omplia la pissarra sense massa explicacions complementàries. Es va plantejar una situació greu. La direcció de l’escola, no sé de quina manera, es va adonar del problema i va decidir actuar, encara que allò suposés haver de canviar de professor a meitat de curs. Però mossèn Vilacís, el director, es volia carregar de raó, i abans de prendre cap decisió va voler consultar els delegats dels cursos afectats. Sí, encara que sembli mentida, en aquells temps ja hi havia delegats de curs i jo ho era del meu, que aleshores era el de sisè de batxillerat. I a més érem elegits democràticament, en votació secreta, on tots els alumnes del curs érem, a la vegada, candidats i electors. Doncs bé el director, mossèn Vilacís, va cridar-me al seu despatx i va preguntar-me sobre el que pensàvem del professor de matemàtiques. Amb un cert esporuguiment, no era habitual que el director et cridés per opinar sobre aspectes del funcionament de l’escola, li vaig dir el que era opinió de tots nosaltres: el Sr. Serra i Macau tenia una manera d’explicar les matèries que feia impossible a la majoria de seguir i aprendre les seves exposicions. Sense massa explicacions vaig sortir del despatx on també havien estat cridats els altres

Societat i Ensenyament a Vic - 33


delegats dels cursos afectats. Al cap de pocs dies el Sr. Serra i Macau va desaparèixer de les nostres aules i fou substituït per un altre professor. Tot això, tal com es va produir en aquell temps, sembla insòlit, però és absolutament cert.

Eduard Cuéllar Un excel·lent professor. Si es tracta de rememorar aquelles persones que, com a ensenyants, ens vam topar a l’escola, quan es parla de l’Eduard Cuéllar sempre hi ha paraules que el qualifiquen en lloc d’excel·lència. En Cuéllar, nascut a Olot i olotí de cor i de residència, va caure i va integrar-se molt bé a l’escola com també a la ciutat de Vic. Llicenciat en Lletres, home de formació profunda, feia traspuar la seva cultura matisant i complementant amb aportacions pròpies les seves explicacions. No era dels que es limitaven a complir el tràmit de seguir amb rigor el programa oficial i el llibre de text. A més, era un autèntic cavaller en el seu capteniment amb nosaltres i mostrava sempre, en la seva manera de fer, una finor exquisida. Aquesta manera de ser i de fer li guanyaren el respecte de tots, sense gens d’esforç. El seu record és permanent en nosaltres, els qui vam tenir la sort de tenir-lo com a professor.

Guillem Serra i Bardolet Heus aquí un dels millors, potser el millor, professors que vaig tenir durant el batxillerat. Com l’Eduard Cuèllar, era un home culte, preparat i disposat a fer arribar els seus coneixements amb formes i mètodes poc freqüents en les aules de batxillerat d’aquells moments. A més tenia un sentit de l’humor molt fi que l’ajudava a guanyar-se l’atenció, la simpatia i la disciplina dels alumnes. Les seves explicacions d’història o de literatura eren de molta qualitat i d’una extraordinària amenitat. Tenien la frescor d’allò que és nou o poc conegut i les completava estimulant la memòria visual de tots nosaltres. En literatura omplia la pissarra d’extensos quadres sinòptics que ens feien entendre amb més facilitat i molt de rigor l’evolució dels estils i continguts dels diversos autors en els diferents moments històrics i culturals, les influències entre ells i les diferències que més els distingien. En història ens mostrava, igualment a la pissarra, les genealogies de les famílies reials dels diferents països i els encreuaments entre elles, origen, moltes vegades, de conflictes o situacions de gran transcendència històrica. Era una manera de fer més pròpia d’una aula universitària i això ens facilitaria entendre com hauríem de treballar més endavant. A la vegada ens exigia l’esforç superior de prendre notes i apunts de les seves exposicions. Fou un gran professor de qui sempre n’he tingut excel·lent memòria. He tingut la sort de trobar, entre els meus papers vells, diversos d’aquests quadres sinòptics, referents tant a literatura com a història, que són com un petit tresor per a mi. Crec que són una confirmació material del que acabo d’explicar. Conclusió. No sé si hauré sabut exposar amb claredat el que fou el nostre col·legi durant els anys quaranta, en l’immediat postfranquisme. Aquest període sol tenir, en els comentaristes que moltes vegades no el van viure, connotacions d’un aclaparament, d’una grisor i d’un patiment gairebé insofrible. És cert que s’estava produint en aquest moment una repressió molt greu i que

34 - Societat i Ensenyament a Vic


la dictadura franquista eliminava les llibertats essencials, els drets de Catalunya i tota expressió de la llengua i la cultura catalanes. Però simultàniament, nosaltres, els qui sortíem de la infància i entràvem a l’adolescència, teníem altres cabòries. La necessitat de viure i entrar en el món dels adults, en què l’aprenentatge de la cultura i de la ciència ens eren indispensables. I, en general, ens hi vàrem disposar amb força dedicació i interès. Per això no voldria que el Col·legi Sant Miquel i la seva manera de funcionar es volgués situar en aquest món afeixugat, trist, gris, gairebé negre que molts pinten, segurament amb raó en el que fa a la política i la societat. Sant Miquel, condicionat certament per la situació política, fou en qualsevol cas una escola on vam aprendre i d’on vam rebre moltes coses positives. Sant Miquel tenia una tradició molt antiga i tota la seva tradició pesava molt en la seva trajectòria, més que els condicionants del moment polític. Certament que el català, per exemple, fou bandejat de l’ensenyament. Però això no fou culpa de l’escola. Tots sabem que Sant Miquel, tan aviat com fou possible i avançant-se a tota legalitat, va ser una de les primeres escoles que va donar l’ensenyament en català. Aleshores l’escola es va veure obligada a conviure amb una situació no volguda que la superava. Però el que vam rebre de l’escola els estudiants dels anys quaranta fou molt: en coneixement i en valors humans i morals. Els d’aquella època, i jo personalment, li estem profundament agraïts.

Societat i Ensenyament a Vic - 35


RECORDS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL DELS SANTS RAMON CONTIJOCH I PRATDESABA (1940-1948)

Preàmbul Vaig néixer a Manlleu el gener de l’any 1931 i reduint aquesta narració als episodis de l’ensenyament rebut, em remunto a les beceroles amb el record -encara avui present- d’aquell olor àcid característic de les escoles de pàrvuls (abans anomenades com dels caganius), al mateix temps que el peculiar de la suor i dels bolquers dels infants, barrejat amb la colònia lavanda, generalment de producció artesanal i casolana. Així, i a recer del record d’unes flaires infantils, recordo, vagament, la meva estança a l’escola de la senyora Molas a Dalt Vila del meu poble. L’esclat de la Guerra Civil va impedir poder matricular-me a la requisada Escola dels Germans de La Salle, encara que no assistir a les seves aules a l’ensenyament uniformat sota la batuta del mestre Sr. Ivo, que malauradament va ser represaliat en acabar la guerra més incívica de totes les guerres: la guerra entre germans. No recordo els noms dels professors en aquesta etapa d’iniciació a l’aprenentatge de l’abecedari i la memorització de les taules de multiplicar, encara que sí tinc present que el meu pare no volia que estigués vagarós en el període estiuenc de vacances i procurava que una mestra particular (filla d’un modest agutzil de l’Ajuntament de Manlleu) ens fes a mi i a la meva germana unes classes de repàs, i de les quals el record més viu és la visita d’un avió de l’exèrcit nacional que va bombardejar Can Serra i el camp d’esports on feien la instrucció els soldats de l’última lleva. Acabada la guerra, vaig incorporar-me al Col·legi dels “Hermanos” del pitet, en un curs que va acabar ben aviat i del qual tampoc tinc cap record especial. L’octubre de l’any 1939 va començar, amb tota serietat, l’ensenyança primària amb els “Hermanos” de La Salle de Manlleu, que com he pogut comprovar en converses amb barcelonins que he conegut després era també un internat molt rigorós. Certament el règim escolar era d’una duresa extrema, d’una gran falta de tracte humanitari i en el qual el sistema de premis tant en conducta com en educació, mitjançant el lliurament d’uns bitllets de colors, era més aviat desmoralitzador i contrari a l’esperit de superació que pretenia assolir com a estudiant.

36 - Societat i Ensenyament a Vic


Vaig acabar-hi el primer curs i els pares varen tornar a matricular-me per iniciar el curs 1940-41. A l’inici del segon curs, esdevingué a finals d’octubre de 1940 el desbordament del riu Ter i la inundació del Baix Vila de Manlleu, amb unes conseqüències prou traumàtiques per a la població i per als alumnes internats al Col·legi de La Salle, que per la seva situació al costat del riu va patir amb tota intensitat la inundació, encara que la seva ferma construcció va donar garantia, i allotjament -amb cordes de l’una a l’altra banda del carrer- als veïns de les cases veïnes que, pel fet d’estar construïdes amb adob i altres materials fràgils i davant el perill que corrien, varen ser salvats pels “Hermanos”. Després d’uns dies tristos de fangueig i recuperació de mobles i de plorar les persones mortes en l’enfonsament d’edificis per la inundació, afegit tot això amb la misèria que el poble arrossegava com a conseqüència de la guerra, que encara no havia cicatritzat les ferides, es varen reprendre les classes als “Hermanos”. Tanmateix, a casa es va començar a parlar dels meus futurs estudis per tal de poder iniciar el batxillerat, la qual cosa no era possible a Manlleu, ja que el Col·legi de La Salle no estava preparat per donar aquest ensenyament.

La possibilitat d’accedir al batxillerat El meu pare era un lletraferit i un intel·lectual vocacional en un poble en què la màxima aspiració era poder assolir el grau d’encarregat a Can Serra o a les fàbriques tèxtils que donaven col·locació a tota la població. No obstant això, ell havia comprat una impremta que havia descobert a Barcelona i que havia traginat fins al transportista que la va dur a Manlleu. Com que ell no tenia els diners, el seu pare havia desemborsat les tres mil pessetes que valia, de manera que el pare acabà essent un simple empleat del meu avi. La meva mare, dotada d’una gran perspicàcia i sentit pràctic, va ajudar i fins i tot impulsar la idea del meu pare per tal que jo pogués estudiar el batxillerat i obrir-me les portes per poder lliurar-me de l’ambient angoixós de la nostra vila i d’un horitzó tan limitat com la mateixa boira, que gran part de l’any embolcallava els habitants de la població. Totes aquestes nobles aspiracions donaven ales als meus pares per intentar copsar la fita que el seu noi pogués accedir al Col·legi Sant Miquel dels Sants, a Vic, on, per cert, ja hi havia cursat estudis la meva germana M. Teresa, fins que va haver d’anar al Col·legi Pare Coll, quan es va prohibir l’ensenyament mixt que s’havia iniciat a Sant Miquel a l’acabament de la guerra. Nogensmenys, tota aquesta il·lusió topava amb la manca de mitjans econòmics, ja que no podem oblidar que les despeses no eren solament les escolars, sinó que estaven incrementades per les despeses de desplaçament i dispesa del migdia. Si a aquesta dificultat hi afegim el fet que les despeses eren dobles, a l’haver de sumar-hi les de la meva germana M. Teresa, els maldecaps i preocupacions es multiplicaven i feien perillar el projecte. Aquí crec que he de retre un record d’agraïment inoblidable a mossèn Llorenç Vilacís, el director d’aleshores del Col·legi Sant Miquel, a qui el meu pare va visitar i qui em va ajudar i encoratjar al llarg dels meus estudis, no sols amb els mitjans econòmics que representava la matrícula gratuïta sinó sobrevalorant els meus mèrits escolars.

Societat i Ensenyament a Vic - 37


Gràcies a mossèn Vilacís, vaig gaudir de matrícula gratuïta1 i se’m va adreçar a una dispesa regentada per una vídua molt gran ajudada per dues filles solteres, també entrades en anys. Aquestes em donaven un primer plat cuinat per elles, aigua i m’escalfaven la vianda que jo portava en una fiambrera -carmanyola- que em preparava la meva mare i que, a despit de tota la cura i mesures adients, regalimava quan la carn havia estat condimentada amb salsa, deixant un record culinari als llibres de text de la totalitat dels cursos, ja que anaven junts a la gran cartera de cuir que guardava els estris escolars i els alimentaris. Així doncs, gràcies a la voluntat i sacrifici dels meus pares i a la generositat i discreció de mossèn Vilacís, vaig poder matricular-me i anar al Col·legi Sant Miquel dels Sants, a Vic. He dit discreció de mossèn Vilacís perquè mai va fer cap al·lusió a la meva condició de matrícula gratuïta, cosa que hauria estat mal vista per la resta d’alumnes i cada mes, quan donava les factures pel corresponent pagament (hi havia hores extres o material escolar), sempre les lliurava dins d’un sobre que preservava la intimitat i mai cap company va saber la meva condició de pobre, igual que vaig ignorar aquesta condició dels altres dos beneficiats de la meva promoció.

L’entrada al Col·legi Sant Miquel Vaig deixar, doncs, els “Hermanos” de l’Escola Cristiana, on havia fet els primers estudis de catecisme, cal·ligrafia, gramàtica, llengua francesa, matemàtiques, geometria i història sagrada, i vaig arribar a Vic ben entrat el mes de gener de l’any 1941. Havia complert els 10 anys. Vaig arribar amb una gran il·lusió i tot seguit vaig notar una doble diferència: Per una part, el professorat, tot i ser d’uns estudis més elevats, era diferent: més humà, més proper i menys distant i encatifat que els que havia tingut a La Salle. Per altra part, els alumnes eren molt diferents als de Manlleu. Al Col·legi de La Salle confraternitzava amb vailets de la meva edat i situació social, encara que afinant aquesta darrera qualificació diria que jo estava una mica per damunt d’una bona part dels externs que tenien l’horitzó en el compliment dels 14 anys, edat en què els esperava l’entrada a qualsevol de les indústries arrelades al poble o al taller artesanal de la seva família. També hi havia alumnes interns, dels pobles de la comarca o fins i tot de Barcelona, però aquests pertanyien a una altra condició social. A l’arribar al Col·legi Sant Miquel vaig entrar en contacte amb la burgesia de Vic, més ben dit, amb els fills de qui representaven les classes benestants de la capital de la comarca. Fills de metges, farmacèutics, advocats, notaris, famílies de renom a la ciutat, pagesia pròspera i rica, comerciants acreditats, sense oblidar altres companys de condició més modesta. No cal dir que en aquells temps encara hi havia un llunyà però present antagonisme entre manlleuencs i vigatans. Vaig arribar al Col·legi Sant Miquel vestint un abric girat d’un familiar mort i per tant amb el senyal mal dissimulat dels traus dels botons, encara que la meva mare s’esmerava a posar-me els jerseis fets a mida i els millors que trobava, així com les camises de popelín més rabiós. La meva entrada va tenir la clàssica i contradictòria rebuda per la resta de companys: per una part, un petit nombre de burletes, que intentaven riure’s del novato, que a més papissotejava lleugerament, defecte He pogut aconseguir un resum comptable elaborat pel mateix col·legi corresponent al curs 1947-48, i aplicable al meu cas als anteriors cursos, en què la relació dels pocs alumnes de matrícula gratuïta de la mateixa promoció 1940-48 n’ hi figurem només tres.

1

38 - Societat i Ensenyament a Vic


que es va corregir al poc temps ignoro el perquè; mentre que una altra part de seguida em va donar la seva confiança. He de dir que amb el temps, amb la meva constància i dedicant esforç a l’estudi, lluny de ser l’empollón empallegós i distant, em vaig anar guanyant l’estima, confiança i confraternitat de tots els companys.

L’edifici del Col·legi Sant Miquel El que sí resultava decebedor, venint d’un col·legi amb estructura moderna, acurada i senyorial com era La Salle, era contemplar el Col·legi Sant Miquel. Tot i impartir-s’hi uns estudis superiors, que en un futur ens donaria entrada a la universitat i, a redós d’ella, a una situació social i professional que mai podia somniar des de Manlleu, em trobava amb la realitat de l’edifici, que era certament desastrós, tant de dins com de fora. Desconec encara ara si era un antic convent reconvertit en una caserna militar o si havia esdevingut un antic hospital provinent de les lleis de la desamortització o si s’havia convertit en un dipòsit de la Cúria o de l’Administració estatal. El cas és que, encara que ja havia estat destinat a col·legi abans de la Guerra Civil, era un casalot mal proporcionat, desigualment distribuït i, això sí, aprofitat al màxim, per tal de poder fer classes a alumnes de comerç (als baixos) i de batxillerat (als dalts). Estava en un indret sense urbanitzar, tot i estar al costat del carrer Manlleu, separat del mateix per un solar, crec que pertanyent a l’Ajuntament de Vic i en el qual amuntegaven materials d’enderroc. Davant el col·legi hi havia la casa pairal -que feia cantonada amb el carrer Manlleu- de la família Onyós de Plandolit, alumnes del col·legi els seus dos fills, en Joaquim, de la meva promoció, i en Josep M., d’un curs inferior, i més enretirat, deixant un espai que ens servia de pati per jugar, els tallers Baulenas de reparació d’automòbils. Endinsant-nos, continuava el projecte de carrer o d’avinguda amb un col·legi nou però desert i no aprofitat en aquell temps. Suposo que es tractava d’un col·legi construït per la República -en l’esgrafiat de la façana hi figura l’any 1934 encerclant un medalló escultòric amb dos infants amb l’antiga cartera en banderola- però que del meu record no tenia alumnat, probablement per la pressió que devien fer els col·legis privats de la ciutat i la influència que sens dubte, per evitar la competència, feien els col·legis religiosos de Vic. Davant l’entrada d’aquest col·legi, certament majestuosa per l’ús de la pedra, el rajol i l’esgrafiat, ens hi retratàvem, durant els darrers cursos de la nostra promoció, per tal de tenir l’únic record gràfic que conservo de la meva estada a Sant Miquel. Al final del tot, i a través d’un túnel o passadís per sota una casa antiga, es comunicava amb el carrer Nou, que guardava un antic convent de monges, del qual ignoro el nom, conegut com la Casa Misericòrdia, on residia mossèn Masnou abans de ser nomenat bisbe i al qual visitàvem periòdicament, passant, repeteixo, pel petit passadís -avui carrer del Baró de Savassona-, tota vegada que era el director espiritual dels alumnes de Sant Miquel, a part de ser professor del col·legi. Tot aquest llarg descampat o carrer no urbanitzat era aprofitat com a pati del col·legi i allà hi jugàvem, distribuint-nos per cursos o classes, fins i tot aprofitant la façana lateral del col·legi que jo en dic de la República, per

Societat i Ensenyament a Vic - 39


jugar algunes vegades a frontó improvisat. Els jocs eren controlats pels diferents professors, uns més severs i rigorosos -com mossèn Barniol- i altres molts més complaents i tolerants com mossèn Homs i mossèn Claveras i fins i tot el senyor Mas, un tot terreny. La quitxalla acostuma a tenir set; set d’aigua, i més encara si tenim en compte que durant l’hora del recreo, que acostumava a ser una mitja hora al matí i altra mitja hora a la tarda, hi berenàvem el most que ens havia preparat la mare. A part d’això i en anys de sequera, i aquells anys (1940-1948) n’hi va haver molta de sequera, sembla que la set encara és més intensa i no sols al menjar del matí o a la tarda, sinó entre classe i classe que gaudíem d’uns minuts de descans, volíem beure aigua. Doncs bé, no teníem aigua al col·legi. Més ben dit, per ser sincers hem de dir que hi havia una capelleta-nínxol al bell mig d’un replà de l’escala que portava a les golfes (que no s’utilitzaven), amb una aixeta de llautó, que estava endollada a un tub de plom que devia baixar d’algun dipòsit sota teulada i que a vegades rajava. Recordo les cues que es formaven per tal de poder apaivagar la set, tot i bevent a morro i fins i tot xuclant quan l’aigua s’acabava i et tocava el torn, això si algun zelós professor no es permetia el luxe de prohibir-ne la beguda, probablement vetllant per la nostra salut, donada la dubtosa garantia sanitària de l’aigua desitjada. Hi havia una solució d’emergència: al carrer Manlleu, entre el nostre carrer i el carrer Nou, hi havia una font monumental, que no he sabut mai a què obeïa, ja que era desproporcionada amb una gran arcada i portal, que no feia joc amb el seu cabdal d’aigua, ja que moltes vegades estava seca. Tampoc he sabut mai si aquesta font era pública o era una concessió graciosa d’alguna família benestant propietària de l’immoble. Aquesta font estava davant on en aquell temps i encara avui hi ha el negoci de Motos Portús i he comprovat que ha desaparegut, i ha donat pas a l’anomenat passatge de l’Horta de Sant Josep. La qüestió és que era una font i a manca de l’aigua del col·legi era la nostra salvació, comptant amb el permís del vigilant de torn del recreo, puig que el zel del vigilant feia que deixés o no acostar-nos a la font del carrer Manlleu, vetllant per la serietat del col·legi i la seguretat de l’alumnat al sortir del seu perímetre en hores lectives. Doncs bé, alguns dies i segons el mentor que teníem pel recreo podíem o no acostar-nos a la beneïda font per fruir -quan n’hi havia- de la seva aigua, que si bé era de dubtosa qualitat a nosaltres ens sabia a nèctar de déus.

El professorat del Col·legi Sant Miquel He dit abans que els professors que em vaig trobar a l’entrar al Col·legi Sant Miquel, i en comparació amb els “Hermanos” de Manlleu -que eren un vertader orde eclesiàstic-militar, tal volta pel recent acabament de la guerra-, eren més propers, menys distants, més planers; en una paraula, més humans, tot i la tonsura sacerdotal de la majoria d’ells. Bé, tal vegada caldria aprofundir una mica i, tot i mantenint aquests qualificatius -principalment per la humanitat, dins la corpulència morfològica, de mossèn Vilacís-, es podria aplicar als professors natius o propis de la Cúria de Vic i dels seglars de la ciutat o de la comarca. En canvi diferien dels professors llicenciats en aquelles específiques matèries que no dominaven els primers i que passaven amb més o menys dedicació per les aules del col·legi, que els contractava per assolir un grau

40 - Societat i Ensenyament a Vic


d’ensenyament superior i especialment per complir el requisit de tenir en la plantilla un llicenciat en lletres i un altre en ciències. A part dels primers, que en general eren un tot terreny en les matèries que estaven al seu abast (llatí, religió, francès, grec, filosofia, literatura, geografia) i que es bastaven i sobraven per impartir les assignatures dels primers cursos, és evident que a l’assolir cotes més altes d’ensenyament es feia necessària l’explicació d’unes matemàtiques, física o química superior, el col·legi es veia obligat a contractar professors forans, si fem excepció d’aquells il·lustres vigatans -com el senyor Fargas, el senyor Serra Bardolet o el mateix mossèn Camil Riera- que havien obtingut la llicenciatura universitària o pontifícia de les seves especialitats. El que anomeno com a professors forans eren molt sovint acabats de llicenciar en les facultats de la universitat de Barcelona que trobaven en l’ensenyament una primera sortida, però que més tard eren captats per les indústries, tant de Vic com de Manlleu, i que ens abandonaven al trobar un lloc de treball adient al seu títol i vocació. D’aquests últims podem citar els senyors Presler i Antoni Ayats, i l’excepció del senyor Serra Macau de Barcelona, que jo crec que era una figura estranya, irregular i estrambòtica que ensenyava més pel terror que per l’afició. És difícil, després de tants anys d’haver sortit amb el títol de batxiller, fer un retrat exacte i imparcial dels professors, i menys encara ho és poder-los relacionar cronològicament i curs a curs. Tampoc podem oblidar que el Col·legi de Sant Miquel no era “Instituto Nacional de Enseñanza Media” i tenia un estatus especial, sigui per la pressió que el Bisbat o les autoritats civils poguessin fer sobre les administratives, sia perquè el “Instituto Nacional de Enseñanza Media” de Manresa, del qual depenia el col·legi, acceptés la situació irregular -crec jo- de la nostra institució tenint en compte que Manresa depèn, eclesiàsticament, del Bisbat de Vic. La qüestió és que el Libro de Calificación Escolar, que guardo com una joia, està lliurat, certificat i homologat per l’Institut de Manresa. Ara bé, amb l’excepció de l’examen d’ingrés, que va ser el curs 1940-41, que vàrem haver d’anar a complimentar personalment a Manresa, i l’examen d’estat que tenia lloc al final del setè curs a la Universitat de Barcelona, on ens examinàvem primer de la part escrita i si s’aprovava aquesta tot seguit es feia l’oral, els altres cursos s’aprovaven o suspenien amb les notes que donaven els professors del Col·legi Sant Miquel. En l’esmentat llibre de qualificació escolar hi ha una estampilla per curs, amb l’autorització especial del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Barcelona, facultant dos professors, un per lletres i l’altre per ciències, per dirigir la preparació dels alumnes en el respectiu curs de batxillerat. Doncs bé, en el meu hi consten uns professors que jo no recordo i que crec que el que feien era avalar amb el seu nom la legalitat de l’ensenyament, tot i que en cap moment varen posar els peus al Col·legi Sant Miquel; per contra, en altres estampilles sí que hi figuren professors coneguts i que varen desenvolupar les seves ensenyances en les aules del col·legi. Per mi, són desconeguts els llicenciats que hi figuren i que s’identifiquen com: Francisco Vintró Sala i Antonio Solá Castells (1r curs) Miquel Siguán Soler i Manuel Pla Català (2n curs)

Societat i Ensenyament a Vic - 41


Vicente Ripoll Arnau i Juan Triadú Font (3r curs) Manel Portabella Casanova (4t curs) Per contra, sí recordo i varen exercir el seu magisteri els següents: Guillem Serra Bardolet (4t curs) El mateix Guillem Serra Bardolet (5è curs) José Serra Macau (6è curs) Antonio Ayats (7è curs) Repassant assignatura per assignatura i la identificació del professor trobem, a part dels esmentats, les de mossèn Ramon Homs, mossèn Antoni Barniol i mossèn Eduard Junyent i, excepcionalment, la de mossèn Llorenç Vilacís, però hi manquen les de mossèn Claveras, el senyor Mas, el senyor Cuéllar, a més de la del senyor Fargas, farmacèutic de Vic, i del professor de cal·ligrafia senyor Ordeig. Aquest últim professor era un venerable vellet que impartia els seus coneixements als alumnes de comerç i que els del pis superior, els de batxillerat, sols teníem contacte amb ell en el curs preparatori d’ingrés per tal de perfeccionar la cal·ligrafia. Jo venia del Col·legi La Salle, on tenien fama d’ensenyar una bona cal·ligrafia als seus alumnes, amb un traç de lletra tipus anglesa -fina i inclinada-. Jo no sé el sistema de lletra que volia imposar el Sr. Ordeig, però sembla ser que al manifestar-li la meva orientació anglesa no li va agradar i no vàrem aconseguir harmonitzar una cal·ligrafia amb caràcter, ja fos l’anglesa -amb línia estilitzada- o l’alemanya, amb estil barroc, sortint-ne d’aquesta pugna un garbuix que ha fet de la meva lletra una anarquia total. Mossèn Claveras, a més de dirigir el rosari a l’inici de la sessió de la tarda i de vigilar-nos en el temps d’estudi, una vegada s’havien acabat les classes i ens preparàvem els deures pel dia següent, durant el curs d’ingrés i el primer de batxillerat servia una mica de comodí al substituir algun professor, ja sia de religió, de gramàtica-ortografia o de llatí. Dic “gramàtica-ortografia” perquè en aquell temps l’ortografia era cabdal. Una falta d’ortografia en la llengua castellana era suficient per no passar l’aprovat de l’examen d’ingrés. Puc dir molt alt i orgullós que gràcies al cel i la dedicació dels professors del Col·legi Sant Miquel els alumnes que vàrem sortir-ne no fèiem cap falta d’ortografia castellana i encara avui dia jo m’escandalitzo al comprovar les errades que es fan, a tots nivells, en escrits dels jutjats, a la premsa, etc. La veritat és que els coneixements de mossèn Claveras, o almenys els seus dots d’ensenyament, no eren massa brillants encara que se’n sortia amb dignitat i menys autoritat. Quant a aquesta, recordo que a l’hora d’estudi de la qual abans he parlat era posada a prova, ja que hi havia alguns alumnes atrevits i ocurrents, en primer lloc i el més antic, que va ser expulsat diverses vegades i que tenia un currículum molt curiós i ja és mort desgraciadament, en Quim Costa; el duo Font Espina i Albó; un tal Garreta, fill d’un calderaire de Vic, etc. En feien les mil i una per tal d’intentar trencar la monotonia i autoritat didàctica del mossèn. També era mossèn Claveras l’encarregat de conduir cada any els alumnes que s’havien d’examinar d’ingrés a l’Institut de Manresa, amb un dinar apetitós, en aquells temps de targetes de racionament, a l’avui desaparegut Restaurant La Perdiu, a la Rambla de Manresa.

42 - Societat i Ensenyament a Vic


Mossèn Antoni Barniol era el contrapunt al seu anomenat col·lega. Era un capellà propi de la Cúria vaticana; menut, ben clenxinat, net i escrupolós com un diplomàtic de la Cúria romana. Ens feia classes de llatí i principalment -en els primers cursos- de matemàtiques. Mossèn Barniol va ser mestre de moltes promocions i en la seva classe no es permetien bromes ni ignoràncies. He de dir que l’únic suspens del meu expedient me’l va posar ell, per les dificultats que en el segon curs tenia per entrar en l’assignatura i que el mossèn, de caràcter introvertit, en una ocasió el vaig fer sortir de polleguera, excedint-se en el seu càstig d’estirada d’orelles, incident que ens va marcar per sempre més a ambdós. Incident personal a part, crec que mossèn Barniol era un bon professor de matemàtiques i, repeteixo, tenia una dignitat que inexplicablement no li va servir per escalar alts càrrecs en la Cúria. El Dr. Vilacís era un fora de sèrie. Dirigia amb mà dura el col·legi. Recordo que amb motiu d’estrenar-se la pel·lícula Gilda en la vetlla del divendres -el dissabte tarda teníem festa-, va advertir que cap alumne anés a visionar la pel·lícula. S’ignora per quin mitjà va arribar-li la nova que l’alumne en Garreta -fill del calderer- l’havia anat a veure. El primer que va fer el dilluns al tenir-nos a tots plegats a la sala d’estudi, pendents de l’inici de les classes, va ser cridar en Garreta, i al tenir-lo a prop seu li va propinar dos ventallots i el va fer agenollar, tot reptant-nos que sortíssim els que havien vist Gilda. No cal dir que ningú es va aixecar per reivindicar tal honor o deshonor... segons s’entengui. Sí, el Dr. Vilacís era impulsiu i quan no sabies la lliçó a gust seu t’enviava “amb la terregada” tot i fent-te passar a la primera fila dels burros, per escarni de la resta de la classe. Però era un home just, bo i un bon pedagog. Ens ensenyava a la perfecció el llatí -tots els capellans tenien facilitat, com és de preveure per la seva formació-. Ens va fer agafar consciència de conèixer a fons l’ortografia castellana, perquè els temps obligaven a aquesta ensenyança, tot i que ell componia poesies de l’escola verdagueriana. També ens ensenyà els rudiments de la filosofia amb gran mestratge. No li vaig notar cap debilitat pels diners o per donar preferència als fills de persones notables de la societat ausetana. Tractava a tothom per un igual i fomentava l’estudi i l’esforç. No tinc coneixements per dir quins mètodes emprava: simplement ensenyava i crec que al seu costat s’hi aprenia i s’agafava interès per l’estudi. El reverend Dr. Ramon Masnou era un oasi de tranquil·litat, de serenor i de bondat. Era el director espiritual del Col·legi i com a tal feia conferències, que no sermons, un dia a la setmana a l’aula gran d’estudi i, particularment, t’invitava a anar al seu despatx a la Casa de la Misericòrdia a mantenir col·loquis molt oberts sobre moral i bons costums propis de l’edat i de l’entorn social en què vivíem. En aquell temps en què tot era pecat i en què el sisè manament era el paradigma de tots els mandats divins, ens alleugeria la consciència amb unes consideracions prou senzilles com les que va exposar en el seu llibre Bailamos o no bailamos, en una època en què agafar una noia per la cintura per ballar podia ser pecaminós. Ens feia classes de filosofia i curiosament de francès. A nivell biogràfic, crec que durant la guerra va estar refugiat a França. El Dr. Camil Riera era com mossèn Barniol una figura treta de l’estampa que jo tinc de la Cúria vaticana. També diria que era introvertit, per quan en una ocasió en què va tenir un incident amb un alumne va sofrir un atac d’histerisme. Però diria que era més innocentó i menys punyent que l’altre mossèn amb qui l’he comparat. Venia, crec, de la Universitat Pontifícia de Salamanca o de Roma i se li

Societat i Ensenyament a Vic - 43


notava que estava molt preparat. Ens feia, a part de classes de grec, unes lliçons de filosofia que a mi personalment m’entusiasmaven i em temptaren de decantar-me per la carrera de Filosofia i Lletres, de la qual finalment vaig desistir davant el poc futur que en aquell temps tenia aquesta carrera. Així com els primers textos de filosofia, escollits i rectificats per part de mossèn Vilacís, que va canviar-nos a mig curs el llibre de text, eren de difícil enteniment, mossèn Riera va facilitar-nos la compra d’uns textos que donaven glòria d’estudiar. Mossèn Tarracó, fill de Ripoll i combatent de la División Azul, va ser gairebé una anècdota. Com que sabia alemany i aquesta nació estava guanyant la guerra, varen ensenyar-nos alemany en comptes d’anglès. Les seves classes eren entretingudes ja que s’intercalaven pinzellades de la guerra viscuda en la llunyana i malvada Rússia. Realment, per determinades persones tant la Guerra Civil espanyola com la campanya de Rússia va ser una vertadera croada en aquells temps de nacional sindicalisme i de radical religiositat, conseqüència d’una revolució que a Catalunya va ser de signe contrari. El senyor Serra Macau, vingut de Barcelona i que entrava a classe com un brau esperonat, ens va ensenyar matemàtiques amb agressivitat, lluny de l’elegància i racionalitat del senyor Presler -que va ser efímer-, de l’efectivitat del senyor Ayats -que també va passar com una nevada suau i lànguida-, i de la fredor de mossèn Barniol. Aquesta agressivitat, però, ens obligava a estudiar i a fer-nos amb l’assignatura ens agradés o no. He de dir que amb l’ensurt de mossèn Barniol i el mestratge dels altres professors que deixo esmentats, vaig arribar a aprendre matemàtiques, això sí, sense arribar a desentranyar-ne el misteri o simplicitat intrínseca i per tant fent-me inclinar per les lletres. Les lletres, i sobretot en el seu vessant de la filosofia com he comentat més amunt, em van embadalir gràcies a mossèn Riera, però principalment a Guillem Serra Bardolet. Aquest vigatà emèrit, que segons crec havia passat pel monestir de Montserrat -servia més per monjo que per casat-, a l’esclatar la Guerra Civil va incorporar-se a la zona nacional i va ser allistat al Tercio de Ntra. Sra. de Montserrat, a qui varen fer lliurar les batalles més ferotges de tota la guerra, principalment a l’Ebre, i que finalment va cursar les carreres de Dret i de Filosofia i Lletres, va arribar al Col·legi Sant Miquel amb els apunts d’aquesta última carrera i ens va donar unes lliçons sobre Jorge Manrique, Juan de la Encina, les Cantigues de la Verge i la literatura medieval espanyola que n’hi havia per engrescar-nos amb el tema. Ens feia també classes de geografia i història, i sobre aquesta última s’estenia en determinats passatges de la història espanyola, fent-nos fruir de la mateixa. No em puc oblidar del senyor Mas, que vivia a Centelles, vertader peó de brega i mestre vocacional que servia per a tot. Tant ens feia fer els exercicis de gimnàstica -quan la Falange donava instruccions en aquest sentit-, com feia classes de “formació política i moral”. També ens feia classe sobre totes les matèries, ja sigui per tenir-les atribuïdes amb caràcter permanent com si es tractava de substituir qualsevol professor. Crec que va ser el professor més fidel al Col·legi de tots els que hi varen passar. La manca de titulació universitària, el fet de no tenir la tonsura eclesiàstica i de ser d’un poble de la comarca tal volta li restaven carisma i, tot i que sabia fer-se respectar, no es lliurava de les burletes dels brètols que hi havia, com en tots els col·legis, fins al punt que en Font Espina i l’Albó varen compondre una auca festiva i irònica de la seva persona. Tenia el respecte i estima de mossèn

44 - Societat i Ensenyament a Vic


Vilacís i, en el fons, crec que tots els que vàrem ser alumnes seus el recordem i agraïm la seva dedicació i vocació per l’ensenyament. Em deixo alguns professors, per manca d’espai i haver-me estès massa en qüestions personals. En conjunt he de dir que vaig rebre una bona formació; tan bona com els elogis que m’he permès al parlar de determinats professors, com mossèn Vilacís, mossèn Camil Riera, mossèn Masnou i Guillem Serra, però sense poder silenciar que a l’arribar a les universitats de Barcelona i de Madrid i al trobar-me amb determinats caps de brot, notava que la meva educació tenia mancances. Mancances, crec, no atribuïbles al Col·legi Sant Miquel sinó a les mancances de poblacions com Manlleu o fins i tot Vic, que en aquells temps eren plenes de foscor i ermes d’ambients culturals que sí tenien a Barcelona i Madrid, i de les quals varen poder gaudir aquests companys que anomeno “caps de brot”. Certament, a la universitat vaig conèixer companys amb una cultura més àmplia a causa de la seva posició social i econòmica i, principalment, per viure en ciutats que tenien accés a fons de la cultura que no ens varen poder donar ni els nostres pares ni els nostres mestres. Finalment, vull de forma pública i palesa retre un homenatge d’agraïment. En primer lloc, als meus pares, pel sacrifici que varen fer perquè pogués estudiar, i als mestres, tots ells i com a capdavanter mossèn Vilacís, del Col·legi Sant Miquel de Vic, que varen saber infondre’ns un esperit de sacrifici, de lluita i superació a través dels mitjans d’ensenyament que ens varen impartir.

Puig l’Agulla, 2 de maig de 1948. D’esquerra a dreta, darrere: Joaquim Oñós, Ramon Contijoch, Lluís Barniol, Joaquim Espona, Jaume Camps, Josep Vilaplana i Lluís Mata. Al mig: Xavier Martí Albó, Isidre Bofias, Samuel Turu, Josep Font i Josep Franquesa. Davant: Joan Ginebra Torra, Josep Benito i Esteve Viñolas.

