Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

82 desembre 2016

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de

Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat

Autònoma de Barcelona) Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona)

Redacció. Subscripció i Administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Joan Nogué (Universitat de Girona) Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de

Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de

Geografia)

Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de

Barcelona)

Roser Serra (Societat Catalana de Geografia) José L. Villanova (SCG; Universitat de Girona)

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Consell de Cent, 430. 08013 Barcelona ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 81 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX ARTICLES ANTA UGARTE, Javier: Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant .................................................................................. 9 BURGUEÑO, Jesús; Albert AUBET: Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la Real Sociedad Geográfica (1916) i la Generalitat de Catalunya (1933). Crònica d’una errada ortogràfica: el Pinell... de Brai? ............................................................................... 35 MONTESINOS, Eduard: La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global ................................ 69 CONFERÈNCIES BAILÓN TRUEBA, Francesc: Els inuit. Caçadors del Gran Nord ............. 89 MENDIZÀBAL, Enric: La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos ......................................................... 117 RODÓ-DE-ZÁRATE, Maria: Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats ........................................................................ 141 NOTES I DOCUMENTACIÓ ALDOMÀ, Ignasi: Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015)..167 CUADRADO CIURANETA, Sergi: Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió .......................................................... 175 FERRER i PUMARETA, Jordi: Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú ............................................................................. 199

NEL·LO, Oriol: L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya.

La masia i “les influències trasbalsadores modernes” .............................. 207 RIBERA, Oleguer: Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944) ..................................................................................... 223 RESSENYES Maria Dolors Garcia Ramon; Anna Ortiz Guitart; Maria Prats Ferret [ed.] (2014). Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas, per Pau ALEGRE ................................................ 239 Oriol Nel·lo (2012). Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, per Pau ALEGRE ............................................................. 242 CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA Anna Borbonet i Macià (1935-2016). Toponomista de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, per Miquel PARELLA ................................ 249 Simpòsium de joves investigadors en Geografia 2016 ................................ 251 Sortida a l’alta Garrotxa, per Jaume FELIU ............................................ 255 La vall de Lord, per Cèsar PASADAS .................................................... 259 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 16 de juny del 2016 ............................................ 263 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2015-16 ............................. 271 Informació per als autors i autores ............................................................ 279

SUMMARY ARTICLES ANTA UGARTE, Javier: Gonzalo de Reparaz: the rise and fall of a wandering geographer ........................................................................... 9 BURGUEÑO, Jesús; Albert AUBET: Reforms of municipal names promoted by the Real Sociedad Geográfica (1916) and Generalitat of Catalonia (1933). Chronicle of a misspelling: el Pinell... de Brai? ........................... 35 MONTESINOS, Eduard: The postfordist restructuring in Manresa: local agents’ strategies in a global logic ............................................................ 69 CONFERENCES BAILÓN TRUEBA, Francesc: The Inuit. Hunters of The Great North ....... 89 MENDIZÀBAL, Enric: Population Geography in Geografia de Catalunya of Aedos publisher ............................................................................... 117 RODÓ-DE-ZÁRATE, Maria: Geographies of Intersectionality: place, emotions and inequalities ................................................................... 141 NOTES AND DOCUMENTATION ALDOMÀ, Ignasi: Japan Memories (friendly experiences of summer 2015).. 167 CUADRADO CIURANETA, Sergi: The metropolization processes in Catalonia, a state of the art review . .................................................... 175 FERRER i PUMARETA, Jordi: Localized a copy of the plan made

by Francesc Macià for the sewerage project of Vilanova i la Geltrú ......... 199

NEL·LO, Oriol: Rural habitat and urbanisation process in Catalonia.

The masia and the “disturbing modern influences” ............................... 207 RIBERA, Oleguer: The mining concessions and the study of the territory (1869-1944) ..................................................................................... 223 BIBLIOGRAPHICAL NOTES Maria Dolors Garcia Ramon; Anna Ortiz Guitart; Maria Prats Ferret [ed.] (2014). Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas, by Pau ALEGRE ................................................. 239 Oriol Nel·lo (2012). Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, by Pau ALEGRE ............................................................... 242 CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY Anna Borbonet i Macià (1935-2016). Toponymist of the Institut Cartogràfic de Catalunya, by Miquel PARELLA ................................ 249 Symposium of young researchers in Geography 2016 .................................. 251 Field trip to the upper Garrotxa, by Jaume FELIU .......................................... 255 Lord valley, by Cèsar PASADAS ............................................................. 259 Minutes of the Annual Ordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography. Barcelona, 16 June 2016 ............................................... 263 Report of the activities of the Catalan Society of Geography (Institute of Catalan Studies) during the course 2015-16 .................................... 271 Information to authors ............................................................................ 279

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 9-33 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.108

Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant Javier Anta Ugarte

Grup d’Estudis Històrics dels Intel·lectuals xavieranta@hotmail.com

Resum En ple procés de desvetllament del pensament geopolític, a cavall entre els segles xix i xx, i de manera contemporània a l’aparició de les obres de Ratzel, Kjelling, Mahan o Mackinder, el geògraf d’origen portuguès Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Báez, va desenvolupar la seva carrera a l’Estat espanyol, esdevenint un periodista de capçalera d’alguns dels principals periòdics del moment i arribant a mantenir contactes habituals amb les més altes elits polítiques del país. Des d’aquestes posicions, Reparaz tractarà d’influir sobre la opinió pública i, directament sobre els governants del país, per definir les polítiques que s’havien de dur a terme i, en particular, per promoure la creació d’un imperi colonial a l’Àfrica, a partir del prestigi que li confereix a les seves opinions la seva condició de geògraf.

Paraules clau: colonialisme, geopolítica, periodisme, Cuba, Marroc.

Resumen: Gonzalo de Reparaz: el ascenso y la caída de un geógrafo errante En pleno proceso de aparición del pensamiento geopolítico, entre los siglos xix y xx, y de manera contemporánea a la aparición de las obras de Ratzel, Kjelling, Mahan o Mackinder, el geógrafo de origen portugués Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Báez desarrolló su carrera en el Estado español, convirtiéndose en uno de los periodistas de referencia de algunas de las principales cabeceras periodísticas del momento, y llegando a mantener contactos habituales con los miembros de la cúpula dirigente del país. Desde estas posiciones de privilegio, Reparaz intentará influenciar a la opinión pública y, también, a las élites gobernantes, en la definición de las políticas que se tenían que llevar a cabo y, –9–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

especialmente, para promover la creación de un imperio colonial en África a partir del prestigio que sus opiniones tenían dada su condición de geógrafo.

Palabras clave: colonialismo, geopolítica, periodismo, Cuba, Marruecos.

Abstract: Gonzalo de Reparaz: the rise and fall of a wandering geographer The work of the Portuguese born geographer Gonzalo the Reparaz Rodríguez-Baez coincide in time with the development of geopolitical thought at the turn of the twentieth century and the influential works of Ratzel, Kjelling, Mahan or MacKinder. Reparaz developed most of his career in Spain becoming a prominent journalist in some of the most important newspapers of the time, and developing acquaintances with some members of the political elites. From this privileged position, Reparaz tried to convince policimakers and public opinion to embrace the idea of a colonial empire in Africa Key words: colonialism, geopolitics, journalism, Cuba, Morocco.

* * *

Introducció Gonzalo de Reparaz (1860-1939) és un personatge freqüentment mencionat i que acostuma a aparèixer breument citat en els estudis sobre l’africanisme espanyol, especialment els que tracten l’onada africanista que es va generar al voltant de l’aragonès Joaquín Costa els anys 1880 i, també, els que estudien el període immediatament anterior a l’establiment del Protectorat espanyol sobre el Marroc el 1912. Més enllà d’això, s’han fet alguns estudis breus sobre ell en revistes especialitzades, destacant la entrevista d’Oriol Nel·lo al seu nét, Gonzalo André de Reparaz, publicada en aquesta revista el 1994, i els articles de Ignacio C. Soriano Jiménez (1999) a Documents d’anàlisi geogràfica, Gustau Nerín (2011) a l’Avenç, Quirós Linares (1998) a Ería i, més recentment, Pich Mitjana, Juan Pastrana i Josep Contreras (2015) a Illes i Imperis. Però fins fa molt poc no hi havia cap estudi en profunditat i de certa extensió sobre la seva figura (Anta, 2016), malgrat haver estat un personatge present en gran part dels moviments i fets clau de la història espanyola des de la Restauració fins a la Guerra Civil.

Des del punt de vista de la història de la geografia, estem també davant un personatge notablement interessant, ja que Gonzalo de Reparaz –que sempre es va identificar com a geògraf–, va saber aprofitar molt bé l’interès general que es va desvetllar per la geopolítica, l’últim terç del segle xix, per tal d’inserir-se dins el món periodístic i polític de l’època i ascendir en l’escala social a partir del seu prestigi com a “especialista” en la matèria. Va ser un autor que va comprendre perfectament com la geografia podia proporcionar una pàtina de “cientificitat” –10–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

als seus plantejaments polítics, particularment a les seves propostes colonialistes africanistes (un dels seus grans leitmotiv), però també a les seves crítiques a l’actuació de l’Exèrcit durant la guerra de Cuba o, fins i tot, a la seva defensa del règim “d’ordre” i regeneració des de les elits del conservador Antoni Maura.

Gonzalo de Reparaz és, doncs, un geògraf que, aprofitant el moment en què el pensament geopolític està en ple desenvolupament, fa servir aquesta disciplina com a “fons d’armari” argumental per forjar-se una carrera periodística i accedir a les elits polítiques, tractant també d’incidir en la seva presa de decisions. Reparaz, a més, esdevindrà l’iniciador d’una llarga saga de geògrafs continuada pel seu fill, Gonçal de Reparaz Ruiz (1901-1984), un dels grans noms de la geografia catalana dels anys 1920 i 1930, i pel seu nét Gonzalo André de Reparaz.

L’objectiu d’aquest article és, doncs, donar a conèixer una mica més la figura de Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Báez, sobre el qual recentment vaig presentar la meva tesi doctoral, especialment pel que fa a la seva relació amb el món de la geografia i les possibilitats d’inserció política i ascens social que li va proporcionar aquesta relació i, també, per l’ús que en farà com a justificadora del seu discurs polític. En aquest sentit l’article se centra en el període de la vida de Gonzalo de Reparaz en el qual va establir una relació més sòlida i propera amb les elits de l’Estat i la seva capacitat d’incidència i intervenció va ser més gran, es a dir entre el 1880 i el 1911.

Introducció a la geografia a Portugal: imperialisme com a mecanisme de supervivència de l’Estat portuguès Gonzalo Reparaz va néixer a la ciutat portuguesa de Porto el 20 de febrer del 1860, la seva mare era Rosario Báez de Imaz, emparentada remotament amb el general carlí Zumalacárregui, mentre el seu pare, també d’origen basc tot i ser nascut a Cadis, era Antonio Reparaz, reconegut compositor i músic que en aquell moment era a Porto dirigint l’orquestra del Teatro São João de la ciutat (Liberal, 2010). El paper d’Antonio Reparaz com a director d’orquestra el portarà a fer nombrosos viatges per tota la Península, acompanyat de la seva família, al llarg de la dècada de 1860, fet que donarà a l’encara nen Gonzalo Reparaz una visió integral i iberista d’Espanya i Portugal.

El 1873 els Reparaz tornaran a establir-se a la ciutat de Porto, tornant Antonio Reparaz a exercir de director de l’orquestra del Teatro São João, de manera que Gonzalo Reparaz viurà els anys d’adolescència i rebrà la seva formació acadèmica principal a Portugal. És en aquest moment quan es desvetllarà la seva passió per la geografia i quan, molt influït pel seu entorn portuguès, triarà el camí de l’africanisme i el colonialisme com a element definidor de la seva carrera professional.

–11–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

La influència de l’entorn portuguès, en qui esdevindrà un dels principals promotors africanistes de l’Estat espanyol, difícilment pot ser sobrevalorada. Encaixonat entre Espanya i el mar, Portugal, sempre recelós d’un possible anschluss hispà (si se’m permet l’anacronisme), optarà històricament per l’expansió ultramarina com a mecanisme de creixement i seguretat, a més dels beneficis econòmics que obtindrà d’ella. Per als homes d’estat portuguesos, i per a bona part de la seva població, les colònies no eren només una opció, més o menys interessant, per al país, sinó la garantia última de supervivència, en donar sentit a l’existència de Portugal com a país independent, aïllat a l’extrem sud-occidental europeu (Hammond, 1966). La vocació ultramarina i el potencial d’Àfrica com a substitutiu imperial, O Terceiro Imperio després de l’Imperi asiàtic del segle xvi i el brasiler del s. xviii, serà, doncs, un element típicament portuguès, que Reparaz assumirà i incorporarà al seu imaginari personal.

L’establiment de la família Reparaz a Porto a partir del 1873 tampoc serà un element sense importància. Porto era una ciutat de vocació clarament comercial, en la qual la burgesia local, arran de la crisi brasilera del 1876, havia centrat la seva mirada cap a l’Àfrica com a mercat potencial i volia consolidar les colònies africanes davant de la pressió creixent d’altres països europeus. En aquest context, i aprofitant la celebració del tricentenari de Camões (el gran poeta dels viatges dels navegants portuguesos dels segles xv i xvi), es va fundar la Sociedade de Geografia Comercial do Porto, el juny del 1880, com a resultat de la col·laboració d’importants personalitats de l’àmbit comercial i de negocis i de bona part de la intel·lectualitat de la ciutat, entre la qual trobem un jove Gonzalo Reparaz, amb vint anys, que acudia com a redactor de revistes de geografia i de viatges (el pare de la iniciativa va ser el periodista republicà Emídio d’Oliveira, director de Jornal de Viajens –Porto, 1879– on escrivia Reparaz).

La Sociedade de Geografia Comercial do Porto (SGCP) va nomenar president el destacat intel·lectual i, posteriorment, polític, Oliveira Martins, i des del primer moment va definir com a objectius principals la necessitat de canalitzar l’emigració portuguesa de la manera més productiva per al país, l’estudi dels models de colonització de les altres potències com a font d’inspiració i la necessitat de fer difusió i propagar el coneixement geogràfic. En aquestes primeres sessions de la SGCP, concretament a la quarta, Reparaz intervindrà per primer cop: fent una demostració del seu caràcter, no dubtarà en rebatre el model de colonització defensat pel propi Oliveira Martins a la sessió inaugural. Així, mentre Martins reivindicava una concentració dels esforços en la industrialització de Portugal, reservant a les colònies el paper de mercats tancats per a la producció, Reparaz va presentar un estudi més al detall de les diferents colònies portugueses a l’Àfrica, destacant les característiques geogràfiques i climàtiques d’aquelles regions que podien ser aptes per a la colonització blanca tot defensant –contradient Martins– la colonització d’Àfrica com a pas previ al creixement i desenvolupament econòmic de la metròpoli.

–12–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

“Transplantament” a Madrid: Costa com a revitalitzador de la Sociedad Geográfica de Madrid El procés d’integració de Reparaz dins els entorns intel·lectuals i colonialistes de Porto va ser tallat de soca-rel a partir del 1881 quan, seguint encara la seva família i, concretament la carrera musical del seu pare, va anar a viure a Madrid. Aquest tall però no va ser tan definitiu des del punt de vista dels grups de sociabilitat, ja que el primer que va fer Reparaz en arribar a Madrid va ser vincular-se als intel·lectuals liberals i regeneracionistes de la Institución Libre de Enseñanza, esdevenint un col·laborador habitual del seu Boletín, on va escriure una sèrie d’articles de caire geogràfic relacionats amb el potencial com a colònies de diferents regions del planeta, i establint una bona amistat amb l’intel·lectual regeneracionista aragonès Joaquín Costa. Serà precisament en aquest període quan Costa faci la seva aproximació al colonialisme africanista com a via regeneracionista, fet que el portarà a ingressar a la Sociedad Geográfica de Madrid (SGM), juntament amb altres companys seus de la Institución Libre, entre ells Reparaz, amb la intenció de treure-la de la seva inactivitat i convertir-la en un autèntic òrgan de promoció i activitat africanista. Resulta, com a mínim, interessant preguntar-se fins a quin punt un jove Reparaz, recentment arribat de Portugal amb el bagatge de la SGCP, va poder influir en aquest interès de Costa per l’africanisme, tot i que el mateix Reparaz afirma que Costa ja anava per aquest camí quan tots dos es van conèixer.1 La Sociedad Geográfica de Madrid s’havia creat uns sis anys abans, el 1876, amb una vocació essencialment informativa. Davant d’aquesta manca d’activitat, estava patint un procés de progressiu declivi i esllanguiment, fins a l’entrada de Costa i el seu seguici. Tot i ser una institució privada, la Sociedad Geográfica de Madrid tenia un elevat component militar entre els seus socis, començant pel seu president, Rafael Torres Campos, o un dels seus fundadors, Francisco Coello; però haurà de ser un civil, Joaquín Costa qui, tot i comptar amb el suport clar de Coello i Torres Campos, aporti un nou aire de renovació a la casa.

La irrupció de Costa va suposar una renovació del discurs africanista davant les ja caduques idees i plantejaments de Donoso Cortés, ja traspassat aleshores, i d’Antonio Cánovas, completament aliè al seu africanisme de joventut davant la necessitat de consolidar el règim de la Restauració, evitant qualsevol aventura en política exterior que el posés en risc.

Al llarg de la seva carrera, Joaquín Costa havia fet un ús habitual dels plantejaments geogràfics com a via indirecta per resoldre els problemes d’estructura econòmica i social del país, el cas més conegut és el de la seva política hidràulica (Ortí, 1984); però la via del colonialisme africanista, que defensarà de manera breu però intensa en aquests anys, cal entendre-la també en aquest sentit.

1. Vida Marítima, 28-2-1911.

–13–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

El regeneracionisme hidràulic de Costa buscava modificar les condicions de l’entorn en el qual es desenvolupava l’agricultura espanyola sense haver de recórrer al sempre complicat i perillós recurs d’una reforma de la propietat agrària, fent servir una via indirecta per acabar amb el model agrari basat en el latifundi de secà (els rendiments del qual eren garantits mitjançant una política proteccionista), per tal de substituir-lo per un model basat en la productivitat del regadiu que permetria una estructura de la propietat agrícola més diversificada i d’estil nord-europeu, en la qual predominessin els petits i mitjans camperols. De la mateixa manera, el colonialisme africanista de Costa oferia, per una banda un mercat a la producció agrícola en plena crisi d’exportacions (causada per l’arribada de grans nord-americans i russos a Europa) i, per una altra, una via d’escapament per a la mà d’obra agrícola, captiva dels latifundis, mitjançant l’emigració i l’explotació de les terres del nord d’Àfrica (Hernández Sandoica, 1982). Ja fos a través d’una modificació de les característiques dels camps a la Península, mitjançant la política hidràulica, o d’una simple ampliació de les terres disponibles pels camperols, a través de l’annexió d’una part del nord d’Àfrica, les propostes de Costa passaven per un ús del territori com a mecanisme indirecte de canvi de la estructura de propietat, evitant un conflicte social obert.

L’aproximació de Costa a geògrafs com Torres Campos, Coello o el mateix Reparaz agafa tot el sentit pel que fa a l’aposta colonialista, en ser la geografia i les societats geogràfiques, en aquesta època, les encarregades de promoure les exploracions, el coneixement i, en definitiva, actuar d’avantguarda ideològica del colonialisme (Bell et al., 1995). El projecte colonialista de Costa, a més, tenia també una sèrie d’implicacions que anaven més enllà de la resolució dels conflictes socials al camp i que entraven de ple en l’àmbit urbà i en les possibilitats de desenvolupament per a les classes mitjanes, fet que explica l’atractiu que va suposar per a determinats sectors intel·lectuals, entre els quals podem comptar-hi, òbviament, Gonzalo Reparaz que, com ja hem vist, venia d’uns entorns regeneracionistes portuguesos que veien en les colònies africanes la via més apropiada per la modernització i el desenvolupament econòmic del país.

L’impasse cubà L’aposta pel colonialisme africanista de Joaquin Costa no va durar gaire.

Després d’entrar a la Sociedad Geográfica de Madrid, Costa va aconseguir organitzar un Congrés de Geografia Comercial i Mercantil on es va poder apreciar la manca d’interès de la classe política espanyola per aquest tema (Pedraz Marcos, 2000), i també va crear la Sociedad Española de Africanistas y Colonistas, mitjançant la qual va poder organitzar dues expedicions a la Costa del Sàhara Occidental i a Guinea, dirigides per Emilio Bonelli i Manuel Iradier –14–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

(juntament amb Amando Osorio), respectivament. L’expedició de Bonelli va servir perquè el govern de Cànoves prengués possessió dels territoris que havia explorat, en estar en una posició d’interès geoestratègic (tot just davant les illes Canàries) però, per contrast, des del Govern espanyol no es va prendre cap mesura per reivindicar els territoris guineans explorats per Iradier i Osorio, i Costa no va tardar en adonar-se que les possibilitats reals de crear un gran imperi africà espanyol eren inexistents, de manera que, cap al 1886-87, va deixar de banda aquests projectes.

Aquest no serà, però, el cas de Reparaz, que va seguir sent un ferm defensor del regeneracionisme colonialista, malgrat que en aquest període, i davant els greus problemes econòmics que estava passant la seva família (el seu pare, Antonio, va morir el 1886 arruïnat), va haver de prioritzar la supervivència i el manteniment de les seves germanes i la seva mare.

Des d’un punt de vista professional, més enllà del seu breu pas per la Institución Libre, Gonzalo Reparaz –que mai va completar els seus estudis superiors–, havia seguit la via periodística iniciada a Porto, tot i que anant més enllà de les publicacions orientades al món de les exploracions i viatges, i entrant a formar part de la redacció de la premsa generalista de Madrid, en periòdics com El Resumen, El Día, El Liberal o El Globo. Aquest fet ens porta a sospesar, per una banda, les limitacions d’inserció professional que podia trobar un geògraf a l’Espanya de finals del segle xix, fora dels àmbits militars, davant el lent i difícil procés d’institucionalització acadèmica de la geografia com a disciplina a l’Estat espanyol (Garcia Ramon et al., 1992); però, per una altra banda, l’interès i les possibilitats que se li oferien dins el món periodístic, en plena fase de desplegament i professionalització de la premsa de masses, exercint el paper de periodista “especialista”, en tant que geògraf, en els anys de desvetllament de la geopolítica com a nou element de interpretació de la política internacional. En aquest sentit no puc deixar de senyalar un cert paral·lelisme existent amb el cas d’Emili Huguet del Villar, un geògraf lleugerament més jove que Reparaz (va néixer el 1871) i que tampoc va seguir una via acadèmica estricta, dedicant-se també al món periodístic i escrivint en algunes de les mateixes capçaleres on ho va fer Reparaz (Martí Henneberg, 1984).

En els anys que van del 1886 al 1896, Reparaz tindrà una trajectòria ascendent a la premsa, començant per la premsa local de caire caciquil, a Toledo (on va fundar i dirigir El Liberal Dinástico) i a Donosti (dirigint La Unión Liberal), fins aconseguir inserir-se dins el món del gran periodisme polític madrileny, en periòdics com El Resumen, El Imparcial o a la prestigiosa revista La Ilustración Española y Americana, així com a la Revista de Navegación y Comercio, finançada per la Compañía Transatlántica del Marqués de Comillas i refugi també d’altres membres de la Sociedad de Africanistas, com l’explorador Emilio Bonelli o Cesáreo Fernández Duro.

Enmig d’aquest procés de creixement professional, Gonzalo Reparaz canviarà de manera radical la seva orientació política a l’inici de la dècada de 1890 –15–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

(Reparaz, 1921), deixant de banda els plantejaments liberals, que fins aleshores havia defensat, i optant per un posicionament molt més conservador i antiparlamentari, fenomen aquest relativament comú entre la intel·lectualitat finisecular sud-europea. En aquest període també destacarà per la seva participació en la traducció del tercer volum de la Nouvelle Geographie Universelle d’Élisée Reclus: una traducció ben particular, en la qual no va dubtar a reescriure paràgrafs sencers rectificant l’autor i a la qual va afegir un apèndix de set pàgines matisant, quan no directament rebutjant, l’obra que acabava de traduir (Reclus, 1890).

Cal assenyalar que, tot i que el moviment africanista dels anys 1880 havia desaparegut gairebé tan ràpidament com havia sorgit, la “pulsió africanista” de molts dels seus protagonistes, entre ells Reparaz, no desapareixerà sinó que simplement assumirà un perfil més baix a l’expectativa de temps millors. El paper testimonial d’Espanya en la Conferència de Berlín del 1885, la no reivindicació de les terres guineanes explorades per Iradier i Osorio, i la manca d’interès del govern de Cánovas, coincidiran amb la despreocupació dels sectors econòmics que podrien treure algun profit de l’Àfrica (amb la notable excepció del marquès de Comillas), en tenir ja disponibles dos escenaris colonials molt més ben definits com eren Cuba i les Filipines.

Malgrat que la continuïtat de Cuba com a colònia espanyola semblava cada cop més en entredit, davant la creixent pressió nord-americana i dels propis independentistes cubans, els beneficis que es podien obtenir de la colònia seguien sent molt notables. I, en tot cas, ja feia temps que s’estava preparant tot un “desembarcament” colonial a les Figura 1 Filipines, encapçalat pel grup Comillas, que pretenia iniciar una “recolonització” més moderna i eficient d’una colònia fins aleshores pràcticament abandonada en mans dels ordes religiosos (Fradera, 2005).

Cal plantejar-se per què els africanistes exigien l’obertura d’una via colonial a l’Àfrica al marge de Cuba i les Filipines. Com ja hem vist, l’africanisme que plantejava Costa no passava únicament per la simple adquisició de colònies, sinó que comportava tot un projecte de canvi econòmic, social i, finalment, polític, a la metròpoli, a partir dels efectes que ell creia que tindria la interacció colonial sobre les estructures del país. Es pot dir el mateix de Reparaz, tot i que, en el seu cas, els resultats que es buscaven no passaven per un canvi en les estructures de poder al camp, sinó que anaven en funció de les possibilitats –16–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

de desenvolupament per als sectors intel·lectuals professionals que tindria la creació d’una dinàmica colonialista nova, amb tot el que això implica envers la creació d’un nou cos de funcionaris colonials diferenciat del cos de funcionaris de l’Estat ja existent, al requerir-se, en aquest cas, una sèrie de coneixements geogràfics, idiomàtics i etnogràfics molt específics que limitarien l’accés a aquest colonial service, i que, a més, actuarien com una eficaç barrera de prevenció contra el nepotisme i l’amiguisme polític: “Para un inglés la carrera de empleado, en el Cabo de Buena Esperanza, por ejemplo, es tan segura y brillante como la de médico y la de ingeniero. Exige una preparación no menor, pero concede los más altos destinos. La administración colonial inglesa está basada en los principios siguientes: 1º El personal administrativo no debe ser nombrado a capricho, sino elegido cuidadosamente mediante pruebas de aptitud dadas en exámenes y oposiciones. 2º Los altos cargos deben reservarse a las inteligencias privilegiadas y el puesto de cada empleado debe ser proporcionado a sus talentos. [...] Las cosas buenas hay que pagarlas caras. Los empleados coloniales deben recibir pingües honorarios y una vez jubilados derechos pasivos no menos pingües.” (Revista de navegación y comercio, núm. 89, 20-4-1892).

Davant aquest plantejament és perfectament comprensible que una colònia com Cuba, amb una història de quatre segles d’administració colonial i unes estructures d’administració i explotació colonials perfectament definides, no generés cap expectativa ni despertés cap interès en aquesta nova generació de colonialistes; més potencial tenien les Filipines, i no deixa de ser significatiu que els escassos textos que els africanistes dediquen a les colònies espanyoles fora d’Àfrica se centrin bàsicament en l’arxipèlag asiàtic, tot i que ni tan sols aquestes podien equiparar-se al potencial que tindria la creació d’un nou Imperi colonial a l’Àfrica, en la qual Reparaz pensava que podria tenir un paper des del primer moment a l’hora de definir el model d’explotació i gestió.

En les poques ocasions en les quals parlarà de Cuba, Gonzalo Reparaz no deixarà de constatar, des d’una òptica geopolítica, la incapacitat que estava demostrant l’Estat espanyol per donar resposta i preparar-se davant les exigències que imposava un Imperi d’àmbit global, amb presència al Carib, a la costa occidental d’Àfrica (Canàries i Fernando Poo) i a les Filipines i el Pacífic (Guam i les Carolines, que havien estat a punt de provocar un conflicte obert amb Alemanya el 1885). En particular, Reparaz, influït per Mahan, centrarà la seva crítica en la necessitat que tenia l’Estat espanyol d’adaptar-se a aquesta realitat geogràfica, creant una marina de guerra capaç de defensar les possessions ultramarines i duent a terme una política exterior més decidida i compromesa: “España posee colonias, Si quiere continuar poseyéndolas ha de costear escuadras, fortificar puertos y tener política colonial, ajustando sus gastos, su conducta y sus intenciones a la de otros países. Si prescinde de ello se quedará sin colonias, que irán poco a poco pasando a manos de otras potencias.” (Reparaz, 1891)

Reparaz insistirà també en la necessitat d’anar trencant l’aïllament espanyol i buscar aliats poderosos que garantissin la seguretat dels territoris disseminats –17–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

al llarg del planeta: va arribar a suggerir la conveniència de buscar una aliança amb els Estats Units.2 En aquestes crítiques Reparaz no sembla ser conscient de les limitacions que tenia l’Estat espanyol per crear una flota a l’alçada de la de les grans potències, o l’escàs pes que tenia el país en l’àmbit internacional i que dificultava en gran mesura trobar altres països interessats en una aliança, i menys si aquesta havia de garantir les possessions ultramarines (de fet Cánovas ja ho havia intentat en més d’una ocasió; Rubio, 2004). Encara que, en defensa de Reparaz, es pot dir –ell ho dirà a posteriori– que amb només una part de les despeses fetes durant la guerra de Cuba, quan aquesta finalment esclati, hi hauria hagut prou per sufragar una flota i una política colonial que haurien impedit precisament l’esclat de la guerra en la manera en què es va produir.

Cal no ignorar, però, que les demandes de Reparaz a l’Estat per adaptar la seva política militar i internacional a la defensa del seu Imperi d’abast mundial, tot i ser perfectament raonables, cas de dur-se a terme, li proporcionarien una capacitat d’intervenció ultramarina que no només serviria per defensar el “vell imperi”, sinó també per a crear un de nou, tal i com ell venia reivindicant des de feia ja més d’una dècada.

La segona i última guerra d’independència cubana esclatarà el 1895, un fet que, tot i no ser imprevisible, agafarà mal preparat el Govern espanyol. A partir d’aquest moment Reparaz es donarà a conèixer com a periodista polèmic, llençant una sèrie de crítiques centrades en l’incomprensible desconeixement del territori cubà existent entre els cercles militars i en la manca d’adaptació dels comandaments i els soldats a l’entorn geoclimàtic en el qual s’havia de desenvolupar el conflicte, malgrat els segles que feia que Cuba pertanyia a la Corona espanyola i que, poc més d’una dècada abans, ja s’havia disputat una guerra cruel en el mateix escenari. En particular, Reparaz criticarà el fet que no existís un exèrcit colonial ben adaptat a l’entorn i les circumstàncies tropicals cubanes, capaç d’intervenir des d’un primer moment sense requerir d’un període d’aclimatació, crítiques absolutament encertades considerant com es desenvoluparà la guerra, amb l’enviament de centenars de milers de reclutes peninsulars que, mal entrenats i gens preparats, patiran una extraordinària mortalitat a causa del clima i les malalties tropicals: “Después de acabada la sangrienta guerra del 68 al 78, nadie debió olvidar la probabilidad de que se intentara repetirla; y por si había alguien tan falto de meollo que cayese en semejante olvido, la Providencia se encargó de sacarle de él con la guerra chiquita del 79, los siguientes intentos y la plaga permanente llamada bandolerismo. ¿Cómo después de esto no está perfectamente estudiado el principal teatro de la primera campaña? ¿Cómo no tenemos un buen ejército ultramarino de soldados aclimatados, dirigidos por jefes y oficiales especialmente preparados para el caso? ¿Cómo no han quedado abiertos los caminos estratégicos que se hicieron a costa de tanto esfuerzo y de tanta sangre, veinte años ha, y por qué no se han abierto otros nuevos? ¿Cómo no hay en 2. España y América, 19-6-1892.

–18–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

la hermosísima y olvidada Sierra Maestra parajes preparados para la aclimatación de tropas? ¿Cómo no tenemos en Puerto Rico media docena de regimientos dispuestos siempre a marchar a Cuba? ¿Cómo, para decirlo de una vez, nos coge tan de nuevas este conflicto?” (La Ilustración Española y Americana, 8-3-1895).

No obstant, malgrat aquestes crítiques, en iniciar-se el conflicte Reparaz considerarà que la rebel·lió cubana era controlable, sempre i quan s’hi intervingués amb decisió i contundència des d’un primer moment; cal tenir en compte que, com molts contemporanis seus, Reparaz, tot i haver criticat amb fermesa els errors de l’administració espanyola a Cuba, pensava que els independentistes cubans no eren més que uns inconscients que, a l’hora de la veritat, no lluitaven realment per la independència cubana, sinó que servien, sense saber-ho, els interessos dels Estats Units, que serien qui finalment s’apoderarien de l’illa de no impedir-ho l’Estat espanyol. Reparaz, però, no tardarà en assabentar-se de manera indirecta de la gravetat de la situació, mitjançant una de les seves germanes, casada amb el tinent Ricardo Burguete y Lana, destinat a l’illa, i iniciarà una sèrie d’articles de denúncia contra la manca de preparació i els errors que estava cometent l’Exèrcit a Cuba, des de les pàgines del diari El Heraldo de Madrid, vinculat al liberal Canalejas i, per tant, molt interessat en desgastar el líder conservador Antonio Cánovas (Reparaz, 1921).

Aquesta campanya cridarà l’atenció del general Camilo García de Polavieja, qui no tardarà en posar-se en contacte amb Reparaz per tal d’orquestrar una campanya de premsa orientada a desgastar el Govern i presentar-lo a ell com a potencial “salvador de la pàtria” davant els desgavells que Cánovas i els generals per ell nomenats (Martínez Campos i, després, Weyler) estaven duent a terme a Cuba.

Els articles que Reparaz escriurà els següents mesos, principalment a El Heraldo de Madrid, però també a la Revista de Navegación y Comercio i a La Ilustración Española y Americana, així com el llibre que publicarà el 1896 titulat La Guerra de Cuba, se centraran en la inadequació entre les tàctiques de guerra de Weyler a l’entorn cubà davant la manca d’adaptació dels reclutes a la geografia i el clima de l’illa, fet que multiplicava les baixes per extenuació i malalties, així com el mal estat dels serveis sanitaris i logístics, insinuant casos de corrupció en aquests àmbits. Les crítiques en aquest últim sentit seran tan dures que gener de 1897 Reparaz serà empresonat per un article a El Heraldo de Madrid on denunciava l’estat de les tropes: “¿Sabe usted lo qué tienen? Extenuación y paludismo, efecto del agotamiento por hambre y cansancio. El soldado padece hambre, mucha hambre, y fatigas sin cuento... y sin sustancia. Ayer me decía uno que se había pasado cinco días con una galleta.”

(Heraldo de Madrid, 30-12-1896).

Davant aquesta desorganització i manca de preparació, Reparaz presentava, contrastant-les, les actuacions que havia dut a terme Polavieja durant “la Guerra Chiquita” del 1878-1880 i mentre va ser capità general de Cuba, entre el 1890 –19–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

i el 1892, destacant l’ús que va fer de l’espionatge i la intel·ligència militar per tal d’avortar els moviments insurreccionals abans que esdevinguessin perillosos, i el seu projecte d’assentar els veterans de les anteriors campanyes en colònies militars a l’illa, de manera que, en cas de guerra, es pogués comptar amb una força ja aclimatada i experta des d’un primer moment.

Els atacs de Reparaz a Weyler no només eren una manera de desgastar Cánovas, absolutament compromès amb el general mallorquí, sinó que, a més, servien per limitar la capacitat de Weyler d’esdevenir una alternativa a Polavieja en l’imaginari col·lectiu a l’hora de buscar una sortida rupturista al règim de la Restauració, en el cas que aquest no fos capaç de suportar el desgast que estava comportant el conflicte cubà. Polavieja, tot i comptar amb el suport de El Heraldo del liberal Canalejas, era l’alternativa preferida per determinats sectors conservadors, com l’ultramuntà cardenal Cascajares, el marquès de Comillas o la pròpia regent, Maria Cristina (López Serrano, 2002). Precisament per aquest motiu la campanya de Reparaz s’intensificarà a partir del moment que esclati la insurrecció independentista a les Filipines.

Reparaz i el propi Polavieja eren molt conscients que era gairebé impossible que Cánovas el destinés a Cuba en lloc de Weyler, però una campanya triomfal a les Filipines, on, com ja hem vist, s’estava forjant una alternativa colonial a Cuba per part del grup Comillas i importants sectors de la burgesia catalana, podia donar-li l’impuls necessari per a convertir-lo en una opció política creïble.

Per aquest motiu Cánovas intentarà mantenir el màxim temps possible en el càrrec el general Blanco, fins aleshores capità general de les Filipines, malgrat els seus problemes per controlar la rebel·lió, per tal d’evitar haver d’enviar-hi a Polavieja; i quan el relleu esdevingui inevitable, intentarà que l’escollit sigui el general Fernando Primo de Rivera (oncle de qui esdevindrà dictador els anys 20), i no Polavieja, essent la regent Maria Cristina qui decantarà la balança a favor del segon, imposant el seu criteri a Cánovas: “En esto estábamos cuando la Monarquía, que buscaba afanosamente protector, se atrevió a desacatar a Cánovas, imponiéndole el nombramiento de Polavieja para capitán general de Filipinas. Silvela y Dato vieron en el general el deseado salvador y vengador. Si volvía victorioso, Cánovas y Sagasta tendrían que irse a sus casas, y, retirados ellos, quedarían disueltos los dos partidos. La Monarquía pensaba lo mismo.”

(Reparaz, 1930).

La campanya de Polavieja a les Filipines serà triomfal però breu. Un cop dominada la rebel·lió el Govern es negarà a enviar els reforços que ell havia demanat per acabar de fer-se amb el control del territori i eradicar els últims rebels i, davant d’aquesta negativa, Polavieja es declararà malalt i renunciarà al seu comandament. Aquest fet no disminuirà l’efecte propagandístic que les seves victòries sobre els independentistes filipins havien tingut a Espanya, i Polavieja serà rebut triomfalment a Barcelona i a Madrid, malgrat els esforços de Cánovas per evitar-ho en el cas madrileny, avançant l’hora d’arribada de Polavieja per evitar la concentració d’una multitud de benvinguda. En aquest –20–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

moment, però, Reparaz va perdre importància com a propagandista del general; ja feia mesos que havia passat de ser un especialista geògraf, amb autoritat per criticar les males decisions de Weyler per lluitar a la manigua cubana, per esdevenir un simple propagandista de Polavieja i, en el complex joc de conspiracions i maniobres polítiques que es desvetllarà al llarg de l’any següent, el seu radicalisme el convertirà en un personatge incòmode.

Els mesos següents al seu retorn triomfal, Polavieja crearà una coalició política amb bona part de la burgesia catalana i sectors catalanistes, elements del catolicisme militant, encapçalats per l’arquebisbe de Valladolid Cascajares, i sectors del Partit Conservador descontents amb Cánovas –perdent en el procés al liberal Canalejas (Romero Maura, 1975)–, tot això amb el suport tàcit de la Regent. Però, paradoxalment, a partir del moment en què la intervenció militar directa dels Estats Units i la espectacular derrota de la flota espanyola posin punt i final a la presència espanyola a Cuba i les Filipines, l’opció rupturista que havia cristal·litzat al voltant de Polavieja esdevindrà cada cop menys atractiva per a determinats sectors conservadors, encapçalats per Maria Cristina, que veuran com, malgrat tot, el règim de la Restauració havia sobreviscut a la crisi, i no voldran arriscar-se a una incerta fugida endavant (Jiménez Núñez i López Coira, 1986). El Partit Conservador, liderat per Silvela, arran de l’assassinat de Cánovas l’estiu del 1897, acabarà per absorbir el general Polavieja i el seu entorn, inclòs un cada cop més desconnectat Reparaz, i incorporar-lo a una mena de “govern regeneracionista” d’escassa duració i encara menys contingut.

De geògraf a París: assessorant l’ambaixador De manera més aviat paradoxal, l’aposta de Reparaz per l’opció, inicialment rupturista, de Polavieja acabarà per consolidar-lo dins el complex entramat politicoperiodístic de la Restauració. Un cop integrat Polavieja dins el Partit Conservador, Reparaz esdevindrà un dels publicistes de Silvela i, més endavant, de Maura i, com a premi per la seva participació a la campanya en pro de Polavieja, però també com a manera d’allunyar-lo dels nuclis de poder, Reparaz serà enviat a fer un tour per Europa buscant “fórmules regeneracionistes” d’altres països susceptibles de ser aplicades per l’Estat espanyol. Aquest encàrrec tan particular l’acabarà portant a París, on s’estava celebrant l’Exposició Universal del 1900, i allí serà nomenat “assessor tècnic” de l’ambaixador davant l’astorament del personal de l’ambaixada, que no en sabia res de la seva arribada.

Malgrat aquest començament inesperat, Reparaz no tardarà en establir una bona amistat amb l’ambaixador Fernando León y Castillo, que també havia participat en el Congreso de Geografía Colonial y Mercantil del 1882. L’arribada de Reparaz a l’ambaixada espanyola a París es produirà, a més, en un moment particularment interessant.

–21–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

Per entendre-ho cal ser conscient de la complicadíssima posició en què havia quedat l’Estat espanyol en l’àmbit internacional després de la seva espectacular derrota a Cuba davant els Estats Units. La destrucció de la flota no només havia deixat les altres possessions ultramarines, com les Canàries, les Balears o Fernando Poo, completament exposades, sinó que havia situat Espanya, dins l’imaginari col·lectiu de la diplomàcia internacional, com un país decadent o, en paraules del premier britànic lord Salisbury “una nació moribunda”, fet particularment greu davant l’extremadament agressiva diplomàcia del moment. De fet, el mateix Regne Unit, que havia mantingut una postura indiscutiblement pro nord-americana durant el conflicte cubà, s’oferirà a garantir la integritat territorial espanyola (illes incloses), a canvi d’una ampliació territorial al voltant de Gibraltar i altres condicions que el govern espanyol va considerar inacceptables, en una oferta que tenia molt d’amenaça soterrada (Torre del Rio, 2007).

Davant d’això, la diplomàcia espanyola va recórrer a la tradicional política d’oscil·lació francobritànica que havia caracteritzat la seva política exterior anteriorment, i va fer una aproximació al govern francès, que ja s’havia mostrat molt més proper durant el conflicte cubà (en particular, la borsa de Paris va tenir un paper clau en el sosteniment econòmic de l’esforç militar espanyol).

La manera d’iniciar aquesta aproximació a França serà reobrir les negociacions pels límits territorials entre les possessions espanyoles al Sàhara i el golf de Guinea (aquestes últimes pràcticament abandonades) amb Algèria i el Congo francesos, respectivament. En aquestes negociacions l’extraordinària debilitat de l’Estat espanyol quedava compensada per la inseguretat que també es vivia entre els diplomàtics francesos arrel del recent “incident de Fashoda”, en què els intents francesos per establir una connexió entre les seves colònies a l’Àfrica occidental i el curs alt del riu Nil s’havien vist bruscament interromputs per la presència d’un gran exèrcit britànic a la regió que havia obligat els exploradors francesos a retirar-se de manera molt poc gloriosa. Aquests fets havien tensat extraordinàriament les relacions francobritàniques i posat de manifest la debilitat francesa. A partir d’aquell moment la prioritat de la diplomàcia francesa va ser garantir la seguretat del flanc mediterrani, assolint acords amb Itàlia (les relacions amb la qual també eren difícils des de l’ocupació francesa de Tunis el 1884) i Espanya. El resultat d’aquesta avinentesa serà el Conveni francoespanyol del juny del 1900, en què quedaven definits els límits del Sàhara i de la Guinea ocupats per Espanya, obtenint en aquest segon cas molt més d’allò que es podia esperar, com a mostra de la bona disposició francesa per arribar a un acord. Més important, però, fou el fet que, aprofitant la bona sintonia assolida, poc després s’iniciaran una sèrie de negociacions secretes entre l’ambaixador espanyol León y Castillo i el ministre d’exteriors francès, Téophile Delcassé, per tractar del futur repartiment del Marroc entre els dos països.

Cal entendre el context pseudodarwinista en el qual la política internacional s’estava desenvolupant, en aquest període entre els segles xix i xx, en el qual els diferents països eren catalogats i definits en funció de la seva capacitat per –22–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

créixer i expandir-se territorialment, entenent aquest fenomen com una senyal de la seva vitalitat i salut, i aquells altes països incapaços de créixer i, per tant, condemnats a anar perdent territoris i, fins i tot, desaparèixer en la seva decadència en favor dels primers. Casos com els de la Xina, l’Imperi Otomà o inclús la Polònia del segle xviii eren paradigmàtics, i aquesta percepció de la realitat internacional com un taulell de repartiment territorial era particularment sentida en els entorns geogràfics, en haver estat geògrafs com Ratzel o Kjelling els primers a plantejar-la en tota la seva cruesa (Parker, 1985), essent Reparaz un dels principals promotors a Espanya de la idea de les nacions repartidores o de les nacions repartides com a única alternativa diplomàtica existent.

Per aquests motius, en el context post noranta-vuit, era de la màxima importància per al futur de l’Estat espanyol sortir ràpidament de la llista dels països decadents, condemnats a ser trossejats (essent Cuba i les Filipines el primer pas), per tal de tornar a integrar-se en el selecte club de les potències repartidores, destinades a expandir-se per tot el món a costa dels més febles. En aquest sentit, el Conveni de 1900 amb França era vist com a quelcom extraordinàriament positiu, en trencar l’aïllament diplomàtic espanyol, però un repartiment del Marroc seria la confirmació definitiva de què l’Estat espanyol pertanyia de ple dret al grup de les potències expansives (dins de les seves limitacions) i que no s’havia convertit en “la Corea d’occident”, metàfora emprada habitualment per Reparaz en haver estat la Península coreana recentment annexionada pel Japó.

Reparaz, clarament influït per Ratzel, esdevindrà un dels principals defensors d’aquesta idea de l’expansió territorial com a mecanisme de supervivència en un entorn agressiu, ja molt abans de la guerra de Cuba (les seves arrels portugueses també van influir). Un discurs que, evidentment, afavoria els seus plantejaments colonialistes. La conjuntura post noranta-vuit, però, implicarà que, per primer cop en molt de temps, per als líders polítics espanyols (els militars ja feia anys que s’estaven preparant), la idea d’una intervenció directa sobre el Marroc esdevingués interessant, encara que fos simplement com a mesura de prestigi, per millorar la imatge exterior del país i vincular-se diplomàticament a una gran potència com era França. El “Desastre de 1898” serà vist per Gonzalo Reparaz més com una oportunitat per redreçar el rumb de la política exterior, implicant definitivament l’Estat en una política de colonització africana, que com un trauma.

El cas del Marroc era molt especial, a més, atès que precisament la seva importància geoestratègica havia impedit la seva colonització fins aleshores, en no posar-se d’acord cap de les potències sobre com fer-ho. Envoltat des d’Algèria fins a l’Atlàntic per dominis francesos, i amb enclavaments espanyols a Ceuta i Melilla, tots dos països defensaven el seu dret a mantenir una relació especial amb el regne marroquí i a ser parts directament interessades en allò que pogués afectar-lo. Però, a més, calia comptar amb el Regne Unit, que no acceptaria de cap manera que cap país fort s’establís tot just davant de Gibraltar, i també amb l’Imperi Alemany, que hi tenia fortes inversions i, a més, era conscient –23–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

del valor que podia tenir el Marroc com a peça per a negociar en el complex taulell diplomàtic del moment. Per tots aquests motius, la diplomàcia espanyola havia de ser particularment curosa davant unes negociacions que, cas de reeixir, tornarien a situar el país al club de les potències imperialistes, però que també comportaven el notable risc de provocar un greu conflicte internacional davant el qual l’Estat espanyol estava bàsicament desarmat.

Tenint en compte tot això, l’ambaixador León y Castillo i Gonzalo Reparaz van optar per una estratègia més arriscada que la dels seus dirigents a Madrid.

Considerant que el vell antagonisme francobritànic, que havia definit el segle xix, estava a punt de caducar davant de la puixança germànica, que tots dos països veien com una amenaça, León y Castillo apostarà per un acord de màxims sobre el Marroc, que el govern francès podria estar disposat a acceptar a canvi de garantir el seu flanc sud, confiant que el govern britànic no hi posaria gaires inconvenients. Reparaz serà l’encarregat d’anar preparant l’opinió pública davant aquesta eventualitat mitjançant els seus articles de premsa, principalment al Diario de Barcelona, on analitzava la qüestió del Marroc seguint plantejaments de política internacional i geopolítica favorables a les negociacions secretes que s’estaven duent a terme en aquell moment: “En todo este periodo de tres largos años (1901-1904) corrió a mi cargo la empresa ardua y poco lucida de convertir al africanismo y al internacionalismo al público por medio de los periódicos, y a los hombres conspicuos de la política, por la secreta vía epistolar, iluminando y guiando a los faros de la nación y echándoles en el cerebro algunas gotas de aceite geográfico, para que ardiesen un poco.” (Reparaz, 1920).

El resultat d’aquestes negociacions serà un molt favorable acord de repartiment signat pel ministre d’exteriors francès, Téophile Delcassé, el novembre del 1902, però quan arribarà l’hora de ratificar-lo a Madrid, una de les molt habituals crisis de govern retardarà la signatura i el nou govern conservador, davant la por de provocar el descontentament del govern britànic per haver estat marginat de les negociacions sobre el Marroc, preferirà mantenir-se’n al marge (tot i que Delcassé, hàbilment havia deixat la zona nord del Marroc, més propera a Gibraltar, en mans de la dèbil Espanya) i al capdavall el tractat mai va ser ratificat. Menys de dos anys més tard, l’evolució de la política internacional, anticipada per Reparaz i León y Castillo, es confirmarà quan l’abril del 1904 el Regne Unit i França resolguin les seves disputes amb l’anomenada Entente cordiale, després de la qual s’establirà una nova ronda de negociacions hispanofranceses en la qual, Delcassé, en una posició molt més forta que abans, farà una nova oferta de repartiment molt a la baixa.

En tot aquest procés negociador Reparaz es dedicarà, d’una banda, a anar preparant l’opinió pública davant el presumible acord, fent servir el seu prestigi com a colonialista de pro i especialista en geopolítica per presentar-lo com a l’única opció viable: “He aquí mudado por completo el principio fundamental de la política exterior de España. Antes neutralidad y apoyo al mantenimiento del statu quo en Marruecos, –24–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

en espera de que la solución nos encontrara preparados. Ahora, buscar un aliado para el día, ya muy próximo, en que el statu quo, en favor del cual nada podemos hacer, se venga al suelo; esta es la única preparación que las nuevas circunstancias nos consienten. Carecemos de tiempo y de fuerzas para otra cosa. Dicho esto, dicho queda también que el aliado que los sucesos mismos nos deparan es Francia. Porque la alianza con Inglaterra sería para mantener eso mismo que no puede mantenerse: una alianza para un imposible.” (La Época, 21-9-1901).

D’altra part, exercirà com a geògraf assessor de l’ambaixador i del propi Maura a l’hora de definir les parts del territori marroquí que més interessava reivindicar.

En aquest aspecte, però, és interessant senyalar un fet que indica, o bé la manca de coordinació dels diferents cossos que conformaven l’Estat espanyol de l’època, o bé una certa manca d’interès de les més altes institucions envers el repartiment territorial que s’estava discutint a París. Des del 1882 (curiosament el mateix any en el que Costa va iniciar la seva campanya africanista, sense obtenir pràcticament cap tipus de suport oficial), l’Exèrcit espanyol havia creat, secretament, una Comissió del Marroc amb l’objectiu d’elaborar un mapa del país de cara a una possible intervenció militar espanyola (Urteaga et al., 2003); poc abans França s’havia annexionat Tunis per sorpresa i unilateralment. Aquesta Comissió va seguir actuant al llarg dels anys 1880 i 1890 i, en el moment de produir-se les negociacions hispanofranceses, l’Estat Major de l’Exèrcit espanyol tenia probablement els millors mapes i el millor coneixement geogràfic sobre el territori nord-occidental marroquí, precisament la regió reivindicada per León y Castillo el 1902 i el 1904. No obstant, tot sembla indicar que aquesta informació, oficialment secreta fins el 1905, era completament desconeguda per Reparaz, l’assessor geogràfic de l’ambaixador, que feia servir com a fonts els treballs dels exploradors i geògrafs francesos Foucauld i Segonzac (Pastor Garrigues, 2006), manifestament inferiors als de la Comissió del Marroc. En les negociacions del 1904 part d’aquesta informació cartogràfica va poder ser utilitzada, però sembla bastant clar que les anteriors negociacions del 1902 es van fer sense tenir-hi accés.

3

Evolució i no revolució. La geografia com a antídot contra la inestabilitat política Més enllà d’aquesta mostra de descoordinació entre l’Exèrcit i el cos diplomàtic espanyol, el fet és que l’octubre del 1904 s’arribarà a un nou acord 3. L’activitat de la Comissió es va fer pública el 1905, amb la presentació d’un mapa escala 1:500.000 en la prèvia a les negociacions definitives sobre el Marroc a Algesires (Urteaga 2006), però Reparaz tampoc va fer servir les obres de la Comissió en l’extensa monografia sobre el Marroc inclosa a les pàgines del seu llibre Política de España en África, publicat dos anys després; de fet, en la seva obra Reparaz desestima les informacions d’un dels membres de la Comissió, el capità Álvarez Cabrera, afirmant, de manera un xic misteriosa, que ell té millors fonts.

–25–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

de repartiment del Marroc entre Espanya i França. Un acord molt a la baixa respecte al del 1902 i que encara serà més rebaixat quan, davant les protestes alemanyes, es convoqui una Conferència internacional a Algeciras, el 1906, per tal de tractar “el problema marroquí”, que comportarà més retallades en el territori assignat a Espanya per tal de compensar les concessions que farà França a Alemanya al Congo, a canvi de la seva acceptació de l’hegemonia francesa al Marroc.

Durant aquestes renegociacions, i sobre tot, durant la Conferència d’Algesires, Reparaz tornarà a presentar-se com un expert en política internacional i geopolítica en els seus articles de premsa, destacant que l’origen de la actuació alemanya no es basava en un interès real pel Marroc, sinó en l’ús que se li podia donar a aquest país a l’hora de tensar la relació francobritànica. En aquest sentit, Reparaz es mostrarà poc preocupat pels efectes que tot això pogués tenir sobre les opcions espanyoles, defensant la idea que França hauria d’abandonar la seva dubtosa Entente amb el Regne Unit i vincular-se a una lliga continental, amb Alemanya i Rússia, que pogués enfrontar-se al domini global britànic, fet que comportaria una necessària redistribució colonial en la qual l’Estat espanyol, atès el seu raquitisme colonial d’aquell moment, no podia sinó sortir guanyant. És en aquest moment quan Reparaz iniciarà una sèrie de sis articles al Diario de Barcelona explicant les virtuts de l’Imperi Alemany i presentant-lo com un exemple a seguir de model polític, social i econòmic per a l’Estat espanyol, davant la turbulenta França, font d’inspiració en els entorns liberals i republicans.

El resultat d’Algesires, per tant, no deixarà content Reparaz: “En vez de un acuerdo franco-germano-español, base de una liga continental destinada, no diré a declarar la guerra a Inglaterra, porque nadie deseaba tal cosa, pero sí a oponerle un útil contrapeso y a preparar el rescate de la libertad del mar, tenemos un acuerdo anglo-franco-español, base de una liga de naciones marítimas encaminada a aislar a Alemania.”4

No obstant, més enllà d’aquest desencís davant una reconfiguració del poder continental amb el potencial de trencar l’hegemonia marítima anglosaxona que finalment no es va produir, l’interessant d’aquesta sèrie d’articles de Reparaz sobre l’Imperi Alemany com a model a imitar, és que indiquen la maduració d’un discurs polític que Reparaz portava desenvolupant des de feia més d’una dècada.

Des del seu gir conservador, en iniciar-se la dècada del 1890, Reparaz havia passat per la temptació rupturista i antiparlamentària que representava el general Polavieja, en plena crisi cubana, però arran del fracàs d’aquesta opció s’havia acabat integrant dins l’entorn del Partit Conservador. Un cop aquí, davant la 4. Diario de Barcelona, 3-4-1906. Dos anys abans Halford Mackinder havia presentat el seu famós text The geographical pivot of History; és molt possible que Reparaz, molt pendent tota la seva vida de les publicacions geogràfiques estrangeres, n’estigués al cas i que el concepte del Heartland influís en la seva concepció de com s’havia de configurar, idealment, el concert europeu.

–26–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

triple oportunitat que representava la pujada al tron d’Alfons XIII (una “segona restauració” davant la llarguíssima regència de la seva mare Maria Cristina), l’aparició estel·lar d’Antonio Maura com a líder polític regenerador i el fet que l’Estat espanyol hagués adquirit una participació en el repartiment del Marroc (malgrat el seu caràcter extraordinàriament limitat), van portar Gonzalo de Reparaz (en aquest període és quan afegeix el de al seu cognom) a rebutjar de ple qualsevol opció trencadora i a apostar per una “regeneració” del règim a partir de la seva estabilització política, tot consolidant els conservadors al poder amb governs llargs, i confiant la regeneració a la posada en marxa de polítiques a llarg termini, amb el suport d’un monarca intervencionista (inspirat en el model alemany), i deixant que l’impacte que ell creia tindria la posada en marxa de la colonització del Marroc donés els seus fruits. Una política “evolutiva” que Reparaz justificarà a partir d’un argumentari cientificista (defugint el debat polític), extret a partir d’una particular interpretació geogràfica de la realitat hispana.

Reparaz defensarà que allò que distingia fonamentalment Espanya de la resta de països europeus avançats no eren les fórmules polítiques, sinó el treball d’adaptació i transformació de l’entorn físic i geogràfic que aquells havien dut a terme al llarg dels últims segles i que era la verdadera font de la seva riquesa i desenvolupament. Per tant, el que corresponia fer a Espanya per tal de posar-se a l’alçada, era dur a terme una tasca similar sobre l’entorn, una feina, però, que requeria, per sobre de tot, estabilitat política i una continuïtat en els alts càrrecs: “Un hombre de buena voluntad, trabajador y bien orientado,5 podría, en 25 ó 30 años de labor constante (si para ello no se le negaban los necesarios recursos), dotar a la nación de un catastro, salvar de total destrucción nuestros pobres bosques; construir la red de caminos vecinales; mejorar los puertos de modo que puedan competir con los estranjeros; alumbrar y embalsar aguas; aprovechar la de los ríos para la navegación y para el riego”. (Diario de Barcelona, 31-3-1903).

Continuïtat que no podia oferir la crònica inestabilitat de la política parlamentària espanyola, però sí un model més autoritari, com el de l’Alemanya guillermina. De la mateixa manera, Reparaz no dubtarà a presentar la intervenció sobre el Marroc com una drecera per accelerar la modernització econòmica espanyola: “Si Marruecos fuese un gran imperio, poblado y opulento, por el solo efecto de su vecindad, seríamos nosotros mucho más ricos de lo que somos. [...] el rumbo más práctico, el único rumbo, acaso, para llegar a la reconstitución económica de España, que jamás será completa mientras el Norte de África no este explotado debidamente.”

(Diario de Barcelona, 7-4-1903).

Aquesta utilització de la idea de promoure canvis en l’entorn geogràfic com a mecanisme d’intervenció indirecta sobre la realitat socioeconòmica 5. No passem per alt aquesta referència a la necessitat d’assessors especialistes i tècnics dins els ministeris.

–27–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

espanyola no era nova, ja hem vist que es pot rastrejar en la seva etapa amb Joaquín Costa, però la novetat que introduirà Reparaz en aquest moment serà l’ús del discurs geogràfic per desvetllar el potencial del positivisme com a argumentari del pensament conservador. Fins aleshores, el positivisme havia estat gairebé exclusivament en mans del republicanisme liberal, essent rebutjat pel conservadorisme espanyol, d’arrel catòlica, en ser entès com un pensament relativitzador de la moral; Reparaz, tot i estar familiaritzat amb ell des de la seva joventut a Portugal, no n’havia fet un gran ús en les seves argumentacions polítiques. Són els seus anys a París, com a assessor de l’ambaixador, els que el faran prendre contacte amb el conservadorisme monàrquic francès de Maurras i Barres, i comprendre l’ús que estaven fent del positivisme com a arma contra el liberalisme a partir de la noció d’ordre que se’n podia extraure i que, en última instància, servia per justificar la jerarquia i l’estructura social existents com a resultat del desenvolupament d’unes “lleis naturals”, davant les quals qualsevol vel·leïtat revolucionària esdevenia el resultat d’un mer sentimentalisme sense base “científica”.

A França aquest cientificisme positivista com a argumentari conservador, es basarà en la sociologia i en l’estudi de la història com a desvetlladores de les “lleis naturals” que regien la societat i en justificaven la seva ordenació (González Cuevas 2002). Però quan Reparaz incorpori aquests plantejaments al seu discurs, ho farà, lògicament, a partir de la geografia, introduint el concepte de “política positiva” i d’“evolució per davant de la revolució” (conceptes que mostren ben clarament el reciclatge fet per Reparaz de dos conceptes típics del republicanisme com eren el positivisme i l’evolucionisme), com a únics conceptes vàlids per a modificar les condicions de l’entorn sobre el qual es desenvolupa l’Estat espanyol, únic mecanisme de modernització real, i que requerien de la màxima estabilitat política possible per poder ser duts a terme: “Una revolución, la más pequeña, la más insignificante de las revoluciones, haría imposible la realización de semejante programa regenerador sabe Dios hasta cuándo; probablemente, hasta nunca. Seguirían los montes pelados, los campos secos y desiertos hasta que los colonizase el extranjero. Santa Sequía y santa República son hermanas.” (El Globo, 5-5-1903).

Aquesta incorporació del cientificisme com a justificador de l’ordre social tenia, però, una doble utilitat, com la majoria de l’argumentari de Reparaz. Per una banda permetia modernitzar el discurs conservador, superant l’antiquat i desgastat argumentari ultracatòlic. Però alhora, en basar la legitimació del sistema en el resultat d’una sèrie de lleis naturals, en aquest cas geogràfiques, donava també, almenys en teoria, una gran capacitat d’intervenció política a aquells sectors minoritaris amb els coneixements tècnics i teòrics –el capital cultural– que els capacitaven per entendre i interpretar aquestes lleis naturals i, per tant, indicar cap a on s’havia de dirigir l’Estat i quins canvis convenia dur a terme.

–28–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

Un clar exemple d’aquestes pretensions d’intervenció, ara més enllà de la política exterior i colonial, és l’actitud que adoptarà Reparaz envers el catalanisme polític, que apareix amb força en aquesta primera dècada del segle xx.

Per a Reparaz, el desvetllament del catalanisme polític en el mateix moment en què l’Estat estava adquirint responsabilitats colonials al Marroc i en què Alfons XIII pujava al tron, esdevindrà una oportunitat per dur a terme una reorientació de la política espanyola dels últims segles, resituant la capitalitat política a Barcelona (capital econòmica) i abocant-se en una política de caire marítim, comercial i internacional oberta, aprofitant la interacció colonial amb el Marroc: “la cuestión de que depende nuestro porvenir –la de Marruecos– es ante todo y sobre todo una cuestión mediterránea. Y de la misma suerte y por las mismas poderosísimas razones que la dirección de la política nacional orientada hacia el Atlántico no podía dejar de tener por órgano director y ejecutor a Portugal, la política orientada hacia el Mediterráneo no puede tener otro órgano director y ejecutor que Cataluña”. (Diario de Barcelona, 5-12-1904).

Els anys següents Reparaz seguirà reivindicant amb més insistència la necessitat de traslladar el centre polític de l’Estat (el cap, seguint la metàfora Estat-cos de Kjellin), a Barcelona, a partir de la idea que la decadència espanyola és el resultat d’un lideratge polític madrileny, situat en un altiplà estepari aïllat i pastoral, i que l’única opció de regeneració passa per portar-lo a un ambient marítim, en interconnexió amb l’onada de mundialització que recorre el món, i amb un lideratge sorgit d’un entorn de comerciants i burgesos propi d’aquesta realitat geogràfica diferent. Un canvi que, en trencar amb les velles pràctiques polítiques espanyoles podria, a mig termini, tornar a interessar a Portugal, també marítima i mercantil (i dotada d’unes colònies molt més interessants que les que havia aconseguit Espanya), en la col·laboració peninsular i, qui sap, si a una reunificació hispànica a partir d’una nova concepció regionalista i dirigida des de la perifèria marítima.

De la teoria a la pràctica colonial, el dur despertar A partir del 1908, i gràcies en gran part a les gestions del seu amic León y Castillo, Gonzalo de Reparaz serà destinat a Tànger. Des de feia un any, amb els acords de Cartagena del 1907, que consolidaven el repartiment del Mediterrani occidental acordat a Algesires, el paper negociador de l’ambaixada a París havia conclòs i Reparaz va voler ser destinat al nord d’Àfrica, per tal de poder seguir influint sobre les polítiques colonials. Aquesta intervenció sobre el terreny serà, però, la culminació del seu somni colonialista i l’inici d’un malson.

Reparaz va ser destinat a Tànger amb el difús càrrec de “comissionat especial” i des d’un primer moment va quedar clar que les expectatives que s’havia –29–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

format sobre la feina que havia de desenvolupar-hi i el que d’ell esperava el cos diplomàtic de la ciutat eren molt diferents. Reparaz es considerava ell mateix com un representat avançat del nou funcionariat colonial expert que havia de dirigir la colonització sobre el terreny, inspirant-se en el model francès i britànic, deixant de banda tota la tradició colonial espanyola anterior, i que havia definit poc abans a la seva obra Política de España en Africa: “un personal administrativo de primer orden, instruido, honrado, respetado y bien retribuido [...]. Ese personal debe reclutarse entre especialistas, y de ninguna manera se considerará como condición favorable al ingreso en él la circunstancia de haber pertenecido al antiguo personal ultramarino” (Reparaz, 1907).

Per aquest motiu, des d’un primer moment, Reparaz va voler condicionar les actuacions de la legació diplomàtica a la ciutat marroquina.

Per entendre-ho cal explicar la situació de la ciutat. Enclavada en plena zona de “gestió” espanyola, Tànger, però, havia de conservar un caràcter internacional, una imposició del Regne Unit als acords d’Algesires, al estar situada tot just davant de Gibraltar. Reparaz va considerar que, davant aquesta limitació, era imprescindible assegurar, com a mínim, l’hegemonia social espanyola sobre la ciutat (en la qual ja hi havia una important colònia de població espanyola), abans que es produís la inevitable intervenció hispanofrancesa sobre el Marroc, ara que ja s’havien definit les zones de repartiment, perquè en cas d’aconseguir la diplomàcia francesa el predomini sobre Tànger, disposaria d’un enclavament en plena zona espanyola que podria aprofitar per intervenir-hi constantment i posar en dificultats l’actuació espanyola sobre tota la regió. El cos diplomàtic espanyol a Tànger no semblava veure-ho de la mateixa manera i, en tot cas, no era gaire feliç amb les constants actuacions i reivindicacions d’un hiperactiu Reparaz, a qui van suggerir, en més d’una ocasió, la possibilitat de dedicar-se a una activitat més tranquil·la, com a premi als serveis prestats.

Aquesta relació entre Gonzalo de Reparaz i el cos diplomàtic espanyol de Tànger va anar de mal en pitjor els anys següents davant la mútua incomprensió sobre quin havia de ser el model de colonització que calia dur a terme: “la cuestión de Marruecos tenía para la España oficial y burocrática estos tres aspectos fotografiados en su presupuesto: Guerrero. Diplomático. Religioso. Ahora bien: el problema no era guerrero, ni diplomático ni religioso. ¿Qué era, pues? Era un problema de Geografía humana”.

Els constants enfrontaments de Reparaz amb el màxim representant diplomàtic espanyol, Alfonso Merry del Val, sobre les prioritats polítiques en la gestió de la ciutat i en l’ús que calia donar als recursos econòmics disponibles l’aïllaran cada cop més, fins que el 1911, aprofitant l’escàndol provocat per un article molt crític de Reparaz a la revista Vida Marítima contra la colònia espanyola de la ciutat (escàndol que Reparaz afirma que va ser orquestrat), va ser expulsat i va perdre tota la xarxa de relacions polítiques i institucionals que havia anat creant laboriosament des que havia arribat a Espanya, feia ja tres dècades.

–30–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

La carrera de Gonzalo de Reparaz no va acabar aquí. De fet encara es perllongaria durant gairebé trenta anys més, però el seu fracàs a Tànger sí que és la fi d’un procés de creixement i desenvolupament d’una carrera professional cada cop més integrada en els mecanismes de l’Estat, a partir del seu caràcter inicial d’especialista geògraf i teòric geopolític, i també, de la seva capacitat de promoure causes polítiques des del seu prestigi com a expert en la matèria.

Conclusions El cas de Reparaz és interessant perquè d’una part mostra les possibilitats de desenvolupament d’una notable carrera periodística i d’accés a les elits polítiques per a un geògraf a l’Espanya de finals del segle xix i principis del xx, i alhora, d’altra part, les limitacions i l’escassa influència del seu discurs i els seus plantejaments sobre les actuacions polítiques reals de les mateixes elits que el sostenen. Es pot dir que Gonzalo de Reparaz, tot i fer un discurs geogràfic en boga en ple període del desenvolupament de la geopolítica (Reparaz ja ha estat assenyalat com un dels introductors de Ratzel a la Península; Reguera, 1990), serà més útil com a geògraf per la seva capacitat de justificar i defensar plantejaments polítics, a partir de la seva interpretació en un sentit geogràfic, que per l’interès que aquestes mateixes idees i plantejaments de caire geogràfic poguessin despertar dins d’aquestes mateixes elits. Tot i publicar una quantitat ingent d’articles i tres llibres fins el 1911, Reparaz no va tenir cap influència en la definició de les polítiques estatals, més enllà del que pogués sorgir de la seva sintonia amb León y Castillo durant les negociacions amb el govern francès.

No deixa de ser significatiu que l’expulsió de Reparaz de les elits de l’Estat es produeixi, precisament, quan es nega a seguir exercint un paper merament instrumental en defensa dels interessos dels seus superiors jeràrquics a Tànger, i s’encaparra a condicionar les polítiques colonials que s’havien de dur a terme seguint els seus propis criteris geoestratègics. En el cas de Reparaz, la geografia va interessar com a embolcall de prestigi per a determinades idees, però no com a contingut específic a partir del qual condicionar l’actuació política (l’aid to statecraft anglosaxó).

Després d’un exili autoimposat, entre el 1913 i el 1921, al Brasil, Argentina i l’Europa central (Alemanya i Suïssa principalment), Reparaz tornarà a Espanya gràcies als contactes que havia mantingut amb destacades personalitats catalanistes. Esdevindrà un important crític contra la monarquia des de la premsa, dins els límits que imposava la dictadura de Primo de Rivera. Torna a readaptar la seva visió geogràfica, aquest cop cap a la justificació d’un discurs de caire revolucionari, fet que va acabar convertint-lo, de manera paradoxal, en un autor de referència per als anarquistes, malgrat tota la seva anterior trajectòria com a publicista conservador. En aquesta última etapa de la seva vida –31–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

serà també quan entrarà en escena el seu fill, Gonçal de Reparaz Ruiz, també destacat geògraf. Aquesta història, però mereix ser explicada més extensament en una altra ocasió.

Bibliografia Alexandre, Valentim (1979). Origens do colonialismo português moderno. Lisboa: Sá da Costa.

Anta Ugarte, Javier (2016). Gonzalo de Reparaz. “Intelectual errante”. Barcelona Universitat de Barcelona, tesi doctoral.

Bell, Morag; Robin Alan Butlin; Michael J. Heffernan (1995). Geography and imperialism (1820-1940). Manchester: Manchester University Press.

Blouet, Brian (1987). Halford Mackinder: a biography. Texas A&M University, College Station, Capel Sáez, Horacio (2012). Filosofía y ciencia en la geografía contemporánea: una introducción a la geografía. Barcelona: Ediciones del Serbal.

Capela, José (1975). A burguesia mercantil do Porto e as colónias (1834-1900). Oporto: Afrontamento.

Casassas, Jordi (2009). La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle xx.

Catarroja; Barcelona: Afers.

Fradera, Josep M. (2005). Colonias para después de un Imperio. Barcelona: Ediciones Bellaterra.

Garcia Ramon, María Dolors; Joan Nogué i Font; Abel Albet i Mas (1992). La Práctica de la geografía en España, 1940-1990: innovación metodológica y trayectorias individuales en la geografía académica española. Vilassar de Mar: Oikos-Tau. Gómez Mendoza, Josefina; Julio Muñoz Jiménez; Nicolás Ortega Cantero (1982). El Pensamiento geográfico: estudio interpretativo y antología de textos (de Humboldt a las tendencias radicales). Madrid: Alianza.

González Cuevas, Pedro C. (2002). La tradición bloqueada. Tres ideas políticas en España: el primer Ramiro de Maeztu, Charles Maurras y Carl Schmitt. Madrid: Biblioteca Nueva.

Hammond, R. J. (1966). Portugal and Africa 1815-1910. A study in uneconomic Imperialism.

Stanford: Stanford University Press.

Hernandez Sandoica, María Helena (1982). Pensamiento burgués y problemas coloniales en la España de la Restauración. Madrid: Departamento de Historia Contemporánea, Sección de Historia, Facultad de Geografía e Historia, Universidad Complutense de Madrid.

Jiménez Nuñez, F.; M. López Coira (1986). “Exaltación y eclipse del general Polavieja”.

Revista de Estudios Políticos (Nueva Época), núm. 54, novembre-desembre.

Liberal, Ana María (2010). “Antonio Reparaz, un músico español en Oporto: nuevos datos para su biografía”. Cuadernos de música iberoamericana, núm. 19, p. 91-115.

López Serrano, Alfredo (2002). El general Polavieja y su actividad política y militar. Madrid: Ministerio de Defensa.

Llorente Pinto, José Manuel (1987). “Colonialismo y geografía de España en el último cuarto del siglo xix, el proyecto colonial”. Ería: Revista cuatrimestral de geografía, núm.

13, p. 93-108.

Martí Henneberg, Jordi (1984). Emilio Huguet del Villar (1871-1951): cincuenta años de lucha por la ciencia. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Morales Lezcano, Víctor (1975). León y Castillo, embajador (1887-1918). Un estudio sobre la política exterior de España. Gran Canaria: Ediciones del Excelentísimo Cabildo Insular de Gran Canaria.

Nel·lo i Colom, Oriol (1994). “Apunts sobre la vida i l’obra de Gonçal de Reparaz i Ruiz (1901- 1984). Una entrevista amb el professor G. André de Reparaz”. Treballs de la Societat Catalana de Geografía, núm. 38, p. 137-146.

–32–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 9-33 Gonzalo de Reparaz: l’ascens i la caiguda d’un geògraf errant

Javier Anta Ugarte

Ortí, Alfonso (1984). “Política hidráulica y cuestión social: orígenes, etapas y significados del regeneracionismo hidráulico de Joaquín Costa”. Agricultura y Sociedad, núm. 32, p. 11-107.

Parker, Geoffrey (1985). Western geopolitical thought in the twentieth century. Londres: Croom Helm.

Pastor Garrigues, Francisco Manuel (2005). España y la apertura de la cuestión marroquí (1897-1904). València: Universitat de València, tesi doctoral.

Pedraz Marcos, Azucena (2000). Quimeras de África. La Sociedad Española de africanistas y Colonistas. El colonialismo español de finales del siglo xix. Madrid: Ed. Polifemo.

Reguera, Antonio T. (1990). “Orígenes del pensamiento geopolítico en España. Una primera aproximación”. Documents d’anàlisi geogràfica, núm. 17, p. 79-104.

Reclus, Eliseo (1890). Nueva Geografía Universal. La Tierra y los hombres. Cuarta sèrie América. Tomo III Venezuela-Colombia-Ecuador-Perú-Bolivia-Chile. [Traducció de Gonzalo de Reparaz]. Madrid: El Progreso editorial.

Reparaz, Gonzalo de (1891). España en África y otros estudios de política colonial. Madrid: Biblioteca andaluza.

– (1896). La Guerra de Cuba. Estudio militar. Madrid, Ed. La España.

– (1907). Política de España en África. Barcelona: Imprenta Barcelonesa.

– (1920). Aventuras de un geógrafo errante. Primera parte: Soñando con España. Berna: Ed. Ferdinand Wyss.

– (1921). Aventuras de un geógrafo errante. Segunda parte. Trabajando por España. Libro primero: A la conquista de Tanger. Barcelona: Lynotype Moderna.

– (1930). Demolición y reconstrucción. Hombres, hechos, doctrinas. Barcelona: Ed. Mentora.

Rodriguez Esteban, José Antonio (1996). Geografía y Colonialismo. La Sociedad Geográfica de Madrid (1876-1936). Madrid: UAM. Romero Maura, Joaquín (1989). La Rosa de fuego: el obrerismo barcelonés de 1899 a 1909.

Madrid: Alianza.

Rubio, Javier (2004). El final de la era de Cánovas: los preliminares del “desastre” de 1898. Madrid: Ministerio de Asuntos Exteriores, Secretaria General Técnica.

Soriano Jiménez, Ignacio C. (1999). “El archivo de Gonzalo de Reparaz”. Documents d’anàlisi geográfica, núm. 34, p. 211-227.

Torre del Río, Rosario (2007). “Bajo el signo de la redistribución colonial. La política exterior española entre 1895 y 1907”. Historia contemporánea, núm. 34, p. 65-92.

Urteaga, Luis (2006). Vigilia colonial: Cartógrafos militares españoles en Marruecos (18821912). Barcelona: Ed. Bellaterra.

Urteaga, Luis; Francesc Nadal; José Ignacio Muro (2003). “Imperialismo y cartografía: La organización de la Comisión Española de Estado Mayor en Marruecos (1881-1882)”, Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, núm. 142.

Villanova Valero, José Luis (1999). “La Sociedad Geográfica de Madrid y el colonialismo español en Marruecos (1876-1956)”. Documents d’anàlisi geográfica, núm. 34, p. 161-187.

–33–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 35-68 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.109

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la Real Sociedad Geográfica (1916) i la Generalitat de Catalunya (1933). Crònica d’una errada ortogràfica: el Pinell... de Brai?1 Jesús Burgueño

Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida burgue@geosoc.udl.cat

Albert Aubet

geògraf albertaubet@gmail.com

Resum Per tal de diferenciar municipis homònims és pràctica habitual afegir-hi un element diferenciador o determinant, com ara el nom de la comarca, d’un riu... L’Estat sovint ha intervingut en aquest supòsit, per tal d’evitar la confusió de localitats. Els topònims dels municipis catalans han estat afectats per dues disposicions generals de gran abast. La primera fou iniciativa de la Real Sociedad Geográfica de Madrid i assumida per l’Estat com a pròpia, mitjançant un decret de 1916. Va suposar la incorporació d’un complement en el nom de 56 pobles. La segona, el 1933, s’emmarca en el procés de recuperació de l’autogovern de Catalunya i de normalització de la llengua catalana. També en aquesta van participar geògrafs, com ara Pau Vila. La reforma (en l’aspecte que ens ocupa) va afectar 117 municipis. Finalment assenyalem la manca de justificació del determinant de Brai, aplicat el 1916 al Pinell, localitat del sud de Catalunya.

Paraules clau: toponímia, Catalunya, Real Sociedad Geográfica, el Pinell de Brai.

1. Volem agrair la franca col·laboració de Josep Andilla (Horta de Sant Joan), de l’eficaç equip de l’Arxiu de la Diputació de Tarragona i de Juan José Sogo Aldamendi (Biblioteca Nacional de España). Igualment a Ramon Hernández qui, en l’acte de presentació d’aquesta recerca al Pinell, el 2 de desembre de 2016, ens va assenyalar l’existència de l’article de premsa que citem com a D’Irto, 1974.

–35–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Resumen: Las reformas de la toponimia municipal impulsadas por la Real Sociedad Geográfica (1916) i la Generalitat de Catalunya (1933).

Crónica de un error ortográfico: el Pinell... ¿de Brai?

Para diferenciar municipios homónimos es práctica habitual añadirles un elemento diferenciador o determinante, por ejemplo el nombre de la comarca, de un río... A menudo el Estado ha intervenido en este supuesto, con el fin de evitar la confusión de localidades. Los topónimos de los municipios catalanes fueron afectados por dos disposiciones generales de gran alcance. La primera fue iniciativa de la Real Sociedad Geográfica de Madrid y asumida por el Estado como propia, mediante un decreto de 1916. Supuso la incorporación de un complemento en el nombre de 56 pueblos. La segunda, el 1933, se enmarca en el proceso de recuperación del autogobierno de Cataluña y de normalización de la lengua catalana. También en esta participaron geógrafos, como Pau Vila. La reforma (en el aspecto que nos ocupa) afectó a 117 municipios. Finalmente señalamos la falta de justificación del determinante aplicado en 1916 a una localidad del sur de Cataluña.

Palabras clave: toponimia, Catalunya, Real Sociedad Geográfica, el Pinell de Brai.

Abstract: Reforms of municipal names promoted by the Real Sociedad Geográfica (1916) and Generalitat of Catalonia (1933). Chronicle of a misspelling: el Pinell... de Brai?

In order to differentiate homonyms municipalities is usual add a distinguishing element or nominal complement; for example the name of the county, or a river... The State has often intervened in this case, in order to avoid confusion of localities. Two large general provisions affected Place names of Catalan municipalities. The first one was an initiative of the Real Sociedad Geográfica from Madrid, and assumed by the State as its own, by a decree of 1916. It involved the incorporation of a complement in the name of 56 towns.

The second, in 1933, it’s part of the recovery process of self-government of Catalonia and standardization of the Catalan language. Geographers, as Pau Vila, also take part in this change. The reform (in the aspect that we study) affected 117 municipalities. Finally we note the lack of justification for the nominal complement applied to a town in southern Catalonia, in 1916.

Keywords: place names, Catalonia, Real Sociedad Geográfica, el Pinell de Brai.

* * *

1. Introducció Per tal de diferenciar topònims homònims situats dins d’un mateix territori de referència, és pràctica habitual adjuntar-hi un additament o element complementari que podem anomenar complement determinatiu (Moll i Tort, 1985, p.

71), diferenciador (Gabriel Bibiloni2) o determinant diacrític (Casanova, 1995).

D’aquesta manera evitem confondre, per exemple, Cabrera d’Anoia i Cabrera 2. http://bibiloni.cat/toponimia/diferenciadors.htm També empra aquesta denominació Rull, 2008.

–36–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

de Mar. Aquests elements s’incorporen generalment a la toponímia major més destacada: noms de municipis i de pobles. La necessitat de diferenciació està en relació directa a la proximitat geopolítica: quan dos llocs es troben en una mateixa demarcació administrativa resulta forçós cercar un element diferenciador.

Per tant, és lògic que l’establiment d’àmbits administratius d’abast geogràfic superior doni lloc a nous complements. Per exemple, amb el pas del sistema corregimental al provincial coincidiren pobles que abans pertanyien a demarcacions diferents: els dos Puigverd, l’un de la vegueria d’Agramunt i l’altre de la vegueria de Lleida, van precisar d’afegir, en un cas d’Agramunt (forma que ja trobem en el nomenclàtor de 1789) i en l’altre de Lleida (figura en el decret de subdivisió de les províncies en partits judicials, el 1834).

Val a dir que l’àmbit geopolític de referència que dóna lloc a afegir un complement pot variar en un cas com Catalunya. La Generalitat només considera concurrents dos topònims si ambdós es troben sota la seva jurisdicció; l’Institut d’Estudis Catalans vetlla per evitar l’homonímia de pobles en el conjunt de l’àmbit lingüístic català (Moll i Tort, 1985, p. 71) i, com veurem tot seguit, el govern central havia procurat evitar confusions (per exemple en el servei de correus) entre municipis d’arreu de l’Estat.

El nostre interès se centra en la creació (o formalització) de complements toponímics municipals al llarg del s. xx, en particular mitjançant dues grans reformes: la primera impulsada a tot Espanya per la Real Sociedad Geográfica de Madrid (1916) i la segona formulada per la Generalitat republicana (1933) a partir de la proposta conjunta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i la Ponència de la divisió territorial, si bé la seva plena implantació es va retardar –per raons òbvies– fins a la recuperació de l’autogovern.

