Revista Catalana de Sociologia

Page 1

Revista Catalana de Sociologia

31-1 2016

Articles De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao. La participació associativa en la governança dels drets de ciutadania Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN: 2013-5149



Revista Catalana de Sociologia Revista semestral de l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans 31-1 (2016)

Especial Concurs de Joves Sociòlegs

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN: 2013-5149 Dipòsit Legal: B 44065-1995


REVISTA CATALANA DE SOCIOLOGIA Directora: Cristina López Villanueva, Universitat de Barcelona Consell Editorial: Anna Berga, Universitat Ramon Llull Vanessa Maxé, Associació Catalana de Sociologia Maria del Mar Ramis, Universitat de Barcelona Mireia Sierra, Universitat de Barcelona Marta Soler, Universitat de Barcelona Consell Científic: Mikel Arriaga, Universitat del País Basc; Benjamín Tejerina, Universitat del País Basc; Ignasi Brunet, Universitat Rovira i Virgili; Lucia Bógus, Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo, Brasil; Teresa Castro, Consell Superior d’Investigacions Científiques; Carmen Elboj, Universitat de Saragossa; Rafa Feito, Universitat Complutense de Madrid; Lluís Flaquer, Universitat Autònoma de Barcelona; Ernest Garcia Garcia, Universitat de València; Salvador Giner, Institut d’Estudis Catalans; Rosa Gómez, Universitat Nacional d’Educació a Distància; Oriol Homs, Centre d’Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània; Jesús Leal, Universitat Complutense de Madrid; Fidel Molina, Universitat de Lleida; Maite Montagut, Universitat de Barcelona; Jordi Mundó, Universitat de Barcelona; Vicenç Navarro, Universitat Pompeu Fabra; Ngai Pun, Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong; Arturo Rodríguez, Universitat de Barcelona; Adela Ros Hijar, Universitat Oberta de Catalunya; Josep M. Rotger, Universitat de Barcelona; Carlota Soler, Universitat Autònoma de Barcelona; Marina Subirats, Universitat Autònoma de Barcelona; Alain Touraine, Escola d’Alts Estudis Socials en Ciències Socials (EHESS), París

La revista catalana de sociologia (RCS), amb una periodicitat semestral i amb accés obert (OA), és una revista promoguda i editada des de l’any 1995 per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. És una revista científica en què se segueix un sistema d’avaluació externa i cega, duta a terme per dos o més experts. Els objectius de la RCS són promoure i difondre la recerca en sociologia i en altres ciències socials, facilitar el debat acadèmic i proporcionar un fòrum per als investigadors en ciències socials a través de la publicació de treballs de caire empíric, teòric o epistemològic. A partir del número 27 la nova direcció reprèn la RCS per adaptar-se a les potencialitats que aquesta tecnologia ofereix per a arribar a un nombre més ampli de persones i d’una manera més flexible. El sistema de gestió digital que s’utilitza és l’Open Journal System (OJS), de codi obert i ús gratuït, que permet preparar revistes en línia i complir els requisits i les normatives internacionals, i que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar l’Hemeroteca Científica Catalana amb la intenció de facilitar la producció i difusió de revistes científiques. Aprofitant aquest canvi s’ha renovat el compromís amb la continuïtat de la RCS i amb la millora de la qualitat dels treballs que s’hi publiquen; d’aquesta manera, des de l’equip de redacció es treballa per tal que la RCS compleixi els indicadors de qualitat necessaris perquè sigui inclosa en les bases de dades de publicacions periòdiques de referència, que opta per gestionar els seus continguts en línia (http://revistes.iec.cat/index.php/RCS). C/ del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 649 - 932 701 620 ISSN: 2013-5149 Dipòsit Legal: B 44065-1995 Els continguts de RCS estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres iŀlustracions— a una llicència Reconeixement – No comercial – Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.


Taula de continguts

Articles De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 Albert Martín i Gómez Premi Concurs de Joves Sociòlegs 2012 From the social norm to dissidence. A disturbing epistemological transformation process Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao. La participació associativa en la governança dels drets de ciutadania . . . . . . . . . . . . . . . . 19 Santiago Eizaguirre Anglada Premi Concurs de Joves Sociòlegs 2013 Comparing social innovation initiatives in Barcelona and Bilbao. Looking at associative participation in the governance of citizens’ rights Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria . . . . . . . 35 Berta Güell Torrent Accèssit Premi Concurs de Joves Sociòlegs 2013 Pakistani businesses in Barcelona: motivations for entrepreneurship Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors . . . . . . . . . . . . . . . . 51 Marc Barbeta Viñas Premi Concurs de Joves Sociòlegs 2014 The vicissitudes of ecological consumption: fragmentation, risk and new values

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 3 ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS



Articles

De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador1 From the social norm to dissidence. A disturbing epistemological transformation process Albert Martín i Gómez Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Albert Martín i Gómez. Grup d’Estudis sobre Sentiments, Emocions i Societat. Departament de Sociologia. Universitat Autònoma de Barcelona. Av. Eix Central. Edifici B. 08193 Bellaterra (Barcelona). A/e: a.martinigomez@gmail.com. Data de recepció de l’article: octubre 2012 Data d’acceptació de l’article: març 2014

Resum En aquest article es formula una comprensió del procés de transformació epistemològica mitjançant el qual les persones passen de desenvolupar una pràctica quotidiana adequada a l’ordre social instituït a una pràctica que en discrepa. La recerca parteix de premisses socioconstruccionistes, i para una atenció especial a les interaccions, les relacions de poder i les emocions, en tant que elements explicatius de tot fenomen social. Amb aquest enfocament es pretén visibilitzar quin tipus de relacions, interaccions i situacions han possibilitat aquesta transformació, i quines emocions i sensacions han envoltat aquest procés de canvi. L’operativització d’aquest canvi efectiu en la vida de les persones s’ha basat en les relacions so­cials (econòmica, de parentiu i política) desenvolupades quotidianament, i s’han localitzat com a subjectes empírics d’estudi persones pertanyents a grups de dissidència a aquestes relacions, tant de manera integral com fragmentària. D’aquesta aproximació comprensiva, se n’extreuen quatre elements formals transversals (no substantius) que permeten versar sobre el procés constituent, i de possibilitat, de la pràctica dissident i, a la fi, de transformació epistemològica. Paraules clau: epistemologia, relacions socials, socioconstruccionisme, emocions, dissidència social.

Abstract This paper formulates an understanding of the epistemological transformation process in which individuals shift from carrying out a daily practice which is appropriate to the es­ tablished social order, to a dissident practice. The research is based on the premises of social constructionism, giving a special attention to interactions, power relations and emo­tions

1.  Aquest article ha estat guardonat amb el XVI Premi de Joves Sociòlegs (2012) de l’Institut d’Estudis Catalans.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18 DOI: 10.2436/20.3005.01.68 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


6

De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

as explanatory elements of all social phenomena. This approach aims to visualize what kind of relationships, interactions and situations have enabled this transformation, and what emotions and feelings have attended this change. The operationalization of this effective change in the lives of individuals is based on the social relations (economic, kinship, and political relations) which are maintained on a day-to-day basis, localizing, as empirical subjects of study, individuals belonging wholly or fragmentarily to groups dissident to such relations. Four formal and transverse (not substantive) elements are obtained from this comprehensive approach, allowing an understanding of this constituent process, of the possibility of dissident practice, and, ultimately, of epistemological transformation. Keywords: epistemology, social relations, social constructionism, emotions, social dissidence.

