Jocs florals La Salle Comtal-16 by La Salle Comtal

JOCS FLORALS

Curs 15-16 1

ÍNDEX EDUCACIÓ SECUNDÀRIA EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Finalista Categoria D Poesía castellana...………...

Pròleg …………...……...……………………………….. 4

Finalista Categoria D Poesia catalana…………….. 3

Prosa Cicle Inicial (finalista) …......……….………... 15

Finalista Categoria D Prosa castellana……………

Finalista Categoria D Prosa catalana.……………..

Finalista Categoria E Poesia catalana..…………...

Prosa Cicle Mitjà (finalista) ………….……………… 17

Finalista Categoria E Prosa castellana...………….

Prosa Cicle Mitjà (guanyador) ……….…………….. 18

Finalista Categoria E Prosa catalana……....……... 10

Prosa Cicle Inicial (guanyador) …...……………….. 16

Guanyador Categoria D Poesía castellana........… 13

Prosa Cicle Superior (finalista) ………..…………... 19

Guanyador Categoria D Poesia catalana……….... 14 Prosa Cicle Superior (guanyador) ……...…………. 22

Guanyador Categoria D Prosa castellana..………. 15

Poesia Cicle Mitjà (finalista) ………………....……... 25

Guanyador Categoria D Prosa catalana..……….... 19 Guanyador Categoria E Poesía castellana.………. 20

Poesia Cicle Mitjà (guanyador) ………………......… 26

Guanyador Categoria E Poesia catalana.……….... 21 Poesia Cicle Superior (finalista) ………………….... 27

Guanyador Categoria E Prosa castellana..………. 22

Poesia Cicle Superior (guanyadora) ………………. 28

Guanyador Categoria E Prosa catalana..……….... 24

Ed. PrimĂ ria 3

PRÒLEG Sant Jordi 2016 El dia 23 d’abril es commemora el dia mundial del llibre i del dret d’autor. Per què aquest dia? Es diu que en aquest dia van morir dos dels autors més importants de la història de la literatura: el “manco de Lepanto” i el bard d’Avon, és a dir, Miguel de Cervantes i William Shakespeare. També es comenta que en les seves vides van haver moltes coincidències, però, és això veritat? Però primer de tot anem a desfer alguns mites. Miguel i William no van morir el mateix dia. El primer va morir el 22 d’abril de 1616 però va ser enterrat el 23; el segon va morir el 3 de maig però com que a Anglaterra s’usava un tipus de calendari diferent ( el julià en lloc del gregorià usat a Espanya), la data oficial de la seva defunció és el 23 d’abril. Com podeu veure la data de celebració del dia del llibre sembla una mica agafat amb pinces, però si afegim que aquest mateix dia va morir Inca Garcilaso de la Vega i que van néixer d’altres escriptors importants com ara Vladimir Nabokov, podem entendre que potser és una data molt adient. Però ara es l’hora de fixar-nos en els nostres protagonistes i saber una mica més de la vida i obres de dos dels autors universals que van fer història amb el seu treball. Miguel de Cervantes, el “manco de Lepanto” Miguel de Cervantes, també anomenat “príncep dels ingenis” és el novel·lista, dramaturg i poeta més conegut d’Espanya, fins al punt que la llengua castellana s’anomena també “Lengua de Cervantes” per la gran influència que va tenir la seva obra.

Dos grans escriptors de la segona meitat del segle XVI i comenรงament del XVII.

Miguel de Cervantes Saavedra va néixer a Alcalá de Henares. La seva vida no va estar gens avorrida. Fins i tot va participar en la guerra d’una coalició cristiana amb els turcs.

La seva gran obra és la novel·la de cavalleria “Don Quijote de la Mancha (El Caballero de la Triste Figura)”

El personatge de “Don Quijote” viu aventures intenses i extravagants. Arriba a imaginar que els molins de vent són l’enemic i lluita contra ells.

William Shakespeare va nĂŠixer a Stratfordupon-Avon, Anglaterra.

Shakespeare va llegir la primera part de “Don Quijote de la Mancha” i va crear una comèdia inspirada en un dels personatges d’aquesta obra de Cervantes.

Les tragèdies són obres de teatre on els personatges pateixen, maten, moren... de forma exagerada amb un final mai feliç. La més important i coneguda de Shakespeare és:

“Romeo y Julieta”

Shakespeare també va escriure comèdies. Les comèdies són obres de teatre divertides i sempre amb final feliç.

Un personatge important a les comèdies és el pallasso. Sempre el presenten com una mica babau i poc intel·ligent, qualitats que aprofita l’autor per fer una crítica política i social.

Tots dos escriptors van aconseguir un lloc a la Hist貌ria de la Literatura Universal pel seu gran talent i la innovaci贸 en els g猫neres literaris de la novel路la i el teatre.

PROSA Cicle Inicial (FINALISTA)

EN JOAN I LA LLUNA

Hi havia una vegada un noi que es deia Joan. En Joan era alt, intel·ligent i també li agradava molt la Lluna. Li agradava tant la Lluna perquè de petit mirava els satèl·lits i els planetes dels contes. - Quan sigui gran m’agradaria ser astronauta – pensava en Joan. Quan es va fer gran es va convertir en astronauta i va anar a Saturn i li van donar una medalla per ser el primer astronauta en arribar a aquell planeta. Va ser el millor astronauta del món mundial i la seva mare orgullosa li va dir: Molt bé Joan!

Dago Arduini

2n A

PROSA Cicle Inicial (GUANYADOR) LA GRAN CARRERA DE MARIO KART

Hi havia una vegada un senyor que es deia Mario Kart i que sempre havia somiat córrer una carrera amb un cotxe de Ferrali. En Mario va recordar que quan era petit no li deixaven ni dibuixar un cotxe perquè els seus pares tenien por que es pogués fer mal. Quan el Mario es va fer gran i els seus pares ja no el manaven, va decidir construir-se una pista per poder córrer una carrera de karts i motos. Llavors va anar al garatge que havia fet al costat de la pista i es va construir un Ferrali vermell amb una estrella blanca i una lletra M de Mario dibuixada a la porta. Com que estava molt satisfet amb el seu cotxe li va posar el nom d’Aleró Boig. Va organitzar una cursa amb altres karts i motos. Hi havia el seu amic Luigi, la princesa Peach entre d’altres corredors. També hi havia el Bowser que era una mica trampós. Just abans de començar la cursa, el Mario va veure que el seu kart no funcionava i va baixar ràpidament, va anar al garatge corrent i va agafar les eines, les va portar a la pista i el va poder arreglar. Va pujar-hi i va córrer la carrera. Va guanyar la cursa en primer lloc i li van donar la Copa Xampinyó. Es va sentir molt content i va felicitat el seu amic Luigi que havia quedat segon. La setmana següent va guanyar la Copa Flor en primer lloc i va guanyar moltes més copes.

Àlex Caramés

2n B

PROSA Cicle Mitjà (FINALISTA)

EL QUADRE MÀGIC

Hi havia una vegada un nen que vivia en una casa amb el seu pare i la seva mare. Un dia van anar a una botiga per comprar un quadre per el nen que en volia un. Buscava un quadre de superherois i el van trobar. Van tornar a casa i el van penjar a l’habitació, i com que era molt tard, van anar a dormir. Durant la nit el quadre es va obrir i es va emportar el nen a un món ple de fantasia i màgia. Quan es va fer de dia el nen va poder tornar a casa i no recordava res del que havia passat. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

Gara Montolio

3r A

PROSA Cicle Mitjà (GUANYADOR) EL SALLENET

En els subterranis d’una escola, habitava una família de ratolins. El pare, la mare, la germana i el germanet petit que es deia Sallenet. El pare els hi va prohibir sortir fora del cau per veure l’escola, però en Sallenet era molt tafaner i un dia no li va fer cas i va sortir a explorar l’escola sense que ningú el veiés. Quan va arribar a dalt i va veure el que feien aquell munt de nens, va decidir que cada dia aniria a classe per aprendre. Un dia, un nen que es deia Pol, va veure en Sallenet i sense que el veiés, es va apropar i va parlar amb ell. Al principi en Sallenet va quedar callat, però en veure que no li volia fer mal, va començar a enraonar. Li va explicar que tenia enveja dels nens i que ell també volia aprendre i tenir amics per jugar. Llavors, en Pol el va ajudar, el va presentar als seus amics i a la professora i des d’aquell dia en Sallenet va ser un més de l’escola.

