Page 1


TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

83 juny 2017

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)


Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de

Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat

Autònoma de Barcelona) Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona)

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Joan Nogué (Universitat de Girona) Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de

Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Rafael Giménez-Capdevila (SCG) Meritxell Gisbert (SCG; Universitat de Barcelona) Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de

Barcelona)

Jordi Ramoneda (Societat Catalana de Geografia) Jordi Royo (Societat Catalana de Geografia)

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Consell de Cent, 430. 08013 Barcelona ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 83 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.


ÍNDEX

JORNADA SOBRE L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I EL DESENVOLUPAMENT LOCAL A CATALUNYA BOQUETE SAIZ, Xavier: Inauguració institucional.....................................9 OLIVERAS i SAMITIER, Josep: La nostra organització territorial local des d’una perspectiva geogràfica ................................................................13 BURGUEÑO, Jesús: El difícil encaix de l’Anoia, encara..............................19 FORCADELL i ESTELLER, Xavier: La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica ....................................................25 PUJADAS, Romà: Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica ............37 RODRÍGUEZ, Josep: El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus .................................................................................51 PONT i GASSÓ, Jordi: El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec .............................................................61 CASTELLS BERZOSA, Marc: Cloenda institucional .................................71 ARTICLES PADRÓ, Joan-Cristian; Anna BADIA: L’incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) a diferents escales, d’incendi i de finca .......................................................................77 RUSCA-MESTRE, Maria Lluc; Macià BLÁZQUEZ-SALOM: De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial. Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà (Mallorca).......................................................107


CONFERÈNCIES PAÜL, Valerià: El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives .....................................................137 NOTES I DOCUMENTACIÓ ESCÚTIA VILADRICH, Kajol: L’Anella Verda de Berga .........................175 FERRER ALÒS, Llorenç: Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del segle xviii i primera meitat del s. xix ..................................................183 RESSENYES Isabelle Lostanlen [ed.] (2015). Pierre Deffontaines, directeur de l’Institut Français de Barcelone. Journal de guerre, 1939-1944, per Pau ALEGRE ....................................................................................215 CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la Societat Catalana de Geografia ..........................................223 Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919), per Josep OLIVERAS i SAMITIER .......................................................................................235 Sortida d’estudi a la imperial Tàrraco, per Enric BERTRAN .....................241 Curset “Visió general del paisatge vegetal de Catalunya”, impartit per Josep M. Panareda, per Jesús BURGUEÑO ....................................245 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 15 de juny del 2017 .........................................249 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2016-17 ...............................257 Informació per als autors i autores ..............................................................267


SUMMARY

SEMINAR ON TERRITORIAL ORGANIZATION AND LOCAL DEVELOPMENT IN CATALUNYA BOQUETE SAIZ, Xavier: Institutional Opening..........................................9 OLIVERAS i SAMITIER, Josep: Our local territorial organization from a geographical perspective.................................................................13 BURGUEÑO, Jesús: Anoia, the piece that does not fit .................................19 FORCADELL i ESTELLER, Xavier: Our local territorial organization from a legal and practical perspective ........................................................25 PUJADAS, Romà: Local development: from theory to practice ..................... 37 RODRÍGUEZ, Josep: Local and regional development through European programs ..................................................................................51 PONT i GASSÓ, Jordi: Local development, a case study: rethinking the neighborhood of El Rec ............................................................................61 CASTELLS BERZOSA, Marc: Institutional Closing ..................................71 ARTICLES PADRÓ, Joan-Cristian; Anna BADIA: The wildfire of 1998 in Central Catalonia. Analysis of land cover changes (1956-2009) at different scales: at the level of fire and of the property ........................................................77 RUSCA-MESTRE, Maria Lluc; Macià BLÁZQUEZ-SALOM: Tourist gentrification processes on small coastal villages: the example of the coast of Arta (Mallorca) ................................................................................107


CONFERENCES PAÜL, Valerià: Landscape in the Geografia de Catalunya of AEDOS: some interpretative readings ...........................................................................137 NOTES AND DOCUMENTATION ESCÚTIA VILADRICH, Kajol: The Green Belt of Berga .........................175 FERRER ALÒS, Llorenç: Beyond the guilds and calico textile factories. The diversity of the industrial production in Catalonia (Eighteenth and nineteenth centuries)...........................................................................183 BIBLIOGRAPHICAL NOTES Isabelle Lostanlen [ed.] (2015). Pierre Deffontaines, directeur de l’Institut Français de Barcelone. Journal de guerre, 1939-1944, by Pau ALEGRE .................................................................................215 CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY Act of gratitude to Dr. Joan Vilà-Valentí for his work as a delegate of the IEC in the Societat Catalana de Geografia ....................................223 Joan Palau Vera, pedagogue and geographer (1875-1919), by Josep OLIVERAS i SAMITIER ...................................................................235 Field trip to Imperial Tàrraco, by Enric BERTRAN ..................................241 Cours “Overview of the vegetal landscape of Catalonia”, impartes by Josep M. Panareda, by Jesús BURGUEÑO ......................................245 Minutes of the Annual Ordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography. Barcelona, 15 June 2017 ..................................................249 Report of the activities of the Catalan Society of Geography (Institute of Catalan Studies) during the course 2016-17 .......................................257 Information to authors ..............................................................................267


JORNADA SOBRE L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I EL DESENVOLUPAMENT LOCAL A CATALUNYA

Jornada organitzada per la Diputació de Barcelona i la Societat Catalana de Geografia, amb la col·laboració del Consell Comarcal de l’Anoia Igualada, 29 de novembre 2016


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 9-11 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Inauguració institucional Xavier Boquete Saiz

President del Consell Comarcal de l’Anoia Alcalde de Masquefa

Benvingut tothom a Igualada, capital de l’Anoia, en aquest edifici especial, de l’Adoberia Bella, amb aquesta rehabilitació espectacular que tots hem pogut gaudir. Com a president del Consell Comarcal em van proposar de fer-vos aquesta benvinguda, però també soc alcalde de Masquefa i també faig de president d’una mancomunitat, de la Beguda Alta. Avui vull posar això en valor perquè com que anem a parlar de territori, d’organització territorial, crec que haig de fer algun esment a cada una de les tres situacions dels càrrecs que em toca exercir. Quant a la comarca de l’Anoia és evident que tenim un problema de distribució geogràfica: tenim tres zones molt clares, molt marcades. Tenim el nord, tenim el centre amb la Conca i la seva problemàtica de governança i de desenvolupament, i tenim tot el sud de l’Anoia. Són tres zones molt diferenciades que constitueixen aquesta comarca. Tant diferenciades que hi ha municipis dintre d’aquesta mateixa comarca que no reben els serveis de la capital. Això, que sembla que no sigui un problema, ho és i gros per molts dels veïns que tenim en aquesta situació. Però aquesta comarca de l’Anoia també ha sigut reconeguda dins de la Generalitat de Catalunya quan estem reclamant crear una vegueria del Penedès i s’ha fet un primer treball per crear aquest Pla Territorial Parcial del Penedès que deia que el formarien tots els municipis del Baix Penedès, de l’Alt Penedès, del Garraf i aquells municipis de la comarca de l’Anoia que no diguessin el contrari. És evident que tenim tota una zona de la comarca de l’Anoia que sí que diu el contrari i que segueix un altre camí. Jo crec –i personalment aquí també vull abordar aquesta qüestió des d’una perspectiva potser un xic diferent i no només des de la perspectiva de la comarca de l’Anoia– que tenim una gran oportunitat en aquesta definició d’aquesta propera vegueria. Tenim una oportunitat de fer un encaix territorial en el següent sentit: l’Àrea Metropolitana de Barcelona ens arriba a les portes, a Sant Andreu de la Barca; a partir de Martorell és el que ha quedat del que deien el Baix Llobregat. Aquí hi ha tot un sector que es diu el Montserratí, unit per un gran eix que és l’A-2, un eix que uneix clarament Igualada i Martorell. Un –9–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 9-11 Inaguració institucional

Xavier Boquete Saiz

eix que a més –diguem-ho així– també és denominació d’origen Penedès. Una organització territorial que l’Àrea Metropolitana està exercint i està duent a terme. I que per tant, en aquest debat del Penedès jo sempre he sigut d’aquells que he dit que m’agradaria que el Penedès fos aquell Penedès històric que anava de l’Arc de Berà al Pont del Diable, és a dir de Martorell a Berà. Per tant crec que en aquesta organització territorial tenim una oportunitat per tal que quan l’abordem puguem posar el zoom o la mira una miqueta més alta i puguem abordar altres problemes i altres solucions. Aquest enllaç de l’A-2 ha sigut l’històric. Les relacions nostres de la comarca de l’Anoia amb la Catalunya Central sempre han vingut molt forçades i ha costat molt aquest encaix. Tant ha costat que la comarca de l’Anoia, la seva majoria (només hi ha un municipi que no s’ha definit) tira per anar cap al Penedès, llevat dels municipis de l’alta Anoia que han triat quedar-se a la Catalunya Central i que a més a més la seva opció passa més per ser una comarca pròpia que per integrar-se en una altra. Aquesta seria una miqueta la realitat territorial de la comarca de l’Anoia. Però he dit que tenia també el barret d’alcalde de Masquefa. Com a alcalde de Masquefa –tot i que soc el president del Consell comarcal– he d’assenyalar que l’Ajuntament de Masquefa cada vegada que hem plantejat un debat territorial, mani qui mani, sempre hi ha hagut unanimitat a demanar que Masquefa depengui d’allà on té els serveis. Aquesta demanda, que sembla lògica, no ha sigut mai atesa ni mai resolta. Això ens ha portat a l’extrem de l’altre problema que tenim amb la Mancomunitat de la Beguda Alta, que és un nucli d’uns mil i escaig habitants composat per tres municipis. Un nucli històric que podríem dir que és tant o més antic que el propi nucli de Masquefa, composat de tres municipis i cada municipi d’una comarca. Tres municipis, tres comarques, això vol dir tres serveis territorials d’Educació, tres comissaries de Mossos d’Esquadra... no segueixo. En tot cas és evident que és un conflicte gran que cal abordar, que cal solucionar. A més avui estic content perquè un dels ponents, el Sr. Burgueño, va ser l’autor, conjuntament amb el seu equip, d’un informe que vam demanar per intentar trobar una solució a aquest conflicte històric de la Beguda: que no té sentit tenir els serveis dividits entre tres municipis i tres comarques. Per tant, aquells problemes territorials que poden semblar banals són problemes que en el territori s’enquisten perquè són problemes del cor, són problemes de sentiments, són problemes difícils d’abordar, però és necessari d’abordar-los. Són problemes que –almenys així ho enteníem nosaltres quan ens plantejàvem la solució de la Beguda– no és una solució el 51% de la població front al 49%, sinó que han de ser solucions d’un ampli consens. No són solucions en què la majoria més u està d’acord en una cosa, sinó que són solucions d’un ampli consens. Perquè això acaba portant a discussions entre famílies, entre amics, i això no és l’objectiu que tenim quan estem els polítics i els tècnics debatent sobre l’organització territorial, sinó que el que volem és el benestar i prestar els serveis en unes condicions adequades. Per fer això és necessari que cadascú –10–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 9-11 Inaguració institucional

Xavier Boquete Saiz

abordi la seva responsabilitat i la seva competència, i en aquest sentit des dels municipis podem fer molta feina, però també des del nostre Govern de la Generalitat és necessari que assumeixi la responsabilitat i emprengui les accions. Per tant aquí avui debatem des d’aquest marc teòric, un marc teòric que a darrere cal que tingui decisions polítiques i cal que siguem valents els polítics per prendre les decisions que toquen. Les decisions que venen consensuades del territori, demanades i treballades des del territori. Cal fer aquest pas, ser valents. Tenim eines com fer consultes. No ens ha de fer por fer una consulta. Hem de saber què és el que opina la gent, perquè en definitiva els servidors públics estem al servei de la gent. Hem de saber si la gent realment identifica un problema i que cal solucionar-ho posant les eines. I en aquest sentit hauríem de ser valents i poder fer aquest salt i fer aquestes consultes. És evident que tenim un problema i un marc polític superior complex a l’hora de fer consultes però hauríem de trobar la solució per poder fer aquest encaix. Bé, sembla que m’estic allargant més del compte. Tinc al meu costat el Sr. Josep Oliveras que és el següent ponent. En tot cas espero que sigui una jornada fructífera. He volgut plantejar sobre la taula alguns dels problemes que ens toquen viure des de l’àmbit comarcal, municipal i supramunicipal (en el sentit de les comarques veïnes que ens toquen). Jo entenc que aquestes jornades han de servir per apuntar o per tenir tots clar algun model que pugui aportar solucions a aquests conflictes. Bé, moltes gràcies i molt bona jornada. FOTO 18004 (34)

–11–


–12–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 13-18 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.119

La nostra organització territorial local des d’una perspectiva geogràfica Josep Oliveras i Samitier

President de la Societat Catalana de Geografia Universitat Rovira i Virgili

En primer lloc, aquesta jornada és fruit d’una col·laboració entre la Societat Catalana de Geografia i la Diputació de Barcelona. Els temes que es tracten són bàsicament els que formen part d’aquelles funcions i competències clares que té una diputació. I, la Diputació de Barcelona, en aquests temes de desenvolupament local i de l’organització territorial, fa molts anys que se n’ha preocupat i hi ha treballat. Potser, en el cas de l’organització territorial de tot el país no li pertocava fer-ho directament, però hi ha uns treballs, anteriors al mateix Informe Roca, i molt interessants, que indiquen la preocupació de la Diputació de Barcelona pel tema, perquè segons com s’organitzés el país, la província de Barcelona també en podia quedar afectada. Per tant, la Diputació de Barcelona, per interès propi i per servir al municipis de la seva demarcació ha estat molt immersa en aquests temes, especialment en els de desenvolupament local. Per altra banda, la Societat Catalana de Geografia és una societat ja antiga, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i actualment n’ocupa la presidència qui us parla, que també és catedràtic del departament de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili. Algú pot preguntar-se què hi pinten els geògrafs en aquest temes? Doncs tant en qüestions de desenvolupament com de l’organització territorial hi ha molts treballs i articles científics fets per geògrafs, i des de molt antic, el tema de les organitzacions administratives ha estat motiu de la seva preocupació i recerca. No de tots, però sempre hi ha hagut uns especialistes, unes persones que se n’han ocupat. I alguns de ben rellevants. El traçat actual de les fronteres europees és el resultat de la Primera Guerra Mundial i de la col·laboració de dos geògrafs importants que hi varen treballar sota els dictats dels polítics dels països aliats. L’anglès Halford John Mackinder i el francès Emmanuel de Martonne van ser en part els autors del traçat de les fronteres sorgides de la Primera Guerra Mundial, que ha tingut moltes conseqüències posteriors, no sempre positives. Ja anteriorment, en els segles xvii o xviii qui elaborava els mapes solien ser geògrafs. Si observeu un mapa francès d’aquelles –13–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 13-18 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva geogràfica

Josep Oliveras i Samitier

èpoques, molt probablement veureu que qui signa el mapa hi posa le géographe du roi, perquè els geògrafs eren els que coneixien millor el territori i sabien aixecar mapes. I, encara avui en dia, a Madrid mateix, hi ha algun geògraf que ha treballat en problemes de delimitacions frontereres d’Amèrica Llatina, en algun dels conflictes importants que hi ha hagut entre Argentina i Xile, i crec que també en alguna zona del Paraguai, etc. I a Catalunya hi ha una Comissió de Delimitació Territorial que tracta dels problemes de límits entre demarcacions en la qual participen geògrafs, com també participen en les Comissions d’Urbanisme. O sigui que des de molt antic fins al present sempre hi ha hagut una sèrie de geògrafs que han treballat en aquests temes. Aquí a Catalunya tenim l’experiència de la Ponència de la divisió territorial del 1932-36, en què intervingueren tota un seguit de geògrafs i professors de geografia com Pau Vila, Josep Iglésies, Miquel Santaló, Pere Blasi i Manel Galés. Per tant, hi ha una branca important de la Geografia que és la Geografia política o també Geografia de l’administració que s’ha dedicat de ple en aquests temes i actualment entre nosaltres el professor Jesús Burgueño, que els parlarà seguidament, n’és el màxim representant a casa nostra. Bé, dit això, cal preguntar-se per què és important l’organització territorial d’un país? Doncs, perquè tal com passa a casa vostra o al treball, si no s’organitzen i es distribueixen adequadament les coses en l’espai, es perd molt de temps, o no es troben. Per això és important saber a quin calaix tinc aquests papers o aquests altres. Si un està ben organitzat serà més eficient, si una empresa està més ben organitzada, també. Per això hi ha enginyers i altres experts que es dediquen a organitzar empreses, i poden suggerir retocar l’organigrama, canviar determinades funcions, delimitar atribucions, i fins i tot canviar l’ús d’uns espais dins de l’empresa. L’organització és bàsica per aconseguir una major eficiència i uns millors resultats. I com es pot lligar l’organització territorial amb el desenvolupament local o el desenvolupament territorial, que serà el tema de la segona part de la jornada? Doncs molt fàcil: tant el desenvolupament local-comarcal, com l’organització del territori en el fons busquen un major benestar dels seus habitants, una millor qualitat de vida. Si jo agafo una de les definicions que a vegades utilitzo a les classes de desenvolupament local, aquesta diu que “el desenvolupament local és un procés de creixement econòmic” –si no hi ha un cert creixement econòmic, malament el desenvolupament local-comarcal– “i també hi ha un canvi de les estructures productives d’aquell territori que condueix a una millora en el nivell de vida de la població”. Per tant, l’organització territorial i el desenvolupament busquen millorar la qualitat de vida dels seus pobladors. En el desenvolupament local identifiquem tres factors. Hi ha un factor econòmic, importantíssim, que és tasca dels emprenedors locals i dels experts que es dediquen a aquests temes i que bàsicament organitzen els factors de producció. Hi ha un tema que és sociocultural: no hi ha desenvolupament local si no hi ha també uns elements que afecten la societat, perquè s’adquireix una nova –14–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 13-18 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva geogràfica

Josep Oliveras i Samitier

cultura, unes noves formes de fer, uns processos que reforcen una identitat. I també, el desenvolupament local té una dimensió politicoadministrativa, que passa per tenir administracions eficients i gairebé sempre també, per una millor organització dels nivells administratius del territori. I els territoris sempre tenen nivells administratius diferents, mai un sol nivell administratiu, ni dos. A vegades hi ha gent en aquest país que parlen que hi ha moltes comarques, que és un desori, que si hi ha molts d’aquests ens, si n’hi ha molts d’aquells... però ningú fa un estudi rigorós i a fons del tema o mira bé que és el que passa a d’altres països. Per exemple, una de les coses que es diu molt aquí és que a Catalunya hi ha molts ajuntaments. Ara Catalunya té 948 ajuntaments. Doncs bé, si jo agafo Baviera, que és un dels Länder alemanys, però que té una identitat pròpia (perquè fins el 1918 va ser un regne, i tenen una cultura singular respecte la dels alemanys del nord, de l’antic regne de Prússia), doncs a Baviera, hi ha 2.056 municipis. Té el doble de superfície de Catalunya, uns 70.000 km2. Però a més a més d’aquests 2.056 municipis tenen unes agrupacions municipals que venen a ser una espècie de mancomunitats, i hi ha set Regierungsbezirke, que és com una espècie de províncies; 71 Landkreise que son l’equivalent als partits judicials-comarques catalanes; 25 kreisfreien Städte, que són poblacions que per elles soles són un Landkreise. Si jo miro la regió del Llenguadoc-Rosselló –ara fa poc desapareguda i unida a Occitània, perquè a França han tingut un interès especial a fer desaparèixer regions, no sigui cas que a alguna d’elles li vinguin febres identitàries i puguin provocar algun problema– doncs hi ha 1.545 municipis, amb menys quilòmetres quadrats que Catalunya (27.000 i escaig). I en aquesta regió hi havia 5 departaments, 14 districtes, 186 cantons, 189 communautés de communes, 10 communautés d’agglomération, una communauté urbaine, un pol metropolità que és Montpeller i uns cent pols d’equilibri territorial i rural. Perquè vegin que a cada país, a cada lloc, hi ha diferents nivells administratius. D’aquests ens administratius, n’hi ha uns que son nous i amb el temps, segurament substituiran els vells, aquest és el tema de les communauté de communes, communauté d’agglomération, communauté urbaine, etc. I és molt interessant el procés que es fa a França a nivell municipal. Perquè un canvi d’organització, com dic a vegades, només es produeix quan hi ha un canvi de règim; i si no, s’ha de fer d’una forma consensuada i lenta; i França està fent una reforma administrativa a nivell d’unificar funcions municipals que és lenta, però està consensuada, i pot ser molt interessant. Bé, he dit abans que una organització territorial anava també lligada al desenvolupament local, i també va lligada al poder. El poder no pot ser al mateix temps a tot arreu per solucionar qualsevol problema de detall. Això ho aconsegueixen alguns líders, d’intentar ser al mateix temps a molts llocs. Ara que s’ha mort en Fidel Castro, potser ell ho aconseguia o bé ho intentava, perquè no parava, d’un lloc a l’altre. Aquí a Catalunya vam tenir un líder, en Jordi Pujol, que ens uns moments determinats gairebé podia arribar a tot arreu, –15–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 13-18 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva geogràfica

Josep Oliveras i Samitier

i en un dissabte visitar uns quants municipis, i encara si ell no podia anar a un lloc, en un moment precís, delegava a un conseller, independentment de les visites que feia la senyora. Però son casos excepcionals, que no substitueixen pas la necessitat d’unes demarcacions administratives, perquè el poder central necessita tenir uns nivells de poder subalterns, uns altres marcs administratius, de tal forma que uns se subordinen a uns altres. És de lògica que tot no es pot fer des d’un sol centre, el poder necessita dividir el territori, tant per donar-li serveis com per controlar-lo, i també necessita una organització territorial que permeti tenir els mateixos serveis bàsics a l’abast de tothom, i no haver de fer molts quilòmetres per anar a assortir-se d’un servei, o tenir tota una sèrie de problemes amb les comunicacions per arribar a un lloc i poder fer ús del servei. Per tant, l’organització territorial és bàsica. Aquestes organitzacions territorials s’han de fer ben fetes, tant pel que fa a la seva delimitació, com en relació a les seves funcions. No es poden fer des d’un despatx, s’han de fer coneixent el terreny i la societat que hi habita. D’organització i delimitació perfecta segurament no n’hi ha cap, sempre hi poden haver alguns problemes, però s’ha de mirar que es faci de la millor forma possible. Fins i tot les províncies –que també Jesús Burgueño ha estudiat– no es van fer a la babalà com hi ha gent que es pensa. Hi ha algú que a vegades diu: però escolta, la Franja hauria de ser de Catalunya, perquè sempre ho havia estat. No home, no: la Franja d’Aragó no és de Catalunya perquè en Jaume I, cada vegada que es casava feia testament nou, i volia acontentar els fills que havia tingut de la dona; i per decisió testamentària seva la Franja va deixar de pertànyer a Catalunya. I per tant quan es fa la divisió de les províncies aquest tema es té en compte. Com es té en compte el tema de l’Algars, perquè és conseqüència d’un problema històric de divisió entre l’arquebisbat de Tarragona i la Comanda d’Amposta. Per tant, aquests problemes després es tradueixen en la divisió territorial: la història té repercussions en el futur. La qüestió a vegades és quantes demarcacions o unitats administratives hi ha d’haver. Tothom està d’acord que hi ha una divisió bàsica, elemental, que és el municipi. És el primer nivell de l’administració, perquè atén les necessitats bàsiques. Es pot prescindir de moltes coses, però no es pot prescindir dels municipis. No es pot anar a la Generalitat perquè s’ocupi directament d’un problema dels residus, del subministrament de l’aigua, de l’empedrat d’un carrer, etc. Hi ha temes que s’han de resoldre des del lloc. Però sorgeixen, per les mateixes necessitats dels ajuntaments i pel creixement que hi ha hagut (l’extensió de la urbanització) unes necessitats de col·laboració entre poblacions. La necessitat de col·laboració sorgeix des de dins dels municipis, perquè hi ha municipi petit en població que no pot proporcionar un determinat servei als seus habitants. És lògic que busqui l’ajuda, l’auxili o la cooperació-col·laboració d’altres municipis. I per tant, des de la base es pot veure la necessitat de formar una determinada associació per una finalitat concreta, i des dels ens superiors de poder també es veu necessària la formació d’unes –16–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 13-18 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva geogràfica

Josep Oliveras i Samitier

agrupacions de col·laboració intermunicipal. Per tant, es precisa sempre algun segon nivell administratiu. Altra cosa és com ha de ser aquest segon nivell. I els estudis recents, des de l’Informe Roca a l’estudi que havia encarregat anteriorment la Diputació de Barcelona, no s’ha vist clara l’organització dels consells comarcals en una presidència, plenari, gerent, comissions, etc. Per això ara es dona primacia al consell d’alcaldes i es veu més clar que les comarques han d’anar cap a un sistema que no sigui polític-representatiu sinó una organització intermunicipal dedicada a la gestió d’uns serveis que ha de subministrar per un conjunt de municipis. Xavier Forcadell, que també ha estudiat el tema, és partidari d’aquesta organització. O sigui que queda bastant clar, que cal cercar l’eficiència en el servei per sobre de la representació política. Quan es va endegar l’organització comarcal, a l’abril del 1987, alguns dels primers presidents dels consells comarcals es van pensar que els feien barons territorials. I algú es va pensar que seria com el baró de Pinós i Mataplana. Hi va haver consells que van començar a fer unes inversions que no pertocaven i que tampoc podien arribar a pagar. Des d’establir la seu en un castell que s’havia de reconstruir fins a canals de televisió, sense massa preocupació per agrupar serveis i cercar la delegació de funcions dels municipis de poca població. En certa manera va ser una sort en aquells moments que els consells comarcals no disposessin d’ingressos directes provinents dels impostos ingressats per l’Estat. Les comarques poden ser útils com agrupacions de municipis per subministrar serveis en comú, però necessiten un altre marc competencial i de funcionament. A Catalunya hi ha més o menys uns 100-125 àmbits de relació quotidiana directa, i aquests es podrien arribar a convertir en ens supramunicipals, comarques o municipalies. Personalment sóc del parer que de comarques, si hi hagués voluntat de formar-ne, n’hi podrien haver més, sempre que els costos fossin els adequats i d’utilitat per subministrar serveis i no un ens de representació política. A un altre nivell, ens podem preguntar si hi ha d’haver una organització en vegueries, tal com estableix l’Estatut de Catalunya. És necessària, hi ha d’haver províncies i vegueries? Quantes vegueries? No cal entrar ara en detall sobre aquest tema perquè el Dr. Xavier Forcadell l’ha treballat i segurament en parlarà després. Però sí és molt important establir quin ha de ser el paper d’aquest nivell. Perquè en aquests temes de l’organització territorial s’han fet diferents propostes, però no hi ha hagut mai un estudi a fons que establís clarament les competències i evités la duplicitat competencial amb altres nivells. L’esglaonat de competències ha de ser molt clar, admetent a més que segons la població de l’ens les competències poden variar. L’altre qüestió bàsica és que no hi ha hagut mai un estudi econòmic dels costos i beneficis d’una determinada organització. Una nova vegueria quins costos pot tenir i quins beneficis pot assolir, perquè en pocs anys hem passat de propostes de cinc vegueries (1981), a sis a l’Informe Roca (2001), a set (2010) i vuit (2016) més el territori del Conselh Generau d’Aran que gaudeix d’un règim especial. –17–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 13-18 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva geogràfica

Josep Oliveras i Samitier

Des del meu punt de vista, crec que si la comarca ha de tenir una organització diferent a l’actual i per donar serveis als municipis de la rodalia d’una població més important, n’hi podria haver més. El tema de les vegueries/províncies és un tema encara discutible, i per tant hi ha encara camp a recórrer per acabar-ho d’aclarir, ja que en bona part està en mans del govern de l’estat. En aquests moments a Catalunya hi ha tota una sèrie de marcs administratius, alguns d’especials, amb disfuncions i duplicitats, competències no massa ben definides i pressupostos insuficients per fer front a les necessitats. Les vegueries s’han generat de forma poc clara, sense possibilitats immediates de poder entrar en funcionament i amb dificultats encara de comunicació terrestre d’un lloc a un altre dins de les vegueries més allunyada de la costa. Acabo aquí. En Jesús Burgueño és qui els hi parlarà més de temes propers relacionats amb la comarca de l’Anoia i li cedeixo la paraula. Ja he esmentat abans que era el major especialista en el tema de les organitzacions territorials d’aquest país; és professor de la Universitat de Lleida; ha estat ponent a la comissió Roca i és membre de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya. Res més, moltes gràcies per l’atenció.

–18–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 19-24 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.120

El difícil encaix de l’Anoia, encara Jesús Burgueño

Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida “Anoia té una realitat ben clara: és el territori que un cop s’ha fet la divisió territorial ben feta no saps on encabir.” (Casassas, 1989, p. 55)

El 1981, l’aleshores regidor d’Igualada, Antoni Dalmau i Ribalta qualificava com a singular el cas de la comarca d’Anoia, perquè s’hi donen alhora dues circumstàncies específiques: “a) D’una banda, la comarca d’Anoia és, des d’un punt de vista físic i històric, una ficció administrativa. b) De l’altra, la comarca d’Anoia constitueix una comarca de difícil adscripció a qualsevol vegueria o regió administrativa.” (reproduït en: Lluch i Nel·lo, 1984, p. 1073-1075).

Ambdues circumstàncies combinades condueixen la comarca, de forma inevitable, a la tensió en qualsevol forma d’encaix territorial. Al capdavall la geografia mana, i en aquest cas fins i tot mana la geometria: cap altra comarca catalana afronta amb quatre unitats supracomarcals (vegueries) l’existència de les quals tothom assumeix: Barcelona, Camp de Tarragona, Catalunya Central i Lleida. A aquestes encara s’ha afegit el Penedès, a hores d’ara àmbit de planificació (Llei 23/2010, del 22 de juliol) i ben aviat vuitena vegueria prevista a Catalunya, un cop s’hagi enllestit el tràmit parlamentari de modificació de la Llei 30/2010, del 3 d’agost, de vegueries. Finalment, la major part de la comarca d’Anoia formarà part de la vegueria del Penedès. Serveix de poc, ara, debatre si aquesta era la millor opció. El que sí tinc clar és que la integració d’Anoia ha reforçat moltíssim la nova vegueria, perquè li ha donat una dimensió acceptable, si bé no deixa de ser la més petita en superfície: 1.777 km2, xifra inferior a la província més petita, Guipúscoa, i a la nostra comarca més gran, la Noguera. El 40% del territori penedesenc és Anoia. Convindrà que no s’oblidi aquest fet en el repte de construir un territori plurinodal, on cap ciutat aplega alhora les característiques de centralitat i de volum demogràfic netament superior. –19–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 19-24 El difícil encaix de l’Anoia, encara

Jesús Burgueño

També està ja decidida la permanència a la Catalunya Central dels vuit municipis septentrionals: la rodalia de Calaf (acord del Govern 21/2014, de 4 de febrer). Així, doncs, l’Anoia és el primer cas d’una comarca migpartida a efectes de pertinença a una demarcació catalana d’ordre supracomarcal, un supòsit que la Llei de vegueries (art. 3) desautoritza de forma explícita i caldrà veure com es resol, si rectificant la pròpia Llei o generant una nova comarca: l’Alta Segarra.1 A l’altre cantó del límit provincial, dins la futura vegueria de Lleida, altres dos municipis segarrencs –Biosca i Torà– fa anys que reclamen (d’acord amb les prescripcions de la Llei comarcal) incorporar-se al Solsonès i, per tant, a la Catalunya Central. Però no són realitats diferents. Ambdós municipis formen part de l’àrea bàsica de salut de Calaf. Fa bastants anys, una comissió d’experts nomenada amb el consens de tots els grups parlamentaris, propugnà el reconeixement de l’Alta Segarra, comarca formada, entre altres, per Calaf i Torà (‘Informe Roca’, gener 2001). Un polític amb empenta i capacitat d’anticipar-se als problemes, fa temps que hauria entomat ambdós contenciosos –d’una banda uns municipis amb una vegueria diferent de l’escollida per la majoria de la seva comarca, i d’altra part dos municipis que demanen el canvi de comarca també com a forma d’avançar el canvi de vegueria– i hauria mirat de reconduir la situació envers la configuració d’una futura comarca integrant de la Catalunya Central. Quedi clar, però, que qui subscriu això, voldria els futures comarques ben diferents de les actuals en l’aspecte politicoadministratiu, incardinades en l’administració de la Diputació o Consell de vegueria. El mateix informe propugnava la integració a l’Anoia de sis municipis de la Conca de Barberà, amb centre a Santa Coloma de Queralt, per tal de formar un agrupament de municipis (amb altres, com Bellprat) anomenat Baixa Segarra. En proposar-ho, teníem en compte els estrets lligams d’aquests pobles amb Igualada. D’alguna manera, i sense forçar res, un bocí de la Segarra històrica (la rodalia de Santa Coloma) reemplaçava un altre bocí segarrenc (la rodalia de Calaf). Novament la demarcació sanitària comparteix aquest criteri: l’ABS de Santa Coloma pertany al sector sanitari d’Anoia. L’informe encara parlava d’una altra nova comarca que afectava alguns municipis de l’Anoia: el Baix Llobregat Nord, amb capital a Martorell. Que en aquesta zona hi ha una realitat funcional sembla fora de discussió, al marge de quin nom donar-li. Ho confirmen avui dia el sector sanitari del Baix Llobregat Nord, el partit judicial de Martorell i altres demarcacions com la de l’oficina de Treball de Martorell. L’Informe Roca va abordar la qüestió de les vegueries des d’un paradigma que la sentència de l’Estatut del TC va ensorrar: el disseny d’uns àmbits territorials que poguessin alhora ser assumits com a províncies de l’Estat. El TC ens ho 1. La Llei afirmava que “Cap municipi ni cap comarca no en poden quedar exclosos ni poden pertànyer a més d’una vegueria. Cada municipi i cada comarca han de formar part íntegrament d’una vegueria.” Amb les modificacions aprovades pel Parlament el 8 de febrer de 2017, s’ha afegit a la darrera frase: “sens perjudici de les excepcions que resulten d’aquesta llei.”

–20–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 19-24 El difícil encaix de l’Anoia, encara

Jesús Burgueño

va deixar clar: les vegueries només poden ser demarcacions catalanes, mai de l’Estat. Entesos. Reduïdes a l’àmbit intern, català, la vegueria de l’Alt Pirineu (encara mancada de l’entitat singular d’Aran) i la vegueria del Penedès no són objectables. Cal situar-se, doncs, en un altre escenari, en el qual no cal amoïnar-nos gaire per l’encaix de les vegueries amb unes províncies que ja hauríem d’anar pensant a treure’ns de sobre. En aquest nou paradigma, som partidaris d’aprofundir en la línia assenyalada pel Penedès (i per la rodalia de Castellterçol, igualment en tràmit d’incorporació a la Catalunya Central de la mà del Moianès): reduir la vegueria de Barcelona a l’àmbit netament metropolità. O el que és el mateix: engrandir l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona fins que assoleixi una dimensió de vegueria metropolitana. En aquesta operació, creiem lícit ubicar la rodalia de Martorell dins la vegueria del Penedès. Si admetem el Penedès com a petita vegueria, al menys no la deixem a mig fer: allarguem-la de l’arc del pont del Diable fins a l’arc de Berà. Martorell és el nus de connexió per autovia de l’Anoia amb la resta del Penedès, i diversos municipis de l’Anoia hi estan abocats. No oblidem tampoc que la DO Penedès inclou localitats com Abrera o Sant Esteve Sesrovires. Existeix una part del gran Penedès que es troba presidit per Montserrat: un Penedès montserratí, que potser sigui la denominació més escaient per a la comarca de Martorell. En aquest punt de la meva intervenció potser algú dirà: ja n’hi ha prou d’invents. Què més s’ha de treure aquest del barret? Els geògrafs rarament inventem realment res, i més val que sigui així. És la realitat la que ens hi porta. L’ampliació Figura 1. Detall del mapa sanitari (1980)

Font: Lluch i Nel·lo, 1984, p. 1309. –21–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 19-24 El difícil encaix de l’Anoia, encara

Jesús Burgueño

del Penedès (per les bandes de Santa Coloma de Queralt i de Martorell) que ara recomanem ja l’havien propugnat altres estudis tècnics molt abans. De manera ben explícita trobem aquest àmbit com a àrea 5a del Mapa Sanitari de Catalunya aprovat per la Generalitat provisional el 7 de gener de 1980. Aquest estudi, realitzat per impuls del conseller Ramon Espasa afirmava: “Àrea 5: Penedès-Anoia: Les comarques de la zona V (Baix Penedès, Alt Penedès i Garraf), a les quals adjuntem la comarca de l’Anoia (excepte la rodalia de Calaf,2 i afegint-hi la rodalia de Queralt),3 i la part alta del Baix Llobregat des d’Esparreguera i Olesa fins a Martorell.4 L’Alt Penedès, l’Anoia i aquesta part del Baix Llobregat formen un conjunt ben comunicat per carretera, autopista i tren, al mateix temps que el riu Anoia és nexe d’unió pel que fa al medi ambient. Totalitza 271.471 habitants. Assistencialment es podrà organitzar basant-se en les ciutats més importants: Igualada, Martorell, Vilafranca, Vilanova i el Vendrell.” (DOGC, núm. 49, 7-III-1980)5

I encara trobem aquestes idees en els treballs de la Ponència de la divisió territorial de la Generalitat republicana. Pau Vila rebutjava la separació de Reus i Tarragona mitjançant un aplegament artificiós de comarques (la Conca de Barberà amb Reus i el Penedès amb Tarragona). Les actes redactades pel secretari Josep Iglésies (inventor de la vegueria Reus) anoten lacònicament la tossuda oposició de Vila a l’acord sobre vegueries adoptat en la sessió del 14 de setembre de 1932. En la immediata reunió, l’1 d’octubre: “És presentada una esmena del senyor Pau Vila, on és creada una nova superdemarcació per a Vilafranca. És rebutjada i resta com a vot particular dels senyors Vila i Esteve.” Encara ho intentà novament el 12 d’octubre, tot just abans de presentar els plans al conseller de Governació Josep Tarradellas: “El senyor Vila presenta un nou projecte de Vegueries. En aquest projecte es suprimeixen les vegueries de Vic i la de Reus. [...] La vegueria de Reus es suprimeix a favor de la de Tarragona. En canvi són creades les vegueries de Vilafranca i Sabadell. Després d’una llarguíssima discussió és acordat de rebutjar aquest nou projecte i de mantenir el primer.” (Lluch i Nel·lo, 1983, p. 33)

Entre els mapes de la Ponència, dins del fons Pau Vila conservat a la Cartoteca de l’ICGC, trobem sense cap mena de dubte –malgrat que no dugui cap signatura ni anotació escrita– quina era exactament la fallida proposta del geògraf vallesà. Es tracta d’un mapa imprès del 1r assaig del 2n projecte, damunt 2. El propi decret afirma que “La rodalia de Calaf mereix consideració a part, puix tant els fluxos de trànsit, com per l’opinió manifestada pels seus habitants, manté relacions importants amb Manresa.” 3. Igualment: “La rodalia de Queralt, en els límits entre la Conca de Barberà i l’Anoia, a criteri dels seus habitants conforma una millor homogeneïtat amb la darrera d’aquestes comarques. Aquest criteri és compartit tant per la resta d’ajuntaments de la Conca de Barberà com pels de l’Anoia.” 4. “La rodalia de Martorell (part alta del Baix Llobregat) és un entrecreuament entre diverses comarques (Vallès, Penedès, Baix Llobregat i Anoia), i sembla que pot assimilar-se igualment a cadascuna d’aquestes comarques. És una important cruïlla de comunicacions.” 5. En l’extracte publicat per Enric Lluch i Oriol Nel·lo (1984, p. 1300) s’afirma que, entre d’altres, “es comptà amb l’assessorament dels geògrafs Lluís Casassas i Simó, Enric Lluch i Martín i Pau Vila i Dinarés”.

–22–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 19-24 El difícil encaix de l’Anoia, encara

Jesús Burgueño

del qual hi ha guixats en blau uns límits alternatius de conjunts comarcals.6 La vegueria de Vilafranca del Penedès incloïa (a més de les tres comarques derivades dels partits judicials del Vendrell, Vilafranca i Vilanova), l’Anoia (la rodalia de Calaf restava amb Manresa) i tot el Baix Llobregat.7 L’encaix de la peça de l’Anoia en el puzle territorial català és, malgrat tot, possible. La diferenciació de la rodalia de Calaf era un primer pas ineludible. Cal encara, però, una redefinició territorial de la vegueria del Penedès i la seva ampliació cap a ponent (Baixa Segarra) i llevant (rodalia de Martorell).8 Figura 2. Detall del mapa manuscrit (traç blau) atribuïble a Pau Vila, en la seva darrera proposta de vegueries (octubre de 1932)

La numeració aràbiga indica les comarques, per exemple: 10 Baix Penedès, 11 Alt Penedès, 12 Garraf, 13 Baix Llobregat i 26 Anoia. Els nombres romans indiquen les vegueries del 2n projecte, com per exemple II Reus, III Tarragona, V Barcelona i VIII Manresa. Font: Cartoteca ICGC.

6. http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/catalunya/id/1262/rec/2 7. No està de més recordar que la primera proposta de Pau Vila, la publicada per la Casa del Vallès el 1931, assenyalava Martorell com a capital del Baix Llobregat (Vila, 2005). 8. Els defensors de la vegueria del Penedès el que acostumen a reivindicar és el caràcter penedesenc dels pobles tarragonins situats a l’est del Gaià, qüestió que ens sembla més opinable atesa la proximitat de Tarragona i Valls. Sí som del parer que Roda de Berà i Querol (aquest pel pes de la població que viu a les urbanitzacions abocades al Penedès) tindrien un millor encaix a la vegueria del Penedès. La concreció cartogràfica del nostre parer es pot veure en: http://www.geosoc.udl.cat/images/Mapa_Vegueries_mitja.jpg

–23–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 19-24 El difícil encaix de l’Anoia, encara

Jesús Burgueño

Bibliografia Burgueño, Jesús (2001). “Comarca d’Anoia: de la ficció a la realitat”. Revista d’Igualada, núm. 9, p. 22-31. – (2003). Història de la divisió comarcal. Barcelona: Rafael Dalmau. Casassas, Lluís (1989). “Vers unes àrees d’administració territorial de la Generalitat”. dins Les futures regions a Catalunya. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori, p. 49-59. Lluch, Enric; Oriol Nel·lo (1983). La gènesi de la divisió territorial de Catalunya. Edició de documents de l’arxiu de la Ponència (1931-1936). Barcelona: Diputació de Barcelona. – (1984). El debat de la divisió territorial de Catalunya. Edició d’estudis, propostes i documents (1939-1983). Barcelona: Diputació de Barcelona. Vila, Pau (2005). “Una divisió de Catalunya en comarques”, dins Francesc Glanadell et al., El problema comarcal de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia [1931], p. 107-122.

–24–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 25-35 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.121

La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica9 Xavier Forcadell i Esteller

Coordinador general de la Diputació de Barcelona Professor associat de Dret administratiu de la URV Secretari municipal

Bon dia a tothom: president del Consell Comarcal (i alcalde de Masquefa), tinent d’alcalde de la ciutat d’Igualada, altres càrrecs electes, professor Oliveras (president de la Societat Catalana de Geografia), professor Burgueño, companys i companyes. En primer lloc vull agrair al Consell Comarcal de l’Anoia i a l’Ajuntament d’Igualada, i molt en particular, al seu president i al seu alcalde, respectivament, l’acollida d’aquesta jornada. Una jornada que té una certa vocació de descentralització i que s’inscriu en el marc d’una col·laboració, ja antiga, entre la Diputació de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans a través de la Societat Catalana de Geografia. Justament el que s’ha volgut –i veig que es consolida en aquest format– és teixir també una certa territorialització. Això ho podem fer a Barcelona, i està molt bé i omplim una sala i és fantàstic; però la gràcia és anar al territori, explicar-ho al territori, fer-hi participar el territori. I veus que quan vas al territori, l’any passat a Osona, aquest any a l’Anoia, també s’omple la sala; per tant, ens esperona a continuar-ho fent en aquesta línia de proximitat i descentralització. Seguint el programa (imposa una mica més fer-ho després dels dos experts que he escoltat), a mi em pertoca centrar el tema de l’organització territorial des d’una perspectiva eminentment jurídica. Això, d’entrada, em genera una primera limitació d’ordre organitzatiu: se’m fa difícil entendre que l’organització territorial del país no s’afronti alhora des de la triple perspectiva: des de la planta –que ja s’ha fet–, des del règim jurídic i també des del finançament. I per tant, sovint, quan jo faig les explicacions intento fer-ho des de les tres vessants. Avui tinc la sort, i alhora la dificultat, que la primera vessant, la de la planta, ha estat brillantment tractada pels dos especialistes –és una opinió meva, però fundada– que més ho han treballat i que, per mi, són els més qualificats en 9. Transcripció de la ponència pronunciada.

–25–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

la matèria. Jo ho faré, per tant, des d’una visió eminentment jurídica i també eminentment pràctica. El dret no es pot apartar de la realitat del dia a dia, i mirarem de donar-hi una mica de llum des d’aquesta perspectiva. Faré una primera pinzellada des d’aquesta perspectiva jurídica per entendre –i ara s’hi referia el professor Burgueño– que la realitat a voltes és tossuda. Per més que nosaltres la intentem dibuixar, planificar, polititzar, institucionalitzar..., la realitat sempre s’acaba imposant. Després el dret sembla que hi vagi una mica darrere. Permeteu-me fer una primera aproximació. Quan parlem de l’organització territorial del país parlem d’allò de la vegueria, del segle ix i x, però des de la perspectiva del Dret, no hi té gaire cosa a veure. Aquella era una vegueria amb finalitats moltes vegades vinculades amb l’ordre, amb la seguretat... Per tant, probablement allunyat una mica del Dret, i més vinculat a la defensa. Per tant, quan parlem de la vegueria històrica en termes institucionals hi ha algun punt de ficció. Vaig avançant fins al 1714, fins a l’abolició de les nostres institucions. I també amb la imposició d’una organització territorial forana com va ser l’organització provincial, amb clara inspiració francesa, però poc jurídica, diguem-ne, seguint la nostra pròpia tradició institucional del país. Salto fins a la Mancomunitat, primer intent seriós de tornar-nos lliurement a governar, 200 anys després, però que des d’una perspectiva institucional neix també feble. La Mancomunitat no és res més que la unió, la federació voluntària de quatre diputacions. Però el marc jurídic que l’empara és un decret, no és ni una llei. L’Estat no fa ni una llei per possibilitar jurídicament que es creïn mancomunitats; és senzillament un decret, després d’uns vaivens i unes discussions de primer ordre en el marc de l’Estat. Fixeu-vos en la feblesa: un altre decret del ministre de torn podia fer desaparèixer aquesta Mancomunitat. Quan la varen fer desaparèixer fou amb una llei, amb l’Estatuto provincial, però de fet un simple decret del ministre de torn la podia fer desaparèixer. El gran avantatge que jo dono a la qüestió de la Mancomunitat, és que fins i tot, en la mesura que era una unió voluntària, una diputació se’n podia apartar; d’aquí la grandesa del projecte: l’anar tots a una i que ningú se’n sentís exclòs, arreu del país. Però la feblesa era gran. La divisió comarcal a la qual ara es feia referència: en la Segona República, la que sempre s’anomena d’en Pau Vila, però que déu-n’hi-do la influència que hi va exercir Antoni Rovira i Virgili també, des d’una perspectiva més política, fins i tot en Josep Iglesias, etc. Però fixeu-vos: aquesta divisió també neix jurídicament molt feble. Després de temps de discussió, de voltar pel territori, d’escoltar, d’opinar, de fer projectes, segons projectes, les vegueries, les comarques... Jurídicament neix feble, s’acaba aprovant també –ara fa 80 anys– amb un decret. Tampoc no hi ha ni una llei al Parlament. De fet, fins i tot la llei que en aquells moments es tramita al Parlament, la coneguda com a Llei municipal republicana, s’acaba aprovant també fragmentadament, segmentadament; té –26–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

diverses discussions, no hi ha una llei omnicomprensiva, gairebé s’aprovà com si fos un codi amb capítols i llibres. Però la divisió comarcal neix el 1936 –per cert, encetat ja el conflicte bèl·lic– amb un decret, ni amb una llei. Fins i tot els juristes de l’època –aquí sí que hi ha textos de Rovira Virgili i d’altres– qüestionen: pot un decret establir normativament un mapa territorial per al país? Fins i tot neix també feble des d’aquesta perspectiva jurídica, perquè fixeu-vos que després tampoc té, més enllà del mapa, ni una concreció institucional. Es creen les comarques, es crea l’estructura territorial comarcal, no així els consells comarcals, l’estructura jurídica. Per tant, partim també d’una certa feblesa des d’aquesta perspectiva. En el moment del restabliment de l’autogovern, la Generalitat també parteix d’una feblesa de primera hora però també d’una qüestió complexa: és que la Generalitat es restableix jurídicament a partir dels antecedents que hi havia amb la Generalitat republicana, però funcionalment a partir de la Diputació de Barcelona. Per tant, tampoc neix la Generalitat i després tota una estructura de funcionaris, amb un pressupost, etc. Això serà en una segona fase, però en la primera, el president Tarradellas, quan torna a Catalunya, torna amb el càrrec de president de la Generalitat, però sobretot i el que li dóna assentament és la Diputació de Barcelona, de la qual, alhora, en serà també president. Per tant, quan un pensa: es podia l’any 1977 suprimir la Diputació i les diputacions i fer-ho preconstitucionalment... Doncs probablement es podien fer moltes coses, però no oblidem tampoc que el pressupost, el personal, etc., de la Generalitat es bastia des de la Diputació de Barcelona. Quan després, amb la Constitució i amb l’Estatut del 1979, s’intenta superar aquesta divisió i perspectiva eminentment provincial, i es vol crear una organització, llavors sobre la base de les comarques, es topa amb una altra restricció jurídica: la del mateix Tribunal Constitucional (TC). És a partir de la Llei 6/80, dita de transferència urgent i plena de les competències de les diputacions a la Generalitat, que hi ha el primer recurs d’inconstitucionalitat en aquesta matèria. I el TC, que llavors era ràpid –bé, ara hi ha casos en què és ultraràpid; no en tots, només en alguns–, sis o set mesos després acaba dictant la primera sentència: la Sentència 32/1981, del juliol del 1981. Aquesta sentència el que diu bàsicament –i m’agradaria que només ens quedéssim amb aquesta idea– és que les diputacions han de perviure i, per tant, no hi pot haver aquesta transferència urgent i plena de les diputacions a la Generalitat, perquè formen part d’allò que es diu “la garantia institucional”. És a dir, estan garantides institucionalment perquè la Constitució les reconeix. Bé, aquesta teoria podria ser més o menys discutible –fins i tot ja en l’època ho era–; senzillament l’esmento com a referència i faig ara un salt (tot i que no tant, perquè després hi tornaré), perquè l’any 2010, amb la sentència de l’Estatut del 2006, una de les justificacions que es fa per dir que la vegueria no pot substituir la província és que: “com ja vàrem recordar l´any 81, 30 anys abans, la garantia de la teoria institucional...” Per tant, des de la perspectiva jurisprudencial l’evolució en la matèria tampoc és tanta. –27–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

Per tant, aquesta és també una de les restriccions o dificultats inicials amb què neixen els consells comarcals. Els consells comarcals han de néixer des d´una perspectiva de territorialització del nostre país, des d´una perspectiva molt institucional, molt jurídica, molt econòmica i política, però topen amb una altra realitat jurídica: que les diputacions hi són i no es poden suprimir; després veurem que en bona part dels casos tampoc fins i tot modificar, tampoc fins i tot tocar-ne els límits. Per tant, quan ara, des d´aquesta perspectiva es pot parlar –i ara ho fèiem també del Penedès–, no oblidem que en el marc jurídic de les coses actuals, per poder crear una província diferent, una vegueria diferent, no es pot fer si no es tramita una llei orgànica a les Corts Generals –poca broma! va dir aquell– per, a través d´una llei, modificar els límits de les diputacions provincials; per tant, una altra restricció jurídica sobre la taula. Quan es creen aquests consells comarcals neixen amb una feblesa que arrosseguen al llarg de la seva història, que és, primer, no haver-hi un ventall competencial clarament definit. Senzillament el ventall competencial és: “les diputacions es dediquen a l´assistència i la cooperació”, bàsicament, i els consells comarcals també “es dediquen a l´assistència i la cooperació”; per tant, aquí hi ha una primera dualitat una mica complexa de gestionar. I després es diu que tindran també funcions i competències referents a qüestions sectorials que la mateixa legislació els delegui –el cas típic que podríem trobar en serveis socials, medi ambient...– o aquelles que els ajuntaments els acabin delegant perquè les exerceixin. Per tant, des d´aquesta perspectiva, al llarg de tota aquesta evolució institucional, entre diputacions provincials i consells comarcals no ha deixat d´haver-hi, en alguns casos, un cert paral·lelisme entre les funcions que exercien les unes i les altres, que algunes vegades tenien punts de connexió. Per tant, el tercer element de referència és com es finançaven les unes i com es finançaven els altres. Això és el que explica també el distanciament entre el finançament de la diputació provincial –per cert, finançament garantit a través dels pressupostos generals de l´Estat– i el finançament dels consells comarcals, que bàsicament ve garantit a través dels pressupostos de la Generalitat. Per tant, ja veieu la dicotomia i la desigualtat d´encaix que això té. Vaig avançant. No entraré en l´informe de l’any 2000 –conegut com l’informe Roca– perquè ja s´ha referenciat, però sí que, per enllaçar l’explicació que vull fer, parteixo bàsicament, des de la perspectiva jurídica, de l´Estatut del 2006. L´Estatut del 2006 crec que preveu quatre o cinc regulacions que són clau per resoldre tots aquests atzucacs històrics, des de la perspectiva jurídica. Ja sé que avui parlar de l´Estatut resulta molt llunyà, però encara tenim preceptes que són molt bàsics i crec que fins i tot serien molt utilitzables per anar avançant. El primer aspecte rellevant és a l´article 2, que parla de la interiorització del règim local. Què significa la interiorització? Diu el punt 2.3 que els municipis i les vegueries també formen part del sistema institucional de la Generalitat. La Generalitat no és el Molt Honorable President, no és el Govern: la Generalitat és el sistema institucional en què s´organitza Catalunya. Per tant, és el presi–28–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

dent, és el Govern, és el Parlament, són les institucions del mateix autogovern (el Síndic, el Consell de Garanties Estatutàries...), però també és el món local. Alguns fins i tot deien: “això és com una certa intromissió, ara la Generalitat ens tutelarà...”. No, des d´una perspectiva jurídica això és molt important, perquè el que significa és que si formes part d´aquell sistema institucional, qui reguli aquell sistema institucional és qui té la competència per poder-ho fer. I això, al llarg de la història, xocava radicalment amb un criteri jurisprudencial, que des de l´any 82 havia dit el TC que feia referència al caràcter bifronte. El caràcter bifront vol dir que dues realitats polítiques, l´Estat i la comunitat autònoma, tenien competència per legislar en la matèria local. Per tant, entràvem en allò de les bases i el desenvolupament: que si les bases eren molt àmplies, i tota una llei te la deixaven bàsica, difícilment tenies encaix –com a Catalunya– per poder-la desenvolupar. Això que sembla molt llunyà, no ho és tant: la LRSAL (Llei de Racionalització i Sosteniment de l’Administració Local) del 2013 és una llei de caràcter bàsic; per tant, quin marc deixava a Catalunya per desenvolupar? Si partíem jurídicament de la interiorització volia dir que el Parlament de Catalunya, en el marc del seu sistema institucional, tenia un camí i un recorregut molt més ampli. Segon aspecte rellevant. També l´article 5 de l´Estatut es refereix als drets històrics i acabava dient que Catalunya al llarg de la història ha tingut una singularitat pròpia, amb la seva història, amb els seus símbols, amb el dret civil català i, molt de passada, acaba parlant també de l´organització territorial. L´article 83 del mateix Estatut determina quins són aquells ens jurídicament bàsics. Els ens locals bàsics en què s´organitza Catalunya són els municipis i les vegueries. Només aquests dos. Aquests són els únics ens locals bàsics. Vol dir que han d´existir, han de ser en els mapes, en la realitat, sí o sí. Hi ha un apartat segon, que diu: “en tot cas, l´àmbit supramunicipal és també configurat per les comarques”. Però ja no és un ens bàsic, diu “en tot cas”. Això és el que ha portat a dir a la doctrina, als treballs que s´hi han aportat, que la seva existència ja no és preceptiva a tot arreu: és preceptiva, però no a tot arreu. En canvi, els municipis i les vegueries, en la mesura que són bàsics, han de ser preceptius i d´existència d’arreu del país. Per tant, quan es planteja aquella possibilitat de si es pot suprimir el Consell Comarcal del Barcelonès, diríem que estatuàriament es podria fer sobre la base d’aquesta regulació. I per què això és així? Perquè en el fons anem arrossegant aquesta feblesa jurídica. Uns partits polítics volien els consells comarcals, els altres no els volien, i en la darrera fase de tramitació de l´Estatut, i entenc que en el marc d´allò que s’anomenava les discussions i les negociacions als passadissos del Parlament, acaben trobant aquesta regulació, que en el fons, a l´hora de la pràctica, ens fa pensar: hi és, no hi és, o amb quina forma hi és però deixa de ser-hi. De fet, un debat avui molt viu també. L´article 91.3 és l´article clau per definir un nou mapa, com ara hem vist. Diu una cosa que en certa manera entronca amb la nostra història: els consells de –29–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

vegueria substitueixen les diputacions provincials. Jurídicament aquí l´Estatut era molt curós, perquè feia dues prereserves. La primera: no diu que les vegueries substitueixen les províncies. No parla de l´ens, parla de l´òrgan juridicopolític, parla del consell de vegueria i de la diputació. La primera interpretació d´això podia derivar del que diu la Constitució espanyola: “las provincias estaran regidas por las Diputaciones Provinciales u otras corporacions equivalentes”. És que, de fet, en els treballs previs de la Constitució, en els esborranys, quan es redactava a finals del 1977 i al llarg del 1978, ja es preveia que hi hauria un règim molt flexible de les diputacions. Va ser en els redactats finals, i va ser en una determinada lectura del TC, que es va petrificar en la línia que hem conegut. Però que la província havia de ser bàsica i estructural a tot arreu... va haver-hi moments en què la qüestió era més flexible. Fixeu-vos en el règim foral basc, en els uniprovincials, en els cabildos insulares. És en la redacció final d´aquesta Constitució on la interpretació ja es comença a tancar, i sobretot es tanca a partir de les sentències del TC. Per tant, la primera idea curosa era no substituir la província per la vegueria, sinó el seu òrgan juridicoadministratiu: el consell de vegueria per la diputació provincial. Per tant, aquesta primera referència era bàsica. Finalment hi ha dos blocs de preceptes que m´interessa citar amb aquest concepte, que són el 151 i el 160, els quals fan referència al règim jurídic. Diu: “Catalunya té competència exclusiva en matèria d´organització territorial i en matèria de règim jurídic”. Per tant, Catalunya en aquestes matèries –i en algunes fins i tot detallava submatèries– té competència exclusiva. Últim bloc; no es pot entendre si no l´analitzem també des de la perspectiva del finançament. Articles 217 a 221: Catalunya té competència per redactar, elaborar, disposar d´una nova llei de finances locals –més enllà que diu que s’aprovarà per una majoria amplíssima. Aquest era el bloc de preceptes per crear un nou model d’organització territorial el 2006. El 2016, després de deu anys, encara no hem desenvolupat res de tot això. Encara estem en el mateix punt. Ja sé que algú em pot dir “escolta, però és que el 2010 hi va haver una sentència del TC”. Certament, però això no val com a excusa, abans hi havia hagut quatre anys, i després sis. Anem a analitzar què va dir la sentència del TC. Respecte a l’article 2 (la interiorització): caràcter bifront, com ja vam dir l’any 82. Per tant, el TC va impedir la teoria de la interiorització del govern local; tornava a la teoria clàssica del caràcter bifront. Drets històrics: cap problema que Catalunya tingui una estructura basada en els seus drets històrics...; ara bé, això és només enunciatiu, això no té un caràcter eminentment jurídic. El que ve a dir és: no confongueu aquests drets històrics amb els drets històrics de la Constitució, que només reconeix aquests drets per als règims forals. Per tant, no confongueu una cosa amb l’altra. Article 83 i 90; hi fa una regulació d’un cert conjunt. La manera en què ho diu no deixa de ser fins i tot provocativa. Què és la vegueria?, acaba dient: “es el enésimo intento en Cataluña” d’anar superant el tema de les diputacions –30–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

provincials. I ens diu que la vegueria, com a molt, és un nou ens a Catalunya o un canvi de nom de les diputacions a Catalunya, però en cap cas és una substitució d’una per l’altra. Podem admetre, si jurídicament confrontem Estatut i Constitució, la primera interpretació, que és que hi hagi un canvi de nom; el que no podem admetre és que sigui un nou ens a Catalunya –això s’havia dit també per anar inventant, aquest debat. No pot ser un nou ens perquè llavors seria antiestatutari, perquè el mateix Estatut ens diu que un substitueix l’altre. Per tant, l’Estatut no preveu que hi hagi un ens més amb el nom de vegueria: un substitueix l’altre. Així doncs, ens quedem amb la teoria de l’autolimitació, en el fet que només podem canviar-ne el nom. Règim jurídic: i per mi això és el més greu del que fa el TC a l’Estatut. Pel que fa al règim jurídic, fa una interpretació molt restrictiva, perquè canvia el criteri jurisprudencial que durant 30 anys havia mantingut el TC. S’havia dit, i aquesta era una construcció jurisprudencial i constitucional rellevant, que els estatuts d’autonomia el que feien era completar la Constitució, i aquesta suma de Constitució i Estatut tenia el nom de “bloc de la constitucionalitat”. L’Estatut no és una llei més, és una superllei orgànica, amb una regulació específica a la mateixa Constitució Espanyola, però és una superllei orgànica. Fixeu-vos que fins i tot la seva aprovació final està sotmesa a una consulta a la ciutadania, amb un referèndum. Doncs bé, aquí el TC ens diu que quan l’Estatut parla de les competències exclusives de la Generalitat ho fa d’una forma impròpia. Impròpia, ara en clau local només, vol dir que no pot contravenir allò que jurídicament l’article 149.1.18 de la Constitució havia dit, que l’Estat té competència exclusiva en les bases del règim local. I aquí trenca aquesta evolució, perquè durant 30 anys havia mantingut una interpretació diferent. No només durant 30 anys, és que en l’anterior estatut que havia enjudiciat, referent a la Comunitat Valenciana, de l’any 2007, en el qual aquests preceptes són gairebé mimètics, el TC diu que l’Estatut complementa la Constitució i, per tant, és el bloc de la constitucionalitat. És amb l’Estatut de Catalunya on trenca radicalment aquesta construcció. I finalment respecte al finançament. És més senzill, aquí: del finançament –que algú diria que és precisament d’allò que parlem– el TC diu: com ja vam dir amb una sentència de l’any 89, la competència en finançament és exclusiva de l’Estat. Per tant, aquí s’acaba el debat. Això és el que portava a dir que l’Estatut quedava automàticament, pel que fa als governs locals –i en altres qüestions que no hi entrarem perquè no toquen– mutilat. Algú havia dit: ha quedat escapçat, ja no podem fer-hi res, ja no hi ha marge. I aquí nosaltres ens vàrem quedar –jo crec que com a país això ens passa alguna que altra vegada– una mica immersos en: “i ara què?”. L’Estatut és del 2006 i la sentència és del 28 de juny del 2010: durant aquests quatre anys no va sortir una regulació clara i precisa dels governs locals catalans. Van sortir la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona –per cert aprovada quan ja es coneixia el veredicte del TC– i una segona llei parcial, que és la de –31–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

les vegueries. Fixeu-vos que la Llei 30/2010 de vegueries –datada el 3 d’agost– s’aprova un parell de mesos després del veredicte del TC. Per tant, no deixa de ser d’una construcció estranya: saps el que diu el veredicte, però tu aproves la llei. Algú deia: el naixement serà molt confús. De fet deia que els consells de vegueries es constituirien amb les següents eleccions municipals, que eren 7 o 8 mesos després. I el primer que es fa amb posterioritat és aprovar una nova llei (la Llei 4/2011), que suspèn el règim de les vegueries fins que no hi hagin les modificacions estatals oportunes. I som aquí. I a partir de llavors, què hem fet? Doncs a partir de llavors gairebé hem fet el que hem pogut. Les diputacions –que les havíem de suprimir durant 200 anys i que no ens agraden, i les vegueries i les comarques, etc...– el que han fet aquests darrers anys és bàsicament aguantar, fer subsistir les principals polítiques públiques d’aquest país. Per tant, en termes fins i tot del catalanisme, si voleu és una contradicció: les diputacions que hem de substituir ara ens agraden perquè paguen les llars d’infants, les ajudes bàsiques, etc. No deixa de ser una certa contradicció. Per mi no ho és tant: és una mica allò del període de la Mancomunitat de Prat de la Riba, que amb les eines que tens gestiona tan bé com sàpigues i intenta canviar la teva pròpia realitat. No tot ho has de portar a l’àmbit més polític. I aquesta és una mica la conclusió final del que jo volia dir. Nosaltres hem parlat sovint d’aquesta organització territorial i jo crec que moltes vegades des d’una perspectiva més política que no des d’una perspectiva pluridisciplinària. I amb pluridisciplinària vull dir també política, però també vull dir geogràfica, vull dir econòmica, jurídica, social, etc. Si només ho portem a la política ens trobem coses que sovint no ens acaben d’ajudar a avançar. Si mirem els programes polítics de les diferents formacions que es presenten a les eleccions, jo diria que fins abans de les últimes estatals, la gran majoria dels programes polítics eren lineals: “reforçarem els governs locals”, “farem una llei de finances locals”. Això gairebé ho deia tothom. A partir de les eleccions estatals darreres ha entrat alguna cosa més en joc: “suprimirem les diputacions”. Fixeu-vos que durant una part dels darrers debats d’investidura a la presidència del govern de l’Estat hi havia formacions polítiques emergents a l’Estat que ho posaven com a condició sine qua non per arribar a acords. “Suprimirem les diputacions provincials”, però ningú analitza què és el que significa, què suposa, com es fa això d’avui per demà... Alguns fins i tot deien: “suprimirem els municipis de menys de 5.000 h.”, “suprimirem els consells comarcals”. Sembla que estem fent la política dels 140 caràcters, la política del tuit. Però no hi ha un debat darrere, de fons. I no només allà, també aquí. Avui els consells comarcals tenen dificultats importants amb el finançament, però el Parlament de Catalunya continua creant consells comarcals: ha creat el del Moianès, i ara es discuteix el del Lluçanès; i jo no dic ni que sigui bo ni que sigui dolent: senzillament descric la realitat. Tenim una llei des del 2010-11 aparcada, que no sabem o no podem desenvolupar, que és la de les vegueries, però en paral·lel hem creat una nova vegueria, la del Penedès. La pregunta és, –32–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

i l’endemà què? Quina és la realitat immediata d’això? Si voleu també puc parlar dels municipis: hem dit que tenim una planta de 948 municipis, dels quals gairebé 500 no arriben a mil habitants. Jo sóc un ferm defensor de no agrupar forçosament petits municipis, sinó de mantenir aquesta realitat viva dels municipis petits (sobre una base demogràfica, no pas territorial), però probablement hauríem d’analitzar si n’hem d’anar creant més. De les últimes lleis que ha aprovat en la matèria el Parlament de Catalunya és crear un nou municipi: Medinyà, amb menys de 1.000 habitants. Hi insisteixo: no ho qüestiono, només ho constato. Això és el que em porta a pensar, i amb això acabo, que estem davant d’un nou temps, en què les coses ja no poden anar amb “si aconseguim posar d’acord no sé quants i el Parlament ens ho aprova, doncs fantàstic”, sinó que hem de pensar que tot això després s’ha de gestionar. Que tot això té una altra vinculació, que és la realitat d’allò fàctic: que és el que ens trobarem?, i com ho gestionarem? i com ho farem? I que, per tant, hem de rumiar-hi una mica més. I hom troba, sovint, que hi ha debats que hi són d’una forma permanent, sobre la taula: com serà la hisenda catalana?, i les pensions? i l’exèrcit? Hi haurà exèrcit o no n’hi haurà en el futur? I en canvi, una qüestió troncal, una qüestió bàsica, com és l’organització territorial, costa trobar fòrums com el d’avui o com tants d’altres, que la posin sobre la taula. No hi ha d’haver uns elements que pesin sobre uns altres. S’han de crear noves comarques? Doncs potser és la solució. S’han de crear noves vegueries? Doncs potser és molt encertat. Però el que no podem és no saber si en el futur ens organitzarem en consells comarcals i/o en vegueries, i en paral·lel anar-ne creant, tant d’uns com de les altres. Probablement, el que hem de fer és un debat serè i constructiu de veure cap on anem, i a partir de cap on anem, amb gradualitat, amb serenor i amb consens –com deia també el professor Oliveras– anar construint un full de ruta. Jo crec, i acabo, que en un futur imminent passaran tres coses diverses –i no endevino res: – Ens quedarem com estem, i estic parlant ara en termes polítics, i per tant per mi és pitjor del que estàvem. – Segon escenari. L’Estat espanyol acabarà sent plurinacional –tampoc sé com es concreta– i reconeixerà règims singulars, i Catalunya podrà ser una singularitat en aquest marc. – O tercer escenari: Catalunya esdevindrà un estat nou a Europa. Davant d’aquests tres escenaris –i algun dels tres passarà– hem fet un debat serè, rigorós, jurídic, geogràfic, econòmic, social sobre quants municipis tindrem?, sobre si la planta d’avui és viable? Hem fet un debat sobre si ens organitzarem en consells comarcals o en consells de vegueries, si hi haurà àrees metropolitanes...? Hem fet un debat de com es finançarà tot això? Perquè podem crear noves vegueries, però si el finançament continua depenent de l’Estat, com gesti–33–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

onarem els sentiments dels ciutadans del territori i les seves noves expectatives? La Diputació que rep més finançament de l’Estat espanyol és la de Barcelona, perquè té 5,5 milions de ciutadans en el seu àmbit territorial. Si una part d’aquest territori s’aparta d’aquests 5,5, doncs alguna conseqüència financera deu tenir això. Si les diputacions en el futur s’han de dedicar als municipis de menys de 20.000 habitants, com algú diu, però rebem finançament per als 5,5 milions totals i només ens dediquem als de menys de 20.000, algunes conseqüències tindrà això en el finançament. S’ha analitzat prou? Per tant, ¿hem fet des de les tres perspectives –la geogràfica territorial, la del règim jurídic i la del finançament– el debat necessari sobre com això s’ha d’articular? Hem decidit com es gestionarà en el futur l’ensenyament i la sanitat? O encara estarem en aquell debat que les llars d’infants corresponen a una administració però les paga una altra, però no sabem com les cobrarem des dels ajuntaments; o el transport escolar no obligatori, que toca a un però la transferència la fa l’altre. I clar, tot això ja no és que faci un any o dos, és que ja anem cap al sisè o setè any instal·lats en això. Per tant, jo crec que un debat d’aquestes característiques és necessari. Sobretot perquè hi ha moltes coses, jo diria moltes més de les que ens pensem, que no depenen necessàriament de si ens quedem com estem, de si tenim un règim singular o de si som un estat independent. Moltes ja depenen avui de nosaltres. Mireu, hi ha municipis –i en aquesta comarca podríem trobar-ne alguns– on encara hi ha dificultats per la gestió de l’aigua de boca (això m’ho trobo en la realitat del territori que trepitjo cada dia). Això no depèn de si serem o no independents. Això depèn de sumar-hi les forces i els pressupostos –alguns més que altres, tots els que puguem– i intentar abordar-ho. I no ho abordarem d’avui per demà; necessitem perspectiva. No s’hi val allò, de: “els de la Diputació són els bons perquè paguen, els de la Generalitat els dolents perquè no paguen”. Escolteu, en el país hi som tots i, per tant, entre tots, això hem de tirar-ho endavant. Segona realitat: hi ha municipis –els podríem situar aquí també, en el vostre territori, si voleu– també per exemple en el Berguedà, on encara és difícil trobar una carretera que uneixi amb condicions de qualitat determinats municipis. Jo sempre dic: hi ha alguns municipis que quan neva dos dies seguits queden aïllats i incomunicats. Ho he vist, no ho he llegit a cap llibre, i m’ho han explicat els mateixos gestors del territori. Hem fet ja la visió de la xarxa de les carreteres del país? Si voleu, fins i tot dels trens interns. És normal que tinguéssim un millor sistema de transport entre municipis a finals del segle xix que avui? I això, ja sé que bona part de la construcció de les línies requereixen molt finançament, etc. Però la planificació, la realitat, això avui no ho podem fer? A Catalunya falten més de 500 habilitats: funcionaris, secretaris, interventors. Els alcaldes ens diuen: “el meu problema és el secretari”, “el meu problema és l’interventor”, en falten cinc-cents. Sabeu quants en faltaven l’any 1977?: cinc-cents. Això no depèn també del nostre esforç col·lectiu? Anem a abordar aquests problemes. –34–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

I les telecomunicacions a bona part del país? El resultat de tot això el podem veure en l’evolució al mapa territorial del fort despoblament d’aquests territoris centrals cap a l’eix mediterrani. Per tant, i ara sí que acabo, jo crec que des de la perspectiva de l’organització –ara diguem-ne de la realitat del dia a dia, jurídica– el que és necessari, el que és urgent és que detectem quines són les necessitats reals. I una vegada tinguem, des d’aquesta perspectiva jurídica, detectades les necessitats reals, entre tots, i entre tots els governs locals i també amb el Govern nacional, el que hem de fer és, progressivament, anar superant aquestes mancances, d’una manera gradual. Amb això anirem avançant. Amb això anirem construint, perquè el país i el futur es construeix cada dia. No ens pensem que a partir d’un dia tindrem un decret, tindrem un DOGC i tot estarà fet. Probablement llavors tot estarà per fer, però el més bàsic ho tindrem executat, planificat o serà de concreció immediata. Com res fa preveure que tot vagi ràpid, el que sí que cal és gestionar, i amb urgència, la realitat, el dia a dia. I una cosa no és incompatible amb l’altra. Gràcies.

