LA DONA A PAGÈS

DONES DEL PEDRAFORCA

Les dones han sigut i són el pal de paller de la societat rural tradicional, tot i així, la seva aportació laboral, econòmica i social al territori no ha estat comptabilitzada ni en les estadístiques ni en la història.

Es per això que des del projecte Memòria i Paisatge de Saldes volem rendir homenatge a les dones que han format part del nostre territori i de les nostres vides.

Aquest treball de memòria i anàlisi històric-social en clau femenina ens serveix per a reconèixer i posar de manifest la duresa de la vida d’aquestes dones, que lluny de la modernitat actual, havien de fer front ja des de ben petites a la cura de la casa i de la seva família amb els pocs recursos de què disposaven.

Així doncs, la família adquiria un significat ampli. Més enllà de les relacions i els vincles de sang, esdevenia la unitat de producció bàsica per al manteniment de l’economia familiar. Tothom treballava en el que podia i en la mesura del que li era possible per a aportar el seu gra de sorra i contribuir al correcte funcionament d’un engranatge que sovint era molt més complex i volàtil del que ens podríem imaginar avui en dia. Els ingressos eren pocs i depenien directament dels resultats de les collites i del bestiar, pel que un any de secada o un problema amb un dels animals feia trontollar tota l’economia familiar. Així doncs, l’aparició de les mines va suposar no només el desenvolupament tecnològic de la zona, sinó també la diversificació d’aquesta economia familiar de subsistència.

Tanmateix, la feina desenvolupada per a dones sovint no només no s'ha remunerat sinó que s'ha mantingut invisibilitzada i a vegades menystinguda. Més enllà de tenir cura dels fills, dels malalts i de la casa, les tasques d'una dona a pagès conformen un ampli ventall d'activitats relacionades amb la cura dels animals i la finca.

Les dones pageses es cuidaven del bestiar, les feines de l’hort, de fer i portar els àpats a temps al camp, de recol·lectar plantes medicinals, conservar-les i o elaborar-ne remeis, de fer conserves d’aliments, de confitar la carn de la matança del porc, de tenir cura de l’hort, de rentar la roba en un safareig o a la bassa sense sentir-se les mans pel fred, de cosir i apedaçar la roba de tota la família... en definitiva, de fer anar els engranatges del dia a dia familiar. El projecte remarca les anades i vingudes de les dones en un territori rural. Dones del Pedraforca és el resultat del testimoni i memòria de les dones que n’han format part.

Esperem que Dones del Pedraforca aturi per uns instants el vostre món en moviment per (re)conèixer la realitat de les dones de pagès. Posant així, el nostre granet de sorra en la necessària reivindicació de les aportacions de les dones de pagès a la nostra història i a la nostra cultura. I així, des del reconeixement del passat i del present, poder imaginar i treballar per un futur on la condició de dona sigui alliberadora i no condicionant.

Saldes, Cal Cai i la capella del castell. Font: Àmbit de Recerques del Berguedà.

VIURE AL MÓN RURAL

El poble de Saldes en un vessant amb camps i en primer terme vegetació i arbres. L'any 1920. Fons: Projecte Betula

Ens trobem en un entorn tant bonic com singular, el Pedraforca encapçala un munt de paisatges, llocs i racons, que més enllà del seu magnetisme han condicionat i limitat la vida dels qui els han habitat.

A principis del segle XX aquesta zona estava aïllada en molts sentits, les xarxes de comunicacions i carreteres eren pràcticament inexistents, la gran majoria de cases de pagès no tenien aigua ni electricitat i els telèfons estaven reservats a poques cases. Fins que amb l’aparició i l’auge de les mines, la zona va experimentar un munt de canvis.

Moure’s i viure al món rural era especialment difícil i més si eres dona. En general, l’àmbit d’actuació de les dones es restringia al cercle familiar. Depenent sempre per a les decisions importants de la supervisió d’alguna figura masculina ja fos, pare, germans o marit. “Era de mal treballar perquè era diferent a ara, que hi ha tota la maquinaria i és molt diferent. Però abans era tot a mà. Els pares ho feien tot a mà, tant cavar, llaurar, les vaques. Llavors no hi havia tractor ni res eh.”

Lourdes Pons, 1948.

“No hi havia cotxes. Anàvem a peu a tot arreu. A la nit, i anàvem amb un lot.” Ester Sierra, 1954.

LA DONA A PAGÈS

EDUCACIÓ

Abans, en general, l’escolarització dels infants era ben curta. Normalment s’anava a escola des dels 6 anys, moment en que el nen o la nena podia arribar a peu a l’escola sense problemes, i fins als 12-14 anys, quan ja podia començar a treballar la terra de casa, o aportar-hi un jornal.