Cal advertir que la modificació del nom d’un municipi ha seguit viaranys legals d’allò més variats, segons les èpoques: des de modificacions fetes per llei fins a simples disposicions municipals, passant per reials decrets i acords de diputacions. No manquen tampoc rectificacions ortogràfiques adoptades de forma progressiva pels ajuntaments, diputacions o delegacions provincials que, al capdavall, s’oficialitzen d’alguna manera en ser incorporades al cens de població o al nomenclàtor, sense que realment hi hagi cap disposició legal d’esmena.

No havent-hi cap registre sistemàtic d’alteracions toponímiques municipals, cal fer-ne el seguiment amb els cercadors de legislació (amb la greu limitació, ara per ara, de la impossibilitat de fer una cerca digital en els butlletins provincials de Barcelona i Tarragona) i, fonamentalment, amb els censos i nomenclàtors de població. L’INE té un aplicatiu de consulta de les “Alteraciones de los municipios en los censos de población desde 1842”, així com una llista descarregable (Ministerio de Administraciones Públicas, 2008). També la Generalitat, dins de la plataforma Municat, presenta una relació de modificacions toponímiques d’ençà 1976.3 Amb tot, els errors són freqüents en ambdós llistats.

3. http://municat.gencat.cat/municat/upload/pdf/canvis_nom_complet.pdf

–37–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

2. La reforma impulsada per la Real Sociedad Geográfica L’oficialització de les formes toponímiques a mitjan segle xix compta amb dues fonts documentals fonamentals: el Diccionario geográfico de Pascual Madoz (1845-1850) i els nomenclàtors de població, en particular el magne recull de 1860 (reeditat en la seva part catalana per la Societat Catalana de Geografia: Burgueño, 2015). Malgrat que generalment el nom de la capital designa el seu municipi, en ocasions el nomenclàtor informa de l’existència d’un complement en el topònim del nucli capdavanter, el qual no consta en el nom oficial municipal. Per exemple, el nomenclàtor de 1888 registra Villalba de los Arcos com a nom de la capital del municipi tarragoní de Villalba.

En la nostra cerca hem detectat, entre 1861 i 1915, 39 modificacions toponímiques a Catalunya (annex a). Principalment són lleus esmenes ortogràfiques (17 casos) o bé canvis substancials a conseqüència d’un desplaçament de la capitalitat (11). També hi hagué tres noves castellanitzacions d’hagiotopònims, dues d’elles a la província de Tarragona. Però només es registren quatre incorporacions de complements: l’oficialització de Puigvert de Agramunt, la incorporació de l’adjectiu a la capital de les Garrigues, Borjas Blancas,4 i la distinció de les dues Cabrera barcelonines (de Igualada i de Mataró).

Tot plegat, res comparable a l’onada de modificacions toponímiques generada pel RD de 27 de juny de 1916, quan, per iniciativa de la Real Sociedad Geográfica (RSG), el Govern d’Espanya va alterar la denominació d’un gran nombre de municipis, entre ells 56 de catalans.

2.1. L’accidentada tramitació del projecte El projecte de la RSG ja ha estat descrit per Emili Casanova (1995). Nosaltres hem volgut conèixer millor la seva tramitació amb la finalitat d’aclarir la paternitat d’algun dels noms establerts llavors. La finalitat del pla de la RSG era: “que desaparezca la extraordinaria y lamentable confusión originada por el hecho de existir, entre los 9.266 Ayuntamientos que constituyen la Nación, más de 1.020 con idénticos nombres, y éstos sin calificativo ni aditamento alguno que los distinga.”

El recorregut del projecte s’inicia deu anys abans del decret resolutori. El 15 de gener de 1906, el vocal de la RSG, Manuel de Foronda y Aguilera (Àvila, 1840 – Madrid, 1920), presentà a la junta directiva de la Real Sociedad un Proyecto de reformas en la nomenclatura geográfica de España. La RSG decidí comunicar la proposta a les diputacions provincials per tal que aportessin la seva opinió al respecte.5 L’estudi de Foronda identifica 503 topònims repetits a tot l’Estat. Per evitar l’homonímia no calia alterar el nom del miler i escaig de municipis implicats.

4. El 1908 el trobem a la Gaceta, tot i que ja apareix al BOP el 1899.

5. Imprès digitalitzat per la Biblioteca Nacional: http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000144413&page=1. L’exemplar tramès a la Diputació de Barcelona (es troba a la Biblioteca de Catalunya) data del 9 d’abril.

–38–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

L’opció més pràctica era modificar només els noms dels pobles més petits: “En lo referente a los nombres, debe quedar siempre intacto el de la población de mayor categoría administrativa; y, en los de las demás poblaciones, modificar tan solo los de aquéllas que cuenten con menor vecindario.” (RSG, 1906, p. 7)

Per exemple, no calia alterar el Roquetes català perquè l’homòleg d’Almeria esdevindria Roquetas de Mar. Igualment, el Mollet barceloní podia conservar el seu nom ras i curt, però els dos Mollet de Girona precisaven d’un complement.

Així, el pla afectava realment 580 municipis.

Les fórmules de distinció toponímica eren tres: l’anteposició del nom de l’advocació parroquial (Santa Maria de Barbará), la incorporació d’una segona localitat del mateix terme (Moncada y Rexach) o l’afegit d’un complement determinatiu, ja fos el nom de la comarca (Santa Fe de Panadés), un riu proper (Cornellá del Terri), una muntanya veïna (Mayá de Moncal), una ciutat o vila veïna (Cabrera de Igualada), un element arquitectònic emblemàtic (Corbera del Castillo), una antiga jurisdicció senyorial (Horta de San Juan) o, simplement un genèric, naturalment en castellà, com ara: arroyo, llano, monte, río, torrente, valle o riera (mot admès en castellà).

La justificació dels canvis de nom en cada cas és molt breu: “Así le distingue Madoz”, “Por el Nomenclátor” (quan el nom proposat ja figurava al nomenclàtor de 1900 referit al nucli capital), “Por el río vecino”, “Por el cerro en que está situado”, etc. Per exemple, l’Avinyonet de l’Alt Empordà va ser batejat de Puig Ventós perquè al diccionari de Madoz llegim: “dentro de esta circunferencia [del terme municipal] a ¼ de leguas de la población hacia el este de la misma, se halla un cerro bastante elevado y de una legua de estensión, cubierto antes de carrascas y en la actualidad reducido a cultivo: en su punto más culminante llamado Puig ventós, es donde se colocan las baterías cuando se sitia la plaza de San Fernando: al pie de dicho cerro y a lo largo de una loma se encuentran tres casas grandes llamadas las Tres casas de Aviñonet;”

Les diputacions no es devien afanyar gaire a respondre el primer requeriment de la RSG. Va caldre una segona crida, la primavera de l’any 1907.6 Aquest cop la resposta es va enllestir ràpidament i fou aprovada en ple el 24 d’abril. El vocal ponent de la comissió provincial que informà al respecte fou el diputat monàrquic Josep Barangé i Bachs (Granollers, 1865-1927).7 Es proposaren un seguit d’esmenes de més o menys volada en els 16 topònims afectats (taula 1) i només es rebutjà taxativament l’absurd Moyá de las Rieras, “ya que esta denominación no responde a precedentes conocidos en la documentación antigua ni en el uso vulgar”.8 En la resposta de la Diputació barcelonina s’observa 6. La reclamació a la Diputació de Barcelona data del 24 de març (Arxiu General de la Diputació de Barcelona: caixa 3864, 1907, exp. 2). La petició a València és del 9 d’abril (Casanova, 1995, p. 1218).

7. http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/ficha.php?id_alcalde=485 8 Novament la tria obeeix a una observació de Madoz: “lo cruzan tres rieras, cuyas aguas fertilizan algunos huertos, y dan impulso a varios artefactos;”.

–39–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

certa preferència pels noms comarcals, entre els quals cal comptar-hi Llobregat (“Corbera se designa vulgarmente por Corbera de Llobregat, por radicar en la comarca que riega el río de aquel nombre”). L’adscripció segarrenca de Calonge responia, però, a una iniciativa coetània de l’Ajuntament.9 Figura 1

L’esborrany de resposta de la Diputació de Tarragona data del 8 d’abril de 1907,10 i du la signatura “E. M.”, inicials de l’historiador tarragoní Emili Morera i Llauradó (1846-1918), secretari de la Diputació (Güell i Rovira, 2010) i autor del volum de la Geografia general de Catalunya referit a la província de Tarragona. Aquest escrit rebutjava la majoria de les propostes de la RSG (9 de 13) i proposava un seguit d’alternatives, si bé en un cas es creia innecessari cap afegit: “que Ciurana se conserve sin aditamento, pues es población de origen árabe, más antigua que la que existe en la provincia de Gerona.” Pel que fa a Pinell del Río, l’alternativa proposada per Morera va ser dir-ne Pinell del Ebro, de manera anàloga al que defensà per a la Palma (a més de 9 km del curs fluvial), però finalment guixà el nom del riu i el substituí pel d’una destacada partida de terres del terme: Broy. Més endavant ampliarem el comentari d’aquest contenciós. El document registra la conformitat de la comissió de Governació el 3 de maig; és probable que les esmenes de l’escrit fossin introduïdes pels diputats membres de la comissió.

L’Arxiu de la Diputació de Lleida no conserva documentació de l’afer, però per escrits de la RSG sabem que l’organisme provincial va trametre el seu informe amb data 7 de juny de 1907. Les discrepàncies de calat afectaven un terç dels 15 topònims afectats: es descarta la confusa referència jurisdiccional a Poblet aplicada a Bellcaire, es rebutgen els indefinits del Río i del Monte i s’hi proposen alternatives més concretes (del Cadí i de Artesa), es prefereix Tremp en comptes de la Pallaresa per a Guàrdia i es bandeja la desafortunada proposta Salàs de Bruixas (pel nom d’un barranc esmentat per Madoz) recuperant la denominació comtal de Pallars. En canvi, s’acceptà el penós Llanera del Arroyo, que havia estat adoptat “Por darle su nombre” (és a dir, perquè Madoz deia que “le cruza un riachuelo con el mismo nombre de este pueblo”).11 9. El 1906 l’Ajuntament va demanar a la Diputació adoptar el nom de Calonge de Segarra (AGDB: caixa 3864, exp. 3); la Diputació ho va traslladar al Govern a través del governador civil, per entendre que aquella era la instància competent per a prendre tal determinació. En el nomenclàtor de 1910 el nucli principal s’anomenava Calonge de Calaf, denominació que també era emprada per l’Ajuntament en la seva documentació municipal.

10. Arxiu Històric Provincial de Tarragona: Diputació, exp. 10, unitat d’instal·lació 1067 (B3-3A), anys 1888-1918.

11. Tampoc ens sembla gaire escaient el nom La Guardia de Ares atès que el lloc d’Ares i la seva muntanya no

–40–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Les propostes referides a la província de Girona resultaren més encertades, i cal deduir que van ser acceptades per la Diputació sense més canvis que els de caire ortogràfic, com ara la correcció del nom del riu Adaro (novament una informació procedent de Madoz, encara que el diccionari l’accentua) per Daró.

D’acord amb les esmenes rebudes de les diputacions, la RSG redactà un nou llistat de les modificacions proposades, el qual es conserva, manuscrit i mecanografiat, en els fons de la RSG dipositats a la Biblioteca Nacional.12 En aquest llistat manuscrit, el redactor va cometre dues errades ortogràfiques referides a la província de Tarragona: La Morera de Montsent i Pinell de Bray. Aquestes errades es van mantenir en totes les còpies posteriors, inclòs el reial decret.

Gràcies a la documentació de l’afer que es conserva a la Biblioteca Nacional i a l’Archivo General de la Administración sabem que la memòria de la RSG va ser enllestida el 4 de maig de 1909, signada pel nou president de la RSG, el capità general i expresident de Govern, Marcelo de Azcárraga y Palmero (1832-1915), i pel secretari de la institució Ricardo Beltrán y Rózpide (18521928).13 Tanmateix, aparentment el projecte no va ser tramès al ministre de la Governació fins el 20 de gener de 1915. Ignorem els motius perquè la proposta de reforma va restar aparcada durant més de 5 anys. És possible que calgués trobar una combinació d’afinitats polítiques i amistats personals que fes viable l’aprovació d’un projecte una mica estrany, perquè no s’havia elaborat des d’una dependència ministerial i, per aquest motiu, havia tingut un procediment administratiu força sui generis.

El cert és que, un cop arribat al ministeri, el projecte va seguir una tramitació ordenada i sempre favorable. Segons relata el Consell d’Estat: “La Dirección General de Administración entiende que procede aprobar la reforma propuesta, ya que se han oído a los ayuntamientos y diputaciones interesadas, a la Dirección de los Registros y a todas las entidades que debieran intervenir directa o indirectamente en el asunto, especialmente a la Dirección General de Correos y Telégrafos.”14

L’alt organisme consultiu no s’estava de posar nous deures a la Sociedad en altres qüestions toponímiques: “Considerando que, mereciendo como merece la expresada Real Sociedad los mayores plácemes por su labor, debe, sin embargo, tender a complementarla, estudiando en lo porvenir la conveniencia de hacer desaparecer los nombres de algunos pueblos de difícil pronunciación, los que dan origen las burlas de los vecinos de los colindantes o que son indignos de la cultura, como dice la Dirección General de Administración.”

pertanyen a l’antic terme de la Guàrdia sinó als de Cabó, Fígols i Organyà (Alt Urgell). Novament trobem al diccionari de Madoz l’esment a Ares, com a afrontació meridional de la Guàrdia.

12. BN: SG.MSS/13/2. Un altre exemplar mecanografiat a AGA: Presidencia 51/10371; exp. 508.

13. AGA: Presidencia 51/10371, exp. 508.

14. AGA: Presidencia 51/10371; exp. 511. En la sessió s’anota la presència del president accidental Guzmán, el senyor Cortezo, el marqués de Figueroa i Alonso Castrillo.

–41–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Taula 1. Municipis afectats per la reforma toponímica de 1916 Nom anterior (1900)

Nom proposat per la RSG el 1907

Nom aprovat el 1916, quan difereix del proposat

Observacions

Barcelona Barbará

Santa María de Barbará

Bola, La

San Andrés de la Bola

unit a St. Pere de Torelló el 1926

Cabrera

Cabrera de Igualada

ja recollit en el cens de 191015

Calonge

Calonge de Calaf16

Calonge de Segarra17

Castellvell

Castellvell y Burés

Castellvell y Vilar

Corbera

Corbera del Castillo

Corbera de Llobregat18

Moncada

Moncada y Reixach

Montornés

San Sadurní de Montornés

Montornés del Vallés

Moyá

Moyá de las Rieras

canvi descartat

Rocafort

Rocafort de Nespré

Rocafort y Vilumara

Santa Fe

Santa Fe de Panadés

Santa Fe del Panadés

Santa Margarita

Santa Margarita Monjos

Santa Margarita y Monjos

Sarriá

Sarriá de la Riera

San Vicente de Sarriá

Torrellas

San Martín de Torrellas

Tous

San Martín de Tous

Viver

Viver de Serrateix

unit a Barcelona el 1922

Torrellas de Llobregat19

20

Viver y Serrateix Girona

Aviñonet

Aviñonet de Puig-Ventós

Cerviá

Cerviá de Ter

Cornellá

Cornellá del Terri

Guils

Guils de Cerdaña

Mayá

Mayá de Moncal

Mollet

San Juan de Mollet

Aviñonet de Puig Ventós

21

Cornellá de Terri22

Mollet cerca de Peralada Mollet de Perelada

–42–

Ribas

Ribas de Frasser

Salas

Salas de Llierca24

Santa Eugenia

Santa Eugenia de Ter25

Sarriá

Sarriá de Ter26

Serra

Serra de Adaro

Vilallonga

Vilallonga de Ter28

Viloví

Viloví de Oña29

Ribas de Fresser23

Ribas de Freser (1950)

Serra de Daró27 de Oñá (1916)30 de Oñar (1930)

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Nom anterior (1900)

Nom proposat per la RSG el 1907

Nom aprovat el 1916, quan difereix del proposat

Observacions

Lleida Bellcaire

Bellcaire de Poblet

Bellcaire de Urgel

Castellar

Castellar de la Rivera

Castellar de la Ribera

Esterri de Aneu o Areo

Esterri de Aneu

Figols

Figols de Orgañá

Freixanet

Freixanet y Altadill

31

San Guim de Freixanet (1957)

Guardia

Guardia del Pallaresa

Guardia, La

La Guardia de Ares

Guardia de Tremp

Josa

Josa del Río

Llanera

Llanera del Arroyo

Noves

Noves del Segre

Novés de Segre32

Ossó

Ossó de Sio

Ossó de Sió33

Salás

Salás de Bruixas

Salás de Pallás

Son

Son del Valle

Son del Valle

Son del Pino (1917)

Tudela

Tudela del Monte

Tudela de Artesa

Tudela del Segre (1916)

Vallfogona

Vallfogona de Balaguer

Ametlla, La (1891)

Casas de la Ametlla

Cala de la Ametlla

Bellmunt

Bellmunt de Gratallops

Bellmunt de Ciurana35

Cabra

Cabra del Coll

Cabra del Campo36

Ciurana

Ciurana del Río

Ciurana de Tarragona

Horta

Horta de San Juan

Morera, La

La Morera de Montblanch

La Morera de Montsent37

Nou, La

La Nou del Torrente

La Nou de Gayá38

Palma, La

La Palma del Llano

La Palma de Ebro39

Pinell

Pinell del Río

Pinell de Bray

Ribarroija*

Ribarroija de Ebro40

Roda

Roda de Mar

Vallfogona

Vallfogona de Riucorp

Villalba

Villalba de los Arcos

Josa del Cadí

Tarragona Ametlla de Mar (1917)34

no hauria calgut perquè l’altra Horta va ser unida a Barcelona el 1904

*en realitat Ribarroja ja era oficial (cens 1897)41 Roda de Bará42

–43–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933) 15161718192021222324252627282930313233343536373839404142

La correcció eufemística de topònims era un fet normal a l’època (a Catalunya tenim, per exemple, la substitució d’Utxafava per Vila-sana,43 o la de Puigtinyós per Montferri), però respecte de la dificultat de pronunciació caldria témer els efectes que hauria comportat una iniciativa semblant: deformació toponímica i més castellanització.

El Consell d’Estat indicava en el seu dictamen del 23 de gener de 1916 que, atès que la mesura afectava diversos ministeris, calia ser aprovada per un reial decret de la Presidència del Consell de Ministres. Per això, el 20 de febrer el 15. En el pròleg a la província de Barcelona del nomenclàtor de 1888 ja es comentava que convindria distingir els dos Cabrera de la província de Barcelona, afegint-los el nom del respectiu cap de partit judicial; de fet, ja figura Cabrera de Igualada com a alternativa del nom de l’entitat de població. En canvi l’alternativa per a la Cabrera del Maresme que figura als nomenclàtors era Sant Feliu de Cabrera. El cens de 1910 adoptà les formes Cabrera de Igualada i Cabrera de Mataró, de manera que en el cas de la primera localitat (de la segona no es feia esment) la reforma de 1916 va ser redundant.

16. Forma emprada per l’Ajuntament, encara que no hagués esdevingut oficial.

17. En la Gaceta de Madrid va aparèixer com a Calonje de Segarra.

18. En la documentació final de la RSG figura del Llobregat.

19. En la documentació final de la RSG figura del Llobregat.

20. En la documentació final de la RSG figura del Tous.

21. En la documentació final de la RSG figura del Ter. 22. En la documentació final de la RSG figura del Terri.

23. En la documentació final de la RSG figura del Fresser.

24. En la documentació final de la RSG figura del Llierca.

25. En la documentació final de la RSG figura del Ter. 26. En la documentació final de la RSG figura del Ter. 27. En la documentació final de la RSG figura del Daró.

28. En la documentació final de la RSG figura del Ter. 29. En la documentació final de la RSG figura del Oñá.

30. En la publicació del RD al BOP de Girona (8-7-1916) s’afegí l’accent a Oñá.

31. Aquest és l’únic cas, a Catalunya, de municipi català amb dues formes oficials. Això també era un objectiu secundari de la proposta de Foronda; en paraules seves: “Puestos ya en el terreno de la reforma, parece llegado el momento de que sea suprimido uno de los “dos nombres diferentes” con que algunos ayuntamientos son conocidos” (RSG, 1906, p. 8).

32. En la documentació final de la RSG figura Novés del Segre.

33. En la documentació final de la RSG figura del Sió.

34. En el RD 9-3-1917 figura sense article, però en el cens de 1920 torna a ser-hi.

35. Del Ciurana, en l’esborrany de la Diputació (1907).

36. El primer impuls d’Emili Morera va ser dir-ne Cabra de la Conca, però a l’esborrany acabà guixant-ho i proposant del Campo. Un dubte geogràfic ben legítim.

37. Així figura en la documentació final de la RSG i en la Gaceta. Òbviament la proposta de la Diputació de Tarragona era Montsant.

38. En la documentació final de la RSG figura del Gaya.

39. En la documentació final de la RSG figura del Ebro, a l’igual que en la proposta de la Diputació de Tarragona.

40. En la documentació final de la RSG figura del Ebro.

41. L’informe de la Diputació de Tarragona (1907) ignorava la grafia Ribarroija, però la RSG la mantingué.

42. En la documentació final de la RSG figura de Bara.

43. Justificada perquè “havent estat la població un focus de paludisme, es trobava ara deslliurada d’aquell flagell”.

Aquest nou municipi urgellenc segregat el juliol 1933 es va lliurar de ben poc del dictamen filològic de la comissió encapçalada per Pompeu Fabra. El cas s’abordà en la primera ocasió que la comissió es va tornar a aplegar, amb la resolució de reclamar la recuperació del topònim històric (AGDB: Sig. 3858, exp. 1, 16-3-1934). Puchades, 1978, p. 242.

–44–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

ministre de la Governació, Santiago Alba, traslladà l’expedient al president, Álvaro Figueroa, comte de Romanones. Finalment, el 27 de juny, Alfons XIII signava el decret de reforma de la nomenclatura geogràfica d’Espanya.44 En l’exposició de motius s’afirma que: “La expresada Sociedad Geográfica ha consultado y obtenido favorable informe respecto a la indicada reforma de las Direcciones Generales de Correos y Telégrafos, del Instituto Geográfico y Estadístico, de los Registros Civil, de la Propiedad y del Notariado, de los Depósitos de la Guerra e Hidrográfico y de las Diputaciones Provinciales respectivas.”

Finalment la reforma afectava el nom de 573 municipis d’Espanya, 56 dels quals de Catalunya.45 Val a dir que en la publicació del decret s’observen alguns retocs ortogràfics d’última hora, potser obra dels correctors de la Gaceta: bàsicament algun accent i supressió de molts articles (notes del quadre 1). També cal observar que dues errades de la llista oficial van ser esmenades a la pràctica de forma immediata: Montsent per Montsant i Oña per Oñá.

El 6 de juliol el ministre de la Governació comunicà a la RSG l’aprovació del decret, reconeixent que era fruit de la “feliz iniciativa del socio fundador, actual vicepresidente, don Manuel de Foronda y Aguilera, marqués de Foronda.” De fet, Foronda havia obtingut el títol de marquès només tres dies abans del decret, el 24 de juny de 1916: sembla que l’èxit de la reforma toponímica i el seu accés a la grandesa d’Espanya havien anat de la mà.46 2.2. Seqüeles de la reforma de 1916 La publicació del decret suscità la lògica sorpresa en molts pobles, que en cap moment no havien estat consultats sobre la modificació de la seva pròpia denominació. Tanmateix, la majoria es van conformar amb el canvi. Alguns, però, es van queixar i van proposar una alternativa que consideraven més escaient, cas que fos imprescindible l’afegitó. Val a dir que a vegades el remei era encara pitjor, perquè si Son del Valle era objectable com a denominació de l’enlairada localitat pallaresa (excepte si s’hagués al·ludit a la vall d’Àneu) molt més estrafolària fou l’alternativa Son del Pino, proposada pel seu Ajuntament, Figura 2 el 19 de juliol de 1916, amb el pueril argument que “este municipio, desde tiempo inmemorial usa un sello en el que figura un Pino, lo que es de presumir que eso tiene algo significativo respecto a este pueblo.”47 44. El decret amb la signatura reial es conserva a AGA: Presidencia 51/10371; exp. 512.

45. La RSG va publicar el decret amb l’opuscle Reforma de la nomenclatura geográfica de España (BN: GM/16784).

46. Pocs dies abans, l’11 de juny, Foronda havia llegit el seu discurs d’ingrés a la Real Academia de la Historia (Pérez de Guzmán, 1921).

47. AGA: Presidencia 51/10371; exp. 519. Fins i tot és arriscat afirmar que el dibuix representa un pi.

–45–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

També l’Ajuntament de la rebatejada com a Tudela de Artesa demanava adoptar el nom de Tudela de Segre, demostrant que la fórmula era força emprada, fins i tot en el segell municipal.48 És interessant observar que el nom tenia més significat comarcal que no pas fluvial: “Como este distrito está situado en la Comarca y ribera del Segre, ningún nombre le es más apropiado y le cuadra mejor que el de Tudela de Segre que usaba.” L’alcalde afirmava també que amb Artesa “nada tiene de común ni de afinidad por ningún concepto puesto que los intereses de ambos municipios así como el régimen de los mismos son independientes y estraños entre sí” (al capdavall, Tudela va ser agregat a Artesa el 1971).

Sense defallir en cap moment davant d’aquestes queixes aïllades, la RSG respongué al president del Consell de Ministres, cofoia: “Grande, muy grande es la satisfacción que esta Real Sociedad ha experimentado, y juzga que V.E. también participará de ella, al encontrarnos con la favorable acogida que, de la opinión pública, ha merecido la reforma de la nomenclatura geográfica que esta corporación estudió y propuso, y que por V.E. fue apadrinada y mandada observar, prestando con ello un señalado servicio que nunca será bastantemente agradecido y apreciado. En efecto, […] tan solo seis localidades han acudido a V.E., y de estas ninguna para oponerse a la reforma de sus nombres, que todas admiten y consideran como necesaria, sino para pedir que el calificativo asignado se modifique con arreglo a sus particulares conveniencias o deseos.”49

La corporació geogràfica, tot i reivindicar l’honestedat de la feina duta a terme, acceptava sense problemes els canvis demanats, que tot seguit van ser aprovats per reial decret de 4-12-1916.50 Amb cert retard, l’Ajuntament de l’Ametlla es va manifestar indignat amb la nova denominació imposada de Cala de la Ametlla: “ha causado verdadero asombro que no haya sido consultado este Ayuntamiento para tal resolución”.51 Amb més motiu quan des de la Diputació de Tarragona negaven haver fet cap informe sobre la qüestió. No és estrany que ningú recordés un petit dictamen lliurat 9 anys enrere. No sabem si l’únic qui hauria pogut recordar l’afer, l’aleshores septuagenari Emili Morera, prestava encara serveis a l’ens provincial. Sembla que inicialment l’historiador acceptava la fórmula proposada per la RSG, Casas de la Ametlla, basada en la denominació que figura en el diccionari de Madoz.

Però, potser per iniciativa d’un dels diputats de la corporació, finalment es va proposar la fórmula Cala de la Ametlla.

Si no hi havia altre remei, l’alcalde calero preferia les denominacions Ametlla de Mar o, més aviat, Ametlla de Tarragona. Mitjançant una dura resposta –que recordava l’existència del dictamen de la Diputació tarragonina– la RSG 48. AGA: Presidencia 51/10371; exp. 511, 10-7-1916.

49. AGA: Presidencia 51/10371; exp. 511, 9-11-1916, president de la RSG Javier Ugarte.

50. AGA: Presidencia 51/10371; exp. 508 i 510. El decret incorporà l’article a Tudela del Segre.

51. AGA: Presidencia 51/10371; exp. 516, l’escrit de l’Ajuntament és del 17-12-1916.

–46–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

va emetre un informe favorable a la primera opció, pel seu “carácter geográfico y por tanto permanente”.52 El canvi definitiu va ser aprovat per RD de 9-31917.53 Figura 3

Més enllà d’aquestes rectificacions puntuals, la RSG va esdevenir un interlocutor habitual del ministeri de la Governació en afers de canvis de denominació municipal. Ho va ser, com a mínim, fins als inicis del franquisme.

Per exemple, el 1921 el ministeri va consultar amb la RSG la petició del municipi gironí anomenat Parroquia de Besalú, d’adoptar el nom de San Ferreol, per tal de diferenciar-lo: “de la villa de Besalú de la misma provincia con el que ordinariamente se confunde, originado graves perjuicios al vecindario en las distintas ramas de la administración, entre otros el retraso de las órdenes de incorporación a filas, la tributación equivocada impuesta a la Parroquia por error en el número de habitantes atribuida a dicho pueblo y que corresponden a la villa de Besalú, y para evitar en lo sucesivo iguales o análogas equivocaciones en que también suelen incurrir las oficinas centrales y las autoridades de todas órdenes por la semejanza de nombre de ambos pueblos”.54

De la mateixa manera, durant la República, el ministre de la Governació, Casares Quiroga, aprovà l’afegit del determinant de Ter per a la vila de Roda, després de rebre l’informe favorable del “Gobierno de la Generalidad de Cataluña, la Sociedad Geogràfica Nacional [aleshores havia deixat de ser Real] y la Dirección general del Instituto Geográfico, Catastral y de Estadística”.55 I encara el 1940, davant la petició de l’Ajuntament gironí de la Sellera d’afegir a la seva denominació el complement de Ter, la RSG manifestà que: “Esta Sociedad, aunque en general se ha manifestado opuesta al cambio de nombre de las entidades de población, no lo es a que se les agregue desinencias más determinantes, como son las de los cursos de agua que las riegan, como sucede con numerosos términos municipales”.56

52. AGA: Presidencia 51/10371; exp. 516, 12-2-1917. BN: SG.MSS/13/14, informe de la RSG amb data 12-2-1917.

53. AGA: Presidencia 51/10371; exp. 509.

54. BN: SG.MSS/13/24, consulta del ministeri amb data 7-11-1921. L’enginyer José M. Torroja també va manifestar a la RSG la seva opinió favorable al canvi.

55. O. 3-12-1932, publicada en la Gaceta del 6-12-32.

56. BOP Girona 12-12-1940. Encara en el canvi de nom de Begudà per Sant Joan les Fonts s’esmenta l’informe de la RSG (BOP Girona 22-12-1945).

–47–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

3. La reforma de la Generalitat republicana (1933) 3.1. La proposta de la comissió filologicogeogràfica La recuperació de l’autogovern català feia possible una revisió integral de la toponímia municipal catalana. El 20 d’abril de 1931 la Generalitat va encarregar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que “es revisés l’ortografia dels noms del municipis de Catalunya i restablís la forma catalana dels noms castellanitzats”.57 L’estudi va ser desenvolupat per una comissió formada pels filòlegs Pompeu Fabra, Joan Coromines i Josep M. de Casacuberta. Aquest darrer dirigia l’Oficina de toponímia i onomàstica des de la seva creació, a finals de 1921 (Casacuberta, 1924).

“Per acomplir dignament aquesta tasca els lingüistes de la Secció es lliuraren a estudis extensos de Toponímia comprenent, entre altres coses, recerques etimològiques, despullaments de textos antics per tal de conèixer la grafia medieval dels noms, i determinació de llur pronúncia actual.” (Generalitat de Catalunya, 1933, p. 343)

El 25 d’octubre de 1932, els comissionats de la Secció Filològica es van reunir, per indicació del Govern (Lluch i Nel·lo, 1983, p. 35), amb la Ponència de divisió territorial que presidia Pau Vila, per tal de consensuar els aspectes toponímics de caire més geogràfic, tenint en compte les demarcacions que proposaven els ponents. Seguim el relat de l’acta de la reunió, redactada pel secretari de la Ponència, Josep Iglésies: “L’objecte de la reunió és revisar sota el punt de vista geogràfic el Nomenclàtor de pobles de Catalunya establert per l’Institut de la Llengua. [...] És proposada la diferenciació dels noms de pobles repetits amb una indicació que fa referència a la comarca on pertanyen, al veïnatge d’un riu, d’una muntanya o de qualsevol accident geogràfic. [...]

El senyor Pere Blasi fa les observacions que creu escaients, relatives als noms de pobles de les terres que avui formen la província de Girona. El senyor Josep Iglésies fa el mateix respecte als pobles de l’actual província de Tarragona; el senyor Felip Solé cura de comentar els noms establerts per als pobles d ela província de Lleida i els senyors Pau Vila i Antoni Esteve els de la de Barcelona.

Els senyors Coromines i Casacuberta [Fabra no hi era present] contesten als ponents i hom argumenta, per una i altra part, els punts de vista respectius. Els membres de l’Institut de la Llengua senten una base filològica i els ponents parteixen d’un punt de vista geogràfic, cerquen l’origen dels noms més dubtosos, n’emparenten d’altres amb el terreny on el poble és assentat. És senzill d’arribar, però, a llocs de compenetració absoluta entre els ponents i els filòlegs i, fent lleugeres modificacions al Nomenclàtor establert per l’Institut, aquest resta aprovat.” (Lluch i Nel·lo, 1983, p. 34-35)

D’aquesta manera, la nomenclatura finalment aprovada presentava dues menes de canvis: 57. BOGC, 14-11-1933.

–48–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

“Per una part els de caràcter ortogràfic (com Llinars en lloc de Llinàs) i de restabliment de la forma catalana dels noms castellanitzats (per exemple: Vilalba i no Villalba), canvis dels quals l’Institut assumeix tota la responsabilitat. I d’altra banda els que s’han fet per distingir localitats homònimes o per acostar el nom oficial a la denominació popular, els quals són proposats de comú acord per l’Institut i la Ponència de Divisió Territorial.” (Generalitat de Catalunya, 1933, p. 344)

Aquest segon aspecte –evitar l’homonímia– es va resoldre amb els recursos habituals: afegint-hi el nom de la comarca, el d’un puig o riu proper, una posició geogràfica bàsica: de la Serra, de Mar... Més rarament s’anteposà l’advocació de la parròquia. Els afegitons que constituïen una novetat afectaven 117 localitats, un 11% dels municipis catalans (taula 2).

La llista amb la nova forma oficial dels noms dels municipis catalans va ser aprovada pel Consell Executiu el 13 de febrer de 1933 (Generalitat de Catalunya, 1933, p. 215) i inicialment va ser feta pública dins el llibre de la Divisió territorial, que no endebades es subtitulava Nomenclàtor de municipis.

No fou fins el 13 de novembre (BOGC núm. 119, 14-11-1933) quan s’aprovà un decret que determinava els noms “que la Generalitat de Catalunya adopta i que ara posa a la consideració dels Ajuntaments afectats”. L’aprovació tenia, doncs, un “caràcter provisional”, atès que es tractava d’obrir un breu termini d’al·legacions. El Govern entenia que la resolució definitiva correspondria al Parlament, el qual mai no va arribar a tractar la qüestió.

Entre la documentació de la Ponència de la divisió territorial es conserva l’informe de la comissió conjunta formada amb la Secció Filològica, referit a les al·legacions rebudes a la conselleria de Governació, en aquells casos en què l’objecció no era estrictament ortogràfica.58 Els comissionats aprofitaren l’avinentesa per afegir una nova proposta: Sant Joan de Mediona en comptes de Mediona. En canvi, es rebutjava la petició de l’Ajuntament del Palau d’Anglesola de canviar la seva denominació històrica per Palau d’Urgell.59 Malgrat la manca de més tràmits legals per tal de dur a validar al Parlament la nòmina dels municipis catalans (cal recordar la crisi política suscitada l’octubre de 1934), la llista de 1933 va tenir un caire oficiós per a la Generalitat. Així, per exemple, en el llibre de La divisió territorial de Catalunya (Generalitat, 1937) trobem les mateixes denominacions municipals.60

58. AGDB: sig. 3858, exp.1, informe 16-3-1934. Acords presos en la reunió celebrada el 7 de març, amb assistència de Pompeu Fabra, Josep M. Casacuberta, Joan Coromines i Pau Vila.

59. Val a dir que la Ponència de la divisió territorial preveia l’adscripció d’aquesta localitat a la comarca del Segrià, però aquest argument ni tan sols apareix. Al capdavall la mateixa comissió havia proposat el determinatiu Urgell per a un poble que s’unia a la Noguera (Bellmunt) i per a un que s’afegia al Segrià (Bell-lloc).

60. Només trobem les excepcions de Sant Quirze de la Serra i Sant Pere de Vilamajor.

–49–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Taula 2. Determinants diacrítics adoptats per la Generalitat el 1933.

En cursiva les denominacions que no han arrelat.

–50–

Nom oficial (1930)

Comarca (1936)

Nova denominació (1933)

Aguilar de Segarra Aiguaviva Alfar La Ametlla Asentiu Avinyonet Bañeras Barbarà Batet Bellcaire Bell-lloch Bellmunt Bellmunt de Ciurana Bellpuig Bellver Bellvey Benavent Benavent de Lérida La Bisbal Buadella Cabrera d’Igualada Calonge Cambrils Castellar Castellvell Cervià Ciurana Cladells Clariana Corbera Cornellà Cornudella Creixell Doncell Esplugas Farrera Fígols La Figuera Figuerola Freixanet Freixanet y Altadill

Bages Gironès Alt Empordà Vallès Oriental Noguera Alt Penedès Baix Penedès Conca de Barberà Garrotxa Alt Empordà Segrià Noguera Priorat Urgell Cerdanya Baix Penedès Pallars Jussà Segrià Baix Empordà Alt Empordà Anoia Baix Empordà Baix Camp Vallès Occidental Baix Camp Garrigues Alt Empordà Selva Solsonès Terra Alta Baix Llobregat Priorat Tarragonès Urgell Barcelonès Pallars Sobirà Berguedà Priorat Alt Camp Ripollès Segarra

Aguilar de Boixadors Aiguaviva de Gironès El Far d’Empordà L’Ametlla del Vallès La Sentiu de Sió Avinyonet del Penedès Banyeres del Penedès Barberà de la Conca Batet de la Serra Bellcaire d’Empordà Bell-lloc d’Urgell Bellmunt d’Urgell Bellmunt del Priorat Bellpuig d’Urgell Bellver de Cerdanya Bellvei del Penedès Benavent de la Conca Benavent de Segrià La Bisbal d’Empordà61 Boadella d’Empordà Cabrera d’Anoia Calonge de les Gavarres Cambrils de Mar Castellar del Vallès Castellvell del Camp Cervià de les Garrigues Siurana d’Empordà Sant Miquel de Cladells Clariana de Cardener Corbera de Terra Alta Cornellà de Llobregat Cornudella del Montsant Creixell de Mar Donzell d’Urgell Esplugues de Llobregat Farrera de Pallars Fígols de les Mines La Figuera de Falset62 Figuerola del Camp Freixenet de Camprodon Freixenet de Segarra

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933) Nom oficial (1930)

Comarca (1936)

Nova denominació (1933)

La Galera Gerri Ginestar Grañena Guardia de Tremp Guardiola Guils Gurb Gurp Hospitalet Jafre Llinás Lloréns Llovera Margalef Martorellas Masías de San Hipólito de Voltregá Mollet Mollet de Perelada Montcortès Monistrol Montagut Montbrió de Tarragona Montclar Montellà Montmany Montolíu de Cervera Montornés Montroig La Nou Ortoneda Palleróls Parets Pinell Las Planas Pobla de la Granadella Pradell Rabós Rialp Riélls La Riera Ríu La Roca

Montsià Pallars Sobirà Ribera d’Ebre Segarra Pallars Sobirà Bages Alt Urgell Osona Pallars Jussà Barcelonès Baix Empordà Vallès Oriental Baix Penedès Solsonès Priorat Vallès Oriental Osona Vallès Oriental Alt Empordà Pallars Sobirà Bages Garrotxa Baix Camp Berguedà Cerdanya Vallès Oriental Segarra Urgell Baix Camp Berguedà Pallars Jussà Pallars Sobirà Vallès Oriental Solsonès Garrotxa Garrigues Priorat Alt Empordà Pallars Sobirà Selva Tarragonès Cerdanya Vallès Oriental

La Galera del Pla Gerri de la Sal Ginestar d’Ebre Granyena de Segarra Guàrdia de Noguera Sant Salvador de Guardiola Guils del Cantó Gurb de la Plana Gurp de la Conca L’Hospitalet de Llobregat Jafre de Ter Llinars del Vallès Llorenç del Penedès Llobera de Solsonès Margalef de Montsant Martorelles de Baix Les Masies de Sant Hipòlit Mollet del Vallès Mollet d’Empordà Montcortès de Pallars Monistrol de Montserrat Montagut de Fluvià Montbrió del Camp Montclar de Berguedà Montellà de Cadí Montmany de Puiggraciós Montoliu de Segarra Montornès de Segarra Mont-roig del Camp La Nou de Berguedà Hortoneda de la Conca Pallerols del Cantó Parets del Vallès Pinell de Solsonès Les Planes d’Hostoles La Pobleta de la Granadella Pradell de la Teixeta Rabós d’Empordà Rialb de Noguera Riells de Montseny La Riera de Gaià Riu del Pendís La Roca del Vallès –51–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933) Nom oficial (1930)

Comarca (1936)

Nova denominació (1933)

Salavinera San Ginés de Vilasar San Juan de Vilasar San Martín de Torruella San Martín Sasgayolas San Pedro de Premiá San Quírico de Tarrasa San Sadurní Santa María de Barbará Santa María de Martorelles de Arriba Santa Perpetua Santa Perpetua de Moguda Sardanyola Sarroca La Selva La Sellera Sobremunt La Tallada Tamarit Tarroja Torá Torroja Tragó Vallbona Vallfogona Vespella Viladecabálls Vilallonga Vilaplana Vilaseca Vilatorta Viloví Viure

Anoia Maresme Maresme Bages Anoia Maresme Vallès Occidental Baix Empordà Vallès Occidental Vallès Oriental Conca de Barberà Vallès Occidental Vallès Occidental Segrià Baix Camp Selva Osona Baix Empordà Tarragonès Segarra Segarra Priorat Noguera Anoia Ripollès Tarragonès Vallès Occidental Tarragonès Baix Camp Tarragonès Osona Alt Penedès Alt Empordà

Sant Pere Sallavinera Vilassar de Dalt Vilassar de Mar Sant Joan de Vilatorrada Sant Martí de Sesgueioles Premià de Dalt Sant Quirze de Galliners63 Sant Sadurní de l’Heura Barberà del Vallès Martorelles de Dalt Santa Perpètua de Gaià Santa Perpetua de la Moguda Cerdanyola del Vallès Sarroca de Segre La Selva del Camp La Cellera de Ter Sant Martí de Sobremunt La Tallada d’Empordà Tamarit de Mar Tarroja de Segarra Torà de Riubregós Torroja del Priorat Tragó de Noguera Vallbona d’Anoia Vallfogona de Ripollès Vespella de Gaià Viladecavalls del Vallès Vilallonga del Camp Vilaplana del Camp Vila-seca de Solcina Sant Julià de Vilatorta Vilobí del Penedès Biure d’Empordà

616263

61. L’Ajuntament s’oposà al canvi per innecessari, i la comissió filologicogeogràfica acceptà que, atesa la importància de la localitat es podia prescindir del determinatiu comarcal (AGDB: sig. 3858, exp. 1, informe 16-3-1934).

62. L’Ajuntament rebutjà l’additament de Falset i proposà dir-se del Priorat. La comissió conjunta no s’hi avingué pel significat vinícola que aleshores tenia el concepte prioratí, i com a solució recomanà deixar la Figuera sense determinatiu (AGDB: sig. 3858, exp. 1, informe 16-3-1934).

63. Nom que al·ludeix a la serra de Galliners. L’Ajuntament rebutjava aquest nom i proposava la forma avui oficial, Sant Quirze del Vallès, però la comissió no ho acceptava perquè a la comarca hi havia un altre Sant Quirze (avui ja no, Sant Quirze Safaja pertany al Moianès). Com a alternativa es proposà Sant Quirze de la Serra, “el determinatiu del qual es troba en la toponímia local, és conegut dels veïns i és usat d’una manera figurada com a element distintiu en el segell municipal” (AGDB: sig. 3858, exp.1, informe del 16-3-1934).

–52–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Si mirem la proposta de 1933 amb perspectiva històrica, ni de bon tros totes les noves formes toponímiques van tenir acceptació, a curt o a llarg termini. Actualment, 47 d’aquestes localitats (el 40%) no empren la denominació adoptada per la Generalitat republicana. En la taula 2 assenyalem aquests casos amb lletra cursiva. La majoria de municipis renuents no han cregut convenient o necessari incorporar un determinatiu al seu nom. Altres han preferit conservar el que ja tenien anteriorment o bé aquell que van incorporar durant el franquisme.

D’altres, finalment, han adoptat altres combinacions.

També convé fer esment del fracàs de les temptatives de substitució de determinatius tradicionals per denominacions d’arrel popular i sense additaments: Caldetes (Caldes d’Estrac),64 Oleseta (Olesa de Bonesvalls), la Força (St. Pere de Vilamajor) i, en paral·lel, Vilamajor (St. Antoni de Vilamajor).65 D’aquest caire només ha reeixit, molt darrerament (2014), la substitució de Santa Maria de Corcó per l’Esquirol.

3.2. Guerra i toponímia Citem només de passada l’efímera i sovint pintoresca mutació revolucionària de molts hagiotopònims municipals catalans durant la guerra civil: Alba del Vallès (St. Fost de Campsentelles), Aurora de Lluçanès (St. Boi), Baix Montseny (St. Celoni), el Cirerer de Llobregat (St. Climent), Empori (St. Pere Pescador), Pins del Vallès (St. Cugat), Roses de Llobregat (St. Feliu), Segarra de Gaià (Sta. Coloma de Queralt), etc. La llista d’aquests canvis s’inserí en la publicació que difongué la nova divisió territorial en comarques i vegueries (Generalitat, 1937, p. 109-116 i addenda; Vila, 1978; Tort, 2003). Al costat d’aquests, hi hagué alguns altres canvis menys conjunturals que sí paga la pena remarcar.

Un parell de casos denoten incomoditat respecte l’anterior determinant oficial: la substitució Fígols d’Organyà per de Segre,66 i el canvi de Monistrol de Calders per de Bages.

També durant la guerra s’instauraren quatre modificacions nominals destinades a perdurar, malgrat el llarg lapse del franquisme: – El desplaçament de la capitalitat de Castelladral a Navàs es traduí en una rectificació del topònim, que no va ser recollida en el cens de població fins l’any 1960.67 64. En un nou informe de la comissió conjunta filologicogeogràfica, davant l’oposició de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac al canvi del topònim, es proposà la forma doble Caldetes o Caldes d’Estrac (AGDB: sig. 3858, exp. 1, informe 16-3-1934). Al full de Calella (1935) del mapa de la Generalitat figura Caldetes. Vila, 1977, p. 301; Puchades, 1978, p. 237.

65. En l’informe suara esmentat, la comissió es va desdir i acceptà les denominacions tradicionals.

66. En l’Antic Règim, la vall de Fígols pertanyia al quarter d’Organyà dins del vescomtat de Castellbò i el prior d’Organyà tenia la meitat de la carlania (Baraut, 1982, p. 42).

67. És similar el cas del trasllat de la capital de Sant Martí de Riudeperes a Calldetenes, però aquest canvi nominal efectuat l’any 1937 (Tort, 2003) ja havia estat proposat el 1933, de manera que no és pròpiament una novetat revolucionària. L’oficialització del canvi data de 1962.

–53–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

– Un cas similar fou la substitució de Pierola pel nom de la capital, Hostalets de Pierola. Fou restablert (amb article) el 1987.

– El decret del 1933 propugnava la denominació la Pobleta de la Granadella.

L’Ajuntament garriguenc al·legà que el nom Pobla de Bellaguarda havia estat emprat els segles xvii i xviii, i en base a això defensà Bellaguarda.68 La comissió conjunta no s’hi avingué (“la substitució d’un nom viu per un d’arcaic i desconegut del poble fóra contrària a l’esperit de l’actual reforma de la nomenclatura municipal”), però l’esclat revolucionari emparà l’establiment d’aquest nom, novament restablert el 1983.

– De manera similar, el municipi de Vilanova de la Roca, segregat de la Roca i Montornès a l’inici de la guerra, aviat va adoptar el nom de Vilanova del Vallès, recuperat amb la seva definitiva segregació, el 1983.

3.3. Restabliment parcial de la reforma toponímica de 1933, mig segle després No és objectiu d’aquest estudi l’anàlisi de les modificacions de la nomenclatura municipal a partir de 1933, encara que sí ha estat imprescindible inventariar-les per tal d’ubicar cronològicament l’adopció (en el seu cas) de les directrius de la Generalitat republicana.

En l’annex c comptabilitzem 69 alteracions durant el franquisme, 33 com a resultat de fusions municipals, amb alguns neotopònims no sempre gaire encertats (Forallac, Pallars-Jussá, Torreflo...). També registrem 15 nous determinants, set dels quals anaven en la línia de les propostes de la Generalitat republicana. D’entre els canvis de complement, innovadors respecte del 1933, al capdavall han arrelat: Cabrera de Mar, Malgrat de Mar, Montellà i Martinet, el Pla de Santa Maria i Sant Vicenç de Montalt. En un altre sentit, també han reeixit dues simplificacions de noms que contenien determinants: Alpicat i les Masies de Voltregà. Igualment hi hagué 9 canvis derivats d’un desplaçament de la capitalitat o destinats a assenyalar el nom del nucli principal. Cal observar, finalment, un tímid inici de recatalanització toponímica, amb la substitució del ridícul San Saturnino a la vila penedesenca riberenca de l’Anoia, el 1955.

A partir del 1976 es produeix el gran canvi lingüístic que comportà l’actualització de les grafies històriques i la recatalanització dels topònims municipals, en un procés que no va ser fàcil ni àgil, però que es pot considerar bàsicament enllestit el 1985. La majoria de les determinacions del 1933 van entrat finalment en vigor.

A banda de qüestions estrictament ortogràfiques i de la instauració dels determinants previstos per la Generalitat republicana,69 en els darrers 40 anys 68. AGDB: sig. 3858, exp. 1, doc. 38. La petició de l’Ajuntament conté l’aval de la signatura d’un gran nombre de veïns.

69. Ressenyem dos casos de rectificació de la grafia del determinatiu. El 1933 es proposà Sant Martí del Bas i actualment és d’Albars, a l’igual que Santa Llogaia d’Algama és d’Àlguema. No entenem per quin motiu no s’ha esmenat encara la Pobla de Massaluca en la forma correcta Massalucà, tal i com fa palès Joan Coromines (1996, vol. V, p. 224).

–54–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

comptabilitzem 41 modificacions toponímiques de diferent caire (annex d).

La majoria han suposat un allargament del topònim. D’una banda hi ha una tendència creixent a incloure en el nom oficial dues (excepcionalment tres) localitats del terme, una estratègia integradora que ens sembla molt assenyada atesa l’abundància, a casa nostra, de municipis plurinuclears. Així, només en el primer decenni del nostre segle han aparegut: Boadella i les Escaules, Montagut i Oix, Palau-solità i Plegamans, Passanant i Belltall, Vimbodí i Poblet, i Saus, Camallera i Llampaies.

D’altra part hi ha una desena de nous determinants, imprevistos el 1933; els uns perquè aleshores no se n’hi va proposar cap (Alfara de Carles, Lles de Cerdanya, Pacs del Penedès, Pineda de Mar i Tossa de Mar) i els altres perquè han preferit adoptar un complement diferent (Corbera d’Ebre, Fogars de la Selva, Riu de Cerdanya, Sant Quirze del Vallès i Sarroca de Lleida). Encara s’hi pot afegir la forma d’escurçar Santa María de Martorelles de Arriba, dues noves denominacions de caire subcomarcal (Conca de Dalt i la Vall de Boí) i els nous determinants que es deriven d’assenyalar de forma explícita la capitalitat del municipi: els Hostalets de Balenyà, els Hostalets de Pierola, el Pont de Bar i el Pont de Vilomara. A banda, cal afegir els municipis inexistents en temps de la República, que sovint han incorporat complements en el seu nom: Badia del Vallès, Guardiola de Berguedà, la Guingueta d’Àneu, Sant Jaume d’Enveja, Gimenells i el Pla de la Font, i la Palma de Cervelló.

4. Crònica d’una pífia toponímica Un cop clos el recorregut per la trajectòria històrica de la toponímia municipal catalana, és hora de recapitular els esdeveniments en relació a un afer concret: l’afegit del complement determinatiu al Pinell (Terra Alta).

Com hem vist, la RSG va proposar dir-ne Pinell del Río, per tal de diferenciar-lo del Pinell del Solsonès, que restava sense determinatiu tot i tenir molts menys habitants (758) que el Pinell de les Terres de l’Ebre (1.891 hab.).

Figura 4

Aquestes excepcions a la norma estaven justificades en la proposta de Foronda: “se ha procurado siempre no alterar el nombre de las [poblaciones] de mayor vecindario.

Alguna vez no ha sido posible perseverar en este propósito. Cúlpese a la imposibilidad de hallar algo –tal como el nombre de un río, de una montaña, de una fuente, de un llano– que pudiera servir para diferenciar una localidad de otra menos importante.”

(RSG, 1906, p. 7) –55–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Cal deduir, doncs, que si Foronda hagués tingut la pensada d’anomenar Pinell de Solsonès, per exemple, Pinell de Solsona, el Pinell de les Terres de l’Ebre hauria conservat, si més no de moment, el seu nom ras i curt.

El secretari de la Diputació de Tarragona, Enric Morera, va pensar primerament que era més lògic dir-ne Pinell del Ebro, però al capdavall guixà aquesta proposta i la substituí per Pinell del Broy, “conforme se le distingue en el país”.

Figura 5

El més probable és que aquesta segona pensada fos iniciativa d’un dels diputats de la corporació provincial. Entre els signants de la Comissió de Governació de la Diputació figura Joaquim Monteverde Ayet.

Figura 6

La Vanguardia del 21-9-1901 informava del nomenament de Monteverde com a jutge municipal de Gandesa; també hi ha notícia que fou regidor d’aquesta població.70 D’orientació política conservadora, va ser escollit diputat en les eleccions de març de 1907 (Audi, 2012). Fou el darrer alcalde monàrquic de la ciutat de Tarragona, fins a les eleccions que dugueren a la proclamació de la República.71 Pel seu coneixement de la Terra Alta i estreta relació amb les autoritats locals de la seva circumscripció, és altament probable que fos el responsable de la preferència, d’última hora, per el Broy.

El Broi és el nom d’una partida de terres del Pinell, situada a la part de llevant del terme, confrontant amb Miravet. Està presidida per la mola del Broi i s’hi troba el mas dels Brois, però l’element geogràfic cabdal que entenem dóna nom a la partida és la font del Broi i la surgència càrstica de los Ullals del Broi (Serres, 2010, p. 114). Val a dir que l’aigua del Broi baixa cap al barranc dels Estolls, topònim de significat prou transparent. Arribats a aquest punt, ens sembla evident que el Broi no és altra cosa que un broll, una deu, un raig 70. https://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=1562196077382635&id=1430604537208457 71. http://www.tarracowiki.cat/wiki/Joaquim_Monteverde_Ayet

–56–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

d’aigua que surt amb força, en aquest cas un brollador càrstic. Vagi per davant, doncs, el nostre convenciment que la grafia correcta és el Broll.

De la font del Broi es va fer l’escomesa d’aigua al poble, que abastava la font del Broi i les altres del poble. Per tant, és ben palès que aquest element geogràfic era de la màxima rellevància per a la gent del Pinell, i en aquest sentit podia exercir de complement toponímic. De fet, encara avui dia l’associació cultural del poble es diu Pi del Broi. Del que no tenim cap constància és que el determinatiu hagués estat emprat anteriorment, tal com insinua l’argumentació de la Diputació.

La proposta de la Diputació va arribar a la RSG i aquesta entitat l’assumí.

Però allà on hi havia, molt clarament escrita, una o, l’escrivent madrileny hi va posar una a: el Broy es va convertir en Bray (de passada, també es va perdre l’article). També va confondre Montsant amb Montsent (fig. 7). Sense comentaris!

Figura 7. Fragments de la relació manuscrita de la RSG amb els ajuntaments dels quals calia modificar el nom

Font: BN: SG.MSS/13/2

A partir d’aquí Bray no va tenir aturador: el llistat mecanografiat de la RSG –57–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

reproduí l’errada, i d’aquí passà al decret de 27 de juny de 1916.

Figura 8. Fragment de la relació mecanografiada de la RSG amb els ajuntaments de la província de Tarragona dels quals calia modificar el nom

Font: BN: SG.MSS/13/2

Quan el decret es publicà, l’Ajuntament del Pinell no va protestar per l’errada. Possiblement, deu anys després de la gestació de la proposta, es va creure que això de Bray devia tenir algun sentit. Tot plegat, recordava un nom ben familiar (Broi) i a més, el nom popular continuaria essent el Pinell, ras i curt.

Hom podia confiar que el procés de depuració de la llengua i la toponímia catalana aviat descobriria la badada i hi posaria remei. No va ser així.

El primer llistat toponímic dels municipis de Catalunya, publicat per la Mancomunitat (1918) registra i admet com a forma perfectament catalana Pinell de Bray (en aquest llistat, clarament tutelat per mossèn Alcover, es propugnava l’ús de la y tradicional).

La comissió de la Generalitat de Catalunya (Casacuberta, Coromines i Fabra) de l’any 1933, designà com a alternativa a Pinell de Bray: El Pinell de Brai,72 afegint l’article i seguint el principi ortogràfic normatiu de substituir tota y (tret del dígraf ny) per i.

Totes les publicacions catalanes posteriors (per exemple el Diccionari català-valencià-balear), seguint els criteris de l’Institut d’Estudis Catalans, recullen la forma el Pinell de Brai. Fins i tot els redactors de la Gran Enciclopèdia Catalana van creure que la grafia correcta de Broi era Brai (també sense article):

72. Imitem la tipografia de l’original. El llibre de la divisió territorial de 1937 n’aclareix el sentit: “En els noms dels municipis, quan ha calgut, s’han emprat dos tipus de lletra per tal de distingir la part del nom que es diu sempre, la qual s’ha posat en versaletes, i la que només s’afegeix per a diferenciar la localitat de què es tracta d’una homònima, el qual additament s’ha posat en cursiva.” (Generalitat, 1937, p. 90).

–58–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

“Brai, barranc de Curs d’aigua que neix a la font de Brai, dins del terme del Pinell de Brai (Terra Alta). Juntament amb altres barrancs aflueix, per l’esquerra, al barranc del Pinell, afluent de l’Ebre.”73

Contràriament, Joan Coromines, en el seu ingent Onomasticon, a l’entrada “Brai” remet a “Broi”, i allà explica: “Com a determinatiu del poble de Pinell, […] s’ha usat recentment la forma Pinell de Brai, de la qual ningú sabé donar-me clarícies en les enquestes que he fet allí prop, mentre que m’hi assenyalaren una extensa partida dita els Brois al volt d’un vell mas” (Corominas, 1995, vol. III, p. 123).

Tanmateix, apunta que “no fóra impossible potser formalment, trobar-li alguna etimologia aràbiga”, potser relacionada amb el cas de Bràfim.

El Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya (2a ed. 2009, p. 654), elaborat per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans, aporta només un lacònic comentari etimològic sobre Brai: “topònim local d’origen incert”. La mateixa fórmula que trobem en un llibre divulgatiu (Moran et al., 2002, p. 122).

Antònia Serres (2010), autora del recull de noms de lloc del Pinell, a l’hora d’explicar l’etimologia de Brai primer apunta en la direcció correcta, però immediatament deriva vers una hipòtesi geològica del tot inversemblant, alhora que addueix l’existència de Bray fora de Catalunya, un fet que ens sembla irrellevant: “No està clar si Brai és una derivació de la partida del terme anomenada lo Broi, o correspon a la definició d’una formació del terreny que es produeix a les conques sedimentàries, quan les roques plàstiques del centre d’un anticlinal s’erosionen. [...]

De fet es troben poblacions amb el nom Bray a Irlanda, a la regió de la Borgonya francesa i al Pays de Bray al nord-est de París” (Serres, 2010, p. 233).

Tanmateix, en un article sobre els noms dels municipis de la Terra Alta publicat a La Vanguardia l’any 1974, Anton Monner i Estopinyà, autor d’un assaig sobre toponímia de Gandesa, arribava a la conclusió correcta: “Brai es una deformación de Broi y ésta de Broll. El Broi es una partida de su término municipal donde existe todavía una fortaleza de un señor feudal y cerca de la cual un broll d’aigua: una fuente” (M. d’Irto, 1974). Ara que ho sabem del cert, un segle després, què en farem? Validem una errada ortogràfica? Un mínim de dignitat com a país amant de la seva llengua obliga a bandejar el fictici Bray/ Brai, simplement fruit d’una badada ortogràfica. L’origen de Brai no és pas incert, és simplement la crònica d’una pífia pueril. Però la responsabilitat de què hagi perdurat durant un segle no és només imputable a la RSG. Tots els mecanismes de control de la qualitat toponímica, a casa nostra, han fracassat en el cas de la localitat de les Terres de l’Ebre, malgrat el lúcid advertiment en La Vanguardia signat per M. d’Irto.

73. Segona edició, 1986, vol. 5, p. 296.

–59–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

5. Conclusió La toponímia municipal és un camp on la interferència de criteris polítics és molt notable. S’hi barregen qüestions no només d’identitat local, sinó de costums, religioses, d’autodefinició cultural, d’afirmació comarcal, d’equilibris interns entre poblacions del terme, de creació de marca (branding) i, per descomptat, idiomàtiques. La temptació del poder per intervenir-hi és gran, perquè els noms dels municipis són elements fonamentals en la visualització de la pròpia personalitat territorial. Sovint la ingerència oficial parteix de la necessitat d’evitar confusions entre localitats homònimes. Així, un Estat que es vulgui unificat ha de vetllar per diferenciar clarament els elements que l’integren. Això és el que va impulsar la RSG amb el projecte de Foronda del 1906, aprovat el 1916, i fou també una de les motivacions bàsiques (no pas l’única ni la principal) de la reforma toponímica establerta per la Generalitat republicana el 1933.

La forma d’evitar les ambigüitats i confusions d’homonímia és afegir alguna mena de complement, ja sigui l’anteposició del nom del patró local o, més sovint, posposar a l’element fonamental del topònim un determinant de qualsevol mena, generalment de caire geogràfic.

Per això, i per la proximitat dels seus membres directius a l’elit política central, durant una bona colla d’anys la Real Sociedad Geográfica de Madrid va jugar el paper d’entitat assessora del ministeri de la Governació en qüestions toponímiques, principalment referides als determinants diacrítics. En temps de la Generalitat republicana, d’una forma més puntual, van tenir un paper semblant els geògrafs de la Ponència de divisió territorial presidida per Pau Vila, treballant conjuntament amb els filòlegs Casacuberta, Coromines i Fabra.

Malgrat que molts geògrafs catalans han participat (i encara ho fan) en els estudis toponímics, la Generalitat mai no ha demanat el parer de la Societat Catalana de Geografia (IEC) en afers de denominació municipal (ni de cap altra mena). Ens sembla un error greu. Creiem que el nostre estudi ho demostra: hem detectat una grossa errada en el nom oficial d’un municipi català; un nyap que durant un segle ha anat sortejat les successives revisions toponímiques d’experts lingüistes.

La intervenció d’una altra perspectiva metodològica i temàtica, dotada de la transversalitat d’anàlisi pròpia de la geografia, permetria una més acurada presa de decisions en el camp de la toponímia. Els noms de lloc són un afer massa important i complex per deixar-lo, només, en mans dels filòlegs.

Bibliografia Audi Ferrer, Pere (2012). “Diputats provincials prioratins durant la Restauració”. Bolduc.

Butlletí Cultural Informatiu de l’Arxiu General de Tarragona, núm. 12, p. 3-13.

–60–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Burgueño, Jesús (2014). Nomenclátor que comprende las poblaciones… de España (1860).

Edició de la informació referida a les terres de parla catalana. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

[Casacuberta, Josep M. de] (1924). Report dels treballs fets per l’Oficina de toponímia i onomàstica durant el bienni de 1922-1923. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Casanova, Emili (1995). “El projecte de nomenclàtor de la Real Sociedad Geográfica de España de 1907”, dins Materials de toponímia. València: Denes Comercial; Universitat de València; Generalitat Valenciana, vol. II, p. 1217-1244.

Coromines, Joan (1989-97). Onomasticon cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona: Curial-La Caixa, 8 vol.

D’Irto, M., àlies d’Anton Monner i Estopinyà (1974, 29 de maig). “Gandesa: necesaria revisión de los nombres de los municipios del partido. En el mapa de Cataluña recientemente editado por la Diputación de Barcelona existent errores toponímicos”. La Vanguardia Española, p. 40.

Generalitat de Catalunya (1933). Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Barcelona: Llibreria Bosch.

– (1937). La divisió territorial de Catalunya. Barcelona: Conselleria d’Economia.

Güell, Manel; Salvador-J. Rovira i Gómez [ed.] (2010). “Morera Llauradó, Emili”, dins Biografies de Tarragona. Benicarló: Onada, p. 133-135. https://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/arxiu-municipal-tarragona/difusio/dades-historiques-de-la-ciutat/ biografies-de-tarragona/biografies-de-tarragona.-volum-i-ii Lluch, Enric; Oriol Nel·lo (1983). La gènesi de la divisió territorial de Catalunya. Edició de documents de l’arxiu de la Ponència (1931-1936). Barcelona: Diputació de Barcelona.

Mancomunitat de Catalunya (1918): Nomenclàtor de les ciutats, viles i pobles de Catalunya.

Barcelona, Imp. Casa de Caritat.

Ministerio de Administraciones Públicas (2008). Variaciones de los municipios de España desde 1842. http://www.seap.minhap.es/dms/es/web/publicaciones/centro_de_publicaciones_de_la_sgt/ Monografias0/parrafo/011113/text_es_files/Variaciones-INTERNET.pdf Moll, Juli; Joan Tort (1985). Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Moran, Josep; Mar Batlle; Joan Anton Rabella (2002). Topònims catalans. Etimologia i pronúncia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Pérez de Guzmán y Gallo, Juan (1921). “Don Manuel de Foronda y Aguilera, marqués de Foronda.” Boletín de la Real Academia de la Historia, núm. 78, p. 79-82.

Puchades, Josep M. (1978). “Toponímia del planejament territorial a Catalunya”, Revista catalana de geografia, núm. 2, p. 229-288.

Real Sociedad Geográfica (1906). Proyecto de reformas en la nomenclatura geográfica de España. Madrid: Imp. Eduardo Arias. http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000144413&page=1 Rull, Xavier (2008). “Toponímia major de les Terres de l’Ebre i del Maestrat: divergència i adequació entre formes oficials i formes populars”. Beceroles, núm. 3, p. 33-35.

Serres Buenaventura, Antònia (2010). Els noms de lloc i de persona del Pinell de Brai. El Pinell de Brai: Pi del Broi.

Tormo Benavent, David (2016). “Horta, el Pinell i Vilalba... quan mos canviaren el nom”, Històries de la Terra Alta: http://blogscat.com/historiesta/2016/06/24/1916-2016-horta-el-pinell-i-vilalbaquan-mos-canviaren-el-nom/ Tort, Joan (2003). “Los cambios de nombre de los municipios durante la revolución y la Guerra Civil españolas (1936-1939)”. Scripta Nova, núm. 133. http://www.ub.edu/geocrit/ sn/sn-133.htm Vila, Pau (1977). “Qüestions de toponímia”, dins Selecció d’escrits de geografia. Barcelona: Curial, vol. I, p. 289-330, [1929-1937].

–61–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

Annex Modificacions toponímiques 1861-2016 (a banda de les reformes de 1916-17 i les esdevingudes en el període 1933-39) a) Canvis esdevinguts entre 1861 i 1915 Forma oficial 1860 Data de la modificació74 Nova forma oficial Canvi toponímic derivat d’una fusió municipal Arrós / Vila 1885 Arrós y Vila Canvi toponímic derivat d’un canvi de capitalitat Altet 1886 Figuerosa75 Alsamora 1911 Sant Esteve de la Sarga Aransá 1887 Musa y Aransá Aransís 1897 Sant Miquel de la Vall Batllíu de Sas 1897 Benés Castellnóu de Basella 1887 Basella Castisent 1887 Eroles76 77 Culera 1885 Port-Bóu Ortedó 1886 Serch Tabescan 1885 Lladorre78 Vallvert 1887 Montbrió de la Marca79 Preferència per una denominació geogràfica extensa Capsech 1912 Vall de Vianya80 Llerona 1913 Las Franquesas del Vallés Afegit d’un complement Bórjas 1908 Borjas Blancas Cabrera 1910 Cabrera de Igualada Cabrera 1910 Cabrera de Mataró Puigvert 1897 Puigvert de Agramunt Esmena ortogràfica Abellánes 1897 Avellanes Alcober 1910 Alcover Ayguafreda 1888 Aiguafreda81 Caldas de Monbuy82 1873 Caldas de Mombúy Ceballa del Condádo 1897 Savallá del Condado Monclar 1900 Montclar Monseny 1901 Montseny Novés 1887 Noves Raurell 1910 Rourell Ribarroija 1897 Ribarroja San Andrés de Alterri 1897 San Andrés del Terri San Felío de Codinas 1901 San Felíu de Codinas San Felío Saserra 1901 San Felíu Saserra San Martín de Sasgayolas 1897 San Martín Sasgayolas Tivenís 1900 Tivenys Torróija 1897 Torroja Víu de Llebata 1897 Viu de Llevata –62–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933) Forma oficial 1860 Castelldasens San Boy de Llusanés Sant Jáume dels Domenys Sant Vicéns dels Caldés 747576777879808182

Data de la modificació Canvi eufemístic 1910 Castellanització 1887 1910 1910

Nova forma oficial Castelldáns San Baudilio de Llusanés San Jaime dels Domenys San Vicente de Caldés

b) Canvis esdevinguts entre 1918 i 1932 Forma oficial prèvia al canvi Data de la modificació Nova forma oficial Canvi toponímic derivat d’una fusió municipal Castellbó / Valle de Castellbó 1922 Villa y Valle de Castellbó Lavid / Terrasola 1918 Torre-Lavit Afegit d’un complement Roda 1932 Roda del Ter83 Correcció o descastellanització Ametlla de Mar 1920 La Ametlla de Mar Castellón de Ampúrias 1930 Castelló de Ampurias San Martin Vell 1930 San Martívell San Salvador de Biaña 1920 San Salvador de Viaña Viloví de Oñá 1930 Viloví de Oñar Canvi eufemístic Puigtiñós 1917 Montferri Simplificació San Antonio de Vilanova San Antonio de Vilamajor 192084 de Vilamajor Adopció del nom del nucli principal Palau de Montagut 1930 San Jaime de Llierca85 Parróquia de Besalú 1922 San Ferreol86 83848586

74. La data indicada no sempre respon a una disposició legal específica; sovint correspon al primer cens de població o nomenclàtor on figura la novetat o bé al primer esment conegut al butlletí oficial de la província.

75. BOP Lleida 16-4-1886.

76. BOP Lleida 24-12-1887.

77. El 1934, en segregar-se de Portbou, recuperà la forma correcta Colera.

78. Llei publicada a la Gaceta de Madrid del 9-5-1885.

79. En la Gaceta de 5-5-1873 es descriu àmpliament el contenciós entre ambdós llocs per la capitalitat. Es desestima la petició i el president de la República, Pi i Margall, insta a la Diputació a “persuadir a ambos pueblos a que se incorporen a otros municipios”.

80. BOP Girona 7-3-1912.

81. Correcció efímera, perquè només figura en el nomenclàtor de 1888 (no així en el de 1900) i en els censos de població de 1897, 1900 i 1910. A partir de 1920 es reprèn la forma Ayguafreda.

82. Això en el nomenclàtor, en el cens de 1860 Caldas de Montbuy.

83. Gaceta de Madrid del 6-12-1932.

84. Encara que al BOP ja figura aquest nom més breu el 1900.

85. BOP Girona 15-2-1930, p. 72.

86. BN: SG.MSS/13/24.

–63–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

c) Canvis esdevinguts entre 1940 i 1975 Forma oficial prèvia al canvi Data de la modificació Nova forma oficial Canvi toponímic derivat d’una fusió municipal87 Alás / Serch 1970 Alás-Serch Aliñá / Figols de Orgañá 1972 Figols y Aliñá Anserall / Arcabell / Ars / 1970 Valles del Valira Bescaran / Civís Arabell / Villa y Valle de Castellbó 1970 Montferrer-Castellbó88 Aramunt / Claverol / Ortoneda / 1969 Pallars-Jussá Toralla-Serradell Aransís / Sant Cerni / 1970 Gabet de la Conca Sant Salvador de Toló Arañó / Pallargas 1974 Plans d’el Sio89 Arfa / Parroquia de Ortó / Pla de 1968 Ribera de Urgellet Sant Tirs / Tost Aristot / Toloríu 1970 Aristot-Toloríu Arós y Vila / Betlan / Escuñau / 1970 Viella-Mitg-Arán Gausach / Viella / Vilach Artiés / Bagerque / Gessa / 1968 Alto Arán Salardú / Tredós Avellanes / Santa Liña 1970 Avellanes-Santaliña90 Bahent / Gerri de la Sal / Mont1969 Baix Pallars cortés / Peramea Benavent de Tremp / Conques / Figuerola de Orcau / Isona / 1970 Isona y Conca d’Alla Orcau / Sant Romá de Abella Brocá / San Julián de Cerdanyola 1942 Guardiola de Berga Caixans / Urtg 1969 Fontanals de Cerdanya Camarasa / Fontllonga 1970 Camarasa-Fontllonga Castellás / La Guardia de Arés / 1972 Valls D’Aguilar Novés de Segre / Tahús Cruilles / Monells / San Sadurní 1974 Cruilles, Monells y San Sadurní Dosquers / Mayá de Moncal 1969 Maiá del Montcal Escaló / Jou / Unarre 1971 La Guingueta Estahón / Ribera de Cardós 1970 Vall de Cardós Florejachs / Torrefeta 1972 Torreflo Fonteta / Peratallada / Vulpellach 1975 Forallac Fornols / La Vansa 1973 La Vansa-Fornols Guardia de Tremp / Mur 1971 Castell de Mur Isil / Sorpe / Son del Pino / 1970 Alto Aneu Valencia de Areo Josa del Cadí / Tuixent 1973 Josa-Tuixent Juanetas / La Piña / San Esteban 1968 Vall de Bas de Bas / San Privat de Bas Manresana / Portell 1940 San Ramón91 Rocafort de Vallbona / Sant Martí 1971 Sant Martí de Río Corb92 de Maldá –64–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933) Forma oficial 1860

Data de la modificació

Nova forma oficial

Sant Antolí y Vilanova / Sant Pere 1971 Ribera del Dondara dels Arquells Vilalleons / Vilatorta 1946 San Julián de Vilatorta93 Canvi toponímic derivat d’un canvi de capitalitat Castelladral 1960 Navás Eroles 1940 Figols de Tremp94 San Juan de Fábregas 1955 Rupit95 San Martín de Riudeperas 1962 Calldetenes96 San Martín de Torruella 1963 San Juan de Torruella97 Sant Miquel de la Vall 1943 Aransís98 Serradell 1952 Toralla-Serradell99 Adopció del nom del nucli principal100 Begudá 1945 Sant Joan les Fonts101 Freixanet y Altadill 1957 San Guim de Freixanet102 Afegit o canvi de complement103 Bas 1961 San Esteban de Bas104 Bellver 1957 Bellver de Cerdaña105 Cabrera de Mataró 1967 Cabrera de Mar106 Castellet 1944 Castellet y Gornal107 Castellar 1954 Castellar del Vallés108 Esplugas 1957 Esplugas de Llobregat109 Malgrat 1966 Malgrat de Mar110 Montellá 1961 Montellá-Martinet111 Palausolitar 1940 Palau de Plegamáns Pla de Cabra 1953 Pla de Santa María112 San Juan de Vilasar 1975 Vilassar de Mar113 San Vicente de Llevaneras 1940 San Vicente de Montalt114 La Sellera 1940 La Sellera de Ter115 La Selva 1953 La Selva del Campo Vallfogona 1961 San Julián de Vallfogona116 Correcció o descastellanització Alcarraz 1944 Alcarrás117 Castellvell y Vilar 1957 Castellbell y Vilar118 Ribas de Fresser 1950 Ribas de Freser Ridaura 1940 Riudaura119 Salás de Pallás 1957 Salás de Pallars120 San Saturnino de Noya 1955 San Sadurní de Noya121 Villafranca del Panadés 1973 Vilafranca del Penedés122 Simplificació o retoc ortogràfic La Ametlla de Mar 1961 Ametlla de Mar123 La Cenia 1962 Cenia124 Masías de San Hipólito 1957 Masías de Voltregá125 de Voltregá Torre-Lavit 1950 Torrelavid126 Villanueva de Alpicat 1948 Alpicat127 –65–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933) 87888990919293949596979899100101102103104105106107108109110111112113114115116117118119120121122123124125126127

87. No hi comptem, doncs, les agregacions que no van modificar el nom d’un dels municipis.

88. La incorporació al nou municipi de Guils i Pallerols és una mica posterior (1972).

89. En el decret de fusió publicat al BOP de Lleida (23-3-1974) Sió figura accentuat, però en el BOE no.

90. En el censos trobem el segon terme com Santa Liña.

91. AGA: Inv. 11.13; caixa 4281, núm. 10.

92. El 1974 es va demanar, sense èxit, la catalanització de Río Corb en Riucorb (AGA: Inv. 11.13; caixa 4285, núm. 11).

93. Segons el decret de fusió, San Julián de Vilatorta ja era el nom oficial, però no l’hem pogut documentar en data anterior.

94. AGA: Inv. 11.13; caixa 2397, núm. 33.

95. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 1.

96. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 47.

97. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 9.

98. AGA: Inv. 11.13; caixa 2397, núm. 32. La data és aproximada, en tot cas el canvi ja és efectiu el 1943.

99. AGA: Inv. 11.13; caixa 4281, núm. 35.

100. El 1967 es va desestimar la petició de canvi de nom de Castillo de Aro per Playa de Aro (AGA: Inv. 11.13; caixa 4284, núm. 11).

101. AGA: Inv. 11.13; caixa 4281, núm. 9. L’orde del 7-12-1945 empra el nom grollerament traduït al castellà, San Juan las Fuentes, però el ministeri de la Governació va rectificar de seguida, adoptant el nom en català (BOP Girona 31-8-1946).

102. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 17.

103. El 1946 no va prosperar la iniciativa de canviar Santa Perpètua de Moguda per del Vallés (AGA: Inv. 11.13; caixa 4281, núm. 8).

104. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 3.

105. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 16.

106. AGA: Inv. 11.13; caixa 4284, núm. 9.

107. AGA: Inv. 11.13; caixa 4280, núm. 32.

108. AGA: Inv. 11.13; caixa 4281, núm. 43.

109. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 13.

110. AGA: Inv. 11.13; caixa 4284, núm. 6.

111. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 45. El 1937 ja s’havia aprovat la forma Montellà i Martinet (Generalitat, 1937, p. 111).

112. AGA: Inv. 11.13; caixa 4281, núm. 41.

113. AGA: Inv. 11.13; caixa 4285, núm. 13.

114. A partir del cens de 1950 apareix escrit Mont-Alt. Sobre l’origen del canvi: Vila, 1977, p. 304.

115. AGA: Inv. 11.13; caixa 2397, núm. 26; BOP Girona 12-12-1940.

116. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 44.

117. AGA: Inv. 11.14; caixa 4344, núm. 6. BOP Lleida 30-3-1944.

118. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 12.

119. Riudaura ja apareix com a denominació oficial en els nomenclàtors de 1860 i 1873, però només un cens (1860) la recull abans de 1940.

120. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 18.

121. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 2. Puchades, 1978, p. 243.

122. AGA: Inv. 11.13; caixa 4285, núm. 9.

123. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 46.

124. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 6.

125. AGA: Inv. 11.13; caixa 4282, núm. 14.

126. AGA: Inv. 11.13; caixa 4281, núm. 20.

127. AGA: Inv. 11.13; caixa 4281, núm. 14.

–66–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933)

d) Canvis esdevinguts entre 1976 i 2016, al marge de l’aspecte estrictament idiomàtic i de l’adopció de les formes propugnades el 1933128 Forma oficial prèvia al canvi Data de la modificació Nova forma oficial Canvi toponímic derivat d’una fusió municipal Pruit / Rupit 1977 Rupit-Pruit Canvi toponímic destinat a fer palesa la capitalitat Aristot i Toloriu 1989 el Pont de Bar Baleñá 1981 els Hostalets de Balenyà Pierola 1987 els Hostalets de Pierola Montmany-Figaró 1994 Figaró-Montmany Rocafort y Vilumara 1982 el Pont de Vilomara i Rocafort Santa Perpètua de Gaià 1995 Pontils Afegit o canvi de complement Alfara 1984 Alfara de Carles Badia 1995 Badia del Vallès Bigas 1983 Bigues i Riells Boadella d’Empordà 2004 Boadella i les Escaules Cànoves 1989 Cànoves i Samalús Castillo de Aro 1984 Castell-Platja d’Aro Corbera 1984 Corbera d’Ebre Fogars de Tordera 1998 Fogars de la Selva Guardiola de Berga 1981 Guardiola de Berguedà La Guingueta 1984 la Guingueta d’Àneu Lles 1994 Lles de Cerdanya Montagut 2002 Montagut i Oix Montmany 1984 Montmany-Figaró Pachs 1980 Pacs del Penedès Palau de Plegamans 2000 Palau-solità i Plegamans Passanant 2005 Passanant i Belltall Pineda 1984 Pineda de Mar Riells 1983 Riells i Viabrea Riu 1997 Riu de Cerdanya San Quírico de Tarrasa 1983 Sant Quirze del Vallès Sarroca 1983 Sarroca de Lleida Saus 2006 Saus, Camallera i Llampaies Tossa 1985 Tossa de Mar Vandellòs 1990 Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Vilaseca 1984 Vila-seca i Salou Vimbodí 2006 Vimbodí i Poblet Desaglutinació 1994 Torrefeta i Florejacs Torreflor129 Implantació del nom reivindicat durant la República Pobla de la Granadella 1983 Bellaguarda Simplificació Camarasa-Fontllonga 1981 Camarasa –67–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 35-68

Jesús Burgueño i Albert Aubet

Les reformes de la toponímia municipal impulsades per la RSG (1916) i la Generalitat (1933) Forma oficial 1860

Data de la modificació

Nova forma oficial

Santa María de Martorellas 1984 Santa Maria de Martorelles de Arriba els Hostalets de Balenyà 1991 Balenyà Vila-seca i Salou 1994 Vila-seca Preferència per una denominació geogràfica extensa Barruera 1996 la Vall de Boí Correcció geogràfica Pallars Jussà 1995 Conca de Dalt

128129

128. Amb tot convé esmentar dos casos recents de validació de la proposta de 1933 que afecten determinants: Roda de Berà (2012) i l’Esquirol en comptes de Santa Maria de Corcó (2014).

129. No fou pròpiament una correcció lingüística el canvi previ, el 1983, de Torreflo a Torreflor.

–68–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 69-86 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.110

La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global1 Eduard Montesinos

Departament de Geografia Universitat de Barcelona emontesinos@ub.edu

Resum Existeix una relació dialèctica entre processos globals i localitats. Les transformacions globals són condicionants per als llocs, però aquests també tenen capacitat per marcar la seva pròpia empremta. Es presenta una mostra empírica d’aquest debat teòric a partir del cas de Manresa. S’analitza el procés de desindustrialització de la ciutat en els darrers 40 anys a través de la revisió dels documents fonamentals publicats sobre la temàtica i de les estadístiques disponibles. També s’analitzen les estratègies per fer front a aquest procés d’alguns agents locals de la ciutat, en base a entrevistes semiestructurades. Es constata que a Manresa, a diferència del que ocorre a altres indrets, els principals agents han estat incapaços de fer front comú per resoldre els problemes que la ciutat té plantejats.

Cal, aleshores, posar atenció a les iniciatives sorgides fora de les institucions polítiques o econòmiques.

Paraules clau: desindustrialització, iniciativa local, ciutat postfordista, Manresa

Resumen: La reestructuración postfordista en Manresa: estrategias de los agentes locales en una lógica global Existe una relación dialéctica entre procesos globales y localidades. Las transformaciones globales son condicionantes para los lugares, pero estos también tienen capacidad para 1. L’article és una versió reduïda del treball final de grau titulat “Agents i estratègies locals en una vella ciutat industrial.