–35–


–36–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 37-49 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.122

Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica Romà Pujadas

Departament de Geografia Universitat de Barcelona

Política regional versus desenvolupament local 1. La política regional i la correcció dels desequilibris territorials Abans de que es parlés de desenvolupament local ja hi havia política regional. Aquesta es fonamenta sempre en un mapa que evidencia les desigualtats, en desenvolupament econòmic i qualitat de vida, entre parcel·les d’un territori més ampli que comparteix alguna mena de frontera política; el cas més clar és, des de fa bastants anys, el de les regions europees (NUTS2). Però l’experiència pionera va ser la Tennessee Valley Authority, creada l’any 1933, just estrenat el New Deal d’arrel keynesiana que el president Roosevelt va posar en marxa per combatre la devastadora depressió del 1929. La vall alta del riu Tennessee arrossegava un endarreriment crònic, agreujat per la crisi: a l’inici de la intervenció tenia una renda per càpita que era solament de 45 sobre 100 de mitjana nord-americana; en acabar, unes dues dècades més tard, la xifra havia pujat a 70 sobre 100; sens dubte, havia aportat més cohesió i menys desequilibris. La política regional europea busca la cohesió, és a dir, que les distàncies en desenvolupament i qualitat de vida entre regions s’escurcin o com a mínim no s’incrementin, i busca també el caràcter estructural de les intervencions, és a dir, que no es destinin a subsidiar indefinidament la població d’àrees endarrerides, sinó a crear les condicions per al seu desenvolupament autosostingut. Implica un flux de recursos financers de les àrees més riques i dinàmiques a les més endarrerides canalitzat a través dels estats. Un tema recurrent és quin volum de recursos estan disposats aportar els estats que, un any rere l’altre, fan aportacions netes. Es pot entendre la recança dels estats rics en seguir pagant, però l’esforç finalment, té un sostre clar: el pressupost comunitari no pot excedir de l’1,27 del PIB del conjunt de la Unió Europea, i la principal partida de despesa continua sent la PAC, que fa que bona part d’aquests recursos tornin als estats més rics en forma d’ajudes a la pagesia. Lluny de l’esforç que suposa el dèficit fiscal català. –37–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

I un altre tema recurrent és com s’explica que després de moltes dècades de política regional hi hagi regions que encara constin en el grup de les més endarrerides, com ara les del Mezzogiorno italià: on queden els canvis estructurals que s’havien de produir? Curiosament el Brexit ens farà molt més cohesionats, almenys estadísticament parlant, ja que la sortida del Regne Unit farà baixar l’escletxa, el gap, entre la regió més rica i la més empobrida. L’any 2010 l’escletxa a la UE dels 28 era d’11,3 vegades el PIB per càpita de la regió més rica, l’Inner London (328 sobre 100 de la UE), del PIB de la més empobrida, en aquell moment la regió del Nord-est de Romania (29). Però la divisió de l’Inner London en dos NUTS 2, West i East, ha disparat l’escletxa fins a 18,0 vegades la distància entre l’Inner London West (539) i la regió búlgara de Severozapaden (30), que ha passat a la darrera posició. Amb la sortida del Regne Unit, l’escletxa es reduirà a la meitat, concretament a les 8,9 vegades de Luxemburg (266) sobre l’esmentada regió búlgara. Taula 1. Escletxa del PIB per càpita a les regions europees (sobre 100 de mitjana europea) Regió més empobrida

PIB per càpita

Regió més rica

PIB Escletxa per càpita

2010 Nord-Est (Romania)

29

Inner London

328

11,3

Severozapaden 2016 (Bulgària)

30

Inner London West

539

18,0

Severozapaden (Bulgària)

30

Luxembug

266

8,9

2016

Font: Eurostat

2. El desenvolupament local i la generalització dels problemes El desenvolupament local, a diferència de la política regional, no es basa en un mapa de desigualtats sinó que confronta cada territori amb el seu entorn geogràfic, que en un context globalitzat com l’actual pot ser pràcticament tot el món. El punt de partida del desenvolupament local és que tots els territoris tenen problemes, fins i tot els més rics i dinàmics: necessiten modernitzar-se, adaptar-se a un món globalitzat molt competitiu. Això fa que d’exemples de desenvolupament local se’n trobin a tot arreu, a Londres, a Barcelona i a la vall de la Vansa. Al final, política territorial i desenvolupament local no estan gaire allunyats: els recursos financers que es redistribueixen amb la política de cohesió serviran finalment per tirar endavant projectes de desenvolupament local. En canvi, no totes les iniciatives de desenvolupament local comptaran amb finançament basat en la redistribució territorial. –38–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

Els instruments de política regional: incentius directes i millora dels factors de desenvolupament Els instruments a l’abast de la política regional solen classificar-se en dos grans grups: les ajudes directes al sector productiu i la millora dels factors de desenvolupament. Les ajudes directes al sector productiu formen part de la política regional d’àmbit estatal o europeu, però incideixen plenament en el desenvolupament local: un territori inclòs en àrees d’incentius regionals disposarà d’un potent instrument financer d’impuls a l’activitat empresarial que no tindran altres territoris, en principi més desenvolupats, als quals no s’apliquen aquestes ajudes. El mapa de les àrees amb incentius regionals el fixa avui en dia la Unió Europea. Tot i ser l’instrument que desperta menys unanimitat, la pressió dels estats, que han estat aplicant politiques d’incentius durant molt de temps, s’ha acabat imposant. El mapa actual d’incentius directes s’adapta a les NUTS 2, però inclou també àmbits territorials menors, amb problemàtiques especifiques. Tot el territori català en queda fora. Això és bo? S’ha de dir que sí, sempre serà millor formar part dels territoris que no necessiten ajudes, tot i que si es fa una lectura interna del territori català es trobaran probablement àrees on els incentius directes serien ben rebuts. –39–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 25-35 La nostra organització territorial local des d’una perspectiva jurídica i pràctica

Xavier Forcadell i Esteller

Sí que s’ha pogut accedir, en canvi, a les ajudes directes a activitats empresarials en àrees rurals gracies a la iniciativa comunitària Leader, que continua actualment sota la fórmula de Feader. Són ajudes que han tingut molta acceptació i han ajudat a eixamplar el teixit empresarial en àmbits com el turisme rural o les produccions agràries locals. Un bon exemple pot ser el Leader del Montsec Sostenible que va funcionar en el període 2000-2006 i que no abastava un àmbit comarcal sinó el conjunt del Montsec, a cavall entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà. A la línia de turisme s’hi van acollir iniciatives empresarials repartides per 39 nuclis de població. En altres paraules, la iniciativa Leader va permetre consolidar una oferta turística àmplia, variada i repartida per tot el territori. Els altres instrument es poden aixoplugar sota l’enunciat de millores dels factors de desenvolupament; són intervencions destinades a fer més atractiu i preparat un territori i s’associen més directament als canvis estructurals que han de permetre un creixement sostingut a partir de les pròpies forces. Inclouen un ampli ventall d’intervencions en múltiples direccions: millora en les dotacions en infraestructures i equipaments, tant adreçats a afavorir la activitat productiva com a incrementar la qualitat de vida, formació dels recursos humans, millora de la qualitat ambiental, etc. La millora de les dotacions en infraestructures apareix sempre en un lloc destacat. I Això va des de disposar d’un aeroport intercontinental potent i una Figura 1. Classificació dels instruments de la política regional

–40–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

bona inserció a la xarxa ferroviària d’alta velocitat quan es tracta d’una gran àrea metropolitana com la de Barcelona, fins a disposar d’un bon accés viari quan es tracta de pobles petits. El potencial de desenvolupament regional encunyat bastants anys enrere per l’alemany D. Biehl centrava aquest potencial en quatre grans apartats: la situació geogràfica, l’estructura urbana, l’estructura productiva i les dotacions en infraestructures. Està clar que a l’aglomeració urbana de Madrid, amb la faraònica T4 a l’aeroport, una xarxa d’alta velocitat que pocs països es podrien pagar i una malla densíssima d’autovies i autopistes metropolitanes es van llegir bé el treball de Bielh, sobretot pel que fa al quart apartat. Un grup d’instruments actualment desactivats són els desincentius a les àrees més avançades: en un context global molt competitiu cap territori acceptaria que li apliquessin desincentius, tot i que a vegades aquests poden arribar de manera camuflada mitjançant la minoració sistemàtica de les inversions estatals.

Desenvolupament local, globalització i l’economia d’arxipèlag El desenvolupament local és el reconeixement de que cap territori està exempt de dificultats en el món globalitzat; tots han de batallar per mantenir, o millorar, la seva posició en un context canviant; ara bé, això no ha de suposar cap tancament, no es tracta de tornar a “lo local” per evitar “lo global”. En determinats casos s’optarà per una economia de proximitat, com ara la cistella ecològica o l’autoabastament energètic, però en molts altres casos, la mateixa globalització facilita la inserció en un entorn molt més ample, d’abast mundial. Figura 2. La globalització afavoreix les relacions horitzontals

Relacions verticals en la línia de la teoria dels llocs centrals Relacions horitzontals generadores de xarxes

La globalització, recolzada en les noves tecnologies de la informació, ha afavorit l’horitzontalitat enfront de la verticalitat i la jerarquia urbana dominants anteriorment. Avui en dia, ciutats mitjanes i petites es poden inserir directament en el món global. Els exemples són innombrables arreu del país. La creació –41–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, en definitiva, una iniciativa de desenvolupament local, ha posat Solsona al mapa global. Pels carrers del nucli antic de la ciutat, tan ben conservat, ara hi podem trobar investigadors en temes forestals i de desenvolupament rural provinents de tot el món. És un cas d’‘economia d’arxipèlag, la qual, ve a dir que els nostres interlocutors poden no ser els veïns propers sinó àrees molt més allunyades amb les que compartim algun interès temàtic. Les estratègies territorials de la política regional són sobretot pols, eixos i xarxes, els pols, hereus dels pols de croissance de l’economista francès François Perroux; els eixos, amb propostes d’eixos de desenvolupament a totes les escales, començant per l’arc mediterrani, o corredor mediterrani quan parlem d’infraestructures de comunicacions, i, més recentment les xarxes. Avui estem immersos en un món de xarxes, i una de les primeres tasques de qualsevol agent de desenvolupament local ha de ser buscar i trobar en quines xarxes es pot inserir el nostre territori. Quan el Parc Astronòmic del Montsec s’integra a la destinació de turisme astronòmic Starlight, s’insereix en una xarxa de cooperació que beneficiarà a totes les destinacions que en formen part. Les xarxes són tan antigues com la humanitat, però no és fins fa poc que s’han teoritzat com a estratègies territorials del desenvolupament local.

La definició de desenvolupament local El desenvolupament local es pot definir com aquella política pública que té com a objectiu afavorir un procés reactivador de l’economia i dinamitzador de les societats locals, i que, mitjançant l’aprofitament dels recursos endògens existents en un territori determinat i la cooperació entre l’àmbit públic i el privat, és capaç d’estimular i fomentar el seu creixement econòmic, creant ocupació, a fi de millorar la qualitat de vida i el benestar social de les poblacions locals. És la definició que dona el Manual per a la gestió de politiques de promoció econòmica i desenvolupament local (2010), editat pel Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. Reactivar l’economia i dinamitzar les societats locals és un objectiu tan ampli que dins del desenvolupament local s’hi poden encabir una gran ventall d’intervencions d’ordre molt divers. Serà interessant aturar-se una mica a analitzar els principals components de la definició, concretament els tres següents: – Polítiques públiques – Concepte de desenvolupament – Local i endogen –42–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

Les polítiques públiques de desenvolupament local El desenvolupament local es basarà sempre en una política pública inicial? Això dependrà de què entenguem per desenvolupament local, si la causa, la intervenció pública desencadenant, o l’efecte, la millora a nivell econòmic o de qualitat de vida que experimenta un territori. En la mesura que s’associï desenvolupament local al ventall d’instruments d’intervenció pública prevaldrà la primera versió, però si el focus d’interès es posa en el procés de millora, aleshores prevaldrà la segona versió. Hi ha casos de desenvolupament local sense aquesta intervenció pública inicial? No és gens difícil trobar exemples de desenvolupament local sense cap intervenció publica prèvia, sobretot si estem parlant de territoris petits, un poble, una vall muntanyenca. Ossera, el poble dels artesans, a la vall de la Vansa, n’és un bon exemple. En aquest cas, la intervenció publica ha arribat bastants anys després amb el pla estratègic de la Vansa i Fórnols redactat pel malauradament desaparegut CEDRICAT (Centre de Desenvolupament Rural Integrat de Catalunya). Un altre exemple, el Cinquè Llac, una iniciativa del sector privat que es recolza en una iniciativa pública prèvia, en aquest cas el Tren del Llacs, un aprofitament turístic de la línia fèrria Lleida-la Pobla de Segur. El Cinquè Llac és l’estany de Montcortès, al Pla de Corts, al municipi del Baix Pallars, i és el cinquè perquè arriba després dels quatre llacs-embassaments que es poden veure en el trajecte de la línia fèrria: Sant Llorenç, Camarasa, Terradets i Sant Antoni. Mentre el Montsec veu passar amb una certa indiferència un tren turístic que genera negoci bàsicament en els dos extrems de la línia, és precisament en un altre territori, bastant més amunt, on sorgeix aquesta iniciativa imaginativa conduïda per la iniciativa privada. En molts altres casos, el paper del sector públic, concretament de l’administració local, ha estat determinant. El Museu de les Trementinaires de Tuixent és un bon exemple d’equipament cultural amb una doble finalitat: identitària, un homenatge a les trementinaires, dones valentes de la vall de la Vansa que anaven pel món venent herbes remeieres fins ben entrada la segona meitat del segle xx, però també de valoració del patrimoni; el museu s’afegeix als atractius que pot oferir aquest territori amagat i té una repercussió positiva en el sector privat, com també la comença a tenir el nou Centre de Flora, creat a l’empara del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Aquest museu és també una prova més de la importància del factor humà a l’hora d’agafar un projecte amb la determinació de dur-lo a la pràctica, tant per part dels polítics locals com dels agents de desenvolupament local, que no sempre tenen la oportunitat de deixar una petjada tangible i duradora. Però també la Generalitat ha dut a terme iniciatives en la línia del desenvolupament local. La creació del Consorci del Montsec, l’any 2001, tenia com a objectiu aplicar un projecte de desenvolupament territorial en aquesta zona de Catalunya necessitada d’un procés de redreçament socioeconòmic una mica –43–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

contundent. Se’n digui desenvolupament local o territorial, és una iniciativa que forma part de la tradició de la política regional: identificar territoris comparativament endarrerits i posar en marxa projectes finançats amb diner públic. A una escala modesta, el Consorci del Montsec ens pot recordar la TVA nord-americana esmentada anteriorment. L’any 2013, el Consorci es dissolia deixant com a aportació més important, entre d’altres, la creació del Parc Astronòmic del Montsec, un equipament dinamitzador que ha generat, i tot fa pensar que continuarà així, sinèrgies molt importats amb el sector privat del territori. I també l’administració estatal fa la seva versió de desenvolupament local amb la Marca España. Entrant a la web s’hi pot llegir “..España es su historia, su tradición, sus pueblos, su innovación, sus empresas…Y su deporte, que se ha convertido en un ejemplo de superación y espejo para toda la sociedad. Y su  idioma, el segundo que más hablantes tiene en el mundo”. Poques matisacions!

El concepte de desenvolupament des de la perspectiva local Les definicions de desenvolupament local emfatitzen molt la vessant econòmica a partir de l’aprofitament del potencial endogen, però desenvolupament pot tenir un sentit més ampli, pot ser també qualitatiu i no solament quantitatiu i pot abastar qüestions com la qualitat de vida, les infraestructures i la millora de l’accessibilitat, la preservació de la qualitat ambiental, entre d’altres. 1. No solament es tracta de desenvolupament econòmic A la pregunta de si el desenvolupament local va més enllà de les iniciatives adreçades més directament al foment de l’economia, la resposta ha de ser positiva. El desenvolupament local dependrà, en última instància, d’iniciatives en múltiples direccions, vistes d’una manera integrada. La fórmula de la Inversió Territorial Integrada que propicia la Unió Europea aquests darrers anys va en aquesta direcció, i fa una mica estrany que s’hagi tardat tant en adoptar-la! La construcció d’una nova escola a Espluga de Serra, a la Terreta, al terme de Tremp, és un clar exemple de desenvolupament local, en aquest cas en el món rural més isolat: no té cap vincle directe amb l’activitat econòmica però arrela la població al territori i atreu jovent. Fa gairebé 100 anys, el 1918, es va inaugurar l’escola dels Torms, a les Garrigues, una experiència pilot de la Mancomunitat de Catalunya per portar la pedagogia moderna al món rural. Avui en dia la veuríem com una iniciativa de desenvolupament local. Que els pobles facin goig també és una iniciativa de desenvolupament local, sempre amb la doble vessant: per una banda, la qualitat de vida i la identitat: és el nostre poble!, i per l’altra, la seva valoració com a recurs turístic. Un exemple, entre molts altres, pot ser Orcau, a la Conca Dellà: és un poble que fa goig, declarat com Bé Cultural d’Interès Nacional. –44–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

La restauració del castell de Llordà, una obra llarga i feixuga fruit també de la voluntat tossuda del factor humà és també una iniciativa de desenvolupament local. És recuperar el patrimoni històric i és crear un recurs turístic que pot ser visitat. 2. El risc de les “catedrals en el desert” No sempre les inversions públiques tenen els efectes positius esperats. Aquestes inversions fallides s’acostumen a designar com a “catedrals en el desert”. El seu origen s’ha de buscar en les grans empreses públiques que temps enrere havien estat un instrument clàssic de la política regional. Es confiava que la inversió pública tindria un efecte multiplicador i atrauria la iniciativa privada a àrees endarrerides, però molt sovint això no passava i la gran indústria solitària es podia considerar realment com una catedral en el desert. Aquest llenguatge metafòric es aplicable també a infraestructures i equipaments que no han cobert les previsions inicials: aeroports sense avions, trens sense viatgers, autovies sense cotxes, museus i centres d’interpretació sense visitants. La xarxa radial de trens d’alta velocitat amb centre a Madrid està destinada a ser una enorme, faraònica, catedral en el desert. Ja ho és ara i ho serà més quan estigui completada i s’hagi de pagar el manteniment. Però aquí també en tenim unes quantes, una quota que s’ha anat incrementant amb el pas dels anys. L’aeroport de Lleida-Alguaire s’ha de veure com una iniciativa de desenvolupament local, o de desenvolupament territorial si es volen anomenar així les iniciatives de la Generalitat, amb l’objectiu clar de potenciar les funcions urbanes de la capital de Ponent. Però amb una mica de mala sort pot acabar convertint-se en una “catedral en el desert”. Aquest és un risc que planeja sobre els que prenen decisions en matèria de desenvolupament local: s’ha de fugir de les catedrals en el desert. No ens les poden permetre, i no hi hauríem de caure encara que ens ho poguéssim permetre. 3. Tots els sectors productius tenen cabuda al desenvolupament local Una gran part de les iniciatives de desenvolupament local són, finalment, de caire econòmic, adreçades a revitalitzar l’economia i crear sinèrgies amb la iniciativa privada. Una qüestió a plantejar és quins sectors econòmics s’han de potenciar. Això dependrà en bona mesura de quins avantatges comparatius ofereix el territori i quines activitats hi tenen més encaix. En els temps de la política regional més clàssica el repte era la industrialització, que separava les àrees avançades de les àrees endarrerides. La implantació industrial, bàsicament a partir de processos exògens, era la millor via de desenvolupament per a les àrees endarrerides. Amb la migració massiva de la indústria més estandarditzada i necessitada de mà d’obra poc qualificada cap a països en vies de desenvolupament, seguint el rastre fàcil de detectar dels salaris –45–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

baixos, les possibilitats d’industrialització de les àrees endarrerides dels països avançats han perdut molts punts, ja que difícilment podran competir a nivells salarials i tampoc ho tindran fàcil per esdevenir regions industrials capaces de generar economies d’aglomeració. Tot i amb això, la industrialització, en alguns casos la reindustrialització, ha de continuar sent un objectiu del desenvolupament local, probablement amb un enfocament nou. La indústria de la pell del barri del Rec d’Igualada podria ser un exemple: la indústria tradicional es va deslocalitzar ja fa molt temps i l’Anoia ha arrossegat aquests darrers anys la taxa d’atur més alta de Catalunya, però ara està rebrotant una indústria més minoritària de pell d’alta qualitat. Malgrat el retrocés evident en termes de PIB i de població ocupada, el sector agrari ha de continuar tenint un protagonisme important en els territoris de base agrària, tant la versió intensiva agroindustrial, molt present al territori però més opaca a la literatura sobre desenvolupament local, com la versió més artesanal de les produccions locals de qualitat i/o ecològiques. Els exemples no s’acabarien; un dels pioners de les produccions artesanals, Jaume Orteu, el formatger d’Altron, recentment desaparegut, va marcar camí. Vagin aquestes paraules com a mostra de reconeixement d’una llavor que ha fructificat arreu del país. El sector turístic és probablement el que ha concentrat més intervencions de desenvolupament local, en tot tipus de territoris. També és el sector en què les sinèrgies entre públic i privat són més fàcils d’establir: el sector públic s’encarrega bàsicament d’adequar i difondre els atractius del territori, des de la restauració del patrimoni cultural fins al disseny de rutes, i el sector privat s’encarrega d’allotjar, alimentar i omplir d’experiències als visitants. També s’ha de reconèixer la importància gran del sector de la qualitat de vida, és a dir, del sector públic que ofereix serveis finalistes: docents, sanitaris, assistencials, esportius, culturals, ambientals, etc. Dècades enrere, el sector de la qualitat de vida d’una petita ciutat catalana es limitava a un nombre reduït de persones treballant a la sanitat i l’ensenyament. Ara hi ha escoles i instituts, centres d’atenció primària i hospitals comarcals, serveis socials i residències per a la gent gran, museus i centres d’interpretació, un amplia varietat d’equipaments esportius, bombers i mossos d’esquadra.... Totes aquestes activitats van associades a la millora dels factors de desenvolupament. 4. El risc de no descobrir la “principal aptitud” del territori Un altre risc que planeja sobre els professionals del desenvolupament local és el de no descobrir la “principal aptitud” del territori, per dir-ho d’alguna manera. Se suposa que el mercat i la iniciativa privada haurien de ser suficients a l’hora de fer aflorar les aptituds i les oportunitats de negoci que pot generar un determinat territori. Però les intervencions publiques de desenvolupament local també hi tenen quelcom a dir, especialment en àrees rurals envellides on –46–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

la iniciativa privada és feble, a vegades gairebé absent. El risc és que l’anàlisi del potencial endogen s’acabi convertint en una llista enorme d’elements patrimonials, tant naturals com culturals, que poden tenir un interès evident però que difícilment seran un revulsiu econòmic, i que “se’ns passi per alt” l’aptitud que podria encarrilar l’economia futura d’un territori. Dos exemples il·lustratius: el ràfting al Pallars Sobirà i l’astronomia al Montsec. Sembla que el ràfting es va inventar al EUA i va arribar a Catalunya, concretament a la Noguera Pallaresa, de la mà d’esportistes francesos que van descobrir les grans aptituds del riu. No va ser fins a mitjans dels vuitanta del segle passat que va aparèixer la primera empresa que comercialitzava les baixades en ràfting, i després de la primera en varen venir bastantes més. Les aptituds del Montsec per a l’astronomia, degut a la baixa contaminació lumínica i a les bones condicions climàtiques, eren conegudes de temps pels astrònoms aficionats, molts provinents de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell. Dos astrònoms aficionats, Xavier Palau i Jordi Sentenach, ambdós amb arrels a Àger, van contactar amb el científic Joan Oró per tal de que encapçalés la creació d’un complex astronòmic, Cosmoparc, en la primera versió, que havia de servir per redreçar un territori clarament deprimit, i d’aquí en va sortir l’actual Parc Astronòmic. Dos experiències totalment reeixides, els esports d’aigües braves al Pallars Sobirà i l’astronomia al Montsec, amb uns orígens entre casuals i atzarosos, però lluny dels manuals de desenvolupament local.

Pols tecnològics, Smart cities, Smart rural Una estratègia de desenvolupament local que ha esdevingut clàssica, especialment en ciutats mitjanes o grans, és potenciar el seu paper com a pol tecnològic: molts territoris aspiren a basar el seu creixement en l’economia del coneixement. Això passa normalment per la creació de diferents modalitats d’equipaments tecnològics; parcs tecnològics, parcs científics, centres tecnològics, etc. El mapa tecnològic català palesa una densitat important d’aquests equipaments, repartits entre l’àrea metropolitana de Barcelona i la xarxa de ciutats mitjanes d’arreu del país. Normalment es busca l’especialització; és el cas del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida, amb la idea que no solament hem de ser productors massius de productes agraris de baix cost, sinó també generadors d’innovació en el camp de la biotecnologia. Un idea subjacent en moltes iniciatives de desenvolupament tecnològic és el leapfrogging. Traduït literalment com el “salt de la granota”, ve a dir que àrees amb poca tradició com a pols tecnològics poden passar per davant d’àrees tecnològicament més avançades però alhora més madures i amb més dificultats per adaptar-se a un entorn que canvia molt ràpidament. No sempre funciona. Un exemple podria ser el nonat Parc Aeroespacial i de la Mobilitat de Viladecans, un intent d’entrar en un camp en el qual Catalunya –47–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

ha tingut sempre un pes mínim, com és el sector aeroespacial. Els terrenys de ca l’Alemany que havien d’acollir llocs de treball aeroespacials altament qualificats es convertiran en una gran àrea d’outlets, The Style Outlets, que evidentment generarà molts llocs de treball, però molt pocs de qualificats. Si les ciutats volen esdevenir smarts cities, el món rural vol impulsar l’Smart Rural. La Diputació de Barcelona, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya han posat en marxa un projecte amb aquest nom, finançat amb fons europeus, amb l’objectiu de fer més competitiu el camp català, i en el que la transferència contínua d’innovació hauria de tenir bastant protagonisme.

Desenvolupament local, desenvolupament endogen, potencial endogen 1. Fins on arriba l’abast territorial de “lo local”? Sembla lògic associar desenvolupament local a intervencions de l’administració local. En la majoria de casos és així: ajuntaments, mancomunitats i consorcis, consells comarcals, diputacions... tenen el màxim protagonisme en el desenvolupament local, amb iniciatives en moltíssimes direccions. Però també s’han vist exemples, i n’hi ha molts més, de processos de desenvolupament local en els que el paper de l’administració era inexistent o poc significatiu. En cap cas aquests processos es poden associar al desenvolupament comunitari, en el sentit que s’acostuma a donar a iniciatives de comunitats indígenes en països en vies de desenvolupament. El nostre desenvolupament local no va en aquesta direcció. Tornant a les administracions, també la Generalitat pren iniciatives que poden assimilar-se al desenvolupament local i que van adreçades a àrees especialment vulnerables, com va ser la creació del Consorci del Montsec, o a potenciar determinades polaritats urbanes per intentar millorar els seus avantatges comparatius, com va ser la construcció de l’aeroport Lleida-Alguaire. No són exemples de desenvolupament local des de la perspectiva de l’administració que ha endegat les iniciatives, i per això serà més oportú parlar de desenvolupament territorial, però sí des de la perspectiva dels territoris que en reben els seus efectes. Torna a sortir la dualitat entre desenvolupament local com a causa desencadenant o com a efecte, gairebé sempre positiu, sobre el territori. Val a dir que ens aquests casos hi ha normalment la col·laboració entre diferents nivells administratius, el local inclòs. També l’administració estatal pren decisions territorials que tenen una forta incidència local: escollir o prioritzar entre un corredor ferroviari o un altre té i tindrà grans conseqüències a nivell local; afavorir, amb gran determinació, la consolidació de l’aglomeració urbana de Madrid com a gran polaritat del –48–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 37-49 Desenvolupament local: de la teoria a la pràctica

Romà Pujadas

sud d’Europa, té també grans conseqüències territorials, sobretot per a d’altres aglomeracions urbanes que aspiren legítimament a jugar un paper similar. 2. Endogen versus exogen El desenvolupament local és també desenvolupament endogen. L’adjectiu sintetitza el gir respecte d’una etapa anterior, basada en el desenvolupament exogen. Era l’etapa clàssica de la política regional. El desenvolupament de les àrees endarrerides es confiava a capitals, sovint públics, i iniciatives exògenes, amb noves activitats sense cap arrelament anterior. Així van sortir moltes “catedrals en el desert”. Un cas de llibre és la siderúrgia de Tàrent, al Mezzogiorno italià, responsable d’un enorme desastre ambiental explicat amb precisió en un llibre, Legami di Ferro, de Beatrice Ruscio. El gir va portar al desenvolupament endogen, és a dir, desenvolupament a partir de les fortaleses i aptituds del territori. La definició d’endogen que dona el diccionari és molt aclaridora: que actua de dins enfora. Res a veure amb tancament i economia de proximitat, és l’obertura cap enfora a partir de les pròpies potencialitats. No es tracta d’associar exogen a global i endogen a local: local i global són les dues cares d’una mateixa moneda. “Lo local” enllaça amb les nostres fortaleses, allò que podem oferir, i “lo global” amb les nostres oportunitats. Quan va sortir el llibre Lleida Climbs, amb edició bilingüe en anglès i català, i es va saber que Chris Sharma, un dels millors escaladors del món, voltava per aquí, les vies lleidatanes es van començar a omplir d’escaladors vinguts d’arreu del món, des d’Austràlia al Canadà, i l’escalada, amb una llarga trajectòria esportiva, ha entrat finalment en l’economia dels esports d’aventura.

FOTO 18004 (202)

–49–


–50–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 51-60 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.123

El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus Josep Rodríguez

Responsable de Relacions Internacionals, Oficina Tècnica de Turisme de la Diputació de Barcelona

25 anys de projectes europeus Els inicis de la participació del món local en els programes finançats per la Unió Europea es remunta als anys 90. En els primers estadis l’ús no va ser ni intensiu ni extensiu –no tots els ajuntaments disposaven dels recursos i coneixement per poder aprofitar-se’n– però progressivament la participació en programes europeus es va anar estenent a més entitats i més àmbits sectorials. En l’actualitat, els mecanismes de finançament europeu són força coneguts i utilitzats i es pot dir, sense por d’equivocar-se, que tots els ajuntaments han desenvolupat algun projecte amb finançament directe o indirecte de la Unió Europea. Podem parlar, per tant, d’una història de finançament europeu d’uns 25 anys que abasta bàsicament quatre períodes de programació plurianuals de la UE: 1994-1999, 2000-2006, 2007-2013 i l’actual 2014-2020. Quins han estat els beneficis per al món local? Independentment del finançament –en parlarem més tard– crec que és important destacar-ne dos: l’aportació dels projectes europeus com a catalitzadors de la innovació i la promoció dels partenariats locals. Efectivament, un dels efectes de participar en programes europeus ha estat posar sobre la taula i accelerar l’adopció d’enfocaments que d’altra banda s’haguessin desenvolupat d’una manera més lenta. Conceptes com l’aprenentatge permanent, la innovació, la igualtat de gènere, les noves fonts d’ocupació, el foment de la societat de la informació o el desenvolupament sostenible van desenvolupar-se en els fòrums europeus molts abans de fer-ho en el nostre país. La progressiva adopció d’aquest conceptes en les polítiques dels Estats membres ha afavorit la seva implantació d’una forma més ràpida que si s’hagués fet exclusivament a nivell estatal i s’han integrat en les polítiques locals i reflectit en els programes que s’han desenvolupat als municipis. Potser les iniciatives –51–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

dutes a terme pels municipis als anys 80 i 90 en el camp de les polítiques actives d’ocupació són un exemple clar de l’adopció i l’aprofitament d’aquesta tasca impulsora de la UE. O programes com la Llei de Barris que va adoptar la metodologia d’enfocament integral del desenvolupament urbà sostenible que la UE va impulsar amb els programes URBAN. Un altre aspecte ha estat la promoció dels partenariats locals. Els programes europeus, atesos els seus requeriments de partenariats a llarg termini, forcen l’expansió del nombre d’agents públics i socioeconòmics en els processos de decisió, incorporant ONG, representants de les comunitats, líders empresarials i altres agents socials al cada cop mes complex món de la governança de les ciutats. Els Pactes Territorials per a l’Ocupació sobre innovació en el mercat de treball, el Grups d’Acció Local dels programes de desenvolupament rural o els Projectes d’Especialització i Competitivitat Territorial del FEDER actual en són alguns exemples amb clara plasmació en la realitat local. Per últim, i no per això menys important, la UE ha estat una important font de finançament per a projectes de desenvolupament local i comarcal als ajuntaments. No es podria entendre el desenvolupament d’Espanya en general, i dels municipis en particular, sense tenir en compte la important injecció financera de la Unió Europea, tant pel que fa a la inversió en infraestructures com per al desenvolupament de programes en l’àmbit de la formació professional i l’ocupació. Tanmateix, el finançament comunitari ha permès fomentar la mobilitat europea i que els municipis i la ciutadania poguessin intercanviar experiències, establir xarxes de cooperació i desenvolupar projectes pilot amb altres entitats europees. A gran trets, els fons europeus més rellevants per al món local han estat els que segueixen: • Finançament d’infraestructures i suport al desenvolupament econòmic local. Els dos fons claus per a aquest àmbit han estat el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i el Fons de Cohesió. El FEDER ha estat un important recurs per al finançament d’infraestructures locals. Cal destacar com ha evolucionat de ser un fons de finançament de quasi tot tipus d’infraestructures municipals (incloses les infraestructures bàsiques) a ser un fons fonamentalment destinat a infraestructures de suport a la competitivitat, al desenvolupament empresarial, al foment de l’ocupació i també al desenvolupament sostenible. En el cas del Fons de Cohesió, ha finançat grans infraestructures d’abastament d’aigua i de sanejament i depuració d’aigües però la seva incidència ha estat més limitada, ja que només van poder accedir-hi directament les ciutats més poblades. • Polítiques actives d’ocupació i inclusió social. El Fons Social Europeu (FSE) ha estat un gran aliat municipal en el finançament de múltiples projectes en l’àmbit del foment de l’ocupació, la formació ocupacional, l’emprenedoria o el desenvolupament de nous jaciments d’ocupació. Val a dir que durant molt anys el FSE ha desenvolupat un paper substitutori –52–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

al poc reconeixement de la formació professional i ha actuat com un instrument reactiu als problemes del mercat laboral. • Projectes pilot, xarxes d’intercanvi i mobilitat. Per últim, existeix un ampli ventall de programes que han permès desenvolupar altres tipologies de projectes com són els que han afavorit la mobilitat europea, el desenvolupament de projectes pilot o la col·laboració entre entitats europees en temàtiques molt diverses. En aquest cas es tracta majoritàriament de programes de caràcter transnacional, és a dir, participar-ne obliga a establir relacions amb entitats d’altres països i en aquest cas la participació no ha estat tan massiva com la del FEDER i el FSE. Es poden citar els programes de Cooperació Territorial Europea (coneguts com “Interregs”), Leonardo da Vinci, Cultura, Life, Europea amb els Ciutadans, Joventut en Acció o Energia Intel·ligent per a Europa.

Projectes locals amb finançament europeu 2007-2013 Per tal d’il·lustrar-ho amb dades, voldria presentar els resultats d’un estudi que la Diputació de Barcelona va dur a terme en l’any 2015 en el qual s’analitzava quina ha estat la participació dels ens locals de la província de Barcelona en programes amb finançament europeu en el període financer 2007-2013. Per fer-ho es van identificar els programes europeus en els quals els ens locals eren elegibles i es va fer una anàlisi i buidat de les bases de dades de projectes aprovats en cadascun d’ells. Per facilitar l’anàlisi, els projectes aprovats es van agrupar en tres categories de fons1 i en cinc tipologies de despesa,2 a més a més d’altres variables d’anàlisi. Tot i que es tracta d’un estudi quantitatiu, es poden formular algunes reflexions de tipus qualitatiu a partir de les sis principals conclusions de l’estudi: 1. La manca de dades unificades sobre el finançament europeu que rep un territori. La gestió dels fons europeus està molt descentralitzada i hi intervenen diversitat d’autoritats de gestió, secretariats, ministeris, conselleries, etc... La informació sobre els projectes aprovats que aporta cadascun dels organismes responsables de la gestió és també variable i, per tant, resulta difícil obtenir una informació completa, homogènia i comparable de com els fons europeus estan intervenint a la teva ciutat o territori.3 1. 1) Fons estructurals: Fons de Cohesió, FSE i FEDER (excepte els programes FEDER de Cooperació Territorial Europea), 2) Cooperació Territorial Europea: programes FEDER de cooperació transnacional i 3) Programes comunitaris: la resta de programes, la majoria d’ella amb caràcter transnacional. 2. Infraestructures, ocupació i inclusió social, mobilitat, recerca i projectes pilot, i cooperació al desenvolupament. 3. La Comissió Europea ha posat en marxa iniciatives com la base de dades EU in my region en un intent de recopilar aquestes dades però moltes vegades queda restringit als programes que gestiona la pròpia Comissió. Cal recordar, en aquest sentit, que el gruix dels fons europeus són gestionats per l’estat central i per les comunitats autònomes malgrat la creença (errònia) que els fons europeus es gestionen des de “Brussel·les”.

–53–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

2. El significatiu nombre de projectes europeus aprovats. L’estudi revela que en el període 2007-2013 els ens locals de Barcelona van participar en 1.175 projectes finançats en el marc de 36 programes europeus. La xifra és més gran del que es podia imaginar tot i que cal remarcar que els projectes són molt heterogenis quant a dimensió, temàtica i característiques, anant des d’ajuts inferiors a 10,000 euros en projectes de mobilitat fins a ajuts de més de 5 milions d’euros en projectes d’infraestructures o recerca. – Quasi un 70% són projectes de fons estructurals mentre que una quarta part (26,89%) van ser finançats en el marc de diferents programes comunitaris. Les participacions en projectes de Cooperació Territorial Europea representaven només un 3,83% del total. Quasi la meitat dels projectes (47,23%) han estat finançats pel Fons Social Europeu. Un nombre significatiu de projectes (153) han estat finançats pels Fons Europeu d’Integració. – La dimensió dels projectes és molt variable. Hi predominen els projectes entre 50.001 i 250.000 euros (33,10%), seguits dels d’entre 10.001 i 50.000 euros (27,40%) i entre 250.001 i 1.000.000 euros, amb el 19,23% del total. – Una majoria dels projectes (60,77%) responen a la tipologia d’ocupació i acompanyament a la inclusió, seguides de les infraestructures, que representen el 22,13% dels projectes. – Els projectes han intervingut en un ampli ventall d’àmbits temàtics. Tot i així, es pot destacar que quasi la meitat dels projectes (47,36%) s’inscriuen en la temàtica d’ocupació i innovació social, seguits d’immigració (13,27%), medi ambient i canvi climàtic (7,99%), joventut (4,25%), desenvolupament urbà (4,17%) i turisme (4,17%). Figura 1. Projectes per categoria

–54–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

Figura 2. Projectes de cooperació territorial europea

Figura 3. Projectes de programes comunitaris

3. La predominança dels fons estructurals. Com ja s’ha esmentat, els fons de la política regional representen quasi tres quartes parts dels projectes finançats. Els fons estructurals s’emporten la part del lleó del finançament europeu i han estat, conseqüentment, un instrument clau pel desenvolupament local.4 4. La denominació de fons estructurals ja no es vigent en el marc financer actual. En el període 2014-2020 s’ha adoptat un Marc Estratègic Comú (MEC) que abasta cinc fons, els que ara s’anomenen Fons Estructurals i d’Inversió Europeus (FEIE). D’una banda, els tres fons estructurals o fons de la política de cohesió: Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), el Fons Social Europeu (FSE), el Fons de Cohesió (FC), i de l’altra, el Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER) i el Fons Europeu Marítim i de Pesca (FEMP). Aquest Marc posa les bases per a una millor coordinació entre els fons i permet també desenvolupar vincles més estrets amb altres instruments de la UE.

–55–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

En l’àmbit de les infraestructures, el Fons de Cohesió ha finançat grans infraestructures mediambientals en les ciutats grans.5 El FEDER per la seva part ha estat un instrument clau per a les infraestructures de desenvolupament local en àmbits com la promoció econòmica, el desenvolupament empresarial, la protecció del patrimoni cultural i natural, el medi ambient o el turisme. Cal destacar com aquest fons ha evolucionat des d’un instrument de finançament d’infraestructures bàsiques a un fons orientat al suport a la competitivitat territorial, el desenvolupament empresarial, la innovació i la recerca. Pel que fa a l’ocupació, el FSE ha estat un instrument fonamental per al suport de les polítiques actives d’ocupació des dels anys 90. Figura 4. Projectes de fons estructurals

4. Les ciutats més grans hi participen més. Un total de 313 ens locals de la província de Barcelona han participat en els projectes europeus aprovats. D’aquests 226 són ajuntaments (el 72,66% del total d’ajuntaments), 11 consells comarcals, 28 consorcis, 22 instituts o empreses municipals, 7 mancomunitats, la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i altres tipus d’ens locals. A gran trets, es pot dir que existeix una correlació entre la dimensió de les ciutats i el nombre de participacions. Això és conseqüent amb dos factors: primer, en diversos programes del FEDER i el FSE gestionats a nivell ministerial només podien ser beneficiàries les ciutats de més de 50.000 habitants o les diputacions provincials (200.000 hab. en el cas del Fons de Cohesió) i, segon, les ciutats més grans disposen de més recursos tècnics i humans, capacitat de finançament, etc. que el permeten accedir d’una forma més àgil als programes, sobretot al de caràcter transnacional. Les taules següents mostren els ens locals amb més de 10 participacions. A la primera es consideren només els projectes en els qual el propi ajuntament ha 5. A la convocatòria del Fons de Cohesió només eren elegibles les ciutats > 200.000 habitants.

–56–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

estat el beneficiari de l’ajut europeu. A la segona s’hi afegeixen els projectes on el beneficiari ha estat un organisme depenent com una empresa municipal, organisme autònom, etc. Com es pot observar, la majoria corresponen a les ciutats més poblades o ens supramunicipals de considerable dimensió tot i que hi ha alguna excepció. Taula 1. Ens locals amb més de 10 participacions Participacions Participacions Ens local Ens local 15 62 Ajuntament de Viladecans Ajuntament de Barcelona 15 36 Barcelona Activa, SA Diputació de Barcelona 14 32 Ajuntament de Rubí Consell Comarcal del Bages 14 29 Ajuntament d’Igualada Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat 12 23 Ajuntament de Badalona Ajuntament de Sabadell 12 22 Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet Ajuntament de Terrassa 12 20 Consell Comarcal de l’Anoia Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat 11 18 Ajuntament de Vilanova i la Geltrú Ajuntament de Mataró 11 17 Ajuntament del Prat de Llobregat Ajuntament de Manlleu 10 16 Ajuntament d’Olesa de Montserrat Ajuntament de Vic 10 16 Consell Comarcal del Maresme Consorci Ocupació Vallès Occidental 10 15 Foment de Terrassa, SA Ajuntament de Granollers 10 15 Ajuntament de Vilafranca del Penedès Ajuntament de Manresa

Taula 2. Ens locals i organismes dependents amb més de 10 participacions Ens local + Organismes dependents Participacions Ens local + Organismes dependents Participacions 109 16 Ajuntament de Barcelona Ajuntament de Manresa 53 15 Diputació de Barcelona Ajuntament de Viladecans 33 15 Ajuntament de Terrassa Ajuntament de Vilanova i la Geltrú 32 14 Consell Comarcal del Bages Ajuntament de Rubí 29 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat Ajuntament d’Igualada 14 27 Ajuntament de Mataró Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet 12 26 Ajuntament de Sabadell Consell Comarcal de l’Anoia 12 21 Consell Comarcal de Vallès Occidental Ajuntament de Sant Boi de Llobregat 12 21 Ajuntament de Granollers Ajuntament del Prat de Llobregat 11 20 Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat Ajuntament d’Olesa de Montserrat 10 18 Ajuntament de Badalona Ajuntament de Vilafranca del Penedès 10 18 Ajuntament de Vic Consell Comarcal del Maresme 10 17 Ajuntament de Manlleu

5. La dificultat de la cooperació transnacional. Una minoria dels projectes (156 projectes, un 13,28%) són transnacionals, és a dir, s’han desenvolupat en col·laboració amb socis d’altres països. 55 ens locals han participat en projectes transnacionals, és a dir, només un 17,57% dels ens locals que han rebut fons europeus en aquest període. En una quarta part dels projectes transnacionals –57–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

(28,85%), els ens locals han exercit el paper de líders del projecte. Els 156 projectes transnacionals han permès l’establiment de relacions de cooperació amb 1.195 entitats de 55 països sobretot de la UE-28 i en especial amb Espanya, Itàlia, França, Alemanya i el Regne Unit. Figura 5. Participació en projectes transnacionals

6. La significativa quantia de finançament rebut. Els projectes analitzats tenen una subvenció total de 529,26 milions d’euros i s’estima que la subvenció que hauria anat directament als ens locals de Barcelona se situaria entre els 375 i els 381 milions d’euros.6 El gruix de la subvenció europea (62,71%) l’aporten els programes de fons estructurals que es gestionen des dels governs estatals i autonòmics (3 programes no transnacionals aporten més del 60% de la subvenció: 21,95% el Fons de Cohesió, 21,26% el FSE i 19,19% el FEDER). En total, aquests representen 331,91 milions d’euros. Els projectes transnacionals aporten 147,59 i 49,76 milions, dels programes comunitaris i de la Cooperació Territorial Europea, respectivament. Cal remarcar, però, que aquesta subvenció es reparteix entre els socis del projecte.

Tendències de futur L’evolució històrica, l’observació de les dades del període 2007-2013 i la configuració dels programes del període 2014-2020 permeten aventurar quin pot ser el futur dels fons europeus més enllà del 2021, sense considerar la con 6. Criteri utilitzat: a) Si el projecte no és transnacional, el 100% de la subvenció. b) Si el projecte és transnacional i l’ens local actua com a líder, el 30 o 35% de la subvenció (dos escenaris), excepte per als programes 7è Programa Marc de Recerca i ICT-PSP on el percentatge és del 15%. c) Si el projecte és transnacional i l’ens local actua com a soci, el 10 o 15% de la subvenció (dos escenaris), excepte per als programes 7è Programa Marc de Recerca i ICT-PSP on el percentatge és del 5%.

–58–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

Figura 6. Projectes i subvenció per categoria

juntura econòmica o política que, per descomptat, pot influir en la dotació dels programes i la seva orientació. Destacaria dues tendències: a) Els Fons Estructurals i d’Inversió Europeus (FEDER, FSE i FEADER) seguiran suposant el gruix més important dels fons europeus però amb una tendència pressupostària clarament decreixent i una focalització temàtica més acusada. El FEDER continuarà sent el principal instrument per al finançament d’infraestructures i inversions productives locals sobretot per fomentar la reactivació econòmica, la competitivitat, la recerca i la innovació o l’atractivitat turística. El FSE continuarà sent un instrument de suport a l’ocupació amb la intervenció en col·lectius prioritaris (com es fa ara amb la Garantia Juvenil) però sense descuidar el paper que pot jugar en polítiques com la integració d’immigrants o la innovació social i educativa. b) Els programes transnacionals ampliaran el seu ventall d’actuació i incrementaran els recursos econòmics que s’hi destinen sent recursos adients per a la mobilitat, la cooperació transnacional i transfronterera, els projectes pilot i la innovació, la creació de xarxes europees i la europeïtzació de les ciutats. Per últim, i com assenyalava al principi, els programes europeus no són només una font de recursos econòmics. S’ha donat una evolució de la idea associada als programes europeu. Quan abans es veien únicament com una forma d’accés a recursos financers actualment existeix una visió més amplia en relació a les oportunitats d’aquests instruments. Per això, alguns municipis (sobretot mitjans i grans) han anat més enllà de la recerca de finançament i, en un segon –59–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 51-60 El desenvolupament local i comarcal per mitjà dels programes europeus

Josep Rodríguez

estadi, han utilitzat la cooperació transnacional en benefici de la seva projecció exterior i el posicionament de la ciutat a nivell europeu. Com hem pogut veure, els ens locals de Barcelona disposen d’una experiència molt significativa. Estar preparats per al futur i continuar utilitzant aquestes oportunitats en benefici de les polítiques locals són reptes per als propers anys.

–60–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 61-70 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.124

El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec Jordi Pont i Gassó

2n tinent d’alcalde de Qualitat Urbana Ajuntament d’Igualada

Benvinguts al barri del Rec. Permeteu que us convidi a acompanyar-me en un viatge. Un viatge que va començar fa 700 anys; aquí, en aquest barri, on es van instal·lar les primeres adoberies, aprofitant el curs del riu i construint una infraestructura comuna, que era el Rec, que precisament volia que aquestes adoberies poguessin dominar l’ús de l’aigua: portar-la dins l’adoberia i tornar-la a treure. Aquest viatge va començar fa 700 anys, i no s’ha acabat. El que us explicaré avui no és pas encara un cas d’èxit; és un cas d’èxit en el punt en el qual estem, però encara ha d’acabar; per tant és un viatge en el qual, amb tot el que us explicaré i a mida que vagin passant més coses, segurament les podreu entendre més. Per tant aquest és un cas, no pas d’una experiència acabada, en absolut, sinó d’una experiència que està en curs. Ens situarem a una escala 1:5.000, una escala local (avui que hi ha molts geògrafs aquí). Per tant ens col·locarem en el terme municipal d’Igualada, que té 8 km2, molt petit, pràcticament tot asfaltat –perquè m’entengueu–, és un terme eminentment urbà, en el qual el barri del Rec el tenim enquadrat just a tocar del límit municipal amb el nostre veí Santa Margarida de Montbui i també amb Vilanova del Camí, a tocar del riu Anoia (motiu pel qual el barri està precisament en aquest espai). Amb l’A-2 com a l’altre element que ens encaixa el terme. Amb 44 ha de sòl industrial, qualificat com a tal i amb tres elements molt importants. El primer: la depuradora del Gremi de Blanquers, una infraestructura privada construïda pel Gremi de Blanquers, en funcionament, i que depura totes les aigües industrials, fet que fa que els blanquers s’hagin de situar sempre relativament a prop d’aquest punt. En segon terme el campus universitari, amb estudis específics de l’àmbit de la pell. I en tercer terme el futur polígon d’innovació del cuir i la marroquineria, que forma part d’un pla director d’activitat econòmica aprovat inicialment per la Generalitat, que està en plena redacció, en fase final, i que precisament ha de preveure un trasllat, a poc a poc, d’aquestes activitats cap aquí. Amb una connexió cap a la depuradora, per descomptat, perquè sinó, evidentment, aquesta activitat no pot funcionar. –61–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

Fet aquest frame mental, d’on som (fig. 1), anem a veure què tenim a les mans. Un barri que té una centralitat absoluta dins l’àmbit urbà i que ara mateix té qualificat com a sòl industrial tot allò que està marcat de color blau (fig. 2), que ara mateix rebutja els usos més tradicionals que segurament ara ens Figura 1

reclamen: no tenim ús d’habitatge, ús comercial ni ús recreatiu. Per tant, des de l’Ajuntament d’Igualada entenem que tenim un element de desenvolupament local associat a un territori, però on ara mateix les peces no encaixen, perquè aquest espai industrial no pot absorbir tota la demanda que hi ha d’activitat nova que vol venir aquí. I m’estic avançant. Ara mateix, avui dia, les taques vermelloses (fig. 3) són adoberies en actiu. Segurament ara n’hi ha Figura 2 més de les que hi figuren, perquè l’activitat adobera ha expulsat l’ús extensiu: les grans produccions que es feien abans de sola de sabata. En la Primera Guerra Mundial pràcticament tota la sola de sabata de totes les botes d’Europa es feia a Igualada. Per tant, aquí es feia un element –62–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

Figura 3

de baix valor però de molta producció. Tot aquest ús, en el moment que la globalització comença a arrencar s’expulsa i es deslocalitza, però es queda i roman avui dia una producció intensiva d’altíssima qualitat. En aquesta sala hi veieu unes mostres de colors d’això que avui dia forma part de la matèria primera de les grans marques de luxe, que col·loquen els seus elements de pell amb pell bàsicament feta a Igualada. Per tant, hem expulsat els usos extensius i s’ha quedat el know-how i l’ús intensiu. No només s’hi ha quedat sinó que perdura i tendeix a créixer, encara dins de l’àmbit del barri. Però el barri és usos industrials i és també patrimoni, és edificacions, és això que tenim Figura 4 aquí. L’Ajuntament d’Igualada va encetar el 2012 un estudi de l’estat de conservació de tots els edificis. En tenim en estat correcte, regulars i en ruïna. Perquè en el fons aquest element de desenvolupament local que entenem que és –63–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

Figura 5

el barri va lligat, no només al fet de tenir el riu a prop, com fins ara es pensava, sinó precisament a que hi ha edificis com aquest on som ara. Avui dia el barri té elements patrimonials molt característics, amb elements sense urbanitzar i que conviuen amb elements industrials en actiu, i que tot plegat conformen un paisatge (fig. 4). Un paisatge exterior i interior (fig. 5) i aquí recupero les paraules del Dr. Pujadas quan posava com a exemple el barri del Rec, d’elements industrials desencisadors. El fet innovador és que la ciutadania d’Igualada ha fet seu tot això i no ho percep tant com a elements desencisadors, com elements de ruïna industrial, sinó que els ha començat a percebre com a elements d’oportunitat. Amb totes les cometes que vulgueu posar-hi, perquè evidentment intentar recuperar espais com aquests no és senzill ni econòmic. L’Ajuntament d’Igualada ho hem provat, ho hem fet i on som és un exemple. Hem estat promotors, impulsors i pioners en aquest sentit, de mostrar que es podien recuperar espais. Però, d’entrada, la primera imatge quan en aquest viatge ens trobem amb això (fig. 5) és: marededéu quina feinada!... o bé, potser ha d’anar a terra. Penseu una cosa, aquest edifici on som ara no està al catàleg de patrimoni, per tant, en qualsevol moment podia anar a terra, però l’Ajuntament va escollir precisament rehabilitar aquest edifici (primer perquè la meitat era de propietat municipal, i vam comprar l’altra meitat amb l’ajut de la Diputació i dels fons FEDER), per demostrar precisament que no havíem d’anar a conservar i rehabilitar els elements que estaven catalogats (en un catàleg de l’any 1986, per tant que no responia a aquestes noves necessitats), sinó que hi havia molts edificis, com aquest, que no estan catalogats però que en canvi, integrats en aquest espai –64–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

Figura 6. Proposta de reordenació del sector de ponent del barri de les adoberies

del barri del Rec, podien tenir una oportunitat. És cert que aquest edifici si el traiem d’aquí i el col·loquem a qualsevol altra ciutat de Catalunya, segurament el seu futur seria un altre. L’any 2000 –per tant encara estic en el passat– Josep Oliva (un urbanista molt important i en aquell temps molt actiu) va rebre un encàrrec del Departament de Política Territorial per fer un estudi d’un sector del nucli antic d’Igualada (ni el batejàvem com a Rec) per tal de definir la reorganització i la reforma del planejament en un moment que aquestes indústries adoberes estaven en plena decadència. Penseu que la crisi a Igualada va començar, no pas el 2007, va començar el 2000 amb tota la deslocalització del tèxtil. Amb això desgraciadament nosaltres anàvem una miqueta avançats. I el plantejament que es fa en aquell moment és d’un urbanisme molt estàndard, de fer un nou barri, com els que hem vist créixer els darrers anys (per exemple, al carrer del Rec: planta baixa més cinc). Per tant l’any 2000 ningú era capaç de pensar que aquí havia de passar alguna cosa diferent del que estava passant a la resta de la ciutat. No només això, sinó que a la proposta de revisió del planejament que arrenca el 2008 es van fer tot un seguit de propostes de nou traçat, de nova mobilitat. Entre altres coses es pretenia obrir un carrer de 16 m d’amplada que travessés de punta a punta el barri del Rec, com es veu en la representació 3D de la figura 6, amb la morfologia actual del barri i com apareixeria conformat amb la proposta del POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal). Evidentment eliminava totalment la fesomia d’un element que si n’estem aquí parlant és perquè l’interpretem com un element de desenvolupament local, associat al territori. Aquesta proposta de planejament, l’any 2010 fracassa, no s’aprova, es retira; amb una situació social a Igualada de tremenda fractura i de ferida amb qualsevol cosa que suposi revisió de planejament i urbanisme. Per tant, avui dia a Igualada, si esmentes la paraula POUM, és possible que algú tingui un principi d’ictus, algú altre marxi corrents i algú altre intenti tirar-te un cendrer de bronze al cap, i més si és regidor d’urbanisme. D’acord? Per tant, estem en aquesta situació, d’animadversió absoluta a qualsevol canvi de planejament, si bé us –65–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

explicaré com estem treballant per la superació d’aquest estatus. Igualada té un pla general de l’any 1986, per tant segurament li toca una certa renovació, tot i que amb un terme municipal absolutament urbanitzat la revisió del pla general no ha de ser la que hem vist en altres casos i s’ha plantejat en aquests anys de crisi, precrisi i postcrisi. Segurament estem parlant d’una actualització, revisió i arranjaments puntuals, excepte en aquestes 44 hectàrees del sud de la ciutat. A finals de la primera dècada del s. xxi tot comença a canviar, arran del POUM. I es comença a veure el patrimoni industrial no com una amenaça, ans al contrari, com una oportunitat creixent. Aquest és un procés que va començar de baix cap dalt. Compte, que els processos si van de baix cap dalt possiblement tenen més visió d’èxit. No estem parlant d’un pla estratègic; no l’hem fet. L’administració s’ha trobat amb una ciutadania que des de baix cap dalt ha impulsat una nova manera de veure el barri. I en tot cas l’administració el que hem fet és intentar recollir el guant i mirar de no equivocar-nos. Per situar-nos en el moment actual –sobretot els que sou de fora– us recomano veure un vídeo sobre què és el Rec: https://vimeo.com/182879358. El repte que tenim és donar resposta a tot això que s’hi veu, que passa al llarg de l’any al barri del Rec. Avancem en el viatge; ja estem en aquest canvi de mentalitat. L’any 2009 la Diputació de Barcelona redacta un treball excel·lent, que és un inventari del patrimoni industrial, històric i arquitectònic del barri del Rec. I què fa? Doncs posa damunt la taula tot un munt d’elements que fins ara els vèiem, que no estaven catalogats, i els posa en valor. Tenim per exemple un antic molí fariner que forma part de l’skyline igualadí. Fa també un estudi en tres dimensions de totes les façanes. L’Adoberia Bella era un edifici en ruïnes, destinat a ser enderrocat i a formar part de l’illa del pati del museu i deixar tot d’espai lliure al voltant del museu. En definitiva comença a posar en valor un munt d’elements nous. L’Ajuntament d’Igualada, a partir del 2011 comença a intervenir en totes les propietats públiques que té al barri del Rec, malgrat el planejament encara no ens permet donar entrada Figura 7 a totes aquestes noves activitats. Fa una intervenció importantíssima a l’antic edifici fabril de la Igualadina Cotonera (fig. 7), una antiga fàbrica tèxtil de 5.000 m2, amb l’originalitat (a part de la seva arquitectura semblant a la manchesteriana) és que tots els forjats són 100% de fusta i a més es conserven tots; el gran –66–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

miracle de la Cotonera és que no s’hagi cremat, com a passat en molts d’altres. Aquest edifici conserva íntegrament les cinc plantes de fusta, cosa que li dona un valor incalculable però que, a efectes d’usos, és molt complicat pensar de quina manera es pot rendibilitzar aquest equipament. Actualment hem aconseguit rehabilitar la façana. Intentarem que es pugui visitar internament un d’aquests forjats, perquè la gent tingui la sensació de trepitjar un forjat d’aquest tipus, respectant al màxim els elements de seguretat. Però aquest és un edifici, propietat municipal, bé cultural d’interès nacional, per tant amb una obligació que tenim de protegir-ho, on evidentment és complicat de començar a veure els possibles usos. Un altre cas claríssim és aquest on som: la rehabilitació de l’Adoberia Bella respon a que sigui seu de l’Igualada Leather Cluster, aquest espai on els adobers puguin tenir els seus intercanvis comercials, amb empreses d’arreu del món, i els puguin rebre en un espai amb absoluta dignitat en el qual tinguin els seus mostraris muntats. I amb l’efecte clúster que suposa el fet que treballin conjuntament, perquè puguin projectar la seva activitat i puguem retenir a la ciutat aquest talent i aquesta indústria que, si no, d’altra manera, és possible que acabés marxant. Tota la intervenció en aquest edifici es va catalogar en unes fitxes per tal que estiguin a disposició de tothom que vulgui fer una intervenció semblant. Per tant, qualsevol actuació que es va fer en aquest edifici, tots els problemes que es van trobar a nivell estructural, es van catalogar, es van identificar, es van valorar i estan a disposició de tothom qui en un futur pugui fer intervencions semblants i es trobi amb problemes com ara preservar aquest sostre, i es compleixin a més els elements de seguretat, resistència al foc, etc. Repeteixo, com a “pis mostra” (frase que no agradava gens als arquitectes quan la deia però que en el fons és així): nosaltres vam posar la llavor en el barri per començar a ensenyar com podia ser la rehabilitació de diferents edificis. Ens vam trobar, en el moment que l’Ajuntament proposa el projecte de l’anella verda –una sèrie d’anelles que donen la volta al municipi, per fer-les caminant, amb bici, etc.–, amb una cosa que fa deu anys era impensable: que l’anella verda, un element paisatgístic i d’ús social, passés pel riu. No només una, sinó les tres anelles passen pel riu i pel carrer del Rec. Va ser obligatori incorporar el barri del Rec en aquests recorreguts socials verds. Però evidentment això, que és un procés que va començar de baix cap dalt, i que l’Ajuntament i la administració han anat conduint i té l’obligació de fer-ho, arrenca de tots els elements privats, de la societat civil, que posen en valor el barri des de l’any 2006 fins ara. Des de recuperació de memòria oral, festivals de música, entitats concretes que fan activitat cultural pròpia al barri –Amics del Rec era la primera entitat cultural que ja des del 2006 comença a posar en valor i a sacsejar la mentalitat igualadina i a dir: compte que el Rec no s’ha de tirar a terra–, fins a festivals gastronòmics, fins al fenomen Rec.0 que segurament és el més mediàtic perquè ens porta pràcticament 120.000 persones de fora d’Igualada, dos cops l’any a Igualada, amb un procés de botigues tipus –67–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

outlet, que funcionen de forma molt semblant a La Roca Village. Però nosaltres sempre diem que la Roca del Vallès és de cartró-pedra, amb tots els respectes per un projecte que funciona perfectament, però que té un públic molt diferent. El públic local, el públic català, possiblement prefereix venir al barri del Rec a cercar una experiència de compra que segurament no la trobarà a la Roca. Aquest element és un dels que més han posat en valor el barri, el coneixement del barri i una manera de fer del barri. El fet que aquí estigueu assentats tots en cadires de diferents colors és un efecte Rec. És una manera de fer que entenem Rec, que avui en dia molta gent ha anat incorporant. Però que estiguem en un edifici en el qual les esquerdes es veuen, veureu claus penjats, veureu coses apuntades a les parets, segurament de fa 30, 40 o 50 anys i que expressament no s’han eliminat, aquest és un efecte Rec. Per tant tots aquests elements socials són els que, de baix cap dalt, provoquen que haguem de fer una reflexió sobre cap a on ha d’anar el barri del Rec. I com ho fem això. Repeteixo, amb la situació social d’una ciutat que no volia sentir a parlar en absolut de POUM, planificació urbanística, planejament, etc. Doncs iniciem un procés participatiu intens que en diem “Repensant el Barri del Rec”, en el qual fem un concurs d’arquitectes, amb tres eixos concrets que no entraré a detallar perquè ens allargarem, i els convidem a què ens ajudin a repensar el barri del Rec. I en paral·lel amb una cosa que és molt estàndard –un concurs d’arquitectura convidant equips– arranquem un procés participatiu, obert a tothom però amb gent específica, convidada expressament, gent amb valors socials que ens ajudin a recollir el màxim possible d’elements que s’han d’inteFigura 8

–68–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

grar en el futur barri del Rec i poder transmetre’ls a aquests equips redactors. Volem que aquests equips redactors que faran aquest concurs del Rec –que ja els tenim identificats, s’han presentat 47 equips d’arquitectes que volen començar a treballar a partir del gener– abans que res rebin tots els treballs que diferents ciutadans hauran fet, en aquesta mateixa seu, sobre com s’imaginen que ha de ser el futur barri del Rec, com el repensem. Perquè no volem cometre l’error del 2009, que és no posar en valor una eina de desenvolupament local com pot ser en aquest cas un territori al qual 700 anys d’història han dotat d’uns carrers, d’unes fàbriques, d’uns edificis, d’un riu... Hi havia dues opcions: no aprofitar-ho o aprofitar-ho. Per això us deia que aquest viatge al qual us he convidat no havia acabat encara. Ara estem en aquesta fase: tenim els equips, s’ha acabat la primera fase de procés participatiu actiu, que ha servit també perquè tota aquesta gent pugui parlar tranquil·lament d’urbanisme sense sentir-se atropellada. És un procés no vinculant, aquesta ha estat la clau. Ho hem dit clarament: no és un procés vinculant, no estem fent encara planejament, estem escoltant per fer un planejament ben fet. Aquesta ha sigut la clau perquè aquest debat s’hagi afrontat amb serenor, amb tranquil·litat, sense haver de patir, sense començar a pensar que algú tirarà una ratlla damunt la meva propietat; que això acabarà passant, també, eh? Però en tot cas quan passi hem de poder tenir la seguretat que es fa amb el màxim de seguretat de què no ens equivocarem, o que ho farem el mínim possible, perquè en urbanisme no equivocar-se o no trepitjar ulls de poll és complicat. Però no estem inventant res, perquè a Duisburg hi ha una cosa que diuen el Landschaftspark on hi ha una instal·lació industrial monstruosa, relacionada amb foneria i alts forns, on ja s’ha recuperat un antic espai monstruós en aquest sentit, en el qual hi ha elements esportius importants, etc. Zollverein és el més clàssic, sobretot perquè en un moment donat en una antiga mina fins i tot hi van col·locar una pista de gel i van fer una cosa molt important, que és dir: a Alemanya de pistes de gel n’hi ha a tot arreu, per tant col·locar-ne no era innovador, ara bé, patinar sobre gel per sota d’una quantitat de canonades d’una antiga mina, això sí era innovador. Per tant tornem a donar experiència a una cosa quotidiana. Anar a comprar és una cosa quotidiana, però anar a comprar al barri del Rec té un punt d’experiència diferent que és el que ens atreu 120.000 persones dos cops l’any. Per tant no estem innovant, estem copiant, segurament. Però compte, perquè això (fig. 8) no és Alemanya. Això és un concert al pati de la Cotonera, en el festival d’estiu Anòlia, el nostre “Grec igualadí”, perquè m’entengueu. Això altre és el pati del museu, amb un festival de tendències gastronòmiques (Vadefoodies) en el qual la gent ve a provar tapes, etc. I això és el Rec Stores, per descomptat: el Rec.0. Per tant, antics espais com els que hem vist abans que ens produïen sensació –com deia el Dr. Pujadas– de decadència industrial als quals a Igualada intentem donar la volta, amb uns carrers absolu–69–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 61-70 El desenvolupament local des de l’estudi d’un cas concret: repensant el barri del Rec

Jordi Pont i Gassó

tament plens de gent amb ganes de Rec i amb ganes de tornar. Detectem que la gent que ve una vegada al Rec.0 acostumen a repetir tots, i per això tenim in crescendo el nombre de gent que va venint. Per tant, en el fons estem davant d’un barri que la ciutat havia de canviar mitjançant un planejament, però que ha acabat sent al revés i s’ha invertit, i ha sigut el barri el que ha acabat canviant la ciutat, la mentalitat de la ciutat i de quina manera la ciutat interpreta que haurà de tenir aquest espai. Robert Kaplan, en La venganza de la geografia, explica al llarg de la història de la humanitat com la geografia condiciona països, situacions, activitat humana... Amb la lentitud que la geografia estudia les coses, perquè no ens hem d’oblidar que aquí, això que us he explicat va molt de pressa; però hem de ser capaços també de parar i de poder-ho fer amb la calma que toca. Hem d’interpretar que la venjança de la geografia no ha de ser-ho, sinó que la geografia –en aquest cas l’orografia– ha de ser una oportunitat. Però per això cal donar-li la volta. I en aquest viatge que no ha acabat estem; espero que a mida que ens aneu seguint a través dels mitjans ens pugueu acompanyar.