Societat i Ensenyament a Vic - 45


TRES RECORDS DE SANT MIQUEL PERE RAMÍREZ I MOLAS (1943-1950)

Declinacions Era de Taradell, pagès, cap a cinquanta anys, em semblava molt alt i gros (i potser no ho era tant), cara rodona, guenyo, molt guenyo, ulleres de vidres foscos, sotana o bata negra al cοl·legi, i al carrer barret de capellà, balandram a l’estiu i a l’hivern manteu embolicat al braç, com un emperador romà. Mossèn Llorenç Vilacís, director de Sant Miquel (de motiu li havíem posat l’amo), es deixava respectar i estimar. Tot i que quan en fèiem una de grossa ens ventava algun clatellot, tenia els palmells tous, molt més que els altres mossens. N’estàvem. Reia poc. Això sí, quan tocava riure escampava una rialla ampla, neta, que semblava que et tragués un pes del cor. Ens tractava de “totxo” quan la vessàvem. Α llatí, de “totxos” potser no en vaig arreplegar mai cap, perquè m’agradava d’allò més aquella parla tan clara i assolellada, però sí que em recordo del “totxo” que em va caure a gramàtica castellana el dia que vaig traduir guisantes per aglans! De mestres de llatí en vam tenir uns quants, però mossèn Vilacís va ser el primer a fer-nos ensumar flaires de rosa, rosae i a péixer-nos el bonus, bona, bonum i l’hic, haec, hoc amb gravetat i santa paciència, des de la seva solemnial tarima. Com a bon llatinista, va començar ensenyant-nos que non scholae, sed vitae discimus (I, totxos de nosaltres, qui hauria gosat demanar-li: “Els verbs irregulars també, mossèn?”). Damunt la taula hi tenia la gruixuda llibreta amb la llista del nostre curs on algunes vegades, poques, podíem guipar les notes. Ben aviat les declinacions i la llista dels noms i cognoms se’m van gravar a la memòria i hi van anar trenant unes lletanies farcides que ja no se m’han destrenat mai més: is, ea, id, Αlbó, OrioΙ i Xavier, eius, eius, eius, Anglada, Comella, ei, ei, ei, Espina, González Calabuig, eum, eam id, González Llagostera, Gros, eo, ea, eo, Mata, Molist, il, eae, ea, Ramírez, Remolins, eorum, eorum, eorum, Riera Justo, Riera Pujol, iis, iis, iis, Rocafiguera Poquí, Rocafiguera Serrabou, eos, eas, ea, Sans, Vila, iis, iis, iis. Un mal dia, cinc o sis anys després, non vitae, sed morti discimus, mossèn Vilacís moria a Alpens, assassinat pels maquis o per pistolers mercenaris. Les bales no anaven per ell, però se’l van endur d’escreix.

46 - Societat i Ensenyament a Vic


No sé si és enterrat a Vic o a Taradell. Han passat més de seixanta anys i potser ja costaria de llegir la seva làpida, sigui allà on sigui. Mentrestant les nostres declinacions també han declinat cap a l’ablatiu plural, i el doll de la llista alfabètica s’ha anat estroncant d’ençà que van morir primer en Remolins, anys després l’Anglada i des de llavors ja no sé qui més, perquè la diàspora m’ha esborrat molts contactes. Tanmateix recordo sovint mossèn Vilacís. I si no li reso parenostres, que als sants barons no els fan cap falta, sí que li dedico algun is, ea, id farcit d’albons, anglades i comelles, i estic segur que l’amo se l’escolta amb aquella rialla ampla, neta, que semblava que et tragués un pes del cor.

Bramades A Sant Miquel no vaig trigar gaire a aprendre aquesta peculiar manifestació acústica que no havia sentit mai al col·legi primari. Era un bram vacunoide col·lectiu de durada variable, entre planyívol i jovial, que es produïa boca closa seguint una lenta corba de volum ascendent que podia arribar al fortissimo, seguit d’un minuendo més o menys accelerat fins a l’extinció. Les saletes de classe petites permetien alguna bramadeta esporàdica, tot i que les que podíem emetre quinze o vint bramants no eren gaire més que versions de cambra. Tanmateix n’hi fèiem alguna en circumstàncies especials, per exemple a literatura o història amb el peix, senyor Serra, que les acceptava amb visible complaença perquè implicaven una mena d’aplaudiment moral a algun dels seus acudits més suats i un estímul per afegir-n’hi d’altres.

D’esquerra a dreta, darrere: Comella, Molist, González Llagostera, ?, J. Riera Justo, ?. Al mig: MS. Gros, Rocafiguera, Serra? Vila?, González Calabuig, J. Mata, W. Espina, MS. Riera. Davant: J. M. Anglada, J. Sans, P. J Ynaraja, P. Ramírez. Arxiu Francesc Jiménez

Societat i Ensenyament a Vic - 47


Però el lloc d’elecció per a les bramades més reeixides era la sala gran del pis de dalt, i l’hora més propícia a la bona bramada amb ple d’orquestra era la de la vetlla, és a dir, de sis a dos quarts de vuit del vespre, quan ens trobàvem reunits els set cursos de batxillerat, més d’un centenar d’alumnes, per estudiar en silenci i preparar les lliçons de l’endemà. Presidia la vetlla sempre un mossèn: l’amo mossèn Vilacís, el pinyol mossèn Barniol, en pagès mossèn Cinto Claveras o mossèn Homs, per malnom en borra. Els he esmentat per ordre de jerarquia, perquè la freqüència i intensitat de les bramades era inversament proporcional a l’autoritat del vigilant de la vetlla. Del carrer de Manlleu estant ja n’hi havia prou de parar l’orella als brams per deduir qui vigilava aquell dia. Estic convençut que mossèn Vilacís, home de quietud i que duri, no s’ho prenia a la valenta, i fins i tot em fa l’efecte que disfrutava de les bramades tant o més que nosaltres. Potser més d’una la provocava ell mateix quan s’adonava que ens convenia esbafar-nos. Però també les sabia tallar de cop quan ja n’hi havia prou. En canvi, al pobre mossèn Homs, alt com un sant Pau, clepsa radiant i nas d’apagallums, li havíem pres la mida, el vèiem patir de debò a cada bramada i, és clar, nosaltres pobrissons què hi podíem fer sinó etzibar-les-hi a dojo fins que es tornava vermell, vermell. I llavors ens solíem calmar, perquè de mala sang en teníem, però no fins al sadisme. El punt d’origen de la bramada podia ser qualsevol indret de la sala de la vetlla, que, seguint el model cesari de la Gàlia a omnis divisa in partes tres, nosaltres la teníem dividida en quatre quadrants: el quadrant SE, que quedava a la dreta de la tarima del mossèn, era el que ocupaven els bancs del primer curs; a l’esquerra, al quadrant SW, hi seien els de segon i tercer; enfront de la tarima, al quadrant NE, hi havia els bancs de quart i cinquè, i al quadrant NW, els dels veterans de sisè i setè. EI retrunyiment i la solemnitat de les bramades creixien des del SE i el SW fins al NE i NW. Les del sud eren més aviat ridícules, perquè el timbre de les veuetes tenia menys de bramul de bou que de clam de vedellet innocent, però tenien la virtut d’estimular la solidaritat dels bancs del nord, i llavors era talment com si un ramat de vaques baixés a donar suport sonor als desvalguts novellets d’allà baix. Les bramades dels darrers cursos eren augustes, sobiranes, i començaven amb el to d’una tronada llunyana que es congria enllà enllà i podien culminar, encara que no sempre, en un temporal de llamps i trons, abans de difuminar-se en la calma idíl·lica del ja hi tornarem si convé. No cal dir que gairebé sempre la bramada nòrdica arrossegava els infantívols bramulets dels bancs del sud. De tots els bancs de la sala brollava llavors una bramada plena, absoluta, amb un crescendo que feia goig d’escoltar. Quan hi penso encara avui sento pujar per la glotis o l’epiglotis com unes pessigolles de bramada harmoniosa, musical, no sabria com explicar-ho.

Tres organistes Pel maig fèiem cada any (o potser només un parell d’anys?) el mes de Maria a l’església de la Misericòrdia. Hi anava tot el col·legi, batxillerat i comerç, dos centenars llargs de xicots entre deu i divuit anys. A quarts de vuit del matí el doctor Masnou deia la missa. Hi havia cantúries d’avemaries i, enllestida la salve, al carrer i cap a Sant Miquel, a treballar. La migrada schola cantorum del col·legi era un grupet ad hoc d’una dotzena de cantaires que sabíem una mica de solfa, no gaire. Cantàvem a dalt

48 - Societat i Ensenyament a Vic


del cor el Déu vos salve, Maria (sol-mi-do de baixada i re-re-mi-sol de pujada, suposo que la tonada era de mossèn Romeu), i el poble contestava allà baix, a la nau, amb la santa (mi-re-do-si-la, pla i avall). Això sí, teníem un bon organista, el company Benito (pronunciat a la catalana, amb vocals neutres), que havia estat escolà de Montserrat, i tocava l’harmònium com Déu mana. EI problema va venir el dia que en Benito es va posar malalt i ens vam quedar sense organista: l’església plena, el doctor Masnou a l’altar, la missa dita, i l’hora de les avemaries sense en Benito. Ara pla. Bé, val a dir que a dalt al cor no ens hi vam amoïnar gaire, perquè l’Anglada i jo, tot i que no érem pianistes ensinistrats a tocar amb totes dues mans, ens vèiem amb cor de tocar la tonada i l’acompanyament cadascú amb la seva mà dreta. Em sembla que jo era l’organista dret, el de la melodia, i l’Anglada l’organista esquerre, el del basso continuo. Entre nosaltres dos s’hi va asseure en Mata, de manxador als pedals de l’harmònium. No estava gens mal pensat, però la realització pràctica va resultar dificultosa: en Mata seia al mig i manxava com si ho hagués fet tota la vida, que per això no cal saber molt de solfeig, i els dos organistes laterals sèiem (o estàvem drets, no me’n recordo) cadascun al seu costat. Però ens fèiem nosa: en Mata movia lleuger els peus, però no li quedava lloc per als colzes Ι les mans vagaroses, perquè l’Anglada i jo l’apretàvem per cada banda, amb la justa pretensió d’arribar amb les nostres mans dretes als sol-mi-dons i re-re-mi-sols i sense saber ben bé on posar les mans esquerres, que quedaven a l’atur. I a l’entorn de l’harmònium, els vuit o deu cantaires del Déu vos salve, entre intrigats i divertits. EI fracàs va ser inexorable, per una manca de coordinació: manxador, organistes i cantaires van començar de fer la seva feina cadascú per ell, i ningú es va preocupar d’esperar els altres. No se’ns havia acudit posar-hi un director que marqués el compàs, però suposo que aquesta precaució hauria complicat encara més les coses. Com va anar? Heu sentit mai la simfonia dels adéus de Joseph Haydn, que acaba amb els músics plegant un darrere l’altre, bufant l’espelma i deixant l’orquestra fins que ja sols queden un parell de violins que quan els arriba el torn també bufen, apaguen i se’n van? Doncs més o menys això ens va passar ja amb la primera avemaria. No sé qui es va enriolar primer, però els cantaires van anar callant un darrere l’altre, com els músics de Haydn, sense bufar cap espelma, però girant-se d’esquena i fent inútils esforços per aguantar-se el riure. En Mata va parar de manxar, l’harmònium es va quedar sense baf, i l’Anglada i jo cercàrem inútilment els dore-mi-fa-sols al teclat emmudit. L’avemaria no va passar del plena sou de gràcia. Rialles més o menys esclafades de tota la schola cantorum, i un silenci espès, acusador, a baix a la nau, on tots els ulls es van aixecar a veure què passava a dalt al cor. El doctor Masnou va salvar mig bé la situació, continuant ell mateix el Déu vos salve (em sembIa que resat, i no pas cantat, per si de cas). Dites les avemaries i resada la salve, com si no hagués passat res, tothom al carrer i cap a Sant Miquel, a treballar. Ja podeu suposar que l’episodi va portar cua. Aquell mateix dia el doctor Masnou va convocar els tres organistes al seu despatx de la Misericòrdia. Hi vam anar una mica avergonyits, però tranquils, perquè els qui hàgiu conegut el doctor Masnou ja sabeu que era incapaç de matar una mosca. L’escena la recordo amb tots els detalls. Ens va convidar a seure i ens va adreçar la paraula sense demanar-nos cap explicació. Que no estava bé això de riure a l’església, i que miréssim de no repetir-ho. Però es feia càrrec que a vegades és molt difícil que no se t’escapi el riure. I per il·lustrar-ho, ens va explicar què havia passat feia anys, a una parròquia de pagès. Era un ofici funeral dels de tres capellans al presbiteri,

Societat i Ensenyament a Vic - 49


amb tot el poble congregat a baix, i a dalt al cor uns quants capellans cantaires (abans de la guerra hi havia capellans a bastament). L’església era al costat de la rectoria, que tenia de tot, galliner inclòs. I es va esdevenir que enmig del silenci que precedeix el cant del Pater Noster, un gall va engegar un sonor quiquiriquic. El mal va ser que un dels capellans del cor, que tenia una bona veuassa, però era ben sord, es va afanyar a contestar-li amb un fortissimo: “Et cum spiritu tuo!”. EI doctor Masnou ens va afegir, i no ens va costar gens de creure’l, que mai no s’havien vist uns funerals més alegres. No sé si en Benito es va posar bo l’endemà o si vam continuar a la Misericòrdia cantant les avemaries a capella. El que sé és que no vàrem tornar a riure a I’esgIésia. I que ni l’Anglada ni jo vàrem fer mai més d’organistes laterals, ni en Mata de manxaire central. I que, anys a venir, van fer bisbe de Vic el doctor Masnou, em penso que pels seus mèrits i no pas pels funerals del quiquiriquic.

50 - Societat i Ensenyament a Vic


EL COL·LEGI SANT MIQUEL FIDEL BOFILL I BOSCH (1944-1951)

L’any 1943 va ser un any decisiu. Mossèn Vilacís, amic del pare, li va aconsellar que jo fes el batxillerat, que era el futur i només així podria estudiar carrera. Conseqüentment, el meu pare, que confiava en mossèn Vilacís, em va matricular al Col·legi Sant Miquel. Aleshores era el “Colegio de Enseñanza Media de San Miguel de los Santos”. Era un establiment de gran prestigi que ja li venia d’abans de la guerra. L’edifici era una construcció antiga, rònega i depauperada. Abans era una institució religiosa: el convent de Sant Josep. Les minúscules aules no eren altra cosa que un mal aprofitament de les velles cel·les. Amb la perspectiva dels anys passats, estudiar en aquelles condicions era una proesa, una heroïcitat. Nosaltres no ens n’adonàvem. Era el que hi havia i prou. No ens preocupava ni gens ni gaire. A l’escola s’hi accedia per un portal gran tocant a la cantonada del carrer Manlleu. Una gran escala conduïa a la primera planta i a les golfes. Entrant a la planta baixa, a la dreta de l’escala, hi havia un portal que donava a un conjunt d’aules i al claustre. Les finestres de les aules no ajustaven, els vidres eren prims i el mobiliari eren restes d’abans de la guerra. L’escola havia estat mixta, però després de la victòria del franquisme, amb l’entrada del nacional catolicisme, va ser d’ús exclusivament masculí. La part de baix era la més fúnebre de totes malgrat que hi havia finestres que donaven a fora. La direcció, també anomenada secretaria, era a la primera planta al fons de l’ample corredor. En l’angle del fons s’hi trobava un accés a la sala de professors. Just a l’entrar, havent pujat l’escala, hi havia una porta que donava a la “sala”, que era l’aula general. Des d’allà s’accedia a través d’una estança repartidora a la sala de professors i a les diferents aules i als lavabos, que eren francament grotescos i higiènicament descurats. Al costat, abans d’entrar als lavabos, hi havia una petita estança on penjàvem les bates. Era tradició que, en acabar el curs, hi hagués una mena de batalla campal on els estudiants s’esquinçaven mútuament les bates fins a destrossar-les. En l’esmentada saleta de distribució d’aules, al fons abans del corredor, hi havia una gran vitrina amb fòssils i altres andròmines. Hi destacava l’esquelet penjat pel clatell. En els set anys que vaig estar a la planta de dalt no recordo haver vist mai que traguessin la pols d’aquella baluerna. Just al costat, a l’angle esquerre, hi havia una porta ridícula, tancada a pany i clau, que conduïa al laboratori. Era una cambra fúnebre amb quatre matrassos i retortes, un

Societat i Ensenyament a Vic - 51


fogonet Bunsen i poca cosa més, a part de quatre ampolles d’àcid i líquids estranys, les etiquetes de les quals eren pràcticament il·legibles de tan brutes. Només hi podia entrar el professor i quatre o cinc persones, perquè hi havia perill d’esfondrament. En trepitjar el terra tot tremolava. Feia l’efecte que d’un moment a l’altre apareixeria Frankenstein. Durant set anys que hi vaig ser, després d’haver superat l’ingrés que es cursava a la planta baixa, només vaig visitar el laboratori una sola vegada. Tocant al mateix edifici hi havia un petit habitatge on residia una família més aviat pobra, amb una dona invàlida. De vegades se’ls enviava un diner producte de recaptacions que fèiem els estudiants. Just al costat d’aquesta família hi havia uns corrals plens de xais. Més enllà, tocant l’horta de Sant Josep, s’hi veien restes de la muralla medieval que eren coronades no pas per merlets sinó per un camp que l’anomenàvem el camp d’en Biro. De vegades en Màlaga, que era un enllustrador, s’hi enduia la noia manxaire i deien que hi mantenia relacions amoroses ràpides i furtives. En aquesta època del franquisme més vehement hi havia poca població estudiantil en aquesta escola. Quan vaig acabar el batxillerat, l’any 1951, el meu curs va batre el rècord d’assistència. Mireu si havíem progressat. Érem vint-i-tres estudiants més quatre incorporats a última hora, per agregar-se al curs paral·lel de l’“Examen de Estado”, que era el que ens donaria accés a la universitat. Aquell any vam ser el curs més nombrós de la postguerra. El nostre col·legi era emblemàtic i fou bastió cultural estudiantil de la ciutat de Vic. De totes les promocions de l’època en van sortir personatges que serien importants en molts àmbits. I famosos en la medicina, la ciència, la literatura, les belles arts, la religió, la indústria i el comerç. Tots aquests exalumnes de Sant Miquel, després de passar per la universitat, la majoria esdevindrien prohoms representatius del vigatanisme d’alta volada. S’ha escrit molt sobre aquest col·legi i, fins i tot, hi ha algun llibre publicat, algun dels quals amb profusió de detalls, molt interessants, però que no deixen de ser una crònica puntual i històrica de la institució. Aquest escrit meu està al marge d’aquestes consideracions que d’altres han tractat molt sàviament. El meu relat contempla l’esperit més humà i anecdòtic de la nostra escola i el retrat d’aquell ambient de precarietat que ens va envoltar i que no tenia res a veure amb els col·legis de monges que ja s’havien modernitzat, ja que disposaven de més recursos econòmics. Un dia mossèn Claveras, àlies Pepes, en un moment de sinceritat ens deia: “Les monges fan vot de pobresa però nosaltres el practiquem”. La disciplina que suportàvem era rigorosa i eficient. Els horaris de classe eren exhaustius però no cansaven. La programació era intel·ligent i útil. Al matí entràvem a dos quarts de nou i acabàvem a un quart de dues. A les deu gaudíem de mitja hora de pati. De fet, de pati només n’hi havia un de minúscul al centre d’un claustre relativament petit, a la planta baixa, el qual, generalment, estava destinat als petits, que eren els que feien el preparatori de comerç i l’ingrés de batxillerat. En aquesta planta s’hi impartien les disciplines de comerç. A la planta superior, les de batxillerat. Quan algú ens preguntava a quina escola anàvem i responíem que a Sant Miquel, la contrapregunta era: a dalt o a baix? Tota la resta de la població estudiantil a l’hora de recreo, els de batxillerat i comerç, anàvem a l’horta de Sant Josep sota de Santa Clara Vella i el camp del Biro i davant, també, dels tallers del Garaje Baulenas. Quan estaven reparant algun cotxe i en provaven el funcionament, aquells sorolls estrepitosos entraven per totes les escletxes de l’edifici i estudiar era un autèntic suplici. També utilitzàvem una mena de pista, que pertanyia al col·legi governamental anomenat també de Sant Miquel i que era conegut com a Sant

52 - Societat i Ensenyament a Vic


Miquel dels pobres. Era la clàssica i típica “Escuela Nacional” on també hi havia una mena de petita seu del “Frente de Juventudes”. A nosaltres se’ns considerava els rics, malgrat haver-n’hi pocs. A les tardes entràvem a dos quarts de tres i resàvem el rosari. Era l’hora de la nyonya. Començàvem les classes a les tres i s’acabaven a tres quarts de sis. A les quatre teníem mitja hora més de lleure al pati. A les sis començava la vetlla fins a dos quarts de vuit a la sala gran. Aquella hora i mitja, tots els estudiants de tots els cursos hi acudíem obligatòriament per estudiar i preparar els deures. Això ens estalviava haver d’estudiar a casa. La presència d’un professor, que vetllava per l’ordre, ens oferia la possibilitat de fer-li consultes. També teníem algunes hores lliures que passàvem a la “sala”, que era el lloc on fèiem la vetlla i tots hi teníem el nostre pupitre on guardàvem els nostres llibres. Era l’únic espai de l’edifici que tenia una estufa, únic aparell de calefacció de tota la planta de dalt. Els que estaven a la vora de l’estufa quedaven sempre amb les orelles vermelles. Els altres, generalment els que estaven més a prop de finestres i portes, passàvem un fred de mil diables. No hi havia cap porta ni cap finestra que ajustés bé. Això vol dir que el llarg hivern vigatà ens obsequiava amb penellons a dits i orelles i refredats constants. Sota el guardapols gris que portàvem com a uniforme una mica precari, ens havíem de proveir de jerseis de llana gruixuda i bufanda. Era una autèntica nevera, l’edifici. El rendiment, però, de la massa estudiantil era plausible. La nostra escola s’havia fet famosa pel gran sentit de l’humor de tots els estudiants. No hi havia baralles ni desavinences i tot plegat era com una gran família. Quan succeïa algun fet especial o alguna intervenció per part d’alumnes o professors, que s’escapava de l’habitual, es produïa la gran “bramada”. Era un soroll a boca tancada, nasal i gutural, que assolia altes cotes sonores, quasi operístiques. De vegades algú feina un solo. Aquestes bramades havien transcendit fora l’àmbit vigatà. Això era consentit pel professorat malgrat la seriositat de la casa i de les normes. Fins i tot alguns professors sabien provocar deliberadament la bramada. Reien per sota el nas i miraven amb cara de murris. El que no podíem fer era excedir-nos en la duració. Solien ser curtes i expressives. Només algunes vegades, si la situació era prou important, la bramada es perllongava fins que venia el director, mossèn Vilacís, a posar ordre. L’anomenàvem “l’Amo”. Mossèn Barniol, que era el segon de bord, home primmirat, rabiüt, enemic del tabac i seriós i disciplinador, l’anomenàvem “la Mestresseta”. Llevat del seu caràcter adust, fou un gran professor de llatí. Aquesta disciplina, com llengua espanyola, francès i geografia i història, durava set anys. Altres com el grec i la filosofia tenien una duració més curta. Entre ciències cosmològiques i física i química, també abastaven els set anys. Aquella institució era eminentment religiosa. A part de la corresponent assignatura, no faltava mai la missa eucarística dels primers divendres de mes i el sempre bucòlic mes de Maria, amb el corresponent gori-gori emmelat. Aviat ens van incorporar també la “Formación del Espíritu Nacional”, que ningú estudiava i quan venia el falangista examinador tots anàvem a corre-cuita i el professorat ens ajudava d’amagatotis i ens deixaven passar xuletes. Els estudis d’aquella època, i molt especialment a Sant Miquel, eren bàsicament humanístics. De gran qualitat. Reprodueixo tot seguit el pròleg d’un llibre meu. El signa qui fou professor meu durant molts anys, el senyor J. Miquel i Macaya. Data de l’any 1988. Llegint-lo es pot comprendre una mica quins eren els aires que bufaven a la nostra escola:

Societat i Ensenyament a Vic - 53


L’alumne “La classe de Filosofia -curs sisè del Batxillerat humanístic- començava a les nou. Els timbres havien avisat. El professor -qui escriu aquestes breus notes- entrava. Com sempre, venia l’explicació. Era una classe distinta de la dels altres professors -m’ho perdonin els vells amicscar cert moviment hi havia en l’hora de durada. De bon primer, doncs, l’explicació. Aquest any sobre el problema capital de la Teoria del Coneixement. Com, un hom, coneix? El professor a lloure de l’alumnat deixava que la cosa –ells amb ells- s’encarrilés en un aire, o to, de disputa. A cops durava; i si era gaire, qui presidia tallava. Tot amb tot, de ventet socràtic. De l’alumnat un sobresortia. Bastant reclòs. No es prodigava gairebé. Absent. Ni dels qui més s’estrenaven cada dia en la discussió. Tot altre. I no lluny de la classe. En to un poquet intern, escoltava. De complexió prima, força baixet, i no descuidat: de tots, sabia ben pentinar-se. La clenxa molt coneguda. La ratlla de cabell negre d’un tombant d’allò més rectívol. Nominava Fidel Bofill. Amb el temps la fama li havia, sense que hi hagués en ell cap engloriament, per tal de singularitzar-se, d’anar al darrera. Jo en seguia els passos. L’he vist en anys de dedicació, en el seu art. Àdhuc sóc testimoni del to privatiu que ha exercit tot rodant la fama, en una pintura que cada dia se supera. Els tractadistes -els mestres, doncs-, fan assenyalador que l’art no és estàtic; dinàmic. Vol dir que la varietat ha de ser-hi. No estancar-se. A vint anys no s’és com a cinquanta. Ja es veu en els clàssics grecs i llatins. Fidel Bofill -com tants- viu immers en una justa evolució. Sempre cenyit a l’ideal de perfeccionament envers un escalonar de feina, o tasca, tot altra del primaterisme. Hom distingeix en tot artista, èpoques. Es nota el canvi. Certes coses de bon primer poden plaure més que no les d’hora d’ara o tot altre cas. No hi fa res. Que sigui talment no menyscapta del d’avui. Estimat Fidel: segueixo sempre el teu fer. Tu vas endavant i m’és un goig. Notes bé ço que et dic? Ah, tanmateix; si vols, qualsevol dia reprendrem la classe de Filosofia. No et plauria? L’art és obert. Veig que ets poeta. Llegeixo, adelerat, els teus versos. Poesia de somni; i d’un món de psicologia. Ho lligues bé amb la pintura. Potser per allò de Goethe: les afinitats electives, Joan Maragall, que hi entenia com pocs; t’apadrinaria en la doble vessant. Sigui ella per tot d’anys.” J. Miquel i Macaya / Vic, maig de 1988” El lector pot deduir que jo era una mena d’estudiant discret. De fet jo era vergonyós, però de vegades n’hi engaltava alguna de fresca, això sí: ben pensada. Una vegada el professor ens deia que només hi havia una veritat absoluta i aquesta era Déu. La meva intervenció fou: només hi ha una veritat absoluta, és que tot és relatiu. El mestre em va fer una mirada que em va deixar mig glaçat. I va afegir: ja en parlarem tu i jo, d’això. Ets home de poca fe, petitó. Jo li vaig respondre: -Diuen que sóc petit i no és veritat. El que passa és que em miren de lluny. Tota la classe va esclafir una gran rialla i es produí immediatament una gran bramada. Jo em vaig tornar vermell. En una de les últimes classes de física es va parlar d’Einstein. Jo vaig dir que em semblava que aquest geni era un home ben estrany perquè havia dit que el temps és corb. Segons jo -mig corcat per la boira vigatana- em semblava que era humit. Com era de llei, va sonar una solemne bramada.

54 - Societat i Ensenyament a Vic


Tots els mestres solien tenir un motiu, és a dir: un mal nom. El senyor Albert Mas, que ensenyava una mica de tot i grec clàssic, era conegut com a en Pau; Antoni Ricart, professor de matemàtiques i de física i química, era en Ton Bruixa o també en Com a...a...a...Ton, perquè era tartamut i amb molt bona voluntat, quan s’encallava posava davant de la paraula que no li sortia “com”; mossèn Claveras era en Pepes; mossèn Homs, en Borra; el senyor Prat, en Capses; el senyor Mayol, el Topolino o bé el Topo, ja que era un home força menut; el senyor Guillem Serra, professor d’història i geografia, era el Peix; el senyor Serra Macau, un professor de ciències exactes amb un caràcter brutal i desconsiderat, era en Bomba; mossèn Vilacís, el director, l’Amo; mossèn Barniol, sotsdirector, la Mestresseta. N’hi havia per dar i per vendre. Molts d’ells tenien característiques molt importants. El senyor Mas sempre trobava la manera de dir: “La historia se repite”. Era un bon home però més aviat rabiüt. El senyor Ricart, quan es posava nerviós, se li accelerava el quequisme. Mossèn Claveras, secretari del col·legi, era la persona encarregada de passar les notes a la cartilla, feia gramàtica als de primer curs i solia ser sovint el vigilant de les vetlles; fumava com una xemeneia i, de vegades, es quedava mig endormiscat a la cadira; de sobte li queia el cap i es desvetllava amb cara de tita bullida. El Topolino tenia tant de petit com d’autoritari. Mossèn Homs no suportava les bramades i, quan se’n produïa una, es tornava vermell com un pebrot i engaltava algun clatellot al primer que tenia a mà. El Peix, solia equivocar-se de classe i d’assignatura, sempre anava despistat però tenia una memòria privilegiada tocant a les disciplines que impartia; era extraordinari i molt eficient per fer-nos estudiar amb facilitat mitjançant esquemes molt ben estructurats. Quan mossèn Vilacís, durant una vetlla, aixecava el cap mirant cap a l’aula dient: “Usted, arrodíllese”, s’aixecaven quatre o cinc estudiants i anaven a agenollar-se davant de la tarima. El bon home era guenyo i deia: “Arrodíllense todos ya que se han dado por aludidos”. Era un fumador incorregible i impenitent. Per contra, la Mestresseta odiava el tabac i el primer que feia en entrar a l’aula gran era anar a buidar el cendrer tot girant la cara i arrufant el nas. Un clatellot seu era considerable i eficaç, sense oblidar les estirades d’orella. Si hi tenies algun penelló, se’n ressentia i et quedava el tendrum auditiu ben rebotit. Quan arribaven les festes de Sant Tomàs organitzàvem unes celebracions realment extraordinàries que es regien per les decisions preses per una junta estudiantil amb la col·laboració de les altres juntes dels col·legis Pare Coll, l’Escorial i les Beates. Les altres escoles de Vic feien la guerra pel seu compte. Eren dies memorables. El programa consistia a, generalment, ofici religiós inclòs, sardanes a la plaça, on tots hi acudíem a fer el vermut, funció cinematogràfica al teatre Canigó i representacions teatrals al mateix teatre a càrrec dels quatre col·legis integrants d’aquesta mena de consorci lúdic. Un acte clau, misses a part, era el famós certamen literari per on van passar els que serien, temps a venir, de les millors plomes de Catalunya. En la presentació, que corria a càrrec del doctor Eduard Junyent, que actuava de mantenidor del jurat, es produïen algunes bramades que habitualment sabia provocar deliberadament aquest personatge. Les mosses dels col·legis de monges celebraven amb alegrois les nostres bramades i les aplaudien. El dia de la sessió teatral, les actuacions del públic femení provocaven constantment més bramades de campionat. Les noies que sortien a l’escenari eren unes autèntiques heroïnes. En les sessions de teatre i en el certamen literari se’ns permetia la promiscuïtat perquè els llums de la sala romanien oberts. El dia del cinema, però, vailets

Societat i Ensenyament a Vic - 55


a una banda i mosses a l’altra. Allò eren figues d’un altre paner. Els partits de futbol entre alumnes i exalumnes solien tenir un bon nivell i era molt concorregut per les col·legiales, sempre interessades a esbrinar qui tenia el millor cuixam. L’estudiantina -la tuna- feia un cercavila pel centre i acabava a la plaça Major. Temps eren temps! Com a totes les escoles vam tenir bons professors i d’altres de no tant. Llevat de dos anys d’haver de suportar un professor que va resultar terrorífic, la convivència era extraordinàriament bona. Vam muntar una queixa col·lectiva a direcció. Mossèn Vilacís ens va escoltar molt breument i ens va dir que no ens permetia cap ingerència en els afers interns, i que si tornàvem a ficar protesta formal se’ns castigaria. Al cap de poc, però, aquest mestre va ser acomiadat. Se’ns va fer cas, era una primera protesta, cosa insòlita en època franquista. Tots els professors que vam tenir eren eficients i, generalment, comprensius. Alguns, per posar ordre, recorrien al solemne clatellot però la sang no arribava al riu. Anàvem més drets que un ciri. De vegades, si la falta comesa era considerada més greu, podia suposar una agenollada davant de la tarima de l’aula gran i la sala. Fins i tot algú havia estat expulsat puntualment de classe, el que suposava haver-se de presentar al director. Ell et feia la repassada final. No estaria bé dir que això eren actes de submissió i violència, eren altres temps, hi estàvem acostumats i ho acceptàvem perquè no tenien altra importància que la de trobar-se en ple sentit del ridícul, ja que aquesta és una arma eficient que obliga sovint a canviar les actituds de les persones o a modificar-les. Val a dir que els clatellots eren sempre merescuts. Ja acabat el batxillerat, perdurava l’amistat amb els professors i mai vam sentir cap mena de rancor envers ells. Eren coses dels temps. No existien ni viatges de fi de curs, ni colònies, ni res que s’hi assemblés. Ara bé: cada any el dia 2 de maig fèiem una excursió col·lectiva al santuari de la Mare de Déu de Puiglagulla. Ens portàvem el dinar i el berenar. Aquest últim tenia lloc a la font del Llopart, de Vilalleons. El professorat feia una gran arrossada sota el porxo de la font, sota el santuari. Entre la caminada i els jocs que muntàvem, l’endemà arribàvem cruixits al col·legi. Una vegada se’ns va acudir ficar-nos al trau de la solapa de la bata una flor de pixallits. Recordo perfectament que jo tenia el servei de porta de la meva aula. Quan entrava el professor havíem de dir: “¡De pie!”. Aleshores entrava el mestre i es dirigia a la tarima. Aquell dia vaig seguir el ritual de costum i el mestre, en entrar, em va donar una solemne plantofada i va dir: “Vayan todos a secretaría, les espera el director”. Com que no hi cabíem tots, mossèn Vilacís va fer entrar els quatre alumnes més destacats, dels quals jo formava part. Ens va amonestar seriosament i nosaltres no enteníem per què aquest acte suposava una fregada d’orelles, si només era una petita broma. Ho vam comprendre més bé quan vam saber que l’alumne Traveria s’havia pixat en un matràs del laboratori. Nosaltres no sabíem res de tot això, però se’ns va considerar col·laboracionistes. Fou una simple casualitat. Aclarit l’embolic, se’ns va indultar. Els de la meva generació en vam passar de tots colors. Quan fèiem el quart curs, en plena dictadura, havíem de començar a estudiar una altra llengua viva. A part del francès, que durava els set anys, s’estudiava l’alemany. Després de la desfeta del nazisme, ens van imposar l’anglès, sense altra opció. No hi havia professors d’aquella disciplina i a nosaltres ens va tocar aprendre’n juntament amb el mestre, mossèn Homs, que el començava a remenar una miqueta. Segur que no ens guanyava de més de dues lliçons. Entre tots ho vam anar fent tot. Calia espavilar-se, per superar la situació.

56 - Societat i Ensenyament a Vic


Tots aquells anys de batxillerat ens van proporcionar tota mena de situacions irrepetibles. Hi hagué, però, un fet que va commocionar tot Catalunya i molt especialment el nostre col·legi. Va marcar un abans i un després. Una tarda del mes d’octubre de 1949. El dia 15. Temporada de bolets. Narro els fets tal com els vaig viure: era dissabte i estàvem a la sala gran amb mossèn Vilacís que ens feia classe de religió. Eren dos quarts de sis de la tarda. Ens parlava de pecat i de culpabilitat. Explicava que si una persona en matava involuntàriament una altra, estava exempta de culpabilitat i que el pecat no hi tenia cabuda. No va acabar la lliçó, era hora de plegar. Ens va dir adéu i mentre marxava em va dedicar un somriure manyac i amorós. Devia voler recordar-me que l’endemà ens tornaríem a veure. El meu pare l’havia convidat a collir bolets a Bojons. En sortir de la classe, vaig anar ràpidament a casa. M’esperava el vell aparell RCA que em deixaria escoltar, amb el seu so metàl·lic, de vegades intermitent o ronc, la sèrie policíaca d’intriga Taxi Key. M’apassionava. Quan els pares van tancar la botiga i van venir a sopar, van dir que mossèn Vilacís no vindria a collir bolets perquè uns amics d’Alpens l’havien convidat i que era un compromís ineludible. L’endemà, tal com estava previst, tota la família vam anar Bojons. Abans de dinar, vam donar un cop d’ull al pla de l’Alzina bonica i encara vam trobar un bon grapat de pinenques. En ser al revolt de la font, es va aturar l’auto d’en Fernando Urrutia. Ell i la Cinta, la seva dona, amb les cares llargues i tristes, ens assabentaven de la mort de mossèn Vilacís. Juntament amb el matrimoni Barniol, havia estat assassinat a trets a la seva finca d’Alpens. Era un acte de represàlia dels maquis. Res no tenia a veure amb les accions guerrilleres de boicots i atacs al règim franquista. Fou l’execució d’una injustificable venjança personal contra els Barniol, que eren gent de pau, molt apreciats arreu. Diuen que el cap de colla d’aquella partida era en Ramon Vila, Caracremada. Transcric seguidament el text que apareix en el llibre d’en Josep Clarà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català: “...Tot i això, la biografia exagerada publicada arran de la seva mort el relaciona encara, abans d’acabar l’any 1949, amb dues accions comeses en zones relativament properes: els assassinats de tres persones en una masia d’Alpens, el 15 d’octubre, i el metrallament de dos cotxes entre Berga i Cercs, el 9 de novembre, acció que cal imputar al grup de Massana. Respecte a la primera operació, en la qual és molt difícil que Ramon Vila hi participés, ferit com estava de l’encontre amb la Guàrdia Civil, el butlletí del bisbat de Vic ofereix una crònica, escrita amb el llenguatge tètric de la postguerra, perquè entre les víctimes hi havia un capellà que era fill de Taradell i molt conegut: “En el Manso “La Vila” de Alpens, dia 15 de octubre, murió vilmente asesinado el Rdo. D. Lorenzo Vilacís Viñets, Profesor del Seminario Conciliar Vicense, Director del Colegio de Enseñanza media y Profesor de Religión de la Escuela Elemental del Trabajo. A la caída de la tarde del indicado día 15, festividad de Sta. Teresa de Jesús, terminadas las tareas escolares, el Rdo. Vilacís se dirigió, con los Sres. Barniol-Tubau, a la denominada Casa de Campo la Vila de Alpens para pasar un día de asueto, y a su llegada, sobre las siete, unos desalmados, enemigos de Dios y de la Patria, en medio de las más soeces blasfemias, se ensañaron contra sus indefensas víctimas, quienes, ante sus verdugos, no se avergonzaron de confesar a Cristo y con su generosa sangre reparar el horrible pecado de la blasfemia proferida por satánicas bocas”.”