El que està en joc en l’erotisme és sempre la dissolució de les formes constituïdes. Georges Bataille

1. Introducció L’estudi del comportament social de les persones,2 tant l’adequat a la norma com el que se’n desvia o s’hi resisteix, ha estat abordat des de diferents perspectives i tradicions. Des de diverses perspectives s’ha volgut abordar la comprensió del perquè les persones adeqüen la seva quotidianitat social a les normes reguladores de la societat a la qual pertanyen. Una qüestió iniciada per la sociologia com a «socialització» (Berger i Luckmann, 1988 [1966]; Bourdieu, 2000 [1999]) o per la psicologia / psicologia social com a «suggestió» o «influència social» (Ibáñez, 2004). Aquestes comprensions teòriques han comprès aquesta adequació del comportament a la «norma social» establerta com: una inducció no percebuda (inconscient) de les pautes d’actuació socialment instituïdes; una interiorització i legitimació dels valors socials de la comunitat com a «normals»; una acceptació, una introducció i un reconeixement com a membre de la comunitat, i un establiment de les maneres de pensar, fer i sentir dins els límits de «normalitat» de l’ordre social establert. Els principals paradigmes comprensius que han abordat el comportament no adequat a l’ordre instituït en la sociologia i la psicologia social es poden situar en tres paradigmes principals (Ibáñez, 2004). Tres paradigmes que empren diferents patrons comprensius-explicatius, en tant que reguladors de les relacions socials: instints, pulsions i símbols, per a abordar l’origen de la desviació-dissentiment. Per una banda, la perspectiva sociobiològica o evolucionista identifica els instints «fam», «sexe» i «violència», localitza l’explicació originària del comportament en elements fora de la societat (biologia, genètica, impulsos innats) i que només són modelats per la societat (Wilson, 1983; Pinker, 2002). Per l’altra, les perspectives de la psicoanàlisi i del socioconstruccionisme basen la comprensió del comportament en l’àmbit dels significats i les emocions: la primera en les pulsions de l’inconscient, i el segon en les permissions i prohibicions culturals-simbòliques (Bataille, 1997 [1957]; Foucault, 2009 [1976]; Ibáñez, 2001b). En la perspectiva psicoanalítica, s’identifiquen les pulsions de l’«autoconservació», el «plaer» i la «destrucció» (Freud, 1970 [1930]; Gomà, 1979), i en la tradició sociològica (socioconstruccionista o no), que presta atenció als significats de les interaccions, s’identifiquen com a símbols estructuradors i mediadors de les «relacions socials», instituïts en «mercat», «família» i «Estat» (Luckmann, 1973 [1967]; Castells, 1998; Campillo, 2001). Els objectius d’aquesta recerca s’emmarquen en la idea d’avançar cap a la producció d’unes primeres aproximacions per a comprendre el procés mitjançant el qual una persona passa de des­

2.  S’utilitzarà la flexió femenina en comptes de la masculina quan es fa referència tant al singular com al plural de l’ésser humà, fent referència a la persona.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18


De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

7

envolupar una pràctica quotidiana adequada a la norma social establerta a una de dissident i no hegemònica. És en aquest sentit, en tant que transformació en les maneres de pensar, fer i sentir, que es parlarà de procés de transformació epistemològica. Per tal d’abordar aquest procés es prenen com a subjecte empíric d’estudi les persones que quotidianament dissenteixen de la norma social, i que per tant han viscut aquest «procés de transformació». Persones que pensen, actuen i senten d’una manera diferent de la norma, però no com a producte d’una exclusió o desviació (Becker, 1971) perquè no encaixin dins la norma instituïda, sinó com a producte d’un procés de reflexivitat.3 La comprensió d’un comportament quotidià diferent de la norma social establerta, de manera reflexiva, en les diferents àrees socials és definit com a «dissidència». Dissidència en el sentit: d’haver relativitzat històricament i contextualment la cultura comunitària amb la qual s’ha desenvolupat —alternació (Berger i Luckmann, 1988 [1966])—; d’haver qüestionat la transcendència de la identitat col·lectiva i individual —sobirania (Bataille, 1996 [1976])—, aquella que dotava de coherència la pròpia existència, i d’haver-se exposat a nous coneixements i inquietuds —experiència (Larrosa, 2003), o pensar altrament (Foucault, 2007 [1981])—, guiant la quotidianitat amb unes noves normes socials —autonomia (Castoriadis, 1998). De manera operativa, per dissidència a la norma social, s’entén una quotidianitat basada en els aspectes següents: 1) econòmicament, no vendre la pròpia força de treball a altri per tal d’obtenir un salari que permeti l’accés i abastiment del consum necessari per a sobreviure; 2) en el parentiu, no agrupar-se entre sexes-generacions segons la fórmula de família nuclear ni segons una sexualitat heterosexual i monògama, i 3) políticament, no legitimar el sistema representatiu de partits polítics en la presa de decisions col·lectives i no reconèixer, i en molts casos no complir, la norma juridicolegal establerta. Aquesta recerca no es dirigeix a abordar el contingut concret d’aquesta pràctica «dissident» ni les causes concretes d’aquest contingut, objectes d’estudi en els quals s’han enclavat més les recerques entorn de «l’acció col·lectiva» i dels «moviments socials» (Hirsch, 1988; McAdam i Paulsen, 1993). O en la pretensió de perfilar una trajectòria o les característiques estructurals del potencial «dissident» (González i Barranco, 2007). Tampoc no es tracta d’una recerca com la que s’ha desenvolupat en alguns dels estudis més rellevants sobre les conversions religioses (Sargant, 1964; Deconchy, 1984), en què se centren més en elements psicològics individuals o en el conflicte, per no interrelacionar-los amb les interaccions, elements socials i estructurals o relacions de poder a l’hora d’abordar la comprensió del procés de canvi. Aquesta recerca es dirigeix a explorar com s’elaboren els processos de subjecció i subjectivació,4 concretament els de les persones «dissidents» socialment. La pertinència de l’article, havent ubicat les diferents perspectives que han abordat el comportament social i el fenomen concret objecte d’estudi, recau en el fet que l’estudi d’aquest procés de transformació epistemològica no ha estat abordat concretament amb la voluntat d’establir elements transversals formals (no temàtics ni substantius) ni des de premisses socioconstruccionistes. En aquest sentit, les premisses socioconstruccionistes permeten entendre la persona dissident com una entitat plàstica i contextual, i comprendre aquesta transformació fixant l’element explicatiu, de manera explícita, en les interaccions, la construcció de les emocions i la seva ubicació dins les relacions socials (de poder), i en els símbols que els donen sentit.

3.  Activitat que «no requereix tant una introspecció intel·lectual com una anàlisi i un control permanent de la pràctica. […] sistemàtica de les categories de pensament imposades que delimiten allò que es pot pensar i predeterminen el que pressuposa una exploració pensament» (Bourdieu i Wacquant, 1994, p. 36-37). Implica una ruptura amb les adherències i adhesions que eren més profundes i més inconscients. 4.  S’entén per subjecció la manera com es vinculen les relacions de poder i les condicions socials en la constitució identitària, i per subjectivació la manera com es construeixen i modelen les pròpies maneres de pensar, sentir i fer dins el marc de possibilitat de la subjecció (Butler, 2001 [1997] i 2002 [1993]).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18