El cas de Manresa”, que va rebre un accèssit a la 20a edició del premi Lluís Casassas i Simó (2014). L’autor agraeix a la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia l’oportunitat de poder-lo presentar al Fifth EUGEO Congress on the Geography of Europe, el dia 1 de setembre de 2015 a Budapest (Hongria), sota el títol “Local strategies facing global economic restructuring. The case of a Catalan old industrial city”.

–69–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

marcar su propia impronta. Se presenta una muestra empírica de este debate teórico a partir del caso de Manresa. Se analiza el proceso de desindustrialización de la ciudad en los últimos 40 años a través de la revisión de los documentos fundamentales publicados sobre la temática y de las estadísticas disponibles. También se analizan las estrategias para hacer frente a este proceso de algunos agentes locales de la ciudad, en base a entrevistas semiestructuradas. Se constata que en Manresa, a diferencia de lo que ocurre en otros sitios, los principales agentes locales han sido incapaces de hacer frente común para resolver los problemas que la ciudad tiene planteados. Es necesario, entonces, poner atención a las iniciativas surgidas fuera de las instituciones políticas o económicas.

Palabras clave: desindustrialización, iniciativa local, ciudad postfordista, Manresa.

Abstract: The postfordist restructuring in Manresa: local agents’ strategies in a global logic There is a dialectical relationship between global processes and localities. Global transformations condition places, but places also have the capacity to follow their own track. An empirical sample of this theoretical discussion is presented here through the case of Manresa. The city’s process of deindustrialization in the last 40 years is analysed from the revision of the essential publications about the topic and the available statistics.

The strategies to face this process of some local agents of the city are also analysed, based on semi-structured interviews. It is noted that unlike other places, in Manresa, the main local agents have been unable to construct a common front to solve the problems that the city is facing. It is necessary, therefore, to pay attention to the initiatives arising outside political or economic institutions.

Keywords: deindustrialization, local initiative, postfordist city, Manresa.

* * *

1. Introducció En aquest text es presenta una diagnosi del procés de desindustrialització de la ciutat de Manresa en els darrers 40 anys, així com de les principals estratègies que els agents locals han endegat per a fer-hi front.

Els resultats de la recerca realitzada s’engloben en un programa més ampli, de renovació de la geografia regional de Catalunya. Tal com apuntava Abel Albet en la segona conferència commemorativa dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’Editorial Aedos, organitzada per la Societat Catalana de Geografia (Sau, 2015), en els darrers anys els i les geògrafes catalanes han produït molt poques geografies regionals.2 Un dels motius, argumentava Albet en aquella ocasió, pot ser que la geografia acadèmica actual, en allunyar-se de l’escola vidaliana, ho ha fet també de les 2. D’entre els principals esforços posteriors a l’obra dirigida per Lluís Solé Sabarís per crear una obra sistemàtica sobre la geografia del nostre país, destaquen la Gran Geografia Comarcal o la Geografia General dels Països Catalans, ambdues publicades pel Grup Enciclopèdia Catalana. Aviat, però, es compliran 25 anys de la darrera d’aquestes publicacions.

–70–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

grans obres descriptives de caràcter regional. Tanmateix, és possible concebre una geografia més interpretativa, adaptada a la complexitat de la societat actual, amb un enfocament regional. En els darrers anys s’han elaborat investigacions des d’aquesta perspectiva (per exemple Frago, 2011), que poden ser el punt de partida per a la construcció d’una nova geografia de Catalunya.

L’enfocament del present treball té molts punts en comú amb el que es va anomenar “estudi de localitats” a la geografia britànica dels anys vuitanta (Massey, 1990). Aquesta perspectiva, que es va iniciar amb obres tan influents com Spatial Divisions of Labour de Doreen Massey (1984), tenia en l’anàlisi interescalar una de les seves senyes d’identitat. Tradicionalment, s’havia posat l’èmfasi en les repercussions de les transformacions globals a les localitats, però aquesta línia d’anàlisi insistia que la interacció és mútua, i els llocs també tenen capacitat per marcar la seva pròpia empremta en els processos globals.

Tot plegat s’emmarcava en un moment històric molt concret: la imposició del programa politicoeconòmic neoliberal al món occidental, després de les greus crisis estructurals ocorregudes des dels anys setanta. No és casualitat que a partir de 2008, moment en el qual la crisi sistèmica del capitalisme ha tornat amb forces renovades, la reivindicació de les possibilitats de les localitats i l’agenda d’investigació en geografia que hi va associada hagin revifat.

Quant al mètode i les fonts, el primer pas ha estat una anàlisi i síntesi dels principals documents publicats sobre la industrialització a Catalunya i a Manresa, des del segle xix fins als anys setanta del s. xx. Posteriorment, s’ha dut a terme una anàlisi multiescalar de l’evolució d’algunes dades disponibles sobre la indústria des de la dècada dels setanta fins a l’actualitat, sobretot provinents de fonts estatals i estudis monogràfics de diferents institucions privades. Finalment, també s’han analitzat els discursos envers la desindustrialització i els projectes de futurs d’alguns agents locals de la ciutat a partir d’entrevistes semiestructurades.3 Aquestes diferents etapes metodològiques es reflecteixen en els apartats del present article. Després d’aquesta introducció es presenten sintèticament, i com a contextualització, els treballs de caràcter històric més rellevants sobre la indústria catalana i manresana, i a continuació s’explica l’enfocament teòric escollit per analitzar les dades empíriques recollides en aquesta investigació, que es desenvolupen en els dos següents apartats.

Primer, una caracterització de l’evolució del sector industrial Manresa, amb les estadístiques més significatives per explicar el procés de desindustrialització.

3. Es van realitzar un total de 12 entrevistes d’una hora de durada, aproximadament, a persones vinculades a les principals institucions de la ciutat, a les quals se’ls demanava que expliquessin la seva diagnosi sobre la situació actual de la ciutat, les seves estratègies per resoldre els dèficits que identificaven i l’estat actual de la implementació d’aquestes. Entre les persones entrevistades hi havia representants de l’Ajuntament (actuals i anteriors càrrecs electes i caps dels serveis tècnics), la Cambra de Comerç i Indústria, la Unió de Botiguers i Comerciants, la xarxa d’hospitals de la ciutat (Althaia), el Centre Tecnològic de Manresa (CTM), la Comissió en Defensa del Patrimoni del Centre d’Estudis del Bages i l’Associació Cultural El Galliner. Es poden consultar les fitxes completes de les entrevistes a Montesinos (2013a, p. 66-67).

–71–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Segon, una mostra de les estratègies d’alguns agents locals de la ciutat a través de la diagnosi que fan de la situació actual i dels seus projectes de futur. Finalment, es presenten unes conclusions que fan referència als resultats obtinguts i als reptes que planteja aquesta línia de recerca.

2. Antecedents i estat de la qüestió Cal cercar els orígens remots de la indústria catalana en la tradició manufacturera, que a la segona meitat del segle xviii ja era prou destacable (Vilar, 1966, p. 77). En moltes ciutats i viles hi havia un bon nombre d’artesans i comerciants estimulats pel mercat local i pels intercanvis amb el continent americà, i Manresa, com a centre regional, no n’era una excepció (Vilà-Valentí, 1964, p. 475). El sector tèxtil era el que tenia més pes al conjunt de Catalunya i Manresa, concretament, destacava per l’especialització en la seda, com a llegat d’una important tradició a la ciutat (Vila, 1928-36, p. 212). La mecanització va permetre, ja al segle xix, difondre la indústria per bona part del territori català des del primer focus industrialitzat, la ciutat de Barcelona, que s’havia convertit en un pol comercial rellevant a escala mediterrània.

Els fabricants manresans es van adaptar a la demanda i en construir les grans fàbriques del segle xix ja no invertiren en la sederia, sinó en els filats i teixits de cotó, en sintonia amb la resta de l’espai industrial català encapçalat per Barcelona. Aquest és el sector que va funcionar com a motor de desenvolupament, estimulant la resta d’activitats i convertint-se en la base econòmica de la ciutat.

L’abast d’aquesta revolució, tal com mostra la figura 1, va anar molt més enllà de la dimensió productiva. L’acumulació de riquesa que es va produir al voltant de la indústria tèxtil cotonera va generar una important atracció de població i un impuls de l’ocupació. Això, al seu torn, va fer augmentar la demanda de béns i serveis i va possibilitar un salt de qualitat en la dimensió reproductiva.

Les importants transformacions urbanes de l’època, recollides a la tesi doctoral de Josep Oliveras (1985, 1986) són el testimoni que n’ha quedat.

La indústria tèxtil de Manresa va sorgir d’iniciatives de dues naturaleses.

Per una banda, existien iniciatives autòctones, com les liderades per alguns dels antics artesans que van esdevenir petits productors amb èxit (Oliveras, 1985, p. 43). Per una altra banda, hi havia un altre grup conformat pels grans capitalistes barcelonins que deslocalitzaven la seva producció cap a l’interior català buscant energia i força de treball barates i baixa conflictivitat laboral.

Durant el segle xix i principis del xx, el primer grup va ser el pioner i el més important en termes econòmics. És per aquest motiu que es considera la Manresa d’aquella època com un centre industrial. Un centre secundari, subordinat al gran centre barceloní, però un centre en definitiva. El mateix es pot dir d’altres ciutats catalanes de característiques semblants com Terrassa, Sabadell, Mataró o Igualada, que van experimentar un desenvolupament de primer ordre durant aquells anys.

–72–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Figura 1. El model de desenvolupament de Manresa en el segle xix

Font: Oliveras, 1986, p. 268.

Aquest model industrial molt intensiu en treball i poc en capital, però, va entrar en crisi a mitjan segle xx. L’electrificació va alliberar de la dependència de les fonts d’energia per a la localització de les fàbriques. Les conseqüències van ser la diversificació de la base industrial en noves branques d’activitat i l’ampliació de l’àrea d’influència de Barcelona. El balanç va ser positiu en termes generals per a la indústria de Catalunya, però des de l’òptica manresana el resultat va ser una pèrdua de pes específic. Les causes fonamentals es troben en les pautes de localització: la vall del Llobregat va quedar marginada en la nova xarxa d’autopistes que es construí entre 1960 i 1975 (Llussà, 2002, p. 98-100).

El model de producció fordista s’esgotava i l’economia espanyola s’obria cap a l’exterior. La falta d’innovació era permanent i quan van aparèixer els primers símptomes de la globalització, la indústria tradicional va arribar al col·lapse.

Era l’època dels acomiadaments massius i del tancament de moltes fàbriques.

Les tensions socials es veien amortitzades pels subsidis i les indemnitzacions, però el malestar de la societat local era patent. La identitat obrera dels habitants de la ciutat i la percepció que aquesta s’esfondrava, queda reflectida en un document d’alt valor històric anomenat Pacte del Bages, redactat per un nombre significatiu d’agents locals de tots els colors ideològics el 1977. Un fragment significatiu seria: “Pot considerar-se aquesta comarca com una autèntica zona catastròfica per motius econòmics, zona a la qual el Govern de l’Estat i el de la Generalitat hi haurien de donar una atenció especial, per evitar l’enfonsament d’una de les zones industrials de més tradició de Catalunya.” (Llussà, 2002, p. 323).

–73–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Les estratègies dels governs als quals apel·laven anaven per altres vies. Estaven, de fet, subordinades als paràmetres econòmics mundials segons els quals l’activitat econòmica tendia a la concentració espacial per poder competir. S’estructurà, d’aquesta manera, un nou espai industrial català en el qual Barcelona continuava sent el centre absolut. Amb la diferència respecte l’esquema anterior que, substancialment, ja era l’únic centre existent. I tot plegat en un context en què es percebia l’activitat industrial com a endarrerida i s’apostava decididament per la terciarització de l’economia, enviant cap a la perifèria barcelonina totes les fàbriques. Però, novament, Manresa quedà fora d’aquesta deslocalització.

L’interès acadèmic per les economies locals en el context català es remunta, no de forma fortuïta, als anys vuitanta del segle passat. Una de les principals manifestacions és la sèrie d’estudis encapçalada per l’economista Pere Lleonart (Lleonart, Freixas i Garcia, 1986). El seu equip de treball va arribar a unes conclusions respecte la ciutat de Manresa que són recurrents als estudis posteriors: ciutat industrial tradicional i poc innovadora, però amb un seguit de potencialitats que hi fan atractiva la localització de l’activitat econòmica: diversificació sectorial, bon nivell de capital humà, medi ambient comparativament millor que el de l’aglomeració urbana barcelonina, etc.

De forma simultània, a la mateixa ciutat van sorgir iniciatives que van confluir en la redacció d’un manifest anomenat El Bages: una comarca a la recerca del seu futur. Aquest va ser el germen que va conduir a la realització d’un programa anomenat El Bages cap a l’any 2000, en el qual van participar bona part dels agents locals més significatius i que va finalitzar amb l’elaboració d’un informe de conclusions que va ser posat a disposició de les institucions i la ciutadania de la comarca (Consell Comarcal del Bages, 1991). En la mateixa línia, el Centre d’Estudis del Bages va organitzar l’any 1994 una jornada titulada Estratègies de futur per a les ciutats mitjanes de Catalunya, en la qual es va profunditzar en les idees de Bages 2000, amb una contextualització catalana i europea.

En aquests programes es donava una importància estratègica a la indústria de Manresa i rodalia com a impulsora del desenvolupament de tota la seva àrea d’influència, per tal d’evitar el que s’ha anomenat “cercle de la desvitalització local”, que consisteix en una situació de crisi que: “produiria l’èxode dels joves i del personal especialitzat, fet que empobriria la població i l’envelliria; això afavoriria la desmobilització, l’apatia, la pèrdua de confiança i incrementaria la mentalitat de clients de l’assistència social [...], es produiria esclerosi entre els líders i l’empresariat local seguida del desinterès per la política local i la vida comunitària, [...] per anar engrandint la desvitalització local” (Oliveras, 1997, p. 12).

Recentment hi ha hagut importants reflexions teòriques i aplicades al voltant de l’acolliment d’activitat industrial per part de les ciutats catalanes (Buhigas, 2014). La profunda crisi actual ha fet canviar el discurs acceptat sobre l’economia avançada i s’està generant un consens sobre la necessitat de tornar a atreure la indústria a les nostres ciutats en clau de desenvolupament econòmic, fet que ha –74–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

anat de la mà de noves tendències en l’economia mundial que semblen matisar l’estructura espacial del treball de les darreres dècades, fent que algunes manufactures es relocalitzin als països occidentals. Es detecten noves inquietuds socials i territorials que aposten per plans de reindustrialització a l’àrea metropolitana de Barcelona. Malauradament, sembla que la llavor que va germinar als anys vuitanta i noranta amb la creació dels programes col·lectius de treball al Bages sobre aquestes qüestions no ha tingut continuïtat. No es visualitzen aquestes inquietuds a l’àrea urbana de Manresa ni a la seva comarca.

3. Fonamentació teòrica Existeixen una sèrie d’interpretacions teòriques que relacionen els conceptes de base productiva, desindustrialització, terciarització, reestructuració urbana i agència local. Ron Martin (1988) en presenta algunes d’elles, que tenen en comú l’enfocament històric i estructural.

Hi ha autors que han conceptualitzat les reestructuracions econòmiques que s’inicien a la dècada dels setanta com la cinquena onada de Kondratiev (1935; Hall, 1985). Aquest economista rus i alguns dels continuadors de la seva obra, entre els quals destaca l’austríac Joseph Schumpeter, van teoritzar que el sistema econòmic capitalista té uns cicles recurrents de llarga durada, esperonats per les grans revolucions tecnològiques. No hi ha consens en la durada exacta d’aquests cicles, tot i que Kondratiev i Schumpeter van donar com a bona la xifra de 55 anys. Al darrer terç de segle xx, doncs, s’entra en un nou cicle que comporta una fase de transició en la qual opera el famós concepte schumpeterià de la “destrucció creativa” (Schumpeter, 1939), és a dir, l’arraconament de les velles activitats econòmiques per unes de noves que regeneren el cicle d’acumulació.

Altres punts de vista posen l’èmfasi en l’emergència d’un nou liberalisme econòmic, a partir de la incompatibilitat estructural entre l’economia de mercat i les polítiques socials impulsades per l’estat (el que popularment es coneix com a Estat del Benestar). El marc de referència és un nou paradigma sociotècnic batejat com a postmodernitat, en oposició al període històric que es deixa enrere, la modernitat (Harvey, 1989). Alguns teoritzadors prefereixen parlar de la fi del “capitalisme organitzat” i l’inici d’un nou “capitalisme desorganitzat”, tot i que el discurs acadèmic que ha percolat fins a les masses és aquell que s’expressa en els següents termes: s’ha esdevingut un canvi d’acumulació capitalista, des d’un basat en la producció fordista a un altre que podem anomenar postfordista i es caracteritza per la producció flexible.

Com es plasma aquesta estructura socioeconòmica a l’espai geogràfic? Segons Massey (1984) una manera de dur a terme aquesta anàlisi consisteix en posar atenció a les relacions de producció, ja que aquest esdevé un dels àmbits econòmics fonamentals a partir dels quals s’organitzen els diferents grups d’agents –75–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

o actors socials.4 La lluita de classes es produeix també en l’espai i aquesta és la causa per la qual existeixen ciutats o regions que estableixen unes relacions jeràrquiques de poder i control envers altres. L’exemple que sempre es posa és el de la companyia que localitza les fases del treball amb més valor afegit (disseny, gestió) en un país occidental i trasllada les plantes de producció allà on el treball és més barat, sovint a un país asiàtic o llatinoamericà. No obstant, aquesta relació de subordinació es pot esdevenir a qualsevol escala geogràfica, com pretén demostrar aquest treball. És important, també, retenir que el sentit d’aquestes relacions de poder no està preestablert i és dinàmic en el temps gràcies al joc de forces que s’estableix entre els interessos dels diferents agents socials. Existeix, doncs, una gran contingència històrica.

En els darrers 40 anys, el resultat d’aquesta tensió ha estat l’increment de les desigualtats espacials, és a dir, en termes generals el capital ha guanyat poder polític al treball i això ha cristal·litzat en una distribució de la riquesa cada vegada més concentrada en les regions que posseeixen les fases de producció amb més valor afegit. Centrant l’anàlisi en les velles regions industrials, en la línia de l’argument desenvolupat, la majoria d’elles formen part de la vella economia, aquella que queda anorreada per la destrucció creativa que arriba de la mà de les noves activitats econòmiques generades al sí de la revolució tecnològica. La desindustrialització d’aquestes regions es pot conceptualitzar com una situació que ve donada pel context socioeconòmic d’escales més petites i és entomada per les localitats. Aquestes, a través de la seva xarxa d’agents, desenvolupa i executa una estratègia d’acció amb el benentès que en els darrers anys la competència ja no és d’abast nacional sinó global (Knox, Agnew i McCarthy, 2008).

Sovint s’ha plantejat que la solució, sempre de mitjà i llarg termini, passa per endegar estratègies de desenvolupament endogen en línia amb les noves activitats econòmiques que sorgeixen de la revolució tecnològica (Benito del Pozo, 2012). No obstant, alguns autors recorden que la innovació es produeix de forma altament concentrada en l’espai i que les velles regions industrials estan en desavantatge respecte les grans ciutats en termes de tradició emprenedora i atracció de talent, per la qual cosa seria més encertat per a elles centrar-se en aprofitar les economies externes i els efectes d’arrossegament que es generen a les metròpolis (Hall, 1985; Méndez, 1998; Caravaca i Méndez, 2003).

El debat es pot abordar des d’una multitud de dimensions. En el fil argumental que se segueix aquí interessa en concret una de les preguntes: a llarg termini i amb visió estratègica, és més interessant per a les velles regions industrials seguir-se especialitzant en economia industrial o canviar cap als serveis? Els arguments són variats i a continuació s’ofereix una breu síntesi dels més rellevants (Massey, 1988). Per una banda, hi ha qui defensa que l’especialització 4. Existeix un ampli debat a l’hora de definir les diferències entre agent i actor social. En aquest treball s’opta, en consonància amb algunes obres de gran abast (com Capel, 2013), per considerar la potencial capacitat d’agència de tots els grups humans, ostentin o no el poder polític en un moment determinat.

–76–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

econòmica d’una localitat s’ha d’encaminar cap al sector on es posseeix un millor avantatge competitiu. Aquest sector pot ser la indústria, però a escala local pot ben bé ser una activitat terciària com les finances o el turisme. En aquest sentit, la terciarització de l’economia no es veu com un element negatiu.

Tanmateix, per una altra banda, hi ha un altre grup d’autors que expliquen els avantatges a llarg termini de l’especialització industrial, element al qual no es pot renunciar segons el seu criteri. Entre aquests avantatges destaquen: 1) La major predisposició de la indústria a adoptar canvis tècnics, que repercuteix en una productivitat més elevada i, per tant, una major quantitat i qualitat de llocs de treball. 2) L’aparició dels rendiments decreixents a escala, fenomen pel qual a la indústria, a diferència del que ocorre al sector serveis, la productivitat és major a mesura que augmenta la producció. Des d’aquest prisma, la terciarització de l’economia dels països occidentals pot veure’s com una estratègia del capital per augmentar els beneficis a llarg termini a costa de la precarització de les condicions de vida de la classe treballadora, que al mateix temps, pel mateix procés, perd la consciència d’ella mateixa i, per tant, bona part de la seva capacitat de mobilització.

Figura 2. Esquema interpretatiu de l’enfocament teòric.

Seguint la figura 2, en la barra inferior hi ha un eix temporal que abasta 250 anys. S’ha de prendre amb caràcter aproximatiu. En la barra superior s’indiquen els efectes de les reestructuracions de la base productiva. Als ovals s’hi representen els successius estrats, entesos com els models de distribució de l’activitat econòmica que posseeix un lloc dins un territori més ampli en un moment determinat (Massey, 1979). Les espirals signifiquen els períodes de transició entre un estrat i l’altre que, és clar, no es poden delimitar de manera precisa. Aquests períodes de transició són el que s’entén per reestructuració de la base productiva. El sistema es reorganitza i els llocs han d’adoptar nous papers seguint la lògica d’escales més petites, tot i que depenent de l’èxit de les seves estratègies, assoliran un estatus o un altre.

Així, s’entén que al segle xix hi havia a Manresa una base productiva sòlida que comportava iniciativa local. S’argumenta que el desenvolupament de la ciutat era dinàmic. Aquesta situació es manté aproximadament fins a la segona meitat del segle xx, quan es produeix una reestructuració del sistema capitalista que incideix a Manresa a través de la desindustrialització. Llavors hi ha una pèrdua de la base productiva precedent que no es reemplaça per cap alternativa prou consistent. Això suposa un debilitament del desenvolupament local.

–77–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Actualment hi ha una nova reestructuració del sistema que ha de conduir a una nova distribució de l’activitat econòmica. La hipòtesi és que des de Manresa es treballa per superar la feblesa de l’economia local. En els següents apartats s’aporten dades que serveixen per comprovar aquesta afirmació. En tot cas, en el debat terciarització-industrialització, l’autor es posiciona per al cas manresà amb els arguments industrialistes. El motiu és que, com quedarà palès més endavant, l’àrea urbana de Manresa no disposa d’un gran avantatge competitiu en cap sector terciari dels que tenen més pes dins l’economia.

4. L’evolució del sector industrial manresà (1970-2010) En els darrers 40 anys, la pèrdua de llocs de treball als sectors primari i secundari i l’augment del pes relatiu del sector terciari i la construcció és un fenomen comú a Catalunya i els països amb contextos similars. Tanmateix, no tots els territoris tenien la mateixa situació de partida. A Manresa, la proporció de població ocupada a la indústria ha estat tradicionalment més alta que la mitjana catalana i, de fet, continua sent-ho en l’actualitat. En la divisió espacial del treball que s’ha anat estructurant en l’espai industrial català, la regió central ha tingut tradicionalment el paper de nucli productor.

Això significà, com s’ha explicat en el segon apartat, que als primers anys de segle xx una ingent quantitat de població treballava a les fàbriques perquè aquestes necessitaven molta mà d’obra. La indústria es convertí en la base i el motor econòmic. Però també va significar, a partir del darrer terç de segle, que aquestes regions han estat les més afectades per les reestructuracions que comporten les deslocalitzacions fabrils. Segons dades censals i padronals, de 1970 a 2010 a Catalunya es van reduir un 44% els llocs de treball industrial, mentre que al mateix període va haver-hi una reducció del 61% a Manresa. És important tenir en compte que en aquests moments les indústries que són la referència de la ciutat ja no es troben dins el nucli urbà, per la qual cosa l’estructura espacial de la ciutat s’ha transformat. Per aquest motiu algunes de les dades que es mostren a continuació fan referència a la comarca del Bages en conjunt i no només al municipi de Manresa.

Per caracteritzar la reestructuració del sector secundari es pot dir que, a grans trets, la indústria manresana (al igual que la catalana) ha passat de l’hegemonia tèxtil a l’hegemonia del metall. La crisi del tèxtil s’atenuà en part per la reconversió de moltes fàbriques cap al ram del metall. Aquest és el sector estratègic des que a Catalunya es va deixar de filar i teixir massivament.

L’esfondrament del tèxtil es constata novament amb les dades censals i padronals: el 2010 només quedaven al Bages 1.613 dels 18.368 llocs de treball que existien en aquest sector el 1970. La tendència en la resta de sectors és també la pèrdua sostinguda de l’ocupació, tot i que al sector del metall només es van reduir 360 dels 4.419 llocs de treball. En canvi, la nova indústria sorgeix amb –78–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

més força a Barcelona i rodalia i això es nota en el repunt del sector químic en el conjunt de Catalunya i en la major proporció de nous llocs de treball en noves activitats tecnològiques; fenòmens que no es perceben amb les dades de Manresa i la resta del seu sistema urbà.

Quant a la població desocupada, les dades que existeixen no estan gaire desagregades, però són suficients per intuir les tendències generals. La població de la Catalunya Central presenta proporcions més grans d’atur registrat que el conjunt català (fig. 3), un indicador que mostra la situació laboralment desfavorable de l’interior català en la reestructuració industrial que s’ha produït en les darreres dècades i que fa pensar que, més enllà de les conjuntures econòmiques, la quantitat de població en atur que hi havia als anys vuitanta no ha estat reabsorbida pel mercat laboral.

Figura 3. Aturats en la indústria tèxtil i sectors relacionats: 1991 (esquerra) i 2006 (dreta). Proporció sobre el total d’aturats.

Elaboració pròpia a partir de dades d’Idescat.

El canvi en l’estructura productiva ha vingut acompanyat d’un canvi en l’estructura empresarial. La tendència és que cada vegada els establiments siguin més de dimensió mitjana. Els microestabliments i els grans complexos fabrils han deixat de ser competitius. La dinàmica general és l’aglomeració i la flexibilització, el que en districtes industrials més potents es denomina clústers.

Aquesta reestructuració és d’una importància cabdal, perquè fins als anys setanta la indústria manresana es fonamentava en aquests dos puntals: les grans fàbriques i els seus tallers auxiliars.

La situació actual és una conseqüència de l’intent d’adaptació als canvis que imposa l’economia global. Malgrat tot, cal constatar quin és el lloc que ocupen les indústries d’avui en la cadena del valor afegir: si és alt o si continua sent baix com en la indústria tradicional, la qual gairebé en la seva totalitat es –79–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

basava en la fabricació de productes intermedis, no finals. Aquesta és una de les qüestions fonamentals, i es reprendrà, juntament amb altres reflexions, per concloure aquest apartat.

Analitzant les empreses industrials de la comarca amb més de 100 treballadors segons el tipus de control,5 a partir del Registre d’Establiments Industrials de Catalunya, s’observa que les empreses amb propietaris locals són menys vulnerables davant les deslocalitzacions. L’any 1986, l’antiga estructura de grans fàbriques exògenes i petites empreses locals, tot i trobar-se en el seu període final, encara es mantenia. De les fàbriques de més de 100 treballadors, les empreses foranes comptaven amb 3.940 llocs de treball en 9 empreses, mentre que les locals en tenien 850 en 7. En canvi, l’any 2011 la situació es capgira perquè queden 8 empreses foranes de més de 100 treballadors, però ja només ocupen a 2.099 persones, mentre que les empreses locals amb una dimensió mitjana o gran ja són 13 i ocupen a 2.304 treballadors.

De les empreses foranes han marxat les més grans i es mantenen les mitjanes i s’evidencia el fet que el Bages és vist des de fora com un districte industrial especialitzat en el metall. De les locals, les que a finals dels vuitanta eren petites, ara esdevenen mitjanes i estableixen un cert equilibri entre control forà i control local. No cal mitificar les empreses locals, que es regeixen pels mateixos paràmetres econòmics que les foranes, però sí que és una dada a tenir en compte ja que si una empresa té la seva seu social al territori, no només és menys probable que s’acabi deslocalitzant, sinó que la producció de la riquesa se sol reproduir al mateix territori i no marxa d’aquest.

Des d’un enfocament multiescalar, cal preguntar-se la causa d’aquesta evolució.

Quan la indústria manresana va haver de competir amb països llunyans perquè les innovacions en infraestructures del transport i la comunicació ja ho feien possible, els seus sectors tradicionals (en especial el tèxtil) van experimentar una pèrdua de competitivitat. Els territoris amb els quals es començava a competir oferien força de treball a un menor cost i amb menys conflictivitat, justament els punts que sempre havien estat identificats pels empresaris com els avantatges de Manresa respecte a localitzacions més properes al centre metropolità català.

Tot plegat, a més, coincidia amb un augment dels salaris i de la reivindicació de drets laborals per part dels treballadors, en els anys posteriors a l’aprovació del Pla d’Estabilització de 1959.

Les indústries manresanes es trobaren amb el repte d’haver-se de renovar per continuar funcionant. La recuperació de la competitivitat es buscà a través de la reducció de les plantilles i l’augment de la seva productivitat (cada vegada menys treballadors, però amb major producció en la mateixa jornada laboral) i també a través de la introducció de maquinària més eficient basada en el canvi tècnic de mitjan segle xx. Quin va ser el resultat? Amb la perspectiva temporal s’intueix, a partir de les dades consultades, que el potencial de la indústria 5 Es considera que el control és local si la propietat de l’empresa s’exerceix des de la ciutat o la seva àrea d’influència immediata i forà quan l’empresa es dirigeix des d’algun centre decisori llunyà.

–80–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

manresana es veié disminuïda. El procés és evident des de la perspectiva dels treballadors. Tanmateix, des del punt de vista empresarial, es pot argumentar que la terciarització de l’economia que s’està caracteritzant en aquest apartat no és, en realitat, de tal magnitud.

L’organització de les empreses ha canviat en els darrers 40 anys i les dades se segueixen recollint de la mateixa manera que abans. En concret, molts dels serveis que abans s’integraven en la mateixa empresa, ara s’han externalitzat i es comptabilitzen com a sector serveis. Si bé això és cert, segons dades de la Cambra de Comerç de Manresa, en 23 anys (1986-2009) hi ha hagut una pèrdua de 20 punts percentuals pel que fa a Valor Afegit Brut industrial i aquesta proporció no es compensa amb el pes que tenen actualment els serveis a les empreses, sinó que ha anat a parar sobretot a la construcció i al comerç i altres serveis a les persones.

Una explicació és que aquesta part del negoci que abans estava integrada a l’empresa industrial ha anat a parar fora de la regió. Una hipòtesi plausible és que bona part es pot haver concentrat a l’aglomeració barcelonina, en la qual els serveis a les empreses sí que han guanyat molt pes relatiu en les darreres dècades. Però, en un món globalitzat, és analíticament impossible saber del cert d’on provenen tots els proveïdors de les empreses industrials de l’àrea urbana de Manresa. Per completar la diagnosi que s’ha iniciat en aquest apartat, per tant, és necessari fer ús de les entrevistes amb alguns dels principals agents locals de la ciutat.

5. Les estratègies dels agents locals Sorgeix un debat sobre el concepte de desindustrialització i la seva idoneïtat per descriure la situació actual de l’economia manresana. Per a François Bost (2011), aquest concepte té sentit en termes relatius: quan la indústria perd pes en una economia en favor de la resta de sectors, existeix desindustrialització.

Tanmateix, més enllà de les dades presentades en l’apartat anterior, a Manresa hi ha, a grans trets, dos discursos que entren en conflicte a l’hora de valorar aquesta reestructuració econòmica.

La Cambra de Comerç aposta per la innovació com un dels actius bàsics de la nova economia, com un mitjà a través del qual arribar a l’objectiu del creixement econòmic. En canvi, l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament també parla d’innovació i de creixement, però en un sentit diferent: el component local no és irrenunciable per a la Cambra; es veu amb bons ulls la possibilitat que la innovació vingui de fora i s’instal·li al territori i, de fet, és una de les seves principals línies de treball. En canvi, quan l’Ajuntament parla d’innovació, de fet està parlant d’iniciativa local, és a dir, de la innovació que sorgeix a les empreses del propi territori. Es constata que aquest segon tipus es dóna en comptades ocasions a Manresa.

–81–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Per aquest motiu la seva valoració de la desindustrialització és diferent. La Cambra sosté que la ciutat no ha perdut més indústria que la resta de velles ciutats industrials europees i que el volum de negoci en aquest sector s’ha mantingut estable en els darrers anys. En canvi, des de l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament es reconeix la pèrdua de pes de la indústria i la substitució d’aquesta pels serveis com a base econòmica de la ciutat.

Del que es parla menys és del canvi en l’estructura espacial. La dispersió d’aquestes indústries pel territori és un fet al qual, en general, se li dóna una importància secundària, tot i que té moltes implicacions. La primera d’elles és el sorgiment de grans espais buits al centre de la ciutat, que té com a conseqüència la pèrdua d’atractivitat del nucli urbà. No és casualitat que Manresa sigui la ciutat catalana amb una proporció més elevada de pisos buits (Galindo, 2013).

Però, a més, cal tenir present que la disponibilitat de sòl és a la base de qualsevol programa industrialitzador: sovint s’oblida l’evidència que tota activitat econòmica es realitza en un lloc. L’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament ho té clar, però assegura tenir poc marge de maniobra. El cap de l’oficina del POUM treballa amb la hipòtesi que el transport s’encarirà i, per tant, la producció tornarà a ubicar-se a prop del consum. En aquest context, les ciutats que vulguin acollir l’activitat econòmica hauran d’oferir un atractiu diferenciador respecte les altres i, en el cas de Manresa, es creu que aquest element és l’ambiental. Tanmateix, no es té clar com es materialitza això en els projectes concrets.

Existeix consens en la majoria dels agents locals de la ciutat a l’hora de caracteritzar les causes que han portat a Manresa a aquesta situació i, tal com s’ha explicat a l’apartat anterior, és obvi que cal buscar-les a una escala més extensa que la local. No obstant, des de l’enfocament teòric d’aquest treball s’argumenta que és interessant també observar cap a l’interior per detectar què és el que ha permès que la dinàmica global incidís així en l’àmbit local. En aquest sentit, l’autocrítica no és molt freqüent. Des de l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament s’apunten algunes de les poques consideracions que s’han pogut recollir. En síntesi, la idea és que a Manresa li falta un lideratge clar. Ja sigui des de l’àmbit polític o econòmic, no hi ha ningú que tingui un projecte de ciutat que engresqui la resta d’agents locals fent front comú.

De fet, això no és nou dels darrers anys, sinó que és un dèficit que la ciutat arrossega des de fa molt de temps i que es reflecteix en l’estructura industrial que s’ha caracteritzat en aquest article. La poca tecnologia pròpia i la poca innovació són recurrents en la història productiva de la ciutat. Una hipòtesi explicativa que introdueixen des de l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament és que Manresa ha estat tradicionalment un nucli fabril però no un nucli empresarial.

Aquesta consciència d’assalariat és el que fa que, en darrer terme, no surtin gaires projectes emprenedors en l’actualitat. Sembla clar que tot i l’evolució de l’estructura productiva, la dependència exterior segueix present des de finals del segle xix i ara mateix no hi ha símptomes que això hagi de canviar.

Tot i que rarament es verbalitza d’aquesta manera, la idea de fons de la gran majoria dels col·lectius de la ciutat és disminuir la dependència exterior de –82–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Manresa. Concretament, es tracta d’aconseguir que els habitants de la ciutat tinguin prou oportunitats per desenvolupar el seu projecte vital, ja sigui prenent el punt de vista de les persones o de les empreses. Relacionat amb aquest primer objectiu n’hi ha un de segon que, en comptes de projectar Manresa cap a l’exterior, vol atraure aquest cap a Manresa. Es parla de tenir una ciutat agradable per captar més residents, més activitat econòmica i més talent. En poques paraules: esdevenir una ciutat contemporània, adaptada als temps actuals i que es caracteritzi per la riquesa de les seves relacions humanes, que actualment estan debilitades, amb un teixit associatiu voluntariós però insuficient en molts casos. Aquest segon objectiu és el que té més adeptes: les dues postures principals que, grosso modo, s’han definit en aquest apartat (la de la Cambra de Comerç i la de l’àrea de promoció econòmica de l’Ajuntament) hi estarien d’acord.

La manera d’assolir el primer objectiu és generant mecanismes per recuperar el poder decisori de la ciutat. Tanmateix, aquest argument només és defensat, tímidament, per alguns agents com la Unió de Botiguers i Comerciants. En general, no hi ha la consciència generalitzada a la ciutat que es pot transcendir el context global a partir de l’organització local, en el sentit que li dóna Massey (1991) quan afirma que les tendències d’escala nacional, o fins i tot mundial, també han sorgit de llocs concrets. Quant al segon objectiu, fer la ciutat més atractiva passa per generar més valor afegit. Aquesta consideració general es concreta en vàries vies.

Una primera via és explotar el potencial de Manresa en termes de qualitat de vida. Des de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament, per exemple, s’explica que la ciutat ofereix un entorn comparativament avantatjós respecte moltes altres àrees urbanes de Catalunya pel que fa a la qualitat ambiental. La mida humana de la ciutat, ni molt gran ni excessivament petita, és un altre actiu que es té en compte. Una segona via és l’aposta per l’economia del coneixement. Els centres universitaris i la renovació industrial encapçalada pel Centre Tecnològic de Manresa (CTM) són els dos eixos bàsics que estructuren aquesta estratègia.

No obstant, el projecte emblemàtic d’aquest últim, el Parc Tecnològic de la Catalunya Central, ha estat un fracàs. El partenariat públicoprivat que es va concebre per desenvolupar el projecte no va aconseguir superar les dificultats de la crisi econòmica. Actualment, al polígon només hi ha feta la urbanització i alguns edificis de titularitat pública. El sector privat (que hauria estat el gran beneficiat de l’operació) no es va arriscar a invertir en la conjuntura de crisi, potser especulant sobre el rendiment que se n’hi podia treure en el futur. El resultat ha estat la congelació de l’única proposta amb visió unitària que ha sorgit a la ciutat en molt de temps.

Malauradament, no és la primera vegada que s’atura un projecte d’aquestes característiques a Manresa. A la parcel·la que ocupava fins el 1989 la fàbrica de Tèxtils Bertrand i Serra, SA –coneguda popularment com a Fàbrica Nova– s’hi va planejar a principis de segle xxi la construcció d’un nou barri amb una sèrie –83–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Figura 4. Estat actual de la parcel·la que ocupava la Fàbrica Nova Foto de l’autor, maig de 2013.

d’equipaments per a la ciutat (Montesinos, 2013b). Tanmateix, les dificultats financeres i l’especulació dels agents encarregats del seu desenvolupament han impossibilitat la concreció del projecte. Tot i la lluita de la Comissió en Defensa del Patrimoni del Centre d’Estudis del Bages per dignificar l’espai, la llista interminable d’episodis publicats a la premsa local fa pensar que aquesta concreció no succeirà a mitjà termini (fig. 4).

6. Conclusions La interpretació que es fa del debat sobre la desindustrialització és que, per una banda, hi ha a la ciutat un teixit empresarial que per norma general no s’avança a les dinàmiques del mercat sinó que tendeix a fer sempre el mateix per anar subsistint i, per altra banda, una població treballadora que ha perdut la identitat obrera. Aquest darrer fenomen és comú a totes les velles regions industrials de les societats occidentals i té com a conseqüència l’escassa lluita per recuperar el treball que Manresa ha perdut en les darreres dècades. Aquest fet, a la vegada, implica un drenatge molt clar de treballadors cap a l’exterior (sovint amb destí a Barcelona). L’emigració de persones qualificades, de fet, és un problema comú de moltes ciutats mitjanes catalanes, que en les darreres dècades han perdut iniciativa perquè moltes de les decisions importants que les afecten es prenen molt lluny del territori.

La qüestió de les infraestructures del transport ha jugat un paper fonamental.

Per una banda, el desdoblament de l’Eix Transversal i la construcció de l’Eix Diagonal han dotat en els darrers anys d’una accessibilitat a Manresa que no tenia abans, i en aquests moments es planteja que la capital del Bages s’ha de posicionar com un centre logístic de primer ordre a escala catalana, tot i que encara hi ha un clar dèficit en les vies ferroviàries i amb la connexió amb Barcelona i el seu port i aeroport. Tanmateix, per altra banda cal tenir en compte que les vies de transport poden ser d’entrada però també de sortida. S’ha de valorar què aporta de positiu i de negatiu entrar en la lògica metropolitana (Nel·lo, 1997). Esdevenir una ciutat satèl·lit de la capital no és l’escenari ideal per a tothom, però pot ser el més benigne dels mals.

–84–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Tot plegat enllaça amb el tema de la capitalitat. L’estratègia d’esdevenir capital d’un territori més enllà de la comarca es discuteix a Manresa des de fa molt de temps. Segurament, és una condició necessària per atraure població i activitat econòmica, però no suficient. Tanmateix, la valoració que se’n fa després d’entrevistar alguns dels principals agents locals de la ciutat és que es tracta d’un objectiu lluny de ser assolit. La falta de lideratge diagnosticada fa molt complicada la gestió conjunta dels actius de la regió, fins i tot a una escala comarcal. No existeix cap òrgan de govern amb operativitat per coordinar les polítiques que afecten el territori més enllà dels límits municipals actuals i, per tant, ara mateix sembla una quimera proposar accions unitàries del Pla de Bages en qüestions importants que l’afecten en conjunt, com per exemple la que hem plantejat sobre el paper en la regió metropolitana.

Tal com s’ha indicat en altres textos (Montesinos, 2014), el caràcter positiu o negatiu de la desindustrialització depèn del factor humà. Els processos globals són condicionants, però les localitats poden entomar-los amb projectes ben treballats que despertin l’autoestima de la ciutadania i esdevinguin l’estímul per a una nova fase de dinamisme local. Per al cas de Manresa, es constata que l’actual distribució de forces és incapaç de construir una economia local que resolgui els problemes que la ciutat té plantejats. No obstant, existeixen iniciatives interessants sorgides fora de les institucions econòmiques o polítiques. Un exemple és l’èxit que ha obtingut l’Associació Cultural El Galliner a l’hora de recuperar l’històric teatre Kursaal. Serà necessari desenvolupar aquesta línia de recerca i, al mateix temps, integrar-la en una anàlisi regional sistemàtica sobre Catalunya, tal com s’ha apuntat en la introducció d’aquest article.

Bibliografia Benito del Pozo, Paz (2012). “Territorio, paisaje y herencia industrial: debates y acciones en el contexto europeo”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 58, núm. 3, p. 443-457.

Bost, François (2011). “Désindustrialisation/délocalisation: les mots et les choses”. Bulletin de l’Association de géographes français, vol. 88, núm. 2, p. 112-124.

Buhigas, Maria [ed.] (2014). Torna la indústria. Estan preparades les ciutats? Barcelona: Diputació de Barcelona.

Capel, Horacio (2013). La morfología de las ciudades. Barcelona: Ediciones del Serbal, vol. 3: “Agentes urbanos y mercado inmobiliario”.

Caravaca, Inmaculada; Ricardo Méndez (2003). “Trayectorias industriales metropolitanas: nuevos procesos, nuevos contrastes”. Revista Eure, vol. 29, núm. 87, p. 37-50.

Consell Comarcal del Bages (1991). El Bages cap a l’any 2000: conclusions del programa.

Manresa: Consell Comarcal del Bages.

Frago, Lluís (2011). La metamorfosi del centre en les capitals comarcals: entre tradició i postmodernitat. Barcelona: Tesi doctoral presentada al Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona.

Galindo, Francesc (2013). “Només el 12 % dels 9.300 pisos buits que hi ha a Manresa són de nova construcció”. Regió7: El diari de la Catalunya Central, 24/04/2013.

Hall, Peter (1985). “The geography of the fifth Kondratieff”, dins: Peter Hall; Ann Markusen [ed.]. Silicon Landscapes. Londres: Allen and Unwin, p. 1-19.

–85–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 69-86 La reestructuració postfordista a Manresa: estratègies dels agents locals en una lògica global

Eduard Montesinos

Harvey, David (1989). The condition of postmodernity: an enquiry into the origins of cultural change. Oxford: Blackwell.

Knox, Paul; John Agnew; Linda McCarthy (2014). “Reassertion of the local in the age of the global: regions and localities within the world economy”, dins: The Geography of the World Economy. 6a edició. Londres: Routledge, p. 379-397.

Kondratiev, Nikolai (1935). “The long waves in economic life”. Review of economics and statistics, vol. 17, núm. 6, p. 105-115.

Lleonart, Pere; Francesc Freixas; Àngels Garcia (1986). L’economia de Manresa: una anàlisi del seu potencial. Barcelona: Servei d’Estudis Banca Catalana.

Llussà, Rafel (2002). Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i al Berguedà, 1975-1998. Manresa: Centre d’Estudis del Bages.

Martin, Ron (1988). “Industrial capitalism in transition: the contemporary reorganization of the British space-economy”, dins: Doreen Massey; John Allen [ed.]. Uneven Re-development: cities and regions in transition. Londres: The Open University, p. 202-231.

Massey, Doreen (1979). “In what sense a regional problem?” Regional Studies, vol. 13, núm.

2, p. 233-243.

– (1984). Spatial divisions of labour: social structures and the geography of production. Londres: Macmillan.

– (1988). “What is an economy anyway?” dins: John Allen; Doreen Massey [ed.]. The economy in question. Londres: The Open University, p. 229-259.

– (1990). “L’«Estudi de localitats» en Geografia Regional” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 21, p. 73-87.

– (1991). “A global sense of place” Marxism Today, núm. 38, p. 24-29.

Méndez, Ricardo (1995). “Hacia una nueva división espacial del trabajo en España”. Estudios regionales, núm. 42, p. 131-178.

Montesinos, Eduard (2013a). Agents i estratègies locals en una vella ciutat industrial. El cas de Manresa. Barcelona: Treball final de grau presentat al Departament de Geografia Humana, Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/2445/49678 – (2013b). “Crisis y desindustrialización: el declive de la Fàbrica Nova de Manresa”. Primer Congreso Anterrit: Territorios ante la crisis. ¿Territorios en crisis? https://www.academia. edu/24807426/ – (2014). “Crónica de una muerte anunciada: Manufacturas de la Piel, S.A. (1921-2007)”, dins: La geografía ante el desafío global. Libro de actas del Encuentro de Jóvenes Investigadores en Geografía y Estudios del Territorio, p. 289-295. https://www.academia.edu/24807204/ Nel·lo, Oriol (1997). “Manresa, capital de la Catalunya central o ciutat metropolitana?”

Dovella, núm. 54-55, p. 57-61.

Oliveras, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870).

Manresa: Obra Cultural de la Caixa d’Estalvis de Manresa.

– (1986). La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900). Manresa: Obra Cultural de la Caixa d’Estalvis de Manresa.

– (1997). “Imatge i model de ciutat”. Dovella, núm. 54-55, p. 7-12.

Sau, Elisabet (2015): “La Geografia de Catalunya AEDOS fa cinquanta anys (II). Resum de l’acte commemoratiu a la SCG (26 de març de 2015)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91441.htm Schumpeter, Joseph (1939). Business cycles: a theoretical, historical and statistical analysis of the capitalist process. Maidenhead: McGraw-Hill.

Vila, Pau (2003). Resum de geografia de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia [1928-1936].

Vilà-Valentí, Joan (1964). “El Bages”, dins: Lluís Solé Sabarís [ed.]. Geografia de Catalunya.

Barcelona: Aedos, vol. 2, p. 467-492.

Vilar, Pierre (1966). Catalunya dins l’Espanya moderna: recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. Barcelona: Edicions 62, vol. 4: “La formació del capital comercial”.

–86–

CONFERÈNCIES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 89-116 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.111

Els inuit. Caçadors del Gran Nord1 Francesc Bailón Trueba

nanukf@ya.com Fundació Arqueològica Clos Museu Egipci de Barcelona

Resum Els inuit, també coneguts com a “esquimals” i que significa “éssers humans”, són un dels pobles indígenes que encara conserven moltes de les seves antigues tradicions. Vivint en perfecta simbiosi amb la naturalesa han sabut aprofitar els escassos recursos que l’Àrtic els ofereix i s’han convertit en l’actualitat en la societat caçadora més avançada del món.

Conèixer el passat dels inuit ens permetrà entendre millor el present i futur d’aquest poble, un dels més afectats per l’escalfament global i la contaminació mediambiental que amenacen el nostre planeta.

Paraules clau: aculturació, Àrtic, duel cantat, escalfament global, inuit, xamanisme.

Resumen: Los inuit. Cazadores del Gran Norte Los inuit, también conocidos como “esquimales” y que significa “seres humanos”, son uno de los pueblos indígenas que aún conservan muchas de sus antiguas tradiciones. Viviendo en perfecta simbiosis con la naturaleza han sabido aprovechar los escasos recursos que el Ártico les ofrece y se han convertido en la actualidad en la sociedad cazadora más avanzada del mundo. Conocer el pasado de los inuit nos permitirá entender mejor el presente y futuro de este pueblo, uno de los más afectados por el calentamiento global y la contaminación medioambiental que amenazan nuestro planeta.

Palabras clave: aculturación, Ártico, calentamiento global, chamanismo, duelo cantado, inuit.

1. Francesc Bailón va impartir la seva conferència a la Societat Catalana de Geografia el 13 de desembre de 2016.

–89–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Abstract: The Inuit. Hunters of The Great North The Inuit, also known as “Eskimos” and meaning “human beings”, are one of the indigenous peoples who still retain many of their ancient traditions. They living in perfect symbiosis with nature have been able to take advantage of the scarce resources that the Arctic offers them and they have become the most advanced hunter society in the world.

Analyzing the past of the Inuit will allow us to better understand the present and future of this people, one of the most affected by global warming and environmental pollution that threatens our planet.

Key words: acculturation, Arctic, global warming, Inuit, shamanism, sung duel.

* * *

Introducció Els inuit són un dels pobles que es coneix més pel seu nom que per la seva realitat cultural. Alguns grups tribals que conformen aquesta ètnia viuen en un medi que res té a veure amb l’idea estereotipada d’una existència en una terra estèril, gelada i dura. De fet, aquesta imatge idealitzada dels inuit portant una vida extremadament difícil, vivint en els iglús de neu i caçant foques per menjar-se-les crues, en realitat només representa el 5% d’aquesta població nativa que al segle xix habitava a l’Àrtic. La resta vivia en una àmplia gamma de mitjans i recursos diferents des de Sibèria fins a Groenlàndia. És més, les majors concentracions de població inuit estan per sota del cercle polar àrtic. Aquesta visió romàntica i idealitzada, igual que el terme ‘esquimal’, ha ajudat a crear un concepte d’aquest poble que poc té a veure amb la seva realitat cultural.

Aquest article pretén analitzar aquells trets més característics dels inuit, per tal de discernir la seva pròpia idiosincràsia i d’establir els punts diferencials que denoten la riquesa cultural moltes vegades allunyada dels tòpics atribuïts erròniament a aquesta ètnia. Igualment es mostrarà l’evolució d’aquest poble i la velocitat amb la qual ha anat assumint els canvis en el si de la seva cultura, ja que només així es podrà comprendre com un poble caçador i pescador ha passat a ser el mirall en el qual es volen reflectir altres grups indígenes de la Terra.

Així doncs, la intenció d’aquest text és donar a conèixer la realitat cultural del poble inuit, partint del treball de camp dut a terme per l’autor en els darrers 20 anys i fent una revisió de la situació actual que viu aquesta ètnia, a cavall entre dos mons: el tradicional i el modern.

Etimologia i sinonímia dels conceptes esquimal-inuit Actualment l’origen de la paraula ‘esquimal’ segueix encara sense aclarir-se, tot i que hi ha diverses hipòtesis que recolzant-se en documents on apareix aquest terme ajudarien a esbrinar la seva gènesi. Per exemple, en un text anglès –90–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

del 1584, trobem per primera vegada aquest terme sota la forma d’esquimawes per referir-se als habitants de la costa del Labrador que viuen en Graunde Bay. La primera vegada que apareix en francès és sota la forma d’excomminquois, trobada en els informes realitzats per Pierre Biard el 1611 i 1616 en Acadia (Nova Escòcia). El 1625, l’historiador basc Lope de Isasti esmenta la paraula esquimaos usada pels baleners biscaïns que pescaven a l’estret de Belle Isle a mitjan del segle xix. No obstant això, totes aquestes dades, que únicament són testimonis, no aclareixen l’autèntica procedència.

La creença més estesa i acceptada no només en els llibres de text sinó també en molts diccionaris actuals, és que el terme ‘esquimal’ procedeix dels algonquins, que recorrien a les paraules aškime∙w i e∙škipot, que respectivament signifiquen “que s’alimenten de carn crua” o “els que mengen carn crua”, per designar als indígenes de la península del Labrador. Igualment hi ha d’altres possibilitats a tenir en compte. Una d’elles afirmaria que el seu origen procedeix del terme ayassime∙w dels natius nord-americans montagnais que la utilitzaven per referir-se als habitants del Labrador (esquimals i micmac) i que significa “constructors de raquetes de neu”. Aquesta probable hipòtesi afirmaria que el nom va ser registrat pels baleners bascos, que el van recollir dels indis montagnais, amb els quals comerciaven. Més tard, va ser transmès a francesos i britànics, i després es va estendre a la resta de països (Damas, 1984).

El 1977 es va celebrar la primera assemblea de la Inuit Circumpolar Conference o Council (ICC). Durant aquesta reunió, es va decidir que s’havia d’utilitzar la paraula inuit per designar qualsevol grup esquimal, amb independència del nom que es donés a si mateix localment o en el seu lloc d’origen.

La paraula ‘inuit’ (plural d’inuk) significa “persones, éssers humans o veritables gents”, i apart de l’ús genèric d’aquest terme, es poden distingir una sèrie de noms amb què aquests habitants de les diferents regions àrtiques es denominen a si mateixos. ‘Inuit’ en el seu àmbit regional fa referència als natius de l’Àrtic oriental canadenc. A la regió del mar de Bering (costa sud-oest d’Alaska i Txukotka, Rússia) prefereixen anomenar-se yupiit; en els vessants septentrionals d’Alaska, inupiat o iñupiat; al delta del riu Mackenzie, inuvialuit; a la costa sud d’Alaska, sugpiat o alutiit, i a Groenlàndia, kalaallit. A més d’aquestes denominacions, hi ha d’altres que fan referència als grups locals que viuen en cadascuna d’aquestes regions àrtiques, com veurem més endavant.

L’Àrtic: els límits geogràfics de la terra dels inuit L’Àrtic és una extensa àrea de 14.056.000 km² situada al voltant del pol Nord geogràfic. Aquesta gran regió inclou l’oceà Glacial Àrtic, moltes illes i part de la terra ferma d’Amèrica del Nord, Àsia i Europa. El nom ‘Àrtic’ ve de la paraula grega αρκτος, que significa ‘ós’ i és una referència a les constel·lacions Óssa Major i Óssa Menor. Aquestes terres polars es caracteritzen per tenir di–91–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

ferents paisatges físics: zones de glaceres, grans extensions de tundra i àrees de taigà. A més l’Àrtic és molt més que el territori situat just per sobre del cercle polar àrtic (paral·lel 66º 33’ 44’’ de latitud nord).2 Segons els científics, també es poden considerar regions àrtiques aquelles àrees que tenen una temperatura mitjana anual de 0 ºC o menys i amb una isoterma de 10 oC al mes de juliol.

Les zones on ja no creixen arbres, és a dir on trobem el permafrost (capa de terra que sempre roman glaçada), i que estan per sobre del límit del nord de la franja on encara podem trobar boscos es consideren també territori àrtic.

L’hivern a l’Àrtic és llarg i fred; l’estiu és curt i fresc. Les temperatures anuals solen oscil·lar depenent de les zones, des dels –55 ºC a l’hivern fins als 10 ºC a l’estiu. Les precipitacions, que solen ser en forma de neu, no superen habitualment els 250 mm anuals.

Prop de 160.000 inuit habiten actualment en un vast territori que s’estén al llarg de gairebé 8.200 quilòmetres de longitud, des de Kalaallit Nunaat (Groenlàndia), les regions àrtiques d’Alaska i el Canadà fins a la península de Txukotka (Rússia). En aquestes àrees podem trobar més de 400 espècies de plantes en flor, una gran varietat d’invertebrats i insectes i abundants animals marins i terrestres, molts d’ells, components essencials de la dieta tradicional inuit com el caribú, el bou mesquer, la morsa, diversos tipus de balenes i foques, l’halibut, el bacallà, el salmó, la truita àrtica i algunes aus com el gavotí atlàntic (Alle alle) i la perdiu blanca. Se sap que els inuit en la seva dieta tradicional utilitzen 129 espècies de peixos i animals i 42 espècies de plantes com a aliment (Kuhnlein et al., 2004).

Prehistòria àrtica i l’origen dels inuit Va ser en aquestes extenses terres polars del Gran Nord on van arribar ja fa milers d’anys els primers habitants. Segons les dades que disposem en l’actualitat, podem afirmar que els inuit són un poble relativament recent (1000 dC) i són el resultat d’una sèrie de fases i variants culturals que es remunten milers d’anys enrere, i que en certa manera, van donar lloc a l’aparició dels inuit actuals.

Es creu que fa uns 4.500 anys van ser les cultures dels micròlits les primeres a establir-se en l’Àrtic americà. Segons els arqueòlegs, hi va haver dos períodes d’escalfament climàtic (anomenats “òptims climàtics”) que van permetre a l’home emigrar a través de l’arxipèlag canadenc i arribar fins a llocs remots de l’Àrtic. La primera fase migratòria es va produir entre el 2500-1500 aC i la segona entre el 900-1100 dC. Els primers pobles paleoesquimals pertanyien a les cultures de tradició microlítica Àrtica (2500-900 aC) i eren originaris de la regió del mar de Bering i de la Sibèria oriental. Van arribar a les costes americanes per mar en embarca2. El cercle polar àrtic marca el límit d’una zona en què el sol no es posa com a mínim un dia a l’estiu (sol de mitjanit) i no surt durant almenys un dia a l’hivern.

–92–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

cions de pell. Es coneixen diverses variacions d’aquesta mateixa cultura entre les quals destaquen: – Cultura Pre-Dorset (1800-800 aC). Es creu que es va establir en dues zones principals. En les proximitats de Foxe Basin al Canadà (entre la península de Melville i l’illa de Baffin) i a la costa sud-oest i est de Groenlàndia, on va donar lloc a l’anomenada cultura Sarqaq o Saqqaq (2250-950 aC).

– Cultura Dorset (800 aC-1400 dC). Es va desenvolupar bàsicament a l’Àrtic central canadenc (Foxe Basin, península de Melville, estret d’Hudson i l’illa de Baffin). Posteriorment es van expandir a la península del Labrador, Terranova, i la costa oest de Groenlàndia, fins arribar al nord-oest d’aquesta illa. Són a més els creadors del famós iglú de neu.

Mentre les cultures de tradició microlítica àrtica (CTMA) es desenvolupaven en les seves variants culturals al Canadà i Groenlàndia coincidint amb la primera fase migratòria, a Alaska evolucionarien fins a convertir-se en la que avui coneixem com a cultura inuit històrica. No obstant això, aquesta evolució de les CTMA a Alaska, igual com en altres parts de l’Àrtic, es va desenvolupar en diferents etapes culturals. La cultura Norton (500 aC-800 dC), es considerada com els avantpassats directes més antics dels inuit actuals i estava localitzada al llarg de la costa d’Alaska fins a la desembocadura del riu Mackenzie, al Canadà. L’antiga cultura de la mar de Bering (1-700 dC), que es va desenvolupar a l’illa de Saint Lawrence i a la península de Txuktxi, és la primera on s’observen les tècniques que han permès la subsistència dels inuit a l’Àrtic. Les seves dues variants culturals, Punuk (600-1200 dC) i Birnirk (300-900 dC), van donar pas a un nou grup que els seus orígens es trobaven en aquestes dues fases, especialment de la primera, i que va emigrar cap a l’est, creuant el mar de Beaufort en grans embarcacions de pell per establir-se a l’Àrtic canadenc, on donaria lloc a l’anomenada cultura de Thule (1000-1800 dC). Els thule que també es va expandir a d’altres indrets de l’Àrtic nord-americà són considerats els antecessors moderns dels inuit històrics.

Es creu que els contactes inicials amb els europeus van tenir lloc durant la fase de transició de la cultura Thule als inuit històrics, i el que van trobar els primers exploradors des d’Alaska fins a Groenlàndia va ser sorprenent: a l’Àrtic nord-americà existia un poble que presentava trets físics comuns i una tradició oral i una llengua, en certa manera, similars. En canvi, la seva cultura material i la seva base econòmica de subsistència eren completament diferents segons els àmbits geogràfics on estaven ubicats. Les causes les trobem en el refredament climàtic que es va produir després del segle xiii, que desembocaria amb la coneguda com a Petita Edat de Gel (1650-1850 dC) i que va provocar que la gent thule modifiqués la seva manera de viure adaptant-se a la pròpia idiosincràsia que oferia el propi medi. I així és com els thule van evolucionar culturalment cap als inuit històrics.

–93–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Mapa ètnic dels diferents grups inuit A l’època en què l’home blanc va començar a freqüentar l’Àrtic, a partir del segle xvi a la recerca del Pas del Nord-oest,3 existien un total de 21 grups inuit repartits al llarg de les regions àrtiques de Rússia (Txukotka), Alaska, Canadà i Groenlàndia (fig. 1).

Les diferències existents entre aquestes tribus o bandes venien determinades sobretot per la seva ubicació geogràfica, les condicions climàtiques i els recursos naturals als quals tenien accés a les zones on estaven assentats. Es creu que la població inuit durant els primers contactes amb els exploradors occidentals podia estar al voltant de 42.680 a 53.185 persones.4 Dels 21 grups inuit que hi havia inicialment ara n’hi queden 19. Els sadlermiut van ser exterminats l’hivern de 1902-1903 com a resultat del contacte amb els membres de la tripulació d’un balener britànic, que va ancorar a l’illa de Southampton. Alguns sadlermiut van contreure una malaltia que patia un dels mariners del vaixell; probablement, el tifus o la disenteria. Van morir tots en només un hivern. L’altre grup desaparegut són els inuit del delta del Mackenzie.

Com a conseqüència directa de les malalties epidèmiques (sobretot xarampió i influença) transmeses per l’home blanc, la població nativa va disminuir de forma alarmant i el 1920 ja no hi quedava cap membre d’aquest grup ètnic.

Cultura tradicional inuit Organització social El centre bàsic de la comunitat inuit tradicional el constituïa el matrimoni.

Per norma general, els homes es casaven quan eren capaços de procurar-se, per mitjà de la caça i la pesca, l’aliment necessari per mantenir a una o més esposes; les dones ho feien en arribar a l’adolescència (a partir de la primera menstruació).

L’únic requisit per l’elecció matrimonial era que els contraents no guardessin un parentiu consanguini massa proper i no tinguessin el mateix nom.5 Existia la poligàmia i fins i tot la poliàndria en segons quines àrees, encara que la monogàmia era el costum més estès. No existia en el matrimoni la lleialtat 3. Uns anys després del viatge realitzat per Marco Polo (1254-1324) al continent asiàtic (1271-1295), es van començar a planificar una sèrie d’expedicions que tenien com a objectiu principal la recerca per mar d’un Pas Nordest / Nord-oest per arribar fins a aquelles terres exòtiques i riques conegudes com Catai i les Índies. Les exploracions àrtiques posteriors van respondre a aquesta necessitat europea per trobar rutes marítimes per arribar a Orient.

4. Algunes fonts inclús afirmen que la població inuit podia ser d’unes 74.000 persones durant els segles xvi-xviii.

De totes maneres, totes aquestes xifres són difícils de verificar ja que alguns grups inuit no van ser censats fins els segles xix o xx, i tampoc sabem si les dades aportades per exploradors, antropòlegs, missioners, etc., incloïen a la totalitat de la població inuit durant l’època dels primers contactes.

5. Els inuit per norma general no distingien entre noms masculins i femenins. Practicaven el ritual epònim, consistent a donar als nadons el nom de l’última persona morta en el poble. D’aquesta manera, dues persones que es diguessin de la mateixa manera tenien un parentiu massa proper i per tant, no es podien casar.

–94–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Figura 1. Mapa ètnic dels diferents grups inuit de l’Àrtic. Adaptació del mapa “Key to Tribal Territories”, del llibre de David Damas (Editor), Handbook of North American Indians. Arctic, vol. 5, p. IX. Confeccionat per Alicia Pou. Alaska Yupiit de l’illa Saint Lawrence Iñupiat de l’estret de Bering Iñupiat de Kotzebue Sound Iñupiat de la costa nord d’Alaska Iñupiat de l’interior nord d’Alaska Cup’it de l’illa Nunivak Yupiit de la costa sud-oest d’Alaska Alutiit, inuit del Pacífic Groenlàndia Inuit de l’est de Groenlàndia Inuit de l’oest de Groenlàndia Inughuit del nord-oest de Groenlàndia

Rússia (regió de Txukotka) Yupiit siberians o Yupigyt Canadà Inuit del delta del Mackenzie Inuit del Coure Inuit Netsilik Inuit del Caribú Sadlermiut o Sallirmiut Inuit Iglulik Inuit Ungava (o nou inuit del Quebec) Inuit de la Terra de Baffin Inuit del Labrador

–95–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

conjugal en el sentit sexual. Aquesta fidelitat no constituïa cap virtut especial, de la mateixa manera era molt comú l’intercanvi d’esposes per un cert temps entre els membres d’una mateixa comunitat, considerant aquest intercanvi, un eficaç mètode de reforçar l’amistat mútua entre els diferents individus d’un mateix col·lectiu.

La família patriarcal i estesa, incloent la família nuclear, els parents propers, i les relacions amb altres unions matrimonials, era la unitat social més significativa. La residència acostumava a ser patrilocal. Els mètodes exogàmics per establir noves relacions de parentiu estaven basats en l’adopció de nens, o mitjançant matrimonis amb membres d’altres famílies o clans. La comunitat es considerava la pròpia família i es creia que cada membre devia procurar el benestar dels altres, per això sempre es compartien els aliments.

Entre els inuit no existia un cap (excepte en alguns grups del sud i sud-oest d’Alaska). El líder era el millor caçador i el més capaç dels individus de la comunitat, “el que pensa”, “aquell a qui tots escolten”, “el que més en sap”, i no era un atribut hereditari. Aquest ‘capitost’ tenia l’experiència suficient per aconsellar i guiar el grup, tot i que el seu consell fos buscat només ocasionalment. Lideratge, riquesa i posició social, eren aspectes que estaven fortament units i requeien sobre les persones que posseïen una major habilitat per a la caça.

Divisió de gènere Tant l’home com la dona formaven un equip perfecte, on cadascú sabia el treball que havia de desenvolupar. Si la família exigia un alt grau de cooperació, el matrimoni constituïa una necessitat vital per a la supervivència física, i es basava en una estricta divisió de les tasques diàries. El treball de les dones consistia bàsicament en cuinar, adobar les pells dels animals i en fabricar les vestimentes. Igualment, també realitzava un seguit d’activitats no menys importants com educar els nens, trossejar els animals caçats i sobretot eren les responsables del manteniment del llum d’esteatita anomenat qulliq i alimentat amb oli de greix animal i una metxa de molsa. Aquest llum, imprescindible per a la supervivència dels inuit a l’Àrtic servia per cuinar, il·luminar, assecar les pells i donar escalfor a la llar. Així mateix, les dones també s’encarregaven de muntar i desmuntar els tipi i tupiq (tendes d’estiu), i algunes vegades, si calia, ajudaven al marit a caçar, a conduir els trineus de gossos o a construir les cases hivernals.

Els homes es dedicaven bàsicament a la caça i la pesca, és a dir, a aportar els aliments necessaris per a la subsistència de la família. També construïen al costat de les dones, els mitjans de transport com eren bàsicament els caiacs, els umiaat6 (grans embarcacions de pell) i per descomptat els iglús de neu7 i les cases 6. Conegut també com el vaixell de les dones, era una embarcació oberta que podia arribar als 20 metres d’eslora.

7. Tan sols un 13% aproximadament dels inuit que habitaven a l’Àrtic, abans del primer contacte amb l’home blanc, van utilitzar l’iglú de neu (iglugiap o igluvigak) com a casa permanent i habitual, i prop del 20% només el van

–96–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

de pedra i torba. A més, eren els encarregats de preparar i conduir els trineus i d’alimentar els gossos. Igualment fabricaven les eines per a la caça i la pesca (arpons, arcs i fletxes, fisgues, etc.), ajudats d’una eina anomenada trepant d’arc.

Economia de subsistència tradicional Els inuit vivien plenament adaptats a la natura. La seva vida seguia una cadència molt irregular, vivien en una absoluta precarietat i el seu cicle vital alternava períodes d’abundància i de penúria extrema. A causa de l’ampli territori que ocupen, els diferents grups inuit van desenvolupar estratègies adaptatives diferents i a més els cicles estacionals no són similars en tots els casos.

Atenent a un model generalitzat però no únic, pel que fa als cicles estacionals de les activitats de subsistència, podríem afirmar que tant en el passat i encara en alguns grups en el present, la primavera és l’estació més important de l’any perquè com afirma un proverbi inuit, “si dorms a la primavera dormiràs també a la teva tomba, perquè si no pesques a la primavera, et moriràs de fam a l’hivern”. Durant aquesta època, l’activitat se centra sobretot en la captura de foques, sobre el mar gelat o a través dels forats de respiració que aquestes fan en la banquisa i en les polynyas i alta mar, on també poden caçar morses i en algunes ocasions diferents tipus de balenes. Tant a la primavera com a l’estiu solen pescar salmons, truites àrtiques o capelins, així com caçar algunes aus.

Arribats els mesos estivals, van a la captura dels mamífers marins mentre les dones, a terra, recullen nabius i altres plantes silvestres, ous d’aus, així com mol·luscs i algues marines a la costa. La tardor és la millor època per caçar els caribús, encara que de vegades solen fer-ho a la primavera i estiu, segons l’escassetat d’aliments i el grau de dependència sobre aquest animal.8 Durant gran part de l’any, consumeixen el que cacen i pesquen però també, acumulen un excedent per quan arribi el terrible hivern àrtic, on la majoria dels grups redueixen al mínim les seves activitats, puguin sobreviure en certa forma dels aliments emmagatzemats.

Així doncs, la dieta tradicional dels inuit està composta bàsicament per carn i peix i consumeixen aquests aliments crus, congelats o poc cuinats. Igualment, també els agrada la carn passada i de vegades, deixen que es descompongui com succeeix en el cas del kiviaq, un menjar deliciós per a aquest poble, que consisteix en gavotins atlàntics (Alle alle) embolicats en pell i greix de foca que es deixen podrir durant mesos. És sabut que els processos de putrefacció fan augmentar el valor nutritiu d’alguns aliments ja que el bacteri que els provoca, genera vitamines com la B1 (Contreras i Gracia, 2005). Així doncs, els inuit tractaven de mantenir un nivell òptim de vitamines i minerals essencials per construir com a residència temporal. Això vol dir que un 67% dels inuit desconeixia aquest tipus d’habitatge o bé no van arribar mai a construir-lo.

8. La majoria dels grups inuit han confiat sempre en els mamífers marins per l’aliment, la il·luminació, l’escalfor i les eines. Els caribús i els peixos eren els següents en importància. Fins fa molt poc, el que caçaven havia de proporcionarlos tot el necessari per viure: menjar, roba, transport i combustible.

–97–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

a la nutrició humana.9 Malgrat això, els grups inuit més septentrionals només podien consumir aliments vegetals procedents de l’estómac dels caribús morts i d’alguns tipus de nabius comestibles, mentre els que vivien a latituds més meridionals, tenien un major accés als aliments vegetals i a una important varietat de nabius silvestres. A més, seleccionaven certes substàncies per al seu consum mentre que rebutjaven d’altres per considerar-les immenjables o tòxiques,10 seguint un procés de selecció dels aliments, segons la disponibilitat i l’aprenentatge individual i col·lectiu en què intervenien factors psicològics, socioeconòmics i ecològics. Però el perill de la fam ha estat sempre una constant amenaça per als inuit: “Temem a la misèria i a la fam a la freda cabana d’hivern ... No és la mort la que ens causa terror, sinó el patiment”, Aua, xaman Iglulik (Rasmussen, 1930, p. 253).

Més enllà de la manca d’aliments i d’aquesta cultura de la fam, trobem dues estratègies adaptatives per mitigar aquest problema i que van caracteritzar en el passat a alguns grups inuit sobretot del Canadà i Groenlàndia: l’infanticidi11 i el geronticidi,12 tots dos practicats en èpoques de fam i penúria. El més important era la supervivència del grup i per aquest motiu, les persones que practicaven l’infanticidi o que bé abandonaven a la gent gran i als malalts, no eren estigmatitzades ni criticades, ja que els seus actes eren acceptats socialment. Aquestes pràctiques podien suposar un major control demogràfic sobre la població però també reflectien una adaptació ecològica. Però malgrat això, no sempre van aconseguir evitar la fam, i sens dubte, van estar condicionats per les exigències d’un medi, on tan fàcil sembla la mort com difícil la vida.

Xamanisme i animisme: la religió tradicional inuit Les condicions materials de vida, la rigorosa naturalesa polar, l’enorme esforç en la lluita per la supervivència, i les freqüents fams, van determinar el rumb de la religió dels inuit. El seu culte propiciatori i les seves creences, lligades a l’activitat econòmica, constituïen per a ells un assumpte d’importància vital.

Insegurs pel futur, de l’èxit de la caça, sotmesos a la perpètua amenaça de la fam, sentint la seva impotència davant la natura, dipositaven grans esperances en les seves creences i rituals. Per a això, van desenvolupar tot un seguit de normes de convivència i estratègies de supervivència, sent una d’elles el manteniment de l’equilibri, l’harmonia i el respecte cap al món espiritual i el món natural. Si això no ho haguessin dut a terme, probablement no haurien pogut sobreviure sota unes condicions tan extremes.

9. El mattak, mattaaq o muktuk (pell i greix adherit de la balena), és un dels aliments de la cuina inuit que es menja cru i constitueix una font rica en retinol, vitamina C, vitamina E i Omega 3 àcids grassos. El fetge cru de la foca és ric en vitamines A i D. 10. Per exemple, els inuit no solen consumir el fetge d’ós polar, ric en vitamina A, per considerar-ho tòxic. De fet, la seva ingesta en grans quantitats pot causar la hipervitaminosi A i ser mortal.

11. Aquest infanticidi acostumava a ser femení, tot i que normalment també “eliminaven” els nens orfes (quan no hi havia possibilitat d’adopció), malalts i en els casos de viduïtat o mort de la mare.

12. El geronticidi suposava l’abandonament dels ancians o bé aquests acabaven suïcidant-se.

–98–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Malgrat alguns trets comuns, existien nombroses diferències entre els diferents grups inuit i la seva religió tradicional és un clar exponent d’aquesta diversitat cultural. Per exemple, el concepte de l’ànima tenia diferents accepcions segons les tribus, encara que en línies generals es podria afirmar que en les seves creences animistes tots els objectes, els fenòmens de la natura, els animals, les persones, i els llocs tenien el seu anua o inua (senyor, persona o esperit). L’anerneq era la part de l’ànima que anava a la vida terrenal, mentre el tarneq (ombra o també ànima) era la reencarnació física de l’ànima (només per als éssers humans i els animals). Per aquest motiu, el món animal va ser objecte de veneració que va trobar la seva màxima expressió en els nombrosos rituals i festivitats de caça de les quals depenien per a l’èxit de les seves activitats.

Els esperits, d’una manera genèrica, podien dividir-se en benèvols, malignes i interns. Sedna, la dona de la mar, és probablement l’esperit més conegut entre els inuit mentre Sila (esperit de la meteorologia, la raó i el pensament) era el més temut. Per a aquest poble, tots aquests esperits no eren éssers d’una naturalesa superior als que necessàriament haurien de adorar o retre culte, sinó representacions de forces naturals a les quals s’havia de respectar i mirar amb cautela.

Igualment va ser característic de la religió dels inuit el desenvolupament del xamanisme que va absorbir tots els altres elements i formes de creences religioses. El xaman (angakoq) era el conseller espiritual i l’únic que tenia la capacitat de demanar ajuda als inua, a través d’un llenguatge especial. L’angakoq a més s’encarregava del culte propiciatori, que per a aquest poble caçador tenia molta importància. Amb les seves cançons, fórmules i rituals controlava el temps i el món animal. Les accions espirituals del xaman anaven encaminades a l’assegurament de les necessitats bàsiques per a la supervivència i la protecció dels mals esperits. Després dels seus viatges espirituals al món sobrenatural, tornava a vegades amb cançons, rituals, tabús (existien per assegurar la prosperitat econòmica, de la salut i la caça, amb la disponibilitat d’animals) o cerimònies noves per mostrar-les a la resta de la comunitat. La finalitat era mantenir l’equilibri entre els dos mons, el natural i l’espiritual. Quan la gent cometia alguna imprudència que podia ofendre o crispar els esperits, es trencava aquesta harmonia.

El xaman també solia ser el medecinaire que tractava els problemes físics i psicològics dels membres de la comunitat, ja que amb les seves habilitats especials podia esbrinar la causa de la malaltia, els problemes de salut o la poca fortuna en la caça. Tenia uns esperits protectors coneguts com tarnaq que l’ajudaven a lluitar contra els poders i les forces que causaven la malaltia (relacionada amb el robatori de l’ànima) i la mort de les persones. Els tupilaat,13 els amulets (permetien beneficiar-se dels poders espirituals als que no fossin xamans), les màscares, la vestimenta i les cançons acompanyades pel tambor, van ser també elements molt importants en el pensament religiós tradicional inuit.

13. Eren unes petites figures que representaven criatures mítiques o espirituals i que servien per protegir dels mals esperits, per causar el mal a una persona i per tenir poders màgics.

–99–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Finalment cal destacar que en la tradició oral d’aquest poble trobem nombroses històries que tenen un caràcter epistemològic i que parlen de la creació i dels diferents herois mitològics que estaven presents en l’espiritualitat inuit. A més l’art sempre ha estat, per aquest poble, una forma d’expressió religiosa i social.

Present i futur dels inuit Procés d’aculturació i pèrdua d’identitat cultural Des de l’arribada dels primers exploradors a l’Àrtic, la història dels inuit s’ha desenvolupat entre la lluita pel manteniment dels costums ancestrals i la introducció d’elements procedents del món occidental. La vida d’aquest poble s’ha vist abocada a sobreviure no només a les inclemències del propi medi sinó també a l’arribada de l’home blanc al seu territori, provocant amb això, una dependència total d’una economia nascuda en un mercat mercantilista i capitalista, aliè a les bases de subsistència que, fins aquell moment, havien permès sobreviure als inuit en aquelles latituds tan septentrionals.

Tres serien els elements introduïts per Occident14 que més van influir en el desenvolupament cultural d’aquest poble: la introducció de l’alcohol, els inuit no el metabolitzen; les armes de foc, que en alguns casos va suposar l’extinció d’alguns animals en determinades zones;15 i la religió cristiana que va provocar la prohibició d’alguns rituals16 i la desaparició progressiva de la figura del xaman.

Amb el temps, no només es va produir una disminució de la població a causa de les malalties portades per l’home blanc,17 sinó que també es va desenvolupar un procés d’aculturació entre els indígenes que es va aguditzar i es va estendre en línies generals durant els anys 50, quan els governs dels Estats Units, Canadà i Dinamarca (en el cas groenlandès) van decidir agrupar-los en ciutats amb l’objectiu de millorar la sanitat i l’educació de la població nativa. No obstant això, no van tenir en compte els efectes col·laterals derivats d’aquesta política proteccionista i post colonial que, juntament amb l’entrada en la dinàmica capitalista, va provocar un increment dels casos de depressió entre la població inuit, una important pèrdua de la seva identitat cultural i un substancial augment del consum d’alcohol. Aquests aspectes negatius van acabar per ensorrar 14. L’adopció d’alguns elements externs que van provocar l’occidentalització de la població inuit a l’Àrtic, es va produir en circumstàncies, moments i situacions diferents, sempre condicionades per les polítiques dutes a terme pels diferents governs.

15. Per exemple, el 1740 la introducció de les armes de foc a Groenlàndia, gràcies als baleners holandesos, va conduir a la desaparició gradual de l’arc i la fletxa a la costa oest i a la conseqüent extinció, a la fi del segle xviii, dels caribús en alguns llocs del sud del país.

16. La Festa del Missatger (Qusngim Kevga) va ser prohibida, entre els Cup’it de l’illa de Nunivak (Alaska), durant 65 anys per part dels missioners cristians.

17. Es calcula que la població inuit va disminuir progressivament durant el segle xix, i en 1900, es creu que va arribar al seu punt més baix amb 35.000 persones (la meitat que un segle abans). La població es va recuperar lentament durant el segle xx, arribant a 52.000 persones el 1950, i aconseguint el nivell del pre-contacte amb els europeus en 1970 (Ubelaker, 1992, p. 169-176).

–100–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

els fonaments d’una cultura mil·lenària mentre la cultura dominant s’enfortia i s’afeblia a la sotmesa. Les conseqüències i els resultats han estat diferents segons les regions i les zones on es troben les comunitats inuit.

Entre els costums ancestrals i els avenços tecnològics

Col·lecció privada Francesc Bailón

“Els esquimals van haver d’aprendre en una sola generació el que a altres races els ha costat segles aprendre” (Freuchen, 1956, p. 16). En molt poc temps els inuit van haver de passar de l’Edat de Pedra a l’Era Espacial. D’una forma ràpida, eficaç, però traumàtica, aquest poble va anar introduint-se en el món modern i perdent algunes de les seves essències tradicionals. En línies generals aquests canvis es van produir al mateix temps en els territoris inuit.

L’infanticidi i el geronticidi van desaparèixer progressivament durant la primera meitat del segle xx. L’analfabetisme va ser eradicat i molts inuit van començar també a aprendre l’idioma de l’home blanc (segons la llengua oficial, en cada cas, dels països als quals pertanyien). Les llanxes van arribar a l’Àrtic abans de la Segona Guerra Mundial, i després d’aquest període bèl·lic es van construir els habitatges prefabricats (fig. 2 i 3) i escalfats amb petroli; això passava a ser un reflex inequívoc de sedentarisme (vers el seminomadisme tradicional).18 Es va instaurar la comunicació aèria (anys 50 i 60); es van introduir les motos de neu, que van passar a substituir els trineus de gossos en algunes regions (finals dels anys 60); es va establir la xarxa telefònica (començaments dels anys 70), i es va instal·lar la televisió a les cases inuit (finals dels anys 70). Tots aquests canvis van ser acompanyats per una gradual pèrdua dels valors tradicionals i també d’alguns costums ancestrals.

Fig. 2. Poble de Kuummiit, costa est de Kalaallit Nunaat.

Fig. 3. Menjador d’una família groenlandesa d’Uummannaq.

18. Els habitatges inuit van deixar de ser llocs identificadors, relacionals i històrics i es van convertir en espais freds i absents de personalitat: la vida en comunitat va donar pas a l’individualisme urbà. Tanmateix, en les últimes dècades, els inuit han intentat reconstruir un espai d’acord amb les seves noves necessitats, però també identificatiu amb certa recuperació dels seus valors més tradicionals: sens dubte, les cases prefabricades inuit representen el passat, present i futur d’aquest poble (Bailón, 2013).

–101–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Fig. 4. Caçador inughuit de Qaanaaq (nord-oest de Kalaallit Nunaat).

Col·lecció privada Francesc Bailón (2004)

Fig. 5. Caçadors ammassalimiut de la costa est de Kalaallit Nunaat.

Col·lecció privada Francesc Bailón (2013) –102–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

A partir dels anys 70, i en línies generals, els inuit van començar a buscar de nou el seu lloc al món; tot i que en certa manera se sentissin aliens a ell.