Societat i Ensenyament a Vic - 57


Aguado Sánchez afirma que “entre sus autores fueron identificados Juan Puig Costa y Caraquemada”. El relat novel·lat de José Francisco, en canvi, no parla de la presència de Vila, i sí de Massana, Masip, Jordi Pons (a qui considera autor dels trets) i el Maño. Tanmateix, d’acord amb les descripcions aportades pels testimonis presencials, el fet va ser atribuït a Marcel·lí Massana. La policia de Barcelona, concretament, afirmava que “parece ser que el Sr. Barniol había declarado contra un detenido que fue fusilado por su actuación en época roja, y por ello lo mató el Massana golpeándole con la pistola en la cara y cabeza, disparando a continuación varios tiros sobre él; después disparó contra la esposa, al tiempo que decía: “Para que le acompañes”, y luego mató al sacerdote, diciendo: “Para que vayas al cielo”. Per tot plegat es publicà una requisitòria al Boletín Oficial del Estado que deia: “Massana Vancel (sic), Marcelino, hijo de Marcelino y de Concepción, de treinta y un años, natural de Berga (Barcelona), que al parecer desde hace tiempo se dedica al bandolerismo, vagando por las montañas de este Pirineo; procesado en causa 62-950, por asesinato y robos; comparecerá en el término de diez días ante el Juzgado de Instrucción de Berga para ingresar en prisión”. Després de l’enterrament, vam reiniciar les classes. Tots estàvem trastocats i l’atmosfera estudiantil, sempre despreocupada i alegre, s’havia descolorit. Sentíem una estranya sensació de buidor, una mena de defalliment anímic insuperable. Aquell gran home que era mossèn Vilacís havia desaparegut per sempre. Nosaltres restàvem al peu del canó i no ens podíem encallar. Ell es mereixia el nostre esforç. Han passat molts anys i encara el recordo com si ara mateix estigués fent-nos la classe de filosofia -lògica, psicologia, ètica- amb la seva peculiar manera de fer-nos entendre de forma planera el contingut de cada lliçó. El veig controlant les vetlles, amb la cigarreta als llavis, les mans agafant les petites solapes de vellut de la seva sotana i enfocant, amb la seva mirada desviada i desorientadora,

Aula. Any 1946

58 - Societat i Ensenyament a Vic


tots els racons de la sala. El recordo quan, sempre sorneguer, et deia amb cara de murri: “Crospis, crospis, no siguis totxo!”. El veig, com si fos ara. El sotsdirector, mossèn Antoni Barniol, el substituiria i obriria el camí que mossèn Vilacís havia somiat: el de refer l’edifici, fer créixer el col·legi i adaptar-lo als temps moderns. Amb els anys, el somni es faria realitat però la nostra generació no en gaudiria. Vam acabar el batxillerat i l’Examen d’Estat l’any 1951. Quedaven enrere els anys d’il·lusions i projectes. Era arribada l’hora de tirar endavant i posar-ho tot en solfa. Els anys passats a Sant Miquel foren decisius i extraordinàriament profitosos. Si ara em fos donat tornar a fer el batxillerat, no triaria mai una escola moderna i climatitzada. Retornaria a aquella mig desballestada baluerna, suportaria estoicament penellons i inclemències, sentiria un alè de vida i acabaria tot jo xop d’humanitat i de sentit comú.

Societat i Ensenyament a Vic - 59


ANYS 60 - 70


RECORDS DELS ANYS PASSATS AL COL·LEGI SANT MIQUEL DELS SANTS JAUME MEDINA I CASANOVAS (1957 - 1966)

Quan vaig haver fet set anys, els pares em van treure de l’escola primària de Sant Domingo, portada per les germanes Carmelites de la Caritat, on m’havien dut quan en tenia només dos, i em van inscriure al Col·legi Sant Miquel dels Sants, per fer-hi els cursos de preparatori (1957-1958) i d’ingrés a batxillerat (1958-1959). ¿Per què a mi, fill gran d’un mecànic de cotxes, llavors treballador a sou al garatge Baulenas,1 i nét d’un humil esparter amb botiga al carrer Nou –on teníem el domicili–, em va tocar d’anar a Sant Miquel, la institució que freqüentaven els nois de les famílies més cultes, influents i adinerades de Vic –destinats a tenir amb els anys un paper important en la vida ciutadana o nacional–, i no pas al col·legi dels Germans Maristes del carrer de Gurb, on anaven molts dels xicots de les classes més populars? Comentant-ho no fa gaire amb una meva germana, arribàvem a la conclusió que es devia principalment al fet que la intendència del col·legi adquiria el material de neteja al comerç familiar. Però, ben mirat, hi ha dos altres factors que van ser, probablement, més determinants: d’una banda, el fet de tenir un oncle capellà, amb el 1

La raó social tenia els tallers davant per davant del Col·legi de Sant Miquel.

62 - Societat i Ensenyament a Vic


qual els pares s’aconsellaven en tot moment, i, d’una altra, l’excel·lent relació que la família tenia amb el senyor Josep Sardà i Prat, amic íntim de l’avi Jaume Casanovas i Prades (que havia fet l’aprenentatge del seu ofici a l’establiment d’aquell a la rambla del Carme) i membre del Patronat del col·legi. Ben segur que els pares van prendre la seva decisió després d’haver parlat amb l’un i amb l’altre i d’haverho sospesat detingudament. Llavors l’edifici del col·legi, situat al mateix lloc que ocupa avui dia, presentava un aspecte ben diferent de l’actual. Es trobava instal·lat –gairebé a tocar de casa,2 per la part de darrere– a les antigues dependències del convent dels Carmelitans Descalços anomenat de Sant Josep, erigit a finals del segle XVII i abandonat arran de la desamortització de Mendizábal (1836), i oferia un aspecte deplorable, com es pot comprovar donant un cop d’ull a les fotografies que es conserven de l’època. Unit al convent, hi havia l’edifici de l’Horta de Sant Josep, del qual –encara que en aquells moments jo no en tenia pas consciència– havien estat masovers els meus besavis Fabregó-Riera, i en el qual van néixer i viure alguns dels meus familiars més directes. Les aules dels cursos de preparatori i d’ingrés estaven situades a la planta baixa de l’edifici, lligades a la casa de l’Horta de Sant Josep. Rònegues i sòrdides, eren presidides pels retrats del dictador

Vista de l’Horta de Sant Josep l’any 1946 (avui carrer Jaume I el Conqueridor). Al fons, es pot veure el Col·legi de Sant Miquel dels Sants. Amb la família habitàvem un edifici de cinquanta metres de llarg, que anava del carrer Nou al que avui s’anomena passatge de l’Horta de Sant Josep (llavors pràcticament un descampat que donava directament a Sant Miquel).

2

Societat i Ensenyament a Vic - 63


Claustre dels Carmelites Descalços

i de l’ideòleg del seu movimiento, així com també pel crucifix –ens trobàvem, sense saber-ho, al ple del nacionalcatolicisme–, situat al bell mig del pany de paret que els escolars teníem enfront. A sota, la taula del mestre. I davant seu, els pupitres que nosaltres ocupàvem. Hi apreníem a escriure bellament, sucant el tremp al tinter metàl·lic o de terrissa, on, de vegades, es formava algun grumoll que causava una vistosa taca al quadern d’exercicis: l’ús del bolígraf –que va posar fi a la cal·ligrafia– no es va estendre fins un parell de cursos després. De l’any dedicat al preparatori, que fèiem amb el senyor Francesc Pagespetit i Masó, recordo les visites del Mig-amic, un gitano que oferia al mestre tela per fer trajos i que al cap de molt temps vam saber que era el pare del famós cantant Peret. Picava a la porta que del carrer donava directament a l’aula, una porta sense vidres, amb fulloles que privaven la vista a l’exterior. I el nostre mestre es deixava convèncer per la retòrica del passavolant i tornava a entrar a l’aula amb un retall del preuat article.3 Vaig fer el curs d’ingrés sota l’atenta vigilància de mossèn Josep M. Vilà i Macià. Amb aquests dos professors aprenia l’ortografia4 (castellana, és clar) d’una vegada per sempre. Era l’època del Florido pensil,5 uns inacabables temps de pors, de repressió –política, moral i religiosa–, a casa, al carrer, al col·legi, a l’església, als llocs públics en general, de complexos de totes menes i també, seguint una tradició amb arrels en la mateixa antiguitat romana, de càstigs físics als escolars. Eren uns anys en què alguns professors fumaven discrecionalment a classe i en què tanmateix els alumnes que gosaven imitar-los a fora de l’aula rebien una severa reprimenda en ser descoberts. El que no tenia el col·legi era un espai per a l’esbarjo. Hi havia, llavors, encara, el claustre de 3 És coneguda la cançó “Enredant per ’llà, enredant per ’qui: / d’aquesta manera em van pujar a mi”, cantada pel fill del Mig-amic. Que la seva habilitat consistia a ensarronar la gent (des d’un ingenu mestre d’escola fins a un mostatxut guàrdia civil), ho corrobora la confessió feta per ell mateix; en efecte, segons conta el meu pare, el Mig-amic, en hores de sincera distensió, era capaç de dir: “Si pots enredar un gitano, no te’n confessis pas!”. 4 El llibre de text, que conservo, era: Antonio Cots y Trías, Ortografía. Método práctico. Barcelona (Publicaciones Cots) 1957 (40ª edición). 5 Els nostres llibres, tanmateix, duien el títol de Lecturas (Libro primero, Libro segundo, Libro tercero), i eren publicats (1955-1957) per l’editorial saragossana Luis Vives. També passàvem la Cartilla moderna de urbanidad, de la mateixa editorial (1954), una matèria que, segurament, vam ser els últims a estudiar.

64 - Societat i Ensenyament a Vic


l’antic convent.6 Però, tenebrós i humit,7 no resultava gaire atractiu per a les estones de lleure. Així doncs, les mitges hores de pati del matí i de la tarda (que coneixíem amb el nom de recreu) es feien al carrer, un carrer llavors encara no gaire transitat, des de davant mateix del col·legi fins a més enllà de l’escola del govern anomenada també Col·legi Sant Miquel (coneguda popularment tanmateix amb el nom de “Sant Miquel dels Pobres”), per on es veien botre les pilotes de futbol o de tennis perseguides pels estudiants uniformement abillats amb unes característiques bates grises, que jugaven també a bales, a l’acuit, a mistri, a saltar-i-parar o a cavall fort. L’ensenyament mitjà d’aquells temps constava de sis cursos, el primer dels quals es feia a l’edat de deu anys. A quart i a sisè, hi havia un examen de revàlida, que s’havia de passar en un centre d’ensenyament estatal. El que ens queia més a prop era l’Institut Lluís de Peguera, de Manresa (en el qual exercia llavors de director espiritual el meu oncle mossèn Jacint Medina i Fabregó), on ens desplaçàvem en autocar el dia convingut per a la realització de les proves. De primer a quart (o batxillerat elemental) els alumnes compartíem totes les matèries. En els cursos cinquè i sisè (o batxillerat superior), així com en l’immediatament posterior de preuniversitari, els estudis es dividien en ciències i lletres: totes les matèries, excepte les matemàtiques i física (específiques per als alumnes de ciències, que feien, a més, dibuix lineal) i el llatí i el grec (restringits per als de lletres, que practicaven el dibuix artístic), eren també comunes per al conjunt dels estudiants. Va ser llavors que em vaig inclinar per les lletres –i em vaig començar a il·lusionar amb els estudis de filologia clàssica. A primer de batxillerat, és dir, a principis del curs 1959-1960, vam estrenar edifici: l’ala del carrer de Manlleu –amb la mateixa fesomia que té en l’actualitat– havia estat bastida de nou, per substituir les antigues instal·lacions. La planta baixa estava destinada als dos primers cursos de batxillerat (pel cantó del carrer suara esmentat) i als estudiants de comerç (per la banda que donava al claustre). Al primer pis, hi havia, a més del gabinet de direcció, els cursos tercer i quart (pel costat de ponent) i cinquè, sisè i preuniversitari (pel de llevant). La part de dalt de tot de l’edifici era ocupada íntegrament i exclusiva per l’internat. Tanmateix el tram que anava del tros nou fins a l’Horta de Sant Josep es va mantenir en aquell estat precari durant tot el temps que vaig passar a Sant Miquel: les classes de religió de sisè amb moss��n Ramon Sala i Camps (teòleg acabat de tornar d’Alemanya, a qui ens costava de seguir), de literatura espanyola amb el senyor Guillem Serra i Bardolet8 –que s’aproximava a l’èxtasi quan parlava Eduard Junyent, “El convento de Carmelitas Descalzos de Vich”, Ausa, 1958, vol. 3, núm. 25, pàg. 91-97, deia: “Próximo a procederse a la desaparición definitiva de los restos que quedan de la iglesia de San José que fué del convento de Carmelitas Descalzos en la calle de Manlleu, actualmente ocupado por el Colegio de San Miguel de los Santos, bien será evocar sumariamente la fundación e historia de este convento que desde su supresión en 1835, vino a perder la mitad de la iglesia con su cubierta total por toda su longitud, a fin de ensanchar por aquel lado la calle de Manlleu, dejando al desnudo la ruina de la otra mitad de sus paredes, como ha perseverado hasta nuestros días” (pàg. 91). Pel que fa al claustre, “cuadrado, de unos 15 m. de lado, de galería en la planta baja con ventanas en lo alto, es de arcos de piedra sencillos apoyados mediante una moldura plana en pilares de piedra achaflanados” (pàg. 93). El claustre va ser desmantellat durant els temps dels meus estudis de batxillerat. I després l’adossaren a l’església de Santa Magdalena de Conangle (prop de Roda de Ter), on consta, en una làpida, la llegenda següent: “Claustre de Sta. Magdalena de Conangle, construït els anys 60 per Jean Baurier Tivollier. Acabat l’any 1984 pels seus familiars en el seu homenatge”. D’aquí estant dono les gràcies a Francesc de Rocafiguera per l’amabilitat que va tenir de fer-me conèixer aquest article del doctor Junyent. 7 La humitat era provocada per la sal que s’hi havia emmagatzemat. El pare ens ha contat que al claustre hi havia hagut l’estanc de la sal de Vic. El doctor Junyent diu: “Con la desamortización fué vendido el convento y la iglesia, siendo ésta destinada a almacén y molino de sal que contribuyó en gran manera al perjuicio de las paredes ya de si no demasiado consistentes” (op. cit., pàg. 97). 8 Vegeu: T. J., “Mor a l’edat de 84 anys l’advocat i filòsof vigatà Guillem Serra i Bardolet”. La Marxa, Vic, 27-IV-2001, pàg. 14; Josep Maria 6

Societat i Ensenyament a Vic - 65


de l’ascètica i la mística–, de francès amb mossèn Antoni Pladevall i Font (que, llicenciat en història per la universitat de Lovaina, era tanmateix aprofitat només pels seus coneixements de la llengua del país veí) i de filosofia amb el doctor Camil Riera i Canudas,9 es desenvolupaven al primer pis de l’antic convent. Que allò era un centre d’ensenyament, quedava palès pel blanc de guix que guarnia el voltant exterior de les finestres, on els estudiants espolsaven els esborradors entre classe i classe. D’altra banda, constituïen una característica ben singular del nostre col·legi les sorprenents i sonores bramades (amb la repetició sostinguda de la vocal u, a la qual es donava una entonació ascendent i descendent), proferides a l’uníson pels integrants d’un grup d’escolars, sobretot dels més avançats, davant les bromes o les impertinències dels professors, per riure’ls alguna gràcia o per desaprovar-los un propòsit inadequat. A l’extrem oriental del primer pis, hi havia un petit museu d’història natural, amb animals dissecats, alguns minerals i un esquelet del cos humà (que, tot i conèixer-ne la morfologia femenina, designàvem amb el nom d’“En Mariano”). Però mai no vam veure cap dels components fora de les vitrines. Aquesta institució ciutadana d’ensenyament de batxillerat, catalana, cristiana i democràtica –com ens la definia recentment una persona vinculada al món de l’educació–, a la qual acudien estudiants d’altres poblacions de la rodalia, era de titularitat municipal i episcopal al cinquanta per cent, i per això molts dels professors que teníem eren capellans (vestits tots ells amb la negra sotana de rigor), alguns dels quals feien classes també al Seminari: hi havia, per començar, el director, mossèn Antoni Barniol i Verdaguer10 (que ens ensenyà llatí a quart), a qui feien costat mossèn Joan Barniol i Tubau, més conegut com a “mossèn Barniol júnior”, mossèn Josep Maria Muntadas i Barniol11 (professor de literatura elemental i de religió), mossèn Jaume Furnols i Padrós (el primer professor de llatí, a tercer), mossèn Victorià Palà i Casellas i mossèn Jordi Ripoll i Cabaní (en la direcció espiritual), mossèn Josep M. Panicot i Fornells, mossèn Jesús Moya i Blanch i mossèn Modest Reixach i Pla (que ens vigilaven al pati i a les vetlles), mossèn Ramon Homs i Canet12 (professor dels estudis de comerç), a més dels ja esmentats mossèn Ramon Sala i mossèn Antoni Pladevall. I segurament encara algun altre. Al costat dels capellans, hi havia els professors seglars: el mencionat senyor Pagespetit (al preparatori), el senyor Vicenç Mallol i Guasch (al comerç), el senyor Josep Miquel i Macaya (professor de gramàtica a primer i segon, i de geografia a primer), el senyor Jesús Bonals i Codina (ex-seminarista que compartí l’ensenyament de la geografia de segon amb mossèn Vilà), el senyor Josep Fargas i Genís (farmacèutic i professor de ciències naturals a cinquè), el senyor Pere Prat i Selles (professor de francès al llarg de tot el batxillerat), el senyor Josep Cano i Bel (professor de dibuix lineal), el senyor Salvador Puntí i Puntí (de dibuix artístic), el senyor Albert Mas i Vilalta (que venia cada dia de Centelles amb l’autocar del transport dels estudiants d’aquella vila i que ens ensenyava història a quart i el grec i el llatí de cinquè, sisè i preuniversitari), el senyor Jesús Costa i Rossell (de matemàtiques), el senyor Isidre Bofias i Padrós Solà Sala, “El mestre Guillem”, La Marxa, Vic, 27-IV-2011, pàg. 8. 9 Vegeu: Ramon Pou i Rius, “El doctor Camil Riera”, Ausa, 1979, vol. 8, núm. 89-90, pàg. 286-287. 10 Vegeu: “Faran un homenatge a mossèn Barniol a Vic”. Ausona, 7-II-1992. 11 Vegeu: Mossèn Ramon Roca i Sallas, “Arran de la mort de mossèn Josep M. Muntadas i Barniol (Q.E.P.D.)”, La Marxa, Vic, 2-V-1997. 12 He pogut obtenir els noms complets de molts d’aquests capellans gràcies a la col·laboració de mossèn Miquel dels Sants Gros i de Rafael Ginebra, als quals em plau de manifestar el meu agraïment.

66 - Societat i Ensenyament a Vic


(de física i química), el senyor Jaume Soler i Solé (de matemàtiques), el senyor Josep Bofill i Sáez (també de matemàtiques), el senyor Martí Casas i Vila (veterinari i professor de ciències naturals a preuniversitari), el senyor Carlos Sureda i Gomis (professor de FEN –“formación del espíritu nacional”– o política –tal com anomenàvem l’assignatura– i de gimnàstica), el senyor Guillem Serra... Tanmateix, l’element clerical era tan important, que, a l’hora d’adreçar-nos a un professor, ho fèiem amb l’apel·latiu de “mossèn”, fos o no fos capellà. I, generalment, obteníem la resposta dels seglars sense que els interpel·lats ens avisessin sobre la seva condició. El que és ben cert és que, seglars o clergues, tots ells estaven dotats d’unes excel·lents qualitats personals, una gran dosi de bona humanitat, una admirable preparació intel·lectual i una notable capacitat per a la docència. Altrament, gairebé tots els professors tenien el seu motiu: en Topolino, en Capses, en Taules, el Pirata cojo, en Furu, en Benga, en Borra, mossèn Brillantina, la Tomaquera, la Mare llora, l’Amo, en Pau... I també els alumnes ens carregàvem de malnoms els uns als altres: el Parent, el Teiu, en Màncio, en Tià, el Marroquí... Coses de la vida: pocs anys després, algun dels professors va ser company meu d’estudis a la Facultat; i algun altre, el vaig tenir més endavant d’alumne... Baldament la superestructura estatal hagués imposat com a únic idioma d’ús públic el castellà, la llengua vehicular del col·legi era el català: catalans érem tots els integrants de la institució i no hi havia cap raó de pes per fer canviar l’habitud. Els professors, en procedir a les seves explicacions, parlaven castellà. Però els estudiants responíem a les seves preguntes i els demanàvem aclariments en català, sense que mai per aquesta raó ningú ens reprimís, ni ens obligués a emprar la llengua oficial. A pesar de tot, però, durant aquells anys no ens va ser donada ni una trista lliçó de gramàtica o de literatura catalana (encara que sigui només de passada, em plau aquí recordar que al Seminari, des del 1958 –tot i que llavors nosaltres no en teníem cap mena de coneixement–, arrancava, amb Josep Ruaix i una colla d’estudiants de capellà, un moviment de recuperació de la nostra llengua). Els horaris eren força atapeïts. Començàvem amb una classe a les 9 del matí. De les 10 a les 10.30 teníem recreu. I venien després dues classes més: de 10.30 a 11.30 i d’11.30 a 12.30. Aquesta hora sortíem tots –excepte els interns– per anar a dinar a casa (llavors, a Vic, tothom feia l’àpat fort a la 1). La imatge xocant del migdia era la donada per la parella Borra–Topolino –el primer, alt com un sant Pau i test com un mànec d’escombra i el segon, baixet i rabassut com un tap de bassa–, que solien anar de tronc per fer el camí del col·legi als respectius domicilis i viceversa. A la tarda, a dos quarts de 3, acabats d’arribar, resàvem el rosari tots junts. De 3 a 4 i de 4 a 5 hi havia classe. De 5 a 5.30, recreu una altra vegada i classe encara de 5.30 a 6.30. De 6.30 a 8 hi havia la vetlla, o temps dedicat a l’estudi recollit i silenciós, amb tots els escolars ajuntats en una gran aula, vigilats generalment per un capellà: només de tant en tant els etxabuiros de mossèn Moya –conseqüència de les polsades de rapè– trencaven la concentració. La festa setmanal es feia el dijous a la tarda, que gairebé sempre aprofitàvem per anar al Seminari a jugar a futbol: hi havia dos camps enormes que ens hi esperaven; en tornar-ne, quan ja érem una mica espigats, passàvem per can Pi, al mateix carrer de Manlleu, on endrapàvem un saborós entrepà de calamars a la romana, que amaníem amb frescos glops de cervesa.

Societat i Ensenyament a Vic - 67


L’educació del Col·legi de Sant Miquel era profundament religiosa. Cada dissabte a la tarda teníem plàtica del director espiritual. Cada primer divendres de mes, a la Misericòrdia, missa i comunió. Cada classe començava amb el “nom del pare”. Cada any fèiem el mes de Maria, per a la qual cosa, eixint de dinar a casa, ens reuníem a dos quarts de tres a l’església del Carme. Acompanyats amb les notes de l’orgue, que tocaven mossèn Andreu Ramírez i Parés o mossèn Josep M. Muntadas, cantàvem unes “Déu-vos-salves” molt boniques, amb diverses tonades, i unes “Santes Maries” invariables,13 així com altres himnes i melodies apropiats a les solemnitats, amb lletra de Jacint Verdaguer, com la Cançó de la Moreneta, Maria al cel guia, Corona de roses o aquell poema que diu: Collint violetes i algun gessamí, cantava amoretes diumenge al matí. L’aurora em volia per son rossinyol; jo li responia: dindol!, jo só de Maria. O també aquell altre, de la mallorquina Maria-Antònia Salvà, amb música de mossèn Lluís Romeu i amb una tonada tan airosa: A vostres peus, Maria, ressona cada dia el nostre càntic breu. Reina de l’harmonia: el poble que us l’envia, feu-lo florir per Déu.14 O, encara, l’Ave Maria de la terra i el cel, que deia: Al matí, cap al llevant, quan neix el dia, les campanes van dient: Ave Maria. Alabat sigui sempre el nom teu, Santa Maria, Mare de Déu.15 13 Mentre redactava aquest escrit em vaig assabentar que no gaires anys abans, el Col·legi de Sant Miquel celebrava el mes de Maria a l’església avui desapareguda de la Misericòrdia (al carrer Nou). El doctor Ramon Masnou i Boixeda, capellà de la Misericòrdia i alhora professor del Seminari i de Sant Miquel, va demanar al meu oncle, Jacint Medina i Fabregó, que llavors cursava els últims anys dels estudis eclesiàstics (1950-1953), a veure si podria anar a l’església esmentada a acompanyar amb l’harmònium les avemaries del mes de maig. I l’oncle s’hi va avenir. 14 Es troba al llibre de mossèn Andreu Ramírez (organista de la catedral de Vic), Cançoner parroquial. Recull de cançons religioses. Vic (Seminari Conciliar de Vic) 1956 (edició privada). Pel que fa al penúltim vers, la lletra original de Maria Antònia Salvà deia: “el cor que vos l’envia”, bé que nosaltres el cantàvem tal com figura transcrit al llibre de mossèn Ramírez. El poema de l’autora mallorquina portava el títol de Cançó de maig, i, com es pot veure, era tot ell pura música. Pel que m’ha dit Lluïsa Julià, a qui agraeixo les notícies, va ser publicat per primera vegada a la revista Mitjorn, núm. 17, de maig del 1907, i posteriorment, l’any 1926, va ser recollit a l’apartat Lilia del primer recull de poemes de Maria Antònia Salvà, titulat Espigues en flor. 15 I després continuava: “Sol ben alt i esplendorós, / quan és migdia, etc. // A la tarda en el ponent, / quan mor el dia, etc. // Per l’altura els clars estels, / quan mor el dia, / somriuen i van dient: / Ave Maria, etc. // Més amunt, al paradís, / on sempre és dia / els àngels canten a cor: / Ave Maria, etc.”. Es troba també al llibre de mossèn Ramírez esmentat a la nota anterior, pàg. 117, on consta que la música és de mossèn Lluís Romeu, pvre.

68 - Societat i Ensenyament a Vic


Acabada la cerimònia amb l’Adéu-siau, Maria, anàvem, en filera més o menys ordenada, de dos en dos o de tres en tres, per la part nord de la rambla del Carme i el cantó de ponent del carrer de Manlleu cap al col·legi. A diferència dels escolars d’altres indrets de Catalunya, mai no vam aprendre la doctrina ni les oracions en cap altra llengua que la nostra, en la qual vam fer els exercicis espirituals a la Gleva, quan teníem quinze i setze anys, durant el cinquè i sisè de batxillerat. I és que el bisbe Ramon Masnou i Boixeda, nascut al si dels estaments populars de la comarca d’Osona, coneixia a fons l’essència de l’ànima catalana i sabia què calia fer per salvar-la. Els dissabtes a la tarda, abans d’anar cap a casa, escoltàvem les reflexions que ens feia el director espiritual. La imatge de l’u seguit d’una infinitat de zeros i la descripció de les penes eternes de l’infern ens impressionaven d’allò més, igualment com els casos exemplars de nois que havien mort de sobte a la nit després d’haver comès un pecat mortal. Naturalment, durant tot el temps que vaig estar a Sant Miquel (1957-1966, de preparatori fins a preuniversitari) el centre d’ensenyament era tan sols per a nois. Per la seva banda, el col·legi de les Dominiques del Pare Coll (no gaire lluny del nostre) i el de les Carmelites de l’Escorial eren exclusivament per a noies. Només el dia de Sant Tomàs era tolerat l’accés dels vailets a la veïna escola femenina. No va ser fins al 1968 que va començar a funcionar a Vic l’Institut d’Ensenyament Mitjà, de titularitat estatal i mixt. Però llavors jo era ja a fer estudis a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona (1967-1972). Una anècdota dels anys d’escoles amb discriminació de sexes té com a protagonista el doctor Camil Riera, prestigiós professor de filosofia de Sant Miquel i director de l’Escola de Magisteri eclesiàstica ubicada al Col·legi del Pare Coll. Encara que la distància entre els dos centres d’ensenyament no era gaire gran, el capellà solia fer el trajecte amb una Vespa. Del que no tenia gota de consciència el mossèn era de ser al mateix temps transportista dels missatges d’un noi de Sant Miquel –que lligava discretament el seu escrit a la moto– a una xicota del Pare Coll, que estava atenta a l’arribada del filòsof per anar a rescatar la missiva de l’amic. Entre els meus documents, guardo una llista dels companys amb els quals vaig compartir els primers cursos. Tanmateix només hi figuren els estudiants que formàvem el grup B. Gràcies als bons oficis de l’actual director del col·legi, el senyor Ignasi Roviró i Alemany, he pogut obtenir la relació completa de tots els que vam fer junts el quart curs de batxillerat (1962-1963). Heus-la ací transcrita tal com l’he rebuda: 1. Arumí Casanovas, Jacinto; 2. Ausió Baulenas, Lorenzo; 3. Bach Tañá, Tomás; 4. Bachpol Planet, José; 5. Barniol Llimós, José; 6. Bartrolí Serra, Jorge; 7. Blancafort Aliguer, José, 8. Bruch Miralpeix, José; 9. Buxaderas Colom, Jorge; 10. Canudas Viñolas, Enrique; 11. Casacuberta Gras, Joaquín; 12. Coma Canudas, Antonio; 13. Coma Riera, Jorge; 14. Comarriu Traveria, Ramón; 15. Comella Verdaguer, Miguel; 16. Coromina Pou, José; 17. Costa Riera, Jorge; 18. Domínguez Subirana, JoséRamón; 19. Estaún Solans, Fidel-Carlos; 20. Esteve Armengol, Ramón Mª; 21. Forroll Torró, Joaquín; 22. Genís Vilaplana, Antonio; 23. Lapeira Bernal, Juan; 24. López Freixenet, Benjamín; 25. Lumbier Martínez, Juan-Ignacio; 26. Llop Pané, José; 27. Martínez Congost, Sebastián; 28. Mas Parareda, Alberto; 29. Medina Casanovas, Jaime; 30. Molist Bach, Miguel; 31. Montero Aliguer, Antonio; 32. Montoliu Viñeta, Rogelio; 33. Noguer Arola, José; 34. Noguera Moreta, Bernardo; 35. Noguera Roca, Ramón; 36. Ordeig Saster, Jorge; 37. Pescador Castrillo, Carlos; 38. Pich Buxadera, Jorge; 39. Planas

Societat i Ensenyament a Vic - 69


Picas, Pedro; 40. Pont Señé, José; 41. Portavella Ylla, José Mª; 42. Prat Molas, José; 43. Pujol Vila, Miguel; 44. Riera Vilarrúbia, Joaquín; 45. Rierola Moscoso, Rafael; 46. Roca Gurri, José; 47. Romeu Anfruns, José Mª; 48. Rosell Badia, José; 49. Rovira Pérez, Luis; 50. Sala Claveras, José; 51. Salomó Güell, José; 52. Salvans Rifá, Ramón; 53. Sanitjas Arcarons, Luis; 54. Sanmartí Sala, José; 55. Serra Sitjá, Javier; 56. Serrallonga Rovira, Jorge; 57. Serrat Callís, Jesús; 58. Soler Mercier, Marcos; 59. Tarrida Miguel, Juan; 60. Uribe Robert, José; 61. Valldeoriola Suriñach, José Mª; 62. Vila Mas, Juan; 63. Vilar Serradesanferm, Jorge; 64. Mas Dordal, Javier. A partir del curs següent, alguns d’aquests van deixar el col·legi per emprendre estudis especialitzats o per posar-se a treballar. I amb altres que es van incorporar llavors vam completar al cap de tres anys els estudis d’ensenyament mitjà que amb tanta dedicació i bona voluntat ens administraven els professors abans esmentats. Va ser una època plena de grans esdeveniments històrics, alguns dels quals vam poder seguir a través de la televisió,16 que de mica en mica s’anà fent un lloc a totes les llars (a casa la van adquirir quan jo tenia quinze anys): el Concili Vaticà II, anunciat per Joan XXIII el 25 de gener de 1959, quan fèiem l’ingrés a batxillerat, obert la tardor de 1962, durant el primer trimestre del nostre quart curs, i clausurat per Pau VI el 8 de desembre de 1965, quan cursàvem el preuniversitari; el viatge de Iuri Gagarin, el primer home que va sortir a l’espai exterior el 12 d’abril de 1961, quan fèiem el segon curs, data en què el cosmonauta rus va fer una volta completa entorn de la Terra; les declaracions d’Aureli Escarré, abat de Montserrat, a Le Monde, el 13 de novembre de 1963, mentre fèiem cinquè (el company Miquel Sala i Claveras –que havia deixat l’escolania montserratina aquell any– estudiava llavors a Sant Miquel, on va portar el retall del diari, que llegíem d’amagat del professor a la classe de política falangista); i, no gaires dies després, el 22 de novembre, l’assassinat de John F. Kennedy, president dels Estats Units d’Amèrica. L’11 de maig de 1966, ja durant l’últim dels cursos a Sant Miquel, va tenir lloc la manifestació de capellans a Barcelona, a la qual vam saber que havia anat el nostre professor mossèn Antoni Pladevall. Érem als preludis d’uns nous temps... Al seu torn, els moviments polítics i socials del nostre país tenien també ressò al col·legi. Així, durant els primers anys de batxillerat, amb les ferides de la guerra no del tot cicatritzades (des del 1939 havien passat només vint anys), la Falange mostrava encara l’esplendor del seu poder. Tot i que mai ningú no ens va fer aixecar el braç ni entonar el Cara al sol, quan teníem deu o dotze anys el senyor Carlos Sureda i Gomis, conspicu falangista (que després, en temps del president Jordi Pujol, havia d’acabar la seva vida laboral com a funcionari de la Generalitat de Catalunya), ens va fer aprendre la cançó que segueix: En pie camaradas y siempre adelante, cantemos el himno de la juventud, el himno que canta la España gigante, que sacude el yugo de la esclavitud. 16 La primera emissió de Televisió Espanyola des de Miramar (Montjuïc, Barcelona) va ser el 14 de juliol de 1959, només dos dies després de la mort del poeta Carles Riba, el mateix any que havíem començat el batxillerat.

70 - Societat i Ensenyament a Vic


De Isabel y Fernando el espíritu impera: moriremos besando la sagrada bandera. Nuestra España gloriosa nuevamente ha de ser la nación poderosa que jamás dejó de vencer. Eren els anys que al pis superior de “Sant Miquel dels Pobres”, un edifici estrenat el 1934, hi havia l’emissora de “Radio Vich, la Voz de Ausona” i la seu de la FET y de las JONS (organització feixista, coneguda faceciosament amb el nom de la SET i de les FONTS), anunciada a l’exterior per la corresponent ensenya del jou i les fletxes, on el senyor Sureda havia instal·lat un gran gimnàs amb aparells nous de trinca per als nois simpatitzants de l’OJE (Organización Juvenil Española). Jo no entenia llavors per què el pare em prohibia d’acostar-m’hi. Més endavant va ser l’Opus Dei. Era en els temps del batxillerat superior. En efecte, quan fèiem cinquè curs, l’Obra –com l’anomenaven els iniciats– ja havia captat alguns adeptes entre els nostres col·legues. Però l’organització de la societat religiosa no es conformava amb els considerats millors elements de cada curs, i per això se servien d’aquests com a reclam davant dels seus condeixebles. Així, un dia convidaven a visitar els seus locals un grup, un altre dia un altre, fins a aconseguir que hi hagués passat tothom. I d’aquesta manera va arribar el torn a la nostra colla, que vam assistir a una reunió en un pis del carrer de Sant Antoni. Tot i que van saber que n’havíem sortit més aviat decebuts, no per això deixaren de voltar-nos fins al darrer curs els companys (i també algun dels professors, com mossèn Muntadas) fidels a l’Obra. Devia ser perquè no teníem vocació d’ocells de gàbia que no ens vam deixar convèncer i no tornàrem a posar els peus als seus locals. Pel que fa als estudis, recordo les sol·lícites consultes de la mare als professors: al mític senyor Miquel i Macaya –propietari d’una biblioteca de milers de llibres que ens ensenyava amb complaguda satisfacció–, per demanar-li si de debò em seria útil un diccionari de castellà17 que ens recomanava; a mossèn Furnols, per expressar-li la seva por que jo no entrés amb el llatí (el capellà era molt de la Es tracta de l’obra de José Alemany y Bolufer, Nuevo diccionario de la lengua española. Publicado bajo la dirección de... Barcelona (Editorial Ramon Sopena) 1958, que el professor ens va recomanar quan fèiem primer de batxillerat i que encara compto entre els meus llibres. Pel que fa al professor de Sant Miquel, vegeu: Maria Teresa Godayol i Puig, Vicgrafies. Revista de Biografies Vigatanes. Núm. 7, abril de 2009, pàg. 46, on diu: “El mestre Macaya, com era conegut, impartia classes particulars a casa seva a nois i noies que seguien cursos de 2n ensenyament. La passió de Macaya pels llibres va ser tan gran que en algunes ocasions acceptava impartir classes a canvi d’un llibre. Va escriure diversos llibres i articles; citem per exemple Història d’una biblioteca (1967), en el qual l’autor explica la seva afició per comprar llibres. «Considero corrent testificar que sortint de casa per a la compra d’un vestit, d’un abric, d’unes sabates, tornava amb llibres». Reconeix que de jove l’apassionava la lectura. Quan estudiava a Tarragona llegia cada tarda a Balmes. «No vull enganyar ni enganyar-me, he estat tota la vida un home de lectura i de recerca de llibres. He viscut i visc per això»”. I a la mateixa pàgina diu: “La biblioteca del mestre Macaya. Al llarg de la seva vida, Josep Miquel Macaya va aplegar una biblioteca ingent que va vendre a la Fundació Universitària Balmes per la promoció dels estudis universitaris de Vic el 1989. El fons consta d’uns setze mil llibres datats des del segle XVI, de filosofia tomista, història de les religions, literatura i altres escrits en diferents llengües: llatí, espanyol, anglès, alemany, català, francès. Era un apassionat dels llibres i també tenia col·leccions d’art de tot tipus”. Hi ha una fotografia del senyor Josep Miquel i Macaya a la seva biblioteca el maig de 1953 al llibre d’Elisabet Sanyes Capdevila, Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993), Vic (Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants / Premsa d’Osona, SA) 2009, pàg. 90. Per la meva banda, jo puc explicar que més d’una vegada havia visitat el seu domicili (a la plaça de la Pietat) amb la finalitat de contemplar aquesta biblioteca. Certament, feia respecte. Hi havia anat de petit, quan feia batxillerat, i després, eixint d’acabar la carrera. Recordo haver vist piles de llibres fins i tot a la cuina.

