VIURE PROP LA MINA

L’aparició de les primeres mines va suposar una revolució tant econòmica com social. Els “jornals” dels miners i les mineres permeten diversificar els ingressos de la unitat familiar, ajudant a afrontar d’una forma molt diferent una mala anyada o problemes amb les collites.

BOTIGUES I FIRES

Per contra del què podríem pensar, la mina comptava amb tota mena de serveis. Hi havia un economat i diverses botigues on es podien trobar tota classe de productes, des de llaunes de conserva a sabates. Proporcionant el proveïment de productes bàsics de la unitat familiar.

Igualment, també se celebraven fires. Les més concorregudes de la zona eren les Fires de Tot Sans de Gósol, Guardiola de Berguedà i Bagà. Dinamitzaven la vida social i l'economia dels pobles i marcaven el començament de l'hivern, del temps de recolliment.

“D’aquí a la mina hi havia 3 botigues en 500 metres. HI havia el Bar Andalus, on era una botiga amb molt de moviment. I la gent parava allà, a veure vi, suposo. I comprava el que necessitaven. I la botiga els hi fiava. I quan cobraven, pagaven. I, aquí a Cal Fernando, també el mateix. Jo recordo que era com més important, perquè rebia les cartes, els diaris. I allà també parava la gent. Jo recordo la gent bevent allà, no sé el que perquè Coca Cola no hi havia. Suposo que devien veure vi.”...“L’economat estava a Cal Fumanya que existeix perquè forma part d’una casa. Era super gran. I recordo als miners anar a comprar la compra que nosaltres fem al Carrefour. Recordo que anaven molt sovint ii a final de mes, pagaven. Guanyaven molt poc. Aquella època es guanyava molt poc. Desprès va vindre quan els miners es guanyaven la vida, però llavors, no. I la gent anaven a l’economat i venien carregats amb les llaunes de sardines, les conserves, gra, cigrons, bacalao, que llavors era barat com els cigrons. Aqui, a les cases, era el porc. Aquí pollastres i conills. Però mon pare, el que feia els diumenges, era anar a caçar esquirols. I si caçava un esquirol, era el que menjàvem a l’arròs. Els esquirols era normal menja`ls a casa, com els conills. Ho recordo com una cosa molt normal.” Esther Sierra, 1954.

“Compràvem a Cal Fernando i desprès al Moli de la Palanca, que hi havia el forn.”

Lourdes Pons, 1948.

“Aquí no es feia mercat setmanal. Quan els miners cobraven, la setmana següent venia el Perdiu de la Pobla... Llavors hi havia molta gent i també hi havia moltes botigues, i podies comprar de tot.”

Aurora Clemente, 1954.

Cuina de Cal Ramonet. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.

TRANSPORT

A principis de segle la majoria de desplaçaments es feien a peu o amb la mula, principalment per anar a comprar i vendre a mercats o fires. Amb els anys, i en bona part gràcies a les mines, les carreteres van millorar, apareixent ja primers cotxes. No serà però, fins a la dècada dels 70 i 80 que les primeres dones es traurien el carnet i conduirien per aquestes Valls.

“Quan no hi havia cotxes anaven amb el burro quan anàvem carregats. Si no, a peu.”

Lourdes Pons, 1948.

“Recordo de petita anar a la mina, i bellugar-me per allà. I sobre tot, els camions. Anant i venint. Aquells pegasos grans. Blancs. Tots eren blancs. La imatge aquella.... I caminant per tots els camins. A vegades ens pujaven al poble, Bueno a l’alçada del poble. A lo que es ara el pont. Ens feia gràcia pujar a un camió i com paraven a Cal Fernando a fer el que fos, a vegades, amb la Marina, pujàvem amb pegasos. Ens feia molta gracia.” Esther Sierra, 1954. Ara ha millorat, perquè més o menys totes (menys alguna) totes tenen carnet. I volten per allà on volen, però abans era molt dura… no et podies moure, havies de dependre de l’home que et portés...

Aurora Clemente, 1954.

A partir del torrent de Comasses, o s’aconseguia un ruc que des de taxi o s’havia d’anar a peu. A la fotografia, la dona d’en Joan Trasserra a dalt del ruc. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.

Camions que trasnportaven fustao carbó també servien els dies de festa per portar gent a Gresolet o a les festes majors dels pobles veïns. Any 1950. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes. Un dels primers camions que va arribar a Saldes a buscar carbó, l’any 1940. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.

MINERES

Encara que la gran majoria dels treballadors de les mines eren homes, també va haver-hi dones “mineres”. Elles treballaven a l’exterior de la mina, generalment a les cribes i/o rentadors, on s’encarregaven de separar i classificar el carbó extret de la mina segons la seva qualitat i mida.