La creació dels nous territoris natius, els èxits en matèria de drets indígenes i un intent de recuperar i revitalitzar una tradició, en molts casos perduda, han marcat alguns dels fets històrics més importants d’aquest poble en les últimes dècades. Actualment, moltes comunitats inuit estan intentant buscar una harmonia entre el món modern i el món tradicional, esperant que aquest sigui el motor del seu desenvolupament cultural, tant en el present com en el futur (fig. 4 i 5).

Les noves formacions governamentals inuit Els anys 70 van ser fonamentals pels canvis que es produirien a nivell econòmic, polític i social en els territoris inuit en les següents dècades. A partir de 1975 i després del Consell Mundial dels Pobles Indígenes que es va celebrar a Port Alberni (Columbia Britànica), es va desenvolupar un nou moviment reivindicatiu que volia assentar les bases per a l’establiment d’una nació inuit. Es tractava d’un sentiment generalitzat per l’autodeterminació i la revaloració de la cultura inuit, fins al punt que en l’actualitat, probablement l’exemple d’aquesta ètnia constitueixi el mirall on es miren la resta de grups indígenes del món. El que han aconseguit fins avui, és tan sols el reflex d’un poble acostumat a lluitar per la seva vida i a sobreviure davant de situacions on altres haguessin sucumbit.

En els últims 40 anys, els inuit han aconseguit certes millores socials i econòmiques i una major autonomia política. El 1977 es va celebrar a Barrow (Alaska) la primera assemblea de la Inuit Circumpolar Conference o Council (ICC), una organització no governamental que reunia els representants inuit d’Alaska, Canadà i Groenlàndia (la delegació soviètica s’uniria uns anys més tard). L’1 de maig de 1979, Groenlàndia va aconseguir convertir-se en un govern autònom passant-se a dir oficialment “Kalaallit Nunaat” (“la terra dels groenlandesos”). Des del 21 de juny de 2009 és un autogovern que ha obert la via de la seva independència respecte al Govern de Dinamarca.

L’1 d’abril de 1999 es va fundar la província autònoma de Nunavut (“la nostra terra”) al Canadà. L’1 de desembre de 2005, es va establir la regió autònoma de Nunatsiavut (“la nostra bella terra”) que després va passar a ser un autogovern.

Actualment, el territori de Nunavik (“una terra per viure”) està negociant la seva autonomia amb el govern de la província del Quebec i el govern federal canadenc. No obstant això, els inuit d’Alaska i Sibèria, encara que estan pactant amb els seus respectius governs una millora en les seves condicions de vida, el seu futur de moment, no és molt encoratjador; els casos dels inuit del Canadà i Groenlàndia poden servir com a precedents. Gràcies a la unitat existent entre els inuit, als esforços de la ICC i als constants èxits que semblen estan aconseguint els diferents grups inuit en els seus respectius països on viuen, potser en un futur, no molt llunyà, aconsegueixin la plena independència respecte a aquells governs que un dia van decidir privar-los de la llibertat i del dret que té tot ésser humà per triar el seu propi destí (Bailon, 2015).

–103–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

El desgel humà. Els inuit i l’escalfament global del planeta Segons les investigacions de l’Intergovernamental Panel on Climate Change (IPCC), l’Àrtic és la regió del planeta que més s’ha escalfat en l’últim segle ja que en els darrers 20 anys ha augmentat 3 graus la temperatura de l’aire. Les temperatures aquí augmenten dues vegades més ràpid que a la resta del món i l’escalfament global del planeta posa en perill la manera de vida tradicional dels pobles indígenes de l’Àrtic, que sumen 400.000 persones repartides en vuit països i dividides en més de quaranta grups ètnics diferents. Els inuit són els primers testimonis del canvi climàtic, i en aquest sentit s’ha de tenir en compte que els recursos marins de què bàsicament depenen no són constants, de manera que la més mínima oscil·lació tèrmica pot constituir una autèntica catàstrofe en l’equilibri ecològic.

L’activista inuit canadenca Sheila Watt-Cloutier va exposar a la Comissió Interamericana de Drets Humans (març 2007) alguns dels principals efectes del canvi climàtic a les regions on habiten els inuit: – Seguretat humana. Les estacions són cada vegada més llargues sense gel marí, cosa que impedeix els viatges en trineu de gossos durant bona part de l’any.

La inestabilitat de la banquisa, unida a unes condicions imprevisibles del mar gelat, i un menor gruix i despreniment del gel, dificulta els desplaçaments i, evidentment, les partides de caça. Per aquest motiu, cada vegada són més freqüents els accidents greus, i de vegades mortals, en banquises inestables.

– Pèrdua de la biodiversitat. El gel marí és una part essencial de l’hàbitat dels óssos polars, foques, morses i balenes, i la desaparició d’aquest posa en perill d’extinció aquestes espècies autòctones. D’altra banda constitueixen els aliments bàsics que conformen la dieta tradicional dels inuit.

– Seguretat alimentària. La disminució d’algunes espècies, com ara les truites àrtiques i altres peixos d’aigua dolça, està afectant negativament la dieta tradicional inuit.

– Dany estructural. El desglaç del permafrost ha deixat exposades les zones litorals on viuen la majoria dels inuit, i que són víctimes de fortes tempestes i de la seva erosió. Igualment, s’han danyat i destruït innombrables edificis, carreteres, oleoductes i altres infraestructures bàsiques, i han determinant la reubicació forçosa de les comunitats inuit.

– Desastres naturals i pluges torrencials. S’han registrat en els últims anys fenòmens meteorològics a l’Àrtic que han estat extremadament durs i inesperats.

Igualment el desgel de les glaceres està provocant que hi hagi torrents en lloc de rierols.

– Pèrdua cultural. L’increment de les temperatures està afectant algunes pràctiques tradicionals inuit com guardar el menjar en petits amagatalls, ja que la calor descompon els aliments i atrau els insectes. A més, ja no es pot assecar el peix al sol perquè cada vegada fa més calor (Watt-Cloutier, 2007).

–104–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

En els darrers anys s’han afegit dos nous elements que poden ser devastadors pel desenvolupament cultural dels inuit: l’augment del turisme de creuer, motivat per períodes més llargs sense gel marí que permetria la navegació a gran escala d’aquests vaixells; i l’augment de les prospeccions d’hidrocarburs com a conseqüència d’un clima més benigne durant els mesos d’estiu i degut també a que segons el servei geològic dels Estats Units (USGS) es creu que l’Àrtic conté el 30% de les reserves mundials no descobertes de gas i el 13% de petroli no descobert al món.

Tots aquests efectes fan que parlem de desglaç humà, ja que el món dels inuit s’està desfent com el gel que necessiten. I si desapareix un element vital per a la subsistència d’aquest poble, a continuació vindrà tota la resta (Bailón, 2016).

La contaminació mediambiental Al marge del desenvolupament i l’explotació dels hidrocarburs a l’Àrtic, un altre dels elements contaminants mediambientals en aquestes regions polars, el constitueixen aquells productes químics tòxics19 produïts i utilitzats en àrees més meridionals, que viatgen per l’aire, i que afecten en primer lloc als animals, i conseqüentment, a les persones. De fet, els nivells de productes químics tòxics i pesticides en la sang més elevats que es coneixen es donen entre la població inuit de Groenlàndia i Sibèria, que són igualment els que a major distància es troben dels llocs on es fabriquen o més s’usen els productes químics. A més, els seus nivells de mercuri en la sang es troben dins del marge que associem amb la intoxicació aguda per mercuri, mentre que els nivells de PCBs tòxics (policlorur de bifenil) presents en la llet materna de les dones inuit es donen en uns marges prou elevats com per qualificar la llet materna de residu perillós.

Algunes de les conseqüències afecten el cervell i la desaparició de la funció immunitària, i per tant, es tradueixen en elevades taxes d’infeccions en les vies respiratòries i auditives.

Al territori de Nunavut (Canadà) s’han descobert grans quantitats de dioxines constatades en la cadena alimentària dels inuit: “Quan donem el pit als nostres nadons, els fem beure un còctel químic tòxic que presagia desordres neurològics, càncers, malaltia renal i disfunció reproductiva. El fet que les mares inuit –lluny de les zones en què es fabriquen i s’utilitzen els COP– hagin de pensar dues vegades abans d’alletar els seus infants sens dubte és una crida per despertar el món” (Watt-Cloutier, 2002).

Tot això es deu al fet que els ingredients bàsics de la dieta dels inuit continuen sent les balenes, les foques i les aus marines que s’alimenten de peix, mol·luscs i gambes, i al fet que els productes químics van incrementant la seva concen19. Aquestes dioxines són substàncies químiques contaminants generalment alliberades a l’atmosfera pels processos industrials i per la incineració i es traslladen per l’aire recorrent llargues distàncies, instal·lant-se en les regions més fredes. Aquestes dioxines s’acumulen en el greix dels animals i poden provocar càncer i immunodeficiències en els éssers humans.

–105–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

tració a mesura que avancen un pas en aquesta cadena alimentària. Per aquest motiu, molts inuit es veuen obligats a abandonar la seva dieta tradicional per canviar-la per l’alimentació occidental, i això sens dubte està afectant a la seva cultura ancestral.

Conclusions Els inuit són abans de res un poble lluitador i resistent. La seva economia de subsistència tradicional basada en la caça i la pesca no ha fet més que reforçar els seus llaços amb la natura amb la qual conviuen en una perfecta simbiosi.

Per aquest motiu, probablement els inuit seguiran existint encara que segurament la seva cultura tradicional es perdrà, ja que tant les seves tradicions com els seus costums ancestrals estan supeditats i condicionats pel medi i si aquest canvia, ho faran també les seves estratègies de supervivència i les seves normes de convivència. Com afirma en Jose Amaujaq Kusugak (2007), expresident de la Inuit Tapiriit Kanatami: “Els inuit hauran de trobar noves formes de viure de la terra. I qualsevol que sigui aquesta manera, no serà el que els inuit haguessin desitjat, no serà ideal i no serà una continuació ininterrompuda de les formes tradicionals [...], les nostres tradicions mil·lenàries estan sent alterades a causa de l’escalfament de l’Àrtic, i ens enfrontem a la possibilitat d’haver de reinventar completament el que significa ser inuit. Aquesta és una possibilitat que temem.”

Si els inuit es veuen obligats a buscar altres mitjans de subsistència, qui sap si acabin convertint-se en agricultors o ramaders (com ja està succeint en el sud-oest de Groenlàndia), no quedarà res que els lligui amb el passat excepte el record. Però mai s’han sentit víctimes tot i la degradació física i cultural a la qual s’han vist sotmesos, però l’escalfament global i la contaminació mediambiental són dos problemes a què els seus avantpassats més pròxims no van haver d’enfrontar-se i per tant, no tenen ni referències ni tampoc experiència.

En aquest sentit, el canvi en la seva economia de subsistència i l’adaptació a una situació completament nova per a ells, els portarà irremeiablement a la desaparició de la seva cultura tradicional. En línies generals els inuit aconseguiran sobreviure però ho hauran de fer adaptant-se a un estil de vida que malauradament no desitgen. No obstant això, no hem d’oblidar que la seva supervivència condicionarà també la nostra.

A més, els inuit hauran de fer front també a la desocupació laboral motivada, en certa mesura, pels subsidis governamentals, principal obstacle per a l’obtenció de la independència. Així mateix, hauran de buscar solucions alternatives després de renunciar, en alguns casos, a l’economia de subsistència tradicional, i hauran de desafiar la important pèrdua d’identitat cultural que ha desembocat en nombrosos casos d’alcoholisme, suïcidis i crisi d’ansietat entre la població inuit. I, evidentment, hauran d’enfrontar-se al problema de l’elit governant, ja –106–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

que majoritàriament són quadres polítics representats per professors, catequistes o pastors, i on gairebé no hi ha pescadors o caçadors, poc preparats per a les tasques administratives i governamentals. Això està motivant que la classe dirigent, en estar allunyada de les activitats primàries, perdi la perspectiva de grup.

Així doncs, el camí no serà gens fàcil però tampoc ho és sobreviure en l’Àrtic.

Annex. El poder de la paraula. El duel cantat entre els inuit Un de les costums tradicionals més desconeguts del poble inuit són els duels cantats amb els quals resolien els seus conflictes interns. El motiu pel qual feien això l’hem de buscar en els mateixos processos creatius de les seves cançons i poemes, i en la pròpia organització política.

Per al crític literari Cecil Maurice Bowra, quan la vida d’un poble depèn de la caça, com és el cas dels inuit, s’imposa en l’home un condicionament i, per tant, les accions humanes solen presentar-se com una mena de cacera que ocasiona una sèrie d’emocions i reaccions naturals. Per aquest motiu, el cant i la poesia serien les sortides als sentiments i emocions provocats per l’èxit o el fracàs de les activitats d’un poble que viu en les condicions més extremes del planeta. I en aquest sentit posseïen cants que feien referència no només a la mala sort sinó també a la seva pròpia incompetència.

Segons Bowra, difícilment el cant primitiu expressarà judicis morals explícits i mai constituirà pautes de comportament. Però pot passar que alguns poemes inuit impliquin el respecte a un sistema de valors que, en moltes ocasions, té a veure amb el sentit del deure i l’honor. I el més curiós de tot és que els inuit no tan sols són poetes sinó que també poden ser capaços d’explicar la creació de les seves pròpies poesies. Com per exemple el cas d’Orpingalik, un famós caçador inuit i creador de cançons, que un dia va confessar a Knud Rasmussen20 que els cants, sovint, són pensaments expressats amb l’alè quan hi ha forces espirituals que pertorben l’ésser humà i el llenguatge corrent no té prou recursos. L’inuk es commou de la mateixa manera com un iceberg navega irregularment pel corrent. Un flux de forces condueix els seus pensaments quan sent por, alegria o tristesa. És possible que aquests pensaments hi brollin per sobre com un riu i que el seu alè arribi exhaust i el seu cor sigui sacsejat. Quan el temps és plàcid es mantindrà desfet. Arribat aquest moment, els inuit se sentiran encara més petits i aleshores apareixerà el temor d’usar les paraules. No obstant això, apareixeran per si mateixes. Quan això succeeix, es genera ràpidament un nou cant (Bowra, 1984, p. 37).

Per Orpingalik, home dotat d’una rica imaginació i d’una ànima sensible, els cants eren els companys de la seva soledat: “Canto el mateix que respiro”, deia. Així mateix, Rasmussen afirma que “les cançons semblen indispensables per a aquesta gent i canten a totes hores. Les dones no es limiten a taral·lejar les composicions del seu marit, també elles són poetesses” (Rasmussen, 1930, II, p. 299).

Per aquest motiu existien diferents tipus de cançons entre els inuit: l’inngiit, que era un cant que anava representat per la dansa del tambor; l’anersaat, que era una balada 20. Knud Johan Victor Rasmussen, conegut també com Kununnguaq o Kunupaluk (1879-1933), explorador polar i etnòleg autodidacte, mig groenlandès i mig danès. Fundador de l’esquimologia i un dels més importants personatges en l’estudi de la cultura inuit.

–107–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Figura 6. Mapa: “Antropho-Geographie Juridique des Duels Judiciaires Chez les Inuit”. H. König (1925), (Rouland, 1979, p. 79). poètica o poema líric, que podia anar acompanyat del tambor i que expressava un estat ànim; l’uaajeerngut, que era un cant amb tambor acompanyat d’un joc mímic i on normalment l’actor ho feia disfressat de dona; el tippalersiit, que no s’acompanyava del tambor i que les cançons servien per divertir-se (podia també participar el públic), i per introduir igualment un duel cantat. Altres cants per entretenir eren els denominats ileqqorsuut (cant antic acompanyat de mímica) i oralittuaq (història curta explicada i cantada amb ritme). Així mateix, hi havia un altre tipus de cançons com el seqqat (cants màgics per resoldre problemes, evitar accidents i per acabar el període del tabú infringit), l’araat (cançó de bressol) i l’appittivarteq, que era una cançó-poema que s’utilitzava per expressar l’opinió sobre una altra persona, per solucionar un conflicte de la vida quotidiana o per confessar en públic una falta comesa. I finalment, estava el tordlut que eren cançons poetitzades improvisades que s’utilitzaven mitjançant un duel cantat i com a mètode jurídic per solucionar els conflictes interns de la pròpia comunitat.

Pel que fa referència a l’organització política dels inuit, antigament aquest poble constituïa una societat sense estat, on generalment no hi havia cap sistema de lideratge, tret d’algunes excepcions com és el cas d’alguns grups d’Alaska. Tanmateix, que no existís cap tipus d’organització política no volia dir que no es regissin per unes lleis bàsiques no escrites. La llei més important era que, excepte per un motiu justificat, ningú estava exempt de lluitar per la supervivència del grup, i per fer-ho els inuit havien de sacrificar els interessos propis en benefici dels comunitaris. Per això, l’objectiu principal de les lleis inuit era mantenir l’harmonia i la unitat del grup, tot regulant els comportaments dels individus amb l’única finalitat d’assegurar la supervivència de la comunitat. Per aquest mateix motiu, quan existia un conflicte intern era més important restablir de nou la pau i l’ordre que no pas administrar-hi justícia.

–108–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Segons el jurista alemany Herbert König, els inuit comptaven bàsicament amb tres formes jurídiques per solucionar els seus conflictes, malgrat que ocasionalment en alguns llocs d’Alaska i del Canadà s’aplicaven penes per alguns delictes comesos.21 D’una banda, hi havia els combats amb els punys que es feien en algunes zones d’Alaska i de l’Àrtic central canadenc. També hi havia la lluita cos a cos que podíem trobar en certs punts de la costa oest del centre i del nord de Groenlàndia, a l’illa de Baffin (Canadà), a Alaska i Sibèria. I finalment hi havia el tordlut, iviutit, ivinneq o piseq (segons els dialectes dels diferents grups inuit), el duel cantat que es produïa al Labrador (Canadà), Alaska i Groenlàndia (fig. 6). En aquest darrer cas, cal afegir a les dades de König, també l’Àrtic central canadenc.

El tordlut es tractava d’una activitat social en la qual, mitjançant un concurs de cant, se solucionaven els conflictes existents entre membres de la comunitat. Aquest procediment no implicava cap resolució jurídica, sinó l’exteriorització d’una queixa formal davant del propi grup i el final de les tensions existents entre els dos adversaris.

Per a això era necessari que hi hagués un guanyador i un perdedor.

Podia donar-se el cas que el primer fos realment el culpable del delicte, però si d’aleshores ençà aconseguia comportar-se de manera correcta l’integraven novament en la comunitat. Aquest concurs de cants començava quan una persona en desafiava una altra per una infracció que presumptament havia comès. Un dels adversaris improvisava una cançó on es burlava del seu oponent, fent mofa dels seus defectes i comportaments, utilitzant també insults i, en general, tots els estratagemes lingüístics possibles amb la finalitat de ridiculitzar-lo i provocar, d’aquesta manera, les rialles més fortes entre els espectadors, que eren els membres del mateix grup. Mentre un improvisava cants satírics l’altre havia d’estar callat, esperant pacientment el seu torn: “Hom s’ha de mostrar sense pietat; de fet, es considera viril per exposar la debilitat dels altres amb la major nitidesa i gravetat possibles; però darrere de tot càstig ha d’haver un toc d’humor, perquè el simple abús en si mateix és estèril, i no es pot dur a terme qualsevol tipus de reconciliació. És legítim “ser desagradable”, però cal ser divertit al mateix temps, per tal de fer riure al públic; i el que per tant pot silenciar al seu oponent enmig del riure de la comunitat, és el vencedor, i ha posat fi a la sensació desagradable” (Knud Rasmussen, a Lowenstein, 1973, p. 124).

Aquests duels cantats es solien fer amb el ritme d’un tambor i, en moltes ocasions, anaven acompanyats de gestos provocatius, fins i tot colpejant amb el cap la cara de l’adversari. Guanyava el concurs el que mantenia la calma i no s’immutava per les burles i els insults del seu adversari. Però si cap dels dos no perdia els estreps, era la mateixa comunitat la que havia d’escollir un guanyador. En aquests casos solia vèncer el que tingués la llengua més afilada i la imaginació més recargolada. Sense cap mena de dubte, pels inuit el llenguatge és el més semblant a un instrument tallant i és l’únic que precisament s’afila fent-lo servir. 22 Un clar exemple d’això el trobem en una notícia apareguda al diari La Vanguardia el 1920: “Duel entre esquimals. Els duels entre esquimals són divertidíssims. Mai acaben malament, ja que l’única arma que utilitzen és la llengua. Quan dos individus tenen 21. Actualment continua sense haver-hi un treball exhaustiu sobre el dret tradicional inuit.

22. Una curiositat és que el cantant de rap Eminem explica en la seva pel·lícula biogràfica 8 milles (2002) que l’origen de les “batalles de rap o de galls” es troba en els duels cantats dels inuit.

–109–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

un disgust i es desafien, els amics formen una rotllana, i els adversaris queden al centre. Aleshores, el més vell dels que presencien el duel tira a la sort per decidir quin dels dos combatents ha de ser el primer a començar el duel tot parlant. Després que s’hagin insultat i dit “tros de gel, cua de guineu, nas de quilla, ren boig” i altres agudeses d’aquest estil, que són acollides per tots els habitants del poble amb una enorme riallada, la disputa segueix, cantant, ballant i colpejant tambors.

Quan descansen, tornen a dir-se l’un a l’altre tot el que els ve al cap, ja sigui perquè ho saben o ho pensen, i fins i tot arrenquen tires de la pell dels avantpassats.

El concurs, infatigable, assisteix amb alegria el duel original, i fins i tot hi participa indirectament, subministrant projectils verbals al contrincant de la seva simpatia; per últim, és proclamat vencedor el que més ha fet riure amb les paraules dirigides al seu adversari.”

De vegades la humiliació havia estat tan important que el perdedor podia arribar a abandonar el poblat. L’assassinat era l’únic delicte que no podia ser expiat a través d’aquest mètode.

Aquests duels cantats posaven de manifest la capacitat inventiva d’un poble que, mitjançant la improvisació de cançons, era capaç de solucionar un conflicte d’una manera cruel però pacífica. La creativitat de les seves cançons denota no tan sols una capacitat intel·ligent per transmetre una realitat adjacent a la seva cultura, sinó que a més és capaç de comunicar els sentiments que n’emanen. En aquest sentit, els inuit són uns autèntics mestres, ja que mitjançant les seves creacions poètiques penetren en les entranyes més ocultes de la naturalesa humana. Veiem un exemple (Rouland, 1979, p. 146): Nutargak canta un duel satíric contra Maratse Vull cantar una cançó, una cançó en nom teu, Maratse.

Contra qui cantaré jo? [...] En contra teva.

A la temporada d’estiu, [...] quan la teva dona et va deixar, i quan l’amant teva et va deixar també he sentit a gent dir: aquest Maratse, [...] Què té al cap?

Va prendre una altra dona i va tenir una tercera dona!

Les va deixar a totes morir de fam, fins i tot en els dies càlids d’estiu.

Mai has sentit parlar d’un home qui tingués tres dones, però que les va deixar morir fins i tot en els dies càlids d’estiu. [...]

Resposta de Maratse Permetin-me compondre un poema, que recordi que el meu adversari en un duel cantat ha tingut diverses esposes.

–110–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Figura 7. Duel cantat a Groenlàndia (primera meitat del segle xviii).

Dibuix realitzat per Hans Egede i publicat en el seu llibre Det gamle Grønlands nye perlustration, eller Naturel-historie (p. 92). Imprès per Johann Christoph Groth, a Copenhaguen (1741).

Me’n recordo com el meu adversari ha pres les seves dones [...] Era com un orfe, sense un pare i les seves nombroses esposes, eren per a ell, com unes mares i unes àvies! [...]

Així doncs, el duel cantat restaurava l’equilibri social del poble i alleujava, de forma pacífica, les tensions que sorgien de la rutina diària en una comunitat molt unida. El poble inuit veia la vida com un tot complet, i per tant era particularment important preservar l’harmonia i les relacions dins d’un grup. Aquesta és la raó per la qual els duels cantats se centraven en molt més que la solució d’una discussió amb una de les parts guanyadora i l’altra perdedora. Mitjançant l’ús de la comèdia, el cant i el ball, la gent era capaç de reflectir una situació, fer front als seus problemes d’una manera no conflictiva, i permetent que cada un tingués l’oportunitat de “salvar el seu honor” a través de l’humor. Per tant, hi havia quatre raons principals per les quals els duels cantats eren tan eficaços en la resolució de conflictes: 1. Els competidors se’ls impedia prendre accions impulsives que podrien pertorbar la pau de la comunitat per haver de pensar acuradament sobre la creació de les seves cançons.

–111–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

2. Les disputes privades es posaven en públic (que també podia tenir un efecte preventiu sobre els conflictes que sorgissin).

3. L’acte es feia en públic, cosa que significa que era menys probable que tornessin a sorgir els mateixos problemes.

4. Permetia restablir l’equilibri social, mental i emocional. És difícil saber quan els inuit van començar a realitzar els duels cantats per solucionar els seus conflictes interns. Algunes de les primeres referències descriptives i també il·lustrades (fig. 7) que tenim daten de la primera meitat del segle xviii, quan el missioner danonoruec Hans Poulsen Egede (1686-1758) ens explica que pels inuit groenlandesos: “compondre cobles satíriques sobre altres és un gran art, i l’home que pot superar al seu oponent amb aquestes és admirat i aplaudit pels altres. Si algú ha concebut una mica de gelosia i ressentiment per l’altre per alguna raó, el repta a un duel immediatament i el convoca a una trobada, on interpretarà en contra seu” (Egede, 1925, p. 379).

Per la seva part, l’artista i pintor groenlandès Jens Kreutzmann (1828-1899), ens dibuixa (fig. 8) i descriu un duel cantat (al voltant del 1860) entre Ajaguttak i el seu adversari on li recrimina els seus mals hàbits i li diu “pots estar segur, que jo Ajaguttak, no seré pas com tu” (Rink, 1877, p. 276). El 1905, William Thalbitzer (1873-1958), filòleg danès i professor d’esquimologia a la Universitat de Copenhaguen, ens deixa una de les poques fotografies que s’han aconseguit fer d’un duel cantat, a la costa est de Groenlàndia (fig. 9).

Un anys més tard Knud Rasmussen, el 1922, fent referència als paallirmiut, un subgrup dels inuit del Caribú (Canadà) ens relata que “existeixen també cançons Fig. 8. Ajaguttak cantant una cançó satírica al seu oponent (de peu) a Groenlàndia.

Dibuix realitzat per Jens Kreutzmann cap el 1860. Greenland National Museum and Archives.

–112–

Francesc Bailón Trueba

Col·lecció privada Francesc Bailón (2012).

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Fig. 9. Duel cantat entre Nujaqpik i Kuitse, el 26 de juny de 1905 a Qingaaq (fiord d’Ammassalik, costa est de Groenlàndia).

Fotografia de William Thalbitzer i fotografiada per l’autor al Museu d’Ammassalik (Kalaallit Nunaat).

satíriques amb què es fustiguen els desordres i vicis dels habitants del poblat” (Rasmussen, 1930, I, p. 178).

Igualment, cal destacar els registres realitzats per l’etnòleg i explorador francès Paul-Émile Victor (1907-1995), que va aconseguir recollir, i en alguns casos inclús gravar, nombrosos duels cantats improvisats a la costa est de Groenlàndia durant la seva estada el 1935. Va arribar a recopilar 720 cançons de tots tipus, de les quals va enregistrar en discos 181.

No se sap amb exactitud quan es van deixar de realitzar els duels cantats. Les polítiques dutes a terme pels països als quals pertanyen els inuit durant els anys 50 i 60, van introduir el sistema judicial occidental en detriment dels mètodes jurídics tradicionals. Els governs no acceptaven que un culpable d’un delicte pogués sortir indemne i vencedor en un duel cantat. Es creu que un dels darrers llocs on es va produir aquesta pràctica va ser entre els ammassalimiut de la costa est de Groenlàndia.

El motiu bàsicament és perquè aquest grup inuit va ser el darrer en contactar amb l’home blanc quan, a l’agost del 1884, l’explorador danès Gustav Frederik Holm (1849-1940) va dirigir una petita expedició de 19 homes a la zona d’Ammassalik.

Posteriorment, i durant molt de temps, els iit, com també es coneix a aquest grup, van tenir poc contacte amb els occidentals en comparació amb d’altres comunitats inuit de l’Àrtic. És probable que a partir del 1953, quan va entrar en vigor la nova Constitució danesa i Groenlàndia va passar a ser una província del Regne de Dinamarca, es comencessin a prohibir aquests actes jurídics.

Segons els iit, un dels darrers duels cantats oficials que encara es recorden es va realitzar el 1920 entre Paulus i Saamu, i que més tard, acabarien representant a la –113–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Font: www.arktiskebilleder.dk

Fig. 10. El caçador i angakkoq Kuitse (William Thalbitzer, Tasiilaq, 1906) avi d’Anda Kuitse.

Fotografia feta al Museu d’Ammassalik (Kalaallit Nunaat). Col·lecció privada Francesc Bailón (2012). Foto Id: 07710. Arxius Nacionals: Arktisk Institut, Copenhaguen.

Fig. 11. Anda Kuitse.

Fotografia realitzada a Kulusuk(costa est de Kalaallit Nunaat) l’11 de maig de 2015.

Col·lecció privada Francesc Bailón.

–114–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

pel·lícula Palos brudefærd de Knud Rasmussen i Friedrich Dalsheim (1934). També tenim el registres del 1935 de Paul-Émile Víctor i després poca cosa més, potser el silenci, que és el ressò que queda quan finalitza un tordlut.

Actualment, Anda Kuitse (1951-), fill de Wiiliimmi (Wilhelm) Kuitse, un dels artistes inuit més coneguts i respectats de la dansa del tambor i net de Kuitse, caçador i xaman de Kulusuk (fig. 10), és una de les darreres persones en vida que ha memoritzat alguns d’aquests duels cantats i que encara els representa en públic. Els va gravar en casset del seu pare, per no oblidar-los mai (fig. 11). El 1974, l’Anda va fer el seu darrer duel cantat (el 1972 va fer el seu primer ivinneq) amb el caçador inuit Tobias, a la població de Kulusuk. Va ser concebut com un joc, sí, però es va realitzar “clandestinament” per por al que poguessin dir les autoritats daneses.

Conclusions Per a molts grups indígenes, sobre tot nòmades, davant dels conflictes és més important la restauració de la qualitat de les relacions que el mateix resultat real. Mentre que la solució alternativa de conflictes ha guanyat popularitat en les últimes dècades, els enfocaments jurídics occidentals tenen la confrontació arrelada en els seus sistemes i els resultats sovint se centren en la victòria d’una de les parts i la pèrdua d’un altre.

Si bé això pot ser una forma adequada de fer front als delictes greus, quan es tracta de la restauració d’una comunitat harmoniosa, ens trobem que encara hi ha un llarg camí per recórrer.

Avui dia, a causa dels sentiments d’amargor i la falta de cooperació que poden ser destructius per a la supervivència, no hem tingut la motivació per fer front a la reparació de les relacions humanes durant un conflicte. No obstant això, els duels cantats dels inuit ens poden ensenyar a: exposar una situació en un entorn de no confrontació; a buscar la restauració de les relacions socials com el focus central; i a reconèixer públicament sentiments de resolució i bona voluntat.

Els duels cantats dels inuit, naixien amb la creació poètica i morien amb el seu silenci, i l’harmonia quedava així restablerta i solucionat el conflicte.

Potser no seria mala idea aprendre d’aquest exemple.

Bibliografia Amaujaq Kusugak, J. (2007). www.windows2universe.org/earth/polar/inuit_climate. html&lang=sp&edu=mid (consultat 21/11/2016).

Bailón trueba, Francesc (2013). “Del iglú a las casas prefabricadas inuit”. Anales del Museo Nacional de Antropología [Madrid], núm. XV, p. 31-68.

– (2015). Los inuit. Cazadores del Gran Norte. Barcelona: Nova Casa editorial.

– (2016). Els poetes de l’Àrtic. Històries de Groenlàndia. Barcelona: Nova Casa editorial.

Egede, Hans Poulsen (1925). “Relationer fra Grønland 1721–36 og Det gamle Grønlands ny Perlustration 1741” dins: L. Bobé (red.). København: Meddelelser om Grønland, 54.

Bowra, Cecil Maurice (1984). Poesía y canto primitivo. Barcelona: Editorial Antoni Bosch.

Contreras, Jesús; Mabel Gracia (2005). Alimentación y Cultura. Perspectivas antropológicas.

Barcelona: Editorial Ariel.

Damas, David (1984). Handbook of North American Indians. Arctic. Washington DC: Smithsonian Institution (William C. Sturtevant, General Editor), vol. 5.

–115–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 89-116 Els inuit. Caçadors del Gran Nord

Francesc Bailón Trueba

Freuchen, Peter (1956). El viking errante. Mi vida y mis aventuras. Barcelona: Aymá (Los caminos de la vida. Hombres, Tiempos y Países).

Kuhnlein, H. V.; O. Receveur; R. Soueida; G. M. Egeland (2004). “Arctic Indigenous Peoples Experience the Nutrition Transition with Changing Dietary Patterns and Obesity”.

Journal of Nutrition, núm. 134, p. 1447-1453.

La Vanguardia (1920, 4 desembre). “Duelo entre esquimales”, p. 14 (secció “De todo un poco”).

Lowenstein, Tom (1973). Eskimo Poems from Canada and Greenland. From material originally collected by Knud Rasmussen. Pittsburgh: University of Pittsburgh Press.

Rasmussen, Knud (1930). De la Groenlandia al Pacífico. La bahía de Hudson (I). Barcelona: Ediciones y Publicaciones Iberia.

– (1930). De la Groenlandia al Pacífico: a través del Paso del Noroeste (II). Barcelona: Ediciones y Publicaciones Iberia.

Rink, Hinrich (1877). Danish Greenland, its People and its Products. London: Henry S. King & Co. (Robert Brown ed.).

Rouland, Norbert (1979). Les modes juridiques de solution des conflits chez les inuit – Études/ Inuit/Studies. Québec: Pavillon De-Koninck Université Laval, Association Inuksiutiit Katimajiit, Inc., vol. 3.

Ubelaker, D. H. (1992). “North American Indian population size: changing perspectives”, dins: J. W. Verano; D. H. Ubelaker [ed.]. Disease and Demography in the Americas.

Washington, D. C.: Smithsonian Institution Press, p. 169-176.

Victor, Paul-Émile (1991). Chants d’Ammassalik – Meddelelser om Grønland. København: Man & Society, vol. 16.

Watt-Cloutier, Sheila (2007). Global warming and human rights gets hearing on the world stage. http://www.ciel.org/news/global-warming-and-human-rights-gets-hearing-on-the-worldstage-2/ (consultat 21/11/2016).

– (2002). “Wake-up call”. http://www.ourplanet.com/imgversn/124/spanish/watt.html. (consultat 21/11/2016).

–116–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 117-139 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.112

La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos1 Enric Mendizàbal

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona enric.mendizabal@uab.cat

Resum La Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos ha estat una de les contribucions més importants per a la geografia catalana, no només per la seva qualitat científica sinó també per ajudar a mantenir la identitat catalana durant la dictadura franquista. Un dels temes fonamentals en la geografia de mitjans del segle xx era el poblament i la població, temes a bastament tractats en aquesta obra. El present text mostra què hi ha de geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos, tot relacionant-ho amb la geografia de la població que es feia en aquells moments i amb el mestratge de Josep Iglésies.

Paraules clau: geografia de la població, geografia de Catalunya, Josep Iglésies, història de la geografia.

Resumen: La geografía de la población en la Geografia de Catalunya de la editorial Aedos La Geografia de Catalunya de la editorial Aedos ha sido una de las contribuciones más importantes para la geografía catalana, no sólo por su calidad científica sino también para ayudar a mantener la identidad catalana durante la dictadura franquista. Uno de 1. El present text té el seu origen en la intervenció que vaig fer el 10 de febrer de 2016 en la tercera sessió dedicada a commemorar els 50 anys de l’edició del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos. Així mateix, el text original ha format part de les converses del Grup de Geografia Aplicada (2014 SGR 1090; Generalitat de Catalunya) ) i del projecte Espacios de riesgo causados por los cambios en los usos y cubiertas del suelo: desafíos, retos y oportunidades, CSO2015-65257-R, Ministerio de Economía y Competitividad (España), 2016-2018. També vull agrair a Enric Bertran la revisió acurada del text en els seus aspectes formals.

–117–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

los temas fundamentales en la geografía de mediados del siglo xx era el poblamiento y la población, temas ampliamente tratados en esta obra. El presente texto muestra qué hay de geografía de la población en la Geografia de Catalunya de la editorial Aedos, relacionándolo con la geografía de la población que se hacía en aquellos momentos y con las enseñanzas de Josep Iglésies.

Palabras clave: geografía de la población, geografía de Cataluña, Josep Iglésies, historia de la geografía.

Abstract: Population Geography in Geografia de Catalunya of Aedos publisher The Geografia de Catalunya published by Aedos press has been one of the most important contributions to Catalan geography, not only for its scientific quality, but also to help keep the Catalan identity during Franco’s dictatorship. One of the key issues in the geography of mid-twentieth century was the settlement and population geography, issues discussed extensively in the present text. This text shows what’s about Population Geography in the Geografia de Catalunya, and links it with the population geography published between 1950-1965 with the main role of Josep Iglésies.

Keywords: population geography, geography of Catalonia, Josep Iglésies, history of geography.

* * *

1. Presentació Durant els cursos 2014-15 i 2015-16, la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, de manera molt encertada, ha programat quatre sessions per commemorar els 50 anys de la Geografia de Catalunya (GC d’ara en endavant) publicada per l’editorial Aedos i dirigida per Lluís Solé i Sabarís (Alegre, 2014; Sau, 2015; Prats i Vandellós, 2016; Oliveras Samitier, 2016). La tercera es va dedicar als estudis de geografia de la població i la demografia i l’encàrrec que vaig rebre va ser el d’explicar què es va fer de geografia de la població en la GC tot relacionant-ho amb els estudis sobre la població de Catalunya i sobre la geografia de la població del període 1950-1965. Un dels membres del cos de redacció de la GC era Josep Iglésies (1902-1986), en aquells moments secretari de la Societat Catalana de Geografia. En els decennis de 1950 i 1960, Josep Iglésies va ser una de les persones que va treballar més sobre la geografia de la població de Catalunya. El present text està organitzat en tres apartats, a més de la presentació. Primer hi ha un repàs dels estudis de població realitzats a Catalunya en el període 1950-1965, que coincideix amb la preparació i publicació del primer volum de la GC. Entre aquests estudis i estudiosos de la població catalana destaca el paper –el mestratge– de Josep Iglésies, de qui es –118–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

farà referència al final del segon apartat. Després es tracta de la geografia de la població que hi ha en la GC, tot descrivint els temes principals, els mapes i els gràfics. Per acabar, hi ha unes reflexions sobre què representa la geografia de la població que apareix en els tres volums de la GC respecte la geografia que s’estava fent en aquells moments.

2. Els estudis de població a Catalunya (1950-1965). El paper fonamental de Josep Iglésies En les geografies de Catalunya anteriors a la GC hi ha poca geografia de la població. Vegem-ne tres exemples: la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras Candi (1913-1918), el Resum de Geografia de Catalunya de Pau Vila (1929-1936) i Les terres catalanes de Pere Blasi (1954).

La Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras Candi consta de sis volums: el primer està dedicat al conjunt de Catalunya, n’hi ha un per a cada província i un dedicat a la ciutat de Barcelona. En el primer volum no hi ha cap apartat dedicat a la població o al poblament, entès aquest com la distribució de la població en el territori. Els volums de cada província tenen per a cada municipi la xifra de la població i una referència al nombre de cases i als nuclis de població. La geografia de la població és inexistent en l’obra dirigida per Carreras Candi.

El Resum de Geografia de Catalunya de Pau Vila va ser una obra publicada en nou volums de butxaca durant un període de set anys. Tal com explica Tort (2003), hi ha diferències d’estil en els diferents volums, però no pas d’estructura. En els volums del II al VIII dedicats a l’aspecte humà de les diferents regions fisiogràfiques de Catalunya així com en el darrer, la visió de conjunt de Catalunya, hi ha referències al poblament. Per tal concepte, Pau Vila entén dues coses diferents: la primera és el procés d’ocupació de Catalunya per la població humana (“colonització” en diu Vila) des del paleolític fins el moment de la publicació, mostrant les diferents etapes (prehistòria, edat romana, edat medieval, edat moderna); la segona és la distribució de la població en el territori, tot descrivint el poblament agrupat i dispers i les viles i ciutats de cadascuna de les regions (Litoral, Prelitoral, Depressió Central, Prepirineu i Pirineu). En el darrer volum hi ha una taula que permet comparar la població de 1857, 1900 i 1930 dels municipis que el 1930 tenien més de 2.500 habitants.

Les terres catalanes de Pere Blasi hauria d’haver estat escrit i publicat a finals de la dècada de 1930 i no el 1954, però la guerra civil espanyola de 1936-39 va estroncar la línia de treball de Pere Blasi. Les terres catalanes és una obra que exposa en la primera part la geografia física de Catalunya i relativament poques coses de geografia humana; en la segona part del llibre, Blasi descriu la geografia regional de Catalunya, seguint el model del Tableau de la géographie –119–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

de la France de Paul Vidal de la Blache (1903). En la part de geografia humana, dedica 21 pàgines al poblament on descriu una història de l’ocupació del sòl similar a la de Pau Vila i mostra les xifres absolutes de la població de Catalunya a partir dels censos oficials, tot utilitzant el de 1950, el darrer publicat en aquells moments. Seguidament mostra diferents tipologies pels nuclis de població: segons les regions (poblacions de muntanya, en les planures, de mar, frontereres), segons l’estructura (poblacions murallades i d’estructura linear), segons les activitats (industrials, agrícoles, viles de mercat, balnearis-estiueig-d’esports de neu, capitals politicoadministratives i episcopals, d’origen monacal, monumentals) i segons el moment en què es troben de la seva evolució (pobles naixents, creixents, puixants, estacionals, decadents i morts). La figura 1 mostra un mapa de densitat de població molt interessant, on Pere Blasi proposa unes “zones demogràfiques” per Catalunya que, lamentablement, no explica com les ha identificat. En la cloenda del llibre hi ha una presentació d’informació diversa, entre la qual dades estadístiques de població sense cap comentari d’acompanyament.

El text de Pere Blasi de 1954 marca el punt final d’una manera de fer geografia: la que havia sorgit de les darreries del segle xix i que va haver de romandre amagada amb l’ensulsiada de 1939 fins l’aparició de la GC. Es pot veure, doncs, que en aquestes tres geografies de Catalunya hi ha poca geografia de la població, malgrat que a Catalunya hi havia hagut un cert nombre d’estudiosos de diferents temes demogràfics (Simon, 1995): la mortalitat per Ildefons Cerdà i Pere Garcia Faria, com també pels higienistes; la natalitat i l’antimalthusianisme per Hermenegild Puig i Sais i Josep M. Vandellós, el malthusianisme pels anarquistes i llibertaris; la raça i la immigració per Pere Rossell i Vilar i Josep M. Vandellós. Aquestes reflexions, però, no es van veure gaire reflectides en els llibres de geografia de Catalunya.

Entre 1950 i 1965, els estudiosos sobre temes de població a Catalunya eren pocs (Rebagliato, 1978; Vidal, 1983 i 1987; Mendizàbal, 1991). Entre aquests estudiosos cal destacar a Jordi Nadal i Emili Giralt, introductors del que aleshores eren les noves tècniques i metodologies de demografia històrica (Nadal i Giralt, 1953), i que van treballar sobre la immigració gascona a la Catalunya moderna i els seus efectes sobre la població catalana dels segles xvi fins a inicis del xviii (Nadal i Giralt, 1960 i 1966). Jordi Nadal va publicar altres textos sobre demografia històrica de Catalunya i d’alguna de les seves localitats (Barcelona, Palamós) que es poden trobar a Nadal (1992). També cal citar els treballs de Jordi Maluquer i Sostres sobre la immigració a Catalunya i la població als Països Catalans (1963, 1965), els de Joan Vilà-Valentí (1958-59) i Maria de Bolòs (1959) sobre la immigració a Barcelona o el d’Ernest Lluch i Eugeni Giral (1964) sobre la població catalana.

A la Societat Catalana de Geografia, tal com es pot consultar en l’excel·lent web que manté Pau Alegre des de 1999 (http://scg.iec.cat), entre maig de 1950 i novembre de 1965 es van realitzar 109 conferències, de les quals 12 sobre temes –120–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

Figura 1. La densitat de població de Catalunya segons Pere Blasi Les zones demogràfiques s’estenen esbiaixades en el sentit de la costa. Llurs límits guarden un relatiu paral·lelisme amb el de la zona que envolta el nucli barceloní. La densitat va minvant de vora mar fins a l’Alt Pirineu. L’enclavat de les planes lleidatanes, més poblades que les comarques veïnes, s’explica per la xarxa de canals que fecunden i enriqueixen aquelles terres. La població total de Catalunya, que a començaments de segle vorejava els 2 milions d’habitants, s’apropa avui als 3 milions i mig. Creixent sobretot els grans centres urbans; en canvi, els pobles rurals d’algunes contrades muntanyoses perden habitants. Font: Pere Blasi, 1954, p. 103.

–121–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

de població. D’aquestes, dues van ser sobre la immigració a Catalunya, impartides per Joan Grases i Miquel Fornaguera a principis de la dècada de 1950; dues per Jordi Nadal i una per Emili Giralt sobre els treballs de demografia històrica citats anteriorment; i set per Josep Iglésies sobre els seus interessos demogràfics que s’expliquen seguidament.

Ernest Lluch i Eugeni Giral (1964) i Jordi Nadal (1965) repassen en breus pàgines els temes bàsics tractats pels estudiosos de la població fins a meitat de la dècada de 1960: la desaparició de les mortaldats catastròfiques, el declivi de la natalitat, l’impacte dels corrents immigratoris, la distribució de la població a Catalunya i la demografia històrica. Els tres darrers d’aquests cinc temes han estat tractats específicament per Josep Iglésies i, sobretot, els dos darrers són els que Josep Iglésies desenvolupa en la GC. Segons Rebagliato (1978, p. 118), el capítol “Moviment demogràfic a Catalunya” del volum I de la GC escrit per Josep Iglésies tracta “un tema prou fressat en els seus estudis [i] les innovacions escassegen”. Òbviament, Josep Iglésies no té noves dades i la metodologia que utilitza és la mateixa que en altres treballs anteriors, però el que fa és una síntesi de tot el que ell sap i que serveix de model per als altres autors de les monografies comarcals dels volums II i III. Josep Iglésies ha estat una persona fonamental per als estudis de la població de Catalunya (Rebagliato, 1978; Mendizàbal, 1991). Joan Rebagliato (1978, p.

124-125) presenta una bibliografia de 41 treballs de demografia de Josep Iglésies, dels quals 12 publicats entre 1950-1965.2 Rebagliato (1978, p. 21) explica que molts dels treballs sobre la població de Josep Iglésies “són breus d’extensió, i que els realment voluminosos ho són gràcies a la inclusió de documentació transcrita per l’autor”. Josep Iglésies ha recopilat i editat gran part de les fonts demogràfiques (censos i fogatges) referents a Catalunya anteriors a l’època estadística, que a Espanya s’inicia el 1857 amb el primer cens modern de població. Així mateix, Josep Iglésies ha elaborat unes síntesis de l’evolució de la població de Catalunya, per diversos períodes i per diferents àmbits territorials (conjunt de Catalunya, comarques, municipis...). El fet que la població que s’obté de les fonts antigues hagi estat classificada pel propi Josep Iglésies en les comarques i regions de Catalunya derivades de la Ponència de l’any 1931, ha permès estalviar molt de temps a d’altres estudiosos, i d’aquí que, sovint, els estudis de demografia històrica agraeixin a Josep Iglésies el seu immens treball i utilitzin les dades que ha editat.3 En canvi, Rebagliato (1978) lamenta que Josep Iglésies hagi estat “aprofitat i «saquejat» com cap altre, i malgrat això, les mostres de reconeixença [...] no 2. Per a redactar els següents paràgrafs sobre Josep Iglésies ha estat indispensable la Revista Catalana de Geografia, any I, vol. I, núm. 1 de 1978, número especial dedicat a Josep Iglésies, així com els treballs d’Ignasi Cuadros i Antoni Durà (1987-88, 1988).

3. Jordi Nadal i Emili Giralt escriuen “Ens plau d’expressar-li el nostre agraïment per la seva generositat” perquè Josep Iglésies els va deixar consultar les seves obres inèdites així com les ja publicades (2000, p. 23; ed. or. 1960). I en el treball de 1966 (p. 73), “les dades procedents de fogatges i censos generals utilitzades en el nostre treball surten sempre” de Josep Iglésies.

–122–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

s’han prodigat” (p. 121). Ans el contrari: “l’Iglésies demògraf ha estat objecte d’atacs [...perquè...] Iglésies és més catalanista que demògraf” (p. 121). Dues de les aportacions ideològiques de Josep Iglésies al voltant de la demografia mostren el perquè d’aquests “atacs”: la primera tracta del desequilibri de la distribució poblacional a Catalunya a causa de la macrocefàlia de Barcelona i de gran part de les capitals comarcals respecte de les pròpies comarques; la segona tracta del perill de l’arribada nombrosa d’immigrants a Catalunya, pel procés desnacionalitzador que això suposava.

Per Josep Iglésies, com per molts altres intel·lectuals, Catalunya està desequilibrada a causa de la macrocefàlia de Barcelona: és un cap massa gran per Catalunya i, a més, el creixement de Barcelona té per origen l’arribada d’immigrants no catalans que desnacionalitzen Catalunya; Iglésies també remarca la macrocefàlia de les capitals comarcals respecte la seva comarca (Iglésies, 1966). Tal com escriu Rebagliato (1978, p. 110), “el pes de Barcelona ciutat dins de la Catalunya administrativa tendeix a minvar darrerament, en passar del 39,5% el 1950 [...] al 34,06% el 1970. Aquest bon símptoma de la correcció de la macrocefàlia nacional, però, només és aparent, car, com a totes les ciutats desmesuradament grans”, si no creix Barcelona sí que creix la població de la seva àrea metropolitana. La por que hom té a la ciutat –i sobretot a Barcelona– s’origina en que en aquesta hi ha sindicats organitzats i una revolta social continuada contraposada a l’èxit del Noucentisme de les classes dirigents de la Lliga. Així, amb la proposta de 1932 d’organització territorial del Regional Planning (Ribas i Piera, 1995; Roca, 1979), el que es pretén es procurar que la industrialització de Catalunya no sigui integral i crear una Catalunya-ciutat en la qual Barcelona sigui –només– un gran barri. La llegenda del mapa general de la proposta del Regional Planning mostra un gran interès per les zones agràries –agricultura, pastures, boscos– així com per la preservació de determinats espais; en el mapa hi apareix escrit sovint “terra campa”. En canvi, en la llegenda no hi ha cap símbol sobre quines podrien ser les ciutats principals, encara que n’apareixen algunes en el mapa.

Lluís Casassas (1978, p. 38) defineix Josep Iglésies com “una de les figures cabdals de la geografia de Catalunya sorgida de la Renaixença, amb tota la seva càrrega patriòtica, geografia que, progressant ininterrompudament, assolí una desclosa notable a les primeres dècades de la vintena centúria, en els moments de la normalització de la ciència catalana efectuada pels homes del Noucentisme i de la Mancomunitat”. Joan Vilà-Valentí (1979, p. 208) escriu que, en el període 1945-54, Josep Iglésies “era un d’aquells homes que, dins el nostre país, assajava de mantenir la continuïtat idiomàtica i cultural pròpies [...] concretament respecte a la geografia”. Amb aquest bagatge, per Rebagliato (1978, p. 123), Josep Iglésies és “el primer i per ara indiscutible geògraf de la població de Catalunya”.

–123–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

3. La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos “El senyor Cruzet, gerent de la Catalonia, em va proposar prosseguir la geografia de Catalunya que havia iniciat en fascicles la llibreria Catalonia abans de la guerra civil. L’home per a dirigir-la hauria estat Pau Vila, però ell era a l’exili. Havia estat manifestat el parer de la Societat Catalana de Geografia, advers al camí seguit en els fascicles publicats d’aquella obra i vaig mantenir aquesta opinió; creia que no era en cap sentit recomanable la continuació d’aquells fascicles. Cruzet va acceptar fer una obra nova, i va oferir-me’n la direcció; vaig dir-li que no era jo l’indicat per aquell menester, però que estava disposat a proporcionar-li una direcció prestigiosa i eficaç, i un cos de redacció. Va acceptar i vaig anar a veure Solé Sabarís a la Universitat, i ens vam entendre immediatament, i amb la mateixa cordialitat vam coincidir a estimar Salvador Llobet i Vila Valentí per formar amb nosaltres el cos de redacció. Reunits els quatre membres ens vam repartir la feina, i vam cercar, a més, les col·laboracions convenients. Em va tocar escriure alguns capítols del volum primer, o sigui, de les generalitats, i les monografies de les comarques meridionals que m’eren familiars i, tanmateix, eren les que menys coneixien els altres components del comitè de redacció. El resultat de tot plegat està a la vista. No sóc jo qui n’he de fer l’elogi.” (Josep Iglésies, 1987, p. 15)

3.1. L’índex dels capítols de geografia de la població del volum I. El poblament En la figura 2 es pot observar l’índex dels capítols de poblament i població del volum I de la GC. La primera part, dedicada al poblament, està escrita per Josep de C. Serra i Ràfols, Jordi Rubió i Lois i Joan Vilà-Valentí. Aquests autors tracten el poblament com les etapes d’ocupació del sòl seguint el que ara qualificaríem d’anàlisi geohistòrica de longue durée (Braudel, 1958): Josep de C. Serra i Ràfols tracta del poblament des de la prehistòria fins a la romanització, on recull i actualitza altres treballs seus (Serra i Ràfols, 1930, 1942, 1956), Jordi Rubió i Lois tracta de la Catalunya Medieval i Joan Vilà-Valentí de la Catalunya moderna (Vilà-Valentí, 1947-51, 1955, 1956). En la introducció de la part del poblament (vol. I, p. 281), Serra i Ràfols mostra la geografia clàssica de les escoles franceses i alemanya de principis del segle xx:4 la geografia ha d’explicar el poblament, entès tant com les etapes d’ocupació de la regió estudiada com en la distribució de la població, a partir del medi físic, de la història i dels genres de vie/modes de vida relacionats amb les activitats econòmiques. En totes les monografies comarcals dels volums II i III de la GC hi ha l’explicació geohistòrica de la colonització i ocupació del sòl. Dependrà de la història de la 4. Els exemples més clars d’aquest tipus de geografia són els llibres que l’editoral Labor va publicar entre 1928 i 1943 en la seva “Colección Labor. Biblioteca de iniciación cultural”, majoritàriament de geògrafs alemanys, on hi havia textos de geografia general i de geografia regional, com també la traducció de la Geografía Universal dirigida per Paul Vidal de La Blache i Lucien Gallois, amb majoria d’autors francesos, publicada entre 1928 i 1955 per l’editorial Montaner y Simón.

–124–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

comarca com també de l’autoria que aquesta part es desenvolupi més o menys.

Per a fer l’estudi de les etapes d’ocupació del sòl, els diferents autors de les monografies comarcals5 utilitzen la bibliografia existent i el treball de camp habitual de la geografia regional possibilista (passejar, caminar, observar, escoltar, preguntar, conversar) per elaborar un relat. En aquestes monografies geohistòriques de la GC és poc habitual trobar taules, esquemes o mapes. La figura 3 és un dels escassos exemples de mapa de geohistòria del poblament que es poden trobar en la GC. Figura 2. Índex dels capítols de poblament i població del volum I de la GC

5. Els autors són els següents: Maria de Bolòs, Lluís Casassas, Albert Compte, Francois Doumenge, Edmond Gimeno, Emili Giralt, Josep Iglésies, Salvador Llobet, Renat Perrin, Frederic Pita, Joan Rebagliato, Manuel Riu i Riu, Lluís Solé Sabarís, Rafel de la Torre, Josep Tortosa, Josep M. Trullén, Pau Vila i Joan Vilà-Valentí.

–125–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

3.2. L’evolució de la població Per a explicar l’evolució de la població fan falta dades estadístiques. Per a Catalunya hi havia les dades dels censos espanyols des de 1857 i, depenent del moment de la redacció del capítols de la GC, arriben fins a les dades censals de 1950, 1960 o 1970. Per les dades anteriors al primer cens oficial són fonamentals els treballs realitzats per Josep Iglésies (1957, 1959a, 1959b, 1962, 1967 entre d’altres) abans i durant el període de publicació de la GC. Tant en el capítol pel conjunt de Catalunya escrit per Josep Iglésies com en les monografies comarcals hi ha nombrosos gràfics de l’evolució de la població (fig. 4). N’hi de relativament senzills on es compara l’evolució de la població del conjunt de la comarca amb la capital comarcal i alguns dels municipis, però també on les comparacions aporten un altre tipus d’informació: per la Cerdanya es compara la part francesa amb l’espanyola; pel Bages es presenten quatre tipus d’agrupacions (Manresa, municipis on augmenta la població, on resta estable i on disminueix); per l’Empordà es diferencia la població rural de la urbana; per les Garrigues es presenta el conjunt comarcal, el sector oleícola i el sector regat.

Figura 3. La geohistòria del poblament del Baix Ebre i Montsià

Dels temps prehistòrics als actuals assistim a uns desplaçaments dels poblats de muntanya a la ribera (nom comarcal de les ribes de l’Ebre aigües avall de Tortosa), i d’ací a la marina. El delta és el darrer en poblar-se, perquè no existia i encara s’està construint. La Castellania d’Amposta prefigurava la subcomarca actual del Montsià. Font: Josep M. Trullén, Baix Ebre i Montsià, vol. III, p. 119 –126–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

Figura 4. Evolució de la població de les Garrigues i de la Cerdanya

Font: Renat Perrin i Frederic Pita, Les Garrigues, vol. II, p. 572; Lluís Solé i Sabarís i Pau Vila, La Cerdanya, vol. II, p. 228

L’evolució de la població també es representa en mapes (fig. 5), que poden ser tradicionals de coropletes com el de Josep Iglésies per Catalunya (vol. I, p.

332) però també amb intents d’innovació com el realitzat per l’Urgell (símbols diferents pels municipis on augmenta o disminueix la població) o pel Berguedà que, malgrat és un mapa complicat de llegir, és interessant veure l’intent de relacionar l’evolució de la població amb la indústria tèxtil.

En la GC no hi ha cap taula alfanumèrica sobre temes de població (com tampoc n’hi ha gaires pels altres temes). Així, en els textos acostumen a haver descripcions escrites de l’evolució de la població amb les xifres corresponents, cosa que pot fer poc atractiva la lectura malgrat l’interès estadístic.

3.3. La densitat de població Per la geografia regional possibilista –com ho és la GC–, “el concepto de densidad de la población dista mucho de agotar toda la Geografía del poblamiento, ni aun de constituir su más relevante frente de trabajo, pero su esclarecimiento e investigación sigue siendo uno de los capítulos más importantes de la Geografía humana, así de la Geografía general como de la Geografía regional” (Terán, 1951, p. 6).6 La densitat de població no és el tema més important d’aquesta 6. El text de Manuel de Terán La representación cartográfica de la densidad de población va ser publicat el 1951, però en la p. 3 hi ha escrit que “esta publicación constituye el texto de una conferencia pronunciada por el autor en el «Curso de Geografía General y del Pirineo» que, organizado por el Instituto de Estudios Pirenaicos, se celebró en Jaca durante los días 10 de julio y 3 de agosto de 1946”. Joaquín Bosque Maurel (2011, p. 22-25) diu que en aquest curs, organitzat per José Manuel Casas Torres i Lluís Solé Sabarís, van participar, entre d’altres, Salvador Llobet,

–127–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

Figura 5. Cartografia de l’evolució de la població. Exemples de Catalunya, Urgell i Berguedà

Font: Josep Iglésies, Moviment demogràfic de Catalunya, vol. I, p. 332; Renat Perrin i Josep Tortosa, Urgell, vol. II, p. 544; Joan Rebagliato i Lluís Solé i Sabarís, Berguedà, vol. II, p. 193 Joan Vilà-Valentí (que, juntament amb Josep Iglésies van ser els tres primers membres del cos de redacció de la GC dirigida per Solé Sabarís), però també Orlando Ribeiro, Pierre Deffontaines i Manuel de Terán. Sense cap mena de dubte, les idees de Terán explicades el 1946 i publicades en l’opuscle de 1951 haurien de tenir força influència entre els seus col·legues com ara Solé Sabarís.

–128–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

manera de fer geografia humana, però sí que explicar les raons de la desigual distribució de la població n’és el punt de partida (Buttimer, 1980, p. 61).

Així que en la GC hi ha molta reflexió escrita sobre els canvis en la densitat de població dels diferents municipis de les comarques estudiades. De la densitat de població es passa, sovint, a la distribució de la població (el poblament) i les seves característiques: agrupat, dispers, disseminat, rural, urbà, diferents tipus de nuclis de població segons la morfologia i la grandària poblacional...

A més dels textos que descriuen i expliquen la densitat de població i el poblament, també hi ha una cartografia molt útil, encara que no gaire abundant, de la densitat de població: Josep Iglésies fa una sèrie temporal (mitjans del segle xiv, 1497, 1553, 1787, 1857, 1900, 1950; vol. I, p. 326, 328, 332, 338 i 343) de mapes de densitat coroplètics per les comarques de Catalunya, que és la base sobre la qual els autors de les diferents monografies comarcals proposen altres possibilitats. Les més habituals tracten de la variació de la densitat dels municipis de la comarca estudiada mantenint els mateixos intervals pels diferents moments estudiats. Un mapa molt interessant és la distribució de la població per altitud de l’Alt Urgell (fig. 6). També ho és el mapa del poblament del Segrià (fig. 7).

Figura 6. El poblament de l’Alt Urgell segons l’altitud

Les dades són referides al nomenclàtor de 1940, poc diferents de les actuals. Les corbes de nivell permeten de destacar la reducció progressiva del poblament amb l’altitud. Part [sic] damunt dels 1200 metres el poblament esdevé ja molt escàs i la majoria es concentra al voltant dels riberals o en els vessants situats part [sic] davall de la corba de 800 metres.

Font: Rafael de la Torre, Alt Urgell, vol. II, p. 164 –129–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

Figura 7. Distribució de la població al Segrià: agrupament i dispersió

Font: Renat Perrin, Segrià, vol. III, p. 29

3.4. Natalitat, mortalitat, estructura d’edats Les tècniques d’anàlisi demogràfica utilitzades a Catalunya durant el període de la publicació del primer volum de GC eren molt senzilles (taxes brutes, piràmides de població). No es disposava de dades (Olivera Poll i Abellán García, 1982; Cusidó i Vallverdú, 2011; Cusidó i Vallverdú i Gil-Alonso, 2012) que permetessin anàlisis més sofisticades i els manuals de demografia eren escassos i, gairebé en la seva totalitat, publicats a l’estranger. Una de les excepcions serien –130–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

els treballs de l’italià Corrado Gini (1951, 1963), de qui va aprendre demografia i estadística Josep A. Vandellós (1935).7 En Catalunya, poble decadent, Vandellós va haver de buscar dades aproximatives a la fecunditat catalana, com ara les estructures familiars que apareixien a les esqueles de La Vanguardia que li va permetre constatar que les dones grans que es morien tenien més descendència que les seves filles i fills.

Si des de l’estadística –demogràfica o no– no s’havien realitzat anàlisis demogràfiques a Catalunya abans i durant la publicació del primer volum de la GC, tampoc es va fer des de la geografia de la població pel mateix període, tal com s’ha explicat en l’apartat 2. Per aquestes raons hi ha poc text, pocs gràfics i cap mapa sobre el moviment natural de la població i l’estructura d’edats en la GC. I aquests gràfics, sovint tenen errors formals importants que només es poden explicar pel desconeixement de les tècniques estadístiques.

3.5. La geografia social La manca de dades estadístiques amb una desagregació territorial que depassi les províncies i que ofereixi informació pels partits judicials (una àrea utilitzada per l’estadística oficial espanyola) o pels municipis, va fer gairebé impossible una geografia social de la població a la GC, on no hi ha gairebé cap referència a temes com els nivells d’educació o les categories socials. Sí que n’hi ha sobre la immigració i les activitats econòmiques de la població, sobretot en els textos publicats en el volum III. La informació de geografia social només s’hagués pogut obtenir fent un treball de camp molt exhaustiu i que s’allunyava de les possibilitats econòmiques i de temps perquè els autors el poguessin realitzar. És en les comarques del Baix Llobregat i el Barcelonès (part V), que Joan Rebagliato i Lluís Casassas, respectivament, realitzen una cartografia social.

Joan Rebagliato cartografia amb mapes municipals coroplètics el nombre de treballadors industrials, del comerç, dels transports i del turisme (vol. III, Baix Llobregat, p. 481-2). Lluís Casassas cartografia pels barris de Barcelona (vol. III, El Barcelonès i Barcelona ciutat, V. La metròpoli actual i les seves funcions, p.

649, 652, 653, 667, 669, 677) la distribució de la població barcelonina segons els llocs de naixença (Barcelona, resta de Catalunya, resta de l’Estat espanyol), la qualitat de l’hàbitat classificada en cinc nivells, la densitat de població per superfície edificada, la distribució de llocs de treball per hectàrea edificada, la distribució de les categories socioprofessionals (directius, del sector terciari, treballadors manuals, del sector secundari), l’aprofitament de l’espai urbà (equipaments singulars i zones d’equipament, àrea central de negocis, àrea residencial mixta, indústria i residència, indústria, parcs).

7. Jordi Nadal (1985) fa una presentació molt crítica de Corrado Gini, de qui assenyala la seva vinculació amb el feixisme de Mussolini (Nadal, 1985, p. 15-20 i de Josep M. Vandellós: “siguem francs i acceptem que, sota una capa de cientifisme, el llibre [Catalunya, poble decadent] és un veritable pamflet. L’exposició dels fets no és ni innòcua, ni asèptica sinó molt compromesa. [...] Vandellós és el Gini català” (Nadal, 1985, p. 6 i 20).

–131–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

4. Reflexions finals: la Geografia de Catalunya de l’Aedos en la geografia humana i de la població del període 1950-1965 Quina relació té la geografia de la població que hi ha a la GC amb la que es feia fora de Catalunya i d’Espanya? Primer descartem amb què no hi ha relació.

No hi ha relació directa amb la geografia anglosaxona: abans de 1965 hi ha escassos textos de geografia traduïts al castellà i pocs estudiants universitaris llegien anglès. Només cal consultar les bibliografies que apareixen a Estudios Geográficos o en les monografies regionals per veure que la bibliografia estrangera hi és escassa i l’anglosaxona encara més (García Ramon, 1986; Garcia Ramon, Belil i Clos, 1988; Garcia Ramon, Nogué i Albet, 1992).

No hi ha relació directa amb la demografia que s’estava desenvolupant al voltant de l’Institute National d’Études Démographiques.8 L’INED, fundat el 1945 té figures molt importants pel desenvolupament de la demografia, com ara Alfred Sauvy, Louis Henry; Jean Bourgeois-Pichat o Roland Pressat9. Però només Sauvy va ser traduït al castellà des de l’any 1957 i al català l’any 1964; els altres van ser traduïts amb posterioritat a aquestes dates, així que van poder influir poc en els autors de la GC. La pobresa de les biblioteques universitàries i públiques en llibres científics estrangers pel període 1950-1965 era palpable, i la bibliografia relacionada amb la població i la demografia n’és un clar exemple.

Només cal veure que, encara ara, no hi ha en cap biblioteca universitària la col· lecció sencera de la revista Population editada per l’INED des de 1940 i on van aparèixer moltes noves idees al voltant de la recerca en població i demografia.

No hi ha relació directa amb les novetats en geografia de la població que es van donar en la dècada de 1950 a l’estranger. En aquests anys que coincideixen amb els primers treballs de Josep Iglésies sobre població i la redacció i publicació del primer volum de la GC, hi ha una ruptura en el desenvolupament de la geografia de la població. Segons Noin (1988, p. 15), Pierre George (1951) publica la primera obra de geografia general dedicada a la població; Clarke (1985, p. 7), afegeix la de Trewartha (1953) i Gentileschi (1992, p. 18) a Beaujeau-Garnier (1956-58) i Veynet-Vernier (1959); la Bibliographie Géographique International dedica una entrada específica a la geografia de la població a partir de 1956; apareix la docència en les universitats franceses sobre aquest tema, mentre que a la Universitat de Barcelona apareix l’assignatura de Geografia Social amb la implantació del Pla d’Estudis de 1968 (Capel, 1976, p. 17) i a la Universidad Complutense de Madrid, en el mateix curs apareix l’assignatura de Geografia de la població (García Ballesteros, 1985, p. 34); els treballs de geografia de la població publicats en revistes i presentats en congressos geogràfics augmenten en xifres absolutes (i en proporció sobre el conjunt d’obres geogràfiques), essent els temes més nombrosos l’èxode rural, la urbanització, els moviments migra8. Per saber coses sobre l’INED es pot consultar el seu web: http://www.ined.fr (consultat 09/07/2016).

9. Cito aquests autors perquè alguna de les seves obres ha estat traduïda al català i/o al castellà.

–132–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

toris i la segregació ètnica i social. Però aquests novetats no arriben o arriben amb moltes dificultats a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona abans de 1956 i els investigadors de fora de la universitat, com ara Josep Iglésies, tenen encara més dificultats per accedir-hi i queden poc reflectides en el primer volum i en gran part de les monografies comarcals de de la GC. Així que, malgrat les relacions indirectes amb el que s’ha explicat abans, la geografia de la població que hi ha a la GC té una clara relació amb la geografia regional possibilista, especialment la francesa. Paul Vidal de la Blache i els seus deixebles i seguidors, com ara André Allix (1956), Raoul Blanchard (1925), Pierre Birot (1962), Jean Bruhnes (1948), Pierre Deffontaines (Deffontaines i Durliat, 1958), Albert Demangeon (1956) o Max Sorre (1955), són molt presents en la manera de fer de Josep Iglésies i en les monografies comarcals dels volums II i III.10 I si bé la biblioteca de la Universitat de Barcelona gairebé no tenia llibres de geografia, a la biblioteca de l’Institute Français de Barcelona11 i a la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya hi havia publicacions dels geògrafs francesos.12 Els conceptes de la geografia vidaliana de densitat de població, genre de vie/mode de vida, hàbitat, població i poblament són els que apareixen contínuament en la geografia de la població de la GC. Per a mostrar l’estreta relació de la geografia catalana i espanyola amb la geografia francesa en temes de població, es pot llegir el que escriu Aurora García Ballesteros (1985, p. 36-37): “En 1956, publica Casas Torres «Un plan para el estudio de la geografía de la población española», que constituye el primer proyecto sistemático para el estudio de la población española, que solo se realiza en parte, por sus mismas dificultades intrínsecas.

Para Casas «el estudio geográfico de la población solo es plenamente correcto dentro del marco de una monografía en la que se describan, se valoren adecuadamente y se propongan en relación todos los elementos que contribuyan a definir los caracteres específicos de una región geográfica».”

A França hi ha hagut una estreta relació entre els estudis i la recerca de geografia i història (Baker, 2003; Boulanger i Trochet, 2005; Claval, 2007; Fontana, 1992; Gómez Mendoza, 2008). Aquesta manera de fer geografia ha tingut una gran influència en la geografia catalana, ja que en molts dels seus treballs 10. Els textos d’aquests autors citats a la bibliografia són els que estaven publicats en castellà i català abans i durant els primers anys de la publicació de la GC, deixant de banda els que formen part de la Geografía Universal dirigida per Paul Vidal de La Blache i Lucien Gallois. Josep Iglésies (1987, p. 11) diu que es considera “deixeble de Pau Vila, i a més a més, seguidor, des de la meya modesta possibilitat, dels deixebles francesos de Vidal de la Blache: Blanchard, Demangeon, Bruhnes, Sorre, Allix, Birot i un llarg etcétera. En geografia física el nostre ídol era Emmanuel de Martonne”.

11. Salvador Llobet (1991, p. 9) diu que a l’Institut Français de Barcelona “hi havia una biblioteca molt bona, quan no hi havia cap llibre a les biblioteques, quan tothom que volia algun llibre en aquesta època l’haviem de tenir en les nostres biblioteques particulars, perqué no existien en les biblioteques públiques, ja que en la nostra branca, els llibres que hi havia eren d’abans del 1936, no hi havia res més del més modern, i això sí que ho tenia la biblioteca de 1’Institut Francès” gràcies al paper que va jugar el geògraf Pierre Deffontaines com director de l’Institut Francès de Barcelona.

12. Només cal consultar les “darreres adquisicions” de la biblioteca del CEC fins l’any 1939 que apareixen de tant en tant en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya per adonar-se de la importància d’aquestes adquisicions de l’aleshores “nova geografia”.

–133–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

(igual que en molts dels treballs de geografia realitzats en altres llocs) el temps històric hi és molt present (Mendizàbal, 2013). En els temes de geografia de la població i del poblament de la GC la història té un pes fonamental: els canvis, transformacions, evolució i processos que han succeït al llarg del temps es veuen reflectits en el text escrit així com en els mapes i els gràfics que l’acompanyen.

Si per la geografia catalana del període 1950-1965 la influència de la geografia regional possibilista –francesa– és prou evident, també ho és, pel que fa a la història, l’escola dels Annales iniciada amb March Bloch i Lucien Febvre13 i amb Fernand Braudel com director d’orquestra a partir dels anys 1950 (Burke, 1996, p. 38-67; Dossé, 1988, p. 101-169 i 2001, p. 89-124). S’hauria d’estudiar quina va ser la influència de Braudel en la geografia catalana i espanyola; la publicació el 1953 de la primera edició del seu llibre El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II segurament tindria algun interès en tant que l’anàlisi de la longue durée és present, d’una manera més o menys discutible, en la GC (vegeu l’apartat 3.1).

Antoni Tulla, en la intervenció en la primera sessió sobre la GC que ha organitzat la Societat Catalana de Geografia14 (Alegre, 2014), va explicar que una de les coses que li va interessar més de la GC va ser “el seu plantejament sistemàtic i analític dels temes tractats, defugint la mera descripció per aprofundir en els processos i els resultats, emprant tant la reflexió com l’anàlisi de la realitat del moment i de les raons dels canvis”. Per Antoni Tulla, la GC va intentar explicar el conjunt del país i cada comarca, tot buscant els seus elements dinàmics en el marc del procés de transformació social del territori: “una metodologia avançada en el seu moment i que ens ha llegat una obra encara avui d’un gran interès per a la societat i per als acadèmics” (Tulla, 2016, p. 216). Tal com es desprèn d’Antoni Tulla i del que he apuntat en el paràgraf anterior, aquesta metodologia serveix per explicar un procés de transformació social i territorial similar al que proposa Braudel (2002).

També cal remarcar la influència de la més “nova geografia” francesa de Pierre George (entre molts d’altres, els llibres de 1958, 1964a, 1964b; George et al., 1966) en la geografia de la població més social de Joan Rebagliato i Lluís Casassas (vegeu apartat 3.5). No crec que es pugui saber si Casassas i Rebagliato coneixien l’article de Pierre George de 1951 titulat “Géographie de la population et démographie”. En aquest text, George escriu que “est fondamentalement impossible de séparer l’ étude géographique de la population de l’ensemble de la géographie humaine” (p. 291), cosa que repeteix Casas Torres (1956). George proposa que per a fer geografia de la població s’han de tenir 13. Una de les obres teòriques més imortants de la geografia regional possibilista francesa és La Terre et l’évolution de l’humanité: introduction géographique à l’histoire de Lucien Febvre i publicada el 1922. Va ser traduïda al castellà el 1925 (Febvre, 1925) causant un cert impacte entre historiadors i geògrafs espanyols (entre els quals, els catalans).

Josefina Gómez Mendoza fa una crítica molt interessant de llibre de Lucien Febvre i de com ha influït erròniament als historiadors respecte el que és/hauria de ser la geografia (Gómez Mendoza, 2008, p. 10-14).

14. Vull agrair a Antoni Tulla que m’hagi deixat consultar els apunts de la seva conferència, abans de redactar el text definitiu que publicà a Treballs de la Societat catalana de Geografia (Tulla, 2016).

–134–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

presents quatre idees: que hi ha influències naturals, però no pas lleis naturals (la clàssica discussió entre el determinisme de Ratzel i el possibilisme de Vidal de La Blache); que un canvi en les formes de producció modifica les relacions entre les societats humanes i el medi en el qual habiten (i aquí hi ha la introducció de la terminologia marxista);15 que les migracions depenen de les condicions de vida i de les possibilitats de desplaçar-se i d’instal·lar-se que hi ha en els diferents milieux; i que la interrelació entre demografia, història i geografia permet un estudi aprofundit de l’evolució i de la distribució de la població i el poblament. Aquestes idees de George es veuen reflectides en la GC: eren les idees que hi havia en el període 1950-1965 en el món occidental de les quals, malgrat les dificultats relacionades amb la dictadura franquista, es tenia un cert coneixement.

La geografia de la població de la GC no presenta innovacions ni idees originals: no hi havia dades estadístiques que permetessin càlculs gaire sofisticats, el món digital (ordinadors amb fulls de càlcul o programes de cartografia automàtica) era un somni de ciència ficció, no hi havia biblioteques amb les darreres novetats en les seves lleixes, la demografia de l’INED i la geografia anglosaxona eren gairebé desconegudes... Però des de la geografia regional possibilista, la GC mostra les possibilitats de treballar la geografia de la població: parafrasejant el que va dir Josep Iglésies (cita inicial de l’apartat 3), crec que podem fer-ne un bon elogi i destacar la dignitat del treball encapçalat per Josep Iglésies durant el període de redacció i d’edició la Geografia de Catalunya de l’Aedos.

Bibliografia Alegre, Pau (2014). “La Geografia de Catalunya AEDOS fa cinquanta anys. Resum de l’acte commemoratiu a la SCG (11 de desembre de 2014)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91291.htm> (consultat 09/07/2016).

Allix, André (1956). Manual de geografía general, física, humana y económica. Madrid: Rialp [traducció de José María Casas Torres].

Baker, Alan R.H. (2003). Geography and History. Bridging the Divide. Cambridge (UK): Cambridge University Press (Cambridge Studies in Historical Geography, 36).

Beujeau-Garnier, Jacqueline (1956-58). Géographie de la population. París: Génin Blanchard, Raoul [traducció i notes de Pau Vila] (1925). “Assaig de geografia humana de muntanya”. Butlletí del Centres Excursionista de Catalunya, vol. XXXV, núm. 356, p. 6-29; núm.357, p. 45-68; núm. 358, p. 85-101; núm. 359, p. 117-131; núm. 360, p. 149-172 [reproduït a Pau Vila (1978). Aspectes geogràfics de Catalunya. Volum segon de Selecció d’escrits de Geografia. Barcelona: Curial (Biblioteca de cultura catalana, 32), p. 27-168].

Birot, Pierre (1962). Tratado de geografía física general. Barcelona: Vicens-Vives [traducció d’A. Gomiz Lorente].

Blasi, Pere (1954). Les terres catalanes. Barcelona: Aymà.

15. Pierre George va militar en el partit comunista francès i les idees marxistes no passen per alt en la majoria de les seves obres (Marconis, 1996).

–135–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

Bolòs, Maria de (1959). “La inmigración en Barcelona en los últimos decenios”. Estudios Geográficos [Madrid], núm. 75, p. 209-249.

Bosque Maurel, Joaquín (2011). El intelectual y su memoria. Joaquín Bosque Maurel entrevistado por Francisco Rodríguez Martínez. Granada: Editorial Universidad de Granada.

Boulanger, Philippe; Jean-René Trochet [ed.] (2005). Où en est la géographie historique?

Entre économie et culture. París: L’Harmattan.

Braudel, Fernand (1953). El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II. Mèxic, D.F.: Fondo de Cultura Económica [traducció de Mario Monteforte Toledo i Wenceslao Roces].

– (1958). “Histoires et sciences sociales: le longue durée”. Annales E.S.C. [París], núm. 4, p. 725-753 [traducció de Josefina Gómez Mendoza dins: Fernand Braudel (1968). La Historia y las Ciencias Sociales. Madrid: Alianza (El Libro de Bolsillo, 139), p. 60-106].

– (2002). Las ambiciones de la historia. Barcelona: Crítica [especialment “Geohistoria: la sociedad, el espacio y el tiempo”, p. 53-87. Traducció de María José Furió].

Brunhes, Jean (1948). Geografía humana. Barcelona: Juventud [traducció de Joaquina Comas Ros].

Buttimer, Anne (1980). Sociedad y medio en la tradición geográfica francesa. Vilassar de Mar: Oikos-tau (Ciencias Geográficas, 6) [traducció de Pilar Martínez Cordero].

Capel, Horacio (1976). “La geografía española tras la guerra civil”. Geo Crítica. Cuadernos críticos de geografía humana [Barcelona], núm. 1.

Carreras Candi, Francesc [ed.] (1913-1918). Geografia General de Catalunya. Barcelona: Alberto Martín.

Casas Torres, José Manuel (1956). “Un plan para el estudio de la Geografía de la población española”. Geographica [Saragossa], any III, núm. 9-12, p. 30-46.

Casassas, Lluís (1978). “De la fesomia geogràfica de Josep Iglésies”. Revista Catalana de Geografia, any I, vol. I, núm. 1, p. 15-40.

Claval, Paul [amb la col·laboració de Josefina Gómez Mendoza i Encarnação Beltrão Spirito] (2007). Géographies et géographes. París: L’Harmattan.

Clarke, John I. (1985). “Geografía, demografía y población”. Estudios Geográficos [Madrid].

Tom XLVI, núm. 178-179, p. 7-20.

Cuadros, Ignasi; Antoni, Durà (1987-1988). “Josep Iglésies, una via singular de treball i d’estudi”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 13-14, p. 19-24.

– (1988). “Josep Iglésies i Fort, ‘un excursionista de la vella escola’, 1902-1986”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, [Bellaterra, Cerdanyola del Vallès], núm. 13, p. 93-101.

Cusidó i Vallverdú, Teresa Antònia (2011). El moviment natural de la població. Història, conceptes i anàlisi crítica dels continguts. Tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona <http://www.tdx.cat/handle/10803/96811>.

Cusidó i Vallverdú, Teresa Antònia; Fernando Gil-Alonso (2011). “Los Censos en España: entre continuidad y cambio (1857-1970)”. Revista de Demografía Histórica [Madrid], vol.

XXX, núm. 1, p. 29-67.

Deffontaines, Pierre; Marcel Durliat (1958). La España del este. Cataluña Baleares Valencia.

Barcelona: Juventud [traducció de M. Teresa Monguió].

Demangeon, Albert (1956). Problemas de geografía humana. Barcelona: Omega [traducció de Rocío de Terán].

Fontana, Josep (1992). La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals. Vic: Eumo (Jaume Caresmar, 2) [especialment el capítol “Història, espai i recursos naturals: de la geografia humana a l’«ecohistòria»”, p. 57-68].

García Ballesteros, Aurora (1985). “La geografía de la población en España”. Estudios Geográficos [Madrid]. Tom XLVI, núm. 178-179, p. 29-47.

–136–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

Garcia Ramón, Maria Dolors (1986). “Influències estrangeres i innovació metodològica en la geografia espanyola, 1940-1985: El paper de la geografia catalana”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 9, p. 47-58.

Garcia Ramón, Maria Dolors; Mireia Belil; Isabel Clos (1988). “La receptividad a influencias extranjeras en revistas españolas de geografía: un análisis bibliométrico”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense [Madrid], núm. 8, p. 11-24.

Garcia Ramón, Maria Dolors; Joan Nogué; Abel Albet (1992). La práctica de la geografía en España. Innovación metodológica y trayectorias individuales en la geografía académica española. Vilassar de Mar: Oikos-tau.

Gentileschi, Maria Luisa (1992). Gografia della popolazione. Roma: La Nuova Italia Scientifica.

George, Pierre (1950). “Géographie de la population et démographie”. Population [París], vol. 5, núm. 2, p. 291-300.

– (1951). Introduction à l’étude géographique de la population du monde. París: PUF-INED. – (1958). Compendio de geografía económica. Barcelona: Ariel [traducció de Carmen Huera].

– (1964a). Compendio de geografía rural. Barcelona: Ariel [traducció de J. Soler].

– (1964b). Compendio de geografía urbana. Barcelona: Ariel [traducció de Jorge Garzolini].