associació catalana de sociologia


8

De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

2.  Socioconstruccionisme: interacció, relacions de poder, identificació i emocions En aquest atansament, la comprensió epistemològica feta per Thomas Luckmann (1973 [1967]) al voltant de la cultura o de l’univers simbòlic és un punt de partida clar per a aquest propòsit. Entenent-la com allò que ens vincula amb les altres persones, respon a tres característiques operatives: com 1) orientació per a la relació amb el medi, amb una mateixa i amb la resta de persones; com 2) quelcom que fa indissoluble el pensar i el fer, i com 3) allò que cohesiona i envolta, alhora que és constituït i articulat per les relacions socials (econòmiques, de parentiu i polítiques) que donen pautes i regulen la comunitat en la subsistència (mercat), la reproducció (família) i la convivència/conflictes (Estat). Partint d’aquesta comprensió de la cultura / univers simbòlic com l’element que vincula les relacions de les persones, Norbert Elias (1989 [1984] i 1994 [1989]) desenvolupa una comprensió entorn de la persona com a capacitada per a, i necessitada d’elaboracions simbòliques que li permetin orientar-se, comunicar-se i, a la fi, governar-se. És mitjançant aquests recursos simbòlics que transcorren les relacions amb una mateixa, les altres i l’entorn que constitueix l’univers simbòlic que permet a les persones conformar-se una identitat determinada. Per a abordar les formes de constitució identitàries —de subjecció i subjectivació—, i de l’univers simbòlic —formes d’orientació i comunicació—, s’utilitzen les eines comprensives de la perspectiva socioconstruccionista proposada per Kenneth Gergen (1992) i Tomás Ibáñez (1983; 2001b). El socioconstruccionisme reprèn les premisses de l’interaccionisme simbòlic (Blumer, 1981), en què la dimensió subjectiva de la realitat social pren rellevància explicativa tant en 1) l’aparició dels significats a partir de la interacció amb les altres, com en el fet que 2) l’acció de les persones es produeix a partir d’aquests significats. Paral·lelament, comparteix les premisses del construccionisme de Peter Berger i Thomas Luckmann (1988 [1966]), com 3) l’exaltació del llenguatge en la construcció i producció de significats, més enllà de la concepció de codi abstracte de comunicació, i 4) la historicitat dels significats (construccions instituïdes) que envolten les interaccions de tota persona d’una comunitat; es legitimen i sedimenten construint un ordre social determinat i definint un marc de possibilitat. Altrament, però, des del socioconstruccionisme (Ibáñez, 2001a) es rebutja l’espai que l’interaccionisme simbòlic dóna a l’agència individual com a espai en què es negocien dialècticament significats i determinacions a l’hora d’actuar, o la idea de Berger i Luckmann en la socialització estructural desenvolupada per les institucions com a forma de transmissió del sentit/coneixement que conté certes implicacions d’un paper receptiu o passiu de les persones. La perspectiva socioconstruccionista comprèn 5) que és en la interacció entre persones que es produeix la transmissió o conformació de la subjecció i subjectivació i, per tant, el focus d’anàlisi no està ni en l’agència reflexiva individual ni en la recepció estructural holística —o socialització. En aquest espai d’interacció de significats és on prenen forma 6) les relacions de poder o dominació social (una de les principals aportacions de la perspectiva socioconstruccionista). El socio­ construccionisme introdueix la comprensió que les creacions socials dels significats presents en les nostres pràctiques estan inserides en relacions de poder, limitant (i també permetent) les definicions possibles (Ibáñez, 1983). Aquestes relacions de poder són inherents a tota relació social dins l’entramat relacional que constitueix la comunitat i la subjecció i subjectivació de la persona. Partint d’una perspectiva sensible amb la interacció com a procés fonamental en la comprensió dels fenòmens socials (Ibáñez, 2001a) i amb la rellevància de la ubicació de les persones dins l’entramat de relacions socials de poder (Mann, 1991),5 es possibilita una operativització d’aquest univers simbòlic i d’aquestes interaccions per àmbits fragmentaris de relació social, cosa que ens permet endinsar-nos en la comprensió tant del comportament com de la identificació social de les

5.  Michael Mann (1991) ofereix una perspectiva comprensiva entorn de la societat basada en dues concepcions principals: 1) les societats no com a sistemes socials, com a totalitats, sinó com a xarxes relacionals; i 2) les societats com a múltiples xarxes de poder, que se superposen i s’interseccionen, que es discerneixen en relacions de poder social.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18


De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

9

persones. En aquest sentit, Antonio Campillo (2001), partint del mateix paradigma, revisa les «relacions socials» concretades per Mann operativitzant-les, en tant que conformadores alhora que cohesionades per l’univers simbòlic, en tres tipologies: 1) relacions econòmiques,6 2) relacions de parentiu7 i 3) relacions polítiques.8 En aquest marc de relacions socials de poder és on s’ha de comprendre que les interaccions esdevenen constitutives i productores de les diverses identitats, i a la fi de la subjecció (del subjecte subjectat) (Foucault, 2007 [1981]). Aquestes interaccions i interpel·lacions viscudes en la quotidianitat són les que, en funció de la ubicació dins les diferents relacions socials, produiran en cadascuna una determinada manera epistemològica de sentir, actuar i relacionar-se dins l’ordre instituït de la societat/comunitat que s’habita (Althusser, 1977 [1970]). Així, la constitució identitària acaba unint un nom (classe treballadora, dona, gai, immigrant, jove, etc.) amb un conjunt de subjectes, i no fruit d’una sèrie de característiques essencials compartides invariables en el temps, sinó de l’acte mateix d’interpel·lació i identificació amb aquell nom (Córdoba, 2003). Des d’una sensibilitat semblant, es poden trobar diversos estudis entorn de les diverses identitats fragmentàries que constitueixen la persona: en les relacions econòmiques (Bernstein, 1990; Mora, 2007), en les relacions de parentiu (Wittig, 2004 [1992]; Butler, 2007 [1990]) i en les relacions polítiques (Mignolo, 2000; Cardús, 2002; Billig, 2006 [1995]). Estudis que es fixen en les implicacions de la interpel·lació identitària amb la relació amb les diverses estructures: capitalisme, patriarcat i estat-nació. Així, la comprensió vers la subjecció i subjectivació com a processos socials dependents de les relacions amb les altres s’ha de comprendre des de la impossibilitat del seu tancament, de la seva consideració última i ferma. Aquesta construcció i reconstrucció permanent de la subjecció de les persones (Gergen, 1992), mitjançant les múltiples interaccions, és la que els anirà configurant sensibilitats i possibilitats perceptives i reflexives específiques per a cadascuna d’elles. Aquest procés de subjecció (o assumpció activa) donat en aquestes relacions socials impregnades per lògiques de poder no neutrals constitueix un dels elements que componen el biopoder9

6.  Són les que regulen l’apropiació, producció i distribució dels recursos naturals, per a assegurar la subsistència de les persones, són les formes d’organització del treball per al cobriment de les necessitats bàsiques. Aquestes relacions en les societats contemporànies actuals es vehiculen mitjançant la institució/símbol del mercat. Aquesta dota de propietat per a l’apropiació i compravenda tot bé material/natural o servei, que es converteixen en propietats privades, valorades en capital en funció de les seva utilitat, rendibilitat i eficàcia (Campillo, 2001). 7.  Són les que regulen la convivència entre sexes i generacions, per a assegurar el manteniment i cohesió de la comunitat, són les formes de filiació, amistat, sexualitat, de combinació entre els vincles de consanguinitat i afinitat, que fan possible la vinculació afectiva, el desig i el plaer. Aquestes relacions en les societats contemporànies actuals es vehiculen mitjançant la institució/símbol de la família. Aquesta es conforma a partir de l’afiliació consanguínia, a partir del nucli familiar «nuclear» (pare - mare - fills/es) (Campillo, 2001). Aquestes relacions s’articulen de manera patriarcal, a partir d’una sexualitat heterosexual, en què només es concep l’agrupació familiar a partir de la unió entre el sexe home i el sexe dona en relació monògama i indissoluble (excloent possibles variants sexuals no dicotòmiques). 8.  Són les que regulen les formes de resolució de conflictes i de presa d’acords, tant a l’interior d’una comunitat com en les relacions entre diferents comunitats, per a assegurar la convivència entre persones, són les maneres d’instituir la dignitat humana i la governabilitat. Aquestes relacions en les societats contemporànies actuals es vehiculen mitjançant la institució/símbol (juridicoadministrativa) de l’Estat. Aquesta es conforma a partir de la reglamentació d’allò que està bé i d’allò que està malament en la convivència (Campillo, 2001). Aquestes relacions s’articulen a partir d’un sistema de presa de decisions jeràrquic entre representants (parlamentaris deliberadors, jutges) i representades. Una jerarquia establerta a partir d’unes eleccions de delegació de la presa de decisions, mitjançant l’agrupació en partits polítics. 9.  El biopoder trenca amb la comprensió del poder com una propietat o quelcom que té algú, perquè l’entén com una relació, com quelcom que s’exerceix. El biopoder en termes de Foucault és invisible, penetrant, intrínsec, i es complementa amb el «poder disciplinari» o de vigilància. És un poder de relació, que s’implanta entre les persones i les institucions (convencions), s’implanta en la interacció i es visualitza en la relació de submissió per normalitat. És en la insti­ tucionalització (convenció) del «poder disciplinar» que el poder ja no només actua sobre els cossos, sinó sobre tota la comunitat, en totes les interaccions de la comunitat. Aquesta nova «tecnologia del poder» penetra el cos, no s’apropia de l’home-cos (físic) sinó de l’home-vivent (cosmovisió-subjecció) (Foucault, 1992 [1976], p. 248-251).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18

