__MAIN_TEXT__

Page 1


SETANTA ANYS DE POESIA CATALANA AL COL·LEGI SANT MIQUEL DELS SANTS

Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants / Premsa d’Osona, S.A.


L’edició d’aquest llibre ha estat possible amb el suport de:

Edició a cura de: Ignasi Roviró, Carme Codina i Núria Molas Fotografia de la portada: Carme Codina 1a edició: maig de 2015. © de l’edició: Fundació Col·legi Sant Miquel dels Sants © dels textos els respectius autors Maquetació: Premsa d’Osona, S.A. Impressió: Grup Artyplan-Artymprès, S.A. Dipòsit legal: B 13028-2015 ISBN: 978-84-606-6951-7 Tots els drets reservats. Cap part d’aquest llibre no podrà ser reproduïda per cap mitjà sense prèvia autorització escrita de l’editor.


- ÍNDEX

5 — Introducció 14 — Anys 1947 - 1969 44 — Anys 1970 - 1979 138 — Anys 1980 - 2015 170 — Imatges


INTRODUCCIÓ

Una antologia de poesia

Una escola que pugui publicar una antologia de poesia de diverses generacions d’antics alumnes té motius per considerar-ho un mèrit. En efecte, és una satisfacció per a la institució i diu moltes coses sobre els objectius pedagògics que la fonamenten. D’entrada, demostra que durant un període notable de temps pares, mestres i dirigents han cregut que s’havien de preocupar perquè els alumnes, els membres de cada nova generació, es poguessin convertir en dipositaris de dos llegats diferents, però no pas separats ni separables. Del llegat de la literatura i del pensament del propi país, d’una banda, i del llegat de la llengua de la nació, de l’altra. I, a través de la traducció en la llengua nacional, també del llegat de la literatura i del pensament de tots els pobles i de totes les èpoques. Quan aprenem a parlar, a llegir i a escriure, aprenem, sense adonar-nos-en, a fer-nos hereus de la cultura del món. Preocupar-se, doncs, per la solidesa i l’afermament de l’estudi de la llengua i de la literatura i el pensament del propi país no és una tasca marginal. Al contrari. És dotar cada nova generació dels elements indispensables que li obrin el ple accés a tota la diversitat i a tota la riquesa de la cultura. Pertoca plenament a l’escola de portar a terme en cada alumne aquesta tasca, i de fer-ho, no pas d’una manera superficial, sinó establint sobre bases fermes el domini més ampli possible de la llengua nacional i assegurant el coneixement de la literatura i del pensament del nostre país i la dels altres països. La publicació d’aquesta antologia de poesia d’antics alumnes de l’escola manifesta que ha existit la preocupació esmentada. No pas perquè s’hi ensenyés especialment a confegir versos i a estudiar sistemes filosòfics sinó perquè els alumnes hi han trobat un clima favorable als valors de la llengua i de la cultura literària. Com els ulls són els òrgans que ens presenten l’aspecte de les coses, la llengua és l’òrgan que ens permet l’entrada a tots els sabers. La llengua, les llengües, les paraules, són la base de tots els sabers de la humanitat. De les ciències més complexes a la informació més banal. Aprenem sobretot amb paraules, ens relacionem amb els altres amb paraules, fem les lleis amb paraules. Fins i tot ens

Setanta anys de poesia catalana -

5


interroguem i discutim amb nosaltres mateixos amb paraules. La paraula és un element constitutiu de la condició humana, forma part intrínseca de l’home. Per això l’escola ha d’esmerçar tots els esforços i tot el temps que calgui a assegurar l’aprenentatge tan complet com sigui possible de la llengua. Els pares són els primers a dotar cada nouvingut d’aquest element que ens fa autènticament humans, les paraules. L’escola té el deure d’aprofundir l’estudi de la llengua en tots sentits. I en primer lloc, i com a fonament de l’estudi d’altres llengües i matèries, té el deure d’ensenyar la llengua pròpia. En el nostre cas això vol dir assegurar el ple coneixement de la llengua de la ciutat, de Vic, de Catalunya, dels Països Catalans. L’aprenentatge de la llengua col·loquial i de la llengua culta, amb la màxima dedicació, és, justament en el cas del català, més necessari que mai per raons de les prohibicions i de les persecucions que ha sofert i que continua sofrint. L’escola també ha d’assegurar que els alumnes coneguin els grans autors dels país i del món. La literatura i el pensament constitueixen un dels desplegaments més importants del poder de la paraula. La poesia, la novel·la, la història, el teatre, la filosofia són, en efecte, arts i activitats que tenen com a substància primera la llengua, la paraula. I com a segona substància l’experiència humana. Per aquestes formes cultes de fer servir la paraula coneixem més bé i més a fons l’home, els sentiments i els pensaments dels homes i de les dones, el nostre món exterior i interior. Les classes de l’escola, la conversa amb els amics, el diàleg entre generacions diferents, entre persones que no havíem vist mai, fins i tot les relacions amb nosaltres mateixos, el monòleg constant que cadascú té amb si mateix, no són sinó les formes primàries a partir de les quals hem construït aquelles formes més elaborades. Per això podem considerar que el coneixement dels grans autors de la literatura i del pensament és la decantació, la plena maduració, de l’experiència de les diverses generacions que han viscut al món. La lectura dels grans autors, doncs, és un coneixement que ens permet de comprendre amb més solidesa els problemes de la nostra societat, els problemes de la persona i els nostres mateixos problemes. Els grans autors ens parlen d’allò que som, de les nostres vides, de les nostres experiències i ens ofereixen vies per comprendre-les. Oblidar això seria sacrificar una part fonamental del passat que ens ha constituït. Una escola que pot i que vol publicar una antologia de poesia d’antics alumnes demostra que ha mantingut com un dels eixos vertebrals de la seva tasca educadora el valor eminent del coneixement de la llengua i de la cultura literària, és a dir, dels grans mestres de la humanitat: els grans autors i els grans textos. També demostra que en el moment actual l’escola està decidida a mantenir aquest rumb. En moments de trontoll i de vacil·lació general, l’escola ha de vetllar per transmetre a les noves generacions les matèries i els valors que han contribuït d’una manera més essencial a la construcció de la condició humana. No hi ha dubte que la llengua, d’una banda, i el pensament i la literatura, de l’altra, formen part d’aquests valors. Lluís Solà Sala Poeta

6

- Setanta anys de poesia catalana


Dir allò que calles, cantar el que et remou

El 1953 el Dr. Eduard Junyent, aleshores “mantenidor” del certamen literari de Sant Tomàs, s’adreçava als alumnes amb les següents paraules: “Estigueu alerta, estudiants! La poesia no és matxucar paraules ni cantarellejar allò que passa. És una alenada interior que forja l’ànima que intueix i endevina; que amaneix, adorna i embelleix la llengua que ressalta el sentiment, és un polir constant les fibres que vibren més endins i que sap dir el que calla i que sap cantar allò que remou.”1 Aquestes paraules s’inscriuen en una llarga tradició de conreu de les humanitats, de les lletres, del gust per la llengua, per la literatura i per la poesia; una tradició que ha estat sempre present al Col·legi Sant Miquel. Una mostra la tenim ja en la representació “... ab inusitat èxit en lo teatro del Col·legi de Sant Miquel de Vich en la nit del dia 29 de març de l’any 1881” de l’obra d’en Pitarra “Cura de Moro”2, una comèdia en un sol acte i en vers, que en aquella ocasió va adaptar l’alumne Miquel Cortines i Comas. Les representacions teatrals, en vers o on prosa, han estat una constant en diferents actes o celebracions en què alumnes del col·legi hi tenien un paper destacat. Als anys quaranta i cinquanta del segle XX les representacions eren destacades, arribant a la semiprofessionalització d’una companyia. Així, per exemple, la Secció Recreativa representava el 10 de juny de 1946, al teatre parroquial de Gurb, i com a final de temporada, el drama L’exemple, el sainet Ha desaparecido un cadáver i la comèdia Quien me compra un loco, original dels alumnes Ramon Codina i Josep M. Solà i Sala. Un any després representaven Un crimen misterioso, en la vetllada teatral de les festes de Sant Tomàs. Una companyia que es renovava i persistia: entre finals dels quaranta i els primers anys dels cinquanta representaren, entre altres, El divino impaciente, La vida es sueño i, el 1953, El gran cardenal.3 La breu docència del poeta Mn. Joan Colom (1940) i molt especialment la incorporació del Dr. Eduard Junyent (1941), van suposar el restabliment del lligam amb aquella tradició humanística, poètica i del conreu de les lletres en general que procedia dels primers temps del col·legi. El Dr. Junyent havia escrit poesia, i l’ajudava a cultivar als seus alumnes. Ell, juntament amb altres professors, com ara el literat Guillem Serra o el futur bisbe i també poeta Ramon Masnou, van donar a les generacions Revista “Vinculum”, any II, núm. 4. Vic, juny de 1953, p. 5 [original sense numerar]. La revista “Vinculum” era el butlletí de l’associació d’exalumnes del Col·legi Sant Miquel dels Sants. L’original és en castellà. 2 L’original es guarda a l’Arxiu del Col·legi. 3 Revista escolar “Eureka”, publicada pels alumnes de Sant Miquel, sota la direcció de Miquel Salomó, número 3, maig de 1953, pàg. 1 1

Setanta anys de poesia catalana -

7


de la postguerra el gust i l’exigència per la llengua, per la literatura i per la poesia. Les festes de Sant Tomàs, iniciades per Mn. Llorenç Vilacís el 1942 i promogudes pel Dr. Junyent a partir d’aquesta data, van ser el moment propici per posar en pràctica la poesia. És a l’entorn d’aquest certamen que el llavors alumne Candi Espona escriu: “... l’any 1947 vaig decidir presentar-hi una poesia en català. Crec que fou la primera que s’hi va presentar en la nostra llengua, encara que això caldria comprovar-ho en els arxius del col·legi. El cert és, però, que encara que només fou premiada amb una menció i estava plena de faltes d’ortografia (ningú m’havia ensenyat català), el doctor Junyent la va voler llegir en l’acte de proclamació dels premis amb uns aplaudiments esclatants. En la poesia, de caràcter pastoral, hi ha una estrofa que, referint-se a un pastor, diu: Encorbat pels anys camina cap a la muntanya llunya amb sa roja barretina, que el fa fill de Catalunya. Se’n va, s’allunya. La mera referència a la barretina com a símbol d’un fill de Catalunya semblava, en aquells moments, no una heroïcitat però sí un atreviment considerable i la lectura d’aquests mots provocava en l’auditori una emoció molt especial. Semblantment a la que ens produïa, quan fou autoritzat, el cant de L’emigrant de Verdaguer, en sentir les paraules Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya, d’enyorança es mor. No hi ha comparació possible, però l’efecte fou semblant. I al doctor Junyent en llegir la poesia i sentir els aplaudiments finals se’l veia clarament satisfet. Havia llegit una poesia en català!.4 Tot i que el context de la crua postguerra imposava els actes públics, les peces literàries i els discursos en castellà i en alabança al règim o als sentiments religiosos, les composicions de les festes literàries de Sant Tomàs van ser un petit recer de poesia catalana. Sí, un petit racó; però al cap i a la fi, va ser l’única atalaia on els alumnes que ho desitjaven podien dir el que callaven i cantar el que els removia de la pàtria i de la cultura. Era també l’època del concurs parroquial de poesia de Cantonigròs -sota l’empara del bisbe Ramon Masnou i tenint a la presidència del jurat el Dr. Eduard Junyent-, on els més avançats en l’art de les lletres presentaven les seves composicions. Com a mostra de la poesia en català que feien els alumnes publiquem algunes de les poques poesies que es conserven a l’arxiu del Col·legi. Pel seu talent destacaren en la poesia d’aquella època els alumnes Martí Caballeria, Wifredo Espina, Josep M. Font Espina, Joan Ginebra, Eduard Márquez, Josep M. Miquel Llaó i Josep M. Solà i Sala. Que la poesia formava part del Col·legi no cal argumentar-ho massa, per bé que no fos present com una assignatura en els plans d’estudi (la legislació oficial no ha decretat mai que a l’ensenyament preuniversitari hi hagués la poesia com una disciplina digna d’estudi per ella mateixa: sempre ha estat Candi Espona dins VVAA, Societat i ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants, Vic, 2012, p.31 4

8

- Setanta anys de poesia catalana


unes quantes lliçons d’estilística, de la llengua o de la literatura) ni uns estudis reglats des de la mateixa institució. Com a mostra d’aquesta presència cal reportar la relació epistolar entre Joan Ginebra (exalumne del Col·legi) i el director del Col·legi, Mn. Barniol. El director preparava una edició especial de la revista Vinculum en reconeixement al nou bisbe de Vic, Ramon Masnou, professor del Col·legi. Mn. Barniol havia demanat un article a Joan Ginebra sobre la figura del nou bisbe i en la carta de tramesa li deia: “Recordo que vàrem quedar també en fer una poesia. No m’ha sigut possible fins ara. Perdoni’m. Demà mateix la començaré i miraré si m’és possible enviar-li dilluns…”5 L’article va obrir el número, la poesia -sense nom de l’autor - el va tancar.6 Un segon testimoni el trobem en Josep M. Miquel Llaó. Arran dels premis obtinguts el mateix 1953 en el certamen de poesia de les festes literàries de Sant Tomàs, la revista Eureka li feia la següent entrevista: “-¿Quantes composicions vas tirar al Certamen de St. Tomàs? -Quatre -¿En vas guanyar….? -Quatre -¿De quines esperaves premi? -Vaja pregunta! Si m’apretes et diré “Verdaguer” i “Mujeres ilustradas” [...] -Escriptor preferit? -... entre els catalans, Carles Riba, Ruyra, Carner, Víctor Català, Esclasans, Arús, Bertrana, Pla i tants altres que farien una llista inacabable.”7 Aquelles veus poètiques, conreades a pesar de les estretors curriculars i molt sovint, també, a desgrat de les sensibilitats magres del professorat, podien sobreviure per les conviccions i les tossudeses d’alumnes i de poetes que impartien classe. No n’hi havia prou que Mn. Muntades a finals dels anys cinquanta fes fer versos als alumnes com a exercicis d’aula. Calien models, i la poesia de Verdaguer va ser, durant anys, el poeta de referència. Per molts pocs -llevat dels components del grup “Estudiants de Vic”, del Seminari (1950)- també Riba va marcar les seves poesies juvenils. Les festes literàries de Sant Tomàs (iniciades el 1942) van ser un estímul perquè un bon nombre d’alumnes posessin les primeres paraules a la veu oculta que els demanava transformar els versos en poesia. El nombre d’aprenents de poeta és prou significatiu. Per posar-ne només algun exemple: el 1949, els alumnes de Sant Miquel obtenen 59 premis en el certamen; el 1956 el centre presenta 148 poesies; dos anys més tard, 123. El 1960 són 113 composicions i el 1962, 124. Un nombre prou destacable com per veure-hi una voluntat sostinguda del conreu poètic. Una nova generació de poetes i literats arriben a les aules de Sant Miquel quan Ricard Torrents es fa càrrec de la direcció (1970): Ramon Cotrina, Segimon Serrallonga, Lluís Solà, Pere Farrés i Joan Reig; més tard, ja als anys vuitanta i després de la fusió dels batxillerats del Seminari, de Sant Miquel i del Col·legi Pare Coll, s’incorporarà Josep Esteve com a professor de llatí. 19-XII-1952. Correspondència entre Joan Ginebra i Mn. Barniol. Arxiu del Col·legi Sant Miquel. “Excmo. y Rdmo. Dr. D. Ramón Masnou Boixeda” i “!Hosanna!”, revista Vinculum, Any II, núm. 3, Vic, gener de 1953 7 Revista escolar Eureka, dia 29, any 1, 1953. Organitzada pels alumnes de 6è, director, Miquel Salomó, pàg. 3-4 5 6

