Treballs de Sociolingüística Catalana

11/11/16

10:31

Treballs de Sociolingüística Catalana 2016

Societat Catalana de Sociolingüística

Institut d’Estudis Catalans

2016

26

1

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació Llindar, per Emili Boix-Fuster Secció monogràfica. Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) L’ús del català en l’àmbit dels videojocs, per Carme Mangiron Language use of Frisian bilingual teenagers on social media, per Lysbeth Jongbloed-Faber, Hans Van de Velde, Cor van der Meer i Edwin Klinkenberg La identitat catalana en el món digital. El cas de la comunitat d’Ubuntu en català, per Katia Gorriz Oria Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials, per Ileana Belfiore

Conflicte lingüístic i normalització: conceptes vigents per a les polítiques públiques?, per Isidor Marí Perspectiva històrica del conflicte lingüístic al domini territorial hispànic del català, per Daniel Escribano Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües en la població japonesa a Catalunya, per Makiko Fukuda Dones marroquines i aprenentatge de català. Anàlisi sociològica des d’una perspectiva de gènere, per Paquita Sanvicén Torné Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya: competències, usos i autoorganització evolutiva, per Albert Bastardas i Boada Ressenyes

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres, per Alexandre Nobajas

Actas II Jornadas Aragonesas de Sociología. Grupo de trabajo «Lenguas e identidades», de Chabier Gimeno i Natxo Sorolla (coord.), per Rosa Bercero

Secció miscel·lània

Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional, d’Andreu Domingo, per Emili Boix-Fuster

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques de la migració en espais urbans castellanoparlants, per Maria Sabaté Dalmau La planificació de corpus sobre el català: bibliografia classificada i comentada, per Joan Costa Carreras L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades: els censos lingüístics del 1991 al 2011, per Raquel Casesnoves Ferrer L’extensió velar dels verbs anar, fer, veure i haver en el parlar dels joves de Manresa, per Laia Royo-Casals Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada, per Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol Sobre la vigència de la sociolingüística del conflicte i la noció de normalitat lingüística, per F. Xavier Vila

Language in late capitalism. Pride and profit, d’Alexandre Duchêne i Monica Heller (ed.), per Avel·lí Flors Mas In Europa son già 103. Troppe lingue per una democrazia?, de Tullio De Mauro, per Emili Boix-Fuster Migrant communication enterprises. Regimentation and resistance, de Maria Sabaté i Dalmau, per Marina Massaguer Comes El català de l’Alguer: una llengua en risc d’extinció, de Guido Sari, per Maria Cabrera Callís Language policy in higher education. The case of medium-sized languages, de F. Xavier Vila i Vanessa Bretxa (ed.), per Deva Gresa Noves immigracions i llengües, de F. Xavier Vila i Eulàlia Salvat (ed.), per Lídia Gallego Balsà Memòria d’activitats del 2015

Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació

TSC-2016-26 COVER_llom19.pdf

TSC26

Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació Institut d’Estudis Catalans

04 Memoria TSC26.indd 354

08/11/16 12:28

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 26 Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 1

11/11/16 10:03

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 26

Direcció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu Comitè de Redacció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona) Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya) Joaquim Torres (Societat Catalana de Sociolingüística) Comitè Editorial Xavier Albó (CIPCA, Bolívia), cipca@cipca.org.bo Andrés Barrera (Universitat Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr Henrique Monteagudo (Universitat de Santiago de Compostel·la), henriquemonteagudo@gmail.com Juan Carlos Moreno Cabrera (Universitat Autònoma de Madrid), juancarlosmoreno@gmail.com Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), jpeytavi@iec.cat Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc), b.tejerina@ehu.edu Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya), mstrubell@uoc.edu Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorresp@hotmail.com Comitè Científic Graciela Barrios (Universitat de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu Domènec Bernardó (Universitat de Perpinyà), bernardo@univ-perp.fr Helena Calsamiglia (Universitat Pompeu Fabra), helena.calsamiglia@upf.edu Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat Brauli Montoya (Universitat d’Alacant), bmontoya@iec.cat Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr Rafael Lluís Ninyoles (Generalitat Valenciana), ninyoles@hotmail.com Gentil Puig-Moreno (Universitat de Perpinyà), g.puig-moreno@wanadoo.fr Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932.701.620 socs@iec.cat http://socs.iec.cat

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 2

11/11/16 10:03

SOCIETAT CATALANA DE SOCIOLINGÜÍSTICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 26 J UL I O L 2 0 1 6

Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 3

11/11/16 10:03

Treballs de sociolingüística catalana (TSC) és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

TSC es publica des del 1977. TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són, doncs, benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països.

A partir del número 22, TSC s’edita electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia.

Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http:// revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC Revista indexada a Directory of Open Access Journals, Periodicals Index Online, RACO i Sumaris CBUC. La revista té un índex de difusió (ICDS) de 6,477 (http://miar.ub.edu).

Imatge de la coberta cedida per Nebulosa Gràfica (http://www.nebulosagrafica.com).

© dels autors dels articles © de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per Anglofort, SA Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 ISSN (ed. impresa): 0211-0784 Dipòsit Legal: B 17954-2015 Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 4

11/11/16 10:03

ÍNDEX

Treballs de Sociolingüística Catalana • 26 índex

Llindar, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Secció monogràfica. Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) •

L’ús del català en l’àmbit dels videojocs, per Carme Mangiron . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

13

•

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media, per Lysbeth Jongbloed-Faber, Hans Van de Velde, Cor van der Meer i Edwin Klinkenberg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

27

• La identitat catalana en el món digital. El cas de la comunitat d’Ubuntu en català,

per Katia Gorriz Oria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

55

• Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials,

per Ileana Belfiore . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

71

•

89

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres, per Alexandre Nobajas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Secció miscel·lània • El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques de la migració en espais urbans castellanoparlants,

per Maria Sabaté Dalmau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 • La planificació de corpus sobre el català: bibliografia classificada i comentada,

per Joan Costa Carreras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 5

11/11/16 10:03

6

TSC, 26 (2016)

índex

• L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades: els censos lingüístics del 1991 al 2011,

per Raquel Casesnoves Ferrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139 • L’extensió velar dels verbs anar, fer, veure i haver en el parlar dels joves de Manresa,

per Laia Royo-Casals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163 • Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada, per Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181 • Sobre la vigència de la sociolingüística del conflicte i la noció de normalitat lingüística,

per F. Xavier Vila . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199 • Conflicte lingüístic i normalització: conceptes vigents per a les polítiques públiques?,

per Isidor Marí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219 • Perspectiva històrica del conflicte lingüístic al domini territorial hispànic del català,

per Daniel Escribano . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 231 • Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües en la població japonesa a Catalunya,

per Makiko Fukuda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 249 • Dones marroquines i aprenentatge de català. Anàlisi sociològica des d’una perspectiva de gènere,

per Paquita Sanvicén Torné . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269 • Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya: competències, usos i autoorganització evolutiva,

per Albert Bastardas i Boada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 285 Ressenyes • Actas II Jornadas Aragonesas de Sociología. Grupo de trabajo «Lenguas e identidades», de Chabier Gimeno i Natxo Sorolla (coord.),

per Rosa Bercero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 311

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 6

11/11/16 10:03

índex

TSC, 26 (2016)

7

• Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional, d’Andreu Domingo,

per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 315 • Language in late capitalism. Pride and profit, d’Alexandre Duchêne i Monica Heller (ed.),

per Avel·lí Flors Mas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 317 • In Europa son già 103. Troppe lingue per una democrazia?, de Tullio De Mauro,

per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 324 • Migrant communication enterprises. Regimentation and resistance, de Maria Sabaté i Dalmau,

per Marina Massaguer Comes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 327 •

El català de l’Alguer: una llengua en risc d’extinció, de Guido Sari, per Maria Cabrera Callís . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 331

• Language policy in higher education. The case of medium-sized languages, de F. Xavier Vila i Vanessa Bretxa (ed.),

per Deva Gresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 335 •

Noves immigracions i llengües, de F. Xavier Vila i Eulàlia Salvat (ed.), per Lídia Gallego Balsà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 339

Memòria d’activitats del 2015 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 343 Normes de publicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 353

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 7

11/11/16 10:03

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 8

11/11/16 10:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 9 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llindar Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística

E

m plau poder presentar novament la revista de la Societat Catalana de Sociolingüística, que vol reflectir i alhora esperonar la creativitat en l’ample terreny intel·lectual de les imbricacions entre la societat i la llengua.

Enguany les dimensions del volum són moderades, en comparació de les de volums anteriors, i és pertinent explicar-ne les causes. Per a aquest número 26, el Comitè de Redacció féu una crida oberta d’articles sobre el tema, immens i terriblement actual, de les llengües i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). La collita ha esta bona però no esponerosa: cinc treballs, un dels quals en anglès. Tal vegada encara no han pogut madurar prou recerques sobre les TIC, cabdals per a llengües de difusió mitjana com la catalana. I bé caldria: el català ha de competir durament en aquest àmbit social, on cal aprofitar les energies de la societat civil, que no poden controlar els estats homogeneïtzadors.

Onze treballs constitueixen la part miscel·lània d’aquest volum, que són molt heterogenis: des d’articles de demografia lingüística fins a articles sobre variació morfològica.

La secció de ressenyes analitza algunes novetats en la nostra disciplina. La memòria d’activitats de la nostra Societat clou el volum.

I permetin-me, abans d’acabar, una glossa telegràfica, més periodística. En tancar aquest volum (juny del 2015) ja s’han constituït els governs municipals i autonòmics després de les eleccions corresponents del darrer mes de maig. Sobretot a les Illes Balears i en terres valencianes, el domini absolut del Partit Popular s’ha acabat. S’obren doncs portes d’esperança per a intentar aturar o capgirar els processos de substitució de la nostra llengua que el partit conservador espanyol atiava o promovia. Per exemple, si les noves forces de govern alternatiu saben pactar assenyadament, tornarà a emetre una televisió pública en el català de València, s’impulsarà l’escola valenciana i s’aturaran les campanyes gonellistes (és a dir disgregadores de la unitat de la llengua) a les Illes. Per primera vegada a la història un alcalde valencianista de debò governarà la ciutat de València! S’han despertat doncs moltes esperances. La mata de jonc de Ramon Muntaner recuperarà una mica el seu vigor? Resta molta feina per a les anàlisis i interpretacions sociolingüístiques.

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana.

Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 615.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 9

11/11/16 10:03

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 10

11/11/16 10:03

Secció monogràfica Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 11

11/11/16 10:03

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 12

11/11/16 10:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 13-26 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.106 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’ús del català en l’àmbit dels videojocs The use of the Catalan language in the video game industry Carme Mangiron Universitat Autònoma de Barcelona Data de recepció: 5 de febrer de 2015 Data d’acceptació: 29 d’abril de 2015

Resum Els videojocs s’han convertit en una de les formes de lleure més populars del segle xxi. La seva presència a la societat és cada vegada més important a causa de les seves funcions socials rellevants, com ara l’educació i la sanitat, així com la seva presència a gran varietat de plataformes: telèfons mòbils, tauletes, ordinadors personals i consoles. El nombre de llengües a les quals es tradueixen els videojocs també ha augmentat més enllà del francès, l’italià, l’alemany i l’espanyol, les llengües de treball més habituals, i actualment es troben jocs traduïts a altres llengües com el polonès, el portuguès i el rus. Tanmateix, els parlants de llengües minoritàries, com el català, encara no poden gaudir d’una oferta de videojocs en la seva llengua i sovint es veuen obligats a jugar en un altre idioma. En aquest article s’analitza la situació de la llengua catalana dins la indústria dels videojocs i es compara amb la seva posició a Internet i la indústria de localització de programari. Es descriu quina és la situació de la indústria dels videojocs a Catalunya i s’analitza quina és la presència del català en aquest sector, i es destaca la manca de videojocs en la nostra llengua. També s’examinen les mesures adoptades pel Govern i la comunitat de jugadors catalans per tal de fer front a aquesta situació. Per acabar, es fan algunes propostes per augmentar la presència del català en el món dels videojocs i contribuir a la normalització lingüística d’aquest sector de lleure interactiu.

Paraules clau: videojocs, localització de videojocs, català als videojocs, apps en català, indústria digital, foment del català.

Abstract Video games have become one of the most popular forms of entertainment in the 21st century.

Their significance in society keeps increasing due to their important social functions, such as education and health, and their presence in an array of platforms: mobile phones, tablets, PCs, and consoles. The number of languages into which games are being localised is also increasing beyond the traditional French, Italian, German and Spanish to include Polish, Portuguese, and Russian. However, speakers of minority languages, such as Catalan, do not have access to a wide selection of games in their language and often have to play in a different one. This paper Correspondència: Carme Mangiron. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Traducció, d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental. Edifici K. Plaça del Coneixement. 08193 Bellaterra. A/e: carme.mangiron@uab.cat. Tel.: 935 813 360.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 13

11/11/16 10:03

14

TSC, 26 (2016)

Carme Mangiron

presents an analysis of the position of the Catalan language in the video games industry and compares it to the situation of this language on the Internet and in the computer software industry. It describes the situation of the video game industry in Catalonia and analyses what kind of games are available in Catalan, outlining the paucity of electronic games available to Catalan players. The paper also examines the steps and measures that are being taken by the Catalan Government and the Catalan gaming community to redress this situation and provides a number of ideas about how to promote the presence of Catalan in this ever-growing area of interactive audiovisual entertainment.

Keywords: video games, game localisation, Catalan video games, apps in Catalan, digital industry, promotion of the use of Catalan.

1. Introducció

D

es del tímid llançament dels primers videojocs comercials a la dècada dels setanta, la indústria dels videojocs ha evolucionat a una velocitat vertiginosa fins a convertir-se en un fenomen global que genera ingressos multimilionaris. Hi ha diversos factors que han contribuït a l’èxit d’aquesta indústria digital d’entreteniment interactiu. En primer lloc, trobem els avenços tecnològics que han permès l’ús de gràfics molt realistes que, juntament amb trames argumentals elaborades, fan que els videojocs s’assemblin cada vegada més a pel·lícules interactives i, per tant, l’experiència de joc esdevingui més intensa. En segon lloc, els videojocs han deixat de veure’s com un passatemps infantil i es consideren productes culturals a diversos països, com en el cas de l’Estat espanyol, on els videojocs van adquirir l’estatus d’indústria cultural l’any 2009 (Constenla, 2009). A més, des de la primera dècada del segle xxi han guanyat importància els videojocs seriosos, que van més enllà de l’entreteniment i tenen finalitats educatives i terapèutiques. Actualment existeixen jocs per cuinar, aprendre idiomes, deixar de fumar o mantenir-se en forma. Jocs com Wii Fit (2007) s’utilitzen a diversos hospitals arreu del món per a la rehabilitació de pacients amb lesions cerebrals, problemes d’equilibri i de mobilitat, entre d’altres (Arostegui, 2011; Hagan, 2011). Així mateix, la ubiqüitat dels videojocs, a què es pot jugar en plataformes molt diverses, com ara els ordinadors personals, les consoles, les tauletes i els telèfons mòbils, ha contribuït a l’auge dels jocs de gran públic (casual games en anglès). Són molts els qui avui dia dediquen part del seu temps a jugar, sia en solitari o amb amics amb jocs en línia i a les xarxes socials com Facebook, on els jugadors poden ajudar-se entre ells i veure quina posició ocupen en el rànquing de guanyadors.

Tots aquests factors han contribuït al que s’ha anomenat la ludificació1 de la societat. Ens trobem en un moment en què les noves tecnologies, entre elles els videojocs, tenen un paper cada vegada més important en el nostre dia a dia, no sols com a opció 1. Gamification en anglès. Aquest terme fou encunyat per l’informàtic Nick Pelling l’any 2002 i el seu ús es va començar a estendre a partir de l’any 2010 per referir-se a l’ús de la mecànica de joc per resoldre problemes i incitar l’audiència a un comportament determinat (Zichermann i Cunningham, 2011).

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 14

11/11/16 10:03

L’ús del català en l’àmbit dels videojocs

TSC, 26 (2016)

15

de lleure, sinó també com a eines de socialització, aprenentatge i formació. Tanmateix, l’oferta de videojocs en llengües minoritàries, i concretament en el cas del català, és molt reduïda i els jugadors es veuen obligats a jugar en altres idiomes, principalment en castellà. En aquest article explorem quin és el panorama dels videojocs en català, tot comparant-lo amb l’ús del català en altres àmbits de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) on està més establert, com ara Internet i el programari informàtic disponible per als usuaris catalans. Presentem quina és la situació de la indústria dels videojocs a Catalunya, tant pel que fa al desenvolupament autòcton de videojocs com a la traducció o localització (el terme emprat a la indústria) de videojocs dissenyats en altres llengües. Analitzem també les mesures adoptades pel Govern català i els usuaris per normalitzar aquesta situació anòmala i concloem l’article amb algunes propostes per contribuir a la normalització lingüística d’aquest sector de les TIC que adquireix cada vegada més importància en la nostra societat.

2. L’ús del català a Internet i en el programari informàtic L’ús del català a Internet està relativament estès, si bé encara no es pot dir que tingui un estatus totalment normalitzat. És la primera llengua que va aconseguir un domini (.cat) per a una comunitat lingüística i cultural l’any 2005, després que l’Associació puntCAT presentés una candidatura amb «el suport explícit de 98 entitats i associacions, 2.615 empreses i 65.468 persones de tots els llocs de parla catalana» (Fundació puntCAT, [s. a.]). Al novembre del 2014 el nombre de pàgines amb aquest domini ja havia arribat a 80.000 (Fundació puntCAT, [s. a.]). Pel que fa a l’ús del català a la Xarxa, segons el Baròmetre de l’ús del català a Internet de WiCCAC, l’agrupació de Webmàsters Independents en Català, de Cultura i Àmbits Cívics,2 el percentatge global de l’ús del català ha augmentat en els darrers anys, des d’una mitjana global de prop del 40 % l’any 2002 fins a una mitjana d’un 63 % l’any 2014 (WiCCAC, 2014).

A més, el català és la vuitena llengua a la blogosfera, i la catorzena a Google, que també està disponible en català (Gencat Blog, 2012). Les principals xarxes socials, com ara Facebook, Twitter i YouTube, actualment disposen d’una interfície en català, si bé cal remarcar que això només ha estat possible gràcies a la pressió dels usuaris i les respectives campanyes per demanar-ne una versió en català. A més, en el cas de Facebook i Twitter, la traducció fou feta per centenars de voluntaris amb l’objectiu de poder gaudir d’aquestes xarxes socials en la seva pròpia llengua. La xarxa de connexions professionals LinkedIn encara no està disponible en català, fet que va generar l’any 2014 la campanya «LinkedInCatalan», per demanar que la plataforma estigui disponible en català i permeti introduir els perfils i generar el currículum en aquesta llengua.

Pel que fa als sistemes operatius i el programari informàtic en català, a finals de la dècada dels vuitanta, el Programa d’Informàtica Educativa (PIE) del Departament 2. Per a més informació, vegeu http://www.wiccac.cat/. Cal dir que totes les pàgines web que se citen en aquest article foren consultades per última vegada en data de 5 de febrer de 2015.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 15

11/11/16 10:03

16

TSC, 26 (2016)

Carme Mangiron

d’Ensenyament de la Generalitat va col·laborar amb l’empresa Bull en la traducció al català de les versions 3.2 i 5 del sistema operatiu MS-DOS (Projecte Internet Catalunya, 2007: 57). El PIE també va ser l’impulsor de la traducció al català de l’entorn Windows l’any 1992, quan el Departament d’Ensenyament va establir que en els concursos de subministrament, l’equipament havia de disposar de programes en català (Projecte Internet Catalunya, 2007: 102). Actualment, Microsoft ofereix la possibilitat de configurar la interfície de llengua de Windows 8 en català o en valencià, i diverses empreses del món de la informàtica, com per exemple, Microsoft, Apple, IBM, Oracle, HP i SAP, ofereixen part dels seus programes traduïts al català. Existeixen també diversos programes i aplicacions de productivitat i educatius de distribució lliure disponibles en català, que es poden trobar a la pàgina web de Softcatalà,3 l’associació sense ànim de lucre que té com a objectiu fomentar l’ús del català a la informàtica, les noves tecnologies i Internet. Podem afirmar, doncs, que malgrat que el català encara no gaudeix d’un estatus plenament normalitzat en els àmbits d’Internet i del programari informàtic, la situació ha avançat positivament en els darrers vint anys. L’actuació de la Generalitat com a impulsora de l’ús del català en el programari ha estat clau per aconseguir-ho, així com els esforços i la mobilització de la comunitat d’usuaris catalans, que van aconseguir el domini .cat i que han organitzat campanyes de petició de la traducció de les pàgines web de les xarxes socials i hi han col·laborat per tal de convertir-les en una realitat.

3. La indústria dels videojocs a Catalunya Si bé el català comença a consolidar-se com a llengua disponible al programari informàtic i com a llengua de comunicació a Internet, en el cas dels videojocs hi té una presència escassa, malgrat que hi ha 1.320.000 jugadors de videojocs a Catalunya, que representen un 21,4 % de la població (DGCEC, 2014: 7), i un 24,4 % de joves d’entre 15 i 34 anys afirma que juga sovint als videojocs (López, Cebollada i García, 2013: 55).

L’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) del Departament de Cultura inclou els videojocs en el sector de cultura digital i en destaca el seu vessant creatiu (ICEC, 2014). Segons dades d’aquesta entitat, a Catalunya hi ha 74 empreses4 que es dediquen a la creació de videojocs, que l’any 2012 van facturar 70,1 milions d’euros, així com 87 empreses dedicades al desenvolupament d’aplicacions i altres continguts digitals, amb una facturació de 76,3 milions d’euros el 2012 (ICEC, 2014: 36). El sector de la cultura digital és un sector en creixement en la nostra societat, per la qual cosa l’any 2014 s’implantà el Pla de Cultura Digital per «situar les empreses culturals i creatives catalanes en primera línia de la innovació, la tecnologia i el món digital» (DGCEC, 2014: 2).

Entre les diferents mesures per aconseguir aquest objectiu es troben els préstecs par3. Vegeu http://www.softcatala.org/.

4. Podeu obtenir la llista detallada d’empreses de videojocs a Catalunya a http://issuu.com/icec _generalitat/docs/140227_fitxes_videojocs.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 16

11/11/16 10:03

L’ús del català en l’àmbit dels videojocs

TSC, 26 (2016)

17

ticipatius per a joves empreses digitals. També cal destacar la participació de l’ICEC en l’organització de la fira internacional de videojocs Gamelab,5 que se celebra a Barcelona des de l’any 2011.

Pel que fa a la formació en videojocs, existeixen diferents programes especialitzats en la creació i disseny de videojocs que atorguen diferents titulacions:6 tècnic superior, graduat i màster. A més, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat Pompeu Fabra s’ofereix l’assignatura de traducció de videojocs a tercer cicle, i en el Màster en traducció audiovisual de la UAB hi ha un grup de traducció al català.

Quant a la producció, la majoria d’empreses catalanes es dediquen a desenvolupar jocs ocasionals per a mòbils. Actualment se’n produeixen uns 130 títols, el 40 % per a telèfons mòbils i el 30 % per jugar en línia (ICEC, 2012: 8). Això implica que la majoria dels videojocs a què es juga a Catalunya es desenvolupen fora en altres llengües, majoritàriament l’anglès, i no acostumen a traduir-se al català. També cal tenir en compte que el fet que un videojoc es desenvolupi en terres catalanes no implica necessàriament que estigui disponible en català, ja que la majoria d’empreses desenvolupen els seus jocs en anglès, la lingua franca de la indústria.

Cal esmentar també l’existència de diverses pàgines web i blogs en català especialitzats en el món dels videojocs, com Ara VaDeJocs,7 Alertajocs.cat,8 Gaming.cat,9 Gamer. cat,10 La Zona,11 El Píxel Maleït,12 i 3 Botons i Start.13 Per acabar, val a dir que el TERMCAT té un diccionari de terminologia de videojocs que recull tres-cents termes en català i la seva traducció a diferents idiomes.14 4. L’ús del català en l’àmbit dels videojocs Els videojocs actualment disponibles en llengua catalana són principalment jocs educatius adreçats a una audiència jove a què es pot jugar en línia i jocs de gran públic dissenyats per jugar una estona, sia en línia o bé a l’ordinador, el mòbil o la tauleta, com detallem a continuació.

5. Vegeu http://gamelab.es/2014/.

6. L’Escola Municipal d’Art i Disseny de Vilanova i la Geltrú ofereix el títol de tècnic superior en disseny de videojocs. La Universitat de Barcelona ofereix un grau i la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Politècnica de Catalunya, un grau i un màster. La Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Ramon Llull i la Universitat Oberta de Catalunya tenen una titulació de màster.

7. Vegeu http://vadejocs.ara.cat/.

8. Vegeu http://www.alertajocs.cat/.

9. Vegeu http://www.gaming.cat/.

10. Vegeu http://gamer.cat/.

11. Vegeu http://www.lazona.cat/.

12. Vegeu http://blogs.ccma.cat/elpixelmaleit.php?itemid=42622.

13. Vegeu http://3botonsistart.blogspot.com/.

14. Vegeu http://www.termcat.cat/dicci/videojocs/.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 17

11/11/16 10:03

18

TSC, 26 (2016)

Carme Mangiron

4.1. Videojocs per a ordinador, mòbils i tauletes Existeixen diversos jocs a què es pot jugar des de l’ordinador, instal·lant-los o bé jugant-hi a la web. Hi ha pàgines que recullen els videojocs o enllaços als jocs disponibles en línia en català i altres idiomes. Al web del Consorci per a la Normalització Lingüística s’hi troba una llista amb una trentena de webs en els quals es pot jugar a jocs en català,15 com ara el Joc de les comarques, del Departament de Governació i Administracions Públiques, i el Joc del reciclatge, de l’Agència de Residus de Catalunya. Hi ha també els jocs desenvolupats per TV3 a partir de programes d’èxit, com ara Caçadors de bolets i El gran dictat. A la pàgina Jocs 4-10 anys hi ha jocs educatius per aprendre a comptar i fer sopes de lletres, entre d’altres. A les pàgines de la revista Cavall Fort i del Club Súper3 hi ha diferents minijocs d’habilitat, memòria, musicals i de plataformes. Softcatalà, al seu web, té un apartat que es diu «Rebost Jocs», 16 on hi ha una llista dels jocs disponibles per a diferents sistemes operatius per a ordinadors (Windows, Linux, OS X). A Edu365.cat, 17 del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, hi trobem també diversos enllaços a jocs. Tot i que alguns només estan disponibles en castellà o en anglès, n’hi ha d’altres en català sobre personatges i fets històrics, com ara Monturiol, sobre l’inventor català, 1714, sobre la Guerra de Successió, o Peratallada, sobre l’alquimista medieval, tots ells desenvolupats per la UPC amb el suport de la Secretaria d’Universitats i Recerca. Destaquen també el joc de plataformes Màrius Gros, del TERMCAT, per conèixer la terminologia dels videojocs en català, i el joc E-boletaire, per aprendre sobre els bolets que hi ha a Catalunya. L’organització no governamental Mans Unides amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament disposa també de dos jocs en català, Un joc perillós i Un joc perillós - Àfrica, dirigits a joves de segon cicle d’ESO i batxillerat per tal de conscienciar-los dels problemes que es pateixen al món actualment. Hi ha també el joc Can Seixanta, dirigit a infants d’entre 8 i 12 anys, que té com a objectiu fomentar els hàbits saludables i que va ser finançat per la Fundació Agrupació Mútua, els departaments d’Ensenyament i Salut i la Caja de Ahorros de Navarra. Destaca també el joc Laia.cat,18 dissenyat per la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport de l’Institut Català de les Dones i adreçat a adolescents per conscienciar-los sobre la discriminació de gènere i prevenir la violència de gènere. Un altre joc en línia disponible en català és ButiNET, per jugar al joc de cartes de la botifarra.

Pel que fa a jocs de pagament, trobem el joc d’aventura El segell màgic. La falsa princesa,19 desenvolupat per l’estudi SpiritVG! de Barcelona. L’any 2011, el joc UnEpic, del desenvolupador independent català Francisco Téllez de Meneses, va ser traduït al

15. Vegeu http://www.cpnl.cat/jocs/webs_per_jugar.html.

16. Vegeu http://www.softcatala.org/wiki/Categoria:Rebost_Jocs.

17. Vegeu http://www.edu365.cat/jocs/.

18. Vegeu http://www.kaneda-games.com/?page_id=31.

19. Vegeu http://www.spiritvg.com/ESM_TFH/DummyMain_ca.php.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 18

11/11/16 10:03

L’ús del català en l’àmbit dels videojocs

TSC, 26 (2016)

19

català per membres de Tradu.cat, 20 una agrupació de voluntaris que va néixer amb la finalitat de traduir al català Joomla, el sistema de gestió de continguts i codi obert per publicar continguts. L’empresa sabadellenca Beautifun Games va publicar l’any 2013 el joc Nihilumbra per a ordinadors personals, que es pot baixar de la plataforma de distribució de jocs digitals Steam21 i també es troba disponible per al sistema operatiu iOS, de l’iPad. Existeixen també alguns jocs multijugador en línia gratuïts que han estat desenvolupats en altres llengües i que disposen de traduccions al català fetes per usuaris voluntaris, com ara els jocs de futbol Sokker Manager i Hattrick, el joc d’estratègia Freeciv, el joc de gran èxit de supervivència i creació de construccions Minecraft i el d’estratègia militar Battle for Wesnoth.

Els jocs esmentats són una mostra representativa dels jocs disponibles en català, ja que atesa la rapidesa amb què apareixen jocs nous la llista presentada no pot ser exhaustiva. Tanmateix, es poden detectar determinades tendències. En primer lloc, es pot observar que els jocs en línia disponibles en català majoritàriament tenen finalitats educatives i han estat desenvolupats amb el suport d’un organisme o una entitat oficials. En el cas de videojocs desenvolupats en altres idiomes, la versió en català ha estat possible gràcies a l’esforç desinteressat dels usuaris que s’han encarregat de ferne la traducció. Aquest fet té implicacions pel que fa a la qualitat, ja que els usuaris no acostumen a ser traductors ni experts en llengua i sovint hi ha errades. De fet, al menú de selecció d’idioma de Minecraft s’informa els jugadors que «Les traduccions poden no ser fiables al 100 %».

Pel que fa a aplicacions o jocs per a telèfons mòbils desenvolupats a Catalunya, els del Club Súper3 i El gran dictat estan disponibles també per als sistemes operatius Android i iOS. L’empresa Bcn Multimedia té també una sèrie d’aplicacions anomenada Smart Kids, per a infants de 6 a 10 anys, que narren les aventures d’una nena, Noemí, i un pilot d’avió. Està disponible per a la plataforma iOS i compta amb contingut gratuït i també de pagament. Existeix també la pàgina Apps en català,22 que recull les aplicacions disponibles en català per a Android i iOS agrupades per categories, entre elles la de jocs. Les aplicacions disponibles en català generalment han estat desenvolupades per empreses catalanes, per la qual cosa hi inclouen el català com a opció d’idioma, com ara Letris, Monsters Band, Time Geeks and Friends i Stubies. En aquest cas, no disposem d’informació sobre si el català ha estat la llengua de desenvolupament o si s’hi han traduït després. Hi ha aplicacions gratuïtes i altres de pagament, i la majoria estan disponibles per a dispositius amb iOS i, en menor mesura, per a Android. Moltes s’adrecen a un públic infantil i tenen caràcter educatiu, com ara les aplicacions de la sèrie Alice per aprendre els números i les lletres.

En trobem també de temàtica catalana, com ara les aplicacions iCastellers, Appa Tió, Salva Catalunya!, Barretines HD, Dalí Rellotges Tous i d’altres relacionades amb el 20. Vegeu http://www.tradu.cat/.

21. Vegeu http://store.steampowered.com/.

22. Vegeu http://www.appsencatala.cat/index.php/ios/jocs.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 19

11/11/16 10:03

20

TSC, 26 (2016)

Carme Mangiron

Futbol Club Barcelona. Una altra aplicació d’èxit és Angry Words (abans anomenada Apalabrados), disponible en català gràcies al fet que utilitza un diccionari que conté una llista de mots en català per a Scrabble elaborat anteriorment per Joan Montané, un informàtic membre de Softcatalà. Com en el cas dels jocs en línia, trobem també aplicacions educatives que han estat desenvolupades amb el patrocini d’alguna entitat, com el joc Macedònia, de la Generalitat de Catalunya, dissenyat per fomentar el consum de fruita entre els infants, o els jocs Envàs, on vas?, ecoRecicla i Mr. Iglú, iniciatives de la Generalitat, La Caixa i l’associació Ecovidrio, respectivament, per promoure el reciclatge. La Fundación Mapfre va desenvolupar el joc Bicis y cascos per promoure la seguretat viària entre els nens de 6 a 11 anys.

Aquests són alguns dels exemples de jocs i aplicacions lúdiques disponibles actualment en català per a mòbils i tauletes. Cal destacar que es tracta d’un mercat més accessible per als desenvolupadors, ja que el cost i els recursos destinats a desenvolupar una aplicació o un joc en línia d’aquest tipus és molt menor que el d’un joc per a consola, tant pel volum de feina que implica com pel fet que la tarifa que els desenvolupadors han de pagar per publicar els seus jocs en una plataforma és menor en el cas de jocs en iOS i inexistent en el cas de jocs en línia o per a Android. Atesa la creixent ludificació de la societat i la presència de diversos desenvolupadors catalans en el mercat, esperem que la situació del català com a llengua de joc es consolidi, de manera que augmenti progressivament l’oferta de jocs per a aquestes plataformes.

4.2. Videojocs per a consola Sens dubte, la consola és la plataforma de videojocs on la situació lingüística està menys normalitzada, ja que l’oferta de videojocs comercials en llengua catalana és pràcticament inexistent. L’any 2005 es va publicar el joc Club Football 2005 - FC Barcelona (Codemasters) per a PlayStation 2 en català. Fins a l’any 2011 no es va publicar el segon joc comercial per a consola en català. En aquest cas es tracta de la versió per a la consola portàtil Nintendo 3DS de The Adventures of Tintin. The Secret of the Unicorn, desenvolupat per Ubisoft Barcelona, la seu catalana de la desenvolupadora francesa, que va comptar amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística per a la versió catalana. La idea va sorgir de l’equip desenvolupador, que coneixia bé la saga en català i va pensar que una versió en castellà sonaria estranya als jugadors, mentre que oferir el joc en català ajudaria a incrementar les vendes. Per això van negociar intensament amb Ubisoft fins que ho van aconseguir (Berengueras, 2011). L’any següent, el 2012, Ubisoft Barcelona va publicar també el joc Sports Connection per a la consola Wii U, el primer joc disponible en llengua catalana per a aquesta plataforma.

Es tracta dels dos únics jocs per a consola disponibles en català actualment, una oferta molt pobra si tenim en compte l’elevat nombre de jugadors a Catalunya citat anteriorment.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 20

11/11/16 10:03

L’ús del català en l’àmbit dels videojocs

TSC, 26 (2016)

21

5. Iniciatives per augmentar la presència del català en el sector dels videojocs

En aquesta secció examinem les diferents iniciatives que han pres fins al moment tant de forma oficial el Govern català com els usuaris. A més, presentem altres iniciatives que podrien contribuir a augmentar i normalitzar l’ús del català en l’àmbit dels videojocs.

5.1. Iniciatives preses per augmentar l’ús del català al sector dels videojocs Davant la mancança de videojocs comercials disponibles en català, tant el Govern català com els usuaris catalans han adoptat mesures per pal·liar la situació. Pel que fa a la resposta oficial, cal destacar la campanya «Demana DVD i videojocs en català», de la Secretaria de Política Lingüística, que es dugué a terme des del Nadal del 2004 fins al Nadal del 2007. Consistia a presentar tots els DVD i videojocs publicats en català en una prestatgeria única que els fes més visibles per als consumidors i n’estimulés el consum. Una altra acció adoptada ha estat la posada en marxa del Pla de Cultura Digital per a les empreses creatives catalanes per als anys 2014-2016. Aquest pla inclou diverses línies d’actuació per tal de fomentar el desenvolupament de videojocs a Catalunya. D’entre aquestes destaquen els préstecs participatius per a les empreses natives digitals que utilitzen les noves tecnologies per a la creació de productes, com ara els videojocs i les apps de contingut cultural. També s’ha iniciat una línia de subvencions a les empreses que promoguin el català en productes i serveis tecnològics, i de la qual han gaudit jocs com ara el Fantasymals, el Pica Lletres, els Jocs de la Bíblia, Les aventures de Noemí i el pilot i El gran atles del món. Una altra mesura consisteix a patrocinar esdeveniments sectorials estratègics per promocionar aquest àmbit, com la fira internacional de videojocs Gamelab i el Mobile World Congress. A més, des de l’any 2012 el Departament de Cultura fomenta a través del seu web l’ús de les apps en català amb la iniciativa «L’App de la setmana», que al febrer del 2015 va arribar a les cent aplicacions.23 Pel que fa a la resposta dels usuaris davant l’escassetat de videojocs en llengua catalana, hi ha dos tipus d’actuacions. La primera, esmentada anteriorment, consisteix a involucrar-se de forma voluntària en la traducció dels videojocs als quals juguen, com en el cas del popular Minecraft. Cal dir, però, que la qualitat del producte final acostuma a no ser igual que la dels productes traduïts professionalment, ja que sol haver-hi errades de tipus lingüístic o gramatical, atès que la majoria d’usuaris no tenen una formació lingüística ni traductora especialitzada. Això planteja la qüestió de si és preferible tenir una versió catalana i poder-hi jugar, encara que contingui errades, o no tenir-ne i jugar-hi en castellà o en anglès. Si bé caldria fer una enquesta a un nombre significatiu de jugadors catalans per confirmar-ho, pensem que per a molts jugadors 23. Vegeu http://llengua.gencat.cat/ca/detalls/noticia/Nova-Noticia-01572.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 21

11/11/16 10:03

22

TSC, 26 (2016)

Carme Mangiron

el més important és l’existència d’una versió en català, encara que no sigui perfecta.

Aquest és el motiu pel qual els jugadors s’embarquen en les traduccions dels seus jocs preferits i s’organitzen a través de fòrums o plataformes de proveïment participatiu (crowdsourcing en anglès), en els quals els usuaris fan propostes de traducció per a les diferents cadenes que integren el joc i poden votar quina és la traducció més correcta o que més els agrada.24 Aquests usuaris, a més, acostumen a tenir certs coneixements informàtics que els faciliten la tasca d’implementació de la traducció traduïda i la creació de pedaços, fitxers que contenen modificacions del codi del videojoc, per incloure-hi el català com a llengua de joc.

Altres accions adoptades pels usuaris han estat la creació de peticions a les grans empreses desenvolupadores de consoles i videojocs, Microsoft, Nintendo i Sony. L’any 2011 es va crear la petició «Volem els videojocs en català» a la plataforma Change.org, que es va tancar l’any 2014 amb únicament 190 signatures, un nombre molt baix tenint en compte l’elevat nombre de jugadors de videojocs a Catalunya. Actualment hi ha una pàgina a Facebook25 amb el mateix nom, que al gener del 2015 comptava amb 247 seguidors, un nombre que continua essent molt baix. L’any 2010, la web Ara VaDeJocs va engegar una campanya mitjançant una petició26 per demanar a Sony que afegís el català al sistema de menús de la PlayStation 3 i la PlayStation Portable. Van aconseguir el suport de 431 jugadors, un nombre insuficient perquè l’empresa fes realitat la petició. El 20 d’octubre de 2011, coincidint amb la sortida al mercat del videojoc The Adventures of Tintin. The Secret of the Unicorn, Ara VaDeJocs va organitzar una piulada massiva a Twitter per demanar la traducció i el doblatge dels videojocs al català amb l’etiqueta #VolemVideojocsEnCatalà, que va tenir un èxit de seguiment notable i va ser un dels temes destacats en el rànquing espanyol durant tot el dia (Ros, 2011). Malgrat que aquestes iniciatives dels jugadors catalans no han tingut gaire repercussió en el món dels videojocs comercials, pensem que són crucials i cal continuar tirant-les endavant, de manera que cada vegada s’hi sumin més usuaris i la seva veu sigui escoltada.

5.2. Altres iniciatives possibles per augmentar l’ús del català als videojocs La indústria dels videojocs és un sector multimilionari en el qual la traducció i localització dels jocs a altres idiomes es percep com a necessària per tal de recuperar la gran inversió que representa el desenvolupament d’un joc (O’Hagan i Mangiron, 2013). La localització està estretament lligada al màrqueting i les vendes, i els jocs només s’acostumen a localitzar si es preveu que les versions traduïdes aportin beneficis.

24. Vegeu, per exemple, https://crowdin.com/project/minecraft/ca, la plataforma per a la traducció participativa de Minecraft al català.

25. Vegeu https://www.facebook.com/videojocsencatala.

26. Vegeu http://share.blog.us.playstation.com/ideas/2010/03/31/add-catalan-language-support-on -xmb/.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 22

11/11/16 10:03

L’ús del català en l’àmbit dels videojocs

TSC, 26 (2016)

23

Per tant, les grans desenvolupadores i editores de videojocs només es decidiran a traduir els seus jocs al català si n’obtenen un benefici. Això es veu reflectit en les afirmacions de James Armstrong, el vicepresident sènior de PlayStation de Sony per al sud d’Europa, en una visita a Barcelona l’any 2010, quan va afirmar que si els exigien jocs traduïts o doblats al català i amb això ells hi guanyaven diners estarien encantats de proporcionar-los (Racó Català, 2010). El fet que a Catalunya es comercialitzin amb èxit jocs en castellà dificulta que els desenvolupadors i els editors vegin la necessitat d’invertir en la localització al català, ja que la versió castellana es ven amb èxit (Busby, 2012). Algunes empreses del sector han afirmat que caldria que les traduccions les financés el Departament de Cultura o bé que les fessin els mateixos usuaris, si bé això només és possible en el cas de traduccions de jocs per a ordinador (Baldomà, 2011).

Per tant, caldria informar els desenvolupadors de videojocs per a consoles de les subvencions disponibles per al foment del català en els productes tecnològics, ja que molt probablement les empreses estrangeres no n’estan assabentades. Es podria fer una prova amb un títol comercial d’èxit per veure quina acollida té la versió catalana i si resulta rendible per als desenvolupadors. També es podria recórrer a mesures més regulatives que establissin una quota mínima de videojocs que cal publicar a l’any en llengua catalana, com es fa en el cinema. Existeix un precedent de llei de normalització lingüística al sector dels videojocs al Quebec. L’any 2007 es va decretar que qualsevol videojoc que es publiqués a França en francès havia d’estar disponible també en aquesta llengua al Quebec i es va donar un període de transició de dos anys per aconseguir aquest objectiu. L’any 2009 un 50 % dels jocs per a la consola Xbox ja estaven disponibles en francès, la qual cosa va significar un pas molt important cap a la normalització lingüística dels parlants francesos (Muntada, 2011). El cas del Quebec és diferent del de Catalunya, ja que es tractava principalment d’un tema de distribució, mentre que aquí caldria fer una nova traducció al català, però és un exemple que il·lustra el fet que de vegades cal que l’Administració intervingui per redreçar una situació lingüísticament anòmala com la dels videojocs a Catalunya.

Val a dir, però, que una major implicació governamental només constitueix el primer pas, ja que la responsabilitat final recau en els consumidors, que han d’exigir i, un cop estiguin disponibles, comprar les versions traduïdes al català si volen que aquestes continuïn essent viables. Atès que de vegades els consumidors ni tan sols són conscients de l’existència de jocs i aplicacions en català, és crucial d’encoratjar el debat sobre la situació del català en el món dels videojocs als mitjans de comunicació i les xarxes socials, i fer ressò de les campanyes i peticions existents per tal que arribin al major nombre de persones possible.

6. Conclusió Els videojocs s’han convertit en una de les formes de lleure predominants en el segle xxi, gràcies a l’auge dels jocs seriosos i els jocs de gran públic, així com la seva ubiqüitat, que fa que estiguin disponibles no sols als ordinadors i les consoles, sinó també

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 23

11/11/16 10:03

24

TSC, 26 (2016)

Carme Mangiron

cada vegada més als telèfons mòbils i les tauletes. Els videojocs es consideren cultura i l’accés a la cultura és un dret universal. Tanmateix, l’elevat nombre d’aficionats als videojocs a Catalunya tenen opcions molt limitades per jugar en català i es veuen obligats a jugar en altres idiomes, principalment en castellà. El panorama és desolador en el cas dels videojocs comercials per a consola, ja que només disposem de dos jocs d’Electronic Arts en català. En el cas dels videojocs per a telèfons mòbils i tauletes la situació és millor, ja que hi ha una major varietat de jocs i apps disponibles en català, si bé el nombre encara resulta insuficient. En tots dos casos un factor important que ha contribuït al lleuger augment de videojocs en català dels darrers anys ha estat el fet que els jocs han estat desenvolupats per empreses catalanes o basades en territori català.

Pensem, doncs, que la línia d’actuació del Pla de Cultura Digital que pretén fomentar la creació i el desenvolupament d’empreses de videojocs a Catalunya és encertada i contribuirà a un augment de la presència del català en aquest àmbit. Un cop es demostri que els videojocs i les apps en català generen beneficis, és probable que gradualment empreses de fora del territori comencin a seguir-ne les passes. Creiem, però, que també és crucial informar les empreses internacionals de videojocs de les subvencions del Departament de Cultura per a la incorporació del català en productes tecnològics, que permetrien traduir i doblar videojocs comercials de consola al català. Una altra mesura de caràcter més regulador seria imposar una quota mínima de videojocs que caldria publicar en català cada any, similar al que s’ha fet amb el cinema. Així mateix, és important denunciar la situació actual als mitjans de comunicació i les xarxes socials per tal de fomentar-ne el debat. Com apuntàvem abans, els consumidors som els que tenim la paraula final. Som els usuaris els que hem de fer valer els nostres drets i pressionar el Govern i les empreses del sector dels videojocs per tal que els videojocs en llengua catalana esdevinguin una realitat. I una vegada estiguin disponibles, cal donar-los suport, per tal que econòmicament siguin viables i les empreses del sector s’animin a produir-los i traduir-los al català. Només així podrem avançar cap a la normalització lingüística d’aquest sector de lleure tan important en la societat digital d’avui dia.

7. Agraïments Aquest article ha comptat amb el suport dels fons del grup de recerca consolidat 2014SGR027, finançat per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), així com del projecte europeu HBB4ALL (FP7 CIP-ICT-PSP.2013.5.1 # 621014) i del projecte FFI2012-39056-C02-01 Subtitling for the deaf and hard of hearing and audio description: new formats del Ministeri d’Economia i Competitivitat.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 24

11/11/16 10:03

L’ús del català en l’àmbit dels videojocs

TSC, 26 (2016)

25

Bibliografia de referència Arostegui, Patxi (2011). «Rehabilitaciones a ritmo de “Wii”». El Mundo (27 juny). Disponible en línia a: <http://www.elmundo.es/elmundo/2011/06/27/paisvasco/1309159288.html> [Consulta: 5 febrer 2015].

Baldomà, Roger (2011). «Per què el català no té presència als videojocs?». Ara VaDeJocs (27 gener). Disponible en línia a: <http://vadejocs.ara.cat/versioalfa/2011/01/27/perque-el -catala-no-te-presencia-als-videojocs/> [Consulta: 5 febrer 2015].

Berengueras, Josep Maria (2011). «Tintín ‘fet a casa’». El Periódico (25 octubre). Disponible en línia a: <http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/tintin-fet-casa-1195446> [Consulta: 5 febrer 2015].

Busby, Kate (2012). «The quiet revolution—a look at the Catalan video game industry».

Metropolitan Barcelona (28 juny). Disponible en línia a: <http://www.barcelona -metropolitan.com/living/the-quiet-revolution/> [Consulta: 5 febrer 2015].

Constenla, Teresa (2009). «Un respeto para el videojuego». El País (26 març). Disponible en línia a: <http://elpais.com/diario/2009/03/26/cultura/1238022002_850215.html> [Consulta: 5 febrer 2015].

DGCEC Vegeu Direcció General d’Empreses i Creació Cultural Direcció General d’Empreses i Creació Cultural (2014). Pla de Cultura Digital per a les Empreses Creatives Catalanes 2014-2016. Disponible en línia a: <http://cercles.vtlseurope. com:8098/arxius/pdf/E140072.pdf> [Consulta: 5 febrer 2015].

Fundació puntCAT ([s. a.]). «Història». Fundació puntCAT. Disponible en línia a: <http:// fundacio.cat/ca/historia> [Consulta: 5 febrer 2015].

Gencat Blog (2012). «L’ús de la llengua catalana a la Xarxa». Gencat Blog. Disponible en línia a: <http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/gencat/2012/07/05/l%E2%80%99us -de-la-llengua-catalana-a-la-xarxa/> [Consulta: 5 febrer 2015].

Hagan, Chris (2011). «Patients use Nintendo Wii game console for rehab». Oakland Press News (15 gener). Disponible en línia a: <http://www.theoaklandpress.com/general-news/ 20110116/patients-use-nintendo-wii-game-console-for-rehab> [Consulta: 5 febrer 2015].

ICEC Vegeu Institut Català de les Empreses Culturals Institut Català de les Empreses Culturals (2012). Cultura - Videojocs 2012. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ICIC/Documents/ Arxiu%20ICIC/Fullet%C3%B3%20Gamelab.pdf> [Consulta: 5 febrer 2015].

— (2014). La DGCEC i els sectors culturals. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/ docs/CulturaDepartament/ICIC/Documents/Arxiu%20ICIC/140811%20Llibret%20 catal%C3%A0.pdf> [Consulta: 5 febrer 2015].

López, Jordi; Cebollada, Àngel; García, Ercilia (2013). «Cultura i oci. Les activitats de lleure de les persones joves». A: Serracant, Pau (coord.). Enquesta a la joventut de Catalunya 2012. Vol. II: Les diferents vivències de la joventut. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 53-81. Disponible en línia a: <http://benestar.gencat.cat/ca/detalls/Article/Serracant _P_2013_Enquesta_joventut_Catalunya_2012_2_Volums-00003> [Consulta: 5 febrer 2015].

Muntada, Xavier (2011). «#VolemVideojocsEnCatalà - Argumentari preventiu i llançament de contramesures». Ara VaDeJocs (20 octubre). Disponible en línia a: <http://vadejocs.ara. cat/terradengimballock/2011/10/20/volemvideojocsencatala-argumentari-preventiu-i -llancament-de-contramesures/#more-314> [Consulta: 5 febrer 2015].

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 25

11/11/16 10:03

26

TSC, 26 (2016)

Carme Mangiron

O’Hagan, Minako; Mangiron, Carme (2013). Game localization: Translating for the global digital entertainment industry. Amsterdam; Philadelphia: John Benjamins.

Pérez Latorre, Óliver (2007). La producció de videojocs a Catalunya: Aspectes sobre els orígens històrics i la situació actual del sector. Barcelona: Observatori de la Producció Audiovisual.

Disponible en línia a: <http://www.upf.edu/depeca/opa/dossier0/dossier0_pdf/informe5. pdf> [Consulta: 5 febrer 2015)].

Projecte Internet Catalunya (2007). L’escola a la societat xarxa: Internet a l’educació primària i secundària: Informe final de recerca. Vol. I. Barcelona: UOC: IN3. Disponible en línia a: <http://www.uoc.edu/in3/pic/cat/pdf/pic_escola_volum1.pdf> [Consulta: 5 febrer 2015].

Racó Català (2010). «Sony podria doblar videojocs de PlayStation al català si ho demanen els consumidors». Racó Català (11 febrer). Disponible en línia a: <http://www.racocatala. cat/noticia/21933/sony-podria-doblar-videojocs-playstation-catala-si-ho-demanen -consumidors> [Consulta: 5 febrer 2015].

Ros, Joan-Albert (2011). «Èxit rotund de la convocatòria #VolemVideojocsEnCatalà». Ara VaDeJocs (21 octubre). Disponible en línia a: <http://vadejocs.ara.cat/2011/10/21/exit -rotund-de-la-convocatoria-volemvideojocsencatala/> [Consulta: 5 febrer 2015].

WiCCAC (2014). «Històric dels resums de situació del Baròmetre de l’ús del català a Internet».

WiCCAC. Disponible en línia a: <http://wiccac.cat/hist_resums.html> [Consulta: 5 febrer 2015].

Zichermann, Gabe; Cunningham, Christopher (2011). Gamification by design: Implementing game mechanics in web and mobile apps. Sebastopol: O’Reilly Media.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 26

11/11/16 10:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 27-54 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.107 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media Ús de la llengua en els mitjans socials per part dels adolescents bilingües de Frísia Lysbeth Jongbloed-Faber, Hans Van de Velde, Cor van der Meer i Edwin Klinkenberg Mercator Research Centre. Fryske Akademy Data de recepció: 16 de març de 2015 Data d’acceptació: 23 de juny de 2015

Abstract This paper explores the use of Frisian – a minority language spoken in the Dutch province of Fryslân – on social media by Frisian teenagers. Frisian is the mother tongue of 54% of the 650,000 inhabitants and is predominantly a spoken language: 64% of the Frisian population can speak it well, while only 12% indicate that they can write it well. However, in recent years Frisian contributions have frequently shown up on social media, an important development as active use on the Internet is essential for a language to survive into the next century. In this study, more than 2,000 Frisian teenagers aged between 14 and 18 years filled in a questionnaire about their language use, language preferences, language attitudes and language proficiency.

Results show that, on social media, Frisian is mainly used by mother tongue speakers, 87% of whom use it to some extent. The study indicates that the teenagers’ peer group, language attitudes and writing proficiency are reliable explanatory factors for the use or non-use of Frisian on social media. Although teenagers do not always follow its official spelling rules, Frisian has conquered a presence on social media. Social media thus seem to have introduced Frisian into the written domain for an extended group of people, which is a positive sign of the vitality of the Frisian language.

Keywords: Frisian, social media, teenagers, bilingualism, attitudes, minority languages, linguistic vitality.

Resum Aquest estudi explora l’ús del frisó, una llengua minoritària parlada a la província neerlandesa de Frísia, en els mitjans socials per part dels adolescents frisons. El frisó és la llengua materna del 54 % dels 650.000 habitants de la província i és, predominantment, una llengua parlada.

El 64 % de la població frisona el sap parlar bé, mentre que només el 12 % indica que el sap escriure bé. Tanmateix, en els darrers anys el frisó ha començat a aparèixer amb certa freqüència en els mitjans socials, una evolució important, ja que l’ús actiu a la Xarxa és fonamental perquè un idioma pugui sobreviure més enllà d’aquest segle. En el marc d’aquest estudi, més de dos Correspondència: Lysbeth Jongbloed-Faber. Fryske Akademy. Mercator Research Centre. Doele­ strjitte 8, 8911 DX Leeuwarden. The Netherlands. A/e: ljongbloed@fryske-akademy.nl. Tel.: 00 31 582 131 414.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 27

11/11/16 10:03

28

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

mil joves frisons d’entre catorze i divuit anys van respondre a un qüestionari sobre l’ús que fan de la llengua, les seves preferències lingüístiques, la seva actitud envers la llengua i el seu nivell de competència en les diferents llengües. Segons els resultats, són principalment els joves que tenen el frisó com a llengua materna els qui utilitzen aquest idioma en els mitjans socials.

El 87 % d’aquest grup el fa servir en certa mesura. L’estudi indica, també, que el grup d’iguals entre els adolescents, l’actitud envers la llengua i el nivell de competència en l’idioma són factors que expliquen amb fiabilitat el fet que es faci servir o no el frisó en els mitjans socials.

Malgrat que aquests adolescents sovint no en segueixen l’ortografia oficial, el frisó ha assolit una certa presència en els mitjans socials, que d’aquesta manera han introduït el frisó en el domini escrit per a un grup extens de població, la qual cosa és un senyal positiu de la vitalitat de la llengua frisona.

Paraules clau: frisó, xarxes socials, joves, bilingüisme, actituds, llengües minoritàries, vitalitat lingüística.

1. Introduction

S

ocial media such as Twitter, Facebook and WhatsApp are becoming increasingly important in daily life. For minority languages, the Internet and social networking sites are seen as both a threat and an opportunity. On the one hand, unlimited opportunities have become available on the Internet to preserve and distribute written and audio(visual) content in a minority language and to connect minority language speakers all over the world. The Internet and other electronic technologies can connect and strengthen linguistic communities and revive threatened languages (Cunliffe, Morris and Prys, 2013). On the other hand, only a few languages dominate the Internet: over half of the world’s websites have English content and over 75% are in either English, Russian, German, Japanese, or Spanish (http://w3techs.com/technologies/overview/content_language/all, data from March 2015).

To what extent languages function, exist and survive is often expressed in terms of the vitality of a language. Since the 1970s, this has played an important role in sociolinguistic research. UNESCO (2003) developed a Language Vitality Index which, on the basis of nine factors, estimates the vitality of a language; still, the factor “Response to new domains and media” remains an unexplored part of the index. In his article “Digital language death”, Kornai (2013) states that 95% of the world’s languages are threatened with extinction because they are not well represented on the web. Three generally accepted signs which predict the extinction of a language are loss of function, i.e. the extent to which a language is replaced over time by another language; loss of prestige, i.e. the rise of negative attitudes, usually from younger generations, towards the minority language, and loss of competence, the ability of younger generations to communicate in the minority language. When one wishes to consider language vitality through social media, these elements are of particular relevance.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 28

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

29

The youngest generations are digital natives, they grew up surrounded by digital technologies and are “native speakers of the digital language of computers, video games and the Internet” (Prensky, 2001), and spend many hours a day online. Previous research has shown that these generations are of significant importance for the preservation of a language (Ó Riagáin, Williams and Moreno, 2008): the attitudes that people develop towards a minority language during their teenage years can be decisive for their language choices later in life (Morris, 2010; Cunliffe et al., 2013). As we observe that social media have become one of the main means of communication for teenagers, we may conclude that social media can play an important role in maintaining the vitality of a language. However, which languages are used on social media, and more specifically which languages are used in bilingual communities, remains a largely unexplored area of research (Cunliffe et al., 2013).

Cunliffe (2007) found evidence that the unequal balance of power between the majority and minority language that exists in offline society is usually maintained in online situations: it is perceived to be impolite to use a minority language when not everyone understands it, especially when someone is also proficient in the majority language, and it can be considered to be a political statement to choose the minority language instead of the majority language. Carroll (2008) reported that language behaviour of bilinguals on social networks is very complex and that it varies from one network to another. This is confirmed by Cunliffe, Morris and Prys (2013). In their research on the use of Welsh on social networks, they concluded that Facebook was one of the few areas on the Internet where communication took place in Welsh. When researching the differential use of Welsh in young speakers’ social networks, they also found that language use on social networks largely reflects the language of their real-world communities. Cunliffe, Morris and Prys (2013) expect social networks to play an important role in maintaining the Welsh language.

In his studies on the language use of German teenagers with Greek backgrounds, Androutsopoulos (2013 and 2014) shows that the online use of a minority or migrant language is not always appreciated and that pressure is exerted to switch to majority languages. The use of a minority language is therefore generally limited to genres that are closely related to the respective minority culture, more in particular for formulaic discourse purposes and citations.

Marwick and Boyd (2011) propose the term context collapse: in an online social network, different social groups come together who would normally not meet simultaneously in offline situations. The more linguistically heterogeneous the contacts on such a social network are, the more complex it will be for the owner of the network to properly address the audience in terms of language choice and style. According to Androutsopoulos (2014), there are three strategies which are used to maximise the audience: 1. The language of choice is the language that everyone can understand; 2. Several languages are used in one or several consecutive messages to address the audience; 3. Language use is avoided and only pictures, video and/or emoticons are used.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 29

11/11/16 10:03

30

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

The above-mentioned studies demonstrate that it is a challenge for any minority language speaker to adhere to their minority language on social media. To study minority language use on social media, Fryslân, a bilingual province in the Netherlands, is an excellent laboratory. Besides Dutch, the official language of the Netherlands, people also speak Frisian. Since 2014, both Frisian and Dutch have been recognised as official languages in Fryslân and have enjoyed equal legal status. However, in practice, Dutch is the dominant language in many domains, and education in Frisian is rather limited. Almost 650,000 people live in Fryslân; two-thirds of the population in rural areas, and one-third in one of the four major cities, of which the capital, Leeuwarden, with almost 100,000 inhabitants, is the largest. Frisian is the mother tongue for 54% of the inhabitants; the majority of the inhabitants can understand the language (very) well (85%), 64% can speak it (very) well, and only 12% indicate that they can write it (very) well. In the home domain, 45% speak Frisian with their partner and 48% speak Frisian with their children. Generally, in the countryside, Frisian is used more than in the cities (Province of Fryslân, 2011). The attitudes in Fryslân towards the Frisian language are mixed: while most Frisian speakers have a positive attitude towards their language, there are also inhabitants of Fryslân (usually those not speaking Frisian) who have negative feelings towards the Frisian language (Gorter, Riemersma and Ytsma, 2001). More background information about the Frisian language and its use can be found in De Graaf, Van der Meer, and Jongbloed-Faber (2014). According to the UNESCO Interactive Atlas of the World’s Languages in Danger (UNESCO, 2010) the Frisian language is vulnerable. While Frisian is mainly a spoken language, only a small proportion of the population actually uses Frisian in written communication (Gorter et al., 2001). As we observe that social media have become an important part of life and in some instances have even replaced spoken communication with written communication, the upswing of social media could threaten the use of the Frisian language.

A study that analysed 6,000 tweets of 50 Frisian teenagers showed frequent phonetic writing as well as the incorporation of lexical and syntactic Dutchisms (the integration of Dutch words or Dutch grammatical constructions) in Frisian tweets (Jong­ bloed-Faber, 2014). It seems as if the informal writing used on social media lowers the barriers to use the Frisian language, even when one’s proficiency is not considered to be well enough for formal purposes.

The objective of this study was twofold. First of all, the study had an explorative character: we examined to what extent the Frisian language is used on social media. As teenage years are considered to be important for the use of a minority language later in life (Morris, 2010; Ó Riagáin et al., 2008; Cunliffe et al., 2013), we focused our study on teenagers between the ages of 14 and 18 years. Second, we aimed to identify the factors that influence the use of Frisian on social media by Frisian teenagers. We expect that mother tongue strongly influences language choice. Furthermore, we expect that also in Fryslân one’s peer group will influence language choice on social media.

Since “an individual’s own attitudes and preferences will influence their choice of language” (Baker, 2006: 6), we also investigated whether or not a positive attitude to-

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 30

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

31

wards Frisian leads to an increased use of Frisian on social media. Finally, we considered the fact that, on average, writing skills demonstrated by Frisians in their mother tongue lagged far behind their writing skills in Dutch. Because this often inhibits the use of Frisian in writing, the Dutch language has become the common language of writing in many domains in Fryslân. We therefore also studied the effect of writing skills on the use of Frisian on social media. In the next sections the study’s methodology and results are presented. In the paper’s concluding sections, the research questions will be answered and the implications of this study for other minority languages will be addressed.

2. Methodology To answer the research questions, a questionnaire containing a maximum of 56 questions was developed. To get access to the teenagers, all over Fryslân, schools providing secondary general and vocational education were invited to participate. To recruit the schools we deployed our personal network, made many phone calls and sent many e-mails. In total, 22 of the 29 contacted schools cooperated, of which 10 schools are established in one of the four major cities of Fryslân and 12 schools in the countryside. The questionnaires were filled in during class, as this would ensure the participation of all pupils in a class, with both positive and negative attitudes towards the Frisian language. The questionnaires could be filled in online, through the tool www.surveymonkey.com, or on paper if no computer facilities were available. The data were collected between October 2013 and January 2014.

2.1. Questionnaire construction The following elements were included in the questionnaire: 1. Personal information 2. Attitudinal questions about the Frisian language 3. General language use 4. Social media use and language use on social media 5. School situation 6. General information Please refer to the appendix for the complete questionnaire.

2.2. Elaboration of the measured factors With regard to mother tongue, when talking about all Frisian teenagers the complete sample has been used for analysis. The teenagers choosing “both parents Frisian” represent the group L1 teenagers, the teenagers selecting “two parents Dutch” repre-

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 31

11/11/16 10:03

32

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

sent the group L2 teenagers, and the teenagers, who answered “one parent Frisian, one parent Dutch” represent the group L1-2 teenagers (refer to question 7 in the appendix).

The self-reported proficiency in Frisian is measured on a five-point Likert scale (not at all, with difficulty, reasonably, well, very well) in four different categories: understanding, speaking, reading and writing (question 15).

To all reported residences the inhabitant figures (CBS, 2013) were added manually.

Then we divided the residences into five categories – small rural village (<500 inhabitants), middle-sized rural village (500-1,500 inhabitants), large rural village (1,5015,000 inhabitants), town (5,001-15,000 inhabitants) and large town (>15,000 inhabitants) – to get the factor “rurality of residence”.

The personal attitude of subjects has been based on the scores of eight word pairs (question 16) expressed on a five-point semantic differential scale: ugly-beautiful, does not-does belong to me, not useful-useful for later, formal-informal, whiny-hip, dull-cool, strange-familiar, not useful-useful with friends. The scales have a high reliability (Cronbach’s alpha = 0.95).

The scores of all teenagers from one particular school were used to calculate an average attitude per school. This average was used to represent the attitude of a teenager’s peer group.

The teenagers were asked to indicate the frequency (never, sometimes, often, all the time) of speaking Frisian and Dutch with friends. These answers were used for the factor language use with peer group (question 10).

In the questionnaire, we asked the teenagers about their use of Frisian, Dutch, English and other languages on three different social media platforms, namely WhatsApp, Facebook and Twitter, asking for both group/public posts and private messages (questions 27, 28, 31, 32, 35 and 36). Per social media activity, the teenagers were asked to indicate how often they use a language (never, sometimes, often, all the time).

2.3. Research sample In total, 2,367 pupils filled in the questionnaire. Of these, 2,267 were selected for analysis: we excluded the questionnaires of teenagers younger than 14 years old (n=17), older than 18 years old (n=60) or questionnaires with clear indications that the teenagers did not fill in the questionnaire seriously (n=23). 73% (n=1,656) of the questionnaires were filled in online and 27% (n=611) were completed on paper. Of the sample, 48% were boys (n=1,090) and 52% were girls (n=1,170). With regard to education, 40% attended lower level education (n=903), 34% attended middle level or vocational education (n=766) and 26% higher level education (n=598). The economic status of the teenagers were divided into the following proportions: low 27% (n=614), middle 36% (n=813) and high 32% (n=720).

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 32

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

33

3. Results 3.1. Mother tongue Of the participants, 45% were raised by their parents exclusively in Frisian, 12% reported having one Frisian and one Dutch-speaking parent, and 36% were raised in Dutch by both parents; 3% were partially raised in another language variety spoken in Fryslân, and another 3% were (partially) raised in foreign or immigrant languages.

3.2. Proficiency in Frisian Figure 1 presents the reported Frisian language proficiency of the teenagers, split up on the basis of the following language skills: understanding, speaking, reading and writing. 86% of the teenagers understand the Frisian language (very) well, 55% speak the language (very) well, 40% can read it (very) well, and 15% can write (very) well in Frisian.

Figure 1 Self-reported proficiency in Frisian 100% 80%

very well

60%

well reasonably

40%

with difficulty

20% 0%

not at all

understanding

speaking

reading

writing

3.3. Attitudes On a scale from 1 to 5 (1 being negative and 5 being positive), the average attitude was 3.24 with a standard deviation of 1.21. To measure the effect of mother tongue on attitude, we classified the teenagers according to mother tongue: group L1 (with Frisian as exclusive input from their parents), group L1-2 (with mixed Frisian-Dutch input from their parents) and group L2 (with Dutch as mother tongue). The effect of mother tongue proved to be significant (F(2,2089)=863.96, p=.001) and post-hoc tests revealed significant differences between all groups. Teenagers with solely Frisian

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 33

11/11/16 10:03

34

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

as their mother tongue were found to be positive about the Frisian language (M=4.01, SD=0.84) while teenagers with solely Dutch as their mother tongue were found to be more negative (M=2.26, SD=0.94). Teenagers with one Frisian-speaking and one Dutch-speaking parent were shown to have an attitude that is just above neutral (M=3.32, SD=0.98). Results revealed that greater exposure to Frisian at home generally leads to a more positive attitude on the part of the teenager to the language.

3.4. Use of Frisian and Dutch with peers in offline situations We found that the teenagers included in the study more frequently speak Dutch to their friends rather than Frisian. However, when we classified the teenagers according to their mother tongue, we found that L1 teenagers more often use Frisian rather than Dutch in oral communications with their friends. Figure 2 demonstrates that all other groups, including group L1-2, use Dutch more frequently than Frisian. L2 teenagers hardly ever use Frisian. The effect of mother tongue on the use of Frisian with friends was found to be significant in all cases (F(2,1983)=1391.65, p=.001). Post-hoc tests revealed significant differences between all groups.

Figure 2 Language spoken with friends by L1, L1-2 and L2 teenagers All the time

Often Frisian Dutch Sometimes

Never L1 teenagers, mother tongue Frisian

L1-2 teenagers, mother tongue Frisian-Dutch

L2 teenagers, mother tongue Dutch

3.5. Use of the Frisian language on social media Figure 3 shows the average use on social media of Frisian, Dutch and English by all Frisian teenagers, irrespective of their mother tongue. It becomes clear that the Dutch language is used the most on social media, with averages varying between “often” and “all the time” (average scores on a scale from 1 to 4 between 3.28 and 3.45). In

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 34

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

35

WhatsApp messages, both group and private messages, Frisian is sometimes used by the teenagers (average scores of 1.84 and 1.94 respectively). For Facebook and Twitter, the average use of Frisian lies between “never” and “sometimes”. In tweets and status updates on Facebook, English is used slightly more often than Frisian. All standard deviations are approximately one step removed from the average (between 0.70 and 1.04). In total, 56% of the teenagers use the Frisian language to some extent on one of the three social media platforms.

Figure 3 Average use of Frisian, Dutch and English on social media All the time

Often

Frisian Dutch

Sometimes

English

Never WhatsApp: WhatsApp: Facebook: Facebook: update group private private status messages messages messages

Twitter: general tweets

Twitter: tweets to someone

Figure 4 lists the average use of Frisian on social media by the teenagers investigated in this study, split up by mother tongue. The effect of mother tongue is significant in all cases (WhatsApp-group messages: F(2,1960)=484.38, p=.001; WhatsApp-private messages: F(2,1956)=678.62, p=.001; Facebook-status updates: F(2,1756)=193.09, p=.001; Facebook-private messages: F(2,1753)=313.94, p=.001; Twitter-public tweets: F(2,1561)=204.60, p=.001; Twitter-direct messages: F(2,1555)=244.85, p=.001). Post-hoc tests revealed significant differences between all groups.

Especially L1 teenagers use Frisian on social media, 87% of them use Frisian to some extent on one of the social media platforms; however, also in this group and on average, Dutch is used more frequently than Frisian. The averages of the L1-2 group lie between the L1 and L2 averages. Teenagers belonging to group L1-2 do not use the minority language as much as the teenagers who only speak Frisian at home: the dominant language Dutch seems to hamper the use of the Frisian language by these teenagers much more than is the case with L1 teenagers. Of the L1-2 teenagers, 57% use Frisian to some extent on one of the social media platforms. Among L2 teenagers, the proportion is only 19%.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 35

11/11/16 10:03

36

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

WhatsApp is the platform where Frisian is used the most: in private messages slightly more than in group messages. Frisian is used the least in status updates on Facebook.

Figure 4 Use of Frisian on social media by L1, L1-2 and L2 All the time

Often L1 teenagers L1-2 teenagers L2 teenagers Sometimes

Never WhatsApp: WhatsApp: Facebook: Facebook: update private private group status messages messages messages

Twitter: general tweets

Twitter: tweets to someone

Figure 5 shows the variance within the native speakers of Frisian (group L1). For all but one type of social media, the group that never uses Frisian on social media is larger than the group that uses Frisian all the time; the group that uses Frisian on social media all the time fluctuates between 5 and 15%, and the group of non-users varies from 13 to 50%. The differences in the use of Frisian on the various social media platforms are substantial: while 87% of the L1 teenagers use Frisian to some extent in private messages on WhatsApp, in status updates on Facebook the proportion is only 50%.

Figure 5 Use of Frisian on social media by L1 teenagers 100% 80% 60%

All the time

40%

Often Sometimes

20% 0%

Never WhatsApp: WhatsApp: Facebook: Facebook: update private group private status messages messages messages

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 36

Twitter: general tweets

Twitter: tweets to someone

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

37

There is a general lack of interest among the teenagers to spell Frisian correctly on social media: 55% of the teenagers using Frisian on social media say they write the Frisian language phonetically, 52% think it is too much work to write diacritics and 47% (not necessarily overlapping) do not know where to put diacritics.

3.6. Factors of influence on the use of Frisian on social media We hypothesized that one’s mother tongue, one’s peer group, language attitudes and writing proficiency would influence language choice. To measure the correlation between one’s peer group and the use of Frisian on social media we used both the language spoken with friends, Frisian and Dutch, as well as the average attitude of one’s peer group (by calculating the average attitude at a teenager’s school). In addition, we also included the variable rurality of one’s residence, as the Frisian language is used much more in the countryside than in the large cities of Fryslân. Table 1 shows the correlations between the use of Frisian on social media and these factors, and between these various factors. The strongest correlation (–0.78) is observed between speaking Frisian with friends and speaking Dutch with friends. The negative value indicates that the more Frisian one speaks with friends, the less Dutch one speaks with friends, and vice versa. Speaking Dutch with friends is negatively correlated with all included variables, except for rurality of residence. The latter indicates that the smaller the size of the town, the more Frisian is used, both in terms of speaking Frisian with friends and the use of Frisian on social media. Furthermore, in rural areas people are more likely to have Frisian as their mother tongue, to have better writing skills, and to have a more positive attitude than people living in larger towns. The correlations largely confirm assumptions about the use of Frisian, both in offline and online situations.

Language use with friends, one’s attitude and one’s writing skills are more strongly correlated with the use of Frisian on social media than one’s mother tongue. In other words: although mainly L1 teenagers use Frisian on social media, the extent to which L1 teenagers use Frisian on social media varies largely and therefore the correlation is lower than with the other factors mentioned. Furthermore, the attitude of the peer group and the rurality of one’s residence are also correlated with the extent to which teenagers use Frisian on social media. The observation that the majority of variables are highly correlated will have to be taken into account to avoid multicollinearity when using the variables in a regression analysis.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 37

11/11/16 10:03

38

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

Table 1 Pearson correlations: correlations between independent factors Frisian on social media

Speaking Frisian with friends

Speaking Dutch with friends

Attitude

Writing skills

Mother tongue

Peer group’s attitude

Rurality of residence

Frisian on soc. media

.708*

–.669*

.650*

.600*

.592*

.395*

–.326*

Sp. Frisian w. friends

–.776*

.728*

.641*

.762*

.429*

–.384*

Sp. Dutch w. friends

–.651*

–.563*

–.699*

–.397*

.383*

Attitude

.630*

.671*

.346*

–.351*

Writing skills

.588*

.321*

–.342*

Mother tongue

.312*

–.358*

Peer group’s attitude

–.259* Rurality of residence

* Correlation is significant (2-tailed significance <0.01).

As the aim of this study is to identify the factors which help us to understand why and to what extent Frisian teenagers use Frisian on social media, we also performed a regression analysis. The regression model (see Table 2), in which we included all above-mentioned factors, explains 56% of the variance (R2=0.56); however, two of the seven factors, namely mother tongue and rurality of one’s residence, have very little predictive power and are not significant. One’s offline language use, one’s attitude and one’s writing skills do have strong betas and show high predictive power. The effect of attitude of one’s peer group is significant, but not very strong. For easier comparison, we used the standardized regression coefficient β in tables 2 and 3. The tolerance for all factors was >0.1 and the VIF <10.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 38

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

39

Table 2 Preliminary full regression model, explaining the variance in the use of Frisian on social media

β

Significance

Speaking Frisian with friends

.275

.000

Speaking Dutch with friends

–.243

.000

Attitude

.175

.000

Writing skills

.163

.000

Peer group’s attitude

.070

.000

Mother tongue

.017

.514

–.005

.766

Independent factors

Rurality of residence

When we consider the four most influential and least overlapping factors from this preliminary full regression model, the selected factors (speaking Frisian with friends, attitude, writing skills and peer group’s attitude) still explain 56% of the variance. An overview is shown in Table 3.

Table 3 Final regression model, explaining the variance in the use of Frisian on social media, all groups together

β

Significance

Speaking Frisian with friends

.405

.000

Attitude

.206

.000

Writing skills

.168

.000

Peer group’s attitude

.100

.000

Independent factors

The above-mentioned regression model explains the variance in the use of Frisian on social media by teenagers, regardless of their mother tongue. We also investigated how the variance can be explained within the three separate language groups.

Within group L2, a regression model with solely two factors can explain 30% 2 (R =0.30) of the variance. These factors are “speaking Frisian with friends” (β=0.43) and “writing skills” (β=0.23). We can raise R2 to 0.35; however, eight factors are needed to accomplish that.

For group L1-2, “speaking Frisian with friends” (β=0.39), “attitude” (β=0.28) and “writing skills” (β=0.16) taken together explain 48% of the variance in the use of Frisian on social media (R2=0.48).

To explain the variance in the use of Frisian on social media by L1 teenagers, several competing models can be composed with almost identical shares of variance explained. For the sake of comparison, we chose the model which showed the greatest consistency with the preceding models. The variance in the use of Frisian on social

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 39

11/11/16 10:03

40

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

media by L1 teenagers can be explained for 35%. The factors explaining the variance include “attitude” (β=0.24), “speaking Frisian with friends” (β=0.24), “peer group’s attitude” (β=0.20) and “writing skills” (β=0.17).

4. Conclusions and discussion This paper explored the use of Frisian on social media by Frisian teenagers. The results show that on social media the Frisian language is used by 56% of the Frisian teenagers. However, on average, Dutch is used much more frequently than Frisian and the Frisian language is mainly used by teenagers with Frisian as their sole mother tongue. Of the L1 teenagers, 87% use Frisian to some extent on one of the social media platforms, while this proportion is 57% for L1-2 teenagers and 19% for L2 teenagers.

The use of Frisian on social media differs considerably depending on the medium concerned: WhatsApp is the social medium where Frisian is used the most (87% of L1 teenagers use it to some extent), and in Facebook status updates Frisian is rarely used (50% of the L1 teenagers never use Frisian in status updates on Facebook).

Although there is a strong correlation between mother tongue and the use of Frisian on social media (r=0.59), it is impossible to explain the variance in the use of Frisian on social media on the basis of one’s mother tongue. The factors which explain the va­r­ iance in the use of Frisian on social media best are “speaking Frisian with friends” (β=0.41), “attitude” (β=0.21), “writing skills” (β=0.17) and “peer group’s attitude” (β=0.10). Together, they explain 56% of the variance (R2=0.56). We may conclude that one’s peer group, both in terms of offline language use and group attitude towards Frisian, has a major impact on the Frisian teenagers’ use of Frisian on social media. Furthermore, one’s own attitude and one’s writing skills affect the use of Frisian on social media: more positive attitudes and better writing skills result in a greater use of Frisian.

It is very hard to prove whether or not the Frisian language is written more often than before due to the rise of social media. Our research shows that in e-mails, i.e. a more formal type of communication, the Frisian language is used less frequently (M=1.38 on a scale from 1 to 4, and 72% of all teenagers and 51% of the L1 teenagers never use Frisian in e-mails). The informality of social media and the idea that communication via social media feels like talking to someone might result in an increase in writing.

As was seen in the studies conducted by Carroll (2008) and Cunliffe, Morris and Prys (2013), the use of Frisian also varies from one network to another and depends on the type of activity on the network as well. In the current study, WhatsApp is shown to be the platform where Frisian is used the most. Furthermore, on all three social media investigated in our study, Frisian is used more frequently in personal messages than in more public messages. In Facebook status updates, Frisian is used the least. The presence of non-Frisian speaking contacts in the teenagers’ networks (Bell’s audience design theory, 1984) and the social pressure to adhere to the majority language as found in previous studies (Cunliffe, 2007; Androutsopoulos, 2013 and 2014) could prevent many Frisian speakers from using the Frisian language more of-

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 40

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

41

ten, but this cannot be proven with the current data. We plan to devote more questions and attention to this issue in a next study.

Our research shows that social media have included the use of the Frisian language in the written domain. As these media have become one of the most important means of communication in modern life, the use of a minority language such as Frisian in that domain will thus increase the vitality of this language.

Coming back to the three processes identified by Kornai (2013) for languages to become digitally extinct, we may conclude that the threat named “loss of function” currently applies to the larger cities in Fryslân. However, this is not the case in rural areas where Frisian is the mother tongue for a large proportion of the population and where generally a relatively positive average attitude towards Frisian predominates.

As a result, in rural areas Frisian has gained substantial importance on the Internet.

The second process, “loss of prestige”, also threatens the Frisian language. First of all, although Frisian speaking teenagers generally show a positive attitude towards the Frisian language, Dutch speaking teenagers tend to feel negative towards Frisian. If this negative attitude prevails, the use of the Frisian language will decrease further.

Furthermore, our research shows that only a small proportion of the teenagers with one Frisian speaking and one Dutch speaking parent prefers to use the Frisian language and that in practice they barely use it on social media.

The third threat, “loss of competence”, is certainly applicable in Fryslân. Only a small proportion of the Frisian population writes Frisian well. However, increased attention for Frisian in education and an increasing number of multilingual schools might counter this threat. Another phenomenon linked to loss of competence is the gradual language change that takes place as the Frisian language is often spelled phonetically and Dutch words and grammatical constructions are regularly adopted in Frisian tweets (Jongbloed-Faber, 2014). The current study also shows that there is a general lack of interest among teenagers to spell Frisian correctly. One can wonder whether or not this interest recovers when these teenagers reach a more mature age.

Generalising the conclusions of this research and considering that in Fryslân “speaking Frisian with friends”, “attitude”, “writing skills” and “peer group’s attitude” explain 56% of the variance in the use of Frisian on social media, we propose that it would be extremely valuable to compare our results with research on other minority language regions. Most probably, the impact of writing skills is similar in regions where education in the minority language lags behind education in the majority language. In regions such as Catalonia and Wales, for example, where sufficient education in the minority language is provided, the effect of writing skills may be minimal or perhaps even non-existing.

Furthermore, it is clear that in measuring language vitality, the use of a particular language on social media should be included in the analysis as an important factor.

Social media have become such an inalienable part of daily life, especially for younger generations, that the use of a particular language on these media may imply an increased vitality of the language concerned. In addition, we believe that new technologies such as digital dictionaries and autocorrect functions can actually remove some of the barriers hindering the use of a minority language online and stimulate an

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 41

11/11/16 10:03

42

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

increased use of the language. Facilitating the use of minority languages online by means of new technologies should therefore be an important area of attention for those who wish to ensure the survival of a language into the next century.

5. Acknowledgements We would like to thank the Province of Fryslân and the Municipality of Leeuwarden for financing the research project, and we express our gratitude to the Province of Fryslân for additional funding to set up and execute the follow-up study.

References Androutsopoulos, J. (2013). “Networked multilingualism: Some language practices on Facebook and their implications”. International Journal of Bilingualism. Available online at: <http://dx.doi.org/10.1177/1367006913489198>.

— (2014). “Languaging when contexts collapse: Audience design in social networking”. Discourse, Context and Media, 4-5, pp. 62-73.

Baker, C. (2006). Foundations of bilingual education and bilingualism. Clevedon: Multilingual Matters.

Bell, A. (1984). “Language style as audience design”. Language in Society, 13 (2), pp. 145-204.

Carroll, K. S. (2008). “Puerto Rican language use on MySpace.com”. Centro Journal, no. xx (1), pp. 96-111.

Combes, D.; Volckaert-Legrier, O.; Largy, P. (2012). “Automatic or controlled writing? The effect of a dual task on SMS writing in novice and experts adolescents”. Cougnon, L.; Fairon, C. (ed.). Lingvisticae Investigationes [Louvain: John Benjamins Publishing Company], 35 (2): SMS-communication. A linguistic approach, pp. 199-217.

Cougnon, L.; Fairon, C. (2012). “Introduction”. Cougnon, L.; Fairon, C. (ed.). Lingvisticae Investigationes [Louvain: John Benjamins Publishing Company], 35 (2): SMS-communication. A linguistic approach, pp. 155-162.

Cunliffe, D. (2007). “Minority languages and the Internet: New threats, new opportunities”.

In: Cormack, M.; Hourigan, N. (ed.). Minority language media: Concepts, critiques and case studies. Clevedon: Multilingual Matters, pp. 133-150.

Cunliffe, D.; Morris, D.; Prys, C. (2013). “Investigating the differential use of Welsh in young speakers’ social networks: A comparison of communication in face-to-face settings in electronic texts and on social networking sites”. In: Jones, E. H. G.; Uribe-Jongbloed, E. (ed.). Social media and minority languages: Convergence and the creative industries. Bristol: Multilingual Matters, pp. 75-86.

Edwards, J. (2010). Minority languages and group identity: Cases and categories. Amsterdam: John Benjamins Publishing Company.

Eisenstein, J. (2013). “What to do about bad language on the Internet”. Paper at the Annual Conference of the North American Chapter of the Association for Computational Linguistics.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 42

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

43

Fishman, J. A. (1991). Reversing language shift. Clevedon: Multilingual Matters.

Gorter, D.; Riemersma, A.; Ytsma, J. (2001). “Frisian in the Netherlands”. In: Extra, G.; Gorter, D. (ed.). The other languages of Europe. Clevedon: Multilingual Matters, pp. 103-118.

Graaf, T. de; Meer, C. van der; Jongbloed-Faber, L. (2015). “The use of new technologies in the preservation of an endangered language: The case of Frisian”. In: Jones, M. C. (ed.).

Endangered languages and new technologies. Cambridge: Cambridge University Press, pp. 141-149.

Huguet, A.; Lasagabaster, D. (2007). “The linguistic issue in some European bilingual contexts: Some final considerations”. In: Lasagabaster, D.; Huguet, A. (ed.). Multilingualism in European bilingual contexts: Language use and attitudes. Clevedon: Multilingual Matters, pp. 234-251.

Johnson, I. (2013). “Audience design and communication accommodation theory: Use of Twitter by Welsh-English biliterates”. In: Jones, E. H. G.; Uribe-Jongbloed, E. (ed.). Social media and minority languages: Convergence and the creative industries. Bristol: Multilingual Matters, pp. 99-118.

Jongbloed-Faber, L. (2014). “Social media: A treasure trove for minority language research”.

In: Woodfield, K. (ed.). Social media in social research: Blogs on blurring the boundaries.

London: Natcen Social Research, pp. 189-194.

Kloss, H. (1984). “Umriss eines Forschungsprogrammes zum Thema ‘Sprachentod’”. International Journal of the Sociology of Language, 45, pp. 65-76.

Kornai, A. (2013). “Digital language death”. PLoS ONE, 8 (10): e77056. Available online at: <doi:10.1371/journal.pone.0077056>.

Marwick, A.; Boyd, D. (2011). “I tweet honestly, I tweet passionately: Twitter users, context collapse, and the imagined audience”. New Media & Society, 13 (1), pp. 114-133.

Meekma, I. (1989). “Frouljuspraat en it lytse ferskil”. It Beaken, 2, pp. 115-129.

Moring, T.; Husband, C. (2007). “The contribution of Swedish-language media in Finland to linguistic vitality”. International Journal of the Sociology of Language [Berlin: Mouton de Gruyter], 187/188, pp. 75-101.

Morris, D. (2010). Welsh in the twenty-first century. Cardiff: University of Wales Press. Ó Riagáin, P.; Williams, G.; Moreno, X. (2008). Young people and minority languages: Language use outside the classroom. Dublin: Trinity College.

Panckhurst, R. (2009). “Short Messages Service (SMS): typologie et problématiques futures”.

In: Arnavielle, T. (ed.). Polyphonies, pour Michelle Lanvin. Montpellier: Université Paul Valéry, pp. 33-52.

Prensky, M. (2001). “Digital natives, digital immigrants”. On the Horizon [MCB University Press], 9 (5). Available online at: <http://www.marcprensky.com/writing/Prensky%20 -%20Digital%20Natives,%20Digital%20Immigrants%20-%20Part1.pdf>.

Province of Fryslân (2011). De Fryske taalatlas 2011. Leeuwarden: Province of Fryslân.

UNESCO (2003). “Language vitality and endangerment”. Document submitted to the International Expert Meeting on UNESCO Programme Safeguarding of Endangered Languages.

Paris, 10-12 March 2003.

Ytsma, J. (2007). “Language use and language attitudes in Friesland”. In: Lasagabaster, D.; Huguet, A. (ed.). Multilingualism in European bilingual contexts: Language use and attitudes. Clevedon: Multilingual Matters, pp. 144-163.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 43

11/11/16 10:03

44

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

Appendix: questionnaire Welcome to the survey about language use of Frisian teenagers on social media.

Your participation is anonymous. There are no right or wrong answers. For our research, it is only important that you are honest! Thank you very much for your cooperation!

1. What is your sex?

Male.

Female.

2. How old are you?

12 years old.

13 years old.

14 years old.

15 years old.

16 years old.

17 years old.

18 years old.

19 years old.

20 years or older.

3. In which town or village do you live? ___________________________________ (If you have more than one place residence, please write down the name of the town/village where you stay most frequently.)

4. What type of education are you attending? _______________________________ 5. What year are you in?

1 2 3 4 5 6 6. Which school do you attend? _________________________________________

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 44

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

45

7. What is your mother tongue (the language you learned from your parents/caretakers as a child)?

Both parents/caretakers Frisian.

Both parents/caretakers Dutch.

Both parents/caretakers a dialect spoken in Fryslân (such as Bildts or Stellingwerfs).

One parent/caretaker Frisian, one parent/caretaker Dutch.

One parent/caretaker Frisian, one parent/caretaker a dialect spoken in Fryslân.

One parent/caretaker a dialect spoken in Fryslân, one parent/caretaker Dutch.

Other, namely _________________________________________________.

8. What language do you prefer to speak?

Frisian.

Dutch.

Frisian or Dutch, it does not matter to me.

A dialect spoken in Fryslân.

English.

Another language, namely _______________________________________.

9. If you chose a dialect spoken in Fryslân, which dialect is it?

Bildts.

Stellingwerfs.

Another dialect, namely _________________________________________.

10. Which language do you speak with your friends?

All the time

Often

Now and then

Never

Dutch Frisian A dialect

11. What is the highest level of education completed by your father?

Primary education.

Secondary education.

Vocational education.

Higher education (Bachelor/Master’s).

I don’t know.

Other, namely ________________________________________.

12. What is your father’s occupation? __________________________________

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 45

11/11/16 10:03

46

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

13. What is the highest level of education completed by your mother?

Primary education.

Secondary education.

Vocational education.

Higher education (Bachelor/Master’s).

I don’t know.

Other, namely _________________________________________.

14. What is your mother’s occupation? ____________________________________ 15. How proficient are you in Frisian?

1 = not at all 2 = with difficulty 3 = reasonably Language Frisian

4 = well

5 = very well

Listening

Speaking

Reading

Writing

1 2 3 4 5

1 2 3 4 5

1 2 3 4 5

1 2 3 4 5

16. How do you feel about the Frisian language?

Ugly

0

0

0

0

0

Beautiful

Does not belong to me

0

0

0

0

0

Does belong to me

Not useful for later

0

0

0

0

0

Useful for later

Formal

0

0

0

0

0

Informal

Whiny

0

0

0

0

0

Hip

Dull

0

0

0

0

0

Cool

Strange

0

0

0

0

0

Familiar

Not useful with friends

0

0

0

0

0

Useful with friends

17. How important is proficiency in Frisian/Dutch/English to find a job according to you?

Not important at all

Not important

Neutral

Important

Very important

Frisian Dutch English

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 46

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

47

TSC, 26 (2016)

18. To what extent do you (dis)agree with the following statements?

I don’t agree at all

I don’t agree

Neutral

I agree

I fully agree

Anyone living in Fryslân should be able to speak Frisian.

Anyone living in Fryslân should be able to understand Frisian.

Frisian speaking parents should speak Dutch with their children.

It is useful for all children growing up in Fryslân to get Frisian classes at school.

A bilingual upbringing is beneficial for a child’s development.

Frisian speaking children perform less well at school than Dutch speaking children.

19. How many hours a day do you spend on social media such as Facebook, Twitter and WhatsApp (reading/watching what others are doing and responding yourself)?

I am not on social media.

I am not active on social media on a daily basis.

0 to 1 hour a day.

1 to 2 hours a day.

2 to 4 hours a day.

Over 4 hours a day.

Only when I am asleep, I am not active on social media.

20. What devices do you use to access social media?

All the time

Often

Now and then

Never

Mobile phone iPad/tablet Laptop Ordinary computer

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 47

11/11/16 10:03

48

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

Please indicate how often you use Frisian, Dutch or other languages in the following situations: 21. Phone calls All the time

Often

Now and then

Never

All the time

Often

Now and then

Never

All the time

Often

Now and then

Never

Now and then

Never

Frisian Dutch English Other languages

22. Text messages (sms) Frisian Dutch English Other languages

23. E-mails Frisian Dutch English Other languages

24. Chatting through Skype, Facebook or other sites All the time

Often

Frisian Dutch English Other languages

25. If you chose other languages, which language(s) are you using? ________________ 26. How often do you use WhatsApp? As often as I can: only when I am asleep, I am not active.

A few times a day.

At least once a day.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 48

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

49

A few times a week.

Every week.

Less than once a week.

I do not use WhatsApp. 27. How often do you use the following languages in group messages on WhatsApp? Never

Now and then

Often

All the time

Frisian Dutch English Other languages

28. How often do you use the following languages in private messages on WhatsApp? Never

Now and then

Often

All the time

Frisian Dutch English Other languages

29. If you use other languages, which language(s) are you using? ________________ 30. How often do you use Facebook?

As often as I can: only when I am asleep, I am not active.

A few times a day.

At least once a day.

A few times a week.

Every week.

Less than once a week.

I do not have a Facebook account.

31. How often do you use the following languages in status updates on Facebook?

Never

Now and then

Often

All the time

Frisian Dutch English Other languages

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 49

11/11/16 10:03

50

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

32. How often do you use the following languages in private messages through Facebook?

Never

Now and then

Often

All the time

Frisian Dutch English Other languages

33. If you use other languages, which language(s) are you using? ________________ 34. How often do you use Twitter?

As often as I can: only when I am asleep, I am not active.

A few times a day.

At least once a day.

A few times a week.

Every week.

Less than once a week.

I do not have a Twitter account.

35. How often do you use the following languages to send a regular Tweet?

Never

Now and then

Often

All the time

Frisian Dutch English Other languages

36. How often do you use the following languages in Tweets to someone (starting with @) or in direct messages?

Never

Now and then

Often

All the time

Frisian Dutch English Other languages

37. If you use other languages, which language(s) are you using? ________________

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 50

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

51

TSC, 26 (2016)

38. Do you use apps/programmes/websites to check your spelling before you put something online?

Always.

Often.

Now and then.

Never.

39. Do you ever mix languages in one message and how often do you do that?

Every day

A few times a week

Every week

Now and then

Never

Dutch - Frisian Dutch - English Frisian - English Other combinations

40. To what extent do you (dis)agree with the following statements on your personal use of social media?

I don’t agree at all

I don’t agree

Neutral

I agree

I fully agree

The language I use on social media is the same as the language I usually speak with my friends.

I think it is not important to write without errors, people will understand what I mean.

I do not have secrets for social media.

I get stressed sometimes if I cannot read a message right away.

If I wake up in the middle of the night, I’ll check to see if I have new messages.

I think it is cool when schools/teachers use social media in teaching.

I sometimes have contact with teachers through Facebook/Twitter.

I sometimes see nasty messages about other people on social media.

I feel unhappy after negative messages about me on social media.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 51

11/11/16 10:03

52

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

41. On social media, I: Use Frisian all the time.

Use Frisian a lot.

Use Frisian now and then.

Never use Frisian.

42. I do not use Frisian on social media (you may choose several items), because: It is not my mother tongue.

Not all my friends understand it.

I find writing Frisian difficult and I do not want to make mistakes.

I find Dutch easier.

Writing in Dutch feels more natural to me than writing in Frisian.

43. To what extent do you (dis)agree with the following statements on Frisian and your personal use of social media?

I donâ&#x20AC;&#x2122;t agree at all

I donâ&#x20AC;&#x2122;t agree

Neutral

I agree

I fully agree

I write messages in Frisian less often than I would like to, because I find writing in Frisian difficult and I do not want to make mistakes.

I use Frisian on social media because I can express myself better than in Dutch.

I write Frisian the way I pronounce it.

I think it is too much work to type diacritics.

I do not really know when I need to use diacritics in Frisian.

I have only started to write Frisian when I started using social media.

When someone sends a Frisian message, I will send a message in Frisian back.

I am not really consistent in using Frisian on social media: I send Frisian messages to some friends, while to other (Frisian speaking) friends I send Dutch messages.

44. Did your teachers in primary school speak Frisian to you or your classmates?

Never.

Now and then.

Often.

All the time.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 52

11/11/16 10:03

Language use of Frisian bilingual teenagers on social media

TSC, 26 (2016)

53

45. How many of your classmates in primary school spoke Frisian? (almost) Nobody.

Less than half.

Over half. (almost) Everyone.

46. How often do you have Frisian classes at school nowadays?

None.

Approximately one hour a week.

Approximately one morning/afternoon a week.

Approximately one day a week.

Over one day a week.

Other, namely ____________________________________________.

47. Which language do you currently speak with your teachers?

All the time

Often

Now and then

Never

Dutch Frisian

48. How fun is it to learn the following languages?

No fun at all

Not fun

Neutral

Fun

Very fun

Difficult

Very difficult

Important

Very important

Frisian Dutch English

49. How difficult is it to learn the following languages?

Not difficult at all

Not difficult

Neutral

Frisian Dutch English

50. How important is it to learn the following languages?

Not important at all

Not important

Neutral

Frisian Dutch English

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 53

11/11/16 10:03

54

TSC, 26 (2016)

L. Jongbloed-Faber, H. Van de Velde, C. van der Meer i E. Klinkenberg

51. What should be the position of Frisian in secondary education?

All classes in Dutch, Frisian as a separate course (obligatory).

All classes in Dutch, Frisian as a separate course (by choice).

Bilingual education, classes in English and Dutch, Frisian as a separate course (obligatory).

Bilingual education, classes in English and Dutch, Frisian as a separate course (by choice).

Trilingual education, classes in English, Dutch and Frisian.

Other, namely _________________________________________________.

52. How often do you watch television programmes on Omrop Fryslân (Frisian broadcaster)?

Every day.

A few times a week.

Every week.

Every month.

Hardly ever.

Never.

Other, namely _________________________________________.

53. How frequently do you listen to Frisian radio?

Every day.

A few times a week.

Every week.

Every month.

Hardly ever.

Never.

Other, namely _________________________________________.

54. How often do you go to websites that spread regional news, such as those of Omrop Fryslân or Wâldnet?

Every day A few times a week.

Every week.

Every month.

Hardly ever.

Never.

Other, namely _________________________________________.

55. Which websites? __________________________________________________ 56. Which Frisian(s) could persuade you to use the Frisian language more often? ___ _________________________________________________________________ This is the end of the survey. Thank you very much for your cooperation! If you have any comments, you can write them down here.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 54

11/11/16 10:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 55-69 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.108 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La identitat catalana en el món digital.

El cas de la comunitat d’Ubuntu en català Catalan identity in the digital world. The case of the Catalan Ubuntu community Katia Gorriz Oria Data de recepció: 21 de març de 2015 Data d’acceptació: 12 de maig de 2015

Resum Aquest article explora la relació entre la llengua catalana i les ideologies i identitats en el si de la societat xarxa. Per ideologia s’entén la representació de les relacions socials i lingüístiques juntament amb els interessos que les acompanyen; per identitat, un procés relacional que defineix què sóc en relació amb els altres. La sociolingüística vincula estretament aquests conceptes amb la llengua. En un entramat social en què la presència d’Internet és cada cop més aclaparadora i multifocal, es vol esbrinar si aquest lligam roman intacte o es transforma. L’anàlisi es realitza a partir de l’estudi de la comunitat catalanoparlant d’Ubuntu, que resulta rellevant per la seva magnitud i pel substrat ideològic que la impregna. Mitjançant entrevistes s’han extret dades relatives a la manera com els participants es comuniquen i interactuen, així com les seves opinions i motivacions, informació que s’ha processat qualitativament. L’objectiu és demostrar que el vincle entre la llengua i els conceptes d’ideologia i identitat es construeix de manera diferent en l’espai físic i en el digital perquè ambdós responen a condicions de comunicació i participació diferents. No sols acceptar aquesta diferenciació, sinó també comprendre-la, és, al cap i a la fi, el repte que la societat xarxa, en la qual ens trobem plenament inserits, ens planteja diàriament.

Paraules clau: català, comunitat en línia, ideologia, identitat, Internet.

Abstract This paper explores the relationship between the Catalan language and ideologies and identities in the network society. Ideology is understood as a representation of social and linguistic relations along with the interests that accompany them. We understand identity as a relational process that defines what one is in relation to others. Sociolinguistics closely link these concepts with language. In a social context in which the presence of the Internet is increasingly important and multifocal, we aim to establish whether this bond remains intact or is trans­ formed. The analysis is based on the study of the Catalan-speaking Ubuntu community, which is remarkable for its size and the ideological substratum that pervades it. Through interview data, we explore how the participants interact and communicate as well as their opinions and motivations, and this information has been qualitatively processed. The aim is to demonstrate Correspondència: Katia Gorriz Oria. A/e: katiagorrizoria@gmail.com.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 55

11/11/16 10:03

56

TSC, 26 (2016)

Katia Gorriz Oria

that the link between language and the concepts of ideology and identity is constructed differ­ ently in the physical and the digital spaces because they both respond to different conditions of communication and participation. Not only accepting this distinction but also understand­ ing it is, after all, the challenge that the network society, a society in which we are fully positioned, poses us daily.

Keywords: Catalan, online community, ideology, identity, Internet.

1. Introducció

C

astells al·ludeix a la vocació transformadora d’Internet: «Internet es el corazón de un nuevo paradigma sociotécnico que constituye en realidad la base material de nuestras vidas y de nuestras formas de relación, de trabajo y de comunicación» (2001: 13). La interconnexió entre el món digital i el no digital pròpia de l’entramat social actual ha trasbalsat inexorablement el camp de la sociolingüística.

Estimular i difondre vies de reflexió alternatives als patrons sociolingüístics tradicionals que permetin readaptar el discurs a la realitat present esdevé, doncs, una necessitat, si es pretén que els estudis sociolingüístics esdevinguin un reflex d’allò que es viu, i no es quedin endarrerits o arraconats respecte a altres àrees de coneixement com ara l’antropologia i la sociologia, que sí que analitzen de forma més decidida els canvis socials que ha generat la Xarxa.

En el cas del català, les divergències que experimenta la llengua en l’entorn físic i en el digital són evidents. Mentre en el primer, la llengua es veu sotmesa a diversos entrebancs producte, entre altres motius, de la política lingüística aplicada en cadascun dels territoris que conformen el domini lingüístic; en el segon, la presència és, en general, òptima, en relació amb els seus aproximadament deu milions de parlants (vegeu Soler, 2012). Entre altres coses, la comunitat de parla catalana fou la primera a aconseguir un domini d’Internet de nivell superior destinat a una comunitat cultural i lingüística a través d’un moviment que començà a gestar-se a Catalunya a finals de la dècada dels noranta i que desembocà en l’Associació puntCAT. En aquest estudi, el concepte complex i multidisciplinari d’ideologia s’erigeix com a eix vertebrador i vincula estretament les nocions de llengua, identitat i programari lliure. Els treballs de Woolard (2005, 2008 i 2012) sobre les ideologies de la llengua, referent a escala mundial, fan referència a l’existència de dues ideologies, l’anonimat i l’autenticitat, que regeixen l’autoritat lingüística als països occidentals i impregnen de manera ambivalent la nostra recerca. Castells i Tubella (dir., 2002), Cardús (2006), Fernàndez (2008), Bernal (2011) i Pujolar, Fernàndez i Subirana (2011) fan aportacions significatives a la conceptualització de les identitats més enllà de la seva relació intrínseca amb les llengües i el territori; i Stallman (2004) al·ludeix a les quatre llibertats que caracteritzen el programari lliure, les quals afavoreixen l’obertura i la diversitat lingüístiques, principis que, fonamentalment, resulten beneficiosos per a les llengües minoritàries, entre les quals es troba el català.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 56

11/11/16 10:03

La identitat catalana en el món digital

TSC, 26 (2016)

57

2. Metodologia aplicada Amb la idea d’aprofundir en l’ambivalència realitat/virtualitat, que ja fou enunciada per Bauman en la dècada dels noranta del segle passat (Bauman, 1990), s’ha seleccionat una comunitat virtual com a univers d’estudi. Rosales (2010) fa referència a l’hora de definir aquestes comunitats als interessos que comparteixen les persones en el moment d’agrupar-se i remarca que la interrelació que s’estableix entre els membres que en formen part desenvolupa un sentiment d’identitat, pertinença i lleialtat a causa del valor o de les satisfaccions que obtenen. D’entre les nombroses comunitats virtuals que existeixen a Internet, s’ha optat per la comunitat catalanoparlant d’Ubuntu per la seva rellevància i exemplaritat: es tracta d’una comunitat gran que integra gairebé un miler de membres, és fàcilment accessible i versa sobre programari lliure, sistema que, com s’ha indicat prèviament, promou la pluralitat de llengües a la Xarxa.