associació catalana de sociologia


10

De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

de Michel Foucault (1992 [1976]). El poder s’estableix en la relació configurant alhora la pròpia subjecció, i no només en el marc de possibilitat d’acció de la persona sinó també en la impossibilitat de pensar quelcom fora de la convenció/norma. Així es pot contemplar l’omnipresència del poder, ja que «el poder está en todas partes; no es que lo englobe todo, sino que viene de todas partes» (Foucault, 2009 [1976], p. 98), cosa que fa que les persones ens desenvolupem i ens constituïm a partir d’aquest poder, a partir del llenguatge, la gramàtica i les pràctiques del poder. Però aquestes determinades interaccions que es desenvolupen durant la vida de la persona, a part d’anar-la constituint identitàriament i anar-la dotant d’una gramàtica interpretativa particular, possibiliten sensibilitats i capacitats de percebre quelcom davant d’una situació concreta, que una altra persona, havent-se subjectat o constituït mitjançant interaccions diferents, no podrà desenvolupar o experimentar. Així, abordar la possibilitat de viure comprensions diferents de les d’altres, que transcendeixen l’experiència passada i la coherència amb el present viscut i el futur per viure, és com es poden abordar els processos de transformació epistemològica. Aquestes interaccions viscudes per les persones són, seguint Foucault (2009 [1976]), les determinants d’allò pensable i d’allò no pensable (la censura simbòlica). Segons Foucault, la lògica del tabú i la censura cultural/simbòlica està prescrita a «l’ordre» del llenguatge de les relacions de poder, i aquesta adopta tres formes diferents que es retroalimenten i que produeixen la pròpia subjecció de les persones: afirmar que allò no està permès (prohibició); impedir que allò sigui dit (tabú), i negar que allò existeixi (inexistència). Aquestes tres formes entrelligades conformen, mitjançant el mecanisme foucaultià «saber-poder», la censura cultural. En aquest sentit, el poder reprimeix comportaments «desviats» o «no racionals» amb l’ordre social hegemònic, i és només mitjançant l’impacte i pertorbació emocional (en tant que irracionals a l’ordre del llenguatge sistèmic o hegemònic) que és possible escapar d’aquesta lògica, de resistir o de subvertir l’hegemonia racional del comportament «normal» o sistèmic (Jaggar, 1989). Des d’aquest paradigma comprensiu de la subjecció, basat en els simbolismes constitutius de l’ordre i de la prohibició i la censura, Georges Bataille (1997 [1957]) empra la noció d’erotisme com allò que trenca l’ordre. L’erotisme serà el que en la consciència de la persona posa en qüestió la pròpia subjecció, es tracta del desequilibri pel qual una es qüestiona a si mateixa conscientment, el desequilibri pel qual una qüestiona els límits (tabús i prohibicions) de la cultura que l’ha constituït i vinculat com a tal. L’experimentació viscuda en el moment de la transgressió, l’angoixa sense la qual no existiria la «prohibició», la transgressió de la prohibició, és l’experimentació del pecat, l’experimentació del tabú i l’erotisme (Bataille, 1997 [1957]), ja que aquests no van lligats a la intel·ligència ni a la racionalitat (sí a la consciència), sinó a la sensibilitat passional i a la irracionalitat emocional.

3.  Mètode sensible amb vivències i emocions Seguint la comprensió que la subjecció de les persones és constant i infinita (Gergen, 1992), per a abordar la transformació epistemològica viscuda, els canvis identitaris i les vivències o interaccions que han propiciat aquests canvis, es pren en consideració la lectura que fa Juan Luis Álvarez-Gayou (2003) sobre la fenomenologia com a metodologia. Caracteritzant-se perquè produeix informació des de les experiències personals, centrant-se en quatre conceptes clau: la temporalitat (el temps viscut), l’espacialitat (l’espai viscut), la corporeïtat (el cos viscut) i la relacionalitat (la relació humana viscuda). Així, aquesta recerca es desenvolupa metodològicament (Álvarez-Gayou, 2003): 1) buscant el significat de l’experiència (la vivència); 2) emfatitzant la intencionalitat de la consciència, és a dir, que les experiències es basen en la memòria, la imatge i el significat percebuts des del moment present; 3) estudiant com una persona experimenta un fenomen viscut; 4) elaborant preguntes d’investigació que exploraren el significat que les persones confereixen a l’experiència, i sol·licitant que descriguin les experiències viscudes quotidianament; 5) obtenint informació mitjançant l’en-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18


De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

11

trevista dels qui han experimentat el fenomen estudiat, i 6) convidant l’entrevistada a reflexionar sobre temes que no havia considerat del fenomen. Aquest disseny permet fixar la persona que practica formes de relació dissidents amb les hegemòniques com a subjecte d’estudi,10 sempre que es tingui en compte que s’aborda la persona en tant que resultat momentani d’un seguit d’interaccions que l’han constituït com a tal. En aquest sentit, la producció de dades empíriques serà abordada mitjançant dos mètodes d’aproximació que possibiliten l’èmfasi fenomenològic (en interaccions, en quotidianitat, vivències i emocions). Per una banda, es fa un estudi del cas d’un grup de dissidència social integral. Un grup escollit a partir de l’operativització descrita de les relacions socials que componen la cultura/univers simbòlic hegemònic (de la societat occidental contemporània), del qual s’estudia la seva dissidència en la pràctica diària, quotidiana i constant. El col·lectiu seleccionat per a l’estudi del cas és el Centre Social Okupat i Autogestionat (CSOA) «La Teixidora»,11 tant per l’accessibilitat pròpia com per la viabilitat mostrada pel grup. L’estudi del cas del grup es fixa en tant que màxim exponent d’interacció, i inclou: una aproximació etnogràfica en tant que contrastació de la pràctica quotidiana dissident i les seves implicacions i contradiccions d’integritat de la dissidència; i la realització d’entrevistes biogràfiques en profunditat a quatre de les seves membres (T1, T2, T3, T4). Per una altra banda, es fixa la realització d’entrevistes biogràfiques semiestructurades en profunditat a dissidents de grups de dissidència fragmentària/parcial —econòmica, de parentiu, política i simbòlica— (F1, F2, F3, F4). Un segon abordatge en el qual la producció d’informació empírica pretén evitar el relat teleològic a l’hora d’entendre l’inici de la pràctica d’altres dissidències fragmentàries/parcials com a evolució naturalitzada de la continuació d’altres dissidències ja practicades. Les entrevistes s’empren com a eina tant per les experiències emocionals viscudes (Valles, 2002) que es poden extreure de la persona entrevistada,12 com per l’aprofundiment i capacitat de precisió dels qüestionaments requerits per a abordar els processos viscuts entorn de la transformació de la quotidianitat. La localització de les entrevistades de col·lectius de dissidència fragmentària/parcial es duu a terme d’acord amb la divisió de les diferents relacions socials: 1) relacions econòmiques, 2) relacions de parentiu i 3) relacions polítiques, i també 4) culturals/simbòliques, en tant que allò que

10.  La participació de les diferents entrevistades en la producció de la informació empírica necessària per a l’estudi, tot i ser coneguda la seva vinculació a un grup o col·lectiu de pertinença, s’explicita que serà confidencial. Aquesta investigació empra un codi ètic pel qual la citació i especificació de cadascuna de les participants serà mitjançant pseudònims i garantint-ne l’anonimat, unes implicacions ètiques de les quals són informades prèviament a la participació. 11.  El CSOA La Teixidora és un centre social okupat amb habitatges del barri barceloní del Poblenou, on el grup de persones residents és qui gestiona també l’activitat del centre. Aquest col·lectiu es va formar el 2007, sis mesos abans de l’okupació de l’immoble, i es defineix com anticapitalista i autogestionat (rel. econòmiques), contrari al patriarcat (rel. parentiu), i antifeixista i assembleari (rel. polítiques). La Teixidora és un espai on es fan activitats polítiques, tallers, xerrades, etc., encarades a la transformació social. Diuen que intenten constituir la doble funció de ser «un espai de resistència a la situació econòmica, política i social» i la d’un «espai de creació d’una alternativa, d’una societat organitzada al marge». En aquest sentit, el finançament del centre és autogestionat, el consum alimentari es fa a través d’una cooperativa de consum pròpia (local, ecològic, vegetarià, i d’igualtat entre productors i consumidors), l’abastiment de roba es fa des d’un projecte d’intercanvi (botiga gratis), a part d’un projecte d’intercanvi de temps (banc d’hores). En les relacions de parentiu, l’habitatge es comparteix de manera comunitària i es potencien les activitats tant teòriques com pràctiques de relacions no heteronormatives i de «poliamor». I pel que fa a les relacions polítiques, tant internament com amb la resta de col·lectius del barri amb què es relacionen, es basen en l’assemblearisme i l’horitzontalitat en la presa de decisions, organitzats en comissions tècniques i temàtiques; també hi ha espais d’intercanvi d’emocions per tal de treballar els rols de lideratge i participació dins les assemblees. Per a més informació: teixidora.squat.net. 12.  L’elecció concreta de les membres es fa d’acord amb el requeriment que mantinguin unes responsabilitats fortes i regulars en el col·lectiu corresponent. Així, les participants de les entrevistes són «membres actives i estables» que aporten recursos a l’organització del grup (econòmics, temps, esforç militant), que assisteixen a reunions, participen en comissions, que formarien part d’un presumpte «nucli dur» (González i Barranco, 2007). Així s’assegura la participació de persones que ja han desenvolupat el procés de transformació epistemològica que s’estudia, són persones que ja practiquen la dissidència social de manera quotidiana.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18