Cloenda institucional –70–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 71-73 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Cloenda institucional Marc Castells Berzosa

Vicepresident segon de la Diputació de Barcelona Alcalde d’Igualada

Moltes gràcies a tots els assistents. Escolteu: soc l’únic alcalde del món que pot anar vestit amb roba interior, roba exterior i tots els seus complements fets a la seva ciutat. No en trobareu cap més. I això que pot ser una boutade, si jo fos italià estaria a la portada del Vanity Fair o de l’Esquire. Què vull dir amb això? Vol dir que si som capaços, des del món local, en saber veure totes les oportunitats que ens donen tots els actius que tenim a les nostres ciutats, que moltes vegades són invisibles, doncs que el nostre país té un futur increïble. Des del món local; l’aposta és des del món local. Un incís: avui és un dia important perquè tal com avui, un 29 de novembre de 1870, va néixer en Prat de la Riba, periodista, advocat i president de la Mancomunitat de Catalunya. Ho dic bé, oi, això? (en Xavier Forcadell amb Prat de la Riba és un obsés, i fa bé perquè és un mite). I hem de fer aquesta aposta pel món local. Nosaltres des dels ajuntaments; des d’aquest Ajuntament d’Igualada ho intentem fer. Tenim la sensació que fa cinc anys la nostra ciutat tenia una capa d’invisibilitat que ens tapava, i el que hem volgut fer és amb, els sectors productius tradicionals però també amb d’altres, posar-los en valor. I per tant això que us deia, del vestit, és una realitat. Ara hi ha algun alcalde xinès que diu que ell també, però clar, estem comparant magnituds molt diferents. En aquest sentit vull dir-vos que jo penso que és important que actes com aquest es facin avui aquí. Nosaltres hem fet una aposta pel barri del Rec, creiem que és un actiu de futur, creiem que té moltes possibilitats si fem les coses com deia el tinent d’alcalde: pensades, consensuades. El món ha canviat molt. El llarg termini és demà-passat. Jo tinc la sensació que cada cop més s’ha de comptar amb la ciutadania; malgrat que nosaltres som electes i la gent ens ha escollit amb un programa electoral i per fer unes coses, la gent cada cop reclama més participar en les decisions, i això és una cosa que és bona. I per tant hem d’agafar aquestes coses positives i convertir-les en acció política i en realitats. Per tant, esteu en un lloc que era una ruïna fa dos anys i que ara és un lloc on s’està debatent el futur del nostre barri. –71–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 71-73 Cloenda institucional

Marc Castells Berzosa

Fixeu-vos en els problemes de model o les virtuts del model. Va haver moltes ciutats a Catalunya que, erròniament al nostre entendre, varen fer, al llarg dels anys, treure dels seus centres de les ciutats el comerç, i van fer centres comercials allunyats, amb sales de cinema... Cosa que va provocar que molts centres històrics –molt macos, per cert– de moltes ciutats de Catalunya perdessin potència. A Igualada ho volem fer completament al contrari. Igualada ho volem convertir en un centre comercial a cel obert i us donaré un parell d’exemples perquè vegeu el que estem fent. Aquest dissabte inaugurem el nou cinema d’Igualada. Igualada fa tres anys va perdre el seu cinema –ningú anava al cinema, eh, per cert, i per això va tancar– però va ser un xoc emocional. Perquè la gent s’havia de desplaçar a Abrera o a Manresa o a l’Splau de Cornellà; i això era un xoc emocional inclús per als propis comerciants. Nosaltres vam dir: què farem? Convertirem Igualada en un centre comercial a cel obert. Com? Doncs ara inaugurem un cinema. Ho hem fet consensuadament amb una entitat, l’Ateneu Igualadí, amb 153 anys d’història i tindrem un cinema que serà el millor que hagi tingut mai la ciutat d’Igualada: és espectacular. Però en farem més, la idea és tenir-los escampats per diferents llocs. I per exemple aquest pati del Museu de la Pell que veieu aquí fora (hi veieu moltes fulles, disculpeu com tenim la ciutat, però la ventada de dimarts passat va ser demolidora i els equips de neteja van a tot drap), doncs aquest pati era un abocador. L’hem arreglat. I alhora, aquí, en els baixos, hi farem un bar: un bar modernista molt maco que també farà l’efecte de tibar cap aquí baix, a la zona del Rec. Doncs en aquest pati també hi farem un cinema a l’aire lliure; i nosaltres podíem fer una cosa convencional, que és ficar unes gandules xules per fer cinema a la fresca com fa tothom; però nosaltres volem anar més enllà i volem que la gent vegi Igualada com una ciutat innovadora, moderna i ens estem plantejant –això que no es gravi, perquè és una idea, ho dic perquè agafeu el concepte– de posar, a part de les tumbones, d’aquells jacuzzis inflables i que la gent es pugui posar en un jacuzzi a mirar el cinema a la fresca [rialles]. Això ho pot algú més a Catalunya? Segurament que no. Doncs a Igualada ho volem fer. Volem trencar la dinàmica, la imatge, de les ciutats que estan ancorades una mica en l’anar fent. Nosaltres no. En aquests moments qui no s’espavila no se’n en sortirà i per tant hem de posar tota la imaginació, tota la innovació en fer activitats i fer actes que puguin generar impactes mediàtics que puguin donar a la gent la sensació que aquesta és una ciutat bonica per visitar. Fixeu-vos, l’altre dia vam cloure el Festival Zoom, festival internacional de telefilms, i molts del sector ens deien: quina ciutat més maca que teniu. Però tenim un problema. Amb el rector de la Universitat de Lleida tenim una discussió sobre l’“aragonització” de certa part del nostre territori; des d’Igualada fins a Lleida, o comencem a activar-nos tots o ja... Barcelona ho xucla tot, tenim la sensació que ho xucla tot; i qualsevol empresari que vol invertir al nostre país vol anar immediatament a la plaça Catalunya, al mig del rovell de l’ou. Tenim la necessitat de tibar, i per tant de ser imaginatius, propositus, per mirar que –72–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 71-73 Cloenda institucional

Marc Castells Berzosa

aquest territori, que si no s’hi fan coses pot quedar molt tocat i el talent pot marxar, doncs fer-li una gran aposta, Per això apostem per la Universitat, fa cinc anys teníem 150 estudiants universitaris, ara en tenim 400 però en tindrem mil. Aquest és l’objectiu: retenir el talent, fer-ho bé, fer coses singulars, que ningú més estigui fent i ser els millors fent això. I no abastar molt, sinó en el que ets molt bo abocar-hi tots els teus recursos. Aquest era una mica la dinàmica. Permeteu que hagi parlat molt de la ciutat, però com el tinent d’alcalde som apassionats del que estem fent. Vull dir-vos que agraïm molt que es facin aquests actes aquí al territori. És molt important que feu això. I segurament per a la gent és un problema el desplaçar-se, és una incomoditat, però el nostre país requereix d’un esforç una mica més gran del normal per poder fer actes com aquest i per tant aportar la qualitat de les vostres intervencions i del territori a ciutats com Igualada, que són ciutats que tenen una llarga trajectòria, una història molt gran i que volen seguir formant part de la gran història del nostre país. Moltes gràcies.

–73–


–74–


ARTICLES


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 77-106 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.125

L’incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (19562009) a diferents escales, d’incendi i de finca Joan-Cristian Padró

joancristian.padro@uab.cat

Anna Badia

anna.badia@uab.cat

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona

Resum L’objectiu d’aquest treball és fer una diagnosi de l’incendi ocorregut l’any 1998 a la Catalunya Central, a partir de l’anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl a diferents escales i la seva relació amb els Grans Incendis Forestals (GIF). Metodològicament, l’estudi combina l’anàlisi quantitativa (cobertes del sòl) amb l’anàlisi qualitativa (entrevistes a dos propietaris de finques afectades). L’anàlisi dels canvis s’ha realitzat a escala d’incendi i de finca, en els períodes 1956-2009, 1956-1993 i 1993-2009. Els resultats a escala d’incendi mostren una tendència a la transició forestal en tot el període d’anàlisi. A escala de finca, s’observa una afectació de l’incendi diferent a les dues propietats, relacionada amb una diferent gestió dels usos del sòl, i es conclou que després del Gran Incendi Forestal apareix una diversitat de cobertes a la parcel·la més afectada que pot ser una oportunitat pel trencament de l’homogeneïtat forestal i per a repensar la seva gestió. Paraules clau: Teoria de la transició forestal, grans incendis forestals, gestió forestal i usos del sòl.

Resumen: El incendio de 1998 en la Catalunya Central. Análisis de los cambios en las cubiertas del suelo (1956-2009) a diferentes escalas: a nivel de incendio y de finca El objetivo de este trabajo es hacer un diagnóstico del incendio ocurrido en 1998 en la Catalunya Central, a partir del análisis de los cambios en las cubiertas del suelo a diferentes escalas y su relación con los Grandes Incendios Forestales (GIF). Metodológicamente, el estudio combina el análisis de tipo cuantitativo (cubiertas del suelo) con el análisis de tipo cualitativo (entrevistas a dos propietarios de fincas afectadas). El análisis de los cambios –77–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

se ha realizado a escala de incendio y de finca, en los períodos 1956-2009, 1956-1993 y 1993-2009. Los resultados a escala de incendio muestran una tendencia a la transición forestal en todo el período de análisis. A escala de finca, se observa una afectación del incendio diferente a las dos propiedades, relacionada con una diferente gestión de los usos del suelo, concluyéndose que después del Gran Incendio Forestal aparece una diversidad de cubiertas en la parcela más afectada que puede ser una oportunidad para romper la homogeneidad forestal y repensar su gestión. Palabras clave: Teoría de la transición forestal, grandes incendios forestales, gestión forestal y usos del suelo.

Abstract: The wildfire of 1998 in Central Catalonia. Analysis of land cover changes (1956-2009) at different scales: at the level of fire and property The aim of this study is to diagnose the wildfire occurred in 1998 in Central Catalonia, based on the changes in land cover at different scales analysis and its relation to Great Forest Fires (GIF). Methodologically, the study combines quantitative analysis (land cover) with the analysis of qualitative (two interviews with affected landowners). The analysis of changes has been made at fire and property scales, in the periods 19562009, 1956-1993 and 1993-2009. The results at the fire scale show a trend close to a forest transition throughout the period. At farm scale, there is a different involvement of the fire at two properties, associated to different land use management, concluding that after the Great Forest Fire in the properties that are more affected in which appear a diversity of covers that could offer an opportunity to break the forest homogeneity and rethink its management. Keywords: Forest Transition Theory, Great Forest Fires, forest management and land use.

* * *

1. Introducció L’incendi que va afectar la Catalunya Central l’agost de 1998 i que va cremar més de 26.000 ha, va posar en evidència la complexitat de factors que intervenen en un incendi de tal magnitud. Un d’aquests factors, i que es converteix en objecte d’estudi d’aquest treball, és la dinàmica en les cobertes del sòl arran dels canvis en l’estructura socioeconòmica dels espais rurals a partir del 1950. Des de la segona meitat del segle xx, el bosc ha anat guanyant terreny a expenses dels camps de conreu abandonats i s’ha densificat degut a la manca d’activitats silvícoles. La conseqüència d’aquest procés, ha estat l’homogeneïtzació del paisatge i la pèrdua de biodiversitat, acumulant grans continuïtats de combustible fàcilment inflamables amb molta intensitat i virulència, és a dir, es donen les condicions perquè es generin perillosos Grans Incendis Forestals (GIF), amb efectes econòmics, socials i ambientals de gran magnitud. –78–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

L’incendi que s’analitza en aquest article pretén posar en evidència la situació de continuïtat forestal d’extenses zones del territori català que durant les darreres dècades han anat acumulant combustible allà on s’han abandonat les activitats econòmiques tradicionals. Ens preguntem doncs si les causes de l’incendi de 1998 estan relacionades amb l’evolució prèvia de les cobertes del sòl, si les conseqüències de l’incendi permeten albirar l’evolució futura de les cobertes, quina és l’explotació econòmica de les cobertes que tenen els propietaris dins les seves finques, i si aquests factors són governables. L’objectiu d’aquest treball és doncs fer una diagnosi de l’incendi ocorregut l’any 1998 a la Catalunya Central i comprovar si el comportament d’aquest incendi s’explica per la Teoria de la Transició Forestal (TTF), per finalment donar respostes realistes i proposar actuacions que tinguin en compte als gestors forestals. Per fer aquesta diagnosi s’ha aplicat una doble metodologia, per un costat es quantifiquen –en hectàrees– els canvis en les cobertes del sòl durant els períodes 1956-1993, 1993-2009 i 1956-2009 (anàlisi quantitativa), i es mostren els canvis en forma de mapes i matrius de confusió (taules de doble entrada). Per l’altre, s’han entrevistat dos propietaris de finques afectades (anàlisi qualitativa) que aporten una visió de primera mà de com s’ha gestionat el territori en un context de crisi de les activitats tradicionals. Per tant, s’ha realitzat l’anàlisi també a dues escales: a) a escala de l’incendi, analitzant els canvis en les cobertes del sòl en tot l’àmbit afectat pel foc durant els períodes 1956-1993, 1993-2009 i 1956-2009 i b) a escala de finca, analitzant els canvis durant els mateixos períodes només en l’àmbit de les dues finques objecte d’estudi a més d’entrevistar-ne els dos propietaris. El cos del treball consisteix doncs en quatre parts diferenciades: 1. Una anàlisi quantitativa introductòria a escala d’incendi que quantificarà els canvis de cobertes del sòl entre els anys 1956-1993, 1993-2009 i 19562009 en el conjunt de l’àrea afectada per l’incendi del 1998. 2. Una anàlisi quantitativa a escala cadastral que quantificarà els canvis en les cobertes del sòl entre els anys 1956-1993, 1993-2009 i 1956-2009, per cada una de les dues finques estudiades: Gelabert i Vendrell. 3. Una anàlisi qualitativa que consistirà en entrevistes als propietaris de les finques i que ens donarà les raons de la gestió que ens trobem sobre el terreny, les dificultats que han trobat i les solucions que proposen. 4. Les conclusions, amb els aspectes observats i les perspectives futures. L’anàlisi prèvia dels canvis en les cobertes, ha permès enriquir les entrevistes als propietaris i a la inversa, aportant un valor afegit al coneixement del comportament dels incendis en funció del comportament econòmic dels propietaris: per exemple, quan la coberta forestal deixa de ser rendible econòmicament el terratinent deixa d’explotar-la, cosa que comporta una densificació i expan–79–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

sió de les masses forestals; quan els camps de fruiters deixen de ser rendibles s’abandonen o es substitueixen per camps de conreu més rendibles com els de secà. Numèricament s’ha posat de manifest un paral·lelisme entre la diferent afectació de l’incendi i la diferent gestió dels usos del sòl de les finques, així que s’ha procedit a interrogar els seus propietaris sobre els motius econòmics de la seva gestió prèvia i les motivacions econòmiques que se’ls presenten en la gestió futura. Una gestió que implica diversitat d’usos, comporta una distribució de les cobertes en forma de mosaic, que si es manté al llarg dels anys dificulta la continuïtat dels incendis. No obstant, es posa de manifest que la rendibilitat de certes cobertes és deficitària econòmicament –com és el cas dels boscos densos– i inassolible laboralment per unitats familiars envellides sense relleu generacional. En canvi, les cobertes més rendibles econòmicament –com és el cas dels camps de conreu– ho són gràcies a les subvencions i la mecanització, és a dir, a la inversió de capital. Altres cobertes que contribueixen a la diversitat –com és el cas dels boscos clars i prats– cada cop són menys freqüents degut al major rendiment econòmic de l’estabulació del bestiar i el desús d’aquestes cobertes com a pastura. L’efecte conjunt d’aquesta situació socioeconòmica fa que en una finca s’hagi pogut mantenir la diversitat de cobertes i degradar la continuïtat forestal –reduint els efectes de l’incendi–, mentre que en l’altra augmenta clarament el tipus de coberta que aporta més combustible a l’incendi: el bosc dens. En conclusió, es reclamen inversions en polítiques preventives orientades a la millora de la rendibilitat d’activitats econòmiques que afavoreixen el manteniment d’un mosaic de cobertes, especialment després de la pertorbació ja que es parteix de zero en l’estructuració del territori afectat.

2. Àrea d’estudi El cas estudiat en aquest treball és l’àrea afectada pel GIF que va tenir lloc a la Catalunya Central a l’any 1998 (fig. 1) i que va afectar 26.280 hectàrees (DMAiH, 2006). L’incendi es va estendre per diversos municipis situats entre les comarques del Bages, la Segarra, Anoia i el sud del Solsonès (fig. 2). Per un costat s’analitza l’àrea cremada en el seu conjunt –petita escala– i per l’altre s’endinsa en l’estudi de dues finques particulars –gran escala–. Les finques tenen una extensió de més de 133 ha en el cas de Gelabert i poc més de 71 ha en el cas de Vendrell. Es considera important estudiar la problemàtica en aquesta doble escala perquè la gestió dels boscos es porta majoritàriament des de la propietat privada i segons els criteris dels propietaris de les finques. Tenint en compte que prop del 90% dels boscos catalans són de propietat privada, la suma dels comportaments particulars conforma la dinàmica general del territori. Per anar a l’arrel del problema de la gestió dels boscos, és clau analitzar –80–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

Figura 1. Àmbit afectat pel Gran Incendi Forestal de 1998 a la Catalunya Central i localització de les finques estudiades

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (www.icgc.cat)

Figura 2. Localització i evolució de l’incendi de 1998 a la Catalunya Central

Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF) (www.creaf.uab.cat) i ICGC. Dates i hores de l’evolució dels fronts extretes de Florinda Plans (2000). –81–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

quins són els canvis en les cobertes del sòl de les finques des d’un punt de vista quantitatiu, però també qualitatiu entrevistant els propietaris per comprendre el perquè de la seva gestió. El període històric que comprèn l’estudi és el 1956-2009. És així degut a la disponibilitat de cartografia de referència i a la voluntat d’englobar el màxim d’amplitud temporal possible. En base als Mapes de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC) dels anys 1956, 1993 i 2009, es comparen les extensions dels tipus de coberta entre els mapes anteriors a l’incendi (1956-1993), i entre els anteriors i els posteriors (1956-2009 i 1993-2009) tant per l’àmbit general de l’incendi com per l’àmbit particular de les dues finques, en aquest darrer cas amb l’ajut de les ortofotografies de 1956, 1993 i el 2009 baixades de la web de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (www.icgc.cat).

3. Marc conceptual i teòric En els últims 60 anys ha augmentat la quantitat, extensió i violència dels incendis forestals a l’Europa Mediterrània. A Catalunya hi ha hagut episodis de GIF als anys 1986 (Montserrat), 1994 (Bages-Berguedà), 1998 (Solsonès) i 2012 (Empordà), i no només és possible, sinó molt probable que se’n tornin a donar (Plana, 2007). Aquest fenomen està estretament relacionat amb l’abandonament dels usos agraris tradicionals que es duien a terme en el món rural mediterrani amb anterioritat a la II Guerra Mundial: des de llavors hi ha hagut un: “canvi de model econòmic i la pèrdua de rendibilitat econòmica de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals, comportant un procés de canvis econòmics, socials i culturals que s’han plasmat espacialment en canvis en els usos i cobertes del sòl. La substitució del gènere de vida tradicional en un gènere de vida modern ha modificat la funció socioeconòmica del territori i conseqüentment els usos del sòl, la dinàmica de la vegetació i del paisatge. Un dels canvis més vinculats en l’augment dels incendis forestals és la conversió del sòl productiu a sòl no productiu, derivant en un creixement i densificació de la massa forestal en zones tradicionalment ocupades per camps de cultiu, pastures o bosc poc dens. En augmentar la massa disponible, la vulnerabilitat del territori als incendis s’incrementa” (Badia et al., 2014, p. 4).

L’estudi dels GIF i la vulnerabilitat del territori es fonamenta en l’anàlisi de la distribució i els canvis en els usos i cobertes del sòl (Land Use and Land Cover Change, LULCC) en el marc teòric de la TTF. 3.1. Canvis en els usos i cobertes del sòl (Land Use and Land Cover Change, LULCC) És important diferenciar entre ús del sòl i coberta del sòl. El concepte de tipus de coberta del sòl es refereix a una “entitat del terreny representada en un mapa categòric corresponent a realitats físiques, com ara un bosc, un edifici, etc.” –82–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

(Pons i Arcalís, 2012, p. 122) i el concepte d’ús del sòl a una “entitat del terreny representada en un mapa categòric que correspon a activitats a les quals està destinada des d’un punt de vista antròpic, com ara zona industrial, aprofitament agrícola, bosc urbà, etc.” (Pons i Arcalís, 2012, p. 521). Les cobertes, doncs, es refereixen a la tipologia del recobriment de la superfície, mentre que l’ús es refereix a la funció socioeconòmica que té aquella superfície. Habitualment, tant les cobertes com els usos són diferenciades amb dades de teledetecció, sobretot a partir de tècniques de classificació digital d’imatges. La informació obtinguda de l’anàlisi de les cobertes i usos del sòl ha estat profusament explotada en àmbits científics com la climatologia, l’ecologia o l’economia entre molts altres, però aquest treball es focalitza en l’anàlisi dels canvis històrics en les cobertes dels sòl (bases cartogràfiques digitals dels anys 1956, 1993 i 2009) relacionant l’evolució de la realitat amb la TTF (Plana, 2004), estretament vinculada als GIF. No obstant, les entrevistes amb els propietaris ens informaran de l’evolució dels usos als quals ha estat destinada aquesta realitat física des d’un punt de vista antròpic, que en última instància és el que determina la distribució de les cobertes en cada finca particular. 3.2. La Transició Forestal La Teoria de la Transició Forestal (TTF) resulta de gran utilitat com a marc teòric general per explicar els canvis accelerats en la coberta forestal a partir de la segona meitat del segle xx. En aquest context de canvis, la TTF desenvolupada per Mather l’any 1992, permet entendre les relacions històriques entre el bosc i la societat (Badia i Valldeperes, 2015). L’abandonament de les activitats agrosilvícoles-ramaderes fa que els boscos siguin més densos i que les masses forestals siguin més contínues i propenses a l’expansió del foc en cas d’ignició. L’abandonament de l’agricultura afavoreix els estadis de transició forestal, passant d’un territori gestionat –organitzat– a un procés de colonització d’espècies més inflamables. Aquest canvi comporta una estructura dels boscos més homogènia, amb més combustible i amb més continuïtat tant horitzontal com vertical. L’estudi dels canvis en els usos i cobertes del sòl es converteix en un component fonamental en la prevenció d’incendis forestals (Turner et al., 2007). El concepte de Transició Forestal es refereix al procés d’aforestació que ha tingut lloc a partir de la segona meitat del segle xx a gran part dels països industrialitzats, després d’un període molt llarg de desforestació degut a l’expansió de l’agricultura: Durant la primera revolució industrial (1800-1950) els boscos van veure reduïda la seva extensió, però a partir de 1950 i fins a l’actualitat els boscos van guanyar terreny any rere any, augmentant la capacitat dels incendis forestals (Rudel et al., 2005). Hi han tingut molt a veure factors com el canvi en la font d’energia utilitzada per la societat, passant de l’ús massiu de llenya i carbó vegetal a l’ús generalitzat de fonts d’energies fòssils, les polítiques d’extinció total dels focs de mitja-baixa intensitat i que propicia –83–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

una acumulació de combustible en els sotaboscos, l’estabulació massiva dels caps de bestiar amb la conseqüent desaparició de la ramaderia extensiva que netejava els boscos d’herbassars, i finalment l’absentisme dels propietaris de les grans finques privades que redueix la pressió extractiva quotidiana sobre el medi natural. Les conseqüències d’aquests fenòmens socioeconòmics són el pas de la desforestació a la reforestació. Les continuïtats verticals entre el sotabosc i les capçades dels arbres creen les condicions ideals per un incendi de 3a generació, incendis “d’alta intensitat degut a la continuïtat vertical i l’homogeneïtat dels boscos degut a la manca de gestió forestal i a l’extinció de tots els incendis de baixa i mitjana intensitat” (Costa et al., 2011, p. 55). Segons la mateixa font calen uns 30-50 anys d’acumulació de combustible i creixement dels arbres perquè es tornin a donar les condicions per un nou incendi, i “mentre no es modifiqui la càrrega i la distribució del combustible del paisatge, es repetiran els incendis fora de la capacitat d’extinció, que no es podran ni evitar ni aturar. El problema es presenta a llarg termini” (Costa et al., 2011, p. 14). 3.3. La gestió del bosc: estructura de la propietat i marc legal Prop del 90% dels boscos catalans són de propietat privada (Castelló, 2008, p. 8). És transcendental doncs una gestió dels forests de titularitat privada, una gestió que a Catalunya s’ha intentat articular institucionalment des del Centre de Propietat Forestal. No obstant, els PTGMF (Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal) i els PSGMF (Plans Simples de Gestió i Millora Forestal) són de difícil aplicació degut a la burocràcia, a la manca de rendibilitat de l’explotació silvícola, la reducció d’ajudes per incentivar als propietaris a invertir en un negoci poc rendible, i als costos continuats de mantenir el bosc a ratlla. El resultat és una gestió poc coordinada col·lectivament i confiada a l’interès del propietari de la finca. Apareix aquí el tradicional conflicte entre el comportament individual i les conseqüències col·lectives. A escala supraestatal la Política Agrària Comuna (PAC) té molt a veure amb els canvis de de les cobertes del sòl. La PAC –que té per objectius principals l’autosuficiència alimentaria de la Unió Europea, la producció sostenible d’aliments i el desenvolupament rural–, gestiona les ajudes que s’atorguen als propietaris de les finques, vinculades fins al 1999 a les hectàrees destinades a la producció d’aliments. Això ha incentivat durant anys la rompuda de camps de conreu i per tant és un instrument que ha contribuït en el fre de la Transició Forestal, que hagués estat molt més intensa en la seva absència. A partir de l’any 2000, les ajudes s’han vinculat més a la producció real d’aliments que a l’extensió destinada a conreus, fet que en principi ha promocionat la bona gestió dels camps existents per davant de l’obertura de nous camps a expenses d’altres tipus de coberta (bosc, matollar, prats,...). –84–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

3.4. Després de l’incendi: vulnerabilitat i resiliència a partir de la gestió de les cobertes del sòl Els tractaments silvícoles en la regeneració natural post-incendi tenen l’objectiu de recuperar i valorar les finques forestals afectades pels incendis i obtenir més endavant un aprofitament de llenyes en cas del pi, el roure i l’alzina. Els boscos que no es gestionen van acumulant combustible, afavorint la Transició Forestal i per tant construint les condicions d’un nou GIF en els anys propers. En gestionar masses o boscos mediterranis s’ha de tenir molt en compte la seva nul·la o escassa rendibilitat d’acord amb els criteris econòmics raonables (Serra, 2008), fet que desincentiva la gestió silvícola dels boscos de propietat privada. És per aquesta raó que cal trobar solucions que facin que la gestió silvícola dels seus boscos sigui atractiva pels propietaris de les finques privades. En aquest treball però, s’intenten analitzar les oportunitats que ofereix un incendi forestal quant als canvis que provoca en l’extensió de la massa forestal en les finques, ja que de cop i volta tot aquell bosc que havia anat creixent en els últims 50 anys desapareix. S’obre una oportunitat per estructurar un territori que eviti continuïtats en les cobertes del sòl, que mantingui la diversitat de tipologies de cobertes dels sòl des de l’escala de la finca privada i que trenqui la dinàmica de la Transició Forestal. Així, la vulnerabilitat i la resiliència del territori poden millorar si es consolida la diversitat de cobertes que apareix en els anys immediatament posteriors a l’incendi. El concepte de vulnerabilitat és definit com aquella situació a la que es troba exposat un ecosistema a ésser afectat per una pertorbació i que influencia la seva capacitat d’enfrontar-se, resistir i recuperar-se davant una amenaça (Adger, 2006), que en el cas dels incendis forestals està directament lligada a la massa boscosa. El concepte de resiliència és definit com l’habilitat d’un ecosistema per construir-se i incrementar la seva capacitat per aprendre i adaptar-se a les pertorbacions (Holling, 1973), és a dir, la capacitat del medi per recuperar-se d’un incendi i evitar que torni a produir-se.

4. Metodologia La metodologia emprada pel treball presenta dues aportacions: una és que per tal d’assolir els objectius de comprensió i explicació dels canvis en les cobertes del sòl que va comportar el Gran Incendi Forestal del 1998 es combinen la metodologia quantitativa –que respon a “què succeeix”– i la qualitativa –que respon a “per què succeeix”–. S’utilitzen tècniques quantitatives per analitzar els canvis en l’extensió de cada coberta com a fets empírics i objectius, identificant el fenomen; d’altra banda s’utilitzen tècniques qualitatives per analitzar les percepcions que els propietaris tenen sobre els canvis ocorreguts en les seves propietats, identificats prèviament en l’anàlisi quantitativa. L’altre aportació és –85–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

l’aproximació des de una doble escala, la de l’incendi en general –petita escala– i la cadastral o de finca –gran escala–. 4.1. Metodologia emprada per l’anàlisi quantitativa Les bases de dades més fidedignes que podem obtenir actualment de Catalunya provenen dels mapes digitals elaborats pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), els Mapes de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC) dels anys 1956, 1993 i 2009. El fet de disposar dels mapes de cobertes en tres dates clau per respondre els objectius plantejats en aquest estudi: el MCSC de 1956, una data prèvia als canvis socioeconòmics que s’han donat en la segona meitat del segle xx; el MCSC de 1993, una data prèvia a l’incendi; i el MCSC de 2009, deu anys després de l’incendi. El procés d’elaboració és per fotointerpretació i digitalització a partir de vols fotogramètrics, el primer realitzat per l’Exèrcit dels Estats Units d’Amèrica (“Vol americà”), i els altres dos realitzats per l’aleshores anomenat Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC). El MCSC de l’any 1956 té 24 categories representades, i és una edició no publicada, gentilesa del Dr. Pino (Pino et al., 2009). Els altres dos es troben disponibles al lloc web del CREAF (http://www.creaf.uab.es/mcsc/). A partir de la fotointerpretació es poden obtenir dades objectives dels tipus de coberta del sòl que hi havia en cadascun d’aquests moments històrics, aconseguint així una descripció ferma de la realitat sobre la qual fer un seguiment de la seva dinàmica. A aquestes bases cartogràfiques de referència, que engloben tot l’àmbit de Catalunya, se’ls aplicarà diversos retalls per focalitzar l’àmbit d’estudi: inicialment –a tall d’introducció– s’utilitzarà com a fitxer patró el vector que delimita el perímetre de l’incendi de 1998 i que permetrà l’anàlisi a petita escala; posteriorment s’utilitzaran com a fitxer patró els vectors que delimiten el perímetre de les finques de can Gelabert i Vendrell, i que permetran l’anàlisi a gran escala. Així, obtindrem uns fitxers que categoritzen les cobertes del sòl en cel·les de 2x2 m de superfície per cada àmbit (superfície total afectada per l’incendi de 1998, finca Gelabert i finca Vendrell) i cada moment temporal (any 1956, 1993 i 2009). Mitjançant el programari Miramon s’han combinat les capes per quantificar quines cel·les han canviat de categoria, obtenint unes matrius de confusió (taules de doble entrada) per cada àmbit que mostren els canvis en hectàrees ocorreguts en cada categoria. 4.2. Especificacions sobre el procés d’elaboració de la cartografia Per tal d’homogeneïtzar els mapes de cobertes del sòl de tots tres anys, s’han hagut d’utilitzar un conjunt de funcions de manipulació i anàlisi de SIG. Aquestes operacions són el canvi de datum, l’adaptació de costat de cel·la, el retall i la reclassificació de categories: El datum del sistema de referència ho–86–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

ritzontal s’ha homogeneïtzat en el ETRS89 ja que els mapes de 1956 i de 1993 estaven en ED50 ja que a partir de l’1 de gener de 2015 només es pot publicar exclusivament en ETRS89. Els MCSC originals (àmbit de Catalunya), han estat retallats per l’àmbit de l’incendi de 1998, obtenint així 3 fitxers ràster amb el mateix costat de cel·la, àmbit i sistema de referència horitzontal. Hi ha un problema amb l’àmbit del MCSC 1956, ja que hi ha un conjunt de cel·les a l’extrem nord-occidental que no engloba l’àmbit de l’incendi i per tant només s’han pogut quantificar 26.096,5 ha, mentre en els altres anys 26281 ha, és a dir, 184.5 ha menys. No obstant, això no és impediment per retallar posteriorment aquestes capes amb els vectors que conformen els límits de les finques, ja que aquestes sí que estan completament dins del mapa. La reclassificació de categories ha estat necessària per poder comparar els tres anys amb un denominador comú. Originalment el MCSC de l’any 2009 té 241 categories per l’àmbit de tot Catalunya, de les quals apareixen 79 a l’àrea de l’incendi, el MCSC de 1993 que en té 21 i el MCSC de 1956 (Nivell 2), 24. S’han reclassificat en les 12 categories més representatives seguint el protocol del CREAF. S’obtenen en aquest punt els tres mapes (1956, 1993 i 2009) de l’àmbit de l’incendi, amb el mateix costat de cel·la i amb les mateixes categories, característiques que els fan plenament compatibles per combinar digitalment. Un altre problema metodològic relacionat amb les fonts ha estat la impossibilitat d’accedir a la cartografia cadastral oficial original, però s’ha resolt georeferenciant captures d’imatge del Sistema de Información Geográfica de Parcelas (SIGPAC) (http://sigpac.mapa.es/fega/visor) i generant arxius vectorials a partir de la digitalització dels contorns de les parcel·les que interessaven. L’RMSE horitzontal d’aquesta georeferenciació ha estat d’1.02 a Gelabert i de 0.94 a Vendrell, un error assumible pel propòsit de l’estudi categòric que es duu a terme. Aquests vectors que delimiten les parcel·les han servit per retallar els ràsters de l’àmbit de l’incendi (ja reclassificats), obtenint per cada parcel·la tres mapes (1956, 1993 i 2009) que permeten poder comparar els mapes dels usos del sòl de cada parcel·la en els tres moments històrics. L’objectiu final és combinar els mapes dels diferents anys (1956, 1993 i 2009) en cada àmbit (incendi 1998, Gelabert i Vendrell) i així obtenir diverses taules de doble entrada que informen quantitativament (en hectàrees) sobre quines eren les extensions de cada categoria en cada moment històric i quins han estat els intercanvis entre categories que s’han produït. Noti’s que en les matrius de confusió no hi ha valors negatius, ja que no es tracta de taules que mostrin diferències, sinó que mostren quantitat d’hectàrees que ocupa cada coberta en un moment donat del temps. 4.3. Metodologia emprada per l’anàlisi qualitativa La quantificació dels canvis no es mostra suficient per comprendre els perquè d’aquests canvis. Si bé l’anàlisi quantitativa identifica i descriu el fenomen, –87–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

amb l’anàlisi qualitativa es busca el perquè. S’assumeix que els propietaris de les finques tenen uns motius per actuar o no actuar sobre les cobertes de les finques de la seva propietat, així que cal buscar quines són les causes socials –especialment les econòmiques– que fan que prenguin unes decisions o unes altres. Fonamentalment es busca la percepció que el propietari té sobre el problema dels GIF i en relació amb les cobertes del sòl. Els propietaris doncs són el subjecte d’estudi encarregat d’explicar-nos el perquè dels canvis en les cobertes del sòl de les seves finques, tant els que van produir-se durant el període anterior a l’incendi (1956-1993), com els canvis que s’han donat en posterioritat de l’incendi (1993-2009). Mitjançant converses semi-estructurades s’interroga els propietaris pel que fa a tres aspectes relacionats amb els canvis en les cobertes del sòl de les seves finques: les obertures de camps de conreu, la gestió de la massa forestal i la seva relació amb les institucions del territori. Tal com hem vist en el marc teòric, els camps de conreu –relacionats amb l’activitat agroramadera– són la coberta més productiva, mentre que la massa forestal és considerada no-productiva i alhora la més vulnerable davant un GIF. Les relacions amb les institucions són especialment rellevants per tal d’articular les polítiques a petita escala que coordinen la protecció del territori davant els perills dels incendis, així com en la gestió postincendi. S’ha confeccionat un qüestionari que preveu respostes tancades i respostes obertes: les tancades són o bé binàries (sí/no) o bé categòriques (diverses opcions predefinides) amb la qual cosa són tipificables i es poden comparar entre elles, mentre que les obertes són discursives i l’entrevistat ofereix explicacions que no tenen per què coincidir amb la resta d’entrevistats, sense per això ser menys valuoses de cara a la comprensió final de la gestió de les finques. Un cop enregistrades les converses, es transcriuen i se n’obté la informació essencial. L’explotació de les entrevistes aportarà coneixement sobre com perceben els propietaris tres temes clau: 1) la diversitat de cobertes del sòl i la seva gestió productiva en relació als conreus; 2) el grau de vulnerabilitat i resiliència que els propietaris de les finques perceben davant dels GIF i quines solucions proposen en relació a la massa forestal; 3) les relacions entre els propietaris i l’administració, quins són els errors i encerts que comet l’administració des del punt de vista dels propietaris.

5. Resultats 5.1. Anàlisi quantitativa a escala d’incendi. Comparació dels Mapes de les Cobertes del Sòl (anys 1956, 1993 i 2009) per l’àmbit de l’incendi de 1998 La figura 3 mostra els tipus de coberta del sòl a l’àrea cremada pels anys 1956, 1993 i 2009. Comparant el mapa de l’any 1993 (mapa superior dret) amb el de –88–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

l’any 1956 (mapa superior esquerre), s’observa un augment de la superfície de bosc dens en detriment del bosc clar i dels conreus. Les continuïtats forestals són manifestes en el mapa de 1993, anterior a l’incendi que va tenir lloc en aquesta àrea a l’estiu de 1998. En el mapa del 2009 (mapa inferior esquerre) gairebé no queda bosc dens i en el seu lloc hi predominen els matollars i la regeneració. Seguint la TTF, en els propers 30 anys els matollars i la regeneració evolucionaran cap a boscos densos, formant de nou continuïtats forestals susceptibles de generar un nou GIF. Aquesta dinàmica, que augmenta la vulnerabilitat del territori, pot ser revertida fomentant la consolidació de la diversitat en les cobertes del sòl que emergeix en els anys immediatament posteriors a la pertorbació i que encara es manifesta al 2009. La taula 1 mostra com deixant de banda les categories menys representades (<100 ha), s’observen tres canvis significatius per la seva magnitud: hi ha un augment dels boscos densos quantificat en 2.422,7 ha (12.924,9 ha al 1956 per 15.347,6 ha al 1993), 1.167 ha de les quals provenen de camps de conreu abandonats i 1.493,7 ha de matollars i 1.056,9 ha de boscos clars, és a dir, possiblement de pastures abandonades. Aquest canvi es mostra coherent amb la teoria de la Transició Forestal segons el qual l’abandonament de les activitats tradicionals del món rural fomenten un augment de la massa forestal i la vulnerabilitat davant els GIF. Pel que fa als aprofitaments agrícoles, malgrat que hi ha camps de conreu que han estat abandonats i s’han convertit en bosc dens, 7.243,2 ha de les 9.080 que hi havia al 1956 continuen sent-ho al 1993, a les quals s’ha d’afegir 1.243,8 ha que de diverses cobertes que s’han convertit en camps de conreu. Així, al 1993 hi ha un total de 8.487 ha de conreus, 593 ha menys que al 1956, fet que indica una doble dinàmica d’abandonament de certes explotacions i de transformació de sòl no productiu a productiu. La taula 3 evidencia que la pèrdua més important d’aquests 50 anys d’evolució ha estat una dràstica reducció del bosc dens tot i haver estat creixent durant 40 anys. Relacionat amb aquest acusat descens apareix la categoria “regeneració” –canvi de boscos madurs per uns boscos joves–, passant de 0,1 ha el 1956 a 5.357,7 ha el 2009. Aquestes àrees són les que tenen més possibilitats de densificar-se amb el pas dels anys. D’altra banda també es manifesta un augment dels matollars (de 2.373,6 ha a 8.261,3 ha) i dels prats i herbassars (de 156,9 ha a 310,7 ha) que caldrà conservar per evitar que acabin convertint-se en bosc dens. La reducció a la meitat dels boscos clars (de 1.400,7 a 821,8) és significativa però no definitiva, fet que demostra la resistència i resiliència d’aquest tipus de coberta. Cal remarcar el significatiu augment de l’espai destinat a reserves d’aigua –principalment basses– (de 1 ha a 6,2 ha), i l’augment de les construccions antròpiques –principalment granges per estabular el bestiar– (de 105,4 ha a 164,3 ha). En l’àrea total afectada per l’incendi de l’any 1998 s’observa que els boscos densos han augmentat d’extensió entre els anys 1956 i 1993 a expenses de bosc clar, matollars i conreus. Per altra banda, la superfície dedicada a cultius el –89–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

1956 era de 9.080 ha i el 2009 de 8.440 ha, és a dir, tot i patir un lleu descens és una coberta que pràcticament no es veu afectada per l’incendi en quant a xifres totals. Figura 3. Mapes de Cobertes del Sòl dels anys 1956, 1993 i 2009 a l’àrea afectada per l’incendi de la Catalunya Central (1998)

Font: elaboració pròpia a partir del Mapa de cobertes del sòl de Catalunya (MCSC) dels anys 1956, 1993 i 2009 (CREAF) –90–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

No obstant, escrutant els resultats i analitzant les relacions entre els boscos densos i els conreus (les cobertes més extenses i considerades paradigmàtiques d’usos improductiu i productiu respectivament), les dades evidencien que en el període 1956-1993 s’han convertit 621 ha de bosc dens en conreu (taula 1) i en el període 1993-2009 s’han convertit 911,3 ha de bosc dens a conreu (taula 2), però alhora 1.167 ha de conreu s’han convertit en bosc en el primer període i només 108,9 ha en el segon. Aquest fet indica que la TTF es pot aplicar en l’àmbit del conjunt de l’incendi en el primer període, però que un cop trencada la dinàmica de densificació del bosc a causa de l’incendi, el ritme de conversió de terres en camps de conreu és molt més intens, mentre que el bosc avança a un ritme molt més lent després de la pertorbació. Entre 1993 i 2009, s’observa que les cobertes del sòl es diversifiquen a expenses del bosc dens que s’ha cremat, sobresortint l’augment de la superfície destinada a aprofitaments agrícoles i l’aparició de bosc jove de regeneració. El resultat més evident que aflora d’aquest anàlisi és que l’evolució entre 1956 i 1993 és diferent a la de 1993-2009. A continuació es presenten les taules de doble entrada resultants del creuament mitjançant SIG dels mapes de cobertes del sòl (fig. 3) en els períodes 1956-1993 (taula 1), 1993-2009 (taula 2) i 1956-2009 (taula 3), per tot l’àmbit de l’incendi. 5.2. Anàlisi quantitativa a escala de finca Comparació de l’àrea cremada a cada finca L’àrea afectada per l’incendi a Gelabert va ser de 128,5 hectàrees sobre 133,6 ha. Un 96,2% de la finca Gelabert va resultar afectada per l’incendi, i únicament la superfície que al 2009 està tipificada com a bosc de ribera (al voltant del riu Negre), la més humida de la finca (fig. 4), no es va cremar. L’àrea afectada per l’incendi a Vendrell va ser de 12 hectàrees sobre 71,2 ha. Un 16,9% de la finca Vendrell va resultar afectada per l’incendi; va ser la menys afectada per l’incendi, tot i estar localitzada en la seva part central. Les explicacions són diverses, però la que té més pes –segons el senyor Vendrell– és que el foc va arribar-hi de nit i tenia menys virulència. A més, la proximitat del poble de Su feia que els recursos disponibles fossin molt nombrosos. De totes maneres, altres localitzacions properes van rebre el foc de nit i van ser totalment calcinades, per la qual cosa podem deduir que la manca de continuïtat en la superfície forestal va ser determinant en la baixa afectació de l’incendi d’aquesta finca en concret. A la taula 4, resultat del creuament dels mapes de cobertes del sòl a la finca Gelabert (fig. 5), s’observa que el canvi més sorprenent és la desaparició de la categoria “Boscos clars (no de ribera)” en el transcurs d’aquests anys. El bosc s‘ha densificat i homogeneïtzat, conformant continuïtats i augmentant clarament el risc de propagació d’incendis. En relació a la TTF resulta paradigmàtica la distribució modal del tipus de coberta del sòl, més diversificada el 1956 (4 –91–


0,1

Plantacions

2,8

0,1

100,0

0,3

1,8

0,2

205,6

0

0,2

32,2

12.924,9 1.400,1

19,4

Boscos clars

1.056,9

Boscos de ribera 13,8

0

0

0,6

0

0

0

0,8

0

1,3

0

11,1

Regeneració

7,9

1,9

371,7

0,1

4,8

0,7

454,4

0,2

7,5

30,7

1.493,7

Matollars

0,2 2.373,6

0

0

0

0

0

0

0

0

0

0

0,2

Prats i herbassars 9,1

0

0

0,2

0

1,5

0

2,1

0

0,2

0

5,1

156,8

0,9

1,2

59,9

0,1

4,9

1,7

28,9

0

0,1

0,3

58,8

Zones nues

18,4

6,6

7.243,2

0,7

11,4

8,2

576,5

0,6

8,2

39,2

1.167,0

0,9 9.080,0

0

0

0,3

0,1

0

0

0

0

0

0

0,5

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1956 (26.096,5 ha cartografiades) i MCSC1993 (reclassificat) del CREAF

Total (1956)

Vials

0,3

Urbanitzat

1,1

Aigües

621,0

7,6

Zones nues

Conreus

1,7

Prats/herbassars

682,7

19,8

Boscos de ribera

Matollar

28,8

11.542,4

Boscos densos

Boscos clars

Boscos densos

1993 →

1956 ↓ Aigües

–92–

Conreus

Taula 1. Taula d’ocurrències (hectàrees) 1956-1993 a l’àrea afectada per l’incendi Urbanitzat 105,4

0,5

10,9

81,4

0

0,3

0,1

4,2

0

0,1

0,2

7,7

Total (1993) Vials

0,9

37,4

131,4

2,4

32,3

12,7

67,1

21,1

31,7 26.096,5

17,2

0,1

8,7 8.487,0

0

0

0,1

1,4 1.956,6

0

0

0

4,2 15.347,6

Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...


1,2

Aigües

Boscos clars

131,5

0

0,1

3,3

0

0,6

0,6

102,3

0

11,2

0

6,4

7,0

Boscos de ribera 37,4

0

0

1,3

0

0

0,2

6,5

0,1

1,7

7,2

2,7

17,7

Plantacions 0,9

0

0

0,2

0

0

0

0,1

0

0

0,6

0

0

Matollars 1.961,4

1,2

6,3

129,5

0,2

12,7

43,1

1.276,0

5,4

290,9

8,9

78,1

109,1

Prats i herbassars 12,8

0,1

0,5

5,9

0

0,1

1,3

3,5

0

0,1

0,7

0,2

0,4

Zones nues 32,6

5,4

0,4

4,7

0,7

6,0

1,6

7,4

0,1

3,7

0,4

1,2

1,0

0

0

0

0

0

2,3

0

0

0

2,2

0

0

0,1

Aigües

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1993 (26.281 ha cartografiades) i MCSC 2009 (reclassificat) del CREAF

15.409,0

5,4

Vials

Total (1993)

14,5

Urbanitzat

911,3

45,4

Zones nues

Conreus

86,3

6.457,1

Prats i herbassars

Matollar

28,6

Plantacions

62,8

Boscos de ribera

4.879,0

674,5

Boscos clars

Regeneració

2.242,9

Boscos densos

Boscos densos

2009 →

1956 ↓

8.604,5

8,5

127,0

7.473,4

2,0

27,6

177,6

425,1

27,3

165,4

4,3

57,4

108,9

Conreus

Taula 2. Taula d’ocurrències (hectàrees) 1993-2009 a l’àrea afectada per l’incendi Urbanitzat 21,1

0,4

15,5

1,8

0

0

2,2

0,8

0,2

0

0

0,1

0,1

Total (2009)

Vials

85,3

821,9

61,8

6,3

93,1

314,4

67,5

20,0

0,8

26.281,0

41,0

165,1

11,5 8.542,9

0

0,7

1,5

20,1 8.299,0

0,1

7,7 5.359,7

0,4

1,3

3,4 2.490,5

Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

–93–


0,5

1,1

124,1

0,7

3,0

10,1

808,0

0,3

227,9

1,7

86,1

12.924,8 1.400,4

5,3

15,1

1.159,7

Boscos clars

136,9

Boscos de ribera 13,8

0

0

0,6

0

0

0

1,9

0

0,9

5,1

0,2

5,1

Regenerat

2,8

11,5

315,3

0,3

14,8

29,2

1.172,1

8,0

437,3

19,3

98,6

264,4

Matollar

0,1 2.373,6

0

0

0

0

0

0

0

0

0

0

0

0,1

Prats i herbassars 9,1

0

0

0,1

0

5,1

0,1

1,6

0

1,8

0

0,2

0,2

156,9

0,3

6,1

33,2

0,8

5,1

22,1

48,8

0,3

15,4

6,6

3,7

14,5

Zones nues

12,6

71,1

6.783,0

2,4

24,1

183,3

1.127,1

32,1

411,3

15,2

121,6

296,2

1,0 9.080,0

0

0

0,3

0,1

0

0

0,3

0

0

0,3

0

0

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1956 (26.096,5 ha cartografiades) i MCSC 2009 (reclassificat) del CREAF

Total (1956)

Vials

Urbanitzat

Conreus

1,9

39,2

Zones nues

Aigües

54,3

5.091,7

20,7

4.258,6

Prats i herbassars

Matollars

Plantacions

Regenerat

36,9

506,4

Boscos clars

Boscos de ribera

1.735,0

Boscos densos

Boscos densos

2009 →

1956 ↓ Aigües

–94–

Conreus

Taula 3: Taula d’ocurrències (hectàrees) 1956-2009 a l’àrea afectada per l’incendi Urbanitzat 105,4

0,3

59,3

17,2

0

1,3

11,0

8,4

0,3

2,2

0,1

1,5

3,8

Vials

40,4

164,3

8.440,0

6,2

92,9

310,7

8.261,3

61,7

5.357,7

85,3

818,5

2.457,5

Total (2009) 31,4 26.096,5

18,6

0,1

6,5

0

0,3

0,6

1,4

0

2,3

0,1

0,2

1,3

Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

categories) i pràcticament monopolitzada pels boscos densos al 1993 (110 ha), amb l’excepció de la presència de 23,4 ha de terreny dedicades a conreus. Els matollars, que ocupaven 5,3 ha el 1956, són testimonials el 1993 Figura 4. Localització i afectació de les finques estudiades a l’àrea afectada pel GIF

Font: elaboració pròpia a partir de CREAF; contorn de la parcel·la digitalitzat a partir de http://sigpac.mapa.es

Anàlisi quantitativa dels canvis en les cobertes a la finca Gelabert La taula 5 mostra que després de l’incendi s’ha diversificat la repartició de tipus de coberta del sòl, sobretot degut a la pràctica desaparició dels boscos densos (de 110,1 ha a 4,2 ha) i a la seva substitució. Apareixen en el seu lloc tímidament els boscos clars (0,4 ha), però majoritàriament es formen nous boscos de regeneració –roure cerrioide principalment– (43,4 ha) i matollars (56,7 ha). També s’observa una tendència a l’augment de superfície dedicada al conreu (de 23,4 ha a 24,2 ha) i als prats i herbassars –pastures– (de 0,1 ha a 0,7 ha), és a dir, cobertes considerades productives. Les zones nues i la zona urbanitzada ja ho era tant al 1993 com al 1956, però les bases cartogràfiques utilitzades presenten algunes llacunes d’informació que s’han fet paleses en la combinació de capes. L’estudi de conjunt en tot el període 1956-2009 (taula 6) indica que els boscos densos s’han convertit principalment en matollars i en bosc de regeneració (boscos joves destinats a densificar-se amb el pas dels anys) i que els camps de conreu s’han reduït, raó per la qual es pot preveure que la TTF es podrà seguir evidenciant en aquesta finca. No obstant, la gran –95–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

diversitat de cobertes al 2009 resulta una riquesa de partida que si es manté pot fer canviar la dinàmica prevista. Taula 4. Taula dels canvis en les cobertes del sòl (1956-1993) a la finca Gelabert (ha) 1956 ↓ 1993 → Boscos densos

Boscos densos

Boscos clars

Matollars

Total (1993)

Conreus

88,5

4,8

8,1

8,7

110,1

Matollars

0,1

0

0

0

0,1

Conreus

1,6

0,5

0,1

21,2

23,4

90,2

5,3

8,2

29,9

133,6

Total (1956)

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1956 i MCSC 1993 (reclassificats) del CREAF. Combinació analítica de capes (1956 i 1993) a l’àrea de la finca Gelabert (digitalitzada des de SIGPAC).

Taula 5. Taula dels canvis en les cobertes del sòl (1993-2009) a Gelabert (ha) 1993 ↓ 2009 →

Boscos densos

Matollars

Conreus

Total (2009)

Boscos densos

4,1

0

0,1

4,2

Boscos clars

0,4

0

0

0,4

Boscos de ribera

3,1

0

0

3,1

Regeneració

41,6

0

1,8

43,4

Matollars

55,4

0,1

1,2

56,7

0

0

0,7

0,7

Zones nues

0,7

0

0

0,7

Conreus

4,8

0

19,4

24,2

0

0

0,2

0,2

110,1

0,1

23,4

133,6

Prats i herbassars

Urbanitzat Total (1993)

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1993 i MCSC 2009 (reclassificats) del CREAF. Combinació analítica de capes (1993 i 2009) a l’àrea de la finca Gelabert (digitalitzada des de SIGPAC).

–96–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

Taula 6. Taula dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) a la finca Gelabert (ha) 1956 ↓ 2009 →

Boscos densos

Boscos clars

Matollars

Total (2009)

Conreus

Boscos densos

3,1

0,5

0,1

0,5

4,2

Boscos clars

0,4

0

0

0

0,4

Boscos de ribera

2,0

0

1,1

0

3,1

Regeneració

34,7

1,5

1,6

5,6

43,4

Matollars

44,9

2,4

5,0

4,4

56,7

0

0

0

0,7

0,7

Zones nues

0,4

0

0,3

0

0,7

Conreus

4,6

0,8

0,2

18,6

24,2

0

0

0

0,2

0,2

90,1

5,2

8,3

30,0

133,6

Prats i herbassars

Urbanitzat Total (1956)

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1956 i MCSC 2009 (reclassificats) del CREAF. Combinació analítica de capes (1956 i 2009) a l’àrea de la finca Gelabert (digitalitzada des de SIGPAC).

Anàlisi quantitativa dels canvis en les cobertes a la finca Vendrell

Passats 53 anys del vol americà de 1956, la imatge obtinguda de la finca Vendrell (fig. 6) mostra canvis, però no tant com els de la finca Gelabert, on el bosc dens i el bosc clar, han desaparegut i han estat substituïts majoritàriament per matollars i regeneració de roure. A Vendrell els canvis de cobertes del sòl en el període 1956-1993 no són de gran magnitud malgrat perdre diversitat, destacant-se l’augment de superfície productiva a expenses del bosc dens (veure la part centrals dels mapes de la figura 6). En el període 1993-2009 destaca que l’incendi convertit algunes hectàrees d’antics boscos densos en joves boscos de regeneració i en matollars.Així doncs, s’observa d’entrada una diferent gestió del les cobertes en aquesta finca en relació a l’anterior. Tal com s’explica a continuació, a Vendrell la TTF no hi encaixa a la perfecció, malgrat la quantificació d’un augment dels boscos densos. Com s’observa a la taula 7, durant el període 1956-1993 els canvis són semblants als de l’altre finca estudiada però tenen menor intensitat. Creix la superfície de bosc dens (de 34,4 ha a 38,6 ha) a expenses del bosc clar (1,6 ha), el matollar (1,8 ha), i algun camp de conreu (2,3 ha), fet que redueix la diversificació del tipus de cobertes però sense arribar a eliminar-les (excepte el bosc clar). No obstant els conreus augmenten mínimament (de 30,1 ha a 30,9 ha) i es mantenen 4 de les 5 cobertes principals, motiu pel qual el comportament d’aquesta finca no s’explica plenament compatible per la TTF. –97–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

Figura 5. Comparació dels Mapes de les Cobertes del Sòl (anys 1956, 1993 i 2009) per l’àmbit de la finca Gelabert

Font: elaboració pròpia a partir d’ortofotoimatges extretes de www.icgc.cat. Contorn de la parcel·la digitalitzat a partir de http://sigpac.mapa.es. Mapes de cobertes del sòl extrets de www.creaf.cat –98–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

A la taula 8 s’observa que els efectes de l’incendi no van ser tan devastadors a Vendrell com a les altres finques. Els boscos densos no van desaparèixer en la seva totalitat (passen de 38,7 ha a 29,5 ha) i només apareixen 3,9 ha de regeneració. Els matollars tan sols han augmentat en 4,8 ha i els prats en 0,8 ha. Els conreus s’han vist reduïts lleugerament (de 30,9 ha a 30,2 ha), al contrari que en l’altre cas estudiat. La baixa incidència del foc és un factor explicatiu davant el comportament diferencial en els canvis que s’han produït a Vendrell respecte la finca Gelabert en aquest període. Segons la taula 9, la finca Vendrell és la que més ha mantingut la distribució modal de cobertes del sòl des del 1956, principalment degut a la baixa incidència que hi va tenir l’incendi; només apareix tímidament la categoria “regeneració” (3,9 ha), a diferència de Gelabert. Els camps de conreu (30,1 ha al 1956 per 30,2 ha al 2009) són pràcticament els mateixos excepte algun intercanvi amb la categoria “Boscos densos”, tipus de coberta que s’ha vist lògicament reduït pels efectes de la pertorbació. Es fa notar que per l’any 1993 no apareix la categoria “Zones urbanitzades”, mentre que al 1956 i al 2009 sí i fins i tot augmenta, fet que es pot interpretar com un interès renovat per la finca o com una llacuna d’informació redundant en el MCSC de 1993. Taula 7. Taula dels canvis en les cobertes del sòl (1956-1993) a la finca Vendrell 1956 ↓

1993 → Boscos densos Matollars Prats i herbassars Zones nues Conreus Total (1956)

Boscos densos 30,7 0,5 0,2 0,2 2,8 34,4

Boscos Matollars clars 1,6 1,8 0 0,1 0 0 0 0 0 0,3 1,6 2,2

Zones nues 2,2 0,1 0,1 0,1 0,2 2,7

Conreus Urbanitzat 2,3 0,4 0 0 27,4 30,1

0 0 0 0 0,2 0,2

Total (1993) 38,6 1,1 0,3 0,3 30,9 71,2

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1956 i MCSC 1993 (reclassificats) del CREAF. Combinació analítica de capes (1956 i 1993) a l’àrea de la finca Vendrell (digitalitzada des de SIGPAC).

Taula 8. Taula dels canvis en les cobertes del sòl (1993-2009) a Vendrell 1993 ↓ Boscos Prats i Zones Total 2009 → Boscos densos Boscos de ribera Regeneració Matollars Prats i herbassars Zones nues/roquissars Conreus Urbanitzat Total (1993)

densos

28,5 0,1 3,9 4,8 0,3 0 1,1 0 38,7

Matollars

0,3 0,1 0 0,4 0,2 0 0 0 1,0

hebassars

0 0 0 0,2 0,1 0 0 0 0,3

nues

0 0 0 0 0,1 0,1 0 0,1 0,3

Conreus

0,7 0 0 0,4 0,4 0 29,1 0,3 30,9

(2009) 29,5 0,2 3,9 5,8 1,1 0,1 30,2 0,4 71,2

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1993 i MCSC 2009 (reclassificats) del CREAF. Combinació analítica de capes (1993 i 2009) a l’àrea de la finca Vendrell (digitalitzada des de SIGPAC).

–99–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

Figura 6. Comparació dels Mapes de les Cobertes del Sòl (anys 1956, 1993 i 2009) per l’àmbit de la finca Vendrell

Font: elaboració pròpia a partir d’ortofotoimatges extretes de www.icc.cat. Contorn de la parcel·la digitalitzat a partir de http://sigpac.mapa.es. Mapes de cobertes del sòl extrets de www.creaf.cat. –100–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

Taula 9. Taula dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) a la finca Vendrell 1956 ↓ 2009 → Boscos densos Boscos de ribera Regeneració Matollars Prats i herbassars Zones nues Conreus Urbanitzat Total (1956)

Boscos densos 24,4 0,1 2,6 4,0 0,3 0 2,9 0,1 34,4

Boscos clars 0,2 0 0,5 0,9 0 0 0 0 1,6

Matollars 1,3 0 0,3 0,4 0,1 0 0,2 0 2,3

Zones nues 1,5 0 0,4 0,2 0,3 0,1 0,1 0 2,6

Conreus Urbanitzat 2,2 0 0,1 0,4 0,3 0 27,0 0,1 30,1

0 0 0 0 0 0 0 0,2 0,2

Total (2009) 29,6 0,1 3,9 5,9 1,0 0,1 30,2 0,4 71,2

Font: elaboració pròpia a partir de MCSC 1956 i MCSC 2009 (reclassificats) del CREAF. Combinació analítica de capes (1956 i 2009) a l’àrea de la finca Vendrell (digitalitzada des de SIGPAC).

5.3. Anàlisi qualitativa a escala de finca. Explotació de les entrevistes L’anàlisi qualitativa es fonamenta en l’entrevista directa als propietaris de les dues finques estudiades en aquest treball. Les entrevistes han estat personals i al domicili particular d’ambdós propietaris, als qui cal agrair la seva disponibilitat i amabilitat durant el temps dedicat, aproximadament una hora en cada cas. L’estructura de les entrevistes ha estat igual en els dos casos: primer s’ha entregat un qüestionari amb respostes tancades (binàries o categòriques) i en segon lloc s’ha donat l’opció de respondre les mateixes preguntes discursivament per tal de donar arguments a les seves respostes anteriors. L’objectiu d’aquesta anàlisi qualitativa és conèixer de primera mà el perquè dels canvis en les cobertes del sòl que s’observen en l’anàlisi quantitativa, ja que en última instància qui executa o permets els canvis que es donen dins d’una finca són els seus propietaris en funció dels condicionants socials, demogràfics i econòmics. El seu relat és d’especial importància per entendre els motius dels canvis ocorreguts en els passats 60 anys, però també per albirar els canvis futurs en funció de la conjuntura actual. Resulta interessant conèixer la seva opinió sobre el paper de les administracions catalana, espanyola i comunitària, les seves mancances i les seves virtuts. Finca Gelabert La percepció que tenen els propietaris de Gelabert respecte l’incendi de 1998 és que va reduir el valor de les seves finca, tot i que el rendiment econòmic que els donaven les extraccions silvícoles era pràcticament nul. No obstant, l’incendi va permetre capitalitzar la biomassa continguda en la seva finca al poder vendre els arbres parcialment cremats, que aleshores es van comprar a un preu superior al del mercat. El canvi de model econòmic a partir dels anys 70 va comportar una reducció del preu de la fusta, que va deixar de fer-ne rendible l’explotació –101–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

i per això es va anar acumulant fusta i els arbres eren cada cop més grans. La percepció dels propietaris de Gelabert respecte els GIF és que sobrepassen la capacitat humana de controlar-los. Per més actuacions que es duguin a terme es considera que és una guerra perduda ja que el clima cada cop és més sec i les condicions morfològiques de les zones forestals són més propenses a l’expansió del foc. Les tècniques preventives que els propietaris veuen més factibles són l’obertura de camps de conreu que trenquin continuïtats forestals horitzontals i la pastura de ramats per les zones boscoses que trenquin les continuïtats verticals. La neteja manual dels boscos es considera inassolible i la neteja mitjançant maquinària es considera deficitària. La percepció que tenen respecte el paper de l’administració és dolenta. Diuen que les ajudes immediatament posteriors a l’incendi van ser més de caire polític que efectives de cara a la gestió forestal. Actualment la gestió forestal es veu afectada per la manca de recursos financers. Es reconeix però, que mai cap administració ha estat capaç de gestionar conjuntament les masses forestals i que tradicionalment aquesta gestió s’ha dut a terme entre els grans propietaris de la comarca. Es percep que l’administració està disposada a fer grans inversions a fons perdut en infraestructures relacionades amb l’àmbit urbà, mentre que no està disposada a fer el mateix esforç en l’àmbit forestal, unes inversions que podrien estalviar molts diners a llarg termini, especialment en l’extinció d’incendis. El tipus de coberta del sòl més rendible és sens dubte el conreu, degut sobretot a les ajudes que arriben de la PAC per hectàrea conreada. En canvi la coberta forestal es mostra totalment nul·la en rendiment econòmic i és més vista com una despesa i un perill d’incendi que veuen amb preocupació. La manca de recursos econòmics impossibilita destinar totes les hectàrees a conreus, com seria desitjable pels propietaris d’aquesta finca. Finca Vendrell La percepció del propietari de Vendrell respecte l’incendi de 1998 és que va cremar la seva finca molt més del que indica el mapa tot i que és conscient que va ser de les menys afectades. L’explicació que dóna és que la finca està molt a prop del nucli de Su i l’alarma va ser considerable, amb la qual cosa l’incendi es veia molt proper a les cases i molta gent va col·laborar a apagar les flames. El propietari considera que el foc no va afectar tant a la seva finca com a altres de veïnes perquè la superfície forestal no superava el 55% del total de les seves terres. La percepció respecte els GIF és que no són controlables i que sobrepassen la capacitat d’extinció, però també percep que s’han fet avenços molt importants des de l’administració modernitzant el cos de bombers i la disponibilitat de recursos hídrics. No obstant, el propietari es mostra molt preocupat pel canvi climàtic i l’augment de temperatures i sequedat a la primavera i a l’estiu, que és quan el risc i la vulnerabilitat són més alts perquè encara no s’han segat els camps de conreu. La percepció que té respecte el paper de l’administració és que es pot millorar. El propietari considera que els recursos financers s’haurien –102–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

de centrar en la prevenció, invertint en la neteja dels boscos. Creu que l’administració hauria d’assumir unes inversions deficitàries, tal com fa en el camp de les infraestructures de transport (aeroports, carreteres, ferrocarrils), la sanitat o l’educació, ja que són inversions que redunden en el conjunt de la societat i en àmbits estratègics. Les ajudes de la PAC es consideren molt positives per la supervivència de les activitats agrícoles i la rendibilitat de terrenys destinats a conreus, ja que els preus de mercat no són suficients per compensar els costos. S’intenta maximitzar les hectàrees cultivades i això forma tallafocs que trenquen la continuïtat de la massa forestal. De totes maneres, el propietari valora el bosc com un tipus de coberta desitjable tot i que no sigui gens rendible econòmicament, ja que el considera necessari. L’entrevistat es mostra preocupat per la manca d’incentius econòmics que suposa dedicar temps, esforços i diners en una activitat poc rendible, amb la qual cosa el jovent prefereix dedicar-se a altres oficis que el de pagès. Comenta que en els propers anys no hi haurà persones dedicades a la terra i que la tendència és que bosc vagi ocupant els espais que ell sempre ha vist destinats a camps de conreu.

6. Conclusions La quantificació dels canvis en les finques particulars ha aportat la informació següent. A) En el període anterior a l’ incendi. La finca Gelabert va veure reduïda la diversitat (distribució modal) del tipus de coberta entre el 1956 i el 1993, any en què estava pràcticament monopolitzada per dos tipus de cobertes: boscos densos (3/4 parts) i els conreus (1/4 part). En canvi, durant aquest període, la finca Vendrell va mantenir a grans trets la distribució modal de cobertes del sòl. En la finca on la TTF es manifesta més coherent entre els anys 1956 i 1993, l’afectació de l’incendi ha estat pràcticament total (un 96,2% a Gelabert). En la finca on no es manifesta tan coherent, l’afectació ha estat menor (un 16,9% a Vendrell). B) En el període posterior a l’ incendi. La finca Gelabert havia recuperat al 2009 la diversitat de tipologies de cobertes del sòl anterior al procés de Transició Forestal a expenses del bosc dens que s’havia cremat, alhora que els camps de conreu ocupen més hectàrees. A la finca Vendrell el bosc dens s’ha reduït però de forma lleu i els camps de conreu s’han mantingut igual. El fenomen observat a Gelabert és coherent amb un canvi de tendència respecte la TTF, mentre que a Vendrell es manté la distribució i extensió de les cobertes del sòl. Les aportacions dels entrevistats s’han centrat en els següents aspectes: a) El risc d’ incendis. Està molt vinculat al clima, més sec i calorós. Els propietaris perceben un canvi climàtic que fa molt vulnerable la massa forestal de les seves finques. També expliquen que la fusta ha perdut molt de valor –103–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

econòmic en els darrers 40 anys, fet que ha desincentivat l’extracció de biomassa del bosc i ha derivat, conseqüentment, a l’acumulació de combustible. El risc d’incendi es percep alt. b) El paper de l’administració. Hi ha convergència d’opinions en considerar fonamentals les ajudes de la PAC per fer rendibles les activitats agrícoles. Sense la PAC els camps de conreu s’abandonarien degut al baix preu dels cereals, que donarien rendiments per sota dels costos. També coincideixen en opinar que la coordinació i la gestió de la Generalitat a petita escala no és efectiva. Pels propietaris, l’administració està fent esforços remarcables en l’extinció (hidroavions, bombers,...), però caldria que alhora assumís la gestió d’activitats preventives deficitàries com les neteges dels boscos, tal com fa amb altres activitats deficitàries com la sanitat, les infraestructures o l’educació. c) Les cobertes del sòl. La coberta més valorada és la destinada a conreus, ja que és la més rendible. La menys valorada és la dedicada a bosc, considerat més una càrrega que un valor. De totes maneres, aquesta valoració està estretament lligada a les ajudes de la PAC, ja que si aquestes desapareixen els conreus passarien a ser deficitaris. És fonamental doncs que la PAC segueixi incentivant l’obertura de camps de conreu per tal de corregir la tendència d’aforestació. Per contra, aquestes ajudes comporten una dependència perillosa ja que si mai s’acaben l’aforestació tornarà a intensificar-se. Quant als canvis previstos, la finca Gelabert és la més exposada a una nova densificació del bosc, tot i trencar amb la dinàmica de pèrdua de sòl productiu (augmenten lleugerament els conreus després de l’incendi). La reducció de superfície boscosa en favor de camps de conreu col·labora en la protecció davant d’incendis futurs, però el risc d’incendi es percep alt. La finca Vendrell, segueix tenint una proporció de boscos densos reduïda en relació als altres tipus de coberta, fet que minimitza la seva exposició a propers incendis forestals. Malgrat tot, el risc d’un GIF es manifesta en augment degut a les condicions de canvi climàtic i a la manca de rendibilitat del bosc, que continua propiciant l’acumulació de combustible. Quant a propostes d’actuacions per la millora de la gestió, l’incendi es manifesta com una oportunitat per canviar la dinàmica de densificació dels boscos, augmentar la resiliència i reduir la vulnerabilitat davant els GIF. En incendis futurs, es considera important actuar en 3 tres línies concretes: a) Cal consolidar el repartiment modal de tipologies, malgrat la intrínseca pèrdua de valors paisatgístics i naturals que va representar el GIF. Per tant, els anys immediatament posteriors (5-10 anys) es revelen crucials per construir el mosaic de cobertes del sòl que dominarà els anys propers i que estructurarà el territori, fent-lo menys vulnerable a nous incendis forestals. El restabliment del repartiment anterior a la Transició Forestal, –104–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

adaptat als usos del sòl més rendibles en l’actualitat, pot ser de gran ajuda per evitar noves afectacions i per recuperar els rendiments de les finques privades, així que és important invertir-hi recursos financers. b) L’administració europea ha de seguir aplicant la PAC, ja que sense ella els camps de conreu perdran l’alt interès que tenen i s’abandonaran. No obstant, aquesta adulteració del mercat provoca una excessiva dependència que esdevé una arma de doble tall i cal ser-ne conscients com a societat. c) L’administració catalana ha de promocionar, facilitar i finançar activitats preventives com les neteges forestals i les pastures tot i que siguin deficitàries, ja que permetrien una revaloració dels espais forestals i una reducció de la despesa en la lluita contra el foc un cop s’ha produït. Les inversions i les ajudes en el mercat de la fusta poden ser molt efectives en la lluita contra el foc.

Bibliografia Adger, W. Neil (2006). “Vulnerability”. Global Environmental Change, vol. XVI, núm. 3, p. 268-281. Badia, Anna; Albert Pèlachs; Anna Vera; Antoni F. Tulla; Joan M. Soriano (2014). “Cambios en los usos y las cubiertas del suelo y los efectos en la vulnerabilidad en las comarcas de montaña de Cataluña. Del rol del fuego como herramienta de gestión a los incendios como amenaza”. Pirineos. Revista de Ecología de Montaña [Jaca], vol. 169 (0), E001. Castelló i Vidal, Joan Ignasi (2008). “Reflexions sobre la silvicultura mediterrània en boscos de propietat privada”, dins: Models silvícoles en boscos privats mediterranis. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 7-15. Costa, Pau; Marc Castellnou; Asier Larrañaga; Marta Miralles; Daniel Kraus (2011). Guia paradox. La prevenció dels Grans Incendis Forestals adaptada a l’incendi tipus. Cerdanyola del Vallès: Unitat Tècnica del GRAF. Farriol Almirall, Ricard; Juan Luis Abián Perruca (2014). “Nuevos modelos de instrumentos de ordenación forestal, una necesidad del sector forestal en Catalunya”. Centre de Propietat Forestal. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi natural, Generalitat de Catalunya. 6º Congreso Forestal Español (Vitoria). Holling C. S. (1973). “Resilience and Stability of Ecological Systems”. Annual review of Ecologic Systems, vol. IV, p. 1-23. Pino, Joan; Ferran Rodà; Corina Basnou; Maria Guirado (2009). “El canvi ambiental a la Mediterrània: la perspectiva del paisatge”, dins: C. Barriocanal; D. Varga; J. Vila [ed.]. “Canvi ambiental global. Una perpectiva multidisciplinar”. Quaderns de medi ambient. Girona: Documenta Universitaria, UdG, vol. I, p. 91-102. Plana Bach, Eduard [ed.] (2004). Incendis Forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: ALINFO. – (2007). Gestió del risc d’incendi, ecologia del foc i restauració de zones cremades. Solsona: ALINFO. Plans, Florinda (2000). Entre dos focs. Lleida: Pagès editors. Pons, Xavier; Anna Arcalís (2012). Diccionari terminològic de teledetecció. Barcelona: ICC. Rudel, Thomas K.; Oliver T. Coomes; Emilio Moran; Frederic Achard; Arild Anglesen; Jianchu Xu; Eric Lambin (2005). “Forest transitions: Towards a global understanding of land use change”. Global Environmental Change, vol. XV, núm. 1, p. 23-31. –105–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 77-106 Joan-Cristian Padró i Anna Badia L’ incendi de 1998 a la Catalunya Central. Anàlisi dels canvis en les cobertes del sòl (1956-2009) ...

Serra i Solans, Lluís (2008). “Tractaments silvícoles en masses de regeneració natural de roure, alzina i pi blanc” dins: Models silvícoles en boscos privats mediterranis. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 145-151. Turner, B. L.; Eric F. Lambin; Anette Reenberg (2007). “The emergence of land change science for global environmental change and sustainability”. Proceedings of the National Academy of Science USA, vol. 104, núm. 52, p. 20666-20671.

Cartografia utilitzada Base municipal en format Miramon. Versió 3.3 (2005). Escala equivalent 1:250.000. Font: www.icgc.cat. Fulls 69-25 i 69-26 en format Miramon. Escala equivalent 1:25.000 Font: www.icgc.cat. Dirección General del Cadastro. Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas. Gobierno de España (https://www1.sedecatastro.gob.es). Direcció General del Medi Natural (DMAH) (2006). Incendis superiors a 50 ha ocorreguts durant l’any 1998. Font: www.creaf.uab.cat. Ortoimatges del 1956 (vol americà), 1993 i 2009. Font: www.icgc.cat. Mapa de cobertes del sòl (1956-1957). Nivell 2 Regió U10. Format Raster. Font: Joan Pino et al. (2009). Mapa de cobertes del sòl (1993). Fulls 329-2-1, 330-1-1, 330-2-1, 329-2-2, 330-1-2, 330-2-2, 361-2-1, 362-1-1, 362-2-1 i 362-1-2. Format Raster. Font: www.creaf.uab.cat. Mapa de cobertes del sòl (2009). Fulls 329-2-1, 330-1-1, 330-2-1, 329-2-2, 330-1-2, 330-2-2, 361-2-1, 362-1-1, 362-2-1 i 362-1-2. Format Raster. Font: www.creaf.uab.cat.