El corpus s’ha construït a partir de la realització de sis entrevistes de caràcter semiestructurat a membres de la comunitat via telemàtica mitjançant Skype. Les entrevistes s’han realitzat i transcrit des del 24 de novembre fins al 14 de desembre de 2014.

La selecció dels entrevistats ha perseguit reflectir la diversitat existent dins el conjunt d’ubuntaires de parla catalana que integren la comunitat, raó per la qual s’ha optat per entrevistar perfils d’índole diversa amb l’objectiu d’incloure el màxim nombre possible de punts de vista. Prèviament a la realització de les entrevistes, s’ha dissenyat un guió que inclou una fitxa d’informació personal i una bateria de preguntes amb què s’han pretès cobrir tots els eixos temàtics que s’han considerat pertinents: s’ha indagat quines han estat les motivacions dels membres en el moment d’integrar-se en la comunitat virtual i la manera com es presenten i participen; s’han formulat interrogants relatius als usos i les percepcions lingüístiques tant en el món físic com en el digital, i s’han abordat qüestions relacionades amb les opinions i les valoracions dels participants, les quals han versat sobre un espectre temàtic més ampli. A partir de les entrevistes s’han extret dos tipus de dades principalment: dades relatives a la manera com els participants es comuniquen i interactuen en el si del grup, i dades relatives a les opinions i motivacions dels participants de la comunitat. La informació obtinguda s’ha processat qualitativament amb la idea d’accedir a les pràctiques i representacions de la realitat en la forma en què les viuen els subjectes implicats en el procés social que s’estudia. En la taula 1 s’identifica cadascun dels entrevistats (E) a través de la seqüència numèrica 1-6, que indica l’ordre de realització de les entrevistes.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 57

11/11/16 10:03

58

TSC, 26 (2016)

Katia Gorriz Oria

Taula 1 Paràmetres descriptius dels entrevistats Edat Sexe

Professió

Nivell educatiu

Llengües

Lloc de residència

Grau i tipus de participació

E1

35

H

Professor de secundària

Superior

Català, castellà, anglès

Almassora (Castelló)

Membre de nova incorporació

E2

36

H

Enginyer informàtic

Superior

Català, castellà, anglès

Cocentaina (Alacant)

Traductor que ha abandonat la comunitat

E3

61

D

Assessora d’aprenentatge electrònic

Superior

Català, castellà, anglès, francès, italià

Barcelona

Membre actiu i polifacètic des de 2005

E4

46

H

Tècnic de laboratori

Cicle formatiu de grau superior

Català, castellà, anglès, francès

Barcelona

Fundador de la comunitat

E5

54

H

Jubilat

Bàsic

Català, castellà

Caldes de Montbui (Barcelona)

Responsable de comunicació a Catalunya

E6

36

D

Scrum Master - Superior Agile Business Analyst

Català, castellà, anglès, francès, alemany, holandès italià, àrab

Londres

Membre amb escassa participació

3. Anàlisi dels resultats obtinguts Els membres que integren la comunitat d’Ubuntu en català no s’adscriuen a cap categoria homogènia sinó que la comunitat té caràcter plural, tal com manifesten els mateixos integrants. La totalitat dels entrevistats ho exemplifica atès que difereixen en edat, la forquilla va dels 35 als 61 anys; sexe, presència d’homes i dones però amb una majoria dels primers; nivell educatiu, d’estudis bàsics a carrera universitària i màster; professió, des d’ocupacions relacionades amb l’àmbit tecnològic fins a jubilats; lloc de residència, de residents en localitats ubicades al País Valencià i Catalunya a l’estranger; coneixement de llengües, de bilingües català-castellà a clarament plurilingües; grau de participació, des de membres actius que coordinen, tradueixen, imparteixen cursos de formació i difonen les novetats fins a persones que participen puntualment en fò-

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 58

11/11/16 10:03

La identitat catalana en el món digital

TSC, 26 (2016)

59

rums i en les jornades d’instal·lació que es realitzen dues vegades a l’any. Cal fer ressaltar que entre els membres que conformen el nucli més actiu de la comunitat es manifesta, però, una tendència comuna: haver participat prèviament en altres comunitats virtuals, tant de temàtica semblant com diversa, i seguir compaginant a hores d’ara l’activitat que realitzen com a ubuntaires catalanoparlants representatius amb altres projectes a la Xarxa.

3.1. Formes de participació Més enllà de l’afició compartida per manipular programari i maquinari, en funció dels interessos, la predisposició, la disponibilitat de temps, la formació i les aptituds de cadascú, els integrants del grup catalanoparlant d’Ubuntu participen de manera desigual en el si de la comunitat. Una part dels membres participa de manera més superficial i esporàdica i una altra s’implica activament en les tasques de traducció, difusió o organització de la comunitat. Pel que fa a les persones que s’adscriuen a la primera classificació, es tracta majoritàriament de membres que assisteixen a les festes d’instal· lació, empesos per una barreja de curiositat i ganes d’experimentar amb el programari lliure. Aquests empren ocasionalment els fòrums d’Ubuntu, i en la seva cerca de respostes a qüestions tècniques, només els consulten o bé també hi escriuen.

La segona categoria la integren persones que han adoptat un rol més actiu en el si de la comunitat d’ubuntaires en llengua catalana, des de la seva creació o bé posteriorment. Hi ha membres que s’han especialitzat en una activitat concreta, com exemplifica el cas de l’E2, que ha col·laborat amb el grup de traductors per les grans expectatives que li havia generat el projecte. Com a traductor apostava pel manteniment i l’expansió a la Xarxa d’un model de llengua estàndard escassament fragmentat, que neutralitzés el debilitament i la pèrdua de legitimació que representaria per al català la manca d’unitat lingüística. Aconseguir-ho depenia fonamentalment de l’operativitat i eficiència del factor humà encarregat de tirar endavant el projecte. En paraules de l’E2: com Ubuntu va ser un projecte que era el primer projecte que semblava seriós i amb possibilitats de tindre èxit d’entrar Debian com a base i crear un producte comercial orientat a les masses em va semblar interessant i vaig pensar que era important començar la comunitat d’usuaris i traductors d’Ubuntu al català d’una manera lo més organitzada i controlada possible per evitar que les traduccions foren de baixa qualitat.

Contràriament, hi ha altres persones que han optat per adaptar-se a les diferents necessitats que s’han anat generant progressivament en la comunitat, fent mostra d’un perfil més polivalent que els ha aportat una visió més global del projecte. El testimoni de l’E3 fa al·lusió al treball de tipus relacional que desenvolupa en el si del grup, basat fonamentalment en la interacció interpersonal, i caracteritzat, en general, per un alt component comunicatiu. L’E3 ho explica:

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 59

11/11/16 10:03

60

TSC, 26 (2016)

Katia Gorriz Oria

jo he participat molt temps donant suport al fòrum, he participat molt temps també a les festes, fem dues festes anuals d’instal·lació de l’Ubuntu i no sé, lo que es faci, lo que aparegui, estic a la llista de l’equip que porta la comunitat i és una llista de correu que fan reunions pel xat dos cops al mes.

3.2. El paper de la llengua catalana La llengua catalana actua com a element primordial de cohesió del grup, aspecte que reemplaça la visió enfrontadora del català com a barrera i element de discòrdia que ha imperat en alguns contextos, per una concepció conciliadora de la llengua com a recurs de socialització i d’implicació en el projecte. El català uneix, doncs, els participants de la comunitat perquè esdevé sinònim de llibertat i obertura, principis que, alhora, caracteritzen el programari lliure. Els entrevistats s’identifiquen, d’aquesta manera, amb el model democràtic que perfila el programari lliure i coincideixen a remarcar que les possibilitats de modificació i de distribució que proporciona els permeten, a hores d’ara, accedir al programari en català amb relativa facilitat i sense haver d’esperar a les concessions que el programari propietari pren en cada cas, lligades principalment a la rendibilitat econòmica i, rarament, a la sensibilitat lingüística i cultural, com indica l’E3: «per aconseguir fer la traducció al català la Generalitat va haver de pagar a Microsoft». És per això mateix que una de les vies d’accés a la Xarxa de què disposen les llengües minoritàries és el programari lliure. És indispensable potenciar-lo si es té en compte que és imprescindible ser present a la Xarxa si s’aspira a tenir una certa representativitat com a entitat lingüística i cultural autònoma. En paraules de l’E5: «el programari lliure és una garantia d’estar al segle xxi, d’estar a les TIC, que d’una altra manera no pot ser perquè avui una empresa decideix traduir un programa i demà passat pot decidir no continuar traduint-lo».

Les persones entrevistades assenyalen que, en aquest sentit, el programari lliure contribueix a la creació d’espais en català a la Xarxa, aspecte que incideix positivament en la salut i vitalitat de la llengua en el món digital. L’ampliació del ventall lingüístic que fomenta el programari lliure actua com un instrument d’inclusió i, fins a cert punt, de sensibilització envers les minories, perquè pretén frenar que la gent quedi exclosa de la Xarxa per qüestions lingüístiques. Tal com comenta l’E2: «si no hi ha espais per a que la gent se puga expressar amb la llengua materna, que potser és l’única llengua que domina, aleshores estàs excloent a un grup molt nombrós de gent». El valor inclusiu fa més factible que qualsevol usuari d’Internet pugui accedir a espais de comunicació en la llengua que desitgi o assoleixi un major grau de competència. Es treballa perquè no només les llengües majoritàries com ara l’espanyol i el xinès, i més concretament l’anglès, pel seu estatus de llengua internacional i franca, estiguin representades a la Xarxa.

També convé subratllar que la dicotomia català-castellà esdevé secundària a Internet i queda relegada, d’alguna manera, a diversos àmbits d’ús de la vida diària. El castellà esdevé una eina de comunicació més pròpia de l’activitat que es desenvolupa

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 60

11/11/16 10:03

La identitat catalana en el món digital

TSC, 26 (2016)

61

en la vida quotidiana, tal com il·lustra el testimoni de l’E2 en el moment de referir-se a les llengües que fa servir de manera habitual: «el valencià normalment i amb part de la família el castellà». Contràriament, la dicotomia català-anglès guanya centralitat a Internet, circumstància que reformula el concepte de llengua majoritària, atès que llengües com el castellà, considerades majoritàries en el món físic, es veuen també obligades a lluitar per conquerir parcel·les de representativitat en el món digital, davant de la presència aclaparadora de l’anglès, tal com il·lustren les dades de «Usage of content languages for websites» (2015) reflectides en el gràfic 1.

Gràfic 1 Distribució de llocs web segons la llengua del contingut

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de W3Techs.

3.3. Les ideologies de la llengua L’actitud estimuladora de la diversitat lingüística que sembla intrínseca al programari lliure esdevé matisable, però, si es repassa el procés de formació de la comunitat d’Ubuntu en català. El fundador i dues de les persones que han col·laborat en la posada en marxa del projecte des dels estadis inicials, l’any 2005, deixen constància que el macroprojecte Ubuntu havia dissenyat la creació de grups locals o Local Community (LoCo) sota l’influx del binomi una llengua, un estat perquè impulsava i autoritzava només la formació de comunitats locals de caràcter estatal. L’E4 ho comenta: «estava tot muntat per a fer-ho per estats, llavors els grups locals serien estatals i ja està, i com ja sabem com funcionen aquestes coses per aquí, vam decidir muntar la nostra a nivell de llengua». El fet d’autoritzar només grups lligats als estats era un criteri restrictiu i

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 61

11/11/16 10:03

62

TSC, 26 (2016)

Katia Gorriz Oria

excloent que respon a la reproducció en el món digital de les ideologies de la llengua que regeixen l’autoritat lingüística sota una lògica clarament territorial/estatal.

La insinuació de l’E4 «ja sabem com funcionen aquestes coses per aquí», que fa referència a la forma en què en contextos socials i polítics espanyols s’exclou el català, orienta el discurs vers la ideologia de l’autenticitat, vinculada estretament amb les llengües minoritàries, atès que fa al·lusió implícitament a la voluntat dels integrants d’organitzar-se i lluitar per la formació d’una comunitat en català que reivindiqui l’etiqueta llengua pròpia. Els responsables del projecte reclamaven el dret de constituir una comunitat en català i d’idiosincràsia catalana, en la línia d’allò que recalca l’E4 quan menciona «sempre hem deixat molt clar el que som», és a dir, parlants de llengua catalana. Els membres en són ben conscients, com il·lustra el testimoni dels entrevistats, que es declaren catalanoparlants i solen emprar la llengua activament, tant a Internet com en diversos àmbits d’ús de la vida real. En paraules de l’E1: «la meua llengua materna, que sempre s’ha parlat a casa, és el valencià. Llavors, és lo primer que em surt». La convicció a què al·ludeixen els distanciava de l’Estat espanyol i els situava com a representants d’un conjunt de territoris sense Estat que treballava per conquerir parcel·les de representativitat en llengua catalana a la Xarxa. L’E2 ho considera comprensible i legítim: «si tu en la teua vida diària utilitzes principalment el català, és normal que busques una comunitat en català, més que la comunitat d’usuaris espanyols, per exemple».

El fet de voler fer del català la seva senya d’identitat esdevingué problemàtic en un entramat en què l’ideari del macroprojecte Ubuntu, Ubuntu.com en paraules d’una de les persones entrevistades, s’havia impregnat de la ideologia de l’anonimat, la qual legitima la supremacia i l’hegemonia de les llengües dominants, generalment connectades amb els nuclis de poder. La intenció d’Ubuntu.com d’autoritzar només la creació de grups locals estatals equivalia a obviar la veritable diversitat cultural i lingüística del planeta i a privilegiar unes llengües sobre altres, concretament, llengües que comptaven amb el suport de l’aparell de l’Estat. Segons comenten alguns dels entrevistats, el territori era la base de totes les comunitats d’Ubuntu, però la intenció de l’equip local de parla catalana consistia a eixamplar la significació del concepte i no convertir-lo en sinònim d’Estat.

Així doncs, en aquest marc de confrontació ideològica, els responsables del projecte català perseguiren amb determinació la legitimació com a grup autònom. El procés fou llarg i complex perquè en un primer moment no els concediren llistes de correu i hagueren de cercar l’ajut de la Universitat de Barcelona per a muntar els servidors. Els responsables del macroprojecte Ubuntu es mostraven confosos davant dels protocols d’actuació de la comunitat catalana, i progressivament s’interessaren per comprendre millor les seves reivindicacions. L’E5 comenta que a la pregunta d’Ubuntu.com «a Espanya ja hi ha una comunitat d’Ubuntu, vosaltres per quina raó voleu crear-ne una altra?», les respostes d’Ubuntu.cat van ser: «és que no volem una comunitat que estigui limitada a un territori espanyol, volem una comunitat que abarqui tots els espais on la llengua catalana és habitual. I amb això estem parlant d’Andorra, estem parlant de França i, fins i tot, d’Itàlia». L’E3 afegeix: «la nostra és per la comunitat de gent de

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 62

11/11/16 10:03

La identitat catalana en el món digital

TSC, 26 (2016)

63

parla catalana, que al final per proximitat i per falta de recursos es redueix més al Principat i al País Valencià». Els representants de l’equip catalanoparlant reclamaven, llavors, la constitució d’una comunitat que representés els diferents àmbits territorials que compartien, d’una manera o altra, la llengua catalana; es trobessin en un Estat propi, com és el cas d’Andorra, o vinculats administrativament a altres estats com ara Espanya, França i Itàlia.

3.4. Primera comunitat cultural La constància i la feina ben feta fou l’aval que, finalment, els concedí el reconeixement a escala mundial com a primera comunitat cultural. Els entrevistats no oculten la satisfacció d’haver arribat a superar el fet de no tenir un Estat propi i haver contribuït a la visibilitat del català en el món digital. Les veus de l’E5 i l’E3 respectivament ho exemplifiquen: «un cop conseguit el reconeixement internacional de la comunitat amb aquestes característiques tan particulars, això s’ha convertit en la base de la comunitat», és a dir, «l’essència de la nostra comunitat és la llengua catalana». Però a pesar de l’èxit obtingut, la necessitat de reafirmació que experimenten, en el moment de voler demostrar que mereixen el reconeixement que han assolit i, potser, fins i tot, el temor de perdre’l després d’haver salvat nombrosos obstacles, denota una certa vulnerabilitat per part de la comunitat pel fet de no tenir un Estat propi. Aquesta circumstància fa que assumeixin un esforç compensatori continuat com a única via de legitimació, mitjançant el desenvolupament d’un treball molt seriós i professional en el si de la comunitat. L’organització s’esforça, doncs, per mantenir-se activa i aportar bons resultats dins la comunitat global. L’E5 fa referència al prestigi aconseguit pels ubuntaires catalanoparlants: el reconeixement és tal, que fins i tot ara que estem a punt de presentar a nivell mundial mòbils amb Ubuntu, estem convidats ja a la presentació que es farà a Londres com a representants de la comunitat i una mica com a valoració de membres molt actius.

L’oficialitat com a comunitat cultural fou possible gràcies al fet que a Internet la dimensió espacial divergeix en relació amb el món físic. El criteri de territorialitat manté la seva rellevància, però els paràmetres de negociació al voltant de la definició de territori es transformen. La fragmentació de l’espai, en forma de països o de regions, que sol produir-se en el món real com a conseqüència d’accidents geogràfics i, fonamentalment, d’interessos polítics no hauria de tenir cabuda en el món digital, on l’espai pren forma d’una altra manera. L’E2 ho emfasitza en el moment de dir: «Internet no té fronteres, ni continents, sinó que apropa, apropa molt». La Xarxa reformula el concepte de distància i permet la convivència de múltiples territorialitats, tal com exemplifica l’anècdota de l’E3:

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 63

11/11/16 10:03

64

TSC, 26 (2016)

Katia Gorriz Oria

em volia instal·lar el Gnome 2 que acabava de sortir però clar era cosa així un poc durilla de fer i vaig contactar amb la comunitat de dones de Gnome i aquestes em van ajudar molt i vaig estar participant als fòrums, que eren alemanyes, però treballaven en anglès.

La successió de pàgines web que conformen el «territori» a la Xarxa respon a la seva pròpia lògica, encara que el relat dels entrevistats al voltant de les dificultats per a legitimar una comunitat lligada a una llengua sense Estat il·lustra, contràriament, la lògica territorial que impregna el mitjà. Els pressupòsits ideològics nascuts per al món físic es traslladen, de vegades, a l’espai desterritorialitzat d’Internet, i, en el seu intent d’apropiar-se d’un entorn que funciona de forma distinta, creen, en certa manera, un espai híbrid que fusiona allò en línia i fora de línia.

L’estatus de comunitat cultural comporta, a més a més, un avantatge per a la llengua catalana, no sols en relació amb l’ús, sinó també perquè la comunitat no resta afectada per les divisions polítiques existents quant a la unitat de la llengua. L’episodi que narra l’E6 sobre una de les festes que va tenir lloc al País Valencià, més concretament a la capital, es contraposa amb les nombroses confrontacions que es viuen contínuament en terres valencianes al voltant de l’oposició català-valencià. En paraules de l’E6: la comunitat d’Ubuntu catalana gasta el català sempre. Van vindre a València, van fer una Install Party a València i que va estar molt bé perquè gent de València que no podia moure’s van anar i la gent de Barcelona que va anar… Tot era en català, no hi havia cap conflicte ahí, ja sabies a lo que anaves. I això a mi em feia sentir molt còmoda la veritat.

3.5. Bilingüisme català-anglès És remarcable que el catalanisme lingüístic que els membres de la comunitat practiquen i de què estan orgullosos es compatibilitza amb l’internacionalisme inherent als projectes d’Internet en el moment que recorren a l’anglès, aspecte que constata la importància del bilingüisme català-anglès en alguns contextos i no del monolingüisme català arreu o del bilingüisme català-castellà que predomina a gran part del territori. L’ús que fan de la llengua anglesa varia en funció dels interessos o de les necessitats, però tots coincideixen a destacar els avantatges de posseir una competència avançada en aquest idioma. De vegades, amb l’objectiu de connectar allò local i global, les trobades que tenen com a llengua vehicular el català s’anuncien al web de la comunitat amb el nom en anglès. L’E3 ho explica d’aquesta manera: «li diem party perquè la festa és una i són moltes globalment» i «es diu la Install Party, és un terme històric i tradicional». En canvi, en altres ocasions, els ubuntaires fan servir l’anglès per qüestions més aviat pragmàtiques, és a dir, prioritzen la utilitat per sobre de la lleialtat lingüística, com és el cas de l’E3 quan explica: «jo m’instal·lava i continuo instal· lant-me tot el software en anglès per aquesta raó: per poder tenir els missatges d’error en anglès i poder-los buscar a Internet».

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 64

11/11/16 10:03

La identitat catalana en el món digital

TSC, 26 (2016)

65

El català es veu relegat en aquest context a la categoria de llengua merament afectiva i escassament pràctica, destacable principalment pel seu valor simbòlic més que funcional, mentre l’anglès s’erigeix com a llengua instrumental de gran vàlua, gràcies tant a la seva vocació globalitzadora com a la seva presència massiva a la Xarxa. A diferència d’allò que es podia imaginar, l’aparent contradicció que representa recórrer a l’anglès en el si d’una comunitat que ha fet del català un dels seus pilars fundacionals no sembla generar controvèrsia entre els participants, sinó que s’accepta amb naturalitat.

3.6. Altres mecanismes de cohesió La catalanitat, tot i definir la lògica de creació de la comunitat, no és suficient per a mantenir-la unida, sinó que les persones que la integren busquen altres aspectes per connectar. Els entrevistats destaquen, per exemple, la importància d’identificar-se i conèixer-se més enllà dels espais virtuals. En general, són partidaris de construir un retrat bastant complet i fidedigne de si mateixos, tal com explica l’E3: «aquí la gent no es fa un perfil típic de Xarxa diguem basat en l’anonimat, no et poses un avatar raro i no fas veure el que no ets». Quant a l’avatar, només l’E6 n’ha triat un que fa al·lusió directament al catalanisme, com ella mateixa matisa: «lo que estic veient és el icono eixe que em vaig afagar, l’avatar, i tinc ahí una quatribarrà aixina com suggerent però que si eres de la comunitat com que està molt clar».

En connexió amb la idea d’establir vincles personals, l’E2 destaca, a més a més, la importància d’aprofundir en el tracte, de sobrepassar les qüestions relacionades amb la informàtica, per a evitar imatges distorsionades entre membres: si només parles d’Ubuntu pel xat, a lo millor tens una idea un poc sesgada o incompleta de qui és aquesta persona. Si te fas prou amic d’aquesta persona i parles d’altres coses, d’altres interessos fora de la informàtica i tot això, a lo millor ja te fas una idea més real.

La voluntat d’identificar-se fa que alguns entrevistats optin per utilitzar el seu nom i cognom a manera d’àlies (nick en anglès), combinació que fan servir en altres comunitats virtuals, i mantenen des de fa anys. En paraules de l’E3, «el nick sempre ha sigut el mateix. Fa vint anys que el tinc», i afegeix: «és el meu nick a tot arreu, a totes les xarxes, a quasi totes les aplicacions que utilitzo. Aquest és el meu nick, que és el nom i cognoms enganxats i té la virtut que sempre està lliure». Altres entrevistats, en canvi, han canviat d’àlies amb el pas dels anys, com ara l’E2: «al principi tenia un nick que era oscuro i l’origen d’aquest nom és un joc online», o en tenen més d’un, en general, per qüestions afectives. És el cas de l’E1: «munphi m’ho deien a l’institut els meus amics i, bueno, entenc que se m’ha quedat. Però després a l’hora de geolocalitzar-me, com hi ha molta gent que no em coneix per munphi, sí que he posat el nom complert». Una de les entrevistades, per la seva banda, relaciona l’àlies amb la llengua i comenta que,

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 65

11/11/16 10:03

66

TSC, 26 (2016)

Katia Gorriz Oria

tot i considerar-se catalanoparlant i identificar-se amb la llengua catalana, s’ha mogut en cercles castellanoparlants a la Xarxa. Això ha fet que no se senti identificada amb el que va triar fa anys i que encara conserva a hores d’ara, i que el consideri, fins i tot, com si fos la representació d’una altra persona. L’E6 ho explica d’aquesta manera: «entonces és curiós perquè, en fin, al final acaba sent un poc un alter ego perquè no sóc jo, […] però en la gent en la que me comunicava i tal parlava en castellà».

Les relacions que s’estableixen entre els membres de la comunitat es forgen directament a les jornades d’instal·lació, que se celebren regularment una o dues vegades a l’any en diferents indrets de Catalunya o el País Valencià, com comenta l’E5: «la majoria de gent primer vénen a la festa i després continuen en la Xarxa»; o bé s’enforteixen i es consoliden en aquestes jornades. En paraules de l’E2, «la gent entenc que té prou ganes de trobar-se amb els companys virtuals encara que siga… doncs per a compartir una birra o per a fer feina». Fins al moment present cal destacar que l’equip no s’ha desplaçat a les Illes Balears per celebrar cap festa perquè allí hi ha un grup de persones encarregat d’organitzar-les, i s’està treballant per fer el mateix a Andorra. Els entrevistats en conjunt, doncs, coincideixen a destacar la importància de les festes, atès que donen a conèixer la comunitat, afavoreixen l’adhesió de nous membres i esdevenen una data assenyalada en el calendari ubuntaire. El comentari de l’E6 ho exemplifica: aprofites perquè és una manera de trobar-se gent que ja té instal·lat, és una excusa per a trobar-se, és com te diria jo, és com una data especial perquè solen coincidir en una nova versió i entonces és com si el teu grup de música favorit trau un nou disco, no?

Un altre element que contribueix a cohesionar el grup és el marxandatge. Generalment, la predisposició dels membres a emprar Ubuntu i integrar-se en la comunitat sol acompanyar-se de l’ús d’elements com ara samarretes, bolígrafs o adhesius amb el logotip d’Ubuntu, els quals donen visibilitat a la comunitat i en reafirmen el sentiment de pertinença. L’E6 relaciona aquesta tendència amb el fenomen fan, que ha estat estudiat per Jenkins (2006), entre d’altres, per a explicar la cultura de la participació i la intel·ligència col·lectiva com una convergència de pràctiques culturals, en vista de les semblances que hi ha en el comportament de la comunitat ubuntaire en català amb altres comunitats de fans: primer com qualsevol fan, perquè si tu gastes Ubuntu eres fan, si no tens que instal·lar només un servidor i ja està, i tu el gastes en el teu ordinador eres molt fan […] te posaràs una samarreta i aniràs súper pagat en la samarreta pel carrer o la pegatina en l’ordinador i que sàpiguen que tu estàs gastant Ubuntu.

Així ho reafirma el testimoni de l’E1, que fa referència a l’encreuament entre la identitat Microsoft i Ubuntu i la intenció de donar publicitat a la seva adhesió al programari lliure. Ho conta d’aquesta manera:

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 66

11/11/16 10:03

La identitat catalana en el món digital

TSC, 26 (2016)

67

el primer que vaig fer amb les dues enganxines va ser tapar el símbol de Microsoft del meu teclat, aquest que està al costat del control alt. Després també tinc una altra enganxina més gran d’Ubuntu al meu ordinador perquè la gent vegi, sàpigui que a mi m’agrada el programari lliure.

L’E2, per la seva banda, apel·la a les possibles dificultats que poden produir-se en el moment de descodificar el missatge que els ubuntaires pretenen transmetre a la resta de la societat, aspecte que resulta especialment rellevant perquè condiciona la seva efectivitat real. Ho comenta amb aquestes paraules: «doncs la gent que es posa una samarreta d’Ubuntu li agradarà fer saber a la resta de gent que gasta Ubuntu, però cal saber interpretar el missatge perquè no tothom sap com és el logotipo d’Ubuntu o què és Ubuntu».

4. Conclusions En el context acadèmic catalanoparlant, les investigacions que versen sobre el binomi llengua-Internet són puntuals i aïllades, però no per això s’han de negligir. El seu caràcter discontinu reforça la necessitat d’explorar de manera més profunda i continuada la relació que existeix entre el català i la Xarxa, amb el propòsit de repensar algunes de les teories sociolingüístiques que s’havien assumit i adaptar el discurs a la realitat circumdant. A través de l’estudi de la comunitat virtual d’Ubuntu en català s’ha observat que el món físic i el digital, encara que originàriament desenvolupin un llenguatge i unes regles adaptades a les especificitats pròpies de cadascun dels entorns o dels mitjans, es troben, en realitat, en interconnexió constant. Allò virtual impregna la vida real, i a l’inrevés, relació que es tradueix en el transvasament d’elements entre un espai i l’altre i tendeix, en certa manera, a la construcció d’un entorn híbrid, d’un espai mixt, que emmarca des de fa unes dècades l’activitat humana en els països des­ envolupats.

En aquest marc, s’ha comprovat com el criteri territorial/estatal que ha imperat llargament en el món físic sota l’influx del binomi una llengua, un estat s’ha traslladat al món virtual i aparentment aterritorial d’Internet, i ha estat interpretat de manera diferent per cadascun dels col·lectius que s’han analitzat, en funció de les ideologies de la llengua. El macroprojecte Ubuntu, Ubuntu.com, ha desenvolupat una estratègia d’acceptació en el moment que ha interpretat l’estatalisme des d’un punt de vista que es nodreix de la ideologia de l’anonimat i que, en conseqüència, es vincula estretament amb els centres de poder. En lloc de fomentar l’equitat, en consonància amb l’ideari que impregna el programari lliure, ha tendit a privilegiar les llengües que compten amb el suport de l’aparell de l’Estat en emparellar grup local amb grup estatal. Contràriament, Ubuntu.cat ha bastit, a través del procés de formació de la comunitat d’ubuntaires en llengua catalana, una estratègia de resistència envers l’estatalisme. Durant aquest recorregut, en què com a representants d’una llengua sense Estat ensopeguen en el món digital amb alguns dels entrebancs que experimenten en el

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 67

11/11/16 10:03

68

TSC, 26 (2016)

Katia Gorriz Oria

món físic, s’entreveu la influència de la ideologia de l’autenticitat, ideologia que traspassa les qüestions lingüístiques, i que també és aplicable, d’alguna manera, al programari lliure. El fet d’adherir-se a un programari minoritari com ara Ubuntu, assumir les concepcions ideològiques que l’acompanyen i convertir-les en una filosofia de vida és una línia que circula en paral·lel a la manera com els integrants perceben la seva llengua i cultura, i funden la comunitat sota l’influx de l’etiqueta llengua pròpia.

La llengua catalana, que en alguns contextos es pretén associar a la localitat o a les diferències polítiques i socials, té connotacions positives en aquest estudi. El català esdevé així el principal element de cohesió de la comunitat, símbol de llibertat i obertura, que afavoreix la socialització entre els membres i la implicació i participació en el projecte. No obstant això, el grup també recorre, d’una manera o altra, a altres factors que en reforcen la unió com ara els mecanismes d’identificació que fan servir, basats, principalment, en la construcció d’una imatge real de si mateixos, el contacte directe que s’estableix en les jornades d’instal·lació i la visibilitat que proporciona el marxandatge. En aquest sentit, la identitat catalana que practiquen i reivindiquen els membres de la comunitat ubuntaire és compatible amb el fet de formar part d’altres col·lectius, en els quals la temàtica o la llengua emprada en cada cas canvia i s’adapta, sense problemes, a les necessitats. El fet d’interessar-se pel programari lliure es compagina amb l’ús de la llengua catalana en el grup local, de l’anglès en la resta de la comunitat internacional i de l’espanyol en la vida quotidiana. Així doncs, la multiplicitat o fragmentació de la identitat que té lloc a la Xarxa, a partir de la pertinença i del trànsit continuat entre col·lectius, es viu amb naturalitat i es considera enriquidora, perquè, a diferència d’allò que propugnaven els patrons sociolingüístics clàssics, la identitat no ve donada únicament pel naixement, la llengua materna i el territori, sinó que s’adquireix progressivament al llarg de la vida gràcies, entre d’altres, a la voluntat i la participació.

Bibliografia de referència Bauman, Z. (1990). Thinking sociologically. Oxford: Blackwell.

Bernal, A. (2011). «Postmodernización y educación. Notas para el debate de una narrativa pedagógica centrada en la identidad». Educación XX1 [UNED], vol. 14, núm. 2, p. 285302. Disponible ne línia a: <http://e-spacio.uned.es/fez/eserv.php?pid=bibliuned: EducacionXXI-2011-14-2-5110&dsID=Documento.pdf> [Consulta: 21 març 2015].

Cardús, S. (2006). «Les relacions asimètriques entre identitats». A: Sanginés, A. G.; Velasco, A. (ed.). Identitats. Catarroja: Afers, p. 37-53.

Castells, M. (2001). «Internet y la sociedad red». Lliçó inaugural del programa de doctorat sobre la societat de la informació i el coneixement de la Universitat Oberta de Catalunya.

Disponible en línia a: <http://www.uoc.edu/web/cat/articles/castells/castellsmain1.html> [Consulta: 21 març 2015].

Castells, M.; Tubella, I. (dir.) (2002). La transició a la societat xarxa a Catalunya: Informe de recerca I. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. IN3. Disponible en línia a: <http:// www.uoc.edu/in3/pic/cat/pdf/pic1_volum1.pdf> [Consulta: 21 març 2015].

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 68

11/11/16 10:03

La identitat catalana en el món digital

TSC, 26 (2016)

69

Fernàndez, J. A. (2008). El malestar en la cultura catalana. Barcelona: Empúries.

Jenkins, H. (2006). Fans, bloggers, and gamers: Exploring participatory culture. Nova York: New York University Press.

Pujolar, J.; Fernàndez, J. A.; Subirana, J. (2011). «Llengua, cultura i identitat en l’era global».

Digithum, núm. 13. Disponible en línia a: <http://journals.uoc.edu/index.php/digithum/ article/view/n13-identicat/n13-identicat-cat> [Consulta: 18 abril 2015].

Rosales, P. (2010). Estrategia digital. Barcelona: Deusto.

Soler, J. (2012). «La situació del català a Internet a gener del 2012». A: Softcatalà. Disponible en línia a: <https://www.softcatala.org/la_situacio_del_catala_internet_gener_del_2012> [Consulta: 21 març 2015].

Stallman, R. (2004). Software libre para una sociedad libre. Madrid: Traficantes de Sueños.

«Usage of content languages for websites» (2015). A: W3Techs: Web Technology Surveys. Dis­ ponible en línia a: <http://w3techs.com/technologies/overview/content_language/all> [Consulta: 18 abril 2015].

Woolard, K. A. (2005). «Language and identity choice in Catalonia: the interplay of contrast­ ing ideologies of linguistic authority». Ponència al Colloquium on Regulations of Societal Multilingualism in Linguistic Policies (Berlín, 2-4 juny). Disponible en línia a: <http://www.ihc.ucsb.edu/research/identity_articles/WoolardNov5.pdf> [Consulta: 21 març 2015].

— (2008). «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 49, p. 179-199.

— (2012). «Las ideologías lingüísticas como campo de investigación». A: Schieffelin, B. B.; Woolard, K. A.; Kroskrity, P. V. (ed.). Ideologías lingüísticas: Práctica y teoría. Madrid: Los Libros de la Catarata.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 69

11/11/16 10:03

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 70

11/11/16 10:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 71-88 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.109 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials Research on the linguistic corruption of politicians on social networks Ileana Belfiore Universitat Autònoma de Barcelona Data de recepció: 27 de març de 2015 Data d’acceptació: 22 de juny de 2015

Resum L’objectiu principal d’aquest article és presentar els resultats del meu treball de fi de màster (TFM) sobre la qualitat lingüística dels missatges dels polítics catalans a Twitter. La finalitat del treball en si és posar en alerta la població sobre la corrupció (aquest cop) lingüística dels polítics, i més en general fer reflexionar els usuaris de la llengua sobre l’ús que se’n fa a les xarxes socials.

Paraules clau: qualitat lingüística, polítics catalans, xarxes socials, Twitter.

Abstract The main purpose of this article is to present the results of my Master’s Final Project on the linguistic quality of the messages of Catalan politicians on Twitter. The purpose of the project is to show people how politicians contribute to corruption, in this case of a linguistic nature, and in general to make users reflect on the use of language on social networks.

Keywords: language quality, Catalan politicians, social networks, Twitter.

1. Introducció

T

ot i que diversos diccionaris coincideixen a l’hora de presentar els polítics com a bons comunicadors, o fins i tot com els comunicadors per antonomàsia, vaig decidir dedicar el meu treball de fi de màster (TFM) a demostrar que aquests individus no són tan bons comunicadors com podríem creure, ja que molts d’ells no respecten ni tan sols les regles d’ortografia, ni les convencions tipogràfiques més bàsiques, cometen errades (de sintaxi, lèxic, etc.) garrafals i, en general, no es preocupen gaire de la correcció lingüística dels seus missatges.

Això és encara més evident en una època caracteritzada per innovacions tecnològiques i fenòmens socials —les xarxes socials en són l’exemple més significatiu— que Correspondència: Ileana Belfiore. A/e: belfiore.ileana@gmail.com.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 71

11/11/16 10:03

72

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

han canviat considerablement la nostra manera de viure i, més en particular, la nostra manera de comunicar, que ha esdevingut més immediata, més ràpida i més breu. Així que és bastant raonable pensar que, de retruc, també la manera com s’expressen els polítics s’hagi vist afectada per aquests canvis. Ara bé, el que ja no és tan intranscendent és que aquestes persones no es preocupin gaire de la qualitat lingüística dels missatges que emeten cap al seu públic digital, fet que els fa —o els podria fer— perdre la qualitat de bons comunicadors que, en teoria, sempre els ha caracteritzat.

I si hi hagués algú que volgués objectar que els polítics acostumen a ser el reflex de la societat en què vivim, dels ciutadans que els voten, llavors aquest estudi podria arribar a ser encara més alarmant, ja que els resultats d’aquesta anàlisi —restringida a només uns quants polítics— es podrien aplicar a la majoria de la població: una majoria que no s’amoïna gaire per la qualitat lingüística del que llegeix ni del que escriu; una majoria que només vol dir-ho i/o saber-ho tot de la manera més immediata, més ràpida i més breu; una majoria alfabetitzada que segueix la moda de l’analfabetisme, amb les conseqüències que això pot comportar…

2. Mètodes Abans d’entrar en detalls pel que fa als mètodes de treball que he emprat, crec que convé obrir un parèntesi per introduir una sèrie d’aclariments.

Primer de tot, vull alertar els eventuals lectors del meu TFM sencer sobre el to políticament incorrecte del qual està impregnat, ja que es tracta d’un element d’estil essencial que, d’entrada, podria desconcertar els lectors acostumats a enfocaments més tradicionals.1 També vull avisar de la posada en escena sobre la qual es regeix l’anàlisi: jugo a fer de mestra dels polítics i a fer-los passar un examen.

Ara bé, tot i que aquest to políticament incorrecte i aquesta original escenificació puguin semblar no gaire acadèmics, m’agradaria remarcar el rigor amb el qual, en tot moment, he intentat dur a terme l’estudi.

2.1. Entorn de treball Per a la meva investigació, he circumscrit l’anàlisi a Twitter, un servei web que permet als usuaris de crear un perfil i d’enviar missatges instantanis de cent quaranta caràcters com a màxim, i que pot presumir d’una popularitat extraordinària, segurament gràcies a la immediatesa, la difusió i la visibilitat que el caracteritzen.

1. Els primers símptomes d’aquest to provocatiu es poden trobar fins i tot en el títol —És la correcció lingüística un tabú polític per al web 2.0?— i en el subtítol —Estudi políticament incorrecte sobre la (suposada) evolució de la (suposada) correcció lingüística dels missatges dels polítics catalans a les xarxes socials: el cas de Twitter— del treball (http://www.recercat.cat//handle/2072/253661).

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 72

11/11/16 10:03

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials

TSC, 26 (2016)

73

Ara bé, ja que tot plegat es redueix a comunicació —comunicació escrita i molt breu en aquest cas—, de cara al TFM, el meu neguit era intentar comprovar, amb dades tangibles i públiques a l’abast de tothom, si en aquest tipus de mitjà de comunicació hi ha, hi ha hagut o, si més no, podria haver-hi correcció.

2.2. Les hipòtesis de partida Les hipòtesis de les quals parteix el treball són, en primer lloc, una percepció a priori: la sospita que, en general, la correcció lingüística de les piulades dels polítics deixa bastant a desitjar.

En segon lloc, especulo sobre la possibilitat d’una evolució temporal, d’una banda, qualitativa —suposo que els polítics es preocupen més o menys de la correcció lingüística dels seus missatges depenent dels esdeveniments que els concerneixen— i, de l’altra, ideològica —penso que els polítics bilingües podrien decantar-se per fer servir un idioma abans que un altre per debatre segons quin tema.

2.3. L’elecció de la mostra de dades Per dur a terme el meu estudi, he pres en consideració els diputats elegits en les diferents circumscripcions del Parlament de Catalunya. Entre aquests, però, només he tingut en compte els que tenen presència habitual en els mitjans de comunicació i els més actius a les xarxes socials, és a dir els més mediàtics i susceptibles de generar dades prou significatives.

He intentat, a més, que hi fossin presents les orientacions polítiques més diverses (diputats de dretes, de centre, d’esquerres, independentistes, federalistes, unionistes, etc.), independentment de les llengües que fan servir habitualment per comunicar.

Ara bé, tot i que m’hauria agradat garantir també la màxima varietat geogràfica possible en la mostra de dades analitzada, això a la pràctica s’ha revelat inviable, ja que la gran majoria dels polítics que compleixen els requisits que acabo d’esmentar pertanyen a la circumscripció electoral de Barcelona, i només dos d’ells a la de Girona.

Tanmateix, excepcionalment, he decidit incloure en el corpus d’anàlisi també les piulades del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya perquè, tot i no ser un membre del Parlament, l’he considerat un cas significatiu precisament per la importància del seu paper institucional.2

2. Els polítics inclosos en l’estudi són: Dolors Camats i Luis, David Fernàndez i Ramos, Marina Geli i Fàbrega, Joan Herrera Torres, Oriol Junqueras i Vies, Ferran Mascarell i Canalda, Josep Enric Millo i Rocher, Albert Rivera Díaz, Marta Rovira i Vergés, Josep Rull i Andreu, Alícia Sánchez-Camacho i Pérez, Anna Simó i Castelló, Jordi Turull i Negre.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 73

11/11/16 10:03

74

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

2.4. La inclusió de l’evolució temporal en el corpus d’anàlisi D’acord amb la hipòtesi d’evolució temporal, he intentat detectar també eventuals evolucions en el comportament lingüístic del grup d’usuaris que han sigut objecte de la meva investigació, prenent com a referència una mostra de dades distanciades en el temps: de cada subjecte d’anàlisi, he tingut en compte totes les piulades dels mesos de gener, maig i setembre del 2014. Aquest arc temporal m’ha semblat interessant també perquè ha coincidit amb fets força rellevants (com ara les eleccions europees i la consulta del 9-N) que, en general, han suscitat bastant debat a les xarxes socials i, més en particular, moltes piulades dels mateixos polítics.

2.5. El filtratge de la mostra de dades D’altra banda, encara que un tuit pugui contenir tant text com imatges, a l’hora de fer estadístiques (com ara el còmput de piulades correctes en relació amb totes les piulades analitzades), no he tingut en compte aquells missatges que no es podien considerar significatius, ja que només incloïen enllaços o imatges. Pel mateix motiu, també he descartat les piulades assimilables a repeticions (per exemple, un tuit amb el mateix text significatiu que un altre, i l’afegitó d’un enllaç com a única diferència).

2.6. L’avaluació de la mostra de dades Pel que fa a les piulades que sí que he inclòs en l’estudi, les he agrupades en tres categories: missatges incorrectes (és a dir, amb un o més errors inapel·lables), missatges millorables (és a dir, amb errors potser no tan greus, o no tan evidents) i missatges sense cap error.

A més a més, els errors els he classificats segons els tipus següents: — errors de tipografia — errors d’ortografia — errors de sintaxi — errors de lèxic — errors de tecleig Per a cada usuari, llavors, mitjançant una metodologia creada ad hoc, he anat corregint cada tuit, apuntant (en un full de càlcul), en primer lloc, si hi havia errades (o, si més no, elements millorables) o no, i, en segon lloc, descrivint totes les faltes que hi trobava. Per a cada error, he sumat un punt negatiu; i per a cada element millorable, mig punt negatiu. Si la mateixa falta es tornava a repetir en el mateix tuit, no he fet cap descompte, és a dir que he sumat tants punts com ocurrències del mateix error.

Tanmateix, a l’hora de fer l’avaluació global, també he tingut en compte que, de vegades, algunes errades (com ara la manca de puntuació) podien ser justificables per nombre de caràcters —per exemple, si el missatge estava molt a prop de la llargària

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 74

11/11/16 10:03

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials

TSC, 26 (2016)

75

màxima permesa—; d’altres (com ara les de lèxic) podien ser-ho per context —ja que Twitter, tot i ser una plataforma de difusió pública, recorre a un registre informal (així que els usuaris, polítics inclosos, acostumen a fer-hi servir un llenguatge bastant col· loquial)— i per unes convencions lèxiques específiques.

A més, tenint en compte les característiques intrínseques dels missatges de Twitter (que tenen una llargària màxima de cent quaranta caràcters), tot i no veure amb bons ulls l’ús del llenguatge abreujat (q en comptes de que, tb en comptes de també, etc.), no he penalitzat aquesta pràctica. També he considerat d’alguna manera justificables —o, més ben dit, perdonables— per context les errades de tecleig, ja que els usuaris que fan servir telèfons mòbils per connectar-se a l’aplicació no tenen a l’abast totes les comoditats i les eines que podrien emprar en el cas que s’hi connectessin des d’un ordinador.

2.7. Criteris de correcció Pel que fa als criteris de correcció que he fet servir, tant per a la llengua catalana com per a la castellana, la meva base de referència han sigut, en primer lloc, els reculls lexicogràfics generals monolingües i plurilingües (Diccionari de la llengua catalana, Diccionari.cat, L’Enciclopèdia, Diccionari català-valencià-balear, Diccionario de la lengua española, Diccionari castellà-català), les gramàtiques (Gramàtica de la llengua catalana, Nueva gramática de la lengua española) i les principals obres disponibles per a la correcció de textos (Ortotipografia, Manual d’estil, Ortografía y ortotipografía del español actual). En segon lloc, m’he valgut de reculls lexicogràfics específics (Diccionari d’ús dels verbs catalans; Diccionari de sinònims de frases fetes; Diccionari d’abreviacions. Abreviatures, sigles i símbols; Abreviacions; Diccionari ortogràfic i de pronúncia; El catanyol es cura; No et confonguis; Diccionario panhispánico de dudas), a més d’altres recursos (Regles d’ús de les majúscules i les minúscules, ÉsAdir, Optimot, TERMCAT, etc.).

Si bé en un principi m’hauria agradat poder aplicar sempre les recomanacions de la meva bibliografia de referència, tenint en compte les característiques intrínseques de l’entorn analitzat i les ocurrències lingüístiques que he detectat al llarg d’aquest estudi, he hagut de prescindir d’algunes de les regles que es fan servir habitualment per corregir textos escrits i, en compensació, he hagut d’elaborar una sèrie de normes pròpies per a aquest treball.

A continuació, detallaré les regles de les quals he decidit prescindir i les que he considerat útil introduir.

2.7.1. Convencions específiques En cap cas no he considerat com a errors les convencions ortotipogràfiques específiques utilitzades pels usuaris de Twitter, com ara la de començar una frase amb un

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 75

11/11/16 10:03

76

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

punt perquè sigui visible a un major nombre d’usuaris3 o les que formen part de l’argot bàsic4 d’aquesta plataforma de comunicació (per exemple, RT,5 MT,6 etc.).

2.7.2. Tipus de lletra Ja que la plataforma Twitter no admet l’opció de fer servir diferents tipus de lletra —ni via web ni mitjançant les aplicacions específicament creades per a telèfons mòbils intel·ligents—, he hagut de veure cas per cas com suplir aquest dèficit tipogràfic.

Pel que fa a l’ús de la versaleta —d’acord amb la bibliografia de referència—, m’ha semblat que l’únic cas que podria ser d’interès per al meu àmbit d’anàlisi consistia en l’ús dels numerals romans quan fan referència als segles. Llavors, ja que fins i tot el Manual d’estil ho tolera,7 he considerat absolutament acceptable escriure amb majúscules les xifres que es fan servir en la numeració romana dels segles.

Quant a la cursiva, en canvi, he considerat que el fet de no poder-la utilitzar es pot obviar, si més no, mitjançant la convenció bastant arrelada de simular aquest tipus de lletra amb cometes simples, sempre que no se’n disposi o no es vulgui fer servir per decisió tipogràfica editorial, tal com fan les publicacions periòdiques en els titulars per tal de mantenir-hi sempre el mateix tipus de lletra.8 Per tant, els fragments de text que en altres contextos s’haurien de marcar en cursiva, en la meva anàlisi els he considerat correctes només si estaven inclosos entre cometes senzilles.

Finalment, pel que fa a la negreta —tenint en compte tant la bibliografia de referència com el corpus al meu abast—, vaig arribar a la conclusió que l’ús d’aquest tipus de lletra no afectaria l’àmbit de la meva anàlisi.

D’altra banda, pel que fa a l’ús de les majúscules i les minúscules, cal dir que, a més d’intentar aplicar al més estrictament possible les recomanacions incloses en les publicacions de referència, i de tenir en compte les diferències substancials entre castellà i català (per exemple, pel que fa a decrets i lleis), he considerat sempre obligatori l’ús de la majúscula quan té funció demarcativa (sobretot perquè la gran majoria dels mòbils avui dia la tenen com a opció per defecte després del punt). Ara bé —encara que en un altre context segurament hauria actuat de manera diferent—, no he penalitzat l’escriptura de fragments sencers de text amb majúscules, ja que aquesta pràctica, bastant difosa a Twitter, sovint es fa servir per manifestar entusiasme per part de 3. http://www.socialmediatoday.com/content/9-twitter-tips-and-tricks.

4. http://twitter.about.com/od/Twitter-Basics/a/Basic-Twitter-Lingo-and-Slang.htm.

5. RT (de l’anglès retweet, ‘reenviar un tuit’) al començament d’una piulada vol dir senzillament que s’està compartint —reenviant-la tal qual als propis seguidors— la piulada d’un altre usuari.

6. MT (de l’anglès modified tweet, ‘tuit modificat’) significa que el contingut de la piulada que s’està compartint —i l’autor de la qual és un altre usuari— ha sigut modificat (normalment per problemes d’espai).

7. Per a més detalls, vegeu Manual d’estil (Mestres et al., 2007) —cap. iv, § 5.2.g.

8. Per a més detalls sobre aquesta pràctica, es pot consultar la nota 25 del capítol iv, «Els tipus de lletra», del Manual d’estil (Mestres et al., 2007).

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 76

11/11/16 10:03

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials

TSC, 26 (2016)

77

l’usuari o l’extrema importància del missatge —almenys segons el parer de qui l’escriu.

2.7.3. Signes ortogràfics Pel que fa als signes de puntuació, he intentat ser estricta i tolerant alhora. Estricta amb la puntuació incorrecta, sempre. Tolerant amb la manca de puntuació, si esqueia.

Això vol dir que, en principi, he penalitzat la falta de puntuació, tot i que l’he considerada admissible, i, per tant, perdonable, en els casos en què hi havia una real exigència d’estalvi d’espai i sempre que el comportament de l’usuari fos coherent en aquest sentit. Dit d’una altra manera, no he considerat suficient l’excusa de la limitació d’espai en els casos de falta de puntuació si, en la mateixa piulada, el subjecte en qüestió hi posava, per exemple, espais de sobra o trobava la manera d’encabir-hi una (normalment innecessària) emoticona.

Ara bé, tenint en compte les limitacions intrínseques de Twitter quant a nombre de caràcters a disposició dels usuaris, i també el fet que en l’abreviació dels prenoms les diverses llengües tenen pràctiques diferents i no sempre constants en el temps,9 excepcionalment no he penalitzat en cap cas la falta de punts en les abreviatures corresponents a les inicials dels noms.

En relació amb l’ús de les cometes —a més de les consideracions fetes anteriorment quant a la simulació de la cursiva amb cometes simples—, no he donat per bo cap altre ús de les cometes dobles que els recomanats pels principals manuals d’estil; en el context de Twitter, doncs, vaig decidir que l’ús d’aquest signe tipogràfic quedaria reservat bàsicament a les citacions, als títols d’articles de diaris i a fragments de text en els quals es vulgui marcar un segon sentit (per exemple, ironia).

Pel que fa a l’ús del guionet i la barra inclinada —d’acord amb la bibliografia de referència—, he reputat vàlida la falta d’espai davant i darrere del guionet prepositiu o la barra inclinada només en el cas que s’utilitzin aquests signes per unir elements formats per un sol mot. Més en particular, quant a les maneres de referir-se a la consulta del 9 de novembre del 2014, només he considerat correctes les expressions abreujades 9-N i 9 N (és a dir, amb guionet o amb espai), però no 9N tot junt, tret del cas en què vagi precedit d’un caràcter de coixinet (per exemple, #9N), ja que en aquest cas s’entén que aquest símbol no és responsabilitat personal de l’autor de la piulada en qüestió, sinó que podria haver sigut creat i utilitzat prèviament per altres usuaris.

En relació amb l’ús del guió llarg per emmarcar incisos, ateses les dificultats per tenir a l’abast aquest signe en segons quin teclat de telèfon mòbil, he considerat acceptable substituir-lo amb un guionet, amb el benentès que es respecti almenys la convenció d’escriure el primer signe enganxat a la primera lletra del mot que el segueix, i el segon, enganxat a l’última lletra del mot que el precedeix.

Pel que fa al símbol per indicar el tant per cent (%), tenint en compte tant la necessi9. Per a més detalls, vegeu Ortotipografia (Pujol i Solà, 1995) —cap. vii, § 72.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 77

11/11/16 10:03

78

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

tat d’estalvi d’espai que sempre amoïna els usuaris de Twitter, com el fet que, entre les fonts consultades, no hi ha acord a l’hora d’establir si aquest signe s’ha d’escriure amb un espai al davant o no, he tractat com a vàlides totes dues opcions.

Quant a les maneres de separar les hores dels minuts en les notacions horàries, tot i que he donat per correcte i preferent l’ús del punt, també he considerat acceptable l’opció de fer servir els dos punts, ja que l’ús d’aquest signe també està recollit en l’Ortotipografia i, a més, està molt estès en diferents àmbits.

A banda d’aquestes consideracions generals sobre els signes ortogràfics, també vull aclarir que, en el cas de les regles ortogràfiques de la llengua castellana, tenint en compte que els canvis introduïts en l’última edició (2010) de l’Ortografía de la lengua española són relativament recents —i, per tant, pot ser que no tots els usuaris de la llengua els hagin assimilat—, he decidit acceptar tant les grafies que es donaven per bones anteriorment, com les que s’han modificat precisament en aquesta edició.

2.7.4. Lèxic Pel que fa a l’ús (més o menys) inconscient d’estrangerismes, en general he considerat abusiu l’ús de termes castellans en missatges en català (i viceversa), així com l’ús de paraules o expressions d’altres idiomes dins de piulades en català o castellà. Ara bé, per a cada ocurrència d’aquest tipus d’errada, he tingut en compte també altres factors, com ara si l’usuari havia marcat d’alguna manera el fragment de text en qüestió o si al darrere hi havia una exigència comunicativa particular.

Amb relació a l’ús conscient de paraules estrangeres no adaptades, d’acord amb les observacions sobre l’ús d’estrangerismes que Pujol i Solà fan en l’Ortotipografia, he considerat que, tot i que a vegades està bé marcar-les, no sempre és necessari fer-ho.

Dit d’una altra manera, tenint en compte el que he explicat anteriorment, en la secció «Tipus de lletra» sobre la simulació de la cursiva quan no se’n disposa o no es vol fer servir per motius editorials, no he considerat obligatori emmarcar entre cometes simples aquestes paraules. Això sí, el que he tingut per incorrecte és posar-les entre cometes dobles (si no hi ha cap motiu —com ara la necessitat de marcar un doble sentit— per fer-ho); i el que m’ha semblat absolutament obligatori és que s’escriguin de manera correcta, és a dir sense cap falta d’ortografia.

Pel que fa a les paraules estrangeres adaptades, no he donat per bo utilitzar les corresponents paraules estrangeres en la forma originària, ja que ho he interpretat com una conseqüència del desconeixement injustificat de l’adaptació.

D’altra banda, pel que fa a l’ús de neologismes formats per truncació (com ara pel·li per pel·lícula, mani per manifestació, etc.), d’acord amb la bibliografia de referència,10 he considerat aquesta mena d’ocurrències com a admissibles en el context de Twitter, 10. Per a més detalls, vegeu Nueva gramática de la lengua española (Real Academia Española y Asociación de Academias de la Lengua Española, 2010) (§ 1.3.4.d) i Llengua catalana i neologia (Observatori de Neologia, 2004) (cap. v).

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 78

11/11/16 10:03

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials

TSC, 26 (2016)

79

ja que es tracta de construccions particularment vives en la llengua col·loquial que també apareixen en reculls de premsa.

2.7.5. Sintaxi D’acord amb la casuística de la mostra de dades examinada al llarg d’aquest estudi, he hagut de corregir sobretot errors de sintaxi bàsica, és a dir, que no he hagut de resoldre casos particularment conflictius de sintaxi. De fet, pel que fa al castellà, en general no he hagut de corregir gaires faltes d’aquest tipus; mentre que, pel que fa al català, els únics casos controvertits que he detectat són els de la clàssica dicotomia entre per i per a, i entre ser i estar.

Pel que fa a l’ús de per i per a, ja que encara estem lluny de tenir una solució clara que satisfaci tots els parlants de les diferents varietats de la llengua catalana, he considerat vàlides tant la normativa fabriana com la proposta de Coromines. De totes maneres, en cap cas no he donat per bo l’ús de la preposició simple per amb valor final davant de sintagma nominal.

Quant a l’ús de ser i estar, ateses les vacil·lacions que s’han produït al voltant d’aquest punt de sintaxi i les dificultats teòriques i pràctiques per resoldre aquest problema, he intentat, en primer lloc, de no caure en el perill de les ultracorreccions i, en segon lloc, de no oblidar-me que, de vegades, la solució no és ni ser ni estar, sinó un altre gir (anar, trobar(-se), sentir-se, haver-hi). A partir d’aquestes consideracions, he decidit aplicar la proposta de mínims feta pel mateix Solà.11 2.7.6. Altres qüestions d’ortotipografia i gramàtica Tal com he explicat anteriorment, tenint en compte el context de la meva investigació, no he penalitzat l’ús del llenguatge abreujat (q, tb, d en compte de que, també —o también—, de, etc.). Pel mateix motiu, tot i estar absolutament d’acord amb la bibliografia de referència pel que fa a l’escriptura amb lletres dels numerals,12 en aquest context —en el qual l’estalvi d’espai és pràcticament imprescindible— he considerat gairebé sempre acceptable escriure’ls amb xifres, amb l’única excepció del numeral un. De fet, ja que, a diferència de la majoria dels altres cardinals, que són invariables, el nombre 1 flexiona (un/u, una), sobta bastant veure’l escrit amb xifres davant d’un substantiu femení.13 D’altra banda, l’estalvi (de només un o dos caràcters: de un a 1 en 11. Per a més detalls, vegeu Qüestions controvertides de sintaxi catalana (Solà, 1987) i Sintaxi normativa: estat de la qüestió (Solà, 1994).

12. Per a més detalls, vegeu Manual d’estil (Mestres et al., 2007) —cap. xii, § 3.

13. Tot i que també els nombres 2 (dos, dues) i 100 (cent, cents, centes) flexionen, no fa tan estrany veure’ls escrits amb xifres davant de substantius femenins i/o plurals. A més, tal com s’explica en la nota 6 del capítol xii del Manual d’estil (Mestres et al., 2007), «l’Institut d’Estudis Catalans considera […] admissible, en els registres informals de llengua oral, l’ús invariable de dos […]». I tot i que Twitter no és

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 79

11/11/16 10:03

80

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

català, de uno a 1 en castellà) que es pot obtenir davant d’un substantiu masculí tampoc no és tan evident, mentre que el greuge estètic ho és força.

D’altra banda, no he penalitzat l’ús d’abreviatures o sigles no oficialment reconegudes o no prèviament introduïdes, sempre que fossin prou entenedores per context, o ja bastant utilitzades en el mateix àmbit de Twitter o pels mitjans d’informació (per exemple, TC per Tribunal Constitucional, TW per Twitter, FB per Facebook, LVG per La Vanguardia, etc.).

Finalment, tot i que es tractaria més aviat d’un assumpte relacionat amb la flexió dels noms i els adjectius, excepcionalment he decidit introduir en aquest apartat també l’única qüestió (no banal i d’interès per a tots dos idiomes) de morfologia que m’he trobat al llarg d’aquest treball: el problema del plural dels substantius compostos formats per estructures juxtaposades (per exemple, elements clau vs. elements claus). Com que en castellà14 semblen possibles les dues opcions, no n’he marcat cap com a errònia.

En català, en canvi, la casuística segueix pautes diferents depenent de la relació existent entre els compostos,15 així que he hagut de fer una avaluació cas per cas.

3. Resultats En el cos del TFM, després dels capítols introductoris, presento els (tretze) casos d’estudi, polític per polític, és a dir, que hi ha tants capítols de resultats individuals com subjectes analitzats.16 En cada capítol, de cadascun d’ells, descric breument el seu compte de Twitter, explicant si el gestiona personalment o amb el seu equip, quines llengües hi fa servir, amb quina finalitat acostuma a utilitzar aquest eina, etc.

A continuació, presento i analitzo els errors més habituals i els punts a favor —si és que n’hi ha— que el caracteritzen, tot mostrant-ne alguns exemples significatius i tenint en compte també eventuals evolucions temporals.

Finalment, abans de fer una avaluació general de la correcció lingüística de les seves piulades, mostro algunes dades estadístiques de resum (recompte d’errors, tant per cent de tuits amb errors en relació amb el nombre total de tuits analitzats, mitjana d’errors per tipus, etc.), per poder després justificar el meu —sovint implacable i políticament incorrecte— veredicte final, és a dir el resultat final de l’examen al qual l’he sotmès.

A més a més, amb la intenció de permetre diferents tipus de lectura —exhaustiva, individual o sumària— del treball, just abans de les conclusions, torno a presentar ben bé una plataforma de comunicació oral, crec que el registre que s’hi fa servir habitualment és prou informal per justificar la meva decisió d’acceptar l’escriptura amb xifres dels numerals.

14. Per a més detalls, vegeu Nueva gramática de la lengua española (Real Academia Españo-

la y Asociación de Academias de la Lengua Española, 2010) —cap. 3.2.1.

15. Per a més detalls, es poden consultar les fitxes 6736/1 («plural de clau»), 4184/2 («estat membre») i 3773/2 («compostos formats per dos noms») de l’Optimot.

16. Per a la llista completa dels polítics inclosos en l’estudi, vegeu la nota 2.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 80

11/11/16 10:03

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials

TSC, 26 (2016)

81

totes aquestes dades en un capítol dedicat a l’anàlisi general dels resultats, on descric breument els patrons comuns entre els errors comesos pels polítics, detallo quins són els subjectes que millor o pitjor se’n surten (per a cada categoria i en general), i recapitulo els resultats finals per a cada subjecte i idioma analitzats.

Ara bé, com que l’objectiu d’aquest article no és entrar en detall pel que fa als resultats individuals de la meva anàlisi (que, tal com he dit anteriorment, representen el cos principal del TFM), sinó només presentar-los de forma global, a continuació em limitaré a fer algunes consideracions generals.

3.1. Avaluació de les hipòtesis de partida La hipòtesi principal de la qual partia la meva investigació —és a dir la percepció a priori que, en general, la correcció lingüística de les piulades dels polítics deixaria bastant a desitjar— ha quedat demostrada per les diverses ocurrències errònies que han sorgit del corpus al meu abast.17 De fet, la majoria dels polítics avaluats no poden presumir gaire de correcció lingüística.

Amb tot, les hipòtesis d’una evolució temporal qualitativa (els polítics es preocuparien més o menys de la correcció lingüística dels seus missatges depenent dels esdeveniments que els concerneixen) i ideològica (els polítics bilingües podrien decantar-se per fer servir un idioma abans que un altre per debatre segons quin tema) que afectarien la manera d’expressar-se dels polítics, han quedat desmentides pel fet de no haver notat canvis substancials en la qualitat lingüística de les seves piulades, ni canvis d’idioma significatius directament relacionables amb les temàtiques que s’hi tractaven.

3.2. Patrons comuns A partir del fet constatat que la correcció lingüística de les piulades dels polítics és bastant millorable, passo a descriure breument els errors més comuns entre els subjectes que he pres en consideració en aquest treball.

17. A continuació tenim algunes dades de resum que donen una idea general dels resultats de la investigació: — Nre. total de piulades corregides: 3.165 • Nre. total de piulades amb errors o millorables: 1.438 (> 45 %) — Nre. total de piulades en català: 2.390 • Nre. total de piulades en català amb errors o millorables: 987 (> 41 %) — Nre. total de piulades en castellà: 720 • Nre. total de piulades en castellà amb errors o millorables: 435 (> 60 %)

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 81

11/11/16 10:03

82

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

3.2.1. En tipografia Els protagonistes de la meva anàlisi (independentment de si escriuen en català o en castellà) no solen emmarcar entre cometes dobles els títols dels articles dels diaris; tenen problemes amb els espais i, més en general, amb la puntuació.

3.2.2. En ortografia Amb algunes excepcions, en general els polítics fan massa faltes d’ortografia (sobretot en català, però també en castellà).

3.2.3. En sintaxi Exceptuant algunes ocurrències anecdòtiques, es pot afirmar que en castellà les faltes de sintaxi no són gens freqüents; són molts, en canvi, els polítics que transgredeixen la sintaxi catalana, molt sovint per la influència indeguda del castellà.

3.2.4. En lèxic Quan fan servir el català, els polítics incorren sovint en castellanismes flagrants, cosa que, tret de poquíssimes excepcions, no acostuma a passar en sentit invers.

3.2.5. En tecleig En general, el percentatge de faltes de tecleig comeses pels subjectes d’aquesta anàlisi es pot considerar acceptable.

4. Conclusions i recomanacions generals En el meu TFM he analitzat la qualitat lingüística dels missatges que tretze polítics catalans envien des de la plataforma de microblogs Twitter, tot centrant-me en els diferents tipus d’errors (tipografia, ortografia, sintaxi, lèxic, tecleig) que acostumen a cometre.

Tot i que algunes de les meves hipòtesis de partida s’han revelat errònies —ja que en línies generals han quedat desmentides tant la possibilitat d’una evolució temporal qualitativa com la d’una evolució temporal ideològica en la correcció lingüística de les piulades dels polítics—, la meva percepció a priori (és a dir, la sospita que, en general, la correcció lingüística de les piulades dels polítics seria bastant millorable) ha quedat

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 82

11/11/16 10:03

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials

TSC, 26 (2016)

83

confirmada. De fet, tal com preveia quan vaig decidir embarcar-me en aquest estudi políticament incorrecte, gràcies a una anàlisi detallada del corpus al meu abast, he pogut demostrar que alguns polítics escriuen missatges tal com ragen, sense amoïnar-se gaire per la puntuació, les regles d’ortografia, el lèxic o la mateixa estructura del que volen comunicar.

Ara bé, un cop destapada la capsa de Pandora, cal fer propostes per intentar posar-hi remei. Ho faré començant per les qüestions tipogràfiques a causa de les quals els polítics m’han donat més maldecaps al llarg de la meva anàlisi: l’ús de les cometes, el punt volat, i les que anomenaré ocurrències prohibides.

Pel que fa al costum de no emmarcar els títols dels articles de diaris entre cometes dobles, crec que aquí els polítics hi tenen només una part de la culpa. Entenc perfectament que la temptació de tenir-ho tot fet en només dos passos (primer el que consisteix a clicar la icona de Twitter relacionada amb l’article en qüestió, i després el que consisteix a prémer el botó per dur a terme l’acció de tuitejar) sense haver de fer res més, a vegades és massa forta de resistir. Entenc que pugui fer mandra (sobretot amb el teclat d’un mòbil) haver-se de posar a afegir cometes dobles al principi i al final del títol. Entenc fins i tot que alguns usuaris no sàpiguen que s’hagi de fer això. El que no entenc és per què els diaris en línia (que, ara ho puc dir, crec que són els que tenen l’altra part de la culpa) no implementen solucions automàtiques per satisfer aquesta necessitat que els interessa directament, i no resolen aquest assumpte una vegada per totes. La solució d’afegir cometes en el codi incrustat que s’envia mitjançant la plataforma Twitter és tan senzilla tècnicament que em sembla absurd que els diaris no aprofitin els seus recursos informàtics per dur-la a terme.18 I si bé és veritat que així es gastarien ineludiblement dos dels cent quaranta caràcters que Twitter posa a disposició dels seus usuaris, també és cert que tothom tindria clar a simple vista on acaba el títol de l’article tuitejat i on comencen els comentaris dels usuaris, i tots plegats ens podríem estalviar un viacrucis en el camí cap a la reinterpretació.

Ara bé, quan la responsabilitat de fer bé les coses recau totalment sobre els usuaris, els resultats no són gens esperançadors: és el cas dels altres usos de les cometes que he considerat obligatoris en la meva anàlisi (per exemple, les dobles per marcar ironia, les senzilles per simular la cursiva), i que són objecte de transgressió habitual entre els polítics, o del punt volat, que massa sovint es queda en la línia base del cos de la lletra com si fos un punt normal.

Pel que fa a les ocurrències prohibides, cal dir que els polítics no acostumen a tenir en compte que els punts suspensius haurien de ser sempre tres (ni dos, ni quatre, ni sis), que davant d’aquest signe de puntuació no s’hi hauria de posar cap coma, i que no té sentit combinar els punts suspensius amb els etcèteres. I, pel que sembla, tampoc no tenen clar que els espais s’haurien de fer servir en la mesura exacta (ni més ni menys) que es necessitin. Així, doncs, als usuaris que acostumen a posar espais de sobres en els seus missatges, els recomanaria desactivar l’opció d’afegir-ne automàtica18. En l’espai web de Twitter reservat als desenvolupadors informàtics, es pot trobar informació sobre com modificar el codi incrustat amb aquesta finalitat: https://dev.twitter.com/web/tweet-button.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 83

11/11/16 10:03

84

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

ment un després de cada mot; i als usuaris que, en canvi, acostumen a posar voluntàriament espais de menys en els seus missatges per estalviar caràcters, els recomanaria que, en lloc d’entestar-se a voler fer-ho cabre tot en un tuit, es plantegessin la possibilitat d’escurçar el text o, quan això no sigui possible, de fragmentar-lo en piulades diferents.19 Abans d’acabar les qüestions tipogràfiques, vull esmentar també un cas que, tot i no representar una falta particularment greu, és bastant emblemàtic de com els diaris i (sobretot) la televisió influeixen en el comportament dels usuaris de la llengua. Arran de la consulta del 9 de novembre del 2014 i de la necessitat d’abreujar al màxim possible la manera de referir-s’hi, alguns mitjans d’informació han adoptat (aparentment sense penedir-se’n) la forma incorrecta 9N; d’altres han optat des de bon principi per 9-N (és a dir una de les formes correctes); però la majoria ha anat alternant entre 9N i 9-N, tot posant en evidència una falta de criteri latent.20 Amb aquestes premisses, és molt difícil que els polítics i més en general els usuaris de la llengua s’impregnin d’ocurrències lingüístiques vàlides.

Pel que fa a les faltes d’ortografia, tot i que trobo sorprenent que la majoria dels polítics en facin, i moltes, no m’entretindré gaire a recomanar obvietats, com ara la necessitat de configurar el teclat del mòbil (com a mínim) en l’idioma que es fa servir habitualment, per així poder aprofitar els suggeriments automàtics per a la compleció de paraules.21 Ara bé, en aquest cas també crec que es podria treure part de la culpa als usuaris perquè Twitter no integra un corrector automàtic ni en la versió web ni en les aplicacions per a mòbils. Així que aquesta podria ser una possible àrea de millora per a aquesta plataforma.

Quant a les errades de sintaxi, en canvi, ni els teclats (en català o castellà) ni eventuals correctors automàtics integrats hi poden fer gaire. De fet, els problemes més greus que he detectat al llarg d’aquest estudi són en molts casos relacionables amb una influència (inconscient i indeguda) de la llengua castellana que fa que molts usuaris vulguin utilitzar en català exactament les mateixes estructures que fan servir en castellà (per exemple, en la que, presentar a, etc.). En altres ocasions, es tracta de qüestions de sintaxi catalana que els usuaris encara no han fet pròpies, com és el cas, per exemple, de la norma sobre el canvi i caiguda de preposició, que —tal com deia ja fa vint anys Joan Solà en l’obra Sintaxi normativa: estat de la qüestió i repeteix Albert Pla Nualart a Això del català— és un «precepte no assimilat», a vegades ni tan sols pels professionals de la llengua!

Amb les errades de lèxic, passa més o menys el mateix que amb les de sintaxi: és a dir, en aquest cas tampoc, no són d’ajuda ni la configuració del teclat ni —o només 19. Als usuaris que, sense seguir cap criteri i sense tenir-ne cap motiu, posen en els seus missatges més o menys espais del que seria recomanable, ja no sabria què dir-los…

20. No estava ben escrit ni tan sols en el web que la Generalitat de Catalunya va enllestir per gestionar aquest esdeveniment (http://www.participa2014.cat/).

21. En el cas de fer servir més d’un idioma, evidentment s’hauria d’anar canviant la configuració del teclat.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 84

11/11/16 10:03

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials

TSC, 26 (2016)

85

parcialment— els correctors automàtics. I els problemes més greus que he detectat són gairebé tots relacionables un cop més amb la influència (inconscient i indeguda) de la llengua castellana, que fa que molts usuaris no s’adonin que sovint el que estan escrivint no és res més que una traducció literal, coixa o malgirbada (mentres, cacarejar, empoderament, per suposat, en serio, fins sempre, donar canya, estirar de la manta, per l’esquena, a expenses de, etc.) d’una paraula, una expressió o una frase que, tot i funcionar perfectament en la llengua de partida, no ho fa —i no té per què fer-ho— en la llengua d’arribada. A banda d’això, també cal dir que molts usuaris desconeixen completament l’existència de l’adaptació catalana d’algunes paraules estrangeres (pel que sembla, cap dels subjectes analitzats no sap, per exemple, que la paraula russa troika està adaptada en català i, per tant, s’hauria d’escriure troica), i no estan al cas dels neologismes «introduïts legalment» en la llengua (com ara zona euro): al contrari, els acostumen a bandejar a favor de les formes inadequades escampades pels mitjans de comunicació (com ara eurozona).

D’altra banda, tot i que el percentatge de faltes de tecleig comeses pels subjectes d’aquesta anàlisi es pot considerar acceptable, també és cert que els usuaris amb un bon domini lingüístic haurien de tenir tendència a cometre només errors de tecleig.

Així que l’ideal seria que els polítics fessin en general menys faltes, i que les «inevitables» fossin totes de tecleig.

Tothom hauria de tenir clar, a més, que a Twitter no es tracta necessàriament de ser el més ràpid a escriure22 ni d’haver de condensar sempre el que es vol dir en cent quaranta caràcters. De fet, ja que no estem parlant de periodistes amb exigències d’immediatesa comunicativa, sinó de polítics que necessiten més aviat assegurar-se que els seus missatges arribin de la millor manera possible al major nombre de persones possible, entre els objectius de comunicació dels subjectes de la meva anàlisi hi hauria d’haver la correcció lingüística del missatge molt abans que la rapidesa amb què aquest missatge arriba als interlocutors.

Abans d’acabar, hi ha un parell de temes d’àmbit bastant general que crec que val la pena d’esmentar, ja que els polítics tenen tendència a un comportament lingüístic particularment abusiu en aquests casos. Es tracta de les majúscules amb funció distintiva i de les recomanacions sobre l’ús no sexista del llenguatge (publicades el 2005 per la Secretaria de Política Lingüística i l’Institut Català de la Dona23).

Pel que fa a les majúscules, la qüestió, en teoria, és més fàcil, ja que —tal com s’explica en l’opuscle Regles d’ús de les majúscules i les minúscules publicat en el portal web Critèria (http://criteria.espais.iec.cat/)—24 «la regla general per a l’ús de la inicial majúscula [amb funció distintiva] és que l’han de portar només els noms propis i concrets, i l’excepció general és que els noms de càrrecs, oficis, professions i titula22. Si hi hagués un concurs de velocitat pel que fa a la redacció de piulades, probablement no el guanyarien els que cometen menys faltes a l’hora d’escriure.

23. Ara, Institut Català de les Dones.

24. http://criteria.espais.iec.cat/files/2014/09/3-2_Regles-de-maj%C3%BAscules-i-min%C3% BAscules-amb-%C3%ADndex_01-bis.pdf.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 85

11/11/16 10:03

86

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

cions s’han d’escriure amb la inicial minúscula […]». El més complicat, potser, seria convèncer els polítics d’aplicar aquestes normes; de totes maneres, si es deixessin assessorar, crec que no seria tan complicat aconseguir resultats positius en aquest sentit.

Pel que fa a l’ús no sexista del llenguatge, en canvi, com que aquest és un tema molt més complicat i molt més sensible, només vull afegir que, independentment de les opinions de cadascú sobre aquest assumpte, abans que les recomanacions del 2005 en si, aconsellaria a tots els polítics i usuaris de la llengua la lectura (prèvia i obligatòria) de la ressenya que en va fer Anna Montserrat, professora associada del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. D’altra banda, cal tenir en compte que, a l’octubre del 2010, el grup de treball que es va constituir arran de la jornada Visibilitzar o marcar —que va tenir lloc el 19 de març de 2010 a la Universitat de Barcelona— va redactar el document «Acord sobre l’ús no sexista de la llengua» en el qual es posava en relleu la importància del paper dels lingüistes «amb vista a garantir que les solucions siguin correctes des del punt de vista gramatical».

Per tot plegat, em sembla evident que els polítics necessitarien formació i assessorament lingüístics, però no només per esmenar faltes o per aprendre a aplicar convencions ortotipogràfiques, sinó per entendre que les llengües s’han de cuidar, que la correcció és un valor afegit per a qualsevol idioma i que, per sobre de tot, totes les llengües del món haurien de ser igualment mereixedores del màxim respecte.

Si abans no entenen això, no podran deixar mai de contribuir inexorablement a la corrupció de les llengües que fan servir.

Bibliografia de referència Abreviacions (2005). 2a ed. Barcelona: Secretaria de Política Lingüística. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/Autoservei/pdf/abrevia.pdf> [Consulta: 8 desembre 2014]. [1a ed., 1997] Aira Foix, Toni; Curto Gordo, Víctor; Rom Rodríguez, Josep (2009). Comunicació política i d’institucions públiques. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. (1978). Diccionari català-valencià-balear. 2a ed.

Palma de Mallorca: Moll. 10 v. També disponible en línia a: <http://dcvb.iecat.net/ default.asp> [Consulta: 8 desembre 2014]. [1a ed., 1930-1962] Bruguera i Talleda, Jordi (2004). Diccionari ortogràfic i de pronúncia. 2a ed. Barcelona: Enciclopèdia catalana. [1a ed., 1990] Canyelles, Caterina; Cunill, Margalida (2005). Ortotipografia: SMS en català. Barcelona: Edicions 62.

Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2006). ÉsAdir: El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [en línia]. <http://esadir.cat> [Consulta: 8 desembre 2014].

Diccionari castellà-català (2005). 4a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. [1a ed., 1985] Diccionari.cat [en línia] (2008). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. <http://www.diccionari. cat> [Consulta: 8 desembre 2014].

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 86

11/11/16 10:03

Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials

TSC, 26 (2016)

87

Dictionary.com ([s. a.]). Style guide [en línia]. <http://dictionary2.classic.reference.com/ writing/styleguide/> [Consulta: 8 desembre 2014].

Espinal, M. Teresa (2004). Diccionari de sinònims de frases fetes. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions: Publicacions de la Universitat de València: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. [Amb un CD-ROM] Fabra, Pompeu (2000). Gramàtica catalana. 1a reimpr. del facsímil de la 7a ed. de 1933. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. [1a ed., 1918] — Gramàtica catalana (1991). 15a ed. Barcelona: Teide. [1a ed., 1956] Fargas Valero, Xavier; Nogué Serrano, Neus (1998). «Les puntuacions possibles». Llengua i Ús [Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Política Lingüística], núm.

11 (primer quadrimestre). També disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/ liu/11_37.pdf> [Consulta: 8 desembre 2014].

Ginebra, Jordi; Montserrat, Anna (1999). Diccionari d’ús dels verbs catalans: Règim verbal i canvi i caiguda de preposicions. Barcelona: Edicions 62.

Institut d’Estudis Catalans (2002). Gramàtica de la llengua catalana: Versió provisional [en línia]. Barcelona: IEC. <http://www2.iec.cat/institucio/seccions/Filologica/gramatica/ default.asp> [Consulta: 8 desembre 2014].

— (2007). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: Edicions 62: Enciclopèdia Catalana. També disponible en línia a: <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 8 desembre 2014]. [1a ed., 1995] L’Enciclopèdia [en línia] (2008). Barcelona: Enciclopèdia Catalana. <http://www.enciclopedia. cat> [Consulta: 8 desembre 2014].

Majúscules i minúscules (1992). 2a. ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. També disponible en línia a: <http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/ majus/index.htm> [Consulta: 8 desembre 2014]. [1a ed. impresa, 1989] Martínez de Sousa, José (2004). Ortografía y ortotipografía del español actual. Gijón: Trea.

Merriam-Webster [en línia] ([s. a.]). <http://www.merriam-webster.com> [Consulta: 8 desembre 2014].

Mestres, Josep M.; Costa, Joan; Oliva, Mireia; Fité, Ricard (2007). Manual d’estil: La redacció i l’edició de textos. 3a ed., actual. i ampl. Vic: Eumo; Barcelona: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat. [1a ed., 1995] Mestres i Serra, Josep M.; Guillén i Sànchez, Josefina (2001). Diccionari d’abreviacions: Abreviatures, sigles i símbols. 2a ed., rev. i ampl. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. [1a ed., 1992] Montserrat, Anna (2005). Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua.

Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. (Criteris Lingüístics; 6). També disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/liu/34_546.pdf> [Consulta: 8 desembre 2014].

Observatori de Neologia (2004). Llengua catalana i neologia. Barcelona: Meteora.

Optimot [en línia] (2007). Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://www14.gencat.cat/llc/ AppJava/index.jsp> [Consulta: 8 desembre 2014].

Paloma, David; Rico, Albert (2005). No et confonguis. Barcelona: Empúries.

Pla Nualart, Albert (2010). Això del català. Barcelona: Columna.

Pujol, Josep Maria; Solà, Joan (1995). Ortotipografia: Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. 2a ed., rev. Barcelona: Columna. [1a ed., 1995]

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 87

11/11/16 10:03

88

TSC, 26 (2016)

Ileana Belfiore

Real Academia Española (1999). Ortografía de la lengua española. Madrid: Espasa Calpe.

— (2001). Diccionario de la lengua española [en línia]. 22a ed. Madrid: Real Academia Española. <http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae> [Consulta: 8 desembre 2014].

— (2010). Principales novedades de la última edición de la ‘Ortografía de la lengua española’ (2010) [en línia]. <http://www.rae.es/sites/default/files/Principales_novedades_de_la _Ortografia_de_la_lengua_espanola.pdf> [Consulta: 8 desembre 2014].

Real Academia Española; Asociación de Academias de la Lengua Española (2005). Diccio­ nario panhispánico de dudas [en línia]. Madrid: Real Academia Española: Asociación de Academias de la Lengua Española: Santillana. <http://www.rae.es/recursos/diccionarios/ dpd> [Consulta: 8 desembre 2014].

— (2009-2011). Nueva gramática de la lengua española: Manual. Madrid: Espasa. 3 v.

— (2010). Nueva gramática de la lengua española: Manual. Madrid: Espasa.

Regles d’ús de les majúscules i les minúscules [en línia] (2014, versió 1 bis 9.9.2014). Barcelona: IEC. <http://criteria.espais.iec.cat/files/2014/09/3-2_Regles-de-maj%C3%BAscules-i -min%C3%BAscules-amb-%C3%ADndex_01-bis.pdf> [Consulta: 8 desembre 2014].

Solà, Joan (1987). Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Barcelona: Edicions 62.

— (1994). Sintaxi normativa: estat de la qüestió. 2a ed. Barcelona: Empúries.

TERMCAT, Centre de Terminologia ([1999]). Neoloteca [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia. <http://www.termcat.cat/ca/Neoloteca/> [Consulta: 8 desembre 2014].

— (2000). Cercaterm [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia. <http:// www.termcat.cat/ca/Cercaterm/Fitxes/> [Consulta: 8 desembre 2014].

The new international Webster’s comprehensive dictionary (2004). Naples, Fla.: Trident Press International.

Universitat Oberta de Catalunya ([s. a.], actual. 6 juny 2014). Servei Lingüístic [en línia]. <http://www.uoc.edu/serveilinguistic/home/index.html> [Consulta: 8 desembre 2014].

Vidal, Pau (2012). El catanyol es cura. Barcelona: Barcanova.

Vocabolario Treccani [en línia] ([s. a.]). <http://www.treccani.it/vocabolario/> [Consulta: 8 desembre 2014].

Xuriguera, Joan B. (2005). Els verbs conjugats. 5a ed. Barcelona: Claret. [1a ed., 2002]

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 88

11/11/16 10:03

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 89-101 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.110 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres Twitter as a sociolinguistic research tool: pros and cons Alexandre Nobajas Universitat de Keele Data de recepció: 28 de març de 2015 Data d’acceptació: 23 de juny de 2015

Resum La recent popularització de les xarxes socials ha provocat que una part important de la població comparteixi una quantitat ingent d’informació a través d’Internet. Bona part d’aquesta informació és textual i fàcilment accessible, per la qual cosa pot ser emprada per a l’estudi i l’anàlisi sociolingüístics d’una manera ràpida, fàcil i massiva. Tot i aquesta oportunitat per a la recerca, les dades obtingudes mitjançant aquesta metodologia tenen una sèrie de característiques que poden limitar i fins i tot esbiaixar els resultats obtinguts, i per això cal tenir-les en compte abans d’arribar a conclusions definitives. Per una banda, en aquest article s’exploren les oportunitats que les dades obtingudes a través d’una de les xarxes socials més populars, Twitter, proporcionen als investigadors de l’àmbit de la sociolingüística. Per l’altra, però, també s’expliquen quins són els riscos i les limitacions que cal tenir en compte a l’hora de realitzar investigacions sociolingüístiques utilitzant aquesta nova font de dades. Tot plegat hauria d’informar els investigadors que considerin emprar aquesta font d’informació de les llums i les ombres que es trobaran a l’hora d’utilitzar-la.

Paraules clau: Twitter, xarxes socials, metodologia sociolingüística, web 2.0.

Abstract Due to the recent popularization of social networks, many people across the world are sharing huge amounts of information using the Internet. A large proportion of this information is in textual form and is easily accessible, so sociolinguistic research should be able to use it as means of obtaining information about how people communicate. Even though this is clearly an opportunity, data collected in this manner show some characteristics which may limit or even bias the results, so they need to be considered before starting the research process. On the one hand, this article explores the advantages of using data obtained from one of the most popular social networks, Twitter, and on the other hand it considers the problems and limitations which may be encountered by sociolinguists when using this method. In this way, researchers

Correspondència: Alexandre Nobajas. Keele University. School of Physical and Geographical Sciences. William Smith Building. Staffordshire. ST5 5BG. United Kingdom. A/e: a.nobajas@keele.ac.uk.

Tel.: 00 44 (0) 1782 7 34962.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 89

11/11/16 10:03

90

TSC, 26 (2016)

Alexandre Nobajas

thinking about using Twitter as a sociolinguistic research tool will have information about the pros and the cons of using this new data gathering methodology.

Keywords: Twitter, social networks, sociolinguistic methodology, Web 2.0.

1. Introducció

L

a recollida de dades per a l’estudi sociolingüístic ha consistit tradicionalment en mètodes com ara enquestes (Martin-Jones, 1991), entrevistes (Briggs, 1986) o grups focals (Litosseliti, 2010), per citar-ne alguns dels més habituals. Aquests mètodes, tot i que encara són perfectament vàlids per a la recerca sociolingüística, pateixen d’una sèrie de limitacions que dificulten en certa mesura el progrés de la disciplina. Per començar, els mètodes esmentats solen ser cars de desenvolupar, ja que per tal de tenir quantitats suficients de participants és necessari dedicar-hi temps i recursos, cosa que implica que cal buscar finançament que en suporti els costos associats (Fowler, 2008), una tasca no sempre fàcil. En segon lloc, els mètodes tradicionals solen requerir una quantitat important de temps per poder ser completats, fet que n’incrementa no només els costos, sinó que fa que la recerca sigui menys àgil i que trobar respostes a qüestions que requereixen prestesa sigui en moltes ocasions difícil (Fowler, 2008). Finalment, com que es tracta de mètodes que en bona part depenen de contactar amb participants que acceptin participar en la recerca, l’àmbit d’actuació se sol limitar a una sèrie de d’individus o comunitats específiques, per la qual cosa la mostra sol ser més limitada del que seria desitjable (Fowler, 2008). Totes aquestes limitacions, que són ben conegudes pels sociolingüistes, no impedeixen la recerca sociolingüística, però en certes ocasions la poden dificultar més del que seria desitjable. És en aquest context que l’ús de dades provinents de les xarxes socials es presenta com una bona oportunitat per a mitigar les dificultats que afecten la recerca sociolingüística, ja que molts dels problemes que afecten els mètodes tradicionals queden resolts, encara que sigui parcialment, en emprar aquesta nova font d’informació. L’explotació de les dades originades en les xarxes socials ofereix als sociolingüistes una nova eina que fins fa ben poc temps semblava ciència-ficció (Kim et al., 2014). No és estrany doncs que l’aprofitament per part de la sociolingüística d’aquestes dades hagi despertat l’interès de molts investigadors, que hi veuen una font d’informació que pot facilitar, i fins i tot canviar, la manera que tenen de fer recerca (Nguyen, Trieschnigg i Cornips, 2015). Tot i que els potencials beneficis són molt grans, també cal saber que l’ús de dades provinents de xarxes socials no està exempt de riscos i problemes potencials de què cal ser conscients per tal de tenir-los en compte i mitigar-los en la mesura que sigui possible. És per això que, tot i que en un primer moment aquest article presenta alguns dels principals beneficis i oportunitats que les dades provinents de xarxes socials poden aportar a la recerca sociolingüística, a continuació es passen a detallar certes limitacions que cal tenir presents de cara a mitigar-les o, en tot cas, ser-ne conscients.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 90

11/11/16 10:03

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres

TSC, 26 (2016)

91

2. Xarxes socials i recerca sociolingüística Des de la popularització del terme web 2.0 a principis de la primera dècada del segle xxi, una nova generació de pàgines web va permetre que els usuaris d’Internet passessin de ser simples observadors passius a tenir la possibilitat d’esdevenir participants actius amb capacitat de crear continguts d’una manera ràpida, senzilla i interactiva (O’Reilly, 2005). Aquest canvi va representar una revolució que a mesura que s’ha anat estenent ha anant creant un nou ecosistema on els usuaris estan més interconnectats que mai, ja que poden crear i consumir continguts a la carta, centrant-se en allò que els interessi més. Aquest canvi de consumidors a creadors de continguts ha significat una evolució en molts aspectes, des dels econòmics fins als socials. Així com fins no fa gaire la creació de continguts amb potencial de difusió estava limitada a uns pocs autors que s’expressaven a través de diaris, ràdios o televisions de capçalera, avui en dia qualsevol persona pot aconseguir que les seves inquietuds arribin a tenir grans audiències (Boccia Artieri i Valeriani, 2013).

A causa de les possibilitats que aquests sistemes proporcionen, la seva popularitat ha crescut de forma exponencial i actualment alguns d’ells tenen centenars de milions d’usuaris (Champoux, Durgee i McGlynn, 2012). Aquesta ubiqüitat implica que una part important de la població interactua tot sovint amb sistemes d’intercanvi de dades socials, per la qual cosa representen una bona mostra poblacional on els usuaris in­ teractuen ja sigui de manera escrita, pictòrica o oral, produint una quantitat de dades ingent. Tota aquesta informació és, per tant, una molt bona oportunitat per a obtenir dades que permetin realitzar estudis sociolingüístics emprant una metodologia diferent de l’habitual.

2.1. Avantatges del web 2.0 com a mètode de recollida de dades sociolingüístiques Els avantatges que ofereix utilitzar dades provinents de pàgines web que encaixin dins la filosofia del web 2.0 són molts i variats, però cal destacar que excel·leixen especialment en el que els mètodes de recopilació tradicional troben dificultats: cost, velocitat i àmbit. El costos d’acumulació de dades provinents de les xarxes socials són força baixos ja que segueixen els principis de les economies d’escala. És a dir, la principal inversió és posar a punt la infraestructura de recopilació de dades, però un cop aquesta està establerta i funciona és indiferent la quantitat de dades que es recopilin: el cost no varia (Carbaugh, 2008). Això significa un canvi de paradigma respecte als mètodes anteriors, on cada enquesta o entrevista feta té un cost, cosa que limita la quantitat de dades que es poden recopilar.

Pel que fa a la velocitat de recopilació de les dades, és molt més gran si s’utilitzen els nous mètodes aquí descrits que no pas amb mètodes tradicionals. Això es deu a la gran quantitat de dades que es generen cada dia i a les quals es pot accedir. Per tant, si cal realitzar un estudi sociolingüístic en un termini breu de temps ara és possible recopi-

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 91

11/11/16 10:03

92

TSC, 26 (2016)

Alexandre Nobajas

lar dades ràpidament, cosa que anteriorment hauria requerit augmentar la dotació de recursos o bé recopilar una quantitat d’informació inferior a la que seria desitjable.

Aquesta prestesa en la recopilació de dades és també important, ja que proporciona més flexibilitat a l’investigador, que en qualsevol moment i des de qualsevol lloc pot aplegar les dades necessàries per a la seva recerca sense tenir condicionants temporals o espacials.

Finalment, la tercera característica que representa un avantatge de les dades provinents del web 2.0 respecte als mètodes tradicionals és el seu àmbit d’actuació, que és potencialment global. Així doncs, l’estudi de qualsevol àrea d’interès és en principi possible, indiferentment de la seva població o la seva extensió. Aquesta flexibilitat no va associada a una major feina o a un major cost, un tret força distintiu respecte d’altres mètodes de recopilació de dades. És per això que en aquells casos en què calgui recopilar dades d’una manera econòmica, ràpida i/o àmplia les dades provinents de mètodes que recopilin informació a partir de pàgines web 2.0 tindran un avantatge potencial respecte d’altres mètodes més detallistes.

2.2. Twitter com a font d’informació sociolingüística Dins la gran varietat de tipologies de pàgina web que compleixin amb les característiques del web 2.0, potser les que més populars i les que més bé s’adeqüen a la recerca sociolingüística són les xarxes socials, ja que per definició permeten la interacció entre usuaris en un context que facilita l’intercanvi d’idees lliurement (Kaplan i Haenlein, 2010). Les xarxes socials que, de moment, són més fàcils de gestionar per a recopilar-ne dades automàticament són les que permeten principalment l’intercanvi de textos escrits. Les plataformes de compartició d’imatges i vídeos també poden ser molt útils per a l’estudi sociolingüístic, però l’anàlisi d’aquests formats és força més complex que no pas el de la paraula escrita (Laghos, Masoura i Skordi, 2012).

Dins de les xarxes socials de base principalment textual, Twitter destaca per a la recerca sociolingüística, ja que té una sèrie de característiques que faciliten l’obtenció de dades per a la recerca. En primer lloc, la informació creada dins Twitter és majoritàriament no privativa, per la qual cosa accedir-hi és relativament senzill i fins i tot els termes d’ús de la companyia permeten la descàrrega de dades sense gairebé limitacions (Twitter, 2014). Això és un gran avantatge respecte d’altres xarxes socials que no animen els seus usuaris a ser tan exhibicionistes i on, per tant, la major part de la informació només és visible per als seus creadors i aquells amb qui la vulguin compartir.

Aquesta disposició de Twitter i els seus usuaris a cedir la seva informació amb tanta llibertat, encara que aquests últims molts cops no en siguin conscients (Connolly, 2015), queda palesa en la seva interfície de programació d’aplicacions —API en les seves sigles en anglès. Aquesta API permet la descàrrega de manera relativament senzilla de les dades que els usuaris de Twitter generen, de manera que es faciliten la captura i posterior anàlisi dels textos generats pels usuaris.

A més a més, Twitter és usat per una ingent quantitat d’usuaris a tot el món, cosa

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 92

11/11/16 10:03

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres

TSC, 26 (2016)

93

que es tradueix en una producció de dades contínua i massiva. Twitter és actualment la desena xarxa social més gran del món per nombre d’usuaris actius, amb gairebé 300 milions (Griffith, 2014), i és el vuitè web més visitat del món (Alexa, 2015a). L’any 2013 es produïen 500 milions de piulades al dia (Twitter, 2015a), cosa que dóna una idea de la magnitud de la quantitat d’informació generada per aquesta xarxa social.

De fet, aquesta contínua producció d’informació no ha passat desapercebuda i institucions com ara la Library of Congress americana ha decidit arxivar tots els tuits públics compartits en aquesta xarxa social a causa de la seva futura utilitat com a memòria històrica de les primeres dècades del segle xxi (Allen, 2013).

En el context dels països de parla catalana Twitter és una de les xarxes socials més populars. Encara que no existeixin estadístiques subestatals fiables, a l’Estat espanyol Twitter és el cinquè web més visitat (Alexa, 2015c), mentre que a França és l’onzè (Alexa, 2015b). Pel que fa a usuaris totals, l’any 2013 l’Estat espanyol era el sisè país del món amb més usuaris, mentre que França era el dotzè, però en termes relatius Espanya era el tercer estat del món amb més penetració de Twitter en la població, mentre que França era el dissetè (Schoonderwoerd, 2013). Per al Principat d’Andorra no s’han trobat dades disponibles.

Totes aquestes dades demostren que en el context dels Països Catalans Twitter té un grau de penetració molt elevat, fet que té com a conseqüència que és una font d’informació contínua i massiva a partir de la qual es pot treure informació rellevant. A més a més, una important quantitat de piulades duen informació sobre la ubicació des d’on s’ha fet la piulada o bé sobre el lloc d’origen de l’usuari que l’ha realitzat. És per tot això que Twitter s’està emprant cada cop més com una font de dades més a partir de la qual obtenir informació sobre els processos sociolingüístics gairebé a temps real i amb mostres de mides inimaginables si s’haguessin d’aconseguir fent servir altres mètodes més laboriosos (Graham, Hale i Gaffney, 2014).

3. Problemàtiques metodològiques Tot i els potencials beneficis i virtuts que proporcionen les xarxes socials, hi ha tota una sèrie de reptes i limitacions que afecten la fiabilitat i la correcció de qualsevol recerca feta emprant-les, per la qual cosa cal tenir-los en compte a l’hora d’interpretar les dades i els resultats que aquestes proporcionen. En l’àmbit de la recerca sociolingüística aquestes limitacions es poden dividir en tres classes: les característiques demogràfiques dels usuaris de Twitter, els mètodes de localització dels tuits i la identificació de la llengua emprada.

3.1. Demografia Tot i ser una plataforma molt popular, gratuïta i que proporciona un servei que pot ser utilitzat de manera transversal per tota la població, la demografia dels usuaris de

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 93

11/11/16 10:03

94

TSC, 26 (2016)

Alexandre Nobajas

Twitter no sol representar de manera fefaent la realitat social dels països on és present.

Com que es tracta d’una nova tecnologia basada principalment en els telèfons intel· ligents (Twitter, 2015a), la major part d’usuaris que l’empra és força més jove que no pas la mitjana de la població (Kiel, 2005). Globalment, el 80 % dels usuaris de Twitter tenen menys de 29 anys (Schoonderwoerd, 2013), cosa que contrasta amb el fet que tan sols el 51 % de la població mundial s’adscriu en aquesta franja d’edat (U. S. Census Bureau, 2013).

En el cas dels països de parla catalana no hi ha dades desagregades, però si s’agafa el cas de l’Estat espanyol com a aproximació demogràfica, el contrast també és important. L’any 2013 la mitjana d’edat dels usuaris de Twitter a l’Estat espanyol era d’uns 23 anys i un 43 % d’ells eren menors de 19 anys (Schoonderwoerd, 2013). En canvi, la mitjana d’edat de la població espanyola en conjunt és molt més elevada, 41,8 anys (Instituto Nacional de Estadística, 2015b), i el percentatge de població menor de 19 anys és de tan sols el 19,8 % del total (Instituto Nacional de Estadística, 2015a).

Totes aquestes dades mostren que la demografia dels usuaris de Twitter és clarament esbiaixada cap a les generacions més joves, ja que hi són sobrerepresentades d’una manera important. Aquest biaix té dues conseqüències que, en funció de l’ús que es vulgui donar a les dades obtingudes, poden ser considerades positives o negatives. En primer lloc, la no proporcionalitat entre la distribució per edats entre Twitter i la població general implica que les anàlisis efectuades a partir d’aquesta font d’informació han de tenir en compte que els resultats no seran representatius de la societat en general, només ho seran d’un segment específic. Per tant, la segona conseqüència és que si el que es vol estudiar són els usos lingüístics i sociolingüístics de les generacions més joves Twitter es presenta com una plataforma idònia. Si es té en compte que l’estudi dels usuaris d’aquesta xarxa social —o twitizens segons un neologisme anglosaxó— representa una mostra gens negligible de les generacions joves, les possibilitats per a l’estudi sociolingüístic són gairebé infinites.

A mesura que la tecnologia va adquirint un rol més central i les noves generacions van integrant diferents dispositius i aplicacions en el seu dia a dia (Walsh, White i Young, 2008), les fronteres entre la vida del món real i la del món virtual es van diluint.

Consegüentment, els usos i hàbits lingüístics dels nadius digitals no es poden estudiar només des de la seva vessant presencial, sinó que cal esbrinar també la manera com la població es comunica en el món virtual ja que pot tenir un impacte en com ho faci en el món real i viceversa, especialment en zones bilingües com els Països Catalans. A tall d’exemple, al Regne Unit un 20 % de les parelles heterosexuals i el 70 % de les homosexuals es coneixen per Internet (Knapton, 2014), no pas de manera presencial. En funció dels usos lingüístics d’aquestes persones quan es comuniquen a través de la Xarxa pot ser que s’estableixi una relació lingüística diferent de la que s’hauria produït si s’haguessin conegut de manera presencial, per la qual cosa també cal tenir en compte i estudiar els usos lingüístics del món virtual. Per tal de concloure aquest apartat, cal dir, doncs, que Twitter és usat principalment per gent jove i que això provoca un biaix metodològic. Aquesta característica potencialment negativa, però, es pot redreçar i interpretar com un fet positiu, ja que ens permet copsar com es comu-

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 94

11/11/16 10:03

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres

TSC, 26 (2016)

95

niquen els joves en el món virtual, un món que cada cop és més significatiu per a les seves vides i consegüentment per a la sociolingüística.

3.2. Localització En les metodologies tradicionals de captura de dades sociolingüístiques l’investigador por establir i definir de manera ben senzilla la seva àrea d’interès, i garantir que les dades s’obtinguin d’aquells individus rellevants per a l’objectiu de la recerca, però quan es treballa amb informació generada a partir de dades obtingudes a través d’Internet tot sovint és difícil saber des de quina ubicació s’han generat. Twitter no n’és una excepció i en molts casos les piulades no tenen cap mena d’informació geogràfica associada, per la qual cosa no es pot saber des de quina ubicació s’han produït, fet que limita de manera gairebé definitiva el seu ús com a font per a la recerca sociolingüística. D’altra banda, una part dels tuits produïts pels usuaris sí que duen informació geogràfica associada. Aquesta informació pot ser de tres tipus: indirecta, la donada pel terminal o la proporcionada per l’usuari.

La major part de les piulades no du informació geogràfica associada, però tot i això en alguns casos es pot arribar a esbrinar des d’on s’han fet mitjançant l’ús de dues tècniques ben diferents: l’observació individual de cada tuit i algoritmes. El primer mètode consisteix a observar aquelles piulades que siguin de l’interès de l’investigador i a intentar deduir, si és possible, la seva ubicació d’acord amb el contingut textual del tuit. Aquest mètode és treballós i lent, i per això només és recomanable en aquells casos en què una petita quantitat de piulades sigui molt rellevant per a un estudi. L’altra opció és emprar algoritmes informàtics que permetin realitzar aquest procés de manera automàtica i, per tant, facilitar àmpliament el processament de grans quantitats d’informació. Actualment el desenvolupament d’aquests mètodes de reconeixement automàtic de les localitzacions és un camp de la recerca geoinformàtica que està generant un gran interès, per la qual cosa és d’esperar que en els propers anys hi hagi grans desenvolupaments en aquest aspecte (Cheng, Caverlee i Lee, 2010).