George, Pierre; Raymond Giuglemo; Bernard Kayser; Yves Lacoste (1966). Geografía activa.

Barcelona: Ariel [traducció de Pablo Bordonaba].

Gini, Corrado (1951). Teorías de la población. Madrid: Aguilar.

– (1963). Esquemas teóricos y problemas concretos de la población. Madrid: Aguilar.

Gómez Mendoza, Josefina (2008). “Geografía e historia, ¿qué relación en la actualidad?”.

Revista de Geografia [Barcelona], segona època, núm. 5, p, 7-24.

Iglésies, Josep (1957). Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle xvi. Barcelona: Societat Catalana de Geografia.

– (1959a). “El poblament de Catalunya durant els segles xiv i xv”, dins: VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Madrid: Dirección General de Relaciones Exteriores, p. 247-270.

– (1959b). La població catalana al primer quart del segle xviii. Barcelona: Societat Catalana de Geografia [reproduït a Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 25, p. 123-160].

– (1962). “El fogaje de 1365-1370”. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes [Barcelona], XXXIV, núm. 11, p. 249-356.

– (1966). “La macrocefalia comarcal catalana”. Anales de sociología [Barcelona], núm. 2, p.

100-106.

– (1967). “Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo xix”.

Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes [Barcelona], XXXVII, núm. 14, p. 385-482.

– (1987). “Josep Iglésies i la geografia catalana (transcripció d’un vídeo)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, [Barcelona], núm. 12, p. 7-16.

Llobet, Salvador (1991). “Salvador Llobet i la geografia catalana (transcripció d’un vídeo)”.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, [Barcelona], núm. 30, p. 7-18.

Lluch, Ernest; Eugeni Giral (1964). “La població catalana”, dins: Alfred Sauvy. La població.

Barcelona: Edicions 62, p. 143-203.

Maluquer i Sostres, Jordi (1963). L’assimilation des immigrés en Catalogne. Ginebra: Droz.

– (1965). Població i societat a l’àrea catalana. Barcelona: AC (Cara i creu, 5).

Marconis, Robert (1996). Introduction à la géographie. París: Armand Colin.

Martonne, Emmanuel de (1955). Los Alpes. Geografía general. Barcelona: Juventud [traducció de Joaquina Comas Ros].

– (1964-1968). Tratado de geografía física. Barcelona: Juventud.

Mendizàbal, Enric (1991). “Josep Iglésies i els estudis de població a Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 25, p. 161-163.

– (2013). “¿Hay alguna geografía humana que no sea geografía histórica?”. Revista de Geografía Norte Grande [Santiago de Xile], núm. 54, p. 31-49.

–137–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

Nadal, Jordi (1965). “Pròleg” dins: Jordi Maluquer i Sostres. Població i societat a l’àrea catalana. Barcelona: AC (Cara i creu, 5), p. 9-36.

– (1985). “Pròleg” dins: Josep A. Vandellós (1985). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l’abast, 200), p. 5-22.

– (1992). Bautismos, desposorios y entierros. Estudios de historia demográfica. Barcelona: Ariel.

Nadal, Jordi; Emili Giralt (1953). “Ensayo metodológico para el estudio de la población catalana de 1553 a 1717”. Estudios de Historia Moderna, III, [reproduït a Jordi Nadal (1992), p. 3-48].

– (1960). La population catalane de 1553 à 1717. L’emigration française et les facteurs de son développement. París: SEVPEN [traducció d’Imma Estany el 2000 com Immigració i redreç demogràfic: els francesos a la Catalunya dels segles xvi i xvii. Vic: Eumo (Referències, 29)].

– (1966). La immigració francesa a Mataró durant el segle xvii. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana [Segon Premi Iluro, 1963].

Olivera Poll, Ana; Antonio Abellán García (1982). “Fuentes demográficas españolas”, dins: Julio Vinuesa Angulo [ed.]. El estudio de la población. Madrid: Instituto de Estudios de Administración Local, p. 197-232.

Oliveras Samitier, Josep (2016). “El paisatge en la Geografia de l’AEDOS, resum de l’acte de recordatori a la SCG (3 de març de 2016)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91771.htm> (consultat 09/07/2016).

Prat i Vandellòs, Mariona (2016). “La població en la Geografia de l’AEDOS, resum de l’acte de recordatori a la SCG (10 de febrer de 2016)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91901.htm> (consultat 09/07/2016).

Rebagliato, Joan (1978). “Josep Iglésies com a demògraf ”. Revista Catalana de Geografia, any I, vol. I, núm. 1, p. 41-129.

Ribas i Piera, Manuel [ed.] (1995). Nicolau M. Rubió i Tudurí i el planejament territorial.

Barcelona: Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona-Editorial Alta Fulla.

Roca, Francesc (1979). Política econòmica i territori a Catalunya 1901-1939. Barcelona: Ketres.

Sau, Elisabet (2015). “La Geografia de Catalunya AEDOS fa cinquanta anys (II). Resum de l’acte commemoratiu a la SCG (26 de març de 2015)”. Obrador Obert. El butlletí digital de la SCG, <http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91441.htm> (consultat 09/07/2016).

Sauvy, Alfred (1957). Teoría general de la población. Madrid: Aguilar.

– (1964). La població. Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l’abast, 11) [traducció de Josep M. Palacios].

Serra-Ràfols, Josep de C. (1930). El poblament prehistòric de Catalunya. Barcelona: Barcino (Enciclopèdia Catalunya, 15).

– (1942). “El poblamiento de la Maresma o Costa de Levante en la época anterromana”.

Ampurias [Barcelona], vol. IV, p. 70-110 + X p. de làm.

– (1956) “El poblamiento romano en Hispania”, dins: IV Congreso Internacional de Ciencias Prehistóricas y Protohistóricas, Madrid, 1954, Saragossa: La Académica, p. 911-927.

Simon, Antoni (1995). Aproximació al pensament demogràfic de Catalunya. Barcelona: Curial (Biblioteca de Cultura Catalana, núm. 80).

Solé i Sabarís, Lluís [ed.] (1958-1974). Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos.

Sorre, Max (1949). Los Pirineos. Barcelona: Juventud [traducció, pròleg i notes de Joaquina Comas Ros].

– (1955). Fundamentos biológicos de la geografía humana: ensayo de una ecología del hombre. Barcelona: Juventud [traducció i pròleg de Rafael Candel Vila i de Joaquina Comas de Candel].

Terán, Manuel de (1951). La representación cartográfica de la densidad de población. Saragossa: Instituto de Estudios Pirenaicos-Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Tort, Joan (2003). “Una estratègia per a la geografia”, dins: Pau Vila. Resum de Geografia de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. XVII-XXVI.

–138–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 117-139 La geografia de la població en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos

Enric Mendizàbal

Trewartha, Glenn C. (1953). “A case for population geography”. Annals of the Association of American Geographers, vol. 43, núm. 2, p. 71-97.

Tulla, Antoni F. (2016). “Una visió de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964/2014) des de la Geografia humana”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 81, p. 209-217.

Vandellós, Josep A. (1935). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Biblioteca Catalana d’Autors Independents [reedició el 1985, Barcelona: Edicions 62 (Llibres a l’abast, 200)].

Veyret-Verner, Germaine (1959). Populations, mouvements, structures, répartition. París: Arthaud.

Vidal, Tomàs (1983). “Aproximación a la geografia de la población de Catalunya”, EuskoIkaskuntza/Sociedad de Estudios Vascos (Sección Historia-Geografía), núm. 1, p. 299-319.

– (1987). “El estudio de la población en Catalunya”, dins: Juan A. Sáez García [ed.]. II Encuentro de Geografía Euskal Herria-Catalunya. Donostia-San Sebastián: INGEBA, p. 159-186.

Vidal de La Blache, Paul (1903). Tableau de la géographie de la France. París: Hachette [l’edició consultada ha estat la de la Livrairie Jules Tallandier, París, 1979, amb un “Préface” de Paul Claval, p. I-XXII].

Vila, Pau (1929-1936). Resum de Geografia de Catalunya. Barcelona: Barcino (Col·lecció popular, núm. 43, 47, 58, 60, 69, 108, 109, 115 i 116) [reeditat l’any 2003 a Barcelona: Societat Catalana de Geografia].

Vilà-Valentí, Joan (1947-51). “Notes sobre el poblament català medieval. El mercat” dins: Miscel·lània Puig i Cadafalch. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, vol. I, p. 225-241.

– (1956). La comarca de Bages: el medio físico y la evolución humana. Tesi doctoral presentada a la Universidad de Madrid.

– (1958-59). “Aportación murciana al crecimiento de Barcelona”. Anales de la Universidad de Murcia, vol. XVII, p. 89-103.

– (1979). “Un decenni de geografia a Catalunya (1945-1954)” dins Aportacions en homenatge al geògraf Salvador Llobet. Barcelona: Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona, p. 203-211.

– (1991). “Manresa, cruïlla de camins”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 25, p. 73-78 [original de 1955 publicata a Bages, revista mensual editada por la Asociación de Ex Alumnos del Instituto Nacional de Enseñanza Media Luis de Peguera de Manresa entre 1953 i 1963].

–139–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 141-163 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.113

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats1 Maria Rodó-de-Zárate

Universitat Oberta de Catalunya mrodod@uoc.edu

Resum La interseccionalitat és una teoria que pretén capturar les múltiples relacions entre les estructures de poder com el gènere, la raça, la classe, la sexualitat o l’edat. Actualment es considera un camp de recerca en si mateix i es concep com una de les aportacions més importants de la teoria feminista. En el camp de la geografia recentment s’està consolidant com una aproximació del tot rellevant, però les propostes teòriques i metodològiques són encara escasses. En aquest article es mostren les geografies de la interseccionalitat com a un camp de recerca fructífer i amb moltes possibilitats de desenvolupament teòric i aplicació pràctica. Amb aquesta intenció, a través de la recerca empírica sobre l’accés a la ciutat de la joventut, es presenten els Relief Maps com eina per a treballar les geografies de la interseccionalitat des d’una perspectiva geogràfica i posant especial èmfasi en la dimensió emocional com a indicador de desigualtats.

Paraules clau: geografies feministes, geografies emocionals, lloc, gènere, joventut.

Resumen: Geografías de la interseccionalidad: lugares, emociones y desigualdad La interseccionalidad es una teoría que pretende capturar las múltiples relaciones entre las estructuras de poder como el género, la raza, la clase, la sexualidad o la edad.

Actualmente se considera un campo de investigación en sí mismo y se concibe como una de las aportaciones más importantes de la teoría feminista. En el campo de la geografía, recientemente se está consolidando como una aproximación relevante, pero las 1. L’autora va impartir la seva conferència a la SCG el 16 d’abril de 2015: http://scg.iec.cat/Scg9/Scg92/S91461.htm

–141–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

propuestas teóricas y metodológicas son aún escasas. En este artículo se muestran las geografías de la interseccionalidad como un campo de investigación fructífero y con muchas posibilidades de desarrollo teórico y aplicación práctica. Con esta intención, a través de la investigación empírica sobre el acceso a la ciudad de la juventud, se presentan los Relief Maps como herramienta para trabajar las geografías de la interseccionalidad desde una perspectiva geográfica y poniendo especial énfasis en la dimensión emocional como indicador de desigualdades.

Palabras clave: geografías feministas, geografías emocionales, lugar, género, juventud.

Abstract: Geographies of Intersectionality: place, emotions and inequalities Intersectionality is a theory that seeks to capture the multiple relationships between power structures such as gender, race, class, sexuality or age. It is currently considered a field of research in itself and is conceived as one of the most important contributions of feminist theory. In the field of geography, it is recently being consolidated as a relevant approach, but the theoretical and methodological proposals are still scarce. In this article I situate Geographies of Intersectionality as a fruitful field of research, with many possibilities of theoretical development and practical application. With this aim, through empirical research on the access of youth to the city, I present the Relief Maps as a tool to work on the Geographies of Intersectionality from a geographical perspective and placing special emphasis on the emotional dimension as an indicator of inequalities.

Key words: feminist geographies, emotional geographies, place, gender, youth.

* * *

Introducció Dins el feminisme, la idea que l’experiència d’opressió no podia ser explicada només a través del gènere havia estat posada de relleu per col·lectius com el Combahee River Collective (1977) en el context nord-americà, i el mateix any, en el context català, la poeta Maria Mercè Marçal ja reflectia en els seus versos la “triple opressió”.2 Però no va ser fins a finals dels vuitanta que el concepte d’”interseccionalitat” va ser introduit com a tal per Kimberlé Crenshaw (1989) com a forma de descriure les interconnexions existents entre la raça i el gènere en les dones negres. Les seves contribucions seguien els intents de les feministes negres de desplaçar el subjecte normatiu del feminisme, és a dir, la dona blanca, occidental, heterosexual i de classe mitja, que havia estat fins aleshores la mesura de la política feminista. Altres teòriques crítiques de la raça com bell hooks (1981) i Patricia Hill Collins (1990) van mostrar la impossibilitat de separar les categories i d’explicar les desigualtats a partir d’un únic marc, 2. Les genealogies sobre el concepte de la interseccionalitat acostumen a partir del context nord-americà. Per a una revisió crítica sobre aquest fet, i una anàlisi de la interseccionalitat catalana veure Rodó-de-Zárate, 2016.

–142–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

qüestionant la utilització de “dona” com a categoria unitària, ja que reflectia una visió essencialitzada de totes les dones. La seva intenció era mostrar com les lluites i les experiències de les dones negres no podien ser explicades ni per la teoria feminista ni per l’antiracista de forma separada, ja que entre les dues semblaven implicar que “totes les dones són blanques i tots els negres són homes” (Hull, Scott i Smith, 1982). Així, la interseccionalitat apareix com a una proposta feminista crítica per a explorar tant les diferències existents dins d’aquestes categories com les opressions específiques que la interacció entre aquestes categories suposava. Si bé neix per explicar l’experiència concreta d’opressió de les dones negres, el concepte encaixarà també amb la voluntat de les feministes postcolonials i postestructuralistes de fer trontollar les categories homogènies com “dona” i s’acabarà definint com a concepte que pretén capturar les múltiples relacions entre les diferents dimensions de les estructures de poder com el gènere, la raça, la classe, la sexualitat o l’edat. Actualment es considera que la teoria de la interseccionalitat constitueix en aquests moments un camp de recerca en si mateix (Cho, Crenshaw i McCall’s, 2013), La interseccionalitat ha estat un ampli terreny de debat teòric a nivell feminista i en els darrers anys també s’ha introduit en la geografia (Valentine, 2007; Mc Dowell, 2008; Brown, 2012) tot i que se li ha prestat poca atenció a nivell teòric malgrat les importants connotacions espacials que implica (Valentine, 2007). L’article de Valentine (2007), on s’assenyala la necessitat d’abordar des d’una perspectiva espacial la teoria de la interseccionalitat, fent evident que les dinàmiques interseccionals estan estretament marcades per la producció de l’espai, va suposar una gran visibilització del concepte d’interseccionalitat en la geografia feminista. Dècades abans, però, ja s’havien realitzat diverses investigacions que relacionaven el gènere amb altres categories (Rose, 1993; Peake, 1993; Kobayashi i Peake, 1994; Ruddick, 1996; Pratt i Hanson, 1994).

Actualment, l’atenció a interseccionalitat per part de les geografies feministes és creixent, tant com a espai de discussió,3 com pels articles que recentment tracten la temàtica (Abelson, 2016; Silva i Ornat, 2014; Foulds, 2015; Mollett i Faria, 2013; Irazabal i Huerta, 2016; O’Neill Gutierrez i Hopkins, 2015; Rodó-de-Zárate, 2014 i 2015b) Diverses autores han assenyalat la cabdal rellevància del concepte, com McCall, que assegura que “intersectionality is the most important theoretical contribution that women’s studies, in conjunction with related fields, has made so far” (McCall, 2005, p. 1771) o Davis: ‘“Intersectionality” addresses the most central theoretical and normative concern within feminist scholarship: namely, the acknowledgement of differences among women. [...] This is because it touches on the most pressing problem facing contemporary feminism – the long and painful legacy of its exclusions” (Davis, 2008, p. 70).

3. Un clar exemple és la “International Conference on Feminist Geographies and Intersectionality: Places, Identities ad Knowledges” (Barcelona 14-16 juliol 2016) en el marc de la Commission on Gender and Geography International pre-Conference for the 33rd International Geographical Union Congress, organitzada pel Grup de Recerca de Geografia i Gènere del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

–143–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Així, la interseccional es presenta com a un concepte ple de virtuts i com a panacea per a l’estudi de les desigualtats socials. Pot donar compte de l’experiència de l’opressió i evita les exclusions dels grups que queden als marges. Però, com es veurà tot seguit, hi ha confusió sobre el concepte i poques propostes metodològiques sobre com treballar-lo.

En aquest article, l’objectiu és mostrar les geografies de la interseccionalitat com a un camp de recerca fructífer i amb moltes possibilitats de desenvolupament teòric i aplicació pràctica. Amb aquesta intenció, en primer lloc mostro quines són les potencialitats de la interseccionalitat com a proposta i quins són els seus límits. A continuació presento els Relief Maps com a forma de recollir dades interseccionals, analitzar-les i conceptualitzar-les des d’una perspectiva geogràfica i posant especial èmfasi en la dimensió emocional. Mostrant alguns exemples de la recerca empírica sobre l’accés a la ciutat de la joventut, mostro les potencialitats que té per a realitzar investigacions que tinguin en compte diferents eixos de desigualtat. En les dues últimes seccions aprofundeixo en la qüestió emocional com a indicador de desigualtats i en el rol de l’espai en les geografies de la interseccionalitat.

La interseccionalitat: potencialitats i limitacions En termes generals, es podrien agrupar tant les potencialitats com les limitacions que se li han atribuit a la interseccionalitat en aquelles que fan referència a l’ús de les categories, a la metodologia i a implicacions polítiques per al feminisme. La separació entre potencialitats i limitacions es realitza per tal de simplificar el debat que s’ha dut sobre el tema però, com es veurà, unes i altres formen part d’un mateix debat sobre el concepte.

Pel què fa a les potencialitats en relació a l’ ús de les categories, la interseccionalitat, al posar de manifest que les categories són mútuament constitutives (Davis, 2009; Lutz et al. 2011; Brah i Phoenix, 2004; Collins, 1998; Crenshaw, 1991; McCall, 2005; Phoneix i Pattynama, 2006; Walby, 2007) obre nous horitzons teòrics i polítics, i apareix com a gran paraigua teòric que pot fer encaixar els intents postestructuralistes de desplaçar el subjecte normatiu del feminisme (Brah i Phoenix, 2004; Davis, 2009; Lutz et al., 2011) tenint en compte la diferència entre categories i permetent evitar noves exclusions (Crenshaw, 1991; Davis, 2009). Parteix de la base que “although we may think of class, race and gender as different social structures, individual people experience them simultaneously” (Valentine, 2007, p. 13), i per tant, al ser exeperienciades de forma integral també permet entendre-les com a flexibles, no rígides, fluïdes, complexes i dinàmiques (Garry, 2011).

D’altra banda, pot analitzar “the intersection of the full range of dimensions of a full range of categories” (McCall, 2005, p. 1781). És a dir, al tenir en compte les diferents estructures de poder i les seves diferents dimensions (per –144–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

exemple, “dona”, “trans” i “home” quant al gènere), dóna llum no només a les posicions marginades en les estructures sinó que permet analitzar alhora el privilegi i l’opressió (Brown, 2012; Davis; 2009; Collins, 1998; McCall, 2005; Valentine, 2007).

Té la facultat de permetre el “asking the other question” (Davis, 2009), de preguntar on és el patriarcat en un estudi sobre racisme o de preguntar on és el racisme en un estudi sobre l’homofòbia. Té així una potencialitat com a “framework checker” (Garry, 2011), com a test que cal fer per a treure a la llum els “neutres” que s’han pogut escolar en una investigació concreta, per fer-nos evidents aquelles categories que hem deixat de banda i per les quals molt probablement hem pres un neutre-hegemònic com subjecte base.

Permet una anàlisi geogràficament i històricament situada que trenca amb visions monolítiques i essencialitzades però que també intenta escapar del relativisme. No es conceben els grups socials com a dividits entre els que estan en possessió del poder i els que estan mancats d’ell (Talpade Mohanti, 2008) sinó que es permet que es posin de relleu identitats concretes que operen de forma opressiva, permetent la creació de subjectes polítics i de coalicions que reconeixen la diferència però que poden identificar causes comunes de l’opressió.

No és doncs una fragmentació del subjecte interseccionat sinó una possibilitat d’entendre que, tot i que les causes de l’opressió siguin múltiples i diverses, el poder actua sistemàticament provocant desigualtats.

Així, una de les potencialitats polítiques més rellevants és la seva capacitat de crear un projecte feminista que prengui les crítiques postestructuralistes a l’ús de categories essencialitzadores i normativitzants sense deixar de banda les qüestions materials de l’opressió i l’experiència viscuda (Valentine, 2007; Davis, 2009; Lutz et al., 2011). Té en compte la diferència i és capaç d’encabir i analitzar noves formes d’exclusió i marginalització que han estat invisibilitzades o que poden aparèixer en un futur. D’altra banda, també mostra que no hi ha víctimes pures, sinó que es pot estar alhora al marge i al centre, ser opressora i oprimida simultàniament (Valentine, 2007; Collins, 1998; Davis, 2009; Walby, 2007).

Pel què fa a les potencialitats metodològiques, té una aplicabilitat universal perquè pot ser útil per entendre qualsevol pràctica social o configuració cultural (Davis, 2009). Potencia la mirada en direcció a aquelles posicions en les interseccions entre diferents categories que queden marginades o menystingudes per part de les recercadores i actua contra la possible ceguera en investigacions on hi ha grups oprimits o opressions que queden solapades per altres (Knudsen, 2006). També, com assenyala Valentine, el fet que la interseccionalitat pugui donar compte de l’experiència viscuda té importants implicacions pel què fa a l’anàlisi de la producció de l’espai i del poder: “[intersectionality] offers an important potential tool for feminist geography to understand the intimate connections between the production of space and systematic productions of power” (Valentine, 2007, p. 19).

–145–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Quant a les limitacions, sorgeixen, primordialment, de les seves mateixes potencialitats. Aquelles característiques de la interseccionalitat que es veuen com a positives, a l’hora de fer recerques han implicat riscos i contradiccions inherents al mateix concepte.

Les limitacions que té l’ús de les categories en l’aproximació interseccional és un debat que va molt més enllà del propi concepte, sent reflex d’un debat central en el feminisme. En primer lloc, es veu un risc important d’essencialització en el fet de no abolir completament l’ús de les categories. Algunes recerques, al tractar les categories com a opressions que se sumen o s’afegeixen les unes a les altres, implica una separació de les opressions de forma que les essencialitza altra vegada (Brown, 2012; Yuval-Davis, 2006; Garry, 2011). Irònicament, aquesta crítica s’ha fet a la mateixa Crenshaw que, amb la voluntat de veure com les categories es relacionen entre elles i s’entrellacen porta a entendre-les de forma separada i essencialitzada. És a dir, entendre que hi ha estructures de poder que es creuen entre elles parteix d’una concepció de les mateixes estructures com a independents i no permet que es posi el centre d’atenció en com les estructures interseccionants es modifiquen i es constitueixen les unes a les altres, ni com la interrelació canvia la natura de les pròpies categories (Garry, 2011; Davis, 2009). I si les estructures s’entenen de forma separada es corre el risc d’entendre-les de forma homogènia. D’aquesta forma es manté la categorització i, entenent que en si mateixa ja és un acte de poder, la interseccionalitat perd la seva força com a proposta que podria recollir la crítica postestructuralista i mantenir alhora el focus en les desigualtat materials. D’altra banda, aquesta concepció additiva de les categories (diferents opressions que se sumen) també pot portar al que s’ha anomenat “the oppression olympics” (veure quin és el grup més oprimit segons el nombre d’opressions que pateix) (Brown, 2012) o a la cerca de “víctimes pures” de les opressions (Crenshaw, 1991).

D’altra banda, el fet de poder tenir en compte diverses estructures de poder resulta ser un gran problema a l’hora de definir les recerques. Això ha suposat tota mena d’atzucacs teòrics sobre quantes i quines categories s’han de tenir en compte (Garry, 2011; Davis. 2009; McDowell, 2008; Ludwig, 2006; Verloo, 2006; Walby, 2007; Yuval-Davis, 2006). Què determina amb quantes s’ha de treballar? És suficient la tríada de gènere, raça i classe? Si se n’escullen unes i no unes altres, s’està prioritzant entre formes d’opressió? I en una forma additiva i fragmentària d’entendre les categories, és infinit el nombre de categories que existeixen? Butler, sobre l’etc. que apareix a vegades en les enumeracions de les divisions socials que fan les feministes critica que és un “sign of exhaustion as well as of the illimitable process of signification itself” (Butler, 1990, p. 143) I aquesta mateixa crítica a l’ús de les categories és a la vegada la seva limitació política més rellevant, ja que sembla que la interseccionalitat no és capaç ni d’abolir les categories ni d’usar-les de forma diferent a la fragmentària, essencialitzadora. Sembla que no pot centrant-se en els processos de mútua constitució de les categories sense deixar d’entendre-les de forma separada i homogènia.

–146–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Així que la potencialitat que se li veia com a proposta que encaixava en el projecte postmodern de conceptualització de les categories com a canviants i múltiples, com a eina per a la deconstrucció de les categories homogenitzants i normalitzadores, queda tallat per la seva tornada a la categorització tradicional.

Per últim, i en referència a les limitacions metodològiques, una de les crítiques més rellevants és que la interseccionalitat no té cap direcció metodològica (Brown, 2012; Davis, 2009; Garry, 2011; McCall, 2005; McDowell, 2008; Phoenix i Pattynama, 2006; Valentine, 2007; Verloo, 2006). És vaga i incompleta, no té una anàlisi estructural i no estableix cap paràmetre delimitat en base al qual treballar. Tampoc és capaç d’aportar eines metodològiques que la facin més visual i les seves mateixes metàfores (‘crossroad’, ‘roundabout’) no serveixen per explicar la complexitat de les interseccions (Garry, 2011).4 Si bé hi ha diversos estudis, també en geografia feminista, que fan recerques empíriques tenint en compte diversos eixos d’opressió i veient la relació entre ells (Brown, 2012; Valentine, 2007) i ja és una pràctica habitual relacionar en una recerca el gènere i la sexualitat o la classe i el gènere, no queda clar que això sigui una anàlisi interseccional. Si la interseccionalitat ha de tenir en compte diferents estructures de poder i les diferents dimensions dins de cadascuna, són aquestes recerques ja de per si interseccionals?

Sobre aquesta qüestió i prenent la terminologia de McCall (2005), l’autora identifica tres tipus d’estudis interseccionals en base a l’ús que fan de les categories i a les posicions que adopten respecte a elles: els anticategorical (lligats al postestructuralisme, deconstrueixen les categories i no basen en elles els seus estudis), els intracategorical (lligats al feminisme negre, prenen grups socials concrets situats en punts determinats de les interseccions) i els intercategorical (postura que la mateixa autora defensa, pren les categories de forma provisional i n’analitza les relacions de desigualtat que poden existir entre elles). Seguint amb la seva mateixa distinció, hi ha realment molt poques recerques intercategorical, ja que la majoria o bé estudien grups concrets i/o opressions interseccionades concretes o bé són reflexions teòriques sobre la interseccionalitat sense base empírica.5 D’altra banda, i com bé alerta McDowell (2008), amb certes interpretacions de la interseccionalitat es corre el risc de posar només l’emfasi analític en l’individu.

Seguint amb aquesta crítica i com assenyala McCall “in personal narratives and single-group analyses, then, complexity derives from the analysis of a social location at the intersection of single dimensions of multiple categories, rather than at the intersection of the full range of dimensions of a full range of categories, and that is how complexity is managed.” (McCall, 2005; 1781).

4. Garry (2011) mostra com les mateixes metàfores que s’han usat per representar la interseccionalitat, com per exemple la crossroad (creuament entre carrers on cada persona se situa en la intersecció i on cada carrer és una opressió per on poder passar-hi cotxes que al xocar entre ells provoquin una opressió determinada) no serveixen realment per explicar-la, ja que o bé no tenen en compte el privilegi i l’opressió alhora o no permeten que una opressió en modifiqui una altra.

5. Exemple de recerques teòriques sobre interseccionalitat sense base empírica poden ser: Garry, 2011 o Davis, 2009.

–147–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

En canvi, l’autora desenvolupa una anàlisi quantitativa a llarga escala per a veure les desigualtat de salari en economies regionals dels Estats Units, i ho fa prenent un subjecte multi-grup. És a dir, analitza la desigualtat a través de totes les categories analítiques i grups socials, amb un mètode sistemàticament comparatiu. Classifica els individus en les categories analítiques tradicionals i examina les relacions de desigualtat de salaris entre els grups socials.

Així, l’autora pretén estudiar la complexitat de la interseccionalitat mantenint tota la complexitat, és a dir, no limitant l’estudi a un grup social posicionat en una intersecció concreta i veient com les diferents opressions es relacionen sinó procurant mantenir en tot moment totes les dimensions de les categories en diverses estructures.

Però, són limitacions i riscos realment inherents a l’aproximació interseccional o responen més aviat als tipus d’investigacions que s’han realitzat? Es poden crear noves propostes metodològiques i eines teòriques que minimitzin els riscos i amplifiquin les seves virtuts? I d’altra banda, quin és el paper que la geografia pot jugar-hi?

Una proposta metodològica i conceptual: els Relief Maps Amb el desenvolupament dels Relief Maps o Mapes de Relleus de l’Experiència (Rodó-de-Zárate, 2014) pretenia aportar una eina que servís per a fer recerques empíriques des d’una aproximació interseccional i analitzar i representar les dades des d’aquest punt de vista. Amb ells no es representen les categories directament sinó que es tenen en compte d’una forma fluïda, no rígida i no imposada, tenint present en tot moment les posicions de privilegi i opressió que s’ocupen en les diferents estructures de poder, donant compte de l’experiència viscuda i amb eines que serveixen per analitzar les relacions constitutives entre les categories. Es posa el lloc com a fonamental per a l’anàlisi de les relacions de poder i els processos de formació dels subjectes, tant per com (i on) es pateixen les opressions com per com es transgredeixen. Els Relief Maps són alhora una proposta metodològica, una forma d’analitzar dades des d’una perspectiva interseccional, una manera de mostrar dades de forma visual i una conceptualització de la interseccionalitat en si mateixa. Són una imatge que mostra la diferent experiència viscuda que es té en diferents llocs segons diferents estructures de poder.

El nom de “Relief Map” posa de relleu dos del significats que té en anglès: “Relief” com a “distinctiveness due to being accentuated” (Oxford English Dictionary, 2008), que serien les muntanyes, les corbes que s’alcen i mostren el llocs d’opressió, els llocs on es té una experiència forta de por, de control, de discriminació. I “Relief” com a “alleviation or removal of pain, anxiety or distress” (Oxford English Dictionary, 2008), que faria referència a les valls, a aquells llocs on les experiències opressives disminueixen, no estan accentuades –148–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

i que culminen amb els “places of relief”. Així, el concepte de ‘relief’ mostra el dinamisme i la mobilitat entre els llocs i les experiències segons les diferents estructures que interseccionen.

Cal destacar també que tot i que a simple vista puguin semblar un gràfic, els anomeno ‘mapes’ perquè són una representació visual i simbòlica, en aquest cas de l’experiència viscuda en base a les estructures de poder. No quantifico les dades, ja que s’hi representen parts de les narratives en una imatge organitzada espacialment, mapificant les experiències interseccionals de les persones entrevistades. Per aquesta raó, les línies no són quantificacions rígides sinó aproximacions geogràfiques visuals a l’experiència viscuda.

Aquesta metodologia va sorgir de la necessitat d’analitzar de forma interseccional les dades que ja es tenien en forma d’entrevistes i grups de debat amb joves. Es requeria poder analitzar la complexitat per veure les relacions entre les diferents estructures de poder i identificar quines identitats eren les causants de determinades experiències a l’espai públic. Així, els Relief Maps van néixer com a metodologia d’anàlisi d’unes dades complexes sobre la interseccionalitat per tal de fer-les visuals i per poder analitzar més fàcilment la relació entre l’experiència viscuda, les estructures de poder i els llocs. Si bé primer van ser fets per mi mateixa en base a les dades extretes de les entrevistes, llavors es va tornar a algunes de les persones entrevistades per tal de fer-les fer els mapes elles soles, esdevenint així una metodologia en si mateixa. Cal deixar clar, però, que els Relief Maps requereixen sempre d’una entrevista o una narrativa que els acompanyi, que els complementi i que els faci comprensibles. Com també per a que permeti la cerca de coherència entre allò que es diu, allò que es representa i com en la investigació s’analitza. Així, es construeixen com a una eina que ajuda a pensar i analitzar la interseccionalitat, no com una finalitat en si mateixos.

Com es pot veure en la figura 1,6 el Relief Map relaciona tres dimensions: la dimensió social (les estructures de poder), la dimensió geogràfica (els llocs, a la part inferior) i la dimensió psicològica (les emocions, de dalt a baix).

La dimensió social són les estructures de poder. Per aquest tema d’estudi i per la població escollida es van prendre cinc estructures de poder per a l’anàlisi: el gènere, la sexualitat, l’edat, l’ètnia i la classe. Altres qüestions com les diverses capacitats, el nivell cultural o l’estat civil s’han tingut en compte però en el contingut de les entrevistes, no explícitament en els mapes. Per a cadascuna d’elles ha estat necessari entendre-les segons el context específic i analitzar el seu significat concret a Manresa.

Sobre el debat que s’ha mostrat anteriorment en relació a quines i quantes estructures de poder cal analitzar, els Relief Maps permeten una gran flexibilitat i són adaptables a cada context. En base a les entrevistes realitzades s’ha vist que amb aquestes cinc es cobrien la major part d’identitats que afectaven 6. Els Relief Maps que es mostren són exemples extrets d’una recerca sobre l’ús i l’experiència de l’espai públic per part de la gent jove a Manresa, una ciutat mitjana a 50 km de Barcelona amb una població de 76.558 habitants. Es va realitzar entre els anys 2011 i 2013.

–149–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Figura 1. Relief Map de la Queralt

l’experiència a l’espai públic. Per exemple, la qüestió de la nacionalitat o la llengua no va sortir com a determinant dels usos o de les experiències als espais públics de Manresa, però bé podria ser imprescindible per a l’estudi d’espais més concrets, com l’escola o el lloc de treball. Per aquest motiu, s’aposta a que sigui el context concret i el tema d’estudi el que determini si s’han d’afegir més estructures o si alguna d’aquestes cinc no aporta cap informació rellevant.

Sobre aquest punt, cal també fer èmfasi en que són les estructures les que es representen en els Relief Maps, no les categories. És a dir, s’hi representa l’experiència generada per unes estructures de poder, però no s’hi fa visible la representació de la posició concreta de la persona. En la línia de gènere no s’hi representa si s’és una dona, un home, trans, o si no es té una identitat definida sobre el gènere. Però tot i així permet veure si s’experiencia un malestar causat pel gènere i, per tant, posa de relleu l’opressió que es pateix, com també posa de relleu el privilegi. L’entrevista complementa aquesta representació i permet veure quina és la posició on se situa una persona que experiencia l’opressió.

Pel què fa a la dimensió geogràfica, es classifiquen els llocs segons quatre tipologies: llocs d’opressió (on es té una experiència de malestar important encara que només sigui causada per una identitat), llocs d’interseccions controvertides (on se sent malestar a causa d’una identitat concreta però que són font de benestar o alleujament per una altra identitat), llocs neutres (llocs on cap identitat és rellevant) i llocs d’alleujament [relief ] (llocs que es busquen o es creen perquè alliberen d’alguna identitat que oprimeix en altres llocs o perquè generen molt benestar). No són classificacions tancades sinó que se situen en un línia contínua que en definitiva va dels llocs on s’experiencia de forma més forta l’opressió fins als llocs de “relief”, que es caracteritzen per ser llocs buscats –150–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

per a proporcionar benestar o alleujament d’experiències opressives. Aquesta classificació abstracta serveix per a situar els llocs reals que es descriuen com a significants en la vida quotidiana de les persones, i la situació de cadascun d’ells ve determinada per l’experiència que es té de cada lloc. Aquests llocs “reals” són en aquest cas tant llocs molt concrets com llocs imaginats o pensats de forma abstracta que tenen una significància rellevant. Com també varia la seva escala.

Aquesta dimensió és fonamental com a eina que ens serveix per a veure com la variació de l’experiència (i per tant de l’opressió i el privilegi) està fortament condicionada pel lloc, i com aquesta condiciona el lloc en si mateix. Permet veure com la dimensió espacial posa de manifest com operen les estructures, com funciona la identificació amb les categories i, en definitiva, com actua el poder sobre els individus.

La dimensió psicològica té a veure amb l’experiència viscuda o amb la narrativa de l’experiència viscuda. Es pren una aproximació fenomenològica per a tractar la interseccionalitat des de la perspectiva de com es viu l’opressió, entenent que aquesta és integral però que varia segons els llocs i que està determinada per com operen diferents estructures de poder en cada espai. Per a aquesta recerca, prenent una perspectiva emocional, l’experiència s’ha graduat de més benestar a més malestar. Segons la informació recollida a través de les entrevistes, la gent jove a Manresa mostrava benestar (llibertat, seguretat, comfort, traquil·litat) i malestar (por, control, discriminació, assetjament) a diferents llocs de la ciutat.

D’aquesta forma, el Relief Map mostra com per a cada lloc hi ha una experiència diferent que té a veure amb determinades relacions de poder. Tant si ho dibuixa la investigadora amb les dades que recull i analitza, com si és la mateixa persona la que el crea, el punt marca el grau de benestar en cada lloc segons cada identitat.7 Les sensacions de por, control o vigilància. fan que situï més amunt, i les de seguretat, llibertat i confort més avall. D’aquesta manera, si el fet de ser dona provoca sensació de por o vulnerabilitat al centre històric de la ciutat de nit, el punt de gènere se situarà amunt en aquest lloc. La forma de determinar la posició concreta depèn de la pròpia narrativa i forma d’explicar l’emoció. No es té tant en compte que el punt sigui comparable directament amb altres persones sinó que un sol mapa tingui sentit individualment, ja que es prioritza la lògica interna del mapa com a representació de l’experiència viscuda a la sistematització dels mapes per a fer-los comparables directament. Així, si el fet de no sentir-se segura en certs llocs es viu de forma molt més intensa que el fet d’estar controlada a la casa familiar, aquesta diferència quedarà palesa posant un punt més amunt que l’altre. Per una altra persona, encara que l’experiència de control a la casa familiar fos similar, si és la qüestió que s’experiencia de forma més intensa en comparació a qualsevol altra, es marcarà ben amunt.

Un i altre punt serien assimilables (estarien al mateix nivell) si s’extreguessin 7. S’han situat els punt un sobre l’altre per a facilitar la seva comprensió, però s’entén que els que estan situats en la base, uns sobre els altres, estan al nivell zero.

–151–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

de l’experiència viscuda, que s’entén com a relacional i interseccional, i per tant depenent de les altres. Aquest és doncs un altre motiu pel qual el Relief Map no és un “gràfic” ni una quantificació de l’experiència viscuda sinó una representació de la interseccionalitat com a experiència viscuda.

Un cop situats els punts amunt o avall per a cada estructura de poder i per a cada lloc concret, les línies que es dibuixen mostren la mobilitat. Podrien ser mapes on es dibuixessin només els punts, però en aquesta representació es vol mostrar la línia com a mobilitat, com a verb que mostra una acció. Els llocs no són espais aïllats sinó que es va d’un lloc a l’altre en una línia que porta als llocs de “relief”. No s’han d’entendre com a línies que mostren la tendència entre variables discretes sinó que representen un moviment que va als llocs de benestar escapant-se dels d’opressió. Així es posa èmfasi en aquest tipus de llocs amb l’objectiu de donar rellevància a la capacitat, en aquest cas, de la gent jove, de crear-se els seus propis “reliefs”.

Per últim, hi ha les fletxes. Aquestes marquen les relacions entre estructures de poder segons l’experiència i ajuden a pensar sobre les causes de les opressions concretes veient com es relacionen entre elles. Són la forma de representar la tesis de la intensificació, és a dir, la idea que, per exemple la raça i la classe intensifiquen l’opressió de gènere. Si bé aquesta tesis s’ha fet servir de forma universalitzadora (formar part d’una ètnia colonitzada intensifica l’opressió de gènere), en aquest cas les fletxes permeten veure en quines situacions es compleix i en quines no, com també com depèn dels llocs i com varia segons quines estructures de poder es relacionen.

Com es veurà amb els exemples concrets, per a una immigrant marroquina l’ètnia pot no experienciar-se com a font d’opressió a l’espai públic perquè no se la discrimina per la seva religió o color de la pell sinó que el fet de ser musulmana intensifica la seva opressió de gènere. En aquest cas no es parlaria d’experiències de racisme sinó de sexisme, accentuat per una religió o origen concret. La fletxa indicaria aquesta pressió de l’ètnia cap al gènere de forma negativa (corroborant la tesis de la intensificació), però també hi ha fletxes en positiu, que mostren com una identitat (encara que sigui font d’opressió en circumstàncies determinades) es fa servir per a negociar-ne una altra i fer-la menys opressiva. Per a diferenciar-les, les que intensifiquen l’opressió es dirigeixen cap amunt i les que la mitiguen, a vall.

Geografies de la interseccionalitat: el cas de l’accés a l’espai públic El Relief Map de la figura 1 és de la Queralt, una noia de 17 anys, blanca, nascuda a Manresa i que s’identifica com a lesbiana. Vivia amb els seus pares en un barri a prop del centre de Manresa i en aquell moment ni treballava ni estudiava, així que depenia econòmicament de la seva família. Ella mateixa va –152–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

realitzar el seu propi mapa (la imatge que es presenta és una versió digitalitzada) i el va crear en el marc dels debats que es van dur a terme amb el col·lectiu feminista Acció Lila.8 Com es pot veure en la figura 1, apareixen tres llocs d’opressió: Un bar (una discoteca que freqüenta cada cap de setmana), el carrer en general i el Passeig (el centre de la ciutat). Hi ha també tres llocs controvertits: el futbol (juga en un equip de futbol femení), Barcelona i un parc (apartat del centre, amagat).

També n’apareix un de neutre: Santpedor (el poble del costat de Manresa on hi té diverses amistats) i quatre llocs d’alleujament: el teatre (on assaja), l’AT (Centre Social Okupat on es troba amb Acció Lila), AL (Acció Lila, el col·lectiu feminista de què forma part) i casa seva (on viu amb la seva família).

Les dues corbes són la sexualitat (blau cel) i el gènere (taronja) i són, per tant, les dues identitats que determinen la classificació dels llocs. Pel que fa a la sexualitat, els punts alçats al carrer i al centre de la ciutat responen a comentaris com: “si li vull fer un petó a una noia al mig del carrer, doncs li faig, però no em sento bé. Tothom ens mira i t’has de sentir dir tot de comentaris… I ja cansa” i “Però per què no poden callar? Com no els fa vergonya anar pel carrer i dir ‘mira dues lesbianes!’? Em fot una ràbia…”. Com es veu, ella mostra afecte a altres noies als espais públics, i aquest comportament és el que, com afirma, ha estat el causant de sentir-se observada i d’agressions verbals, però també físiques, com la història que relata del bar que situa com a lloc d’opressió: “Em sento observada, em critiquen, diuen coses. Com quan un tio li va fotre un cop de puny a la meva amiga perquè ens estàvem liant i ell va dir, no sé, i jo li vaig fotre una patada. Joder és que em sento amb una impotència!”. Als altres llocs, com al futbol, assegura que s’hi sent bé i la sexualitat no és una qüestió que estigui de relleu, “allà totes són bolleres!!”, però “com a equip de ties al club sempre som les que ens tenen menys en compte”.9 Pel que fa al gènere, la causa del malestar és que “em sento malament quan vaig sola i passo pel costat d’un grup de tios i es queden mirant o diuen coses...” (al carrer) o “Em fa molta ràbia que vingui un tio a fer-me qualsevol brometa o a tirar-me la canya” (al bar).

D’altra banda, per a evitar o per respondre a certes actituds sexistes a l’espai públic la Queralt mostra com fa servir la seva identitat sexual com a resposta: “Quan un grup d’homes em diu alguna cosa sexual pel carrer, dic ‘Sóc lesbiana, eh!’. Llavors ells no tenen el que volen i s’enfaden [riu]”. Com també reflexiona sobre la seva capacitat de negociar la seva identitat de gènere: “com que la gent em diu que em vesteixo com un noi, quan tinc por a la nit al carrer em tapo el cap amb la caputxa, i com que llavors sí que semblo un noi, doncs no em diuen res!”. La performativitat del seu gènere en relació a la seva sexualitat és doncs 8. S’han realitzat diverses trobades amb Acció Lila, col·lectiu feminista de noies d’entre 17 i 21 anys de Manresa.

S’ha utilitzat una aproximació basada en la Participatory Action Research i per a investigar sobre l’experiència i ús dels espais públics a la ciutat. Per a veure els resultats del treball amb aquest grup, sobre la por a l’espai públic, veure Rodó-de-Zárate, 2015a.

9. Per a una anàlisi sobre les negociacions interseccionals de noies joves lesbianes a l’espai públic de Manresa, veure Rodó-de-Zárate, 2015b.

–153–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

aquí visible com a fletxa (en blau cel) que disminueix l’opressió de gènere, sent també una forma de marginalitat positiva, ja que pren una identitat marginada com a font de força (McFarlane, 2006). Malgrat això, també apareixeria una fletxa blau cel amunt, indicant com en determinades situacions el fet de ser lesbiana perjudica la seva situació com a dona. El mateix passa amb l’edat, ja que considera que pel fet de ser jove “la gent s’atreveix més a dir-te coses”.

Així, el potencial de les fletxes apareix com a eina per a pensar sobre les causes de l’opressió. No s’entenen aquí com a opressions constitutives o derivatives sinó com a causants de certes discriminacions o potenciadores d’altres discriminacions. Poder mostrar-ho visualment i fer reflexionar sobre l’existència d’aquestes fletxes pot donar llum a la complexitat de la interseccionalitat, sent sempre una ajuda a l’anàlisi i no la finalitat en si mateixa.

La part dreta del mapa, d’altra banda, mostra com la Queralt crea i potencia la creació de llocs d’alleujament. Si bé casa seva no és un lloc escollit directament, tant l’AT, com Acció Lila com el teatre són llocs que ella ha escollit i que li porporcionen l’alleujament que li manca en altres espais. Són llocs on les identitats que estan de relleu en altres espais quotidians aquí esdevénen valls, llocs de descans i d’empoderament “mola, perquè la gent que hi ha respecta més” (sobre l’AT).

Una altra qüestió del tot rellevant que permet aquest Relief Map és veure quines són les identitats que no estan de relleu. Per exemple, l’ètnia és una qüestió que ni tan sols esmenta. Per a una anàlisi interseccional de les dades tan rellevant és veure quines identitats estan de relleu com quines no i per què.

El següent mapa (fig. 2), el d’un noi estudiant de 21 anys, blanc i heterosexual Figura 2. Relief Map del Nil

–154–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

que viu amb la seva família mostra com poden ser de reveladores les identitats que no estan de relleu, ja que mostren el privilegi.

En aquest mapa tots els llocs, excepte casa seva, són espais neutres. El seu barri, el gimnàs, el pis de la seva nòvia (J), el lloc on practica escalada i la universitat són llocs on cap identitat es posa de relleu, ja que, com bé explica ell “en tot els llocs estic amb homes més o menys de la meva edat, i casa la J (nòvia) clar que estic bé. Al barri també, a mi mai m’ha passat res”. L’únic lloc on experiencia un cert malestar causat per la seva edat és a casa seva “suposo que és normal, però si no fos el fill i jove hi hauria coses que serien diferents”.

Tot i això, també percep que el gènere li fa disminuir l’opressió d’edat: “clar que sent un noi és més fàcil, no et diuen tantes coses i et deixen fer més”. La fletxa taronja disminuint el relleu d’edat a casa seria doncs la representació d’aquestes dades.

Com a metodologia, els Relief Maps tenen també un potencial com a eina per a la reflexió. Fer pensar a una persona (o un grup de persones) sobre com se sent en cada espai de la seva vida i quina part de la seva identitat causa cadascuna de les seves experiències proporciona també un coneixement i una reflexió sobre la pròpia posició social que s’ocupa. Cal dir que la funció terapèutica ha estat sorprenent en els casos en què hi ha pogut haver una reflexió profunda sobre les causes del malestar i com a presa de consciència de les opressions, però també dels privilegis. S’entén aquí terapèutic com a forma de donar sentit a les experiències d’opressió i de relacionar la pròpia identitat amb els processos socials i espacials (Cahill, 2009).

La figura 3 mostra el Relief Maps fet per la Laila, una noia marroquina de 26 anys que viu al Barri Antic de Manresa. Va anar a viure a la ciutat amb el seu marit quan tenia 23 anys i es va estar un any a casa seva ja que el seu marit no la deixava sortir. Va aconseguir guanyar certes llibertats i va poder començar uns cursos de català, on va conèixer d’altres noies. El barri on viu és un barri que ha rebut molta immigració, sobretot del Magrib, en els darrers anys.10 Els llocs significatius per la Laila són: llocs d’opressió/malestar: casa seva, Marroc, Barri Antic; llocs controvertits: el Passeig (el centre de la ciutat); llocs neutres: Sabadell (una ciutat propera) i una cafeteria (lluny del seu barri, on va amb una amiga seva); llocs d’alleujament: Espanya i Barcelona. Com es pot veure en la seva elecció de llocs, l’escala és del tot variable (des de casa seva fins a Marroc o Espanya). També hi ha tant llocs quotidians (el seu barri) com llocs més abstractes (Barcelona).

Els seus criteris per a marcar el malestar o benestar es basen, primordialment en el control que experimenta en els diversos llocs: “Me gusta salir, pero mi marido no me deja salir porque nosotros somos musulmanes y la religión musulmana no deja que las mujeres salgan a la calle. Si sus amigos me ven en la calle hablan mal de mí, por eso es que no puedo salir. Pero en Marroc es mucho peor, no salen nunca, aquí es mejor.”

10. Amb dades del 2010, el 25,35% de les persones que viuen al Barri antic de Manresa són originàries del Magrib (INE).

–155–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Ella mostra repetidament la seva postura en contra d’aquesta situació “no me gusta que sea así, però es así”, i busca llocs on se sent millor, com a Barcelona, encara que hi vagi amb el seu marit, “me gusta, allí nadie me conoce” o la cafeteria on va amb la seva amiga lluny del centre de la ciutat on “no hay musulmanes” (Laila).

Amb un Relief Map d’aquest tipus es veu, en primer lloc els usos que fa de l’espai: a Manresa només està a casa seva, al seu barri, al Passeig i a la cafeteria.

I a simple vista es posa de relleu la corba que determina quina és la identitat responsable de la seva classificacó de l’experiència en els llocs, com és, en aquest cas, el gènere. La qüestió de la classe és també un eix del tot rellevant: “ahora no hay nada, estoy buscando de limpieza, cuidar niños, viejos... Pero aquí es muy difícil, cada vez menos trabajo y no tengo papeles de haber trabajado nunca”. En la seva narrativa explica com el fet d’estar a Manresa la situa en una posició de classe molt precaritzada i de gran vulnerabilitat a nivell econòmic, i que si estés al Marroc no tindria aquest problema perquè podria viure a casa la família del seu marit. Ara bé, aquesta és la seva última opció i vol esgotar totes les possibilitats per a poder quedar-se a viure a Manresa.

Figura 3. Relief Map fet per la Laila

Com es veu, l’ètnia no apareix de relleu en la majoria de llocs, però en canvi l’assenyala amb fletxes amunt, cap al gènere. És a dir, el fet de ser marroquina o musulmana (ella no ho ha distingit en la seva descripció) no és una causa directa de la seva experiència d’opressió “mucha gente piensa que no soy marroquina, porque no llevo pañuelo y voy arreglada, como de aquí. La gente piensa que todas marroquina llevan pañuelo”. Però sí que mostra com aquesta part de la seva identitat és la que causa una opressió de gènere. Se sent controlada i observada tant a casa seva, com al Marroc, com al seu barri, a Manresa. Seguint amb aquesta línia, la fletxa vermella que empeny amunt a “Espanya” és la relació que ella estableix entre el fet de ser dona i la seva situació laboral. Rela–156–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

cionant la seva posició econòmica amb el seu gènere. Analitzar en profunditat les relacions que estableix entre els llocs permetria, en aquest cas, l’estudi sobre la globalització i els moviments migratoris en relació a l’experiència dels llocs, relacionant allò local amb allò global des de la pròpia experiència.

Cal remarcar que, quan són mapes fets per les pròpies persones entrevistades, requereixen d’una anàlisi posterior complementada amb la informació de les entrevistes. Per exemple, el fet que no mostri malestar a l’espai públic pel fet de ser marroquina s’hauria de contextualitzar amb el fet que ella no porta vel i que, per les seves faccions “passa” per una noia blanca.

Així, com s’ha vist amb aquests tres exemples, els Relief Maps permeten fer visuals grans quantitats de dades empíriques i guien la forma d’anàlisi. Identificar cada lloc que apareix en les entrevistes i intentar situar-lo en una escala permet analitzar des d’un punt de vista geogràfic la relació entre els llocs i l’experiència.

Alhora, extreure de les dades la informació que permeti col·locar un punt en cada lloc per a cada identitat requereix una anàlisi profunda i completa, ja que es tenen en compte, sempre, totes les identitats, estiguin de relleu o no, en les dades recollides.

La perspectiva emocional per a l’estudi de les desigualtats La perspectiva emocional per a l’anàlisi de les desigualtats és un camp creixent en geografia tot i que incipient encara. En el llibre “Emotional Geographies”, Bondi et al. (2007) mostren com les emocions són importants factors per examinar la configuració de les desigualtats, no només com a conseqüències de la desigualtat sinó com a elements rellevants per a la seva (re)producció. La teoria política i econòmica s’ha centrat tradicionalment en l’esfera pública de la vida ignorant el terreny emocional. Aquest biaix ha implicat una concepció de la ciutadania que idealitza l’autonomia, ignora la relacionalitat i nega la importància de les emocions (Lynch et al., 2009). L’accés a les ciutats tampoc s’hauria de conceptualitzar des d’una perspectiva que negui la importància de les emocions en la configuració de les desigualtats i hauria d’anar més enllà de les absències i presències en determinats llocs. Com s’ha vist en l’apartat anterior, el fet d’estar ‘present’ al carrer no és garantia que l’experiència que s’hi tingui no impliqui una forta experiència d’opressió. Fenster, en el seu llibre The Global city and the Holy City: narratives on knowledge, planning and diversity (2004) analitza les similituds i diferències de les pràctiques quotidianes a Londres i Jerusalem, centrant-se en com les seves identitats tenen efectes sobre les seves experiències. L’autora considera que el dret al benestar a la ciutat hauria de considerar-se com un dret de ciutadania. Si bé es poden identificar alguns elements concrets del benestar, hi ha una manca de conceptualitzacions i eines metodològiques per analitzar els aspectes emocionals de la desigualtat.

–157–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Amb l’aproximació emocional a la interseccionalitat que proposen els Relief Maps, es pren l’experiència com eix central per a l’estudi de les desigualtats. Com tant des del feminisme com des de la tradició fenomenològica en filosofia i en la geografia humanista s’ha reivindicat, l’experiència viscuda no s’ha de veure com un apèndix a l’anàlisi de la realitat social, sinó com un importat punt de partida, també en l’estudi sobre el lloc, donat que la relació significativa amb l’espai està lligada amb la natura encarnada de la percepció. És a dir, que és a partir de la percepció humana i de l’experiència que podem conèixer el món (Tuan, 1977). Valentine (2007) il·lustra la interseccionalitat com a experiència viscuda i posa èmfasi en la capacitat que té l’espai per a condicionar-la, mostrant com “the ability to enact some identities or realities rather than others is highly contingent on the power-laden spaces in and through which our experiences are lived.” (Valentine, 2007, p. 19) Els Relief Maps proposen un acostament a les emocions com a indicadors de desigualtat en base a l’experiència de malestars. Però és important distingir entre malestars ja que no tots tenen a veure amb desigualtats estructurals. Així, per a l’anàlisi dels mapes és rellevant distingir entre malestars sistemàtics / sistèmics, malestars circumstancials i malestars empàtics / ètics. Els sistèmics són els que s’experimenten per causa d’una posició d’opressió en alguna estructura de poder (com ser dona en relacions de gènere patriarcals). Des d’una perspectiva geogràfica i mitjançant l’anàlisi dels mapes, per sistemàtic em refereixo al fet que una identitat és font de malestar en diversos llocs de la vida quotidiana i amb freqüència. I això es pot veure clarament en la classificació dels llocs, ja que la situació de cada un d’ells –de més opressiu a menys– es determina a través de les corbes que dibuixen determinades identitats. En la figura 1, les línies de la sexualitat dibuixen una corba, és a dir, determinen la classificació dels llocs.

Així, els punts accentuats que o bé són sistemàtics o són sistèmics (o tots dos) són els que apunten cap a desigualtats.

D’altra banda, els malestars circumstancials serien els esporàdics que no estan relacionats amb posicions d’opressió. Un exemple seria el cas de Clara, una noia blanca de 21 anys de Manresa que va expressar que sentia malestar (i el va dibuixar en el seu mapa) a causa del seu color de pell al Barri Antic de la seva ciutat, habitat majoritàriament per persones procedents del Marroc. Va expressar un fort malestar que atribuïa al fet que per ser (una dona jove) blanca els homes li feien comentaris i se sentia agredida i amb por. Alguns estudis han mostrat que les dones blanques tendeixen a tenir por en termes racials (Day, 1999; Pain, 2001). Però tot i l’imaginari cultural i racista que es barreja aquí en relació amb els homes no-blancs i la violència sexual, ella se sent d’aquesta forma i així ho va dibuixar en el seu mapa. Difícilment podem afirmar que ella es va sentir malestar pel seu color de pell i que això apunta a una situació de desigualtat. Ja que en el context català, ser blanca és una font de privilegis en general. Aquests malestars serien doncs els circumstancials, els que apareixen pel fet de sentir la diferencia a causa d’una identitat en un context determinat.

–158–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Encara que el malestar causat pel fet de ser blanca pugui ser semblant, els circumstancials només es viuen en situacions i llocs particulars (no són sistemàtics) i no es relacionen amb una posició d’opressió en una estructura de poder (no són sistèmics). Així que aquests no apunten cap a desigualtats o opressions, sinó només a malestars.

Finalment, els malestars empàtics o ètics són aquells que no estan relacionats amb una posició d’opressió estructural directament però que tampoc es refereixen al malestar en relació amb la pròpia posició en un lloc concret (com els circumstancials). Els ètics fan referència al malestar que un noi pugui sentir davant a un comentari sexista cap a les dones, o el d’una noia heterosexual davant d’una agressió homòfoba. En investigacions amb els Relief Maps, especialment quan els he realitzat amb persones polititzades, aquest tipus de malestars apareixia molt freqüentment. No poden considerar-se al mateix nivell que els sistemàtics o sistèmics en relació a la desigualtat però té una importància fonamental: són potencialment transformadors perquè indiquen la possibilitat de crear aliances i canvis no només quan van lligats a posicions identitàries sinó per empatia, posicionament polític o postura ètica. Els malestars, doncs, no només indiquen posicions d’opressió sinó també reacció davant injustícies i creació d’aliances col·lectives.

El fet de definir el benestar en la relació entre posicions en estructures de poder, pot ajudar a entendre’ls com a quelcom sistemàticament (re)produït, però també com una experiència integral, depenent dels llocs i que només és possible si cap identitat produeix malestar. Aquesta característica del benestar com a quelcom integral és bàsica des d’una perspectiva interseccional perquè posa en relleu la complexitat de les experiències d’opressió i privilegi. Prenent la metàfora dels Relief Maps, sentir-se bé significaria no tenir cap línia accentuada, que totes estiguessin planes. Així, el benestar es dóna quan cap identitat és font d’opressió o possible font de discriminació. Les emocions apareixen així com a potencials fonts de coneixement per a l’estudi de les desigualtats, permeten una anàlisi interseccional i estant estretament lligats als llocs.

L’espai en les geografies interseccionals Les implicacions conceptuals que els Relief Maps tenen per a l’estudi i la comprensió de la interseccionalitat són diverses. D’una banda hi ha les implicacions teòriques del fet de no usar categories en la representació sinó estructures de poder, com també el fet que es visualitzin les opressions com a constituents de l’experiència i no com afegides la unes de les altres. En relació a les geografies feminista són destacables les implicacions que tenen per a la comprensió del paper de l’espai, que es desenvolupen a continuació.

–159–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Respecte a l’espai, un aspecte primordial que es desprèn dels Relief Maps és que l’opressió i el privilegi que causen les diferents posicions en determinades estructures de poder depèn dels espais i de les relacions de poder en ells. La complexitat de la interseccionalitat se sistematitza i simplifica a través de la diferenciació de les experiència viscudes en els espais i el rol dels espais queda representat visualment. Les línies dels Relief Maps dibuixen una cosa semblant al que Cindi Katz (2001) anomena contour lines, línees que connecten diferents llocs amb processos determinats, connecten els llocs analíticament i permeten que diferents processos que poden ser interseccionals puguin ser analitzats.

A més, la comprensió del lloc que es proposa s’allunya de la concepció de marges i centres. En els Relief Maps no hi ha un centre i un marge sinó una barreja de marges i centres complexa i dinàmica que no depèn només de les estructures de poder sinó de com les diferents posicions constitueixen l’experiència en diferents llocs. Seguint la definició de Rose (1993) sobre l’espai paradoxal com multidimensional, canviant i contingent, els mapes dibuixen un espai que pot ser entès com a paradoxal però que intenta allunyar-se de concepcions dicotòmiques de l’espai i el poder. La gradació de les experiències d’opressió fuig de les dicotomies del dins-fora o centre-marge i ofereix una concepció més complexa de les dinàmiques de poder i la producció de l’espai.

El rol de l’espai en la teoria de la interseccionalitat ha estat molt poc treballat.

Algunes investigadores han fet èmfasi en la rellevància que té (Valentine, 2007; Brown, 2012; Anthias, 2013), però no hi ha hagut un desenvolupament teòric des de la perspectiva geogràfica. Per exemple, Anthias defensa que les categories socials, a més d’operar en el context unes de les altres, també s’articulen en relació al temps i a l’espai d’una forma variable (Anthias, 2013). La importància de les de les configuracions temporals i espacials per les dinàmiques interseccionals i la seva variabilitat es pot identificar clarament i de forma visual en els Relief Maps. L’experiència en una ‘columna’ varia segons el lloc, mostrant que la rellevància del gènere o la classe social difereixen segons el context, com també difereix la relació entre ells. Això mostra que el fet de preguntar ‘on’ en el debat sobre les relacions interseccionals és alguna cosa més que simplement situar en el context. L’espai no és només un contenidor sinó que les categories socials es poden intensificar les unes a les altres, o mitigar-se, experimentar-se com a fons principals de discriminació o com a llocs de resistència segons l’espai i les configuracions socials.

Tot i que hi ha molts estudis sobre les relacions entre allò social i l’espai, en les teoritzacions sobre interseccionalitat hi manca la perspectiva espacial, fet que fa que l’aproximació geogràfica estigui poc explorada. Seguint a Massey ‘identities/entities, the relations “between” them and the spatiality which is part of them, are all co-constitutive’ (Massey, 2005, p. 10). Relacionant aquesta afirmació amb la literatura sobre la interseccionalitat, es podria argumentar que no són només les categories les que estan mútuament constituïdes o que constitueixen l’experiència, sinó que el lloc també és constitutiu de les relacions –160–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

interseccionals. Això obre la possibilitat de redireccionar el focus de les relacions entre categories, un tema central en les discussions sobre interseccionalitat, cap a l’espacialitat. Així, des d’una perspectiva geogràfica, es podria proporcional una aproximació més contextualitzada i dinàmica de les relacions interseccionals, mostrant com la relació entre categories depèn del context. Una altra qüestió rellevant en relació a les dinàmiques geogràfiques de la interseccionalitat és la relació entre els llocs. Com també es pot veure en els Relief Maps, tot i que els llocs apareixen separats els uns dels altres, les línies que els uneixen mostren la importància de la relacionalitat entre llocs.

Conclusions finals Com s’ha pogut veure, les geografies de la interseccionalitat obren un camp d’investigació molt ampli on les dinàmiques de poder entre diferents eixos de desigualtat com el gènere, l’etnicitat, l’edat, la classe o la sexualitat es relacionen amb l’espai d’una forma constitutiva. El diàleg entre les investigacions en relació a la teoria de la interseccionalitat i la geografia podria ser un debat molt fructífer on aprofundir en la vinculació entre l’espai i la (re)producció del poder des d’una perspectiva que s’allunyi de categories rígides i visions essencialitzadores.

Amb els Relief Maps he mostrat com el desenvolupament de metodologies sobre l’espacialitat de la interseccionalitat es poder dur a terme des d’una perspectiva emocional, que posi al centre l’experiència viscuda i faci visibles desigualtat i discriminacions que sovint es menystenen. El fet de proporcionar una imatge visual simplifica la complexitat teòrica i de dades i pot servir tant per aplicar-se a altres recerques com per a la docència (Baylina i Rodó-de-Zárate, 2016).

Bibliografia Abelson, Miriam J. (2016). “You aren’t from around here: race, masculinity and rural transgender men”. Gender, Place and Culture, núm. 23 (11), p. 1535-1546.

Anthias, Floya (2013). “Intersectional What? Social Divisions, Intersectionality and Levels of Analysis”. Ethnicities, núm. 13 (1), p. 3-1.

Baylina, Mireia; Maria Rodó-de-Zárate (2016). “New visual methods for teaching intersectionality from a spatial perspective in a geography and gender course”. Journal of Geography in Higher Education: http://dx.doi.org/10.1080/03098265.2016.1218828 Bondi, Liz; Joyce Davidson; Mick Smith (2007). “Introduction: Geography’s Emotional Turn” dins: Joyce Davidson; Liz Bondi; Mick Smith [ed.]. Emotional Geographies. Aldersohot: Ashgate.

Brah, Avtar; Ann Phoenix (2004). “Ain’t I a Woman? Revisiting Intersectionality”. Journal of International Woman’s Studies, núm. 5 (3), p. 75-86.

Brown, Michael (2012). “Gender and Sexuality i: Intersectional anxieties”. Progress in Human Geography, núm. 36.4, p. 541-550.

Butler, Judith (1990). Gender trouble: Feminism and the subversion of identity. New York: Routledge.

–161–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

Cahill, Caitlin (2009). “The Personal is Political: Developing new subjectivities through participatory action research”. Gender, Place & Culture, núm. 14 (3), p. 267-292.

Cho, Sumi; Kimberlé Williams Crenshaw; Leslie McCal (2013). “Toward a Field of Intersectionality Studies: Theory, Applications and Praxis”. Signs: a Journal of Culture and Society, núm. 38 (4), p. 785-810.

Collins, Patricia Hill (1990). Black Feminist Thought: Knowledge, Power and the Politics of Empowerment. Boston: Unwin Hyman.

– (1993). “Toward a New Vision: Race, Class, and Gender as Categories of Analysis and Connection”. Race, Sex & Class, vol. 1, núm. 1, p. 25.

Crenshaw, Kimberlé (1991). “Mapping the margins: Intersectionality, identity politics and violence against women of colour”. Stanford Law Review, núm. 43, p. 1241.

Davis, Kathy (2009). “Intersectionality as Buzzword: A Sociology of Science Perspective on What Makes a Feminist theory Successful”. Feminist Theory, núm. 9 (1), p. 67-85.

Day, Kristen (1999). “Embassies and sancturaries: women’s experiences of race and fear in public space”. Environment and Planning D, núm. 17, p. 307-328.

Fenster, Tovi (2004). The Global City and the Holy City: narratives on knowledge, planning and diversity. Malaysia: Pearson Education Limited.

Foulds, Kim (2015). “Beyond the universalised home: identity intersectionalities in western Kenyan students’ production of place”. Gender, Place and Culture, núm. 22 (6), p. 764-782.

Garry, Ann (2011). “Intersectionality, Metaphors and the Multiplicity of Gender”. Hypatia, núm. 26 (4), p. 826-850. hooks, bell (1981). Ain’t I a Woman?: Black Women and Feminism. Boston, MA: South End Press.

Hull, Gloria T.; Patricia Bell Scott; Barbara Smith [ed.] (1982). All the women are white, all the blacks are men, but some of us are brave: Black Women’s Studies. Old Westbury: Feminist Press.

Irazabal, Clara; Claudia Huerta (2016). “Intersectionality and planning at the margins: LGBTQ youth of color in New York”. Gender, Place and Culture, núm. 23 (5), p. 714-732.

Knudsen, Susanne (2006). “Intersectionality – A Theoretical Inspiration in the Analysis of Minority Cultures and Identities in Textbooks”, dins: E. Bruillard; B. Aamotsbakken; S. V. Knudsen; M. Horsley [ed.]. Caught in the Web or Lost in the Textbook? Caen: IARTEM, Stef, Iufm, p. 61-76.

Kobayashi, Audrey; Linda Peake (1994). “Un-natural discourse: ‘race’ and gender in geography”. Gender, Place and Culture, núm. 1 (2), p. 225-244.

Lutz, Helma; M. Teresa Herrera; Linda Supik [ed.] (2011). Framing Intersectionality. Debates on a Multi-Faceted Concept in Gender studies. Ashgate.

Ludwig, Alice (2006). “Differences Between Women? Intersecting Voices in a Female Narrative”. European Journal of Women’s Studies, núm. 13 (3), p. 245-258.

Lynch, Kathleen; John Baker; Maureen Lyons (2009). Affective Inequality: Love, care and injustice. Nova York: Palgrave Macmillan.

Massey, Doreen (2005). For space. Londres: Sage.

McCall, Leslie (2005). “The Complexity of Intersectionality” Signs: Journal of Women in Culture and Society, núm. 30, p. 1771.

McDowell, Linda (2008). “Thinking through work: complex inequalities, constructions of difference and trans-national migrants”. Progress in Human Geography, núm. 32 (4), p.

491-507.

Macfarlane, Tracey (2006). “The intersection of race, gender, and class in social transitions: Caribbean immigrant women negotiating US higher education”. Dissertation. City University of New York.

Mollett, Sharlene; Caroline Faria (2013). “Messing with gender in feminist political ecology”.

Geoforum, núm. 45, p. 116-125.

Nash, Jennifer C. (2008). “Re-thinking Intersectionality”. Feminist Review, núm. 89, p. 1-15.

–162–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 141-163

Geografies de la interseccionalitat: llocs, emocions i desigualtats

Maria Rodó-de-Zárate

O’Neill Gutierrez, Caitlin; Peter Hopkins (2015). “Introduction: young people, gender and Intersectionality”. Gender, Place and Culture, núm. 22 (3), p. 383-389.

Pain, Rachel (2001). “Gender, Race, Age and Fear in the City”. Urban Studies, núm. 38, p.

899-913.

Peake, Linda (1993). “Race and sexuality: challenging the patriarchal structuring of urban social space”. Environment and Planning D: Society and Space, núm. 11 (4), p. 415-432.

Phoenix, Ann; Pamela Pattynama (2006). “Editorial”. European Journal of Women’s Studies, núm. 13 (3), p. 187-192.

Pratt, Geraldine; Susan Hanson (1994). “Geography and the construction of difference”.

Gender, Place and Culture, núm. 1 (1), p. 5-29.

Rodó-de-Zárate, Maria (2014). “Developing geographies of intersectionality with Relief Maps: reflections from youth research in Manresa, Catalonia”. Gender, Place & Culture, núm. 21 (8), p. 925-944.

– (2015a). “Managing fear in public space: young feminists’ intersectional experiences through Participatory Action Research”. Cahiers du CEDREF (online) vol. 21.

– (2015b). “Young lesbians negotiating public space in Manresa: an intersectional approach through places”. Children’s Geographies, vol. 13 (4), p. 413-434.

– (2016). “Feminist and queer epistemologies beyond the academia and the Anglophone world: political intersectionality and transfeminism in the Catalan context”, dins: Gavin Brown; Kath Browne. The Routledge Research Companion to Geographies of Sex and Sexualities. Oxford: Routledge.

Rose, Gillian (1993). Feminism & geography. Cambridge, UK: Polity Press.

Ruddick, Seu (1996). “Constructing difference in public spaces: Race, class, and gender as interlocking systems”. Urban Geography, núm. 17, p. 132–151.

Shields, Stephanie A. (2008) “Gender: An Intersectionality Perspective”. Sex Roles, núm.

59, p. 301–311.

Silva, Joseli Maria; Marcio Jose Ornat (2015). “Intersectionality and transnational mobility between Brazil and Spain in travesti prostitution networks”. Gender, Place and Culture, núm. 22 (8), p. 1073-1088.

Talpade Mohanti, Chandra (2008). “Bajo los ojos de occidente. Academia Feminista y discurso colonial”, dins: Liliana Suárez Navaz; R. Aída Hernández Castillo [ed.].

Descolonizando el Feminismo: Teorías y prácticas desde los márgenes. Madrid: Cátedra.

Tuan, Yi-Fu (1977). Space and Place: The Perspective of Experience. Minneapolis, MN: University of Minnesota Press.

Valentine, Gill (2007). “Theorizing and Researching Intersectionality: Challenge for Feminist Geography”. Professional Geographer, núm. 59 (1), p. 10.

Verloo, Mieke (2006). “Multiple Inequalities, Intersectionality and the European Union”.

European Journal of Women’s Studies, núm. 13 (3), p. 211-228.

Walby, Sylvia (2007). “Complexity Theory, Systems Theory, and Multiple Intersecting Social Inequalities”. Philosophy of the Social Sciences, núm. 37 (4), p. 449-470.

Wright, Melissa (2010). “Gender and geography II: bridging the gap – feminist, queer and the geographical imaginary”. Progress in Human Geography, núm. 34, p. 56-66.

Weldon, Laurel (2008). “The Structure of Intersectionality: A Comparative Politics of Gender”. Politics and Gender, núm. 2, p. 235–248.

Yuval-Davis, Nira (2006). “Intersectionality and Feminist Politics”. European Journal of Women’s Studies, núm. 13 (3), p. 193-210.

–163–

NOTES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 167-174 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.114

Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015) Ignasi Aldomà

Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida aldoma@geosoc.udl.cat

La primera sensació és la d’una naturalesa que desferma periòdicament les seves fúries, contra les quals l’home de les illes mena una lluita sense treva. Enfrontada a una naturalesa esquerpa (vulcanisme, terratrèmols, ciclons, tsunamis, àrees molt accidentades, aïllament físic, allaus...) la societat nipona realitza un esforç extraordinari de domesticació de la naturalesa. Fins al punt que la línia de costa és gairebé com una muralla continua que els habitants de la costa es troben sovint davant els ulls en obrir la finestra de casa. Reguardar-se del mar i de l’amenaça de l’aigua en general, com la del llit de molts rius i barrancs que s’han convertit de manera freqüent en una canalització encimentada contra l’erosió i les avingudes. Mentre, els rius es flanquegen amb unes immenses i inacabables motes de protecció. I xarxes subjectes amb grans malles formigonades que s’arrapen al rocam i consoliden els grans pendents de les muntanyes que amenacen permanentment de desplomar-se sobre les construccions humanes i tot allò que es mou.

Malgrat les grans obres i la gran colonització humana, la naturalesa ha estat i és encara omnipresent en la seva exuberància vegetal i en l’omnipresència i vigor dels relleus volcànics. És una naturalesa temuda pels seus excessos mortífers, però adorada també per les seves expressions magnificents o harmonioses, que s’ha instal·lat secularment en el cor dels habitants. La naturalesa té un lloc destacat en l’espiritualitat japonesa. A través de la veneració de les plantes i de les flors objecte de peregrinacions primaverals. A través del bosc que penetra indefectiblement en els recintes sagrats i en forma part. A través dels grans i vells arbres, alguns d’ells ja morts i que malgrat tot mantenen el seu caràcter –167–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 167-174 Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015)

Ignasi Aldomà

sagrat i reverencial. A través de les expressions i motius que configuren els jardins, les manifestacions pictòriques i l’art en general.

El japonès trasllada la seva espiritualitat naturalista al jardí, que es planteja com a representació simbòlica i idealitzada de la naturalesa. Es manifesta en la tradició dels grans jardins històrics dels temples i palaus que es trasllada a les cases unifamiliars amb jardí o, fins i tot, als horts familiars. El jardí no representa, en qualsevol cas, el bosc, l’estany, la muntanya o el riu d’una manera densa, amuntegada i arbitrària, sinó que busca les essències i singularitats dels seus components i els ordena segons les regles de l’ordre amagat de la natura, del feng-shui. El taoisme importat de la Xina ha contribuït poderosament a la sistematització d’aquesta gestió imbricada en la natura, que inclou les més diverses construccions i obres humanes.

L’harmonia i la bellesa es retroben, en qualsevol cas, en la composició general del paisatge, particularment del paisatge amb elements antropitzats que dóna el to més habitual del territori japonès. L’horitzontalitat sense defalliment dels camps i les terrasses d’arròs hi contrasta arreu amb la verticalitat dels relleus volcànics i la densa massa arbrada que la vesteix. En els camps es troba la garantia de subsistència i el refugi dels humans; però també alguna cosa més profunda. Si no, no sabríem explicar la devoció amb la qual els pagesos dallen i mantenen a ratlla l’herba dels marges dels seus camps d’arròs, treball de salvaguarda d’una horitzontalitat reconfortant que manté la riquesa agrícola

Figura1. Dansa sintoista al temple Takkoku no Iwaya de Heirazumi. És extraordinària la capacitat de preservar i incorporar les creences i pràctiques de la primitiva religió ètnica japonesa als corrents espirituals més moderns.

–168–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 167-174 Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015)

Ignasi Aldomà

de centúries i que alhora és la referència d’una propietat i un patrimoni que proclamen la continuïtat de la “terra”.

Les persones i petits grups que pacientment abocats al terra arranquen les petites herbes dels jardins japonesos responen, segurament, a la política de repartir feina i assegurar a tothom un treball (o un salari fruit del treball) que practica l’administració i la societat japonesa en general. Però són també l’expressió armada d’aquest esforç col·lectiu per a mantenir la bellesa i el jardí, malgrat les batzegades freqüents de la natura i les pluges i la calor que empenyen contínuament la vegetació a créixer i omplir-ho tot. Tot plegat, un esforç col·lectiu ingent de pulcritud i civisme que lliura una batalla sense defalliment per mantenir un territori net i els residus d’un país densament habitat a ratlla.

Són potser dues cares de la mateixa moneda; d’una banda, una societat sense emigració i socialment força homogènia, on tothom té feina i el mínim assegurat, i de l’altra una netedat i urbanitat exemplars.

Darrera del paisatge humanitzat omnipresent se’ns apareix, per altra part, el Japó rural com a representació simbòlica de la nació. Totes les guies ens repeteixen que espiritualitat i nació es troben intrínsecament unides des de temps immemorials a través del primer déu, Materasu, que engendra l’emperador déu i tota la nissaga imperial que arriba fins avui –fa molt poc que l’emperador ha reconegut la seva naturalesa humana, però això no li trau del tot el reconeixement públic quasi diví–. Però hi ha altres vincles entre espiritualitat i nació, i un d’aquests és el Japó rural i els seus homes, i el paper que ocupen en l’imaginari nacional. Un imaginari que es retroalimenta quotidianament a les pantalles de tots els mitjans de comunicació a través d’una presència rural o gastronòmicorural, que té ben poc a veure amb el pes social real del camp. És la raó de ser, al cap i a la fi, del fort proteccionisme de l’agricultura i la pesca nacional, malgrat el baix nivell d’autoabastiment en matèries primeres del país, que explica el manteniment de l’agricultura familiar i la proporció relativament elevada en el context dels països desenvolupats, d’ocupats en el sector primari, un 4,1 %.

Vigència simbòlica del Japó agrari i vigència simbòlica de les petites poblacions rurals, la referència a les quals no han perdut molts habitants de ciutat.

No endebades, la família ha estat i és encara un dels pilars de la sociabilitat japonesa, que malda per mantenir-se al costat del pinyol grupal que la industrialització ha creat a l’entorn de les empreses. Tot plegat pot explicar també que el Govern prengués la mesura ben singular d’obrir la porta fa cinc anys a l’atribució voluntària d’una part de l’impost de la renda, fins a un 7%, a les poblacions rurals originàries dels contribuents, el seu estimat “furusato” o poble d’origen. És l’atribució que ara es disputen unes poblacions que com en tots els països occidentals han patit i pateixen les dificultats d’encaix en la societat urbana i industrial que és el Japó actual.

El camp és un dels pilars de la nació, però no en el sentit que alguns països europeus emparenten als valors atribuïts al patrimoni i la història. La cultura –169–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 167-174 Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015)

Ignasi Aldomà

del japonès és fonamentalment presentista i els mil·lennis d’història que queden darrera acompanyen i s’insereixen en la vivència del present. Potser els temples, les cases i les eines són d’algun any, però no són ni molt menys de l’any al qual es remet la matèria física que estem veient. La matèria és fugissera i tota la realitat es concentra en l’evidència del present viscut. Fins i tot el temple de més llarga tradició i més venerat, el santuari d’Ise, pot regir-se per la màxima del trasllat i la renovació física total dels seus elements. Les obres dels homes passen i queden només els seus pensaments, els deus; història viva en el present.

Aquesta atenció per viure el moment present té molt a veure amb la filosofia budista, i alguna cosa deu tenir a veure també amb la naturalesa física pròpia del país: amb la fragilitat de l’existència enmig d’una natura tan omnipresent i reactiva i en un entorn fortament forestat. L’espai i l’aprofitament forestals tenen encara una gran importància, amb el predomini absolut de la fusta en la construcció i la fugacitat subseqüent de les edificacions, tot i que el formigó hagi triomfat en la civilització urbana actual i en els darrers anys el balanç comercial fustaner amb l’exterior hagi esdevingut fortament deficitari.

No solament hi ha la fusta que té una data de caducitat –ni que sigui de vegades centenària– sinó que la caducitat s’insereix en l’esdevenidor quotidià.

I l’efímer es converteix en un objecte d’atracció cultural i veneració. L’efímer o, potser més ben dit, la bellesa de l’efímer, de la bellesa que esclata en un determinat moment i que recorda la roda del temps que no s’atura. La flor del cirerer que anuncia la primavera i el despertar de la vida. Les flors de lotus en els estanys i jardins durant l’estiu... Al cap i a la fi, la pròpia vida és això: un moment de pas, que, per altra part, ja s’ha repetit i es repetirà a través dels éssers vius propers que ens acompanyen.

Figura 2. Panoràmica del Japó rural en el camí de Tono al llac Towada Ko. A més de la família i el grup de treball, el poble d’origen representa un altre pilar social, fins al punt que la declaració de renda permet apartar voluntàriament una part de l’impost per a un municipi rural.

–170–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 167-174 Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015)

Ignasi Aldomà

El contacte amb la natura, la sensació de la vida efímera és una expressió personal i íntima; potser una de les poques expressions d’un món interior individualitzat. Però no es troba aïllat de l’aproximació col·lectiva que impregna tots els actes de relació de la societat japonesa. Uns actes de relació que a força de repetir-se en el temps es converteixen en ritus, formes. Són l’embolcall que remet a un determinada expressió del ser i el relacionar-se i que acaba confonent-se amb allò que expressa. El domini de la ritualitat es manifesta, particularment, en el camp de la religió organitzada, de la religió al carrer.

Tant o més que rituals col·lectius, com les religions monoteistes d’Occident, són rituals individuals, que encarrilen el sentiment i les necessitats individuals per la senda dels deus benefactors.

Figura 3. Costa occidental en el trajecte d’Atsumi a Nigata. Famílies i grups de joves s’instal·len literalment un i més dies a la platja, les primeres per esplaiar els fills i els segons per posar rock a tot drap i divertir-se.

En veure els desitjos pràctics i terrenals que es recullen en les peticions als deus que omplen els temples –desitjos de pensament o desitjos expressats literalment en petits papers o tauletes que redacten els religiosos oficiants–, alguns parlen d’una religiositat supersticiosa. Pot veure’s d’aquesta manera: els devots compren, amb les indefectibles monedes que sempre acompanyen aquests actes, la seva sort o el seu futur. Però també pot considerar-se com una manera simple i eficaç de descarregar-se de la tensió per la incertitud o les amenaces que es presenten sovint en l’àmbit personal. El futur incert es descarrega en els deus i d’aquesta manera els mortals s’alliberen dels maldecaps d’uns esdeveniments que tampoc controlen i que els distreuen del present. És, al cap i a la fi, una forma d’alleujament al qual serveixen totes les religions del món, que poden estalviar la visita al psiquiatre i d’altres mals de cap.