–106–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 107-133 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.126

De colònia d’estiueig a resort turisticoresidencial. Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà (Mallorca)1 Maria Lluc Rusca-Mestre geògrafa mariallucrm@gmail.com

Macià Blázquez-Salom

Departament de Geografia Universitat de les Illes Balears mblazquez@uib.cat

Resum El present estudi vol demostrar com la funció residencial dels nuclis del litoral d’Artà està sent alterada per la forta pressió turística dels darrers anys. El desplaçament de la població resident, els canvis a l’oferta complementària i la proliferació de la modalitat d’allotjament turístic a habitatges són factors que ens permeten considerar el turisme com un element gentrificador sobre aquests nuclis litorals. La metodologia utilitzada per demostrar aquest impacte estudia els efectes de la turistització sobre la zona mitjançant el treball de camp, entrevistes, l’anàlisi de fonts estadístiques, del procés d’urbanització i de la distribució dels habitatges turístics de vacances a partir de les dades que ofereixen plataformes com Airbnb i Insideairbnb. La proliferació dels habitatges turístics de vacances i la seva desregulació accelera aquest procés de gentrificació, que comporta segregació socioespacial. Ens trobem així davant d’un nou model de turistització residencial que també afecta a les colònies d’estiueig. Paraules clau: gentrificació, turistització residencial, habitatges turístics de vacances, colònies d’estiueig.

Resumen: De colonia de veraneo a resort turístico-residencial. Gentrificación turística de pequeños núcleos costeros en el litoral de Artà (Mallorca) El presente estudio quiere demostrar como la función residencial de los núcleos litorales de Artà está siendo alterada por la fuerte presión turística de los últimos años. 1. Aquest article contribueix al projecte “Crisis i reestructuració dels espais turístics del litoral espanyol” (CS0201564468-P) del Ministerio de Economía y Competitividad (MINECO) y del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). 

–107–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

El desplazamiento de la población residente, los cambios en la oferta complementaria y la proliferación de la modalidad de alojamiento turístico en viviendas son factores que nos permiten considerar el turismo como un elemento gentrificador sobre estos núcleos litorales. La metodología utilizada para demostrar este impacto estudia los efectos de la turistización sobre la zona mediante el trabajo de campo, entrevistas, el análisis de fuentes estadísticas, del proceso de urbanización y de la distribución de las viviendas turísticas de vacaciones a partir de los datos que ofrecen plataformas como Airbnb e Insideairbnb. La proliferación de las viviendas turísticas de vacaciones i su desregulación acelera este proceso de gentrificación, que comporta segregación socio-espacial. Así, nos encontramos ante un nuevo modelo de turistización residencial que también afecta a las colonias de veraneo. Palabras clave: gentrificación, turistización residencial, viviendas turísticas de vacaciones, colonias de veraneo.

Abstract: Tourist gentrification processes on small coastal villages: the example of the coast of Arta (Mallorca) This paper aims to demonstrate how the increasing tourist pressure is transforming the residential function of the coastal settlements of Arta. The analysis of population displacements, changes in commercial activities and the expansion of tourist commodification of houses are factors that allow us to consider tourism as a gentrification driving force in these summer colonies.The used methodology has been based on: fieldwork with surveys and localpeople interviews, statistical analysis, and mapping of urban developmentand renting holiday homes, using data from the websites of Airbnb and its analysis in Insideairbnb. The proliferation of the tourist holiday homesand the lack of regulation has resulted into the acceleration of thetourist gentrification process with its consequent spatial segregation. Thus, we could define this new type of tourism as a gentrification forcein summer colonies, such as those in Arta’s seaside. Key words: gentrification, residential touristification, touristic holiday homes, summer colonies.

* * *

1. Introducció En general, el desenvolupament de les activitats turístiques predomina a tot el litoral mediterrani, però les intensitats de l’ús turístic presenten importants diferències territorials. El turista busca destins on l’estabilitat política és important. De manera que fenòmens com la falta de consolidació dels estats o els possibles conflictes polítics marquen les diferències en l’afluència turística entre els països receptors de la Mediterrània (Salvà, 1998). En el cas de les Illes Balears, aquestes presenten un dels índex d’intensitat turística més elevats gràcies a factors com el clima, el relleu i el paisatge (Fernández, 2004). El conjunt d’aquests factors ens defineix un espai turistitzat on han creat noves zones turístiques i d’altres exclusivament d’ús residencial. –108–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

Rullan (1998) defineix el procés d’aquesta turistització en termes de tres booms. Tres etapes on la tendència creixent de l’arribada dels turistes només ha estat interrompuda per períodes de recessió econòmica. El Primer boom turístic (1960-1973) es defineix pel desenvolupament de les primeres zones turístiques intensives al litoral. Durant aquest període el creixement de la demanda i de l’oferta turística va ser realment espectacular (Barceló, 2000). Entre 1956 i 1973 la superfície urbana de les Illes Balears es va multiplicar per dos, passant de 56,55 a 119,5 km2 (Rullan, 2007). Amb aquestes dades es pot afirmar que la intensificació de l’ús del sòl en aquest moment es fa, com diu Barceló, sense ordre ni concert (Barceló, 2000). La crisi econòmica de 1973 suposà la fi d’aquest període d’expansió acabant així amb el primer boom turístic (Seguí, 2006). El Segon boom turístic (1975-1990) donà lloc a un nou model de turisme. Canvis com l’augment del cost del transport i l’entrada d’Espanya a la Unió Europea l’any 1986, van repercutir sobre l’augment dels preus turístics. D’aquesta manera, les Balears van deixar de ser un destí barat i, conseqüentment, els gustos dels clients van canviar. En aquest moment, a partir dels anys 80, és quan comença a proliferar la construcció dels apartaments turístics com a alternativa més econòmica al model d’allotjament hoteler (Seguí, 2006). L’inici d’aquest segon boom turístic permet la creació de noves zones turístiques i l’expansió de les zones inicials (Rullan, 1998). Endemés, com demostra Binimelis (2006) al llarg de la dècada dels 80 va ser quan el procés de canvi de l’espai rural de Mallorca va viure el seu període més intens a causa de la transformació de les parcel·les d’ús agrari a ús residencial i de lleure. Simultàniament, a finals de la dècada dels 90, es registra una important davallada en l’arribada de turistes per la desviació d’aquests a altres indrets de la Mediterrània i del Carib, més nous i a causa de la Guerra del Golf Pèrsic, que frena l’arribada d’anglesos (Sastre, 1997). La disminució de la demanda, juntament amb l’increment de l’oferta d’establiments turístics com a conseqüència de l’eufòria inversora, provoquen la crisi que marca el final del segon boom turístic (Lluch, 1997). El Tercer boom turístic (1990-actualitat) s’inicia una vegada s’ha superat l’estancament econòmic provocat per la guerra del Golf Pèrsic de 1991 (Rullan, 1998). A la dècada dels 90 la transició de l’economia fordista a postfordista comporta canvis socials i econòmics. Les noves demandes turístiques rebutgen l’impacte ambiental i la degradació urbana que ha causat el turisme fordista (Salvà, 1998). Es reprèn un nou creixement econòmic basat en el turisme residencial mitjançant l’adquisició de segones residències per part d’estrangers. Així com també agafen importància activitats com el turisme verd, el turisme rural i l’agroturisme (Salvà, 1998). A conseqüència d’això, es fa evident el procés generalitzat de la rururbanització de tot el territori illenc. El fort creixement urbanístic de l’espai rural i litoral dels anys 80 i 90 (Binimelis i Ordinas 2012), juntament amb les noves formes de mobilitat i la millora de l’accessibilitat i les infraestructures viàries, contribueixen a la transformació del paisatge per tal de convertir-lo en l’escenari ideal per atendre la demanda del nou turisme –109–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

residencial (Aledo, Mazón i Mantecón, 2007). Actualment, el canvi en la demanda del turista i la proliferació dels habitatges turístics vacacionals està dispersant el turisme per tot el territori i, conseqüentment, els espais residencials es converteixen també en espais turístics. En definitiva, aquest tercer boom, que encara no mostra símptomes d’esgotament, està definint un nou model de “turistització residencial” que tot i els impactes demogràfics, econòmics, polítics i culturals que ocasiona sobre la població té el suport de la societat. Dins d’aquest context el present treball centra el seu objectiu en analitzar els nuclis del litoral d’Artà amb la finalitat de demostrar la transformació que causa el turisme sobre els espais residencials. En aquest cas s’analitzen diferents variables com el comportament de la població, l’evolució urbana, les infraestructures, la modalitat d’allotjament turístic a habitatges i les activitats comercials, per veure la incidència del turisme sobre la regió i com aquest transforma la funció residencial a ús turístic. D’aquesta manera, el nou model de turistització residencial que es pretén definir es converteix en generador de processos de gentrificació dels espais urbans. Fem referència així als conflictes urbans entre residents i turistes, l’increment del preu de l’habitatge, desplaçament de la població original, canvis als comerços, etc.

2. Fonts i metodologia Autors com Onofre Rullan, Ivan Murray, Jaume Binimelis i Pere A. Salvà expliquen l’evolució del turisme i el seu impacte a les Balears. Els seus coneixements han estat la base de l’enfocament teòric del present estudi. Les dades estadístiques per dur a terme l’anàlisi de població i evolució urbana s’han extret dels portals de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears i del Portal Oficial del Cadastre. L’exploració in situ de la zona objecte d’estudi ha servit per conèixer l’oferta complementària i el perfil dels clients, residents i visitants. D’altra banda, la modalitat d’allotjament turístic a habitatges és un factor clau per determinar el grau d’incidència del turisme sobre els nuclis. Per valorar les conseqüències que provoca la proliferació dels habitatges que ofereixen lloguer vacacional s’ha escollit analitzar la plataforma Airbnb a través de les dades que proporciona el portal InsideAirbnb. El conjunt d’aquestes dades han estat explotades per representar els resultats de l’estudi mitjançant gràfics, taules i mapes. A més, les entrevistes realitzades a veïns i personal de l’Ajuntament d’Artà han servit per contrastar els resultats.

–110–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

3. Àrea d’estudi L’àmbit d’estudi es localitza al nord-est de l’illa de Mallorca, a la part més oriental de la badia d’Alcúdia. Aquest queda reduït als nuclis costaners del terme municipal d’Artà, que són: la Colònia de Sant Pere i les urbanitzacions de Montferrutx, s’Estanyol i Betlem. Es tracta de nuclis residencials d’estiueig, als que només es pot accedir per una única via d’accés, la Ma-3331 (fig. 1). Figura 1. Delimitació de l’àrea d’estudi: nuclis urbans i difusió rururbana

Font: Elaboració pròpia a partir de la base cartogràfica del Portal Oficial del Cadastre

A més, els 12 km de costa del litoral artanenc també es consideren importants per ser l’àrea d’influència dels nuclis. Per tant, geogràficament l’àrea d’estudi queda delimitada per l’estany del Bisbe, on desemboca el torrent de na Borges, al costat oest, i la punta des Caló, a l’est. La bona conservació dels seus paisatges naturals s’explica, com apunta Binimelis, (2006, p. 10): “Només el domini de la gran propietat, l’orografia i el més alt grau de protecció urbanística del territori, factors que actuen molts cops alhora, han pogut salvar alguns enclaus de la difusió residencial”. Entenem que aquest és el cas dels dos quilòmetres de la marina de sa Canova i el seu sistema dunar, ubicats a l’oest de la urbanització de s’Estanyol, i de la franja de costa baixa i rocosa que queda delimitada per la urbanització de Betlem i la punta des Caló. Binimelis explica així la conservació de cales com s’Estanyol, cala Tonó, la Macada de la Torre, s’Estret, s’Arenalet dels Ermitans, ca los Cans, cala Mata, na Clara, el Barrancar i es Caló. No obstant això, l’entorn rural es veu afectat per la dispersió residencial. Sobre aquesta zona, tret dels espais naturals descrits, el procés de rururbanització ha estat fort. Les noves edificacions sobre sòl rústic han contribuït a transformar aquest espai tant funcionalment com paisatgísticament i, com a resultat, la difusió de la funció residencial incrementa l’impacte territorial (Binimelis, 2006) (fig. 1).

–111–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

4. La turistització residencial del tercer boom turístic Una classificació canònica diferencia dos tipus d’usuaris del turisme residencial: el resident, que passa més de 6 mesos a l’any a la seva segona residència, i l’estiuejant residencial, usuaris d’habitatges turístic-residencials que només fan ús d’aquests per vacances (Aledo, Mazón i Mantecón, 2007). Per una banda, els usuaris residents tenen un perfil protagonitzat per jubilats que busquen nous assentaments a climes més càlids i benignes per poder gaudir d’una millor qualitat de vida quotidiana. D’altra banda, la demanda dels estiuejants residencials creix a raó de la fragmentació dels temps vacacionals. D’aquesta manera, les zones urbanes, rurals i litorals, es veuen afavorides pel turisme d’estades curtes (Hiernaux i Imelda, 2014). El postfordisme suposa canvis en el comportament del turista, el qual passa a ser més autònom i exigent, afavoreix al desenvolupament d’una modalitat turística que fa uns anys era pràcticament desconeguda per la gran majoria de la població, el lloguer d’habitatges turístics. Aquesta modalitat ha anat creixent amb tanta força que ha arribat a transformar espais residencials en espais turístics. Fem referència així a la “turistització residencial” de diferents espais urbans que fins ara havien estat d’ús exclusiu dels residents de “tota la vida”. Una colònia d’estiueig és la denominació popular per aquest ús dels propis residents, especialment i per aquest cas residents a l’hivern al poble d’interior, Artà. Els principals factors que han alimentat la proliferació d’aquesta modalitat turística i han generat la consegüent turistització dels espais residencials són varis. Per una banda, la crisi econòmica de 2008 que ha atret a molts propietaris endeutats i, sobretot a empreses immobiliàries, a obtenir unes rendes turístiques a partir del lloguer d’aquests habitatges. D’altra banda, la gran afluència de turistes que incrementa l’ús d’aquesta modalitat d’allotjament respon, en part, als efectes de les primaveres àrabs. Els conflictes d’aquests països, així com els atacs terroristes sobre diferents països europeus, han fet desviar els fluxos de capitals i turístics cap a destins més segurs com és el cas de les Illes Balears. També ha augmentat la rendibilitat especulativa del mercat immobiliari balear (Hof i Blázquez, 2013). Però el que veritablement explica l’actual boom en el sector de la comercialització d’habitatges turístics són els nous canals de comercialització per Internet a portals digitals com Airbnb. Aquestes empreses fan d’aparador entre els anunciants i els demandats i s’emparen en el concepte de l’economia col·laborativa. Aquesta mena de lloguer posa solució al problema econòmic de moltes famílies afectades per la recessió econòmica, però també és un nínxol de negoci i especulació immobiliària. A conseqüència, Airbnb s’expandeix a nivell mundial i es converteix en una multinacional que actualment disposa de més de tres milions d’allotjaments a 65.000 localitats de 191 països. A més, genera més beneficis que la major cadena hotelera del món, Marriot (Cócola, 2016). –112–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

El problema apareix quan canvia el principi pel qual es va fundar l’empresa. És a dir, la idea d’uns valors positius basats en una economia col·laborativa es converteix en un negoci a causa de la proliferació d’habitatges turístics. L’impacte d’aquesta plataforma de lloguer turístic ha estat estudiat per a d’altres indrets, com ara Barcelona (Arias i Quaglieri, 2016). Així, el canvi del client a un perfil més professional genera una sèrie de conflictes tant a nivell social com espacial. I el que és més alarmant és que gran part d’aquesta oferta no té llicència d’activitat. Per tant, la falta de regulació i control d’aquests habitatges incrementa els impactes que causa la turistització dels espais residencials. És a dir, s’intensifiquen els canvis socials i espacials que genera la pressió turística sobre la població resident. L’article 49 de la Llei 8/2012, de 19 de juliol, del Turisme de les Illes Balears, defineix les empreses comercialitzadores d’estades turístiques en habitatges: “Són empreses comercialitzadores d’estades turístiques en habitatges les persones físiques o jurídiques que comercialitzen l’ús d’habitatges que, tenint la disposició i la configuració d’un habitatge unifamiliar aïllat o aparellat, en principi ideat per a ús residencial, presten serveis d’allotjament turístic que s’alterna amb l’ús propi i residencial que té l’habitatge en les condicions establertes en aquesta llei i en les disposicions que la despleguin”. D’aquesta manera la Llei de Turisme admet la possibilitat que el servei d’allotjament turístic pugui ser prestat en edificis aïllats o aparellats d’ús residencial (Blasco, 2015). Actualment s’està elaborant una reforma a la Llei Turística de les Balears per controlar i regular aquest tipus d’allotjament. Aquesta reforma pretén decidir quines seran les zones de l’illa en les que els propietaris d’immobles podran llogar a turistes i s’estudia la possibilitat d’incloure els habitatges plurifamiliars dins el grup d’habitatges turístics (Adrover, 2016). L’admissió d’aquesta possibilitat, com explica Blasco (2015), suposaria una sèrie d’inconvenients que afectarien directament sobre el model turístic de les Illes, la pèrdua de qualitat i de seguretat en la prestació dels serveis turístics, un augment inassolible del nombre total de places turístiques a les Illes, l’economia submergida i la planificació turística i territorial. No obstant això, mentre no s’apliquin mesures al respecte, el nombre d’habitatges turístics anirà creixent. Actualment, aquesta modalitat està absolutament generalitzada a les Illes i en molts casos (Blasco, 2015) la transformació social i residencial que causa el turisme sobre el territori ens permet definir-lo com un element generador de processos de gentrificació.

5. Anàlisi i discussió dels resultats El conjunt de mapes i gràfics que s’han elaborat a partir de la recopilació de dades i el treball de camp permeten analitzar la regió del litoral artanenc. Arran d’aquesta anàlisi, passem a estudiar els diferents factors que defineixen l’àmbit –113–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

d’estudi i la seva relació amb l’activitat turística. Primerament es farà una breu anàlisi del comportament de la població sobre el territori, al mateix temps que s’estudia la transformació i evolució urbana. Posteriorment, s’analitzaran les infraestructures de transport i l’oferta complementària. La discussió d’aquests factors ens donarà una visió de conjunt per entendre el comportament del turisme i la seva afectació sobre l’àrea objecte d’estudi. 5.1. Evolució i estructura de la població La població de Mallorca s’ha vist profundament afectada pel desenvolupament de l’activitat turística, tot i que el turisme no ha estat l’únic factor que n’ha condicionat l’evolució (Fullana, 2005). El canvi de model socioeconòmic de l’illa ha creat una redistribució demogràfica interior amb corrents migratoris cap als municipis turístics que han modificat de manera espectacular la seva importància demogràfica (Lluch, 1997). Però en el cas de la Colònia de Sant Pere el comportament de la població no és el comú a d’altres nuclis del litoral. Contràriament, el poble de la Colònia es pot incloure dins la descripció que fa Binimelis (2006) del rerepaís costaner situat entre les carenes de les serres de Llevant i les urbanitzacions del litoral. Es defineix així una àrea amb una economia bàsicament agrària, amb zona de marina i un gran valor paisatgístic, que ha evolucionat de la mateixa manera que ho han fet els pobles de l’interior de l’illa (Barceló, 1976). Quan es va fundar la Colònia de Sant Pere l’any 1880, s’hi van establir 108 famílies. A mitjans segle xix, en concret l’any 1940, la població era de 248 habitants (Barceló i Folch, 1976). Posteriorment, com es mostra a la taula 1, el registre poblacional de les següents dècades va anar descendint passant a tenir 221 habitants l’any 1950, 197 l’any 1960 i 172 l’any 1970. Taula 1. Relació entre el nombre d’habitants i vivendes de la Colònia de Sant Pere (1940-1970) Colònia de Sant Pere Habitants

1940

1950

1960

1970

248

221

197

172

68

75

28

41

Habitatges agrupats Habitatges disseminats

Font: Barceló i Folch, 1976

Tot i la persistència del model tradicional, de predomini agrari, la dècada dels 50 representa una etapa transitòria amb efectes territorials importants. La Colònia de Sant Pere, igual que molts nuclis de l’interior, registrava una disminució de la població a causa de la pèrdua de població activa agrària, amb un flux de treballadors que va del camp a altres sectors i un èxode rural cap a les zones urbanes més dinàmiques (Binimelis i Ordinas, 2012). –114–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

A partir dels anys 70 hi ha un canvi en el comportament de la població que està relacionat amb l’evolució urbana de les posteriors dècades. Es passa així d’una població amb caràcter agrícola a una de tipus turística residencial i de segones residències. Durant el primer i segon boom turístic, l’expansió urbana generada a partir de la construcció de les segones residències sorgeix per cobrir les necessitats d’oci i estiueig tant dels mateixos artanencs com dels estrangers. És en aquest moment, quan el canvi d’ús agrari a residencial, permet l’assentament de les noves zones residencials costaneres de s’Estanyol, Montferrutx, Betlem i Sant Pere (Barceló i Folch, 1976). Segons el padró 2015 de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears, el total de la població registrada al terme municipal d’Artà és de 7.381 hab. El conjunt dels nuclis urbans del litoral del municipi (Colònia de Sant Pere, Montferrutx, s’Estanyol i Betlem), concentren el 10,5% del total de la població municipal. D’aquesta manera, la Colònia de Sant Pere, amb una població resident de 533 habitants l’any 2015, té la funció de ser el segon centre i nucli de població més important, a gran distància d’Artà (fig. 2). Figura 2. Evolució de la població dels nuclis del litoral d’Artà (2000-2015)

Font: elaboració pròpia de dades de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears

El gràfic de la figura 2 mostra l’evolució de la població entre l’any 2000 i 2015 dels nuclis costaners del municipi d’Artà. Podem observar que aquest període ve marcat per la tendència creixent de la població des del 2001, coincidint amb l’ampliació del port, fins a l’any 2009, quan s’estabilitza a causa de la crisi econòmica global. Posteriorment, a partir del 2012, la població d’aquests nuclis tendeix a minvar. El pes demogràfic de la Colònia de Sant Pere és major que el de la resta d’urbanitzacions. L’origen agrari de la Colònia i la seva evolució urbana expliquen perquè la major part de la població s’hi concentra. Per contra, la baixa densitat de les urbanitzacions del voltant responen al seu caràcter exclusiu d’ús residencial i de segones residències (fig. 2). La següent taula 2 fa referència a l’estructura de la població per grans grups d’edat. En termes generals, el grup de població d’adults (de 16 a 65 anys) del conjunt dels nuclis, representa aproximadament el 65% del total. –115–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

Taula 2. Estructura de la població per gran grup d’edat (2015) Total edats

menys de 16

(%)

16-64 anys

(%)

65 o més

(%)

Colònia de Sant Pere

533

88

17

350

66

95

18

Urb. Montferrutx

134

32

24

78

58

24

18

Urb. s’Estanyol

29

6

21

20

69

3

10

Urb. Betlem

84

11

13

52

62

21

25

Font: elaboració pròpia de dades de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears

Cal destacar l’estructura i la dinàmica de la població de la urbanització de Betlem. La tendència a envellir a aquest nucli, juntament amb l’elevat percentatge de residents d’origen estranger, reflecteixen l’impacte del turisme residencial de la dècada dels 90. Un turisme dominat pels immigrants jubilats que busquen un nou estil de vida a través de l’adquisició d’una segona residència (Salvà, 2011) (taula 2 i fig. 3). Figura 3. Percentatge de població estrangera i espanyola sobre el total de població de cada nucli (2000 - 2015)

Font: elaboració pròpia de dades de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears

Atenent Salvà (2011, p. 831) el comportament de la població de Betlem respon a l’evolució del cicle de vida dels turistes: “Les persones que prèviament van ser turistes d’allotjament hoteler es transformen en turistes residencials a través de l’adquisició de segones residències temporals i/o permanents en el moment de la seva jubilació”. La figura 3 mostra el percentatge de població espanyola i estrangera sobre el total de població de cada un dels nuclis entre el període 2000 i 2015. Abans de l’any 2000 el pes dels estrangers sobre aquests nuclis era important. La –116–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

majoria d’aquests procedien principalment de països com França, Regne Unit i Alemanya. Posteriorment, es pot relacionar el creixement d’aquest grup amb l’ampliació del port esportiu l’any 2001. A més, el turisme residencial i l’ús dels principals recursos turístics marquen l’estacionalitat d’aquests nuclis costaners. Així, la població censada és molt inferior a la població real que hi pot haver durant els mesos d’estiu. En el cas de la Colònia de Sant Pere, els 533 habitants empadronats el 2015 augmenta durant els caps de setmana i, sobretot, durant els mesos d’estiu. En plena temporada alta, entre els mesos d’abril a octubre, es poden arribar a concentrar més de 3.250 habitants. 5.2. Desenvolupament urbà dels nuclis del litoral d’Artà Les dues característiques fonamentals del territori actual de les Illes són la macrocefàlia de Palma i el fort procés de litoralització que afecta a les costes insulars amb una ocupació abusiva per les urbanitzacions extensives (Mestre, 2015). Les colònies d’estiueig quedaven fins ara al marge de la demanda turística exterior, perquè satisfeien demandes locals. Actuaven així a mode de refugis, reserves o oasis, en un territori turistitzat. Aquest era el cas de la zona d’estudi. Entre els espais naturals de sa Canova, es Canons i es Caló, apareixen les urbanitzacions de s’Estanyol, Montferrutx, i el conjunt de Betlem i Sant Pere; però lluny dels complexos hotelers, com el de la Platja de Palma i Magaluf, que defineixen el primer boom turístic. Així, el litoral d’Artà es caracteritzava per ser una zona residencial, d’oci i d’estiueig dels mateixos artanencs (Pons, Rullan i Murray, 2014). El gràfic de la figura 4 mostra la relació entre el nombre d’edificacions i el seu any de construcció. A través d’aquesta figura, al mateix temps que s’observen els mapes d’evolució urbana dels nuclis de la regió, podem veure com la Colònia experimenta el seu major creixement urbanístic durant els anys 60 i, es projecta al mateix temps, la urbanització Montferrutx, que segueix la trama d’aquest (fig. 5, 6 i 7). D’altra banda, les urbanitzacions de s’Estanyol i Betlem, tot i planificar-se entre els anys 60 i 70, no experimenten un fort creixement urbanístic fins a la dècada dels 80, coincidint amb el segon boom turístic. Figura 4. Relació entre el nombre d’edificacions per any de construcció

Font: elaboració pròpia de dades del Portal Oficial del Cadastre –117–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

Analitzant els habitatges, a través del cens de població 2001, s’obté el nombre d’edificacions de cada nucli segons el seu ús principal o secundari. L’elevat nombre d’habitatges secundaris explica la funcionalitat residencial dels nuclis (taula 3). Així doncs, a partir de la taula 3 podem veure com les residències secundàries predominen per sobre les principals. Aquest fet s’intensifica a les zones residencials de Betlem i s’Estanyol, amb una tipologia d’edificació aïllada. Taula 3. Relació entre la tipologia dels habitatges dels nuclis costaners d’Artà Nuclis

Total habitatges familiars

Habitatges principals

Habitatges secundaris

Colònia de Sant Pere

546

158

388

Urb. Montferrutx

139

23

116

Urb. s’Estanyol

53

7

46

Urb. Betlem

353

22

331

Font: Elaboració pròpia del cens de població i habitatge 2001, de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears

5.2.1. L’evolució urbana de la Colònia de Sant Pere El nucli urbà de la Colònia de Sant Pere, fundat l’any 1880, segueix una estructura urbana ortogonal amb la plaça i l’església al centre. Si relacionem el comportament de la població i el desenvolupament urbanístic observem que, entre el període 1940 i 1970, la població de la Colònia evoluciona inversament a com ho fan les edificacions (Barceló i Folch, 1976) (taula 1 i fig. 5). És a dir, durant aquest període la població tendeix a disminuir i, per contra, augmenta el nombre d’edificacions. Aquest fenomen explica el canvi de model econòmic passant del predomini del sector agrari a la terciarització econòmica. Una terciarització que comporta el desplaçament de la població cap a indrets més turístics, al mateix temps que transforma la Colònia en un espai d’estiueig i d’oci, amb la construcció de noves residències secundàries. Fixant-nos amb l’arquitectura de la façana marítima es pot apreciar l’alternança entre les edificacions amb un perfil arquitectònic més tradicional, de tipus unifamiliars aïllades i de planta baixa, i les construccions més modernes de tipologia més universal. Actualment, la trama urbana de la Colònia està consolidada al 70%. A diferència dels altres nuclis, són pocs els solars que queden vacants. 5.2.2. La Urbanització de Montferrutx La urbanització costanera de Montferrutx es desenvolupa a partir del Pla General Parcial de la Colònia de Sant Pere (sector 26), aprovat definitivament el 18 de desembre de 1963 i recollit i classificat com a sòl urbà pel Plan General de Extensión de la Colonia de San Pedro, aprovat definitivament el 21 de març de 1973. Montferrutx s’ha desenvolupat conservant la continuïtat de la trama –118–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

Figura 5. Evolució urbana de la Colònia de Sant Pere i Montferrutx

Font: Elaboració pròpia de la base cartogràfica del Portal Oficial del Cadastre

que segueix el nucli de la Colònia de Sant Pere. A través del mapa de la figura 5 podem veure com la connexió entre els dos nuclis es fa per la part més propera a la mar. Aquesta connexió permet considerar tot el conjunt urbanístic de forma unitària, i per tant, es comparteixen així les infraestructures, equipaments i zones verdes. 5.2.3 La Urbanització de Betlem La possessió de Betlem es troba ubicada entre es comellar des Cocons i ca los Cans. Dins d’aquesta possessió, s’hi localitzen les urbanitzacions de Betlem i Sant Pere. Aquestes dues urbanitzacions es van desenvolupar per separat però físicament estan juntes i, per tant, el conjunt de les dues es considera com la zona residencial de Betlem. La urbanització de Betlem es va crear a partir del Pla Parcial de la finca Betlem, aprovat definitivament el 27 de juny de 1965. Pel que fa a la urbanització de Sant Pere, aquesta es va desenvolupar a partir del Pla Parcial de part del predio Betlem (sector 24), el qual va ser aprovat definitivament el 21 de desembre de 1965. La tipologia d’edificació predominant són cases unifamiliars aïllades, de planta baixa i pis, construïdes dins parcel·les d’entre 800, 1.000 i 2.000 m2. També cal destacar la presència de grans complexos residencials que concentren un elevat nombre d’apartaments d’alta categoria. A través del mapa de la –119–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

figura 6 s’observa com les parcel·les edificades representen un 50% del total. Per tant, aquest nucli residencial no està consolidat en la seva totalitat per edificacions. Les raons que expliquen aquest percentatge de consolidació del sòl urbà són vàries. Per un costat, hi ha el factor de l’accessibilitat i la llunyania a la macrocefàlia de Palma, ja que només es pot accedir a la urbanització per una via d’accés i la distància entre la capital i la regió és de més de 60 km. D’altra banda, l’arquitectura de les edificacions unifamiliars aïllades d’aquesta urbanització, juntament amb els seus paisatges i les vistes, donen valor a la zona i per tant, els preus dels immobles són molt elevats. Aquest fet ens explica el gran nombre de residents estrangers de la zona. Un grup caracteritzat per tenir un poder adquisitiu més elevat. Figura 6. Evolució urbana de la urbanització de Betlem

Font: Elaboració pròpia de la base cartogràfica del Portal Oficial del Cadastre

5.2.4. La urbanització de s’Estanyol La urbanització costanera de s’Estanyol es va crear a partir del Pla Parcial Sant Pere d’Artà-S’Estanyol, aprovat definitivament el 13 de gener de 1966, amb la posterior modificació aprovada definitivament el 28 d’abril de 1987. A la urbanització de s’Estanyol s’hi poden diferenciar dues tipologies. Al centre hi trobem edificació contínua i, perimetralment, l’edificació és aïllada. En els dos casos les edificacions són de planta baixa i pis. Les parcel·les tenen –120–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

una superfície entre 200 i 400 m2. Les que estan edificades representen, aproximadament, un 35% del total del sòl urbà i aquestes es concentren a primera línia de mar (fig. 7). Figura 7. Evolució urbana de la urbanització de S’Estanyol

Font: Elaboració pròpia de la base cartogràfica del Portal Oficial del Cadastre

5.3. Infraestructures de transport La qualitat de les infraestructures i serveis que resulten de l’ocupació humana influeixen també sobre el potencial de la destinació turística. Aquests elements geohumans, com els anomena Gómez (1999), són de gran importància a l’hora de promocionar i comercialitzar el producte turístic. Tot i que el conjunt de les infraestructures i equipaments donen servei a tota la població cal diferenciar entre les infraestructures de suport públic i els equipaments privats. Les públiques, competència de l’administració pública, expliquen el procés d’evolució urbana i, per contra, les privades són fruit de l’establiment de negocis. El sistema urbà de l’illa queda condicionat pel gran pes demogràfic i funcional de la capital. D’aquesta manera, la macrocefàlia de la ciutat es converteix en un punt de referència necessari per la gran concentració de serveis especialitzats i per la funció d’enllaç amb el continent (Mestre, 2015). Fem referència així a les infraestructures aeroportuàries de l’illa i a la xarxa viària. Per una banda, l’aeroport de Son Sant Joan es va inaugurar l’any 1960 arran de l’inici del primer boom turístic (Rullan, 2007). La connexió de les illes amb l’exterior i els 15 milions de turistes que han passat per les illes aquest passat 2016, reflecteixen –121–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

les grans dimensions que han de tenir les infraestructures aeroportuàries per poder fer front a la forta demanda concentrada en temporada alta (Seguí i Martínez, 2012). Així doncs, les infraestructures aeroportuàries formen un element essencial per entendre el desenvolupament del nou model de turisme que transforma els espais residencials. Amb això podem dir que aquest nou model s’emmarca dins el creixement de la mobilitat de la població europea i l’alt índex d’accessibilitat de la majoria dels destins (Salvà, 1998). D’altra banda, la xarxa viària de l’illa de Mallorca també ha estat objecte de reforma i d’ampliació per tal d’atendre la forta pressió turística. D’aquesta manera, la xarxa de carreteres que uneix els diferents nuclis respon al sistema urbà que parteix de la macrocefàlia de Palma. Les comunicacions de la Colònia de Sant Pere amb la resta de l’illa són minses. Des de la Colònia surt la carretera Ma3331, la qual és un ramal de la que uneix Artà amb el Port d’Alcúdia (Ma-12). A més, per arribar a les urbanitzacions de s’Estanyol i Betlem només es pot fer des de les carreteres secundàries que surten de la Colònia. La resta de vies són camins sense asfaltar que arriben a les cases i possessions dels voltants (fig. 1). Les infraestructures viàries incideixen directament sobre el procés d’urbanització de qualsevol indret. Aquest és un dels motius que expliquen que la zona d’estudi no s’hagi vist alterada per l’impacte dels grans complexos hotelers, com el cas de la Platja de Palma o la zona turística d’Alcúdia (Pons, Rullan i Murray, 2014). Per contra, la baixa accessibilitat per arribar al litoral d’Artà, juntament amb la localització d’aquests nuclis, són factors que expliquen el predomini de la funció residencial a partir de segones residències. En aquest punt, cal fer referència també a les infraestructures del port nàutic. L’evolució del moll, des del seu estat original fins a l’actualitat, ha condicionat el desenvolupament urbà i demogràfic de la zona (fig. 8). Cada una de les remodelacions han comportat un seguit de canvis tant socials com espacials. De manera que: – L’any 1968, durant el primer boom turístic, la trama urbana del nucli estava poc consolidada i el moll només tenia capacitat per a 12 embarcacions. La zona no es va veure alterada per la massificació turística. – L’any 1973 es van finalitzar les obres que van substituir l’embarcador per un dic més llarg i es va ampliar l’avarador. D’aquesta reforma en va resultar un moll que tenia capacitat per 70 embarcacions. – L’any 1979 es va construir l’espigó que permet la conservació de la platja artificial de la cala de ca les Llisses. – Tot i les fortes protestes ecologistes contra l’ampliació del moll, l’any 1997 es van començar les obres de l’actual port. Aquestes es van finalitzar l’any 2001 i, al 2004 es va construir l’edificació de les instal·lacions portuàries. L’aforament actual d’aquest port és de 308 amarraments. –122–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

Figura 8. Evolució del moll de la Colònia de Sant Pere

Font: Elaboració pròpia. Ortofotos exposades al Port Nàutic Sant Pere

Fixant-nos en la consolidació del sòl urbà, observem que sobretot durant la dècada dels 80 el creixement ha estat intensiu. A més, el mapa de la figura 5, referent a l’evolució urbana de la Colònia de Sant Pere i Montferrutx, es pot veure com es marca un abans i un després a partir de l’ampliació del port l’any 2001. Amb la remodelació d’aquesta infraestructura comencen a proliferar la construcció de nous habitatges fins arribar a tenir un 70% de sòl urbà consolidat a la Colònia i la connexió d’aquest nucli amb Montferrutx amb una trama més contínua. –123–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

5.4. Establiments d’allotjament turístic Els establiments d’allotjament turístic es consideren el servei més important perquè són la base de qualsevol viatge turístic. Un turista pot decidir com desplaçar-se o si fa ús o no de part de l’oferta complementària, però l’allotjament sempre s’haurà d’incloure dins la planificació del viatge (Martín, 2004). A causa d’això, els allotjaments es converteixen en la demanda principal dels turistes, condicionada pels gustos i preferències d’aquests. La taula 4 detalla el repartiment del nombre de turistes entre les diferents modalitats d’allotjament durant els últims 5 anys a Mallorca i demostra el canvi en aquesta demanda. El nombre de turistes que decideixen allotjar-se en hotels o similars es manté més o menys constant. Per contra, el tipus d’allotjament en règim de lloguer dobla la quantia, passant de 604.609 l’any 2011 a 1.135.320 l’any 2015. Aquest fet manifesta el fort creixement del nombre d’habitatges turístics de vacances (taula 4). Cal tenir present que aquestes xifres fan referència als turistes que s’allotgen en establiments regulats. Per tant, a través d’aquesta taula es pot veure la tendència creixent de l’ús dels habitatges turístics, però no es pot conèixer el nombre real d’habitatge turístics perquè la gran majoria no tenen llicència. L’ús de fonts oficials i de comercialització per Internet ens pot ajudar a posar-hi alguna clarícia. Taula 4. Nombre de turistes per tipus d’allotjament MALLORCA

2011

2012

2013

2014

2015

6.715.281

6.652.017

6.897.333

6.732.708

6.206.634

Allotjament en règim de propietat

546.798

569.572

621.552

548.425

398.869

Allotjament en règim de lloguer

604.609

857.761

901.440

1.291.965

1.135.320

Allotjament de familiars o amics

821.152

821.277

731.736

742.673

682.630

Altres

237.920

273.166

327.658

334.699

383.498

Hotels o similar

Font: Elaboració pròpia de dades de l’Agència de Turisme de les Balears, 2015

La Llei 8/2012, de 19 de juliol, del turisme de les Illes Balears diferencia entre les empreses turístiques d’allotjament i les empreses comercialitzadores d’estades turístiques en habitatges. Tot seguit, atenent al catàleg hoteler de Mallorca (actualitzat a novembre de 2015) es detallen els actuals establiments que ofereixen allotjament turístic al litoral d’Artà a partir de la classificació de la Llei 8/2012: – Empreses turístiques d’allotjament: – L’hotel Naturplaya: És l’únic hotel de la zona i es localitza a la urbanització s’Estanyol. És de 4 estrelles i té capacitat per 89 places. –124–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

– Hostal Sol i Mar: ubicat al carrer les Margalides de la urbanització Montferrutx. És de 2 estrelles i té capacitat per a 12 places. – Apartament turístic: ubicat al carrer Ermita de la urbanització de Betlem. És d’una clau i té capacitat per a 32 persones. – Casa de colònies de Sant Guillem i Sant Antoni: ubicat al carrer Rosella de la Colònia de Sant Pere, té capacitat per grups de més de 20 persones. – Empreses comercialitzadores d’estades turístiques a habitatges: – Habitatges turístics de vacances: el catàleg hoteler té registrats 31 habitatges amb aquesta regulació entre la Colònia de Sant Pere, Montferrutx, s’Estanyol i Betlem. En conjunt, l’oferta hotelera és minsa, mentre que el major nombre de places regulades ve representada per les empreses turístiques d’allotjament a habitatges. Ara bé, la realitat sobre les empreses comercialitzadores d’estades turístiques a Figura 9. Localització dels habitatges turístics de vacances

Font: elaboració pròpia de la base cartogràfica del Portal Oficial del Cadastre; dades estadístiques de la plataforma InsideAirbnb; dades estadístiques del catàleg hoteler de l’Agència de Turisme de les Balears. –125–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

habitatges és una altra. Des de l’Ajuntament ens van comentar que dels 300 habitatges turístics que hi pot haver en lloguer vacacional al municipi només uns 30 estan regulats. A través del mapa de la figura 9 es representa, per una banda, la localització dels habitatges turístics de vacances regulats, senyalats en color vermell i, d’altra banda, en color blau es marquen els habitatges que s’anuncien a través de la plataforma Airbnb, sense especificar si tenen llicència o no. El conjunt del mapa mostra com a l’àrea d’estudi són més de 100 els habitatges que s’anuncien per lloguer vacacional al web Airbnb i només 30 estan regulats. La plataforma Insideairbnb demostra que només 34 amfitrions dels 257 ofereixen el lloguer d’habitacions privades per curtes estades. Aquesta modalitat està més d’acord amb la ideologia de l’economia col·laborativa. Per contra, el lloguer d’apartaments sencers es dispara a 222 usuaris. El preu mitjà en temporada alta és de 144 euros/nit. Una alternativa que surt bastant més rendible que la majoria d’apartaments turístics o hotels (taula 5). La taula 5 compara els preus mitjans que s’ofereixen a través d’Airbnb dels allotjaments en habitatges turístics entre el municipi d’Artà i altres municipis de l’illa. Així és que, per exemple, nuclis litorals com Alcúdia, Pollença o Capdepera tenen un preu mitjà aproximat al d’Artà, uns 150 euros/nit. A altres municipis de la serra de Tramuntana com és el cas de Deià, es dispara el preu mitjà a 267 euros/nit. Palma registra un preu mitjà dels més baixos, sent aquest de 111 euros/nit. El preu dels nuclis de l’interior varien en funció de la proximitat a la capital, quan més a prop més car. Alguns exemples són Sineu amb un preu mitjà de 121 euros/nit, i per contra trobem Santa Maria del Camí, 193 euros/nit. Taula 5. Preu mitjà per nit dels habitatges anunciats per Airbnb Municipi

Mitjana €/nit

Artà

144

Alcúdia

142

Pollença

158

Capdepera

140

Sineu

121

Porreres

187

Deià

267

Sta. Maria del Camí

193

Palma

111

Font: elaboració pròpia de dades estadístiques de la plataforma InsideAirbnb.

Comparem ara el percentatge d’habitatges en lloguer amb el nombre d’habitatges que té el conjunt del municipi d’Artà. Els 257 anuncis que ofereixen allotjament turístic a través d’Airbnb formen el 6% del parc total d’habitatges, –126–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

sent aquest de 4.419 segons el cens 2011. Aquest percentatge és bastant elevat si tenim en compte que cada habitatge té capacitat per un mínim de 4 places. A més, si ho comparem amb el nombre de places d’allotjament turístic reglat veiem que els habitatges turístics anunciats per Airbnb desborden el mercat. Les dades estadístiques que proporciona l’Agència de Turisme de les Balears permeten conèixer que, dins el terme municipal d’Artà, els 17 establiments reglats tenen capacitat per 361 places. Per tant, aquest valor és molt inferior a la capacitat que poden tenir el conjunt dels 257 habitatges turístics d’Artà (taula 6). Taula 6. Relació entre el nombre d’habitatges familiars, empreses turístiques d’allotjament i allotjaments turístics a habitatges, a Artà Total Empreses Places empreses Habitatges Habitatges Habitatges Habitatges habitatges turístiques turístiques turístics de principals secundaris buits familiars d’allotjament d’allotjament vacances 4.419

2.920

582

917

17

361

257

Font: elaboració pròpia de dades de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears, l’Observatori del Turisme de les Balears i la plataforma InsideAirbnb

A través de les dades de la plataforma InsideAirbnb sabem que el 68% dels anunciants, a nivell municipal, ofereix més d’un habitatge. Aquest fet demostra la importància d’aquesta plataforma per a les empreses comercialitzadores d’estades turístiques. En aquest aspecte trobem que un nombrós grup de professionals turístics utilitzen la plataforma per publicar els seus pisos de lloguer. I encara que Airbnb no va ser concedida per al negoci sinó per l’economia col·laborativa, s’estalvien inversions en web, passarel·les de pagament, etc. El conjunt d’aquesta anàlisi ens demostra que, per una banda els usuaris professionals o immobiliàries controlen la majoria d’aquests habitatges. D’altra banda, mostra que el perfil de l’usuari d’Airbnb és més professional i rendista que no pas d’un perfil d’usuari que segueix la idea de l’economia col·laborativa per complementar ingressos compartint casa seva. A més a més, cal tenir present que durant els mesos d’estiu es cobreixen quasi el 100% de les ofertes, tant d’empreses turístiques d’allotjament com de les empreses comercialitzadores d’estades turístiques en habitatges. Aquesta pressió humana sobre el territori genera conflictes urbans entre usuaris i visitants, per l’accés a l’habitatge, dèficit d’aigua, elevat consum elèctric, generació i gestió dels residus, contaminació de l’atmosfera, saturació d’espais públics i de les infraestructures i serveis, canvi dels usos comercials, etc. Entenem que aquests problemes es poden qualificar com gentrificació a causa de la pressió turística i de la falta de regulació per part de l’administració pública.

–127–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

5.5. L’oferta complementària L’oferta complementària fa referència als serveis turístics o de caràcter general que es consideren una atracció turística per al lleure o entreteniment (Seguí, 2006). La Colònia de Sant Pere, com a principal nucli urbà del litoral, és el que disposa d’una major oferta en serveis de bars, restaurants i comerços. Mitjançant l’exploració del territori i les entrevistes s’han identificat els establiments comercials, el perfil d’usuari i la seva localització. A través del mapa de la figura 10 s’observa que les empreses turístiques de restauració es concentren majoritàriament a primera línia, al passeig del Mar. Dels 17 establiments de restauració que hi ha entre la Colònia i Montferrutx, 8 es localitzen al mateix passeig del Mar, 3 a les proximitats del port i la resta es troben a l’interior tot i no estar molt allunyats de la costa. Els establiments de restauració del Passeig del Mar estan ambientats per atraure l’interès dels turistes que en són els principals clients. Els establiments s’adeqüen a la demanda dels clients mitjançant l’ús de mobiliari de qualitat, grans para-sols, decoració marina, atenció cordial, aliments frescos, etc. En conseqüència, els preus de les cartes del conjunt d’aquest establiments són més elevats del comú, ja que el preu mitjà per dinar ronda els 30 euros per persona. Podem posar com exemple el restaurant Playa que ha estat notícia al Diario de Mallorca. El negoci familiar permet als seus clients degustar una cuina de qualitat a partir de productes de proximitat al mateix temps que es contemplen les vistes a la badia d’Alcúdia (Font, 2016). L’elevat preu d’aquest servei determina els seus clients i el converteix en un establiment destinat principalment a ús turístic. Com ens explica Maria Francisca Martí, empleada del supermercat de la plaça durant més de 15 anys i veïna de la Colònia, la majoria de residents no es poden permetre dinar habitualment als restaurants del passeig marítim perquè els preus turístics són massa elevats. Ens confirma també que són establiments de temporada, tots ells tanquen les portes durant els mesos d’hivern perquè no els surt a compte obrir. Només són un parell els que es mantenen oberts tot l’any i aquests es troben a l’interior del nucli, com per exemple els restaurants Goupodaix, el Pescador o el bar del centre cultural. A través d’aquest anàlisi s’ha pogut veure com el conjunt d’establiments del front marítim aprofiten l’estacionalitat turística per treure els màxims beneficis, al mateix temps que marginen a la població resident a qui el seu nivell de renda no els permet fer un ús freqüent d’aquests serveis. Respecte a altres ofertes complementàries trobem que, a les proximitats del port nàutic hi ha un supermercat que ofereix tot tipus de serveis bàsics, des de carnisseria, xarcuteria, fruites i verdures, a queviures, begudes, secció de drogueria i objectes de platja. La seva ubicació s’explica, entre d’altres factors, per donar servei als usuaris de les instal·lacions del port nàutic, principalment als usuaris de les embarcacions d’esbarjo. Un altre supermercat amb les mateixes característiques es troba al centre del poble, a la plaça de l’església, al costat –128–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

del qual hi ha l’oficina de correus i l’estanc (fig. 10). També cal destacar que hi ha dos establiments amb un perfil més turístic pel fet de vendre souvenirs i material de platja. A més, la resta d’establiments comercials que es localitzen dins la Colònia són: una única entitat bancària, una farmàcia, una floristeria, una perruqueria, una tenda de roba, menjar per endur i autoservei de bugaderia. A la urbanització de Montferrutx l’oferta complementària es limita a un únic establiment: el restaurant i hostal Sol i Mar. Pel que fa al conjunt de la zona residencial de Betlem, hi ha un sol restaurant, Es Caló, i un petit establiment que s’encarrega d’oferir el servei de forn, quiosc i supermercat. Just al costat d’aquest darrer establiment s’hi troba un bar restaurant i una immobiliària. Fent referència als preus de l’oferta complementaria d’aquesta urbanització trobem que aquests són relativament més elevats pel fet de no tenir competència pròxima i per les característiques residencials de la zona. Figura 10. Localització de l’oferta complementària de la Colònia de Sant Pere

Font: elaboració pròpia. Base cartogràfica del Portal Oficial del Cadastre

En resum, es pot dir que l’oferta complementaria de comerços propis d’un petit poble d’origen agrari minva a favor dels establiments turístics que funcionen per temporada. Aquests últims prioritzen donar servei als turistes ja que predominen els restaurants, botigues de lloguer de cotxes i immobiliàries. A més, –129–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

la baixa densitat del conjunt de l’oferta respon a la funcionalitat residencial dels nuclis. Ja que, les zones residencials donen preferència al procés d’urbanització, marginant així qualsevol tipus d’activitat relacionada amb el turisme (Aledo, Manzón i Mantecón, 2007). L’economia local queda així clarament afectada per l’estacionalitat turística. Perquè els efectes de l’expansió urbana, juntament amb el baix pes demogràfic, obliguen a les poques activitats comercials que s’ofereixen a tancar fora del període estival.

6. Conclusions La principal fortalesa de la destinació turística del litoral d’Artà és la qualitat de l’entorn natural que l’envolta. El turisme de masses a Mallorca ha afectat aquesta regió amb el desenvolupament del turisme residencial i de segones residències. D’aquesta manera, l’expansió urbana de les zones residencials de s’Estanyol, Montferrutx i Betlem són producte del segon i tercer boom turístics. La funció exclusivament residencial d’aquests nuclis ha dificultat el desenvolupament d’oferta turística i comercial. Però d’ençà de l’inici de la crisi, la Colònia de Sant Pere experimenta un canvi en la seva funció, passant de ser una colònia d’estiueig de població resident a ser-ho pel lloguer turístic d’habitatges. Tanmateix, la seva fisonomia urbana no s’ha vist gaire alterada per les infraestructures i edificacions pròpies de les zones massificades turísticament. Cal recordar que en aquesta zona litoral només hi ha un establiment hoteler amb capacitat per a 89 places, ubicat a la urbanització s’Estanyol. D’altra banda, el lloguer d’habitatges turístics no és recent. Aquesta modalitat va aparèixer amb l’arribada del turisme de masses, però actualment el seu impacte es veu multiplicat. Per una banda, la demanda creix per la fragmentació de les vacances, al mateix temps que es milloren les infraestructures de comunicació i mobilitat. D’altra banda, els canvis en els fluxos turístics a causa dels conflictes bèl·lics o polítics dels països àrabs mediterranis fan que les Balears siguin una destinació favorable per als interessos immobiliaris, que a més treuen profit de l’impacte econòmic de la crisi. Així mateix, les noves tecnologies i les xarxes socials han convertit els portals d’Internet com Airbnb en un element clau per facilitar la comercialització d’estades turístiques a habitatges, al mateix temps que es compleix amb les exigències d’un turista més autònom. L’afluència turística del litoral d’Artà sempre ha estat escassa per la falta d’establiments hotelers. Però durant els últims anys l’explosió del lloguer d’habitatges turístics ha provocat un augment del nombre de turistes. Així doncs, l’ocupació per part de turistes dels més de 100 habitatges que s’anuncien a través de la plataforma Airbnb impacten sobre el territori provocant una transformació social i espacial. Dins el marc del tercer boom turístic, podem definir aquests nuclis litorals com un exemple del nou model de “turistització residencial”, –130–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

caracteritzat pel desplaçament dels seus tradicionals usuaris residents per part de turistes, arran de la qual cosa ho denominem gentrificació turística. D’aquí que diguem que la colònia d’estiueig ha esdevingut un resort turístic. Els factors que transformen aquests espais residencials a ús turístic responen a diferents fenòmens com l’interès del turisme residencial per produir sòl urbà i construir habitatges per posteriorment vendre’ls; l’oportunitat de negoci que representa el lloguer d’habitatges turístics per als propietaris i empreses immobiliàries; el creixement descontrolat del nombre d’habitatges turístics a partir de l’ús de les plataformes com Airbnb i l’increment del preu dels habitatges. Així doncs, les causes que han contribuït a la turistització residencial dels nuclis del litoral d’Artà ens permeten definir l’inici d’un procés de gentrificació. Aquest procés el podem relacionar amb la tendència a disminuir de la població resident de la Colònia a partir del 2012 (passant de 569 residents l’any 2012 a 533 l’any 2015) i per l’increment dels preus de lloguer dels habitatges i la dificultat per accedir-hi. A més, els efectes negatius de l’estacionalitat sobre l’economia local i els elevats preus de l’oferta complementària (basada principalment en satisfer les necessitats dels turistes), intensifiquen la marginació de la població resident. A causa de tot això, la transformació socioespacial que es produeix tendeix a desplaçar la població original a altres indrets per deixar lloc als turistes que fan ús d’aquests habitatges vacacionals. O dit d’una altra manera, la població que vol residir en aquests nuclis té dificultats per trobar un lloguer assequible a causa de l’interès dels propietaris i les immobiliàries per llogar els habitatges per dies o setmanes a preus més alts. Més enllà de la diagnosi dels canvis generats per la turistització residencial, el nostre propòsit també és culminar aquest treball amb la proposta de mesures que contribueixin a mitigar els impactes socials i ecològics d’aquest fenomen. És per això que pensem que per poder frenar l’impacte que està generant aquesta nova explosió dins el tercer boom turístic i evitar que el turisme es converteixi en un element gentrificador, s’ha de regular i controlar la proliferació dels habitatges turístics. Per tant, cal adaptar la Llei Turística perquè es dugui a terme un control dels habitatges que s’anuncien. Cal prendre mesures per evitar el control i la gestió dels habitatges de nuclis com els de la Colònia per part de grans empreses com Airbnb. Per això es planteja que s’impedeixi a les empreses immobiliàries, agències o hotels fer ús de les plataformes com Airbnb. Així s’afavoriria l’economia col·laborativa, amb la limitació dels dies de lloguer a l’any i assegurar que qui ofereix l’habitatge sigui compartint-lo, i no amb apartaments turístics que interfereixen sobre la quotidianitat dels veïns o el dret a l’habitatge. La tendència a que persones de classe mitjana visquin de rendes a partir del lloguer d’habitatges turístics, es faci especulació immobiliària i que grans empreses controlin aquest mercat va en detriment del dret a l’habitatge. El valor d’ús de l’habitatge fa referència a l’ús habitacional que se’n fa d’ell, amb la finalitat de viure-hi, mentre que el valor de canvi és la traducció de l’immo–131–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

ble als preus de mercat especulatiu. El problema apareix quan es situa el valor de canvi d’un habitatge per davant del seu valor d’ús, fent dels habitatges un negoci impedint el dret a l’habitatge. A més a més, cal fer referència també a la pressió sobre els recursos naturals. A Mallorca es superen any rere any els rècords en el nombre d’arribada de turistes (Magro, 2016). La forta pressió humana sobre el territori satura l’illa i fa aparèixer problemes de dèficits d’aigua, en la gestió dels residus, l’augment del consum energètic, etc. Tot i que les magnituds d’aquest estudi no ens han permès aprofundir en els indicadors de sostenibilitat de la zona, cal tenir en compte que la continuïtat d’aquest model socioeconòmic i l’impacte que provoca sobre el territori suposen la insostenibilitat turística de les Illes Balears. Finalment, cal recordar que l’elecció d’aquesta destinació és una alternativa a les zones turístiques dels països àrabs amb conflictes i també dels països europeus que han viscut recents episodis d’atacs terroristes. Aquest destí també és escollit pel seu atractiu i pels seus paisatges. Els motius pels quals els fluxos turístics canvien de direcció són múltiples. Amb aquest recordatori fem referència a la importància de mantenir viu el destí de forma sostenible. Per això, per tal de garantir el futur d’aquest destí i no morir d’èxit és necessari que els poders públics s’anticipin als problemes, prevenint-los i evitant el seu creixement.

Bibliografia Adrover, M. (2016). “El Consell asume la decisión de elegir las zonas aptas para el alquiler turístico”. Diario de Mallorca, 26 d’agost. http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2016/08/26/ consell-asume-decision-elegir-zonas/1144885.html?oauth_comprueba=1 (consultat 27/08/ 2016). Agència de Turisme de les Balears (2015). El turisme a les Illes Balears: Anuari 2015. Agència de Turisme de les Balears; Govern de les Illes Balears. http://www.caib.es/sacmicrofront/ archivopub.do?ctrl=MCRST865ZI211168&id=211168 (consultat 25/07/2016). Aledo, Antonio; Tomás Mazón; Alejandro Mantecón (2007). “La insostenibilidad del turismo residencial”. Antropología y turismo: claves culturales y disciplinares. Mèxic DF: Plaza y Valdés, p. 185-208. Arias, Albert; Alan Quaglieri (2016). “Unravelling Aribnb: urban perspectives from Barcelona”, dins: Antonio Paolo Russo; Grec Richards [ed.]. Reinventing the Local in Tourism: Producing, Consuming and Negotiating Place. Buffalo, NY: Channel View Publications, p. 209-228. Barceló, Bartomeu (2000). “Història del turisme a Mallorca”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 50, p. 31-55. Barceló, Joan Josep; Imma Folchi (1976). La colònia de Sant Pere d’Artà: aspectos geográficos, históricos y turísticos. Palma: propietat de l’autor. Binimelis, Jaume (2006). “La difusió residencial a l’espai rural de l’illa de Mallorca a la dècada dels noranta: Noves aportacions per a una correcta interpretació de l’anomenat “tercer boom” turístic”. Scripta Nova: Revista electrònica de geografia i ciències socials, vol. X, núm. 225. Binimelis, Jaume; Antoni Ordinas (2012). “Paisatge i canvi territorial en el món rural de les Illes Balears”. Territoris, núm. 8, p. 11-28. –132–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 107-133 Maria Lluc Rusca-Mestre i Macià Blázquez-Salom De colònia d’estiueig a resort turísticoresidencial.Gentrificació turística de petits nuclis costaners al litoral d’Artà

Blasco, Avel·lí (2015). “Lloguer d’habitatges a turistes”, dins: Andreu Grimalt [ed.]. Anuari del Turisme de les Illes Balears 2015. Palma: Gadeso, p. 101-116. Cócola, Agustín (2016). Apartamentos turísticos, hoteles y desplazamiento de población: Informe para el debate sobre el nuevo Plan Especial Urbanístico de Regulación de los Alojamientos Turísticos. Barcelona: Creative Commons. http://agustincocolagant.net/ (consultat 28/07/2016). Fernández, Alfonso (2004). “Turismo y ordenación del territorio”. Quaderns de política econòmica, núm. 7, p. 35-47. http://www.uv.es/poleco/ (consultat 22/06/2016). Font, B. (12/08/2016). “Restaurant Playa: exquisito en primera línea en la Colònia de Sant Pere”. Diario de Mallorca. http://suscriptor.diariodemallorca.es/suscriptor/fnd/2016/08/12/ exquisito-primera-linea/1141458.html (consultat 12/08/2016). Fullana, Antoni (2005).“Evolución de la población de Menorca a finales de siglo xx: incidencia de la actividad turística en su desarrollo”. Cuadernos Geográficos, núm. 36, p. 307-317. Gómez, Belén (1999). “La relación clima-turismo: consideraciones básicas en los fundamentos teóricos y prácticos”. Investigaciones Geográficas, núm. 21, p. 21-34. Hiernaux, Daniel; Carmen Imelda (2014). “Turismo y gentrificación: Pistas teóricas sobre una articulación”. Revista de geografia Norte Grande, núm. 58, p. 55-70. Hof, Angela; Macià Blázquez (2013). “The Linkages between Real Estate Tourism and Urban Sprawl in Majorca (Balearic Islands, Spain)”. Land, núm. 2, p. 252-277. Lluch i Dubon; Ferran Dídac (1997). Geografia de les Illes Balears. Palma: Lleonard Muntaner. Magro, A. (2016). “Todas las plazas turísticas de Mallorca, vendidas en agosto [en línia]”. Diario de Mallorca, 14 d’agost. http://suscriptor.diariodemallorca.es/mallorca/2016/08/14/isla-llena-vendido-agosto/1141979.html?oauth_comprueba=1 (consultat 14/08/2016). Martín, Immaculada (2004).” La política de regulación y fomento de los alojamientos turísticos”. Quaderns de política econòmica, núm. 7, p. 72-92. http://www.uv.es/poleco/ (consultat a 04/07/2016). Mestre, Margalida (2015). “Ciutat i territori a Mallorca”. Documents d’anàlisi geogràfica, núm. 61 (2), p. 351-368. Pons, Antoni; Onofre Rullan; Ivan Murray (2014). “Tourism capitalisme and island urbanitzation: touristac commodation diffusion in the Balearics, 1936-2010”. Island Studies Journal, vol. 9, núm. 2, p. 239-258. http://www.islandstudies.ca/sites/islandstudies.ca/ files/ISJ-9-2-PonsRullanMurray_0.pdf (consultat 03/06/2016). Pons, Antoni (2011). “L’Expansió de la Urbanització a les Illes Balears (1956- 2006): Influència del factor costaner”. Treball de fi de màster. Palma: Universitat de les Illes Balears, Departament de Ciències de la Terra. Rullan Salamanca, Onofre (1998). “De la Cova de Canet al Tercer Boom Turístic. Una primera aproximació a la geografía històrica de Mallorca”, dins: El medi ambient a les Illes Balears. Qui és qui? Palma: Sa Nostra, p. 171-213. – (2007). L’ordenació territorial a les Balears: segles xix-xx. Palma: Edicions Documenta Balear. Salvà, Pere Antoni (1998). “Los modelos de desarrollo turístico en el mediterráneo”. Cuadernos de turismo, múm. 2, p. 7-24. http://revistas.um.es/turismo/article/view/23401/22671 (consultat 20/07/2016). – (2011). “El turismo residencial ¿Una manifestación de nuevos turismos y nuevos comportamientos turísticos en el siglo xxi?”.Cuadernos de turismo, núm. 27, p. 823-836. Sastre, Antoni (1997). Mercat turístic Balear. Palma: Institut d’Estudis Baleàric. Seguí Llinás, Miquel (2006). El turisme a les Balears: 1950-2005. Palma: Edicions Documenta Balear. Seguí, Joana Maria; Maria Rosa Martínez (2012). “Los tráficos internacionales y las compañías de bajo coste en las Islas Baleares: Movilidad versus sostenibilidad”. Territoris, vol. 8, núm. 1, p. 241-264.

–133–


CONFERÃ&#x2C6;NCIES


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 137-171 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.127

El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives1 Valerià Paül

Departamento de Xeografía Universidade de Santiago de Compostela v.paul.carril@usc.es

Resum La disciplina geogràfica presenta un paper clau en la construcció ideològica nacionalista del paisatge. Amb aquesta premissa de partida, s’analitzen els volums de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos mitjançant una perspectiva hermenèutica. D’entrada, es dedueix que Catalunya hi apareix representada com una nació composada d’una gran diversitat de paisatges, cadascun dels quals s’intenta fixar a escala comarcal. S’interpreta que alguns autors de l’obra semblen lligar la coherència del mosaic paisatgístic català al paper rector que hi exerceix Barcelona. El context en què es publica, la dictadura franquista, implica una contenció de la càrrega nacionalista catalana en el discurs paisatgístic, de manera que aquesta no hi resulta evident. Paraules clau: paisatge, ideologia, nacionalisme, geografia, Catalunya.

Resumen: El paisaje en la Geografia de Catalunya de la editorial Aedos: algunas lecturas interpretativas La disciplina geográfica presenta un papel clave en la construcción ideológica nacionalista del paisaje. Con esta premisa de partida, se analizan los volúmenes de la Geografia de Catalunya de la editorial Aedos mediante una perspectiva hermenéutica. De entrada, se deduce que Cataluña aparece representada en los mismos como una nación compuesta de una gran diversidad de paisajes, cada uno de los cuales se intenta fijar a escala comarcal. Se interpreta que algunos autores de la obra parecen ligar la coherencia del mosaico 1. Agraïments. A Roser Majoral i Joan Tort, els meus directors de tesi, per acostar-me als llibres aquí analitzats. A Joan Nogué, per Els nacionalismes i el territori, que de nen em va seduir vers la geografia. A Josep M. Panareda, per les passejades per Galícia conversant sobre geografia acadèmica catalana. A Jesús Burgueño, Jaume Font, Rafael Giménez i Capdevila, Maria Herrero, Josep Oliveras, Arnau Queralt, Eduard Rovira i Pere Sala, per raons diferents, però que conflueixen en aquest treball. A José I. Vila, Juan M. Trillo, Xosé M. Santos, Miguel Pazos i Rubén C. Lois, pels centenars d’hores de sucosos debats en la interfície entre la geografia regional, la geografia política i la geografia cultural; als dos primers, també, per la lectura d’una versió anterior d’aquestes pàgines. Als meus amics catalans, a qui enyoro cada dia; sobretot, a Marc Casanova, pertot per tot, ara per la revisió d’aquest text.

–137–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

paisajístico catalán al papel rector que ejerce Barcelona. El contexto en el que se publica, la dictadura franquista, implica una contención de la carga nacionalista catalana en el discurso paisajístico, de forma que esta no resulta evidente en el mismo. Palabras clave: paisaje, ideología, nacionalismo, geografía, Cataluña.

Abstract: Landscape in the Geografia de Catalunya of AEDOS: some interpretative readings The discipline of Geography plays a key role in the framing of landscape as a nationalist ideological construction. This is analysed from a hermeneutic perspective in the Geografia de Catalunya, a multi-volume collection of writings published by AEDOS. At face value this document portrays Catalonia as a nation consisting of a great diversity of landscapes, each corresponding to one of the comarques, a sub-national Catalan territory. It is interpreted that some contributors to the volumes seem to attribute a cohesive role to Barcelona amongst this outwardly fragmented mosaic of landscapes. Given the historical context of their publication, during Franco’s dictatorship, these Catalan nationalist views had to be expressed in restrained and subtle ways. Keywords: landscape, ideology, nationalism, geography, Catalonia.

* * * Endinsar-se en l’afer del paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos és una tasca que, de ben segur, permet diverses aproximacions i, alhora, interpretacions variades no coincidents. Així doncs, convé d’entrada assenyalar la naturalesa subjectiva d’aquest text, allunyada de les lectures positivistes sovint dominants en geografia. En aquest sentit, participo de l’òptica del “coneixement situat” de Haraway (1988), que posa en dubte la pretesa neutralitat i imparcialitat de la producció científica. Precisament pel que fa al paisatge, un dels principals experts contemporanis en aquesta matèria ha afirmat que “evidentment, [invalidar l’abordatge científic objectivista] no significa que hom no pugui mantenir un discurs coherent respecte a aquest tema” (Roger, 2008, p. 75).2 En tot cas, reconèixer la parcialitat d’un mateix comporta entendre l’obra dels altres –també la Geografia de Catalunya de l’Aedos– com un producte subjectiu, per molt asèptica i objectiva que hom la pretengui presentar. Ras i curt, la següent cita resumeix el capteniment d’aquest treball: “Tot artefacte cultural pot ser llegit i interpretat com a petjada d’una interacció social passada, sense oblidar, com insisteix el paradigma constructivista, que aquesta lectura (en tant que selecció, sistematització i interpretació) és una construcció social i política per si mateixa, en la qual intervé, no només el creador original de l’artefacte cultural, 2. Totes les traduccions al català són pròpies.

–138–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

sinó l’investigador que el llegeix posteriorment i l’interpreta.” (Ruiz Olabuénaga, 1999, p. 123).

Dit això, convé fer un breu esment introductori a l’obra objecte d’estudi per, així mateix, efectuar-ne un paral·lelisme que emergirà de forma repetida al llarg de la present contribució. La Geografia de Catalunya de l’Aedos constitueix un assoliment majúscul de l’estudi geogràfic del país, sense igual en altres terres hispàniques i, amb tots els matisos que convindria fer, no ha estat superada. Generacions de geògrafs hem recorregut els tres volums per cercar-hi les claus fonamentals del territori català i rigor en camps temàtics concrets, i no només per fer-ne geografia històrica. La transcendència dels llibres que ens ocupen es fa palesa en geografies de Catalunya posteriors, com ara Majoral (2002), Panareda (1996, 1997) o Lorman i Planas (1983), les quals presenten evidents enfocaments i continguts coincidents amb l’obra de l’Aedos. La Geografia de Catalunya de l’Aedos representa quelcom equivalent al que el Tableau de la géographie de la France de Vidal de la Blache (1903) suposa en el cas francès. Ara bé, no es pot passar per alt que la geografia de Catalunya mai no ha estat transmesa de forma persistent pel sistema escolar d’un estat-nació assentat i gelós de la seva identitat com ha ocorregut a França, o a Espanya. Així, el Tableau, i la seva anàlisi magistral d’Ortega Cantero (2005), seran el nostre mirall. Tant, que pensem que les paraules següents sobre el Tableau són també aplicables a l’obra objecte d’estudi: “El Tableau no només va establir un veritable paradigma de la recerca monogràfica regional; va oferir a més a més, alhora, una nova manera d’entendre –i legitimar– el fet nacional, l’entitat històrica de la nació.” (Ortega Cantero, 2005, p. 43-44).

La quantitat i qualitat de recerques sobre el Tableau que Caballero (2009, 2013), Lencioni (2009) o Ortega Cantero (2005) esmenten com a antecedents dels seus propis treballs no únicament proven la influència d’aquell llibre per a la posteritat com a referent disciplinari seminal, sinó també el rèdit que anys després se’n pot treure repetidament des d’una perspectiva analítica. Les properes pàgines pretenen fer quelcom de similar amb la Geografia de Catalunya de l’Aedos. Em centraré en el concepte de paisatge que se’n desprèn, que no entenc com a casual, com tampoc és fortuït el que traspua del Tableau (Caballero, 2009; Ortega Cantero, 2005). Aquest escrit es deriva d’una conferència a la Societat Catalana de Geografia.3 D’entrada, aporta les coordenades teòriques i metodològiques de partida, que condicionen el treball efectuat. Després proposa algunes lectures de l’obra objecte d’estudi, estructurades en quatre apartats successius.

3. La conferència que desemboca en aquest article va tenir lloc el 3 de març de 2016 a l’Institut d’Estudis Catalans. Vegeu-ne la ressenya de Josep Oliveras: http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91771.htm [Consultat 30/3/2017.]