La segona manera d’obtenir informació geogràfica associada a una piulada és la donada per l’aparell des del qual s’ha fet, ja que, com s’ha indicat anteriorment, el 80 % de les piulades s’efectuen des de tauletes i telèfons intel·ligents que tenen la capacitat de saber les seves coordenades en tot moment. Aquesta informació és emmagatzemada i queda lligada al tuit, de manera que es pot saber des d’on s’han fet les piulades amb dos nivells de precisió. Quan les coordenades les dóna el GPS integrat en l’aparell la precisió és altíssima, amb només uns pocs metres d’error (Zandbergen i Barbeau, 2011). Tot i això, el GPS dels aparells mòbils és conegut per gastar molta bateria ràpidament (Lu et al., 2010), i per això la immensa majoria dels usuaris l’apaguen per evitar-ho. La segona manera d’aconseguir les coordenades és mitjançant la triangulació de les antenes de telefonia mòbil (Zhao, 2002). La resolució espacial que proporciona aquest mètode varia molt en funció de la densitat de la xarxa d’antenes: en zones urbanes molt denses es poden aconseguir resolucions d’unes poques dotze-

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 95

11/11/16 10:03

96

TSC, 26 (2016)

Alexandre Nobajas

nes de metres, però en zones rurals aquesta xifra es pot veure espectacularment multiplicada perquè es té una xarxa d’antenes molt menys densa. De tota manera, independentment del mètode que s’hagi fet servir per a obtenir les coordenades del dispositiu, cal que l’usuari hagi donat permís a Twitter per a activar aquesta funcionalitat, i la major part dels tuitaires no el dóna. Ja sigui per estalviar bateria, ja sigui per mantenir un major grau de privadesa, tan sols un 1 % dels usuaris (Mocanu et al., 2013) escullen proporcionar aquesta informació, fet que representa una limitació en la quantitat de dades que es poden recollir.

El tercer tipus d’informació geogràfica que es pot trobar associada a les piulades és aquella que l’usuari té l’opció de proporcionar voluntàriament i que incorporen una bona part dels tuits, entre el 30 % i 50 % en el cas dels Països Catalans. Els usuaris de Twitter tenen l’oportunitat d’incloure una localització associada al seu compte quan el creen o en qualsevol moment posterior. Aquesta informació sol indicar la localitat o zona on resideix l’usuari, cosa que no significa necessàriament que sigui el lloc des del qual s’ha efectuat la piulada. És, per tant, informació sobre d’on és o on resideix l’usuari habitualment, fet que pot tenir una major importància per a l’estudi sociolingüístic que no pas saber des d’on s’ha enviat el tuit. Els llocs on es creen els tuits poden ser localitzacions circumstancials, com ara unes vacances o un viatge de negocis, però saber d’on és la persona pot servir com a base per a estudiar els comportaments lingüístics de certs indrets que siguin de l’interès de l’investigador i per a, fins i tot, crear mapes lingüístics. La informació d’ubicació donada per l’usuari pot ser, per tant, la que resulti més interessant per als estudis sociolingüístics. Malauradament, com que es tracta d’un camp sense limitacions de cap mena, la informació proporcionada pels usuaris sobre el seu lloc d’origen no sempre s’adscriu a la realitat o és correcta. En aquest camp alguns usuaris no hi escriuen el lloc on viuen, hi escriuen els llocs d’origen de persones a qui admiren o indrets amb els quals tenen una relació especial. Per exemple, hi ha una quantitat important de malais i indonesis que, tot i ser d’aquests països asiàtics, indiquen en els seus comptes de Twitter que són de Cervera (Segarra).

En indagar una mica més les raons que poguessin explicar aquesta casuística es va trobar que tots ells eren fans del pilot de motociclisme Marc Márquez, que és natural de Cervera i que com a homenatge ells també deien que ho eren. Aquest fenomen dels fans que canvien el seu lloc d’origen pel de la persona a qui admiren també s’ha observat amb músics, actors o altres esportistes (Hecht et al., 2011).

Finalment, com que es tracta d’un camp que l’usuari pot omplir lliurement sense restriccions, els tuitaires tenen la possibilitat d’escriure la localització que els plagui sense que aquesta hagi de ser real o fidedigna. Per una banda aquesta llibertat es pot considerar positiva, ja que alguns usuaris proporcionen informació molt concreta sobre el lloc d’on són, i arriben a indicar el número, el carrer i el municipi, i la gran majoria hi inclou el municipi correctament. Fins i tot hi ha usuaris que hi inclouen dues localitzacions, la seva d’origen i la d’on resideixen, cosa que pot resultar útil per a estudiar les pràctiques lingüístiques de la gent que ha canviat de residència. Malauradament, però, tot sovint en aquest camp s’hi inclouen ubicacions que són ambigües o bé no corresponen a cap localització georeferenciable en un mapa. Les localitzacions

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 96

11/11/16 10:03

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres

TSC, 26 (2016)

97

ambigües es poden classificar en tres tipus: 1) les que no indiquen una localitat en particular sinó un país, una regió o un continent, fet que limita l’estudi en detall; 2) les que corresponen a topònims que com que es repeteixen en diferents llocs o per manca de concreció es poden referir a indrets diferents, com ara «Vilafranca» o «Poblenou»; 3) les que, per casualitat, tenen el topònim igual que mots no toponímics, com per exemple «Bot», municipi de la Terra Alta però també terme amb el qual es coneixen els comptes automatitzats de Twitter. Per acabar, les localitzacions no georeferenciables són aquelles que no es poden definir amb les dades proporcionades, com ara «aquí» o «la meva habitació», o bé que corresponen a indrets irreals o imaginaris com, per exemple, «Nàrnia» o «Tràntor».

Quin mètode de localització de piulades es fa servir dependrà doncs, en bona part, de l’objectiu de la recerca a emprendre, però sempre caldrà tenir en compte els avantatges i inconvenients fins ara mencionats a l’hora d’inferir d’on provenen els tuits.

Tot i que cada mètode de geolocalització té les seves limitacions, els seus avantatges i els seus inconvenients, hi ha maneres de mitigar els errors o imprecisions que es deriven de les característiques de la informació originada a Twitter. Per exemple, en el cas de la informació proporcionada per l’usuari en el camp «localització», es poden fer servir tècniques de proveïment participatiu (crowdsourcing en anglès) per tal d’agilitzar la validació de la informació i així poder treballar amb més dades amb menys esforç per a l’investigador.

3.3. Llengua Tot i que Twitter ha introduït eines per a detectar les llengües en què estan escrits els tuits (Twitter, 2015b), actualment només detecta 29 llengües i entre elles no hi ha el català. És per tant necessari recórrer a altres mitjans per tal d’identificar fefaentment i de manera automàtica en quin idioma està escrita cada piulada. Afortunadament per als investigadors en sociolingüística, la identificació automàtica de textos és una tecnologia força avançada, fàcilment disponible i que ja és capaç de distingir entre centenars d’idiomes, entre els quals el català. Tot i això, Twitter no permet en cap cas escriure piulades més llargues de 140 caràcters, per la qual cosa, com que no es té gaire text per a identificar l’idioma, la identificació dels idiomes no sempre és correcta. Per tal d’intentar millorar-ne els resultats és preferible treballar amb piulades de com a mínim 100 caràcters, ja que en cas de treballar amb textos més curts els errors augmenten. De tota manera, la detecció idiomàtica no sempre és correcta ja que hi ha una sèrie de factors que fan que la detecció automàtica proporcioni resultats que poden ser erronis.

El primer problema és que els detectors d’idiomes funcionen mitjançant el reconeixement de paraules i estructures pròpies de cada llengua i justament és per això que és clau que el programa tingui prou text per a efectuar el reconeixement amb solvència.

Tot i això, idiomes que comparteixen família lingüística, branca i/o subgrup poden arribar a ser altament intel·ligibles (Gooskens, 2007), i per tant és fàcil que el detector

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 97

11/11/16 10:03

98

TSC, 26 (2016)

Alexandre Nobajas

idiomàtic tingui problemes per a discernir en quin idioma està escrita la piulada. Encara que cal fer més recerca en aquest àmbit, l’experiència mostra que, per exemple, hi ha grans problemes per a distingir automàticament entre gallec-portuguès-espanyol, mentre que entre català-espanyol-francès, tot i haver-hi certes dificultats, els resultats són majoritàriament satisfactoris. Per contra, la distinció idiomàtica en piulades provinents de zones on es parla l’èuscar és gairebé indefectible, amb una taxa d’èxit molt alta a causa de les grans diferències que hi ha entre aquest idioma i els altres parlats al seu voltant. D’altra banda, també cal destacar que no hi ha algoritmes per a detectar tots els idiomes, ja que no s’han desenvolupat o bé no són fàcilment disponibles. Això implica que idiomes com ara l’asturià o l’aragonès no siguin detectables automàticament per alguns dels identificadors d’idioma més populars (Detect Language, 2015), de manera que es limiten en certa mesura les possibilitats de recerca sociolingüística.

L’altre problema per a la detecció automàtica dels idiomes en què estan escrits els tuits és en el contingut, ja que no sempre facilita la identificació de l’idioma, fins i tot quan aquesta tasca es realitza de manera manual. Com que estan escrits principalment mitjançant dispositius mòbils (Twitter, 2015a), és fàcil que els usuaris cometin errors tipogràfics o que no siguin gaire curosos en l’ortografia, de manera que s’ocasionen en alguns casos dificultats per al programa de detecció idiomàtica. En altres casos l’ús de barbarismes i neologismes fa que l’algoritme no sigui capaç de saber correctament en quina llengua està escrita una piulada. Finalment, hi ha casos en què les piulades estan compostes de frases escrites en més d’una llengua, i per això el programa normalment identificarà l’idioma preponderant en el tuit, encara que la llengua vehicular sigui una altra.

Totes aquestes dificultats no anul·len l’estudi automatitzat dels idiomes emprats a Twitter, però cal que els investigadors siguin conscients d’aquestes limitacions abans d’arribar a determinades conclusions. Una de les possibles solucions és realitzar un estudi estadístic de la taxa d’error que els detectors d’idioma tenen quan es fan servir juntament amb Twitter. Això permetria ponderar i avaluar si els resultats són adients en cada cas i compensar els resultats en cas que fos necessari.

4. Conclusió Twitter es presenta com una font d’informació que té un enorme potencial per a la recerca en tots els àmbits de les ciències humanes i socials, però, tot i això, com cada cop que una nova font d’informació apareix, cal tenir en compte que hi ha una sèrie de reptes i riscos que no es poden ignorar per a poder fer-ne un ús efectiu. En el cas de la recerca sociolingüística aquests riscos, però també les virtuts, han estat explorats al llarg de l’article, i s’ha demostrat que, tot i ser possible, cal anar amb cura a l’hora de fer servir les dades provinents de Twitter. Ja sigui per la limitació en la longitud de les piulades que la plataforma imposa, les dificultats per a localitzar els tuits o la demografia dels usuaris, treballar amb dades provinents de Twitter implica ser conscient que no tot seran flors i violes, i per això, inicialment, i fins que els mètodes no siguin

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 98

11/11/16 10:03

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres

TSC, 26 (2016)

99

millorats i provats, caldrà emprar aquesta font d’informació amb cura. Inicialment caldrà contrastar que les conclusions obtingudes amb aquesta font d’informació són comparables a les que es puguin obtenir mitjançant els mètodes tradicionals en la sociolingüística, fins i tot combinant tots dos sistemes per a obtenir una visió holística de la realitat.

Tot i aquests reptes i precaucions, l’estudi de diferents disciplines de les ciències humanes i socials mitjançant les xarxes socials, i especialment Twitter, obre un ventall gairebé infinit de possibilitats. Per primer cop a la història es pot obtenir informació de bona part de la població en temps real, de manera extremament econòmica i sense limitacions més enllà de les ja esmentades. Encara més, un cop s’ha emmagatzemat un corpus de piulades significatiu, es poden «fer preguntes» a mida i segons les necessitats de cada moment a quantitats ingents de dades que poden ajudar a obtenir una visió més profunda del món. Tot això hauria de ser motiu d’optimisme entre els investigadors i hauria d’iniciar una nova manera de fer recerca sociolingüística; això sí, sempre tenint en compte els reptes que encara queden per resoldre.

Bibliografia de referència Alexa (actual. 1 març 2015a). «The top 500 sites on the web». A: Alexa Internet [en línia]. <http://www.alexa.com/topsites> [Consulta: 25 març 2015].

— (actual. 1 març 2015b). «Top sites in France». A: Alexa Internet [en línia]. <http://www. alexa.com/topsites/countries/FR> [Consulta: 1 març 2015].

— (actual. 1 març 2015c). «Top sites in Spain». A: Alexa Internet [en línia]. <http://www.alexa. com/topsites/countries/ES> [Consulta: 25 març 2015].

Allen, E. (actual. 4 gener 2013). «Update on the Twitter Archive at the Library of Congress».

A: Library of Congress [en línia]. <http://blogs.loc.gov/loc/2013/01/update-on-the-twitter -archive-at-the-library-of-congress/> [Consulta: 25 març 2015].

Boccia Artieri, G.; Valeriani, A. (2013). «“Racconto le rivoluzioni. Dal basso”. Il caso di @tigella tra giornalismo, attivismo, socialmedia curation e celebrità online». Mediascapes Journal, núm. 1, p. 11-26.

Briggs, C. L. (1986). Learning how to ask: A sociolinguistic appraisal of the role of the interview in social science research. Cambridge: Cambridge University Press.

Carbaugh, R. (2008). International economics. Mason, Ohio: Cengage Learning.

Champoux, V.; Durgee, J.; McGlynn, L. (2012). «Corporate Facebook pages: when “fans” attack». Journal of Business Strategy, vol. 33, núm. 2, p. 22-30.

Cheng, Z.; Caverlee, J.; Lee, K. (2010). «You are where you tweet: a content-based approach to geo-locating Twitter users». A: Proceedings of the 19th ACM International Conference on Information and Knowledge Management 2010. Nova York: ACM, p. 759-768.

Connolly, K. (2015). «Germany’s Pegida leader steps down over Adolf Hitler photo». The Guardian [en línia] (21 gener). <http://www.theguardian.com/world/2015/jan/21/germany -pegida-adolf-hitler-lutz-bachmann> [Consulta: 24 març 2015].

Detect Language (actual. 2015). «Detected languages». A: Detect Language [en línia]. <https://detectlanguage.com/languages> [Consulta: 25 març 2015].

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 99

11/11/16 10:03

100

TSC, 26 (2016)

Alexandre Nobajas

Fowler, F. J. (2008). Survey research methods. Los Angeles: Sage.

Gooskens, C. (2007). «The contribution of linguistic factors to the intelligibility of closely related languages». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 28, núm. 6, p. 445-467.

Graham, M.; Hale, S. A.; Gaffney, D. (2014). «Where in the world are you? Geolocation and language identification in Twitter». The Professional Geographer, vol. 66, núm. 4, p. 568578.

Griffith, E. (2014). «Twitter co-founder Evan Williams: “I don’t give a shit” if Instagram has more users». Fortune [en línia] (11 desembre). <http://fortune.com/2014/12/11/twitter -evan-williams-instagram/> [Consulta: 25 març 2015].

Hecht, B.; Hong, L.; Suh, B.; Chi, E. H. (2011). «Tweets from Justin Bieber’s heart: the dynamics of the location field in user profiles». A: Proceedings of the SIGCHI Conference on Human Factors in Computing Systems 2011. Nova York: ACM, p. 237-246.

Instituto Nacional de Estadística (actual. 2015a). «Censos de Población y Viviendas 2011.

Pirámide población españoles/extranjeros». A: Instituto Nacional de Estadística [en línia]. <http://www.ine.es/censos2011_datos/cen11_datos_inicio.htm> [Consulta: 25 març 2015].

— (actual. 2015b). «Indicadores de Estructura de la Población. Edad media de la población según sexo». A: Instituto Nacional de Estadística [en línia]. <http://www.ine.es/jaxiT3/ Datos.htm?t=3197&L=0> [Consulta: 25 març 2015].

Kaplan, A. M.; Haenlein, M. (2010). «Users of the world, unite! The challenges and opportunities of social media». Business Horizons, vol. 53, núm. 1, p. 59-68.

Kiel, J. M. (2005). «The digital divide: Internet and e-mail use by the elderly». Informatics for Health and Social Care, vol. 30, núm. 1, p. 19-23.

Kim, S.; Weber, I.; Wei, L.; Oh, A. (2014). «Sociolinguistic analysis of Twitter in multilingual societies». A: Proceedings of the 25th ACM Conference on Hypertext and Social Media. Nova York: ACM, p. 243-248.

Knapton, S. (2014). «Couples who met online three times more likely to divorce». The Tele­ graph [en línia] (26 setembre). <http://www.telegraph.co.uk/news/science/science-news/ 11124140/Couples-who-met-online-three-times-more-likely-to-divorce.html> [Consulta: 25 març 2015].

Laghos, A.; Masoura, S.; Skordi, A. (2012). «Linguistics in social networks». American International Journal of Contemporary Research, vol. 2, núm. 1, p. 1-5.

Litosseliti, L. (2010). Research methods in linguistics. Londres: Continuum.

Lu, H.; Yang, J.; Liu, Z.; Lane, N. D.; Choudhury, T.; Campbell, A. T. (2010). «The Jigsaw continuous sensing engine for mobile phone applications». A: Proceedings of the 8th ACM Conference on Embedded Networked Sensor Systems 2010. Nova York: ACM, p. 71-84.

Martin-Jones, M. (1991). «Sociolinguistic surveys as a source of evidence in the study of bilingualism: a critical assessment of survey work conducted among linguistic minorities in three British cities». International Journal of the Sociology of Language, vol. 90, núm. 1, p. 37-56.

Mocanu, D.; Baronchelli, A.; Perra, N.; Gonçalves, B.; Zhang, Q.; Vespigani, A. (actual.

2013). «The Twitter of Babel». A: MOBS Lab [en línia]. <http://www.ccs.neu.edu/home/ qianz/MapTwitterLanguage/v1/index.html> [Consulta: 18 març 2015].

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 100

11/11/16 10:03

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres

TSC, 26 (2016)

101

Nguyen, D.; Trieschnigg, D.; Cornips, L. (2015). «Audience and the use of minority languages on Twitter». A: Proceedings of the Ninth International AAAI Conference on Web and Social Media. Palo Alto, Calif.: Association for the Advancement of Artificial Intelligence, p. 666-669.

O’Reilly, T. (2005). «What is web 2.0: design patterns and business models for the next generation of software». O’Reilly [en línia] (30 setembre). <http://www.oreilly.com/pub/a/ web2/archive/what-is-web-20.html> [Consulta: 27 febrer 2015].

Schoonderwoerd, N. (2013). «4 ways how Twitter can keep growing». Peerreach [en línia] (7 novembre). <http://blog.peerreach.com/2013/11/4-ways-how-twitter-can-keep -growing/> [Consulta: 25 març 2015].

Twitter (actual. 22 octubre 2014). «Developer Agreement & Policy. Twitter Developer Agreement». A: Twitter [en línia]. <https://dev.twitter.com/overview/terms/agreement-and -policy> [Consulta: 24 març 2015].

— (actual. 2015a). «About Twitter». A: Twitter [en línia]. <https://about.twitter.com/company> [Consulta: 25 març 2015].

— (actual. 2015b). «GET help/languages». A: Twitter [en línia]. <https://dev.twitter.com/rest/ reference/get/help/languages> [Consulta: 25 març 2015].

U. S. Census Bureau (2013). «World midyear population by age and sex for 2013». U. S. Census Bureau [en línia] (19 desembre). <https://www.census.gov/population/international/data/ idb/worldpop.php> [Consulta: 25 març 2015].

Walsh, S. P.; White, K. M.; Young, R. M. (2008). «Over-connected? A qualitative exploration of the relationship between Australian youth and their mobile phones». Journal of Adolescence, vol. 31, núm. 1, p. 77-92.

Zandbergen, P. A.; Barbeau, S. J. (2011). «Positional accuracy of assisted GPS data from high-sensitivity GPS-enabled mobile phones». The Journal of Navigation, vol. 64, núm. 3, p. 381-399.

Zhao, Y. (2002). «Standardization of mobile phone positioning for 3G systems». Communications Magazine, IEEE, vol. 40, núm. 7, p. 108-116.

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 101

11/11/16 10:03

01 Llindar Sec Monografica TSC26.indd 102

11/11/16 10:03

Secció Miscel·lània

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 103

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 104

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 105-121 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.111 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques de la migració en espais urbans castellanoparlants Catalan in “ethnic” call shops: migrants’ linguistic practices and ideologies in Spanish-speaking urban spaces Maria Sabaté Dalmau Cercle de Lingüística Aplicada. Universitat de Lleida Data de recepció: 4 de setembre de 2014 Data d’acceptació: 18 de juny de 2015

Resum Des del camp de la sociolingüística crítica de base etnogràfica, aquest estudi investiga les pràctiques i ideologies lingüístiques entorn del català d’un grup de vint persones multilingües indocumentades que, provinents de l’Àsia meridional, el nord d’Àfrica, l’Àfrica central, l’Europa de l’Est i Llatinoamèrica, organitzen les seves trajectòries de mobilitat en un locutori d’un barri castellanoparlant de l’àrea metropolitana de Barcelona. A través d’entrevistes, gravacions d’interaccions espontànies i observació participant de pràctiques comunicatives orals i escrites recollides al llarg de dos anys, s’analitzen els discursos sobre aquesta llengua que es mobilitzen en aquests espais discursius transnacionals. S’argumenta que les xarxes migratòries perceben el català com un codi sense rèdit socioeconòmic en el mercat laboral local, i com una llengua «aliena» d’ús privat ideològicament no inserida en els seus repertoris lingüístics. Tanmateix, s’observa que, a la pràctica, el català s’inscriu en el castellà globalitzat eminentment translingüístic amb què els informants fan front a la seva precarietat socioeconòmica. Es conclou que, en espais urbans on impera el castellà com a llengua franca (de va­riants molt flexibles alhora peninsulars i llatinoamericanes), les poblacions migrades tendeixen a legitimar els règims monolingües de les societats d’acollida. Quant a ús, però, es demostra que les xarxes transnacionals amb perspectives de reterritorialització a Catalunya s’integren en els mercats lingüístics dels barris catalans incorporant l’ús del bilingüisme en català i castellà en el seu dia a dia. Amb tot, no esdevenen nous parlants del català, en aquestes institucions alternatives de la migració encara inexplorades on la presència d’aquesta llengua és escassa.

Paraules clau: pràctiques multilingües, ideologies lingüístiques, català, migració, locutoris.

Abstract From a critical sociolinguistic ethnographic perspective, this study investigates the linguistic practices and ideologies in connection with Catalan which are mobilised by a group of 20 undocumented multilingual migrants who, born in South Asia, North and Central Africa, Correspondència: Marta Sabaté Dalmau. Universitat de Lleida. Departament d’Anglès i Lingüística.

Plaça de Víctor Siurana, 1. 25003 Lleida. A/e: maria.sabate@dal.udl.cat. Tel.: 973 703 173.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 105

08/11/16 12:25

106

TSC, 26 (2016)

Maria Sabaté Dalmau

Eastern Europe and Latin America, organise their mobility trajectories in an “ethnic” call shop located in a Spanish-speaking neighbourhood in the Barcelona metropolitan area. By analysing interviews, naturally-occurring interactions, and oral and written communicative practices gathered by means of participant observation over two years of fieldwork, I focus on the discourses in connection with this language which circulate in these transnational discursive spaces. I argue that migrant social networks perceive Catalan as devoid of immediate socioeconomic benefits in their local labour marketplace, and as an outsider language for private use which, ideologically, does not belong to their linguistic repertoires. However, in practice, Catalan does indeed get inscribed within the eminently translinguistic Spanish which migrants use to cope with their socioeconomic precariousness. I conclude that, in urban spaces where global Spanish (in its highly flexible peninsular and Latin-American forms) prevails as the dominant lingua franca, migrant populations tend to legitimise the monolingual regimes established by their host societies. Concerning actual language use, though, the social networks that target re-localisation in Catalonia integrate themselves in the linguistic market of the Catalan neighbourhoods by daily bringing Catalan and Spanish bilingualism into play. However, they do not actually become new fully-fledged speakers of Catalan in these unexplored alternative institutions of migration in which the presence of this language is scarce.

Keywords: multilingual practices, linguistic ideologies, Catalan, migration, “ethnic” call shops.

1. Introducció: la incorporació lingüística de la migració a Catalunya

C

atalunya presenta un context sociolingüístic únic que ens permet analitzar com les societats d’acollida europees que tradicionalment han gestionat la di­ versitat lingüística mitjançant polítiques centrades en la cooficialitat de dues llengües autòctones (sovint lligades a projectes de construcció d’estats nació) s’adapten ara a les noves realitats d’una heterogeneïtat sense precedents, fruit dels moviments migratoris en massa del «capitalisme tardà» (Heller i Duchêne, 2012: 3). La societat catalana actual, en concret, té el repte d’instituir la transició de la gestió del bilingüisme a la gestió d’un multilingüisme creixent. Per aquest motiu, aquesta comunitat autònoma és un espai de recerca privilegiat per a l’estudi de la incorporació lingüística i l’encaix d’aquestes xarxes migrades en una societat on conviuen, de manera complexa, una «llengua pròpia» com el català (Generalitat de Catalunya, 2006), històricament subordinada i sense reconeixement oficial a Europa, i una llengua amb un pes hegemònic oficial a tot l’Estat espanyol, el castellà, que és també una llengua franca global (Valle, 2006).

Aquesta transició cap a la gestió de la diversitat lingüística s’ha d’entendre en el marc de l’evolució històrica més recent dels rols i usos del català i el castellà que es resumeix a continuació. Arran de la precària situació econòmica derivada de la Guerra Civil, la societat catalana va rebre un milió i mig de persones castellanoparlants vingudes d’arreu de l’Estat que s’assentaren bàsicament en enclavaments industrials catalans durant els anys cinquanta i seixanta (Atkinson, 2000). Els òrgans de govern de la Generalitat van començar a gestionar l’acollida i la incorporació lingüística

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 106

08/11/16 12:25

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques

TSC, 26 (2016)

107

d’aquests nouvinguts treballant, en primer lloc, per la normalització lingüística i la recuperació del català, després de la seva persecució sistematitzada durant més de quaranta anys. En segon lloc, s’engegaren també un seguit de programes d’immersió lingüística institucionals. Aquests programes tenien com a objectiu assegurar l’accés a aquests dos codis lingüístics de manera cohesionadora a totes les esferes de la societat, ja que tant el castellà com el català eren (i són) els «capitals materials i simbòlics» (Bourdieu, 1986) necessaris per a una incorporació sociocultural i laboral plena dels nouvinguts a Catalunya (Pujolar, 2007a). Al carrer, la tria del català i/o del castellà va esdevenir una manera d’establir i mantenir una barrera etnolingüística entre els «catalans» locals i els «castellans» fills de famílies nascudes en altres territoris de l’Estat (Woolard, 1989). Amb aquesta configuració demolingüística, els «catalans» utilitzaven el català entre ells i convergien sistemàticament al castellà quan s’adreçaven a persones castellanoparlants (Boix i Fuster, 1993), demostrant deferència als llavors nouvinguts (inicialment monolingües castellans), i alhora custodiant l’accés al codi intragrupal que indexava una identitat catalana. Al seu torn, els «castellans» que en aquella època decidiren no utilitzar el català es distanciaven de les connotacions de classe social elitista i de l’afecció simbòlica a una identitat no castellana (Pujolar, 2007a i 2009). Les campanyes institucionals engegades arran d’aquest fet, com ara «La Norma» (1981), tingueren com a objectiu superar els marcadors etnolingüístics d’aquestes dues llengües, i protegir el català com una llengua de (i per a) tothom (Aymà Aubeyzon, 2012: 59).

Al tombant del segle xxi, els moviments migratoris transnacionals, que, en comparació d’altres societats europees, es van donar tard a Catalunya, van generar noves necessitats en el camp de la planificació lingüística. El percentatge de població estrangera a Catalunya va passar del 2,9 % al 15,7 % entre el 2000 i el 2011 (Idescat, 2011), i el nombre de llengües que s’incorporaren a la vida pública catalana, incloent-hi l’anglès, l’alemany i el francès, però també el dàrija, el tamazic o el wòlof, va arribar gairebé a tres-centes (Linguamón, 2010). Amb aquest nou mosaic sociolingüístic, les noves polítiques lingüístiques van girar no només entorn del català i del castellà, sinó també entorn de la gestió de la incorporació de les llengües al·lòctones d’aquestes xarxes, que ja són una part integral dels «paisatges lingüístics urbans» en metròpolis com Barcelona (Martín-Rojo, 2012: 289-290). Amb l’objectiu de seguir promovent l’ús del català en un moment en què el percentatge de persones que utilitzen aquesta llengua ha disminuït notablement (Fabà Prats, 2012: 41; Torres-Pla, 2012: 27; Torrijos, 2013), i en què la gestió d’aquesta diversitat lingüística sense precedents es duu a terme en el marc d’unes pràctiques de governabilitat centralitzadores de l’Estat espanyol,1 avui es treballa perquè el català sigui la llengua pública comuna de cohesió social intergrupal.

Amb campanyes com «Encomana el català» (2009-2010) es pretén fer sensibilització 1. Una d’aquestes mesures uniformitzadores és la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa, una proposta de reforma de la Llei orgànica d’educació (2/2006, del 3 de maig) que, en contra del model d’immersió lingüística, vol atribuir un caràcter merament optatiu a les assignatures de llengua catalana.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 107

08/11/16 12:25

108

TSC, 26 (2016)

Maria Sabaté Dalmau

lingüística no només entre usuaris habituals i no habituals del català, sinó també entre i amb les persones migrades (Aymà Aubeyzon, 2012: 59), com es detalla en el Pacte Nacional per a la Immigració (Generalitat de Catalunya, 2008).

Amb tot, estudis recents assenyalen que, a la pràctica, la gestió del multilingüisme després d’aquesta nova era migratòria no es basa tant en l’establiment de drets lingüístics oficials, sinó en «acomodacions pragmàtiques» (Patten i Kymlicka, 2003: 5), sovint ad hoc, de les llengües de la migració. Aquestes anàlisis demostren també que l’acollida lingüística d’aquestes xarxes es vehicula bàsicament a través del castellà, presentat a les poblacions migrades com a llengua de l’Estat nació espanyol i com a «llengua d’integració», a Catalunya. Aquest és el cas d’algunes esferes del sector públic —com ara la sanitat (Moyer, 2011), l’ensenyament (Sabaté i Dalmau, 2009) i l’Administració (Codó, 2008)—, del sector privat i les multinacionals (Generalitat de Catalunya, 2009; Pujolar, 2007b; Sabaté i Dalmau, 2012; Solé Comardons i Torrijos, 2011) i, finalment, del tercer sector —ONG i voluntariat (Garrido, 2010; Pujolar, 2009).

Aquestes investigacions, a més, demostren que, com a conseqüència d’aquesta gestió institucional de la diversitat lingüística vehiculada en (i a través del) castellà, les poblacions migrades tendeixen a incorporar primer aquesta llengua, abans que el català, en les seves pràctiques lingüístiques diàries (Alarcón i Garzón, 2011a: 140; Fabà Prats, 2012: 45; Pujolar, 2010: 231; Torres-Pla, 2012: 27). És per aquest motiu, en part, que el castellà ha esdevingut la llengua franca de comunicació intercultural entre les xarxes transnacionals actuals (Alarcón i Garzón, 2011b: 128; Corona, Nussbaum i Unamuno, 2013: 183; Hernández-Carr, 2011: 116; Newman, Patiño-Santos i TrenchsParera, 2013: 200; Pavez Soto, 2011: 77).

Quant a ideologies lingüístiques, els últims estudis posen de manifest també que les poblacions migrades han propiciat un canvi entorn de les connotacions etnolingüístiques i de classe social d’aquestes dues llengües cooficials. Principalment, l’ús del català i el castellà que fan aquestes xarxes (bàsicament joves adults) ha relaxat de manera manifesta les expectatives normatives que s’encapsulaven en el binarisme «catalans»-«castellans», a favor d’identitats postnacionals fluides i híbrides que van més enllà d’identitats dicotòmiques fortament polititzades (Frekko, 2013; Pujolar i Gonzàlez, 2013; Woolard i Frekko, 2013).

2. Presentació de l’estudi: les llengües dels locutoris

des d’una perspectiva

etnogràfica

2.1. Objectius Prenent com a punt de partida la configuració sociolingüística catalana que s’ha descrit en l’apartat anterior, aquest estudi pretén contribuir a la generació de nous coneixements entorn de les pràctiques intrínsecament multilingües i de les ideologies lingüístiques canviants (enteses com a índexs de les normes socials que governen els comportaments lingüístics —Blommaert, ed., 1999; Heller, 2007—) amb què les no-

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 108

08/11/16 12:25

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques

TSC, 26 (2016)

109

ves xarxes migratòries organitzen avui les seves trajectòries de mobilitat a (i des de) Catalunya. Més concretament, es pretén investigar l’ús del català i dels significats socials (nous i reapropiats) atribuïts a aquesta llengua minoritzada en un espai discursiu emergent que és clau per a entendre l’estructuració sociolingüística de les poblacions nouvingudes: els locutoris telefònics, que han esdevingut verdaders puntals de supervivència per a la migració. La pregunta de recerca que ens plantegem és: fins a quin punt, com, quan, amb qui, per què, i amb quines conseqüències, les diverses xarxes migratòries que viuen en ciutats globalitzades catalanes i que se socialitzen en aquests espais alternatius transnacionals esdevenen, o no, «nous parlants» (Puigdevall, 2014: 1) del català.

2.2. Informants La població estudiada inclou un grup de vint persones migrades que tenien entre 27 i 52 anys i que s’establiren a la comarca del Vallès Occidental entre el 2002 i el 2010, provinents de l’Àsia meridional, el nord d’Àfrica, l’Àfrica central, l’Europa de l’Est i Llatinoamèrica. Amb alguna excepció, aquests informants eren indocumentats, des­ ocupats i no alfabetitzats. En molts casos, entenien el castellà en diferents graus de competència lingüística, però no l’escrivien, i, com veurem, alguns també entenien el català. La majoria vivien de l’economia informal local, en condicions de precarietat socioeconòmica. Malgrat aquesta heterogeneïtat, tots compartien el fet que organitzaven les seves trajectòries vitals a l’entorn d’un locutori que visitaven diàriament, i que estava ubicat en un barri perifèric de majoria castellanoparlant amb una de les taxes de desocupació més altes de l’àrea metropolitana de Barcelona.2

2.3. Metodologia Des d’una perspectiva sociolingüística crítica de base etnogràfica (Duchêne, Moyer i Roberts, 2013), es dugué a terme una «etnografia de xarxa» (Howard, 2002) per a estudiar aquest grup migratori de vint persones, que inclogué entrevistes informals,3 gravacions d’interaccions espontànies i observació participant de les seves pràctiques comunicatives sistematitzades (al locutori, al carrer i al bar del barri), recollides al llarg de dos anys de treball de camp (2007-2009). Les dades presentades en aquest 2. No es dóna la ubicació del barri ni els percentatges exactes d’immigrants a la ciutat estudiada per tal de preservar l’anonimat dels informants indocumentats, seguint les recomanacions del Col·lectiu Ronda, i atenent-nos a les directrius del Comitè d’Ètica en l’Experimentació Animal i Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona, el CEEAH, que va aprovar aquest estudi amb el número de registre 725H. Tots els noms utilitzats són pseudònims.

3. La investigadora parlava català, castellà i anglès, i va demanar als informants que escollissin la llengua (o llengües) de les entrevistes. Les persones entrevistades van escollir sistemàticament el castellà.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 109

08/11/16 12:25

110

TSC, 26 (2016)

Maria Sabaté Dalmau

article inclouen extractes d’entrevistes gravades amb consentiment informat i també materials visuals (la recerca completa està disponible a Sabaté i Dalmau, 2014).

Es va escollir un locutori per dos motius. Primerament, es va considerar que aquest espai era una institució híbrida nova i poc estudiada on les persones migrades poden accedir als recursos simbòlics i materials de supervivència per a combatre la seva exclusió social que abans només oferien els serveis públics catalans i les ONG (al locutori observat, per exemple, se’ls donava assessorament legal gratuït, tecnologia molt més econòmica, ofertes de feina o aliments). Això és possible perquè els locutoris són empreses transnacionals on els serveis TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) circulen sense passar pels circuits de comerç habituals, en connexió amb el sector de les telecomunicacions espanyol, però al marge. En segon lloc, es va considerar que aquestes institucions podien oferir una visió dels règims sociolingüístics i de les jerarquies d’ús de llengües autòctones i al·lòctones regulades de manera «interna», bàsicament per (i per a) persones migrades —que ampliaria el ventall d’espais discursius explorats fins al moment dins de la sociolingüística catalana i que ens aportaria una perspectiva privilegiada del multilingüisme a Catalunya.

3. Resultats: la reproducció del règim monolingüe en castellà Malgrat que el locutori objecte d’estudi es presentava com un espai multilingüe (hi havia notes escrites en àrab i rus, i els treballadors pakistanesos utilitzaven sistemàticament l’urdú i el panjabi entre ells, per exemple), l’àmbit públic d’aquest espai estava organitzat en castellà. Els rebuts, els extractes bancaris, el programari informàtic, etc., estaven íntegrament escrits en aquesta llengua, i el vocabulari referent al camp semàntic tecnològic i numèric s’havia inserit també amb un castellà globalitzat molt flexible, amb traces multilingües, i amb combinacions de varietats alhora peninsulars i llatinoamericanes,4 en les pràctiques orals de treballadors i usuaris (aquest vocabulari incloïa l’ús sistematitzat de móvil-fono, ordenador-computadora i també de cabina, recarga o cambio). De fet, hi havia el consens explícit que aquesta era la llengua del negoci. El treballador que portava el locutori, en Naeem, del Pakistan, fomentava l’ús del castellà argüint que aquesta era la llengua franca que encaixava amb aquest negoci internacional («primero en español. El español es el segundo idioma del mundo», afirmà en una entrevista). Simultàniament, els usuaris sancionaven l’ús d’altres llengües en públic (a tall d’exemple, una usuària marroquina que es va enfadar amb el seu acompanyant un dia va sortir del locutori cridant: «¡no me hables en árabe, coño, que estamos aquí!»).

L’extracte 1, que és part d’una entrevista de la investigadora (INV) amb l’Abou (ABO), un guineà de 36 anys que treballava en un centre de desballestament, i l’Abde (ABD), un paleta a l’atur, indocumentat, de 31 anys del Marroc, il·lustra la manera com la xarxa migratòria estudiada seguia la «norma monolingüe» (Heller, 2001).

4. Podeu trobar exemples d’aquest castellà globalitzat a Sabaté i Dalmau (2014, capítol 5).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 110

08/11/16 12:25

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques

TSC, 26 (2016)

111

Aquesta norma vincula ideològicament la llengua de l’Estat nació (el castellà, en aquest cas) amb una població monolingüe homogènia i amb un sol territori uniforme i unificat (que, com veurem, anomenen España).

Extracte 1 La legitimació d’un règim monolingüe castellà5 @Ubicació:

1/9/2008. Bar del barri.

1

*INV:

<la gente> [?] cuando vas al locutorio <la gente qué te habla> [?].

→

2

*ABO:

me habla castellano.

→

3

*ABD:

+^ cada uno en su idioma.

4

*INV:

<cada uno en su idioma> [?] pero cuando vas a pedir o preguntas # o aquí al bar o +…

%des:

a l’Abde.

→

5

*ABD:

+^ castellano.

→

6

*ABO:

castellano.

7

*INV:

castellano?

→

8

*ABD:

sí.

→

9

*INV:

<y cómo es que:> [/] <y cómo es que es eso> [?] # y: <por qué no el catalán> [?].

→

10

*ABD:

hombre que en España el castellano -, el idioma el castellano.

En l’extracte 1, l’Abou, que parlava pulaar, susu, manya, francès, anglès, castellà i una mica de català, emfatitza l’ús generalitzat del castellà tant al locutori (fila 2) com al barri (fila 6). L’Abde, que utilitzava el dàrija, el francès i el castellà, reconeix la diversitat lingüística d’aquest espai i, en un encavalcament discursiu (fila 3), assigna una sola llengua a cada usuari (suposadament, la dominant del lloc d’origen dels clients), però també posa l’accent en l’ús sistematitzat del castellà al barri (files 5 i 8). Davant la pregunta sobre el rol del català (fila 9), aquest informant utilitza discursos etnicistes en pro de l’ús del castellà com a llengua de l’Estat nació espanyol, que anomena España, a Catalunya (fila 10).

Els usuaris d’origen llatinoamericà sovint mobilitzaven aquest règim monolingüe amb més èmfasi, fent militància lingüística a favor del castellà. En James (JAM), un poeta de protesta de mitjana edat, documentat, i nascut a Cuba, per exemple, va acabar la nostra entrevista explicitant que està a favor de l’ús del català en l’àmbit privat (com a «riqueza cultural» o folklòrica; fila 1, extracte 2). Aquest informant demostra que té coneixements dels drets de les minories lingüístiques (construïdes repetidament com a meres «teorías») i també contactes amb catalanoparlants (fila 2), però mobilitza una retòrica en consonància amb molts discursos etnolingüístics nacionalistes espanyols actuals (a la fila 3, on afirma: «¡Esto es España!»).

5. Vegeu els criteris de transcripció en l’annex.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 111

08/11/16 12:25

112

TSC, 26 (2016)

Maria Sabaté Dalmau

Extracte 2 Militància lingüística en pro de l’ús del castellà @Ubicació:

3/8/2008. Locutori.

→

1

*JAM:

tú tienes tu lengua materna -, está bien que tú la conserves que tú la quie­ ras que no muera porque pues eso es una riqueza cultural y está bien que en tu entorno familiar en tu entorno común pues alguien que se eduque incluso dentro de Cataluña <en> [/] <en> [/] en los colegios -, pero nunca que se relegue el castellano. […]

→

2

*JAM:

sí es una lengua dominante porque sé la teoría y porque ya he vivido más de tres años anteriormente aquí y yo he tenido muy buenas relaciones con catalanes # me han hablado de la lengua dominante que tiende a relegar a la nativa etcétera y son teorías pero yo pienso que si la gente estudia en el colegio nunca se van a morir y es la lengua que mamas de tu mamá de la teta de tu madre. […]

→

3

*JAM:

ahora lo que es una verdad ineludible es esto del castellano imponiéndose en el mundo y que es una riqueza que hay que cuidar y <es un> [//] es una delicia española y de España porque mal que le pese a quien le pese <esto es España> [!].

Estudis recents assenyalen que aquests col·lectius són els que tenen actituds més conflictives vers l’ús del català (Corona, Nussbaum i Unamuno, 2013: 182; Marshall, 2006: 173; Pavez Soto, 2011: 81; Trenchs-Parera i Newman, 2009: 510), ja que, a diferència de les poblacions marroquines o pakistaneses, estan en situació de presentar els seus capitals lingüístics com a oficials (i, per tant, legitimats), a Catalunya (Alarcón i Garzón, 2011a: 148). Aquest és el cas, per exemple, de les poblacions llatinoamericanes de classe mitjana que viuen experiències d’immobilitat socioeconòmica i marginació social. Aquests col·lectius de vegades expressen l’enuig vers la precarietat o la inestabilitat a través del rebuig al que perceben com unes polítiques que promouen el «català primer» a Catalunya (Alarcón i Garzón, 2011b: 134; Corona, Nussbaum i Unamuno, 2013: 183; Pavez Soto, 2011: 85). A més, s’apunta el fet que la tria del no ús del català en públic també està lligada a pràctiques identitàries complexes en què aquestes persones migrades de Llatinoamèrica intenten mantenir la seva distinció etnolingüística rebutjant «l’assimilació» als accents castellans estàndards peninsulars, a través de l’ús de les seves variants (Marshall, 2006: 173; Trenchs-Parera i Newman, 2009: 516517). En tercer lloc, moltes d’aquestes xarxes entenen Catalunya com un espai transnacional de pas, cosa que interfereix en la incorporació sistematitzada del català en els seus repertoris lingüístics. Així ho afirma la Merche (MER), una dona de fer feines i cuidadora de nens, d’uns quaranta anys, que va néixer a la República Dominicana i que finalment va iniciar els tràmits per a regularitzar la seva situació i quedar-se a viure a Catalunya amb el seu fill (vegeu la fila 5 de l’extracte 3).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 112

08/11/16 12:25

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques

TSC, 26 (2016)

113

Extracte 3 La incidència de la planificació de les trajectòries de mobilitat en la incorporació del català

→

@Ubicació:

22/8/2008. Locutori.

1

*INV:

<cree que la gente lo habla aquí el catalán? [?].

2

*MER:

sí: bueno eh a ver yo de hecho quiero aprender # ahora quiero inscribirme <a> [/] a estudiar. […]

3

*MER:

en septiembre sí que quiero ver si empiezo # me gusta mucho este idioma.

4

*INV:

<sí> [?] y también para el trabajo,, <no> [?].

5

*MER:

claro es que para: # yo creo que va a ser muy importante aprender catalán dentro de un par de años # bueno al menos los que vamos a vivir en Catalunya pues.

A part de la norma monolingüe imperant que concerneix l’associació ideològica del castellà no només amb la llengua oficial de l’Estat sinó amb la de la llengua franca del condomini castellanoparlant (Llatinoamèrica), la xarxa migratòria estudiada mobilitzava ideologies lingüístiques que construeixen la llengua catalana com una «llengua institucional»; és a dir, com una llengua de transició (no d’incorporació) que necessitaven només en l’àmbit de l’Administració local, bàsicament en mode escrit. De fet, quan preguntava pel català, els informants m’assenyalaven la llicència del locutori, que ha d’estar penjada obligatòriament (és l’únic escrit en català que vaig observar en aquest espai durant més de dos dies seguits). També havien trobat una professora de primària del barri que els ajudava amb els documents que necessitaven emplenar. Aquesta imatge de llengua institucional de vegades estava associada, a més, a la imatge estereotipada de la «correcció social» i «distinció cultural» de les societats catalanoparlants (Bastardas i Boada, 2012: 82; Hernández-Carr, 2011: 118), amb les quals guardaven les distàncies i cap a qui mostraven desafecció, en categoritzar-les com a poblacions benestants no residents als barris de classe treballadora com el seu. En l’extracte 4, en Shabbir (SHA), un paleta de 41 anys nascut al Caixmir que va emigrar sol, els fa responsables del seu no ús del català. Així doncs, es reapropia la idea que, com en els anys vuitanta i noranta, els catalanoparlants (sovint categoritzats com a «catalans» monolingües, malgrat que solen ser bilingües castellanoparlants —Pujolar et al., 2010: 32—) utilitzen la convergència lingüística al castellà quan s’adrecen a poblacions migrades (fila 2). Ho fa amb to de retret (fila 3), explicant que ell (l’única persona de la xarxa que assistí temporalment a un curs de català) no té oportunitats de practicar aquesta llengua, ni d’accedir a aquest capital socioeconòmic i cultural.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 113

08/11/16 12:25

114

TSC, 26 (2016)

Maria Sabaté Dalmau

Extracte 4 La percepció de convergència lingüística al castellà atribuïda als catalanoparlants no residents en barris perifèrics de classe treballadora @Ubicació:

10/8/2008. Bar del barri.

1

*INV:

se oye catalán aquí en www?

→

2

*SHA:

también pero cuando siempre cuando nosotros hablamos <de> [/] de castellano ellos [los catalanoparlantes] siempre hablan castellano. […]

→

3

*SHA:

en cinco seis años no he visto ni una persona hablar catalán <esto de quién es falta> [?].

Amb aquestes ideologies lingüístiques, els usuaris del locutori solien insistir en el fet que ells no parlaven català, o que només el parlaven una mica, tal com s’exemplifica en l’extracte 5, on en Ronny (RON), un sastre de Bolívia de 50 anys (desocupat), es presenta com a «unilenguado» o monolingüe castellanoparlant (fila 2) però acaba autocorregint-se i utilitzant, de fet, el català.

Extracte 5 L’ús del català per part d’informants que s’autocategoritzen com a monolingües castellanoparlants @Ubicació:

→

→

1/9/2008. Bar del barri.

1

*INV:

lo que me interesaba para el trabajo es -, a ver <cuántas lenguas hablas> [?].

2

*RON:

eh yo soy unilenguado [=! riu].

3

*INV:

sí?

4

*RON:

no # mentira <es un punto y aparte> [//] entre comillas.

5

*INV:

qué +…

6

*RON:

+^ a ver un poco de: entiendo catalán pero <no> [/] no molt bé però +…

L’extracte 5 denota un grau d’inversió en el bilingüisme en català i castellà, que es manifesta no només en les xarxes transnacionals castellanoparlants habituals sinó també en la resta de grups, que han incorporat moltes expressions catalanes (com ara «adéu») en els seus repertoris lingüístics, malgrat que, de vegades, les percebin o les classifiquin com a part dels seus capitals en «castellà». D’altra banda, l’extracte 5 també exemplifica que hi ha una actitud d’inseguretat i de deslegitimació lingüística generalitzada del català de la migració, ja sigui autoatribuïda o atribuïda per altres persones del barri.

La figura 1 és una nota manuscrita (fotografiada al locutori el 27 de juliol de 2008) que il·lustra l’ús de pràctiques bilingües en català i castellà (on «volta» pot ser una traducció literal del castellà, o una paraula escrita en castellà no estàndard). La va escriure en Shabbir, que necessitava obtenir una llicència de taxista a Barcelona, cosa

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 114

08/11/16 12:25

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques

TSC, 26 (2016)

115

que ens demostra que les poblacions amb perspectives de reterritorialització incorporen, en certa mesura, la llengua catalana en els seus repertoris orals i escrits, malgrat que, de manera contradictòria, afirmin el contrari.

Figura 1 Pràctiques bilingües escrites en català i castellà

Les pràctiques i ideologies lingüístiques descrites en aquest apartat s’expliquen, en part, pel context sociolingüístic local immediat on la xarxa migratòria estudiada gestionava la seva incorporació lingüística a la societat d’acollida, ja que s’ha demostrat que per tal que les poblacions transnacionals esdevinguin nous parlants del català és necessari que hi hagi una massa crítica de catalanoparlants habituals en els espais discursius que formen part del seu dia a dia (Hernández-Carr, 2011: 107; Pujolar et al., 2010: 16). El locutori investigat estava ubicat en un barri on el 21,60 % de la població havia nascut en altres parts de l’Estat, i on l’ús públic del català era escàs, en un enclavament de l’àrea metropolitana de Barcelona que, ja abans de l’era migratòria, havia estat «molt poc afectat per la normalització lingüística» (Woolard, 2003: 92). Una de les persones locals amb qui més tingueren contacte les persones que participaren en aquest estudi era la Jenny, de 35 anys, que visitava els pakistanesos del locutori cada dia. A tall d’exemple, quan els treballadors utilitzaven l’urdú i el panjabi, ella els interrompia sovint amb un «hablar en español, que estamos en España». A més, els explicà, en clau d’humor, que el català de la investigadora (escolaritzada en un entorn rural de l’Anoia) era el de «los del puño agarrado», de manera que es remobilitzaven les connotacions de classe social ja esmentades. El seu amic, en Carlos, afegí que aquest parlar era «de fora», d’alguna zona de Catalunya «donde no hablan castellano y tienen un acento muy cerrado» (va mencionar «los Pirineos» i «Vic»). Com els veïns del bloc on vivien els informants, ambdós creien genuïnament que el castellà era la llengua d’inserció laboral i l’índex d’integració social al barri. Aquestes són, doncs, algunes de les pràctiques i ideologies lingüístiques monolingües de les societats d’acollida locals que modulen i que s’insereixen, de manera clau, en l’acollida lingüística de les xarxes transnacionals actuals.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 115

08/11/16 12:25

116

TSC, 26 (2016)

Maria Sabaté Dalmau

4. Conclusions: la importància dels espais discursius de socialització per a esdevenir nous catalanoparlants

Davant la percepció generalitzada, en l’imaginari social col·lectiu, que les poblacions migrades desconeixen o no s’interessen pel català, aquest estudi ens mostra que, en espais discursius on el mercat lingüístic local està fortament regulat en castellà, i on el català, a voltes, no està legitimat, les poblacions migrades indocumentades, desocupades i no alfabetitzades inverteixen en el bilingüisme en català i castellà. Per tant, avui sabem que les xarxes transnacionals que viuen en situacions extremes de precarietat socioeconòmica incorporen, en certa mesura, una llengua minoritària en els seus repertoris lingüístics (sobretot si tenen perspectives de reterritorialització), malgrat que les seves ideologies lingüístiques siguin ambivalents i contradictòries respecte a les seves pròpies pràctiques.

També sabem que aquestes poblacions no solen esdevenir, però, nous parlants habituals del català. De fet, hem vist que mostren una tendència a reapropiar el ventall de règims lingüístics —encara hegemònics— que conceben el castellà com la llengua prevalent de l’Estat nació (i com a llengua franca dominant). Així doncs, demostren que tenen un vast coneixement dels antics i nous significats socials d’ambdues llengües a Catalunya, i que, per exemple, fan ús de les connotacions de classe social elitista sovint atribuïdes al català, o de la idea esbiaixada que aquest codi és utilitzat de manera intragrupal per persones no estrangeres que s’heterocategoritzen només com a monolingües «catalanes».

En concloure el treball de camp, en Naeem, el treballador pakistanès, fou substituït per l’Aaliyah, del Marroc. Com ell, l’Aaliyah organitzava el locutori en castellà, tot i que havia incorporat plenament el català en el seu repertori (treballant en enclavaments turístics), cosa que havia passat desapercebuda a la xarxa que vaig observar, perquè evitava l’ús d’aquesta llengua davant la clientela. Les institucions alternatives transnacionals de socialització i de supervivència com els locutoris, que són fonamentals per a entendre com les poblacions migrades gestionen les jerarquies lingüístiques dels codis autòctons i al·lòctons a Catalunya, tenen doncs el potencial, la base, per a esdevenir espais discursius únics de nous parlants del català. La clau rau, al meu entendre, a instituir el pas de la gestió del bilingüisme a la gestió del multilingüisme al carrer, i a donar veu als nouvinguts catalans. És a dir, a treballar per fer que les poblacions migrades trobin espais de legitimació lingüística del seu català eminentment transnacional i híbrid, i a deixar que participin en la desetnificació d’aquesta llengua, començant, sobretot, pels enclavaments fortament castellanitzats, on encara no s’han recollit els fruits de la immersió lingüística, i on hi ha, doncs, la feina principal que queda per fer dins del camp de la sociolingüística de la globalització catalana.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 116

08/11/16 12:25

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques

TSC, 26 (2016)

117

5. Agraïments Aquesta investigació ha rebut el suport dels projectes FFI2011-26964/FILO del Ministeri d’Economia i Competitivitat (MINECO) i 2014 SGR 1061 de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR).

Bibliografia de referència Alarcón, Amado; Garzón, Luis (2011a). «Concluding remarks: the instrumental and symbolic dimensions of multilingualism and comparative perspective». A: Alarcón, Amado; Garzón, Luis (ed.). Language, migration and social mobility in Catalonia. Leiden: Brill, p. 139-150.

— (2011b). «Evaluation of social mobility and language in context». A: Alarcón, Amado; Garzón, Luis (ed.). Language, migration and social mobility in Catalonia. Leiden: Brill, p. 123-138.

Atkinson, David (2000). «Minoritisation, identity and ethnolinguistic vitality in Catalonia». Journal of Multilingual and Multicultural Development [Londres: Routledge], vol. 21, núm. 3, p. 185-197.

Aymà Aubeyzon, Josep M. (2012). «Els usos interpersonals o privats a Catalunya. Balanç i perspectives de futur». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística], núm. 22, p. 59-72.

Bastardas i Boada, Albert (2012). «El català i els joves: propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística], núm. 22, p. 77-92.

Blommaert, Jan (ed.) (1999). Language ideological debates. Berlín: Mouton de Gruyter.

Boix i Fuster, Emili (1993). Triar no és trair: Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Edicions 62.

Bourdieu, Pierre (1986). «The forms of capital». A: Richardson, John G. (ed.). Handbook of theory and research for the sociology of education. Nova York: Greenwood, p. 241-258.

Codó, Eva (2008). Immigration and bureaucratic control: Language practices in the public administration. Berlín: Mouton de Gruyter.

Corona, Víctor; Nussbaum, Lucila; Unamuno, Virginia (2013). «The emergence of new linguistic repertoires among Barcelona’s youth of Latin American origin». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism [Clevedon: Multilingual Matters], vol. 16, núm. 2, p. 182-194.

Duchêne, Alexandre; Moyer, Melissa G.; Roberts, Celia (2013). «Introduction: recasting institutions and work in multilingual and transnational spaces». A: Duchêne, Alexandre; Moyer, Melissa G.; Roberts, Celia (ed.). Language, migration and social inequalities: A critical sociolinguistic perspective on institutions and work. Bristol: Multilingual Matters, p. 1-21.

Fabà Prats, Albert (2012). «L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008».

Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística], núm. 22, p. 41-58.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 117

08/11/16 12:25

118

TSC, 26 (2016)

Maria Sabaté Dalmau

Frekko, Susan E. (2013). «Legitimacy and social class in Catalan language education for adults». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism [Clevedon: Multilingual Matters], vol. 16, núm. 2, p. 164-176.

Garrido, Maria Rosa (2010). «“If you slept in Catalunya you know that here it’s a paradise”: multilingual practices and ideologies in a residential project for migrants». Treball de recerca de màster no publicat. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Filologia Anglesa i Germanística.

Generalitat de Catalunya (2006). Estatut d’autonomia de Catalunya. Barcelona: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions.

— (2008). Un pacte per viure junts i juntes: Pacte Nacional per a la Immigració. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria per a la Immigració. També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/dasc/03 Ambits%20tematics/05Immigracio/03Politiquesplansactuacio/02pactenacionalimmigra cio/02continguts/Pdfs/Document_final_PNI_catala.pdf> [Consulta: 30 gener 2013].

— (2009). Informe de resultats de les enquestes d’usos lingüístics a les empreses de serveis. 20042007. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Vicepresidència. Secretaria de Política Lingüística. (Biblioteca Tècnica de Política Lingüística; 2). També disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/BTPL/ arxius/2_EULE.pdf> [Consulta: 30 gener 2013].

Heller, Monica (2001). «Undoing the macro/micro dichotomy: ideology and categorization in a linguistic minority school». A: Coupland, Nikolas; Sarangi, Srikant; Candlin, Christopher N. (ed.). Sociolinguistics and social theory. Londres: Longman, p. 212-234.

— (2007). «Bilingualism as ideology and practice». A: Heller, Monica (ed.). Bilingualism: A social approach. Londres: Palgrave Macmillan, p. 1-22.

Heller, Monica; Duchêne, Alexandre (2012). «Pride and profit: changing discourses of language, capital and nation-state». A: Duchêne, Alexandre; Heller, Monica (ed.). Language in late capitalism: Pride and profit. Nova York: Routledge, p. 1-21.

Hernández-Carr, Aitor (2011). «Second generation Moroccan migrants in Catalonia: language, employment and inclusion». A: Alarcón, Amado; Garzón, Luis (ed.). Language, migration and social mobility in Catalonia. Leiden: Brill, p. 95-122.

Howard, Philip N. (2002). «Network ethnography and the hypermedia organization: new media, new organizations, new methods». New Media & Society [Nova York; Londres: Sage], vol. 4, núm. 4, p. 550-574.

Idescat (2011). Població segons nacionalitat [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Institut d’Estadística de Catalunya. <http://www.idescat.cat/territ/basicterr?TC=5&V0=3 &V1=0&V3=477&V4=478&ALLINFO=TRUE&PARENT=1&CTX=B> [Consulta: 13 juliol 2013].

Linguamón (2010). Per saber-ne més sobre les llengües de la immigració a Catalunya [en línia].

Barcelona: Generalitat de Catalunya. Linguamón - Casa de les Llengües. <http://www10. gencat.cat/casa_llengues/AppJava/ca/diversitat/diversitat/llengues_immigracio.jsp> [Consulta: 13 juliol 2013].

Marshall, Steve (2006). «Spanish-speaking Latin Americans in Catalonia: reflexivity and knowledgeability in constructions of Catalan». A: Mar-Molinero, Clare; Stewart, Miranda (ed.). Globalization and language in the Spanish-speaking world: Macro and micro perspectives. Basingstoke: Palgrave Macmillan, p. 158-177.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 118

08/11/16 12:25

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques

TSC, 26 (2016)

119

Martín-Rojo, Luisa (2012). «Paisajes lingüísticos de indignación. Prácticas comunicativas para tomar las plazas». Anuari del Conflicte Social 2012 [Universitat de Barcelona: Observatori del Conflicte Social], p. 275-302.

Moyer, Melissa G. (2011). «What multilingualism? Agency and the unintended consequences of multilingual practices in a Barcelona health clinic». Journal of Pragmatics [Amsterdam: Elsevier], vol. 43, núm. 5, p. 1209-1221.

Newman, Michael; Patiño-Santos, Adriana; Trenchs-Parera, Mireia (2013). «Linguistic reception of Latin American students in Catalonia and their responses to educational language policies». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism [Clevedon: Multilingual Matters], vol. 16, núm. 2, p. 195-209.

Patten, Alan; Kymlicka, Will (2003). «Introduction. Language rights and political theory: context, issues, and approaches». A: Kymlicka, Will; Patten, Alan (ed.). Language rights and political theory. Oxford: Oxford University Press, p. 1-51.

Pavez Soto, Iskra (2011). «Social mobility and the Catalan language: analysis of second gen­ eration migrants from Colombia». A: Alarcón, Amado; Garzón, Luis (ed.). Language, migration and social mobility in Catalonia. Leiden: Brill, p. 63-94.

Puigdevall, Maite (2014). «Els nous parlants de llengües minoritàries: pertinences i legitimitats». Digithum [en línia] [Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya], núm. 16, p. 1-5. <http://digithum.uoc.edu/index.php/digithum/article/view/n16-puigdevall>. [Consulta: 6 juliol 2015].

Pujolar, Joan (2007a). «The future of Catalan: language endangerment and nationalist discour­ ses in Catalonia». A: Duchêne, Alexandre; Heller, Monica (ed.). Discourses of endangerment: Interest and ideology in the defence of language. Londres: Continuum, p. 121-148.

— (2007b). «Bilingualism and the nation-state in the post-national era». A: Heller, Monica (ed.). Bilingualism: A social approach. Londres: Palgrave Macmillan, p. 71-95.

— (2009). «Immigrants in Catalonia: marking territory through language». A: Collins, James; Slembrouck, Stef; Baynham, Mike (ed.). Globalization and language in contact: Scales, migration, and communicative practices. Londres: Continuum, p. 85-105.

— (2010). «Immigration and language education in Catalonia: between national and social agendas». Linguistics and Education [Nova York: Elsevier], vol. 21, núm. 3, p. 229-243.

Pujolar, Joan; Gonzàlez, Isaac (2013). «Linguistic ‘mudes’ and the de-ethnicization of language choice in Catalonia». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism [Clevedon: Multilingual Matters], vol. 16, núm. 2, p. 138-152.

Pujolar, Joan; Gonzàlez i Balletbò, Isaac; Font i Tanyà, Anna; Martínez i Santmartí, Roger (2010). Llengua i joves: Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria de Joventut. (Aportacions; 43) Sabaté i Dalmau, Maria (2009). «Ideologies on multilingual practices at a rural Catalan school».

Sociolinguistic Studies [Vigo: Universidade de Vigo], vol. 3, núm. 1, p. 37-60.

— (2012). «“The official language of Telefónica is English”: problematizing the construction of English as a lingua franca in the Spanish telecommunications sector». Atlantis [Salamanca: Asociación Española de Estudios Anglo-Norteamericanos], vol. 34, núm. 1, p. 133-151.

— (2014). Migrant communication enterprises: Regimentation and resistance. Bristol: Multilingual Matters.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 119

08/11/16 12:25

120

TSC, 26 (2016)

Maria Sabaté Dalmau

Solé Comardons, Jordi; Torrijos, Anna (2011). «Els estudis sobre empreses i llengua a Catalunya: balanç i perspectives». A: Strubell, Miquel; Marí, Isidor (ed.). Mercat global i mercat local: implicacions per al multilingüisme de l’empresa: Actes del Seminari del CUIMPB-CEL 2008. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, p. 79-111.

Torres-Pla, Joaquim (2012). «L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística], núm. 22, p. 27-40.

Torrijos, Anna (2013). «Les trajectòries lingüístiques de les persones joves a Catalunya».

Ponència a les II Jornades «La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana» (11-12 desembre). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Xarxa Cruscat.

Trenchs-Parera, Mireia; Newman, Michael (2009). «Diversity of language ideologies in Spanish-speaking youth of different origins in Catalonia». Journal of Multilingual and Multicultural Development [Londres: Routledge], vol. 30, núm. 6, p. 509-524.

Valle, José del (2006). «US Latinos, la hispanofonía, and the language ideologies of high mod­ ernity». A: Mar-Molinero, Clare; Stewart, Miranda (ed.). Globalization and language in the Spanish-speaking world: Macro and micro perspectives. Basingstoke: Palgrave Macmillan, p. 27-46.

Woolard, Kathryn A. (1989). Double talk: Bilingualism and the politics of ethnicity in Catalonia. Stanford, Calif.: Stanford University Press.

— (2003). «“We don’t speak Catalan because we are marginalized”: ethnic and class conno­ tations of language in Barcelona». A: Blot, Richard K. (ed.). Language and social identity.

Westport, Conn.: Praeger, p. 85-103.

— (2013). «Is the personal political? Chronotypes and changing stances toward Catalan language and education». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism [Clevedon: Multilingual Matters], vol. 16, núm. 2, p. 210-224.

Woolard, Kathryn A.; Frekko, Susan E. (2013). «Catalan in the twenty-first century: romantic publics and cosmopolitan communities». International Journal of Bilingual Education and Bilingualism [Clevedon: Multilingual Matters], vol. 16, núm. 2, p. 129-137.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 120

08/11/16 12:25

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques

TSC, 26 (2016)

121

Annex. Criteris de transcripció Codificació de llengües Tipografia estàndard

castellà

Cursiva

català Marcadors

@Ubicació

informació sobre la data i l’espai de l’entrevista

%des

destinatari del torn precedent Convencions de transcripció

+^

encavalcament amb el torn anterior

+…

torn inacabat

www

torns no transcrits per motius de confidencialitat

[…]

intercanvis de torn omesos

#

pausa

<>

delimitació del torn

:

allargament vocàlic

[/]

repetició

[//]

reformulació

[?]

interrogació al final del torn

[!]

exclamació al final del torn

-,

entonació descendent-ascendent dins el torn

,,

afegitó interrogatiu

=! text

paralingüística, prosòdia (per exemple, riure)

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 121

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 122

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 123-137 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.112 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

La planificació de corpus sobre el català: bibliografia classificada i comentada Catalan corpus planning: a classified and annotated bibliography Joan Costa Carreras Universitat Pompeu Fabra Data de recepció: 10 d’octubre de 2014 Data d’acceptació: 25 d’abril de 2015

Resum Aquest treball presenta una bibliografia exhaustiva classificada i comentada sobre les activitats i la recerca relatives a la planificació del corpus. Es fa partint de la definició que fa Kloss (1969) d’aquesta planificació i seguint les fases de l’estandardització lingüística establerta per Haugen (1983). El treball acaba amb una exposició de la recerca que caldria fer a partir d’ara i la que caldria continuar fent.

Paraules clau: codificació, difusió de la codificació, elaboració funcional, planificació lingüística de corpus, selecció d’una varietat, estandardització, bibliografia.

Abstract This paper is a state-of-the-art study of activities and research related to corpus planning based on Kloss’s (1969) definition of this planning and on the phases of Haugen’s (1983) language standardization model. The paper ends by describing the research to be done from this point on and the research that is to be continued.

Keywords: codification, dissemination of codification, functional elaboration, language corpus planning, selection of a norm, standardization, bibliography.

1. Introducció

L’

objectiu d’aquest treball és elaborar una bibliografia exhaustiva classificada i comentada sobre la pràctica i la recerca relatives a la planificació de corpus sobre el català. Per fer-ho, partirem d’un concepte molt ampli de recerca, inspirat en el que es dóna a Costa (2013: § 2.3). El concepte de planificació del corpus de què partirem és el més estès en la sociolingüística catalana, que no és altre que Correspondència: Joan Costa Carreras. Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: joan.costa@upf.edu. Tel.: 935 421 255.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 123

08/11/16 12:25

124

TSC, 26 (2016)

Joan Costa Carreras

l’original de Kloss (1969: 85). Edwards (2012: 427) afirma que els conceptes fonamentals de la planificació de corpus són els establerts per Haugen (1983); d’acord amb això, seguirem el seu model d’estandardització. Incloem també un resum de la recepció que s’ha fet dels plantejaments internacionals. En el nostre cas, ho farem, malgrat que Edwards (2012: 428-429) afirma que no hi ha gaires treballs. Finalment, presentem una valoració propositiva, que farem bàsicament a partir de Costa (2013).

Per a la comprensió del que significa la planificació de corpus, el lector ha de recordar que —tal com ja descriu també en general Edwards (2012: 426)— tot el que gira al voltant de la correcció lingüística del català té una gran importància social: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) gestiona un servei oficial de consultes lingüístiques (Optimot: http://optimot.gencat.cat/), hi ha seccions fixes de llengua en certs diaris, concursos lingüístics a la televisió, llistes de distribució electròniques de discussió sobre l’ús lingüístic (Zèfir), blogs lingüístics, debats acadèmics periòdics, etc.

Finalment, a diferència de la visió general que dóna Edwards (2012: 421) sobre les «language management agencies», la Secció Filològica (SF) de l’IEC desplega una intensa i extensa activitat relacionada amb la recerca, com explica Pradilla (2011).

Pel que fa a l’estructura de la nostra exposició, parteix dels treballs més recents i es remunta a l’any 1976, any en què l’IEC recupera la seva capacitat legal d’actuació.1 Seguint les fases de l’esquema de Haugen (1983), exposarem el grau d’estandardització del català i les qüestions més tractades respecte a cada fase.

2. La planificació del corpus en general: temes més tractats Ordenem els temes tractats segons l’ordre quantitatiu decreixent de treballs que en parlen. En primer lloc, pel seu caràcter miscel·lani, cal esmentar la col·lecció «Biblioteca Filològica» (IEC, 1990, 1996a, 1996b, 1997 i 2003), on la Secció publica treballs i normes.

2.1. Treballs sobre el concepte de correcció lingüística El fet que una primera versió de la codificació oficial del català quedés enllestida el 1932 (vegeu Costa, ed., 2009 i Pradilla, 2011) però durant el franquisme (1939-1976) el català fos prohibit, va provocar que la difusió completa i sistemàtica de la codificació quedés ajornada més de quaranta anys. Aquest desfasament de quaranta anys entre codificació i difusió va provocar grans debats sobre la vigència de la codificació i sobre el concepte mateix de correcció. Si comencem pels treballs més recents, cal esmentar Costa (1996b, 1997 i 2010), en els quals s’analitza fins a quin punt la planificació de corpus es pot aprofitar dels conceptes de la teoria variacionista de William La1. El lector interessat en les etapes anteriors pot consultar, en anglès, Comajoan i Lloret (2007), Costa (ed., 2009) i Pradilla (2011), i en català, Bernal Ríos (2002) i Mir i Solà (cur., 2005-2013).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 124

08/11/16 12:25

La planificació de corpus sobre el català

TSC, 26 (2016)

125

bov en general i en el cas específic del català. Aquest mateix autor (Costa, 2000 i 2005) reflexiona sobre el concepte de norma lingüística, tant en les anomenades ciències del llenguatge com en el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC2: http://dlc.iec. cat/). Nicolás (2006) ho fa des d’una perspectiva sociològica; Cuenca (2001) posa a prova el concepte de norma assajant una codificació d’una qüestió sintàctica.

2.2. Treballs sobre els models d’estandardització El treball més recent sobre aquesta qüestió és Ginebra et al. (2012), que en fa una exposició general en el marc de la planificació lingüística i l’aplica al català. Montoya (2006), partint de Cooper (1989), exposa la visió més estesa en la sociolingüística catalana (el model de Haugen, 1983, amb les aportacions de Lamuela, 1994) comparant-la amb la internacional. L’IEC va convocar tres jornades per parlar-ne (Argenter, ed., 2000; Marí, ed., 2000; Mallafrè, ed., 2002).

2.3. Treballs sobre la distinció entre normativa i estàndard Cal esmentar en primer lloc les reflexions que la mateixa SF de l’IEC fa en les seves publicacions, per exemple a IEC (2001a i 2001b), el títol de les quals (Proposta per a un estàndard oral) ja és prou explícit: l’acadèmia redacta un document, una «proposta», perquè els parlants l’adoptin, l’«estandarditzin». El resultat d’aquesta operació, la «varietat estàndard», ha de ser una «varietat supradialectal», «referencial», «informadora de la cultura nacional», «composicional», «polimòrfica», «flexible» i amb una relació de distribució estilística respecte a les varietats geogràfiques i socials. Argenter (2001) presenta la Gramàtica de la llengua catalana (encara provisional; consultable a http://www.iec.cat/coneixement/entrada_c.asp?c_epigraf_num=22).

Entre els treballs no corporatius, cal esmentar Costa (2007a), que analitza fins a quin punt l’anomenat català central compleix els requisits tècnics i socials d’una modalitat estàndard. Montoya (2006) exposa les diferències entre la codificació (proposta tècnica) i el resultat de l’estandardització, que es podria definir com la normativa acceptada i realment usada que compleix unes determinades funcions socials.

2.4. Treballs sobre assessorament lingüístic L’anomenat assessorament lingüístic, al principi de la planificació de corpus, és una activitat fonamental per a la difusió de la codificació i l’elaboració funcional. Però, un cop engegada l’estandardització (per definició activitat constant), és imprescindible com a sector que detecta noves necessitats de codificació o problemes de difusió. Costa (2012) reflexiona sobre les possibilitats de fer recerca sobre aquesta activitat professional, Nogué (2010) en fa una exposició general. Jardí (2006) presenta d’una manera

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 125

08/11/16 12:25

126

TSC, 26 (2016)

Joan Costa Carreras

completa tots els aspectes que condicionen la feina d’assessorament lingüístic a la televisió municipal, orientada al procés més que al resultat, i fa una proposta per millorar-la.

2.5. Treballs sobre les fases de la planificació Vila (dir., Nogué i Vila, 2007: 30) apliquen a l’avaluació de la implantació de la terminologia les fases que Boix i Vila (1998: 287-301) estableixen per a la planificació lingüística general.

2.6. Treballs sobre la relació de l’ensenyament amb la planificació de corpus Malgrat el paper de vehiculació de la codificació que té l’ensenyament, Montoya (2006), seguint Cooper (1989), li atorga un estatus específic al costat de la planificació d’estatus i la de corpus.

3. La selecció: temes més tractats 3.1. Treballs sobre la diasistematicitat i sobre el monocentrisme o policentrisme de la codificació del català La gran fragmentació política i administrativa que presenta l’espai lingüístic del català ha comportat que la discussió sobre la diasistematicitat i el monocentrisme de la codificació del català hagi estat constant, sobretot, tal com explica Pradilla (2011), al País Valencià, el Govern del qual ha creat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Així, mentre que l’IEC aplica el criteri de diasistematicitat (planteja la codificació de la llengua en el seu conjunt), l’AVL (sense negar la unitat de la llengua catalana) elabora una codificació que accentua les particularitats de la varietat valenciana.

El resultat d’aquesta situació és que hi ha un bicentrisme: l’AVL codifica la varietat valenciana per als parlants del seu territori administratiu, mentre que l’IEC codifica per a tots els parlants de l’espai lingüístic (incloent-hi els valencians). Pradilla (2011: 30-39 i 2007) són fonamentals per fer-se una idea de la situació.

Un aspecte sociolingüísticament molt delicat i que —de llarg— és dels més tractats en la bibliografia és la preservació de les varietats geogràfiques davant la presència de la modalitat estàndard. Una llista brevíssima de treballs que tracten d’aquesta qüestió és: Armangué i Scala (2012), Bosch (2012) i Schmid (2011) exposen les dificultats de codificar l’alguerès; Julià (2008), que descriu uns quants fenòmens de la pronúncia del subdialecte gironí la normativitat dels quals demana que s’aclareixi; Pradilla (2006) descriu la varietat lingüística de la zona de l’espai lingüístic que queda entre les comunitats autònomes d’Aragó, Catalunya i el País Valencià, i denuncia que

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 126

08/11/16 12:25

La planificació de corpus sobre el català

TSC, 26 (2016)

127

se n’està fragmentant l’ús, a causa de la difusió de diferents models lingüístics des de cada autonomia. Montoya (2005), que denuncia un efecte pervers de l’estandardització regional valenciana, ja que desaconsella trets genuïns d’un dialecte valencià que presenta trets idèntics als de certes varietats no valencianes. Marí (2003), que fa una documentada i exemplificada exposició de les opcions lingüístiques explícites de l’escriptor eivissenc Marià Villangómez; Carrera (2002), que analitza des del variacionisme l’impacte de l’estandardització en el vocalisme del dialecte nord-occidental. Tavani (2001), que fa un plantejament molt general de la inserció de l’alguerès en el català estàndard.

3.2. Treballs sobre el polimorfisme de la codificació del català A mesura que la lingüística permet un coneixement millor de la realitat lingüística, sorgeixen treballs sobre com hauria de tractar la variació la normativa: Solà et al. (dir., 2002) constitueix un esforç de tres volums de descripció exhaustiva de tots els dialectes amb una contraposició amb el que diu la gramàtica normativa.

4. La codificació: temes més tractats Renunciem a fer una llista dels treballs que proposen normes sobre aspectes lingüístics concrets, atès el gran nombre que n’hi ha. El que cal dir és que el català disposa de dos corpus normatius amb una legalitat diferent. Amb la voluntat d’adreçar-se a tot el domini, hi ha les obres i fonts d’informació de les quals és responsable l’IEC: Fabra (1933: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000044%5C00000005.pdf), el Diccionari de la llengua catalana (http://dlc.iec.cat/), IEC (2001a i 2001b: http://www. iec.cat/coneixement/entrada_c.asp?c_epigraf_num=23), els diccionaris del Centre de Terminologia TERMCAT (http://www.termcat.cat/), el servei de consultes Optimot i la versió provisional de la Gramàtica de la llengua catalana (IEC, 2002: http://www.iec. cat/coneixement/entrada_c.asp?c_epigraf_num=22). Com a corpus normatiu reconegut legalment per la Generalitat Valenciana, hi ha el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, la Gramàtica normativa valenciana, La normativa ortogràfica del valencià, L’estàndard oral del valencià i Els gentilicis valencians, tots consultables en línia (http://www.avl.gva.es/inici.html). Un aspecte que depèn de cada govern autònom i també dels municipis és la toponímia.

4.1. Treballs sobre l’actualització de la codificació del català Tal com s’ha comentat, des de finals dels seixanta, l’expansió de l’ús formal de la llengua posa sobre la taula el problema de la compleció i l’actualització de la normativa oficial del català. Pla (2010) proposa un acostament de la norma al col·loquial,

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 127

08/11/16 12:25

128

TSC, 26 (2016)

Joan Costa Carreras

encara que això pugui comportar estandarditzacions regionals. Ginebra i Solà (2007: 235-284) fan una molt bona síntesi de les raons lingüístiques i sociolingüístiques de la situació actual en tot l’espai lingüístic.

4.2. Treballs sobre la relació entre codificació particular i codificació oficial Els dos documents de l’IEC (2001a i 2001b) reconeixen com la SF va aprofitar els criteris elaborats prèviament per un grup d’assessors dels mitjans de comunicació i de professorat universitari, i és sabut que la Gramàtica de la llengua catalana (IEC, 2002) s’està elaborant amb la consulta en diverses fases a diferents gramàtics i lingüistes.

4.3. Treballs sobre la variació estilística dins de la codificació En aquest apartat ens referim al fet que el diccionari normatiu recull sinònims que distribueix estilísticament o que la gramàtica normativa distribueix formes o estructures també estilísticament. Per tant, no parlarem ara de l’elaboració funcional. Cal esmentar, en primer lloc, que la mateixa SF (IEC, 2001a i 2001b) explica que l’aplica en les propostes per a un estàndard oral, i a IEC (2002), que l’aplica en l’elaboració de la Gramàtica de la llengua catalana.

4.4. Treballs sobre els criteris de codificació Costa (2009: 235-245) i Costa (ed., 2009: 43-55) adapten a la codificació de la sintaxi la llista de criteris de codificació generals que Lamuela (1995) estableix. Costa (2006) estableix les relacions entre els diferents criteris.

4.5. Treballs sobre el concepte de codificació Polanco (2000) reflexiona sobre aquest concepte i Lamuela (1992) estableix una tipologia de codificacions, en la qual destaca el concepte de codificació de registre, que, segons ell, és el cas de la codificació del català.

5. La difusió: temes més tractats Renunciem a fer una llista de les obres i fonts de difusió (manuals, diccionaris de dubtes, etc.), atès el gran nombre que n’hi ha.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 128

08/11/16 12:25

La planificació de corpus sobre el català

TSC, 26 (2016)

129

5.1. Treballs sobre els factors que condicionen la difusió de la codificació del català Costa (2016) desenvolupa el concepte de «marc de condicions sociolingüístiques favorables», que Vila (dir., Nogué i Vila, 2007: 34) esmenten com a imprescindible per a la implantació (però sense definir-lo). Costa (2007b) fa una exposició detallada dels factors exclusius del català o compartits amb altres llengües que poden condicionar la difusió de la codificació.

Un terreny on hi ha força estudis és el de l’ensenyament, un dels principals mitjans de difusió de la normativa. Per començar, cal dir que se’n pot trobar una visió panoràmica a Vila (2011). Hi ha, a més, treballs sobre el compliment de l’ensenyament reglat en i del català, el més recent dels quals és el número 20 de Treballs de Sociolingüística Catalana (2010), que repassa amb força exhaustivitat aquesta qüestió. Hi ha treballs sobre l’adequació didàctica de l’ensenyament: Subirats (2000) assenyala com un problema la falta d’una visió sociolingüística i aplicada de la didàctica de la llengua.

Hi ha treballs sobre els efectes dels models lingüístics escolars, els més recents i importants dels quals són Baldaquí et al. (2010) i Baldaquí (2011), que analitzen els efectes en l’alumnat dels diversos models d’ensenyament de les llengües.

Hi ha treballs sobre la diversitat de models de llengua i el seu efecte en l’ensenyament: per exemple, Melià (1997) analitza la qualitat de la llengua que s’hi aprèn, la manca d’un sol model lingüístic i la necessitat de tractar la variació.

Finalment, cal esmentar Mas (2008), que pretén establir diverses categories de parlants, d’acord amb l’adopció (o no) d’alguns dels estàndards que competeixen al si de la societat valenciana.

5.2. Treballs sobre la difusió de codificacions diverses del català A causa de les necessitats lingüístiques urgents que tenen els mitjans de comunicació de massa, tal com explica Costa (1996a), els assessors d’aquests mitjans estableixen normes ad hoc, provisionals. El fet que bastants d’aquests mitjans disposin de portals fàcilment consultables —com ara l’ÉsAdir (http://esadir.cat/)— els converteix en fonts de consulta per a molts parlants: la conseqüència és que prescripcions per a ús intern d’un mitjà de comunicació adquireixen un valor general, fet que crea una gran confusió. Aquesta situació és diferent de la del policentrisme. Costa (2008c) compara un corpus de tres diaris diferents i conclou que la distància respecte de la normativa no és gaire gran.

5.3. Treballs sobre l’avaluació de la implantació de la codificació del català En aquest apartat ens referim exclusivament a treballs que es plantegen explícitament avaluar fins a quin punt la normativa és usada. D’entrada cal destacar els plan-

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 129

08/11/16 12:25

130

TSC, 26 (2016)

Joan Costa Carreras

tejaments generals que en fan Costa (2013) i Vila (dir., Nogué i Vila, 2007: 13-68).

L’àmbit on més s’han fet treballs d’aquesta mena és en la terminologia: Montané i Cabré (2007 i 2010) analitzen els factors que afavoreixen la implantació de la terminologia i Bhreathnach (2011) analitza la implantació de la terminologia i el funcionament del TERMCAT, combinant diferents metodologies. En els altres aspectes, hi ha molt pocs treballs: Carrera (2002) en fonètica, i Costa i Labèrnia (2014) per a la sintaxi.

5.4. Treballs sobre el discurs de la codificació del català Costa (2008a i 2008b) analitza, des de l’anàlisi del discurs, quina mena d’emissor és la SF, a quina mena de receptor s’adreça i els factors que afecten la perlocutivitat dels seus missatges.

6. L’elaboració funcional: temes més tractats Renunciem a fer una llista dels anomenats llibres d’estil, atès el gran nombre que n’hi ha. Però cal esmentar el tractament general que se’n fa a Cabré et al. (ed., 1987).

6.1. Treballs sobre l’elaboració lingüística funcional als mitjans de comunicació de massa En aquest àmbit la referència fonamental és el grup de recerca Llengua i Mèdia de la Universitat Autònoma de Barcelona (http://filcat.uab.cat/llenguaimedia/), que ha treballat sobre els gèneres de ficció i de no-ficció. El lector trobarà una llista dels llibres d’estil en català fins al 1996 a Costa (1996a). Cal esmentar també Pérez-Saldanya (ed., 2008), com a anàlisi de l’estil de Joan Fuster.

Si parlem dels textos de no-ficció trobem les reflexions següents: el monogràfic de Quaderns del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2007), que recull la visió dels teòrics, dels assessors lingüístics i dels periodistes; i Jardí (2007), que planteja la necessitat d’adaptar la codificació al llenguatge de les televisions locals com a televisions de proximitat.

En l’àmbit de la ficció, el problema principal és elaborar un registre col·loquial pròxim a l’audiència però que no estigui castellanitzat. Destaquen els treballs següents (per comoditat hi inclourem els treballs sobre l’ús lingüístic en la literatura): Izard (1998), que analitza el doblatge d’una sèrie de televisió, i les actes de les Jornades sobre Llengua i Creació Literària (1991).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 130

08/11/16 12:25

La planificació de corpus sobre el català

TSC, 26 (2016)

131

6.2. Treballs sobre l’elaboració lingüística funcional en la traducció i el doblatge En aquest àmbit cal esmentar en primer lloc, com a obra miscel·lània, Díaz Fouces, García González i Costa (ed., 2002), on destaquen les reflexions d’Alsina (2002).

A continuació, pel seu impacte social, cal esmentar la publicació simultània castellàcatalà d’El Periódico i La Vanguardia. El responsable de la revisió lingüística del primer (Fité, 2000) explica les dificultats que comporta en aquestes condicions posar en pràctica un model de llengua adequat. Passant a la relació entre norma i traducció, cal esmentar, pel seu abast teòric general, Ainaud, Espunya i Pujol (2003), Sala-Sanahuja (2002) i Mallafrè (1991). Pel que fa a estudis sobre doblatge, podem esmentar Zabalbeascoa (1993) i, pel que fa a la subtitulació, Bartoll (2012). També destaquen els recents treballs sobre la traducció de l’oralitat fingida: Andújar i Brumme (ed., 2010) i Cunillera i Resinger (ed., 2011), que inclouen estudis sobre el català.

7. Proposta de recerques sobre la planificació de corpus Pel que fa a la valoració propositiva, una primera proposta general que sembla inevitable és que cal completar moltes de les activitats i recerques fetes, atès que el català no està plenament estandarditzat en tot l’espai lingüístic; i, encara, si mai es considera estabilitzat sempre caldrà anar seguint el canvi lingüístic perquè no tingui efectes centrífugs fatals. Això comporta un seguiment del procés en totes les seves fases. En aquest sentit, una de les necessitats més peremptòries és l’avaluació de la implantació de la normativa: Costa (2013) fa una proposta general de com es podria procedir i Costa et al. (ed., 2015) és una mostra d’estudis sobre la implantació de la normativa.

Si entrem en els aspectes tractats en aquest article, un problema que es revela central en la planificació de corpus del català, ateses les condicions sociolingüístiques, polítiques i administratives de la llengua, és el tractament de la variació geogràfica en la codificació del català. En aquest sentit, una de les qüestions més delicades és la relació que han de mantenir l’IEC i l’AVL. En el moment de redactar aquest treball, l’IEC encara no ha publicat la versió definitiva de la gramàtica que està elaborant: quan ho hagi fet, caldrà elaborar-ne una versió simplificada per a ús dels parlants.

Pel que fa a la implantació de la normativa, caldrà mirar de precisar el «marc de condicions sociolingüístiques favorables» (Vila, dir., Nogué i Vila, 2007: 34; Costa, 2016) per poder avançar en l’estudi de la implantació.

Quant a l’elaboració funcional, és un aspecte que caldrà atendre sempre, ja que és l’afectat directament per l’evolució constant de les necessitats comunicatives de la societat.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 131

08/11/16 12:25

132

TSC, 26 (2016)

Joan Costa Carreras

Bibliografia de referència Ainaud, Jordi; Espunya, Anna; Pujol, Dídac (2003). Manual de traducció anglès-català. Vic: Eumo.

Alsina, Victòria (2002). «Estandardització i traducció: la llengua col·loquial». A: Díaz Fouces, Oscar; García González, Marta; Costa, Joan (ed.). Traducció i dinàmica sociolingüística.

Barcelona: Llibres de l’Índex.

Andújar, Gemma; Brumme, Jenny (ed.) (2010). Construir, deconstruir y reconstruir: Mímesis y traducción de la oralidad y la afectividad. Berlín: Frank & Timme.

Argenter, Joan A. (2001). «La Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Societat, llengua i norma: A l’entorn de la normativització de la llengua catalana. Benicarló: Alambor, p. 273-284.

Argenter, Joan A. (ed.) (2000). Simposi Pompeu Fabra: Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Armangué, Joan; Scala, Luca (2012). «La normativització del català de l’Alguer (1992-2008)».

A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Fabra, encara: Actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» (Tarragona, 17, 18 i 19 de desembre de 2008). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. [189]-196.

Baldaquí, Josep M. (2011). «Relations between formal linguistic insecurity and the perception of linguistic insecurity: a quantitative study in an educational environment at the Valencian Community (Spain)». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 32, núm. 4, p. 325-342. També disponible en línia a: <http://dx.doi.org/10.1080/01434632.20 11.579129> [Consulta: 24 desembre 2015].

Baldaquí, Josep M. [et al.] (2010). «La consciència del prestigi lingüístic entre els joves. Una aportació a l’estudi descriptiu de la inseguretat lingüística formal al País Valencià». Caplletra, núm. 48, p. 9-46.

Bartoll, Eduard (2012). La subtitulació: Aspectes teòrics i pràctics. Vic: Eumo.

Bernal Ríos, Josep M. (2002). Qüestió de la llengua i planificació lingüística: els casos de Grècia i Catalunya a través de les obres de Manolis Triandafil·lidis i Pompeu Fabra. Tesi doctoral.

Universitat de Barcelona.

Bhreathnach, Úna (2011). A best-practice model for term planning. Tesi doctoral. Universitat de la Ciutat de Dublín. També disponible en línia a: <http://doras.dcu.ie/16548/> [Consulta: 24 desembre 2015].

Boix, Emili; Vila, Francesc Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.

Bosch, Andreu (2012). «Problemes de codificació de l’alguerès». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Fabra, encara: Actes del III Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» (Tarragona, 17, 18 i 19 de desembre de 2008). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. [197]-209.

Cabré, M. Teresa [et al.] (ed.) (1987). Actes de les Segones Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa: Departament de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, 16 i 17 de desembre de 1985. Barcelona: Abadia de Montserrat.

Cano, M. Antònia [et al.] (1999). Bescanvi i identitat: Interculturalitat i construcció de la llengua. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: Universitat d’Alacant. Departament de Filologia Catalana: Ajuntament de la Nucia.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 132

08/11/16 12:25

La planificació de corpus sobre el català

TSC, 26 (2016)

133

Carrera, Josefina (2002). Escola catalana i variació fonètica: Una evolució del vocalisme àton a Alguaire i a Lleida. Lleida: Pagès.

Cobarrubias, Juan; Fishman, Joshua A. (ed.) (1983). Progress in language planning: International perspectives. Amsterdam; Nova York; Berlín: Mouton. (Contributions to the Sociology of Language; 31) Comajoan, Llorenç; Lloret, Maria Rosa (2007). «Catalan linguistics: new trends and findings». Catalan Review: International Journal of Catalan Culture [North American Catalan Society], núm. 21, p. 103-124.

Cooper, Robert L. (1989). Language planning and social change. Cambridge: Cambridge University Press.

Costa, Joan (1996a). «Els “llibres d’estil(s)” i la planificació lingüística». Escola Catalana, núm.

328, p. 16-19. ISSN 1131-6187.

— (1996b). «La teoria laboviana i la norma lingüística». A: El nord-occidental entre dues llengües?: Actes de les Jornades d’Estudi del Català Nord-occidental. Lleida, 15, 16, 17 i 18 de novembre de 1995. Edició a cura d’Alfred Agustí i Farreny. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 145-165. ISBN 84-87029-79-5.

— (1997). «La teoria laboviana i l’estandardització lingüística». A: Actes del Congrés Europeu sobre Planificació Lingüística = Proceedings of the European Conference on Language Planning: Barcelona, 9 i 10 de novembre de 1995. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Publicacions de l’Institut de Sociolingüística Catalana. Documents de Treball; 8), p. 25-33.

— (2000). «El concepte de “norma” en lingüística, sociolingüística i planificació lingüística». Els Marges, núm. 68, p. 89-105. ISSN 0210-0452. També disponible en línia a: <http:// www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/90692/156777> [Consulta: 24 desembre 2015].

— (2005). «La norma en català: nocions i denominacions». A: Roviró, Bàrbara; TorrentLenzen, Aina; Wesch, Andreas (ed.). Normes i identitats = Normen und Identitäten: Sprachwissenschaftliche Beiträge des 19. Deutschen Katalanistentags. Köln 2003. Titz: Axel Lenzen, p. 21-33. ISBN 3-933223-10-5.

— (2006). «Criteria for linguistic codification and completion». A: Dell’Aquila, Vittorio; Iannàcaro, Gabriele; Stuflesser, Mathias (ed.). Alpes Europa: Soziolinguistica y language planning: Atti del convegno = Ac dl convegn = Akten des Symposiums: Alpes Europa, Urtijëi / Sankt Ulrich / Ortisei (12-14.12.2002). [S. ll.]: Regione Autonoma Trentino - Alto Adige / Autonome Region Trentino-Südtirol: Istitut Cultural Ladin “Majon di Fascegn”: Centre d’Études Linguistiques pour l’Europe, p. 36-53.

— (2007a). «Hi ha un estàndard del dialecte central de la llengua catalana?». Estudios Catalanes: Revista Internacional de Lengua, Literatura y Cultura Catalanas [Santa Fe, Argentina: Universidad Nacional del Litoral. Facultad de Humanidades y Ciencias], any 5, núm. 5, p. 93-109. ISSN 1667-7919.

— (2007b). «Réflexions sur la diffusion de la norme linguistique catalane». A: Viaut, Alain (dir.). Variable territoriale et promotion des langues minoritaires. Pessac: Maison des Sciences de l’Homme d’Aquitaine, p. 287-300.

— (2008a). «Qui codifica estandarditza». A: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Castelló de la Plana en homenatge a les ‘Normes’ de Castelló: (14 i 15 de desembre de 2007). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 87-100. ISBN 978-84-9258323-2.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 133

08/11/16 12:25

134

TSC, 26 (2016)

Joan Costa Carreras

Costa, Joan (2008b). Sobre el discurs normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans [en línia]. Document de recerca del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra. <http://hdl.handle.net/10230/20018> [Consulta: 24 desembre 2015].

— (2008c). «Sobre els models de llengua als mitjans de comunicació: una experiència didàctica». A: Baldaquí, Josep M. [et al.] (ed.). Ensenyament de la llengua i de la literatura, traducció i noves tecnologies. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (Symposia Philologica; 16), p. 189-202. ISBN 978-84-608-0751-3.

— (2009). La norma sintàctica del català segons Pompeu Fabra. Munic: Peniope.

— (2010). «Conceptes labovians pertinents per a la planificació lingüística del català». Llengua & Literatura [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans], núm. 21, p. 249-268. ISSN 02136554.

— (2012). «La recerca sobre normativa i assessorament lingüístic: estat de la qüestió».

Ponència presentada a la I Jornada sobre Correcció i Assessorament Lingüístic, organitzada el 8 de maig de 2012 pel Departament de Filologia Catalana, la Facultat de Traducció i Interpretació i la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans.

— (2013). «La recerca sobre normativa: proposta general». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística], núm.

23, p. 269-286.

— (2016). «Sobre el “marc de condicions sociolingüístiques favorables” per a la implantació de la normativa lingüística catalana». Caplletra, núm. 61. [En premsa] Costa, Joan (ed.) (2009). The architect of modern Catalan: Pompeu Fabra (1868-1948): Selected writings. Amsterdam; Filadèlfia: John Benjamins.

Costa, Joan; Labèrnia, Aina (2014). «La implantació de la normativa dels relatius: els resultats en dos exercicis gramaticals». Caplletra, núm. 56, p. 99-129.

Costa, Joan [et al.] (ed.) (2015). «Implantació de la normativa lingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística], núm. 25, p. 13-172.

Cuenca, Maria Josep (2001). «Norma, gramàtica i teoria lingüística». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). Societat, llengua i norma: A l’entorn de la normativització del català. Benicarló: Alambor, p. 15-40.

Cunillera, Montserrat; Resinger, Hildegard (ed.) (2011). Implicación emocional y oralidad en la traducción literaria. Berlín: Frank & Timme.

Díaz Fouces, Oscar; García González, Marta; Costa, Joan (ed.) (2002). Traducció i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Llibres de l’Índex.

Edwards, John (2012). «Language management agencies». A: Spolsky, Bernard (ed.). The Cambridge handbook of language policy. Cambridge: Cambridge University Press, p. 418436.

Fabra, Pompeu (1933). Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. També disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000044%5C00000005. pdf> [Consulta: 28 desembre 2015]. [Facsímil editat el 2006] Ferrando, Antoni; Nicolás, Miquel (ed.) (2006). La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Fité, Ricard (2000). «Els models de llengua en la premsa escrita: l’experiència d’El Periódico de Catalunya». A: Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Tortosa: (4 i 5 de juny

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 134

08/11/16 12:25

La planificació de corpus sobre el català

TSC, 26 (2016)

135

de 1999). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Tortosa: Ajuntament de Tortosa, p. 39-47.

Ginebra, Jordi [et al.] (2012). La normativa de la llengua catalana. Barcelona: Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya. També disponible en línia a <http://materials.cv.uoc. edu/continguts/PID_00178298/index.html?ajax=true> [Consulta: 24 desembre 2015].

Ginebra, Jordi; Solà, Joan (2007). Pompeu Fabra: Vida i obra. Barcelona: Teide.

Haugen, Einar (1983). «The implementation of corpus planning: theory and practice». A: Cobarrubias, Juan; Fishman, Joshua A. (ed.). Progress in language planning: International perspectives. Amsterdam; Nova York; Berlín: Mouton. (Contributions to the Sociology of Language; 31), p. 269-289.

Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica (1990). Documents de la Secció Filològica, I. Barcelona: IEC. — (1996a). Documents de la Secció Filològica, II. Barcelona: IEC. — (1996b). Documents de la Secció Filològica, III. Barcelona: IEC. — (1997). Documents normatius 1962-1996 (amb les novetats del diccionari). Barcelona: IEC. — (2001a). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I: Fonètica. 3a reimpr. de la 3a ed. Barcelona: IEC. — (2001b). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II: Morfologia. 3a reimpr. de la 4a ed. Barcelona: IEC. — (2002). «Introducció general». A: Gramàtica de la llengua catalana: Versió provisional [en línia]. <http://www2.iec.cat/coneixement/entrada_c.asp?c_epigraf_num=22> [Consulta: 24 desembre 2015].

— (2003). Documents de la Secció Filològica, IV. Barcelona: IEC. Izard, Natàlia (1998). Traducció audiovisual i creació de models de llengua en el sistema cultural català: estudi de cas del doblatge d’‘Helena, quina canya!’. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra.

Jardí, Bruguers (2006). «Language assessment in Catalan local television: the model adopted by the Local Television Network». Acta Academica: Supplementum [Bloemfontein, Sudàfrica: University of the Free State], núm. 2, p. 93-110. També disponible en línia a: <http:// apps.ufs.ac.za/journals/dl/system/docs/19/65/839/Jardi.pdf> [Consulta: 24 desembre 2015].

— (2007). «Eliminating dialect variation in Catalan local television: limitations and queries».

A: Du Plessis, Theodorus; Cuvelier, Pol; Meeuwis, Michael (ed.). Multilingualism and exclusion: Policy, practice and prospects. Pretòria: Van Schaik.

Jornades sobre Llengua i Creació Literària: Barcelona, 19 i 20 de gener: Actes (1991). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

Julià, Joan (2008). «El gironí i la pronúncia estàndard». A: Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Banyoles: (16 i 17 de juny de 2006). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 91-114.

Kloss, Heinz (1969). Research possibilities on group bilingualism: A report. Quebec: International Centre for Research on Bilingualism.

Lamuela, Xavier (1992). «Les menes de codificació lingüística: la codificació de registre». A: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida: (1 i 2 de juny de 1991). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs: Universitat de Lleida, p. 15-29.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 135

08/11/16 12:25

136

TSC, 26 (2016)

Joan Costa Carreras

Lamuela, Xavier (1994). Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Edicions 62.

— (1995). «Criteris de codificació i de compleció lingüístiques». Els Marges, núm. 53, p. 15-30.

Mallafrè, Joaquim (1991). Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària.

Barcelona: Quaderns Crema.

Mallafrè, Joaquim (ed.) (2002). II Jornades per a la Cooperació en l’Estandardització Lingüística (Barcelona, 2001). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Marí, Isidor (2003). «La llengua oral i la proposta d’estàndard». A: Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a les Illes Balears. Any Francesc de B. Moll: (4 i 5 d’octubre de 2002). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 13-23.

Marí, Isidor (ed.) (2000). Jornades per a la Cooperació en l’Estandardització Lingüística (Barcelona, 1999). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Mas, Josep-Àngel (2008). El morfema ideològic: Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians. Benicarló: Onada.

Melià, Joan (1997). «Llengua catalana i escola a les Illes Balears». A: Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Mallorca: (18 i 19 d’octubre de 1996). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 75-82.

Mir, Jordi; Solà, Joan (cur.) (2005-2013). Pompeu Fabra: Obres completes. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Edicions 62; València: Tres i Quatre; Palma: Moll.

Montané, Amor; Cabré, M. Teresa (2007). La implantació de la terminologia normalitzada [en línia]. <http://www.realiter.net/IMG/pdf/Amor_Montane_March-Teresa_Cabre.pdf> [Consulta: 24 abril 2011].

— (2010). «Factores de implantación en la terminología normalizada en lengua catalana: una aproximación metodológica». A: Bueno, Jorge Luis [et al.] (ed.). A: Analizar datos > Describir variación / Analysing data > Describing variation. Vigo: Universidade de Vigo.

Servizio de Publicacións, p. 658-582.

Montoya, Brauli (2005). «El patrimoni lingüístic del Vinalopó i l’estàndard valencià». A: Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana: (15 i 16 d’octubre de 2004). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 141-150.

— (2006). Normalització i estandardització. Alzira: Bromera.

Nicolás, Miquel (2006). «La producció social de la norma lingüística: notes per a un marc teòric». A: Ferrando, Antoni; Nicolás, Miquel (ed.). La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Nogué, Neus (2010). «L’assessorament lingüístic: panoràmica i estat de la qüestió». A: Nogué, Neus; Bladas, Òscar; Payrató, Lluís (ed.). L’assessorament lingüístic: funcions i criteris. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana: PPU, p. 17-36.

Nogué, Neus; Bladas, Òscar; Payrató, Lluís (ed.) (2010). L’assessorament lingüístic: funcions i criteris. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana: PPU. Pérez-Saldanya, Manuel (ed.) (2008). Joan Fuster: llengua i estil. València: Universitat de València.

Pla Nualart, Albert (2010). Això del català: Podem fer-ho més fàcil? Barcelona: Columna.

Polanco, Lluís B. (2000). «Teoria i praxi en la codificació del català». A: Argenter, Joan A. (ed.). Simposi Pompeu Fabra: Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 235-245.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 136

08/11/16 12:25

La planificació de corpus sobre el català

TSC, 26 (2016)

137

Pradilla, Miquel Àngel (2006). «De fronteres administratives i límits geolectals. La cruïlla lingüística valencianocatalana (i aragonesa)». A: Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Morella: (16 i 17 de desembre de 2005). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 19-34.

— (2007). «L’estandardització lingüística al País Valencià». A: Martí, Joan; Mestres, Josep M. (cur.). El llibre i la lectura: una revolució en la història de la humanitat: (Actes del seminari del CUIMPB-CEL 2005). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 73-98.

— (2011). «La Catalanofonia. A community in search of linguistic normality». A: Strubell, Miquel; Boix-Fuster, Emili (ed.). Democratic policies for language revitalisation: the case of Catalan. Basingstoke, Hampshire; Nova York: Palgrave Macmillan, p. 17-56.