associació catalana de sociologia


12

De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

cohesiona la intersecció entre les altres i hi dóna sentit. Així, l’elecció específica dels col·lectius que responguin a aquestes pràctiques, i de les persones concretes de cadascun d’aquests grups, es fa tant per l’accessibilitat al col·lectiu com per la viabilitat i disposició de la persona. Les entrevistades dissidents fragmentàriament pertanyen als grups següents: en les relacions econòmiques el centre social de Can Masdeu13 (F1); en les de parentiu, la Col·lectiva Feminista Les Tisores14 (F2); en les polítiques, l’Assemblea de Joves del Poblenou15 (F3), i amb relació a les pràctiques subversives amb l’hegemonia simbòlica, el col·lectiu Espai en Blanc16 (F4). L’anàlisi de les entrevistes produïdes respon a un protocol d’etapes i processos d’operació amb els textos, que consisteix a visibilitzar les dimensions (catalogació) en què es focalitza l’estudi (interaccions, relacions de poder i emocions) i que justifiquen la realització de l’anàlisi desgranant els processos i paral·lelismes comuns viscuts (Ruiz Olabuénaga, 1996). Havent fragmentat les entrevistes per dimensions, se n’extreuen elements amb significació, fixant l’anàlisi en la forma (procés vivencial) i no tant en el contingut (vivència específica) dels textos, és a dir, tractar de construir equivalències en el com es viu i no tant en el que es viu. A través d’aquesta consideració dels diferents elements significatius (categories) de cada «dimensió» transversal en les diverses entrevistes és com es possibilita des de l’anàlisi un procés de comprensió.17 Mitjançant criteris d’equivalències de les diferents entrevistes, de similitud i diferència, des de les «dimensions» desenvolupades es produeixen unes primeres comprensions entorn del procés objecte d’estudi, estructurades i connectades per quatre elements formals transversals.

13.  Al centre social rururbà de Can Masdeu, okupat des de 2001, hi viuen unes vint-i-cinc persones i basen la seva autogestió i el seu autoabastiment en la recuperació dels usos tradicionals hortícoles i forestals, i una repoblació i plantació d’arbres fruiters. En aquests horts comunitaris hi participen unes vuitanta persones, on conreen mitjançant una gestió col·lectiva dels recursos naturals (aigua, terra, llavors, etc.). S’hi desenvolupa un bar on se serveixen a preus econòmics menús vegetarians, tot elaborat de manera artesana i casolana gairebé sempre a partir de productes ecològics (no transgènics), locals, de temporada i/o de comerç just. Can Masdeu també disposa d’una «botiga» de roba gratis, que promou un consum material i un cobriment de necessitats mitjançant l’intercanvi o la donació sense el valor monetari pel mig. Per a més informació: www.canmasdeu.net. 14.  La Col·lectiva Feminista Les Tisores és un col·lectiu format per dones i lesbianes que cerca el trencament amb la sexualitat heteronormativa. Les formes de dissidència sexual que s’hi generen i s’hi promouen es fan mitjançant activitats o tallers tant de caràcter intern com extern, que permeten a les mateixes integrants experimentar pràctiques lesbianes. Unes pràctiques que permeten experimentar noves sensacions i emocions que subverteixen el model de relació sexual heterosexual i el model de parentiu patriarcal que se’n desprèn, lligat a la reproducció, a la família nuclear i a la monogàmia. Per a més informació: lestisores.blogspot.com. 15.  L’Assemblea de Joves del Poblenou (AJP-CAJEI) és un col·lectiu juvenil, conformat per joves d’entre quinze i vinti-cinc anys del barri barceloní del Poblenou. Les decisions es prenen per consens, pretenen promoure el debat i la participació sobre com s’ha de construir un barri a partir de la solidaritat i la cooperació, i on siguin les mateixes veïnes les que decideixin el barri que volen i promoguin una democràcia participativa allunyada de la representació i delegació en la presa de decisions. Per a més informació: www.jovespoblenou.cat. 16.  Espai en Blanc és una aposta col·lectiva per tal de repensar les relacions socials quotidianes entorn d’aquells simbolismes que vertebren i vehiculen les maneres de pensar, conèixer, sentir, percebre, interpretar i relacionar-se de les persones. És un grup que emergeix amb la intenció de pensar formes d’actuació que permetin «obrir escletxes i forats» en els quals es donen per descomptat, en l’univers simbòlic hegemònic que estructura la vida quotidiana de les persones. Espai en Blanc conjuga en aquestes reflexions l’activisme i l’acadèmia, el discurs i l’acció, les idees i les experimentacions. Les seves formes d’acció provenen de les aportacions de la pràctica situacionista, actualitzant i renovant tècniques com les performances (la creació i interpretació de situacions d’impacte), els happenings (on les activistes interpreten un paper i actuen sense guió preestablert) o els detournements (la difusió d’eslògans que juguen amb la transgressió del significat hegemònic). Per a més informació: www.espaienblanc.net. 17.  Des d’aquest mètode de producció de dades empíriques i aquest tipus d’anàlisi (de contingut qualitatiu), s’han d’assumir una sèrie de limitacions per a aquestes primeres aproximacions comprensives d’aquest procés de transformació epistemològica que s’explora. Principalment, el de l’assumpció que tot el material empíric biogràfic de les dissidents socials és produït des de la narració pròpia de les mateixes entrevistades i a partir de la interpretació present de la seva pròpia vida passada. Tot i realitzar unes entrevistes amb una estructuració no contínua ni lineal de la trajectòria vital, la significació, la rellevància i els impactes vivencials narrats acaben depenent, en darrera instància, de la presència i verbalització que li donen les mateixes entrevistades.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18


De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

13

4.  Elements formals del procés de transformació epistemològica Des de la comprensió que la constitució de les persones es va conformant a partir de les diverses i diferents interaccions que es viuen durant la vida, desenvolupant maneres de conèixer, sentir i relacionar-se, també s’han de tenir en compte per a comprendre el procés de transformació epistemològica. Atès que les interaccions desenvolupen unes determinades sensibilitats, que són susceptibles de ser pertorbades emocionalment i transcendides quan es viuen maneres —situacions o relacions— epistemològiques diferents (de conèixer, sentir i relacionar-se) de les que podien ser imaginades. Així, es poden desgranar quatre elements transversals significatius en totes les entrevistes de caràcter formal, i no substantiu, que cal tenir en compte per a comprendre aquest procés de transformació epistemològica: 1) les interaccions possibilitadores prèvies; 2) la pertorbació en la transgressió de la censura; 3) la vivència d’incomoditats i paral·lelismes en el procés, i 4) el grup dissident com a comoditat i nova possibilitació. En la fragmentació per dimensions de les diferents entrevistes s’ha pres en consideració: en la dimensió 1), tot el que fa referència a la ubicació dins les relacions socials i interaccions que han viscut i subjectat a les entrevistades en la seva vida passada; en la dimensió 2), quelcom relacionat amb impactes narrats als quals han fet referència les entrevistades, tota relació, situació o persona amb qui s’ha interaccionat que li han fet viure «un abans i un després»; pel que fa a la dimensió 3), s’ha pres en consideració en les diverses entrevistes quelcom que feia referència a les sensacions o als sentiments viscuts en la quotidianitat de la diferència de la seva vida respecte de la resta de persones amb qui es relacionava, aquelles incomoditats i aquells malestars per la incomprensió o pels conflictes continuats amb la «normalitat», i finalment, en la dimensió 4) s’ha tingut en compte aquella part dels relats en què el grup dissident tenia una funció rellevant en les seves vivències grupals, i tot el que això comportava i significava per a l’entrevistada.