–139–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

1. Claus teòriques 1.1. Paisatge, ideologia i nacionalisme Ara per ara, pot semblar sobrer escriure un apartat sobre el concepte de paisatge. Se n’ha parlat tan a bastament des del Conveni Europeu de 2000 que resulta reiteratiu tot el que se’n pugui dir. Tanmateix, sobta la persistència de la visió objectivista, que es vesteix de veritat absoluta i considera que el paisatge només és abordable a través de mecanismes quantitatius –de mètriques, índexs i mesures ajudats per un ús acrític i hiperbòlic dels sistemes d’informació geogràfica–. Aquestes tècniques creen un garbuix considerable, donen lloc a una confusió conceptual d’alçada i desemboquen en la indistinció sistemàtica entre paisatge, d’una banda, i medi ambient, ecosistemes o hàbitats, de l’altra. D’aquí que convingui d’entrada una definició de paisatge escaient: “una realitat física i la representació que culturalment en fem; [...] la fesomia externa i visible d’una determinada porció de la superfície terrestre i la percepció individual i social que genera; [...] un tangible geogràfic i la seva interpretació intangible.” (Nogué, 2017, p. 7). Per a més precisions conceptuals, hem intentat desenvolupar a fons aquesta comprensió del concepte a Paül et al. (2011) i Paül i Labraña (2013). La “segona dimensió” composada de representacions, percepcions i interpretacions no és, convé insistir-hi, prescindible de cap de les maneres. Resulta amb justesa consubstancial al paisatge. D’entre les diverses escoles, línies i perspectives que s’hi atansen, aquí ens interessa el paisatge entès com a ideologia. Mitchell (2008, p. 162) va parlar, amb guions, d’una “landscape-as-ideology school”. Advertia, per cert, que, sense negar un valor capital al paisatge com a ideologia entesa en un sentit immaterial i intangible, no es pot perdre de vista que el paisatge també és compost de matèria física voluble, modelable i afaiçonada per aquesta mateixa ideologia. Però què és la ideologia? “El conjunt de les representacions socials, de les imatges, dels símbols i de les idees, dels valors i de les creences que caracteritzen un grup social en un moment donat de la seva història.” (Di Méo i Buléon, 2005, p. 112).

El paisatge s’entén, per tant, com a ideologia lligada a un territori. Com les imatges i les idees que hom té sobre aquell territori i com les creences i els valors que hom hi projecta, culturals i socials en tant que humanes. La següent cita hi toca de mig a mig: “Les mirades del paisatge –i el propi paisatge– reflecteixen una determinada forma d’organitzar i experimentar l’ordre visual de les coses en el territori, una «ideologia visual». Així, el paisatge contribueix a «naturalitzar» i «normalitzar» les relacions socials i l’ordre territorial establert.” (Nogué i Albet, 2008, p. 185).

De l’ampli espectre possible d’ideologies, en aquestes pàgines ens interessa el nacionalisme, que, com ja fa més de dues dècades es va apuntar, crea un “reguitzell de llocs d’identificació col·lectiva” (Nogué, 1991, p. 89) que són –140–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

paisatges en tant que projeccions “nacionals” en aquests indrets. Aquest mateix autor ha anat elaborant successivament l’argument de la relació entre nacionalisme i paisatge i ha escrit, més recentment: “Per al nacionalisme, més que per a qualsevol altre fenomen social, el paisatge és un receptacle del passat inscrit en el present.” (Nogué, 2006, p. 208). De tota manera, l’aproximació nacionalista al paisatge no consisteix només en una plètora d’indrets triats que d’alguna manera doten el nacionalisme d’una forma geogràfica tangible que pot ser visitada, fotografiada, filmada, recordada, etc., sinó també “imatges de la nació”, “exemplars d’ordre moral i d’harmonia estètica” (Daniels 1993, p. 5). Tal com han explicat Nogué (1991) i López Sández (2008), entre d’altres, el nacionalisme s’apropia d’un territori; en tant que aquest és impregnat de cultura, creat com a discurs i com a imaginari, emergeix el paisatge en totes les seves dimensions. Hi ha llibres sencers que treballen en aquesta direcció, per exemple Darby (2000), que analitza com la identitat britànica –o, millor dit, l’anglesa– ha enaltit des del segle xviii un determinat paisatge ideal com a nacional, a través d’una revisió d’una llarga nòmina d’autors, entre ells força poetes, però també de l’estudi de materials diversos com ara plànols de jardins, anuncis de publicitat, gravats i quadres. Aquest esforç des de les elits no sempre ha estat correspost per les classes mitjanes i baixes, que se n’han sentit excloses, com l’estudi de la implantació dels primers parcs nacionals britànics demostra. De fet, queda clar que arreu els primers parcs nacionals –i convindria qüestionar-se fins a quin punt també els posteriors, els actuals inclosos– van ser un intent del poder per fixar uns paisatges nacionals reconeguts. En el cas espanyol ho demostra Picos de Europa, en origen Covadonga (García Álvarez, 2013). 1.2. Geografia, ideologia, paisatge i nacionalisme. I un apunt sobre Catalunya i Espanya La geografia, com qualsevol altra ciència social, està amarada d’ideologia. Sovint hom l’ha volguda presentar com una disciplina purament objectiva, però aquesta pretensió és del tot interessada. Yves Lacoste va ser especialment sagaç respecte a això i, més enllà de les evidents derivades geopolítiques del seu assaig, convé subratllar-ne ara les consideracions que feia pel que fa a la geografia escolar. Obligatòriament cursada per la ciutadania de tot país del planeta en algun moment de la seva vida escolar, té com a missió fonamental, i això és vàlid encara avui dia, “la il·lustració i l’edificació del sentiment nacional” (Lacoste, 2008, p. 57). Lacoste ho analitzava en el mapa patri, però el paisatge sempre hi ha tingut un paper de primer nivell. Per posar un exemple concloent, en un treball recent he analitzat com, a Espanya, diversos manuals escolars de geografia van reproduir durant dècades la presència d’una serra inexistent al sud-est de Galícia, però que –una còmoda casualitat– se suposava que feia de frontera entre Espanya i Portugal (Paül, 2016). –141–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Vet aquí un exemple clar d’un paisatge inventat aparegut per la força d’una geografia plenament ideològica, en aquest cas nacionalista. De nou, la recerca acumulada al voltant del Tableau ens permet comprendre-ho de forma general: “La caracterització geogràfica de França, d’igual manera que, a una altra escala, la de les unitats menors, regionals o comarcals, que la componen, es tradueix en termes fisiognòmics, s’expressa en el paisatge. Les relacions geogràfiques que han conformat històricament la identitat nacional han quedat inscrites en el paisatge. [...] Vidal de la Blache cerca en les traces fisiognòmiques, en les petjades i els signes del paisatge, les claus del caràcter històric i nacional de França.” (Ortega Cantero, 2005, p. 25-26, 28).

Així doncs, el paisatge de la geografia vidaliana és, també, ideològic en tant que contribueix a la construcció d’una determinada idea de nació. Per tant, es carrega de nacionalisme. Sens dubte, podem cercar geògrafs anteriors a Vidal de la Blache que connectessin nacions i paisatges, com ara Ratzel, però cal no perdre de vista que paisatge en si mateix no constituïa un concepte central per a aquest autor vuitcentista, com tampoc ho era nació. “El vincle espiritual amb el sòl resideix en l’hàbit de viure plegats, en el treball comú i en la necessitat de protecció. L’hàbit de viure plegats esdevé consciència nacional; ella agrupa milions d’homes [...]. L’hàbit de viure plegats no lliga pas només el poble amb si mateix, sinó també amb el seu sòl on són enterrades les generacions passades. D’aquí la sacralització de certs llocs que sovint teixeixen vincles molt més forts que el mer hàbit de viure plegats o el treball en comú.” (Ratzel, 1987, p. 66).

Malgrat determinades excepcions, a Espanya la càrrega ideològica nacional(ista) de la geografia acadèmica d’ençà la dècada de 1970 ha estat un tema en guaret. Capel (1976) explicà clarament que, fins a aquella dècada, la geografia acadèmica va ser força complaent amb el règim franquista, no cal dir que de tall nacionalista (espanyol). El correlat gallec d’aquella genealogia, per posar d’exemple un territori que em toca de prop, ha estat interpretat per Constenla (2005) com una tensió constant entre el nacionalisme espanyol i una manera de fer que intenta obrir-se pas en clau gallega –no necessàriament nacionalista gallega–. En tot cas, manca un relat del que s’ha esdevingut en aquesta línia les darreres dècades a Espanya, més enllà d’alguna crítica a la influència del nacionalisme (no espanyol) a l’escola secundària per part de García Álvarez (2009) i d’un recent treball col·lectiu de Gómez Mendoza, Lois i Nel·lo (2013) sobre la crisi de l’anomenat “estat de les autonomies” en què, per cert, hi dominen les contribucions amb regust català, del Principat i dels altres països amb què compartim domini lingüístic. Dit sigui de passada, penso que no existeix una valoració general i detallada de la interrelació del nacionalisme català i la geografia acadèmica catalana, més enllà de la frase de Font (2013, p. 34) quan diu que “és des d’[una] perspectiva nacional des de la qual s’ha dut a terme la major part de la producció geogràfica contemporània [a Catalunya] [...], també una part important de la geografia universitària”. Però convindria saber de quina manera ha actuat aquesta “perspectiva nacional”, en línia amb la reflexió d’Hernando –142–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

(2001) sobre les obres de Francesc Flos i Pere Blasi publicades a inicis del segle xx i alguns dels seus epígons. Tanmateix, no conté aquella anàlisi consideracions respecte del paisatge transmès per aquests llibres, almenys de forma explícita: “Per reforçar els seus mèrits i convèncer de la necessitat del seu aprenentatge, alguns dels fenòmens descrits han estat evocats de manera lírica per il·lustres poetes i creadors. Així, Montserrat, el Pirineu, els seus rius, la Costa Brava són manifestacions del paisatge de Catalunya que cobren el caràcter de memorables, objectes de fervor, respecte, admiració. Gràcies a la presència de fotografies amb la seva imatge, aquests llocs i escenaris es converteixen en realitats culturals dotades d’un significat especial, ja que han estat triades, destacades i evocades per artistes diversos. D’aquesta manera, aquests llocs van esdevenint icones culturals que els excursionistes i viatgers visiten, experimenten i exalten, sacralitzant-ne la seva bellesa i proclamant-ne el seu encant.” (Hernando, 2001, p. 84).

Al seu torn, Nogué (2005) explicà la conformació dels dos grans cànons paisatgístics catalans, el d’arrel modernista i el d’arrel noucentista, tot correlacionant-los amb diferents sensibilitats nacionalistes (i culturals). Alhora, n’assajà una projecció dialèctica fins a l’etapa de l’actual Generalitat restablerta. Ara bé, en aquell treball clau de Nogué (2005) la geografia acadèmica no apareixia, en el d’Hernando (2001) trobem a faltar una consideració específica del paisatge i convé explorar la idea genèrica apuntada per Font (2013). Aquí rau el punt de partida de la temptativa d’interpretació aplicada a la Geografia de Catalunya de l’Aedos en les properes pàgines.

2. Breus apunts metodològics Caballero (2009, 2013) ha insistit sobre la conveniència de l’hermenèutica com a via per intentar entendre la construcció paisatgística realitzada per la geografia en el passat, tant pel que fa al paisatge en concret com quant a les obres de geografia que podem considerar clàssiques. La seva anàlisi del Tableau en prova la pertinència. D’acord amb aquest autor, l’aproximació hermenèutica proposa que l’intèrpret actual –en aquest cas, qui subscriu aquestes pàgines– actualitzi i faci present el sentit textual original, un sentit que d’altra banda ja ha estat actualitzat i fet present diverses vegades. Alhora, el sentit transmès i actualitzat arriba també als receptors de la interpretació –en aquest cas, els lectors–, que d’aquesta manera esdevenen partícips del procés. Per tant, l’hermenèutica implica establir un diàleg al voltant d’un text, acceptant-ne múltiples relacions recíproques. Aquesta és l’actitud que guia les properes pàgines, les quals s’han inspirat en el treball de Caballero pel que fa al Tableau. Com a darrera precisió, convé dir que aquest text ofereix algunes de les lectures esbossades a partir de les claus teòriques i metodològiques acabades d’explicar. S’estructuren en quatre apartats que van fent esment a materials –143–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

textuals i gràfics extrets dels tres volums de la Geografia de Catalunya. Les respectives referències es llisten al final, en un apartat de corpus textual. Pel que fa a les imatges, el peu de foto n’intenta aclarir l’autoria quan és possible.

3. El paisatge, un concepte central Estem d’acord que la Geografia de Catalunya de l’Aedos “venia a completar [...] l’empresa de dotar el territori de Catalunya d’un conjunt de monografies comarcals, inspirada [...] en el model de l’escola geogràfica de Paul Vidal de la Blache” (Nel·lo, 2009, s.p.). Si el Tableau vidalià constitueix un trencaclosques de petites monografies regionals –d’una desena de grans regions– i comarcals –els centenars de pays que hi apareixen citats, caracteritzats i delimitats–, la Geografia de Catalunya de l’Aedos ofereix en dos volums de més de 1.300 pàgines una impressionant “geografia comarcal”, així anomenada. Ara bé, aquesta constatació ha ocultat que el paisatge presenta, també, un rol fonamental en l’obra. Vegem de quina manera. D’entrada, el paisatge és objecte d’un text autònom, a càrrec de Solé (1958a, p. 269-278), cosa que manca a les geografies de Catalunya posteriors que he tingut l’ocasió d’analitzar. Anomenat “El paisatge geogràfic. Assaig de síntesi. El paisatge i les grans regions fisiogràfiques”, ha passat força desapercebut en relació al més conegut, i citat, “Introducció a l’estudi de les comarques catalanes. La comarca com a unitat geogràfica” (Vilà, 1964a, p. 9-21), quan ambdós tenen transcendència per a l’organització dels dos volums comarcals del llibre. D’alguna manera, en aquest país hi ha una obsessió tal per la divisió comarcal –sobretot per criticar-la (Font, 2008)–, que sempre se la cerca als llibres del passat, Geografia de Catalunya de l’Aedos inclosa. Però una lectura atenta suggereix que hi emergeix un altre concepte substantiu: el paisatge. D’acord amb Lencioni (2009, p. 106), per a Vidal paisatge i fisiognomia són conceptes diferents, car el primer s’associa als pays però el segon a les regions. Per a Solé (1958a), i en general tota l’obra que ens ocupa, podria semblar que també, atès que les set grans regions establertes són anomenades “fisiogràfiques”, no “paisatgístiques”. Ara bé, l’anàlisi curosa del text relatiu a aquest aspecte ens revela que s’empren com a conceptes indistints, sense teoritzar una diferència escalar entre una i altra categoria. És més, Solé (1958a, p. 272) directament les iguala: “les zones de paisatge, o sia les grans regions fisiogràfiques”. Sigui com vulgui, la presència de la paraula paisatge al llarg del llibre és constant i cal no perdre de vista que, per a un dels principals teòrics de la matèria, la pròpia literalitat del concepte ja denota una intenció, és un “primer criteri” per poder parlar de “cultura paisatgística” (Berque, 2009, p. 60). La definició més explícita que pensem que l’autor del capítol monogràfic dóna de paisatge és la següent: –144–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

“Relleu, clima i vegetació són [...] els tres factors fonamentals que determinen el que pot anomenar-se paisatge natural [...]. Aquesta concepció és la que ha determinat la moderna ciència del paisatge [...], independentment de qualsevol interpretació subjectiva o lírica. Ara bé, per al geògraf aquest paisatge, però, no és més que l’escenari o el medi ambient damunt del qual es mou l’home [...]. Tota una sèrie de fets [...] modifiquen de vegades substancialment el paisatge natural originari, transformant-lo en un paisatge més o menys profundament humanitzat.” (Solé, 1958a, p. 269).

Aquesta aproximació és plenament vidaliana i saueriana, tot recordant que Sauer era deutor de Vidal en aquest punt. M’interessa el matís “independentment de qualsevol interpretació subjectiva o lírica”, perquè evidencia la voluntat –ingènua– de fonamentar l’estudi del paisatge en suposades raons objectives. Es tracta d’una pretensió, com hem vist més amunt, inversemblant, però és paradoxal si tenim en compte alguns dels propis passatges de l’obra que tindrem ocasió de resseguir d’ara en endavant. Un text triat a l’atzar, sobre el Priorat, ho revela sense necessitat de fer-ne cap nota al marge: “Vist des de dalt d’una de les eminències perifèriques, hom destria clarament «amb obscurs matisos, a manera de gegantines onades d’un mar embravit», segons la frase de Mallada, el joc de muntanyoles sinuoses, camuses i arrodonides que constitueixen la clapa paleozoica característica del Priorat. Llur to negrenc ofereix un contrast viu amb les grans masses clares, a voltes rosades, grogues, cendrosenques o blanquinoses dels calcaris i els conglomerats de les ereccions que els rodegen, les quals amb llurs impressionants cingleres semblen confinar-les dins el trau d’un amplíssim avenc. Aquell onatge obscur, d’orientació diversa, no és constituït per veritables muntanyes, ni contraforts, sinó per simples careners deixats entre buc i buc dels cursos d’aigua que, procedents de les dues branques de la Serralada Prelitoral o sorgits de la massa paleozoica mateixa, s’ajunten entre ells i en definitiva aporten el doll resultant al riu Siurana.” (Iglésies, 1968, p. 143).

En termes generals, el fet que les regions fisiogràfiques en què s’estructura el llibre i que responen a criteris paisatgístics (sobretot el relleu, el clima i la vegetació) es passin per l’“embut” de la divisió comarcal de 1936 és revelador. Així, d’una “moderna ciència del paisatge” pretesament objectiva, enunciada en el capítol monogràfic, es transita en apartats successius a una regionalització paisatgística que es basa en una divisió territorial establerta amb d’altres criteris i finalitats. En efecte, la divisió comarcal de 1936 (amb alguns conglomerats comarcals i les comarques establertes més enllà dels límits principatins de 1659) és l’esquema regional i paisatgístic bàsic de l’obra –vegeu l’apartat proper–, però també de la seva combinatòria en resulten les “grans regions fisiogràfiques” finalment seguides al llibre (fig. 1). I més enllà d’un estoic “ens ha semblat que, com a solució [...] provisional, però pràctica, el millor era inclinar-nos pel mapa de les comarques [de 1936]” (Vilà, 1964a, p. 20), no s’hi troba una justificació metodològica més. Tal com es pot veure a la figura 1, no es tracta només que hi hagi certes desavinences degudes al fet que comarques del 1936 quedin partides entre grans paisatges (“grans regions fisiogràfiques”), com seria el cas de la Noguera, de la –145–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Ribera d’Ebre o del Solsonès, sinó que hi ha comarques gairebé senceres que s’atribuïen a un conjunt però que, pàgines després, apareixen en un altre (cas de l’Anoia, la Conca de Barberà o del Vallespir). Aquesta mena de canvis obliguen a justificar-se al llarg de l’obra, com ara a les següents ratlles: “El Ripollès i la Garrotxa, malgrat llur caràcter pirinenc, seran estudiats amb les altres comarques que constitueixen la que hem anomenat Regió de la Muntanya Oriental Humida.” (Solé, 1964a, p. 26). Curiosament, el text de la introducció al Pirineu s’anomena “Les tres grans regions pirinenques” (Solé, 1964a, p. 25-30) i no dubta a encabir-hi, a més de l’Alt Pirineu i el Prepirineu, la Muntanya Oriental Humida, que després apareix en un bloc a part (fig. 1); sigui dit de passada, resulta dubtós que la Selva o el Gironès es puguin considerar contrades pirinenques. En tot cas, regions paisatgístiques que es presenten d’entrada com a homogènies, després han de ser molt matisades. Vet aquí uns exemples: “La regió està mancada d’unitat estructural i comprèn un conjunt de relleus muntanyosos molt heterogenis diversament orientats [...]. La unitat fisiogràfica de la regió no li prové, doncs, de l’estructura geològica, ni tampoc de la seva unitat hidrogràfica [...]. L’homogeneïtat li prové més aviat del clima i especialment de l’acció del màxim pluviomètric oriental que s’estén sobre la Serralada Transversal. Aquesta uniformitat climàtica dóna origen a un tipus de paisatge vegetal que té molt poc de mediterrani,

Figura 1. Delimitació dels grans conjunts paisatgístics de la Geografia de l’Aedos.

Elaboració pròpia.

–146–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

malgrat la proximitat al mar, i així mateix a unes activitats agrícoles i ramaderes i a una dispersió del poblament pròpies d’una regió de clima humit. Altrament, la industrialització força accentuada de la regió [...] ha contribuït a donar-li uns trets humans que reforcen la seva personalitat fisiogràfica.” (Solé, 1964b, p. 333). “[E]l conjunt de l’Altiplà Central no presenta pas l’homogeneïtat que, de bell antuvi, podríem creure. [...] [P]er evitar aquesta falsa impressió, hom havia parlat ja de la Depressió Central com d’una plana heterogènia.” (Vilà, 1964b, p. 463).

Sobta al llarg d’aquest capítol monogràfic de paisatge una al·legoria constant de la diversitat que, com acabem de veure, s’escampa després per les diferents regions fisiogràfiques. Però tal vegada és en el text específic inicial en què la reiteració sobre l’heterogeneïtat és més evident. Per posar-ne tres breus mostres il·lustratives: “De la distribució geogràfica de cada un d’ells [relleu, clima i vegetació] i del seu acoblament en els distints sectors de la nostra terra, en resulta la gamma variadíssima dels paisatges catalans. [...] Els trets més acusats del paisatge català són la diversitat i el to francament mediterrani que respira la major part del país. De la diversitat, ja se n’ha parlat [a] bastament. [...] [A] Catalunya, l’home, subjecte de l’activitat geogràfica, s’ha mogut damunt d’un medi variadíssim, el qual, amb la seva acció, ha contribuït a fer més divers encara.” (Solé, 1958a, p. 269, 270, 278).

Aquesta constatació punyent de la diversitat paisatgística del país és en línia amb la matriu vidaliana. Tal com refereix Ortega Cantero (2005, p. 28), per a Vidal “[e]l que millor caracteritza la fisiognomia del conjunt de França és [...] la «varietat»”. I, d’igual manera que en el referent francès, en el nostre cas es pot afirmar que “aquesta varietat és la primera traça fisiognòmica, la primera expressió visible de la personalitat geogràfica” (op. cit.) de Catalunya. Resulta curiós com aquests treballs semblen “competir” per determinar quin territori presenta més diversitat,4 però interpretem que aquesta tenaç defensa de l’heterogeneïtat pot estar responent a una íntima voluntat transcendent: vincular la identitat catalana a la “gamma variadíssima dels paisatges”. Un altre autor fonamental de l’obra que ens ocupa ho evidencia: “Aquest finisterre català condensa en un espai reduït –no gaire més de 250 quilòmetres de llarg– tota una gamma de diversitats sorprenents; es produeix en aquesta regió com una compressió de relleus i estructures, de climes i de vegetació; és una mena de mosaic. Hi ha poques regions europees que hagin fet néixer tants noms de comarques [...].” (Deffontaines, 1958, p. 18).

D’acord amb Caballero (2009), la imatge té un paper de primer ordre en el Tableau. Vidal partia d’una experiència visual per atansar-se als paisatges de cada regió o de cada pays, que en primer terme descomponia en elements, per 4. Terán (1978, p. 5) hi va participar de ple: “Espanya és també varietat, en tan alt grau com pot ser la francesa; però la diferència consisteix en què la varietat a França és més matisada, són més grans les graduacions i més atenuades o reduïdes a extensions menors els contrastos; en tant que a Espanya és més acusada, fins al punt que a la nostra geografia, més que de varietat, pot parlar-se de contrastos”.

–147–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

després poder-ne explicar el conjunt a través d’una narració. Així, “l’operació, aparentment trivial, de descriure una imatge, té un gran potencial hermenèutic” (Caballero, 2009, p. 5), de manera que la narrativa descriptiva i explicativa actua com a reconstrucció hermenèutica. Aquesta fórmula és idèntica a la Geografia de Catalunya de l’Aedos, però multiplicada. En efecte, el desplegament de fotografies, blocs-diagrama, dibuixos (aquarel·les, carbonets, ploma, etc.), croquis cartogràfics, mapes, etc., tots acompanyats d’uns peus d’imatge d’una precisió i d’un “potencial hermenèutic” magnífic, és fora de mida. La nostra obra supera de llarg la imatgeria vidaliana. I això es fa sobretot al servei del paisatge. Els exemples d’aquesta rellevància de les imatges a efectes del paisatge hi són innombrables. Pensem que un dels casos de referències creuades entre fotografies pot evidenciar-ho de forma contundent, no només per la precisió dels textos del peu, sinó sobretot pel joc de comparacions que genera un diàleg directe amb el lector (fig. 2). Quina millor manera de comunicar la diversitat paisatgística del país?

4. Comarques i paisatges Tal com he esmentat més amunt, Nel·lo (2009) considera les 39 monografies comarcals5 representades en la figura 1 com l’assoliment màxim de la Geografia de Catalunya de l’Aedos. Resulta rellevant comprovar com aquestes monografies concedeixen al paisatge un paper clau per caracteritzar les comarques. Segurament, aquesta tasca forma part de l’objectiu general de l’obra expressat en la següent frase: “la nostra missió és la de donar un contingut veritablement geogràfic a cadascuna d’aquestes comarques i a cadascun d’aquests noms comarcals” (Vilà, 1964a, p. 21). Sembla com si calgués “confirmar”, a través de la detecció d’un paisatge comarcal típic, la unitat comarcal que la divisió de 1936 va basar en altres criteris; com si fos necessari fer-ne una “derivada paisatgística”. Un fragment relatiu a una comarca en concret, la Cerdanya, ens ho pot il·lustrar: “Qualsevol que sigui el camí emprès, en arribar a Cerdanya l’espectacle i la sorpresa són sempre els mateixos: enmig d’altes muntanyes poblades de boscos i cobertes de neu bona part de l’any, s’obre una extensa plana verdejant damunt la qual s’estenen els camps de blat i les prades, emmarcats geomètricament per cledes vives i fileres de verns i pollancres, poblada de llogarrets que s’adossen al peu de la muntanya i formen un cinyell gairebé continu.” (Solé i Vila, 1964, p. 211).

L’equació entre comarques i paisatges és de fet directament verbalitzada a la introducció general als llibres, que al·ludeix a les “comarques corresponents a 5. Les comarques de 1936 eren 38, però les monografies dels volums II i III n’agrupen força i se’n creen ad hoc a la Franja de Ponent i a la Catalunya del Nord, més Andorra. El mosaic resultant, que suma la xifra de 39, afavoreix aquelles que trenquen els límits principatins de 1659 (la Ribagorça, la Cerdanya, etc.), cosa que també succeeix amb quatre de les sis regions fisiogràfiques (fig. 1). D’altra banda, les “comarques agrupades” de l’obra que estem analitzant –el Penedès, el Baix Ebre, etc.– recorden de voltes les 29 de 1931 (Vila, 1977, p. 130-137; Burgueño, 2003, p. 92-95), que tal vegada eren més “paisatgístiques” que les de 1936. 

–148–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Figura 2. Tria d’imatges del paisatge català.

[2.1] “Les muntanyes del Maresme des del castell de Palafolls. Relleus granítics suaus amb bosc de pins i alzines retallats pels conreus. Paisatge típic del litoral mediterrani. Compareu-ho amb les fotografies aèries de [2.2], i per contrast amb les de [2.3] i [2.4].”

[2.2] “El litoral mediterrani: el Vallès entre Lliçà d’Amunt i Lliçà d’Avall. La fotografia aèria permet de veure els retalls residuals de bosc delimitat pels conreus de secà, constituïts sobretot per camps de cereals i algunes vinyes. Ran del riu Tenes, conreus hortícoles. Compareu-la amb la fotografia de [2.1].”

[2.3] “Evolució morfològica del Pirineu durant l’Era Terciària. [...] Residus de la peneplana, en el massís del Puigmal. La fotografia aèria permet de veure la posició interfluvial d’aquest planell, atacat per la xarxa hidrogràfica d’ambdós costats; el bosc no arriba a la superfície superior, elevada a uns 2.400 metres.”

[2.4] “El Prepirineu de tipus mediterrani des de les proximitats dels Rasos de Peguera (el Berguedà). Al centre, relleus calcaris amb la serra d’Ensija, pobres de vegetació, amb boscos de pins de muntanya en les clotades més margoses, com en la del centre, corresponent a l’Aigua de Valls.” Font: Solé (1958a, p. 269; 1958a, p. 272; 1958b, p. 78; 1958a, p. 276); fotografies, respectivament, de D. Aloy; Arxiu de l’Institut de Geologia de Barcelona; Sirrea-Jené i D. Aloy. –149–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

cada una de les ben definides unitats de paisatge, [...] [amb] una gran personalitat [...], [que] tenen la seva fesomia ben marcada.” (Deffontaines, 1958, p. 18). Ara bé, les contradiccions emergeixen arreu, no únicament, com ja he explicat, perquè les grans regions fisiogràfiques parteixen algunes d’aquestes comarques, sinó també perquè moltes contenen una diversitat paisatgística impossible de dissimular. Així, es genera una tensió argumental constant entre cercar el paisatge comarcal i reconèixer la dificultat que suposa trobar-lo. Un fragment que ho mostra en un primer grau és el següent, sobre les Garrigues: hom hi detecta quina és la personalitat paisatgística comarcal, però alhora cal reconèixer les divergències entre la delimitació de 1936 i el seu paisatge homònim. “El nom evoca un paisatge natural intermedi entre les estepes típiques de la Regió Continental i les pinedes del Sistema Mediterrani. Però el que dóna personalitat a les Garrigues no és tant una formació vegetal com el medi natural transformat per l’home. És un veritable bosc d’oliveres [...] que vesteix els turons i els pendents i els fons de les valls afaiçonats pacientment per l’home [...]. Ara, bé que aquesta personalitat hagi estat observada i reconeguda de temps llunyà, la comarca no coincideix exactament amb el paisatge esmentat.” (Perrin i Pita, 1964, p. 557).

Quelcom similar esdevé amb els textos següents, sobre el Vallès o el Penedès. D’entrada se’n concreta el caràcter general i després se n’introdueixen alguns matisos: en el primer cas entre occident i orient; en el següent, entre tres àrees de mercat. En cap cas, però, es qüestiona la unitat paisatgística comarcal: “Plana lleugerament ondulada, solcada per distint corrents d’aigua que baixen de les muntanyes que l’envolten per tots costats, és una comarca característica, ben coneguda i delimitada. [...] En el costat oriental de la plana, hi predomina l’agricultura, per a la qual troba més facilitats a causa d’ésser més plujosa [...]., mentre que la part occidental ben aviat s’ha especialitzat intensament en la indústria, que ha arribat a assolir un nivell extraordinari en les dues principals poblacions del sector: Sabadell i Terrassa. Així i tot, la plana del Vallès que anomenarem Occidental ha estat també agrícola, secanera sobretot, i al peu de les muntanyes hi dominen més els conreus arboris.” (Llobet, 1968, p. 363-364). “El Penedès és una de les comarques de més acusada personalitat de Catalunya. Passant el coll d’Ordal –de Barcelona cap a Tarragona– el viatger s’adona d’un canvi en el paisatge: els plans voltats de marges, els petits promontoris, les muntanyes de la llunyania, la major sequedat del clima i el predomini de la vinya, donen des de l’Ordal fins més enllà del Vendrell una nota peculiar a tota la contrada. [...] Amb uns límits més o menys precisos, la realitat comarcal s’imposa. La història ha corroborat aquest fet geogràfic [...]. Dintre d’unes característiques comunes hom pot, tanmateix, percebre diferències naturals que, reforçades per fets històrics i econòmics, abonen la divisió en subcomarques. Aquestes s’estenen entorn de les viles més importants: Vilanova, Vilafranca i el Vendrell. No són únicament divisions administratives: els homes d’aquestes tres viles tenen fins i tot un accent propi en el parlar, perfectament identificable per a una orella una mica fina.” (Giralt, 1968, p. 289-290).

–150–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Ara bé, sovint la “quadratura del cercle” sembla impossible, ja que la comarca respon a relacions funcionals i cercar-ne un correlat paisatgístic és una tasca abocada al fracàs. El següent fragment sobre el Baix Ebre (incloent-hi el Montsià) ho prova: “El Baix Ebre és una creació del riu, que li serveix d’eix d’unitat, en l’aspecte físic; en l’històric i humà és obra d’una ciutat: la Tortosa medieval. [...] És per això que hom ha anomenat sempre tortosins els habitants de la comarca del Baix Ebre, sense excloure’n els de les terres del Montsià. Es tracta, doncs, d’una veritable unitat històrica, econòmica i cultural establerta, en canvi, sobre terres diverses fins a l’exageració: muntanyes seques i pelades, i muntanyes de bosc; planes de cascallar i la inacabable plana de sauló del delta; el faig i el taronger; aglomeracions humanes en espais reduïts i centenes de quilòmetres quadrats sense un poblador fix [...]. Per tant, també, contrast de societats: l’oposició entre la Vall, conservadora i una mica rutinària, lligada a unes formes de vida seculars i, per altra part, les gents arriscades i un xic imprevisores de la Ribera, autèntic aiguabarreig humà, és el tema principal de l’actual dinàmica de la comarca tortosina.” (Trullén, 1968, p. 113-114).

De fet, just després d’aquest fragment s’obre un epígraf que s’anomena “Cinc paisatges i una sola comarca”, que evoca aquest mateix argument: hi ha quelcom que fa sostenir que la comarca és una i fins i tot s’apunta que això inclou el paisatge –“el riu li serveix d’eix d’unitat”–, però necessàriament s’ha de descompondre en diversos paisatges. Aquests intents de cercar la identitat comarcal ens fan recordar el cèlebre passatge en què Vidal, amb un punt desesperat, va haver d’admetre que la unitat de França no es deu a la geografia, sinó a quelcom inexplicable científicament, que, reproduït en francès, en manifesta millor la impotència: “C’est un je ne sais quoi qui flotte au-dessus des différences [...]. Il les compense et les combine en un tout.” (Vidal de la Blache, 1994, p. 92). En tot cas, convé no perdre de vista que el propi Vidal de la Blache (1993, p. 246) va sostenir que els pays (equivalents en gran mesura a les nostres comarques) es corresponen amb “certs paisatges”: de nou, en certa manera Vidal pot estar darrere dels paisatges comarcals de l’Aedos. Com hem vingut observant, les copioses imatges es posen al servei del paisatge, en particular de la detecció i comunicació d’aquest paisatge comarcal. Més enllà de les fotografies amb aquest propòsit, convé fixar l’atenció, també, en l’ús dels mapes i dels blocs-diagrama. Per posar-ne un exemple de cada, a la figura 3 aportem el cas d’un mapa del Priorat en què els antics senyorius feudals es fan correspondre amb l’àmbit de les pissarres paleozoiques, al si del relat aportat més amunt sobre el paisatge prioratí d’Iglésies (1968): el solapament espacial entre història i litologia en fonamenta el caràcter i en justifica els límits, crea un “aspecte ben característic del paisatge” (p. 156). Quant a la figura 4, convé interpretar-la amb aquests fragments escollits dins d’una narració més llarga, introductòria a una de les monografies comarcals:

–151–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Fig. 3. Un mapa amb valor paisatgístic. Distribució dels antics senyorius feudals de la comarca, amb la indicació de la clapa paleozoica pissarrenca que proporciona al Priorat la característica més vistent. Aquesta clapa es centra i ocupa la major part del Priorat històric o de Scala-Dei.” Font: Iglésies (1968, p. 150).

“La Ribagorça [...] és una comarca mancada d’unitat. [...] [E]s tracta d’una agrupació de subcomarques heterogènies, esteses al voltant de la conca de la Noguera Ribagorçana. El riu, tallat per congostos difícilment transitables, no constitueix ni de bon tros un eix longitudinal de comunicació que [...] formi la columna vertebral [...] de les valls afluents. Però amb tot, malgrat les dificultats imposades pel relleu, el veïnatge entre les diverses subcomarques que integren la Ribagorça ha creat vincles històrics que li donen una certa personalitat, que la llengua ha contribuït a afermar. A més a més, les necessitats de l’economia silvo-pastoril dominant a la capçalera de la conca i l’economia dominantment agrícola de la part baixa es complementen mútuament i han establert entre ambdues zones lligams econòmics importants. [...] Com a tot el sector occidental del nostre Pirineu cal distingir en la Ribagorça dues zones totalment diferents. Primerament la part alta, l’excavada en el muntanyam de la capçalera, en plena zona axial. Zona que durant els temps quaternaris fou ocupada en bona part per geleres que hi afaiçonaren valls relativament amples en el fons de les quals és fàcil l’establiment humà i dels conreus, sobretot les prades de regadiu. Valls humides, poblades de bosc i vocacionalment ramaderes, a causa tant de l’abundor de pastures de muntanya com de la limitació que el clima i el relleu imposen als conreus propis de la zona mediterrània. [....] L’altra zona [...] és [...] la part central i inferior de la vall, la qual resta separada de l’anterior per una línia de congostos oberts a través de les muntanyes calcàries [...]. El paper dels congostos no es limita [...] a crear dificultats viàries. Cada una de les serralades calcàries que els rius travessen amb tanta dificultat constitueix a la vegada una pantalla climàtica i geogràfica en general. Així [...] separ[en] dos mons molt diferents [...]. A un costat i a l’altre del congost d’Escales el contrast del paisatge vegetal –152–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

i agrícola i de tota mena d’activitats humanes és considerable. L’alzina, simbòlica de la vegetació mediterrània, així com l’olivera i la vinya, amb prou feines traspassen el congost. A les formes variades del Prepirineu mediterrani s’oposa [...] una economia dominantment ramadera, basada en l’explotació de l’herba. La casa, així mateix, a un costat i l’altre d’aquell muntanyam, posa de manifest aquest contrast en les activitats humanes.” (Solé, 1964c, p. 55-56).

Cal preguntar-se fins a quin punt aquest text i la figura 4 no aporten la mateixa informació. Sobre el bloc-diagrama només convindria representar-hi els usos del sòl perquè la correspondència fos perfecta. De fet, pensem que els blocs-diagrama comarcals de la Geografia de Catalunya de l’Aedos anticipen una forma de treballar el paisatge que, dècades després, s’ha desenvolupat, a França a través, precisament, de blocs-diagrama. En efecte, aquests s’estan emprant per caracteritzar cada paisatge dins dels anomenats “atles de paisatge”.6 Avui dia, “caracteritzar el paisatge” seria l’expressió equivalent per parlar de l’exercici que el conjunt d’autors de la nostra obra realitzen a cada comarca. Per a cada una se’n cerca un “caràcter”, com a França es fa actualment per a cada unitat paisatgística (Franchi, 2015), com a Anglaterra i a Escòcia s’ha dut a terme per a cada àrea paisatgística a partir de Swanwick (2002) i com a Catalunya s’ha desenvolupat des del Prototipus de Nogué i Sala (2006) en 135 ocasions, tantes com unitats delimitades pels catàlegs aprovats. Tant és així que Figura 4. Un bloc-diagrama amb valor paisatgístic.

Font: Solé (1964c, p. 57). 6. Vegeu-ne les consideracions a l’efecte al nou mètode per a llur elaboració, a Franchi (2015, p. 29-35).

–153–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

la definició més prodigada els darrers anys de “caràcter del paisatge” resulta plenament escaient per al treball realitzat fa més de mig segle a cada comarca: “Un patró d’elements distint, recognoscible i coherent en un paisatge que el fa diferent d’un altre, ni millor ni pitjor” (Swanwick, 2002, p. 8).

5. De paisatges rurals i urbans Ja hem resseguit força textos en què ha quedat palès que el caràcter del paisatge comarcal es concreta en aspectes rurals, sobretot els usos del sòl. Així, hem llegit com la Cerdanya és presentada com una “extensa plana verdejant damunt la qual s’estenen els camps de blat i les prades”; les Garrigues, “veritable bosc d’oliveres”; o el Penedès, “el predomini de la vinya”. Hi detectem una correspondència, de nou, amb el Tableau vidalià, la predilecció del qual per aquesta mena de paisatges pot ser deguda a que “[é]s en el paisatge rural, amb les seves continuïtats i permanències, on millor es poden captar i entendre les traces característiques, distintives, de la identitat francesa” (Ortega Cantero, 2005, p. 30). S’ha parlat molt del genre de vie vidalià en aquest sentit. En el marc d’una concepció possibilista de les relacions entre persones i medi, els paisatges rurals són “còmodes” en relació amb els urbans. En efecte, el possibilisme implica: “[L]a necessitat de tenir en compte, amb totes les seves conseqüències, la voluntat humana, la capacitat que té l’home per optar per unes possibilitats naturals o altres, el seu paper com a agent geogràfic, el caràcter eminentment històric de totes les seves accions sobre la superfície terrestre.” (Ortega Cantero, 2005, p. 40).

Ara bé, d’aquí a sostenir que la Geografia de Catalunya de l’Aedos és “exclusivament [...] ruralista” (Tort, 2003, p. xxiv)7 hi ha un salt insalvable. D’entrada, perquè comparteixo amb Lencioni (2009, p. 107) que aquesta mena de crítica –ella es referia al Tableau, però com fins ara és transferible a l’obra que estem revisant– és “exagerada” ja que “el caràcter rural de la societat francesa [llegiu-hi catalana] no era un miratge, sinó una realitat viscuda pels homes del segle xix [de 1950 a Catalunya]”. Però, a més, en l’obra analitzada comptem amb dues raons afegides que em permeten sostenir que el pes dels paisatges urbans és notable i gens dissonant amb el dels rurals. D’una banda, ja hem vist en textos com el del Vallès o de la Muntanya Oriental Humida que fenòmens d’indubtable rellevància paisatgística com són la industrialització o la urbanització s’incorporen a la caracterització dels respectius paisatges. Quan la indústria o les ciutats tenen un paper paisatgístic, no sembla que hi hagi cap recança d’afrontar-les i encabir-les amb el seu precís paper al paisatge. 7. Emprem, amb el seu permís, les paraules de Joan Tort referides a les crítiques adreçades a Pau Vila, car les he sentides –tot i que no pas, certament, llegides– en relació amb l’obra objecte d’estudi.

–154–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Figura 5. Una imatge de Barcelona.

“Barcelona en 1974. La ciutat «de riu a riu estesa» ha deixat d’ésser un somni: tot el pla de Barcelona, del mar a Collserola, ja està ocupat per l’atapeïment de les cases.” Font: Vila i Casassas (1968, p. 682). Fotografia de J. Verrié.

D’altra banda, el paisatge urbà és protagonista directe de força pàgines dels volums que estem examinant, en particular, del capítol del Barcelonès de Vila i Casassas (1968: 497-686). El paisatge de la conurbació de la capital és urbà i, per tant, se’n parla sense embuts. En efecte, la figura 5 i el seu peu no són sospitosos de “ruralistes”. I cal entretenir-se uns segons en valorar-hi la cita de Verdaguer i tornar per un instant a la idea aquella que el paisatge es treballa “independentment de qualsevol interpretació subjectiva o lírica.” (Solé, 1958a, p. 269). Els mecanismes mitjançant els quals els autors s’aproximen a les realitats urbanes, les elaboren en termes de paisatge i les posen en relació amb els altres paisatges són diversos. Hi ha multitud de mapes esquemàtics d’evolució històrica de ciutats repartits pels tres volums i, com sempre, les imatges tenen un valor explicatiu de primer ordre. De tots dos procediments triem una mostra expressiva a la figura 6. En tot cas, l’estudi de la urbanització no s’esgota a les ciutats estrictes o a la franja litoral, sinó que per exemple hi trobem consideracions detallades sobre la transformació de la muntanya amb finalitats turístiques –i llurs conseqüències urbanístiques–. A la dècada de 1960, Andorra, la Cerdanya i el Capcir n’eren ja l’avantguarda: “Aquesta afluència turística ha canviat la fesomia andorrana. Les botigues són nombroses a Andorra la Vella i a les Escaldes sobretot [...]. La indústria hotelera ha rebut un impuls extrem. Botigues luxoses ocupen els carrers principals de les Escaldes i Andorra la Vella.” (Llobet, 1964, p. 146). “Adossats als primers contraforts que voregen l’altiplà de la Perxa, a 1800 metres d’altitud, s’ha anat estenent, prop de l’antic ermitatge de Font-romeu, el caseriu d’aquesta –155–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Figura 6. Imatges urbanes.

“La ciutat d’Amposta, capital del Montsià. Fins al segle xviii no s’estengué extramurs i fins a l’actual, quan ha renunciat definitivament a la navegació pel canal i s’ha decidit pels arrossars, no ha adquirit caràcter de ciutat. Avui, alliberant-se del «rei arròs», ha esdevingut un centre hortícola, comercial i d’indústries agràries.”

“Amposta i la ribera de l’Ebre. La fotografia aèria posa de manifest els dos fets que han determinat el ràpid ascens de la ciutat. Un és la colonització recent de les terres de regadiu del delta, que comencen aquí, i s’estenen vers el sud [...], mentre que aigües amunt només es rega la banqueta fluvial formada per la terrassa inferior.”

Font: Trullén (1968, p. 134, 135). Fotografia de T.A.F. Fotos.

estació temporal, aprofitada a l’hivern per a esquiar i a l’estiu per sojornar-hi. [...] S’han aixecat [...] nous hotels en altres indrets (Lles, Martinet, Prullans, Alp, Bellver, Sallagosa, la Perxa, etc.), i s’han construït torres i s’han arranjat habitances per estatjar-hi estiuejants. Alp, on hi ha una trentena de xalets i moltes cases pageses adequades, rep un any per l’altre un miler d’estiuejants.” (Solé i Vila, 1964, p. 227-228). “Els llenyataires solen arribar el maig i el juny quan el fred viu ha passat. Els mesos de novembre a abril, els capcinesos se’ls passaven ben sols, i, quan bufava el carcanet, les 340 famílies s’arraulien entorn de la llar. El 1964 àdhuc aquesta solitud ha desaparegut: hom ha instal·lat als Angles unes pistes d’esquí que han de competir amb les de Font-romeu, i hom ha muntat una telecadira que surt del mateix poble i que un telesquí continua fins al pic d’Aude (2328 m). El 15 d’abril es cloïa la temporada, havent pujat al telecadira 15000 esquiadors i 5000 visitants més. I això ha passat al –156–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

poble dels Angles, que no tenia ni un hotel ni una botiga autèntica: el turisme només podia ésser dominical. L’hotelet ja està inaugurat i hom ha urbanitzat 110 parcel·les.” (Doumenge, Lambert i Rebagliato, 1964, p. 250).

Alhora, trobem una consideració reeixida de l’expansió urbana i llurs efectes en l’agricultura de proximitat, que ben aviat es començaria a anomenar periurbana. El tractament desenvolupat no té res a envejar als primers assaigs sobre l’especificitat de l’agricultura sota influència urbana directa de les dècades de 1940 i 1950 (Paül, 2006, p. 47-52). Noteu-hi com aquest treball es vehicula a través d’un llenguatge paisatgístic evocador, una aproximació que avui dia seria impensable en aquest camp d’estudi: “Entre l’Alt i el Baix Vernet hi hagué durant molt de temps, i encara hi és parcialment, un hiatus important. Encara no fa deu anys, en alguns llocs, a ambdós costats de l’avinguda s’estenien les hortes. La geografia física forneix l’explicació d’aquest retard: un antic braç de la Tet seguia el trajecte actual de la riera del Molí. [...] Només l’empenta urbana d’aquests anys darrers, la necessitat de trobar un terreny, han portat a arreglar parcialment aquesta zona [...]; la resta encara es troba ocupada pels horts, i pels jardins amb flors [...], bo i esperant que un dia, al seu torn, seran edificats. Els productors són poc nombrosos a Perpinyà [...]. Aquesta gent, encara que tinguin activitats rurals, són nogensmenys perpinyanencs. En primer lloc, perquè se’n consideren i perquè hom els considera com a tals [...]. La seva zona d’explotació introdueix un fenomen camperol a la vida. A nombrosos llocs el preu d’una hectàrea d’hort i el preu d’un metre quadrat de terra per a construir entren en competència i es pot veure sorgir al mig dels horts una insòlita habitació moderna, blanca i geomètrica. En d’altres llocs, uns immobles recents, de vegades sense acabar, encerclen un darrer hort que un hortolà menys negociant o més sentimental no vol encara cedir a la construcció.” (Doumenge, 1964, p. 300, 302). “Un altre fet important per a la modificació de l’estructura agrària tradicional és la conquesta del terreny pels urbanitzadors sobretot extemporanis. Així, moltes terres de regadiu, situades a les zones baixes de les terrasses fluvials, més riques en aigua i de relleu ben pla, han passat molt sovint a ésser ocupades per edificis industrials. [...] Però, sobretot, s’han multiplicat en llocs àdhuc inversemblants els barris intencionalment residencials, de densitat més o menys intensiva, que transformen l’espai rural i el tipus d’agricultura, que va retrocedint per excés de competència econòmica.” (Llobet, 1968, p. 375).

No sembla que hi hagi nostàlgia d’un rural arcàdic en aquestes explicacions de la urbanització, la industrialització o la turistització dels paisatges. Més aviat s’aborden els processos detectats i se n’assenyalen les conseqüències en el paisatge i, per tant, com s’estan modificant els seus caràcters arreu del país. Es defuig qualsevol possible “croada antiurbana” i no es participa de la línia de pensament antiurbà o antimetropolità que Nel·lo (1991) ha detectat que presenta gran volada a Catalunya. Així, el tractament del paisatge a la Geografia de l’Aedos supera d’alguna manera la tradicional esquizofrènia entre una preferència per determinats paisatges rurals, sobretot pirinencs, d’arrel modernista, o pels paisatges urbans, mediterranis i litorals, d’arrel noucentista (Nogué, 2005). –157–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

És per això que en aquest punt la nostra obra resulta discrepant del Tableau d’acord amb els seus analistes; en efecte, aquí no es pot subscriure el següent: “El paisatge rural francès esdevé [...] una mena d’arquetip o cànon visual d’allò que França és i significa [...]. Aquesta valoració vidaliana del món agrari i pagès, entès [...] com a quinta essència de la identitat de França, va contribuir a fer del paisatge rural francès un veritable paisatge nacional.” (Ortega Cantero, 2005, p. 39).

Figura 7. “El futur del Penedès”.

Font: Giralt (1968, p. 327). Hi consta “reportat per Muntaner Pascual”, però recull els continguts del conegut com a “pla director”, “aprovat” el 1968 a “efectes administratius interns, preparatoris per a la redacció del pla o plans definitius” (Paül, 2006, p. 681-690).

De fet, el paisatge agrari català dista de ser un paisatge nacional (Paül, 2009). Més enllà d’aquestes consideracions, convé mostrar que es detecta una prognosi paisatgística –en diríem ara “escenaris paisatgístics” (Nogué i Sala, 2006, p. 50-51)–, a la interfície amb l’ordenació territorial. Així, Rebagliato (1968, p. 450) afirma que el Baix Llobregat presenta una “consciència comarcal recent” “difícilment sostinguda enfront de l’urbs tentacular, que amenaça d’engolir i assimilar aquesta comarca”. Un cas més expressiu ens el subministra la figura 7, titulada “El futur del Penedès” amb un deix provocatiu. Sense acompanyar-la de cap text, Giralt (1968, p. 327) inclou aquest mapa que anorrea el paisatge del “predomini de la vinya” (p. 289), substituït per un creixement urbà generalitzat i fins i tot un aeroport. Ras i curt, aquesta imatge resulta profètica del que ha succeït tres dècades després. En efecte, els actors mobilitzats els anys 2001-2005 –158–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

estaven lluitant contra aquest “futur del Penedès”. Entrevistats aleshores, em confessaven temença a un creixement urbà i industrial vingut de Barcelona que desvirtuaria el “seu paisatge” (Paül, 2006, p. 944-958). Fins i tot el 2002 la premsa va recollir la intenció d’instal·lar-hi l’aeroport de marres.8 El mapa de Giralt (1968, p. 327) no era innocent ni decoratiu, sinó visionari d’un procés de canvi paisatgístic.

6. Paisatge i nació La darrera de les lectures és la més intencionada i personal i, per això, possiblement la més discutible en múltiples sentits. D’entrada, vull fixar-me en la manera com els paisatges són imbuïts d’un valor de frontera en molts passatges dels nostres volums. La frontera és la catalana –la nacional, encara que no s’anomeni així gairebé mai– i precisament els paisatges serveixen per connotar que poc o gens aquesta té a veure amb les fronteres estatals o les provincials dins d’Espanya. La figura 1 ja deixava clar que els límits de l’obra no són els vigents d’ençà de 1659, que Vilà (1964a, p. 20) anomenava “de la Catalunya estricta” o “l’àrea administrativa de Catalunya”. Però el que ara convé subratllar és que hi ha tot un discurs paisatgístic associat a la tasca de delimitació. És al nord, en concret a les Corberes, on el paper del paisatge com a frontera queda més palès. Almenys en dues ocasions al llarg de l’obra s’associa aquest valor al paisatge: “La veritable frontera geogràfica, que és alhora la lingüística i durant molt de temps la històrica, cal cercar-la més [...] cap a les serres prepirinenques de les Corberes, rodejades d’una àmplia plana pantanosa i sorrenca. Ambdós elements físics, muntanya i aiguamolls, creen una zona quasi despoblada; l’una a causa del seu rocam calcari, que origina un país de garrigues, extens i sense correus possibles; l’altra per la dificultat de travessar i establir-se damunt d’una zona de maresmes insalubres. Sorre, il·lustre geògraf català de França, el que millor ha estudiat el país, i que no pot ésser recusat per partidisme, ha escrit sobre aquesta frontera geogràfica una plana antològica: «Quan el viatger que arriba de Tolosa [...] penetra en l’estret congost que porta de Narbona al Rosselló experimenta una impressió forta i perdurable. La via segueix al peu dels turons que voregen la franja interior de maresmes. [...] Una línia de turons blancs i rogencs tanca l’horitzó pel costat dret. [Per] damunt de tot planeja una olor de febre. Cal veure aquest país inoblidable a la tardor, quan la bufada seriosa de la tramuntana despulla els arbres esquifits [...]. Tota resta de vida humana desapareix [...] És el contacte entre dues nacions.»” (Soldevila, Iglésies i Solé, 1958, p. 646). 8. “Barcelona tindrà un aeroport de càrrega. El nou equipament es podria instal·lar entre Martorell i el Vendrell” [titular en portada], El Periódico, 7/9/2002. Sigui dit de passada, d’aquesta i altres amenaces els primers anys del segle xxi, n’ha resultat una plètora de decisions d’ordenació inèdita a Catalunya: la primera Carta del paisatge signada el 2004, l’únic Pla director territorial vigent a hores d’ara (aprovat el 2008), la Llei 23/2010 (de creació de l’àmbit de planificació territorial del Penedès), la Llei 2/2017 (de creació de la vegueria del Penedès, que, tot i que sense efectes operatius pel punt mort en què es troba instal·lat el país des de la sentència ominosa del Tribunal Constitucional de 2010, és la primera afegida al llistat de la Llei 30/2010), etc. Al Penedès, però possiblement també a d’altres comarques, penso que la Geografia de l’Aedos ha actuat de referent recòndit del procés contemporani de presa de consciència comarcal, basada en el paisatge, i, per tant, ha influït en les decisions actuals d’ordenació territorial.

–159–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

“La frontera del nord es troba fixada [...] en el relleu de les Corberes. Es tracta de turons que, generalment[,] no passen dels 600 metres, formats per plegaments calcaris apareguts des de començos del Terciari en el moment d’establir-se la cadena pirinenca. [...] Les Corberes ofereixen [...] grans superfícies rocoses, mancades, de vegetació o clapejades d’una vegetació de bardisses i arbustiva. Tenim aquí la prolongació de la garriga llenguadociana amb les seves alzines, els seus garrics, ginebres, llentiscle, etc. [...] [L]es Corberes continuen essent una terra aspra i difícil. El domini llenguadocià i la influència catalana se les han disputades. [...] [L]a influència catalana no ha cessat d’afermar-s’hi amb uns lligams econòmics i humans orientats gairebé exclusivament cap a Perpinyà.” (Doumenge, 1964, p. 275).

L’“aspre i difícil” paisatge de les Corberes, com també el de la Salanca (amb l’estany de Salses i l’“enyorat” castell fronterer),9 se’ns presenta com una barrera infranquejable, com un límit “veritable” de Catalunya. Hi apareix, fins i tot, una intenció de despolitització del discurs: Sorre “no pot ésser recusat per partidisme”. En aquest sentit, consideren les Corberes un paisatge llenguadocià i, per tant, extern a Catalunya, tot i que hom matisa en paral·lel que els darrers anys han caigut sota la influència funcional de les terres catalanes. I convé fixar-se en una de les poquíssimes ocasions en què Catalunya apareix definida com una nació: en una cita literal d’un tercer autor extern a l’equip editorial i dissimulat enmig d’un text sobre el Rosselló. Sigui com vulgui, un altre discurs que lliga paisatge i frontera apareix pel que fa a l’extrem sud: “Només en direcció al País Valencià no es pot dir que existeixi una frontera natural [del Baix Ebre], ja que [...] la Sénia no separa res i les hortes d’Alcanar, com el mateix delta, poden ésser considerades com les més septentrionals de les planes valencianes. Ens erraríem, però, si preníem els tortosins per «gent del Regne», com anomenen ells els valencians. La catalanitat d’aquesta terra és tanta que, lluny de veure’s influïda pels seus veïns, estén la seva parla i el seu comerç per part del Baix Aragó i de les comarques de l’antic Maestrat de Montesa, més enllà dels Ports i del riu de la Sénia.” (Trullén, 1968, p. 113).

Fet i fet, ens diuen que el riu de la Sénia no separa res i que el Baix Ebre (Montsià inclòs) podria ser un paisatge d’horta valenciana més, però “la catalanitat d’aquesta terra és tanta” que, en tot cas, és al revés: el Baix Aragó i el Maestrat graviten al voltant del Baix Ebre. Convé subratllar que enlloc es defineix en què consisteix la “catalanitat” esmentada, que també apareixia de manera vaga als fragments de les Corberes. Però sí que hi figura una al·lusió directa al fet que, en aquest cas, cap element paisatgístic actua de frontera. Quelcom similar succeeix amb trams de la frontera amb l’Aragó. La figura 8 n’és una mostra expressiva. En definitiva, àmbits com el Baix Cinca o el Rosselló han quedat fora de la “Catalunya estricta” a causa d’“uns límits provincials o uns fets històrics purament convencionals” (Vilà, 1964a, p. 20), però en cap cas 9. “La vila de Salses tingué caràcter fronterer durant mots segles. Situada a l’extrem de Catalunya, [...] obstruïa les comunicacions entre dos estats poderosos. [...] El tracte dels Pirineus [...] cedí el Rosselló a França, i Salses perdé el seu caràcter fronterer.” (Soldevila i Solé, 1958, p. 635).

–160–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

perquè ho marqui el paisatge. En canvi, el paisatge sí que permet determinar les “veritables fronteres” més enllà de l’actual ratlla administrativa a territoris com les Corberes. Figura 8. Una imatge d’un paisatge corresponent a una frontera política.

“Un aspecte dels camps de Saidí en el Baix Cinca, els quals, per bé que pertanyen a l’administració aragonesa, són ocupats per gent que manté amb tota integritat la parla catalana. La continuïtat de la plana a banda i banda d’aquests confins administratius entre Aragó i Catalunya expressa l’artifici de la divisió política.” Font: Soldevila, Iglésies i Solé (1958, p. 643).

La “catalanitat del paisatge”, si se’m permet parlar en aquests termes, apareix en poques ocasions esmentada com a tal. Caldrà pensar que tots els paisatges que queden encabits dins d’aquestes fronteres paisatgísticament tan ben termenades en són, de catalans. Ara bé, sobta el següent fragment: “La gran onada turística. La costa rocosa de l’Albera es trobà molt aviat saturada, i aleshores hom començà a descobrir les immenses platges sorrenques de la Salanca. [...] Llavors les construccions començaren a desenrotllar-se a un ritme ràpid a Argelers i a Canet-Platja i es manifestà un determinat interès pel Barcarès i després per Sant Cebrià-Platja. [...] [E]l moviment de construccions, tot i que seguí fent-se, es veuria doblat per l’organització d’uns perímetres molt vastos de c[à]mping i d’instal·lacions lleugeres i poc costoses. A partir de llavors tot l’espai disponible s’ha anat ocupant. Els preus dels terrenys han arribat a nivells rècords, sovint prohibitius. I, des de mitjan juny fins a la fi de setembre, la costa sorrenca del Rosselló esdevé l’escenari d’una vasta congregació de multituds que submergeix totalment, no solament els nous illots de l’antiga població litoral, sinó també l’element català, que s’hi troba en molt marcada minoria.” (Doumenge, 1964, p. 288). –161–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

En aquest cas, hom argumenta que la transformació paisatgística descrita implica una erosió de l’“element català” (demogràfic, lingüístic, cultural?). En aquest mateix punt convé aturar-se en la consideració que apareix en l’obra d’un territori tan particular com és l’Aran. En efecte, sorprèn com els autors són cauts en tractar la “catalanitat” d’aquest territori. Les úniques consideracions que hi ha apareixen són les següents: “[L]a forma de les cases i alguns detalls arquitectònics, com la façana graonada a «penaleres» quan és de dos vessants i sovint amb llucarnes o «caputxines», ens revelen unes altres afinitats culturals que acaben d’afermar-se en sentir parlar l’aranès, del grup lingüístic gascó, mal dissimulat per la parla catalana, que tothom coneix bé, i per les parles francesa o castellana, que molts també coneixen, singularitat d’aquesta comarca, els habitats de la qual parlen quatre llengües. La Vall d’Aran no és més, doncs, que un tros del Pirineu atlàntic de la serralada incorporat a Catalunya, almenys quasi ininterrompudament des del segle xiv, per circumstàncies històriques no totalment desproveïdes de raons geogràfiques.” (Solé, 1964d, p. 32; les cursives són meves). “La imbricació de les influències gascones i catalanes, derivada de la situació geogràfica de la vall, es reconeix en les vicissituds històriques experimentades per la comarca.” (Solé, 1964d, p. 46).

En definitiva, el paisatge de l’Aran és encabit dins de Catalunya. I en aquest cas no sembla caldre anar més enllà d’esmentar les “afinitats culturals” amb la Gascunya. Endinsar-s’hi gaire potser implicaria posar-ne en dubte la “catalanitat”, que se situa discursivament en un pla d’igualtat amb “les influències gascones”, quan l’aranès és un parlar occità, no català. Però el català, és clar, “tothom [el] coneix bé”. En aquest sentit, les comunicacions de la vall amb la cara del sud del Pirineu són un “gran problema” (Solé, 1964d, p. 44), al qual se li dediquen dues de la vintena de pàgines del capítol. Fins ara he mostrat que Catalunya és presentada com paisatgísticament diversa. A més, acabem de veure com Catalunya es delimita externament en termes de paisatge. La qüestió oberta que resta és determinar quina és la coherència entre tota aquesta munió de paisatges, més enllà de les al·lusions etèries a la “catalanitat”. La resposta, de nou, pot ser paisatgística. Tal com ha estat motiu d’estudi monogràfic per part de Casassas (1977, 1990), la geografia ha posat la clau de la unitat de Catalunya en Barcelona. Ara bé, l’argumentació d’aquesta unitat té un deix paisatgístic. És obvi que els rius i les muntanyes són part del medi físic català, però el discurs de la seva disposició harmònica en relació amb Barcelona i la resta del territori és un filtratge paisatgístic evident que assoleix cotes elevades de refinament cultural en relats com els següents: “[L]a disposició de la xarxa hidrogràfica fa convergir vers el centre de la costa, cap a Barcelona, els camins i els corrents humans; ja sia a través dels rius que hi desemboquen directament, com el Llobregat, que amb el Cardener condueix a Barcelona bona part de la regió central del territori, i amb la vall de l’Anoia li aporta les comunicacions fàcils amb les marques de ponent; ja sia a través de la canal del Besòs, que, prolongada –162–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

per la vall del Ter, li aporta l’altre gran sector oriental. I, per si això fos poc, el llarg passadís de la Depressió Prelitoral que facilita els desplaçaments paral·lels a la costa, sovint difícils del costat de mar a causa de les maresmes i els penya-segats litorals. Aquestes condicions excepcionals han predisposat [...] la creació arran de mar i en la part central de la franja costanera de la ciutat cap i casal de Catalunya. [...] Barcelona, en esdevenir la capital del país, ha estat clau de la seva unitat i el centre econòmic i espiritual forjador d’una veritable consciència nacional.” (Soldevila i Solé, 1958, p. 634). “[L]a disposició estructural del relleu col·loca justament darrera el pla de Barcelona, a l’altra banda de la serralada de Collserola, la Depressió Prelitoral, paral·lela a la costa [...]. Depressió folgada que ha permès en tot temps el pas dels homes i ha facilitat el traçat de les comunicacions, des del temps de la via romana fins als ferrocarrils i les autopistes modernes que s’adapten fidelment al relleu. Entre aquest ample corredor interior i la plana litoral barcelonina les comunicacions són fàcils gràcies als esvorancs oberts per l’erosió fluvial a través de la Serralada de Marina, el del Llobregat al congost de Martorell i el del Besòs al portell de Montcada. A través d’aquestes dues vies naturals de comunicació bona part de les terres fèrtils i ben poblades de la depressió s’integren en el rer[e]país immediat de Barcelona. N’hi ha prou de veure sobre el mapa l’enfilall de pobles i fàbriques i el feix de ferrocarrils, carreteres i autopistes al llarg d’aquestes dues vies naturals de comunicació per a adonar-se de llur influència en el desenrotllament del poblament. Terra endins, l’expansió del hinterland barceloní resta dificultada pels relleus importants de la Serralada Prelitoral que barren les comunicacions amb les terres centrals de Catalunya. Però les dues artèries fluvials citades o els seus afluents travessen, a favor de dislocacions tectòniques transversals, els relleus de la Serralada Prelitoral i obren els camins de l’interior [...]. Així aquestes valls no solament encarrilen cap a Barcelona una gran part de la plana central de Catalunya, sinó un ampli sector del Pirineu català.” (Vila i Casassas, 1968, p. 505-506).

Convé notar els arguments coincidents entre textos separats per més d’un miler de pàgines. I subratllar-hi que en el primer hom parla de “consciència nacional” (com se li va escapar a la censura?). Fixem-nos com es mostra que el paisatge posa en relació Barcelona amb el Pirineu. Es tracta d’un vincle més simbòlic del que la literalitat tal vegada permeti fer veure, perquè s’ha de tenir en compte el joc d’oposicions paisatgístiques vigent al país des del segle xix: muntanya versus litoral, Pirineu versus Mediterrània, camp versus ciutat (Nogué, 2005). La cèlebre aquarel·la de la figura 9, on combino el peu de figura amb el text del capítol, apunta en una direcció similar. Tal vegada sigui per aquest paper concedit a Barcelona que l’obra analitzada no incorri en un discurs antiurbà. Així, Catalunya no es podria entendre sense el cap i casal, perquè el paisatge català crearia i dependria de la capital. La narrativa de les interaccions entre parts del territori a través de “llindars paisatgístics” que les posen en relació es troba en Vidal de la Blache (1994, p. 38-39) amb els “passages de circulation générale”, que lliguen la litologia subterrània i la disposició del relleu amb la circulació (Ortega Cantero, 2005, p. 20). Vidal se’n serveix per mostrar que França és França, atesa la disposició dels elements naturals que afavoreix la circulació general. Al seu torn, el discurs de –163–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Figura 9. Una imatge suggerent de la relació entre Barcelona i Catalunya.

“Quan s’arriba a Barcelona per avió, sovint es té la sort d’albirar d’un cop d’ull el magnífic panorama de tot Catalunya. [...] En una matinada clara d’hivern el paisatge és grandiós; fent teló de fons, cap al Nord, es dreça tota la barrera nevada dels Pirineus, des dels pics de la Vall d’Aran i d’Andorra fins al Puigmal i el Canigó, precedits dels Prepirineus del Montsec i del Cadí, més ombrius i menys nevats; cap al Sud, el mar, brillant amb el sol, enquadra l’estranya punta del delta de l’Ebre; la costa segueix una línia obliqua, vorejada de petits massissos litorals que, cap al Nord-est, va a ajuntar-se amb la cresta dels Pirineus; entre mar i muntanya s’estén Catalunya.” Font: Deffontaines (1958, p. 17-19).

la Geografia de l’Aedos sembla sostenir que Catalunya és Catalunya perquè l’organització del paisatge flueix vers i des de Barcelona. Per enllestir aquest punt, vull referir-me als paisatges nacionals simbòlics, receptacles de memòria històrica, que a la introducció teòrica deia que són “esperables”. En primer lloc, convé dir que no hi són evidents, penso, perquè els textos van ser escrits en la conjuntura franquista, amb tot el que això implicava. D’altra banda –no es pot obviar mai en el cas català– per motius obvis no tenien ni podien tenir la voluntat estat-nacional totalitzadora, declarada o no, que es pot cercar en referents com el Tableau. A Catalunya no podem trobar els “llocs emblemàtics” (hauts lieux en coneguda expressió francesa) i/o els “llocs de memòria” en el sentit conferit des de la dècada de 1980 per Pierre Nora, pel simple fet que no hi ha un estat propi. Ara bé, crec que es poden trobar determinats paisatges nacionals simbòlics en l’obra que ens ocupa, tot i que més en les imatges que en els textos. De nou el recurs al material iconogràfic esdevé vital. Un cas en particular és el Canigó, que apareix fotografiat i verbalitzat com a “horitzó persistent” almenys set vegades: sis al volum II (p. 238, làmina color enfront p. 256, p. 257, p. 264, p. 293, p. 341) i una al volum I (fig. 10.1). Precisament la darrera imatge pot voler dir quelcom més, per la potència de la fotografia en si i perquè s’ubica al text “Constitució històrica de Catalunya”, de vint pàgines però amb diversos autors ja citats. Em sembla revelador que el Canigó sigui part notable d’aquesta “constitució”. I també resulta significatiu que, d’onze paisatges que hi ha fotografiats en aquest apartat, només tres siguin –164–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

del Principat estricte post-1659: és la “constitució històrica” més evident fora dels límits polítics actuals que dins? Cal adonar-se que el text de Deffontaines esmentat a la figura 9 continua amb el reguitzell de muntanyes que anava citant i aleshores s’hi pot llegir, entre línies, un cert valor simbòlic atribuït als paisatges on s’indica que rau la “centralitat” de Catalunya. “[E]ntre mar i muntanya s’estén Catalunya, en un vast triangle, en el centre del qual dominen dues muntanyes que a vegades retenen la neu: el Montseny, en forma d’àmplia cúpula, i sobretot el Montserrat amb les seves dents de serra, la muntanya santa de Catalunya.” (Deffontaines, 1958, p. 19).

Per bé que sembla dubtosa la presència de neu més o menys persistent a Montserrat, noteu-hi l’expressió aplicada de “muntanya santa”, aquesta sí amb òbvies implicacions simbòliques, que també es llegeix a la figura 10.2. Aquesta imatgeria del muntanyam apunta a la tradició del paisatge català d’arrel modernista (Nogué, 2005). Tanmateix, ja he suggerit que en aquesta obra les visions paisatgístiques són més equilibrades i no s’esbiaixen gaire. En aquest punt, convé detenir-se en l’anàlisi de Barcelona. De les vora dues-centes pàgines de Vila i Casassas (1968, p. 497-686) concedides al Barcelonès, una quarta part estan ocupades amb un epígraf titulat “Dels temps comtals a la pèrdua de les llibertats” (p. 521-570); es tracta del text més llarg dels cinc que componen la geografia de la comarca capitalina. Al llarg dels volums es pot constatar una preferència evident per l’edat mitjana –sobretot l’època de l’anomenada “plenitud política” per Soldevila i Solé (1958, p. 632-633)–, però és en l’estudi del cap i casal quan potser es fa més evident el valor conferit a aquella època, valor que de nou trobem materialitzat en el paisatge, esdevingut record i memòria d’unes glòries enyorades. Vila i Casassas (1968) ressegueixen la Barcelona medieval gairebé carrer a carrer, palau a palau. La figura 10.3 reprodueix una de les lupes en què l’anàlisi del paisatge urbà s’ofereix en clau d’emplaçament, és a dir, tenint en compte el medi natural com a determinant de la forma edificatòria. D’aquesta manera, els teixits urbans no responen només a llur construcció humana sinó a un diàleg orgànic amb l’ambient, de forma que la ciutat de l’època gòtica se’ns presenta fonamentada en unes sòlides arrels físiques. El peu de la darrera imatge aportada (fig. 10.4) em sembla especialment revelador. D’entrada, caracteritza la ciutat contemporània com d’una “compacitat alienadora”, tota una declaració d’intencions, que es contraposa amb un parc, el de la Ciutadella, “oasi sedant”; es tracta d’un retrat precís de la densitat urbana del franquisme. Però el que resulta més interessant és com el relat capgira subtilment un dels elements urbans propis d’una etapa, la de Felip v, que una altra part de l’obra qualifica de “desnacionalització espiritual dels catalans” (Soldevila i Solé, 1958, p. 633), en un símbol de la recuperació de les institucions nacionals. El Parlament de Catalunya va romandre clos amb pany i forrellat des –165–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Figura 10. Tria d’imatges de paisatges nacionals.

[10.1] “El Canigó des de la terrassa inferior de la Tet on apareix Prada, allargassada seguint el curs del riu. És colpidor el contrast entre l’associació arbòria-hortícola de la ribera amb les neus persistents del cim de la muntanya.”