Pradilla, Miquel Àngel (ed.) (2001). Societat, llengua i norma: A l’entorn de la normativització de la llengua catalana. Benicarló: Alambor.

Quaderns del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2007) [Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya], núm. 28 (maig-agost): La qualitat de la llengua en els mitjans audiovisuals.

Sala-Sanahuja, Joaquim (2002). «Norma i traducció». A: Mallafrè, Joaquim (ed.) (2002). II Jornades per a la Cooperació en l’Estandardització Lingüística (Barcelona, 2001). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 35-54.

Saragossà, Abelard (1997). Criteris de la normativa: L’ortografia contemporània. Uns quants problemes actuals. València: Saó.

Schmid, Sarah Dessi (2011). «Il catalano ad Alghero: riflessioni di linguistica interna e esterna intorno al sistema verbale dei tempi del passato». A: Blauth-Henke, Christine; Heinz, Matthias (ed.). Où en sont les études des langues régionales en domaine roman?: Données méthodes - modèles de description. Tübingen: Stauffenburg, p. 135-158.

Solà, Joan [et al.] (dir.) (2002). Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries. 3 v.

Spolsky, Bernard (2009). «Language managers, language management agencies». A: Language management. Cambridge: Cambridge University Press, p. 225-248.

Subirats, Andreu (2000). «La variació lingüística i l’aprenentatge de la llengua». A: Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Tortosa: (4 i 5 de juny de 1999). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 29-38.

Tavani, Giuseppe (2001). «Alguerès i llengua estàndard: una relació indispensable i complexa».

A: Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a l’Alguer: (de l’1 al 4 de juny de 2000). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 49-53.

Treballs de Sociolingüística Catalana (2010) [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística], núm. 20: Llengua i ensenyament.

Vila, F. Xavier (2011). «La recerca sociolingüística educativa escolar als països de llengua catalana: elements per a un balanç». Treballs de Sociolingüística Catalana [Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüística], núm. 20, p. 202-221.

Vila, Xavier (dir.); Nogué, Marina; Vila, Ignasi (2007). Estudis d’implantació terminològica: Una aproximació en l’àmbit dels esports. Vic: Eumo; Barcelona: TERMCAT. Zabalbeascoa, Patrick (1993). Developing translation studies to better account for audiovisual texts and other new forms of text production: with special attention to the TV3 version of ‘Yes, Minister’. Tesi doctoral. Universitat de Lleida.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 137

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 138

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 139-162 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.113 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades: els censos lingüístics del 1991 al 2011 The evolution of the knowledge of Valencian over two decades: the linguistic censuses from 1991 to 2011 Raquel Casesnoves Ferrer Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Universitat Pompeu Fabra Data de recepció: 12 de març de 2015 Data d’acceptació: 10 de juny de 2015

Resum L’objectiu d’aquest article és analitzar les dades lingüístiques del cens de l’any 2011 referents al valencià i comparar els resultats amb les dades dels censos anteriors, particularment el de l’any 2001. L’interès d’aquestes anàlisis resideix en la difusió d’unes dades que no han suscitat cap mena de publicació. En la primera part de l’article es retrata demogràficament la població del País Valencià i en la segona s’analitza el cens lingüístic. Els resultats generals mostren que el 85 % de la població del País Valencià de tres anys i més és capaç d’entendre el valencià i aproximadament la meitat de parlar-lo, nivells molt semblants als de fa vint anys. En relació amb les capacitats formals, l’alfabetització de la població en valencià continua augmentant a bon ritme. Els resultats desagregats per les variables sociodemogràfiques de l’edat, el lloc de naixement i la comarca de residència mostren diferències importants tant en els nivells de coneixement del valencià com en la seua evolució. L’apartat dedicat a l’anàlisi territorial descobreix comarques de la zona valencianoparlant que presenten una evolució particular del coneixement del valencià: el Baix Maestrat, la Costera, el Comtat, l’Horta Oest i els Ports. Recorrem a la demografia per intentar trobar una explicació a aquestes irregularitats i concloem expressant les nostres sospites sobre la fiabilitat de les dades del cens de població del 2011.

Paraules clau: cens lingüístic, demolingüística, coneixement del valencià, País Valencià.

Abstract The aim of this paper is to analyse the linguistic data related to the Valencian language from the census of 2011 and to compare these results with data from previous censuses, particularly that of 2001. The interest of this analysis lies in the dissemination of data that has not been published elsewhere. The first part of the article portrays the demographic population of the Valencian Country and the second part examines the language census. The overall results show that 85% of the population of the Valencian Country aged 3 and over is able to understand the language and about half of the population is able to speak it; these levels are very similar to those found 20 years ago. In relation to formal skills, the literacy of the Valencian population Correspondència: Raquel Casesnoves Ferrer. Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Carrer de Roc Boronat, 138. 08018 Barcelona. A/e: raquel.casesnoves@upf.edu. A/I: http://upf.academia.edu/RaquelCasesnovesFerrer.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 139

08/11/16 12:25

140

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

continues to grow at a good pace. The results broken down by the demographic variables of age, place of birth and region of residence show important differences in both the level of knowledge of Valencian and its evolution. The section on the analysis of the territory reveals that there is a particular evolution of the knowledge of Valencian in some of the Valencian-speaking regions: Baix Maestrat, Costera, Comtat, Horta Oest and Ports. We attempt to find an explanation to these irregularities in demography and conclude by expressing suspicions about the reliability of the data from the census of 2011.

Keywords: language census, demolinguistics, knowledge of Valencian, Valencian Country.

1. Introducció

E

n el context d’una entrevista universitària,1 el professor Rafael Lluís Ninyoles feia, a principis dels anys vuitanta del segle passat, unes declaracions que hui en dia, per sort, ja no es podrien aplicar, almenys, en relació amb la situació de la llengua catalana: «En l’estudi empíric de la situació social de l’idioma destaca el País Basc. Ací, a banda de no tenir censos lingüístics, no hi ha cap estudi rigorós sobre la situació del català a cap dels països que el parlen.» Després de trenta-cinc anys de democràcia ja han vist la llum tres censos lingüístics (1991, 2001 i 2011) i dues renovacions de padrons municipals en què es van incloure, en algunes localitats, preguntes lingüístiques (1986 i 1996).2 Fa deu anys vaig publicar un article sobre l’evolució del coneixement del valencià entre 1991 i 2001 basant-me en les dades oficials dels censos de població (Casesnoves, 2005) i, com passa massa sovint, l’article no va tindre gaire ressò. Les conclusions a les quals vaig arribar no eren cap novetat, ja que indicaven unes tendències en part continuistes del padró de 1986 (Ninyoles, 1992) amb unes competències lingüístiques que variaven molt segons l’edat i el gènere dels individus i, sobretot, la comarca de residència. De l’anàlisi de la cohort d’entre 3 i 4 anys, sempre dubtosa per la projecció d’una avaluació subjectiva feta per un altre, els progenitors en aquest cas, deduíem que la transmissió intergeneracional del valencià havia patit una notable davallada.

De l’anàlisi territorial resultava un retrocés de la capacitat per parlar valencià més pronunciat en les comarques que tenien els graus de competència més elevats. I això, tant entre els autòctons com els estrangers. I, per acabar, de l’anàlisi en temps real se’n derivava una dada, també incerta, que apuntava una disminució de l’habilitat per parlar valencià a partir dels 30 anys, com si aquesta part de la població oblidara que el va aprendre en algun moment. Fet curiós: la Costera era la comarca en què això passava d’una manera més espectacular. Curiós perquè ara, deu anys després i com tin1. Carles Belda, Lluís B. Polanco i Carles Marco (1980), «Rafael L. Ninyoles, sociolingüista per afició», Harca: Revista de Comunicació Universitària, núm. 2 (febrer), p. 13-19.

2. De les dades més antigues existeix una publicació en paper (CCE, 1989) i una altra en CD-ROM (IVE, 1996). De l’explotació i anàlisi de les dades només existeix una publicació oficial (Generalitat Valenciana, 2004) i alguna no oficial (Sanjuan Merino, 1999).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 140

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

141

drem temps de comprovar en aquest article, sobreïx per ser la comarca de la zona històricament valencianoparlant on més ha augmentat la capacitat per parlar valencià.

Considerat tot i partint d’aquell text publicat fa gairebé deu anys, el que ací ens proposem consisteix a estendre les anàlisis abans comentades a les dades que ens ofereix el cens de l’any 2011, cap observació del qual no sembla haver fet ningú, o almenys que entre els mitjans acadèmics haja sigut difosa. Com vam fer en aquell moment, ací també relacionarem la demografia amb la lingüística, estudiant l’estructura de la població valenciana (la seua composició per gènere i edats) i els moviments bàsics que generen la seua reproducció: el natural, pels naixements o les defuncions, i el migratori, per les persones immigrades que arriben i les que se’n van. Tots aquests factors influencien molt l’estat del valencià, perquè, com és ben evident, les llengües no són vives si no es parlen. La segona part de l’article analitza en profunditat les dades del cens de l’any 2011 i, sobretot, l’evolució del coneixement del valencià (que és, al cap i a la fi, l’única dada lingüística que ens proporcionen els censos). Recordem que de les preguntes del cens s’extreuen les quatre habilitats lingüístiques (entén/llig/parla/escriu el valencià) i que les possibles respostes només en són dues (sí/no). Les dades ens proporcionen una informació molt minsa però també molt valuosa, perquè és una enquesta que tradicionalment s’ha fet a tota la població3 (cosa que garanteix la seua màxima fiabilitat) a més de periòdicament, cada deu anys (cosa que permet comparacions longitudinals).

2. La societat valenciana del segle xxi: immigració i crisi Fa deu anys ningú no s’haguera pogut imaginar la gran depressió econòmica que, junt amb la crisi bancària i els nombrosos escàndols de corrupció política, anaven a sacsejar en pocs anys la societat espanyola. La societat valenciana de la dècada que s’estén entre el cens de població del 1991 i el de l’any 2001 la vam caracteritzar demogràficament per la consolidació del moviment migratori estranger, fonamentalment europeu, el perllongament de l’esperança de vida en nàixer i la davallada de la taxa de natalitat per una banda i, políticament per l’altra, pel canvi en el sistema de partits amb la pèrdua de l’esquerra tradicional i l’entrada del Partit Popular en 1995 primer en coalició i després ja repetint amb majories absolutes (que fins avui ja en serien quatre).

La societat valenciana —i, en general, l’espanyola de la primera dècada del mil· lenni— es distingeix per l’inici d’una crisi econòmica que afectarà profundament la classe política i, sobretot, les classes socials. La primera, la política, per la malversació de fons públics (amb la construcció d’aeroports sense avions o de línies ferroviàries que no tenen passatgers) i, sobretot, el lucre personal, amb els incomptables casos de 3. La diferència principal del cens del 2011 en relació amb els anteriors és que es comença a realitzar a una mostra bastant gran de la població, aproximadament del 12 %.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 141

08/11/16 12:25

142

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

corrupció que afecten tots els partits polítics tradicionals i dels quals no volem esmentar-ne cap perquè la llista seria excessivament llarga i tots mereixen ser igualment condemnats. La segona, la social, perquè l’elevada i perllongada taxa d’atur (gràfic 1) enfonsa part de la classe mitjana en la pobresa i enclava els pobres en la misèria absoluta, de manera que s’allunya més encara la part de la població que ocupa els estrats econòmics més alts i s’accentuen les desigualtats socials. L’evolució de la taxa d’atur des del primer quadrimestre de l’any 2001 fins al segon del 2014 (última xifra de l’enquesta de població activa registrada en el moment de redacció d’aquest treball) a Espanya i al País Valencià il·lustra perfectament el període d’inflexió en què la població desocupada es dispara: si en finalitzar l’any 2007 la taxa d’atur era de poc més del 8 %, el primer trimestre de l’any 2009 havia augmentat gairebé 11 punts, i arribà a afectar un quart de la societat valenciana en acabar l’any 2011 (i tocà sostre el primer trimestre de l’any 2013, amb un 29 % de valencians desocupats).

Gràfic 1 Evolució de la taxa d’atur des de l’any 2001 a Espanya i al País Valencià (%)

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE ([s. a.]).

Malgrat l’augment de l’atur, especialment el de llarga durada, i l’elevat nombre de famílies que comencen a no rebre cap subsidi,4 el saldo de població durant aquesta dècada és extraordinàriament positiu. Segons el cens de població de l’any 2011, 4. En el moment de redacció d’aquest treball, a les acaballes de l’any 2014, el nombre de famílies espanyoles sense cap tipus d’ingrés econòmic s’ha enfilat fins als 769.000 (segons dades del tercer trimestre de l’enquesta de població activa).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 142

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

143

5.010.000 persones residien al País Valencià, quasi un milió més que l’any 2001, i més d’1.100.000 persones si prenem com a referència el cens de l’any 1991. En tan sols dues dècades, doncs, l’increment ha sigut més que notable, especialment entre l’any que comença el nou mil·lenni i l’any que esclata la crisi financera i econòmica, el 2008 (vegeu el gràfic 2). L’espectacular augment de població que es produeix en tan sols set anys no és, com veurem tot seguit, a causa d’un creixement vegetatiu de la població, on el nombre de naixements hauria de superar amb escreix el nombre de defuncions, sinó a causa de l’arribada massiva d’immigrants estrangers. Una part d’aquests nouvinguts tornarà al seu país o canviarà de país quan esclate i es perllongue la crisi econòmica. Si a aquest retorn sumem la fugida cap endavant dels joves, la part de la població més afectada per l’atur, que decideixen marxar a l’estranger per intentar trobar feina, no ens ha d’estranyar aquesta estabilització i gir de tendència, cap al retrocés, que es produeix entre els anys 2009 i 2011 en la població valenciana.

Gràfic 2 Evolució de la població valenciana entre 1991 i 2011 5.300

5.100

4.900

Població en milers

4.700

4.500

4.300

4.100

3.900

3.700

3.500 1991

1996

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’INE ([s. a.]).

Com queda dit, l’increment de població que es produeix sobretot entre el 2001 i el 2008 està causat pel moviment migratori que arriba des de l’estranger. En efecte, les dades que ens proporciona l’Estadística de variacions residencials (vegeu IVE, [s. a.]) desvelen que l’any que més immigrants van arribar va ser el 2007, amb 127.809 arribades registrades (l’any 2001 se’n comptaven ja 92.474 però el 2011 ja havien caigut fins als 53.434). Aquestes pujades i baixades de la població immigrant són independents del continent del qual provenen, excepció feta dels individus de la Unió Europea. Al gràfic 3 hem representat les persones que van arribar cada any procedents de

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 143

08/11/16 12:25

144

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

l’estranger segons el continent de procedència, diferenciant, dintre d’Europa, entre els països que conformen la Unió Europea i la resta d’Europa. En relació amb aquesta divisió, com que l’any 2007 Romania i Bulgària van passar a formar-ne part, l’increment de nouvinguts d’aquests països es va disparar fins als 36.000. Per no donar una imatge falsa, els hem descomptat del conjunt de persones que van vindre de la Unió Europea aquell any.

Gràfic 3 Immigració procedent de l’estranger segons continent de procedència

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’IVE ([s. a.]).

És evident, doncs, que el moviment migratori procedent d’altres llocs que no siga la Unió Europea ha caigut de la mateixa manera que va augmentar.

Si comparem el moviment migratori amb el moviment natural de la població, és a dir el creixement vegetatiu o nombre de naixements – nombre de defuncions, veurem que l’augment de naixements es relaciona amb l’augment de nouvinguts. Efectivament, les migracions no són exclusives del gènere masculí, tot i que és cert que generalment el nombre d’homes que emigren és superior al de dones. Si tenim en compte, a més, que les dones que arriben són joves, en edat fèrtil, i que els primers anys de viure ací encara arrosseguen el comportament del país d’origen, en què la mitjana de fills per dona és molt més elevada, comprendrem per què moviment migratori i creixement vegetatiu coincideixen.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 144

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

145

TSC, 26 (2016)

Gràfic 4 Naixements, defuncions i creixement vegetatiu de la població valenciana: 2001-2011 60.000

50.000

40.000

30.000

20.000

10.000

0

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’IVE ([s. a.]).

Per acabar, cal fer notar que l’increment conjuntural de naixements durant uns anys no ha comportat un canvi significatiu en l’estructura de la població valenciana que, si l’any 1991 era d’envelliment previst i el 2001 continuava tenint una forma regressiva, l’any 2011 presenta la mateixa forma però amb un eixamplament dels grups d’edat de 65 i més anys.

L’any 1991, la cohort d’edat de 0 a 15 anys, d’infants a adolescents, representava el 20 % de la població valenciana i la dels grans, de més de 65 anys, el 13,5 % i, per tant, el saldo afavoria encara els més petits. Vint anys després (vegeu el gràfic 5), la part dels infants i joves ha caigut 5 punts i no representa més del 15 % dels valencians, mentre que els grans han augmentat fins al 17,2 %. Per tant, els percentatges afavoreixen ja la població gran. Aquest envelliment progressiu de la població valenciana, que comparteix amb l’espanyola en general, s’accentuaria a partir de la segona dècada d’aquest segle, segons les previsions de l’Institut Nacional d’Estadística, en què el creixement vegetatiu començaria a ser negatiu (hi hauria doncs més defuncions que naixements).

Amb tot això, la reproducció de la població no estaria garantida i, en conseqüència, tampoc ho estaria la reproducció de la llengua.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 145

08/11/16 12:25

146

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

Gràfic 5 Piràmide de la població valenciana l’any 2011

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’IVE ([s. a.]).

3. El coneixement del valencià al País Valencià:

tendències d’evolució

Els resultats del cens lingüístic de l’any 20115 mostren que el 85 % de la població valenciana entén el valencià (un punt menys que l’any 2001), el 51 % sap parlar-lo, quasi un 60 % és capaç de llegir-lo i un poc menys d’un terç sap escriure’l.

Taula 1 Evolució de les aptituds lingüístiques (%)

Entén

Parla

Llig

Escriu

1991

83,2

51,1

38,0

15,2

2001

86,4

48,9

47,2

24,1

2011

84,8

51,2

58,4

31,8

L’evolució de les aptituds formals, llegir i escriure, és positiva en tots els períodes i encara que ens semble que la proporció de valencians que sap escriure valencià és 5. Les dades sobre el coneixement general del valencià estan disponibles en el portal estadístic de la Generalitat Valenciana (www.ive.es). Les dades sobre el coneixement del valencià desagregat específicament per sexe i edat, o per lloc de naixement i comarca de residència, ens les ha proporcionades l’Institut Valencià d’Estadística.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 146

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

147

baixa, cal tindre en compte que partíem de coneixements força baixos (7 % segons el padró de 1986). L’estancament de les aptituds orals reflecteix la dificultat de difondre el coneixement del valencià a la societat en general. És lògic pensar que el retrocés de la comprensió del valencià estiga provocat per l’arribada d’estrangers al País que encara no han tingut temps d’integrar-s’hi lingüísticament. La il·lustració de les freqüències en què la població valenciana entén i sap parlar el valencià segons el lloc de naixement desmenteixen aquesta suposició.

Gràfic 6 Evolució de les capacitats d’entendre (en línies) i parlar (en barres) valencià segons el lloc de naixement de la població (%) segons el lloc de naixement de la població (%)

País Valencià

Altra comunitat autònoma

Estranger

En el gràfic hem afegit els valors corresponent als anys 2001 i 2011 perquè es puga veure de forma nítida que la comprensió augmenta en 10 punts i la parla en 2 punts entre la població nascuda a l’estranger. El retrocés que es produeix a nivell general de la comprensió (vegeu la taula 1) deu ser també atribuïble, però, a les persones nascudes a l’estranger, més que no a les nascudes a d’altres comunitats de l’Estat, perquè el nombre d’estrangers s’ha incrementat molt més. D’altra banda, encara que la capacitat per parlar valencià augmenta independentment del lloc de naixement, entre la població nascuda al País Valencià l’augment de 6,5 punts és força més notable que entre els nascuts fora.

En relació amb les habilitats formals (gràfic 7), la capacitat per llegir valencià s’ha difós molt més que no la capacitat per escriure’l, especialment entre la població nascuda al País Valencià, i ha augmentat en 15 i 11 punts percentuals, respectivament. Si comparem l’extensió de les habilitats orals amb les formals entre les persones nascudes fora del País, resulta que s’estenen més entre els originaris d’altres zones de l’Estat espanyol que no entre els estrangers, seguint així la tendència que hem vist en relació amb la parla.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 147

08/11/16 12:25

148

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

Gràfic 7 Evolució de les capacitats per llegir (en línies) i escriure (en barres) valencià segons el lloc de naixement de la població (%)

País Valencià

Altra comunitat autònoma

Estranger

L’acreixement imparable de les capacitats formals contrasta amb els alts i baixos de l’evolució de les capacitats orals, menys subjectes als efectes de l’escolarització obligatòria. És per això que, com s’ha anat constatant fins ara (Casesnoves, 2009; Casesnoves i Sankoff, 2004; Generalitat Valenciana, 2004; Vila i Moreno, 2005), la distribució del coneixement del valencià segons l’edat de la població posa en evidència que els joves assoleixen els nivells més alts en totes les habilitats lingüístiques. En relació amb l’evolució de les capacitats orals, entendre i parlar, el gràfic 8 il·lustra, a banda del fet que la proporció de població que entén el valencià és el doble que la que sap parlar-lo, l’augment espectacular del coneixement en els trams d’edat més joves. Del retrocés del coneixement oral entre els infants de 3 i 4 anys, podríem deduir que cada vegada hi ha menys pares que parlen valencià als seus fills, cosa que indicaria una interrupció de la transmissió intergeneracional del valencià.6 Els efectes que ha tingut la introducció del valencià en el sistema d’ensenyament, mesura estrella en un procés de normalització lingüística que s’ha deixat perdre, sense objectius ni plans concrets definits enlloc, són encara més evidents en observar la distribució del coneixement formal del valencià (gràfic 9). L’increment de les capacitats per llegir i escriure en valencià s’observa en tots els grups d’edat i, sobretot i com queda dit, entre els joves escolaritzats.

6. La inestabilitat de les dades, però, podria ser atribuïble als problemes metodològics intrínsecs a aquest grup d’edat i per això preferim fer-ne cas omís i no tindre-les en compte en les nostres consideracions.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 148

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

149

Gràfic 8 Evolució de les capacitats orals, activa i passiva, segons l’edat de la població valenciana (%)

Gràfic 9 Evolució de les capacitats formals, segons l’edat de la població valenciana (%)

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 149

08/11/16 12:25

150

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

Resumint, les dades lingüístiques del cens de l’any 2011 evidenciaven que la població resident al País Valencià tenia, en general i en particular la jove, un nivell de competència formal prou més alt que l’any 2001 i, sobretot, l’any 1991. La competència oral, que ja no depén tant del sistema escolar i és més vulnerable als canvis demogràfics, socials i polítics, no evoluciona de manera uniforme ni paral·lela a les habilitats formals. Si en el període 1991-2001 vèiem que s’havia produït un increment en la capacitat d’entendre el valencià, però un retrocés en la capacitat de parlar-lo, en el període 2001-2011 ocorre el contrari: baixada de 2 punts percentuals en la comprensió i augment també de 2 punts en la parla. Ens situem, doncs, en nivells molt similars als que trobàvem fa vint anys: 85 % de valencians que entenen la llengua pròpia i 51 % que podrien parlar-la. Ara bé, cal afegir que en nombres absoluts s’hi ha guanyat molt, ja que la societat valenciana s’ha incrementat en més d’un milió de persones.

4. Evolució del coneixement del valencià en el seu territori Com acabem d’explicar, la meitat de la població valenciana sabia parlar valencià l’any 2011 (el 51,2 % concretament), 2 punts percentuals més que l’any 2001. Ara bé, sabem que la realitat sociolingüística del País Valencià és força complexa i que les diferències territorials són molt importants. Per això, l’anàlisi del coneixement del valencià per comarques ens ofereix un retrat molt més fidedigne de la situació del valencià hui o, almenys, de la competència lingüística que en té la població. Per oferir una primera i simple visió, podem dividir les trenta-quatre comarques que formen el País Valencià (vegeu el mapa 1) en tres grups, segons el nivell de capacitat que té la seua població per poder parlar valencià: 1. Totes les comarques situades a la zona castellanoparlant, amb aproximadament 30 % o menys de població que sap parlar valencià: Alto Palancia, Alto Mijares, Rincón de Ademuz, Serranos, Hoya de Buñol, Valle de Cofrentes-Ayora, Plana de UtielRequena, Canal de Navarrés, Alto Vinalopó i Bajo Segura.

2. Comarques situades a la zona valencianoparlant però que es troben a prop de la mitjana general o clarament per sota. S’hi inclouen totes les comarques d’Alacant que estaven en un procés de substitució lingüística avançat i, també, la ciutat de València i part de la seua àrea metropolitana, l’Horta Oest, i el Camp de Morvedre.

3. Comarques situades a la zona valencianoparlant la població de les quals té nivells de competència clarament superiors a la mitjana: les comarques de la regió de Castelló, de València i d’Alcoi-Gandia (segons la classificació que ha fet tradicionalment el Servei d’Investigació i Estudis Sociolingüístics de la Generalitat Valenciana).7

7. Les comarques incloses de la regió de Castelló són la Plana Baixa, la Plana Alta, l’Alcalatén, l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat i els Ports; en la regió de València s’inclouen la Ribera Baixa, la Ribera Alta, la Costera, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre; en la regió d’Alcoi-Gandia ens trobem amb la Marina Alta, el Comtat, l’Alcoià, la Vall d’Albaida i la Safor.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 150

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

151

Mapa 1 Comarques del País Valencià

Font: http://ccsocials.blogspot.com.es/2007/08/coneixement-del-sistema-democrtic.html.

Aquesta imatge estàtica i més o menys recent de la situació del valencià no difereix gaire de la imatge que donàvem fa dues dècades segons les dades de l’any 1991. De fet, el percentatge de persones que sabien parlar valencià era el mateix, 51 %, i la classificació que hem fet seria també perfectament vàlida. El que ha canviat, per força i bastant, és el nivell de capacitat lingüística segons el territori, que puja en la regió caste-

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 151

08/11/16 12:25

152

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

llanoparlant, baixa en la valencianoparlant i es manté, en general, més o menys estable en les comarques del grup 2. El que acabem d’explicar s’il·lustra més avall en el gràfic 10, on hem representat tant el percentatge de població que sabia parlar valencià en cadascuna de les trenta-quatre comarques del País Valencià en els tres anys censals, 1991, 2001 i 2011 (en línies), com la variació entre 1991 i 2011 (en barres). Les comarques estan ordenades de major a menor en funció del percentatge de població que sabia parlar valencià l’any 1991. A l’extrem esquerre del gràfic es troben, doncs, les comarques de la zona valencianoparlant amb el nivell més alt de competència (Alt Maestrat, Ports i Comtat) i a l’extrem dret les comarques de la zona castellanoparlant amb el nivell més baix (Plana d’Utiel-Requena, Racó d’Ademús i Baix Segura). Si la barra que mostra la variació entre els anys censals apareix per sota de l’eix horitzontal és perquè les xifres són negatives, és a dir, que la població d’aquestes comarques tenia menys capacitat per parlar valencià l’any 2011 que no l’any 1991.

Gràfic 10 Capacitat per parlar valencià els anys 1991, 2001 i 2011 i la seua evolució en vint anys (%)

Després d’observar el gràfic ens queda clar que no sols els nivells de coneixement són molt diferents entre les dues zones lingüístiques sinó també i sobretot l’evolució del valencià, especialment positiva a la regió castellana, on els nivells de partida eren força baixos. Com que les situacions i dinàmiques són tan diferents i la zona que més ens interessa i preocupa és exclusivament la valencianoparlant, d’ara endavant ens centrarem en aquestes comarques i mostrarem l’evolució entre el cens del 2001 i el del 2011, contrastant-la amb la del període 1991-2001 analitzat, com ha quedat dit, en un altre lloc (cf. Casesnoves, 2005).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 152

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

153

Els nivells del coneixement oral passiu del valencià l’any 2011 (línies de color negre del gràfic 11) que oscil·laven entre el 98,5 % de l’Alt Maestrat i el 75 % de la Marina Alta, eren, en general i segons els resultats del cens, un poc més baixos que l’any 2001.

En canvi, el coneixement actiu (línies de color gris), que variava entre el 83 % de la mateixa comarca castellonenca i el 30 % d’Alacant, també en general i segons la mateixa font, romania més estable. Les barres que apareixen a sota de les línies representen la variació entre els dos anys i fan una mica més visibles aquests canvis i, sobretot, les comarques que han sofert grans canvis en relació amb el coneixement actiu, siga en sentit negatiu (els Ports, el Comtat i el Baix Maestrat, en roig) o positiu (l’Horta Oest i la Costera, en blau).

Gràfic 11 Evolució dels nivells de coneixement oral del valencià en les comarques valencianoparlants del País Valencià (%)

Si fem l’exercici de comparar aquest gràfic amb aquell que representa la variació del període 1991-2011 (més amunt, gràfic 10), descobrirem que en la majoria de comarques el retrocés del coneixement oral actiu del valencià s’ha frenat. I això perquè el canvi total registrat entre 1991 i 2011 és molt més negatiu que no l’observat entre el 2001 i el 2011, cosa que ens fa suposar que el retrocés va ocórrer durant el període 1991-2001. Aquest retrocés, però, continua imparable en les comarques que hem assenyalat en roig. En blau hem volgut remarcar les comarques en què es produeix un canvi de tendència significatiu, i incrementen el coneixement del valencià aproximadament 10 punts percentuals (9,2 % i 11,8 % específicament a l’Horta Oest i la Costera respectivament). Aquest canvi de tendència que també s’observa a València i Ala-

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 153

08/11/16 12:25

154

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

cant no està marcat al gràfic perquè és més baix, de 3,7 % i 5,6 % respectivament, i no resulta, al cap i a la fi, tan sorprenent.

En resum, l’extensió social del coneixement del valencià està sent desigual segons la zona lingüística en què resideix la població. Aquesta desigualtat afecta especialment la capacitat de parlar-lo, que retrocedeix o resta estable en la valenciana però augmenta en la castellana. Fins ací no hi ha res de nou o estrany que no s’haja dit abans. Ens resulta sorprenent, però, l’evolució d’algunes comarques valencianes que no segueixen la norma general i que se situen tant al nord (els Ports i el Baix Maestrat) com al centre (la Costera, el Comtat i l’Horta Oest). En la secció següent intentem trobar una explicació convincent per a cada cas concret.

5. Comarques amb una evolució del coneixement del valencià insòlit Per intentar explicar els dos tipus d’evolució del coneixement lingüístic de la població de les comarques que no segueixen la tendència general recorrerem a la demografia. És perfectament legítim suposar que un tipus qualsevol de canvi en la població resident tindrà una repercussió en la llengua que parla aquesta població, especialment si aquesta llengua pateix d’una situació de minorització que la fa més vulnerable. En principi, l’evolució del nombre de persones que viuen a la comarca ens dirà si hi ha hagut un increment sobtat de població o, al contrari, una despoblació pronunciada, en què les persones, descartant les defuncions massives per catàstrofes naturals de les quals no tenim cap constància, han decidit anar-se’n a viure a d’altres llocs. Al gràfic 12 hem il·lustrat l’evolució de la població resident en aquestes comarques que presenten una evolució estranya del valencià —Baix Maestrat, Comtat, Costera, Horta Oest i Ports. Hem volgut fer-ho extensiu fins a principis del segle xx per poder saber ben bé si es tracta d’un fenomen sobtat o que s’arrossega secularment.

La primera meitat del segle xx no presenta grans canvis de població, tot i que els processos que ja hi eren presents s’accentuaran durant la segona meitat i primera dècada del segle xxi. Ens referim al procés de despoblació progressiva que ha sofert la comarca dels Ports fins als anys noranta, amb uns 5.000 habitants des de llavors (dels prop de 20.000 que en tenia a principis del segle xx); a l’estancament del Comtat al voltant dels 25.000 habitants fins al 2001 (29.000 en 2011); al constant i gradual creixement de la Costera, amb un augment que arrenca amb força a partir dels anys seixanta, i, finalment, a l’espectacular i sobtat creixement de l’Horta Oest, que dels 27.000 que en tenia en començar el segle xx ha passat a tindre’n 350.000. El Baix Maestrat, al contrari que la resta de comarques, canvia de tendència a partir de la segona meitat del segle i deixa de perdre població per començar a guanyar-ne progressivament.

D’altra banda, els processos de despoblament i/o estancament van acompanyats, generalment, d’un envelliment progressiu de la població, ja que els joves tendeixen a emigrar. Les dades (disponibles en el web de l’Institut Valencià d’Estadística) són, en aquest sentit, contundents: l’any 1996 la proporció d’infants i joves (de 0 a 19 anys)

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 154

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

155

a la comarca dels Ports era del 17 % i a la del Comtat, del 23 %; en quinze anys, l’any 2011, aquesta proporció de població infantil i juvenil ha minvat fins al 13,6 % a la comarca de Castelló i al 18 % a la d’Alacant, totes dues per sota de la mitjana del País Valencià (20 %). Hem exemplificat de quina manera això podria incidir en el coneixement del valencià al gràfic 13, on apareixen els percentatges dels residents d’aquestes comarques que sabien parlar valencià els anys 2001 i 2011 per grups d’edat, i ho hem comparat amb els percentatges del País Valencià. Les línies discontínues representen l’any 2011 i les barres la variació entre els deu anys: en negre el País Valencià, en roig els Ports i en blau el Comtat.

Gràfic 12 Evolució de la població resident a les comarques valencianoparlants del Baix Maestrat, el Comtat, la Costera, l’Horta Oest i els Ports

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’IVE ([s. a.]).

Al País Valencià el retrocés del valencià es produeix dels 40 anys per amunt, mentre que al Comtat només hi guanyen competència els xiquets d’entre 5 i 14 anys i als Ports, cap. Crida especialment l’atenció la reculada del valencià en els joves d’entre 30 i 34 anys dels Ports (més de 30 punts) i, sobretot, en la part més gran de la població (menys de 29 punts). Intentar trobar les causes que provoquen aquesta involució no és fàcil.

Per una banda i en relació amb els joves, podem suposar que una bona proporció dels locals pot haver marxat però que una altra d’immigrants que encara no han après valencià podria haver-los substituït. Més complicat resulta, per una altra banda, explicar el canvi entre les persones grans, perquè es fa difícil imaginar que deixen de parlar valencià a una edat tan avançada o que arriben persones estrangeres d’aquestes edats a una comarca d’interior que no ofereix ni sol ni platja.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 155

08/11/16 12:25

156

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

Gràfic 13 Distribució de la població del País Valencià (PV), els Ports i el Comtat per grups d’edat segons la capacitat de parlar valencià els anys 2001 i 2011 (%)

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’IVE ([s. a.]).

Les conegudes onades migratòries, tant internes com externes (de la resta de l’Estat espanyol), amb el transvasament de població des del camp cap a la ciutat i amb el procés d’industrialització-terciarització dels anys seixanta, expliquen el creixement de l’Horta (contigua a la capital) entre els anys seixanta i vuitanta (Castelló, 2000). La nova onada migratòria, aquest cop de l’estranger i de la qual ja hem parlat abans, a més de doblar l’anterior, s’acaba al mateix temps que s’instal·la la crisi i se n’allarguen les conseqüències socioeconòmiques. El gràfic 14 exemplifica el saldo migratori, o la diferència entre el nombre de persones que arriben i les que se’n van, d’aquestes comarques que estem comentant, durant les dues dècades compreses entre el cens de 1991 i el de 2011.

L’any 2007 marca el punt d’inflexió a partir del qual el saldo migratori canvia de tendència fins a arribar a ser clarament negatiu el 2010 en la majoria de comarques.

Aquests moviments poblacionals d’anada i tornada són especialment rellevants a l’Horta Oest i, en menor mesura, al Baix Maestrat i la Costera. Aquests canvis, però, no han impedit que la població d’aquestes comarques continuara augmentant, tot i que la desacceleració s’ha deixat notar durant els darrers anys amb increments molt més pausats i moderats.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 156

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

157

Gràfic 14 Evolució del saldo migratori de les comarques valencianoparlants del Baix Maestrat, el Comtat, la Costera, l’Horta Oest i els Ports entre 1991 i 2011

1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’IVE ([s. a.]).

Els canvis bruscos de moviments de població provoquen, com és lògic, canvis lingüístics. Per això sovint s’ha volgut veure en la immigració la causa principal del retrocés del coneixement del català (Pradilla i Sorolla, coord., 2012). En el cas del català al País Valencià i, concretament, del període que ací ens ocupa, el moviment migratori, però, no ens aclareix pràcticament res perquè les comarques que han rebut més immigració durant aquests anys, l’Horta Oest principalment, el Baix Maestrat i la Costera després, destaquen precisament per l’increment del coneixement del valencià entre la seua població. Ara bé, també és cert, com es pot veure a la taula 2, que els increments més importants de les comarques de la Costera i l’Horta Oest són atribuïbles a la població nascuda al País Valencià i els decrements del Comtat, als originaris de l’estranger. Sobta, això sí, el retrocés de 7 punts entre els autòctons dels Ports i l’augment de 4 punts entre els estrangers del Baix Maestrat quan el total és negatiu i els altres grups també incrementen el seu coneixement.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 157

08/11/16 12:25

158

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

Taula 2

Distribució de la població que sap parlar valencià segons lloc de naixement (%) 1991

2001

2011

Variació 2001-2011

Total

92,2

89,7

80,9

–8,8

PV

94,9

94,5

87,6

–6,9

Resta Estat

62,0

66,0

62,4

–3,6

Estranger

73,9

20,7

17,9

–3,0

Total

91,5

82,8

80,1

–2,7

PV

97,0

88,8

90,8

2,0

Resta Estat

45,9

45,9

44,8

–1,1

Sap parlar valencià

Ports

Comtat

Costera

Baix Maestrat

Horta Oest

Estranger

65,6

32,1

18,9

–13,2

Total

85,9

67,9

80,3

12,4

PV

90,9

72,8

89,4

16,6

Resta Estat

45,3

39,2

44,4

5,2

Estranger

65,6

25,1

26,8

1,7

Total

80,5

73,6

67,8

–5,8

PV

89,9

86,3

88,0

1,7

Resta Estat

58,6

60,3

60,9

0,6

Estranger

37,0

22,6

26,4

3,8

Total

36,8

40,4

48,9

8,5

PV

49,8

51,2

63,1

11,9

Resta Estat

13,1

16,6

18,4

1,8

Estranger

24,4

19,0

20,7

1,7

Per tant, tot i que les dades de la comarca del Baix Maestrat ens poden semblar en principi incorrectes, existeix una explicació raonable que permet comprendre aquest ball de xifres. I consisteix a pensar que molt probablement el gruix d’immigrants estrangers que ha arribat, tot i que en nombres relatius sap més català que fa deu anys, en nombres absoluts ha fet augmentar el nombre de persones que desconeixen el català, i això fins al punt que amaguen els increments dels autòctons. La taula 3 mostra que, efectivament, en relació amb l’any 2001, el grup dels individus nats al País Valencià, tot i que en són més numèricament, en proporció han baixat 10 punts. A més, els immigrants, que representaven ja quasi un 25 % de la població l’any 2011, han augmentant tant en nombres absoluts (vora els 13.000) com relatius (14 punts).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 158

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

159

TSC, 26 (2016)

Taula 3 Distribució de la població segons lloc de naixement en nombres absoluts (N) i relatius (%) 2001

2011

Variació

Població N Baix Maestrat

%

N

%

N

%

1.995 (–10,2)

PV

42.425 (65,0)

44.420 (54,8)

Resta Estat

16.976 (25,9)

17.986 (22,2)

–1.010

Estranger

5.938 (9,1)

18.659 (23,1)

12.721 (14,0)

(3,7)

L’altra dada sospitosa de la taula 2 es refereix al retrocés del valencià entre els autòctons de la comarca dels Ports que, de moment i en aquest article, es quedarà sense explicar perquè la demografia no ens serveix per trobar possibles causes. Podem plantejar l’existència de dinàmiques i processos complexos com la tria del castellà com a llengua comuna entre els estrangers i de convergència i substitució entre els autòctons, però això són només suggeriments impossibles de comprovar ací. D’altra banda, i en sentit contrari, també ens sobta l’augment espectacular del coneixement del valencià entre els autòctons de la comarca de la Costera, especialment perquè anteriorment (entre 1991 i 2001) s’hi havia produït un decrement de proporcions semblants (Casesnoves, 2005). Com en el cas dels Ports, l’anàlisi dels censos lingüístics no ens aclareix res perquè les causes deuen respondre a d’altres moviments que els purament demogràfics. Tot seguit en parlem.

6. Discussió i conclusions L’anàlisi dels censos lingüístics i, molt particularment, el cens del 2011, ens ha servit, a més de difondre unes dades poc conegudes i menys analitzades, per constatar que el coneixement oral del valencià es manté al mateix nivell que fa vint anys: al voltant del 80 % de la població valenciana és capaç d’entendre el valencià i el 50 % podria parlar-lo. El coneixement formal, adquirit a través de l’escola, ha augmentat considerablement, amb prop del 60 % de valencians capaços de llegir valencià i quasi un terç d’escriure’l. Podríem haver esperat uns nivells de competència molt més alts després de quasi trenta anys de normalització lingüística. En vista de la política lingüística portada a terme pel Govern, però, encara ens podria sorprendre el fet que els valencians mantinguen aquests nivells i no uns altres de molt més baixos.

L’aparent equilibri general, en realitat, té poc d’estable en moltes comarques de l’àmbit valencianoparlant. El retrocés més gran del coneixement oral del valencià es va produir, però, entre 1991 i 2001, mentre que el període 2001-2011, malgrat l’increment espectacular del moviment migratori estranger i l’esclat de la crisi econòmica, no ha provocat cap decrement significatiu. Dues comarques, els Ports i el Comtat, en són l’excepció. Juntament amb el Baix Maestrat, l’Horta Oest i la Costera, per un increment no esperat en aquest cas, han merescut una anàlisi particular. La interpretació dels

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 159

08/11/16 12:25

160

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

resultats no és una tasca fàcil perquè la demografia, tot i que ens ajuda, no ens serveix per acabar de comprendre unes dades que en principi ens podrien semblar sospitoses.

La davallada del valencià als Ports i al Comtat no representa cap canvi de tendència, perquè en aquestes comarques fa temps que la involució va començar. L’envelliment i la desertització no expliquen un retrocés que només seria comprensible si foren acompanyats d’alguna mena de reemplaçament de la població autòctona per una nova d’immigrada. Malgrat que el saldo migratori en aquestes dues comarques ha sigut durant els anys analitzats força baix i de vegades fins i tot negatiu en el cas dels Ports (gràfic 14), el degoteig d’immigrants estrangers ha sigut també continu. En aquest sentit, hem vist que la reculada del valencià és imputable als nouvinguts només en el cas del Comtat (taula 2). Als Ports hi deu haver en marxa també altres dinàmiques complexes, com un procés de substitució del valencià pel castellà entre els joves i/o de convergència envers la llengua que parlen i aprenen els immigrants, cosa que en aquest treball no podem comprovar.

De les tres comarques que també es desvien de la tendència general de manteniment però en sentit contrari, d’augment del coneixement del valencià, la taula 2 ens ha servit per comprovar que la població autòctona n’ha sigut la principal responsable.

El cas de la comarca de la Costera ens ha cridat l’atenció per la seua espectacularitat, ja que va augmentar entre el 2001 i el 2011 al voltant de 17 punts quan en la dècada anterior, entre l’any 1991 i el 2001, n’havia reculat 13. Aquesta darrera dada va ser qüestionada en un altre treball (Casesnoves, 2005) i responia a les mancances i errors mostrals que en general es van imputar al cens lingüístic del 2001, almenys als territoris de parla catalana (Vila i Moreno, coord., 2005). Per això és lògic pensar que el canvi tan brusc que es desprén de l’anàlisi del cens de 2011 podria respondre a aquell error i que l’increment deu ser en realitat molt menys important. També és perfectament lícit pensar, com en el cas dels Ports, que potser hi ha d’altres processos que les anàlisis dels censos no són capaces de desvelar. En aquest cas pensem, tot i no tindre dades quantitatives que ho justifiquen,8 que en aquesta comarca central està tenint lloc, com així ho han constatat ja d’altres en ciutats molt castellanitzades com Alacant (Mas i Montoya, 2011), un procés de revernacularització que, a llarg termini, resultarà molt beneficiós per al valencià. Recordem que aquest procés implica que els progenitors pugen els seus descendents en la segona llengua, el valencià, quan abans havia sigut el castellà.

Finalment, la distribució del coneixement de la població de la comarca del Baix Maestrat segons el lloc de naixement descobria unes dades en què l’increment general no era imputable a cap grup. L’increment de població estrangera arriba a ser tan alt (taula 3) que, tot i tindre un nivell més alt en comparació del 2001, també fa pujar el gruix de persones que no coneixen el valencià fins al punt que amaguen els increments dels altres grups.

8. Comptem amb unes poques dades qualitatives resultat d’un treball exploratori a la ciutat de Xàtiva, la capital de la Costera. Els resultats es van presentar el novembre del 2014 al 2nd International Symposium on New Speakers in a Multilingual Europe: Opportunities and Challenges (Barcelona).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 160

08/11/16 12:25

L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades

TSC, 26 (2016)

161

En conclusió, si a principis dels anys vuitanta del segle xx ens mancaven dades quantitatives per poder comprovar el nivell de competència lingüística dels valencians, a mitjan anys deu del segle xxi ens falten anàlisis i mitjans per difondre unes dades molt valuoses que es queden als calaixos de l’Administració pública. Els censos lingüístics constitueixen una eina indispensable i fonamental per observar l’evolució del coneixement del valencià. Els resultats, tot i que molt bàsics, ens menen a plantejar-nos l’existència d’uns altres processos lingüístics que mereixen estudis particulars.

7. Agraïments Vull expressar el meu agraïment a l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada per deixar-me un espai en el seu centre durant tot aquest temps d’extrema dificultat laboral. A l’Institut Valencià d’Estadística, per la seua amabilitat en extraure les dades lingüístiques del cens del 2011 que els vaig requerir. I, com sempre, al professor David Sankoff, per la seua confiança i el seu suport incondicional, malgrat el temps.

Bibliografia de referència Belda, Carles; Polanco, Lluís B.; Marco, Carles (1980). «Rafael L. Ninyoles, sociolingüista per afició». Harca: Revista de Comunicació Universitària, núm. 2 (febrer), p. 13-19.

Casesnoves, Raquel (2005). «L’evolució del coneixement del valencià 1991-2001: una dècada de canvis socials, demogràfics i lingüístics». Journal of Catalan Studies [Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya; Cambridge: University of Cambridge], vol. 1, núm. 1, p. 32-51.

–– (2009). «Conocimiento y usos lingüísticos en la ciudad de Valencia» A: Bretones, Carmen M. [et al.] (ed.). Applied linguistics now: Understanding language and mind. Almeria: Universidad de Almería, p. 943-960.

Casesnoves, Raquel; Sankoff, David (2004). «The Valencian revival: why usage lags behind competence». Language in Society, vol. 33, núm. 1, p. 1-31.

Castelló, Rafael (2000). «La població al País Valencià: estructura i evolució». A: Ninyoles, Rafael L. (ed.). La societat valenciana: estructura social i institucional. Alzira: Bromera, p. 11-34.

CCE Vegeu Conselleria de Cultura i Educació Conselleria de Cultura i Educació (1989). Coneixement del valencià: Anàlisi dels resultats del padró municipal d’habitants de 1986. València: Generalitat Valenciana, p. 389-429.

Generalitat Valenciana (2004). Coneixement i ús social del valencià. València: Generalitat Valenciana.

INE Vegeu Institut Nacional d’Estadística Institut Nacional d’Estadística ([s. a.]). Instituto Nacional de Estadística [en línia]. <http:// www.ine.es> [Consulta: 12 març 2015].

Institut Valencià d’Estadística ([s. a.]). Institut Valencià d’Estadística [en línia]. <http:// www.ive.es> [Consulta: 12 març 2015].

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 161

08/11/16 12:25

162

TSC, 26 (2016)

Raquel Casesnoves Ferrer

Institut Valencià d’Estadística (1996). Info censos de població, habitatges, edificis i locals de la Comunitat Valenciana 1990-91 [CD-ROM]. València: IVE. IVE Institut Valencià d’Estadística Mas, Antoni; Montoya, Brauli (2011). «La situació social del català al País Valencià en el trànsit dels segles xx al xxi». Zeitschrift für Katalanistik, vol. 24, p. 293-316.

Ninyoles, Rafael L. (1992). «Sociología de la lengua». A: García, Manuel (coord.). La sociedad valenciana de los 90. València: Alfons el Magnànim: Generalitat Valenciana, p. 421-438.

Pradilla, Miquel Àngel; Sorolla, Natxo (coord.) (2012). Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana. També disponible en línia a: <http://blocs.iec.cat/cruscat/publicacions/informe/> [Consulta: 12 març 2015].

Sanjuan Merino, Xavier (1999). «Evolució del coneixement i ús del català al País Valencià 1986-1995». A: Pradilla, Miquel Àngel (ed.). La llengua catalana al tombant del mil·lenni.

Barcelona: Empúries, p. 119-152.

Vila i Moreno, F. Xavier (2005). «Els coneixements lingüístics». A: Torres, Joaquim (coord.).

Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 17-54.

Vila i Moreno, F. Xavier (coord.) (2005). Les dades lingüístiques del cens de l’any 2001: Alguns dubtes i limitacions. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Xarxa Cruscat; 1). També dis­ ponible en línia a: <http://blogs.iec.cat/cruscat/publicacions/> [Consulta: 12 març 2015].

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 162

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 163-180 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.114 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’extensió velar dels verbs anar, fer, veure i haver en el parlar dels joves de Manresa The presence of velar extension in anar, fer, veure and haver in the speech of young people from Manresa Laia Royo-Casals Universitat de Barcelona Data de recepció: 20 de març de 2015 Data d’acceptació: 8 de juny de 2015

Resum En aquest estudi s’analitza la incidència d’uns determinats factors externs en un dels trets morfofonològics més característics del parlar dels joves de Manresa: la presència del segment velar /g/ en la primera persona del singular del present d’indicatiu, i en les persones primera, segona, tercera i sisena del present de subjuntiu dels verbs irregulars anar, fer, veure i haver.

Paraules clau: morfofonologia, morfologia, variacionisme, variació lingüística, variació social, extensió velar, verbs irregulars.

Abstract This study analyses the influence of certain external factors on one of the most characteristic morphophonological traits of the speech of young people in Manresa: some irregular verbs, such as anar, veure, fer and haver, present a velar segment /g/ between the root and the inflectional suffixes in the first person singular of the present indicative and in the first, second and third person singular and third person plural of the present subjunctive.

Keywords: morphophonology, morphology, variationism, linguistic variation, social variation, velar extension, irregular verbs.

1. Introducció 1.1. El fenomen d’estudi

E

l segment velar /g/, que apareix en alguns verbs de la conjugació ii, ha generat una certa controvèrsia en la morfologia verbal del català a causa de les diverses possibilitats d’anàlisi morfològica que presenta. D’una banda, hi ha lingüistes que el consideren com el segment final d’un dels al·lomorfs de l’arrel (Roca i Pons, 1970: 231; Mascaró, 1983: 155-194; Wheeler, 2002: 652); i, de l’altra, lingüistes que

Correspondència: Laia Royo-Casals. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana.

Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: laiaroyocasals@ub.edu, laiar.casals@gmail.com.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 163

08/11/16 12:25

164

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

consideren que és un segment morfològicament pertinent i independent de l’arrel i dels afixos flexius (Viaplana, 1996: 339; Perea, 1997: 67). En aquest treball se segueix la segona proposta perquè, tal com han defensat diversos autors, d’aquesta manera s’atén la variació dialectal que presenta el català i la distribució del segment velar (vegeu també Querol i Cortiella, 2009: § IV.2.1).1 A banda de la discussió entorn del seu valor morfològic, un tret característic d’aquest segment és la tendència a l’expansió, ja que, d’una banda, es difon a temps i a modes del mateix paradigma; i, de l’altra, en alguns dialectes es difon a temps d’altres subclasses verbals (Perea, 2002: 599). La velarització, però, no presenta el mateix grau d’intensitat ni d’extensió en totes les varietats del català: el valencià i el balear, per exemple, tendeixen a incorporar aquest segment tant en la classe ii (ex. perc de perdre) com en les classes i i iii (ex. càntiga de cantar i bullc de bullir).

Aquest estudi se centra en l’anàlisi de l’aparició del segment velar en unes formes verbals determinades i parteix de la següent realitat lingüística observada: a Manresa, en el parlar dels joves, els verbs irregulars anar, fer, veure i haver presenten el segment velar /g/en la persona 1 del present d’indicatiu (ex. vaic), i en les persones 1, 2, 3 i 6 del present de subjuntiu (ex. vaigui).2 Aquest és un fenomen molt viu i poc estudiat tant a Manresa com a la resta de municipis del Bages, i que, dins la varietat del català central, caracteritza els parlants d’aquesta zona.3 1.2. Objectiu del treball, marc teòric i hipòtesi de partida Partint de la realitat lingüística presentada anteriorment, l’objectiu principal d’aquest treball és descriure la incidència de les variables socials de l’edat, el gènere i la classe social en la variació que presenta aquest segment velar a Manresa.

Atesa la complexitat del fenomen estudiat, aquest estudi s’inscriu dins dels marcs teòrics de la sociolingüística de la variació en un sentit ampli i de la morfofonologia amb l’objectiu d’estudiar i d’establir la correlació entre la variació morfofonològica del segment velar i les variables socials.

Abordar la variació morfofonològica del segment velar des d’una perspectiva social es justifica perquè, a diferència de les propostes generativistes que proposen un sistema estàtic de principis gramaticals, la llengua és un «sistema adaptatiu complex (SAC)» (Beckner et al., 2009). Atesa la funció social de la llengua, els processos d’interacció humana, juntament amb els processos cognitius, en configuren l’estructura i el 1. Per a una descripció més detallada de la classe verbal (ii) i de les subclasses [ii, –extensió] i [ii, +extensió], vegeu Viaplana (1986 i 1996). I, per a una explicació més detallada del tractament teòric que ha rebut el segment velar i dels diferents arguments que fan preferible la segona proposta, vegeu Pérez Saldanya (1998: 73-75) i Querol i Cortiella (2009: § IV.2).

2. Al present d’indicatiu també m’hi referiré com a PI i al present de subjuntiu, com a PS. 3. Alguns informants manresans que treballen i/o estudien a Barcelona m’han comentat, durant l’enquesta, que els barcelonins saben si una persona és de Manresa a partir de les formes verbals vaic, faic i veic. I, si no saben d’on és el tret, el detecten igualment i consideren que aquell parlant parla «diferent».

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 164

08/11/16 12:25

L’EXTENSIÓ VELAR DELS VERBS ANAR, FER, VEURE I HAVER EN EL PARLAR DELS JOVES

TSC, 26 (2016)

165

coneixement. Aquesta perspectiva, doncs, considera que processos com ara l’adquisició, l’ús i el canvi lingüístics no són independents entre ells sinó que són facetes d’aquest mateix sistema, el SAC. D’aquesta manera, la llengua és un sistema complex que presenta les característiques següents: a) inclou agents múltiples (els parlants d’una comunitat de parla), els quals actuen recíprocament; b) és un sistema adaptatiu perquè el comportament dels parlants es basa en les seves darreres interaccions; c) el comportament d’un parlant es basa en la concurrència de diversos factors, com ara mecanismes perceptius i motivacions socials, i, finalment, d) les estructures de la llengua emergeixen dels patrons interrelacionats de l’experiència, la interacció social i els processos cognoscitius. Des d’aquesta perspectiva, prenen sentit les paraules de Pradilla (2003: 4) quan afirma que «el coneixement d’una llengua viva és més complet si permet mostrar, no solament les relacions estructurals del sistema, sinó també el seu funcionament com a mitjà social de comunicació».

La sociolingüística variacionista té una importància fonamental en l’estudi del canvi lingüístic. Labov (1972) proposà uns patrons per a l’anàlisi de la variació sociolingüística, que han posat de manifest la relació entre la variació lingüística i alguns factors externs com ara l’edat, el gènere i la classe social.

En els treballs d’alguns autors (per exemple, Pérez Saldanya, 1995; Sifre, 1998; Querol i Cortiella, 2009), a més de recórrer a l’al·lomorfia per atendre la distribució dels diferents al·lomorfs d’un morfema,4 se segueix el concepte de patrons morfològics o paradigmàtics. Aquests patrons morfològics fan referència a grups de formes que mantenen una determinada relació les unes amb les altres. En el treball de Querol i Cortiella (2009) se segueix la proposta de Viaplana (2005)5 per a l’anàlisi del segment velar; però, partint dels treballs de Maiden (2001 i 2003), s’aplica el concepte de patrons morfològics o paradigmàtics per donar compte de la distribució del segment velar en els diversos verbs estudiats en aquest treball. En aquests patrons paradigmàtics hi ha una forma determinada, anomenada forma guia, que és la que permet predir quines seran les altres formes del paradigma. Aquestes relacions existents en els paradigmes s’anomenen relacions implicatives (Pérez Saldanya et al., 2004; Querol i Cortiella, 2009). D’acord amb Pérez Saldanya et al. (2004: 97), entre la primera persona del PI i el PS s’estableix el cas més conegut de relació implicativa, ja que, en casos d’al·lomorfia de l’arrel verbal, la forma de 1 PI sol reaparèixer en el PS. Si prenem per exemple el verb veure, la forma veig torna a aparèixer en el PS: vegi, vegis, etc.

Així, doncs, la relació entre l’estudi del canvi lingüístic i la variació morfofonològica del segment velar en el parlar dels joves de Manresa és evident, ja que «tot canvi pressuposa variabilitat encara que no sempre passa el mateix a l’inrevés» (Pradilla, 1993: 5).

4. Per a una explicació més detallada dels diferents tipus d’al·lomorfia, vegeu Lloret (2011: § 3) i Nevins (2011: § 1).

5. Viaplana (2005) considera el segment velar com un morf independent que té la funció de ser exponent de determinades subclasses verbals.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 165

08/11/16 12:25

166

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

La hipòtesi de partida d’aquest treball és que la presència del segment velar en la primera persona del PI i en algunes formes del PS dels verbs anar, fer, veure i haver és un fenomen lingüístic molt viu entre la població jove de Manresa, però que està condicionat per les variables socials de l’edat, el gènere i la classe social.

2. Marc metodològic 2.1. La selecció dels informants L’univers d’estudi d’aquest treball és la població catalanoparlant d’entre quatre i vint-i-dos anys de la ciutat de Manresa, capital de la comarca del Bages. En aquesta mostra s’ha cregut oportú no incloure-hi els castellanoparlants nascuts a Manresa que també fan ús de les formes velaritzades en el PI i en el PS per tal d’observar més detalladament la pervivència del fenomen en catalanoparlants.

A fi de tenir una mostra equilibrada, s’han seleccionat vint-i-quatre informants —sis per cada grup d’edat, una quantitat propera al nombre de parlants que SilvaCorvalán (1989 i 2001) i Carrera-Sabaté (2002) consideren adequat per als estudis sociolingüístics. Segons les dades de l’Idescat, el 2013 Manresa tenia un total de 76.170 habitants; per tant, la mostra establerta en vint-i-quatre informants representa un 0,031 % dels habitants, xifra acceptable segons Labov (1966).

Quant al disseny de la mostra, s’ha emprat el mètode de selecció intencionada (Silva-Corvalán, 1989) per tal de determinar el perfil dels informants: nascuts a Manresa i que tinguin el català com a L1.

2.2. La variable d’estudi 2.2.1. La variable dependent Fonèticament, en català el segment velar presenta dues realitzacions diferents: [k], a 1 PI (ex. vai[k]) perquè, en posició final, experimenta el fenomen, general, d’ensordiment d’obstruents finals, i [γ], a 1, 2, 3 i 6 PS (ex. vai[γ]i, vai[γ]is, vai[γ]i i vai[γ]in) perquè, en trobar-se en posició d’obertura sil·làbica i precedit d’una vocal, experimenta el fenomen, general, d’espirantització d’oclusives sonores medials.6

6. Per als processos d’ensordiment d’obstruents finals i d’espirantització d’oclusives sonores medials, vegeu Bonet i Lloret (1998).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 166

08/11/16 12:25

L’EXTENSIÓ VELAR DELS VERBS ANAR, FER, VEURE I HAVER EN EL PARLAR DELS JOVES

TSC, 26 (2016)

167

2.2.2. Les variables independents Les variables socials preses en consideració en aquest treball són l’edat, el gènere i la classe social.

S’han seleccionat dotze homes i dotze dones, distribuïts uniformement en quatre franges d’edat: a) el grup de la preescriptura, format per nens de 4 a 6 anys; b) el grup de l’escriptura, comprès per nens de 7 a 11 anys; c) el grup de l’adolescència, format per adolescents de 12 a 16 anys, i, finalment, d) el grup de la postadolescència, en què trobem joves de 17 a 22 anys. Aquesta divisió per nivell d’estudis segueix la jerarquia acadèmica actual: a) preescolar, b) primària, c) secundària i d) educació postobligatòria. La variable classe social s’ha construït a partir de les variables nivell d’estudis i ocupació dels pares. Així, doncs, la classe social dels informants està definida per les quatre classes socials següents: a) professionals científics i intel·lectuals, on trobem els informants que tenen pares amb estudis universitaris; b) empleats d’oficina i administratius, on hi ha els informants amb pares que no tenen estudis universitaris però sí que tenen alguna titulació de formació professional, i, finalment, c) treballadors del sector serveis i d) treballadors del sector primari, indústria i construcció, on trobem els informants amb pares sense estudis o bé que només en tenen de primaris.

2.3. La recollida de les dades Les dades analitzades provenen de l’enregistrament d’una entrevista semidirigida i de la compleció d’un qüestionari que recull totes les formes verbals que han suscitat interès per ser estudiades. L’entrevista semidirigida, que tenia una durada d’uns quinze minuts, ha permès recollir un estil de parla casual-acurat, seguint la terminologia laboviana, ja que els quatre temes proposats van promoure diàlegs sense gaire atenció en la parla i van afavorir l’aparició de determinades formes verbals objecte d’estudi: a) l’explicació d’una anècdota divertida del passat, b) què fan en el seu temps lliure, c) les noves tecnologies i d) la Festa Major de Manresa.

Quant al qüestionari, malgrat que aquest mètode estigui poc acceptat en sociolingüística (Carrera-Sabaté, 2002), s’ha emprat a fi de poder recollir, d’una banda, totes les formes verbals del PI en uns contextos determinats i, de l’altra, totes les formes del PS, ja que aquest temps verbal és menys recurrent que el PI en una conversa.7 El qüestionari es divideix en dues parts: la primera, en què es recull la 1 PI, i la segona, en què es recullen les formes del PS.8 L’obtenció de les formes verbals es produeix començant 7. Per tal d’investigar qüestions fonètiques, lèxiques, morfològiques o sintàctiques, es poden emprar mètodes formals, com ara la compleció d’oracions, tècnica emprada en aquest treball (Silva-Corvalán, 2001: 37).

8. En el qüestionari, les formes verbals del PI es van recollir en uns contextos fonològics determinats per tal d’analitzar quins afavorien la tria de l’al·lomorf velaritzat. Però, atès que l’objectiu d’aquest article

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 167

08/11/16 12:25

168

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

una frase que l’informant ha de completar: «Tu fas els deures mentre jo ____ el sopar».

Tant en una part com en l’altra trobem distractors per tal que els informants no descobreixin l’objecte d’estudi del qüestionari.9 Per als informants l’edat dels quals està compresa entre 4 i 7 anys, el qüestionari no conté distractors per tal de fer-lo més curt i els nens han respost a les preguntes de l’enquestadora a partir de l’observació d’unes imatges.10 En aquest treball només s’han tingut en compte els resultats obtinguts del qüestionari (context formal), perquè, d’una banda, aquesta tècnica ha permès recollir totes les formes verbals objecte d’estudi i, de l’altra, perquè en el context formal és on s’ha trobat variació morfofonològica condicionada per factors externs.

2.4. El tractament de les dades L’anàlisi estadística s’ha dut a terme mitjançant el programa Statgraphics, utilitzant l’estadística descriptiva i la inferencial (ANOVA i taules de contingència). En primer lloc, s’han codificat i digitalitzat els resultats de les enquestes i, en segon lloc, se n’ha procedit a l’anàlisi: d’una banda, s’ha analitzat la incidència de les variables edat i gènere en cada forma verbal; i, de l’altra, s’han interrelacionat les variables edat i gènere mitjançant taules de contingència.

3. Resultats 3.1. Resultats globals de l’anàlisi L’anàlisi estadística de les dades mostra que l’edat i el gènere són les variables socials que més incideixen en la variació del segment velar, atès que la variació en relació amb la classe social no ha donat resultats significatius. A continuació, es presenten els resultats significatius i la incidència de cada variable social.

és determinar quines són les variables socials que incideixen en la variació morfofonològica del segment velar, no es tindran en compte els contextos fonològics.

9. En les enquestes lingüístiques és convenient incloure-hi distractors, especialment quan es creu que el coneixement de l’objecte d’estudi pot afectar les respostes dels informants (Miller i Cann, 1998).

10. Per exemple, si es volia obtenir la forma 1 PI d’anar, començava la frase dient: «Jo…» i, a continuació, assenyalava una imatge d’una persona anant cap a casa per tal que el nen em respongués: «jo vaig o vaic a casa».

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 168

08/11/16 12:25

L’EXTENSIÓ VELAR DELS VERBS ANAR, FER, VEURE I HAVER EN EL PARLAR DELS JOVES

TSC, 26 (2016)

169

3.2. La incidència de la variable social edat Pel que fa a 1 PI, a partir dels resultats il·lustrats en les figures següents, s’observa que, en general, els nens petits (4-6 anys) tendeixen a fer servir les formes velaritzades de tots els verbs; i, a partir dels 7 anys, l’ús de les formes estàndard és predominant.11 Gràfic 1 La variació segons la variable edat a 1 PI del verb anar (raó f: 19,37 / valor p: 0,0000)

Gràfic 2 La variació segons la variable edat a 1 PI del verb fer (raó f: 14,97 / valor p: 0,0000)

11. En els resultats obtinguts no hi ha diferències generacionals en les formes verbals del PI del verb haver perquè no es va incloure en el qüestionari dels informants de 4 a 6 anys. Per aquesta raó no es mostra el gràfic d’aquest verb.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 169

08/11/16 12:25

170

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

Gràfic 3 La variació segons la variable edat a 1 PI del verb veure (raó f: 12,12 / valor p: 0,0000)

A diferència del patró observat en els resultats del PI, en el cas del PS no hi ha un patró en què s’il·lustri, clarament, la incidència de la variable edat en la variació morfofonològica del segment velar. Segurament, es pot parlar de variació lliure en el subjuntiu.

Gràfic 4 La variació segons la variable edat en el PS del verb anar (raó f: 11,56 / valor p: 0,0000)

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 170

08/11/16 12:25

L’EXTENSIÓ VELAR DELS VERBS ANAR, FER, VEURE I HAVER EN EL PARLAR DELS JOVES

TSC, 26 (2016)

171

Gràfic 5 La variació segons la variable edat en el PS del verb fer (raó f: 9,41 / valor p: 0,0000)

Gràfic 6 La variació segons la variable edat en el PS del verb veure (raó f: 2,58 / valor p: 0,0048)

Gràfic 7 La variació segons la variable edat en el PS del verb haver (raó f: 4,24 / valor p: 0,0000)

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 171

08/11/16 12:25

172

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

Les figures anteriors ens permeten observar, d’una banda, que la majoria d’informants, independentment del grup generacional a què pertanyin, tendeixen a fer més ús de les variants velaritzades en el PS que en el PI, especialment en els verbs veure i haver; i, de l’altra, que el canvi lingüístic es produeix entre l’etapa de la preescriptura i la de l’escriptura: entre els 6 i els 7 anys.

3.3. La incidència de la variable social gènere A diferència del que ocorre amb la variable edat, el gènere només incideix en el PI; per tant, d’acord amb les figures que hi ha a continuació, existeix una correlació entre les formes velaritzades del tipus vaic, faic i veic i el gènere, atesa la diferència significativa que s’observa entre homes i dones.

Gràfic 8 La variació segons la variable gènere a 1 PI del verb anar (raó f: 7,23 / valor p: 0,0077) Gènere Homes Dones

Anar

vaig

vaic

vaig-vaic 0

20

40 Freqüència

60

80

Gràfic 9 La variació segons la variable gènere a 1 PI del verb fer (raó f: 7,23 / valor p: 0,0077)

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 172

08/11/16 12:25

L’EXTENSIÓ VELAR DELS VERBS ANAR, FER, VEURE I HAVER EN EL PARLAR DELS JOVES

TSC, 26 (2016)

173

Gràfic 10 La variació segons la variable gènere a 1 PI del verb veure (raó f: 18,68 / valor p: 0,0000) Gènere Homes Dones

Veure

veig veic vec

veic-vec 0

20

40 60 Freqüència

80

100

Mentre que els homes sembla que tendeixen a fer ús de les formes verbals estàndard sense velarització, les dones fan servir les formes verbals velaritzades o alternen més freqüentment ambdues variants verbals.

3.4. La incidència conjunta de les variables socials edat i gènere Per tal d’observar amb més detall la variació del segment velar en els verbs analitzats, s’ha analitzat conjuntament la incidència de les variables edat i gènere en els verbs anar, fer i veure.12 Gràfic 11 Anar (dones) (raó f: 10,10 / valor p: 0,0000)

Gràfic 12 Anar (homes) (raó f: 28,15 / valor p: 0,0000)

12. No s’ha tingut en compte el verb haver perquè no presenta resultats significatius.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 173

08/11/16 12:25

174

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

Gràfic 13 Fer (dones) (raó f: 45,38 / valor p: 0,0000)

Gràfic 14 Fer (homes) (raó f: 6,58 / valor p: 0,0000)

Gràfic 15 Veure (dones) (raó f: 9,65 / valor p: 0,0000)

Veure (homes) (raó f: 97,53 / valor p: 0,0000)

Gràfic 16

Les dades permeten observar, en primer lloc, que homes i dones tenen un comportament semblant en els grups de la preescriptura i de la postadolescència: si de 4 a 6 anys és l’edat en què tant els nens com les nenes fan més ús de les formes velaritzades de tots els verbs, de 17 a 22 anys és la franja en què les formes estàndard predominen, clarament, en detriment de les velaritzades. En segon lloc, tot i que de 7 a 16 anys l’ús de les variants estàndard creix en detriment de les velaritzades en tots els verbs, la freqüència d’ús de les formes velaritzades és més alt en les dones que en els homes. I, en darrer lloc, que el canvi de les formes velaritzades per les estàndard és més brusc en els homes que en les dones: de 7 a 11 anys, l’ús que fan les nenes de les variants velaritzades descendeix a favor de les formes estàndard, però tant unes variants com les altres continuen presentant la mateixa freqüència d’ús. No és fins a l’adolescència, de 12 a 16 anys, que les formes estàndard són predominants. En canvi, pel que fa als nens, als 7 anys l’ús de les formes estàndard augmenta notablement en detriment de les velaritzades.

4. Discussió El canvi lingüístic es produeix entre l’etapa de la preescriptura i la de l’escriptura: entre els 6 i els 7 anys. Els nens de 4 a 6 anys usen només les formes velaritzades perquè la seva llengua no està encara sotmesa a influències d’instrucció sinó que és el reflex

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 174

08/11/16 12:25

L’EXTENSIÓ VELAR DELS VERBS ANAR, FER, VEURE I HAVER EN EL PARLAR DELS JOVES

TSC, 26 (2016)

175

de la situació sociocultural de la família (Carrera-Sabaté, 2002: 91). I és que, d’acord amb Tagliamonte (2012: 60), els nens «are capable of learning new linguistic forms, their frequency, and their underlying linguistic patterns». A partir dels 7 anys, les relacions comunicatives dels parlants giren i es desenvolupen a l’entorn de l’estàndard atès que entren en contacte amb els models escolars i, per tant, amb l’aprenentatge de les habilitats lectoescriptores (Carrera-Sabaté, 2002: 166). L’escolarització és un factor que influeix en l’estandardització: substitució de qualsevol forma que no es reculli en la llengua estàndard per una d’estàndard o normativa. Aquesta seria una de les possibles raons que explicaria per què a partir dels 7 anys els informants usen amb més freqüència les formes estàndard.

En l’adolescència (12-16 anys), s’alternen les formes estàndard i les formes velaritzades, segurament perquè els adolescents solen diferenciar-se dels altres grups d’edat tant lingüísticament com en comportaments (música, moda, tecnologia).13 Malgrat que en l’etapa de la infància s’adquireixen els trets dialectals, no és fins a l’adolescència quan la variació social es demostra (Roberts, 2002: 333; Kirham i Moore, 2013: 280).

Per aquesta raó, doncs, les alternances del tipus vaic~vaig són més freqüents en el grup de l’adolescència que en el grup posterior, el de la postadolescència.

En els informants de 17 a 22 anys hi ha un clar predomini de les formes estàndard enfront de les formes velaritzades, tal com s’espera en un acte comunicatiu formal, ja que els parlants d’aquesta edat ja són conscients de la seva manera de parlar (vegeu Moreno Fernández, 1998: 43).

Amb relació al gènere, s’ha constatat que incideix en la variació morfofonològica del segment extensió a 1 PI. I és que les dones tendeixen a fer més ús de les variants velaritzades que els homes. En la bibliografia de la sociolingüística variacionista s’assenyala que, en un context formal, les dones tendeixen a usar les formes de prestigi, les quals solen associar-se a les formes de l’estàndard (vegeu, entre d’altres, Silva-Corvalán, 2001; Labov, 2001; Cheshire, 2002). En altres treballs, però, també s’han observat casos en què les dones tendeixen a utilitzar més la forma no estàndard o tradicional d’una variable que els homes (vegeu, entre d’altres, Pradilla, 1993; Alturo, 1995; Carrera-Sabaté, 2002; Coates, 2004; Ballart Macabich, 2013). En l’adolescència, les noies de Manresa presenten un manteniment més elevat de les formes velaritzades que els nois. Un cas semblant al d’aquest estudi el trobem a Barcelona, on les noies adolescents realitzen més casos de [a] per a la variable /E/ que els nois (Ballart Macabich, 2013: 139). Aquestes divergències entre homes i dones es podrien relacionar amb el concepte de prestigi que presenta una determinada variant. Si Pla (1995: 148) ja va formular la hipòtesi que els joves de Barcelona preferien la realització de [a] perquè la consideraven més urbana que la vocal neutra, possiblement les noies adolescents de Manresa mantenen més les formes velaritzades pel fet de pertànyer a un grup geolingüístic: consideren que les variants velaritzades són formes característiques de Man13. A Manresa sembla que els adolescents es diferencien no només en relació amb la llengua oral sinó tambée amb la llengua escrita: en contextos informals, com ara el Facebook o WhatsApp, escriuen les formes velaritzades vaic o vaik.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 175

08/11/16 12:25

176

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

resa i del Bages i que, per tant, distingeixen els parlants d’aquesta comarca de la resta, especialment de l’àrea de Barcelona (vegeu la nota 3). D’acord amb la tipologia de variables lingüístiques de Labov (1972), en aquest cas sembla que aquestes formes són marcadors i que el prestigi està associat a les formes velaritzades i no pas a les formes estàndard. I és que, d’acord amb Milroy (1992: 129), el prestigi està més relacionat amb els valors socials que els parlants atribueixen a unes determinades formes que no pas amb les normes d’una llengua.

Així, doncs, sembla que les dones són, en la variació lingüística, el que Labov (2010: 200) anomena «the driving force»: en els canvis lingüístics, les dones tendeixen a anar al davant dels homes (Cameron i Coates, 1988: 15; Turell, 1988: 117). En aquest cas, les dones són les capdavanteres del manteniment de les formes velaritzades del tipus vaic, faic i veic enfront de les formes estàndard vaig, faig i veig.

Finalment, un altre aspecte que convé destacar és que en el PI i en el PS no incideixen els mateixos factors externs. Mentre que la variació morfofonològica del segment velar en el PI es veu condicionada per l’edat i el gènere, en el PS tenim variació lliure: el gènere no hi incideix i, quant a l’edat, no hi ha un patró que descrigui, clarament, la incidència d’aquesta variable en la variació del segment velar. Des de la perspectiva de la morfologia, aquesta variació lliure es podria explicar pel fet que el subjuntiu, respecte a l’indicatiu, és el mode marcat, ja que és un mode verbal que expressa incertesa, possibilitat, dubte, desig, voluntat, etc., (Pérez Saldanya et al., 2004: 167). El marcatge que presenta el subjuntiu enfront de l’indicatiu també podria donar compte de les formes verbals velaritzades del PS: 1 PI és la forma guia que indueix al canvi en el PS. A Manresa, les formes velaritzades del verb veure que trobem són, pel que fa al PI, veic o vec i, pel que fa al PS, veigui o vegui. Tenint en compte la semblança formal entre els verbs beure i veure, sembla raonable pensar que les formes velaritzades del verb veure són producte d’una analogia local entre ambdós verbs (Pérez Saldanya i Vallès, 2005: 211). Fixem-nos que les variants vec i vegui són homòfones a les del verb beure (bec i begui, respectivament). Tanmateix, en el PS predominen les formes verbals velaritzades amb l’arrel /'bεj/.14 El fet que explicaria la iod en l’arrel d’aquestes formes verbals és la relació implicativa entre 1 PI i el PS (Pérez Saldanya et al., 2004): la forma verbal velaritzada de 1 PI (ex. veic), que és la menys marcada, escampa la iod de l’arrel sobre les formes més marcades, que són les del PS (ex. veigui).

5. Conclusions Aquest treball partia de la hipòtesi principal que l’aparició del segment velar /g/ en la primera persona del PI i en algunes formes del PS dels verbs anar, fer, veure i haver és un fenomen lingüístic molt viu entre la població jove de Manresa i condicionat per les variables socials de l’edat, el gènere i la classe social. L’anàlisi sociomorfològica dels 14. D’acord amb Pérez Saldanya (1998: § 4.5), aquesta iod és producte del procés de despalatalització del segment consonàntic final de la forma veig.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 176

08/11/16 12:25

L’EXTENSIÓ VELAR DELS VERBS ANAR, FER, VEURE I HAVER EN EL PARLAR DELS JOVES

TSC, 26 (2016)

177

resultats, a banda de corroborar que la distribució del segment velar està estretament connectada amb les variables socials de l’edat i el gènere, excepte en el PS, és una mostra de l’estructura polièdrica de la llengua, ja que, en aquest cas, la classe social no ha resultat ser un factor de pes en la variació del segment velar mentre que el mode verbal explica per què l’edat i el gènere no incideixen de la mateixa manera en el PI i en el PS. L’edat és la variable social que més condiciona la distribució dels al·lomorfs en un context formal: sembla que el canvi lingüístic comença a partir dels 7 anys perquè els nens de 4 a 6 anys són els qui utilitzen més les variants velaritzades, ja que la seva llengua encara no està sotmesa a les normes de l’estàndard (Carrera-Sabaté, 2002). En l’adolescència, l’alternança de les formes velaritzades i les estàndard permet als adolescents diferenciar-se de la resta de grups generacionals, especialment dels parlants del grup de la postadolescència, grup en què la freqüència d’aparició de les formes velaritzades és baixa.

Quant al gènere, en l’anàlisi s’ha constatat que hi ha una tendència que assenyala que les dones utilitzen més les formes velaritzades que els homes. En l’anàlisi de la incidència conjunta de les variables socials de l’edat i el gènere, s’ha observat que les divergències entre homes i dones comencen als 7 anys, ja que la substitució de les variants velaritzades per les estàndard és més destacable en els nens que en les nenes, les quals presenten el mateix nombre de realitzacions tant per a les formes velaritzades com per a les formes estàndard. I en l’adolescència, tot i l’increment de l’ús de les formes estàndard, les noies continuen mantenint les formes velaritzades perquè, tal com s’ha assenyalat anteriorment, és possible que tinguin la percepció dels avantatges socials que poden obtenir mitjançant l’ús de variants lingüístiques considerades prestigioses dins la comunitat de parla (Silva-Corvalán, 2001). Convé tenir present que, en aquest estudi, el gènere no es veu condicionat per cap altra variable, ja que la classe sociocultural no incideix en la variació del fenomen, i tant els informants d’un gènere com de l’altre tenen estudis i viuen al nucli urbà de Manresa.

Des d’una perspectiva morfològica, s’ha observat, d’una banda, que el mode verbal també incideix en la variació morfofonològica del segment velar, ja que en el PI i en el PS no incideixen els mateixos factors externs: mentre que en el PI la variació morfofonològica del segment velar es veu condicionada per l’edat i el gènere, en el PS tenim variació lliure perquè el subjuntiu és el mode verbal marcat, associat a la possibilitat, al dubte, a la irrealitat, etc., (Pérez Saldanya et al., 2004). De l’altra, i en relació amb l’observació anterior, sembla raonable deduir que les formes velaritzades del PS provenen de 1 PI, que és la forma guia que indueix al canvi (Pérez Saldanya et al., 2004; Querol i Cortiella, 2009). Per exemple, el verb veure presenta dues variants velaritzades tant en el PI com en el PS: una sense iod (ex. vec i vegui), i que seria homòfona a la del verb beure (bec i begui), i una altra amb iod (ex. veic i veigui). Si l’aparició del segment velar en aquestes formes es podria explicar per una analogia local entre els verbs beure i veure, la iod que trobem en l’arrel de les formes velaritzades del PS és per la relació implicativa (Pérez Saldanya et al., 2004; Querol i Cortiella, 2009) que s’estableix entre 1 PI, la forma guia (veic, en aquest cas), i el PS. Finalment, les dades semblen demostrar el paper que l’escolarització té en l’estan-

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 177

08/11/16 12:25

178

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

dardització dels parlants, atès que, en un context formal, la tendència és que l’ús de les formes velaritzades baixi a partir dels 7 anys, quan els nens entren en contacte amb la lectura i l’escriptura. En futurs estudis seria bo d’observar, d’una banda, què fan les generacions d’adults: les dones, que entre 17 i 22 disminueixen les realitzacions de les formes velaritzades, tornaran a ser les capdavanteres del manteniment de les formes velaritzades? I els homes continuaran la tendència observada en els nens i els nois o bé faran més ús de les formes velaritzades? De l’altra, també seria interessant d’incloure-hi variables, com ara les xarxes socials, per tal de poder descriure i explicar més detalladament les diferències entre homes i dones i entre generacions. Finalment, des d’un punt de vista geolingüístic, aquest estudi també es podria realitzar en altres municipis del Bages (Santpedor, Sant Fruitós de Bages, Navàs, Cardona, etc.) per tal de comprovar si el fenomen de la velarització d’algunes formes verbals del PI i el PS dels verbs anar, fer, veure i haver és recurrent en tota la comarca o només en alguns municipis en concret.

6. Agraïments Aquest treball forma part de la recerca duta a terme en el marc del projecte d’investigació FFI2013-46987-C3-1-P finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat (www.ub.edu/GEVAD). Es basa en els resultats obtinguts en el treball de fi de màster de 2014 «Estudi sociomorfològic a Manresa. El segment velar en algunes formes del PI i el PS dels verbs anar, fer, veure i haver» (disponible en línia a http://www.recercat.cat/ handle/2072/249732), del programa Estudis avançats en llengua i literatura catalanes.

Agraeixo la col·laboració dels informants, així com l’ajut dels centres escolars IES Pius Font i Quer, col·legi l’Ave Maria i IES Lacetània per buscar-me els informants. També vull agrair a Josefina Carrera-Sabaté i a Maria-Rosa Lloret la confiança dipositada en aquest treball i els comentaris i suggeriments que m’han fet per tal de millorar-lo.

Bibliografia de referència Alturo, Núria (1995). «La variació d’haver auxiliar al català nord-occidental». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 221-255.

Ballart Macabich, Jordi (2013). «Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 23, p. 133-151. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/83143/82850> [Consulta: 6 maig 2015].

Beckner, Clay [et al.] (2009). «Language is a complex adaptive system». Language Learning, vol. 59, núm. 1, p. 1-26.

Bonet, Eulàlia; Lloret, Maria-Rosa (1998). Fonologia catalana. Barcelona: Ariel.

Cameron, Deborah; Coates, Jennifer (1988). «Some problems in the sociolinguistic explanation of sex differences». A: Coates, Jennifer; Cameron Deborah (ed.). Women in their

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 178

08/11/16 12:25

L’EXTENSIÓ VELAR DELS VERBS ANAR, FER, VEURE I HAVER EN EL PARLAR DELS JOVES

TSC, 26 (2016)

179

speech communities: New perspectives on language and sex. Londres; Nova York: Longman, p. 13-26.

Carrera-Sabaté, Josefina (2002). Escola catalana i variació fonètica: Una evolució del vocalisme àton a Alguaire i a Lleida. Lleida: Pagès.

Cheshire, Jenny (2002). «Sex and gender in variationist research». A: Chambers, J. K.; Trudgill, Peter; Schilling-Estes, Natalie (ed.). The handbook of language variation and change.

Oxford: Blackwell, p. 423-443.

Coates, Jennifer (2004). Women, men and language: A sociolinguistic account of gender differ­ ences in language. Harlow, Regne Unit: Longman.

Kirham, Sam; Moore, Emma (2013). «Adolescence». A: Chambers, J. K.; Schilling, Natalie (ed.). The handbook of language variation and change. 2a ed. Oxford: Wiley-Blackwell, p. 277-296.

Labov, William (1966). The social stratification of English in New York City. Washington: Center for Applied Linguistics.

— (1972). Sociolinguistic patterns. Filadèlfia: University of Pennsylvania.

— (2001). Principles of linguistic change. Vol. II: Social factors. Oxford: Blackwell.

— (2010). Principles of linguistic change. Vol. III: Cognitive and cultural factors. Oxford: Wiley-Blackwell.

Lloret, Maria-Rosa (2011). «La alomorfía en la teoría de la optimidad». A: Pazó, José; Gil, Irene; Cano, Mª Ángeles (ed.). Teoría morfológica y morfología del español. Madrid: Edi­ ciones de la Universidad Autónoma de Madrid, p. 133-161.

Maiden, Martin (2001). «Di nuovo sulle alternanze “velari” nel verbo italiano e spagnolo».

Cuadernos de Filología Italiana, núm. 8, p. 39-61.

— (2003). «Verb augments and meaningless in early romance morphology». Studi di Grammatica Italiana [Accademia della Crusca], vol. xxii, p. 1-61.

Mascaró, Joan (1983). La fonologia catalana i el cicle fonològic. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

Miller, J.; Cann, R. (1998). «Data collection in linguistics». A: Mey, Jacob L. (ed.). Concise encyclopedia of pragmatics. Amsterdam: Elsevier, p. 194-196.

Milroy, James (1992). Linguistic variation and change. Oxford: Blackwell.

Moreno Fernández, Francisco (1998). Principios de sociolingüística y sociología del lenguaje.

Barcelona: Ariel.

Nevins, Andrew (2011). «Phonologically conditioned allomporh selection». A: Oostendorp, Marc van; Ewen, Colin J.; Hume, Elizabeth; Rice, Keren (ed.). The Blackwell companion to phonology. Vol. IV: Phonological interfaces. Oxford: Wiley-Blackwell, p. 2357-2382.

Perea, Maria Pilar (1997). «Irregularitat i flexió verbal». Zeitschrift für Katalanistik, vol. 10, p. 65-79.

— (2002). «Flexió verbal regular». A: Solà, Joan; Lloret, Maria-Rosa; Mascaró, Joan; Pérez Saldanya, Manuel (dir.). Gramàtica del català contemporani. Vol. 1. Barcelona: Empúries, p. 583-646.

Pérez Saldanya, Manuel (1995). «Analogia i canvi morfològic: a propòsit de les formes verbals velaritzades». Caplletra, núm. 19, p. 279-305.

— (1998). Del llatí al català. Morfosintaxi verbal històrica. València: Universitat de València.

Pérez Saldanya, Manuel; Sifre Gómez, Manuel; Todolí Cervera, Júlia (2004). Morfologia catalana. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 179

08/11/16 12:25

180

TSC, 26 (2016)

Laia Royo-Casals

Pérez Saldanya, Manuel; Vallès, Teresa (2005). «Catalan morphology and low-level patterns in a network model». Catalan Journal of Linguistics [Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 4, p. 199-223.

Pla, Joan (1995). «L’obertura de la [E] a Barcelona: el xava i altres varietats». A: Turell, M. Teresa (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 139-162.

Pradilla, M. Àngel (1993). Variació i canvi lingüístic en curs al català de transició nord-occidental/valencià. Tesi doctoral. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili.

— (2003). «Les representacions del variacionisme en l’àmbit de la llengua catalana. Transferències i transaccions». Noves SL: Revista de Sociolingüística [en línia]. <http://www. gencat.cat/llengua/noves/noves/hm03tardor/docs/pradilla.pdf> [Consulta: 12 gener 2015].

Querol i Cortiella, Laia (2009). Aspectes morfofonològics en la morfologia verbal del català nord-occidental. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Roberts, Julie (2002). «Child language variation». A: Chambers, J. K.; Trudgill, Peter; Schil­ ling-Estes, Natalie (ed.). The handbook of language variation and change. Oxford: Blackwell, p. 333-348.

Roca i Pons, Josep (1970). «Morfologia verbal catalana». Estudis Romànics, vol. 12 (19631968): Estudis de lingüística i de filologia catalanes dedicats a la memòria de Pompeu Fabra: 1, p. 227-254.

Sifre, Manuel (1998). Flexió verbal catalana. Estudi lingüístic de la morfologia flexiva de les formes verbals. Tesi doctoral. València: Universitat de València.

Silva-Corvalán, Carmen (1989). Sociolingüística: Teoría y análisis. Madrid: Alhambra.

— (2001). Sociolingüística y pragmática. Washington: Georgetown University Press.

Tagliamonte, Sali (2012). Variationist sociolinguistics: Change, observation, interpretation.

Oxford: Wiley-Blackwell.

Turell, M. Teresa (1988). «El comportament lingüístic: els grups socials». A: Bastardas, Albert; Soler, Josep (ed.). Sociolingüística i llengua catalana. Barcelona: Empúries, p. 104132.

Viaplana, Joaquim (1986). «Morfologia flexiva i flexió verbal catalana». Llengua & Literatura, núm. 1, p. 385-403.

— (1996). «Sobre la irregularitat verbal». Caplletra, núm. 19, p. 333-348.

— (2005). «Velar verbs and verbal classes in Catalan». Catalan Journal of Linguistics [Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 4, p. 225-247.

Wheeler, Max (2002). «Flexió verbal irregular i verbs defectius». A: Solà, Joan; Lloret, MariaRosa; Mascaró, Joan; Pérez Saldanya, Manuel (dir.). Gramàtica del català contemporani.

Vol. 1. Barcelona: Empúries, p. 647-729.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 180

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 181-197 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.115 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada Predicting the use of Catalan through supervised classification Francisco Grimaldo,* Emilia López-Iñesta,* Manel Perucho* i Ernest Querol**1 *Universitat de València **Universitat Oberta de Catalunya Data de recepció: 25 de març de 2015 Data d’acceptació: 16 de juny de 2015

Resum Un dels principals reptes que ha tingut i té la sociologia del llenguatge és esbrinar quines són les variables que influeixen en els usos lingüístics. En la recerca que presentem ens valem dels mètodes d’una àrea de la intel·ligència artificial, l’aprenentatge automàtic (machine learning), que estudia la implementació de mètodes computacionals que permeten induir models de coneixement a partir d’informació que prové de dades d’exemple disponibles, per a escatir si algun d’aquests millora la predicció del grau d’utilització de la llengua catalana aconseguida fins ara. Hi hem fet servir tres mètodes de classificació supervisada: Naive Bayes, arbres de decisió i màquines de vectors de suport.

Per a complir aquesta comesa calia un corpus empíric que ens permetera tant la comprovació del nivell de predicció d’un model teòric com la seua validesa en diferents contextos sociolingüístics. Les recerques que coneixem que tenen uns percentatges més alts de predicció són les dutes a terme per Querol, que han estat avaluades en tots els territoris on es parla català. La investigació que hem fet amb aquestes dades permet concloure que la classificació supervisada pot servir per a construir models de predicció del grau d’ús del català amb un percentatge d’encert que supera els aconseguits en les investigacions precedents. Amb la qual cosa podem establir quines són les variables més informatives. A més, també ens ajuda a resoldre el problema metodològic de la divisió en grups lingüístics i palesa que l’ús és un sistema continu.

Paraules clau: ús lingüístic, predicció, intel·ligència artificial, aprenentatge automàtic, classificació supervisada.

Correspondència: Francisco Grimaldo. Universitat de València. Departament d’Informàtica. Avinguda de la Universitat, s/n. 46100 Burjassot. A/e: francisco.grimaldo@uv.es. A/I: http://www.uv.es/grimo.

Tel.: 963 544 487. Fax: 963 544 768.

Correspondència: Emilia López-Iñesta. Universitat de València. Departament d’Informàtica. Avinguda de la Universitat, s/n. 46100 Burjassot. A/e: eloi@alumni.uv.es.

Correspondència: Manel Perucho. Universitat de València. Departament d’Astronomia i Astrofísica.

Avinguda de Vicent Andrés Estellés, s/n. 46100 Burjassot. / Universitat de València. Observatori Astronòmic. Carrer del catedràtic José Beltrán, 2. 46980 Paterna. A/e: manel.perucho@uv.es.

Correspondència: Ernest Querol. Universitat Oberta de Catalunya. Departament d’Arts i Humanitats. Avinguda del Tibidabo, 39-43. 08035 Barcelona. A/e: equerolp@uoc.edu.

1. Tots els autors formen part del grup de recerca Alcàntera: el Pont amb la Sociolingüística.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 181

08/11/16 12:25

182

TSC, 26 (2016)

Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol

Abstract One of the main challenges that the sociology of language has faced is the determination of the variables that govern the use of a language. Inspired by the field of artificial intelligence, in this study we make use of machine learning as a suitable approach to implement computational methods that permit the induction of linguistic use models derived from the available data. We aim to improve the level of prediction for the degree of use of the Catalan language achieved up to now. To this end, we have used three supervised classification techniques: Naive Bayes, decision trees, and support vector machines.

We needed an empirical corpus that would allow us to test the prediction level of a theoretical model as well as its validity within different sociolinguistic situations. To the best of our knowledge, the work by Querol is the one providing the highest prediction success in all the Catalan-speaking territories. Thus, the research presented in this paper uses that data to conclude that supervised classification can be used to successfully determine prediction models for the degree of use of Catalan that outperform previous attempts and that allow us to identify the most relevant variables of the problem. Moreover, it also helps us to solve the methodological problem of the division of linguistic groups and shows that the use of a language is a continuous system rather than a discrete one.

Keywords: linguistic use, prediction, artificial intelligence, machine learning, supervised classification.

1. Introducció

L

a sociologia del llenguatge s’ocupa fonamentalment de l’anàlisi dels usos lingüístics i d’establir quins factors es relacionen amb aquests. En la investigació que ara presentem pretenem esbrinar si alguna tècnica de classificació supervisada pot millorar la predicció del grau d’utilització de la llengua catalana aconseguida fins aquest moment.

Per a incrementar els percentatges de predicció de l’ús lingüístic ens cal analitzar les dades de les recerques que hagen obtingut els resultats més alts (Querol, 1999). Són justament les que s’allunyen de l’esquema unicausal d’explicació que es pretenia obtenir amb diferents teories clàssiques (les actituds lingüístiques, la motivació, la identitat, la vitalitat etnolingüística, etc.). Considerem que el fet de proposar la interacció de tres variables per a explicar l’ús és una de les raons per les quals el seu model teòric aconsegueix el nivell de predicció més alt. A més, el fet que haja passat enquestes en tots els territoris on es parla català ens permetrà analitzar els resultats en territoris amb contextos diferents.

2. Corpus empíric i teòric El present article enllaça, doncs, amb tota la recerca feta des del paradigma sociològic de la definició social per a l’anàlisi dels processos de substitució i de reversió

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 182

08/11/16 12:25

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada

TSC, 26 (2016)

183

lingüística. Aquesta aproximació, proposada per Ernest Querol (1999, 2000, 2002a i 2002b) i inscrita dins del marc de la teoria de les representacions socials, va significar un nou enfocament teòric basat en una analogia amb la teoria matemàtica de les catàstrofes. La investigació empírica que ha fet aquest autor ha estat el fruit de tot aquest plantejament teòric que intentava millorar els resultats obtinguts mitjançant les teories clàssiques i s’adreçava a respondre una llarga sèrie de preguntes, la principal de les quals era: quines variables influeixen en els usos de les llengües?

El contrast entre el nombre de recerques dutes a terme seguint la teoria de les actituds lingüístiques i els fruits obtinguts (que rarament havien depassat correlacions del 30 % entre aquestes i l’ús de les llengües) és el que li va fer plantejar la necessitat d’un canvi de marc teòric i metodològic que, al capdavall, és el que proposen les seues recerques. L’autor partia del convenciment que l’esquema unicausal (açò és, només una variable és la que explica l’ús de les llengües) era massa estret per a donar compte de la complexitat de les tries lingüístiques i, en definitiva, per a donar-ne una explicació. Li calia, per tant, analitzar sobre quins fonaments s’havien construït les teories explicatives i aquesta recerca faria necessari el plantejament i la resolució de diferents qüestions. Per a subratllar-ne les fonamentals, en primer lloc li va caler fer servir, per primera vegada en la sociolingüística catalana, el concepte de representació social, que prové de la psicologia social (Jodelet, 1989). En segon lloc, el desllorigador per a decidir el nombre de variables que havien d’intervenir en el model i quines havien de ser li’l va aportar el recurs a la teoria de les catàstrofes. L’analogia amb aquesta teoria (que va arribar fins a la relació biunívoca) li va servir per a dur a terme una reflexió discursiva d’acord no tan sols amb les normes empíriques sinó també amb un mínim sistema formal.

Passem, sense més preàmbuls, a explicar aquest model. Com ja hem avançat i és comú a moltes recerques en aquesta disciplina, l’ús de les llengües era clarament la variable dependent; per tant, les recerques en els diferents territoris on es parla català es van estructurar a partir de la hipòtesi general següent: els tipus de comportaments lingüístics2 són el resultat de la interacció d’un conjunt de representacions socials que es fa el subjecte. Com mostra el gràfic 1, hi té particular importància la interacció entre les tres següents: la representació de cadascuna de les llengües en presència, la representació de la xarxa interpersonal de comunicació3 i la representació del grup social de referència.4 2. Es considera que les possibilitats generals de comportaments lingüístics en la situació de relació interlingüística més simple (la de contacte entre dues llengües L1 i L2, tot i que es proposa que per a una anàlisi més acurada cal tenir sempre present la tríada) són: monolingüisme en L1, bilingüisme +L1 que L2, bilingüisme L1/L2, bilingüisme +L2 que L1 i monolingüisme L2.

3. Félix Requena (1989: 137) assenyala que s’ha de concebre el concepte de xarxa social no pas de manera metafòrica sinó des d’un punt de vista analític. Per a la recerca sociolingüística entenem la xarxa social com el conjunt de persones que comparteixen una de les seues llengües i que tenen interaccions lingüístiques entre elles.

4. Merton i Kitt (1950: 101-102) caracteritzen el grup de referència com segueix: «Apunta a sistematitzar els determinants i les conseqüències dels processos d’avaluació i d’autoavaluació en els quals

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 183

08/11/16 12:25

184

TSC, 26 (2016)

Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol

Les recerques empíriques fetes en tots els llocs on es parla català van demostrar la validesa d’aquesta hipòtesi general (i de les hipòtesis secundàries que es van desenvolupar a partir d’aquella) i van permetre corroborar el marc teòric i metodològic en què se sustenten amb uns resultats que gairebé van triplicar el percentatge d’encert respecte als models anteriors (Calaforra, 2002; Kremnitz, 2002). Vegem-ho en l’epígraf següent.

Gràfic 1 Model explicatiu dels usos lingüístics (variable dependent) i la interrelació amb les variables independents

Font: Querol (2000: 90).

2.1. Predicció del grau d’ús del català aconseguida amb anterioritat El treball empíric dut a terme per a validar les hipòtesis anteriors es va emmarcar en un projecte d’obtenció de dades de tots els territoris on es parla català: Catalunya (1993-2000-2004), el País Valencià (1998), les Illes Balears (2001), Andorra (2002), la Franja d’Aragó (2004), la Catalunya del Nord (2004) i l’Alguer (2004). La taula 1 mostra els detalls de la fitxa tècnica per a la recollida de dades. l’individu assumeix els valors o les normes d’altres individus i grups com un marc de referència».

Boudon et al. (1993: 109) el defineixen com a «grup les actituds, comportament, creences o valors del qual són adoptats com a criteri per un individu quan defineix una situació, la valora o decideix actuar.

El grup de referència pot ser un grup, un individu o fins i tot una idea i té una doble funció, comparativa i normativa».

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 184

08/11/16 12:25

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada

TSC, 26 (2016)

185

Taula 1 Fitxa tècnica d’obtenció de dades Àmbit territorial

Cada territori sencer estudiat.

Unitat d’anàlisi

S’ha realitzat un mostreig en etapes múltiples. En la primera etapa es van escollir les unitats primàries, que són els instituts d’ensenyament secundari. En la segona, es van triar dins de cada institut les unitats secundàries, que són els cursos de 4t d’ESO.5 I, finalment, en la tercera etapa, es va seleccionar l’aula de cada institut en què s’havia de passar l’enquesta, que constitueix la tercera unitat d’anàlisi.

Univers estadístic

La totalitat d’estudiants de 4t d’ESO tant de centres públics com privats.

Disseny de la mostra

Aplicació de la tècnica de mostreig per conglomerats.

Efectius de la mostra i marge d’error

El nombre de persones enquestades ha estat sempre de més de 380, seleccionades segons el mostreig en etapes múltiples per conglomerats que hem exposat. L’error mostral ha estat del 5 % per a un nivell de confiança de 2 sigma.

Qüestionari

El qüestionari inclou 378 preguntes i sempre ha estat el mateix, llevat d’Andorra i de l’Alguer, atesa la situació de quadrilingüisme (català, castellà, portuguès i francès) a Andorra i de trilingüisme a l’Alguer (català, sard i italià).6 Pel que fa a Catalunya, els tres anys s’han fet les mateixes preguntes en els mateixos instituts d’ensenyament secundari.

Treball de camp

Cada enquestador (un per llengua) parlava en una llengua i sempre es donaven les mateixes indicacions i en el mateix ordre de llengües, es començava parlant en català i l’altre enquestador continuava en castellà. Els estudiants podien triar els qüestionaris en la llengua que volien.

Aplicant el model teòric presentat es pot fer una predicció sincrònica que, a partir de les variables independents (açò és, la representació de les llengües, de la xarxa social i del grup de referència), prediga quins usos faran els estudiants que han respost les enquestes (Querol, 2004a, 2004b i 2005). El nivell d’encert inicial d’aquest model en l’enquesta de Catalunya per a l’any 1993 es va situar en un valor mitjà del 83,8 % per als quatre comportaments lingüístics considerats. Tanmateix, aquest valor descendia al 72,3 % en l’enquesta de Catalunya de l’any 2000 i encara baixava un poc més en les recerques d’Andorra (71,8 %), el País Valencià (64,4 %) i les Illes Balears (60,1 %).

5. A Catalunya es va passar a segon de BUP, que va ser el curs escollit el 1993, però, atesa la implantació del nou sistema educatiu, el 2000 i el 2004 es va decidir que també s’havia de passar a un curs equivalent de l’ensenyament postobligatori, com ho era segon de BUP. Així, es va triar el primer de batxillerat.

A la resta de territoris es va adoptar el criteri que fóra el darrer any de la secundària obligatòria.

6. Només s’han fet adaptacions a les varietats lingüístiques de cada territori. A les comunitats autònomes de l’Estat espanyol s’ha passat en català i en castellà; a Andorra, només en català, i a la Catalunya del Nord i a l’Alguer, només en francès i només en italià, respectivament.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 185

08/11/16 12:25

186

TSC, 26 (2016)

Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol

Com ja avançàvem en la introducció, en aquest article emprarem un conjunt de tècniques de classificació supervisada per a comprovar si podem augmentar aquests nivells d’encert assolits fins ara per a predir el grau d’ús del català. En concret, farem servir els classificadors bayesians, els arbres de decisió i les màquines de vectors de suport.

3. Mètodes: la classificació supervisada L’aprenentatge automàtic (també conegut pel terme anglosaxó machine learning) és una àrea de la intel·ligència artificial que estudia com implementar mètodes computacionals que permeten induir models de coneixement a partir d’informació que prové de dades d’exemple disponibles (Mitchell, 1997). En les últimes dècades, l’aprenentatge automàtic ha esdevingut una eina molt important en l’automatització de la presa de decisions i presenta múltiples aplicacions en la vida real, com ara la salut, en què permet fer diagnòstics de malalties a partir de dades mèdiques; la recuperació d’informació, on resulta útil en la cerca de documents, fotografies o vídeos similars a un exemplar donat, o, fins i tot, la seguretat i la televigilància, a través del reconeixement facial de persones.