17

Societat i Ensenyament a Vic - 71


broma i una vegada ens va explicar un acudit que parlava d’un teatí disposat a abandonar el convent d’amagat; a la nit, mentre a les fosques intentava posar la clau al pany de la porta, anava dient: “Si te atino, no teatino”); però mossèn Furnols ens va saber fer veure molt bé el funcionament de la sintaxi llatina, mitjançant l’ús d’un sistema de caixes o calaixos on s’anaven col·locant els elements, l’un després de l’altre (la partícula d’enllaç, el subjecte en nominatiu, el verb, el complement directe en acusatiu, l’indirecte en datiu, el circumstancial en ablatiu i el complement del nom en genitiu), de manera que va ser gràcies a les habilitats didàctiques d’aquest professor que vaig començar a entendre la gramàtica. Tinc present així mateix l’evasiva del professor de ciències naturals davant la pregunta d’un company interessat per la mecànica del sexe: “usted hace referencia al sistema urinarioreproductor, del que hablaremos en su día” –un dia que no va arribar mai (i una prevenció a escometre aquests temes que des de la perspectiva actual –en què veiem com a les escoles ensenyen a les noies a enfundar fal·lus artificials amb preservatius– costa d’entendre que s’hagués mai donat). Recordo també les angúnies que passava quan el professor de literatura de quart de batxillerat ens demanava que escrivíssim uns versos; i la pena que feia als meus companys –com algun d’ells em subratllava– quan encongit i amb l’ai al cor llegia en veu alta els meus escrits defectuosos. Tinc així mateix presents les facècies mnemotècniques d’alguns professors, que ens parlaven del “teorema d’en Pintagorres”, del “rei que hi ha a Vic” (per memoritzar el nom de la capital d’Islàndia) i de “el asno de Rotterdam” (el cèlebre humanista!). Em sembla recordar també la lectura dels Sis Joans, de Carles Riba, feta el mateix any de la mort del poeta pel professor de gramàtica de primer, que ens llegia així mateix les Veinte mil leguas de viaje submarino, amb el famós capità Nemo, i el Viaje al centro de la tierra, que tant estimulaven la imaginació. Recordo des de llavors alguns dels versos que ens va recitar a quart el professor de literatura; entre ells, aquests de Baltasar del Alcázar, poeta sevillà del segle XVI: Si es o no invención moderna vive Dios que no lo sé; pero delicada fue la invención de la taberna. Aquest epigrama de Marcial, poeta llatí, en traducció castellana: Cuatro dientes, recuerdo, Elia, tenías, que escupiste en dos toses dos a dos. Tose segura ya todos los días, pues nada contra ti podrá otra tos. O els de L’Atlàntida, de Verdaguer, que vaig sentir anomenar llavors per primera vegada: Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort; encara el Teide gita bocins de sa desferra, tot braolant com monstre que vetlla un camp de mort.

72 - Societat i Ensenyament a Vic


Recordo, encara, la dècima de Nicolás Moratín que ens va dir el professor d’història de quart: Admiróse un portugués de ver que en su tierna infancia todos los niños en Francia supiesen hablar francés; arte diabólica es, dijo, torciendo el mostacho, que para hablar en gabacho un fidalgo en Portugal, llega a viejo y lo habla mal, y aquí lo parla un muchacho. Recordo, en fi, que jo no vaig ser mai un alumne brillant a Sant Miquel; però que tanmateix, al cap i a la fi, vaig trobar en tot moment la manera de progressar en els estudis i que igualment, sempre que els vaig haver de menester, vaig poder comptar amb els ajuts indispensables per superar els entrebancs. I en aquest punt, se’m fa present la imatge del director del col·legi acompanyant-me a la universitat el dia dels exàmens d’accés: una jornada digna d’ésser servada a la memòria. Però aquí s’acabava una aventura i estava a punt de començar-ne una altra...

Societat i Ensenyament a Vic - 73


RECORDS D’AQUELLS ANYS D’ESCOLA LLUÍS MONTOLIU I VIÑETA (1959-1967)

Dedicat al viu record d’en Josep Maria Masferrer, excel·lent mestre i també excel·lent persona.

Records d’aquells anys d’escola. Retalls confegits en un entramat prou llarg del meu temps d’estudiant. Primer, a les aules rònegues de l’edifici antic, a l’escalf d’una vella estufa, pupitres amb llistons de fusta per posar-hi els peus al damunt. Una rata corrent àgil per sota del fustam. Només una vegada, només una rata que recordi. I aneu a saber si mai hi hagué aquella rata, o bé si va ser fruit només de la imaginació. Però ha quedat tancada en aquell espai imaginat, i ja per sempre més anirà amunt i avall entre pupitres, enmig de l’esverament de la quitxalla. A les tres, resàvem. El rosari, em sembla. L’ambient religiós hi era ben present. Al col·legi hi havia una bona colla de mossens. I els que no ho eren, rebien el mateix nom. Tots eren “mossens”, al cap i a la fi. Recordo que un dia el mestre -un mossèn dels de sotana- em posà un regle llarg a la mà. Ell havia de marxar un moment de classe i em deixava a mi com a encarregat de l’ordre. Obeíem, i jo vaig obeir. Havia de fer espetegar aquell regle a l’esquena del primer que s’ho guanyés. No em calia patir per si el regle es trencava. A l’escola n’hi havia d’altres. Ho he pogut comprovar diverses vegades. Devia fer una bona fila, jo, armat d’aquella manera! Aviat algú s’oblidà d’obeir, i el regle s’encastà a la seva esquena. Era de bona fusta. El regle, vull dir. No es va trencar. L’endemà, el nen va arribar a col·legi amb la seva mare. Jo m’ho mirava esporuguit des del carrer, que llavors també ens servia de pati. Ningú no em va dir res. Ningú no em va retreure res. Però ja no vaig tenir cap més encàrrec de tanta responsabilitat; i a sobre, amb arma incorporada. Al cap de més de vint anys vaig tornar al col·legi com a mestre. Sense regle, és clar. I amb la clara convicció que l’educació i la violència no tenen res a veure. Ho vaig aprendre aviat, ni que fos a esquenes d’un altre... El nou edifici del col·legi s’acabava d’enllestir. Recordo que en algun moment ens van ensenyar el projecte fet per l’arquitecte. Era tal com quedaria, amb torre i tot, i algun cotxe que una hora o altra passaria pel carrer, ben a prop de l’edifici. O vaig errat de comptes, o és el mateix dibuix emmarcat que encara veig sovint.

74 - Societat i Ensenyament a Vic


Records força esborrats dels dos primers cursos de batxillerat. El batxillerat començava als deu anys. Els plans d’estudi, és clar, eren diferents dels d’ara. Compartíem la planta baixa amb els de comerç. Amb els companys de comerç no hi tenia contacte. No sé els altres. Jo, no. A tercer vam pujar al segon pis. Hi havia una aula molt gran que compartíem els de tercer, cinquè i sisè. Allà hi teníem les nostres coses. I allà hi fèiem les llargues estones de vetlla. Llavors, a l’hora de classe, cadascú anava on li tocava. No hi havia rates que passessin entre els nostres peus inquiets. Tot era net i nou, si més no tal com ho tinc endreçat als calaixos de la meva memòria. Records diversos. La figura de sant Miquel, ara a la biblioteca, presidia aquell gran espai. Recordo els càstigs, de genolls a terra. O haver d’anar a seure al fons de tot de l’aula, al costat d’alumnes de sisè, alguns amb els braços ja ben peluts. A mi no em castigaven pas gaire sovint. Era obedient. Em sembla que el meu càstig era, justament, l’obediència. Em va caure algun clatellot del professor de matemàtiques. Però devia ser més per la relació inestable que ja llavors hi havia entre els números i jo que per cap altra cosa. A quart teníem aula pròpia. Ocupava, em sembla, una part de l’actual biblioteca. L’espai quedava més recollit. I, a més, podíem fer les classes allà mateix. Les classes i altres coses. Com aquell dia de la guerra de guixos. Guixos que volaven pertot arreu. Un escampall de municions esquitxava el terra de la classe. Ara potser hi poso més pa que formatge, però puc assegurar que els projectils feien la seva feina. Vaig preveure el que passaria: entraria algun “mossèn” i... Em vaig disposar a atenuar la situació, tot recollint els guixos de terra. Tal com jo preveia, va entrar un mossèn. Era un mossèn de veritat, com el que deia d’abans, dels de sotana. Em va trobar amb tot de guixos a la mà. El que per a mi volia ser un desarmament, ell ho va prendre per un proveïment de munició de cara a nous atacs. El càstig, és clar, també em va esquitxar a mi, per més que la meva funció fos pacifista, més pròpia dels cascos blaus que no pas d’aquells atacs d’arma blanca (llavors, de guixos de colors no en fèiem servir). No sé exactament quin va ser el càstig. De fet, no era estrany haver-se de quedar en acabar la jornada, ni tampoc era del tot estrany anar castigat a l’escola els diumenges. Només sé que l’armistici havia arribat tan bon punt mossèn Muntades aparegué per la porta. He de reconèixer el mèrit en l’operació de mossèn Muntades, un home eficient en les vigilàncies. Per a la festa de Sant Tomàs, que la màniga esdevenia força més ampla, les auques retrataven els professors amb dibuixos acurats i amb lletres a vegades prou punyents. L’única lletra que recordo anava adreçada a aquest mossèn de Prats que tenia fama d’estar sempre a l’aguait. Sota el dibuix caricaturesc es llegia: “unmossèndePratsvigila mentrefaeldespistat, alertalumnealerta quelsecgiraràelcap”. Sí, ja sé que no s’escriu d’aquesta manera, però així es com jo ho llegia, i així és com ara em ve a la memòria. Tot i considerar-me obedient, ja es veu que tampoc no m’escapava dels càstigs. Un dia, el professor de gimnàstica em va fer posar braços en creu i, en aquesta posició, em va fer girar mans i canells a esquerra i dreta, de manera ràpida i seguida. Proveu-ho, acaba fent mal de veritat. I tot per haver rigut en l’exercici anterior... En el pecat hi vaig trobar la penitència! Aquest professor, a més de fer-nos gimnàstica, ens feia també política. Bé, en dèiem “política”, però en realitat l’assignatura es deia F.E.N. (Formación del Espíritu Nacional). En recordo una altra

Societat i Ensenyament a Vic - 75


d’anècdota, que no em sé estar d’explicar. Havien arribat llibres nous de política (m’estalvio aquest cop l’aclariment) a l’escola. Van portar els que ens pertocaven a la classe. Eren llibres, tot s’ha de dir, molt ben editats. Pel que fa als continguts, lliures de tota sospita. Però aquella vegada hi havia alguna cosa fora de lloc. Alguna cosa s’havia escapat de la censura més estricta, que ara esdevenia un perill per a la nostra integritat moral. L’esmentat professor i el director de l’escola es dedicaren a esporgar els nous llibres. A esporgar-los fins a arrencar de cadascun d’ells un full. Un full amb una bonica reproducció a tota pàgina de la Maternitat de Picasso: una mare alletant el seu fillet... Voleu res de més tendre d’una banda, i de més absurd de l’altra? El pecat apareixia rere qualsevol cantonada. Un dia a la setmana mossèn Palà, el nostre pare espiritual, ens confessava rere la porta d’una de les aules del primer pis, davant per davant de la que compartíem els tres cursos que abans deia. Ell feia el possible per alleugerir-nos de les nostres culpes i, si més no, ens alleugeria de les llargues estones d’estudi -en dèiem “vetlles”- que no s’acabaven fins al voltant de les vuit del vespre. Pel mes de maig -mes de Maria-, abans d’anar a escola anàvem a l’església del Carme. Recordo prèdiques contundents i alliçonadores, amb anècdotes que no devien deixar ningú indiferent. És, per exemple, el cas d’aquell nen que se salvà de la condemna eterna perquè, abans de morir ofegat com la resta de companys de jocs pecaminosos, s’encomanà a la Verge Maria. Llavors no vaig saber què devien fer aquells infants en una barca, que pogués ser motiu de damnació eterna. Ni vaig saber tampoc com devia pecar aquell monjo que, un cop mort i soterrat, l’endemà apareixia desenterrat, fora de la terra sagrada que pels seus pecats no mereixia. Hi ha també bons records. Records de tants mestres que de ben segur han deixat petjada. El senyor Serra, d’aire despistat. El recordo passejant amunt i avall davant la porta de la classe, rumiant aneu a saber què, abans d’entrar-hi definitivament. El senyor Mas, home enciclopèdic, capaç de fer classes de molt diverses assignatures. Mossèn Camil Riera, un homenet que s’afanyava a fer-nos entrar la filosofia per vés a saber quina escletxa. El senyor Fargas o el senyor Casas, per exemple, que de ben segur que em devien encomanar la simpatia naturalista de cara a tota mena de bestioles. Del senyor Casas, a banda de la seva matèria, en recordo una exposició que ens va fer, amb diapositives incloses, sobre un seu viatge a Rússia. Rússia, en aquell temps, era terra poc menys que prohibida. Es veu que calia déu i ajuda per poder-la trepitjar. I nosaltres vam tenir un testimoni de primera mà sobre aquell país. Un país que, pel que ens deia, no tenia rètols publicitaris ni la llum nocturna pròpia de les ciutats occidentals. I tants d’altres noms. Recordo amb un regust agradable el començament de la classe a la tarda, els dies que Mn. Barniol ens feia llatí, i començàvem amb una llista de mitja dotzena de verbs que ens havíem d’haver estudiat per deures. I ens n’explicava de nous, fent-nos veure com a partir d’un verb llatí i d’un prefix es formaven verbs com “preferir”, “referir”, “inferir” o “conferir”. Recordo també la sàvia mà del senyor Puntí, pel que fa al dibuix artístic. Que n’era de difícil per a mi! Sobretot aquella làmina, amb el cap d’una vaca. Quants retocs van ser necessaris abans que el senyor Puntí la donés per vàlida, suposo més per la seva benvolença i ajuda, que no pas per la meva traça! I el dibuix lineal, amb el senyor Cano, l’essència de la polidesa, de l’elegància i de l’educació. O el senyor Pagespetit. O el senyor Prat, amb un caràcter molt especial, però que l’amistat amb la meva

76 - Societat i Ensenyament a Vic


família em va ajudar a descobrir des d’altres perspectives. O també mossèn Pladevall i mossèn Furnols, amb els quals he tingut la sort de coincidir anys després. A mossèn Pladevall el vaig retrobar en els meus anys d’estudiant universitari, quan amb d’altres estudiants jo sovintejava l’Arxiu Episcopal. Compartíem espai i temps amb aquells homes tocats per la història, amb el doctor Junyent al capdavant. I compartíem també l’escalf d’una estufa de clofolles quan l’hivern ens recloïa, escales amunt, en una petita sala. La Nàsia, una dona que sempre estava en tot i proveïa de tot el que feia falta, em volia encomanar l’afany per la història, que allà s’escampava per tots els racons. Jo, pobre de mi, em decantava més aviat per la filosofia. Tant és així que un dia que es parlava d’un llibre de cant, em vaig il·lusionar tot pensant que es tractava d’alguna obra del vell filòsof. El temps i l’espai, però, eren tots uns altres. Pel que fa a mossèn Furnols no tan solament n’havia estat alumne, sinó també escolà en algunes de les misses que celebrava a l’església del Carme. Entre els seus problemes de vista i el meu despistament endèmic, fèiem un bon tàndem, ell i jo. A vegades ell s’equivocava de lectura i, una estona enllà, havia de recomençar amb la que tocava llegir aquell dia. Pel que fa a mi, mai no sabia amb certesa en quin moment havia d’acostar-me a l’altar. Llavors, amb un “xxxxt, xxxxt” ben audible, em reclamava al seu costat. I junts repreníem la cerimònia. Vaig retrobar mossèn Furnols a l’Institut de Ciències Religioses, on aquests darrers anys he estudiat una colla d’assignatures. M’havia matriculat en una matèria que ell i un altre professor impartien: dret canònic. En les classes, no solament deixà palesa la seva intel·ligència i saviesa, sinó que també mostrà un esperit obert i ben arrelat als temps que ara corren. I jo que només servava d’ell el “xxxxt, xxxxt” que deixava al descobert el meu posat d’escolà maldestre! Records... Tornant a aquells anys d’escola, jo diria que m’han ajudat molt en la meva tasca de mestre. I és que, drets davant la porta dels meus records, els vells mestres em conviden a seguir les seves encertades passes -que n’és de difícil!- i em prevenen també contra les passes fora camí. Sense ni tan solament saber-ho, em fan veure que a les aules hi batega una vida que s’estén més enllà dels valors i normes que l’escola vol i ha de fixar. Una vida soterrada que pot portar a la marginació d’aquells que, per una o altra raó, hom considera diferents. Ja sigui pel color de la pell, per les pròpies creences, per l’origen geogràfic, per la migradesa econòmica de la família o per aneu a saber què. Sobretot per aquest “aneu a saber què”! Tot un món que els meus vells mestres no van saber ni tan solament endevinar i que ara, ho torno a dir, insisteixen a recordar-me palplantats davant la porta dels meus records. Records d’aquells anys d’escola. Retalls confegits en un entramat prou llarg del meu temps d’estudiant. Fins a arribar a aquests anys com a mestre. Anys que abriguen tot el cúmul d’hores i tasques compartides amb tots els companys i companyes de feina que he tingut. Anys que acullen el pas més o menys sorollós de tots i cadascun dels alumnes que han donat sentit a la meva feina. Anys en els quals he tingut la sort de compartir el compromís, la voluntat de fer escola i l’amistat d’aquells mestres dels quals tant he arribat a aprendre. A un d’ells, ho he dit al començament, li dedico el meu record més viu. Mentre -ara parlo amb tu, Josep Maria- a fora ja fa dies que han florit els ametllers...

Societat i Ensenyament a Vic - 77


RECORDS DEL MEU PAS PEL COL·LEGI SANT MIQUEL ANTONI PLADEVALL I FONT (1965-1978)

Després d’una llarga vida, compartida entre el sacerdoci i les tasques d’investigació històrica, amb una no breu etapa de docent o mestre al Seminari de Vic, al Col·legi Sant Miquel dels Sants, al Col·legi de Sant Albert dels Germans Maristes i a la Facultat de Teologia de Sant Pacià de Barcelona, he hagut de fer un xic d’esforç per recordar i destriar els records dels meus dotze anys de professor del Col·legi Sant Miquel. Si no m’erro, vaig començar la meva docència al Col·legi Sant Miquel en el curs 1965-1966, a prec de Mn. Antoni Barniol, quan feia un any just que havia acabat els meus estudis universitaris a Lovaina i havia fet el meu primer curs d’Història de l’Església al Seminari de Vic. Vaig començar fent un parell o tres de classes a la setmana sobre història d’Espanya, a quart curs de bàsica. Recordo que les classes consistien en preguntes sobre si havien après la tasca assenyalada en la classe anterior i tot seguit una llarga explicació sobre el que calia aprendre o estudiar per a la classe següent. Amant de sempre de la història i de paraula més aviat fàcil, explicava la història que els alumnes havien après o havien d’aprendre amb una visió més àmplia, i moltes vegades força divergent de la del llibre de text, cosa que tot seguit vaig notar que plaïa els alumnes. Com és lògic insistia a col·locar els fets en el seu context i en particular feia notar la seva repercussió a Catalunya, cosa que els llibres d’aleshores silenciaven sempre; i molt sovint també criticava o diferia de la posició amb què les exposava el llibre i em mostrava crític amb la realitat espanyola del moment i la dels seus governants. Jo veia que això atreia l’atenció dels alumnes, però va arribar a oïdes del Sr. Sureda, el professor de la ‘Formación del Espíritu Nacional’ i gran addicte al Moviment, que en va fer una queixa formal a Mn. Barniol.

78 - Societat i Ensenyament a Vic


Molt diplomàticament em varen “alliberar” de les meves classes, de les quals em va reemplaçar el Sr. Mas de Centelles, i a mi em varen encarregar l’ensenyament de la història de l’art a PREU (preuniversitari), un parell d’horetes setmanals. Per aquell temps el curs de PREU de Sant Miquel havia començat a ser mixt, amb les noies del Col·legi de les Germanes Vedrunes de l’Escorial, cosa nova i que de moment va causar una mica d’expectació al col·legi. Certament les classes no eren tan pacífiques com les de quart curs i sovint no era fàcil mantenir l’atenció i silenci a les hores de classe, car moltes vegades es passaven entre ells notetes i eren més aviat, sobretot els nois, amics d’una mica de gatzara. Recordo sobretot el que solia passar quan, per il·lustrar les lliçons, feia projeccions sobre edificis o quadres de pintors famosos, amb un rústec projector manual de diapositives. La foscor envalentia els més atrevits i quan a les diapositives hi havia algun nu, recordo que fins i tot en projectar-los escenes de la Capella Sixtina, alguns graciosos hi feien en veu alta els seus comentaris particulars, emparats per la foscor. Aquestes situacions, en algun moment, arribaren fins al punt d’haver d’expulsar de classe algun destacat “comentarista”; però això no passava, sortosament, en tots els anys o cursos.

Malgrat tot, el record que en guardo és molt positiu i crec que el dels alumnes també, perquè a l’acabar el primer any em varen escollir, pel seu jurat popular, “el millor professor de l’any” i em varen donar una petita placa metàl·lica que ho deia, sobre un suport de fusta. Certament una cosa senzilla però que em va fer il·lusió i encara guardo com a record de feina ben feta. Una altra niciesa que recordo és que aleshores, en acabar la classe, els professors fumaven sense cap limitació, no els alumnes, que ho tenien totalment prohibit. Jo, en els meus anys d’estada a Bèlgica, m’havia acostumat a fumar amb pipa i fumava Clan i Amsterdamer, tabacs molt flairosos, i en acabar la classe els alumnes em demanaven sempre que fes una pipa i ells feien comèdia i petits escarafalls per ensumar el fum i em seguien pel corredor. Una tonteria filla, però, d’una època molt diferent de l’actual. També recordo el tracte o relació amb la resta de professors, que era molt cordial i me’n van quedar d’aleshores boniques amistats, que per desgràcia el temps ha anat delmant.

Societat i Ensenyament a Vic - 79


M’ha quedat igualment el grat record del tracte i amistat amb molts alumnes. És sempre plaent quan, pel carrer o en altres circumstàncies, trobo algú que em saluda afectuosament i em diu “Hola, Mn., que no em recorda?” i he de fer esforços per recordar-los, fins que acabo sovint havent-los de demanar el nom, perquè les persones canviem molt, sobretot els que hem conegut de joves, fa ja quasi una trentena d’anys. També és molt falaguer, encara que siguin dites per compliment, frases com les dels que et diuen ‘Encara recordo aquelles classes tan amenes’ o b�� ‘Gràcies a tu o a vostè, sempre m’ha interessat la història’ etc. La meva etapa docent es va acabar el 1978 quan, mort el Dr. Eduard Junyent, vaig enfocar la meva vida a Barcelona, on feia ja temps que col·laborava en la confecció del Catàleg Monumental de la Província de Barcelona, a càrrec de la Diputació Provincial, i on també col·laborava, des del seu mateix inici, en la redacció d’articles de la Gran Enciclopèdia Catalana, aleshores a càrrec de Max Cahner. Fou gràcies a aquest amic que el 1981 vaig entrar a treballar a la Generalitat de Catalunya fins a la meva jubilació el 1995. Aquesta és, en breu síntesi, una petita evocació de la meva col·laboració en l’ensenyament del Col·legi de Sant Miquel, una etapa de la meva vida de la qual guardo un record viu i agradable i un estol de bons amics.

80 - Societat i Ensenyament a Vic


INTERNAT 1969-1977 XAVIER VALLS I ROTA

I de cop i volta el record m’ha aparegut. Marcel Proust1

Amb el “Libro de calificación escolar” i el certificat de “calificación de las pruebas” de COU sota el braç, traspassava amb pressa la porta metàl·lica del “Colegio de San Miguel de los Santos”2, baixava les breus escales d’entrada i s’obria ample el carrer, orejant sensació de llibertat. Tancava un període vital i també cloïa portes la institució escolar de l’internat. Corria el 1977. Libertas Perfundet Omnia Luce3 proclama la llegenda de l’escut esculpit al frontó de la porta d’entrada a la meva universitat. Foren temps de descoberta: d’hores de biblioteca, de lectura, de passejades per racons de la ciutat, de cinema i de teatre. La memòria es dilatava i l’internat s’anava instal·lant en les golfes de l’oblit. Però un bon dia passà allò que explica Proust que s’esdevé amb el nostre passat. És feina perduda que intentem evocar-lo, tots els esforços de la nostra intel·ligència són inútils. Està amagat fora del seu domini i del seu abast, dins qualque objecte material (dins la sensació que ens donaria aquest objecte material) que no sospitem. Aquest objecte depèn de l’atzar que el retrobem abans de morir o que no el retrobem.4 Quin fou aquest objecte guspira del meu passat? Fou un actor. Havien passat deu anys. El 1987, l’actor i director Josep Maria Flotats estrenava a Barcelona una peça teatral amb el títol: El dret d’escollir, adaptació de la novel·la Whose Life Is It Anyway?, de Brian Clark. Aquella vesprada assistí d’espectador al Teatre Poliorama. De cop i volta sortí a escena l’actor Pere Eugeni Fons i la meva ment feu un salt al buit. El no sé de què el conec, però...! La veu, els seus moviments, l’expressió corporal i la seva planta feien emergir vivències passades. Com pedres Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. (Pel cantó de Swann). Traducció de Jaume Vidal Alcover. Columna edicions, s.a. Primera edició, octubre de 1990. Barcelona. Pàg. 37. 2 Aquell curs havia mort el dictador: Francisco Franco. S’obria un temps de canvis polítics i socials; però el català no tenia cap reconeixement oficial. L’escola era catalana i en català, però els llibres de text i els documents acadèmics oficials s’expressaven en castellà. 3 La llibertat ho omple tot de llum”, llegenda de l’escut de la Universitat de Barcelona. 4 Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. (Pel cantó de Swann). Traducció de Jaume Vidal Alcover. Columna edicions, s.a. Primera edició, octubre de 1990. Barcelona. Pàg. 36.

1

Societat i Ensenyament a Vic - 81


esparses d’un edifici antic, ubicat en el cementiri de la memòria, en el paisatge empolsinat de l’oblit anaven prenent encaix significats com: l’escala i la barana de fusta; habitacions comunitàries; el fred i la humitat de l’hivern; dies de boira a la finestra; el gran menjador; les oracions matinals i vesprals; la missa dels divendres; els jocs; el pedrís del patí on sèiem a xerrar i mirar el de dins i el de fora; les hores d’estudi a la tarda; el pa amb xocolata; els perennes cigrons i patates; les galetes La Polar, etc. La primera impressió que guardo es remunta a la tarda del diumenge de setembre, inici del curs escolar 1968-69. Després de dinar, els pares, el meu germà i jo prenguérem la carretera serpentejant entre Gironella i Vich. El SEAT 600, de color gris, anava circulant xino-xano, per territoris que m’eren desconeguts, però que acabarien sent molt familiars. No cal que us digui que la meva ànima s’anava encongint a mesura que avançàvem cap a la Plana. Finalment encaràrem l’entrada del carrer Manlleu, i la mare em va dir: “Mira, ja hem arribat! Allà al fons hi ha el Col·legi!”. Em va semblar un edifici molt gran. Recordo que estava un xic espantat. Aparcàrem el cotxe, prenguérem les maletes i ascendírem pels graons exteriors que menen a la porta d’entrada. Un cop a l’interior, pujàrem al segon pis, on hi havia l’internat, per una gran escalinata rematada amb una barana de fusta. “Benvinguts sien!”, ens saludà mossèn Jacint Capdevila, responsable de tenir cura dels alumnes interns. Hi havia força rebombori de famílies, i com que el meu germà ja era un xic veterà, perquè ja hi havia estat el curs anterior, començàrem a buscar els nostres llits i armariets. Entràrem a l’habitació i em semblà immensa. Era la més gran de les tres; constava de dues fileres de llits enganxats a la paret i dues fileres més en la part central de la sala, deixant espai per a dos passadissos. Cada catre només estava separat de l’altre per una tauleta de nit. Les finestres que l’airejaven s’obrien a la façana de la fàbrica de Pinsos Baucells, ubicada al carrer Manlleu. La mare ens preparà els llits i ens posà la roba a l’armariet.

Capella. 1975

82 - Societat i Ensenyament a Vic


“Ho sabràs fer tu? Segur que sí!”. També recordo que em posà la bata, de color gris, amb les inicials brodades de color vermell a la butxaca pectoral. Me l’havia cosit a mida la sastressa del poble seguint les disposicions de la mare. “Deixa-li força vores per poder-la eixamplar cada any”. I així fou, perquè el mateix joc de bates em durà els vuit cursos d’intern. Nets, polits i planxats, l’hora del comiat fou arribada. Resta en la memòria la imatge dels pares baixant, mentre els observava per l’ull de l’escala. Començava una vida pautada. Les estances que ens acollien ocupaven tota la planta superior del col·legi. Hi havia una sala que feia de rebedor, distribuïdor i esbarjo. Per una porta vidriera s’accedia al gran menjador destinat als alumnes, de mitja pensió i interns, i un de petitó per al professorat, que es quedava al migdia, així com la gran cuina. Una segona porta ens menava a l’espai més íntim dels dormitoris. Consistia en un passadís que anava obrint les diferents estances i serveis: a l’entrada s’hi ubicaven les dutxes i els vàters; seguia l’habitació i escriptori de mossèn Cinto; venia l’habitació petita, d’uns deu o dotze llits, on dormien els interns de cursos superiors; a continuació, l’habitació gran, d’uns quaranta o cinquanta llits, i un corredor, on teníem a banda i banda els armaris, que també donava accés a l’habitació mitjana, d’uns vint o vint-i-cinc catres; i finalment s’obria l’espai destinat a la higiene, organitzat amb quatre fileres de piques i miralls. A més a més, disposàvem de la capella al costat de la qual s’hi trobava una estança d’ús privat pel responsable de l’internat i a la qual els interns accedíem quan el bisbe Dr. Ramon Masnou ens visitava en privat. Durant els vuit cursos de vida interna les pautes quotidianes van variar poc, llevat de les sortides a casa dels caps de setmana. Ens despertàvem a les vuit del matí. Mossèn Cinto obria els llums i picava ben fort de mans i acte seguit obria de bat a bat les persianes i finestres, tant a l’hivern com a l’estiu. Començava una petita cursa amb un tràfec força dens: al vàter, a l’armari, al lavabo per tastar l’aigua glaçada en samarreta, acabar-se de vestir i fer el llit. A dos quarts de nou calia estar present a les oracions matinals, que fèiem al rebedor. Ens distribuíem en semicercle de cara a l’escala i mossèn Cinto, repenjat a la barana, guiava la lletania. Després de la benedicció, de pet cap al menjador, a cercar el nostre tovalló i asseure’ns cada un al lloc que teníem assignat en les taules de sis comensals. Esmorzar de xocolata desfeta, pa, galetes i llet. El timbre de les nou marcava l’inici de classes, que es perllongaven fins a la una, amb un pati de mitja hora pel mig. Cap al menjador a dinar: drets al costat de la taula i en silenci, esperàvem que es fes la benedicció del aliments, per asseure’ns mentre la senyora Maria i altres ajudants ens servien el menjar. Conversàvem i compartíem els tràfecs del dia. Després del dinar començava un temps d’esbarjo a la sala d’estar jugant al ping-pong, on hi havia dues taules. O al pati, que mentalment teníem distribuït en tres espais: una bona part del pati era porxat i solíem usar-lo per jugar a pilota i també a cavall fort. L’altre lloc corresponia a la part central, la claraboia del col·legi que, en tenir finestres d’aules en dos costats, s’hi feien jocs més tranquils, com per exemple les bales, la xarranca, saltar a corda, etc. Finalment hi havia el nostre balcó, ubicat a l’espai rectangular davant de la façana que marca el perímetre amb el carrer, actualment Jaume I. Per nosaltres era el límit entre el dins i el fora, entre la vida d’interns i la d’externs. Passàvem moltes estones seient al pedrís de la barana, fent-la petar i contemplant el tràfec del carrer, que amb els dies acabaves descobrint-hi les seves rutines. Recordo que en aquell temps, davant per davant, hi havia

Societat i Ensenyament a Vic - 83


la Tacsa, un taller mecànic on treballava un dels membres del grup musical Esquirols, que cada dia passava per allà. Sovint els escoltava i cantava les seves cançons al cau, ja que eren un dels referents acústics de l’escoltisme. Aquella balconada sovint era un xic nostàlgica; des d’allà, vèiem entrar i sortir l’alumnat extern i enyoràvem poder-ho fer nosaltres. Durant aquelles estones tenia cura de nosaltres mossèn Pere Sala, rector de Vilalleons. Encara sembla que el vegi passejant amunt i avall, al llarg de tota la barana, amb el seu diari i sempre atent com una mostela. Era una persona entranyable! El timbre de les tres ens convidava a reprendre les classes. Crec que a les cinc acabava la jornada acadèmica. Mentre l’alumnat extern marxava cap a casa, començava el temps més íntim de l’internat. Pujàvem corrents les escales per anar a berenar. Davant la porta del menjador ja ens esperava la senyora Anastàsia, darrere la taula, amb un parell de capses de cartró plenes de llesques de pa i preses de xocolata. Després del passeig pel pati, a les sis arribava el temps d’estudi, que perllongàvem fins a les vuit del vespre. Teníem sempre un professor vigilant i calia estar en silenci, que costava una mica de respectar. En acabat, altra volta cap al menjador. Després de la benedicció de la taula no van faltar mai, durant els vuit anys, els famosos cigrons i patates. Quan sortíem del menjador disposàvem d’un altre interval d’esbarjo fins a les nou o un quart de deu. Aleshores jugàvem a pilota, ping-pong, escacs, tot i que jo solia anar a una saleta on disposàvem de còmics. Vaig llegir i rellegir totes les aventures de Tintín. A dos quarts de deu ens reuníem al rebedor i resàvem les vespres, per anar de cap al llit. Abans calia fer la higiene –especialment bucal–, plegar correctament la roba sobre la tauleta de nit, posar-se el pijama i encoratjar-se per ficar-se al llit. Tot i que hi havia calefacció, costava força de caldejar les habitacions. La memòria té gravada aquella sensació d’humitat hivernal que desprenien els llençols quan t’hi colgaves. A les deu en punt tancaven els fluorescents i quedàvem il·luminats per uns pilots que irradiaven un to vermellós a l’ambient. Mossèn Cinto estava pendent que féssim silenci. A voltes passejava per l’habitació i ens ho recordava: “Sssssst!”. Cada curs s’assignava a dos alumnes dels cursos superiors la funció de revisar que els llums i les portes del col·legi quedessin totes tancades. Després de la benedicció vespertina començava aquest recorregut de sereno per tot l’edifici, que vaig exercir un parell de cursos i et feia sentir gran. Anaves a dormir un poquet més tard! També era un dia molt especial quan retransmetien algun partit de futbol, perquè calia aconseguir permís per poder-lo veure. Era necessari trobar els companys adients per anar a fer la petició, demanda delicada, sobretot si l’horari de retransmissió coincidia amb les hores de dormir. Sovint s’acabava autoritzant els cursos superiors a veure’l, mentre la resta anava de cara a la son. La televisió, que era en blanc i negre, la posàvem al menjador i la imatge solia projectar-se molt nevada. Ja he comentat que l’hora de llevar-nos era a les vuit, menys els divendres, que matinàvem a les set, per assistir a missa a la capella, abans del desdejuni. Els ànims en el ritme setmanal venien marcats per la proximitat o llunyania d’anar a casa. Així, el dilluns solia ser un dia feixuc. Havia agafat el bus –força desmarxat– a les sis del matí i, arribats a Vic, anava fent el ronso durant el trajecte de l’estació al col·legi. Calia retardar l’entrada! El dimarts era un forn sense carn ni peix. El dimecres ja et començaves a veure les orelles. El dijous era tot alegre i frisança. El divendres: ja és aquí! Prendre la bossa, escales avall i marxar cap a casa. Deixeu-me dir, però, que el primer curs d’internat les classes s’allargaven fins al dissabte a les cinc de la tarda. El

84 - Societat i Ensenyament a Vic


següent es va reduir l’horari escolar a dissabte a les dotze del matí. Finalment va arribar l’horari de divendres a les cinc de la tarda. M’agradaria seguir aquestes ratlles esmentant moments acadèmics que m’han anat acompanyant, tot entendrint-se amb el pas del temps. Quan vaig arribar a Sant Miquel vaig cursar Ingreso. Recordo que érem dues classes, on impartia totes les hores un mateix mestre; en el meu cas, el senyor Pagespetit. En un llibre enciclopèdic hi teníem totes les matèries. Les seves pissarres eren pulcríssimes, molt ordenades, amb l’abecedari cal·ligràfic sempre present; els dictats, les redaccions i les lectures en veu alta sovintejaven. Jo venia d’una escolarització feble, amb poca disciplina escolar i aquell curs em reconduí. Quan vaig començar el Bachillerato, l’any 1970, el col·legi feu un canvi de direcció; es jubilà l’Amo, com anomenàvem mossèn Barniol, i arribà tot un gentleman: mossèn Ricard Torrents. A poc a poc es notà un canvi en el tarannà pedagògic de la institució escolar. Amb el seu equip també arribaren mossèn Segimon Serrallonga i Lluís Solà, a qui he continuat seguint a través de la seva poesia. Se m’han quedat gravades les primeres classes de llengua catalana, que es feren presents de la mà de mossèn Cotrina. Per primera vegada sentí parlar de literatura catalana i vaig començar a llegir Miquel Martí i Pol i Pere Quart. A cinquè curs es feia literatura universal, impartida per mossèn Ricard Torrents. Ens repartí diferents obres, que havíem de treballar, encarregant-nos de preparar una exposició per fer a l’aula. Aquesta activitat acadèmica m’ha quedat associada al poema èpic de Os Luciades, del portuguès Luis de Camoes, perquè fou la que em tocà explicar. Anava a la biblioteca i em barallava amb l’edició de l’editorial Alpha, col·lecció Clàssics de Tots els Temps. Fou de les primeres vegades que vaig parlar en públic i vaig rebre elogis gratificants. Al llarg del Bachillerato vaig tenir diferents professors de matemàtiques, però els qui més recordo són el senyor Leiva; el senyor Jaume Puntí, que sempre hi posava una dosi d’humor; el senyor Urroz, que tenia molta bonhomia amb nosaltres, i també el senyor Joan Torrents, enèrgic, pacient, impulsiu i comprensiu, inseparable de la seva jaqueta de pell girada i un fumador empedreït de Bisonte, sense filtre, la flaire del qual l’acompanyava per tot arreu. De francès vaig tenir diferents cursos el senyor Prat. Sempre ens deia que el que era important és que “si mai aneu a França, heu de ser capaços de fer-vos entendre”. Li puc ben assegurar que aquest objectiu el vam acomplir! Quan ja fèiem COU ens va fer llegir i traduir L’étranger, d’Albert Camus, autor que posteriorment he anat llegint. De física, les classes ens les feia el Sr. López i la química, el Sr. Heures, un professor molt especial. El senyor Pratdesaba em va impartir la gimnàstica cada curs, que anàvem a fer als patis del Seminari Diocesà. Dret a dalt d’una murada dirigia les famoses taules gimnàstiques i també partits de futbol. Les classes d’aparells, com el plint i el cavall de salts, eren de recordatori. Algun curs ens havia portat a fer exercicis en el seu local privat: Gimnàs Pratdesaba. Vaig estudiar llatí amb mossèn Cinto i el Sr. Mas, un home molt tranquil i afable. Recordo que es quedava a dinar i, si tenies classe amb ell a primera hora de la tarda, perfumava l’aula amb un bon havà, mentre anava explicant. Mossèn Pere Sala era un tot terreny, la seva docència havia passat per la llengua, el FEN5 i la religió, tot i que aquesta darrera l’havia assumit mossèn Palà, menys els dos darrers cursos, quan arribà un jove mossèn del qual no recordo el nom. D’ell em ve a la memòria una anècdota on sovint m’hi he vist reflectit: solia anar vestit amb força senzillesa i canviava poc el seu 5

Formación del Espíritu Nacional.