S’ha de tenir en compte que el fet de tenir cases de pagès disseminades per tot el territori feia que hi hagués nens i nenes que triguessin gairebé dues hores per arnar i tornar de l’escola, fes bon o mal temps.

En el cas de les noies l'accés a l'educació es restringia més, ja que, d’una banda, la instrucció femenina no es considerava tan necessària com la dels homes i, de l’altra, el fet que moltes vegades la seva incorporació a les tasques de la llar es feia incompatible amb l'assistència a l'escola. Normalment, les nenes acabaven l’escola abans que els nens per poder-se dedicar a aprendre aquelles tasques que es consideraven pròpiament de dones: les labors.

“Vaig anar-hi fins gairebé els 15 anys. Vaig començar molt tard eh. I feia moltes faltes, clar. Al viure cap allà baix al Gresolet, quan nevava ja no podíem venir al col·legi.” … “Estàvem nenes soles i els nens apart. Un mestre per cada classe.” ... “Quan es va tancar l’escola també es va notar molt perquè la canalla dona molta vida al poble.” ... Llavors hi havia mes moviment. Ara entre setmana no veus a ningú. El jovent per treballar han hagut de marxar... Al tancar les mines ha rebut molt. Ara es tot turisme. No hi ha res mes. Els pocs que poden treballar es per això.”

Lourdes Pons, 1948.

“Jo vaig aprendre a llegir aquí. Vaig marxar amb 9 anys. Tinc molt bon record. I a més molt marcada. Els meus companys, que molts encara hi viuen aquí, recordo anar al cole, mal vestida, mal abrigada. No tenien fred. Unes katiusques, neu. I no agafaven constipats siquiera. Jo una cartereta de cartró. Un xubasquero de color rosa. Anaven i veníem a dinar.” ... “I al cole, érem tots dins d’una classe. Tots apreníem lo nostre. Amb una senyoreta per tots. I vam aprendre. Al mati arribàvem i cantàvem el Cara al Sol i desprès ens donaven llet amb pols. No sé ni com la devien escalfar... Teníem unes tasses amb una nansa de cadascun. I era llet en pols. Ens portàvem el nostre llonguet amb xocolata. I era el nostre esmorzar.”

Esther Sierra, 1954.

“Llavors si no tenies una persona que t’ensenyés no tenies res… ara et fiques al Google i ho trobes tot.”

Aurora Clemente, 1954.

“Era una escola rural molt activa. Amb molts nens i havia un quartel de la guàrdia civil. Hi havia molts nens. Molts companyerisme. Una etapa molt feliç.” Carme Rodriguez, 1965.

Escola de Saldes 1952, 25 de març. Autor: Mn.G. Pedrals. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.

FEINES

Una dona de pagès és aquella que viu i treballa a pagès. Encara avui en dia, quan se’ls demana de què treballen, diuen que “no treballen”, que fan “feines de casa”, que són mestresses de casa.... Però sota aquest paraigua s’hi amaga un ampli ventall d’activitats que ocupaven (i ocupen) el seu dia a dia.

Les dones eren les encarregades de cuinar, netejar la llar, fer la bugada en basses o safareigs, cosir i apedaçar la roba, anar a buscar aigua, tenir cura de l’hort i el bestiar, anar a mercat a vendre els excedents, conservar els aliments, cuidar els fills i a les persones grans de la casa... I també, d’ajudar als homes a les feines del camp.

A les masies podien arribar a conviure-hi tres o quatre generacions i a temporades, també s’hi afegien els mossos, segadors que ajudaven en les feines del camp, o fins i tot “rellogats” de la mina. D’aquesta manera, era relativament fàcil trobar-nos amb unitats familiars d’entre 10 i 20 persones que omplien les cases de vida, i també de feina!

Les encarregades de fer que tot funcionés eren les dones, recolzades pels infants de la casa en aquelles feines que tenien a veure amb la logística com ara portar els àpats al camp o anar a buscar aigua. Des de ben petites les nenes ja col·laboraven en les tasques més senzilles del manteniment de la llar com ara parar taula, escombrar, fregar plats, pelar patates...

Una feina tant important com poc valorada, de fet, era força excepcional que les dones de pagès estiguessin donades d’alta a la Seguretat social, ni ser remunerades. No va ser fins a l’any 2003 que van desaparèixer les restriccions legals que impedien a dos conjugues d’una mateixa explotació cotitzar simultàniament al Règim Especial Agrari de la Seguretat Social.