[10.2] “La muntanya santa de Catalunya, [...] [s]orgida isolada a causa de la duresa dels seus materials [...]. Darrera la muntanya s’endevina la plana central de Catalunya i al fons siluetegen les crestes nevades dels Pirineus berguedans. [...] [L]a configuració en detall del Montserrat [inclou] els seus monòlits prismàtics, produïts per la intersecció de les capes horitzontals de conglomerats assenyalats per les lleixes de vegetació, i les di[à]clas[i]s verticals que les tallen. El monestir aprofita un d’aquells replans a 760 metres d’altitud.” [10.3] “Abans de confluir en el Pedró els dos vials ravalers que menaven al camí del Llobregat, futurs carrers del Carme i de l’Hospital, el jaç, desviat, de la riera de la Creu d’En Malla deixava un espai ample. A ambdós riberals el Capítol catedralici hi bastí les ales del nou hospital de la Santa Creu, construït entre 1401 i 1406 [...]. Aquí hom pot admirar la façana del segle XV i el pati, antic jaç de la riera, presidit per la creu barroca.”

[10.4] “Enfront de la compacitat alienadora de l’edificació del fons, de la qual sobresurt la Fàbrica de Gas, el Parc de la Ciutadella, amb els edificis que resten d’aquella obra dels arquitectes militars, constitueixen un oasi sedant. Els edificis que conserven són tres: l’Arsenal, alguns anys Institut Escola i avui Institut Verdaguer; el Palau del Governador, uns quants anys Parlament de Catalunya i avui Museu d’Art Modern, visible enfront; i, a l’esquerra, la Capella circular de la Ciutadella, llargament abandonada i avui Parròquia Castrense de la guarnició.” Font: Soldevila i Solé (1958, p. 632 i enfront); Rebagliato (1968, p. 456 i enfront); Vila i Casassas (1968, p. 544 i enfront; p. 576 i enfront); fotografies, respectivament, de Sr. Badia; T.A.F. Fotos; Marthin; edistudio. –166–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

de 1939 fins a 1976 i no s’hi permetia l’accés.10 Al·ludir-hi al bell mig d’aquell període, més enllà de semblar-nos valent i fins a cert punt temerari, constitueix un marcador punyent que som davant d’un paisatge ideològ

7. A tall de conclusions Un dels capítols que més he recorregut en aquestes pàgines s’inicia amb les següents paraules, que aquí serveixen per cloure la reflexió: “A través de les diverses característiques geogràfiques de Catalunya, tant físiques com humanes, s’ha vist com, malgrat la gran diversitat que caracteritza el nostre país, sovint afloren uns trets comuns que permeten d’endevinar l’existència d’una gran regió, dotada d’una forta personalitat col·lectiva, base de la unitat geogràfica, econòmica i cultural, que té per sustentacle material el territori català. Correspon a la Geografia de precisar fins a quin punt les característiques naturals d’aquesta regió, perfectament caracteritzada, poden haver contribuït a la formació d’una personalitat que a través dels temps ha tingut una expressió política pròpia.” (Soldevila i Solé, 1958, p. 629).

Si hi substituïm “regió” per “nació”, res grinyola, fins i tot pel context seria un terme més apropiat. Però el 1958 no es podia emprar el segon mot, tot i que ja hem vist que apareix en algun altre passatge de l’obra. Així, “regió” actua de subterfugi per a “nació”. D’altra banda, els autors suggereixen que les qüestions humanes no són pròpies de la geografia, que es limita poc més que a “les característiques naturals”. Pel que hem verificat al llarg d’aquestes pàgines, resulta evident que la Geografia de Catalunya de l’Aedos va més enllà del medi natural; en veritat, crea paisatges –els troba, els valora, els relata, els reprodueix, etc.–, amb una incorporació innegable d’elements humans. I crec que els posa al servei de la construcció nacional, encara que no ho reconegui, cosa que era impossible fer de forma oberta. Així, penso que es pot confirmar Font (2013, p. 34) quan deia que la “perspectiva nacional” domina la geografia catalana. Tanmateix, insisteixo que saber de quina forma això succeeix segueix essent un camí inexplorat que aquesta contribució modestament ha volgut encetar mitjançant un estudi de cas. Les lectures interpretatives desenvolupades des d’una perspectiva hermenèutica han permès apuntar que el paisatge és un concepte imprescindible en la Geografia de Catalunya de l’Aedos. El seu treball parteix d’una comprensió de Catalunya com a “gamma variadíssima [de] paisatges” (Solé, 1958a, p. 269), com “una mena de mosaic” (Deffontaines, 1958, p. 18). Aquesta és la nació, 10. D’acord amb la informació facilitada per en Jordi Serramià (Direcció d’Estudis Parlamentaris), a qui agraeixo la seva detallada resposta, la consergeria del Museu d’Art Modern instal·lat al Palau del Parlament des de 1945 guardava una clau del Saló de Plens, al qual es prohibia l’entrada des de 1939. En Pere Portabella hi pogué accedir l’any 1976 fent-se passar per un equip d’una televisió de Suècia que volia filmar el Palau. El conserge els facilità l’accés i van gravar les primeres imatges de l’hemicicle des de 1939.

–167–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

en la qual es despleguen tants paisatges com comarques. Perquè “fa segles que els [geògrafs] catalans veiem, entenem i interpretem el nostre país en clau comarcal” (Font, 2008, p. 238-239); i la Geografia de Catalunya de l’Aedos pretén efectuar una derivada paisatgística d’aquest enteniment. Això ho assoleixen arreu, sense marginar les ciutats, entre d’altres raons perquè Barcelona actua com a clau de volta d’aquesta construcció paisatgística nacional. I, si bé he argumentat que el “reguitzell de llocs d’identificació col·lectiva” (Nogué, 1991, p. 89) o la “sacralització de certs llocs” (Ratzel, 1897 [ed. 1987], p. 66) hipotetitzats s’intueix només de forma subtil i matisada en indrets de muntanya o a la ciutat de Barcelona, convé no perdre mai de vista el context històric en què fou desenvolupada l’obra. Alhora, cal reiterar que l’objectiu no podia ser una universalització de la noció d’estat-nació a través del sistema escolar, opció impossible a Catalunya, però sí cercada a la França del Tableau i a les geografies que s’hi han desenvolupat a posteriori.

Bibliografia Capítols esmentats11 Tots ells dins: Lluís Solé [ed.]. Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos. Deffontaines, Pierre (1958). “Introducció: Catalunya a la Mediterrània”, vol. I, p. 15-22. Doumenge, Francesc; Roger Lambert; Joan Rebagliato (1964). “El Capcir”, vol. II, p. 243-250. Giralt, Emili (1968). “Penedès i Garraf ”, vol. III, p. 289-327. Iglésies, Josep (1968). “Priorat”, vol. III, p. 141-168. Llobet, Salvador (1964). “Andorra”, vol. II, p. 131-154. – (1968). “El Vallès”, vol. III, p. 363-404. Perrin, Renat; Frederic Pita (1964). “Les Garrigues”, vol. II, p. 557-576. Rebagliato, Joan (1968). “Baix Llobregat”, vol. III, p. 449-496. Soldevila, Ferran; Josep Iglésies; Lluís Solé (1958). “El territori i la seva delimitació històrica”, vol. I, p. 641-648. Soldevila, Ferran; Lluís Solé (1958). “Formació d’una consciència pròpia”, vol. I, p. 629-635. Solé, Lluís (1958a). “El paisatge geogràfic. Assaig de síntesi. El paisatge i les grans regions fisiogràfiques”, vol. I, p. 269-278. – (1958b). “El relleu”, vol. I, p. 23-160. – (1964a). “Les tres grans regions pirinenques”, vol. II, p. 25-30. – (1964b). “Regió heterogènia mancada d’unitat”, vol. II, p. 333-336. – (1964c). “La Ribagorça”, vol. II, p. 55-92. – (1964d). “La Vall d’Aran”, vol. II, p. 31-54. Solé, Lluís; Pau Vila (1964). “Cerdanya”, vol. II, p. 211-230. Trullén, Josep M. (1968). “Baix Ebre i Montsià”, vol. III, p. 113-140.

11. La cronologia de les diferents parts no és estrictament aquesta, ja que l’obra va funcionar per fascicles. Per exemple, la figura 5 consta referida a 1974 i aquí se cita com si fos de 1968. Ara bé, la impossibilitat de conèixer-ne els anys precisos obliga a fer les citacions en funció dels dipòsits legals respectius, que segurament són les dates del primer de cadascun dels fascicles.

–168–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Vilà, Joan (1964a). “Introducció a l’estudi de les comarques catalanes. La comarca com a unitat geogràfica”, vol. II, p. 9-21. – (1964b). “Un altiplà divisori d’aigües”, vol. II, p. 461-466. Vila, Pau; Lluís Casassas (1968). “El Barcelonès i Barcelona ciutat”, vol. III, p. 497-686.

Referències Berque, Augustin (2009). El pensamiento paisajero. Madrid: Biblioteca Nueva. [Original: La pensée paysagère. Paris: Archibooks/Sautereau, 2008.] Burgueño, Jesús (2003). Història de la divisió comarcal. Barcelona: Rafael Dalmau. Caballero, Juan Vicente (2009). “Consideraciones sobre la naturaleza hermenéutica de la descripción geográfica”, dins: José María Feria; Antonio García García; Juan Francisco Ojeda [ed.]. Territorios, sociedades y políticas. Sevilla/Madrid: Universidad Pablo de Olavide/ Asociación de Geógrafos Españoles, p. 27-39. http://www.upo.es/ghf/giest/documentos/otros/ caballero07_consnatherm.pdf [Consultat 1/3/2016.] – (2013). “Elementos para una teoría hermenéutica del paisaje. La aportación de las etapas iniciales de la geografía moderna”, dins: Pilar Paneque; Juan Francisco Ojeda [ed.]. El viaje en la geografía moderna. Sevilla: Universidad Internacional de Andalucía, p. 53-75. Capel, Horacio (1976). “La geografía española tras la guerra civil”. Geocrítica. Cuadernos críticos de geografía humana [Barcelona], núm. 1. Casassas, Lluís (1977). Barcelona i l’espai català. Barcelona: Curial. – (1990). La ciutat metropolitana i la unitat de Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Constenla, Xosé (2005). “O Principiño e a xeografía na Galiza”. Abalar. A xeografía galega en construción [Santiago de Compostela], núm. 3, p. 80-93. Daniels, Stephen (1993): Fields of Vision: Landscape Imagery and National Identity in England and the United States. Oxford: Polity Press. Darby, Wendy Joy (2000). Landscape and Identity. Geographies of Nation and Class in England. Oxford/New York: Berg. Di Méo, Guy; Pascal Buléon (2005). L’espace social. Lecture géographique des sociétés. Paris: Armand Colin. Font, Jaume (2008). “Divisions territorials i escales de gestió: les possibilitats inexplorades del municipi petit i mitjà”, dins: Joan Tort; Valerià Paül; Joan Maluquer [ed.]. L’organització del territori, un repte per al segle xxi? Barcelona/Cabrera de Mar: Fundació Universitat Catalana d’Estiu/Galerada, p. 237-286. – (2013). “La encrucijada catalana”, dins: Josefina Gómez Mendoza; Rubén C. Lois; Oriol Nel·lo [ed.]. Repensar el Estado. Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 31-39. Franchi, Aurélie [ed.] (2015). Les Atlas de paysages. Méthode pour l’identification, la caractérisation et la qualification des paysages. Paris: Ministère de l’Écologie, du Développement durable et de l’Énergie. García Álvarez, Jacobo (2009). “Geografía, política y territorio en la España de las Autonomías: un intento de balance y una agenda de exploración futura”, dins: José María Feria; Antonio García García; Juan Francisco Ojeda [ed.]. Territorios, sociedades y políticas. Sevilla/ Madrid: Universidad Pablo de Olavide/Asociación de Geógrafos Españoles, p. 457-480. – (2013). “Paisaje, memoria histórica e identidad nacional en los inicios de la política de conservación de la naturaleza en España: de Covadonga a San Juan de la Peña”. Hispania: Revista española de historia [Madrid], vol. 73, núm. 244, p. 409-438. Gómez Mendoza, Josefina; Rubén C. Lois; Oriol Nel·lo [ed.] (2013). Repensar el Estado. Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela. –169–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Haraway, Donna (1988). “Situated Knowledges: The Science Question in Feminism and the Privilege of Partial Perspective”. Feminist Studies [College Park], vol. 14, núm. 3, p. 575-599. [Traducció al portuguès: Donna Haraway. “Saberes localizados: a questão da ciência para o feminismo e o privilégio da perspectiva parcial”. Cadernos Pagu [Campinas], núm. 5, p. 7-41, 1995.] Hernando, Agustín (2001). “Geografía e identidad nacional: las primeras geografías de Cataluña”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 38, p. 55-86. Lacoste, Yves (2008). A geografia – Isso serve, em primeiro lugar, para fazer a guerra. Campinas: Papirus. [Original: La géographie, ça sert, d’abord, à faire la guerre, 1976]. Lencioni, Sandra (2009). Região e Geografia. São Paulo: Universidade de São Paulo. López Sández, María (2008). Paisaxe e nación. A creación discursiva do territorio. Vigo: Galaxia. Lorman, Josep; Ignasi Planas (1983). Geografia de Catalunya. Barcelona: Claret. Majoral, Roser [ed.] (2002). Cataluña. Un análisis territorial. Barcelona: Ariel. Mitchell, Don (2008). “«California: The Beautiful and the Damned» from The Lie of the Land: Migrant Workers and the California Landscape (1996)”, dins: Timothy S. Oakes; Patricia L. Price [ed.]. The Cultural Geography Reader. Abingdon/New York: Routledge, p. 159-164. Nel·lo, Oriol (1991). “Les teories sobre l’ordenament del territori a Catalunya. Els antecedents”, dins: Primer Congrés Català de Geografia. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, vol. II, p. 53-67. – (2009). “La significació de l’obra de Pierre Deffontaines a Catalunya”. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona], vol. XIV, núm. 816. http://www. ub.edu/geocrit/b3w-816.htm [Consultat 2/3/2016.] Nogué, Joan (1991). Els nacionalismes i el territori. Barcelona: El Llamp. – (2005). “Nacionalismo, territorio y paisaje en Cataluña”, dins: Nicolás Ortega Cantero [ed.]. Paisaje, memoria histórica e identidad nacional. Madrid/Soria: Universidad Autónoma de Madrid/Fundación Duques de Soria, p. 147-169. – (2006). “Geografía política”, dins: Daniel Hiernaux; Alicia Lindón [ed.]. Tratado de Geografía Humana. Iztapalapa/Rubí: Universidad Autónoma Metropolitana/Anthropos, p. 202-219. – (2017). El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Nogué, Joan; Abel Albet (2008). “Cartografía de los cambios sociales y culturales”, dins: Joan Romero [ed.]. Geografía humana. Procesos, riesgos e incertidumbres en un mundo globalizado. Barcelona: Ariel, p. 173-219. Nogué, Joan; Pere Sala (2006). Prototipus de catàleg de paisatge. Bases conceptuals, metodològiques i procedimentals per elaborar els catàlegs de paisatge de Catalunya. Olot/Barcelona: Observatori del Paisatge. Ortega Cantero, Nicolás (2005). “Paisaje, historia y nación (a propósito del Tableau de la géographie de la France, de Paul Vidal de la Blache)”, dins: Nicolás Ortega Cantero [ed.]. Paisaje, memoria histórica e identidad nacional. Madrid/Soria: Universidad Autónoma de Madrid/Fundación Duques de Soria, p. 9-44. Panareda, Josep Maria (1996). Resum de geografia física de Catalunya. Vic: Eumo. – (1997). Resum de geografia humana de Catalunya. Vic: Eumo. Paül, Valerià (2006). L’ordenació dels espais agraris metropolitans. Plans, gestió i conflictes territorials a la regió de Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral inèdita.] – (2009). “L’ordenació dels espais agraris a Catalunya. Una visió retrospectiva”, dins: Sònia Callau et al. [ed.]. La futura Llei d’Espais Agraris de Catalunya. Girona: Documenta Universitaria/Fundació Agroterritori, p. 39-84. – (2016). “A Serra da Raia Seca nas geografias regionais galegas, espanholas e ibéricas de começos do século xx: entre montanha inventada e fronteira natural”, dins: Juan Manuel Trillo; Eva Pires [ed.]. Fronteras en la investigación peninsular: temáticas y enfoques contemporáneos=Fronteiras na investigação peninsular: temáticas e aproximações contemporâneas. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 197-215. –170–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 137-171 El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives

Valerià Paül

Paül, Valerià; Sabela Labraña (2013). “As paisaxes do mar galego. Unha liña interpretativa crítica”. Sémata. Ciencias Sociais e Humanidades [Santiago de Compostela], vol. 25, p. 29-62. Paül, Valerià; Joan Tort; Alexis Sancho (2011). “El marco conceptual de los paisajes de la agricultura”, dins: Fernando Molinero; Juan Francisco Ojeda; Joan Tort [ed.]. Los paisajes agrarios de España. Caracterización, evolución y tipificación. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, p. 9-38. Ratzel, Friedrich (1987). La géographie politique. Les concepts fondamentaux. Paris: Fayard. [Original: Politische Geographie. München/Leipzig: R. Oldenbourg, 1897.] Roger, Alain (2008). “Vida y muerte de los paisajes. Valores estéticos, valores ecológicos”, dins: Joan Nogué [ed.]. El paisaje en la cultura contemporánea. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 67-85. Ruiz Olabuénaga, José Ignacio (1999). Metodología de la investigación cualitativa. Bilbao: Universidad de Deusto. Swanwick, Carys (2002). Landscape Character Assessment. Guidance for England and Scotland. Cheltenham/Edinburgh: The Countryside Agency/Scottish Natural Heritage. Terán, Manuel de (1978). “Síntesis introductoria”, dins: Manuel de Terán; Lluís Solé [ed.]. Geografía general de España. Barcelona: Ariel, vol. I, p. 1-13. Tort, Joan (2003). “Una estratègia per a la geografia”, dins: Pau Vila. Resum de geografia de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. xvii-xxvi. Vidal de la Blache, Paul (1993). “Les pays de France”, dins: André-Louis Sanguin [ed.]. Vidal de la Blache. Un génie de la géographie. Paris: Bélin, p. 245-258. [Original dins: La Réforme Sociale [Paris], vol. 5, núm. 8, p. 333-344, 1904.] – (1994). Tableau de la géographie de la France. Paris: La Table Ronde. [Original: “Tableau de la géographie de la France”, dins: Ernest Lavisse [ed.]. Histoire de France depuis les origines jusqu’à la Révolution. Paris: Hachette, vol. I, 1903.] Vila, Pau (1977). “La divisió territorial de Catalunya”, dins Selecció d’escrits de geografia. Barcelona: Curial, vol. I.

–171–


NOTES


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 175-182 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.128

L’Anella Verda de Berga1 Kajol Escútia Viladrich

Introducció El treball “Projecte d’Anella Verda de Berga” és una proposta de delimitació d’uns espais al voltant de la ciutat de Berga que configuraran allò que en molts llocs s’ha anomenat Anella Verda. L’objectiu d’aquesta Anella Verda és propiciar i facilitar que la gent pugui gaudir de la natura que l’envolta, que es recuperin, valorin i es conservin els elements naturals i històrics d’aquests espais i que això impliqui un increment en el respecte al nostre patrimoni. Alhora pretén poder contribuir a aconseguir un canvi de mentalitat en el concepte de ciutat de manera que hi hagi una major conscienciació de la importància dels espais verds que l’envolten. El treball té cinc apartats principals. El primer tracta breument la situació geogràfica i històrica de Berga. En el segon es fa referència als pioners en la nova idea d’entendre l’espai urbà i natural, unes idees que van ser revolucionàries en el seu temps i que tornen a ser-ho ara. En el tercer apartat es fa una descripció de l’itinerari proposat que relliga aquest espai perimetral de la ciutat, dels radials que ens hi porten i dels trams que el configuren. El quart apartat del treball fa un repàs dels elements d’interès patrimonial que es troben en aquest espai, principalment els presents en els punts per on passa l’itinerari. I el cinquè i últim apartat fa una valoració dels radials i dels trams tot indicant quin és el seu estat actual i presentant propostes de millora.

1. L’autora obtingué el premi Joan Palau Vera, per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat, atorgat per la Societat Catalana de Geografia, en l’edició corresponent al 2016.

–175–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 175-182 L’Anella Verda de Berga

Kajol Escútia Viladrich

Anella verda: un vell concepte revolucionari Una Anella Verda és un espai “natural”, principalment agroforestal, que, al voltant d’un espai urbà, relliga tota una sèrie de punts d’interès històric, cultural, natural, paisatgístic i/o geogràfic i que, correctament condicionat, permet a tots els ciutadans gaudir-ne. Dos exemples d’Anella Verda a Catalunya propers a Berga són l’Anella Verda de Manresa i l’Anella Verda de Vic. En el cas de Manresa, l’Anella Verda consta de diversos espais que envolten la ciutat però que no estan connectats entre ells, mentre que la de Vic és un espai circular que envolta tota la ciutat. Les anelles verdes han anat apareixen darrerament en ciutats del nostre país però no és un concepte nou. Ja fa més d’un segle que arquitectes i urbanistes es van plantejar la necessitat de dotar l’espai urbà d’elements naturals i d’apropar així l’espai urbà a l’espai rural. Les seves bases històriques ja van ser establertes a finals del segle xix. El concepte de “Ciutat Jardí” fou introduït per primera vegada per Élisée Reclus (1830-1905), escriptor, geògraf i anarquista francès, membre de la Primera Internacional. Reclus va ser un amant de la terra i la natura en conjunt i alhora un observador que estudiava la relació de la natura amb els éssers humans. Per a ell els homes havien de prestar atenció a la natura perquè així es podia extreure d’ella unes lliçons importants per a la vida. La idea principal d’Élisée Reclus va ser la renovació de l’urbanisme, les relacions entre la societat i el medi ambient, la idea d’un urbanisme ecològic... Uns dels qui portà aquestes idees de “Ciutat Jardí” a Catalunya va ser l’humanista utòpic Cebrià de Montoliu el qual durà a terme la nova planificació del territori i serà el màxim Élisée Reclus precursor de l’ecologisme a casa nostra. Va endegar importants iniciatives per donar a conèixer el que ell anomenava la Ciència Cívica. Segons Montoliu, el model que se’n deriva de la idea de “Ciutat Jardí” és l’únic capaç de superar les limitacions de la gran ciutat, les seves dificultats per la mobilitat intensa, el caos estètic i la pol·lució visual que genera. Cebrià de Montoliu volia promoure el desenvolupament i la reforma de les poblacions segons plans racionals i metòdics que n’asseguressin la higiene, la bellesa i l’eficiència com a instruments de progrés social i econòmic. Això el Cebrià de Montoliu portarà a idealitzar a cada ciutat un espai verd per poder observar les accions i les reaccions del territori, fent així que les persones imprescindiblement accedissin al coneixement del medi natural i de –176–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 175-182 L’Anella Verda de Berga

Kajol Escútia Viladrich

la regió, el que anomenem actualment “nova cultura del territori”. Montoliu farà aquesta proposta de la nova planificació de les ciutats a Catalunya a través del llibre Las modernas ciudades y sus problemes escrit l’any 1913 amb l’objectiu principal de descentralitzar l’aglomeració urbana i reintegrar el treball humà dins de la natura, aconseguir una cooperació integral i lluitar per la protecció del paisatge urbà. Tots aquests objectius que tenia Montoliu en ment crearien un nou urbanisme cívic alternatiu. És en aquesta línia que s'ha plantejat aquest projecte, en la recerca d’una ciutat més amable, més autònoma des de molts punts de vista: més autònoma en recursos pedagògics, en recursos de lleure, en recursos alimentaris... El concepte d’Anella Verda no és només la delimitació d’un espai, és una proposta sobre la ciutat que volem en el futur. És, també, una proposta d'autorespecte, d'adonar-nos dels valors que ens envolten i de crear actituds que facin que perdurin. És igualment interessant intentar que l’Anella Verda sigui vista d’una manera activa i de forma positiva per part de tota la societat, on els habitants tinguin interès a col·laborar en el seu disseny, a fer noves propostes, a participar de forma activa i voluntària en les activitats proposades, empenyent i aportant noves idees que permetin anar-la millorant amb el pas del temps. És a dir, hauria de ser un projecte dinàmic, viu, participatiu. En resum, podem definir el concepte d’Anella Verda de la següent manera: un espai d’identificació i d’autoestima de la ciutat on és possible poder promocionar i reconèixer els valors d’un municipi i del seu entorn proper. Alhora és un espai de lleure, educatiu, on poder realitzar activitats esportives, i, en definitiva, un espai que millora la qualitat de vida i salut dels ciutadans i dels pobles veïns potenciant el desplaçament a peu o amb bicicleta.

Objectius i metodologia En aquest estudi sobre l’Anella Verda de Berga els objectius a assolir han estat els següents: 1- Preservar, potenciar i difondre els valors patrimonials, paisatgístics i socials de Berga de forma participativa i activa. 2- Conservar i recuperar el patrimoni natural i cultural que té la ciutat de Berga, revaloritzant espais desconeguts donant-los a conèixer als ciutadans. 3- Promocionar els valors naturals, biològics i ambientals que li són singulars i propis a la ciutat de Berga. 4- Facilitar el coneixement del municipi de Berga i el seu entorn proper. 5- Proposar actuacions de manteniment d’aquests espais. La metodologia que s’ha utilitzat ha consistit bàsicament en fer dues tasques: un treball bibliogràfic i un treball de camp. –177–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 175-182 L’Anella Verda de Berga

Kajol Escútia Viladrich

Per una banda, s’ha fet recerca bibliogràfica llegint articles, revistes i llibres sobre el tema treballat i buscant a través de webs diferents anelles verdes existents. A més a més s’han fet entrevistes a persones especialitzades i coneixedores de la zona estudiada les quals han ofert molta informació per tal de redactar el marc teòric del treball en qüestió. Per una altra banda s’ha realitzat un treball de camp que ha constat de tres parts: Analitzar el recorregut de l’Anella Verda de Manresa per tal d’observar com és, quina estructura segueix, per quins punts d’interès passa, com són els camins... - Sortir a explorar i a examinar els espais que envolten a la ciutat de Berga, recorrent els seus camins i corriols per comprovar que eren camins interessants de fer; observar i valorar l’estat en què es troben aquests espais, imaginar l’ús futur que podien tenir... Gràcies a aquesta part s’han pogut treure conclusions sobre les millores i les noves actuacions que s’hi poden fer (condicions en què es troben els trams, quines coses de valor hi trobem...) - Repetir el recorregut de l’Anella Verda de Berga més d’una vegada, fent atenció cada vegada en nous elements del trajecte. Vàries vegades s’ha fet el recorregut en companyia de persones coneixedores de temàtiques diverses que anaven indicant els punts més destacables de cada tram.

L’Anella Verda de Berga Els espais que formen el que anomenarem Anella Verda de Berga queden clarament definits a partir d’una observació aèria de la zona. Així l’Anella Verda comprendrà els espais següents (esmentats des del nord i en sentit horari): serra de la Petita, Pedret, riu Llobregat, Cal Rosal, Sant Elies i serra de Noet, polígon de Berga, serrat de Fullaracs i castell de Berga. Són espais molt diversos que fan possible una gran diversitat d’ambients amb una gran biodiversitat. Al mateix temps tenen molts d’ells una càrrega històrica que ens ofereix la possibilitat de repassar alguns dels episodis més importants que ha viscut la vila de Berga a llarg del temps. L’itinerari que relliga aquests espais és, també, variable, però està pensat per a què pugui ser realitzat en la seva totalitat per una persona amb una preparació física normal. Hi ha trams, però, que seran més adequats (pel tipus de terreny, pel pendent...) per a persones amb mobilitat reduïda o per a bicicletes, per exemple. Els radials En aquesta Anella Verda s’han definit uns “radials” que són vials que des de la ciutat ens porten a l’Anella Verda perimetral i que formen part ells mateixos –178–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 175-182 L’Anella Verda de Berga

Kajol Escútia Viladrich

Recorregut de l’Anella Verda i radials

de l’Anella Verda. Se n’han definit vuit, repartits de manera força equilibrada, fet que fa possible l’accés a l’Anella Verda des de qualsevol punt de la ciutat. - El radial número 1 serà el camí ral de Manresa, és a dir, el que sortiria des de la Font del Ros i aniria fins a la creu de Pinya (1,3 km). - El radial número 2 serà el que va cap a Sant Bartomeu de la Valldan seguint el camí ral de Cardona (1,8 km). - El radial número 3 serà el camí que puja des de la Llar de Berga passant per la casa de pagès Mas d’Huguets i arribant al Polígon Industrial (2,8 km). - El radial número 4 serà el Trencacames que surt del carrer de Pinsania i que arriba el Castell de Berga (0,5 km). - El radial 5 serà el que va a la Torre de la Petita passant per la plaça de Santa Magdalena (1,4 km). - El radial 6 serà el que surt des dels bombers de Berga fins arribar al Pont de Pedret passant pel Camí de Mal Grau (2,4 km). - El radial número 7 serà el que surt des de Casa en Ponç passant per la serra de Casa en Ponç i arribant al Pont de Pedret (3,3 km). –179–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 175-182 L’Anella Verda de Berga

Kajol Escútia Viladrich

Vista de Berga des de Queralt

- El radial número 8 serà el que des de les “Dominiques” passa per la Casa de Vilafalet i arriba a Cal Rosal (3,8 km). Aquests són els vuit radials que connectaran la ciutat amb l’Anella Verda. De ben segur que de radials n’hi poden haver molts més, però s’han intentat utilitzar els camins més populars i que més gent de Berga utilitza de forma més freqüent. En el treball es descriuen amb detall els radials i es fa referència als elements d’interès que s’hi troben. El recorregut perimetral Per facilitar l’explicació dels espais per on transcorre l’Anella Verda s’ha decidit dividir-la en 8 trams que, començant a la Creu de la Pinya, s’expliquen, en sentit horari, de manera detallada en el treball. Tot el recorregut de l’Anella Verda de Berga fa uns 23 quilòmetres. Tram 1. Des de la Creu de la Pinya fins a l’església de Sant Bartomeu de la Valldan (3,2 km). Tram 2. Des de l’església de Sant Bartomeu fins al capdamunt del polígon industrial (2,7 km). Tram 3. Des del capdamunt del polígon fins a la carretera de Sant Llorenç de Morunys (0,8 km). Tram 4. Des de la carretera de Sant Llorenç fins a la Casa de Fumanya (2,0 km). Tram 5. Des de la Casa de Fumanya fins a la Torre de la Petita (2,8 km). Tram 6. Des de la Torre de la Petita fins al Pont de Pedret (3,3 km). –180–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 175-182 L’Anella Verda de Berga

Kajol Escútia Viladrich

Tram de la Via del Carrilet

Tram 7. Des de Sant Quirze de Pedret fins Cal Rosal (4,8 km). Tram 8. Des de Cal Rosal fins a la Creu de la Pinya (2,5 km). En el treball de cadascun d’aquests trams s’ha fet una valoració de l’estat que presenten i s’han donat algunes idees de les actuacions que caldria fer-hi per a adequar-los mínimament en el cas que fos necessari.

Serra de Noet –181–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 175-182 L’Anella Verda de Berga

Kajol Escútia Viladrich

Elements patrimonials d’interès Molts són els elements patrimonials d’interès de tot tipus (arquitectònics, històrics, naturals...) que trobem dins d’aquest espai. Van des de l’església i el pont de Pedret a les Tines de Vilafelet, des de la Creu de la Pinya al Castell de Berga i la Torre de la Petita, des del jaciment de Ca l’Oliaire a la Bauma dels Ossos, des de les brolles mediterrànies dels vessants assolellats als humits boscos de ribera, des de l’antiga via del carrilet a la colònia tèxtil de Cal Rosal. Aquí en destaquem alguns però s’identifiquen i s’expliquen de manera més concreta en el treball.

Conclusions De la realització d’aquest treball podem extreure’n que la ciutat de Berga té prou elements artístics, culturals, ambientals... en el seu terme municipal com per ser tinguts en compte a l’hora de planificar com volem que sigui la Berga del futur. El recorregut dissenyat no fa altra cosa que posar en relleu allò que ja existeix i que és feina d’aquells qui gestionen la ciutat donar-los el valor que es mereixen. Només, com en la majoria de les coses, cal la voluntat de fer-ho.

–182–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 183-211 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.129

Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del segle xviii i primera meitat del s. xix1 Llorenç Ferrer Alòs

Departament d’Història Contemporània Universitat de Barcelona llferrer@ub.edu

Resum En aquest treball volem posar èmfasi en desenes d’activitats econòmiques que es desenvoluparen en el món rural més enllà de l’activitat agrícola concreta. Eren sovint estacionals, requerien molta mà d’obra i es convertiren en un ingrés fonamental per la població rural. No eren activitats protoindustrials, sinó eren transformació de matèries primeres que es trobaven precisament en l’espai rural no dedicat als conreus. Es fa una descripció d’aquestes activitats per mostrar com jugaven un paper fonamental en la producció de béns i serveis a Catalunya i com el creixement econòmic posterior no es pot entendre sense la tasca desenvolupada per aquestes xarxes. El canvi tècnic i la importació de noves matèries primeres serà en bona part el causant de la seva destrucció i els veïns que s’hi dedicaven hauran d’adaptar-se a noves situacions. A vegades reinventaven l’activitat, en altres simplement, emigraven. Paraules clau: protoindustrialització, diversificació econòmica, pluriactivitat.

1. Aquest treball s’emmarca en el Projecte R+D+I: “La reconstrucció de l’activitat econòmica a la Catalunya contemporània: treball, demografia i economies familiars” (HAR2011-26951).

–183–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Resumen: Más allá de los gremios y de las fábricas de indianas. La diversidad de las formas de producir en la Cataluña del siglo xviii y primera mitad del s. xix En este trabajo queremos poner énfasis en decenas de actividades económicas que se desarrollaron en el mundo rural más allá de la actividad agrícola concreta. Eran, a menudo, estacionales, necesitaban muchas mano de obra y se convirtieron en un ingreso fundamental para la población rural. No eran actividades protoindustriales, sino eran transformaciones de materias primes que se encontraban precisamente en el espacio rural no dedicado a los cultivos. Se hace una descripción de estas actividades para mostrar como jugaban un papel fundamental en la producción de bienes y servicios en Cataluña y como el crecimiento económico posterior no se puede entender sin el papel desarrollado por estas redes. El cambio técnico y la importación de nuevas materias primes será en buena parte el causante de su destrucción y los vecinos que se dedicaban a elles tuvieron que adaptarse a nuevas realidades. A veces reinventaban la actividad, en otras simplemente emigraban. Palabras clave: protoindustrialización, diversificación económica, pluriactividad.

Abstrat: Beyond the guilds and calico textile factories. The diversity kinds of the industrial production in Catalonia (Eighteenth and nineteenth centuries) In this paper, we focus on dozens of economic activities that are developed in rural areas beyond farming. They are seasonal, require a lot of manpower and became a vital income for the rural population. They are not proto-industrial activities, but involve certain level of transformation of raw materials in those rural areas. In this paper we describe those activities to show how they have played an important role in the production of goods and services in Catalonia and therefore, are key factors to understand economic growth in rural areas. Technical changes and new raw materials imports are largely the cause of its disappearance. And consequently, some of the rural population should adapt to this new situation, sometimes reinventing those activities, and some other migrating elsewhere. Keywords: protoindustrialization, economic diversification, pluriactivity.

* * * Si agafem un inventari d’un mas qualsevol de mitjans del segle xviii, en aquest cas el mas Vila del Soler d’Artés,2 ens trobem amb una varietat considerable de béns de consum produïts amb materials ben diversos en el seu interior. Comencem el recorregut per la casa. A l’entrada, les eines de conreu, bàsicament de fusta i una part de ferro; a l’estable, les albardes de pell i llana, les alforges d’espart, els canastres de canya i vímet i un munt de fusta de pi 2. Inventari del mas Vila del Soler d’Artés, Not. Ferrusola 1766, fols 304-309, 1-VII-1766, AHCM.

–184–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

tallada; al celler, les botes de grandàries diverses fabricades en fusta de castanyer i els embuts de llautó; en una petita habitació s’hi guardava la carn de porc salada en recipients de terrissa i també s’hi troben plats de terra cuita; en una altra sala, recipients de vidre; els estris de cuina de ferro, de ceràmica, de fusta... Finalment les habitacions on es guardava roba de llana, de lli, de cànem i alguna peça ja de cotó. Estris diversos d’estany, aixetes de coure... Molts d’aquests estris no tenien res a veure amb la producció tèxtil i procedien de la transformació de matèries primeres del país. Algú havia de produir-los i comercialitzar-los fins que arribaven a les cases i moltes d’aquestes produccions no eren menors ni intranscendents sinó que alimentaven circuits de producció de béns i serveis, sovint al marge dels gremis urbans. En aquest treball es volen reivindicar aquestes produccions rurals, a temps parcial, que estaven perfectament organitzades i reflexionar sobre el seu sentit en les societats preindustrials. Les produccions rurals de béns i serveis tenien les següents característiques: a) S’elaboraven a partir de la recol·lecció i transformació de les matèries primeres que existien al territori (de vegades eren produccions agrícoles, però sovint derivaven de l’explotació dels boscos o de materials geològics de la zona). Aquesta matèria primera obtinguda podia ser retransformada pels artesans urbans, però no necessàriament. b) Cada matèria primera que s’obtenia tenia unes característiques naturals pròpies que condicionava com es podia treballar o extreure (si es necessitava una tecnologia específica i uns determinats coneixements, si tenia una estacionalitat concreta, si es necessitava gran quantitat de treball, si s’havia de transformar in situ...).3 c) Aquestes produccions generaven ingressos complementaris a altres activitats agrícoles i, per tant, l’adaptació al calendari agrícola era una de les seves característiques. Els treballadors no renunciaven a les produccions en les seves pròpies explotacions i formaven part d’unes complexes xarxes de pluriactivitat (Cazzola, 1987; Fontaine, 1991; Garrier i Hubscher, 1988; McNeill, 1992; Mayaud, 1984). d) L’explotació d’aquests recursos naturals generava una negociació entre totes les parts implicades (propietaris, membres de les colles, negociants...) i una gran varietat de contractes de treball i de formes d’explotació, avui molt poc coneguts. 3. Si prenguéssim com a exemple la producció de carbó vegetal veuríem que, darrera, hi ha uns coneixements del bosc, del tipus de fusta i de com s’ha de fer la combustió; que l’ús de carbó, i no de fusta directa, té a veure amb el cost del transport de la fusta que es reduïa quan es convertia en carbó, tot i mantenir el poder calorífic; aquesta opció condicionava que el carbó hagués de produir-se en situ i era una activitat estacional que s’adaptava al cicle vegetatiu dels arbres. Des d’aquests llocs de producció es traslladava a les zones de consum. Altres produccions podrien ser més simples i només havien de adaptar-se a l’estacionalitat dels vegetals (recol·lecció de bolets, escorces dels arbres, herbes medicinals, pinyons...) o a unes determinades condicions climàtiques (la producció de gel que s’havia d’executar a l’hivern quan gelava).

–185–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

e) Algunes d’aquestes produccions locals de matèries primeres o de la seva transformació podien acabar especialitzant a la comunitat sencera en un determinat producte que era exportat i venut molt més enllà de la pròpia comunitat. Les famílies locals mantenien el secret de la producció i generaven una marca amb el producte que produïen. Veurem alguns exemples d’aquestes especialitzacions. f) En aquest sentit la comercialització de tota aquesta producció era fonamental a través de mecanismes molt diversos: pobles especialitzats en transport, venda individual als pobles i ciutats, venda a través de mercats locals i fires regionals, venda a través de comissionistes o corredors , transport a través dels rius... aquestes xarxes eren les que donaven a aquestes produccions, aparentment locals i poc desenvolupades, el seu veritable caràcter regional i aportaven ingressos complementaris fonamentals per a l’acumulació de capital per part d’algunes famílies. g) El fet que la demanda de treball es produís en moments puntuals del cicle agrícola o del cicle climàtic i les dificultats en el transport, feia que la mà d’obra hagués de desplaçar-se als llocs de treball.  La demanda de treball estava localitzada geogràficament i eren els treballadors els que havien de desplaçar-se per cobrir-la. Sovint aquests desplaçaments es feien en grups, anomenats colles que després analitzarem. h) En aquest entorn el treball no corresponia només als homes, sinó també a les dones i nens. No només hi havia migracions i “colles” de dones que es van especialitzar en determinades produccions, sinó que en molts pobles eren les protagonistes de les especialitzacions locals. j) Aquests mercats es van veure alterats pel canvi tecnològic, per la caiguda en desús de determinades matèries primeres i pels canvis en els sistemes de transport. Era la destrucció d’uns mercats i, al mateix temps, l’aparició d’altres. Cal seguir històricament com aquests mercats destruïts van ser substituïts per altres i, sobretot, com els habitants que participaven en aquestes xarxes productives es van adaptar a les noves realitats reinventant els seus oficis en els llocs de residència o a les noves ciutats on van anar a viure. En aquest treball descriurem algunes d’aquestes xarxes i el seu funcionament, tot i que en sabem molt poc. Aquestes produccions de béns i serveis tenien tota la seva coherència en el sistema en què estaven inserits, incrementaven els recursos encara que no sapiguem fins a quin punt milloraven les rendes o provocaven acumulacions en certes mans... Les noves formes de produir es van desenvolupar a partir d’aquestes xarxes antigues o, almenys, així s’hauria de considerar. Els mercats són destruïts i reconstruïts al mateix temps, amb els mateixos o amb nous protagonistes... Les capacitats que havien estat útils a la gent, són també destruïdes o perden el seu valor. La dinàmica de canvi no s’ha de veure només –186–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

des de la perspectiva del progrés, sinó també des de la perspectiva dels que van perdre el seu sentit en entorns que van ser literalment destruïts, encara que en el seu context complissin perfectament les seves funcions econòmiques.

Unes notes sobre la recria de bestiar al Pirineu4 Les dades procedents d’enquestes, descripcions i mapes descriuen una economia pirinenca molt ben estructurada. Del Pallars Sobirà, la part més al nord i amb condicions climàtiques més difícils, es va especialitzar en la recria de bestiar mular i cavallar. Aquest bestiar era comprat a França, engreixat a la zona i venut en la fires de Catalunya i Aragó. D’aquesta manera es proveïa d’aquest tipus de bestiar al Principat (Sales, 1991). Una altra producció fonamental era la producció de ferro a través de les fargues situades a la vall Ferrera. Es calcula que a mitjan segle xix, hi havia 8 fargues que donaven ocupació a 600 homes i 700 cavalleries. La quantitat de treball que generaven era enorme: extracció de mena de ferro, transport a les fargues, tala d’arbres i producció de carbó vegetal, transport a la farga, producció de ferro i comercialització del mateix. Tot el Pirineu proveïa els ferrers, armers i productors de claus i indústries derivades de tot Catalunya i segurament s’exportava a altres zones (Mas, 2000; Mascarella, 1993; Molera, 1980). Finalment una altra producció era la fusta que es complementava amb una xarxa de serradores que es concentraven bàsicament en aquesta zona. El problema de la fusta era el seu transport i, des del Pirineu, els raiers es van especialitzar en transportar-la a través dels rius navegables. Des de la vall d’Aran es transportava a França a través del riu Garona i a Catalunya es feia a través de la Noguera Pallaresa fins a l’Ebre per arribar a Tortosa i, des d’aquí, distribuir-los fins a Barcelona i altres ciutats (Marugan i Rapalino, 2005). Aquesta exportació es complementava amb la importació d’aquells productes bàsics que no es produïen a la zona com grans, vi i oli. La Conca de Tremp, situada al Pallars Jussà, era la zona productora de vi i oli i d’allà es proveïa el Pallars Sobirà. També s’importaven fruits diversos d’Aragó que eren incorporats a la xarxa de comerç i alguns d’ells acabaven a França. Les declaracions del Diccionari de Madoz permeten detectar algunes especialitzacions que es donaven en aquesta zona com la producció de pomes d’hivern (qualificades sovint d’exquisides) i algun altre tipus de fruita. A la Torre de Cabdella es produïen els millors formatges d’Espanya.5  4. Per a l’elaboració d’aquest article hem utilitzat diverses descripcions i diccionaris. El Discurso de Jaume Caresmar (Caresmar, 1780), el Diario de los viajes por Cataluña de Francisco de Zamora (Zamora, 1973), alguns dels Cuestionarios de Francisco de Zamora publicats (Arnabat, 1999; Boixareu, 1989; Boneta, 1991; Codina et al., 1992; Coll, 1990; Oliver, 1997; Padilla, 1997; Ferrer Gironès, 1982; Grau, 1995; Hernández, 2000 i 2009; Olivé, 1994; Orriols, 1990; Picanyol, 1969; Vigo i Puig, 1999; Serra i Ferrer Alòs, 1985; Torras, 1993) i alguns diccionaris i descripcions del segle xix (Frigola, 1824; Golobardas, 1831; Madoz, 1985). S’ha complementat amb descripcions etnogràfiques (Amades, 1982; Vilarrasa, 1975). 5. Vegeu els articles sobre aquestes poblacions: Madoz, 1985.

–187–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Figura 1. Venda i recria de bestiar, producció de pomes i serradores a les comarques pirinenques segons Madoz, el 1842

Al mateix temps que es produïen aquestes especialitzacions, aquesta àrea geogràfica estava condicionada pel dur clima hivernal. Era, durant aquesta estació, que una gran quantitat d’homes i dones sortien cap a les zones planes de França o Catalunya a exercir tota mena d’activitats, per la qual cosa aquestes migracions es convertien en un fenomen estructural per a l’economia de la zona. Tots els qüestionaris de Zamora d’aquests pobles recullen aquestes migracions massives a l’hivern (Boixareu, 1989; Boneta, 1991; Coll, 1990; Oliver, 1997; Padilla, 1997; Vigo i Puig, 1999; Sanllehy, 2014): “Los vezinos salen del país los ocho meses del año mayormente en invierno que es muy largo, se van unos a Francia y otros al centro de Cataluña sin animales, unos a trabajar otros a mendigar. Estos se fingen unos cojos, otros siegos, otros que se sangrientan sus piernas, otros que se fingen aquellas trabesadas de balas con la frente que se abren, de lo que resulta muchissimo más daño que provecho, porque se vician” (General de la Vall d’Àneu) –188–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

“Muchos vecinos de este Valle se van a Francia a cavar desde primeros de noviembre hasta primeros de maio, ganan bastante y llevan consigo algunos sus hijos que se ocupan de pedir limosna y se crían holgazanes” (General de la Vall d’Aran). “Salen algunos vecinos por el ynvierno para Francia a trabajar y al tiempo de siega y recoleccion de frutos para Benasque, Valle de Barrabés, tierra baja y Urgel. Muy pocos van de esta tierra a pedir y de esta salida resulta mucho provecho para el ahorro que hacen de los comestibles en el país y por el dinero que trahen de sus trabajos y ganancias” (Viella). “Ordinariamente cada año a principios de invierno salen muchos hombres a trabajar a Francia y se suelen retirar para primeros de mayo y después algunos pasan a Lerida y su territorio y a los valles de Benasque y Barravés a dallar los prados y de estas salidas resulta provecho pues en el invierno ahorran el pan y vuelven con el dinero que han ganado” (Bausen).

Aquestes dades són de finals del segle xviii i tots els pobles responen de forma semblant. A finals del segle xix, tenim els censos de població realitzats el 31 de desembre, amb informació d’habitants presents, absents i transeünts. Hem cartografiat el pes dels absents sobre la població present més l’absent i el resultat és categòric per a homes i dones: l’any 1887, el 27,8% dels homes de l’Alt Urgell, el 6,6% de l’Alta Ribagorça, el 18,5% de la Cerdanya, el 12,5% del Pallars Jussà, el 21% del Pallars Sobirà i el 14,1% de la Vall d’Aran estaven absents. I els resultats es mantenien l’any 1900. La figura 2 recull els absents sobre el total de població sense distinció de sexes. Tots els pobles de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà, la Cerdanya i part del Ripollès participaven d’aquestes migracions hivernals que complementaven l’economia local amb les especialitzacions que hem assenyalat (Ferrer Alòs, 2009). La descripció és d’una economia perfectament articulada, especialitzada en alguns productes (fusta, ferro, recria de bestiar) dels quals es proveïa Catalunya i Aragó i un aprofitament de la mà d’obra en els períodes sense demanda de treball a través de les migracions hivernals.

La complexa xarxa agrícola i comercial de les comarques de Tarragona. Els grans comerciants i el negoci de l’aiguardent Les comarques de Tarragona es van caracteritzar pel desenvolupament de produccions agrícoles comercialitzades per una xarxa de grans i mitjans comerciants que van organitzar el procés productiu des de les ciutats i viles mitjanes com Reus, Valls, Altafulla, etc. (Rovira, 1987, 1988, 1994 i 2012). Tots aquests comerciants tenien el seu origen en les activitats menestrals al segle xvii i van aprofitar les oportunitats del segle xviii; els seus negocis tenien a veure amb l’arrendament de drets senyorials que els va donar accés a quantitats enormes de productes agraris, amb el tràfic de cereals des d’Aragó a Catalunya, amb la importació de pesca salada, amb el comerç de garrofes i fruits secs i, sobretot, –189–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Figura 2. Emigració hivernal a Catalunya el 1877

amb l’exportació d’aiguardent. Amb el pas del temps, alguns van invertir en fàbriques d’indianes o altres negocis i es van ennoblir al llarg del segle xviii. Aquests comerciants estaven organitzats en companyies, que exportaven directament o estaven connectats a d’altres de Barcelona que feien la mateixa feina. La producció de productes agraris estava sotmesa als interessos d’aquests comerciants. Entre els comerciants i els camperols van sorgir els comissionistes, individus que es dedicaven a recórrer els pobles per conèixer el mercat, comprar i revendre després a altres comerciants, especialment de Reus. Centenars de càrregues d’aiguardent –la figura adjunta mostra la importància de la xarxa de destil·leries (facines) en aquesta zona– produïdes a nivell local eren comprades per aquests corredors i comissionistes i portades a redestil·lar als grans centres exportadors. L’altra via era la compra anticipada de collites a productors per assegurar-se la producció.  Entre 1758 i 1759 sabem que es van signar 598 operacions d’avanç de diners per un import de 78.731 lliures en les que van participar 40 comerciants (Rovira, 1995). Quan l’aiguardent de primera destil·lació arribava a la casa del comerciant es procedia a rectificar-lo en destil·lacions successives per preparar-lo per a –190–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

l’exportació (Segarra, 1994). Els March tenien 8 olles de destil·lar l’any 1780 per a aquesta funció. Tota aquesta activitat es canalitzava pels ports de Salou, Vilanova i Tarragona. El negoci de l’aiguardent era l’activitat predominant en aquests ports d’aquesta part de Catalunya a finals del segle xviii (Lipp, 1793). Però si la producció de vi per cremar i convertir-lo en aiguardent va ser una de les activitats dominants, no es pot menysprear l’avanç progressiu d’altres cultius arbustius com el garrofer. Deia Antoni Ponz:  “Los hay en abundancia en el Campo de Tarragona, y en otras varias tierras del Arzobispado. Tienen la buena calidad de arraigar aun en las tierras incapaces de producir otras plantas, y entre peñascales. No solamente suministran para el alimento de las bestias de labor de esta tierra, sino para vender a otras de Cataluña, y con este alimento muy útil para los animales ahorran la cebada, que extraen a otras partes” (Ponz, 1788). 

En el mapa de la figura 3 es veu com el seu cultiu s’estenia per la costa des de l’Ebre, per Tarragona, fins al Garraf i el Maresme. La collita es realitzava a Figura 3. Especialització en producció d’aiguardent, avellaners, ametllers i garrofers segons Madoz, el 1842

–191–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

l’octubre i novembre i durava un mes i mig i les colles de dones tenien un gran protagonisme en la seva recol·lecció (Amades, 1982, vol. IV, p. 1044). El mateix podem dir dels avellaners i els ametllers, que es van desenvolupar àmpliament a la zona del Camp de Tarragona, Baix Camp i Priorat, al mateix temps que ho feia la vinya. A. Ponz ho confirmava de nou: “...las abellanedas de la Selva, del Campo de Tarragona, siendo muchos los millares de sacos de almendras y abellanas que cada año se extraen para Inglaterra y otras partes del Norte” (Ponz, 1798, p. 97).  Aquestes notícies ens apropen a un espai ben organitzat, amb clares especialitzacions agrícoles, indústries de transformació d’alguns productes com el vi en aiguardent i molta feina en el cultiu, elaboració, transport i xarxes de comissionistes i corredors que canalitzaven aquestes produccions diverses cap a un mercat que les demandava àmpliament a nivell local, però també a nivell internacional. El negociant va ser, en aquesta zona, un motor econòmic molt important però tota la xarxa es beneficiava del procés de comercialització.

Els negocis de la pesca a la zona costanera El mar va ser una altra oportunitat i a la costa catalana els seus recursos es van aprofitar de diferents maneres, generant molta ocupació i també acumulació de capitals. Podem distingir tres activitats diferents i complementàries: La pesca del corall Era una especialització dels pescadors de Cadaqués, Begur i l’Escala i alguns altres pobles veïns. Caresmar escrivia: “Los pescadores de los pueblos de Begur, la Escala, Cadaqués y otros de aquellas inmediaciones hacen la pesca del coral en las islas de las Medas y en las costas vecinas a sus residencias, extendiéndose también a pescar en las islas de Mallorca y sus adyacentes, en donde algunos años han hecho grandes cosechas de coral...” (Caresmar, 1997).

Destacava Begur on era una autèntica especialització i els pescadors eren considerats els millors del món. El corall abundava des del cap de Tossa fins a la frontera francesa i els pescadors havien desenvolupat unes tècniques especials per a la seva captura (Lleonart i Camarasa, 1987; Zamora, 1973, p. 367). De Begur sortien 30 llaüts comuns amb quatre homes de tripulació després del Carnaval fins el mes setembre per pescar a França i quan tornaven pescaven a les costes pròpies. El corall es venia obrat a Marsella i especialment a Liorna i a Gènova, però també a Galícia i Castella. A Espanya la venda del corall obrat suposava unes 30.000 lliures anuals i el venut en branca, 10.000. Els pescadors ho pescaven, però després hi havia els fabricants que ho transformaven per ser venut al mercat. –192–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

A Begur hi havia 15 fàbriques en què treballaven 120 persones de totes les edats, entre elles les dones que treballaven en les operacions de transformació. L’especialització d’aquestes fàbriques eren cuentas y olivetas “que son cañoncillos agujereados, iguales de ambos cabos”, mentre altres zones produïen peces més complexes. La pesca de la sardina i l’anxova i la seva salaó Tota la costa des del Cap de Creus fins al Maresme es dedicava també a la pesca de la sardina i l’anxova utilitzant diferents estris (xàvega, palangre ...) i d’acord amb el calendari marcat per les pròpies espècies. Caresmar el definia: “del Masnou hasta Cadaqués inclusive, empleándose muchísmos caudales y gente que vive de este único comercio como es notorio” (Caresmar, 1997, p. 110). En el Diario de los viajes de Zamora aquesta especialitat es trobava a Cadaqués, el Port de la Selva, Roses (“se ocupan muchos en la pesca de la anchoa”), l’Escala (“las mujeres cuidan de la anchoa”), l’Estartit, Palamós (“pescan mucha anchoa”), Lloret y Blanes (“sardinas y anchoa que es su principal riqueza”). Aquesta pesca no es pot entendre sense el procés de salaó que era la manera de conservar el peix i poder-lo comercialitzar. Llavors intervenien les dones: “las mujeres a más de las redes salen a destripar y salar la anchoa” (Zamora, 1973). “... es una de las más útiles, porque además de su abundancia y mas bajoprecio que el de las demás, produce mucho tanto en sardina como en anchoa, respecto que de lo primero, se provee el interior del Principado salándolo inmediatamente que está cogido y menteniéndolo asi tres o cuatro dias estimandose después como arengada”... “van los arrieros a venderla por todas las ciudades, villas y lugares del Principado y con este tráfico se sustenta muchísima gente y ganan mucho dinero los comerciantes de este fruto” (Caresmar, 1780, p. 109).

La salaó era doncs una activitat complementària, present en tots aquests ports i era fonamental per poder comercialitzar la pesca. Hi intervenien propietaris de terres, propietaris de vaixells, mariners i aprenents, dones i, al final, mercaders i comerciants que compraven el peix i el revenien en altres ciutats. El sistema de pesca denominat palangre estava molt estès en el segle xviii i va originar una complexa xarxa d’intercanvis (Alegret i Garrido, 2006). Era aquest sistema el que permetia pescar peix de primera classe que es pagava més: “e igualmente los arrieros tienen más utilidades porque es pescado que resiste y ordinariamente lo cargan por las tardes y tienen, con aquella parte del día y toda la noche, tiempo de llevarlo a las ciudades del interior del Principado como son Lérida, Cervera, Solsona, Vic y Gerona y a las villas circunvecinas. Esta especie de pesca se ejerce con mas número de concurrentes en Tarragona, Barcelona, Masnou, Vilassar, Mataró, San Pol, Calella y Blanes, manteniéndose de ella bastante gente” (Caresmar, 1780, p. 110).

Aquest model va ser exportat a altres costes de la península. Els pescadors del Masnou, Premià, Mataró i Calella sortien al juliol i agost per a les costes –193–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

d’Andalusia des d’Almeria a Màlaga i s’hi quedaven fins la Setmana Santa i assortien de peix ciutats de l’interior com Granada, Ariza o Jaén (Caresmar, 1780). Mariners de Mataró anaven a Liorna i abastien ciutats italianes. Va ser el desenvolupament d’aquesta activitat la que va portar a molts d’aquests pescadors a les costes gallegues. Els pescadors de Mataró, Canet, Calella i Tossa, així com alguns de Vilanova, de Sitges o d’altres parts de ponent, formaven companyia entre dos, tres i quatre individus, entre els quals un boter, i se n’anaven a les costes de l’Algarve i Galícia.6 Sortien el mes de juny i compraven les sardines que allà es pescaven, les salaven, feien arengades i eren enviades a Granada, Múrcia, València i Catalunya, les emmagatzemaven o les venien “si el precio les acomoda y ganando muchísimo dinero” (Caresmar, 1780, p. 111). Al voltant de la pesca apareixien altres activitats complementàries. A Sant Feliu de Guíxols es fabricaven les xarxes anomenades sardinals “y se surten de ellas en España, Mallorca y parte de Francia. Las hacen las muchachas, son de lino hilado al revés, torcido de dos hilos y cocido un poco. Se trabajaba con molde y aguja” (Zamora, 1973, p. 378).  Drassanes, comerç marítim i algunes notes sobre l’emigració americana La mar donava per a molt més. Tot i que no entrarem en això, en els pobles de la costa del Maresme hi havia drassanes per a construir embarcacions de diferent envergadura que s’havien d’assortir de fusta, de pega negra per calafatar, de veles, de cordes ... (Delgado, 1983). En el finançament de vaixells es va utilitzar el sistema de dividir el cost de la barca en setze parts que eren adquirides per particulars. Aquests vaixells eren necessaris per al comerç de cabotatge. De les petites notícies dels pobles es desprèn que una part dels vaixells disponibles a la localitat tenien com a destí el comerç de cabotatge o el comerç amb Amèrica en el qual participaven els habitants dels pobles en les seves diferents variants. No obstant això, Amèrica no va ser només una relació comercial.  Molts pobles costaners (de Sant Feliu de Guíxols a Vilanova i la Geltrú) van enviar molts dels seus habitants a Amèrica en unes espesses xarxes de negocis en què els individus i mercaderies anaven i tornaven de forma continuada. No era emigració –encara que alguns es quedaran– sinó una xarxa de negocis que tenia les seves seus en els ports de Catalunya i en ciutats americanes. És exactament el mateix que feien catalans a Espanya que anaven i tornaven, amb la diferència que Amèrica estava més lluny. Els fills anaven, tornaven els oncles, marxava una nova generació, s’exportaven productes d’aquí i s’importaven d’allà, on al mateix temps es participava en la seva producció. Els pobles costaners havien estès més enllà del mar les seves xarxes de negocis (Ferrer Alòs, 2016, Rodrigo, 2004, Soler, 2000 i 2003, Yáñez, 1992). Va ser una altra de les bases d’acumulació de capitals i d’on va sortir la figura de l’indiano. 6.  Sobre els catalans que es dedicaven a la salaó a Galícia vegeu: Bravo, 1991; López Capont, 1998.

–194–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Els pobles especialitzats En aquestes economies protoindustrials apareixen freqüentment pobles que s’especialitzen en un determinat producte que exporten a llocs més o menys llunyans. Són productes reconeguts i valorats pel seu origen que, a la pràctica, es converteixen en una marca. Les condicions climàtiques o la geografia poden ser el punt de partida d’una especialització per part dels veïns en aquells productes, però ha d’anar acompanyat d’un coneixement tècnic del procés productiu que és conegut i desenvolupat en un entorn local. La producció funciona a la pràctica com un clúster (Maluquer, 1999) en la comunitat es donen totes les condicions per produir i per resoldre els problemes que puguin sorgir. No és fàcil conèixer aquestes especialitzacions. Anem a indicar-ne algunes de les que apareixen l’any 1842 (Madoz, 1985), tot i que la majoria ja existien a finals del segle xviii: - Castellar del Riu (Berguedà): especialització en producció de gerds. - Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental): especialització en producció de pinyons. - Linyola (Noguera): especialització en la producció de camamilla. - Riells de Fai (Vallès Oriental): producció de cebes  “de las que se saca mucho producto vendiendolas en los pueblos de la montaña, llano de Vich y Granollers”. - Riudoms (Reus): especialització en planters “venta y acarreo a Reus, Falset y a otros pueblos plantel de cebollas, coles y otras plantas”. - Fumanya (Berguedà): especialització en produir naps que es porten a Barcelona. - Herba-savina (Tremp) / Bóixols (Tremp): especialització en pega negra. - La Vansa/Josa del Cadí (Alt Urgell): cola de peix que treuen de l’escorça dels pins. - Partit de Granollers: producció de fulles de salze que fan servir per construir cadires. - Vilassar de Dalt (Maresme): especialització en sebonetes, unes llavors a partir de les quals es construïen els rosaris. - Rocafort de Queralt (Conca de Barberà): especialització en la producció de safrà. - Canyamars (Dosrius, Maresme), Riudoms (Reus): especialització en garrins per a engreix. - El Far d’Empordà (Figueres) / Bertí (Granollers): especialització en aviram. - Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat): produir llet que venen a Barcelona. - Garòs (Vielha): especialització en mantega que porten a França. - Gósol (Berguedà): especialització en trementina - Solsona (Solsonès): producció de perdius que portaven a Barcelona a dotzenes. - Horta (Barcelona): les dones estan especialitzades en rentar roba per a particulars. –195–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

- La Pobleta de Bellveí (Sort) i Santa Llogaia d’Àlguema (Figueres): especialització en la producció de cistells de tot tipus. - Castellar de n’Hug (Berguedà): especialitat en comercialitzar productes de contraban (“al que se dedica una parte de los vecinos”). - Monistrol de Montserrat (Bages): especialització en produir culleres de boix. - Osor i Horta de Santa Creu (Sta. Coloma de Farners): dogues de fusta per a fer bótes. - Sant Pere de Torelló (Osona): fabricació de productes tornejats de fusta i de pintes de banya “es la industria mas prospera tanto de boj como de asta, se exporta desde Barcelona a todos los mercados de la Peninsula y a la isla de Cuba” - Espolla (Figueres): especialitzat en la producció de vesc per agafar ocells. - Claverol / Coll de Nargó / Organyà (Tremp i la Seu d’Urgell): especialització en transportar troncs i fusta a través del riu (raiers). - Cabrils (Maresme): especialització en la producció de roses. Figura 4. Pobles especialitzats en la producció de palma segons Madoz, el 1842

Altres especialitzacions es deriven de les transformacions de plantes locals com la producció de palma que es donava especialment al sud de Tarragona i on van sorgir uns quants pobles en què pràcticament tota la població es dedicava a la seva recol·lecció, preparació i elaboració. Coneixem que buscar i tallar la primera matèria era feina d’homes, dones i nens. Assecar-les i posar-les al sol era feina de dones, així com preparar-les. Després es fabricava la trena de diferents mides en què hi participaven sobretot les dones i en alguns tipus, els homes. Fer llata era feina de dones que es reunien en grups fent rodona per treballar (Subirats i Cardona, 2006). –196–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Una activitat semblant i que tenia una gran importància perquè eren molts els estris fabricats amb fang cuit, era la terrissa. La localització de la matèria primera era fonamental per a la seva aparició. En aquells llocs on hi havia importants jaciments, s’hi van especialitzar pobles sencers dedicats exclusivament a una mena de peces.7 A Miravet (delta de l’Ebre) es van especialitzar en grans gerres olieres i en els catúfols de les sínies: “Quan les pluges amb l’oliva, o la serenitat del cel amb les secades,, no els afavoreixen massa, els gerrers de Miravet s’espavilen. Solen fer fornades per encàrrec de veïns del poble que han flairat que a Aragó hi ha bona collita bladera, i cap allà se’n van a vendre terrissa. Fan carregar un vagó a Móra amb destinació a Saragossa, on fan el magatzem: ells hi van en carro, que els servirà per a seguir els pobles de la vall de l’Ebre, on detallaran la mercaderia. Com que aquells camperols tenen blat però no n’han fet diners encara, paguen amb gra: és un simple canvi de productes. Venuda tota la mercaderia, amb el carro carregat de sacs de blat reprenen el camí de casa, on tornen amb un feix de bitllets de banc entaforats a la faixa: el blat, l’han liquidat al millor preu que han pogut tot fent via. El mateix terrissaire també es dedica personalment a vendre. Ell no té hort, que a Miravet l’horta escasseja: un tros de vinya i no pas gaire generosa, perquè al terme les terres són magres. Quan arriba la tardor, [...] carrega el carro amb obra de les seves mans i se’n va pels mercats diumengers dels pobles que voregen el massís dels Ports de Tortosa: Alfara, Paüls, Horta, Beseit, Maella, Vall-de-roures, Caseres. El primer que fa en cada població on arriba és d’esbrinar el preu dels productes de la terra, i, un cop a la plaça, avalua les gerres, els gibrells, els càntirs per roves de “pataques”, quilos de cigrons o lliures de mongetes.” (Vila, 1962, p. 222-223). 

Figura 5. Pobles especialitzats en la producció de terrissa segons Madoz, el 1842

7. La Bisbal (terrisseria vermella i groga), Verdú (càntirs de tot tipus), Sant Julià de Vilatorta (olles i càntirs); Olot (plats de tot tipus); Selva del Camp (olles i cassoles...) (Vila, 1962-1963, p. 215-216).

–197–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

En altres llocs se’ns indica que sortien a vendre els atuells abans de la collita de l’olivera tot navegant per l’Ebre (Amades, 1982, vol. III, p. 1074). A Breda: “Les olles i les cassoles de Breda són, des de fa anys, molt estimades per llur forma pràctica i llur resistència al foc, a les terres baixes de Catalunya, i pel nord d’Espanya, de Bascònia a Galícia, [...] De més a més, Breda té l’especialitat de les cassoletes planes per a les angules bilbaïnes.” (Vila, 1962, p. 228).

Francisco Zamora quan passa per Breda ens dóna una descripció molt interessant: “Hay molino harinero, con una piedra para moler el barniz, que usan los alfareros. Este es un gremio compuesto de 44 maestros y los oficiales correspondientes, que trabajan ollas, platos etc. comunes. Cada día hacen 60 cargas de obra, saliendo casi esta misma cantidad diariamente a vender a los pueblos del contorno, especialmente a Areñs donde se embarca para América. Se hace de dos clases de greda, una más ligera que la otra. La que ordinariamente gastan es la más fuerte, está en la orilla del mismo pueblo, en capas superficiales horizontales. Tienen concordia con el dueño de la heredad, al cual paga cada alfarero 5 pesetas por todo el año. Las mujeres traen los brucs a cuestas, y cuidan de dar fuego con ellos a los hornos. Tiene ordenanzas este gremio, y tráfico de consideración, que hace que no haya hambre en este pueblo” (Zamora, 1973, p. 294).

No coneixem el detall dels processos de treball, però la mobilització de mà d’obra havia de ser important: excavar l’argila, transportar-la, transformar-la, coure-la i vendre-la pels pobles a través de la xarxa de traginers i portar-la a la costa per poder-los exportar. Les dones també participaven en el transport de la llenya i en la cuita de la ceràmica. Al costat d’aquests pobles especialitzats en atuells de terrissa, hi havia altres demandes més bastes com les rajoles i les teules, fonamentals per a la construcció.8 El tipus de producte i la dificultat per transportar-lo degut al seu pes i volum estimulava les migracions de personal especialitzat que anaven per pobles i masies, oferint-se per produir-los. Algunes masies tenien bons jaciments d’argila i els arrendaven de forma puntual a colles especialitzades en la producció de maons i teules. Es produïa per satisfer la demanda de l’entorn local i era freqüent partir la producció entre propietari i productor per retribuir el treball (Amades, 1982, vol. IV, p. 697).  Un altre exemple d’especialització eren els habitants d’Alentorn (Noguera) que es van convertir en els grans fabricants de forques de fusta que venien per tot Catalunya i bona part d’Espanya. Almenys des del segle xviii aquest poble es dedicava a la seva producció i exportació. Això implicava conrear el lledoner com si fos un ametller o una olivera i durant cinc/sis anys tenir cura de les seves branques per obtenir en el futur les forques amb els pollegons necessaris. Després es tallaven, tenint cura de la reproducció per a una nova collita, es portaven a l’obrador on eren pelats, assecats i s’iniciava el procés de 8. Per al cas basc vegeu: Moraza, 2000.

–198–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

donar la forma desitjada a aquest tipus d’estri agrícola.9 A finals del segle xix se’n produïen unes 8.000 dotzenes que eren venudes a les zones cerealícoles de Catalunya, Aragó i Castella. La fira de Ponts estava especialitzada en aquest producte i seguia la fira de Solsona, que se celebrava a finals de juliol, on es venien les que sobraven. Segurament, hi havia comerciants i traginers que les compraven a aquestes fires i les portaven a altres fires més llunyanes de la península (Farell, 1982a i 1982b). Són notícies aïllades procedents d’estudis etnogràfics, però que constitueixen produccions especialitzades en una àmplia geografia de pobles. Les rendes de situació en alguns casos, el coneixement d’una tècnica d’elaboració, economies de clúster dins de la comunitat, importància de la marca com a garantia d’una determinada qualitat, n’expliquen aquesta multiplicació. No creiem que s’hagin d’interpretar com solucions a la misèria, sinó tot el contrari, com a base d’acumulació fonamental per afrontar les crisis d’aquestes especialitzacions.

El negoci del suro El negoci surer va començar a desenvolupar-se a mitjan segle xviii per satisfer una demanda creixent de taps per a ampolles de vi, que s’estaven generalitzant al mercat francès. Es va implantar a les dues àrees on hi havia alzines sureres a la província de Girona: als pobles fronterers de la zona de l’Albera (Agullana, Maçanet de Cabrenys, Darnius i la Jonquera) i a les localitats ubicades al voltant del massís de les Gavarres (Palafrugell , Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Cassà Figura 6. Pobles especialitzats en la producció de suro segons Madoz, el 1842

9. L’any 1842, a Alentorn hi havia una fàbrica d’aiguardent i un molí d’oli (Madoz, 1985, vol. I, p. 31).

–199–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

de la Selva, Llagostera entre d’altres) com es mostra al mapa adjunt. Originava una gran activitat en aquestes zones. En realitat s’ha de diferenciar entre els treballs de recol·lecció del suro i la seva elaboració. El mes de juliol, s’aplegaven colles de “peladors” de les quals formaven part els burricaires o persones que transportaven el suro a la pila. Normalment ocupava treball masculí, tot i que en algunes zones eren les dones les que transportaven el suro. Aquestes colles eren contractades pels propietaris de boscos i aquests venien el suro a comerciants o fabricants que es dedicaven a la seva transformació (Amades, 1982, vol. III, p. 835). En aquesta zona, la matèria primera va donar lloc al sorgiment d’un potent districte productor de taps de suro que donava ocupació a moltes persones. El suro de la pila era bullit per donar-li suavitat i després es raspava per treure la part llenyosa. Eren feines poc qualificades. Llavors les panes de suro eren classificades segons calibre i gruix i es procedia a fer planxes que eren carrades o convertides en quadrats de suro que indicaven quin tipus de tap es volia obtenir. Aquest era un treball masculí a jornal molt ben pagat. Després el taper pròpiament dit convertia la peça de suro en un tap. Aquest ofici era també masculí, encara que no sempre, i es cobrava a preu fet. La feminització de la producció de taps de suro no es va produir fins a la mecanització d’algunes de les fases productives. Els obradors solien ser familiars però aviat es va produir una diferenciació social interna i a mitjan segle xix convivien tallers mitjans amb tallers familiars. L’any 1862 existien a Catalunya 152 fàbriques que donaven ocupació a 4.452 obrers, però en aquest recompte no hi havia els petits tallers difícils de quantificar. En un recompte més detallat de 1842 s’assenyalaven 434 unitats productives. Una part important eren petits tallers més inestables que s’activaven amb més o menys energia en funció de la conjuntura i la demanda. Per sobre trobaríem també a comerciants, que comerciaven amb varietat de productes de la zona, que tenien les seves empreses productores de taps i segurament petits productors que treballaven per elles. A finals del segle xix, algunes d’aquestes empreses van començar un procés de mecanització i modernització de les operacions productives, cosa que va permetre que el districte industrial del suro seguís sent una de les activitats productives més importants de la zona. (Alvarado, 2004; Ros, 2003; Ros i Alvarado, 2006; Zapata, 1996).