Societat i Ensenyament a Vic - 85


vestuari. En una classe algú li va demanar: “Com és que varies poc de roba?”. Es va posar a somriure i va dir-nos: “Sí, ja m’ho diu també ma mare, però prefereixo comprar-me llibres”. En aquelles sessions ens visitaren textos d’Erich Fromm, com La por a la llibertat o L’art d’estimar; i férem una sortida al cinema on projectaven La naranja mecánica, dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la d’Anthony Burgess. D’aquest mateix director, en una festivitat escolar, visionàrem 2001, una odissea a l’espai. L’any 1975, de cinquè curs, arribà la primera professora, la Ramona Vilalta, que s’ocupava de la matèria de biologia. Sobretot recordo el seu tremp per controlar-nos dins de l’aula, el seu fer pedagògic i el seu grau d’exigència. La filosofia va treure el nas en la meva vida de la mà de mossèn Reig, però especialment de mossèn Soler. Guardo encara els apunts i manuals de Curso de Filosofía, de Joaquín Carreras Artau, i Historia de la Filosofía, de Julián Marías. L’any 1976 cursava COU, que fou el primer curs mixt. No havia compartit mai l’activitat acadèmica amb noies. Em va quedar un bon gust de boca de les classes d’història contemporània i de Catalunya, del magister mossèn Antoni Pladevall. Un gran narrador d’històries de la història! Vaig descobrir la geografia econòmica de la mà d’Assumpta Vila. Si la memòria no em falla, en aquell curs estava embarassada, però transmetia una energia i passió que et feia viure l’assignatura. La mateixa passió, energia i fogositat que t’encomanava el Sr. Fornols: un gesticulador i conversador incansable. Les seves modulacions de veu donaven ritme a la classe. Recordo especialment la doble lectura de l’Antígona d’Espriu: primer treballant-la a l’aula i després mitjançant una lectura pública, feta a la sala del gimnàs del Seminari. Amb ell vaig introduirme en lingüistes com Saussure i Chomsky, de qui posteriorment vaig aprofundir en la seva obra. No voldria deixar-me al tinter el Sr. Vernis, per mi tota una revolució. Arribava a classe amb els seus jerseis amples, els texans i les botes, apurant l’última calada del Bisonte per encendre el següent, amb alguns dits esgrogueïts i la barba enrossida per la nicotina, els cabells esbullats, amb el front ample i la barbassa esfilagarsada. Posava l’aparell de música sobre la taula, el connectava, pitjava el play i començava a sonar Beatles, o el concert de Bangladesh, entre d’altres. Amb ell vaig prendre consciència de l’art! Ah, els records! Vull saber si ens ajuden, si ens fan mal, si viuen o moren seguint lleis desconegudes. Qui ho pot esbrinar del tot això? El resultat de la meva experiència és que, amb esforç, podem triar els favorables i desterrar els nocius. I que gràcies als records podem anar relacionant les nostres eleccions i entendre millor moltes coses de la nostra vida6. Acabo! És de justícia reconèixer l’esforç que feren els pares en portar-nos a l’internat. També la valentia i l’encert de fer-nos estudiar, al cost d’estar fora de casa. Sovint, quan n’hem parlat a taula, la mare ha tingut la sensació que li retrèiem aquesta separació entre la vida familiar i l’escolar. Però no és així! L’internat va tenir experiències negatives i també de positives. Totes elles ajuden a créixer i, als germans que hi passàrem, ens obrí noves formes de vida, nous horitzons, que segur que no hauríem abastat. Gràcies!

Teresa Pous, El metge d’Atenes. Premi Ciutat de Palma de novel·la 2010. Col·lecció Raixa, 196. Editorial Moll. 1a. ed. Palma de Mallorca, 2011. Pàg. 216.

6

86 - Societat i Ensenyament a Vic


APUNTS EN ESCORÇ DE DOS SEPTENNIS AL COL·LEGI SANT MIQUEL DE VIC: 1970-1977 I 1977-1984 RICARD TORRENTS I BERTRANA Membre de l’IEC. President del Consell Assessor de la Universitat de Vic

Als amics Ramon Cotrina i Puig, Jaume Puntí i Busquets, Enric Lòpez i Ruestes i Joan Vila i Parareda, amb qui vaig compartir, amb més de cinquanta professors més, l’aventura de conduir el Col·legi de Segon Ensenyament de Sant Miquel dels Sants de la ciutat de Vic durant el septenni de 1970 a 1977 i d’encastar-hi l’Escola Universitària de Mestres i l’Editorial Eumo durant set anys més, de 1977 a 1984, base de la Universitat de Vic.

0. El Col·legi Sant Miquel de Vic celebra el centcinquantè aniversari. Això vol dir que la seva història començà l’any 1862, una època que m’és força coneguda gràcies als estudis sobre el meu poeta Jacint Verdaguer, del qual vaig editar el primer poema èpic i el més vigatà, Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià, compost quan a la dècada de 1860 estudiava al Seminari de Vic, feia de mosso i mestre de minyons a la masia de can Tona i formava, dotant-la del manifest romàntic de la Font del Desmai, la colla literària de l’Esbart de Vic, d’on sortirien alguns dels primers professors del Col·legi Sant Miquel. Al seu director actual, el doctor Ignasi Roviró i Alemany, dec l’estímul d’escriure aquests “apunts en escorç” sobre el meu pas de 7+7 anys pel Col·legi que va canviar la meva vida i algunes vides més, espero que en la bona direcció.

I 1. El Col·legi de Sant Miquel de Vic va entrar en el meu imaginari quan jo anava a estudi a Folgueroles cap a 1940 i pocs. Sant Miquel era el Col·legi on anava el meu germà gran a estudiar Tenedoria de Llibres. Hi anava en bicicleta i s’emportava el dinar, que deixava a casa d’unes dones que al migdia li servien calent. A Sant Miquel uns pocs hi estudiaven batxillerat: eren els fills de gent de carrera de Vic i comarca, metges i advocats. La majoria hi estudiaven Comerç: fills de botiguers i menestrals. Com era el cas del meu germà, que va rebre un diploma de “Teneduría de Libros”, que teníem emmarcat a casa i que l’acreditava per portar els llibres de comptes d’un negoci. El meu germà

Societat i Ensenyament a Vic - 87


segon, en canvi, va anar a La Salle de Manlleu, a estudiar si fa o no fa el mateix, però intern al col·legi de Germans de La Salle. Eren els estudis dels escrivents. Després en dirien Comptabilitat i més després Ciències Empresarials. Quan a la dècada de 1980 vaig reunir empresaris de Vic i de la comarca per exposar-los el pla d’ampliació dels estudis universitaris, de Magisteri i d’Infermeria, implantant la carrera que s’anomenava Diplomatura de Ciències Empresarials, un dels assistents va intervenir en el col·loqui per dir-me: “Ja ho entenc, el que voleu és que els escrivents tinguin títol d’universitat per demanar-nos sous més alts”. En tot cas el primer concepte que vaig tenir del Col·legi Sant Miquel de Vic era el d’un col·legi molt pragmàtic, arran de terra: portat per capellans del Bisbat i establert en consorci amb l’Ajuntament, tenia la confiança de les classes dominants que havien guanyat la guerra: propietaris, empresaris, comerciants, botiguers. 2. La segona entrada de Sant Miquel en el meu imaginari té orígens dramàtics: fou quan començava els estudis al Seminari de la Gleva. Un dia va arribar la notícia que el director del Col·legi Sant Miquel de Vic, que es deia mossèn Llorenç Vilacís, l’havien assassinat els maquis al poble d’Alpens, al Lluçanès. Anava amb els amos de la casa de pagès que es diu la Vila i, mentre tenien tancats els nens i els masovers a la cuina, varen afusellar el matrimoni i el capellà que els acompanyava. L’endemà, que era diumenge, havia de dir missa a l’oratori de la casa. Era a començaments de curs, el 1949, i durant molts dies vaig portar la por al cos. Sobretot a la nit, abans d’adormir-me, pensava que hi havia homes molt dolents i em preguntava qui eren els maquis i què els devia haver fet aquella gent i aquell capellà del Col·legi Sant Miquel de Vic per matar-los. Un del curs de davant, que era de Borredà i ho sabia tot, ens va explicar que els maquis eren els que havien perdut la guerra contra en Franco, que no es rendien i estaven emboscats, i que a les nits sortien a fer mal i mataven capellans i gent rica. Per això la guàrdia civil havia donat armes al sometent. El seu pare, que n’era, tenia un fusell i una pistola. Llavors vaig agafar més por, perquè vaig recordar que a casa també havien vingut els civils del tricorni a portar un fusell al pare i un dia vàrem escoltar d’amagat que li portaven l’ordre d’anar a fer guàrdia al Pou, allà dalt damunt l’ermita de la Damunt, perquè els maquis volien anar-hi a cremar els pallers. Després vàrem saber que el pare, quan li tocava guàrdia de sometent, hi feia anar un home de confiança seva a canvi d’una paga. El fet és que a la Gleva, en temps de restriccions d’electricitat i de postguerra sagnant, el Col·legi Sant Miquel i els maquis varen fixar-se en les meves pors infantils. 3. La tercera referència de Sant Miquel va lligada amb mossèn Antoni Barniol, el successor de mossèn Vilacís en la direcció del Col·legi. Durant tres cursos va ser el meu professor de matemàtiques. L’any 1950 varen traslladar el Seminari Menor de la Gleva al nou edifici del Seminari de Vic, l’actual, construït en plena eufòria nacionalcatòlica pel bisbe franquista Perelló, on ja hi havien instal·lat el Seminari Major. Estrenàvem edifici a mig acabar, però nou, llampant, dalt del turó que dominava la ciutat i la Plana de Vic. Devia ser l’any 1950. Jo era a quart curs. Després dels tres primers cursos, dits d’Humanitats, començàvem els dos de Retòrica, centrats en el llatí, el grec, la gramàtica. Però els responsables devien iniciar una aproximació dels nostres estudis als de batxillerat. Això m’explica que ens posessin de professor de matemàtiques mossèn Barniol, el director del Col·legi Sant Miquel. El primer dia de classe, en passar llista i arribar al meu nom, em va preguntar: “Torrents? Del forner de Folgueroles? Espero que vostè sigui tan bo com el seu germà”. Tot i que les matemàtiques no

88 - Societat i Ensenyament a Vic


formaven pas part del meu futur, això em va predisposar a favor d’aquell professor. Ens ensenyava equacions i àlgebra i ens deia que ell a la nostra edat ja resolia equacions de tercer grau. De fet totes les matemàtiques que he après en tota la vida, les vaig aprendre a les classes de mossèn Barniol. Encara que són molt escasses, sempre les he admirades amb un gran respecte. 4. Justament mossèn Barniol em va facilitar l’examen del batxillerat oficial, que havíem d’anar a fer a Manresa. Ni a la ciutat ni a la comarca de Vic no hi havia cap institut oficial com el Luis de Peguera de Manresa. S’havia d’anar a llevant, a Figueres, o a ponent, a Manresa. Quan ens van dir que ens convalidaven tots els cursos del Seminari, però havíem de passar un examen final de revàlida, “oficial”, m’hi vaig apuntar, inscrit com a alumne lliure del Col·legi Sant Miquel. Recordo el viatge a Manresa i el comentari d’un examinador. Es veu que va dir que era estrany que un alumne de Sant Miquel de Vic fes un examen de llatí i de grec tan bo, però tan dolent de matemàtiques. També recordo que el pare, arrufant el nas, va haver de pagar la matrícula de tots els cursos, sis, perquè em van denegar la beca que demanava de família nombrosa. Es veu que a l’Institut de Manresa, a la junta d’avaluació, hi havia un professor de religió que era de Vic i que va informar negativament la meva petició, perquè sabia que a can Torrents del Pa, de Folgueroles, eren forners i es guanyaven prou bé la vida. Eren els temps del pa blanc i del pa negre, del raccionament i l’estraperlo. 5. Cap a 1955-56 a mi i a dos companys més ens van reclutar perquè ens examinéssim de Magisteri. Resultava que al Seminari havien donat d’alta una Escuela del Magisterio de la Iglesia del Obispado de Vich, a semblança de la que funcionava per a noies al col·legi de monges del Pare Coll. El director de totes dues era el Dr. Camil Riera, professor de filosofia a Sant Miquel i al Seminari. L’escola de Magisteri del Pare Coll funcionava a tot rendiment i presentava cada any alumnes a l’examen de revàlida a l’escola oficial de Barcelona, dita la Normal. La del Seminari, no. Fins que es van témer que la tancarien i llavors, de pressa i corrents, varen preparar la primera promoció. Als tres escollits ens van examinar o convalidar i aprovar totes les assignatures i ens vam presentar amb èxit a la revàlida de la Normal de Barcelona, que era a la Rambla de Catalunya. Al Col·legi Sant Miquel vaig trobar-hi suport per preparar les matèries que no dominava. Un professor de química, el senyor Bofill, em va fer unes classes particulars. Però el que recordo més és el senyor Pagespetit, amb qui vaig fer les pràctiques de mestre. Portava la classe que es deia “de preparatori”, amb nens de nou-deu anys. Era un autodidacte, sense estudis oficials de cap mena, i com que anava coix, els nois li deien “el pirata coix”, en castellà “pirata cojo”. Ell em va donar les primeres lliçons pràctiques de fer de mestre. A l’aula no hi havia passadís ni central ni lateral. Els pupitres anaven d’una paret a l’altra i si un noi havia de sortir passava pel damunt. El pati de joc era el carrer. Aquella part de l’edifici del Col·legi, que donava a migdia, a l’actual avinguda de Jaume I, era un annex on no feia gaire temps hi havia hagut corts de bestiar. L’ampliació i remodelació del Col·legi no trigaria a integrar l’edifici, però el senyor Pagespetit encara m’ho recordava, quan vaig agafar la direcció del Col·legi i li vàrem poder oferir la jubilació, a desgrat de no estar assegurat, com no ho estava cap professor llevat de dos. 6. Aquelles classes de pràctiques de mestre al Col·legi Sant Miquel, quan començava - també a Vic - la segona meitat del segle XX, em van servir per conèixer el sistema de selecció dels nois que s’hi practicava. Un dia de cap a finals de curs va baixar el director a l’aula i va començar a preguntar

Societat i Ensenyament a Vic - 89


d’un a un: “tu, com et dius?”, i, després del nom, “de què fan a casa teva?”. Si el noi responia “el pare fa de mecànic i la mare cus a casa”, el director deia “ja estàs bé aquí”, que volia dir a primària o comerç. Si el noi deia “el pare és metge” o “tenim una fàbrica de llonganisses”, el director deia “a dalt”, que significava que faria batxillerat. També em van servir per trobar classes particulars a l’estiu. Els alumnes suspesos de juny venien al Col·legi a preparar els exàmens de setembre. També hi havia fills de senyors de Barcelona que estiuejaven a Vic o a l’entorn i volien classes de repàs per als seus fills. Un estiu vaig anar en bicicleta a fer classes de llatí a un noiet de Tona. 7. A mitjan dècada dels cinquanta varen entrar al Seminari alguns nois de Sant Miquel que havien acabat el batxillerat, com en Fèlix Guàrdia, que va ser vicari general, en Pedro Ynaraja, en Riera rector de Molló, en Pere Remolins, mort estimbat a l’Aneto. Tots eren boy scouts. L’escoltisme catòlic a Vic l’havia introduït a través del Col·legi Sant Miquel mossèn Rovira Tenas, a l’empara del Bisbat. Al meu curs varen venir dos d’aquests estudiants de vocació tardana, de disset anys. L’un, Joan Barniol, era fill del matrimoni assassinat pels maquis a Alpens juntament amb el que era director de Sant Miquel, mossèn Vilacís. Tot i el cognom, no eren parents amb mossèn Barniol, però després, sembla que era un candidat a succeir-lo. L’altre era Secundí Sañé, de Vic, amb qui vaig fer molta amistat i amb qui l’estiu de 1954, després de guanyar-nos uns diners amb classes particulars a Sant Miquel, vàrem fer un primer viatge –iniciàtic– a la Bretanya i a París. Vàrem repetir l’escapada a França dos o tres estius més i vàrem acabar aprenent un francès passador. Ell era bo en ciències, especialment matemàtiques, i jo, en lletres. Sant Miquel era el nostre quarter d’hivern i el director ens seguia amb simpatia i ens guardava classes particulars. 8. Deu anys més tard, acabats els estudis a Roma i a Tubinga i en tornar a Vic en un curs tan destacat com el de 1967-68, el del Maig Francès, vaig aterrar al Col·legi Sant Miquel. El rector del Seminari, Dr. Joan Ordeix, i el director espiritual, que també ho era de Sant Miquel, mossèn Victorià Palà, i que deien que protegia el grup dels poetes, ja em tenien preparat el modus vivendi. Faria de professor de ciències bíbliques al Seminari i de llatí i grec i literatura a Sant Miquel, on vaig succeir l’advocat Guillem Serra, marit de l’escriptora Núria Albó, que tenia molt nom com a bon coneixedor de la literatura mística castellana. A mi no m’anava gens bé d’agafar més classes, però el director, mossèn Barniol, em va dir: “mossèn Muntadas –que era el sotsdirector i el seu successor nominat– us demanarà una cosa i vull que digueu que sí”. Al Seminari quedaven les últimes i reduïdes promocions d’estudiants, que no trigarien a traslladar-se a Barcelona, al seminari conjunt dels bisbats catalans, i a formar-se a la Facultat de Teologia, on vaig també traslladar-me de professor. En aquells anys les coses canviaven a una velocitat que no ens n’adonàvem. A Vic s’extingia el Seminari Major, la institució centenària, emblemàtica de la ciutat dels sants. Quedava enrere la seva esplendor del segle XIX i la de les dècades de la postguerra franquista. I mentre el Seminari entrava en un declivi imparable, començava l’Institut Jaume Callís de Batxillerat, que representava la competència educativa de l’Estat enfront de l’Església. Després d’un segle de temptatives frustrades, d’ençà del sexenni democràtic de 1868, any de la Revolució del general Prim i Prats, a la fi començava a Vic un centre de Batxillerat públic, de professors funcionaris de l’Estat, laic, gratuït. D’aquelles temptatives, però, en sortiria consolidat el Col·legi Sant Miquel, de propietat compartida per l’Ajuntament i el Bisbat, que havia començat a l’ombra del Seminari el 1862 i ara, el 2012, celebra el 150è aniversari.

90 - Societat i Ensenyament a Vic


9. Un dia de començaments del curs 1969-70, el director del Col·legi Sant Miquel, mossèn Barniol, em va dir que havia pensat que jo havia de ser el seu successor, que m’ho pensés. Sense cap més aclariment. Mossèn Barniol ja era gran i feia vint anys que dirigia el Col·legi. Havia aconseguit construir un edifici modern amb capacitat per a tres centenars d’alumnes externs i una cinquantena d’interns. Potser pressionat pel Bisbat, havia fet dos intents de successió, tots dos frustrats. Governava el Col·legi amb mà dura, que a vegades se li escapava i anava a parar a la cara o al clatell d’algun noi malcreient o gandul. “Gandul, més que gandul” era un dels improperis que solia dir. Els professors li deien l’Amo. Menut com era i tremolós del Parkinson que se li anà manifestant, era un home d’una duresa exterior impenetrable i d’una ironia a vegades cruel, que començava per ell mateix. Tractat de prop era afable i senzill. S’havia fet clàssica la seva frase, quan a la pissarra es disposava a explicar un problema de geometria, i deia “tracemos una recta”, que en realitat era una ratlla ondulada, i a continuació es girava demanant l’acord dels alumnes amb una rialleta que els permetia de riure, per després imposar altre cop el silenci amb un “cállense” acollonidor. El dia que em va dir que havia de ser el seu successor devia ser a fi de mes, que era quan passava per les aules, feia sortir el professor, li donava un sobre amb la mesada i solia afegir-hi: “No ho digueu. Cobreu més que en tal i en tal, ja ho sabeu, però val més que no se sàpiga”. Ens tractava de vós o de vostè o de tu segons el dia. Aquell dia em va tractar de tu, però jo no li’n vaig fer gaire cas. Ho vaig interpretar com un nou intent de perpetuar-se a la direcció. “Sí, m’ho pensaré. Però vostè encara és jove. I jo tinc altres coses al cap”. M’ho va repetir dues o tres vegades, “sí, sí, has de ser el nou director del Col·legi”, fins que li vaig dir que d’acord, però que encara hi era ell i que ja en parlaríem, que tornava a l’aula, que els nois s’esvalotaven. Jo tenia molt clar que no em podia prestar a una nova maniobra seva per continuar ell de director amb mi de sotsdirector. Al capdavall era el bisbe qui nomenava el director i l’alcalde qui el confirmava. Després de preguntar-me més d’una vegada si ja ho tenia decidit, a la primavera de 1970 em va dir que ho havia proposat al bisbe i que al bisbe li semblava bé la meva candidatura, i que l’anés a veure i me’n parlaria. Llavors em vaig haver de decidir i vaig decidir que sí, però encara amb la secreta esperança que mossèn Barniol es faria enrere una vegada més. El bisbe em va dir que li sorprenia, que jo acceptés la direcció del Col·legi Sant Miquel, però que se n’alegrava, perquè al Col·legi li convenia una direcció nova, jove. No se n’alegrava, en canvi, el canonge magistral Dr. Lluís Cura, professor meu de filosofia i d’oratòria sagrada al Seminari. Un dia que ens vam trobar al carrer, em va dir que li estranyava molt que acceptés la direcció del Col·legi Sant Miquel i em va citar una llatinada: “Ad majora natus es. Has nascut per coses més altes, Ricard. Allà et dedicaràs a desasnar, que diuen en castellà”. 10. L’últim dia de juny de 1970 mossèn Barniol em va convocar a casa seva a les 8 del matí. Vivia al casal de can Ricart, on tenia a pensió un o dos estudiants de famílies amigues, entre els quals el doctor Miquel Vilardell, de Borredà, president actual del Col·legi de Metges de Barcelona, que ha escrit sobre aquesta experiència. Em va obrir la majordona, em va fer passar al rebedor i tot seguit va arribar l’Amo. Em va donar unes claus i un sobre del Bisbat. Me’l va fer obrir perquè el llegís. Era el nomenament de director del Col·legi Sant Miquel, “por el tiempo de mi beneplácito”, signat pel bisbe de Vic, Ramon Masnou i Boixeda. El traspàs de poders estava fet. Vaig travessar la ciutat, encara no

Societat i Ensenyament a Vic - 91


ben desvetllada: carrer de Santa Maria, amb el Palau, la Biblioteca i l’Arxiu episcopals, la plaça de la Catedral, el cloquer de l’abat Oliva, el carrer de l’Escola, la plaça de les voltes, amb l’Ajuntament i el Mercat, el carrer Estret, Santa Clara i el carrer de Manlleu. Fins al Col·legi Sant Miquel, construït sobre l’enderroc de l’antic convent de frares Trinitaris. Vaig treure el manat de claus, vaig obrir, vaig pujar al primer pis i vaig prendre possessió del despatx de l’Amo. Encara no era prou conscient que tot un Vic ancestral em queia al damunt, però que alhora era jo qui queia dins un Vic jove, d’una generació disposada a posar-se al dia i atrapar el futur. Sobre la ciutat de Vic i el seu microentramat social, vaig tenir la sort que el Dr. Eduard Junyent, amb qui m’unia l’amistat i l’admiració per la seva talla intel·lectual, m’il·lustrés i fins i tot em donés un parell de discretes advertències. “No saps on et fiques”, em va dir. “Però és millor que no ho sàpigues. Així actuaràs amb més llibertat”. La cúpula del Col·legi era una Junta de Patronat presidida pel bisbe, representat pel director que alhora n’era secretari, i l’alcalde, que delegava en un regidor, i formada per tres pares d’alumnes i un professor, elegits per cooptació. Els pares eren un industrial pellaire (Genís i Rius), un metge (Vilaplana) i un advocat (Espona). El professor era el farmacèutic Fargas. Els dos primers no van trigar a presentar la renúncia i a ser substituïts per un altre pellaire (Colomer Munmany) i un altre metge (Brugulat). L’advocat Josep Espona va continuar i va ser el meu puntal en el procés d’aconseguir l’Escola Universitària de Mestres. L’advocat Àlvar Solà va presidir la primera junta de l’Associació de Pares d’Alumnes i també em va fer costat en més d’una ocasió. 11. Vaig acceptar la direcció del Col·legi Sant Miquel amb la condició de tenir el meu amic Ramon Cotrina al costat i de portar-la en equip amb tres companys més, tots de matemàtiques, Enric Lòpez (també de física), Joan Vila i Jaume Puntí. Més mossèn Cinto Capdevila, que ja l’hi vaig trobar com a responsable de l’internat i la mitja pensió. Aquell internat que Josep Pla va immortalitzar en Un senyor de Barcelona: l’industrial manlleuenc i propietari al Collsacabra Rafael Puget, que s’hi va formar en el segle XIX sota la fèrula del gran carlí mossèn Miquel Vallbona, el creador del Col·legi l’any 1862. Aquell internat que nosaltres vàrem tancar al cap de cent anys, quan havia declinat inevitablement. Amb ells vaig compartir l’experiència de dirigir una institució bàsica en uns temps decisius de la història de l’educació a Vic i al país. I no només de l’educació. Amb Ramon Cotrina, de Sant Joan de les Abadesses, érem amics d’ençà del temps del Seminari, ens vàrem trobar durant els estudis a Roma i a Alemanya. En tornar a Vic el van destinar al Seminari Menor en extinció i reconvertit en col·legi. Em portava uns anys i el seu sentit pràctic i el coneixement intuïtiu de les persones i de les situacions el va fer el meu millor conseller i executor d’idees que jo tot sol no hauria sabut dur a terme. L’Enric Lòpez era un professor exigent, amb fama de molt dur, i els seus estudis de Ciències en feien un bon cap d’estudis o director tècnic. Joan Vila era un professor de matemàtiques respectat i fins temut. Jaume Puntí era també de matemàtiques, però no trigà a guanyar-se la meva confiança per portar l’administració del Col·legi, que va continuar a l’Escola de Mestres i a la Universitat durant més de vint anys, fins a la seva jubilació el 2000. Tots tres eren de Vic i m’aportaven els seus coneixements sobre el Col·legi Sant Miquel i els altres col·legis de la ciutat. Puntí, a més, amb un altre professor, Bofill, havia creat l’Acadèmia Europa, el primer centre a Vic que havia endegat estudis superiors tècnics, de pèrits i comptables. Pel que fa a Ramon Cotrina, tenia en ell no sols el suport de l’amistat sinó l’enllaç simbòlic

92 - Societat i Ensenyament a Vic


amb els afanys del grup de poetes del Seminari, Estudiants de Vic 1951, en el qual em vaig incorporar intel·lectualment i generacionalment l’any 1954 a través d’ell mateix, de Josep Junyent, Antoni Pous, Segimon Serrallonga, que no trigà a incorporar-se al projecte universitari, Josep Esteve, Josep Grau, que va venir a estudiar Magisteri. Els deien “les calàndries” pel vers Niuada de calàndries, poetes de ma terra... amb què Verdaguer, navegant per l’Atlàntic, saludava els seus companys de l’Esbart de Vic. A través d’ells Carles Riba esdevingué “el mestre que m’alliberà tornant-me a la realitat de mi mateix i de les coses”. Aquella niuada, ampliada amb altres escriptors i intel·lectuals d’Osona com Miquel Martí i Pol i Lluís Solà, Emili Teixidor, Manel Anglada i Josep Ylla-Català, constituí el meu grup natural en els moments d’assumir la direcció del Col·legi Sant Miquel l’any 1970, sense saber ben bé on em ficava, però intuint que una institució com la del Col·legi Sant Miquel ens oferia potser l’oportunitat històrica de donar continuïtat, per una altra via i cap a un altre horitzó, a tot allò de la cultura que s’extingia amb la desaparició del Seminari. 12. I així fou com vaig entrar en la història del Col·legi Sant Miquel de Vic, assumint-hi responsabilitats durant dos septennis. Durant el segon septenni, de 1977 a 1984, i formant el mateix equip, més un director oficial, delegat de la Universitat de Barcelona, el catedràtic de Geologia Dr. Salvador Reguant, vaig dirigir l’Escola Universitària de Mestres, creada sota la tutela del Patronat del Col·legi Sant Miquel i establerta al mateix edifici històric que el Col·legi, fins que l’any 1984, emancipada jurídicament i econòmica, es traslladà al campus actual de la Universitat. Deixava enrere l’experiència de dirigir un col·legi d’infants i adolescents, inseparable del record de la meva pròpia experiència d’infant a l’escola de poble, a Folgueroles, i d’infant i adolescent i jove al Seminari de Vic. L’una i l’altra experiència se’m lligaven sovint a dins meu amb un nus indestriable de patiment i de frustració. Per què l’escola no és sempre un lloc estable de pau i felicitat, sinó que la relació alumne-mestre genera tantes lluites i tant patiment? Un dia vaig haver d’expulsar un noi per la pressió dels professors. L’endemà, en arribar a l’aula on els ensenyava literatura, els seus companys m’esperaven en un silenci que es mastegava. A la taula de la tarima vaig trobar-hi un full escrit a màquina, en castellà, que deia una cosa així: “I Hans Giebenrath, ofès i humiliat, va alçar-se, va mirar desafiadorament el mestre que l’humiliava i el castigava injustament i va sortir de la classe amb aires de triomf i somrient als companys. Mai ningú no sabrà qui fa patir més a qui, si el mestre a l’alumne o l’alumne al mestre”. El fragment és de la novel·la de formació, Sota la roda, de Hermann Hesse. La roda de Hesse és la metàfora del sistema educatiu imposada per la societat i activada pels pares, els mestres i les escoles. És la maquinària educativa que esclafa el pobre Hans Giebenrath, el protagonista, com esclafaria potser el noi que havíem expulsat del Col·legi. El que recordo més bé és que la solidaritat dels seus companys em va commoure. Educar, em vaig dir, també és això: patir-hi i fer-hi patir. I en vàrem parlar. Potser alguns se’n recorden. Jo me’n recordo més, perquè a partir d’aquella revelació em vaig prometre que traduiria al català Sota la roda, la novel·la que en els meus anys a Tubinga havia llegit distanciadament. Educar és educar-se i ensenyar és aprendre. La lliçó em compensava per tot el que de goig i de dolor havia comportat la meva experiència a Sant Miquel. I el que és jo no sabria pas dir si hi vaig patir més que gaudir i si hi vaig transmetre més goig que patiment.

Societat i Ensenyament a Vic - 93


II 1. Quan em pregunten quins canvis més remarcables vàrem introduir al Col·legi Sant Miquel, responc simplificant que aquests tres: la prohibició de tot càstig físic, la implantació normalitzada del català a les aules i la supressió d’actes religiosos obligatoris. Als quals afegeixo tres canvis d’origen exogen, però transcendentals: d’una banda, la implantació de la Llei General d’Educació, coneguda com a Llei Villar Palasí, de 1970, que establí l’Ensenyament General Bàsic, EGB, i comportà que es tripliqués l’alumnat del Col·legi; d’altra banda, el prestigi del batxillerat entre la classe mitjana, i, per últim, el trasllat de tot l’alumnat d’EGB del Col·legi al Seminari, a l’ala de l’edifici fins llavors destinada a Seminari Major, que havia quedat en desús. L’ocupació del Seminari no fou fàcil. S’imposà per motius econòmics: el lloguer que oferíem. També per motius històrico-ideològics. Amb l’advocat Josep Espona vàrem convèncer el rector, el Dr. Joan Ordeix, que es tractava d’un signe dels temps nous: si en els seus orígens el Col·legi havia nascut a l’ombra del Seminari, ara es canviaven les tornes i era el Seminari que rebria la col·laboració del Col·legi. Val a dir, però, que no tothom ho acceptà. Els descontents amb Sant Miquel varen convèncer el bisbe de crear al Seminari Menor un altre col·legi, el Puigllat, que va acabar en fracàs. Pel que fa al que aportava d’innovació l’Escola Universitària de Mestres assenyalo igualment tres fets: 1) el plantejament de la formació de mestres des de la nova escola catalana emergent; 2) la creació de l’Editorial Eumo, primera editorial universitària catalana, autogestionada, i 3) la intervenció en les polítiques universitàries territorials: a partir del tercer Congrés Universitari Català de 1978 (III CUC) l’Escola Universitària de Mestres de Vic s’integrà amb els projectes de les ciutats de Girona, Lleida i Tarragona, de restablir el mapa universitari de Catalunya, destruït el 1714 a conseqüència de l’ocupació militar de Felip V. 2. L’historiador de l’educació Joan Soler i Mata, a L’educació a la comarca d’Osona (19522002), estableix l’any 1970 com la data de l’abans i el després d’aquells cinquanta anys i escriu: “L’any 1973 Ricard Torrents va plantejar ‘Algunes acotacions sobre el futur de l’ensenyament’ com a epíleg de l’estudi de Modest Reixach L’ensenyament a la ciutat de Vic. En aquelles pàgines Torrents analitzava l’impacte de la que aleshores era la nova llei d’educació de 1970 i es preguntava sobre les tres tendències bàsiques que movien l’ensenyament cap al futur: la democratització de l’ensenyament, el descrèdit de l’escola tradicional i la concreció de l’escola en el seu medi” (Ausa XX-150-2002). En efecte, en aquells anys es va produir l’assalt a l’educació. S’imposava, ens imposàvem de fer una escola per a tothom o democràtica, nova o pedagògicament activa, catalana de llengua i de continguts. El franquisme encara dominava la situació i la renovació pedagògica no era pas una evidència acceptada. La pedagogia catalana havia quedat estroncada amb la guerra i calia buscar connexions amb la gran tradició de l’època dels Artur Martorell, Alexandre Galí, Rosa Sensat, i de la Normal de la Generalitat dels anys 1930. 3. Els canvis que vàrem fer a Sant Miquel eren necessaris, certament, però no eren pas inevitables. No s’adaptaven als temps, sinó que s’avançaven als temps. En definitiva, eren més de ruptura que de transició. Tot i que els qualifico de “transicionals”, crec que seria més just de qualificar de rupturistes els dos septennis del meu pas per la vella institució del Col·legi Sant Miquel de Vic. Les innovacions que hi vàrem introduir entre 1970 i 1977 i a continuació entre 1977 i 1984, tant al

94 - Societat i Ensenyament a Vic


Col·legi com a l’Escola Universitària, no foren simplement evolutives, empeses pels canvis d’època, sinó innovatives. Si des de Sant Miquel vàrem liderar iniciatives pedagògiques com la participació dels professors, dels pares i dels estudiants o com la catalanització de la vida escolar (la celebració de la Festa de Sant Jordi), l’Escola Universitària de Mestres era un novum absolut, deliberadament desvinculada del model de la Normal oficial i de tot precedent a Vic que no fos purament a títol d’inventari. En aquella època la Universitat Literària del segle XVIII no era ni tan sols un referent històric llunyà: els vigatans, fins i tot els més implicats, o bé se n’havien oblidat o bé no li concedien cap mèrit ni cap valor a reivindicar. Pel que fa a les dues Escoles de Mestres de l’Església, l’una per a noies al Col·legi de les Dominiques del Pare Coll, i l’altra al Seminari per als seminaristes, eren institucions insostenibles, que no volien ni podien transformar-se en universitàries. I pel que fa al programa educatiu, projectàvem un col·legi per a infants i adolescents d’una societat que calia refundar sobre la democràcia i el catalanisme, trencant el model educatiu heretat de la postguerra franquista i nacionalcatòlica que tanta influència va tenir a la ciutat de Vic i a l’àrea d’influència a través del Seminari, per un cantó, i, per l’altre, de les nombroses institucions educatives religioses entre les quals sobresortia el Col·legi Sant Miquel. 4. Hauria, doncs, pogut optar per dir-ne “septennis rupturistes”. Tant se val. No en faré qüestió de noms sinó de coses. M’he quedat amb “transicional” (que ni tan sols és al diccionari normatiu), per indicar que durant aquells dos septennis la continuïtat de l’etapa precedent era de superfície i que el gir de la institució en aquells anys fou molt més que una pirueta o una maniobra de camuflatge, tal com va passar en altres institucions. Els qui el dirigíem i el propulsàvem des dels quadres renovats de professores i professors, tant al Col·legi com a l’Escola Universitària, apuntàvem a una transformació de llarg abast, més enllà i més endins d’una simple transició gattopardiana, aquella patrocinada pel príncep de Salina: Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi (“Si volem que tot quedi com està, cal que tot canviï”). A nosaltres ens calia voler que no quedés res com estava, per tal d’aconseguir canviar alguna cosa. La sentència del prohom vigatà que al Patronat del Col·legi s’oposava a assumir el projecte de l’Escola Universitària és significativa: “Crec que desvestirem un sant per vestir-ne un altre”, va dir. 5. He adoptat, doncs, el concepte de “transicional”, sense deixar de reconèixer el caràcter rupturista del procés de modernització del col·legi històric de Sant Miquel entre 1970 i 1977 i assumint el caràcter radicalment innovador del procés de reimplantació, partint de zero, dels estudis superiors o universitaris a Vic, mitjançant la vinculació amb el Col·legi Sant Miquel entre 1977 i 1984. L’un septenni i l’altre constitueixen períodes de transició en dos sentits, l’historicopolític i l’institucional-educatiu. Pel que fa al primer, l’anomenada Transició política de l’Estat espanyol, tingué l’epicentre visible justament en el curs pont de 1977-78 entre els meus dos septennis de Sant Miquel, amb les primeres eleccions democràtiques, el retorn de Josep Tarradellas, la Constitució Espanyola i l’Estatut de Catalunya. Dos anys abans, 1975, al bell mig de la dècada dels setanta, s’havia produït el fet determinant de la mort del dictador Franco, després de la qual la seva dictadura militar va evolucionar, “transicionar”, cap a la monarquia constitucional encara avui vigent. En el sentit institucional-educatiu, el Col·legi, des d’on els responsables seguíem amb impaciència la fi del franquisme i els primers passos de la democràcia, també va evolucionar, “transicionar”, durant aquells set cursos de 1970 a 1977, des d’unes estructures

Societat i Ensenyament a Vic - 95


educatives arcaiques cap a unes de posades al dia. Tot i que en alguns papers es dóna una versió de la història del Col·legi en què es passa per alt el nostre septenni, com si no hagués existit, val a dir que, vista des de la llunyania, la transformació fou decisiva. 6. El segon septenni de la meva vinculació amb Sant Miquel, de 1997 a 1984, constitueix un període igualment transicional de la història política. D’una banda, continuà la transició política estatal, nacional i local. L’Estat es dotà d’estructures democràtiques, Catalunya recuperà la Generalitat i Vic elegí a les urnes un ajuntament i un alcalde, Ramon Montanyà, demòcrata i catalanista, que entengué el projecte universitari. Però l’epicentre del septenni fou el 23F de 1981, amb la sublevació militar que, sense triomfar, imposà una revisió a la baixa del procés democràtic i de la restauració nacional de Catalunya, frenada amb les lleis de Madrid. De l’altra banda, l’Escola Universitària de Mestres no sols s’afirmà en l’àmbit universitari de la formació de mestres amb cinc promocions, que es varen distingir aviat per la seva preparació en llengua catalana i amb l’edició de llibres a l’Editorial Eumo, creada el 1979, sinó que, exhaurits els anys de prova, el curs 1984-85 l’Escola es desprengué de la vinculació amb el Col·legi Sant Miquel, es constituí en fundació pròpia, s’instal·là en uns edificis industrials en desús, fora del nucli urbà de la ciutat, i emprengué el procés de restituir a Vic la Universitat, que culminà catorze anys després, el curs 1997-1998, al cap de dos septennis més, com si la mesura cronològica septennal l’acompanyés. 7. Cal recordar que la dècada de 1970 s’inaugurà amb un fet de repressió franquista: el consell de guerra contra militants d’ETA, conegut com el Procés de Burgos. A més d’accelerar el desprestigi internacional del règim franquista, originà a Catalunya un rebuig secundat per una tancada de 300 intel·lectuals a Montserrat i protestes en diverses localitats catalanes. A Vic tingué lloc la primera manifestació al carrer i foren detinguts tres manifestants, un dels quals era el pintor Josep Vernis, acabat de contractar com a professor d’arts plàstiques del Col·legi Sant Miquel. L’Ajuntament, que presidia Antoni Bach Roure i tenia dos regidors al Patronat del Col·legi, no tardà a demanar explicacions a la direcció sobre la contractació de professorat nou que feia classes en català i parlava de política. Varen tenir les explicacions pertinents, avalades solidàriament pels altres membres del patronat. De fet els franquistes tenien raó: des del primer moment havíem assumit la necessitat de renovar el professorat i d’introduir el català com a llengua d’escola i no pas com assignatura, cosa que ja era permesa gràcies a la pressió d’Òmnium Cultural sobre els ajuntaments. Tres anys més tard, el 1973, Carrero Blanco, el successor de Franco, moria en un atemptat d’ETA i un altre professor, Segimon Serrallonga, era detingut per la policia franquista en “la caiguda dels 113” de l’Assemblea de Catalunya, reunida a la parròquia de Maria Mitjancera de Barcelona. El bisbe doctor Masnou em va dir que se n’ocupava i que no féssim res. L’any 1974 van executar Salvador Puig Antich. El 1975 la guàrdia urbana va entrar al pati del Col·legi empaitant estudiants que es manifestaven i els va aturar Ramon Cotrina dientlos que no fossin més criatures que els nois, que ja els renyaria ell, si havien fet res mal fet. Des de l’Ajuntament em va arribar una queixa formal contra “el de la piga” (Cotrina) amb la sospita “fundada” que al Col·legi Sant Miquel hi havia “la lloca” de les protestes dels estudiants de Vic. Havíem patrocinat la primera revista d’estudiants, El Miquelet, perquè ja teníem la primera impressora, una “vietnamita”. El novembre de 1975 a la fi la mort d’en Franco va fer saltar els taps de totes les energies reprimides.