Dona i nen engegant els porcs a Maçaners, municipi de Saldes. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà

“La dona a pagès feia de tot. Portar la casa, la canalla i el camp. I el bestiar. Perquè jo recordo que a casa meva havíem tingut vaques i ovelles. Llavors les ovelles les munyien, que feien formatge i tot, mató.”

Lourdes Pons, 1948.

El Pedraforca amb un paller en primer terme i el poble de Saldes al vessant 1920-1940. Font: Projecte Betula.

ECONOMIA DE SUBSISTÈNCIA

Els aliments extrets de l’hort, dels animals i de la matança del porc, eren el puntal de la dieta d’una casa de pagès, s’aprofitava tot el que es tenia a l’abast i es cuinava amb els productes propis de cada temporada. Si bé els àpats eren molts més calòrics que actualment, les feines d’aquells homes i dones eren molt físiques.

Un bon plat de trumfos amb un trosset de cansalada eren presents en la majoria dels àpats de cada dia.

El pa també era un aliment que no es gavanyava, per esmorzar era molt típic menjar sopes de pa o sopes escaldades.

Els dies de festa – Nadal, Festa Major... – per dinar s’acostumava a menjar una bona escudella i pollastre i per esmorzar pa amb xocolata. La cuina era cosa de les mestresses i les dones de la casa. Es cuinava al foc a terra i als fogons de pedra, més tard van venir les cuines econòmiques. Els forns només es feien servir per fer pa, si es volia gratinar els canelons es posava una tapa sobre la plata i es posaven brases a sobre. Servir i posar el plat a taula també ho feien les dones. En dies de feina, menjaven els homes junts i més tard o a la cuina ho feien les dones.

L’HORT

Normalment les cases de pagès feien dos horts, el d’estiu i el d’hivern. El d’estiu necessitava molta aigua, les cases que no tenien un pou o una bassa prop de casa que els permetés disposar d’aigua durant tot l’any, localitzaven els horts al costat de torrents o rius. Això de vegades implicava fer autèntiques excursions per anar a cuidar l’hort. En canvi, en els horts d’hivern no hi havia tanta demanda d’aigua, cosa que els permetia poder-los fer a l’era de casa. En un hort d’estiu es podien trobar les hortalisses típiques d’aquesta època com ara tomàquets, fesols o mongeta tendra, pèsols, enciams, pebrots, albergínies... A final d’estiu es collien els trumfos o patates i naps per passar l’hivern. Mentre que als horts d’hivern s’hi plantava cols, faves, cebes... Es guardaven les llavors d’un any per l’altre per poder-ne fer planter per l’any sobre, tenint sempre en compte els cicles lunars i esperant el moment idoni per a plantar i collir.

Si l’any havia estat bo, podia arribar a vendre’s l’excedent, de manera que la família n’obtenia uns ingressos extres.

Pagès llaurant amb arada tirada per bous. Any 1927. Font: Projecte Betula.

“A casa també havia treballat a l’hort. Havia plantat patates. I guardar les vaques i les ovelles. Munyir no.”... “Ho feia des de petita, a casa tots treballàvem”.

Lourdes Pons, 1948. ELS ANIMALS

A totes les cases hi havia animals, destinats a l’autoconsum i a la venda com a complement a l’economia domèstica. Habitualment era feina de dones tenir-ne cura. A tot arreu es criaven vedells, xais i cabrits que es venien als marxants de bestiar. I a totes les cases hi havia conills, pollastres, gallines, oques, ànecs... dels quals se n’aprofitava la carn i els ous.

A cap casa tampoc hi faltaven els porcs, eren la principal aportació de proteïna animal de la dieta familiar. En funció de la gent que hi havia a casa es mataven i s’engreixaven més o menys porcs. També era freqüent que una casa tingués truges per fer criar i vendre els porcells que no es quedaven per engreixar. No a tot arreu hi havia un marrà -porc mascle-, ja que era car de mantenir, així que les dones anaven caminant amb les truges a les cases veïnes per a cobrir-les.

La matança del porc

El dia de la matança del porc era tot un esdeveniment a les cases de pagès, els assegurava el proveïment de carn durant tot l’any alhora que els garantia poder afrontar l’hivern amb el “rebost ple”.

Es duia a terme durant els mesos de desembre al febrer, preferiblement amb lluna vella. Aquest dia les tasques de dones i homes estaven ben diferenciades. Els homes s’encarregaven de matar el porc, descarnar-lo i especiar i amassar les carns. Les dones en canvi, es dedicaven a remenar la sang, netejar i embotir els budells. A més a més durant la matança les dones se’n cuidaven de fer el menjar per a tota la gent que havia vingut a ajudar, i un cop finalitzada la matança en si, havien de netejar tots els estris i draps utilitzats. Si el dia de la matança una dona tenia la menstruació, seguint les creences populars no podia tocar la carn, només podia netejar els budells, ja que es creia que es podia fer malbé tot el tall i no guardar-se.