Setanta anys de poesia catalana -

9


Coincidint amb aquesta nova etapa del Col·legi s’inicià la revista El Miquelet8, realitzada per un grup d’alumnes interessats en la literatura, la música, el teatre i la poesia. Aquesta revista escolar va durar uns cinc anys. Si bé a l’inici tenia un aire humorístic, satíric i informatiu sobre fets i professors del col·legi, a partir del 1973, i arran del cop d’estat contra Allende i per la presa de consciència social dels redactors, hi anaren apareguent articles de crítica social. Desaparegué el 1975 i va ser rellevada per una nova revista escolar: Aula 9, que pràcticament seguia la mateixa estructura d’ El Miquelet. És a cavall d’aquestes dues revistes que un grup d’alumnes, d’on es destaquen Miquel Casacuberta, Joan Espaulella, Joan Isern, Xavier Teixidor, Antoni Torrents, Josep Ors, Joan Rovira i Enric Rovira, es trobaven sovint per escoltar música i llegir poesia. El 1974 van començar a organitzar funcions de teatre al Seminari i al Temple Romà. Entre elles, La cantant calba d’E. Ionesco, La Fam de Joan Oliver o Estricta vigilància de Jean Genet. La bona relació que s’establí entre aquest grup d’alumnes i Segimon Serrallonga va propiciar que el juny de 1975 el Col·legi edités en ciclostil un primer recull de vint-i-dues poesies, totes d’aquests alumnes i sota l’atenta direcció de Segimon Serrallonga. La portada era un dibuix d’una mà esquinçada. Pocs mesos després, l’agost del mateix 1975, sortí el segon recull, de trenta-sis poesies; unes i altres d’extensió, temàtiques i qualitats diferents, però totes de valor circumstancial destacable i ben representatives d’una època, d’uns estils i d’unes voluntats poètiques conreades des de l’aula per un bon poeta. Quatre anys després, el maig del 1979, Pere Farrés va promoure la publicació de Lectul·lòquia, l’aplec més ambiciós dels que es publiquen en el recull que presentem. La voluntat superava els estrets límits de l’aula i convocava exalumnes del Col·legi (entre altres, Jaume Ayats, Daniel Cassany i Víctor Sunyol -tots tres començant en els inicis de la revista Clot-) i altres que encara estudiaven a les nostres aules (Andreu Ayats, Antoni Pladevall, Josep Sansalvador, Josep Sarrate i Albert Serra). Col·laboraven en el recull altres poetes joves d’Osona. En total, quinze joves que apostaven pels versos en uns moments claus per a la renovació de les lletres del País i de la comarca. Per mostrar aquesta voluntat, Pere Farrés va demanar a qui en aquells moments era “el poeta més llegit dels Països Catalans”10, Miquel Martí Pol, que hi escrivís un pròleg. Lectul·lòquia no només va ser un recull de poemes, sinó també una lectura en veu alta i en diversos indrets d’Osona. Els rapsodes eren els mateixos autors que sortien davant l’escenari a llegir els seus poemes. D’aquestes lectures se’n van efectuar a Vic, a Manlleu i a Roda de Ter, entre altres poblacions osonenques. A partir dels anys vuitanta, amb la consolidació de la festa de Sant Jordi a les aules i sota l’impuls del Departament de Filologia, apareix la publicació de Sant Jordi (1982), que inicialment recollia composicions de primària. Pocs anys després s’hi afegeixen les composicions de secundària i batxillerat (1990) i des del 2005 es converteix en una col·lecció publicada pel servei de publicacions del Col· legi Sant Miquel. L’interès, en tots els casos, era de promoure entre els alumnes la poesia i la literatura en general. Així ho reconeixia el poeta Pere Puig, en un dels pròlegs: “Sempre que llegeixo poemes i narracions fetes per nois i infants, com és el cas del present El primer número sortí l’octubre de 1971 Butlletí Aula, núm. 1, curs 1975-1976 10 Antoni Pladevall “Vint anys de poesia a Osona”, Ausa, XIV, 125(1990), p.150 8 9

10 - Setanta anys de poesia catalana


recull, he de confessar-vos que m’avergonyeixo una mica de ser gran. Les vostres paraules, de tan directes i clares com són, tenen un poder màgic que ho transformen tot.”11 Josep Fornols (1971) i Carme Codina (1979) han tingut cura des del Departament, no només d’aquesta publicació, sinó també del guiatge poètic de tot l’alumnat, que ha participat, any rere any, en el concurs literari de Sant Jordi. El 2004, el Departament de Llengua, de la mà de Sílvia Caballeria i Carme Codina, va dur a terme un ambiciós projecte poètic destinat a la Secundària i el Batxillerat que va rebre un premi Baldiri Reixach. Amb el nom de santmiquel.poesia es va presentar com una “iniciativa de dinamització poètica a l’escola” i es va concretar en activitats de lectura en veu alta, creació poètica i exposició dels poemes dels alumnes. També, amb la Carme Codina s’ha iniciat recentment un recital de poesia per a professors, amb rapsodes com per exemple Sílvia Amigó (2012), Anna Maluquer (2013), Lluís Soler (2014) o Sílvia Bel (2015). Les alumnes Judit Aranda i Nesrin Abdul-Jawad escrivien ara fa vuit cursos: “Tenim 18 anys, fem segon de batxillerat i, si tot va bé, el proper any abandonarem l’escola definitivament amb els nostres companys de promoció. Si en tenim ganes? Doncs sí, moltes. Però festes com la de Sant Jordi ens fan recordar molts moments dels anys que hem passat a Sant Miquel. Des de petites, el Sant Jordi ha estat una festivitat molt important, que esperàvem amb setmanes d’antelació. El professor o professora ens demanava un poema, un text o un dibuix. Nosaltres, con tants d’altres, contentes i preocupades alhora pensàvem què podríem escriure aquell any per presentar al certamen literari.”12 Amb això, doncs, podem dir que finalment la poesia ha entrat en les aules? No: la poesia, per definició, es resisteix al saber escolar. No és un ‘coneixement’ que es transmet, no és una habitud o, com ara agrada dir, un procediment que cal conrear. No. La poesia defuig el temps regular d’escola; si arriba, només ho pot fer quan es fa festa (Sant Tomàs, Sant Jordi...). En el no-temps de la festa, en l’oblit de l’obligació, pot prendre el vers. La poesia és una alenada interior que forja l’ànima que intueix i endevina, és un polir constant les fibres que vibren més endins i que sap dir allò que calles i que canta allò que et remou. Tot el que pot fer l’escola és despertar, fràgilment, veus festives que comencen a descobrir el valor de la paraula. Veus poètiques, a voltes febles, a voltes imperceptibles i fràgils; veus que no sempre parlen, que queden ocultes o perdudes sota el mantell de la pedagogia cega o, tal vegada, sota el quefer acadèmic; veus que en un despuntar tímid, ocasional, en un apuntar-se solament susciten altres veus càndides, o futures; veus que s’insinuen i callen. Veus poètiques que a vegades fan fer versos; veus que tal vegada -i ja de lluny- són l’excusa per esfilagarsar-se en un llarg després. Ignasi Roviró Alemany Director

Pere Puig, “Pròleg”, De ben endins del cor… Sant Jordi 1987, p. 2 Judit Aranda i Nesrin Abdul-Jawad, “Presentació”, dins Cristina Alemany Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants, Vic, 2007, p.4 11 12

Setanta anys de poesia catalana - 11


La nostra antologia

El volum que us presentem és una antologia de la poesia catalana que alumnes del Col·legi Sant Miquel han escrit durant molts cursos acadèmics a les aules o fora d’elles, acompanyats moltes vegades pel mestratge dels professors de llengua i literatura que han estat, al seu torn, apassionats de les lletres, poetes o crítics literaris. Sota l’empara d’aquests mestres els estudiants han guiat l’alenada poètica que s’ha expressat en poemes, una mostra dels quals trobareu avui en aquestes pàgines. El motiu que va portar aquests poetes novells a escriure i a donar a conèixer la seva obra es concreta en tres iniciatives diferents. En primer lloc, les Festes Literàries de Sant Tomàs, on alumnes, i també exalumnes del col·legi amb interessos literaris, presentaven els seus versos anualment entre els anys 40 i els 60; en segon lloc, la publicació en versió ciclostilada de tres revistes, dues de 1975 sota l’auspici de Segimon Serrallonga i una de 1979 guiada per Pere Farrés; i finalment, el concurs literari de Sant Jordi que se celebra anualment i que es recull en una publicació des de 1982. Com bé exposa Ignasi Roviró a l’estudi que obre el llibre “Dir allò que cantes, cantar el que et remou”, alguns dels professors que van emprendre aquestes iniciatives i alguns dels alumnes que hi van participar han estat i són poetes o escriptors reconeguts. A partir d’aquestes tres iniciatives que han marcat el camí poètic de molts estudiants del col· legi hem estructurat el contingut del llibre Setanta anys de poesia catalana al Col·legi Sant Miquel dels Sants en tres blocs cronològics que abracen des de 1947 fins a 2015. El primer bloc, Poemes 1947-1961, corresponent a poemes que van guanyar algun premi a les Festes literàries de Sant Tomàs, aplega 13 poemes escrits per 10 alumnes i exalumnes: Candi Espona i Bayés,  Anton Carrera i Busquets, Ramon Falgueras i Marsal, Rafel Sala, Xavier Soler i Bartomeus, Lluís Freixanet, Pere Puig i Font, Llorenç Guilera i Agüera, Enric Costa i Vall-Llosada i Josep Mª Ribera i Reig. El segon bloc, Poemes 1975-1979, reuneix la totalitat dels poemes apareguts a les tres revistes que hem esmentat. Les dues revistes de 1975, impreses una al juny i l’altre a l’agost, mantenen una unitat de format i de contingut on hi trobareu la veu de 9 autors que hi mostren un total de 44 poemes: Joan Rovira i Bassas, Enric Rovira i Bassas, Joan Puigdollers i Casamitjana, Antoni Torrents i Ballús, Josep Ors i Sellabona, Joan Espaulella i Panicot, Joan Isern i Serrabassa, Miquel Casacuberta i Aliguer, i Xavier Teixidor i Alemany. Lectul·lòquia és la tercera revista, impresa el 1979, amb un pròleg de Miquel Martí i Pol, que reuneix 30 poemes de 15 alumnes, exalumnes del col·legi i altres joves

12 - Setanta anys de poesia catalana


vigatans interessats en la poesia: Albert Serra i Tubau, Jaume Ayats i Abeyà, Josep Sansalvador, Enric Rovira i Bassas, Josep Sarrate i Ramos, Víctor Sunyol i Costa, Andreu Ayats, Miquel Tuneu i Vila, Daniel Cassany i Comas, Roser Pujol i Bigas, Manel Pladevall i Vila, Josep Espona, Antoni Pladevall i Arumí, Pep Cumeras i Josep Besa i Camprubí. El tercer bloc, Poemes 1980-2015, recull 27 poemes escrits per 26 estudiants durant els anys 1988 fins al 2015 que van estar premiats en les convocatòries dels premis literaris de Sant Jordi de diferents anys i publicats primer en les revistes de Sant Jordi i, a partir de 2005, en el llibre de la Col· lecció Sant Jordi del servei de Publicacions del col·legi. Aquests són Albert Juvany i Blanch, Imma Puntí i Baiget, Gil Solanes i Farrés, Marta Bau i Puig, Núria Quintana i Duro, Marta Simon i Sala, Jordi Salvans i Tàrraga, Marta Albes i Carbonell, Pere Joan Casellas i Pujol, Eulàlia Olivé i Salinas, Daniel Conill i Miralpeix, Elisabet Sayós i Musté, Íngrid Vila i Bujan, Mariona Bertran i Subirana, Èlia Vinyes i Roca, Laia Isus i Viñas, Genís Torrents i Verdaguer, Estel Castany i Capdevila, Irene Anglada i Espadaler, Daniel Taboada i López, Anna Perernau i Barri, Meritxell Lladó i Vilar, Berta Casellas i Erra, Pol Blancafort i Baulenas, Carla Espona i Pladevall, i Cristina Sabala i Jarque. En total hi trobareu la representació de 60 estudiants i de 114 poemes que enllacen tradició i present sota una mateixa idea: el gust per la paraula i per la creació literària. No podem acabar aquesta presentació sense agrair les valuoses informacions de persones sense les quals no hagués estat possible l’edició de Setanta anys de poesia catalana al Col·legi Sant Miquel dels Sants. Aquests són Candi Espona, Albert Espona, Daniel Cassany, Víctor Sunyol, Antoni Pladevall i Font, Antoni Pladevall i Arumí, Jaume Ayats, Antoni Torrents, Miquel Tuneu i Jaume Medina. També agraïm les sàvies paraules que obren el llibre de Lluís Solà i Sala. I a Núria Molas i Almató, estudiant de 2n de batxillerat, l’inestimable ajut que ens ha donat en les tasques d’edició d’aquest volum. A tots ells, moltes gràcies. M. Carme Codina i Contijoch Directora de Publicacions

Setanta anys de poesia catalana - 13


14 - Setanta anys de poesia catalana


POEMES 1947-1969


16 - Setanta anys de poesia catalana


EL PASTOR Candi Espona i Bayés, 1947 Al soroll que fan uns passos, Els primers al sortir del sol, i al rumor de moure uns braços para el cant d’un rossinyol qu’ aixeca’l vol. Trepitjant l’herba, mullada per les gotes transparents, perles de la matinada escolta amb oïdes atents: murmulls dels vents. Sos ulls riolers i animats observen amb alegria molt enllà, dalt d’aquells prats, records de sa jovenia. Ja neix el dia. Va de l’estable en camí, a l’espatlla hi du un sarró i uns botells de vi, i a la mà hi porta un bastó: és el pastor. S’avaloten les ovelles quan el veuen arribar, perquè lo qu’ell és per elles no ho sabria jo explicar: Pare en serà! Plens llurs cors d’amor filial salten, brinquen d’alegria envers son pare lleial per anar a la llunyania com cada dia.