Un dels principals camps de l’aprenentatge automàtic és la classificació supervisada, en la qual diferents algorismes tracten d’aprendre un model matemàtic entrenat a partir d’un conjunt d’exemples etiquetats (açò és, se’n coneix la categoria o classe a què pertany cadascun) per tal de realitzar amb èxit, posteriorment, la predicció de les classes dels nous exemples no categoritzats. Així, es pot entendre la classificació com un mètode de generalització, en què a partir d’un conjunt inicial de dades d’entrenament es dedueixen unes característiques pròpies dels exemples de cada classe (denominades en la bibliografia atributs) amb les quals el model aprèn a classificar, proveït tant de la capacitat de distingir exemples entre si com la d’agrupar-los en classes.

Hi ha múltiples tècniques de classificació (o classificadors); per exemple: els arbres de decisió, les xarxes neuronals, els algorismes genètics, les regles d’associació, etc.

L’aplicació d’una tècnica o d’una altra depèn de les característiques de la qüestió a resoldre, ja que cadascuna d’aquestes pot ser útil en unes circumstàncies determinades. En aquest treball experimentarem amb alguns algorismes de classificació representatius de diferents enfocaments clàssics. En particular, emprarem els classificadors bayesians, els arbres de decisió i les màquines de vectors de suport, ja que tots permeten aprendre models flexibles i explicatius capaços d’assignar una categoria de comportament lingüístic a un individu descrit pels tres índexs de representació social: la de la llengua, la del grup de referència i la de la xarxa social.

3.1. Classificadors bayesians: Naive Bayes Els classificadors bayesians són classificadors estadístics basats en el teorema de Bayes que poden obtenir les probabilitats que un conjunt de dades (una mostra) pertanga a una classe particular o a una altra. Naive Bayes (NB) és el classificador bayesià més senzill i s’utilitza quan es vol classificar un exemple x descrit per un conjunt d’atributs aj

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 186

08/11/16 12:25

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada

TSC, 26 (2016)

187

dins d’un conjunt C que té un valor finit de classes ci. D’acord amb el teorema de Bayes, aquesta classificació es pot expressar mitjançant la probabilitat a posteriori següent:

P(C = ci❘aj) =

P(aj❘ci) P(ci) P(aj)

El terme naive (‘ingenu’) fa referència al fet que el classificador pressuposa que els atributs de cada exemple són independents entre si, la qual cosa constitueix una premissa forta i poc freqüent en la realitat. No obstant això, el model sovint aconsegueix bons resultats (Mitchell, 1997), ja que la funció de classificació del mètode Naive Bayes classifica els nous exemples d’acord amb el valor més probable atenent els valors de les seues característiques.

3.2. Arbres de decisió Els arbres de decisió són un dels mètodes d’aprenentatge supervisat més utilitzats en la bibliografia clàssica. Poden interpretar-se com un conjunt de condicions elaborades a partir de les dades disponibles per a l’aprenentatge i organitzades en una estructura jeràrquica en forma d’arbre que poden utilitzar-se per a tasques de classificació o regressió. Un arbre de decisió està compost per un node arrel, nodes interns de decisió, nodes fulla i branques. Com mostra l’exemple del gràfic 2, cada node representa un atribut de les dades d’entrenament i les branques corresponen als possibles valors d’aquest atribut, mentre que els nodes fulla contenen el valor de classe assignat.

Gràfic 2 Exemple d’arbre de decisió per al concepte jugar al tennis

Font: Adaptació de Mitchell (1997).

Així, doncs, l’objectiu dels arbres de decisió és obtenir les regles o relacions que permeten determinar la classe d’un exemple mitjançant el recorregut de l’arbre segons els valors dels seus atributs. Convé fer palès que, segons els algorismes de construcció de l’arbre i de les mesures de selecció d’atributs per a cada node, es pot induir

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 187

08/11/16 12:25

188

TSC, 26 (2016)

Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol

més d’un arbre de decisió a partir del mateix conjunt de dades d’entrenament. En aquest article emprarem un arbre de classificació de tipus J48 amb un criteri de maximització d’entropia que triarà primer aquells atributs més discriminants a l’hora de determinar el comportament lingüístic dels individus.

3.3. Màquines de vectors de suport Les màquines de vectors de suport (en anglès, support vector machines o SVM), proposades originàriament per Boser, Guyon i Vapnik (1992), són una de les tècniques de classificació emprades més profusament avui. L’enfocament de les SVM es considera un bon candidat per a aquest treball a causa de la seua alta capacitat de generalització, fins i tot quan la dimensió de l’espai d’entrada és molt alta (Chapelle, Haffner i Vapnik, 1999).

En la seua vessant més bàsica, les SVM són classificadors binaris lineals que fonamentalment cerquen un separador lineal o hiperplà que discrimine entre dues classes segons una estratègia de maximització del marge. Aquesta tècnica consisteix a escollir, entre tots els hiperplans possibles, aquell que separe els punts pertanyents a dues classes diferents de manera que la distància als vectors més pròxims de cada classe siga màxima (aquests són els denominats vectors de suport, assenyalats amb un cercle en el gràfic 3a). Com que, en la pràctica, la majoria dels problemes no tenen una estructura lineal, la classificació mitjançant SVM pot ser transformada fàcilment a una classificació no lineal si es projecten els exemples del conjunt de dades a un espai de característiques de major dimensionalitat fent servir una transformació no lineal, de manera que el nou espai esdevinga linealment separable, tal com indica el gràfic 3b.

Gràfic 3 a) Hiperplà de màxima separació i vectors de suport

b) Transformació d’un espai linealment no separable mitjançant una transformació no lineal

Font: www.cs.utexas.edu/~mooney/cs391L/slides/svm.pdf.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 188

08/11/16 12:25

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada

TSC, 26 (2016)

189

Encara que les SVM, en la seua formulació original, van ser dissenyades per a resoldre problemes de classificació binària, també es poden emprar en problemes de classificació multiclasse gràcies als mètodes «un contra tots» (Vapnik, 1995) o «un contra un» (Knerr, Personnaz i Dreyfus, 1990). L’experimentació que presenta aquest article fa servir un nucli radial com a funció de transformació i el mètode «un contra un» per a classificar els comportaments lingüístics en un context multiclasse no lineal.

3.4. Disseny de l’experimentació Per a l’entrenament dels models de classificació introduïts suara, utilitzarem els resultats de les enquestes realitzades per Querol al llarg dels anys per a tots els territoris on es parla català en un context de convivència preeminent amb el castellà, açò és: Catalunya (1993-2000-2004), el País Valencià (1998), les Illes Balears (2001) i la Franja d’Aragó (2004).7 La taula 2 resumeix les característiques dels índexs de representació social que emprarem en la construcció i avaluació dels models. Com a conjunt d’entrenament se seleccionarà aleatòriament un 70 % de les dades disponibles per a cada territori i dedicarem el 30 % restant al conjunt de test.

Taula 2 Índexs de representació social obtinguts de les enquestes

Índex

Tipus

Interval

Representació del català

Numèric

[86, 774]

Xarxa social en català

Numèric

[22, 198]

8

Grup de referència

Numèric

{1, 2, 3, 4}

Grau d’ús del català

Numèric

[15, 135]

Malgrat que les dades originals representen el grau d’utilització del català com a variable numèrica, en aquest treball proposem la discretització de l’índex «grau d’ús del català» en un conjunt de categories flexible que represente els comportaments lingüístics que un individu pot adoptar. Per flexible entenem, d’una banda, que el nombre de categories (i, per tant, la grandària de cada subinterval) pot ser modificat mitjançant un paràmetre de l’experimentació (NCategories) per a ajustar el grau de 7. Resta com a treball futur l’extensió de l’experimentació a les zones singulars on el català conviu amb altres llengües, com ara la Catalunya del Nord, l’Alguer i Andorra.

8. En la bibliografia s’aconsella a vegades representar les variables categòriques com un conjunt de variables numèriques. Hem provat de desagregar el grup de referència per mitjà de dues variables que es corresponguen amb la representació binària de cada categoria i també hem provat de representar aquesta variable senzillament de forma categòrica. Tanmateix, els resultats obtinguts en ambdós casos han estat pitjors per a tots els classificadors que quan es considera el grup de referència directament com a variable numèrica.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 189

08/11/16 12:25

190

TSC, 26 (2016)

Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol

precisió desitjat. D’una altra banda, per avaluar el nivell d’encert dels models de classificació construïts, mesurarem el percentatge d’individus del conjunt de test que han estat assignats a la seua categoria o a una categoria contigua. La definició d’aquestes fronteres flexibles s’ajustarà també mitjançant un paràmetre de l’experimentació que fa referència a la màxima distància a la qual es pot trobar una categoria per a considerar-la contigua (DistContigua).

A més d’entrenar els tres classificadors proposats (NB, J48 i SVM) amb les dades disponibles per a cada territori i any (aproximació que ens permetrà construir un model local per a un moment determinat en el temps), entrenarem el model que generalment proporciona millors prediccions (NB, com es veurà en l’apartat següent) amb la resta de dades provinents de les enquestes realitzades en altres territoris i anys. L’objectiu d’aquest darrer experiment serà avaluar la hipòtesi de si l’ús d’informació global ens ajuda a construir un model més ric que genere prediccions locals més encertades.

4. Resultats Prenent com a punt de partida les prediccions de l’estat de la qüestió descrites en l’epígraf 2.1, el primer escenari en què hem avaluat els models de classificació supervisada proposats distingeix quatre comportaments lingüístics (NCategories = 4).

Aquest escenari reprodueix un context sense bilingües purs (amb un ús igual de les dues llengües), on els grups presents són: exclusius castellanoparlants, més castellanoparlants, més catalanoparlants i exclusius catalanoparlants.

El gràfic 4 mostra el percentatge d’encert quan no acceptem les assignacions a grups contigus (DistContigua = 0). Tots els valors que obtenim es corresponen amb la mitjana i la desviació estàndard per a 100 repeticions de cada experiment. Observeu que les prediccions per al País Valencià (PV98) i per a les Illes Balears (IB01) milloren en aproximadament 10 punts percentuals els nivells d’encert assolits en treballs anteriors, mentre que per a Catalunya (CAT93 i CAT00) obtenim resultats més baixos en aquesta configuració, al voltant d’un 65 % d’encert. Per a la resta de territoris i anys, com ara la Franja d’Aragó (Franja) o les dades de Catalunya per a l’any 2004 (CAT04) i per a tots els anys (CATot), no hi ha dades possibles per a fer la comparació.

En general, els classificadors NB i SVM proporcionen millors prediccions, tot i que, dins dels marges d’error, els tres mètodes són equivalents. Aquest comportament és l’esperat, ja que la classificació probabilística que realitza NB així com la no lineal que realitza la SVM són més potents a l’hora d’enfrontar-se a un problema de subdivisió d’un espai de variables amb fronteres difuses (com les que separen els comportaments lingüístics d’una societat) que la divisió lineal que es deriva de qualsevol arbre de decisió. Ara bé, com veurem cap al final d’aquest epígraf, convé no descartar els arbres de classificació J48, ja que proporcionen una explicació intel·ligible dels models de predicció d’ús del català que interpretarem en clau sociopolítica. Cal destacar també el fet que el nivell d’encert siga molt semblant per a tots els territoris, la qual cosa palesa l’aplicabilitat dels models de classificació a qualsevol territori de l’àmbit lingüístic català.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 190

08/11/16 12:25

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada

TSC, 26 (2016)

191

Gràfic 4 Percentatge d’encert per a quatre categories de comportament lingüístic Predicció del grau d’utilització de la llengua catalana

El gràfic 5 mostra el percentatge d’encert dels models de classificació quan afegim un grup de bilingües purs a l’escenari anterior, açò és, quan classifiquem d’acord amb cinc categories (NCategories = 5) i quan la precisió de l’encert continua essent màxima (DistContigua = 0). La disminució generalitzada del nivell d’encert per a tots els territoris corrobora la certesa que pretendre augmentar el grau de precisió desitjat requereix la definició de fronteres més difuses.

Per tant, plantegem la representació d’aquests cinc comportaments lingüístics mitjançant un desdoblament en deu categories (NCategories = 10) acompanyat de la definició d’una frontera flexible d’un grau de contigüitat (DistContigua = 1). Noteu en el gràfic 6 que aquesta aproximació fa augmentar el percentatge d’encert dels models de classificació en tots els territoris, especialment en el cas de Catalunya (CAT93, CAT00, CAT04 i CATot) i de la Franja. Els resultats ens permeten predir amb un grau d’exactitud superior al 70 % (que arriba a vegades a superar el 80 %) l’ús de la llengua catalana d’un individu coneixent els seus valors de la representació del català, de la xarxa social i del grup de referència.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 191

08/11/16 12:25

192

TSC, 26 (2016)

Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol

Gràfic 5 Percentatge d’encert per a cinc categories de comportament lingüístic Predicció del grau d’utilització de la llengua catalana

Gràfic 6 Percentatge d’encert per a deu categories flexibles de comportament lingüístic Predicció del grau d’utilització de la llengua catalana

Hom podria pensar que l’èxit de l’experimentació anterior, que compara quatre categories estrictes enfront de deu de flexibles, pot venir del fet que, en el primer cas, una categoria acceptable representa un 25 % de l’interval d’ús lingüístic, mentre que, en el segon cas, en representa un 30 %. Per estudiar aquest fet, hem comparat els resultats per a tres comportaments lingüístics (NCategories = 3) sense acceptar les assignacions a grups contigus (DistContigua = 0) i per a nou comportaments lingüístics (NCategories = 9) amb una frontera flexible d’un grau de contigüitat (DistContigua = 1). Així, una categoria acceptable representarà sempre un 33,3 % de l’interval d’ús lingüístic. Com mostren els gràfics 7 i 8, l’experimentació amb nou categories flexibles

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 192

08/11/16 12:25

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada

TSC, 26 (2016)

193

obté percentatges de predicció més alts en la majoria dels casos, amb un guany que arriba als 10 punts percentuals a Catalunya i a la Franja d’Aragó. Cal veure, però, aquesta comparativa més com un exercici matemàtic de validació que no com el millor model possible (encara que els valors del gràfic 8 superen els del gràfic 6), ja que, d’una banda, un model de tres comportaments lingüístics pot ser massa polaritzat en una situació de relació interlingüística entre dues llengües i, d’una altra banda, la definició de fronteres flexibles més amples (33,3 %) garantirà millors resultats però amb una precisió de classificació menor.

Gràfic 7 Percentatge d’encert per a tres categories de comportament lingüístic Predicció del grau d’utilització de la llengua catalana

Els baixos percentatges d’encert mostrats per les barres de NBTot revelen que, al contrari del que s’esperaria en una mostra homogènia, fer servir les dades de tots els territoris i anys com a mostra per a l’entrenament dels models de classificació no millora el resultat de predicció de l’ús lingüístic. Açò és, que el comportament dels individus d’uns territoris no és directament exportable a la resta. La interpretació òbvia és que, tot i que l’ús de la llengua sembla estadísticament ben determinat per les variables proposades, la manera en què s’estableix la relació depèn de l’entorn sociopolític de cada territori, ben diferent en els territoris catalanoparlants. En aquesta línia, Querol (1999 i 2000) ja va anticipar que a Catalunya el nivell alt en la representació de la llengua catalana podria permetre un increment del seu ús, mentre que als altres territoris el fet que aquesta representació siga més baixa fa que la xarxa social passe a ser un factor important.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 193

08/11/16 12:25

194

TSC, 26 (2016)

Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol

Gràfic 8 Percentatge d’encert per a nou categories flexibles de comportament lingüístic Predicció del grau d’utilització de la llengua catalana

Efectivament, si observem l’estructura interna dels models apresos, com, per exemple, els arbres de decisió J48 del gràfic 9, observem que, en els resultats9 de Catalunya, la xarxa social apareix en el tercer o quart nivell de la ramificació, és a dir, que la discriminació entre els usos és determinada pels diferents valors de representació de la llengua als nivells més bàsics de selecció. En canvi, en els resultats del País Valencià i de les Illes Balears, la xarxa social apareix ja al segon nivell, després d’una primera discriminació feta en termes de la representació de la llengua. El cas més clar d’aquesta tendència és la Franja d’Aragó, on la xarxa social es troba al primer nivell de l’arbre.

Aspectes similars s’observen en els models bayesians apresos amb NB on les diferents distribucions de les variables dependents (mitjana i desviació estàndard) i els pesos assignats a cada comportament lingüístic defineixen funcions de densitat de probabilitat que reflecteixen aquests mateixos fenòmens per als diferents territoris. I, encara que més difícil de visualitzar, el mateix podem dir dels vectors de suport de les SVM que permeten identificar els individus i comportaments fronterers. Per exemple, de l’anàlisi de les mitjanes obtingudes amb NB podem concloure que als territoris en què la representació del català és típicament alta (525 de mitjana per a Catalunya), aquesta domina l’ús que s’hi fa de la llengua, mentre que allà on la representació és baixa (427 i 439 de mitjana per al País Valencià i les Illes Balears, respectivament), la xarxa social comença a adquirir importància, fins a arribar a convertir-se en el factor més rellevant (423 de mitjana per a la Franja d’Aragó). En definitiva, allà on una llengua deixa de tenir un alt nivell de representació o, dit d’una altra manera, deixa de ser una llengua ben valorada socialment, l’única motivació que resta a la població per a seguir parlant-la és la xarxa social.10 9. Els valors numèrics de les variables dependents s’expressen en els intervals definits en la taula 2.

10. En aquest sentit, la reducció de la xarxa social associada a la llengua catalana hi provoca una evident disminució en l’ús (Miralles, 2014) i es retroalimenta amb la caiguda en la representació.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 194

08/11/16 12:25

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada

TSC, 26 (2016)

195

Gràfic 9 Exemples d’arbres de decisió per a Catalunya i la Franja

Per acabar, un detall que trobem en els models de classificació generats és que el grup de referència és sovint el criteri que discrimina menys (observeu que apareix en els nodes més interns dels arbres de decisió del gràfic 9). Pensem que els motius poden venir de dues fonts ben diferents: en primer lloc, per la manera com s’han aconseguit les diferents variables i, en segon lloc, per l’edat dels enquestats. Pel que fa a la primera, hem de tenir present que la variable del grup de referència s’aconsegueix només amb la resposta a la pregunta: «A quin grup t’agradaria pertànyer?», a diferència de la representació, que es calcula amb les respostes a 8 escales de 10 preguntes cadascuna, és a dir, a 80 preguntes. Igualment ocorre amb la xarxa social, que s’obté amb les respostes a 4 escales, una de 7 preguntes i les altres 3 de 5 preguntes; per tant, a 22 preguntes.

Respecte a la segona, atesa la curta edat dels enquestats (setze anys de mitjana), és molt possible que aquest paràmetre encara no siga rellevant sinó que prendrà un paper més important en edats més tardanes a l’hora d’explicar els canvis en l’ús al llarg dels anys de vida de l’individu que cerca la seua posició en la societat.

5. Conclusions i tasques futures En aquest article hem comprovat que la classificació supervisada pot servir per a construir models de predicció del grau d’ús del català amb un percentatge d’encert que supera els aconseguits en les investigacions precedents estudiades. A més, els models apresos no s’han de prendre com a caixes negres sinó que ajuden a comprendre el comportament lingüístic dels individus, amb la identificació de quines són les variables més informatives i com aquestes discriminen la pertinença d’un subjecte a una categoria de comportament lingüístic.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 195

08/11/16 12:25

196

TSC, 26 (2016)

Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol

El nivell d’encert dels models de classificació canvia depenent de la divisió dels grups d’ús. Per tant, grups més grans donen una visió menys detallada però permeten un alt nivell d’encert. Així, una divisió en deu subgrups amb un marge d’error en l’assignació a un subgrup contigu permet rescabalar el resultat de l’error comès pels pobladors de les fronteres entre els subgrups. Ara bé, el resultat de les enquestes demostra que encasellar els individus en pocs grups no s’ajusta gaire a una realitat complexa en la qual la variable d’ús s’expressa en un espai numèric continu. En definitiva, segurament el sistema requereix un tractament continu més que no pas una subdivisió en grups d’ús. No obstant això, en aquesta primera aproximació al problema mostrem uns resultats inèdits pel que fa a la caracterització dels usos lingüístics que haurien de poder ser exportats a altres casos de sistemes bilingües d’arreu.

Establir la relació universal entre les variables i l’ús independentment del territori i les llengües en contacte hauria de ser l’objectiu últim de treballs com aquest. De moment, els models que es presenten ací proporcionen una foto fixa de persones d’un territori amb una certa edat. Ara bé, tot i que hi ha dades corresponents a anys diferents, és difícil derivar-ne dinàmiques sense tenir enquestes de grups d’edat més avançada, per veure com, a escala individual, les diferents variables proposades com a independents actuen com a motor de canvi en l’ús de cada individu. Per exemple, hom esperaria que el grup de referència d’un individu marque la variació del seu ús amb el temps, ja que aquest individu adoptarà canvis en la seua xarxa social si pretén modificar la seua situació actual. Ara bé, la representació que un individu té respecte a una llengua, la utilitat de la qual pot ser modificada des de les institucions o mitjançant canvis casuals en la xarxa social, podria modificar el seu grup de referència, fet que engegaria el seu moviment pel mapa de l’ús. Aquesta discussió demostra la importància de l’estudi de la dinàmica del sistema, que resta com una tasca futura.

Bibliografia de referència Boser, Bernhard E.; Guyon, Isabelle M.; Vapnik, Vladimir N. (1992). «A training algorithm for optimal margin classifiers». A: Proceedings of the Fifth Annual Workshop on Computational Learning Theory. Nova York: ACM, p. 144-152.

Boudon, Raymond; Cherkaoui, Mohamed; Besnard, Philippe; Lécuyer, Bernard-Pierre (1993). Dictionnaire de la sociologie. París: Larousse. [Edició en castellà: Diccionario de sociología. Barcelona: Larousse Planeta, 1995] Calaforra, Guillem (2002). «Quan la sociolingüística abandona l’infantilisme —quatre comentaris sobre una novetat bibliogràfica». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm.

16, p. 85-92.

Chapelle, Olivier; Haffner, Patrick; Vapnik, Vladimir (1999). «Support vector machines for histogram-based image classification». IEEE Transactions on Neural Networks, vol. 10, núm. 5, p. 1055-1064.

Jodelet, Denise (1989). «Représentations sociales: un domaine en expansion». A: Jodelet, Denise (dir.). Les représentations sociales. París: Presses Universitaires de France, p. 4778.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 196

08/11/16 12:25

Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada

TSC, 26 (2016)

197

Knerr, Stefan; Personnaz, Leon; Dreyfus, Gerard (1990). «Single-layer learning revisited: a stepwise procedure for building and training a neural network». A: Fogelman Soulié, Françoise; Hérault, Jeanny (ed.). Neurocomputing: Algorithms, architectures and applications. Berlín: Springer. (NATO ASI Series. Series F, Computer and System Sciences; 68), p. 41-50.

Kremnitz, Georg (2002). «Recensió de Cap a un nou marc teòric per a l’estudi de les variables dels processos de substitució lingüística i Els valencians i el valencià: Usos i representacions socials d’Ernest Querol». Sociolinguistica, vol. 16, p. 180-182.

Merton, Robert K; Kitt, Alice S. (1950). «Contributions to the theory of reference group behavior». A: Merton, Robert K.; Lazarsfeld, Paul F. (ed.). Continuities in social research: Studies in the scope and method of «The American soldier». Glencoe, Ill.: Free Press, p. 40-105.

Miralles, Clara (2014). «Models dinàmics de competició entre llengües». Treball de fi de grau.

València: Universitat de València. Facultat de Física. També disponible en línia a: <http:// www.uv.es/perucho/TESI/TGF-CMiralles.pdf> [Consulta: 23 desembre 2015].

Mitchell, Tom (1997). Machine learning. Nova York: McGraw-Hill Higher Education.

Querol, Ernest (1999). Cap a un nou marc teòric per a l’estudi de les variables dels processos de substitució lingüística. Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona. (Tesis Doctorals Microfitxades; 3568) — (2000). Els valencians i el valencià: Usos i representacions socials. Paiporta: Denes.

— (2002a). «A new model to the evaluation of language planning. A case study: Catalonia (1993-2000)». Sociolinguistica, vol. 16, p. 129-142.

— (2002b). «A new theoretical approach to the study of reversing language shift processes: the catastrophe theory». 7th International Conference on Minority Languages (Bilbao, 1999). Vitòria: Servicio de Publicaciones del Gobierno Vasco, p. 225-242.

— (2004a). «Comparació de resultats empírics sobre representacions socials de les llengües entre les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andorra». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 18, p. 43-62.

— (2004b). «Empirical corroboration of the catastrophe theory model in Catalonia (1993 and 2000), in the Valencian Country (1998), in the Balearic Islands (2001) and in Andorra (2002)». A: Lorenzo Suárez, Anxo M.; Ramallo, Fernando; Rodríguez Yáñez, Xoán Paulo (ed.). Socialización bilingüe e adquisición lingüística bilingüe: Actas do Segundo Simposio Internacional sobre o Bilingüismo (Vigo, 23-26 octubre 2002). Vigo: Servizo de Publicacións da Universidade de Vigo, p. 1039-1053.

— (2005). «Història sociolingüística recent: Catalunya el 1993, el 2000 i el 2004». Lengas, núm. 57: Brigitte Schlieben-Lange et la sociolinguistique occitane et catalane, p. 195-218.

Requena, Félix (1989). «El concepto de red social». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 48, p. 137-152.

Vapnik, Vladimir (1995). The nature of statistical learning theory. Nova York: Springer.

Vapnik, Vladimir; Golowich, Steven E.; Smola, Alex (1997). «Support vector method for function approximation, regression estimation, and signal processing». A: Mozer, Michael C.; Jordan, Michael I.; Petsche, Thomas (ed.). Advances in neural information processing systems 9. Cambridge: The Mit Press, p. 281-287.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 197

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 198

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 199-217 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.116 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Sobre la vigència de la sociolingüística del conflicte i la noció de normalitat lingüística On the validity of conflict sociolinguistics and the notion of linguistic normality F. Xavier Vila Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona Data de recepció: 28 de març de 2015 Data d’acceptació: 26 de juny de 2015

Resum En aquest article s’aborden dues preguntes plantejades en el marc de la revisió històrica de la sociolingüística catalana: fins a quin punt continuen essent vàlids els plantejaments de l’anomenada sociolingüística del conflicte? Com hauria de definir-se la normalitat lingüística per a una llengua com el català? Després de repassar breument la presència de la noció de conflicte en la sociolingüística catalana i internacional, hom argumenta que bona part dels pressupòsits bàsics d’aquell enfocament continuen essent vàlids, molt especialment si se circumscriuen al tipus de societats per als quals van ser desenvolupats. Pel que fa a la idea de normalitat, se sosté que algunes formes de normalitat feble que s’havien postulat anys enrere probablement no garanteixen l’estabilitat lingüística en moments de canvi demogràfic i s’exposen algunes idees per a unes polítiques lingüístiques que cerquin la normalització del català.

Paraules clau: sociolingüística del conflicte, establiment de llengües, minorització lingüística, economia política de la llengua, política lingüística, normalització lingüística.

Abstract This article addresses two questions raised in the context of the historical review of Catalan sociolinguistics: to what extent is the approach known as conflict sociolinguistics still valid?

How should linguistic normality be defined for a language such as Catalan? After a brief review of the presence of the notion of conflict in Catalan and international sociolinguistics, it is argued that many of the basic assumptions of that approach are still valid, especially if limited to the type of societies for which they were developed. As for the idea of linguistic normality, it is argued that some forms of weaker normality that had been postulated years ago probably would not guarantee linguistic stability in times of demographic change, presenting some ideas for linguistic policies aimed to achieve the normalization of Catalan.

Keywords: Conflict sociolinguistics, language establishment, language minorization, political economy of language, language policy, language normalization.

Correspondència: F. Xavier Vila. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana - Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: fxvila@ub.edu. A/I: https://fxvila.wordpress.com/. Tel.: 934 035 632.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 199

08/11/16 12:25

200

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

1. Introducció1

L

a celebració durant el 2014 del quarantè aniversari de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS) —antic Grup Català de Sociolingüística— i la sèrie de conferències organitzades per la SOCS2 van constituir una oportunitat de primer ordre per a mirar enrere i fer una mica de balanç de què ha estat, què és i què hauria de ser aquest camp de recerca al nostre país. Val a dir que, per a la sociolingüística catalana, la tasca de balanç i reconsideració epistemològica no és en absolut nova, ans al contrari, compta amb una tradició sòlida que es remunta com a mínim a la coneguda obra del recentment desaparegut Francesc Vallverdú (1980), que s’ha mantingut sempre damunt de la taula (vegeu, entre d’altres, Vallverdú, ed., 2006) i que recentment (2011) ens ha proporcionat l’excel·lent número 21 de Treballs de Sociolingüística Catalana, dedicat a la La sociolingüística catalana. Balanç i reptes de futur.

Jo mateix he contribuït modestament a aquesta tradició amb un assaig de periodització a finals dels noranta (Boix i Vila, 1998, p. 33-43), continuada més recentment, una volta acabada l’onada d’immigracions dels primers 2000 (Vila, 2013b). Suposo que és per aquest fet que els organitzadors del cicle de conferències van tenir l’amabilitat de convidar-me a elaborar les meves reflexions entorn de dos temes especialment sensibles a l’hora de plantejar quina ha estat l’evolució dels nostres estudis de llengua i societat, i quina aportació podem dir que han fet a la recerca en general.

La meva contribució va tenir lloc durant la sessió «De la sociolingüística del conflicte a la sociolingüística del multilingüisme: visions passades, presents i futures del contacte de llengües», celebrada a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el 20 de novembre de 2014.3 En aquesta sessió havia de respondre, a petició dels organitzadors, a dues preguntes concretes: 1. És vigent la sociolingüística del conflicte avui? El concepte de conflicte lingüístic és útil o adequat des del punt de vista de la sociolingüística acadèmica?

2. Què seria avui la normalitat lingüística? Des d’aquest punt de vista, quins són els principals reptes que tenen les llengües, els parlants i els governs en el context multilingüe actual, i especialment en un cas de contacte de llengües com el català? (Demanem als ponents que n’identifiquin alguns de concrets.)

1. Aquest article ha estat possible gràcies al suport del projecte Plurilingüisme Social i Educació Secundària no Obligatòria (FFI2012-39285-C02-01) del Ministeri d’Economia i Competitivitat del Govern d’Espanya i del Grup d’Estudi de la Variació (2014 SGR 918) de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya.

2. Disponibles en línia a http://40anys-sociolinguistica.espais.iec.cat/.

3. La coincidència de la cloenda de l’aniversari de la SOCS/GCS amb les dates de celebració del Segon Simposi Internacional sobre Nous Parlants en una Europa Multilingüe va fer que l’organització inclogués l’acte de la SOCS com a conferència plenària del simposi.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 200

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

201

Les línies següents recullen de manera força aproximada el que va ser la meva aportació en aquell acte.4 2. Sobre la vigència de la noció de conflicte en sociolingüística 2.1. L’abast de la noció de conflicte en la sociolingüística A l’hora d’analitzar la vigència del model del conflicte lingüístic, convé abans de res analitzar la relació fins a cert punt singular entre la sociolingüística catalana i la noció de conflicte.

D’entrada, caldria matisar la percepció segons la qual el model del conflicte lingüístic va ser l’únic existent als anys setanta i vuitanta als territoris de llengua catalana.

Certament, la sociolingüística catalana inicial de Lluís Vicent Aracil, Rafael Lluís Ninyoles, Francesc Vallverdú i tants altres va posar èmfasi en la relació entre diversitat lingüística i conflicte, però cal recordar que no tots els autors catalans del moment atorguen el mateix pes a aquesta relació. En aquest sentit, dubto que es pugui considerar conflictivista l’obra sociolingüística del recentment desaparegut doctor Antoni M. Badia i Margarit o la de Miquel Siguan i bona part dels seus deixebles, que han tingut un impacte fonamental en el disseny, per exemple, de les polítiques lingüístiques educatives, des de Josep Maria Artigal fins a Ignasi Vila.

De fet, la idea de conflicte no és pas un patrimoni exclusiu del que se n’ha dit el «model del conflicte lingüístic». Certament, als anys setanta i vuitanta Aracil, Ninyoles, Vallverdú i altres noms il·lustres de la sociolingüística catalana propugnen un plantejament en què s’emfasitza el caràcter conflictiu de la diversitat lingüística en el si d’una societat, i és veritat que aquest posicionament atorga a la sociolingüística catalana una personalitat pròpia enfront de la sociolingüística nord-americana hegemònica, que era de caràcter bàsicament estructural-funcional. En aquest sentit, la percepció de la diglòssia exemplifica molt bé la diferència de plantejaments: per a la sociolingüística neoclàssica o funcionalista (Williams, 1992; Tollefson, 1991) predominant als països angloparlants aleshores i fins ben recentment, aquest és un fenomen positiu per al manteniment de la diversitat lingüística, fins al punt que, en el popularíssim model de capgirament de la substitució lingüística de Joshua A. Fishman (1991 i ed., 2001) l’ob4. L’origen d’aquest text implica una sèrie de servituds que el lector pot percebre i que mereixen una petita explicació. En primer lloc, des d’una perspectiva estilística, tot i haver-lo reconvertit en article, és probable que el lector hi detecti encara algunes traces del que fou un text preparat per a ser llegit en públic. En segon lloc, des del punt de vista dels continguts, el fet que en el seu origen hi hagués la resposta personal a dues preguntes concretes sobre dues qüestions substancialment diferents va forçar a comprimir el marc teòric al qual es podia fer referència. En aquest sentit, hauria estat absurd que un text breu i de resposta com aquest hagués provat ni tan sols d’esbossar una síntesi de tots els debats teòrics en sociologia sobre dos termes com són conflicte o normalitat. Així doncs, el text recull les meves consideracions sobre aquests dos termes sobretot a partir de com han estat elaborades en la sociolingüística catalana.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 201

08/11/16 12:25

202

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

jectiu prioritari per a les comunitats lingüístiques més febles és precisament assolir i estabilitzar la diglòssia entre la llengua minoritzada i la llengua hegemònica. En canvi, la tradició sociolingüística catalana considera la diglòssia precisament l’etapa central del procés de substitució lingüística, la converteix en el mal que cal superar per assolir la normalitat lingüística i s’escarrassa a denunciar-ne els efectes perversos (Aracil, 1965 i 1973; Ninyoles, 1969 i 1971; Vallverdú, 1970). Ara bé, el fet que la sociolingüística catalana clàssica fes del conflicte un element central en el seu model no significa pas que aquesta fos l’única sociolingüística que hagi inclòs aquesta noció al centre de la seva comprensió de les dinàmiques lingüístiques. Sobretot a Europa, el nombre d’autors l’obra dels quals no pot explicar-se sense apel·lar a la noció de conflicte és ingent, com mostra una tria molt i molt modesta d’obres de referència dels setanta, vuitanta i noranta: Basil Bernstein (1971), Pierre Bourdieu (1982), Louis-Jean Calvet (1974), Hans Goebl, Peter H. Nelde, Zdeneˇk Starý i Wolfgang Wölck (ed., 1996), Georg Kremnitz (1979) i Glyn Williams (1992). N’hi ha prou de veure que la percepció de la diglòssia ha estat, de fet, negativa a bona part de la sociolingüística europea, com mostra el debat escandinau sobre la hipòtesi de la pèrdua d’àmbits d’ús (Haberland, 2005). De fet, és fins i tot possible que una certa noció de conflicte lingüístic hagi estat majoritària en la sociolingüística continental europea dels setanta, els vuitanta i els primers noranta. Si això fos així, i admeto que caldria estudiar-ho més a fons, és possible que el model del conflicte lingüístic clàssic de la sociolingüística catalana, que va erigir-se ja als setanta com a model contraposat als plantejaments funcionals nord-americans (Vila, 2014a), seria no tant una singularitat local sinó més aviat un exemple especialment reeixit d’un plantejament àmpliament difós arreu d’Europa.5 La idea de conflicte no és absent, doncs, de la tradició sociolingüística ni catalana ni europea. Encara més, diria que, especialment durant la darrera dècada, la noció de conflicte no sols no ha desaparegut de la sociolingüística catalana i mundial en l’àmbit acadèmic, ans al contrari, fins i tot m’atreviria a dir que en l’àmbit internacional ha guanyat pes. En aquest sentit és clau que autors com Pierre Bourdieu hagin esdevingut referències canòniques per a bona part de la sociolingüística d’expressió anglòfona, però el cert és que el pes de la noció de conflicte és avui àmpliament present en la sociolingüística internacional, present fins i tot en manuals com el de Mooney i Evans (2015). De fet, no podrien entendre’s els treballs sobre el capitalisme tardà com els de Duchêne i Heller (ed., 2012), l’obra sobre l’imperialisme lingüístic de Robert Phillipson (1992 i 2013), els treballs de Tove Skutnabb-Kangas o els de James Tollefson sobre política lingüística en l’educació (Skutnabb-Kangas i Heugh, 2013; Tollefson, 1991; Tollefson i Tsui, 2004), bona part dels treballs sobre la globalització com ara els de Coupland (ed., 2010) o de Blommaert (2010), o el recent llibre de David Block (2014) 5. Si això és així, immediatament sorgeix una pregunta inquietant: es pot parlar de correlació o fins i tot de causalitat entre l’expansió de l’anglès com a llengua franca acadèmica i els processos d’expansió dels models funcionals neoclàssics per a la gestió del multilingüisme? Perquè el fet cert és que els models conflictivistes entren en recessió de manera simultània amb l’expansió de l’anglès com a primera llengua de difusió del saber, també en el camp sociolingüístic.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 202

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

203

sobre lingüística aplicada i classe social, o tants altres sense apel·lar a la noció de conflicte. Més a prop nostre, la noció de conflicte continua molt present en la sociolingüística catalana, i la bibliografia dels dos o tres darrers anys és suficient per a corroborar-ho. Hi és present, en primer lloc, perquè continua tenint un pes significatiu en la producció més estrictament acadèmica. Alguns autors han desenvolupat el model més estrictament aracilià, com ara els treballs d’Ernest Querol (1996), que l’entronca en la teoria de les catàstrofes, o els de Josep J. Conill (2007 i 2012), amb base en la sociologia de Niklas Luhmann. Però la presència de la noció de conflicte va molt més enllà dels continuadors de l’obra d’Aracil. Així, a la llista dels títols candidats al Premi Modest Reixach de l’any 2014 —Argenter (ed., 2014), Arnau (ed., 2013), Corbera (2013), Gifreu (2014), Mas (2014), Massip i Bastardas (ed., 2013), Porquet (2013) i Sabaté (2014)— n’hi ha almenys cinc que incorporen clarament la idea de conflicte en la seva explicació del comportament lingüístic. I hi és encara més present si parlem del món de la divulgació i l’activisme lingüístic català, en què la noció de conflicte lingüístic d’arrel araciliana és clarament hegemònica, com mostren, per exemple, Solé (2012), Bea (2013) o Vidal (2015).

Així doncs, si continua detectant-se una forta presència de la idea de conflicte en l’estudi de situacions multilingües tant arreu del món com en la sociolingüística local, quin sentit té qüestionar la vigència del model del conflicte lingüístic en els nostres dies? La clau per a la interrogació es troba ràpidament si comparem els treballs acadèmics contemporanis amb els que es realitzaven en el marc de la sociolingüística catalana clàssica. En fer-ho, es detecten una sèrie de canvis substancials que afecten de manera especial el focus adoptat a l’hora d’aplicar la noció de conflicte. I és que si la sociolingüística catalana clàssica plantejava el conflicte essencialment des de la perspectiva de la relació entre llengües i/o entre comunitats lingüístiques o fins i tot les classes socials, la sociolingüística contemporània de base politicoeconòmica d’arrel bourdieuniana posa el focus del conflicte en els individus, la posició que ocupen en el mercat i en les relacions de poder interpersonals. Tal com diuen els organitzadors del Segon Simposi sobre Nous Parlants en una Europa Multilingüe, aquests plantejaments de recerca mostren «més interès com a focus d’estudi pels parlants com a usuaris de les llengües que per les llengües en si com a objecte de protecció». Així, parlant específicament del món acadèmic, entenc que el canvi fonamental de les darreres dècades no ha consistit pas a abandonar la idea de conflicte, sinó a reorientar-ne el focus des d’una sociolingüística més linguocèntrica a una de més sociocèntrica o fins i tot molt més individualista. Per descomptat, al costat d’aquests corrents continua havent-hi una sociolingüística que posa en un segon lloc la noció de conflicte, de vegades d’arrels funcionalistes, d’altres de merament utòpiques, però permeteu-me que em centri en les dues primeres.

Aquest canvi de focus de la sociolingüística catalana està fortament condicionat per la difusió del que alguns denominen els plantejaments crítics —adjectiu acadèmicament inadequat perquè implica que les aproximacions que no comparteixen els seus pressupòsits deuen ser acrítiques, és a dir, conformistes, dòcils o adotzenades— i ha anat acompanyat d’altres canvis d’enfocament i metodològics:

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 203

08/11/16 12:25

204

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

a) L’abast temporal: la sociolingüística catalana clàssica aspirava a realitzar anàlisis històriques de llarga durada. És allò que Ferdinand Braudel (1958) denominava la història de llarga durada («longue durée»). La sociolingüística politicoeconòmica més recent se centra més aviat en la quotidianitat o en períodes curts. Tornant a Braudel, no és tant una perspectiva esdevenimental (centrar-se en esdeveniments significatius) sinó de talls temporals molt curts, sovint lligats a la quotidianitat. b) L’escala social d’anàlisi: la sociolingüística catalana tradicional era d’orientació clarament macrosociològica. En la sociolingüística politicoeconòmica predominen les anàlisis microsocials. c) Les poblacions objecte d’estudi: la sociolingüística catalana clàssica posava èmfasi en les llengües minoritzades. Li interessaven casos com els dels bretons, els occitans o els gal·lesos. La sociolingüística politicoeconòmica ha girat els ulls cap a les poblacions socialment febles. Li interessen els demandants d’asil, els immigrants des­ afavorits, les famílies transnacionals. d) L’objecte d’anàlisi: d’ençà que va disposar de recursos per fer-ho, la sociolingüística catalana va interessar-se pels nombres i els fluxos poblacionals. Durant els darrers anys, han crescut les recerques que, més que comparar els usos per àmbits i fins i tot comptar-los, prefereixen interpretar-los i emmarcar-los en uns marcs ideològics i discursius.

En altres paraules, tot i que la noció de conflicte continuï ocupant un lloc destacat almenys en una part considerable de la sociolingüística catalana i internacional, es detecta que, per a un segment considerable de l’actual recerca en aquest camp, l’aplicació de la noció ha canviat tan substancialment respecte de la que feia la sociolingüística clàssica que cal parlar de models teòrics diferents. És en aquest context que pren sentit la pregunta de fins a quin punt continuen essent vàlids els plantejaments clàssics del model del conflicte lingüístic. Doncs bé, en aquest context d’àmplia presència de la noció de conflicte en la història de la sociolingüística, opino que la gran aportació dels Aracils, Ninyoles, Vallverdús i tutti quanti no va ser introduir el conflicte en la disciplina. El seu mèrit consisteix a haver definit amb força claredat un model macrosociolingüístic que permet explicar els processos massius de substitució lingüística que es van generar durant el desenvolupament dels estats nació europeus en l’edat moderna i contemporània. Un model que, en essència, afirma que el procés de creació dels estats nació desencadena un procés d’establiment de les llengües nacionals com a llengua hegemònica als estats nació i una substitució concomitant de les llengües minoritzades. Un model que, de fet, afirma que la principal operació de política lingüística dels estats nació moderns i contemporanis és doble, i consisteix a establir una única llengua nacional en el seu marc d’actuació i minoritzar fins a l’anorreament totes les seves possibles competidores i que es remunta a Aracil (1965, 1983 i 1986).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 204

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

205

2.2. Convé definir l’abast explicatiu del model del conflicte lingüístic?

Quina validesa té aquest model? Crec que tots estarem d’acord a afirmar que la gran majoria de treballs presentats al Segon Simposi Internacional sobre Nous Parlants en una Europa Multilingüe no s’han inscrit en aquest marc teòric. Ben al contrari, la majoria dels treballs que s’han centrat en poblacions migrants, en encontres cara a cara, en l’anàlisi de discursos i d’ideologies en contextos transnacionals, majoritàriament des d’una perspectiva micro i interpretativa.

Significa, aquest canvi majoritari de perspectiva, que les ensenyances d’aquell model clàssic han quedat senzillament invalidades per la recerca contemporània? M’agradaria reflexionar sobre aquesta possibilitat a partir de dos gràfics. El primer (vegeu la figura 1) prové de l’única operació sociolingüística de tipus censal realitzada fins ara a França i mostra la transmissió intergeneracional de les llengües parlades a França, llevat del francès, que funciona com a complementari de totes les altres. No cal ser un especialista en demolingüística per a constatar que totes les llengües estan sotmeses a un fort procés d’erosió, matisat, això sí, pel seu estatus internacional, la durada de la comunitat de parlants a França i tota una altra sèrie de factors que ara no resulten veritablement rellevants.

La segona figura mostra les dades d’usos lingüístics el 2012 a Itàlia. El títol que l’acompanya en la publicació original estalvia de fer qualsevol comentari: «Cresce l’uso dell’italiano, diminuisce fortemente l’uso esclusivo del dialetto».

Salta a la vista que les dades d’Itàlia i de França encaixen perfectament amb les prediccions fetes pel model de la minorització lingüística. Tal com mostren les dues taules, sembla irrefutable que la llengua nacional, la llengua de l’Estat —el francès a França i l’italià a Itàlia— va arraconant les llengües minoritzades i de les immigracions. Aquestes llengües viuen, doncs, un procés de substitució que, si res no canvia, amb tota probabilitat —de fet, ja és així per a alguna d’aquestes— acabarà desembocant simplement en la desaparició de la llengua.

Hi ha, doncs, una contradicció entre les presentacions del Segon Simposi sobre Nous Parlants en una Europa Multilingüe, en què es parla d’hibridació, de multilingüisme, de flexibilitat o de superdiversitat, i el model clàssic de conflicte lingüístic?

Algú potser atribuirà la contradicció a la diferència entre les perspectives micro i les macro. Potser en part és així, però crec que no es tracta només d’això. Perquè hi ha entorns en què la presència de més d’una llengua no respon exactament a les dinàmiques de substitució i normalització enunciades pel model clàssic. Per tal d’argumentar-ho, permeteu-me fer referència a un llibre que s’ha publicat recentment i que he dirigit amb la meva col·lega Vanessa Bretxa, que aborda la situació lingüística en el camp universitari de diverses comunitats lingüístiques mitjanes (Dinamarca, Txèquia, Israel, Finlàndia, etc.) (Bretxa i Vila, ed., 2015). D’entrada, és obvi que en aquest entorn no es tracta pas d’un conflicte entre la llengua estatal i les minoritzades, sinó d’una competència entre aquella i la llengua franca acadèmica, l’anglès. D’altra banda, contràriament al que s’ha sostingut tot sovint, amb les dades a la mà, creiem que en aquesta esfera de la vida tan important com és l’educació superior no s’ha de parlar exactament d’un procés de substitució d’aquestes llengües mitjanes per l’anglès, per-

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 205

08/11/16 12:25

206

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

què en bona mesura la irrupció d’aquest idioma no s’està produint a costa de cursos que ja funcionaven en llengua local. Més aviat, el que es constata arreu és el desenvolupament d’un nou camp social, el de l’educació universitària transnacional, que inclou tant els tercers cicles orientats a la formació d’investigadors com un cert tipus de clients d’educació superior mòbils, un camp en el qual, a causa de la composició transnacional dels seus actors, sí que hi ha predomini de l’anglès.

Figura 1 L’erosió de les llengües en una generació: proporció de pares (homes) que no van parlar habitualment als seus fills de cinc anys la llengua que el seu pare els parlava habitualment en aquesta edat Francoprovençal Bretó Flamenc Occità Polonès Llengües criolles Italià (incloent-hi els dialectes) Llengües d’oïl Fràncic, lorenès (platt) Català, gallec Cors Castellà Llengües africanes Amazic Basc Àrab Portuguès Alemany (incloent-hi els dialectes) Alsacià Tàmil, telugu Khmer, vietnamita Serbocroat Xinès, laosià Turc –100 –90 –80 –70 –80 –50 –40 –30 –20 –10 0 Mitjana general En %

Anglès

Camp: Homes adults residents a la metròpoli.

Lectura: El 90 % dels homes adults actuals a qui el seu pare parlava habitualment en francoprovençal durant la infantesa, cap a l’edat de cinc anys, no van fer el mateix amb els seus propis fills.

Font: Enquesta sobre la família, 1999, de l’Institut National de la Statistique et des Études Économiques (Insee), a partir d’Héran, Filhon i Deprez (2002).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 206

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

207

Figura 2 Persones de divuit a setanta-quatre anys segons la llengua usada habitualment en diversos contextos relacionals a Itàlia. Any 2012 En família

Amb amics

Amb desconeguts

Només o Només o Tant italià Només o Només o Tant italià Només o Només o Tant italià Una altra Una altra Una altra sobretot sobretot com sobretot sobretot com sobretot sobretot com llengua llengua llengua italià dialecte dialecte italià dialecte dialecte italià dialecte dialecte

Homes 18-24

56,6

7,8

29,2

4,2

60,4

7,9

27,3

2,3

89,5

1,1

6,8

0,8

25-34

51,9

8,2

32,1

5,2

54,0

7,3

32,4

2,6

87,1

0,6

9,2

1,0

35-44

54,5

6,7

31,3

3,8

55,9

8,3

29,4

3,0

86,5

1,4

8,0

1,3

45-54

52,7

8,5

32,9

3,6

52,5

10,3

33,0

2,5

83,1

1,5

13,2

0,7

55-59

51,3

12,9

33,5

1,3

50,5

12,9

34,4

0,7

83,4

2,2

12,8

0,4

60-64

43,0

17,1

38,4

0,5

39,3

17,4

42,0

0,6

75,8

3,0

20,2

0,4

65-74

41,3

18,3

39,1

0,8

42,1

18,8

38,4

0,3

77,8

4,1

17,1

0,3

Total

51,0

10,3

33,3

3,2

51,7

11,0

33,1

2,0

83,9

1,8

11,8

0,8

Dones 18-24

65,0

2,1

24,1

5,8

73,9

1,8

18,5

2,6

92,4

-

5,5

0,2

25-34

59,5

2,7

28,1

5,4

64,7

2,7

23,2

4,4

90,6

0,4

4,2

2,0

35-44

61,8

4,0

25,8

4,6

66,6

3,4

23,2

3,9

87,4

0,9

7,1

1,6

45-54

56,9

7,4

31,9

2,2

62,6

6,9

27,3

1,7

86,0

1,3

10,4

0,9

55-59

48,1

12,3

36,3

2,3

53,7

10,5

33,1

1,5

83,9

3,8

10,8

1,0

60-64

45,0

14,1

38,3

0,7

51,6

12,2

34,5

0,4

81,6

4,0

13,4

0,1

65-74

41,9

17,0

38,8

1,0

47,2

15,5

35,5

0,9

75,8

4,1

18,2

0,7

Total

55,2

7,8

31,1

3,3

60,9

7,0

27,2

2,4

85,6

1,8

9,6

1,1

Homes i dones 18-24

60,7

5,0

26,7

5,0

67,0

4,9

23,0

2,4

90,9

0,6

6,2

0,5

25-34

55,8

5,4

30,1

5,3

59,4

5,0

27,8

3,5

88,9

0,5

6,6

1,5

35-44

58,1

5,3

28,5

4,2

61,2

5,9

26,3

3,4

87,0

1,2

7,6

1,4

45-54

54,9

7,9

32,4

2,9

57,6

8,6

30,1

2,1

84,6

1,4

11,8

0,8

55-59

49,7

12,6

34,9

1,8

52,1

11,7

33,7

1,1

83,7

3,0

11,8

0,7

60-64

44,1

15,6

38,4

0,6

45,7

14,7

38,1

0,5

78,8

3,5

16,7

0,2

65-74

41,6

17,6

38,9

0,9

44,8

17,0

36,8

0,6

76,7

4,1

17,7

0,5

Total

53,1

9,0

32,2

3,2

56,4

9,0

30,1

2,2

84,8

1,8

10,7

0,9

Font: Istituto Nazionale di Statistica (ISTAT, 2014: 2).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 207

08/11/16 12:25

208

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

En altres paraules, a parer meu, el que les dades de França i d’Itàlia que hem vist corroboren és que el model clàssic té una robustesa considerable sempre que s’apliqui als objectius per als quals va ser concebut, és a dir, a l’anàlisi macrosociolingüística dels processos d’establiment de les llengües nacionals i la minorització de les llengües subordinades. El model, en canvi, no sembla (tan) adequat per a l’estudi de les llengües franques internacionals, però és que, de fet, no ho pretén. És en aquest marc conceptual que considero que, en comptes de parlar del model del conflicte lingüístic en general, pressuposant que totes les llengües estan sempre condemnades a viure en una relació de conflicte lingüístic arreu i sense aturador, faríem bé de parlar del model d’establiment i minorització de les llengües, inspirant-nos en les propostes de Lamuela (1994).6 És hora, doncs, de respondre a la primera pregunta que ens feia l’organització: «És el concepte de conflicte lingüístic útil o adequat des del punt de vista de la sociolingüística acadèmica?» Després de tot el que he dit, suposo que queda clar que el considero adequat sempre que s’apliqui als seus objectius, és a dir, a l’anàlisi macro dels processos d’establiment de les llengües nacionals i de substitució de les llengües minoritzades, tal com vam elaborar a Boix i Vila (1998, cap. 2) i com ha desenvolupat més recentment Conill (2012). La seva capacitat explicativa en altres contextos, com ara les societats de caçadors recol·lectors, les societats agrícoles i ramaderes o els entorns d’Internet queden, de moment, en suspens, en espera de més recerca.

2.3. Cap a un model d’establiment i minorització enriquit La potència explicativa del model d’establiment i minorització és tan considerable que també prediu el comportament de les llengües estrangeres immigrades, tot i que, en realitat, aquests col·lectius no estaven previstos inicialment en un model orientat a les llengües minoritzades, és a dir, autòctones. Per què? Essencialment, perquè aquest model va descriure el comportament sociolingüístic de les societats en el marc dels estats nació però no va acabar de copsar-ne el mecanisme motor. I quin és? A parer meu, es tracta del complex format per les nocions de capital lingüístic i camp social que Bourdieu (1982) aplica amb èxit a la llengua. De fet, entenc que bona part de l’anàlisi que s’ha fet sobre el valor de la llengua com a capital cultural en els estats nació industrialitzats des d’una perspectiva politicoeconòmica s’ajusta com l’anell al dit al model de la minorització. Fins i tot m’estranya que aquest maridatge no s’hagi reivindicat amb més força, si no és que, per desgràcia, la majoria dels qui han llegit Bourdieu no han llegit Aracil i Ninyoles, ni a l’inrevés.

6. El concepte de minorització lingüística, imprescindible per a superar el calaix de sastre del terme minoria lingüística, es deu a Aracil (1983). D’altra banda, el terme normalització ha anat quedant superat, en el camp de la recerca, pel terme establiment de la llengua de Xavier Lamuela (1994), que, a banda d’evitar les connotacions valoratives del primer, té l’avantatge que també pot aplicar-se a l’elaboració de les llengües nacionals que no han estat mai minoritzades.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 208

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

209

A banda d’incloure les nocions de capital i camp social com, de fet, ja vam assajar a Boix i Vila (1998), hi ha altres vies per a ampliar l’abast explicatiu del model d’establiment i minorització més enllà de l’estat nació modern i contemporani? En aquest sentit, suggereixo que cal incorporar una sèrie d’esmenes per a fer-lo més explicatiu, esmenes que tenen a veure amb a) la pluralitat d’actors i d’interessos en la política lingüística, b) l’impacte de les tecnologies lingüístiques en els ecosistemes comunicatius, i c) la millor integració de la noció de compromís i cooperació en el model.

D’entrada, entenc que el model té el repte d’incorporar millor la pluralitat d’actors i polifonia d’interessos a l’explicació de les dinàmiques sociolingüístiques. El model d’establiment i minorització, igual com Bourdieu, atorgava un poder excessiu a l’Estat.

Tal com va mostrar ja Kit Woolard (1989), precisament a partir de l’exemple de Catalunya, avui sabem que l’Estat no és l’únic actor en política lingüística, ja que cal tenir en compte els actors econòmics, els actors socials, els activistes, les poblacions no enquadrades… La globalització ha incrementat segurament el nombre d’actors rellevants. En aquest sentit, crec que nocions com camp social i mercats alternatius són prou dúctils per a incorporar els agents privats i l’anàlisi multinivell sense gaires esforços.

En segon lloc, és obvi que el model d’establiment i minorització va parar poca atenció a les tecnologies lingüístiques, i no es va adonar que aquestes tenen un paper de primer ordre en la reorganització dels ecosistemes lingüístics, tal com mostra Gifreu (2014) per al català. Ara això ens és evident: durant les darreres dècades hem assistit a una revolució ecolingüística de primer ordre, perquè, gràcies a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), avui som capaços d’immergir-nos totalment en una comunitat lingüística que no tenim al nostre abast físic, de manera que, per exemple, els migrants poden mantenir uns lligams molt més potents amb la societat d’origen i els aprenents poden accedir a totes les esferes de la vida de la llengua diana. Si un ecosistema està format pels individus, els medis i les relacions entre tots ells, les TIC (modernes i antigues) són bàsiques per a entendre qualsevol ecosistema. I hem d’admetre que tot just estem al començament d’aquest nou món i que ens cal aprendre com funciona.

Finalment, tal com exemplifiquen els llibres memorables de McRae sobre Bèlgica (McRae, 1986) i altres països, conflicte i compromís són probablement elements indissociables de la realitat sociolingüística. Per tant, si vol superar l’estadi en què sembla fer equivaldre indefectiblement bilingüisme amb substitució, cal que el model identifiqui proactivament quines són les bases que permetran la cooperació i el compromís plurilingües relativament estables i globalment poc conflictius, si més no, perquè aquesta és i serà cada vegada més l’aspiració de bona part de les societats de llengües mitjanes i petites. En aquest sentit, seguint parcialment el deixant de Fishman (1991) i més recentment de Parijs (2011), diria que més que la distribució funcional per si mateixa, l’element crucial per al multilingüisme social sostenible passa per mantenir els límits intergrupals, traduïts majoritàriament, però no sols, en forma de territorialitat lingüística.

Per acabar amb aquest tema: crec que els sociolingüistes actuals tenim el repte, però també l’oportunitat, de fer un pas endavant per a connectar els nostres paradigmes

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 209

08/11/16 12:25

210

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

macro i micro. La recerca sobre nous parlants ens ha de permetre enriquir de manera decisiva la nostra comprensió de les dinàmiques macrosociolingüístiques. Les perspectives macrosociolingüístiques de durada llarga també són imprescindibles per a entendre les dinàmiques que condicionen decisivament el comportament dels parlants individuals. Opino que un model de l’establiment i la minorització de les llengües que incorpori la noció de límits intergrupals i l’impacte de les tecnologies lingüístiques en l’ecosistema comunicatiu explicarà raonablement bé l’evolució macrosociolingüística de llarga durada de les societats, com a mínim, des de l’inici de l’edat moderna fins avui en dia i permet connectar els comportaments individuals amb els col·lectius, per la qual cosa constitueix un element de primer ordre per a basar-hi la nostra comprensió de les dinàmiques sociolingüístiques. Ens correspon a tots i cadascun de nosaltres de destriar-ne tot el que sigui aprofitable per a entendre millor el món en el qual ens endinsem.

3. Què seria avui la normalitat lingüística?

Un cop aclarida la vigència del model, la segona pregunta que proposaven els organitzadors era: «Què seria avui la normalitat lingüística? Des d’aquest punt de vista, quins són els principals reptes que tenen les llengües, els parlants i els governs en el context multilingüe actual, i especialment en un cas de contacte de llengües com el català?»

D’entrada, convé fer una precisió sobre la idea de normalitat lingüística. Tal com el terme normalització ha anat deixant pas a l’establiment (Lamuela, 1994), segurament, la idea de normalitat no sigui del tot adequada per a l’anàlisi acadèmica, perquè, de normalitats, n’hi ha moltes, per bé que, atesa la consolidació del terme en la legislació espanyola i catalana, calgui ser prudents a l’hora de prescindir-ne.7 De fet, tot fa pensar que, des d’una perspectiva merament quantitativa, la normalitat més probable per a les llengües sense un Estat propi o propici en el món del capitalisme tardà serà la seva desaparició com a vehicle de comunicació habitual de la societat que les parla o, amb molta sort, la seva reducció a un patrimoni cultural poc o molt reverenciat o a una marca de singularitat mercantilitzada de cara a l’economia. Si després de les xifres de França o d’Itàlia algú encara en dubta, que giri els ulls cap a la Franja: en poc més de tres dècades hem passat del 90 % de parlants inicials del català a xifres que ronden el 20 % o el 30 % entre la generació que acaba de sortir de secundària, amb degradació de la llengua fins i tot en el vocabulari bàsic (Sorolla, 2014). Per què? Perquè la Franja ha passat en aquest període de ser una societat agrícola tradicional a entrar en el capitalisme tardà, en el marc d’un Estat que no li és en absolut propici. Igualment, fa poc que ha aparegut una predicció igual de pessimista per al català a València: d’acord amb aquests càlculs, si no canvien les circums­ 7. Fins i tot el Tribunal Constitucional espanyol continua acceptant el terme normalització lingüística com a motiu per a prioritzar el català en determinades ocasions (Pla, 2000; Pons, 2010).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 210

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

211

tàncies de manera radical, el futur del català al País Valencià es l’extinció en qüestió de dècades (Miralles, 2014).

Figura 3 Previsió de l’evolució dels valencianoparlants inicials a les zones catalanoparlants del País Valencià entre 1990 i 2050. Percentatges 0,7

Fracció de valencianoparlants

0,6 0,5 0,4 0,3 0,2 0,1 0

1990

2000

2010

2020 t (anys)

2030

2040

2050

Font: Miralles (2014).

Si en comptes de prendre una perspectiva merament estadística n’adoptem una altra de normativa, m’agradaria remetre aquí a la classificació dels grans objectius de normalitat lingüística a què podia aspirar una comunitat lingüística amb llengua històricament minoritzada en el marc històric del capitalisme tardà que vaig presentar a Boix i Vila (1998: 321), seguint el deixant d’una classificació prèvia d’Albert Branchadell (1996).

No cal dir que ja el 1998 s’apuntava que els tres nivells identificats eren tan sols tipus ideals en un contínuum en què la realitat presenta tota mena de matisos, gradacions i combinacions, com ara reconeixements asimètrics de més d’una llengua; ho exemplifiquen, sense anar més lluny, les diferències en oficialitat de català, castellà i occità a Catalunya segons l’Estatut de 2006. D’altra banda, la tria d’un objectiu legal i glotopolític d’un nivell no exigeix pas que l’objectiu sociolingüístic sigui del mateix nivell, ni viceversa: per exemple, si bé històricament l’adopció d’una sola llengua oficial ha anat sovint acompanyada d’una voluntat d’assimilar els parlants de les altres llengües, això no ha de ser necessàriament així, com demostra, per exemple, el cas d’Andorra. En tot cas, tal com ja assenyalàvem en el moment de publicar aquesta proposta, el decantament que faci una comunitat per una forma de normalitat o una altra

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 211

08/11/16 12:25

212

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

depèn tant de criteris de factibilitat com de criteris ideològics diversos entre els quals destaca la concepció de qui és i qui no és membre de la comunitat, és a dir, la configuració dels límits intergrupals.

Taula 1 Tipus de normalitat lingüística segons els seus objectius legals/glotopolítics i sociolingüístics Tipus d’objectiu Legal i glotopolític

Sociolingüístic

Màxim

Que la llengua (anteriorment) mi- (Re-)integració lingüística dels al·loglots, és noritzada sigui l’única llengua ofi- a dir, convertir-los en membres actius de la cial del seu territori històric. comunitat lingüística receptora establint les condicions perquè l’adoptin com a pròpia i la transmetin als seus descendents.

Intermedi

L’objectiu mínim i, a més, que la llengua (tradicionalment) minoritzada sigui llengua oficial de totes les institucions.

L’objectiu mínim i, a més, bilingüització dels al·loglots, és a dir, aconseguir que aquells que no tenen la llengua subordinada com a nativa l’aprenguin i la usin.

Mínim

Que els ciutadans que ho desitgin puguin servir-se legalment de la llengua minoritzada en tots els àmbits en tant que ciutadans particulars.

Ocupació (en concurrència amb una o més llengües) de tots els àmbits d’ús per part de la llengua anteriorment recessiva dins de la comunitat de parlants.

Font: Boix i Vila (1998: 321).

L’evolució de la situació sociolingüística de Catalunya ha palesat la necessitat de distingir entre objectius legals i glotopolítics, d’una banda, i sociolingüístics, d’una altra —que no feia Branchadell (1996) i que va originar la nostra proposta—, sobretot a causa de les immigracions de la primera dècada dels 2000, que han posat en dubte que els nivells mínims de normalitat que enunciàvem puguin considerar-se raonablement estables. Efectivament, en un marc en què l’estatus del català a Catalunya oscil·la entre els objectius mínims —no sempre assolits, com en el cas de l’administració de justícia— i intermedis elevats —per exemple, en l’escola primària i secundària—, els canvis demolingüístics com els esmentats poden posar en perill la sostenibilitat de la llengua a mitjà termini. En aquest sentit, el fet que les noves immigracions no hagin trobat necessari aprendre el català ni, ni de bon tros, incorporar-lo com una llengua d’ús habitual (Vila i Sorolla, en premsa a i en premsa b) fa pensar que els nivells inferiors de normalitat enunciats el 1998 no garanteixen la sostenibilitat en una societat oberta i meritocràtica en què es combinen la immigració, una natalitat molt baixa i un poder d’atracció insuficient de la llengua històricament minoritzada. En altres paraules, probablement els mínims per a aspirar a la normalitat d’una llengua exigeixin superar els estadis que definíem com a mínims i disposar d’un Estat propi o propici que permeti: a) Funcionar com a llengua completa, usada àmpliament en tots els camps socials.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 212

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

213

b) Assolir una valoració preeminent en tota la societat. c) Esdevenir el pol d’atracció dels processos d’integració lingüística al país.

En tot cas, i prenent com a referent societats a les quals Catalunya aspira a assemblar-se, com ara Dinamarca, Finlàndia o Holanda, per posar tres exemples, caldrà acceptar que hi ha una sèrie d’elements que configuraran aquesta normalitat i que no permeten fer equivaldre normalitat amb monolingüisme social. Entre aquests assenyalaria la necessitat de dotar la ciutadania d’àmplies capacitats per a esdevenir plurilingüe per subvenir a les necessitats d’una economia oberta i unes apetències culturals transnacionals, així com l’existència contínua de segments de població mòbil significatius, bona part dels quals difícilment assoliran el control de la llengua del país ni tan sols en situació d’independència estatal.

En el marc d’aquest objectiu de normalitat, tant si Catalunya esdevé un Estat independent com si no ho aconsegueix, podem sintetitzar els reptes sociolingüístics a què s’enfronta la nostra societat en tres: assegurar la sostenibilitat del català, gestionar el multilingüisme social i fer-ho tot en un marc d’unes polítiques socialment justes i realistes.

Per assegurar la sostenibilitat del català, cal canviar-ne l’estatus. Algunes de les coses principals que caldria fer són: — Des d’una perspectiva jurídica i legal, modificar la posició de subordinació constitucional del català derivada del fet que és una llengua de coneixement optatiu enfront del castellà, que és llengua de coneixement obligatori. Pot fer-se per dues vies, no necessàriament excloents, ja sigui abolint l’obligatorietat del coneixement del castellà, ja sigui impulsant l’obligatorietat del coneixement del català.

— Encara des d’una perspectiva jurídica i legal, aconseguir que el català funcioni i sigui percebut com la primera llengua a totes les institucions públiques i parapúbliques de l’Estat a Catalunya, incloses totes aquelles que ara són competència de l’Estat central, com la justícia, les forces armades, Hisenda, les infraestructures de transports i energètiques, etc.

— Atorgar al català un paper central en el món socioeconòmic, en el sistema de salut i en el de benestar públic, tant en la relació entre empreses i clients com en les activitats internes de les empreses.

— Reorganitzar l’espai comunicatiu català per incrementar substancialment la presència d’aquesta llengua, sobretot en l’oferta televisiva.

— Perfeccionar un sistema educatiu que ara proporciona un domini feble de la llengua i aconseguir que camini cap a l’excel·lència, també en aquest terreny.

A l’hora de gestionar el repte del multilingüisme social de la ciutadania, hi ha certs reptes que caldrà anar resolent (vegeu Vila, 2014b, per a una exposició més detallada pel que fa als reptes educatius): — Pel que fa a la plurilingüització dels autòctons, caldrà revisar en profunditat les pràctiques docents per evitar que l’ensenyament d’idiomes sigui un bucle inacabable de repeticions i lliçons mal apreses. A més, caldrà un canvi del model televisiu que obri l’espai audiovisual català a canals en llengües altres que el català i el castellà.

— Pel que fa al plurilingüisme d’origen exogen, caldrà desenvolupar polítiques de

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 213

08/11/16 12:25

214

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

difusió de la llengua catalana, atorgar una valoració a les llengües nouvingudes, almenys en el terreny competència de l’Administració, i assumir el fet que uns segments de la població mai no s’integraran lingüísticament (turistes, immigrants passavolants, al·lolgots de més edat, etc.).

Per acabar, entenc que aquests i altres reptes només es podran emprendre en el marc d’un projecte que compleixi dues condicions generals. D’una banda, que sigui socialment just, és a dir, que tingui molt present que les llengües són abans que res un capital cultural que permet el progrés social. En aquest sentit, les polítiques lingüístiques han de saber combinar l’objectiu de la cohesió social, la redistribució dels recursos i el reconeixement de les diferències. De l’altra, qualsevol política lingüística que vulgui tenir expectatives d’èxit hauria de ser sociolingüísticament realista. La història de la política lingüística és farcida de casos que mostren que, a l’hora de regular la realitat lingüística d’un país, tan important és ser agosarat com evitar la temptació, tal vegada inevitable entre els llenguaferits, de deixar-se portar per les il·lusions i els desitjos. Combinar tots aquests condicionaments serà, sens dubte, una de les tasques més complexes de la futura societat catalana.

Bibliografia de referència Aracil, L. V. (1965). Conflit linguistique et normalisation linguistique dans l’Europe nouvelle.

Nancy: Centre Universitaire Européen. [Traducció catalana: «Conflicte lingüístic i normalització lingüística a l’Europa nova» (1986). A: Aracil, L. V. Papers de sociolingüística. 2a ed. rev. Barcelona: La Magrana, p. 21-38] — (1973). «Bilingualism as a myth». Interamerican Review, vol. 2, núm. 4, p. 521-533. [Traducció catalana: «El bilingüisme com a mite» (1986). A: Aracil, L. V. Papers de sociolin­ güística. 2a ed. rev. Barcelona: La Magrana, p. 39-57] — (1983). «Sobre la situació minoritària». A: Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans, p. 171-206.

— (1986). «“Llengua nacional”: una crisi sense crítica?». Límits, vol. 1, p. 9-23.

Argenter, J. A. (ed.) (2014). Enclavaments lingüístics i comunitats locals: El català a Sardenya, al Carxe i entre els gitanos catalans de França. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural.

Arnau, J. (ed.) (2013). Reviving catalan at school challenges and instructional approaches. Bristol; Buffalo; Toronto: Multilingual Matters.

Bea Seguí, I. (2013). ¡En cristiano! Valls: Cossetània.

Bernstein, B. (1971). Class, codes and control. Londres; Boston: Routledge & Kegan Paul.

Block, D. (2014). Social class in applied linguistics. Oxon; Nova York: Routledge.

Blommaert, J. (2010). The sociolinguistics of globalization. Cambridge: Cambrige University Press.

Boix i Fuster, E.; Vila i Moreno, F. X. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.

Bourdieu, P. (1982). Ce que parler veut dire: L’économie des échanges linguistiques. Poitiers: Fayard.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 214

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

215

Branchadell, A. (1996). La normalitat improbable: Obstacles a la normalització lingüística.

Barcelona: Empúries.

Braudel, F. (1958). «Histoire et sciences sociales. La longue durée». Annales. Économies, Sociétés, Civilisations, vol. 13, núm. 4, p. 725-753. DOI 10.3406/ahess.1958.2781.

Bretxa, V.; Vila, F. X. (ed.) (2015). Language policy in higher education: The case of mediumsized languages. Bristol: Multilingual Matters.

Calvet, L.-J. (1974). Linguistique et colonialisme: Petit traité de glottophagie. París: Payot.

Conill, J. J. (2007). Del conflicte lingüístic a l’autogestió: materials per a una sociolingüística de la complexitat. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

— (2012). Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català. Barcelona: El Tangram.

Corbera Pou, J. (2013). La Unió Europea, un mosaic lingüístic. Palma: Documenta Balear.

Coupland, N. (ed.) (2010). The handbook of language and globalization. Chichester: WileyBlackwell.

Duchêne, A.; Heller, M. (ed.) (2012). Language in late capitalism: Pride and profit. Nova York: Routledge.

Fishman, J. A. (1991). Reversing language shift: Theoretical and empirical foundations of assistance to threatened languages. Clevedon: Multilingual Matters.

Fishman, J. A. (ed.) (2001). Can threatened languages be saved?: Reversing language shift revisit­ ed: a 21st century perspective. Clevedon: Multilingual Matters.

Gifreu, J. (2014). El català a l’espai de comunicació: El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona: Universitat Jaume I: Universitat Pompeu Fabra.

Goebl, H.; Nelde, P.; Starý, Z.; Wölck, W. (ed.) (1996). Kontaktlinguistik: Ein internationales Handbuch zeitgenössischer Forschung = Contact linguistics: An international handbook of contemporary research = Linguistique de contact: Manuel international des recherches contemporaines. Vol. 1. Berlín; Nova York: Walter de Gruyter.

— (1997). Kontaktlinguistik: Ein internationales Handbuch zeitgenössischer Forschung = Contact linguistics: An international handbook of contemporary research = Linguistique de contact: Manuel international des recherches contemporaines. Vol. 2. Berlín; Nova York: Walter de Gruyter.

Haberland, H. (2005). «Domains and domain loss». A: Preisler, B.; Fabricius, A.; Haberland, H.; Kjæbeck, S.; Risager, K. (ed.). The consequences of mobility. Roskilde: Roskilde University. Department of Language and Culture. També disponible en línia a: <http://rudar.ruc. dk//bitstream/1800/8701/1/Haberland.pdf>.

Héran, F.; Filhon, A.; Deprez, C. (2002) «La dynamique des langues en France au fil du xxe siècle». Population et Sociétés, núm. 376 (febrer), p. 1-6. També disponible en línia a: <http://www.ined.fr/fichier/s_rubrique/18724/pop_et_soc_francais_376.fr.pdf>.

ISTAT Vegeu Istituto Nazionale di Statistica.

Istituto Nazionale di Statistica (2014). L’uso della lingua ialiana, dei dialetti e di altre lingue in Italia. Informe estadístic. Disponible en línia a: <http://www.istat.it/it/archivio/136496>.

Kremnitz, G. (1979). Sprachen im Konflikt: Theorie und Praxis der katalanisches Soziolinguistik: Eine Textauswahl. Tübingen: G. Narr.

Lamuela, X. (1994). Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Edicions 62.

Mas i Miralles, A. (2014). Llengua i identitat a Oriola en l’època foral. Oriola: Ajuntament d’Oriola.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 215

08/11/16 12:25

216

TSC, 26 (2016)

F. Xavier Vila

Massip i Bonet, M. À.; Bastardas i Boada, A. (ed.) (2013). Complexity perspectives on language, communication and society. Berlín; Heidelberg: Springer.

Mauro, T. D. (2014). In Europa son già 103: Troppe lingue per una democrazia? Roma: Laterza.

McRae, K. D. (1986). Belgium. Waterloo, Ontario: Wilfried Laurier University Press.

Miralles Vila, C. (2014). «Models matemàtics en la convivència de llengües: el cas valencià» [en línia]. Blog de la Revista de Llengua i Dret (13 novembre). <http://blocs.gencat.cat/blocs/ AppPHP/eapc-rld/2014/11/13/models-matematics-en-la-convivencia-de-llengues-el -cas-valencia-clara-miralles/comment-page-1/#comment-56>.

Montaner, E. (1987). «Igualitarisme lingüístic i Estat espanyol». A: Seminari de Sociolingüística. La diversitat (im)pertinent: Gent, política i llengües. Barcelona: El Llamp, p. 67-112.

Mooney, A.; Evans, B. (2015). Language, society and power: An introduction. 4a ed. Londres; Nova York: Routledge.

Ninyoles, R. L. (1969). Conflicte lingüístic valencià: Substitució lingüística i ideologies diglòssiques. 2a ed. València: Tres i Quatre.

— (1971). Idioma i prejudici. 3a ed. Palma de Mallorca: Moll.

Parijs, P. van (2011). Linguistic justice for Europe and for the world. Oxford: Oxford University Press.

Phillipson, R. (1992). Linguistic imperialism. Oxford; Nova York: Oxford University Press.

— (2013). Linguistic imperialism continued. Londres; Nova York: Routledge.

Pla Boix, A. M. (2010). «El règim lingüístic en la Sentència 31/2010, de 28 de juny». Revista Catalana de Dret Públic [Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya]. Número especial: Especial Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006. Edició a cura de C. Barceló, X. Bernadí i J. Vintró, p. 144148. També disponible en línia a: <http://eapc.gencat.cat/web/.content/home/publicacions/ varia/33_especial_sentencia_estatut/documents/especial_estatut_cat.pdf>.

Pons Parera, E. (2010). «La llengua en la Sentència de 28 de juny». Revista Catalana de Dret Públic [Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya]. Número especial: Especial Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006. Edició a cura de C. Barceló, X. Bernadí i J. Vintró, p. 149-153. També disponible en línia a: <http://eapc.gencat.cat/web/.content/home/publicacions/varia/33_especial _sentencia_estatut/documents/especial_estatut_cat.pdf>.

Porquet Botey, A. (2013). Canviar la realitat: Els Grups de Defensa de la Llengua i l’aplicació de la teoria sociolingüística a l’activisme lingüístic. Barcelona: Edicions del 1979.

Querol, E. (1996). «Un nou model per a l’estudi del comportament lingüístic: la teoria de les catàstrofes». Caplletra, núm. 21, p. 161-184.

Sabaté i Dalmau, M. (2014). Migrant communication enterprises: Regimentation and resistance.

Bristol: Multilingual Matters.

Skutnabb-Kangas, T.; Heugh, K. (2013). Multilingual education and sustainable diversity work: From periphery to center. Nova York; Abingdon: Routledge.

Solé Camardons, J. (2012). Sociolingüística per a joves del segle xxi. Barcelona: Voliana.

Sorolla Vidal, N. (2014). «Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja». Revista de Llengua i Dret, núm. 61, p. 87-122. També disponible en línia a: <http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/10.2436 -20.8030.02.56/3300>.

Tollefson, J. W. (1991). Planning language, planning inequality: Language policy in the community. Harlow: Longman.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 216

08/11/16 12:25

SOBRE LA VIGÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DEL CONFLICTE

TSC, 26 (2016)

217

Tollefson, J. W.; Tsui, A. (2004). Medium of instruction policies: Which Agenda? Whose Agenda? Mahwah, NJ; Londres: L. Erlbaum.

Vallverdú, F. (1970). Dues llengües, dues funcions? Barcelona: Edicions 62.

— (1980). Aproximació crítica a la sociolingüística catalana. Barcelona: Edicions 62.

— (2006). Cap a on va la sociolingüística?: II Jornada de l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit (Barcelona, 20 d’octubre de 2005). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Vidal Gavilan, P. (2015). El bilingüisme mata: Del canvi climàtic al canvi idiomàtic. Barcelona: Edicions 62.

Vila, F. X. (2013a) «Challenges and opportunities for MSLCs in the 21st century: a (preliminary) synthesis». A: Vila, F. X. (ed.). Medium-sized language communities: Prospects and chal­ lenges in the 21st century. Bristol: Buffalo: Toronto: Multilingual Matters, p. 179-200.

— (2013b) «De l’“etapa autonòmica” a la “sociolingüística del multilingüisme”: una dècada de recerca sociolingüística sobre les noves immigracions». A: Vila, F. X.; Salvat, E. (ed.).

Noves immigracions i llengües. Barcelona: Agrupació d’Editors i Autors Universitaris, p. 11-28.

— (2014a). «Language policy, management and planning». A: Fäcke, C. (ed.). Language acquisition. Berlín: De Gruyter, p. 50-68.

— (2014b). «Els principals reptes per a les polítiques lingüístiques educatives a la Catalunya independent» [en línia]. Cercle XXI: Butlletí Virtual, núm. 13. <http://www.cercle21.cat/ca/ butlleti/raons_linguistiques_a_favor_dun_estat_propi/7/els_principals_reptes_per_a _les_politiques_linguistiques_educatives_a_la_catalunya_independent/46/>.

Vila, F. X.; Sorolla, N. (en premsa a). «Llengua i origen geogràfic». A: Anàlisi de les dades lingüístiques del cens de 2011. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

— (en premsa b). «Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis».

A: Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població a Catalunya 2013. Anàlisi. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Política Lingüística.

Williams, G. (1992). Sociolinguistics: A sociological critique. Londres: Routledge.

Woolard, K. A. (1989). Double talk: Bilingualism and the politics of ethnicity in Catalonia.

Stanford University Press.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 217

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 218

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 219-229 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.117 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Conflicte lingüístic i normalització: conceptes vigents per a les polítiques públiques?

Linguistic conflict and normalization: valid concepts for public policies?

Isidor Marí Secció Filològica. Institut d’Estudis Catalans Data de recepció: 28 de març de 2015 Data d’acceptació: 25 d’abril de 2015

Resum Les polítiques lingüístiques a l’àrea de llengua catalana s’han centrat en el concepte de normalització lingüística, entès com a superació d’un conflicte lingüístic amb la reversió d’un procés de substitució lingüística. El text analitza en quina mesura la idea de conflicte lingüístic ha estat i encara és present en les polítiques públiques, i com s’hi han relacionat les polítiques de normalització lingüística. Finalment, l’autor valora què es pot entendre per normalitat o equitat lingüística en un context multilingüe com l’actual.

Paraules clau: política lingüística, conflicte lingüístic, normalització lingüística, substitució lingüística, equitat lingüística.

Abstract Language policies in the Catalan-speaking area have focused on the concept of linguistic normalization, understood as overcoming language conflict with the reversal of the process of language shift. The text examines the extent to which the idea of linguistic conflict has been and is still present in public policies, and how linguistic normalization policies have been related to it. Lastly, the author assesses what may be understood as linguistic normality or equality in a multilingual context such as the current one.

Keywords: language policy, language conflict, linguistic normalization, language shift, linguistic equality.

E

l 20 de novembre del 2014 la Societat Catalana de Sociolingüística va promoure un diàleg entorn de la vigència dels conceptes de conflicte lingüístic i normalització lingüística des de dos punts de vista complementaris: segons la sociolingüística acadèmica (perspectiva que exposà Francesc Xavier Vila) i en funció de les polítiques lingüístiques públiques (perspectiva que em pertocà de presenCorrespondència: Isidor Marí. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica. Carrer del Carme, 47.

08001 Barcelona. A/e: imari@iec.cat. Tel.: 932 701 620.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 219

08/11/16 12:25

220

TSC, 26 (2016)

Isidor Marí

tar). Aquest text recull les valoracions que vaig exposar en aquella segona inter­ venció.

1. És vigent i útil per a les polítiques públiques la sociolingüística del conflicte? Pros i contres de la idea de normalització lingüística És cert que la idea de normalització lingüística ha estat present —i encara és relativament present— en el discurs públic i els plantejaments polítics referents a la situació sociolingüística i a la voluntat de recuperar la plenitud funcional de la llengua catalana. Però no és tan evident que sigui un concepte necessàriament vinculat a la sociolingüística del conflicte. La política institucional sempre ha defugit la idea de conflicte lingüístic obert i ha tendit a descriure la concurrència de llengües en termes més adaptatius que no de confrontació. Si es pensa en la composició lingüística de la població de Catalunya a l’inici dels anys vuitanta, amb una proporció molt alta de persones que no parlaven català, és lògic que un dels objectius inicials de la política lingüística quan es va restablir la Generalitat de Catalunya fos evitar la fractura social que hauria pogut propiciar una descripció de la situació com a «conflicte lingüístic».

En tot cas, va ser i és en les mobilitzacions de militància lingüística on s’ha mantingut més clarament la voluntat de denunciar l’existència d’un conflicte lingüístic —d’una agressió política envers la llengua catalana. I val a dir que determinats sectors polítics donen peu a aquesta denúncia.

Ara bé: en realitat, la sociologia coneix dues interpretacions del canvi social —i tant el canvi sociolingüístic com els canvis lingüístics que pot incloure són dimensions del canvi social. Val la pena no oblidar-ho, sobretot des de la perspectiva de les polítiques públiques, ja que els canvis sociolingüístics estan estretament lligats al conjunt dels canvis socials igual que les polítiques lingüístiques són (o haurien de ser) indestriables de les altres polítiques sectorials. És sabut que hi ha dues grans interpretacions dels processos de canvi social: la que se centra en la contraposició de forces favorables i adverses al canvi —el canvi com a conflicte (posició de Ralf Dahrendorf)— i la que entén el canvi social com a reorganització de les grans funcions de la societat (com el funcionalisme de Talcott Parsons).

Molta gent tendeix a establir també una espècie de conflicte entre aquestes dues interpretacions, com si fossin irreconciliables i calgués triar-ne una i rebutjar l’altra. Jo crec més aviat en la posició que defensava un dels meus professors: quan hi ha discussions llargues i profundes entre dues interpretacions de la realitat, el més probable és que totes dues tinguin bona part de raó. El mateix Dahrendorf diu una cosa semblant: «it seems meaningful to say that both models are in a certain sense valid and analytically fruitful» (Dahrendorf, 1958). I el funcionalisme no és tan sols una teoria del consens social: no en va Parsons havia distingit entre els canvis en el sistema i els canvis de sistema (Parsons, 1951; citat per Coser, 1957).

La idea de normalització lingüística permet també les dues interpretacions —i aquest és sens dubte un dels factors que expliquen la gran difusió que ha tingut. En

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 220

08/11/16 12:25

CONFLICTE LINGÜÍSTIC I NORMALITZACIÓ

TSC, 26 (2016)

221

realitat, Lluís V. Aracil (1965) la va plantejar com una adaptació al món sociolingüístic de la idea d’equilibri en un sistema cibernètic (seguint Norbert Wiener). Aquesta era, segons com, una aproximació alhora interpretable com a funcionalista o com a conflictual, perquè es basava en conceptes força abstractes: la correcció del desequilibri (la normalització lingüística) o l’augment del desequilibri (la substitució lingüística) són el resultat de l’acció de les funcions lingüístiques de la societat i les funcions socials de la llengua.

La versió popularitzada d’aquest model es va creuar amb la idea de bilingüisme diglòssic —la diglòssia de Charles Ferguson (1959) adaptada per Joshua A. Fishman (1967)— i va donar lloc a la idea que el relatiu equilibri de funcions d’una situació de bilingüisme diglòssic —en què el català era la varietat subordinada i el castellà (o el francès o l’italià), la varietat dominant— tendeix habitualment a desequilibrar-se, en un sentit favorable o advers a la llengua subordinada, i aboca respectivament a la normalització o a la substitució. Aquestes eren les bases de l’anàlisi sociolingüística que es va fer en el marc del Congrés de Cultura Catalana, durant la dècada dels setanta, partint dels treballs de Lluís Vicent Aracil, Rafael Lluís Ninyoles o Francesc Vallverdú, àmpliament difosos en aquells anys.

Per a alguns, especialment des de les esferes governamentals, la transformació sociolingüística que implicava la normalització podia ser entesa com a més evolutiva i menys conflictiva. Per a uns altres, el conflicte sociolingüístic formava part d’una confrontació més àmplia, entre el règim franquista i l’oposició democràtica, o entre la imposició d’un model d’Estat unilingüe, unicultural i uninacional contrari a la realitat plurilingüe, pluricultural i plurinacional. En aquest cas, calia evidenciar el conflicte i promoure una ruptura que contrarestés les forces adverses. De fet, aquesta idea era subjacent també en les polítiques públiques, encara que es tendís a no explicitar la visió conflictual del procés.

Va ser útil aquell plantejament? Crec que sí. Molta gent va assumir aquella interpretació de la situació —amb punts de vista més o menys conflictuals o adaptatius— i es va mobilitzar d’acord amb els postulats teòrics que comportava. El món acadèmic i els mitjans de comunicació van divulgar àmpliament aquell model (si no hi havia normalització, hi hauria substitució), i tant les mobilitzacions socials com bona part dels moviments polítics van incorporar la idea de la normalització lingüística en el seu discurs i en la seva acció, encara que fos grosso modo: sense identificar amb precisió quines eren les funcions lingüístiques de la societat o les funcions socials de la llengua.

La idea de normalització lingüística tenia i té avantatges i inconvenients. Ja hem apuntat l’avantatge de la seva adaptabilitat a visions més evolutives o més conflictuals del canvi sociolingüístic —i també més tècniques o més divulgatives, amb graus diferents d’abstracció.

Un altre avantatge important, en relació amb termes afins alternatius, és que reflecteix la imatge d’un procés de canvi sociolingüístic protagonitzat col·lectivament.

La normalització lingüística —com el paral·lel quebequès aménagement linguistique o el concepte internacional de la inversió de la substitució lingüística, reversing language shift— suggereix la implicació d’un conjunt d’agents socials i de la societat

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 221

08/11/16 12:25

222

TSC, 26 (2016)

Isidor Marí

en general. És una diferència important respecte a altres termes com política lingüística o planificació lingüística, que fan pensar més aviat en una acció de tipus institucional, de dalt a baix. Es pot objectar que l’acció política en un marc democràtic neix des de la voluntat col·lectiva, i és cert, almenys en teoria. Però normalització lingüística reflecteix de manera més transparent un concepte inclusiu, que implica igualment la suma de les accions personals o de grup que van de baix a dalt i les intervencions institucionals, de dalt a baix. No em sembla un aspecte menor.

Encara hi ha un altre avantatge, en la meva opinió, i és que normalització lingüística conté una noció de reparació històrica, de restitució o compensació per un estadi sociolingüístic alterat injustament i per la força. En la mentalitat col·lectiva i l’acció política, aquest va ser —i és— un punt important, que ajuda a entendre alguna de les crítiques que ha rebut el concepte de normalització lingüística sobretot des de fora de l’àmbit català, des de la pretensió que qualsevol situació sociolingüística pot ser vista com a normal.

En efecte, un dels inconvenients adduïts en contra de la idea de normalització lingüística és que pretén que no és normal la situació sociolingüística que hi ha en un moment donat, com a resultat de les transformacions històriques de la societat.

Aquesta crítica sosté que l’hegemonia de la llengua dominant no és injusta ni forçada o imposada, sinó senzillament natural, i, per tant, normal. Un conformisme històricament acrític, propi d’una espècie de darwinisme sociolingüístic.

Es tracta d’una objecció que va guanyar predicament a mesura que quedaven enrere els anys de la transició democràtica i era més fàcil oblidar les prohibicions i persecucions que havien afectat la llengua catalana. A més, tenia al seu favor les dinàmiques socials del sentit comú, que fan que les noves generacions trobin normal el context social en què creixen i no tendeixin a qüestionar-lo. El cas és que, encara avui, hi ha argumentacions, sobretot dels governants del Partit Popular, que es fonamenten en aquest criteri de normalitat: a les illes Balears, per exemple, s’ha dit que ja no cal que els poders públics promoguin la llengua catalana, com estableix el marc legal, perquè la situació sociolingüística ja és normal (quan, de fet, la subordinació del català continua sent ben evident).

La idea de normalitat també va donar peu a altres objeccions semblants en contra del model de normalització lingüística, per la seva excessiva ambigüitat. Què cal entendre per normal? Quina seria la situació sociolingüística normal que constitueix l’objectiu final de la normalització lingüística? Després en parlarem més en concret, en funció de la situació sociolingüística actual.

La normalitat a què aspiraven les resolucions de l’Àrea de Llengua del Congrés de Cultura Catalana (1978) es basava en un procés de normalització lingüística que havia d’avançar gràcies a l’impuls social i la política lingüística institucional, almenys fins a la igualació de les condicions d’ús de les dues llengües concurrents. La igualació de drets i deures dels ciutadans envers les dues llengües oficials era també el mandat que establia per a les institucions públiques l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1979 (article 3.3).

Tanmateix, entre alguns sectors, semblava que hi havia l’aspiració ideal de retornar

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 222

08/11/16 12:25

CONFLICTE LINGÜÍSTIC I NORMALITZACIÓ

TSC, 26 (2016)

223

a una societat imaginada com a primordialment monolingüe. En aquesta concepció, el bilingüisme —social o individual— era vist com un estat transitori i inestable, en què més tard o més d’hora una llengua desplaçava i podia substituir l’altra (Calvet, 1974). Semblava, per tant, un estat d’amenaça, que calia resoldre amb la generalització d’una llengua: l’augment dels parlants i les comunitats funcionalment monolingües havien de donar més capacitat de resistència a la llengua.

Evidentment, es tractava d’una perspectiva de futur cada vegada menys adient amb l’evolució de la societat en el context de la diversitat i el multilingüisme que ha comportat la mundialització. Les persones tendeixen cada vegada més a una competència plurilingüe (si bé amb funcions diferents per a les llengües que coneixen i practiquen), i les societats tenen, també, cada vegada més, una població lingüísticament més diversa i unes pràctiques comunicatives més i més multilingües. Després en tornarem a parlar.

El cas és que, davant d’aquestes objeccions respecte al model de normalització lingüística, es va tendir gradualment a deixar-lo en segon terme, almenys en el discurs públic predominant. L’etiqueta ha perdurat, però ha anat minvant en la seva operativitat (en el seu rendiment explicatiu) a l’hora d’interpretar quina és i quina volem que sigui la situació sociolingüística.

La política lingüística dels anys vuitanta es va fonamentar en el model de normalització lingüística, però hi va sumar la concepció més tècnica de la planificació lingüística en els dos vessants distingits per Heinz Kloss (1969) i Einar Haugen (1966): la planificació de l’estatus i la planificació del corpus. Encara que aquests conceptes no transcendissin gaire al discurs públic, eren ben presents en l’organització de la Direcció General de Política Lingüística (Llibre blanc, 1983). El Servei de Normalització Lingüística s’ocupava de promoure una consideració social favorable envers la llengua catalana i d’impulsar el seu ús social, especialment en els àmbits de titularitat pública.

El Servei d’Assessorament Lingüístic s’encarregava de facilitar l’aprenentatge del català i l’acreditació dels coneixements, complementàriament amb el sistema educatiu (la planificació de l’adquisició, segons Robert L. Cooper),1 i més específicament de complementar l’elaboració dels llenguatges d’especialitat i promoure la consolidació de la varietat estàndard codificada per l’Institut d’Estudis Catalans. Les memòries anuals del Departament de Cultura detallen com es va desplegar aquesta política lingüística, que va tenir com a marc la Llei de normalització lingüística de 1983. Ens limitarem a recordar-ne alguns aspectes.

De la planificació de l’estatus, en són exemples destacats com a accions de sensibilització les campanyes de normalització lingüística. N’hi hagué de generals, com la de la Norma (una nena que feia d’exponent de les noves actituds lingüístiques i els nous comportaments preconitzats), amb el lema «El català, cosa de tots», que volia promoure la identificació general amb la llengua catalana, especialment de la població d’origen no català. O bé el foment de l’anomenat bilingüisme passiu: mantenir el cata1. Subratllem que l’objectiu lingüístic de la política educativa sempre ha estat la consecució d’una competència equivalent en les dues llengües oficials: català i castellà.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 223

08/11/16 12:25

224

TSC, 26 (2016)

Isidor Marí

là en les converses bilingües sempre que la intercomprensió ho permetés. I també hi hagué accions o campanyes de naturalesa sectorial. En els àmbits de titularitat pública (ús oficial, serveis públics, mitjans de comunicació públics, oferta cultural pública), la intervenció va tenir un caràcter més regulatiu. En altres àmbits de titularitat privada, com ara els mercats i els comerços, les campanyes van ser sobretot sensibilitzadores.2 És oportú de subratllar que per mitjà d’aquestes accions sectorials es va activar la implicació dels agents més dinàmics dels diferents àmbits, que permeté constituir gradualment una xarxa de serveis lingüístics sectorials.

Un procés semblant es va produir també territorialment, en aquest cas en estreta relació amb les administracions locals, que s’havien implicat molt en l’oferta de cursos de català per a adults. El curs multimèdia Digui, digui… i els certificats de la Junta Permanent de Català van integrar en una mateixa xarxa pràcticament totes les entitats que feien cursos, que van acabar implicant-se en la creació del Consorci per a la Normalització Lingüística (Gimeno, 2012).

En el camp més específic de la planificació del corpus, es va prestar una atenció especial a l’elaboració del llenguatge administratiu, en cooperació amb l’Escola d’Administració Pública, a la preparació de criteris d’elocució per als mitjans audiovisuals i el cinema, i a la creació d’un centre de terminologia, el TERMCAT.3 En cadascun d’aquests àmbits s’establia també una xarxa de contactes, que reflectia la implicació participativa dels agents.

El Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) va representar un balanç de les realitzacions i les limitacions de les polítiques de normalització lingüística, i alhora un punt d’inflexió en el que podríem dir que era el paradigma teòric dominant. La necessitat d’emprendre una política lingüística que superés la dispersió d’actuacions i que impliqués tots els agents en la definició i la consecució d’uns objectius compartits va portar al Pla General de Normalització Lingüística, en el qual se sumaven les idees de planificació estratègica i d’implicació en la normalització lingüística, ja que va ser concebut com a instrument en què es concretaven i s’actualitzaven els grans objectius de política lingüística compartits pels poders públics i pels principals agents de la societat civil.

El marc de la concertació dels agents socials i de definició de les estratègies del Pla era el Consell Social de la Llengua Catalana (1990), que aleshores no era un simple consell assessor, sinó un òrgan d’implicació participativa i de compromís d’actuació entre tots els grans agents que intervenien en la normalització lingüística.

Potser el Pla, aprovat el 1995, era massa exigent, per l’esforç tècnic i els compromisos polítics que comportava. Potser la mateixa idea de planificació estratègica en el sector públic va topar amb la mentalitat liberal que aleshores ja s’estenia. El cas és que 2. Vegeu-ne una mostra a http://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/campanyes (consulta: febrer 2015).

3. En aquests àmbits, no s’han donat actituds puristes, sinó que s’ha tendit a la incorporació selectiva de manlleus: si el manlleu està funcionalment justificat per l’absència d’alternativa catalana, s’adopta i es tendeix a adaptar-lo gramaticalment i fonèticament.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 224

08/11/16 12:25

CONFLICTE LINGÜÍSTIC I NORMALITZACIÓ

TSC, 26 (2016)

225

amb el canvi de legislatura de 1996, tant la idea de planificació estratègica com la de normalització lingüística van passar a un segon terme i la nova idea força va ser la de política lingüística, que es va focalitzar en l’objectiu d’actualitzar el marc legal amb la que seria la nova Llei de política lingüística de 1998.

Aquesta focalització de les accions de transformació de la situació sociolingüística entorn de la idea de política lingüística potser clarificava el paper primordial que hi tenen les institucions públiques, però al mateix temps induïa a pensar que l’impuls social no era tan important i la societat podia delegar la responsabilitat en les institucions.

Al final dels anys noranta i sobretot a l’inici del segle xxi, coincideixen dos factors que donaran lloc a un canvi radical de plantejaments. D’una banda, l’erosió de l’autogovern autonòmic fa que el 2003, amb els Acords del Tinell,4 una nova majoria política emprengui la reforma de l’Estatut com a últim intent d’aconseguir un estatus polític satisfactori en el marc de l’Estat espanyol. De l’altra, el procés de mundialització, amb l’arribada creixent d’immigrats de molt diversa procedència i l’explosió de contactes interculturals amb el sistema comunicatiu global, fa evident que el context sociolingüístic reclama un plantejament plurilingüe fonamentat en principis igualitaris universalment vàlids i un reconeixement internacional —i no sols estatal— de la llengua catalana.

Dit d’una altra manera, si la normalització lingüística, la planificació o la política lingüística havien estat fins aleshores centrades en el català i en la consecució d’un estatus igualitari en relació amb el castellà en el marc estatal, a partir d’aquest moment es fa imprescindible pensar en una política plurilingüe i de dimensió internacional.

Les bases d’aquest nou paradigma les havia posat ja el 1996 la Declaració Universal dels Drets Lingüístics.5 El projecte Linguapax (Congrés Linguapax X, 2004) i més endavant la creació de Linguamón - Casa de les Llengües (2005) apuntaven en aquest sentit. Catalunya podia ser el focus d’un plantejament universalment vàlid de sostenibilitat lingüística.

El bloqueig polític de l’Estatut del 2006, la sentència adversa del Tribunal Constitucional de l’any 2010 i la confrontació posterior entre les aspiracions catalanes i la posició involucionista de l’Estat espanyol han deixat en un punt mort aquelles perspectives. Em sembla un error, per més que sigui comprensible.

Ara ens trobem en una situació paradoxal: justament en el moment que seria més lògic abordar la gestió de la diversitat lingüística des de perspectives de sostenibilitat equitativa en un context de plurilingüisme individual i social, l’ofensiva general dels poders estatals i subestatals contra la recuperació del català fan pensar que la sociolingüística del conflicte manté encara, potser més que mai, la seva vigència!

4. Disponibles en línia a http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001357.pdf (consulta: febrer 2015).

5. http://www.linguistic-declaration.org/ (consulta: febrer 2015).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 225

08/11/16 12:25

226

TSC, 26 (2016)

Isidor Marí

2. Què es pot entendre avui per normalitat lingüística?

Quins són els grans reptes actuals en el context multilingüe?

En un terreny teòric, és possible extreure alguns principis generals del que seria una situació de normalitat lingüística. En una aproximació no específicament local, centrada exclusivament en una llengua o en una societat —sigui la catalana, sigui qualsevol altra—, l’objectiu que tothom pot considerar normal és la instauració d’un ordre mundial plurilingüe basat en la justícia, que asseguri a tots els parlants i a totes les comunitats lingüístiques la capacitat de combinar el coneixement i l’ús de diverses llengües (i de participar, així, en la dinàmica comunicativa internacional) sense comprometre el desenvolupament sostenible de cada comunitat lingüística —i, per tant, de les llengües de cada parlant.

Ja hem indicat abans que la Declaració Universal dels Drets Lingüístics volia esdevenir un marc de referència orientat a aquest objectiu. Val la pena recordar que aquella Declaració afirmava un principi bàsic: els drets lingüístics són alhora individuals i col·lectius, perquè la llengua es constitueix i es fa disponible en el si d’una comunitat, encara que sigui usada individualment.

Hi ha altres aportacions que apunten en la mateixa direcció. Entre nosaltres, Albert Bastardas (2005) ha exposat uns principis bàsics per a la sostenibilitat en un concepte ecològic de la diversitat lingüística: dos de ben coneguts (el de personalitat i el de territorialitat) i dos de nous (el de suficiència funcional i el de subsidiarietat). A escala internacional, tant Will Kymlicka i Alan Patten (2003) com Philippe van Parijs (2011) s’han ocupat dels principis universals de justícia en la gestió de la diversitat lingüística i cultural.

En aquest terreny de principis hi ha coincidències significatives. Més enllà dels mínims de la igualtat formal entre les llengües (o, més exactament, entre les comunitats lingüístiques i els parlants) que coexisteixen en un mateix marc, és lògic que hi hagi uns criteris de primacia (almenys de primus inter pares) per als parlants d’una comunitat lingüística en el seu hàbitat històric i que les situacions històriques injustament desfavorables disposin de mesures compensatòries, d’acció afirmativa o discriminació positiva (la igualtat, des d’Aristòtil, és tractar igualment allò que és igual i compensar les desigualtats a fi de reequilibrar-les).

Lamentablement, les accions internacionals de caràcter institucional en aquest sentit són extremament febles i es limiten gairebé a declaracions sense resultats efectius. No hi ha perspectives que avancin cap al plurilingüisme mundial equitatiu ni els acords de les Nacions Unides, ni les declaracions de la UNESCO, ni les actuacions de la Unió Europea (que en algun moment semblava que podia liderar un procés mundial d’aquest tipus). Ni tan sols el reconeixement que el 90 % de les llengües del món pot desaparèixer al llarg d’aquest segle ha fet prendre consciència de la necessitat urgent d’actuar a gran escala per a evitar-ho. I si pensem en la incapacitat d’actuar davant de les crisis humanitàries, bèl·liques, sanitàries o alimentà­ ries, constatem que les institucions internacionals tenen una utilitat molt escassa.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 226

08/11/16 12:25

CONFLICTE LINGÜÍSTIC I NORMALITZACIÓ

TSC, 26 (2016)

227

Vegeu, per exemple, l’informe The Responsibility to Protect Minorities and the Problem of the Kin-State.6 Crec que vivim una profunda crisi dels sistemes democràtics de governança, tant a escala estatal com europea i mundial.7 I només puc imaginar que —tal com succeeix avui en el nostre entorn immediat— haurà de ser una presa de consciència i una mobilització social multitudinària les que permetin transformar l’estat de coses i recuperar un funcionament satisfactori dels sistemes democràtics. Aquí de nou podem pensar si serà una dinàmica social de conflicte o de transformació gradual la que acabarà predominant. L’estancament actual ens portaria a un món d’abusos permanents de poder, que no valdria gaire la pena per a ningú.

