broma i una vegada ens va explicar un acudit que parlava d’un teatí disposat a abandonar el convent d’amagat; a la nit, mentre a les fosques intentava posar la clau al pany de la porta, anava dient: “Si te atino, no teatino”); però mossèn Furnols ens va saber fer veure molt bé el funcionament de la sintaxi llatina, mitjançant l’ús d’un sistema de caixes o calaixos on s’anaven col·locant els elements, l’un després de l’altre (la partícula d’enllaç, el subjecte en nominatiu, el verb, el complement directe en acusatiu, l’indirecte en datiu, el circumstancial en ablatiu i el complement del nom en genitiu), de manera que va ser gràcies a les habilitats didàctiques d’aquest professor que vaig començar a entendre la gramàtica. Tinc present així mateix l’evasiva del professor de ciències naturals davant la pregunta d’un company interessat per la mecànica del sexe: “usted hace referencia al sistema urinarioreproductor, del que hablaremos en su día” –un dia que no va arribar mai (i una prevenció a escometre aquests temes que des de la perspectiva actual –en què veiem com a les escoles ensenyen a les noies a enfundar fal·lus artificials amb preservatius– costa d’entendre que s’hagués mai donat). Recordo també les angúnies que passava quan el professor de literatura de quart de batxillerat ens demanava que escrivíssim uns versos; i la pena que feia als meus companys –com algun d’ells em subratllava– quan encongit i amb l’ai al cor llegia en veu alta els meus escrits defectuosos. Tinc així mateix presents les facècies mnemotècniques d’alguns professors, que ens parlaven del “teorema d’en Pintagorres”, del “rei que hi ha a Vic” (per memoritzar el nom de la capital d’Islàndia) i de “el asno de Rotterdam” (el cèlebre humanista!). Em sembla recordar també la lectura dels Sis Joans, de Carles Riba, feta el mateix any de la mort del poeta pel professor de gramàtica de primer, que ens llegia així mateix les Veinte mil leguas de viaje submarino, amb el famós capità Nemo, i el Viaje al centro de la tierra, que tant estimulaven la imaginació. Recordo des de llavors alguns dels versos que ens va recitar a quart el professor de literatura; entre ells, aquests de Baltasar del Alcázar, poeta sevillà del segle XVI: Si es o no invención moderna vive Dios que no lo sé; pero delicada fue la invención de la taberna. Aquest epigrama de Marcial, poeta llatí, en traducció castellana: Cuatro dientes, recuerdo, Elia, tenías, que escupiste en dos toses dos a dos. Tose segura ya todos los días, pues nada contra ti podrá otra tos. O els de L’Atlàntida, de Verdaguer, que vaig sentir anomenar llavors per primera vegada: Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort; encara el Teide gita bocins de sa desferra, tot braolant com monstre que vetlla un camp de mort.
72 - Societat i Ensenyament a Vic