La matança era el clar exemple de cuina de subsistència, les dones empraven diferents tècniques per a conservar tot el tall del porc, fos encurtint-lo i assecant-lo o bé confitant-lo en olles plenes de llard del porc. L’endemà de la matança la casa queda pràcticament “buida” però la feina de les dones continuava sense parar... es confitava la costella, el llom, la botifarra blanca i la negra. Per fer-ho es coïa el tall a foc lent per després posar-lo amb olles de terrissa coberta de llard per conservar-lo. També era feina de dones conservar tots els excedents de l’hort.

També es feien conserves de tomàquet, pebrot, bolets... i confitures de préssec, prunes, figues i de tots els arbres fruiters que hi havia als marges dels camps. Totes aquestes conserves s’acostumaven a guardar al rebost, una de les estances més fresques de la casa, per tal d’anar-les consumint al llarg de l’any.

Els pollastres o conills i fins i tot la carn de caça es consumien el mateix dia s’havien matat, ja que d’altra manera la carn es podia fer malbé i haver-se de llançar.

Matant el poc a Cal Pascal. Saldes l’any 1960. Font: Àmbit de Recerques del Berguedà.

Dones rentant els budells del porc. Any 1947. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.

“Era una vida diferente, pero a mi me gustaba más la vida de entonces que la de ahora. Había más compañerismo. El pueblo estaba muy unido. No había envidias. No había la cosa que ahora se tiene por el dinero. Era diferente. La gente se cuidaba más entre ella. Hacíamos las matanzas y todo el pueblo iba unido. Muy diferente. Lo pasábamos muy bien cuando matábamos a los cerdos.”

Carmen Molina, 1941.

CUIDAR I CUIDAR-SE

Si haguéssim de resumir la feina de les dones a pagès en una sola paraula aquesta seria: cura. Cura dels infants, dels malalts, de la família, dels animals, de la casa, i finalment cura d’ella mateixa.

Elles han estat les que tradicionalment han assumit el rol de cuidadores, i alhora, les que han après i transmès tots aquells coneixements tradicionals orals relatius als remeis i cures que podien fer amb els pocs recursos de què disposaven.

Eren doncs, grans coneixedores dels secrets de la medicina popular i també del territori i els seus recursos, recollien tota mena de plantes del bosc i preparaven els seus ungüents i infusions per guarir tota mena de malalties, des d’un refredat al xarampió.

“Si. Me’n recordo a casa que agafàvem unes herbes que en deien hisop... I feien una barreja i ens feien prendre l’aigua. Desprès feien un xarop també, de flors de saüc. Abans feien moltes medecines a casa. Jo encara faig de vegades. Però normalment compro a la botiga de les herbes.”

Lourdes Pons, 1948.

EL METGE NOMÉS PER ALS CASOS MÉS GREUS

S’anava al metge o aquest es desplaçava a les cases només si era estrictament necessari i per casos de malalties i problemes greus de salut. Els metges residien als nuclis de població més grans i quan algú estava malalt, s’anava a buscar el metge a peu o amb mula i es feia venir a casa.

“Siempre ha habido médico. Lo que no había era farmacia.”

Carmen Molina, 1941. “A la mina..., i hi havia com un dispensari, recordo. La mina eren dos, la mina de baix i l’altre, crec que es deia Pedraforca. Nosaltres dèiem la mina d’a baix i la mina de dalt. Recordo que a dalt hi havia, el dispensari amb un practicat, per si hi havia un accident. Però era el practicant no el metge. El metge vivia al poble, a la casa del metge. I el practicant anava. Esther Sierra, 1954.

“Abans hi havia un metge sempre. Llavors ja vam passar a 3 dies. Ara obren 3 dies però amb cita prèvia.” Carme Rodriguez, 1965.

NAIXEMENTS I SEXUALITAT

Tradicionalment les dones parien a casa. Si el part era complicat, s’avisava al metge, però si no les criatures es tenien a casa amb l’ajuda d’una comadrona, de les dones més grans de la casa, i familiars o veïnes.

Un cop la criatura havia nascut, la mare no podia sortir de casa fins que no havien portat al nen o nena a l’església, normalment era al cap de quinze dies i quan es podia es batejava, bateig al qual la mare no podia assistir. A partir d’aquest moment, les dones ja podien fer vida normal.