Setanta anys de poesia catalana - 17


Ja en molt ràpida carrera busquen a fora sa paga; sols una queda endarrere i que al costat d’ell s’amaga: n’és la manyaga. Encorbat pels anys camina cap a la muntanya llunya amb la roja barretina, qu’el fa fill de Catalunya. Se’n va, s’allunya. S’asseu a l’ombra d’un roure i fa sonar son flabiol; els aucells ni es gosen moure, només canta el rossinyol perquè’n sap molt. Canten plegats fa molts anys. Tot corrent cimes i plans cantaven els seus afanys abans i ara els cors ai mants amb dolços cants. Tots estimen a les prades, rossinyol sia o pastor, si el pastor ses afillades, ni té l’altre son amor de trobador. Fa l’aucell unes volades, al seu amor va a buscar; a ses blanques afillades el vell pastor se’n va anar per estimar.

18 - Setanta anys de poesia catalana


CLAUSTRE Anton Carrera i Busquets, 1959 Per què és tan trist, tan mut, tan quiet, tan prim, l’aire del claustre quan es mor la tarda, i al capgirar-se negres fan basarda les ombres que perfilen tot un llim? Per què Senyor? Per què els ulls que tenim tenen por del misteri d’una tarda? i aquella llosa que quatre ossos guarda ens fa temença com de fer un crim? Per què un arc humit que continua ens fa sentir la pell un xic més nua, més buides cada volta nostres mans? Per què quan un a un els dies passen profètics ens sentencien i amenacen, que són les nostres culpes molt més grans?

– II – L’heura s’abraça al mur del campanar i el toc de la campana el vent espolsa, regna la pau. I un branc de fruita dolça a les desertes cel·les ve a ombrejar. Callat el rossinyol cerca menjar pel pou de la clausura omplert de molsa. En la fusta dels bancs, genoll i colze, esmolen els frares prop de l’Altar. Per què aquest home de claustre senzill resta serè davant de tot perill i ens fa respecte cuidant el seu hort?

Setanta anys de poesia catalana - 19


Per què sembla ell una fita eixida en aquest aspre camí de la vida i no té temença de la mort? – III – Es gronxen, es gronxen, els secs fanals arran de les lloses que guarden desferra, un arbre-morera deixa per terra sa fruita que escapa al bec dels pardals. I cauen les móres damunt dels fanals i cauen i cauen picades a terra; heu vist, trist record! després d’una guerra munts de cadàvers pels camps immortals? Doncs cauen aixís a totes les hores i queden talment dotzenes de móres, damunt de la terra, sobre els fanals. I quan al claustre no en cap ja ni una tombes tenyides, hi troba la lluna, i es creu que han tornat a venir criminals.

20 - Setanta anys de poesia catalana


EL MATÍ Ramon Falgueras i Marsal, 1959 Quan el matí ja estén la seva pompa deixant sortir joiós el novell sol com concert matinal que del cel tomba se sent airós el cant d’un rossinyol. El despertar content d’aquesta albada en un lloc d’eix país meravellós hi deixa un mantell fresc, blanca rosada, que no l’ha dut ni el rei més poderós. Mes a l’eixugar el sol aquest mantell i al quedar-se la Plana silenciosa torna a sentir-se el cant d’un altre ocell donant-li l’alegria que ell disposa. I resta així la Plana més ufana amb el seu matí sempre tan bonic i dic content, veient-la sobirana eixa és, l’animada Plana de Vic.

Setanta anys de poesia catalana - 21


DESIG DE SOLITUD Rafel Sala, 1959 Porta’m lluny! –Prop de la cleda que tanca l’eternitat. No em deixis pensar –dolços records, abisme insondable d’enyorança i d’amor. Què hi fa que el cor s’esberli si la pensa ha reeixit? Trobarem una altra albada sense plor, sense neguit! Més enllà, tu, només tu i les paraules sobren. Un silenci –mots sense so– lligarà vides estranyes: Jo i l’Infinit i la vida morent; i llavors només tu i els altres.

22 - Setanta anys de poesia catalana


DIÀLEGS AMB LA CIUTAT PROVINCIANA Xavier Soler i Bartomeus, 1959

PRÒLEG Història de mi Sota l’alzina, en la llarga tarda l’ombra de la meva tristesa reposa esperant el bri de dolçor que en farà aèria esperança. Els vents m’han visitat grisos i pesats, en el capvespre, amorosint els meus cabells i cisellant suaument els records en l’esperit. Fent-me un cor difícilment penetrable pels triangles. La roca m’ha parlat llargament de la seva quieta i arriscada vida mentre jo em feia vell i ella es rejovenia. ¿He sigut jo el que he plorat? ¿O les herbes trepitjades han segregat unes gotes de rosada? Qui sap! He agafat en un suprem esforç tot el meu univers –cames i braços, cos i cap, tot en desordre– i he marxat. Pel camí he trobat els llocs on les pedres gemeguen fins el dia de la venjança, i m’han convidat a escalfar-me, a menjar cigrons oliosos; Jo he dit mil vegades: –Sí. I sempre he continuat endavant. Ja s’havia fet fosc i continuaven temptant-me. Continuaven temptant-me... Continuaven temptant-me...

Setanta anys de poesia catalana - 23


Surt el Sol i davant meu altra vegada dempeus, l’alzina. I les meves llàgrimes inunden l’herba que trepitjo. Adormida ciutat, ara que tot és quiet sota la Lluna, diga’m: ¿De quin diapasó sortí la dolça i mengívola tristesa de les ombres? ¿Sota les faroles s’ha recollit la llum espessa de la boira i de les pedres gebrades? ¿Has deixat impunement que et trenquin les venes i que plantin altres torres lluentes en el teu ventre adormit? ¡Altes torres metàl·liques! ¡Fils, força, llum! ¡Vida! ¡Desencaixades de l’aire sou unes tristes pomeres! ¿On heu deixat la vostra alegria pletòrica? Venien cada dia al compàs marcial del capvespre. Ni un minut més ni menys. La seva trista armadura era cada dia més pesada fins que un dia... ... El vent les portava lentament dia per altre, al cementiri. Desencaixades de l’aire, tristes pomeres ¿on havíeu deixat la vostra alegria pletòrica? Certament que no en l’aigua o el rovell. Potser en l’ombra. Mai havia vist tants fils junts com aquell diumenge al matí sobre l’esmaltat asfalt. S’havien dessagnat ja completament (no cal dir que ara la mort és sencera)

24 - Setanta anys de poesia catalana


i em vaig dir: Culla’ls (Jo llavors encara era feliç. A la cantonada un piano de maneta explicava encara llargues i puntejades històries) Però cremaven. I el vent les portava lentament al cementiri. Llavors ressonà encara per última vegada el crit de l’ombra. Però era massa tard.

2 Cada matí porto la claror de les estrelles a les espatlles que em sostenen, a les tortes espatlles d’animalot rebel, i mai m’han donat les gràcies. Potser quan vingui la primavera portaré un pedaç botonejat de cel en els ulls; O un verd raspallat de tant mirar-me en els teus: mai em donaran les gràcies. Quan dolçament trist el blat de moro oscil·li en l’aire present o llunyà, (segons els moviments dels milions de molècules que me’n separen) serà l’hora de la veritat! ¿Quantes vegades té el sol encara d’amagar-se i sorgir de nou? ¿Quantes nits tindré de dormir encara amb la llàgrima a mig camí de l’ull i l’ànima? ¡Quantes miserables gotes arrancaria del meu ull absent si pogués moure un sol dit de la felicitat que ens ha estat dosificada! Formiga sóc, a metre per passa avanço. ¿Quants dies i nits em separen encara de tu?

Setanta anys de poesia catalana - 25


A la tranquil·la llum de les tranquil·les teulades d’aquesta tranquil·la ciutat, paladejo tranquil·lament el teu nom –¡Oh llarga espera! – lleugerament pàl·lid com el pi en plena joventut fort i apassionat com el meu cor.

26 - Setanta anys de poesia catalana


ODA A LA PLANA DE VICH Anton Carrera i Busquets, 1959-1960 Reposador benehit de les ànimes cansades. BUSQUETS I PUNSET

De goig no puc cantar-te, d’amor no puc lloar-te, davant de tanta terra mon cor se’ m fa petit; veient com les muntanyes de lluny semblen cercar-te de tan que jo t’estimo voldria així abraçar-te com elles amb delit. Voldria com la boira tenir-te tota junta, envejo ser el Cel i guardar-te baix els peus; voldria ser el vent que va de punta a punta el tro de la tempesta que enmig de l’espai munta desfent-se entre mil veus. Voldria ser el TER i besar-te les riberes voldria ser llavor que més tard ha de florir. Voldria ser jo l’aigua de fonts i torrenteres que fuig camí del mar per regar-te les dreceres delint-se per morir. Voldria ser l’ermita de dalt de la boscúria espera la visita d’un poble amb ganfarons, ....Puiglagulla;....Sant Marc....Sant Jordi enmig de la planúria, voldria ser ermita, farigola i cantúria corona de turons. Voldria....quantes coses ai, Déu meu! Jo voldria, eixos moments de goig, veure, tenir i envejar; voldria...quantes coses, Déu meu! Ésser voldria: muntanya, castell, runa, poble i masia, versos d’un vell cantar. Quan vinguts d’enllà del Pirineu en so de guerra, els Celtes arribaren en eixa terra grana,

Setanta anys de poesia catalana - 27


veieren mig la Plana, sortir un tros de terra i atrets per sa bellesa, Sepulcre en eixa serra de Puigseslloses fan. Ditxosa Tu, Ciutat senyorial i beneïda aquí d’honors i Temples ompliren els Romans; per tu els Alarbs lluitaren, don-li Francesc sa vida, i amb recs de sang heroica fores reconquerida més tard pels Vigatans. Arcades defallides Sant Pere de Casserres columnes bizantines amb aire d’enderroc. El Ter que ans dominares avui mina tes serres, ahir potent t’alçares, avui de vell t’aterres, t’aterres poc a poc. Vençuts per les anyades amb veu de sentinelles hi resten tos Castells als cims del teu voltant. Saladeures, Orís, Gurb, Sabassona i Centelles, Castell de Vilatorta, parets i runes velles, vos guaito tot plorant! I mentre tots s’aclofen, com medievals hisendes com legions derrotades, com vençuts guerrers, jo palpo entre les runes, relíquies de ses prendes, i en sos darrers sospirs, me conten mil llegendes com avis rondallers. Afraus d’alè salvatge de l’aspra Guilleria, boscos laberíntics on no arriba la destral... m’apar en somnis veure, quan l’estranger venia, a Joan de Serrallonga per eixa rodalia baixar al camí ral. Crestalls de les cavernes que en rics penjolls degoten, aplecs de gentils fades que baixen per l’areny, udols de llops feréstecs que entre fondals s’engloten, avets que el llamp parteix, nevades testes que broten del misteriós Montseny.

28 - Setanta anys de poesia catalana


Superba serralada que gires vers la Plana com ulls que nos aguaiten el teu altívol front, del Cel tens la senyal, la Creu que ens agermana o pic de Matagalls, mostra-la ben alt i ufana perquè la vengui el món. Enllà dels verals, i camins, al fons de la Plana, al peu de l’avenc o al cim d’un turonet s’adorm dolçament tot fent-li els pallers de barana l’aplec rural de cases, la vila engalanada l’assolellat poblet. Allí d’un d’aquells pobles un gran Geni naixia, petit n’és, petit el poble, poble, mes son Fill, que gran! Aquell que un jorn L’Atlàntida i Canigó escrivia, el gran Verdaguer, que ni el món ni la poesia, com ell cap més tindran. Que tristos i solius quedaren a tothora eixos marges que guarden escenes i records, des que l’Esbart de Vich a cantar com ans no fóra. Avui en eixa Font un Desmai de tristor plora, Plora els poetes morts. Bressol de nostres avis, orgull de nostra vida, mireu-la com s’eixampla nostra immortal ciutat; com trenca sa muralla pels anys ennegrida i estén cap a la Plana fecunda i beneïda son braç edificat. Imprès en lletres d’or en el llibre de la història, any per any, primavera, estiu, tardor, hivern, s’aixeca el temple d’Ausa d’un temps passat memòria, després de vint centúries el crit de nostra glòria avui l’ha fet etern. Sarcòfag de la Vida, de Fe i Amor Sagrari, allí al cim d’un marge un arbre hi té l’arrel, on els cors sants i nobles hi vénen a niar-hi;

Setanta anys de poesia catalana - 29


allí al cim d’un marge la mol del Seminari signa’l camí del Cel. Enmig de les teulades, com farell davant l’ona com braç que ens assenyala la llarga eternitat, erm massís t’enlaires, antic Cloquer d’Ausona i mostres als fidels ta punxeguda corona plena de majestat. Figures mig penjades, imatges mig caigudes llepades d’un pinzell que a n’en Sert va fer immortal, atònic vos contemplo per la foscor perdudes m’apar que os veig alçar-vos vos veig jaure vençudes en l’alta Catedral. Els claustres silenciosos teixits a sa vorera d’en Balmes, sepultura reclouen al seu vol; ombrívola és la tomba, humida la pedrera i prop del negre bronze, perdut entre l’heurera hi canta el rossinyol. Cada figura, cada església, cada capella, cada vell monestir, cada gòtic finestral... El retaule de Sta. Teresa, oh! Meravella, cada daurat llistó seu, n’és la fragant poncella d’un jardí divinal. Jardí florit, corona de puresa penjada en l’urna platejada de sant Bernat Calvó, on el Pare Claret la virtut fou consagrada, on Sant miquel dels Sants com una flor perfumada hi té un blanc padró. Al Sol de nostra Terra la nit no ha post encara, el brill de les estrelles pigalla el negre dol, perquè plens d’esperança, quan la foscor ens amara veiem cap el Llevant sortir la novella cara xamosa d’altre Sol.