Marc Vila

4t A

PROSA Cicle Superior (FINALISTA) COSES CURIOSES

Fa molts anys, un nen que es deia Jordi volia veure com es creaven els videojocs i en què s’inspiraven per a fer-los. Durant uns quants dies, en Jordi es va anar informant força sobre el tema i va decidir anar a una empresa de videojocs per a veure-ho amb els seus propis ulls. Quan va arribar, va veure un gran edifici que arribava fins gairebé el cel. S’hi va acostar i va observar un cartell que deia “Vídeocrea”. Més avall també va veure un altre que deia “Tot el que et puguis imaginar, aquí ho trobaràs”. En Jordi es va alegrar de poder entrar per veure com s’ho feien per imaginar-se tantes coses per als videojocs. Quan va començar la visita, va sentir alguna cosa estranya que li recorria tot el cos, era com si tingués milers d’idees per crear videojocs, però alhora alguna cosa li deia que no era gens fàcil fer-ho. Va pensar en veure la part on planificaven i dissenyaven els jocs, i es va fixar molt en una cosa a la qual ell no donava tanta importància, la part ortogràfica. Per a ell l’ortografia no era tan important però, és clar, si feien faltes els nens i nenes que juguessin amb aquests videojocs no aprendrien mai a escriure bé.

Més tard, va anar a la secció on en les idees es transformaven en realitat, i també es va fixar en la gran importància que li donaven a tots els petits detalls, com ara uns arbres que es veien al fons de la pantalla, els sons dels ocells, les veus de les persones de fons, les onades del mar... Després va parar-se a la part en la qual tots els videojocs eren posats en capses dins d’uns camions per transportar-los per tot arreu. En aquest racó, en Jordi no va veure res d’estrany... Arribant a la part final de la visita, hi havia un espai on posava “Ara et toca a tu, experimenta amb les teves idees i crea nous videojocs”. A en Jordi aquesta part li va encantar. Va començar a tenir grans idees, impressionants, però a ell li va passar una cosa inesperada. De cop i volta girava i girava sense parar, com si estigués dins d’una rentadora, i de sobte es va aturar. Tot era estrany, tot ho veia diferent, no hi havia ningú... estava dins d’un videojoc! Aquell videojoc no li sonava de res, no sabia de quin joc es tractava... Fins que es va adonar que era dins del seu propi videojoc, el que ell havia creat en aquell racó. En Jordi es va esverar, i va pensar que si estava en el seu propi joc, havia de seguir les seves normes i si arribava al final podria tornar a la realitat. I així ho va fer. Es va posar a córrer cap endavant i es va trobar amb una granota gegant que se’l volia empassar. Però en aquell precís moment, de la seva butxaca va treure una petita màquina, que el que feia era convertir en realitat el que pensava, i va desitjar que la granota fos més petita que un cargol. I, efectivament, la granota gegant va passar a ser la granota diminuta. En Jordi va seguir endavant i es va trobar en un precipici on hi havia foc que anava pujant. Va tornar a treure la màquina. Es va imaginar un pont de pedra, però no li va funcionar, perquè la màquina només la podia fer servir una vegada i ja l’havia fet servir abans. En Jordi

estava acabat, moriria, perquè el foc pujava cada vegada més ràpid! Just en aquell moment, li va venir una idea al cap: com era el seu joc i les seves normes, podia passar pel precipici de foc volant. I així ho va fer, es va enlairar i va començar a volar per damunt del foc. Quan va travessar aquell precipici va guanyar una petita recompensa, una vareta de desitjos. L’últim nivell era molt difícil! S’havia d’enfrontar a una bèstia ferotge i despietada, una bèstia que no estava per a bromes, sinó tot el contrari. Tenia cara de pomes agres i segur que no li posaria les coses gens fàcils. Però amb la vareta que li havien donat li va ser molt més senzill. En aquell moment la va treure i va fer sortir un ós amb ganes de victòria. L’ós va començar a donar voltes al voltant de la bèstia, que es va acabar marejant, va caure i es va donar un cop tan fort contra el terra, que va desaparèixer juntament amb la vareta. Aleshores en Jordi va tornar a donar voltes i voltes i va tornar a la realitat... Quinze anys després, en Jordi va treballar en aquella empresa, que li portava tants bons records de la seva infantesa...

Àlex Arribas

6è B

PROSA Cicle Superior (GUANYADOR) UN SOMNI FET REALITAT El nom del nostre protagonista és Sergi, un nen que va descobrir allò que sempre havia desitjat sense ser conscient. La seva passió des de ben petit van ser els cotxes i, sobretot, el futbol, com qualsevol altre nen. Quan just tenia quatre anys, el Sergi ja sabia totes les marques de tots els cotxes que hi havia al món. Tots els dies, de camí a casa amb la seva àvia, el Sergi anava dient un per un, en veu alta, tots els cotxes que es trobava al seu pas: - Aquest és un Renault! Mira àvia, un Ford! De sobte, un home es va sorprendre de la facilitat que tenia el Sergi per reconèixer tots i cada un d’ells: - Porto 30 anys treballant com a mecànic i mai no havia vist res semblant! Tot i així, allò que veritablement li apassionava era el futbol. Sempre que podia agafava la pilota i anava al parc a jugar amb altres nens i de seguida agafava confiança. Va ser aleshores quan els seus pares van decidir apuntar-lo a un club per a què jugués de manera federada. El Sergi entrenava dos dies per setmana i després jugava els caps de setmana. Poc a poc, va anar pujant de categoria fins arribar al Juvenil A, l’ última etapa abans de formar part del futbol professional.

El Sergi, però, arrossegava molèsties a l’esquena que li impedirien seguir jugant. Per recomanacions mèdiques, va haver de deixar allò que més li agradava, per començar a fer natació. Mai no es va trobar còmode en aquella situació, però entenia que la seva salut era molt més important. Més enllà de la pràctica, el Sergi gaudia veient els partits del seu equip, el FC Barcelona, però també d’altres, com la lliga anglesa, l’alemanya o la italiana. També li encantava llegir tots els diaris esportius i informar-se constantment del que succeïa al món del futbol. Però el que més li agradava, era compartir opinions sobre aquest esport amb el pare, amb els amics... La seva necessitat de parlar sobre futbol constantment va provocar que el Sergi comencés a penjar tota una sèrie de comentaris a les xarxes socials sobre qualsevol aspecte relacionat amb aquest. Va ser aleshores, quan el Sergi es va adonar que se li donava bé escriure, tot i que a ell, li agradaven els números. Un bon dia, la coordinadora d’un mitjà digital es va posar en contacte amb ell perquè havia llegit els seus comentaris a les xarxes i li van cridar l’atenció. La noia, que buscava redactors per la seva secció, li va oferir col·laborar amb altres membres de l’equip. El Sergi va considerar que ja que no podia fer allò que més li agradava, escriure sobre el futbol potser també el faria feliç, i no va dubtar en acceptar la petició. El Sergi anava acreditat als partits i després hi era present a les rodes de premsa dels entrenadors. També estava en contacte amb els jugadors a la zona mixta dels estadis, on podia fer les seves pròpies preguntes a esportistes que fins feia ben poc admirava per la televisió. Una vegada finalitzava el torn de preguntes, el Sergi penjava la crònica del partit i les declaracions més destacades. La coordinadora feia una última ullada i donava pas als seus articles, que podien ser llegits a la web minuts més tard.

