Joan Rovira i Bassas Enguany llisco en la teva ombra, i a cops m’esmunyo del sol, fulles seques revoltegen més vives que mai, feixuc, sento clavar-se un bufec d’aire, rebutjant l’escalfor, i de nou em trobo enmig de plaça on ningú no conec. I cerco de nou, guarir-me de tu, bescanvio, hi torno, i els teus ulls, d’ones salvatges, em fan volar dins la tempesta, aixafen el suau oratge, mentre degota amb basarda l’últim regalim de sang. M’atreu el teu alè, i em perdo amb tu, a la posta, i la fredor de la nit, em desperta revivint en mi el teu bocatge, amb el besau del dolor.
50 - Setanta anys de poesia catalana