Gabriel Belina 1r EP B
Jocs Florals – Ed. Primària Sant Jordi 2021
Finalista Prosa – Cicle Inicial
“L’àguila ferida” Hi havia una vegada un indi que vivia a la muntanya.
Un dia es va trobar una àguila atrapada en un arbre. Va veure que tenia l’ala i la pota trencada i la va ajudar. L’indi va portar l’àguila a la seva tribu. Van passar uns dies i l’àguila es va recuperar. L’indi va prendre la decisió de portar-la a la muntanya i la va deixar lliure. Seguidament l’àguila va obrir les seves ales i va començar a volar i volar. Tan alt va volar que es va perdre entre els núvols. L’indi ja no va veure més a l’àguila. Estava content de la seva recuperació! De sobte l’àguila va aparèixer del no res. En mostra d’agraïment es va posar a l’espatlla de l’indi. L’indi es va sentir encara més feliç per haver pogut ajudar a l’àguila. Zara Alexandra Roca 2n EP B
Guanyador Prosa – Cicle Inicial “La bruixa que volava amb l’elefant” Hi havia una vegada una bruixa que no li agradava volar amb l’escombra. Així la bruixa, sempre viatjava sobre un elefant d’Àfrica. L’elefant es deia Frederic i la bruixa Eustàquia. La bruixa tenia una caixa plena de colors. Eren uns llapis màgics, amb els que la bruixa cada dia feia aventures per tot el món. Un dia Frederic es va menjar els llapis i la bruixa es va posar molt trista. Però en Frederic li va regalar molts més colors. I catacric, catacrac, aquest conte està acabat.
Milo Sebastian
2n EP A
Finalista Prosa – Cicle Mitjà “L’ós polar” Hi havia una vegada un ós polar que estava sol en un iceberg. Al cap d’uns dies va arribar un pingüí i es van fer amics. L’ós sempre es banyava i quan tornava portava peixos. Però un dia va tornar amb una persona, una noia que estava ferida, i els dos la van cuidar. Passava el temps i feien curses nedant, tot i que la noia sempre acabava congelada. Però tot i així li encantava.
Una altra cosa que agradava a la noia era passejar amb el pingüí i l’ós . Però el que més els agradava als tres era fer fogueres i jugar entre el gel.
Roger Antonijoan 3r EP B
Guanyadora Prosa – Cicle Mitjà “El pirata Barbanegra”
Hi havia una vegada, a alta mar, un vaixell que pertanyia al pirata Barbanegra. Tenia dos fills. Un es deia Carles i era molt avariciós. L’altre es deia Filip i era molt amable i bondadós. Barbanegra no només tenia dos fills, també guanyava totes les batalles. Tenia un secret: tenia penjat un medalló d’or i a dins hi havia un trèvol de 4 fulles que li donava molta sort.
Un bon dia, uns pirates d’un altre bàndol van venir a atacar a Barbanegra i la seva tripulació. Van atacar a Barbanegra i se li va caure el medalló d’or. Va cridar al seu fill Carles: - Carles, agafa el collaret! Et donarà bona sort! En Carles va agafar de seguida el medalló i va buscar una barca per fugir. Llavors, Filip va agafar l’espasa per lluitar i rescatar el seu pare Barbanegra. Filip va lluitar contra els pirates enemics i va aconseguir rescatar-lo, però igualment van robar tots els tresors. Mentrestant en Carles, el fill avariciós, ja havia acabat de portar la barca de fusta i va cridar: -Pugeu a la barca! Vinga, ràpid!
Tots tres van pujar a la barca abans que s’enfonsés el vaixell pirata i van remar ràpidament, tan ràpid que els hi va caure el medalló. Carles va dir: - Aquest penjoll no serveix per a res... el nostre vaixell s’ha enfonsat amb tots els tresors a dins! Però Filip va dir: - Però mira la part bona, tenim aquí al nostre pare i és molt més important que tots els tresors. Desprès de vuit dies, van arribar al port d’un poble molt modern on hi havia molts robots. Quan van arribar a terra tot el mon els mirava bocabadats. La barca de fusta estava feta d’una fusta molt valuosa. El senyor més ric del poble els va oferir molts diners per la barca. Allà tenia molt valor perquè allà no existien els arbres. Ells ho van acceptar. Amb els diners, en Barbanegra i Filip es van comprar una casa a dalt de la muntanya i en Carles es va comprar unes cartes màgiques que et concedien 5 desitjos. Però el que ell no sabia era que si utilitzaves els desitjos de mala manera et passava alguna cosa dolenta com a càstig...