Amb el pas del temps, el Sergi va finalitzar els seus estudis de batxillerat i per suposat tenia clar el que volia fer: volia estudiar periodisme. Havia trobat la seva vocació i s’especialitzaria como a periodista esportiu. En la seva estança al mitjà digital, el Sergi intercanviava opinions amb altres periodistes un cop finalitzaven els partits. Un d’aquests periodistes li va oferir un lloc com a becari a la redacció del seu diari mesos més tard. El Sergi, no obstant, seguia formant-se, però sabia que no podia deixar escapar l’oportunitat. Va aconseguir combinar els estudis a la Universitat amb el seu lloc com a becari a un dels mitjans escrits més grans de la ciutat. Una vegada va finalitzar el grau, li van oferir seguir treballant amb ells però ja com a professional i el Sergi va accedir-hi sense pensar-ho dues vegades. Era un diari molt important i era conscient que estava fent allò que més li agradava. D’una manera o d’una altra, sempre havia desitjat estar vinculat al futbol. El Sergi estava vivint un somni que mai més es despertaria.

Laura Guillén

6è A

POESIA Cicle Mitjà (FINALISTA) LA PAPALLONA

Una papallona de molts colors s’atrau per una flor, que fa molt bona olor.

Sota d’un roure hi ha un somriure és un conillet molt petitet.

Marta Tejada

3r A

POESIA Cicle Mitjà (GUANYADOR) LA MARE La meva mare molt contenta s’ha posat en rebre els rodolins que li he enviat, I a tothom li ha agradat. La meva mare estimada és com una fada. li agrada viure amb un somriure, li agrada escriure quan està lliure. Per estar més eixerida es pinta els ulls de colors i semblem unes flors. M’ensenya moltes coses I jo les aprenc totes. Ruijie Xu

4t B

POESIA Cicle Superior (FINALISTA) EL VIATGE A Itàlia jo vull anar per moltes coses visitar, per Milà jo vull passar i per la passarel·la desfilar. Per Roma passejaré i les seves ruïnes admiraré, per Venècia navegaré i els seus canals descobriré. Ai! Florència capital de la Toscana, la teva història és una passada. Per últim a Nàpols jo aniré i molta pizza menjaré.

Noa Arregui

5è B

POESIA Cicle Superior (GUANYADOR) COSES BONES Coses bones per menjar, som com lladres criminals. Xocolata amb caramel, sucre i un cafĂ¨ amb mel. Coses bones materials, som com rics incontrolats. Un cotxe teledirigit i una joguina per dormir, videojocs molt divertits i una nina amb vestit. Coses bones per gaudir, som com turistes atrevits. La barrera de coral i una cova amb diamants,

una platja sense gent o un llac molt lluent. Coses bones per viatjar, som com coets estel·lars. Un cotxe per rodar i un avió per volar, un vaixell per navegar i uns peus per caminar. Coses bones per estimar, som com nens afalagats. Una família que t’estima i uns amics que bé et cuiden. I així acaba la meva poesia, amb el millor de la teva vida.

Júlia Gombau

6è B

JOCS FLORALS

Ed. Secundària

Finalista Categoria D Poesía castellana

Irene Vidarte 1r ESO B

¿Quién eres? Alguna vez he sentido que caigo en un pozo, Un pozo del cual no sé salir. Un pozo largo, estrecho y profundo, Oscuro, frío y húmedo. Está desierto, solo estás tú, Está lleno de mentiras, engaños y discusiones, Conflictos impurezas y maldad caen en él; Ya no sabes cómo salir, llevas demasiado tiempo allí dentro.

Ves siluetas borrosas que pasan irreconocibles, Que miran dentro, que ven que estás allí; Pero nadie te hace caso, te ignoran; Hasta que un día alguien se para, No sabes quién es, pero quiere ayudarte.

Ves una mano que se alarga pozo abajo, pero no llega hasta ti; pasan días y días hasta que vuelve, esta vez con una cuerda. Pero es demasiado corta para llegar hasta ti, vuelve a marcharse; Ahora sí, vuelve con más gente, Necesita ayuda para sacarte de allí.

Finalista Categoria D Poesia catalana

Laura Casaña 1r ESO A

La soledat Com seria el món per a mi sense tenir cap amic ningú que em pugui consolar ni tampoc amb qui plorar.

Amb qui podria compartir tot allò que jo he sentit i a qui li podria explicar totes les coses per les que he passat.

Si tingués algun problema amb ningú podria comptar i qui em donaria la mà per poder tirar endavant.

Amb això nomes vull dir que no puc parar de pensar què senten les persones que viuen amb soledat.

Finalista Categoria D Prosa castellana

Júlia Tomàs 1r ESO A

El ridículo ¿No os ha pasado nunca que vais a entrar en una tienda y al no ver la puerta de cristal, os chocáis contra ella? Hay quien empieza a quejarse como si fuese un niño pequeño y exagerando su dolor para evitar que nadie se ría. También hay gente que se empieza a reír y eso provoca que los de su alrededor, al ver que no se ha hecho daño, empiecen a reírse con él. Las personas que son muy tímidas se sonrojan y por vergüenza ya no entran en la tienda y se van pensando: “¡tierra trágame!”. Hay veces en clase que el profesor hace una pregunta. Levantas la mano convencido de saber la respuesta correcta con una gran sonrisa sin saber que estás a punto de meter la pata y todos se reirán de lo que vas a decir. Por suerte le preguntan al compañero de delante, quién dice la respuesta correcta. Tú reaccionas con normalidad aguantando la sonrisa, ahora forzada y actuando como si tu respuesta fuera la misma. Hay momentos en los que no puedes evitar reírte de lo que les pasa a los demás como cuando jugamos a futbol toda la clase. Nos pasamos la pelota los unos a los otros y ahora la tiene mi compañera. Está sola delante de la portería sin portero. Todos esperamos que marque gol (ya que vamos perdiendo y queda poco para que se acabe el patio). Mucha gente la está mirando. ¡Levanta la pierna para chutar y no le da a la pelota! Y por si fuera poco se cae al suelo. Todos nos empezamos a reír, ella incluida porque es importante saber reírse de uno mismo y aceptar que no somos perfectos a pesar de que sea difícil.

Finalista Categoria D Prosa catalana

Joshua Fernández 2n ESO A

L’escollit Era un divendres qualsevol, tot semblava normal. Vaig arribar a casa i vaig pujar a la meva habitació i em vaig posar els auriculars per escoltar música. De sobte, la llum se’n va anar, la música es va apagar i la finestra de la meva habitació es va tancar també. Tot estava molt fosc, no es veia res i vaig obrir el mòbil per enlluernar l’habitació. Necessitava pujar els ploms, per això vaig haver de baixar les escales, vaig pujar-los una altra vegada i, mentre tornava a la meva habitació, un soroll va sortir de les golfes. Va ser com si alguna cosa s’hagués caigut; la curiositat em va fer pujar-hi. La porta de les golfes estava oberta i hi havia una pedra vermella en el terra i, cada vegada que m’apropava més emetia una brillantor més intensa. També vaig sentir que la pedra m’atreia, i que deia: ‘’Clarke, vine. Apropa’t, vine.’’ Em vaig aturar i per més que volia utilitzar la meva màgia de mag per poder apagar aquella llum o donar mitja volta i córrer per la por, no podia, la pedra m’ho impedia, no deixava anarme. La pedra em seguia atraient i, encara que intentava marxar, no podia. Vaig agafar la pedra amb els ulls tancats per la brillantor i, de sobte, la pedra va brillar amb una intensitat que va recobrir l’habitació amb un color daurat molt intens, es a dir, del color de la llum que sortia del llibre. Vaig obrir els ulls i estava davant d’una mena de castell. Del no-res va sortir una noia, amb el cabell de color marró molt clar, vestida amb un vestit verd ple de brillants, i em va presentar el lloc on era. -Ah! Qui ets? Que faig aquí? I on estic? –vaig dir espantat. -Sóc la Reina d’aquest regne, em dic Elba. Estàs en el Regne de les Plantes. Estàs aquí per una raó, ets l’escollit per salvar aquest regne. El fet que la pedra, o sigui, el transportador hagi brillat i t’hagi portat aquí no ha sigut casualitat; la causa que tu estiguis aquí és perquè t’hem fet vindre aquí per salvar-nos. Ets l’únic, Clarke. -Però, per què jo? –vaig exclamar. -Perquè ets un mag, i només un mag pot fer un encanteri per parar les morts de les meves plantes, per parar la mort del meu regne. I, para ja de preguntar! Tenim molt poc temps. Vaig tancar els ulls i vaig intentar pensar en què era més correcte. Tenia el deure d’ajudar, però també m’arriscava a perdre els meus poders màgics, ja que parar les morts d’un regne sencer pot acabar amb la teva màgia i energia, i també m’arriscava a morir. Vaig obrir els ulls i vaig pensar que havia d’ajudar l’Elba. Ens vam dirigir al castell, i allà vam poder parlar amb més serietat. L’Elba em va donar un grimori perquè practiqués l’encanteri. Vam practicar-ho dies, setmanes, fins que l’encanteri va sortir. L’Elba em va ajudar molt i ens vam fer molt amics. - Sembla que ja estàs preparat! –va dir l’Elba alegrament. - Sí! –vaig dir amb confiança. -Doncs, anem?