4.1.  Element 1: interaccions possibilitadores prèvies Sense la voluntat d’establir unes condicions comunes concretes (d’ubicació estructural) com a determinants de la pràctica dissident, s’ha de fer una aproximació en termes de les diferents relacions socials que mantenien les dissidents anteriorment. Pel que fa a les dissidents de La Teixidora, provenen d’un model familiar nuclear (pare, mare i, en alguns casos, germans), en què se celebraven totes les tradicions cristianes (naixement, funeral, comunions, casaments, Nadal). La situació socioeconòmica familiar és de classe mitjana urbana (autònoms) i classe treballadora (assalariada). En un cas, és destacable un consum alimentari a la llar estricte pel que fa a una procedència de comerç local, menjar fresc i no de supermercats (T1); en un altre cas, compraven productes a familiars que tenien horts (T4). Totes, però, s’alimentaven de manera omnívora. Pel que fa al consum de roba, totes dues destaquen que d’adolescents no els agradava anar «de compres», mentre que a les seves amigues sí (T1, T4); en canvi, una altra reconeix que abans es gastava molts diners del sou en roba (T3). La procedència geogràfica coincideix amb entorns molt polititzats (p. ex., en un cas el País Basc) on els pares eren molt crítics amb el sistema, tant pel que fa al marc nacional com al social (T1). D’altres, situen els seus pares com a «progres» procedents de la lluita política contra el franquisme (T2). D’altra banda, pel que fa a les dissidents fragmentàries, és oportú destacar que l’F3 narra que d’adolescent se sentia molt atreta quan estudiava història a l’institut per les rebel·lies del moviment obrer o d’alliberament nacional (F3). Aquestes són unes sensacions que poden possibilitar un desenvolupament en l’empatia vers la dissidència. En altres entrevistades s’expliciten incomoditats com l’F2, que explica que d’adolescent anava a discoteques i, a diferència de les seves amigues, es rebotava davant de certes actituds dels nois (F2).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18

associació catalana de sociologia


14

De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

Són expressions que deixen entreveure que la persona havia viscut unes condicions o interaccions passades determinades, des de les quals podia desenvolupar unes sensibilitats entorn del dissentiment a l’ordre social instituït, o una capacitat o marc de possibilitat per a reflexionar entorn de les relacions quotidianes.

4.2.  Element 2: pertorbació en la transgressió de la censura En les entrevistes es destaquen records que es relaten com a originadors de moltes reflexions en el moment de viure’ls. Aquests records impactants constitueixen el que seria la transgressió a la «censura cultural» (Foucault, 2009 [1976]). És des de les interaccions passades possibilitadores de desenvolupar sensibilitats entorn del dissentiment que es pot enllaçar amb la vivència d’una situació o interacció d’impacte per a la persona i per a la seva subjecció. Aquests impactes que pertorben l’estabilitat existencial i explicativa de la subjecció de la persona es reflecteixen en algunes lectures de llibres, pel·lícules o persones (professores) que han esdevingut referents pel fet d’explicar experiències a partir de les quals les persones s’han vist identificades amb vivències personals (T2, F1, F2, F3, F4). Aquestes identificacions els van causar un abans i un després, i van posar «nom» (F2) a sensacions d’incomoditat. En canvi, hi ha d’altres situacions que viuen les dissidents que sí podrien rebre més categòricament el nom de transgressió o ruptura epistemològica, per haver fet allò que no està permès (prohibició), per haver dit allò que està impedit (tabú), o per haver afirmat allò que no és possible (inexistència). En aquest sentit, una de les membres de La Teixidora explica que, quan tenia vint anys, el veïnat del seu barri de composició obrera, organitzats en assemblea, va decidir aturar les obres d’un aparcament, destruint-les, i les van aturar. En aquell moment veure l’organització de gent per a fer resistència li va fer pensar que «es pot» (T3). I també destaca l’impacte que li va causar el fet que en una manifestació en què la policia va carregar, li van pegar (T3). Pel que fa a la dissident amb les relacions polítiques, recorda com un impacte o «interruptor» el fet de freqüentar una casa okupada amb els seus amics i trobar-se en un espai de llibertat on no se’ls demanava ni el DNI ni explicacions pel que fessin (F3). O com quan, un cop els van desallotjar d’aquell primer centre social okupat i intentaven okupar un espai nou, va haver de fer accions clarament il·legals (trencar vidres), amb els riscos que això representava (F3). D’altra banda, la dissident amb les relacions sexuals i de parentiu recorda que la va impactar el fet que un company noi va proposar que un llibret que havien d’editar estigués escrit tot en femení (F2). Aquestes situacions impactants narrades van causar sorpresa en les dissidents, però també transcendència en les seves futures quotidianitats, ja que farien que les repensessin. Així, pertorben les seves subjeccions i subjectivacions (maneres de pensar-se una mateixa les pròpies subjeccions) i els produeixen mutacions i transformacions. Es tracta d’uns impactes que evoquen l’emotivitat viscuda en la transgressió, de l’erotisme en el sentit de posar-se a una mateixa en joc trencant els límits propis de coherència epistemològica existencial del moment. Aquestes emocions són pertorbadores en tant que escapen a la lògica racional que donava compte de l’experiència vital viscuda fins al moment. Aquests impactes, en tant que emocionals, són el que generaran maneres de pensar noves (de comprensió i percepció), crearan sabers nous en la pròpia identitat. Es podria afirmar, en forma d’indici, que l’impacte emocional no generarà insatisfacció racional, d’objectius o aspiracions calculades que cal fer, l’impacte generarà incomoditat i insatisfacció passional o de desig.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18


De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

15

4.3.  Element 3: vivència d’incomoditats i paral·lelismes en el procés En aquest procés de transformació epistemològica de transició entre una pràctica quotidiana anàloga a l’ordre social establert a una que en discrepa quotidianament és que les dissidents emfatitzen viure’l ple de contradiccions, de sensacions d’incomoditat quotidiana. En aquest sentit, Erving Goffman (1982 [1967]) aborda la importància de la vergonya i la incomoditat com a elements de control social en el possible desenvolupament de relacions no adequades a la norma social. Les dissidents de La Teixidora, en aquest sentit, declaren que les pràctiques dins la comunitat de La Teixidora són difícils de mantenir amb la resta de la societat (amistats, família, feina), ja que existeixen en paral·lel a la societat (T1, T2, T3, T4). Les situacions de contradicció que es generen són difícils, perquè, tot i que intenten actuar tal com han triat, incomoden, creen rebuig i acaben resignant-se davant les altres (T2). De la mateixa manera, la dissident amb les relacions polítiques narra el pudor o vergonya que pateix en mostrar o explicar a què dedica la seva vida o quina és la seva orientació política en els àmbits laborals o acadèmics. Diu que viu una doble vida, ja que sola se li fa difícil, li costa, se n’amaga i és un desengany per a si mateixa (F3). La dissident amb les relacions econòmiques explica que anar a viure a Can Masdeu va ser un trasbals, li va trencar els esquemes del projecte de vida, ja que no s’havia plantejat tot el que comportava l’autogestió. Ella volia continuar treballant vuit hores diàries a fora la casa, però, vivint en comunitat i de manera més ecològica, finalment va renunciar a la seva carrera professional, decisió que li va comportar molts dilemes i molts plors (F1). I la dissident amb les relacions de parentiu va patir moltes contradiccions sobre si tallar-se els cabells quan la resta de noies del col·lectiu ho van fer, o a l’hora de decidir com sortir vestida de casa (F2), qüestions molt relacionades amb la reflexió del tipus de feminitat que volia viure. També narra que sovint se sent malament a l’hora d’haver d’insistir sempre en la poca sensibilitat a l’hora d’abordar els temes des d’una òptica de gènere. Tant ella com la dissident amb les relacions econòmiques acaben narrant que estan fartes de ser sempre les rares o la boges (F1, F2). Les vivències quotidianes d’aquest procés de transformació mantenen el malestar o incomoditat existencial mentre es manté aquesta relació paral·lela amb ambients socials anteriors a l’inici de practicar el particular tipus de dissidència, que es regeixen per l’ordre social hegemònic.