–171–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 167-174 Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015)

Ignasi Aldomà

És extraordinari veure com els més joves i extravagants japonesos continuen les pràctiques de la seva religió de petits miracles casolans, com és extraordinari veure com a través de les centúries els habitants del país han anat acumulant les diferents religions que se’ls hi presentaven fent-ne una simbiosi adaptada i adaptable a les seves circumstàncies. Quina és la creença religiosa d’un japonès?

Sintoisme, budisme, confucianisme o els tres a la vegada garbellats i extractats segons diferents escoles o sectes que van generant els monjos sants a través del temps. Particularment remarcable és la pervivència del primitiu sintoisme, una subsistència animista que les religions monoteistes que dominen tot l’Occident s’afanyaren a esborrar. És clar que com altres coses, la religió s’explica per les necessitats de cohesió de la propietat societat nipona. Cohesió de la macroestructura governant del país, amb l’emperador al capdamunt, i cohesió també de l’ordre i les estructures socials. Cada religió s’ha incorporat i modelat en funció de la seva contribució a la satisfacció del poder o canvis de poder del moment i quan destorbava o

Figura 4. El jardí Kenrokuen a la ciutat de Kazanawa és un dels de més renom del Japó. Els jardins són la reproducció d’un paisatge, d’un micromon que idealitza els plaers estètics i la projecció espiritual de la natura, i del que cal eliminar periòdicament qualsevol ingerència vegetal que distorsioni la contemplació.

constituïa un perill de desestabilització, com fou el cas del cristianisme al Japó, se la perseguia i bandejava. No són la bandera i altres símbols materials els qui han donat cohesió històricament al país, sinó la convicció religiosa més íntima de les pròpies persones, a banda, naturalment, del fet de constituir una illa amb veïns, pràcticament, només d’un costat, i sempre separats pel mar.

–172–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 167-174 Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015)

Ignasi Aldomà

La religió contribueix a això, a sentir-se els únics i els elegits, i poder menar una vida personal i col·lectiva amb el cap aixecat. Però, quan per les circumstàncies del moment la illa ha tret les seves antenes per auscultar el món exterior el sentiment de ser els únics ha quedat empetitit i ha sorgit també la necessitat de ser els millors. Aquesta és la gran batalla del japonès des del darrer terç del segle xix, una batalla en la qual ja no li servia com a referència una Xina dominada pels occidentals i/o econòmicament empetitida (i en conseqüència menystinguda pel Japó), sinó que hagué de girar-se cap a Occident. Inicialment en copià els invents polítics i materials, per tot seguit combatre per les pròpies idees i l’espai (Extrem Orient) des de la posició de força material adquirida durant les primeries del segle xx. Tot seguit, després de la patacada de la Segona Guerra Mundial, ha calgut aplicar-se en la còpia i la millora tècnica que dulcifiquen la vida quotidiana.

El pragmatisme manifestat en la religió i les altres expressions de la vida quotidiana han encaixat a la perfecció, en qualsevol cas, amb les emergències històriques i l’expansionisme exterior de la nació. El japonès manifesta una gran capacitat d’assimilació de constructes i formes occidentals, fins a un punt que els supera i els pot portar fins a l’extrem, un extrem que després desconcerta els mateixos occidentals. L’exemple més conegut són tots els complements tecnològics que treuen periòdicament les grans marques de l’electrònica nipona.

L’exemple més banal pot ser el dels vàters a l’estil occidental (els pròpiament japonesos són la comuna turca), que no són altra cosa que les nostres tasses de vàter millorades tecnològicament i condicionades escalfor, música, neteja i tots els additaments inimaginables.

Fins a tal punt ha estat perfecta l’adaptació del japonès al món industrial, que l’empresa s’ha convertit no solament en la unitat bàsica econòmica, sinó també en la unitat bàsica social –els grans conglomerats industrials d’abans de la guerra havien estat també les grans unitats o màquines de guerra–. La cèl·lula social bàsica del japonès contemporani és el món de la seva empresa, en la qual prosperarà, passarà la seva vida i la major part de les hores del dia i mantindrà el seu grup de relacions personal per anar a prendre unes copes en sortir del treball. El treballador japonès no fa una carrera personal, la carrera la fa la seva empresa a la qual aporta els seus coneixements i la seva ànima.

I el mateix es podria dir de la ciutat, que s’assembla extraordinàriament amb la ciutat americana o amb les ciutats dels països de nova colonització en general. Els elements de la tradició històrica es troben reclosos als temples i santuaris i ben pocs són els edificis de més de cinquanta anys. Per la resta, la ciutat s’escampa per trames rectangulars i grans avingudes, amb les activitats especialitzades al centre, o centres urbans en el cas de la gran metròpoli. L’enorme estridència de la publicitat i la forta presència exterior de les marques recorda la funció bàsica comercial de la façana urbana. Només la densitat elevada de la població i uns pocs serveis de proximitat ens atansen al caliu de la cultura urbana dels vells països europeus.

–173–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 167-174 Memòria del Japó (vivències amables de l’estiu de 2015)

Ignasi Aldomà

Diríem també que si les empreses s’han afanyat a incorporar i produir les tecnologies i ítems de consum occidentals, les administracions no s’han quedat enrere. I aquesta és la imatge que ens ofereixen les ciutats i el territori que les envolta. Els trens bala o shinkansen que relliguen les principals ciutats del país són l’exponent tecnològic potser més conegut de la màquina urbanoindustrial.

Però, la màquina no s’atura aquí; túnels, ponts, talussos artificialitzats aplanen el camí d’un país molt accidentat i fortament poblat, i fan que funcioni. Tot plegat, una inversió en infraestructures impressionant, que té com a contrapartida la baixa despesa militar, tot s’ha de dir. Encara que el darrer govern ha començat recentment a passar pàgina del seu pacifisme militar, i un nou cicle en les relacions exteriors de les grans illes del sol ixent sembla obrir-se.

El nacionalisme nipó es prepara per plantar cara al seu gran pare i alter ego històric, la Xina.

Figura 5. Cap al tard al barri de Shinjuku, un dels centres de negocis, compres i, particularment, diversió de Tokio. Tant aquí, com en d’altres barris i ciutats, s’incorporen sense vacil·lacions les modernitats tecnològiques i els esclats del consumisme més estrident.

–174–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 175-198 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.115

Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió Sergi Cuadrado Ciuraneta

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona sergi.cuadrado@uab.cat

Resum L’objectiu de l’article és realitzar un estat de la qüestió dels nombrosos estudis que s’han fixat en els processos de transformació territorial i urbanística a Catalunya, en els darrers vint-i-cinc anys. L’article recull, en primer lloc, les aportacions que s’han centrat en el desenvolupament de les dinàmiques metropolitanes, desplegades en un inici des de Barcelona però que amb el temps han tendit a ser comunes a tot el territori català.

En segon lloc, l’atenció es fixa en els autors que s’han aproximat a les transformacions experimentades pels espais no estrictament metropolitans, que suposen una certa recuperació demogràfica, i una certa expansió de la urbanització. Finalment, es repassen les aportacions que analitzen els canvis experimentats pels espais turístics consolidats del litoral, que veuen modificades les seves funcions i adquireixen un nou component residencial. Amb la conjunció d’aquestes dinàmiques, el territori català s’estructura, cada vegada més, com una única unitat funcional.

Paraules clau: metropolitanització, dispersió metropolitana, urbanització rural, residencialisme, Catalunya.

Resumen: Los procesos de metropolización en Cataluña, un estado de la cuestión El objetivo del artículo es realizar un estado de la cuestión de los numerosos estudios que se han fijado en los procesos de transformación territorial y urbanística en Cataluña, en los últimos veinticinco años. El artículo recoge, en primer lugar, las aportaciones que se han centrado en el desarrollo de las dinámicas metropolitanas, desplegadas en un inicio –175–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

desde Barcelona pero que con el tiempo han tendido a ser comunes en todo el territorio catalán. En segundo lugar, la atención se fija en los autores que se han aproximado a las transformaciones experimentadas por los espacios no estrictamente metropolitanos, que suponen una cierta recuperación demográfica, y una cierta expansión de la urbanización.

Finalmente, se repasan las aportaciones que analizan los cambios experimentados por los espacios turísticos consolidados del litoral, que ven modificadas sus funciones y adquieren un nuevo componente residencial. Con la conjunción de estas dinámicas, el territorio catalán se estructura, cada vez más, como una única unidad funcional.

Palabras clave: metropolización, dispersión metropolitana, urbanización rural, residencialismo, Cataluña.

Abstract: The metropolization processes in Catalonia, a state of the art review The aim of this paper is to do a state of the art review on territorial and urban transformation in Catalonia using numerous studies that have analyzed these processes in the last twenty-five years. The attention focus, firstly, in development of metropolitan dynamics, deployed initially from Barcelona, but eventually spread throughout Catalonia.

Secondly, on those authors that analyzed the transformation of non metropolitan areas, involving certain demographic recovery, and some expansion of urbanization. Finally, this paper reviews the changes in consolidated coastal tourist areas, which have modified their functions and take on new residential component. With the combination of these dynamics, Catalonia is increasingly structured as a single functional unit.

Key words: metropolization, suburbanization, rural sprawl, residencialism, Catalonia.

* * *

Introducció Amb la progressiva dispersió del fet urbà, determinades activitats, objectes i estils de vida s’estenen per la totalitat del territori, fins arribar a llocs tradicionalment situats al marge de les dinàmiques metropolitanes, configurant un nou espai urbà descentralitzat, discontinu, que s’estén al llarg de les vies de comunicació, i s’organitza en xarxes de centres i sistemes urbans amb dimensions variables segons la funció o el temps.

Aquests processos de dispersió, tant per les seves dimensions com per les modalitats que presenten, van merèixer el qualificatiu, per part d’un autor com Francesco Indovina (2003), de “nova metropolitanització del territori”, entesa no com la expansió física del fet urbà-metropolità, sinó com la integració en un únic conjunt de diferents àrees i territoris urbans dispersos, entre els quals s’estableixen interrelacions i interdependències des del punt de vista econòmic, social, cultural, etc.; una estructura que s’organitza segons una xarxa de jerarquies variables, i que tendeix a estendre’s per tot el territori. A aquest fenomen han –176–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

contribuït elements com la descentralització i la desconcentració de les activitats productives, la dispersió de la població, amb les migracions que es realitzen en funció de les dinàmiques del mercat de l’habitatge, pel diferencial de preus existent entre unes i unes altres àrees, i l’augment de les mobilitats quotidianes (la obligada, relacionada amb les dinàmiques del mercat laboral, però també la no obligada i lligada a les activitats de l’àmbit de l’oci), entre altres.

Totes aquestes dinàmiques es manifesten a Catalunya raó perquè, al llarg de les següents pàgines, es perfilarà el marc d’anàlisi que constitueixen les aportacions d’un bon nombre d’autors, que s’han aproximat a aquestes qüestions amb el focus situat en el territori català, en els darrers vint-i-cinc anys. En aquest sentit, la creixent transformació del territori i l’augment de la complexitat en els usos del sòl que s’ha detectat a Catalunya en aquest període ha fet del nostre país un bon exemple de les noves dinàmiques d’urbanització que s’han desplegat sobre els territoris de l’Europa mediterrània, en relació amb els processos de globalització de l’economia i l’augment dels fluxos de mobilitat i, més concretament, dels processos de metropolitanització.

Així doncs, l’objectiu de l’article no és altre que realitzar un estat de la qüestió dels estudis que s’han fixat, d’una manera o altra, en els processos de transformació territorial i urbanística a Catalunya, en el darrer quart de segle.

La literatura sobre aquestes temàtiques a Catalunya és extensíssima. De fet, aquestes qüestions han constituït una de les principals preocupacions dels diferents analistes del territori en els darrers vint-i-cinc anys. L’article consisteix, així doncs, en un exercici de síntesi, fruit de la revisió bibliogràfica dels treballs publicats fins a la data sobre els processos de transformació territorial i urbanística.

Per a l’elaboració d’aquest text, s’ha recollit un conjunt de poc menys de 150 referències, conformat tant per assajos de caràcter més general, com per recerques més aplicades i estudis de cas. En aquesta línia, s’han resseguit aportacions realitzades majoritàriament des de la geografia, però també se n’han recollit de fetes des d’altres disciplines, com l’arquitectura, l’economia o la sociologia.

S’han treballat sobretot autors catalans, tot i que també s’han inclòs, quan el text així ho requeria, algunes referències d’autors d’altres punts de l’Estat, o de l’estranger. Igualment, s’ha mirat de restringir la recerca a publicacions fetes a Catalunya o a la resta de l’Estat. En aquest sentit, destaca la valuosa aportació que suposen les quatre revistes susceptibles de publicar articles sobre aquestes temàtiques que s’editen actualment Catalunya: Documents d’Anàlisi Geogràfica, Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, Scripta Nova i Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Tanmateix, també s’han inclòs articles d’autors catalans publicats a revistes internacionals, quan no s’ha trobat la publicació equivalent en l’àmbit català o espanyol. Des del punt de vista temàtic, la recerca bibliogràfica ha inclòs, en primer lloc, la notabilísima producció científica a l’entorn de les dinàmiques metropolitanes desplegades des de Barcelona, que va des de les aportacions de principis dels noranta, ocupades en discernir la naturalesa, les causes i l’abast de les dinàmiques de dispersió i descentralització metropo–177–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

litana, fins a les darreres aportacions, que ja comencen a valorar els efectes de la crisi econòmica sobre l’àmbit metropolità. Menys quantiosa sembla ser la producció dedicada a l’estudi de les transformacions urbanístiques dels espais rurals i turístics de Catalunya, tot i que s’ha pogut identificar un bon nombre de recerques aplicades i estudis de cas, centrades en diferents punts del nostre territori, i amb un indubtable valor per a tots aquells estudiosos preocupats per aquestes qüestions.

El fenomen metropolità a Catalunya En primer lloc es prestarà atenció als autors que han treballat el desenvolupament del fenomen metropolità a Catalunya, en el qual han tingut una gran importància els processos de dispersió desplegats des de la ciutat de Barcelona.

Efectivament, fer referència al fenomen metropolità a Catalunya implica centrar l’atenció en les dinàmiques que es despleguen des de la ciutat de Barcelona, protagonista d’un llarg debat sobre la conveniència de la concentració de població i activitats que ha arribat a aglutinar, i sobre la necessitat o no d’un reequilibri territorial a Catalunya (Nel·lo, 2003). Aquest procés de concentració culmina en el període 1950-1975, quan es produeix la definitiva industrialització d’Espanya i l’assentament de bona part de la població en les principals ciutats del país. En aquest moment, arran dels corrents migratoris interregionals, centrats sobretot en Barcelona i els seus voltants, es produeix un autèntic boom constructiu (Ferrer i Nel·lo, 1991; Ferrer, 1997), que provoca l’aparició de barris residencials perifèrics (fileres suburbanes, polígons d’habitatge, àrees d’urbanització marginals) i d’àrees industrials situades a l’extraradi.

A partir de mitjans dels setanta, amb l’aturament dels fluxos migratoris i l’estabilització de la població (Domingo, 1998), la ciutat de Barcelona comença a perdre població. Progressivament aquesta dinàmica es va estenent als municipis dels voltants, fins arribar, més tard, a una situació en la qual el conjunt de la Regió Metropolitana de Barcelona1 (RMB) tendeix a perdre pes sobre el conjunt de Catalunya (Casassas, 1990; Esteban, 1991; Serra, 1991; Nel·lo, 1995; Clusa i Roca Cladera, 1997; Cabré i Módenes, 1997; Serra, 1997; Nel·lo, 2001). Aquesta evolució reflecteix el profund canvi que es va produir, passant d’una situació de concentració de la població i les activitats a una de desconcentració de totes dues. El resultat és la constitució d’una realitat metropolitana que s’estén sobre un territori singular, integrada per la ciutat central, pels nuclis conurbats i pels diferents subcentres metropolitans (Sabadell, Terrassa, Mataró, Granollers, Martorell, Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès); uns territoris amb 1. Entesa, aquí, com l’àmbit de planejament definit en el seu moment pel Pla territorial general de Catalunya, i sobre el qual es va dur a terme el Pla Territorial de l’Àmbit Metropolità de Barcelona (Nel·lo, 2010a), que abasta les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

–178–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

característiques diverses però que, en conjunt, formen una ciutat heterogènia, discontínua i policèntrica (Carrera, 2002; Solans, 2002; Font Arellano, 2004; García López, 2012; Roca Cladera et al., 2009; Masip i Roca Cladera, 2012).

S’ha escrit molt sobre les dinàmiques de dispersió en el context metropolità barceloní, amb un bon nombre d’autors que en els últims vint-i-cinc anys les han analitzat des de diverses òptiques i disciplines (Casassas, 1990; Esteban, 1991; Serra, 1991; Clusa, 1995; Nel·lo, 1995; Cabré i Módenes, 1997; Clusa i Roca Cladera, 1997; Durà, 1997; Módenes, 1997; Serra, 1997; Bertran, 1998; Monclús, 1998; Sánchez, 1998; Trullen, 1998; Nel·lo, 2001; Carrera, 2002; Carreras, 2002; Nel·lo, 2002; Solans, 2002; Durà, 2003; Font Arellano, 2004; Nel·lo, 2004; Herce, 2005; Pujadas i López Villanueva, 2005; Miralles et al., 2007; Royuela et al., 2008; Pujadas, 2009; Nel·lo, 2010b; Miralles, 2011; Masip i Roca Cladera, 2012; Miralles i Tulla, 2012). Seguint a aquests autors, es pot concloure que els factors que han influït de manera més determinant sobre aquestes dinàmiques han estat els següents: - Les dinàmiques del mercat immobiliari, per l’encariment de l’habitatge i el diferencial de preus existent a la regió metropolitana, entre els màxims de les àrees més centrals i els més moderats de les zones més allunyades, tot i que també cal tenir en compte, en aquest sentit, el paper del volum poblacional.

- La creixent terciarització de les àrees centrals, o el que és el mateix, Barcelona i els municipis de la primera corona2, que incideix en el progressiu augment dels preus del sòl d’aquestes zones, i que es tradueix en la progressiva descentralització de les activitats productives i els serveis de caràcter menys estratègic, amb el creixement dels polígons industrials i els centres comercials a la perifèria.

- La millora de les infraestructures viàries (no així del ferrocarril), que ha servit per articular l’espai metropolità i reduir les distàncies, en termes de temps de desplaçament.

- L’emancipació d’amplis contingents de població, a causa de l’arribada a l’edat adulta dels nascuts en el baby boom de les dècades de 1960 i 1970, que han tendit a retardar la seva emancipació, als quals a més s’ha afegit la recent immigració estrangera.

- L’absència de planificació territorial, durant molt de temps, per la dilació amb què es van aprovar els plans territorials parcials –i entre ells el de l’àmbit metropolità– i la poca adequació del planejament urbanístic municipal per gestionar uns fenòmens que adquireixen un caràcter i unes manifestacions cada vegada més globals.

Els efectes d’aquests processos de dispersió metropolitana s’han sumat als d’una dispersió anterior, constituïda per les urbanitzacions de segona residència 2. A l’hora d’estudiar de forma més detallada les dinàmiques que se succeeixen en el context metropolità barceloní s’ha tendit a subdividir l’àmbit en tres unitats territorials: la ciutat central (el municipi de Barcelona), la primera corona (els municipis corresponents a l’Àrea Metropolitana de Barcelona) i la segona corona (la resta de municipis que conformen la Regió Metropolitana de Barcelona).

–179–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

(Carreras, 2002, Herce, 2005); unes urbanitzacions que en el seu moment (anys seixanta, setanta i principis dels vuitanta) es van constituir responent a les necessitats de determinats grups socials, sovint persones recentment immigrades des de zones rurals, enfront de les condicions de vida de determinades àrees més centrals, que s’havien constituït de forma accelerada i caòtica, sense una adequada planificació i amb unes densitats desproporcionades (Durà, 1997; Módenes i López Colas, 2005). Aquestes urbanitzacions, sovint situades a menys d’una hora de la ciutat central, han quedat progressivament integrades en l’espai metropolità i, bé sigui per la utilització dels habitatges disponibles, bé sigui per la construcció de nous immobles3, han passat progressivament a ser de primera residència, convertint-se en un factor canalitzador de les migracions intermetropolitanes, en un procés iniciat ja a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta (Pallarès et al., 1991).

Així, amb la conjunció de causes de caràcter general i de factors més particulars s’arriba a una situació en què l’aparent estabilitat del conjunt, característica de la RMB fins a la intensificació de la immigració internacional en el canvi de segle, amaga uns intensos moviments migratoris, de caràcter intermetropolità, associats als canvis de residència (Nel·lo, 1995; Cabré i Módenes, 1997; Durà, 1997; Módenes, 1997), ja sigui en el moment d’adquirir el primer habitatge o a l’hora de fer un canvi per millora. Aquests fluxos constitueixen, cada vegada més, un model migratori complex, amb moviments que es desenvolupen en tots els àmbits territorials i en múltiples direccions (Nel·lo, 2002; Pujadas i López Villanueva, 2005; Pujadas, 2009; Nel·lo, 2010b ; Parella, 2010; Miralles i Tulla, 2012), encara que es puguin establir unes pautes generals. D’una banda, aquests fluxos es caracteritzen per anar de les àrees més centrals (Barcelona i els municipis de la primera corona) a les àrees més perifèriques (la segona corona i, fins i tot, la resta de la província), amb uns desplaçaments que a més han tendit a incrementar-se en distància, a causa de la millora de les infraestructures i l’alça de preus del mercat immobiliari, sent la destinació d’aquestes migracions llocs cada vegada més allunyats. D’altra banda, els moviments s’han desplegat dels nuclis més grans als més petits, amb la particularitat que els nuclis més grans, com ara les capitals comarcals, alhora que són receptors dels fluxos de les ciutats més grans i centrals, són l’origen de migracions cap als nuclis més petits dels seus voltants. En aquesta línia, s’observa una tendència creixent a què tots els tipus de municipis, grans i petits, es converteixin, fins a cert punt, en emissors i receptors de població.

3. En aquestes urbanitzacions, per la seva pròpia naturalesa i procés de constitució, moltes de les parcel·les que es van adquirir van romandre anys sense edificar. En aquesta línia, Bertran (1998) diferencia dos períodes respecte a la seva formació: el 1960-1980, caracteritzat per l’aparició de les urbanitzacions sobre el territori rústic, amb l’obertura dels vials, i el 1980-1990, quan es consoliden les urbanitzacions aparegudes en el període anterior. A més, com assenyala Carreras (2002), en moltes ocasions el que es va fer va ser marcar grans extensions preurbanitzades, sovint amb pistes sense pavimentar, i donar el proveïment d’aigua i electricitat. Aquests condicionaments mínims ja permetien, en aquell moment, vendre les parcel·les, amb la promesa que més tard es completarien les obres d’urbanització i es construirien els equipaments. I va ser aquesta urbanització, realitzada de forma precària i en condicions d’il·legalitat, la que va comprometre el sòl i, per tant, la que va fixar l’assentament, ja que posteriorment aquestes ocupacions no van poder ser més que reconegudes jurídicament pel planejament urbanístic.

–180–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Aquests processos de dispersió metropolitana han anat acompanyats del progressiu creixement de la mobilitat, ja que es tracta de dos processos consubstancials: l’obligada i de caràcter laboral, atès que generalment el canvi de residència no implica un canvi de lloc de treball, i també la no obligada i lligada a altres qüestions, com l’oci, les compres, etc. Es produeix, així, una reducció general de l’autocontenció laboral i l’augment del nombre i la longitud dels desplaçaments realitzats de forma quotidiana (Clusa, 1995; Miralles i Cebollada, 2002; López Redondo, 2003; Ajenjo i Sabater, 2004; Miralles i Oliver, 2008; Cebollada i Miralles, 2010; Oliver, 2010; Miralles, 2011). S’assisteix a un cert canvi en les pautes de mobilitat, amb uns fluxos que en primera instància van ser bàsicament de tipus radial, amb una gran preponderància de Barcelona i les ciutats del seu entorn però que, a poc a poc, han anat adoptant també un caràcter reticular i multidireccional, amb l’augment de pes dels diferents subcentres metropolitans i d’altres poblacions, que també adquireixen rellevància (García López, 2012; Roca Cladera et al., 2009; Masip i Roca Cladera, 2012).

Uns fenòmens que redunden en l’extensió de les xarxes de relacions funcionals metropolitanes, amb la progressiva incorporació de territoris cada vegada més allunyats.

Finalment, aquestes modificacions en els patrons de distribució de la població tenen la seva incidència en les dinàmiques de producció residencial. En primer lloc, cal destacar l’important creixement del parc d’habitatge des dels anys seixanta (Trilla, 1997; Miralles et al., 2007; Donat, 2010), tant en les zones més centrals com en les més exteriors de la RMB on, a més, la construcció de segones residències ha estat substituïda per la d’habitatges principals. De forma paral·lela, s’assisteix al progressiu canvi en el model urbà que suposa el pas d’unes ciutats que fins aleshores s’havien configurat de forma relativament compacta, densa i vertical, a l’aparició d’unes perifèries caracteritzades per la dispersió i la baixa densitat (Font Arellano, 2004; Muñoz, 2005; Muñiz i García López, 2013), molt connectades amb l’ús del cotxe privat. És així com es produeix una forta proliferació de les residències unifamiliars (aïllades i adossades), amb una especial preponderància de les ciutats intermèdies. La implantació de les tipologies d’habitatge unifamiliar s’ha convertit, així, en un element estructural del procés d’urbanització a Catalunya (Muñoz, 2005). El resultat són uns nous paisatges residencials, poc coherents amb els teixits urbans preexistents, i amb un fort impacte paisatgístic (Busquets et al., 2004). Aquestes tipologies, a més, es caracteritzen per uns elevats costos ambientals (Rueda, 2002), més grans que els de la ciutat compacta, entre els quals cal destacar l’increment del consum d’aigua (Saurí, 2003), especialment per l’augment dels usos exteriors (Domene i Saurí, 2003; Garcia Acosta et al., 2014).

En el canvi de segle, la pèrdua de població de les principals ciutats, amb el paradigma que suposa la ciutat de Barcelona, es va atenuar i en alguns casos fins i tot es va aturar, produint creixements de població de certa magnitud. El canvi de tendència respon, sobretot, a l’arribada d’importants contingents de –181–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

població estrangera d’origen extracomunitari (Durà, 2003; Nel·lo, 2004; Gil, 2009; Domingo, 2014), que en aquest període ha fet créixer extraordinàriament la població de Catalunya (dels 6.090.040 habitants de 1996 als 7.519.843 de 2011), tal com reflecteixen els censos i padrons de l’INE. Aquesta població, tot i que s’ha assentat en tot el territori, tendeix a concentrar-se en els nuclis més grans i desenvolupats (Bayona i Blanco Cardona, 2004), i sobretot en determinades àrees com els centres històrics (Bayona, 2007; Bayona i Pujadas, 2010), on s’acumulen dèficits urbanístics i els preus de l’habitatge són més baixos, arribant a contrarestar les pèrdues ocasionades per les migracions internes, ja que les dinàmiques de dispersió de la població, associades a l’adquisició de l’habitatge, han continuat (Coll i Pujadas, 2007; López Gay i Recaño, 2008; Rubiales et al., 2012). Cal fer notar, d’altra banda, que la immigració estrangera ha jugat també el seu paper en les dinàmiques de suburbanització (Miret, 2001; Bayona i Gil, 2008; García Almirall et al., 2008; Bayona i López Gay, 2011), i que en les destinacions d’aquests fluxos, als augments de població produïts per les migracions intermetropolitanes, se sumen també els corresponents a les migracions internacionals (Aguilar, 2015), i desemboquen per tant en creixements notables en molts d’aquests llocs, i molt significatius, sobretot en el cas dels nuclis més petits.

Però més enllà del territori que habitualment s’identifica com RMB, i que –com s’ha pogut veure– ha estat objecte d’un gran nombre d’estudis, a Catalunya es poden reconèixer altres fets metropolitans, amb els respectius fenòmens de desconcentració i dispersió. En aquest sentit, a Girona s’ha constatat l’existència d’una consolidada àrea urbana al voltant de la capital, amb vincles creixents amb les ciutats de l’entorn (Castañer et al., 1998). Una estructura que ha anat evolucionant des de la situació inicial, d’un cert policentrisme, a una estructura funcional dinàmica, cada vegada més jerarquitzada al voltant de la capital, conformant un sistema urbà bastant consolidat (Vicente, 2003), que s’ha anat estenent a cavall entre el Gironès, el Pla de l’Estany i un extrem de la Selva (Gutiérrez Jaramillo, 2008), i que amb el temps ha desembocat en la consolidació del fenomen de la ciutat dispersa en el conjunt de les comarques gironines, amb la implantació de tres grans tipologies d’espais urbanitzats: els eixamples, les urbanitzacions i els polígons d’activitat econòmica (Valdunciel, 2014). De la mateixa manera, s’estableixen dinàmiques d’integració funcional en l’àmbit de Tarragona; una zona molt determinada per les especials característiques del seu espai central, conformat per l’aglomeració urbana de Tarragona-Reus, i on les relacions més intenses es despleguen entre aquestes dues ciutats i Valls (González Reverté i Oliveras, 2003), amb la qual cosa s’estableix una àrea metropolitana de caràcter policèntric, estructurada a través dels eixos que uneixen aquestes tres poblacions (Alberich, 2008). Finalment, també s’han identificat processos similars en els voltants de Lleida, segurament la zona urbana amb unes característiques més distanciades de les de l’aglomeració barcelonina, però on l’increment de la mobilitat obligada i el canvi en les –182–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

pautes de localització de la població mostren com s’ha produït l’extensió del fenomen urbà cap als petits nuclis rurals dels voltants (Ganau, 1998 i 2001).

En els darrers anys, l’àmbit metropolità barceloní ha tendit a integrar-se amb aquestes altres àrees urbanes de Catalunya (Trullen i Boix, 2003), mitjançant intenses dinàmiques d’interacció, entre les diverses àrees funcionals que tendeixen a formar-se (Alberich, 2010). És així com, amb la intensificació de la pressió urbanística i dels fluxos de mobilitat, relacionada amb la dispersió de les activitats i la població, es pot afirmar que s’ha produït un canvi profund i complex en l’ús social del conjunt del territori, que ha suposat “l’extensió del fenomen metropolità amb relació al conjunt de Catalunya” (Nel·lo, 2001, pàg. 117), de manera que “el territori català s’estructura cada vegada més en un únic sistema urbà, (...) en el qual tant els límits exteriors com les subdivisions interiors varien extraordinàriament segons els criteris (...) que utilitzem en la seva definició “. Amb tot, com assenyala Nel·lo (2001, pàg. 118), no és que “tot Catalunya s’hagi convertit en Barcelona, sinó que tot Catalunya es converteix, cada vegada més, en ciutat”.

Un sol conjunt urbà, una ciutat-territori, jerarquitzada, policèntrica i plurifuncional, connectada per complexos fluxos i interrelacions, que es despleguen des de l’àmbit metropolità de Barcelona (que comprèn, a més del conjunt de les set comarques de la RMB, determinades zones limítrofes com el Baix Penedès, l’Anoia, el Bages o la Selva), però també a partir de les ciutats grans i mitjanes de la resta del territori: Girona, Tarragona, Reus, Lleida, Manresa, Figueres, etc.

La transformació dels territoris no estrictament metropolitans A continuació es farà referència a aquelles aportacions que s’han fixat en les dinàmiques de transformació dels espais no estrictament metropolitans del territori català que, entre altres qüestions, desemboquen en la ruptura de les tendències demogràfiques regressives i en una certa expansió de la urbanització.

En aquest sentit, en les darreres dècades també s’ha produït a Catalunya una significativa reestructuració de la realitat socioeconòmica dels espais rurals, marcada pel progressiu canvi de les funcions econòmiques i la creixent pèrdua de pes de les activitats agràries. Un sector, l’agrari, que està sotmès a marcades paradoxes (Estalella i Carrasco, 1998). D’una banda, tot i que la majoria del territori segueix estant conreat i el paisatge segueix sent en moltes bandes agrícola, aquest sector representa una part cada vegada més reduïda de la població ocupada. D’altra banda, les activitats agràries es troben a la base d’un potent complex agroindustrial, que opera en uns mercats cada vegada més globalitzats.

En aquest context es produeix una reconfiguració del model de comportament espacial del conjunt de la població catalana, amb la irrupció de les noves –183–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

dinàmiques en relació a les pautes residencials i de mobilitat, i la creixent dissociació entre els llocs de residència i treball. En aquest sentit, les migracions associades a la compra de l’habitatge han provocat canvis en la distribució de la població en el conjunt del territori, i que els espais rurals catalans adquireixin una creixent funció residencial (García Pascual i Larrull, 1998; García Coll i Sánchez Aguilera, 2005; Molleví i González Rodríguez, 2007; Guirado i Cuadrado, 2008; Guirado i Tulla, 2010). D’aquesta manera, mentre que els municipis més grans, amb Barcelona al capdavant, passen a perdre població, els municipis mitjans i fins i tot molts dels més petits abandonen la tendència al despoblament, iniciant una etapa de certa recuperació demogràfica. D’altra banda, la modificació de les pautes de mobilitat obligada de caràcter laboral, detectada ja a principis dels noranta (Castañer, 1994), s’ha anat ampliant i consolidant a tot Catalunya, amb la disminució del nombre de persones que resideixen i treballen en el mateix municipi i l’increment, cada vegada més gran, de les distàncies recorregudes de forma diària, configurant així unes extenses àrees urbanes cada vegada més estructurades sota un ampli conjunt de fluxos diversos (Castañer et al., 2001).

Aquestes migracions sovint comporten moviments de curta distància, entre municipis limítrofs i comarques veïnes. Altres vegades es tracta de fluxos de més llarga distància, amb origen a les principals ciutats catalanes. Però tots ells es caracteritzen perquè ja no responen al patró tradicional de les migracions camp-ciutat. Aquestes dinàmiques han propiciat una certa expansió de la urbanització, en part induïda des de les àrees metropolitanes, però també a causa de les dinàmiques de creixement dels propis nuclis rurals, alhora que han incidit en l’elevada mobilitat que es desplega sobre aquestes àrees (García Pascual, 2003).

Pel que fa a les transformacions d’índole més física, cal destacar la proliferació de l’habitatge unifamiliar, aïllat o adossat, que s’ha anat imposant com a estàndard en molts dels nous paisatges residencials catalans (Ganau, 2001).

En determinats àmbits, l’assentament de la nova població s’absorbeix també a través de la rehabilitació de les antigues cases de poble o masies; un fet que té l’efecte positiu de la recuperació del patrimoni construït, però que comporta l’encariment de l’habitatge, i incideix negativament en les aspiracions de determinats sectors de la població autòctona (Solana, 2006), com els més joves, que veuen així disminuïda la seva capacitat per accedir a l’habitatge, i es veuen obligats a emigrar cap als principals nuclis de la zona, amb una major oferta d’habitatge, i més equipaments i serveis.

Finalment, aquests processos, juntament amb l’evolució de les pròpies dinàmiques del sector agropecuari (Aldomà, 2009, 2015), contribueixen a la transformació de les estructures econòmiques dels espais rurals, on una part cada vegada més important de la població ja no viu de les activitats agràries.

D’aquesta manera, adquireixen una importància creixent altres activitats (Guirado i Tulla, 2010; Sant Eugeni i Barniol, 2012), com els serveis i la construcció, –184–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

en què s’ocupa una part cada vegada més important de la població, en llocs de treball als quals accedeix, moltes vegades ja, gràcies a unes elevades mobilitats quotidianes de caràcter laboral (García Pascual, 2003), o gràcies també –encara que de manera força més incipient– a la implantació del teletreball (Cànoves i Blanco Romero, 2006).

Un element que fins al moment ha estat clau en el canvi de funcions dels espais rurals catalans ha estat el turisme, amb la implantació de les diferents modalitats de turisme rural, que responen a les demandes turístiques cada vegada més diversificades de les societats actuals, i que comprenen la valoració turística dels recursos d’aquestes àrees (Cànoves et al., 2004, 2005). Entre aquests valors es poden destacar les activitats agràries i, més concretament, determinats productes considerats de qualitat, com ara el vi (Armesto i Gómez Martín, 2004; Medina i Tresserras, 2008; Prat i Cànoves, 2014), els recursos patrimonials de tipus històric, cultural, industrial o etnològic (Prat i Cànoves, 2012a; Llurdés et al., 2016) i els recursos de tipus natural i paisatgístic (López Monné i Anton, 1996; Basora et al., 2010). El turisme ha servit de catalitzador per a altres negocis i activitats (restauració, comerç, artesania, etc.), contribuint a l’increment de la renda i les oportunitats laborals en aquests espais.

Així, aspectes com els estils de vida i els nivells de renda de les comarques rurals resulten cada vegada més similars als estàndards de la resta del territori (Aldomà, 2009, 2015), difuminant la frontera entre els espais urbans i els espais rurals, i acabant amb l’antiga dicotomia camp-ciutat. En aquest sentit, l’actual configuració i característiques de les zones rurals a Catalunya no depenen ja d’aspectes tan determinants en el passat, com la dinàmica econòmica de les activitats agrícoles, ramaderes o forestals (Estalella i Carrasco, 1998), sinó que es troben més en funció de l’impuls de les funcions residencials i turístiques. És així com, al costat de certes inèrcies històriques, que encara es deixen sentir sobre aquestes àrees (Aldomà, 2009), com la despoblació, l’envelliment, la solteria masculina o l’emigració de les persones més formades, apareixen noves dinàmiques com l’increment de la mobilitat quotidiana, que s’estructura segons uns patrons cada vegada més urbans; la influència d’internet i les noves tecnologies de la comunicació i la informació (Cànoves i Blanco Romero, 2006), que possibiliten la implantació de noves pautes d’organització social; l’augment de les migracions interiors (Solana, 2005), amb l’arribada de poblacions d’origen urbà; i l’arribada de les migracions internacionals (Solé et al., 2012; Bayona i Gil, 2013; Soronellas et al., 2014), que juntament amb les anteriors també incideixen en la transformació social d’aquestes àrees.

Canvis en els espais turístics i residencialisme Finalment s’abordaran els treballs que han analitzat les transformacions dels espais turístics consolidats de la costa catalana, relacionades, entre altres aspectes, amb el creixent component residencial d’aquestes àrees.

–185–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Des d’aquest punt de vista, a Catalunya, igual que a altres llocs de les nostres latituds, en les últimes dècades s’ha assistit a una sèrie de transformacions que posen en qüestió les pautes de desenvolupament turístic (Anton, 2002; Garay i Cànoves, 2009), que es caracteritzen per comportaments més individualitzats i exigents. D’aquesta manera, creix la valoració del patrimoni natural, cultural, etnogràfic o paisatgístic (Donaire et al., 1997; Romagosa, 2001; Sabrià, 2006), amb la preferència per entorns ben conservats i poc degradats, l’interès per conèixer la identitat i la cultura dels llocs que es visiten (Prat i Cànoves, 2012b) o l’augment dels esdeveniments programats (González Reverté, 2010): festivals de música, setmanes gastronòmiques, etc. Davant d’aquesta situació, les destinacions turístiques tradicionals han intentat adaptar-se, qualificant la seva oferta en funció dels nous paràmetres, a través de la recerca de nous recursos i atraccions (Donaire i Mundet, 2001; Anton, 2004a; Calabuig, 2004), que els ajudin a diferenciar el seu producte, diversificant i completant la seva oferta turística, fins a l’extrem que suposa la instal·lació dels parcs temàtics, amb el paradigma en l’àmbit català de Port Aventura (Anton, 1996). De totes maneres, malgrat els canvis experimentats, el turisme de masses de sol i platja continua sent el predominant (García Pascual, 2004), entre altres raons, perquè els espais on es desenvolupa segueixen concentrant la major part de la infraestructura turística.

Amb el progressiu canvi de model turístic, els espais turístics de les costes catalanes –així com els de la resta del litoral mediterrani espanyol, tant el peninsular com el de les illes– s’han vist sotmesos a noves dinàmiques (López Olivares et al. 2005), incloent un progressiu canvi en les seves funcions. Aquest canvi ha coincidit, a més, amb una renovada pressió immobiliària, que es desplega a partir de mitjans dels anys noranta i que, si bé suposa una consolidació del model turístic residencial (González Reverté, 2005), ja no es correspon només amb el turisme, sinó que també té a veure amb la creixent vocació residencial d’aquestes àrees (Valenzuela, 2007). Així, aquests espais reben una sèrie de fluxos de població que s’assenta de forma més o menys permanent, fruit de processos migratoris de diversa índole, i que condueixen, en no pocs llocs, a la reconfiguració dels sistemes urbans, i a l’aparició de una nova jerarquia urbana regional, arran del creixement de les localitats costaneres i l’impuls dels creixements de tipus suburbà (González Reverté, 2008). Aquests processos sovint han incidit en l’extensió de la pressió urbanística sobre els espais interiors; uns espais que tradicionalment n’havien quedat al marge (Anton, 2004b).

Un altre element característic és la proliferació de projectes d’urbanització turística aïllats, disseminats, tancats i segregats, situats al marge de l’estructura urbana preexistent, i sense connexió amb els principals nuclis urbans (Valenzuela, 2007), tot i que en un menor nivell a Catalunya que en altres zones de l’Estat. En aquestes urbanitzacions predominen les tipologies edificatòries de baixa densitat (unifamiliars aïllades i adossades), tot i que es pot trobar una gran varietat tipològica. Es tracta dels resorts (o neoresorts); uns complexos que –186–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

sorgeixen amb un caràcter integrat, ja que comprenen tant segones residències com infrastructura d’allotjament, així com determinats elements d’oferta complementària, de caràcter comercial, de restauració, recreativa o esportiva i de salut, i que ofereixen certes condicions d’aïllament, tranquil·litat i seguretat.

La inclusió d’oferta recreativa a les urbanitzacions turístiques és un fet que, tot i que tradicionalment ja s’havia donat (Salvà, 1998), i que en certa manera les defineix, no s’havia produït sota els paràmetres en què es fa ara, amb la proliferació de camps de golf, marines, complexos balnearis i d’aigües termals, centres d’equitació, etc. (Cals, 2003; Anton, 2004a). A més, la inclusió d’aquests elements, més que a un fet turístic, sovint respon a l’interès dels promotors per augmentar el valor de l’oferta immobiliària.

Tots aquests fenòmens impliquen una rellevància cada vegada més gran del que alguns autors han anomenat residencialisme. Es tracta d’un concepte al qual se li han atorgat diverses connotacions però que en el cas català s’ha utilitzat d’una manera àmplia i en certa manera dual (Donaire, 2005). En primer lloc, per fer referència a una de les estratègies que utilitzen les àrees turístiques de la costa per fer front al canvi de model turístic: la de la recreació de l’espai urbà.

Aquesta estratègia consistiria en l’aposta per l’increment poblacional i la reconversió dels nuclis turístics en autèntiques ciutats, amb un seguit d’actuacions com són la creació de noves centralitats i la generació de serveis de caràcter urbà (Donaire i Mundet, 2001). Però també el concepte de residencialisme és utilitzat, en segon lloc, per descriure el procés de transformació que estan experimentant determinades àrees turístiques, amb la pèrdua del pes de la segona residència, a causa de la progressiva conversió de les segones en primeres residències (Fraguell, 2004). Aquesta evolució, com assenyala Cals (2003), pot arribar a constituir un element de diferenciació i un valor afegit per a la pròpia activitat turística, en desenvolupar-se en llocs amb la suficient qualitat urbana; un fet que confereix a aquestes destinacions una sèrie d’avantatges competitius, i que els pot situar per sobre d’altres assentaments més segregats i de tipus resort.

En aquests fenòmens té un paper important, encara que no exclusiu, l’assentament de persones de països del nord d’Europa (Regne Unit, Alemanya, Països Baixos, etc.), atretes per motivacions diferents de les d’índole laboral i més enquadrades dins de la esfera del consum (Williams et al., 1997). Moltes vegades es tracta d’antics turistes que, un cop arribada la jubilació, fixen la seva residència en aquests espais. Aquestes migracions responen, en gran mesura, al clima més càlid i al major nombre de dies de sol, però també a altres factors com la qualitat del sistema de salut, les condicions de seguretat, els avantatges fiscals o la gran quantitat d’oferta immobiliària disponible, en principi, a un preu més ajustat que en els països d’origen (Gustafson, 2002). Aquestes persones s’assenten en les àrees del litoral mediterrani, bé de forma permanent, bé desplaçant-se amb més o menys freqüència als seus països d’origen. Aquestes dinàmiques, tot i que es van iniciar dècades enrere, en el canvi de segle es van veure impulsades per elements nous, com l’eclosió dels vols de baix cost –187–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

(Martínez García et al., 2008). Però no sempre són persones jubilades les que es desplacen a aquestes zones, sinó que també es produeix l’assentament de persones encara econòmicament actives (Williams i Hall, 2000), ja sigui posant en marxa el seu propi negoci (en el sector turístic, en l’immobiliari o en altres activitats del sector serveis) (Lardiés, 2000), ja sigui exercint professions liberals, i desenvolupant el seu treball a distància a través del teletreball. No obstant això, les motivacions d’aquestes persones, la major part de les vegades, no són de caràcter econòmic, sinó que responen a motivacions de caràcter més personal, relacionades amb el gaudi d’un determinat clima, entorn, cultura o estil de vida (Lardiés i Castro, 2002).

A aquest fenomen de fixació de la residència definitiva per part de persones del nord d’Europa s’hi suma l’arribada de població estrangera d’origen extracomunitari per motius laborals, així com l’efecte de les dinàmiques lligades amb els fluxos de mobilitat i les migracions que s’estableixen des de les principals àrees metropolitanes. En el cas de Catalunya, aquestes dinàmiques es despleguen des de Barcelona i els seus voltants, però també des d’altres ciutats catalanes, grans i mitjanes (Tarragona, Girona, etc.), en un procés que s’ha produït amb molta força al litoral central barceloní, però que s’ha estès també per la resta del litoral, tant de la Costa Brava com de la Costa Daurada (Anton, 2004b; Donaire, 2005). Aquestes zones turístiques del litoral perimetropolità han jugat un paper rellevant en el procés d’urbanització a Catalunya, quedant cada vegada més integrades des del punt de vista funcional, i adquirint un major component residencial (González Reverté, 2003). Així és com, basant-se en la seva oferta immobiliària, fonamentada en un inici en la segona residència, s’ha produït el creixement de població, amb la progressiva conversió en àrees residencials permanents de les urbanitzacions de segona residència, en municipis de primera i segona línia de zones costaneres com l’àrea central de la Costa Daurada (Rovira i Anton, 2014), el Baix Penedès (González Reverté, 2004), la Selva (Valdunciel, 2005), el Baix Empordà (Solana, 2002) o l’Alt Empordà (Cuadrado, 2006; Molleví i González Rodríguez, 2007). Amb aquest increment demogràfic, i amb la progressiva integració en la realitat metropolitana, aquestes àrees experimenten importants transformacions d’índole socioeconòmica com, per exemple, canvis en la composició social de la població, o en el teixit productiu i l’estructura laboral (González Reverté, 2003, 2005).

Conclusions Com s’ha pogut comprovar al llarg d’aquestes pàgines, a Catalunya es disposa d’una abundant producció científica sobre els processos de transformació territorial i urbanística realitzada en els darrers vint-i-cinc anys. A través d’aquesta literatura, s’han pogut resseguir les diferents manifestacions en la realitat catalana –188–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

del fenomen de la metropolitanització, entesa tal com ho fa Indovina (2003), com la integració en un únic conjunt de diferents àrees urbanes, entre les quals s’estableixen relacions i interdependències, i que assoleix una geometria variable en funció de les diverses activitats i usos que es despleguen sobre el territori.

En primer lloc, s’han resseguit les aportacions centrades en el fenomen metropolità, i s’ha constatat com a Catalunya es produeix un fort increment de la pressió urbanística i l’extensió dels fluxos de mobilitat, relacionats amb les dinàmiques de dispersió de les activitats i de la població, desplegades inicialment des de Barcelona i els seus voltants. Diverses són les circumstàncies que incideixen en aquest fet: encariment de l’habitatge, terciarització de les àrees centrals, millora de les infraestructures viàries, emancipació d’amplis contingents de població i absència de planificació territorial. Aquests fenòmens s’han desplegat sobre una dispersió anterior, la de les urbanitzacions de segona residència dels anys seixanta i setanta que, en quedar integrades en l’espai metropolità, s’han anat transformant en espais de primera residència. No obstant això, la intensificació de les migracions associades a la compra de l’habitatge i de les mobilitats quotidianes no es registra només a la RMB, sinó que comença a ser un fet comú a tot el territori català, observant-se també a partir de la resta de ciutats grans i mitjanes de la resta del territori.

A continuació, s’han reflectit els treballs que han analitzat les transformacions dels espais no estrictament metropolitans de Catalunya, i s’ha vist com aquests espais també experimenten una significativa reestructuració, amb la pèrdua del pes de les activitats agràries i la irrupció de noves activitats econòmiques i noves pautes residencials i de mobilitat; unes pautes que són cada vegada més similars a les de la resta del territori, i que fan que les diferències amb les zones més urbanes tendeixin a disminuir. Una de les conseqüències més significatives de la irrupció d’aquestes tendències seria una certa recuperació demogràfica, i una determinada expansió de la urbanització, en part induïda des de les principals àrees urbanes, però relacionada també amb les dinàmiques de creixement dels propis nuclis rurals.

Finalment, el focus s’ha col·locat sobre aquells autors que s’han fixat en els canvis en els espais turístics consolidats del litoral català, que es veuen sotmesos també a noves tendències, entre les quals destaca la modificació en les seves funcions. Les noves dinàmiques comporten un procés de conversió dels habitatges secundaris en habitatges principals, que condueix a la pèrdua del pes de la segona residència i, en suma, al residencialisme. D’aquesta manera, amb la conjunció de les diferents corrents migratòries que es desenvolupen, determinades àrees del litoral català es veuen cada vegada més integrades, des d’un punt de vista funcional, amb el conjunt del territori, exercint un paper cada vegada més rellevant en l’avanç del procés d’urbanització a Catalunya.

Així s’ha pogut veure, a través de les aportacions dels diversos autors, com el territori català resulta ser un bon exemple dels efectes de les transformacions econòmiques, socials i culturals de les acaballes del segle xx i principis del xxi, –189–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

i que es tradueixen en una dinàmica d’urbanització que es caracteritza per la interacció entre els processos de dispersió metropolitana, que s’estenen cada vegada més pel territori, i les dinàmiques pròpies d’altres àmbits, com són els processos d’urbanització dels espais rurals o la transformació dels espais turístics, amb el creixent pes d’un fenomen com el del residencialisme. La revisió conjunta del seguit de publicacions que en els darrers vint-i-cinc anys han analitzat aquests diferents processos ha permès obtenir una visió més àmplia i integrada d’unes dinàmiques que normalment s’aborden de manera més parcial i segmentada.

Tots aquests processos, en el canvi de segle, es van veure amplificats pels efectes del boom immobiliari, que va contribuir a impulsar les dinàmiques de dispersió, i que va desembocar en la generació d’una bombolla immobiliària, que va contribuir, i molt, a la posterior crisi econòmica en què encara està immers el país (Romero, 2010). Tot i que de manera encara incipient, comencen a sorgir en la literatura científica territorial i urbanística catalana aportacions centrades en aspectes com ara l’increment de les desigualtats socials experimentada amb la crisi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona així com a la resta de Catalunya (Sarasa et al., 2013), l’impacte de la crisi sobre els processos de segregació social i, més concretament, sobre la concentració de població immigrada estrangera (Galeano et al., 2014), o els impactes territorials de la crisi immobiliària, amb l’existència d’un elevat estoc d’habitatges buits i fins i tot inacabats, als quals costarà donar una sortida al mercat a curt i mitjà termini (Gutiérrez Palomero i Delclòs, 2015).

En definitiva, a través de la revisió dels nombrosos estudis recopilats, s’ha pogut comprovar com a Catalunya s’ha produït un canvi profund i complex en l’ús del territori, relacionat amb els processos de dispersió i l’increment de les mobilitats, que s’estén fins a territoris tradicionalment considerats al marge dels processos urbans, i se solapa amb les dinàmiques i lògiques pròpies que es produeixen en cada àmbit en concret: processos d’urbanització de les àrees rurals, redefinició i canvi d’usos dels espais turístics, etc. Amb la conjunció d’aquestes dinàmiques s’ha anat configurant una ciutat dispersa, conformada per elements de diversa índole, de manera que el territori català s’estructura cada vegada més com una única unitat funcional, una ciutat de ciutats com l’anomena Nel·lo (2001), connectada per complexos fluxos i interrelacions, i desenvolupada sota unes mateixes dinàmiques, comportaments i estils de vida, i que suposa la manifestació en el territori català del fenomen de la metropolitanització teoritzat per Indovina (2003). El conjunt d’aportacions que l’article reflecteix constitueixen un dens corpus que cal valorar, i que cal conèixer a l’hora d’afrontar recerques empíriques sobre aquests processos, tant rellevants en l’últim quart de segle a Catalunya.

–190–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Bibliografia Aguilar, Laura (2015). “Barrios étnicos en ciudades medias catalanas”. Cuadernos Geográficos, vol. 54, núm. 1, p. 209-229.

Ajenjo, Marc; Albert Sabater (2004). “El impacto de los movimientos migratorios sobre la movilidad habitual por trabajo en Cataluña”. Scripta Nova, vol. VIII, núm. 158.

Alberich, Joan (2008). “La mobilitat quotidiana al Camp de Tarragona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 48, p. 46-63.

– (2010). “La metropolitanització del territori català: una anàlisi a partir dels espais de vida de la població”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 69, p. 39-65.

Aldomà, Ignasi [dir.]. (2009). Atles de la nova ruralitat. Lleida: Fundació del món rural.

– (2015). L’actualitat del món rural. Lleida: Fundació del món rural.

Anton, Salvador (1996). “El Parque Temático Port Aventura. Estrategia de producto para la reestructuración de núcleos turísticos consolidados en Cataluña”. Estudios Turísticos, núm. 130, p. 7-36.

– (2002). “El model turístic de Catalunya enfront de les noves tendències de la demanda”.

Revista de Geografia, núm. 1, p. 119-128.

– (2004a). “De los procesos de diversificación y cualificación a los productos turísticos emergentes. Cambios y oportunidades en la dinámica reciente del turismo litoral”. Papeles de Economía Española, núm. 102, p. 316-333.

– (2004b). “Demanda turística i protecció del litoral: un horitzó possible”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 41, p. 69-84.

Armesto, Xosé Antón; Belén Gómez Martín (2004). “Productos agroalimentarios de calidad, turismo y desarrollo local: el caso de Priorat”. Cuadernos Geográficos, núm. 34, p. 83-94.

Basora, Xavier; Jordi Romero; Xavier Sabaté; Marc Sogues (2010). “La valorización del patrimonio forestal como recurso ecoturístico en zonas de montaña: el caso del Mig Pallars y el Parque Natural del Alt Pirineu (Pirineo de Lérida, Cataluña)”. Ager, núm. 9, p. 31-62.

Bayona, Jordi (2007). “Distribució territorial i característiques sociodemogràfiques de la població de nacionalitat estrangera en àmbits urbans: el cas de la ciutat de Barcelona”.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64, p. 7-33.

Bayona, Jordi; Maria José Blanco Cardona (2004). “Pautes d’associació en l’espai de la població de nacionalitat estrangera a Barcelona”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm.

43, p. 107-122.

Bayona, Jordi; Fernando Gil (2008). “El papel de la inmigración extranjera en la expansión de las áreas urbanas. El caso de Barcelona (1998-2007)”. Scripta Nova, vol. XII, núm. 270.

– (2013). “Dinámicas de población y vivienda en el rural profundo catalán (1996-2009): diversificación de situaciones en un periodo de cambio”. Ager, núm. 14, p. 35-69.

Bayona, Jordi; Antoni López Gay (2011). “Concentración, segregación y movilidad residencial de los extranjeros en Barcelona”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 57 núm. 3, p. 381-412.

Bayona, Jordi; Isabel Pujadas (2010). “Cambios residenciales internos en la ciudad de Barcelona: evolución y características territoriales”. Investigaciones Geográficas, núm. 52, p. 9-36.

Bertran, Josep (1998). “Ciutat difusa vs ciutat compacta”, dins: Conferència dels espais naturals a la plana del Vallès. Sabadell: ADENC, p. 41-66.

Busquets, Jaume; Albert Cortina; Carme Farré (2004). “Estudi per a l’establiment de criteris per a la intervenció i la gestió del paisatge de la DO Penedès a la comarca de l’Alt Penedès”. Perspectives Territorials, núm. 6, p. 73-82.

Cabré, Anna; Juan Antonio Módenes (1997). “Dinàmiques demogràfiques recents a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Revista Econòmica de Catalunya, núm. 33, p. 66-76.

Calabuig, Salvador (2004). “La competència entre els municipis de la Costa Brava: cooperar i competir”. Revista de Girona, núm. 224, p. 262-267.

–191–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Cals, Joan (2003). “Revisión de un turismo mediterráneo”. Annals of Tourism Research en español, vol. 5, núm. 2, p. 390-415.

Cànoves, Gemma; Asunción Blanco Romero (2006). “Teletrabajo, género y gentrificación en los espacios rurales: nuevos usos y nuevos protagonistas, los casos de Cataluña y Ardèche (Francia)”. Geographicalia, núm. 49, p. 99-110.

Cànoves, Gemma; Luís Herrera; Lucía Cuesta (2005). “Turismo rural en Cataluña: condicionantes de la oferta y la demanda”. Investigaciones Geográficas, núm. 37, p. 5-26.

Cànoves, Gemma; Montserrat Villarino; Luís Herrera; Lucía Cuesta (2004). “Turismo rural en Cataluña y Galicia: Algunos problemas sin resolver”. Cuadernos Geográficos, núm.

34, p. 111-128.

Carrera, Josep Maria (2002). “Aproximacions a l’estructura espacial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Maneres d’ocupar el territori”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 36, p. 9-24.

Carreras, Josep Maria (2002). “La redistribució de la ciutat al territori de la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 36, p. 25-48.

Casassas, Lluís (1990). “La ciutat metropolitana i la unitat de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 23, p. 40-58.

Castañer, Mita (1994). “La ciudad real en Cataluña. Las áreas de cohesión”. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, núm. 99, p. 101-115.

Castañer, Mita; Joan Vicente; Eva Comas; Gemma Boix (1998). “Assaig de definició de l’àrea urbana de Girona”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 33, p. 81-90.

Castañer, Mita; Rosa Maria Fraguell; Isabel Salamaña; Rafel Llussà; Joan Vicente; Obdúlia Gutiérrez Jaramillo, O.; Gemma Boix; José Antonio Donaire; Lluís Mundet (2001). “Las áreas urbanas en Catalunya. Las áreas de cohesión”. dins: Mita Castañer; Joan Vicente; Gemma Boix [ed.]. Áreas urbanas y movilidad laboral en España. Girona: Universitat de Girona, p. 15-33.

Cebollada, Àngel; Carme Miralles (2010). “La movilidad en la región metropolitana de Barcelona: entre los nuevos retos y las viejas prácticas”. Finisterra, núm. 90, p. 33-47.

Clusa, Joaquim (1995). “La mobilitat obligada i els àmbits funcionals a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 24, p. 51-67.

Clusa, Joaquim; Josep Roca Cladera (1997). “El canvi d’escala de la ciutat metropolitana de Barcelona”. Revista Econòmica de Catalunya, núm. 33, p. 44-53.

Coll, Montserrat; Isabel Pujadas (2007). “Migració i segregació residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona: Sant Cugat del Vallès com a elecció residencial per a les categories professionals altes”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64, p. 35-50.

Cuadrado, Sergi (2006). “Transformacions recents dels assentaments a la plana de l’Alt Empordà: un exemple de noves dinàmiques d’urbanització a Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 48, p. 83-104.

Domene, Elena; David Saurí (2003). “Modelos urbanos y consumo de agua: el riego de jardines privados en la región metropolitana de Barcelona”. Investigaciones Geográficas, núm. 32, p. 5-17.

Domingo, Andreu (1998). “Evolució recent de la immigració a Catalunya, 1975-1991: continuïtat o ruptura?”. Revista Catalana de Sociologia, núm. 6, p. 75-84.

– (2014). “Les migracions contemporànies a Catalunya”, dins: Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional, Barcelona: L’Avenç, p. 19-56.

Donaire, José Antonio (2005). “La lògica espacial del turisme a la Costa Brava”, dins: Debat Costa Brava. Girona: COAC, p. 218-225.

Donaire, José Antonio; Rosa Maria Fraguell; Lluís Mundet (1997). “La Costa Brava ante los nuevos retos del turismo”. Estudios Turísticos, núm. 133, p. 77-96.

Donaire, José Antonio; Lluís Mundet (2001). “Estrategias de reconversión turística de los municipios litorales catalanes”. Papers de Turisme, núm. 29, p. 28-49.

–192–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Donat, Carles (2010). “L’habitatge a la Regió Metropolitana de Barcelona, 1995-2006”.

Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 51, p. 44-60.

Durà, Antoni (1997). “Descongestión residencial y nueva fragmentación socioespacial en la región de Barcelona: la diáspora de Santa Coloma de Gramenet”. Anales de Geografía, núm. 17, p. 111-128.

– (2003). “Population deconcentration and social restructuring in Barcelona, a european mediterranean city”. Cities, núm. 20, núm. 6, p. 387-394.

Estalella, Helena; Sílvia Carrasco (1998). “La Catalunya rural contemporània”, dins: Salvador Giner [ed.]. La societat catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estadística de Catalunya, p. 367-376.

Esteban, Juli (1991). “El fet metropolità”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm.

6, p. 15-30.

Ferrer, Amador (1997). “Trames urbanes i polígons d’habitatges en el creixement metropolità de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 26, p. 71-78.

Ferrer, Amador; Oriol Nel·lo (1991). “Barcelona: la transformació d’una ciutat industrial”.

Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 3, p. 10-30.

Font Arellano, Antonio (2004). “La regió urbana de Barcelona: De la ciutat compacta als territoris metropolitans”, dins: Antonio Font Arellano [ed.]. L’explosió de la ciutat.

Barcelona: COAC. Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004, p. 244-263.

Fraguell, Rosa Maria (2004). “Turisme de litoral a Catalunya. La pressió de la segona residència”, dins: Congrés de Turisme de Catalunya. Jornada I: Turisme, paisatge i ordenació del territori a Catalunya, Tarragona.

Galeano, Juan; Albert Sabater; Andreu Domingo (2014). “Formació i evolució dels enclavaments ètnics a Catalunya abans i durant la crisi econòmica”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 60, núm. 2, p. 261-288.

Ganau, Joan (1998). “El sistema urbà de Lleida: definició, estructura i dinàmiques recents”.

Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 33, p. 91-106.

– (2001). “El canvi urbà a Catalunya. Anàlisi dels fluxos residencials i laborals a l’àrea de Lleida (1986-1996)”. Revista Catalana de Sociologia, núm. 14, p. 57-75.

Garay, Luis Alfonso; Gemma Cànoves (2009). “El desarrollo turístico en Cataluña en los dos últimos siglos: una perspectiva transversal”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 53, p. 29-46.

Garcia Acosta, Xavier; Anna Ribas; Albert Llausàs (2014). “Jardines privados y consumo de agua en las periferias urbanas de la comarca de La Selva (Girona)”. Investigaciones Geográficas, núm. 61, p. 55-69.

García Almirall, Pilar; Arkaitz Fullaondo; Agustín Frizzera (2008). “Inmigración y espacio socio-residencial en la Región Metropolitana de Barcelona”. Ciudad y Territorio.

Estudios Territoriales, vol. XL, núm. 158, p. 727-742.

García Coll, Arlinda; Dolores Sánchez Aguilera (2005). “La población rural en Catalunya: entre el declive y la revitalización”. Cuadernos Geográficos, núm. 36, p. 387-407.

García López, Miquel Àngel (2012). “Policentrismo y suburbanización en Barcelona”. ACE, núm. 18, p. 55-68.

García Pascual, Francisco (2003). “Las áreas rurales de baja densidad de población en Cataluña: nuevas dinámicas”, dins: Francisco García Pascual [ed.]. La lucha contra la despoblación todavía necesaria. Zaragoza: Centro de Estudios sobre la Despoblación y Desarrollo de Áreas Rurales, p. 127-194.

– (2004). “Los desequilibrios territoriales del turismo en la Cataluña de inicios del siglo xxi”.

Cuadernos Geográficos, núm. 34, p. 55-82.

García Pascual, Francisco; Antoni Larrull (1998). “Los cambios recientes en la evolución demográfica de las áreas rurales catalanas: de la crisis al renacimiento”. Agricultura y Sociedad, núm. 86, p. 33-68.

–193–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Gil, Fernando (2009). “Una población en transformación. El impacto de la inmigración extranjera en las estructuras demográficas de la provincia de Barcelona (2000-2005)”.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 66, p. 151-172.

González Reverté, Francesc (2003). “El proceso de urbanización en Cataluña. Una visión de las áreas perimetropolitanas del litoral”. Ería, núm. 60, p. 17-31.

– (2004). “Procés d’urbanització i desenvolupament residencial a Catalunya. Lectures territorials sobre el cas del Baix Penedès”. Revista de Geografia, núm. 3, p. 35-62.

– (2005). “La segunda residencia en Cataluña. Caracterización, impactos y retos”, dins: Tomás Mazón; Antonio Aledo [ed.]. Turismo residencial y cambio social. Alicante: CAM. FRAX. Universidad de Alicante, p. 73-104.

– (2008). “El papel de los destinos turísticos en la transformación sociodemográfica del litoral mediterráneo español”. Boletín de la A.G.E., núm. 47, p. 79-107.

– (2010). “La celebración de eventos en Cataluña y su uso turístico”. Anales de Geografía, vol.

30, núm. 2, p. 107-131.

González Reverté, Francesc; Josep Oliveras (2003). “El Camp de Tarragona: frens, possibilitats i planejament territorial”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 39, p. 77-99.

Guirado, Carles; Sergi Cuadrado (2008). “Los actuales procesos de urbanización y recuperación demográfica en las áreas rurales de Cataluña: los espacios de montaña (Pirineo catalán) y los espacios de traspaís litoral (Empordà)”, dins: José María Gómez Espín; Ramón Martínez Medina [ed.]. Los espacios rurales españoles en el nuevo siglo. Murcia: Universidad de Murcia, p. 307-320.

Guirado, Carles; Antoni F. Tulla (2010). “Entre l’abandonament i l’ús intensiu del territori?

Sistema d’assentaments i gestió del territori en espais de muntanya. El cas de l’Alt Pirineu català”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 56, núm. 3, p. 607-623.

Gustafson, Per (2002). “Tourism and seasonal retirement migration”. Annals of Tourism Research, vol. 29, núm. 4, p. 899-918.

Gutiérrez Jaramillo, Obdúlia (2008). “La mobilitat quotidiana a les Comarques Gironines”.

Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 48, p. 28-44.

Gutiérrez Palomero, Aaron; Xavier Delclós (2015). “¿Hipertrofia inmobiliaria? Análisis de las pautas territoriales del boom e implicaciones del estallido de la burbuja en Cataluña”.

Cuadernos Geográficos, vol. 54, núm. 1, p. 283-306 Herce, Manuel (2005). “Urbanización, precios del suelo y modelo territorial: La evolución reciente del Área Metropolitana de Barcelona”. Eure, núm. 31, p. 35-51.

Indovina, Francesco (2003). “La ‘metropolizzazione del territorio’. Nuove gerarchie territoriali”. Economia e Società Regionale, vol. 21, núm. 3/4, p. 46-85.

Lardiés, Raúl (2000). “Immigrantes comunitarios y desarrollo de empresas turísticas en las zonas costeras de Cataluña”. Ería, núm. 53, p. 271-285.

Lardiés, Raúl; Marisol Castro (2002). “Inmigración extranjera en Cataluña: las nuevas motivaciones de los ciudadanos europeos para el desplazamiento y la atracción del turismo”.

Scripta Nova, vol. VI, núm. 119.

Llurdés, Joan Carles; Inmaculada Díaz; Francesc Romagosa (2016). “Patrimonio minero y turismo de proximidad: explorando sinergias. El caso de Cardona”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 62, núm. 1, p. 55-77.

López Gay, Antonio; Recaño, Joaquín (2008). “La renovación sociodemográfica de un centro urbano maduro: perfiles migratorios y filtros residenciales en la ciudad de Barcelona”.

Scripta Nova, vol. XII, núm. 270.

López Monné, Rafael; Salvador Anton (1996). “Turismo rural, desarrollo local y preservación del ambiente: elementos para un desarrollo sostenible del turismo en la zona de montaña Prades-Montsant, Cataluña”. Ería, núm. 14, p. 227-238.

–194–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

López Olivares, Diego; Salvador Anton; Enrique Navarro; Oscar Perelli; Francisco Sastre (2005). “Cambios y transformaciones en el actual modelo turístico de España”. Annals of Tourism Research en español, vol. 7, núm. 2, p. 423-446.

López Redondo, Joan (2003). “La mobilitat de les persones a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 38, p. 9-27.

Martínez García, Esther; Lluís Prats, Antonia Barceló (2008). “El turismo de vuelos de bajo coste en el aeropuerto de Girona-Costa Brava”. Estudios Turísticos, núm. 175-176, p. 105-119.

Masip, Jaume; Josep Roca Cladera (2012). “Anàlisi retrospectiu del sistema metropolità de Barcelona i la seva influència en l’estructura urbana”. ACE, núm. 18, p. 100-138.

Medina, Francesc Xavier; Jordi Tresserras (2008). “Turismo enológico y rutas del vino en Cataluña. Análisis de casos: D.O. Penedès, D.O. Priorat y D.O. Montsant”. Pasos, vol.

6, núm. 3, p. 493-509.

Miralles, Carme (2011). “Dinámicas metropolitanas y tiempos de la movilidad: la región metropolitana de Barcelona, como ejemplo”. Anales de Geografía, vol. 31, núm. 1, p. 125-145.

Miralles, Carme; Àngel Cebollada (2002). “La mobilitat laboral, de compres i lleure”, dins: Salvador Giner [ed.]. Enquesta de la Regió de Barcelona, 2000. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, p. 41-68.

Miralles, Carme; Carles Donat; Jaume Barnada (2007). “Habitatge i mobilitat residencial a la Regió Metropolitana i a la Província de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 46, p. 9-46.

Miralles, Carme; Laia Oliver (2008). “La mobilitat quotidiana a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 48, p. 12-27.

Miralles, Carme; Antoni F. Tulla (2012). “La región metropolitana de Barcelona. Dinámicas territoriales recientes”. Boletín de la A.G.E., núm. 58, p. 199-318.

Miret, Naïk (2001). “Las aportaciones de la inmigración al proceso de metropolización: el caso de Barcelona”. Scripta Nova, vol. 94, núm. 72.

Módenes, Juan Antonio (1997). “Diferències en la mobilitat residencial a la Regió Metropolitana de Barcelona”, dins: Joan Roca Albert [ed.]. Expansió urbana i planejament a Barcelona. Barcelona: Institut Municipal d’Història. Proa, p. 331-343.

Módenes, Juan Antonio; Julián López Colas (2005). “Expansión territorial de la residencia secundaria y ciudad compacta en España: ¿Elementos de un mismo sistema?”. Papers de Demografia, núm. 274.

Molleví, Gemma; Lucía González Rodríguez (2007). “Segundas residèncias en la comarca del Alt Empordà”. Investigaciones Geográficas, núm. 42, p. 125-143.

Monclús, Francisco Javier (1998). “Estrategias urbanísticas y crecimiento suburbano en las ciudades españolas: el caso de Barcelona”. Francisco Javier Monclús [ed.]. La ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p. 143-167.

Muñiz, Iván; Miquel Àngel García López (2013). “Anatomía de la dispersión urbana en Barcelona”. Eure, vol. 39, núm. 116, p. 189-219.

Muñoz, Francesc (2005). La producció residencial de baixa densitat. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Nel·lo, Oriol (1995). “Dinàmiques territorials i mobilitat urbana a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 24, p. 9-37.

– (2001). Ciutat de ciutats. Barcelona: Editorial Empúries.

– (2002). “Dinàmiques urbanes, activitats emergents i polítiques públiques a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 36, p. 105-114.

– (2003). “La ciutat i l’equilibri”. Transversal, núm. 20, p. 62-69.

–195–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Nel·lo, Oriol (2004). “Contra la dispersión, intensidad. Contra la segregación, ciudad”, dins: Joan Romero; Joaquín Farinós [ed.]. Ordenación del territorio y desarrollo territorial.

Gijón: Trea D. L, p. 261-285.

– (2010a). “El planeamiento territorial en Cataluña”. Cuadernos Geográficos, núm. 47, p. 131-167.

– (2010b). “Les dinàmiques territorials a la Regió Metropolitana de Barcelona (1985-2006).

Hipòtesis interpretatives”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 51, p. 16-27.

Oliver, Laia (2010). “La mobilitat i el transport”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 51, p. 62-84.

Pallarès, Montserrat; Pilar Riera; Salvador Anton; Batis Ibarguren; Carlos Lozares (1991).

“La residència secundària de la població de Barcelona i de la seva àrea metropolitana (19851990)”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 8, p. 9-86.

Parella, Sònia (2010). “Els canvis en les dinàmiques poblacionals de la Regió Metropolitana de Barcelona. La creixent diversificació de l’origen geogràfic i la dispersió pel territori”.

Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 52, p. 38-48.

Prat, Josep Maria; Gemma Cànoves (2012a). “El patrimonio industrial como dinamizador del territorio. El caso del ecomuseo La Farinera, en Castelló d’Empúries (Cataluña)”.

Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 58, núm. 1, p. 79-100.

– (2012b). “La importancia del turismo cultural en los destinos consolidados. La Costa Brava y los Museos de Dalí”. Palermo Business Review, núm. maig 2012, p. 125-144.

– (2014). “Las rutas del vino del Empordà y del Priorat y su dinámica relacional. Dos destinos con diferente grado de desarrollo del turismo enológico y una dinámica relacional similar”.

Estudios Geográficos, vol. 75, núm. 277, p. 683-705.

Pujadas, Isabel (2009). “Movilidad residencial y expansión urbana en la Región Metropolitana de Barcelona, 1982-2005”. Scripta Nova, vol. XIII, núm. 290.

Pujadas, Isabel; Cristina López Villanueva (2005). “Hogares y cambios residenciales: la diferenciación espacial de los hogares en la Región Metropolitana de Barcelona 1986-2001”.

Cuadernos Geográficos, núm. 36, p. 409-435.

Roca Cladera, Josep; Carlos R. Marmolejo; Montserrat Moix (2009). “Urban structure and polycentrism: Towards a redefinition of the sub-centre concept”. Urban Studies, vol.

46, núm. 13, p. 2.841-2.868.

Romagosa, Francesc (2001). “Els aiguamolls de l’Empordà: de la destrucció a la protecció i l’ús turístic”. Estudis de Turisme de Catalunya, núm. 9, p. 11-15.

Romero, Joan (2010). “Construcción residencial y gobierno del territorio en España: de la burbuja especulativa a la recesión. Causas y consecuencias”, Cuadernos Geográficos, núm.

47, p. 17-46.

Rovira, Maria Trinitat; Salvador Anton (2014). “De destino a ciudad. La reformulación urbana de los destinos turísticos costeros maduros. El caso de la Costa Daurada central”.

ACE, núm. 25, p. 373-392.

Royuela, Vicente; Jordi Suriñach; Manuel Artís (2008). “La influencia de la calidad de vida en el crecimiento urbano. El caso de la provincia de Barcelona”. Investigaciones Regionales, núm. 13, p. 57-84.

Rubiales, Miguel; Jordi Bayona; Isabel Pujadas (2012). “Patrones espaciales de la segregación residencial en la Región Metropolitana de Barcelona: pautas de segregación de los grupos altos”. Scripta Nova, vol. XVI, núm. 423.

Rueda, Salvador (2002). “Els costos ambientals dels models urbans dispersos”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 36, p. 73-104.

Sabrià, Martí (2006). “El mundo de Salvador Dalí: una invitación realista a descubrir el Ampurdán”. Josep Font Sentias [ed.]. Casos de turismo cultural: de la planificación estratégica a la gestión del producto. Barceona: Ariel, p. 183-202.

–196–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Salvà, Pere A. (1998). “Los modelos de desarrollo turístico en el Mediterráneo”. Cuadernos de Turismo, núm. 2, p. 7-24.

Sánchez, Joan Eugeni (1998). “Barcelona: transformaciones en los sistemas productivos y expansión metropolitana”, dins: Francisco Javier Monclús [ed.]. La ciudad dispersa.

Suburbanización y nuevas periferias. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p 59-81.

San Eugenio, Jordi de; Montse Barniol (2012). “Marcas territoriales y desarrollo local en la Cataluña interior. Estudio de caso: Territoris serens (el Lluçanès)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 58, núm. 3, p. 417-439.

Sarasa, Sebastià; Sergio Porcel; Lara Navarro (2013). “L’impacte social de la crisi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a Catalunya”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm.

56, p. 10-87.

Saurí, David (2003). “Lights and shadows of urban water demand management: The case of the Metropolitan Region of Barcelona”. European Planning Studies, vol. 11, núm. 3, p. 229-243.

Serra, Josep (1991). “La ciutat metropolitana. Delimitacions, desconcentracions, desequilibris”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 6, p. 31-51.

– (1997). “Migracions metropolitanes i desconcentració demogràfica”. Revista Econòmica de Catalunya, núm. 33, p. 77-97.

Solana, Miguel (2002). “Localització del treball, residència i mobilitat laboral: el cas del Baix Empordà”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 53-54, p. 121-151.

– (2005). “Nuevas pautas de migración y poblamiento: Las dinámicas de los municipios de Cataluña”. Geographicalia, núm. 46, p. 35-49.

– (2006). “Nuevas dinámicas migratorias en los espacios rurales: vivienda, cambio social y procesos de elitización. El caso del Empordanet (Gerona)”. Ager, núm. 5, p. 57-87.

Solans, Joan Anton (2002). “L’ocupació de sòl en el sistema metropolità central durant el període 1980-1998”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 36, p. 49-72.

Solé, Aimada; Carles Guirado; Miguel Solana (2012). “Cambios en la dinámica demográfica y migratoria del Pirineo catalán: Análisis sociolaboral de la población extranjera”.

Ager, núm. 12, p. 51-90.

Soronellas, Montserrat; Yolanda Bodoque; Jordi Blay; Santiago Roquer; Ramona Torrens (2014). “Inmigrar a la Cataluña rural. Contextos de ruralidad y migraciones de mujeres extranjeras hacia pequeños municipios”. Ager, núm. 16, p. 111-148.

Trilla, Carme (1997). “La Barcelona metropolitana: transformacions generades per l’ocupació residencial”. Revista Econòmica de Catalunya, núm. 33, p. 105-115.

Trullen, Joan (1998). “El modelo Barcelona de desarrollo económico-urbanístico: a la búsqueda de flexibilidad territorial”, dins: Quim Brugué; Ricard Gomà [ed.]. Gobiernos locales y políticas públicas. Bienestar social, promoción económica y territorio. Barcelona: Ariel, p. 133-144.

Trullen, Joan; Rafael Boix (2003). Barcelona, metropolis policéntrica en red. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona (working paper).

Valdunciel, Juli (2005). “Costa Brava sud (1985-2001). La dinàmica accelerada de les transformacions en la realitat urbana”, dins: Debat Costa Brava. Girona: COAC. – (2014). “Planeamiento urbanístico y forma urbana en Cataluña. El caso de la región de Girona (1979-2006)”. Boletín de la A.G.E., núm. 65, p. 71-86.

Valenzuela, Manuel (2007). “Cambio turístico y nuevos horizontes residenciales”, dins: Antoni A. Artigues; Alícia Bauzà; Macià Blázquez, M.; Jesús Manuel González Pérez; Ivan Murray; Onofre Rullán [ed.]. Los procesos urbanos postfordistas. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears. AGE, p. 261-302.

–197–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 175-198 Els processos de metropolitanització a Catalunya, un estat de la qüestió

Sergi Cuadrado Ciuraneta

Vicente, Joan (2003). “La Regió de Girona: un model territorial en transformació, amb potencial i fràgil”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, núm. 39, p. 61-72.

Williams, Allan M., Russel King; Tony Warnes (1997). “A place in the sun: International retirement migration from northern to southern Europe”. European Urban and Regional Studies, vol. 4, núm. 2, p. 115-134.

Williams, Allan M.; Collin M. Hall (2000). “Tourism and migration: New relationships between production and consumption”. Tourism Geographies, vol. 2, núm. 1, p. 5-27.

–198–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 199-206 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.116

Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú Jordi Ferrer i Pumareta

Geògraf ferrermompart@gmail.com

Resum El 1894, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va encarregar a Francesc Macià i Llussà l’elaboració d’un projecte general de clavegueram. Com a feina prèvia, Macià aixecà un plànol topogràfic i urbà de Vilanova, sobre el qual poder planificar la xarxa de clavegueres. Se’n tenien referències textuals, però aquest plànol no estava localitzat. Recentment, a l’Arxiu Comarcal del Garraf, he identificat una còpia de la part sud d’aquest plànol.

La present nota contextualitza la troballa i explica algunes característiques del plànol.

Paraules clau: cartografia, plànol topogràfic, clavegueram, Francesc Macià, Vilanova i la Geltrú.

Resumen: Localizada una copia del plano levantado por Francesc Macià para el proyecto de alcantarillado de Vilanova i la Geltrú En 1894, el Ayuntamiento de Vilanova i la Geltrú encargó a Francesc Macià i Llussà la elaboración de un proyecto general de alcantarillado. Como tarea previa, Macià levantó un plano topográfico y urbano de Vilanova, sobre el cual poder planificar la red de alcantarillas. Se tenían referencias textuales, pero dicho plano no estaba localizado.

Recientemente, en el Archivo Comarcal del Garraf, he identificado una copia de la parte sur de este plano. La presente nota contextualiza el hallazgo y explica algunas características del plano.

Palabras clave: cartografía, plano topográfico, alcantarillado, Francesc Macià, Vilanova i la Geltrú.

–199–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 199-206 Jordi Ferrer i Pumareta Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú

Abstrac: Localized a copy of the plan made by Francesc Macià for the sewerage project of Vilanova i la Geltrú In 1894, the City council of Vilanova i la Geltrú commissioned to Francesc Macià i Llussà the preparation of a general project of sewage. Previously, Macià had made a topographical and urban map of Vilanova, on which he could eventually plan with rigor the sewer network. There were textual references of this plane, but it was not located.

Recently, in the Arxiu Comarcal del Garraf, I have identified a copy of the southern part of the map. The present note contextualizes the finding and explains some characteristics of the map.

Keywords: cartography, topographic map, sewerage, Francesc Macià, Vilanova i la Geltrú.

***

Introducció L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ‒presidit pel republicà federal Pau Soler i Rovira‒ va acordar encarregar, el 1894, a Francesc Macià i Llussà, llavors capità del cos d’enginyers de l’exèrcit i destinat a Barcelona, l’elaboració d’un projecte general de clavegueram. Per bé que el Proyecto de saneamiento de Villanueva y Geltrú restà inacabat, la documentació que fins ara es coneix certifica que es tracta d’un conjunt textual i cartogràfic força rellevant.1 El present escrit vol difondre la identificació d’una còpia reproduïda mecànicament de la meitat sud del plànol topogràfic i urbà de Vilanova aixecat per Macià dins de la documentació preparada per al Proyecto de saneamiento, del qual no es coneixia cap descripció tècnica ni cap imatge publicada.

Elaboració del plànol S’ignora si Macià conegué o no els antecedents cartogràfics que sobre Vilanova existien (Ferrer, 2011), però si els conegué jutjà necessari emprendre l’aixecament d’un nou plànol complet de Vilanova i dels seus encontorns, amb la finalitat de disposar d’altimetria i de planimetria fidedignes sobre les quals planificar el clavegueram.

Macià aportava la formació en enginyeria i l’experiència adquirida, a partir de 1892, en els treballs topogràfics de la Comissió del ferrocarril de la Noguera Pallaresa. Tampoc no s’ha d’oblidar que Macià havia fundat, el 1893, amb altres tres socis, Batlle, Maciá y Compañía, per explotar el formigó armat segons la patent Monier, un material especialment efectiu per dotar d’impermeabilitat les construccions per al sanejament urbà. Aquesta societat tenia una estructura 1. La gestació, naturalesa i repercussions d’aquest projecte estan sent objecte d’una investigació, alguns resultats de la qual s’han difós a Ferrer 2013.