-Sí, sí. Vaig dir mentre deixava anar un sospir. Vam anar a l’arbre més gran del Regne i vaig exclamar: - Allà realitzaré l’encanteri i des de allà l’encanteri s’escamparà per tot regne. Les plantes tornaran a viure, la reina podrà viure sense preocupacions, i tot el regne viurà en pau, i m’aniré. Quan vam arribar, l’Elba em va donar grimori. Vaig començar l’encanteri. Amb molta concentració vaig recitar l’encanteri una vegada i un altre. Vaig tancar els ulls, vaig empassar saliva i vaig repetir l’encanteri. El vent va començar a bufar amb molta força, semblava que estigués funcionant; els arbres i les flors estaven amb vida, estaven plenes de color. Mentre el regne tornava a recuperar la seva vida, jo no podia seguir amb l’encanteri, no tenia més força i necessitava parar l’encanteri; però no podia, havia d’acabar-loo, una part del regne tenia les flors mortes i necessitava que visquessin una altre vegada. -Clarke! Para! Si la vida d’algunes de les meves plantes i la vida d’una part del meu regne significa perdre’t, prefereixo que paris! –va cridar l’Elba amb una veu tremolosa. -N-o,no, no pu-pu-c, haig de resistir i acabar l’encanteri. El regne estava tot ple de vida, això significava que la meva missió com l’escollit havia acabat, havia acabat l’encanteri. Vaig tancar els ulls, em vaig ajeure al terra dur, em sentia dèbil. En aquell moment, vaig perdre tota la energia i tota la màgia que em quedava. El meu cor es va parar per uns minuts. -Clarke? Clarke? –va cridar l’Elba. Per què no respires? Clarke? No, no, no! Això no hauria d’haver passat! No ho recordes? Tu hauries de tenir una vida més llarga i feliç, i tornar a la teva casa! Clarke, si us plau, desperta’t! Obre els ulls, obre’ls! Respira, si us plau! L’Elba va començar a plorar, una de les seves llàgrimes va caure en els meus ulls tancats. De sobte, vaig obrir els ulls i vaig donar un fort sospir. L’Elba em va donar una forta abraçada. -Clarke! Estàs viu! Estàs bé? Gràcies per fer aquest sacrifici, només per salvar un regne que no coneixies. -De res, i gràcies per salvar-me tu a mi, va ser la teva llàgrima que em va salvar. –vaig dir. -Ja, de res. Doncs, voldràs tornar a la teva casa, no? –em va dir l’Elba mentre posava una cara trista. -No, crec que em puc quedar un temps aquí. – vaig dir amb un somriure d’orella a orella. Vaig agafar a l’Elba per la cintura i ens vam dirigir al castell. Ara sé que la millor cura es l’amor verdader.

Finalista Categoria E Poesia catalana

Carla González 4t ESO A

Vuit de març Et diu que no vals, t’arrossega amb la força de les paraules, et colpeja i t’humilia, t’espanta i et castiga.

Però no, lluitarem pel que és nostre, llibertat i autonomia. Sortirem al carrer i amb les mans en l’aire protestarem.

S’ha acabat plorar, alcem el cap! Guanyar el que ens han tret, recuperar els nostres drets.

Igualtat social, dret a la vida, dret a expressar-nos. Així ho farem.

Finalista Categoria E Prosa castellana

Francesc Murcia 4t ESO A

El sueño prohibido Hace cerca de cuarenta años, la industria del automóvil dio un cambio radical. Pocos se acuerdan ya del gran descubrimiento que hizo el sueco Lars Thompson cerca de la década de los setenta. Los medios de comunicación mundiales y una gran coalición de países se encargaron de borrar su gran hazaña, dejándolo completamente en el olvido. Lars Thompson fue un ingeniero sueco nacido en Gotemburgo. Desde muy temprana edad, a Lars le apasionaban los coches. Se puede decir que nació con uno bajo el brazo, ya que fue el primer regalo que recibió al nacer. A medida que fue creciendo, Lars se mostraba cada vez más interesado en los vehículos, concretamente en los sistemas de propulsión. Se sacó el instituto con una nota global de nueve, lo que le permitió acceder a una beca para estudiar en la prestigiosa universidad de Cambridge. Lars escogió la carrera de ingeniería mecánica, la cual le permitía acceder a su trabajo soñado, ser ingeniero jefe de motores en Porsche, la marca de la cual estaba enamorado. Durante uno de esos días de estudio, Lars se sintió estresado, así que decidió ir a pasear por la majestuosa ciudad de Cambridge. Durante ese paseo, Lars se hizo una pregunta que jamás pensó que iba a revolucionar el mundo de la automoción. Se preguntó por qué se veía obligado a estudiar los motores de combustión cuando estos son perjudiciales para el mundo. Así que, al día siguiente, Lars fue a hablar con John Lampard, su profesor de ingeniería mecánica, a quien le formuló la pregunta que se había hecho el día anterior. John le retó a que creara un motor dotado de una gran autonomía, potencia, fiabilidad y que se pudiera repostar en poco tiempo en caso de que necesitara algún tipo de fluido para poder funcionar. La única condición que había era que el motor no podía contaminar bajo ningún concepto. Lars se sintió muy motivado por este reto que se le presentaba, así que no tardó ni un segundo en ponerse a trabajar en él. Indagó sobre qué combustible usaría para su motor. Primero pensó en hacer un motor de hidrógeno, pero vio que su autonomía era muy limitada y también carecía de potencia. Una vez descartado el hidrógeno, probó con la electricidad. En este caso se dio cuenta de que los motores eléctricos necesitaban unos veinte minutos para poder cargarse al sesenta por ciento, y que en caso de avería, las baterías de ácido sulfúrico no tendrían lugar en el planeta, así que descartó la electricidad. Después de muchos intentos con aceite, etanol, y muchos otros combustibles, Lars estuvo a punto de rendirse, pero al final encontró la solución en su balcón. Un día de mucho viento, Lars se asomó al balcón para refrescarse cuando una bocanada de viento le golpeó la cara. Ahí fue cuando encontró la solución, el aire. Si era capaz de encontrar que un motor funcionara con aire, todos esos problemas se acabarían. Lars confeccionó un motor capaz de alcanzar quinientos caballos de potencia, con una autonomía ilimitada y sin necesidad de repostar, ya que el motor funcionaba exclusivamente con aire. Cuando Lars acabó de pulir su revolucionario invento, llamó a John para que se pasara por su apartamento. Cuando este vio el motor y sus especificaciones técnicas, se quedó sin palabras. Asombrado por el descubrimiento que su alumno había realizado, decidió convocar una rueda de prensa en Cambridge. Los medios, impresionados, ya empezaron a