96 - Societat i Ensenyament a Vic


Recordo el patètic singlot d’Arias Navarro donant la notícia per TV. El Col·legi era buit i els membres de la direcció estàvem reunits a dalt a l’internat en espera d’esdeveniments. Començava una nova era. Diguin el que diguin, res ja no seria com abans. Ni l’educació, ni Vic, ni el col·legi, ni nosaltres mateixos. 8. Val a dir que les energies i sinergies que empenyien tots els canvis de la Transició venien d’abans de 1970. El que a vegades anomenem “l’esperit dels anys seixanta” o Seixantisme, repudiat o exaltat, avui el representen icones polisèmiques com John F. Kennedy, Nikita Krushev, Luther King, el Maig francès, els Beatles, el hippisme, la revolta universitària contra la Guerra de Vietnam, els canvis de l’Església de Joan XXIII i del Concili Vaticà II. Enmig de la Guerra Freda l’Europa occidental també passava una transició que comportaria l’inici de la fi de les dues dictadures de la península Ibèrica. Mentre a l’Estat espanyol la mort de Carrero Blanco el 1973 iniciava uns canvis imparables, a Portugal l’abril de 1974 s’imposava “la Revolució dels Clavells” i la democràcia. A Catalunya, tot i la repressió franquista, els anys seixanta varen posar les bases més sòlides per a la Transició. La generació de la Guerra Civil de 1936-39 era superada no sols a causa de l’envelliment biològic, sinó de les bases generacionals noves que s’imposaven, tant econòmiques i polítiques com socials i culturals. A Catalunya, la Transició ja l’havia feta la societat. I no era només l’Assemblea de Catalunya: era tot un pòsit cultural, la Nova Cançó, els Setze Jutges, Òmnium Cultural, els moviments d’Església, el teatre independent, els estudiants, els sindicats clandestins, els recitals de poesia. En definitiva, Franco va morir al llit de mort natural, el franquisme ideològic va sobreviure (encara sobreviu), però el polític es va enretirar o camuflar i a Catalunya l’eslogan “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” va anar fent-se realitat a les últimes dècades del segle XX. El 1978 la Constitució Espanyola acceptava les nacionalitats històriques. El 1979 els catalans votàvem un Estatut d’Autonomia i el 1980 elegíem els diputats al Parlament. Jordi Pujol començava el seu primer govern. La Transició, de fet, no es tancava,

El director, Ricard Torrents, acompanyat dels professors Jaume Puntí, Enric López, Josep Fornols i d’esquena M. Àngels Rocafiguera.

Societat i Ensenyament a Vic - 97


sinó que tindria prolongacions decisives com l’alçament colpista de Tejero l’any 1981 i la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic de 1982. El 1989, queia el Mur de Berlín i la Unió Europea acceptava l’entrada de l’Estat espanyol. 9. En el pas d’aquells dos septennis, de 1977 a 1978, també vaig viure la meva transició particular, quan vaig passar de la direcció del Col·legi a la de l’Escola Universitària. Era l’agost de 1977. A l’abril Madrid va autoritzar inesperadament la creació de l’Escola. Calia posar-la en moviment i llavors, també inesperadament, es va obrir per a mi la porta a una sortida d’aquestes que anomenem honorables. La meva continuïtat a Sant Miquel s’havia fet insostenible per raons bàsicament eclesiàstiques. També ideològiques. En aquells set anys el bisbe Masnou s’havia encastellat més i jo m’havia allunyat més del seu castell. L’havia tractat a Roma, quan jo hi estudiava i ell hi venia per al Concili. També ens havíem vist després i havíem intercanviat idees sobre el present i el futur de l’Església, que a ell li interessava més, i el del país, que m’interessava més a mi. Amb motiu de la revista Oriflama i de la seva negació a continuar protegint-la ens vàrem discutir. A Sant Miquel venia cada setmana a confessar nois, contra la meva opinió, i a informar-se sobre la moral dels adolescents, una de les seves obsessions. Com ho era la coeducació, que em va prohibir taxativament. També em va decebre en la manera com es va desentendre de l’Escola de Magisteri de l’Església. El govern de Franco havia decretat que totes les escoles de l’Església o bé es convertien en universitàries segons la nova legislació o bé s’havien d’extingir. La cosa es plantejà amb una tal urgència que un dia de 1972 (o 73?), el doctor Camil Riera, professor de filosofia al Seminari i a Sant Miquel, que volia salvar els estudis de Magisteri del Pare Coll i que els assumís el Patronat de Sant Miquel, em va dir que havíem d’anar a Madrid, on la Conferència Episcopal Espanyola debatia el futur d’aquelles escoles i on també hi trobaríem el bisbe Masnou, a qui havíem de convèncer que no deixés caure la del Bisbat de Vic. Fou la meva primera visita a Madrid. Vaig deixar entrar sol el doctor Riera a entrevistar-se amb el bisbe. Jo m’esperava a fora per intervenirhi, si calia, mentre pensava en el que m’havia dit sobre el seu distanciament amb el bisbe. Havien estat molt amics, però en els últims anys havien gairebé partit peres. Segons ell el bisbe havia caigut en l’“immobilisme” i era víctima de mals consellers. De fet el doctor Riera va ser la primera persona que vaig sentir a parlar de la Guerra Civil espanyola com una conseqüència de la insurrecció militar contra la democràcia. Ens ensenyava història de la filosofia i d’amagatotis ens llegia fragments de la Histoire spirituelle des Espagnes del doctor Cardó. Aquell dia a Madrid el doctor Riera no va trigar a sortir desolat de l’audiència del bisbe, el seu amic. “No ho vol i prou. Ho haureu de fer des de Sant Miquel”. No sabíem que els bisbes de Catalunya ja havien decidit deixar una sola Escola de Mestres de l’Església, Blanquerna, a Barcelona. De fet la inhibició del bisbe va ser una sort, perquè obria el camí per fer una Escola Universitària sobre les bases del Patronat de Sant Miquel. L’alcalde de Vic era Antoni Sadurní, que ho veia bé. L’advocat Josep Espona, que tenia la confiança del bisbe i era un entusiasta de la idea, va refer l’expedient i el va presentar a Madrid, amb l’aval de la Universitat de Barcelona, representada pels tres ans, Reguant, Siguan, Guzmán. El Dr. Salvador Reguant en seria el director oficial i formarien part del Patronat el Dr. Miquel Siguan, alt càrrec de la Universitat de Barcelona i representant del seu rector, i el Dr. Manuel Guzman, que havia dirigit la Normal de Barcelona. Jo en seria el director-gerent. L’Escola durant sis cursos seria tutelada pel Patronat del Col·legi i s’instal·laria a les seves dependències, a la planta baixa. Tot això havia quedat congelat amb la mort de Franco i no

98 - Societat i Ensenyament a Vic


es va descongelar fins a l’abril de 1977. Llavors vàrem accelerar la preparació del primer curs 1977-78. Vàrem pactar amb el bisbe el meu relleu a Sant Miquel però, a última hora, vaig trencar el pacte en veure que no es respectarien els avenços que em semblaven innegociables per al futur del Col·legi i que es resumien en un punt clau: canviar els Estatuts del Patronat perquè la designació del director deixés de ser prerrogativa del bisbe o de l’alcalde i el claustre de professors i l’associació de pares hi tinguessin paraula i vot. Mentre això no es produís jo continuaria portant-ne la direcció i alhora la de l’Escola de Mestres. Assegurava, així, l’encaix dels dos centres. Això va irritar el Dr. Masnou, que s’hi negava en rodó. De poc havia servit un Directori que havíem assumit des de la direcció i el claustre, sota l’emblema Escola Cristiana, Democràtica, Catalana i Científica. A l’agost de 1977 es va convocar la reunió del Patronat en què s’havia de produir la meva renúncia o la meva destitució. Hi vaig arribar sense cap decisió presa, però quan es va plantejar i el bisbe va posicionar-se obertament contra la meva actuació i, alçant-se de la taula desconjuntat, va dir allò que alguns encara em recorden: “Ja ho veuen, senyors: el vaig posar de director perquè li tenia confiança i m’ha sortit rana”. Li vaig contestar que també em devia als professors, als estudiants i a les seves famílies i que tampoc no els podia decebre. Subratllant el decebre. Vaig sortir de la reunió destituït de director del Col·legi, però reforçat per emprendre l’aventura de l’Escola Universitària de Mestres, sobre la qual el bisbe va renunciar a tenir-hi cap funció. 10. A l’octubre de 1977 obríem la matrícula, amb èxit, per a més d’un centenar d’alumnes del primer curs de Magisteri que estrenaven a Vic una escola universitària, després de gairebé trescents anys d’haver-ne desaparegut la universitat. L’equip de direcció i alguns professors em van seguir. El nom de l’Escola, imposat per Madrid, era “Escuela Universitaria Jaime Balmes de Formación del Profesorado de Enseñanza General Bàsica”. Ingenus de nosaltres, en volíem dir Escola Universitària de Mestres d’Osona. Però l’any 1979 vàrem recuperar el nom per batejar l’editorial que acabàvem de crear, Eumo, que també tingué èxit gràcies sobretot als llibres d’ensenyament del català a l’escola per a nens no catalanoparlants, obra d’un equip de professors dirigits per Josep Tió, que varen trobar una bona il·lustradora: era la Pilarín Bayés. En Pep Vernis ens va recomanar per a les portades dels llibres un estudiant que sabia de disseny: era en Ton Granero, avui director d’Eumogràfic. L’any 1981 convocàvem el 1r Simposi sobre Ensenyament del Català i van respondre més de 3.000 mestres. Vic va començar de fer-se present en els àmbits de l’ensenyament, no sols educatius i universitaris, sinó polítics. El president Jordi Pujol va voler ser-hi. Ja en el primer curs l’Escola havia tingut l’avinentesa de presentar-se en públic en el III Congrés Universitari Català, on es va debatre la política d’implantació d’universitats al territori i on vaig defensar la vella reivindicació catalanista de reconstruir el mapa universitari destruït per Felip V. Aquells set cursos de l’Escola Universitària de Mestres, acollida al Col·legi Sant Miquel, varen posar les bases del procés universitari de Vic. Malgrat alguns malentesos, l’engranatge dels dos centres va funcionar bé. Molts professors tenien la docència repartida en les dues institucions. Les dues administracions les portava el mateix administrador. Si no l’harmonia, sí la pau va dominar aquella cohabitació. Fins que a la primavera de 1984 ens varen comunicar des del Col·legi que havíem de deixar aquelles instal·lacions per al curs següent, al cap d’uns mesos, perquè les necessitaven, sense oferir-nos cap altra alternativa fora la d’uns espais subalterns del Col·legi del Pare Coll. De fet s’havia exhaurit el període de compromís del Patronat de Sant Miquel de tutelar l’Escola

Societat i Ensenyament a Vic - 99


de Mestres, però era un desnonament en tota regla i vàrem fer saber que, sense una alternativa acceptable, no abandonaríem les instal·lacions, on d’altra banda havíem fet costoses reformes. El nostre patronat ens donava suport, en especial els representants de la Universitat de Barcelona, a la qual estava adscrita l’Escola de Mestres de Vic. Les espases estaven alçades, quan un dia de maig, ja pròxima la fi del curs, em va telefonar l’alcalde, Ramon Montanyà, i em va dir si sabia prou bé que allò de negar-nos a deixar l’edifici del Col·legi seria una campanada que tindria conseqüències. Li vaig replicar que ho havia de saber ell, perquè la campanada era expulsar-nos. “Doncs, parlem-ne”. I en vam parlar. No ens coneixíem, però no ens va costar de posar-nos d’acord sobre la transcendència per a la ciutat de tenir o no tenir estudis universitaris i de llavors ençà Montanyà fou tota la vida un valedor entusiasta del projecte universitari de Vic. Des de l’alcaldia ens va donar suport per al trasllat als espais de l’antiga fàbrica HIVISA, que l’amic arquitecte Manel Anglada proposava, ens vàrem endeutar per fer-hi les obres indispensables i, amb retard de sols un mes, vàrem inaugurar el curs de la nova etapa, el 1984-85, en les noves instal·lacions. Fins i tot vàrem ballar amb l’orquestra que em sembla que es deia La Palma i que portava el professor Ramon Sitjà. Així es clausurava el segon septenni del meu pas pel Col·legi Sant Miquel. Amb la creació de la Fundació Universitària Balmes sobre els propis béns, pocs, però tangibles, guanyats amb l’esforç dels professors, vàrem poder crear una nova institució, dotar-la dels propis estatuts i consumar la separació de les dues institucions. Una separació que no els ha impedit de col·laborar. Aviat farà trenta anys, de tot això. Ramon Montanyà, alcalde i advocat, posà en solfa jurídica la plataforma que necessitàvem per al projecte d’Estudis Universitaris de Vic, que es va reforçar amb la fusió de l’Escola Universitària d’Infermeria, liderada pel seu director, el cardiòleg Dr. Miquel Ylla Boré. Llavors, pensant ja en l’ampliació de Ciències Empresarials, vaig començar de presentar el projecte amb tota l’ambició i amb tota la implicació nacional: Catalunya havia de recuperar les universitats clausurades per Felip V. Ja era hora que el Govern de Catalunya, amb les ciutats universitàries de Girona, Lleida, Tarragona i Vic, es posés a treballar en el projecte de crear no sols “la quarta universitat”, que seria la Universitat Pompeu Fabra, sinó “quatre” universitats més. 11. He escrit centenars de pàgines en articles i en llibres sobre la Universitat a Europa i a Catalunya i sobre la Universitat de Vic, la històrica, dita Universitat Literària, la que durant anys els mateixos vigatans es negaven. Penso en el llibre Les raons de la Universitat, de l’any 1993, que va aplanar el camí cap a la Universitat de Vic, votada per unanimitat pel Parlament de Catalunya quatre anys després. Penso en Noves raons de la Universitat, de 2002, en acabar el mandat de rector, on vaig emmarcar la Universitat de Vic en l’Espai Universitari Català i en l’Espai Europeu d’Educació Superior. També he escrit algunes pàgines sobre educació. ¿Per què, en canvi, aquestes deuen ser les primeres que escric sobre el Col·legi Sant Miquel? La raó potser es troba en les meves dues sortides de la casa, diguem que no gaire fluides. El fet és que el septenni de la meva direcció del Col·legi va caure en un parèntesi buit, no identificat, sense reconeixement de la transformació que hi vàrem operar. I el segon septenni, el de l’Escola de Mestres, va esdevenir un període a oblidar, una nosa, com quan has hagut de suportar un mal veí. Tant en l’un com en l’altre, però, ens imposàvem no polemitzar sobre fets consumats, sinó fer de la necessitat virtut en vista del projecte que vèiem clar i tiràvem endavant a desgrat que des de dalt no l’hi veiessin. Ni a vegades des del costat. Recordo les reticències dels qui

100 - Societat i Ensenyament a Vic


no ens van seguir, quan, amb l’edifici del carrer de Manlleu, deixàvem la institució de Sant Miquel per emprendre l’aventura de la Universitat. Fou al capdavall un alliberament per a molts dels que es quedaven, però ho fou per a tots els qui ens n’anàvem. Un professor em deia: “Sempre has estat de llet, tu. Encara et sortirà bé tot això”. Uns altres em deien que “a Vic la Universitat li va gran i en realitat no la vol ningú: ni l’estament de dalt, que pensa que les universitats, com els bons metges o els bons sastres, s’han d’anar a trobar més avall del Congost; ni l’estament eclesiàstic, que pretén monopolitzar l’alta cultura i quan no se la pot atribuir, diu que no és bona”. Uns tercers vaticinaven que “això no durarà”, perquè “és incomprensible que amb tan pocs recursos prosperi un projecte tan ambiciós”. Entre els pocs recursos hi posava, naturalment, els humans. Així els uns atribuïen a la sort i els altres a l’atzar allò que no era sinó mèrit de les persones. Però el fet és, primer, que la Universitat de Vic es va gestar al Col·legi Sant Miquel; segon, que aquests orígens han deixat indissolublement unides les dues institucions; i tercer, que totes dues se n’han de sentir solidàriament orgulloses i responsables. Ara potser més que mai. Ara que sonen altre cop els timbals dels destructors d’universitats de Catalunya. 12. Quan considero el meu pas pel Col·legi Sant Miquel el veig realment com un temps de transformació més enllà de la transició. I no pas només de transformació històrica i política en la vida de la nació, sinó també en la vida personal i familiar meva - entrar en la qual no toca en aquests apunts- i en la professional de tots els qui durant dos septennis vàrem configurar una de les etapes més productives de la vida de l’ensenyament a Vic des d’una de les seves institucions més representatives, el Col·legi Sant Miquel. Ara que celebra el seu centcinquantè aniversari és bo de recordar que en el seu moment, a semblança de la reproducció cel·lular, va partir-se i generar una nova institució educativa, l’Escola de Mestres, i que aquesta, independitzada al seu torn, va generar noves cèl·lules per formar l’organisme viu de la Universitat de Vic, que enguany celebra el quinzè aniversari i que un dia també el celebrarà multiplicat per deu. La primera promoció de mestres, la que va estudiar-hi entre 1977 i 1980 a les aules de lloguer del Col·legi Sant Miquel, va celebrar l’any passat, el 2011, el trentè aniversari amb el llibre Mestres d’Osona. Trenta anys després. Relats de la primera promoció. És un aplec interessant de testimonis de primera mà, al qual hi afegeixo aquest meu ‘en escorç’, acceptant les possibles distorsions i els inevitables oblits de la meva perspectiva. El que en resti de vàlid valgui com un homenatge als qui continuen al davant de les dues institucions, el Col·legi i la Universitat, dirigint-les avui pensant en el futur.

Sarrià, Barcelona, gener de 2012

Societat i Ensenyament a Vic -101


SANT MIQUEL: HOMES I DÉUS ANTONI PLADEVALL I ARUMÍ (1976 - 1980)

Com que procedia d’un entorn íntegrament rural, Mont-rodon, el veral de ponent ensotat de masies disseminades del terme de Taradell, la relació que vaig mantenir en qualitat d’alumne durant quatre anys (1976-1980) amb el Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic em va resultar molt reveladora i impactant, perquè em va oferir, a més de la formació acadèmica de torn, la descoberta progressiva del batec ciutadà de la capital comarcal –declaradament catalana, episcopal i reuniversitària– en el moment precís que sortia del llarg i tenebrós túnel del franquisme. Certament, no puc dissociar l’ambient estudiantil de Sant Miquel del context sociopolític de l’època, dominat per la il·lusió i l’esperança de recuperació gradual de les llibertats nacionals, de manera que el meu pas pel centre m’ajudà a créixer –benefici doble que no havia demanat– tant en el pla personal com en el pla col·lectiu. Ras i curt, em va caldre convertir-me en alumne de Sant Miquel perquè acabés descobrint, desconcertat i estupefacte, la gran mentida del franquisme salvador, ja que en posar per primera vegada els peus al col·legi de secundària del carrer Manlleu jo encara creia –això és rigorosament cert– que el general Franco havia estat un bon governant. El catalanisme directe o indirecte, però, que impregnava les intervencions a l’aula de la majoria dels professors em va arrencar molt aviat la bena dels ulls i, durant les primeres vacances estiuenques, estirat damunt del llit de la cambra que compartia amb el meu germà o assegut a l’ombra d’un roure a tocar del mas, vaig devorar sencer, pàgina a pàgina, amb una concentració inèdita, un resum molt reivindicatiu de la història dels Països Catalans escrit per Ferran Soldevila que unes setmanes abans havia guanyat com a premi en el concurs literari Jordi Capell. Estava profundament avergonyit –més endavant vaig saber que no era l’únic– de la meva ignorància sobre la història i la política del meu país i frissava per conèixer la veritat que ningú de l’entorn familiar i veïnal havia pogut explicar-me abans a causa del calculat i eficient zel propagandístic de la dictadura entre els sectors socials més humils. Al setembre de sobre em sabia de memòria la tirallonga complicada dels noms de tots els nostres comtes-reis, des de Guifré el Pelós fins a Martí l’Humà, i totes les espoliacions polítiques, econòmiques i morals patides des de la caiguda de la corona

Societat i Ensenyament a Vic -103


catalanoaragonesa fins a l’actualitat, i vaig sentir-me com purgat d’una anomalia tan ignorada com molesta viscuda com una culpa. Em vaig transformar. Mai més no he tornat a llegir un llibre amb tant de deler i afany. Concreto. A Sant Miquel vaig cursar-hi els tres cursos de BUP en règim de mitja pensió –em quedava a dinar i a berenar al centre– i el COU en horari intensiu. M’enfilava al tren de les vuit del matí que parava al baixador de Mont-rodon i, un cop baixat a l’estació de Vic, caminava fins al col·legi fent sempre el mateix itinerari: carrer Verdaguer, rambla del Carme i carrer Manlleu. Tarda enllà, de tornada a l’estació, invertia el recorregut: carrer Manlleu, rambla del Carme i carrer Verdaguer. Els dos primers anys, em podeu ben creure, no vaig variar gens els recorreguts d’anada i tornada, no em vaig desviar ni una sola passa de la ruta apresa, no vaig tenir la necessitat de descobrir llocs nous de la ciutat que m’acollia. Els altres dos cursos, en canvi, la curiositat va menar-me a ampliar considerablement, sovint en companyia d’alguns companys d’aula, la geografia urbana de Vic fent incursions expresses a espais especialment animats de públic femení, sobretot la plaça Major i la rambla del Passeig, que voltàvem unes quantes vegades o fèiem i refèiem d’una punta a l’altra, respectivament, fins que se’ns feia l’hora de tornar a l’aula o de presentar-nos a l’estació i agafar el tren de retorn a casa. Sobre la descoberta de les noies, puc dir que, almenys durant el segon curs, quan el centre encara no era mixt, mentre esperàvem, havent dinat, a la nostra aula que es fes l’hora de la primera classe de la tarda, uns quants companys ens abocàvem a l’ampit de la finestra que donava al carrer Manlleu i cridàvem els grups de noies que passaven per la vorera de sota nostre camí del Col·legi Pare Coll. Vam arribar a fer-nos tan porfidiosos que un dia ens van convidar inesperadament a baixar i vam aconseguir una audiència fugaç, cinc minuts mal comptats de conversa atropellada embastada amb mirades i rialles i paraules tan nervioses com expectants. El record que tinc sobre l’ensenyament que s’impartia aquells anys al Col·legi Sant Miquel és –ho he dit sempre– molt positiu i satisfactori. La fama de centre educatiu de primera qualitat de què gaudia era plenament justificada i la competència intel·lectual i la dedicació de la majoria dels professors n’eren l’aval més solvent. El centre tenia un ambient que inclinava a l’estudi i comptava amb una nòmina de professors de luxe, alguns d’ells formats a l’estranger, a França, Bèlgica o Alemanya, circumstància que els concedia una aurèola especial de savis excelsos. Em vénen fàcilment a la memòria professors entranyables com en Jaume Puntí (matemàtiques), la Ramona Vilalta (ciències naturals) o en Josep M. Euras (química), però, com que vaig acabar seguint estudis d’humanitats, recordo sobretot els professors amb els quals vaig passar més hores: Josep Fornols (català i castellà), Montserrat Reixach (francès), Carme Codina (literatura castellana), Pere Farrés (llatí), Ramon Cotrina (literatura catalana medieval), Segimon Serrallonga (grec), Vicenç Esmerats (grec), Isona Passola (història) i, naturalment, mossèn Antoni Pladevall (història de Catalunya), homònim cosí segon meu i la raó de pes per la qual la família va enviar-me a Sant Miquel, pensant-se, com així va ser, que podia fer-me bona companyia. Crec que de tots aquests professors vaig aprendre coses d’una certa utilitat, però n’hi ha tres que considero crucials, per no dir providencials, en el meu despertar intel·lectual i literari: mossèn Pladevall, una autoritat de renom en els camps de la història local i nacional que, a més de provocar-

104 - Societat i Ensenyament a Vic


me una sensació d’orgull familiar molt reconfortant, va fer-me encuriosir pels fets del passat d’una manera apassionada i amena; el filòleg Pere Farrés, que va iniciar-me en els rudiments del llatí i que, en horari especial, durant el COU, quan ja no treballava a Sant Miquel, ens va regalar –exemple de generositat extrema avui impensable– un curs de literatura catalana contemporània a un grup de cinc aprenents d’escriptor; i el poeta Segimon Serrallonga, la persona que em va transportar més enllà de l’aula amb la gravetat de la seva veu i la fondària dels seus pensaments. L’hel·lenista torellonenc va obrir-me de bat a bat la finestra de la literatura grega clàssica i, de passada, la de la literatura universal tot fent-me comprendre que la poesia era la porta d’accés més subtil al coneixement de les grans quimeres humanes. Opino que la seva coneixença em va canviar irremeiablement la vida –i conec altres exalumnes seus que pensen la mateixa cosa de si mateixos. Ell va donar-me la seva opinió sobre els primers poemes que vaig escriure, inevitablement imperfectes, i mai no he tingut cap dubte que vaig escollir estudiar filologia clàssica a la universitat per culpa seva. Serrallonga no era un professor corrent, tampoc un home corrent. Tal com ja he escrit en alguna altra banda, semblava més aviat un déu que, sortosament, havia triat viure ran de terra. Entrava a l’aula i de seguida ens electritzava. Obria la boca i ens seduïa ràpidament amb les seves reflexions originals i profundes. Els seus comentaris eren tan vibrants que, encara que ens parlés de molts segles enrere, teníem la sensació que tot allò estava passant en aquell precís moment. No ens feia recular a l’Atenes clàssica: ens portava l’Atenes del segle cinquè al mig de l’aula. Anomenava Homer o Èsquil o Plató, i ja

Societat i Ensenyament a Vic -105


teníem Homer o Èsquil o Plató davant nostre. La bellesa d’Helena era realment insuperable, la guerra de Troia passava de veritat i Aquil·les de peus lleugers, efectivament, no caminava: botava. La millor classe era la del dia que es descuidava el manual i, després de buscar-lo endebades dins la maleta durant una bona estona, ens acabava improvisant una classe magistral sobre gramàtica, literatura, filosofia, història, política o religió grega. Era savi i humil, per tant dues vegades savi. Entre les activitats pedagògiques programades, en recordo un parell que ja donen la mesura de l’ambició formativa que inspirava els professors responsables. Penso en una tarda que en Josep Fornols va fer-nos pujar al menjador del centre a veure al televisor una representació de l’obra Homes i no, de Manuel de Pedrolo, conreador avançat a casa nostra del teatre existencialista, i també en la visita que va fer-nos al centre el grup La Gàbia per representar-nos, en rigorosa primícia, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, traduïda per Lluís Solà, el qual, juntament amb Segimon Serrallonga, Miquel Martí i Pol i Ricard Torrents, director aleshores de Sant Miquel, havia iniciat l’aventura d’editar Reduccions, la revista de poesia degana dels PPCC que acaba de publicar el número 100. Recordo unes quantes anècdotes o facècies inesborrables que es van escaure aquells anys. En relataré una del primer curs i una altra del darrer. La primera és que un dia em vaig presentar a Sant Miquel amb una gallina viva per a una classe experimental de ciències naturals. La iaia Dolors m’havia ajudat a triar, de bon matí, l’au més portentosa –no podíem quedar malament– del galliner de la Caseta del Puig i, després d’introduir-la en una bossa de roba de sac, de la qual només treia nerviosament el caparró estarrufat, vaig estrènyer l’animal amb el braç esquerre contra el meu pit i, bo i agafant els llibres i les carpetes amb la mà dreta, vam travessar plegats la palanca estreta del riu Gurri, ens vam esperar al baixador de Mont-rodon en companyia d’altres veïns, que li van tocar repetidament la cresta i xiuxiuejar a cau d’orella unes quantes coses que ella no devia entendre, vam viatjar en tren fins a Vic sota l’atenta i divertida mirada del revisor i de la resta de viatgers, vam fer la ruta urbana que suara he descrit i, en arribar al centre bo i fetes les necessitats més primàries al cul de la bossa, va acabar estesa –encara sembla, pobreta, que la vegi– en una de les taules metàl·liques del laboratori, on, sota la perícia de la Ramona Vilalta, fou adormida amb cloroform i sacrificada convenientment per tal de fer-nos entenedor el meravellós procés de formació contínua dels ous. La segona facècia és menys dramàtica. Isona Passola ens havia impartit, durant el COU, un curs magnífic d’història contemporània i, en senyal de gratitud, els alumnes li vam organitzar una petita festa a les acaballes del curs. Un alumne aficionat a la fotografia –l’Enric Rodellas– va immortalitzar alguns moments de l’esdeveniment festiu amb la seva càmera nova de trinca i, del reportatge en blanc i negre que va

106 - Societat i Ensenyament a Vic


fer-ne, destaca una foto singular que mostra la futura productora de cinema aixecada dos o tres pams ben bons del terra, perquè un parell d’alumnes descarats –l’Àngel Tortadès i un servidor– es permeten de sobte la franquesa de fer-li la cadireta, una imatge que, vista avui, sembla com premonitòria de la volada que ha agafat la seva carrera filmant una història tan local i alhora tan universal com Pa negre. No se la pensava pas, aquella jocositat espontània, i, després de demanar-nos reiteradament, entre sorpresa i enriallada, que la baixéssim, vam cedir, ves què havíem de fer, però tots vam quedar una mica més contents. Uns quants companys d’aula de Sant Miquel s’han convertit en amics que procuro conservar. Em vénen al cap en Pep Paré (literat i dramaturg), l’Enric Rodellas (geògraf), en Salvador Morera (secretari municipal i diputat) o en Josep Sansalvador (pastisser). Tots ells surten en una foto de família del meu grup de COU que forma part del reportatge al·ludit de finals de curs –la presència d’en Rodellas assegut a la primera fila només es pot deure, dedueixo, al fet que la foto fou tirada per la mateixa Passola o per un altre professor que passava per allà. Compto quants som: trenta-sis. Setze noies i divuit nois. Ocupem els graons de l’entrada del centre i, malgrat que ignorem què ens esperava a la vida, quin camí exacte acabaria agafant cadascun de nosaltres, tots somriem a la càmera, satisfets i alliberats de la tensió i l’esforç acumulats durant el curs. Dos nois criden l’atenció: en Josep Sarrate de Centelles fuma i en Joan Serra de l’Esquirol porta gorra. Tampoc no passa desapercebut un objecte significatiu: a la façana que tenim al darrere penja, desmaiada, una senyera de mida considerable. En resum, les ensenyances apreses al Col·legi Sant Miquel van tenir una ascendència molt important damunt la meva adolescència meravellada i en contínua transformació. Les experiències que hi vaig viure transcendien l’àmbit acadèmic, perquè, a més de la curiositat intel·lectual, em van atiar passions individuals i col·lectives com l’escriptura poètica, la consciència nacionalista i el conreu de l’amistat. No tinc cap mena de dubte que Sant Miquel i el Vic de l’època van eixamplar-me el món en unes quantes direccions sense necessitat, però, de fer-me girar en contra del món tan tancat com íntim de la meva infantesa i primera joventut: Mont-rodon, el riu Gurri, els turons grisosos, els masos disseminats, els camps de cereals i patates i l’edifici del baixador per davant del qual avui, com que ha estat enderrocat, tots els trens passen de llarg xiulant com desesperats.

