VIURE PROP LA MINA
L’aparició de les primeres mines va suposar una revolució tant econòmica com social. Els “jornals” dels miners i les mineres permeten diversificar els ingressos de la unitat familiar, ajudant a afrontar d’una forma molt diferent una mala anyada o problemes amb les collites.
BOTIGUES I FIRES Per contra del què podríem pensar, la mina comptava amb tota mena de serveis. Hi havia un economat i diverses botigues on es podien trobar tota classe de productes, des de llaunes de conserva a sabates. Proporcionant el proveïment de productes bàsics de la unitat familiar.
I allà també parava la gent. Jo recordo la gent bevent allà, no sé el que perquè Coca Cola no hi havia. Suposo que devien veure vi.”...“L’economat estava a Cal Fumanya que existeix perquè forma part d’una casa. Era super gran. I recordo als miners anar a comprar la compra que nosaltres fem al Carrefour. Recordo que anaven molt sovint ii a final de mes, pagaven. Guanyaven molt poc. Aquella època es guanyava molt poc. Desprès va vindre quan els miners es guanyaven la vida, però llavors, no. I la gent anaven a l’economat i venien carregats amb les llaunes de sardines, les conserves, gra, cigrons, bacalao, que llavors era barat com els cigrons. Aqui, a les cases, era el porc. Aquí pollastres i conills. Però mon pare, el que feia els diumenges,
era anar a caçar esquirols. I si caçava un esquirol, era el que menjàvem a l’arròs. Els esquirols era normal menja`ls a casa, com els conills. Ho recordo com una cosa molt normal.” Esther Sierra, 1954. “Compràvem a Cal Fernando i desprès al Moli de la Palanca, que hi havia el forn.” Lourdes Pons, 1948. “Aquí no es feia mercat setmanal. Quan els miners cobraven, la setmana següent venia el Perdiu de la Pobla... Llavors hi havia molta gent i també hi havia moltes botigues, i podies comprar de tot.” Aurora Clemente, 1954.
Igualment, també se celebraven fires. Les més concorregudes de la zona eren les Fires de Tot Sans de Gósol, Guardiola de Berguedà i Bagà. Dinamitzaven la vida social i l'economia dels pobles i marcaven el començament de l'hivern, del temps de recolliment. “D’aquí a la mina hi havia 3 botigues en 500 metres. HI havia el Bar Andalus, on era una botiga amb molt de moviment. I la gent parava allà, a veure vi, suposo. I comprava el que necessitaven. I la botiga els hi fiava. I quan cobraven, pagaven. I, aquí a Cal Fernando, també el mateix. Jo recordo que era com més important, perquè rebia les cartes, els diaris.
12
Cuina de Cal Ramonet. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.
DONES DEL PEDRAFORCA