En el cas de la comunitat lingüística catalana, cal tenir en compte les dificultats afegides que comporten la fragmentació i la subordinació política de les institucions públiques que podrien gestionar adequadament la diversitat lingüística. A part del signe polític d’alguns dels governs locals i l’ofensiva estatal.8 Ara bé, en la perspectiva (o en la mesura) que arribem a comptar amb institucions democràtiques que tinguin capacitat d’abordar polítiques lingüístiques participatives centrades en aquest nou paradigma de la diversitat sostenible, podem apuntar algunes actuacions desitjables per a fer front als reptes principals (es detallen a Marí, 2015).9 En primer lloc, convé establir un marc constitucional que reconegui la diversitat lingüística com un capital humà valuós, com un recurs personal i col·lectiu que multiplica les capacitats de relació i de creativitat, tant en l’àmbit cultural com en el món econòmic i per a la cohesió social. El primer repte d’una societat tan diversa com la nostra és aconseguir la identificació general amb el marc sociocultural de la societat receptora. Reconèixer la diversitat i combatre la desigualtat són la condició d’una societat cohesionada. Si la diversitat s’interpreta com a causa de desigualtat, pot haver-hi situacions de conflicte i fractura social.

El reconeixement del català i l’aranès com a llengües originàries i patrimonials (altrament dites nacionals o territorials), que mereixen un suport públic suficient per a garantir-ne la plenitud de funcions en els àmbits públics, no ha de ser obstacle perquè comptin amb un reconeixement específic les llengües assentades des de fa més temps 6. A la revista Policy Brief (United Nations University), núm. 2, 2010, també disponible en línia a: http://i.unu.edu/media/unu.edu/publication/699/unu_policybrief_10-02.pdf (consulta: febrer 2015).

7. N’és una bona prova que hagi de sorgir una coalició d’organitzacions de la societat civil com l’ICRtoP (http://www.responsibilitytoprotect.org/, consulta: febrer 2015) per tal de vetllar per les deficiències de la comunitat internacional en la prevenció dels genocidis, els crims de guerra, la neteja ètnica i els crims contra la humanitat.

8. És prou il·lustratiu, en aquest cas, el Butlletí núm. 12 de Cercle XXI, disponible en línia a http:// www.cercle21.cat/ca/butlleti/12/index.html. Per a una informació més àmplia, consulteu els informes anuals de la Xarxa CRUSCAT sobre la situació sociolingüística, disponibles en línia a http://blogs.iec.cat/ cruscat/publicacions/informe/ (consulta: febrer 2015).

9. Vegeu també Qüestions d’Estat: Reflexions per al país del futur, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Òmnium Cultural, 2014.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 227

08/11/16 12:25

228

TSC, 26 (2016)

Isidor Marí

en la nostra societat i amb un nombre elevat de parlants, com és sobretot el castellà.

Ara bé, cal moure’s en un dilema: mantenir l’oficialitat del castellà reclamaria extremar les garanties de plenitud funcional del català i l’aranès, i, alternativament, replantejar l’oficialitat del castellà exigiria mesures que assegurin la identificació dels castellanoparlants amb el nou marc jurídic i polític.

Es pot estendre el reconeixement a altres llengües localment rellevants; l’acomo­ dació dels espais públics a la diversitat (no sols lingüística), a escala general o local, segons el cas, ha de ser un principi de la nova gestió del plurilingüisme. Al mateix temps, cal identificar les llengües que mereixen més interès en les relacions internes i internacionals. Internament, pot ser útil afavorir el coneixement de les grans llengües arribades recentment: són un capital humà valuós de cara a les relacions culturals o econòmiques amb la resta del món (pensem en la política australiana de diversitat productiva!).10 A més, internacionalment, el quasi monopoli de l’anglès és una opció errònia per a una societat com la catalana, en què el mercat exterior més important és de llengua francesa.

Un repte important és generalitzar una bona gestió plurilingüe a totes les organitzacions: tant la diversitat del mercat interior i de la força de treball com la projecció en el mercat internacional reclamen polítiques de personal i de comunicacions multilingües ben fonamentades tècnicament.

L’adopció d’aquest tipus de polítiques aconsella la recuperació d’un sistema institucional de concertació dels grans agents públics i privats, com el que volia ser el primer Consell Social de la Llengua Catalana, al qual ja hem fet referència. Així es reflectiria la imprescindible cooperació de l’impuls social i l’acció de govern en la consecució dels objectius comuns.

Des del punt de vista específicament lingüístic, és evident que cal mantenir una perspectiva interlingüística oberta. Els sistemes de traducció mereixen una atenció molt especial i una política pròpia en tots els àmbits. El desplegament de l’enginyeria lingüística serà un factor clau. Cal activar igualment els criteris de transliteració que permeten traslladar entre el català i altres sistemes gràfics els noms propis, gentilicis i altres mots específics. Els criteris d’adaptació de manlleus i les capacitats de creativitat lingüística haurien d’ocupar un lloc especial en els sistemes educatius, com a habilitats que tots els parlants necessiten en el context actual.

I en una perspectiva personal, és obvi que el sistema educatiu ha de promoure una competència plurilingüe i intercultural com la que ja preconitza la Unió Europea.

Ens cal difondre en la societat una sensibilitat general sobre totes aquestes qüestions, que aquí només hem apuntat, i aprofundir en la definició de polítiques adequades per a la resolució d’aquests reptes. El debat públic sobre la gestió de la diversitat lingüística es limita massa sovint a l’intercanvi de recriminacions basades en anàlisis elementals, en lloc de debatre quines serien les polítiques sectorials més indicades.

Esperem que es pugui avançar en aquesta direcció.

10. En síntesi, es tracta de reconèixer el valor de la diversitat lingüística i cultural de la població com un recurs per als intercanvis econòmics i culturals entre Austràlia i l’exterior.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 228

08/11/16 12:25

CONFLICTE LINGÜÍSTIC I NORMALITZACIÓ

TSC, 26 (2016)

229

Bibliografia de referència Aracil, Lluís V. (1965). Conflit linguistique et normalisation linguistique dans l’Europe nouvelle.

Perpinyà: IRSCE. Bastardas, Albert (2005). Cap a una sostenibilitat lingüística. Barcelona: Centre d’Estudis de Temes Contemporanis: Angle.

Calvet, Louis-Jean (1974). Linguistique et colonialisme. París: Payot. [Reedició: 2002] Congrés de Cultura Catalana (1978). Resolucions. Vol. 1. Barcelona.

Congrés Linguapax X (2004). Actes = Proceedings [en línia]. Barcelona: Linguapax. <http:// www.linguapax.org/catala/publicacions/conferencies-i-simposis/congres-linguapax -x-barcelona-2004-ca> [Consulta: desembre 2015].

Cooper, Robert L. (1989). Language planning and social change. Cambridge: Cambridge University Press.

Coser, Lewis A. (1957). «Social conflict and the theory of social change». The British Journal of Sociology, vol. 8, núm. 3 (setembre), p. 197-207, nota 21.

Dahrendorf, Ralf (1958). «Toward a theory of social conflict». The Journal of Conflict Resolution, vol. 2, núm. 2 (juny), p. 170-183.

Ferguson, Charles (1959). «Diglossia». Word, vol. 15, p. 325-340.

Fishman, Joshua A. (1967). «Bilingualism with and without diglossia; diglossia with and with­ out bilingualism». Journal of Social Issues, vol. 23, núm. 2 (abril), p. 29-38.

Gimeno, Montserrat (2012). «La Direcció General de Política Lingüística i l’ensenyament de català per a adults. La perspectiva històrica, 1. L’enfocament comunicatiu i els processos d’innovació». Llengua i Ús, núm. 51, p. 3-13.

Haugen, Einar (1966). Language conflict and language planning. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

Kloss, Heinz (1969). Research possibilities on group bilingualism: A report. Quebec: Internation­ al Center for Research on Multilingualism.

Kymlicka, Will; Patten, Alan (ed.) (2003). Language rights and political theory. Oxford: Oxford University Press.

Llibre blanc de la Direcció General de Política Lingüística (1983). Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Marí, Isidor (2015). «Notes sobre l’ordenament lingüístic d’una Catalunya sobirana». Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, núm. 21.

Parijs, Philippe van (2011). Linguistic justice for Europe and for the world. Oxford: Oxford University Press.

Parsons, Talcott (1951). The social system. Londres: Tavistock, p. 481.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 229

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 230

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 231-247 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.118 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic al domini territorial hispànic del català A historical perspective of the linguistic conflict in the Hispanic territorial domain of Catalan Daniel Escribano Doctor en Sociologia Data de recepció: 30 de març de 2015 Data d’acceptació: 9 de juny de 2015

Resum Aquest article pretén aportar una interpretació de la dinàmica del conflicte lingüístic al domini territorial hispànic del català. S’hi defensa que, amb l’entronització dels Trastàmara a la Corona d’Aragó, s’inicià un procés d’extensió gradual de la diglòssia, el qual es començà a revertir al tombant dels segles xix i xx, amb l’emergència i consolidació del catalanisme polític, que reivindicava la plena restauració funcional de la llengua catalana.

Paraules clau: diglòssia, conflicte lingüístic, castellanització, història de la llengua catalana.

Abstract This article presents an interpretation of the dynamics of the linguistic conflict in the Hispanic territorial domain of the Catalan language. It explains that, with the enthronement of the Trastamara dynasty in the Crown of Aragon, a process of a gradual spread of diglossia started.

This process began to decline in the late 19th and early 20th centuries, with the emergence and consolidation of political Catalanism, which claimed the full functional restoration of the Catalan language.

Keywords: diglossia, linguistic conflict, “Spanification”, history of Catalan.

1. Sociolingüística de l’Antic Règim 1.1. Quasidiglòssia de classe als regnes de la Corona d’Aragó

A

partir de l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara (1412), en un context de crisi econòmica i demogràfica europea, especialment intensa a Catalunya, començà un lent procés de castellanització de la noblesa dels regnes de la Corona d’Aragó, per bé que el llatí i, al seu domini territorial respectiu, les llengües catalana i aragonesa eren els idiomes de les institucions (Segarra, 1996: 169).

Correspondència: Daniel Escribano. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Sociolingüísti­ca. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona. A/e: describano1977@gmail.com.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 231

08/11/16 12:25

232

TSC, 26 (2016)

Daniel Escribano

Aquest procés de penetració del castellà dins els estaments dominants s’aprofundiria, tot i que a un ritme encara molt lent, amb la unió dinàstica amb la Corona de Castella, l’any 1474. Ninyoles (1985: 35) ha aplicat el concepte fishmanià de diglòssia sense bilingüisme (Fishman, 1972: 98) per a descriure la dinàmica sociolingüística valenciana d’entre els segles xvi i xx. En aquest context, això significa que una part de la societat (bàsicament, els estaments dominants i els grups socials ascendents) era competent en dues llengües —tres, en realitat, en l’exemple històric esmentat—, però les utilitzava de manera diferenciada, d’acord amb un esquema funcional on l’idioma sobrevingut, «alt» (A), el castellà, operava cada cop més com a vehicle socialment prescrit per als àmbits d’ús corresponents a situacions comunicatives elevades, mentre que la llengua «baixa» (B), el català, quedava cada cop més arraconada als àmbits de formalitat baixa. Marfany (2001: 409, passim) també ha anotat l’existència d’un procés d’extensió gradual de la diglòssia al Principat de Catalunya durant el mateix període, bo i destacant-ne el contingut «diferencial classista». A tots dos casos, però, com que la diglòssia estava restringida socialment, atès que l’accés a l’aprenentatge de la llengua A coincidia, aproximativament, amb una frontera social —car els estaments inferiors no tenien accés a l’aprenentatge del castellà—, la diglòssia no comportà substitució lingüística. En canvi, l’exclusió creixent dels àmbits d’ús formals implicà conseqüències greus per a la llengua catalana, especialment perceptibles en la literatura i en l’accentuació de les diferències diatòpiques, amb l’erosió consegüent de la consciència de la unitat lingüística (Rafanell, 1999: 66 i 75). Tots aquests factors han fet que, convencionalment, hom parli d’aquests segles com un període de decadència (Comas, 1980: 169). Tanmateix, abans dels decrets de derogació dels furs d’Aragó i València i reducció a les lleis i govern de Castella,1 d’establiment i planta de l’Audiència Reial de Mallorca,2 i de Nova Planta de l’Audiència Reial de Catalunya,3 el català era, al seu domini territorial, la llengua de les institucions «de la terra», ensems amb el llatí, per la qual cosa, abans d’aquests fets, per bé que la situació diglòssica era creixent, no era total, en la mesura que el mateix caràcter de llengua institucional significava un reducte de prestigi per a la llengua catalana. En el cas del Principat de Catalunya, era utilitzat a diverses institucions: les Corts, la Diputació del General, els ens municipals, les administracions de justícia i eclesiàstica, a l’ensenyament —junta1. «Ley I. D. Felipe V. en Buen-Retiro por decreto de 29 de Junio de 1707. Derogacion de los fueros de Aragon y Valencia; y su reduccion á las leyes y gobierno de Castilla» (1805), a Novísima recopilación de las leyes de España. Dividida en XII libros. En que se reforma la Recopilacion publicado por el Señor Don Felipe II. en el año de 1567, reimpresa últimamente en el de 1775: Y se incorporan las pragmáticas, cédulas, decretos, órdenes y resoluciones Reales, y otras providencias no recopiladas, y expedidas hasta el de 1804.

Mandada formar por el señor don Carlos IV, tom ii, llibre iii, títol iii, p. 13, Madrid.

2. «Ley I. D. Felipe V. en Buen-Retiro por Real Decreto de 28 de Nov. de 1715. Establecimiento y planta de la Real Audiencia de Mallorca» (1805), a Novísima recopilación de las leyes de España. Dividida en XII libros…, tom ii, llibre v, títol x, p. 411-413.

3. Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cathaluña establecida por Su Magestad, con Decreto de diez y seis de Enero de mil setecientos y diez y seis (1716), Barcelona, Por Joseph Texidò, Impressor del Rey nuestro Señor.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 232

08/11/16 12:25

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic

TSC, 26 (2016)

233

ment amb el llatí— i a les lleis, documents notarials, llibres dels gremis i confraries (Segarra, 1996: 187), tot i que, a partir de la unió de corones, les institucions centrals de la nova monarquia utilitzaren també el castellà arreu del territori per als documents oficials. Marfany (2001: 130) apunta que el procés de configuració de la monarquia com a poder polític absolut, amb el conflicte concomitant amb «les institu­ cions de la terra», tingué també, a partir del segle xvii, un vessant específicament lingüístic, una expressió del qual fou l’incompliment per la institució virregnal del «principi tàcit» d’acord amb el qual havia d’utilitzar el català com a llengua corporativa. En qualsevol cas, però, les institucions catalanes no només se servien del català per a les comunicacions oficials adreçades a destinataris de dins el domini lingüístic, ans també a les institucions de fora, incloent-hi la monarquia (Kamen, 1995: 31). Al Regne de València, en canvi, on la noblesa es castellanitzà abans i més pregonament que no la principatina, la penetració del castellà a les institucions sembla que fou molt àmplia, almenys en algunes comarques, ja al segle xvi (Sanchis Guarner, 2001: 41).

1.2. Diglòssia de classe després dels decrets d’abolició foral Ni el decret del 29 de juny de 1707, de derogació dels furs dels regnes d’Aragó i València i reducció a les lleis i govern de Castella, ni el del 28 de novembre de 1715, d’establiment i planta de l’Audiència Reial de Mallorca, no contenien disposicions de caràcter lingüístic. Tan sols n’hi havia al Decret de Nova Planta de l’Audiència Reial del Principat de Catalunya, del 17 de gener de 1716, però limitada a l’esmentada Audiència Reial, on es prescrivia que «[l]as causas […] se substanciarán en lengua castellana».

A la pràctica, però, la política de la monarquia borbònica consistí a imposar, lentament però progressiva, el castellà a les administracions i als documents oficials,4 la qual cosa aguditzà la diglòssia que patia la llengua catalana des dels segles anteriors, per bé que amb la limitació sociològica esmentada, producte del caràcter estamental de la societat de l’Antic Règim, de tal manera que no implicà la castellanització imme4. A la ciutat de València, tot just promulgat el Decret del 29 de juny de 1707, la Cancelleria de València respongué a una consulta de les autoritats locals de la ciutat que les còpies de la documentació municipal s’haurien de redactar en endavant «en lengua castellana», per bé que «la Chancillería nombrará traductor o intérprete, como se hase en el Consejo y los demás tribunales quando es necesario» (apud Montoya, 2012: 4 i 5). A Mallorca, l’any 1717, el mateix Felip V, per bé que havia respost afirmativament a la recomanació que, a les causes a l’Audiència Reial, «las letras y provisiones se despachen, como por lo pasado, en lengua mallorquina, como tambien que se reciban los testigos, así de causas criminales como civiles, en el mismo idioma mallorquin, para evitar el inconveniente, que se ha de seguir, de equivocar en muchas ocasiones los Escribanos el hecho del declarante, por no entender la lengua castellana, no habiendo inconveniente en que se reciban en mallorquin, por ser del cuidado de los Relatores la traduccion al idioma castellano», havia ordenat que «se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos». «Ley IV. D. Felipe V. en Madrid por resol. de 11 de Diciembre de 1717.

Declaraciones de dudas acerca de lo dispuesto en la ley iª de este título sobre la nueva planta de la Audiencia de Mallorca» (1805), a Novísima recopilación de las leyes de España. Dividida en XII libros…, tom ii, llibre v, títol x, p. 416-417.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 233

08/11/16 12:25

234

TSC, 26 (2016)

Daniel Escribano

diata del conjunt de la societat del domini territorial català. I és que, mentre que els elements elevats ja s’havien castellanitzat, o es trobaven en un intens procés de castellanització, abans de la victòria borbònica a la Guerra de Successió (Marfany, 2001: 188), no hi havia els mitjans per a dur a terme cap tipus de política de substitució lingüística en societats en què només sabien castellà els estaments privilegiats i no hi havia cap sistema d’ensenyament obligatori universal. En efecte, segons les dades del cens de 1786-1787 encarregat pel comte de Floridablanca, el percentatge d’alfabetització al Principat es reduïa al 10,1 % per al grup d’edat comprès entre els set i els vinti-cinc anys, i al 18,2 % per al grup d’entre set i setze anys (Moral i Ajadó, 1995: 213 i 214). A la qual cosa cal afegir la precarietat del nivell de competència en castellà dels mateixos docents,5 com també l’escàs temps que passaven a l’escola els infants que hi tenien accés.

1.2.1. La diglòssia a l’ensenyament i la predicació La primera disposició normativa relativa a l’ús del castellà en aquest àmbit fou la Cèdula reial del 23 de juny de 1768, en què el monarca ordenava que «la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practique», mesura que hom fonamentava en el propòsit d’«extender el idioma general de la Nacion para su mayor armonía, y enlace recíproco».6 Tanmateix, del redactat d’aquesta norma, no se’n seguia que tot l’ensenyament s’hagués de fer en castellà, atès que no s’hi esmentava l’ensenyament de la «doctrina christiana», per la qual cosa cal deduir que, a la major part de centres d’ensenyament, aquesta es continuà impartint en la llengua del país. En efecte, encara l’any 1801, l’Audiència Reial de Catalunya ordenava que, als col·legis reials de primeres lletres, el catecisme de doctrina cristiana fos «en idioma Catalán», «a fin de que sea comprehendido el espíritu de las preguntas, y respuestas, y se consiga al mismo tiempo la instruccion en la lectura del Idioma de este País».7 L’any 1814, al prefaci de la seva Gramatica y apología de la llengua cathalana, també Joseph Pau Ballot (1987: xxv) consignava que «la doctrina christiana» «se ensenya y explica» en català. D’acord amb la interpretació de Marfany 5. A tall d’exemple, l’any 1784, el síndic de l’Ajuntament de Girona apuntava en un informe «la cortísima agilidad en el idioma español» del mestre de l’aula de primera gramàtica de l’escola pública (apud Marfany, 2001: 274).

6. Real Cedula de su magestad, a consulta de los señores del Consejo, reduciendo el arancel de los derechos procesales á reales de vellon en toda la Corona de Aragon, y para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua Castellana, con otras cosas que expresa (1768), Madrid, en la Oficina de Don Antonio Sanz, Impresor del Rey nuestro Señor, y de su Consejo.

7. La citació pertany al Plan Methódico de los exercicios académicos para el Colegio Real de Primera Letra, establecido nuevamente en Barcelona, y de la Enseñanza Uniforme para todas las Escuelas de dicha Ciudad, y Principado, aprobado, y mandado observar por su Magestad y Señores del Consejo con Provisión de 22. Diciembre de 1800. y acordado su cumplimiento por la Real Audiencia de Cataluña en 7 Enero 1801, el qual és esmentat a Puig (1985: 238 i 246, n. 20).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 234

08/11/16 12:25

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic

TSC, 26 (2016)

235

(2001: 238, 246 i 257), el fet que l’Església mantingués la predicació en català en els sermons adreçats al poble treballador, com també que l’ensenyament de la doctrina cris­ tiana s’impartís en català, fóra expressió del caràcter «classista» i diglòssic de la realitat sociolingüística catalana. Atès que el català era l’única llengua comuna de tota la societat catalana, el procés de socialització ideològica del gruix de la població —el fonament del qual, a l’Antic Règim, era precisament el cristianisme— calia fer-lo en la llengua que entenia tothom, sense que aquesta tria contingués cap més connotació que no la merament instrumental. En canvi, el fet que, fora del seu domini territorial, el castellà fos patrimoni privatiu de les elits i instrument d’ascens social implicava que hom tingués interès a aprendre’n, però no que ensenyar-ne fos condició sine qua non per a socialitzar els infants dins la posició social que els era imposada en la societat estamental. Fóra per això que el castellà es reservava per a matèries elevades com la retòrica i la gramàtica, mentre que hom no es pronunciava sobre quina havia d’ésser la llengua en què s’havia de transmetre la matèria d’adoctrinament en els valors socialment imperants (Marfany, 2001: 275 i 276). En aquest sentit, doncs, la distribució funcional de les llengües que era subjacent a aquest esquema era del tot diglòssica: català com a idioma vulgar i d’iniciació a l’ensenyament (B) i castellà com a llengua per a les matèries de més categoria (A). Ho expressà de manera perspícua el fiscal de l’Audiència Reial de Catalunya, Manuel Sisternes, en una resolució de 1770 —en què, significativament, interpretava la Cèdula de manera favorable a l’ús docent del català—: «es sin duda más conveniente y útil al Estado, el que los pobres y ricos sean bien instruidos en los principios de la fé y Religión, aunque no adquieran toda la perfección en leer, escrivir y contar ni salgan con aquella disposición que les proporciona mejor para entrar en la Gramática» (apud Marfany, 2001: 275).

Per tant, com a instrument de castellanització dels infants, l’efecte de la Cèdula fou superficial. Així ho suggereixen, si més no, els resultats de l’informe presentat l’any 1778 sobre l’ensenyament a les escoles del Principat pel comissari general del servei policíac establert a Catalunya, Francisco de Zamora. En efecte, d’acord amb els informadors de Zamora, a Granollers l’ensenyament de primeres lletres es feia en català i només en la mesura que els infants «van adelantándose se les hace leher en español y latín». El mateix criteri se seguia deu anys després a Vilafranca del Penedès i al Vendrell. Així mateix, en una escola secular i a l’escola del bisbat de Girona, a l’escola pública de Ripoll, a Manlleu, a Torelló, a Sant Joan de les Abadesses, al corregiment de Talarn, a les escoles seculars de Lleida, a Vila-rodona, a Ribes, a Piera, a Sant Pere de Riudebitlles, a Sant Quintí de Mediona i a Capellades l’ensenyament era en català, com també a tres de les quatre escoles de primeres lletres de Tarragona (Ferrer i Gironès, 1995: 450-456). Ferrer i Gironès (1995: 457) conclou que «per a una gran majoria el procés educatiu començava pel català, seguia pel castellà i acabava pel llatí».8 A més, com ha fet notar Anguera (1997: 31), és versemblant pensar que, atès 8. Val a dir que en algunes escoles d’ordes religiosos on estudiaven infants procedents de grups socialment emergents, com els jesuïtes o els escolapis, l’ensenyament del castellà ja s’hi havia introduït abans de la Cèdula de 1768 (Marfany, 2001: 405 i 409).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 235

08/11/16 12:25

236

TSC, 26 (2016)

Daniel Escribano

el caràcter oficial de l’enquesta, les dades reals de docència en castellà fossin inferiors a les declarades.

1.2.2. La prohibició d’editar llibres en català Una mesura adreçada a aprofundir en la diglòssia, bo i restringint els àmbits d’ús del català com a llengua escrita, fou la prohibició imposada a la Universitat de Cervera d’editar llibres en català, notificada pel Consell de Castella en carta del 20 de març de 1773 (Ferrer i Gironès, 1993: 56). Després de la promulgació del Decret reial de l’11 de maig de 1717, pel qual s’erigia la Universitat de Cervera i se suprimia la resta de les que hi havia al Principat, la monarquia atorgà a la universitat cerverina el monopoli del dret a imprimir tots els llibres per a l’ensenyament de tots els nivells arreu del Principat (Prats, 1993: 117-121 i 314). L’origen de la disposició esmentada contra la impressió de llibres en català sembla que radica en la denúncia del corregidor de Vic, en carta al ministre d’Hisenda, Pedro Rodríguez de Campomanes, datada el 22 d’agost de 1768, que la universitat esmentada només imprimia llibres en català, per la qual cosa el corregidor, amb el suport dels regidors de la ciutat, demanava que s’autoritzés la ciutat a imprimir. Aquesta petició generà un conflicte entre la universitat cerverina i la ciutat de Vic davant el Consell de Castella, arran del qual arribà la resolució esmentada (Prats, 1993, 315 i 316).9 Significativament, el Consell motivava aquesta interdicció en el fet que, de conformitat amb la Cèdula del 23 de juny de 1768, el català havia deixat d’ésser llengua «de común enseñanza» (apud Ferrer i Gironès, 1993: 56). Si bé ja hem indicat que ni l’Audiència Reial de Catalunya no havia interpretat així aquesta disposició ni, ni de bon tros, s’havia bandejat la llengua catalana de la docència, aquesta argumentació és prou indicativa del fet que la interpretació del Consell de Castella era força més restrictiva. Tanmateix, Ferrer apunta que aquesta nova disposició no implicà la desaparició dels llibres d’ensenyament en català, per tal com «la regulació de les llicències administratives de tots els llibres antics, o que ja havien estat publicats», quedà en mans dels bisbes, els quals continuaren donant sortida als llibres en català mitjançant la reedició de llibres antics (Ferrer i Gironès, 1993: 57). Prats (1993) assenyala que, després de la data d’aprovació del dictamen definitiu del Consell de Castella, es continuaren imprimint llibres en català (i no restringeix l’afirmació als llibres antics) i al·lega com a prova addicional el fet que el Consell reiterà posteriorment les ordres prohibitòries.

Tanmateix, pel que feia al reforçament de l’exclusió del català com a llengua A, la gravetat de mesures com la Cèdula reial de 1768 o la prohibició d’editar llibres nous en català no pot ésser menystinguda, atès que, tot i que no desaparegués de l’ensenya9. Aquest autor no esmenta la carta citada per Ferrer, sinó el dictamen proposat pel fiscal del Consell, del 14 de febrer de 1772, en què recomanava que es notifiqués a la universitat la prohibició d’imprimir, vendre o utilitzar llibres en català, i el dictamen final del Consell, del 22 de novembre de 1774, que recollí aquesta proposta.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 236

08/11/16 12:25

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic

TSC, 26 (2016)

237

ment, no era estudiada com a matèria, la qual cosa impedia la modernització del català com a llengua literària d’acord amb les tendències de l’època i fins i tot entrebancava el mateix manteniment dels models de referència de l’època anterior a la seva desinstitucionalització de facto. Quant a la prohibició d’editar llibres nous, el fet que es reeditessin sobretot llibres antics implicava la congelació de la llengua literària en un model arcaic i, doncs, provocava l’increment de la distància entre llengua escrita i llengua oral coetània.

2. El règim liberal: construcció nacional i política lingüística 2.1. El lent procés de difusió de la «lengua nacional» a l’ensenyament (1836-1902) Dins les ciències socials, hom situa l’origen dels processos de construcció dels estats nacionals en la transformació de les monarquies absolutes en sistemes representatius basats en el principi de sobirania nacional, amb l’elevació de tota la població, in­ cloent-hi la sotmesa a la dominació del règim senyorial, a la categoria de ciutadans i subjectes de drets. Una de les característiques d’aquest procés és la difusió entre el conjunt dels ciutadans d’un idioma com a llengua comuna (habitualment, el de més pes demogràfic), per a una societat que hom pretén més interconnectada i cohesionada, elevat a la categoria de símbol d’identitat nacional. Idealment, això suposava que, a diferència del que succeïa a l’Antic Règim, als territoris en què l’idioma que el poder polític anomenava nacional no era llengua nativa, el fet d’ésser-hi competent perdia gradualment el caràcter de marcador social i tendia a esdevenir condició sine qua non per a l’exercici dels nounats drets de ciutadania. En aquest procés d’extensió del coneixement de la «llengua nacional», el sistema d’ensenyament exercia un paper cabdal.

Quant als territoris de la monarquia espanyola, la «transició» del règim senyorial al règim liberal tingué lloc entre les Corts de Cadis (1811) i l’aprovació de la Constitució de 1837. Tanmateix, cal assenyalar que fou un procés caracteritzat pel pacte entre la mateixa monarquia i el liberalisme, de tal manera que el nou Estat «liberal» borbònic fou controlat pels sectors més conservadors del liberalisme i més vinculats a la gran propietat agrària (Riquer, 1994: 99 i 100). Aquest caràcter virulentament conservador i classista del règim liberal espanyol implicà que l’efecte del sistema d’ensenyament com a instrument de castellanització de les comunitats de llengües altres fos molt limitat. Pel que fa a les normes jurídiques adreçades a imposar l’ús del castellà com a llengua docent, al Decret reial del 3 d’agost de 1836, pel qual s’aprovava el Pla General d’Instrucció Pública,10 ja sota el Govern liberal d’Isabel II, hom prescriví que «la lengua nacional es la única de que se hará uso en las explicaciones y libros de texto» (art. 84). Tot i que el redactat literal no era incompatible amb usos docents de caràcter diglòssic (explicacions en castellà i missatges d’altra naturalesa, bàsicament informal, en la llengua del país), el cert és que la voluntat del poder polític era clara en el sentit 10. Gaceta de Madrid (GM) (1836), núm. 600 (9 agost), suplement, p. 1-7.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 237

08/11/16 12:25

238

TSC, 26 (2016)

Daniel Escribano

que s’havia d’utilitzar el castellà (significativament anomenat ja llengua nacional, en sintonia amb la ideologia lingüística del liberalisme) en totes les matèries de l’ensenyament. De tal manera que, si bé era possible un cert grau de diglòssia dins cada matèria, el pla ja no deixava marge per a situacions de diglòssia entre matèries, tal com passava amb la Cèdula de 1768. Tanmateix, una tal disposició, si més no en el termini immediat, era del tot inaplicable als països de llengua altra que el castellà, atesa la mateixa realitat sociolingüística i la precarietat del sistema educatiu heretat de l’Antic Règim. Així, testimonis coetanis, com el de l’escriptor Josep Martí i Folguera, consignaven, al final d’aquesta mateixa dècada, que, «en todas las escuelas de Cataluña la enseñanza era completamente catalana […], la documentación pública era catalana […] y los sacerdotes no predicaban más que en catalán» (apud Anguera, 1997: 35).

Precisament com a prova de l’ús escàs del castellà en l’ensenyament a Barcelona cal entendre una nota del govern de la província del 24 de maig de 1851, en què hom informava que «en varios establecimientos de instruccion primaria de esta capital y pueblos de su provincia se hace pasar á los niños en catalan, hablar con mas frecuencia en este dialecto y muy poco en idioma castellano».11 Justament la irrealitzabilitat a curt termini d’aquestes pretensions castellanitzadores sembla que hauria empès el legislador a establir unes disposicions lingüístiques força més contingudes a la Llei d’instrucció pública, del 9 de setembre de 1857.12 En efecte, el text de la llei, pel que feia a la qüestió lingüística, només consignava que l’ensenyament primari es compondria de «principios de gramática castellana, con ejercicios de ortografía» (art. 2), i que, a les assignatures de l’ensenyament primari i secundari públics (art. 86 i 88), «[l]a Gramática y Ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único» (art. 88). A més que, a diferència del pla de 1836, la llei no contenia cap disposició regulatòria de la llengua en què els mestres havien d’impartir les classes, el legislador introduí una clàusula que autoritzava indirectament l’ús de material doctrinal redactat en idiomes altres que el castellà: «La Doctrina cristiana se estudiará por el Catecismo que señale el Prelado de la diócesis» (art. 87). Així mateix, cal apuntar que el legislador únicament establia com a obligatòria «[l]a primera enseñanza elemental», que limitava a l’edat compresa entre els sis i nou anys, i, a més, eximia de l’obligació d’enviar els infants a l’escola els progenitors que «les proporcionen suficientemente esta clase de instruccion en sus casas ó en establecimiento particular» (art. 7). Aquest ensenyament públic obligatori, a més, tan sols era gratuït per als «niños cuyos padres, tutores ó encargados no puedan pagarla, mediante certificación expedida por el respectivo Cura párroco y visada por el Alcalde del pueblo» (art. 9).

Per tot això, no sorprèn que, encara l’any 1887, la taxa espanyola d’analfabetisme entre la població més gran de deu anys fos del 65 % i l’any 1910, del 52 %. A França, en canvi, l’any 1870, la taxa d’escolarització entre el grup d’edat comprès entre els cinc i els catorze anys era del 50 % i a Itàlia, del 55 % (Riquer, 1994: 109, n. 22). Així, no resulta gens sorprenent que l’eficàcia del sistema educatiu quant a la difusió del castellà 11. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (BOPB) (1851), núm. 64 (28 maig), p. 1.

12. GM (1857), núm. 1710 (10 setembre), p. 1-3.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 238

08/11/16 12:25

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic

TSC, 26 (2016)

239

resultés escassa en societats com les del domini territorial de la llengua catalana, en què, a més, la competència en castellà del mateix personal docent era precària. I és que si, com hem vist amb la Cèdula reial de 1768, a l’Antic Règim, l’ensenyament tenia una finalitat de manteniment de l’statu quo social, la qual cosa tenia també una dimensió sociolingüística, el «classisme» de l’ensenyament també operava a l’Estat burgès liberal espanyol en un sentit més general. Tal com apunta Riquer (2002: 44), «[l]as elites conservadoras no sólo no deseaban correr los riesgos políticos de generar una política de participación de los grupos subalternos, sino que tampoco estaban dispuestas a costear políticas generadoras de nuevos consensos, como sería extender eficazmente la enseñanza obligatoria como medio de socialización y de nacionalización».

Les pretensions governatives de castellanitzar de manera dràstica la totalitat del sistema d’ensenyament als territoris de llengües altres que el castellà abans de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930), si mai n’hi havia hagut, foren abandonades el desembre de 1902. El 21 de novembre, el ministre d’Instrucció Pública del Govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta, Álvaro de Figueroa y Torres, comte de Romanones, aprovà un decret reial13 en què preveia amonestacions, primer, i separació del magisteri, després, per als mestres d’ensenyament primari «que enseñasen á sus discípulos la doctrina cristiana ú otra cualquiera materia en un idioma ó dialecto que no sea la lengua castellana» (art. 2). Així mateix, el Govern disposava que «[e]n las diócesis donde no existiesen catecismos escritos en castellano y aprobados por el Prelado respectivo, los Maestros utilizarán como texto de doctrina cristiana cualquiera de los que, estando escritos en el idioma nacional, tengan la aprobación del Arzobispo Primado de las Españas» (art. 3). Aquesta darrera prescripció contradeia l’article 87 de la Llei del 9 de setembre de 1857, suara esmentat, que fixava com a competència episcopal la designació del catecisme d’ús a les escoles. Aquest decret desfermà fortes protestes a Catalunya —atès que hi havia un potent moviment regionalista, amb una forta presència a les institucions, que tenia entre els seus objectius polítics la plena restauració funcional de la llengua catalana— i l’oposició de la mateixa jerarquia eclesiàstica catalana, tant per l’esperit del decret com per la vulneració d’una prerrogativa episcopal reconeguda legalment, fins al punt que el mateix Govern entrà en crisi setmanes després (Grau, 2006: 134-147). Una de les primeres mesures que prengué el Govern següent, de signe conservador i presidit per Francisco Silvela, fou l’Ordre reial del 19 de desembre,14 la qual rebaixava substancialment el contingut del Decret del 21 de novembre. En efecte, el número 2 de l’ordre restituïa la facultat episcopal «en punto á la designación de textos para la enseñanza de la doctrina cristiana en las Escuelas» i limitava sensiblement l’abast de les sancions previstes a l’article 2 del decret, fins al punt que, d’acord amb el número 3 de l’ordre, «[c]uando un Maestro se dirija á niños que todavía ignoren el castellano, no incurrirá en responsabilidad, si se sirve como de instrumento ó vehículo para su enseñanza, de un idioma que no sea el ofi­ cial», de tal manera que només fóra sancionable, segons el número 4 de l’ordre, «el 13. GM (1902), núm. 327 (23 novembre), p. 663-664.

14. GM (1902), núm. 356 (22 desembre), p. 1061.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 239

08/11/16 12:25

240

TSC, 26 (2016)

Daniel Escribano

caso de que el Maestro emplea idioma distinto del oficial, dirigiéndose á alumnos que sepan el castellano». Atès l’escàs nivell de competència en castellà dels infants del domini territorial del català en el tombant dels segles xix i xx, això significava la despenalització de facto de l’ús docent de la llengua catalana. En efecte, tal com conclou Josep Grau (2006: 153), «cal pensar que a la pràctica [el Decret de Romanones] no s’arribà a aplicar, perquè, pel que sembla, cap mestre no fou sancionat» pel fet d’«ensenyar en llengua no castellana». Altrament, com afirma aquest mateix autor, entre aquest moment i el cop d’estat de Primo de Rivera, els diversos governs espanyols substituirien «els atacs directes» a l’ús de llengües peninsulars diferents del castellà per la denegació del reconeixement del seu ús «als àmbits oficials».

2.2. El conflicte lingüístic en altres àmbits d’ús 2.2.1. Teatre Entre les mesures contra l’ús públic de les llengües peninsulars diferents del castellà durant l’Antic Règim, podem destacar les Instruccions per a arranjar teatres i companyies còmiques fora de la Cort, de l’11 de març de 1801. D’acord amb aquesta disposició del primer ministre, Manuel de Godoy, «[e]n ningún teatro de España se podran representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano, y actuadas por actores y actrices nacionales ó naturalizados en estos Reynos».15 No coneixem dades sobre el grau de compliment d’aquesta instrucció, però és pensable que fou escassament obeïda, per tal com el 15 de gener de 1867, més de seixanta-cinc anys després, el Ministeri de la Governació dictà una ordre reial de contingut semblant però d’abast més limitat: En vista de la comunicacion pasada á este Ministerio por el Censor interino de Teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan á la censura, escritas en los dialectos de algunas provincias, existiendo teatros especiales cuyas compañías solo representan en los referidos dialectos, y considerando que esta novedad ha de contribuir forzosamente á fomentar el espíritu autonómico de las mismas, destruyendo el medio mas eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional; la Reina (q. D. g.) ha tenido á bien disponer que en adelante no se admitan á la censura obras dramáticas, que estén esclusivamente escritas en cualquier de los dialectos de las provincias de España.16

15. «Ley XII. D. Cárlos IV. en Madrid por la instruccion de 11 de Marzo, consiguiente á Real órden de 14 de Enero de 1801. Instruccion para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la Corte» (1805), a Novísima recopilación de las leyes de España. Dividida en XII libros…, llibre vii, títol xxxiii, p. 669-671.

16. Boletín Oficial de la Provincia de Gerona (BOPG) (1867), núm. 12 (28 gener), p. 3. La cursiva és afegida.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 240

08/11/16 12:25

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic

TSC, 26 (2016)

241

Segons testimonis de l’època, les companyies recorregueren a l’adverbi esclusivamente per continuar representant en català, bo i afegint algun personatge especialment connotat des del punt de vista dramàtic que s’expressava en castellà. Així, segons consignava el dirigent federalista català Valentí Almirall en un article coetani (A. Z., 1868: 18 i 19), una de les conseqüències d’aquesta ordre reial fou que, a partir d’aleshores, en nombroses obres catalanes hom feia «aparecer siempre en ridículo al personaje castellano, llegando un autor á escribir unos “Pastorcillos” en que todos hablaban catalan menos el diablo[,] que chapuceaba la lengua de Cervantes». En la mateixa línia, en un estudi sobre el teatre català guardonat als Jocs Florals, l’autor consignava que «[u]n efecte contraproduent resultá de la dita Real Ordre y fou que d’allavoras data en l’escena catalana aquella munió de galoneros, estanya-paellas, franxutis y empleats, tipos los més repugnants de la societat castellana y que gracias á Deu ha desaparescut avuy en dia» (Maluquer, 1878: 48; les cursives són de l’original). Fóra per això que, segons apuntava el mateix Almirall (A. Z., 1868: 19), la signatura de revocació d’aquesta ordre reial «fué quizá la última que puso en España doña Isabel II», abans de la revolució que posà fi al seu regnat.

2.2.2. Notariat Atès que es tractava de documents privats, la penetració del castellà en els documents notarials fou molt lenta i les primeres disposicions normatives que hi establiren l’ús obligatori del castellà són de l’època del règim liberal. En realitat, durant el segle xviii i el primer terç del xix, el català era encara la llengua més utilitzada en els documents notarials, almenys a Catalunya (Solé i Cot, 1982: 41-43) i a Mallorca (Martínez i Taberner, 1998: 131). Tanmateix, a la Llei del 28 de maig de 1862, sobre la constitució del notariat,17 hom establí que «[l]os instrumentos públicos se redactarán en lengua castellana» (art. 25). Com apunta Martínez i Taberner (1998: 140), la desaparició del català dels documents notarials significava la pèrdua de «l’últim reducte formal de la llengua escrita».

Així mateix, el sistema d’oposicions per a accedir a la funció notarial implicà, segons Solé i Cot (1982: 46), que les places vacants de notari a Catalunya fossin copades per persones que no sabien la llengua del país. Les protestes provocades per aquest fet haurien empès el Govern a incloure, en el Reglament general per al compliment de la Llei, aprovat pel Decret reial del 30 de desembre del mateix any,18 l’obligació que «los aspirantes á Notarías en distritos donde vulgarmente se hablen dialectos particulares acreditarán que los entienden bastantemente» (art. 7). Amb aquesta finalitat, hom establia que hi hauria tres preguntes en la llengua en qüestió, en la qual hauria de respondre l’aspirant (art. 23). Així mateix, tot i que l’escriptura s’havia de redactar en

17. GM (1862), núm. 149 (29 maig), p. 1.

18. GM (1863), núm. 1 (1 gener), p. 1-2.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 241

08/11/16 12:25

242

TSC, 26 (2016)

Daniel Escribano

castellà,19 en cas que l’atorgant no l’entengués, el notari li havia d’explicar el contingut del document en l’idioma del país (art. 71). El reglament general per a l’organització i el règim del notariat, aprovat pel Decret del 9 de novembre de 1874,20 mantingué el contingut tant de l’article 7 com el del 21 del Reglament de 1862 (amb els números 4 i 62, respectivament), però no el de l’article 23. La valoració de la competència en la llengua del país per a la provisió de places notarials vacants en territoris d’idioma altre que el castellà patí una altra rebaixa al Reglament per a oposicions entre notaris aprovat per l’Ordre reial del 23 de juliol de 1912,21 d’acord amb l’article 2 del qual l’acreditació de «conocimiento de dialectos patrios é idiomas» només es consideraria com a mèrit. Al Reglament per a oposicions a determinades notaries a la capital de les au­ diències territorials, aprovat per l’Ordre reial del 30 de juliol de 1913,22 la competència en aquestes llengües s’eliminà fins i tot com a mèrit per al proveïment de les places en aquests àmbits territorials. Tanmateix, el Reglament sobre organització i règim del notariat aprovat pel Decret reial del 9 d’abril de 1917 recollí, a l’article 210, el precepte de l’article 62 del Reglament del 9 de novembre de 1874, però afegint-hi la clàusula següent: «si lo considerase necesario, el Notario en los actos inter vivos podrá valerse de otras personas vecinos del lugar donde se autorice el documento, designadas por el otorgante, que, conociendo el castellano, hable[n] el dialecto de los otorgantes o testigos, haciéndolo constar en el documento».23 2.2.3. Legislació civil i mercantil En altres institucions dependents de l’Administració pública també es dictaren disposicions semblants a l’article 25 de la Llei del notariat. En efecte, la Llei provisional del Registre Civil, del 17 de juny de 1870,24 establia que «[c]uando los documentos presentados se hallen extendidos en idioma extranjero ó en dialecto del país, se acompañará á los mismos su traducción en castellano, debiendo certificar de la exactitud de ella el Tribunal ó funcionario que los haya legalizado ó la Secretaría de la Interpreta­ cion de lenguas del Ministerio de Estado, ó cualquier otro funcionario que para ello esté competentemente autorizado» (art. 28). Així mateix, en els procediments judicials 19. A banda de l’article 25, suara esmentat, l’article 71 també imposava l’ús del castellà en els documents notarials «[c]uando se hubiere de insertar documento, párrafo, frase ó palabra de otro idioma ó dialecto», per tal com s’hi ordenava que «se extenderá inmediatamente su traduccion ó se explicará lo que el otorgante entiende por la frase, palabra ó nombre exótico».

20. GM (1874), núm. 315 (11 novembre), p. 375, per al decret aprovatori; el text del reglament, a GM (1874), núm. 317 (13 novembre), p. 396-397; GM (1874), núm. 318 (14 novembre), p. 412-413, i GM (1874), núm. 319 (15 novembre), p. 418-419.

21. GM (1912), núm. 212 (30 juliol), p. 239-240.

22. GM (1913), núm. 213 (1 agost), p. 262-263.

23. GM (1917), núm. 101 (11 abril), p. 65-67, per al decret aprovatori, i GM (1917), núm. 104 (14 abril), p. 115, per a l’article 210.

24. GM (1870), núm. 171 (20 juny), p. 1-2.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 242

08/11/16 12:25

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic

TSC, 26 (2016)

243

coneguts a la jurisdicció civil, la Llei d’enjudiciament civil, aprovada pel Decret reial del 3 de febrer de 1881,25 ordenava que a «todo documento [públic] redactado en cualquier idioma que no sea el castellano se acompañarán la traducción del mismo y copias de aquél y ésta» (art. 601). En l’àmbit del dret mercantil, la Llei del 14 de maig de 190826 prescrivia que, per a ésser inscrites al registre del Ministeri de Foment, les companyies asseguradores havien de presentar un seguit de documents, enumerats al mateix article, «redactados en castellano o traducidos a este idioma» (art. 2), i hi havien d’escriure les memòries anuals (art. 14). Així mateix, el Reglament general per a l’execució de la Llei hipotecària, del 6 d’agost de 1915,27 disposava que els documents «extendidos en latín y dialectos de España ó en letra antigua, ó que sean ininteligibles para el Registrador, se presentarán acompañados de su traducción ó copia suficiente hecha por un Titular del Cuerpo de Archiveros y Bibliotecarios ó por funcionario competente» (art. 48).

2.2.4. Legislació processal En principi, la Llei d’enjudiciament criminal, aprovada pel Decret reial del 14 de setembre de 1882,28 reconeixia el dret dels processats i els testimonis en procediments judicials de caràcter criminal que no entenguessin el castellà a ésser assistits per un intèrpret i que llurs declaracions constessin en l’idioma en què haguessin estat deposades i traduïdes al castellà (art. 398 i 440, respectivament). Això no obstant, el procediment de designació d’intèrprets previst a l’article 441 de la llei era francament inquietant, per tal com, si bé com a primera opció el legislador disposava que «[e]l intérprete será elegido entre los que tengan título de tales», això quedava condicionat al fet que «los hubiere en el pueblo». Altrament, «será nombrado un maestro en el correspondiente idioma», la qual cosa suposava un risc evident per a la seguretat jurídica de les parts, per tal com no era gens clar que la competència en l’idioma en qüestió d’un mestre que l’ensenyava com a llengua general inclogués les especificitats del llenguatge jurídic. Però és que el legislador fins i tot considerava procediments per al supòsit en què tampoc no hi hagués mestres de l’idioma en qüestió i preveia que assumís les tasques d’interpretació «cualquier persona que lo sepa». I fins i tot preveia un procediment per al cas en què ni tan sols així no es pogués designar intèrpret: Si aun ni de esta manera pudiera obtenerse la traducción, y las revelaciones que se esperasen del testigo [quant als processats, l’article 398 remetia als 440 i 441 de la mateixa llei per al procediment a seguir en cas que no sabessin castellà] 25. El decret aprovatori, a GM (1881), núm. 36 (5 febrer), p. 326. L’article esmentat, a GM (1881), núm. 40 (9 febrer), p. 373-378.

26. GM (1908), núm. 136 (15 agost), p. 789-792.

27. L’article esmentat, a GM (1915), núm. 227 (15 agost), p. 458.

28. GM (1882), núm. 260 (17 setembre), p. 803-806; els articles esmentats, a GM (1882), núm. 276 (3 octubre), p. 18-19.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 243

08/11/16 12:25

244

TSC, 26 (2016)

Daniel Escribano

fueren importantes, se redactará un pliego de preguntas que hayan de dirigírsele, y se remitirá á la oficina de interpretación de Lenguas del Ministerio de Estado para que, con preferencia á todo otro trabajo, sean traducidas al idioma que hable el testigo.

El interrogatorio ya traducido se entregará al testigo para que á presencia del Juez se entere de su contenido y redacte por escrito en su idioma las oportunas contestaciones, las cuales se remitirán del mismo modo que las preguntas á la Interpretación de Lenguas.

Cal assenyalar, a més, que el legislador no especificava el procediment a seguir en el cas que la llengua del deposant fos un idioma peninsular diferent del castellà, per la qual cosa l’exercici efectiu del dret reconegut resultava encara més incert, en la mesura que aquestes llengües no eren matèria d’ensenyament escolar oficial i, doncs, no hi havia mestres especialitzats reconeguts oficialment.

En el cas dels procediments de caràcter civil, la Llei d’enjudiciament civil també preveia l’assistència d’intèrpret per als testimonis que no entenguessin o no parlessin el castellà (art. 657).29 Tanmateix, el procediment de nomenament d’intèrpret per als testimonis en litigis coneguts en aquesta jurisdicció era encara més discrecional. L’article 657 prescrivia que havia d’ésser anàleg al del nomenament de pèrits, el qual preveia que, en cas que al partit judicial en què es dirimia el cas no hi hagués pèrits titulats en la qüestió sobre la qual havien de dictaminar i les parts no es posessin d’acord en el nomenament, «podrán ser nombradas cualquiera personas entendidas ó prácticas, aun cuando no tengan título» (art. 615), triades aleatòriament entre una terna elegida entre els que «en el partido judicial paguen contribución industrial por la profesión ó industria a que pertenezca la pericia». En cas que no hi hagués prou quantitat de noms, fóra el jutge competent qui hauria de nomenar el pèrit (art. 616).

2.2.5. Comunicacions telegràfiques Les mesures restrictives de l’ús de llengües peninsulars altres que el castellà aplicades pels governs de l’Estat liberal no es limitaren als documents oficials. En efecte, el Reglament per al règim i servei interior del cos de telègrafs aprovat per l’Ordre reial del 25 de desembre de 187630 només autoritzava la transmissió de telegrames privats redactats en castellà, francès, italià, portuguès i alemany, amb el benentès que «las indicaciones necesarias para asegurar la trasmisión del Telégrama á su destino» s’havien de redactar en castellà (art. 498). El 15 de juliol de 1899, el president del Consell de Ministres, el conservador Francisco de Silvela, admeté, al Congrés dels Diputats, que «autorizada la comunicación telegráfica por cifra, desaparece toda razón para negarla á ningún idioma ó dialecto nacional», de tal manera que «sería verdaderamente in29. L’article esmentat, a GM (1881), núm. 40 (9 febrer), p. 377.

30. Reglamento para el régimen y servicio interior del Cuerpo de Telégrafos (1876), Madrid, Establecimientos Tipográficos.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 244

08/11/16 12:25

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic

TSC, 26 (2016)

245

comprensible é injustificado que ni el catalán, ni el vascuence, ni otro dialecto cualquiera de los que se hablan en España estuviera excluído del uso de todos los elementos que el Estado pone á disposición de los ciudadanos cuando se trata de comunicar pensamientos, ideas, afectos de familia, etc».31 Finalment, el Decret reial del 20 de juny de 1904 del Ministeri de la Governació32 autoritzà l’ús de «cualesquiera de los idiomas y dialectos hablados en España para las conferencias telefónicas y para los telefonemas y telegramas privados interiores redactados en lenguaje claro y conforme á las disposiciones vigentes», per bé que l’autorització quedava condicionada al fet que «en alguna de las estaciones comunicantes haya personal capaz de comprender el lenguaje empleado» (art. 1). A més, el decret reial reafirmava que «[e]n la correspondencia que no tenga el Carácter de privada y en la comunicación oficial, ó sobre asuntos de índole administrativa, gubernativa ó judicial, sólo podrá emplearse la Lengua castellana» (art. 2), com també en «las líneas de Empresas de ferrocarril que no utilicen el sistema telegráfico Morse» (art. 3).

3. A tall de conclusió El conflicte lingüístic al domini hispànic de la llengua catalana començà amb l’entronització d’una dinastia castellana als regnes de la Corona d’Aragó. Així, s’inicià un procés de castellanització dels estaments dominants, per llur proximitat amb la Cort, el qual s’intensificà amb la unió dinàstica amb la Corona de Castella. Durant aquests segles, el castellà atengué progressivament el caràcter de llengua de prestigi, bo i acostant-se al tipus ideal de llengua A esbossat per Fishman en la seva caracterització del concepte de diglòssia. Tanmateix, aquesta diglòssia tendencial tenia dos límits: el caràcter de llengua institucional del català fins als decrets de Nova Planta, la qual cosa li suposà un reducte de prestigi i un àmbit de funcionament com a llengua A, i el mateix caràcter classista de la societat de l’Antic Règim, on l’accés al coneixement del castellà estava restringit als estaments superiors i als grups socials emergents, la qual cosa impedí que aquesta diglòssia s’estengués socialment. Els decrets de Nova Planta suposaren la remoció del primer límit, però no la del segon. Arran de la liquidació de l’Antic Règim i l’inici del lent procés de construcció de l’Estat liberal, la tendència fou que la competència en castellà deixés d’ésser un símbol de distinció social i esdevingués una condició sine qua non per a exercir els drets de ciutadania reconeguts pel nou règim liberal. Tanmateix, la precarietat del procés de construcció nacional espanyola de l’Estat liberal i, en particular, del seu sistema d’ensenyament féu que l’extensió del coneixement del castellà als territoris d’idioma diferent fos molt limitada. A més, a Catalunya, a partir de la dècada de 1880, el mateix ideal sociolingüístic del liberalisme espanyol que imposava la diglòssia fou impugnat pel catalanisme polític, el 31. Diario de las Sesiones de Cortes. Congreso de los Diputados (DSCCD) (1899), núm. 37 (15 desembre), p. 964-965.

32. GM (1904), núm. 173 (21 juny), p. 1113-1114.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 245

08/11/16 12:25

246

TSC, 26 (2016)

Daniel Escribano

qual reivindicà per a la llengua catalana el reconeixement de l’status de llengua A (reivindicació sintetitzada en el terme llengua oficial), amb la qual cosa, als límits objectius del procés de construcció nacional espanyol impulsat pel règim liberal, se n’hi afegí un altre, de caràcter polític, on ja no eren tan sols el ritme i els procediments per a realitzar l’ideal sociolingüístic del liberalisme espanyol que es qüestionava, sinó aquest mateix ideal.

Bibliografia utilitzada A. Z. [pseudònim de Valentí Almirall] (1868). «El renacimiento catalan». A: Escritos catalanistas: El renacimiento catalan; las leyes forales y el carlismo en Cataluña: Artículos por A. Z. Barcelona: Imprenta de Pedro Casanovas.

Anguera, Pere (1997). El català al segle xix: De llengua del poble a llengua nacional. Barcelona: Empúries.

Ballot, Joseph Pau (1987). Gramatica y apología de la llengua cathalana. Edició facsímil a cura de Mila Segarra. Barcelona: Altafulla. [1a ed., Barcelona: Joan Francisco Piferrer] Comas, Antoni (1980). «Problemàtica de la “Decadència”». A: Bruguera, J.; Massot i Muntaner, J. (ed.). Actes del Cinquè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Esteche, José M.; Galarza, Aureliana (1918). «Los notarios y los idiomas y dialectos regionales». Revista Jurídica de Cataluña, tom xxiv.

Ferrer i Gironès, Francesc (1993). La persecució política de la llengua catalana. 6a ed. Barcelona: Edicions 62.

— (1995). «Resistència a la substitució lingüística al Principat». A: Balsasobre, Pep; Gratacós, Joan (cur.). La llengua catalana al segle xviii. Barcelona: Quaderns Crema.

Fishman, Joshua (1972). The sociology of language. Rowley, Mass.: Newbury House Publishers.

Grau, Josep (2006). La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Kamen, Henry (1995). «La política lingüística a Catalunya a l’època moderna». L’Avenç, núm. 189 (febrer).

Maluquer Viladot, Joan (1878). Teatre catalá: Estudi histórich-crítich. Barcelona: Imprenta de la Renaixensa.

Marfany, Joan-Lluís (2001). La llengua maltractada: El castellà i el català a Catalunya del segle xvi al segle xix. Barcelona: Empúries.

Martínez i Taberner, Catalina (1998). La llengua catalana a Mallorca. Segle xviii i primer terç del xix. Memòria de doctorat. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Montoya, Brauli (2012). «Els primers 80 anys de repressió lingüística institucionalitzada al Regne de València (1707-1787)». eHumanista/IVITRA, núm. 2.

Moral i Ajadó, Xavier (1995). «Llengua i ensenyament al Principat». A: Balsasobre, Pep; Gratacós, Joan (cur.). La llengua catalana al segle xviii. Barcelona: Quaderns Crema.

Ninyoles, Rafael L. (1985). Conflicte lingüístic valencià. València: Eliseu Climent, editor.

Prats, Joaquim (1993). La Universitat de Cervera i el reformisme borbònic. Lleida: Pagès.

Puig, Miquel (1985). «Reglaments d’escoles de primeres lletres a Catalunya (1787-1801)».

A: Monés, Jordi; Solà, Pere (cur.). Actes de les 7enes Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans: Escola i Estat. Vic: Eumo.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 246

08/11/16 12:25

Perspectiva històrica del conflicte lingüístic

TSC, 26 (2016)

247

Rafanell, August (1999). La llengua silenciada: Una història del català, del Cinc-cents al Vuitcents. Barcelona: Empúries.

Riquer, Borja de (1994). «La débil nacionalización española del siglo xix». Historia Social, núm. 20 (tardor).

— (2002). «El surgimiento de las nuevas identidades contemporáneas: propuestas para una discusión». A: Garcia Rovira, Anna (ed.). España, ¿nación de naciones? Madrid: Marcial Pons.

Sanchis Guarner, Manuel (2001). Els valencians i la llengua autòctona durant els segles xvi, xvii i xviii. València: Universitat de València.

Segarra, Mila (1996). «El conflicte lingüístic català-castellà als segles xvi i xvii». A: Gabriel, Pere (dir.). Història de la cultura catalana. Vol. II: Renaixement i Barroc. Barcelona: Edi­ cions 62.

Solé i Cot, Sebastià (1982). «La llengua dels documents notarials en el període de la Decadència». Recerques: Història, Economia, Cultura, núm. 12.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 247

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 248

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 249-267 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.119 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües en la població japonesa a Catalunya Some notes on language contact phenomena among the Japanese population in Catalonia Makiko Fukuda Universitat Autònoma de Barcelona Data de recepció: 30 de març de 2015 Data d’acceptació: 23 de maig de 2015

Resum La present recerca explora la presència del català i del castellà en les parles dels japonesos residents a Catalunya. A partir de les dades recollides mitjançant entrevistes i observacions dels participants, s’ha comprovat que és força habitual que el contacte lingüístic dins aquesta població es produeixi en un sol mot, predominantment en castellà. En canvi, el català hi té molta menys presència, i el seu ús està limitat a determinats mots, sobretot relacionats amb elements distintius de la cultura catalana. Aquest fenomen es produeix pels factors següents: en primer lloc, el castellà s’interposa al català en la relació entre els japonesos i la societat catalana; en segon lloc, fonològicament parlant, el català conté alguns sons difícils de pronunciar per als japonesos; i, en tercer lloc, l’ús del català és poc habitual entre la població japonesa, els components de la qual s’abstenen en l’ús d’aquesta llengua per respectar l’homogeneïtat de comportament.

Paraules codis.

clau:

contacte de llengües, població japonesa, migració, Catalunya, alternança de

Abstract This study explores the presence of the Catalan and Spanish languages in the discourses of the Japanese people living in Catalonia. Based on the data collected through interviews and par­ ticipant observations, it has been found that it is quite common for language contact within this population to occur in a single word predominantly in Spanish. Catalan, on the other hand, has a much less significant presence compared with Spanish and the use of Catalan is limited to certain words particularly related to distinctive elements of Catalan culture. This phenomena occurs due to the following factors: firstly, Spanish forms part of the relation between Japanese citizens and Catalan society; secondly, from the phonologically standpoint, Catalan contains some sounds that are difficult for Japanese speakers to pronounce; and lastly, the use of Catalan is not very common amongst the Japanese population, which refrains from using this language to respect behavioral homogeneity.

Keywords: language contact, Japanese population, migration, Catalonia, code switching.

Correspondència: Makiko Fukuda. Universitat Autònoma de Barcelona. Campus de la UAB. Edifici K1013. 08193 Bellaterra. Cerdanyola del Vallès. Barcelona. A/e: Makiko.Fukuda@uab.cat. Tel.: 935 813 375.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 249

08/11/16 12:25

250

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

1. Introducció

S

egons assenyala Kerswill (2006), la migració és el factor principal que provoca el contacte de llengües. Sempre que hi hagi alguna interacció entre els autòctons i els migrants, hi ha la possibilitat que es produeixi el contacte de llengües, tot i que els patrons d’aquests fenòmens varien depenent de factors tant lingüístics com extralingüístics. De fet, els estudis de Turell (ed., 2001; ed., 2007) duts a terme en les poblacions estrangeres a Espanya assenyalen que hi ha diversos factors que restringeixen l’aparició, la difusió, el tipus i la freqüència d’aquests fenòmens. Si el grup de migrants té un nivell alt de competència lingüística i es relacionen sovint amb els autòctons, encara és més possible que es produeixin aquests fenòmens. La proximitat lingüística i cultural, així mateix, pot accelerar la producció de contacte de llengües.

Els japonesos residents a Catalunya són un col·lectiu no gaire nombrós en comparació dels altres col·lectius estrangers a Catalunya. El perfil d’aquesta població —des del punt de vista dels factors lingüístics, el japonès és una llengua amb molta distància respecte a les llengües locals, i, des del punt de vista dels factors extralingüístics, hi ha força individus que es relacionen poc amb els autòctons i que viuen predominantment en japonès— posa en dubte que puguem observar fenòmens de contacte lingüístic en aquesta població. El present estudi explora els discursos d’aquesta població amb la intenció d’intentar identificar-hi la presència de les llengües locals.

2. Fenòmens de contacte de llengües 2.1. Els factors de producció de fenòmens de contacte de llengües El contacte lingüístic es genera tant per factors individuals com per factors col· lectius. El primer tipus inclou els factors com ara la facilitat d’expressió verbal en ambdues llengües o el grau de competència en totes dues llengües, mentre que el segon tipus inclou factors com les característiques de cada grup bilingüe, les actituds envers cada llengua i cultura, el bilingüisme per se o la barreja de llengües (vegeu Weinreich, 1953: 33-35).

En el context de migració a Espanya, Turell (2001 i 2007) distingeix els factors interiors i exteriors que constrenyen el contacte de llengües. Els factors interiors inclouen bàsicament la proximitat o distància lingüística, mentre que els factors exteriors es classifiquen en diverses subcategories, com ara el factor pragmàtic (necessitats comunicatives, tipus d’interacció), l’individual (competència en la segona llengua, grau de bilingüisme, actitud envers la societat d’acollida i la seva cultura i llengua, motivacions sociopsicològiques, etc.), el socioindividual (edat, sexe, nivell educatiu, professió, grau de contacte) i el sociocol·lectiu (estructura social, condicions socials, durada de contacte, tipus de família i proximitat/distància cultural).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 250

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

251

2.2. Alternança de codi vs. manlleus L’alternança de codi és una de les formes més extenses del contacte de llengües, que s’observa típicament quan dues o més llengües estan en contacte. És un fenomen en què els parlants alternen dues llengües en una mateixa conversa a diferents nivells: interoracional, intraoracional1 i extraoracional2 (Appel i Muysken, 1987; Poplack, 1990; Turell, 1995).

En l’estudi de l’alternança de codi, s’observa la confusió de termes com ara codeswitching (‘alternança de codi’), code-mixing (‘barreja de codi’), borrowing (‘manlleu’),3 etc. (Boztepe, 2003: 4). Davant d’aquesta munió de termes, una de les dificultats a què s’enfronten els investigadors és la distinció entre alternança de codi i manlleu.

Manlleus són «the incorporation of foreign features into a group’s native language by speakers of that language: the native language is maintained but is changed by the addition of the incorporated features» (Thomson i Kaufman, 1988: 37, citat per Myers-Scotton, 2002: 236). Grosjean (1982) considera que una alternança de codi és un trasllat complet a l’altra llengua i que pot ser de qualsevol categoria, com ara un sol mot, una frase, una oració sencera, clàusules, etiquetes, interjeccions, expressions formulàries, etc. Unitats més grans, com ara una oració sencera, poden ser classificades fàcilment com a alternança de codi, però la dificultat de distinció sorgeix quan el fenomen de contacte de llengües afecta només un element, com ara un sol mot. De fet, la inserció d’un sol element lèxic d’una llengua a l’altra és un dels fenòmens més comuns entre els bilingües (Angermeyer, 2003) i el substantiu és l’element més manllevable (Angermeyer, 2003; Myers-Scotton, 2002 i 2006).4 Això comporta la dificultat de distingir fins a quin punt es tracta de manlleus o bé d’alternances de codi monolèxiques o d’un sol mot. Les poblacions de migrants poc obertes tendeixen a fer servir aquest tipus d’unitat de contacte de llengües (Turell, 2001). En el present estudi es tractaran els dos fenòmens com a «contacte en el pla monolèxic» sense distingir-los estrictament.

3. Perfil sociolingüístic de la població japonesa a Catalunya Segons les dades publicades pel Consolat General del Japó (2011), hi ha 2.100 japonesos residents a Catalunya. La gran majoria són residents temporals que han arribat 1. Inclou alternança de lèxic. Sol ser l’alternança d’una paraula, però també pot incloure dues o més construccions com ara modismes o topònims (Turell, 2001).

2. Els elements com ara l’exclamació, els afegitons, etc.

3. Per a una discussió més detallada, vegeu Boeschoten (1998) i Boztepe (2003).

4. Quan parla de manlleus, Myers-Scotton (2006) es refereix només als elements lèxics, com ara substantius i verbs. Poplack, Sankoff i Miller (1988) expliquen que els substantius són els més manllevables perquè estructuralment estan menys integrats al discurs receptor i, per tant, faciliten la transferència.

Romaine (1995), tanmateix, assenyala que la preferència per manllevar els substantius més que no pas els verbs no és vàlida en tots els casos de contacte de llengües.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 251

08/11/16 12:25

252

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

a Catalunya per motius laborals o acadèmics. Els qui viuen a Catalunya per motius laborals solen viure en un entorn predominantment japonès, sense tenir gaire relació amb els autòctons. Solen aprendre mínimament castellà per poder sobreviure en la seva vida transitòria a Catalunya, però tampoc no n’assoleixen un nivell gaire alt, només un nivell que els permeti satisfer necessitats bàsiques de la vida diària. Pel que fa al català, el perceben com a irrellevant per a ells des de bon principi i no solen aprendre’l (vegeu Fukuda, 2009 i 2013).

Per la seva banda, els qui fa més temps que són a Catalunya tenen un bon nivell de castellà, però no tots arriben a aprendre i a fer servir diàriament el català: encara que l’aprenguin, consideren que en tenen prou amb el coneixement del castellà i no arriben a parlar el català. Els qui fan servir el català són una minoria i solen tenir un cònjuge catalanoparlant (vegeu Fukuda, 2009).

4. Metodologia Amb la finalitat de comprovar les preguntes plantejades a la introducció, hem recollit alguns exemples d’aquest fenomen mitjançant entrevistes5 i observacions espontànies. El fet que l’autora tingui molta relació amb la població japonesa li ha permès observar els usos lingüístics reals en la vida diària. Les dades s’han recollit principalment en dues situacions: les classes particulars que impartia l’autora als informants i durant els àpats (incloent-hi prendre cafè i berenar). Hem triat aquestes dues situacions perquè en la primera apareix molt sovint el tema de les llengües, mentre que la segona és una situació adequada per a observar converses ordinàries (Johnstone, 2000; Li Wei, 1994).

Gairebé totes aquestes dades s’han apuntat en notes de camp en lloc d’enregistrar-les amb un aparell audiovisual per no incomodar els informants, d’una banda, i per la relació que hi ha entre l’autora i els informants fora de la recerca,6 de l’altra.

L’enregistrament pot molestar els informants i fer que siguin massa conscients del que està passant o que deixin de parlar (Johnstone, 2000). De fet, en l’estudi pilot vam demanar permís a alguns informants per a enregistrar la conversa, però l’aparell va provocar que els informants estiguessin massa pendents de la situació. Només es van enregistrar les intervencions d’un nen que estudia en una escola local.

Els informants són: japonesos residents temporalment a Catalunya, que inclouen treballadors d’empreses japoneses i les famílies respectives (N = 16), els fills d’aquestes famílies en edat preescolar (N = 4), estudiants d’intercanvi (N = 6) i japonesos que fa més de deu anys que són a Catalunya i que hi estan instal·lats de manera quasi perma5. S’han extret de Fukuda (2009). Les dades van ser recollides entre l’octubre del 2006 i l’octubre del 2008.

6. En termes generals, la relació entre l’investigador i els informants no és d’una amistat real, ja que l’investigador se’n va del grup un cop finalitza la seva recerca (Agar, 1980: 88). En el nostre cas, però, la relació entre l’autora i alguns informants es manté després de la recerca.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 252

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

253

nent (N = 15). Els informants van ser seleccionats de manera que poguessin representar els membres transeünts (Fukuda, 2009) i els membres més aviat establerts a Catalunya. La relació entre l’autora i alguns informants era una relació força estreta, ja que l’autora impartia classes de castellà a dones japoneses d’estada temporal. A més de les classes, sovint s’encarregava de fer d’intèrpret en situacions diverses, com ara en reunions de pares a l’escola, en entrevistes amb els mestres, a la consulta del metge, etc.

Fora de les classes, l’autora també mantenia una relació freqüent amb els informants: de tant en tant la convidaven a dinar o a sopar, li trucaven quan tenien algun problema, etc. La majoria dels informants coneixia el perfil general de l’autora, fins i tot sabia quins coneixements lingüístics tenia.

5. Fenòmens de contacte de llengües en el context de la població japonesa a Catalunya 5.1. Les adaptacions fonètiques i morfològiques dels mots d’origen català en japonès i l’alternança de codi La nostra observació comprova que és força habitual que el contacte de llengües es produeixi en un sol mot predominantment del castellà, mentre que el català té molt poca presència en els discursos dels nostres informants.7 Un dels factors que produeix aquest fet es deriva del fenomen denominat interposició (Aracil, 1983: 181). La interposició és un fenomen sociolingüístic que explica que (quasi) totes les relacions entre la comunitat lingüística de la llengua subordinada i la resta del món passen per la llengua dominant com a manlleus i calcs (Boix i Vila, ed., 1998: 202). En el cas de Catalunya, el castellà s’interposa al català per relacionar-se amb les altres comunitats lingüístiques. Segons Boix i Vila (ed., 1998), això s’origina en l’habitus per part dels catalanoparlants d’adreçar-se en castellà a les persones amb una evident aparença estrangera. Tal com expliquen els nostres informants, els catalanoparlants se’ls adrecen en castellà en veure que tenen una fesomia força diferent de la dels occidentals. Així doncs, a l’hora d’entrar en contacte amb la societat receptora, la coneixen mitjançant el castellà, fins i tot en els casos en què es tracti d’algú pròpiament de Catalunya. Per exemple, «pa amb tomàquet» és tan conegut que forma part dels menjars populars per als japonesos a Catalunya, però, en la nostra recerca, no s’ha observat cap informant que ho digués en català. En canvi, tots els informants, fins i tot els usuaris habituals del català, diuen «pan con tomate». Probablement, la dificultat fonològica també hi té alguna cosa a veure, però no podem menysprear el fet que el castellà sovint és la llengua mitjançant la qual els japonesos coneixen la societat catalana.8 L’ús dels mots castellans sol produir-se en els noms dels objectes o esdeveniments 7. Per als exemples, vegeu els annexos 2 i 3.

8. Tot i que sigui parcialment, s’han observat alguns parlants que diuen el nom d’un restaurant anomenat Quatre Gats en castellà («Cuatro Gats»).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 253

08/11/16 12:25

254

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

estretament relacionats amb la vida quotidiana i/o que es repeteixen freqüentment.

Els mots com ara piso, portero o mercado tenen un equivalent japonès i els conceptes en si també es troben en la societat japonesa. Tanmateix, de vegades una paraula concreta d’alguna de les llengües implicades pot ser més apropiada per a un concepte determinat (Appel i Muysken, 1987; Grosjean, 1982), per la qual cosa es produeix l’esmentat fenomen. Per exemple, en japonès hi ha una paraula equivalent a piso, però aquesta paraula no expressa prou exactament el concepte del pis d’Espanya, i l’ús de la paraula piso s’observa força sovint entre els nostres informants. Tal com passa amb piso, paraules com ara portero o aviso també s’observen freqüentment en els discursos dels nostres informants.9 Exemple 1. Entrevista amb ISB, una informant que fa cinc anys i onze mesos que és a Barcelona. Explica els problemes que va tenir amb les llengües.

ISB: あとたまにpisoの中、エレベータの中にavisoが張ってあるの が、あの、portero が何人もいて、一人のporteroはいっつもあのcatalán でしか書かないから、それでちょっと困ってるかな、私は。 [Traducció: «Una altra cosa és que a vegades hi ha avisos al piso o dins de l’ascensor. Hi ha més d’un portero, i un portero els escriu exclusivament en catalán. Això sí que és un problema.»]

A més d’aquests mots, també hem observat l’ús de paraules castellanes per a expressar conceptes que es poden «explicar» en japonès però que no tenen una traducció exacta o una paraula equivalent en japonès. Per exemple, bocadillo de vegades es tradueix com a サンドイッチ, que significa ‘sandvitx de pa de motlle’, o s’explica com «una baguet amb pernil o formatge, etc.», però ni la traducció ni l’explicació no queden gaire bé per a expressar aquest concepte. Per tant, és bastant freqüent que facin servir la paraula bocadillo o bocata.

Així, en molts casos, les paraules de la llengua de la societat receptora que s’empren estan relacionades amb la vida quotidiana i es repeteixen sovint en la seva vida. Entre els estudiants d’intercanvi o els professors universitaris, per exemple, es fa servir el vocabulari repetit sovint en la vida universitària: Exemple 2. KHI i EKK, dos informants que han vingut a una universitat catalana com a estudiants d’intercanvi. Estan parlant de la dificultat que han tingut amb el català.

KHI：あと、matrícula のやつも全部カタラン…。 [Traducció: «I allò de la matrícula també tot està en català…»]

9. El mot piso també pot ser «reverse core borrowing» (Myers-Scotton, 2006), que afegeix alguns mots de la llengua de la societat d’acollida per mostrar la cultura local, o pot ser «unnecessary loanword» (Haugen, 1969), que fa servir el mot d’aquesta llengua tot i que hi ha l’equivalent en la seva llengua.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 254

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

255

EKK：ああ！そうだった！本でしょ？Guía del estudiante。 [Traducció: «Ah sí! És veritat! Aquell llibre, oi? Guía del estudiante.»]

Exemple 3. Observació del diàleg entre SGS i MSI, dues professores d’una universitat catalana, que estan parlant del pla docent del curs següent.

SGS: Seminario やるんですって。 [Traducció: «Diuen que organitzaran un seminario.»]

MSI: Horario 見た?

[Traducció: «Has vist l’horario?»]

La difusió de l’ús d’una paraula també té alguna cosa a veure amb l’adopció de la paraula en la llengua de la societat receptora. La Setmana Santa, per exemple, és ben coneguda entre els cristians japonesos i hi ha l’equivalent en japonès, però no està tan difosa com altres paraules d’ús habitual. De fet, dins la població japonesa no s’observa gaire l’ús d’aquest mot en japonès, mentre que és força freqüent que l’emprin en castellà. Com indica Grosjean (1982), els migrants es troben amb fets nous i distincions noves cada dia, i la seva llengua sovint no és adient per a expressar-los. Així, els nostres informants han arribat a adoptar les paraules més adients per a expressar un fet o un concepte.

Així mateix, els noms dels carrers en són exemples típics (taula 1). Encara que els rètols oficials estiguin en català, fan servir les denominacions castellanes, fins i tot els tipus de via pública. En la nostra recerca, per exemple, hem recollit les dades següents: Taula 1 Exemples d’interposició observats entre els nostres informants Noms de carrers

Avinguda Diagonal → «avenida Diagonal»; Benet Mateu → «Benedicto Mateo»; Casp → «Caspe»; Consell de Cent → «Consejo de Ciento»; Enric Granados → «Enrique Granados»; Nàpols → «Nápoles»; passeig de Gràcia → «paseo de Gracia»; passeig de Sant Joan → «paseo de San Juan»; Urgell → «Urgel».

Noms de persones

Albert → «Alberto»; Helena → «Elena»; Ricard → «Ricardo».

Cultures

Pa amb tomàquet → «pan con tomate».

Els noms personals, així mateix, tendeixen a dir-los en castellà, sobretot quan el nom català i el castellà s’assemblen força i el català acaba en consonant (per exemple, Ricard o Albert). Podem considerar que això és així per l’adaptació a la norma fonològica del japonès, que exigeix una síl·laba oberta, però si els pronuncien d’acord amb aquesta norma, Ricard i Albert haurien de ser [ika:r] o [abe:], ja que les últimes consonants no se senten gaire. Considerant això, no podem afirmar que sigui l’adaptació fonològica, sinó que hi ha la possibilitat que adoptin els noms castellans que sonen més propers al japonès.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 255

08/11/16 12:25

256

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

Contràriament al castellà, els mots d’origen català només apareixen molt ocasionalment en els discursos dels nostres informants, i n’hem recollit força menys exemples. Hi hem observat uns xenismes limitats a determinats mots, sobretot relacionats amb elements distintius de la cultura catalana.10 Aquest fenomen sol ocórrer quan els mots originals designen una realitat només coneguda per a una certa cultura. S’observa l’ús del català sobretot en els topònims, els noms de persones i els esdeveniments culturals (taula 2), i molt ocasionalment s’observa també la citació en català (taula 3).

Taula 2 Mots d’origen català observats en els discursos dels nostres informants Topònims, noms propis

«Barça» [basa], «Caixa Catalunya» [kaja katal:a], «Girona» [dilo:na], «Hospital Sant Pau» [ospita sa pa], «Joan» [doa], «Jordi» [dodj:], «La Caixa» [la kaja], «Liceu» [ise], «Palau de la Música» [pala de la ms-ika], «Pirineu» [piine], «Sant Joan» [sa doa], «Xavi» [tSabi].

Exemple: YSK: あ、La Caixa じゃなくてね、Caja Cataluñaです わ。[Traducció: «Ah, no és La Caixa, sinó Caja Cataluña.»]

Cultura

«Boqueria» [bokeia], «botifarra» [btifaa], «calçotada» [ka- sota:da], «calçots» [kasotts], «Castanyada» [kastaa:da], «Festa Major» [festa mado:], «fuet» [e], «panellets» [panadetts], «Sant Jordi» [sa dodi:].

Exemple: SYM: えーとですね非常に今困ってるんです。たとえば Festa Major ね。 [Traducció: «La veritat és que hi tenim un problema força gran.

Per exemple, a la Festa Major.»]

Altres

«Galeta» [galeta], «oient» [oie], «pla docent» [pla dose], «sabatilles» [sabati:jas], «tauler» [tawle:], «tieta» [ti:eta].

Exemple: EMR: ねえ！Sabatillaどこに置いてきたの?

[Traducció: «Ei, on has deixat les sabatilles?»]

Quins factors fan que els mots catalans difícilment apareguin en les parles dels japonesos? Ara com ara, podem dir que, a més de la interposició, n’hi ha dos més: un és el factor lingüístic. En català hi ha sons que no hi són, en japonès, i que són difícils de pronunciar per als japonesos. De fet, alguns informants confessen que no s’animen a aprendre català a causa de la dificultat de la pronunciació. En canvi, en el cas del cas10. Per a més exemples, vegeu la taula de l’annex 2. Bona part d’aquests exemples s’han obtingut mitjançant les entrevistes, però també s’hi inclouen els que s’han observat en situacions naturals.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 256

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

257

tellà, la seva semblança fonològica al japonès fa més fàcil incorporar els elements lèxics d’aquesta llengua al japonès, tot i que cal aplicar normes fonològiques del japonès als sons que no hi ha en aquesta llengua. El típic exemple és el de les paraules que contenen les síl·labes amb una estructura de vocal-consonant. Com que la norma fonològica de la llengua japonesa requereix una síl·laba oberta (consonant-vocal), cal modificar aquests sons o cal afegir-hi una vocal. Aquesta adaptació fonològica s’observa tant en el castellà com en el català dels nostres informants (taula 4).11 Taula 3 Alternances de codi al català observades en els discursos dels nostres informants Citació

«Bon cap de setmana» [bo kapp de semana], «Que vagi bé» [ke badi be].

Exemple: DCL: Catalán は知らないけど、挨拶覚えたらやっぱり現地の人喜びます からね。«Bon cap de setmana» とか、«Que vagi bé» とか。 [Traducció: «De catalán, no en sé, però sí que n’aprenc les salutacions, a la gent d’aquí li fa il·lusió. “Bon cap de setmana”, “Que vagi bé”, etc.»]

Taula 4 Adaptació fonològica dels mots d’origen català a la llengua japonesa

Els mots que acaben amb -ll

Es pronuncien [-].

Exemples: «Güell» [ge], «Sabadell» [sabade].

Els mots que acaben amb -(vocal) + t

Es pronuncien amb doble t afegint [o] al final del mot.

Exemples: «Clot» [klotto] «Hospitalet» [ospitaletto], «Sant Cugat» [sa kgatto].

Els mots que acaben amb -er

Es pronuncien afegint [] al final del mot.

Exemples: «Granollers» [glanoje:], «Muntaner» [mtane:].

La vocal neutra «e»

Es pronuncia [e].

Exemples: «De» [de], «les Corts» [les kots], «Terrassa» [telasa].

La vocal neutra «o»

Es pronuncia [o].

Exemple: «Joan» [doa].

11. Voldria fer constar el meu agraïment a la doctora Maria Rosa Lloret per la supervisió de les transcripcions fonètiques.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 257

08/11/16 12:25

258

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

Un altre factor és l’extralingüístic (psicològic). L’ús del català no és gaire habitual dins la població japonesa i el respecte envers l’homogeneïtat en el comportament fa que els informants s’abstinguin d’utilitzar el català per no ser percebuts com a «diferents». D’altra banda, l’ús de mots castellans per part d’usuaris habituals del català suggereix que suposen que els japonesos residents a Catalunya comparteixen el coneixement del castellà. El castellà és la llengua que sol ser triada per a aprendre pels japonesos (Fukuda, 2009) i, de fet, tots els informants d’aquesta recerca l’han après d’alguna manera.

A més a més, hi ha una certa tendència entre els japonesos a mostrar una actitud negativa a l’hora de pronunciar una llengua com els parlants nadius. En els fòrums virtuals sovint trobem discussions sobre aquest tema: en una columna en què es parla de les empreses japoneses12 s’indica que els kikokushijo, que són els infants que han nascut i/o que han viscut a l’estranger i han tornat al Japó, es veuen obligats a aprendre expressament «l’anglès a la japonesa», perquè si pronuncien com els nadius hi ha moltes possibilitats que siguin aïllats dins de la classe.

En un fòrum creat per japonesos residents a França13 també es discuteix acaloradament sobre el tema de la inserció de les paraules franceses en els discursos en japonès.

Un participant critica els japonesos residents a França que empren paraules franceses tot i tenir les equivalents en japonès. Les opinions divergeixen, però s’observen certes actituds negatives envers la pronunciació que «es percep» com a nadiua. En un altre fòrum de japonesos residents al Canadà14 també es critica la inserció de paraules angleses en els discursos en japonès. Una participant confessa que els japonesos al Japó la van «admirar» irònicament perquè emprava mots anglesos tot i que tinguessin equivalents en japonès.

Així, «sonar com si fos un parlant nadiu amb manlleus en japonès» no es percep de manera gaire favorable entre els japonesos. En el cas del castellà, gràcies a la semblança fonològica amb el japonès, com ara les vocals, l’ús pot quedar «dissimulat», ja que sembla que pronunciïn els mots castellans «a la japonesa».15 En canvi, en català hi ha molts sons que no hi són en japonès i són difícils de pronunciar, com ara les vocals neutres, cosa que en dificulta la incorporació en les parles dels japonesos.

Tot això explica per què no hem adoptat la distinció entre les alternances de codi i els manlleus. Tal com indica Grosjean (1982), encara que un mot se senti «fonològicament» com la llengua primera del parlant —i, per tant, es consideri manlleu—, és possible que el parlant mateix cregui que alterna en la llengua segona. En el nostre cas, així mateix, és possible que alguns informants pronunciïn expressament d’acord amb 12. Shinya Okamonoto, «Nihon no kaisha ikaganamonoka!» (en línia), <http://www.ne.jp/asahi/ shin/ya/desk/model/68.htm>, en japonès.

13. OVNI: Pari no nihongo shinbun (en línia) <http://www.ilyfunet.com/debat/test/read.php/ bbs/1120051706/101-200», en japonès.

14. http://bbs.jpcanada.com/oldlog/6/3865.html, en japonès.

15. El so [θ] del castellà no existeix en el sistema fonològic del japonès, però les paraules d’ús habi­tual com ara «plaza» s’empren força entre els nostres informants. A l’hora de pronunciar-lo, el substitueixen per [s], que se sent com la ç del català.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 258

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

259

el sistema fonològic del japonès per no ser criticats. Així doncs, en la nostra recerca no considerem adient distingir alternança de codi i manlleu com si fossin dos fenòmens diferents.

5.2. Les alternances de codi entre infants de preescolar Els infants que han marxat del Japó per qüestions laborals dels seus pares han d’experimentar el procés d’integració d’una manera més intensa que no pas els adults.

Tenint en compte la «fundamental difference hypothesis» (Bley-Vroman, 1990), segons la qual l’aprenentatge d’una segona llengua no és igual en els infants que ens els adults, és convenient separar aquests informants de la resta. A més a més, entendre i expressar-se mínimament en la llengua de l’escola és vital per a ells, ja que hi passen bona part del dia. Aquests infants en edat preescolar solen assistir a alguna escola bressol local, la llengua d’instrucció de la qual sol ser el català. Com que arriben a Catalunya quan encara estan en el procés d’adquirir el japonès, l’adquisició lingüística sorgeix com un tema important i a vegades preocupant per als pares. MIT, que va arribar a Catalunya quan tenia un any i mig, per exemple, va aprendre els dies de la setmana i els noms dels colors en català abans que en japonès. El grau i el ritme d’integració depèn del caràcter o de l’habilitat de cada infant, però, segons les observacions de l’autora, els infants, en general, acaben més o menys integrats a la societat catalana.

Lingüísticament, arriben al nivell mínim que els permet la supervivència a l’escola: és a dir, entendre les instruccions o les preguntes dels mestres, les expressions més freqüents, i arriben a ser capaços d’expressar-se. Si tenen germans, les expressions que es repeteixen en les relacions amb els seus companys, com ara «Ara jo», «Quina pudor!»,16 «¡Qué asco!», «tonto»,17 poden formar part del seu llenguatge en la comunicació entre els germans. Quan expliquen als pares què han fet a l’escola, adopten la llengua dels mestres o dels companys.

Aquí en tenim dos exemples. Primer, veurem el cas de MIT. Al principi anava a una escola on es parlava en castellà, però posteriorment va canviar d’escola i va anar a una altra on la llengua d’instrucció era el català. Tots aquests fragments s’han registrat durant la classe de l’escola.

1) MIT: nen, tres anys, cap germà, tres anys a Barcelona.18

16. Observats en un berenar personal amb RKG de tres anys i la seva mare AYG (l’edat és de quan es va fer l’observació).

17. Observats en un berenar personal amb RKG, en KMN i el seu germà de dos anys i mig (l’edat és de quan es va fer l’observació).

18. Quan es va fer l’observació.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 259

08/11/16 12:25

260

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

Situació 1. Una mestra arriba a l’aula. Pregunta als nens com es menja una mandarina. Els nens estan asseguts cadascú al seu lloc.

Mestra: Com es menja una mandarina? (Ensenyant les peles de mandarina.)

MIT: Això no! (Indicant quina part es menja.)

És un exemple que mostra que el nen entén la pregunta de la mestra. El nen volia dir que les peles de mandarina no es mengen, sinó que se n’ha de menjar la part de dins. L’exemple següent mostra que el nen és capaç d’expressar què vol.

Situació 2. Després de recollir les joguines, la mestra pregunta als nens si tenen set i volen beure aigua. Els nens estan asseguts al seu lloc.

Mestra: Teniu set? Qui té set?

Els nens: Jo! Mestra: (Es dirigeix a l’informant.) Que tens set?

MIT: Vull aigua.

L’últim exemple palesa que el nen és capaç de mostrar el seu disgust i queixar-se quan es troba en alguna situació que no li agrada.

Situació 3. Dos nens i dues nenes volen asseure’s a la cadira del nen. Quan el nen arriba al seu lloc, la cadira està ocupada pels seus companys.

MIT: (Arriba al seu lloc.) No seu! (S’enfada.)

El nen no té gaire dificultat amb el català per a satisfer les seves necessitats mínimes, ja que passa bona part del dia en un entorn català. Els amics amb qui juga habitualment són els de l’escola i, a més a més, ell no té cap germà. Així doncs, les seves relacions interpersonals estan ocupades majoritàriament per catalanoparlants i l’ús del japonès està limitat a la comunicació amb els seus pares, sobretot la mare.19 En MIT ha estat tan integrat amb els seus amics catalans que s’expressa amb total fluïdesa en «la llengua de l’escola», tal com en diu ell. En la seva ment, en MIT relaciona el català amb l’escola. Per tant, quan explica en japonès als seus pares què ha fet a l’escola, sovint hi barreja el català.

A continuació, s’exposa l’altre exemple. En KMN assisteix a una escola bressol local.

Tots aquests fragments s’han recollit a casa seva.

2) KMN: nen, tres anys, un germà gran de vuit anys i un germà petit d’un any, un any a Barcelona.20 19. Això produeix un problema, ja que en la llengua japonesa hi ha llenguatge masculí i llenguatge femení. El nen aprèn el japonès que parla la seva mare, és a dir, empra un llenguatge femení.

20. Quan es va fer aquesta observació.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 260

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

261

El primer és un exemple en què el nen fa servir el castellà per a demanar un suc.

A l’escola totes les mestres parlen en català; per tant, podem imaginar que ha après aquesta paraula d’algun company de la classe.

Situació 1. La mare és a la cuina. El nen hi entra i li demana un suc de préssec.

KMN: かあちゃん…。 [Traducció: «Mamà…»]

Mare: なに？ [Traducció: «Què?»]

KMN: Melotocon [= melocotón], melotocon…

Mare: え？ [Traducció: «Què?»]

KMN: かあちゃん [Traducció: «Mamà»], zumo. Zumo. (Comença a plorar.)

Mare: あ、ジュースほしいの? [Traducció: «Ah, que vols un suc?»]

KMN: うん…。[Traducció: «Sí…»]

La situació següent és un exemple en què el nen repeteix les expressions utilitzades freqüentment a l’escola.

Situació 2. El nen està jugant amb els seus germans. Comencen a córrer per l’habitació.

KMN: Síííííí! Noooooo!

Germà gran: なんで？[Traducció: «Per què?»]

KMN: Perquè no. Perquè no! (Indicant el seu costat.) Al costat! Al costat!

Germà gran: え？[Traducció: «Què?»]

L’últim és un exemple en què el nen alterna codi en el pla del lèxic. El nen sap com es diu la paraula petitó en japonès, però mentre observa com dibuixa la seva mare li surt en català.

Situació 3. El nen és al costat de la seva mare a la taula. El nen ha trobat la seva llibreta i vol dibuixar un personatge d’un dibuix animat del Japó.

KMN: アンパンマン、かく。 [Traducció: «Dibuixo Anpanman.»]

Mare: アンパンマン？ [Traducció: «Anpanman?»]

KMN: Kくん、アンパンマン [Traducció: Jo faig Anpanman.»] (Intenta dibuixar.) するの。 Kくん、できないの。アンパンマンして。[Traducció: «Jo faig Anpanman… Jo no puc fer-ho. Fes-me Anpanman.»]

Mare: え？アンパンマン。[Traducció: «Què? Anpanman.»] (Dibuixa.) はい。[Traducció: «Aquí ho tens.»]

KMN: Petitó ね。Petitó ね。[Traducció: «És petitó, oi? És petitó, oi?»]

El nen està aprenent a descriure les figures, etc., a l’escola, ja que ens podem imaginar que relaciona l’acció de dibuixar amb l’activitat de l’escola en què fan servir aquesta paraula.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 261

08/11/16 12:25

262

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

6. Conclusió El perfil de la població japonesa a Catalunya —lingüísticament i culturalment distant, un bon percentatge dels integrants no tenen gaires necessitats comunicatives amb les llengües locals, etc.— ens fa pensar que no es produeix gaire contacte de llengües. No obstant això, hi podem observar sobretot l’ús del castellà en el pla monolèxic.

Ara com ara, podem dir que aquest ús del castellà respon a una funció referencial (Appel i Muysken, 1987), perquè una paraula concreta del castellà pot ser més apropiada per a un concepte determinat. En canvi, la presència del català és força escassa, fins i tot entre els usuaris habituals del català. L’ús de mots catalans, bàsicament, està limitat als noms propis o als noms relacionats amb la cultura catalana. Aquest fenomen es deu al fet que el castellà s’interposa al català per relacionar-se amb els japonesos, però també perquè els factors extralingüístics, com ara la valoració negativa de l’ús d’una segona llengua —que és el català—, causen aquesta poca presència del català de manera que en bloquegen l’ús.

Així, pel que fa als informants d’aquesta recerca, sembla que els factors com ara el temps d’estada o l’ús lingüístic declarats no són els factors decisius que marquen la diferència entre els grups dels individus d’estada temporal i els d’estada llarga o permanent. El nivell de coneixements lingüístics declarats, evidentment, pot determinar l’ús dels mots castellans (o, molt ocasionalment, catalans), però s’ha observat que el tema de la conversa o els participants de la conversa són els factors més importants que motiven els nostres informants a l’hora de fer alternança de codi en el pla monolèxic en castellà. L’ús dels mots castellans per part dels usuaris habituals del català suggereix que el castellà es percep com una llengua apresa comunament entre els japonesos residents a Catalunya. Per la seva banda, el català té influència en les pràctiques lingüístiques dels infants: el català no només és la llengua vehicular de l’escola, sinó que també és la llengua que fan servir bona part dels infants de la classe. Per als infants que passen bona part del dia en un entorn que es desenvolupa plenament en la llengua local, l’adquisició d’aquesta llengua és una qüestió de vida o mort (Nakajima, 2008).

La present recerca ha prestat atenció més aviat als factors col·lectius. En futures recerques caldrà analitzar els discursos més a fons per tal d’identificar els factors individuals pels quals es produeix aquest ús de les llengües locals en el pla monolèxic.

7. Agraïments Aquesta recerca ha gaudit del suport del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona i del Grup de Recerca INTER­ ASIA de la Universitat Autònoma de Barcelona. Voldria expressar el meu sincer agraï­ ment al doctor Francesc Xavier Vila pels suggeriments tan valuosos que m’ha fet. Així mateix, voldria donar les gràcies a tots els informants que han col·laborat en aquesta recerca. Sense ells, aquesta recerca no hauria estat possible.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 262

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

263

Bibliografia de referència Agar, M. (1980). The professional stranger: An informal introduction to ethnography. Nova York: Academic Press.

Angermeyer, P. S. (2003). «Lexical cohesion as a motivation for codeswitching: evidence from Spanish-English bilingual speech in court testimonies». A: Sayahi, Lotfi (ed.). Selected proceedings of the First Workshop on Spanish Sociolinguistics. Sommerville, MA: Cascadilla Proceedings Project, p. 112-122. També disponible en línia a: <http://www.lingref.com/ cpp/wss/1/paper1014.pdf>.

Appel, R.; Muysken, P. (1987). Language contact and bilingualism. Londres: Edward Arnold.

[Traducció al castellà: Bilingüismo y contacto de lenguas. Barcelona: Ariel, 1996] Aracil, Ll. V. (1983). Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans.

Bley-Vroman, R. (1990). «The logical problem of foreign language learning». Linguistic Analysis, vol. 20, p. 3-49.

Boeschoten, H. (1998). «Codeswitching, codemixing, and code alternation: what a differ­ ence». A: Jacobson, R. (ed.). Codeswitching worldwide. Berlín: Mouton de Gruyter, p. 15-24.

Boix i Fuster, E.; Vila i Moreno, F. X. (ed.) (1998). Sociolingüística catalana. Barcelona: Ariel.

Boztepe, E. (2003). «Issues in code-switching: competing theories and models» [en línia].

Working Papers in TESOL & Applied Linguistics, vol. 3, núm. 2. <http://journals.tc-library. org/index.php/tesol/article/viewFile/32/37>.

Fukuda, M. (2009). Els japonesos a Catalunya i la llengua catalana: Comunitat, llengües i ideol­ ogies. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

— (2013) «Tagengo shakai ni okeru nihonjin no gengo shiyô: Supein Katarûnya jichishû no kêsu». The Japanese Journal of Language in Society, vol. 15, núm. 2, p. 15-32.

Grosjean, F. (1982). Life with two languages: An introduction to bilingualism. Cambridge: Harvard University Press.

Haugen, E. (1969). The Norwegian language in America: A study in bilingual behavior. 2a ed.

Bloomington: Indiana University Press. [1a ed., 1953] Johnstone, B. (2000). Qualitative methods in sociolinguistics. Nova York; Oxford: Oxford University Press.

Kerswill, P. (2006). «Migration and language». A: Mattheier, K.; Amon, U.; Trudgill, P. (ed.).

Sociolinguistic: An international handbook of the science of language and society = Soziolinguistik: Ein internationales Handbuch zur Wissenschaft von Sprache und Gesellschaft. 2a ed.

Vol. 3 Berlín: De Gruyter.

Li, Wei (1994). Three generations, two languages, one family: Language choice and language shift in a Chinese community in Britain. Clevedon; Filadèlfia; Adelaide: Multilingual Matters.

Myers-Scotton, C. (2002). Contact linguistics: Bilingual encounters and grammatical outcomes.

Oxford: Oxford University Press.

— (2006). Multiple voices: An introduction to bilingualism. Malden, MA: Blackwell.

Nakajima, K. (2008). Bairingaru kyôiku no hôhô: Jûni-sai made ni oya to kyôshi ga dekiru koto.

4a ed. Tòquio: Alc. [1a ed., 1998] Poplack, S. (1990). «Prescription, intuition et usage: le subjonctif français et la variabilité inhérente». Langage et Société, núm. 54, p. 5-33.

Poplack, S.; Sankoff, D.; Miller, C. (1988). «The social correlates and linguistic processes of lexical borrowing and assimilation». Linguistics, vol. 26, núm. 1, p. 47-104.

Romaine, S. (1995). Bilingualism. 2a ed. Oxford: Blackwell. [1a ed., 1989]

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 263

08/11/16 12:25

264

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

Turell, M. T. (1995). «L’alternança de llengües i el préstec en una comunitat interètnica».

A: Turell, M. T. (ed.). La sociolingüística de la variació. Barcelona: PPU, p. 259-293.

— (1997). «Bilingual speech modes in linguistic minority groups: the interplay between internal and external factors». A: Díaz, L.; Pérez, C. (ed.). Views on the acquisition and use of a second language: Proceedings: Eurosla 7. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 237-252.

— (2001). «Spain’s multilingual make-up: beyond, within and across Babel». A: Turell, M. T. (ed.). (2001). Multilingualism in Spain. Clevedon: Multilingual Matters, p. 1-57.

— (2007). «La composición plurilingüe de España: más allá de Babel» A: Turell, M. T. (ed.).

El plurilingüismo en España. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Universitat Pompeu Fabra, p. 15-77.

Turell, M. T. (ed.) (2001). Multilingualism in Spain. Clevedon: Multilingual Matters.

— (2007). El plurilingüismo en España. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Universitat Pompeu Fabra.

Weinreich, U. (1953). Languages in contact: Findings and problems. La Haia: París: Mouton.

[Traducció al català: Llengües en contacte. Alzira: Bromera, 1996]

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 264

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

265

Annex 1 Perfil dels informants Abreviació

Edat 21

Sexe

Llengua habitual

Temps d’estada 22

MNN

40

D

J

2m

MTK

?

D

—

2ai3m

RYN

?

D

—

1a

CMK

41

D

J

2ai9m

FMA

39

D

J

8m

IZO

39

D

J

1ai2m

YKS (MX)

40

D

E

12 a i 3 m

HMZ

46

D

J

3a

ISB

?

D

J

5ai9m

HAB

?

H

—

2a

DCL

40

H

J

2ai1m

MMK

?

H

—

2ai2m

YSK

48

H

J

4ai5m

MHM (MX)

40

D

C

13 a i 9 m

KMT (MX)

44

D

—

16 a

HKM (MX)

?

D

E

?

SYM

?

H

—

3m

EMR (MX)

42

D

C

18 a

YAR (MX)

38

D

J

11 a i 9 m

SHK (MX)

38

H

E

16 a

YKM (MX)

50

D

E

28 a

NMB (MX)

40

D

C

11 a

TKY

42

H

E

2ai3m

RKT (MX)

39

D

E

15 a i 2 m

IZS

29

D

J

2m

AKI

50

D

E

12 a i 8 m

RYK

37

H

J

5a

YKT

28

D

C

28 a

KHI

21

H

E

8m

21. Quan es va dur a terme l’entrevista.

22. Quan es va dur a terme l’entrevista.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 265

08/11/16 12:25

266

TSC, 26 (2016)

Makiko Fukuda

Abreviació

Edat 21

Sexe

Llengua habitual

Temps d’estada 22

EKK

21

D

E

8m

MOB

21

D

E

8m

MZK

21

D

E

8m

COZ

22

D

—

8m

EMO

?

D

—

8m

SGS

?

D

E

32 a

MSI

?

D

E

30 a

MIT

3

H

J

3a

KMN

3

H

J

1a

RKG

3

D

J

8m

AST

36

D

E

10 a

Llegenda: MX: matrimoni mixt; H: home; D: dona; J: japonès; E: castellà; C: català; m: mes; a: any; ?: edat desconeguda; —: llengua habitual desco­ neguda.

Annex 2 Altres exemples de mots d’origen català en els discursos dels nostres informants Citació

«Bona tarda», «Castigats», «coixí», «Estava tancada», «formatge», «Merci», «Tancat».

Exemple: SHK: Castigats! とかいって。 [Traducció: «Dient: “Castigats!”»]

Noms de llengües

«Aranès», «eivissenc».

Exemple: YMK: だから aranès 話してた…。 [Traducció: «Per tant, parlaven aranès…»]

Escola bressol

«Cotxet», «pitet», «xumet».

Exemple: AST: Cotxet 持ってく？ [Traducció: «Portem cotxet?»]

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 266

08/11/16 12:25

Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües

TSC, 26 (2016)

267

Annex 3 Exemples de mots d’origen castellà en els discursos dels nostres informants Topònims, noms propis

«Castilla», «Corte» (= El Corte Inglés), «escuela francesa», «Escuela Oficial de Idio­mas», «Liceo Francés», «paseo de Gracia», «paseo de San Juan», «plaza Real», «San Sebastián», «Telecinco».