El seu primer desig va ser tenir molts diners. Mentrestant, en Barbanegra es va posar molt malalt, però a en Carles li era igual. Filip va estar tot el temps amb el seu pare malalt i en Carles continuava demanant desitjos sense parar. Quan va arribar a l’últim desig va dir: - Vull ser rei! I se li va concedir el desig. Llavors li va caure un núvol de pluja negra i es va quedar tan brut que no s’ho podia treure. Al Filip, en canvi, li va caure una pluja d’or, com el seu cor pur i sincer. En Barbanegre es va curar i van trobar una llavor d’arbre. La van plantar i van aconseguir que tot el poble estigués ple d’arbres. I recordeu… NO S’HA DE SER AVARICIÓS!!!
Lola Trappe
4t EP C
Finalista Prosa – Cicle Superior “Els talents” Hi havia una vegada un nen que es deia Joan, i estava a casa fent els deures. A l´escola havia vist que tots els seus companys tenien un talent; per exemple, un podia cantar molt bé, un altre era un gran gimnasta... El Joan va pensar. – Jo quin talent tindré? Va anar a preguntar a la seva mare: - Mare quin talent tinc jo? -va dir en Joan. - Per què em preguntes això fill? -va dir la mare. - Perquè tots els meus companys tenen un talent. - Has provat a cantar?
- Sí, però no canto molt bé. - Has provat a ballar, jugar a vídeojocs o cuinar? - No, ara aniré a fer-ho El Joan va provar tot del que havia dit la seva mare, però cap era el seu talent. Va provar moltes altres coses però no trobava el seu talent. El Joan va pensar:
- I si jo no tinc cap talent? Al dia següent la professora del Joan els va demanar dibuixar alguna cosa en un full blanc. El Joan ja sabia el que volia fer: un coet. El Joan va anar cap a casa. Li va explicar a la mare què anava a fer: - Mare, la professora de plàstica ens ha demanat fer un dibuix. - Que faràs?
- Un coet. - D´acord, després vine aquí i menjaràs el berenar. Després d´una hora el Joan va acabar el dibuix. El Joan li va presentar el seu dibuix a la mare. - T´agrada? -va dir en Joan. - Molt, està molt bonic. Crec que aquest és el teu talent. -Tu creus? - És clar!
-Dons gràcies, mare! - De res. .
El Joan mai havia pensat en dibuixar. - Doncs ja he descobert el meu talent! Demà ho presentaré a la classe.
I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat!
Floramie Sienes 5è EP A
Guanyadora Prosa – Cicle Superior “La meva vida”
Hi havia una vegada una família nombrosa molt animada formada per sis persones, tres noies i un noi: la gran, la petita, el més petit i jo, la mitjana. Els pares es deien Víctor i Marta, la gran Sara, la petita Susana, el més petit Hugo i jo Carla. Així que sempre hi havia molt d’enrenou, tota la casa estava desendreçada i fossis on fossis sempre ensopegaves amb un objecte llençat a terra. Pel que jo sé, quan era petita la meva mare no ens va cuidar molt, tant a mi com a la Susana, perquè estava ocupada treballant. L’única persona que ens va cuidar va ser la meva àvia. Cada vegada que plorava venia cap a mi, m'acariciava els cabells i em preguntava per què estava trista. La raó per la qual ho feia segurament era una ximpleria. Ella em deia que tot estava bé i que era molt forta, em comprava un gelat i tornava el meu riure enèrgic. Anys més tard, durant la infància de la Sara i l’Hugo, els nostres pares no tenien feina, així que a ells sí els van cuidar quan eren petits. El temps va passar i vam anar creixent i vam anar ajuntant poc a poc tants records feliços i divertits com tristos i dramàtics, fins que un dia, l'àvia va morir. Tots estàvem tristos i ens va costar molt passar pàgina. Tots vam perdre la il·lusió, no podíem somriure, totes les rialles i les discussions familiars van desaparèixer una temporada, tot estava tranquil però per res del món era ni tranquil·litzant ni relaxant. Des de que va morir l’àvia tots ens vam distanciar molt, cada un tenia els seus problemes, els seus amics, la seva vida...