30 - Setanta anys de poesia catalana


Veient-te tan ufana, veient-te tan gloriosa veient els Museus, el Parc, les Voltes que tens, l’Ajuntament, el Pont Romà, la Plaça grandiosa, aixeco els ulls enlaire i dic amb veu clamosa: “Déu meu que en sou d’immens!!” Oh terra dels meus avis, socall d’una brancada, oh terra dels meus Pares, rebrots d’un tronc antic, per Sants santificada, d’artistes celebrada, sigues PÀTRIA dels meus fills, sigues per ells amada dolça PLANA DE VICH.

Setanta anys de poesia catalana - 31


CANTS D’ADÉU Lluís Freixanet, 1959-1960 I Amor: tendreses de neu sobre una il·lusió, m’espanta l’adéu que et diu el meu cor. II Dos sorolls iguals –l’amor i l’adéu– percep el meu plor. III Llum sense figura, degrades el dia quan véns invisible a dur-me l’adéu. IV Si em feia feliç el vol de l’ocell baix l’ombra serena recés del teu cor, ara en só trist quan el veig volar damunt de la mar. V Silencis del cor besa el teu record on l’amor reposa. VI Frisa el cel i el mar: Adéu al bon temps, adéu, vol d’amor!

32 - Setanta anys de poesia catalana


VII Adéu a l’amor que porta al front el doll d’una font xopa de records. VIII Murmuri sonor, afines l’alè com núvol fugint al so de l’adéu. IX Dins mon plor sonor l’adéu s’esbadella i sento la mort florir com poncella. X Una sola estrella em guarda l’amor; flor de l’ombra, ombra, com guarda l’oreig l’atzur dins del cor. XI Per què véns, amor, a les darreries si no et puc fruir jo? –Et porto el record de l’amor que un dia embargà el teu cor... XII Per què, riu de vida, t’allunyes de mi? –Per dur-te la vida d’un bell molt diví.

Setanta anys de poesia catalana - 33


XIII Adéu, trencadissa de sol i albercocs, me’n vaig lluny del dia que us omple de focs. XIV Enyor que s’enyora del ressò amorós, guarda’m una mica almenys, de record.

34 - Setanta anys de poesia catalana


TOT NO ÉS MORT EN MI Pere Puig i Font, 1959-1960 Per què jo sento tan endins la lluita cura dels instints on l’ànima s’enganya... i sento el dia en despertar l’escalf del sol, amb llum estranya? --En l’ardent ruta de somnis i desigs suspesos en va cerquem del món, la fita, on sadollar els nostres cors encesos. L’arbre esvelt ens roba la mirada, quedant-nos d’ell, suspesa, la imatge; i més alcem els ulls, fins veure l’estelada, on pressentim trobar-hi un nou fullatge. --Quan el silenci es torna pau... quan es rep la dolça bressolada del temps i a la fi s’aclareix l’últim concepte, quin gran privilegi de viure!

Setanta anys de poesia catalana - 35


LA MELODIA Llorenç Guilera i Agüera, 1960 Aixeca’t i camina, aviva i desperta ànima, polsa etèria fibra que musa capritxosa en silenci interpreta melodia silenciosa. Vibra com una perla de pluja esgranada en harmonia lenta, suau i tremolosa, i en simfonia airosa enlaira’t agitada. Quan l’eco en l’oblit es mori i defalleixi, quan la llum en la nit es fongui i s’ablaneixi, callaran de la musa les seves dolces notes i l’ànima en sa cobla vibrarà endormiscada, feliç i assossegada.

36 - Setanta anys de poesia catalana


EL CASTELL DE VILATORTA (EPÍLEG) Anton Carrera i Busquets, 1961 Han passat mil anys... llavors el poeta, acabada sa llegenda, des del pedrís de sa casa rural, contempla en un cap-tard d’estiu la mol del castell en runes i tot aguaitant-lo, aguaitant-lo, broten de sa ploma aqueixes estrofes humils:

Dalt d’un turó de l’aspra Guilleria, que gairebé li fa com de portal, on la Plana de Vic té l’agonia, s’hi veu sever i ple de melangia, l’enderroc tristoi d’un Castell feudal. Quantes centúries no guarda callades, en el somni amarg que el desvari don! quantres n’ha vist, Déu meu, quantres d’anyades i coses que avui ja són oblidades, quant temps fa que ja és en aquest món! Baix son penyal d’un poble s’hi braçola, l’infant nascut de sa mateixa sang, un poble arraulit... Una Vila sola... Amb ses cases, al volt de l’esglesiola, que fumegen per ses canons de fang. Com la flor tardoral que’l fred clou morta, com la fulla que cau del sec brancam, com núvol de pols que el vent s’emporta, com cabells blancs, Castell de Vilatorta, tes parets ai! Es van enderrocant! Pels esvorancs que com arrugues velles, en tes parets de pedra el temps obrí,

Setanta anys de poesia catalana - 37


veig créixer els fanals sense poncelles, com si fossin les grisenques parpelles, que l’avi malaltís clou al morir. Un bloc superb de roca et fa coixí, sobre’l que s’hi asseu ta grandiosa mol, daurada per l’estel pur del matí, perduda en un alè quasi diví, i endolcida pel cant del rossinyol. Castell ruinós: tes buides portalades que en altre temps ningú pogué passar, són avui baix la terra trepitjades, són bardisses o feixes conreades, on els ocells hi venen a niar. Entre els roures i la bardissa seca, mostres el torreó esbalandrat, com un mort que de la tomba s’aixeca, i enlairant sa blanquinosa monyeca, senyala tremolós l’eternitat. Quan fou nin et vegí semblant com ara, diuen els vells que t’han vist sempre igual, mes jo sé, jo tinc la visió tan clara, com l’oració apresa de la mare, que tu fores ans un Castell reial. Mut i silenciós et vesteixes d’heura, tos peus fas de molsa en l’obac soliu, d’enramar el sepulcre has fet deure, per poder entre un vel de fulles veure els cimals propers del Montseny altiu. Quan al capvespre, des de l’hort de casa t’estic amb ulls plorosos contemplant, sento dintre de mi un fred que em glaça, i em trobo confós i no sé què em passa i entre el silenci trist vaig plorant...!

38 - Setanta anys de poesia catalana


Quan la nit s’estén callada i bruna, quan tot dorm entorn del meu ruinós castell, quan el torrent murmura al clar de lluna, que és eixa llum que surt dins la runa? Què són les ombres que es mouen dins d’ell? Envejant uns l’or i les meravelles, anhelen el poder dels sobirans, jo passo a gust les nits brillants d’estrelles entre aquestes, aquestes runes velles, on els pensaments xics es fan més grans. I digues-me tu, Castell de Vilatorta, tu que els segles la veu has sentit, digues-me ans que ta vida sigui morta, si aquesta Pàtria que ara veig tan forta tindrà un jorn també el front envellit? Aquesta Pàtria –em dius –que avui fulgura, eixa que duu corona de llorer, no és com jo ni com tu, mortal criatura, no és humana sinó cosa tan pura, que Déu l’ha fet eterna com la Fe.

Setanta anys de poesia catalana - 39


LES OVELLES Enric Costa i Vall-Llosada, 1959 Les ovelles van campant pel pla el vailet mal guarnit les duu amb manya, les coneix sens haver-les de mirar juntament amb el gos que l’acompanya. Baixant pujols, pujant per les dreceres el vailet xiula i toca el flabiol, d’en tant en tant es gira envers elles tot fent l’ullet al seu amic el Sol. Són ovelles que en els prats belen i belen i sols ànimes pures les entenen. Són torrents i biots en que elles beuen els espills i companys que les comprenen. Passant muntanyes les ovelles van i el gos amb solitud les va guaitant...

40 - Setanta anys de poesia catalana


PIRINEU Josep M. Ribera i Reig, 1961 Oh! Formós Pirineu, De desfiladers estrets, Pics que de neu sou coberts, Lo hermós mai perdreu. Pirineu aragonès, Teniu els pics més alts, Biciberri i Vignemal, Mont Perdut i Pocets. Oh! Gran pic d’Anet, Sou el pic culminant, Principal dels pics gegants, De majestuositat omplert. El nevat pic del Puigmal, Del Pirineu català, Ets fàcil de pujar, Dels pics catalans capital. Muntanyes, no sabeu el bé que feu, La vostra aigua es converteix en rius, Que serveixen per bons regadius, I tot pel bé de la vostra neu. Una barrera de muntanyes, Que serveixen per frontera, Tan bonica i riallera, Com la de França i Espanya. Sou una serra molt llarga, De ramats de xais i pastorets, També coberta sou d’avets, Per la part baixa de la muntanya.

Setanta anys de poesia catalana - 41


Per ensenyar tot això, Perquè no se’ns descuidés, Mossèn Cinto Verdaguer, Escriu l’immortal “Canigó”.

42 - Setanta anys de poesia catalana


JOVENTUT Rafel Sala, 1961 No tens la roca verda de records antics. I la pols no t’ha marcit la flor, tot just eixida, d’un tendre esperit. Lluites amb el vent agafós i lànguid com ets et vincles amb el desig de roses graponades perdent sentor d’eternitat. Rebutges la fermesa d’un braç pelut –xarxa que m’aferra en un tros de terra antiga – quedant sol enfront la mar. Arraïmat al voltant de l’Ancla curulla d’esperances. Cenyeix-te la corda que et don vida i després, avança.

Setanta anys de poesia catalana - 43


44 - Setanta anys de poesia catalana


POEMES 1970 - 1979


Revista de poesia nĂşm. 1 Juny de 1975 Dibuix de portada: Enric Fossas


15 D’ABRIL Joan Rovira i Bassas Capvespre rogenc que degota amb basarda, pits que sangloten llur cristall obscur, i el marbre fred, neu sagrada, on s’esguarda un cos sota la calma i el xiprer li fa ombra. La solitud del xiprer amaga llur follia, les arrels trepitgen amb força la gelatina verdosa, que resta immòbil. Un vent fred respira a trenc d’alba i l’ocell s’esllavissa del racó, per jeure a terra, i els sanglots segueixen en l’aire tanmateix són molts que escolten la solitud de la por.

Setanta anys de poesia catalana - 47


Joan Rovira i Bassas Altre cop de peus a terra, agafo l’espill, i el trenco en petits trossos, cada un d’ells porta la meva imatge. La paret ha quedat buida. Camino per la cambra i trepitjo cada bri que resta de l’espill, i en fer-ho, els meus peus prenen color de la sang. El roig s’estén per la cambra, miro a través dels ulls i veig la sang dins l’aire. S’esmuny el vent amb un cert regust de dol i em manquen les paraules. A través de les finestres veig ressolar l’aigua.

48 - Setanta anys de poesia catalana


Joan Rovira i Bassas El dia ha vençut la nit i no resta ni una estrella. A la vil·la hi ha un gos, trist i vell, que encara lladra. Els homes agafen llurs viandes i marxen al treball, és pesat i el dia s’allarga, prenen l’entrepà que la muller els prepara uns moments abans de partir, les boques es claven en la carn fresca, i la sang regalima suau, algú s’eixuga la suor que li rellisca a la cara. I al capvespre torna cap a casa, la muller sempre espera al mateix lloc, a la mateixa llar, a la mateixa cambra, al mateix llit, el mateix fred de la nit acull la son i dormen. I la vil·la hi ha un gos, trist i vell, que encara lladra.

Setanta anys de poesia catalana - 49


Joan Rovira i Bassas Enguany llisco en la teva ombra, i a cops m’esmunyo del sol, fulles seques revoltegen més vives que mai, feixuc, sento clavar-se un bufec d’aire, rebutjant l’escalfor, i de nou em trobo enmig de plaça on ningú no conec. I cerco de nou, guarir-me de tu, bescanvio, hi torno, i els teus ulls, d’ones salvatges, em fan volar dins la tempesta, aixafen el suau oratge, mentre degota amb basarda l’últim regalim de sang. M’atreu el teu alè, i em perdo amb tu, a la posta, i la fredor de la nit, em desperta revivint en mi el teu bocatge, amb el besau del dolor.

50 - Setanta anys de poesia catalana


Joan Rovira i Bassas Fer l’amor en silenci amb el somrís amarg, amb el tall tendre de la sang eructa, amb el cos ple de crostes de tantes punyides, els ulls plorosos, i una lleugera esmunyida, i plens de dolor, vomitant sang, recordem les vetllades vora el foc de la llar. Les parets trontollen i el vent xiula al carrer. Era un infant, enmig la nit freda, el cos ben nu i l’angoixa de viure. Sota les estrelles, l’amarg crit del silenci allarga les hores, i escoltem voltats de tenebres l’aura màgica del cos. Les parpelles es clouen, i engarjolem els ulls, molls encara. El gos jeu al racó, fora l’aigua cau tot fent un sallent, i esquitxa les parets. Fa fred, i recordem la llar, voldríem tornar, car el llit és sol, i la por ens envolta. Ens eixuguem la suor, i les mans rellisquen. Fa fred a fora, i la nit és llarga.

Setanta anys de poesia catalana - 51


L’HOME Joan Puigdollers i Casamitjana Pressió al ventre de misèria i ignorància, i per la boca estrangulada una demostració de la presó en què està la màquina.

52 - Setanta anys de poesia catalana


TRILOGIA Joan Puigdollers i Casamitjana I Vida plena, pes d’un home en cada mot. Que la força creadora cridi la bellesa, arma de tall doble: llum i misteri obscur de sentiment: “fascinació”. II Mal poeta sóc, perquè si poesia és expressar amb les paraules i treure’n una melodia, per mi, “encís”, ja és una poesia. III L’Art, la música i el color que porta un mot, només ho veu qui l’aprecia, i en lloc de treure’l per la boca, el xucla, el llepa i amb dolçor, com a la sortida del nou dia, el penja al cel perquè il·lumini.

Setanta anys de poesia catalana - 53


Joan Puigdollers i Casamitjana Ha costat molt d’infantar un poema. Perquè de dins surt amb por i recança d’un estirabot. L’aixafaran i l’home en sortirà ferit, sanglotant de fàstic. Per la boca un suc amarg, entre groc de pus i bromera del foll que s’espanta en veure’s al mirall del seu poema.

54 - Setanta anys de poesia catalana


Joan Puigdollers i Casamitjana Follia o divinitat. Llurs paraules espanten perquè aixafen, exclouen la possibilitat d’un dia en que no surti el sol i l’ombra escalfi el desig de diversitat. Canto la mare del peu, que somniava Déu en l’oca, moca llurs les, llur.

Setanta anys de poesia catalana - 55


Joan Puigdollers i Casamitjana Sempre ets present i lluites. En els moments febles i sols et presentes, creixent. I l’agonia per sortir Ês intensa. Llà grima. En un moment, silent. Sempre ets present. I tu al fons, lluites per pujar del ventre aspre a la gola humida, fosca. Cada pas, gegantina ombra, en la immensitat et perds, petita i sola. Com infant de mamella.