hablar del descubrimiento del siglo. Un montón de marcas como Ferrari, Mercedes-Benz, Audi o hasta Porsche, la marca de la que era fanático, le ofrecieron sumas estratosféricas de dinero para comprarle el motor, pero Lars rechazó cada una de las ofertas y decidió patentar su motor. Al acabar la carrera, Lars fundó su propia empresa de coches, llamada “Lars Cars and Propulsion Inc” la cual fue un gran éxito que convirtió a Lars en multimillonario. En su primer año, “Lars Cars”fue la marca de coches que más ventas obtuvo. Disponía de una gran variedad de modelos, desde utilitarios y monovolúmenes, hasta deportivos y camiones, todos ellos sin contaminar nada y por el mismo precio que sus competidores. La población ya empezó a hacer cálculos del dinero que se ahorrarían en gasolina y rápidamente, millones de personas vendieron sus vehículos para hacerse con un Lars. Esto provocó que Lars abriera diez nuevas fábricas para poder aceptar todos los pedidos que le llegaban, y al poco tiempo, “Lars Cars and Propulsion Inc” fue la empresa líder del sector automovilístico. La Unión Europea hizo públicos unos números en los que se podía ver con claridad cómo habían bajado las emisiones de CO2 a la atmósfera. Lars Thompson estaba eufórico al ver que él era el responsable de que las emisiones de C02 hubieran bajado. Pero no todo era un mundo de rosas para el sector del automóvil. Empresas de la talla de Daimler AG, General Motors, Fiat S.p.A se vieron obligadas a cerrar, después de haberse declarado en bancarrota. También cerraron petroleras como Repsol, British Petroleum, Shell o Petrobras. Esto provocó que países como Arabia Saudí, Emiratos Árabes Unidos, Qatar o Venezuela se declararan en quiebra, ya que el petróleo era su principal fuente de ingresos. Al ver que cada vez eran más las empresas y países que se empobrecían, se decidió a convocar una reunión de todos los países del mundo para poner fin a esta crisis mundial. Se llegó a un acuerdo para que Lars Thompson cediera la patente, pero los Estados Unidos estaban muy enfadados ya que, por culpa del invento de Lars, General Motors había quebrado, dejando su economía en una situación muy delicada. El presidente de los Estados Unidos, Michael Philips, llamó a Lars para hacer una comida juntos y hablar sobre el invento que este había creado. Lars aceptó amigablemente y comió con Michael Philips en un restaurante a las afueras de Washington. Al acabar, unos hombres de negro cogieron a Lars y lo sedaron mediante cloroformo. Jamás se volvió a saber nada de Lars. Unos dicen que lo encerraron en un módulo de aislamiento de alguna cárcel americana, otros dicen que lo asesinaron... Lo único que se sabemos es que Lars ya no apareció. Desde ese día, los Estados Unidos arrancaron una enorme campaña en contra de “Lars Cars and Propulsion Inc” acusándolos de estafa, alegando que los motores no funcionaban con aire, sino con etanol. Acabaron hundiendo a la empresa de Lars y unos hombres de negro pasaron, casa por casa, en cada rincón del mundo, requisando todos los coches de “Lars Cars”. Se quedaron con la patente y la destruyeron. De Lars nunca se supo nada. Desapareció sin dejar rastro. Nunca se sabrá qué fue de él. Lo único cierto es que el motor de aire fue real, y el mundo salió perdiendo.

El bien común no es del interés de todos

Finalista Categoria E Prosa catalana

Laura Díaz 4t ESO B

La meva musa 20 de març de 2016. Que ràpid passa el temps! Fa just un any que vaig conèixer qui seria l’amor de la meva vida.

Era molt planificadora, a vegades en excés, volia tenir-ho tot programat, però aquell dia es va descontrolar tot per complet. Per començar, va trencar amb el seu promès una relació de dos anys. Necessitava escapar d’amors tòxics, de mentides, de manipulacions, d’enganys, de tanta dependència, dels homes equivocats. Necessitava viure per ella mateixa, estimar-se, agradar-se, no necessitar. No em va donar més explicacions sobre el tema, al final cada parella és un món i, com a tal, ha de ser només ella qui prengui les pròpies decisions sobre el seu enllaç. Però hi ha vegades en què, per molt que s’intenti mantenir el vaixell en flotació, és millor dir adéu. Per intentar evadir aquell sentiment de tristesa i sense un pensament previ sobre l’acció, va decidir agafar un tren cap a Barcelona per celebrar l'aniversari de la seva cosina Àmbar. Un lloc perfecte per practicar la fotografia, la seva gran passió, i per perdre’s entre monuments i carrerons estrets. I aquí és on entro jo en tot això.

Laia Soler, aquest era el meu nom, bé, encara ho segueix sent. En aquella època era una noia normal i corrent que vivia en un petit apartament del centre de Madrid. Estava cursant el meu primer any de carrera a la facultat de Belles Arts. La veritat és que m’anava bastant bé. Un dia em van encarregar un dibuix artístic sobre una persona, objecte o monument que ens transmetés algun sentiment, i més endavant, en una exposició oral del treball, hauríem d’explicar la sensació detalladament. Jo era una persona amb una gran facilitat per trobar la inspiració. La veritat és que els meus companys sempre envejaven aquest fet i jo reconec que no negava la facilitat que tenia per il·luminar-me. En canvi, com si d’una mala jugada es tractés, aquest cop no trobava la inspiració necessària. Ja havien passat quatre dies d'ençà que em van plantejar l’activitat i encara no tenia res al cap. Vaig pensar que, si sortia una mica de casa, aclariria les idees i, vés a saber, potser em venia la vena de l’artista, tot i que tampoc podia passar tot el dia fora, ja que a les sis i mitja havia quedat amb la meva mare per ajudar-la a preparar el sopar familiar. Vaig agafar la meva llibreta, un parell de carbonets, uns colors de fusta i els vaig ficar dins una bossa.

Sincerament, crec que va ser el dia que més vaig caminar per Madrid, però aquests passos van resultar un fracàs, fins que se’m va encendre la bombeta i em vaig dirigir a l’estació de tren. Acompanyada per la multitud de gent i el soroll ensordidor, vaig decidir tancar-me en mi mateixa per aconseguir el propòsit que buscava. Així doncs, vaig seure en un banc prop de l’accés a les vies del tren i em vaig posar a observar. I allà la vaig veure, entre una jungla de persones, fotografiant el sostre voltat, i de sobte va néixer l’estrella que porto dins, vaig treure la meva llibreta negra i, fixant-me en la seva delicadesa, vaig començar a retratar-la. Tenia la pell lleugerament fosca, es notava que havia estat exposada al sol, ulls brillants, amb una salvatge cabellera castanya. Vestia bé, amb un estil molt “casual”. La seva cara mostrava un lleuger somriure, en canvi, els seus ulls no semblaven dir el mateix. En un d’aquests instants en què abaixes la mirada, et centres en la creació i la tornes a pujar perquè ja no retens la imatge en la memòria, la vaig perdre de vista. Crec que només havien passat cinc segons, el cas era que ja no hi era. Havia perdut la meva musa. No vaig reaccionar, simplement em vaig quedar paralitzada, fins que un “hola” em va sorprendre per darrere. De cop i volta i per una acció de protecció, vaig tancar la llibreta. Era ella, era la meva lira. No vaig respondre, per vergonya, perquè els nervis em van jugar una mala passada. Ella no es va rendir i va continuar insistint, em va dir que m’havia vist dibuixant i que em trobava interessant. Finalment, em va confessar que m’havia fet una fotografia. Sense pensar-ho dos cops li vaig demanar que me la mostrés. Acceptà, però, a canvi, li hauria d’ensenyar el que estava dibuixant. En aquell moment em van passar tantes coses pel cap... Jo mai havia ensenyat els meus dibuixos a mitges. Com es deu dir? Què feia fotografiant-me sense el meu permís? Aquesta última pregunta no era del tot justa, ja que jo l'estava dibuixant i tampoc m’havia donat la seva aprovació. Els meus pensaments van concloure quan va estendre la mà per fer el tracte, i jo la vaig acceptar. La seva mà, freda i suau, i la seva mirada trista, em van transportar a una altra sensació, fins aleshores desconeguda per mi. Després de mostrar-nos mútuament les nostres creacions i que ella s’adonés, per tant, que jo l’estava dibuixant, només em va mirar i va somriure.