Societat i Ensenyament a Vic -107


Part 3

Anys 80 - 00


ELS PRIMERS TALLERS DE PRIMÀRIA CARME PUIGSASLLOSAS I PARÉS (1972-2005)

En l’origen dels Tallers de Primària era nombrosa l’arribada de nens nous de la rodalia de Vic a Cicle Mitjà de Sant Miquel dels Sants. Segons els pares, era una bona edat per començar l’ensenyament un xic lluny de casa, ja que veien els seus fills prou autònoms per agafar l’autobús del poble, arribar sols a l’escola i parlar amb els mestres si els sorgia algun entrebanc. Amb l’entrada d’aquests i amb la dels nens de Cicle Inicial de la mateixa escola, el nostre Cicle s’omplia de cares noves. El curs 1983-1984, a les reunions de Cicle Mitjà d’Ensenyança General Bàsica (avui anomenada Primària), buscàvem la manera de trobar un contacte més directe entre professors i alumnes. Sovint ens trobàvem que coneixíem el nen de qui es parlava pel seu nom, per les actituds, per les maneres de fer... però ens costava posar-li cara. Després de diverses sessions de pensar i repensar quina activitat podria ser la idònia per a la millor coneixença de tots, i que a la vegada motivés a tot l’alumnat, que fos creativa, i que tots s’hi sentissin implicats, va sorgir la idea dels tallers. Em sembla que devien ser els primers tallers de la comarca. El primer any es van fer de manera esporàdica. El curs següent van passar a ser setmanals i cada trimestre els alumnes canviaven de taller. A l’hora d’aquesta activitat barrejàvem els nens dels tres cursos (llavors 3r, 4t i 5è) per a un millor coneixement entre els alumnes. Encara recordo els passadissos plens de quitxalla del primer dia amb la cara de satisfacció d’uns, la de despistats d’altres i la d’estranyesa de gairebé tots per no saber massa el que anaven a fer. Tal com se’ls havia demanat, portaven tots una bata o bé una camisa vella de casa, per tal de no embrutar-se, l’estoig i una capsa de cartró buida marcada amb el seu nom, que els havia de servir per posar-hi eines, dibuixos i draps. Cada tutor havia triat l’activitat que volia fer, i es feia responsable del seu taller. I allò que va començar com una fotesa, es va anar fent cada vegada més i més gran. Aquest mateix curs, els de 5è amb els seus tutors van anar de colònies a Santa Pau. Un dels treballs que havien de fer era el diari. A la quitxalla i als mestres els va agradar tant llegir els escrits dels quals ells mateixos havien estat els protagonistes que, un cop a l’escola, va anar madurant la idea d’un

110 - Societat i Ensenyament a Vic


diari escolar. Així, el curs 1984-1985 es va muntar el taller d’impressió i va néixer la revista del Cicle Mitjà, L’ull blau. Tothom hi podia participar amb: Notícies pròpies de l’entorn. Treballs realitzats a classe o fora d’ella i que fossin prou interessants per donar-los a conèixer als companys. Treballs d’invenció i de recerca tant a nivell literari, científic, com de jocs i entreteniments. En començar el nou curs, la revista es va obrir a tota l’escola. Des del començament aquest taller va anar a càrrec d’en Josep Maria Masferrer. Els treballs del taller de marqueteria, conduïts pel mestre Daniel Leiva, eren molt variats, des de clauers de formes diverses fins a col·leccions de diferents animals. Aquest taller també col·laborava amb altres tallers pels quals havia realitzat diferents eines. També havia treballat pel Cicle Inicial tot fent siluetes humanes articulades a mida natural i rellotges d’esfera amb agulles movibles, entre altres objectes. La Mercè Carulla portava el taller de cuina i els seus plats, tant els més senzills com els més elaborats, eren per llepar-se’n els dits. Algunes de les receptes sortien a L’ull blau i no eren poques les mares que a casa, ajudades pels seus fills, les posaven en pràctica. Quan arribava la diada de Tots Sants aquest taller obsequiava amb panellets a tot el Cicle Mitjà. Recordo que un dia vaig entrar a la classe-taller de macramé, que feia l’Agnès Buscart, i em vaig topar amb els nens en plena activitat: els que mesuraven i tallaven un cordó llarg i gruixut, els que

Alumnes realitzant el taller d’estany. Anys 80

Societat i Ensenyament a Vic -111


aprenien a fer els nusos propis del treball i els que nuaven els fils a uns claus penjats a certa alçada. Bé, tot un poema! A tota la quitxalla que formava part del taller de teatre, conduït per en Lluís Montoliu, se’ls inculcava des d’un bon començament que era com un joc d’equip on la imaginació n’era una part importantíssima. Des del primer moment se’ls persuadia de la responsabilitat del treball individual i col·lectiu per tal que tot sortís com estava previst. Un cop acabat el trimestre, posaven en escena els exercicis treballats i tots els que formaven part dels altres tallers hi estaven convidats. I per acabar us parlaré del meu taller, el d’estany. A tots, d’entrada, els semblava un xic difícil, però els atreia la brillantor del metall i la seva semblança amb l’argent. Una vegada havien fet la mostra, obligada per a tots, s’adonaven del dúctil i mal·leable que és l’estany, i aleshores totes les seves pors havien gairebé desaparegut. Aquest taller va participar des del 1986 fins al 2004 en el Certamen Literari de Sant Jordi amb la creació de plaques commemoratives d’estany per als premiats i membres del jurat. Amb el temps alguns d’aquests tallers es van desdoblar i d’altres van estar substituïts per fang, pintura, tapís o costura. Però això ja és tota una altra història.

Imprimint L’ull blau. 1985

112 - Societat i Ensenyament a Vic


ANYS D’APRENENTATGE I DE VIVÈNCIES JORDI ANGLADA I BAU (1973-1985)

El setembre de l’any 1973 vaig entrar a l’escola Sant Miquel dels Sants amb sis anys, per començar a cursar l’EGB. El primer que recordo és que no hi havia nenes, amb les quals havíem compartit els tres anys anteriors de parvulari a les Dominiques. Allà havíem estrenat unes aules de parvulari lluminoses i acollidores, on lluíem unes bates de colors vius i alegres. En canvi, dins l’edifici immens del Seminari tocava dur una bata grisa. La classe de primer era tan gran que fins i tot hi havia una prestatgeria davant d’una cortina fosca per limitar l’espai de l’aula. I la veritat és que mai vam saber què hi havia al darrere. L’escola ocupava una banda de l’edifici del Seminari i conservava encara les mateixes distribucions que en el projecte original. A una banda, els arcs de les finestres, obertes al pati interior; a l’altra banda del passadís, una successió de portes de fusta que costaven déu i ajuda d’obrir. Segurament no havien estat pensades perquè els nens les féssim servir. La zona d’esbarjo no quedava reduïda al camp de futbol, sinó que sovint ens perseguíem i ens amagàvem marges avall fins als camps de blat de moro que hi havia a prop. I així ens vam anar fent nostre aquell espai. A tercer de bàsica vaig saber que molts companys de classe marxarien a fer quart a l’altre costat del Seminari, però que ja no formarien part del nostre Col·legi Sant Miquel, sinó d’una escola que portaria el nom de Puigllat. Com que no ho acabava d’entendre vaig demanar a casa per què de cop i volta tants amics farien el proper curs a l’altre costat de l’edifici del Seminari. Els pares només em van respondre que ni a mi ni al meu germà ens apuntarien a una escola dirigida només per capellans. Havien optat per defensar un projecte d’escola més oberta i més combativa. Avui sé que aquells anys 70 van ser uns temps de canvis polítics i de renovació pedagògica a molts llocs i també al Col·legi Sant Miquel. L’aposta per la llengua catalana es va estendre a tots els àmbits de l’escola, des dels llibres de text fins a qualsevol document de comunicació interna i de gestió. Per a cada assignatura teníem un novedós manual, editat per editorials catalanes, amb un llenguatge planer i adaptat a cada franja d’edat. Les fotografies en color i les il·lustracions feien més agradable la seva lectura.

Societat i Ensenyament a Vic -113


Per la diada de Sant Jordi la paret de llevant de l’escola quedava coberta per una enorme senyera. Les activitats literàries i esportives omplien una jornada que no tenia cap altre rival en tot el calendari escolar. A l’escola es va posar de moda l’hoquei i es va habilitar una pista per a la pràctica d’aquest esport, que era una de les modalitats de gimnàstica. Molts alumnes estimulats per la pràctica a l’escola van agafar tal afició que van passar a entrenar per al Club Patí Vic. Durant els cursos de sisè, setè i vuitè vam passar a ocupar la segona planta, amb unes aules més reduïdes. Des d’aquesta ala de l’edifici que mirava a llevant, gaudíem d’unes vistes panoràmiques privilegiades. Només calia mirar per la finestra per comprovar que la ciutat que havíem estudiat estava ubicada en una cubeta i que els pobles veïns s’enfilaven pels terrers que deixaven pas a les muntanyes presidides pel Montseny. Pels que vivíem al centre de la ciutat de Vic, el turó del Seminari era una talaia perfecta per observar, entre classe i classe i rere les finestres, d’on venia la tempesta de principis d’estiu. A l’hivern, en teníem prou veient la neu als vessants del Matagalls per saber que al pati calia anar-hi abrigats durant uns quants dies. Després de vuitè molts van canviar d’escola, els que continuàvem a Sant Miquel ens vam traslladar al carrer de Manlleu. El setembre de l’any 1981 vam entrar en un edifici més funcional, sense la singularitat de l’antic Seminari. La gran novetat va venir amb l’entrada de nous alumnes i especialment de les noies. A primer de BUP tots ens sentíem una mica petits, i vam continuar molt vinculats amb els amics que havíem fet i conservat de l’etapa anterior. Fins i tot dins de la classe ens vam distribuir des del primer dia en funció del lloc de procedència, i va ser una sorpresa comprovar que compartia aula amb nois i noies de molts pobles de la comarca. Recordo que fins i tot hi havia companys de classe que feien més de 30 quilòmetres per arribar a l’escola. En algunes assignatures no teníem llibre de text, i molts professors treballaven amb un material elaborat per ells mateixos i que ens presentaven en forma de fitxes fotocopiades. Els mestres van insistir que havíem d’acostumar-nos a prendre apunts. La veritat és que no va ser gens fàcil saber destriar de les explicacions del professor les idees més importants, perquè en l’afany de copiar tot el que sentíem a penes ens adonàvem d’allò que es considerava una idea remarcable Amb el pas dels cursos vam anar establint una manera de relacionar-nos amb els professors diferent. A la majoria vam arribar a cridar-los pel seu nom, de manera que la distància que hi podia haver hagut entre ensenyant i alumne es va reduir. En aquesta època s’intentava buscar dinàmiques que facilitessin una major comunicació entre les dues bandes. I, de fet, amb una millor complicitat que es va anar creant tot es feia més fàcil. Recordo que el nivell d’exigència que es demanava era correspost amb una predisposició gairebé absoluta. Ens sentíem motivats i el grau de satisfacció es traduïa en un bon rendiment acadèmic. Una de les activitats de la que més bon record conservo eren les excursions de més d’un dia per conèixer sobre el terreny altres realitats. La sortida a Carcassona va ser una experiència per ampliar els coneixements de francès i d’història. L’estada a les Terres de l’Ebre va suposar la descoberta d’un entorn natural i agroeconòmic ben diferent del nostre.

114 - Societat i Ensenyament a Vic


Altres iniciatives protagonitzades per alumnes es van anar succeint al llarg dels anys, i algunes d’elles amb el mèrit de ser preparades fora de l’horari lectiu. Em ve a la memòria la Setmana per la Pau, que vam fer extensiva als altres col·legis de la ciutat; el projecte d’iniciar una revista del centre que va tenir una durada de pocs cursos; la preparació d’una obra de Molière per representar a la resta d’alumnes de l’escola, que em va desvetllar l’interès per estudiar Teatre... Aquests només són alguns exemples de les sinergies que hi havia entre una part dels alumnes i alguns professors. El curs 1984-1985 vaig fer el COU, la meva última etapa formativa a l’escola Sant Miquel. Durant aquest curs ja ens orientaven en la forma com ens tocaria estudiar en un futur immediat a la universitat. Ens havien dit que la formació no era només una realitat objectiva i palpable, sinó que calia la participació activa d’un mateix. “És bo llegir el diari”, ens havien repetit, per veure que les coses poden tenir molts punts de vista. Coneixíem les eines que ens permetien analitzar i interpretar un text, un esquema, un gràfic. Havíem après a fer un comentari de text, a escriure una recensió, a fer una bona diagnosi d’una base de dades, en definitiva ens havien esperonat a ser crítics.

Jordi Anglada (tercer, per la dreta, de la fila del mig) en un viatge d’estudis a París durant el curs 1984-1985, acompanyats dels professors Joan Serrallonga i Carme Codina.

Societat i Ensenyament a Vic -115


MEMÒRIA D’UNS ANYS DE TRANSICIÓ ASSUMPTA VILA I ALSINA (1975 - 1984)

Aquest text vol ser una memòria dels records dels meus primers anys al Col·legi Sant Miquel, entre 1975 i 1984. Parlaré sobretot de la secció de batxillerat i COU, que és on es va desenvolupar la meva docència, i parlaré especialment del treball dels professors. L’esforç per recuperar la memòria d’aquells dies m’ha resultat francament agradable i dedico aquest plaer a tots els professionals amb qui vaig compartir el viatge i us prego que em disculpeu els possibles oblits o desviacions. Vaig arribar a Sant Miquel el setembre de 1975. La meva relació anterior amb el col·legi era inexistent; no existia ni en les meves experiències, ni en els meus records, ni en els meus referents. (....) Nascuda a Vic, fora muralles, a l’altra banda del riu, on la gent resident parlava d’anar a Vic1 quan es desplaçava al centre, a Plaça. Vaig créixer en la zona compresa entre la carretera de Barcelona i el Prat d’en Galliners en un espai rururbà, molt ric encara en camps i hortes, que es va anar poblant amb el creixement demogràfic i urbanístic de finals dels anys cinquanta i durant els seixanta. Tot l’imaginari quotidià d’aquesta època transcorre en aquest quarter sud oriental: escola, companys, família, jocs. Aquest món suburbial es projectava cap al centre, cap a Plaça, dos cops per setmana per raó de l’ofici familiar, hortolans. Cada dimarts i cada dissabte al matí muntàvem la parada a les voltes de llevant per vendre les verdures que s’havien collit i arreglat2 el dia anterior. Tornant al món escolar, quan els meus germans varen abandonar l’ensenyament primari al barri els varen escolaritzar al Seminari Menor o als Hermanos3, i per aquesta raó tampoc vaig tenir ocasió de conèixer la realitat del Col·legi Sant Miquel. Del meu record, la primera vegada que contacto amb el Col·legi Sant Miquel és el 1967, quan ja cursava Preuniversitari, i amb motiu de la festivitat de Sant Tomàs d’Aquino, patró dels estudiants, em varen publicar al programa de festes4 un article escolar en què es feia un paral·lelisme entre els Més endavant vàrem corregir aquesta expressió que crèiem incorrecta per la d’anar al centre de Vic. Feia referència a rentar, treure les peles o fulles seques, fer els manats, col·locar-ho en cistelles i coves. 3 Així es coneixia el col·legi dels Germans Maristes. 4 Vegeu el programa de l’any 1967 a l’arxiu del Col·legi Sant Miquel dels Sants. Existeixen dos treballs de recerca d’Anna Sitjà i Alba Pratsobrerroca, exalumnes del col·legi, presentats el desembre de 2008 sobre Les festes de Sant Tomàs a Vic (dipòsit: arxiu del Col·legi Sant Miquel dels Sants). 1 2

Societat i Ensenyament a Vic -117


personatges de l’Ilíada i els directors i professors5 de les tres escoles6 que en aquell moment feien batxillerat superior a Vic. Textualment l’article parla de la Tríada Capitolina, fent referència als directors de les tres escoles i, en el cas de Sant Miquel, a Mn. Barniol, director del col·legi en aquells moments. El mateix curs, i també amb motiu de les festes de Sant Tomàs, es va organitzar un Quo vadis?,7 activitat nova que va arrelar amb molt d’èxit, en el qual participaven estudiants de batxillerat de les escoles de Vic i altres joves que estudiaven fora de la ciutat. Recordo que formava part d’un equip mixt del qual els nois eren alumnes de Sant Miquel, i que no vàrem fer gaire bon paper en el rang de classificació. (....) Com deia, vaig començar l’activitat lectiva a Sant Miquel el setembre de 1975. Sota la direcció de Ricard Torrents8 em vaig trobar amb una institució que estava renovant el seu funcionament a partir de les bases del Directori9: escola cristiana, democràtica, catalana i competent, i amb un claustre de professors format en la gran majoria per persones compromeses en la catalanització i el procés de democratització, en aquesta etapa tardofranquista que gestava canvis importants. De fet, a poc de començar el curs, el 20 de novembre, va morir el dictador Francisco Franco i el col·legi va haver de tancar durant una setmana. Al mateix temps, una part del claustre estava format per professors amb una sòlida formació intel·lectual que es demostrava més enllà del col·legi i que, de manera intrínseca, desprenia autoritat en el camp del coneixement. L’anècdota dels meus inicis és que em vaig entrevistar amb l’equip directiu a final del mes de juny de 1975 i vaig quedar contractada de paraula per al curs següent. Quan, després de la pausa de l’estiu, vaig entrevistar-me de nou a finals del mes d’agost, la meva situació personal havia canviat: estava embarassada; tot i així, vaig començar el curs amb normalitat. La baixa per maternitat es va produir a principis de març, i passades les vacances de Setmana Santa, el 20 d’abril, em vaig reincorporar a les classes. En aquells moments no n’era conscient, però vist des d’una perspectiva històrica ser dona, jove i embarassada devia representar, si més no, en un entorn bàsicament masculí, una certa novetat. De la primera entrevista que vaig tenir només recordo que se’m va preguntar si anava a l’Snack10. La resposta era que no i mai he sabut, ni tampoc ho he preguntat, si el perfil que es demanava era de sí o de no o si era una pregunta simplement d’informació de personalitat. En l’aspecte de democratització, quan vaig arribar s’estava elaborant el reglament del Claustre de Professors. Els articles del document es discutien i s’esmenaven, fins a ser aprovats, en sessions en les quals participaven tots els professors i que, com era habitual a l’època, se celebraven vespre enllà i es tancaven a la mitjanit. Un dels punts clau d’aquest reglament era la representació que el Claustre de Professors havia de tenir en la Junta del Patronat que regia el col·legi. Un altre era el pes que el Claustre havia de tenir en totes les decisions que es prenien, ja fossin organitzatives o pedagògiques. Els professors que hi apareixen són Josep M. Sabater, Albert Mas, Martí Casas, Enric López i Joan Vila. Es tractava de Sant Miquel dels Sants, el Pare Coll i l’Escorial. L’Institut Jaume Callís va iniciar l’activitat el curs 1968-69. 7 Es tractava d’un “circuit amb proves que els participants havien d’anar superant”, a Sitjà, A. Les festes de Sant Tomàs a Vic, desembre 2008. 8 A més del director, formaven part de l’equip directiu Ramon Cotrina, director d’EGB; Enric López, director de batxillerat-COU; Joan Vila, coordinador de Departaments; Jaume Puntí, administrador, i Jacint Capdevila, director de l’internat. 9 Redactat per una comissió formada per representants de professors i de pares i per membres de la Direcció i del Patronat al llarg del curs 1975-76. Un cop aprovat es va publicar el novembre de 1976. 10 Bar situat a la plaça Major de Vic avui encara en actiu. Tenia fama de reunir intel·lectuals i polítics progressistes. 5 6

118 - Societat i Ensenyament a Vic


A més de l’equip directiu, altres òrgans de govern de l’escola eren la Comissió Permanent del Claustre de Professors, la Comissió Pedagògica i el Consell de Secció, integrat pels professors-tutors i els caps dels departaments pedagògics11. Aquests òrgans es reunien per analitzar, revisar i prendre decisions funcionals i pedagògiques que s’aplicaven a les aules. En aquest punt he de constatar les similituds entre aquells moments i ara pel que fa al nucli de les preocupacions, els conflictes i els objectius del dia a dia. Si bé embolcallat d’un entorn social, econòmic i tecnològic diferent, quan es toca os, les discussions sobre els millors mètodes d’aprenentatge i sobre els límits de tolerància en les relacions entre professors i alumnes eren presents llavors i ara amb la mateixa passió. Fins i tot els professors més progressistes varen tastar la rebel·lia dels joves estudiants que es legitimaven sota l’etiqueta de contraculturals. Suposo que era en la línia de democratització que vaig conèixer certes pràctiques en les quals els alumnes expressaven la seva opinió sobre l’activitat lectiva dels professors. Una d’elles consistia en el fet que els mateixos alumnes posaven qualificacions als professors i les feien públiques als taulers de les aules. Una altra consistia en unes sessions que se celebraven a la biblioteca12 a les quals assistien l’equip directiu, professors i alumnes i en què els alumnes exposaven el seu punt de vista sobre el desenvolupament de les classes i sobre el bon o mal fer dels professors. Aquestes pràctiques varen anar desapareixent, però en desconec les raons. Opino que formaven part de l’ambient que impregnava el col·legi i que es basava en un gran respecte per la llibertat de l’individu, que era corresposta amb la fermesa de la responsabilitat de cadascú sense proteccionismes ni lliçons morals. També l’Associació de Pares exercia un paper actiu en la vida del col·legi. Recordo especialment dues reunions amb representants dels pares en les quals, com a professors, vàrem haver de respondre a les seves preguntes i argumentar les raons sobre determinades actuacions del Claustre. Pel que fa a la catalanització, mentre es desenvolupava la campanya d’Òmnium Cultural pel català a les escoles, a Sant Miquel es treballava per fer l’escola en català i amb continguts de la realitat de Catalunya.13 Els professors dels departaments elaboràvem documents propis de l’escola, redactats en català, que substituïen els llibres de text oficials publicats en castellà. Aquests materials elaborats pels mateixos professors tenien el format de folis fotocopiats que contenien una combinació d’explicacions i exercicis. Els alumnes els ordenaven i reunien en uns dossiers que substituïen els llibres. Per facilitar l’elaboració de les fitxes14 els professors comptàvem amb uns auxiliars, que eren alumnes dels cursos superiors, que transcrivien a màquina els originals manuscrits que els lliuràvem els professors i confeccionaven els originals que es fotocopiaven15. Les matèries de matemàtiques, llengua, geografia i història s’impartien amb aquests materials. També en els cursos de l’Ensenyament General Bàsic, ubicats al Seminari, es va anar implantant la mateixa metodologia. Recordo que un dels meus primers conflictes en la gestió de l’aula va tenir relació amb aquests materials. Es tractava del 11 El curs 1975-76 hi havia tres departaments: Matemàtiques (responsable, Joan Vila); Llengua (responsable, Josep Fornols) i Literatura (format per Lluís Solà i Segimon Serrallonga). El curs 1976-77 es creen els departaments dels Països Catalans (format per Antoni Pladevall, Josep Eures i Assumpta Vila) i el de Plàstica (responsable, Josep Vernis). 12 Pel testimoni d’un exalumne he sabut que el director Ricard Torrents les anomenava Interconferències. 13 El punt 4.7. del Directori diu textualment: “En les matèries “culturals”, Geografia, Història, Literatura, Filosofia, la cultura dels Països Catalans constituirà l’objecte central d’estudi”. 14 Amb aquesta denominació s’identificaven els materials elaborats pels professors. Molts exalumnes les recorden, associades a una manera d’ensenyar que prioritzava la reflexió i s’allunyava de la simple repetició mecànica. 15 Aquest treball es realitzava especialment els dissabtes al matí. L’escola estava oberta però no s’impartien classes. Si algun dissabte hi havia activitat lectiva era per càstig com a conseqüència d’alguna malifeta o falta d’omissió dels alumnes.

Societat i Ensenyament a Vic -119


fet que els alumnes havien d’ordenar les fitxes de llengua de 1r de BUP16 en un determinat model de fitxer. Quan vaig comunicar aquesta decisió del Departament de Llengua a l’aula, els alumnes s’hi varen oposar argumentant que qualsevol model era vàlid. No recordo com es va tancar el desacord, però sí que el conservo com a model de quan, en una aula, un fet trivial es pot convertir en un conflicte difícil de resoldre. Els dossiers que s’elaboraven anaven més enllà de l’ús del català com a llengua vehicular, ja que recollien uns continguts arrelats en la catalanitat, basats en les tendències científiques del moment, enfocats al raonament i reflexius amb els fets socials recents. Referent a la formació, alguns professors i mestres assistíem a les escoles d’estiu que l’Associació de Mestres Rosa Sensat i el Col·legi de Llicenciats organitzaven a Barcelona. En aquests cursos vàrem rebre lliçons sobre escola activa, moviments de renovació pedagògica, noves teories científiques, importància de la didàctica, que enriquien i esperonaven el treball en equip dels professors i la renovació dels mètodes i els continguts que s’aplicaven a les aules. Referent a l’aspecte religiós, crec que hi havia dues realitats que convivien de manera harmònica: al segon pis es conservava la capella i els professors havíem assistit a alguna missa; de fet, el Sr. bisbe o algun representant seu visitaven el col·legi i entrevistaven o confessaven els alumnes que ho desitjaven, es feien classes de religió, a les aules hi havia penjat el Sant Crist, es feien exercicis espirituals, alguns professors eren mossens... però l’activitat lectiva es desenvolupava de manera independent i l’educació era humanística i basada en la llibertat de pensament. El primer any em varen encarregar que impartís les classes d’història de l’art a un grup de 6è de batxillerat, amb la particularitat que era l’últim any perquè s’implantava un nou pla d’estudis. També em varen encarregar les classes de llengua i història d’un grup de 1r de BUP17, que era com s’anomenava el nou pla de batxillerat. La classe de 6è estava situada a la planta baixa, a l’ala del carrer Manlleu, i sempre em ve a la memòria que a mig curs es va incorporar un alumne, avui metge de professió, fet gens freqüent en aquella època. Les classes de 1r de BUP estaven ubicades al primer pis, també a l’ala del carrer Manlleu on avui hi ha la biblioteca.18 Els alumnes, tots nois, tenien al voltant de quinze i setze anys i això no impedia que en el curs de 1r de BUP hi hagués un alumne amb una barba ben fornida que l’identificava immediatament. A la segona planta no hi havia aules, estava destinada a les instal·lacions de l’internat19 i al menjador. L’horari de classes de la tarda s’allargava fins a les 6 i es feia un esbarjo a mitja tarda. Vaig passar a formar part del departament anomenat dels Països Catalans, que estava ubicat en un petit despatx al primer pis. El segon curs vaig ampliar les matèries amb les classes de geografia de 2n de BUP i la geografia econòmica de COU. L’interès per reflexionar sobre els fets socials recents va arribar a l’extrem d’enviar una representació dels alumnes de geografia econòmica de COU, a l’hora de classe, a presenciar una manifestació, que crec que era de pagesos, perquè ens informessin a temps real del que estava passant. Si no aquest curs, el següent Matèria que vaig impartir el primer any de docència a Sant Miquel. Segons el Decret 160/1975 de 23 de febrer i l’Ordre de 22 de març de 1975, s’aprovava el pla d’estudis de batxillerat i es regulava el Curs d’Orientació Universitària. El batxillerat passava de sis cursos a tres un cop acabat l’Ensenyament General Obligatori. El nou batxillerat s’anomenà BUP (batxillerat unificat i polivalent) en relació amb els objectius que pretenia. 18 Llavors estava situada al mateix pis a l’ala del pati interior. 19 Segons la memòria del curs 1975-76 hi havia 75 interns i 120 migpensionistes (dinar i berenar). L’internat es va tancar el curs 1979-80 i la zona destinada a habitacions, l’ala del carrer Manlleu de la segona planta, es va obrar per convertir-la en aules de BUP. 16 17

120 - Societat i Ensenyament a Vic


em varen encarregar les classes de ciències socials d’un grup de 7è i 8è d’EGB. Altres professors de BUP també feien classes de matemàtiques, llengua i ciències naturals a la secció d’EGB. Suposo que es tractava d’unificar la mateixa línia pedagògica a totes les seccions de l’escola. (....) L’estiu de 1977 es va produir la destitució del director Ricard Torrents, que va ser qualificada pel Claustre de Professors com un abús de poder i una decisió antidemocràtica20. Va ser nomenat director mossèn Enric Vives. Recordo l’ambient entre cautelós i desconfiat amb què es va rebre el nou director. M’ha quedat gravada a la memòria, com a espectadora aliena, la imatge de l’encontre que es va produir a finals d’agost o principis de setembre en un despatx de la planta baixa entre l’equip directiu i mossèn Enric Vives. Opino que aquesta nova etapa no va ser rupturista sinó continuista, amb recels per ambdues bandes i amb un director que respectava la renovació que s’havia produït en l’etapa anterior. Amb el canvi s’assegurava, això sí, el poder del Sr. bisbe per nomenar director i professors de religió i filosofia, o sigui el control ideològic. A mossèn Enric Vives els professors li agrairan sempre el caràcter acollidor, que es basava més en les relacions entre passadissos que en relacions de despatx. D’aquesta època cal destacar, en primer lloc, que en començar el curs 1977-78 el Col·legi Sant Miquel va acollir l’Escola Universitària de Mestres, llavor de la futura Universitat de Vic, dirigida per Ricard Torrents. Les dues institucions varen compartir administració, professorat i instal·lacions fins al 1984, quan l’Escola Universitària de Mestres es traslladà a l’actual emplaçament universitari. En segon lloc, foren significatius els canvis en el Claustre de Professors. Alguns varen passar a plena dedicació a l’Escola Universitària de Mestres, d’altres varen abandonar l’ensenyament, un grup significatiu compartíem docència a les dues institucions i s’incorporaren nous professors. Aquests21 eren joves, compromesos amb l’evolució social, amb el catalanisme i la ciència, i varen representar un bon reforç per mantenir viu l’esperit del Directori. Alguns compartien dedicació amb l’Escola Universitària de Mestres. Va ser una etapa de gran cohesió entre els membres del Claustre, que es manifestava a dins i fora del col·legi. A l’hora de dinar, al menjador de professors, entre debats polítics i converses intranscendents es crearen lligams i complicitats que enfortiren les relacions i el caliu humà. El curs 1978-79 es va iniciar la preparació de l’etapa de preescolar, que es va implantar el curs següent i que va ser mixt des dels inicis. Tan bon punt el Patronat acordà posar en marxa aquesta nova etapa educativa, es constituí una comissió mixta22, formada per professors i membres de la Direcció, encarregada d’estudiar i preparar els aspectes relacionats amb la implantació. El curs 1978-79 es va crear el Departament de Ciències23, que s’afegia als objectius de la resta de departaments respecte a les matèries de les ciències naturals, la física i la química. Aquí 20 Aquest fet es recull a Entre la boira i el desencís. La transició política a Vic (1970-1980) de M. Macià, com un fet significatiu de l’esdevenir de la ciutat de Vic a l’estiu de 1977. També recull fotografies d’un full i una pintada dels grups que desautoritzaven la destitució. El text de la pintada és significatiu de l’esperit que impregnava una part de la societat: “El Col·legi de Sant Miquel és del poble”. 21 Estem parlant de Pere Farrés el curs 1977-78, de Consol Blanch, Xavier Castells i Isona Passola el curs 1978-79 i de Carme Codina, Joan Serrallonga i Joaquim Pla el curs 1979-80. 22 Segons la memòria del curs 1978-79: “... ja està decidida la localització del preescolar, s’ha tramitat la documentació oficial pertinent, es compta amb uns 40 nens i nenes matriculats, estan contractades les dues mestres necessàries, les quals, juntament amb la mestra de 1r d’EGB, estan treballant en la programació i s’estan enllestint les tasques organitzatives ( menjador, autocars, material, etc.)”. 23 En la memòria del curs 1978-79 es diu textualment que un dels objectius del Departament de Ciències és “elaborar material en català tant a nivell de continguts teòrics com pràctics”. Era responsable d’aquest departament la professora Consol Blanch.

Societat i Ensenyament a Vic -121


va començar la programació de les pràctiques als laboratoris, com una activitat intrínseca per al coneixement de les ciències, i aquesta filosofia va quedar incorporada a la docència del col·legi per sempre més. Va ser una etapa d’ampliació i de consolidació pel que fa a l’elaboració de materials propis del col·legi que substituïen els llibres de text. Pel que fa a les matèries del Departament dels Països Catalans, ens trobàvem que als anys setanta no existia cap llibre de text que fes referència a la realitat catalana i havíem de recórrer a fonts de consulta com llibres, mapes i estadístiques de difícil abast o simplement inexistents. Una de les tasques era, doncs, enriquir el fons de la biblioteca amb bibliografia i estadística referida a Catalunya. També vàrem crear una col·lecció de material gràfic en format diapositives per poder acompanyar les explicacions, ja que les fitxes que elaboràvem tenien mancances evidents respecte a les imatges. Fotografiàvem imatges de llibres per reproduir obres d’art o mapes històrics i fotografiàvem la realitat per disposar d’imatges de paisatges naturals, agraris o urbans que projectàvem a l’aula. Més d’un cop la novetat d’haver de fer la classe amb poca llum havia incentivat la creativitat negativa d’alguns alumnes. A la secció d’EGB el curs 1978-79 vam començar a elaborar material didàctic sobre la ciutat de Vic i la comarca d’Osona, que es va anar completant en els cursos següents. Un altre aspecte que caracteritza aquesta etapa és que es varen incrementar les activitats que suposaven complementar l’activitat lectiva amb estades d’un dia24 o més d’un dia25 a llocs diferents, per estudiar la realitat del que s’explicava teòricament a les aules, assistir a recitals de poesia i representacions teatrals o visitar museus i exposicions diverses26. Els seminaris d’Història i Llengua Francesa27 conjuntament van organitzar una estada de tres dies a Carcassona, Salses i Narbona, que es va anar consolidant i que va derivar més endavant en forma d’intercanvi entre alumnes del Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic i el lycée de Saint Girons28. La resta de sortides, que serien llargues d’explicar amb detall, tenien com a objectiu estudiar el paisatge, les activitats econòmiques, el poblament, la geologia, vegetació i zoologia, les variants dialectals del català i estaven organitzades sobretot pels departaments de Ciències i dels Països Catalans. Pel que fa a les vivències, anècdotes i incidents d’aquestes estades, són nombroses pel fet de conviure dia i nit professors i alumnes. Per resumir, direm que els professors ens preocupàvem per organitzar de manera òptima les activitats diürnes relacionades amb la formació i la logística de la mobilitat i les dietes, i temíem les nits, que eren el regne de les activitats dels alumnes. Espero que la lectura d’aquestes línies despertarà en cadascú records associats que estaven adormits i que completaran aquesta breu explicació. Amb l’absorció, el curs 1984-85, de les seccions de BUP dels col·legis Pare Coll i Puigllat, s’obre una nova etapa que va significar un increment considerable d’alumnes29 i la incorporació de nou professorat que provenia d’altres experiències docents. Les directrius, explicitades el 1975, sòlidament 24 Bellmunt, nucli antic de Vic, Sant Julià de Vilatorta, Besalú, Collsuspina - el Brull, Sant Sadurní d’Anoia, Tavèrnoles - Savassona, Barcelona ciutat, Empúries... 25 Excavacions d’Ullastret i Empúries, Barcelona romana i medieval, Vilafranca del Penedès, Delta de l’Ebre i Tortosa, Planes d’Urgell i Lleida, Catalunya Nord, Burgos - Sòria, Andorra, París, Londres... 26 Museu de la Ciència, Museu de Geologia, Museu de Zoologia, Parc Zoològic, Fundació Miró, Palau de la Virreina, fira Expoquímia a Barcelona, Museu Episcopal de Vic. 27 A iniciativa de les professores Montserrat Reixach i Francesca Sardà. 28 El primer intercanvi es va realitzar el curs 1986-87. 29 D’uns 340 alumnes el curs 1983-84 es va passar a uns 560 alumnes el 1984-85 a la secció de BUP i COU.

122 - Societat i Ensenyament a Vic


Assumpta Vila i Maite Godayol acompanyant el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach en una aula amb el professor Patrick Anglada. 10 d’abril de 2008

arrelades, varen continuar malgrat els canvis i s’han anat manifestant al llarg de la història del col·legi fins avui. Voldria comentar, en aquest sentit, altres moments de la història més recent en què s’ha tornat a manifestar aquesta capacitat dels departaments didàctics i dels professors membres per adaptar-se a les noves realitats legals, socials o tecnològiques. En primer lloc, quan el 1990 el col·legi va rebre autorització per implantar un projecte anomenat Ensenyament integrat de les llengües romàniques30: català, castellà i francès, fruit del treball en equip dels professors del Departament de Llengua i al qual els alumnes s’hi adscrivien voluntàriament. També quan, als anys noranta, vàrem oferir-nos com a centre experimentador per a la implantació de la Logse. En els inicis d’aquest nou pla d’estudis es preveia un percentatge molt alt de matèries optatives, de manera que cada alumne adaptava una part del currículum als seus interessos, habilitats o capacitats. Aquesta part del currículum no era prescriptiva, només s’havien de respectar unes proporcionalitats pel que feia a les àrees de coneixement i cada centre elaborava el seu propi pla. Els professors del Col·legi Sant Miquel varen preparar amb materials propis una gran quantitat de crèdits variables31 de les diferents àrees que tornaven a tenir el format de fitxes.32 Eren materials que pretenien ampliar els coneixements dels alumnes en tots els àmbits i alhora entrenar-los en les competències pròpies de l’aprenentatge. Així doncs, la possibilitat de flexibilitzar el currículum dels estudiants es va viure com una oportunitat per aprofundir i enriquir la seva formació. Resolució de la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa de 23 de juliol de 1990. Eren unitats didàctiques d’una durada de 30 hores que s’escollien amb periodicitat trimestral. Segons la memòria del curs 1994-95, al Col·legi Sant Miquel s’impartien en els quatre cursos d’ESO al voltant de 80 crèdits variables d’elaboració pròpia, que representen una mitjana de set crèdits per curs i per trimestre. 32 Format abandonat els últims anys i substituït per llibres de text que ja es publicaven en català, amb continguts catalans i amb una qualitat d’imatges i d’impressió superior. 30 31

Societat i Ensenyament a Vic -123


Recordo que els estudiants de Sant Miquel d’aquesta etapa d’implantació de l’Ensenyament Secundari Obligatori manifestaven molt sovint la percepció d’haver de cursar programacions molt denses si es comparaven amb plans d’estudis d’altres centres. A diferència dels anys setanta, com que ja disposàvem de tecnologia digital els mateixos professors elaboraven els originals que eren fotocopiats i lliurats als alumnes. Les fitxes es complementaven amb una gran diversitat de material audiovisual que es visionava en unes aules específiques equipades amb reproductors de vídeos i monitors de televisió. Pel que fa a l’àrea de Ciències, una tercera part de les classes es realitzaven als laboratoris. Posats al segle XXI, els reptes són la informació en xarxa i la globalització del coneixement i de la cultura, fets que exigeixen unes altres competències: coneixement de llengües estrangeres, eines digitals, gestió a temps real, treball en xarxa. Una vegada més els professors s’estan adaptant als nous temps i liderant els canvis. L’escola competent que s’havia impulsat als anys setanta continua viva per respondre a les competències que demanen els nous temps. Tancarem el cercle i caldrà ben aviat tornar a treballar per l’escola en català i pels continguts catalans? Per si de cas, podeu comptar que tenim esmolades les eines.

124 - Societat i Ensenyament a Vic


BALANÇ D’UNA ETAPA INNOVADORA, 1987 - 2000 VISCUDA EN EL COL·LEGI SANT MIQUEL, EN EL MARC DE LA REFORMA EDUCATIVA

MN. JOSEP MASSANA I CORTINA

A finals dels anys 80 es vivia, especialment a Catalunya, un bon moment d’eufòria educativa, ben conscients que necessitàvem apropar-nos als estàndards d’exigència en formació humana i professional que es vivien a Europa i amb l’al·licient afegit de recuperar la singularitat educativa que havia definit el nostre país, Catalunya, amb referents tan clars com les escoles Montessori, Decroly, o l’Institut-Escola. I en el nostre cas, el Col·legi Sant Miquel des de feia anys vivia l’impuls de compartir aules i professors amb l’Escola de Magisteri, de provada inquietud pedagògica. Un bon moment, doncs, per aprofitar sinèrgies i creativitat didàctica.