Les comarques de Lleida: oli, cànem, seda, barrella ... Els treballs sobre les comarques de Lleida posen èmfasi en xarxes comercials basades en el comerç de cereals que eren comprats a Aragó, al costat dels cereals de la zona de l’Urgell i eren conduïts al litoral a través de Valls, Montblanc, Camp de Tarragona i d’aquí per mar a Barcelona i altres zones i per l’interior –200–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

a través de Cervera, Igualada, Manresa fins arribar a Barcelona. De retorn portaven tot tipus de queviures i productes diversos que no es trobaven a l’interior. Els protagonistes d’aquest comerç eren els negociants-comerciants que arrendaven els drets senyorials dels senyors de la zona. Aquests negociants eren pagesos benestants, artesans, comerciants i, algunes vegades, estem davant de grans companyies (Vicedo, 1991). El predomini del cereal potser serveixi per caracteritzar la comarca d’Urgell; però el sistema de conreus i produccions locals havia de ser més complex en el Segrià i la Noguera. Els mapes que hem elaborat a partir de les informacions del Diccionari de Madoz permeten detectar especialitzacions agrícoles de les quals sabem molt poc. El cànem, per exemple, tenia una geografia concreta a les zones de regadiu del Segrià i la Noguera (Balaguer), a les del Vallès Oriental i, en menor intensitat, als voltants de Tarragona.  Figura 7. Especialització en producció de cànem, barrella, seda i oli a les comarques de Lleida segons Madoz, el 1842

–201–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

“El cáñamo se coge con abundancia en Lérida, Balaguer y demás pueblos de otras riberas, de donde se extrae para las fábricas de Vique, Cardona, Cervera, Vilafranca del Penedés, Ribera de Ebre y otras partes de Cataluña y la simiente de cáñamo que sobra en este corregimiento se conduce la mayor parte al reino de Valencia, […] los linos son escasos y se cogen solamente en el marquesado de Aytona, siendo la calidad de los cáñamos preferente en las riberas de Sed, Farfaña y Sió y en los pueblos de Bellpuig, San Martín y Prejana”  (Caresmar, 1780, p. 329 i 330).

La producció de cànem era més important del que podíem pensar i generava molts jornals en el món rural. Es comercialitzava per a la producció de teixits de tela molt estesa en aquestes comarques i les pirinenques. Al Sabadell de 1790 es produïen 60.000 vares de teixits de cànem i els telers de draps ordinaris teixien la mateixa quantitat (Benaul, 2012). A Cardona era un ram molt important: “constituyendo los dos principales ramos de comercio el hierro y cáñamo”. El cànem procedia de la ciutat de Balaguer, era filat per les dones “de toda esta montaña” i es venia en forma de llenços arreu del Principat, especialment a Barcelona, Mataró, Saragossa i Arenys i s’estimava que la seva producció anual tenia un valor de 40.000 lliures (Ferrer Alòs, 2011, p. 127). Així mateix el cànem i l’espart eren la matèria primera de les espardenyes i les cordes que tenien molta demanda. Diversos pobles del partit judicial de Balaguer (Agramunt, Almenar, Alòs de Balaguer, Balaguer, Camarasa) hi estaven especialitzats, però també ho estaven Cardona, Granollers, Igualada, Sant Sadurní d’Anoia, Sort i Tivissa. La producció de seda estava una mica més estesa però hi havia diversos pobles de l’horta de Lleida que estaven especialitzats en la seva producció.  Els molins d’oli es localitzaven sobretot en aquesta zona des d’on s’exportava oli en grans quantitats. També s’hi concentrava la producció de barrella que era la base per a la producció de sabó. Caldria afegir altres especialitzacions locals que es donaven en aquesta zona que abans hem apuntat (guix, forques, camamilla...) per acabar de comprendre la riquesa productiva de la zona. La informació és precària però insinua una complexa xarxa productiva en què circulaven produccions que alimentaven xarxes de manufactures o que servien per produir altres béns de consum i que estaven integrats a l’estructura productiva. Com es beneficiaven camperols, traginers, comerciants, negociants de tots aquests fluxos?  Qui eren els beneficiaris dels capitals que fluïen per aquestes xarxes?

L’aprofitament dels boscos: carboneig, calç, guix, pega negra... Un dels recursos que s’obtenien dels boscos d’alzines, faigs, castanyers era el carbó vegetal. El pas de llenya a carbó significava una pèrdua del 80% del pes i un 60% del poder calorífic. Aquesta diferència feia rendible convertir la fusta en carbó i transportar-lo als llocs de consum. La demanda per part de ferreries, fàbriques de filferro, teuleries, fàbriques d’indianes, cuines domèstiques... era –202–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

molt elevada i, cada any, a l’hivern, milers de persones abandonaven les seves llars per instal·lar-se als boscos per produir carbó. Les principals àrees de carboneig eren el Montseny, el Montnegre, el Corredor, les Guilleries, Sant Llorenç del Munt i comarques del Pirineu (Gutiérrez, 1996; Zamora Escala, 1996). La producció de carbó s’organitzava a través de colles. La primera que entrava en acció era la de picadors que tenia per objecte tallar els arbres i els troncs a la mida necessària i portar-los a la plaça on s’aixecaria la pila. Solien ser un grup de 4 a 6 homes. Després entrava en acció la colla de carboners que feia la pila i procedia a cuidar-la fins que es podia treure el carbó. Aquests grups formaven part de les migracions hivernals de les comarques del Pirineu i de la zona del delta de l’Ebre. Aquesta producció es podia organitzar de diverses maneres, si bé era possible que el propietari del bosc contractés carboners, fes carbó i el vengués als negociants, el normal era arribar a un acord amb una colla. Aquestes s’organitzaven a través del cap de colla que tancava els tractes amb el propietari i després passaven comptes. Solien acordar que cobrarien una quantitat per cada càrrega produïda o el que es denominava “un tracte en escruix” que consistia en pagar una quantitat global per treure carbó d’un bosc determinat. Hi havia mercats especialitzats on es tancaven els tractes de les campanyes de carboneig com els de Sant Celoni o Granollers per a la zona del Montseny. Un cop venut el carbó als negociants, els carboners tornaven normalment al seu lloc d’origen per dedicar-se a les tasques agrícoles. Pega negra o peix  La producció de pega negra era un altre exemple de transformació in situ dels recursos naturals. La destil·lació de la part resinosa dels pins a través d’una combustió lenta produïa un quitrà que era novament destil·lat per obtenir la pega negra en forma de pastilles sòlides que eren venudes als mercats veïns. Tres tones de fusta de pi permetien obtenir uns 150 kg de pega negra. Es produïa en les àrees on abundaven els pins. A les muntanyes de Tivissa “sus naturales se emplean en hacer carbón y fábricas de alquitrán de que proveer toda la costa de la marina hasta Barcelona” (Zamora, 1973, p. 346). Al centre de Catalunya arribaven els pegaires a finals de novembre procedents de l’Alt Urgell formant part de les migracions hivernals. Passaven tot l’hivern produint i a l’abril tornaven a casa. Les dones la comercialitzaven a la zona del Pallars (Fàbrega Enfedaque, 2006). L’any 1842 s’assenyala com a pobles especialitzats en la producció de pega a Herba-savina a Tremp, la Vansa a l’Alt Urgell, Josa de Cadí i les muntanyes de Tortosa. La producció de guix i calç Alguns pobles, amb zones calcàries i zones guixeres, s’especialitzaren en la producció de guix i calç. Algunes notícies disperses tretes del diccionari de

–203–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Madoz: Algerri (Balaguer) “multitud de yeseras a cuyas elaboraciones se dedica 70 vecinos”; Alfarràs (Balaguer) “hornos de yeso”; Almenar (Balaguer) “conducción de yeso a Lleida”; la Sentiu de Sió (Balaguer) “se dedican los vecinos a elaborar y conducir yeso a Balaguer, Lleida o Agramunt”; Gerb (Balaguer) “la fabricación de yeso es la única a que se dedican la mayor parte de los vecinos de este pueblo, este artículo lo exportan después a Balaguer y a otros pueblos donde lo venden”;  Ivars de Noguera (Balaguer) “yeso que se extrae de las canteras inmediatas constituyendo la riqueza de los pobres”;  Vilaller (Tremp) “los habitantes se ocupan principalmente en beneficiar unas minas de yeso que hay en el término y que llevan a vender a los pueblos vecinos” (Madoz, 1985). Els guixaires de Santa Linya (Noguera) anaven per les comarques veïnes amb els seus rucs guixaires carregats de “guix de parrella” que s’utilitzava per aclarir el vi (Amades, 1982, vol. I, p. 945). I podríem continuar.  Pinyons i escorces de pi La producció de pinyons proporcionava un altre ingrés complementari molt important en algunes localitats. A Sant Feliu de Codines:  “y se ocupan (las mujeres) en ir a sacar piñones en todo el Vallés formando contrato con los dueños de los pinos, que les dan una parte por coger piñas a los hombres y a ellas por quebrar los piñones. Después comercian con este fruto y es ramo de mucha consideración”.

Passava una cosa semblant a Santa Coloma de Farners (Zamora, 1973, p. 277). Altres fonts ens parlen de l’existència de colles de pinyonaires formades per 4 a 8 persones (alt Vallès i la plana de Vic) (Amades, 1982, vol. IV, p. 1054). En altres zones, sobretot on abundava una indústria de la pell relativament potent com a Vilanova del Camí: “se descortizan los pinos contra la voluntad de sus dueños y vende a los blanqueros para aperiar las pieles” . Notícies semblants es tenen de Martorell o de la Quadra de Canals. L’escorça del pi era molt important per poder adobar les pells. Aquesta és una relació incompleta de les produccions que sorgien dels boscos però que eren totalment necessàries per al funcionament de l’economia i la societat.  

El comerç de garrins i gallines La producció de bestiar era una de les activitats econòmiques perfectament estructurades a Catalunya com hem vist al Pirineu o les xarxes transhumants (Mestre, 1999; Vilà Valentí, 1973). L’aviram i els garrins constituïen un altre negoci. A Catalunya gairebé totes les cases engreixaven un porc. Aquest menjava bona part de les deixalles domèstiques i, al mateix temps, a través de l’assecat –204–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

i la salaó es gaudia de carn bona part de l’any.  Però eren poques les famílies que criaven porcs i garrins i els havien de comprar en el mercat local o comarcal i els mercats urbans, especialment el de Barcelona, ​​requerien porcs per al proveïment de la ciutat. Alguns pobles s’especialitzaren en la seva producció. L’any 1780 s’escrivia: “El ganado de cerda que sale de los montes de Requesens y sus inmedaciones provee también los lechones para cria a pueblos de otros corregimientos y aún se llevan a vender a Aragón y Valencia” (Caresmar, 1780, p. 231). Del partit de Camprodon: “de cerdos hay poco sobrante pero los que lo son se venden regularmente a los que los viene a buscar o se llevan a las ferias de Vic y Olot” (Caresmar, 1780, p. 265). A Sant Esteve d’en Bas: “crían cerdos para comerciar”.  A Montmeló:  “Encontramos grandes porciones de cerdos que vienen en las ferias al mercado de Barcelona, cuyo comercio es muy lucrativo”. A Figueres, “la recría de cerdos que se hace en todo el país”. O a Cardedeu: “se dedican a criar y engordar cerdos que venden para el abasto de Barcelona. A este fin siembran anualmente prados artificiales de algunas raíces y hierbas, pero esencialmente de rábanos y nabos de buey” (Zamora, 1973, p. 289, 355, 44 i 75). En el Diccionari de Madoz de 1842 s’escriu de Baussitges (Figueres): “el de cerda muy apreciable en toda Cataluña por su buena calidad. La exportación de cerdos en grandes manadas para Barcelona”; en Canyamars (Maresme): “venta de lechoncillos”, igual que a Riudoms (Reus) (Madoz, 1985). Una altra activitat semblant era la cria de gallines i aviram en general. Les notícies són més escasses: a Santa Coloma de Farners “un mercado cada lunes de los más concurridos… vendese especialmente volatería, huevos y caza para el consumo de Barcelona” (Zamora, 1973); o l’any 1842 al Far d’Empordà “se crían muchas gallinas y otras aves domésticas que se venden en los mercados de Figueres donde transportan también el sobrante de sus frutos”; o a Bertí (Granollers) “cría de aves domésticas que conducen a Granollers” o a Canyamars (Maresme) “exportación de gallinas”. Una altra activitat era el mercat dels ous. Una descripció atemporal assenyala que a l’Espluga de Francolí estaven especialitzats en aquest comerç. Al mes d’abril passaven per les cases els que compraven ous amb un animal preparat per a aquesta càrrega. Els ous es calculaven per comptes i cada un eren 30 dotzenes (Amades, 1982, vol. III, p. 236). Guardar els ous i vendre’ls era una activitat pròpia de les dones que es quedaven els diners de la venda per les seves despeses (Vilarrasa, 1975, p. 96).

Colles, migracions estacionals, migracions hivernals i treball de les dones Les activitats econòmiques descrites mobilitzaven una gran quantitat de força de treball que havia d’adaptar-se a les característiques de les estructures de la propietat i la forma d’accedir als recursos, a l’estacionalitat de la majoria de les –205–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

produccions i a les puntes de demanda de treball provocades per la necessitat en la rapidesa de la recol·lecció dels productes. En aquest entorn era lògic que les persones es traslladessin a on hi havia feina i que hi estiguessin un temps ja que el tipus de transport era molt precari. Però l’estacionalitat no era puntual sinó que es repetia any rere any i el mercat de contractació de treball estava poc organitzat. La colla estava formada per un capità o persona responsable que és qui anava per les cases per ajustar el preu i les condicions de treball i mantenia el grup organitzat. Si les parts estaven satisfetes per la feina, tendien a repetir any rere any en el mateix lloc i així es feia front a les incerteses del mercat. No obstant això, existien fires especialitzades en què es contractaven pastors, colles o mossos. El cultiu del blat, que madura amb l’altitud, ens dóna l’exemple clàssic de colles.  Però el sistema de colles funcionava en moltes activitats agrícoles. Cito una relació que només té l’objectiu de mostrar l’enorme varietat d’activitats en què participaven: colles de veremadors (Capdevila i Sánchez, 1992), colles per a la collita de castanyes (Amades, 1982, vol. V, p. 321), colles que fabricaven esclops en els boscos (íd., II, p. 216), colles que recollien pinyons (IV, p. 1054), colles de dones per a la recol·lecció de l’avellana (IV, p. 696), colles de peladors en el cas del suro (vol. III p. 835), colles de recol·lectors de vesc (V, p. 776), colles d’esquiladors (III, p. 502-504), colles de raiers (III, p. 219-220), colles de serradors que passaven a l’hivern (Vilarrasa, 1975, p. 52)... Finalment, les dones eren una peça fonamental en tot aquest engranatge productiu i es troben presents en tots els processos productius encara que n’escassegen les notícies. Les hem vist com a mà d’obra fonamental en la producció de puntes, en la producció de les diverses manufactures de palma, en la recerca de moixernons (un tipus de bolet a la muntanya) (Amades, 1982, vol. III, p. 219), en la venda ambulant; com a integrants de les companyies productores de vesc, com a recol·lectores de pinyons, de castanyes, d’avellanes, de garrofes, d’olives, de figues...; espigolant blats, tenint cura de l’aviram i el negoci que hi havia darrere, en el pasturatge de porcs com, com a bugaderes (Horta a Barcelona), com a contrabandistes (Taradell); com a dalladores d’herba (Sort), com les que feien la salaó de la sardina i l’anxova, com les que elaboraven i reparaven xarxes i com les que es dedicaven a la filatura del cànem, la llana i en cotó i en la producció de mitges i altres manufactures tèxtils. És molt difícil quantificar tot aquest treball però a tot arreu les dones eren una part fonamental del treball intensiu que s’havia de dur a terme en molts sectors. Tot aquests espais productius no es podrien entendre sense la mobilització massiva de la mà d’obra a través de colles, migracions i dones.  Tot això es complementava amb les produccions a les terres pròpies o arrendades a vegades per a l’autoconsum, a vegades per vendre també al mercat. Quina part de la renda significaven aquests treballs? I fins a quin punt milloraven el consum i ajudaven al creixement de la demanda? –206–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Conclusió Què reivindiquem exactament amb aquesta descripció d’activitats econòmiques aparentment poc transcendents i ocultes en la pròpia documentació històrica? Precisament la seva rellevància. La societat catalana del segle xviii demandava una quantitat variada de béns i serveis per solucionar els problemes quotidians de la gent. I havien de produir-se. Fins i tot aquells sectors que produïen per vendre a mercats llunyans demandaven matèries primeres de tot tipus, treball, transport i incrementaven la pressió sobre tot el territori. Però també els espais allunyats i més difícils d’accedir demandaven béns i serveis i construïen les seves pròpies xarxes productives i de distribució. I es connectaven unes a les altres. La majoria de béns i serveis es produïen a partir de l’explotació de matèries primeres que hi havia en el mateix territori i l’obtenció d’aquestes matèries primeres estaven condicionades per un escàs desenvolupament tècnic, per estacionalitats derivades de la biologia o geologia del producte, per la disposició de mà d’obra, per una demanda de gran quantitat de treball i per unes dificultats de transport que obligaven, sovint, a produir in situ. Que no hi hagués desenvolupament tècnic no eludeix la importància dels coneixements en l’elaboració d’aquests productes. Gairebé sempre les produccions eren discontínues i estacionals, per la qual cosa la mà d’obra circulava d’una banda a l’altra, residia on produïa durant una temporada i practicava la pluriactivitat. Gairebé sempre hi havia un lloc de residència on es tenia alguna petita propietat, però molt de temps es passava treballant per a altres. Els exemples aportats mostren el vigor de totes aquestes àrees i la seva aportació a aquesta producció global. Algunes àrees o alguns municipis s’especialitzaven. Tenien els coneixements, tenien la matèria primera, tenien alguna renda de situació, es creava una marca (“forques d’Alentorn”) i gairebé tota la comunitat es dedicava a aquella producció que es venia majoritàriament als mercats exteriors. Eren recursos de pobresa, d’incapacitat del sistema agrari de produir per a la subsistència? La nostra tesi és que estem davant d’unes pràctiques estructurals: guanyar-se la vida era treballar la terra pròpia –gairebé sempre escassa– i participar en les xarxes productives de la mateixa localitat o s’emigrava per aprofitar les d’altres parts on les característiques de la producció ho demanaven. No pot ser pobresa, tot el contrari. I aquestes xarxes productives locals més o menys especialitzades feien circular els seus productes a través de xarxes de transport molt imprecises. Els traginers locals o els traginers especialitzats –també van sorgir comunitats especialitzades en el transport– unien lentament aquestes xarxes productives i feien circular els productes d’un lloc a un altre a través de la venda ambulant o de la xarxa de mercats i fires especialitzades. En aquests nòduls sorgien els negociants –compradors de molta producció– que compraven en aquests mercats per vendre a altres més llunyans. Solien ser els més forts de les xarxes i, a través d’elles, acumulaven. –207–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Però només ells? Com afectava el nivell de vida d’Alentorn la producció de desenes de milers de forques a l’any? Quin efecte tenia sobre l’economia local? Aquestes xarxes no són xarxes que lluiten per la autosubsistència, són xarxes que concentraven recursos i riquesa en les persones que hi participaven. Volem insistir en aquesta idea, aquestes produccions perfectament estructurades aportaven ingressos a les diferents zones i s’enriquien a persones que hi vivien i les preparaven per als canvis que es produirien en el futur. El creixement de Catalunya al segle xix no va sortir només del desenvolupament de la indústria tèxtil sinó també d’aquests nòduls productius diversos on també es produïa acumulació. Va ser el canvi tècnic, la revolució en els transports i la globalització en el proveïment de les matèries primeres els que van destruir algunes d’aquestes dinàmiques productives. La demanda de bous i mules va desaparèixer quan va canviar el sistema de transport i d’arrossegament en els boscos, les fustes es van deixar de baixar pels rius quan van canviar els mitjans de transport, els d’Alentorn van deixar de fer forques quan ja no feien falta per batre, les migracions estacionals en colles van desaparèixer o es van reduir quan es van mecanitzar segons quins processos de recol·lecció, o les dones van deixar de filar quan la filatura mecànica va ocupar el seu lloc... El canvi econòmic és una història de mercats que són destruïts i substituïts per altres que són construïts de nou i que seran al seu torn destruïts i substituïts per uns altres. Millors? Més moderns? Els individus que van veure les seves capacitats destruïdes per aquests canvis van haver de refer el seu món material i el seu món mental, i segurament, i això caldria explorar-lo, en molts casos les antigues produccions, posades en crisi, es van reinventar o es van adaptar o van incorporar canvis tècnics que renovaven el procés productiu. En algunes zones va ser impossible i la crisi productiva del territori va ser evident. Es tracta doncs de considerar aquestes produccions aparentment menys rellevants, com dinàmiques, coherents i integrades en una producció de béns i serveis més global. Dinàmiques que permetien acumulació de recursos en general i en particular, capaces d’adaptar-se als canvis tècnics generant noves activitats en el propi territori o en altres quan no era possible. Així mateix cal considerar com es va produir la destrucció de capacitats i fins a quin punt els individus es van adaptar, no sense problemes ni resistències, a les imposicions derivades d’aquests canvis.

Bibliografia

Alegret, Joan L.; Alfons Garrido (2006). “Aproximació a l’activitat pesquera a la regió de l’Empordà (segles xv-xviii): adaptacions a un medi en constant transformació”. Estudis d’Història Agrària, núm. 19, p. 27-48. Alvarado Costa, Joaquim (2004).  Suro, carracs i taps.  Llagostera, 1753-1934. Llagostera: Ajuntament de Llagostera. –208–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Amades, Joan (1982). Costumari català. Barcelona: Salvat Editors; Edicions 62. Arnabat Mata, Ramon (1999) “Vila-rodona a finals del segle xviii segons les Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora”. La resclosa, núm. 3, p. 35-62 Benaul Berenguer, Josep M. (2012). “Els números d’un il·lustrat a la fi del set-cents. Les estadístiques del metge Anton Bosch i Cardellach sobre Sabadell”. Arraona, núm. 33, p. 48-63. Boixareu, Ramon [ed.] (1989). Resposta del corregiment de Talarn al qüestionari de Francisco de Zamora (1789). Lleida: Centre d’Estudis del Pallars. Boneta, Martí (1991). Respostes de la vall de Capdella al Qüestionari de Francisco de Zamora (1790). Aguiró, Antist, Astell, Beranui, Mont-rós, Oveix, Paüls, Pobellà, la Pobleta, la Torre de Capdella. Lleida: Pagès Editor. Bravo Cores, Daniel M. (1991). “Los almacenes catalanes de salazón en Galicia: características y procesos productivos”. Pedralbes, núm. 11, p. 165-180. Burgueño, Jesús (2016). El pla de Barcelona a la fi del s. xviii. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Capdevila i Fornell, Lluís; Ferran Sánchez i Agustí (1992). Flora i història de Sallent. Sallent. [Caresmar, Jaume]; Junta de Comerç de Barcelona (1997). Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Catalunya (1780). Barcelona: Diputació de Barcelona; Ed. Altafulla. Cazzola, F. (1987). “La pluriativitá nelle campagne italiane: alcuni problemi interpretativi”. Bolletino Bibliografico del Centro Studi per la Storia e Historia, núm. 38, p. 877-913. Codina, Jaume; Josep Moran; Mercè Renom (1992). El Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Barcelona: Curial; Abadia de Montserrat. Coll, Pep (1990). Respostes al Qüestionari de Francisco de Zamora (1790). Aramunt, Erinyà, Pessonada, Rivert, Sant Martí de Canals, Serradell, Sossís, Toralla, Torallola. Lleida: Pagès Editors. Delgado Ribas, Josep M. (1983). “La construcció i la indústria naval a Catalunya (17501820)”. Recerques, núm. 13, p. 45-64. Fàbrega, Albert (2006). “La pega vegetal. Producció i pluriactivitat pagesa”. Estudis d’Història Agrària, núm. 19, p. 69-104. Farell Domingo, Joan (1982a).  Les forques i els forcaires d’Alentorn. Barcelona: Montblanc-Martin. – (1982b). “Les forques i els forcaires d’Alentorn”. Revista Catalana de Geografia, núm.17, p. 5-27. Ferrer Alòs, Llorenç (2009). “Les emigracions hivernals a Catalunya al segle xix. Un Aspecte del Mercat de treball al món rural”, dins: Els processos migratoris a les terres de parla catalana. De l’època medieval a l’actualitat. València: Publicacions de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, p. 623-646 – (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles xviiixix). Barcelona: Fundació Noguera. – (2016). “Siblings, family strategies and access to resources in Catalonia (eighteenth-nineteenth centuries). Peasants, Honourable Citizens, Merchants and Indianos”, dins: F. Boudjaaba; C. Dousset; S. E. Mouysset. Frères et soeurs du Moyen Age à nos hours. Berne: Peter Lang, p. 325-346. Ferrer Gironès, Francesc (1982). “L’estructura econòmica de la Bisbal a finals del segle xviii”. Annales de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 26, p. 573-594. Fontaine, Laurence (1991). “Family cycles, peddling and society in upper Alpine valleys in the Eighteenth century”, dins: S. Woolf [ed.]. Domestic strategies: work and family in France and Italy, 1600-1800. Cambridge: Cambridge University Press, p. 43-68. Frigola, Vicente de (1824). Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña. Barcelona.

–209–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Garrier, Gilbert; Ronald Hubscher [ed.] (1988). Entre faucilles et marteaux. Pluriactivités et Stratégies paysannes. Lió: Presses Universitaires de Lyon. Golobardas, Joan B. (1831). Cataluña en la mano. Barcelona: Imp. de los Hnos. Torras. Grau, Josep M. (1995). “Vimbodí el 1790. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora”. Aplec de Treballs, núm. 13, p. 127-142. Gutiérrez i Perearnau, Cèsar (1996). El carboneig. Barcelona: Ed. Altafulla. Hernández i Cardona, Àngel M. (2000). Olesa al final del segle xviii segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. – (2009). Pàgines Vacarissanes. Vacarisses: edició d’autor. Lipp, Laurent (1793). Guide des negociants dans toutes els entreprises mercantils. Montpeller: Imprimerie de Joseph François Tournell. Lleonart, Jordi; Josep M. Camarasa (1987).  La pesca a Catalunya l’any 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera. Barcelona: Museu Marítim; Diputació de Barcelona. López Capont, Francisco (1998). El desarrollo industrial pesquero en el siglo xviii. Los salazoneros catalanes llegan a Galicia. A Coruña: Fundación Pedro Barrié de la Maza. Madoz, Pascual (1985). Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al Diccionario geográfico-estadístico de España y sus posesiones de ultramar. Barcelona: Curial. Maluquer de Motes, Jordi (1999). “El desenvolupament regional i la teoria dels milieux innovateurs: innovació tecnològica i espionatge industrial a Catalunya”, dins: Doctor Jordi Nadal. La industrialització i el desenvolupament econòmic d’Espanya. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 1080-1100. Marugan, Carme M.; Verònica Rapalino [ed.] (2005). Història del Pallars. Dels orígens als nostres dies. Lleida: Pallars Editors. Mas Arrondo, Carlos (2000). Història de la farga catalana: el cas de la vall Ferrera al Pallars Sobirà (1750-1850). Lleida: Pagès Editors. Mascarella, Josep (1993). La farga. Girona: Quaderns de la Revista de Girona. Mayaud, Jean-Luc (1984). “La pluriactivité: un imperatif ou un style de vie?”, dins: La pluriactivité dans les familles agrícoles. París: Association des Ruralistes Français. McNeill, John Robert (1992). The mountains of the Mediterranean World. An environmental history. Cambridge: Cambridge University Press. Mestre Boix, Pere (1999). La fira ramadera de l’Hostal del Vilar. Sant Agustí de Lluçanès. Valls: Cossetània Edicions. Molera Solà, Pere (1980). La farga. Barcelona: Dopesa. Moraza Barea, Alfredo (2000). “La presencia de maestros tejeros labortanos en Guipúzcoa durante la Edad Moderna”, dins: Actas del Tercer Congreso Nacional de Historia de la Construcción. Sevilla 26-28-X-2000. Sevilla: Junta de Andalucía, p. 711-718. Olivé, Francesc (1994). “Les Respostes de les valls d’Andorra al qüestionari de Francisco de Zamora (1788)”. Quaderns d’Estudis Andorrans, núm. 6, p. 11-54. Oliver, Jaume (1997a). Respostes de la Coma de Burg, Tírvia i la vall Ferrera al qüestionari de Francisco de Zamora (1789-1790). Tremp: Garsineu. Orriols i Carbonell, Joan (1990).  Resposta de Francesc Papiol al qüestionari de Zamora, Vilanova i la Geltrú 1790. Vilanova: Ajuntament de Vilanova. Padilla, José I. (1997). Respostes de la Vall d’Àneu als qüestionaris de Francisco de Zamora (1790). Tremp: Garsineu. Picanyol, Llogari (1969). “Ultimo documento sobre Moyá”. Modilianum. núm. X, p. 267-310. Ponz, Antonio (1788). Viage de España. Madrid, vol. XIII. – (1798). Viage de España, Madrid, vol. XIV. Rodrigo y Alharilla, Martín (2004). Cases d’indians. Manresa: Angle Editorial. Ros Massana, Rosa (2003). “La comercialització de productes surers a inicis del segle xix: l’exemple de l’empresa Arxer, Hijo i Cia (1817-1820)”. Revista d’Història Industrial, núm. 24, p. 163-192. –210–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 183-211 Llorenç Ferrer Alòs Més enllà dels gremis i de les fàbriques d’ indianes. La diversitat de formes de produir a la Catalunya del s. xviii...

Ros Massana, Rosa; Joaquim Alvarado Costa (2006). “Treball i pluriactivitat al sector surer català, c. 1750-1920”. Estudis d’Història Agrària, núm. 19, p. 105-142. Rovira i Gómez, Salvador-J. (1987). Els Ixart. Una nissaga setcentista de botiguers i comerciants vallencs. Biblioteca d’Estudis Vallencs: Valls. – (1988). “Burgesia i noblesa a Reus: el cas de Salvador March”, dins: II Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona: Departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, p. 67-76. – (1994). La burgesia mercantil de Reus ennoblida durant el segle xviii. Tarragona: Diputació de Tarragona. – (1995). “L’anticipació de diners a productors d’aiguardent per part dels comerciants de Reus (1750-1799)”, dins: Jornades sobre la viticultura a la Conca Mediterrània. Tarragona: Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona, p. 795-810. – (2012). Botiguers i comerciants setcentistes de Torredembarra. Torredembarrra: Centre d’Estudis Sinibald de Mas. Sales, Núria (1991). Mules, Ramblers i fires. Reus: Centre de Lectura. Sanllehy i Sabi, M. Àngels (2014). Les respostes de la Val d’Aran als qüestionaris de Francisco de Zamora. Tremp: Garsineu. Segarra Blasco, Agustí (1994). Aiguardent i mercat a la Catalunya del segle xviii. Vic: Eumo. Serra, Roser; Llorenç Ferrer Alòs (1985). “Un qüestionari de Francisco de Zamora (1789)”. Estudis d’Història Agrària, núm. 5, p. 159-207. Soler i Becerro, Raimon (2000). “La Vilanova ultramarina i industrial: el paper dels indians en el bastiment d’una ciutat industrial”, dins: Ultramar. Política de Víctor Balaguer i progrés per a Vilanova i la Geltrú. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Museu Víctor Balaguer, p. 89-102. – (2003). Emigrar per negociar. L’emigració a Amèrica des de la comarca del Garraf: el cas de Gregori Ferrer i Soler (1791-1853). Edicions El Cep i la Nansa: Vilanova i la Geltrú. Subirats Rosiñol, Pepa; Cristina Cardona Mestre (2006). “El treball de la pauma: exemple de treball femení remunerat i de conciliació laboral i familiar”.  Lo Senienc. Memòria, natura i llengua, núm. 5, p. 50-67. Torras Ribé, Josep M. (1993). La comarca d’Anoia a finals del segle xviii. Els “Qüestionaris” de Francisco de Zamora i altres descripcions (1770-1797). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Vicedo, Enric (1991). Les terres de Lleida i el desenvolupament català del Setcents. Producció, propietat i renda. Barcelona: Crítica. Vigo, Salvador; Xavier Puig (1999). La Cerdanya de finals del segle xviii vista per Francisco de Zamora. Tremp: Garsineu. Vila, Pau (1962). Visions geogràfiques de Catalunya. Barcelona: Barcino, vol. I. Vilarrasa i Vall, Salvador (1975). La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu. Vilà Valentí, Joan (1973). “La transhumància a Catalunya”, dins: El món rural a Catalunya. Barcelona: Curial, p. 85-120. Yáñez Gallardo, César (1992). Sortir de casa per anar a casa. Comerç, navegació i estratègies familiars a l’emigració de Sant Feliu de Guíxols a Amèrica, en el segle xix. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Zamora Escala, Jaume E. (1996). El carboneig al Montseny. Barcelona: Enginyers Industrials de Catalunya. Zamora, Francisco de (1973). Diario de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona: Curial. Zapata Blanco, Santiago (1996). “Corcho extremeño y andaluz, tapones gerundenses”. Revista de Historia Industrial, núm. 10, p. 37-68.

–211–


RESSENYES


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 215-219 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Isabelle Lostanlen [ed.] (2015). Pierre Deffontaines, directeur de l’Institut Français de Barcelone. Journal de guerre, 1939-1944. Villeneuve d’Ascq: Presses Universitaires du Septentrion (Documents et témoignages), 305 p. Prefaci de Claude Hauser. En aquesta ocasió, no sé si hauré encertat del tot la citació de l’obra per a ressenyar. De la composició dels textos que figuren a les pàgines de coberta, portada i crèdits, tot fa pensar que caldria posar Pierre Deffontaines com autor de l’obra. Però una volta llegit el llibre, ens adonarem que això seria inexacte. Ho aclariré més avall. M’ha semblat, en canvi, que l’adjudicació de l’autoria, ni que sigui com a curadora, a Mme. Lostanlen, és molt més ben avinguda amb la manera com ha estat gestada i materialitzada aquesta obra. El gruix primordial del llibre (p. 51-304) consisteix en la transcripció d’una petita part dels apunts escrits al livre de raison mantingut pel matrimoni Deffontaines des de l’any de casament, el 1928, fins al de la mort de Pierre, el 1978, qui va llegar-ne una còpia dactilografiada per a cadascun dels quatre fills haguts del matrimoni. La curadora ha emprat l’exemplar conservat per Madile [Marie Odile] Gardet, la primogènita dels Deffontaines. Gairebé un diari, les anotacions al livre de raison van ser escrites tant pel cap de casa com, força sovint, per la seva esposa, Geneviève, née Claro. Així doncs, d’haver composat l’autoria en la forma “Pierre et Geneviève Deffontaines” hauria estat un registre més ajustat a la gènesi de llibre. Tanmateix, la necessitat, gairebé peremptòria –potser per imposició dels ajuts rebuts per a la publicació del llibre– d’entaforar la rúbrica directeur de l’Institut français de Barcelone dintre del títol, feia inviable deixar-hi constància de l’autoria dual. En qualsevol cas, ja es pot suposar que l’interès testimonial del text íntim dels Deffontaines és indubtable. Les entrades corresponents als anys de la Segona Guerra Mundial, no només reflecteixen les angoixes i les esperances derivades de les vicissituds de la contesa, en general, sinó que, en particular, ens informen de primera mà sobre les actituds socials, científiques i humanes del geògraf francès, com un dels actors estel·lars de la política cultural francesa a Espanya, i a Barcelona en especial. És precisament durant aquells anys turbulents quan enceta els vint-i-cinc (1939-1964) de direcció ininterrompuda de l’Institut Français de Barcelona. Són cinc anys en el transcurs dels quals formalitzarà la presència i la projecció de la cultura francesa a Catalunya, entomant i posant en solfa, pel cantó francès, les directrius de tres règims –el terminal de la III República, el corporativista de Vichy i l’alliberador de De Gaulle–, i trampejant les limitacions i els entrebancs imposats pel règim ultranacionalista de Franco, pel cantó espanyol. Les notícies que els Deffontaines faciliten en el seu diari –215–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 215-219 Ressenyes

familiar sobre el procés de consolidació material i institucional de l’Institut i del Lycée Français seran d’una vàlua inestimable per als historiadors d’aquestes institucions culturals barcelonines. Des d’una perspectiva més geogràfica i, més concretament, la de la Societat Catalana de Geografia, institució de la qual Pierre Deffontaines va formar part com a soci honorari, els apunts del livre de raison són molt interessants per a resseguir les activitats del Cercle de Geographie de l’Institut Français, tan important per al desenvolupament de la geografia catalana contemporània. Hem de lamentar, però, que aquest seguiment només sigui possible per a la segona part del període esmentat al títol del llibre. Concretament, de novembre de 1942 fins al final del període transcrit. Això és a causa de l’esporgat aplicat per la curadora a la primera part. Des del 3 de setembre de 1939 fins a l’octubre de 1942, només han estat transcrites i publicades les anotacions dels Deffontaines sobre temàtica estrictament política, de manera que les temàtiques culturals, socials i familiars n’han quedat excloses. La transcripció i la publicació del livre de raison és completa a partir de diumenge 8 de novembre, quan arriba a Barcelona la notícia de l’exitós desembarcament aliat a l’Àfrica del Nord, puntualment registrat per Geneviève Deffontaines aquell mateix dia. Seria bo de poder consultar un dels quatre exemplars subsistents del livre de raison dels Deffontaines per tal de poder refer la cronologia completa dels primers anys del Cercle de Geographie. Cal fer-se càrrec, tanmateix, que la transcripció íntegra de la primera part del “Journal de guerre” –títol factici atorgat per la curadora– hauria engruixit inútilment el llibre, des de la perspectiva del profit que podrien treure’n els lectors francesos, destinataris evidents de l’obra. La revisió de les actituds i els determinis de Pierre Deffontaines en relació amb la seva “deserció” del camp del mariscal Petain, del qual era amic personal i de família, per a sotmetre’s al govern d’Alger de De Gaulle, a la primavera de 1943, s’emmarca perfectament amb la temàtica més general del col·laboracionisme, tan preuada pels estudis d’història contemporània de França. Així doncs, des de novembre de 1942 fins a finals d’octubre de 1944, amb l’alliberament complet de França, es poden resseguir les activitats del Cercle de Géographie, pas a pas. He tractat d’extractar-les i resumir-les en els paràgrafs següents. Les notícies d’aquest període s’inicien amb la de la xerrada [causerie] d’Henri Gaussen (1891-1981) sobre cartografia botànica al Cercle de Geògraphie [p. 94, –216–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 215-219 Ressenyes

apunt de dimarts 15 de desembre de 1942]. La sessió sembla improvisada, atès que es va efectuar a casa mateix dels Deffontaines, a primers de desembre de 1942. Per les mateixes dates, Gaussen va pronunciar una conferència sobre els boscos mediterranis a la facultat de Ciències de la universitat, i una altra als locals de l’Institut Français sobre la teoria de l’evolució, la qual és qualificada per Deffontaines com a “très bonne”. Gaussen es trobava a Barcelona de pas, en ruta des de Portugal cap a Tolosa de Llenguadoc, en la universitat de la qual professava. Havia format part de l’estat major del general Giraud –adicte a Vichy, però sense col·laborar amb els alemanys– a Lisboa, i per això, segons Deffontaines, no les tenia pas totes que el deixessin entrar a França, malgrat el seu renom com a botànic de prestigi mundial. A Barcelona, fa temps i contactes per a assegurar-se’n. En relació amb aquest esdeveniment, la curadora afegeix una nota a peu de pàgina (núm. 84) en la qual posa el lector francès sobre la pista del Cercle de Géographie animat per Deffontaines a Barcelona. Vegem que hi diu: “El Cercle de Géographie va ser un dels primers a crear-se a l’Institut Français de Barcelona. Rere la guerra civil i l’exili de geògrafs prestigiosos (Pau Vila, Marc-Aureli Vila i Gonçal de Reparaz), l’ensenyament i la recerca geogràfica, havien, segons Joan Vilà Valentí “pràcticament desaparegut de la universitat de Barcelona”. El Cercle de l’Institut aplegava, sobretot, els geògrafs de la Societat Catalana de Geografia, com Lluís Solé Sabarís, Salvador Llobet i Josep Iglésies”. En la traducció he tingut cura de citar els noms propis tal com ho fa Mme. Lostanlen en el text original en francès. Val a dir que, com es pot comprovar, ho fa molt correctament. Més endavant, a la nota 89 [p. 95] destaca que els cercles d’estudis especialitzats (geografia, música, belles arts, cinema...) van ser una iniciativa personal i singular de Deffontaines, inspirada en la seva experiència en els Équipes sociales, una institució del catolicisme progressista francès d’entreguerres, i que van facilitar els contactes i les reunions dels estudiosos i el artistes catalans, així com d’informar-se, documentar-se i, a vegades, obtenir ajudes econòmiques i recomanacions per a estudiar a París. Segueix la sèrie d’anotacions amb una conferència de Deffontaines mateix sobre metodologies d’estudi del Montseny a la “réunion de géographes” [apunt de dimecres 20 de gener 1943]. En canvi, la conferència d’Agustí Duran i Sanpere –citat com “Agustín Durán y Sampere”– sobre els problemes que suscita la interpretació de la història de la ciutat de Barcelona, es va celebrar als locals de l’Institut, amb lliure accés del públic, el dilluns 15 de febrer de 1943 [p. 106]. Noel Llopis Lladó llegeix un informe sobre les serralades costaneres catalanes en una reunió de “l’association des géographes” el divendres 26 de febrer de 1943 [p. 109]. Quan les circumstàncies ho permeten, Deffontaines efectua activitats relacionades amb l’estudi de la geografia, avinentesa que només se li presenta de tant en tant. Sojorna a Portugal, des del dimecres 17 de març de 1943 fins el dijous 1 d’abril, amb intencionalitats polítiques (el pas de refugiats des de França fins –217–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 215-219 Ressenyes

a Lisboa) velades per diverses activitats acadèmiques: conferències, excursions... Dina amb Orlando Ribeiro a la ciutat vella de Lisboa el dissabte 19 de març [p. 114]. En la notícia de l’excursió familiar, de diversos dies, efectuada al delta de l’Ebre i el Montsià a la darrera setmana d’abril de 1943, apunta: “A la tarda, fem un volt per la banda sud del delta. Un paisatge arrosser molt interessant. Prenc notes per a un estudi geogràfic. Si en feia de temps que no havia pogut fer geografia!” [p. 121, apunt de dissabte 1 de maig]. O bé, no deixa de consignar que ha rebut un exemplar de la Géographie humaine, versió abreujada de l’obra clàssica de Jean Bruhnes, el seu mestre, efectuada per Mariel Jean Bruhnes Delamarre. És a través del director de l’editorial Juventud, el qual li demana l’autorització per a traduir-la al castellà [p. 135, apunt de dissabte 17 de juliol; l’arribaria a fer Manuel Ferrer de Franganillo]. La mateixa editorial tenia aleshores en curs d’edició la traducció castellana de la geografia del Brasil de Deffontaines [p. 138, apunt de divendres 23 de juliol]. Durant l’estiu de 1943, els cercles temàtics gairebé són a punt de desaparèixer a causa de la incertesa de la permanència de Pierre Deffontaines a Barcelona. Una volta reconduïda la situació, a l’apunt de 20 d’octubre [p. 174] Deffontaines es determina a reorganitzar-los. Naturalment, el Cercle de Géographie és dels primers a reviscolar, cap a mig octubre, concretament amb una conferència d’André de Cailleux, refugiat a Barcelona, en la qual es van retrobar tots els assistents habituals. A partir d’aleshores, les sessions tindran lloc a la seu de l’Institut Français dissident (fidel a Alger), al local de la Gran Via, entre Claris i passeig de Gràcia. Era un estatge rellogat a l’ANEIE (Asociación Nacional de Estudiantes de Idiomas Extranjeros), és a dir, el London Club d’abans de 1939 convenientment espanyolitzat. Una situació molt estantissa que s’aguantava perquè el director de l’ANEIE, Rafael Griera Plans, era “un ami sûr et dévoué” de Deffontaines, alhora que el governador civil, l’inefable Correa Veglison [de mare francesa, com bé fa notar la curadora], no feia gaire cas de les protestes i denúncies de l’Institut oficial (fidel a Vichy). En clau purament anecdòtica, resulta divertida la relliscada de la curadora [apunt de dimarts 9 de novembre, p. 177], quan confon el restaurant can Solé amb el domicili d’en Solé Sabarís!: “J’emmène déjeuner chez Solé (304), à la Barceloneta, Roger, le compagnon de Truelle, Rebeyrol et sa mère. Petite réunion charmante”. La nota 304, a peu de pàgina, diu textualment: “Lluís Solé i Sabarís (1908-1985), géographe et géologue, professeur de l’université de Barcelone”. Però insisteixo, és una anècdota que no posa en entredit, de cap manera, la qualitat i l’exactitud de les 498 notes confegides per Mme. Lostanlen i afegides a peu de plana de la transcripció. La documentació recollida a l’arxiu de l’Institut Français i al Fons Deffontaines de la Biblioteca de Catalunya, hi és citada reiteradament. Les activitats del Cercle van continuar amb una nova intervenció de Noel Llopis Lladó sobre les serralades costaneres catalanes a “la réunion des géographes catalans” el dimarts 14 de desembre de 1943 [p. 185, apunt de diumenge –218–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 215-219 Ressenyes

19 de desembre]. L’apunt de 19 de gener de 1944 [p. 192] diu, bo i traduït: “Ahir vaig tenir una reunió amb els geògrafs barcelonins i els vaig parlar sobre “la geografia humana del delta de l’Ebre”. Hi havia el gran geòleg espanyol, Solé, i en va restar molt interessat.” Els canvis de denominació del Cercle de géographie són fets per Deffontaines sense cap intencionalitat. Els qui encara el vam poder escoltar, a classe o en conferències, sabem que era ben bé així, de canviant, no pas deixat, en les formes menudes. Tot seguit a la notícia de la creació d’una secció teatral a l’Institut, en col· laboració amb Enric Moreu [Rey] [apunt de dijous 2 de març de 1944, p. 200], anota: “Mon petit cercle de géographes a entendu [Guy] Lapraz parler de géobotanique.” El professor Lapraz va iniciar la seva carrera docent al Lycée Français de Barcelona durant aquells anys de guerra. Més endavant passaria a la universitat: Bordeus, d’antuvi, i després a Estrasburg, on és dipositat el seu herbari, el qual conté nombrosos espècimens recollits a Catalunya. I sense tenir una relació expressa amb la geografia, acabo el repàs del livre de raison dels Deffontaines, en un context més propi de Pierre que no pas de Geneviève, bo i recordant la inauguració del local del Lycée Français, al carrer del Bruc de Barcelona, en el qual s’impartirà el batxillerat espanyol, una secció que subsistirà fins a la dècada dels anys seixanta, sempre sota la direcció de Pere Ribera [citat com Ribeira a l’apunt de diumenge 1 d’octubre, p. 266]. En dissoldre’s la secció espanyola, Ribera va fundar i dirigir l’Escola Aula. Pau Alegre

–219–


CRÃ&#x2019;NICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 223-234 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la Societat Catalana de Geografia Paraules del president de la SCG

Fotos: IEC

Benvolgut president de l’IEC, Joandomènec Ros; Dr. Joan Vilà i Valentí; Maria Marta Vilà; membres de la Societat Catalana de Geografia, amigues i amics, Aquest acte d’agraïment al doctor i professor Joan Vilà, no vol pas ser un acte llarg i plegat de parlaments en lloança de la tasca efectuada pel nostre antic professor, sinó que pretén ser un acte senzill entre amics i amigues. Un petit homenatge al membre de l’Institut d’Estudis Catalans, al soci d’honor de la Societat Catalana de Geografia, i que des de l’any 2002 fins a l’any passat va ser el delegat de l’Institut a la seva filial geogràfica. Joan Vilà va ser nomenat delegat com a conseqüència de la mort de Marc-Aureli Vila i Comaposada, el fill de Pau Vila, que l’exercia amb anterioritat; i ha servit en aquest encàrrec fins a l’any passat en que va demanar de ser substituït. Una petició que va aprovar el plenari de l’IEC, i enguany s’ha elegit per a succeir-lo al consoci Oriol Nel·lo. Han estat quinze anys, en què el doctor Vilà ha desenvolupat aquest càrrec, demostrant sempre la seva voluntat d’aconsellar-nos i ajudar-nos. Els meus

Joan Vilà i Valentí, Joandomènec Ros (president de l’IEC) i Josep Oliveras –223–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

antecessors en la presidència, la Maria Dolors Garcia Ramon i en Francesc Nadal, n’han deixat constància, i tant jo mateix, com els demés membres de la Junta, ho podem corroborar. No es tracta, en aquests moments, de fer referència a la llarga trajectòria del doctor Vilà com a geògraf. No parlaré pas de les seves primeres contribucions a la Societat Catalana de Geografia, quan aquesta es trobava a “les catacumbes”, segons expressió de Josep Iglésies i s’havia de reunir gairebé clandestinament a casa del matrimoni Iglésies-Fontseré al passatge Permanyer. A l’any 1949 parlava a l’esmentat lloc dels “Trets geogràfics de l’agricultura mediterrània”, dos anys més tard de la “Geografia urbana de la ciutat de Manresa”, i el 1955 tornat de la seva estada a Bordeus on havia rebut el mestratge de Louis Papy, parla de “Les landes de Gascunya”. Tampoc m’he de referir al professor Vilà i a la seva tasca com a catedràtic de la Universitat de Múrcia, del seu retorn a Barcelona l’any 1965 i de la fundació del departament de Geografia l’any següent, del qual en va ser director al llarg de vint anys. Uns anys dedicats entre altres activitats a crear la llicenciatura en Geografia i dirigir nombroses tesis doctorals, al mateix temps que es responsabilitzava de la delegació de l’Institut Juan Sebastian Elcano del CSIC, de tasques editorials i de la vice-presidència de la Unió Geogràfica Internacional. Unes activitats que el mantenien una mica apartat dels actes que en aquella època portava a terme la Societat Catalana de Geografia. Però a partir del 1990 en què és elegit membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, el doctor Vilà es torna a implicar més en les nostres actuacions, cosa que el portarà a l’any 2002 a acceptar el càrrec de delegat de l’Institut a la seva filial. És sobre aquesta tasca de delegat que en aquest petit discurs em voldria centrar, per mostrar-li l’agraïment pel temps que ens ha dedicat i els consells prodigats, a més a més de formar part del consell científic de la nostra revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. La meva experiència del doctor Vilà com a delegat és que va venir a la majoria de les nostres reunions de junta i en molts altres actes que la Societat va realitzar. El professor Vilà, arribava sempre puntual als actes o reunions. Sempre amb la seva amabilitat i educació saludava als presents i s’asseia al lloc corresponent. A les reunions escoltava amb molta atenció, mirant als diferents interlocutors amb aquella mirada específica de Joan Vilà. Ulls petits, però mirada àmplia i profunda, de gran angular amb zoom, una mirada plena de curiositat. Alguns cops se li escava un lleuger somriure. A vegades, en plena reunió, es permetia fer algun suggeriment, donar algun consell. Cosa que solia iniciar dient: “A propòsit de...”; “Han pensat en...”; “Potser seria convenient que...”. El doctor Vilà insinuava, suggeria, apuntava. Alguna altre vegada s’esplaiava amb alguna anècdota fruit de la seva llarga experiència docent i humana que estava més o menys relacionada amb el tema que es tractava, anècdota que per ser ben real algun dels presents ja coneixia. Més d’un cop m’havia dit que li agradava molt assistir a les nostres reunions –224–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

perquè això li permetia estar al corrent de fets relacionats amb la Geografia i de persones que coneixia. Li permetia estar en contacte amb gent més jove i això el rejovenia. El doctor Vilà deixava fer, no interferia en res. Continuava amb el seu tarannà de sempre: liberal, demòcrata, català, moderat. Format en els anys durs de la guerra i la post-guerra, fill d’un mestre molt estimat a la seva vila de Sallent, net de pagesos i forners, va preferir la Geografia a la Història, perquè la primera el feia estar molt més a prop de la realitat. La Societat Catalana de Geografia li dona les gràcies per haver-nos acompanyat i aconsellat al llarg de tots aquests anys. El professor Vilà és un savi, i deien els antics que no tots els savis tenen llarga vida, però els que ho aconsegueixen no solament són savis, sinó que són sapientíssims. Ell ho ha aconseguit. Joan Vilà ha fet de la Geografia la seva professió, creu en aquesta disciplina i per això ha proclamat sempre la seva fe en ella i també l’esperança en el seu progrés científic. Una adhesió fonamentada en les possibilitats de poder explicar i fer entendre molts dels fenòmens que passen en aquest món. Del treball n’ha fet un goig, ha sembrat molt i ha tingut bones collites, perquè com diuen a pagès: “Poc cull qui poc sembra” i “ Tal sembraràs, tal colliràs”. El nostre antic delegat ha tingut una gran curiositat pel que passava a la nostra terra, fos la península Ibèrica o el Bages, les carrerades per on els ramaders feien la transhumància, o l’aigua que els industrials sabien aprofitar com a recurs energètic. Ha ensenyat Geografia i maneres de fer a molts dels que estem en aquesta sala. Ha ensenyat i ha aprés dels que abans havia ensenyat. Ha posat molta il·lusió en el que feia, i ha intentat sempre fer-ho amb el contingut i el to més adequat. Per tot això i per moltíssimes coses més, la Societat Catalana de Geografia i la seva Junta li vol mostrar el seu agraïment pel seu ajut i per la seva tasca d’enllaç entre l’Institut i nosaltres. Com a record li volem regalar aquesta placa que porta els segells de les quatre barres de l’Institut i del nostre dofí, i que diu: “Al doctor i professor Joan Vilà i Valentí en senyal d’agraïment per la dedicació que com a delegat de l’Institut d’Estudis Catalans ha tingut vers la nostra Societat (2002–225–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

2017) i com a membre del Consell Científic de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona 15 de juny de 2017. I una mica més avall la frase de Plini el Vell a la seva Història Natural: “Est natura hominum novitatis avida”. Una frase que traduïm per “la naturalesa humana és àvida de novetats”, escrita pel naturalista i geògraf que per apropar massa la seva nau a la costa napolitana per observar l’erupció del Vesuvi, un núvol tòxic li segà la vida. Avidesa de novetats, curiositat del geògraf, que com expressava el personatge del professor Paganel a la novel·la de Juli Verne Els fills del capità Grant, “tot és curiós als ulls del geògraf”, una curiositat que el nostre homenatjat comparteix plenament. Res més, doctor Vilà, cuideu-vos el màxim possible, l’edat als vostres 92 anys, no us permeten trescar entre conglomerats montserratins, ni seguir el camí de les fàbriques sallentines (encara que ell preferia més anar a la biblioteca municipal per festejar amb la que després seria la seva esposa), però encara que ja no sigueu el nostre delegat, nosaltres continuarem recordant-vos amb molta estima pel treball fet i els fruits que han sorgit de la llavor que al llarg del temps heu sembrat. Moltes gràcies! Josep Oliveras i Samitier President de la Societat Catalana de Geografia

–226–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

Entrevista a Joan Vilà-Valentí realitzada per Anne Buttimer, el 1984 Va ser publicada amb el títol “Joan Vilà i Valentí: la Geografia a Catalunya els darrers trenta anys” dins el llibre: M. Dolors Garcia Ramon: Joan Nogué i Font; Abel Albet i Mas (1992). La práctica de la Geografía en España. Vilassar de Mar: Oikos-tau, p. 93-102. Incloem la nota biogràfica prèvia i la selecció bibliogràfica final. Va néixer a Sallent (Barcelona) el març de 1925. Es va llicenciar en Història per la Universitat de Barcelona i es va doctorar en les universitats de Bordeus i de Madrid (1956). Catedràtic de Geografia de la Universitat de Múrcia (1958-65) i de la Universitat de Barcelona a partir de 1965. Fundador del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, del qual va ser director durant vint anys. Va ser, també, director de l’Instituto de Geografía del CSIC a Barcelona. És autor de nombroses publicacions de Geografia agrària i regional i de metodologia, història i teoria de la Geografia. Fundador i director, fins ara, de la Revista de Geografia de la Universitat de Barcelona. Va ser vicepresident de la Unió Geogràfica Internacional (1980-88) i és membre del comitè espanyol de la UGI i de la Real Sociedad Geográfica de Madrid, des del 1988. És soci corresponent de les societats de Geografia de Mèxic, Roma i d’honor de la de París, així com acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts (Barcelona). És, a més, membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta entrevista va ser realitzada per Anne Buttimer l’agost del 1984 a Ginebra, en el marc d’un col·loqui internacional sobre història del pensament geogràfic. Ha estat traduïda de l’original francès per Anna Ribas, del Departament de Geografia de la Universitat de Girona.1 * * * Tot aprofitant l’oportunitat que ens ofereix aquest simposi de Geografia que se celebra a Ginebra, ens entrevistem amb el professor Joan Vilà Valentí, director de la secció de Geografia de la Universitat de Barcelona i vicepresident de la UGI (Unió Geogràfica Internacional) i del Comitè Nacional Espanyol de Geografia.

1. Jesús Burgueño l’ha traduït al català, amb revisió d’Enric Bertran. Podeu veure la gravació de l’entrevista en YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=bbbWbqCIb_4 La SCG agraeix els responsables de l’edició en castellà les facilitats donades per a la publicació d’aquesta versió catalana.

–227–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

Per començar m’agradaria que ens parlés una mica de la seva formació com a geògraf. Sense cap mena de dubte el meu interès per la Geografia neix amb la necessitat que sentia de conèixer el meu propi país. Una manera d’aconseguir-ho era, en part, a través de l’excursionisme. L’excursionisme a Catalunya va ser un moviment postromàntic, patriòtic, que tenia com a finalitat conèixer i estimar la regió, i que no podem desvincular de l’important moviment cultural que es coneix amb el nom de Renaixença. L’afany per fer renéixer la llengua i la cultura catalanes –que tan importants havien estat durant l’edat mitjana i fins els segles moderns i, en canvi, abandonades al llarg del xviii– va despertar també l’interès a recuperar el coneixement del país. El Centre Excursionista de Catalunya, fundat l’any 1876, intentava així formar ciutadans i alhora patriotes, bons coneixedors de la terra i dels habitants. Això em va dur ràpidament a pensar que tots els homes són, en definitiva i a la seva manera, geògrafs. Efectivament, podem parlar, em sembla, d’una geografia individual, per la qual tots els homes, des del seu naixement i al llarg de la seva vida, perceben i interpreten l’espai territorial i d’aquesta manera es converteixen en geògrafs. A la vegada tots som historiadors, perquè necessitem tenir arrels en el passat i, al mateix temps, a la terra. Existeixen, doncs, moltes geografies no científiques, i de la mateixa forma que podem parlar d’una geografia individual o subjectiva, podem també parlar de diferents geografies col·lectives, d’una geografia folklòrica o popular, una geografia mitològica o una geografia llegendària, per exemple. Tot això va despertar el meu interès per la Geografia i per la Història, i em va animar a entrar a estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. De quin any parlem? Exactament això va passar entre els anys 1942 i 1946. Eren anys difícils, després de la Guerra Civil i en plena II Guerra Mundial, durant els quals el règim polític vigent no afavoria precisament el desenvolupament de Catalunya ni l’expressió de certes idees o sentiments. Vaig compaginar els meus estudis d’Història, en els darrers anys i, posteriorment, amb cursos o seminaris de Geologia i Botànica que realitzaven geòlegs i botànics de la Facultat de Ciències. Aleshores era director de l’Institut Francès el geògraf francès Pierre Deffontaines. Sense ser un geògraf molt sistemàtic –fet que, juntament amb les seves activitats al marge de la Universitat, el va dur a no tenir deixebles directes–, tenia una sensibilitat i intuïció extraordinàries envers tots els fets geogràfics. Pierre Deffontaines, juntament amb alguns naturistes, com Oriol de Bolòs, Josep Maria Fontboté, Ramon Margalef o Oriol Riba, i historiadors, com Jaume Vicens Vives o Pierre Vilar, per exemple, van influir notablement en la meva formació. Però voldria destacar especialment les orientacions i l’exemple –228–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

que vaig rebre de Salvador Llobet i d’una destacada personalitat humana i científica, el geòleg i geògraf Lluís Solé Sabarís. Anys després em vaig traslladar a Bordeus, on vaig tenir la sort de treballar durant dos anys al costat de Louis Papy, qui em va dirigir el 1953 i 1954, una tesi doctoral de caràcter regional sobre la vall del riu Eyre [Eira], a les Landes. Va estudiar l’acció humana, mitjançant el gènere de vida, en aquesta tesi? Evidentment. Al llarg del meu estudi em vaig trobar amb vells pastors, pagesos, pescadors, etc., per la qual cosa va ser molt interessant estudiar el gènere de vida, de la mateixa manera que ja ho havia fet abans, el 1950, en un estudi a las Baleares, concretament a Eivissa i Formentera, i que en diversos sentits va constituir la primera anàlisi geogràfica moderna realitzada sobre aquestes illes, especialment la darrera esmentada. També vaig estudiar diversos sectors dels Pirineus catalans i vaig elaborar el primer i únic mapa existent dels camins de transhumància de Catalunya. Per a això vaig acompanyar els pastors d’aquests ramats en diversos recorreguts, des de 1947 fins a 1949. Vaig conviure amb ells durant els mesos d’estiu, a 2.000-2.500 m d’altura, i també vaig baixar amb ells a les valls a l’octubre. Cada ramat tenia unes 3.000 o 4.000 ovelles i de tres a cinc pastors. El pastor, des del punt de vista del gènere de vida, és un ser extraordinari: viu sol, o pràcticament sol, resol ell mateix tots els problemes (el menjar, les malalties, etc.), construeix petits objectes amb un ganivet, té les seves pròpies idees en relació al món, el cel, la naturalesa, els homes... Xerrar i conviure amb ell era una cosa realment extraordinària. La formació geogràfica que vaig rebre a Bordeus va afermar en mi tot allò que fins aleshores m’havia donat l’escola francesa quant a informació, continguts, punts de vista, experiències en l’estudi de la regió, etc. Més tard vaig estar algun temps a París i Estrasburg. A París vaig conèixer Pierre George, amb qui mantinc una estreta relació, i que anys desprès, en 1963-64, em va encarregar l’elaboració del volum dedicat a la península Ibèrica de la col·lecció “Magellan”. Si no m’erro, Pierre George ha esta sempre molt crític amb la noció de gènere de vida, des d’aquest sentit tradicional. Efectivament; la influència de Pierre George sobre la meva formació va ser molt important perquè representava una visió diferent de la Geografia. Pierre George donava molta importància als estudis de població i, especialment, a la Geografia econòmica, amb una marcada sensibilitat i valoració dels fets socioeconòmics. Representava un decisiu complement al que jo havia conegut a Barcelona (Solé Sabarís, Llobet, Deffontaines) i a Bordeus (Louis Papy). Una visió, en definitiva, que em semblava notablement nova i avançada i adequada als contextos territorials, socials i socioeconòmics coetanis. –229–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

Després vaig anar a Estrasburg, on vaig conèixer Étienne Juillard i Jean Tricart. El primer acabava de publicar la seva tesi doctoral sobre la Baixa Alsàcia. Era una visió diferent del que jo coneixia, barreja d’aspectes populars i tècnics i aspectes acadèmics, i emprant un llenguatge molt ric i exacte. Contràriament, Jean Tricart aleshores treballava en geomorfologia i en estudis ambientals, amb mitjans llavors tan avançats com la fotografia aèria i les tècniques aerofotogramètriques. També vaig estar un cert temps a Tolosa amb el botànic Henri Gaussen, de qui vaig aprendre noves concepcions i mètodes de climatologia i geografia botànica. Fent balanç d’aquells anys a França, es pot dir, doncs, que el 1953-54 havia rebut la influència directa de geògrafs tan importants com Louis Papy, Pierre George, Jean Tricart i Henri Gaussen, entre altres. Vaig tornar a Espanya a preparar la meva tesi doctoral a la universitat central de Madrid, l’única on, en aquell temps, es podia presentar una tesi doctoral de Geografia. Inicialment constituïa un treball de Geografia regional tradicional. És important dir-ho així, perquè crec que cal diferenciar entre aquells països que van passar d’una pre-Geografia a una Geografia molt elaborada i sofisticada, d’aquells altres, com és el cas d’Espanya, en què es va passar d’una pre-Geografia a una Geografia regional francesa i, posteriorment, a altres geografies. En aquest sentit, penso que la Geografia espanyola va fer un camí més normal, conforme al propi desenvolupament cultural del país. Vaig triar una regió del centre de Catalunya, la comarca del Bages, amb una de las primeres ciutats catalanes amb una indústria tèxtil moderna, Manresa. Això oferia la possibilitat d’estudiar els gèneres de vida tradicionals alhora que el fenomen d’una autèntica revolució industrial. L’estudi va resultar una barreja d’una visió geogràfica francesa (amb, per exemple, una anàlisi detallada del medi natural) i una visió històrica del canvi socioeconòmic que experimenta una ciutat moderna i certs sectors comarcals a partir de mitjan segle xix. En aquells moments, a començament del sisè decenni, la Geografia a Espanya es trobava en un estat inicial. No existien els departaments de Geografia, només hi havia sis o set càtedres (a Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Valladolid, Saragossa) i únicament apareixia, des de 1876, una antiga Sociedad Geográfica de Madrid, amb una publicació, el Boletín de la Sociedad Geográfica de Madrid. Els grups universitaris realment destacats i actius eren els de Madrid i Saragossa. A part, convé assenyalar l’Instituto de Geografía Juan Sebastián Elcano, a Madrid, amb una bona revista, Estudios Geográficos. El 1958 vaig ser nomenat professor de Geografia a la Universitat de Múrcia. Va ser important la creació d’aquesta càtedra de Geografia perquè era la manera –a la regió murciana– d’atraure estudiants, especialment d’Història, cap a la Geografia. Aquest va ser el cas del geògraf llorquí Horacio Capel, que a partir del seu interès inicial per la Història contemporània, a poc a poc es va anar decantant cap a la Geografia. Voldria recordar també els casos de Luis Miguel Albentosa, Francisco Calvo García-Tornel i Francisco López Bermúdez. –230–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

Per a mi, aquesta etapa com a professor a la Universitat de Múrcia va ser realment important. Iniciar una càtedra de Geografia en una universitat em va produir, al mateix temps, il·lusió i un viu sentiment de responsabilitat. D’altra banda, a mi m’interessen molt les qüestions pedagògiques (el meu pare va ser professor d’ensenyament primari i secundari) i sobre això penso que és necessari, quant a la possible repercussió sobre els estudiants, sentir-se abans professor i, immediatament després, professor de Geografia concretament. Hi havia aleshores molts estudiants de Geografia? En el curs que es deia comú, i que durava dos anys, hi havia un centenar d’estudiants, dels quals cinquanta pensaven realitzar estudis d’Història, xifra prou gran perquè en resultés un grup de quinze o vint encarats a la Geografia. Vaig estar a Múrcia set anys, durant els quals vaig ser també director de les publicacions de la universitat. Després de passar una nova oposició a Madrid, el 1965 vaig ser nomenat catedràtic de Geografia a Barcelona. Representava una segona ocasió per a pràcticament iniciar i renovar la Geografia, des de la Universitat. Les meves relacions amb l’estranger, especialment amb França, però també amb Anglaterra, Alemanya i Itàlia, m’havien donat una visió molt ampla sobre la Geografia que sempre vaig mirar de transmetre als meus alumnes. El 1964 vaig anar al congrés de la UGI que se celebrava a Londres i allà vaig conèixer directament la Geografia teòrica i la Geografia quantitativa, de les quals vaig mirar d’introduir i desenvolupar alguns conceptes i mètodes –conjuntament amb la Geografia tradicional– a la Universitat de Barcelona. Durant tres anys vaig ser degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i posteriorment vaig viatjar a Estats Units i Puerto Rico. A Puerto Rico vaig estar un semestre i vaig fer diversos seminaris i conferències sobre la geografia dels països mediterranis i la península Ibèrica, i un curs d’introducció teòrica a la Geografia, sempre des d’un punt de vista bastant personal, atès que aleshores jo era un dels pocs geògrafs espanyols i iberoamericans interessats en aquests temes. De tornada a Espanya, vaig preparar un extens article, d’unes vuitanta pàgines i amb unes dos-centes-cinquanta referències bibliogràfiques, sobre la Nova Geografia. Aquest article, titulat “¿Una nueva Geografia?” i publicat en dues parts (1971 i 1973) a la Revista de Geografia de la Universitat de Barcelona, va ser un dels primers intents d’exposició i sistematització d’aquesta Geografia teòrica que es va fer a Espanya i Iberoamèrica. Quina reacció va produir aquesta publicació entre els geògrafs espanyols? Es pot dir que va haver-hi dues menes de reaccions. Mentre entre els geògrafs de la meva generació va suscitar, en general, poc interès, per als estudiants i llicenciats joves va ser, em sembla, estimulant i orientador. –231–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

Va ser difícil d’ integrar les noves idees al voltant de la Geografia a la tradició geogràfica francesa? La Geografia que aleshores es feia a Espanya (ara parlem dels anys 19701975) s’anava allunyant de la Geografia regional tradicional. La majoria de les tesis doctorals eren estudis especialitzats temàtics (tesis de geomorfologia, climatologia, Geografia urbana, Geografia rural, etc.); en aquestes investigacions, sens dubte, la incorporació de la nova Geografia resultava més fàcil que en les antigues tesis regionals. Com a exemple, es pot citar la tesi de Geografia agrària presentada el 1975 per la professora Maria Dolors Garcia Ramon a la Universitat de Barcelona i que jo mateix vaig dirigir, en la qual es van incorporar els mètodes quantitatius i enfocaments teòrics; en realitat succeí que l’autora va aplicar conceptes i mètodes apresos a Estats Units. També entre els joves geògrafs interessats per la Teoria de la Geografia va destacar Horacio Capel, aleshores dedicat especialment a Geografia urbana, i que el 1973 va publicar un significatiu article sobre “la Geografia de la percepció” –es tractava d’un nou enfocament de la investigació geogràfica– en la Revista de Geografia de la Universitat de Barcelona. La situació actual de la Geografia a Espanya es caracteritza per un seguit d’aspectes nous, entre els quals es pot destacar l’existència de diversos grups de treball en diferents temes (Geografia de la població, geomorfologia, climatologia, Geografia agrària, Geografia urbana, etc.) i concepcions (Geografia teòrica o quantitativa, etc.), unes quinze revistes de Geografia, una Asociación de Geógrafos Espanyoles que aplega uns quatre-cents o quatre-cents-cinquanta geògrafs i que fa reunions cada dos anys, relacions amb els geògrafs portuguesos a través de las Reuniones Ibéricas de Geografia, etc. Assistim sens dubte a una fase dinàmica de la Geografia espanyola, amb la participació de nombrosos professors i investigadors. A banda dels geògrafs que s’apleguen al voltant de la Universitat de Barcelona, quins altres grups de geògrafs espanyols són els més destacats? Sens dubte els geògrafs de sis o set universitats i els dels dos instituts del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. A totes les universitats espanyoles hi ha actualment grups de geògrafs, ja sigui a les antigues facultats de Filosofia i Lletres, o bé a les noves facultats de Geografia i Historia. Destaca evidentment el grup o, millor, els grups de geògrafs de Madrid, en dues universitats i en dos instituts del CSIC, amb dues revistes geogràfiques, a més de l’antiga Real Sociedad Geográfica. S’ ha parlat aquí d’una forta influència de les geografies estrangeres, especialment la francesa i l’anglosaxona, sobre la Geografia espanyola. Però, hi ha una Geografia autènticament espanyola? I si hi és, què la caracteritza? –232–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

A començaments de segle van ser les geografies alemanya i francesa les que, des de Berlín i París respectivament, van aportar noves idees i metodologies d’estudi. Les altres van ser, en realitat, geografies perifèriques. Quin fou el paper que van assumir aquestes geografies perifèriques? D’entrada, era necessari saber què es feia al centre, ja fos anant-hi a estudiar (calia anar a París o a Berlín, entrar en contacte amb Vidal de La Blache, De Martonne, Demangeon, Ratzel, Peuck, Richthofen, etc.), o bé anar seguint les seves publicacions, per tal de mirar, després, d’adaptar les seves idees al context cultural i social de cada país. D’aquesta manera va néixer una Geografia espanyola, quan es van adaptar les idees estrangeres, especialment de la Geografia francesa i, més tard, l’anglosaxona. La definició de Geografia espanyola (i segurament passi el mateix amb la Geografia italiana o portuguesa, per exemple) només es pot fer inicialment, doncs, des d’aquesta perifèria. Però també és cert que la definició de Geografia espanyola va estretament relacionada, ja en els decennis cinquè i sisè, a la rellevància i personalitat d’uns quants geògrafs espanyols, com ara Amando Melón i Manuel de Terán, a Madrid, José Manuel Casas Torres, a Saragossa, i Lluís Solé Sabarís, a Barcelona. Creu que en el futur Madrid, Barcelona o Lisboa poden arribar a protagonitzar el paper que París ha tingut durant tants d’anys en el panorama de la Geografia mundial? És possible, dins del context ibèric i en part iberoamericà; però no serà la meva generació la que ho faci. Si de cas serà la propera generació la que aconseguirà fer una Geografia amb certa personalitat i originalitat. En aquests moments hem de continuar parlant d’una Geografia espanyola i portuguesa que s’identifica amb els antecedents d’uns quants geògrafs de la fase inicial (com serien Orlando Ribeiro, Manuel de Terán, José Manuel Casas Torres) i la generació posterior que arriba a la seva maduresa en el setè i vuitè decennis. La generació de geògrafs que en aquests moments té trenta i trenta-cinc anys ha de continuar relacionant-se amb les Geografies estrangeres. Sóc partidari d’un pluralisme i d’un aprofundiment de la Geografia com a via per aconseguir el seu més gran desenvolupament i enriquiment. La relació de la Geografia espanyola amb l’anglosaxona i alemanya, però especialment la francesa i la italiana, en raó a la proximitat geogràfica i cultural existent entre ambdues, pot ser molt important. Recordem que Paul Vidal de La Blache era un geògraf del sud, del Llenguadoc. La cultura és coneixement –un intent de conèixer millor l’embolcall terrestre i els seus habitants–, comprensió, sentiment, sensibilitat i, en definitiva, la Geografia és una faceta més de la cultura d’un poble i d’una època. Voldria afegir alguna cosa més respecte a la seva concepció, a la seva experiència o a la seva tasca en el camp de la Geografia? –233–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 223-234 Acte d’agraïment al doctor Joan Vilà i Valentí per la seva tasca com a delegat de l’IEC a la SCG

Potser observo en alguns components de la generació actual una certa minva d’entusiasme envers la Geografia. Convé “creure” en la professió que un fa i en la disciplina que un cultiva, com assenyalo sempre que parlo d’alguns professors i investigadors que van ser els meus mestres. Un bon nombre de membres de la meva generació vam tenir la sort de “creure” en les possibilitats intel·lectuals i professionals de la Geografia. Aquesta il·lusió –per descomptat, raonable i raonada– és la que voldria transmetre. Ella explica també els nombrosos camps que la tasca geogràfica pot assumir: en el món universitari, docència i investigació; des de la universitat o a partir d’ella, publicacions i coordinació de publicacions (periòdiques o eventuals, traduccions o originals, per a especialistes o divulgatives); també organització de reunions i congressos. No pot haver-hi tampoc cap dubte sobre les possibilitats aplicades de la Geografia, en nombrosos aspectes, com s’esdevé respecte al medi ambient o a l’ordenació territorial. Finalment, no pot mancar, és clar, el continu esforç d’una millora i una posada al dia de les nostres concepcions i dels nostres mètodes i tècniques. Moltes gràcies per aquesta introducció a la Geografia espanyola i esperem que els canvis que actualment s’esdevenen en la Geografia espanyola i francesa permetin crear una “nova Geografia” que respongui i s’ identifiqui amb aquesta Geografia que vostè defensa i que posseeix gràcies a la seva formació. Selecció de lectures “Formentera. Estudio de Geografía regional”, Estudios Geográficos, vol. XI, 1950, p. 389-442. “La Vallée moyenne de l’Eyre”, Revue Géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, vol. XXVI, 1955, p. 155-175. “La agricultura de subsistencia en la República Dominicana”, Revista de Geografía, vol. II, 1968, p. 130-158. La Península Ibérica. Barcelona: Ariel, 1968 (traduccions al francès, italià i alemany). “Regió de l’Altiplà Central” i “Bages”, dins Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, vol. II, 1968, p. 461-492. Campo y ciudad en la Geografía española. Madrid; Barcelona: Salvat; RTV, 1970 (en col·laboració amb Horacio Capel). El món rural a Catalunya. Barcelona: Curial, 1973. [Reeditat per la Societat Catalana de Geografia, 2010.] “¿Una nueva Geografia?”, Revista de Geografía, vol. V, 1971, p. 5- 38 i vol. VII, 1973, p. 5-57. Introducción al estudio teórico de la Geografía. Objetivos, contenidos y enfoques. Barcelona: Ariel, 1983. El conocimiento geográfico de España. Geógrafos y obras geográficas. Madrid: Síntesis, 1989.