Vam continuar parlant unes dues hores més. Es veu que anava a Barcelona i que el seu tren arribava tard. Teníem tantes coses en comú... Era increïble. Jo no creia en allò de “la teva ànima bessona”, però aquesta vegada... era màgic. A vegades la realitat supera la ficció. Li vaig acariciar delicadament la cara, per comprovar si tot era real. I així es van unir les nostres mirades i després les nostres boques en un petó que ens va remoure per dins. Un petó entre dues desconegudes que es necessitaven urgentment. Cap de les dues volia separar els seus

llavis de l’altra, sentint com les pors desapareixien, com si les inseguretats es convertissin en confiança, gaudint del plaer sense obstacles. I així van estar una eternitat. Una eternitat que va durar el temps que dura un petó. No volia que finalitzés aquell moment, però faltaven tres minuts perquè arribés el tren i ella havia d'acomiadar-se. Vam acordar que m’ajudaria a acabar el dibuix i vam intercanviar els telèfons. Em va prometre que em trucaria quan arribés a Barcelona i que aquesta “relació”, per anomenar-la d’alguna manera, no finalitzaria aquí. No obstant això, sí que ho va fer. L'endemà, enfadada amb la vida perquè no havia rebut cap trucada d’ella, vaig decidir llançar la tovallola, em vaig repetir molts cops que aquesta història no havia sigut res, però em resultava impossible, sabia que el que havia passat era cert. Va sonar el telèfon, aquell número no estava registrat en els meus contactes. “Que estrany!”, vaig pensar. No tenia el costum de respondre als desconeguts. Aquell cop, per desgràcia, sí que ho vaig fer. Una veu trista i aguda, d’una tal Àmbar. Vaig recordar de sobte que així es deia la cosina de la meva musa. En efecte, era ella. El meu cor es va esmicolar, tots els plans es van destruir, tot va quedar en res: el meu amor fugaç havia mort. L’Àmbar em va explicar, entre llàgrimes, que no m’havia pogut trucar abans, que va ser el tren, que va descarrilar, i que no s’hi podia fer res. Em va comunicar que l’enterrament seria el dia vint-i-set, i em va acabar dient: “Vas ser la llum de la seva vida, a ella li encantaria que hi assistissis, t’hi esperem.”

Avui, un any més tard, encara no he sigut capaç de superar la seva mort, i és que una història de dues persones que s’estimen, no necessàriament ha de ser molt llarga per ser perfecta, només ha de ser veritable. La vida continua, però seguiré escrivint la nostra història d’amor, fins i tot després de la seva mort, perquè la nostra va tenir un principi, però mai tindrà un final. T’estimo, Abril.

Guanyador Categoria D Poesía castellana

Greta Samper 2n ESO A

El perro y la pulga Una pulga un día, en el cuerpo de un perro se metió. Aburrida y aburrida, un día le pico, El perro enfadado se empezó a rascar y la pulga salió disparada hacia otro lugar. La pulga disgustada, se echó a llorar. No entendía, no entendía, qué había podido pasar. El perro acudió a ella pidiéndole perdón. preguntándole si quería hacer un trato que no perjudicaría a ninguno de los dos. La pulga contenta, aceptó sin rechistar. Y estos dos amigos juntos siempre, pudieron estar.

Guanyador Categoria D Poesia catalana

Alba González 1r ESO A

La meva terra M'agrada la meva terra, perquè ens permet disfrutar. Tant podem ser a la platja com anar a esquiar. Tenim una costa que és d'envejar, i unes muntanyes que són d'admirar! La terra és ferma, i tenim bon bestiar i la bona gent mai ens mancarà. Gaudim de tradicions, com les sardanes i els balls de bastons. Tenim castells, correfocs i diables, i amb els forasters som ben amables. Llibres i roses regalem i per Sant Jordi l'amor demostrem. A la Moreneta adorem, i el virolai li cantem. M'agrada la meva terra, perquè acollim a tothom. La veritat, tant se'ns en dóna, siguin d'on són.

Guanyador Categoria D Prosa castellana

Marina Martínez 2n ESO A

La mala conducta En un pueblo de las afueras de Madrid, había una escuela llamada Divino Salvador. En esa escuela siempre había muy buen ambiente, la gente era muy amable y simpática, sobre todo entre ellos destacaba Jesús, el portero de la escuela. Jesús era un hombre de unos cincuenta años, que llevaba trabajando en esa escuela desde los treinta años, siempre vestía con su traje de trabajo impecable y bien planchado. Era una persona de lo más cariñosa, siempre estaba pendiente de los demás, primero le importaba la salud de los demás y luego la suya. Siempre llevaba en sus bolsillos algunos caramelos que iba dando a los niños y en su otro bolsillo una diminuta agenda donde apuntar algún que otro mensaje que le decían los padres para sus hijos. Todo el mundo lo quería y lo admiraba, pero lo que no sabían era el oscuro secreto que mantenía oculto desde hace muchos y muchos años. Jesús no había tenido una gran infancia. En el colegio no es que fuera el más listo, ni el más guapo, pero sí que tenía una gran sonrisa que iluminaba y alegraba todo aquel que estuviera deprimido. Pero ese rostro encantador e iluminado desaparecía nada mas entrar por la puerta de su casa. Él sabía que su familia no estaba en uno de sus mejores momentos. Su madre no trabajaba y siempre había sido una mujer simpática y atenta a los demás, pero llevaba unos años que siempre la veía triste, débil y muy distante a su padre. El que traía el dinero a la casa era su padre pero lo despidieron y por depresión se lanzó al alcohol. Durante la hora de cenar nadie hablaba, Jesús se comía su planto, lo llevaba a la cocina y luego se despedía de sus padres. Hasta que una noche empezó a oír unos ruido de alguien golpeando algo y a una voz de una mujer suplicando. Silenciosamente el niño atemorizado por ese escándalo, se dirigió a donde oía el ruido, el comedor. Todas las luces estaban apagadas y vio muchos objetos por todo el suelo. La puerta estaba entreabierta y pudo ver la escena que traumatizó el resto de su vida. Su madre tumbada en suelo, llorando y con un color de piel blanco como la nieve. Y encima de ella, su padre, borracho por haberse bebido una botella de whisky entera, golpeándola. Él nunca hubiese pensado que llegaría a esos extremos. Corrompido por esa escena se le escapó un gemido que hizo que sus padres lo descubrieran. Su madre lo miró y en ese momento contempló que en su mirada además de dolor había tristeza y preocupación. La mirada de su padre, en cambio, era de rabia y odio. En ese momento, su madre grito:

-¡Corre, hijo mío! ¡Huye, vete, llama a la policía! El pequeño Jesús salió corriendo del comedor sin saber dónde esconderse. Su madre de donde pudo sacó sus últimas fuerzas y golpeó al padre que cayó al suelo. Sin tiempo para incorporarse, su padre la agarró. Empezó a golpearla y sin buscarlo, cayó al suelo golpeándose contra el pico de la mesa. Al caer al suelo, un charco de sangre inundó esa trágica escena. El padre salió corriendo por todo el piso buscando al niño, al final lo encontró escondido en el armario. Lo sacó con un brusco movimiento, lo tiró al suelo y lo empezó a golpear. El padre hizo creer a todo el mundo que la madre se cayó de la escalera por culpa de Jesús y que al caerse se golpeó la cabeza. Al entierro sólo asistieron cuatro miembros de la familia de su padre. Nadie más. Esa misma noche, al llegar a casa, aprovechando que su padre estaba en el baño, cogió un bote con distintas pastillas, las trituro lo más pequeño que pudo hasta dejarlas polvo y las introdujo en la botella de whisky. Al salir del baño su padre como era habitual, se bebió con largos tragos toda la botella, cayendo en un profundo sueño. Al despertase, se encontró atado en la cama y al lado de él, Jesús con un rodillo de amasar en las manos. El rodillo con el que pegaba a su madre. Se subió a la cama frente a su padre y le empezó a golpear constantemente con mirada fría e inexpresiva. Su último golpe lo dirigió a la cabeza y de ese golpe lo mató. Mintiendo igual que hizo su padre, hizo creer a la gente que entraron unos ladrones, quienes mataron a su padre. Como sus padres murieron al niño lo encerraron en un orfanato, por su trágica historia y durante años tuvo que asistir a diferentes sesiones con psicólogos. Al final, les convenció que ya estaba bien, que ya lo había superado. Al cumplir treinta años entró a trabajar en la escuela en la que ahora trabaja. Un día como todos, vino un niño nuevo al colegio. Era un niño no muy alto, delgadito, con un pelo y ojos negros como el carbón. Era un niño que transmitía tristeza, su rostro era apagado y siempre tenía unas inmensas ojeras. Jesús siempre se mostraba amable y atento con él, ya que su triste aspecto le preocupaba. Era un niño que cada día estaba más y más delgado. Un día cerca del verano, Jesús se acercó a él y le preguntó: -¿Estás bien? no haces buena cara. -sí sí, muchas gracias- le dijo el niño con voz temblorosa. -¿Quieres que llamemos a tus padres? Si no te encuentras bien, lo mejor es que te vengan a buscar.- le dijo atentamente Jesús. En ese momento sus ojos se abrieron como platos y el niño gritó: -¡Nooo, ya te he dicho que estoy bien!- e hizo un gesto para apartarse de Jesús.