Exemple: SHK: ちょうど paseo de San Juan をずーっと下がってって…

[Traducció: «Baixant tot recte pel paseo de San Juan…»]

Citació

«Agua», «Bien», «Buenos días», «caja», «carnaval», «completo», «Gracias», «Fumar puede matar», «hielo», «¡Hola!», «Jugar juntos», «Mira, mira», «nombre», «pajilla», «perro», «Por favor», «pregunta», «¿Qué es esto?», «¿Qué hace?», «¿Qué tal?», «Rey de Mambo», «Uno, dos, tres», «vale», «Vamos».

Exemple: DCL: Fumar puede matar ですね。 [Traducció: «Diu: “Fumar puede matar”»]

Cultura, societat

«Normalización lingüística», «Padrino», «paella», «Reyes», «Seguridad Social», «Semana Santa», «siesta», «sopa de letras».

Exemple: SHK: Kさんっていうのは、padrinoで、一応。 [Traducció: «El senyor K és el seu padrino.»]

Noms de llengües

«Castellano», «catalán», «coreano», «chino», «japonés», «japonesa», «mallorquín».

Exemple: FAM: それは castellano か catalán かっていう今は聞き分けるのを、なんか 訓練中ぐらいのレベルです。 [Traducció: «Encara estic al nivell de practicar a distingir quin és castellano i quin és catalán.»]

Altres

«Academia», «antigua», «ático», «avisos», «Ayuntamiento», «calle», «carne», «compañera», «compartir», «conservatorio», «doctorado», «ejercicio», «entrada», «facultad», «fiesta», «fontanero», «fuente», «guardería», «guía», «guía de estudiante», «hincha», «intensivo de Oficial» (= Escola Oficial), «intercambio», «lampista», «lingüística general», «logopeda», «manifestación», «mercado», «metro», «necesidad», «nivel», «pescado», «piso», «portero», «postre», «psicólogo», «puente», «ronda», «salón-comedor», «simpático», «socio», «suegro», «tacos», «traducción», «vía», «vicepresidente», «vieja», «voluntaria».

Exemple: YAR: Logopedaってここの、ここのマンションの５階に、ここは ático なん です。 [Traducció: «El logopeda viu al cinquè… nosaltres estem a l’àtic i ell està a sota.»]

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 267

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 268

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 269-284 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.120 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Dones marroquines i aprenentatge de català. Anàlisi sociològica des d’una perspectiva de gènere Moroccan women and Catalan language learning. A sociological analysis from a gender perspective Paquita Sanvicén Torné Grup d’Estudis sobre Societat, Salut, Educació i Cultura.

Universitat de Lleida Data de recepció: 31 de març de 2015 Data d’acceptació: 24 de juny de 2015

Resum Aquest article recull elements que mostren que el gènere és un element que condiciona l’adquisició de competència comunicativa en català i, per tant, la inclusió social i ciutadana de les dones que han arribat a Catalunya procedents de l’anomenada immigració extracomunitària.

L’article exposa les primeres conclusions d’una experiència de recerca acció feta a Lleida amb dones marroquines arribades a la ciutat fa més de deu anys. L’enfocament constata que operen en condicions de més desigualtat, ja que afegeixen al fet de ser dona i immigrant l’atribut de ser musulmanes i, amb això, hi sumen els elements característics i la càrrega d’estereotips socials que porten adscrits. Unes desigualtats que actuen com a condicionants per a decidir o no aprendre català i que també marquen les oportunitats de poder utilitzar-lo. A partir dels relats i de l’observació participant en un grup de formació inclòs en la recerca iniciada el 2012 i que encara continua, l’article constata que a l’argumentari dels motius per a aprendre català cal afegir-hi, com una oportunitat, l’objectiu d’apoderament. S’hi plantegen, també, propostes per a millorar l’ensenyament del català. La distribució poblacional de les dones immigrants és territorialment heterogènia i ho és la seua complexitat, per això cal analitzar cada realitat concreta i planificar l’enfocament i el contingut d’acord amb els trets i les necessitats dels grups. La reflexió feta sobre l’experiència evidencia que aquesta adequació és imprescindible per a arribar a la gran quantitat de dones marroquines que encara no tenen autonomia comunicativa en llengua catalana.

Paraules clau: dones marroquines, aprenentatge del català, recerca acció, immigracions, Catalunya.

Abstract This article provides evidence that gender is a conditioning element for the acquisition of communicative competence in the Catalan language and, therefore, for the social inclusion of women who have arrived in Catalonia as immigrants from outside the EU. This article puts Correspondència: Paquita Sanvicén Torné. Universitat de Lleida. Departament de Geografia i Sociologia. Grup d’Estudis sobre Societat, Salut, Educació i Cultura (GESEC). Plaça de Víctor Siurana, 1.

25003 Lleida. A/e: psanvicen@geosoc.udl.cat. A/I: http://www.gesec.udl.cat/?q=ca. Tel.: 973 702 098.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 269

08/11/16 12:25

270

TSC, 26 (2016)

Paquita Sanvicén Torné

forward the preliminary conclusions of an action research carried out in Lleida with Moroccan women who arrived in the city more than ten years ago. The research shows that these women operate under conditions of inequality: they are immigrant women and they are Muslim, with all the characteristic social stereotypes entailed. These inequalities condition the decision as to whether or not to learn Catalan and the opportunities to use it. Based on narratives and participant observation in a learning group involved in the ongoing research started in 2012, this paper shows that empowerment should be added to the reasons to learn Catalan.

Proposals are put forward to improve the teaching of Catalan. The territorial distribution of immigrant women and their complexities are heterogeneous, hence the need to analyse each particular situation and to plan the teaching according to the characteristics and needs of the different groups. A reflection on the results makes it evident that proper adjustment is needed to reach the large number of Moroccan women who live here and who do not yet have communicative autonomy in Catalan.

Keywords: Moroccan women, Catalan language learning, action research, immigration, Catalonia.

1. Introducció

L

a reflexió sobre el procés d’acollida i integració de les persones arribades de fora en la darrera dècada i mitja ha capitalitzat bona part de la producció científica social a Catalunya (Mota, 2008). Encara ara, en moments d’alentiment dels fluxos migratoris, l’anàlisi micro dels processos d’acomodació, participació i resocialització és un camp fecund de reflexió acadèmica i institucional. Igualment, en els darrers anys s’han intensificat les recerques sobre la situació de la dona immigrada que han servit per a posar en relleu la seua heterogeneïtat i, alhora, les aportacions sovint invisibilitzades sota els estereotips adscrits que les etiqueten (Alcalde, 2000; Lagarde, 2001; Nash i Marre, 2001; Parella, 2003; Nash, Tello i Benach, 2005; Parella i Samper, 2007; Solé, Serradell i Sordé, 2013).

En aquest procés, és igualment provat que, tot i que no és l’única, la competència en les llengües d’ús oficial és una eina bàsica per a aconseguir l’encaix en la dinàmica social als pobles i ciutats d’acollida (Mayoral, Molina i Sanvicén, 2011; Brugué, 2013; El Badaoui, 2014; Ichou, 2014). Com ja va demostrar Bourdieu, el subjecte es cons­ trueix amb el que és i amb el que es percep d’ell, i les expectatives i possibilitats que té són aspectes relacionats amb el seu capital lingüístic i social (Bourdieu, 1980 i 2001).

Com assenyala El-Madkouri: «Una persona desconocedora de la lengua es una persona condenada al enclaustramiento, vive al margen de la sociedad. Un immigrante sin lengua es generalmente un inmigrante sin amigos españoles, condenado a hablar en círculos específicos que mantiene con su propia gente» (El-Madkouri, 2001: 4).

Les investigacions sobre l’adquisició de la competència lingüística de les persones immigrants destaquen el pes que hi tenen algunes variables. S’indiquen l’edat, el temps, les motivacions individuals o de grup, l’entorn, les possibilitats d’aprendre i practicar, i l’eficiència del mètode d’aprenentatge (Bernadó et al., 2008; Di

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 270

08/11/16 12:25

Dones marroquines i aprenentatge de català

TSC, 26 (2016)

271

Paolo, 2010). Torrabadella i Tejero, Solé i El Badaoui, en diferents estudis, mostren que l’edat d’arribada és menys determinant i que hi incideixen també l’ambient del barri de residència, les habilitats personals, la trajectòria migratòria i les polítiques socials del país receptor (Torrabadella i Tejero, 2002; Solé, 2000; El Badaoui, 2013).

Aquest article, i la recerca acció de la qual beu, evidencia la importància de tenir en compte també el gènere en els processos d’adquisició del català. És un fet demostrat que ser dona marca la trajectòria migratòria, l’estratègia desenvolupada al país d’acollida i el procés d’integració (De Prada, Pereda i Actis, 1998; Alcalde, 2002; Atri, 2006).

En alguns col·lectius, ser dona els condiciona l’aprenentatge i l’ús. Al nostre parer, el pes d’aquesta variable és encara invisibilitzat, ja que les línies d’investigació que tracten la relació entre aprenentatge del català i dones immigrants són encara recents (Vila et al., 2014; Pujolar, 2007; Ferràs, 2013).

La necessitat d’abordar aquest binomi sorgeix de les primeres conclusions de la recerca qualitativa Dones immigrants a Lleida, perfils, expectatives i aportacions. El fet de constatar l’heterogeneïtat dels col·lectius de dones musulmanes i la complexitat dels seus processos de socialització va fer evident que calia una anàlisi específica (Sanvicén, Mayoral i Molina, 2013).1 Lleida té, actualment, una població de 139.176 habitants, el 20,18 % de la qual procedeix de la nova immigració. D’aquest, el 47,65 % són dones. Les marroquines, després de les llatinoamericanes i les romaneses, componen el tercer col·lectiu en nombre: d’un total de 101.374, n’hi ha 70.863 que tenen entre quinze i seixanta-cinc anys.2 Encara que el cens no permet identificar-ne la quantitat, hi ha grups procedents de les zones d’influència espanyola, com Tetuan, Casablanca o Marràqueix. Se sap també que són nombroses les famílies i dones procedents del Rif, de zones rurals marcades per l’analfabetisme i amb pràctiques culturals arrelades al costum i la tradició. El problema és estructural i el dèficit d’alfabetització es consolida en l’àmbit rural i afecta en especial les dones (Pérez, 2010: 63).

Les diferències entre trajectòries i expectatives són profundes. Cada dona parteix d’una experiència pròpia i d’un projecte de vida personal i/o familiar (Sanvicén, Mayoral i Molina, 2014). L’anàlisi dels processos de sociabilitat evidencia l’existència de, si més no, tres grans grups tipològics de dones, d’acord amb el seu capital social i relacional: les tradicionals, dones que viuen en cercles tancats només tenint tractes amb els seus iguals; les liberals, amb una manera de vestir i un model de vida més occidentalitzat, i les pont, que mantenen lligams amb els dos grups anteriors i són reconegudes com a models per a les que adopten una actitud refractària i tancada.

1. Aquest article sorgeix de la línia d’investigació qualitativa Dones immigrants, perfils, realitats, expectatives i aportacions, que l’autora i altres investigadors estan desenvolupant des del 2012 a la Universitat de Lleida dins el Grup d’Estudis de Salut, Educació i Cultura (GESEC). L’article beu també de reflexions fetes en el si de la recerca interdisciplinària del projecte Educación cívica en las aulas interculturales: análisis de las representaciones e ideas sociales del alumnado y propuestas de acción educativa, RecerCaixa 2012 ACUP00185, del qual l’autora forma part.

2. Institut d’Estadística de Catalunya. Població estrangera per sexe i edat quinquennal (consulta: 30 abril 2015).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 271

08/11/16 12:25

272

TSC, 26 (2016)

Paquita Sanvicén Torné

En les històries de vida que hem analitzat en la recerca hi ha temes recurrents: el desconcert i les dificultats en arribar i sentir llengües desconegudes que ni entenen ni parlen; les dificultats d’inclusió en la societat receptora per la distància que generen els estereotips culturals i de gènere que porten adscrits i per la relació entre les diferències d’origen i de partida; el caràcter i els seus espais de sociabilitat, i la importància absoluta de la necessitat d’entendre al més aviat possible el català.

Tanmateix, aquesta intenció voluntàriament expressada no es tradueix en realitats.

Les dades del Servei Local de Català (SLC) del Centre de Normalització Lingüística de Lleida CNL en els darrers cinc anys mostren que la quantitat de dones de procedència marroquina inscrites no arriba al centenar anual.

Taula 1 Dones marroquines inscrites a l’SLC de Lleida 2010-20143 Any

Dones marroquines (18-64 anys)

2010

76

2011

56

2012

74

2013

70

2014

63

L’anàlisi de les dades ofereix una altra informació significativa: més del 80 % de les marroquines comencen i es mantenen en els nivells inicials i bàsics; poques avancen de nivell. La tendència segueix la del Consorci per a la Normalització Lingüística (Solé i Fabà, 2014), però el contrast entre voluntat i pràctica ens planteja interrogants sobre les causes. Així, pren cos la hipòtesi inicial que el fet de ser dona i els condicionants de gènere tenen una importància cabdal.

Tant la recerca acció desenvolupada per a comprovar la hipòtesi com aquest article tenen un enfocament ciutadà, ja que es defensa la mirada local de les qüestions globals i l’aplicació dels plans d’acció fets per i per a cada realitat. Seguint Brugué, és en els municipis on es concreten el tipus de població, les relacions i l’acolliment. Alhora, és on s’ha de produir la integració i fer efectiu el reconeixement i la convivència (Brugué, 2013: 114).

En una línia d’investigació tot just encetada a Catalunya (Pujolar, 2007), creiem que aquest article aporta una reflexió innovadora en l’àmbit de l’ensenyament del català a adults, per tal que el gènere sigui analitzat i incorporat com un element determinant.

3. Voldria fer un agraïment als companys dels Serveis Centrals del Consorci per a la Normalització Lingüística, que m’han facilitat una gran quantitat de dades que no he pogut incorporar a l’article per manca d’espai.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 272

08/11/16 12:25

Dones marroquines i aprenentatge de català

TSC, 26 (2016)

273

2. Objectius i metodologia La recerca acció pretén, d’una banda, aproximar-se a les problemàtiques i als condicionants específics de les dones marroquines que, pel fet de ser-ho, els dificultin aprendre i usar el català. De l’altra, pretén conèixer per quines necessitats l’aprenen o l’han d’aprendre, per tal de poder identificar estratègies per a arribar als grups que hi són refractaris perquè no volen o perquè no hi veuen l’interès.

La recerca acció s’ha executat en tres fases.4 En la primera, durant el darrer trimestre de 2012 i el primer de 2013, es van investigar els distints models de sociabilitat de les dones marroquines.5 Durant els primers mesos de 2014, es van fer dues reunions grupals per tractar la problemàtica i les necessitats de les dones en els seus espais tancats i la relació amb l’aprenentatge del català. La primera trobada es va fer amb un grup mixt de dones actives,6 professionals, formades en llengua catalana i amb altes expectatives personals i socials. A la segona hi van assistir part de les dones de la sessió anterior i altres que formaven part dels seus nuclis de relació i corresponien al perfil de dones tancades a casa, amb una comprensió bàsica o nul·la en llengua catalana, però amb voluntat d’aprendre.

La tercera fase s’ha desenvolupat en el darrer trimestre de 2014 i el primer de 2015 i ha consistit en l’organització d’una formació específica pilot de quaranta-cinc hores.

En la segona i tercera fase hi han participat setze dones marroquines de perfils diversos que van arribar fa quinze anys. En la formació específica, adreçada a dones que poden ser model per a les altres en els seus grups relacionals,7 hi han participat entre deu i dotze dones (vuit de manera estable) d’entre trenta i cinquanta anys, marroquines i algerianes musulmanes. Les nou marroquines parlen àrab i castellà; les algerianes, francès, àrab i castellà. Totes entenen el català a nivell bàsic i són capaces de dir paraules i frases en català. Tres poden mantenir una conversa bàsica i han assistit anteriorment a cursos de català. Les dones que han seguit el curs han fet estudis mitjans i universitaris al seu país i estan a l’atur buscant feina.8 El grup es va constituir amb un nucli inicial de cinc dones, que van anar-hi portant conegudes seues.

4. Els aspectes i les conclusions d’aquest article corresponen al treball fet en aquestes tres fases. El procés d’investigació i aprofundiment sobre els elements d’estudi encara continua.

5. Les primeres evidències es van presentar en la comunicació «Dones immigrants i estratègies de sociabilitat: entre la reivindicació, la resistència i la reconstrucció grupal» al VI Congrés Internacional de Sociologia (Perpinyà, 2013).

6. El detall d’aquesta primera trobada es pot resseguir a N. Mallol (2014), «Editorial», Hawaa, núm. 5, p. 10.

7. L’estudi de les xarxes relacionals s’ha desenvolupat a «Dones immigrants i estratègies de sociabilitat: entre la reivindicació, la resistència i la reconstrucció grupal» al VI Congrés Internacional de Sociologia (Perpinyà, 2013). Identifiquem una tipologia que va des dels cercles tancats fins als totalment oberts, formats per dones que tenen cercles de relacions formades majoritàriament d’autòctons. Entremig hi ha les pont, categoria a la qual pertanyen les destinatàries de la formació: dones de ment oberta, que volen avançar i que són, o poden ser, model per a les que estan en l’estadi anterior.

8. Val a dir que el doble perfil de l’autora, sociòloga i alhora tècnica de normalització lingüística, i, per tant, en contacte directe amb els processos d’aprenentatge del català i d’acollida, va afavorir que es pogués dur a terme aquesta actuació.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 273

08/11/16 12:25

274

TSC, 26 (2016)

Paquita Sanvicén Torné

Paral·lelament, s’han mantingut converses sobre els temes tractats en la recerca amb dues tècniques d’immigració que tenen responsabilitats en institucions públiques, una en el terreny dels projectes de cooperació de l’àmbit local, lleidatana, i l’altra en l’àmbit comarcal, d’origen marroquí.

3. Els resultats Les aportacions de les informants i les reflexions fetes en les diferents fases ens proporcionen unes primeres respostes als objectius plantejats.9 3.1. Identificació de problemàtiques específiques 3.1.1. L’analfabetisme Tot i les dificultats d’obtenir dades estadístiques de l’índex d’analfabetes,10 la diferència de volum entre la demanda de les escoles d’adults i la que arriba als serveis lingüístics i a les entitats assistencials evidencia l’existència de grups importants de dones no alfabetitzades.11 Segons les nostres informants, que ja han fet el pas de voler aprendre i traçar una trajectòria pròpia, l’analfabetisme12 és una característica dels grups que viuen en cercles tancats i originaris d’àmbits rurals. Analfabetisme i tancament, segons la seua opinió, són elements que es retroalimenten i ancoren les dones que es troben en aquesta situació encara més en els seus espais de referència i seguretat del grup d’iguals.13 Els falta formació. Moltes d’elles són analfabetes. Vénen de zones rurals, del Rif. Les han educat amb la tradició a l’esquena i d’aquí no es mouen, i no se’n mouran si no en veuen la necessitat. Se senten còmodes així. Es tanquen a casa i només amb les que són com elles. (M1)

9. Perquè s’entengui millor, totes les cites estan en català estàndard.

10. Les darreres dades estadístiques de què es disposa són les de l’Idescat de 2011. L’informe sobre la integració dels immigrants de 2013 no recull dades sobre la taxa d’alfabetització.

11. Els centres de normalització lingüística no tenen competència en alfabetització de persones adultes, que són derivades a les escoles d’adults i a les entitats de la ciutat. El contacte que tenim amb les dones és escàs i puntual. Aquesta és una de les limitacions de la investigació que caldria completar en un futur immediat, a partir d’un possible treball conjunt amb les entitats que les atenen.

12. Quan parlem d’analfabetisme aquí ens referim tant al desconeixement de l’alfabet llatí com a l’analfabetisme total.

13. D’acord amb els objectius de la investigació, tot i que hi hem tractat, no hem incorporat a la tria de les dones informants les que són analfabetes, ja que aquest grup requereix una anàlisi sociològica específica. És previst properament emprendre un estudi que ens permeti aprofundir en la complexitat de la seua situació.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 274

08/11/16 12:25

Dones marroquines i aprenentatge de català

TSC, 26 (2016)

275

No estar alfabetitzades és un obstacle per a sortir del nucli tancat. La inseguretat de la comunicació augmenta les desigualtats provocades pel fet de ser immigrants i musulmanes. S’hi afegeix també que allò que es desconeix no es pot ensenyar ni se’n pot transmetre la necessitat. Això té un efecte dominó cap als seus entorns d’influència immediata, com ara l’educació i socialització dels fills, una preocupació per a elles prioritària (Carbonell, 2006). Tot i que la legislació catalana té mesures per a fer-hi front,14 el procés d’alfabetització és llarg i complex. En aquest sentit, l’experiència d’Ignasi Vila amb mares analfabetes demostra que actuar amb estratègies vitals trenca la barrera dels coneixements que els impossibilita exercir d’exemple positiu i de referència per als seus fills (Vila et al., 2014).

3.1.2. La visió estereotipada i la barrera comunicativa amb l’autòcton La construcció del subjecte és lingüística. El qualificatiu immigrant és una etiqueta irreversible que amaga la persona (Parella, 2003). En tots els relats es constata: encara són les mores. El vel i l’imaginari que el seu físic i els seus noms i cognoms porten adscrits els dificulten les trajectòries personals.

Fa més de deu anys que sóc aquí i encara em diuen immigrant, mora. Ja no ho sóc, però, si no deixen de dir-m’ho i de veure’m d’aquesta manera, m’ho hauré de tornar a creure. Vull deixar de ser immigrant, no sóc mora, no puc anar vestida com vulgui? (CD6) Només pel fet de ser dona i amb un nom diferent ja no et criden. Em vaig quedar a l’atur, i jo tinc DNI, parlo idiomes, tinc estudis, vesteixo a l’occidental.

No porto vel. Però en veure el meu nom tothom mira cap a una altra banda.

(ED1) Hi ha de tot, com a tot arreu. Hi ha dones molt professionals, amb ganes d’avançar, d’aprendre, però passen desapercebudes. Jo penso que la gent només veu la dona marroquina, la dona musulmana que va amb vel, que porta els nens agafats de la mà, la que no treballa, i això no és tota la veritat. (ED2)

Les musulmanes adultes, sovint, tenen com a problema afegit que la xarxa de relacions pròxima és majoritàriament el grup d’iguals. Els seus desplaçaments quotidians són en grup. Quan això passa, les seues llengües d’ús habitual són l’àrab, el berber o el francès. La distància amb les dels autòctons i l’estereotip adscrit que reprodueix la creença que no saben català ni castellà dificulta que la gent s’hi adreci. Elles tampoc no ho fan; la relació dins el seu entorn i l’ajuda mútua els doten d’autosuficiència per a resoldre les seues necessitats immediates.

14. La Llei 12/2009, d’educació de Catalunya, preveu que l’educació d’adults inclogui l’educació per a la cohesió i la participació social i l’acollida formativa a persones immigrades i retornades a Catalunya, i estableix que les persones nouvingudes puguin assolir a través del servei de primera acollida l’alfabetització necessària per a accedir a la formació de català.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 275

08/11/16 12:25

276

TSC, 26 (2016)

Paquita Sanvicén Torné

Quan hi ha rebuig, manca d’oportunitats de relació amb l’autòcton i d’espais per a practicar, l’aprenentatge acaba no sent vivencial. Em deien: «Quan surto d’aquí parlo àrab. Només [parlo] català amb el tutor de l’escola i amb tu.» (HB) Aprenen català a l’aula i no el poden practicar al carrer, ni a casa, per manca d’interlocutors.

3.2. Aprendre català: una necessitat que no totes reconeixen encara com a vital Des del nostre punt de vista, com a tècnics i membres de la societat receptora, estem convençuts que han de voler aprendre la llengua per ser autònomes, formar part de la comunitat d’acollida i participar-hi, accedir al món laboral, ajudar els fills i filles a fer els deures, i tenir un certificat per a l’arrelament.15 Un cop contrastades aquestes creences amb les seues opinions, es confirmen aquestes necessitats i apareixen altres evidències: encara no totes han fet el pas d’identificar que els cal efectivament saber català.

Les informants constaten que poder comunicar-se en català16 les dota d’autoestima i els facilita l’obertura d’espais d’interrelació social amb els autòctons. Necessiten ferse entendre amb el metge sense dependre de la traducció dels fills i també els interessa poder comunicar-se en català en les tutories amb els professors i tutors dels seus fills i filles.

Jo ho veig amb mi. La d’abans i la d’ara no tenen res a veure. Hi ha un canvi enorme. Tinc un coneixement ampli del català, encara que no el parlo bé. Amb els meus coneixements vaig poder treballar com a mediadora cultural, vaig guanyar relacions amb homes i dones d’aquí. Estic més oberta. (H1) Si no parlen català o castellà o el metge parla alguna llengua que es puguin entendre, poden tenir un problema. Els fills els tradueixen, però, segons quina malaltia tenen o quina part del cos els fa mal, no ho diran als fills. Per tant, el risc del diagnòstic és alt. (NL)

Part de les entrevistades tenen estudis mitjans o superiors i experiències associatives al seu país. Poder comunicar-se en català i que se les escolti i se les vegi fent-ho és un objectiu de referència per a les que encara no han decidit fer el pas. Un apoderament com a part de la família i el grup que reforça el rol que volen tenir com a subjectes ciutadans actius (Kabeer, 2001; Beck-Gernsheim, Butler i Puigverd, 2001).17 Tant per a un paper com per a l’altre, l’aprenentatge del català és rellevant.

15. A les fitxes oficials d’inscripció marquen sistemàticament les caselles laboral i social. No disposem, per tant, d’un estudi sistemàtic de les necessitats reals per les quals les dones s’inscriuen en un curs de català.

16. També en castellà.

17. En aquesta investigació seguim l’enfocament del concepte desenvolupat per aquestes autores en el sentit que apoderar és un procés de presa de consciència, alguna cosa més que el fet de prendre decisions. Són bàsics els processos que porten les dones a percebre’s a elles mateixes amb la capacitat i el dret i per això cal un camí de transformació personal que comporti un canvi conscient dels seus rols.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 276

08/11/16 12:25

Dones marroquines i aprenentatge de català

TSC, 26 (2016)

277

A la vora d’aquestes evidències, clarament constatades per a unes, se subratlla també la manca de necessitat per a d’altres. Cada dona i cada situació és un món. Hi ha grups que fa més d’una dècada que són a la ciutat i no es poden comunicar, sovint ni en català ni en castellà. La situació de desigualtat amb què es troben augmenta pel desconeixement lingüístic. La característica del seu cercle de relacions, el tancament cultural, la manca d’expectatives personals, les dificultats de trobar feina i, quan en troben, de quedar relegades a tasques temporals o en l’economia submergida, i el sentiment d’apartament que perceben encara de la societat autòctona són algunes de les raons plantejades que fan que no els sigui necessari l’esforç. Ferràs constata una si­ tuació semblant. «L’objectiu principal de les dones que es queden aïllades voluntàriament no és sempre aprendre» (Ferràs, 2013: 2203).

Van a buscar els nens i s’ajunten entre elles. Al col·legi jo ho veig. Les saludo però elles no tenen iniciativa. No hi estan acostumades i l’idioma és una barrera.

(H2) No ho necessiten, els seus fills els tradueixen. Poden comprar al supermercat sense entendre res. Veuen l’objecte, miren el preu, van a la caixa, miren i amb els números saben què han de pagar. El mocador les limita, els posa una barrera, la no-comunicació els crea inseguretat. No entenen, somriuen, fan que sí amb el cap i no entenen res. Es tanquen en els cercles propis perquè és on troben seguretat. (H2)

Tanmateix, alguns dels relats constaten que n’hi ha que volen aprendre: Sí, sí que el necessiten, el volen aprendre, però als llocs on ens deixen treballar no el demanen, veuen el mocador i no ens volen. Per fregar plats, la neteja, la fruita, no ens cal saber català. (CD4)

Aprendre i obrir-se demana prendre decisions importants. Identifiquen la construcció personal del rol de dona que volen tenir en el nou context on viuen com un element de pes per a fer-ho. N’hi ha que no es mouen perquè no saben com, perquè desconfien; si alguna d’elles les convenç seguiran. La influència de les dones entre elles és molt gran.

No és cert, com la gent pensa, que mani l’home. En alguns casos sí, però, en general, és la dona la que ho decideix tot: anar a classe, posar-se el mocador o no… (CD5) Ens influenciem molt entre les dones. Si hi ha un grup, cap no fa un pas sense les altres; quan una té una iniciativa i les altres diuen «fem», es fa. (H3)

Per això és important fer participar del projecte d’aprenentatge com un objectiu social dones referents i model que dinamitzin les que habiten els cercles tancats i els facin veure també les oportunitats de ser competents lingüísticament, malgrat les dificultats.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 277

08/11/16 12:25

278

TSC, 26 (2016)

Paquita Sanvicén Torné

3.3. La no-continuïtat i l’estancament en els nivells inicials No disposem d’un estudi sistemàtic de la causa dels abandonaments, però sabem per experiència que la inestabilitat laboral, els canvis de residència i els problemes familiars motiven deixar l’aprenentatge. En l’observació feta amb les assistents a la formació, s’identifiquen altres elements que ens aporten eines de reflexió: les prioritats familiars, la inseguretat lingüística, la falta d’espais per a practicar…

La manca de xarxa d’ajuda familiar de confiança i la priorització de les necessitats familiars són factors per a no anar al curs o deixar-lo. L’educació i la cura dels fills malalts o indisposats recau en les mares, especialment si aquests són petits, encara que els pares estiguin desocupats. Tot i que hagin pres la decisió d’aprendre, les entrevistes al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), les visites mèdiques i els viatges familiars al país d’origen, entre altres activitats, passen al davant.

L’estancament en els nivells inicials i bàsics té una explicació en el fet que la primera necessitat és entendre i parlar amb seguretat. Institucionalment i professional, la preocupació és la continuïtat del currículum, l’adquisició de competència lligada a un nivell i a un certificat determinats. Tanmateix, la frase recurrent ha estat: «És molt difícil, molt difícil». El seu objectiu no és el certificat —tot i que el demanen— sinó sentir-se lingüísticament segures. Una seguretat que els costa, ja que no poden practicar fora de l’aula el que han après. No els preocupa repetir nivell perquè no perceben la necessitat de demostrar una competència que l’entorn social i laboral no els reclama. Volen dominar la comprensió oral i escrita i l’expressió oral per als espais vitals en què s’han de comunicar —i volen fer-ho— en català. Excepte les que tenen els fills més grans i són conscients que poden ajudar-los, fer pràctica oral és l’única finalitat, per sobre de llegir i escriure.

3.4. Enfocaments de l’ensenyament. Elements de millora En una de les trobades, les informants van dir que en els continguts dels cursos habituals hi faltava una adequació a la seua realitat: «Les nostres necessitats vitals són diferents de les vostres. L’atenció a la família és fonamental, [igual que ho són] la salut, la proximitat, la confiança, la feina… Si es treballen aquests elements serà més fàcil que el nucli compacte s’obri.» (NS) Així, el programa de continguts del procés formatiu creat com a part de la recerca acció s’ha fet conjuntament amb les assistents detectant les seues urgències comunicatives bàsiques (anar al metge, parlar amb els tutors, anar a la biblioteca, buscar feina, etc.). El temari s’ha anat construint d’acord amb les inquietuds que han sorgit: entendre les celebracions de la ciutat, introduir els llibres que els seus fills i filles llegeixen a l’escola, preparar un viatge cap al seu país, elaborar un currículum… Alhora, se n’han introduït d’altres seguint l’aportació de Caglitutuncigil segons la qual «la llengua és un capital simbòlic que es pot utilitzar com una eina d’apoderament o desapoderament» (Caglitutuncigil, 2014: 33).

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 278

08/11/16 12:25

Dones marroquines i aprenentatge de català

TSC, 26 (2016)

279

Destaquem, a tall d’exemple, dues activitats d’aula que tingueren èxit: d’una banda, la presentació de llibres que llegeix la canalla a l’escola i, de l’altra, la reflexió sobre les pròpies habilitats i competències. En el primer cas, s’evidencia la dificultat de comprensió, no només lingüística, sinó també de contingut. Vam observar que la distància cultural i de referents contextuals és àmplia. Tanmateix, utilitzar el recurs de la lectura compartida i en veu alta és un element que afavoreix l’aprenentatge. Totes es manifesten grans lectores al seu país, i en aquest moment poques llegeixen. No troben ni cap autor o autora del seu país, ni els títols que voldrien traduïts per llegir i compartir-los.

En el segon cas, identificar les pròpies habilitats va mostrar, un cop més, que no només s’aprenen estratègies lingüístiques sinó que la formació pot servir per a potenciar la valoració i la seua autoestima com a dones. La primera reacció a la primera part de la tasca («fem una llista de tot el que saps fer per posar-ho en un currículum per buscar feina») va ser «no sé fer res». Tanmateix, un cop feta la relació i la reflexió sobre estudis, inquietuds, experiència i capacitats, la llista és llarga. La manca d’expectatives laborals i la dependència familiar desplacen les necessitats del propi jo cap a les d’altres i tenir una «certificació» no és una prioritat. La segona part de la tasca era dir la feina on els agradaria treballar. L’«agradaria» es va explicar enfocat cap al desig de l’expectativa personal, «si fos possible». Les primeres respostes espontànies mostren la tendència anterior: la neteja, la cura de gent gran, la fruita… els nínxols laborals als quals estan abocades. El treball posterior va fer emergir altres inquietuds: hostessa, directora de personal, caixera… En la reflexió posterior va sorgir el problema de no poder-se plantejar aquests escenaris: la crisi, «amb el mocador, en segons quines feines no ens volen». Per a les que no en portaven, tenir fills petits i/o no entendre ni saber parlar prou bé ni català ni castellà són inconvenients. Exemples d’aula com aquest creiem que serveixen per a adonar-nos que cal tenir en compte les característiques i necessitats de les dones en la selecció i aplicació dels continguts formatius i evitar consolidar els estereotips de gènere.

L’ús de les llengües d’origen a l’aula ha estat un altre element de reflexió. El fet ha estat viscut per la formadora com un problema que dificultava la pràctica del català.

Per a elles, en canvi, és positiu, ja que els serveix d’ajuda mútua quan tenen dificultats de comprensió. En la sessió final del curs han identificat l’aprenentatge que han fet amb qualificatius com «comoditat», «confiança» i «ajuda mútua». Tot plegat evidencia que la inclusió de les llengües al·lòctones en l’aprenentatge inicial i bàsic és un element de seguretat per a elles. Creiem que és un aspecte d’entrada positiu sobre el qual cal continuar investigant tot contrastant els resultats amb altres formadors.

3.4.1. Grups per a dones soles? Un element per a la reflexió Aquesta recerca posa l’èmfasi en l’anàlisi de les càrregues que porten adscrites les dones musulmanes i l’afectació en el seu procés d’aprenentatge i ús del català en les societats d’acollida. Per als objectius perseguits en aquest cas, ha estat imprescindible que el grup hagi estat integrat per dones de perfils concrets. Tanmateix, l’enfocament

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 279

08/11/16 12:25

280

TSC, 26 (2016)

Paquita Sanvicén Torné

organitzatiu de les classes d’adults es basa en la lògica de no diferenciar per cap raó que no sigui el grau de coneixement del català. Que l’aprenentatge fet en la diversitat millora l’aprenentatge i l’individu, que la interrelació d’orígens diferents atansa mons, i que genera respecte i convivència que milloren la ciutadania, són premisses que no es posen en dubte. Tot i així, les reflexions al voltant d’aquesta recerca acció i l’observació de la pràctica quotidiana evidencien que cal reflexionar sobre els efectes limitadors de la norma, que pot afectar directament les dones i el seu accés a l’aprenentatge.

La pràctica de l’islam és diferent segons la interpretació que cada individu en fa.

També ho és, per tant, el que pot o no fer una musulmana, i amb qui pot o no compartir contactes i espai. Estar a les aules amb homes, tenir un professor, no comporta normalment cap problema. Tanmateix, no són pocs els casos en què una cosa o l’altra comporta la negativa d’assistir a classe. En d’altres, com les que porten nicab, el vestit integral es manté a l’aula si hi ha homes. La complexitat afegida a aquest fet (per a elles, per a la resta d’alumnes de l’aula i per al professorat) és evident. Tot i que som conscients que no és una posició de consens, creiem que si mantenir la norma lesiona o impedeix el resultat de l’objectiu que es persegueix és oportú plantejar-se si cal flexibilitzar-la.

4. Conclusions Aquesta experiència ens mostra que ens cal un coneixement més ampli, no només del nivell lingüístic, sinó també de la realitat, les necessitats i les expectatives de les dones immigrades, tant d’aquelles sobre les quals ja s’està actuant com d’aquelles sobre les quals es pretén actuar.

El pes de la religió, l’espai de seguretat familiar, la tradició que preserva els canvis, l’acceptació del rol dels fills com a mediadors i de la llar sense fissures, la manca de formació bàsica i l’analfabetisme són decisoris per a quedar-se a casa sense fer el pas cap a l’aprenentatge lingüístic. La recerca mostra que actuar contra l’analfabetisme dels segments de dones que el pateixen és urgent.

Un dels objectius de la recerca és identificar com es pot arribar als grups de dones tancades en elles mateixes. S’evidencia que una manera efectiva és a través de la tasca de les seues iguals, de les xarxes de sociabilitat i confiança amb què actuen. Aquests referents model afavoreixen els canvis d’actitud.18 La manca d’espais per a practicar català és un limitació. Una de les propostes sorgides és incorporar en el programa «Voluntariat per la llengua» marroquines com a 18. En aquest sentit, a Lleida hi ha un antecedent d’èxit, dissenyat i desenvolupat conjuntament per membres del Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida i del Centre de Normalització Lingüística, en el període 2005-2007, el projecte 2005ACOM00025 Interculturalitat, llengua i desenvolupament comunitari. Basat en la metodologia dels formadors de formadors, es va incidir en la formació de català amb les associacions d’immigrants de la ciutat a partir del treball compartit amb persones referents seues de Romania, Gàmbia, el Marroc, el Senegal, Angola i Guinea Equatorial.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 280

08/11/16 12:25

Dones marroquines i aprenentatge de català

TSC, 26 (2016)

281

voluntàries, com a ensenyants de català. Veure una igual amb un rol diferent del que se li atribueix normalment ha de ser un reforç positiu.

Constatem la necessitat de dissenyar continguts curriculars de manera col· laborativa, amb un enfocament dialògic a partir dels interessos i les necessitats vitals.

Està comprovada metodològicament la productivitat de l’ensenyament integrat: escoltar, llegir, escriure, parlar. L’aprenentatge significatiu passa per incorporar el context de la cultura pròpia. La imatge socialment negativa de la dona marroquina contrasta amb la riquesa de les escriptores i referents culturals i feministes existents.

Seria oportú adaptar a diferents nivells de comprensió lectora autores marroquines d’èxit, algunes de les quals tenen obra escrita o traduïda en català (Mayoral i Sanvicén, 2012).

En aquesta recerca identifiquem l’apoderament de les dones musulmanes com a subjectes actius com una nova necessitat per a aprendre català que cal treballar. El Pacte Nacional per a la Immigració (Departament d’Acció Social i Ciutadania, 2009: 73-74) incidia en la perspectiva de gènere en les polítiques d’integració de dones immigrants. Set anys després, amb població ja assentada, el marc hauria de passar de la «protecció de la immigrant», terme que marca de manera perenne qui el porta, a la «protecció de la ciutadana». Poder encaixar plans de formació d’adultes en el Pla Estratègic de Polítiques de Dones a Catalunya 2012-2015 seria una oportunitat per a avançar en la igualtat de drets i d’opcions entre les dones i combatre estereotips i estigmes culturals adscrits al gènere. Participació, incorporació a la vida pública, igualtat i autonomia en la presa de decisions són atributs del fet de ser subjecte actiu ciutadà que no es poden desenvolupar sense competència lingüística.

La darrera conclusió és que l’ensenyament del català per a adults necessita la recerca aplicada com una eina bàsica de treball. Hi ha diferents realitats i estratègies d’acomodació local i les anàlisis micro són necessàries per a adequar estratègies.

Bibliografia de referència Alcalde, Rosa; García, Cristina; Moreno, Raquel; Ramírez, Marta (2002). «Las mujeres ma­ rroquíes en Cataluña: entre la transgresión y el cambio». Revista Catalana de Sociologia, núm. 18, p. 27-44.

Atri, Nabila (2006). «La integración de la mujer marroquí en Catalunya ante sus diferentes fases». Nou Cicle [en línia]. <http://www.noucicle.org/revista/NCarticles/1047.html>.

El Badaoui, Rachida (2013). «Segregación e interacción intercultural: análisis del barrio de Balàfia ». A: Actes del IV Congrés Català Internacional de Sociologia. Perpinyà: Associació Catalana de Sociologia, p. 1863-1884.

— (2014). «Polítiques d’integració». Hawaa, núm. 5, p. 8-9.El-Madkouri, Mohamed (2001).

«Idioma, causa y efecto de integración social». Nueva Revista de Política, Cultura y Arte, núm. 74 (març), p. 1-5.

Bargach, Amina (2004). «El paper de la dona en el procés migratori». A: 1es Jornades sobre Immigració i Societat [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 52-58. <https:// www.ccosona.cat/pdf/acollida-integracio/ponencia-04.pdf>.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 281

08/11/16 12:25

282

TSC, 26 (2016)

Paquita Sanvicén Torné

Beck-Gernsheim, Elisabeth; Butler, Judith; Puigverd, Lídia (2001). Mujeres y transformaciones sociales. Barcelona: El Roure.

Bernadó, Cristina; Comajoan, Llorenç; Bastons, Núria (2008). «Anàlisi factorial dels motius d’aprenentatge del català com a llengua segona i relació amb el nivell, el temps d’estada, l’edat i el centre d’estudi dels alumnes». Catalan Review: International Journal of Catalan Culture [Barcelona: North American Catalan Society], núm. 22, p. 71-94.

Bourdieu, Pierre (1980). «Le capital social». Actes de la Recherche en Science Sociales, núm. 31, p. 2-3.

— (2001). ¿Qué significa hablar? Madrid: Akal.

Brugué, Quim [et al.] (2013). Informe sobre la integració de les persones immigrades a Catalunya [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/ docs/2013/11/22/11/26/336ffda8-bbe1-4b55-938c-c17738f3c618.pdf>.

Caglitutuncigil, Tulay (2014). «La construcció de desigualtats en espais bilingües: l’ensenyament del català a dones immigrants». Digithum, núm. 16 (maig), p. 33-41.

Caramés, Marta (2008). Tocant l’experiència de la relació educativa amb dones immigrades. Una recerca narrativa. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Pedagogia. <http:// hdl.handle.net/2445/41485>.

Carbonell, Francesc (2006). L’Omar i l’Aixa: Socialització dels fills i filles de famílies marroquines. Vic: Eumo editorial; Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

Colectivo Ioé (2012). Crisis e inmigración marroquí en España. 2007-2011 [en línia]. <http:// www.colectivoioe.org/uploads/16ed2b9a5f0868dc55be62fa17d667ca48a97980.pdf>.

De Prada, Miguel Angel; Pereda, Carlos; Actis, Walter (1998). «Mujeres migrantes en España. Proyectos migratorios y trayectorias de género». Ofrim Suplementos, núm. 3, p. 11-37.

Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria per a la Immigració (2009). Un pacte per viure junts i juntes : Pacte Nacional per a la Immigració. Barcelona: Generalitat de Ca­ talunya.

Di Paolo, Antonio (2010). «Els determinants del coneixement lingüístic de la població immigrada: una aproximació economètrica aplicada al cas català». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 47, p. 68-79.

Ferràs, Montserrat (2013). «Autoritat i lideratge: de l’aprenentatge lingüístic al canvi cognitiu en dones musulmanes». A: Actes del IV Congrés Català Internacional de Sociologia. Perpinyà: Associació Catalana de Sociologia. p. 2201-2220.

Hajare (2014). «Anar a comprar». Hawaa, núm. 6, p. 4.

Herrera, Marion (2014). Dona marroquina i societat catalana: La integració de la dona marroquina en una societat occidental: Anàlisi de la integració de les dones marroquines a Sant Pere de Ribes. Treball de recerca. Universitat de Barcelona. IX Premi de Recerca per a la Pau. Curs 2013-2014. Disponible en línia a: <www.ccgarraf.cat/files/doc840/donamarroquina. pdf>.

Ichou, Bouchra (2014). «La immigració i la integració». Hawaa, núm. 6, p. 8-9.

Junyent, Carme (2005). «Conviure en la Catalunya multilingüe». Catalan Review: Interna­ tional Journal of Catalan Culture [Barcelona: North American Catalan Society], vol. 19, núm. 1-2, p. 29-36.

Kabeer, Naila (2001). «Reflections on the measurement of women’s empowerment». A: Discussing women’s empowerment - Theory and practice. Estocolm: Novum Grafiska AB, p. 17-57. (Sida Studies; 3)

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 282

08/11/16 12:25

Dones marroquines i aprenentatge de català

TSC, 26 (2016)

283

Lagarde, Marcela (2001). Género y feminismo. Desarrollo humano y democracia. Madrid: Horas y Horas.

Llompart, Júlia (2013). «De madres a hijas, de hijas a madres: El cambio en la transmisión intergeneracional de lenguas». Bellaterra Journal of Teaching & Learning Language & Liter­ ature, vol. 6, núm. 3, p. 47-65.

El-Madkouri, Mohamed (2001). «Idioma, causa y efecto de integración social». Nueva Revista de Política, Cultura y Arte, núm. 74 (març), p. 1-5.

Mayoral, Dolors; Molina, Fidel.; Sanvicén, Paquita (2011). El ágora compartida: Democracia y asociacionismo de inmigrantes. Lleida: Milenio.

Mayoral, Dolors; Sanvicén, Paquita (2012). «Présence et contribution des femmes africaines d’Espagne. Le cas spécifique de la Catalogne». A: Demba Fall, Papa; Garreta Bochaca, Jordi (ed.). Les migrations africaines vers l’Europe. Entre mutations et adaptation des acteurs sénégalais. Lleida: REMIGRAF-IFAN/GJ-ASE, p. 159-172. <http://www.geosoc.udl.es/ professorat/garreta/demba_garreta.pdf>.

Miquel, Lourdes (2005). «Reflexions sobre la metodologia d’ensenyament de llengua a immigrants». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política Lingüística, núm. 34, p. 60-66.

Mota, Pau (2008). La recerca en migracions a Catalunya 2003-2007. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

Nash, Mary; Marre, Diana (2001). Multiculturalismo y género: Un estudio interdisciplinar.

Barcelona: Bellaterra.

Nash, Mary; Tello, Rosa; Benach, Núria (2005). Inmigración, género y espacios urbanos: Los retos de la diversidad. Barcelona: Bellaterra.

Parella, Sònia (2003). Mujer, inmigrante y trabajadora: la triple discriminación. Barcelona: Anthropos.

Parella, Sònia; Samper, Sarai (2007). «Factores explicativos de los discursos y estrategias de conciliación del ámbito laboral y familiar de las mujeres inmigradas no comunitarias en España». Papers, núm. 85, p. 157-175.

Pérez, Carmelo (2010). «Las mujeres en el medio rural marroquí: un estudio de caso sobre la alfabetización de mujeres en el círculo rural de Asila». Anaquel de Estudios Árabes, vol. 21, p. 55-75.

Pujolar, Joan (2007). «African women in Catalan language courses: struggles over class, gender and ethnicity in advanced liberalism». A: McElhinny, B. S. (ed.). Words, worlds and material girls: Language, gender and globalization. Berlín: Mouton de Gruyter, p. 305-348.

Rochdi, Aicha (2014a). «Les noies al país d’acollida. Un conflicte identitari». Hawaa, núm. 5, p. 7.

— (2014b). «L’educació i l’idioma àrab dels immigrants». Hawaa, núm. 6, p. 7.

Samper, Sarai (2005). «Cuestiones de classe, género y religión en la integración de las mujeres marroquíes en Cataluña». A: Soler, Carlota; Izquierdo, Antonio (coord.). Integraciones diferenciadas: Migraciones en Cataluña, Galicia y Andalucía. Barcelona: Anthropos, p. 153-168.

Sanvicén, Paquita (1999). «Cultures en contacte a Catalunya». Revista Catalana de Sociologia, núm. 10 (desembre), p. 23-56.

Sanvicén, Paquita; Mayoral, Dolors; Molina, Fidel (2013). «Dones immigrants i estratègies de sociabilitat. Entre la reivindicació, la resistència i la construcció personal i grupal».

Actes del VI Congrés Català Internacional de Sociologia. Perpinyà: Associació Catalana de Sociologia, p. 2406-2425.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 283

08/11/16 12:25

284

TSC, 26 (2016)

Paquita Sanvicén Torné

Sanvicén, Paquita; Mayoral, Dolors; Molina, Fidel (2014). «Percepcions sobre el procés d’acollida i integració. Mirades des de l’experiència associativa de persones immigrants a Lleida». Revista Catalana de Sociologia [en línia], núm. 29, p. 49-69. <http://revistes.iec. cat/index.php/RSC/article/view/65016/pdf_588>.

Solé, Carlota (2000). «L’ús instrumental del català pels immigrants del Tercer Món». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 14-15, p. 33-38.

Solé, Carlota; Serradell, Olga; Sordé, Teresa (2013). «Ciudadanía en femenino. Aportaciones de las mujeres marroquíes, ecuatorianas y rumanas en España». Revista de Estudios Sociales, núm. 47, p. 51-66.

Solé, Joan; Fabà, Albert (2014). «L’impacte dels cursos de català per a adults a Catalunya».

Comunicació al IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català. Universitat de Vic. Exemplar mecanografiat.

Torrabadella, Laura; Tejero, Elisabet (2002). «Experiencias migratorias y de integración de chicas marroquíes en Barcelona». Anuario de Psicología, vol. 33, núm. 4., p. 535-549.

Vila, Ignasi; Besalú, Xavier; Esteban, Moisés; Serra, Josep M.; Oller, Judith, Siqués, Carina (2014). «Teixint Cultures: un programa dirigit a l’alfabetització de mares africanes en català i en la seva llengua». A: GarcÍa, Magda (coord.). Recerca i immigració VI [en línia].

Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar Social i Família, p. 102-115. <http://benestar.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/ coleccions/ciutadania_i_immigracio/11recercaimmgracio6/recerca_immigracio_sis. pdf>. [Ciutadania i Immigració; 10]

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 284

08/11/16 12:25

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 285-308 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.121 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya: competències, usos i autoorganització evolutiva1 Linguistically mixed families in Catalonia: competences, behaviours and evolving self-organization Albert Bastardas i Boada Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona Data de recepció: 17 d’abril de 2015 Data d’acceptació: 8 de juny de 2015

Resum En aquest article, es posen de manifest els fenòmens més de tipus micro que intervenen en l’organització lingüística de les famílies lingüísticament mixtes. La majoria de les dades provenen d’entrevistes semidirigides a progenitors que tenien fills a la xarxa municipal d’escoles bressol de Barcelona.

Se’n desprèn que, en aquest tipus de famílies, l’organització lingüística interna no és sempre fruit d’una decisió conscient i planificada sinó sovint també d’un procés aconscient i autoorganitzat. Pot ser també variable al llarg del temps segons els canvis produïts en l’àmbit individual o bé en l’entorn familiar i social. Una política lingüística que vulgui intervenir en una determinada situació ha de tenir en compte tots dos aspectes, el macro i el micro, per tal d’actuar al més adequadament possible en la transformació de la realitat. Tan importants, doncs, poden ser les polítiques governamentals més tradicionals com les intervencions imaginatives en el pla interaccional.

Pel que fa a les llengües mitjanes, les dades mostren una tendència a utilitzar llengües més grans en la interacció amb la parella però no per això una llengua mitjana es deixa de transmetre als fills, fet rellevant, ja que tindrà una influència directa en la facilitació de competències a les noves generacions.

Es presenta un enfocament teòric des del punt de vista de la perspectiva de la complexitat.

Es consideren els avantatges i inconvenients de veure els processos de formació de l’organització lingüística familiar com un fenomen bottom-up o top-down, així com també la precisió i adequació del terme política lingüística familiar.

Paraules clau: política lingüística familiar, famílies lingüísticament mixtes, complexitat, usos lingüístics, llengües mitjanes, autoorganització.

Correspondència: Albert Bastardas i Boada. Universitat de Barcelona. Departament de Lingüística General. Gran Via, 585. 08007 Barcelona. A/e: albertbastardas@ub.edu. A/I: https://webgrec.ub.edu/ webpages/personal/cat/000572_albertbastardas.ub.edu.html. Tel.: 934 035 657. Fax: 933 189 822.

1. Aquest treball forma part del projecte de recerca GLOBINMED - FFI 2012-35-502, del Ministeri d’Economia i Competitivitat del Govern espanyol.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 285

08/11/16 12:25

286

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

Abstract In this article, phenomena involved in the linguistic organization of mixed-language families are studied. To obtain real data, semi-structured interviews have been carried out with people who have children and whose first language is different from that of their partner, i.e. who live in a mixed-language environment.

The data obtained shows that family language organization is not always the result of a conscious decision but also often the result of a spontaneous self-organized process. Moreover, it may be variable over time, depending on the changes at the individual level or in the family environment. These results are relevant to language policy, as these mechanisms of interpersonal linguistic habits should be taken into account.

Regarding the medium-sized languages, data shows a tendency to use a major language in interaction with a partner but this does not mean that the medium-sized language is not transmitted to children. This is an important fact because it has a direct influence on medium-sized language skills of new generations.

This article also presents a theoretical approach from the standpoint of complexity. In addition, it points out the advantages and disadvantages of considering the family language organization as a “bottom-up” or “top-down” phenomenon, as well as the accuracy and appropriateness of the term family language policy.

Keywords: family language policy, mixed-language families, complexity, language use, medium-sized languages, self-organization.

1. Introducció: política lingüística familiar o autoorganització?

E

n els últims anys ha començat a circular en la bibliografia sociolingüística internacional el terme política lingüística familiar (family language policy) (Spolsky, 2004, 2007 i 2012; King, Fogle i Logan-Terry, 2008; Caldas, 2012; Schwartz i Verschik, 2013).2 Des del punt de vista conceptual, la creació i/o ús d’aquest sintagma aplicat directament a les decisions lingüístiques que prenen els membres de la família per parlar-se entre ells pot presentar alguns dubtes sobre la seva pertinença per tal com sembla aplicar a un fenomen produït espontàniament un marc cognitiu que correspon més aviat a fets que comporten institucionalització, debat públic, decisió formal i execució per part d’entitats explícitament i normativament organit­ zades. Política lingüística, sovint associat també al sintagma planificació, ha suscitat tradicionalment l’estudi de les mesures que els poders públics han pres sobre el pla de l’ús institucional i social de les llengües, i del seu procés de decisió, la seva execució i els efectes que puguin tenir sobre els comportaments lingüístics socials. L’extensió del concepte també al pla dels usos interpersonals en les famílies, el qual correspon a una altra esfera en què participen elements distints dels del pla polític 2. També Piller (2002: 246) parla de private language planning en referència als progenitors que prenen la decisió conscient de pujar els seus fills de forma bilingüe. Sense negar que aquesta consciència pot existir en determinats casos, aquí volem explorar si això és sempre així o també hi ha casos i situacions en què el comportament és menys reflexiu i aconscient.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 286

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

287

o d’una organització formalment constituïda, pot induir-nos a errors i a ocultar els fenòmens que són específics d’aquest nivell de la realitat social. Aplicar massa mimèticament, doncs, allò que pertany a la comprensió del que hem anomenat comunicacions institucionalitzades (Corbeil, 1983) al pla dels comportaments individualitzats pot fer que no comprenguem adequadament els mecanismes que juguen en la decisió dels ordres lingüístics que emergeixen en la família (vegeu Bastardas, 1999a i 1999b).

Alhora, però, és certa la necessitat de donar compte del que ocorre en les unitats familiars en el pla dels comportaments lingüístics per tal com és en aquest àmbit on tenen lloc els processos fonamentals de manteniment o de substitució lingüístics. Si hi ha transmissió intergeneracional de les formes lingüístiques dels progenitors aquestes constituiran la base de la llengua o llengües dels nounats i, si no, les formes que no es transmetin dins de la família no tindran continuïtat, si no és que els individus les puguin adquirir a l’exterior d’aquest àmbit. Una possible via que ens pot ajudar a pensar les dinàmiques sociolingüístiques de les famílies és la utilització d’alguns dels conceptes que s’han anat desenvolupant en les últimes dècades en el marc de la cibernètica i de la teoria de sistemes, i que han estat recollits més recentment per les perspectives de la complexitat o complèxiques (Bastardas, 2013, 2014a i 2014b; Massip i Bastardas, 2014). Autoorganització i emergència (Ashby, 1962; Holland, 1998), per exemple, poden semblar ben adequats per a donar compte del que ocorre lingüísticament en el si de les unitats socials que són fruit de la interacció no regulada específicament per instàncies oficials. Els dos conceptes ens ajuden a verbalitzar els fenòmens que presenten ordre i organització però que no han estat directament programats des d’un nivell jeràrquic superior de control, sinó que s’han produït de forma espontània i no forçosament planificada pels mateixos autors. Ens permeten, doncs, pensar els fenòmens més aviat de tipus bottom-up —de baix cap a dalt— que no pas top-down —de dalt cap a baix.3 Com veurem a continuació, però, atesa la ineluctable característica interadaptativa i entrellaçada —complexa— de molts dels fenòmens de la realitat, sovint no hi ha una autoorganització pura i acontextual, sinó que hi ha una mescla i barreja dinàmiques de les distintes influències possibles que poden determinar un procés (Kasper, 2014). En el cas dels comportaments lingüístics, certament, aquests no es donen en el buit social ni en un temps anhistòric i apolític, i poden experimentar 3. La utilització de la perspectiva dels sistemes autoorganitzants o autopoètics (Maturana i Varela, 1973; Morin, 1977; Smith i Stevens, 1994) permet donar compte amb més claredat dels procediments pels quals queda establerta una determinada estructura d’usos lingüístics en un àmbit social determinat.

Des d’aquesta visió, els comportaments lingüístics interpersonals són dinàmicament emergents i mantinguts per processos de retroacció mútua, aprofitant la propietat humana de la tendència a la coordinació social. Una vegada un determinat ús lingüístic entre dues persones ha estat establert, la tendència serà a fixar-lo i mantenir-lo de manera subconscient i rutinitzada. Per això, el punt important del manteniment o canvi temporal dels comportaments sociocomunicatius és, en molts casos, especialment la seva etapa inicial. Si s’hi vol intervenir, les modificacions més importants hauran de ser sobretot intergeneracionals (Bastardas, 2012). Dins de la mateixa generació, l’evolució —si n’hi ha, adaptativament— tendirà a ser en les relacions amb nous individus en nous àmbits.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 287

08/11/16 12:25

288

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

amb claredat les influències dels contextos institucionals en què tenen lloc. Alhora, però, els seus actors poden tenir un grau no menyspreable d’autonomia per a afaiçonar el resultat final del que lingüísticament ocorrerà a la llar.

2. Metodologia i subjectes Les dades que usem en aquest treball provenen de vint entrevistes semiestructurades dutes a terme majoritàriament durant el darrer trimestre de l’any 2014 entre progenitors que portaven els seus fills a la xarxa d’escoles bressol municipals de Barcelona, en especial les situades a l’Eixample.4 El guió d’entrevista contenia apartats com ara la biografia lingüística de l’entrevistat, el procés de relació amb la parella, la socialització lingüística dels fills, les expectatives d’ús lingüístic en el futur i altres informacions que poguessin ser rellevants. Des de l’òptica (socio)complèxica, en què la ment, les significacions i les emocions són centrals en l’aproximació als fenòmens interactius humans, el treball qualitatiu sobre les parelles lingüísticament mixtes és important5 (vegeu Heller i Lévy, 1992 i 1994; Galindo i Payà, 2000; Lanza, 2007; BoixFuster, 2009; Boix-Fuster i Torrens, 2011; Florit, 2013; Aguiló, 2014).

3. La dinàmica organitzativa de l’espai lingüístic familiar 3.1. La llengua (o les llengües) de la parella 3.1.1. La formació de la relació: elements i circumstàncies intervinents En l’estudi de les famílies formades per cònjuges que tenen la seva L16 diferent necessitem distingir entre els diversos tipus de comunicacions que s’hi poden donar, ja que són distints, per exemple, els factors que poden influir en les pràctiques lingüísti4. Haig d’agrair a Anna Currubí el seu important treball en la realització i transcripció de les entrevistes. Igualment, expresso el meu reconeixement en la recollida de dades a Tamara Sánchez, i també a la tasca anterior de treball de camp de Júlia Florit. El meu agraïment també a Elisabet Vila Borrellas pel seu ajut en el processament de les dades i en la preparació d’aquest text. Estem en deute també amb els pares i mares que ens van dedicar el seu temps i van col·laborar deixant-se entrevistar, i amb els directors de les escoles municipals que ens van ajudar.

5. Òbviament, això no vol dir pas negar el gran interès i la complementarietat que ofereixen les metodologies quantitatives (vegeu, per exemple, Vila, 1993 i Melià i Villaverde, 2008). Les unes poden ser millors per a intentar posar-se en la pell dels actors socials i les altres per a investigar l’extensió dels fenòmens. En la complèxica el pensament és en i i no en o.

6. Utilitzarem L1 per a referir-nos a la primera llengua entesa i parlada, o inicial. En el cas dels bilingües familiars, poden tenir dos idiomes com a L1, tot i que potser no els desenvolupen exactament amb la mateixa fluïdesa en segons quins casos. I utilitzarem L2 per a referir-nos als idiomes no adquirits com a L1 en el clos familiar.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 288

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

289

ques de la parella com a tal dels que poden determinar la llengua o llengües en què es parlarà als fills que es puguin tenir.

En el primer dels casos —la llengua entre la parella— hi poden jugar diversos elements. El primer pot ser les competències lingüístiques de cada un dels membres de la parella en el moment en què es coneixen. Les competències disponibles tindran un paper molt important en la tria de l’idioma que usarà inicialment la parella per a comunicar-se. Si un té X com a llengua inicial i sap també Y com a L2 de manera suficient, la seva relació amb un individu monolingüe de L1Y tendirà a produir-se en aquest idioma. Si cap dels dos no sap la L1 de l’altre però disposen d’una L2 en comú, el més probable és que sigui aquest l’idioma que sigui usat per a la relació pels dos interlocutors. El fenomen de l’adaptació lingüística interpersonal ja va ser teoritzat per Hamers i Blanc (1983), que l’explicaven fonamentalment per la suma òptima de les competències dels dos interlocutors. En general, guanyava la llengua que resultava més compartida en aquell moment.

En els casos d’asimetries o diferències de competències entre els interlocutors, és molt probable que la llengua en què la parella es conegui i que adopti com a habitual sigui una de les llengües grans o internacionals, més que no pas una de les mitjanes o petites, ja que són aquelles les que més sovint són adquirides pels altres grups lingüístics, els quals les poden usar com a llengües franques i veure-hi capitals culturals valuosos. Així, per exemple, entre els casos del nostre estudi en què intervé un cònjuge de llengua inicial catalana —que són els majoritaris—, només en un s’usa aquest codi com a llengua entre la parella.7 En més de la meitat utilitzen el castellà,8 i en els altres, llengües com ara l’anglès, el francès i l’italià. Cal dir que aquest fenomen, de fet, no és exclusiu de Catalunya, sinó que s’observa també en altres comunitats lingüístiques mitjanes, com ara la danesa, la sueca, la noruega, etc., respecte, en aquests casos, més aviat de l’anglès (vegeu Vila, 2013 i Boix-Fuster, 2015). Sembla probable, doncs, que, en general, les llengües mitjanes o petites tendeixin a ser menys presents en l’ús de les parelles d’origen lingüístic mixt, atesa la seva menor extensió com a L2 fora dels seus territoris habituals. Tanmateix, això pot ser diferent si es tracta de parlants de llengües grans que ja hagin nascut o faci temps que resideixin en una societat de llengua mitjana. Si s’hi han bilingüitzat suficientment, poden ser també usuaris corrents del codi local.

En els casos de coexistència grupal massiva de dos grups de L1 distinta en un mateix territori, en què cada un dels col·lectius estigui familiaritzat amb la llengua de l’altre, un dels elements decisius pot ser aleshores el dels hàbits d’ús que prevalen en els entorns socials habituals dels membres de la parella. En aquestes configuracions, com 7. Això sembla confirmar l’afirmació que els cònjuges de parelles lingüístiques mixtes sols es relacionen en català si el cònjuge de primera llengua no catalana ja s’ha catalanitzat abans de formar-se la parella (Boix-Fuster i Torrens, 2011).

8. Aquest fet és també coincident amb el que ja s’indica a Boix-Fuster (2009) quan observa que, en una parella d’origen mixt catalanoparlant/castellanoparlant, la seva constitució gairebé sempre es fa en castellà. A Boix-Fuster i Torrens (2011), aquest comportament també és el predominant en parelles d’altres orígens.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 289

08/11/16 12:25

290

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

ara a Catalunya, en què pot donar-se el cas que tots dos interlocutors tinguin competències suficients en les mateixes llengües, les expectatives socials quant a l’ús lingüístic apropiat segons les circumstàncies poden influir de manera força automatitzada en la tria de la llengua inicial de la interacció. En moltes d’aquestes trobades, no seran potser tant les competències disponibles com, en canvi, la llengua subconscientment percebuda com a més habitual o adequada a la situació o als intervinents el factor que decideixi la que sigui freqüentment més triada.

En tot cas, cal remarcar la tendència molt majoritària a la convergència lingüística —és a dir, a l’ús d’un sol idioma— entre les parelles (Giles, Coupland i Coupland, 1991). Pràcticament no es dóna cap cas en què, a l’inici de la relació, un dels individus parli en una llengua i l’altre en una altra de manera habitual. La propensió més general és, si es pot, a parlar-se en un mateix idioma.

3.1.2. El manteniment dels hàbits lingüístics entre la parella És un fet força general que l’ús lingüístic entre les parelles tendeix a mantenir la llengua dels primers contactes com a base de la relació. L’hàbit instaurat al començament sembla tenir una força enorme en molts casos, fins i tot en aquells en què es produeix una modificació posterior de les competències lingüístiques dels individus.

Aquest és un fenomen força estès a Catalunya, que juga, certament, a favor d’un major ús del castellà, ja que aquest, com hem dit, és l’idioma que tendeix a ser més usat a l’inici d’una relació d’una persona de L1 catalana amb un individu d’origen no catalanoparlant amb poca —o nul·la— col·loquialització del català (O’Donnell, 1991; Boix-Fuster, 2009). Aleshores, la força de l’associació persona-llengua i de la rutinització subconscient tendirà a mantenir aquest ús fins i tot si les competències de l’individu de llengua inicial no catalana han canviat i està en disposició de parlar-lo més fluidament (Bastardas, 1990 i 1994).

Aquesta continuïtat de l’hàbit lingüístic establert en el moment de la relació inicial amb una persona és el que en gran part explica per què, malgrat el clar augment de les competències en català, continua havent-hi un alt grau d’ús del castellà per persones ara en molts casos ja força bilingüitzades. Aquestes, doncs, ja poden usar el català amb les noves coneixences que fan, però sovint mantenen el castellà quotidianament amb les persones —de L1 catalana— amb qui ja s’havien acostumat a parlar en castellà:9 Entrevista 1 —Entrevistadora: de tot. i en quina llengua vau començar a parlar entre vosaltres/ 9. Pot, fins i tot, donar-se el cas en què la parella es parli públicament en una llengua —la que considerin més adequada segons l’entorn social— i, en canvi, en privat tendeixin a tornar a l’idioma inicial en què van establir la relació.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 290

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

291

—C. H. - E: en castellà/ Sí_ —Entrevistadora: bé. suposo que va ser espontani. no/ o sigui: —C. H.: sí. sí. era la cosa natural parlar en castellà.

—Entrevistadora: Clar. si no sabies català. i quina llengua fas servir ara/ quina llengua feu servir ara el català o el castellà/ —C. H.: per mòbil només el català. quan parlem tractem de parlar en català. però com t’he dit. als minuts ja estem parlant en castellà.

—E.: és un estira i encoje en castellà. no/ que tots dos tractem de parlar en català. però és massa difícil. el castellà mos torna molt fàcilment Entrevista 3 —Entrevistadora: em: o sigui.. en quina llengua veu… veu començar a parlar castellà i heu parlat sempre en castellà\ —S. C.: [sí]. sempre en castellà_ —Entrevistadora: ho veu decidir o no_ va ser espontani/ —S. C.: no. va ser espontani.

—Entrevistadora: vale. xx —S. C.: [perquè] jo. quan la vaig conèixer no sabia francès i ella el català no::.. bàsicament parla el castellà. l’entenia. però no el parlava\ Entrevista 16 —J. S.: A la que jo faig una amistat amb un idioma. ja em pot canviar el país. el lloc i onte sigui. que l’amistat ha quedat com fixada en aquell idioma. i això…\

En el marc conceptual de la complèxica, aquesta tendència a la permanència fóra vista com un fet corresponent a la característica emergent i retroactuant de molts fenòmens d’interacció. És a dir, al sorgiment autoorganitzat d’estructures socials cooperatives força estables que després tenen continuïtat en el temps, ja que elles mateixes retroalimenten la seva conservació. Una vegada establerta una estructura funcional, que serveix adequadament a les seves necessitats —comunicatives, en aquest cas—, en els éssers humans l’estructura tendeix a mantenir-se automatitzadament i de manera subconscient com a habitus (Bourdieu, 1980; Bastardas, 1994; Boix-Fuster i Vila, 1998; Kasper, 2014).

Tot i així, sí que es poden produir canvis, en especial si, en el cas de les parelles, els dos membres revisen explícitament el seu comportament i creuen convenient, de manera ben conscient, modificar-lo. Si ho tenen clar, i poden arribar a reautomatitzar el nou comportament en un context social que ho afavoreixi, poden canviar el comportament inicial i parlar-se en el nou codi. També es poden anar donant casos de canvis parcials, com ara la introducció sovintejada de mots i expressions de l’altra llengua —sobretot si té presència contextual— i fins i tot de clar code-mixing, en especial quan ja hi ha fills i aquests poden provocar canvis en la freqüència de les llengües usades a la llar:

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 291

08/11/16 12:25

292

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

Entrevista 9 —D. C.: bueno. bàsicament el meu italià en aquella època era bastant lamentable i ella parlava en castellà. vem començar a parlar en castellà\ —Entrevistadora: i ara en quina llengua parleu/ en castellà també o no/ —D. C.: no se sap\ —Entrevistadora: com que no se sap/ —D. C.: ara::: diria que a casa.. diria que potser un seixanta per cent del temps parlem en italià i després l’altre vint i vint doncs en català o castellà_ Entrevista 8 —Entrevistadora: val. em: en quina llengua vau començar a parlar/ —R. C.: en francès_ —Entrevistadora: i sempre heu parlat en la mateixa llengua/ —R. C.: no. perquè vam començar parlant en francès. però després ella va aprendre el:: català. i ara parlem en català i en francès_ […]

—Entrevistadora: [va passar un període].. has dit vosaltres. tu i la teva parella parlàveu sempre en francès i ara/ —R. C.: [a vegades passem al català] —Entrevistadora: i feu això perquè han nascut els fills xxx \ —R. C.: bueno. jo sempre havia pensat que… jo crec que va ser en gran mesura quan vem venir a viure a Barcelona. també perquè amb els amics i amb els meus pares parlo en català. de fet. ella va veure de seguida que.. que.. que li era més útil el català que el castellà. vull dir que… i:: de mica en mica. també el vaig anar introduint. ella va aprendre el castellà a Venezuela. vam viure uns anys allà. i el català el va aprendre després i ara el parla molt bé. i no ho sé_

L’arribada dels fills, que representa la introducció quotidiana del català a la llar pel fet que un dels progenitors els el parla, és potser un dels factors que més poden repercutir en l’augment de l’ús d’aquesta llengua en el conjunt d’usos familiars i en la modificació, encara que sigui parcial, de l’hàbit d’ús entre la parella: Entrevista 5 —Entrevistadora: em… quina llengua fas servir amb la teva parella/ —E. S. H.: castellà_ —Entrevistadora: hi ha hagut algun canvi o sempre heu parlat la mateixa llengua/ —E. S. H.: des de que tinc els nens com que parlem en català amb els nens doncs pos alguna conversació tenim en català. Sí. Sí. abans sempre era castellà i ara pos alguna conversació en català sí que la tenim_ Entrevista 11 —E.: no. quan parlo ara amb ell. amb el Nico. amb el meu company. sí que abans parlàvem sempre en italià i ara sí que barregem molt. molts cops amb ell. parlo mig català. mig italià. com que hi ha els nens i amb els nens els hi parlo en català. doncs es barreja una mica\

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 292

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

293

Entrevista 4 —Entrevistadora: en quina llengua vau començar a parlar la teva parella i tu/ —N. S.: en castellà_ —Entrevistadora: en castellà_ i no l’heu canviada/ —N. S.: sí. sí. ara parlem català_ —Entrevistadora: sí/ i.. va ser espontani o ho vau decidir/ —N. S.: no. va ser la decisió de tenim una criatura i volem el català a casa. o sigui_

3.2. Les llengües amb els fills 3.2.1. Com es parla als fills: acte personal espontani i natural o bé planificat i decidit en comú?

Una qüestió que és interessant de plantejar és si la llengua o llengües que es trien per a parlar als fills en una parella d’origen lingüísticament mixt és un fet pensat i refle­ xionat o més aviat automàtic i subconscient. S’acosta més a un acte espontani o bé a un comportament planificat i dissenyat? És, doncs, un cas d’autoorganització sociolingüística o bé de política lingüística explícita i debatuda i implantada pels progenitors? En els casos que hem estudiat sembla que hi ha de tot. En alguns declaren que va ser força espontani i natural —la majoria— i, en d’altres, hi ha hagut clarament una decisió conscient i explícita. Potser no semblaria, doncs, ben adequat de projectar en general i de manera automàtica la conceptualització de política lingüística a les pràctiques comunicatives entre progenitors i fills. Si més no a Catalunya, hi ha força casos en què no es veu càlcul ni previsió dels efectes de les mesures sobre el fill sinó ganes de tenir-hi el comportament que es considera natural i propi del progenitor, en aquest cas, d’origen catalanoparlant.

Aquesta sembla ser, per tant, en general, una decisió força personal que, tot i això, i ja que afectarà els usos lingüístics de la llar, de vegades és parlada i discutida amb la parella i de vegades menys. Sembla que hi ha casos en què el comportament és anunciat més que no pas debatut, ja que el mateix individu té molt clar el que ha de fer: Entrevista 13 —E.: doncs cadascú amb la seva llengua. jo amb la meva. català. i el Rubén en castellà. tot i que el Rubén de fa vegades fa alguna frase. al llit. a dormir. en català però: si s’enfada. o si li ha d’explicar una cosa. ell s’expressa millor en castellà\ —Entrevistadora: val. això ho veu decidir prèviament o va sorgir així espontàniament\ —E.: va sorgir espontàniament\ Entrevista 19 —S.: no. va sorgir espontàniament. però cada u ho tenia molt clar. que li parlaria com volgués. som bastant anarcos en aquesta casa en general\

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 293

08/11/16 12:25

294

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

En altres casos, no se’n parla explícitament no perquè no se’n tingui consciència, sinó perquè la parella veu en comú una lògica de la situació i accepta amb naturalitat que cadascú parli una llengua distinta amb els fills: Entrevista 2 —Entrevistadora: eh: vau decidir d’alguna manera que tu li parlaries en català i ella en castellà o va ser:: —I. M.: no. és només allò de dir que o sigui que més aviat els papers ja estaven assignats_ o sigui. el mestre de català li parla en català i ella que no parla català li parla en castellà. doncs…

En altres parelles el tema es debat més explícitament i de manera reflexiva i abans de néixer ja es té decidit com s’adreçaran al nou fill. Fóra el que més s’acostaria a una política lingüística familiar, si acceptem l’analogia amb les institucions públiques: Entrevista 9 —Entrevistadora: això ho veu decidir o va sorgir espontàniament/ —D. C.: ho vem decidir_ —Entrevistadora: com ho veu decidir/ —D. C.: vem decidir que bueno. lo que t’explicava abans. com que la llengua dèbil en el nostre cas és l’italià. si no som nosaltres els que li ensenyem italià. la nena mai serà capaç de dominar-lo i vem entendre que el català i el castellà. ja l’aprendria a l’escola. encara que ara la portarem a l’escola italiana. vull dir que no sé com funcionarà la cosa. ah:: doncs que almenys l’idioma de casa fos l’italià. la meva dona va volguer això i jo no m’hi vaig oposar/ Entrevista 16 —Entrevistadora: llavors. al principi. que tu li parlessis en català i que ella li parlés en xinès. ho vau decidir/ —J. S.: sí. ho vam decidir\ Entrevista 4 —N. S.: De fet. també va ser de les coses que vam pensar. no\ el castellà aquí el té garantit segur_ llavors. anem a garantir-li el català Entrevista 8 —Entrevistadora: i veu dir. parlarem aquesta llengua. o va sorgir/ —R. C.: ara no me’n recordo però sí que vem decidir que:.. que:: cadascú parlaria la seva llengua i que era important que sapiguessin les dues i quantes més millor. no/ i el castellà i l’alemany i el que sigui. i que el que intentaríem era que un cop que comencés a escriure intentaríem reforçar el francès escrit\

Aquests casos il·lustren una conducta més conscient i reflexiva, probablement incentivada pel fet que hi juga una llengua no present en el context social. En determinades situacions, però, els informants dubten de si ho van parlar gaire o no, de tan

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 294

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

295

natural que ho veien, que fos així. Per altra banda, en casos de poca consciència lin­ güística prèvia al naixement del fill, fins i tot pot haver-hi fluctuacions i canvis abans d’arribar a una organització estable. Primer se li projecta el comportament habitual de la parella però després pot canviar potser en esdevenir més conscients de les possibles repercussions futures del comportament: Entrevista 5 —E. S. H.: la veritat és que ho vem parlar bastant… i quan era molt… quan l’Iker era molt.. era acabat de néixer les coses li dèiem en castellà_ —Entrevistadora: sí_ —E. S. H.: doncs mira poc a poc li vem parlar en català. li vem anar parlant en català i ara pos li parlem en català sempre_ —Entrevistadora: us veu posar d’acord en això o no/ —E. S. H.: bueno. sí. no en vem acabar de parlar diguéssim. vem dir amb què parlarem/ clar nosaltres parlem en castellà però.. però clar.. també volem que sàpiga català no/

En algunes situacions especials es pot donar el cas fins i tot de canvi de llengua d’un dels progenitors pel fet de no obtenir la resposta desitjada de convergència per part del fill. Això pot ocórrer de vegades pel fet que el fill se sent socialment estrany de parlar un idioma diferent amb el progenitor, i opta per no parlar-li en la llengua en què aquest se li adreça. En aquests casos, el progenitor pot haver de triar entre mantenir-se en el codi que ha triat per adreçar-se al seu fill o bé adaptar-se al codi en què el fill decideix de parlar-li: Entrevista 16 —Entrevistadora: llavors. al principi. que tu li parlessis en català i que ella li parlés en xinès. ho vau decidir/ —J. S.: sí. ho vam decidir\ —Entrevistadora: llavors ho veu parlar i veu tornar enrere\ —J. S.: vem tornar enrere perquè:. per l’afectivitat del crio. per no sacrificar l’afectivitat d’ella amb ell. vam veure que el nen tirava molt més amb mi que amb ella\ —Entrevistadora: sí/ per això de la llengua/ —J. S.: la llengua hi ha ajudat. i allavons ella. tenia que comunicar-se amb el nen d’alguna manera. però estava sola. jo no la podia ajudar. si jo hagués sapigut xinès hagués col·laborat. que el meu xinès és per dir quatre paraules i ja està. no és un xinès de:: no serveix per. comunicar sentiments. serveix per fer acudits. però no per sen:. i llavors clar. per no sacrificar l’afectivitat\ —Entrevistadora: llavors diguem que hi havia com que hi havia com problemes de comunicació amb el nen\ —J. S.: sí. perquè clar. ella parlava en xinès. però ell la veia com una cosa rara. perquè dius. tota l’altra gent li parlava en català. llavors ell no podia. és a dir. no hi havia manera\

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 295

08/11/16 12:25

296

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

3.2.2. Per què va ser aquesta l’acció realitzada?

El fet que en una parella que s’ha conegut i parlat en una llengua dominant i majoritària o de gran extensió comunicativa hi hagi un dels components que vulgui parlar al seu fill en la llengua local —ja sigui mitjana o més petita— no és un comportament que s’hagi de donar per descomptat, fins i tot en el cas que la llengua menys gran sigui la del territori on resideix la família. Com sabem, en l’àrea catalanoparlant mateix tenim força casos en què això no es compliria de manera majoritària (vegeu Boix-Fuster i Torrents, 2011). És important, doncs, intentar entendre més bé per què es dóna aquest comportament en aquells casos en què té lloc. Probablement, diferents factors deuen intervenir en aquestes accions segons les circumstàncies personals, socioeconòmiques i també polítiques. Intentarem classificar-los —però no necessàriament separar-los— en tres categories fonamentals: afectivitat lingüística personal, identitat grupal i utilitat futura percebuda. Òbviament, aquests factors poden interrelacionar-se entre ells en graus diferents. Cal tenir també en compte que, darrere de l’elecció del progenitor d’origen catalanoparlant de parlar-li en català al fill —i no pas en la llengua que usa amb la parella—, hi ha molt probablement un context polític i socioeconòmic suficient per a mantenir unes representacions valoratives del català en clau positiva. Altrament, el comportament podria ser tot un altre (vegeu Melià i Villaverde, 2008 i Forner, 2009). És perfectament possible que la majoria d’aquests progenitors cregui que el català serà socialment útil per als seus fills, si més no a Catalunya, que és on resideixen ara (vegeu Boix-Fuster, 2009).

3.2.2.1. L’afectivitat personal envers la llengua De les entrevistes estudiades semblen desprendre’s una majoria de casos en què clarament la decisió —conscient o subconscient— sobre la llengua a utilitzar amb l’infant és molt personal i presa de forma convençuda, ja que no se’n concep pas cap altra. És el que es veu com a natural i lògic, tot i que es parli en una altra llengua amb l’altre membre de la parella. Es distingeix, doncs, clarament entre el que és apropiat parlar amb l’altre progenitor i el que ho és amb el fill. En els casos estudiats no es veu conflicte en això: Entrevista 11 —Entrevistadora: ho vau decidir. va ser una decisió premeditada\ —E.: [sí] —Entrevistadora: o espontània_ —E.: bueno. ho vem parlar. però a mi. igualment. no em surt. al nen de no parlar-li en català. jo no li podria parlar una altra llengua_

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 296

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

297

Entrevista 17 —Entrevistadora: això ho veu decidir o va sorgir espontàniament/ —E.: bueno. jo no ho podia decidir perquè és lo natural. fins i tot suposo que si ho hagués hagut de decidir. és el que hagués decidit. però és que no ha estat mai en dubte. i:: el meu marit e:: en algun moment barrejava més i va dir no. que jo em trobo còmode parlant-los en castellà. i sí que ara els hi parla sempre en castellà. però crec que és bastant com a natural\ Entrevista 18 —Entrevistadora: llavors això ho veu decidir o va sorgir espontàniament. que cadascú li va parlar amb la seva llengua. com va anar/ —R.: bueno. jo en el meu cas ho tenia clar. era la meva llengua clara. i ella en el fons també ho tenia clar. ho vam parlar. però tots dos ho teníem molt clar. si no es perdria. amb el català no hi hauria problema. jo no hagués decidit cap altra llengua. però en l’entorn està present. en qüestió del neerlandès. com no hi és present en l’entorn. l’havia d’aprendre per comunicar-se amb els seus cosins. aleshores va sorgir espontàniament i al mateix temps va ser una decisió presa\ —Entrevistadora: o sigui. però a veure. abans us havíeu assegut i havíeu dit. li parlaré amb aquesta llengua. tu amb aquesta altra. \ —R.: no. jo crec que va sorgir així. per lògica bàsica. no sé. a mi no em sortiria parlar-li amb una altra llengua. i la meva dona el mateix. después a part ho vam parlar. però no per decidir-ho. sinó per exposar-ho\

Molts dels entrevistats expressen que aquest comportament lingüístic és el que els surt i que no es concebrien parlant d’una altra manera al fill. Els entrevistats d’origen catalanoparlant demostren, si més no en aquesta funció, que la seva percepció no és pas la d’un grup minoritari i marginat que pateix si transmet la seva L1 als fills. L’actual situació sociolingüística a Catalunya sembla que permet als L1 catalana sentir-se plenament legitimats per a usar la seva llengua amb els fills, fins i tot en els casos en què no la usin amb el seu cònjuge.

3.2.2.2. La identitat Un altre dels factors que poden intervenir en la tria de llengua que fan els progenitors és, de forma explícita, la consciència identitària de pertinença a un determinat grup, que en el camp lingüístic s’ha anomenat també lleialtat lingüística (Weinreich, 1963). De fet, no sabem fins a quin punt es pot distingir aquest factor del precedent, però en qualsevol cas hi ha entrevistats que expressen amb precisió el fet de la seva identificació col·lectiva com a motivació per a l’ús de la llengua. Aquesta dimensió identitària pot explicar per què molt sovint, tot i que la persona pugui acceptar que, comparativament, l’idioma potser aporta poc com a facilitador econòmic, valori els elements culturals col·lectius propis i aposti per mantenir-los en els fills:

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 297

08/11/16 12:25

298

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

Entrevista 4 —Entrevistadora: val. mh: creus que per alguna raó/ pel seu futur o:: —N. S.: bueno. no/ primer. perquè jo em sento més còmoda en català i perquè. bueno. perquè vam decidir que ens interessava com a identitat. però no.. no és perquè obri gaires portes_ Entrevista 16 —J. S.: El català és molt petit. jo crec que el català no es pot deixar perdre. ja no des d’un punt de vista patriòtic. sinó interès. hi ha d’haver una part lírica. una part del cor que no la pots matar_ Entrevista 20 —C.: no. no. vaig ser jo. jo parlava amb ells en castellà. cap problema. m’entenia amb ells en castellà. ells feien l’esforç de parlar en castellà. però vaig ser jo que no. que vaig decidir que jo volia parlar en català. perquè em sento {{F}molt} català. i no entenia que sentint-me molt català. no parlés català\ […]

—Entrevistadora: ara ja acabem. només una pregunta. que és molt relacionada amb això que has dit. per parlar en català et sents més català\ —C.: per parlar en català. em sento més català. no. jo em sento {{F}molt} català. i per sentir-me català vull parlar en català. no és a l’inrevés\

3.2.2.3. La utilitat futura percebuda de les llengües En una societat globalitzada i d’alta mobilitat, força parelles poden valorar la utilitat d’oferir competències plurilingües als fills, per tal com ho consideren un capital cultural que els pot ser útil en la vida laboral futura. La valoració del poliglotisme és freqüent entre els progenitors entrevistats, fet que en porta alguns, com hem vist, a ser explícitament conscients del tema lingüístic i a adoptar pràctiques familiars afavoridores del desenvolupament de competències múltiples en els fills, aprofitant la diversitat lingüística dels progenitors. Les nostres entrevistes semblen corroborar el fet que la decisió explícita d’educar infants bilingües s’està expandint entre les classes que no es consideren d’elit (Barron-Hauwaert, 2004), tot i que, abans, en l’àmbit internacional, només s’observava aquest comportament en les classes més altes. Semblaria, doncs, que, com ja hem vist anteriorment, l’estratègia bilingüe a la família està destinada a créixer, i més en un procés de globalització. És un fenomen d’adaptació als nous contextos: Entrevista 6 —Entrevistadora: val. ho vau decidir/ en quina llengua parlaríeu als fills/ o va sortir espontàniament/ —M. G. D.: va sortir espontàniament_ —Entrevistadora: [o ho vau parlar/]

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 298

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

299

—M. G. D.: va sortir espontani. però també ho vem decidir. és a dir. jo. per exemple. tenia clar que jo. estant aquí. els hi parlaria català. i això ho teníem molt clar també. que volíem que l’Ervin els hi parlés en flamenc. no volíem que perdessin cap oportunitat. no / d’aprendre. encara que fos entendre. i ara veiem que sí. que ho entenen tot. el: el flamenc_ Entrevista 9 —D. C.: és aleatori. però en general parlem més que res italià a casa. perquè:: donat que no és la llengua.. a vera. al final. la meva filla viurà en un ambient. rodejada de català i castellà_ —Entrevistadora: sí_ —D. C.: però en canvi. no de italià. amb lo qual. lo que estem intentant. el que estem intentant és que l’idioma de casa sigui l’idioma feble. l’italià. perquè el pugui aprendre. perquè els altres ja els aprendrà. jo. per exemple. vaig aprendre el castellà mirant la televisió i amb els companys de l’escola. és una cosa.. com que és una llengua tan viva. d’alguna manera s’aprèn_ Entrevista 20 —R. C.: sí_ ara mateix sí. la relació amb la mare és molt més propera. està molt més temps. la mare no treballa. i. per tant. entén molt millor el francès. tot i que per qüestions d’on estem i el creixement. entenem que acabarà parlant. per qüestions d’escola. acabarà parlant català. i per qüestions d’on viu. i de relació que pugui tenir al carrer. parlarà castellà també. la intenció és que acabi parlant els tres idiomes. i si pot ser un quart. que sigui l’anglès\

Preguntades sobre la utilitat de les llengües, moltes parelles tenen clar que l’anglès fa el paper de llengua de comunicació internacional i expressen el seu interès perquè els seus fills puguin dominar-lo, al costat també d’altres llengües grans com ara el castellà o el xinès. La consciència de la globalització és clarament present: Entrevista 15 —Entrevistadora: vale. i quina llengua creus que és més útil\ —J.: més útil/ l’anglès\ jo que sé. el català i l’anglès\ —C.: depende de dónde está y para qué. si está aquí. obviamente catalán ayuda mucho. pero también inglés. pero. según con quien trabajas es absolutamente necesario. y tal cómo van las cosas ahora también es una actitud hacia la vida. no podemos encerrarnos aquí\ —Entrevistadora: sí. sí. sí_ […]

—C.: si ya lo he dicho antes. porque depende de dónde. pero útil en la vida. son todos útiles. pero bueno lo que creo que le va a servir más. si decide que quiere.. inglés. claramente. aunque esté trabajando aquí. pero después es que sin inglés no te va a coger nadie. ningún multinacional. es que el mundo se está abriendo. esto catalán. encerrado. no puede. no tiene suficiente fuerza. creo. no es suficientemente internacional\

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 299

08/11/16 12:25

300

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

Entrevista 16 —J.S.: però. els catalans hem d’estar preparats a estar oberts. perquè som petits. i després passa que l’anglès. no és la gent que parla anglès. és la llengua de tot el món. i jo crec que si tens que l’establishment del món és l’anglès. el proletariat del món. és a dir en el sentit de la gent de l’hemisferi sud. el castellà té una. són 400 milions. a Estats Units hi ha molt castellà. i jo crec que el legat del castellà. de la llengua castellana. i enriquida per Sud-mèrica. a més. és un llegat cultural molt important. i el xinès és una llengua que la parla molta gent_

4. Conclusions 4.1. Sobre les dades L’organització lingüística de les famílies lingüísticament mixtes es presenta com un fenomen dinàmic que tant pot presentar aspectes d’autoorganització més aviat espontània i potser amb poca reflexió com decidits de manera més conscient i planificada pels seus actors. Alhora, una vegada establerts, els comportaments interpersonals tenen tendència a la continuïtat però també pot haver-hi canvis per l’augment de les competències lingüístiques dels membres de la parella, i/o per la relació continuada amb la família o la xarxa social del cònjuge d’origen catalanoparlant.

En determinats casos, el fet que cada progenitor parli en una llengua diferent als fills s’ha produït d’una forma automàtica viscuda com a natural i diria que esperada.

En canvi, en d’altres, el tema ha estat debatut entre la parella i s’ha adoptat una decisió conjunta sobre com seria l’organització lingüística de la família, en especial en aquells casos en què hi ha una llengua que no és present amb força en l’entorn social.

Des de la perspectiva complèxica, que sovint adopta el concepte d’autoorganització per a explicar determinats fenòmens en què intervenen una pluralitat d’actors que s’ordenen i es comporten basant-se en instruccions simples, és interessant de notar que, en el pla dels humans, tractem amb agents intel·ligents. Són individus, doncs, capaços de donar-se ells mateixos els principis segons els quals actuaran en els seus comportaments. Així, les persones poden seguir de manera rutinitzada determinades actuacions —com la de triar en quina llengua parlaran a algú— però també poden pensar-hi conscientment i conjuntament, i adoptar una pauta específica de comportament.

Això vol dir que les suposades normes d’ús lingüístic no són necessàriament pètries ni eternes i sense possibilitat de canvi sinó que és possible modificar-les a través del diàleg —social i interior— i de la consciència. Certament, caldrà desautomatitzar les anteriorment vigents, i això pot demanar un esforç comú, però no sempre és impossible ni tenen ineluctablement vida pròpia, com sovint es pot haver afirmat des de la sociologia. Com tota vida, depenen del seu ecosistema, en aquest cas, sociocultural, i s’hi adaptaran o no segons les evolucions d’aquest i els interessos i les representacions dels agents socials.

Les dades que hem mostrat en aquest article ensenyen els mecanismes de formació dels hàbits lingüístics interpersonals a les famílies, la força de la seva persistència una

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 300

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

301

vegada instaurats, però també la possibilitat de la seva evolució. Per tant, una política lingüística —en el sentit real— que vulgui influir en una determinada situació ha de tenir en compte tots dos aspectes per tal d’intervenir al més adequadament possible en la transformació de la realitat. Ha de comptar amb els comportaments que tendiran a persistir però especialment amb les oportunitats de canvi d’aquests comportaments al si de la família, com són la presència de fills. Les famílies d’origen mixt han de ser animades a practicar el poliglotisme mentre simultàniament s’impulsa, en el cas de la societat catalana, l’ús social de la llengua pròpia. Tan importants, doncs, són les polítiques governamentals més tradicionals com les microintervencions imaginatives en els àmbits socials de dependència no directament oficial.

4.2. Sobre els usos lingüístics familiars i la continuïtat de les llengües mitjanes Per a les comunitats lingüístiques mitjanes aquest és un repte molt important per a la seva continuïtat, atès que, en el món glocal, cada vegada augmentaran més les relacions interpersonals amb individus d’altres comunitats. En general, com hem vist, la tendència serà a utilitzar més aviat les llengües grans en aquestes interaccions, ja que són les que adquireixen els membres dels grups menors més que no pas a l’inrevés.

També, però, com hem vist, el no-ús d’una llengua mitjana com el català amb la parella no determina que aquest codi no pugui ser transmès —si més no en la fórmula OPOL10 (un progenitor, una llengua)— a una nova generació.

En el cas de les llengües mitjanes, i, molt clarament, en casos com el català, l’organització política dels usos lingüístics pren una importància excepcional, ja que tindrà una influència extraordinària en la facilitació de les competències als individus. Com hem vist, aquest és un factor decisiu en l’establiment dels comportaments lingüístics en els primers contactes, que, posteriorment, tendiran a quedar força estabilitzats. Els processos institucionals de socialització han d’assegurar el desenvolupament fluid i àgil de les capacitats comunicatives de la llengua. Igualment, el canvi i/o instauració dels hàbits socials d’ús dels codis cap a fórmules que assegurin més la pràctica comunicativa en llengua pròpia té una enorme importància, en especial en la infantesa i l’adolescència.

Atès que sembla encara força majoritari el costum d’adoptar el castellà i no pas el català a l’inici d’una interacció en què no s’està segur de si l’altre és catalanoparlant o no, és gran la possibilitat que sigui aquesta llengua la que ja sigui adoptada per a les relacions posteriors entre aquests individus. L’extensió del coneixement del català ha d’anar acompanyada d’estratègies efectives de promoció d’aquest codi com a llengua inicial de les interaccions a fi que n’augmenti l’ús social habitual. Les escoles i, en especial, els instituts tenen aquí una gran responsabilitat (vegeu Bastardas, 2012).

10. En anglès, one parent, one language.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 301

08/11/16 12:25

302

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

4.3. Sobre l’autoorganització o la política lingüística familiar com a enfocaments teòrics Al començament d’aquest treball hem plantejat la qüestió de si fóra potser més útil veure els processos de formació dels comportaments lingüístics familiars com a fenòmens d’autoorganització i emergència bottom-up —de baix cap a dalt— més que no pas com a top-down —de dalt cap a baix. L’enfocament top-down dóna prioritat a les pressions i influències que pot exercir l’organització explícitament jeràrquica de la societat, amb l’Estat al capdamunt. És cert que la mirada se’ns en va molt sovint cap a aquest pla i analitzem les polítiques i les legislacions dels països com a determinants majors dels comportaments lingüístics de les persones. Una visió més realista, però, sense negar la importància de les decisions dels poders públics en matèria lingüística —i en d’altres—, ha de prendre també en consideració l’autonomia —relativa— dels éssers humans respecte de les accions que duen a terme. Com sabem, hi ha casos en què, malgrat les directrius de les polítiques oficials, els parlants fan la seva, ignorant, si poden, les pressions del poder institucional. I és això, per exemple, el que fa que, malgrat les pressions de les institucions públiques, es mantinguin, tot i que en diferents graus, varietats dialectals allunyades dels estàndards, formes lèxiques o gramaticals condemnades, o llengües sota les dictadures.

Entendre, per tant, l’evolució dinàmica dels processos sociolingüístics implica tant estar atents als plans institucionals i oficials com als fenòmens microsocials. Una visió de conjunt, que impliqui les interrelacions dinàmiques de baix a dalt i de dalt a baix de manera integrada, deu ser la millor perspectiva per a assegurar-nos tant la comprensió dels fenòmens com l’èxit —sempre, però, insegur— dels objectius de les polítiques públiques.

Des del punt de vista de la discussió conceptual, la terminologia política lingüística familiar, com hem dit, pot amagar els processos més espontanis i menys conscients que tenen lloc al si de les famílies. El terme, tal com és usat internacionalment, tendeix a pressuposar sempre un important grau de consciència reflexiva dels progenitors a l’hora de decidir el seu comportament lingüístic respecte dels fills, en les situacions de minorització o immigració, per exemple. Com hem vist, però, en les nostres dades, hi ha força casos, si més no a Catalunya, en què aquests comportaments amb els fills són més aviat realitzats o executats com a producte de l’habitus i en plena sintonia amb les representacions probablement subconscients dels individus. Així, el bilingüisme dels fills pot ser més resultat d’unes interaccions determinades pels impulsos cognitivo­ emotius dels progenitors que no pas pel càlcul i el planejament de les competències futures d’aquells.

Tot i així, fins en els casos en què la tria de les llengües és més conscient i reflexiva —com quan hi ha alguna llengua estrangera pel mig—, el procés no deixa de ser autoorganitzant. Els interlocutors mateixos hauran de dur a terme unes pràctiques que generaran uns impactes en la socialització dels nous éssers, els quals hauran també de sostenir uns comportaments lingüístics determinats amb els seus progenitors. A mesura que els fills creixin i entrin en contacte amb altres agents socialitzadors exteriors,

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 302

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

303

els seus comportaments lingüístics familiars poden quedar o bé confirmats o bé canviats. En el transcurs d’aquest procés de socialització, a més, la família com a conjunt, com hem vist, pot experimentar modificacions en el grau d’ús de les llengües i desequilibris en el model OPOL. El fenomen família mixta, des del punt de vista lingüístic, és dinàmic i evolutiu, i dependrà dels equilibris socioculturals interns i del context.

Bibliografia de referència Aguiló Sol, Núria (2014). Comportaments lingüístics i transmissió intergeneracional en parelles lingüístiques mixtes. Treball de grau no publicat. Universitat de Barcelona. Departament de Lingüística General. Curs 2013-2014.

Ashby, William Ross (1962). «Principles of the self-organizing system». A: Von Foerster, Heinz; Zopf, George. W. Jr. (ed.). Principles of self-organization: Transactions of the University of Illinois Symposium. Londres: Pergamon Press, p. 255-278.

Barron-Hauwaert, Suzanne (2004). Language strategies for bilingual families. The one-parentone-language approach. Clevedon, Regne Unit: Multilingual Matters.

Bastardas i Boada, Albert (1990). «El canvi del comportament lingüístic dels catalanoparlants: possibilitats i límits». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 8, p. 127-130.

— (1994). «Persistència i canvi en el comportament lingüístic: la planificació sociolingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 12, p. 31-39. També disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000063%5C00000059.pdf>.

— (1999a). «Comunicacions institucionalitzades i comunicacions individualitzades. La complexitat de l’ús social de les llengües». A: Fundació Jaume Bofill (ed.). Informe per a la Catalunya del 2000. Barcelona: Mediterrània, p. 747-750.

— (1999b). «Les relacions entre política lingüística i comportament lingüístic: apunts des dels casos del francès al Canadà a fora de Quebec». Revista de Llengua i Dret, núm. 31, p. 193-206.

— (2012). «El català i els joves: propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22, p. 77-92. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/58192/pdf_387>.

— (2013). «Complexitat i fenomen (socio)lingüístic». Llengua, Societat i Comunicació, núm.

11, p. 5-13. També disponible en línia a: <revistes.ub.edu/index.php/LSC/article/view/ 5798/pdf_1>.

— (2014a). «Cap a la ‘complèxica’ com a transdisciplina». A: Martí, Maria Antònia; Taulé, Mariona (ed.). Homenatge a Sebastià Serrano. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, p. 63-77.

— (2014b). «Towards a complex-figurational socio-linguistics: some contributions from physics, ecology and the sciences of complexity». History of the Human Sciences, vol. 27, núm. 3, p. 55-75. DOI 10.1177/0952695114534425.

Boix-Fuster, Emili (2009). Català o castellà amb els fills?: La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona. Sant Cugat del Vallès: Rourich.

Boix-Fuster, Emili (ed.) (2015). Urban diversities and language policies in medium-sized linguistic communities. Bristol: Multilingual Matters.

Boix-Fuster, Emili; Torrens, Rosa Maria (ed.) (2011). Les llengües al sofà: El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana. Lleida: Pagès.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 303

08/11/16 12:25

304

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

Boix i Fuster, Emili; Vila i Moreno, Francesc Xavier (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.

Bourdieu, Pierre (1980). Le sens pratique. París: Les Éditions de Minuit.

Caldas, Stephen J. (2012). «Language policy in the family». A: Spolsky. Bernard (ed.).

The Cambridge handbook of language policy. Cambridge: Cambridge University Press, p. 351-373.

Corbeil, Jean-Claude (1983). «Éléments d’une théorie de la régulation linguistique». A: Bedard, Edith; Maurais, Jacques (comp.). La norme linguistique. Quebec: Conseil de la Langue Française; París: Le Robert, p. 281-303.

Florit Mesquida, Júlia (2013). «Transmissió lingüística intergeneracional. Estudi de quatre casos». Article no publicat.

Forner i Valls, Enric (2009). «La transmissió de la llengua entre generacions a Castelló de la Plana». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 20, p. 357-382.

Galindo, Mireia; Payà, Marta (2000). «Les parelles lingüísticament mixtes: un focus important d’actuació en política lingüística escolar». Llengua i Ús, núm. 18, p. 59-68.

Giles, Howard; Coupland, Justine; Coupland, Nikolas (1991). «Accommodation theory: communication, context, and consequence». A: Giles, Howard; Coupland, Justine; Coup­ land, Nikolas (ed.). Contexts of accommodation. Nova York: Cambridge University Press, p. 1-68.

Hamers, Josiane F.; Blanc, Michel (1983). Bilingualité et bilinguisme. Brussel·les: Pierre Mardaga.

Heller, Monica; Lévy, Laurette (1992). «Mixed marriages: life on the linguistic frontier». Multilingua, vol. 11, núm. 1, p. 11-43.

— (1994). «Les contradictions des mariages linguistiquement mixtes: stratégies des femmes franco-ontariennes». Langage et Société, núm. 67, p. 53-88.

Holland, John H. (1998). Emergence: From chaos to order. Oxford: Oxford University Press.

Kasper, Debbie V. S. (2014). «Codifying figurational theory and mapping common ground in sociology… and beyond». Human Figurations [en línia], vol. 3, núm. 1. <http://hdl.handle. net/2027/spo.11217607.0003.104>.

King, Kendall A.; Fogle, Lyn; Logan-Terry, Aubrey (2008). «Family language policy». Language and Linguistics Compass, vol. 2, núm. 5, p. 907-922.

Lanza, Elizabeth (2007). «Multilingualism in the family». A: Auer, Peter; Wey, Li (ed.).

Handbook of multilingualism and multilingual communication. Berlín: Mouton de Gruyter, p. 45-67.

Massip, Àngels; Bastardas, Albert (2014). Complèxica: Cervell, societat i llengua des de la transdisciplinarietat. Barcelona: Publicacions i Edicions de la UB. Maturana R., Humberto; Varela G., Francisco (1973). De máquinas y seres vivos: Una teoría sobre la organización biológica. Santiago de Xile: Editorial Universitaria.

Melià, Joan; Villaverde, Joan-Albert (2008). «La transmissió intergeneracional del català a Mallorca en les parelles lingüísticament mixtes». Llengua i Ús, núm. 42, p. 62-71.