–200–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 199-206 Jordi Ferrer i Pumareta Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú

capaç d’assumir la realització, o de gestionar la subcontractació, dels treballs cartogràfics o de delineació necessaris. Tanmateix, l’encàrrec vilanoví es féu directament a Macià i a títol personal.

Els treballs de camp es van iniciar a mitjan gener de 1895. El Diario de Villanueva (DV) del dissabte 12 de gener de 1895 publicà que: “anteanoche llegaron un ingeniero y su ayudante con objeto de levantar los planos de una red de cloacas”. Durant febrer i març, és molt probable que Macià, mentre gaudia d’una llicència militar per assumptes propis (Cuerpo de Ingenieros del Ejército, 1875-1907, p. 21) en dirigís les operacions. A Macià l’acompanyà un ajudant de confiança ‒fins al moment no identificat‒ i l’Ajuntament aportà personal facultatiu,2 peons auxiliars i va actuar per facilitar l’aixecament; per exemple, mediant amb la Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona á Barcelona y Francia la sol·licitud següent: “Con objeto de poder completar exactamente el plano de la población que para formular un proyecto general de desagüe y alcantarillado están levantando los facultativos del Ayuntamiento, ruego á V. C. se sirva disponer que por el personal de esa Compañía no se ponga obstáculo alguno á que dichos facultativos practiquen cuantas operaciones topográficas sean necesarias dentro el recinto de la estación y línea férrea, á cuyo efecto le suplico me comunique la correspondiente autorización, por la cual anticipa expresivas gracias esta Alcaldía.”3

La companyia ferroviària va autoritzar l’entrada per cartografiar les seves extenses instal·lacions el mateix dia en què rebé la sol·licitud.4 L’1 de juliol de 1895, Macià fou ascendit a comandant i destinat, a partir de l’agost, a la comandància d’enginyers de Lleida, on ja havia prestat servei. A mitjan agost, Macià estigué a Vilanova. La premsa explicà que l’objecte de la visita era “estudiar sobre el terreno la solución más conveniente para el desagüe de la red de alcantarillado”. El periodista destacà que havia “tenido ocasión de examinar una buena parte de los trabajos efectuados para la confección del referido proyecto, cuya precisión, minuciosidad y verdadero lujo de detalles, harán de él un modelo en su género”.5 L’Ajuntament va gestionar els ajustos pressupostaris i, el 2 de desembre de 1895, va pagar a Macià 5.500 pessetes a compte dels estudis y plànols. Posteriorment, Macià va rebre pagaments associats al projecte, fins a sumar 7.600 pessetes.

La previsió municipal era tenir el projecte de sanejament al principi d’agost de 1896, tal com Francesc Macià s’havia compromès personalment amb l’alcalde Soler. Però la feina estava lluny de la conclusió. La residència a Lleida i les noves responsabilitats militars degueren incidir en l’alentiment.

Els regidors opositors venien manifestant la disconformitat amb la demora i el cost econòmic. L’alcalde es trobava en una situació incòmoda perquè havia 2. Aleshores, Bonaventura Pollés i Vivó era l’arquitecte municipal i Josep Salvany i Juncosa el mestre d’obres.

3. Lligall 5561, Correspondència, 1800-1900, esborrany de carta, de 2-4-1895, d’Alcaldía, dirigida a la Compañía, ACGAF. 4. Lligall 5561, Correspondència, 1800-1900, carta, de 2-4-1895, de la Compañía dirigida a l’alcalde de Vilanova, ACGAF. 5. El Pueblo de 18-8-1895.

–201–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 199-206 Jordi Ferrer i Pumareta Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú

assegurat a l’Ajuntament que Macià lliuraria el projecte el 5 d’agost. Pocs dies abans d’aquest termini, Soler va redactar un esborrany de carta particular dirigida a Macià per pressionar-lo. No hi ha constància que aquest text fos l’enviat; però, en qualsevol cas, la informació continguda és reveladora: (…) “Si no debiese yo dar esplicaciones á nadie ya comprende V. que me tendría sin cuidado cuanto se me dijera. Mas, aparte de que á mis compañeros de consistorio déboles esplicar la cosa, me amenazan estos con plantear la cuestión bajo su peor aspecto, haciendo acordar en la sesión que se celebre inmediatamente después del 5 de Agosto, la formación de un expediente de responsabilidad y exigiéndome el reintegro inmediato del dinero pagado.

Por esto no estrañe V. que le envíe la presente por correo certificado rogándole una pronta contestación para evitar un escándalo de que ambos seríamos víctimas y una responsabilidad que recaería sobre mí por manera bien injusta.”6

Malgrat el requeriment de Soler, Macià no lliurà el projecte el dia 5 d’agost i fou capaç d’aconseguir un ajornament. A mitjan setembre, Macià estigué a Vilanova estudiant amb l’alcalde com desencallar la qüestió. Una part de l’opinió pública era desconfiada i escèptica, tal com ho plasmà una crònica apareguda al DV: “La circunstancia de haberse visto ayer por algunas calles al Sr. Alcalde en unió del Capitán de ingenieros Sr. Maciá y el Ayudante de éste que levantó los plano de las cloacas de esta villa, ha hecho creer á algunos que las obras de dichas cloacas se empezarían cuanto antes. Nosotros no creemos que esto suceda. (…)

El objeto de las medidas que ahora están tomando, no es otro, según nuestras noticias, que buscar la manera de legalizar un gasto de 5.500 pesetas, hecho así á la tun tun, para unos planos que ni han de servir para nada y que aún no tiene el Ayuntamiento, á no ser que les fueran entregados ayer.”7

La ironia àcida del redactor trasllueix que la utilitat del projecte era controvertida i que la netedat del procés es posava en dubte, tot embolicat dins de les tensions de la política local del moment.

En aquesta tessitura, Macià obtingué una altra llicència militar per a l’octubre, mes durant el qual aprofità per enllestir la memòria Estudio preliminar para el proyecto de saneamiento de Villanueva y Geltrú. Per documentar-se, va usar la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (BMVB) dirigida per Joan Oliva i Milà, condeixeble i amic de Macià. En una reunió amb Oliva, Macià li mostrà un plànol de Vilanova, del qual Oliva li demanà un exemplar, sol·licitud que Macià li prometé satisfer. En dies posteriors Macià tornà a visitar Oliva per recavar dades sobre higiene urbana i demografia.8 Oliva comunicà la promesa de Macià a Víctor Balaguer, dient-li que l’enginyer li havia “prometido el original del grandioso plano de la villa”.9 Per tant, es pot afirmar que el plànol 6. Lligall 5576, Correspondència, 1800-1900, esborrany de carta, de 27-7-1896, de Soler dirigida a Macià, ACGAF. 7. DV de 19-9-1896.

8. Dietari de Joan Oliva, BMVB.

–202–

9. Segons una missiva, de 8-1-1897, d’Oliva dirigida a Balaguer, signatura: Oliva / 1892, BMVB.

Treballs de la SCG, 82, 2016, 199-206 Jordi Ferrer i Pumareta Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú

de Vilanova ja estava ultimat l’octubre de 1896; però no consta que Macià l’arribés a lliurar a la BMVB. Sobre la base d’aquest plànol manuscrit Macià començà a planificar la xarxa.

En principi, l’encàrrec consistia en projectar el clavegueram de tota la ciutat.

Macià inicià el disseny per la Secció 1, que delimità per a una porció de ciutat especialment afectada per deficiències de sanejament. Dels documents coneguts sobre la Secció 1 destaquen el Plano de conjunto i el Plano de la alcantarilla de desagüe del Pozo Mouras, ambdós topogràfics amb corbes de nivell equidistants 0,5 m, escala 1:1.000, datats l’1 de desembre de 1896 i signats a Vilanova per “Francisco Maciá - El Ingeniero autor del Proyecto”.10 L’equidistància emprada per Macià era igual a la usada per Pere Garcia Fària a Barcelona (1891-1893). És pràcticament segur que Macià només va posar en net els plànols de la Secció 1. Arran del canvi de govern local amb la nova alcaldia del conservador Joan Tomàs i Cruells, el 1899 s’estroncà definitivament qualsevol hipotètica continuació i finalització del projecte.

Referències al plànol El 1910, l’Ajuntament ‒presidit per Fèlix Cristòfor Puig del Campo‒ tornà a canviar d’orientació amb predomini dels republicans federals i la irrupció de joves formats com Joan Ventosa i Roig i la pervivència d’experimentats polítics locals com Joan Macià i Llussà11, que procuraren impulsar, novament, un sanejament modern. Llavors Francesc Macià, que el 1907 havia estat expulsat de l’exèrcit per la seva dedicació política dins de Solidaritat Catalana, féu donació de documents del projecte que no havia lliurat anteriorment, d’entre els quals, el plànol general qualificat com el “magnífico plano de esta villa”12, que podria ser el mateix que havia apreciat i sol·licitat Oliva.

En un document manuscrit per l’Oficina Tècnica ‒creada el 1913 per l’Ajuntament‒, en què s’enumeren els plànols, croquis i altres documents que aquest servei tenia arxivats, hi apareix un denominat: “Plano de Villanueva para el alcantarillado del Sor. Maciá en dos hojas de papel revestido de tela”.

La preposició “para” és significativa i denota que es tractaria del plànol base de Macià. D’aquest plànol es detalla que hi havia “el mismo plano en copia de papel tela también en dos hojas”.13 Una altra menció al plànol es troba en una quartilla solta i sense datar en què figura una anotació que diu: “Plano del alcantarillado - consta de una copia en papel-tela en dos hojas de 3-30 metros longitud y 1-08 metros de ancho”.14 10. Imatges d’aquests plànols a Ferrer 2013, p. 78 i 79.

11. Sobre l’entorn familiar de Macià a Vilanova, vegeu Ferrer, 2015.

12. Democracia de 28-8-1910.

13. Lligall 3249, Plànols generals de clavegueram, 1910-15, Oficina Técnica - Planos, croquis y otros documentos archivados, manuscrit, ACGAF. 14. Lligall 3249, Plànols generals de clavegueram, 1910-15, ACGAF.

–203–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 199-206 Jordi Ferrer i Pumareta Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú

Encara que no hi ha cap vincle documental que relacioni aquesta anotació amb Macià, la grandària i la confecció “en dos hojas” són trets que coincideixen amb el “Plano de Villanueva para el alcantarillado del Sor. Maciá” i també amb el “grandioso” o el “magnífico plano de esta villa”, de referències anteriors.

Tots aquests indicis pretèrits prenen corporeïtat mercès a la informació proporcionada el 1926 per Josep Maria Miró Gibernau, nomenat nou arquitecte municipal el 1917. En el seu Estudio del Torrente de la Pastera (1926), Miró va fer explícita l’existència del plànol topogràfic aixecat per Macià i explicà com en va usar les cotes altimètriques per dibuixar el Perfil longitudinal - Antiguo, actual y proyectado (escala vertical d’1:100 i horitzontal d’1:1.000). Miró traçà el perfil antic del torrent tal com era el 1896, “fecha en que el Ingeniero villanovés D. Francisco Maciá levantó el plano de la villa con una exactitud y escrupulosidad notables” (1926, p. 14). En d’altres episodis de l’Estudio, Miró tornà a esmentar el plànol de Macià, perquè l’utilitzà per descobrir els canvis geomorfològics i antròpics experimentats pel torrent al llarg dels trenta anys transcorreguts.

Temps després, el 1953, Joan Ventosa rememorava, respecte de la coneixença amb Macià, que: “El primer record que servo de don Francesc data de per allà el 1896, quan per encàrrec de l’Ajuntament de Vilanova aixecà un plànol de la nostra vila, que encara es conservava” (1953, p. 3). Així, doncs, segons Ventosa, fa uns 64 anys, el plànol de la vila de Macià encara estava localitzat.

Calia, per tot plegat, mantenir viva l’esperança de trobar aquest plànol.

Localització i identificació del plànol L’abril de 2015, revisant documentació a l’ACGAF15, al lligall amb signatura topogràfica 13.110 (ACGAF60-1-T1-9600; denominada: Tub de plànols: Plànol general de VNG parcel·lari dels horts del nucli urbà; amb data: Anys 90’ del segle xix), vaig observar un plànol de grans proporcions que no du títol, ni autor, ni data, ni escala, ni nord, ni llegenda. Tanmateix, les característiques pròpies i la comparació amb el Plano de conjunto de la Secció 1 permeten atribuir-ne l’autoria a Francesc Macià i afirmar que es tracta de la part sud del plànol de Vilanova aixecat per Macià el 1895-1896 (fig. 1). Malauradament no és l’original manuscrit o una còpia manuscrita, sinó una reproducció mecànica sobre paper cartolina de color blanc-crema i línia de dibuix i trama blava, obtinguda, sembla, per tècnica de diazotípia ‒segurament feta ja entrat el segle xx‒, que es conserva molt poc nítida. El format és de 254 per 110 cm i comprèn la sud de les “dos hojas”. L’escala, calculada per equiparació amb mesures conegudes de la realitat, és 1:1.000, ben adequada a la funció hidràulica per a la qual el plànol fou concebut. Aquesta escala és igual que la dels plànols i perfils de la 15. L’autor agraeix a Rafel Mestres i a Silvia Manuel les facilitats de treball donades per l’ACGAF.

–204–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 199-206 Jordi Ferrer i Pumareta Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú

Fons Ajunt. de Vilanova i la Geltrú, Arxiu Comarcal del Garraf.

Figura 1. Fragment de la reproducció del plànol topogràfic i urbà de Vilanova i la Geltrú realitzat per Francesc Macià (1:1.000).

Secció 1. També és la que directament aplicà Miró per fer el seu Perfil longitudinal, sense haver-la de reduir o d’ampliar. S’infereix, doncs, que l’original era a 1:1.000. L’equidistància és de 0,5 m, igualment que la dels plànols de la Secció 1. Sovint, al costat de les corbes de nivell hi ha anotada la xifra guia amb l’altitud cada mig metre. També hi ha força cotes intermèdies. S’ignora el sistema i l’instrumental de camp emprat, però probablement es basà en mesuraments taquimètrics ‒referits a la cota 0 del nivell del mar a Vilanova‒ i anivellaments successius. La comparació entre les corbes de nivell que traçà Macià i les de plànols actuals mostra una bona coincidència. Puntualment, el dibuix de les corbes pateix alguna discontinuïtat. Amb tot, es pot establir que el plànol topogràfic i els derivats per a la Secció 1 del Proyecto de saneamiento de Francesc Macià constitueix la primera cartografia topogràfica relativament rigorosa coneguda d’una part de Vilanova.

Pels eixos dels carrers s’aprecien les línies poligonals de l’aixecament amb detall de les mesures dels punts de poligonació, segurament presos amb cinta o estàdia. Hi ha diversos vèrtexs, representats per uns petits triangles equilàters, distribuïts per punts estratègics a l’entorn del nucli urbà i en els quals conflueixen les triangulacions principals.

En la trama urbana consolidada, dins de les illes es marquen els inicis de les línies mitgeres, els números de finca i, en alguns casos, en les parcel·les no edificades, s’indica si hi havia una horta, un patí,... Hi ha traçades algunes línies d’alineacions futures. Els edificis públics o emblemàtics estan remarcats amb una trama sòlida. L’església de la Immaculada es representa amb el disseny de –205–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 199-206 Jordi Ferrer i Pumareta Localitzada una còpia del plànol aixecat per Francesc Macià per al projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú

la planta. Als espais no urbanitzats, es delimita el parcel·lari i es mostra el tipus de conreu mitjançant trames que suggereixen la vinya, arbres fruiters, hortes de diversa mena... Alguns dibuixos qualitatius il·lustren talussos, roquissers, la composició dels jardins urbans...

Hi ha toponímia en castellà que, malgrat no estar retolada ni situada sistemàticament, aporta informació puntual interessant, com noms de partides de terreny, de propietaris, de camins, d’algunes fàbriques i d’altres construccions.

El plànol no presenta acabats (caràtula, crèdits, etc.), cosa adient al caràcter instrumental com a base per traçar, posteriorment, els plànols en net de les diverses seccions del Proyecto de saneamiento.

Conclusions La troballa de la còpia del plànol topogràfic i urbà de Vilanova realitzat per Francesc Macià el 1895-1896 és, malgrat la limitada qualitat visual, un esdeveniment important, perquè ajuda a comprendre millor el procés de treball dins del Proyecto de saneamiento i perquè aporta una baula en l’evolució del coneixement topogràfic i de la morfologia urbana, almenys, de la part sud de Vilanova. La identificació d’aquest plànol dóna peu a catalogar-lo amb criteri cartotecari i individualitzar-lo dins del patrimoni documental històric vilanoví.

A més, s’ha de considerar com una altra peça valuosa dins de la història de la cartografia catalana, amb l’afegit que hi aporta la singularitat biogràfica del seu autor.

Tot plegat, esperona l’anhel de localitzar altres còpies ‒particularment la de la part nord de la vila‒ i, sobretot, l’original complet del plànol.

Bibliografia Cuerpo de Ingenieros del Ejército [1875-1907]. Hoja de servicios de Francisco Macià y Llusà [sic]. Sección 1, legajo M-31, manuscrito, Archivo General Militar - Segovia; (consultable BMVB).

Ferrer Pumareta, Jordi (2011). El traç del progrés. Els fonaments cartogràfics del procés d’eixample urbà de Vilanova i la Geltrú a la segona meitat del segle xix. [Vilanova i la Geltrú]: Institut d’Estudis Penedesencs (Col·lecció Institut d’Estudis Penedesencs, 184).

– (2013). “El desideràtum del sanejament. El projecte de Francesc Macià i la lluita de Joan Ventosa per higienitzar Vilanova i la Geltrú (1894-1917)”. Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer [Vilanova i la Geltrú], núm. 6, p. 69-91.

– (2015). “L’entorn familiar de Francesc Macià a Vilanova i la Geltrú”. Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer [Vilanova i la Geltrú], núm. 8, p. 61-140.

Macià Llussà, Francesc (1896). Proyecto de saneamiento de Villanueva y Geltrú – Seccion nº 1 – Documento númº. 2 – Planos. Vilanova i la Geltrú: manuscrit.

Miró Guibernau, Josep Maria (1926). Estudio del Torrente de la Pastera. Planos. [Vilanova i la Geltrú]: Ayuntamiento de Villanueva y Geltrú.

Ventosa Roig, Joan (1953). “Records del president Macià”. Butlletí d’Esquerra Republicana de Catalunya a Mèxic [Mèxic], núm. 3, p. 3.

–206–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 207-221 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.117

L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes” Oriol Nel·lo

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona oriol.nello@uab.cat

Resum L’article analitza l’impacte del procés d’urbanització contemporani sobre la masia, una de les formes més destacades i característiques del poblament rural a Catalunya. Aquest impacte ha transformat de manera radical les funcions i la rellevància de la masia com a unitat de producció, espai de convivència i instrument per a la gestió del territori. El treball es divideix en tres apartats: en el primer es descriuen els orígens de la crisi de les formes tradicionals de poblament a Catalunya; en el segon s’analitzen les relacions entre aquesta crisi i la reivindicació –etnològica, patrimonial, política– de la masia catalana a partir de primer terç del segle xx; finalment, s’exposen els resultats principals de l’impacte del procés d’urbanització sobre la masia.

Paraules clau: poblament, masia, ruralitat, procés d’urbanització

Resumen: El hábitat rural en el proceso de urbanización de Cataluña.

La masía y “ las influencias perturbadoras modernas” El artículo analiza el impacto del proceso de urbanización contemporáneo sobre la masía, una de las formas más destacadas y características del poblamiento rural en Cataluña. Este impacto ha transformado de manera radical las funciones y la relevancia de la masía como unidad de producción, espacio de convivencia e instrumento para la gestión del territorio. El trabajo se divide en tres apartados: en el primero se describen los orígenes de la crisis de las formas tradicionales de poblamiento en Cataluña; en el segundo se analizan las relaciones entre esta crisis y la reivindicación –etnológica, patrimonial, –207–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

política– de la masía catalana a partir de primer tercio del siglo xx; finalmente, se exponen los principales resultados del impacto del proceso de urbanización sobre la masía.

Palabras clave: poblamiento, masía, ruralidad, proceso de urbanización.

Abstract: Rural habitat and urbanisation process in Catalonia. The masia and the “ disturbing modern influences” The article analyses the impact of the contemporary urbanisation process on the masia (a traditional type farmhouse), one of the most outstanding features of the rural settlement in Catalonia. This impact has transformed radically the functions and relevance of the masia as a unit of production, household and environmental agent. The contribution is divided into three sections: the first describes the origins of the crisis of traditional forms of rural settlement in Catalonia; the second analyses the relationship between this crisis and the vindication (in ethnological, cultural and political terms) of the Catalan farmhouse since the begining of the twentieth century; the third part, outlines the main outcomes of the impact of urbanisation on the masia.

Keywords: human settlement, farmhouse, rural areas, urbanisation process.

* * *

1. Introducció Sigui’ns permès de començar amb una afirmació que podria sembla provocadora: en l’actualitat, la condició de la masia catalana, aquest epítom de l’hàbitat rural, és en molt bona mesura resultat de l’abast i els efectes del procés d’urbanització. Això és així perquè l’evolució de la masia en el darrer segle –com a artefacte arquitectònic, com a unitat econòmica, com a espai de convivència i socialització– seria incomprensible sense tenir en compte les dues transformacions cabdals que aquest procés ha comportat en el nostre país: per un costat, la modificació radical del poblament, consistent, primer, en la concentració de població i activitat a les àrees urbanes i, segon, en l’expansió física de la urbanització i dels usos urbans de l’espai; per l’altre, la plena integració econòmica i funcional del territori, amb extensió i generalització de les relacions econòmiques i les formes de vida urbanes. Al tema de la relació entre la masia i la urbanització dedicarem doncs aquesta breu aportació.1 Partirem, com dèiem, de la noció que a Catalunya tots els paràmetres que caracteritzaven l’antic hàbitat rural s’han vist capgirats per l’impacte del procés d’urbanització contemporània. Un procés que, contra el que se sol pensar, té antecedents ben remots, que es remunten, com a mínim, a la progressiva desaparició de l’Antic Règim, la introducció de l’economia mercantil i l’inici del procés d’industrialització. Així, sostindré que en els anys vint del segle passat, 1. Una primera versió d’aquest treball fou presentada en el Primer congrés del món de la masia. Passat, present i futur del territori rural a Catalunya, organitzat per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, l’any 2015 a Barcelona.

–208–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

quan amb l’impuls de Rafael Patxot s’inicià la monumental tasca d’inventari i estudi sobre la masia catalana, aquesta, com a unitat de producció, com a espai de convivència i com a instrument per a la gestió del territori, s’encaminava ja cap als seus estadis finals.

Heus aquí una altra paradoxa: el moment en què es configura en l’imaginari col·lectiu la imatge d’allò que la masia catalana és i representa coincideix precisament amb la seva davallada definitiva. Aquesta transformació està arribant a inicis del segle xxi a les seves darreres etapes. No és ja que la seva funció econòmica s’hagi vist radicalment transmutada, sinó que els grups socials que hi trobaven origen i sustentació han estat anorreats i les formes de vida que s’hi associaven pràcticament han desaparegut.

Per desenvolupar l’argument em referiré, de manera necessàriament breu, a tres qüestions: els orígens de la crisi de les formes tradicionals de poblament rural a Catalunya; la relació que es pot establir entre la presa de consciència d’aquesta crisi en el primer terç del segle passat i la reivindicació de la masia catalana; i, finalment, la situació a què, un segle després, el procés d’urbanització ha reduït la realitat de la masia. Unes breus conclusions sobre la importància de l’estudi de la qüestió tanquen el treball.

2. Les formes tradicionals del poblament i les “influències trasbalsadores modernes” L’any 1938, en plena Guerra Civil, Pau Vila i Dinarès presentava al Congrés Internacional de Geografia celebrat a Amsterdam la ponència “El poblament de Catalunya. El problema geogràfic de l’aigua”.2 Es tractava d’un treball destinat a convertir-se en un petit clàssic de la literatura geogràfica catalana. De fet, en paraules d’Enric Lluch (1964), constituiria el “colofó” de la tasca de la “petita escola catalana de Geografia” del període d’avantguerra, en el qual la disciplina s’havia caracteritzat sobretot, des del punt de vista científic, per l’aplicació dels mètodes de la geografia francesa de l’escola de Vidal de la Blache, i, des del punt de vista ciutadà, per la seva connexió amb el moviment catalanista i la voluntat de contribuir a llur tasca institucional a través de la Geografia aplicada.

En la seva ponència, Vila descrivia i analitzava el poblament de Catalunya.

Cal aclarir de seguida que aquest hi era entès com el poblament rural, ja que la ciutat és pràcticament absent de l’estudi. Com veurem, aquesta restricció, més implícita que explícita, resulta essencial per a la comprensió de l’abast i les implicacions del treball. El primer objectiu de l’autor era establir una tipologia de les formes de poblament, en la definició de la qual la presència o l’absència de la masia –que, tal com deia, “es presenta molt abundosa a llevant i al centre 2. Vila (1938); citem d’acord amb el text reproduït per Curial el 1978. Tot i les dificultats del moment la ponència fou així mateix publicada en forma d’opuscle pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i també, en traducció francesa, pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat.

–209–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

i es va aclarint fins a rarificar-se a ponent”– constituïa un element fonamental.

Així, Vila distingia “tres grans tipus d’hàbitat” a Catalunya: “Un tipus simple constituït essencialment per pobles, ja que la masia pròpiament dita quasi no hi existeix; un tipus mixt de llogarets i vilatges i poques masies; i un altre tipus mixt format per diverses menes de poblats i moltes masies.” (Vila, 1938, ed. 1978, p. 322)

Aquestes formes de poblament es presentaven aplegades geogràficament, tot configurant tres grans àrees: “Aquests tipus es localitzen, en general, en forma que el de poblats amb abundor de masies caracteritza les comarques centrals i orientals no pirinenques; el de llogarets amb masies escasses és propi dels trams occidentals del Pirineu i Pre-Pirineu; i el tipus simple de poblats sols és la forma d’hàbitat pròpia de les comarques baixes de ponent.

Sintetitzant-ho més podríem dir que hi ha uns paisatges de poblament dispers i un altre de poblament concentrat: el primer ocupa les comarques de l’est i del nord; el segon les comarques de ponent, del Montsec a la mar.” (op. cit., p. 322)

A partir de la definició d’aquests patrons essencials, Vila n’analitzava les causes. Així, analitzava la seva relació amb les precipitacions, tot debatent la hipòtesi de si la isohieta de 500 mm de pluja anual constituiria un punt d’inflexió entre el poblament dispers i el concentrat,3 per concloure que la presència de nombroses excepcions portaria tant a matisar aquesta regla general, com a descartar la simple relació causal entre precipitacions i dispersió del poblament.

Ara bé, més enllà de la correcció de la classificació i de les hipòtesis tan suggeridores de Pau Vila, interessa assenyalar una qüestió cabdal: allò que l’autor estava presentant en el Congrés d’Amsterdam no era pas la realitat del poblament de Catalunya a finals dels anys trenta del segle xx, sinó la imatge d’una situació força anterior. La clau de la qüestió es troba en un aclariment d’aparença únicament metodològica fornit per l’autor a l’inici del treball.

“Els elements bàsics d’informació han estat el Nomenclátor de España en 1860 i els fulls del Mapa topográfico de España a 1:50.000, interpretats amb el coneixement personal que tenim del país. De moment hem prescindit de basar-nos en el nomenclàtor més recent (el de 1930); en primer lloc perquè ens ha interessat sorprendre les formes de poblament abans de les modificacions que hi han originat les influències trasbalsadores modernes (comunicacions, industrialització, estiueig).”4

Heus-ho aquí: quan a finals del primer terç del segle vint el geògraf més destacat de la Catalunya d’avantguerra vol descriure el poblament rural a Catalunya, ha de recórrer a un nomenclàtor amb informació de setanta anys abans.

3. Cal fer notar que per a l’estudi de la pluviositat a Catalunya Pau Vila coneixia bé l’Atlas pluviomètric de Catalunya, promogut precisament per Rafael Patxot en els mateixos anys en què impulsava els treballs sobre la masia catalana.

Vegeu l’article que Vila (1930) hi dedicà a La Publicitat.

4. Op. cit., p. 317. La cursiva és de l’original de Vila. El Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España de 1860, impulsat per la Junta general de Estadística fou publicat entre 1863-1871. La Societat Catalana de Geografia n’ha publicat recentment una selecció de la informació referida a les terres de parla catalana amb un extens estudi introductori del professor Jesús Burgueño.

–210–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

Això era així perquè en aquell moment el procés d’urbanització a Catalunya ja s’havia desenvolupat i progressat de tal manera que “les influències trasbalsadores modernes” havien alterat de decisivament les formes tradicionals de poblament. El mateix Pau Vila, a La fesomia geogràfica de Catalunya, escrit l’any 1936, en data doncs pràcticament contemporània a la ponència del Congrés d’Amsterdam, destacaria fins a quin punt l’impacte d’aquesta transformació havia estat important: “El fet cabdal, però, del poblament en l’actualitat, és el fet de la concentració humana en els nuclis industrials de les terres baixes”, dels quals “la ciutat de Barcelona n’és l’exponent màxim en una proporció grandiosa”. Tant és així que: “Barcelona, que és i ha estat sempre ‘la pàtria comuna de tots els catalans’ –com digué en expressió feliç Jaume I– representa l’esforç, el sentir i el pensament d’un poble. La ciutat és el traç essencial de la fesomia catalana, és la concreció humana de la realitat geopolítica de Catalunya.”5

3. La Catalunya-ciutat i la Masia catalana Aquesta transformació decisiva del poblament, fruit del procés d’industrialització i la modernització de la societat catalana entre la segona meitat del segle xix i el primer terç del segle xx, va córrer en paral·lel, i no pas per casualitat, amb l’ascens i la crisi del moviment catalanista. Així, el creixement i l’expansió de les ciutats catalanes, que tingué com a expressió senyera la conversió de Barcelona en una moderna metròpoli industrial, estigué estretament lligada a la configuració i afermament dels grups socials que acabarien impulsant el moviment catalanista, ja en la seva vessant conservadora i autonomista, ja en la seva vessant esquerrana i federal.

Així, no és d’estranyar que, com hem explicat d’altres vegades (Nel·lo, 2013a), bona part del moviment catalanista del tombant del segle xx s’identifiqués amb la tradició que –de Cerdà a Balmes, de Verdaguer a Prat de la Riba– havia vist amb complaença i optimisme el creixement de la ciutat. Uns perquè hi trobaven reflectida la força econòmica de la burgesia ascendent; d’altres perquè hi reconeixien l’expressió del progrés tècnic i, en ocasions, del progrés social; tots plegats perquè la veien com una mostra destacada de la potència de la “pàtria renaixent”. L’expressió més acabada d’aquesta visió positiva del desenvolupament urbà fou el lema Catalunya-ciutat, adoptat pel corrent noucentista. La dicció aparegué a finals de la primera dècada del segle i esdevingué aviat un dels lemes del moviment catalanista, que hi trobà un eslògan formidable per expressar la voluntat de la integració territorial de Catalunya, l’extensió de les 5. Pau Vila (1937), La fesomia geogràfica de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Comissariat de Propaganda (vegeu en particular els dos darrers apartats: “Noves manifestacions del poblament” i “La gran concentració barcelonina”); les cites es corresponen a les p. 40 i 42.

–211–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

infraestructures i la difusió d’allò que llavors s’anomenaven “les comoditats de la vida moderna” a tots els racons del país.6 D’aquesta manera, a inicis del segle xx el procés d’urbanització podia ser entès i presentat com l’expressió del progrés i de l’ordre. Escoltem-ho, en les paraules, gairebé coetànies de dos dels seus exponents més destacats i diversos.

L’any 1907 Gabriel Alomar –mallorquí, socialista, catalanista, el pensament del qual es troba en l’origen del concepte de Catalunya-ciutat– veia en la ruralitat la passivitat i la inèrcia, mentre que identificava la ciutat amb la propulsió i el progrés: “la gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament aquesta: regió, nació, ciutat [...] La regió és moguda, la nació se mou, la ciutat mou. La regió és inert, la nació és se-movent, la ciutat és motriu”.7

Tot just un any abans, el maig de 1906, Eugeni d’Ors, en el Glossari, evocava el model de ciutat ideal –“una gran ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora” –, la definia com el contrari a “un campament de pedra”, i associava urbanitat i ordre: “Tot ha passat en ordre. Tot ha passat urbanament” (Ors, 1906).

Ara bé, justament en el moment en què s’està produint aquesta reivindicació de les virtuts del procés d’urbanització, emergeix, amb gran força, una desconfiança creixent envers la ciutat per part de sectors rellevants del moviment catalanista.

El punt d’inflexió ha de cercar-se segurament, en la Setmana Tràgica de 1909, quan l’esclat revolucionari feu evident que el desenvolupament urbà possibilitava certament el creixement econòmic i la riquesa, però comportava també la concentració d’unes masses obreres, unes “classes perilloses”, que amenaçaven de subvertir l’ordre social.8 A partir d’aquest moment, la ciutat és percebuda i presentada cada vegada més sovint com l’espai que pot corrompre l’ordre social i moral del país i emmalaltir les essències de la catalanitat. No és aquest el lloc d’estendre’s en la genealogia d’aquesta tradició de pensament –tant pessimista com vigorosa– a la que contribuïren autors com Jaume Bofill i Mates, Francesc Maspons i Anglasell o Ferran Valls i Taberner i que trobà la seva teorització més acabada en l’obra del demògraf empordanès Josep Anton Vandellós. Aquest, en el seu llibre més conegut, Catalunya, poble decadent, atribuirà precisament al procés d’urbanització i a la “macrocefàlia” barcelonina la baixa natalitat dels autòctons i l’irresistible ascens de la immigració, fenòmens que abocaven a la

6. Per tal de comprovar l’èxit i la varietat d’usos (en ocasions contradictoris) que es donà al terme Catalunyaciutat resulta interessant consultar l’enquesta que Antoni Rovira i Virgili realitzà al respecte l’any 1926 a nombrosos intel·lectuals i polítics catalans, les respostes de la qual foren publicades en diversos números de Revista de Catalunya al llarg d’aquell any.

7. Gabriel Alomar , “Regió, Nació, Ciutat” a El Poble Català, 17 de novembre 1907, reproduït a Obra Completa, Palma, Editorial Moll, 2000 (vol. III, p. 84-85). Podeu veure al respecte Oriol Nel·lo (2013); “La Catalunya-ciutat i la Nació-xarxa”, a L’Avenç, 388, març 2013 (p. 8).

8. Vegeu al respecte la interpretació de Ramon Grau (1997).

–212–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

“decadència de la raça catalana”, així com a l’empobriment material i moral.9 Vinculat a aquest refús de la vida urbana es produeix, és clar, una reivindicació de la vida rural i, fins i tot d’un cert retorn al camp, amb la pretensió de revertir les tendències en l’evolució del poblament a les que ens hem referit més amunt. La idea fou defensada per diversos autors, com Ferran Valls i Taberner,10 i trobà una formulació programàtica acabada i superba en “Les viles espirituals” de Gaziel. El periodista, després d’alertar sobre els perills del creixement “excessiu” de Barcelona, hi proposava: “tornem doncs a tot Catalunya el què sobra, s’emmalalteix i es deforma a la capital desmesurada” (Gaziel, 1923).

El text de Gaziel es publicà el 1923, exactament el mateix any en que s’inicià la magna tasca de recopilació i investigació de la Fundació Concepció Rabell al voltant de la masia catalana. Com és sabut, la realització de l’empresa fou confiada per Rafael Patxot al Centre Excursionista de Catalunya i acabà sent dirigida pels arquitectes Josep Danès i Lluís Bonet i l’etnòleg Josep Maria Batista i Roca.11 Diversos autors han assenyalat que l’obra, al costat de l’interès científic, tenia una clara motivació ideològica, consistent en vindicació del pairalisme rural com a una de les bases essencials de la catalanitat.12 El mateix Rafael Patxot ho expressà amb claredat en explicar les motivacions de la seva iniciativa: “N’hi ha una d’ordre moral que ha impulsat a triar el tema de la Masia, convertint-lo en simbòlica reacció contra el deplorable falliment actual. [...] Hem concebut això com una apologia de la família, visquent arrelada damunt del terrer on ha germinat i constituint el fonament de l’organisme social.”13

Crec que no resulta aventurat d’afirmar que darrera d’aquesta empresa monumental hi ha així mateix, en bona mesura, el temor a la urbanització i els seus efectes. Un procés que, a parer dels seus impulsors, es trobava en l’origen del “deplorable falliment actual” i que acabaria fent-lo permanent, ineluctable i irreversible. La voluntat de reivindicar la masia, procedeix, doncs, precisament, de la constatació que la masia i el món que representa estan desapareixent i estan deixant de poder aportar un contrapunt –del tot necessari segons els promotors de l’estudi– a l’ascens rampant de la ciutat i del món urbà.

9. Josep A. Vandellós (1935). Vegeu en particular el capítol “La macrocefàlia barcelonina i el despoblament de les comarques”, p. 126-134.

10. Vegeu l’apartat “La restauració de la vida rural”, en l’escrit de Ferran Valls i Taberner “El problema comarcal i l’estructuració política de Catalunya”, dins F. Glanadell et al. (1931).

11. Sobre els inicis de l’Estudi sobre la masia catalana promogut per la Fundació Concepció Rabell sota el guiatge de Rafael Patxot, vegeu “Memòria dels treballs fets per a l’estudi de la Masia Catalana”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, XXXVII, 381, febrer 1927, p. 63-68. L’obra La vida a pagès, editada per Josep Font i Montserrat Solà (2010) conté un conjunt d’estudis sobre la iniciativa.

12. Vegeu Joaquim M. Puigvert (1998). L’assimilació de la masia amb el pairalisme es perllongà més enllà d’aquest període. N’és mostra destacada la coneguda obra de Joaquim Camps i Arboix, 1959 (2a edició 1969): “El pairalisme català és una idea de comunitat creadora d’un sistema jurídico-social que cerca el major benestar col·lectiu enfortint la família, perpetuant costums tradicionals i multiplicant els fogars construïts per una sòlida classe mitjana rural” (p. 196).

13. Carta de Rafael Patxot, 21 de juny 1923, reproduïda parcialment per Montserrat Solà, a “L’Estudi de la Masia Catalana. La història d’un gran projecte”, dins: J. Font i M. Solà, 2010, p. 18.

–213–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

En aquest mateix sentit, tampoc és gens casual la coincidència de l’impuls de l’inventari de masies amb la voluntat de preservar el patrimoni etnogràfic i folklòric, que en el primer terç del segle xx va tenir impulsors com Cels Gomis, Rossend Serra i Pagès, Josep M. Batista i Roca, Aureli Capmany, Valeri Serra i Boldú o Joan Amades (Prats, 1982; Calvo, 1997). També coincidí amb el naixement del moviment comarcalista, que arribà a la seva plenitud en els anys trenta, amb expressions que oscil·laren entre el tradicionalisme de les entitats aplegades a la Lliga Comarcal de Catalunya i l’esperit pràctic de la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya.14 D’aquesta manera, la iniciativa de Rafael Patxot d’inventariar la masia catalana, a més de constituir òbviament una iniciativa historiogràfica i patrimonial de gran abast, podria ser interpretada també –i potser en primer lloc– com una aportació a la construcció del imaginari nacional català en el convuls període del primer terç del segle vint. Una aportació comparable a allò que havia estat, per una banda, la vindicació de l’art, l’arquitectura i la tradició medieval impulsada per exponents del moviment modernista com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch o Víctor Balaguer; i, per l’altra, l’exaltació del progrés tècnic, el desenvolupament econòmic i les infraestructures per part de noucentistes i financers en el període de la Mancomunitat. Es tracta, com és evident, d’iniciatives en part complementàries i en part contradictòries, unes basades en la reivindicació de l’art, la història o la tècnica de les classes dirigents, d’altres per la voluntat de recuperar certs elements de la cultura popular. Unes i altres tenen però en comú la pretensió d’incidir en la construcció de la imatge de la nació, en la seva orientació política i en la seva organització social, a través de la utilització d’aspectes concrets del patrimoni i el paisatge català.

4. La masia catalana a inicis del segle xxi Sigui quina sigui la interpretació que hom en pugui fer, avui els paràmetres d’aquest debat han quedat irremissiblement superats. Les bases materials que el sustentaven –la realitat econòmica, els grups socials, els interessos polítics, l’estructura del poblament– han conegut en els tres quarts de segle que s’han escolat d’ençà la fi de la Guerra Civil canvis tan radicals i pregons que han deixat en bona mesura antiquats els fonaments d’aquelles discussions científiques i ideològiques. Aquests canvis han estat particularment decisius pel què fa a l’evolució de la masia catalana. En efecte, si hom pot afirmar que, en els anys vint –quan la Fundació Concepció Rabell i el Centre Excursionista de 14. Vegeu Enric Lluch i Oriol Nel·lo (1983), La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents de l’arxiu de la Ponència, Barcelona, Diputació de Barcelona. Per a les activitats i significació de la Lliga Comarcal de Catalunya resulta així mateix d’utilitat l’estudi introductori de Jesús Burgueño a la reedició de l’obra col·lectiva El problema comarcal de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana de Geografia, 2005, publicada originalment, com s’ha indicat, per la Casa del Vallès el 1930.

–214–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

Catalunya n’iniciaven l’inventari– a Catalunya la masia (i l’hàbitat rural en general) s’adreçava cap a una transformació profunda, avui aquesta ha arribat fins a extrems que llavors haurien resultat difícilment previsibles. Prenguem per exemple, no ja la masia, sinó l’habitat rural en el seu conjunt, i vegem allò que segons els antropòlegs el caracteritzava. Per facilitar les coses, centrem-nos en un àmbit concret del territori català: el Pirineu, per exemple. “La casa, al Pirineu, no es simplement un domicili”, havia escrit Ramon Violant (1949, p. 150). L’etnòleg pallarès volia indicar amb l’afirmació que la casa pagesa, al Pirineu, era, a més d’aixopluc, unitat de producció, espai de relació i font de sentit. En desenvolupar aquesta noció, els antropòlegs d’avui han afirmat que la casa pirinenca tradicional reunia, almenys, sis trets característics, que en molt bona mesura poden aplicar-se també a la definició de la masia. Així, la casa pirinenca hauria estat alhora:15 a) Un grup de persones (una família) sovint integrat per individus de tres generacions diverses que viuen aplegades sota l’autoritat d’un cap de casa, acompanyades de mossos, pastors i criades que hi mengen i dormen, i que serven entre elles una jerarquia associada al gènere, l’edat i la prelació en l’herència. b) Una explotació agrícola i ramadera que procura, amb un nivell d’auto-proveïment molt alt, el sosteniment a aquestes persones, la gestió de la qual s’orienta a mantenir (i eventualment a millorar) l’estatus econòmic de la casa. c) Un patrimoni material constituït per edificis, terres, bestiar, drets comunals, que es transmet de generació en generació a través d’un sistema d’herència indivisa. d) Un patrimoni simbòlic, derivat del nom, la història, el prestigi i les relacions, compartit per tots el membres de la casa, que els identifica i els situa dins la societat. e) Un habitatge on residia la família i proveïa la imatge física de la casa en sentit ampli, en el qual tenia lloc la vida domèstica caracteritzada per una clara divisió dels espais en termes de gènere i s’aconduïen tant funcions productives com reproductives. f) Una unitat social integrada al poble (o al territori) que juntament amb les altres cases (o masies) estructurava la vida del poble (o de la vall, o del rodal).

Avui, gairebé cap d’aquests trets que havien pogut caracteritzar la casa pirinenca o la masia catalana ha romàs immutat. Per dir-ho amb els antropòlegs que citàvem: “Tots els aspectes que històricament configuren una casa (una família, uns béns materials, una unitat de producció, un habitatge i un patrimoni simbòlic) han anat sent objecte d’una transformació profunda.” (Roigé et al., 2011, p. 81)

15. Seguim la classificació establerta per Xavier Roigé, Ferran Estrada i Oriol Beltran (2011).

–215–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

Pel que fa als elements que caracteritzaven la casa rural com a unitat de convivència, la grandària mitjana de la llar ha disminuït de manera dràstica, la convivència entre generacions sota un mateix sostre s’ha anat fent cada vegada més rara, la presència de mossos i criats s’ha esllanguit i les jerarquies de parentiu i gènere –que no han desaparegut pas– s’han modificat de forma pronunciada. D’altra banda, la integració dels circuïts de producció i comercialització agrària, la reducció del nombre d’explotacions, la tecnificació de les tasques agrícoles i ramaderes, l’extensió de les relacions salarials i l’emigració han comportat que en molts casos la casa rural hagi deixat de ser la unitat auto-continguda i significativa que des del punt de vista econòmic havia estat en el passat. Finalment, la davallada –en termes absoluts i relatius– de la població activa agrària, l’extensió dels serveis cap a les antigues àrees rurals i l’expansió de les formes de vida urbanes han implicat l’abandonament o el canvi d’ús de moltes cases rurals, la qual cosa ha anat aparellada sovint amb la seva ruïna física o amb l’alteració decidida de la seva forma arquitectònica.

Les raons que expliquen aquesta transformació tenen relació directa amb el desenvolupament del procés d’urbanització a Catalunya, en la doble vessant que esmentàvem a l’inici: per un costat, l’alteració de les formes del poblament i l’ús del territori per part de la població; per l’altre, la integració territorial i l’expansió plena de les formes capitalistes de producció a tots els àmbits socials, inclosa l’agricultura. No és aquest el lloc per entrar a analitzar en detall aquestes dinàmiques. Recordem, tanmateix, algunes dades per tal de posar en relleu la magnitud dels canvis que han tingut lloc.16 Pel què fa al poblament, el procés d’urbanització –que, com dèiem, havia ja assolit una gran força en la dècada dels anys trenta– conegué, en la segona meitat del segle xx un nou impuls, amb dues fases clarament diferenciades.17 Una primera, que arribà al seu paroxisme en el període 1959-1975, caracteritzada per la tendència a la concentració de la població en els principals nuclis urbans i el consegüent despoblament de bona part de les àrees rurals. La concentració fou particularment aguda en els municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que l’any 1970 contenien ja, sobre encara no un 3% del territori de Catalunya, el 53,4% de la població. Al mateix temps, els residents en municipis més petits de 5.000 habitants, que l’any 1900 representaven encara més de la meitat de la població del país (55%), l’any 1950 eren ja menys d’un terç (31%) i el 1975 no arribaven a una setena part (14,4%). Mentre la població total va créixer des d’inicis de segle al 1975 de 1.966.383 a 5.663.121 habitants, la dels municipis més xics de 5.000 habitants disminuïa d’1.081.920 a 813.470.

Si en el període 1959-1975 la base demogràfica i el pes relatiu del poblament rural a Catalunya conegué una profunda sotragada, en la fase subsegüent, a 16. Per a un major detall, vegeu el magnífic Atles de la nova ruralitat, dirigit per Ignasi Aldomà, publicat per la Fundació del Món Rural l’any 2009. L’any 2015 n’ha aparegut una actualització.

17. Sobre les fases del procés d’urbanització a Catalunya i la seva relació amb el conjunt de les grans ciutats espanyoles podeu veure Oriol Nel·lo (2004).

–216–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

partir de 1975, experimentà, a més una decisiva transformació en llur caràcter.

En efecte, a partir d’aquesta data, afavorides per un conjunt de factors –entre els quals destaquen la terciarització de l’economia, la fragmentació dels processos productius, el desenvolupament de les infraestructures i l’increment de la motorització– les àrees urbanes, que fins llavors havien conegut un desenvolupament molt concentrat, tendiren a expandir-se més i més sobre el territori. Aquesta expansió anà acompanyada per una creixent integració i interdependència de pobles i ciutats, així com per la propensió d’edificacions, activitats i serveis a escampar-se sobre l’espai. En aquest procés, els centres de les principals àrees urbanes començaren a perdre pes relatiu i en alguns casos, com el de Barcelona, població en termes absoluts. D’aquesta forma, la capital que havia assolit el seu màxim pes relatiu sobre el conjunt català en data tan primerenca com 1955 (quan arribava gairebé al 40%), cinquanta anys més tard representava poc més del 20% de la població catalana (2009, 21,7%). Un procés similar seguí l’Àrea Metropolitana estricta, que arribà al seu màxim pes relatiu, com s’ha dit, el 1970 (53,4%), per declinar fins al 43,1% el 2009. Pel seu costat, la Regió Metropolitana assolí el 71,2% de la població catalana el 1981 per anar davallant des de llavors, de manera suau però continuada, fins el 66,8 el 2009.18 Les dades expressen la forma com les àrees urbanes han tendit a eixamplar-se sobre l’espai, al mateix temps que la població tendia a redistribuir-se des de les principals ciutats cap als seus entorns Això ha comportat, per un costat, a l’artificialització de molts sòls prèviament destinats a usos agraris i, sobretot, un canvi en els usos de les antigues localitats rurals. Aquí, la població que, en termes generals, havia estat dedicada de manera predominant a l’agricultura i la ramaderia, s’ocupa ara sobretot en els serveis; així mateix, els residents, que havien estat molt majoritàriament autòctons i estables, són ara en una proporció més alta nascuts en d’altres localitats i, durant molts moments a l’any, forans i eventuals.19 Les transformacions relatives al poblament es corresponen, com és evident, al canvi social i econòmic experimentat per la societat catalana. Aquest ha afectat de manera decisiva les activitats agràries. Si en els anys trenta encara podrien romandre alguns dels aspectes que des del punt de vista econòmic havien caracteritzat la vida pagesa en les societats preindustrials –com l’autosubsistència, la família com a unitat econòmica bàsica o la importància dels béns comunals– a inicis del segle xxi la situació era ben diversa.20 En primer lloc, la mecanització de l’agricultura, l’emigració cap a les àrees urbanes i la seva 18. Vegeu una expressió gràfica de l’evolució dels pesos relatius de la població de les diverses àrees de Catalunya sobre el conjunt a Joan López (2010).

19. Sobre el tema dels nous usos del territori i les noves formes de vinculació de la població amb el lloc a Catalunya resulta de particular interès la tesi doctoral de Joan Alberich (2007).

20. Vegeu Ignasi Aldomà (2009), capítols 3 (“Agricultura, agroindústria, complex biotecnològic”) i 4 (“De la societat pagesa a la societat de serveis”). Per l’evolució recent de les explotacions és útil, a més de les dades corresponents del Censos Agraris, el dossier de l’Institut d’Estadística de Catalunya (2009).

–217–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

dependència dels canals de finançament i comercialització, han aconduït a una disminució dràstica del nombre d’explotacions agràries. Si aquestes eren encara més de 200.000 a tot Catalunya l’any 1962, l’any 2009 en quedaven poc més de 60.000. En els vint anys transcorreguts entre 1989 i aquesta data el nombre d’explotacions gairebé es reduí a la meitat (de 113.578 a 60.839). Aquestes transformacions han anat acompanyades de la disminució del nombre d’actius agraris, de canvis substantius en el règim de tinença de les explotacions –amb la disminució de la propietat i l’increment de l’arrendament–, de l’increment de la seva superfície mitjana, de l’augment de la mà d’obra assalariada, del creixement de les activitats complementàries –turisme rural i altres– i l’envelliment dels caps de l’explotació.

5. La improcedència de passar ratlla “La vida pagesa és una vida completament dedicada a la supervivència”, afirmava John Berger en l’obertura de Into their labours, la seva trilogia sobre la crisi de la cultura camperola a Europa21. Una cultura que s’ha caracteritzat al llarg de la història, segons l’autor, per la lluita permanent per tal d’escapar del risc de morir de jove, d’emigrar, de caure en la pobresa i per la tossuda voluntat de continuar sobrevivint com a pagès. Tanmateix advertia que, ara, a finals del segle xx: “Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat que aquesta classe de supervivents no pugui sobreviure. Potser d’aquí un segle els pagesos hauran desaparegut.”22

L’evolució de la societat catalana en els darrers cent anys podria fer pensar que la predicció de Berger es troba en curs d’acomplir-se. No és ja que el nombre d’explotacions agràries s’hagi reduït extraordinàriament, sinó que l’economia de les antigues àrees rurals ha passat d’estar basada sobretot en les activitat agrícoles a ser dominada pels serveis. Les formes de vida i de relació social d’aquells que hi viuen, permanentment o temporalment, s’han diversificat i s’assemblen cada vegada més a les de les àrees urbanes tradicionals. Els seus nivells mitjans de renda i de serveis són comprables i, a vegades, superiors als dels nuclis urbans més densos. Tot plegat fa que el territori rural resulti cada vegada més difícil de delimitar, si no és a través d’indicadors en certa forma banals, com la densitat de població i la presència d’espais oberts. Tant és així, que s’ha pogut afirmar que les formes contemporànies d’ocupació i ús de l’espai han deixat obsoleta la vella diferenciació entre territoris urbans i rurals.

Aquests fets serien prou per qüestionar la continuïtat de molts aspectes de 21. Berger va començar a escriure Into their Labours l’any 1974 i hi treballà una dècada i mitja. Els tres títols que la composen són: Pig Earth (1979), Once in Europe (1987), Lila and Flag (1990) 22. John Berger (1979), Pig Earth, Nova York, Vintage, 1992 (p. XI).

–218–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

la cultura pagesa, inclòs, certament, el de l’habitatge. Però el tret sens dubte més rellevant i decisiu és la reducció extraordinària del nombre d’aquells que poden anomenar-se encara pagesos. Segons l’estadística europea i catalana, els pagesos representarien a Catalunya tot just al voltant de l’1% dels ocupats (amb la circumstància afegida que part important dels mateixos són o bé assalariats o bé d’edat avançada).23 Aquella classe, definida pel seu vincle amb la terra, que havia estat del tot majoritària al llarg de tota la història del país, ha esdevingut ara una minoria extremadament exigua, gairebé residual. No és estrany, doncs, que l’hàbitat que el caracteritzava desaparegui o canviï de caràcter.

Hem vist com, en el passat, la reivindicació de la societat i la cultura pagesa ha estat en ocasions plantejada en oposició a las transformacions socials contemporànies i ha implicat una certa idealització d’allò la vida a pagès ha representat al llarg de la història. Tot i que les contradiccions i els perills socials i ambientals que ha suposat i suposa el desenvolupament del capitalisme –a Catalunya i arreu– són cada dia més evidents, aquesta és, segurament, una via eixorca, tant des del punt de vista científic com polític. La mitificació del passat porta a més aparellat l’oblit que la vida pagesa ha representant, al llarg de la història, per la immensa majoria dels qui l’han viscuda, una existència plena de privacions, d’explotació, d’inseguretat, de temences i de manca d’alternatives.

Tanmateix, ni com a estudiosos ni com a ciutadans no podem condemnar a l’oblit allò que la societat pagesa ha representat, perquè això significaria renunciar una part substantiva del procés que ens ha fet com som i ens inhabilitaria en bona mesura per cercar alternatives a allò que volem ser. Els artistes tenen la capacitat d’expressar amb poques paraules evocadores allò que a la resta ens costa llargues paràfrasis maldestres. Tornem doncs a Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur, simplement perquè aquesta gairebé mai ha pres la forma d’objectes perdurables; seguir mantenint com s’ha mantingut durant segles que l’experiència pagesa és marginal per a la civilització; tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides. No es pot traçar una línia en la història d’aquesta manera, com si es passés ratlla a un compte saldat.”24

L’estudi de la masia, i de l’hàbitat rural en el seu conjunt, ha de ser un element cabdal en el refús de relegar a l’oblit allò que ha estat la cultura pagesa a Catalunya i en l’esforç per projectar cap al futur els aspectes més positius del seu llegat.

23. Per Eurostat, segons l’European Union Survey on Income and Living Conditions, el percentatge de població ocupada que correspon a la condició socioeconòmica pagesa a Catalunya era l’any 2011 del 0,73% (vegeu Sebastià Sarasa, 2014, p. 135). Pel seu costat, l’IDESCAT xifra el nombre total d’ocupats agraris l’any 2014 en 45.000, amb una acusada disminució en els darrers anys; el seu pes sobre el total d’ocupats seria de l’1,48%, la diferència és segurament atribuïble a variacions en els criteris de classificació dels sectors (vegeu IDESCAT, http://www.idescat. cat/economia/inec?tc=3&id=5703).

24. John Berger, op. cit. p. XXV-XXVI.

–219–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

Bibliografia Alberich, Joan (2007). La vinculació territorial de la població a Catalunya. Una aproximació a partir del cens de 2001. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona (tesi doctoral).

Aldomà, Ignasi [ed.] (2009). Atles de la nova ruralitat. Lleida: Fundació del Món Rural.

– (2015). Atles de la nova ruralitat. L’actualitat del món rural. Els anys de la gran crisi a la Catalunya rural (2008-2015). Lleida: Fundació del Món Rural.

Alomar, Gabriel (1907). “Regió, nació, ciutat”. El Poble Català, 17 de novembre 1907. Reproduït a Obra Completa, Palma, Editorial Moll, 2000, vol. III, p. 84-85.

Camps i Arboix, Joaquim (1959). La masia catalana. Història, arquitectura, sociologia. Barcelona: Aedos (2a ed. 1969).

Calvo, Luis (1997). Historia de la Antropología en Cataluña. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Centre Excursionista de Catalunya (1927). “Memòria dels treballs fets per a l’estudi de la Masia Catalana”, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, XXXVII, núm. 381, febrer 1927, p. 63-68.

Font, Josep; Montserrat Solà [ed.] (2010). La vida a pagès: el món perdut de les masies i les possessions de Catalunya i les Balears: l’Estudi de la Masia Catalana. Barcelona: La Magrana.

Gaziel [Agustí Calvet] (1923). “Les viles espirituals”, dins: Obres completes. Barcelona: Selecta, 1970, p. 1531-1539.

Glanadell, Francesc et al. (1931). El problema comarcal de Catalunya, Barcelona: Casa del Vallès. Reeditat per la Societat Catalana de Geografia, 2005, estudi introductori de Jesús Burgueño.

Grau, Ramon (1997). “Barcelona i l’espai català. Un apunt sobre les grans línies de pensament territorial a Catalunya”, dins: Joan Roca [ed.]. La formació del cinturó industrial de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, p. 3-10.

Institut d’Estadística de Catalunya (2009). Els canvis en les explotacions agràries catalanes (1999-2007). Barcelona: IDESCAT. Lluch, Enric (1964). “El primer volum de la Geografia de Catalunya. I. Els aspectes físics”.

Serra d’Or, gener 1964, p. 23-25.

Lluch, Enric i Oriol Nel·lo [ed.] (1983). La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (19311936). Edició de documents de l’arxiu de la Ponència. Barcelona: Diputació de Barcelona.

López, Joan (2010). La triple redistribució territorial de la població a Catalunya, Barcelona: Institut d’Estudis Territorials (Làmines d’Informació Territorial 5, on-line).

Nel·lo, Oriol (2004). “¿Cambio de siglo, cambio de ciclo? Las grandes ciudades españolas en el umbral del siglo xxi”. Ciudad y territorio. Estudios territoriales, núm. XXXVI, núm.

141-142, p. 523-542.

– (2013a). “Barcelona y Cataluña: las raíces del debate sobre el policentrismo del sistema urbano catalán”. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, vol. XLV, núm. 176, p. 317-331.

– (2013b). “La Catalunya-ciutat i la Nació-xarxa”. L’Avenç, núm. 388, p. 8.

Nomenclátor que comprende las poblaciones... de España (1860). Edició de la informació referida a les terres de parla catalana (2014). Barcelona: Societat Catalana de Geografia, Barcelona.

Edició i estudi introductori a cura de Jesús Burgueño.

Ors, Eugeni d’ (1906). “Urbanitat”. La Veu de Catalunya, 10 de maig 1906. Reproduït a: Eugeni d’Ors, Glosari. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 25-26.

Prats, Llorenç (1982). “Els precedents dels estudis etnològics a Catalunya. Folklore i Etnografia (1853-1959)”. Ciència. Revista Catalana de Ciència i Tecnologia, vol. II, núm. 15, p. 15-27.

Puigvert, Joaquim M. (1998). “L’elaboració del discurs pairalista a la Catalunya contemporània: la contribució dels arquitectes i estudiosos de la masia (1908-1936)”. Estudis d’Història Agrària, núm. 12, p. 77-108.

–220–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 207-221 Oriol Nel·lo L’hàbitat rural en el procés d’urbanització de Catalunya. La masia i “les influències trasbalsadores modernes”

Roigé, Xavier; Ferran Estrada; Oriol Beltran (2011). “Costums i usos”, dins: Ramon Ripoll [ed.]. La casa al Pirineu. Evolució, arquitectura, restauració. Figueres: Edicions Brau, p. 52-81.

Sarasa, Sebastià (2014). “Estratifició i clases socials”, dins: Crisi econòmica, creixement de les desigualtats i transformacions socials. Informe general. Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2011. Barcelona: IERMB, p. 128-197.

Solà, Montserrat (2010). “L’Estudi de la Masia Catalana. La història d’un gran projecte”, dins: Josep Font; Montserrat Solà [ed.]. La vida a pagès: el món perdut de les masies i les possessions de Catalunya i les Balears: l’Estudi de la Masia Catalana. Barcelona: La Magrana, p. 18-39.

Vandellós, Josep Anton (1935). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Edicions 62, 1985.

Vila, Pau (1930). “L’Atlas pluviomètric de Catalunya”. La Publicitat, 30 d’octubre 1930.

Reproduït a Pau Vila, Selecció d’escrits de Geografia. Barcelona: Curial, 1978, vol. III, “La Geografia i els seus homes”, p. 37-40.

– (1937), La fesomia geogràfica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Comissariat de Propaganda.

– (1938). “El poblament de Catalunya. El problema geogràfic de l’aigua”. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (19 p. i un mapa). Reproduït a Pau Vila, Selecció d’escrits de Geografia. Barcelona: Curial, 1978, vol. III, “Aspectes geogràfics de Catalunya”, p. 317-332.

Valls i Taberner, Ferran (1931). “El problema comarcal i l’estructuració política de Catalunya”, dins: Francesc Glanadell et al. (1931). El problema comarcal de Catalunya. Barcelona: Casa del Vallès. Reeditat per la Societat Catalana de Geografia, 2005, p. 37-49.

Violant, Ramon (1949). El Pirineo español: vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Madrid: Plus Ultra.

–221–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 223-236 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.118

Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)1 Oleguer Ribera

arquitecte oribera@apbcn.cat

Resum Es pretén posar en valor el fons d’expedients de concessió de mines com a font històrica d’informació planimètrica per a l’estudi del territori. Per fer-ho, el text s’acosta breument a la Llei de mines de 1869, cosa que permet donar una visió de l’activitat minera durant els més de 70 anys de la seva vigència i al contingut dels expedients de concessió de mines.

En segon lloc s’examina amb major deteniment els plànols de demarcació que integren aquest expedients, en tercer lloc s’intenta contextualitzar el valor d’aquest plànols per al conjunt del territori català, en el moment històric que es produeix, seguidament es presenta el cas d’estudi de l’antic nucli de Peguera a la zona de l’alt Berguedà, i finalment, s’extreuen algunes conclusions sintètiques, a mode de recapitulació.

Paraules clau: Cartografia, mines, carbó, Berguedà

Resumen: Las concesiones mineras y el estudio del territorio (1869-1944) Se pretende poner en valor el fondo de expedientes de concesión de minas como fuente histórica de información planimétrica para el estudio del territorio. Para hacerlo, el texto se acerca brevemente a la Ley de minas de 1869, lo que permite dar una visión de la actividad minera durante los más de 70 años de su vigencia y al contenido de los expedientes de concesión de minas. En segundo lugar se examina con mayor detenimiento los planos de demarcación que integran estos expedientes, en tercer lugar se intenta contextualizar el valor de estos planos para el conjunto del territorio catalán, en el momento histórico que se produce, seguidamente se presenta el caso de estudio del antiguo núcleo de Peguera 1. Aquesta aportació s’insereix en un projecte de recerca del doctorat en Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior de Barcelona sobre la formació del territori del Berguedà a partir de la industrialització i la mineria del carbó.

–223–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

a la zona del alto Berguedà, y finalmente se extraen algunas conclusiones sintéticas, a modo de recapitulación.

Palabras clave: cartografía, minas, carbón, Berguedà

Abstract: The mining concessions and the study of the territory (1869-1944) This work pretends to value the files of mining concessions as a historical source of planimetric information for territorial studies. To do so, first we will briefly present the mining law of 1869 that give us a vision of the mining activity during its more than its 70 years and also to the content of the files of mining concessions. In the second place it examines with more detail demarcation maps that integrate these files, thirdly tries to contextualize the value of these maps for all Catalan territory in that moment in history.

Finally presents the Peguera study case, an small ancient urban area in north Berguedà region as a example to end with some conclusions.Key words: cartography, mine, coal, Berguedà

***

1. Introducció. L’activitat de la mineria Actualment a Catalunya hi ha prop de 364 explotacions mineres, majoritàriament de productes de pedrera. Encapçalen el llistat de la producció la pedra calcària i el granit, en bona part en forma d’àrids.

Les aplicacions dels productes de la mineria són múltiples; els àrids de les pedreres s’utilitzen bàsicament per a la construcció, com a matèria primera per a la fabricació del formigó i el ciment, com a bases i acabats de carreteres o ferrocarrils, les argiles per a la indústria de la ceràmica, la potassa per a la indústria química, entre tants d’altres.

Es comptabilitzen 307 explotacions de productes de cantera, 47 de roques ornamentals, 5 de minerals industrials i 5 de hidrocarburs (cap de minerals metàl·lics, dels quals no n’hi ha a Catalunya). En total generen 3.047 llocs de treball l’any 2013. El valor total de la producció de les explotacions mineres suposa uns 662 milions d’euros, que resulta insignificant en el conjunt del PIB català, com ho és també la població ocupada en el sector (Estadística minera de España 2013).

Aquesta presència tan baixa no ha estat tal al llarg de la història, ans al contrari, la mineria ha estat fortament present al nostre país. A finals del segle xix i a principis del xx es viu un moment d’esplendor; són nombroses les concessions mineres que es demanen, es multipliquen els centres d’explotació, les tones de matèria primera extreta augmenten exponencialment, la mineria és part fonamental de l’activitat del moment. En especial, cal esmentar la mineria del carbó. El carbó és l’energia més utilitzada de la industrialització catalana, –224–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

i juntament amb la de l’aigua, són les úniques fonts rellevants d’energia fins a la segona meitat del segle xx (Sudrià, 1994).

La documentació que l’administració produeix en aquest àmbit és també quantiosa: es tramiten, només a la província de Barcelona, en el període de 1869 a 1944, prop de tres mil expedients de concessió de mines que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya (fons Prefectura del districte miner).

Figura 1. Plànol de demarcació de la mina de lignit “Elisa” (St. Jaume de Frontanyà), 1911

L’explotació industrial d’aquesta mina no es va arribar a produir mai. Escala original 1:10.000.

Imatge de conjunt i detall.

Font: ANC1-641

–225–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

2. Els expedients de concessió de mines Els expedients de concessió de mines són, a grans trets, el conjunt de tràmits que la administració fa per donar el dret d’explotació a un sol·licitant privat.

Aquests expedients compten amb força documents, com és habitual a la tramitació administrativa. En aquest cas podem parlar d’una sol·licitud dirigida al governador civil de la província (en aquest cas la de Barcelona), diferents decrets (com el d’admissió definitiva al registre un cop realitzat el corresponent pagament), publicacions d’anuncis al Butlletí Oficial de la Província (amb període d’exposició al públic per a què es presentin les reclamacions o observacions que s’estimin necessàries), l’acta de la demarcació, el títol de propietat de la mina, entre d’altres. Sovint trobem també documentació complementària com són escriptures de constitució d’empreses i fins i tot d’herències.

2.1. La legislació minera. El decret de bases de 18692 Un dels factors que permet la profusió de l’activitat minera, és la simplificació de la seva regulació legal, que fins llavors havia estat molt feixuga. Aquesta simplificació es produeix amb la Llei de mines de 1869, el decret de “Bases generales para la nueva legislación de Minas”.

A la Gaceta de Madrid de l’1 de gener de 1869 es publica aquest decret que subscriu el ministre Manuel Ruiz Zorrilla. Es tracta d’un text que traspua l’ambient revolucionari i lliberal del moment; la revolució de 1868 que inicia el Sexenni democràtic.

Al govern provisional revolucionari, Zorrilla ocupa el càrrec de ministre de Foment i pretén donar un nou impuls a l’activitat minera. Ho fa amb un text curt, de només trenta-tres articles, que caben pràcticament en una pàgina de la Gaceta, però que influeix enormement en el desenvolupament de la mineria en tots aquests anys, ja que tindrà un llarg període de vigència (no és derogat fins la llei de mines de 1944).

El decret declara subsistents les disposicions de la llei i reglament anterior en allò que no li siguin contràries. Anteriorment havien existit la Llei orgànica de 4 de juliol de 1825, la Llei de mines d’11 d’abril de 1849 (que en realitat es tractava d’un text refós de la llei de 1925 amb les disposicions que havien anat apareixent des de llavors), la Llei de 1859 i la Llei de 4 de març de 1868, que es una reforma de l’anterior (Coll Martín i Sudrià, 1987).

Respecte a les lleis anteriors, el ministre afirmava: “[...] larga tramitación en las oficinas, investigaciones previas para hacer constar la existencia del mineral, restricciones no escasas para la concesión; esto en primer término, y más tarde un amago constante de despojo: tal es la situación a que está 2. S’ha utilitzat la data de 1869 corresponent a la publicació del decret, encara que habitualment es coneix com a decret del 68, perquè fou llavors quan va ser promogut.

–226–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

reducida esta importantísima industria y esta clase importantísima de propiedad, si semejante nombre merece el efímero disfrute de lo que, si hoy se posee de hecho, mañana a una simple denuncia queda en litigio; y que si del denunciador triunfa, es tras largos trámites y con pérdida de paciencia, de la tranquilidad y del tiempo que a fomentar la mina y a no defenderla de la malicia ajena debió emplearse.”

La nova llei elimina força de les complicacions de les normes anteriors, el dret d’investigació, la necessitat de comprovació de l’existència de mineral, la necessitat d’una explotació efectiva per mantenir la concessió, el màxim de superfície a demarcar per una sola persona o l’acreditació de la capacitat econòmica. La norma no demana tampoc tenir la nacionalitat espanyola.

El ministre pretén minimitzar la intervenció administrativa, simplificar i reduir tràmits d’acord amb els nous corrents liberals, i per fer-ho, es basa en dos principis fonamentals que al seu entendre no s’han donat suficientment, aquests són la facilitat per concedir i la seguretat per explotar.

Per aconseguir facilitar la concessió, estableix que el governador de la província ha de concedir i marcar en terreny franc, a qualsevol persona, la massa mineral que demani, sense necessitat de cales, investigacions, tràmits ni expedients superflus, i ho ha de fer de forma obligatòria, no té la potestat de decidir-hi en contra: “El Governador, instruido el oportuno expediente según en el reglamento se determine, y demostrada la existencia de terreno franco, deberá precisamente, en todos los casos, previa publicidad necesaria para oír las reclamaciones que pudieran intentarse, disponer que se demarque la concesión, y otorgar esta en un plazo que no exceda de cuatro meses [...] estas demarcaciones podrán comprender toda clase de terrenos, edificios, caminos, obras, etc. Siempre que los trabajos mineros se ejecuten con sujeción a las reglas de policía y seguridad.” (art. 16 i 17)

Per garantir la seguretat per explotar, s’estableix que les concessions siguin perpètues i que constitueixin propietats fermes de les que sota cap pretext poden ser desproveïts els seus propietaris mentre paguin les quotes corresponents.

“Las concesiones para la explotación de sustancias minerales son a perpetuidad, mediante canon anual por hectárea [...] mientras el dueño satisfaga puntualmente dicha cantidad, la Administración no podrá privarle del terreno concedido, sea cual fuere el grado en que lo explote.” (art. 19)

Un vessant important en relació a la qüestió de la propietat, és que distingeix categòricament en dues regions, el sol i el subsòl; d’aquesta manera hi ha un propietari de la superfície d’un terreny i un de diferent del subsòl: el miner que explota el mineral.

“1. El suelo, que comprende la superficie propiamente dicha, y además el espesor a que haya llegado el trabajo del propietario, ya sea para el cultivo, ya para solar y cimentación, ya con otro objeto cualquiera distinto del de la minería.

2. El subsuelo, que se extiende indefinidamente en profundidad desde donde el suelo termina.” (art.5) –227–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

Resulta evident la conflictivitat que pot generar aquesta regulació, i així, el decret ja avança com hauran de ser les relacions dels propietaris de la superfície i els concessionaris del subsòl: “Los mineros se concertarán libremente con los dueños de la superficie acerca de la extensión que necesiten ocupar para talleres, lavaderos, oficinas de beneficio, depósitos de escombros ó escorias, instalación de máquinas, bocaminas, etc.” (art. 27)

En cas que no hi hagi avinença es preveu la possibilitat d’arribar fins i tot a l’expropiació.

Altres qüestions que s’aborden són que en terreny de domini públic es dóna llibertat a qualsevol per fer cales o excavacions de fins a 10 metres amb l’objectiu de descobrir minerals, sense necessitat de llicència, només amb l’avís previ a l’autoritat local. O també la definició de la pertinença minera o unitat de mesura per a les concessions mineres, que és la delimitació de la àrea explotable en profunditat: un sòlid de base quadrada de 100 metres de costat, dels quals Figura 2. Plànol corresponent a mina de ferro “La Bailarina” (Terrassa), 1894

Detall i conjunt del plànol corresponent a l’expedient 966 de “12 pertenencias de una mina de hierro llamada La Bailarina al sitio de Molino Oriach del término municipal de San Pedro de Tarrasa”, demanat l’any 1894.

Escala original 1:5.000. Font: ANC, 1-641

–228–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

la concessió ha de incloure un mínim de quatre, és a dir, quatre hectàrees de superfície en planta.

Durant el llarg període de vigència de la norma, es dicten diferents disposicions que afecten el contingut, tals com el propi reglament que la desenvolupa, de 13 de juny de 1879, alguns reglaments que es redacten amb posterioritat, com els reglaments de policia minera de 15 de juliol de 1897, el de 28 de gener de 1910 i el d’agost de 1934, així com nombroses reals ordres per a temes específics. Aquests reglaments contenen disposicions sobre les regles tècniques, de traçat de plànols, les característiques de les galeries, o la forma de fer complir aquestes regles amb les inspeccions dels funcionaris del cos facultatiu de mines. Entre altres s’establia l’obligatorietat de disposar de llibres de visites, la titulació requerida per a la direcció de les mines i disposicions relatives a la seguretat, en especial per a les mines de carbó en el reglament de 1910, on es dedica un títol sencer.

2.2. Plànols de demarcació Amb aquesta intervenció per part de l’administració, veiem que la demarcació de la mina és un punt clau de la concessió. És el moment en què s’assenyala sobre el terreny la zona que se cedeix al miner perquè pugui fer l’explotació, i al mateix temps aquesta queda fixada en els documents de l’expedient de forma fefaent.

Del procés de delimitació ens interessa especialment el plànol de demarcació.

Aquest assenyala de forma precisa l’abast de la concessió, les pertinences que consten a l’expedient, amb els seus límits referenciats per tal de localitzar-les de forma exacta sobre el terreny. És necessària la precisió perquè d’aquests plànols es deriven els drets d’explotació de la mina; en cas d’alguna desavinença amb altres concessionaris, en aquest document hi haurà la definició exacta de la propietat del subsòl de cada sol·licitant.

Als plànols s’assenyalen tots els accidents geogràfics rellevants, la topografia amb corbes de nivell, els de caire natural, com cursos d’aigua, però també les edificacions i els camins.

–229–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

La confecció d’aquests plànols de demarcació ve regulada pel reglament, per tal d’uniformitzar els criteris que es fan servir a les diferents províncies. Així podem llegir el que especifica el reglament de 1868: “De toda demarcación se levantarán por los Ingenieros dos planos topográficos, trazados en papel de marquilla ó tela, y acompañado cada uno de la oportuna explicación.

Ambos tendrán el margen suficiente para que puedan unirse al expediente. La escala de los planos será de 1 por 5.000, pudiendo sin embargo el Gobernador y el Ministerio, en casos especiales, acordar que se formen con otra diferente, mayor o menor, según convenga. [...] Los planos se dibujarán con esmero y limpieza, empleándose variedad de tintas para mayor claridad, y se determinará la situación de las investigaciones, registros, labores mineras y minas colindantes, marcándose sus bocas ó puntos de partida siempre que fuere posible. “

Si ens fixem en el que especifica la R.O. de 25 de febrer de 1863, a l’article 51, a la que es refereix també aquest reglament, hi ha un seguit de regles, les quals donen compte de la precisió a la que s’arriba en els plànols de demarcació: “1a. El perímetro de las pertenencias de minas que se demarquen se representará siempre en los planos con líneas negras; las visuales con trazos de línea y puntos del mismo color, y la distancia del punto de partida al mojón auxiliar con una serie de puntos.

2a. En todo plano de demarcación se señalarán también las pertenencias de las minas demarcadas que sean colindantes, las que solo tengan un punto de contacto y las próximas, representándolas contrazos de línea del mismo color que las anteriores, y poniendo el nombre de ellas y el número de su expediente inmediato al sitio en que se fije la boca-mina punto de partida.

3a. También se marcarán con el mismo color las boca-minas ó puntos de partida de los registros, fijando con toda exactitud su situación respecto de la mina que se demarque, y anotando al lado de aquellas su nombre y el número de su expediente.

4a. Para las pertenencias de escoriales y terreros se empleará la tinta de carmín bajo el principio establecido, a saber: con líneas continuas la pertenencia que se demarque, y con trazos de línea las colindantes; las que solo tengan un punto de contacto y las próximas ya demarcadas, empleándose siempre el color negro para las minas; el carmín para los escoriales y terreros, y el minio para las investigaciones y galerías generales. Estas mismas diferencias de color se emplearán para expresar los nombres y los números de sus expedientes.

Las líneas que en los escoriales y terreros marquen la triangulación para el cálculo de la superficie se representarán con una serie de puntos. [...]

6a. En todos los planos se representará la topografía del terreno, debiendo verificarse aun con más precisión tratándose de planos de deslinde y de aquellos que se levanten para resolver cuestiones. Los ríos, arroyos, cañadas y canales de navegación ó riego se representarán con tinta azul. [...]

9a. La extensión ordinaria de los planos de demarcación será por regla general la misma que tiene el pliego del papel sellado. En la primera cara ó plano; del pliego se escribirá el nombre de la mina ó escorial que se demarque; el número de su expediente y el objeto del plano. Este ocupará la segunda cara; en la tercera supondrá la –230–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

Figura 3. Plànol de demarcació de la mina de ferro “Wotan” (Collserola), 1905

Font: ANC, 1-641 –231–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

explicación, y en la cuarta las observaciones facultativas que correspondan en cada caso, guardándose el hueco suficiente en el doblez del pliego para que pueda coserse en el expediente.Podrá emplearse papel de mayor extensión, a juicio de los Ingenieros, cuando lo exijan el número y clase de las pertenencias que se han de representar en los planos. En este caso el plano y la explicación podrán extenderse en pliegos separados; pero se unirán al expediente en igual forma que los de dimensiones ordinarias para que puedan examinarse al mismo tiempo. [...]”

3. Els plànols històrics per conèixer la formació del territori A la major part de Catalunya no disposem d’una cartografia detallada que ens permeti d’estudiar el territori històric d’abans del segle xix i fins ben entrat el xx.

La primera cartografia general del territori de Catalunya i també d’Espanya amb un mínim de detall, a escala 1:50.000, s’inicia a principis del segle passat. Es tracta d’aixecaments cartogràfics que va fer l’Instituto Geográfico y Estadístico (actualment Instituto Geográfico Nacional) per a la realització del Mapa Topográfico Nacional (Capdevila, 2005). La publicació de tots els fulls de l’àmbit de Catalunya s’estén des dels anys 1918 i fins el 1945 i el detall encara es poc precís: estem parlat d’una escala on la forma dels edificis no es distingeix.

Si es vol estudiar el territori amb un mínim de precisió, cal buscar altres fonts i aquestes acaben sent en molts casos les de projectes concrets d’obres, majoritàriament de grans obres civils, com les carreteres, ferrocarrils, canals i Figura 4. Plànol de demarcació de la mina de lignit “Micaela” (Peguera, Fígols), 1902

Escala original 1:5.000. Font: ANC, 1-641 –232–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

altres. Alguns autors estudien en profunditat el tema com és el cas dels projectes hidroelèctrics (Montaner, 1998), els plànols generats per al cadastre i altres (Montaner, Nadal i Urteaga, 2011).

El que a dia d’avui interessa especialment d’aquest plànols és que es dibuixen sobre un aixecament topogràfic on s’assenyalen tots els accidents geogràfics rellevants, la topografia amb corbes de nivell, els de caire natural, com cursos d’aigua, però també les edificacions i els camins. Aquests projectes necessitaven la realització d’aixecaments topogràfics de detall i en molts casos van generar plànols topogràfics de gran valor; de vegades aquest aixecament topogràfic és el primer que es conserva, la primera informació planimètrica d’un determinat territori en un moment concret.

Una font que es podria inscriure en aquest grup són els plànols que es generen per a l’activitat de la mineria, bàsicament el que s’anomenen els plànols de demarcació. I és que, com hem parlat, justament en el període al que fem referència es disposa de gran quantitat d’aquesta documentació.

3.1. El cas de Peguera L’antic nucli rural de Peguera a la zona de l’alt Berguedà avui està abandonat.

Es tracta d’una agrupació d’edificacions en un paisatge únic de gran bellesa natural. El nucli se situa a recer d’una penya de roca calcària que s’eleva sobre la vall, prop de la serra d’Ensija, al sud del Pirineu barceloní. En altre temps els pobladors de la zona es dedicaven a la pagesia i la ramaderia com a tants d’altres poblets catalans. Peguera, no obstant, també amaga una altra història menys tradicional, i és que el poblet se situa sobre els jaciments de carbó de la conca de l’alt Berguedà, que ha estat fortament explotada duran el segle xix.

Però, com es configurava aquest nucli a principi de segle xx, abans de l’activitat de la mineria? De quins edificis es composava? Quines vies de comunicació hi havia i quin era el seu recorregut?

La informació cartogràfica de la configuració d’aquest municipi a principi de segle xix a una escala de detall és inexistent. Els aixecaments topogràfics cadastrals no arribaran a Peguera fins finals del segle xx, i els seus antecessors, els amillaraments conservats de 1914, aporten documentació escrita, els noms de propietaris i les superfícies que declaren, però no documentació gràfica. L’aixecament cartogràfic que va fer l’Instituto Geográfico y Estadístico en aquesta zona data de 1926, la planimetria la subscriu el topògraf Carlos Pou. Amb tot, tampoc és a una escala de detall, es tracta de plànols a escala 1:25.000. El plànol de l’Atlas de España y sus posesiones de Ultramar elaborat per Francisco Coello per a la província de Barcelona de l’any 1862 i el plànol que acompanya l’informe militar del capità Chacón (1883),3 malgrat la seva valuosíssima 3. Es tracta d’un estudi militar que es composa de vuit apartats, en el primer l’autor, capità d’Estat Major, fa una introducció i contextualització de la zona d’estudi des d’un punt de vista bèl·lic, en el segon es descriuen els principals trets de les seves muntanyes i dels cursos d’aigua, en el tercer es descriuen els camins i els trets generals dels assentaments urbans, en el quart es desenvolupa un supòsit d’invasió estrangera a defensar des d’aquest territori, en el cinquè es

–233–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

aportació, no tenen una precisió suficient com per distingir les edificacions del nucli de Peguera (1:200.000 i 1:100.000 respectivament).

En aquest cas, en el fons de la Prefectura del Districte Miner de Barcelona es disposa d’abundant documentació, tal com passa amb tota la zona de l’alt Berguedà que queda inclosa en aquesta conca rica en lignit.

Trobem la mina “Anita” (exp. 590) amb el plànol de demarcació efectuat el 1881, subscrit per l’enginyer José Margarit i l’enginyer de segona Eduardo Pinilla, de 64 pertinences; la mina “Virgen de Corbera” (exp. 960) amb plànol de l’any 1894, subscrit per l’enginyer Francisco Samsó i el de segona Francisco Fontrodona, de 9 pertinences; la mina “Peguera” de 91 pertinences, de l’any 1905, i així tot un seguit de concessions amb els seus plànols (taula 1).