56 - Setanta anys de poesia catalana


Antoni Torrents i Ballús I El capvespre ens omple l’un de l’altre, la por i jo. I la mort lenta i tensa de cada nit, la sola companyia en l’obscura soledat de la cambra, on es remou a glops, espessa, entre els frescos aconseguits, tan personals, i la impotència: agres colors en la foscor. Negres planures s’estenen, com camins als murs, a terra... II Refusat el sacrifici estèril, calladament admesa una precisa impotència indestriable, però, entre la munió de petits gestos que truquen a la porta. El cant: “... potser demà vindran encara lentes hores...” i el record de tots els camins, ja fressats. Teranyines als racons, el gemec de les cadires,

Setanta anys de poesia catalana - 57


arabescos de cops en el silenci. El cos calent de l’angoixa en el dolor de sang de la pau imposada, i tot és runa dellà de les parets. III Allunyat en abismes on el rostre m’espera, m’atanso a veure’m. Quan l’ombra endinsa el pur cristall, em sento en silenci somriure.

(Salvador Espriu)

Si gosaves venir, refrescar en silenci un instant del teu pas, trobaries en l’aigua el teu rostre perdut en barrancs de buidor. Si gosaves mirar, reconèixer el dolor en l’esguard d’aquests ulls et veuries tu, sol esvalot, sang al pols, pel camí de les hores.

58 - Setanta anys de poesia catalana


IV Entra pels porticons oberts la llum més nova de la tarda que es gesta violenta escometent la festa i vull la lluna. Jo i tu i la taula de quatre potes en la cruenta estesa de rajols perquè, qui et diu que han estat ells que han escollit aquest hàbit immòbil? En canvi, jo he triat tampoc i estic tampoc damunt la taula de quatre potes retent el culte a desconegudes víctimes de pedra que les envaí a desgrat d’elles. V Ahir tot era aigua. Avui crema el sol des del no-res hermètic, insuportable. Dtornarà a ploure.

Setanta anys de poesia catalana - 59


MESELLS Enric Rovira i Bassas La seva torxa avui s’ha marcit. Avui, a trenc de nit, quan nosaltres, al seu redol, el ploràvem amb paüra. El seu darrer esgarip s’ha escampat en el silenci de la cambra, i ha percudit silenciosament en nosaltres. Lleu, s’ha esvanit espaventat del nostre esment. La seva boca s’ha clos. Aleshores el seu rostre ple de basarda ha bescanviat per un benaurat. El seu esguard s’ha clos i un somriure se li ha esmunyit. I nosaltres amb la vesta negra amarada de gotes d’aigua plenes de pena, hem baixat de nou el pendís cap l’abís dels nostres dies per restar fits, en estol, mesells al colpir de la sang del que ha mort.

60 - Setanta anys de poesia catalana


Enric Rovira i Bassas

PRIMERA VARIACIÓ –Oh, t’has afaitat! +Sí, però segueixo essent el mateix

SEGONA VARIACIÓ +Oh, t’has afaitat! –Sí. +Però segueixes essent el mateix.

Setanta anys de poesia catalana - 61


INCOMUNICACIÓ Enric Rovira i Bassas Ella i jo, tots dos, asseguts, sols. “Meravellós, molt bonic”, em direu... Malauradament la nostra solitud és estèril. Estem fixes en un abís sens fons, ella en un extrem, i jo en l’altre i el no-res que ens escindeix. El nostre esguard es troba, però les meves paraules no poden trencar el seu silenci. Sovint, provàvem de construir un pont entre els dos falls, un pont per sobre el no-res que esvanís el nostre silenci, mes la paüra de caure en l’abisme feia rompre el pont. El nostre esguard es trobava, però les seves paraules no podien trencar el meu silenci.

62 - Setanta anys de poesia catalana


JO I EL BRUT Enric Rovira i Bassas Ella ha vençut i jo he perdut. En un esclat de violència m’ha avançat, i ha guanyat per mà. He castrat la meva pau. Resto decebut de mi, quan m’adono que hauria d’ésser, per sobre de tot, un home. Ensorrat, rebaixat a brut. Miro les mans, són grapes. Miro les cames, són potes. Provo de parlar, un grunyir. L’animal que hi ha en mi ha vençut. L’home que hi ha en mi ha perdut.

Setanta anys de poesia catalana - 63


GAVINES SOLITÀRIES Joan Rovira i Bassas Gavines solitàries han vingut i han deixat llur amor a mon cor. Ocells perduts. Solitaris eterns. En la vida moren, i en la mort viuen. Cosines germanes de lluitadors coloms de pau. A on heu deixat la vostra senyera? On els vostres germans? Un falcó pelegrí les ha assetjades. Llur carn ha esqueixat. Llur sang la terra ha esquitxat. Gavines solitàries en falcons pelegrins s’han convertit. Oh! Gavines solitàries que heu vingut i heu deixat el vostre amor dins mon cor. Oh! Gavines solitàries.

64 - Setanta anys de poesia catalana


Josep Ors i Sellabona La boira acull tristament la monotonia i mort de la ciutat. Sombres mòbils silenciosament enfocades desfan llur vida, sota el silenci gradual de la ciutat. És la mort a despit de tot. Tímides llàgrimes matinals, canten angoixes a la fugida lenta de la vida. Batega el vent, dansen fulles arrencades i restes humanes al ritme trist i macabre del silenci. Eixut espectacle, infern de pors. Amargues hores lentes, clavades, immòbils. Una deixalla amb mirada trista d’infant: plora, la veu fina, els ulls perduts en la misèria i la vergonya. El meu plor esquitxa silenci. Flors reposen cremades, a la tomba abandonada, al crit desconegut.

Setanta anys de poesia catalana - 65


Joan Espaulella i Panicot Tinc setze anys complerts. He après a comportar-me. Respecto les autoritats i els cartells prohibitius. He fet el batxillerat superior. Vaig a Missa cada diumenge o festes de guardar. Els meus pares estan contents de mi. Sóc un noi ben considerat. Però dintre meu hi ha una insatisfacció immesurable. Estic tip, embafat, tinc mal de ventre, però no puc vomitar ni tan sols pair.

66 - Setanta anys de poesia catalana


Josep Ors i Sellabona Plou, plou temps, és l’únic que pots fer.

Setanta anys de poesia catalana - 67


Josep Ors i Sellabona Una platja bruta de l’aigua escombraries i del ploure no mentider, temps fosc temps de foc, s’acosta tempesta, riure sufocat i ara violent no pot fer res més que riure. He vingut nedant i no m’he embrutat? i no m’he embrutat?

68 - Setanta anys de poesia catalana


Josep Ors i Sellabona Els somnis passats alenen una immòbil imatge colpida a trenc d’il·lusió. L’enyor glaçat m’entela les ulleres i la boira la neteja del record. Patètica faç enterbolida i emboirada amb les celles baixes entones fúnebres melodies entre la sang i el fang. Les galtes trossejades a besos profans. Calmoses columnes gronxen el pas del temps; columnes traïdores que silencien el ressò de gotes llençades a deshora sota la llagrimejada planura del teu front. Els llavis tallats. La llengua bruta. Lluny de casa enyoro els crits i els sanglots punyents dels somnis passats.

Setanta anys de poesia catalana - 69


Josep Ors i Sellabona Malestar, monotonia envoltadora, absurditat sorollosa, estupidesa. Dintre una esfera lligat de mans i peus, ninot que vol jugar però no en aquest joc. Cordes trencades, preferides i preferits cogula assassina perill. Malestar, monotonia envoltadora, absurditat sorollosa, estupidesa.

70 - Setanta anys de poesia catalana


Revista de poesia nĂşm. 2 Agost de 1975 Dibuix de portada: Joan Rovira

Setanta anys de poesia catalana - 71


Enric Rovira i Bassas I El seu alè es perd en la penombra dels temps. I creu que és impossible restar immòbil. I per tant viu. Però la veritat de cada jorn li desclou els ulls. Un destí incert li li ferma camins; milers de qüestions li obscureixen la llum. Sols pot respirar. II Fóra impossible cercar de nou un retrobament. El pas dels anys és adob suficient perquè s’aixequin entre nosaltres parets fetes de no-res. I en mirar enrere veiem tan sols el buit, el desig de tornar a aquell lloc en aquell temps. Fóra impossible cercar de nou un amor.

72 - Setanta anys de poesia catalana


III Maltempsada vida d’un vermell obscur, trencada per un esclat de negre; i amb monotonia segueix el seu color. Un jorn li arriba la joia. Innocent! Creu que l’amor l’ha vingut a salvar de l’odi! Aqueix li comporta: recança, enveja, i, altra volta, l’odi més violent... I resta capficat en un roig més intens i més fosc, encara. IV Aïllat, en el sepulcral silenci de les paraules atzagaiades amb quimera. Acompanyat, sols pels sanglots esmorteïts provocats per jorns marcits. Recordant, moments viscuts amb

Setanta anys de poesia catalana - 73


intensitat fugaç d’un tendre cor ara enfosquit. Sol, estimant estones llençades al buit obscur del no-res. V Capvespre de nit es llença –encisador– al buit per cor-robar els somnis més implorats pels homes que encara poden despertar el jaç. Segon a segon esguardes ous parles palpeges estimes desitges vius mors segon a segon. Desperta la realitat feta d’inexistència. Dorm el somni fet de veritat. A H. P. Lovecraft

74 - Setanta anys de poesia catalana


VI Cel de capvespre regalima suau per mugrons de dolça espera. Rasa de somnis humans, tan i inabastables! Crematori de desigs, de llumins consumits a l’aire. Encesa impotència tan temps fa que perdura.

Setanta anys de poesia catalana - 75


LA VIDA, EL MÓN Joan Isern i Serrabassa, 24-4-1975 Si mon món, fos el món, i la realitat veritat... ... per què mentir si la veritat no se sap... ... per què parlar si menteixes a cada instant, parlant d’un món, fabricat per les teves mans... ... per què callar si tens coses per dir a la humanitat... ... per què cridar contra un company que amb l’afany per ell tot sol s’ha fabricat un món nou... ... per què viure, si viure és tot això: parlar, cridar i, callar i riure... ... mentir i riure que vol dir menjar-se el món d’un company que amb afany i, per a ell tot sol s’ha fabricat un món nou.

76 - Setanta anys de poesia catalana


EL SADISME DE LA VIDA Joan Isern i Serrabassa, 25-4-1975 Cuc poruc! Crida!! No veus: que t’enganyen que et fan veure garses per perdius. Escanya’ls! i, xarrupa: és la teva sang.

Setanta anys de poesia catalana - 77


INDIFERÈNCIA ÉS... Joan Isern i Serrabassa, 15-1-1975 ...tots! tots, eh? tots som com som. tots! tots som com tots i, tots som tots, com tots. i, tots, eh? tots com tots, oi? som com som. sí, jo, tu, i, ell.

78 - Setanta anys de poesia catalana


FESTA MAJOR PELS CRANS Joan Isern i Serrabassa, 5-5-1975 Sol, pluja, vent, quina gent! tothom calla i, s’espatlla cridant, parlant, callant. Plou i fa sol: les bruixes porten dol i els homes també... ... també riuen i es tiren boles de neu. Queda molt maco! queda molt bé, moure el peu com el gos la cua, i, creuar les mans (en senyal de descans) i, no fer res, com els gegants, quan cauen per la festa major i la canalla plora... ... plora quan res ja no queda de la festa, d’allò tan maco que han deixat enrere i que l’amarg botí que els espera.

Setanta anys de poesia catalana - 79


I, tot, perquè feia vent i... ... plovia desprÊs de fer sol sol tot el dia.

80 - Setanta anys de poesia catalana


ESTIMACIÓ... Joan Isern i Serrabassa, 13-11-1974 ... fes que ta estrella sigui ella, ... fes l’amor i la guerra, amb ella al teu costat, flagel·lat per la injustícia humana... ... fes del món: (on ara regna la pau sagnant) un paradís, on la bellesa fos: l’ordre del desordre... ... edifica l’odissea teva en l’espai infinit, on hi ha lloc per l’amor i, l’estimació a tots...

Setanta anys de poesia catalana - 81


Joan Puigdollers i Casamitjana Tots fem la cursa, diària. Qui més, qui menys espera el llaurar de l’arbre més alt, i corre per la vida. La vida corre en la cursa, rodona. Beneits! El cercle no s’acaba. I el pols no es cansa de bategar, deixant l’alè perdut a cada pas com a testimoni cruel per al novell nadó, nascut en trist bressol d’afany.

82 - Setanta anys de poesia catalana


A HÖLDERLIN Joan Puigdollers i Casamitjana Poeta no, ets poema que pels camins de la follia es desespera. Massa llum per a les parpelles, encega. L’artista s’emociona davant l’arpa, que de tant vibrar, trenca l’harmonia. Massa a prop dels déus va arribar ta paraula, Holderlin, per un instant de tu, què donaria! Tu vas donar la vida, i els mortals no et comprengueren. Deien: és follia. Ignorant de tu, un sol poema m’arriba. Ets tu, l’home llampec, l’arbre mig partit que tothom deprecia. Arrel endins, però, batega calent el llamp celeste.

Setanta anys de poesia catalana - 83


Joan Puigdollers i Casamitjana Provar de fer gargots, la mirada trista, a la gorja un nus, i desfer a poc a poc el no-res angoixรณs que empeny a escriure. Jo, el paper i la tinta.

84 - Setanta anys de poesia catalana


LA BÓTA Joan Puigdollers i Casamitjana No crec en “els poetes”, crec en l’home del carrer, gran poeta del plor sord, la impotència. Condemnat a dur el poema de cada dia, a dins, molt endins de l’ànima, on es fon la injustícia en sal de llàgrima. Vindrà d’això el privilegi del “poeta”. Llaurant tinta, plora, mentre l’home cava la terra llaurant injustícia, per viure. I l’angoixa diària resta dins cridant el mal cuc del vi ranci, sense poder esbotzar la bóta.

Setanta anys de poesia catalana - 85


Joan Puigdollers i Casamitjana He mirat de nou l’espill, i al temorenc esguard, la buidor freda del cristall com a resposta. De nou he preguntat: on és la meva faç? L’angoixa m’omple el pit. Sense rostre. Anònim cant en el camí, motlles d’homes grans, com el bidó embolcalla el vi... panteixant m’allunya, on els cucs podran corrompre. Trist espill de destrucció. ...ara, sóc quelcom, és la resposta.

86 - Setanta anys de poesia catalana


Joan Rovira i Bassas Acarono amb feblesa un rostre eixut, de pell inflable, brogit de nit, amor silent. I somnio en un pit que degota bromera, i amb les mans, d’insomni amarg, esqueixo mugrons de vasta espera. S’esmuny ranci, com el vi d’engany, decebut, s’esclafa el vas i es perd el bes.