4.4.  Element 4: el grup dissident com a comoditat i possibilitació Aquesta quotidianitat contradictòria i plena de malestars contrasta, en canvi, amb la quotidianitat i les sensacions de comoditat del mateix grup dissident de pertinença. Les dissidents acaben preferint o prioritzant els espais de comoditat amb persones afins, també dissidents, en la quotidianitat i no haver-se de trobar incomprensions respecte de les pròpies pràctiques. Alison Jaggar (1989) diu que quan s’experimenten sensacions no convencionals de manera aïllada fins i tot poden produir dubtes entorn de la pròpia salut, i no en canvi si són compartides i validades per d’altres, cosa que pot donar peu a la formació de subcultures no hegemòniques. Les entrevistades de La Teixidora han destacat que continuen al col·lectiu perquè creuen en el projecte, però, i principalment, perquè han trobat un espai on poden dur a terme aquesta manera diferent de viure (E1). Aquesta quotidianitat va representar un impacte pel que fa a les relacions de gènere i al treball sobre les emocions (E3), ja que abans eren conscients de determinades desigualtats, però fins a la participació a La Teixidora no van poder posar en pràctica la seva superació. En la mateixa sintonia, la dissident amb les relacions polítiques explica que, amb el pas del temps, ha anat perdent el contacte amb les amistats d’escola i de l’institut, i n’ha anat fent de noves més relacionades amb la militància. Actualment, viu la comoditat amb la seva parella, amb la família propera, o amb els cercles d’amistat i companys de lluita amb qui es barregen bastant, mentre que les amistats anteriors mantenen uns interessos amb què una estona se sentiria a gust, però quotidianament la farien sentir buida en altres aspectes (F3).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18

associació catalana de sociologia


16

De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

I seguint amb referència a la comprensió de Jaggar (1989) respecte del paper del grup com a espai possibilitador d’experiències i de compartiment d’inquietuds, la mateixa dissident amb les relacions polítiques explica que quan va sola intenta que no la vegi ningú fent una pintada o enganxant un adhesiu; en canvi, si va amb el col·lectiu fins i tot li agrada que la vegi segons qui, diu que la força del col·lectiu l’apodera (F3). Així, la dissident amb les relacions de parentiu narra que en el col·lectiu va ser on va poder experimentar conjuntament inquietuds que compartien entorn de pràctiques sexoafectives tant teòriques com més corporals (F2). En aquesta línia, la dissident amb les relacions econòmiques narra que fins que no va entrar a Can Masdeu no va poder dur a terme un consum de roba mitjançant l’intercanvi, o cultivar i produir la pròpia alimentació (F1). El grup dissident es converteix en el grup d’afins, tant perquè s’hi troba un grup de persones on no es topa amb la discussió o incomprensió constants, com perquè comparteixen inquietuds i plegades experimenten noves experiències possibilitadores de nous horitzons. El grup de dissidents també estableix una norma social pròpia, en aquest cas de la pròpia dissidència particular amb la norma social hegemònica. Però també exerceix el paper de possibilitador de transgredir els límits de la censura cultural que una persona sola i aïllada no podria fer mai, ja que no podria posar en pràctica amb ningú les formes diferents de relació de manera quotidiana. Així, el grup permet una nova possibilitació a ser sensible a més, i diferents, situacions discordants amb la norma, cosa que permet noves sensibilitzacions susceptibles de ser pertorbades i continuar-ne trencant d’altres de donades per descomptat de l’ordre social establert. El grup dissident com a comoditat i possibilitació esdevé part del procés vital de subjecció i subjectivació de les persones, esdevé unes noves «interaccions passades possibilitadores prèvies».

5. Conclusions Amb la finalitat d’avançar en la comprensió del procés mitjançant el qual una persona passa de desenvolupar una pràctica quotidiana adequada a la norma social establerta a una pràctica que hi discrepa, des d’aquesta recerca es poden apuntar unes primeres aproximacions a l’hora d’establir uns elements transversals «formals» que travessen aquesta transformació epistemològica. Aquesta aproximació s’ha dut a terme d’acord amb l’experiència vital narrada i interpretada tant per un grup de persones que desenvolupen una vida integral dissident (el CSOA La Teixidora), més la de quatre membres de col·lectius que practiquen quotidianament una dissidència fragmentària/parcial (econòmica, de parentiu, política i simbòlica, respectivament). Tot i les limitacions teleològiques, aquesta aproximació s’ha basat en el contrast de les relacions socials quotidianes que practiquen les dissidents amb les relacions hegemòniques, i del procés vivencial de transformació viscut. Ja que l’enfocament parteix de la comprensió que la subjecció de les persones és determinada per les relacions específiques que han desenvolupat i desenvolupen a partir de la seva ubicació dins la xarxa de relacions socials. Així, s’han pogut establir, a manera de primera aproximació, quatre elements transversals formals. Des de la ubicació dins l’entramat de relacions socials es desenvolupen les eines lingüístiques, gramaticals i afectives que constituiran i subjectaran les persones en les seves relacions quotidianes. Aquesta ubicació és la que possibilita o impossibilita determinades capacitats de percepció i de vivència en les persones. És depenent d’aquesta ubicació estructural/relacional que es genera una disposició comprensiva i una sensibilitat respecte de pràctiques diferents de les relacions econòmiques, parentals i polítiques que quotidianament es duen a terme. Aquest marc comprensiu de possibilitat permet ser sensible i susceptible de percebre impactes i ruptures epistemològiques allà on una altra no ho percebria. Un element aquí anomenat (1) interaccions possibilitadores prèvies. Els records narrats com a impacte són interaccions (situacions, relacions, concepcions) que pertorben aquesta estabilitat pel fet de transgredir la lògica interpretativa de la pròpia experiència passada, perquè transgredeixen allò que per a la pròpia subjecció era prohibit, era tabú o era inexistent, allò que no era susceptible de ser pensat, dit o actuat. Aquests impactes que pertorben

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18


De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

17

l’estabilitat existencial i explicativa són el desequilibri pel qual la persona comença a qüestionar-se conscientment la seva pròpia quotidianitat i les relacions que l’havien subjectat i identificat fins al moment. Un element del procés de transformació que en l’article és identificat com a (2) la pertorbació en la transgressió de la censura. El ventall d’emocions no susceptibles a la racionalitat de la lògica interpretativa anterior de la pròpia subjecció, que s’origina arran d’aquests impactes o «ruptures epistemològiques», gira entorn de la vivència de contradiccions, de sensacions d’incomoditat i insatisfacció. Són unes emocions i sensacions que viuen la incomoditat del contrast entre les pràctiques dissidents en alguns espais, i les pràctiques «normalitzades» en d’altres. Element identificat en l’article com a (3) la vivència d’incomoditats i paral·lelismes en el procés. Finalment, és en la vivència d’aquestes sensacions de contradicció que el grup d’afins dissidents adopta la funció de ser l’espai en què la persona pot desenvolupar de manera còmoda les seves inquietuds i experimentar les relacions dissidents amb l’ordre social hegemònic. Així, el grup dissident serà on la persona deixa de viure sensacions d’incomprensió i incomoditat, i novament possibilita la transgressió de nous límits existencials. Compartir inquietuds i experimentar plegades noves formes de relació seran les noves interaccions que permetin a la persona la nova o següent mutació de la subjecció. Un darrer element que en l’article s’identifica com a (4) el grup dissident com a comoditat i nova possibilitació.