Taula 1. Principals concessions mineres a la zona habitada de Peguera Nom Anita Virgen de Corbera Peguera Micaela Grau de Peguera Francisca Teresa Josefa Maria Antonia Aymada Farrús Telémaco Júpiter Eugénia Teresa (2) Penélope Minerva Neptuno

Núm. expedient 590 960 1616 1260 1010 1111 1613 1614 1619 1627 1628 1629 1879 1882 1883 1857 1974 1983 2108

Any Pertinences 1881 64 1894 9 1905 91 1902 40 1898 4 1901 9 1905 21 1904 12 1905 9 1905 15 1905 16 1905 114 1912 9 1912 117 1912 30 1911 12 1915 28 1915 68 1918 42

El nombre de pertinences equival al d’hectàrees, el que dóna idea de l’extensió de les concessions. Font: ANC, 1-641. desenvolupa un segon supòsit, el de guerra civil, un aixecament dels “muntanyencs” on l’exercit espanyol hauria d’atacar aquest territori, i finalment en el sisè apartat, s’estudia les condicions morals dels habitants. L’estudi consta de vuitanta pàgines i s’acompanya d’un mapa a escala 1:100.000: http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000097701&page=1 .

–234–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

Figura 5. Representació de les principals concessions mineres a la zona de Peguera

Concessions amb els seus límits (en color blau) on es pot veure com encaixen entre si i la zona que ocupen. El plànol està elaborat amb les corbes de nivell de la base topogràfica de l’ICGC i l’aixecament planimètric de 1926 de l’Instituto Geográfico y Estadístico, d’on s’extreu la representació del riu Llobregat, el nucli de Cercs, els antics camins i els límits municipals (en línia vermella discontínua) de Fígols i Cercs. Elaboració pròpia.

Probablement amb la informació que ens dóna algun dels plànols ja puguem veure aquesta configuració que buscàvem (fig. 4), no obstant, si apleguem els diferents plànols de demarcació podem confegir un plànol més extens. En aquest cas es tracta de la suma de diferents plànols, de manera que es conforma un mosaic amb encaix entre les seves parts perfectament definit gràcies a la precisió dels aixecaments de delimitació minera.

4. Conclusió A mode de recapitulació, es pot dir que hem vist que l‘activitat de la mineria a finals del segle xix i principis del xx viu un moment d’esplendor que genera gran quantitat d’expedients de concessió de mines.

Que la legislació minera d’aquest moment regula la mineria de forma “lliberal” i que aquesta regulació afavoreix una gran profusió de sol·licituds de concessions mineres.

Hem vist també que els plànols de demarcació que s’utilitzaven per a la delimitació de les zones explotables, formen part de molts dels expedients de mines i estan traçats amb unes regles uniformes, donant detalls topogràfics del territori en el moment de la concessió.

–235–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 223-236 Les concessions mineres i l’estudi del territori (1869-1944)

Oleguer Ribera

Hem repassat la cartografia antiga de què disposem per a l’estudi del territori i hem vist que aquesta és escassa i, per tant, que els plànols de demarcació suposen una font valuosa d’informació, que en alguns casos, són la única documentació planimètrica existent.

Finalment hem fet un breu acostament a l’estudi del territori de Peguera gràcies a la cartografia generada per l’activitat minera. El conjunt de plànols de demarcació ens han permès en aquest cas recrear una visió del nucli i la seva vall en aquest moment de tombant de segle, just abans del començament de l’activitat minera entesa com a explotació industrial.

D’altra banda, de l’estudi realitzat resulta una gran font d’informació, que pot permetre l’exploració de nombrosos indrets. En especial es tracta a més d’informació de gran abast: es fa notar que les prefectures de districte miner eren un organisme estatal i que per tant tindrien representació per tot el territori espanyol.

Bibliografia Capdevila i Subirana, Joan (2005). “Els treballs de delimitació municipal del Instituto Geográfico Nacional a Catalunya, 1909-1930”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 60, p. 45-69.

Chacón, J. I. (1883). “Estudio militar de la cuenca superior del Río Llobregat”. Madrid: Depósito de la Guerra. http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000097701&page=1 Coll Martín, Sebastián; Carles Sudrià i Triay (1987). El carbón en España, 1770-1961: una historia económica. Madrid: Turner.

Estadística minera de España 2013 (2013). Madrid: Ministerio de Industria y Energia. Dirección General de Mineria.

Montaner, M. Carme (1998). “Mapes topogràfics per als projectes hidroelèctrics a Catalunya (1890-1936)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 32, p. 161–174.

Montaner, M. Carme; Francesc Nadal; Luis Urteaga [ed.] (2011). Cartografia i agrimensura a Catalunya i Balears al segle xix. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institut Cartogràfic de Catalunya.

Sudrià i Triay, Carles (1994). L’energia (1911-1984): de l’alliberament hidroelèctric a la dependència petroliera. Història econòmica de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

–236–

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 239-245 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Maria Dolors Garcia Ramon; Anna Ortiz Guitart; Maria Prats Ferret [ed.] (2014).

Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas.

Barcelona: Icaria editorial, 279 p.

El llibre recull dotze aportacions curtes, de no més de quinze planes de text efectiu cadascuna, versades totes elles, de manera franca i directa, sobre la temàtica expressada al títol i subtítol. Les aportacions, convertides en capítols, han estat classificades en tres grans apartats, els quals reflecteixen, a judici de les curadores, l’evolució metodològica i temàtica del Grup de Recerca de Geografia i Gènere (GRGG) del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB): “Los inicios”, “Perspectivas recientes en el estudio del espacio público” i “Introduciendo nuevos paradigmas y metodologías para el estudio del espacio público”. En efecte, la seqüència permet endevinar prou bé la trajectòria científica del grup liderat per Maria Dolors Garcia Ramon des d’inicis del mil·lenni actual, per bé que la trajectòria completa dels estudis de gènere i geografia a la UAB es pot recular fins als anys inicials de la dècada dels vuitanta del segle passat. Les coordenades espai-temps de les citacions bibliogràfiques, les llistes dilatades de les quals rematen cada capítol, en són l’expressió fefaent. Els topants recursius en la sociologia, l’antropologia i, si se’n pot dir així, l’estudi de la percepció del medi construït, més que no pas l’urbanisme, en són les filières temàtiques. Res més lluny d’un genderfest.

Obra de temàtica singular i especialitzada procura encabir de la millor manera la nòmina d’investigadors i investigadores del Grup de Recerca. Així, els dotze treballs monogràfics són signats per vint autors i autores, la qual cosa permet una exhibició prou lícita de la preferència del grup pel treball en equip. Només tres treballs són signats per un sol autor o autora. Altres, apareixen en més d’un treball. Per exemple, les dues primeres curadores del llibre són coautores de quatre aportacions. Però no cal ara fer-ne relació completa. Els lectors d’aquesta notícia ho comprovaran a les cites que dono de cada capítol línies a venir.

Ara, només em resta advertir-los de l’interès dels resums del curriculum vitae acadèmic de cada autor i autora [p. 275-279], un afegit editorial que, més enllà de la seva oportunitat promocional, reforça el deix acadèmic de la publicació.

Enllestida la introducció del llibre pròpiament dita [21-50], feta per les curadores, el capítol títulat “La Barcelona pre- y postolímpica, ¿un ‘modelo’ para la regeneración urbana actual?” [51-60] enceta la primera part: “Los inicios”.

Abel Albet i Maria Dolors Garcia Ramon hi proposen una reflexió sobre el paper que van tenir els espais públics de Barcelona per a generar identitat i fomentar la integració social i cultural dels seus habitants. Evidentment no –239–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 239-245 Ressenyes

deixen per verda la referència al debat sobre el “model Barcelona”, al qual ja s’havia referit el sociòleg Jordi Borja en el pròleg [5-20], per a contextualitzar el punt d’arrencada de les recerques de primera hora dels membres del GRGG. En concret, les tres curadores del llibre ho fan a “La Via Júlia de Nou Barris: un estudio cualitativo y de género de un espacio público en Barcelona” [61-76], Ariadna Cucurella a “Género, edad y diseño en un espacio público: el Parc dels Colors de Mollet del Vallès” [77-92] i Fabià Díaz amb Maria Dolors Garcia Ramon a “Género, discriminación y subversión en el espacio público: una aproximación desde el barrio de Ca n’Anglada” [93-112]. Aporten experiències de recerca de primera mà efectuades a la primera meitat del decenni precedent, les quals valoren positivament uns moviments veïnals que van esdevenir emblemàtics en les lluites socials a Catalunya. No ho és tant, en canvi, el cas gironí desenvolupat per Isabel Salamaña i Anna Serra a “Leer el espacio público desde la experiencia de la ciudadanía: el barrio del Mercadal de la ciudad de Girona” [113-132].

L’evolució de l’ideari epistemològic i instrumental metodològic del GRGG prossegueix a la segona part, “Perspectivas recientes en el estudio del espacio público”, en la qual s’insisteix en la presentació d’experiències de recerca basades en la significació de places i carrers com a àmbits de socialització essencials de les comunitats urbanes. Bona prova d’això és el capítol inicial signat per Mireia Baylina, Anna Ortiz i Maria Prats: “Cotidianidades urbanas de la infancia y la adolescencia en el espacio público” [133-150], basades en treballs de camp efectuats a Sant Feliu de Llobregat i a Manresa. Una fermentació de la sinapsi social troba un lloc explicatiu adient a la Romànica de Barberà del Vallès.

Rosa Cerarols, Fabià Díaz, Maria Dolors Garcia Ramon i Antonio Luna la destrien a consciència en el capítol “Mujeres, barrio y cambios en el uso y la percepción de espacios de vida cotidiana en contextos urbanos desfavorecidos” [151-168]. Reblen el clau sengles capítols referits a dos racons de Barcelona diametralment oposats. Alejandro Armas, Anna Ortiz, Luz Marina García Herrera i María del Carmen Díaz Rodríguez ho fan a “Tres espacios públicos y un deseo: usos e incertidumbres de los procesos urbanos y sociales en el Raval de Barcelona” [169-188] i Armas i Ortiz mateixos, amb Carmen G. Calero i Carmen R. Delgado a “El parque de Diagonal Mar de Barcelona: entre el diseño, la sostenibilidad ambiental y el uso social” [189-208].

Per acabar, “arribem al darrer bloc del llibre, el qual representa un avanç agosarat en la recerca dels espais públics urbans, tant pels seus enfocaments metodològics innovadors com per la novetat dels temes que explora”. És la –240–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 239-245 Ressenyes

presentació que en fan les curadores a la p. 40.1 La flaire anglo que impregna el llibre queda reforçat en el títol d’aquesta part: “Introduciendo nuevos paradigmas y metodologías para el estudio del espacio público”. Així, Maria Rodó-de-Zárate i Mireia Baylina comparen les experiències de joves lesbianes i gais manresans amb les de joves heterosexuals de la mateixa localitat de la perifèria metropolitana barcelonina a “Juventud y heteronormatividad en el espacio público desde una perspectiva interseccional” [209-230] per a concloure sobre la desigualtat d’accés a l’espai públic a causa de la sexualitat. Hanaa Hamdan-Saliba ho fa a “El tercer espacio de las mujeres árabes que viven en Barcelona” [231-250] en relació amb la interconnexió d’aquest segment de la població a la via pública i espais annexos. Finalment, Brais Estévez Villarino s’embranca en la Non-Representational Theory i l’Actor Network Theory per a elucidar els signes de socialització i percepció de l’espai urbà a “Arquitectura, afectos y consenso en la remodelación de la Plaça de Lesseps” [251-274]. A la introducció, les curadores qualifiquen aquest text com “un enfocament molt rebentador i novedós”.

Com he avançat a la introducció d’aquestes línies, el llibre té un abast universitari evident. És per això que cal recomanar-lo, en general, a qualsevol persona de tarannà acadèmic que desitgi seguir de prop l’evolució de la recerca de gènere a les localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona. I goso recomanar-lo especialment als i les estudiants iberoamericans –és simptomàtica la inclusió d’un mapa de la Mediterrània [p. 48] per a situar-hi el Principat– per a conèixer l’estat dels estudis de gènere que informa els programes dels cursos de postgrau de la UAB especialitzats en la matèria, impartits, a més a més, per una bona colla dels autors i autores del llibre.

Pau Alegre

1. Versió catalana de P. Alegre; molt fàcil de fer, val a dir, de tot el llibre.

–241–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 239-245 Ressenyes

Oriol Nel·lo (2012).

Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña.

València: Tirant Humanidades, 256 p.

En aquest llibre, el professor Oriol Nel·lo recopila, amplia i perfecciona allò que ens havia explicat del territori i de la seva governabilitat al llarg dels anys de la seva estada al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya com a secretari per al Planejament Territorial (20032011). Ho va fer en llocs molt diversos, davant públics amb major o menor profunditat acadèmica, però que, en qualsevol cas, sentien i experimentaven la problemàtica territorial de Catalunya com a cosa viva i canviant en el temps i en l’espai. La tribuna de la Societat Catalana de Geografia i la revista Treballs no van restar al marge de la projecció pública d’Oriol Nel·lo des de bon començament del seu compromís amb la ciutadania catalana, ben bé des de finals dels anys vuitanta, quan va prendre les regnes de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona, inspirat per Pasqual Maragall. A la seva plana del Directori de l’Obrador Obert SCG podreu sospesar l’abast de la seva projecció com a polític.

Convé recordar que l’autor sempre ha procurat relacionar la demanda de coneixements territorials de la societat amb les capacitats dels geògrafs i les geògrafes per explicar la complexitat de la societat, resoldre’n els conflictes i fer propostes per a la seva millora. Per això mateix, el lector no s’haurà d’estranyar que al llarg de l’exposició de les polítiques territorials impulsades i aplicades a Catalunya durant el període 2003-2010, aprofiti l’ocasió per obrir el debat sobre el balanç de l’experiència i per definir quines són les polítiques urbanes, ambientals i territorials necessàries en els moments actuals i futurs. El debat resulta tant més necessari quan els efectes de la crisi estan comportant, en molts aspectes, un empitjorament de les condicions de vida urbana (pel que fa a la degradació de barris, a l’accés a l’habitatge, a la capacitat d’intervenció de les administracions públiques) i s’estan plantejant propostes que representen un retrocés respecte els avenços dels darrers anys (com per exemple, la revisió de les lleis de costes o del sòl de l’Estat, o la congelació de la Llei de barris a Catalunya).

Oriol Nel·lo no desplau els auditoris. Perquè sap molt bé com arribar-hi, una habilitat en la qual excel·leix. A més a més, l’entregent inesgotable del qual fa gal·la tothora i arreu, li permeten efectuar delegacions de funcions i feines amb una mà esquerra envejable. Així per exemple, només uns mesos després de la seva sortida del govern de Catalunya, podia oferir un dilatat cicle de conferències –dotze conferenciants de primera fila– en el marc del Màster d’Estudis Territorials i de la Població del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual va gaudir d’una acollida excel·lent.

Precisament, sota el títol “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” el cicle va –242–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 239-245 Ressenyes

oferir una panoràmica de la metodologia i l’aplicació pràctica dels instruments de planificació territorial vigents aleshores (2012) a Catalunya, exposada per bona part dels experts i tècnics que sota la seva direcció havien tingut un paper rellevant en la seva elaboració i aplicació. És allò que a la mateixa època, si fa o no fa, publicaria en el llibre Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña.

Tots els capítols del llibre són titulats per partida doble: del general al particular, el tema i la seva concreció, l’acció i la reacció, l’acadèmia i l’administració... El títol mateix del llibre tampoc no defuig els dos puntets (:). Bé hauria de citar-se com Ordenar el territorio: la experiencia de Barcelona y Cataluña.

Potser els dos capítols que enceten la recopilació, “El punto de partida: los retos territoriales y las bases de las políticas públicas” i “Una visión colectiva para la ordenación del espacio: el planeamiento territorial”, siguin els de to més general, més propers al manual d’ordenament del territori que els lectors incauts poden haver ensumat de l’enunciat de la primera part del títol. A partir del tercer, i fins a l’antecedent a l’“Epílogo”, els capítols són dedicats a detallar les polítiques i instruments desenvolupats per Nel·lo al capdavant de la Secretaria per al Planejament Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) de la Generalitat de Catalunya.

Els processos d’interdependència es manifesten, a parer d’Oriol Nel·lo, en les dinàmiques metropolitanes, les quals configuren la seva realitat territorial ben bé des de fa cinquanta anys. És un fenomen nou, generador de problemes i desajustos, els quals precisen, també, nous instruments per al seu bon govern.

A l’article “La ordenación de las dinámicas metropolitanas: el Plan Territorial Metropolitano de Barcelona” procura explicar com aquest instrument podria reconduir els conflictes, més que no pas obviar-los, per camí dreturer.

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, enllestit el 2010, era, però, una peça més, i per més significativa que hom vulgui, de la fornada d’instruments d’ordenament territorial, dels quals Nel·lo passa revista a “Los planes directores urbanísticos: una nueva generación de planes”. El caràcter innovador d’aquests plans es deriva, en primer lloc, del seu abast territorial. Es tracta, en tots els casos, de plans d’àmbit supramunicial, destinats a orientar i coordinar el planejament local per tal que pugui fer front a les dinàmiques de transformació del territori, dinàmiques que, com és ben sabut, integren espais cada cop més amplis. En segon lloc, els plans són innovadors pel seu contingut, ja que volen donar una resposta de conjunt a la problemàtica dels assentaments, les infraestructures i els espais oberts, trencant, així, les aproximacions sectorials. Finalment, els plans són innovadors pels seus objectius d’assolir una major sostenibilitat ambiental, eficiència econòmica i integració ciutadana a través de la compacitat formal, la complexitat funcional i la cohesió social dels assentaments. Les línies mestres d’aquests projectes havien de ser l’articulació d’un territori complex, amb espais diversos i complementaris; la urbanització compacta que s’allunya dels processos de dispersió territorial, consumidors de sòl en excés i generadors –243–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 239-245 Ressenyes

de conflictes de mobilitat; la defensa de la integració social que eviti el sorgiment d’àrees de segregació.

Com Oriol Nel·lo ha observat en algun altre lloc, el clima, l’orografia i la persistent humanització del territori s’han conjugat per crear, en el litoral català, alguns dels paisatges més atractius i prestigiosos del Mediterrani, paisatges que contenen valors extraordinaris d’índole patrimonial, ambiental i econòmica. No obstant això, l’avenç urbanitzador ha transformat de manera tan notable les costes que alguns d’aquests valors poden veure’s avui en un notable perill. Davant aquesta situació, el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar (2006) el Pla director urbanístic del sistema costaner, amb l’objectiu d’assegurar la sostenibilitat ambiental, el patrimoni cultural i la viabilitat econòmica del litoral català. L’autor ho rememora i analitza a “Repensar la urbanización del litoral: el Plan director urbanístico del sistema Costero”.

Una de les actuacions més reeixides de l’etapa de govern d’Oriol Nel·lo és la d’haver sabut canalitzar de forma operativa i jurídica les directives de la Unió Europea sobre Paisatge. El suport envers la creació i rebliment de competències de l’Observatori del Paisatge n’és bona prova. Ens trobem, altra volta, davant d’un esforç per a la superació de l’academicisme d’una temàtica compartida, entre altres, per disciplines com la filosofia, l’art, la literatura, l’arquitectura, l’urbanisme i la geografia, en un instrument de política territorial positiu i, en concret, per a recolzar els instruments urbanístics locals i generals. És així perquè, segons Nel·lo, la intensitat i la direcció dels canvis socials al llarg de l’últim segle ha comportat una accelerada transformació dels paisatges; tant, que en el curt termini d’una vida un lloc pot esdevenir diversos paisatges. Els fluxos globals comuns alteren els paisatges de referència de cada col·lectivitat i tendeixen a banalitzar-los, a desproveir-los de singularitat, a unificar-ne el caràcter, de manera que esdevenen en molts casos indistingibles els uns dels altres. Totes aquestes transformacions i el sentiment de pèrdua del paisatge com a element d’identitat, davant d’aquesta situació conflictiva, el que cal és gestionar el paisatge i evitar l’impuls conservacionista. Segons Nel·lo, “en comptes de maldar per conservar estàtics uns pocs paisatges determinats, hem d’aconseguir que la transformació del paisatge en conjunt sigui compatible amb el manteniment i fins i tot l’exaltació de valors que conté” i que, per això, “són necessàries noves polítiques territorials i ambientals”. Tot això ho va exposar en el seu discurs d’investidura com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans –244–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 239-245 Ressenyes

(2012) i és la base de l’article “De la conservación a la gestión del paisaje: la ley del paisaje”.

El model d’ús i ocupació del territori en les societats urbanes més avançades s’ha caracteritzat en els últims trenta anys per un procés d’explosió urbana de dimensió territorial. El creixement s’ha produït d’una manera extensiva i dispersa sobre el territori, i en algunes àrees s’ha caracteritzat per la baixa densitat. La regió metropolitana de Barcelona i el conjunt del litoral català constitueixen un exemple significatiu d’aquests processos. Ho explica a “La gestión de la urbanización de baja densidad: la ley de urbanizaciones” per a introduir les eines jurídiques que en aquest domini de l’ordenament territorial va endegar el govern de la Generalitat de 2003-2011. El tarannà socialdemocràta es va manifestar, també, en les propostes de creació de sòl per a habitatges socials i de renovació urbana. Els articles “La renovación del planeamiento urbanístico: suelo, ciudad, vivienda y buen gobierno” i “Los retos de la rehabilitación urbana: la ley de barrios” són una bona revisió de la temàtica.

Noves problemàtiques territorials, nous reptes socials, noves propostes de solució. Just abans de prendre possessió de la comesa política que rau rere el llibre Ordenar el territorio, Oriol Nel·lo va afirmar, amb raó, que els conflictes territorials que es poden identificar avui en dia a Catalunya [2003] són molt diferents d’aquells que es van enregistrar al voltant de les dècades de 1960 i de 1970, els quals es derivaven bàsicament de la demanda de serveis i d’equipaments per part de la població urbana. Ester Nasarre ho va deixar ben registrat en la crònica de la conferència que l’autor del llibre va dictar a la SCG com a cloenda del curs 2002-2003. Gairebé deu anys després, Ordenar el territorio : la experiencia de Barcelona y Cataluña també ve a ser el lliurament de la feina feta.

Pau Alegre

–245–

CRÃ&#x2019;NICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 249-250 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Anna Borbonet i Macià (1935-2016).

Toponomista de l’Institut Cartogràfic de Catalunya Miquel Parella

Responsable de toponímia Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

L’Anna Borbonet va entrar a l’Institut Cartogràfic de Catalunya l’any 1984 i hi va ser fins a la seva jubilació, l’any 2000. Durant aquells anys va treballar en la toponímia de les diferents sèries cartogràfiques de l’institut i també hi va col·laborar revisant i redactant textos i notes.

Considerant que el seu univers vital es trobava íntimanent lligat a l’excursionisme, la tasca que va fer amb els mapes al davant es movia, també, al voltant d’aquesta passió. En aquest sentit, un dels treballs que més la van ocupar els primers anys –la revisió de la toponímia dels mapes a escala 1:25 000 de l’Instituto Geográfico Nacional– era com la continuació d’aquella experiència territorial de sortides i excursions traslladada a l’interior de l’oficina. El coneixement del país i el record de tants llocs trepitjats l’havien ajudat més d’un cop en la resolució de dubtes i conflictes derivats de l’emplaçament de noms als mapes.

Sovint duia a la feina els seus quadernets de camp, que repassàvem com incunables.

En tenia molts. Llibretes de butxaca amb anotacions manuscrites on hi detallava les seves sortides: l’itinerari seguit, els temps de pas, les trobades amb estadants del lloc, i, esclar, topònims.

Aquests quadernets havien estat el darrer recurs davant Mount Étoile (Valais) 3.370 m (1973) Foto: Josep Borbonet localitzacions o denomina–249–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 249-250 Anna Borbonet i Macià (1935-2016). Toponimista de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

Miquel Parella

cions de difícil solució. Si recordava que en una o altra sortida havia visitat l’indret, l’endemà es presentava a la feina amb el corresponent quadern de camp.

Atès que els quaderns també recollien anotacions sobre el parlar de la gent i sobre les converses que hi tenia, sovint esdevenien origen de debats lingüístics i erudicions al voltant del lloc en qüestió.

La tasca pròpiament cartogràfica va venir marcada per la transició tecnològica que es va viure aquells anys. Als seus inicis laborals, moltes tasques vinculades a la toponímia cartogràfica encara eren manuals: la retolació dels noms es feia a mà, amb traçadors de tinta de diferents colors segons si es tractava de topònims corresponents a instal·lació humana, a orònims o a hidrònims. Un món que s’extingia davant l’empenta dels entorns digitals. Una tasca que avui, vista a distància, ens enllaça directament amb el treball artesà dels primers cartògrafs.

Els noms de lloc els acompanyava amb aportacions botàniques i fotogràfiques.

En aquest darrer cas, a través dels anys de col·laboració amb el CEC treballant a l’arxiu corresponent a l’estudi de la masia catalana. En resum, la translació del seu univers de passions personals a la feina li va permetre d’enriquir noms i mapes; un llegat que perviu encara avui.

L’afecció d’Anna Borbonet a la fotografia.

Esquerra: vall de Llémena (1970). Dreta: sortida de la SCG a la via romana del Capsacosta (2011)

Foto: Josep Borbonet –250–

Foto: Jesús Burgueño

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 251-254 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Simpòsium de joves investigadors en Geografia 2016 Comitè Organitzador del SIJIG Entre el 26 i el 28 d’octubre de 2016 va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona el Simpòsium de Joves Investigadors en Geografia (SIJIG), organitzat per un Comitè format per 12 doctorands en geografia de la mateixa universitat.1 Tenint com a antecedents les trobades anuals de joves geògrafs que se celebren a l’Estat espanyol des de 1978, el SIJIG va comptar amb el suport del programa de Doctorat en Geografia, Planificació Territorial i Gestió Ambiental de la Universitat de Barcelona, l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el Col·legi de Geògrafs-Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, l’Instituto Geográfico Nacional i la Societat Catalana de Geografia.

El lema de l’esdeveniment va ser “Entre la diversitat i la integració: la resiliència dels estudis en geografia”. Partint de la creixent complexitat i incertesa que ens envolta, l’objectiu era reflexionar sobre les eines que ens ofereix la geografia per comprendre el món on vivim, com a pas imprescindible per afrontar els grans reptes que la societat té plantejats.

Per a tal fi, es va convocar a estudiants i professionals que desenvolupen les seves primeres recerques en el camp d’estudis de la geografia, independentment de la seva formació. En total, va participar una cinquantena de joves investigadors i investigadores, la institució de procedència i la nacionalitat dels quals es mostra en les figures 1 i 2. Tenint en compte també els assistents a les diferents sessions del Simpòsium, la concurrència va superar amb escreix la xifra de 100 persones.

La conferència inaugural va anar a càrrec del Dr. Sergio Moreno Redón, investigador postdoctoral a la Universidade Estadual Paulista – Campus Presidente Prudente (Brasil), i versà sobre “El paper de la geografia a les disciplines científiques i la missió dels geògrafs en els reptes de la societat actual”. Aquesta conferència va donar pas a un total de 8 sessions temàtiques, en les quals els 1. El Comitè Organitzador del SIJIG ha estat format per Meritxell Alcañiz Puig, Laia Arbiol Roca, Míriam Domínguez Segarra, Marcos Francos Quijorna, Meritxell Gisbert Traveria, Justino Losada Gómez, Eduard Montesinos Ciuró, Àlex Morcuende González, Bárbara Polo Martín, Joan Romero Torres, Carlos Sánchez García i Albert Santasusagna Riu.

–251–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 251-254 Simpòsium de joves investigadors en Geografia 2016

Comitè Organitzador del SIJIG

comunicants van disposar de 15 minuts per presentar el seu treball i es va reservar la darrera mitja hora per al debat.

Figura 1. Institució de procedència dels participants per estats

Figura 2. Nacionalitat dels participants

La conferència inaugural va anar a càrrec del Dr. Sergio Moreno Redón, investigador postdoctoral a la Universidade Estadual Paulista – Campus Presidente Prudente (Brasil), i versà sobre “El paper de la geografia a les disciplines científiques i la missió dels geògrafs en els reptes de la societat actual”. Aquesta conferència va donar pas a un total de 8 sessions temàtiques, en les quals els comunicants van disposar de 15 minuts per presentar el seu treball i es va reservar la darrera mitja hora per al debat.

La primera es va anomenar “La gestió del medi natural” i va ser moderada pel Dr. Filipe Carvalho. En la discussió es va posar èmfasi en la necessitat de detectar els agents participants en la gestió del medi i el joc d’interessos que s’hi produeix, fet que va donar peu a debatre sobre la manera d’abordar l’estudi de la relació entre medi i societat.

–252–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 251-254 Simpòsium de joves investigadors en Geografia 2016

Comitè Organitzador del SIJIG

La segona sessió, titulada “Aportacions als estudis urbans”, va comptar amb la moderació del Dr. Lluís Frago. Al final de la sessió va sorgir el debat sobre la innocència, o no, del mètode que escull l’investigador en ciències socials i sobre els seus objectius, entre els quals es va esmentar els d’explicar, proposar i transformar la realitat.

La tercera sessió va versar sobre “Turisme i desenvolupament local” i els participants van establir un diàleg, amb un gran diversitat de casos d’estudi des del punt de vista geogràfic, sobre el concepte de desenvolupament. La moderadora de la sessió, la prof. Roser Rodríguez Carreras, va encetar aquesta discussió preguntant-los com concebien el desenvolupament: per a què i per a qui.

La quarta sessió, moderada pel Dr. Esteve Dot, va tractar els “Enfocaments metodològics de l’anàlisi territorial” i va oferir aportacions de treballs des de diferents paradigmes geogràfics. El debat final es va desenvolupar al voltant de conceptes com la participació ciutadana i el desenvolupament sostenible.

La cinquena sessió es va titular “Estudis aplicats en cartografia” i va ser moderada per la Dra. Alaitz Zabala. Es van presentar diverses tècniques que mostraren la capacitat de la cartografia per encapçalar les aplicacions de la geografia, independentment del camp d’estudis on s’apliqui.

En la sisena sessió es van presentar diverses “Tècniques en l’estudi del clima” moderades per la Dra. Shifa Mathbout. Va quedar palesa la necessitat d’abordar qualsevol estudi en geografia des d’una perspectiva multiescalar, sigui quina sigui la tècnica que s’aplica en la recerca.

La setena sessió, titulada “Visions del paisatge”, va ser moderada per la Dra. Amanda Fadigas i s’hi van aportar reflexions sobre el paper cabdal dels valors socials en la construcció del paisatge i els procediments que s’han elaborat per a identificar-los i gestionar-los de la forma més eficaç.

En la vuitena i darrera sessió, que es va anomenar “Planejament urbà i territorial” i va ser moderada pel Dr. Aaron Gutiérrez, es va discutir sobre els límits de la planificació: Figura 3. Desenvolupament de la Mapping party fins a on pot arribar tenint en compte el context social, econòmic, polític i cultural en el qual s’aplica.

A més de les sessions temàtiques, el SIJIG va comptar amb dos altres espais de treball: una activitat exterior per cartografiar el barri del Born de Barcelona utilitzant les noves tecnologies, que es va anomenar Mapping party, i una cloenda en –253–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 251-254 Simpòsium de joves investigadors en Geografia 2016

Comitè Organitzador del SIJIG

forma de taula rodona que va comptar amb la participació de professionals de renom en el camp de la geografia del nostre país com Joan Capdevila Subirana, Sergi Cuadrado Ciuraneta, Carme Montaner Garcia, Anna Ortiz Guitart i Ernest Ruiz Almar.

Pel que fa a la Mapping party, es va seguir un recorregut pel nucli antic de Barcelona acompanyat de les explicacions, sobre terreny, d’alguns membres del comitè organitzador (figura 3). L’objectiu va ser recollir informació de diversos punts històrics del barri del Born amb l’ajuda de l’aplicació per a dispositius mòbils Catalunya Offline, per a després tractar-la amb l’eina on-line Instamaps.

A més, a partir de les fotografies que van fer els participants, es va fer una modelització 3D de la reconstrucció moderna de l’arc de l’aqüeducte romà situat a la plaça Nova (fig. 4).

Quant a la taula rodona, es va demanar als participants que expliquessin els escenaris de futur que vaticinen per a la geografia. Es va discutir sobre la situació acadèmica i professional de la disciplina i el debat va girar entorn a dues idees fonamentals, que van estretament relacionades.

A saber: que el gran repte de la geografia és fer aportacions rellevants en un context en el qual es fa anàlisi geogràfica des d’altres disciplines. Serà el conjunt d’aquestes aportacions el que permetrà que el diàleg esdevingui genuïnament interdisciplinari.

Per altra banda, que és molt important l’assoliment d’una bona formació en geografia a secundària i a la universitat. Altres disciplines atrauen estudiants perquè estudien a peu de carrer les problemàtiques socials. El risc de la geografia és oblidar la seva dimensió social i humanística, imprescindible per afrontar la complexitat i la incertesa que pretén explicar.

Degut a l’enorme profunditat dels temes proposats per cadascun dels participants al SIJIG 2016, ja siguin conferenciants, comunicants, moderadors o assistents, el comitè organitzador ha valorat de forma molt positiva la trobada i creu que és necessària l’organització de futurs simpòsiums de joves investigadors en geografia.

Figura 4. Desenvolupament de la Mapping party

–254–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 255-258 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Sortida a l’alta Garrotxa Jaume Feliu L’alta Garrotxa va ser el destí de la darrera sortida de primavera de la Societat Catalana de Geografia, una sortida de dos dies realitzada el divendres 10 i el dissabte 11 de juny de 2016. L’alta Garrotxa és el nom com s’ha conegut tradicionalment aquest territori del Prepirineu oriental, de relleu abrupte, poc accessible, de condicions dures per a la vegetació (a causa del substrat calcari que no reté la humitat), i de condicions dures també per al poblament, tradicionalment poc dens, i avui dia en una fase avançada de despoblació. És un territori que veu potenciada la seva característica de “feréstec” gràcies a proximitat amb la plana d’Olot, l’altre cara de la comarca de la Garrotxa, que disposa d’unes condicions físiques que permeten un assentament humà molt més dens i conforma un paisatge ben diferenciat.

Els relleus de la subcomarca de l’alta Garrotxa abasten tres comarques: el Ripollès, la Garrotxa i l’Alt Empordà, i així va ser considerat en la definició dels límits de l’Espai Natural Protegit de l’Alta Garrotxa. L’Espai comprèn 32.875,59 ha i està gestionat pel Consorci de l’Alta Garrotxa, format per onze municipis que tenen superfície inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural.

L’objectiu de la sortida era viure l’experiència de trepitjar el relleu tortuós, conèixer diferents aspectes de la vegetació i de les formes de vida d’aquest indret, i conèixer quines han estat les accions de gestió de l’espai natural protegit.

El divendres a la tarda els assistents sortien de Barcelona i arribaven al vespre a Tortellà, la població escollida per fer de camp base per a la sortida. La vila de Tortellà se situa als límits de l’espai de l’alta Garrotxa, al peu dels contraforts que configuren la subcomarca. Es troba assentada damunt d’un altiplà que permet contemplar de ben a prop i accedir a molts dels cims coneguts de l’alta Garrotxa: el Mont, Bestracà, Bassegoda, Comanegra... L’allotjament per passar la nit fou, precisament, l’Hostal de l’Alta Garrotxa, un hostal clàssic de Tortellà que temps enrere era conegut per “Ca la Seca”. Aquest hostal i d’altres –255–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 255-258 Sortida a l’alta Garrotxa

Jaume Feliu

–256–

Foto: Jesús Burgueño

que existien, donen fe del dinamisme econòmic i productiu de Tortellà en el passat. Un poble on s’hi produïen utensilis de fusta (culleres de boix), sabates (“Xiruca”), tèxtil, maquinària, i es comerciava amb les poblacions veïnes del cantó francès. Avui en dia encara resten diverses fàbriques, en bona part hereves d’aquest passat. Abans de fer nit a l’Hostal, la comitiva va fer una volta pels entorns de la població on es passà per la plaça del Mercat, els safarejos públics, l’antic Sindicat Agrari i la Societat el Casino de Tortellà, una entitat encara ben activa. Posteriorment s’anà a sopar al Cafè Roc, seu efectivament d’un altre antic hostal de la població.

El dissabte, havent esmorzat, el grup va sortir de matí cap a Sadernes, el punt de partida de l’excursió a peu que ens portaria a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja, destí final de la caminada. Sadernes s’ha convertit en el punt de sortida de nombrosos excursionistes i visitants d’aquest espai. S’hi troba un hostal, un càmping i la seu del Consorci per a la protecció i la gestió de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa, en unes dependències del conjunt de l’església Explicacions de Josep Vila, Inès Carrillo i Jaume Feliu, de Santa Cecília. A a l’inici de la passejada Sadernes es van afegir al grup de la SCG els experts que farien de guia durant la caminada. En primer lloc en Josep Vila, professor de Geografia de la Universitat de Girona, on imparteix assignatures com Biogeografia o Gestió d’Espais Naturals Protegits.

Va fer la seva tesi doctoral sobre l’Espai Natural de l’Alta Garrotxa. En segon lloc la Inès Carrillo, geògrafa formada a la Universitat de Girona i directora de l’equip tècnic del Consorci de l’Alta Garrotxa des de la seva creació fins el 2012.

Amb aquest immillorable equip de guiatge, va començar la caminada en el punt d’interpretació de Sadernes. Vila i Carrillo explicaren el procés de creació i delimitació de l’Espai Natural, l’organització del Consorci, les característiques geogràfiques de l’alta Garrotxa, l’evolució de la vegetació i el poblament. El grup va poder comprovar l’èxit de visitants que té aquest indret, ja que l’aparcament habilitat a Sadernes es trobava ple de cotxes deixant excursionistes, escaladors, barranquistes, banyistes... L’alta freqüentació, i la seva gestió, és precisament un dels reptes que té el Consorci en l’actualitat.

El camí que enfila cap a Sant Aniol ressegueix la riera del mateix nom. Al principi el camí és una pista transitable i va resseguint, ara a la dreta a l’esquerra, la riera gràcies a diversos ponts. En l’indret anomenat Passant d’en Roca, la

Treballs de la SCG, 82, 2016, 255-258 Sortida a l’alta Garrotxa

Jaume Feliu

Foto: Cèsar Pasadas

Foto: Jesús Burgueño

pista s’estreny perquè la riera s’escola per un estret congost, que en dies abundants d’aigua com aquest, ofereix una meravellosa vista i una sorollosa fressa d’aigua corrent. I és que el dies anteriors a la sortida la pluja va ser molt abundant a la Garrotxa i això féu que la riera de Sant Aniol baixés molt plena. De fet, Els safarejos de Tortellà aquesta abundància d’aigua va complicar més endavant el seguiment del camí per arribar a Sant Aniol.

Arribats al pont d’en Valentí, deixàrem la pista i creuàrem el pont. Allà el grup saludà en Korbi, un jove alemany que ha restaurat l’antic hostal de “Ca la Bruta” i l’ha convertit en habitatge i centre d’activitats de natura, especialment d’escalada. Un exemple dels nous habitants de l’alta Garrotxa. A partí d’allà seguírem un corriol ben fressat i molt planer que puja riera amunt. Aquest camí va travessant la riera en diversos punts, sense que hi hagi ponts o altres estructures per creuar-lo. Normalment la riera no baixa amb tanta aigua i es poden creuar els passos a mode de passallís, recolzant-se en algunes pedres fermes. Però aquesta no era la situació en aquells dies, i no hi havia altra forma de travessar el curs d’aigua, diverses vegades, sense mullar-se completament els peus. Això va fer replantejar-se el fet de seguir endavant amb l’excursió o dirigir-nos cap un altre indret. Finalment, però, la il·lusió d’arribar a Sant Aniol va ser prou forta per decidir tirar endavant. I és que realment hi ha molt poques ocasions de gaudir de l’exuberància de l’espai en un dia com aquell, amb una vegetació primaveral tant ufanosa i amb la riera ben rica i plena d’aigua.

Després de travessar dos cops la riera el grup arribà al Gomarell, una esplanada del llit del riu convertida en la petita resclosa, que recull l’aigua de boca per a les poblacions de la vall del Llierca (Sales, Tortellà, Montagut, Argelaguer i part de Sant Jaume).

Al Gomarell també Cap problema, però: només calia mirar de no relliscar

–257–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 255-258 Sortida a l’alta Garrotxa

Jaume Feliu

s’hi troben amuntegats una colla de sacs amb materials de construcció que els excursionistes agafen i carretegen fins a l’ermita de Sant Aniol. Aquesta és una acció promoguda per l’associació Amics de Sant Aniol d’Aguja per recuperar i reconstruir el refugi que ja havia existit davant l’ermita, situada en un indret inaccessible per al trànsit rodat. Seguint doncs la consigna, alguns assistents van carregar el sac a l’esquena fins l’ermita. I finalment el grup arribà a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja, ja a l’hora de dinar, i tothom pogué asseure’s, treure el picnic i escoltar les explicacions de Josep Vila sobre el tipus de vegetació i fauna d’aquella zona. Davant d’un espai amb tanta densitat de vegetació, gairebé d’aspecte salvatge, sorprengué l’afirmació que aquell espai, com gairebé la majoria de l’alta Garrotxa, patia d’una important desforestació fa només cent o cent cinquanta anys, pel carboneig i altres activitats de tala. Aquest paisatge desforestat, recordava Vila, es troba molt ben descrit en l’entranyable novel·la La Punyalada, de Marià Vayreda. Un dels moments més emblemàtics de la novel·la, per cert, succeeix a Sant Aniol d’Aguja mateix, durant la celebració de “l’Aplec dels Francesos”. Ja imaginàvem l’Esparver festejant la Coralí.

Havent dinat, un petit grup va remuntar encara més el camí per arribar a l’impressionant Gorg Blau, mentre que la resta d’assistents van començar la baixada de tornada cap a Sadernes. Restava encara tornar a mullar-se els peus creuant diversos cops la Riera. A aquella hora de la tarda, a més, començava a tronar, tot i que no va començar a ploure fins que ja arribàvem de nou a Sadernes. D’aquesta manera acabàvem la sortida, amb una sensació plaent de frescor, sabent del cert que aviat començaria l’estiu i que la seva escassetat habitual d’aigua modificaria el paisatge del que havíem gaudit tota aquella jornada.

–258–

Foto: Delfí Sabartés

Els assistents a la sortida, al peu de l’ermita de Sant Aniol d’Aguja

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 259-262 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

La vall de Lord Cèsar Pasadas

Foto: Cèsar Pasadas

La vall de Lord és una històrica comarca natural situada al nord-est del Solsonès, en els límits amb el Berguedà. És un país de muntanyes abruptes on la toponímia ho resumeix gairebé tot: ressalten els colls i caps, els tossals i les moles, les roques i els puigs, les costes i les comes, etc. És una comarca on els seus habitants han mantingut més fluxos amb la capital del Berguedà i del Bages que amb la que els hi correspon administrativament per pertànyer al Solsonès. A la capçalera del Cardener, és una vall amb llogarets i viles que han protagonitzat revoltes històriques i que encara avui dia ens n’arriben rumors.

Una contrada, en definitiva, ben peculiar i interessant que ben mereix una visita.

Així les coses, els nostres consocis no podien obviar aquest territori i calia una aproximació per fer-hi un tastet introductori tot aprofitant una sortida de tardor. El 22 d’octubre del 2016, doncs, vàrem posar rumb cap a Solsona per tal de recollir socis d’altres punts de la nostra geografia i escalfar motors tot fent-hi un mos; i, és que la climatologia volia fer-nos la guitza amb uns núvols densos i un plugim fred que amenaçava una sortida passada per aigua.

–259–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 259-262 La vall de Lord

Cèsar Pasadas

Foto: Cèsar Pasadas

Acompanyats en tot moment pels núvols i una pluja molt minsa, vàrem encarar cap a coll de Jou per la LV-4241, una carretera construïda durant la II República i que s’estira fins a Sant Llorenç de Morunys on connecta amb la que ve de Berga, les dues connexions viàries històriques de la vall.

En arribar al punt mes alt de la carretera (1.460 m), els assistents prou carregats de valor i curiositat vàrem caminar cap al mirador de la Creu del Codó, llavors sí, una bona estona sota la pluja, fet que impedia veure el paisatge imponent de la serra de Busa i els Bastets però que ens va regalar una estampa ben curiosa de núvols, boires i rocam més pròpia de la narrativa i pictòrica nipona que de casa nostra. La Montse Vilalta, geòloga i emprenedora de Divulgalord intentà fernos-hi cinc cèntims dels aspectes geològics més interessants del lloc però vàrem haver d’optar per aprofitar els pocs moments sense pluja i fer cap a l’autocar tot El grup al Mirador de la Creu del Codó tornant caminant.

Posàrem rumb cap a la capital de la contrada, Sant Llorenç de Morunys, i aquí sí, ja resguardats de les inclemències meteorològiques, la Montse Vilalta ens explicà amb tot luxe de detalls i en un to didàctic la fantàstica geologia de la comarca al Museu de la Vall de Lord.

Aquest edifici, dins les dependències del l’antic monestir de Sant Llorenç de Morunys, és també la seu de l’Associació Cultural de la Vall de Lord. En Francesc Regàs, un portaveu d’aquesta entitat, ens posà al dia de la història de la Vall, sobretot de Sant Llorenç de Morunys, en un discurs extens i apassionant que va fer descobrir als assistents que els seus pobladors eren una societat desenvolupada de manera un xic autònoma donada la seva aïllada situació geogràfica. Des de

Foto: Cèsar Pasadas

Explicacions de Montse Vilalta al Museu de la Vall de Lord –260–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 259-262 La vall de Lord

Cèsar Pasadas

Foto: Cèsar Pasadas

rebel·lions, guerres, migracions, revoltes, i fins i tot la crema de la vila, fins a referèndums contemporanis per canviar de comarca o desobediències cíviques en temes polítics actuals han conformat l’esperit i l’empenta d’aquesta gent vinguts del sud de França per repoblar aquestes contrades, segons ens explicà Regàs, on s’assentaren i crearen una indústria important del drap anomenat piteu, nom amb el que ells mateixos actualment es denominen (només els nascuts al territori, però). A l’interior del museu vàrem poder veure alguns d’aquests draps piteus i uns telers antics.

La visita a la formidable església del nucli clos, amb el pictòric retaule gòtic del Sant Esperit –obra de Pere Serra del segle xiv– i l’espectacular altar Les fonts del Cardener barroc de la Mare de Déu dels Colls –obra de Josep Pujol del segle xviii–, ens va dur a sortir pel portal de la Canal direcció a l’hostal Casa Joan, on un abundant dinar de muntanya va fer carregar energies per afrontar la tarda, ja sense pluges.

Així, vàrem fer camí cap a les fonts del Cardener, un idíl·lic i conegut indret al terme de la Coma i la Pedra, prou turístic dècades ençà, que és considerat el naixement d’aquest afluent del Llobregat. Les bòfies, rasclers i fissures de la roca calcària del massís del Port del Compte, infiltren l’aigua de la pluja i la neu fins que en topar amb les capes impermeables d’argiles aquesta aflora a la superfície. Des del naixement oficial del riu, un Camí Verd de poc més de 7 quilòmetres uneix la surgència amb la vila de Sant Llorenç de Morunys; un petit grup d’agosarats caminadors varen testar les condicions i atractius d’aquesta ruta pedestre mentrestant la resta ens vàrem dirigir cap a la capital de la contrada en autocar.

Un cop a Sant Llorenç de Morunys, la Sala de Plens del consistori es transformà en una animada taula rodona entre els assistents, alguns representants municipals, agents turístics i emprenedors locals. Els temes varen ser diversos i prou variats; així, el col·loqui va incloure reptes i oportunitats però també debilitats i un bocí d’autocrítica del model socioeconòmic de la vall. En Txema Marcos, tècnic turístic de l’Associació de Turisme de la Vall de Lord va defensar un model conservador i familiar de la marca Port del Comte, apostant per una diversificació de l’oferta però sense oblidar tot allò del què ja disposa la vall. Les paraules del Regidor de Turisme, en Ferran Ginestà, no van anar en línia diferent però sí va remarcar l’aposta pel diàleg entre els diferents agents locals i sobre una possible mancomunitat municipal, donada la poca quantitat d’habitants i la gran extensió i urbanització disseminada a la que cal prestar-hi els serveis bàsics necessaris. En aquesta línia, també va sorgir el tema del manteniment i desenvolupament de l’escola rural i la manca de natalitat, així com les minses –261–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 259-262 La vall de Lord

Cèsar Pasadas

ofertes laborals per al jovent si no és al sector turístic, un grapat de restaurants i hostals encarats al món de l’esquí, o, a la indústria del guix, bàsicament concentrada a l’empresa Knauf, dedicada als contraplacats i derivats del guix per a la construcció al terme de Guixers. Així, Marcos exposà la necessitat de treballar amb eines presents pensant en el futur per fugir d’un estancament del creixement, més que visible, però sobretot per evitar una pèrdua de població.

La Montse Vilalta, també present a la taula rodona, era sens dubte l’exemple de jovent preparat que vol trencar amb la inèrcia laboral de la comarca i ha decidit emprendre; tot i que, en Josep Pintó, també un emprenedor local, representa aquella franja d’edat amb experiència que resta arrelat al territori i vol recuperar l’activitat que, en paraules de Pintó, és la única viabilitat possible al sector turístic de les segones residències i de l’esquí: el sector primari. Fa un temps, endegà un projecte de conreu d’agricultura biodinàmica, amb especialitat en pomes de muntanya –importades del Tirol del Sud (Itàlia)– que ha esdevingut un negoci rendible, com ens va descriure a la sala, reforçant amb unes interessants fotografies la seva teoria de la necessitat d’un canvi de qualificació de sòl urbà a sòl rústic per a una ordenació més equitativa del territori.

En Francesc Regàs va tornar a raonar sobre algunes qüestions històriques i socials contemporànies atès les preguntes qüestionades d’alguns assistents i, finalment, vàrem donar per acabada la tertúlia.

Obsequiats amb alguns tríptics, fulletons i mapes de la comarca, marxàrem tot acomiadant-nos dels nostres amfitrions, i, encara vàrem aprofitar el recorregut per la vila closa fins a l’autocar per fer-hi algunes compres de productes locals abans d’encarar el viatge de tornada, el qual vàrem fer per la nova ruta que ressegueix la riba esquerra del Cardener, embassat a la Llosa del Cavall, i que actualment ha esdevingut la via principal. Un vial que ajuda, ara sí, a relacionar-se amb Solsona.

Foto: Jordi Ramoneda

El grup de la SCG a les fonts del Cardener –262–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 263-270 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. Barcelona, 16 de juny del 2016 A les sis de la tarda del dijous 16 de juny del 2016 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d`Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2015-16.

1. Paraules del president El president de la Societat, Josep Oliveras, adreça a l’Assemblea les paraules que es reprodueixen a continuació.

Bona tarda. Benvolgudes associades i benvolguts associats a la SCG. Com cada any per aquestes dates ens toca complir amb l’exercici de l’Assemblea General Ordinària, tal com marquen els nostres Estatuts, a fi i efecte de donar compte de la tasca realitzada, comentar-ne alguns aspectes i elegir o reelegir a membres de la Junta Directiva.

En primer lloc, us dono les gràcies per l’assistència a aquest acte, que serveix de trobada de velles i noves amistats, i també de confirmació de fe en la Geografia, un aplec de coneixements que ens permet explicar i interpretar tota una sèrie de fets que es produeixen al Món i molt més en concret al nostre país.

Abans d’entrar a comentar algunes activitats, crec que és obligatori tenir un record pel Sr. Vicenç Biete i Farré, que morí el passat mes de desembre. Havia estat el nostre president del 1992 al 2000, després d’haver estat ja tresorer i vocal de la Junta. El passat 24 de maig se li va retre un homenatge que es va fer conjuntament amb la Societat d’Onomàstica, en la qual també hi havia tingut responsabilitats directives. A l’acte intervingueren l’ex-president Francesc Nadal i el consoci Joan Tort, que actualment presideix la Societat d’Onomàstica.

En Francesc Nadal posà de relleu la bonhomia, diligència, eficàcia i elegància –263–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 263-270 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. 2016

del Sr. Biete en resoldre els problemes, així com el seu caràcter tolerant i democràtic. En Joan Tort destacà més les seves contribucions a la geografia, la toponímia i l’onomàstica. Jo només vull recordar aquí les seves paraules sobre el que creia havia de ser la Societat Catalana de Geografia, recollides en una entrevista que li va fer en Joan Tort: “Lloc d’encontre de totes les persones del país interessades pel territori, amb independència de jerarquies, de gremis, d’interessos acadèmics o corporatius, des d’excursionistes fins a científics reconeguts, passant per persones de camps molt diversos però amb un punt en comú: l’interès per la geografia”.

També em cal tenir un record de felicitació pels nostres consocis que han aconseguit alguna distinció especial al llarg d’aquest curs, i en aquest cas cal destacar l’ex-presidenta de la Societat, la M. Dolors Garcia Ramon que ha obtingut enguany una molt bona collita, ja que ha merescut el Lauréat d’Honneur de la Unió Geogràfica Internacional, que li serà lliurat a Beijing; i més recentment el Vautrin-Lud, anomenat també el Premi Nobel de Geografia, que rebrà a final de setembre a Saint-Dié-des-Vosgues (Lorena).

Dins l’apartat dels premis, enguany el Lluís Casassas que atorga la Societat ha recaigut en una jove consòcia, la Marina Pujol, per un treball sobre segregació residencial de la població estrangera al nucli turístic de la Pineda (Vila-seca).

El premi Lluís Solé Sabarís, que atorga la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, va quedar desert però hem aconseguit reconvertir-lo en una borsa d’estudis. A proposta de la Junta de Govern de la Societat, l’IEC l’ha concedit als socis Enric Mendizàbal i Aimada i Liliana Solé Figueras, que realitzaran un treball sobre “Lluís Solé Sabarís en la Geografia catalana”, el resultat del qual permetrà saber moltes més coses sobre la història de la geografia del país i segurament de la nostra Societat.

Igualment, vàrem aconseguir un altre ajut d’estudi que va concedir la Secció de Filosofia i Ciències Socials i que vàrem publicitar per a tots els socis que s’hi volguessin presentar. L’ajut va ser concedit al projecte de Laia Mojica, Marc Vila i José Ruíz sobre els espais en desús i degradats que presenten un notable valor afegit potencial.

Felicitem tots els beneficiats dels guardons i ajuts i lamentem que el premi Joan Palau Vera per a estudiants de secundària fos declarat desert, encara que tenim l’esperança que es podrà concedir enguany, perquè hi ha hagut una notable participació.

No entraré pas ara a detallar les nostres activitats, que han estat molt nombroses, i que ja fa el nostre secretari en la Memòria que surt publicada a Treballs de la SCG, tampoc insistiré en que votin a les persones que es presenten a càrrecs de la Junta de Govern, perquè les possibilitats d’exercir el dret a vot acabaven a les quatre de la tarda i ja ho deuen haver fet. Hem volgut ser pioners en utilitzar la votació electrònica dels càrrecs de Junta i n’hem fet la prova conduïda pel secretari, els tècnics responsables de l’IEC i una taula electoral formada per l’Enric Bertran, la Carme Montaner i el mateix secretari. La prova es fa –264–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 263-270 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. 2016

amb totes les garanties jurídiques i tècniques d’anonimat i legalitat. Veurem si d’aquesta forma augmenta la participació, encara que potser en properes ocasions, i si segueix aquest sistema, caldrà especificar alguna característica de cada candidat, perquè no sigui dit que no se sap a qui es vota.

De les activitats efectuades m’he de referir a les conferències o sessions d’estudi mensuals, que han esdevingut tradicionals i que no sé si caldrà replantejar en un proper futur, perquè en algun cas hi ha una excel·lent exposició d’un tema nou i d’alt interès, amb molt poques orelles que l’escolten, i sorprenentment amb notable absència de persones del món acadèmic (docents i discents) que els hauria de ser d’utilitat. Per sort en altres casos s’aconsegueix que la sala s’ompli i fins i tot que es generi col·loqui. Potser s’haurà d’anar a sessions amb més d’un ponent i amb un debat sobre un tema d’actualitat i més polèmic.

Vull remarcar que les dues sessions dedicades a les dinàmiques de canvi espacial produïdes a Catalunya des de l’aparició del primer volum de la geografia de l’editorial AEDOS van ser excel·lents i que amb la intervenció de la Isabel Pujadas, Enric Mendizàbal i Albert Esteve podem tenir una idea més clara dels canvis poblacionals, i que gràcies al Joan Nogué, el Valerià Paül i el Francesc M. Muñoz Ramírez es veu millor l’entroncament entre valoració dels paisatges i ideologia, així com algunes de les coses que caldria fer des de la Geografia per incorporar nous coneixements sobre la construcció i destrucció de paisatges.

Igualment, faig notar que s’ha iniciat un altre tipus de sessions basada en l’explicació de viatges i estades a països i paratges llunyans. Exemples d’aquest curs que ara tanquem han estat “Un tastet fotogràfic per l’interior de Mongòlia” pel consoci Cèsar Pasadas i “Chile, un paraiso para turistas con intereses especiales” pel xilè Daniel Zamudio.

En relació a les visites d’estudi per conèixer altres realitats allunyades del lloc on es viu, els socis han pogut anar a Valls i la Serra de Miramar, a la Conca de Tremp, al barri de Bellvitge de l’Hospitalet del Llobregat, a la Pulla i la Basilicata i a l’Alta Garrotxa, i també a la falda de Montjuïc per veure a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya l’exposició “El mapa com a eina de govern: el centenari dels serveis geogràfic i geològic de Catalunya”. Totes les sortides han funcionat prou bé, malgrat la boira o d’haver-se de remullar els peus.

Un especial interès i notable assistència han tingut el cursos que s’han organitzat per a adquirir nous coneixements tècnics i professionals: Un d’introducció al QGIS, programari de SIG lliure, i un altre sobre l’aplicació dels drons i làsers escàners per a l’estudi de processos geomorfològics. Tots dos amb totes les places plenes i amb molt bons resultats per part dels inscrits. Felicitem als organitzadors i professors, especialment la Meritxell Gisbert i el Xavier Úbeda.

Amb la Diputació de Barcelona es va organitzar una jornada a Vic sobre petits municipis i organització territorial, una jornada que va comptar amb la participació de nombrosos representants municipals i que esperem que amb les degudes modificacions i actualitzacions es pugui repetir en altres ciutats els propers anys. Una altra jornada va estar destinada als nostres joves consocis i –265–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 263-270 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. 2016

va consistir en un Trivial geogràfic (Geoquiz) que, segons els participants, va ser molt divertit i útil per estrènyer relacions entre els estudiants d’algunes de les universitats catalanes.

Pel que fa a les publicacions, hauran ja rebut el número 80 de la revista Treballs de la SCG, on apareix el treball de la Montserrat Galera sobre les fonts documentals de l’Atles català del 1375 i un dels primers articles sobre les aplicacions dels drons a la Geografia, així com la transcripció de les taules rodones celebrades amb motiu dels 25 anys de l’Associació de Geògrafs Professionals de Catalunya, que va ser l’embrió del Col·legi de Geògrafs. El número 81 recollirà, entre altres coses, les ponències de la jornada celebrada a Vic, i està en camí d’impremta.

De llibres, el d’enguany encara no ha aparegut, però en comptes d’un esperem poder-ne regalar dos: el primer de Franco Farinelli titulat La invenció de la Terra, traduït gentilment de l’italià pel Bernat Lladó, i l’altre a càrrec de Jesús Burgueño, responsable de la revista i per extensió de les edicions, que ens permetrà conèixer el contingut dels qüestionaris de Francisco de Zamora per a la comarca del Barcelonès i que fins ara restaven inèdits. Esperem poder-los tenir a les mans aviat. Amb el llibre de Farinelli es vol també iniciar una nova sèrie de llibres dedicada a noves visions geogràfiques, tant de fora, com sobre Catalunya, ja que aquest és un dels objectius de la Societat.

Les nostres pàgines web continuen sent força consultades. L’Obrador obert, del qual té cura en Pau Alegre, ha rebut més de divuit mil visites que han tafanejat sobre prop de quaranta sis mil pàgines, encara que denota un descens moderat en els darrers cursos. Un fet que parcialment i probablement pot tenir relació amb el nombre d’alumnes que cursen estudis de Geografia, que ha sofert un descens. De les visites efectuades, un 10% provenien d’altres països (un 4% dels Estats Units), cosa que cal remarcar, i la pàgina més visitada ha estat la de l’editor de Treballs de la SCG. L’altra pàgina web d’Eines i recursos per a l’ensenyament de la Geografia, que es va estrenar el curs passat, ha tingut des dels seus inicis fins al maig més de 10.000 visitants, que han remenat amb la vista unes 117.000 pàgines, i unes entrades diàries molt variades, però que mostren el servei que la pàgina pot fer entre els professors, tant de secundària com d’universitat. En aquest curs s’ha efectuat una presentació de la pàgina a la Universitat de Lleida, i es preveu anar fent sessions per ampliar-ne els usuaris.

No satisfets amb les dues pàgines, encara en volem presentar una tercera, que serà animada pel Jordi Ramoneda. Aquesta serà una pàgina que es titularà l’Àgora de la Geografia, i que allotjarà informacions molt diverses, especialment d’excursions, viatges, fotografies de paisatges, etc. i on els nostres socis hi podran fer aportacions personals. Una pàgina lliure que ens hauria de servir per enllaçar i contrastar opinions i fer una Societat Catalana de Geografia viva, activa, real i virtual. A veure si a la tardor ja la podem explorar i hi podem participar.

–266–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 263-270 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. 2016

També estem a Twitter i a Facebook. A 26 de maig del 2016, el compte de la SCG del primer tenia 1.110 seguidors i el segon 853, amb notables variacions temporals i de reaccions dels seguidors. Agraïm des d’aquí la tasca que els curadors d’aquestes pàgines i sistemes comunicatius fan de forma ben altruista, i aprofito de forma especial fer extensiu aquest agraïment a la Roser Serra, que després de sis anys de permanència a la Junta ara cessa en la vocalia. Ella ha estat una de les impulsores de l’extensió de les activitats de la Societat entre els professors i professores de l’Ensenyament secundari, entre les quals la de la creació de la pàgina web.

De la situació econòmica els en parlarà el tresorer. Anem millor que fa quatre anys i podem afluixar-nos una mica el cinturó, fer més despesa, però guardant un roc a la faixa, que en aquest país, tant les crisis com els processos són llargs i de conseqüències imprevisibles. Malgrat els problemes pressupostaris de la Generalitat, comptem amb l’inestimable ajut de l’IEC i amb la notable aportació de la Diputació de Barcelona, que ens ha facilitat poder incrementar les publicacions i activitats.

Per acabar, us informo que continuem augmentant el nombre de socis, moderadament i amb una notable mobilitat d’altes i baixes. Un 8’3% dels 456 socis que tenim oficialment són estudiants, i un 33% del total fa més de 25 anys que en són. Desitgem l’entrada de més joves i ens congratulem de la permanència dels socis que al llarg dels anys contribueixen al manteniment de la Societat i a fer possible l’extensió dels coneixements geogràfics fora de les universitats.

S’han fet encara més coses, però ja les trobaran detallades a la Memòria. De tot el que s’ha fet, els membres de la Junta en són els principals responsables, però sense la col·laboració dels associats, uns amb la quota i altres, a més, amb diferents tipus d’ajuts en forma de treball, la tasca de la nostra Societat de Geografia no seria possible. Com a president em toca ser educat i sincer: als associats i als que a més formen part de la Junta, el més expressiu agraïment.

S’han acabat les paraules!

2. Lectura de l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària i de l’Assemblea Extraordinària El secretari, Rafael Giménez Capdevila, informa que les actes de l’anterior Assemblea General Ordinària i de l’Assemblea Extraordinària, que van tenir lloc l’11 de juny del 2015, foren aprovades per la Junta de Govern. Han estat publicades al núm. 80 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia (desembre del 2015). No hi ha objeccions a llur redactat per part de l’Assemblea.

La proposta de modificació del Reglament intern de la Societat, aprovada per unanimitat dels socis i sòcies presents a l’Assemblea Extraordinària, serà validada pel Ple de l’Institut d’Estudis Catalans del 14 de juliol del 2016.

–267–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 263-270 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. 2016

3. Examen i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats del curs 2015-16 El secretari, Rafael Giménez Capdevila, llegeix la memòria d’activitats del curs 2015-16. No hi ha objeccions i s’aprova per assentiment dels assistents.

4. Examen i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’any 2015 i del pressupost de 2016 El tresorer, Albert Pèlachs, presenta l’estat de comptes corresponent a l’exercici 2015, tancat a 31 de desembre. Els ingressos han estat de 37.022,82 €. Les despeses de 17.881,35 €. L’exercici s’ha tancat amb un excedent de 19.141,47 €.

Així, el saldo bancari era en aquella data de 67.308,71 € repartits entre el compte de la Societat (26.296,99 €) i el de l’IEC (41.011,72 €).

El pressupost del 2016 és de 37.454 €.

S’aproven per assentiment dels assistents l’estat de comptes de l’any 2015 i el pressupost de 2016.

5. Notificació dels resultats de la votació electrònica per a la renovació de membres de la Junta de Govern i proclamació de les candidatures guanyadores Els membres de la Junta de Govern que cessen reglamentàriament enguany són: Tresoreria: Vocalia quarta: Vocalia setena: Vocalia vuitena:

Albert Pèlachs Mañosa Roser Serra Coma Meritxell Gisbert Traveria (interinament) Jordi Ramoneda Civil (interinament)

En el termini establert, s’ha rebut una única candidatura, presentada per les sòcies Anna Badia Perpinyà, Ana Vera Martín, i els socis Abel Albet Mas, Àngel Cebollada Frontera, Miguel Solana Solana, que proposa les següents persones per proveir els càrrecs vacants de la Junta de Govern: Tresoreria: Vocalia quarta: Vocalia setena: Vocalia vuitena:

Albert Pèlachs Mañosa Jordi Royo Climent Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil

La Junta de Govern, amb el suport de la gerència de l’Institut d’Estudis Catalans, ha impulsat enguany la realització d’una prova pilot de votació electrònica, per primera vegada en una societat filial. Així, el vot per correu postal i el presencial durant l’Assemblea han estat substituïts per l’electrònic. La votació ha estat activa des del 30 de maig a les 15 h fins al 16 de juny a les 16 hores.

–268–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 263-270 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. 2016

El cens d’electors ha estat de 415, inferior al nombre total de socis (456) perquè 41 no tenen informat un codi d’identificació (NIF o equivalent), malgrat que se’ls ha adreçat un missatge específic de requeriment. D’altra banda, 34 socis no han comunicat cap adreça de correu electrònic, però se’ls ha informat del procediment electoral per correu postal. D’aquests, 13 sí que han estat inclosos al cens electrònic per a la votació, amb la restricció que no poden canviar la contrasenya mentre no comuniquin una adreça de correu electrònic.

La Mesa electoral, segons acord de la Junta de Govern de 18 de maig del 2016, ha estat formada per: Enric Bertran González, antic secretari de la Junta de Govern, president de la Mesa; Rafael Giménez Capdevila, secretari de la Junta, també secretari de la Mesa; Carme Montaner Garcia, vocal de la Junta i de la Mesa.

Realitzat l’escrutini per part de la Mesa electoral, amb el suport tècnic del Servei d’Informàtica de l’IEC, els resultats han estat els següents: Vots emesos: 105 (23% sobre el total de socis i 25,3% sobre el cens) Vots en blanc: 1 (no han marcat cap persona candidata) Vots a persones candidates................................................. 104 Tresoreria: Albert Pèlachs Mañosa.......................... 101 Vocalia quarta: Jordi Royo Climent........................ 93 Vocalia setena: Meritxell Gisbert Traveria............... 99 Vocalia vuitena: Jordi Ramoneda Civil................... 95 D’acord amb el resultat de la votació, la Junta de Govern tindrà la següent composició: Presidència Vicepresidència Tresoreria Secretaria Vocalia primera Vocalia segona Vocalia tercera Vocalia quarta Vocalia cinquena Vocalia sisena Vocalia setena Vocalia vuitena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Albert Pèlachs Mañosa Rafael Giménez Capdevila Anna Ortiz Guitart Núria Benach Rovira José Luis Villanova Valero Jordi Royo Climent Xavier Úbeda Cartañà Carme Montaner Garcia Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil Joan Vilà-Valentí

La Junta de Govern agraeix profundament el ple suport de la gerència de l’IEC per a la implantació de la votació electrònica. Atès l’èxit de l’experimen–269–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 263-270 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia. 2016

tació (cf. gràfic de l’evolució del nombre de vots), es proposarà consolidar-la i utilitzar-la no només en les successives renovacions de la Junta de Govern, sinó també com a nova via de relació amb els socis en consultes sobre decisions transcendents per a l’esdevenir de la Societat.

6. Torn obert de paraules Francesc Nadal proposa que la sèrie de llibres que s’inicia amb la traducció de l’obra de Franco Farinelli es reconegui com una col·lecció i adopti una denominació identificadora.

El president Josep Oliveras indica que les publicacions de la Societat han de fer-se ressò de temes d’actualitat i contribuir així a divulgar millor la Geografia.

El vicepresident Jesús Burgueño ressalta que la Societat ha mantingut i fins i tot augmentat les seves activitats sense apujar des de fa anys la quota anual per als socis.

La sessió s’aixeca a les 19:00 hores. Barcelona, 16 de juny del 2016 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist-i-plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–270–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 271-278 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2015-16 1. Assemblea General Ordinària L’11 de juny del 2015 tingué lloc l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2014-15. Obrí l’acte el president, Josep Oliveras Samitier, destacant algunes de les activitats dutes a terme.

A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2014-15, l’estat de comptes del 2014 i el pressupost del 2015.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així: President Josep Oliveras Samitier Vicepresident Jesús Burgueño Rivero Tresorer Albert Pèlachs Mañosa Secretari Rafael Giménez Capdevila Vocalia primera Anna Ortiz Guitart Vocalia segona Núria Benach Rovira Vocalia tercera José Luis Villanova Valero Vocalia quarta Roser Serra Coma Vocalia cinquena Xavier Úbeda Cartañà Vocalia sisena Carme Montaner Garcia Vocalia setena vacant Vocalia vuitena vacant Delegat IEC Joan Vilà-Valentí

–271–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 271-278 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2015-16

2. Assemblea General Extraordinària L’11 de juny del 2015 tingué lloc l’Assemblea General Extraordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), amb un únic punt de l’ordre del dia: justificació i aprovació de la modificació del Reglament intern de la Societat. La proposta de modificació fou aprovada per unanimitat dels socis i sòcies presents i serà validada pel Ple de l’Institut d’Estudis Catalans del 14 de juliol del 2016.

3. Activitats científiques Conferències i presentacions de publicacions 15 d’octubre del 2015 | Conferència inaugural: Josefina Gómez Mendoza, catedràtica de Geografia de la Universidad Autónoma de Madrid: Lluís Solé Sabarís, la geografía y el impulso a la investigación. En el decurs de l’acte se li lliurà l’acreditació de sòcia honorària de la Societat.

26 de novembre del 2015 | Brais Estévez-Vilariño, doctor en Geografia: Controvèrsies urbanístiques, fòrums híbrids i disseny de l’espai públic: la plaça Lesseps de Barcelona.

9 de desembre del 2015 | Presentació del llibre La ciudad en movimiento.

Crisis social y respuesta ciudadana, d’Oriol Nel·lo, a càrrec de Joaquim Brugué, catedràtic en Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en comissió de serveis a la Universitat de Girona.

17 de desembre del 2015, Sala Nicolau d’Olwer | Cèsar Pasadas: Un tastet fotogràfic per l’ interior de Mongòlia.

21 de gener del 2016, Sala Pi i Sunyer | Luis Fuentes Arce, Instituto de Estudios Urbanos y Territoriales, Pontificia Universidad Católica de Chile: Nuevas geografías de la urbanización en Latinoamérica. Del crecimiento a la complejidad socioespacial.

10 de febrer del 2016 | Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964-1974). Població i territori a Catalunya. Un recorregut sobre els estudis de la població des del 1960. Enric Mendizàbal, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona; Isabel Pujadas, professora a la Universitat de Barcelona; Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics.

3 de març del 2016, Sala Nicolau d’Olwer | Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964-1974). El tractament del paisatge en la geografia catalana des dels anys 1960 fins avui. Valerià Paül Carril, professor de Geografia de la Universidade de Santiago de Compostela; Francesc Muñoz, professor de Geografia de la –272–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 271-278 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2015-16

Universitat Autònoma de Barcelona; Joan Nogué, professor de Geografia de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

31 de març del 2016, Sala Pi i Sunyer | Xavier Ferrer, geògraf, investigador del Departament de Geografia, Universitat Autònoma de Barcelona: Gibraltar: 300 anys de resiliència geopolítica?

5 d’abril del 2016 | Sessió en record d’Albert Serratosa - Orígens i actualitat de les propostes urbanes, territorials i metropolitanes (1976-2016) - Barcelona i Catalunya, organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori amb la col·laboració de la SCG. 21 d’abril del 2016 a les 18:15, Sala Nicolau d’Olwer | Presentació del llibre Calidad de vida en la ciudad de Talca, Chile, de la Dra. Ana Maria Cabello Quiñones, doctora en Geografia de la Universidad Autónoma de Chile. Posteriorment, conferència de Daniel Zamudio, enginyer agrícola, Editorial Altura, Santiago de Xile: Chile, un paraíso para turistas con intereses especiales.

5 de maig del 2016 | Carolin Schurr, Dr. Branco Weiss Fellow, Universität St. Gallen (Suïssa): Bebé hecho en México: creando familias en el laboratorio del mercado de subrogación.

24 de maig del 2016 | Acte d’homenatge dedicat a Vicenç Biete i Farré (1921-2015) president de la Societat Catalana de Geografia (1992-2000) i vicepresident de la Societat d’Onomàstica (2001-2007), organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, juntament amb la Societat Catalana de Geografia i la Societat d’Onomàstica. Intervencions de Francesc Nadal i Piqué per la Societat Catalana de Geografia, que glossà els aspectes més rellevants de l’aportació de l’homenatjat com a membre de la SCG, i Joan Tort i Donada, per la Societat d’Onomàstica, que oferí una visió de la seva personalitat com a toponimista i estudiós dels noms.

16 de juny del 2016, Sala Pi i Sunyer | Conferència de cloenda del curs.

Macià Blázquez, professor titular del Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears: Decreixement turístic i finançament immobiliari a l’ illa de Mallorca.

Cursos i jornades 2 de desembre del 2015, 9 a 14:15 h, sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona, Edifici del Sucre, Vic | Jornada sobre els petits municipis i l’organització territorial, amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

23 de febrer del 2016, a les 16 h, a la Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, carrer Montalegre, 6 | Trivial geogràfic (Geoquiz), adreçat als socis i potencials socis joves.

26 de febrer, 4, 11 i 18 de març del 2016 | Curs d’introducció al QGIS, programari de SIG lliure, amb Meritxell Gisbert, de la Universitat de Barcelona. 4 sessions, a la Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, carrer Montalegre, 6.

–273–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 271-278 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2015-16

7 de maig del 2016 (sortida de Barcelona el 6 de maig a les 18 h) | Sortida a Solsona. Curs de noves eines per a l’estudi de processos geomorfològics: drons i làser escàners, amb Damià Vericat (Universitat de Lleida), Joan Estrany i Aleix Calsamiglia (Universitat de les Illes Balears). Amb la col·laboració del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC).

Sortides d’estudi, excursions i viatges 24 d’octubre del 2015 | Valls i la Serra de Miramar. Responsables: Jordi Garcia i Josep Oliveras.

7 de novembre del 2015 | Visita guiada a l’Exposició “El mapa com a eina de govern: centenari de la creació dels serveis geogràfic i geològic de Catalunya”, a l’ICGC, Barcelona. Responsable: Carme Montaner.

23 de gener del 2016 | Sortida al barri de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Comentada per Sandra Bestraten Castells, arquitecta i professora de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya.

18 a 25 de març del 2016 | Viatge de Setmana Santa, organitzat per ARAC, amb Pere Andreu: la Pulla i la Basilicata (Pel taló de la bota italiana, entre la mar Adriàtica i la mar Jònica). A la Universitat Politècnica de Bari es realitzà una sessió científica a càrrec de membres del Departament d’Urbanisme de la Facultat d’Arquitectura.

16 d’abril del 2016 | Tremp, excursió geològica, amb Xavier Berástegui (ICGC).

11 de juny del 2016 (sortida de Barcelona el 10 de juny a les 18 h) | Alta Garrotxa, amb Jaume Feliu i Josep Vila.

Publicacions Revista Treballs de la SCG: – núm. 80: editat i distribuït l’abril del 2016.

– núm. 81: en fase de maquetació al juny del 2016.

Llibre: Franco Farinelli: La invenció de la Terra, traduït per Bernat Lladó, editat el juny del 2016.

Premis de la Societat No es rebé cap treball per a la convocatòria d’aquest curs del premi Palau Vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat. Per tant, la 12a convocatòria (2015) es declarà deserta.

A la 21a convocatòria del Premi Lluís Casassas i Simó per a estudiants universitaris o de recent titulació s’hi presentarien sis treballs, procedents de quatre universitats. La ponència per a l’adjudicació, formada per Carme Montaner, –274–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 271-278 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2015-16

Jordi Ramoneda i Antoni Luna, proposà el següent veredicte, que fou aprovat per la Junta de Govern: 1) Atorgar el premi al treball: Segregació residencial de la població estrangera en un nucli turístic: el cas de la Pineda, presentat per Marina Pujol Perdices de la Universitat Rovira i Virgili. Les raons en les quals fonamentem aquesta decisió són les següents: – Adequació i rigor en la metodologia emprada.

– Ús molt enriquidor del tractament del treball de camp.

– Claredat expositiva.

2) Fer una menció especial al treball Un paisatge invisible. El paisatge dels protestants a Barcelona (1850-1950), presentat per Sergi Pigrau i Miralles de la Universitat de Barcelona, destacant-ne la originalitat del tema i la capacitat d’anàlisi espacial d’un fenomen cultural.

3) El jurat vol fer especial esment de la qualitat dels treballs presentats per la qual cosa proposa que el Consell de Redacció de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia valori una possible publicació de tots ells en forma de nota.

La Societat a internet i a les xarxes socials L’Obrador Obert (http://scg.iec.cat/), del qual té cura el soci Pau Alegre, segueix acumulant informació. Les visites durant el curs 2015-2016 han estat 18.379, per 13.342 visitants. La intensitat diària de les visites varia entre una quinzena, a mitjans agost, i gairebé dues-centes, cap a finals de maig. En un 90% l’origen dels visitants és de Catalunya, un 4% dels Estats Units, i la resta d’altres països. El nombre total d’accessos a pàgines ha estat de 45.617. En relació a l’any anterior hi ha un lleuger descens de consultes i visitants.

El web Eines i recursos per a l’Ensenyament de la Geografia (http://ensenyament-geografia.espais.iec.cat/) des dels seus inicis ha tingut 10.328 visitants i les pàgines visitades han estat 117.792. Com a exemple d’un mes, el maig passat hi va haver 531 visitants i 3.598 pàgines consultades.

El 4 de novembre va tenir lloc a la Universitat de Lleida una sessió de presentació, amb un públic majoritàriament format per professors d’ensenyament secundari.

S’està treballant en la creació d’un nou web de la Societat per a continguts no acadèmics, que portarà per nom “L’àgora de la Geografia” i de la qual serà responsable Jordi Ramoneda, vocal de la Junta de Govern.

Respecte del compte de Twitter: A 26 de maig del 2016 el compte de la Societat té 1.110 seguidors. Des de l’inici i fins a l’esmentada data s’han produït 347 twits.

–275–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 271-278 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2015-16

Període

nombre mitjà nombre de nombre de persones de persones persones del post del post amb més que veuen els més vist activitat (retwits, likes) twits

01/01/2015 - 30/11/2015

54

513

10

30/11/2015 - 28/02/2016

28

420

29

28/02/2016 - 26/05/2016

72

509

22

Pel que fa a Facebook: el 21 de gener del 2016 va canviar el format de pàgina i no ha quedat constància dels moviments anteriors. A 26 de maig del 2016 el compte de la Societat té 853 seguidors. Des del 21/01/2016 s’han produït 636 reaccions a les publicacions de la Societat. La publicació de més abast ha estat de 1.600 persones, la de més reaccions (compartida, comentaris, etc.) n’ha tingut 65 i la que més s’ha clicat n’ha implicat 326.

4. Altres activitats destacades Durant aquest curs s’han realitzat diverses activitats orientades a la captació de nous socis i sòcies. En particular, s’han adreçat cartes personalitzades per promoure la filiació dels professors dels departaments de Geografia de les Universitats catalanes i s’ha organitzat un Trivial geogràfic (Geoquiz) adreçat a socis i potencials socis joves, que en la primera edició reuní estudiants de les universitats de Girona i Barcelona i que es projecta ampliar a la resta d’universitats.

La Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC ha atorgat un ajut de 2.000 euros per a la realització d’un treball de recerca als socis José Ruiz Jiménez, Laia Mojica Gasol i Marc Vila Recio.

La Societat proposà a la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC la possibilitat de reutilitzar els 4.200 euros del premi Lluís Solé Sabarís, que enguany quedà desert, per a una borsa d’investigació. La borsa ha estat concedida als consocis Enric Mendizàbal, Aimada Solé Figueras i Lliliana Solé Figueras.

L’IEC ha editat un díptic sobre l’Atles català de 1735 de Cresques Abraham, per acompanyar el facsímil de l’obra donat per Montserrat Galera i exposat a la sala Puig i Cadafalch de l’Institut.

La Junta de Govern ha designat la vocal Carme Muntaner com a representant de la Societat al comitè científic del Coloquio Internacional en Geohumanidades, que organitza el Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona del 19 al 22 d’octubre del 2016.

S’ha enviat una carta a les direccions dels Departaments de Geografia de les universitats catalanes perquè enviïn a la revista resums de treballs finals de grau per publicar com a notes.

–276–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 271-278 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2015-16

El Comité Español de la UGI (Unió Geogràfica Internacional), del qual forma part la SCG, impulsa la participació al Congrés de la UGI, que té lloc a Beijing (Xina) a l’estiu del 2016.

La Societat fou representada al congrés de l’Association of Geographical Societies in Europe (EUGEO), de la qual és membre de ple dret, que va tenir lloc a Budapest l’estiu del 2015.

La Societat ha participat en les activitats del Grup d’entitats promotores de la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya.

Per la seva part, el president ha assistit a la major part de les sessions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i dels plens de l’IEC. Igualment, ha col·laborat amb el Col·legi de Geògrafs en un recurs per canviar o retirar el projecte de llei d’Arquitectura que el govern de la Generalitat va presentar al Parlament.

5. Obituari El 15 de desembre del 2015, als 94 anys, traspassà Vicenç Biete i Farré, soci honorari, que fou membre de la Junta de Govern durant més de 30 anys, entre el 1979 i el 2010, sent-ne el tresorer del 1982 al 1991 i president del 1992 al 2000.

6. Nombre de socis i sòcies A data d’avui, el nombre de socis i sòcies de la SCG és de 456, distribuïts segons es detalla a la taula següent. Un 34% són dones i un 66% homes. El nombre de socis i sòcies honoraris representa el 2,2% del total i el d’estudiants el 8,3%. Des de l’Assemblea general del 2015, s’han registrat 37 altes i 20 baixes.

Un total de 150 socis i sòcies ho són des de fa més de 25 anys, el 33% del total. dona

home

total

Honorari

2

8

10

Numerari

153

293

446

Estudiant

7

31

38

Total

155

301

456

L’evolució del nombre de socis és positiva des del 2012, amb més altes que baixes en cada curs, com es pot comprovar als gràfics següents.

–277–

Treballs de la SCG, 82, 2016, 271-278 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2015-16

Nombre de socis a la data de l’Assemblea 456

460 450 440

430

430 420 410

412

418

418 411

429

425 416

416

435

420 410

400 390 380

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016

Barcelona, 16 de juny del 2016 El secretari, Rafael Giménez Capdevila Vist-i-plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–278–

!

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 82, desembre 2016, p. 279-284 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic . Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec.cat.

També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això –279–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 279-284 Informació per autors i autores

donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui.

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article.

Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista.

3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haver-hi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

–280–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 279-284 Informació per autors i autores

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part.

Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: –281–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 279-284 Informació per autors i autores

a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre.

Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició].

Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom.

Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Corna Pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011).

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es –282–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 279-284 Informació per autors i autores

distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament.

5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions.

–283–

Treballs de la SCG, 81, 2016, 279-284 Informació per autors i autores

5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f ) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

–284–