Fue entonces cuando Jesús pudo contemplar unos enormes cardenales por toda su parte delantera del brazo. Y rápidamente los golpes le recordaron a los que tenía su madre. Los próximos días Jesús se dedicó a investigar sobre la familia de ese niño: supo que su padre era un alto ejecutivo que gracias a sus maneras agresivas había llegado a un alto cargo en una gran empresa multinacional. Habían estado cambiando de ciudad por el trabajo de su padre varias veces. Su madre no trabajaba porque con tanto cambio tuvo que dejar de hacerlo. Se podía decir que era una familia acomodada. Al cabo de un par de semanas, Jesús se armó de valor y empezó a espiar a esa familia. El padre normalmente llegaba bastante tarde, serio, de mal humor. Parece ser que sus jefes le estaban poniendo en una situación difícil y esos nervios lo volvieron aún más agresivo en casa. Empezó a ser normal escuchar como alzaba la voz en ese lujoso piso de la zona alta. En una zona donde ningún vecino se conoce y ni le importa lo que hace el vecino de al lado. Escondido en la oscuridad pudo ver una escena conocida, como el padre cargaba su ira contra el atemorizado niño y su madre lloraba al lado. En aquel momento supo lo que tenía que hacer. Planeó delicadamente cada detalle y cuando faltaban pocos días para vacaciones decidió realizar su acto de justicia. Disfrazado de mensajero con gorra, gafas y un bigote postizo llamo a la puerta después de comprobar que el padre del niño había llegado a casa. -El señor Friman? Le traigo un sobre urgente del director de su compañía, es muy urgente. -¿Cómo? Si si, suba rápido.- dijo el padre. Jesús subió rápido pero sin dejar de parecer tranquilo al piso de la familia: -me envían para que firme estos documentos urgentemente y que debo devolver a su oficina. No le parecía extraño al padre y le dijo que pasará mientras buscaba algo con lo que firmar. Una vez dentro del piso Jesús de su cintura sacó una porra de hierro que la agarró tan fuerte como años atrás cogió aquel amasador. Se abalanzó sobre el señor y le dio un golpe fuerte y seco en la cabeza. El hombre cayó al suelo y el empezó con rostro inexpresivo a golpearle mientras decía: -Nunca más golpearas ni a tu hijo ni a tu mujer. En aquel momento apareció el niño, quien gritó: -Por favor deje a mi padre, yo le quiero. Jesús giró la cabeza y comprendió que si seguía ese niño sería otro Jesús marcado para toda la vida. Así que le dio un último golpe que dejó inconsciente al señor y salió corriendo. Esa noche la pasó vagando por las calles pensando en lo que casi había llegado a hacer y

entonces vio claro que no podía tomarse la justicia por su mano. Lo que le paso a él fue un acto reflejo de venganza, pero o debía volver a reflejar su triste experiencia en otros casos. Jesús lo tuvo claro, se despidió de su trabajo, donde nunca entendieron porque, dejó el alquiler pagado de su piso e hizo las maletas. Ahora sabía que el objetivo de su vida debía ser convertir a esas madres e hijos indefensos, que sufrían malos tratos, en personas fuertes que pudieran denunciar sus situaciones de malos tratos. Tenían que ser las autoridades, la policía y la justicia quienes actuaran en defensa de esas pobres personas y actuara contra los hombres sin escrúpulos. Antes de irse había escrito una carta anónima a los servicios sociales explicándole el caso de ese alumno que había intentado erróneamente ayudar y él se marchó a otro país como voluntario para ayudar a este tipo de familias, por desgracia hay muchas más familias y casos como ese y el decidió que a partir de entonces lucharía con todos sus recursos para que fueran valientes y saliesen a la luz los verdaderos rostros de esos hombres monstruosos. Nunca más ningún niño debería cargar con la culpa que él ya nunca podría dejar que llevar con él.

Guanyador Categoria D Prosa catalana

Júlia Tomàs 1r ESO A

L’Ona invisible Som a classe de mates i el professor ha fet una pregunta molt difícil. L’Ona, la noia que tinc al costat, me l’acaba de dir a cau d’orella. L’animo perquè la digui en veu alta, però ella no vol, em demana que la contesti jo. Aixeco la mà i la responc. El professor em felicita davant de tots els companys i companyes. Estic molt sorpresa, la miro i està rient. Avui està sola, asseguda a les escales observant com juguem a bàsquet. Sembla que vol jugar però no s’hi atreveix. Cada cop que hi vaig per preguntar-li si vol venir em diu que no, que ella no en sap; ara, es passa tota l’estona mirant-nos. Quan encistello veig com somriu, veig com li brillen els ulls com si ho hagués fet ella. Els dijous ve a coral. Es posa als seients de darrere i canta molt fluix intentant que ningú es fixi en ella. La mestra sempre li diu que, si vol passar desapercebuda, ha de cantar convençuda i, si s’equivoca, seguir endavant amb la cançó sense que els altres arribin a notar-ho. Cada cop que hi parlo vull conèixer-la més, saber per què és així, per què no vol emportar-se mai el mèrit, per què és tan tímida. Sempre que estic amb ella parlem de tot, però quan li pregunto per què no vol contestar les preguntes a classe o jugar a bàsquet no em dóna respostes, les evita, no vol parlar d’ella i treu un altre tema. Sempre ho observa tot i li encanta veure com els altres parlen, com riuen, com si ella somiés que és part de tot el que veu sense atrevir-se a ser-ho. Sembla que tingui por de viure per ella mateixa i per això viu a través de les altres persones. Alguns nens li han posat sobrenoms, a ella tant li fa, sap que està per sobre d’aquestes ximpleries. Sempre em diu que “no ofèn qui vol, sinó qui pot”, però a mi em sap greu. Si la veiessin amb els meus ulls s’adonarien que ella no és així. Jo la considero la meva amiga i ara he entès que ha de ser ella qui s’atreveixi a jugar a bàsquet, a respondre les preguntes a classe o a fer solos a la coral. De fet, tots en algun moment, quan ens sentim insegurs, ens comportem una mica com l’Ona. Estic convençuda que algun dia s’atrevirà a viure la seva vida i tindrà el valor de ser la protagonista de la seva pròpia història.

Guanyador Categoria E Poesía castellana

Edgar Romero 4t ESO A

La muerte La muerte, el final del camino, lo que nos separa de nuestros seres queridos, la Paz eterna que se nos ha concedido.

El cuarto jinete llega en capa negra envuelto, se acerca como esqueleto, a lomos de un caballo esbelto.

Y cuando su guadaña sientas, puedes reír o llorar, nada de lo que hagas ya, tu destino podrá cambiar.

Es un ser igualitario, no importa tu estatus social, seas rico o seas pobre, tu final llegará igual.

Guanyador Categoria E Poesia catalana

Irene Roca 4t ESO A

Més enllà Més enllà del que pots veure hi ha un esplèndid lloc. Mira l'horitzó, deixa't atreure. La llum, allà és foc.

