MEMÒRIE S , VIV ÈNCIE S I R EA LITATS D E L E S DONE S DE SA LDE S
Primera edició....................................................... Novembre de 2020 Edició...............................................L’Arada, Creativitat Social, sccl Coordinació........................... Bernat Marquilles i Marina Vilaseca Redacció............................................................................ Raquel Camps Entrevistes........................................................................ Laura Coronas Disseny i maquetació..................................................Muntsa Codina Dipòsit legal........................................................................ B 22215-2020 Agraïments especials a totes les entrevistades: Aurora Clemente, Carmen Molina, Carme Rodríguez Ester Sierra, Lourdes Pons, Remei López
Foto de la portada: Saldes, Pedraforca i padrina, 1960 aprox. Foto Àngel Prst. Font: Àmbit de Recerques del Berguedà.
Saldes. Cal Cai i la capella del castell. Font: Àmbit de Recerques del Berguedà.
ÍNDEX DONES DEL PEDRAFORCA............................................................................................................................................... 2 VIURE AL MÓN RURAL...................................................................................................................................................... 3 LA DONA A PAGÈS..............................................................................................................................................................4 EDUCACIÓ......................................................................................................................................................................................................4 FEINES...............................................................................................................................................................................................................5 ECONOMIA DE SUBSISTÈNCIA...........................................................................................................................................................8 L’hort............................................................................................................................................................................................................8 Els animals.................................................................................................................................................................................................8 CUIDAR I CUIDAR-SE.................................................................................................................................................................................9 El metge només per als casos més greus.....................................................................................................................................9 Naixements i sexualitat........................................................................................................................................................................9 MOMENTS I LLOCS DE TROBADA.................................................................................................................................................... 11 “Fer safreig”............................................................................................................................................................................................. 11 Cosir i apedaçar..................................................................................................................................................................................... 11 VIURE PROP LA MINA.......................................................................................................................................................12 BOTIGUES I FIRES..................................................................................................................................................................................... 12 TRANSPORT................................................................................................................................................................................................. 13 MINERES........................................................................................................................................................................................................ 14 SANTA BARBARA....................................................................................................................................................................................... 15 ACCIDENTS.................................................................................................................................................................................................. 16 NOUS VEÏNS I VEÏNES............................................................................................................................................................................ 17 OCI I FESTES POPULARS...................................................................................................................................................................... 18 RELIGIÓ .............................................................................................................................................................................19
DONES DEL PEDRAFORCA
Les dones han sigut i són el pal de paller de la societat rural tradicional, tot i així, la seva aportació laboral, econòmica i social al territori no ha estat comptabilitzada ni en les estadístiques ni en la història. Es per això que des del projecte Memòria i Paisatge de Saldes volem rendir homenatge a les dones que han format part del nostre territori i de les nostres vides. Aquest treball de memòria i anàlisi històric-social en clau femenina ens serveix per a reconèixer i posar de manifest la duresa de la vida d’aquestes dones, que lluny de la modernitat actual, havien de fer front ja des de ben petites a la cura de la casa i de la seva família amb els pocs recursos de què disposaven.
per a dones sovint no només no s'ha remunerat sinó que s'ha mantingut invisibilitzada i a vegades menystinguda. Més enllà de tenir cura dels fills, dels malalts i de la casa, les tasques d'una dona a pagès conformen un ampli ventall d'activitats relacionades amb la cura dels animals i la finca. Les dones pageses es cuidaven del bestiar, les feines de l’hort, de fer i portar els àpats a temps al camp, de recol·lectar plantes medicinals, conservar-les i o elaborar-ne remeis, de fer conserves d’aliments, de confitar la carn de la matança del porc, de tenir cura de l’hort, de rentar la roba en un safareig o a la bassa sense sentir-se les mans pel fred, de cosir i apedaçar la roba de tota la família... en definitiva, de fer anar els engranatges del dia a dia familiar.
El projecte remarca les anades i vingudes de les dones en un territori rural. Dones del Pedraforca és el resultat del testimoni i memòria de les dones que n’han format part. Esperem que Dones del Pedraforca aturi per uns instants el vostre món en moviment per (re)conèixer la realitat de les dones de pagès. Posant així, el nostre granet de sorra en la necessària reivindicació de les aportacions de les dones de pagès a la nostra història i a la nostra cultura. I així, des del reconeixement del passat i del present, poder imaginar i treballar per un futur on la condició de dona sigui alliberadora i no condicionant.
Així doncs, la família adquiria un significat ampli. Més enllà de les relacions i els vincles de sang, esdevenia la unitat de producció bàsica per al manteniment de l’economia familiar. Tothom treballava en el que podia i en la mesura del que li era possible per a aportar el seu gra de sorra i contribuir al correcte funcionament d’un engranatge que sovint era molt més complex i volàtil del que ens podríem imaginar avui en dia. Els ingressos eren pocs i depenien directament dels resultats de les collites i del bestiar, pel que un any de secada o un problema amb un dels animals feia trontollar tota l’economia familiar. Així doncs, l’aparició de les mines va suposar no només el desenvolupament tecnològic de la zona, sinó també la diversificació d’aquesta economia familiar de subsistència. Tanmateix, la feina desenvolupada
4
Saldes, Cal Cai i la capella del castell. Font: Àmbit de Recerques del Berguedà.
DONES DEL PEDRAFORCA
VIURE AL MÓN RURAL
El poble de Saldes en un vessant amb camps i en primer terme vegetació i arbres. L'any 1920. Fons: Projecte Betula
Ens trobem en un entorn tant bonic com singular, el Pedraforca encapçala un munt de paisatges, llocs i racons, que més enllà del seu magnetisme han condicionat i limitat la vida dels qui els han habitat. A principis del segle XX aquesta zona estava aïllada en molts sentits, les xarxes de comunicacions i carreteres eren pràcticament inexistents, la gran majoria de cases de pagès no tenien aigua ni electricitat i els telèfons estaven reservats a poques cases.