Morin, Edgar (1977). La méthode. Vol. 1: La nature de la nature. París: Éditions du Seuil.

O’Donnell, Paul (1991). «Les famílies lingüísticament mixtes a Catalunya: coexistència i conflicte». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 9, p. 75-82.

Piller, Ingrid (2002). Bilingual couples talk: The discursive construction of hybridity. Amsterdam: John Benjamins.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 304

08/11/16 12:25

Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya

TSC, 26 (2016)

305

Schwartz, Mila; Verschik, Anna (2013). «Achieving success in family language policy: parents, children and educators in interaction». A: Schwartz, Mila; Verschik, Anna (ed.).

Successful family language policy: Parents, children and educators in interaction. Dordrecht: Springer, p. 1-20.

Smith, Thomas S.; Stevens, Gregory (1994). Emergence, self-organization, and social interaction: arousal-dependent structure in social systems. SFI Working Paper 1994-08-046. Santa Fe: Santa Fe Institute.

Spolsky, Bernard (2004). Language policy. Cambridge: Cambridge University Press.

— (2007). «Family language management: some preliminaries». A: Stavans, Anat; Kupperberg, Irit. (ed.). Studies in language and language education: Essays in honor of Elite Olshtain.

Jerusalem: The Hebrew University Magness Press, p. 429-449.

— (2012). «Family language policy – the critical domain». Journal of Multilingual and Multicultural Development, vol. 33, núm. 1, p. 3-11. També disponible en línia a: <http://www. tandfonline.com/doi/full/10.1080/01434632.2011.638072#.VVHwiiy8ptA>.

Vila i Moreno, Francesc Xavier (1993). Transmissió dels idiomes en les parelles lingüísticament mixtes. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

Vila i Moreno, Francesc Xavier (ed.) (2013). Survival and development of language communities: Prospects and challenges. Bristol: Multilingual Matters.

Weinreich, Uriel (1963). Languages in contact: Findings and problems. La Haia: Mouton.

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 305

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 306

Home

Home

Dona

Dona

Dona

Dona

Home

Home

Entrevista 2

Entrevista 3

Entrevista 4

Entrevista 5

Entrevista 6

Entrevista 8

Entrevista 9

Gènere

Entrevista 1

Annex

Barcelona

Barcelona

Català

Català

Català

Català

Itàlia

França

Bèlgica

Berga

-

Català, castellà

Italià

Francès

Flamenc

Castellà

-

Francès

Barcelona

França

Barcelona

Berga

Catalunya

Catalunya

Santa Coloma de Gramenet

Internet

Lloc de coneixença

Entrevistada: català; cònjuge: flamenc Entrevistat: català; cònjuge: francès Entrevistat: català i italià; cònjuge: italià

Primer, francès.

Ara, francès i català Primer, castellà.

Ara, castellà, italià i català

Entrevistada: català; cònjuge: castellà

Entrevistada: català; cònjuge: català

Entrevistada: català; cònjuge: francès

Entrevistat: català; cònjuge: castellà

Entrevistat: català i castellà; cònjuge: català

Llengua de comunicació entre progenitors i fills

Anglès

Castellà

Primer, castellà.

Ara, català

Castellà

Castellà

Castellà

Llengua de comunicació amb el cònjuge

TSC, 26 (2016)

Barcelona

Berga

Barcelona

França

Castellà, però la llengua habitual és el català

Santa Coloma de Gramenet Castellà

Santa Coloma de Gramenet

Castellà

Costa Rica

Barcelona

Català

Madrid (va anar a viure a Premià de Mar quan tenia dos anys) Castellà

Llengua inicial del cònjuge

Llengua inicial

Lloc de naixement del cònjuge

Lloc de naixement

Taula 1 Dades dels entrevistats

306 Albert Bastardas i Boada

08/11/16 12:25

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 307

Dona

Dona

Home

Home

Dona

Home

Home

Home

Entrevista 13

Entrevista 15

Entrevista 16

Entrevista 17

Entrevista 18

Entrevista 19

Entrevista 20

Gènere

Entrevista 11

Continuació

Barcelona

Gavà

Barcelona

Barcelona

Barcelona

Barcelona

Barcelona

Barcelona

Lloc de naixement

Castellà

Català

Català

Català

Català

Català

Català

Català

Llengua inicial

França

Buenos Aires

Gaut

Madrid

Taiwan

Londres

País Basc

Itàlia

Lloc de naixement del cònjuge

Francès

Castellà

Flamenc

Castellà

Xinès

Anglès

Castellà

Italià

Llengua inicial del cònjuge

Entrevistada: català; cònjuge: castellà

Primer, castellà.

Ara, castellà i, en menys proporció, català.

Barcelona

Barcelona

Barcelona

Castellà

Castellà

Català

Castellà

Anglès

Berkeley (EUA) Barcelona

Anglès

Barcelona

Entrevistat: català; cònjuge: francès

Entrevistat: català; cònjuge: castellà

Entrevistat: català; cònjuge: flamenc

Entrevistada: català; cònjuge: castellà

Entrevistat: català; cònjuge: xinès i ara català

Entrevistat: català; cònjuge: anglès

Entrevistada: català; cònjuge: italià

Primer, italià.

Ara, italià i català

Bolonya (Itàlia)

Argentina

Llengua de comunicació entre progenitors i fills

Llengua de comunicació amb el cònjuge

Lloc de coneixença

FAMÍLIES LINGÜÍSTICAMENT MIXTES A CATALUNYA TSC, 26 (2016)

307

08/11/16 12:25

308

TSC, 26 (2016)

Albert Bastardas i Boada

Convencions de les transcripcions 1. Aspectes prosòdics • Seqüència tonal terminal / Augment \ Descens _ Manteniment • Intensitat Forta {(F) text afectat} Baixa {(P) text afectat} • Temps Allargament curt : Allargament mitjà :: Allargament llarg ::: 2. Aspectes vocàlics • Riure simultani amb el text {(@) text afectat} • Riure no simultani @ 3. Pauses i encavallaments (criteri subjectiu) • Pauses Curtes .

Mitjanes ..

Llargues …

• Encavallaments [text afectat] 4. Fragments conflictius • Fragments inintel·ligibles x /xx / xxx 5. Text eliminat per a abreujar la transcripció […]

02 Seccio Miscellania TSC26.indd 308

08/11/16 12:25

Ressenyes

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 309

08/11/16 12:26

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 310

08/11/16 12:26

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 311-314 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Gimeno, Chabier; Sorolla, Natxo (coord.) (2014).

Actas II Jornadas Aragonesas de Sociología: Grupo de trabajo «Lenguas e identidades».

Zaragoza: Gara d’Edizions: Institución Fernando el Católico: Prensas de la Universidad de Zaragoza. 169 p.

Este libro recoge las comunicaciones presentadas durante las Segundas Jornadas Aragonesas de Sociología en mayo del 2014 en la mesa de trabajo «Lenguas e identidades». Editado por Gara D’Edizions, la Institución Fernando el Católico y Prensas de la Universidad de Zaragoza, y bajo el auspicio de la Asociación Aragonesa de Sociología, los sociólogos Chabier Gimeno y Natxo Sorolla han coordinado este ejemplar, que es una colección de once aportaciones sobre la realidad sociolingüística aragonesa actual en el contexto de la Ley de Lenguas de Aragón (2013).

En la primera de estas aportaciones («¿L’aragonés en a escuela? Estudio de las actitudes lingüísticas del futuro profesorado aragonés de Educación Primaria»), Iris Orosia Campos Bandrés descubre con su estudio entre estudiantes de Magisterio en la Universidad de Zaragoza que no hay diferencias significativas de actitud hacia las lenguas de los estudiantes entre los campus de Zaragoza y de Huesca, aunque sí que se aprecian diferencias notorias entre los estudiantes de primer curso, con actitudes más negativas hacia otras lenguas que no sean el castellano o el inglés, y los de último curso. Los datos presentados también revelan que, a pesar de la falta de apoyo sufrido por el aragonés, tanto a nivel formativo como político-administrativo (la lengua aragonesa es utilizada por menos de un 1 % de los participantes), las actitudes positivas hacia el aragonés son especialmente relevantes, y, similarmente a otros estudios (Martínez Ferrer, 1995), descubre que el contacto con las lenguas propias resulta ser un factor determinante para el desarrollo de actitudes positivas hacia el aragonés y el catalán, lenguas propias de Aragón.

Seguidamente, en «L’aragonés, una luenga en o rafe de o xerbigadero, y a realidat de un lugar castellanoparlant: Tarazona», Dabi Lahiguera Albericio (como Joshua Fishman en Reversing language shift, 1991) recalca la importancia de la transmisión generacional, aunque principalmente destaca la transcendencia de la normalización, para lo que pone de relieve la labor de los neohablantes. Lahiguera precisa que hay dos caminos principales a seguir ante el deterioro de la comunidad hablante tradicional: la enseñanza del aragonés y la normalización de su uso en la vida diaria. A su vez, subraya que con el papel de los neohablantes se pueden potenciar microcomunidades lingüísticas que, ante la inadecuada política lingüística del Gobierno de Aragón, llevan camino de ser la salvación del aragonés.

A continuación, en «Epistemología, metodología y tecnología en la encuesta

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 311

08/11/16 12:26

312

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

lexicográfica para la elaboración del diccionario aragonés del Estudio de Filología de Aragón (1915-1931)», Miguel Montañés Grado analiza las decisiones metodológicas, técnicas y operativas tomadas para el diseño de la investigación lexicográfica del Estudio de Filología de Aragón (EFA) en la elaboración del Diccionario Aragonés. Montañés manifiesta que estas decisiones obedecen a las necesidades ideológicas de los instigadores del EFA, hombres modernos de ideología burguesa conservadora con carácter regionalista aragonés, si bien el regionalismo aragonés nunca fue más allá de reclamar cierta singularidad dentro del cuerpo de la nación española. Así, con la llamada a recopilación de material a través de boletines oficiales y el sometimiento de los materiales obtenidos a alegaciones públicas, se eliminó la tarea del lexicógrafo y se institucionalizó el aragonesismo lingüístico ajustándose al programa político de sus creadores.

En la siguiente comunicación, «Las actitudes lingüísticas hacia una lengua minoritaria como clave de su vitalidad etnolingüística. El patués», Esperanza Coutado Domènech subraya la situación de diglosia existente al verse las ventajas prácticas del uso del patués redundantes y establece la influencia del entorno familiar como decisiva en la modificación de actitudes. En su estudio selecciona hablantes de patués a día de hoy y los clasifica según su competencia. Posteriormente, analiza las diferentes actitudes hacia el patués de estos hablantes dependiendo de su vínculo con los niveles afectivo, cognitivo y conductual, y llega a la conclusión de que la edad es una variable determinante de las diferentes actitudes lingüísticas hacia el patués. A modo de referencia hacia el futuro analiza las posibilidades de conservar o revitalizar la lengua a través de la enseñanza o las ayudas institucionales, y manifiesta que la conservación es más viable, aunque nos encontramos ante un panorama desolador.

Arantxa Capdevila y Josep Espluga, en «Representaciones mediáticas y metáforas sobre la Ley de Lenguas (3/2013) utilizadas en la prensa aragonesa», analizan a continuación el tratamiento mediático y las metáforas utilizadas por el Heraldo de Aragón y El Periódico de Aragón tras la aprobación de la Ley de Lenguas (3/2013) en las Cortes de Aragón. Ambos periódicos hacen un tratamiento negativo de esa ley aunque hay diferencias entre sus argumentaciones. El Periódico de Aragón la presenta como una ruptura con la ley de 2009 y como prueba de la incompetencia del Gobierno, y la coloca en el marco de otras leyes polémicas aprobadas por el Partido Popular (PP). Si bien no menciona al Partido Aragonés (PAR) y a su sector beligerante con el catalán.

El Heraldo de Aragón, por otro lado, la considera una modificación de la ley anterior (2009), aprobada sin consenso e innecesaria, ya que algunos articulistas preferirían que las lenguas de Aragón no se regulasen. No obstante, estos dos periódicos comparten su desasimiento de una defensa genuina de los derechos lingüísticos de los ciudadanos.

Ceci Lapresta-Rey, en «Lengua e identidad en el dominio lingüístico del aragonés y el catalán», estudia la relación establecida entre las lenguas propias y las autoidentificaciones en Aragón, en territorios con una lengua propia diferente del castellano. Para ello aplica un cuestionario similar al utilizado para diagnosticar la situación de otras lenguas minoritarias como el asturiano (Llera Ramo y San Martín Antuña, 2003). Los resultados revelan que los encuestados residentes en el dominio lingüístico del arago-

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 312

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

313

nés muestran una tendencia moderada de identidad aragonesa y que los residentes en la zona catalanohablante se sienten principalmente tan aragoneses como españoles y, aunque utilicen el catalán, no se sienten catalanes.

Seguidamente, Santiago Jorge Paricio Martín y Juan Pablo Martínez Cortés, en «El uso del aragonés en Internet y las nuevas tecnologías: herramientas y repercusión», describen el desarrollo, en la última década, de herramientas y recursos para el uso del aragonés en las nuevas tecnologías e Internet, con resultados sobre una reciente encuesta sobre los usos del aragonés en Internet que modela un perfil de los actuales hablantes de aragonés digitales. En general, los encuestados son multilingües que conocen principalmente la variedad estándar del aragonés, cuya identidad aragonesa les motiva en el uso de la lengua y conocen la mayoría de los recursos digitales en aragonés. Este es pues un ejemplo fehaciente de que las tecnologías de la información y la comunicación (TIC) están ayudando a consolidar la normalización y normativización del aragonés.

A continuación, Rubén Ramos, en «L’aragonés y os media… ¿una historia d’amor imposible?», realiza un recuento de la situación del aragonés desde sus primeras apariciones en documentos legales y notariales en la Edad Media, pasando por la actividad literaria de los siglos xix y xx hasta llegar a su situación actual de sobria participación en los medios de comunicación. Ramos señala que a lo largo de la historia las manifestaciones de la lengua en los medios de comunicación han respondido más a iniciativas particulares o asociativas que al ámbito profesional, aunque la situación podría cambiar, ya que Aragón cuenta actualmente con un sistema propio de medios de comunicación públicos y un marco legal amparador.

En la novena comunicación, Chuan Carlos Bueno Chueca, con «Pertenéncia i sentimiento; un (posible) futuro pa l’aragonés?», expone cómo la existencia de un sentimiento de pertenencia a la comunidad lingüística marca el futuro de la comunidad y subraya que, para hablar la lengua como un nuevo hablante, hay que cumplir no solo con los preceptos gramaticales sino también con los preceptos sociales, y que es primordial respetar en todo momento la variedad local para conseguir una complicidad con los hablantes nativos, a tenor de evitar la verdadera muerte de la lengua, que es la pérdida de la actividad del habla.

Posteriormente, en «Franja 2014: de la diglosia en las encuestas a la sustitución lingüística en las redes», Natxo Sorolla expone que hasta el siglo xx el contexto de la lengua catalana en la Franja podía ser interpretado como diglósico. Tal y como indicaban otras encuestas a población adulta, y tras el análisis de redes sociales, Sorolla encuentra en su estudio que desde principios del siglo xxi se ha llegado a un punto de inflexión en el que, aunque se cuenta con suficiente masa demográfica de hablantes de catalán como para asegurar el mantenimiento de esta comunidad lingüística, la ruptura de las normas de mantenimiento lingüístico entre catalanohablantes sugieren que el sistema educativo tendrá que jugar un papel central para evitar el aparente inicio de un camino hacia la sustitución lingüística.

En la última comunicación: «La lengua aragonesa y las representaciones sociales.

Una aproximación», Antón Eito Mateo y Chaime Marcuello Servós discuten los com-

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 313

08/11/16 12:26

314

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

portamientos lingüísticos en el contexto de la representación social y resaltan que el aragonés goza de una negativa representación colectiva que sería lo primero que habría que cambiar para asegurarle un futuro.

En conclusión, este ejemplar escrito en castellano y en aragonés ofrece una visión refrescante de la situación sociolingüística del aragonés y del catalán en la sociedad aragonesa actual. Es un texto que aporta datos empíricos originales de una trascendencia importante, que expone los hechos de una manera objetiva y que enfoca la realidad existente en Aragón desde diferentes perspectivas, permitiendo así que el lector se haga una idea del escenario social al mismo tiempo que se consigue dar visibilidad a la diversidad lingüística. Es un libro recomendable para cualquier persona y un punto de referencia obligado para cualquier estudioso interesado en la todavía emergente especialidad de la sociolingüística en lo referente a las lenguas propias de Aragón.

Bibliografía de referencia Llera Ramo, Francisco J.; San Martín Antuña, Pablo (2003). II Estudio sociolingüístico de Asturias 2002. Oviedo: Academia de la Llingua Asturiana.

Martínez Ferrer, Juan (1995). Bilingüismo y enseñanza en Aragón. Zaragoza: Edizions de l’Astral.

Fishman, Joshua (1991). Reversing language shift. Clevedon: Multilingual Matters.

Rosa Bercero Universitat d’Oxford

Correspondència: Rosa Bercero. University of Oxford. Faculty of Medieval and Modern Languages.

12 Woodstock Road. Oxford OX2 6HT. A/e: rosa.becerro@mod-langs.ox.ac.uk. Tel.: 00 44 1865 283367.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 314

08/11/16 12:26

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 315-316 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Domingo, Andreu (2014).

Catalunya al mirall de la immigració: Demografia i identitat nacional.

Barcelona: L’Avenç. 356 p.

Domingo, científic social ja veterà del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens proporciona un llibre clau sobre tres temes cabdals: 1) l’aportació de la demografia a l’anàlisi del discurs sobre la immigració i la identitat nacional; 2) els nous discursos de la societat d’acollida sobre la immigració, i 3) la relació entre la diversitat, la immigració i la identitat nacional en l’era de la globalització.

El tema sociolingüístic traspua ara i adés en aquests tres apartats.

Domingo escodrinya i analitza el rol que ha tingut la demografia (o que se li ha fet tenir) en els debats tan freqüents i de radical actualitat sobre els futurs de la nostra nació. Sobretot des de Vandellós (el seu Catalunya, poble decadent tenia un títol prou simptomàtic) sovint s’ha tingut una visió agònica i pessimista de la immigració a Catalunya. La baixa natalitat dels autòctons donava lloc a una por a la dominació per part dels nouvinguts (l’Überfremdung de què parlen els germànics). Excel·lents panoràmiques com la d’August Rafanell «La destrucció del català durant el franquisme» a Notícies d’abans d’ahir. Llengua i cultura catalanes al segle XX (Barcelona, A Contravent, 2011, p. 349-575), si no es llegeixen amb cura, podrien carregar els neulers a la situació actual de la immigració pels problemes sociolingüístics. Domingo, en canvi, esbotza amb claredat aquest discurs, que portat a l’extrem conduiria a un «Primer, els de casa», de ressonàncies xenòfobes de Plataforma per Catalunya, i argumenta que la immigració, vista en conjunt, ha estat positiva per a la llengua catalana. Els factors responsables de la situació actual serien uns altres: La rellevància de la llengua catalana (la seva defensa i enaltiment com a marca antropològica comuna) es deu precisament a la immigració. El català s’hauria mantingut no a pesar de la immigració (que suposadament l’amenaçaria), sinó gràcies a aquesta, precisament perquè Catalunya esdevenia un país immigratori. (p. 323)

I afegeix, poc després, una indicació clara de quin és el deus ex machina principal dels problemes sociolingüístics del país: L’amenaça més gran per a la llengua catalana no es deu al nombre de castellanoparlants que hi han arribat gràcies a les migracions, ni per aquells que entre els seus descendents han conservat el castellà com a llengua materna. És causada, per un costat, per la dependència d’un Estat espanyol on l’oficialitat lingüística per al conjunt del territori és només monolingüe, i on el nacionalisme que

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 315

08/11/16 12:26

316

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

el sustenta imposa el castellà com a «llengua comuna», forçant la subordinació cultural sotmesa a un menysteniment sistemàtic. I, per l’altre, conjuntament, per l’existència de sectors de la societat catalana que han renunciat a la transmissió intergeneracional de la llengua a canvi de beneficis personals o de classe. (p. 324)

Domingo planteja així ben clarament la complexitat del procés que porta d’una definició d’ells (els «catalans») a una percepció de nosaltres (els «catalans») dels quals els immigrants ja se senten part. Per a Domingo, l’èxit considerable de la integració dels anys seixanta del segle xx rau en «l’apropiació d’espais socials ascendents per part de la població immigrada, facilitada tant pel desenvolupament econòmic de l’època, com per la lluita del teixit associatiu contra el franquisme» (p. 325). El lector, després de veure aquesta conjuminació de factors, es planteja l’interrogant de si ara és possible la integració del venedor de mòbils pakistanès de la cantonada o de la cuidadora equatoriana de l’àvia… que es comuniquen per Skype cada dia amb les seves arrels i no tenen gaires motivacions integratives a la societat que els rep. Encertadament, Domingo assenyala la contradicció que, en una època de màxima desregulació financera, es demanin constantment a l’immigrant proves d’integració (l’alt càrrec alemany de la SEAT o l’amo hongarès de Mango no serien etiquetats d’immigrants…).

En conjunt, la visió de Domingo és positiva envers el futur de la llengua catalana.

Com bé conclou, «Les llengües no s’hereten, es traspassen i s’aprenen. Defensar la inexorabilitat de la desaparició del català, per la substitució ètnica o per l’imperatiu del mercat, no és més que aplicar la llei de l’embut com a motor de la història» (p. 329). El seu assaig és tan contrari a les ucronies («què hauria succeït si Barcelona no s’hagués rendit després del setge del 1714 ?») com a les polítiques dels fets consumats (una part de la immigració no va poder fer seves la llengua i cultura catalanes i no s’hauria de reaccionar gens ni mica davant la nativització massiva del castellà a Catalunya).

L’estil d’aquest llibre, prou voluminós, és una mica desigual. Al costat de bones imatges (poc freqüents en les ciències socials) trobem fragments poc clars, diguem-ne serpentejants. En definitiva, Domingo ha triat i redactat un assaig de gran nivell, les idees centrals del qual convindria que arribessin més enllà de la cleda acadèmica. El català s’ha d’estendre, s’ha de difondre més enllà dels «autèntics» de tota la vida. La immigració ha estat i hauria de continuar sent una pista fonamental per a aquesta difusió.

Emili Boix-Fuster Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana.

Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 615.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 316

08/11/16 12:26

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 317-323 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Duchêne, Alexandre; Heller, Monica (ed.) (2012).

Language in late capitalism: Pride and profit.

Nova York; Londres: Routledge. 269 p.

És probable que al lector d’aquesta revista —avesat a l’escrutini del seu entorn a través d’un «prisma» sociolingüístic— no li haja passat inadvertit, per exemple, l’èmfasi creixent de la Direcció General de Política Lingüística catalana en l’àmbit empresarial, amb l’impuls de campanyes com la que es mostra en la il·lustració 1. Potser tampoc no li ha passat per alt l’èxit comercial de marques que autentifiquen el seu producte —etiquetant-lo en català, decorant-lo amb senyeres o mapes, etc.—, com ara Llet Nostra (noteu-hi el possessiu!) (il·lustració 2). O que, com més va, més les campanyes d’activisme pel català combinen la defensa de drets lingüístics amb iniciatives orientades al món socioeconòmic —quan s’escrivia aquesta ressenya, la Plataforma per la Llengua tenia dues campanyes actives: l’una pels drets dels catalanoparlants de la Franja, l’altra per a promoure una pràctica lingüística «responsable» en el comerç (il·lustració 3).

Si no ho havia fet fins ara, segur que el lector pararà esment en aquests i altres fenòmens similars després de llegir aquest llibre editat per Alexandre Duchêne i Monica Heller, que tracta la imbricació entre canvis lingüístics i econòmics en el món contemporani i s’insereix en el creixent interès de la sociolingüística i la lingüística aplicada per l’economia política (Block, 2014: 24-26). És a dir, per l’anàlisi de les transformacions socioeconòmiques provocades per la transició al capitalisme tardà, la globalització i la prevalença del paradigma neoliberal, a què també podem adscriure acadèmics com David Block (2014; Block, Gray i Holborow, 2012) o Thomas Ricento (ed., 2015).1 Els editors han tret partit d’aquesta sintonia entre inquietuds acadèmiques i canvis sobre el terreny per aplegar alguns dels principals «practicants» d’una sociolingüística de caràcter etnogràfic i crític en aquest volum.

De l’orgull al benefici: canvis sociolingüístics en la transició al capitalisme tardà

En el capítol introductori, Heller i Duchêne (p. 1-21) ens conviden a aproximar-nos a les complexes —i sovint contradictòries— dinàmiques sociolingüístiques de la globalització mitjançant l’anàlisi de la interacció entre dos tipus de discursos: el de l’or1. Des d’una altra perspectiva, cal no perdre de vista la recerca en economia lingüística —cf. Grin (2003) per a un resum dels plantejaments clau de la disciplina.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 317

08/11/16 12:26

318

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

gull (etnolingüístic, identitari) i el del benefici (que tracta les llengües com a recursos orientats a l’obtenció de rèdits econòmics). Els autors estructuren, al voltant d’aquests mots clau, una síntesi brillant de les implicacions sociolingüístiques de la transició a la nova economia globalitzada.

La narrativa arranca en els segles xix i xx amb la construcció dels estats nació com a espais politicoeconòmics ajustats a les necessitats del capitalisme industrial. Concebuts com a mercats nacionals, aquest espais s’han legitimat tradicionalment mitjançant l’orgull de pertinença i la comunió dels ciutadans amb el conjunt de valors que formen la identitat nacional, amb les llengües nacionals com a element preeminent. En aquests paràmetres, la llengua actua no només com a font d’orgull sinó sobretot com a mecanisme d’inclusió i exclusió: defineix els límits de pertinença i alhora legitima les desigualtats socials sobre la base del domini desigual de l’única llengua legítima en el mercat. És en aquest sentit que, tot i la preeminència de l’orgull, en aquest marc intervé també la lògica del benefici, en la mesura que la (in)competència en la llengua legítima impedeix o facilita l’accés a recursos materials o simbòlics, com apunten Gal (p. 22-42) o Blackledge i Creese (p. 116-141).2 Il·lustració 1 Portada de l’opuscle «8 raons perquè l’empresa parli català»3

Il·lustració 2 «El nostre projecte», web de Llet Nostra4

La transició cap al capitalisme tardà està marcada per cinc transformacions en l’economia: a) la saturació dels mercats, per la qual el producte «needs to be cheaper, more distinctive or just for you» (p. 8); b) l’expansió, la «caça» de nous mercats i/o la 2. En la sociolingüística catalana, Xavier Lamuela (1994) presenta una aproximació similar al que defineix com a establiment de les llengües, i bateja com a capacitat discriminant el poder de què disposa la llengua legítima —o establerta— per a regular l’accés als recursos en la societat.

3. Accessible a: http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/empreses/arxius/8raons.pdf (última consulta: 24 març 2015).

4. Accessible a: http://www.lletnostra.cat/el-nostre-projecte/ (última consulta: 24 març 2015).

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 318

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

319

Il·lustració 3 «Campanyes en curs», web de la Plataforma per la Llengua. Captura: 24 març 2015

deslocalització cap a fonts de mà d’obra o matèries primeres més barates; c) la distinció (valor afegit), via l’addició de valor material o simbòlic al producte i la consolidació de nous «nínxols de mercat»; d) la terciarització, l’aparició d’un sector centrat en la informació i els serveis, en què les llengües tenen un paper clau, i e) la flexibilització d’empreses i treballadors per a adaptar-se a un context econòmic que canvia a gran velocitat.

Aquests canvis socioeconòmics erosionen el poder regulador dels estats, i n’afebleixen les possibilitats de legitimar la seua funció politicoeconòmica estrictament basant-se en l’orgull en la llengua nacional. A més, situen la llengua en una posició central en l’economia, i possibiliten així l’aparició de nous discursos i ideologies que n’emfasitzen el valor econòmic i que obrin espais de legitimitat i ús per a varietats no estàndard, llengües minoritzades, etc. en funció de la distinció que aporten en el mercat.

Aquest reposicionament pren cos en dos processos diferents, que reflecteixen tensions entre variació —o diversificació— i homogeneïtzació: a) en primer lloc, l’apropiació de l’orgull pel benefici en forma de mercantilització de les llengües i les cultures, emprats com a elements autentificadors que aporten valor afegit als productes —o als parlants— i els situen avantatjosament en diferents nínxols de mercat; b) en segon lloc, la tendència a l’estandardització i la divisió del treball lingüístic —seguint les regles del taylorisme— i la concepció de les llengües com a habilitats tècniques per a la provisió de serveis i la gestió de xarxes globals, que creen, de retruc, les condicions per al sorgiment de les «indústries de la llengua» (centres de trucada, traducció, ensenyament de llengües, reconeixement i síntesi de veu…), en les quals esdevé producte i ja no només part del procés productiu. Els autors conclouen que, si bé el discurs del benefici qüestiona en alguns punts el de l’orgull, en bona mesura en continua depenent: en el canvi (inacabat) de règim es perceben més continuïtats que no pas ruptures.

En el segon capítol, Gal (p. 22-42) ofereix algunes claus sobre el perquè d’aquesta

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 319

08/11/16 12:26

320

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

continuïtat-malgrat-el-canvi: aquest eix de diferenciació orgull-benefici —i altres oposicions similars, com ara universal-particular o autenticitat-anonimat5 es troba darrere de processos similars d’avaluació i regulació dels fenòmens lingüístics (registres, dialectes, llengües) en diferents règims lingüístics. L’autora mostra com, en el règim lingüístic de l’estat nació, l’estàndard nacional indicia la universalitat i equival al benefici, mentre que la resta de varietats lingüístiques concurrents indicien llocs, moments o identitats concretes. Tanmateix, situats en una altra escala —supraestatal— en el règim multilingüe de la Unió Europea (UE), els estàndards nacionals s’associen a formes particulars i indicien autenticitat, i és l’anglès qui pren el paper de veu d’enlloc (post­ nacional, global) i s’associa al benefici. Gal crida l’atenció sobre el rol d’aquests eixos de diferenciació en la definició d’identitats i en la creació de desigualtats: en la UE d’avui dia, l’impuls al multilingüisme individual —a partir d’un ideal trilingüe— porta a una redefinició dels eixos de l’orgull (basat ara en la «llengua materna» i una «llengua d’afinitat») i el benefici (associat a l’anglès); sense perdre de vista que l’assoliment (o no) d’aquest ideal assenta les bases de noves formes de desigualtat social.

Els capítols que continuen es basen majoritàriament en estudis de cas etnogràfics que exploren la intersecció entre els discursos de l’orgull i el benefici en diferents contextos. L’exigència de brevetat em limita a tractar només alguna de les aportacions clau de cada capítol, i acabe fent-los poca justícia: recomane al lector la immersió directa en els textos si alguna de les idees consignades ací li arriba a captar l’atenció.

L’impacte sobre les comunitats de llengua minoritzada i les noves migracions Alguns dels autors destaquen les oportunitats, limitacions i resistències que generen els processos de mercantilització de les llengües i les identitats. Obri aquesta línia l’anàlisi, a càrrec de Duchêne i Del Percio (p. 43-72), de les pràctiques lingüístiques dels aficionats de l’FC Basel (Suïssa), que escenifiquen les tensions entre l’orgull de pertinença al club —construït (entre d’altres) mitjançant l’ús del dialecte local de l’alemany (Basel-dütsch) en l’animació a l’estadi— i el benefici que els propietaris aspiren a obtenir de la comercialització d’aquests elements autèntics, que aporten distinció en el mercat professionalitzat i internacionalitzat del futbol. Uns processos simbiòtics, que s’impliquen i es deriven els uns dels altres, i que condueixen a «endless struggles between the commodification of pride and resistance to profit» (p. 68).

Aquestes tensions tornen a tenir un paper central en el treball de Pujolar i Jones (p. 93-115) sobre el desenvolupament del «turisme literari» a Catalunya, en què concorren actors que hi veuen una oportunitat de continuar disseminant representacions sobre la llengua, la cultura i la nació, i altres que conceben la literatura com un «reclam» més per al mercat turístic global. En aquest marc cal arribar a solucions de compromís en aspectes com les tries lingüístiques, condicionades per la necessitat 5. Proposada per Kathryn A. Woolard i ben coneguda del públic català arran del seu article aparegut a la Revista de Llengua i Dret (Woolard, 2008).

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 320

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

321

de garantir l’accés a un públic global, el rebuig a la invisibilització del català i la idiosincràsia de la literatura —un producte eminentment lingüístic i que deu la seua posició en l’imaginari nacional precisament a l’ús del català.

Canviant el focus, Urla (p. 73-92) analitza l’apropiació tàctica de discursos i tècniques de gestió empresarial per part del moviment de revitalització del basc amb un doble objectiu: d’una banda, desconflictivitzar la promoció lingüística —associada a tensions entre «famílies» del nacionalisme basc— i revestir-la d’una retòrica no etnicista i unes pràctiques àmpliament legitimades; de l’altra, aprofitar-ne els mecanismes d’avaluació i millora permanent que aplica el treballador mateix en el procés de producció, i que es volen estendre a les seues pròpies pràctiques lingüístiques per a superar el desajust detectat entre les actituds favorables generalitzades i la dificultat d’una transformació efectiva dels usos.

El volum recull també dos capítols sobre el Canadà, el primer dels quals, a càrrec de Daveluy (p. 142-160), explora des d’un terreny poc transitat per la sociolingüística —les forces armades— el fràgil equilibri entre l’adopció d’una ideologia de «bilingüisme oficial» i unes pràctiques que fan emergir l’anglès com a llengua dominant en el funcionament ordinari del col·lectiu. Així doncs, malgrat que el bilingüisme es considera un capital valuós per al reclutament o la promoció i que es fa ús del francès en determinades activitats rutinàries, la necessitat d’una comunicació eficient —especialment en situacions de risc— acaba fent de l’anglès l’únic capital realment rellevant.

Heller i Bell (p. 161-182), per la seua banda, assenyalen com les noves condicions econòmiques amenacen els fonaments del nacionalisme d’estat canadenc, bastit sobre la creació de dos mercats etnolingüístics semiautònoms —anglòfon i francòfon. El capítol ens situa en la colonització (encara en marxa) dels territoris del nord-oest i desgrana els canvis econòmics i en la mobilitat que qüestionen la legitimitat i la continuïtat de les institucions dissenyades per a protegir-hi (i crear-hi, si més no en part) la comunitat francòfona: entre d’altres, l’ús de les escoles francòfones per a la capitalització lingüística dels infants anglòfons; la creixent dependència de l’arribada de nous francòfons des del sud per a sostenir un nínxol de mercat propi, i el declivi de la participació dels francòfons en les institucions adreçades a la reproducció cultural.

Finalment, Blackledge i Creese (p. 116-141) canvien de registre i se centren en l’anàlisi d’un context migratori (els bengalís del Regne Unit) per mostrar com l’addició de la «llengua nacional» (bengalí) als repertoris multilingües dels infants, mitjançant l’aprenentatge en escoles complementàries, actua no només com a element clau en la reproducció del patrimoni cultural i de l’orgull de pertinença a Bangla Desh, sinó també com a capital de distinció que aporta un benefici als parlants en els intercanvis al si del mercat lingüístic i simbòlic de la seua comunitat.

Nous discursos i pràctiques en l’àmbit econòmic i del treball Els últims capítols del volum tracten del paper de la llengua en el mercat de treball, com a producte i mitjà de producció. Lorente (p. 183-206) analitza les noves estratè-

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 321

08/11/16 12:26

322

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

gies de legitimació de la política econòmica de l’Estat filipí, orientada a l’exportació massiva d’uns treballadors que es representen en el discurs com a font de benefici —les remeses són el principal intercanvi comercial del país— i alhora d’orgull nacional. L’Estat reorienta la seua funció a la provisió d’habilitats per a garantir-ne la competitivitat: amb relació a les llengües, això es concreta en el domini de l’anglès —que els fa mercantilitzables globalment— i en coneixements bàsics de les llengües dels països de destinació —que els posicionen avantatjosament en aquests nínxols de mercat. En aquest context emergeixen noves autenticitats que es basen en el reemmarcament d’unes habilitats globals —coneixement de llengües, flexibilitat— com a indici d’autenticitat local —ser un treballador «autènticament filipí».

Boutet (p. 207-229) construeix una suggeridora narració dels canvis en la part lingüística del treball —és a dir, les competències lingüístiques necessàries per a dur a terme les tasques— en diferents modes de producció. Així, si durant la revolució industrial la llengua es veu com un obstacle per al procés productiu, més endavant es produeix la seua entrada en determinats processos de producció —com en el cas de les desaparegudes «telefonistes»— i, actualment, emergeixen els «treballadors lingüístics» en el sector terciari. La llengua es constitueix ara com a producte i s’arriba al paroxisme de l’estandardització en els call centers a través de l’entrenament de les veus, l’homogeneïtzació dels discursos i la restricció de la variació.

Clou el volum l’aportació de McElhinny (p. 230-260), que analitza com ha circulat la noció de comunitat de pràctica en la literatura empresarial: l’autora afirma que ha privilegiat una concepció de la llengua com a element a gestionar per a incrementar la productivitat, mitjançant la potenciació de la conversa, que s’orienta a la rendibilització del capital intel·lectual i el coneixement tàcit generat en l’experiència acumulada. El capítol està travessat per la reflexió sobre la influència d’aquest model organitzatiu en les nostres idees de personalitat i comunitat, i sobre el paper que té la sociolingüística en aquest diàleg: «we are elaborating, and perhaps promoting, ideologies about the desirability of ‘flexible’ people in a ‘flexible’ economy that can have progressive but also conservative political impacts» (p. 251).

Remarques Com he tractat de mostrar, Language in late capitalism. Pride and profit representa una aportació àmplia i diversa quant a temàtiques i contextos. El llibre pot resultar profitós i interessant per a lectors de perfils diversos: faran bé d’acostar-s’hi no només sociolingüistes, sinó també economistes o sociòlegs amb sensibilitat pels fenòmens lingüístics, i encara hi afegiria activistes de moviments de revitalització, que de ben segur hi trobaran elements de reflexió —i qui sap si inspiració i estímul— per a l’acció.

Finalment, no per mancança dels autors sinó com a resultat inevitable de l’estudi d’una transformació en marxa, la lectura deixa un cert regust d’incompletesa: voldríem conèixer ara el final d’una història que encara s’està escrivint. Ja ens advertien els editors que el llibre era sobretot «an attempt to raise questions» (p. 15). Per exemple,

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 322

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

323

ens obliga a qüestionar-nos sobre quines bases es podria fonamentar un programa de relegitimació i impuls de les llengües minoritzades si l’afebliment de les ideologies lingüístiques de la modernitat acaba soscavant els fonaments en què fins ara s’havien sustentat. Com assenyalava Urla amb relació al basc, «the nexus between language and national identity was not gone, but it was no longer felt to be enough» (p. 78). A l’altra cara de l’argument, però, tampoc no sembla que els discursos sobre el benefici puguen constituir per se un fonament suficient. Al remat, la utilització de l’orgull en la creació de benefici sembla condicionada al fet que els parlants d’una llengua estiguen disposats a concebre’s com a «nínxol de mercat» i a actuar en conseqüència —dit ràpidament i malament, que estiguen disposats a «comprar» un producte precisament perquè és «autèntic»; amb dificultats afegides pel mínim de massa crítica que cal per a la constitució d’un mercat viable o per les dificultats per a «vendre» aquesta autenticitat a un públic global —com apunten en el seu capítol Pujolar i Jones. Siga com siga, i com ens recorda Urla, les iniciatives de revitalització s’hauran d’acomodar a mitjà —i probablement a llarg— termini a «the logics of the marketplace as the inexorable context in which the preservation of language, identity and heritage must operate» (p. 78).

Aquestes i les desenes d’altres preguntes pertinents que suscita el volum, al meu parer, en converteixen la lectura en un magnífic estímul per a la recerca sociolingüística del món d’avui.

Bibliografia de referència Block, David (2014). Social class in applied linguistics. Londres; Nova York: Routledge.

Block, David; Gray, John; Holborow, Marnie (2012). Neoliberalism and applied linguistics.

Londres; Nova York: Routledge.

Grin, François (2003). «Language planning and economics». Current Issues in Language Plan­ n­ing, vol. 4, núm. 1, p. 1-67.

Irvine, Judith T.; Gal, Susan (2000). «Language ideology and linguistic differentiation».

A: Kroskrity, Paul V. (ed.). Regimes of language. Ideologies, polities and identities. Santa Fe: School of American Research Press, p. 35-84.

Lamuela, Xavier (1994). Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Edicions 62.

Ricento, Thomas (ed.) (2015). Language policy and political economy: English in a global context. Oxford: Oxford University Press.

Woolard, Kathryn A. (2008). «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística». Revista de Llengua i Dret, núm. 49, p. 179-199. Disponible en línia a: <http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/892/826>.

Avel·lí Flors Mas Universitat Oberta de Catalunya Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona Correspondència: Avel·lí Flors Mas. Universitat Oberta de Catalunya. Escola de Doctorat. Carrer de Roc Boronat, 117. 08018 Barcelona. A/e: aflors@uoc.edu. A/I: https://uoc.academia.edu/AvellíFlorsMas/.

Tel.: 934 505 415.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 323

08/11/16 12:26

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 324-326 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

De Mauro, Tullio (2014).

In Europa son già 103: Troppe lingue per una democrazia?

Bari: Laterza. 83 p.

De Mauro és una figura prominent de les ciències del llenguatge italianes, que combina un llarg i reconegut expedient acadèmic amb una intervenció política. Per això, perquè no és tan sols un teòric ni tan sols un polític, val la pena examinar i valorar què pensa sobre la diversitat lingüística a Itàlia. Recordem, per exemple, la seva Storia linguistica dell’Italia unita, que descriu el macroprocés social d’italianització d’Itàlia (ço és, la difusió de l’estàndard) damunt del divers fons dialectal previ.

Recordem la seva versió i introducció italiana del Cours de linguistique générale de Ferdinand de Saussure. Recordem els seus treballs de semàntica i filosofia del llenguatge. I recordem la seva experiència com a representant del Partit Comunista Italià (PCI) en el Consell del Lazio, primer, en els setanta, i després com a ministro della Pubblica Istruzione del centreesquerra italià, en el govern Amato (2000-2001).

I encara més, una enèsima raó per a llegir-lo: la interposició abassegadora de l’anglès fa cada dia més improbable que seguim les novetats en italià, quan també hem d’aprendre de la seva experiència sociolingüística. Per això, cal anar contra corrent i llegir en italià i sobre Itàlia…

El llibre relativament breu i concís que ressenyem (83 pàgines) el formen set capítols. En el primer, «El somriure d’Homer», descriu poèticament els orígens semítics, fenicis i ja mestissos d’Europa. El segon presenta «Les arrels culturals d’Europa», que durant molts segles tingué el llatí com a llengua comuna de cultura i el cristianisme com a rerefons transversal. Es detalla el rol de la Reforma entre alemanys, suecs, holandesos i anglesos en la formació d’estàndards escrits. En el tercer esbossa un «inventari geopolític de les llengües d’Europa». En el quart proposa una «cronologia comparada de les llengües d’Europa». En el cinquè suggereix un «plurilingüisme genètic», que inclou la citació més antiga que un servidor havia trobat mai en favor de la diversitat lingüística. Es tracta (p. 44) de l’himne a Ató (meitat del segle xiv abans de Crist) i no em puc estar de reproduir-ne aquesta perla quan, ja en l’antic Egipte, el pluralisme de llengües és valorat com un senyal de potència i glòria divines: «[…] a ciascuno il suo, tutti hanno i giorni contati.

Parlano diverse lingue e non uguali sono la loro forma e colore. Ecco, tu gli uomini li crei differenti […]».

En el mateix capítol (p. 43) fa una diferenciació entre multilingüisme («coexistència de més llengües en un mateix àmbit social, cultural, estatal») i plurilingüisme («capa-

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 324

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

325

citat subjectiva d’usar més llengües, en el sentit més ampli i tècnic del terme: és a dir, llengües escrites, literàries i/o oficials d’un Estat, però també llengües no escrites, mancades d’oficialitat, que sovint anomenem dialectes»).

Finalment, en els darrers dos capítols, els més programàtics, De Mauro proposa com hauria d’organitzar-se Europa lingüísticament. De Mauro parteix de la idea que una llengua compartida és un requisit per a una veritable Europa unida, on els ciutadans puguin discutir, conèixer, compartir i votar els afers comuns del continent. En el capítol setè proposa una coexistència pacífica i recíprocament enriquidora de la llengua «transglòtica», l’anglès, i les altres llengües d’Europa, tot seguint els models de la divisió jeràrquicament diglòssica entre l’alemany estàndard i el suís alemany, o entre les varietats italianes i l’estàndard italià de base toscana. De Mauro no tem que «la dosi» de l’anglès pugui esdevenir una amenaça per a les altres llengües: «Actualment, l’anglès és el passepartout més còmode. Com millor s’aprengui, menys es caurà en abusos. Que la seva adopció esborri les identitats nacionals no s’ha demostrat […] L’existència de llengües transglòtiques, que els lingüistes anomenen de superstrat, no obstaculitza la vida de les llengües locals: ben al contrari, ajuda a desenvolupar-les» (p. 74-75). En la conclusió, De Mauro rebla en la mateixa idea i en la confiança que l’anglès no serà un killer language, una llengua assassina: «Però a quina llengua cal recórrer sobretot en la vida social i política d’una plena democràcia unida a Europa? […] Si volem una Europa en què els ciutadans, per a reprendre la idea d’Aristòtil, parlin una llengua per a discutir i decidir plegats “què és just i què no, què convé i què no” per a la polis europea comuna, aquesta llengua és, sens dubte, l’anglès. Però sense un rebuig perjudicial i impresentable del passat, que hem exportat a altres continents i que ens caracteritza al món» (p. 82). I De Mauro afegeix que la història sociolingüística italiana pot ser un bon model per a Europa: «Per una vegada els italians podem proposar un exemple positiu provinent de llur història: en els darrers cinquanta anys hem après l’italià sense esborrar els nostres diversos dialectes […] El mateix haurem de fer amb l’anglès com a europeus, portar en el seu ús tota la rica varietat de cultures, de significats i d’imatges de les diverses llengües, sense abandonar-les, i portar en les nostres llengües el gust de la concisió i la netedat [limpidezza] de l’anglès» (p. 82-83).

I uns lleus matisos per a acabar. En primer lloc, De Mauro, en la meva opinió, menysté els riscos que pot comportar una Europa on l’única llengua d’interposició o transglòtica fóra l’anglès. Trobo a faltar (precisament en un universitari de la talla de De Mauro) un esment més aprofundit al recurs a la traducció («la primera llengua d’Europa», com escrivia un altre italià, Umberto Eco). Per començar, si l’anglès fos aquesta lingua franca en un món bipolar, un servidor ja no hauria pogut llegir aquest mateix llibre. Gràcies a aquesta lectura multipolar (en diferents llengües), podem informar-nos, per exemple, que Jürgen Trabant ha publicat Globalesich oder was? En segon lloc, fereix que De Mauro en una ocasió enumeri, completament per separat, el valencià i el català. En tercer lloc, De Mauro no explica com el seu anglès transglòtic s’usaria en societats com les dels països de llengua

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 325

08/11/16 12:26

326

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

catalana, on ja hi ha un intensíssim i conflictiu contacte de llengües. Quin rol hi tindria l’anglès?

Emili Boix-Fuster Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona

Correspondència: Emili Boix-Fuster. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana.

Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: eboix@ub.edu. Tel.: 934 035 615.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 326

08/11/16 12:26

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 327-330 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Sabaté i Dalmau, Maria (2014).

Migrant communication enterprises: Regimentation and resistance.

Bristol: Multilingual Matters. 206 p.

Migrant communication enterprises: Regimentation and resistance s’endinsa en una realitat —la dels negocis ètnics i, concretament, els locutoris— que al llarg dels primers anys del segle xxi s’ha consolidat com un element més del paisatge urbà de la majoria de municipis catalans. Partint de l’etnografia d’un locutori situat en un barri del Vallès Occidental amb alts índex d’immigració, Maria Sabaté i Dalmau explora com, en el marc d’aquests espais transnacionals, les persones migrants desenvolupen mecanismes de resistència a la regimentació dels estats nació i a les desigualtats socials estructurals a través de l’ús que fan de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), alhora que creen xarxes de suport pròpies, alternatives a les institucionals però igualment jerarquitzades. Adoptant un enfocament crític des de la sociolingüística de la globalització, l’autora analitza les pràctiques multilingües de les persones que es mouen a l’entorn del locutori —treballadors i usuaris procedents majoritàriament del Pakistan, el Marroc, Romania, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica Subsahariana— i arriba a conclusions certament reveladores sobre el valor instrumental, econòmic i simbòlic d’aquest capital lingüístic.

El llibre està estructurat en sis capítols seguits d’una conclusió. Incorpora també, a l’inici, un índex d’imatges i de taules, la llista d’acrònims utilitzats i una secció per a explicar les convencions per a les transcripcions de les entrevistes; al final, s’hi inclou un índex alfabètic i una completíssima secció de referències bibliogrà­ fiques.

El primer capítol és una introducció al llibre en si mateix i a la matèria que tracta.

Sabaté ens situa sobre els objectius de la seva recerca i ens la contextualitza pel que fa a aspectes tecnològics, demogràfics, legals, lingüístics i de condicions laborals. Tot seguit, ofereix una sèrie d’explicacions sobre els mètodes de recollida de dades i l’experiència personal del treball de camp. És en aquest punt quan el lector adopta en certa manera el punt de vista de la investigadora perquè aquesta l’acompanyi en la descoberta de la realitat dels locutoris a Catalunya, un fenomen ben tangible, però sobre el qual predomina encara un desconeixement general profund, que comporta que s’hagi pogut percebre en algunes ocasions com una amenaça de colonització per al paisatge urbà, tal com demostren algunes ordenances municipals referenciades al llibre. Finalment, l’última secció del capítol 1 està dedicada a guiar el lector sobre què es trobarà en cada un dels capítols següents.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 327

08/11/16 12:26

328

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

En el segon capítol, Sabaté ofereix una perspectiva sobre com les polítiques del Govern espanyol i de les grans companyies de telecomunicacions en els primers anys de la dècada del dos mil van servir de preludi per a l’aparició del fenomen dels locutoris —per exemple, amb l’aprovació de lleis que obliguen qualsevol usuari d’una targeta SIM a identificar-se. Aquestes mateixes institucions són les que creen les condicions perquè el castellà sigui, de facto, la llengua de relació amb i entre les persones migrades en tot allò relacionat amb les telecomunicacions, malgrat el multilingüisme que porta implícit el fet migratori i el fet que en alguns territoris, com Catalunya, hi hagi una llengua pròpia i cooficial.

L’obligatorietat de passar per l’adreçador d’una normativa estatal poc acollidora amb els nouvinguts i el fet que els serveis relatius a les TIC siguin monolingües en espanyol comporta necessàriament la marginalització d’alguns col·lectius migrants, que no poden accedir en igualtat de condicions al mercat de les telecomunicacions.

En conseqüència, aquests col·lectius desenvolupen estratègies de resistència mundana, tal com les anomena l’autora seguint, entre altres autors, Gal (2001), per a poder desenvolupar la seva vida transnacional en aquest marc hostil. Sabaté dedica el tercer capítol a explicar en detall aquestes estratègies de resistència i, alhora, d’autoinserció en la societat d’acollida. Ho fa posant en evidència que els locutoris ofereixen molt més que accés assequible a les noves tecnologies per a comunicar-se amb familiars i amics que viuen lluny: els locutoris proveeixen productes de primera necessitat (aliments, lavabos o, fins i tot, ocasionalment, sostre), informació sobre pisos compartits i ofertes de feina, assessorament legal i burocràtic gratuït, formació en TIC i, per sobre de tot, mediació lingüística, social i cultural. És en aquest últim punt que pren rellevància una de les principals aportacions del llibre: la denúncia de l’explotació lingüística a què són sotmesos els treballadors d’aquests centres, persones amb un alt nivell de competència multilingüe i enormes capacitats de mediació intercultural, que no reben reconeixement ni recompensa de cap mena —ni econòmica ni simbòlica— pel capital lingüístic i la capacitat mediadora que aporten, qualitats que són la clau per al funcionament d’un locutori.

En el capítol 4, Sabaté contrasta la realitat objectiva de la població migrada pel que fa a la seva relació amb el mercat de les telecomunicacions amb la realitat que imaginen i projecten les grans companyies del sector, construïda de manera apriorística a partir de pressuposicions. L’autora també estudia a fons la manera com s’organitzen els usuaris del locutori per dur a terme les comunicacions transnacionals i mantenir els lligams amb els familiars que viuen lluny.

Per la realitat que descriuen i per l’excel·lent anàlisi que ens ofereix l’autora, els capítols 5 i 6 atraparan el lector àvid d’ampliar coneixements en matèria de sociolingüística, antropologia lingüística i anàlisi del discurs. En el capítol 5 s’aborda el rol dels diferents codis lingüístics en relació amb les identitats que projecten en l’espai discursiu del locutori. S’examinen les vies per les quals s’imposa un codi de comunicació en espanyol —en detriment de les llengües dels migrants i del català— que reprodueix la tendència monolingüe fomentada pels estats nació. El que és més significatiu, però, és que aquest monolingüisme no funciona en espanyol estàndard, sinó en

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 328

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

329

una varietat fluida i translingüística d’aquesta llengua, en terminologia de l’autora. És a dir, la varietat amb la qual sembla que se senten identificats els usuaris del locutori és un espanyol híbrid, amb influències d’altres llengües i amb incorreccions ortogràfiques, lèxiques i gramaticals, però que funciona com a llengua franca i que és percebuda com un codi compartit.

Al capítol 6 es presenten les jerarquies internes, les rivalitats entre els diversos grups i la construcció de discursos categoritzadors envers els individus i els col·lectius, de manera que el locutori es converteix en un terreny adobat per a la camaraderia i el suport mutu i, alhora, per a la desconfiança i l’hostilitat. Sabaté explora les estratègies posades en pràctica per a sobreviure en aquest entorn, especialment per part dels empleats del negoci. D’aquesta manera, veiem que els locutoris són una eina per a trencar barreres, però també per a reproduir pràctiques d’exclusió social.

Finalment, l’autora inclou unes últimes reflexions, a mode de conclusió, en una breu secció de cinc pàgines en què es planteja com les noves formes de comunicació híbrides —els alfabets de futur— parlen del passat i del present, i de la manera de combatre, a través de la resistència mundana, uns règims institucionals que aboquen a la marginació.

A banda dels continguts en si mateixos, un aspecte del llibre que convé destacar és el format, que fomenta enormement la llegibilitat de l’obra i ajuda a comprendre-la en el seu conjunt. En aquest sentit, són un gran encert els snapshots o instantànies, en què la investigadora comparteix fragments de les notes del seu treball de camp. També hi contribueixen les imatges dels cartells i anuncis amb mostres de llengua, així com les transcripcions de fragments de les converses, que ens permeten «sentir» la veu de les persones entrevistades. Un altre detall que contribueix no solament a la llegibilitat sinó també a la comprensió plena del missatge que transmet Sabaté són les obertures de cada capítol, que tant poden ser frases extretes de blogs personals o de declaracions de polítics com fragments de poemes o cançons, passant per citacions de la bibliografia de referència. En cada capítol s’opta per un gènere textual diferent, però tots tenen en comú el fet de contribuir al significat global de l’obra.

El llibre combina amb gran habilitat la vessant informativa amb la vessant reflexiva.

El mètode de treball pel qual ha optat l’autora, consistent a exposar-nos i analitzar una realitat adoptant un enfocament crític a partir del seu punt de vista, dóna com a resultat un text molt més substanciós que si s’hagués limitat a desenvolupar un treball merament descriptiu o consistent només a intentar esbrinar les causes d’una situació determinada. Aquesta és una de les grans fortaleses del llibre perquè és justament l’autora qui pot adoptar una perspectiva més completa i matisada de l’objecte d’estudi, ja que el pot observar des de dintre gràcies al treball de camp i, alhora, reflexionar des de fora a partir del que ha vist. Això és el que fa que el llibre adquireixi, des del més estricte rigor acadèmic, un valor humà.

L’interès del que investiga Maria Sabaté en el seu llibre va molt més enllà de l’estudi del cas concret d’un locutori a l’àrea metropolitana de Barcelona. La seva recerca, per la naturalesa translocal dels seus protagonistes, té un interès a escala global, com de-

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 329

08/11/16 12:26

330

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

mostra el fet que l’hagi publicat Multilingual Matters. En resum, som davant d’un llibre imprescindible per a entendre les dinàmiques sociolingüístiques transnacionals en el context global del capitalisme tardà.

Marina Massaguer Comes Universitat Oberta de Catalunya

Bibliografia de referència Gal, S. (2001). «Language, gender, and power: An anthropological review». A: Duranti, A. (ed.) Linguistic anthropology: A reader. Oxford: Blackwell, p. 420-430.

Correspondència: Marina Massaguer Comes. Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Estudis d’Arts i Humanitats. Avinguda del Tibidabo, 39-43. 08035 Barcelona. A/e: mmassaguerc@uoc.edu.

Tel.: 932 535 701.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 330

08/11/16 12:26

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 331-334 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Sari, Guido (2012).

El català de l’Alguer: una llengua en risc d’extinció.

Barcelona: La Busca. 211 p.

Quina és la situació del català de l’Alguer a la primeria del segle xxi? Com és que no hi ha, encara, una política lingüística eficaç que promocioni l’ús de l’alguerès en un territori en què, pels avatars històrics, la llengua ha estat, tradicionalment, el principal baluard identitari? Els parlants són conscients de l’última etapa del procés de substitució lingüística que travessen? Si és que sí, com és que no hi intervenen? Si és que no, per quin motiu no la perceben? Aquestes són algunes de les qüestions que Guido Sari, estudiós de la història i la llengua de l’Alguer, es planteja al llibre El català de l’Alguer: una llengua en risc d’extinció; de les respostes, ens n’informa amb una precisió expositiva que no defuig la cruesa de la realitat que afronten.

L’ús social de l’alguerès és, avui en dia, molt més reduït que tot just fa mig segle, i està estrictament circumscrit als contextos familiars i informals. Què ha menat a aquesta situació? El capítol «Aproximació a la situació actual de l’alguerès» recorre la història local per donar resposta a la pregunta, i apunta que és amb la cessió de Sardenya als Savoia (1720) que s’enceta un procés, molt lent, de desprestigi de la llengua. Al llarg del segle xviii, les onades migratòries continentals es mesclen amb les de la resta de l’illa i, si bé per raons socials i comercials aprenen l’idioma de la ciutat, mantenen també la llengua pròpia, que té estatus de prestigi. Paral·lelament, la noblesa i la burgesia ciutadanes troben en la possibilitat d’alfabetitzar-se en italià una eina per a afermar-se com a elit. Les classes populars, encara analfabetes, empren l’alguerès en tots els àmbits d’ús (amb competències passives en italià): la llengua, però, rep quotidianament l’influx de l’idioma continental per nombrosos canals. Aquesta situació es manté tot al llarg del segle xix, i encara durant els primers decennis del xx: l’analfabetisme general i l’ús rutinari de la llengua local bloquegen l’avenç de la substitució lingüística. El bilingüisme es consolida a partir del segle xx, mitjançant l’escolarització obligatòria, primer, i l’eclosió dels mitjans de comunicació de massa en italià, després.

Es tracta d’una situació diglòssica: l’alguerès perviu al carrer, en les relacions familiars i locals, però l’italià ocupa l’espai de les especulacions intel·lectuals i la comunicació formal, i la llengua local passa a ser, d’acord amb els esquemes lingüístics nacionals italians, un dialetto, embastardit i mancat d’un model culte en el qual els usuaris puguin emmirallar-se. El parlant, però, té consciència d’aquesta situació? Generalment, no. Es limita a emprar l’alguerès segons els usos fixats, que el connoten negativament, sense copsar que és residual. A això, és clar, hi ajuda l’immobilisme institucional, que no ha promogut suficientment ni sostinguda cap política lingüística que n’afavoreixi el prestigi i l’ús públic: l’idioma, doncs, es percep com a innecessari. A més, qualsevol

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 331

08/11/16 12:26

332

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

propòsit d’eixamplar-ne els contextos d’ús i dotar-lo de més possibilitats expressives és vist amb recel, com una traïció a la suposada espontaneïtat sentimentalista que el caracteritza.

En efecte, un dels apriorismes més persistents sobre l’alguerès és el que el considera exclusivament popular i oral, i veu en la proposta d’adopció d’un model d’estàndard restringit un perill per a les peculiaritats dialectals. Al capítol «Prejudicis i valoracions negatives», però, Sari apunta que rere aquesta caracterització entendrida de l’idioma com a popular s’amaguen, d’una banda, un paternalisme que suavitza el distanciament volgut entre la llengua refinada de les classes benestants i la llengua simple i simplificada del poble, i, de l’altra, un cas prototípic de denigració compensatòria (Ninyoles, 1971: 50-60) de l’idioma local. Els prejudicis vers els dialetti graviten, en general, a l’entorn de dues idees: la que els caracteritza com a incomplets, rurals, obsolets, grollers i, en definitiva, inútils per a l’abstracció de la ciència, la política i la cultura, i la que en subratlla l’estancament localista i els presenta com un impediment per a la unificació cultural del país i l’obertura al món. En l’àmbit polític hi ha cautela a l’hora de reivindicar-los com a expressió d’una diversitat que conflueix en la unitat nacional, per por que la idea s’associï amb la doctrina cultural del vintenni feixista; alhora, l’esquerra es mostra afí a la idea del cosmopolitisme universal i recela de qualsevol reivindicació que pugui sonar localista. I els mitjans de comunicació, finalment, es decanten per la introducció poc controlada d’anglicismes en el lèxic que empren, en una gradació de prestigi lingüístic encapçalada per l’anglès, llengua franca internacional que s’imposa a l’idioma de l’Estat i, en darrer terme, als dialetti, considerats un entorpiment per a la tasca de difusió de l’actualitat.

Fins al darrer terç del segle xx la llengua era l’únic catalitzador de la identitat algueresa, i quintaessenciava un sentiment que, en èpoques anteriors, havia estat un gresol en el qual convergien altres factors, com les tradicions religioses o les normes de comportament. El capítol «Llengua i identitat» dóna compte d’aquest buidatge progressiu de contingut de la identitat algueresa, actualment dissolta en la postmodernitat líquida. En efecte, avui en dia es rebaixen els trets històricament constitutius de la identitat i se’ls titlla d’obsolets: la rigidesa de la pertinença nacional s’esvaeix, i els individus, que ja no se senten lligats exclusivament a una pàtria, es veuen capaços d’afaiçonar-se lliurement una individualitat dúctil, feta a mida, espigolant trets de les cultures del món. El dubte, però, és si aquesta tria és realment lliure o, al contrari, està influïda per dinàmiques de mercat: per a Sari, el concepte de mundialitat no fa sinó alimentar el triomf dels models mediàtics, i se n’alimenta. I això es fa molt evident en un context com el de l’Alguer, en què coexisteixen en desequilibri cultures distintes: si els individus no tenen plena consciència dels elements que de manera tradicional han definit la identitat de cadascuna, es limitaran, simplement, a absorbir les propostes de la que sigui —econòmicament, simbòlicament— més poderosa. Entre les generacions més joves d’algueresos es percep un afebliment clar de la consciència de pertànyer a una cultura distinta de l’oficial; paral·lelament, la manca de domini de la llengua trans­ nacional genera una frustració que no mena a afirmar la local sinó, ben al contrari, a rebutjar-la.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 332

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

333

El capítol «Sobre un estàndard de llengua escrita» es planteja quin model escrit cal per a l’alguerès, i amb quins esculls han topat les iniciatives que, des dels darrers decennis del segle xx, s’han fet en aquest sentit. La proposta de codificació per a aquesta varietat dialectal no pot ser, per a Sari, una mera transposició de la llengua oral, perquè això aïllaria l’alguerès dins del diasistema català i no li permetria d’estendre’s a contextos i usos formals; alhora, però, tampoc no pot separar-se en excés del registre més usual, altrament els parlants el sentirien imposat. Des de la darreria del segle xx hi ha hagut diversos intents d’estandardització de la llengua local, els quals han topat repetidament amb la indiferència i la lentitud institucional. Així mateix, ben sovint s’han aixecat veus crítiques davant les propostes de modernització i regulació ortogràfica: s’argüeix que la codificació escrita impactaria sobre les realitzacions fonètiques i modificaria l’estructura fonològica de l’alguerès. Per a Sari, però, aquests canvis serien substancialment poc rellevants i, a canvi, se’n derivarien beneficis inestimables: la llengua guanyaria prestigi i usuaris, perquè els parlants se sentirien més segurs emprant un codi escrit uniforme i coherent. El problema real de l’alguerès no és que en regular-ne l’ortografia experimenti canvis fonètics eventuals, sinó que se n’abandona l’ús: els que s’oposen a les propostes d’estandardització, doncs, en realitat no pretenen sinó mantenir l’idioma fossilitzat i folkloritzat.

Com és que les institucions no s’han compromès activament amb l’alguerès? El capítol 7 del llibre revisa l’actitud dels organismes públics i les associacions locals en relació amb aquest tema al llarg dels darrers temps. Així, Sari ens fa saber que durant els segles passats sols una minoria d’estudiosos va ocupar-se de la qüestió de la llengua; als anys vuitanta del segle xx, però, l’interès viu dels sociolingüistes catalans per la realitat algueresa va donar a intel·lectuals i polítics locals les eines metodològiques necessàries per a interpretar la situació de l’idioma. Es va encetar, aleshores, un període de grans polèmiques sobre el model de llengua escrita que calia adoptar i sobre les estratègies per a prestigiar l’alguerès que s’havien d’emprendre; val a dir, però, que aquests debats no van tenir repercussions reals en l’augment o el detriment de l’ús de la llengua. Actualment, la sensibilitat per l’alguerès no va més enllà, en els casos favorables, de consideracions genèriques de caire emotiu i nostàlgic; la classe política, però, recula quan percep que per a revertir la situació de substitució lingüística calen accions concretes que incideixin en el conjunt de la ciutat, i que aquestes accions poden generar conflicte entre la majoria d’habitants, que no són usuaris de la llengua.

El capítol «L’alguerès i el sard» exposa que els immigrants provinents d’altres punts de l’illa o de l’Estat (parlants, doncs, de sard o d’italià) sovint mostren recel, si no rebuig explícit, per l’alguerès. En efecte, la llengua local ha perdut domini cultural i simbòlic en favor del sard, que és usat per bona part dels nouvinguts, i cada cop es difon més la idea que l’Alguer és una ciutat trilingüe. Per a Sari, però, això no pot sinó menar indefectiblement a la pèrdua de prestigi de l’alguerès, que ha de compartir els ja escassos àmbits d’ús que li resten amb el sard, demogràficament més fort. La defensa de la convivència i l’ús equilibrat de les tres llengües és difícil i tendenciosa, perquè l’italià, el sard i l’alguerès no estan en peu d’igualtat i, doncs, la tria del ciutadà no és mai lliure: de manera general fa servir la llengua de més pes social i/o demogràfic, la

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 333

08/11/16 12:26

334

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

qual cosa condemna irremeiablement l’alguerès a l’ostracisme. L’autor sosté que cal privilegiar de manera exclusiva la llengua autòctona; és conscient, però, de la impopularitat de la proposta entre els defensors del sard, que la titllen de retrògrada.

El darrer capítol del llibre analitza els resultats d’una enquesta que l’autor ha dut a terme per conèixer les actituds i les ideologies lingüístiques dels parlants d’alguerès amb competències actives en la llengua. Les preguntes pretenen evidenciar el grau de coneixement dels entrevistats sobre la situació actual de l’idioma local, i saber si han reflexionat sobre les causes que hi han menat. En l’observació dels resultats s’evidencia la discrepància entre els usos lingüístics declarats i els reals. En efecte, les conclusions generals que se n’obtenen apunten que els algueresoparlants mostren una actitud obertament positiva cap a la llengua; aquesta valoració, però, no té prou força per a menar-los a trencar els hàbits lingüístics generalitzats, que fan decantar les tries cap a la llengua més prestigiosa. A més, sembla que la majoria d’usuaris no ha reflexionat amb deteniment sobre la situació de desequilibri diglòssic en què viuen. Per a Sari, en definitiva, el canvi en les normes d’ús de les llengües sols pervindrà amb un canvi de mentalitat que, per l’amplitud i la complexitat, no pot endegar-se a títol individual sinó que demana el suport decidit de les institucions. Mentre no es dediquin esforços públics a desplegar una política lingüística que en potenciï l’ús i el prestigi, la llengua de l’Alguer continuarà retrocedint.

Com s’indicava a l’inici del text, el treball de Sari és, pel rigor analític i l’exhaustivitat argumentativa, una lectura indispensable per a tothom que vulgui conèixer la realitat de la llengua catalana a l’Alguer. Els raonaments s’hi despleguen amb profunditat, i l’autor, que declara obertament la posició de militància lingüística que adopta, rebat amb fervor les raons dels estudiosos i els periodistes amb qui discrepa: el to de l’obra, doncs, oscil·la entre l’exposició i l’argumentació. En aquest sentit, a parer nostre les úniques observacions que se li poden fer són dues. D’una banda, l’excés de concreció en el rebatiment d’opinions contràries, que en algun moment pot distreure el lector del tema general del capítol. I, de l’altra, algunes consideracions puntuals que judiquen com a incomplets els treballs de lingüística sincrònica perquè no s’ocupen de l’esdevenir social i històric que ha afaiçonat la llengua tal com és ara: consideracions, doncs, que interpreten com a mancança el que és mera metodologia.

Maria Cabrera Callís Universitat de Barcelona

Bibliografia de referència Ninyoles, Rafael Lluís (1971). Idioma i prejudici. Palma: Moll.

Correspondència: Maria Cabrera Callís. Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. A/e: mcabrera@ub.cat. A/I: http://stel.ub.edu/filologiacatalana/. Tel.: 934 035 616.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 334

08/11/16 12:26

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 335-338 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Vila, F. Xavier; Bretxa, Vanessa (ed.) (2015).

Language policy in higher education: The case of medium-sized languages.

Bristol: Multilingual Maters. 218 p.

L’octubre de 2011, el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, com a part del projecte Comunitats lingüístiques mitjanes (CLM),1 que analitzava les condicions per al manteniment de les CLM sota la influència dels canvis accelerats per la globalització, va convidar diversos especialistes a debatre la situació d’un conjunt de llengües mitjanes que han assolit l’estatus de llengües acadèmiques en els seus respectius territoris. Les comunicacions presentades s’han recollit al volum ressenyat, editat per F. Xavier Vila i Vanessa Bretxa, que s’organitza en vuit capítols, sis dels quals analitzen els casos del danès, el txec, el finès, el suec, l’hebreu modern, les llengües mitjanes africanes i el català. A banda dels estudis pròpiament dits, hi ha un capítol introductori i un de conclusions que completen el volum.

En el primer capítol, F. Xavier Vila presenta l’objectiu del llibre: analitzar les pràctiques, les ideologies i la planificació lingüístiques d’un conjunt de llengües mitjanes acadèmiques. Històricament, la recerca en l’àmbit de les llengües en l’educació superior se centrava en l’anglès com a principal llengua d’internacionalització, i tractava temes com l’aprenentatge integrat de llengua i contingut (CLIL).

En contra d’aquesta tendència, l’editor explica que en aquest volum s’analitza la política lingüística en l’educació superior des d’una perspectiva ecosistemàtica, posant el focus en les llengües que veuen afectat el seu rol com a llengües acadèmiques a causa de la irrupció de l’anglès, aspecte que il·lustra amb una síntesi dels següents capítols.

Hartmut Haberland i Bent Preisler defensen al segon capítol, «The position of Dan­ish, English and other languages at Danish universities in the context of Danish society», que la situació sociolingüística de les universitats no es pot entendre sense tenir en compte que l’ús de l’anglès està àmpliament estès en la societat danesa. En l’àmbit de l’educació superior, no va ser fins a finals del segle xx que l’anglès va prendre força en la difusió de la ciència i en la docència, i va fer que el danès deixés de ser l’única llengua d’instrucció. Pel que fa a l’anàlisi de les polítiques i les pràctiques lingüístiques, els autors distingeixen entre producció de la ciència, difusió, docència i gestió. L’estudi conclou que la noció de domain loss no és vàlida per a interpretar el que succeeix a Dinamarca, ja que el danès es manté com a llengua acadèmica en tots els àmbits d’ús i només en alguns, com la publicació en revistes científiques, l’anglès ha passat a ser la llengua predominant.

1. Projecte finançat per Linguamón - Casa de les Llengües.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 335

08/11/16 12:26

336

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

En el tercer capítol, «The position of Czech and other languages at universities in the Czech Republic: some initial observations», Tamah Sherman destaca el contrast que es produeix entre l’àmbit de l’educació superior, en el qual es pot detectar la presència del txec, l’eslovac, l’alemany o l’anglès, i l’homogeneïtat de la societat txeca, en la qual la presència de l’anglès, en comparació amb els països escandinaus, és significativament menor. L’autora fa un estudi micro i posa l’atenció en les diverses àrees de l’educació superior dels àmbits de les humanitats i les ciències socials en les quals es poden identificar accions de planificació lingüística, i en valora l’efectivitat. Sherman conclou que la posició del txec com a llengua acadèmica no està amenaçada i afirma que el repte que s’ha d’afrontar és més aviat la manca de competència en llengües estrangeres.

Sabine Ylönen analitza en el quart capítol, «The position of Finish and Swedish as well as other languages at universities in Finland», el cas del finès i el suec, llengües nacionals de Finlàndia. L’estudi ofereix una visió general de les polítiques lingüístiques de les autoritats nacionals i universitàries, de les pràctiques lingüístiques i dels discursos sobre la política lingüística en els àmbits de la docència i la recerca. L’autora destaca dos aspectes importants. D’una banda, que la condició de llengües acadèmiques del suec i el finès està garantida per la legislació finlandesa. De l’altra, que no hi ha una estratègia nacional en l’àmbit de l’educació superior per a regular l’ús de les llengües estrangeres o de l’anglès. En canvi, tot i que no es vulnera la legislació vigent, a les universitats es promociona l’ús de l’anglès en totes aquelles activitats relacionades amb la internacionalització i la difusió de la recerca.

Drorit Ram, al cinquè capítol, «Challenges for Hebrew in higher education and research environments», presenta una visió general de la situació de l’hebreu en l’àmbit educatiu pel que fa a les polítiques lingüístiques, seguida d’un estudi sobre la planificació lingüística, les ideologies i les pràctiques lingüístiques en cinc departaments de tres universitats israelianes. L’estudi, que es basa en l’anàlisi de fonts documentals, entrevistes a professors i qüestionaris a estudiants, identifica els actors que intervenen en la definició de la política lingüística universitària a Israel, des del Ministeri d’Educació, que estableix com a requisit d’accés a la universitat la competència en hebreu i en anglès, fins als professors, que prefereixen l’ús de l’hebreu per motius pragmàtics i de competència lingüística. Pel que fa a les pràctiques lingüístiques, l’estudi mostra l’existència d’una distribució funcional segons la qual l’hebreu, oficial a Israel juntament amb l’àrab, manté el seu estatus com a llengua acadèmica pel que fa als usos orals, ja que és la principal llengua d’instrucció. En canvi, l’anglès s’utilitza per a funcions específiques, com les publicacions acadèmiques o les comunicacions amb estudiants de mobilitat.

El sisè capítol, «Challenges for South Africa’s medium-size indigenous languages in higher education and research environments», d’Anne-Marie Beukes, posa el focus en la situació de les llengües en l’àmbit de l’educació superior en el context del postapartheid a Sud-àfrica. Principalment, en destaca les dificultats per a introduir el multilingüisme en aquest àmbit, malgrat que, amb la voluntat de posar fi a la segregació, la Constitució va reconèixer l’oficialitat d’onze llengües, l’afrikaans, l’anglès i nou llen-

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 336

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

337

gües indígenes africanes, i es va a promoure la diversitat lingüística a les universitats.

En la pràctica, només l’afrikaans havia arribat a assolir l’estatus de llengua acadèmica i, juntament amb l’anglès, dominava en l’educació superior, mentre que les altres llengües mitjanes africanes mai no s’havien desenvolupat com a llengües acadèmiques i científiques.

Actualment, els canvis que s’han produït en la composició de la població estudiantil a Sud-àfrica, marcats per l’emigració dels joves, han induït a una metamorfosi sociolingüística que ha portat pràcticament a la desaparició de l’afrikaans en l’àmbit universitari. Així doncs, els reptes actuals són la revitalització de l’afrikaans i la introducció d’altres llengües mitjanes africanes en l’educació superior.

El cas del català el tracta Eva Pons Parera al capítol «The position of Catalan in higher education in Catalonia». Amb especial atenció al marc legal, Pons detalla les mesures adoptades en matèria de política lingüística a fi de promoure l’ús del català, gràcies a les quals la llengua catalana ha estat capaç de reconquistar l’àmbit de l’educació superior. Pons proporciona també una visió de l’evolució de les diferents llengües en contacte que hi ha en l’àmbit de l’educació superior a Catalunya, i identifica els cursos de postgrau i les publicacions científiques com els àmbits en els quals l’anglès és més present.

Al vuitè capítol, «Medium-sized languages as viable linguae academicae», F. Xavier Vila reivindica la viabilitat de les llengües mitjanes acadèmiques, tot i que destaca els patrons de distribució funcional que els casos analitzats han permès identificar. Bàsicament, s’assenyalen tres àmbits d’ús: administració, docència i recerca i difusió. En els dos primers, les llengües analitzades es mantenen clarament, a excepció de l’afrikaans, però, com bé puntualitza l’editor, aquest cas no es pot extrapolar a la resta de llengües mitjanes, ja que respon a idiosincràsies pròpies del país. En canvi, en l’àmbit de la recerca, no només les llengües mitjanes mai no han predominat, sinó que l’anglès s’estén cada cop més. Vila matisa, però, que caldria analitzar també les activitats de transferència de la recerca o la producció de la ciència, ja que no hi ha motius per a pensar que es faci en anglès. Aquest capítol final també posa en relleu les paradoxes que comporta la internacionalització en l’àmbit de l’educació superior i que cal tenir presents a l’hora de definir la política lingüística en aquest àmbit. El capítol es tanca amb una reflexió final sobre el fet que la comparació dels casos analitzats revela que les llengües mitjanes acadèmiques no han perdut àmbits d’ús, sinó que s’ha desen­ volupat una distribució en el seu ús segons la qual, d’acord amb el principi de subsidiarietat lingüística, les tries depenen més dels interlocutors que no pas d’aquests àmbits.

Language policy in higher education: The case of medium-sized languages aporta una visió comparativa dels reptes que planteja la internacionalització per a les llengües mitjanes acadèmiques i omple un buit existent en el camp de la recerca de la política lingüística universitària. El punt fort del volum, de consulta obligada per a tots els interessats en la gestió de les llengües en l’àmbit de l’educació superior, és el fet que combina teoria amb estudis de cas per il·lustrar com l’anglès, llengua predominant de la comunicació acadèmica internacional, no ha aconseguit deteriorar la vitalitat de la

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 337

08/11/16 12:26

338

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

resta de llengües que han arribat a assolir l’estatus de llengües acadèmiques en un àmbit en el qual la política que s’hi desenvolupa no ve determinada només per la intervenció estatal, sinó que hi entren en joc altres variables, com ara les pressions exercides, en l’àmbit econòmic, pels mercats.

Deva Gresa Universitat de Barcelona

Correspondència: Deva Gresa. Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. A/e: deva.gresa@ub.edu.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 338

08/11/16 12:26

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 339-342 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Vila, F. Xavier; Salvat, Eulàlia (ed.) (2013).

Noves immigracions i llengües.

Barcelona: MRR. Servicios de Comunicación Gráfica. 250 p.

La primera dècada del segle xxi a Catalunya ha presenciat l’arribada d’immigrants d’arreu del món que n’han transformat la societat. Aquesta transformació es caracteritza per l’augment de la pluralitat i la diversitat lingüística a casa nostra. Aquest volum, de vuit capítols, analitza la gestió d’aquesta diversitat des del punt de vista de les pràctiques, competències i ideologies lingüístiques des de diferents perspectives teòriques i prenent com a prisma diverses institucions (escoles, organitzacions d’acollida de nous immigrants o locutoris, entre d’altres) i diversos col·lectius de nouvinguts amb perfils heterogenis pel que fa a edat, gènere, lloc d’origen i conjuntura socio­ econòmica.

Xavier Vila obre el volum amb el capítol «De l’“etapa autonòmica” a la “sociolingüística del multilingüisme”: una dècada de recerca sociolingüística sobre les noves immigracions». L’autor revisa l’evolució de la immigració a Catalunya durant el segle xx fins a les noves immigracions del segle xxi, els reptes que afronten els territoris de parla catalana i les mesures de gestió de la diversitat lingüística preses fins ara.

Així mateix, argumenta que, actualment, la pluralitat de la societat catalana ha dirigit la recerca en sociolingüística cap a una nova fase, la de la sociolingüística del multilingüisme, caracteritzada per posar l’èmfasi en la diversitat lingüística (no només en el bilingüisme) i en la relació entre llengua i societat.

El segon capítol, «Els usos lingüístics en família i amb amics de l’alumnat autòcton i al·lòcton de sisè de primària a Catalunya, Mallorca i la Franja», de Llorenç Comajoan et al., analitza la relació entre l’origen geogràfic familiar de l’alumnat autòcton i al· lòcton i els usos lingüístics interpersonals. L’estudi mostra que hi ha diferències considerables entre la llengua inicial dels alumnes, el context i l’ús que en fan amb germans i amics. L’ús del català amb els pares i els germans està relacionat amb la llengua inicial i, en el cas dels amics, amb el context de socialització immediat, la qual cosa juga a favor del català en els territoris amb més presència d’aquesta llengua. Un resultat interessant de l’estudi és que els estudiants de la Franja i Mallorca perceben que la seva competència en català és baixa, mentre que en els territoris de Catalunya, malgrat les diferents realitats sociolingüístiques, el nivell de percepció a totes les localitats és alt, cosa que reafirma l’èxit del sistema d’immersió lingüística a Catalunya.

El tercer capítol, «Variables que incideixen en el coneixement de català i castellà de l’alumnat estranger a Catalunya: un estudi amb alumnat de sisè de primària», de Judith Oller, examina com el nivell de competència escrita en castellà i català es veu afectat per la interrelació entre el context sociolingüístic, el temps d’estada a Catalu-

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 339

08/11/16 12:26

340

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

nya i la competència oral en les dues llengües locals. L’estudi parteix de la premissa que el nivell de competència escrita en la llengua d’instrucció de l’escola (català a Catalunya) és clau per a l’èxit escolar de l’alumnat nouvingut. Els resultats de l’estudi mostren que el nivell de competència oral incideix en el nivell de competència escrita. Per exemple, la competència escrita en castellà millora si els alumnes tenen un nivell de competència oral alt tant en català com en castellà. L’autora conclou que les escoles haurien d’esforçar-se més per treballar la llengua oral i que les polítiques dels plans educatius d’entorn s’han de mantenir per a exposar els alumnes nouvinguts en àrees castellanoparlants a la llengua catalana, ja que són mesures que contribueixen a l’èxit escolar de tot l’alumnat.

La quarta contribució, «La gestió del multilingüisme en els serveis d’acollida de les ONG: un estudi de cas», de Maria Rosa Garrido, és una de les més destacables del volum. Aquest estudi de base etnogràfica analitza la gestió del multilingüisme en un projecte d’acollida en dues ONG a l’àrea metropolitana de Barcelona. La primera és una institució de caire religiós dedicada al voluntariat i a la transmissió de valors i la segona, una oficina social que prové de la tradició sindical socialista i que prioritza el desenvolupament de les destreses individuals per a facilitar la inserció dels usuaris en el mercat laboral. En ambdues organitzacions el discurs de la integració es basa en l’aprenentatge de les llengües locals, a més dels costums i les lleis de la societat d’acollida, fet que, des d’una perspectiva crítica, és interpretat per l’autora com una manera de regular el comportament dels nouvinguts en nom del benestar comú i de la inserció social. Pel que fa a la distribució del multilingüisme, l’estudi mostra tensions entre els discursos oficials d’integració que emfatitzen l’aprenentatge de català i castellà i el comportament lingüístic dels locals, els quals es dirigeixen en castellà als nouvinguts, cosa que provoca que el català no sigui una llengua efectiva de comunicació. A més, la diversitat lingüística dels usuaris és silenciada sota el discurs de la integració en les llengües locals i només s’admet de manera temporal als immigrants de nova incorporació al programa. L’article conclou que per a augmentar l’efectivitat de les tasques que duen a terme les ONG, aquestes han de crear espais on els usuaris tinguin una major agència (o apoderament) social.

En el cinquè article, «La gestió del multilingüisme en un espai regulat entre persones immigrades: el cas dels locutoris», Maria Sabaté argumenta que els locutoris representen institucions consolidades on es pot estudiar la reproducció dels règims lingüístics institucionals amb què es troben les persones nouvingudes a Catalunya.

A través de l’ús de l’agència social, aquestes persones poden crear les seves pròpies jerarquies lingüístiques des de baix per accedir a xarxes socials de persones amb capital lingüístic i escapar de l’exclusió social a través de la llengua. Aquesta gestió del multilingüisme legitima l’ús híbrid de les llengües dels usuaris, que competeixen entre elles i produeixen una varietat única d’espanyol com a llengua franca en detriment del català i les llengües dels mateixos parlants. Malgrat tot, les persones migrades aconsegueixen escapar de la marginació social i lingüística. Aquest estudi, presentat de manera clara i concisa, inclou una gran varietat de dades etnogràfiques que aporten originalitat a l’anàlisi. A banda de les típiques notes de camp i entrevistes semiestruc-

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 340

08/11/16 12:26

ressenyes

TSC, 26 (2016)

341

turades, es mostren pamflets publicitaris i anuncis escrits pels mateixos usuaris, els quals, a més d’oferir transparència i una visió panoràmica del treball de camp, ens permeten gaudir de l’hibridisme de les pràctiques lingüístiques dins dels locutoris.

El sisè capítol, «Les vies per als aprenentatges lingüístics del jovent d’origen marroquí establert a Catalunya», de Xavier Vila et al., examina el paper de les relacions interpersonals en el món laboral, els contextos formals, els mitjans de comunicació i l’entreteniment i les xarxes socials com a vies per al desenvolupament lingüístic dels joves d’origen marroquí a Catalunya. L’anàlisi mostra que l’escola té un paper crucial en la integració lingüística completa dels joves i que fora de l’àmbit escolar, així com en l’àmbit laboral, els comportaments lingüístics són racialitzats, ja que els autòctons tendeixen a dirigir-se a una persona categoritzada socialment com a «marroquina» en castellà. Aquest fet impedeix que els joves, sobretot els que arriben amb més edat, assoleixin plena competència en català. A banda de les dues llengües locals, els joves també aprenen les llengües d’origen i les del currículum escolar, principalment l’anglès, malgrat que assoleixen diferents nivells de competència. L’article fa propostes d’actuació molt assenyades i ben fonamentades sobre possibles canvis relacionats amb la formació lingüística, el plantejament d’estratègies per a evitar la racialització de la llengua d’ús entre autòctons i al·lòctons i cursos d’àrab i amazic desvinculats de l’àmbit religiós, per construir un pont entre el món empresarial de Catalunya i el Marroc.

El setè treball, «Realitat sociolingüística dels japonesos residents a Catalunya», de Makiko Fukuda, descriu els nivells de competència i les ideologies lingüístiques dels japonesos a Catalunya. L’anàlisi detecta tres grups. El primer fa un ús predominant del japonès, és el més nombrós i sol estar format per persones que viuen de manera temporal a Barcelona per motius laborals i usen el japonès entre compatriotes. En el segon grup, els japonesos fan un ús considerable del castellà i normalment viuen a Barcelona de manera permanent o per motius acadèmics. En el tercer grup, el més petit, s’observa un ús considerable del català i està format bàsicament per membres de famílies mixtes i residents permanents fora del Barcelonès. La part més interessant de l’estudi arriba amb l’anàlisi qualitativa de les actituds lingüístiques. Pel que fa al bilingüisme a Catalunya, entre els entrevistats és present una visió monolingüe dels estats. Consegüentment, el català apareix com una llengua irrellevant i una barrera que separa els estrangers dels catalans.

L’últim capítol, «Opinions i pràctiques lingüístiques dels alemanys residents a Mallorca», de Bàrbara Sastre, explora el procés d’integració lingüística de la població alemanya que resideix a Mallorca, les seves actituds i les seves pràctiques lingüístiques.

Les dades confirmen que l’alemany és una llengua de comunicació freqüent per als alemanys en contextos professionals, socials i d’oci. Generalment, aquells que no aconsegueixen fer la seva vida en alemany, la fan en castellà o en anglès. El català queda al marge i només una minoria dels alemanys residents a l’illa, sobretot aquells que viuen a l’interior i busquen una integració total, arriben a aprendre’l i l’usen diàriament. L’autora conclou que, per tal d’aconseguir l’equilibri entre el castellà i el català, calen més mitjans que facilitin l’aprenentatge del català i que la societat mallorquina cooperi amb les institucions per garantir-ne l’ús en tots els àmbits socials.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 341

08/11/16 12:26

342

TSC, 26 (2016)

Ressenyes

Aquests vuit treballs sostenen una obra sòlida i ben editada que aporta una visió panoràmica de la situació sociolingüística de les noves immigracions a Catalunya a partir de l’estudi de col·lectius amb perfils molt heterogenis. Malgrat que s’hi troben a faltar algunes comunitats d’immigrants molt presents a Catalunya, provinents de la Xina, Romania i l’Amèrica Llatina (Idescat, 2014), aquest volum representa, en conjunt i en cadascuna de les parts, un treball de referència per a investigadors que vulguin continuar aprofundint i estenent la sociolingüística del multilingüisme en els àmbits de parla catalana.

Lídia Gallego Balsà Universitat de Lleida Bibliografia de referència Idescat (2014). «Estrangers amb autorització de residència. Per país de nacionalitat. Províncies». A: Anuari estadístic de Catalunya [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. <http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=272> [Consulta: 27 abril 2014].

Correspondència: Lídia Gallego Balsà. Universitat de Lleida. Cercle de Lingüística Aplicada. Departament d’Anglès i Lingüística. Despatx 2.24. Plaça de Víctor Siurana, 1. A/e: lgallegobalsa@dal.udl.cat.

A/I: www.cla.udl.cat. Tel.: 973 702 188.

03 Seccio Ressenyes TSC26.indd 342

08/11/16 12:26

Memòria dâ&#x20AC;&#x2122;activitats del 2015

04 Memoria TSC26.indd 343

08/11/16 12:28

04 Memoria TSC26.indd 344

08/11/16 12:28

Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016), p. 345-354 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

1. Junta Càrrec

Noms i cognoms

President:

Joan Pujolar

Secretària:

Eva Codó

Tresorera:

Mercè Solé Sanosa

Vocals:

Lluís Polanco Elvira Riera Gil Maria Sabaté Dalmau

Delegat de l’IEC:

Joan Argenter Giralt

2. Llista d’actes • Conferència: «Joves 2.0: llengua i vida a les xarxes socials» Conferència a càrrec de Cristina Aliagas, investigadora postdoctoral Beatriu de Pinós a la Universitat de Sheffield, Regne Unit.

Cristina Aliagas.

Cristina Aliagas ens va parlar de l’«etnografia de la connexió» (Leander & McKim, 2003) que va fer amb catorze adolescents de perfil diferent a través del Facebook. En les xarxes socials, els adolescents construeixen una imatge, no només amb els missatges, sinó també amb les fotos, el disseny de perfils i la llista dels comptes que segueixen (equips de futbol, músics, moviments socials, etc.). Com que els pares hi tenen accés, poden desenvolupar formes més o menys codificades de comunicació o bé opaques

04 Memoria TSC26.indd 345

08/11/16 12:28

346

TSC, 26 (2016)

Memòria d’activitats del 2015

per a part de l’audiència. És un espai on hom pot adoptar molts rols, discutir multitud de temes i, per exemple, presentar-se com a parlant legítim d’una llengua.

Data: 26 de març de 2015 a les 19.00 h Lloc: Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans • P resentació del volum 24 de Treballs de Sociolingüística Catalana, dedicat a les ideologies lingüístiques Emili Boix, director del Consell Editorial, presentà l’acte tot dient que les pugnes ideològiques sobre qüestions lingüístiques són un fet habitual i que ho seran sempre.

D’esquerra a dreta, Emili Boix, Carles de Rosselló i David Ginebra.

La presentació va anar seguida d’una conferència a càrrec de Carles de Rosselló i de David Ginebra, autors d’un dels articles de TSC 24.

Carles de Rosselló encetà la conferència parlant dels hàbits de tria de llengua de la gent. Segons l’enquesta d’usos lingüístics, el 80 % de les persones es passen al castellà quan algú els respon en castellà. Però, igualment, entre aquells que el saben parlar, el 80 % canvien al català si, entrant en castellà, se’ls respon en català. Aquests hàbits estan rutinitzats. Com els aprenem, aquests hàbits? Carles de Rosselló ho va investigar entre els infants petits de quatre anys d’una escola de Barcelona en una aula on infants catalanoparlants i castellanoparlants estaven en una proporció equilibrada.

David Ginebra va repetir l’exercici amb les mateixes persones vuit anys més tard.

Van constatar que els infants petits no tenien apreses les normes lingüístiques habituals en els adults, per la qual cosa parlaven més en català. Als dotze anys, però, entre infants de llengua primera diferents, el castellà hi era més present que abans, per bé que hi havia menys infants amb usos monolingües.

Data: 14 de maig de 2015 a les 19.00 h Lloc: Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans

04 Memoria TSC26.indd 346

08/11/16 12:28

Memòria d’activitats del 2015

TSC, 26 (2016)

347

• L liurament del Premi Modest Reixach el 23 d’abril de 2015

Premi Modest Reixach 2015.

Lliurament del Premi Modest Reixach de la SOCS dins els premis Sant Jordi de l’Institut d’Estudis Catalans. El premi va correspondre a Pere Comellas, M. Carme Junyent, Mònica Barrieras, Montserrat Cortès-Colomé, Eva Monrós i Mònica Fidalgo pel llibre Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola?, publicat per l’editorial Horsori.

• C onferència: «Els gitanos catalans de França» .

Eugeni Casanova.

Eugeni Casanova, periodista, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona, professor de la Universitat de Lleida, guanyador del 15è Premi Jaume Camp de Sociolingüística, ens parlà de la situació sociolingüística de les diferents comunitats de gitanos catalans de França. A França existeix un col·lectiu de desenes de milers de persones que parlen català i que es defineixen a si mateixes com a «gitanos catalans».

04 Memoria TSC26.indd 347

08/11/16 12:28

348

TSC, 26 (2016)

Memòria d’activitats del 2015

El seu origen se situa al Principat de Catalunya, sobretot a l’Empordà. Des de l’inici del periple itinerant, a final del segle xviii arran de la pragmàtica de Carles III del 1783, es van constituir dues grans rutes o circuits a partir de fires i mercats que van escampar els gitanos catalans pel sud de França: una que partia de Perpinyà i corria paral·lela a la costa mediterrània, amb Besiers, Montpeller i Nimes com a ciutats principals, fins a Niça, i una altra que de Perpinyà anava cap a Tolosa de Llenguadoc, amb Lesinyà i Carcassona com a ciutats intermèdies, i que després es va prolongar cap a Montalban, Bordeus i Perigús, seguint la Garona i la regió del curs baix de la Dordonya. Avui, la parla dels gitanos catalans de França està fortament influenciada pel francès, especialment en les noves generacions i als indrets més allunyats del territori mare.

Data: 11 de juny de 2015 a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans • C onferència: «La comunicació electrònica i la informalització de la llengua»

Anna Montesinos.

La informalització del discurs, i dels costums, a les acaballes del segle xx és un fenomen complex que implica una tendència cap a estils més orals. Així, els valors culturals contemporanis donen una alta valoració a la informalitat i hi ha un canvi predominant cap a formes oralitzants en l’escriptura. Ens en parlà Anna Montesinos, professora titular del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat de València, que ha analitzat el fenomen de la informalització en diferents llengües i en diferents contextos i també els usos lingüístics i l’oralització de la llengua catalana en diversos gèneres electrònics.

Data: 17 de setembre de 2015 a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans

04 Memoria TSC26.indd 348

08/11/16 12:28

Memòria d’activitats del 2015

TSC, 26 (2016)

349

• C onferència i col·loqui «En els inicis de la sociolingüística valenciana: impacte i pervivència de l’obra de R. L. Ninyoles i L. V. Aracil»

D’esquerra a dreta, Raquel Casesnoves, Joan Pujolar i Amadeu Viana.

La Sala d’Actes de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València es va omplir de gent desitjosa de fer un repàs valoratiu de les importants contribucions d’intel·lectuals valencians a la sociolingüística i, en especial, les obres de L. V. Aracil i R. L. Ninyoles. L’acte tingué lloc el dijous 22 d’octubre de 2015 a les 19.00 h.

Després d’una breu presentació de Joan Pujolar, president de la SOCS, Raquel Casesnoves (Institut Universitari de Lingüística Aplicada - Universitat Pompeu Fabra) i Amadeu Viana (Universitat de Lleida) proposaren un perfil biogràfic dels dos sociolingüistes des dels anys seixanta i n’assenyalaren les idees principals i els debats que han generat al llarg dels anys. La conferència adoptà un format molt dinàmic i, gràcies a les aportacions de membres del públic, esdevingué a voltes un esdeveniment participat a moltes bandes.

Data: 22 d’octubre a les 19.00 h Lloc: Sala d’Actes de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, València • S eminari: «Nous talents en sociolingüística catalana»

Andrea Sunyol, Carlota Camarasa i Jordi Ortiz.

04 Memoria TSC26.indd 349

08/11/16 12:28

350

TSC, 26 (2016)

Memòria d’activitats del 2015

Amb aquest acte la SOCS inicia de forma regular sessions de difusió dels millors treballs de fi de grau i de màster que es presenten a les nostres universitats de tema sociolingüístic. En aquesta sessió es presentaren els treballs següents: Jordi Ortiz de Antonio (treball de fi de màster / Universitat Pompeu Fabra) «La comunitat lingüística en el gaèlic escocès: una aproximació teòrica i aplicada» Carlota Camarasa (treball de fi de grau / Universitat de Lleida) «Estudi comparatiu: la llengua catalana en el sistema educatiu de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià» Andrea Sunyol (treball de fi de màster / Universitat Autònoma de Barcelona) «Multilingüisme i ideologies de globalisme en una escola internacional a Catalunya: la construcció lingüística de la internacionalitat» Data: 19 de novembre a les 19.00 h Lloc: Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans • C onferència «“He luchado muy duro para aprender sami”: la recuperación de una lengua minoritaria en Suecia»

Carla Jonsson.

Sami és la denominació que s’aplica a les llengües minoritàries de Suècia que tradicionalment s’han parlat al nord de Finlàndia, Noruega, Rússia i Suècia. En aquesta conferència, Carla Jonsson, professora del Centre de Recerca de Bilingüisme de la Universitat d’Estocolm, ens presentà els resultats d’un estudi sobre l’ús del sami entre adolescents a Suècia, que també analitza com s’utilitza la llengua per a negociar qüestions sobre patrimoni cultural i identitats. En el seu estudi va tenir en compte l’ús del sami tant parlat com escrit, i incidí especialment en les formes d’agentivitat que els adolescents assumeixen per aprendre i/o desenvolupar la llengua.

La presentació es va fer en castellà.

04 Memoria TSC26.indd 350

08/11/16 12:28

Memòria d’activitats del 2015

TSC, 26 (2016)

351

Data: 17 de novembre a les 19.00 h Lloc: Sala Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans 3. Altres Socis de la SOCS Actualment la societat consta de cent quatre socis i sòcies.

Treballs de Sociolingüística Catalana

Número 24 de TSC.

El número 24 de TSC dedica la seva secció especial a les ideologies lingüístiques.

Aquesta secció conté tretze articles que estudien les ideologies lingüístiques a la major part dels territoris de llengua catalana: la Catalunya del Nord, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. La part de miscel·lània conté cinc articles sobre diferents temàtiques, entre les quals els usos lingüístics dels gitanos del nucli antic de Tarragona o la introducció del concepte de llengua oficial en el llenguatge polític espanyol entre 1881 i 1928. La tercera secció conté una entrevista al qui va ser president del Grup Català de Sociolingüística i director de Treballs, Francesc Vallverdú, mort el 2014 passat. Finalment, s’inclouen tres ressenyes de llibres publicats recentment.

La revista està disponible en línia a http://issuu.com/institut-destudis-catalans/docs/ tsc_24_issuu/11?e=3934637/12660757.

Cal destacar, com fa Emili Boix en les seves paraules introductòries, l’elevat nombre d’originals rebuts, que demostren l’interès científic creixent que desperta la revista.

Treballs de Sociolingüística Catalana, la revista editada per la Societat Catalana de Sociolingüística amb el suport tècnic de la Xarxa CRUSCAT, va aconseguir el 2015

04 Memoria TSC26.indd 351

08/11/16 12:28

352

TSC, 26 (2016)

Memòria d’activitats del 2015

la màxima avaluació (A) en el sistema CARHUS, utilitzat a Catalunya per a la classificació de revistes científiques dels àmbits de les ciències socials i humanitats. Així mateix, el 2015 TSC va ser l’única revista de l’IEC seleccionada per Thomson Reuters per a ser avaluada i eventualment incorporada a les bases de dades Web of Science (Science Citation Index, Social Sciences Citation Index i Arts & Humanities Citation Index).

04 Memoria TSC26.indd 352

08/11/16 12:28

Normes de publicació

En l’apartat «Instruccions per als autors» de la versió electrònica de la revista treballs de sociolingüística catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/about/ submissions#authorGuidelines), es poden consultar les normes de publicació que s’han de seguir per tal de garantir un procés d’edició de qualitat dels treballs pre­sentats.

04 Memoria TSC26.indd 353

08/11/16 12:28

11/11/16

10:31

Treballs de Sociolingüística Catalana 2016

Societat Catalana de Sociolingüística

Institut d’Estudis Catalans

2016

26

1

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació Llindar, per Emili Boix-Fuster Secció monogràfica. Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) L’ús del català en l’àmbit dels videojocs, per Carme Mangiron Language use of Frisian bilingual teenagers on social media, per Lysbeth Jongbloed-Faber, Hans Van de Velde, Cor van der Meer i Edwin Klinkenberg La identitat catalana en el món digital. El cas de la comunitat d’Ubuntu en català, per Katia Gorriz Oria Estudi sobre la corrupció lingüística dels polítics a les xarxes socials, per Ileana Belfiore

Conflicte lingüístic i normalització: conceptes vigents per a les polítiques públiques?, per Isidor Marí Perspectiva històrica del conflicte lingüístic al domini territorial hispànic del català, per Daniel Escribano Apunts sobre fenòmens de contacte de llengües en la població japonesa a Catalunya, per Makiko Fukuda Dones marroquines i aprenentatge de català. Anàlisi sociològica des d’una perspectiva de gènere, per Paquita Sanvicén Torné Famílies lingüísticament mixtes a Catalunya: competències, usos i autoorganització evolutiva, per Albert Bastardas i Boada Ressenyes

Twitter com a eina per a la recerca sociolingüística: llums i ombres, per Alexandre Nobajas

Actas II Jornadas Aragonesas de Sociología. Grupo de trabajo «Lenguas e identidades», de Chabier Gimeno i Natxo Sorolla (coord.), per Rosa Bercero

Secció miscel·lània

Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional, d’Andreu Domingo, per Emili Boix-Fuster

El català dels locutoris: pràctiques i ideologies lingüístiques de la migració en espais urbans castellanoparlants, per Maria Sabaté Dalmau La planificació de corpus sobre el català: bibliografia classificada i comentada, per Joan Costa Carreras L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades: els censos lingüístics del 1991 al 2011, per Raquel Casesnoves Ferrer L’extensió velar dels verbs anar, fer, veure i haver en el parlar dels joves de Manresa, per Laia Royo-Casals Predicció de l’ús del català mitjançant la classificació supervisada, per Francisco Grimaldo, Emilia López-Iñesta, Manel Perucho i Ernest Querol Sobre la vigència de la sociolingüística del conflicte i la noció de normalitat lingüística, per F. Xavier Vila

Language in late capitalism. Pride and profit, d’Alexandre Duchêne i Monica Heller (ed.), per Avel·lí Flors Mas In Europa son già 103. Troppe lingue per una democrazia?, de Tullio De Mauro, per Emili Boix-Fuster Migrant communication enterprises. Regimentation and resistance, de Maria Sabaté i Dalmau, per Marina Massaguer Comes El català de l’Alguer: una llengua en risc d’extinció, de Guido Sari, per Maria Cabrera Callís Language policy in higher education. The case of medium-sized languages, de F. Xavier Vila i Vanessa Bretxa (ed.), per Deva Gresa Noves immigracions i llengües, de F. Xavier Vila i Eulàlia Salvat (ed.), per Lídia Gallego Balsà Memòria d’activitats del 2015

Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació

TSC-2016-26 COVER_llom19.pdf

TSC26

Les llengües en les tecnologies de la informació i la comunicació Institut d’Estudis Catalans