Van passar els mesos i encara que tot ja no era el mateix sense l'àvia, ens va costar molt però finalment vam aconseguir semblar una família. Llavors em vaig adonar que no era feliç, que no em sentia estimada. Cada matí sentia i pensava el mateix, era rutina: despertar-me, preparar-me per anar a l’escola, fer els deures que tocaven, estudiar quan calia i dormir tot el que podia. Quan em sentia trista mai ho mostrava als altres, sempre em mostrava o intentava mostrar-me feliç. En aquell moment ja estava tan acostumada a fer-ho així que no aconseguia canviar-ho i seguia igual. Volia demanar ajuda, volia dir-ho als meus pares, dir com em sentia, desfogar-me, però no sortien paraules de la meva boca, simplement no podia. Tots al meu voltant pensaven que estava bé, que era feliç. Un dia els meus pares van decidir mudar-se de ciutat perquè al meu pare li van donar l’oportunitat de tenir un treball millor. Tot el que coneixia va canviar: la casa, l’escola, els amics,... Però no tot va sortir tan malament, perquè finalment la meva família i jo ens vam anar unint a poc a poc i vaig poder dir als meus pares com em sentia. Van plorar molt però ho vam parlar i vam fer una promesa entre tots: dir-nos sempre com ens sentim i si tenim qualsevol problema, per molt petit o insignificant que sembli, compartir-lo. Al principi em va costar molt acostumar-me a la meva nova vida, a la nova relació amb la meva família, a l’escola, a tornar a fer nous amics,... i cal afegir que no va ser molt fàcil per a mi ja que no sóc una persona que parli molt, la veritat...
Mayet Clérigo 6è EP A
Finalista Poesia – Cicle Mitjà “Quina sort” Des del dia que vaig néixer,
La meva germana m’acarona,
Tres persones vaig conèixer.
perquè sóc la petitona.
Si no estiguessin amb mi,
La família és el més important,
Res no tindria sentit.
són el meu gran talismà!
Els petons de la mama són molt afectuosos, com els peluixos d’ossos. Si estic trista,
Gal·la Carnero Prieto
El meu pare em fa d’analista.
4t EP A
,
Finalista Poesia – Cicle Mitjà “Pobles”
Cada poble és diferent, i això, en part, és gràcies a la gent. Hi ha pobles petits, grans i mitjans
i tots tenen el seu encant. Pel poble sola puc estar i la meva família no s’ha de preocupar. Puc sortir a córrer, a riure i jugar. Al poble puc desconnectar!! Keith Hillary Tenorio 3r EP A ,
Guanyadora Poesia – Cicle Mitjà “La meva capsa” La meva capsa
Hi ha una mica de maquillatge
és lluminosa.
que porto sempre dins de l’equipatge.
És de la meva àvia un regal,
a punt per a quan vagi de viatge
per a mi, sempre molt especial.
i vulgui canviar d’imatge.
La guardo en un estimat racó
M’encanta la meva capsa!
és de color marró. Plena de les meves joguines i disfresses per a les nines.
Laia Espínola Álvarez 4t EP B
Finalista Poesia – Cicle Superior “Sentiments”
Tots tenim molts sentiments,
Quan alguna cosa no ens agrada,
ens van a dies i a moments.
la ira esta allà preparada.
Tots són diferents.
Ens fa cridar i enfadar,
L’Alegria, la ira, la tristesa...
però tot es pot solucionar.
L’Alegria és un sentiment,
A vegades no volem jugar, riure ni parlar;
que generen els amics, la família i l’altra gent.
perquè ens ve de gust estar sols i plorar.
Pot venir i marxar ràpidament,
Això passa quan la tristesa allà està,
és per això que hem de viure intensament.
però parlant amb algú ho podem arreglar. Angela Melody Agustín 6è EP B
Guanyadora Poesia – Cicle Superior “La música de la vida” Quan naixem la música sona,
Quan el cos deixa de respirar,
el cor batega per primer cop,
i la teva ànima descansa ,
una cançó la mare entona,
la pausa, el silenci i cantar,
mou el bressol seguint el seu so.
aquí acaba la teva dansa.
Quan creixem el ritme accelera,
La música sona quan naixem,
estem tots plens de vitalitat,
el ritme accelera quan creixem,
les notes fan una carrera,
l’ànima es transmet quan portem vida,
quan sonen porten felicitat.
la melodia es manté sempre al cor.
Quan dins al ventre hi portem vida i la música li transmetem, ai quina joia i alegria! amb un somriure la rebem.
Berta Antonijoan 5è EP A