Setanta anys de poesia catalana - 87


Joan Rovira i Bassas Garjoles de tinta, en cada mot, estampit en el mur del carrer Esperança. Coàguls de sang, en l’esguard punyit, taquen el terra dur, de toll de l’enyor. A fi de què esperar el nou dia? L’avui se’n va si ningú el detura.

88 - Setanta anys de poesia catalana


RECLÒS Joan Rovira i Bassas Setge, grumolls de mots, endinsats en follia, silent, l’esguard, sovint espaordit, sovint estroncat, sovint dur. Abelleix l’oratge inert, i l’aura s’hi gronxa, la cera es fon, i fa una crosta. L’excèntric llot s’escorre i sura, mig endinsada la nau de la il·lusió.

Setanta anys de poesia catalana - 89


Joan Rovira i Bassas Una munió de mans i peus, silentment abatussades, el sallent del sol, crema la pell, fon l’oratge, i s’esmuny en cruenta pluja. Vastament eixordit, i amb gran recança, nirvana, sansara, om, Déus de llot, corrents de fusta, tels esquinçats, pel tro del marbre; resta alhora, coixa, tova, flàccida cadira, i es fon la pell, i el rei fa mofa.

90 - Setanta anys de poesia catalana


Joan Rovira i Bassas No és mesquí somiar en dejú, si encara ens resta esperança, malgrat el fred de la nit, malgrat la pluja glaçada. No és covard l’amor silent, que d’entre flors dormisqueja, malgrat que el sol es pongui, mon cor isard, l’enyora encara. No és sorrut l’enyor florit, ni la bonança és tossuda, ni s’esmuny el temps, si vols, en un toll de recança.

Setanta anys de poesia catalana - 91


Joan Rovira i Bassas Perfums emboirats en immensa capa de suor densa, occint xafogoses alenades d’espills daurats, que acaronen mans sucoses. Regalima en la fusta, alguna copa de destenyida cervesa, besos i besos, de maltombada pluja s’esllavissen avall, pel cristall de l’ombra. Fit a fit, follia i queixes, polsoses mirades, encreuades en el no-res d’un cul de vidre, xuclant la darrera gota.

92 - Setanta anys de poesia catalana


Josep Ors i Sellabona I Esgarriat d’un mur a l’altre picant, picat insultant, insultat corre i corro més encara la imatge diuen, de la perfecció. II Maleïda fosquedat tot reduït a figueres estranyes a planures desertes a gegants assassins. Les estrelles segueixen enfangades els ulls llagrimejats les columnes corcades i els anys inútilment anotats. Tot s’ha dit existeix un déu i avui s’ha perdut la lluna no hi ha temps per córrer. III Els vidres mig entelats i el meu esguard que es perd en el moll racó de l’esquitxat matí. “El sutge afoga la nit i l’escuma amaga el dia” La rasa violenta

Setanta anys de poesia catalana - 93


amuntega les manifestacions de dol que sobreviuen al crim enlluernador i feixuc de la cruenta esllavissada en una nit mancada de lluna, i a cops d’engany davallem la punxant visió de la serp besant la dona. “L’anell al dit i el dit tallat” La por que humiteja dins els llavis descolorits de la sang enllotada, amaga l’agre xarop de la mort i del càstig. El meu esguard serà inútil quan els crits esdevinguin silenci, i el silenci no sigui res més que un cartell negre deixat enrere. IV Pàl·lida espelma eròtica verge nina coixa enfangat orgasme negre flàccid gegant avorrit emboirat bosc vitrificat. La porta mig oberta i la deserta planura rossa assassina un ocell que volava sobre blanques i fines cuixes enllotades sota un esquerdat sol mesell

94 - Setanta anys de poesia catalana


esberlat espill caigut prostituït fàstic cec sec calaix garrell malalt desig religiós cruenta vànova freda la terra s’empassa els murs i resta una mà que demana venjança. V Pols, molta pols vessada pels camins. Unes pesades figures estàtiques, seques, empolsinades, es deixen afalagar per una ventarulla calenta sense harmonia. El sol xafogós incrementa amb odi l’esqueixada dels vianants coixos pels anys i arrugats per la pols. La grisor que s’esguarda des de lluny és l’eixorca i seca sang perduda a causa de la nyafrosa dolència del no fer res. Cariàtides alhora somriuen àdhuc per la perspectiva que la pols afamada ofereix a la vida.

Setanta anys de poesia catalana - 95


Miquel Casacuberta i Aliguer Ja no queda res els darrers sols es fonen a ponent i jo tallo lentament els meus arbres perquè vull alçar-me nu en el silenci de la nit triomfant Lluny, ingenus companys intenten filtrar la foscor amb tubs d’assaig i revolucions populars

96 - Setanta anys de poesia catalana


AQUELLES? Miquel Casacuberta i Aliguer les formes varien allà on l’immutable descansa de no tenir forma (Samuel Beckett)

Oh, sí! Deixeu-me creure que les enyoro...

Setanta anys de poesia catalana - 97


Miquel Casacuberta i Aliguer Res no és veritat provo doncs d’esdevenir pura consciència del temps indistint ai, però, l’esperança! Aquesta vella companya feta de desig i per al gran teatre Sóc presoner encara de la meva debilitat

98 - Setanta anys de poesia catalana


Miquel Casacuberta i Aliguer Estic cansat de caminar! Quan podré reposar, al marge de la carretera a l’ombra d’aquella paraula mig compresa?

Setanta anys de poesia catalana - 99


Antoni Torrents i BallĂşs Ous? Sents? Parles? et coneixes mort

100 - Setanta anys de poesia catalana

Vagament recordes desesperança


Antoni Torrents i BallĂşs Sents el retruny de passes remotes? Si les veus fossin de pedra! I endevines la calma pams avall ĂŠs inĂştil Et saps nosa i trasbals immens al ventre de la terra

Setanta anys de poesia catalana -101


Antoni Torrents i Ballús de sobte et vénen a la memòria les imatges: blau aquells ulls degollats la cançó de la deu conduint remors de sang i les mans molt lluny de tot sense domini

102 - Setanta anys de poesia catalana


Antoni Torrents i Ballús et trepitgen vells records arribats que no saps on àvidament voldries abastar-los Que no et sents ben teu sota l’herba? Has reduït el teu món al silenci i la fosca

Setanta anys de poesia catalana -103


Xavier Teixidor i Alemany NO ÉS UN ASSASSINAT. DORMIM. NO ÉS UN ASSASSINAT. Camps. Tots ells verds. Terra. Està seca. Arbres, sols dos. Tan sols una poncella que vol esclatar. Dos arbres esperant. No es miren La poncella ja vol esclatar, però no es miren. L’eternitat d’aquell instant, ja ha passat. La poncella no ha esclatat. S’ha quedat com era. Tan sols espera que un dia es mirin. Massa crits.

104 - Setanta anys de poesia catalana


Dibuix de portada: Daniel Cassany

Setanta anys de poesia catalana -105


A tall de presentació Sense cap mena de vel·leïtat dissimuladament triomfalista, em sembla que es pot afirmar que una de les característiques més remarcables d’aquest recull de poemes i dels recitals que n’han propiciat la difusió és, justament, la seva mateixa existència, és a dir, el fet que els recitals s’hagin celebrat i que els poemes arribin a les mans dels lectors. Certament, que a hores d’ara quinze poetes joves (escandalosament joves, alguns, si se’m permet l’expressió) de la Plana de Vic presentin públicament i d’una manera personal una mostra de la seva producció, no solament garanteix la continuïtat de la poesia a Osona –i per extensió als Països Catalans –, sinó que posa de manifest la fecunda renovació que experimenta a tots els nivells la nostra societat, una renovació que, amb totes les limitacions que es vulgui degut a les pressions ambientals, fa la seva via per diferents camins (revistes, teatre, activitats populars, etc.) i és la conseqüència de la tenacitat i l’esforç de molta gent durant els anys d’obscuritat que ens ha tocat viure. I el més espectacular del cas és que aquests quinze noms (ells mateixos i els qui han organitzat els recitals en són ben conscients) no són sinó el primer dels possibles grups que poden continuar aquesta tasca. N’hi ha d’altres, evidentment, de característiques remarcables en aquest recull i, sense moure’m d’una aproximació volgudament global al conjunt, jo en destacaria sobretot dues. En primer lloc, la densa significació dels continguts, els quals, en general, mantenen una exigència ben remarcable. Ja sé que una certa propensió al transcendentalisme és una constant gairebé inevitable en la poesia de la gent jove i no cauré pas en el parany de considerar, sense més ni més, aquesta “densa significació” que he dit com una virtut. De totes maneres, una lectura atenta d’aquests poemes permet d’adonar-se que la major part de les formulacions que s’hi fan no són ni pedants ni gratuïtes i no tan sols palesen un nivell de reflexió considerablement profund sinó que tenen un grau molt notable de maduresa i d’originalitat. En segon lloc, la qualitat del llenguatge –qualitat i adequació, cal dir-ho tot –, que en alguns casos arriba al punt en què podria pensar-se en pur malabarisme verbal si no fos que el significat re-

106 - Setanta anys de poesia catalana


bla la duresa de l’expressió, i també el domini de la tècnica poètica. En aquest últim sentit, més que destacar elements dispersos de les composicions –prou importants, d’altra banda –jo em permetria de cridar l’atenció sobre l’equilibri que es desprèn de la major part de poemes, entesos pels autors no pas com un simple enfilall de mots o, fins i tot, d’idees, sinó com una totalitat, és a dir, com una entitat perfectament arrodonida a la qual cada lector pot afegir la particular dimensió que deriva de la seva lectura, atès que contenen prou suggeriments per incitar a la participació. Tot plegat fa que aquesta mostra (una de les moltes possibles, ho repeteixo) de la poesia actual dels poetes joves d’Osona tingui, en el seu conjunt, un valor inestimable, tant pel que representa en si mateixa com per la novetat que suposa la peculiar manera de fer-la conèixer. Ben mirat, però, aquesta presentació coixejaria de mala manera si no cridés l’atenció sobre un últim aspecte. Per més que en aquesta ocasió els quinze poetes del recull es presentin junts, és evident que cada un d’ells ho fa conservant gairebé diria amb urc els límits de la pròpia personalitat i establint o intentant d’establir una molt particular manera d’entendre la poesia i, alhora, una no menys particular manera d’ésser. Si bé és lícit de treure conclusions globals i de celebrar, també globalment, la presència dels poetes d’aquest recull, em sembla que val la pena de llegir-los “un per un” per tal que el subratllat personal aporti, a més d’una molt útil diversitat de modulacions, una major riquesa al panorama que ens ofereixen. En moltes ocasions se sol dir que els arbres no deixen veure el bosc; en aquest cas, el bosc no deixaria veure els arbres. Miquel Martí i Pol Roda de Ter, abril de 1979

Setanta anys de poesia catalana -107


CAOS PREDICTIU Albert Serra i Tubau, 4 març 1979 Perquè ferim a qui ens acull obertament, perquè agonitzem dintre llàgrimes salades, veig poc a poc els salvavides rebentats pel pes, abandonats, sense ningú, solitaris només, sortosos sí, d’aigua vermella vessada salvatgement, cascades de plors freds i bullents de llàstimes, un respir infinit... El resultat és un conglomerat estèril, un honrós acte final mostra els plors soferts, la civilització descansa sota l’escenari per sempre, ofegada i obligada pels dolors molls d’angúnia, humilment pel llarg temps d’emmudiment silenciós d’un últim sospir alineat de: era d’esperar.

108 - Setanta anys de poesia catalana


CONDICIONAMENT Albert Serra i Tubau, 4 març 1979 Veure caure marges d’ instants que, rodolant per abismes, moren als peus d’una altra vida. Quan feliç emprenia una marxa de sobte quedava el camí tallat i, sense fer res més, un dubte sorgia. Creia que en l’inici d› una estada, no, em deien, acabada està la visita i tot sol marxava a I› altra banda del mur. En començar d ‹escriure deia, s’ha acabat el petit do.

Setanta anys de poesia catalana -109


Jaume Ayats i Abeyà Quan amb llis frec hi vaig pensant em cauen les parpelles i amb elles tota l’esma: massa sovint em rebrota aquest enyor com el vent a l’arbre.

110 - Setanta anys de poesia catalana


Jaume Ayats i Abeyà Cada nit omplo el got de vi tendre i me’l bec lentament. Quan estic vaig enlloc per a vendre-hi el meu trist pensament.

Setanta anys de poesia catalana -111


SOTMETRE’S Josep Sansalvador M’aixecaré de bon matí mentre la mare dormi i l’òliba canti. Em carregaré el farcell a l’espatlla, agafaré els pantalons nous i un grapat de mots d’aquells que m’estimo tant i fugiré a corre-cuita Em lliuraré de deixalles, d’una raça estranya anomenada homes, que diu estimar, i té l’hort plantat d’arrels d’odi. Em trauré les sabates per no fer soroll i llavors... Però, potser més enllà, sí, més enllà, deuen haver-hi també més homes... Quin fastigueig! No em queda altre remei que restar aquí.

112 - Setanta anys de poesia catalana


TU, JO I UN PAÍS NOU Josep Sansalvador Sé d’un món nou sense guerres ni fronteres, sense odis ni dolors. Sé d’un país nou on la germanor mana i les pedres canten, refilen les aus i les herbes dansen. Tu i jo podem entrar-hi, no fa falta passaport. Cada moment, cada segon d’existència se’ns obriran portes si nosaltres volem. Escriurem al terra d’una daurada platja dos noms i un cor. Avui et confesso que tu ets el meu amor.

Setanta anys de poesia catalana -113


HOMENATGE Enric Rovira i Bassas, hivern 79 Per a AG. Hem consumit el temps d’una gloriosa pròrroga, tu i jo, volent-ho, ja no gosem, ja no podem plorar. I mentim, els dos mentim, car davant la nit ens arraulim contrits, ens abandonem feixucs a la memòria; i ens criden en va, en va obtindran la nostra presència. Hem renunciat, hem provat de renunciar a les promeses, les assídues denúncies. I ens injuriem, i ens infamem a la passió de les estrelles, ens amem en el fragor de les discòrdies i no acudim al prec de les consignes. Hem escrit junts magnífiques històries, hem oblidat, tu i jo, hem perdonat.

114 - Setanta anys de poesia catalana


NOCTURN Enric Rovira i Bassas, tardor-hivern 78 Avui, avui que s’ha esvanit l’únic sol beneïda siguis, oh tombant pluja de nit! la teva enèrgica o delicada repicadissa en el murmuri dels carrers a la tela tensa pel paraigua.