–234–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 235-239 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)1 Josep Oliveras i Samitier

President de la SCG

Joan Palau i Vera va néixer a la València de la República de Veneçuela el 15 de març de 1875 i va morir a Barcelona el 10 de novembre de 1919. Era fill de Joan Palau, comerciant majorista dedicat a la importació i exportació de productes, bàsicament amb Amèrica, que tenia el magatzem per la zona del Passeig de Sant Joan-Triomf, i de M. Jesús Vera, filla d’hisendats de Xile, que heretà terres en aquell estat austral. Segons Alexandre Galí, “la família vivia amb desembaràs i era força considerada en els medis burgesos de la ciutat”. La família era nombrosa, ja que com a mínim Joan Palau Vera comptava amb dos germans i dues germanes més. Possiblement a causa de l’activitat i viatges dels seus pares, va cursar part del batxillerat en règim d’internat a les Escoles Pies de Barcelona. De les escoles en què cursà els estudis primaris i el batxillerat, en tenia molt mal record, especialment de la corrupció moral existent a l’internat dels escolapis. Sobre l’etapa escolar de la infància i joventut, escriví que no la podia considerar com una època de felicitat i de plàcid desenvolupament personal, “el sortir d’ella i l’entrar a la vida normal alguns hem estat els que hem pogut pronunciar les paraules de Dant al sortir de l’infern: E quindi uscimmo a riveder le stelle”. Després del batxillerat sabem que va estar a Alemanya, però desconeixem si seguí alguns estudis reglats en aquell país. Segons Eugeni d’Ors, defensor d’una pedagogia basada en ideals i que seria professor, protector i amic de Palau Vera, la història del renaixement contemporani de Catalunya va començar el dia en què de tornada d’aquell país, “rico y artista..., dijo con decisión a su família y a su amigos, admirados, que quería ser maestro de escuela”. A l’any 1903 vivia de nou a Barcelona i es matriculà d’alumne lliure a la Universitat de Barcelona per cursar Filosofia i Lletres, però el curs següent és traslladà a Madrid on continuà els estudis universitaris i seguí també cursos de la Junta de Ampliación de Estudios de la Institución Libre de Enseñanza, la qual 1. La Societat Catalana de Geografia dedica a Joan Palau Vera el premi per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat, sobre aspectes de la geografia en qualsevol dels seus àmbits temàtics. Per això, ens ha semblat oportú incloure aquest treball, publicat el 2016 en l’Obrador Obert, en l’apartat de Crònica de la Societat Catalana de Geografia.

–235–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 235-239 Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)

Josep Oliveras i Samitier

volia formar elits per aixecar el nivell sociocultural d’Espanya i preconitzava una escola laica, oberta, experimental i formadora de persones actives i ben preparades. A l’any 1906, tornava a estar a Barcelona, on havia iniciat l’aventura pedagògica establint un col·legi, anomenat Mont d’Or, i continuava com a alumne oficial els cursos que li mancaven per acabar la carrera universitària. Acabà la llicenciatura l’any 1908 i al cap de quatre anys obtingué el Grau de llicenciat en l’especialitat de Filosofia. L’escola la instal·la en una torre al costat del baixador de la Bonanova del ferrocarril de Sarrià. S’hi podia cursar des de pàrvuls (kindergarten), primària, batxillerat, fins a estudis de cultura general i comerç, i es preparava també per l’ingrés a l’Escola Industrial de Terrassa. Arribà també a tenir internat i a donar classes especials d’idiomes estrangers. En el tema dels idiomes, Palau dominava el francès, l’anglès, l’italià i l’alemany, tasca en la qual es veié reforçat per la seva esposa Mariana Kernast, austríaca i professora de música. La direcció de l’Escola Mont d’Or de la Bonanova, l’abandonà l’any 1911 per fundar un internat en plena natura, cap a Matadepera, l’anomenada Escola de Treball al Camp o l’Escola Mont d’Or de Terrassa, que volia aprofundir molt més en els mètodes de l’Escola Nova inspirada en les teories de John Dewey i Ovide Decroly. Per muntar l’escola de Terrassa, s’associà amb el mestre Pere Moles Ormella i també hi treballaven, entre altres professors, les respectives esposes. Els alumnes que volien cursar el peritatge industrial cursaven aquests estudis com a alumnes oficials de l’Escola Industrial de Terrassa i rebien formació complementària a l’escola de Palau Vera. Per conèixer el funcionament d’aquests internats basats en les teories escolars renovadores, havia visitat l’École des Roches a Verneuilsur-Avre, a Normandia, dirigida per Edmond Demolins, deixeble de Le Play. Aquesta escola estava destinada a formar elits i l’educació intel·lectual anava acompanyada de formació en els camps artístics, físic, moral i social. L’observació de la natura era molt important, i això portà Palau Vera a cercar manuals estrangers sobre diferents disciplines que traduirà i Fotografia cedida per la família de Joan Palau Vera publicarà l’editorial Seix i Barral, de la qual seria assessor pedagògic fins a la seva mort. Econòmicament, l’escola de Terrassa, no anava massa bé, i Palau acceptà l’any 1912 l’encàrrec de la Diputació de Barcelona per anar a Roma a estudiar –236–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 235-239 Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)

Josep Oliveras i Samitier

el mètode Montessori. En tornar, va ser nomenat director de l’Escola de la Casa de Maternitat, on s’implantà l’esmentat mètode entre els alumnes de parvulari. Traduí les obres de la Maria Montessori i inicià una important tasca de renovació de materials escolars a través de l’editorial esmentada anteriorment. La seva relació amb la Diputació de Barcelona i amb el Consell de Pedagogia va venir de la mà del seu mentor Eugeni d’Ors, que era el secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans i persona de la màxima confiança d’Enric Prat de la Riba en temes educatius. Palau segurament coneixia D’Ors de feia anys i formava part del selecte cercle del Seminari de Filosofia que d’Ors dirigia. Quan la Mancomunitat de Catalunya va voler crear l’Escola de Bibliotecàries, a l’any 1915, es confià la tasca d’organitzar els estudis i l’escola a Eugeni d’Ors, qui també en fou professor. D’Ors encarregà impartir assignatures a persones rellevants com Carles Riba, Manuel de Montoliu, Ramon d’Alòs, o Jordi Rubió (el veritable especialista en biblioteconomia), però no exercí la direcció i posà com a director de l’escola Joan Palau, que a més impartia a tercer curs una Geografia General. Segurament va ser per aquest motiu que Palau traduí la geografia dels Hebertson i redactà els seus manuals d’aquesta disciplina acadèmica. La Geografia era per ell fonamental per a l’educació de les persones, ja que estimulava l’observació, la reflexió i l’establiment de tot un seguit de relacions causa-efecte. A l’any 1914, va publicar a Seix i Barral una Geografia Humana que fou molt important per als coneixements i visions geogràfiques dels estudiants de les escoles de magisteri, comerç i bibliotecàries. Es tractava de la traducció del llibre d’A.J. i F.D. Hebertson, Man and his work: An Introduction to Human Geography, que Palau Vera coneixia de feia anys, ja que al 1909 n’havia ensenyat i comentat un exemplar a l’Alexandre Galí en una visita que aquest féu al col·legi Mont d’Or. Aquesta obra havia aparegut a Anglaterra el 1899 i els seus autors eren Andrew John Hebertson i Fanny Louisa Dorothea Richardson, l’esposa del primer que signava com a F.D. Hebertson. Tots dos eren geògrafs notables de la geografia britànica de principis del segle xx i estaven relacionats amb Patrick Geddes, i amb Frederic Le Play i el seu deixeble Edmon Demolins, el qual devia ser el responsable de passar l’obra a Palau Vera. El llibre assenyala la influència del medi ambient sobre la humanitat i explica el tipus de vida i de treball en diferents ambients o grans regions mundials. Un any després va aparèixer a la mateixa editorial la Geografia Universal del propi Palau Vera, que estudiava la Terra a base de les seves grans regions naturals, perquè segons l’autor els avantatges d’aquesta forma d’exposició eren moltes. En primer lloc, considerava la regió natural com una unitat orgànica en què uns fenòmens depenien d’uns altres i rebutjava el determinisme perquè creia en la importància dels fets humans i econòmics, i en la necessitat de no deixar de banda el factor històric, que intervé d’una o altra manera en les manifestacions humanes. Malgrat que no volia ser determinista, remarcava molt la influència de les condicions naturals sobre els fenòmens de la geografia –237–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 235-239 Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)

Josep Oliveras i Samitier

humana, com en el cas de les ciutats, la població, la indústria, el comerç, etc. Com a complement del text recomanava un bon atles i la utilització d’àlbums de postals, gravats i fotografies. El mateix any i després de l’obra anterior, va sortir al mercat la seva Geografía de España y Portugal, que portava sota el títol la frase (Estudiada a base de las grandes regiones naturales). En ella especificava les obres que havia consultat per redactar-la, entre les quals el Resumen Fisiográfico de la Península Ibérica de Juan Dantín Cereceda, l’Archivo geográfico de la Península Ibérica d’Emili Huguet del Villar, la Nouvelle Gographie Universelle d’Elisée Reclus, la Cataluña de Pere Estasen o Estudios geográficos de Rafael Torres Campos. En el prefaci de l’obra Palau feia notar que era el primer intent de presentar de forma elemental un estudi del país, prenent com a unitat geogràfica la regió natural, perquè l’interessava poder explicar de forma elemental el procés formatiu dels fenòmens geogràfics i com les regions naturals es transformaven fruit d’un procés impulsat en part per les forces naturals i en part per les energies humanes, un procés que resultava altament educatiu. Tant les idees de Dantín com les dels Hebertson hi eren molt presents. El treball que en aquells anys desenvolupà Palau Vera en qüestions de publicacions didàctiques de diferents disciplines i en les geogràfiques va ser febril. Sobre Geografia, publicà per al Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona uns quaderns titulats Resum de Geografia d’Europa, un Resum de Geografia d’Amèrica i Els continents colonials (referida a Àfrica i Àsia), també s’ocupà de la publicació de mapes murals i de quaderns d’exercicis per als alumnes de les escoles. Participà activament en les primeres Escoles d’Estiu de la Mancomunitat de Catalunya, junt amb altres prestigiosos professors, i donà conferències sobre temes relacionats amb la Geografia. A l’any 1918, va ser nomenat professor de Geografia, Etnografia i Colonització de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, que anys a venir esdevindria la Facultat de Ciències Econòmiques. Justament aquest any, va estar becat per la Mancomunitat de Catalunya per anar a Suïssa per aprofundir en els coneixements geogràfics. Segurament hi anà a l’estiu i possiblement a la Suïssa alemanya, ja que acabat d’arribar d’aquell país s’entrevistà el 12 de setembre amb el president de la Mancomunitat de Catalunya per donar-li compte de l’estada. Una altra obra molt destacable de l’autor va ser La educación del ciudadano, publicada el 1918, que vol il·lustrar els joves sobre el que és la societat, el que cadascú deu a la comunitat i com cada ciutadà pot contribuir a la vida social i política. Aquest llibre és a més interessant perquè deixa entreveure el pensament de l’autor, la seva ideologia democràtica i liberal, molt d’acord amb la seva vinculació amb la burgesia emprenedora. Palau Vera creia que els joves havien d’estar preparats per l’acció i que per a aquest fi havien de llegir biografies de grans personatges històrics que poguessin fer servir de guia. Una raó que el portà a dirigir una col·lecció titulada “Vida de Grandes Hombres” de la Seix –238–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 235-239 Joan Palau Vera, pedagog i geògraf (1875-1919)

Josep Oliveras i Samitier

i Barral, en la qual ell escriví les biografies de George Stephenson, Alexandre Magne, Juli Cèsar i Cristòfol Colom. Els llibres de Joan Palau Vera tingueren un gran èxit, de tal manera que les reedicions s’anaven succeint any rere any i en algun cas arribaren fins els anys cinquanta i escaig. En el temes de Geografia, Pau Vila s’ocupà, a la mort de Palau, d’anar actualitzant els continguts de les seves obres, llibretes d’exercicis i mapes. Joan Palau Vera morí de tifus l’any 1919, als quaranta-quatre anys, i deixà orfes un fill i una filla. El fill va ser farmacèutic i morí el 1941 sense descendència. La filla es casà amb Joan Antoni Espasa de l’editorial del seu cognom i tingueren un fill i una filla, néts per tant de Palau Vera, encara que mai conegueren l’avi. La vídua de Joan Palau Vera, la senyora Mariana Kernast, que era tot un caràcter, va morir a l’any 1988 i a l’edat de 103 anys. Els néts van adquirir la visió de l’avi, que els traspassà la seva esposa: un home intel·lectual, idealista, rodejat de llibres i molt despreocupat pel temes de l’economia domèstica. La importància de Palau Vera per la Geografia catalana i espanyola, va ser més la d’un renovador de materials pedagògics i actualitzador de continguts, que no pas la d’un investigador que aportés noves visions i interpretacions d’un territori concret. Altra cosa hauria estat d’haver viscut més anys i haver pogut formar una escola de deixebles i col·laboradors. El seu successor com a professor a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, va ser el jove Joan Oller, format a Lovaina i coneixedor de l’escola vidaliana, que hi impartí Geografia econòmica, però desgraciadament morí al cap de pocs anys, sense poder deixar fruits. A l’Escola de Bibliotecàries, renovaren el pla d’estudis i desaparegué la Geografia General. La sort va ser que a l’Escola del Treball contractessin Pau Vila que tornava de Colòmbia sense feina, però amb moltes ganes de fer-ne, i la geografia catalana trobà un nou lideratge i un nou paradigma.

–239–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 241-244 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Sortida d’estudi a la imperial Tàrraco Enric Bertran Dissabte 22 d’abril de 2017, la Societat Catalana de Geografia (SCG) va tornar a Tarragona. Hi havíem estat fa cosa de vint anys, poc abans que el conjunt arqueològic de Tàrraco fos declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, en una visita coordinada per Josep Oliveras, aleshores vice-president de la Societat i ja professor de geografia a la Universitat Rovira i Virgili (URV). Recordo que vam fer un interessant recorregut pel port, tal com es pot llegir en la crònica escrita per Narcís Rucabado i publicada al núm. 46 de Treballs de la SCG. Enguany, hem repetit guia, però l’objectiu de la jornada era un altre: analitzar diversos aspectes de la geografia urbana de Tàrraco i la posterior evolució de la ciutat, en especial l’eixample del segle xix. Aprofitant que uns vint-i cinc membres de la SCG van arribar a Tarragona amb tren, la visita va començar prop de l’estació de la RENFE, situada a la vora del mar, a la part baixa de la ciutat, a mig camí del Serrallo, destinació gastronòmica que restà a la discreció de futures iniciatives dels assistents. El professor Josep Oliveras i Samitier, actualment president de la Societat i catedràtic de geografia a la universitat citada, va obsequiar la parròquia geogràfica amb un plànol de Tarragona i un llibret dels atractius turístics de la ciutat, abans d’encetar les explicacions a la plaça dels Carros, sota una marquesina que ens privava del sol de què vam gaudir durant tot el dia. Allí, amb el suport d’un mapa de l’Instituto Geográfico Nacional, ens va parlar dels factors geogràfics i històrics que els romans tingueren en compte en escollir l’indret per bastir-hi una ciutat. El professor Oliveras analitzà la transcendència d’aquesta lògica locacional al llarg de la història i ens parlà, entre d’altres coses, de Tàrraco com la porta d’entrada de Roma a la Península Ibèrica, de la mà dels Escipions quan la Segona Guerra Púnica, i com a capital d’una extensa província de l’imperi, la Hispània Citerior, primerament, i la Tarraconense, després, de la ciutat de Tarragona com a seu metropolitana d’un arquebisbat, element clau ja en la repoblació medieval, i de la importància del seu port, primer com a porta d’exportació de productes agraris i després com infraestructura lligada a l’explotació del petroli. Seguidament, el consoci Robert Casadevall i Camps, professor de geografia de la URV, féu una primera aproximació al creixement urbà a la part baixa de la ciutat. –241–


Foto: Rafael Giménez-Capdevila

Treballs de la SCG, 83, 2017, 241-244 Sortida d’estudi a la imperial Tàrraco

–242–

Enric Bertran

La primera parada de biaix arqueològic fou l’efectuada al teatre romà, aixecat en època de l’emperador Cèsar August, que s’estigué a Tàrraco un parell d’anys, per refer-se d’una salut estantissa i per controlar la guerra contra els pobles bascos i asturs, que no es deixaven acabar de sotmetre. Actualment, el teatre és en fase de restauració, després d’una campanya ciutadana per conservar-lo i d’un litigi amb les empreses constructores que volien el solar per aixecar-hi blocs de pisos. De moment, un hi pot veure un fragment de la graderia que aprofitava el desnivell del terreny, una part de l’orquestra i poca cosa més. Restem, doncs, a l’espera de l’oportuna museïtzació. Prop d’allí, vam visitar externament la Chartreuse, ara escola d’idiomes, on els monjos fills de Sant Bru elaboraven l’elixir que té la propietat d’allargar la vida, si es pren amb una mesurada posologia. De camí al Fòrum de la Colònia, salvant el pregon pendent del terreny per unes oportunes escales mecàniques, vam poder copsar un fet curiós de l’urbanisme tarragoní: l’agençament de pàrquings a les plantes baixes i primers pisos dels nous blocs d’habitatges, a causa de la necessitat de preservar les troballes arqueològiques que s’hi fan només gratant el terra d’un solar i de l’actual (i qui sap si futura) insuficiència pressupostària per consolidar-les. Just deixar les escales i per recordar-nos que érem a la vigília de Sant Jordi, un grup de persones d’un taller ocupacional per a discapacitats ens van obsequiar amb flors a canvi de petons i abraçades. Fou un complement Josep Oliveras a la plaça dels Carros emotiu de la jornada. El savoir-faire dels guies que van organitzar la jornada ens va estalviar de pagar entrades als diversos llocs visitats, un d’ells el Fòrum de la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, que era el centre administratiu, religiós i judicial de la ciutat en època imperial. S’hi conserven columnes corínties, un carrer amb vestigis de clavegueram i una part de la basílica. Ja prop del migdia, vam fer cap al Mercat Central, obra modernista degudament restaurada per garantir-ne la funcionalitat, que bullia amb l’animació pròpia del dissabte i que va permetre algun piscolabis (a base de sushi) dels assistents més afamats, i vam arribar a la Rambla Nova, després d’una passejada pels carrers de l’eixample de principis de segle xx, on encara es conserva alguna casa amb hort annex. Un cop a la Rambla Nova, el professor Casadevall va remarcar el peculiar nom d’aquest vial, que fa pujada en direcció al mar i acaba, al balcó del Mediterrani, en un espadat, que esdevé una esplèndida miranda de la part baixa


Treballs de la SCG, 83, 2017, 241-244 Sortida d’estudi a la imperial Tàrraco

Enric Bertran

Foto: Cèsar Pasadas

de la ciutat. Pel que fa a les explicacions principals, Robert Casadevall parlà de la Rambla Nova com a eix comercial de Tarragona i com un de les principals vies que estructuren la ciutat moderna, que se’ns presenta més o menys concèntrica si un pren com a referència la plaça Imperial Tàrraco, on Robert Casadevall a la Rambla Nova confluïen les carreteres de Lleida i València amb la de Barcelona, que hi arribava per la Rambla Vella, la qual ressegueix el traçat de la muralla que hi havia en època medieval i que no fou enderrocada fins el segle xix. Per la Rambla Vella vam accedir al circ romà. De primer vam pujar part damunt de les graderies que es conserven i des d’allà el professor Oliveras va explicar la disposició del recinte rectangular, el qual arribava fins més enllà de l’actual seu de l’Ajuntament i completava una pista d’arena, de notables dimensions, on s’efectuaven curses de bigues i quadrigues, a part d’altres manifestacions i desfilades. Seguidament vam baixar i ens vam ficar sotes les voltes que sostenen les graderies (podien acollir fins a 20.000 espectadors) i vam fer-nos càrrec de l’animació que hi devia haver en dies de competició. Encabat, vam pujar al Pretori (residència reial a l’edat mitjana), des de la terrassa del qual hom gaudeix d’una àmplia panoràmica del Camp de Tarragona, tancat per l’amfiteatre de muntanyes de la serralada Prelitoral, i d’una completa visió de la costa, des del

Foto: Cèsar Pasadas

Dalt del Pretori

–243–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 241-244 Sortida d’estudi a la imperial Tàrraco

Enric Bertran

cap de Salou fins la punta de la Móra, amb l’amfiteatre romà sota mateix del promontori rocós que els romans triaren per l’establiment de la ciutat. Després de dinar al restaurant les Voltes, talment com fa vint anys, vam adreçar-nos a la seu de l’antiga Audiència, seguint el carrer de Cavallers, on vam poder admirar les façanes dels palaus Montoliu i Castellarnau, antigues llars, de fàbrica gòtica i barroca, d’unes de les famílies més influents de la ciutat i actualment seus del Conservatori de Música i del museu d’Història. Ja a l’Audiència, davant una maqueta que representa la Tàrraco del segle II dC a escala 1:500, el professor Oliveras va explicar la disposició de la ciutat romana en un pla inclinat vers el mar, que havíem tingut oportunitat de recórrer en sentit invers durant el matí, tot copsant aquesta disposició de l’urbs, en terrasses successives. Així mateix, parlà del proveïment d’aigua a Tàrraco mitjançant aqüeductes, del traçat de la Via Augusta i de l’ocupació del territori immediat en petites parcel·les, els mansus que amb el temps havien de donar lloc a les masies. A la sala d’actes de l’antiga Audiència, el professor Casadavell ens parlà de l’evolució de Tarragona des de perspectives econòmiques, urbanes i socials. En especial, tractà dels plans que guiaren l’eixample de la ciutat, del creixement dels barris perifèrics, com és ara Torreforta, Campclar i Bonavista, i de les intervencions realitzades per resoldre-hi problemes de fragmentació social; de la degradació de la part alta de Tarragona i de les actuacions que malden per evitar que esdevingui refugi de població marginal. Abans de cloure la visita, encara hi hagué temps d’efectuar una breu passejada pels carrers del centre històric, a la part alta de la ciutat, fins arribar a la Catedral de Santa Tecla, emplaçada al lloc de l’antic temple de Júpiter, de veure un tall de la muralla i de copsar en diferents llocs el reaprofitament de làpides i ares romanes. Comptat i debatut, va ser una jornada intensa, que va servir per entendre una mica més Tarragona, descobrir coses que n’ignoràvem i prendre consciència de l’interès que sempre té tornar-hi. Explicacions de Josep Oliveres davant la maqueta de Tàrraco

Foto: Cèsar Pasadas

–244–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 245-248 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Curset “Visió general del paisatge vegetal de Catalunya”, impartit per Josep M. Panareda Jesús Burgueño

Fotos: Jesús Burgueño

Del 17 de maig al 10 de juny de 2017, amb una primera sessió teòrica i tres jornades de treball de camp, Josep M. Panareda oferí als membres de la SCG una magnífica lliçó de biogeografia. Les sortides es van fer –tot aprofitant la comunicació per ferrocarril– pels volts de Llinars del Vallès, Sant Martí de Centelles (la parròquia de St. Pere de Valldaneu) i la Molina (Alp). Les alçades mitjanes dels tres indrets –respectivament, 250, 500 i 1.600 m– expliquen en bona part el caràcter de la vegetació que s’hi desenvolupa. També el substrat ordena considerablement el repertori florístic, atès que és calcari al Congost i silici als altres dos indrets: granític a Llinars i esquistós a la Molina. Caminar, pausadament, amb Josep M. Panareda per les nostres forests és un goig, perquè desplega els seus excepcionals coneixements botànics integrats en una lectura integral del paisatge, entès com un fet dinàmic, en constant evolució. El primer que sobta en ell, atès que som davant d’un geògraf, és el seu altíssim nivell de coneixement botànic. Tot i mossegar-se la llengua alguna vegada per tal de no colgar-nos de noms de plantes, les espècies comentades amb detall en cada excursió es compten per diverses desenes. A Llinars ens explicava que en un km2 n’hi poden haver de l’ordre de 350 espècies vegetals. Després del curset dubtem que, d’aquestes, n’hi hagi més de 10 que no conegui a simple vista o que li calgui comprovar després amb l’ajut d’una flora. I de cada espècie en té força coses per explicar: la fesomia, l’època de floració, les preferències ambientals, els usos medicinals, la toxicitat, l’interès econòmic que havia tingut antigament... i per descomptat el nom científic i el català. La vegetació esdevé l’aspecte visual del Josep M. Panareda paisatge forestal o natural, però aquest pai–245–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 245-248 Curset “Visió general del paisatge vegetal de Catalunya”

Jesús Burgueño

satge és, abans que res, fruit de l’acció humana acumulada al llarg del temps. I és aquí on el nostre biogeògraf excel·leix en la tasca detectivesca d’esbrinar el rastre d’accions antròpiques del passat proper i la seva repercussió en el paisatge vegetal present. Els antics conreus (en particular la vinya fins a l’arribada de la fil·loxera), el carboneig, el consum de llenya per als forns de tota mena, l’extracció de pega..., tots aquests usos modificaven antigament el bosc, el domesticaven, i ara l’absència d’aprofitaments condiciona d’una manera ben diversa la realitat forestal. De la mateixa manera, en l’aspecte geomorfològic, i en particular a la serra Litoral, Per l’avetosa de la baga del Pedró és palès l’impacte del motocròs dels anys 60 i (la Molina) 70 com a factor desencadenant de l’obertura de xaragalls que no han deixat de créixer, fins i tot obrint badlands en els fràgils sòls de sauló. Amb les explicacions d’en Panareda, la successió vegetal ens apareix com un procés de resultats més incerts del que pensàvem. La selecció sistemàtica de les espècies arbòries més rendibles (per qualitat de la fusta, capacitat calorífica, aprofitaments com el suro, velocitat de creixement...) en cada moment històric va eliminar del mapa els competidors potencials. Ara, en un context de mínima rendibilitat del bosc, s’estableix una competència més neutral, tot i que condicionada pels resultats edàfics dels aprofitaments passats, la proximitat física de les espècies competidores, la presència de clarianes, els estadants actuals... La idea de canvi domina el discurs d’en Panareda. El canvi radical del paisatge és ben evident en el testimoni de les fotografies antigues, però fins i tot resulta evident per a tota persona observadora de certa edat, quan compara els seus records de joventut amb la realitat present. El paisatge vegetal està canviant a marxes forçades, reforestant-se a corre-cuita per l’abandonament de les superfícies agràries de més difícil la mecanització i per la minva dels ramats. Alhora, el bosc resta gairebé intocat, deixat de la mà de Déu, perquè arreu manca gestió racional (no la maldestra que vam observar en algunes pinedes de la Molina, cap a la baga del Sitjar). Davant la contundència d’aquests processos, el canvi climàtic resta com un factor menys determinant dels canvis, per bé que els fenòmens extrems –246–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 245-248 Curset “Visió general del paisatge vegetal de Catalunya”

Antic gran forn de calç, de caràcter industrial, de l’Oller (Sant Martí de Centelles). Només funcionà uns pocs anys al voltant de 1900. En el seu moment, el consum de biomassa que calia per tal d’assolir les altes temperatures que requereix el procés de cocció de la calcària, sens dubte produí un fort impacte en la vegetació de la rodalia.

Jesús Burgueño

(glaçades tardanes, sequeres fortes...) juguen també el seu paper en la selecció. Per exemple, que les fonts i els barrancs restin avui dia gairebé sempre secs no és pas canvi climàtic, sinó bàsicament conseqüència del gran creixement de biomassa, que intercepta la precipitació, la consumeix de seguida, limitant dràsticament l’escolament i la infiltració. En aquest context de gran demanda i competència per l’aigua, les espècies més sofertes resten més ben preparades

per a superar les sequeres extremes. D’altra part, la globalització ambiental apareix com un factor de canvi imprevisible. L’expansió a casa nostra de plantes i animals procedents d’arreu del món obre tot d’incògnites sobre l’evolució futura de la vegetació. En les sortides hem vist la situació dramàtica dels oms, arbre reduït actualment a un estadi arbustiu, perquè quan creixen cauen inexorablement sota l’atac d’un fong que empra com a vector d’expansió un escarabat. També es va parlar de la situació dels pins, dels castanyers... Aquesta percepció dinàmica no era ben bé la dels pioners de la biogeografia, que van definir models de tipus de vegetació (associacions) que consideraven estables o climàciques en indrets on ara –50 o 70 anys després– apareix una vegetació ben diferent de la que ells van observar. Per exemple, l’alzinar impenetrable, ple de lianes, era més aviat fruit d’una forta intervenció de l’home en el bosc, i ara va deixant pas a un alzinar més obert i ombrívol, Magnífica tanca de pedra seca d’una present a totes les cotes. gran pleta, de més de 5 ha, que ens parla No farem la llista de les coses que hem de la presència històrica de grans ramats transhumants en aquest indret. après, però a tall d’exemple diguem que La toponímia del lloc convida a anomenarara sabem trobar les vesícules de l’avet la Pletassa del Paborde.

–247–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 245-248 Curset “Visió general del paisatge vegetal de Catalunya”

Jesús Burgueño

aprofitades per les trementinaires, que la surera és semicaducifoli perquè al mes de maig perd bona part del seu fullam, que el roldor va ser plantat pel seu ús com a planta tintòria, que la servera es plantava al costat de les masies perquè la seva densa fusta no s’estellava i la feia idònia per als tallants de carnisser, assolint per això un bon preu... Josep M. Panareda és un treballador infatigable (mireu, només, els llibres que li hem ressenyat a l’Obrador Obert), un coneixedor de primera línia, però també un gran mestre i divulgador. Els que vam tenir la sort d’estudiar biogeografia amb ell vam aprendre a observar detalls, com ara que un ginebre mort en mig de la fageda ens parla d’un estadi vegetal anterior, de vegetació molt oberta, d’una landa. Observació, comparació, reflexió, documentació... fases del treball científic que condueixen envers la prudència, la malfiança davant conclusions apressades i dogmàtiques. Aquest geògraf del Montseny, a banda del seu bagatge botànic excepcional, té i sap transmetre l’estima, conscient i reflexiva, per la natura. Farien bé els joves aprenents de geògraf, d’aprofitar futures sessions de camp que –tant de bo– en Josep Maria Panareda tingui a bé impartir a la SCG, en altres indrets de la nostra variada geografia. I farien bé els geògrafs físics en actiu, així com els estudiosos de les dinàmiques naturals i del paisatge, d’aprofitar el seu cabal de coneixement i de pas impregnar-se del seu rigor científic i també del seu tarannà i bonhomia. Tots plegats en sortiríem guanyant.

Esclat floral del Thalictrum aquilegifolium, Segell de Salomó (Polygionatum odoratum), espècie de boscos humits de l’estatge montà. a uns 1.500 m. –248–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 249-256 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 15 de juny del 2017 A les 17:30 h del dijous 15 de juny del 2017 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2016-17.

1. Paraules del president El president de la Societat, Josep Oliveras, adreça a l’Assemblea les paraules que es reprodueixen a continuació. Bona tarda. Benvolgudes associades i benvolguts associats a la Societat Catalana de Geografia Encara que les persones interessades per la geografia s’ocupin de l’espai, sigui absolut, relatiu, o relacional; el temps ens atrapa sempre. Torna a ser mes de juny, fa calor, molta calor, hi ha secada, la sega i les demés collites s’han avançat, l’anomenat procés continua..., avui fa quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques i és el dia del Corpus... Però, també a la SCG, pel juny es rendeixen comptes als associats i associades. Aquesta és ja la cinquena assemblea que em toca presidir. “Fugit irreparabile tempus”, escrivia Virgili a les Geòrgiques, i poso èmfasi en l’irreparable. Doncs bé, encara que el secretari Rafael Giménez ha escrit una detallada memòria de les activitats realitzades en el curs 2016-2017, deixin-me ara remarcar algunes quantes coses del mateix. En primer lloc la Societat Catalana de Geografia ha estat una entitat de les més dinàmiques dintre de les societats de l’IEC. En el curs que ara donàrem per acabat s’han pronunciat set conferències, hi ha hagut quatre presentacions de llibres (entre els quals l’Atles de Catalunya a escala 1:25.000), tres taules rodones, malgrat ser rectangulars, (una d’elles dedicada a l’evolució dels transports i comunicacions a partir de la Geografia de l’Aedos) i dos debats (un d’ells sobre les noves migracions i la crisi dels refugiats). En total setze actes en nou mesos, cosa que vol dir que en alguns d’ells hi ha hagut dos actes. A més a més, sols o bé en col·laboració, entre cursos i jornades se n’han organitzat vuit, i hi ha –249–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 249-256 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2017

hagut cinc sortides d’estudi, des de la vall de Lord a la de la vall de Cardós que és la sortida a realitzar aquest cap de setmana. A més a més d’un llarg viatge d’una setmana, a l’abril, per conèixer la Romania dels Carpats centrals o de Transilvània, de la Bucovina i de la desembocadura del Danubi. Un viatge, que degut a la demanda es va haver de repetir en el mes següent. De les diferents activitats en les que hem col·laborat, voldria destacar el Simpòsium de Joves Investigadors en Geografia que ha significat un important encontre de recents graduats i llicenciats emprenedors iniciàtics del camí de la recerca; i també la ja tradicional jornada en col·laboració amb la Diputació de Barcelona, que es va celebrar a Igualada sobre Organització territorial i desenvolupament local, totes dues activitats amb notable assistència de públic. I, pel que fa a les activitats organitzades directament, han estat molt interessants el Curs avançat d’aplicacions de SIG lliure aplicat als estudis territorials a través del QGIS, que va dirigir la vocal d’aqueta junta Txell Gisbert, i el Curs sobre la Visió general del paisatge a Catalunya, impartit pel soci i membre de l’IEC Josep Maria Panareda, i que permeté fer sessions de camp sobre el paisatge mediterrani de la Serralada Litoral, el submediterrani de la Serralada Prelitoral i el paisatge boreoalpí del Pirineu. Pel que fa a publicacions, Jesús Burgueño ha complert plenament els seus objectius i han sortit els números 81 i 82 de la revista, molt ben editats i amb interessants continguts, i s’ha editat el llibre sobre els qüestionaris de Francisco de Zamora referits al Pla de Barcelona, independentment que la conferència inaugural fos a càrrec de Franco Farinelli i servís de presentació del seu llibre sobre La invenció de la Terra que s’havia distribuït a finals de l’anterior curs. Tota aquesta activitat no hagués estat possible sense l’ajut de l’IEC que ens aixopluga i també dels socis i sòcies, especialment dels que estan més compromesos amb la Societat i tenen un gran interès pels coneixements geogràfics relacionats amb el nostre àmbit. En aquests moments hi ha 475 socis, comptant-hi els socis-estudiants, la xifra més alta assolida per l’entitat, però encara caldria que tots féssim un petit esforç per intentar arribar als 500 en el curs vinent. Només cal que ens ho proposem i n’aconseguim 25 més (1 per cada 12-13 socis), d’aquesta forma no només engruixim la societat, sinó que també contribuïm a la seva renovació i continuïtat. Naturalment també hi ha hagut baixes (15, contra 34 altes), uns perquè se n’han cansat i altres perquè malauradament se’ns han mort. En el present curs hem de remarcar la defunció d’algunes persones que han participat molt activament en actes de l’entitat com l’Anna Borbonet, la família de la qual ens ha llegat uns quaderns de camp de diferents excursions i sortides d’estudi, que s’han dipositat a la Biblioteca i Cartoteca de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, perquè un cop classificats puguin ser consultats pel públic. He de recordar a més que l’Anna treballava de toponimista en el referit Institut i que en els seus quaderns possiblement hi hagi interessants anotacions sobre noms de llocs. –250–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 249-256 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2017

També s’ha pogut deixar a la biblioteca del “Cartogràfic” una important col·lecció de la revista National Geographic en anglès corresponent als anys 19361963, que la sòcia Roser Llistosella i el seu germà ens varen regalar. Agraïment a les famílies Borbonet i Llistosella, així com també a la Carme Montaner i al Jordi Ramoneda que van intervenir en aquestes donacions. A l’apartat de les defuncions, hem de lamentar igualment la mort del soci d’honor Pere Verdaguer que a més de ser un dels descriptors de Perpinyà i la plana del Rosselló, va acompanyar a la Societat en alguna de les visites a l’altra banda del Pirineu; i també la del soci Narcís Rucabado que provinent del Centre Excursionista de Catalunya va contribuir a l’organització de diferents sortides d’estudi i en publicà ressenyes a la revista Treballs. Com a president he assistit a la majoria de sessions de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, a la qual pertany la nostra societat i als plenaris del mateix Institut, unes sessions plenes de continguts diversos, propers uns i allunyats els altres, però que serveixen per prendre el pols a una petita part del país que es dedica preferentment a activitats acadèmiques i científiques. Enguany s’ha posat en marxa a l’IEC una comissió formada per persones alienes a la Secció Filològica que possibiliti la introducció de nous mots al Diccionari de la llengua catalana, s’ha aprovat i posat a disposició del públic la nova gramàtica i ortografia catalana; i s’han aprovat unes noves bases i criteris per fomentar la investigació, que a ben segur ens permetrà demanar uns recursos pera poder emprendre una història de la nostra societat i la seva interrelació amb l’evolució de les teories i mètodes geogràfics. Igualment, s’ha tingut el goig de que tres persones vinculades d’una o altra forma a la nostra societat hagin estat elegides membres numeraris de l’Institut. Em refereixo a Ma. Joana Seguí de la Universitat de les Illes, Josep Vicent Boira de la de Valencia i Andreu Domingo del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB. La nostra enhorabona. La presidència de l’Institut ha format part del Pacte Nacional pel Referèndum que es constituí el 23 de desembre de l’any passat. L’adhesió de l’IEC suposa automàticament l’adhesió de totes les filials al Manifest que es va aprovar, però a més a més la Junta de la SCG va decidir adherir-se al manifest com a tal, en ser els seus components partidaris del reconeixement de l’estat espanyol com a plurinacional i de la necessitat d’una consulta legal i acordada “per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crear-ne de nous o per agreujar els existents”, tal com proclama l’esmentat manifest. També vaig poder assistir a l’acte de concessió del premi Vautrin-Lud a la Maria Dolors Garcia Ramon, dins els actes del Festival International de Géographie que es celebra a Saint-Dié-des-Vosges, acte i festival molt interessants per les conferències, debats, projeccions, exposicions, etc. que s’hi celebren relacionades amb la Geografia i els viatges, i que aprofito per fer-ne la deguda publicitat. La presidència de l’Institut, com a conseqüència de la malaltia i posteriorment mort de l’economista Josep Maria Montaner i Pascual ha tingut a bé –251–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 249-256 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2017

nomenar-me representat de l’entitat a la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya, cosa que he acceptat renunciant a la representació que hi tenia per part de les universitats catalanes, lloc que ha estat ocupat provisionalment per un altre soci nostre. Pel que fa a la situació econòmica, la política d’austeritat interna (actes de cost baix o realitzats pels membres de junta que no cobren per fer-los) ens ha portat a acumular un estalvi que depassa els normals romanents, la qual cosa no és massa bona perquè pot donar la idea als directius de l’IEC que no necessitem tanta subvenció com altres societats, ja que a més rebem un ajut de la Diputació de Barcelona, amb contraprestació, que ens és bàsic per mantenir les publicacions. Això ha portat a que enguany hem rebut menys subvenció, com els hi explicarà el nostre tresorer, i perquè no ens torni a passar en la darrera reunió de Junta vàrem decidir de fer alguna despesa extra en forma de jornada, publicació o altre actuació, que ens permeti tenir un pressupost més equilibrat i amb un romanent més baix. Sobre els premis Palau Vera i Lluís Casassas, no entraré en detalls perquè ja han sortit referenciats a l’Obrador Obert, només dir-los-hi que en aquest curs van tenir molta demanda. Hi van concórrer forces treballs, fent-ne difícil la selecció i atorgant merescuts accèssits. Al premi Lluís Casassas s’hi presentaren tretze treballs, cosa que obligà a realitzar-ne una preselecció. La novetat és que per l’interès del treball premiat, enguany es preveu la seva edició. Per raó de temps, tampoc m’estenc sobre les nostres tres pàgines web que mantenim. La principal, l’Obrador Obert, a càrrec de Pau Alegre, ha baixat el nombre de visites potser degut al nombre de canals digitals de comunicació que mantenim, però amb tot el nombre sessions de consulta ha estat de prop dels 16.000, per remirar unes 40.000 pàgines, a càrrec de més de 10.000 usuaris, dels quals un 6% tenia per origen Estats Units i la Gran Bretanya, i el 9% a d’altres llocs d’arreu del món a excepció dels anteriors i de Catalunya. Percentatges ben estimables i demostratius del servei que fa la nostra principal pàgina web. La pàgina Àgora de la Geografia, de la qual n’és responsable Jordi Ramoneda i la d’Eines i Recursos per a l’ensenyament de la geografia, responsabilitat de Jordi Royo, han tingut problemes en el registre d’accés, però ens consta, per les darreres dades disponibles, que hi ha hagut un augment d’usuaris, i que la segona ha estat acceptada com a eina recomanada pel Departament d’Ensenyament que n’ha inclòs el seu enllaç a l’apartat de recursos. Igualment gràcies a la vocal Txell Gisbert estem actius al Twitter i al Facebook, comunicant els nostres actes i contestant a les preguntes, uns mitjans que abans no utilitzàvem i que tenen molts seguidors entre els socis més joves. Només em cal agrair la feina feta pels curadors i desitjar-los ànims per continuar amb la feina realitzada. Finalment explicar-los-hi que per segon any hem efectuat la votació electrònica de renovació parcial de la Junta, esperem que hagi anat bé i ben aviat en sabrem els resultats. De la renovació de Junta, una vocalia s’ha hagut de presentar per la dimissió en el mes de gener de José Luis Vilanova de la Universitat de Girona, –252–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 249-256 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2017

per causes personals i totalment alienes a la seva voluntat. Va treballar amb nosaltres amb ganes, aportant moltes idees, i lamentem que ens hagi hagut de deixar. Igualment cessen de la Junta per haver esgotat els mandats Xavier Úbeda i Carme Montaner, a tots dos els hi devem moltes iniciatives i actuacions, i no es gens descabdellat que després d’un merescut descans, i recuperades les forces suficients, puguin tornar per ocupar altres càrrecs. Esperem que els seus possibles substituts Mariàngels Trèmols, David Pavón i Joaquim Farguell puguin continuar la seva feina i que en Jesús Burgueño i el secretari Rafael Giménez siguin renovats en els càrrecs. Acabo les meves paraules, donant de nou les gràcies a tots els assistents per haver vingut, als socis i sòcies pel seu recolzament, i els hi recordo que al final de l’Assemblea hi haurà un petit acte d’agraïment i homenatge al Dr. Vilà i Valentí pels seus anys de delegat de l’IEC a la Societat, tasca en la que ha estat substituït pel soci i membre de l’Institut Oriol Nel·lo, a qui desitgem no amoïnar-lo gaire i que ens pugui ajudar en les relacions amb l’IEC i amb la societat catalana. Gràcies de nou.

2. Lectura de l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària El secretari, Rafael Giménez Capdevila, informa que l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, que va tenir lloc el 16 de juny del 2016, fou aprovada per la Junta de Govern. Ha estat publicada al núm. 82 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia (desembre del 2016). No hi ha objeccions a llur redactat per part de l’Assemblea.

3. Examen i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats del curs 2016-17 El secretari, Rafael Giménez Capdevila, llegeix la memòria d’activitats del curs 2016-17. No hi ha objeccions i s’aprova per assentiment dels assistents.

4. Examen i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’any 2016 i del pressupost de 2017 El tresorer, Albert Pèlachs, presenta l’estat de comptes corresponent a l’exercici 2016, tancat a 31 de desembre. Els ingressos han estat de 34.143,96 €. Les despeses de 27.451,54 €. L’exercici s’ha tancat amb un excedent de 6.692,42 €. Així, el saldo bancari era en aquella data de 74.001,48 € repartits entre el compte de la Societat (55.651,44 €) i el saldo acumulat a final de l’exercici entre SCG i IEC (18.350,04 €). Durant l’any 2016 s’han ingressat 2.878,86 € menys que en l’exercici anterior, en bona part per la reducció de la subvenció de la Diputació, mentre que la despesa s’ha incrementat en 9.570,19 €, degut principalment a –253–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 249-256 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2017

una partida de publicacions de l’any 2015 abonada el 2016. Per a l’exercici del 2016, el 54% dels ingressos provenen de subvencions i les quotes dels associats representen el 41%. La major despesa ha recaigut en les publicacions (48%), les activitats (30%) i trameses postals (8,6%). El pressupost del 2017, redactat l’octubre del 2016, és de 36.924 €. S’aproven per assentiment dels assistents l’estat de comptes de l’any 2016 i el pressupost de 2017.

5. Notificació dels resultats de la votació electrònica per a la renovació de membres de la Junta de Govern i proclamació de les candidatures guanyadores Els membres de la Junta de Govern que han cessat reglamentàriament enguany són: Vicepresidència: Secretaria: Vocalia tercera: Vocalia cinquena: Vocalia sisena:

Jesús Burgueño Rivero Rafael Giménez Capdevila vacant Xavier Úbeda Cartañá Carme Montaner Garcia

En el termini establert, es rebè una única candidatura, presentada per les sòcies Margarita Castañer Vivas i Elisabet Sau Raventós, i els socis Francesc Nadal Piqué, Eduard Trepat Deltell i Xavier Úbeda Cartañá, que proposa les següents persones per proveir els càrrecs vacants de la Junta de Govern: Vicepresidència: Secretaria: Vocalia tercera: Vocalia cinquena: Vocalia sisena:

Jesús Burgueño Rivero Rafael Giménez Capdevila David Pavón Gamero Joaquim Farguell Pérez Mariàngels Trèmols Gironell

La Junta de Govern, amb el suport de la gerència de l’Institut d’Estudis Catalans, ha impulsat enguany la realització de la votació electrònica, per segon any consecutiu. Així, el vot per correu postal i el presencial durant l’Assemblea han estat substituïts per l’electrònic. La votació ha estat activa des del 31 de maig a les 12 h fins al 15 de juny a les 16 hores. El cens d’electors ha estat de 436, inferior al nombre total de socis (475) perquè n’hi ha que no han informat un codi d’identificació (NIF o equivalent) o cap adreça de correu electrònic, malgrat que se’ls ha adreçat un missatge específic de requeriment. La Mesa electoral, segons acord de la Junta de Govern de 4 de maig del 2017, ha estat formada per: Carme Montaner Garcia, vocal de la Junta, presidenta de la Mesa; Xavier Úbeda Cartañá, vocal de la Junta, secretari de la Mesa; i Enric Bertran González, antic secretari de la Junta de Govern, vocal de la Mesa. –254–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 249-256 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2017

Realitzat l’escrutini per part de la Mesa electoral, amb el suport tècnic del Servei d’Informàtica de l’IEC, els resultats han estat els següents: Vots emesos: 96 (20,2% sobre el total de socis i 22,0% sobre el cens) Vots en blanc: 2 (no han marcat cap persona candidata) Vots a persones candidates 94 Vicepresidència: Jesús Burgueño Rivero 88 Secretaria: Rafael Giménez Capdevila 89 81 Vocalia tercera: David Pavón Gamero Vocalia cinquena: Joaquim Farguell Pérez 80 Vocalia sisena: Mariàngels Trèmols Gironell 83 D’acord amb el resultat de la votació, la Junta de Govern tindrà la següent composició: Presidència Vicepresidència Tresoreria Secretaria Vocalia primera Vocalia segona Vocalia tercera Vocalia quarta Vocalia cinquena Vocalia sisena Vocalia setena Vocalia vuitena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez Capdevila Anna Ortiz Guitart Núria Benach Rovira David Pavón Gamero Jordi Royo Climent Joaquim Farguell Pérez Mariàngels Trèmols Gironell Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil Oriol Nel·lo Colom

La Junta de Govern agraeix el ple suport de la gerència de l’IEC per a la votació electrònica. L’evolució de la participació des del 2006 es presenta al gràfic següent.

–255–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 249-256 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2017

6. Torn obert de paraules Oriol Nel·lo, delegat de l’IEC davant la Societat, considera que aquest nomenament és un honor. És conscient de la dificultat que comporta substituir el Dr. Vilà Valentí i expressa la seva voluntat no d’exercir una tutela, sinó de col·laborar amb la Societat, que és molt dinàmica i funciona molt bé. Al final de l’Assemblea té lloc un l’acte d’homenatge al Dr. Vilà Valentí. Per aquest acte s’incorpora el president de l’Institut d’Estudis Catalans, Joandomènec Ros. Josep Oliveras, president de la Societat, destaca de l’homenatjat que és soci honorari de la Societat, professor i delegat de l’IEC davant la Societat durant els darrers 15 anys. Des d’un punt de vista personal, assenyala la seva mirada de curiositat com una de les seves característiques, ben útil per a un geògraf. Quant a la seva tasca com a delegat de l’IEC davant la Societat, en subratlla el seu tarannà demòcrata i liberal, que insinuava i suggeria sense interferir. Pel seu vessant professional qualifica Joan Vilà i Valentí de “sapientíssim”, per savi i per llarga vida, perquè ha fet de la Geografia la seva professió, se l’ha cregut i mai se n’ha desvinculat, perquè del treball n’ha fet un goig. Ha sembrat i n’ha obtingut bones collites. Se li fa lliurament d’una placa amb el següent text: “Al doctor i professor Joan Vilà i Valentí en senyal d’agraïment per la dedicació que com a delegat de l’Institut d’Estudis Catalans ha tingut vers la nostra Societat (2002-2017) i com a membre del Consell Científic de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia”. Joan Vilà i Valentí agraeix l’acte de reconeixent, que als 92 anys li produeix una impressió profunda. Recorda que durant la seva vida professional ha fet un esforç perquè altres persones s’interessin per la Geografia, que troba recompensat per l’alta qualitat humana de les persones que l’han envoltat. Reconeix l’extraordinària sort que ha tingut per això. La sessió s’aixeca a les 18:45 hores. Barcelona, 15 de juny del 2017 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist i plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–256–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 257-265 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2016-17 1. Assemblea General Ordinària El 16 de juny del 2016 tingué lloc l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2015-16. Obrí l’acte el president, Josep Oliveras Samitier, destacant algunes de les activitats dutes a terme. A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2015-16, l’estat de comptes del 2015 i el pressupost del 2016. Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així: Presidència Vicepresidència Tresoreria Secretaria Vocalia primera Vocalia segona Vocalia tercera Vocalia quarta Vocalia cinquena Vocalia sisena Vocalia setena Vocalia vuitena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez Capdevila Anna Ortiz Guitart Núria Benach Rovira José Luis Villanova Valero Jordi Royo Climent Xavier Úbeda Cartañà Carme Montaner Garcia Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil Joan Vilà-Valentí

–257–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 257-265 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2016-17

2. Activitats científiques Conferències, debats i presentacions de publicacions 27 de setembre del 2016 | Conferència inaugural del curs, a càrrec de Franco Farinelli, professor de geografia de la Università di Bologna i president de l’Associazione dei geografi italiani. Presentació de la versió catalana del seu llibre, editada per la Societat: La invenció de la Terra. Intervenció de Bernat Lladó, traductor i autor de la introducció del llibre. 4 d’octubre del 2016 | Conferència de Tim Unwin, professor emèrit de Geografia, director de la càtedra UNESCO per al desenvolupament de les TIC del Royal Holloway, University of London: Information and Communication Technologies: resolving inequalities? Dins del cicle Los desafíos de la integración europea, organitzat per Historical Geographical Information Systems of Europe (HGISE), grup de recerca adscrit a la Universitat de Lleida, en el marc del programa Jean Monnet de la Unió Europea, amb la col·laboració de les universitats de Lleida i Barcelona, el Lifelong Learning Programme de la Unió Europea i la Societat Catalana de Geografia. 14 de novembre del 2016 | Presentació del llibre de Xavier Forcadell i Esteller: L’organització territorial i el règim jurídic dels governs locals de Catalunya. Acte presidit per Joandomènec Ros, president de l’IEC, amb la participació de Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia; Enric Argullol, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Pompeu Fabra; Josep Ramon Fuentes Gasó, professor de Dret Administratiu de la Universitat Rovira i Virgili, i de l’autor. 24 de novembre del 2016 | Conferència de Cyril Trépier, investigador de l’Institut Français de Géopolitique, que ha publicat la seva tesi doctoral (editorial L’Harmattan): Geopolítica del independentismo en Cataluña. Lliurament del tretzè premi Joan Palau Vera, adreçat a estudiants de batxillerat. 30 de novembre del 2016 | Primera taula rodona en commemoració dels deu anys de la signatura del “Manifest per una nova cultura del territori”. Què se n’ ha fet de la Nova Cultura del territori?: balanç i perspectives de futur. Coordinada pel Col·legi de Geògrafs. Intervencions: Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia; Antonio Prieto, president del Colegio de Geógrafos; Oriol Nel·lo, departament de Geografia de la UAB; i Helena Cruz, IERMB i UAB. Moderador: Jaume Busquets, president de la Delegació del Col·legi de Geògrafs de Catalunya. 13 de desembre del 2016 | Conferència de Francesc Bailón Trueba, antropòleg especialitzat en la cultura inuit i viatger polar: Els inuit (esquimals). Caçadors del Gran Nord. Presentació del web Àgora de la Geografia. 15 de desembre del 2016 | Segona taula rodona en commemoració dels deu anys de la signatura del “Manifest per una nova cultura del territori”. Què se n’ ha fet de la Nova Cultura del territori?: és vigent avui? Coordinada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Intervencions: Àlex Casademunt, Centre –258–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 257-265 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2016-17

per la Sostenibilitat Territorial; Leandre Romeu, La Conca 5.1; Vanesa Freixa Montanyanes, Escola de pastors de Catalunya; i Xavier Matilla, Terrassa en Comú. Modera Joan Subirats, Departament de Ciència Política i Dret Públic, UAB. 18 de gener del 2017 | Debat sobre la crisi dels refugiats a Europa. Intervencions: Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics; Maria Elena Bedoya, vocal de la Comissió d’Estrangeria del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona i membre de la comissió jurídica de Sos Racisme; Jordi Virgili, Comitè per a l’acollida de persones refugiades a Catalunya, Generalitat de Catalunya; Juli Tello, membre de la plataforma Stop Mare Mortum. 9 de febrer del 2017, sala Pi i Sunyer | El gran Atles de Catalunya a escala 1:25 000. Conferència a càrrec de Jaume Miranda i Canals, director (19822017) de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i soci honorari de la Societat Catalana de Geografia. 28 febrer del 2017 | Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964-1974): Mobilitat, transport i comunicacions. Participació de Carme Miralles-Guasch, Universitat Autònoma de Barcelona; Jaume Font Garolera, Universitat de Barcelona; Carmelo Rivero Ojeda, Diputació de Barcelona; Rafael Giménez-Capdevila, secretari de la Societat Catalana de Geografia. 30 de març del 2017 | Conferència i presentació del llibre de Jaume Sans i Josep M. Panareda: Els paisatges de l’aigua al delta del Llobregat. Dissabte 1 d’abril: sortida a peu amb els autors (veure secció Sortides d’estudi, excursions i viatges). 4 d’abril del 2017 | Presentació del llibre editat per la Societat: El Pla de Barcelona a la fi del s. XVIII. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Intervencions del curador de l’edició, Jesús Burgueño (Universitat de Lleida i vicepresident de la Societat Catalana de Geografia), del promotor del treball, el filòleg Josep Moran i Ocerinjauregui (Oficina d’Onomàstica de l’IEC) i de Francesc Nadal i Piqué, catedràtic de geografia humana (Universitat de Barcelona). 25 d’abril del 2017 | Xavier Oliveras, Investigador a El Colegio de la Frontera Norte, Matamoros, Mèxic: Encontres al tercer país: la frontera Mèxic-Estats Units. 2 de maig del 2017 | Debat sobre el Projecte de Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou, coorganitzat amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i el Col·legi de Geògrafs. Intervencions: Josep A. Báguena, president de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori; Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia; Joaquim Margalef, economista; Robert Casadevall, geògraf i vocal de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya; Jordi Sardà, professor de l’Escola d’Arquitectura de la URV. 25 de maig del 2017 | Jordi Martín Díaz, geògraf: La transformació postbèl·lica i postsocialista de la ciutat de Sarajevo. 15 de juny del 2017 | Joan Becat, catedràtic emèrit de la Universitat de Perpinyà Via-Domitia, membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans: Els noms de lloc a la Catalunya Nord. L’Atles toponímic de Catalunya Nord. El nom de la regió. –259–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 257-265 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2016-17

Cursos i jornades 14 al 16 de juliol del 2016, Barcelona i Universitat Autònoma de Barcelona | International Conference on Feminist Geographies and Intersectionality: Places, Identities and Knowledges, organitzada pel Grup de Recerca de Geografia i Gènere de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Geografia. 19 d’agost del 2016, Prada de Conflent | La cooperació transfronterera, més oportunitats per a la ciutadania, més impuls a la construcció europea, sessió organitzada en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu per Diàleg, Associació d’Amistat Catalano-Francesa, i l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, amb la col·laboració, entre d’altres entitats, de la Societat Catalana de Geografia. 19 a 22 d’octubre del 2016, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra (campus Ciutadella) | Col·loqui internacional de Geohumanitats: “Cerrando círculos, abriendo horizontes”. VIII Col·loqui del Grup d’Història del Pensament Geogràfic de l’Asociación de Geógrafos Españoles. Organitzat pel Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, amb la col·laboració de la Societat Catalana de Geografia. Conferència inaugural a l’IEC a càrrec d’Eduardo Martínez de Pisón, catedràtic emèrit de Geografia de la Universidad Autónoma de Madrid. 26 a 28 d’octubre del 2016, Barcelona, Universitat de Barcelona | Simposium de Jóvenes Investigadores en Geografía. Organitzada per becaris predoctorals en geografia de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de la Societat Catalana de Geografia, la Universitat de Barcelona, l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el Col·legi de Geògrafs i l’Instituto Geográfico Nacional. 4, 11, 18 i 25 de novembre del 2016, a la Universitat de Barcelona, departament de Geografia | Curs avançat d’aplicacions de SIG lliure aplicat als estudis territorials a través del Qgis, per Meritxell Gisbert i Núria Font, de la Universitat de Barcelona. 29 de novembre del 2016 al Museu de la Pell d’Igualada | L’organització territorial i el desenvolupament local a Catalunya. Jornada coorganitzada amb la Diputació de Barcelona. 17 i 20 de maig, 3 i 10 de juny del 2017 | Curs Visió general del paisatge a Catalunya, dirigit per Josep M. Panareda. Una sessió teòrica a Barcelona (17 de maig, sala Pi i Sunyer) i tres sessions de camp (20 de maig, 3 i 10 de juny), la primera dedicada al paisatge mediterrani a la serralada litoral (alzinars i suredes al Montnegre-Corredor), la segona al paisatge submediterrani a la serralada prelitoral (rouredes entre Aiguafreda i el Figaró) i la tercera al paisatge boreoalpí (a les pinedes i avetoses de la Molina). 24 de maig del 2017 | “Els reptes d’una nova governança del patrimoni natural a Catalunya”, jornada organitzada en el marc del grup “Patrimoni Natural de Catalunya”, del qual la SCG és entitat promotora. Ponències: Xavier Carceller, arquitecte; Lluís Pagespetit, pedagog i educador ambiental; Josep Maria –260–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 257-265 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2016-17

Mallarach, geòleg i biòleg. Debat: Marta Subirà, secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya; Hortènsia Grau, diputada al Parlament de Catalunya (Catalunya Sí Que es Pot); Eduard Ariza, Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona; Joan Vàzquez, Ecologistes de Catalunya; Miquel Rafa, Fundació Catalunya - La Pedrera. Sortides d’estudi, excursions i viatges 22 d’octubre del 2016 | La Vall de Lord, amb Cèsar Pasadas. 21 de gener del 2017 | Sortida a Nou Barris (Barcelona), de la Torre del Baró a la plaça de la República, amb Toni López, geògraf i demògraf, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics. 1 d’abril del 2017 | Sortida al delta del Llobregat en ocasió de la publicació del llibre de Jaume Sans i Josep M. Panareda: Els paisatges de l’aigua al delta del Llobregat. Recorregut a peu entre les estacions de ferrocarril de Sant Boi i del Prat. 7 a 16 d’abril del 2017 | Viatge de Setmana Santa. Romania: Transilvània, Bucovina i delta del Danubi. Organització tècnica: Aractravel. 22 d’abril del 2017 | Sortida a Tarragona, de la imperial Tàrraco als Jocs de la Mediterrània, amb Josep Oliveras. 29 d’abril al 9 de maig del 2017 | Segon viatge a Romania, organitzat per Aractravel SL. 17 de juny del 2017 | Excursió a la vall de Cardós i les centrals elèctriques dels Pirineus, amb Joan Carles Alayo, enginyer industrial.

Publicacions Revista Treballs de la SCG: – núm. 81: edició digital el juliol del 2016 i distribuït en paper el setembre del 2016. – núm. 82: edició digital el febrer del 2017 i distribuït en paper l’abril del 2017. Llibre: El Pla de Barcelona a la fi del s. XVIII. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora, editat en paper i distribuït l’octubre del 2016.

Premis de la Societat El 13è premi Joan Palau Vera (convocatòria 2016) treballs de recerca d’estudiants de batxillerat, fou atorgat al treball: Projecte d’anella verda de Berga, presentat per Kajol Viladrich Pons, de l’Institut Guillem de Berguedà, de Berga, sota la tutoria de la professora Montserrat Gorchs Corominas. El jurat també concedí dues mencions als treballs titulats: El futur del Delta de l’Ebre, presentat –261–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 257-265 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2016-17

per Mar Clua Sánchez, de l’Institut Icària de Barcelona, sota la tutoria de la professora Arantxa Ávalos Rodríguez; i, Les fonts del Bages, presentat per Bernat Pujol, de l’Institut Cal Gravat de Manresa, sota la tutoria de la professora Elisa Altimiras i Brunet. Així mateix, el jurat deixà constància de la qualitat dels treballs rebuts en aquella convocatòria. L’acte de lliurament tingué lloc el 24 de novembre del 2016. El 22è premi Lluís Casassas i Simó (convocatòria 2016) per a treballs d’iniciació a la recerca en el domini de la geografia, ha estat atorgat al treball: Geografia dels desnonaments a Espanya. Els habitatges de segona mà propietat de la SAREB com a indicador de la desigualtat urbana postcrisi, presentat per Antoni Domènech i tutoritzat pel professor Aaron Gutiérrez de la Universitat Rovira i Virgili. Les raons en les quals fonamentem aquesta decisió són les següents: – La rellevància social del tema. – La claredat en l’exposició dels conceptes. – L’extens buidatge de dades i la metodologia emprada. – La qualitat i l’interès de la cartografia produïda. Així mateix, el jurat ha fet una menció especial als treballs: La variabilitat espaciotemporal de la precipitació al camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, presentat per Marc Lemus, tutoritzat pel professor Javier Martín Vide de la Universitat de Barcelona i Proposta metodològica d’avaluació de la qualitat de l’espai públic en un centre històric, presentat per Albert Beneyto, tutoritzat per la professora Yolanda Pérez de la Universitat Rovira i Virgili, pel seu rigor en la recerca, la minuciositat en la metodologia utilitzada i l’interès dels temes abordats. Finalment, el jurat ha fet especial esment de la quantitat i qualitat dels treballs presentats en aquesta convocatòria, per la qual cosa proposa que el Consell de Redacció de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia valori la possible publicació d’articles o notes derivats.

La Societat a internet i a les xarxes socials La Societat manté tres pàgines web actives: – Obrador Obert

http://scg.iec.cat/

– Eines i recursos per a l’Ensenyament de la Geografia http://ensenyament-geografia.espais.iec.cat/

– L’ àgora de la Geografia

http://agora-geografia.espais.iec.cat/

– Comptes a Twitter i Facebook.

–262–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 257-265 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2016-17

3. Altres activitats destacades El 15 de març del 2017 la SCG va rebre oficialment la comunicació de l’acord del Consell Permanent de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), de 12 de gener del 2017, de nomenament d’Oriol Nel·lo i Colom com a delegat de l’IEC a la Societat Catalana de Geografia, a petició de la secció de Filosofia i Ciències Socials. Aquesta circumstància ha estat comunicada als socis i sòcies mitjançant un missatge de correu electrònic, el 17/03/2017, i també publicada a l’Obrador Obert. La Junta de Govern es congratula del nomenament d’un dels nostres socis i membre numerari de l’IEC com a delegat. Així mateix, el 15 de juny del 2017 ha tingut lloc un acte d’agraïment al Dr. Joan Vilà Valentí en reconeixement a la seva tasca de delegat, durant quinze anys (2002-2017), de l’Institut d’Estudis Catalans a la Societat Catalana de Geografia i se li ha lliurat una placa de record. La SCG participa en un grup de treball creat en el marc del projecte EMQEI, finançat per l’AGAUR (Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya), juntament amb els representants dels departaments de geografia de totes les universitats públiques de Catalunya i del Col·legi de Geògrafs/AGPC, amb l’objectiu de promoure la Geografia. Una de les primeres actuacions ha estat la creació d’Espai Geo, una eina de comunicació digital present a internet, Twitter (@EspaiGeo) i Facebook. La Societat ha estat destinatària de dos llegats documentals de gran interès per a la Societat: – col·lecció sencera de la revista National Geographic, entre els anys 1936 i 1963, cedida per Norbert Llistosella Felip, germà de la sòcia Roser Llistosella Felip; – 19 quaderns redactats per Anna Borbonet sobre toponímia, que la seva família ha facilitat després de la seva defunció. El 7 d’abril del 2017 la Societat Catalana de Geografia (Junta de Govern) s’adherí al Manifest del Pacte Nacional pel Referèndum. La Societat és membre de ple dret de l’Association of Geographical Societies in Europe (EUGEO). La Societat ha participat en les activitats del Grup d’entitats promotores de la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya. El president de la SCG ha assistit a la major part de les sessions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i dels plens de l’IEC. Per segon any consecutiu, la SCG ha estat l’única filial de l’IEC en organitzar l’elecció a la Junta de Govern en format digital.

–263–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 257-265 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2016-17

4. Obituari Des de la darrera assemblea, la Junta ha tingut coneixement del traspàs del següents socis o antics socis: – Borbonet i Macià, Anna – Gade, Daniel W. – Rucabado i Franquesa, Narcís – Verdaguer, Pere (soci honorari) – Guitart i Basomba, Jordi – Guilleumas i Brosa, Antoni

5. Nombre de socis i sòcies A data d’avui, el nombre de socis i sòcies de la SCG és de 475, distribuïts segons es detalla a la taula següent. Un 33,4% són dones i un 66,6% homes. El nombre de socis i sòcies honoraris representa l’1,9% del total i el d’estudiants el 10,5%. Des de l’Assemblea general del 2016, s’han registrat 34 altes i 15 baixes. Un total de 160 socis i sòcies ho són des de fa 25 o més anys, el 33,7% del total. Honorari Numerari Numerari estudiant Total

dona 2 148 9 159

home 7 268 41 316

total 9 416 50 475

L’evolució del nombre de socis és positiva des del 2012, amb més altes que baixes en cada curs, com es pot comprovar als gràfics següents. Nombre de socis a la data de l’Assemblea

480

475

460

456

440 420

430 412

418

429

425

418 411

416

416

2010

2011

435

420 410

400 380 360

–264–

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2012

2013

2014

2015

2016

2017


Treballs de la SCG, 83, 2017, 257-265 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2016-17

Altes i baixes de socis 50 40 30 20 10 0 -10

2012

2013

2014

2015

2016

2017

-20 -30 altes

baixes

Barcelona, 15 de juny del 2017 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist i plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–265–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, juny 2017, p. 267-272 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic . Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès. La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles. A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. 2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec.cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona). Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això –267–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 267-272 Informació per autors i autores

donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui. 3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina. 3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball. 3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques. 3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball. 3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article. Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments. 3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. 3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haver-hi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules. 3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu. –268–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 267-272 Informació per autors i autores

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari. 3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles. 3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11. 3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: –269–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 267-272 Informació per autors i autores

a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició]. Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part. Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Corna Pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article. Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut. SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011). En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu. De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document. L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es –270–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 267-272 Informació per autors i autores

distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació. 4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria. 4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia. 4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles. 5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació. 5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. 5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament. 5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions. –271–


Treballs de la SCG, 83, 2017, 267-272 Informació per autors i autores

5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f ) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica. 5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació. 5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió. 5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

–272–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia  

Número 83 - juny 2017