Després del part, si una dona tenia dificultats per alletar el seu fill, o en el pitjor dels casos, la mare s’havia mort durant el part portaven les criatures a les dides, eren dones que alletaven altres nens i nenes.

No obstant, la relació entre part, sexualitat i cos femení sempre havia estat un tema tabú. Durant l’embaràs les dones vestien amb roba ampla per amagar la panxa i quan la canalla innocentment demanaven per l’origen del nens se’ls explicava que els havien trobat sota una col, darrere un boix o a la menjadora dels animals. Les encarregades de transmetre i explicar quatre nocions bàsiques sobre educació sexual a les joves adolescents eren les amigues o germanes més grans que ja s’havien casat. Les nenes passaven tots els canvis hormonals i l’aparició de la menstruació d’amagat, amagant allò del que no es podia parlar. De fet, un dels temes per a les que se les “preparava” era el primer contacte amb el marit.

És ben sabut que al voltant de la menstruació hi havia (i a vegades encara hi ha) moltes connotacions socials i creences relacionades. Les dones que menstruaven no podien tocar carn, participar en la matança del porc o fer maionesa... Tot un seguit d’estigmes que contribuïen a intentar amagar una mica més el cicle de la vida, les dones rentaven i estenien els “panyos” que es feien servir de compreses d’amagat als rentadors i els temes femenins es restringien a moments i cercles de confiança molt estrets.

“De fet quan jo vaig néixer, va vindre el practicant a casa. La comadrona i el practicant, No venia el metge. I així anava.” Esther Sierra, 1954.

“A casa meva hem nascut tots 3. Nosaltres havíem tingut una comadrona que era tia del meu pare. No tenia estudis, però hi entenia de parts.”

Lourdes Pons, 1948.

MOMENTS I LLOCS DE TROBADA

“FER SAFREIG”

Tal com indica l’expressió aquest era un moment per compartir i explicar vivències del dia a dia entre dones. Anar a rentar la roba al safareig, al riu o a la bassa segurament ha quedat a la memòria de les dones com una de les tasques més dures i pesades de viure a pagès. Fes fred o calor els tràfecs amunt i avall per a rentar la roba eren constants, i encara que la feina fos feixuga i la companyia de les altres dones amb qui es podien trobar fos amena, la tornada es feia especialment pesada doncs tornaven a casa amb la roba molla, i el pes extra que suposava. Algunes cases tenien safareig, d’altres en canvi, havien de fer desplaçaments de mitja hora o més estona a peu. En èpoques de saquera la recerca d’aigua es complicava i aquestes distàncies podien augmentar.

El sabó s’elaborava artesanalment amb el llard del porc i la cendra s’utilitzava com a lleixiu per a la roba blanca. Es posava la roba en un bugader, es tapava amb un drap i es posava cendra a sobre. Llavors s’hi tirava aigua calenta i es deixava actuar. També hi ha qui per la roba negra feia servir aigua de bledes.

“Lo lavábamos a mano en el lavadero público. Había uno donde tenemos el huerto y otro en la plaza de la iglesia, en el rincón. Pero hace muchos años que lo quitaron. Entonces no teníamos agua corriente.”

Carmen Molina, 1941.

“Rentàvem la roba a casa. Però també al riu. Escalfàvem l’aigua a casa i au.”

Lourdes Pons, 1948. “La meva mare era la persona que netejava la casa. Era molt treballadora, rentava els llençols de tots. Imagina´t tu llençols blancs amb miners, que limpios limpios no eren. Aquí hi havia una dutxa, que crec que era d’aigua freda. Perquè jo recordo que venien alguns dutxats de la mina.” Esther Sierra, 1954.

COSIR I APEDAÇAR

Ja des de ben petites les nenes anaven a aprendre a cosir, algunes ho compaginaven amb l’escola, d’altres en canvi, després de l’etapa escolar anaven un parell d’anys a fer labors. La majoria anaven a cases particulars a aprendre’n.

Tant o més important era cosir una peça nova com apedaçar-la per a ser reutilitzada. Compraven la roba als marxants presents als mercats i fires dels diferents pobles, però eren poques peces i calia saber com cuidar-les, i donat el cas reparar-les.

Mestra Leonor. Vallcebre, 1948. Autor: Mn. V. Aparicio. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.

“A l’escola els ensenyaven a llegir, escriure, de tot, labors...Jo vaig fer un llençol o dos. Brodàvem amb el tambor. Encara guardo un llençol.”

Lourdes Pons, 1948.

Mestra i alumnes. Vallcebre, 1950 aprox. Autor: Mn. V. Aparicio. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.