Setanta anys de poesia catalana -115


Josep Sarrate i Ramos, 24 juny 78 Un poema d’amor per als que no sabem la nit, i un conjunt de paraules que faran de cobrellit.

116 - Setanta anys de poesia catalana


Josep Sarrate i Ramos, 7 febrer 79 Les hores han anat passant i cada vespre la lluna, una mica poruga, s’ha anat omplint. Avui hi ha lluna plena, i aquest vespre, al bell punt de les dotze sortiran dimonis i dimoniets i em vetllaran el somni. Imaginaré un cel fet amb núvols de cotó i jo, jugant a perdre’m entre les grans masses. Quan desperti algú cantarà: “Les dotze van tocar...”

Setanta anys de poesia catalana -117


Víctor Sunyol i Costa Hem fruït fondalades de tardor. la llum d’una volta de groc antic ens ha enramat l’alè i el gest poruc. Un glop de vent s’ha endut aquell entorn que feia l’aire més dolç, i el teu rostre.

118 - Setanta anys de poesia catalana


Víctor Sunyol i Costa I (6) Era freda la neu, i el temps somia quan a frec de torrent llençava onades de vent al teu ressò, arran de mot. Somia que el record se’n fuig i es fon amb el desig més vell i ara retornen sota núvols d’enyor. L’espai, desert. Era freda la neu, i el temps s’esmuny rere els camins ombrius lluny de la tarda. –Dellà el revolt de l’om passen les llunes. A cau del fràgil so d’aquelles mars, amb la sorra de vent dibuixo platges d’un lent i sempre etern recomençar. Era freda la neu; i el temps, opac. No hi ha restes de foc als nius cendrosos. Si deturo torrents darrera els mots, si el verb, a cada branc, m’oculta el bosc... (En l’estela del gual no hi ha el teu pas. Cau el sol a esquinçalls; res no el vetllava.) – Era freda la neu; i el temps, que torna.

Setanta anys de poesia catalana -119


Andreu Ayats M’heu tret la meva màscara i m’he quedat buit. M’heu despullat i m’he quedat jo, sol. M’heu violat els meus sentiments i he abaixat el cap. M’heu obert i m’heu vist i fins i tot us ha fet gràcia veure’m indefens, mentre vosaltres rèieu sota la màscara, sota la màscara, sí! Perquè, mentre em despullàveu, vosaltres us posàveu a sobre els meus vestits.

120 - Setanta anys de poesia catalana


Andreu Ayats Sentir el despertador i aixecar-me ficar-se sota la dutxa i esmorzar anar cap a l’escola i estudiar dir adéu als companys i marxar arribar a casa i llegir deixar-te veure pel menjador i sopar tancar-te a l’habitació i dormir. Són les deu, el gos també dorm.

Setanta anys de poesia catalana -121


NO T’ESTRIPIS LA VEU EN CAP MÉS PLOR Miquel Tuneu i Vila I Obrirem els llavis sense dir res i mirarem estranys, –quina tarda incomprensible la de les gavines i el vent que dubten si callar o dibuixar-se més. Quines mans difícils les nostres que no han après a tocar, que ignoren tant... Cada gest, cada mirada, que difícil de saber entendre, i cada desig és meu? i cada pregunta d’on ve? –Dorm, nen, que alguna cosa va creixent i no sabríem explicar-te.

122 - Setanta anys de poesia catalana


Miquel Tuneu i Vila II I els tambors repetits i l’eco metàl·lic d’aquesta violència impotent, d’aquest crit repetit amb les mans crispades als barrots dels auto-busos, als barrots del metro, a cada grapat de ciment impossible. Cada silenci rabiüt, cada tambor, cada cruixit d’ossos i cada bes. Quines estretes anelles, quines imperceptibles fortes anelles hem d’arrencar? Només les roges flors tempestejades d’uns ulls o les escumes que es trenquen contra el cel d’una esquena ens obren i ens estenen, com un salt a la vida, el somriure d’un àngel que no veiem i pressentim.

Setanta anys de poesia catalana -123


Daniel Cassany i Comas Desolat, sol i perdut dins l’univers, les estrelles em semblen ulls superiors que m’escruten sempre, incessants vingui temps d’amor, de sensualitat o de misticisme. Deu d’ors, d’espases el set i el tres, nou de copes i dos asos, ors i garrotades, rebregat joc de cartes, trista i soliua desesperació de sempre!

124 - Setanta anys de poesia catalana


Daniel Cassany i Comas Veig com la humanitat desfila per un tub, uralita pura i no puc abastar-la. Tuberia desèrtica asseguda entre dunes. Broc obert, esgarrapo el plom i sento remor d’humans, inassolibles. Llenço projectils de sorra entre acers i maldo per obrir. No puc, trista i soliua desesperació de sempre!

Setanta anys de poesia catalana -125


SENTIR Roser Pujol i Bigas Sento damunt meu el pes espantadís d’una vida. Arrels que s’enfonsen, mussols que s’amaguen. Resto a la terra aferrant-m’hi amb afany. Pluges de suor porten pols a la sang. Cant de cigonya, ritus de pietat. Barri de poetes, ombra del pecat.

126 - Setanta anys de poesia catalana


MAI Roser Pujol i Bigas Jo no seré com tots els que són. Seré carn podrida, carronya per llençar.

Setanta anys de poesia catalana -127


OBSESSIÓ Manel Pladevall i Vila Des que el professor del meu col·legi de pagament m’inculcà l’aplicació, com una mostra d’art, en les llibretes de problemes, sovint em comprèn el desfici de veure que la meitat del llibre no és ben bé igual en volum a l’altra meitat.

128 - Setanta anys de poesia catalana


Manel Pladevall i Vila Dolors se senten olors d’estranyes cremors de pells envaïdes per tremolors; en indescobertes carns, incitadores pors.

Setanta anys de poesia catalana -129


LAMENT Josep Espona Però tots dormireu sota un mateix cel; i jo romandré sol damunt la cadira esbotzada i vella en aquell racó humit de la cambra fosca on devotament conservo les fotos del meu bateig.

130 - Setanta anys de poesia catalana


LLITJA LLOGRERA Josep Espona

A Llull, Herman Hesse i a tothom qui us recordi.

Lloo la lluna vermella com la lleu llà grima de la llaga llicenciosa. I em llisca coll avall la llaminadura dels llavis tallats i llicenciosos. Llavors lliuro a la llòbrega llotja el llop moll de la mullena del llot del llac.

Setanta anys de poesia catalana -131


COM AFRONTAR UNA CONSPIRACIÓ VULGARMENT Antoni Pladevall i Arumí, 24 gener 79 A ple dia, quan la fosca no hi pinta res, he notat porugament i amb desconcert les afiladíssimes agulles que, temptant-me amb rialla sens fre, m’han ben burxat els nervis, i és que en un indret o altre el globus vol aterrar senyorívolament . La desèrtica defensa compra als llavis una remesa de mots desagradables; i són aquella espècie de mots que es vessen i no es recullen. No sé d’on emmanllevar un didal, però, si no n’hi ha cap per a mi, deixaré de fer aquella mitja destinada al bastir d’un mínim respecte.

132 - Setanta anys de poesia catalana


CAMÍ I RÈTOLS Antoni Pladevall i Arumí, 27 gener 79 El camí t’esberla l’esperit mentre disposa d’ofenosos marges. L’humiteges, però les reixes res no fan sinó simplement rovellar-se. I vas caminant... Tanmateix, taverna ací, taverna allà, et van inspirant repòs i begudes anomenades de camuflatge. I la pols t’enfarfega un bategar! I vas caminant... Somiques la maldat dels rètols i aquests, ferms i intactes, mirant-s’ho, adopten formes autoritàries que assenyalen per on has de sofrir... I sempre el mateix camí! Tanmateix, vas continuant el caminar...

Setanta anys de poesia catalana -133


(MALESTAR DE NO SABER SI RIURE O PLORAR) Pep Cumeres No sé si donar-vos els mots d’aquesta tarda. Em ronquen els ossos de malseure i us sé indiferents dansant en cents de mars. Us temptejo com si us pogués saber el desig i atreure-us al meu bot amb males arts ara que tot em fuig. ... els racons meravellosos tristament distants i allò de rebolcar-me en l’herbei humit quan el cap ja no rutlla i aquell llevar-se distret del temps. Enrere, els cossos frenètics pel ritme les estranyes clarors, els petons... I aquest caminar lentament, foll de pressa, amb el vestit del passat, nu de present, ara que tot em fuig!

134 - Setanta anys de poesia catalana


Pep Cumeres Caduquen velletes cabdellen silencis i passen rosaris de tristos misteris.

Setanta anys de poesia catalana -135


Josep Besa i Camprubí Òsculs llunyans surten de balmes ocultes i s’apropen a la cràpula; suren en l’atzur i quan albiren la carn combaten; però ai! Només un, el més ardit, es lliura al paroxisme del plaer: ressegueix pells colrades per l’ardor del desig i el bleix voluptuós de llavis molsuts i l’embolcalla com l’obsés aire que l’espera a l’eixida i el condueix a les llunyanies, curulles de coves balmades que l’arreceren de l’excés.

136 - Setanta anys de poesia catalana


Josep Besa i Camrubí I mentre vola per camins blancs i espera la fulgor edènica, – o avança en la negror, terra endins, xuclada per les flames – l’ànima, vestida d’eternitat, palpa l’absència del Temps, confós amb la boira mundana; allà el cos, fet pols, dorm entre xiprers i la vida mor, vençuda pels dies. I ella, displicent, s’obre pas entre el Destí a la percaça d’aquell seu món.

Setanta anys de poesia catalana -137


138 - Setanta anys de poesia catalana


POEMES 1980 - 2015


140 - Setanta anys de poesia catalana


SOMNIS Albert Juvany i Blanch, 1988 En la fosca de la nit un racó del meu cervell es desperta i penetra, tot enfollit, una porta al fons oberta. Allí els somnis neixen i, a cops d’imaginació, creixen i creixen, fins que s’esvaeix la foscor. Els somnis et porten a l’infinit, el lloc més insospitat, on no existeix el neguit ni preocupa l’ansietat. Però quan la rosada apareix i la llum desperta els meus instints, és quan el somni s’esvaeix i es fon per obscurs camins. És en aquell moment indicat quan els meus ulls veuen la llum i tot jo torno a la realitat mentre els pensaments esdevenen fum.

Setanta anys de poesia catalana -141


SOMNIS Imma Puntí i Baiget, 1988 Matinada És quasi de dia quan la nit està quieta en el poble adormit i el vent murmura entre les branques del pi. És quasi de dia quan allà fora s’aclareixen les penombres i es fan fora les ombres. És quasi de dia quan la remor dels ocells es confon amb la brisa i la llum dels estels es confon en el cel. És quasi de dia quan saps que somnies i la son se’n va anant. I la vida torna, poc a poquet, i et diu, molt baixet: t’estic esperant!

142 - Setanta anys de poesia catalana


POSTA DE SOL Imma Puntí i Baiget, 1989 Has vist mai una posta de sol? És una explosió de colors: groc, vermell o blavós, cada un d’ells és meravellós. Colors incerts del capvespre el sol i el cel van jugant com si fossin uns infants. Si te la mires alegre veus diferents tonalitats, i les que més predominen són d’una gran claredat. Si ta la mires serè, en pau com tu i amb tothom, sobresurten molt més bé els ocres, marrons, daurats... Si te la mires plorant amb el cor tot angoixat, no veus colors, veus color: el gris d’un cel endolat. Ara verd, ara blau, ara torna a ser vermell. Colors incerts del capvespre. I l’home, embadalit, només sap mirar i mirar i pensa: –Que en sóc de petit!

Setanta anys de poesia catalana -143


HI HA DIES... Gil Solanes i Farrés, 1989 Hi ha dies, en despertar-me, que jo podria sortir, anar al bosc i gaudir-ne i parlar amb el meu amic. Bon dia, senyor Esquirol, no heu pas vist el colomí? Déu vos guard, bon camperol, heu vist passar el meu amic? Bon dia simpàtic ocell, m’alegro de retrobar-te; porto menjar al farcell, t’agradaria tastar-ne? Mentre mengem pots parlar de la teva vida al bosc. La coloma, com està? I els petits, quan volaran? M’alegro que estiguin com dius, a casa també estem bé. Però jo, després de l’estiu, ben segur, m’avorriré: Cada dia llevar-me d’hora, anar corrents cap a l’escola mentre el meu pobre cor plora i s’enyora de l’estiu. Hi ha dies, en despertar-me, que jo voldria sortir, venir al bosc i gaudir-ne i parlar amb tu, colomí.

144 - Setanta anys de poesia catalana


DINS LA FOSCA NIT Marta Bau i Puig, 1994 Dins la fosca nit la lluna plena contempla serena l’ona com s’enfila i la mar tranquil·la gronxant-se amb delit. Pogués bressolar-me jo, en aquest va-i-ve! Poder arribar a ser la barca oblidada que al compàs de l’onada es branda eloqüent.


RECORDS Núria Quintana i Duro, 1994 Antics records que s’aglomeren, memòries de temps que ja han passat, i com a record tan sols en queden alguns vells àlbums del tot gastats. Tantes coses fa temps viscudes, tants bons moments per recordar, ara que tota la meva vida és sols un ahir que ja ha passat. Viure el present de cada dia, sempre igual, em fa cansar. I el mirar velles fotografies per uns instants em permet somiar. Aquells dies que abans em semblaven avorrits i pobres d’emocions, em semblen ara, quan hi penso, els millors records del món. Però he d’intentar que aquesta vida que tantes coses m’ha donat no s’acabi com un llibre de records i de passats. Potser els dies ja se m’acaben, però de moment encara en tinc, i no permetré que les memòries matin el present que estic vivint. Així quan em llevi cada dia i senti que encara estic respirant, no pensaré en quan era jove, sinó en tots els demàs que vindran.

146 - Setanta anys de poesia catalana


LA MORT Marta Simon i Sala, 1994 Les hores passen fidels a un rellotge quimèric. El cel s’embriaga de colors suaus i el vent esborra els últims records. Una noia de negre camina per la platja tot cantant una falsa melodia. Res no s’acosta a ella, fins les onades se n’aparten. Els seus ulls ho omplen tot de tristesa. Sols el misteri l’acompanya. Seu al meu costat i la seva mà blanca busca la meva. Ara els seus ulls mostren saviesa i un somriure pàl·lid, les dents blanques. Qui ets, noia de negre? Sóc la mort, respon amb calma.