La Carmen va treballar prop de dos anys a la mina, treballava a les cribes el lloc on es classificava el carbó en funció de la seva qualitat. “Las piedras las tirábamos a un lado y el carbón a otro. El carbón lo dejábamos pasar por la cinta” hi treballaven unes 15 dones i era una feina que no recorda com a dura “Cuando venia una piedra muy gorda, pues si costaba de quitarla. Entonces teníamos que hacerlo entre dos mujeres porque no teníamos la fuerza de un hombre. Pero bien, bastante bien.” i de la que conserva bons records “Tengo unos recuerdos muy bonitos. Trabajabas, pero había una colla de 15 ó 15 mujeres y nos lo pasábamos muy bien. Reíamos mucho y muy bien.”

Carmen Molina, 1941.

“Vaig vindre a Saldes amb 15 anys, a l’octubre. I al febrer vaig començar a treballar a la mina. El meu pare era el guarda jurat del polvorín. I el meu germà, 4 anys més gran que jo, també treballava a la mina. Va fer 7 anys per no haver d’anar a la mili. ... A mi m’acompanyaven, perquè com era fosc i era molt jove, teníem por.” ... “El meu pare al polvoirin, el meu germà a la mina i jo a la criba de carbó.” ... “Havíem arribat a treballar unes 13 dones, però quasi sempre 11. ... Portàvem en una bossa, l’esmorzar, el dinar i el berenar, amb una carmanyola. I allà teníem una puela rodona grossa, per escalfar el menjar. Feia molt fred. .... Entre polseguera i fred, va ser duríssim. Però ho passàvem molt bé, perquè érem totes tant joves i teníem tantes ganes de treballar i de passar-nos-ho bé i d’explicar coses.” ... “Nosaltres entràvem molt contentes. Amb ganes de cantar i de riure, i d’explicar. I això que ja veus tu el madrugon que ens donàvem. I allà no et podies rentar ni res. Les mans per dinar i prou. I amb aigua freda. I a casa tampoc teníem dutxa ni aigua calenta. Barreño i agua calenta, escalfada al foc per la meva mare. Sempre fèiem el mateix horari, des de les 5 del mati a les 6 de la tarda, de dilluns a dissabte. Cobràvem una misèria, però ho fèiem a gust. Ara el jovent tampoc aguanta. Ens donaven bata blava amb un brodat en blanc que posava Carbones Pedraforca. I ens compràvem un mocador d’aquells de farcell, que ens liavem al cap i coll, per no haver-nos de rentar el cap cada dia. Perquè, es clar, acabàvem negres. I marxàvem a casa així. Anava sempre caminant, de vegades pel camí i de vegades pel dret.”

Remei López, 1941.

Instala·lacions de Carbones Pedraforca: pisos per als miners, menjador, economat, taller, bàscula, safareig, oficina, etc. Actualment, molts d’aquests edificis ja no hi son i només queden en funcionament les oficines. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.

SANTA BÀRBARA

El 4 de Desembre se celebra Santa Bàrbara, patrona dels miners, era la verge a qui s’encomanaven tant els que eren a dins de la mina com els que quedaven fora. És una festa que, amb el pas dels anys s’ha anat modificant i adaptant. I tot i el tancament de les mines, cada any es continua celebrant la festivitat, celebrant l’ofici religiós i l’ofrena floral al monument dels miners morts a Saldes.

“Santa Bárbara, la patrona, que era una fiesta muy grande.”

Carmen Molina, 1941. “Molt maques. Era festa grossa. Hi havia molta gent. I la festa major també era molt maca. I ho tapaven tot amb boix, i feien unes arcades per entrar la gent. Hi havia molt bones orquestes. Aquí va vindre un cop el José Guardiola. I llavors es pagava i es podia fer. La gent es feia bonos o pagaven entrades.”

Remei López, 1941.

“Al principi posaven els quadres que es feien al concurs d’entibació a la sortida de l’església i llavors la mare de Déu la treien per sota dels

Programa de Santa Barbara. Any 1957. Font: Ajuntament de Saldes. quadres... allò era una passada veure com la mare de Déu sortia com si sortís de la galeria de la mina.”

Aurora Clemente, 1954.

“Saps que les dones treuen l’estàndard de Santa Bàrbara? Doncs a mi em va sobtar bastant perquè feia molt poc que era aquí, i em van dir que l’havia de portar. Que el portaven les dones que s’havien casat aquell any, jo em vaig casar el mes de juliol i en arribar el 4 de desembre ja em va torcar dur-la. Ara ha canviat bastant, sempre la traiem les mateixes, perquè sinó no la treu ningú. Però clar, en aquell moment et sobta.”

Aurora Clemente, 1954.

“Ara anat cada vegada a menys. Però abans la recordo molt mes que la festa major. Era la gran festa. Amb molta il·lusió i emotiva.”

Carme Rodriguez, 1965.

Processió durant la festa de Santa Bàrbara. Font: Aurora Clemente

Concurs d'entibació durant la festa de Santa Bàrbara. Font: Aurora Clemente

ACCIDENTS

Endinsar-se a les entranyes de la terra sempre ha estat una activitat perillosa, ja fos fa un segle o avui en dia, entrar a dins d’una mina comporta una sèrie de riscs que només poden entendre els miners i aquells que han viscut la mina d’aprop.

La història minera de Saldes ha viscut dos grans accidents:

El dia 10 d’abril de l’any 1944, una explosió de grisú va matar a 34 persones a la Mina Clara de l’Espà, aquest va ser un dels accidents més importants de la mineria espanyola.

Set anys després, el dia 27 d’abril del 1951, una altra explosió de grisú, en aquest cas a la mina Campos de Saldes, va causar la mort de 21 miners.

Tenir familiars treballant a la mina comportava un patiment extra que només s'acabava un cop arribaven a casa sans i estalvis.

“Sí mucho. Hasta que no llegaba, sí. Siempre estaba con la cabeza dentro de la mina, si le pasa algo y con tres hijos que ya teníamos. Fue duro. Eso sí que fue duro. Ves que se va por la mañana, a las 4 de la madrugada y no sabes si lo vas a volver a ver. Había muchos accidentes, entonces. No había los adelantos que hubo después. Era duro, pero bueno, todo pasa.”

Carmen Molina, 1941.

La Carmen explica com ella no va viure directament l’accident de l’Espà, no obstant recorda com “Había pasado un año más o menos, antes de que yo viniera.¨... ¨” La gente del pueblo estaba con mucho dolor”.

Carmen Molina, 1941.

“Com hi havia 3 finestres grosses, la mina Campos la teníem al davant. Els accidents eren molts aquí. També vaig viure una vaga dels miners molt gran. Quan sentíem les ambulàncies i la sirena de la mina, ja sabíem que alguna cosa havia passat. Però no podíem deixar de treballar.”

Remei López, 1941.

“...el que també recordo, tinc noció de l’accident que hi va haver, important, perquè hi havia un nen, que es deia Mateo, que vivia a baix, i aquí dalt vivia una nena, que es deia Felisa i el seu germà, que es deia José, que era molt petitet. La seva mare es deia Felisa i el seu pare, Pepe. Ell era molt bon home i tenia molt bon rotllo amb la meva mare. I recordo, que aquesta dona es va quedar viuda. Es més, el seu marit no tenia d’anar aquell dia a la mina. Això va ser així. Però aquelles coses dels torns que es canvien. I va anar i va morir. I jo recordo, com a petita, no recordo els anys que tenia. Devia ser molt pe-

Accident de la mina Clara. Any 1944. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.

tita de plorar i veure tristesa i molt de moviment. Això m’ha quedat. Aquella dona trista i sola amb els nanos.” Esther Sierra, 1954.

“Aquí hi va haver un accident de mines i hi havia moltes persones. Joves de 25 anys. Començaven a treballar molt joves. Hi havia molta gent de fora, molta gent d’Almeria. Van quedar moltes famílies destrossades.”

Carme Rodriguez, 1965.

Si sentia que arribava el cotxe abans de l’hora ja sortia corrents aveure que havia passat. Que no tenia perquè haver passat res. Perquè clar ara sí, te n’enteres que els hi ha passat algo quan et truquen. Però llavors no. Llavors si s’havien fet algo, el curava el metge de la mina... Però quan senties el cotxe a una hora que no era la hora d’arribar el cor et sortia.

Aurora Clemente, 1954.

NOUS VEÏNS I VEÏNES

L'auge de les mines va comportar no només una revolució econòmica, sinó també social. L'auge de la mineria atraurà un gran nombre de nouvinguts, primer dels pobles veïns i després de la resta d'Espanya. De manera que, la població creixerà de forma gairebé ininterrompuda - amb un petit descens durant la Guerra Civil i la Postguerra- fins a finals dels anys seixanta, moment en què va arribar als seus valors màxims.

“Jo vivia en un poble de Málaga que es diu Monda. Es un poble gran que te Marbella a 18 kms. El meu pare era carbonero. Feia carbó vegetal. A mon pare li feia molta il·lusió posar una sabateria a Marbella. El mare guanyava molts cèntims, però era molt esclau perquè viatjava molt. Igual es tirava 3 mesos sense aparèixer per casa. Llavors o veníem cap aquí o marxàvem a Marbella. I vam vindre cap aquí.”

Remei López, 1941. “Llavors el que tenia una casa, el corral el convertia en una vivenda. I a Cal Faldilla, que som nosaltres, era la casa gran, que no era tant gran i els corrals. I allò ho van convertir en 3 vivendes. O sigui, era la casa i 3 vivendes on vivien diferents famílies. Inclús en algun pis havien viscut 2 famílies. I a casa, teníem miners. Jo recordo, que sempre he sentit dir a casa, que hi havia 11 miners. Tu diràs quin follon. Pues no, a casa podies veure 2-3. Anaven a diferents torns. No hi coincidien a casa. Una anaven de mati, altres de tarda, altres de nit. I eren gent molt ordenada. Jo no recordo crits. Recordo una convivència com de la família.” Esther Sierra, 1954.

Vista parcial d’una masia de Massanés_1920. Font: Projecte Betula.

Vista lateral de Cal Sibadé amb homes i montures i Pedraforca al fons. Any 1915. Font: Projecte Betula.

OCI I FESTES POPULARS

Així doncs, les mines no només van portar canvis econòmics i socials, sinó que també van permetre introduir noves formes d'oci i socialització. Els diumenges eren dia de descans, d'anar a missa i complir amb les obligacions religions i també de socialitzar amb la resta del poble.

“Feien cine cada diumenge i ball cada diumenge. Jo havia ballat amb tots els xicots d’aquí abans de festejar amb l’Isidre. I també anàvem a fer cafè a casa d’una família que vivia aquí al costat. Al ball, els pares s’assentaven i vigilaven. I quan era hora d’anar cap a casa, cap a les 8, doncs marxàvem tots a casa. Que l’endemà a les 4 ens havíem de llevar. El cine era a les 4 de la tarda. Era molt feliç amb el que feia. Tinc un bon record d’aquella época.”

Remei López, 1941.

“Hi havia més opcions d’oci que ara. Abans anàvem a les festes caminant, a Gósol, a Cal Xisquet, a Maçaners. Ens ajuntàvem tots, les noies i els nois i anàvem tots caminant. I ens ho passàvem millor que ara.”

Lourdes Pons, 1948.

“A Cal Carinyena fèiem cine. Desprès de casar-me, vam deixar de seguida de fer-ho, perquè no hi havia gent. I tenies que anar a Berga a buscar les pel·lícules i tornar-les. Era molta feina. I quan ho vam deixar de fer a Cal Carinyena, ho va fer Carbons Pedraforca. Ho feien al nostre local, però ho feien ells. Havien fet pel·lícules maques.”

Lourdes Pons, 1948.

“...havien obert un cine que va inventar mon pare. Ell tenia moltes idees fresques.” ... “I mon pare va anar donant idees, com la festa de l’arbre, la festa de Santa Bárbara. Unes festes impressionants. ES va fer el poliesportiu. Hi havia una pista de patinatge amb patins de rodes. I el diumenge anàvem al cine a veure pel·lícules de Ben Hur, Carmen Sevilla, el Cantinfles.” Esther Sierra, 1954.

Les festes eren marcades per dates religioses, els pobles celebraven les festes majors i els sants més assenyalats que estaven relacionats amb els patrons dels pobles i els oficis més estesos com ara Sant Antoni o Sant Isidre.

En els dies de festa, una missa marcava l’obertura dels actes festius. Després es feia ball de migdia, un bon dinar de festa major a les cases, ball de tarda i si s’esqueia, una mica de sarau a la nit. Les noies acudien a les festes i als balls acompanyades d’algun familiar, normalment el pare o el germà. Es col·locaven al voltant de la pista esperant que algun home les tregues a ballar. Uns dels balls que no faltaven a cap festa eren el de rams i el de casats.

A les festes majors era on es començaven els festejos. També hi havia molta tradició a fer caramelles. Al principi només en feien els homes. Es passava casa per casa a cantar i ballar, era costum treure la mestressa de la casa a ballar. Les cases els hi donaven menjar i beure, si en alguna casa s’havia mort algú recentment no s’hi passava.

Un altre costum eren fer fontades i aplecs, a fonts i ermites properes fora al nucli. Actualment encara es manté l’aplec de la Mare de Déu de Gresolet, un dels aplecs més concorreguts de la zona.

“A part dels reis. Es vivia tot tant diferent a ara. Amb una il·lusió i amb una cosa. Les festes eren super importants. La festa major era el no va mas. El Nadal no el recordo, perquè jo normalment no hi era. Anava a Barcelona amb els avis. Però el que era la festa major i els pessebres. Jo recordo aquí casa uns pessebres, amb aigua, amb llum, amb terra, amb molsa. De l’època. I quan veus ara i lo maco que era, per mi no te ni punt de comparació a lo que era llavor un pessebre. Al poble es feia, l’església, els Pastorets.” Esther Sierra, 1954.

“Fins als anys 70 inclús teníem cine, a Cal Carinyena. Ball el feien les festes i prou. Se’n feia per Festa Major, Sant Martí, Santa Bàrbara, Santa Llúcia...”

Aurora Clemente, 1954.