Més enllà de la teva ment hi ha un petit secret. Un sentiment divergent, que rebutges com un cigarret.

Més enllà de la pantalla hi ha una noia que s'avorreix. Ell és qui talla, ella, qui pateix.

Més enllà d'un cos, hi ha un cor que batega. Crida com un gos, ara ella s'ofega.

Més enllà d'una noia eixerida, hi ha poc confort. Més enllà de la vida, hi ha la mort.

Guanyador Categoria E Prosa castellana

Paula Expósito 4t ESO A

Defíneme pueblo La RAE dice, literalmente, que un pueblo es: “una población más pequeña y con menor número de habitantes que una ciudad”, pero para mí, y creo que para todos aquellos que se hayan criado en uno de ellos, a esta definición le falta algo. Yo me he criado prácticamente en mi pueblo, me ha enseñado valores que no habría podido alcanzar sin él. Recuerdo cuando era pequeña, los grandes veranos que pasaba allí, con mi hermana y las únicas tres amigas que teníamos. Una de ellas vivía al cruzar la calle. También me vienen a la mente los paseos en bicicleta o los que consistían en recorrernos unas mil veces al día todo el pueblo. O bien cuando mi abuela nos llevaba a la piscina y perdíamos la noción del tiempo, pensando en nuestras cosas. Ha pasado tanto tiempo y tantas cosas, que se me hace imposible recordarlo todo. Pero todos crecemos y nos hacemos mayores, cambiamos nuestra forma de ser, nuestra forma de pensar, de vestir… pero no ha cambiado la forma de querernos. Día a día van sucediendo cosas nuevas y, cuando quieres darte cuenta, esas “tres amigas” se han convertido en un grupo de unas 20 personas. Y es precisamente allí donde se te concede el placer de conocer a personas maravillosas, que, con el tiempo, se convertirán en imprescindibles en tu vida. Sí que es cierto que un pueblo es una población pequeña, y que tiene un número mucho menor de habitantes que una ciudad. Pero, ¿para qué más? Si me conformo con ellos, con los paseos nocturnos o a plena luz del día, con las noches sentados en “La Plaza” contándonos cosas que, aunque parezca mentira, no sabíamos los unos de los otros o simplemente planeando cosas para el verano siguiente, o las tardes e incluso los días enteros que llegamos a pasar en la piscina o sentados en un banco comiendo pipas, las noches de cine en alguna de nuestras casas; por no hablar de la semana de “las fiestas”, esos pocos días que se te hacen más cortos aún de lo que son, pasando la noche entera hasta que sale el sol, sin cansarte ni un segundo de ellos, riendo, bailando, saltando, sintiéndolo. O cenando en la hamburguesería ambulante que cada año ponen en el mismo sitio. ¿Para qué quiero más? Esta es la única pregunta que me formulo año tras año. Creo que, solo dándote mis ojos, verías lo que realmente yo veo al pensar en mi pueblo, el lugar donde nacen mis sueños y terminan mis preocupaciones. Creo que ahí he aprendido todo lo que sé. He logrado tener los valores que ahora mismo tengo y es el lugar que me ha enseñado a ser libre.

Y ahora, consciente de que un diccionario no recoge todas las acepciones de un término y de que olvida aquellas que se llevan y se llevarán siempre en el corazón, defíneme PUEBLO.

Guanyador Categoria E Prosa catalana

Irene Roca 4t ESO A

El blau que ens separa Iorgos Kana. Illa de Lesbos. 11.34 h

No puc més... Fa temps que van fer fora de la feina el meu pare, ja que, des de l'arribada massiva de refugiats sirians, la situació de l'illa ha empitjorat molt perquè els turistes ja no ens volen venir a visitar. Teníem el mínim per viure, i ara ja no tenim ni això. Vaig dir als meus pares que deixaria els estudis i em buscaria una feina per ajudar a casa, però ells em van suplicar que no ho fes, perquè tenir certs coneixements em pot facilitar més endavant trobar una bona feina. Tot i que això no és cert. Conec moltes persones que tenen carreres universitàries i no han aconseguit feina.

De totes maneres, he decidit que quan sigui major d'edat, me n'aniré a Alemanya a buscar-me la vida i així poder col·laborar a fer front a les despeses familiars. No sé com s'ho prendran els meus pares, però no tenim alternativa.

Naima Habi. Mar Mediterrani. 11.34 h

No puc més... Fa més de cinc dies que estem vagant pel mar i no veiem res més que aigua. Estic començant a pensar que moriré sense veure terra. L'esperança ja no perdura en mi. I l'ambient que es respira aquí és tan podrit com aquesta porqueria de vaixell (si és que es pot dir així). Som a bord unes 200 persones, totes encongides, també pel fred vent de l'hivern. Fa dos dies que les reserves de menjar se m'han esgotat, el viatge està resultant més llarg del que la meva mare havia previst al preparar-me les provisions. No puc parar de pensar que vaig fer mal fet de deixar els meus, però van insistir molt que fos jo qui aprofités l'oportunitat d'embarcar-se. Tot i que van vendre tots els objectes de valor (sobretot les joies de la meva mare), no van aconseguir més diners que els equivalents a una plaça en aquesta llauna de sardines.

La desesperació a la pastera és tan gran que ahir un home de mitjana edat va patir un atac d'ansietat i es va llançar al mar. Sóc incapaç de treure'm del cap la imatge del pobre home sent engolit per les onades. Si la situació no millora, potser faré el mateix...

Iorgos Kana. Illa de Lesbos. 11.48 h

Avui és un bon dia (meteorològicament parlant) per sortir a pescar. El meu pare i jo marxem de casa un cop canviats i ens dirigim cap al port. Allà, pugem a la barca i, junts, ens dirigim cap a l'horitzó.

Naima Habi. Mar Mediterrani. 11.48 h

La situació no ha millorat, i no tan sols això, sinó que encara s'ha agreujat. Ha començat a entrar aigua al vaixell i temem que comencin a tirar gent al mar. Només espero veure terra i que no s'arribi a aquest extrem.

Iorgos Kana. Mar Mediterrani. 12.32 h

Han passat gairebé tres quarts d'hora i no hem pescat res. Encara que estiguem a l'hivern, el sol pica, i molt. El meu pare està intranquil, perquè si no capturem cap peix, no dinarem. Cansat, alço la mirada i descobreixo alguna cosa que no aconsegueixo distingir i crido el meu pare per mostrar-li.

Naima Habi. Mar Mediterrani. 12.32 h

Doncs sí que s'han complert les pitjors prediccions. El capità (per dir-ho d'alguna manera) ha perdut els nervis i amb empentes ha començat a llançar gent per la borda. Per sort, sóc a l'altre extrem de la pastera, tot i així, m'és difícil mantenir-me dins. De sobte, un home forçut m'empeny, no puc dir que hagi estat accidentalment. L'aigua em colpeja com una bufetada i intento flotar, però l'aigua freda em paralitza els músculs. Noto que l'últim alè de vida se me'n va...

Iorgos Kana. Mar Mediterrani. 12.33 h

Allò que havia descobert resulta ser una pastera. Com que veiem que s'està enfonsant, sense pensar-ho dues vegades, posem rumb cap allà, mentre el pare avisa per ràdio. Quan estem a punt d'arribar, veig que el mar s'empassa el cos d'una persona. Trec forces d'on puc i em llenço al mar per intentar rescatar-la. Aconsegueixo pujar-la a la barca, és una noia tan pàl·lida i gèlida que em fa pensar que hem arribat massa tard. Però de cop, obre els ulls, que són d'un blau

com el d'aquest mar que ens dóna i ens treu la vida. El temps sembla aturar-se...

Naima Habi. Mar Mediterrani. 12.33 h

Moriré, us estimo, pares. De sobte, sento que el meu cos s'enlaira. Sóc al cel? Obro els ulls i veig el rostre d'un noi preocupat. Un àngel? Els seus ulls són d'un blau com el d'aquest mar que ens dóna i ens treu la vida. El temps sembla aturar-se...