Setanta anys de poesia catalana -147


SOMNI D’OCELL Jordi Salvans i Tàrraga, 1994 Lligueu les paraules eixorques com un ramell de mentides, com vent alisi que abrusa al seu pas. I el desdeny em glopa la gola, car no us ajupiu per collir la poma que cau. Car s’ha d’artigar la terra que brolla, que es desfà en perla de rosa, en somni d’ocell. Ells van viure per salvar-nos els mots, i em pregunto si el preu va ser just. Candorosament llambregava el feixuc pas de la llengua que s’obria camí pel rost paratge del glaç. Però avui l’oreneta ha parlat i fendint el cel com glavi sagnat per l’esguard de la mort m’he adonat que tots sou estèrils, com les vostres paraules, com la perla que cau. I, taciturn, he defugit de tant agonia, i m’he sentit afranquit, redossat per la teva mirada: somni d’ocell.

148 - Setanta anys de poesia catalana


CONFUSIÓ Marta Albes i Carbonell, 2001 Batibull d’onades, mar embogit i enmig del temporal, una barqueta. Debatiment de vents, aire enrarit i enmig del vendaval, una oreneta. Foscúria confusa, trista nit i en l’obscuritat, tènue claror. Diluvi immens, esgarrifós brogit i en la tempestat, abatuda flor. Jo sóc la barqueta que va a la deriva. Jo sóc l’oreneta que els carrers esquiva. Jo sóc aquella flor que al món s’aferra. Però són aquell mar i les onades... Aquesta foscor i l’obscuritat.... Perquè són aquell aire i les ventades... És aquest brogit i la tempestat... És contra tots ells que lluito endebades, és ben lluny d’ells que voldria fugir, doncs tinc les mans a la vida abraçades i elles em prenen l’amor, l’alè i l’ahir.

Setanta anys de poesia catalana -149


DOLÇ RECORD Pere Joan Casellas i Pujol, 2001 Si mai puges a la roca del vell turó escarpat, feréstec i rocallós, i tens l’oportunitat d’asseure’t entre el fullatge, encara humit, recorda el que et vaig dir i mira a l’horitzó, allí trobaràs la resposta d’aquells moments melancòlics que vas veure amb els teus ulls. Però si no ho pots fer, Si mai pots mirar a l’horitzó, oblida’m: tanca els ulls, només un instant i deixa que el vent et despentini i t’acaroni el rostre, subtilment, mentre la boira s’agenolla als teus peus... Aleshores despertarà en tu aquell sentiment efímer, que fa tant i tant de temps vaig perdre, entre les branques d’un bosc, en una nit de lluna plena. Llavors et creuràs que ha estat un somni.

150 - Setanta anys de poesia catalana


L’IDIOMA DELS PEIXOS Eulàlia Olivé i Salinas, 2001 Sovint trontollem pel desconcert d’unes paraules. Prefereixo una mirada transparent, un gest sincer. Mil mots magres, mediocres i metòdics: quina agonia! ...i diuen que hi ha gent que s’enamora per l’orella..., és obscenitat o bé una simple mentida? Paraules buides, només paraules; repressió, o potser inexistència. Sensacions, plaers, porcions de somni per compartir; per què no em parles amb l’idioma dels peixos?

Setanta anys de poesia catalana -151


NIRVANA Daniel Conill i Miralpeix, 2004 Qui ets o qui sóc? Mai seré trobat. Confusió absoluta, arreu temor, dubto si sé o conec més que un nadó, tanco els ulls per veure-hi amb claredat. Mussol de la corrupta societat, ja busco en l’oasi la dilecció, l’èxtasi, dominar la perfecció: no veure’m l’esquena en espill trencat. Sota afligits peus s’allunya l’esfera, el fiblar el cor dicta el compte enrere. Ebri de mi; celesta clariana! Sense el cor no sentiré el pensament, sense el cap poc pensaré en sentiment, El darrer sospir, el millor: NIRVANA.

152 - Setanta anys de poesia catalana


EMBRUIX Elisabet Sayós i Musté, 2004 El temps no venç el teu bes verinós, i com un somni en una nit d’estiu, et feres dèspota guardià enginyós de mon cor vulnerable i aprensiu. Maleïdes les solitàries ales del meu dolor, que em porten fins a tu, i moren, com les onades a les cales: jo també ho faria, només per tu. Ara amb desconsol en mi entra la nit, embriagant-me d’esperances obscures: Què em fa estimar-te si no et puc tenir? I al meu cor només resten llimadures del viciós engany que em va seduir. Que n’és de dolç l’embruix i amarg l’oblit!

Setanta anys de poesia catalana -153


INJUSTÍCIA Íngrid Vila i Bujan, 2004 Inadvertida presència ignorada, no vista per por, mandra o covardia. Carència de la suficient valentia, coratge per ser l’acció qüestionada. En espai de frustració endinsada, impassable per eixir combatia per fugir d’aquesta amarga follia: com prometeu estava encadenada. Innocent dama blanca salvadora, exsangüe davant la clara negror que subjuga una societat punida. Ets àngel d’esperança que hom enyora. Fes plenitud de nostra buidor, Retorna’ns la nostra preuada vida.

154 - Setanta anys de poesia catalana


HAIKU Mariona Bertran i Subirana, 2006 Bell xiuxiueig. Papallones sense esma Les fulles cauen.

Setanta anys de poesia catalana -155


Èlia Vinyes i Roca, 2006 Camina noble cavall Oblidats aclucalls i potes No recordes l’horitzó, les carenes Els rostolls, els camins i els rierols... Ni la pluja ni la pols. Com pots no pensar en perdre, retrobar, Creure, dubtar... Què pots imaginar? Fes la jugada Mira si pots triar Encertar cada tirada.

156 - Setanta anys de poesia catalana


HAIKU Laia Isus i Viñas, 2007 La llum s’apaga. tanta foscor present Encara és nit.

Setanta anys de poesia catalana -157


HIMNE AL NO-RES Genís Torrents i Verdaguer, 2007 Es va perdre el meu somriure, També l’ésser, l’existir. Entre la foscor del viure Sols em quedava el morir. “a” mor “t” Estima’m, mort! No em queda vida Ni tan sols sort. L’orgull s’oblida. Besa’m, destí! Dolç acabar Del meu sofrir I el meu pensar. Fora el dolor! Que em resti el res En lloc del plor De què sóc pres. Estima’m, mort Com a ningú. Estima’m, mort Com jo a tu. II Pluja, nit, llamp, huracà, Fred, tempesta, fosca i neu, Semblen dòcils al mirar El que sent aquest cor meu.

158 - Setanta anys de poesia catalana


El demà: una follia Dels molts bojos que hi ha al món, A qui viu més li valdria Caure en abisme pregon. Si tinc sort la meva vida No deixarà cap record. Si de viu tothom m’obliga No els costarà en la mort.


HAIKU Estel Castany i Capdevila, 2008 Sota la pluja cargols que van i vĂŠnen pel moll camĂ­.

160 - Setanta anys de poesia catalana


TRANSPARÈNCIA EN COLOR Irene Anglada i Espadaler, 2008 Matina tota lluent rabiüda, Imitant la dolça mar moguda. Pestanyes serenes i ondulades Competint amb crestes perfilades. Pura infància brodada a la cara Es desfà en l’horitzó verge i clara. Però aquesta mirada no mor pas! Només s’indigna davant l’aigua audaç. Melodia navegant al compàs, De mil i un reflexos en fons blau clar Per retornar somrient a cada pas. Aigua de pulsacions trencades, Ànimes de gotes encisades Fluint en únic enfrontament.

Setanta anys de poesia catalana -161


PARAULES NUES Daniel Taboada i López, 2009 Fa temps que m’ofegues sense mirar-me. Fa temps que em mates sense paraula. Fa temps que anhelo la venjança. Fa temps que em moro sense poder morir-me. Tot el passat es crema en l’odi i l’enveja. Tot el passat s’enfonsa en el llac de la impotència. Tot el passat se’l menja la teva arrogància. Tot el passat es fon sota les teves passes.

162 - Setanta anys de poesia catalana


PRESONERA DEL PRESENT Anna Perernau i Barri, 2010 Presonera del present que tant m’ofega I m’arrela fermament ara i aquí, No em permet mirar enlloc més, estic ben cega. Jo procuro no allunyar-me del camí. Em capbusso en els records de la infantesa, On tot era tan bonic i tan senzill. Quan les pors i l’angoixa i la incertesa No tallaven l’esbufec del meu respir. Somiadora d’un futur que mai no arriba Perquè l’ara és el moment on sempre visc, La rutina em té captiva i el passat ja m’ha fugit. Com em puc alliberar de les cadenes Que enforteixen en passar cada segon? El present sempre em té presa en el seu món.

Setanta anys de poesia catalana -163


CAMINS DE SILENCI Meritxell Lladó i Vilar, 2011 I ENVÀ Sento el vent a la cara La tempesta s’acaba. De la nit fugissera Servaré el bon record. Només una paraula Que es dispersa en l’aire Les promeses s’apaguen Pronuncio el teu nom. Continuo endavant Amb la teva mirada Perseguint l’esperança D’aquell últim demà. II NITS DE TEMPESTA I quieta en un racó Espero la teva arribada Com la llum de l’albada Que albira el meu cor. Una última esperança Que t’espera en silenci Una darrera pensa Que sap que no vindràs.

164 - Setanta anys de poesia catalana


III LLUNY Corre, escapa’t Que aquesta vida no és per tu Fuig, esfuma’t Que aquest lloc és dolor Marxa, no tornis No busquis la por. Continua, no et paris Que te’n pots sortir Segueix, intenta-ho Que això no és així Queda’t, no marxis Reprèn el camí.

Setanta anys de poesia catalana -165


ÀNIMES CAIGUDES Berta Casellas i Erra, 2012 Assaborim el gust amarg Palpem la immensa buidor Escoltem el gèlid silenci Olorem el negre destí. Al bell crepuscle bufa el vent, I recull les despulles dels arbres Pel riu un lliri desfila I es capbussa en el dolç record. Monòtona i grisa boira Esqueixall d’efímers instants Guariran l’espai de feblesa Esgarrinxant el fosc silenci.

166 - Setanta anys de poesia catalana


Pol Blancafort i Baulenas, 2013 Per què ningú sent el meu clam? Els meus crits d’amarga agonia? Per què és tan feble el meu bram Que ningú no el sent ni el sentia? Per què les llàgrimes d’enyor Per algú que ni coneixia? Per què sense conèixer amor Ploro com si fos l’últim dia? Per què si res va malament Tinc l’ànima tan afligida? Per què si meu és el lament No sé la raó de la vida? Per que un dolor tan incoherent Se m’enduu l’ànima i la veu? Busqueu, i quan us vingui en ment, No quedarà res del que és meu.

Setanta anys de poesia catalana -167


ALLÒ QUE M’ENVAEIX Carla Espona i Pladevall, 2014 Estic sol, Sol en una cambra fosca i silenciosa. El silenci ofega les meves paraules. I no sento res, absolutament res, Només el meu cos que tremola sense pes. Estic sol, Sol davant una estranya situació Que s’apodera de mi. Pressiona la meva consciència I els pensaments es posen contra mi. Estic sol, Crido però ningú contesta Els meus músculs estan en tensió, M’aixeco, intento córrer, Però el meu cos no reacciona. Estic sol, El regalim de suor llisca pel meu cos. I em faig petit, Com que ja no hi fos. I és en els pitjors moments, Quan menys ho esperes...apareix. Sempre hi ha crits i laments Quan la por emergeix.

168 - Setanta anys de poesia catalana


VIDA. A MONTSERRAT ABELLÓ Cristina Sabala i Jarque, 2015 “ Plaer de viure, d’estar asseguda i contemplar” Ulls cerquen mirades. Amb les primeres cançons rostres, expressions. corbes musicals de bategades calmades. Trepitjo el mar, veig el cel, el vent a cantar m’ha ensenyat i mai a mirar amb recel. “Amb un tu curt i ardent transgressor de miratges” Contemplar-te per sentir tocar-te per gaudir i així cada matí. Tu i jo, alegria, alegria i harmonia de la fresca poesia. “En el darrer moment en què tanquis els ulls per sempre” Si el vent bufa les olors el cel, vermell, porta el record dels teus colors La impaciència del destí Ha fet que avui ja no siguis amb mi. Música, avui brilla per tu.

Setanta anys de poesia catalana -169


IMATGES


Representació de La vida es sueño al teatre Canigó. Finals dels anys 40. D’esquerra a dreta, darrere: ?, ?, Fèlix Guàrdia, ?, ?, Josep M. de Rocafiguera, professor Guàrdia, Wifredo Espina, Salvador Baliellas, Ordeig, ?, ?, ?. Davant: Pere Ramírez, Josep M. Solà i Sala.

Festes de Sant Tomàs. 1946

Festes de Sant Tomàs. 1947


Festes de Sant Tomàs, 1948. Escena de Plus ultra. D’esquerra a dreta, darrere: Joan Comella, Ramon Codina. Davant: Josep M. Solà i Sala, Pere Ramírez, Llucià Mas, Ordeig.

Representació teatral. Nadal 1983

Representació teatral. 1985

Setanta anys de poesia catalana -173


Representació teatral. Sant Jordi 1987

Nadal. 2002

Representació teatral d’El burlador de Sevilla. 2009

174 - Setanta anys de poesia catalana


Festes de Sant Tomàs. Anys 40

Festes de Sant Tomàs al teatre Canigó. 1946

Coral de Nadal. 1982

Setanta anys de poesia catalana -175


Festes de Sant Tomàs. Anys 40

Festes de Sant Tomàs. Anys 40

Festa de Sant Jordi. Pilar Cabot lliura un premi a una alumna. 1989

Festa de Sant Jordi. Emili Teixidor presideix l’acte acompanyat de Mn. Massana i Marta Roqué. 1992

176 - Setanta anys de poesia catalana


Festa de Sant Jordi. Joanot Cortès recull el premi de mans de Josep Fornols. 1997

Festa de Sant Jordi a l’ermita de Sant Marc. 2001

Festa de Sant Jordi a Sant Marc. D’esquerra a dreta: Meritxell Lladó, Mireia Jutglar, Olga Rodríguez, Bruna Portet. 2011

Setanta anys de poesia catalana -177


Alumnes de 2n de Batxillerat guardonats amb els Premis Sant Jordi 2015. D’esquerra a dreta: Àlex Sáinz, Pol Arumí, Cristina Sabala, Anna Malavé, Iago Seoane i Marta Soler.

Recital de poesia 2015. L’actriu i rapsoda Sílvia Bel i les alumnes de 6è de primària Júlia Erra i Gemma Dalmau amb el violoncel.

178 - Setanta anys de poesia catalana


Setanta anys de poesia catalana -179


Profile for Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

Societat i ensenyament. Sant Miquel 70 anys poesia  

Societat i ensenyament. Sant Miquel 70 anys poesia  

Advertisement