Memòries, vivències i realitats de les dones de Saldes
Fins que amb l’aparició i l’auge de les mines, la zona va experimentar un munt de canvis. Moure’s i viure al món rural era especialment difícil i més si eres dona. En general, l’àmbit d’actuació de les dones es restringia al cercle familiar. Depenent sempre per a les decisions importants de la supervisió d’alguna figura masculina ja fos, pare, germans o marit.
“Era de mal treballar perquè era diferent a ara, que hi ha tota la maquinaria i és molt diferent. Però abans era tot a mà. Els pares ho feien tot a mà, tant cavar, llaurar, les vaques. Llavors no hi havia tractor ni res eh.” Lourdes Pons, 1948. “No hi havia cotxes. Anàvem a peu a tot arreu. A la nit, i anàvem amb un lot.” Ester Sierra, 1954.
5
LA DONA A PAGÈS
EDUCACIÓ Abans, en general, l’escolarització dels infants era ben curta. Normalment s’anava a escola des dels 6 anys, moment en que el nen o la nena podia arribar a peu a l’escola sense problemes, i fins als 12-14 anys, quan ja podia començar a treballar la terra de casa, o aportar-hi un jornal. S’ha de tenir en compte que el fet de tenir cases de pagès disseminades per tot el territori feia que hi hagués nens i nenes que triguessin gairebé dues hores per arnar i tornar de l’escola, fes bon o mal temps. En el cas de les noies l'accés a l'educació es restringia més, ja que, d’una banda, la instrucció femenina no es considerava tan necessària com la dels homes i, de l’altra, el fet que moltes vegades la seva incorporació a les tasques de la llar es feia incompatible amb l'assistència a l'escola. Normalment, les nenes acabaven l’escola abans que els nens per poder-se dedicar a aprendre aquelles tasques que es consideraven pròpiament de dones: les labors. “Vaig anar-hi fins gairebé els 15 anys. Vaig començar molt tard eh. I feia moltes faltes, clar. Al viure cap allà baix al Gresolet, quan nevava ja no podíem venir al col·legi.” … “Estàvem nenes soles i els nens apart. Un mestre per cada classe.” ... “Quan es va tancar l’escola també es va notar molt perquè la canalla dona molta vida al poble.” ... Llavors hi havia mes moviment. Ara entre setmana no veus
6
a ningú. El jovent per treballar han hagut de marxar... Al tancar les mines ha rebut molt. Ara es tot turisme. No hi ha res mes. Els pocs que poden treballar es per això.” Lourdes Pons, 1948. “Jo vaig aprendre a llegir aquí. Vaig marxar amb 9 anys. Tinc molt bon record. I a més molt marcada. Els meus companys, que molts encara hi viuen aquí, recordo anar al cole, mal vestida, mal abrigada. No tenien fred. Unes katiusques, neu. I no agafaven constipats siquiera. Jo una cartereta de cartró. Un xubasquero de color rosa. Anaven i veníem a dinar.” ... “I al cole, érem tots dins d’una classe. Tots apreníem lo nostre. Amb una senyoreta per tots. I vam aprendre. Al mati arribàvem i cantàvem el Cara
al Sol i desprès ens donaven llet amb pols. No sé ni com la devien escalfar... Teníem unes tasses amb una nansa de cadascun. I era llet en pols. Ens portàvem el nostre llonguet amb xocolata. I era el nostre esmorzar.” Esther Sierra, 1954. “Llavors si no tenies una persona que t’ensenyés no tenies res… ara et fiques al Google i ho trobes tot.” Aurora Clemente, 1954. “Era una escola rural molt activa. Amb molts nens i havia un quartel de la guàrdia civil. Hi havia molts nens. Molts companyerisme. Una etapa molt feliç.” Carme Rodriguez, 1965.
Escola de Saldes 1952, 25 de març. Autor: Mn.G. Pedrals. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.
DONES DEL PEDRAFORCA
FEINES Una dona de pagès és aquella que viu i treballa a pagès. Encara avui en dia, quan se’ls demana de què treballen, diuen que “no treballen”, que fan “feines de casa”, que són mestresses de casa.... Però sota aquest paraigua s’hi amaga un ampli ventall d’activitats que ocupaven (i ocupen) el seu dia a dia. Les dones eren les encarregades de cuinar, netejar la llar, fer la bugada en basses o safareigs, cosir i apedaçar la roba, anar a buscar aigua, tenir cura de l’hort i el bestiar, anar a mercat a vendre els excedents, conservar els aliments, cuidar els fills i a les persones grans de la casa... I també, d’ajudar als homes a les feines del camp.
Dona i nen engegant els porcs a Maçaners, municipi de Saldes. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà
ció cotitzar simultàniament al Règim Especial Agrari de la Seguretat Social. “La dona a pagès feia de tot. Portar la casa, la canalla i el camp. I el bestiar. Perquè jo recordo que a casa
meva havíem tingut vaques i ovelles. Llavors les ovelles les munyien, que feien formatge i tot, mató.” Lourdes Pons, 1948.
A les masies podien arribar a conviure-hi tres o quatre generacions i a temporades, també s’hi afegien els mossos, segadors que ajudaven en les feines del camp, o fins i tot “rellogats” de la mina. D’aquesta manera, era relativament fàcil trobar-nos amb unitats familiars d’entre 10 i 20 persones que omplien les cases de vida, i també de feina! Les encarregades de fer que tot funcionés eren les dones, recolzades pels infants de la casa en aquelles feines que tenien a veure amb la logística com ara portar els àpats al camp o anar a buscar aigua. Des de ben petites les nenes ja col·laboraven en les tasques més senzilles del manteniment de la llar com ara parar taula, escombrar, fregar plats, pelar patates... Una feina tant important com poc valorada, de fet, era força excepcional que les dones de pagès estiguessin donades d’alta a la Seguretat social, ni ser remunerades. No va ser fins a l’any 2003 que van desaparèixer les restriccions legals que impedien a dos conjugues d’una mateixa explota-
Memòries, vivències i realitats de les dones de Saldes
El Pedraforca amb un paller en primer terme i el poble de Saldes al vessant 1920-1940. Font: Projecte Betula.
7
ECONOMIA DE SUBSISTÈNCIA Els aliments extrets de l’hort, dels animals i de la matança del porc, eren el puntal de la dieta d’una casa de pagès, s’aprofitava tot el que es tenia a l’abast i es cuinava amb els productes propis de cada temporada. Si bé els àpats eren molts més calòrics que actualment, les feines d’aquells homes i dones eren molt físiques. Un bon plat de trumfos amb un trosset de cansalada eren presents en la majoria dels àpats de cada dia. El pa també era un aliment que no es gavanyava, per esmorzar era molt típic menjar sopes de pa o sopes escaldades. Els dies de festa – Nadal, Festa Major... – per dinar s’acostumava a menjar una bona escudella i pollastre i per esmorzar pa amb xocolata. La cuina era cosa de les mestresses i les dones de la casa. Es cuinava al foc a terra i als fogons de pedra, més tard van venir les cuines econòmiques. Els forns només es feien servir per fer pa, si es volia gratinar els canelons es posava una tapa sobre la plata i es posaven brases a sobre. Servir i posar el plat a taula també ho feien les dones. En dies de feina, menjaven els homes junts i més tard o a la cuina ho feien les dones.
L’HORT Normalment les cases de pagès feien dos horts, el d’estiu i el d’hivern. El d’estiu necessitava molta aigua, les cases que no tenien un pou o una bassa prop de casa que els permetés disposar d’aigua durant tot l’any, localitzaven els horts al costat de torrents o rius. Això de vegades implicava fer autèntiques excursions per anar a cuidar l’hort. En canvi, en els horts d’hivern no hi havia tanta demanda d’aigua,
8
Pagès llaurant amb arada tirada per bous. Any 1927. Font: Projecte Betula.
cosa que els permetia poder-los fer a l’era de casa. En un hort d’estiu es podien trobar les hortalisses típiques d’aquesta època com ara tomàquets, fesols o mongeta tendra, pèsols, enciams, pebrots, albergínies... A final d’estiu es collien els trumfos o patates i naps per passar l’hivern. Mentre que als horts d’hivern s’hi plantava cols, faves, cebes... Es guardaven les llavors d’un any per l’altre per poder-ne fer planter per l’any sobre, tenint sempre en compte els cicles lunars i esperant el moment idoni per a plantar i collir. Si l’any havia estat bo, podia arribar a vendre’s l’excedent, de manera que la família n’obtenia uns ingressos extres. “A casa també havia treballat a l’hort. Havia plantat patates. I guardar les vaques i les ovelles. Munyir no.”... “Ho feia des de petita, a casa tots treballàvem”. Lourdes Pons, 1948.
ELS ANIMALS A totes les cases hi havia animals, destinats a l’autoconsum i a la venda com a complement a l’economia domèstica. Habitualment era feina de dones tenir-ne cura. A tot arreu es criaven vedells, xais i cabrits que es venien als marxants de bestiar. I a totes les cases hi havia conills, pollastres, gallines, oques, ànecs... dels quals se n’aprofitava la carn i els ous. A cap casa tampoc hi faltaven els porcs, eren la principal aportació de proteïna animal de la dieta familiar. En funció de la gent que hi havia a casa es mataven i s’engreixaven més o menys porcs. També era freqüent que una casa tingués truges per fer criar i vendre els porcells que no es quedaven per engreixar. No a tot arreu hi havia un marrà -porc mascle-, ja que era car de mantenir, així que les dones anaven caminant amb les truges a les cases veïnes per a cobrir-les.
DONES DEL PEDRAFORCA
La matança del porc El dia de la matança del porc era tot un esdeveniment a les cases de pagès, els assegurava el proveïment de carn durant tot l’any alhora que els garantia poder afrontar l’hivern amb el “rebost ple”. Es duia a terme durant els mesos de desembre al febrer, preferiblement amb lluna vella. Aquest dia les tasques de dones i homes estaven ben diferenciades. Els homes s’encarregaven de matar el porc, descarnar-lo i especiar i amassar les carns. Les dones en canvi, es dedicaven a remenar la sang, netejar i embotir els budells. A més a més durant la matança les dones se’n cuidaven de fer el menjar per a tota la gent que havia vingut a ajudar, i un cop finalitzada la matança en si, havien de netejar tots els estris i draps utilitzats. Si el dia de la matança una dona tenia la menstruació, seguint les creences populars no podia tocar la carn, només podia netejar els budells, ja que es creia que es podia fer malbé tot el tall i no guardar-se. La matança era el clar exemple de cuina de subsistència, les dones empraven diferents tècniques per a conservar tot el tall del porc, fos encurtint-lo i assecant-lo o bé confitant-lo en olles plenes de llard del porc. L’endemà de la matança la casa queda pràcticament “buida” però la feina de les dones continuava sense parar... es confitava la costella, el llom, la botifarra blanca i la negra. Per fer-ho es coïa el tall a foc lent per després posar-lo amb olles de terrissa coberta de llard per conservar-lo. També era feina de dones conservar tots els excedents de l’hort. També es feien conserves de tomàquet, pebrot, bolets... i confitures de préssec, prunes, figues i de tots els arbres fruiters que hi havia als marges dels camps.
Matant el poc a Cal Pascal. Saldes l’any 1960. Font: Àmbit de Recerques del Berguedà.
Dones rentant els budells del porc. Any 1947. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.
Totes aquestes conserves s’acostumaven a guardar al rebost, una de les estances més fresques de la casa, per tal d’anar-les consumint al llarg de l’any. Els pollastres o conills i fins i tot la carn de caça es consumien el mateix dia s’havien matat, ja que d’altra manera la carn es podia fer malbé i haver-se de llançar.
“Era una vida diferente, pero a mi me gustaba más la vida de entonces que la de ahora. Había más compañerismo. El pueblo estaba muy unido. No había envidias. No había la cosa que ahora se tiene por el dinero. Era diferente. La gente se cuidaba más entre ella. Hacíamos las matanzas y todo el pueblo iba unido. Muy diferente. Lo pasábamos muy bien cuando matábamos a los cerdos.” Carmen Molina, 1941.
CUIDAR I CUIDAR-SE Si haguéssim de resumir la feina de les dones a pagès en una sola paraula aquesta seria: cura. Cura dels infants, dels malalts, de la família, dels animals, de la casa, i finalment cura d’ella mateixa. Elles han estat les que tradicionalment han assumit el rol de cuidadores, i alhora, les que han après i transmès tots aquells coneixements tradicionals orals relatius als remeis i cures que podien fer amb els pocs recursos de què disposaven. Eren doncs, grans coneixedores dels secrets de la medicina popular i també del territori i els seus recursos, recollien tota mena de plantes del bosc i preparaven els seus ungüents i infusions per guarir tota mena de malalties, des d’un refredat al xarampió. “Si. Me’n recordo a casa que agafàvem unes herbes que en deien hisop... I feien una barreja i ens feien prendre l’aigua. Desprès feien un xarop també, de flors de saüc. Abans feien moltes medecines a casa. Jo encara faig de vegades. Però normalment compro a la botiga de les herbes.” Lourdes Pons, 1948.
EL METGE NOMÉS PER ALS CASOS MÉS GREUS S’anava al metge o aquest es desplaçava a les cases només si era estrictament necessari i per casos de malalties i problemes greus de salut. Els metges residien als nuclis de població més grans i quan algú estava malalt, s’anava a buscar el metge a peu o amb mula i es feia venir a casa. “Siempre ha habido médico. Lo que no había era farmacia.” Carmen Molina, 1941.
10
“A la mina..., i hi havia com un dispensari, recordo. La mina eren dos, la mina de baix i l’altre, crec que es deia Pedraforca. Nosaltres dèiem la mina d’a baix i la mina de dalt. Recordo que a dalt hi havia, el dispensari amb un practicat, per si hi havia un accident. Però era el practicant no el metge. El metge vivia al poble, a la casa del metge. I el practicant anava. Esther Sierra, 1954. “Abans hi havia un metge sempre. Llavors ja vam passar a 3 dies. Ara obren 3 dies però amb cita prèvia.” Carme Rodriguez, 1965.
NAIXEMENTS I SEXUALITAT Tradicionalment les dones parien a casa. Si el part era complicat, s’avisava al metge, però si no les criatures es tenien a casa amb l’ajuda d’una comadrona, de les dones més grans de la casa, i familiars o veïnes. Un cop la criatura havia nascut, la mare no podia sortir de casa fins que no havien portat al nen o nena a l’església, normalment era al cap de quinze dies i quan es podia es batejava, bateig al qual la mare no podia assistir. A partir d’aquest moment, les dones ja podien fer vida normal. Després del part, si una dona tenia dificultats per alletar el seu fill, o en el pitjor dels casos, la mare s’havia mort durant el part portaven les criatures a les dides, eren dones que alletaven altres nens i nenes.
trobat sota una col, darrere un boix o a la menjadora dels animals. Les encarregades de transmetre i explicar quatre nocions bàsiques sobre educació sexual a les joves adolescents eren les amigues o germanes més grans que ja s’havien casat. Les nenes passaven tots els canvis hormonals i l’aparició de la menstruació d’amagat, amagant allò del que no es podia parlar. De fet, un dels temes per a les que se les “preparava” era el primer contacte amb el marit. És ben sabut que al voltant de la menstruació hi havia (i a vegades encara hi ha) moltes connotacions socials i creences relacionades. Les dones que menstruaven no podien tocar carn, participar en la matança del porc o fer maionesa... Tot un seguit d’estigmes que contribuïen a intentar amagar una mica més el cicle de la vida, les dones rentaven i estenien els “panyos” que es feien servir de compreses d’amagat als rentadors i els temes femenins es restringien a moments i cercles de confiança molt estrets. “De fet quan jo vaig néixer, va vindre el practicant a casa. La comadrona i el practicant, No venia el metge. I així anava.” Esther Sierra, 1954. “A casa meva hem nascut tots 3. Nosaltres havíem tingut una comadrona que era tia del meu pare. No tenia estudis, però hi entenia de parts.” Lourdes Pons, 1948.
No obstant, la relació entre part, sexualitat i cos femení sempre havia estat un tema tabú. Durant l’embaràs les dones vestien amb roba ampla per amagar la panxa i quan la canalla innocentment demanaven per l’origen del nens se’ls explicava que els havien
DONES DEL PEDRAFORCA
MOMENTS I LLOCS DE TROBADA “FER SAFREIG” Tal com indica l’expressió aquest era un moment per compartir i explicar vivències del dia a dia entre dones. Anar a rentar la roba al safareig, al riu o a la bassa segurament ha quedat a la memòria de les dones com una de les tasques més dures i pesades de viure a pagès. Fes fred o calor els tràfecs amunt i avall per a rentar la roba eren constants, i encara que la feina fos feixuga i la companyia de les altres dones amb qui es podien trobar fos amena, la tornada es feia especialment pesada doncs tornaven a casa amb la roba molla, i el pes extra que suposava. Algunes cases tenien safareig, d’altres en canvi, havien de fer desplaçaments de mitja hora o més estona a peu. En èpoques de saquera la recerca d’aigua es complicava i aquestes distàncies podien augmentar. El sabó s’elaborava artesanalment amb el llard del porc i la cendra s’utilitzava com a lleixiu per a la roba blanca. Es posava la roba en un bugader, es tapava amb un drap i es posava cendra a sobre. Llavors s’hi tirava aigua calenta i es deixava actuar. També hi ha qui per la roba negra feia servir aigua de bledes.
“La meva mare era la persona que netejava la casa. Era molt treballadora, rentava els llençols de tots. Imagina´t tu llençols blancs amb miners, que limpios limpios no eren. Aquí hi havia una dutxa, que crec que era d’aigua freda. Perquè jo recordo que venien alguns dutxats de la mina.” Esther Sierra, 1954.
COSIR I APEDAÇAR Ja des de ben petites les nenes anaven a aprendre a cosir, algunes ho compaginaven amb l’escola, d’altres en canvi, després de l’etapa escolar anaven un parell d’anys a fer labors. La majoria anaven a cases particulars a aprendre’n. Tant o més important era cosir una peça nova com apedaçar-la per a ser reutilitzada. Compraven la roba als marxants presents als mercats i
Mestra Leonor. Vallcebre, 1948. Autor: Mn. V. Aparicio. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.
fires dels diferents pobles, però eren poques peces i calia saber com cuidar-les, i donat el cas reparar-les. “A l’escola els ensenyaven a llegir, escriure, de tot, labors...Jo vaig fer un llençol o dos. Brodàvem amb el tambor. Encara guardo un llençol.” Lourdes Pons, 1948.
“Lo lavábamos a mano en el lavadero público. Había uno donde tenemos el huerto y otro en la plaza de la iglesia, en el rincón. Pero hace muchos años que lo quitaron. Entonces no teníamos agua corriente.” Carmen Molina, 1941. “Rentàvem la roba a casa. Però també al riu. Escalfàvem l’aigua a casa i au.” Lourdes Pons, 1948. Mestra i alumnes. Vallcebre, 1950 aprox. Autor: Mn. V. Aparicio. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.
Memòries, vivències i realitats de les dones de Saldes
11
VIURE PROP LA MINA
L’aparició de les primeres mines va suposar una revolució tant econòmica com social. Els “jornals” dels miners i les mineres permeten diversificar els ingressos de la unitat familiar, ajudant a afrontar d’una forma molt diferent una mala anyada o problemes amb les collites.
BOTIGUES I FIRES Per contra del què podríem pensar, la mina comptava amb tota mena de serveis. Hi havia un economat i diverses botigues on es podien trobar tota classe de productes, des de llaunes de conserva a sabates. Proporcionant el proveïment de productes bàsics de la unitat familiar.
I allà també parava la gent. Jo recordo la gent bevent allà, no sé el que perquè Coca Cola no hi havia. Suposo que devien veure vi.”...“L’economat estava a Cal Fumanya que existeix perquè forma part d’una casa. Era super gran. I recordo als miners anar a comprar la compra que nosaltres fem al Carrefour. Recordo que anaven molt sovint ii a final de mes, pagaven. Guanyaven molt poc. Aquella època es guanyava molt poc. Desprès va vindre quan els miners es guanyaven la vida, però llavors, no. I la gent anaven a l’economat i venien carregats amb les llaunes de sardines, les conserves, gra, cigrons, bacalao, que llavors era barat com els cigrons. Aqui, a les cases, era el porc. Aquí pollastres i conills. Però mon pare, el que feia els diumenges,
era anar a caçar esquirols. I si caçava un esquirol, era el que menjàvem a l’arròs. Els esquirols era normal menja`ls a casa, com els conills. Ho recordo com una cosa molt normal.” Esther Sierra, 1954. “Compràvem a Cal Fernando i desprès al Moli de la Palanca, que hi havia el forn.” Lourdes Pons, 1948. “Aquí no es feia mercat setmanal. Quan els miners cobraven, la setmana següent venia el Perdiu de la Pobla... Llavors hi havia molta gent i també hi havia moltes botigues, i podies comprar de tot.” Aurora Clemente, 1954.
Igualment, també se celebraven fires. Les més concorregudes de la zona eren les Fires de Tot Sans de Gósol, Guardiola de Berguedà i Bagà. Dinamitzaven la vida social i l'economia dels pobles i marcaven el començament de l'hivern, del temps de recolliment. “D’aquí a la mina hi havia 3 botigues en 500 metres. HI havia el Bar Andalus, on era una botiga amb molt de moviment. I la gent parava allà, a veure vi, suposo. I comprava el que necessitaven. I la botiga els hi fiava. I quan cobraven, pagaven. I, aquí a Cal Fernando, també el mateix. Jo recordo que era com més important, perquè rebia les cartes, els diaris.
12
Cuina de Cal Ramonet. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.
DONES DEL PEDRAFORCA
TRANSPORT A principis de segle la majoria de desplaçaments es feien a peu o amb la mula, principalment per anar a comprar i vendre a mercats o fires. Amb els anys, i en bona part gràcies a les mines, les carreteres van millorar, apareixent ja primers cotxes. No serà però, fins a la dècada dels 70 i 80 que les primeres dones es traurien el carnet i conduirien per aquestes Valls.
Ens feia gràcia pujar a un camió i com paraven a Cal Fernando a fer el que fos, a vegades, amb la Marina, pujàvem amb pegasos. Ens feia molta gracia.” Esther Sierra, 1954.
Ara ha millorat, perquè més o menys totes (menys alguna) totes tenen carnet. I volten per allà on volen, però abans era molt dura… no et podies moure, havies de dependre de l’home que et portés... Aurora Clemente, 1954.
“Quan no hi havia cotxes anaven amb el burro quan anàvem carregats. Si no, a peu.” Lourdes Pons, 1948. “Recordo de petita anar a la mina, i bellugar-me per allà. I sobre tot, els camions. Anant i venint. Aquells pegasos grans. Blancs. Tots eren blancs. La imatge aquella.... I caminant per tots els camins. A vegades ens pujaven al poble, Bueno a l’alçada del poble. A lo que es ara el pont.
A partir del torrent de Comasses, o s’aconseguia un ruc que des de taxi o s’havia d’anar a peu. A la fotografia, la dona d’en Joan Trasserra a dalt del ruc. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.
Camions que trasnportaven fustao carbó també servien els dies de festa per portar gent a Gresolet o a les festes majors dels pobles veïns. Any 1950. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.
Memòries, vivències i realitats de les dones de Saldes
Un dels primers camions que va arribar a Saldes a buscar carbó, l’any 1940. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.
13
MINERES Encara que la gran majoria dels treballadors de les mines eren homes, també va haver-hi dones “mineres”. Elles treballaven a l’exterior de la mina, generalment a les cribes i/o rentadors, on s’encarregaven de separar i classificar el carbó extret de la mina segons la seva qualitat i mida. La Carmen va treballar prop de dos anys a la mina, treballava a les cribes el lloc on es classificava el carbó en funció de la seva qualitat. “Las piedras las tirábamos a un lado y el carbón a otro. El carbón lo dejábamos pasar por la cinta” hi treballaven unes 15 dones i era una feina que no recorda com a dura “Cuando venia una piedra muy gorda, pues si costaba de quitarla. Entonces teníamos que hacerlo entre dos mujeres porque no teníamos la fuerza de un hombre. Pero bien, bastante bien.” i de la que conserva bons records “Tengo unos recuerdos muy bonitos. Trabajabas, pero había una colla de
15 ó 15 mujeres y nos lo pasábamos muy bien. Reíamos mucho y muy bien.” Carmen Molina, 1941. “Vaig vindre a Saldes amb 15 anys, a l’octubre. I al febrer vaig començar a treballar a la mina. El meu pare era el guarda jurat del polvorín. I el meu germà, 4 anys més gran que jo, també treballava a la mina. Va fer 7 anys per no haver d’anar a la mili. ... A mi m’acompanyaven, perquè com era fosc i era molt jove, teníem por.” ... “El meu pare al polvoirin, el meu germà a la mina i jo a la criba de carbó.” ... “Havíem arribat a treballar unes 13 dones, però quasi sempre 11. ... Portàvem en una bossa, l’esmorzar, el dinar i el berenar, amb una carmanyola. I allà teníem una puela rodona grossa, per escalfar el menjar. Feia molt fred. .... Entre polseguera i fred, va ser duríssim. Però ho passàvem molt bé, perquè érem totes tant joves i teníem tantes ganes de treballar
i de passar-nos-ho bé i d’explicar coses.” ... “Nosaltres entràvem molt contentes. Amb ganes de cantar i de riure, i d’explicar. I això que ja veus tu el madrugon que ens donàvem. I allà no et podies rentar ni res. Les mans per dinar i prou. I amb aigua freda. I a casa tampoc teníem dutxa ni aigua calenta. Barreño i agua calenta, escalfada al foc per la meva mare. Sempre fèiem el mateix horari, des de les 5 del mati a les 6 de la tarda, de dilluns a dissabte. Cobràvem una misèria, però ho fèiem a gust. Ara el jovent tampoc aguanta. Ens donaven bata blava amb un brodat en blanc que posava Carbones Pedraforca. I ens compràvem un mocador d’aquells de farcell, que ens liavem al cap i coll, per no haver-nos de rentar el cap cada dia. Perquè, es clar, acabàvem negres. I marxàvem a casa així. Anava sempre caminant, de vegades pel camí i de vegades pel dret.” Remei López, 1941.
Instala·lacions de Carbones Pedraforca: pisos per als miners, menjador, economat, taller, bàscula, safareig, oficina, etc. Actualment, molts d’aquests edificis ja no hi son i només queden en funcionament les oficines. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.
14
DONES DEL PEDRAFORCA
SANTA BÀRBARA El 4 de Desembre se celebra Santa Bàrbara, patrona dels miners, era la verge a qui s’encomanaven tant els que eren a dins de la mina com els que quedaven fora. És una festa que, amb el pas dels anys s’ha anat modificant i adaptant. I tot i el tancament de les mines, cada any es continua celebrant la festivitat, celebrant l’ofici religiós i l’ofrena floral al monument dels miners morts a Saldes.
“Molt maques. Era festa grossa. Hi havia molta gent. I la festa major també era molt maca. I ho tapaven tot amb boix, i feien unes arcades per entrar la gent. Hi havia molt bones orquestes. Aquí va vindre un cop el José Guardiola. I llavors es pagava i es podia fer. La gent es feia bonos o pagaven entrades.” Remei López, 1941.
“Santa Bárbara, la patrona, que era una fiesta muy grande.” Carmen Molina, 1941.
“Al principi posaven els quadres que es feien al concurs d’entibació a la sortida de l’església i llavors la mare de Déu la treien per sota dels
quadres... allò era una passada veure com la mare de Déu sortia com si sortís de la galeria de la mina.” Aurora Clemente, 1954. “Saps que les dones treuen l’estàndard de Santa Bàrbara? Doncs a mi em va sobtar bastant perquè feia molt poc que era aquí, i em van dir que l’havia de portar. Que el portaven les dones que s’havien casat aquell any, jo em vaig casar el mes de juliol i en arribar el 4 de desembre ja em va torcar dur-la. Ara ha canviat bastant, sempre la traiem les mateixes, perquè sinó no la treu ningú. Però clar, en aquell moment et sobta.” Aurora Clemente, 1954. “Ara anat cada vegada a menys. Però abans la recordo molt mes que la festa major. Era la gran festa. Amb molta il·lusió i emotiva.” Carme Rodriguez, 1965.
Processió durant la festa de Santa Bàrbara. Font: Aurora Clemente
Programa de Santa Barbara. Any 1957. Font: Ajuntament de Saldes. Memòries, vivències i realitats de les dones de Saldes
Concurs d'entibació durant la festa de Santa Bàrbara. Font: Aurora Clemente 15
ACCIDENTS Endinsar-se a les entranyes de la terra sempre ha estat una activitat perillosa, ja fos fa un segle o avui en dia, entrar a dins d’una mina comporta una sèrie de riscs que només poden entendre els miners i aquells que han viscut la mina d’aprop. La història minera de Saldes ha viscut dos grans accidents: El dia 10 d’abril de l’any 1944, una explosió de grisú va matar a 34 persones a la Mina Clara de l’Espà, aquest va ser un dels accidents més importants de la mineria espanyola. Set anys després, el dia 27 d’abril del 1951, una altra explosió de grisú, en aquest cas a la mina Campos de Saldes, va causar la mort de 21 miners. Tenir familiars treballant a la mina comportava un patiment extra que només s'acabava un cop arribaven a casa sans i estalvis. “Sí mucho. Hasta que no llegaba, sí. Siempre estaba con la cabeza dentro de la mina, si le pasa algo y con tres hijos que ya teníamos. Fue duro. Eso sí que fue duro. Ves que se va por la mañana, a las 4 de la madrugada y no sabes si lo vas a volver a ver. Había muchos accidentes, entonces. No había los adelantos que hubo después. Era duro, pero bueno, todo pasa.” Carmen Molina, 1941. La Carmen explica com ella no va viure directament l’accident de l’Espà, no obstant recorda com “Había pasado un año más o menos, antes de que yo viniera.¨... ¨” La gente del pueblo estaba con mucho dolor”. Carmen Molina, 1941. “Com hi havia 3 finestres grosses, la mina Campos la teníem al davant.
16
Accident de la mina Clara. Any 1944. Fons: Col·lecció imatges i records de Saldes.
Els accidents eren molts aquí. També vaig viure una vaga dels miners molt gran. Quan sentíem les ambulàncies i la sirena de la mina, ja sabíem que alguna cosa havia passat. Però no podíem deixar de treballar.” Remei López, 1941. “...el que també recordo, tinc noció de l’accident que hi va haver, important, perquè hi havia un nen, que es deia Mateo, que vivia a baix, i aquí dalt vivia una nena, que es deia Felisa i el seu germà, que es deia José, que era molt petitet. La seva mare es deia Felisa i el seu pare, Pepe. Ell era molt bon home i tenia molt bon rotllo amb la meva mare. I recordo, que aquesta dona es va quedar viuda. Es més, el seu marit no tenia d’anar aquell dia a la mina. Això va ser així. Però aquelles coses dels torns que es canvien. I va anar i va morir. I jo recordo, com a petita, no recordo els anys que tenia. Devia ser molt pe-
tita de plorar i veure tristesa i molt de moviment. Això m’ha quedat. Aquella dona trista i sola amb els nanos.” Esther Sierra, 1954. “Aquí hi va haver un accident de mines i hi havia moltes persones. Joves de 25 anys. Començaven a treballar molt joves. Hi havia molta gent de fora, molta gent d’Almeria. Van quedar moltes famílies destrossades.” Carme Rodriguez, 1965. Si sentia que arribava el cotxe abans de l’hora ja sortia corrents aveure que havia passat. Que no tenia perquè haver passat res. Perquè clar ara sí, te n’enteres que els hi ha passat algo quan et truquen. Però llavors no. Llavors si s’havien fet algo, el curava el metge de la mina... Però quan senties el cotxe a una hora que no era la hora d’arribar el cor et sortia. Aurora Clemente, 1954.
DONES DEL PEDRAFORCA
NOUS VEÏNS I VEÏNES L'auge de les mines va comportar no només una revolució econòmica, sinó també social. L'auge de la mineria atraurà un gran nombre de nouvinguts, primer dels pobles veïns i després de la resta d'Espanya. De manera que, la població creixerà de forma gairebé ininterrompuda - amb un petit descens durant la Guerra Civil i la Postguerra- fins a finals dels anys seixanta, moment en què va arribar als seus valors màxims.
“Llavors el que tenia una casa, el corral el convertia en una vivenda. I a Cal Faldilla, que som nosaltres, era la casa gran, que no era tant gran i els corrals. I allò ho van convertir en 3 vivendes. O sigui, era la casa i 3 vivendes on vivien diferents famílies. Inclús en algun pis havien viscut 2 famílies. I a casa, teníem miners. Jo recordo, que sempre he sentit dir a
casa, que hi havia 11 miners. Tu diràs quin follon. Pues no, a casa podies veure 2-3. Anaven a diferents torns. No hi coincidien a casa. Una anaven de mati, altres de tarda, altres de nit. I eren gent molt ordenada. Jo no recordo crits. Recordo una convivència com de la família.” Esther Sierra, 1954.
“Jo vivia en un poble de Málaga que es diu Monda. Es un poble gran que te Marbella a 18 kms. El meu pare era carbonero. Feia carbó vegetal. A mon pare li feia molta il·lusió posar una sabateria a Marbella. El mare guanyava molts cèntims, però era molt esclau perquè viatjava molt. Igual es tirava 3 mesos sense aparèixer per casa. Llavors o veníem cap aquí o marxàvem a Marbella. I vam vindre cap aquí.” Remei López, 1941. Vista parcial d’una masia de Massanés_1920. Font: Projecte Betula.
Vista lateral de Cal Sibadé amb homes i montures i Pedraforca al fons. Any 1915. Font: Projecte Betula.
Memòries, vivències i realitats de les dones de Saldes
17
OCI I FESTES POPULARS Així doncs, les mines no només van portar canvis econòmics i socials, sinó que també van permetre introduir noves formes d'oci i socialització. Els diumenges eren dia de descans, d'anar a missa i complir amb les obligacions religions i també de socialitzar amb la resta del poble. “Feien cine cada diumenge i ball cada diumenge. Jo havia ballat amb tots els xicots d’aquí abans de festejar amb l’Isidre. I també anàvem a fer cafè a casa d’una família que vivia aquí al costat. Al ball, els pares s’assentaven i vigilaven. I quan era hora d’anar cap a casa, cap a les 8, doncs marxàvem tots a casa. Que l’endemà a les 4 ens havíem de llevar. El cine era a les 4 de la tarda. Era molt feliç amb el que feia. Tinc un bon record d’aquella época.” Remei López, 1941. “Hi havia més opcions d’oci que ara. Abans anàvem a les festes caminant, a Gósol, a Cal Xisquet, a Maçaners. Ens ajuntàvem tots, les noies i els nois i anàvem tots caminant. I ens ho passàvem millor que ara.” Lourdes Pons, 1948. “A Cal Carinyena fèiem cine. Desprès de casar-me, vam deixar de seguida de fer-ho, perquè no hi havia gent. I tenies que anar a Berga a buscar les pel·lícules i tornar-les. Era molta feina. I quan ho vam deixar de fer a Cal Carinyena, ho va fer Carbons Pedraforca. Ho feien al nostre local, però ho feien ells. Havien fet pel·lícules maques.” Lourdes Pons, 1948.
el poliesportiu. Hi havia una pista de patinatge amb patins de rodes. I el diumenge anàvem al cine a veure pel·lícules de Ben Hur, Carmen Sevilla, el Cantinfles.” Esther Sierra, 1954. Les festes eren marcades per dates religioses, els pobles celebraven les festes majors i els sants més assenyalats que estaven relacionats amb els patrons dels pobles i els oficis més estesos com ara Sant Antoni o Sant Isidre. En els dies de festa, una missa marcava l’obertura dels actes festius. Després es feia ball de migdia, un bon dinar de festa major a les cases, ball de tarda i si s’esqueia, una mica de sarau a la nit. Les noies acudien a les festes i als balls acompanyades d’algun familiar, normalment el pare o el germà. Es col·locaven al voltant de la pista esperant que algun home les tregues a ballar. Uns dels balls que no faltaven a cap festa eren el de rams i el de casats. A les festes majors era on es començaven els festejos. També hi havia molta tradició a fer caramelles. Al principi només en feien els homes. Es passava casa per casa a cantar i ballar, era costum treure la mestressa de la casa a ballar. Les cases els hi dona-
ven menjar i beure, si en alguna casa s’havia mort algú recentment no s’hi passava. Un altre costum eren fer fontades i aplecs, a fonts i ermites properes fora al nucli. Actualment encara es manté l’aplec de la Mare de Déu de Gresolet, un dels aplecs més concorreguts de la zona. “A part dels reis. Es vivia tot tant diferent a ara. Amb una il·lusió i amb una cosa. Les festes eren super importants. La festa major era el no va mas. El Nadal no el recordo, perquè jo normalment no hi era. Anava a Barcelona amb els avis. Però el que era la festa major i els pessebres. Jo recordo aquí casa uns pessebres, amb aigua, amb llum, amb terra, amb molsa. De l’època. I quan veus ara i lo maco que era, per mi no te ni punt de comparació a lo que era llavor un pessebre. Al poble es feia, l’església, els Pastorets.” Esther Sierra, 1954. “Fins als anys 70 inclús teníem cine, a Cal Carinyena. Ball el feien les festes i prou. Se’n feia per Festa Major, Sant Martí, Santa Bàrbara, Santa Llúcia...” Aurora Clemente, 1954.
“...havien obert un cine que va inventar mon pare. Ell tenia moltes idees fresques.” ... “I mon pare va anar donant idees, com la festa de l’arbre, la festa de Santa Bárbara. Unes festes impressionants. ES va fer
18
DONES PEDRAFORCA Caramellaires l’any 1949 a Saldes. Fons: Col·lecció imatges i records deDEL Saldes.
RELIGIÓ
L’activitat litúrgica era molt seguida per totes les cases de pagès, tenia un caràcter popular i servien de relacions veïnals. Les parròquies eren les encarregades de generar un sentiment de comunitat dins del territori tan disseminat. En la quotidianitat del dia a dia, l’activitat de l’església estava molt integrada: les pregàries, les creences, resar el rosari, anar a doctrina, els tocs d’oració... eren alguns costums que es tenien. Els diumenges s’anava a missa i a confessar-se. Es deien dos misses, la missa primera que es feia a trenc d’alba i la missa major que es feia a mig matí. Normalment, les dones acostumaven acudir a la missa de primera hora, d’aquesta manera podien arribar a casa per a poder preparar el dinar. Els moments més assenyalats de l’any eren Quaresma, Setmana Santa, Corpus, la Puríssima i les festes de Nadal. Durant la Quaresma, sobretot els divendres, s’havia de fer dejuni i abstinència, no es podia menjar carn. Les cases podien comprar una butlla a l’església per quedar exempt de fer abstinència, tot i així els divendres eren d’obligatorietat. Per Setmana Santa, Corpus i Santa Bàrbara – patrona dels miners- era quan hi havien les processons més importants. Abans de setmana santa s’acostumava a fer el salpàs. El rector, acompanyat per un escolà anava per les cases beneint-les i tirant sal a les portes i a les finestres per protegir-les dels mals esperits. Les famílies a canvi acostumaven a donar ous, blat o diners al rector. “Teníem el costum d’anar el diumenge
Memòries, vivències i realitats de les dones de Saldes
Ermitans de Gresolet. Saldes, 8 setembre 1946. Fons: Àmbit de Recerques del Berguedà.
a missa. Aquí no ens obligaven tant a anar a missa. A la Colonia, si. El mossèn ens controlava quan anàvem a missa o no. I sempre ens demanaven quan no hi anàvem perquè no havíem anat. Aquí veníem a missa a les 11 i desprès anàvem a fer el vermut. Fèiem 4 olives i sifon i cap a casa. Feien dos misses. Una a les 7 o les 8 del mati i l’altre a les 11. Ara, aquí, ja no ens veiem ningú. Esta mort, mort. És una pena.” Remei López, 1941. “A Gresolet es feien 2 processons a l’any. I desprès el 8 de setembre que encara es continua fent. Que es molt maco. Al castell també el dia del seu patró, a l’Espà, a Feners.” Lourdes Pons, 1948. “ Ara trobem molt a faltar Mossén Ramon. Sempre teníem missa i ara ja no. Ara no ve cap mossèn fixe.
Ara només vindrà un cop al mes em sembla. Aquí no hi ha gent per anar a missa...” Lourdes Pons, 1948. La gent el diumenge al mati a missa, tornàvem a casa, dinàvem. I a la tarda anàvem a rosari. La meva mare mi portava. La meva mare s’ajuntava amb un altre amiga. I venia la seva neboda. I ens ajuntàvem a la rectoria. Ella i jo jugàvem per allà”. ... “ Havies d’anar a missa. A missa de 7 o de 10. I jo recordo que la senyora de Cal General, anava a missa de 7, perquè després havia d’estar a casa amb el negoci. Ma mare anava a missa d’11. Però s’havia d’anar a missa.” Esther Sierra, 1954. “Festes com ara Pasqua eren molt més religioses... Durant el dia les dones vetllaven el Sant Crist i a la nit ho feien els homes.” Aurora Clemente, 1954.
19
memoriaipaisatgesaldes.cat