Mirat des d’una certa distància, el Col·legi Sant Miquel fa molt de respecte La frase és de Mn. Enric Vives de la Cortada, en els molts contactes informals i amicals que tinguérem, després del seu relleu com a director de Sant Miquel. En la perspectiva dels anys passats, la frase em sembla realista, gens pretensiosa: 1.300 alumnes, des d’Infantil fins a Batxillerat i FP-2 d’Informàtica de Gestió, amb tot l’arrelament no sols a la Plana de Vic, sinó també a les comarques veïnes; amb tot el prestigi de què gaudien els alumnes procedents de Sant Miquel a les facultats universitàries més dures, d’Espanya i d’altres països europeus; amb tota l’experiència acumulada d’intercanvis d’alumnes amb diversos països de parla francesa i anglesa, base excel·lent pel domini pretès de les dues llengües estrangeres. Un marc en el qual l’experimentació educativa, molt abans de la reforma del sistema educatiu, era normal i bàsica: un bon punt de partença.

Creativitat i proximitat a Infantil i Primària Els experts en educació valoren, cada vegada més, que l’etapa Infantil sigui un lloc d’aprenentatge interactiu de la pròpia imatge, de l’encaix social, d’imatges i conceptes apresos no pas d’una forma passiva, sinó preguntant-se sobre el seu sentit, pensant en la pluralitat d’usos i serveis, i

Societat i Ensenyament a Vic -125


també valorant-los dintre un conjunt on cada peça encaixa en el seu lloc i en el seu paper. Els diversos premis Baldiri Reixac assolits, les successives revistes escolars, o els textos poètics en els certàmens de Sant Jordi, per posar només alguns exemples, foren el canemàs que feu possible, amb naturalitat, una implantació responsable i avançada de l’Educació Infantil i Primària al Col·legi Sant Miquel. A tot l’equip de professors i professores, cohesionat i entusiasta, el mèrit d’un arrelament consistent i ben travat, que permetia noves i sòlides construccions posteriors.

Integració i motivació a la nova ESO experimental El professorat d’Ensenyament Mitjà del Col·legi Sant Miquel, a més de les múltiples experimentacions pròpies, coneixia bé les experiències didàctiques d’altres centres experimentals, públics i concertats, de Catalunya. Les seves observacions i reserves ens foren de gran utilitat per evitar esllavissades innecessàries i per consolidar, pas a pas, un projecte propi, més basat en l’exigència i l’excel·lència que no pas en propagandes enlluernadores. L’èxit assolit després, any rere any, en les proves d’accés a la universitat i en el rendiment universitari dels nostres alumnes, és la millor garantia de la solidesa del projecte. Mentre, plovien les ofertes concursals d’experimentació en els diversos àmbits de l’ESO. Ens hi apuntàrem sempre, i amb excel·lents resultats, amb un balanç final especialment remarcable: s’assolí un equip sòlid i cohesionat de tutors i coordinadors que consideraren l’ESO com una fita personal, buscant més la solidesa de fons que no pas l’enlluernament superficial en l’oferta de matèries optatives. El Col·legi Sant Miquel va tenir clar, en tot moment, que calia garantir sobretot el rendiment en els nous batxillerats, amb els diferents itineraris, sense oblidar altres opcions professionals serioses. Pel que fa a integració, el Col·legi va haver de respondre a dos grans reptes: com motivar el 5% abundant d’alumnes d’ESO que perdien la motivació d’aprenentatge molt abans d’acabar-lo, i com aconseguir la integració social i els hàbits d’aprenentatge entre els alumnes recentment arribats a Catalunya, procedents d’unes cultures diverses i menys habituades a l’autoexigència i al treball continuat. El primer repte fou apassionant i, en molts casos, resolt positivament: només calia trobar l’àmbit, sovint desconegut pel mateix alumne, on ell era capaç de destacar i entusiasmar-se; en tenim proves en excel·lents professionals que mantenen encara la motivació, amb un esperit de superació admirable. El segon repte és més fàcil quan la incorporació de l’alumne es produeix en l’educació Infantil i Primària; més difícil quan l’arribada esdevé en plena Secundària, sense una base sòlida d’aprenentatges previs i, sobretot, d’organització dels coneixements. Quan s’ha aconseguit una motivació progressiva d’aquests alumnes nouvinguts, els resultats són esperançadors; quan falla aquesta motivació bàsica, la situació esdevé incerta i preocupant. No en va el Col·legi s’acollí, juntament amb altres centres concertats i estatals, als equips oberts, sense límits curriculars, donant preeminència a la cohesió grupal i a una motivació basada en la descoberta i experimentació contínua i directa. En aquest context, l’èxit no és mai al 100%; però és una victòria important cada noi/noia que aconsegueix un treball i una raó sòlida per viure.

126 - Societat i Ensenyament a Vic


Uns nous batxillerats que apunten a l’excel·lència Les més destacades investigacions educatives convergeixen en l’apreciació que la millor garantia per assolir uns nivells universitaris òptims és assegurar, com més aviat millor, les capacitats de comprensió lectora, de domini de la lògica conceptual i matemàtica, i també de la capacitat per encaixar els progressius coneixements en xarxes coherents i interrelacionades. Gràcies a un equip professoral bregat en aquesta dura lluita per garantir els nuclis essencials en llengua i en matemàtiques, en ciències i en història, no hi va haver mai dubtes. L’acord tàcit, unànime, fou sempre garantir el domini ple no sols dels coneixements nuclears, sinó també de les capacitats operatives, per tal que poguessin adaptar-se fàcilment als nous plantejaments que la investigació va aportant. I només cal una ullada als estàndards assolits pels alumnes de Sant Miquel a les proves de selectivitat per adonar-nos de com fou d’eficaç aquesta exigència, a contracorrent de la tendència dominant aleshores en l’àmbit educatiu català, obsessionat que tothom avancés al mateix ritme.

Informàtica de Gestió, dolorosa renúncia Fou una secció relativament petita, però eficaç i plenament adaptada a les necessitats professionals d’aquelles dècades. Només cal fixar-se, i no és un detall secundari, en com els alumnes de 2n curs, abans d’acabar-lo, ja tenien majoritàriament garantida una bona oferta de treball. No faltaren bons tècnics informàtics, però també es comptà, en tot moment, amb el suport eficaç del professorat de Batxillerat, que ajudà a consolidar els coneixements bàsics, pensant especialment en els alumnes que aspiraven a continuar en especialitats tècniques universitàries. I la FP-2, avui més que mai cal dir-ho ben alt, funcionava. Però la tendència social portà a uns nous mòduls, de poc calat i de destinació incerta. La nova oferta no era apassionant. I d’altra banda el Col·legi Sant Miquel necessitava ampliar les línies d’ESO, a fi de garantir la continuïtat de les línies de Batxillerat. Per això s’optà per la decisió que es considerà més realista i segura: crear una nova línia d’ESO, descartant els nous mòduls professionals, de difícil encaix en el complex educatiu de Sant Miquel i de dubtosa eficàcia laboral. I moltes famílies, no sols de la ciutat de Vic i de la Plana, sinó també de les comarques veïnes –Lluçanès, Moianès, Guilleries, etc.–, ens feren confiança. I les línies d’ESO i de Batxillerat es consolidaren definitivament. Segurament el pas del temps ens confirma l’encert en la direcció presa.

Fent camí, des de la confiança, amb les escoles concertades de Vic Cada escola, i molt especialment les escoles confessionals, té la seva identitat, reflectida en l’ideari, que marca els valors de fons, i en el projecte educatiu, que en defineix les prioritats i les estratègies d’actuació. En aquest sentit, cal agrair al Secretariat de l’Escola Cristiana el seu esforç tenaç per promoure objectius consensuats, més enllà de l’autonomia de cada centre. Però l’entesa i la col·laboració sempre es basen en la confiança, guanyada a pols, entre les persones. I la dècada dels 90 ens va unir, a totes les escoles concertades de Vic, especialment davant d’un repte viscut en primícia a la ciutat: la immigració massiva, especialment magrebí, arribada en qualsevol moment del curs acadèmic, i incorporant-se a qualsevol nivell de Primària o de Secundària. El problema, doncs, era doble: impossibilitat de preveure i planificar la distribució per grups i centres, i la dificultat per integrar

Societat i Ensenyament a Vic -127


en nivells avançats de l’ensenyament alumnes que no sempre tenien els coneixements previs ni els hàbits d’aprenentatge necessaris. La situació requeria, doncs, reforçar els aprenentatges i la integració amb professors de suport, i plantejar a un nivell més ampli, conjuntament les escoles públiques i les concertades de la ciutat, com repartir equitativament entre unes i altres el flux irregular d’immigració.

El repte de la immigració: l’opció de Vic, exemplar, homologa en l’esforç integrador les escoles públiques i concertades No va ser fàcil, i les dificultats múltiples. D’entrada, la inèrcia de les famílies immigrants, que tendien a demanar plaça a l’escola on ja hi havia altres famílies immigrades, amigues o afins; tendència que porta directament a la formació d’escoles-gheto. D’altra banda, la necessitat d’ampliar el professorat de reforç per atendre especialment els alumnes immigrats que accedeixen amb greus mancances en el nivell d’edat que els correspondria. Inicialment el professorat de reforç estava garantit a les escoles públiques, però no pas a les concertades, per les limitacions del concert educatiu. Cedir a la inèrcia equivalia a concentrar el pes de la immigració escolar en alguns centres, i també, de retop, podia portar tensió entre les escoles públiques i concertades de la ciutat, per causa d’un desigual repartiment dels alumnes immigrants a les escoles. Les escoles concertades consideràrem que valia la pena arriscar-nos a acceptar un repartiment equitatiu i proporcional del contingent d’alumnes immigrats a totes les escoles, confiant que l’administració educativa dotés les escoles concertades de les ajudes proporcionals en personal de suport. Tot i que amb retard, la resposta de l’administració educativa fou positiva, avalant un model d’integració equitativa en la qual Vic va ser pionera i model admirable. I el suport de l’Ajuntament de la ciutat, impecable. Tot un exemple, no superat, per a tot el nostre país.

La fundació Col·legi Sant Miquel dels Sants, un model insòlit Una fundació que té per president l’alcalde de la ciutat i per vicepresident el bisbe de Vic no és corrent: la vinculació episcopal ens remet a la fundació centenària del Col·legi a iniciativa del Bisbat, per al qual la diòcesi hi aportà des dels seus inicis personal i equipaments; la vinculació a l’Ajuntament de la ciutat dóna fe del servei públic que des dels seus inicis ofereix el Col·legi, i que mereix el suport del municipi. I pel que fa a les vocalies de la fundació, es reparteixen equitativament entre el professorat i els representants dels pares i mares dels alumnes, unint els dos estaments, complementaris en la tasca educativa, tant davant dels reptes que es van presentant com també a l’hora de definir nous objectius d’excel·lència per al Col·legi. La singladura ferma i cohesionada del Col·legi, de generació en generació, integrant harmònicament aquests estaments, confirma l’equilibri i encert d’aquest òrgan, bàsic per a la gestió, adequat per aglutinar iniciatives i propostes de futur.

El factor humà, en l’educació i en la vida, marca sempre la diferència La pedra de toc de qualsevol institució –social, educativa, cultural, etc.– són sempre les persones. En primer lloc cal que cada persona tingui una motivació personal, interna, que l’estimuli a superar-se en el servei diari i que li sigui gratificant personalment, més enllà de l’èxit o reconeixement

128 - Societat i Ensenyament a Vic


immediat que pugui o no rebre. I a partir d’aquesta motivació personal, és possible estructurar uns equips de treball emprenedors, disposats a buscar en cada cas el camí més idoni, amb diàleg exigent, buscant un consens no sempre fàcil, defugint personalismes excessius. I si això val per qualsevol institució viva, molt més encara en la tasca educativa. Personalment, des del primer dia de treballar al Col·legi Sant Miquel, m’impressionà profundament el grau de confiança i de creativitat de cada equip de cicle, tant a Infantil com a Primària; la llarga experiència d’investigació i selecció de materials i mètodes de cada seminari de Secundària; la plena sintonia i col·laboració incondicional entre els grups de professors quan es plantejava presentar a concurs qualsevol experiència d’experimentació en la reforma educativa; la disponibilitat total del professorat en els intercanvis amb centres i alumnes d’altres països, singularment amb França; l’excel·lent acollida dels cursos d’especialització entre el professorat, especialment en els innovadors programes informàtics. Entenc que el millor capital del Col·legi Sant Miquel que he conegut i estimat de cor són els diversos equips de professors que avancen incansablement, liderats per uns bons pals de paller que respiren confiança, que busquen ampliar horitzons, que creen complicitats creatives i que estan sempre a punt per donar un cop de mà, quan calgui. A tots vosaltres, ben de cor, el meu agraïment per haver pogut treballar amb cadascun de vosaltres i dels vostres equips, colze a colze, durant 13 anys de la meva vida que recordo nítidament, amb molt d’agraïment i amb fundada esperança.

Acte de lliurament d’una distinció acadèmica al Palau de la Generalitat. El President Pujol parla amb el director Josep Massana, acompanyat d’Ignasi Roviró.

Societat i Ensenyament a Vic -129


ALGUNES CONSTATACIONS JORDI MIRAMBELL I FARGAS (1987-2001)

Primera constatació: mai abans ningú m’havia demanat que, de manera més o menys formal, donés el que en podríem dir la meva perspectiva històrica d’una sèrie de fets que vaig viure en primera persona. No m’havia passat mai fins ara i el cert és que em ve una mica de nou. Per primer cop algú em fa evident que puc parlar com a protagonista, en pretèrit, d’una història encara vigent. Concretament, amb l’excusa de l’efemèride, se’m proposa de parlar del meu pas per una institució com és la del Col·legi Sant Miquel dels Sants, de Vic. I de fer-ho, a més, com a alumne de l’etapa de l’última dècada –llarga– del segle XX. Reitero, doncs, d’entrada, la meva sorpresa per la invitació. Em fa l’estranya sensació, al capdavall, que és la primera vegada que miro enrere en el temps, amb una cosa que em toca tan de prop, des d’aquest punt de vista. Deu ser, suposo, que em començo a fer gran. No oblidem que em toca parlar, ni més ni menys, que del segle passat. I no es tracta pas, és clar, de maximalismes ni de donar-se importància. Ja he començat dient que era una simple constatació. Aprofito, també, aquí, per disculpar l’ús de la primera persona. Però és que, fet i fet, no hi he sabut trobar cap altre remei. Segona constatació: no se’m demana que parli d’un fet qualsevol, de l’atzar. Se’m demana que parli d’una etapa prou important en la vida de cadascú com és la de l’escola. Aquí tampoc es tracta de maximalismes ni de donar-hi excessiva importància. No en va algú va dir que “és tan possible que un home sàpiga alguna cosa sense haver anat a escola com ho és que hagi anat a escola i no sàpiga res”. Però sigui com sigui, més enllà de les temptacions desmitificadores més o menys ocurrents, no costa gaire d’arribar a la conclusió que el pas per l’escola és una època important; determinant, de fet. És una època en què, per exemple, se m’acut que experimentem dos grans misteris. Dos esdeveniments extraordinaris que, irremeiablement, condicionaran la resta de les nostres vides. El primer misteri arrenca, pròpiament, una mica abans d’entrar a l’escola. Té a veure amb una mena de connexió màgica que anem aprenent a fer entre coses que tenim a dintre del cap i coses del nostre entorn. En diem, simplificant, parlar. L’altre gran misteri, més endavant, té lloc ja de ple a les aules. Consisteix a aprendre a ser capaços de deixar constància física –sòlida, podríem dir-ne– d’aquest

Societat i Ensenyament a Vic -131


mateix procés i, per un altre costat, ser capaços, a la inversa, de desxifrar aquests registres sòlids. I d’això en diem, llavors, escriure i llegir. Tan sols per això, doncs, ja és ben clar que l’escola té alguna cosa de fonamental, de transcendental… Però és que, a més a més, n’hi aprenem tantes altres, de coses, a l’escola! I tan diverses! Amb el temps, doncs, entre tots hem anat consensuant aquest dispositiu, el de l’escola, per intentar garantir al màxim l’èxit en tot aquest llarg procés d’aprenentatge. Parlar, escriure, llegir, tantes altres coses!... Així és com s’explica, llavors, que un entorn manifestament artificial –una aula, una pissarra, uns llibres de text, uns ordinadors, uns companys de classe, uns professors, uns plans d’estudi...– ens acompanyin durant tant i tant de temps. I no només això: que tinguin un paper tan rellevant per al futur de cadascú de nosaltres. Podem caure fàcilment, llavors, però, en la temptació de pensar que tot depèn del nostre pas per l’escola. Som hereus, en aquest sentit, d’unes generacions que no van tenir gaires oportunitats d’escolaritzar-se. No és estrany, aleshores, que, entre tots, haguem tendit a sacralitzar l’etapa formativa. I és cert: l’escola és importantíssima però hi ha tot un creixement en paral·lel que l’acompanya i que la complementa. Vull pensar que no som, exclusivament, la suma del que hem après a les aules... I vull deixar constància, amb tot això, en definitiva, que m’imposa una mica haver de parlar d’una qüestió –la de l’escola– amb tantes implicacions. Tercera constatació: se’m demana que parli d’una escola, en el sentit d’un context molt concret i específic. M’agradaria deixar clar en aquest punt, també, per tant, que m’és impossible abstreure’m no ja d’una subjectivitat inevitable, sinó també –i sobretot– del que en podríem dir unes coordenades indefugibles. Parlo, necessàriament, des d’un lloc, des d’un temps, des d’un entorn, des d’una actitud, des d’una vivència... Des d’una llengua, fins i tot. Perquè hi pot haver qui hagi passat per moltes realitats diverses i contraposades. Però aquesta no ha estat, en cap cas, la meva experiència. I això ha de tenir, per força, la seva influència. De fet, sense anar més lluny, vaig entrar a Sant Miquel a parvulari i en vaig sortir, uns quinze anys mal comptats després, a batxillerat. Pensant-hi, crec que té la seva importància... Per algun motiu, no vaig canviar mai d’escola. I això, és clar, no pot pas ser neutre. Com no ho pot ser, tampoc, parlar des de Vic –des del carrer Nou, concretament–, des de la darrera dècada –llarga– del segle XX que dèiem abans, des de la condició de germà gran o des d’un caràcter més aviat tímid i reservat... Ens ha tocat viure una època en què sembla que tot hagi de passar pel raser de la mundialització i del caràcter impersonal de l’anomenada globalitat... Però crec que, amb les reserves que es vulgui, hi ha quelcom d’essencial que ens aferra a un lloc i a unes condicions. I crec que en això també hi té un paper molt directe l’escola. Perquè és un temps de màxima construcció de la personalitat, en tots els sentits. O almenys així m’ho sembla, des de la subjectivitat a què apel·làvem, després d’haver anat a Sant Miquel. Quarta constatació: els plans d’estudi poden sortir d’un context més o menys fred de planificació teòrica però tenen unes conseqüències molt directes, molt palpables, en la seva aplicació pràctica. En aquest cas, a més, puc dir que en sóc testimoni de primera mà perquè vaig ser una de les primeres promocions que va viure un canvi sonat de pla d’estudis com ho va ser el de la implantació de

132 - Societat i Ensenyament a Vic


la secundària obligatòria –l’ESO– i el batxillerat. Per primera vegada vam sentir a parlar, tots plegats, per exemple, de crèdits variables o de modalitats de batxillerat. Potser no es tracta dels trets més distintius de la reforma, però crec que sí prou significatius. D’ençà que comencem a aprendre, ens anem adonant que, d’una manera suposadament natural, ens van endreçant els coneixements en diferents àrees: llengua, matemàtiques, ciències naturals, ciències socials, plàstica, música, gimnàstica... Amb el temps, llavors, i parlant com a generació d. E. –després de l’ESO– això culmina en els crèdits variables. Per primera vegada a la vida l’alumne es troba que, en funció dels seus suposats interessos, ha de decidir explícitament quines matèries vol fer –en detriment d’unes altres. Personalment, no em sembla una decisió gens lleugera. Segurament, això té a veure amb una preocupació que reconec: haver de triar, justament, què m’interessa. O més exactament: què m’interessa més. O què m’interessa tant, com per arribar al punt d’anteposar-ho a d’altres interessos... Sóc conscient que el coneixement és inabastable i que cal fer-ne parcel·les. Sense anar més lluny, això és el que tot estudiant es troba quan decideix anar a la universitat i ha d’escollir una carrera. Però també trobo, al mateix temps, que l’excessiva especialització en l’aprenentatge té els seus perills. Tinc la sensació que pesa sobre les nostres espatlles una dicotomia falsa, d’origen, que va néixer en el moment en què a algú se li va ocórrer fer l’abominable separació –al meu entendre– entre els que són de lletres i els que són de ciències. I encara més: que un cop s’ha fet aquesta separació –aquesta tria– ja no hi ha marxa enrere possible i mai més es pot travessar la frontera. No dic, evidentment, que aquest fet sigui atribuïble exclusivament a la implantació de l’ESO. Ja he dit que es tracta d’una herència molt anterior; però sí que em sembla que hi té a veure. En tot cas, és el que m’ha vingut al cap a propòsit de constatar que sóc una de les promocions que va viure el naixement de l’Ensenyament Secundari Obligatori al Col·legi Sant Miquel. Cinquena constatació: la ciutat de Vic, l’entorn més proper de Sant Miquel, ha viscut un canvi significatiu en els darrers anys. Bé, n’ha viscut molts de canvis significatius –és obvi– però m’agradaria destacar-ne un: l’arribada massiva d’immigrants. Recordo com, a classe, vam dedicar-nos uns dies a preparar l’arribada d’un nou company, que s’havia d’incorporar ja ben entrat el curs. Era un nen que venia de fora, de la nostra edat i que, en paraules aproximades dels professors, havíem d’intentar ajudar entre tots. Es deia –es diu– Mohammed. Recordo la sensació de novetat, per a tots plegats. Vist amb perspectiva, és un fet sense més, evidentment, però el cert és que en aquell moment m’atreviria a dir que ja érem conscients, entre tots, que vivíem un canvi profund. A la pràctica, en Mohammed no parlava català –ni castellà–, estava més aviat poc acostumat a la disciplina i va tenir seriosos problemes d’integració... si és que aquesta és la paraula. Des d’aleshores, hi ha hagut molts altres Mohammeds –i de molts altres països– a l’escola i a Vic. Entre tots hem hagut d’afrontar una nova realitat que té a veure, en essència, a petita escala, amb allò que va passar a la nostra classe i que entre tots vam trampejar com bonament vam poder. No es tracta de fer ara aquí, és clar, cap al·legat multicultural ni relativista. Tot el contrari. Tampoc, però, evidentment, de caure en la trista demagògia i en la por que, en alguns entorns, s’ha anat imposant. Perquè del que es tracta és, sobretot, de no restar importància a un repte que va començar fa uns anys i que encara és plenament vigent. També a l’escola.

Societat i Ensenyament a Vic -133


Sisena constatació: la vida té cops durs –duríssims– que s’han d’aprendre a afrontar. I aquí, també, l’escola hi té el seu paper. Perquè són esdeveniments que passen durant l’etapa escolar però, sobretot, perquè s’emmarquen en el procés d’aprenentatge. Voldria tenir un record, aquí, per una companya de classe que es va morir d’accident de trànsit, quan fèiem batxillerat. Recordo –i encara se’m fa un nus a l’estómac– l’aclaparament del dia de l’enterrament i les cares dels meus companys, al meu voltant. L’expressió de no entendre res, la viva imatge de la incredulitat. Recordo, també, per dins, la sensació de buit. I de pena. I recordo també, especialment, com no l’havia sentit mai conscientment fins aleshores, la sensació de fragilitat. Aquesta també és, sens dubte, una gran lliçó. I per això també m’ha semblat just deixar-ne constància. Setena constatació: malgrat tot i sigui com sigui, tenim un deure vers l’optimisme i l’alegria. I en això, altra vegada, el pas per l’escola també hi ha de tenir, per força, molt a veure. No ja pels molts bons moments que s’hi passen, sinó perquè hauria de ser una època de predisposició per al que vindrà. A mi, en el meu cas, almenys, m’agrada de recordar-la així. És cert que a Sant Miquel hi vaig patir, m’hi vaig avorrir i hi vaig tenir por, però això no contraresta, ni molt menys, un molt bon record genèric. No sé per què exactament però quan penso en els dies en què anava a l’escola em vénen rialles a la memòria, ocurrències dels companys, sensació de descoberta, novetats, expectatives, moviment, alè. Segurament el millor resum de tot plegat és que penso en l’escola i hi penso alegre. Això és al que em refereixo quan dic que l’escola hauria de ser una època de predisposició. De bona predisposició. Vuitena i darrera constatació: m’he dedicat, justament, a fer un seguit de constatacions i no tinc clar si el resultat s’adiu, almenys aproximadament, al que se’m demanava. Escriure és difícil –vetho aquí encara una altra constatació!– i hi ha formats que ho són especialment. Voldria pensar, tot i així, si més no, que aquesta petita contribució que he fet és una forma d’agrair l’oportunitat que se’m va brindar de parlar del Col·legi Sant Miquel dels Sants; de parlar, al cap i a la fi, de la meva escola. I posats a fer agraïments, m’adono ara que, després de passar-hi quinze anys –llargs– de la meva vida, amb tot el que això implica, encara no n’he donat gràcies a ningú. A tots i a totes, doncs, moltes gràcies.

Acte de graduació, 2001. D’esquerra a dreta: Guillem Montero, Joaquim Molas, Francesc Molist, Jordi Mirambell i Mariona Moratona

134 - Societat i Ensenyament a Vic


UN CAMÍ PER DECIDIR VANESA FERRERES I VERGÉS (1993-1996 I 2011...)

Sovint podem pensar que moltes de les coses que ens passen són fruit d’un cúmul de casualitats i potser sí que algunes experiències són resultat d’allò fortuït, però crec que molts estarem d’acord que les decisions que prenem diàriament determinen una manera de ser i una manera de viure. És ara, mentre escric aquest text que m’obliga a fer memòria de les meves decisions i experiències personals, quan gairebé sense adonar-me’n constato que la família, els amics i Sant Miquel formen part d’una xarxa que sempre m’ha acompanyat i m’ha ajudat a escollir una manera concreta d’entendre el món. Enguany celebrem el 150è aniversari del Col·legi i aprofito l’avinentesa per fer cinc cèntims del que ha estat fins ara la meva modesta experiència com a alumna i professora. Veureu que tot i que les vivències poden semblar molt diferents, tenen molts punts en comú. El meu pas com a alumna per Sant Miquel el recordo d’una manera molt clara. Vaig arribar al Col·legi el setembre de 1993 per incorporar-me a 2n de BUP. Recordo l’estiu abans de començar el curs com un estiu molt especial, estava nerviosa, emocionada i alhora una mica temorosa. No és fàcil arribar a una escola quan “no toca”, els grups d’amics ja estan fets, tots han compartit vivències comunes, coneixen els professors. És la incertesa de començar una nova etapa. Però el setembre va arribar i vaig conèixer els que serien els meus nous companys i professors, i he de confessar que la rebuda va ser molt bona. El primer mes va ser una mica dur, però sense adonar-me’n vaig anar fent amistats d’aquelles que encara ara perduren. Amb elles vaig compartir hores i hores de classes, on els professors s’esforçaven per mostrar-nos sabers nous i per despertar aquell cuquet tan important com és el gust per aprendre. Tant hi feia si explicaven la Revolució Industrial, les derivades, la llegenda de Guillem de Cabestany o què era l’IVA, la finalitat era la mateixa: mostrar el coneixement que ens permetria convertir-nos en adults qualificats per encarar els reptes futurs. Però això no és tot, també formen part del meu àlbum personal el viatge a Londres, el de fi de curs de l’últim any d’estada a Sant Miquel, els moments de pati que aprofitàvem per anar fins al Llamí –una petita botigueta de dolços que hi havia al carrer de Manlleu–, els viatges d’anada i tornada en tren fins al meu poble amb les dues

Societat i Ensenyament a Vic -135


companyes de Ribes de Freser... És impossible citar tots els records que tinc d’aquella època. El que vull dir és que tot el que vaig aprendre a les classes, amb els professors, i les vivències amb els amics és el que va anar formant una personalitat pròpia, volguda, enmig d’un context poc uniforme, ambigu, sovint difícil d’entendre per una adolescent, però ple de possibilitats. Podria dir que el pas pel Col·legi Sant Miquel em va donar l’oportunitat de conèixer i poder escollir el meu propi camí, em vaig creure el que el nostre poeta Miquel Martí i Pol resumeix tan bé en aquest vers, “que tot està per fer i tot és possible”.

Vanesa Ferreres, al centre, en un viatge d’estudis a Londres durant el curs 1994 - 1995

Sóc hereva d’una època, potser menys apassionada que la de molts dels meus companys, que no es caracteritza per fortes reivindicacions ni lluites aferrissades per la defensa d’una llengua, d’una cultura. La meva és una generació que vol ser cosmopolita, multiforme, plural, tolerant, on res és absolut i això, no ens enganyem, també té la seva contrapartida. Tot, tal com diria el sociòleg polonès Zigmunt Bauman, pot esdevenir “líquid”, superficial, eventual. I és que els meus alumnes, tot i que formen part d’una generació diferent, també es troben submergits en una societat plena d’abundància, on fàcilment poden ser víctimes dels gustos i les modes del moment i caure en una feblesa intel·lectual gens desitjable. És aquí quan haver assolit una educació amb uns valors universals és el que marca la diferència, perquè aquests ens permetran comprendre el món que ens envolta, prendre decisions, triar el que volem i apartar el que creiem que no és bo per al nostre projecte vital. Ja fa 10 anys que treballo al Col·legi Sant Miquel i hi ha qui pensa que l’experiència com a professora ha de ser molt diferent. La veritat és que no és així, l’esperit és el mateix. Oferir coneixement,

136 - Societat i Ensenyament a Vic


transmetre valors, acompanyar en el procés de formació d’una personalitat és el que encara es fa a Sant Miquel. M’agradaria pensar que els alumnes que ara tenim a les aules, en un futur, i sota la pàtina de textos de Sant Jordi, dissenys de logotips i alfabets algebraics, sabessin trobar el plaer i la satisfacció de les coses ben fetes i la fermesa absoluta que tot el que ens proposem es pot trobar al nostre abast. Perquè, en definitiva, què és Sant Miquel? Per a mi, el resultat de petites transformacions prèvies que han introduït tots els professors que han format part, en un moment o altre, del seu claustre, del personal d’administració i de tots aquells alumnes que un dia van seure a les seves aules. I és que és estúpid pensar que Sant Miquel és fruit d’un dia, d’un any o d’una dècada, quan enguany celebrem el 150è aniversari. I potser aquest és el secret: la seva història i una filosofia tan determinada. Per acabar, permeteu-me que acabi llançant un desig: m’agradaria que els alumnes de Sant Miquel tinguin vides fruit de les seves decisions, i no fruit de la casualitat.

Societat i Ensenyament a Vic -137


IMATGES DEL COL路LEGI SANT MIQUEL DELS SANTS


Església i convent dels Carmelites Descalços representats en un exvot del Museu Episcopal de Vic. Mitjans segle XVIII MEV 1418

Fragment. Església dels Carmelites Descalços en l’actual emplaçament del col·legi MEV 1418

Societat i Ensenyament a Vic -141


Faรงana. 1946

142 - Societat i Ensenyament a Vic


Façana del Col·legi. 1946 Arxiu Francesc Jiménez

Claustre. 1946

Societat i Ensenyament a Vic -143


PassadĂ­s del pis superior. 1946

144 - Societat i Ensenyament a Vic


PassadĂ­s. 1946

Aula Magna. 1946

Societat i Ensenyament a Vic -145


Aula. 1946

Aula. 1946

146 - Societat i Ensenyament a Vic


Aula. 1946

Aula. 1946

Societat i Ensenyament a Vic -147


Aula. 1946

Aula. 1946

148 - Societat i Ensenyament a Vic


Aula. 1946

Aula. 1946

Societat i Ensenyament a Vic -149


Aula. 1946 Arxiu Francesc Jiménez

Biblioteca. 1946 Arxiu Francesc Jiménez

150 - Societat i Ensenyament a Vic


1946 Arxiu Francesc JimĂŠnez

Despatx del director. 1946

Societat i Ensenyament a Vic -151


Enderroc. 1959 Arxiu Francesc JimĂŠnez

1975

152 - Societat i Ensenyament a Vic


Nois jugant al pati abans de ser tancat. 1975

1975

Societat i Ensenyament a Vic -153


Aula. 1975

154 - Societat i Ensenyament a Vic


Aula. 1975

Biblioteca. 1975

Societat i Ensenyament a Vic -155


Laboratori. 1975

Laboratori. 1975

156 - Societat i Ensenyament a Vic


Menjador. 1975

Sala de professors. 1975

Societat i Ensenyament a Vic -157


Direcci贸. 1975

Secretaria. 1975

158 - Societat i Ensenyament a Vic


PassadĂ­s del primer pis. 1975

InformĂ tica. Finals anys 80

Societat i Ensenyament a Vic -159


Alumnes de 1r de Batxillerat. 1942-43

Alumnes de Batxillerat. D’esquerra a dreta, darrere: Andreu Arimany, el professor Cuéllar, Isern?, Josep Vilaplana i Ramon Albó. Al mig: Antoni Marquez, Esteve Viñolas, Hernández, ?, ?, Joaquim Oñós, Jaume Guix i Josep Franquesa. Davant: Ramon Contijoch, Miquel Espona?, Lluís Mata, Josep Font, Samuel Turu?, Lluís Barniol.

160 - Societat i Ensenyament a Vic


Festes de Sant Tomàs. Missa a la catedral. 1947

El bisbe Joan Perelló presideix la missa de les festes de Sant Tomàs a la catedral de Vic. 1947

Societat i Ensenyament a Vic -161


Sèrie de retrats de professors fins als anys 40

162 - Societat i Ensenyament a Vic

Mn. Jaume VilĂ 


Sèrie de retrats de professors fins als anys 40

Mons. Jaume Font Andreu

Societat i Ensenyament a Vic -163


Sèrie de retrats de professors fins als anys 40

164 - Societat i Ensenyament a Vic

Mn. Llorenç Vilacís


Sèrie de retrats de professors fins als anys 40

Mn. Miquel Ordeig

Societat i Ensenyament a Vic -165


Sèrie de retrats de professors fins als anys 40

166 - Societat i Ensenyament a Vic

Mn. Josep Rodellas


Sèrie de retrats de professors fins als anys 40

Professor Pere Palomas

Societat i Ensenyament a Vic -167


Sèrie de retrats de professors fins als anys 40

168 - Societat i Ensenyament a Vic

Professor Josep Fargas


Sèrie de retrats de professors fins als anys 40

Mn. Francesc PasquĂŠs

Societat i Ensenyament a Vic -169


Partit de futbol. Visita al camp de l’Espanyol a Sarrià. 1943

Equip de futbol. A l’esquerra el professor Pere Soler

Equip d’hoquei. Març de 1966

170 - Societat i Ensenyament a Vic


Esquiada. 1992

Equip de bĂ squet. 1992

Bicicletada. 1993

Societat i Ensenyament a Vic -171


Representació de La vida es sueño al teatre Canigó. Finals dels anys 40. D’esquerra a dreta, darrere: ?, ?, Fèlix Guàrdia, ?, ?, Josep M. de Rocafiguera, professor Guàrdia, Wifredo Espina, Salvador Baliellas, Ordeig, ?, ?, ?. Davant: Pere Ramírez, Josep M. Solà i Sala.

Festes de Sant Tomàs. 1946

Festes de Sant Tomàs. 1947

172 - Societat i Ensenyament a Vic


Festes de Sant Tomàs, 1948. Escena de Plus ultra. D’esquerra a dreta, darrere: Joan Comella, Ramon Codina. Davant: Josep M. Solà i Sala, Pere Ramírez, Llucià Mas, Ordeig.

Representació teatral. Nadal 1983

Representació teatral. 1985

Societat i Ensenyament a Vic -173


Representació teatral. Sant Jordi 1987

Nadal. 2002

Representació teatral d’El burlador de Sevilla. 2009

174 - Societat i Ensenyament a Vic


Festes de Sant Tomàs. Anys 40

Festes de Sant Tomàs al teatre Canigó. 1946

Coral de Nadal. 1982

Societat i Ensenyament a Vic -175


Sant Jordi. 1990

Sant Jordi. 1998

Professores d’Infantil i Primària cantant la Nadala. D’esquerra a dreta, darrere: Sílvia Torrents, Anna Marsó. Davant: Miqui Serrat, Elisabet Febrer, Montse Macià, Montse Díaz, Fina Bofill, Roser Grifell. 1998

176 - Societat i Ensenyament a Vic


Festes de Sant Tomàs. Anys 40

Festes de Sant Tomàs. Anys 40

Festa de graduació. El director Mn. Massana lliura el títol a Sílvia Vilaró acompanyat d’Antoni Mirambell i Assumpta Vila. 1998

Celebració literària al teatre del col·legi. D’esquerra a dreta: Lluís Montoliu, Mn. Enric Vives, Pere Puig, Marta Roqué, Miqui Serrat i Pere Sellarés. Anys 80

Societat i Ensenyament a Vic -177


Festa de Sant Jordi. Pilar Cabot lliura un premi a una alumna. 1989

Festa de Sant Jordi. Emili Teixidor presideix l’acte acompanyat de Mn. Massana i Marta Roqué. 1992

Festa de Sant Jordi. Joanot Cortès recull el premi de mans de Josep Fornols. 1997

178 - Societat i Ensenyament a Vic


Festa de Sant Jordi a l’ermita de Sant Marc. 2000

Festa de comiat. D’esquerra a dreta: Genís Torrents, Pol Solà i Josep Valldeneu. 2007

Festa de Sant Jordi a Sant Marc. D’esquerra a dreta: Meritxell Lladó, Mireia Jutglar, Olga Rodríguez, Bruna Portet. 2011

Societat i Ensenyament a Vic -179


Presentació del Treball de Recerca “Les festes de Sant Tomàs 1942-1973” d’Alba Pratsobrerroca i Anna Sitjà. Jornada de Recerca 2007

Berta Fabregó recull el premi recerca 2010 de la CIRIT pel treball “Viure un segle: estudis dels centenaris d’Osona”. 2010

180 - Societat i Ensenyament a Vic


El Dr. J. Watson, premi Nobel de medicina, amb el Dr. J. Brugués, el professor Enric Roca i el director Ignasi Roviró, acompanyats d’alumnes. 2005

La consellera d’Educació, Marta Cid, parlant amb alumnes durant la visita al col·legi. Gener 2005

Societat i Ensenyament a Vic -181


Visita del M. H. Sr. Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, al col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic en motiu del programa “El Parlament a les aules”. Abril de 2008

El Dr. Antoni Bayés parlant amb el professor Toni Torrents i el director Ignasi Roviró. Conferència amb els alumnes de Batxillerat 2011

182 - Societat i Ensenyament a Vic



150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants