Page 1

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

86 desembre 2018


TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

86 desembre 2018

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)


Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Joaquim Farguell (SCG; Universitat de Barcelona Rafael Giménez-Capdevila (SCG) Meritxell Gisbert (SCG; Universitat de Barcelona) Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) David Pavón (SCG; Universitat de Girona) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (Universitat de Girona)

Jordi Ramoneda (SCG) Jordi Royo (SCG; Institut Barri Besòs) Mariàngels Trèmols (SCG; Dep. Territori i Soste-

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona

nibilitat)

AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Consell de Cent, 430. 08013 Barcelona ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 86 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.


ÍNDEX JORNADA SOBRE EL DESENVOLUPAMENT LOCAL I EL PATRIMONI NATURAL I CULTURAL A CATALUNYA COMAS i GUITÓ, Agustí: Inauguració institucional ..................................9 OLIVERAS i SAMITIER, Josep: Presentació dels temes ..............................11 SERRA i ROTÉS, Rosa: Desenvolupament local i patrimoni .......................13 ALDOMÀ, Ignasi: L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals ....23 SALVAT SALVAT, Jaume: Patrimoni enològic i turisme ...............................45 SALA i MARTÍ, Pere: Els valors del patrimoni paisatgístic ...........................65 CLOSA PUJABET, Joan: El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local ..........................................................................73 ESTRUCH i TORRENTS, Ferran; David SALDONI DE TENA; Benjamí FORTUNY: Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni ....81 JUNYENT i TORRAS, Valentí: Cloenda institucional ...............................93 CONFERÈNCIES GARCÍA FERRER, J. M.: Algunes visions de la ciutat al cinema .................97 OLIVA, Marc: La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur ............................................................................111 ROYO, Jordi; Salvador CALABUIG; Àngel MANZANO; David EXPÓSITO; Xavier GINER; Montserrat OLLER: La Geografia a les aules: quin és el seu espai? ...............................................................119 NOTES I DOCUMENTACIÓ BATLLE, Mar: Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia .......................147 RESSENYES Vicenç M. Rosselló i Verger (2018). Les Illes Balears. Mallorca, el sud i sud-est (municipis de Llucmajor, Campos, Ses Salines, Felanitx i Manacor), per Onofre RULLAN i Josep OLIVERAS............169


CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA De la sortida al Baix Ter i visita a la Fundació Mascort, resum de la sortida d’estudi de la SCG, per Pau ALEGRE NADAL .................189 Espais de Valor Afegit de Catalunya: quatre mostres, notícia de la sortida d’estudi de la SCG, per Enric BERTRAN ..........................193 Informació per als autors i autores ..............................................................197


SUMMARY SEMINAR ON LOCAL DEVELOPMENT AND NATURAL AND CULTURAL HERITAGE IN CATALONIA COMAS i GUITÓ, Agustí: Institutional Opening .......................................9 OLIVERAS i SAMITIER, Josep: Presentation of the topics .........................11 SERRA i ROTÉS, Rosa: Local development and heritage ............................13 ALDOMÀ, Ignasi: The scarce recognition of the heritage of rural municipalities .........................................................................................23 SALVAT SALVAT, Jaume: Oenological heritage and tourism ........................45 SALA i MARTÍ, Pere: The values of the landscape heritage ..........................65 CLOSA PUJABET, Joan: Architectural heritage in local development ..........73 ESTRUCH i TORRENTS, Ferran; David SALDONI DE TENA; Benjamí FORTUNY: Round table: Local development and heritage ..........81 JUNYENT i TORRAS, Valentí: Institutional Closing ................................93 CONFERENCES GARCÍA FERRER, J. M.: Some visions about the city in the movies ............97 OLIVA, Marc: Geomorphology in Catalonia: Current situation and future perspectives ...........................................................................111 ROYO, Jordi; Salvador CALABUIG; Àngel MANZANO; David EXPÓSITO; Xavier GINER; Montserrat OLLER: Geography in the classroom: what is its place? ..........................................119 NOTES AND DOCUMENTATION BATLLE, Mar: Sant Pere de les Puelles and the birth of Gràcia ..................147 BIBLIOGRAPHICAL NOTES Vicenç M. Rosselló i Verger (2018). Les Illes Balears. Mallorca, el sud i sud-est (municipis de Llucmajor, Campos, Ses Salines, Felanitx i Manacor), by Onofre RULLAN and Josep OLIVERAS ........169


CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY From the field trip to the Baix Ter and visit the Mascort Foundation, a summary of the study outcome of the SCG, by Pau ALEGRE NADAL .....189 Added Value Spaces of Catalonia: four samples, news from the study outcome of the SCG, by Enric BERTRAN ............................................193 Information to authors ..............................................................................197


JORNADA SOBRE EL DESENVOLUPAMENT LOCAL I EL PATRIMONI NATURAL I CULTURAL A CATALUNYA

Jornada organitzada per la Diputació de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, amb la col·laboració del Consell Comarcal del Bages Manresa, 14 de març 2018


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 9-10 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Inauguració institucional Agustí Comas i Guitó

President del Consell Comarcal del Bages

Com a president del Consell comarcal em correspon donar-vos la benvinguda a la comarca, no només a la ciutat de Manresa, però en aquest cas sí cal agrair al consistori manresà que puguem fer aquesta jornada avui aquí, en aquest espai tan fantàstic de la Plana de l’Om. Doncs bé: alcaldes, regidors, representants de la Diputació, doneu-vos tots per saludats, així com tota la gent que ha vingut a nivell universitari i a nivell tècnic representant els ajuntaments de la província. Sigueu benvinguts a Manresa i a la comarca del Bages. Deixeu-me que agraeixi i feliciti tant a la Diputació de Barcelona com a la Societat Catalana de Geografia, per realitzar conjuntament aquesta jornada sobre el desenvolupament local i el patrimoni natural i cultural a Catalunya. Un títol, el d’aquesta jornada, amb el qual aquí a la comarca ens sentim molt identificats, perquè des del Bages ja fa temps que apostem i creiem que una bona manera de créixer econòmicament com a territori és a través dels elements que ens envolten, com és en aquest cas –com marca la jornada i creiem que ha de ser– tant en l’aspecte arquitectònic, històric o natural. Sempre parlem de paisatge, el paisatge que ens envolta és evidentment el que veiem, el que tenim... però en aquest cas permeteu-me que des de la comarca també apostem molt per la terra. La terra que ens dona els seus fruits, com ara la vinya; una vinya que aquí al Bages havíem perdut molt però que s’està recuperant. S’està fent una gran feina a través de la DO Pla de de Bages i estem creant uns vins molt reconeguts i que estan tenint una gran acceptació a tot arreu. Però aquests vins també ens porten un patrimoni al darrere, i un dels aspectes importants que s’ha recuperat molt a la comarca és tant les barraques de vinya com les tines de pedra seca, un actiu important que tenim pel qual creiem que hem d’apostar i pel qual s’està apostant realment des del territori. Per tant també encaixa en aquesta filosofia de la jornada d’avui. També podríem seguir parlant tant de l’oli com dels productes de l’horta: de l’albergínia blanca, del tomàquet de Montserrat, que són actius que tenim i que hem de saber aprofitar també per vendre territori i, al final, per créixer i desenvolupar-nos, en aquest cas nostre, com a comarca. –9–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 9-10 Inaguració institucional

Agustí Comas i Guitó

Tot això, com ho podem vendre, com ho podem fer? Doncs evidentment un punt claríssim és el turisme; també en parlareu en la jornada d’avui. Aquest paraigua, una marca de turisme en què podem englobar-ho tot. Per això, també hem de veure que aquest turisme sigui sostenible i que no espatllem el territori. També és important la forma de créixer a través del turisme venent producte singular, producte de proximitat (vi, productes de l’horta...) i permeteu-me fer un incís (que després al final de la jornada ja el tindreu i per tant no m’allargaré en aquest punt) però sí vull comentar-vos que en aquest territori que esteu, afegint-hi Collbató amb els coves i les coves del Toll de Moià, és territori Geoparc: territori Geoparc Unesco de la Catalunya Central. On sou ara, fa quasi bé 40 milions d’anys hi havia un mar interior. Per tant d’aquest mar interior van sortir les muntanyes de Montserrat o va sortir la terra que tenim que ha fet que tinguem mines de potassa, mines de sal, i que els productes que tenim tinguin aquest gust diferent del que pot haver en un altre lloc. Per tant aquest és el patrimoni que ens ha creat la història, que com us he dit l’últim ponent que tindrem, el Benjamí Fortuny, com a gerent de Geoparc i cap de l’àrea tècnica de turisme del Consell Comarcal del Bages, ja us ho explicarà millor i veureu les oportunitats que se’n poden treure. Per tant, la muntanya de Montserrat no hi és perquè sí i els elements que tenim al voltant, com aspectes geològics, de mineria, la sal, la potassa hi són per alguna cosa; hi són perquè hi ha hagut una història abans i tot aquest patrimoni que ens ha deixat la història l’hem de saber aprofitar. Per tant, vull felicitar-vos per aquesta jornada que encaixa perfectament amb la idea de treball que tenim des de la comarca del Bages, des del Consell comarcal i també –important– la sinèrgia de tots els pobles que ens envolten que també hi aposten, que també hi han cregut. Un altre exemple ben clar és, en l’últim Feder que va sortir, des del Consell i conjuntament amb els municipis que hi van voler apostar, vam fer la línia de turisme amb el títol “Geoturisme com a eix vertebrador per la dinamització turística i econòmica del Bages”. Tots aquests elements que ens envolten creiem que els hem d’aprofitar i en la nostra comarca així ho hem fet. Suposo que molts de vosaltres esteu pensant en elements que teniu al vostre poble o ciutat o al voltant per també poder aprofitar aquestes sinèrgies que tenim, i esperem que amb aquesta jornada d’avui podeu recollir idees o elements que teniu pel cap per poder aprofitar i desenvolupar més el vostre poble, ciutat o territori d’alguna comarca. Bé, no m’hi estenc més. Moltes gràcies a tots i benvinguts i benvingudes. –10–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 11-12 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Presentació dels temes Josep Oliveras i Samitier

President de la Societat Catalana de Geografia

Moltes gràcies, president. Aquesta jornada –ja portem uns quants anys fent jornades d’aquest tipus– el que intenta és, gràcies a aquesta aliança que hi ha entre la Diputació de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, plantejar uns debats amb unes ponències tècniques que siguin molt útils per a les persones que estan al peu del canó, les persones que trepitgen territori. A vegades passa que hi ha gent que està en despatxos, altra gent que està als núvols, però n’hi ha que es veuen obligats dia a dia a tocar terra. I llavors és important oferir elements de contrast que puguin ajudar a fer coses que siguin interessants per als seus pobles. La Societat Catalana de Geografia –que va ser fundada en temps de la Segona República per Pau Vila a instàncies del president de l’Institut d’Estudis Catalans, que llavors era Puig i Cadafalch–, la preocupació que tenia en aquell temps i l’orientació que intentem que continuï ara, és que les ciències, les disciplines, les hem de divulgar. No poden quedar en un cercle tancat, no poden quedar en una torre. El que s’ha de fer –i aquí és una missió de l’Institut i de les filials que ho sàpiguen fer– és transmetre coneixement i que aquest coneixement sigui aplicable, sigui útil a les persones que viuen i treballen al nostre país. I, per tant, en aquesta missió, jo crec que és interessant aquest pacte amb la Diputació de Barcelona. I gràcies a l’atenció que vam rebre del coordinador general, el senyor Xavier Forcadell –que avui no pot ser aquí– i també de l’acceptació que va tenir en les instàncies superiors, de fer aquestes jornades a llocs diferents per transmetre aquestes idees que puguin ser útils. A més a més de la utilitat que poden tenir les mateixes transmissions d’idees, coneixements que tingueu vosaltres perquè tots en teniu molts dels llocs on esteu treballant i a més a més coneixeu els problemes directes o reals. Bé, jo durant molts anys donava classe de “Desenvolupament regional i local” i per tant eren unes exposicions teòriques naturalment, i a vegades parties de diferents teories però hi havia una teoria, que és allò de “si una comunitat fa estalvi i d’aquest estalvi que ha fet en fa inversió, i aquesta inversió és productiva, llavors vol dir que es pot generar més renda, aquesta renda es distribueix, si tornen a fer estalvi... etc, etc.” hi ha moltes teories així, però clar, en aquest –11–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-12 Presentació dels temes

Josep Oliveras i Samitier

món global en què en determinats llocs és molt difícil ja fer això d’estalvi-inversió, a vegades encara es fa, encara és útil. Agustí Comas ha parlat de la terra i de l’agricultor que, naturalment, pot decidir plantar no sé què i potser ho fa amb els seus estalvis sense necessitat de demanar crèdit, però en un moment determinat en aquestes teories entra un altre element. En el desenvolupament territorial no hi ha només factors econòmics, no hi ha només factors de capital, no hi ha només qüestions socials, mediambientals... sinó que són molt importants dos altres elements. Un és els humans, les persones. I les persones –i això ho sabeu molt bé els que esteu en ajuntaments– es necessita un despertar, en els ajuntaments. Sempre hi ha d’haver uns lideratges que dinamitzin. Si no es dinamitza la gent s’avorreix i no hi ha res a fer. I és molt important per tant aquesta actitud humana de proposar, de tenir programa, de tenir projecte, de tirar endavant. I a vegades hi ha altres elements en què no es pensava. Són tots aquests elements patrimonials, que són coses que potser se sabia que hi eren: Aneu cap a Mura i passareu per unes tines abandonades... I aquelles tines s’han estat allà una colla d’anys fins que algú descobreix que allò pot tenir un valor. A vegades ha de venir un de fora per dir-te que determinat element té un valor, perquè els que són del lloc no li’n donen; a vegades les coses van així. I aquell valor s’ha de explicar; no només el reconeixes sinó que el divulgues. Llavors diuen: Ostres, que és interessant això, així aquí ja feien la verema i el vi, el raïm l’emmagatzemaven, interessant... Fan fotos –moltes–, els agrada... Fantàstic! I, a més a més, hi dinen. Això dona algun lloc de treball. I al capdevall es divulga. El projecte és molt important –ara està de moda la paraula relat, tothom fa relats; abans un relat era un cuento, aneu al tanto que no hi hagi relats que no siguin un conte– però és important tenir aquesta visió, i llavors la gent necessita que li expliquin les coses. Necessitem que ens expliquin les coses. El patrimoni és important. El patrimoni és el que ens ha arribat de les generacions passades. Mirem què tenim, mirem què es pot fer. Aquesta jornada està pensada justament en això, a veure si podem lligar uns elements capitals del patrimoni, com són el tema del patrimoni constructiu, com són elements històrics, com són elements del paisatge que té una importància capital avui dia, com són el tema mateix de la vinya –per això també es parlarà d’enoturisme– i com això ho podem transmetre i pot servir perquè la gent tingui més consciència d’aquestes coses. I potser en surt algun programa útil i naturalment llavors segur que si un ajuntament té alguna cosa que és interessant el Consell comarcal l’escoltarà i la Diputació de Barcelona també, i la Generalitat, quan hagi marxat aquest 155 dels nassos, doncs també. –12–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 13-18 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.157

Desenvolupament local i patrimoni Rosa Serra i Rotés

Coordinadora de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació de Barcelona

Em proposo fer més preguntes que no donar respostes i solucions. D’entrada algunes definicions perquè les necessitem. Recordar si som competents a nivell local o no per abordar aquests temes. Un intent d’avaluació, crítica, fonamentada també amb l’objectiu de desmuntar tòpics i de presentar algunes contradiccions i reflexions que em faig jo, que les poso en consideració perquè les puguem fer tots. Primer de tot una definició breu de què entenem per desenvolupament econòmic local. És un concepte que ha anat evolucionant amb el temps i és un concepte que té moltíssimes definicions. Nosaltres des de l’Àrea i concretament des de l’Oficina d’estratègies, que és el nostre cervell dins de l’Àrea de desenvolupament econòmic local, tendim a simplificar les definicions per fer-les més fàcils. Per tant, aquí tenim una definició resumida en forma d’esquema: “és un procés a través del qual una comunitat s’organitza per produir, intercanviar, consumir tot allò que és necessari per millorar les condicions de vida”. Respon bàsicament a tres grans preguntes, que són les que ens hem de fer sempre a l’hora d’iniciar qualsevol projecte, d’iniciar qualsevol reflexió: què, com, on, qui i per què. Respondre aquestes preguntes és analitzar què som, d’on venim, on volem anar i buscar el camí que ens porti cap aquest objectiu. El desenvolupament local ha tingut una llarga evolució teòrica, basada inicialment en una idea de que el procés és lineal –semblava que el procés era lineal–, per tant anàvem evolucionant amb llargs recorreguts, en aquesta idea que l’activitat econòmica genera treball i genera estalvi i aquest estalvi, com ens explicava ara el professor Oliveras, es reverteix sobre el bé individual i el bé comú i genera una roda de progrés. Però, des de l’any 2007 que hem patit l’última crisi, en forma de dues crisis, que ens sembla que ha sigut la pitjor que hem tingut mai, aquest concepte de desenvolupament està canviant. Ja no s’accepta que sigui un desenvolupament lineal, sinó que es posen en valor altres conceptes que hem de tenir presents si partim de la base que per desenvolupar un territori hem de posar en marxa i tibar de tots els recursos que tinguem, i el patrimoni és un d’ells, especialment en determinades zones geogràfiques. –13–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-21 Desenvolupament local i patrimoni

Rosa Serra i Rotés

Però aquesta crisi que jo definia com l’última, com que jo sóc d’història, no em puc deixar de remetre a un passat proper. N’hem patit moltíssimes de crisis. Jo sempre em pregunto quins són els períodes de la nostra història on no hi ha hagut crisi. A la Catalunya Central, a peu d’aquest Llobregat i aquest Cardener tan treballador, podríem explicar unes quantes crisis i duríssimes, tant com les actuals. Potser les hem oblidades però han existit. I la història econòmica del nostre país i la història política és plena de crisis. Per tant, vivim en aquest atzucac, sempre, hi estem acostumats, encara que no ens ho pensem, a replantejar-nos, a reinventar-nos, a tornar a pensar quines són les eines per desenvolupar activitat econòmica, sempre. Potser la novetat més important d’aquesta última crisi és que ens ha qüestionat aquest procés que comentàvem lineal, de prosperitat, i que ens ha posat sobre la taula altres valors que no parlen tant d’aquesta linealitat, sinó que parlen d’altres conceptes que fan referència a la qualitat de vida, fan referència a l’equilibri, fan referència al temps serè, a pensar les coses, a la necessitat de pair-les bé per reflexionar-les, en el valor de la terra... Perquè tot aquest conjunt d’activitats econòmiques i humanes estan posant en crisi el nostre bé més preuat, que és la vida al planeta: la nostra vida. Perquè tots ja sabem que hi haurà una sisena extinció. Per tant, no som eterns, però ens sentim cada vegada més interpel·lats per aquest compromís en què això que és –malgrat les crisis– meravellós, s’està malmetent. En aquest procés d’evolució ara es parla molt d’altres conceptes: dels sistemes productius locals, per exemple. Que és una anàlisi de la realitat local més propera per veure quines són les capacitats que tenen els territoris per superar els moments de crisi, les capacitats per fer aflorar i posar en valor resistències històriques. Allò que malgrat tot aquest temps convuls, encara queda. I que en aquests canvis d’actituds, que són petits però potents, que van fent avenços individuals i col·lectius, podem arribar a aconseguir nous models econòmics. Sense oblidar mai que formem part d’un món global –com sempre, sempre ho hem sigut, però ara en som conscients tots– i aquesta globalitat ens és present en la nostra quotidianitat. És aquell concepte que anem repetint molt de glocal: el món global i el món local. En aquesta mirada cap als sistemes productius locals, la Diputació de Barcelona està fent alguns dels seus principals projectes. Per exemple, un projecte d’ocupació en la indústria local, que és un intent d’aconseguir allò tant complex que és que la demanda del treball encaixi amb l’oferta de treball, i sigui consensuant entre els agents que estem treballant per l’ocupació, per l’emprenedoria, per la prosperitat i per crear oportunitats de treball amb el sector que està generant activitat econòmica. Aquest concepte de sistema productiu local també té una altra singularitat i és que és molt obert a tot el que és la realitat local i per això s’analitzen quins són els components de tots aquests territoris. Nosaltres, des de la Diputació, ho fem a partir d’una estructura que ens dona oportunitats per sumar i –permeteu-me que ho digui– multiplicar esforços i recursos, que és el concepte de xarxa. Si treballem de manera cooperativa, nosaltres com a institució amb els agents locals podem arribar més lluny. I en –14–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-21 Desenvolupament local i patrimoni

Rosa Serra i Rotés

aquest concepte de xarxa (que en coneixeu molts exemples: la xarxa de parcs naturals, la xarxa de biblioteques, la xarxa de museus...) tenim una xarxa petita, de coneixement, de reflexió, que és la xarxa d’observatoris per al desenvolupament econòmic local. Els que no la coneixeu us convido a que entreu a la pàgina web i accediu a la informació que hi ha,1 que és bàsicament de dos tipus: una és d’anàlisi estadística, de fonts, d’informació que es repeteix en el temps per poder fer sèries i poder identificar aquestes serres tan terribles que tenim, de pujades i baixades, i poder pal·liar els efectes dolents de les activitats econòmiques i també els seus efectes positius. També tenim un altre conjunt de documents que són els que permeten fer reflexió, els que permeten analitzar, per exemple, conceptes com la innovació: què és i com l’apliquem. I crear manuals i documents de bones pràctiques per poder aprofitar tota aquesta anàlisi. Aquí m’agradaria introduir un concepte: nosaltres formem part d’un territori molt divers; la demarcació de Barcelona, Catalunya, és un territori desequilibrat. Aquesta realitat no la podem obviar mai quan parlem de desenvolupament econòmic local i tampoc quan parlem de patrimoni. Tenim una gran ciutat, que esdevé motor d’innovació i de tot, col·locada en el rànquing de les ciutats més prestigiades del món per la qualitat de vida, per l’oferta cultural..., interessada en rebre turistes –ara no tant com en temps passats–, receptora d’una gran quantitat de gent que visita aquesta ciutat, que és petita en el conjunt de les ciutats del món però que genera coneixement i posicionament en el món. I al capdamunt d’aquest territori, tenim una comarca, el Berguedà, que té els municipis més petits de tot Catalunya i de la nostra demarcació. Gisclareny té quinze persones censades. Fa tres setmanes, quan va nevar, no hi havia cap persona vivint a Gisclareny. Només una sola família, la de l’alcalde, es va passar dies intentant treure la neu per poder arribar a Gisclareny. Tothom sap que el poble més petit era Sant Jaume de Frontanyà; doncs ara ja l’ha superat Gisclareny i està a punt de fer-ho Fígols. Tenim un territori ben desequilibrat. I si mirem la comarca, al Bages li passa alguna cosa semblant. Té una capital, té uns rius on es concentra la gent i té una quantitat gran de municipis, de termes, de territori amb procés de despoblació. Per tant, aquesta diversitat ens obliga a ser molt rigorosos en aquest coneixement macro que tenim del nostre territori. No ens serveixen les definicions generals de Catalunya, no ens serveixen les definicions generals de la demarcació de Barcelona, de la Diputació de Barcelona. Hem de posar el focus en el lloc on vivim i en el lloc on estem pensant un projecte. En el lloc on tenim una oportunitat o tenim un problema i hem de fugir de pensar que allò que funciona a Barcelona funciona a Cornellà i el que funciona a Cornellà no funciona a Manresa i el que funciona a Manresa no funciona a Berga i, per tant, no funciona a Gisclareny. L’escala territorial i demogràfica és clau. Insisteixo en aquest concepte perquè a l’hora d’aterrar en el valor del patrimoni i l’oportunitat del patrimoni és decisiu. 1. http://xodel.diba.cat/

–15–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-21 Desenvolupament local i patrimoni

Rosa Serra i Rotés

Tornem a aquesta feina que fem des del l’àrea de desenvolupament econòmic local i concretament des de l’oficina de planificació estratègica. Avaluem també. L’avaluació és molt important perquè exigeix un procés previ de saber què és el que volem avaluar i marcar uns indicadors d’avaluació i veure quins són els resultats. L’avaluació és l’eina indispensable per poder corregir els errors, per poder reforçar els èxits i les fortaleses. En aquest procés de canvi, d’avaluació constant o últimament molt profunda del que és el desenvolupament econòmic local, des de la nostra oficina hem editat un document que porta per títol Models i factors per al nou desenvolupament econòmic local. Qüestiona i explica en molta més profunditat aquest procés de canvi en la teoria, en l’acadèmia, i el que aterra en el món més concret, més real. Factors de desenvolupament considerats com a més importants pel conjunt de participants a l’enquesta. Serveis públics de desenvolupament econòmic local (ocupació, promoció econòmica, turisme, comerç ...)

135

Gestió estratègica (vinculació entre visió territorial i actuacions, transversalitat, avaluació, etc.)

28

Cooperació intermunicipal (col·laboració entre les entitats locals)

34

Capacitat institucional (aptitud i potencial de les administracions)

15

Participació i acció comunitària

7

Imatge (representacions, marca del terriori, etc.)

13

Identitat i capital social (associacionisme, xarxes locals, projecte territorial compartit ...)

27

Innovació social (pràctiques que resolen problemes o aspiracions de la societat canviant les relacions o transformant el marc cultural)

29 63

Mercat de treball (ocupació, atur, contractació, etc.) 50

Qualificació (formació) Capital i finances

11

Coneixament (tecnologia, creativitat, experiència dels treballadors, etc.)

62

Dinamisme empresarial (iniciativa emprenedora, dimensió empresarial, etc.)

135

Estructura econòmica (els sectors econòmics, les vocacions productives, etc.)

36

Sòl i sostre per a activitat econòmica (poligons, carrers comercials, etc.)

67 73

Paisatge i patrimoni Qualitat de l’aire i de l’aigua

13

Planificació urbanística

31

Infraestructura urbana (telecomunicacions, equipaments, serveis urbans, etc.)

66

Accessibilitat (localització i infraestructures de comunicació)

127 0

–16–

30

60

90

120

150


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-21 Desenvolupament local i patrimoni

Rosa Serra i Rotés

Aquest és un esquema que resumeix els factors de desenvolupament considerats més importants pel conjunt de les persones (452) que van treballar aquest concepte de desenvolupament econòmic local l’any 2016 (alguns de vosaltres potser hi vau participar), i que representaven 155 municipis i per tant el 90% de la població de la nostra demarcació, de les comarques de Barcelona. Se’ls demanava quins eren els factors decisius que es consideraven claus per aquest desenvolupament econòmic (triar i ordenar 3 de la llista). Van haver-hi diferències notables entre les persones que contestaven aquestes preguntes perquè, insisteixo, som un territori divers i això influeix en alguns dels ítems que es van considerar decisius. Un que es valorava com a molt positiu i necessari era els recursos humans destinats al desenvolupament econòmic local. És lògic, oi? Si eren tècnics, majoritàriament, és lògic que tu potenciïs i valoris la feina que fas com a tècnic. Una feina que evidentment ajuda a repensar, a activar, a qüestionar, a preparar projectes. Però us faig un parèntesi: una bona part d’aquestes 452 persones eren economistes, geògrafs, alguns del sector turístic... No hi havia persones del món del patrimoni, que a vegades és difícil que col·laborin. I comencem amb alguns tòpics i contradiccions. La comarca del Maresme és la comarca de la demarcació de Barcelona que recapta més diners amb la taxa turística. Sabeu que és l’impost que es recull a partir de l’estada que fan els turistes en allotjaments. Un turista és una persona que es desplaça per fer una activitat d’oci per conèixer un altre territori i s’hi allotja. Hi dorm com a mínim una nit. Si no hi dorms no ets un turista, ets un excursionista. Per tant, la taxa turística impacta únicament i exclusivament sobre els turistes. Si jo me’n vaig a Tarragona i dormo en un hotel pagaré taxa turística i seré un turista. Si me’n vaig i dormo en un càmping a Calella seré un turista, si utilitzo i dormo en una casa d’agroturisme al Berguedà, a dos quilòmetres de casa meva, seré una turista. Si contracto un allotjament turístic legal, reglat, pagaré taxa turística i seré un turista, però si me’n vaig des de Puig-reig a Tarragona un diumenge no sóc un turista, sóc un excursionista. La taxa turística es comptabilitza a partir dels allotjaments i els allotjaments en quatre categories: hotel, càmping, allotjament rural i apartament. Taxa que es recapti, perquè encara estem en un procés en què la taxa no es recull al 100% dels hotels, ni a les cases de turisme ni en els càmping ni, evidentment, en molts apartaments turístics que estan molt poc legalitzats. Per tant, les dades que tenim de turistes, les dades econòmiques que genera el turisme, es recullen a partir d’aquesta taxa. Però és que les dades que tenim de turistes també es recullen a partir de la informació que donen els allotjaments. Per tant, sabem que hi ha 4.800.000 turistes a les comarques de Barcelona perquè els hotels, càmpings, allotjaments, ens diuen que són aquests. I també comptem uns percentatges a partir d’altres informacions que ja veureu. Per què us dic tot això? Perquè la concentració d’hotels és la que ens diu quin és el turista i a partir d’aquesta informació ens diu també quin tipus de turista és. –17–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-21 Desenvolupament local i patrimoni

Rosa Serra i Rotés

Tornem al cas del Maresme. Globalment el Maresme és, insisteixo, la comarca que aporta la taxa turística més alta (deixant a part Barcelona, evidentment). Però no tot el Maresme. Teniu el Maresme Nord amb Calella, Santa Susanna i Pineda que són els nuclis que tenen més turistes i més hotels. El Maresme vol fer turisme. Hi ha quantitat de municipis d’aquesta comarca que volen fer turisme i no tenim turistes. En els seus projectes estratègics, com el turisme, no hi ha projectes de turisme patrimonial. El Maresme no es planteja, ni el Consell Comarcal ni els seus ajuntaments, fer grans projectes estratègics de turisme patrimonial. Sí que tenen projectes individuals, com a ajuntament, però bàsicament són culturals encara. El Bages. Aquesta és una comarca amb activitat turística menor en el conjunt de Catalunya. Recull una taxa de només 135.417 euros. És un import molt baix. Per què? Perquè té molt poca capacitat hotelera, té molts pocs càmping, té un percentatge notable d’agroturisme, però l’agroturisme té un impacte menor en el nombre de llits. Té una infraestructura turística d’allotjament, molt feble. Però té grans projectes per desenvolupar, alguns ja en marxa i els altres a curt i a llarg termini. Té grans reptes i l’administració pública s’hi ha compromès: el Geoparc, el tema de la via sant Ignasi i de Manresa 2020, un projecte de ciutat ambiciós. Té uns projectes vinculats amb el patrimoni: el Geoparc ho és, però també l’anella verda de Manresa o la vinculació amb les vies blaves, el tema de les vinyes... I després hi ha tots els grans projectes en marxa, que si Món Sant Benet per un cantó, Cardona per un altre, i no parlem de Montserrat (que no n’hauríem de parlar, perquè no hi cap ningú més allà dalt, no cal que n’hi portem més de gent, a Montserrat, ja n’hi ha prou). Tota aquesta disfunció és una altra de les realitats que tenim. No aconseguirem crear autèntica activitat, autèntic desenvolupament si no aconseguim alinear la iniciativa privada i la pública. Per molts esforços que facin el Consell Comarcal i els ajuntaments si no tenim allotjament no tindrem turisme. Tindrem excursionisme, que és molt diferent. Un altre cas, el Baix Llobregat. El Baix Llobregat tothom l’identifica com una comarca industrial i evidentment ho és, però alerta: el Baix baix de tot, i l’Hospitalet, té una activitat turística impressionant. Té una gran zona de creixement hoteler, que és la plaça Europa i té un projecte de districte cultural per atraure turisme cultural, molt potent. Però ara ja entrem a la part més de patrimoni. El patrimoni, definit per la Unesco, és el conjunt de tots els béns naturals i culturals, tangibles i intangibles que hem heretat dels nostres avantpassats. El patrimoni es pot considerar des de diferents perspectives. Els professionals del món de la cultura i del patrimoni l’avaluen, el defineixen i el categoritzen a partir del valor artístic, històric, a partir de la funció que ha fet i del seu valor científic. Hi ha també una altra categoria de valors, que són els simbòlics el que els donem la resta dels humans, hi ha una categoria legal: hi ha la llei que defineix el patrimoni i ens diu què ho és i què no ho és. Tot aquest patrimoni té un marc legislatiu que l’acompanya. Si –18–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-21 Desenvolupament local i patrimoni

Rosa Serra i Rotés

les polítiques de promoció econòmica no són competència dels ajuntaments i els ajuntaments s’hi han ficat perquè és una realitat que la població demana, hi ha moltíssima legislació patrimonial que es pot abordar des dels ajuntaments. No s’ha fet perquè a darrere hi falten recursos humans i diners. A diferència de la promoció econòmica que té professionals, hi ha molts pocs professionals en el món local de l’àmbit cultural. Reflexions per acabar. En els últims anys s’ha apostat molt i s’ha generalitzat la idea que el patrimoni és una gran oportunitat per desenvolupar turisme i turisme cultural. Aquesta idea s’ha generalitzat a l’extrem que ens pensem que qualsevol element patrimonial, natural o històric o artístic o immaterial es pot convertir en una màquina de fer diners i de crear negoci, i això és mentida. Hi ha una inflació patrimonial enorme. I aquesta és una important reflexió que hem de fer tots. No tot serveix per fer turisme cultural. No tot és un recurs de turisme cultural, ni de bon tros. En alguns casos ni convé que ho sigui, perquè el faríem malbé. I en alguns casos, hi ha força exemples ja constatats, l’evidència que el patrimoni és reconegut –en el cas de la Patum de Berga és Patrimoni de la Humanitat– no és garantia ni és fàcil convertir aquest patrimoni en un producte turístic. Per Corpus, tota la setmana de Patum, no hi cabem a Berga, però després, la festa, no es pot estirar 365 dies de l’any. Ni es pot estirar ni es pot vendre 365 dies de l’any. Per tant, aquesta realitat és dura, però s’ha d’entomar. No tots els elements patrimonials poden ser un producte turístic i, evidentment, el turisme, com totes les activitats humanes –i les activitats econòmiques especialment– impacten sobre el territori. Hi ha llocs que hem de protegir. Parlaran més bé els nostres especialistes en patrimoni natural, però ja em perdonareu que em posi una mica amb la meva comarca berguedana: el Pedraforca és un patrimoni natural indiscutible per tots, però el que no podem fer és que s’hagin de posar baranetes i camins a la tartera, ni pujar al Pedraforca a recollir escombraries ni elements simbòlics que hi posem. Ni permetre o facilitar que hi facin pintades, per molt amoroses que siguin. Ni podem permetre’ns el luxe que els helicòpters que pugen cada cap de setmana a l’alt Berguedà ho facin per recollir excursionistes o turistes que pugen al Pedraforca i després no saben baixar. El Pedraforca no pot ser la Barceloneta de la meva comarca. I aquestes reflexions van acompanyades de la realitat. Tenim quantitat de museus, centres d’interpretació, monuments que ens pensem que són turístics, que ens pensem que tenen oportunitats turístiques i no ho són. No tothom va a tot arreu. Ni tothom paga per veure la cultura, ni per fer una visita. Estem acostumats a quantitat d’espectacles de carrer gratuïts que competeixen amb aquest turisme cultural que ha de tenir un preu. I un preu en relació amb allò que estem ensenyant que és un bé preuat que hem heretat dels nostres avantpassats o que la naturalesa ens ha regalat. Ha de tenir un preu i amb aquest preu hem de poder pagar les persones que els gestionen, no només qui les promociona sinó qui les gestiona: els que obren, els que netegen, els que obren –19–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-21 Desenvolupament local i patrimoni

Rosa Serra i Rotés

la calefacció, els que mantenen aquestes instal·lacions obertes. Hi ha molta gestió patrimonial deficient des del punt de vista turístic, no des del punt de vista cultural. Hi ha quantitat d’esglésies magnífiques que estan senyalitzades des de la carretera i quan hi arribes estan tancades. Hem d’explicar que aquella església no es pot visitar en el seu interior. Hi ha quantitat de recursos que només obren el mateix dia a la mateixa hora: dissabtes i diumenges d’11 a 14 h. Tots els turistes i tots els visitants que es mouen per les comarques d’interior són incapaços en aquests horaris de visitar tot el que els hi estem oferint. I una cosa és la promoció i una altra cosa és la comercialització i la venda d’aquest producte i la gestió. Hi ha una manera molt fàcil d’entendre-ho: nosaltres, si tenim una botiga, la tindrem oberta de dilluns a divendres (o farem festa el dilluns si treballem el dissabte), i a partir d’aquí ens constarà moltíssim arribar a finals de mes; fins i tot posada, en un carrer comercial dels nostres pobles. Si obrim una església o un monestir o museïtzem el patrimoni, amb un dissabte i un diumenge obert quatre setmanes durant un mes i dues hores cada dia no farem calaix per mantenir aquesta estructura. Per tant, quan plantegem que aquest patrimoni és una oportunitat és evident que ho és però l’hem d’analitzar a partir de la nostra realitat local. Els turistes són a Barcelona i a la costa i la llista de tots els llocs visitables ens hauria de permetre tocar de peus a terra. A nivell d’equipaments patrimonials hi ha una web fantàstica que té l’Institut de Patrimoni de la Universitat de Girona que analitza els visitants patrimonials, o sigui, la gent que visita els 113 museus registrats, els 115 museus que són extensions, les col·leccions, els monuments visitables i els centres d’interpretació. I aquesta anàlisi, quantitativa i qualitativa dels visitants, ens diu coses molt dures: que la majoria dels visitants són de museus i que aquests estan concentrats a Barcelona, que les col·leccions –20–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 11-21 Desenvolupament local i patrimoni

Rosa Serra i Rotés

visitables atrauen bastants visitants perquè són monogràfiques, que hi ha moltíssims equipaments que no arriben als 3.000 visitants, que hi ha uns temes que interessen més que uns altres i ens diuen una cosa molt important: que la majoria dels èxits en el camp del patrimoni són iniciatives privades. Per què? Perquè a darrere hi ha un objectiu de negoci, i l’administració pública fem allò tan fantàstic de deixar entrar la gent gratis a tot arreu, per tant, no generem activitat econòmica. Bé, hi ha moltes més coses a comentar; per exemple, que no tothom es mou pel territori de la mateixa manera, al mateix temps, ni amb les mateixes quantitats. Ja us deia que us faria preguntes i dubtes. Hi ha, però, un camí a seguir, que no ens hem inventat nosaltres, que és fruit d’una reflexió col·lectiva, que és el camí que marquen els objectius de desenvolupament sostenible. Que és una aposta, no només pel desenvolupament econòmic local, no només pel turisme patrimonial, sinó per intentar pal·liar i alinear-nos tots en unes polítiques a favor de conservar aquest bé tan preuat que tenim entre tots, que és el nostre planeta. A dintre d’aquests 17 objectius hi ha l’oportunitat per fer desenvolupament econòmic local a partir del nostre patrimoni.

–21–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 23-44 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.158

L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals Ignasi Aldomà

Universitat de Lleida aldoma@geosoc.udl.cat

Resum Des dels inventaris fins a la difusió i publicitat, passant per la seva conservació i restauració, els patrimonis rurals pateixen d’una manca de visibilitat i minusvaloració, particularment d’aquells patrimonis que responen al perfil agrari històric de la ruralitat. S’explica en bona part per la menor densitat demogràfica i la dispersió consubstancial a les àrees rurals; però això no ho és tot. Les àrees rurals no deixen de disposar d’un ric patrimoni, que mereix ser conegut i reconegut. I això passa per la suma dels esforços d’inventari, estudi i divulgació, i per una selecció de les iniciatives de creació de nous continents i continguts, així com de recuperació i promoció patrimonial. Paraules clau: patrimoni, desenvolupament rural, geografia de Catalunya.

Resumen: El escaso reconocimiento patrimonial de los municipios rurales Desde los inventarios hasta la difusión y publicidad, pasando por su conservación y restauración, los patrimonios rurales sufren de una falta de visibilidad y minusvaloración, particularmente de aquellos patrimonios que responden al perfil agrario histórico de la ruralidad. Se explica en buena parte por la menor densidad demográfica y la dispersión consustancial a las áreas rurales; pero esto no lo es todo. Las áreas rurales no dejan de disponer de un rico patrimonio, que merece ser conocido y reconocido. Y eso pasa por la suma de los esfuerzos de inventario, estudio y divulgación, y por una selección de las iniciativas de creación de nuevos continentes y contenidos, así como de recuperación y promoción patrimonial. Palabras clave: patrimonio, desarrollo rural, geografía de Cataluña.

Abstract: The scarce recognition of the heritage of rural municipalities Rural heritage suffer from a lack of visibility and undervaluation, in inventories dissemination and publicity, and also in their conservation and restoration particularly in those examples that better respond to the historical profile of agrarian rurality. Lower demographic density and the consubstantial dispersion to the rural areas explains this –23–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

lack of interest. Despite all these rural areas do have a rich heritage, which deserves to be known and recognized. And that goes through the sum of the efforts of inventory, study and dissemination, and a selection of initiatives to create new contents, as well as heritage recovery and patrimonial promotion. Keywords: heritage, rural development, geography of Catalonia.

*** La impressió flotava en l’aire i s’havia de concretar i contrastar: el patrimoni natural i cultural de la Catalunya rural manca de reconeixement i aquesta circumstància penalitza el desenvolupament social i econòmic d’aquestes àrees. Cal atribuir-ho a una mancança real de patrimonis en aquestes àrees? A la mancança d’una valorització suficient? Pot ser degut a les singularitats pròpies dels patrimonis rurals, amb la seva funció històrica agrària omnipresent? Quin paper hi juga el biaix de la promoció turística i la imatge general del país? Com veurem, hi ha un seguit de circumstàncies que se sumen i contribueixen a la manca de visibilitat dels patrimonis de les àrees rurals. Contrarestar-ho no és gens fàcil; d’entrada les deficiències inviten a plantejar-se la selecció d’iniciatives i suma d’esforços en la promoció del patrimoni.1

L’Estany d’Ivars i Vila-sana des del mirador de cal Sinén, que serveix de Centre d’Interpretació. L’estany és un exemple de recuperació patrimonial que va més enllà de la funció ecològica o d’atracció turística i serveix de símbol de tot un territori. 1. La reflexió plantejada s’inscriu en el marc de la recerca elaborada per a la Fundació del Món Rural i recentment publicada (Aldomà et al., 2017). Les fotografies són del mateix autor: Ignasi Aldomà.

–24–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

El patrimoni en el desenvolupament de les àrees rurals Són ben conegudes les dificultats de mantenir i dinamitzar l’activitat econòmica en els municipis rurals i com aquestes dificultats han estat causa en el passat de desigualtats econòmiques importants entre el camp i la ciutat, i origen d’un procés d’emigració del camp cap a les ciutats que arribà en alguns indrets a la categoria d’èxode. A partir dels anys 1980 la sagnia rural s’atura o es redueix notablement: la nova economia dels serveis obrí i concretà perspectives de millora econòmica i social generalitzades. Ara, però, després de la crisi econòmica oberta el 2008, les millores semblen entrar en entredit (Aldomà, 2015). Caldrà veure’n l’evolució i analitzar-ho més finament, sense oblidar que, fins i tot en els millors anys, les àrees rurals i particularment els municipis petits, han hagut de realitzar un gran esforç per a mantenir la població resident, conservar els serveis i defensar els llocs de treball, aspectes tots ells estretament relacionats i imprescindibles per a la bona marxa de les comunitats locals. Per aconseguir-ho alguns han continuat amb la vella pràctica de captar talent i iniciatives forànies, una recepta que sempre pot donar algun fruit. Però des de fa uns quants anys que no està gens clar que la salvació hagi de venir de fora i ha calgut mirar cap a casa i veure que és el que el poble o municipi tenia de bo a oferir, explotar o celebrar (Winchell et al., 2010). Així ho han entès majoritàriament tècnics i administracions que s’han interessat per estimular el desenvolupament endogen, autocentrat o microdesenvolupament, paraules similars que designen l’enfocament que ha servit per a programar iniciatives com els programes Leader o els Plans Comarcals de Muntanya en la seva concepció inicial. I així s’ha esdevingut a la pràctica, amb uns resultats força satisfactoris, sobretot quan la disponibilitat d’habitatges i de serveis i/o l’atractiu de la localitat han ajudat a mantenir població o a atreure nous residents. Precisament, sobre aquests aspectes que formen part del que s’ha anomenat “economies residencials” és on més insisteixen algunes reflexions actuals sobre el desenvolupament rural: en aquests casos, tant o més importants que les transferències derivades del turisme, seran les diferents transferències de renda vinculades a la residència permanent o temporal, associades amb la mobilitat laboral o les pensions de diferents tipus (Nicoux i Bailly, 2013). L’atractiu específic de cada àrea rural resulta determinant per aquestes economies residencials, i d’aquesta manera el patrimoni rural esdevé una base fonamental d’atracció i desenvolupament locals (fig. 1). Serà en aquest context d’èmfasi en els recursos i potencials locals que apareix un interès renovat pel patrimoni, un concepte que no sempre ha estat prou valorat, ni vol dir per tothom el mateix. Què és el patrimoni ? Antropòlegs, historiadors o geògrafs han anat estirant el sentit del concepte fins al punt que el patrimoni que inicialment podia entendre’s com a monuments i obres d’art, incorpora progressivament espais naturals, fauna i flora, artefactes quotidians, cançons, coneixements, olors... (Davallon, 2002 i 2011; Frigolé i Roigé, 2011). –25–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Aquesta obertura no deixa de ser interessant, particularment des del punt de vista del desenvolupament rural que aquí ens interessa, perquè així tenim una visió completa de les eines i recursos que disposen les comunitats rurals. El patrimoni representa des d’aquest punt de vista el que heretem i que podem utilitzar en la vida quotidiana per a satisfer necessitats immediates, per a treure’n un rendiment econòmic o, senzillament, per a sentir-nos feliços. Figura 1. El patrimoni en el marc del desenvolupament rural

Elaboració pròpia.

Patrimoni és el “conjunt de béns, de valors i de crèdits que posseeix una persona o una institució” ens diu, en definitiva, el diccionari de l’IEC. Però tants són aquests valors, béns i crèdits, que bona part ens passen desapercebuts i, en realitat, a cada moment la llista dels components del patrimoni s’engreixa amb noves aportacions, i s’aprima, també, amb elements que desapareixen, no solament físicament, sinó mentalment. Més que de patrimoni hauríem de parlar de béns, valors o elements patrimonialitzats, els qui són objecte de reconeixement en cada moment i circumstància. Des d’un punt de vista econòmic comptable, en l’actiu patrimonial figurarien, doncs, els patrimonis de la persona o institució pels quals algú estaria disposat a pagar alguna cosa. Des d’un punt de vista de potencial de desenvolupament o des d’un punt de vista cultural més ampli, la llista s’hauria d’engrossir amb aquells elements o aspectes que ens reclamen l’atenció malgrat no tenir un valor de mercat evident (Marceau, Metzgerb i Azouric, 2015). En la mesura el patrimoni pot servir de suport d’accions de desenvolupament rural, ens interessa el concepte més ampli possible de patrimoni, tot posant en evidència precisament que el procés de patrimonialització deixa al marge elements que podrien tenir un interès i seria interessant de fer aflorar. Aquest –26–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

La recuperació de les instal·lacions i la traça dels trajectes ferroviaris abandonats com a vies verdes, com ara la ruta del ferro al Ripollès, ha estat un bon mitjà de preservació patrimonial i promoció turística.

és el punt de partida de la recerca realitzada a l’entorn dels patrimonis de Catalunya, tot tenint en compte que l’inventari d’aquest patrimoni i les possibilitats de valorar-lo venen molt condicionades per les percepcions del moment i pels esquemes aplicats en els inventaris patrimonials existents que provenen, fonamentalment, de les administracions públiques.

Quins patrimonis? Difusió i varietat dels patrimonis de la ruralitat Des del moment que Catalunya és un país de colonització mil·lenària, en què l’acció humana ha arribat a tots els racons del territori i que, a més a més, presenta una notable diversitat ecològica en el seu conjunt, podem imaginar que no hi ha població o municipi que no es pugui prevaler de disposar d’un patrimoni abundant i ric. Els inventaris realitzats ens informen d’aquesta varietat, però es troben limitats pels mateixos processos d’inventari i selecció patrimonial. En una part important depenen de les capacitats i dels interessos particulars dels 947 municipis catalans i, més concretament, dels ajuntaments des dels quals es complimenten qüestionaris o s’emprenen accions de reivindicació o reconeixement patrimonial (Britta, 2007). Sense entrar ara en la casuística de les diverses tipologies patrimonials que se’ns ofereixen (taula 1), hi descobrim grans contrastos d’informació, reconeixement i promoció: –27–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

1. El patrimoni natural acumula diferents reconeixements institucionals que van des de les diferents figures d’espais de protecció especial fins a diferents tipus de reconeixements internacionals (patrimoni Unesco) passant per proteccions assimilades al planejament urbanístic, proteccions sectorials tipus caça, pesca o explotació forestal, declaracions monumentals o proteccions sistemàtiques tipus Xarxa Natura 2000. Aquestes darreres apunten cap a una sistematització del reconeixement del patrimoni natural, però el camí a recórrer cap a una classificació científica universal de consens és encara llarg, tant per les condicions de l’entramat institucional, com per l’evolució del mateix concepte i objectiu de la protecció mediambiental. 2. Pel que fa al patrimoni cultural de béns mobles i immobles juga un paper destacat l’esforç de catalogació i declaració de béns realitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat. Però apareixen també, com en el cas anterior, diferents bases de dades patrimonials vinculades també a diferents tipus de reconeixements, particularment organismes internacionals i administracions sectorials, així com les relacionades amb la planificació urbanística. Evoluciona també el concepte de bé que s’amplia cap a nous àmbits com ara el patrimoni rural. De manera general més que inventaris i catalogacions sistemàtiques tenim reconeixements condicionats per dinàmiques institucionals locals (contrastos entre ajuntaments, per exemple, a l’hora de promoure inventaris i catalogacions). 3. El patrimoni immaterial representa la incorporació patrimonial més recent i per les seves característiques, les temàtiques i elements inclosos es troben també en un procés de consolidació més endarrerit. S’han elaborat, per exemple, diferents catàlegs de manifestacions festives, les quals presenten un problema permanent de posada al dia. Altrament, l’àmbit conceptual del patrimoni immaterial pot ser molt ampli i es veu molt condicionat per la percepció dels propis tècnics o institucions, a banda que es presenta la dificultat afegida de relacionar-lo amb un determinat espai. 4. Les activitats econòmiques podrien ser consignades en els apartats anteriors, però mereixen un tractament específic per les seves característiques funcionals i, particularment, pel fet de ser molt poc tingudes en compte en el patrimoni cultural, en el qual preval una visió historicista i monumentalista. Té encara més sentit des d’una perspectiva rural per la importància que hi ha tingut i hi té l’activitat agrària, que no dóna origen a elements d’un gran relleu “monumental”. Contemporàniament, s’hi afegeixen també artefactes relacionats amb el turisme. 5. Finalment, queda l’apartat dels equipaments culturals que per les seves especificitats mereixen un tractament diferenciat. Venen a complir la funció de reserva, manteniment o difusió del patrimoni material moble o l’immaterial. Aquests equipaments queden circumscrits habitualment a l’àmbit de cultura de les diferents administracions, encara que es planteja la seva extensió cap a d’altres equipaments públics com ara l’esportiu i d’altres.

Per un motiu o per un altre, la ruralitat disposa d’un gruix considerable de béns patrimonials i no trobaríem municipi en el qual no apareguin alguns d’aquests béns. Una altra qüestió és la fiabilitat i la qualitat dels inventaris rea–28–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

litzats, que és molt desigual segons els diferents àmbits patrimonials, a banda del grau de reconeixement i valoració dels béns, relacionada directament amb la seva inclusió en els inventaris. Una bona mostra en pot ser l’inventari oficial del patrimoni immoble i la seva catalogació representats en el primer mapa (fig. 2). D’entrada, l’inventari de béns immobles mostra, per exemple, la seva difusió pel conjunt del territori, amb punts de major densitat cap a la Catalunya Vella; mentre, els immobles més rellevants, els Béns Culturals d’Interès Nacional, presenten també una notable dispersió. Una observació més detallada permet detectar contrastos que no resulten massa justificables en base als patrimonis reals i que s’expliquen pel grau d’interès local en el reconeixement i promoció del propi patrimoni.

Un espai amb un gran valor natural com el bosc de ribera que segueix el curs del riu Segre s’entrecreua amb un patrimoni cultural tangible o intangible com és la boira.

Quina importància patrimonial? La valoració patrimonial i les seves singularitats rurals La valoració dels béns patrimonials requeriria un exercici específic d’inventari i observació de cadascun dels béns que quedava fora de l’abast de l’estudi que serveix de referència en la nostra reflexió (Fredheim i Khalaf, 2016; Torre, 2002). En el seu lloc es realitza una primera valoració a partir de la informació de les bases de dades existents i, en conseqüència, es fa referència a criteris de –29–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Taula 1. Àmbits d’observació del patrimoni i elements integrants Patrimoni natural

Preservació sistemàtica de la biodiversitat Espais de protecció especial (Llei 12/1985 CAT) Proteccions d’àmbit municipal Proteccions ambientals sectorials i altres Delimitacions específiques per a zones humides Monumentals i paisatgístics Espais d’interès forestal Espais d’interès agrari

Patrimoni cultural de béns immobles

Monuments històrics Conjunts històrics Jardins històrics Lloc històric (referents culturals) Patrimoni etnològic Infraestructures Zona arqueològica Zona paleontològica

Patrimoni cultural de béns immaterials

Festes populars Altre patrimoni immaterial Manifestacions artístiques Institucions culturals

Activitats econòmiques

Activitats productives agràries Altres activitats primàries Artesania alimentària Artesania no alimentària Indústria manufacturera i energia Serveis terciaris

Equipaments de gestió cultural

Museus Arxius Biblioteques Teatres i sales de concert Centres de recerca i experimentació

Font: elaboració pròpia: Aldomà (2017) Patrimonis rurals. Lleida: Fundació del Món Rural.

valoració més accessibles que tenen en compte el grau de protecció del bé en qüestió. Poden plantejar interrogants quant a la seva objectivitat, però tenen l’avantatge de partir d’un reconeixement i apreciació per part dels actors més destacats, que són les administracions que capitalitzen la gestió patrimonial. –30–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Figura 2. Total béns culturals d’interès nacional (BCIN) i densitat de béns catalogats per municipis

Font: elaboració pròpia a partir de la base de dades eGestió Integral del Patrimoni Cultural Immoble (EGIPCI) del Departament de Cultura que conté inventaris sobre el patrimoni arquitectònic, arqueològic i paleontològic de Catalunya. Es cartografien dues informacions complementàries; el nombre de BCIN de cada municipi i la densitat del total de bens immobles inventariats independentment del seu nivell de protecció.

De fet, les tipologies patrimonials que estableixen les administracions impliquen ja una categorització dels béns i aquesta és la que s’utilitza com a referència. Per exemple, ens trobem amb exercicis interessants com ara la definició d’un índex general de valoració de la qualitat ambiental (Marull et al., 2005); però la seva cobertura és parcial, de manera que cal referir-se a la categoria de les mateixes figures de protecció dels espais naturals. En realitat no es pot inferir una relació directa entre la categoria o qualificació oficial d’un determinat espai natural (relacionada amb un grau de protecció o gestió teòrics) i el valor ecològic –31–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

o els serveis ambientals que presta aquest mateix espai (Mallarach i Comas, 2008; Institut Cerdà, 2015). Però aquesta és la manera pràctica d’accedir a la valoració en espera d’un exercici més general i sistemàtic, que resulta també més complicat en la seva elaboració i interpretació, i requereix una recerca específica. Pel que fa a la categorització dels valors que podríem qualificar de culturals s’ha de remetre al nivell de protecció que estableix la pròpia catalogació oficial dels béns culturals, que és recull en les normatives del Departament de Cultura. Igual que en el cas del patrimoni natural, no existeixen exercicis valoratius de prou abast i profunditat i els estudis de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural representen només una primera aproximació. La valoració general ha de refiar-se, doncs, del mateix procés de patrimonialització que han seguit els béns culturals. Les valoracions comprenen tres aspectes o tipologies de béns patrimonials que han estat analitzades anteriorment: els béns immobles, les manifestacions festivoculturals i els equipaments dedicats a les pròpies expressions culturals. Tenim així un panorama general de les expressions culturals que no és exhaustiu; però que permet una primera valoració del procés de patrimonialització a escala territorial. Tot plegat, en la distribució territorial dels diferents patrimonis destaca: – Des del punt de vista del patrimoni natural, els municipis petits, la ruralitat en definitiva, mostren valors naturals més generalitzats i acusats (fig. 1). Els municipis de menys de 2.000 habitants sumen les dues terceres parts dels valors naturals atribuïts a escala municipal (fig. 3). La ruralitat se’ns apareix, doncs, com la gran reserva de valors naturals del territori. – Pel que fa als aspectes pròpiament culturals, els resultats de les tres aproximacions marquen contrastos territorials encara més notoris, per bé que de signe invers. S’apunta una línia comuna de preferències en la qual destaca el paper de les ciutats com a insígnies del patrimoni cultural dels territoris, amb Barcelona al capdamunt de tota la geografia cultural catalana. Mentre, com més petits són els municipis menor és el seu índex de valoració en el patrimoni immobiliari, l’immaterial i el d’equipaments culturals. Podríem destacar, també, el fet que mentre que el pes demogràfic dels petits municipis apareix proporcionalment minúscul en relació a la resta del país, el seu patrimoni cultural resulta notablement més important fins a sumar una tercera part o més dels valors culturals totals assignats (fig. 3). – Des del punt de vista dels equipaments culturals la jerarquia urbana resulta molt més influent que en els aspectes anteriors. A banda de reunir associacions i persones preocupades per la cultura, per una simple qüestió de magnitud i composició socials, les capitals regionals i comarcals disposen també de majors pressupostos públics i/o han estat l’objecte d’atenció de l’administració superior a l’hora de programar grans equipaments culturals. Resulta difícil per no dir impossible trobar excepcions significatives a aquesta regla. Fins i tot des d’un punt de vista de taca territorial es veuen clarament destacats l’àmbit metropolità i la línia de costa, en consonància amb el seu pes demogràfic. –32–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Figura 3. Acumulació de patrimoni cultural segons la magnitud demogràfica del municipi Nombre de municipis

Valor natural

Valor festiu

Valor immoble < 500 hab. 500 a 1.999 hab.

Valor equipament

2.000 a 4.999 hab. 5.000 a 24.999 hab. 25.000 a 150.000 hab. Barcelona i AM

Població 0%

10 % 20 % 30 % 40 % 50 %

60 % 70 %

80 % 90 % 100 %

Font: elaboració pròpia a de les valoracions prèvies sobre presència a nivell municipal del valor del patrimoni de béns immobles, activitats festives, elements naturals i equipaments culturals. S’han acumulat els valors municipals de cada estrat de municipis a diferència dels gràfics anteriors que representen mitjanes.

Els contrastos patrimonials territorials i la seva projecció turística Més enllà dels contrastos entre petits i grans municipis, hem de parlar d’una distribució patrimonial desigual entre comarques i municipis que té a veure amb les circumstàncies físiques i històriques locals. Des d’un punt de vista del conjunt de béns patrimonials, les àrees que sumen una major valoració es troben a l’entorn dels sistemes muntanyencs del país; els Pirineus i les serralades litoral i prelitoral (fig. 4). Els buits o àrees menys valorades patrimonialment es troben a les àrees més agrícoles, que coincideixen amb les àrees més planeres. Hi són ben visibles els baixos valors de les planes de Lleida. Si entrem en el detall veurem que l’anterior diferenciació es troba, però, molt influenciada per la distribució dels espais naturals, els quals acostumen a coincidir amb àrees forestals i accidentades. Com ja s’ha comentat, els municipis rurals s’han de recolzar, precisament, en aquests espais o valors naturals. Des d’un punt de vista del patrimoni cultural material i immaterial existeix, en canvi, una gran dispersió municipal, amb un cert avantatge valoratiu pels municipis de la Catalunya Vella. –33–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa destaquen clarament com a centres de patrimoni cultural immoble, fent honor a la seva tradició de capitalitat històrica regional. Darrera seu venen immediatament capitals comarcals com Mataró, Terrassa, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Vic, Olot, Ripoll, Montblanc, per tot seguit ampliar-se el ventall cap a centres més petits. Per bé que no hi ha una relació directa entre jerarquia de béns culturals immobles i jerarquia demogràfica (hi ha un gran nombre de municipis metropolitans que han crescut pràcticament del no-res i disposen d’una base patrimonial reduïda), aquesta resulta força determinant i contrasta amb el dibuix que presentaven els valors culturals. Des d’un punt de vista de taca territorial destacaria també la part més nord-oriental del país sobre la resta, per bé que hi ha singularitats municipals molt contrastades. Des d’un punt de vista de patrimoni immaterial, particularment el festiu, continuen pesant els centres urbans principals, però treuen el cap ja alguns municipis més rurals, en particular a l’Alta Ribagorça i el Montsià-Baix Ebre, indrets preocupats per valorar i potenciar el seu patrimoni festiu. Mentre, en els equipaments culturals la presència urbana és molt més destacada, com ja s’ha comentat anteriorment.

Montserrat és un dels escassíssims punts interiors que atreu el gran turisme que es concentra a Barcelona i punts costaners com bé recorda l’embolcall del mateix bus de transport de Calella Moventis.

En aquesta localització-concentració urbana progressiva que es produeix des dels espais naturals més rurals fins als equipaments culturals més urbans, passant per les festes i el patrimoni cultural immoble (fig. 3) apareixen algunes –34–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

especificitats territorials interessants a destacar (fig. 5). Serien el pes del patrimoni cultural immoble a la Costa Brava i els Pirineus, i el del patrimoni festiu a les Terres de Lleida, els Pirineus i les mateixes Terres de l’Ebre. L’observació de la relació entre valors patrimonials i freqüentació turística mostra per la seva banda un contrast municipal encara més gran del que es produeix entre valors patrimonials i magnitud demogràfica dels municipis (fig. 5). Barcelona i les àrees característiques del turisme de platja deixen poc marge per a la resta del territori, que apareix laminat en les xifres globals de freqüentació. Només treuen el cap lleugerament les comarques de l’Alt Pirineu. Les comarques interiors de Barcelona tenen unes xifres de pernoctacions ínfimes, tot i la seva visibilitat en els valors patrimonials diversos. Mentre les Terres de Lleida i l’Ebre es queden en valors també minúsculs (també: López Palomeque, 2009). Figura 4. Acumulació de patrimoni natural i cultural (sense Barcelona)

Font: elaboració pròpia. S’ha valorat el patrimoni natural de forma jerarquitzada i s’ha procedit a dividir el valor de patrimoni acumulat a escala municipal pel valor més elevat i s’ha multiplicat per 10. A continuació s’han sumat aquest valor al del patrimoni cultural procedent del mapa anterior, amb el qual el valor màxim teòric d’aquest índex seria 20. S’ha exclòs el municipi de Barcelona. –35–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Figura 5. Valoració comparativa dels diferents tipus de patrimoni i els resultats turístics principals segons marques turístiques Pernoctacions

Viatgers

Població

Valor equipament

Barcelona Costa Barcelona Costa Brava

Valor festiu

Costa Daurada Paisatges Barcelona Pirineus

Valor immoble

Terres de l’Ebre Terres de Lleida Val d’Aran

Valor natural 0%

10 % 20 %

30 % 40 %

50 %

60 % 70 %

80 % 90 % 100 %

Font: elaboració pròpia a de les valoracions prèvies sobre presència a nivell municipal del valor del patrimoni de béns immobles, activitats festives, elements naturals i equipaments culturals i de dades del Balanç del turisme anual de 2016 de l’Observatori del Treball i Model Productiu de la Generalitat de Catalunya. Les dades s’han agrupat segons pertinença de cada municipi a cadascuna de les Marques turístiques definides pel Departament d’Empresa i Coneixement.

La manca de reconeixement social dels patrimonis rurals La imatge patrimonial que s’atribueix a la Catalunya comarcal o municipal planteja, certament, alguns interrogants derivats del fet que la dispersió del patrimoni que representen no és real, sinó que la major part del patrimoni, de l’activitat i de la població viu concentrada en una petita part del conjunt: la metròpoli i les grans ciutats. D’entrada, els béns patrimonials més espectaculars i més ben valorats es troben a les ciutats, i aquest seria un argument objectiu en contra d’una representació uniforme del territori com la que situa el mapa del patrimoni de municipis o comarques a un mateix nivell –determinades representacions cartogràfiques reforcen aquesta visió esbiaixada de la realitat–. A més a més, els patrimonis urbans són també més fàcils de conèixer i visitar, i aquí s’aprofundeixen les diferències entre municipis. Per altra part, i malgrat els esforços d’alguns manuals d’ensenyament i altres documents de difusió, la gent de ciutat té una visió llunyana de les àrees rurals i, tot i que les conegui i –36–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

visiti, en té una percepció fàcilment distorsionada per la seva pròpia experiència cultural. I aquesta circumstància explicaria per ella mateixa com els exemples de “buit patrimonial rural” es repeteixen en tota la diversitat de mitjans de difusió que retraten i volen situar una part o el conjunt del patrimoni de Catalunya. Recordem, per exemple, la publicitat de la cervesa Damm protagonitzat pels Amics de les Arts, que mirava de posar la marca de cervesa al costat dels ítems representatius del patrimoni de Catalunya (personatges, llocs, marques, productes): tots els atractius es quedaven a Barcelona i la franja costanera, i tocaven com a molt els Pirineus; de l’interior s’oblidava fis i tot Montserrat.2 Per bé que amb un cert biaix explicable cap als productes gastronòmics i cap a una certa modernitat, l’anunci no deixa de presentar una imatge bastant fresca del que pot ser Catalunya vista pel català majoritari resident a l’àrea metropolitana de Barcelona. Totes les anteriors distorsions afegides a les pròpies del maneig d’un gran nombre d’informacions unides a la selecció d’elements més destacats o emblemàtics es concentren en els diferents productes de promoció i difusió del mateix patrimoni; prospectes, panells informatius, vídeos, guies turístiques... L’observació de les guies turístiques més utilitzades pels turistes estrangers posa de manifest, per exemple, el clar biaix de la informació, decantada cap a les atraccions situades prop de la costa o de la ciutat de Barcelona. Això a banda dels buits informatius que es produeixen a mesura que anem cap a l’interior del país i els més que discutibles criteris que guien la priorització de determinats espais naturals, museus o monuments per damunt d’uns altres. A mesura el zoom es redueix, l’interior rural perd encara més representació, fins a pràcticament desaparèixer. El fet té una expressió pràctica en els trajectes que segueixen els grans operadors turístics. En aquest cas les destinacions es concentren als punts més freqüentats de la costa i Barcelona. L’interior més o menys rural es troba representat únicament per les excursions d’un dia que es realitzen a Montserrat (López Palomeque, 2009, p. 401). Aquesta darrera és la imatge que preval també en l’observació del cercador i avaluador turístic més utilitzat, Tripadvisor. La base de “llocs d’interès” d’aquest servidor, que inclou patrimoni cultural i monumental, bàsicament patrimoni material, llistava fins a 1.030 elements (març de 2017), que inclouen el patrimoni cultural més significatiu de Catalunya i que va perdent finesa i precisió a mesura que es baixa en la jerarquia d’elements. En la llista de llocs d’interès, l’àmbit metropolità i, molt en particular, el municipi de Barcelona ocupen la primera posició, i segueixen una jerarquia que s’aproxima a la distribució general de la població. La diferència a favor de Barcelona i el seu entorn metropolità s’accentua, però, si passem del nombre de llocs d’interès a la posició que ocupa la ciutat en la jerarquia dels llocs d’interès. 2. Joan Teixidó (http://www.joanteixido.com/2011/02/estrella-damm-que-tenim/) presenta un mapa amb la translació de les marques o ítems patrimonials destacats en la publicitat de Damm.

–37–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

És a dir, els llocs d’interès de la metròpoli ocupen les primeres posicions en la valoració dels respectius llocs d’interès. La diferència de Barcelona i el seu entorn metropolità esdevenen abismals, molt superiors a la seva primacia demogràfica, si en comptes dels anteriors indicadors es tenen en compte les opinions emeses. Aquí es posa de manifest que la gran majoria d’usuaris que utilitzen la pàgina web en qüestió, de perfil més aviat internacional, visiten i coneixen els llocs d’interès de Barcelona i poca cosa més. Realment, hi ha un gran desconeixement dels llocs d’interès de les zones rural i, sobretot, de les àrees més aïllades, on trobem un bon nombre de llocs sense cap tipus d’opinió. Una confirmació més de l’escàs reconeixement del patrimoni de les àrees rurals. Figura 6. Llocs d’interès per municipi recensats per Tripadvisor a Catalunya, 2017

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del servidor de Tripadvisor (www.tripadvisor.es) relatives a Monuments i punts d’interès recollides a dia 20 de març de 2017. Els municipis sense monuments o llocs d’interès surten representats en gris. Notis la gran concentració d’elements a Barcelona i en menor mesura a la zona costanera. –38–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Figura 7. Nombre opinions emeses sobre els llocs d’interès per municipi (Tripadvisor, 2017)

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del servidor de Tripadvisor (www.tripadvisor.es) relatives a Monuments i punts d’interès recollides a dia 20 de març de 2017. El caràcter urbanita de les xarxes de relació i comunicació globals queda clarament reflectit en el fet que de les prop de 450.000 opinions sobre monuments i llocs d’interès a Catalunya fins a la data analitzada, el 88,6% es concentrin a la ciutat de Barcelona. En contraposició, les opinions sobre llocs ubicats en el conjunt de la demarcació de Lleida suposen el 0,33% de les fetes sobre monuments catalans.

A la recerca d’inèrcies en la dinamització dels patrimonis rurals D’acord amb les limitacions observades, es presenta una minusvaloració dels patrimonis rurals, que porta a concloure la necessitat d’un major coneixement i reconeixement d’alguns dels seus patrimonis. Al mateix temps, la menor densitat demogràfica i la dispersió i menor potència de les iniciatives individuals i col· lectives de les àrees rurals obliguen a una concentració territorial dels esforços, fet que obliga a una selecció de les iniciatives de promoció patrimonial. D’aquí es derivaria l’interès per buscar la suma de valors dels diferents àmbits patrimonials i la seva complementació i interacció en xarxes que podrien beneficiar-se de la presència de determinats elements destacats o motors. –39–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Com hem posat de manifest, la densitat d’elements patrimonials i la seva ubicació ens mostra un repartiment desigual dels béns patrimonials, tant pel que fa a les seves diferents tipologies com al nivell de protecció o valoració dels mateixos béns. Algunes zones manifesten un determinat tipus de valors patrimonials; d’altres uns altres. Algunes, a les planes de Ponent substancialment, presenten uns atributs patrimonials força limitats i el país interior és mancat de manera bastant general d’elements patrimonials d’una gran notorietat. De manera quasi obligada, doncs, la promoció dels béns patrimonials, l’organització de la seva gestió i de vegades, fins i tot, l’inventari i el reconeixement, han de tenir present la proximitat i la complementarietat que existeix entre els diferents tipus de béns. La complementació dels béns patrimonials en una determinada escala territorial no solament pot diversificar i enriquir el contingut d’un determinat viatge o estada, sinó que augmenta l’atractiu d’una determinada localització i pot contribuir a reforçar la imatge i a millorar el coneixement d’un determinat grup de béns patrimonials. I per aquesta via es pot convertir en una palanca per definir i promoure la marca turística d’un territori o, senzillament, constituir-se en símbol d’una identitat col·lectiva (Poulot, 1998 i 2015; Chiva, 1994). De fet, així ho han entès el actors territorials que treballen en els sectors econòmics relacionats amb el patrimoni o els qui simplement s’hi interessen: restauradors i hostalers, guies de natura i parcs, dinamitzadors culturals, educadors de diferents àmbits institucionals, artistes i d’altres oficis i dedicacions. Molts d’ells malden per definir, donar sentit, lligar o promoure elements que de manera aïllada no acaben de tenir prou gruix i intenció, però que en el seu conjunt prenen relleu i interès. Les complementarietats o sinergies entre béns patrimonials es poden analitzar, des d’un punt de vista territorial, en diferents formes de relació espacial. Emmanuelle Bonerandi (2005) planteja uns tipus i subtipus geomètrics que parteixen de la presència d’un element patrimonial que serveix de pol d’atracció principal. Independentment de la presència d’un pol més o menys destacat que jugui de locomotora, hem considerat tres formes o agrupacions: àrees de concentració patrimonial, itineraris o rutes que relliguen diferents béns patrimonials i xarxes que relacionen elements territorialment més dispersos. Aquestes diferents fórmules les podem trobar alguns cops en la mateixa figura de protecció que estableix el bé patrimonial, sigui pel fet que el mateix parc o entorn constitueix un element patrimonial per ell mateix, sigui perquè el béns són força propers i difícils de destriar. Per aquesta via s’obre, en qualsevol cas, una fórmula d’organització de la gestió o la promoció de determinats béns patrimonials, que ajuda a donar-los a conèixer de manera més entenedora o organitzada. En relació amb els contenidors o referents patrimonials nuclears, s’hauria de tenir ben present la possibilitat de determinats béns patrimonials de constituir un efecte bola de neu al seu entorn: seria el cas de conjunts com les zones etnològiques i altres elements més singularitzats, però prou potents, com poden –40–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

ser els nuclis urbans considerats béns patrimonials o els béns culturals més rellevants. A les àrees rurals de Catalunya aquest paper el poden exercir alguns monestirs i les ciutats de més contingut patrimonial, que a hores d’ara juguen, però, molt tènuement la carta de la taca o enclavament patrimonial. Més enllà de les zones patrimonials o de les rutes, es pot parlar de les rutes i xarxes que vinculen béns patrimonials més o menys dispersos a l’entorn d’una determinada idea o temàtica. És un tipus d’intervenció que s’escau en un àmbit més aviat supralocal o supracomarcal i que tendeix a fixar connexions entre àmbits temàtics patrimonials específics –la Ruta del Cister n’és un exemple destacat–. Encara que també es podria percebre i analitzar els components patrimonials d’una determinada comarca de la complementarietat i establir una possible xarxa relacional entre temes transversals; és un exercici que queda per fer. El mapa 8 representa finalment una mena de síntesi dels exercicis de valoració de la patrimonialització que posa sobre la taula no solament jerarquies i relacions, sinó també les complementarietats temàtiques. En aquest sentit, s’observa la diferència entre la lògica més pirinenca o muntanyenca que segueix el patrimoni natural, al costat de la lògica més urbana dels patrimonis culturals. Més en concret destaquen, però, els buits patrimonials existents a nivell territorial, que es troben als Prepirineus i en altres àmbits intersticials de la Catalunya interior que acostumen a coincidir amb les àrees rurals amb dinàmiques socioeconòmiques negatives. Mentre el mapa es presta també a una anàlisi de complementarietats entre patrimonis naturals i culturals en els àmbits regionals, en alguns més que en d’altres; com més important és la força patrimonial regional (i la base demogràfica i econòmica) més important és la seva complementarietat patrimonial. D’acord amb el mateix mapa 8, la meitat occidental del país és la que es presenta menys travada i dotada en recursos culturals patrimonialitzats, des dels Prepirineus occidentals fins a les comarques de l’Ebre. Tret de les capitals regionals els nivells de patrimonialització són de segon nivell i les sinergies que es poden produir a primera vista giren al voltant d’aquestes valoracions de segon nivell i d’una gamma més limitada d’àmbits patrimonials i es troben relativament aïllades. Es pot intuir a partir d’aquests resultats, que constitueixen una valoració general i aproximativa, la necessitat d’impulsar processos de patrimonialització en aquestes àrees rurals interiors més mancades d’actius patrimonials, on no deixen d’existir, com s’ha constatat en el decurs del treball, elements singulars d’una notable potencia, i també podrien implantar-s’hi alguns de nova creació.

–41–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Figura 8. Aproximació als nodes patrimonials més remarcables i els seus eixos de relació

Font: elaboració pròpia a partir de les jerarquies patrimonials establertes prèviament en els mapes 42, 43, 44 i 45, que resumeixen els diferents àmbits patrimonials. S’han diferenciat els centres patrimonials principals com aquells, habitualment entre 8 i 10, que destaquen pel seu índex sintètic de patrimonialització en els quatre àmbits estudiats, mentre els secundaris són aquells que presenten un índex acumulatiu inferior. Barcelona se situa en una posició molt destacada en relació a la resta, tret del patrimoni natural. Noti’s com les capitals comarcals acostumen a exercir de centres patrimonials destacats, però també apareixen algunes ciutats menys centrals, sobretot a la costa, però també en algunes localitzacions interiors. El patrimoni natural, per la seva banda, trenca aquesta lògica i abasta territorial prou més amplis. Quant als eixos, aquests responen a les interrelacions més o menys intenses que ja foren explotades en l’Atles de la Nova Ruralitat (Aldomà, 2015)

–42–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Una mostra fefaent de com es pot incorporar valor afegit a un itinerari de senderisme. La masia de la Crossa (l’Estany – Moianès) en versió dual, amb plafó que incorpora una pintura des del lloc on es va realitzar. Passat i present com a símbol de pervivència.

Bibliografia Aldomà, Ignasi [dir.] (2015). Atles de la nova ruralitat. L’actualitat del món rural. Lleida: Fundació del Món Rural. Aldomà, Ignasi; Josep Ramon Mòdol; Montserrat Guerrero (2017). Patrimonis rurals. Reconeixement i perspectives. Lleida: Fundació del Món Rural. Bonerandi, Emmanuelle (2005). “Le recours au patrimoine, modèle culturel pour le territoire?”. Geocarrefour, vol. 80/2, 2005, p. 91-100. https://geocarrefour.revues.org/991 Capel, Horacio (2014). El patrimonio: la construcción del pasado y el futuro. Barcelona: Serbal. Chiva, Isac (1994). Une politique pour le patrimoine culturel rural. Rapport présenté à M. Jacques Toubon Ministre de la Culture et de la Francophonie http://www.culture.gouv.fr/mpe/dossiers/ rapport_chiva.htm Davallon, Jean (2002). “Comment se fabrique le patrimoine ?”. Sciences Humaines (hors série), núm. 36, març-maig 2002. https://www.scienceshumaines.com/comment-se-fabriquele-patrimoine_fr_12550.html – (2011). “The game of heritasigation”. Constructing cultural and Natural Heritage. Parks, Museums and Rural Heritage. Barcelona: Documenta Universitaria, p. 39-62. “European rural heritage” (2001). Naturopa, núm. 95 (monogràfic) http://coe.archivalware. co.uk/awweb/pdfopener?smd=1&md=1&did=594644 Fredheim, L. Harald; Manal Khalaf (2016). “The significance of values: heritage value typologies re-examined”. International Journal of Heritage Studies, núm. 22:6, p. 466-481 http://dx.doi.org/10.1080/13527258.2016.1171247 –43–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 23-44 L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals

Ignasi Aldomà

Harvey, David C. (2001). “Heritage Pasts and Heritage Presents: temporality, meaning and the scope of heritage studies”. International Journal of Heritage Studies, núm. 7-4, p. 319-338. Howard, Peter; Gregory J. Ashworth (1999). European Heritage, Planning and Management. Exeter: Intellect. Institut Cerdà (2015). Impacte econòmic i social dels espais naturals protegits de Catalunya. Barcelona: Obra social “la Caixa”. http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/ patrimoni_natural/senp_catalunya/impacte-economic-i-social-dels-espais-naturals-protegits/ López Palomeque, Francesc (2009). Atles del Turisme a Catalunya. Mapa nacional de l’oferta i els productes turístic. Barcelona: Direcció General de Turisme. Generalitat de Catalunya. Mallarach, Josep Maria; Eulàlia Comas (2008). Protegits, de fet o de dret?: primera avaluació del sistema d’espais naturals protegits a Catalunya. Barcelona: Institució Catalana d’Història Natural Marceau, Guillaume; Thomas Metzgerb; Nehme Azouryc (2015). “Gestion territorial et valorisation du patrimoine: Vers un développement régional durable”. La Revue Gestion et Organisation, núm. 7/1, mars 2015, p. 44-56. http://www.sciencedirect.com/science/article/ pii/S2214423415000034 Marull, Joan et al. (2005). “Primera proposta d’índex del valor del patrimoni natural de Catalunya (IVPN), una eina cartogràfica per a l’avaluació ambiental estratègica”. Butlletí Institució Catalana Història Natural, núm. 72, p. 115-138. http://atzavara.bio.ub.edu/geoveg/ docs_Ninot/Marull_et_al_05.pdf Nicoux, Renné; Gérard Bailly (2013). Rapport d’information fait au nom de la délégation sénatoriale à la prospective sur l’avenir des campagnes. París: Sénat. https://www.senat.fr/rap/ r12-271/r12-2711.pdf Poulot, Dominique (1998). Patrimoine et modernité. París: L’Harmattan. – (2015). “Vous avez dit Patrimoine rural ?”. Pour, núm. 226, p. 39-47. https://www.cairn. info/revue-pour-2015-2-page-39.htm Roigé, Xavier (2007). “Museus a l’aire lliure, ecomuseus i economuseus. Evolució i noves perspectives”. Mnemòsine: revista catalana de museologia, núm.4, p. 43-56. Roigé, Xavier; Joan Frigolé [ed.] (2011). Constructing cultural and Natural Heritage. Parks, Museums and Rural Heritage. Barcelona: Documenta Universitaria. Rudolff, Britta (2007). ‘Intangible’ and ‘tangible’ heritage. A topology of culture in contexts of faith. Mainz: Johannes Gutenberg-University of Mainz, Institute of Geography. Tesi doctoral. Sabaté Bel, Joaquim (2005). “Paisatges culturals a Catalunya: un repte de futur”. Espais, núm. 50, p. 82-91. http://www.raco.cat/index.php/Espais/article/viewFile/91799/159681 Torre, Marta de la [ed.] (2002). Assessing the Values of Cultural Heritage. Los Angeles: The Getty Conservation Institute. Winchell, Dick; Doug Ramsey; Rhonda Koster; Guy Robinson [ed.] (2010). Geographical Perspectives on Sustainable Rural Change. Brandon: Brandon University.

–44–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 45-64 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.159

Patrimoni enològic i turisme Jaume Salvat Salvat

Universitat Rovira i Virgili jaume.salvat@urv.cat

Resum En els darrers anys estem assistint a un esclat de l’enoturisme on el sector enològic aprofita l’interès per la cultura del vi per incrementar vendes, posicionar la seva marca o millorar la relació amb els seus clients i, en alguns casos, entrar en el negoci de l’oci oferint activitats i serveis turístics especialitzats. En tot cas, quan parlem de turisme, parlem de la visita de llocs i territoris que basen els seus trets diferencials en aquell patrimoni, evident o desconegut, actual o de memòria, que permet posar en valor unes identitats que es van construint socialment. Tot i el seu desenvolupament desigual, ara podem afirmar que l’enoturisme s’ha generalitzat per tot el país i la posada en valor del patrimoni, en totes les seves definicions, és un tret característic amb clars efectes secundaris: la construcció o reconstrucció d’identitats i la recuperació del valor del treball al camp. Paraules clau: enoturisme, patrimoni enològic, desenvolupament local, identitat.

Resumen: Patrimonio enológico y turismo Últimamente estamos asistiendo a una explosión del enoturismo donde el sector enológico aprovecha el interés por la cultura del vino para incrementar sus ventas, posicionar su marca o mejorar la relación con sus clientes y, en algunos casos, entrar en el negocio del ocio ofreciendo actividades y servicios turísticos especializados. De todas formas, cuando hablamos de turismo, nos referimos a la visita de lugares y territorios que basan sus particularidades en aquel patrimonio, evidente o desconocido, actual o de memoria, que permite poner en valor unas identidades que se construyen socialmente. A pesar de su desarrollo desigual, podemos afirmar que el enoturismo se ha generalizado por todo el país y la puesta en valor del patrimonio, en todas sus definiciones, es una característica con claros efectos secundarios: la construcción o reconstrucción de identidades y la recuperación del valor del trabajo en el campo. Palabras clave: enoturismo, patrimonio enológico, desarrollo local, identidad.

Abstract: Oenological heritage and tourism Wine tourism is experiencing a huge boom lately. Wine industry takes advantage of the growing interest on wine culture to foster sales, enhance the position of the brand –45–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

or improving the relationship with their customers by entering into the leisure business offering activities and specialized tourist services. In any case, when we talk about tourism we are referring to visiting places and territories that base their particularities on heritage, either evident or unknown, current or past, and their socially constructed identities. Despite it is an uneven phenomena, we can affirm that wine tourism has become widespread throughout the country and the enhancement of heritage, in all its definitions, is a characteristic feature with clear side effects: constructing or reconstructing identities and recovering the value of working the land. Keywords: Wine tourism, oenological heritage, local development, identity.

***

A tall d’introducció Aquest article és el resultat de la ponència ”Patrimoni enològic i turisme” que es va fer en el marc de les jornades “El desenvolupament local i el patrimoni natural i cultural a Catalunya” organitzades per la Societat Catalana de Geografia i la Diputació de Barcelona a Manresa el 23 de gener de 2018. No endebades el patrimoni enològic i el turisme són dos elements rellevants en el desenvolupament local i en la recuperació del patrimoni natural i cultural, especialment tot el que resulta de la producció del vi on el turisme enològic ha estat un instrument clar de comunicació per tal de posar en valor el propi producte i també com a tractor d’altres activitats econòmiques. La pèrdua de l’activitat agrària, acompanyada per una urbanització que sembla imparable, ha esta una quimera de la política agrària comuna especialment a partir de la constatació d’un gran problema al qual encara no s’ha trobat solució, el del despoblament rural. Hi ha tot un corrent que classifica el turisme del vi com una forma de turisme rural. Elías Pastor (2006) afirma que “l’aparició del concepte de turisme rural que venia de França i que es va impulsar a través de programes europeus com el LEADER” va significar la generalització del terme i el reconeixement de la seva capacitat de foment del desenvolupament rural. La primera conferència europea sobre el desenvolupament rural celebrada a Cork, Irlanda, l’any 1996, va declarar el desenvolupament rural com a una de les prioritats de la Unió Europea, per aquesta raó calia donar-li un enfocament integrat i entendre la política de desenvolupament rural com a multidisciplina que s’ha d’aplicar de forma multisectorial, amb una dimensió territorial clara. Recomanava aprofundir sobre la diversificació de les activitats econòmiques i socials fomentant les iniciatives privades i comunitàries sostenibles. Aquests principis van ser integrats en la reforma de la Política Agrària Comuna del 1999 amb el que es va anomenar l’Agenda 2000. Per altra banda, la PAC del segle xxi, en la línia del nou mot d’ordre de la multifuncionalitat, bascula des de l’enfocament estrictament agrari cap a l’enfocament rural. La política –46–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

de desenvolupament rural, que tenia el seu origen en la política d’estructures finançada històricament per la Secció Orientació del FEOGA, guanya protagonisme i esdevé oficialment el segon pilar de la PAC, cap al qual s’han de derivar recursos fins ara destinats al sector agrari. És el reconeixement que les zones rurals no poden lligar el seu futur exclusivament a l’activitat agrícola i que cal, per tant, incentivar la diversificació de l’economia rural. L’objectiu de desenvolupament rural, per tant, és el de promoure activitats alternatives a l’agrícola gràcies a les quals la població rural pugui obtenir rendes i ocupació. Un dels grans encerts d’aquesta política va ser el plantejament “botton-up” fonamentada en la utilització dels recursos endògens amb una clara voluntat de trobar solucions des de dins en un món que es globalitza. Aquesta nova manera d’afrontar els problemes, de baix cap a dalt, amb la participació local com a eix motor del desenvolupament i partint de l’aprofitament dels recursos i capacitats pròpies va comportar una nova mirada cap allò que és comú, del lloc i per tant un nou interès per al patrimoni local que passa de ser un element cultural i folklòric a un element generador de rendes i constructor d’ identitats col·lectives. Les distintes percepcions sobre el que és rural i el que no ho és obliga sovint a aplicar el sentit comú. La dimensió no explica la ruralitat, les realitats socials i geogràfiques fan que aquest concepte que sembla tan simple comporti grans diferències entre països, així Suïssa i Portugal consideren les poblacions rurals per sota als 10.000 habitants; Islàndia i Noruega per sota als 200 i Espanya per sota als 2.000 (Garcia Ramon, 1995). El que queda clar és que la ruralitat és, encara avui, un concepte estretament lligat a l’activitat agrària, sobretot tenint en compte que la millora de la mobilitat ha permès crear i/o transformar assentaments fora de les ciutats amb funcions exclusivament urbanes. En aquest marc el vi i el conreu de la vinya han trobat un entorn favorable per al seu manteniment. Després de la pèrdua d’efectius a causa de la fil·loxera, la transformació cap a altres conreus de terres que s’havien dedicat a la vinya, l’abandonament del camp a partir de la segona meitat del segle xx i, el que semblava l’estocada final, els canvis d’hàbits en el consum de vi, ja sigui per la incorporació d’hàbits més saludables de consum o per la substitució per altres begudes més populars, estem assistint a un renaixement de l’interès pel vi que consolida les explotacions, manté el paisatge agrari, genera llocs de treball i a partir de l’activitat turística associada al món vitivinícola, diversifica l’economia dels entorns rurals, genera activitats d’oci de prestigi social i de retruc dignifica la feina del pagès.

El turisme que tot ho envaeix És així que el turisme es converteix en un element important en qualsevol de les polítiques de desenvolupament rural, i malgrat que el turisme és només –47–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

una opció i en cap cas és obligatori, no hi ha cap programa, proposta, estratègia de desenvolupament rural que no contempli el desenvolupament o l’ordenació de l’activitat turística. En tot cas l’espai turístic no ho és per naturalesa sinó que es construeix, esdevé turístic a mesura que hi van els turistes, es poden fer activitats i gaudir d’experiències que s’anomenen turístiques i proliferen els equipaments i serveis turístics. Per tant, a més dels recursos turístics cal tenir en compte altres factors com l’accessibilitat i la voluntat de desenvolupar el turisme per part de la població local, l’administració i la indústria turística (Anton i González, 2008). El turisme és un fenomen que tot ho envaeix i en els darrers anys assistim a un creixement sostingut dels equipaments i serveis turístics especialment pel que afecta al món del vi. El 15 de juliol de 2013 es va presentar el Programa Enoturisme Catalunya, amb la intenció de convertir Catalunya en una destinació enoturística de referència internacional. Aquest programa ha comportat la creació de la Taula d’Enoturisme on tots els agents implicats en el seu desenvolupament hi participen, l’administració, les DO del vi, les universitats i les empreses turístiques. El punt de partida era la constatació de l’increment de l’oferta enoturística mitjançant un inventari de 300 cellers que ja oferien activitats relacionades amb el turisme. Des d’aleshores l’activitat s’ha incrementat, tant de forma quantitativa com, sobretot, qualitativa. El juliol de 2018, Lluís Tolosa va publicar la Guia d’Enoturisme de Catalunya. Com el mateix autor explica a la introducció de la guia es recullen dades de més 200 cellers, més de 300 restaurants i allotjaments, prop d’un centener de botigues de vins i caves, una cinquantena de visites culturals del vi, des de jaciments arqueològics fins a museus i centres d’interpretació del vi. També recull una cinquantena de visites turístiques, un llistat d’empreses turístiques i punts d’informació i l’agenda d’activitats. Un recull que en cap cas és exhaustiu ni inclou tota l’oferta existent, és una selecció del propi autor que reafirma l’increment quantitatiu i qualitatiu de l’oferta enoturística a Catalunya. El Dr. Damià Serrano situa l’inici de l’enoturisme a Catalunya entre els anys 2005 i el 2010. És el que ell anomena l’etapa d’explosió on s’obren nous cellers i gairebé tots, d’una manera o altra incorporen l’enoturisme com una part de l’estratègia empresarial del celler. El Penedès i el Priorat són, en aquesta etapa, els que el lideren però hem vist com després la resta de zones vitivinícoles s’incorporen a aquesta dinàmica cadascuna posant en valor la seva particularitat. Costers del Segre formant part de les Rutas del Vino de España i vinculant-se a l’estratègia turística de la demarcació, l’Empordà amb la vinculació a la Costa Brava i l’excel·lència gastronòmica, la DO Alella amb la seva proximitat a Barcelona, la DO Conca de Barberà fent del trepat i el Cister els seus emblemes distintius, la Terra Alta a través de la garnatxa i l’impuls rebut per la celebració del concurs “Grenaches du Monde 2018”, la DO Tarragona redefinint la seva imatge de DO històrica i vinculada al patrimoni Romà i la DO Pla de Bages, que ha sabut treure el cap entre tota aquesta oferta posant en valor el –48–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

patrimoni etnològic. Aquesta simplificació no amaga que en el turisme del vi és molt important la posada en valor del elements patrimonials, no únicament els espais productius, sinó com expliquen la zona i els cellers prenen significat a través la història, els costums i el paisatge. Aquesta utilització del patrimoni genera certes contradiccions entre el públic i els gestors turístics, per la qual cosa el turisme es mou entre dos pols contraposats no absents de prejudicis. El recel que genera el turisme i els turistes “implica menystenir els criteris i les decisions de milions de persones i menysprear la seva capacitat de decisió” (Anton i González, 2008) i l’interès per part dels agents socials i econòmics d’utilitzar-lo com a estratègia de desenvolupament. García Canclini (2005), filòsof i antropòleg, explica com continuen encara enfrontades dues visions quan es parla de turisme, la que el veu com una amenaça i la que el veu com una font que atrau inversions a llocs aïllats des de les economies més dinàmiques, creen llocs de treball, promouen el manteniment del patrimoni històric i artístic i promouen simbòlicament els territoris. De la primera en diu que és una visió paranoica en la qual el turisme culmina uns processos de massificació i frivolització del patrimoni i la cultura. Aquesta visió, alimentada pels efectes constatats en els espais turístics per excel·lència, especialment els resorts de sol i platja, recentment ha estat tema constant d’actualitat per la presència massiva de turistes a alguns espais de Barcelona que tensa la relació entre ciutadans i visitants. Vistos alguns casos no els falta raó però cal entendre que desplaçar-se i descobrir territoris i cultures és una actitud innata en l’ésser humà i el desenvolupament del turisme no deixa de ser una manifestació més d’aquest fenomen, reforçat gràcies al desenvolupament de les infraestructures de comunicació i dels mitjans de transport. El turisme és, en certa manera, el fruit de la voluntat innata per conèixer i relacionar-se, i de les possibilitats tècniques, socioeconòmiques i polítiques que afavoreixin un context de mobilitat generalitzada. Fer turisme no implica solament la realització d’unes activitats determinades (és possible recrear-se a casa o a la pròpia ciutat de residència), sinó un desplaçament a llocs no habituals i la voluntat de reconstituir el cos i l’esperit a través del repte que suposa afrontar l’alteritat. Per tant la recreació va molt més enllà de la seva dimensió lúdica i festiva i hauria d’entendre’s com un projecte vital i no solament com la posada en pràctica d’activitats gratuïtes únicament per plaer. Tot i això matisa Donaire “el turista visita el lloc durant un lapse molt breu de temps, però, sobretot, el visita amb la clara perspectiva de tornar a l’espai d’origen. La mirada turística no és només efímera, sinó també forània, extravertida. L’experiència turística és fugaç, immediata i en certa manera, superficial” (Donaire, 2008). L’anàlisi de l’efecte turístic des d’una simple visió economicista és excessivament reduccionista. Cal tenir en compte l’acompliment social i les expectatives dels turistes, que per altra banda són ben legítimes, però també les de les comunitats locals. –49–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

Aquesta visió paranoica contrasta amb l’aparició del turisme com a salvador de totes les crisis econòmiques i apareix, especialment, quan no hi ha alternatives de desenvolupament. Malgrat que aquesta activitat no sempre és necessària en tots els contextos, ni compta sempre amb tot el suport social local, no seria menys cert afirmar que nombrosos territoris-destinacions veuen sempre en el turisme espurnes de desenvolupament i perceben en l’afluència dels turistes una garantia d’èxit (Anton i González, 2008). Tant és així que a ningú se li escapa que el turisme és una eina i un argument que s’utilitza alternativament per criticar el model de desenvolupament massiu que transforma la vida social existent o que s’utilitza per enfrontar-se a altres models de desenvolupament poc respectuosos amb l’entorn cultural i paisatgístic. En tenim infinitat d’exemples, però en línies generals el turisme del vi és interpretat com una fórmula de protecció del paisatge, de les cultures i del patrimoni local. Potser cal recordar la tensió entre l’ús del sol que hi ha al Penedès i que va impulsar la redacció de la Carta del Paisatge, o com el Priorat presenta la seva candidatura a la Unesco pel manteniment del paisatge agrícola de muntanya, o la polèmica amb la massificació eòlica a la Terra Alta i tants altres exemples en què el turisme del vi és un argument pels plantejaments conservacionistes del paisatge la cultura i el patrimoni local. Els turistes visiten llocs que val la pena ser visitats, llocs endreçats i bells. No hi pot haver bon turisme sense un entorn cuidat i això té clars avantatges per a la població local que en gaudeix tot el temps i tots els dies de l’any. En definitiva, amb el turisme contemporani apareixen noves oportunitats basades en la comercialització d’experiències i emocions i en el desenvolupament de noves dimensions on l’enoturisme forma part d’un conjunt de productes que es basen en l’especificitat dels llocs i l’autenticitat dels recursos, però la seva posada en escena està orientada cap a la distinció i la diferenciació, tant dels llocs com dels que el practiquen. La gran eclosió del turisme durant el segle xx va anar acompanyada de la incorporació de noves fórmules de producció que es van anomenar fordistes. La finalitat d’aquest sistema de producció era la producció en massa d’articles homogenis. Això implica l’estandardització i la rigidesa dels sistemes de producció i l’establiment de rutines de treball per tal d’incrementar la productivitat a través de les economies d’escala (Anton, 2005). Aquest sistema de producció va permetre fer accessible el turisme a volums molt grans de la població, però la veritable innovació del sistema va ser que les destinacions turístiques, els espais visitats, són estàndards (Donaire, 2008). Aquesta estandardització dels llocs turístics, tan criticada, permet identificar clarament quins són els llocs turístics, i els separa clarament dels espais d’altres formes de producció i es generalitzen els referents simbòlics dels espais de vacances. De forma que sembla inevitable els espais s’assemblen entre ells. És la forma que té el turisme per assenyalar clarament la seva transformació a través d’un –50–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

codi reconegut i així les destinacions del vi utilitzen una senyalèctica comuna, un colors en la tipografia compartits i unes propostes esperables. No hi ha destinació enoturística que no disposi d’un centre d’interpretació del vi o d’unes rutes del vi o d’un festival, una fira, etc. que facin que tots els reconeguem com un lloc per fer activitats relacionades amb l’enoturisme. Enfront a aquesta estandardització cadascun dels territoris, fins i tot cadascun dels cellers, busca com diferenciar-se, com d’entre tota l’oferta assenyalar aquells elements que els són particulars i com d’entre la munió d’ofertes semblants es singularitzen reclamant una atenció particular. Aquí el paisatge i el patrimoni local hi intervenen de manera definitiva, ja que “les especifitats imposades pel medi físic i el tipus de conreu han comportat paisatges amb una personalitat molt marcada” (Pintó, 2008). Fins i tot a Califòrnia, on la vall de Napa s’ha convertit en la zona enoturística per excel·lència del món amb 21 milions de visitants i basa el seu model en l’espectacle, les autoritats reconeixen, en contra dels plans de màrqueting de les empreses privades, que el “turisme de masses és inacceptable” (Sáez, 2007). I es creu que seria incompatible amb el desenvolupament sostenible de la Vall, que es basa en el caràcter agrícola i l’exclusivitat de les bodegues. Per aquesta raó, l’any 2005, l’organització Napa Valley Conference & visitors Bureau va dissenyar un pla estratègic per la destinació de turisme enològic de la vall de Napa.1 El pla se centra en la cultura del vi que defineix com “una cultura que informa sobre el benestar i la importància d’una vida sana i el respecte per la terra i la seva història. El públic objectiu serà aquell que apreciï l’alta gastronomia i el bon vi, entengui i respecti els valors de la destinació i ajudi a conservar i mantenir la sostenibilitat de la vall de Napa” (Sáez, 2007). Un llibre de Lluís Tolosa molt llegit per l’oportunitat del moment i per les reflexions que aportava sobre el desenvolupament incipient de l’enoturisme deia en el seu títol “Catalunya no és Califòrnia”, Damià Serrano en el seu blog2 incorpora un article on afirma que Catalunya no és Califòrnia afortunadament i on assevera que Catalunya no ha de ser Califòrnia, ja que en el nostre cas l’enoturisme ha de ser sinònim de sostenibilitat responsabilitat i comunitat local. En tot cas, com afirma Jean Didier Urbain: “El turisme és abans de res un símptoma de societat” (Urbain, 1993)

Com si d’un conte es tractés En un excel·lent article publicat a La Vanguardia el 19 de maig de 2016, Albert Molins ens descriu el que s’ha anomenat el Judici de París.3 Patricia Gallagher i Steven Spurrier, impulsors de l’Académie du Vin, la primera escola privada 1. Per a més informació consultar el web http://www.destinationstrategy.com 2. https://damiaserrano.wordpress.com/2015/08/13/catalunya-no-es-california-afortunadament/ 3. http://www.lavanguardia.com/comer/20160519/401903253514/el-dia-que-el-mundo-del-vino-cambio-para-siempre.html

–51–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

de França dedicada al món del vi, van decidir organitzar un tast a cegues entre vins francesos i vins californians al maig de 1976. En el tast hi van participar alguns del cellers més prestigiosos de França i cellers gairebé desconeguts (fins aleshores) de Califòrnia. El resultat va ser tot una sorpresa. Els vins de Califòrnia varen guanyar, en alguns casos per golejada, als vins francesos. El rebombori generat va ser majúscul i la revista Times se’n va fer ressò publicant un article amb el títol Judgment of Paris (judici de París) nom que ha fet fortuna. A ningú se li escapa com això podia afectar a la reputació dels vins francesos, però els fets de París van demostrar que fer bon vi és una qüestió de maneig. Els viticultors californians havien après de la millor tradició d’elaboració de vi de França, van reproduir sistemes, mètodes i varietats i van aconseguir emular amb èxit els mestres. Els guanyadors van ser, en els blancs, el californià Chateau Montelena de 1973 per davant del Mersault Charmes del mateix any. Pel que fa als negres, també va guanyar un negre de Califòrnia l’Stag’s Leap Wine Cellars de 1973 per davant del Château Mouton Rothschild de 1970. Més enllà de l’anècdota o no, el “judici de París” ens dona unes quantes lliçons. Significa la democratització de la producció i del consum del vi. Permet entendre que el vi de qualitat es pot fer en altres zones més enllà de les tradicionalment productores, però en un entorn de disminució del consum per càpita de vi cal incorporar nous consumidors per compensar aquesta pèrdua. Això significa uns canvis en els centres de consum, de la mateixa manera que als països tradicionalment consumidors de vi el descens de consum per càpita és molt important, apareixen nous consumidors en altres zones no productores. Figura 1. Evolució del consum de vi per càpita, 1960-2016 Consum de vi el 1960 (litres/persona) França Itàlia Portugal Espanya Grècia Luxemburg Suïssa Àustria Alemanya Bèlgica Suècia EUA Regne Unit Noruega Països Baixos Finlàndia –52–

140,0 107,1 50,6 40,8 36,3 36,0 17,6 11,3 7,2 3,7 3,5 1,6 1,5 1,5 1,2

84,0


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

Consum de vi el 2016 (litres/persona) Ciutat del Vaticà Andorra Croàcia Eslovènia França Portugal Suïssa Macedònia Moldàvia Itàlia Àustria Uruguai Grècia Gibraltar Suècia Alemanya

54 46 44 44 42,5 41,7 40,5 40,4 34,2 33,3 30,6 29,2 27,8 27,5 26 24,8

Font: American Association o Wine Economists. https://www.wine-economics.org/

A Europa s’havien desenvolupat unes formes turístiques al voltant del vi a redós d’aquelles zones de producció més tradicionals, amb patrimoni immoble considerat d’alt valor artístic i cultural que gairebé forçava els seus propietaris a facilitar-ne el coneixement. Més tard, quan Europa s’urbanitza, apareix una certa nostàlgia cap als productes del camp i hi ha un cert retorn a valorar l’autenticitat, que es veu ajudada per les polítiques de desenvolupament rural i l’impuls de les denominacions d’origen. Tot plegat genera un increment de la venda directa per part dels productors, ja sigui en el mateix lloc de producció o a través de les agrobotigues. La tradició, el coneixement, la innovació i l’experiència d’un model turístic molt centrat en les ciutats i el litoral han establert unes formes d’aproximació al turisme del vi, si més no, molt particulars, i en la majoria dels casos com a complementària d’aquest model. Als EUA, les coses eren diferents, sense tradició havien d’educar en la cultura del vi (Silverstein i Fiske, 2002; Sáez, 2007). A més, tenien un potencial molt gran de consumidors de vi amb recursos econòmics que havien de nodrir-se dels vins de la vella Europa. Aquestes raons fan suposar que el model de desenvolupament de l’enoturisme s’hagi vist més relacionat amb el món de l’espectacle i la recreació en contraposició del model europeu centrat en el celler tradicional com a referent territorial. L’enoturisme sempre té en un component territorial. Turisme és desplaçament i, per tant, el territori és un element distintiu i diferenciador. Això a Europa es materialitza a partir de dos elements, el patrimoni cultural, etnològic i monumental, per una banda, i les denominacions d’origen per l’altra com a forma de garantia d’aquest territori. A partir d’aquí es genera la cultura del vi que té en la identificació del lloc, les varietats locals i la forma pròpia de fer els seus atributs fonamentals. –53–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

En els països del Nou Món, que produeixen vi com a herència de la colonització europea, el territori només és el substrat material per a la producció agrícola del vi. La cultura del vi era una cosa d’Europa fins que descobreixen que amb tècniques adequades la qualitat no és un atribut territorial sinó que és una qüestió tècnica. Convé, en aquest marc, ensenyar-ho i fer-ho a partir d’una visió recreativa com ja es feia en altres àmbits del turisme i de la formació. Així és com el pas cap a la producció de vins de qualitat ha acompanyat el desenvolupament d’infraestructures recreatives destinades a rebre el públic, educar-lo i vendre-li el producte. Per contra, a Europa es manté una visió molt més patrimonial aferrada a la tradició, que, de fet, és el que distingeix la seva forma de produir. Per tant, les manifestacions enoturístiques van dirigides no tant a captar nous mercats i crear nous consumidors (el consum intern era el més alt del món amb diferència), sinó al manteniment del patrimoni, ja sigui dels cellers, com de l’entorn o fins i tot del paisatge, en aquesta idea de preservar el que està en perill de desaparèixer, ja sigui la forma de produir, els edificis on es produeix, els costums associats al vi o l’entorn paisatgístic. Tots els paisatges relacionats amb el vi declarats Patrimoni de la Humanitat són a Europa. Així, doncs, l’estratègia en el Nou Món serà creativa, han d’inventar la cultura del vi, el patrimoni i les formes de comunicar-ho. Aquesta és la seva gran virtut i manté emmirallats, pels seus bons resultats, els del vell continent. Però les condicions són ben diferents a Europa, on el repte és mantenir el consum en cotes elevades i fidelitzar el client cada cop més temptat per ofertes de vins d’altres procedències. Per tant, es mantenen les estratègies comunicatives de l’enoturisme tradicional i s’intenten incorporar aquelles que tant d’èxit han tingut en el Nou Món, però sempre amb una forta vinculació al territori. La tercera lliçó és el valor del lloc. Si mireu el preu dels vins del judici de París, entre els de Califòrnia i els francesos, una simple consulta a internet ho fa prou evident, comprovareu la gran diferència de preu entre el valor dels uns i els altres. El preu dels vins francesos és molt superior al dels vins americans. Per què? Perquè el valor de la història, la tradició i l’originalitat, és molt important. En el debat del “jo no soc tonto” pagar més del que costa o el “jo m’ho mereixo” hi ha judicis de valor que el resultat després de 45 anys ens fan qüestionar la multiplicitat de mecanismes que entren en joc a l’hora de fixar el preu dels productes. Ara bé el reconeixement públic no es construeix només en frases comercials, s’ha d’anar acompanyant de l’acció i és innegable la tasca permanent de millora de la qualitat dels vins dels cellers punters francesos i el seu compromís gairebé de veneració sobre el patrimoni, història, la cultura i el paisatge i aquesta acció és permanent. A tall d’exemple, al 2015, els clos i els climats de la Borgonya són declarats patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Actualment la Xina té un pla per convertir-se en el primer productor mundial de vi l’any 2020, però com li va passar a Califòrnia haurà de formar els nous –54–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

consumidors de vi i el model serà clarament enoturístic i recreatiu difícilment pot ser patrimonial.

Patrimoni i identitat. El valor del lloc La Carta de Venècia del 1964 que recull les intencions de la Carta d’Atenes del 1931, en el seu article 7 assenyala: “el monument és inseparable de la història de la qual és testimoni i del lloc que li pertoca. En conseqüència, el desplaçament de tot o part d’un monument només es pot permetre quan la salvaguarda del monument ho exigeixi o quan raons de gran interès nacional o internacional ho justifiquin”. Aquesta declaració respon essencialment a l’actitud general dels països desenvolupats de desposseir de patrimoni els països colonitzats i els països pobres, amb l’argument que allí el patrimoni es feia malbé i estava en perill. També es justificava per la impossibilitat de mantenir el patrimoni en el lloc i la dificultat del viatge impossibilitava l’estudi i la divulgació del patrimoni. El significat de reconèixer el valor del lloc, del context del monument implica per una banda el reconeixement del dret de les comunitats locals a fer ús dels seu propi patrimoni, convertir-lo també en un element de generació de rendes, però essencialment en un element de construcció d’identitats. El concepte d’identitat molt vinculat a la generació de les consciències nacionals del segle xix i que Joan Pujades defineix com “la recerca de la idea de continuïtat dels grups socials, a través de les discontinuïtats, els creuaments i els canvis de rumb, en forma d’una continuació dialèctica constant entre el bagatge sociocultural-simbòlic identificat per al grup com a genuí i les circumstàncies globals objectives que emmarquen, circumscriuen o delimiten la reproducció del propi grup”. També és un reconeixement al valor del lloc com a constructor del significat de l’objecte patrimonial Ritzer, al 1996 va descriure com a partir dels anys 80 es comença a parlar del model postfordista per referir-se a la crisi del model fordista (Anton, 2005). El terme s’utilitza per descriure aquesta nova situació en què els sistemes de producció en cadena, l’estandardització i l’homogeneïtzació són substituïts per criteris de singularitat i especificat. Això significa una disminució dels productes en sèrie per altres més especialitzats, sobretot per a aquells de més alta qualitat i prestigi que requereixen línies de producció més curtes, que donen com a resultat sistemes més petits i productius. És així com neixen altres modalitats turístiques i l’especialització ens remet a un altre gran contenidor: el turisme cultural. El Grup d’Estudis i d’Assistència per a l’Ordenació del Territori, el Turisme i el Medi Ambient (getatte) indica que per parlar de turisme cultural és necessari que al desplaçament turístic se li afegeixin tres condicions: el desig de cultivar-se, conèixer i comprendre els objectes, les obres i els homes; el con–55–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

sum d’una prestació de tipus cultural (monument, obra d’art, espectacle) i la intervenció d’un mediador, persona, document escrit o material audiovisual, que posen en valor o generen el producte cultural. D’aquesta definició hem de destacar la intermediació entre l’objecte de consum turístic i el consumidor. Ens indica que el turisme cultural ha de ser explicat. Cal l’acompanyament personal, l’orientació i suport amb els mitjans humans, materials o tecnològics que facilitin la interpretació i transmissió dels continguts d’aquella experiència. Així doncs el guiatge que ajudi a la interpretació, explicar la naturalesa, el significat i el significant d’aquell espai es converteixen en una peça clau en el desenvolupament del turisme facilitant que l’experiència turística sigui el més gratificant possible. No hi pot haver proposta turística sense l’experiència sensitiva, sense el contacte amb el territori ni sense tenir eines per entendre la proposta. En el producte turístic aquesta experiència ha d’acomplir un conjunt d’utilitats: les funcionals, les vivencials i les simbòliques. Les funcionals són imprescindibles i a vegades han de ser prèvies a la posada en valor del propi recurs. Són de caràcter bàsic, com s’arriba a l’indret, on es deixen els vehicles, quina tipologia de visitants tindrem, con s’atendran les seves necessitats fisiològiques durant la proposta, quins elements de seguretat s’han de tenir en compte, etc. A vegades, aquests elements, per la seva simplicitat, són crítics per poder oferir una experiència turística. Les utilitats vivencials estan relacionades amb les emocions i vivències que experimentarà el visitant en el desenvolupament de l’activitat. Sovint assimilem aquestes utilitats a la proposta recreativa. Finalment hi ha les utilitats simbòliques. Les més importants de totes, les que fan decidir que val la pena accedir a la proposta recreativa i estan relacionades amb el valor psicològic que el visitant concedeix al lloc o a l’activitat triada. Les utilitats simbòliques també tenen a veure amb el valor social que s’atribueix en relació al grup social al qual es pertany. Aquest valor simbòlic és el factor que genera expectatives al turista i dota els territoris de capacitat d’atracció i ús turístic. No es viatja a llocs que no val la pena viatjar. “Allà on es viatja, allò que es consumeix, els equipaments que es freqüenten indiquen coses –significats– sobre els usuaris i consumidors. Aquesta és una consideració rellevant des del punt de vista del desenvolupament d’activitats turístiques i recreatives com a instrument de dinamització productiva a nivell local” (Antón, Fernández i González, 2008). Segons Salvador Anton els valors simbòlics s’incorporen a l’imaginari turístic estructurant la capacitat d’atracció dels territoris a través de tres components bàsics: els nodes, és a dir els llocs de visita; els significants que permeten al turista reconèixer la identitat esperada del lloc en el qual es troba; i els senyals, fragments de la realitat que vinculen territori i turisme que evidencien la naturalesa turística del lloc. –56–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

Afirma Charles Sanders Pierce que un signe representa alguna cosa per algú. “El sociòleg nord-americà Dean McCannell va evidenciar que l’experiència turística és en realitat un ritual, que adopta la forma de veneració de l’objecte sagrat. Els turistes trenquen amb l’espai ordinari i inicien una recerca dels sights, l’epicentre de l’experiència turística. Aquests sights (materials o immaterials) intenten transcendir l’experiència quotidiana, la vida profana, i per això estan imbuïts d’una profunda càrrega simbòlica: representen més que no ensenyen. El seu valor no es fonamenta en la càrrega estètica del monument o de l’escena, sinó en la seva connotació simbòlica” (Donaire, 2008). Per això el patrimoni, i especialment el patrimoni material crea i genera sights. Llocs que són d’obligada visita, que certifiquen que el turista hi ha estat, llocs constantment retratats i que confirmen les expectatives anteriorment creades. McCannell assimila el poder d’atracció dels indrets als significats generats a partir de les narratives particulars. Per això afirma que el valor simbòlic dels llocs es construeix a partir de tres elements: la vista, els marcadors i els turistes. La vista és l’objecte. El patrimoni com objecte turístic pot ser material o immaterial, però la seva existència no és suficient. Des del punt de vista turístic la vista només agafa significació quan és objecte de la mirada del turista de la mateixa manera que un signe només té significat quan representa alguna cosa per algú. Per això el turista, o si ho preferiu el visitant, o millor encara la persona, està en la part central de la reflexió. Però com que de turistes, igual que de persones, n’hi ha molts, el que acaba definint la relació entre l’un i l’altre, el que li dona significació és el marcador. El marcador és el conjunt d’informació que es disposa sobre la vista, la representa i en crea una imatge mental. A mesura que tenim informació sobre el modernisme, el cooperativisme i la fil·loxera, adquirim la imatge mental de les Catedrals del Vi. Com més informació tenim els costums i les característiques singulars d’un territori més el podem valorar. Des del punt de vista turístic el primer contacte que té el turista amb la vista és el marcador, la informació que hi ha sobre el lloc, la senyalització, les guies de viatge, els llibres, els blogs... Són marcadors que no es limiten a comunicar coses sobre els llocs sinó que en construeixen el valor simbòlic. Per això es diu que el marcador és anterior a la vista. La relació entre la vista i el turista, entre el signe i la persona, són relacions bidireccionals i a cops personals. La funció del signe és tenir un significat àmpliament reconegut. En canvi la del marcador està orientada a un grup social determinat, a uns individus concrets, que poden ser molts o pocs, però que en tot cas dependrà del significat que el turista atribueix a la vista en funció de la quantitat i la qualitat dels marcadors. De fet la comunicació i la publicitat fan de marcador. La seva funció és, o hauria de ser, la d’informar, i els elements patrimonials s’utilitzen de forma icònica per captar l’atenció i atraure l’interès. Els canvis tecnològics han multiplicat enormement les possibilitats de rebre i emetre informació. Actualment –57–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

té menys incidència els esforços de l’administració pública i els agents privats que la que emeten els propis visitants, permanentment connectats, que amb la utilització massiva de les xarxes socials es converteixen en veritables marcadors. Així el boca-orella agafa una nova dimensió i la responsabilitat de com es presenta el patrimoni, de com s’explica, com s’integra en l’experiència turística, o com forma part de la marca i els valors del propi celler i la destinació és cada cop més important. Hi ha marcadors molt potents, tant, que fins i tot alguns es poden convertir en vistes, poden esdevenir símbols. Aquest és el cas del patrimoni enològic i en cada zona trobem aquells elements patrimonials que les diferencien i les singularitzen. La Cartoixa d’Escaladei és el símbol del Priorat o les tines del Flequer ho son pel Bages, només per citar-ne dos exemples.

El paper del patrimoni enològic La idea de patrimoni ens remet a la idea del passat. Personalment m’agrada la idea de Maria Casares al llibre Residente privilegiada on parla de l’acció de resseguir les petjades que d’altres ja han fet, com en un joc que ens permet reviure allò que altres han viscut. Vicente Elías Pastor defineix el patrimoni enològic com “el conjunt d’espais i objectes que formarien part del patrimoni material i les accions i referències orals, patrimoni immaterial, relacionades amb les activitats vitivinícoles”. S’entén per patrimoni cultural immaterial els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques –juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents– que les comunitats, els grups i alguns cops els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la interacció amb la naturalesa i amb la història, infonent-los un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte a la diversitat cultural i la creativitat humana.4 Aquesta definició ha portat implícita una classificació del patrimoni immaterial: – Tradicions i expressions orals, incloses la llengua com a vehiculadora del patrimoni cultural immaterial – Arts de l’espectacle – Usos socials, rituals i actes festius – Coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers – Tècniques artesanals i tradicionals.5 4. El Patrimonio Cultural Immaterial. Unesco, París, 17 d’octubre de 2003. 5. Íbidem.

–58–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

Pel que fa al patrimoni immaterial, Elías (2008) en reivindica “tots els aspectes relacionats amb la toponímia de la vinya, la descripció de l’ergologia o les eines de treball, la terminologia específica de l’activitat, el refranyer, els brindis, les receptes, les pregàries, la composició del tractament de les malalties de la vinya, etc.” Afegeix “és primordial la documentació i la investigació d’aquestes manifestacions de cara a la seva conservació, a la seva sostenibilitat, i també a la seva utilització com a recurs per oferir en el turisme del vi”. Elías (2008) assenyala la importància tant del patrimoni material com l’immaterial. El material és fàcilment identificable, però segons aquest autor l’immaterial és aquell que dóna sentit a l’autenticitat del lloc i el vincula amb la tradició. Respon a un conjunt de característiques particulars: – Vulnerabilitat: no té suport material – Quotidianitat: és més valorat per agents externs – Diacronia: canvia la percepció amb el temps i es pot arribar a perdre – Originalitat: creador d’identitats. Precisament l’originalitat adquireix un paper fonamental pel seu caràcter simbòlic i fa referència a les idees i als valors sobre els quals se sustenta el concepte d’identitat. Tot i que el patrimoni és una construcció social que posa de manifest la forma com la societat valora allò que forma part del seu caràcter, costums i manera de ser. Elías insisteix que el patrimoni immaterial inclou “la forma tradicional de fer el vi i totes les narracions de les activitats del camp anteriors al tractor” diu que es tracta d’un patrimoni “escàs, rar, valuós, vinculat al territori, identitari, distintiu que desapareix de la mateixa manera que creix el glamur del vi“. Seguidament denuncia: “La cultura tradicional immaterial de la vinya i el vi està desapareixent a tot el món, mentre obrim una ampolla de varietats estranyes produïdes amb elaboracions supermodernes” (Elías, 2008). Aquesta sensació de pèrdua d’elements generadors d’identitats troba el seu marc jurídic de protecció en la convenció de la Unesco. Diu la Convenció de la Unesco del 1972: “El patrimoni cultural i el patrimoni natural estan cada vegada més amenaçats de destrucció, no només per les causes tradicionals de deteriorament, sinó també per l’evolució de la vida social i econòmica, que les agreuja amb processos d’alteració o destrucció encara més terribles”. L’enoturisme és una clara oportunitat per posar en valor tot aquell patrimoni material o immaterial que d’altra manera seria molt complicat mantenir. Com assenyala Elías s’han fet lleis per salvaguardar aquest patrimoni, com en el cas de la comunitat de la Rioja que va aprovar una llei sobre el Patrimoni Històric l’any 2004 que incloïa el patrimoni etnogràfic. Evidentment les noves tècniques de vinificació i les tasques de conreu ha canviat les formes de producció, però si l’enoturisme ha de tenir també una funció didàctica el patrimoni etnogràfic hi ha de ser inclòs per força. A través d’aquests elements se’ns fa més fàcil entendre –59–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

el paisatge, els costums i les formes de producció. En definitiva fa més fàcil entendre la cultura. En canvi, les noves tècniques utilitzades al celler a cops fan difícil la comprensió dels processos productius. Sovint veiem monstres d’acer inoxidable interconnectats que en un procés màgic transformen el most en una ampolla de vi. Els elements del patrimoni permeten fer entendre les dificultats en l’evolució de les distintes tècniques i també, moltes vegades, que l’I+D sorgeix de la casualitat. Per exemple, Codorniu va incorporar el voltejadors mecànics per a la clarificació del cava de l’ampolla abans del degollament i expliquen com un enginyer va dissenyar les gàbies, ara tan populars, en veure la seva filla jugant amb la baldufa hexagonal d’un popular joc de taula familiar. Elías Pastor proposa un esquema per al recull de l’inventari del patrimoni etnològic que hauria d’incloure: L’espai, les tasques del camp, les tasques al celler, els objectes, els edificis i el patrimoni intangible. El patrimoni immaterial relaciona l’individu amb la seva comunitat, i aquesta li transmet els seus valors, mitjançant distints processos de socialització. L’objectiu de la valorització no és encasellar els elements del patrimoni, sinó donar-los un nou valor, una nova funció. A més a més, quan una llei de patrimoni fa referència implícita a la preservació de tota classe d’elements, tant mobles com immobles o immaterials relacionats amb la cultura del vi, el que es fa és posar en valor les destinacions turístiques. D’aquesta manera, les funcions clàssiques d’identificació, recerca o preservació, s’amplien amb noves tasques que s’apropen a la idea de turisme cultural, com la valoració, la transmissió i la revitalització (Donaire, 2008). Podem distingir dues línies, la del patrimoni com a constructor d’identitats i la del patrimoni com actiu econòmic. És el que Elías Pastor defineix com a patrimoni intencional en quant està dirigit cap a diverses funcions i a l’actualitat, una d’elles és la de donar suport al turisme malgrat que el patrimoni del que es disposa no tot es podrà convertir en recurs turístic.

Patrimoni clàssic i patrimoni alternatiu Jean Didier Urbain, en un article a la desapareguda revista Nexus, editada per la Fundació Catalunya Caixa. En el número 35 de l’any 2005 escrivia un article titulat “Del turisme al turista o el món inesgotable?”. A l’article Urbain diferencia entre el patrimoni clàssic i el patrimoni alternatiu. Al patrimoni clàssic hi ha els elements referencials paisatgístics, històrics, monumentals, arquitectònics, etnogràfics i artístics, catalogats i referenciats, i els esdeveniments eventuals com les fires i les festes. És aquell patrimoni més reconegut. Aquell que forma part dels inventaris i que ens permet això tan bonic de reconstruir el passat, reconèixer cultures i tradicions i generar identitats a través del coneixement i el reconeixement del patrimoni. –60–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

En el món del vi veiem constantment aquestes referències de patrimoni clàssic com a forma de presentació, el paisatge característic de cadascuna de les zones vitivinícoles és la primera imatge que se’ns ofereix, alguns més enllà del reconeixement popular tenen el reconeixement de la Unesco, els climats de la Borgonya ja anomenat que s’afegeix a altres reconegudes. La primera zona vitivinícola reconeguda per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat l’any 1997 va ser la Costa d’Amalfi a la qual va seguir la zona de la Cinque Terre de la costa de Ligúria fins a Portovenere per l’aterrassament de les vinyes que mostren, d’una forma molt bella, l’adaptació del treball de l’home i les seves produccions. Altres han continuat els mateixos passos, a França, la primera en assolir el reconeixement de la Unesco va ser la jurisdicció de Sant Emilion a la zona de Bordeus i al 2002 va ser la Vall del Loira. Portugal també pot presumir d’aquesta declaració universal en dos dels seus paisatges relacionats amb la vinya: el de l’Alto Douro declarat l’any 2001 i la zona de Pico a l’arxipèlag de les Açores al 2004. Aquest mateix any es va declarar també la zona austríaca de Fertö-Neusiedler. La regió alemanya de Renània-Palatinat a la llera del Rin es va declarar el 2002 juntament amb la regió d’Hongria de Tokaj. L’altre element que ens remet a la història són els monestirs bressol de l’expansió del conreu del vi. Però també els monuments i els edificis arquitectònics. Diu McCannell que “les raons per visitar un lloc poden no tenir res a veure amb la seva arquitectura. Tanmateix, dins d’un marc turístic, l’arquitectura sempre està en joc. L’arquitectura proporciona un context, fins i tot quan no és objecte d’atenció primordial” (McCannell, 2006). “Són grans projectes, tan espectaculars com funcionals, adaptats a les noves necessitats de les bodegues de la nostra era” (Serrano i Uclés, 2006) que ens recorda, inevitablement, el naixement de les catedrals del vi a Catalunya. Aquests edificis van sorgir després de la crisi de la fil·loxera i de la reestructuració del camp català amb una nova fórmula productiva, el cooperativisme que va néixer a Barberà de la Conca, on es va fundar l’any 1894 la primera de les cooperatives constituïdes a l’Estat espanyol. Després de la mà de Domènech i Montaner, Domènech i Roura, César Martinell i altres, es bastiren uns edificis modernistes, funcionals, però amb una bellesa inqüestionable. La província de Tarragona testimonia, amb una gran concentració de cooperatives modernistes, la força d’aquest moviment social que va buscar en l’arquitectura el símbol de la renaixença del sector. Actualment aquesta forma de representació ha agafat de nou molta força, potser perquè es vol emular la magnificència d’alguns château francesos, referent imaginari de l’estereotip del celler emblemàtic per excel·lència. A la Rioja, més que en cap altre lloc, han sorgit cellers que volen que l’arquitectura esdevingui el símbol, la imatge, i la carta de presentació dels seus vins. L’origen es remunta a les Bodegues Byass dissenyades per Gustaf Eiffel al 1862 a Jerez de la Frontera. Però recentment sovintegen propostes espectaculars de la –61–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

mà d’arquitectes de renom internacional, Philippe Mazières, Norman Foster, Richard Rogers, Jesús Manzanares, Rafael Moneo, Frank O. Gehry. Tots presten la seva visió personal i avantguardista de l’arquitectura per esdevenir símbol de la qualitat i projecció del vi espanyol en els mercats internacionals. L’horitzó de Laguardia, a Àlava, ja s’associa a la bodega de Yisos dissenyada per Calatrava, o a Elciego on l’sky-line se centra en l’agosarada proposta de Frank O. Gehry per al celler Marqués de Riscal, convertit en un hotel exclusiu. El celler té una càrrega simbòlica important. Com a tal, malgrat les lloances que es fa als pagesos i a les condicions del sòl i del clima, és el lloc on s’esdevé el naixement del vi. De fet, el celler té un conjunt de fites que es relacionen amb els atractius que justifiquen els desplaçaments turístics. Al celler es reflecteix el caràcter temporal, en molts aspectes: l’antiguitat de l’edifici, de la família productora, i el propi envelliment del vi. L’arquitectura del mateix celler, que en molts casos forma part de la identitat regional, és l’espai físic on es completa l’activitat de la fermentació del vi i és l’espai on es pot trobar l’autor i on el tast omple de sentit l’experiència turística (Elías, 2008). En tot cas el vi és cultura i cellers i viticultors intenten posar, dins de cada ampolla, paisatge, història, històries de vida i sentiments. El vi ja no és només un aliment, és una forma de socialitzar i comunicar-se entre les persones. Avui el món del vi incorpora joves i no tant joves, més preparats que mai, que aporten el coneixement a la tradició i noves formes d’entendre els processos. Moltes coses que s’han d’explicar, que requereixen de la interpretació, que precisen del mestratge i l’ensenyament del guia i per poder-ho fer cal interpel·lar als patrimonis alternatius. Explica Urbain que el patrimoni clàssic té una capacitat d’atracció dominant, però quan es volen difondre els visitants per desconcentrar l’activitat i donar oportunitats a altres llocs, cal referir-se als altres patrimonis: el sensorial, el quotidià, l’excèntric, el domèstic i el narratiu El patrimoni sensorial cerca ambients, matisos, atmosferes més enllà de la contemplació del paisatge i la visita al celler. Hi ha paisatges que ja són prou evocadors per si sols. El mateix celler, sovint ens crea una atmosfera que predisposa a la reflexió i a la tertúlia a mitja veu. El celler és un espai social i probablement les visites actuals són una herència d’aquest caràcter. Especialment la sala de guarda i de botes, a més del contenidor del vi, manté unes condicions climatològiques molt adequades per ser un lloc de reunió, que ha captivat tant el cellerer com el foraster des de sempre. Elías (2006) pensa que aquestes condicions de silenci, carregades de solemnitat, de quietud i amb una llum tamisada, dominada per les olors omnipresents del vi, creen les condicions idònies per al turisme. El celler sempre ha estat un lloc de relació social i promet espais vivencials per al desenvolupament de l’enoturisme. Entre aquests espais cal destacar el destinat a la criança dels vins, que des del punt de vista de la imatge i el màrqueting, són els espais amb major atractiu visual, sense cap mena de dubte el més espectacular del celler. –62–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

Una de les estratègies més habituals per la generació d’ambients és la relació entre l’art i el celler. Relació que cada cop sovinteja en més llocs i moments, el maridatge entre la música i el jazz, la poesia i les arts plàstiques. En aquest cas el Celler Mas Blanc i Jové a la Pobla de Cérvoles ens proposa la vinya dels artistes, un passeig pel camp acompanyats d’obres escultòriques. Tot un plaer. El patrimoni quotidià tracta de l’observació d’allò que és comú. El turisme estètic deixa pas a un turisme etnogràfic del present, la contemplació de les tasques, del celler i de la vinya, però sense recreació, en la màxima expressió de l’autenticitat. Del turista passiu que observa i retrata per mostrar que ha estat al lloc, es va passar al turista actiu, que busca experiències, però sense recreació. En aquest cas la possibilitat de participar directament a les tasques és una forma ideal per entendre aquest component, també patrimonial que va lligat a les maneres de fer de cada lloc. El patrimoni excèntric és l’ideal dels descobridors, aquell que es troba fora dels circuits més programats, el petit celler, que introdueix el visitant a una realitat habitualment oculta i que requereix de l’acompanyament expert. El patrimoni domèstic que esdevé l’atractiu per als propis habitants, un turisme endogen, interior, que fa del boca-orella la millor promoció cap al visitant exterior. Les festes i les tradicions de cara endins, els romiatges, els costums de cada lloc que tenen a veure o no amb el vi. Els balls populars, amagats o ocultats durant molt de temps a la mirada forastera. Finalment Urbain ens parla del patrimoni narratiu susceptible d’englobar els quatre precedents. Es valora el lloc no a partir del seu capital objectiu, sinó a partir del seu potencial, que permet transformar el recorregut en relat a partir de la proposta d’itineraris. Un itinerari, com una narració es construeix a partir d’un tema com a fil conductor, succeeix en un espai i un temps determinat on els elements patrimonials se situen dins aquest context narratiu donant significat i singularitzant l’objecte de visita. La cultura del vi permet la lectura, temàtica, dels recursos patrimonials i culturals. Tematitzar, en aquest cas, és crear ambient, generar una atmosfera que valori els elements del patrimoni i en permeti una lectura que es pugui reconèixer clarament. Ens rebia a l’entrada del malauradament tancat Castell del Vi de Falset un cartell que deia “Els vins són petites històries dins d’una ampolla” De fet el que interessa no és com es fa el vi; el vi, amb poques diferencies es fa si fa no fa a tot arreu igual. El que interessa és per què es fa el vi i en aquest perquè hi ha la diferència, la singularitat de cada celler. És precisament això que es demana a cada celler, a cada destinació. També ho podem demanar a cada element patrimonial. Com expliquem la història, com construïm una narració que ens faci recordar l’objecte. El vi, o si em permeteu, la cultura del vi, passa a ser el contenidor d’aquest conjunt d’elements. En la capacitat que ens dotem de donar-lo a conèixer, reconèixer o recordar en descobrirem la singularitat d’un producte que no es pot deslligar del seu patrimoni ni del lloc ni de la seva gent. I tot això té també valor –63–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 45-64 Patrimoni enològic i turisme

Jaume Salvat Salvat

econòmic ja que té valor social. Podem sentenciar: no hi ha desenvolupament si les persones no es guanyen la vida ni se senten reconegudes socialment per la feina que fan.

Bibliografia Anton Clavé, Salvador (2005). Los parques temáticos más allá del ocio. Barcelona: Ariel. Anton Clavé, Salvador; Francesc González Reverté (2008). “De la turismofobia a la construcción social del espacio turístico”. A proposito del turismo. La construcción social del espacio turístico. Barcelona: Editorial UOC, p. 11-34. Donaire, José A. (2008). Turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual. Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la. Elías Pastor, Luis Vicente (2006). El turismo del vino. Otra experiencia de ocio. Bilbao: Universidad de Deusto (Documentos de Estudios de Ocio, 30). – (2008). “Paisaje del viñedo: patrimonio i recurso”. Pasos. Revista de Turismo i patrimonio cultural, monogràfic “Turismo gastronómico y enoturismo”, vol. 6, núm. 2, p. 137-158. Garcia Canclini, Néstor (2005). “Paranoics versus utilitaristes”. Nexus, monogràfic “Noves polítiques per al turisme cultural”, núm. 35, p. 16-19. https://fundaciocatalunya-lapedrera. com/sites/default/files/Nexus35.pdf Garcia Ramon, M. Dolors (1995), Métodos y conceptos en geografía rural. Vilassar de Mar: Oikos-Tau. Pintó i Fosalba, Josep (2008). “El Paisaje de la viña. Valor cultural y ambiental”. ACE Revista de Enologia, núm. 95. http://www.acenologia.com/ciencia95_1.htm Prats, Llorenç (1997). Antropologia y Patrimonio. Barcelona: Ariel. Sáez, Maite (2007). El enoturismo en California. Los Ángeles: Oficina Económica y Comercial de la Embajada de España en Los Ángeles. Notas sectoriales. Serrano Mayoral, Patricia; M. Carmen Uclés Román (2006). “El auge de la cultura del vino”. La tecnología i la comunicación museística. Actas del IV Congreso de Museos del Vino. Múrcia. Silverstein, Michael J.; Neil Fiske (2002). La seducción del lujo, porqué los consumidores quieren productos de nuevo lujo i cómo los crean las empresas. Barcelona: Ediciones Deusto. Urbain, Jean-Didier (1993). El idiota que viaja. Relatos de turistas. Madrid: Endymon. – (2005). “Del turisme al turista o el món inesgotable?” Nexos. Noves polítiques per al turisme cultural. Barcelona: Fundació Caixa Catalunya, núm. 35, p. 20-29.

–64–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 65-72 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.160

Els valors del patrimoni paisatgístic Pere Sala i Martí

Director de l’Observatori del Paisatge de la Generalitat de Catalunya

És un enorme plaer participar avui d’aquestes reflexions, d’aquestes propostes que s’estan fent en aquesta jornada. Agraeixo a la Societat Catalana de Geografia i la Diputació de Barcelona que m’hagin invitat aquí, a Manresa, en aquesta jornada. Jo parlaré d’un dels motors del desenvolupament local del qual s’està debatent: el paisatge, que és allò a què ens dediquem des de l’Observatori. Un paisatge que és viu, que és dinàmic, que està en contínua transformació i que ha de ser entès com un patrimoni, i com a tal les polítiques públiques, totes –per tant no només de les patrimonials–, han d’actuar en conseqüència. La nostra aportació com a Observatori en aquesta jornada parteix de l’experiència en els últims tretze anys, de la nostra relació amb la Generalitat, amb institucions, amb universitats, amb ajuntaments, amb entitats diverses del país en aplicar la Llei del paisatge, la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge a Catalunya, i el Conveni europeu, aprovat l’any 2000, que li fa de paraigua. Amb la idea que tots els paisatges són culturals, en tant que són el resultat d’una actuació mil·lenària (té molt més sentit això en un continent com Europa i en un país com el nostre, com Catalunya). I volia començar precisament recordant que –a diferència d’altres convenis anteriors, que se centren exclusivament o en la protecció del patrimoni cultural, material, immaterial o bé en la conservació de la natura– en aquest conveni es fusionen per primera vegada els conceptes de patrimoni cultural i patrimoni natural, en una visió integral que és la de paisatge. Perquè de la interacció natura i cultura en diem paisatge. I a més a més s’introdueix la dimensió social del paisatge, ja que el conveni –i això vol dir els estats que l’han ratificat, que ja són 38 en el marc de Consell d’Europa– considera el paisatge com un element fonamental per al benestar social, individual i col·lectiu, i això és realment molt important. Sobretot posant el focus –com ja s’ha anat parlant– en els paisatges que en diem de la vida quotidiana, els paisatges ordinaris, els paisatges que vivim diàriament, no aquells paisatges excepcionals –que evidentment requereixen els seus instruments i eines de gestió per la seva vàlua ecològica, escènica, etc.– sinó els paisatges que vivim quan sortim de casa, quan anem a treballar, quan portem –65–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 65-72 Els valors del patrimoni paisatgístic

Pere Sala i Martí

la mainada a l’escola, etc. Perquè aquests paisatges, com sabem, també tenen elements patrimonials que són molt interessants. Per tant –i això ho ha explicat molt bé l’exdirector de l’Observatori, en Joan Nogué– són paisatges que estan al marge de l’imaginari col·lectiu. No són aquells paisatges –com deien abans la Rosa Serra i l’Ignasi Aldomà– del Pedraforca, el Montserrat, etc.; no, no. Són els paisatges reals de Catalunya, que a vegades no els valorem prou, però que tenen enormes valors i que de mica en mica, doncs, van emergint i des de l’Observatori és la tasca que ens pertoca. El paisatge ens sembla que avui aporta a la visió del patrimoni aquesta visió global, com deia abans, que ve del Conveni europeu. Que no separa la dimensió natural de la cultural. No és una suma d’elements, és una interacció. I que, a més a més, permet entendre un element patrimonial –estigui o no catalogat, i això és molt important– no com un artefacte aïllat, sinó com a peces d’un conjunt. Una banqueta arbrada de les Terres de Lleida té valor en tant que conjunt i en tant que forma part d’un paisatge determinat, no per si sola. I com això, les tines –que abans ens ensenyava en Jaume Salvat– igual: una tina té valor com a tal, però especialment té valor pel lloc on es troba, pel context que l’ha format històricament, pel paisatge del qual forma part i amb els elements que interactua. Per altra banda, constatem com cada vegada més avancem cap a uns conceptes de patrimoni i de paisatge més democràtics, més participats, més plurals, amb responsabilitats compartides. En què els actors ja no són només tècnics en la matèria, especialistes que diuen si això és patrimoni o no –que també– sinó que ja és cada vegada més la pròpia societat que, per motius ben diversos, decideixen en un cert moment donar un valor determinat a un element, a un conjunt, a un artefacte, ja sigui natural o sigui cultural o, en definitiva, a un paisatge. I aquesta dimensió patrimonial del paisatge –i això és molt important també per la jornada d’avui– ens proporciona informació molt rellevant per la seva futura planificació i gestió, pel desenvolupament econòmic local i, a més a més, és una important via de sensibilització ciutadana i de conscienciació. Jo mostraré quatre iniciatives, quatre experiències en les quals hem estat involucrats des de l’Observatori, que parteixen d’aquesta visió global del paisatge, que ens plantegen la idea de patrimoni des d’aquesta visió oberta i compromesa des de les polítiques públiques, i per tant pel desenvolupament local. I a més a més, eines que ens aporten coneixement del territori, coneixement del paisatge des d’una dimensió col·lectiva, i aquest coneixement és molt útil tant per estratègies de desenvolupament com per a la pròpia conscienciació. La primera de les experiències són els catàlegs del paisatge. Els catàlegs els vam elaborar per encàrrec del Departament de Territori i Sostenibilitat, complint amb la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge. S’han elaborat amb les universitats públiques –Josep Oliveras i el seu equip de la URV van col·laborar en diversos d’aquests catàlegs juntament amb les altres universitats públiques de Catalunya– buscant sempre la interdisciplinarietat: una mirada polièdrica, una mirada interdisciplinària a un concepte que és polièdric, com és –66–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 65-72 Els valors del patrimoni paisatgístic

Pere Sala i Martí

el concepte de paisatge. Per tant, des de la geografia, l’arquitectura, la biologia, les ciències ambientals, l’agronomia, la història, etc. S’han fet set catàlegs perquè corresponen als set àmbits de planificació territorial. Des de fa pocs anys hi ha un vuitè àmbit, el Penedès, i per tant, en aquests moment, tot i que ja hem cobert tot el territori, per encàrrec del Departament estem elaborant el catàleg del Penedès, amb algunes innovacions que ara no vénen al cas. Els catàlegs són eines que ens permeten i ens han permès conèixer els paisatges; tots els paisatges, no només els paisatges rurals o naturals, sinó també els de perifèria, els turístics, els de costa, els urbans, els metropolitans... Tots els paisatges, els que ens agraden i els que no ens agraden, els de més valor i els de menys valor. I aquest coneixement és necessari abans d’aplicar qualsevol política o qualsevol projecte per introduir els objectius de qualitat paisatgística, introduir el paisatge en la planificació territorial i, a més a més, són unes eines cada vegada més rellevants per polítiques sectorials, des d’estratègies turístiques (perquè el paisatge és un recurs de primer ordre per al turisme), estratègies culturals, educació en el paisatge, desenvolupament local, etc. Voldria destacar quatre aspectes. El primer és que s’ha fet un esforç important d’identificació i cartografia de valors en el paisatge. Valors ecològics, històrics, estètics, d’ús social, simbòlics, identitaris i productius. Aquí estem parlant d’una dimensió també subjectiva i per tant aquí entren les emocions, els sentiments i molts d’aquests elements intangibles que també s’han comentat. Uns valors que s’han definit de baix cap a dalt, i per tant amb les persones que viuen als territoris, i també de dalt cap a baix amb una visió de conjunt i uns valors que tenen una dimensió cultural i patrimonial en tant que són atribuïts per població sota uns patrons culturals i socials determinats. Una segona lliçó que hem après és que tots els territoris tenen el seu caràcter, és a dir, aquells trets que el fan diferent dels altres. I aquesta idea és molt important de cara a la feina que estem fent, de cara als catàlegs i per altres feines. Aquest caràcter del paisatge, és a dir, són els elements que li donen identitat, que li donen personalitat, siguin naturals o siguin culturals i la interacció entre ells. Però no vol dir que un caràcter pugui ser millor que un altre, sinó simplement són caràcters diferents, i per tant això potencia o obre la porta a polítiques de singularització, etc., per a cada lloc. Un caràcter que no és estàtic, sinó que sempre està en constant evolució. Són paisatges que lleguem però que alhora anem construint, els anem transformant, els anem injectant contemporaneïtat i per tant ens els mirem, els interpretem com un patrimoni des del present. I aquest caràcter de cada lloc s’hauria de tenir molt en compte i contemplar-lo prèviament abans de qualsevol actuació pública. La tercera consideració és que, per primer cop, a partir d’aquesta feina s’obté un mapa, que és el mapa dels 134 caràcters, 134 paisatges o tècnicament 134 unitats de paisatge. Evidencien la diversitat –ho intuíem–, la riquesa de paisatges que té Catalunya. El Pla de Bages té un caràcter diferent a la Conca Salina, diferent al Moianès, diferent al Lluçanès, etc.: als 133 caràcters restants. Són àmbits de comprensió i de descripció d’aquests paisatges i de la seva identitat –67–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 65-72 Els valors del patrimoni paisatgístic

Pere Sala i Martí

d’aquest caràcter, però no només, i això és l’important, sinó que s’estan convertint, cada vegada més, en àmbits, en peces territorials bàsiques on aplicar polítiques concretes des d’un punt de vista urbanístic, però també des d’un punt de vista patrimonial, turístic. És un mapa de diversitat de paisatges que pot tenir una traducció, em sembla que molt potent, a nivell de diversitat d’estratègies turístiques, també. I una altra cosa és que les polítiques innovadores ens sembla que serien aquelles que no es basen només en la diferenciació extrema entre uns paisatges que es consideren més excel·lents i uns que no ho són tant, i per tant ens agraden més o menys i amb més valors o no, sinó les que atenguessin tots els paisatges. Es pot apostar per determinats paisatges amb un interès patrimonial concret, però sense oblidar la resta de paisatges que té el país i que també han de ser objecte de gestió. Exemples com el Priorat –que ja ha sortit abans– obren molt la porta a això, i a més que és candidat a Patrimoni de la Humanitat. Al Priorat probablement no hi ha uns elements que, per si sols, es consideri que siguin excepcionals. Però en canvi la suma i la interacció d’una sèrie d’elements interessantíssims, que estan passant, que hi ha i que reuneix el Priorat des d’un punt de vista de paisatge, i el fet que la societat adopti la idea de paisatge com un motor de futur de desenvolupament d’aquest territori fa que aquest conjunt sigui l’excepcional. No estic dient ara que a tot arreu hi hagi d’haver candidatures Unesco, el que estic explicant és que la idea d’excepcionalitat és important que s’entengui des d’aquesta visió de conjunt. Segon exemple que volia mostrar. Aquesta iniciativa, que es diu PAHISCAT (Paisatge Històric de Catalunya), que és un projecte d’estudi d’evolució històrica del paisatge que interpreta i suma capes i capes d’història que conformen els paisatges contemporanis. Això es va fer amb la Universitat de Lleida, amb el professor Jordi Bolòs, del departament d’Història. S’ha aplicat a quatre paisatges, després s’ha incorporat el Priorat per reforç a aquesta candidatura. Una particularitat que té és que no persegueix tant conèixer per conèixer les traces del passat que són presents encara en els paisatges d’avui. Per exemple, cartografiant –a l’horta de Pinyana, als Terraprims d’Empordà, a la vall Cerdana...– traçats actuals (camins, carreteres...) que sembla tenen origen en època romana. La importància no és tant conèixer-ho –que sí que ho és– sinó també com aplicar-ho en l’àmbit de les polítiques públiques, sobretot polítiques territorials, polítiques urbanístiques, polítiques educatives, turística, etc. És saber que estem recorrent uns carrers, uns camins, unes carreteres, que tenen moltes vegades més de mil anys d’història. Això són metodologies que al món anglosaxó fa temps que estan desenvolupant i que a Catalunya s’han pogut fer de moment aquestes quatre unitats de paisatge i a la comarca del Priorat. Per tant, no és tant només identificar, estudiar, datar, cartografiar les traces del passat que són visibles en el paisatge sinó sobretot ajudar a donar pautes pel plantejament, donar pautes per estratègies de desenvolupament o simplement com a informació molt poderosa de cara a la sensibilització per entendre la història del nostre territori i la memòria d’aquest –68–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 65-72 Els valors del patrimoni paisatgístic

Pere Sala i Martí

territori. Posa de relleu valors patrimonials que hem de conèixer i que s’han de saber gestionar: estructures parcel·làries mil·lenàries, xarxes de camins, xarxes viàries d’arrel històrica, feixes centenàries, conjunts de sèquies, de canals històrics, estructures d’assentaments de masos, pobles o edificis seculars, estructures agrícoles com les comes o les parellades, que moltes vegades, no es protegiran ni estan protegides, ni es protegiran en els protocols habituals de catalogació, ni com a BCINS (Béns Culturals d’Interès Nacional) ni com a BCILS (Béns Culturals d’Interès Local), però no per això no tenen interès, i no formen part de la memòria d’aquest territori i no els hem de tenir en compte. I per tant han de formar part de la gestió quotidiana, sigui quina sigui la gestió quotidiana d’aquest territori. Aquest és un tema que ens sembla important: PAHISCAT reivindica el valor patrimonial del paisatge i la importància de tenir-lo present en l’àmbit de les polítiques públiques. I posa sobre la taula un altre debat, que és el debat de protecció, gestió i ordenació. Tots aquests elements s’han de protegir? Si no els protegim es poden malmetre o poden desaparèixer, però tampoc ho podem protegir tot. I ens sembla que no s’ha de protegir tot. El repte potser no és tant la protecció en el sentit clàssic, sinó buscar noves fórmules d’aquest tipus, ampliant informació de base, considerant tots aquests processos de patrimonialització que comentàvem abans, que provenen de la societat civil, a l’hora de buscar noves vies per poder gestionar i poder mantenir uns valors sense necessitat de protegir-los en el sentit estricte i convencional, que és el que moltes vegades tenim. També observem altres indrets on, cada vegada més, en aquest procés de patrimonialització es posen en valor, infraestructures producte de l’activitat econòmica que fins i tot en algun moment havien tingut un cert rebuig o recel per part de la societat i que avui comencen a tenir significat per a la població. Fins i tot passen a ser considerades elements d’identitat per una població determinada. Es va fer un referèndum a Sant Adrià de Besòs per si mantenien o no les tres xemeneies. Estem preparant de cara a la tardor, amb diverses associacions i entitats del Pirineu, un seminari de dos dies sobre els paisatges de la hidroelèctrica, amb tota l’evolució que ha tingut la imatge, el significat i el desenvolupament en aquelles zones. Són exemples de paisatges que passen a ser patrimoni, a poc a poc, perquè són patrimonialitzats per la societat i construïts a partir del vincle, aquest vincle quotidià, aquest vincle d’experiència entre les persones i el lloc. Tercer exemple que volia mostrar. Un mapa que forma part d’una iniciativa transfronterera a la Cerdanya.1 Quan vam acabar el catàleg de l’Alt Pirineu i Aran ens van venir a trobar l’alcaldessa de Llívia i el regidor de turisme i medi ambient i ens van dir: s’ha acabat el catàleg de l’Alt Pirineu i Aran, s’ha aprovat per part de la Generalitat. Aquest catàleg defineix uns objectius de qualitat, unes propostes de futur, uns projectes i ens afecta perquè és un territori de l’Alt Pirineu i Aran. Però al mateix temps estem envoltants per un altre territori 1. http://www.catpaisatge.net/docs/CERDANYA_17Gener2017.pdf

–69–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 65-72 Els valors del patrimoni paisatgístic

Pere Sala i Martí

que té una carta de paisatge del Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans, tenen el seu atles de paisatge del Llenguadoc-Rosselló que seria l’equivalent més o menys als catàlegs de paisatge i ens envolta. No ens podríem posar tots d’acord? I neix aquesta idea de projecte de pla de paisatge transfronterer. Perquè el paisatge és el mateix. Hi passa una frontera que ve del tractat dels Pirineus, però aquí hi ha unes dinàmiques històriques, socioeconòmiques i a més a més, comparteix el riu, comparteix les muntanyes, comparteix la closa cerdana. Comparteix un munt de valors, de dinàmiques, de problemàtiques, de potencials, d’oportunitats a banda i banda de la frontera. Doncs, per què no ho treballem conjuntament? I un dels elements que vam pensar que podia servir per remirar, per redescobrir, per repensar aquest territori des d’una visió més transfronterera i que a més a més pogués servir per la dinamització territorial i la creació de noves oportunitats va ser fer un mapa. Un mapa que fes emergir els valors d’aquest lloc i propostes de cara al futur. Un mapa que vam intentar fer de manera participada, amb entitats, amb persones que van col·laborar, amb ajuntaments, ajuntament per ajuntament... És un mapa on hi ha la Cerdanya nord i la Cerdanya sud, i per tant el territori transfronterer al complet i, per tant, el paisatge com a tal. Voldria destacar dos peculiaritats: la primera és que fa emergir més de mil llocs a través d’aquest treball que s’ha anat fent ajuntament per ajuntament. S’han identificat més de 42 elements i conjunts de tipologies: elements urbans, periurbans, el mas cerdà, els rius, miradors, panoràmiques, valors patrimonials, etc. Per tant, s’ha intentat fer emergir un patrimoni quotidià, que és allà però que sovint no es veu. Les persones que han participat, les entitats, els ajuntaments, han identificat places, pletes, un bosc madur, una cinglera, un descampat, una font, un tram de riu, llocs des d’on contemplen el paisatge (hi ha un element vivencial important), llocs que a vegades poden ser inversemblants. I tots aquests valors que han anat emergint en la seva valoració no han tingut tant de pes factors històrics o artístics o ecològics, sinó que han tingut més pes la memòria personal, les experiències viscudes o la vinculació dels llocs amb les generacions que hi han viscut. Per tant, s’ha intentat assajar un mapa, treballant amb els ajuntaments, de pedagogia activa, amb noves formes de patrimonialització i que a més a més hagi intentat incrementar aquesta consciència ciutadana. No només identifica llocs, sinó que treballa, plasma objectius i projectes pel territori, és a dir: masos cerdans a protegir, a conservar, estructures centenàries –algunes mil·lenàries, com la closa cerdana– que s’han de promoure. Fons escènics que la gent percep com a elements de referència, com a fites de referència en el territori. Miradors que cal potenciar, etc. Des de l’Observatori potenciem, col·laborem en totes aquestes iniciatives que intenten aportar des de la població, des dels agents el coneixement i el reconeixement dels valors del lloc. Com una via per reforçar, per prendre consciència, per generar autoestima i en el fons per generar model territorial i desenvolupament. I acabo, amb una última experiència que és una iniciativa que reflecteix noves formes d’aproximació al territori. D’aproximació, d’interacció, de gestió en el –70–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 65-72 Els valors del patrimoni paisatgístic

Pere Sala i Martí

territori, en el patrimoni més enllà de les més oficials o les més vinculades a la planificació. En els últims anys, per un motiu o per un altre, ha anat creixent el valor de les societats més col·laboratives, de gestió col·lectiva del patrimoni que es val de la proximitat, de la quotidianitat, de l’experiència quotidiana, del contacte directe amb el territori. I un exemple d’això és Wikipedra. El Wikipedra és una base de dades col·laborativa sobre construccions de pedra seca. Va començar amb barraques de pedra seca i ara ja són construccions d’altre tipus. Això és un treball que estan fent entitats i voluntaris, no ho està fent l’Observatori; nosaltres només hem aportat el portal. S’han identificat i s’estan identificant barraques, de moment, a 39 de les 42 comarques de Catalunya. En cinc anys de funcionament ja hi ha 16.000 barraques. Saben quina és la comarca amb més barraques inventariades a Wikipedra? El Bages. I a més a més amb diferència respecte la segona. Ara per ara al Bages n’hi ha unes 3.100, aproximadament, d’inventariades (no vol dir que siguin totes les que hi ha, sinó les que hi ha inventariades) i després la següent és l’Alt Camp amb 2.200 i el Baix Penedès amb 1.200: gairebé de mil en mil. En total 16.000. I això és gràcies (i ho hem d’agrair com a Observatori) a totes les entitats que participen arreu de Catalunya; en el cas del Bages entitats com el Centre d’Estudis del Bages, l’Escola Agrària de Manresa, l’Escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara..., que són algunes de les entitats que més estan treballant. Només a Manresa n’hi ha 367, anant cap a 400. Aquest és un treball col·lectiu d’anar posant en valor aquest territori i aquest patrimoni: els paisatges de la pedra seca, un patrimoni comú a molts punts de Catalunya. Aquesta informació es pot despenjar a través d’una app feta amb un projecte en col·laboració amb ADRINOC (Associació per al Desenvolupament Rural Integral), que és un grup d’acció local. Podem anar qualsevol de nosaltres sobre el territori i inventariar, catalogar, descriure, dibuixar i penjar-ho. I després hi ha una entitat, que és Drac Verd, de Sitges, que valida tota aquesta informació. No ho hem directament des de l’Observatori sinó que ho fa una entitat, per tant, és un treball col·laboratiu, és un treball des de la societat civil, a partir del coneixement que té la gent del seu territori i del patrimoni. Una manera de posar-lo en valor. Barraques, construccions relacionades amb l’aigua, forns de calç... Aquesta informació, de mica en mica, es comença a utilitzar en els departaments (Cultura, Agricultura...), per la Diputació de Barcelona o, per exemple, per editorials privades que fan mapes i que ja comencen a incorporar-la. Per tant s’estan produint unes sinergies per si soles. És un projecte viu i que va creixent de mica en mica. A més a més, lligat al projecte de la Cerdanya, també s’ha ampliat l’àmbit cap a la zona, no només de la Cerdanya, sinó també cap al Capcir i el Conflent, per interès del Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans. Per tant, és un projecte d’intercanvi de coneixement, un projecte d’aquests que generen confiança, de reciprocitat, de cooperació entre persones. A partir d’un patrimoni que és comú –aquí molt present– com són els paisatges de la –71–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 65-72 Els valors del patrimoni paisatgístic

Pere Sala i Martí

pedra seca. És una demostració també que amb projectes com aquest és possible visualitzar valors latents del paisatge als quals sovint des de les institucions o no s’hi arriba, o no es coneix tant, o no es pot fer. Imaginem-nos que un Departament hagués de pagar tot aquest inventari. En canvi aquí tenim un exemple magnífic de col·laboració ciutadana per aportar coneixement, que és un coneixement molt vàlid i rigorós i que forma part del patrimoni comú de tots. A més a més, el fet que sigui col·laboratiu i cooperatiu ens plau encara més. I per acabar, vull esmentar que hi ha altres iniciatives que reforcen aquesta dimensió patrimonial del paisatge, que des de l’Observatori estem promovent, que ajuden a orientar administració, entitats i ciutadanes com per exemple aquests dossiers. Són dossiers que, o bé perquè s’ha suggerit des de la pròpia societat civil, des d’entitats, o bé perquè s’ha anat identificant el tema a mesura que anàvem treballant amb els catàlegs o amb altres aspectes, hem anat treballant amb més profunditat. Paisatges industrials, paisatges sonors, paisatges de la pedra seca, jardins, arbres monumentals i singulars i ara estem treballant un altre dossier que es dirà “Els últims paisatges” que anirà lligat amb paisatges i patrimoni funerari (cementiris, etc.). Des de l’educació també ens hem apropat a aquesta dimensió patrimonial i també a través de diferents seminaris: paisatge i patrimoni industrial; paisatge, patrimoni i aigua; paisatges ordinaris, patrimoni i societat civil; pedra seca... que han donat lloc a diversos llibres. D’entre aquests ens sembla molt interessant Paisatge, desenvolupament rural i ciutadania, que és un recull d’iniciatives sobre com des de la societat civil s’està promovent la gestió dels patrimonis rurals. Hi ha un últim projecte que és l’arxiu d’imatges que hem creat des de l’Observatori. Inicialment era un arxiu d’ús intern amb imatges –totes catalogades– que els tècnics de l’Observatori anàvem fent per als diversos treballs, però al final vam pensar que aquest arxiu podia ser molt interessant que s’obrís, perquè tenia un gran potencial. I per tant, qualsevol persona pot entrar i agafar fotografies per a l’ús que consideri més oportú, però alhora també poden penjar fotografies seves. En aquest arxiu d’imatges estem col·laborant ara amb escoles de fotografia, amb alguns màsters universitaris, etc., per anar omplint-lo i fent circular imatge, que és el que volem. Creuar mirades des dels tècnics, des de la ciutadania, des dels professionals de la fotografia, des dels estudiants, des de fotògrafs amateurs... En el fons creuar fotografies, fer circular fotografies i compartir fotografia de paisatge. Per tant,els invito que hi entrin.2 I amb això acabo. Gràcies. 2. http://arxiu.catpaisatge.net/

–72–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 73-79 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.161

El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local Joan Closa Pujabet

Cap del Servei de patrimoni arquitectònic local de la Diputació de Barcelona

Primer de tot volia agrair a la SCG, a l’Ajuntament de Manresa, al Consell Comarcal del Bages i a la Diputació de Barcelona, l’oportunitat de poder-vos explicar els meus neguits sobre el desenvolupament local i el patrimoni natural i cultural a Catalunya des de l’òptica del patrimoni arquitectònic. El desenvolupament local es basa en l’aprofitament dels recursos del territori. Els objectius del desenvolupament local són: el creixement econòmic, la diversificació econòmica i la millora del nivell de vida i de l’ocupació de la població –això està tret de Viquipèdia, jo no sóc expert en desenvolupament local–. Aquí hem vist que és molt més complex que tot això. Però jo, amb aquesta simplificació en tinc prou per continuar. Com deia, el desenvolupament local es basa en l’aprofitament dels recursos del territori, dels recursos endògens, dels propis. Vaig tenir l’oportunitat d’assistir al Mobile World Congress de l’any 2016, convidat per la Fundación Santa María la Real del Patrimonio Histórico, que hi feia la presentació d’un producte per a la monitorització dels elements patrimonials a distància, via xarxes, per obtenir dades, etc. En aquella presentació em va quedar clara una qüestió: que el patrimoni és allò local. Que avui en dia totes les ciutats del món tenen en els seus centres les mateixes botigues i cada vegada són menys diferents les ciutats. En canvi, el patrimoni, en el meu cas l’arquitectònic, és allò que ens diferencia i ens singularitza i, a més a més, no és deslocalitzable. Aquí, fins i tot a Manresa, ja teniu Zara: és a tot arreu. Zara pot marxar un dia i endur-se la botiga de Manresa, de Barcelona, Nova York, de qualsevol lloc del món, però la Seu de Manresa difícilment se l’endurà ningú d’aquí, així com el Pont Vell. Els recursos endògens són aquests. I això té uns valors, té uns valors no només significatius, com veurem més endavant, sinó que té uns valors fins i tot de desenvolupament econòmic. Entre els objectius abans esmentats hi ha el creixement econòmic i la diversificació econòmica. Aquests dos elements a mi em fan por, perquè quan el patrimoni s’ajunta amb l’economia i –com bé deia la Rosa– es turistifica, –73–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 73-79 El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local

Joan Closa Pujabet

massifica, etc., poden donar lloc a perdre els valors que inicialment podia haver tingut aquest patrimoni. Quins valors té el patrimoni arquitectònic? El Servei que tinc l’honor de dirigir va ser creat fa més de cent anys. Fa més de cent anys que donem suport als ajuntaments a entendre i a posar en valor el seu patrimoni. Els anys 90 el patrimoni tenia uns valors que eren els històrics, els socials i els arquitectònics, que anaven lligats a significat, a memòria, a autenticitat..., però amb el pas del temps i de la modificació de la societat apareixen uns valors econòmics que són externs als propis valors interns del patrimoni, però que juguen amb ell i amb els quals hem de conviure. L’any 2008 la fundació Caja Madrid va fer uns estudis sobre patrimoni que són molt interessants i n’hi ha un que fa una anàlisi econòmica de la conservació del patrimoni històric a Espanya. Dintre d’aquest llibre hi ha un cas d’estudi que fan a Albarrassí arran de la recuperació del seu patrimoni i de la posada en valor del seu turisme. I afirmen: “Considerando estos datos y a título meramente indicativo podría establecerse que los ingresos por consumo turístico en Albarracín del año 2004 representan 20 veces el esfuerzo medio anual de preservación de su patrimonio histórico y 4 veces ese mismo esfuerzo acumulado durante todo el periodo de los 5 años (2000-2004).”

Amb aquestes dades a la mà dius: ostres, tenim patrimoni, tenim la gallina dels ous d’or, estem salvats, posem-lo al mercat i tot això rutllarà. Rutlla, o no. El patrimoni pot donar lloc a saturació: Park Güell, Sagrada Família... Però aquesta dècada, a més a més d’aquests valors externs del patrimoni, com són els valors econòmics, apareixen uns nous valors, els valors de la sostenibilitat. Ara això és molt reconegut per tots nosaltres, però fa uns anys de sostenibilitat ningú no en parlava. La sostenibilitat, torno a la Viquipèdia: “és un concepte econòmic, social i ecològic complex, entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. [...] L’informe Brundtland, de 1987 ho defineix tècnica i oficialment com a «satisfer les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat per satisfer les necessitats de les generacions futures»”.

El concepte de la sostenibilitat és aquell de les set generacions dels antics indis americans, que establia que els caps havien de prendre les decisions sempre pensant en les set generacions futures. Imagineu-vos això ara, és una quimera, però potser estaríem en algun altre lloc. Des del Servei de la Diputació portem el manteniment d’un edifici que és Patrimoni Mundial de la Unesco, el Palau Güell, que és edifici de Gaudí, sotmès a aquestes pressions que donen lloc a la campanya “Fuori Grandi Navi” de Venècia o a les imatges del Park Güell o la Sagrada Família. El Palau Güell és un edifici esplèndid –si no el coneixeu us animo a conèixer-lo–, és una meravella, però havia estat dissenyat com a habitatge dels senyors Güell, i per ell passen gairebé mil visitants diaris. Lògicament el servei va posar en valor els valors del propi edifici en la redacció del pla d’autoprotecció del Palau Güell, –74–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 73-79 El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local

Joan Closa Pujabet

un cop acabada la seva restauració l’any 2011. I en l’apartat de consideracions prèvies ja deixàvem molt clar que els serveis de prevenció i extinció d’incendis del cos de Bombers de Barcelona, valorant les característiques monumentals del Palau i la seva catalogació per part de la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat, el van alliberar del compliment exhaustiu de la normativa de protecció contra incendis vigent aleshores –la CPI96– en aquells aspectes que poguessin afectar-li. L’afectació o la incorporació d’aquesta normativa en un edifici protegit com el Palau hagués desvirtuat l’edifici. Aleshores, què es va fer? Es va limitar l’ús de l’edifici per poder preservar els seus valors. En el Pla d’Autoprotecció es diu, per exemple, en el soterrani: “es limita el seu accés a 25 persones en una superfície de 350 m2”. Però, per què? Perquè no hi tenim les escales d’emergència, perquè no hi ha allò que se’ns requereix per complir la normativa. Però en canvi, els valors del patrimoni van per davant dels valors que pugui tenir, o de les necessitats que pugui tenir l’explotació turística. El mateix passa en el terrat. Tot i així el terrat està limitat a 25 persones en horari de visita, però fora d’aquest, el nombre s’amplia per tal de poder donar cabuda, amb uns requisits determinats, a unes necessitats turístiques d’explotació del bé, com són els concerts que s’hi fan les nits d’estiu. Igualment per a aquest element, supervisem i estudiem què passa, com repercuteix en l’estat de l’edifici, amb aquestes mil persones que hi passen. I això on ens du? Ens du a actuar d’una determinada manera. D’una determinada manera que prové de Viollet-le-Duc, d’un corrent esteticista i academicista on la restauració era la reconstrucció, pròpiament, del bé. Carcassona, que segurament molts de vosaltres coneixeu, és una obra dels anys 1860 de Viollet-le-Duc, o una invenció (no sé si és una obra o una invenció). Les Notre Dame de París, d’abans i després de l’actuació de Violet-le-Duc, són ben diferents. O, en aquesta mateixa línia, aquí a les nostres terres, la catedral de Barcelona o el monestir de Ripoll, amb una reconstrucció total per a la posada en valor del patrimoni. Però al Servei pròpiament, els anys 30 es va treballar en la restauració de la muralla romana de Tarragona, reconstruint-la també. O sigui, som hereus d’aquesta manera de treballar amb patrimoni. Però també som hereus de l’altra corrent, que és la ruskiniana, de l’historiador de l’art anglès John Ruskin, qui diu que els monuments tenen vida i com a éssers vius tenen ànima i se’ls ha de deixar morir, i la seva mort és la ruïna i no s’han de reconstruir. El teatre romà de Cartagena és un dels elements darrers que s’han fet en aquesta línia d’una manera metòdica. Però el Servei, l’any 1934 va actuar a l’arc romà del Pont del Diable seguint l’estat en el què es trobava en el dibuix d’Alexandre de Laborde de l’any 1804. O sia, vam mantenir la ruïna. Amb posterioritat, els italians Camilo Boito i Gustavo Giovanonni aportaven nous materials i noves maneres de construir que es diferenciessin de l’antic. O sigui, no eren “ni tantos ni tan calvos”. I el Servei també va fer servir aquesta línia en el teatre romà de Sagunt els anys 1930. –75–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 73-79 El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local

Joan Closa Pujabet

Aquesta manera de treballar en el Servei està recollida en el document La restauració objectiva, redactat l’any 1996, on els monuments tenen aquells valors que els comentava inicialment: el document, l’arquitectura i el significat. I on el mètode de treball ha servir per protegir, gaudir i transmetre els monuments, sempre amb una disparitat de criteris en funció dels objectius. Però en el patrimoni arquitectònic i en el seu desenvolupament –i aquí no local– hi ha patrimonis i patrimoniets, per dir-ho d’alguna manera. Hi ha els de primera divisió, els que juguen la Champions, que són patrimoni mundial de la Unesco i que estan àmpliament reconeguts i turistitzats i massificats, etc. I hi ha altres patrimonis, com ara un portal de Centelles (Osona), que no és patrimoni mundial de la Unesco però que nosaltres entenem que és patrimoni emocional del lloc. I segurament per als de Centelles és molt més important aquest portal que no pas el Taj Mahal, i nosaltres l’hem d’entendre d’aquesta manera. Aquesta manera de pensar ens fa treballar en quatre etapes: coneixement, reflexió, intervenció i conservació. Us parlaré de tres exemples de com el treball i el coneixement en el patrimoni ens pot ajudar en el desenvolupament local... o no. Dic o no perquè està per veure, el temps ho dirà; la història, per sort, ens col·loca a tots en el nostre lloc. Els comentaré tres casos que no són, en cap cas, models de desenvolupament turístic ni volen ser-ho. El patrimoni està vist des d’una altra òptica molt local. Els Prats de Rei té un llegat històric i arqueològic molt important. Hi havia troballes d’època ibèrica quant a monedes. Posteriorment s’hi troba una muralla ibèrica del segle vii aC, allà on la notícia històrica ens estava dient que se situava el municipi sicarrensis, o sigui: el centre de poder de la Sicarra, de la Segarra en època ibèrica i posteriorment en època romana, estava situat als Prats de Rei. Amb una quantitat brutal de troballes arqueològiques romanes d’època republicana i, anteriorment, d’època ibèrica. En un context que els 50 cm de terreny entre la resta arqueològica més antiga i el nivell del paviment que es trepitja avui dia als Prats de Rei, anem des del s. vii passant per la Guerra de Successió de 1714 fins als nostres dies. Un llegat arqueològic i històric brutal. Tan brutal que el mateix Ajuntament té, des dels anys 50, un museu municipal on tot aquest llegat el posa en valor, i el posa en valor des d’un punt de vista molt local. I ho fa a demanda, o sia: qui vol anar al museu va a l’ajuntament, concerta la visita i l’hi obren. Però la qualitat de les restes que hi ha i l’exposició del museu és molt elevada. Les restes ibèriques de la plaça davant del santuari de la Verge del Portal, als Prats de Rei, són importantíssimes, cabdals en el llegat i relat històric de la civilització ibèrica. Es van trobar en el procés d’urbanització i millora d’instal· lacions d’uns carrers. El santuari de la Verge del Portal és molt venerat als Prats de Rei. Hi ha nenes que es diuen Portal. És tan venerat que tots els casaments, tots els batejos es fan aquí i no a l’església parroquial que hi ha al costat. Aquestes troballes són d’un impacte tan important que des del territori, des d’una part de la societat dels Prats de Rei (700 h), es fa un manifest demanant que –76–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 73-79 El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local

Joan Closa Pujabet

se salvin aquestes restes. La Diputació, després de moltes anades i vingudes, assegura la conservació de les restes. Però assegurem la conservació posant en valor el patrimoni i també la societat, per tal de potenciar el desenvolupament dels Prats de Rei. Quan arribem als Prats de Rei, el poble estava dividit entre els que estaven a favor i en contra de les restes; a favor i en contra de la plaça del santuari. El mur romà del s. i aC i el fossat de la muralla ibèrica hipotequen absolutament l’ús d’aquesta plaça pública, d’aquesta àgora que és un dels escenaris del pessebre vivent i s’hi desenvolupa molt bona part de la vida del poble. El coneixement de les arquitectures del voltant ens porta a conèixer per què estan fetes aquestes esglésies d’aquesta manera. Quines són les traces que tenen: al Portal, a Copons o a Sant Boi del Lluçanès. Quines són les regles que fan que aquestes esglésies estiguin fetes d’aquesta manera. El coneixement històric també, per altra banda, i el coneixement de la història de l’art i de l’arquitectura, ens aporta altres pistes que ens pot ajudar a projectar en aquest patrimoni històric. I me’n vaig a la Itàlia del segle xv, a la Itàlia dels principats, dels ducs de Mèdici, dels ducs d’Urbino, a la Itàlia de Piero della Francesca, de la ciutat ideal. En una ciutat petitona que es diu Pienza, de la Toscana actual, declarada patrimoni de la Unesco des de l’any 1996, hi ha una actuació que portà endavant Silvio Piccolomini, que va ser Papa Pius II, fill de Pienza. Així que va ser Papa va voler dignificar el duomo de Pienza, la catedral i la plaça. A través d’uns arquitectes que eren els seus protegits en aquell moment: Leon Battista Alberti i Bernardo Rossellino. En un moment que es començava a deixar enrere la tradició medieval i es recuperaven els tractats clàssics a través de Piero della Francesca i d’aquests arquitectes. L’actuació que es plantejà a Pienza fa que des de la catedral s’estengui un paviment que abasta tota la plaça i sobretot agafa els palaus que hi ha al voltant, que són dels que manen. El centre de poder de Pienza és aquesta plaça, però amb aquesta actuació urbanística el Papa ens diu: aquí qui mana sóc jo, des de l’església, i irradio el meu poder, a la manera de Piera della Francesca, amb aquestes traces en el paviment que ho engloba tot i ho aguanta tot. Ell, des del duomo, engloba i abasta tot el centre històric. Aquestes línies en el paviment i aquest òcul marcat al terra, assemblant-se a l’òcul de la façana, té un significat. Aquest òcul és l’ull diví que tot ho veu, i que en l’àmbit terrenal es desplaça com en aquesta fita marcada en el terra, i que des de la divinitat se’ns controla a tots nosaltres. Entrem als Prats de Rei i salvant les distàncies (no és Pienza). Tenim aquesta realitat d’un poble dividit, per valors culturals i sociològics, i en el Servei fem el pas endavant i diem que això ho hem de protegir per poder-ho gaudir i per poder-ho transmetre però des dels dos punts de vista. Des del punt de vista dels usuaris de la plaça i des del punt de vista de l’usuari de les restes. El que fem, després de l’estudi de les façanes i de la capella, és ‘abatre’ la façana sobre la plaça i dibuixar l’òcul a la manera de Roberto Rossellino a Pienza. Aquest òcul ens permet cobrir les restes amb una plaça que surt de l’església a la manera d’espai barroc amb el mateix tipus de traça que s’havia fet uns segles abans a –77–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 73-79 El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local

Joan Closa Pujabet

Itàlia i des d’aquest òcul es permet visualitzar i accedir a les restes (l’escarpa i el fossat) mitjançant una escala de cargol, de manera compatible amb l’ús de la plaça. Com poden veure aquest element no és turístic, té un vessant cultural, un vessant turístic lligat sobretot al museu local; no vol ser un turisme de masses, però sí vol ser un element cohesionador del territori. Em desplaço a Gironella, vila al costat del Llobregat, amb un nucli antic encimbellat a uns 15 m d’alçada respecte al riu. L’ajuntament està situat en el lloc de l’antic castell. La vila nova de Gironella s’ha fet a l’altre costat del riu, en una zona més baixa. A la part alta hi ha l’ajuntament, l’església, la plaça del poble... però en canvi els serveis del municipi i la vida social i comercial es desenvolupa a la part nova: el CAP, la biblioteca, les escoles, etc. Hi havia dues Gironelles, amb una dificultat d’accés entre ambdues pel riu, pel pont, i per carrerons amb escales que feien difícil l’accessibilitat. També és important recalcar que a la part superior és on es desenvolupa el mercat setmanal, davant la plaça de l’ajuntament. Però en canvi la gent viu a la part inferior. Hi havia un problema de connectivitat. L’Ajuntament ens demana col·locar un ascensor en la torre del Rellotge, que formava part de l’antic castell, però nosaltres, després de fer les primeres valoracions, entenem que aquesta no és la solució bona. La solució passa per muntar un ascensor que permeti aquesta connectivitat a través del passeig que hi ha a la llera del riu Llobregat, un passeig ja existent però infrautilitzat. Connectar la part superior de Gironella amb la part inferior pel pont Vell de Gironella. Utilitzant els materials del lloc, com ara els plataners de la riba, de manera que a la part baixa l’ascensor és de vidre i els plataners fan de façana (des de l’ascensor es veuen els plataners). I materials del lloc com el maó vist, que forma part de la colònia industrial de cal Metre, que està tocant al centre històric; un material que vol dialogar amb la memòria històrica del lloc. Quan l’ascensor surt a la part superior entra amb diàleg amb la torre del Rellotge i amb el tram de muralla del castell. L’actuació ha volgut ser per al desenvolupament local, però perquè hi havia una necessitat de comunicar la part superior del poble amb la inferior, situació que feia que el poble vell anés perdent cada vegada més habitants, s’anés envellint, en contra del poble nou que estava a 50 m a tret de pedra, a l’altra riba del Llobregat. Per acabar em prenc la llicència d’anar-me’n al meu poble, jo sóc fill de Copons, un poble de 300 i escaig habitants. De manera que no seré massa objectiu a l’hora d’explicar aquesta actuació, la qual també posa en valor les possibilitats del patrimoni arquitectònic per ajudar al desenvolupament local i també veurem que no té massa a veure, de moment, amb els temes turístics. El poble té unes mancances d’equipament, sobretot d’escola, però l’Ajuntament hi té un edifici, l’antiga rectoria del s. xviii, construïda al mateix temps que l’església (Copons va tenir un esplendor molt gran el s. xviii amb els traginers). Església i rectoria conformen una plaça pública al final d’una gran escalinata barroca que reforça bastant el caràcter barroc d’aquest espai urbà. L’ajuntament, d’acord amb l’escola, plantegen un nou programa escolar: l’escola de les tres –78–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 73-79 El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local

Joan Closa Pujabet

p: petita, de poble i pública. Però amb uns valors i un programa educatiu que fan que en aquests moments potser hi hagi més nens que gent al poble. L’escola ha traspassat la dimensió del que és pròpiament una escola rural i incorpora altres nens de la comarca pel tipus d’ensenyament i programa educatiu que s’hi realitza. Atreu pares que s’han de desplaçar 20 i 30 km diàriament per tal d’acostar els seus fills a un poble on, altrament, l’escola podia haver estat destinada a morir. En l’edifici de tres naus s’hi desenvolupa un programa escolar sense més: no hem inventat res. L’únic que hem fet és que aquest programa d’escola no malmeti els valors que l’edifici i que el lloc on està l’edifici pot aportar també al programa educatiu i a l’escola pròpiament. Una persona entra en aquest espai –actualment en rehabilitació– i no sap si entra en una escola o en una rectoria. Realment és la mateixa rectoria, és el mateix paviment de lloses, els mateixos sostres de fusta. I compte! Hem hagut de complir totes les normatives que ens requeria el Departament d’Ensenyament. I les hem complert, però, sense perdre els valors del patrimoni. Perquè un dels valors d’aquesta escola, més enllà del seu programa pedagògic, podia ser i és realment també, l’edifici. Perquè és un edifici emblemàtic, protegit del municipi, declarat Bé Cultural d’Interès Local. Vol dir que aquests elements havien d’incorporar-se i qui sap si també s’incorporaran al programa educatiu de l’edifici quan l’escola s’hi pugui establir. Al menjador hi tenim les restes de l’antic cup (el capellà tenia els seus delmes, les seves terres, les seves vinyes i feia cup); les restes de l’antic forn també hi són, es poden veure i entendre. L’aula d’infantil, amb el seu lavabo que ha de tenir adaptat a l’alçada dels nens de P3, P4 i P5, perquè puguin desenvolupar les seves activitats però sense perdre en cap moment ni les obertures, les circulacions ni l’estructura de l’edifici. El desenvolupament local a través del patrimoni arquitectònic segurament no només es basa, com es deia abans, en el desenvolupament turístic; es basa també en donar aquelles eines a aquells municipis que tenen un patrimoni arquitectònic que s’ha de valorar, que no ha de perdre el seu valor i que, en canvi, ha de possibilitar el desenvolupament sostenible i econòmic d’aquest municipi. Gràcies. –79–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 81-92 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.162

Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni Ferran Estruch i Torrents Alcalde de Cardona

David Saldoni de Tena Alcalde de Sallent

Benjamí Fortuny

Gerent del Geoparc Mundial Unesco de la Catalunya Central

Ferran Estruch Molt bon dia. Vull recordar el fet que la Societat Catalana de Geografia va venir, el 2011, a Cardona a fer una visita d’estudi, amb unes xerrades, i per tant la relació ve de lluny. Bé, gràcies per convidar-me. També a totes les institucions que han participat en l’organització d’aquesta jornada i gràcies per convidar Cardona a explicar la nostra experiència, com s’ha posat en pràctica en un municipi que ha fet de la recuperació del patrimoni una eina de dinamització econòmica i social. Quan parlem de desenvolupament local, nosaltres, a partir d’uns determinats anys, vam fer una aposta municipal important perquè la recuperació del patrimoni fos l’eix de dinamització econòmica i social de la nostra vila. Els antecedents són clars. Cardona és coneguda per diferents coses i una és pel seu patrimoni. Bàsicament amb la icona del castell de Cardona i amb la importància que ha tingut, però també amb la importància que ha tingut i té el centre històric de Cardona, amb l’església de Sant Miquel i tot el que representa un centre històric més que mil·lenari, que és un BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional). I evidentment amb el que dona origen a tot això que explicava, del castell i el centre històric, que és la muntanya de sal. El fet que fa més de 36 milions d’anys Cardona era en un mar i a través de la formació dels Pirineus, el xoc de les plaques tectòniques i de la situació climatològica de l’època, va sorgir un diapir salí; i una part d’aquest diapir, que és el que surt avui a la superfície, és un fenomen geològic dels únic al món, i és el que dona sentit i origen al nostre poble. Cardona vivia des de feia molt de temps, durant el segle xx, d’esquena als seus recursos patrimonials i vivia bàsicament de l’explotació de la potassa. La –81–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

sal s’explotava des del neolític, però la potassa és el que va donar el desenvolupament demogràfic i econòmic important a Cardona a partir dels anys 30. És a partir dels anys 90 quan es tanquen les mines de potassa i ens plantegem què hem de fer. I els ajuntaments de l’època, la societat civil es planteja què ha de fer. Tothom vivia de la mineria: mil llocs de treball directes de les mines de potassa, més tot el treball indirecte. Només perquè tinguem un referent de la importància de la mineria a Cardona –de l’explotació dels 60 anys de la potassa– Cardona tenia una població els anys 1970/80 de 8.500 habitants, avui en som 4.800. Per tant, l’impacte demogràfic que va significar aquesta explotació de la potassa va ser molt important. Els anys 90 ens plantegem com redefinim, com hem de créixer, com ens hem de desenvolupar econòmica i socialment i què hem de fer. Jo crec que encertadament, sobretot a partir de l’any 97, es fa una aposta per aprofitar i revalorar al màxim els recursos, únics, que té la vila de Cardona i, per això, es comença a plantejar aquesta aposta de recuperació del patrimoni com una eina de desenvolupament econòmic i social per a la nostra vila. És a partir de llavors que les diferents administracions i l’administració local aposta i fa una inversió important pel patrimoni i per la recuperació del patrimoni amb inversions importants al castell i a la muntanya de sal. Tenint com a icona no tant el castell sinó la muntanya de sal, perquè és l’empresa minera que dona totes les instal·lacions a l’Ajuntament de Cardona i també la muntanya de sal pròpiament dita, el fenomen geològic, que també és de titularitat municipal. El que fa l’Ajuntament de Cardona a partir del 97 és posar en valor tot això, treballar-hi, invertir-hi per tal que sigui una eina de dinamització econòmica. El fet que posem en valor la muntanya de sal com a principal icona, com un fenomen natural, geològic, a explotar, fa que els primers anys ens centrem moltíssim en la gestió d’aquesta explotació minera i com fer-la explotació turística. Com fer d’aquest patrimoni natural una explotació turística rentable, perquè també tingui un impacte a la població. A partir dels anys 2000, amb una aposta encertada per part de l’administració, considerem que no ens hem de centrar només en explotar turísticament la muntanya de sal i que la gent la visiti, sinó que hem de fer és reconvertir, explotar i gestionar, tots els recursos patrimonials que tenim, bàsicament, el centre històric i el castell de Cardona, tota la fortalesa del castell de Cardona, que com he dit conformen a dia d’avui aquests recursos patrimonials que es gestionen per part del municipi de Cardona. A dia d’avui doncs tenim que Cardona gestiona tres recursos patrimonials importants: la muntanya, el centre històric i el castell de Cardona. M’han dit que també és important que faci èmfasi en com es gestiona, com des d’un municipi petit de 4.800 habitants gestionem el que signifiquen tots aquests recursos. Doncs us diré que primerament es crea una societat limitada, una empresa pública, per gestionar l’explotació les visites de la muntanya de sal. Més endavant, es considera que hem d’obrir aquest horitzó, hem d’anar molt –82–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

més enllà, i es forma una fundació vinculada a l’Ajuntament de Cardona, la Fundació Cardona Històrica, amb un patronat públic, en el qual es decideix apostar fermament per fer de tots els recursos patrimonials una oportunitat per Cardona i sobretot en l’àmbit més turístic, explotar-ho turísticament perquè la gent ens visiti, la gent vingui a Cardona a conèixer el nostre patrimoni i sobretot que ho gestionem d’una manera eficient. Per tant, el 2006 es crea aquesta fundació, la qual és l’encarregada de gestionar els tres recursos (el castell, el centre històric i la muntanya de sal), les visites guiades, tot el que significa el manteniment d’aquests espais. I prèviament a això es fa una inversió important per part de la Generalitat al castell de Cardona, per tal de revalorar-lo al màxim, perquè sigui un atractiu, perquè es puguin fer totes les visites, tots els esdeveniments i atreure el màxim de gent possible. I pel que fa a la muntanya de sal es fa una inversió important a totes aquestes instal·lacions mineres que ens han deixat, i que han de donar suport turístic a les visites a la muntanya de sal. Aquesta fundació s’ha convertit en públicoprivada. Quan es parla de desenvolupament econòmic local s’entén que també passa o es fonamenta per la cooperació públicoprivada. Entenem que allò públic ha de tenir l’actiu, el públic ha de ser el responsable, però el privat també ha de contribuir en aquest desenvolupament del territori. Per tant, com ens creiem que la recuperació del patrimoni i la futura gestió d’aquest patrimoni és important per al desenvolupament de la vila, a través d’aquesta fundació entomem el repte, ja des del 2006, de fer del patrimoni, de la gestió del patrimoni, una eina de dinamització econòmica i social. En aquests moments, la fundació Cardona Històrica s’autofinancia, l’Ajuntament de Cardona no aporta diners en aquesta fundació que gestiona tots els recursos patrimonials i turístics de la nostra vila. S’autofinancia a través dels esdeveniments que fem i sobretot de la gent que ve a visitar els actius. Té un patronat públic-privat, en el qual l’alcalde és el president, té el vot de qualitat i l’Ajuntament té la titularitat de tots els equipaments (del castell no, que hi intervé la Generalitat i també l’Estat, ja que dins del castell de Cardona hi ha el Parador de l’Estat espanyol). Però és l’Ajuntament de Cardona a través de la fundació qui fa tota l’explotació turística dels recursos patrimonials de Cardona. El que volia deixar clar és que l’important és l’aposta que vam fer en el seu moment: fer de la recuperació del patrimoni aquesta eina de promoció econòmica. Això va requerir una inversió important, però tan important va ser la inversió com la gestió del nostre patrimoni, per fer-lo viable i perquè aporti al desenvolupament del nostre municipi. Jo crec que tant va ser important la inversió que es va fer, com aquests recursos han estat gestionats posteriorment per aquesta fundació, Cardona Històrica, de la qual ens sentim orgullosos perquè està formada per professionals que s’estimen el patrimoni, que el gestionen amb tota la professionalitat possible, que està incorporant privats del món local del nostre municipi i del nostre territori, que també volen aportar –83–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

una visió des de l’àmbit privat. Perquè al cap i a la fi el que nosaltres volem del nostre patrimoni és, primer conservar-lo, però després que la gent el visiti i que aporti riquesa al nostre poble. I aquesta riquesa l’ha de portar creant llocs de treball, a partir de la restauració, el sector hoteler, amb empreses que puguin d’alguna manera explotar turísticament activitats amb aquests recursos. I tot aquest conjunt de coses està fent que Cardona tingui, dins de les seves fonts de riquesa, el turisme amb un pes important. Però el turisme amb un eix concret, que és el patrimoni. De turisme, n’hi ha de moltes classes, nosaltres evidentment hem apostat pel turisme patrimonial, tot i que ara també estem en un projecte de turisme de salut amb el cardiòleg Valentí Fuster, que és fill adoptiu de la vila i que ha obert una branca de turisme de salut, però independentment d’aquest nou eix de desenvolupament local, el patrimoni ha estat des dels anys 90 la fixació de l’Ajuntament de Cardona, i crec que s’han assolit èxits importants, com fer aquesta fundació autosuficient, que Cardona sigui coneguda, que haguem pogut preservar el nostre patrimoni natural i també el patrimoni arquitectònic –com en parlava ara en Joan Closa– del castell de Cardona, de l’església de sant Miquel, del teatre, en el qual també hem treballat conjuntament amb el Servei arquitectònic de la Diputació de Barcelona. I per tant a Cardona, el repte que tenim és que tenim molt de patrimoni. A vegades és difícil gestionar des de l’àmbit local aquest gran valor que tenim i la quantitat de patrimoni que té un municipi com el nostre. Per nosaltres està clar que aquesta és la nostra eina de dinamització, però també és important que tinguem recolzament. Per als municipis que tenim aquesta gran sort de tenir tant de patrimoni, és importantíssima l’ajuda de les administracions. I des del meu punt de vista, també la col·laboració públicoprivada, amb un pes predominant de l’àmbit públic, és un dels reptes que tenim per continuar explotant el nostre llegat. Jo crec que he fet una radiografia de com és Cardona, com hem reconvertit un poble bàsicament industrial-miner en un poble que beu del turisme i veu el turisme lligat al patrimoni, i per tant donar valor al patrimoni com una eina de riquesa. Crec que ens en podem sentir orgullosos, tot i que tenim el repte de continuar fent-ho més bé. Que no perdem de vista tampoc que el patrimoni depèn de com es gestioni i quina sigui la prioritat, a vegades el podem fer malbé. Que la gestió no malbarati, que no espatlli el valor d’aquest patrimoni. Jo crec que nosaltres hem arribat en un equilibri on hem pogut fer això: posar en valor el patrimoni i que aquesta valorització patrimonial sigui una eina de promoció econòmica, creant llocs de treball, afavorint el sector dels serveis, afavorint la creació de noves empreses vinculades al patrimoni, a part dels treballs directes que genera la mateixa fundació Cardona Històrica, que és l’encarregada de la gestió de tots aquests equipaments. Jo ho deixaria aquí i gràcies per la invitació.

–84–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

David Saldoni Moltes gràcies per haver-nos convidat i per poder transmetre un seguit de reflexions. Després de veure un model, com el de Cardona, molt evolucionat, jo crec que s’ha de posar en valor l’aposta decidida que s’ha de fer amb els temes patrimonials i amb els temes de promoció del municipi enfocat a llarg termini. Que no pot ser una cosa que es decideixi en plans de mandat, d’aquest any farem això o promocionarem allò altre, sinó que ha de ser una aposta decidida que han de prendre els municipis. En aquest cas, quan parlaves de finals dels anys 90, vol dir que ja fa uns quants anys que s’ha anat apostant per una cosa i s’ha anat fent de forma continuada. Jo volia començar posant de relleu de que, òbviament, Cardona té un patrimoni brutal en els tres àmbits, però cada municipi té el seu, de patrimoni. I tothom té muralles, esglésies, romànic... sempre hi ha coses, poden ser des de la pedra seca a l’etnològic, el del vi, el miner... Tothom té un o altre patrimoni dins el seu municipi. Se’l sent propi; abans em sembla que ha sortit el concepte de patrimoni emocional; tothom se’l sent molt important i per tant digne que la gent el valori i el vingui a veure. Contra això no hi podem pas fer res. Jo si miro Sallent, tenim tota la part del romànic: 14 ermites romàniques, amb l’ermita romànica de planta circular més gran de Catalunya. Tenim la zona humida de la Corbatera, tenim els dòlmens de Cornet, tenim la casa Torres-Amat, tenim moltíssimes coses que nosaltres creiem que són realment molt boniques, dignes de visitar i dignes d’explotar. Llavors aquí segurament els pobles hem de prendre una decisió de com ho volem fer, perquè hi ha una part de patrimoni que s’ha de fer per conservar-lo, perquè el patrimoni pugui perdurar en el temps; aquesta és una opció de la via patrimonial: que perduri en el temps i que no es deixi perdre. L’altra és el patrimoni com una via de promoció i d’explotació turística. Moltes vegades això ho hem fet d’una forma conjunta. Aquí apareix sempre una dicotomia entre els que pensem –els polítics– que el patrimoni ha de servir perquè la gent el vingui a veure, el vingui a gaudir i en puguem treure un rendiment econòmic, perquè és la forma de poder assegurar que s’hi pugui seguir invertint, etc. Hi ha un altre àmbit, més científic, partidari només de conservar; fins i tot, diuen, si això no ve a veure-ho gaire gent, si no ho toquen gaire, encara durarà més i estarà millor. Això em vaig trobar jo, per posar un exemple, a la zona humida de la Corbartera. Tenim una zona humida a la qual anem a anellar aus, que n’hi ha que vénen dels països escandinaus. I dic: això la gent ho ha de poder conèixer, ho ha de poder veure. I clar, el que em van dir els dels ocells: ni parlar-ne, aquí millor que no vingui ningú, perquè espantarem els ocells, si la gent hi ve no serà una zona tan cuidada, etc. Per tant costa trobar aquest equilibri. Hem de trobar què prioritzem i hem de trobar també l’encaix per posar un ordre. Quan tu envies a la Diputació una petició perquè et subvencionin alguna cosa has de ficar: 1, 2, 3, 4; i comencem i arribarem on podrem. I lla–85–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

vors, a l’hora de fer això també ho hem de saber fer els municipis. A Cardona destaquen tres coses: el castell, el centre històric i la muntanya de sal. Nosaltres tenim el poblat ibèric del Cogulló, un poblat que és importantíssim dins de l’àmbit de l’ibèric a Catalunya i ha de ser una de les prioritats; molt bé, però i el castell, i la planta circular del romànic més gran de Catalunya, etc. Hem d’aconseguir prioritzar, i prioritzar a vegades fa xocar les intencionalitats polítiques contra les científiques; perquè algú et dirà: escolta, allò que teniu d’important en aquest municipi és l’iber, és el patrimoni iber, heu d’anar per aquí vosaltres, de romànic n’hi ha molt o de casetes de vinya n’hi ha moltes, o de zones humides..., heu d’anar per aquí o per allà. Però llavors l’oposició et critica que tens allò abandonat. Cal saber fer aquest acord marc de tots plegats; el patrimoni és una cosa que ens afecta a tots i hem de ser sincers a l’hora de saber com ho prioritzem i què fem, perquè no podem arribar a tot. Hem de saber trobar aquest pacte entre la part més tècnica i la part més política, o més populista, que pot tindre també el descuit o la no suficient atenció a tot el patrimoni que tenen tots els municipis. Perquè tothom té una casa del segle no sé què, un molí de no sé quin altre, el de blat, el de les olives... Tothom té de tot i per tant prioritzar tot això no és gens senzill. De cara a l’ajuntament, com ho farem això? Com podem arribar a fer aquesta priorització? Hi ha municipis que ja van molt avançats i que ho tenen molt pactat i molt clar. Però hi ha molts altres, que fa relativament pocs anys que anem entrant en aquesta idea de revalorar el patrimoni per fer-lo un element de promoció del municipi. Un altre qüestió és quin retorn té això a la població del municipi. Si ho veus al final amb els restaurants, amb els hotels... És un sistema de valoració que òbviament l’estem implantant molt. Però hem de veure també això si la gent ho sent com a útil, perquè normalment et diran: si tens 500.000 euros, prefereixo que em facis un altre camp de gespa artificial que no pas que te’ls gastis a rehabilitar zones perdudes de la casa Torres-Amat que tenim a Sallent, perquè si ja hi ha 1.000 m2 visitables, ja n’hi ha prou. Per què n’hem de fer 1.000 més quan podríem fer una altra cosa? Trobar aquests acords, a l’hora de poder-ho explicar al conjunt de població, per sentir-ho com a propi, també ho hem de poder fer. I llavors com ho mantenim tot això? Perquè tots tenim un museu d’eines del camp, un museu del tèxtil, un museu de tot... Això com ho fem perquè la gent ho pugui visitar? Abans sentia algú que deia allò de: truques, t’obren, t’ho expliquen i és súper interessant el que hi ha allà dintre. D’espais museïtzats interessantíssims a tots Catalunya n’hi ha moltíssims. Ara, que tu puguis arribar i anar-lo a visitar, n’hi ha menys. Per què? Perquè tenir una persona perquè pugui dinamitzar aquest museu, perquè la gent pugui venir, costa diners. I tornem a estar al que dèiem abans, de prioritzar i no prioritzar. Com podem arribar a posar a disposició de la gent tot aquest patrimoni d’una forma més o menys sostenible a nivell de visites, obertura en caps de setmana, etc. Ho podem fer –86–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

sols això, cada ajuntament? Hem de buscar algun sistema que això es faci de forma coordinada amb altres ajuntaments, amb altres àmbits institucionals, i puguem fer les visites des d’un lloc i allà s’hi va amb rutes? No sé ben bé com ho haurem de fer, però hem gastat molts diners museïtzant, rehabilitant i arreglant espais que llavors ens costa poder-los mantenir oberts o oferir-los a la ciutadania. Les noves tecnologies poden ser un element facilitador perquè la gent pugui visitar moltes coses de forma individual? Perquè tens la informació a través d’aplicacions, a través d’informacions que reps: vídeos, hologrames... Pots trobar-te coses així soles obertes que puguin funcionar? Jo crec que és un camp per poder explotar i per poder recórrer, perquè ho podrem tenir obert i d’aquesta manera ho podrem visitar. Però aquí hi ha tota la part de gestió de la informació, que n’hi ha tanta, a tot arreu i com la organitzem, però això és un altre àmbit. De cara no només als ciutadans, sinó de cara a la gent de fora, a la gent que et vol visitar. Hem de ser conscients tots plegats de què busca la gent. La gent busca el patrimoni, però el patrimoni com a complement d’una experiència. Per exemple, anar a Cardona, donar un volt pel centre històric i anar a dinar. Cal intentar transformar el patrimoni que els científics o els coneixedors valoren molt, per allò que és. Al dolmen de Cornet, segons qui, hi veu quatre pedres; hi va algú altre i allà veu la tomba i s’emociona... Saber transmetre l’experiència que hi troba aquesta persona que realment ho coneix i hi entén, saber-ho transformar en una experiència perquè la gran majoria ho pugui gaudir, és un repte que tenim. Perquè des del meu punt de vista, la gent busca experiències i busca sensacions en aquest moment. I per tant, hem d’aconseguir poder-los donar a través del patrimoni, a través de la història, a través de les pedres, a través del vi, a través de la mineria... tot el que pot ser patrimoni saber-ho transformar. No sé ben bé com, amb experiències que la gent les pugui fruir. La mina de Cardona és molt maca, però especialment perquè és una experiència que pots anar a dins. A Sallent tenim la mineria; quan tanqui l’explotació industrial, el millor serà poder pujar a 500 m sobre el nivell del mar a la talaia de la muntanya de sal –que és un problema ecològic, però mentre hi sigui–; pujar allà dalt per veure tot el pla de Bages. Però és que a la tarda, havent dinar, puc baixar a 500 metres sota el nivell de terra i sentir el què és la pressió de la terra. La part patrimonial de la mineria, que amb tot això coneixes, va molt lligada a l’experiència de pujar a dalt d’una muntanya on ho veus tot i baixar a sentir la pressió de la terra. Això és una experiència, unes sensacions que volem vendre a través de conèixer el patrimoni miner. Perquè valorar simplement el patrimoni miner com a tal, hi ha gent que ho valora i altra gent que no ho valorarà. Per tant, totes aquestes sensacions que podem generar ens ajuden a posicionar mentalment el nostre municipi. La gent avui en dia té posicionat Sallent com el poble aquell que té un barri que s’enfonsa. Teníem un barri que s’enfonsava i anaves a qualsevol lloc i la gent et parlava del barri que s’enfonsa. Llavors la gent el coneix perquè és el poble de l’Anna Gabriel. La gent el coneix perquè –87–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

és el poble del Gabri, en el temps que jugava al Barça. És així. I per tant, això també són elements que fan reconèixer un municipi. Per tant, treballar amb els elements patrimonials, amb el que tu vols que la gent conegui el teu municipi, és a través del patrimoni, de les sensacions o de les experiències que la gent hi pugui tenir. Hem de saber treballar amb una visió a mitjà i a llarg termini. Tots plegats tenim reptes molt importants en l’àmbit del patrimoni, tenim reptes molt importants en relació a la comunicació i com fer-ho arribar. Tots tenim la nostra app, la nostra agenda, el nostre directori... S’han fet experiències de tot tipus, a tot arreu. La Diputació fa una agenda familiar del que pots fer el cap de setmana des de l’àmbit més patrimonial, cultural, històric. N’hi ha de tot tipus de webs. En això també tindrem un repte de com ho dibuixarem per donar a conèixer aquest patrimoni perquè el pugui utilitzar la gent, el pugui fer comprensible i s’hi trobi el que realment cadascú necessita. L’àmbit comunicatiu és un repte molt gran. I ja no hi vull afegir altres coses que m’havia apuntat, com el tema de fer accessible tot el patrimoni, que és realment molt complicat, però que això no ens ha de frenar. I com ho afrontarem amb una visió, segurament, més global que no pas molt individual, de municipis concrets. Tenim un repte perquè els pobles, les agrupacions de pobles, les concertacions entre diferents territoris, tot plegat ens ha de servir per poder afrontar estratègies conjuntes que ens ajudin a fer-ho possible. Moltes gràcies.

Benjamí Fortuny Agraeixo les exposicions dels dos alcaldes. M’agrada perquè clarament Cardona és un projecte que està molt avançat, que fa 20 anys que es va posicionar en el món turístic aprofitant aquest patrimoni, i Sallent que està fent grans esforços precisament per aprofitar part d’aquest llegat. L’alcalde ho deia molt bé, hi ha un component immaterial, el tema de la mineria és un patrimoni evidentment important i precisament d’això una mica us volia parlar. S’ha parlat de moltes coses que estan molt vinculades a la nostra comarca. El Geoparc és comarca del Bages, cinc municipis del Moianès i Collbató. Però s’ha parlat de les tines, s’ha parlat del vi, s’ha parlat del paisatge. Doncs bé, una mica el Geoparc és això: és una eina de desenvolupament local que parteix del patrimoni cultural i natural, però amb un enfocament innovador. Ho dic per molts de vosaltres que potser encara no coneixeu la figura del Geoparc. La majoria, si sou de fora, heu passat per la carretera i, com a mínim, heu vist el cartell: “Geoparc Catalunya Central”, no fa gaire que hi és. Què és un Geoparc, quines eines ens ofereix precisament per al desenvolupament local, aprofitament del patrimoni, en aquest cas geològic –aquest és el component –88–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

innovador, però no és només geològic, ja veurem que la Unesco el defineix a partir de la geologia fins a altres capes– i com ens organitzem. El Geoparc és una figura que ha reconegut la Unesco des del 2015, i això no és un fet menor perquè feia 40 anys que no habilitava un nou programa propi. Tots coneixem els patrimonis de la humanitat i les reserves de la biosfera. Els Geoparcs mundials de la Unesco és la tercera figura. Es defineix un Geoparc com un territori ben delimitat on la geologia és de primer ordre mundial, rellevant. És a dir, la geologia és per tot arreu, evidentment, però hi ha llocs on és de primer ordre mundial, i on aquesta geologia interacciona o ha interaccionat o ha servit per condicionar clarament la identitat, la singularitat i tot el que ve després: la cultura, el folklore, la gastronomia d’aquell territori. Per tant, si tenim un territori on la geologia és extraordinària, de primer odre mundial i és un caràcter identitari (aquí parlem de Cardona Muntanya de Sal, Sallent història minera dels últims cent anys, tots dos pertanyen a la conca minera, a la conca salina que s’ha comentat abans a la carta del paisatge) aquests elements configuraran un Geoparc. Si tenim només patrimoni geològic, per si mateix no ho és; ha de tenir aquest vincle, per tant hi ha una part de component de patrimoni immaterial, de patrimoni cultural, de gastronomia, etc. Si això és la definició en general, quina és la nostra? Doncs la nostra és aquest espai que configura el Bages tal com era abans de la “independència” del Moianès –perquè l’administració que hi havia era el Consell comarcal, i des de la Unesco demanaven un àmbit que fos clarament gestionable, perquè evidentment la geologia o la geografia no entén de límits administratius: en aquest cas la delimitació és arbitrària–, més el municipi de Collbató. Aquest és el primer element: territori ben delimitat, el Bages de fa tres anys més Collbató. El segon: la geologia. El relat nostre –que és una de les eines que ens hauria d’ajudar precisament en els municipis com Sallent, Cardona, Montserrat, etc.– és el d’un mar interior que hi va haver fa prop de 40 milions d’anys i que en les successives etapes fins la seva evaporació, amb l’aixecament de Pirineus i Alps, tancament del Cantàbric, etc, ha configurat un paisatge, ha configurat un llegat, que després, a nivell de geografia humana, és a dir, els assentaments, des dels ibers, neolític, romans, etc, han explotat d’una manera o una altra. Cardona ja en temps neolític, però especialment els romans, ja feien servir la sal i per tant era un bé preuat, evidentment la importància en època medieval... Per tant, això és la configuració del nostre territori. I el tercer element que comentava és: com lliga això amb els elements que no són purament geologia. En el nostre cas si tenim el Bages i mirem el mapa hi ha un element claríssim que és Cardona, és l’element que ho resumeix tot, Cardona és el resum d’un Geoparc. Però també ho és Montserrat. Montserrat no seria el que és si no fos un antic delta d’aquest mar interior. Aquesta configuració que li donen les agulles, aquesta personalitat, aquest perfil que és reconeixible des de mitja Catalunya amb el monestir que li dona aquell element icònic, cultural, pràcticament de sentir-te a casa, amb aquell punt místic i des de fa mil anys (el 2025 farà mil –89–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

anys de la inauguració del monestir per part de l’Abat Oliva). L’explotació de la sal, ja ho hem dit: més de 2000 anys d’història. Sallent els últims 100 anys d’explotació minera. Per tant: territori, geologia i el vincle d’aquesta geologia amb el propi territori. Què ens pot aportar el Geoparc com a tal? La definició anterior és una mica feixuga. El Geoparc és l’eina fonamental per al desenvolupament territorial. És aprofitar aquest patrimoni, en principi geològic, però en les diferents capes que tenim. Per exemple les tines són un altre dels elements on es relaciona la geologia: les tines de la vall del Flequer estan allà precisament perquè hi va haver la fil·loxera a França, que va fer que hi hagués un augment de producció aquí, però com que els camps del pla de Bages es van esgotar, van haver d’aprofitar l’orografia del parc natural de Sant Llorenç del Munt, que és el segon delta del nostre mar interior. Doncs tot aquest relat és un dels elements que podem aprofitar com a Geoparc. Per tant, el Geoparc ofereix als municipis de la comarca i evidentment com a projecte de valoració de patrimoni, el relat i especialment el segell Unesco. Perquè és una figura nova que hem de treballar entre tots, hem de buscar les sinergies, inclús amb altres territoris que ho acabaran sent, com el de Temp, però és l’element que ens pot diferenciar. S’ha parlat molt abans de l’estandardització. És evident: ermites del romànic n’hi ha moltes, algunes, les més singulars són patrimoni de la humanitat, o per la seva ubicació o pel seu context, o per la seva història. Tots els patrimonis, tenen una “singularitat”, però al final els pots trobar repetits. En el nostre cas, de Geoparcs a Catalunya n’hi haurà un segon, gairebé amb tota seguretat, a Tremp, a la conca de Tremp, i podria ser el de la Garrotxa, però en tot cas no hi poden haver gaires més, per la singularitat de les normes que estableix la pròpia Unesco. Per tant, en el nostre cas: relat i posicionament, evidentment projecció a nivell internacional. Quan parlem de segell Unesco estem parlant del segell de qualitat a nivell turístic més important que hi ha al planeta Terra. Si parlem d’Unesco –després ens agradarà més o menys el que anem a veure– però el distintiu Unesco per se identifica clarament allò que té un valor o cultural o natural, tant si és patrimoni de la humanitat com si és biosfera, com si és ara patrimoni geològic, a través del Geoparc. Que té un valor de qualitat, que és el distintiu més gran que podia tenir un element arquitectònic, un element natural o un element com aquest, territorial, com podria ser la biosfera en termes d’ecosistema, o un Geoparc a partir del patrimoni geològic i miner, que és el nostre cas. Per tant, aquest nivell de segell Unesco ens permet dos variables: una és la qualitativa, que és aquest segell de qualitat, de projecció internacional, i l’altra és la variable quantitativa –això sí que ho estableix clarament la Unesco–, evidentment la projecció és perquè hi hagi un desenvolupament sostenible. És a dir, la figura dels Geoparcs l’ha creat la Unesco, se l’ha fet seva precisament perquè pretén que hi hagi un desenvolupament sostenible a partir d’aquell patrimoni geològic i miner. Patrimoni geològic en general; en el nostre cas, a més, amb –90–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

el miner, que és com va iniciar-se el projecte. Aquesta variable per nosaltres és la més important, és la que donarà sentit al llarg termini. Els patrimonis de la humanitat Unesco tenen 50 anys, estan consolidadíssims; els Geoparcs en tenen només dos i, a la llarga, evidentment és un reclam i és una identitat que pot ajudar a que vinguin visitants, i el que hem de fer entre tots és treballar amb aquest element del relat i aprofitar el segell. En termes municipals que no són de la comarca però que són contigus, perquè el concepte administratiu no es correspon amb el geològic o el geogràfic, poden aprofitar també aquests elements patrimonials d’origen geològic. Elements que en el fons configuren la primera capa. A mi m’ha sobtat que les cartes del paisatge obviïn que el valor inicial de tot paisatge parteix de la geologia, i en canvi quan enumen els valors salten al següent nivell. És evident que la del Geoparc és una figura molt nova i fins i tot a les cartes del paisatge s’han incorporat algunes esmenes en aquesta última revisió, però la pròpia Generalitat ha hagut d’organitzar-se internament per cobrir un element que és molt nou aquí a Catalunya però que no ho és tant a nivell europeu ni estatal, a nivell mundial n’hi ha 120. Com a figura Unesco, aquests dos anys ens fan ser una mica pioners a Catalunya; òbviament, primer i únic Geoparc, però a mida que es consolidi el de Tremp-Montsec i en pugui aparèixer algun altre... Es parla de si el Priorat no és Patrimoni de la Humanitat –en funció de la candidatura podria ser-ho– per la seva geologia podria ser un Geoparc Mundial Unesco. Quant a l’organització, aquesta taula la comparteixo amb dos dels patrons el Geoparc. El Geoparc s’organitza a través d’un patronat; en el seu moment es van establir els patrons que tenien els elements geològics més singulars precisament i a la nostra comarca, més el Moianès i més Collbatò. Parlem d’un projecte ambiciós, amb més de dos anys de preparació de la candidatura –com qualsevol projecte que estigui vinculat a la Unesco–, i van ser precisament els municipis de Sallent, Súria, Cardona –la conca salina–, el patronat de la muntanya de Montserrat –òbviament–, el primer dels deltes, Moià, que és un escull coral·lí. Aquest mar interior ho té tot; si agaféssim la barca podríem investigar des dels

–91–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 81-92 Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni

Ferran Estruch, David Saldoni, Benjamí Fortuny

deltes fins a la sal que ha tret el cap en forma de diapir, una de les rareses més importants a nivell europeu i mundial, que és la muntanya de sal de Cardona. I un escull coral·lí en aquells indrets més càlids d’aquell mar interior que s’ubicaria a la zona de Moià, que és on estan les coves del Toll. Doncs aquests municipis, liderats pel Consell comarcal en aquest cas, s’estableixen com a patrons. I amb aquest projecte que, mica en mica, s’ha anat consolidant en termes de relat des de la incorporació a la Unesco, ara estem en una fase de millora precisament d’aquest concepte de patronat. La idea és servir com a eina els municipis, precisament, per afavorir els elements que comentava l’alcalde de Sallent, que és la millora en la comunicació. És a dir, com venem el patrimoni que tenim i, en aquest cas, aprofitem el segell Unesco.

–92–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 93-94 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Cloenda institucional Valentí Junyent i Torras

Alcalde de Manresa Diputat d’Espais Naturals i Medi Ambient de la Diputació de Barcelona

Només, per cloure aquest acte, vull agrair-vos que hagueu triat Manresa. Vull agrair-vos a la Diputació, la Societat Catalana de Geografia i el Consell Comarcal –des de l’Ajuntament hi hem col·laborat, però bàsicament amb els promotors d’aquesta jornada de desenvolupament local i el patrimoni natural i cultural– que hagueu vingut aquí. És una oportunitat per a nosaltres donar a conèixer tot el que està passant al voltant del Geoparc i el que està passant quant a patrimoni a tota la comarca del Bages i també a la seva capital, a Manresa. A tots els que us heu decidit a venir, gràcies per ser-hi. Quedeu-vos a dinar, perquè si no no coneixereu el patrimoni gastronòmic i enològic i per tant és convenient que us quedeu perquè si no no podrem justificar que hem fet aquesta aposta per poder mostrar el ric patrimoni que tots tenim en els diversos llocs d’on venim: paisatgístic, històric, vitivinícola i miner. Jo, abans de venir aquí, era al Vallès, que hi tenia una reunió d’aquelles que els polítics sempre diem “una reunió molt important”, i la veritat és que era una reunió important i tensa. Però dit això, hem acabat i hem pogut arribar a la cloenda. I quan els hi he dit on anava, a unes jornades de patrimoni que fem a Manresa, hom m’ha preguntat: El Guardiola es manresà? Bé, el Guardiola és santpedorenc, no ens apropiem de coses que no són pròpiament, però és bagenc. I ha continuat: Doncs el patrimoni immaterial més significatiu que teniu és el Guardiola. I com que la reunió ja havia donat per molt, li he dit: El Guardiola és bagenc, però bàsicament el Guardiola és universal. I he intentat aclarir que anàvem a parlar de patrimoni natural i cultura, no de patrimoni immaterial i personal. De fet intentava traslladar al meu interlocutor, acabada la reunió, que havia de marxar per intentar ser a les dues amb tots vosaltres. Només m’agradaria afegir una cosa, com a diputat de Medi Ambient. Jo crec que avui és un dia per citar l’Stephen Hawking, quan alertava sobre el canvi climàtic. Tenim un element comú, i és que tots volem posar en valor el patrimoni. Tots sabem de la significació que té mostrar el nostre patrimoni, posar-lo en valor, cuidar-lo. Però hem de fer un esforç perquè si no cuidem –93–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 93-94 Cloenda institucional

Valentí Junyent i Torras

l’entorn, les properes generacions serà difícil que puguin gaudir-lo i puguin continuar mostrant allò que durant moltes generacions i durant molts anys els nostres predecessors i la pròpia generació nostra està cuidant i posant en valor. Necessitem i està a les nostres mans aturar aquest canvi climàtic. Perquè si no... Havíem sigut mar, però no sé què serem si no som capaços de minvar els efectes del canvi climàtic i aconseguir que no hi hagi un escalfament com està havent-hi.

–94–


CONFERÃ&#x2C6;NCIES


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 97-110 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.163

Algunes visions de la ciutat al cinema1 J. M. García Ferrer

Societat Catalana de Geografia garferjm@gmail.com

Resum En l’actualitat, sovintegen els llibres que rastregen les localitzacions de rodatges de les pel·lícules per ciutats; no és tan comú en canvi trobar publicacions que facin un repàs com el que aquí s’intenta –mai exhaustivament- sobre les visions referides la ciutat (en genèric) que ha donat el cinema al llarg dels temps, en els seus diferents gèneres i com a expressió d’específics sentiments. Paraules clau: ciutat, cinema.

Resumen: Algunas visiones de la ciudad en el cine Actualmente, se registra una ebullición en la publicación de textos que rastrean las localizaciones de rodajes de películas por ciudades; no es tan frecuente encontrar publicaciones que den un repaso como el que aquí se intenta –nunca exhaustivamente– sobre las visiones referidas a la ciudad (en genérico) que ha ofrecido el cine a lo largo del tiempo, en sus diferentes géneros y como expresión de sentimientos específicos. Palabras clave: ciudad, cine.

Abstract: Some visions about the city in the movies A great amount of books about film locations have been published during the last few years. But it is not so frequent to find a book like the one reviewed here that specifically analyzes how the city (in a generic way) has been depicted on cinema over the years, in all its genres and as expression of specific feelings. Keywords: city, movies

1. Conferència impartida a la SCG el 15 de febrer de 2018.

–97–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

1. Introducció Hi ha diverses formes de plantejar-se d’afrontar la relació entre ciutat i cinema. Una primera ens l’oferiria aquest text de Bisciglia (2013): “El cinema no només representa els canvis de la moderna vida urbana, sinó que ofereix un nou esquema perceptiu mitjançant el qual pot ésser compresa.” És a dir, utilitzar el cinema com suport per l’estudi de l’evolució de la ciutat. En aquesta línia de base per a l’estudi geogràfic també hi veu un camp, no molt practicat, però amb futur, Agustín Gámir Orueta (2012): “Hi ha una relació Geografia – Cartografia potentíssima, mentre que no és així entre la Geografia i el Cinema, que també pot ser considerat una eina d’anàlisi, especialment dels espais molt transformats.” Una segona possibilitat per afrontar aquesta relació la fa intuir el teòric i documentalista Jean-Louis Comolli quan ens obre els ulls dient que l’espectador de cinema no deixa de ser un flâneur. Baudelaire, Benjamin i el naixement de la modernitat se’ns acostarien. Més a prop de l’actitud vital del flâneur, la modesta intenció d’aquest text és presentar d’una forma mínimament ordenada una relació –mai exhaustiva– de pel·lícules en les quals la ciutat té un paper important.

2. Aproximacions (no exhaustives) al tema Per tal d’aconseguir el mínim ordre cercat, establirem una triple via d’aproximació: Una cronològica, des de Lumière i Edison als nostres dies, assenyalant aquells moments de la història del cinema en els quals, al nostre judici, la ciutat ha tingut una importància, i per tant una representació a la pantalla, cabdal. No amant en absolut de la classificació per gènere dels films, que em deixen desemparat, sense saber per on buscar en una videoteca així ordenada, aquesta pot ser força útil per indicar els diversos conceptes de ciutat que s’han anat oferint des del cinema. Per últim, per tancar l’article, un cert calaix de sastre conté, amb el nom de “Sensacions”, unes quantes idees genèriques sobre representacions de la ciutat al cinema. Anem per parts. 2.1. Aproximació cronològica Els inicis Des dels seus començaments, el cinema es va evidenciar com un producte urbà. No només entre els primers films rodats i exhibits pels germans Lumière figura, per exemple, La sortida de la fàbrica, i la fàbrica era la que tenien a la ciutat de Lió, sinó que van enviar per tot el món els seus cameràmans, operació gràcies a la qual avui tenim documents impagables sobre moltes ciutats. A Saragossa, a la sortida de la missa de 12 del Pilar, Promio va instal·lar una de les càmeres, per rodar el que passa per ser el primer film rodat a tot el territori espanyol. –98–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

L’Street Film alemany Més endavant, si cerquem un moment en què el cinema posa amb intensitat la seva mirada cap a la ciutat, trobarem l’Street Film alemany. Són les pel·lícules d’aquest moviment un reflex fidel de la complexa realitat social dels anys 20. Normalment no hi apareix directament filmada la ciutat, sinó a través d’elaborats decorats. Uns quants films d’aquesta línia podrien ser: La calle (Grune, 1923) El último (Murnau, 1924) La calle sin alegría (Pabst, 1925) (fig. 1) La tragedia de la calle (Rahn, 1927) Asfalto (May, 1929) Gente del domingo (Siodmak, Ulmer, 1929) Si bé aquesta última ja seria tota una altra cosa, enllaçant amb el següent grup. L’època daurada Si s’ha d’assenyalar un punt àlgid de la relació entre cinema i ciutat, jo el situaria en el període d’entreguerres, moment en el qual va sorgir un fenomen, el de les “simfonies urbanes”, que s’estendria per tot el món i s’allargaria en el temps. Les simfonies urbanes més destacades juguen en un espai entremig del realisme i l’avantguarda. Consideren, les seves obres, el cinema com l’art que millor pot registrar i mostrar la vida d’una ciutat. Perquè per a elles la ciutat és un organisme viu, que es desperta, treballa i, finalment, dorm. Característiques generals seves, són mostrar amb delit la força industrial concentrada, Fig. 1. La calle sin alegría (Pabst, 1925)

–99–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

els diferents enginys de la vida moderna. A nivell formal, es tracta de films obsessionats per mostrar el ritme, les ombres, els reflexos, els contrastos que es donen en l’encreuament de vides que és una gran ciutat. El moviment, la multitud, en serien protagonistes. A vegades es diu que aquests films mostren tant el calidoscopi com el fragment. Això ens pot donar idea del fonamental que és, per ells, l’art del muntatge. Uns quants títols: Manhatta (Strand, 1921) Rien que les heures (Cavalcanti, 1926) (Barri pobre, barri ric) Berlin. Die symphonie der großstadt (Ruttmann, 1927). El gran model d’aquest cinema. Marseille, vieux port (Moholy-Nagy, 1929) Douro, faina fluvial (Oliveira, 1931) A Bronx morning (Leyda, 1931) El hombre de la cámara (Vertov, 1929) (fig. 2) En aquest últim és interessant reconèixer la coincidència entre la forma de la ciutat i el muntatge establert pel film, amb un acoblament de preses de Moscou o Leningrad: “La ciutat no és una estructura, sinó la reunió de destins” (Stan Neumann, a Jousse i Paquot, 2005). Just a la inversa, per anàlisi en lloc de síntesi, un altre film ens parlaria de com explicar una societat partint d’un únic individu, seleccionat d’entre tota la multitud: The crowd (Vidor, 1928). En gran part d’aquests films, en alguna escena, la ciutat es desperta i es posa en marxa, agafant ritme. Les pel·lícules són un retrat de la ciutat i de la seva gent. Més títols: Fig. 2. El hombre de la cámara (Vertov, 1929)

–100–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

À propos de Nice (Vigo, 1930) (fig. 3) Au bonheur des dames (Duvivier, 1930) City Streets (Mamoulian, 1931) Love me tonight (Mamoulian, 1932) En aquesta última, aquest despertar de la ciutat (París, a la ficció) és assolit extraordinàriament per la seqüència inicial, en la qual els rítmics sorolls del barri van incrementant-se a mesura que passen els minuts. Les ruïnes de la guerra Després de l’excés va arribar la guerra i, després d’aquesta, les seves ruïnes eren força visibles en uns quants grans films de la postguerra: Roma, città apperta (Rossellini, 1945) Berlín Occidente (Wilder, 1948) (fig. 4) Germania, anno zero (Rossellini, 1948) Hiroshima, mon amour (Resnais, 1959) Neorealisme Una part dels films referenciats en el apartat anterior van inaugurar el moviment cinematogràfic de més influència durant la postguerra, el neorealisme. Els personatges, segurament forçats per les limitacions pressupostàries, surten al carrer. La gent no està, aparentment, sola. Viuen una misèria acompanyada: Ladri di biciclette (De Sica, 1948) Miracolo a Milano (De Sica, 1951) (fig. 5) Umberto D (De Sica, 1952) Fig. 3. À propos de Nice (Vigo, 1930)

–101–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

Fig. 4. Berlín Occidente (Wilder, 1948)

J. M. García Ferrer

Fig. 5. Miracolo a Milano (De Sica, 1951)

La Nouvelle Vague El neorealisme, abandonant els estudis per sortir al carrer, va ser, sens dubte, una de les influències de la Nouvelle Vague. En aquests films, se sortia, però, a una nova vida al carrer, en un ambient de lleugeresa molt distanciat del caràcter del moviment previ. És característic d’aquest moviment l’ampli nombre de recorreguts per la ciutat, de forma que arriba a adquirir protagonisme. Un personatge anant per la ciutat d’un lloc a un altre ens diu tant d’ell com els seus diàlegs. Ascensor para el cadalso (Malle, 1958) Les 400 coups (Truffaut, 1959) À bout de soufle (Godard, 1960) Antoine et Colette (Truffaut, 1962) Adieu Philippine (Rozier, 1962) La boulangère de Monceau (Rohmer, 1963) Els nous cinemes (el cinema modern) La Nouvelle Vague, de fet, ens aproxima al cinema modern, en el qual el subjectivisme, la psicologia, els dubtes, els pensaments dels protagonistes són bàsics. És també, doncs, fàcil veure en pel·lícules d’aquest cinema que va anar estenent-se per tot el món, als personatges deambulant, en escenes fins i tot cabdals del film: L’Eclisse (Antonioni, 1962) Blow-up (Antonioni, 1966) (fig. 6) El cinema personal actual Amb el temps, el cinema s’ha anat estandarditzant. Les grans personalitats, els grans cineastes que han tingut pes en la història del cinema, han anat desapareixent. Per una banda preval un cinema industrial que presenta les seves accions a la ciutat, però perquè el món actual és un món totalment urbanitzat. Rarament es pot treure res més d’aquesta relació actual cinema–ciutat que –102–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

Fig. 6. Blow-up (Antonioni, 1966)

J. M. García Ferrer

Fig. 7. El sastre (Pérez)

la ja mencionada. Però, sovint al marge de la indústria, amb molta modèstia pressupostaria, ha anat sorgint en els últims anys un cinema diferent. No hi ha cap dubte que l’aparició de càmeres molt petites, que permeten captar la realitat sense les grans inversions a què ens tenia acostumats el cinema, tenen molt a veure amb aquest fenomen. Una via bastant practicada per aquests nous cineastes és la que entraria dins de la rúbrica de Le Je filmé, utilitzant les seves petites càmeres per la confecció d’un diari personal, substituint el quadern per imatges comentades. En aquesta línia, seguint de lluny el deixant de Jonas Mekas, hi serien els treballs d’un Alain Cavalier (per altra part procedent del gran cinema comercial) o d’un Eric Pawles, que recentment ens ha visitat i ha estat objecte d’una petita retrospectiva per Barcelona. La manca de recursos, possiblement, també ha portat a l’enorme desenvolupament del documental de creació. En general les obres inscrites en aquest àmbit segueixen la temptació de recuperar l’origen rural (el director va a viure amb els seus familiars o al poble dels seus orígens), però també ha donat joc a obres que ens permeten anar establint un puzle, ple de petites peces amb mirades sobre la ciutat. És, notòriament, el cas de El sastre (Pérez) (fig.7), ara ja una trilogia iniciada el 2007 captant l’activitat, la feina diària, d’un sastre hindú, simplement col·locant la càmera i el micròfon en el petit taller que posseeix davant de l’església de Sant Pau del Camp. 2.2. La visió de la ciutat d’uns quants gèneres El western Podria semblar una contradicció parlar del western en un escrit sobre les relacions entre la ciutat i el cinema, però encara que només sigui per oposició, convé fer-ho. El western ens presenta sempre els grans horitzons. Però en oposició als grans paisatges horitzontals que el representen, apareixen molt sovint unes línies verticals, trencadores. Corresponen –Monument Valley al –103–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

Fig. 8. My Darling Clementine (Ford, 1946)

J. M. García Ferrer

Fig. 9. Night and the city (Dassin, 1950)

marge– a la construcció de la ciutat. Moltes vegades dominada pel mal (el vici, la corrupció, la delinqüència), la ciutat del western pren forma i anuncia la fi de tota una manera de viure. Encara en una ciutat embrionària com la de My Darling Clementine (Ford, 1946) (fig. 8), es van aixecant les verticals (la presó, l’església a la tarima de la qual el xèrif encarnat per Henry Fonda, resistint-se per la seva timidesa, treu finalment a ballar la mestra) que governaran en el futur on abans no hi havia més que vida salvatge. Cinema negre Un gàngster fora de la ciutat se sol veure com un home desplaçat, com un militar d’època vestit de civil. El cinema negre per antonomàsia presenta les seves trames a la ciutat. Sol ser, aquest, un cinema de formes verticals, de parapets, d’obstacles. La ciutat es veu com un lloc d’arestes, d’amagatalls, de proteccions, on predominen les verticals enfront de les horitzontals. Solen ser també films en els quals presideixen les ombres. La nit és sempre present a la ciutat. Segurament això ve donat per l’adscripció expressionista de bona part del cinema negre de la seva millor època. No en va, molts dels seus millors realitzadors són centreeuropeus emigrats, gaire sempre fugint del nazisme: City streets (Mamoulian, 1931) Laura (Preminger, 1944) Forajidos (The killers, Siodmak, 1946) The naked city (Dassin, 1948) Una vida marcada (Cry of the city, Siodmak, 1948) The asphalt jungle (Mientras la ciudad duerme, Huston, 1950) Night and the city (Dassin, 1950) (fig. 9) La polis. L’aproximació política Uns pocs exemples ens poden parlar del poder del cinema polític per denunciar les barrabassades fetes, per a especular i obtenir més beneficis, a la ciutat. Francesco Rosi va ser un dels primers que va denunciar, al seu Le mani sulla città (1963) (fig. 10), la “màfia blanca” d’inversors i polítics que s’estenen per les obres de la ciutat. –104–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

Fig. 10. Le mani sulla città (1963)

Per altre banda, Pier Paolo Pasolini, a La forma della città (1974), denigra dels edificis que destrueixen la forma donada antigament a la ciutat. La societat de consum ha fet el que no havia arribar a fer ni el feixisme. En el cas de Barcelona, aquest tema seria protagonista per exemple en un film com és ara De nens (Jordá, 2003). Però la filmografia és extensa: La battaglia di Algeri (Pontecorvo, 1965) El largo viaje hacia la ira (Soler, 1969) La ciudad es nuestra (Calabuig, 1975) Sobre la ciutat de les recents “places de la revolta”: Sorprèn l’agilitat d’un cinema que ja no es troba en el primer pla de les inquietuds culturals de la gent per copsar i reflectir els últims moviments socials, com els corresponents al cicle que va començar el 15M. Libre te quiero (Patino, 2012) The square (Noujaim, 2013) Maidan (Loznitsa, 2014) No estamos solos (Ventura, 2015) Ensayo general II. El rapto de Europa (Portabella, 2015) Cinema de terror La ciutat es considerada, per aquest cinema, com el lloc on es concentren i s’aguditzen els mals. En uns quants films d’aquest gènere, també força nombrosos, es parla ja no tant de la ciutat-monstre (que també, així com de catàstrofes urbanes), com de l’estança d’un monstre a la ciutat: M (Lang, 1931) (fig. 11) King Kong (Cooper, Schoedsack) The Boston strangler (Fleischer, 1968) 10, Rillington Place (Fleischer, 1971 –105–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

Fig. 11. M (Lang, 1931)

J. M. García Ferrer

Fig. 12. Sunrise (Murnau, 1927)

Ciència-ficció Hi ha una gran predominança de ciència-ficció catastrofista. I entrem també en el terreny de les distòpies. Es presenta una ciutat futura si no apocalíptica, com a mínim “socialment polaritzada, no igualitària i alienant per l’individu” (Bisciglia, 2013). Metrópolis (Lang, 1927) Blade runner (Scott, 1982) (Citat per David Harvey a The condition of postmodernity, 1989) Brazil (Gillian, 1985) Blade runner 2049 (Villeneuve, 2017) 2.3. Sentiments Camp versus ciutat Els valors de l’un enfront de l’altre poden ser exemplificats en l’oposició que regna entre ambdós a la magnífica, en aquest i d’altres sentits, Sunrise (Murnau, 1927) (fig. 12). La nostàlgia de la ciutat pre-Haussmann Quan el cinema va néixer, Haussmann ja havia fet el seu pla per a París. També s’havia posat en marxa, a Barcelona, el Pla d’Eixample. No obstant això, son nombrosíssimes les pel·lícules que mostren, fent inclòs un cert panegíric, la ciutat com a poble, com a veïnatge. Uns quants casos: Seventh heaven (Borzage, 1927) Sous les toits de Paris (Clair, 1930) Mon oncle (Tati, 1958) The long day closes (Davies, 1992) –106–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

Els marges, els afores La ciutat es pot definir també pel seu negatiu, pels seus espais de transició. La idea de no-lloc ja té ara un llarg recorregut dins de les ciències socials. El cinema la pot il·lustrar bastant bé, com passa amb els marges de la ciutat, llocs on, no per casualitat, es concentra la vida al marge... de la societat. Unes quantes cintes que parlen d’això: El cochecito (Ferreri, 1960) (fig. 13) Accattone (Pasolini, 1961) Mamma Roma (Pasolini, 1962) Los tarantos (Rovira Beleta, 1963) Petit indi (Recha, 2009) Tensions a la ciutat Thierry Jousse, un crític francès que va ser redactor de Cahiers du cinema sosté que “la visió donada per Hitchcock de la ciutat de San Francisco és més poderosa que la pròpia relació personal amb la ciutat.” S’està referint a Vértigo (Hitchcock, 1958), una ciutat molt ben cartografiada pel director britànic i més tard americà, com pot comprovar qualsevol que recorri la ciutat seguint els llocs on es van rodar els exteriors del film. Però el mateix Vértigo reflecteix molt bé una tensió que ve de la pròpia ciutat i es transmet als personatges, com es pot veure també a: Gare du Nord - Paris vu par (Jean Rouch, 1965) Blow-up (Antonioni, 1966) In the mood for love (Kar Wai, 2000) Perduts a la ciutat El mateix Hitchcock té films que parlen molt bé d’aquell sentiment de soledat enmig de la massa que, tant tòpicament, però amb un fons de raó, s’atribueix a la gran urbs. Fem més extensa la mostra: Rear window (Hitchcock, 1954) Le locataire (Polanski, 1976) Taxi driver (Scorsese, 1976) Dans la ville blanche (Tanner, 1983) Caro diario (Moretti, 1993) Teulades. La visió des de dalt Hi ha moments en els quals un personatge, o la càmera, pren distància, puja a les teulades o a una certa elevació i des d’allà pot reflexionar i tenir una idea més clara de les coses. Barrejant només l’aspecte físic amb l’assenyalat, uns quants títols: Les vampires (Feuillade, 1915) El séptimo cielo (Borzage, 1927) –107–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

Fig. 13. El cochecito (Ferreri, 1960)

Les bâtisseurs (Epstein, 1938) El perro rabioso (Kurosawa, 1949) Tokyo Monogatari (Ozu, 1953) Paris nous appartient (Rivette, 1961) Judex (Franju, 1963) La prima Angélica (Saura,1973) Nuits rouges (Franju, 1974) El cielo sobre Berlín (Wenders, 1987). Uns àngels –després caiguts per pròpia voluntat– copsen els sentiments que emanen dels habitants de la ciutat. Va savoir (Rivette, 2001) Lundi matin (Iosseliani, 2002) Tast of cement (Kalthoum, 2017) Atmosferes Hopper Amb el temps, Edward Hopper s’ha popularitzat molt, i és fàcil veure no ja representacions fidels dels seus quadres, sinó tot tipus de lligams amb ells en seqüencies de molts realitzadors. Seria captar, com als seus quadres, l’hora bruixa, la nit, la consciència de la soledat urbana: The rain people (Coppola, 1969) Pennies from heaven (Ross, 1981) Blue Velvet (Lynch, 1986) Smoke (Wang, 1995) The end of violence (Wenders, 1997) (fig. 14) Far from heaven (Haynes, 2002) La ciutat com a palimpsest Unes quantes cintes demostren el que ja sabem: una ciutat es construeix sobre les restes de l’anterior. Tothom recordarà les escenes corresponents d’aquestes pel·lícules: –108–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

Fig. 14. The end of violence (Wenders, 1997)

Roma (Fellini, 1972) En construcción (Guerín, 2001) Gangs of New York (Scorsese, 2002) La ciutat somniada Ara que ja ens va quedant ben poc de la ciutat tal com l’hem viscut (pensem, sense anar més lluny, en el cas de Barcelona…), no ens resta més que la ciutat recordada, la somniada. Com la que era protagonista, junt a Sylvia, a En la ciutat de Sylvia (Guerín, 2007) (fig. 15). Cada un pot fer-se la seva. El mateix Guerín, fa poc, va comentar que havia tornat a Estrasburg, la ciutat on la va rodar: “No és ja el mateix”, va dir. Fig. 15. En la ciutat de Sylvia (Guerín, 2007)

–109–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 97-110 Algunes visions de la ciutat al cinema

J. M. García Ferrer

Bibliografia Bisciglia, Sergio (2013). L’imagine della città nel cinema. Bari: Progedit. Gámir Orueta, Agustín (2012). “La consideración del espacio geográfico y el paisaje en el cine”. Scripta Nova, núm. 403. Hispano, Andrés; Jordi Balló et al. (2001). La ciutat dels cineastes. Barcelona: CCCB. Jousse, Thierry; Thierry Paquot (2005). La ville au cinéma. Encyclopédie. París: Cahiers du Cinéma. Koeck, Richard (2013). Cine/Spaces. Nova York: Routledge. Ortiz Villeta, Áurea (1998). La arquitectura en el cine. Lugares para la ficción. València: Escuela Técnica Superior de Arquitectura. Sánchez-Biosca, Vicente (2007). “Ambigüedades urbanas en el cine de los años veinte”, dins: Paradigmas. El desarrollo de la modernidad arquitectónica visto a través de la historia del cine. Madrid: Fundación Telefónica. Licata, Antonella; Elisa Mariani-Travi (2000). La città e il cinema. Testo & Immagine.

–110–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 111-117 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.164

La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur1 Marc Oliva

Departament de Geografia Universitat de Barcelona marcoliva@ub.edu

Resum S’analitza l’evolució de la geomorfologia a Catalunya durant els darrers anys, fent una diagnosi crítica de la seva situació actual. Es discriminen els principals àmbits temàtics en els quals se centren els especialistes de la disciplina, així com les noves oportunitats que brinden les noves tècniques i metodologies. Finalment, en base a aquestes consideracions, l’article reflexiona sobre les debilitats i fortaleses que presenta la geomorfologia de cara als propers anys. Paraules clau: Catalunya, geomorfologia, evolució.

Resumen: La geomorfología en Cataluña: situación actual y perspectivas de futuro Se analiza la evolución de la geomorfología en Cataluña durante los últimos años, haciendo una diagnosis crítica de su situación actual. Se discriminan los principales ámbitos temáticos en los que se centran los especialistas de la disciplina, así como las nuevas oportunidades que brindan las nuevas técnicas y metodologías. Finalmente, en base a estas consideraciones, el artículo reflexiona sobre las debilidades y fortalezas que presenta la geomorfología de cara a los próximos años. Palabras clave: Cataluña, geomorfología, evolución.

1. L’autor agraeix el suport del programa de recerca Ramón y Cajal (RYC-2015-17597) i del Grup de Recerca Emergent ANTALP (Antarctic, Arctic, Alpine Environments; 2017-SGR-1102), finançat per la Generalitat de Catalunya. El treball entronca amb la temàtica del projecte PALEOGREEN (CTM2017-87976-P). La conferència de l’autor va formar part de la taula rodona “Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964-1974)” sobre l’estructura del relleu i la geomorfologia, celebrada l’11 de gener de 2018, i va anar precedida de les intervencions de David Serrat i Xavier Berastegui; vegeu-ne la crònica de Pau Alegre a: https://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S92471.htm

–111–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 111-117 La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur

Marc Oliva

Abstract: Geomorphology in Catalonia: Current situation and future perspectives We analyze the evolution of geomorphology in Catalonia during the last years, making a critical assessment of its current state. We examine the main topics studied by researchers, as well as the new opportunities opened by new techniques and methodologies. Finally, based on these considerations, we discuss about the weaknesses and strengths that geomorphology will have to face over the forthcoming years. Keywords: Catalonia, geomorphology, evolution.

***

1. Situació actual Les primeres descripcions de parts del territori català amb referències geomorfològiques es remunten a més d’un segle enrera, en un context on les associacions excursionistes tenien un paper clau en l’impuls del coneixement del territori de Catalunya (“no es pot estimar allò que no es coneix”). Al llarg de la segona meitat de segle xx, les observacions geomorfològiques adquireixen vigor, publicant-se els primers treballs de síntesis de l’evolució del relleu a Catalunya (Solé Sabarís, 1958-1974). En els anys 70 i 80 es detecta un interès creixent cap a la monitorització de processos geomorfològics i la seva quantificació. És en aquest context que sorgeixen les primeres temptatives de reconstruir l’impacte de les glaciacions en el paisatge actual dels Pirineus (Serrat, 1977; Gómez Ortiz, 1980; Vilaplana, 1983), la monitorització de processos periglacials (Gómez Ortiz i Serrat, 1977), el seguiment de la dinàmica fluvial, flux de sediments i processos erosius (Sala, 1978), així com estudis de geomorfologia estructural (Peña Moné, 1980). Molts d’aquestes treballs pioners constitueixen les tesis doctorals de joves investigadors que acabaran creant escola a les seves respectives universitats i obrint les directrius de línies de recerca geomofològica que han perdurat fins als nostres dies. Durant les dues primeres dècades de segle xxi, la geomorfologia a Catalunya ha experimentat un avenç substancial, essent un referent, en molts casos, d’aquesta temàtica en el marc de les Ciències de la Terra al sud d’Europa. No obstant això, a les acaballes de la segona dècada del segle xxi, la diagnosi de la situació actual apunta amb elements que condicionaran la seva evolució futura: – La geomorfologia a Catalunya compta amb una massa crítica limitada, d’unes escasses desenes d’investigadors i experts en la temàtica centrats en universitats i centres de recerca públics, així com en agències i instituts públics del país. – La disciplina no s’escapa de la precarietat de la recerca existent a l’Estat espanyol, amb un nombre escàs de projectes de recerca en geomorfologia, majoritàriament de fons públics. –112–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 111-117 La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur

Marc Oliva

– Malgrat els escassos recursos econòmics, hi ha una creixent interacció amb les administracions locals, regionals i estatals, especialment en el terreny de la planificació territorial i riscs naturals. – Els darrers anys s’ha detectat una creixent internacionalització i inclusió de geomorfòlegs adscrits en institucions de Catalunya en xarxes internacionals de referència. – Els àmbits d’estudi combinen la recerca en territori català, així com actuacions a escala internacional. Lògicament, també hi ha geomorfolòlegs de centres de fora de Catalunya treballant en aspectes del relleu del territori català. – En paral·lel a l’evolució científica en altres camps del saber, els geomorfòlegs s’han especialitzat en determinats temes, sovint molt específics. Malgrat aquesta diversificació de les temàtiques, també s’ha observat una creixent interacció entre l’anàlisi teòrica i la seva aplicació pràctica.

2. Àmbits temàtics L’augment en la diversificació de les temàtiques en estudi han comptat també amb la introducció de noves tecnologies i una integració creixent amb altres disciplines afins. Les tendències recents en treballs de caire geomorfològic assenten una sèrie de directrius que és de preveure que també es projectin de cara als propers anys: Riscos i planejament territorial Els darrers anys s’ha fet un gran esforç en la implementació de mesures de seguiment i monitorització de processos i esdeveniments que poden suposar un risc per la població, així com en l’activació de plans de protecció civil per millorar la resposta de l’administració davant d’emergències o risc greu (plans especials d’emergències INUNCAT, NEUCAT, SISMICAT, etc). La darrera dècada s’ha intensificat la interacció entre agències i instituts públics (ex. Agència Catalana de l’Aigua, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) i grups de recerca (ex. RISKNAT, GRAM), que ha donat excel·lents resultats. És de preveure que les xarxes de seguiment de determinats riscos continuïn i es reforcin (ex. allaus). S’ha millorat la integració dels riscos en la planificació territorial (ex. inundacions, esllavissades). En alguns aspectes, s’han promogut determinades mesures mitigadores, com en el cas dels incendis amb les cremes prescrites i la introducció dels ramats en boscos per minvar-ne el risc i, conseqüentment, reduir l’erosió del sòl. Per determinats fenòmens caldria incloure les dades relatives a períodes de retorn amb dades històriques, com en el cas de les inundacions. –113–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 111-117 La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur

Marc Oliva

Hidrologia i erosió S’ha avançat en el coneixement de la quantificació dels balanços sedimentaris tant a nivell de cursos fluvials com de zones litorals, incloent platges i deltes. Aquest enfocament morfosedimentari ha permès una integració d’escales (de microescales a macroescales) i ha anat acompanyat d’una millor vertebració dels processos geomorfològics i edàfics amb la dinàmica ecològica, particularment en cursos fluvials molt alterats (ex. Anoia). Com ja es fa en altres regions del llevant peninsular, convindria reforçar la cooperació amb determinats sectors productius (ex. erosió del sòl vs. agricultura). Paleoambients i geoecologia Amb la voluntat de comprendre millor la varabilitat del clima i del sistema natural per tal d’emmarcar l’actual tendència climàtica associada a l’acció humana, hi ha hagut un impuls per entendre la dinàmica ambiental i climàtica passada. Nombrosos grups de recerca han desxifrat diferents aspectes del relleu i ecologia del territori català en el passat, utilitzant evidències geomorfològiques i anàlisi de registres sedimentaris (terrestres, lacustres i marins) des de diferents perspectives. No obstant això, caldria introduir noves metodologies poc implementades a Catalunya (tècniques de datació, noves analítiques de laboratori, etc.) i potenciar certes infraestructures ja disponibles però que estan infrautilitzades. La recerca ha d’oferir dades que s’incloguin en xarxes paleoclimàtiques internacionals per a una millor comprensió dels patrons paleoclimàtics espaciotemporals responsables de la modificació del relleu a Catalunya i fomentar l’estudi sobre determinades àrees (ex. Pirineu) i períodes infraestudiats (ex. Holocè). Paisatge i geopatrimoni Les darreres dècades s’ha estès la concepció del paisatge des d’una perspectiva geogràfica, integradora, abraçant la dinàmica natural i l’empremta derivada de les activitats humanes. En aquest context, els estudis de paisatge no han inclòs sempre un rerefons geomorfològic que contemplés el paper dels processos modificadors del relleu en la configuració del paisatge. Darrerament també s’ha detectat un augment dels estudis focalitzats en el geopatrimoni i la geodiversitat, que en el cas de Catalunya ha vingut principalment de la mà dels geòlegs, tenint els geògrafs un paper secundari en aquesta temàtica. En un futur caldria reforçar aquesta oportunitat d’interacció de la geomorfologia amb la societat, que permeti posar en valor la geodiversitat existent en el territori català. Regions fredes La geomorfologia a Catalunya també ha mostrat interès per les zones de clima fred, tant a nivell de muntanyes ibèriques com d’altres regions de la Terra. En aquest context, van ser nombrosos els investigadors que van començar analitzant els processos geomorfològics freds (glacials i periglacials) actuals i passats –114–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 111-117 La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur

Marc Oliva

al Pirineu a finals dels anys 70 i 80 i que després van fer la seva translació a Antàrtida durant els 90. No obstant això, des d’inicis de segle l’interès per estudiar la dinàmica geomorfològica a l’alt Pirineu Català ha decaigut notablement i només ha revifat molt recentment (Fernandes et al., 2017a, b; Lopes et al. 2018; Oliva et al., 2018). Una trajectòria paral·lela ha seguit la recerca en zones polars, particularment a l’Antàrtida, on els investigadors catalans van ser pioners a finals de segle xx i, actualment, després de 15 anys de pausa, aquesta tendència ha rebrotat (Oliva i Ruiz-Fernández, 2015; Oliva et al., 2017). Sabent de l’interès geoestratègic que suposa fer recerca en aquestes àrees i de que canvis ambientals en aquests sectors poden tenir potencialment repercussions a escala planetària, de cara als anys venidors caldrà reforçar el nombre d’investigadors polars fent recerca a Catalunya sobre geomorfologia a l’Antàrtida i expandir-la a altres àrees fins ara no treballades, com àmplies zones de l’Àrtic, muntanyes d’Àsia Central, etc.

3. Noves oportunitats La geomorfologia ha d’aprofitar l’empenta que suposen els avenços en noves tècniques de cartografia i teledetecció (LIDAR, DINSAR, vehicle aeri no tripulats o drons, etc.) que permeten millorar ostensiblement la resolució temporal i espacial en el seguiment de processos geomorfològics. La monitorització també compta amb la introducció de nous dispositius autònoms, de millor resolució, més duració i més capacitat d’emmagatzematge de dades per al seguiment de processos relacionats amb l’evolució de relleu. L’adquisició de dades i manteniment de xarxes de monitorització (tèrmica, dinàmica, fotogramètrica, sísmica, etc.) haurà d’anar encaminada a allargar les sèries temporals, així com a la captació de fenòmens més puntuals però amb repercussions ambientals significatives (ex. allaus, fluxes de derrubis, despreniments). Un creixent nombre de dades requerirà de l’optimització del seu tractament, amb nous instruments de modelització estadística i geoespacial (ex. SIG) que ja s’han tornat eines indispensables en l’anàlisi geomorfològica. Els darrers anys s’ha millorat substancialment la transferència d’informació entre les institucions i la societat gràcies als mitjans de comunicació i als nous canals que les noves tecnologies ofereixen (ex. xarxes socials, aplicacions). El seu paper és clau per reforçar la consciència geomorfològica de la societat i augmentar la interacció entre institucions.

4. Conclusions i perspectives Les profundes transformacions socioeconòmiques viscudes a Catalunya i en el conjunt de l’Estat espanyol durant les darreres dècades han tingut les –115–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 111-117 La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur

Marc Oliva

seves repercussions en l’àmbit científic, i en extensió, en la geomorfologia. Cal concebre aquesta disciplina en el marc d’un Estat que sempre ha contemplat la recerca com una despesa més que no pas com una inversió, a més d’un territori on els riscos geomorfològics han estat tristament infravalorats. En aquest context, la geomorfologia a Catalunya no n’ha estat l’excepció i ha sofert els vaivens de la política científica dels diferents governs centrals, així com de la situació econòmica imperant. La situació de la geomorfologia actualment a Catalunya presenta una sèrie de debilitats però també de fortaleses. Entre els punts febles, cal destacar: – La falta de relleu generacional a l’acadèmia, amb la incapacitat contrastada de fixar personal en formació. – L’endogàmia inherent al sistema universitari espanyol, que manté velles inèrcies i en dificulta la renegeració i les apostes científiques innovadores. – El buit existent entre l’acadèmia, les necessitats del territori i la seva aplicació per part de les administracions competents. – L’escassetat de recursos, tant a universitats i centres de recerca com a organismes oficials. Tot i això, la visió sobre el futur de la disciplina es revesteix d’optimisme si es consideren altres aspectes, tals com: – Creixent nombre de científics actualment a l’estranger amb voluntat de tornar al país i revertir a Catalunya els coneixements adquirits arreu. – Transversalitat en la temàtica dels temes estudiats, alt grau d’internacionalització i integració en xarxes globals. – Les noves tècniques amplien perspectives i permetran arribar a noves àrees i tòpics no estudiats fins ara. – Potencial d’interacció amb una societat interessada en conèixer el seu territori. Les noves tecnologies poden ser una eina molt útil per vendre la geomorfologia del territori català. – El momentum actual, amb l’escenari de canvi climàtic projectat per diferents informes internacionals (IPCC, 2013), requereix d’anticipar la possible resposta futura del sistema natural a un clima canviant. En aquest context, els geomorfòlegs hi tenen molt a dir.

–116–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 111-117 La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur

Marc Oliva

Bibliografia Fernandes, Marcelo; Pedro Palma; Luis F. Lopes; Jesús Ruiz-Fernández; Paulo Pereira; Marc Oliva (2017a). “Spatial distribution and morphometry of permafrost-related landforms in the Central Pyrenees and associated paleoclimatic implications”. Quaternary International, núm. 584-585, p. 1282-1299. – (2017b). “Glacial stages and post-glacial environmental evolution in the Upper Garonne valley, Central Pyrenees”. Science of the Total Environment, núm. 584-585, p. 1282-1299. Gómez Ortiz, Antonio (1980). Estudio geomorfológico del Pirineo catalán: morfogénesis glacial y periglacial de los altos niveles y vertientes meridionales de los macizos de Calmquerdós, Tossa Plana de Lles y Port Negre (Cerdanya-Alt Urgell). Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona. Gómez Ortiz, Antonio; David Serrat (1977). “Las formaciones geométricas periglaciares de los altos niveles del Pirineo Oriental”, dins: V Coloquio de Geografía. Granada: Universidad de Granada, p. 75-81. IPCC Climate Change 2013 (2013). The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Fifth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge: Cambridge University Press. Lopes, Luis F.; Marc Oliva; Marcelo Fernandes; Paulo Pereira; Pedro Palma; Jesús RuizFernández (2018). “Spatial distribution of morphometric parameters of glacial cirques in the Central Pyrenees (Aran and Boí valleys)”. Journal of Mountain Science, núm. 15, p. 2103-2119. Oliva, M.; J. Ruiz-Fernández; M. Barriendos; G. Benito; J.M. Cuadrat; J.M. García-Ruiz; S. Giralt; A. Gómez Ortiz; A. Hernández; O. López-Costas; J.I. López-Moreno; J.A. López-Sáez; A. Martínez-Cortizas; A. Moreno; M. Prohom; M.A. Saz; E. Serrano; E. Tejedor; R. Trigo; B. Valero-Garcés; S. Vicente-Serrano (2018). “The Little Ice Age in Iberian mountains”. Earth-Science Reviews, núm. 177, p. 175-208. Oliva, M.; F.J. Navarro; F. Hrbáček; A. Hernández; D. Nývlt; P. Pereira; J. RuizFernández; R. Trigo (2017). “Recent regional cooling of the Antarctic Peninsula and its impacts on the cryosphere”. Science of the Total Environment, núm. 580, p. 210-223. Oliva, Marc; Jesús Ruiz-Fernández (2015). “Coupling patterns between paraglacial and permafrost degradation responses in Antarctica”. Earth Surface Processes and Landforms, núm. 40 (9), p. 1227-1238. Peña Monné, José L. (1980). La Conca de Tremp y las Sierras Prepirenaicas leridanas entre los rios Segre y Noguera Ribagorzana. Tesi Doctoral, Universidad de Zaragoza. Sala, Maria (1978). La cuenca del Tordera. Estudio geomorfológico. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona. Serrat, David (1977). L’estudi geomorfològic del Pirineu oriental (Puigmal i Costabona). Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona. Solé Sabarís, Lluís [ed.] (1958-1974). Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos. Vilaplana, Joan M. (1983). Estudi del glacialisme de les valls de la Valira d’Ordino i d’Arinsal. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona.

–117–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 119-143 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.165

La geografia a les aules: quin és el seu espai?1 Jordi Royo, Salvador Calabuig, Àngel Manzano, David Expósito, Xavier Giner i Montserrat Oller Resum L’ensenyament de la geografia a les aules, tant a primària com a secundària, topa amb una sèrie de contradiccions que en fan necessari un profund replantejament. La formació del professorat i els màsters de formació, la predominança dels historiadors entre els professors de geografia, el seguiment dels llibres de text, la visió de la geografia com a ciència descriptiva, la pèrdua de continguts de la matèria al batxillerat i de pes específic a les PAU, el propi examen de les PAU, la lluita de les universitats per no perdre estudiants dels graus de geografia, els currículums i el nou model competencial... són els temes que aborda aquesta taula rodona a través de diferents visions, des de mestres de primària a coordinadors de la formació del professorat de secundària, passant per la percepció dels alumnes. Paraules clau: ensenyament, didàctica de la geografia, PAU, formació del professorat, competències.

Resumen: La geografía en las aulas: ¿cuál es su espacio? La enseñanza de la geografía en las aulas, tanto en primaria como en secundaria, choca con una serie de contradicciones que hacen necesario un profundo replanteamiento. La formación del profesorado y los másters de formación, el predominio de los historiadores entre los profesores de geografía, el seguimiento de los libros de texto, la visión de la geografía como una ciencia descriptiva, la pérdida de contenidos de la materia en bachillerato y de peso específico en las PAU, el propio examen de las PAU, la lucha de las universidades para no perder estudiantes en los grados de geografía, los currículums i el nuevo modelo competencial… son los temas que aborda esta mesa redonda a través de diferentes visiones, desde maestros de primaria a coordinadores de la formación del profesorado de secundaria, pasando por la percepción de los alumnos. Palabras clave: enseñanza, didáctica de la geografía, PAU, formación del profesorado, competencias. 1. Taula rodona celebrada a l’IEC el 12 d’abril de 2018. Al web de la SCG trobareu la crònica de l’acte, realitzada per Rosa Català: https://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S92721.htm. Els textos es presenten en l’ordre d’intervencions de la taula rodona.

–119–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

Abstract: Geography in the classroom: what is its place? Teaching geography in the classrooms, both in primary and secondary education, clashes with a series of contradictions that require a profound rethinking. Those are: teacher training and teacher training masters; the overwhelming predominance of historians among professors of geography; textbooks and the predominant vision of geography as a descriptive science; the reduction of geography contents in secondary education and its specific weight in the PAU (university access exams), or the PAU exam itself, the struggle of the universities not to lose students in geography degrees, the curricula and the new competence model… This paper summarizes the results of a round table around all these topics with contribution of different views from primary teachers to coordinators of secondary school teacher training, including the perception of students. Keywords: teaching, geography didactics, PAU, teacher training, competencies.

***

Presentació. Restablint les coordenades i el rumb Jordi Royo Climent

Societat Catalana de Geografia

Benvinguts a aquesta taula rodona que, amb el títol La Geografia a les aules: quin és el seu espai?, pretén analitzar i remoure la situació de la geografia a les aules dels ensenyaments primari i secundari, així com la formació que reben els professionals docents. El debat sobre el paper de la geografia a les aules és vell, però no resolt. Tenen els mestres de primària suficient formació per impartir Coneixement del medi? A secundària, té sentit que la geografia segueixi estretament lligada a la història i impartida majoritàriament per historiadors a través dels llibres de text? El sistema d’oposicions amb els perpetus 72 temes (19 de geografia) és una bona acreditació per ensenyar aquesta matèria? Som conscients que una part dels continguts de geografia han estat transferits a la matèria de Ciències de la terra i del medi ambient? És l’examen de geografia de les PAU un colofó estimulant després de sis anys d’estudis secundaris? Serà el nou desplegament de competències bàsiques la solució a tots els problemes? Estan sumant esforços els departaments de Didàctica i els de Geografia per marcar el rumb de la geografia a les aules? Ara que es discuteix el futur de les PAU, que els centres de secundària s’immergeixen en nous mètodes pedagògics (projectes, comunitats d’aprenentatge, flipped classrooms, espirals d’aprenentatge i un llarg etc.), ara que els departaments de geografia d’algunes universitats perden estudiants i es replantegen els noms –120–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

i els continguts dels seus graus, és necessari mantenir viu el debat i retrobar l’espai de la geografia a les aules. Les publicacions sobre didàctica de la geografia són prolífiques, especialment als països anglosaxons. Al congrés de l’Associació Americana de Geògrafs celebrat el 2017 a Boston, de les 6.900 intervencions (ponències, taules rodones, etc.), segons els comptes de Rafael de Miguel, 191 tractaven el tema de l’ensenyament de la geografia. A Catalunya, malgrat tenir algun referent històric com Pilar Benejam, les publicacions sobre didàctica de la geografia són més aviat minses. El volum 63/3 de Documents d’Anàlisi Geogràfica, publicat recentment (2017), està centrat en aquesta temàtica: L’ensenyament de la geografia al segle xxi. El problema, segurament, no és tant la falta de recerca, com el fet que aquesta resta molt allunyada del món de l’ensenyament, les aules. Hi repercuteix poc. La geografia no té el prestigi que desitjaríem, ni a les aules ni a la societat, i es perpetua en gran part una imatge arcaica i mal entesa d’una ciència descriptiva, conceptual i de calaixos. Aquesta imatge va acompanyada d’una escassa capacitat d’organització per donar resposta a aquests problemes. Un exemple: l’any 2017 la matèria de geografia va deixar de ser considerada de modalitat a les PAU (a diferència d’altres matèries com Llatí o Fonament de les arts...). Com a conseqüència, els inscrits de la prova de geografia han caigut de prop de 10.000 a menys de 6.000. Malauradament, aquest canvi ha passat desapercebut dins del món acadèmic de la nostra disciplina i no ha despertat cap protesta. És necessari, per tant, replantejar el paper d’aquesta ciència a les aules i a la societat, tenir més consciència col·lectiva i dibuixar una geografia útil, necessària i motivadora per als joves. Amb aquest objectiu donem pas als participants que ens acompanyen en aquesta taula: Montserrat Oller, coordinadora de l’Especialitat de Geografia i Història del Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària de la UAB; Salvador Calabuig, coordinador de l’àmbit de socials del Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària de la UdG; Àngel Manzano, mestre de l’Escola Cooperativa El Puig d’Esparreguera; Xavier Giner, professor de l’Institut La Vall del Tenes i de Didàctica de les Ciències Socials a la UAB; i David Expósito, exalumne i estudiant de periodisme de la UPF. Endavant.

–121–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

That’s just geography Salvador Calabuig i Serra

Coordinador de l’ àmbit de socials del Màster de formació del professorat d’educació secundària (UdG)

El protagonista de Pretty Woman, l’exitós home de negocis Edward Lewis, li ofereix a la Vivian Ward un apartament i un munt de béns materials per continuar la relació que van iniciar fa uns dies. “It would get you off the streets” li diu el personatge interpretat per Richard Gere a la noia que va conèixer fent el carrer. “That’s just geography” li respon visiblement enfadada el personatge que interpreta Julia Roberts. Ella volia un conte de fades. La geografia no és un conte de fades però els geògrafs sabem que no és només la simple descripció de coses i fets distribuïts per l’espai. La geografia és una matèria que integra els coneixements de les ciències naturals i de totes les ciències socials per construir una idea holística del món. Els alumnes han de desenvolupar el concepte geogràfic d’ interconnexió per entendre les relacions causals entre els diferents llocs, els diversos grups de persones i els constants canvis de la societat. La vocació de síntesi de coneixements i habilitats que té la geografia la converteix en l’eina principal per assolir els objectius de l’educació primària i la secundària. Les finalitats de l’educació primària estipulades al decret 119/2015 són: “la formació de ciutadans competents, lliures, crítics, autònoms, solidaris i responsables és consubstancial al progrés en l’escolarització i a l’èxit escolar. L’educació en el compromís individual i col·lectiu amb l’entorn social, cultural i natural afavoreix l’arrelament a la comunitat i contribueix a la construcció d’estils de vida més lliures, justos i saludables. Aquests principis constitueixen el marc conceptual del present Decret”.

És evident la importància de la geografia en l’assoliment d’aquests objectius. Per la seva part, el decret 187/2015 d’ordenació dels ensenyaments de l’educació secundària obligatòria estableix uns ensenyaments competencials que promouen la interconnexió entre tots els sabers i la seva aplicació al món real per solucionar problemes socials, tasca en la qual intervé també de manera primordial la geografia. Aquestes proclames generals sobre la formació de bons ciutadans es difuminen quan canviem d’escala i ens fixem en el nivell de concreció del currículum dictats per la LOMCE, que torna a organitzar els coneixements geogràfics en la clàssica divisió en geografia física i humana, donant preferència als continguts conceptuals i rellevant els procedimentals i actitudinals als criteris d’avaluació. –122–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

Queda oblidat, per tant, l’anàlisi de fenòmens geogràfics complexos, les habilitats relacionades amb els mapes digitals i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació i la visió crítica de la realitat, per tornar, si es que ja no hi érem, a una geografia memorística allunyada de la realitat (Medir i Calabuig, 2017) La geografia és un rollo! Per què els alumnes diuen que la geografia és un rollo? Amb aquesta pregunta iniciem les classes sobre didàctica de la geografia al Màster en Professor de secundària. Ells saben les respostes: està allunada de la realitat i dels interessos dels alumnes, és memorística, no saben per a què els serveix estudiar-la i és avorrida. I donen tot un seguit de solucions per revertir la situació. Unes solucions imaginatives i entusiastes amb activitats per formar ciutadans crítics, solidaris i competents que xoquen amb la realitat que es troben als centres de secundària on el calendari apressa i cal donar molt de contingut en les poc més de 100 hores que es dediquen cada curs a Socials (Geografia i història). Sí que és veritat també, que la Llei d’Educació de Catalunya (LOE) permet un desplegament curricular propi a cada centre educatiu a partir de les competències definides i dona força autonomia a l’hora de decidir la metodologia i els recursos educatius. Cada centre ha de definir la seva programació d’aula segons els seus principis metodològics. La nostra experiència, però ens indica que aquesta tasca de programació conjunta entre els diferents grups de professors dels àmbits de socials és una tasca complicada, on el professorat es perd amb una nomenclatura cada vegada més abstracta i els deixa amb la incertesa de saber si la seva pràctica docent habitual és avalada pels documents oficials del currículum per competències. Per tant, fins al moment, la introducció de les competències per definir què és el que han de saber, saber fer i saber argumentar els alumnes no ha comportat, en general, superar un model instructiu memorístic. Per altra part, el cos de professors de secundària de socials està constituït en la seva major part, quasi el 90%, per professors d’història, que tenen com a marc referent principal el llibre de text, cosa que no dona peu a dirigir el coneixement geogràfic cap a la compressió del medi, la reflexió crítica sobre la realitat ni la proposta de solucions per millorar-lo. El departament d’Educació es conscient de la complexitat de treballar per competències i en els darrers anys ha iniciat un procés de formació del professorat que ha de permetre que els resultats de l’assignatura de geografia s’acostin cada vegada més als objectius del currículum, és a dir, la formació de bons ciutadans que participin de manera crítica en el seu entorn per millorar-lo.

–123–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

La geografia és fascinant Malgrat tots aquests inconvenients, no hem de permetre que els alumnes considerin la geografia com una matèria inútil i avorrida perquè de fet, la geografia és fascinant! Entendre el món, no només saber descriure’l, analitzar els seus problemes de manera sistemàtica i científica, pensar críticament en el que és bo i el que s’ha de millorar, proposar i portar a terme propostes participant en els projectes col·lectius és fascinant, és geografia! En aquesta línia estan treballant diversos grups d’experts a nivell mundial. Per exemple l’Association of Americans Geographers (AAG) junt amb l’European Association of Geographers estan treballant en el projecte Geocapabilities (GeoCapabilities.org) que defineix un marc comú per a l’ensenyament geogràfic a partir de les capacitats (habilitats, coneixements i actituds) que han de desenvolupar els alumnes de geografia. Ofereix també formació i exemples pràctics per portar a terme amb els estudiants de secundària. El National Geographic ha definit 5 habilitats pel pensament geogràfic: Formular preguntes, Adquirir informació, Organitzar i representar la informació, Analitzar-la i finalment, Donar resposta a la pregunta inicial. Al seu lloc web (www.nationalgeographic. org/education) ofereix formació i exemples per desenvolupar aquestes habilitats i tots els recursos de la revista per portar a terme les investigacions. Un altre projecte europeu, l’Spatial Citizenship, ha desenvolupat el programa Spacit per formar una ciutadania que participi en les decisions espacials de manera activa a través dels geomedia (www.spatialcitizenship.org). Per altra banda, en l’entorn anglosaxó de la didàctica de la geografia, ha sorgit una nova tendència, la Powerful Diciplinary Knowledge, avalada per autors tant importants com Simon Catling, David Lambert i Michael Young, que proposa donar més importància al coneixement profund de la disciplina. És a dir, aposta per una formació profunda dels professors en les habilitats, coneixements i actituds geogràfiques per poder formar ciutadans ben preparats per resoldre problemes socials (Young i Muller, 2013). La geografia importa En un món actual en canvi constant és evident que la geografia cada vegada té més importància. Potser el llibre que més ha ajudat a donar valor al coneixement geogràfic és Why geography matters more than ever, de Harm de Blij. Aquest autor explica els grans esdeveniments mundials des de l’òptica de la geografia i clarifica les interconnexions que hi ha entre el canvi climàtic, els destructius tsunamis, els atacs terroristes sense precedents, els projectes de domini de bona part del món per part de la Xina, els problemes de cohesió de la Unió Europea, les primaveres àrabs i altres grans canvis que estan sacsejant el món que coneixíem. –124–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

Per altra part, i a més petita escala, l’omnipresència dels smartphones ha fet que cada vegada tinguin un millor domini de l’espai. Gairebé tot està geolocalitzat, des de les fotos de les vacances fins els bars de tapes o el recorregut dels objectes que demanem per correu. La tecnologia quotidiana fa que la comprensió dels espais sigui cada vegada més propera i més senzilla. A les escoles i als instituts hem de portar els problemes socials a l’aula. Això potser no ho pot fer una mestra o un equip de mestres tot sols. Estaria bé que un equip de professors de geografia es dediques només a produir material didàctic actualitzat per entendre els grans conflictes mundials i locals i l’oferís als centres educatius. El cost no seria excessiu i es contribuiria a fer una geografia útil i propera als alumnes que és el que reclamen i el que prescriu el currículum. Bibliografia De Blij, Harm (2012). Why geography matters: More than ever. Oxford University Press. Medir Huerta, Rosa M.; Salvador Calabuig Serra (2017). “Darreres aportacions en l’ensenyament de la geografia a Catalunya i a Espanya”. Documents d’anàlisi geogràfica, núm. 63(3), p. 597-614. Young, Michael; Johan Muller (2013). “On the powers of powerful knowledge”. Review of Education, núm. 1(3), p. 229-250.

D’esquerra a dreta: Salvador Calabuig, Àngel Manzano, Jordi Royo, David Expósito, Montserrat Oller i Xavier Giner. Foto: Rosa Català

–125–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

La mirada geogràfica Àngel Manzano Sastre

Mestre de l’Escola Cooperativa El Puig (Esparreguera)

El món és cada vegada més complex, tant quantitativament com qualitativament i l’objectiu de l’ensenyament a les escoles és el de donar als nois i noies recursos per entendre’l i gestionar-lo. La geografia és (o hauria de ser) una de les perspectives que es treballen a classe, però és cert que actualment no hi té molta presència. Des de la meva experiència com a mestre i geògraf posaré damunt la taula algunes idees per al debat. El món, el coneixement, és només un, un únic conjunt, complex en el qual tots els seus elements hi estan interrelacionats. El coneixement pot ser observat, estudiat i analitzat des de diverses perspectives sense perdre de vista la seva totalitat, i és per això que parlaré més de mirades que de disciplines, matèries o assignatures. Permeteu-me començar amb un exemple per il·lustrar aquesta idea de mirada: la plaça del poble. Si ens situem a la plaça de qualsevol poble amb la intenció d’estudiar-la, la podem mirar amb diferents mirades, depenent de quin sigui l’objectiu que perseguim. La podem analitzar des d’un punt de vista urbanístic si considerem el seu disseny en relació al traçat dels altres carrers i del mobiliari instal·lat; des d’un punt de vista botànic si ens fixem en les plantes i arbres que hi ha plantats o en les que hi creixen de manera espontània; també ho podem fer des d’un punt de vista històric o arquitectònic, des d’un punt de vista estètic o fins i tot psicològic si perseguim saber quines emocions o sentiments desperta en els veïns i passejants. En qualsevol cas, malgrat que hi predomini una mirada, les altres són imprescindibles per entendre la totalitat d’allò que és la plaça del poble. Val a dir que la geografia és de les poques mirades que porta implícita (fins i tot etimològicament) la transversalitat necessària per tenir una comprensió més global del món. Si és pretén fer un dibuix complet d’un fenomen no podem obviar cap informació, ens calen tots els detalls. És per això que, quan es parla de la presència de la geografia a l’aula, m’estimo més parlar d’una mirada geogràfica. Les escoles de primària són un bon lloc per treballar aquest tipus de mirada ja que és més fàcil aconseguir la flexibilitat d’horaris i de coordinació necessàries per poder treballar la transversalitat imprescindible per posar en marxa aquesta mirada. La ment dels nens, entre els 6 i els 12 anys, és oberta a totes les propostes, és fàcil aconseguir un vincle emocional amb l’objecte d’estudi, tant si és un –126–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

poema, un dibuix o el seu entorn. No necessiten compartimentar el que saben, se senten còmodes en la incertesa, no tenen problemes per trobar explicacions complexes al que veuen; viuen amb naturalitat allò que és complex i no tenen cap mena de pudor a l’hora de barrejar tot el que saben independentment de quina assignatura sigui. És, a la llarga, el sistema adult el que aplica una lògica limitant, a vegades frustrant, davant del plaer d’aprendre des de la flexibilitat i la inclusió. Les compartimentacions temàtiques que s’imposen en les etapes de secundària i estudis superiors porten a una visió retallada, excloent i incompleta del món. A la nostra escola intentem crear espais i moments en què hi tinguin cabuda la complexitat i la transversalitat; propostes per treballar el màxim de mirades possibles. Treballar per projectes ens permet fer aquestes propostes. Al llarg dels dos primers trimestres del curs es treballa un projecte global d’escola que cada classe enfoca i aprofundeix des de perspectives diferents, segons els centres d’interès, l’actualitat... Així, per exemple, dins d’un projecte d’escola sobre el nomadisme, amb els alumnes de cinquè, vam parlar a classe de les condicions i situacions de les persones que marxaven de casa per anar a viure a un altre lloc. Aquesta conversa els va portar al descobriment que un 80% dels avis de la classe havien arribat a Esparreguera durant l’èxode rural dels anys setanta. Per aprofundir en aquesta descoberta van decidir entrevistar els seus avis. La informació obtinguda els va permetre descobrir en quines condicions vivien en els seus llocs d’origen, com van fer el desplaçament fins a Barcelona o Esparreguera i de com els va ser de difícil integrar-se en una nova cultura. Va ser un treball que va començar a ser escrit en tercera persona del plural i va acabar en primera del singular. La mirada geogràfica permet descobrir allò valuós del territori i posar-ho en coneixement de la resta de la població, de manera que aquesta miri el poble amb uns altres ulls, se’n sentin més orgullosos i se l’estimin més. De retruc, la gent tindrà més cura del poble. Aquest va ser l’argument d’un grup de sisè que va dissenyar uns itineraris unint els punts d’Esparreguera que tenen més valor històric, social, arquitectònic... Com a municipi que té part del territori dins del parc natural de la muntanya de Montserrat, hem participat en la difusió de les conclusions del projecte Life Montserrat per a la millora de la biodiversitat i la protecció contra els incendis. Amb alumnes de cinquè hem pogut estudiar la situació socioeconòmica que es donava a la zona en el moment dels dos grans incendis (1986 i 1994) i entendre la necessitat d’una gestió que protegeixi aquest espai. Un altre exercici que fem a l’escola per posar una mirada geogràfica sobre l’entorn són els moments que anomenem laboratoris. Durant sis hores a la setmana, dividides en tres sessions de dues hores, els nens de quart, cinquè i sisè es barregen i es reparteixen per algun dels set laboratoris que es proposen. N’hi ha per treballar l’expressió plàstica i corporal, per descobrir el món de la ciència, la cuina i els jocs; d’altres laboratoris permeten treballar estructures –127–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

físiques i mecàniques, un altre planteja activitats i jocs amb mots i un altre és el que anomenem de paisatges. En aquest últim, dissenyat per descobrir l’entorn de l’escola, el territori, el lloc, sortim a passejar pel poble i entorns amb propostes concretes de treball, en algunes ocasions generades pel mestres o en d’altres pels mateixos nois segons les seves inquietuds. Aquestes propostes poden anar des de visitar i comparar les dues rieres que delimiten el traçat urbà o construir una maqueta topogràfica del nucli urbà d’Esparreguera i els afores de la vila. Altres vegades la proposta és més lúdica i consisteix en dissenyar un joc de pistes amb les característiques dels llocs més rellevants de la vila; o sortir a passejar i comparar els diferents tipus de portalades, voreres o comerços en funció del barri que recorrem. Es tracta de propostes que focalitzen la mirada en els detalls propis d’Esparreguera i que després es poden extrapolar a altres viles de Catalunya. Així, per exemple, a partir de diferents cartografies i esquemes que hi ha a l’Arxiu Municipal es pot localitzar el traçat de les antigues muralles i veure quines dimensions tenia la vila a finals del segle xv. Aquesta estructura de vila closa a partir d’un carrer vertebrador (moltes vegades porxat) és comuna a altres viles catalanes. En el laboratori de paisatges i en els projectes, sempre que cal, hi predomina una mirada geogràfica, però també es mira la història i l’arquitectura, les matemàtiques i la biologia, i, com no, les emocions i els sentiments. A partir d’experiències vivencials, basades en la realitat dels nois, es crea un vincle amb el territori que els aporta un coneixement fonamental per entendre casos similars al món. I, sobretot, per crear un arrelament (vincle emocional) amb el lloc. Es pot objectar la complexitat organitzativa a l’hora de fer projectes i laboratoris, per dur-los a terme, però comptat i debatut, és una qüestió de voluntat. Perquè hi hagi aquesta mirada cal que hi hagi una voluntat per part dels mestres, una mirada que té a veure amb la formació i estima pel coneixement per part dels docents. Si hi ha una voluntat ferma, és possible. Amb la intenció de recollir algunes dades per preparar la presentació en la taula rodona, d’una manera totalment informal (però crec que força representativa per la seva espontaneïtat) es va preguntar a una vintena de mestres de primària i professors de secundària quines eren les tres primeres paraules que els venien al cap en sentir el mot geografia. Les paraules viatges i món van ser les més repetides. Només una mestra de primària va pensar en la paraula persones. Es va fer el mateix experiment amb els estudiants de secundària d’un centre concertat i el resultat va ser semblant: món, rius, muntanyes... però també socials i lila perquè són el títol i color del llibre de text. L’escola és el reflex de la societat i seria interessant, abans de debatre quin és l’espai de la geografia a l’aula, saber quin és l’espai que té a la societat, quina percepció es té d’aquesta disciplina, i reflexionar sobre per què no són uns estudis de moda. La mirada geogràfica que es pot posar damunt dels fenòmens no és volguda pel poder perquè té la capacitat de posar el dit a la nafra, precisament, per la seva capacitat integradora i transversal. –128–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

Per altra banda, no hi pot haver una mirada geogràfica si el docent no té una certa comprensió de què és la geografia. I aquesta mancança està originada en una excessiva compartimentació del coneixement; compartimentació que comença en centres de secundària i culmina en les universitats i que genera especialistes molt qualificats en una matèria però sense la capacitat de veure els vincles i relacions que la seva matèria té amb la resta del coneixement. Fa la sensació que les polítiques educatives reforcen aquest model perquè afavoreix a algunes elits. Si acceptem que el paradigma científic, i per tant la comprensió que tenim de la realitat física, ha passat d’un model mecanicista (en el que els fenòmens es basen en una relació causa–conseqüència) a un altre de quàntic (en el qual una partícula pot estar en dos llocs alhora, en la qual els observadors només pel fet de ser observadors condicionen el resultat de l’experiment) i acceptem que la societat és líquida (en el sentit d’incerta i canviant), el model educatiu també ha de canviar. Els models antiquats ja no són vàlids. Crec que el problema amb la geografia és extensiu a totes les àrees del coneixement. La qüestió de la geografia a l’aula és una qüestió que no té a veure només amb aquesta disciplina, sinó amb el coneixement en general. La segmentació del saber convé a un sistema al qual no li interessa formar ciutadans dotats d’un pensament crític i autònom, sinó consumidors, individus manipulables que es deixin convèncer per consignes polítiques simples o missatges publicitaris, que actuïn tots de la mateixa manera. Si per entendre un món global i incert cal tenir un coneixement transversal, cooperatiu i col·laboratiu, la compartimentació en assignatures aïllades i impermeables no és una via que faciliti l’aprenentatge d’aquestes capacitats. La incertesa del món líquid obliga a una mirada global sobre la realitat, però per entendre aquesta globalitat, el món, les seves interaccions, causes i conseqüències cal estar arrelat al llocs, entendre d’on som, qui som. El desarrelament juga a favor del desconeixement i la ignorància. La geografia juga un paper fonamental en aquest procés d’arrelament al territori, ens permet posar la mirada necessària per saber per què el nostre paisatge és com és i no d’una altra manera, per saber què hi ha de cada un de nosaltres en el lloc. La geografia ens permet entendre el món des de les nostres arrels. Cal saber quina percepció té la societat de la geografia per debatre quin espai se li dona a les aules. Segurament no difereix molt de la que tenen aquells docents i estudiants de l’experiment anterior. La societat hauria de saber quines preguntes (no respostes) pot fer la geografia per millorar la comprensió (i, de retruc, la gestió) del món. S’imposa una reivindicació de la geografia des de la geografia, però des d’una geografia innovadora i oberta a les altres disciplines. La filosofia, l’art, la psicologia també poden ajudar a donar una mirada geogràfica més profunda del món. I, tanmateix, malgrat totes les mirades són indispensables per entendre el món, etimològicament, la geografia és l’única mirada capaç d’explicar-lo. –129–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

La geografia, una matèria conquerida per la història David Expósito Jiménez

Estudiant de periodisme (UPF)

La meva relació amb la geografia durant la meva vida acadèmica –i ara, espero, ho entendreu– ha estat d’amor-odi. En primer lloc, mentre feia l’ESO, la geografia sempre era presentada sota la denominació de Geografia i Història i a la geografia sempre li corresponien menys temes que a la història. A 1r d’ESO, ja d’entrada teníem com a eina d’estudi un llibre de text. Al meu institut feien servir el de l’editorial Santillana. Aquest llibre de text consta de tres volums: el primer està dedicat a la geografia (íntegrament dedicat al relleu i a la climatologia) i el segon i el tercer estan dedicats a la història. La proposta també és del tot desigual per al 2n d’ESO: els dos primers volums són per a la història i l’últim per a la geografia. De fet, encara podem fer una altra observació. Al meu centre de secundària els llibres se socialitzen, és a dir, es reutilitzen d’un any per l’altre i, si fem un cop d’ull a la biblioteca del meu institut, podem veure que hi ha una pila de llibres del volum tres nous (de trinca!), amb la qual cosa podem deduir que el ritme lent del curs no permet arribar al temari d’aquest tercer volum dedicat a la geografia. Concloem, doncs, que la geografia no s’imparteix de manera equitativa amb la història tot i que la matèria porti el nom de les dues disciplines. A banda d’això, val a dir que a 1r i a 2n d’ESO s’imparteix només geografia física i, a més, d’una manera molt descriptiva, no va ser fins a 3r d’ESO que jo ja no vaig fer història, només vaig fer geografia i vaig començar a estudiar geografia humana, tot i que també de manera molt conceptual i descriptiva, sense fer-nos pensar gaire, ni anar més enllà, o, com a mínim, aquesta n’és la meva percepció. I ara, a més, també s’introdueix temari d’història a una assignatura que, d’entrada, només era de geografia, com si es tractés d’una nova “conquesta” d’aquestes que descriuen els seus llibres de text, amenaçant, un altre cop, l’aparent equilibri entre ambdues disciplines. Finalment, a 4t d’ESO, només es fa història i així el “sotmetiment” ja és complet. Després d’aquests anys la imatge que en tinc de la geografia és la d’haver d’aprendre noms de rius, serralades i climes, sense cap motivació ni objectiu. Arran d’haver de fer aquesta intervenció n’he parlat amb amics i companys; una amiga, que estudia periodisme i dret, em diu que no li agradava l’assignatura perquè només recorda estudiar “fauna i flora”. I jo penso que potser és –130–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

aquesta la raó per la qual el nombre de matriculats a les facultats de geografia ha disminuït. Tres amigues més, companyes meves de periodisme, asseguren que tots els professors de geografia que han tingut tant a l’ESO com a batxillerat són historiadors i no geògrafs i, penso, que llavors és normal que la geografia esdevingui la germana petita de la història. No obstant això, alguna altra companya m’ha dit que sempre ha gaudit força de la geografia i un altre amic que estudia Administració i Direcció d’Empreses assegura que li encanta la geografia i la concep com “una ciència molt general, que toca molts temes, amb una gran quantitat de matèria i amb molt poc temps per fer-la a l’institut”. També assegura que està mal enfocada perquè als primers cursos “aprens serralades i països i no és fins a segon de batxillerat quan comences a estudiar coses del tot interessants”. I això ho comparteixo plenament. Jo vaig començar a gaudir de la geografia a 2n de batxillerat. Va ser llavors, al meu últim curs a l’institut, amb divuit anys, que vaig entendre que la geografia va molt més enllà d’aprendre tipus de relleus i climes. De sobte vaig començar entendre que la geografia explicava gestió de recursos, organització territorial, relacions econòmiques i polítiques entre països rics i en vies de desenvolupament, migracions, les problemàtiques de la Unió Europea, les dificultats d’un agricultor africà per guanyar-se la vida, els problemes demogràfics, la importància de la planificació urbanística o les conseqüències del turisme, entre d’altres coses. Vaig comprendre, l’últim any que feia geografia, que aquesta disciplina serveix per entendre el món, per identificar problemes de la vida en societat i que permet proposar solucions. I això no té res a veure amb allò que s’ensenya a l’educació secundària obligatòria. L’últim any de batxillerat vaig començar a estimar la geografia. Tanmateix, com tots sabem, les PAU condicionen tot el batxillerat i marquen uns tempos que tampoc no em van deixar gaudir del tot de la matèria si tenim en compte les àmplies dimensions que abasten aquesta ciència. A mi l’examen de selectivitat de geografia em va anar prou bé –vaig treure un 8,5– però val a dir que va ser l’examen en què vaig treure pitjor nota. La sensació mentre m’examinava era de tenir diferents respostes atenent les dimensions del temari i no saber quina és la que el senyor corrector té marcada com a correcta en el seu full de respostes i això malgrat ser un examen molt descriptiu: s’ha de descriure un gràfic o un mapa i posar-lo en relació amb el temari. Finalment, a la universitat, a banda de periodisme, he estudiat algunes assignatures de la carrera d’humanitats. En aquesta carrera hi ha deu assignatures obligatòries d’història i dues de geografia i unes seixanta optatives d’història i només dues de geografia. Aquestes dades crec que també són significatives. En una d’aquestes matèries que vaig cursar la geografia s’estudiava a partir de la posició del planeta sobre el seu eix, les migracions al llarg de la història, les èpoques glacials o la religió a Amèrica del Sud, però un altre cop, l’objectiu de tot plegat, era memoritzar sense cap altra finalitat que aprovar l’examen de final del trimestre. –131–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

I aquesta és la meva relació d’amor-odi amb la geografia i lamento profundament que molts estudiants pensin que la geografia és només memoritzar noms de serralades, de roques i de tipus de climes. I és que el nostre sistema educatiu, sota el meu parer, mostra deficiències en la manera com s’imparteixin algunes matèries que, com la geografia, han de reforçar l’autonomia i el pensament crític de l’alumnat. De vegades, el nostre model educatiu és impersonal i ineficaç, no ensenya a pensar, ni a estimar el coneixement i sovint transforma l’aprenentatge en una pressió mal entesa. Tant de bo trobades com aquesta fomentin un discurs per al canvi i una entesa per tal que l’alumnat pugui gaudir d’un aprenentatge significatiu i la relació amb la geografia sigui només d’amor.

–132–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

La geografia, peça clau en el coneixement social Xavier Giner Donaire

Professor de l’Institut La Vall del Tenes i de Didàctica de les Ciències Socials (UAB)

Primer de tot vull agrair a la SCG la invitació a participar en aquesta taula rodona i, en especial, a en Jordi per haver pensat en mi. Haig d’aclarir que actualment sóc professor associat al departament de Didàctica de les Ciències Socials de la UAB, però em centro en el Pràcticum dels alumnes del Màster de Professorat de Secundària en Ciències Socials. Voldria començar parlant de la meva relació amb la Geografia tenint present que no sóc geògraf. Sóc un dels moltíssims historiadors de titulació que han acabat centrant-se en l’ensenyament de la geografia a l’ensenyament secundari. La meva relació amb la geografia comença al primer curs de llicenciatura en la matèria optativa de Geografia Humana on vaig coincidir amb una professora que em marcaria fins al punt que per a mi és molt més que una professora: la meva mestra, Pilar Benejam. Més enllà d’encomanar-me la passió per la geografia, em va transmetre les ganes de ser docent en Ciències Socials. A partir d’aquí vaig voler estudiar totes les assignatures troncals de Geografia possibles per tal de poder encarar amb seguretat la docència futura i vaig poder aprendre de Maria Dolors Garcia, Helena Estalella, Anna Cabré, Pilar Riera o Pilar Comes; segurament recordo millor les professores de geografia que el professorat d’història... per la temàtica, la capacitat de ensenyar, el grandíssim nivell acadèmic, etc. I aquí em vull aturar... als curricula universitaris. Actualment els graus tenen un altíssim nivell d’especialització i, a diferència del meu cas (i del de moltes i molts docents), això fa que els graduats tinguin molt poca formació en altres àrees. Els docents en Ciències Socials ara estan molt formats en Geografia o en Història o en Art o en... i se senten incòmodes fora de la seva zona de confort. Això ho he constatat en els darrers cursos col·laborant en la formació de futurs docents en Ciències Socials, els historiadors volen fer seqüències d’història, els historiadors de l’art, d’art i, evidentment els geògrafs, de geografia. Aquest fet, però, els allunya de la realitat de l’aula de secundària on ensenyem des d’una transversalitat molt gran. Curiosament, els alumnes de màster que mostren una major adaptació a l’entorn social són els sociòlegs i els politòlegs. Els seus curricula són més transversals i es nota en el moment de programar una seqüència didàctica en les seves pràctiques. –133–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

Arribat aquí, em platejo una altra qüestió: on són els graduats en Geografia? Saben que la docència és una sortida tan vàlida com qualsevol altra? Hi ha continuïtat a les universitats de l’escola de docents en geografia catalana? Si miro les dades dels darrers cursos diria que no... si més no, a la UAB. I cal preguntar-nos: què passa? Penso que si volem potenciar la geografia a la secundària, donar-li un enfoc actual, situar-la al lloc que li pertoca, la universitat ha de formar graduats que vulguin aportar al sistema educatiu la dimensió territorial, de gestió de recursos i crítica de la geografia. És difícil que ho facin si no han rebut inputs que els estimulin a fer-ho i tinguin clara la importància de la docència de la geografia a secundària. I quan parlem de la geografia a secundària, què hi pot aportar aquesta ciència? Per a mi, de manera bàsica i fonamental, la visió crítica del món desigual. Aquí rau la importància de l’enfocament com a Ciència Social. El currículum de secundària, al meu parer, s’equivoca compartimentant, separant la geografia i la història com dos blocs independents; la qual cosa ajuda a la possibilitat que un docent amb formació d’historiador se centri en el bloc que li és més proper i passi de puntetes per la geografia (tots sabem que hi ha casos on pràcticament només es fa història). Solucions? Jo en proposaria una: no compartimentar, fondre la història i la geografia en unes ciències Socials de veritat; on els blocs temàtics conjuguin les dues vessants (i també l’Art, no l’oblidem). L’any 1996, fa temps ja, vaig cursar el Postgrau d’Elaboració de Projectes Curriculars de la UAB dirigit per Montserrat Oller i Joan Pagès i el meu projecte final de postgrau va ser una proposta curricular per 3r i 4t d’ESO fonamentada ja en aquesta visió: treballar recursos econòmics, desenvolupament rural i urbà i localització industrial fusionant geografia i història. De fet, no ho fem ja a les nostres classes? Els enfocs interdisciplinaris, el treball per projectes, el treball competencial que va més enllà de les disciplines clàssiques poden ajudar a anar cap aquí. Avui mateix, he assistit a la classe d’una alumna meva al màster de la UAB en un institut de Cerdanyola i ha estat fantàstic veure com ha aconseguit organitzar un joc de rol simulant una sessió de l’Organització Internacional del Treball en què els alumnes representaven empresaris d’empreses multinacionals, treballadors de països perifèrics i diverses ONG, i debatien sobre treball infantil, apareixien continguts de deslocalització industrial, d’economia, de matèries primeres, de colonització i imperialismes, d’ètica i valors... en definitiva, de Ciències Socials. És evident que actualment hi ha continguts geogràfics de caire ambiental que són importants i que cal fer, però defenso aferrissadament la geografia social. Aquí els estudis superiors de geografia haurien, potser, de plantejar-se el seu futur: què volen esdevenir? Volen ser una ciència social o apropar-se cada vegada més al món de les ciències experimentals? Si els graus d’història, geografia i art no busquen una transversalitat que els acosti als curricula de secundària, els graduats en sociologia o polítiques tindran avantatge en la docència a secundària. –134–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

Voldria referir-me, també, a una pregunta de la presentació d’aquesta taula rodona: hi ha d’haver relació entre el grau de geografia i el departament de didàctica de les Ciències Socials, específicament de geografia? Per a mi, evidentment sí! És indispensable treballar plegats, ja sigui al grau, ja sigui en altres propostes com ara l’equip Argó de geografia a l’ICE de la UAB. És molt important articular un triangle format per la universitat, departaments de geografia i de didàctica i el professorat de secundària. D’aquesta relació en surten propostes de millora com el nou plantejament de les PAU de geografia, actualització de continguts al professorat de secundària o propostes per acostar la geografia a les aules d’ESO i batxillerat. Una darrera reflexió que voldria compartir: fa poc vaig llegir un article d’un pedagog suec (no recordo el seu nom) en què afirmava que Finlàndia era el paradigma del bon ensenyament malgrat el seu sistema educatiu. Donava dades en les quals s’apreciava la caiguda dels alumnes finesos en els informes PISA dels darrers anys i l’autor ho lligava als canvis en els sistemes educatius que, curiosament, s’han intentat reproduir a d’altres indrets.2 L’anàlisi deia que malgrat els canvis, l’altíssim nivell de la formació dels docents de Finlàndia és la garantia davant d’uns canvis de sistema que ell considera poc encertats. Aquest és el fet a remarcar: no es tracta tant del sistema com de la formació del professorat. Estic convençut que aquesta és la nostra clau de volta. No hem de copiar models ni sistemes educatius, sinó desenvolupar-los a partir de la bona formació dels docent. I és aquí on la universitat ha de jugar un paper cabdal.

2. http://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/05/150504_finlandia_educacion_am

–135–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

Una visió des de l’educació secundària i la formació inicial del professorat d’aquesta etapa educativa Montserrat Oller i Freixa

Coordinadora de l’especialitat de Geografia i Història del Màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària (UAB)

La reflexió sobre què ha de ser l’ensenyament de la geografia a les aules de secundària necessita emmarcar-se en un context ampli en el qual es consideri: per què cal ensenyar coneixements geogràfics en aquesta etapa educativa, qui ensenya i de quina manera s’imparteix la docència i, finalment, quins aspectes podrien ser objecte de canvi per enfocar i millorar el futur de l’ensenyament de la geografia i la formació dels futurs docents de secundària. 1. Per què ensenyem geografia? La geografia és una de les disciplines incloses en el currículum escolar des de fa moltes dècades. Al llarg dels anys la seva presència ha estat defensada per alguns i, alhora, qüestionada per d’altres. Això és degut a que com a disciplina científica no sempre hi ha un consens sobre quin és el seu paper en la formació dels joves i quines són les finalitats que es proposa. Per això, al reflexionar sobre la geografia com a saber escolar, ens cal precisar els motius pels quals hem d’ensenyar-la. Tradicionalment s’entenia la geografia com una ciència que estudiava la relació entre els éssers humans i el medi. En l’actualitat es considera que el seu objectiu és construir un saber crític i rellevant sobre l’espai i com les persones l’utilitzen, per analitzar les contradiccions i comprometre’s a trobar solucions als problemes que en genera el seu ús i aportar una visió des d’aquesta àrea de coneixement per transformar la realitat social. Cada societat i en cada moment històric ha intervingut sobre l’espai fruit de com s’ha organitzat, de quina tecnologia ha disposat per intervenir-hi i quines relacions ha establert amb altres grups socials. L’espai, doncs, és un producte social complex sobre el qual persones, grups, organismes o institucions actuen de forma permanent per transformar-lo d’acord amb els canvis i dinamisme de la societat que el construeix, el destrueix i el reconstrueix novament de forma més o menys accelerada. Ensenyem geografia perquè és una ciència social rellevant que estudia l’espai en el qual les persones viuen i es relacionen, modelada pels processos de canvi i que té com a objectiu la construcció d’un saber crític sobre la realitat. –136–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

El seu encaix com a saber per a la formació dels nois i noies en edat escolar se sustenta en que: 1. és una disciplina social; 2. permet la construcció de coneixement; 3. permet identificar problemes socials; i 4. es compromet a fer aportacions per solucionar-los, transformant la realitat. Es considera un saber fonamental perquè l’alumnat aprengui a pensar i actuar en l’espai sobre el qual conflueixen interessos econòmics, polítics, culturals, socials i mediambientals/ecològics que intervenen en la seva configuració, producció i organització. L’espai esdevé, doncs, un element fonamental perquè infants i joves puguin construir coneixement durant la seva etapa escolar i això és el que justifica incorporar-la en la seva formació. Es tracta de partir de les percepcions espacials de l’alumnat a diferents escales, des de la més individual i local a escala mundial i, mitjançant el raonament, desenvolupar-les, sistematitzar-les i reelaborar-les per afavorir el pensament social crític sobre un món global caracteritzat per la pluralitat, la complexitat i la interdependència. 2. Qui i com s’ensenya geografia en l’ensenyament no universitari? La formació dels docents La formació acadèmica inicial del professorat que ha d’ensenyar ciències socials, geografia i història, a les diferents etapes educatives (infantil, primària o secundària) ha estat objecte de molts debats i propostes que no sempre han comptat amb l’acord necessari per tirar endavant. Des d’un punt de vista ampli, Benejam (2014) concreta quatre condicions bàsiques que haurien de contemplar-se en la formació inicial per exercir la docència: creure en la dignitat de la professió, passió pel coneixement perquè s’educa ensenyant, la reflexió sobre la pròpia pràctica i, finalment, saber que educar és un acte de respecte, d’estimació i d’esperança. A partir d’aquestes idees més generals, cal una major concreció: Com es formen els futurs docents que han d’ensenyar geografia en l’actualitat? Pel que fa a l’educació infantil i primària, la formació dels graduats contempla assignatures obligatòries3, específiques que els preparen en la didàctica perquè puguin impartir els coneixements relacionats amb l’entorn natural i social que prescriu el currículum.

3. En el pla d’estudis actual, per als mestres d’EI l’assignatura és Didàctica del coneixement del medi social i natural. La formació dels graduats d’EP compta amb dues assignatures també obligatòries: Ensenyament i aprenentatge del coneixement del medi natural, social i cultural i Didàctica de les Ciències Socials.

–137–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

En el cas de l’educació secundària, la formació acadèmica inicial es concreta des del 2009-2010 en el Màster de professorat d’educació secundaria que contempla diferents especialitats, entre les quals hi ha la de Geografia i Història i la seva Didàctica. Es tracta d’un curs d’un any de durada de caràcter obligatori que té un enfocament professionalitzador. Els estudiants que el cursen4 són graduats en diferents àrees de coneixement relacionades amb les ciències socials i, en general, no tots tenen el ple convenciment que la docència sigui l’activitat professional que volen exercir, però no hi tanquen la porta i, per això, segueixen aquests estudis. Tampoc sembla que la docència a l’educació secundària sigui una professió atractiva per als graduats en geografia si ens atenem al nombre de geògrafs que realitzen aquesta formació. Probablement és habitual pensar que la formació inicial establerta en diferents professions sempre hauria de realitzar-se en més temps i hauria de ser d’una màxima qualitat. En el cas dels futurs professors i professores que han de treballar en l’etapa de secundària ensenyant geografia, atès que els estudiants provenen de titulacions d’origen referides a una única disciplina en els 4 anys d’obtenció del títol de graduat, ens trobem que no és fàcil en tan sols un any aprofundir en el coneixement didàctic. Com s’ensenya geografia a les aules de secundària? Cada professor a l’hora de planificar les seves classes ha de prendre un seguit de decisions influïdes, d’una banda, per les finalitats que atorga a la disciplina que ensenya i, d’una altra, per la intencionalitat, els objectius i competències del currículum prescrit establert per l’administració educativa. Però en darrera instància, les decisions del professorat, depenen dels propis principis i valors que guien la selecció dels continguts que vol ensenyar i per una determinada manera d’organitzar l’aula per facilitar l’aprenentatge de l’alumnat. Hi ha diversitat d’estudis centrats en el pensament i la pràctica del professorat que analitzen les decisions que prenen, tenint com a marc de referència la concepció que es té de la societat, la naturalesa del coneixement disciplinari i de la naturalesa del pensament i demostrant que en la forma com s’ensenya es reflecteix la pròpia ideologia perquè no és el mateix formar persones que puguin seguir fidelment les consignes traçades per grups influents o bé formar-los amb criteri propi, responsables i amb capacitat de seguir aprenent. Solament amb la comprensió, l’anàlisi i la reflexió del marc de referència que guia la pràctica seran possibles canvis educatius reals perquè depenen del que el professorat pensa i fa. Al llarg dels temps, l’ensenyament de la geografia ha prioritzat uns aspectes en detriment d’altres. Encara avui, si fem un breu recorregut per les aules de

4. A la Universitat Autònoma de Barcelona, els estudiants del curs 2017-2018 que han cursat l’especialitat de Geografia i Història del Màster de Secundària es distribuïen de la següent manera: 51% (16 estudiants) diferents titulacions d’història i el 49% restant d’altres titulacions (6 Història de l’Art; 3 Antropologia, 2 Humanitats, 2 Arqueologia, 1 Geografia, 1 Sociologia).

–138–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

secundària per observar com el professorat ensenya ens trobarem que coexisteixen diferents models que s’exposen tot seguit: A. Un primer model: Ensenyar geografia per descriure com és el món. En l’ensenyament de la geografia ha persistit durant molt temps un model que pretenia, bàsicament, descriure el món. S’assimilava a una assignatura fonamentada en una informació o conjunt de coneixements sobre la terra i els fenòmens que s’hi esdevenen que necessàriament havien d’aprendre els nois i noies que es formaven. Es tractava d’uns continguts considerats externs, objectius i fiables a través dels quals podien /devien aprendre a descriure, nominar/enumerar i localitzar indrets del món, quines eren les seves característiques, com estaven connectats amb altres punts, com eren les persones que els habitaven, en síntesi era com un inventari de la Terra. Per interioritzar aquesta informació el professor necessitava planificar adequadament la disciplina i, comprovar que l’alumnat l’havia integrat en el propi sistema conceptual. El mapa constituïa una eina fonamental perquè era el suport de la informació que permetia descriure gràficament la realitat. La preparació del professorat que havia d’impartir la geografia era ben clara: determinar quines eren les temàtiques que calia tractar a cada un dels nivells educatius i actuar en conseqüència. Moltes generacions han seguit en la seva escolarització un model com el que acabem de descriure. La geografia era bàsicament la localització de llocs, a partir dels quals se suposava que es coneixia el món. B. Un segon model: Ensenyar geografia per explicar i comprendre el món. Un salt qualitatiu important en l’ensenyament de la geografia es va donar al considerar que aquests coneixements havien de fomentar la capacitar l’explicació dels fenòmens del món, de vegades més basada en el sentit comú i no tant amb la construcció científica. Per això calia analitzar els factors econòmics, socials polítics, naturals, culturals, tecnològics que intervenen en la configuració del territori, analitzar la racionalitat economicopolítica i cultural que definia la societat, analitzar els moviments i dinàmiques que es produïen i adonar-se si són més o menys durables i les interaccions entre llocs i persones. Es tractava, en síntesi, d’interessar-se per les relacions que es constitueixen entre els diferents factors territorials per explicar la realitat, sense tenir en compte si aquests coneixements podien perpetuar la injustícia social. Els continguts a ensenyar havien de fer evidents les desigualtats i desequilibris territorials per la qual cosa les taules estadístiques i les gràfiques eren instruments idonis per reforçar o legitimar l’explicació del professorat. –139–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

C. Un tercer model: Ensenyar geografia per raonar sobre el mon, actuar-hi i transformar-lo. Un altre model en l’ensenyament de la geografia parteix d’interpretar l’espai com un producte de les societats, per tant fruit d’una determinada ideologia i uns valors al servei dels problemes que la societat ha de resoldre. El professorat ha d’oferir els coneixements necessaris per pensar sobre l’espai i descodificar les estructures socials per tal que sigui útil a l’alumnat que aprèn a l’hora de comprendre la realitat local i global, interpretar i intervenir per canviar-la. És aquí on cal plantejar i analitzar escenaris alternatius per la producció i l’organització de l’espai per transformar-lo a partir de criteris de justícia social distributiva. A partir d’aquesta interpretació, la geografia adquireix validesa científica i acadèmica amb la finalitat de formar als infant i joves compromesos amb el canvi, educar-los per exercir una “ciutadania perillosa” (Ross, 2012). Segons aquesta proposta, no es tracta solament d’estudiar la centralitat sinó la polaritat ni les relacions d’ordre sinó el desordre i l’error o la injustícia. 3. El futur de l’ensenyament de la geografia i les necessitats formatives dels futurs docents Els models exposats anteriorment reflecteixen tres realitats que s’han donat en l’ensenyament de la geografia i que encara avui podem trobar en les aules de secundària. Efectivament, atès que és el professorat el qui en darrera instància pren decisions, la geografia a les aules és i serà el que aquest desitja que sigui. En aquest sentit, trobem el docent que se sent legitimat per ensenyar aquesta àrea de coneixement tal i com prescriu el currículum per a l’ensenyament obligatori i, per tant, contempla el coneixement des d’un punt de vista disciplinar, tot i que la realitat no ho és. Per quin motiu es pren aquesta opció? Segurament hi ha causes diverses, d’entre les qual en podem esmentar: 1) la dificultat del canvi quan solament es té en compte la ciència referent i no s’ha reflexionat prou sobre què ha de ser el saber geogràfic escolar; 2) el pes que s’atribueix al currículum de geografia en la pràctica del professorat a l’aula; 3) la tradició de moltes dècades d’una cultura de centre disciplinar i molt sovint individual en l’educació secundària; 4) l’èmfasi que s’ha fet en el com ensenyar i no tant el coneixement geogràfic que cal ensenyar; i 5) l’ús d’eines digitals pensades suposadament com a propostes innovadores/renovadores de l’ensenyament quan de vegades no són més que una manera de presentar un contingut “enciclopèdic”. En el cas de l’ensenyament secundari, l’ensenyament de la geografia hauria de fer competent a l’alumnat perquè pugui disposar d’un marc intel·lectual interpretatiu global (Atienza, 2007) que li permeti analitzar la informació que li proporcionen diferents fonts per interpretar la complexitat dels fenòmens, –140–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

per contrastar les diferents interpretacions i argumentar un punt de vista propi, tant des de la pròpia disciplina com des de la mirada de disciplines afins, per disposar d’estratègies per buscar, organitzar i comunicar la informació i, també, explicar processos, comprendre la causalitat i motivacions dels agents amb raons fonamentades. En definitiva, perquè la geografia formi joves amb criteri si el que volem és que esdevinguin crítics a l’hora de pensar sobre el món a través d’una mirada geogràfica, entenent el pensament crític com la capacitat per analitzar el que succeeix i emetre valoracions raonables sobre els fets, deixant de banda impressions i opinions d’altres persones, encara que siguin majoritàries. Repensar l’ensenyament de la geografia ha de suposar la reflexió sobre el contingut i la planificació del coneixement geogràfic a ensenyar que hauria de contemplar: – La revisió del coneixement geogràfic a ensenyar. Es tracta de seleccionar continguts disciplinaris incorporant els que permetin la comprensió dels fenòmens del món i que plantegin la geografia com un saber útil i imprescindible amb la finalitat de raonar i generar preguntes o dubtes i, no tant, transmetre certeses. Per exemplificar cap on hauria de centrar-se la reflexió del professorat sobre el que cal ensenyar fem esment als suggeriments de Canals (2018) i que es concreten en les preguntes següents: Són significatius aquests coneixements geogràfics? Són rellevants per la ciència? Poden traduir-se en accions socials coherents per a la millora de la societat? – La incorporació de la complexitat i el dubte en el coneixement geogràfic a ensenyar. El coneixement a ensenyar i aprendre ha de tenir com a referent el món entès com un sistema espacial organitzat i d’una gran complexitat on s’esdevenen situacions, intercanvis dinàmiques de discontinuïtat, problemes i conflictes a diferents escales, des de la local a la supranacional amb percepcions i pràctiques socials diverses que generen relacions múltiples amb l’espai geogràfic. A la vegada, aquest coneixement és inacabat, incert, sotmès a noves interpretacions que el faran evolucionar i, potser, canviar. – La reflexió sobre la pròpia pràctica. La pràctica del professorat ha de ser l’eix vertebrador per comprendre els problemes que genera l’ensenyament i l’aprenentatge de la geografia. El coneixement didàctic, la teoria, ha de capacitar als docents perquè puguin discernir entre el saber geogràfic disciplinar i el saber escolar. L’important en geografia no és explicar el que hi ha sinó comprendre com funciona la relació espai-societat perquè infants i joves puguin entendre els fenòmens, els processos de creació de l’espai, la seva articulació i els actors que el generen. Per això cal que el professorat interpreti i reflexioni sobre la seva pràctica docent, indagant entre les interconnexions i contradiccions que es generen quan ensenya i que tingui en compte que aquest coneixement ha d’interaccionar amb l’alumnat que aprèn i ha d’estar interessat en fer-ho. –141–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

També cal una reflexió i revisió de les pràctiques a l’aula del professorat que ensenya geografia i que s’haurien de dissenyar tenint en compte: – El treball conjunt relacionant diferents àrees de coneixement. Comprendre els fenòmens que succeeixen al món solament és possible a partir d’una perspectiva global que superin visions fragmentades des de les diferents disciplines per poder copsar-los en tota la seva complexitat. Per exemple: Podem comprendre l’impacte dels incendis forestals a la mediterrània sense tenir en compte a més dels aspectes geogràfics i ambientals, els socials, econòmics, polítics que els generen? – L’estudi de temàtiques d’actualitat. El que passa fora de l’aula i que sovint arriba a l’alumnat a partir dels mitjans de comunicació, xarxes socials o converses en la vida quotidiana, entre d’altres, ha de ser objecte d’estudi degut al seu alt interès motivador, atès que tots n’han sentit parlar i poden tenir-ne visions diferents. Per exemple: Podem treballar la immigració del s. xxi solament des d’una perspectiva geogràfica, deixant de banda què succeeix dia rere dia al Mediterrani o a la tanca de Melilla i les decisions polítiques que es prenen? – La problematització del contingut. Es tracta de renovar l’objecte d’estudi de la geografia disciplinar, seleccionant temàtiques que estimulin la curiositat de l’alumnat i que donin més coherència al saber que s’aprèn. Es tracta de plantejar situacions significatives complexes i/o conflictives sobre les quals hi ha diferents punts de vista a l’hora de resoldre’ls, estimulant que l’alumnat busqui solucions raonades, constructives i que mobilitzin uns determinats valors. Per exemple: Podem defensar la construcció d’una línia de molt alta tensió sense tenir en compte la degradació del paisatge? És poden obviar les decisions que es prenen en la gestió dels recursos energètics? – El desenvolupament d’habilitats comunicatives. La construcció de significats necessita que l’alumnat disposi d’informació i que pugui compartir-la a l’aula, contrastant els coneixements mitjançant un procés de diàleg amb altres companys i defensant i argumentant els propis punts de vista contrastant-los amb d’altres que potser són contraris i generen controvèrsia. A partir de l’ensenyament de la geografia, es tracta de desenvolupar les habilitats que permetin; descriure, explicar, argumentar, interpretar i justificar el propi pensament. Per exemple: Estimulem l’alumnat perquè sigui conscient de quina opinió té sobre un determinat problema geogràfic i si els seus arguments són prou forts per convèncer els que no pensen igual? Hi ha temps suficient en les nostres classes perquè l’alumnat pugui expressar la seva opinió i contrastar-la amb la dels altres?

–142–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 119-143 La geografia a les aules: quin és el seu espai?

J. Royo, S. Calabuig, À. Manzano, D. Expósito, X. Giner, M. Oller

Finalment, una referència a l’administració educativa. Si en veritat volem transformar l’educació en sentit ampli i l’ensenyament de la geografia en particular, caldria facilitar la feina dels docents des de dues vessants: – Per al professorat que ja és als centres: Promoure canvis que fomentin l’obertura mental de professorat i que se sentin implicats en les noves decisions. Tenen sentit els canvis curriculars, competències o en l’avaluació, entre d’altres, que s’han planificat amb escassa o nul·la participació dels docents i sense la formació adient que els indiqui com actuar, en quina direcció i per què cal canviar? – Per al professorat novell que vol accedir al sistema educatiu: Planificar una nova manera de seleccionar el professorat. Té sentit que el sistema d’oposicions el 2018 que segueixi encara tant el model com el temari de fa més de 20 anys? Aquest sistema de selecció facilita poder comptar amb el professorat innovador que la societat reclama i el país necessita?

Bibliografia Atienza, Encarna (2007). “Discurso e ideología en los libros de texto de ciencias sociales”. Discurso & Sociedad, Revista multidisciplinària de Internet, núm. 1(4), p. 543-574. http:// www.dissoc.org/ediciones/v01n04/DS1(4)Atienza.html Benejam, Pilar (2014). Quina educació volem? Barcelona: Rosa Sensat Canals, Roser (2018). “L’ensenyament i l’aprenentatge de les ciències socials avui: un enfocament disciplinari o a partir de problemes?” Revista Catalana de Pedagogia [Barcelona], núm. 13, p. 63-87. Ross, Wayne E.; Kevin D. Vinson (2012). “La educación para una ciudadanía peligrosa”. Enseñanza de las Ciencias Sociales. Revista de Investigación [Barcelona], núm. 11, p. 73-86.

–143–


NOTES I DOCUMENTACIÃ&#x201C;


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 147-166 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.166

Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia Mar Batlle

Oficina d’Onomàstica Institut d’Estudis Catalans

Resum L’objectiu d’aquest estudi és destacar la relació entre l’antic municipi de Gràcia amb el monestir barceloní de Sant Pere de les Puelles. Perquè a diferència dels termes amb què Gràcia limitava per la banda de dalt i lateralment, que tingueren origen en la jurisdicció parroquial medieval, el terme de Gràcia pertanyia a la parròquia del monestir de Sant Pere de les Puelles, almenys en la seva part majoritària. Formava part de la rodalia extramurs del monestir i quedava sota la protecció de l’abadessa. Així doncs, no depenia del bisbe de Barcelona, però quedava dins de la jurisdicció de la ciutat malgrat que era fora de la zona de defensa. I aquesta singularitat amb respecte dels futurs termes del voltant faria que amb el temps Gràcia busqués tant la segregació municipal com la parroquial. Paraules clau: Gràcia, Sant Pere de les Puelles, rodalia, municipi, segregació.

Resumen: Sant Pere de les Puelles y la génesis de Gràcia El objetivo de este estudio es destacar la relación entre el antiguo municipio de Gràcia con el monasterio barcelonés de Sant Pere de les Puelles. Porque a diferencia de los términos con que Gràcia limitaba por la parte de arriba i lateralmente, que tuvieron su origen en la jurisdicción parroquial medieval, el término de Gràcia pertenecía a la parroquia del monasterio de Sant Pere de les Puelles, al menos en su parte mayoritaria. Formaba parte de la circunscripción extramuros del monasterio y quedaba dentro de la jurisdicción de la ciudad a pesar de que estaba fuera de la zona de defensa de esta. Y esta singularidad con respecto de los futuros términos de alrededor haría que con el tiempo Gràcia buscara tanto la segregación municipal como parroquial. Palabras clave: Gràcia, Sant Pere de les Puelles, circunscripción, municipio, segregación.

Abstract: Sant Pere de les Puelles and the birth of Gracia The aim of this study is to highlight the relationship between the old municipality of Gràcia and the monastery of Sant Pere de les Puelles in Barcelona. In contrast to the municipalities that bordered Gràcia originated by the different parish jurisdiction, almost all the entire ancient municipality of Gràcia belonged to the parish of the monastery of Sant Pere de les Puelles. It was part of the district outside the monastery and was within the jurisdiction of the city although it was outside its area of. The geographic singularity –147–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

in relation to the rest of the municipalities around made Gràcia over time to find ways for both municipal and parochial segregation. Keywords: Gràcia, Sant Pere de les Puelles, district, municipality, segregation.

***

1. Introducció La història de Gràcia ha suscitat l’interès de diversos estudiosos al llarg dels anys. Carreras Candi en referir-se a Gràcia ja esmentava, per exemple, una Guía de la Villa de Gracia del 1894 de Travaglia i Mani i afegia que “estàn inèdits uns Apuntes para la historia de Gracia d’En Francesch Tomàs y Estruch” (18621908) (Carreras Candi, 1916, p. 983, nota 2589). Els darrers anys han anat apareixent monografies diverses sobre la història de Gràcia, amb interessos molt diversos, com la de Martí i Bonet et al. (1987) sobre la història dels Josepets; la de Bastida (1992) sobre la parròquia de Sant Joan de Gràcia; les de Serra i Riera (1995) i Ricart (2011) sobre el desenvolupament urbanístic de Gràcia; la de Castellà (2006) sobre el caràcter inicialment rural de la futura vila; o la de Nadal (2014) sobre la cartografia municipal de Gràcia. A més, cal esmentar, des de l’any 1922, el Club Excursionista de Gràcia va dur a terme una gran tasca de recopilació de documentació històrica diversa, que posteriorment passaria a l’arxiu municipal del districte amb la voluntat que aquest contribuís a donar a conèixer el seu patrimoni documental. I encara, dins aquesta línia de reforç de la identitat del barri, cal esmentar la tasca divulgativa del Taller d’Història de Gràcia. Malgrat això, no se sol esmentar, o s’esmenta molt de passada, un fet important de la protohistòria de Gràcia: el terme de Gràcia té el seu origen en la rodalia extramurs del monestir parròquia de Sant Pere de les Puelles, monestir que quedava fora de la jurisdicció episcopal de Barcelona i que arribà a tenir moltes possessions en l’època medieval. En aquest treball, doncs, ens ha semblat oportú fer notar precisament la relació del monestir de Sant Pere de les Puelles amb l’origen del futur terme Gràcia. Efectivament, el futur territori gracienc era part de la rodalia extramurs del monestir de Sant Pere de les Puelles, i quedava sota la jurisdicció parroquial d’aquest monestir.1 La futura zona gracienca corresponia a la natural continuació del barri de Sant Pere del municipi de Barcelona, i quedava, doncs, sota la protecció de l’abadessa. Fet que explica per què aquesta zona no formava part de cap dels termes parroquials contigus que acabarien esdevenint municipis. 1. Vegeu el quarter de Sant Pere, el s. xiii, en: Vilumara i López, 2014, p. 19.

–148–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Dels futurs termes de les parròquies de Sarrià, les Corts (de Sarrià) i Sant Gervasi (de Cassoles), de Sant Martí (de Provençals) i d’Horta, que són els nuclis de població amb els quals Gràcia limita per la banda de dalt i lateralment, ja es té notícia en època medieval. En canvi, les primeres notícies de Gràcia són modernes. Com és sabut, la denominació de la futura vila, Gràcia, apareix a partir de la segona meitat del segle xvii, quan es funda el convent dels Josepets el 1626,2 on els carmelites del convent de Sant Josep (emplaçat on actualment hi ha el mercat de la Boqueria) hi van establir el seu noviciat (potser per això s’utilitzava el diminutiu, els Josepets, per referir-s’hi, denominació encara avui ben coneguda). El nom del nucli de població que s’hi anà desenvolupant al voltant, Gràcia, prové de l’advocació d’aquest convent, dedicat al misteri de l’Anunciació (“Déu vos salve Maria, plena de gràcia”), que va gaudir sempre de molta popularitat. I, de fet, durant la primera independència municipal de Gràcia, el consistori gracienc afavorí aquest monestir perquè es constituís com a parròquia de Gràcia, fet que s’esdevingué temporalment del 1822 fins al 1835, any en què s’instaurà la parròquia de Santa Maria de Jesús (a l’antic convent dels franciscans) amb jurisdicció a tot el municipi de Gràcia, la qual s’havia segregat de la parròquia de Sant Pere de les Puelles, a la rodalia de la qual pertanyia la zona de Gràcia. Posteriorment, el 1845, es tornaria a instaurar la parròquia al convent dels Josepets, que inicialment prengué el nom de Sant Josep, però que acabà prenent el nom de Verge de Gràcia i de Sant Josep per incorporar una al·lusió a la denominació que havia originat el nom del municipi. El plànol de Tomàs Santmartí de febrer de 1845 se’n feu ressò amb l’anotació següent: “Este barrio se divide en dos iglesias, que son la de Jesús, que fue conbento de P. P. Franciscos, á la entrada de la poblacion entrando por la parte de Barcelona, en cuya iglesia reside la Parroquia. La de José, que fue de Carmelitas descalzos, al otro estremo de la población y á la otra parte de la riera den Malla, del término de Sarriá, y la capilla de S. Onofre inmediata á esta ultima y en el termino de Gracia”.

Igual que Hostafrancs i el Poble-sec, Gràcia era, doncs, territori extramurs, és a dir, territori del terme de Barcelona situat fora de la muralla i de la zona de defensa de la ciutat. Aquestes zones, i molt especialment Gràcia, esdevingueren nuclis de població molt densament poblats en el transcurs del segle xix, ja que es transformaren en les àrees d’expansió natural de la ciutat de Barcelona, molt continguda dins les muralles. Aquest va ser sempre el principal motiu per demanar-ne la segregació de Barcelona, sobretot després de la proclamació de la Constitució de 1812, que permetia la creació de nous municipis quan fos convenient, com en els casos en què els nuclis de població arribaven al llindar de població establert per la Constitució (Burgueño i Lasso, 2002, p. 11-17). Gràcia aconseguiria independitzar-se de Barcelona dues vegades. La primera, amb el Trienni Liberal (1820-1823). La segona, del 1850 al 1897. 2. Per a la història d’aquest convent i parròquia vegeu Martí (1987).

–149–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

2. La rodalia extramurs de Sant Pere de les Puelles El monestir de monges benedictines de Sant Pere de les Puelles fou fundat pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda durant la primera meitat del segle x. En aquell moment quedava fora de les muralles, al peu de la via francisca que menava cap al Vallès. El 1072 el monestir aconseguí del papa Alexandre II l’exempció de la jurisdicció episcopal i també que atorgués drets parroquials a la seva església. El monestir quedà, doncs, sota la protecció directa de la cúria romana, fet que ocasionà no poques disputes entre l’abadessa del monestir i el bisbe de Barcelona. El caràcter comtal de la fundació del monestir es mantingué durant tota l’edat mitjana, ja que fou receptor de privilegis especials donats pels comtes reis i, més tard, pels reis catalans. Atesa la importància del monestir, rebé moltíssimes donacions. En els segles x i xi el monestir de Sant Pere de les Puelles va tenir una presència molt intensa, i molt ben documentada, com a propietari territorial al Pla de Barcelona (Cabré, 1989). De fet, el mateix testimonial de les rendes del monestir de Sant Pere de les Puelles de l’any 991 n’és un bon exemple, on, a més, es constaten moltes propietats en altres zones més allunyades (Mas, 1921, p. 258-269). La concentració més gran del patrimoni rural i urbà del monestir fou al pla de Barcelona. Al segle xiii posseïa una quarantena d’edificis urbans i la zona on deixà una empremta més forta és en l’avui anomenat barri de Sant Pere, que fou un dels burgs més dinàmics de la ciutat que anà formant-se als segles xi i xii i del qual l’església del monestir era parròquia (Catalunya romànica, p. 207). En relació amb Gràcia, és interessant observar que ja en el testimonial de les rendes del monestir s’esmenta una propietat del monestir en la zona de la futura vila: “in terra de magis condam hebreo” (Mas, 1921, p. 260-261). És a dir, al puig de Màger, posteriorment anomenat puig Aguilar i que avui duu el nom de turó de la Rovira,3 que fou sempre un dels límits naturals de Gràcia amb Sant Martí i Horta. Però és el jurista i historiador Guillem M. de Brocà (1850-1918) qui ens informa amb detall de la rodalia extramurs del monestir de Sant Pere de les Puelles. Efectivament, en la seva Historia del derecho en Catalunya indicava que: “la porción llamada Vallcarca, o sea la hondonada de este nombre, la vertiente de poniente de la montaña del Coll, y lo demás que, con inclusión de San Ginés de Agudells, al ser expedidos los privilegios y pragmática de 1285 y 1286 y proferida la sentencia arbitral de 1310 formaba parte de la parroquia de San Pedro de las Puellas” (Brocà, 1918, p. 518-519).

Guillem M. de Brocà va poder consultar un llibre, avui il·localitzable, a l’arxiu de Sant Pere de les Puelles, que es titulava Rodalia de la Parroquia de 3. El Dr. Josep Moran i Ocerinjauregui, en comunicació oral, m’informa que en aquest context de la descripció de la rodalia, el puig Aguilar també podria fer referència al turó del Carmel (o turó de Can Móra). La denominació puig Aguilar sovint era emprada per referir-se a un puig alt o destacat.

–150–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Sant Pere de las Puellas treta de uns testimonials presos per parts de la Ilustre Abadesa y Capitol de Barna., com a tenint est la administracio de Santa Maria del Mar en 1215. A continuació copio la transcripció de la rodalia que dóna Brocà, qui la va considerar prou significativa com per transcriure-la en una nota a peu de pàgina: “Caput 1.— Et pº termina la Parrochia de Sant Pere de les Puelles de la present ciutat de Barna. u tremontana a Puig de Mager Olim y vuy Puig de Aguilar y baixa al Mas de Lligalbe y Mas de Provincials los cuals son de dita parrochia y de dit Mas termina al torren Pregon y tot cami que ve de Horta a Barna. y va baixant al pont del Cugul que es hahont es ara lo pont de les Bigas.4 Consta ab actes y llibres, etc., prova dels testimonis del acta de la rodalia tant dels donats en primer loch com en segond lloch. = Caput 2. — Y del Cugul ho pont de les Bigas va al Coll de la Celada que es dit Coll de Celada a la creu ha hont los padres de San Francisco de Paula habian edificat monasteri poch ha que es al cami ral qui va de Barna. al Clot, y de dit Coll termina tot cami real qui ve a Barna. y divideix ab Santa Eulalia del Camp. Consta etc. = Capitol 3. — Y de Sant Eulalia del Camp va tot cami real qui antigament se deya del bastes y vuy se diu del Portal nou y dit carrer en lo temps se feu l’acte de la rodalia se deya lo carrer de Santa Eulalia qui va dret al pes de la farina y a la Boria...» Sigue el deslinde de la parroquia en el interior de Barcelona. «Capitol 19. — Y de dit rech y pas y carrer de les moles munta dita rodalia al hostal de la Banya travessant la muralla lo cual hostal es vuy de la Parrochia de Sant Pere y de dit hostal de la banya munta recta linea per lo cami o torrent que alli es a la torre de Don Baptista Falcó la cual es al peu de la montanya prop Sant Hieronim de habron la cual torre es vuy de la Parrochia de Sant Pere. = Capitol 20. — També te dita Parrochia de Sant Pere duas casas de pagesos mitja llengua poch mes ho manco pasat lo Coll Serola les cuals se anomenan casa de Joan Cases y cal Cortes y vuy les te y poseheix. = Capitol 20. — Y de dita torre de Don Baptista Falcó va dita rodalia per la part de tremontana tota serra de Nostra Senyora del Coll aygua vessant envers Barcelona y tot dret a la part de llevan tota serra fins al Puig de Maguer y vuy anomenat Puig Aguilar ahont se es comensat lo principi de la descripcio de dita rodalia de la Parrochia de Sant Pere dins lo ambit de la cual totes les cases son de la Parrochia de Sant Pere.”

Aquesta descripció de la rodalia de la parròquia de Sant Pere de les Puelles en època medieval comença per la part de dalt i esmenta els límits amb Sant Martí de Provençals, el turó de la Rovira (el puig Aguilar) i el torrent Pregon, i baixa per la carretera d’Horta a Barcelona fins arribar al pont de les Bigues. I, per l’altra banda, travessant la muralla, des de l’hostal de la Banya la rodalia “munta recta linea per lo camí o torrent que allí és a la torre de Don Baptista Falcó”, prop de sant Jeroni d’Hebron, i segueix per “tota serra de Nostra Senyora del Coll” fins arribar al turó del Carmel. Per la seva banda, F. Carreras Candi en la seva Geografia General de Catalunya, indica que quan s’instaurà la rodalia de la parròquia de Santa Maria de Jesús de Gràcia es va segregar de la de Sant Pere de les Puelles: 4. Segons indiquen O. Riba i F. Colombo (2009, p. 99, nota 72), el pont de les Bigues, sobre el rec Comtal, era al carrer de Sicília entre el de Casp i la Gran Via.

–151–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

“Parroquia de Santa María de Jesús a Gracia, formada, en 1835, segregant quasi tota la seva rodalia de la parroquia de Sant Pere de les Puelles, que de mólt antich arribava fins a la montanya ... Fou lo temple malmès en les turbacions del Abril 1870, cremant, les dones revolucionaries, l’arxiu, juntament ab los papers del Municipi” (Carreras Candi, 1916, p. 943).

Aquesta relació amb Sant Pere de les Puelles també es deixa entreveure en alguns documents de compravenda del segle xviii, on podem veure com encara es pagava un cens al monestir de Sant Pere de les Puelles. “Dins del territori de la vila de Gràcia, els Castellvell [sic] foren els que disposaven de major extensió de terres” (Portavella, 2013, p. 23), entre elles la coneguda torre de la Virreina. Les havia comprat Antoni d’Amat el 1770 i en l’escriptura s’indica el cens que encara es pagava al monestir de Sant Pere de les Puelles (10 lliures i 10 sous).5 Igualment, sabem que també pertanyia a Sant Pere de les Puelles la finca que Geroni Grassot i Ballester i Isabel Gispert i Arols compraren el 1770, al passatge dels Caputxins, anomenada Bell-lloch (i després Brichfeus) (Portavella, 2013, p. 90). Així doncs, el territori gracienc era molt petit en origen, ja que aquesta part de la rodalia extramurs de Sant Pere de les Puelles quedava continguda entre Horta per la banda de dalt, la zona de defensa militar de Barcelona per la part de baix, i Sarrià i Sant Martí de Provençals a banda i banda. Per això en esdevenir municipi independent durant el Trienni Liberal s’hi agregaren parts dels municipis veïns, especialment d’Horta. El nucli de població es formà al voltant dels camins (ocasionalment torrents) que connectaven amb Barcelona.6 Així, prop del torrent de l’Olla hi havia la zona ocupada pel convent dels Caputxins. El límit per la banda de muntanya era la zona prop del convent dels Josepets (1626), limitant amb el termes de Sarrià (Sant Gervasi) per l’esquerra i d’Horta per la banda de dalt. El camí de Gràcia esdevingué l’eix principal de la urbanització del nucli, on, posteriorment, a la part baixa, s’hi instal·là el convent franciscà de Jesús (1825). Tota la banda de la dreta de nucli de Gràcia limitava amb Sant Martí, seguint el límit natural que marcava el torrent de la Partió o d’en Mariner fins arribar als peus del turó del Carmel, on confluïen els límits de Gràcia, Horta i Sant Martí. Un mapa francès que representa el setge de 1713 mostra molt bé els camins i torrents que connectaven la zona gracienca amb Barcelona (fig. 1). També s’hi poden veure les ubicacions inicials dels convents de franciscans i de caputxins que acabarien desplaçant-se a Gràcia. La versió actualitzada d’aquest mapa seria la que apareix a J. Olivé (1997), on es pot veure el traçat urbà actual amb els torrents sobreposats (fig. 2).

5. Informació facilitada per Jesús Portavella (AHPB Joan Plana 21.05.1835 foli 117v 004). 6. Sobre l’evolució dels torrents del Pla de Barcelona vegeu el treball d’O. Riba i F. Colombo (2009).

–152–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Figura 1. Detall d’un mapa francès del setge de Barcelona del 1713

Aquest mapa mostra molt bé els torrents i camins que connectaven la zona gracienca amb la ciutat. S’hi veu la ubicació del convent dels Josepets a Gràcia i la primera ubicació del monestir de Montcalvari, de caputxins, i del convent franciscà de Jesús abans de traslladar-se a Gràcia. Font: AHCB, Plan de Barcelone ou est marqué le camp de l’Armee du Roy qui en fait le blocus defuis le... Juillet 1713, núm. de registre 02845.7

7. L’autora agraeix a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona les facilitats per obtenir la imatge d’alta qualitat d’aquest plànol, així com de la vista de la figura 3.

–153–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Figura 2. Els torrents sobreposats al traçat urbà que connecta Gràcia i Barcelona

Font: Olivé (1997), reproduït a Riba i Colombo (2009, p. 49). –154–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

3. La gènesi del municipi de Gràcia Inicialment Gràcia era un conjunt d’explotacions agrícoles, amb masies i cases senyorials que s’havien edificat al voltant dels convents. Per ordre cronològic, el primer seria el convent dels Josepets (1626), amb l’església dedicada a misteri de l’Anunciació i que donaria nom al terme. El segon, el monestir de Montcalvari, de caputxins, s’edificà en el lloc que avui dia es denomina passatge dels Caputxins i fou un dels nuclis de població més antics de Gràcia.8 I el tercer el convent de Jesús, de franciscans, inaugurat el 1825.9 Com a convent va tenir una vida efímera, ja que l’exclaustració de 1835 el va deixar sense comunitat. Aquest mateix any, però, es fundà la parròquia amb el nom de Santa Maria de Jesús de Gràcia, que seria l’única existent al municipi de Gràcia durant uns anys, aconseguint, finalment, deslligar-se de la jurisdicció parroquial de Sant Pere de les Puelles (Carreras Candi, 1916, p. 817). Podem fer-nos una idea de com era la zona de Gràcia en aquesta època gràcies a les descripcions que en fa el Baró de Maldà (1746-1819) al Calaix de sastre,10 ben interessants de llegir. I també la informació que el jurista Francisco de Zamora (1757-1812) va recopilar durant la seva estada a Catalunya com a magistrat de l’Audiència de Catalunya, entre els anys 1785 i 1791. Així, les notícies de Gràcia apareixen disperses en parlar del terme de Barcelona, com les que reproduïm tot seguit: “Por todo el término de Barcelona y fuera de sus muros hay muchas casas dispersas, y otras unidas que forman población o vezindario. A la parte del norte y a medio quarto de hora de la ciudad hay una calle larga que tiene casas a una y otra parte, y un convento de padres franciscanos nombrado de Jesús, y este es el nombre de la calle y poblado. Después de este se sigue otro con un convento de padres descalzos de San Joseph, nombrado de Gracia, y este nombre tiene también la población.” (Burgueño, 2016, p. 68)

I més endavant: “Barcelona está unida y serrada con la muralla, pero a fuera de la ciudad y dentro de su término hay los vezindados o barrios de San Beltran, Barraquetas, Torrent de las Ollas, Jesús, Gracia, los Molinos y Barceloneta;” (ibíd., p. 72). I també quan es parla d’algun dels termes amb el qual Gràcia limitava, com quan informa sobre Horta (Sant Genís dels Agudells), on podem llegir: “Tirando riabuelo [sic] abaxo se encuentra el barrio llamado de Vallcarca y Gracia, que se compone de treinta y tres casas; en ellas hai albañiles, herrero, texedor de lino con tres telares y gente de campo. Los unos se aplican al corte de leñas para el abasto de los hornos de ladrillos y de los alfareros de Barcelona y su Llano; otros al acarreo de ellas con sus proprias caballerías, y otros a la labor de los campos. Las mugeres, unas 8. Aquesta ubicació, però, no era la inicial, ja que quan es fundà el 1580 s’edificà prop de la muralla de Barcelona. Fou destruït durant el setge de 1714 i llavors es reedificà en la zona de Gràcia. 9. Fundat el 1413 a l’actual cruïlla del carrer d’Aragó amb el passeig de Gràcia, aquest convent també és traslladà a Gràcia quan va ser destruït durant les guerres dels Segadors i del Francès. 10. Vegeu la descripció que fa de la vila de Gràcia al seu dietari, el Calaix de Sastre (1769-1819) (Amat, 1994, p. 245-246).

–155–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Figura 3. Vista de Gràcia i Barcelona (1842)

Font: Patxot, 1858, p. 28.

se emplean a hazer coladas para las gentes barcelonesas, otras en labores de manos, y otras en mantener burras, y de su leche proveher a los enfermos de la capital. Tiene el Común del término de San Ginés carnicería en este barrio.” (ibíd., p. 96-97)

La descripció del convent dels Josepets de Gràcia apareix dins les notícies de Sarrià, com també la de l’església de Sant Gervasi (ibíd., p. 178-179). La Gràcia que ell conegué no devia ser tan diferent de la que apareix en la fotografia del 1842 que es reprodueix en la figura 3, amb el palau de la Virreina a la dreta en primer terme i darrera els dos vapors. És un daguerreotip que apareix com a il·lustració en l’obra de Francesc Pi i Margall España: obra pintoresca publicada el 1842 (p. 24), on s’indica que és d’Antoni Roca. Aquesta obra pretenia mostrar com eren les diferents parts d’Espanya per mitjà d’il·lustracions i moltes d’elles eren gravats que provenien de daguerreotips. Aquesta mateixa fotografia també es troba, i amb millor qualitat, a l’obra de Fernando Patxot Las delicias del claustro y mis últimos momentos en su seno, del 1858 (p. 28). Durant el segle xix Gràcia experimentà un increment de població molt notable, molt més acusat que altres nuclis de població del Pla (Nadal, Urteaga i Muro, 2006, p. 22). Sarrià, Horta i Sant Gervasi conservaren el seu caràcter eminentment rural i tingueren un creixement lent. Sant Martí de Provençals i Sants començaren a mitjans de segle a ser el lloc d’emplaçament d’indústries diverses que ampliaven les instal·lacions o abandonaven la ciutat. En canvi, Gràcia tingué un creixement residencial que comportà un desenvolupament molt més ràpid. A més, aquest desenvolupament anà lligat a una urbanització –156–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

de la zona, amb la qual la mitjana burgesia benestant s’enriquí. La urbanització del territori es feu respectant la pròpia naturalesa del terreny, a partir dels torrents i camins naturals, a les vores dels quals es feren les primeres edificacions (Serra, 1995, p. 21-25). Des de finals del xviii, “el camí de Gràcia serà el primer suport d’un seguit de capdavanteres i exigües agrupacions lineals de parcel·les que malmetran una part important de les seves vores” (ibíd., p. 40). I serà sobretot a començament del segle xix quan comencen les parcel·lacions per urbanitzar ordenadament el futur municipi. El 1802, per exemple, es feu una de les primeres parcel·lacions per urbanitzar la part de baix del carrer Gran, tocant als Jardinets de Gràcia, ja que la part més valorada inicialment era la del voltant del camí de Gràcia. I amb la urbanització creixent de les primeres dècades del segle el camí de Gràcia, que arribava fins als Josepets, es transformà en carrer, amb la parcel·lació geomètrica pròpia de l’època (ibíd., p. 47). La valoració, i posterior urbanització, de la Travessera de Gràcia, que és l’altre gran eix de Gràcia, arribaria més tard, cap al 1840.11 Cada finca ocupava, en general, una gran extensió de terra. A partir de mitjan segle xviii aquestes finques es van començar a dividir o van canviar de propietaris i, en conseqüència, també de nom. “Per exemple, Can Montaner va passar a mans d’Eusebi Güell i a dir-se Can Montaner de Dalt, part de Brichfeus constituí després el popular Camp d’en Grassot. Manuel Amat (virrei del Perú) va heretar la finca del Marquès de Castellvell. A final del xviii s’hi van edificar cases noves i dividir les grans peces”.

Així, les finques més importants a l’inici del procés urbanitzador eren cal Comte, ca l’Arquer, ca l’Alegre, la Virreina, can Sanpere, can Trilla, la Fontana, can Montaner, can Toda, can Calic i can Padral (ibíd., p. 41). El 1808, però, la invasió napoleònica aturaria tots processos d’urbanització de Gràcia fins al seu acabament el 1814 (ibíd., p. 59). És precisament durant aquest període que tingué lloc la proclamació de la Constitució de 1812, que permetia la segregació de nuclis de població molt densament poblats, com era el cas de Gràcia. El retorn de Ferran VII el 1814 significà l’anul·lació de la Constitució de 1812, però el seu esperit continuà viu entre els polítics liberals, que finalment triomfaren durant l’anomenat Trienni Liberal. D’aquest període immediatament posterior a la guerra del Francès es conserva un text de 1816 que il·lustra molt bé aquest esperit liberal previ a la independència de Gràcia. És una disposició reial en què els prohoms o regidors de Gràcia, atès el nombre d’habitants, demanen disposar de la mateixa independència administrativa que els pobles de Sants, Sant Gervasi, Sarrià i Sant Martí de Provençals per tal que la població pugui beneficiar-se directament de la tributació dels impostos.12 11. Sobre el procés d’urbanització de Gràcia durant aquesta època vegeu Isabel Ricart (2011). 12. Arxiu de la Corona d’Aragó, Audiència, llig. 126, plec de febrer de 1816. Aquest document fou transcrit per Pere Queraltó i Tolosa (1950, p. 117-120) i A. Duran i Sanpere (1972, p. 663-664) va fer-ne un breu comentari tot remarcant-ne la seva importància.

–157–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Figura 4. Les rodalies corresponents a les dues segregacions de Gràcia

La rodalia de la primera segregació (1821) hi apareix marcada amb línia discontínua, la segona (1850) en línia contínua. Font: Olivé, 1992, p. 463

4. La primera segregació de Gràcia (1821-1824) Arribat el Trienni Liberal, la política municipal que van dur a terme les noves autoritats va ser favorable a la creació de nous municipis (Burgueño i Laso, 2002, p. 14), com fou el cas de Gràcia. La Constitució de 1812 establia: “Se pondrá ayuntamiento en los pueblos que no le tengan y en que convenga le haya, no pudiendo dejar de haberle en los que por sí o por su comarca lleguen a –158–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

mil almas, y también se les señalará término correspondiente”. De manera que ja hi apareixen els tres elements que integren el concepte actual de municipi: l’òrgan de govern (l’Ajuntament), la població (mil habitants) i el territori (límits del terme) (ibíd., p. 12-13). Com és sabut, la documentació administrativa de Gràcia es va perdre en la Revolta de les Quintes (1870). Es conserva, però, la documentació relativa a la segregació de Barcelona de la Diputació Provincial i de l’Ajuntament de Barcelona, de la qual Francesc de P. Colldeforns (1936, p. 203-205) va publicar un total de 5 textos, datats entre el 19 de gener de 1821 i el 7 de febrer de 1822, procedents dels llibres d’acords d’aquestes dues entitats. Són documents relacionats amb la delimitació territorial del nou terme, que, com hem vist, era una de les novetats en la legislació municipal incorporades per la Constitució de 1812. La descripció completa del límit municipal de la Gràcia del Trienni Liberal es pot llegir en el document núm. 3 publicat per Colldeforns, on s’indica la rodalia aprovada per la Diputació Provincial el 22 de febrer de 1821.13 La constitució del nou municipi de Gràcia va comportar-ne l’ampliació territorial. Així, l’expansió més important va ser l’adquisició de Vallcarca, que fins a aquell moment pertanyia al terme d’Horta, el qual reclamaria la seva reincorporació.14 I també es van agregar parts procedents de Sarrià15 més enllà de la riera de Cassoles (fig. 4). I encara per la banda tocant a Sant Martí el límit va traspassar el torrent de la Partió o d’en Mariner i va arribar fins a la finca “de la Casa de Velas y arroyo llamado de Puigciuró” (és a dir, la torre Vélez i el torrent de Lligalbé), segons es pot llegir a la descripció de la nova rodalia. Durant el Trienni Liberal també “s’aprova el decret sobre llibertat d’indústria i la llei d’expropiació forçosa. Es comencen a subhastar els béns de l’Església (Desamortització) i progressivament el sol esdevé una mercaderia” (Serra, 1995, p. 67). És, doncs, a partir d’aquest període, i molt especialment durant els anys 20 i 30, que es reprengué la urbanització de Gràcia: “els objectius dels emfiteutes en adquirir les parcel·les són diversos; hi trobem des del rendista que hi construeix la noble casa familiar (el Baró de la Barre adquireix 14 parcel·les per edificar-hi una casa gran amb jardí), fins a la industrial, que hi instal·là una fàbrica tèxtil (5 parcel·les) amb més de 50 treballadors (Josep Ramoneda), però l’element dominant és el menestral que hi construeix una casa de planta o planta i pis, amb botiga a la planta baixa” (Serra, 1995, p. 48).

La reinstauració de l’absolutisme de Ferran VII va suposar la desaparició del municipi de Gràcia, que es reincorporà administrativament a Barcelona. A partir d’aquest període els prohoms de Gràcia intentarien recuperar la independència 13. La rodalia del terme també apareix reproduïda a Queraltó (1950, p. 143-144) i Olivé (1992, p. 458-459). 14. Acta de la Diputació Provincial del dia 1 d’abril de 1822 (Llibre d’actes 109, f. 36v.): “En vista de la solicitud del Ayuntamiento de Horta para que se le devuelva el barrio llamado de Ballcarca que se desmembró de su término para unirlo al de Gracia y de la rodalia formada, [....]”. 15. A banda del que apareix a la descripció de la rodalia s’esmenta en un document publicat per Colldeforns (1936, p. 204).

–159–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Figura 5. Plano de Gracia y de su territorio levantado por D. Tomas Sanmarti en febrero de 1845

Font: ICGC, RL. 171016

16 L’autora agraeix a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya les còpies escanejades d’alta qualitat que em van facilitar i el seu permís per reproduir-les en aquest treball.

–160–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

del municipi. Efectivament, d’acord amb al documentació de què disposem, l’any 1828 els prohoms de Gràcia varen demanar la independència del municipi que, per guanyar-se la simpatia del monarca, es denominaria “San Fernando y Santa Amalia de Gracia”, en honor als sants patrons dels monarques. La reial cèdula adreçada a Ferran VII en què es fa la petició és datada el 31 d’octubre de 1828 i és transcrita, juntament amb altra documentació que sembla provinent de la Reial Audiència i de l’Ajuntament de Barcelona, a Queraltó (1950, p. 190-192).17 Malgrat que Gràcia encara trigaria uns anys a aconseguir de nou la segregació de Barcelona, va aconseguir l’estatus de vila, que en aquest període es donava als nuclis de població d’una certa entitat. Una entitat que s’aniria consolidant amb la progressiva urbanització, industrialització i el creixement demogràfic dels anys 30 i 40. Per acabar, cal indicar que Gràcia no tenia una parròquia pròpia, a diferència de la resta de pobles limítrofes, que precisament s’havien format a partir del terme parroquial, excepte les Corts, sinó que depenia de tres parròquies: Sant Pere de les Puelles (principalment), Santa Maria del Pi i Sant Just i Sant Pastor. De manera que, paral·lelament a la independència municipal, Gràcia buscaria la seva “independència” parroquial, fet que aconseguiria amb la fundació de tres parròquies: el 1835 es creà la de Santa Maria de Jesús de Gràcia; el 1845, la de Nostra Senyora de Gràcia (als Josepets), que inicialment era dins del terme de Sant Gervasi, ja que quedava a l’altra banda de la riera de Vallcarca, que prenia el nom de Cassoles en aquest punt i que actualment és l’avinguda del Príncep d’Astúries, límit natural entre els dos termes,18 i el 1875 es creà la de Sant Joan de Gràcia (a l’antic palau de la Virreina).

5. La segona segregació de la vila de Gràcia (1850-1897) Lluny de desanimar-se amb les constants negatives a la segregació de Gràcia per part del consistori barceloní, els prohoms de Gràcia continuaren insistint-hi i encarregaren l’elaboració dels mapes del futur terme a Tomàs Sanmartí.19 Així, Sanmartí situa: “la línia de partió amb el municipi de Barcelona a tocar del glacis de les muralles de Barcelona, de manera que el territori situat a banda i banda al llarg de tot el passeig de Gràcia era considerat territori gracienc. I encara, en el plànol datat el març de 1845 la superfície cartografiada és més àmplia, ja que s’estén cap a l’oest fins al punt de trobada de la Travessera de Gràcia amb la Riera d’en Malla” (Nadal, 2014, p. 122).

17. Es pot consultar altra documentació relacionada amb aquesta qüestió a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Audiència, reg. 1427, 1828, fol. 456v-457r i Audiència, reg. 1428, 1829, fol. 387r) i també a Queraltó (1950, p. 215-216, 239-240 i 253-260). 18. Vegeu més informació sobre aquesta riera a Serra (1995, p. 53). 19. Vegeu més detalls sobre aquests mapes a Nadal (2014, p. 122-123).

–161–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Figura 6. Detall de la zona de Gràcia en el Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona, d’Ildefons Cerdà (1855)

Font: ICGC, RM. 267959

És a dir, que dibuixa el territori gracienc amb més extensió de la que tradicionalment li pertocava (fig. 5). El 1850 la vila de Gràcia se segregà novament de Barcelona.20 En relació amb la delimitació del nou terme, la documentació inicial es limitava a indicar: 20. Part de la documentació relativa a tot el procés és transcrita a Queraltó (1950, p. 271-278). L’editor de Treballs de la SCG, J. Burgueño, ens ha comunicat que és errònia la data de segregació el 1847, que ell havia aportat en diverses publicacions, i ens comunica que la segregació és va fer efectiva per R.D. de 16 de juny de 1850.

–162–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Figura 7. Detall del terme de Gràcia en el Plano de Barcelona y sus alrededores en 1890 [...] trazado por D. J. M. Serra

Font: ICGC, RM. 24466

“Que conviene acceder a la segregacion del Barrio de Gracia de la Ciudad de Barcelona constituyéndose el oportuno expediente para la asignacion del termino jurisdiccional que corresponda” (Queraltó, 1950, p. 275). En la documentació emesa els dies posteriors s’indica que els límits del terme seran els mateixos que els de la rodalia fixada el 1821 (ibíd., p. 277-278), però ateses les nombroses –163–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

queixes rebudes, entre elles les dels municipis que van perdre part de la seva rodalia en la primera segregació de Gràcia, es modificà.21 La nova descripció del terme, que figura en una acta notarial datada l’11 del febrer de 1851 (ibíd., p. 281), pràcticament recupera els límits inicials per la banda de dalt i lateralment. Sembla, però, que s’estén una mica per sota del carrer Còrsega i inclou també una petita part de l’Eixample, de la qual el 1889 es va segregar una part per a construir-hi l’Hospital Clínic22. Probablement per aquest motiu el plànol parcel·lari de Gràcia (Nadal, Urteaga i Muro, 2006, p. 173) que Joan Soler i Mestres havia iniciat aquest mateix any va quedar incomplet, ja que el terme apareixia amb els límits de la primera segregació del municipi. D’aquesta etapa es conserven alguns plànols ben il·lustratius del terme, com el plànol que Ildefons Cerdà va aixecar el 1855, on es veu Barcelona continguda dins les muralles, la zona de defensa i els límits dels municipis que s’acabarien agregant a Barcelona (fig. 6). El Plano Geométrico de la Villa de Gracia fet el 1863 per l’arquitecte Rovira i Trias, que permet veure amb prou detall la parcel·lació del territori. I també els mapes que el 1889 i el 1890 aixecaren Miquel Pascual (Plano general de alineaciones de la villa de Gracia) i J. M. Serra (Plano de Barcelona y sus alrededores) (fig. 7). Cal destacar que es recupera l’antiga riera de Cassoles com a límit amb el terme de Sant Gervasi i s’especifica que el límit amb aquest terme queda darrera dels Josepets: “pasando por detrás del edificio iglesia de San José, que queda incorporada al término jurisdiccional de esta población de Gracia”. De manera que, a diferència del que es pot veure en el mapa de Tomàs Sanmartí, el convent dels Josepets quedava dins el terme de Gràcia per la importància que havia tingut en el desenvolupament del terme i perquè havia donat nom a la població. També es recupera l’antic límit amb Sant Martí de Provençals marcat pel torrent de la Partió o d’en Mariner. I en parlar del límit amb Horta, en la descripció de l’acta notarial s’esmenta Antoni de Larrard com a propietari de la finca que limita amb el terme d’Horta. El 1866 s’oposà a un projecte d’urbanització de la zona i vengué la propietat a Salvador de Samà i de Torrents, marquès de Marianao. “Pels vols de 1890 el marquès decidí obrir uns carrers a la part baixa de la finca que batejà amb els noms de Milans (després anomenat Olot), Larrard, Marianao, i Sant Josep de la Muntanya” (Bassegoda, 2008, p. 99). El 1899 vengué la part alta de la Muntanya Pelada a Eusebi Güell, qui encarregà a Antoni Gaudí el projecte de la ciutat jardí per a una seixantena de cases, les obres del qual s’iniciaren cap al 1900. I el 1909 es va acabar la construcció de la caserna per la Guàrdia Civil que Eusebi Güell havia fet als seus terrenys darrera del santuari de Sant Josep 21. El 1846 els municipis de les Corts, Sant Gervasi i Horta ja havien manifestat la seva por de tornar a perdre part del seu territori si Gràcia tornava a segregar-se de Barcelona (Arxiu Històric de la Diputació, lligall 735, exp. 3). 22. Arxiu Històric de la Diputació, sig. 1340, exp. 6 (“Expediente de segregación de dos manzanas de terreno del término municipal de Gracia para agregarlas al de esta Ciudad al objeto de construir en ellas el Hospital Clínico”).

–164–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

de la Muntanya i que va regalar a l’Estat.23 L’arquitectura de la caserna segueix el mateix estil que el del santuari, la construcció del qual s’havia iniciat el 1895 i s’inaugurà el 1902. El monestir s’edificà darrera de can Tusquets, una finca construïda el 1793, vestigi dels inicis de Gràcia, quan encara era un conjunt d’explotacions agrícoles i cases senyorials edificades al costat dels convents, en aquest cas prop del convent dels Josepets. Quant a la població que hi vivia, segons apareix al Nomenclàtor que comprende las poblaciones .... de España, elaborat al 1860, a Gracia hi vivien 19.969 persones (Burgueño, 2014, p. 391-392). La vida de Gràcia com a municipi acabaria el 1897 quan se signà el decret d’agregació a Barcelona de Gràcia i cinc termes més: Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar.24

Bibliografia Amat i de Cortada, Rafael d’ (1994). Viles i ciutats de Catalunya. A cura de Margarida Aritzeta. Barcelona: Barcino. Bassegoda, Joan (2008). “La Muntanya Pelada i el Park Güell”. Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, núm. XXII, p. 99-110. Brocà, Guillem M. de (1918). Historia del derecho de Cataluña. Barcelona: Herederos de Juan Gili. Burgueño, Jesús (2014) “Nomenclátor que comprende las poblaciones ... de España (1860)”. Edició de la informació referida a les terres de parla catalana. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. – (2016) El Pla de Barcelona a la fi del s. xviii. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Burgueño, Jesús; Ferran Lasso de la Vega (2002). Història del mapa municipal de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya. Cabré i Pairet, Montserrat (1989). “Les monges de Sant Pere de les Puelles, propietàries al Pla de Barcelona (segles x i xi)”, dins Història urbana del Pla de Barcelona. Vol. I. Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona celebrat a l’Institut Municipal d’Història els dies 6 i 7 de desembre de 1985. Barcelona: Institut Municipal d’Història, p. 37-44. Carreras Candi, Francesc [1916]. “La ciutat de Barcelona”, dins: Geografia general de Catalunya. Barcelona: Albert Martin, vol. VI. Catalunya romànica (1992). “El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. XX. Colldeforns, Francesc P. (1936). Les parròquies barcelonines en el segle xix. I.- Època constitucionalista (1820-1824). Barcelona: Vicenç F. Maluquer. Duran i Sanpere, Agustí (1972). “Els primers tempteigs per a la creació del municipi de Gràcia”, dins: Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat. Barcelona: Curial, vol. 1, p. 663-664. Grau, Ramon; Margarida Nadal (1997). La unificació municipal del Pla de Barcelona 1874– 1897. Barcelona: Proa; Institut Municipal d’Història. 23. Vegeu La Ilustración Artística, 12 de juliol de 1909, p. 466. 24. Sobre les dificultats que envoltaren el projecte d’agregació dels municipis a Barcelona: Ramon Grau i Margarida Nadal, 1997.

–165–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 147-166 Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia

Mar Batlle

Martí i Bonet, Josep M.; Romà Castro i Alcaide; Asumpció Colomés i Amengual (1987). Els Josepets, Parròquia de la Verge de Gràcia i Sant Josep: 300 anys d’història. Barcelona: Arxiu Diocesà de Barcelona. Mas, Joseph (1921). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Barcelona: Tipografía Católica Pontificia. vol. XIII. Nadal, Francesc (2014). “La cartografia municipal de Gràcia, 1850-1897”, dins: Carme Montaner; Ramon Grau [ed.]. Estudis sobre la cartografia de Barcelona, del segle xviii al xxi: els mapes d’una ciutat en expansió. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 121-143. Nadal, Francesc; Luis Urteaga; José Ignacio Muro (2006). El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Barcelona: Diputació de Barcelona. Olivé i Guilera, Jaume (1992). “Nota històrica de Gràcia”, dins: Xavier Bastida i Canal. La Parròquia de Sant Joan de Gràcia i el seu entorn. Barcelona: Arxiu Diocesà de Barcelona, apèndix III, p. 449-467. – (1997). “Rieres i torrents de Gràcia”. Revista Camèlies. Full informatiu del Taller d’Història de Gràcia, a. 2, núm. 7, p. 1-4. Patxot, Fernando (1858). Las delicias del claustro y mis últimos momentos en su seno. Madrid: José Cuesta / Barcelona: Imp. Cervantes. Pi i Margall, Francesc (1842). España: obra pintoresca en láminas ya sacadas con el daguerrotipo, ya dibujadas del natural grabadas en acero y en boj. Cataluña. Barcelona: Imprenta de Juan Roger. Queraltó Tolosa, Pere (1950). Apuntes históricos, dins: Miguel Brasó Vaqués [ed.]. Album histórico y gráfico de Gracia. Barcelona. Riba, Oriol; Ferran Colombo (2009). Barcelona: la Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geologia urbana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Ricart, Isabel (2011). Habitatges privats de la Vila de Gràcia: característiques i evolució entre 1870 i 1897. http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/handle/10609/16003 Serra i Riera, Enric (1995). Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia. Barcelona: Edicions UPC (Col·lecció d’Arquitectura; 4). Vilumara, Josep M.; Fàtima López (2016). El Quarter de Sant Pere. Història d’una barri amagat de Ciutat Vella. Barcelona: Ajuntament de Barcelona; Viena Edicions.

–166–


RESSENYES

–167–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 169-186 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.167

Vicenç M. Rosselló i Verger (2018). Les Illes Balears. Mallorca, el sud i sud-est (municipis de Llucmajor, Campos, Ses Salines, Felanitx i Manacor). Palma: Institut d’Estudis Baleàrics i Institut d’Estudis Catalans, 547 p. Mallorca, el sud i el sud-est de Vicenç Rosselló, ara en català1 Onofre Rullan

Departament de Geografia Universitat de les Illes Balears

Presentació Honorable Consellera de Cultura del Govern de les Illes Balears, Senyor Director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Senyor President de l’Institut d’Estudis Catalans, Don Vicenç, amigues i amics. Intentaré fer-vos cinc cèntims de les 547 pàgines de Mallorca, el sud i sud-est de Vicenç M. Rosselló i Verger. Per això parlaré breument de l’autor i el seu context acadèmic així com del llibre que presentam. Vaig veure per primera vegada aquesta tesi doctoral a l’antic departament de Geografia a Son Malferit de Palma a finals de la dècada del 1970 quan cursava els meus estudis de llicenciatura. Recordo que era un llibre que m’impressionava pel seu contingut i, també, pels seus 4,5 cm. de llom que, tot s’ha de dir, en l’edició catalana se n’ha aprimat un, només en fa 3,5. Vaig comprar el llibre el 1983 per 1.500 pts (9 €) a la Cambra de Comerç de Palma i, des d’aleshores, com tots els clàssics, ha estat un llibre de consulta habitual malgrat el pas del temps. Vicenç Rosselló i el seu context acadèmic El treball de Rosselló fou la primera tesi balear de geografia emmarcada en el paradigma de la geografia regional que classificava i analitzava regions naturals (amb l’empremta humana que en reforça el seu caràcter en paraules 1. El text es correspon bàsicament al de la presentació del llibre el dia 12/11/2018 com a un dels actes de la Setmana del Llibre en Català celebrada al parc de les Estacions de Palma (fig. 1). S’han incorporat les notes i citacions necessàries per una correcta compressió del text.

–169–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

Dantín Cereceda) enfront de l’anterior tradició de les descripcions per unitats politicoadministratives. La regió natural (sovint tautològicament anomenada regió geogràfica) era entesa com a àmbit que es congriava amb certa homogeneïtat interna a partir de determinades característiques naturals afaiçonades per les activitats humanes que s’hi desenvolupaven. Aquestes activitats eren les forjadores del paisatge i, quan el paradigma de la regió natural era dominant, eren fonamentalment les agràries. Posteriorment, quan l’agricultura i la ramaderia cediren davant d’altres activitats, es començà a parlar de regions urbanes, difuses... I la regió natural serà allò que hem anat desdibuixant i perdent en un irresponsable procés de “destrucció creativa” en paraules del sociòleg Werner Sombart i de l’economista Joseph Schumpeter. El llibre de Rosselló que ara es torna a presentar ens permet visitar aquella antiga regió natural del sud i sud-est de Mallorca que avui, com la resta de les Illes Balaers, és en un accelerat procés de descomposició. La geografia regional que analitzava regions natural era força deutora de la geografia francesa que comptava amb la rutilant figura de Paul Vidal de La Blanche (1845-1918). Una influència de la geografia regional francesa que es mantindrà pràcticament fins a la dècada del 1980 quan els paradigmes neopositivistes anglosaxons desplacin els regionals. Un paradigma regional que assumeix la Historicitat de l’acció humana i la idea de resposta i adaptació «activa» als obstacles del medi (Riudor, 1989, p. 23). Però quan el paradigma Figura 1. Presentació del llibre a Palma

Font: Lleonard Muntaner Editor. D’esquerra a dreta Onofre Rullan, Vicenç M. Rosselló, Francesca Tur (consellera de Cultura), Joandomènec Ros (president de l’IEC) i Francesc M. Rotger (director de l’IEB) –170–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

regional francès es consolida a l’Estat espanyol ho fa ja amb una tendència cap a l’especialització temàtica que també s’observa a Franca des dels anys quaranta i cinquanta quan l’escola vidaliana comença a entrar en crisi (Riudor, 1989, p. 26). Però aquesta tendència a l’especialització temàtica no és la que s’observa en la tesi de Rosselló que reconeix directament la seva inspiració en obres de geografia regional francesa no especialitzades temàticament, com les de Maurice Le Lannou (1906-1992) sobre Sardenya (Le Lannou, 1941) o la de Max Derruau (1920-2004) sobre la Limanya (Derruau, 1949). A España el paradigma de la regió naturals arriba a traves d’obres com “L’Espagne”, inclosa en la Nouvelle Géographie Universelle. La Terre et les homes publicada per Reclus (1876) o la Geografia de España en primera edició de 1908 del mallorquí Rafael Ballester (1916). Però serà segurament l’obra de Juan Dantín Cereceda qui consolidarà el paradigma regional a España amb obres con Resumen fisiográfico de la península Ibérica (Dantín, 1948 [1912]) i, especialment, el seu Ensayo acerca de las regiones naturales de España (Dantín, 1942 [1922]). A Catalunya els estudis aplicats a comarques naturals específiques seran pioneres arreu de l’Estat i tenen dues fites clau amb els estudis sobre la Cerdanya de Pau Vila (1926) i sobre la plana de Vic de Gonçal de Reparaz (1928). Segurament els primers treballs geogràfics on, a escala comarcal, s’aplica la metodologia d’anàlisi de la regió natural. A les Balears la geografia d’aquella època era conrada sobretot per catedràtics d’Institut (Company, 1988) com Josep Lluís Pons i Gallarza 1823-1894, Joan Llopis (1851-?), Mateu Obrador (1853-1909) o el ja esmentat Rafel Ballester i Castell (1872-1931), segurament el més reconegut geògraf mallorquí d’abans de la gerra civil malgrat que la major part de la seva vida acadèmica la desenvolupà a la península, en particular a Girona. Tanmateix, per tal de veure la llum les primeres i modernes tesis doctorals en Geografia caldrà esperar a la dècada del 1960 en paral·lel, com tants altres canvis, a l’eclosió de l’economia turística.2 I així, el 1962, Vicenç Rosselló llegeix i defensa Mallorca, el sur y Sureste, tesi regional dirigida per Antonio López Gómez que, a més de director, actuà com a secretari del corresponent tribunal que fou presidit per Amando Melón i en foren vocals, Joan Reglà, Manuel de Terán y José M. Jover. La tesi es publica dos anys més tard (Rosselló, 1964b) i, penso, ha estat la primera i única que podríem adjectivar, sense pal·liatius, de tesi balear de Geografia Regional. Quatre anys més tard de la seva publicació i sis més de la seva lectura, el 1968, Bartomeu Barceló defensa la segona tesi de geografia balear, però ja som davant d’una tesi amb especialització temàtica: Evolución recinte y estructura 2. Tot i no tractar específicament sobre els Illes Balears, segurament la primera tesi de geografia d’un mallorquí fou la defensada el 1907 per Rafael Ballester (Colom, 1980) a la Universitat Central (Madrid) i publicada en dues edicions els anys següents (Ballester, 1908; 1909).

–171–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

actual de la población de las Islas Baleares. La tesi fou publicada dos anys més tard (Barceló, 1970).3 Tant la de Barceló com les primeres tesis doctorals balears, totes elles de Geografia Humana, conservaran el corresponent capítol sobre el medi natural de la comarca que analitzen4. Es tractava d’un residu d’aquella antiga tradició vinculada a la regió natural ja que la part dedicada al medi natural són a capítols anecdòtics, no sempre justificats pels objectius i posterior desenvolupament de la recerca que s’aborda. El paradigma de la regió natural ja era una romanalla que s’esvaïa... La geografia regional com la de la tesi de Rosselló, s’ha de reconèixer, no tingué continuïtat a les Illes Balears, les tesis amb especialització temàtica i/o ancorades en els nous paradigmes emergents tancaren aquella gairebé non nata tradició5. Vicenç Rosselló, com Bartomeu Barceló, cursà estudis de ciències naturals a la dècada de 1950s abans de llicenciar-se en Filosofia i Lletres, secció d’Història i fer la tesi en Geografia. Fet important per explicar l’èxit de la tesi de Rosselló emmarcada en el paradigma de la regió natural. Base naturalística i formació d’historiador, comú als geògrafs de l’època, que fructifiquen en tesis regionals. Comunió d’allò natural amb allò cultural, geografia física i geografia humana, geografia regional en estat pur... Però Rosselló, com és sabut, no va fer la seva carrera acadèmica a Mallorca, Rosselló és un destacadíssim membre de l’anomenada Escola Valenciana de Geografia (Ramiro, 2002) fundada pel ja esmentat Antonio López Gómez. López Gómez fou catedràtic de geografia de València de 1955 a 1969 i, entre d’altres, fundà Cuadernos de Geografia (1964) –avui segona revista espanyola més antiga d’Espanya després d’Estudios Geográficos que acaba d’assolir els 100 números– i fundador del mateix departament de Geografia de València l’any 1966, 15 anys abans de la fundació del de Palma el 1981. Vicenç M. Rosselló Verger6 es llicencià en Història (1958), doctor i ajudant de càtedra (1962), Adjunt (1963), Catedràtic, primer de la Universitat de Múrcia (1967-69) i, després, de la de València arran del trasllat a Madrid de López Gómez el 1969. Si no vaig errat són 383 les seves publicacions que, val a dir, 3. Tant Rosselló com Barceló havien dut a terme les seves tesines a la segona meitat de la dècada del 1950. La primera fou la de Barceló sobre Ocaña i la segona la de Rosselló sobre el prat de Sant Jordi. Ambdues tesines foren publicades en forma d’article a Estudios Geográficos (Barceló, 1956; Rosselló, 1959). 4. Ens referim a la quarta, cinquena i sisena tesi de geografia defensades per Salvà (1978), Brunet (1981) i Florit (1983). L’excepció de la norma és la tercera tesi de geografia defensada per Albert Quintana, l’any 1975, i publicada més tard (Quintana, 1979). En aquest darrer cas (la primera tesi llegida ja a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma) el paradigma regional ja és completament absent alhora que s’emmarca en l’onada neopositivista que eclosionaria a España un poc més tard, a la dècada del 1980. 5. Tot i això, alguna recent tesi de Geografia de la UIB, com a l’Ivan Murray (2012), han volgut recuperar aquella antic vincle entre allò natural i allò humà i socioeconòmic, però ara emmarcant-se en nous paradigmes com el de la sostenibilitat. 6. Hi ha vàries publicacions dedicades a Rosselló, en destacam el número 40 (2001) de la revista Afers: fulls de recerca i pensament i el volum coordinat per dos dels seus deixebles (Santjaume i Mateu, 2006) on hi ha, en paraules de Lluís Gómez, la biografia més completa i vivencial de l’autor (Mateu, 2006). Són prou interessant també algunes de les entrevistes més geogràfiques que ha concedit Rosselló Verger (Boira, 2000; Mir i Pons, 2004).

–172–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

s’han incrementat notablement arran de la seva jubilació el 2001. Les seves obres van des dels primers treballs sobre el prat de Sant Jordi ja esmentats a la darrera publicació d’enguany, si no se me n’ha escapat cap..., Rèquiem per als molins aiguaders de Mallorca (Rosselló, 2018). Mai més ben dit, roda el món i torna al Born. Vicenç Rosselló ha dirigit 32 tesis doctorals que, posats a simplificar, crec que podríem dividir en dues etapes que es vinculen amb els principals canvis de paradigmes que han afectat la geografia espanyola. Una primera etapa de tesis regionals que tot seguit comentarem i en la que s’hi emmarca la pròpia tesi de l’autor que avui presentam i una segona etapa, de tesis temàtiques específiques, amb alguns anys que es compaginen ambdós plantejaments. L’especialització temàtica de Rosselló ha estat en Geografia Física7, en particular en geomorfologia litoral tot i que no podem oblidar la seva producció en el camp de la història de la cartografia. Camps aquests que no podem abordar en aquesta presentació. Però la seva tesi s’emmarca, com dèiem, en la primera d’aquestes etapes. López Gómez havia iniciat la tasca de cobrir el mapa de les més de 30 comarques valencianes dedicant-hi una tesi a cadascuna d’elles. I així defensaren les tesis Eugenio Burriel sobre l’Horta Sud (1970), Pérez Puchal sobre el Baix Palància i Fernando Arroyo sobre la Vall de Sogorb (1978). I Rosselló, com deixeble aplicat de López Gómez, segueix la seva tasca i dirigeix les tesis de José Quereda sobre la Marina d’Alacant (1973), Josep Costa sobre el Marquesat de Dénia (1973), Clemente Herrero sobre l’Horta Nord (1973), Vicente Gozálvez sobre el Baix Vinalopó (1975) i la d’Enric Matarredona sobre l’Alt Vinalopó (1981). Així com altres tesis de fora del País Valencià com la de López Ontiveros sobre la Campiña de Córdoba (1972), la de Gabriel Cano sobre l’Hoya de Baza (1973) i la d’Alfredo Morales sobre l’Altiplano de Jumilla-Yecla (1972). Però parlem del llibre que avui presentam. El llibre La tesi del 1962 Mallorca, el sur y Sureste fou publicada en forma de llibre el 1964 i havia de ser el primer volum de l’obra “Las Islas Baleares. Estudio geográfico y económico” dirigida, des de la Cambra de Comerç de Palma per Bartomeu Barceló8. Es tractava de programar la mateixa tasca d’investigacions comarcals que, des de València, planificava López Gómez. Però quin era el mapa comarcal que es volia cobrir amb tesis o estudis equivalents? Doncs un mapa que presentà el mateix Rosselló Verger, el 1964, al XX Congrés Geogràfic Internacional a Londres inserit en un treball sobre el reguiu 7. Dirigí 1a primera tesi de Geografia Física d’Espanya, la de López Bermúdez defensada l’any 1972. 8. El projecte no arribà a bon port i el llibre de Rosselló en fou l’únic exemplar de la projectada obra. Tanmateix el mateix Rosselló va engegar l’elaboració del volum de la comarca de Llevant que, finalment, no va concloure.

–173–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

a Mallorca (Rosselló, 1964b: 244, figura 1). En aquell mapa de Comarques de Mallorca (fig. 2) del 1964 es delimiten 5 comarques que, des d’aleshores tot i que amb diferents delimitacions, s’han vingut citant i utilitzant força, tant per part d’estudiosos con d’administracions: – la serra de Tramuntana, anomenada popularment sa Muntanya, – el Pla, amb una delimitació més extensa que la que es considera actualment, arriba a les badies de Palma i d’Alcúdia, – Llevant, una espècie de finisterrae de la Mallorca més oriental, – el Raiguer, topònim avui molt popular, recuperat per Rosselló de la crònica de Pere Marcili que identificava el que avui anomenaríem l’ecotò Pla-Muntanya, – I el Migjorn, l’equivalent al sud i sud-est de l’illa a la que Rosselló i dedicà la seva tesi. Figura 2. Les comarques de Mallorca

Font: Rosselló, 1964a, p. 244.

De fet, sota la direcció de Bartomeu Barceló, es dirigiren dues tesis ja citades que pretenien “completar el mapa” de Comarques de Mallorca del 1964, la de Pere Salvà (1978) que estudiava l’espai rural de la serra de Tramuntana9 i la 9. Aquesta tesi comptava amb el precedent de la d’en Miquel Ferrer (1974) que, des de l’enfocament històric, analitzava la població i la propietat de la serra de Tramuntana.

–174–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

de Francesca Florit (1983) que analitzava la transformació del paisatge rural i de la propietat de la terra a la comarca del Pla. Però aquestes i altres tesis ja són centrades temàticament en l’anàlisi geogràfica agrària i rural, són tesis de Geografia Humana, no de Geografia Regional. I això, potser, per dues raons. En primer lloc per mor de que el llistó de la tesi de Rosselló s’havia posat tan alt que, segurament, va desanimar mots investigadors i, en segon lloc per mor dels canvis paradigmàtics que afectaven la Geografia espanyola que, com hem assenyalat, inauguren les tesis temàtiques que, des d’aleshores es llegiran a la UIB i arreu de l’Estat. Las Islas Baleares. Mallorca, el sur y sureste s’emmarca en el paradigma regional on s’entremesclen consideracions d’història natural i cultural. Diu l’autor: “La delimitació comarcal és un problema de solució difícil. L’ampli terç de l’illa de Mallorca englobat en aquest treball correspon a una unitat geogràfica real, tot i que la historia podria reclamar horitzons més dilatats, i amb arguments geomorfològics aquells es reduirien considerablement. Criteris climatològics -la comarca més àrida de Mallorca- i administratius donen raó, en darrera instància, del territori estudiat.” (Rosselló Verger, 1964b, 2018, p. 1).

Per tant àmbit històric més dilatat, àrea geomorfològica més reduïda però amb homogeneïtat climàtica i administrativa. El treball és redactat en un estil fresc, desenfadat i directe. I és que, efectivament, els que el coneixem sabem que Rosselló no va de circumloquis, expressa directament i sense vacil·lacions el que considera que val la pena defensar. La publicació de la tesi, de 547 pàgines, fou acompanyada d’unes 300 il·lustracions i d’un centenar de mapes, incorpora algunes novetats per l’època en que fou defensada, com l’ús de la fotografia aèria o l’anàlisi de l’emfiteusi. La investigació és dividida en tres parts diferenciades. 1. El paisatge natural (120 pàgines) a. El relleu b. L’arxipèlag de Cabrera c. El clima i les aigües d. La vegetació i la fauna 2. Població, ciutat i viles (120 pàgines) e. Demografia f. Les ciutats i les viles 3. Les Activitats econòmiques (263 pàgines) g. La ruralia h. L’activitat industrial i. El comerç i la circulació j. La mar –175–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

El valor “arqueològic” del llibre, que remarca el mateix autor en la nota editorial de la present edició, és més que palès quan comparam les 147 pàgines dedicades a la ruralia (més de la meitat de les activitats econòmiques) amb les 14 dedicades al turisme. El turisme que s’insereix en el subcapítol “La Mar” on, amés, es tracta dels ports, la pesca, els perills del mar i el contraban. Evidentment, érem davant d’una altra Mallorca. El sud i sud-est, el Migjorn de Mallorca, és el territori per excel·lència de les marines seques que cap al nord, en augmentar la pluja i el relleu, minven, fins que les muntanyes d’Artà, ja completament llevantines, les fan pràcticament desaparèixer. Cap al centre, cap al Pla, l’imponent puig de Randa delimita la comarca malgrat que la literatura popular i culta sovint el considera situat al bell mig del Pla. Ha estat segurament la predominança dels conreus del Pla el que ha fet vacil·lar sovint els límits entre el Pla i les marines. Quan Pla volia dir terra rica –on hi havia cereals de subsistència i vinya d’exportació–, terra rica volia dir Pla i marina pobresa i perill. Les marines han estat, i en part encara són, una mescla simbiòtica que representava un equilibri estàtic entre una agricultura que empenyia des de l’interior cap a la costa i una natura que podia resistir millor gràcies al reforç que li representava la mar. L’hostilitat per a l’agricultura, era per mor de la magror dels sòls, les regulars envestides dels vents marins i la quasi ancestral amenaça per al poblament que representaven els atacs de corsaris i pirates. Una precaució de poblament que afectà a totes les marines de les Balears, no només a les del Migjorn de Mallorca. La natura del Migjorn, bàsicament arbustiva, ha fet de bardissa al constant vent marí alhora que servia de viver de caceres. Així les clarianes intrarbustives es beneficiaven d’una protecció natural que no podia desaparèixer ja que si ho feia ho feia amb ella la cacera i l’agricultura es veia greument afectada. Tanmateix la terra que s’hagués pogut alliberar de més hauria estat de tan poca qualitat com la que durant les dècades de més fam romperen els nombrosos roters de les marines. Les marines del Migjorn, allò més sud, allò més àrid, allò més planer, farcides d’arbres de secà, ha estat considerat paisatgísticament monòton (Picornell, 1985, p. 8), una monotonia que, tanmateix, des de l’aire, esdevé un gran mosaic divers. Tots aquests coneixements i molts altres aspectes del sud i sud-est de Mallorca són deutors de la tesi de Vicenç M. Rosselló i Verger. Una tesi regional excel·lent la lectura, o relectura, de la qual ens pot servir per visitar i veure com era aquella comarca natural que, avui, ja és complement artificial, i més que ho serà en entrar en funcionament la nova autopista de Campos... Una tesi, en resum, duta a terme per un geògraf irrepetible y compromès amb el país com ho demostra la feinada que ha invertit per, 56 anys més tard de la seva lectura en castellà, publicar-la en català. Enhorabona Don Vicenç. –176–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

Bibliografia Ballester, Rafael (1908). Investigaciones sobre metodología geográfica. Madrid: Imprenta del Patronato de Huerfanos de Administración Militar. – (1909). “Investigaciones sobre metodología geográfica”. Boletín de la Instrucción Pública de la República Argentina, núm. 10, p. 63. – (1916). Geografía de España. Girona: Imprenta y Librería de Viuda e Hijo de José Franquet. Barceló, Bartomeu (1956). “Evolución de la estructura agraria del término de Ocaña”. Estudios geográficos, núm. 63, p. 185-206. – (1970). Evolución reciente y estructura actual de la población en las Islas Baleares. MadridEivissa: CSIC/Instituto de Estudios Ibicencos. Boira, Josep V. (2000). “Sobre la terra i els homes. Entrevista a Vicenç M. Rosselló i Verger”. El contemporani: revista d’història, núm. 21-22, p. 25-31. Brunet, Pedro (1981). Los ferrocarriles de la Isla de Mallorca. Tesi doctoral, Universitat de Palma de Mallorca. Company, Miquel (1988). L’ensenyament de la geografia i els geògrafs mallorquins del segle xix. Treballs de Geografia, núm. 40, p. 7-21. Colom, Antoni (1980). Un regenacionista mallorquí: Rafel Ballester i l’ensenyament de la geografía. Trabajos de Geografía, núm. 37, p. 63-82. http://ibdigital.uib.es/greenstone/ collect/treballsGeografia/index/assoc/Treballs/_de_Geog/rafia_19/80v37p06.dir/Treballs_de_ Geografia_1980v37p063.pdf Dantín, Juan (1948). Resumen fisiográfico de la Península Ibérica. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas [1912]. – (1942). Regiones naturales de España. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas [1922]. Derruau, Max (1949). La Grande Limagne, Auvergnate et ourbonnaise. Étude Géographique. Clermont-Ferrand: Delaunay. Ferrer, Miquel (1974). Población y propiedad en la cordillera septentrional de Mallorca. (Evolución històrica). Palma: Diputación Provincial de Baleares. Florit, Francesca (1983). Las tranformacions del paisatge rural i de la propietat de la terra a la comarca del Pla de Mallorca (s. xix-xx). Tesi doctoral, Universitat de Palma de Mallorca. Le Lannou, Maurice (1941). Pâtres et paysans de la Sardaigne. Tours: Arrault. Mateu, Joan F. (2006). “Vicenç M. Rosselló i la geomorfologia litoral”, dins: Eulàlia Sanjaume; Joan F. Mateu [ed.]. Geomorfologia litoral i quaternari. Homenatge al professor Vicenç M. Rosselló i Verger. València: Publicacions de la Universitat de València, p. 13-33. Mir, Andreu; Damià Pons (2004). “Vicenç M. Rosselló Verger. La saviesa aplicada al coneixement geogràfic”. Lluc: revista de cultura i d’idees, núm. 839, p. 9-15. Murray, Ivan, (2012). Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística. Tesi doctoral, Universitat de les Illes Balears. http://dspace.uib.es/xmlui/handle/11201/2876 Picornell, Climent (1985). “El Migjorn de Mallorca”. Palau Reial. 1, núm. 4, p. 7-16. Quintana, Albert (1979). El sistema urbano de Mallorca. Palma: Ed. Moll. Ramiro, Enric (2002). Aproximació a l’escola valenciana de geografia. València: Biblioteca Nueva, Universitat de València. Reclus, Élisée (1876). “L’Espagne“, dins: Nouvelle Geographie Universelle. París: Hachette. Reparaz, Gonçal de (1928). La Plana de Vic. Barcelona: Barcino. Riudor, Lluís (1989). “L’herència vidaliana en la geografia espanyola”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 20, p. 21-34. Rosselló, Vicenç M. (1959). “La huerta de Levante en Palma de Mallorca”. Estudios geográficos, núm. 77, p. 523-578. –177–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

Rosselló, Vicenç M. (1964a). “El regadío en la isla de Mallorca”, dins: Aportación española al 20 Congreso Internacional de Geografía, Madrid: Centro Superior de Investigaciones Científicas, p. 235-254. – (1964b). Mallorca. El sur y el sureste. (Municipios de Llucmajor, Campos, Ses Salines, Santanyí, Felanitx y Manacor). Palma: Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación. – (2018). Rèquiem per als molins aiguaders de Mallorca. Palma: Lleonard Muntaner Editor. Sanjaume, Eulàlia; Joan F. Mateu [ed.] (2006). Geomorfologia litoral i quaternari. Homenatge al professor Vicenç M. Rosselló i Verger. València: Publicacions de la Universitat de València. Salvà, Pere A. (1978). Aproximación al conocimiento de la transformación del espacio rural en la serra de Tramuntana de la isla de Mallorca. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Vila, Pau (1926). La Cerdanya. Barcelona: Barcino.

–178–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

Vicenç Rosselló, un geògraf total1 Josep Oliveras

Societat Catalana de Geografia

Benvolguts president de l’IEC, Joandomènec Ros; consellera de Cultura del Govern de les Illes Balears, Sra. Fanny Tur; doctor Vicenç M. Rosselló i Verger, autor del llibre; i altres homes i dones presents en aquesta sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb la petició que em va fer el responsable de la reedició de la tesi doctoral del professor Vicenç Rosselló, el senyor Damià Pons, delegat de l’IEC a Palma, a mi em pertocaria parlar de l’obra en el context de l’època i dels estudis geogràfics que es feien en aquells moments, perquè de l’obra en si ja parlaria el seu autor. En primer lloc, i abans de començar la breu intervenció, em pertoca donar les gràcies a l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Institut d’Estudis Baleàrics que per mitjà d’un bon acord ens han permès poder distribuir gratuïtament l’obra a tots els nostres associats i associades, a canvi de la compra d’un nombre determinat d’exemplars. Ara, abans de tractar del significat de l’obra dins els estudis de Geografia regional, deixin-me dir algunes coses de l’autor, encara que entre el públic hi ha algunes persones que el coneixen millor que jo. Vicenç M. Rosselló va néixer a Palma l’any 1931, fill d’un mestre interessat pels fòssils i els mapes geològics. Va iniciar estudis de Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona i tornà a Palma per treballar, però es traslladà a València on tenia una germana i cursà a aquella universitat els estudis de Filosofia i Lletres, on s’especialitzà en Geografia. En acabar, a l’any 1959, el catedràtic de Geografia, Antonio López Gómez, deixeble de Manuel de Terán, li oferí quedar-se a la universitat de professor adjunt, cosa que li permeté desplegar una intensa tasca en el camp de la Geografia física. En quedar vacant la càtedra de Geografia de la Universitat de Múrcia en marxar el doctor Joan Vilà Valentí a la de Barcelona (1965), el professor Rosselló guanyaria la càtedra d’aquella universitat (1967), per passar després a la Universitat de València (1969), per trasllat del professor López Gómez a l’Autònoma de Madrid. És a la Universitat de València on el doctor Rosselló desenvoluparia una immensa tasca en ser el cap del departament de Geografia. Formà nombrosos deixebles, implementà la llicenciatura en Geogra1. Intervenció del president de la SCG en la presentació del llibre de V. Rosselló a Barcelona, el 19/11/2018, amb la presidència de Joandomènec Ros (IEC) i Fanny Tur, consellera de Cultura de les Illes Balears.

–179–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

fia i realitzà una àmplia activitat de recerca en els camps de la geomorfologia litoral, toponomàstica, cartografia històrica, geografia regional, etc. El llibre que es presenta és la seva tesi doctoral, que va defensar el novembre del 1962 a la Universitat de València, davant d’un tribunal en el qual hi havia de president el doctor Amando Melón y Ruiz de Gordejuela, de la Universitat de Madrid, i de vocals el doctor Manuel de Terán Alvárez, també de la de Madrid, i dos catedràtics d’història de la Universitat de València, els doctors Joan Reglà Campistol i José Maria Jover Zamora, actuant-hi de ponent el seu director, el catedràtic Antonio López Gómez. No sé pas que li dirien els membres del tribunal, ben segur que els historiadors poca cosa, i els geògrafs potser alguna petita observació, perquè amb un treball com aquell, només podien donar-li la màxima nota, que és el que varen fer. La tesi es va editar en castellà al cap de dos anys per la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, el gabinet d’estudis de la qual dirigia el geògraf i futur catedràtic de la Universitat de les Illes Balears, Bartomeu Barceló. Quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona (la Central), sabia de l’existència de l’autor del llibre que presentem perquè algun professor havia comentat alguna cosa del departament de Geografia de València i que allà era molt important la Geografia física que impartia un tal Rosselló, que era molt exigent amb els alumnes. Era força freqüent veure pel departament de Barcelona l’altre catedràtic mallorquí, el professor Barceló, però no recordo en aquells temps haver-hi vist mai en Rosselló. De fet, el meu encontre amb ell va ser a través de la lectura de Les illes Balears. Resum Geogràfic, editat per l’editorial Barcino l’any 1977, i un any o dos després un capítol sobre la pesca a la Geografia general de España de M. de Terán, L. Solé Sabarís i altres (1978). Posteriorment he sabut més coses d’ell, per exemple que li van oferir d’anar de catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, però que no va acceptar; de les seves publicacions i altres anècdotes de la vida acadèmica, etc. Encara que la coneixença més directa ha estat a través dels actes i sessions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, i de la pròpia Societat Catalana de Geografia, de la qual és soci d’honor, i en algun dels viatges d’estudi de Setmana Santa per la Mediterrània en què hem coincidit. La idea que m’he fet d’ell és que és un professor amb molt de caràcter, molt treballador i seriós amb el que fa, i segurament molt exigent amb ell mateix. Dels que els hi agrada el contacte amb la realitat del terreny, tant o més que la butaca de la biblioteca, partidari del treball ben executat, del detall, de l’exactitud, molt més a favor dels mètodes inductius que dels deductius, d’aquells que saben fer bones descripcions per després definir, comparar i interpretar, tal com predicaven els mestres de la Geografia regional de la Sorbona. Sobre el terreny, és un gran caminador, trescador afegeixo, perquè en baixar per una barrancada de l’illa de Creta, ell que és un jove d’una certa edat, ens va avançar gairebé a tots. Explica amb la seguretat de saber el que diu, i en –180–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

converses generals sol gastar, a vegades, una apreciable i mallorquina ironia, acompanyada d’un somriure. Com a geògraf és dels més complets que hi ha a la península, ja que gairebé ha tocat tots els camps principals de la Geografia, i d’aquestes característiques ja en queden ben pocs. El seu àmbit de dedicació ha estat fonamentalment el dels Països Catalans, o el de les terres en les quals es parla català, si no els agraden les connotacions polítiques. Sobre aquesta llenca peninsular i les seves illes, ha fet recerca en Geografia física i publicat sobre les seves albuferes i el litoral valencià, els efectes de les ones sobre el litoral, el massís de Mondúber; en Geografia agrària s’ha ocupat del regadiu a l’illa de Mallorca, del prat de Sant Jordi, de l’horta de Llevant; en Geografia urbana té un interessant treball sobre cinquanta-cinc ciutats valencianes; ha publicat sobre la toponomàstica de Migjorn i de Xaloc de l’illa de Mallorca; en Geografia regional té una Geografia del País Valencià; i fins i tot un estudi sobre les centuriacions romanes a la península. Darrerament han estat molt interessants les seves aportacions a la història de la cartografia, amb una Cartografia Històrica dels Països Catalans (2008), un treball sobre agrimensors i plànols parcel·laris a les Illes, el traçat de la frontera valenciana amb Castella, o els mapes murals de Mallorca. En Vicenç Rosselló és un geògraf “tot terreny”, amb alguns centenars de publicacions, un geògraf dels que sap combinar “la pols dels arxius, amb la pols del terròs”, com escrivia l’Antoni Rovira i Virgili. Mallorca. El sud i sud-est, la seva tesi, ara redactada de nou en el seu català -mallorquí, s’inscriu dins el paradigma de la Geografia regional vidaliana, que va elaborar Paul Vidal de la Blache en el tombant dels segles xix al xx. Vidal, seguint els geògrafs alemanys entengué que el paper de la Geografia era el d’interpretar, donar a conèixer i fer comprendre, les diferents parts de la Terra i dels estats i nacions. Només d’aquesta manera es podria tenir una visió total del món, i trobar determinats principis generals, tan vàlids en una part com en una altra del globus. La base dels estudis havien de ser les regions naturals, entenent com a tals els espais geogràfics que presenten unes característiques físiques pròpies i diferenciades dels espais veïns. Aquestes característiques vindrien donades per la naturalesa i bàsicament serien marcades pel relleu, la litologia, la climatologia, la hidrografia, els tipus de sòl i la vegetació. Uns elements o factors que interactuarien entre ells i produirien uns determinats paisatges, però mai hi hauria un únic factor determinant, com el que pensava aquell geòleg francès de principis del segle xix, que creia que els departaments de litologia granítica produïen en la vida dels humans efectes diferents als de litologia calcària. Aquesta idea de regió natural va entrar amb força gràcies a geòlegs i naturalistes com els Hernández-Pacheco, pare i fill, de la Universitat de Madrid i del Museu de Geologia; però especialment gràcies a Juan Dantín Cereceda que entre desembre del 1913 i el primer quadrimestre del 1914 va anar a la Sorbona, a París, amb un ajut de la Junta de Ampliación de Estudios, a estudiar –181–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

Geografia física amb Emmanuel de Martonne, gendre de Vidal de la Blache, encara que Dantín es quedà només amb les idees relacionades amb la regió natural, i no desenvolupà el concepte de la regió geogràfica elaborat per Vidal de la Blache i alguns dels seus seguidors, especialment Lucien Gallois, Albert Demangeon i Raoul Blanchard. Vidal de la Blache, adapta a la Geografia les idees del corrent filosòfic del possibilisme, i aleshores, davant una regió natural que els geògrafs han definit i delimitat, els humans s’adapten al medi natural i disposen sobre allò que la natura permet. S’estableixen així unes relacions de doble direcció entre el medi natural i l’activitat humana. Entre diferents possibilitats d’utilització de la naturalesa, els humans trien aquelles que els poden produir més beneficis, ajudats per les tècniques de què disposen. En la regió geogràfica les activitats humanes hi tenen un paper que no tenien en la regió natural, i a voltes, fins i tot, una regió geogràfica pot ser més àmplia que una regió natural en jugar en la seva formació la història, les activitats econòmiques i el paper de la ciutat-capital. A Espanya, i en particular als Països Catalans, l’introductor de la regió geogràfica va ser, com ja saben, Pau Vila, que a l’any 1923 anà a Grenoble a estudiar el mètode de la Geografia regional que impartia Raoul Blanchard, i va ser seguint aquesta metodologia que a l’any 1926 va publicar la seva monografia sobre la Cerdanya, on les activitats humanes se superposen a l’escenari configurat pel medi físic que presenta Marcel Chevalier. Tres anys abans Miquel Santaló havia publicat el seu assaig sobre el Gironès, però el resultat és inferior a la síntesi que presenta Pau Vila, que tingué un gran ressò i trobà continuïtat en la seva Geografia de Catalunya (1928-1935). Gràcies a la traducció de la Geografia Universal de Vidal de la Blache i Gallois, iniciada per Pau Vila i continuada per Lluís Solé Sabarís i Manuel de Terán junt amb altres col·laboradors (1928-1955), seguides per la Geografia de España y Portugal (1952-1967) i de la Geografia de Catalunya dirigida per Lluís Solé Sabarís (1958-1974), la metodologia de la regió geogràfica sobre la base de la natural s’imposarà a tot l’Estat, de tal manera que els catedràtics directors de tesis doctorals solien recomanar, o bé obligar, als seus deixebles la realització d’una tesi sobre una regió que havien de definir, tal com passava a França, on la geografia regional era el dogma geogràfic fonamental. A l’estat veí Albert Demangeon va fer la tesi sobre la Picardia, Camille Vallaux sobre la Baixa Bretanya, Raoul Blanchard sobre la plana de Flandes, Jules Sion sobre Normandia, etc. A Espanya les monografies regionals, tot i haver-hi algun estudi d’abans de la guerra, es faran patents des dels inicis dels anys cinquanta, generalment com a tesis doctorals. Els catedràtics de les universitats de les capitals regionals intentaran, a base d’encarregar als seus deixebles monografies de les subregions, equivalents a les comarques catalanes, cobrir tot el seu territori de domini acadèmic. El 1951 Alfredo Floristán publica la seva tesi sobre la Ribera tudelana de Navarra, el 1955 Ángel Cabo sobre la comarca de la Ar–182–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

muña, l’any següent Francisco Quirós sobre la conca minera de Puertollano, el 1957 Manuel Ferrer sobre el Campo de Cariñena, etc. A la Universitat de València, Antonio López Gómez farà el mateix sobre les comarques de les tres províncies que anirà distribuint entre els deixebles, encara que Vicenç Rosselló se’n pot escapar, justament per ser mallorquí i oferir una proposta sobre la seva terra. Quan ell en serà catedràtic, i en els primers anys, encara orientarà algunes tesis sobre estudis regionals, tant del País Valencià com d’altres regions històriques. A Catalunya, després de la Cerdanya va seguir la monografia sobre la plana de Vic (1928), elaborada per Gonçal de Reparaz (fill), tot i que la part del medi físic va ser obra de Josep Ramon Bataller. Dos anys més tard, Josep Iglésies va publicar un treball sobre la delimitació de la comarca del Priorat i un altre sobre el Camp de Tarragona, que sense ser una monografia regional completa, incidia en la metodologia de definir una regió geogràfica. Encara el 1948 sortia publicat el seu assaig sobre la comarca d’Igualada i la seva extensió. La postguerra va significar un important retrocés a Catalunya en els estudis regionals que només salvà Lluís Solé Sabarís i Pierre Deffontaines orientant a Salvador Llobet per estudiar l’àrea del massís del Montseny i el Principat d’Andorra (1945 i 1947). L’obra de Llobet, El medi i la vida a Andorra, va ser reeditada en català l’any 1986 i El medi i la vida al Montseny, l’any 1990. Posteriorment el 1956, Joan Vilà Valentí presenta la seva tesi sobre el Bages, dirigida oficialment per José Manuel Casas Torres, que només serà editada parcialment en articles. Del 1963, és la d’Albert Compte sobre l’Alt Empordà, del mateix director i editada l’any següent; i del 1966, la de Maria del Tura Bolòs referida a la comarca d’Olot, editada el 1977. Encara a l’any següent (1978), Josep Tortosa i Duran presentava la tesi sobre el pla i la ciutat de Lleida, publicada al cap de tres anys. D’aquestes tesis i treballs de geografia regional, seguint els models de la geografia francesa, les obres més reeixides a Catalunya són les de Salvador Llobet, especialment El medi i la vida al Montseny, on a partir de la morfologia, el clima, la hidrologia i la vegetació, situa el poblament antic i la població moderna, per entrar seguidament a estudiar l’agricultura, amb els límits que les temperatures i la pluja, en relació amb l’altitud imposen als conreus. La ramaderia també s’estudia en relació íntima amb el medi, així com l’explotació forestal i bona part de les activitats industrials fruit de la transformació de productes agrícoles, ramaders o forestals. Les comunicacions obertes sobre la morfologia i aprofitant les valls fluvials, donarà pas a l’anàlisi de pobles i viles, des del punt de vista de la seva posició i formes d’agrupament de les cases, les quals mereixen també atenció, sigui per la seva disposició, funcions, materials, etc. La relació entre activitats humanes i el medi natural produeix un gènere o manera de vida, molt lligat a la tradició i a l’economia que recolzen sobre els condicionants del medi. Finalment destaca les divisions administratives antigues i modernes i el paper de la muntanya com a refugi. –183–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

Aquest tipus de treballs decauran els anys setanta del segle passat en establir-se una forta divisió entre la Geografia física i la humana, i especialitzar-se cadascuna en funció de les matèries i professors que hi havia en els nounats ensenyaments o especialitzacions en Geografia. Així apareixen tesis de demografia, geografia urbana, geografia social i econòmica, morfologia, biogeografia i paisatge, climatologia, etc. Una nova sèrie d’estudis regionals serà fruit a Catalunya de noves demandes de l’administració autonòmica relacionades amb programes de desenvolupament i planificació, o bé a encàrrecs d’entitats de crèdit com a prova del seu interès per les àrees comarcals. Treballs que en bona part dels casos són resultat de la col·laboració entre geògrafs i economistes, en els quals l’espai a estudiar correspon a una delimitació administrativa ja establerta, i on les activitats humanes tenen preeminència sobre el medi natural, sense que sovintegi cap remarca sobre les mútues influències que van caracteritzar alguns dels estudis anteriors, en especial els ja assenyalats del professor Llobet. Era una altra època en la qual les noves comunicacions, activitats, migracions i mobilitat, tenien poc a veure amb les regions dels anys cinquanta. L’obra de Vicenç Rosselló que presentem pertany plenament al tipus d’estudis de la primera etapa de l’anàlisi regional, en què les regions s’havien de delimitar i definir. El sud i sud-est de Mallorca, comprèn sis municipis (Llucmajor, Campos, Ses Salines, Santanyí, Felanitx i Manacor), escollits en funció de criteris climatològics i administratius, tot i fent revisió dels elements proporcionats per la història que constituirien una unitat més gran, o els elements de la geomorfologia, que en aquest cas la unitat seria més petita. Rosselló cerca el compromís entre les forces imposades per la naturalesa i la voluntat del humans que modulen el paisatge per assegurar-se la subsistència en la comarca més àrida de Mallorca. La base possibilista del paradigma de la geografia regional vidaliana queda molt clar en el text introductori de la part de demografia en precisar que: “Tot un seguit de fenòmens interdependents aclareixen l’esdevenir humà al solar de la comarca i alhora cobren relleu amb l’estudi de l’evolució d’aquest grup humà que, sense deixar de ser lliure, actua sovint sota imperatius del medi o de la tradició”. La tesi de Vicenç Rosselló és el resultat d’un treball exhaustiu sobre el terreny, observant, fent fotografies, croquis, i moltes entrevistes a pagesos, advocats, capellans, metges, secretaris i oficials d’ajuntaments, així com a altres professionals. Parteix d’una abundosa bibliografia i s’orienta amb la tesi de Maurice Le Lannou sobre l’illa de Sardenya (1941) i de Max Derruau sobre les planes de la Limagne (1949). Fa cerca als arxius municipals i parroquials, encara que la documentació sigui “un malgirbat i ocasional registre parroquial pretridentí”, utilitza els mapes geològics, cadastrals... i fins i tot primerenques fotografies aèries. La tesi està estructurada en tres grans apartats. El primer el dedica a ‘El paisatge natural’, el segon a ‘La població, ciutats i viles’, i el tercer a ‘Les activi–184–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

Foto: Enric Bertran

tats econòmiques’. De tots els temes tractats el que li ocupa més extensió és el dedicat a ‘La ruralia’, com a activitat predominant a la comarca i que estudia des dels temps antics, amb les successives rompudes i ocupació de les terres, la propietat i els contractes que aquesta establia amb els pagesos sense terra o roters. Molt interessant el seu anàlisi del parcel·lari que no sempre s’adapta al relleu i que li permet cartografiar els espais de camps oberts i tancats. En tots els capítols hi ha apartats molt interessants per veure justament la relació entre el medi i l’establiment humà, com quan tracta el tema de l’abastiment d’aigua a les poblacions, que condiciona el propi assentament humà; que en limita el creixement i que obliga a la perforació de pous i a la construcció de nombrosos aljubs i basses. No vull pas resumir aquesta extensa tesis, que té pel seu autor un valor arqueològic o testimonial, perquè cinquanta-sis anys després de redactar-la, dóna abundants notícies i proves gràfiques d’una comarca que ja no és la mateixa, que s’ha transformat completament com a conseqüència de l’electromecanització de quasi tot el que es feia manualment o amb l’ajut del bestiar, però especialment pel fenomen del turisme que ha portat nous pobladors i visitants, i ha forçat la transformació d’un paisatge que havia romàs inalterable al llarg de molts anys. Aquestes transformacions es palesen en molts paràgrafs de l’obra, des dels referits pròpiament al paisatge i a les vies i mitjans de comunicació, com els que tracten de la vida i nivell de les poblacions, de l’ús del telèfon, restringit a professionals dels serveis i fabricants, als menjars i diversions.

–185–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 169-186 Ressenyes: Mallorca, el sud i el sud-est

Onofre Rullan, Josep Oliveras

Al marge de les dades, observacions, descripcions, explicacions, etc, la fotografia i la cartografia són uns elements que no solament acompanyen, sinó que tenen valor per si mateixos, ja que mostren el que ja no existeix. Són empremtes d’un passat del qual el professor Rosselló fa de notari. Dona fe d’aquell paisatge de terres dures i petites valls fèrtils que s’anà adaptant a les necessitats humanes i del mercat, i que imprimia caràcter a la seva gent, de tal manera que els de Campos podien diferenciar-se dels de Santanyí o Llucmajor. Enhorabona a l’autor per haver aconseguit reeditar l’obra, en uns anys de noves transformacions i crisis pregones, per donar-nos a conèixer un tros de la seva terra, i fer-ho en la llengua pròpia de Mallorca. Una traducció del castellà al mallorquí feta per ell mateix i que resulta molt bella i agradable de llegir. Felicito també a les institucions que han fet possible aquesta edició, i ens han permès comprovar la diversitat geogràfica d’un espai unit per una comunitat històrica que, “ens ha de fornir l’entramat material sobre el qual l’home va muntar el seu complex econòmic i demogràfic”.

–186–


CRÃ&#x2019;NICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 189-192 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

De la sortida al Baix Ter i visita a la Fundació Mascort, resum de la sortida d’estudi de la SCG Pau Alegre Nadal La primera sortida d’estudi de tardor de la Societat Catalana de Geografia del curs 2018-19 va fer cap a les comarques gironines dissabte 20 d’octubre. El centre d’atenció proposat a la trentena de participants menats per Jordi Ramoneda, es va concretar en dues aproximacions geogràfiques del riu Ter en els seus darrers quilòmetres de recorregut. Els tres mil quilòmetres quadrats de la seva conca donen per a moltes explicacions. En aquesta ocasió es van limitar a la morfologia i a la societat de la plana al·luvial del seu recorregut final. L’aproximació generalista va ser impartida al cim del puig de la Font Pasquala (92 m alt.), al terme de Gualta, és a dir, al sector dret del Ter, a l’altra banda de Torroella, el centre urbà indiscutible d’aquest veral de l’Empordanet. Des d’aquell punt de vista privilegiat, el professor David Pavon (UdG) va efectuar una descripció acurada i extensa de la plana del Baix Ter. La panoràmica circular s’ho valia: Santa Caterina i el Montgrí, Roca Maura i el cap de la Barra, les Medes i la gola del Ter, el massís de Begur i el passadís de Palafrugell, sobre Pals, i les Gavarres com a teló per ponent. La descripció canònica de l’àmbit abastat per la panoràmica efectuada pel professor Pavon, s’inicià amb la del trets geològics coronats per les dinàmiques recents, d’entre les quals va destacar el rebliment dunar del Baix Ter fins al segle xix. Atès el divagament del Ter i del Daró, encara en èpoques històriques, i la presència de nombroses llacunes entre marjals, algunes tan extenses com la de Pals o la d’Ullastret, l’acció natural espontània es va complementar amb accions entròpiques contundents. La xarxa de canalitzacions han ajudat al dessecament d’amplis sectors ocupats abans per aiguamolls. El canal del Daró, entre Gualta i Torroella, per tal de desviar aiguats cap a la llera del Ter, és, potser, l’obra més visible. Val a dir que el soterrament de canals i sèquies, entre 2010-2012, no permet apreciar la xarxa de superfície en dessús, la subsistència de la qual perilla. Abans aèria, ara subterrània, la xarxa de canals i sèquies ha estat i és el sistema circulatori d’artèries i venes de la comarca: alimentació i desguàs. L’ús agrari predominant és, és clar, el conreu de regadiu. Tenen anomenada l’arròs, el moresc i la poma. Avui hi ha unes 10.000 ha de terres en regadiu. Tres ve–189–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 189-192 Sortida al Baix Ter i visita a la Fundació Mascort

Pau Alegre Nadal

Foto: Jesús Burgueño

Explicacions de David Pavon.

gades més es conreen en secà, per bé que els potents nivells freàtics permeten una humidificació ben generosa del subsòl. L’ocupació agrària del territori era prou evident des del puig de la Font Pasquala. Tanmateix, calia recordar altres activitats, que si bé han estat induïdes per l’activitat agrària, han pres volada independent a l’actualitat. La molineria és l’exemple emblemàtic. Molts molins interposats als canals són aprofitats avui per a la producció d’hidroelectricitat. El famós molí de Pals no n’és pas excepció. Si no fos perquè l’agenda de la sortida era força ajustada en el temps, la majoria dels participants els hauria plagut restar al Puig de la Font Pasquala fins a l’hora de dinar, necessitat biològica ineludible. Les preguntes, els comentaris, els dubtes formulats al llarg i al final de la dissertació en són bona prova. Només per posar un exemple, entre els diversos que va suscitat l’exposició del professor Pavón, nombrosos participants es van interessar per l’efecte sobre l’àmbit de l’estatus fronterer entre comtats, Empúries i Barcelona, al llarg de la història. Només en els tres quarts que vam passar a l’observatori, vam poder apreciar l’aixecament progressiu de la bromera que difuminava la ratlla de l’horitzó marí tot just arribar-hi i la concreció visual i plàstica dels elements constitutius del paisatge empordanès. Hauria estat bonic esperar la concreció total. Quan vam arribar a la platja de l’Estartit, cap a quarts d’una, el sol lluïa a pleret. El vent, moderat, era un altre factor propici d’un ambient amable per a escoltar la segona aproximació, en aquest cas particularista, de l’àmbit. Ens el va servir el professor Xavier Quintana, director de l’Institut d’Ecologia Aquàtica (UdG) a la Pletera. El professor Quintana ha dirigit els equips responsables de la recuperació de la llenca de platja limitada entre les llacunes del Ter Vell, a tocar del nucli de l’Estartit i la de Fra Ramon, a quatre passes de la gola actual del Ter. En aquest sector, l’any 1983, a iniciativa de l’ajuntament de Torroella de Montgrí, es va aprovar una urbanització litoral de cases baixes que tot seguit –190–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 189-192 Sortida al Baix Ter i visita a la Fundació Mascort

Pau Alegre Nadal

Foto: Jesús Burgueño

es va posar en execució mitjançant el terraplenament de les llacunes i aiguamolls existents, el traçat de vials i rotondes, i la construcció de la primera fase d’habitatges. La crisi immobiliària postolímpica dels anys noranta, va paralitzar les obres mentre els promotor esperaven debades compradors del primer grup d’unifamiliars. Així, es va posar en evidència la fallida del model d’oferta tradicional de segones residències. La resposta institucional a la crisi va ser l’aposta per prioritzar el patrimoni natural i cultural per atreure noves inversions cap a la zona. El canvi d’estratègia va obligar el canvi de qualificació del sòl de la Pletera: d’urbanitzable programat a espai natural, tot un repte econòmic i jurídic. Tanmateix, va funcionar, tant per la tossuderia dels agents públics com per circumstàncies singulars ben aprofitades. Així, l’obtenció de diverses edicions de Projectes LIFE, concedits per la Unió Europea, des 1999, ha permès la compra progressiva de terrenys privats per a portar a terme la restauració, la retirada de vials i el rebliment artificial, per retornar a la maresma pretèrita. De l’acció constructiva dels vuitanta només en restarà la primera fase. Val a dir que la desprogramació de sòl urbanitzable va ser possible, al capdavall, gràcies a la inclusió del sector dins la Zona Terrestre Marítima, la qual cosa feia jurídicament impossible l’erecció de noves edificacions. El professor Quintana va definir de realistes les accions de recuperació del sector. Un realisme sustentat en cinc criteris d’actuació ben prelacionats. En primer lloc, calia i cal recuperar la funcionalitat ecològica del sector. Derivat de l’anterior, el segon criteri és evitar els mals funcionaments, com podrien ser actuacions desafortunades en relació amb les inundacions sobtades. El tercer criteri és la conservació d’espècies autòctones en llacunes permanents, potenciant-ne la salinitat. Els criteris quart i cinquè són els tocs d’atenció més

El guiatge de Xavier Quintana, davant una Pletera que es refà, pletòrica, mercès a la plujosa tardor. –191–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 189-192 Sortida al Baix Ter i visita a la Fundació Mascort

Pau Alegre Nadal

Foto: Pau Alegre

Visita a l’exposició cartogràfica de la Fundació Mascort

realistes: tornar a la situació dels sector als anys seixanta no és possible, però cal aproximar-s’hi, ...i que el sistema funcioni! Sense oblidar que hi ha hagut una urbanització, la influència de la qual es deixarà sentir sempre mai més. Tot això, explicat pas a pas, de la rotonda a la platja, de la platja als nous aiguamolls i retorn al punt de partida, ben guarnit de detalls i anècdotes sobre el procés. Amb la gana feta, el dinar a la fonda de Torroella de Montgrí, a quatre passes de la plaça gran i gairebé davant per davant de cal Galibern, lloc de destinació de l’expedició per passar la tarda, va ser reparador del tot. La visita a la Fundació Privada Mascort va durar dues hores llargues, les quals es van fer curtes a tots els expedicionaris, augmentats amb diversos consocis gironins vinguts expressament des de la capital de l’Onyar. Admirar la col·lecció de cartografia antiga propietat dels senyors Mascort, exhibida acuradament i ordenada a les sales del casal familiar, va ser un exercici d’intel·ligència i sensibilitat dels que deixen petja. L’adquisició pacient, durant més de quaranta anys, de les millors peces cartogràfiques del territori de Catalunya, des del segle xvi fins a inicis del xix, ha permès oferir una exhibició sense precedents d’aquest gènere de materials geogràfics, la qual ha estat oberta al públic durant la primavera i estiu de 2018. La visita de la Societat Catalana de Geografia va ser guiada tothora per la curadora de l’exposició, la Sra. Inés Padrosa, llicenciada en biblioteconomia i història de l’art. Davant els espècimens de Vrients, de Beaulieu, d’Aparici i de molts altres, Padrosa va oferir uns apunts molt aclaridors sobre la significació dels elements decoratius dels mapes i sobre la seva composició i producció física. L’acte va acabar amb sengles parlaments d’agraïment del professor Jesús Burgueño, vicepresident de la SCG, i del Sr. Ramon Mascort, president de la Fundació Privada Mascort, mentre els assistents assaborien una copa de cava oferta pels amfitrions. –192–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 193-196 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Espais de Valor Afegit de Catalunya: quatre mostres, notícia de la sortida d’estudi de la SCG (27 d’octubre de 2018) Enric Bertran La segona sortida d’estudi de tardor del curs 2018-19 de la Societat Catalana de Geografia es va efectuar dissabte 27 d’octubre i va ser el complement de la conferència Una aproximació a les bases de dades d’espais abandonats i degradats a Catalunya, pronunciada dos dies abans a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.1 Els conductors de la sortida van ser els consocis José Ruiz Jiménez i Laia Mojica Gasol, els quals són membres, juntament amb Marc Vila Recio, de l’equip que ha elaborat el projecte que l’IEC ha finançat per inventariar els espais VAT a Catalunya. És a dir, indrets d’alt valor territorial que estan abandonats, degradats i en desús. El valor territorial afegit, per això l’acrònim VAT, rau en les característiques patrimonials, arquitectòniques, culturals o naturals de cadascun. N’han comptat més de cinc-cents, dels quals podeu trobar acurades referències en una base de dades.2 Sota la pluja constant de dissabte passat, una vintena llarga de socis i amics de la Societat, en vam visitar quatre, escollits pels organitzadors i autors del treball esmentat en funció de la seva diversitat tipològica i de llur relativa proximitat, ja que el petit autocar de la casa Burgos noliejat per la Societat ens va dur per terres del Montserratí (la contrada també dita del Baix Llobregat Nord, un nom tan il·lustratiu com espuri) i del Vallès occidental. El primer espai VAT del matí, fou el balneari de la Puda, al terme d’Esparreguera, a l’entrada del congost del Cairat, sota mateix de Sant Salvador de les Espases. El seu emplaçament engorjat és una de les causes del seu abandonament, ja que és a la zona inundable del Llobregat en cas d’una forta crescuda del riu, i un dels impediments que pot frenar qualsevol intent d’inversió rehabilitadora, ja que no sembla pas que l’Agència Catalana de l’Aigua s’avingués a cursar-ne els permisos necessaris. 1. https://scg.iec.cat/scg9/Scg92/S92951.htm 2. https://espaisvat.wordpress.com/mapa/

–193–


Foto: Enric Bertran

Treballs de la SCG, 86, 2018, 193-196 Espais de Valor Afegit de Catalunya: quatre mostres, notícia de la sortida d’estudi de la SCG

Foto: Enric Bertran

La visita, que semblava compromesa per l’absència de la persona que ens havia de facilitar l’accés a l’interior del recinte, la qual s’havia despenjat demanant una prima de darrera hora, es va poder salvar gràcies als actes vandàlics (que es diuen així mentre els descendents de Genseric la Puda (Esparreguera) no exigeixin un llenguatge políticament correcte) que en rebenten la porta d’entrada tants cops com l’arrangen. Ens en vam aprofitar, doncs, i vam poder recórrer les dependències ruïnoses de l’antic establiment termal, molt freqüentat els anys a cavall dels segles xix i xx, parant sempre el compte degut, perquè no deixava de ser perillós. Amb precaució, ens vam atansar a la balconada que domina el pas del riu i el congost, fins ensumar la pudor de les aigües sulfuroses que va donar lloc al topònim. Hi vam poder copsar l’impacte visual i acústic del viaducte enlairat de la carretera d’Olesa a Monistrol. Risc ambiental i contaminació sensorial, juntament amb una rendibilitat incerta, fan difícil afigurar-se, ara com ara, cap mena de rehabilitació d’un espai summament degradat, però amb una innegable vàlua cultural. Tornant a l’autocar, vam entrellucar entre la vegetació el comboi dels Ferrocarrils Catalans, que passava sorollós part damunt del camí d’accés a les instal·lacions del balneari, a una velocitat que deixava prou clar que ja no s’hi aturava. Els més veterans vam recordar que el baixador de la Puda era un dels punts de partida per pujar a l’ermita de Sant Salvador de les Espases, al capdamunt de la serra. La segona parada va ser a la colònia industrial de Can Bros, dins els límits municipals de Martorell, però segregada del nucli urbà, del qual el separa el polígon industrial de la Solvay, Can Bros (Martorell)

–194–

Enric Bertran


Enric Bertran

Foto: Enric Bertran

Treballs de la SCG, 86, 2018, 193-196 Espais de Valor Afegit de Catalunya: quatre mostres, notícia de la sortida d’estudi de la SCG

les piscines Castellnou (Rubí)

i sota l’impacte acústic del trànsit constant que flueix per l’A-2. El barri de Can Bros està situat ran del Llobregat, com és lògic atès el seu origen lligat a l’aprofitament de l’aigua del riu com a força motriu d’un molí paperer, d’una serradora i d’una fàbrica de filats. A mitjans del xix va esdevenir una colònia tèxtil, amb els elements que la caracteritzen: torre de l’amo –la Torre Elias, una construcció d’aire neoclàssic, encara propietat de la mateixa família–, habitatges dels obrers, escola, església –d’un neogòtic fanfarró– i economat. Al caseriu, hi ha moltes altres cases habitades i aquestes dels treballadors de la colònia, buides i deteriorades, que podrien ser rehabilitades, sempre que la intervenció es faci en el marc d’un projecte que contempli la millora de la connexió amb Martorell. La tercera estació va resultar espectacular, perquè va tenir un biaix de descoberta, si més no per a aquest cronista: les piscines Castellnou, a la urbanització d’aquest mateix nom, al municipi de Rubí, conegudes amb el pompós sobrenom de la platja del Vallès. És tracta d’un indret d’oci, d’iniciativa privada, que va viure els seus millors moments les dècades dels setanta i vuitanta del segle passat. La seva ubicació, al capdamunt d’un barranc, fou causa del seu tancament, perquè la subsidència provocada per l’aigua va fer que la piscina s’escardés i es produïssin pèrdues sense aturador que obligaven a reomplir-la diàriament, cosa que ben aviat en va fer inviable l’explotació. Tot i que també hi va tenir a veure la competència d’infraestructures públiques i particulars, hom va palesar les conseqüències de no tenir en compte els riscos mediambientals. L’amo del complex va deixar de pagar impostos, se’n va executar el consegüent embargament per part de l’ajuntament i es va procedir a la subhasta pública, que va traspassar-ne la propietat a un veí de la zona no massa interessat a fer-ne, almenys de moment, cap intervenció. El resultat ha estat un espai fantasma, amb una piscina de grans dimensions –jo diria que olímpica– i altres per a la canalla, completament –195–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 193-196 Espais de Valor Afegit de Catalunya: quatre mostres, notícia de la sortida d’estudi de la SCG

Enric Bertran

Foto: Enric Bertran

el Molí d’en Mornau (Sabadell)

buides, l’esquelet d’un trampolí –aneu a saber si també olímpic–, els vestuaris disposats en tres plantes, com a les antigues cases de banys de la Barceloneta, que avui ha esdevingut el paradís d’artistes transgressors i escenari de rodatge de diversa mena de videoclips. La quarta destinació ens va dur a la riba del riu Ripoll, des d’on vam contemplar, sota una pluja cada cop més intensa i persistent, el molí d’en Mornau, un molí del terme de Sabadell, popularment conegut com el de tantes finestres com dies té l’any. Catalogat dins el patrimoni arquitectònic de la ciutat vallesana, el molí està documentat del segle xvi, quan ja era paperer i draper. Les ampliacions del xix el convertiren en el més gran de Catalunya. Antigor i dimensions fan actualment del molí d’en Mornau un testimoni preindustrial d’una vàlua capital en el conjunt del patrimoni industrial de casa nostra. L’observació feta de fora estant, permet adonar-se de la gran planta rectangular, amb una alçada de quatre pisos, amb les obertures fetes per a l’assecatge del paper, i una coberta a dues aigües que ha estat restaurada per preservar l’edifici del deteriorament i garantir-ne una mínima conservació mentre no s’hi fa cap altra intervenció. Encabat, els assistents es van poder arrecerar de la pluja en un restaurant parat a la rectoria de l’església de Sant Vicenç de Jonqueres, aigües avall del Ripoll, encara al terme municipal de Sabadell. El temple, que potser podem considerar com un espai VAT al qual s’ha donat un nou ús, és actualment la seu del Centre de Documentació Alpina, del Servei General d’Informació de Muntanya, el qual, sota els auspicis de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, manté un fons documental relacionat amb el món de l’excursionisme, format per biblioteca, cartoteca, mediateca, fototeca i arxiu documental. Com que era tancat, no ens vam poder fer càrrec de la dimensió del centre i vam haver de tornar a casa sense satisfer del tot la nostra curiositat. Encara sort que havia quedat prou sadollada amb els espais VAT visitats. Comptat i debatut, va ser una de les sortides d’estudi més curioses que aquest veterà membre de la Societat ha tingut oportunitat de fer. –196–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 86, desembre 2018, p. 197-202 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès. La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles. A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. 2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec. cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona). Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc –197–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 197-202 Informació per als autors i autores

a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui, f) el coneixement i plena acceptació de la Declaració de conducta ètica editorial i rebuig de males pràctiques, la qual figura en la pàgina web de la revista (apartat Quant a / Polítiques). 3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina. 3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball. 3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques. 3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball. 3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article. Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments. 3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. 3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haver-hi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules. 3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) –198–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 197-202 Informació per als autors i autores

i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu. 3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari. 3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles. 3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11. –199–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 197-202 Informació per als autors i autores

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició]. Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part. Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Corna Pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article. Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut. SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011). En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu. De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document. –200–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 197-202 Informació per als autors i autores

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació. 4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria. 4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia. 4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles. 5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació. 5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. 5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament. 5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista –201–


Treballs de la SCG, 86, 2018, 197-202 Informació per als autors i autores

d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions. 5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f ) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica. 5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació. 5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió. 5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

–202–


JORNADA SOBRE EL DESENVOLUPAMENT LOCAL I EL PATRIMONI NATURAL I CULTURAL A CATALUNYA Desenvolupament local i patrimoni Serra i Rotés, Rosa L’escàs reconeixement patrimonial dels municipis rurals Aldomà, Ignasi Patrimoni enològic i turisme Salvat Salvat, Jaume Els valors del patrimoni paisatgístic Sala i Martí, Pere El patrimoni arquitectònic en el desenvolupament local Closa Pujabet, Joan Taula rodona: Desenvolupament local i patrimoni Estruch i Torrents, Ferran Seldoni de Tena, David Fortuny, Benjamí

CONFERÈNCIES Algunes visions de la ciutat al cinema García Ferrer, J. M. La geomorfologia a Catalunya: situació actual i perspectives de futur Oliva, Marc La Geografia a les aules: quin és el seu espai? Royo, Jordi Calabuig, Salvador Manzano, Àngel Expósito, David Giner, Xavier Oller, Montserrat

NOTES I DOCUMENTACIÓ Sant Pere de les Puelles i la gènesi de Gràcia Batlle, Mar RESSENYES CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Profile for Institut d'Estudis Catalans

Treballs de la Societat Catalana de Geografia  

Número 86 - Desembre 2018

Treballs de la Societat Catalana de Geografia  

Número 86 - Desembre 2018