6.  Referències bibliogràfiques Althusser, Louis (1977 [1970]). «Ideología y aparatos ideológicos de Estado». A: Posiciones. Barcelona: Anagrama. Álvarez-Gayou, Juan Luis (2003). «Marcos referenciales interpretativos». A: Cómo hacer investigación cualitativa: Fundamentos y metodología. Mèxic: Paidós. Bataille, Georges (1996 [1976]). Lo que entiendo por soberanía. Barcelona: Paidós. — (1997 [1957]). El erotismo. Barcelona: Tusquets. Becker, Howard (1971). Los extraños: Sociología de la desviación. Buenos Aires: Tiempo Contemporáneo. Berger, Peter; Luckmann, Thomas (1988 [1966]). La construcció social de la realitat: Un tractat de sociologia del coneixement. Barcelona: Herder. Bernstein, Basil (1990). Poder, educación y conciencia. Barcelona: El Roure. Billig, Michael (2006 [1995]). Nacionalisme banal. València: Afers. Blumer, Herbert (1981). El interaccionismo simbólico. Barcelona: Hora. Bourdieu, Pierre (2000 [1999]). La dominación masculina. Barcelona: Anagrama. Bourdieu, Pierre; Wacquant, Loïc (1994). Per a una sociologia reflexiva. Barcelona: Herder. Butler, Judith (2001 [1997]). Mecanismos psíquicos del poder: Teorías sobre la sujeción. Madrid: Cátedra. — (2002 [1993]). Cuerpos que importan: Sobre los límites materiales y discursivos del «sexo». Buenos Aires: Paidós. — (2007 [1990]). El género en disputa: El feminismo y la subversión de la identidad. Barcelona: Paidós. Campillo, Antonio (2001). Variaciones de la vida humana: Una teoría de la historia. Madrid: Akal. Cardús, Salvador (2002). «Ciutadania i identificació política. Apunts per a un model d’anàlisi de la societat catalana». L’Espill, núm. 11, p. 125-135. Castells, Manuel (1998). La era de la información. Vol. I: La sociedad red. Madrid: Alianza. Castoriadis, Cornelius (1998). «Lo imaginario: la creación en el dominio histórico-social». A: Los domi­nios del hombre: Las encrucijadas del laberinto. Barcelona: Gedisa. Córdoba, David (2003). «Identidad sexual y performatividad». Athenea Digital, núm. 4, p. 87-96. Deconchy, Jean Pierre (1984). «Sistemas de creencias y representaciones ideológicas». A: Moscovici, Serge. Psicología social. Vol. II: Pensamiento y vida social; Psicología social y problemas sociales. Mèxic: Paidós. Elias, Norbert (1989 [1984]). Sobre el tiempo. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. — (1994 [1989]). Teoría del símbolo: Un ensayo de antropología cultural. Barcelona: Península. Foucault, Michel (1992 [1976]). «Del poder de soberanía al poder sobre la vida». A: Genealogía del racismo. Madrid: La Piqueta.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18

associació catalana de sociologia


18

De la norma social a la dissidència. Un procés de transformació epistemològica pertorbador Albert Martín i Gómez

Foucault, Michel (2007 [1981]). Un diálogo sobre el poder y otras conversaciones. Selecció i introducció a cura de Miguel Morey. Madrid: Alianza. — (2009 [1976]). Historia de la sexualidad. 1. La voluntad de saber. Madrid: Siglo XXI. Freud, Sigmund (1970 [1930]). El malestar en la cultura y otros ensayos. Madrid: Alianza. Gergen, Kenneth J. (1992). El yo saturado: Dilemas de identidad en el mundo contemporáneo. Barcelona: Paidós. Goffman, Erving (1982 [1967]). Interaction ritual: Essays on face-to-face behaviour. Nova York: Pantheon Books. Gomà, Francesc (1979). Conocer Freud y su obra. Barcelona: Dopesa. González, Robert; Barranco, Oriol (2007). «Construyendo alternativas frente a la globalización neoliberal. Resistencias juveniles en Catalunya». Revista de Estudios de Juventud, núm. 76 (març), p. 267-285. Hirsch, Eric (1988). «Sacrifice for the cause: Group processes, recruitment and commitment in a student social movement». American Sociological Review, vol. 55, p. 243-254. Ibáñez, Tomás (1983). Poder y libertad. Barcelona: Hora. — (2001a). Municiones para disidentes. Barcelona: Gedisa. — (2001b). Psicología social construccionista. Mèxic: Universidad de Guadalajara. Ibáñez, Tomás (coord.) (2004). Introducción a la psicología social. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Jaggar, Alison M. (1989). «Love and Knowledge: emotion in feminist epistemology». Interdisciplinary Journal of Philosophy, vol. 32 (2), p. 129-155. Larrosa, Jorge (2003). «Experiencia y pasión». A: Entre las lenguas: Lenguaje y educación después de Babel. Barcelona: Laertes, p. 165-178. Luckmann, Thomas (1973 [1967]). La religión invisible. Salamanca: Sígueme. Mann, Michael (1991). «Las sociedades como redes organizadas de poder». A: Las fuentes del poder social. Vol. I: Una historia del poder desde los comienzos hasta 1760 d. C. Madrid: Alianza, p. 13-57. Marx, Karl; Engels, Friedrich (1987 [1846]). La ideologia alemanya. Barcelona: Laia. McAdam, Doug; Paulsen, Ronnelle (1993). «Specifying the relationship between social ties and activism». American Journal of Sociology, vol. 99 (3), p. 640-667. Mignolo, Walter (2000). «La colonialidad a lo largo y a lo ancho: el hemisferio occidental en el horizonte colonial de la modernidad». A: Lander, Edgardo (comp.). La colonialidad del saber: eurocentrismo y ciencias sociales. Perspectivas latinoamericanas. Buenos Aires: Clasco. Mora, Enrico (2007). «Las dimensiones fragmentaria y performativa de las subjetividades de clase». Universitas Psychologica, vol. 6 (1), p. 11-25. Pinker, Steven (2002). La tabla rasa. Barcelona: Paidós. Ruiz Olabuénaga, José Ignacio (1996). «Investigación en - de - con el grupo». A: Metodología de la investigación cualitativa. Bilbao: Universidad de Deusto, p. 247-276. Sargant, William (1964). La conquista de la mente humana: Fisiología de las conversiones y del lavado de cerebro. Madrid: Aguilar. Valles, Miguel S. (2002). Entrevistas cualitativas. CIS. (Cuadernos Metodológicos; 32) Wilson, Edward O. (1983). Sobre la naturaleza humana. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. Wittig, Monique (2004 [1992]). El pensamiento heterosexual y otros ensayos. Madrid: Egales.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 5-18


Articles

Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao. La participació associativa en la governança dels drets de ciutadania1 Comparing social innovation initiatives in Barcelona and Bilbao. Looking at associative participation in the governance of citizens’ rights Santiago Eizaguirre Anglada GRC Creativitat, Innovació i Transformació Urbana. Departament de Teoria Sociològica. Universitat de Barcelona Correspondència: Santiago Eizaguirre Anglada. Departament de Teoria Sociològica. Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona. Av. Diagonal, 690. 08034 Barcelona. A/e: xantieizaguirre@gmail.com. Data de recepció de l’article: juliol 2013 Data d’acceptació de l’article: maig 2014

Resum Aquest article presenta les principals conclusions d’una tesi doctoral sobre la participació en la governança urbana d’una mostra d’entitats promogudes per la societat civil orientades al tractament de les dinàmiques d’exclusió social en dues ciutats diferents: Barcelona i Bilbao. S’ha plantejat la comparació de com s’organitza la societat civil a ambdues ciutats en cinc àrees d’innovació diferents (foment de la inserció sociolaboral, foment de l’economia solidària, defensa dels drets de ciutadania per a persones immigrades, dinamització sociocultural i defensa del dret a l’habitatge). Mentre que en un context la governança multinivell tendeix a promoure la innovació social de manera paral·lela a la provisió de serveis i recursos de benestar (Bilbao), en l’altre aquesta promoció es fa en unes condicions de finançament més minses per a les polítiques de benestar que condueixen a posar més èmfasi en les dinàmiques de concertació entre la societat civil i les administracions (Barcelona). Aquestes diferències es poden relacionar amb diferents cultures polítiques i mecanismes d’institucionalització de les dinàmiques d’innovació social per part de l’associacionisme socialment transformador. Les conclusions desemmascaren l’ús apolític de la noció d’innovació social, i observen els mecanismes a partir dels quals es pot mesurar l’impacte i

1.  Aquest article ha estat guardonat amb el XVII Premi de Joves Sociòlegs (2013) de l’Institut d’Estudis Catalans.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33 DOI: 10.2436/20.3005.01.69 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


20

Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

la participació associativa en la governança multinivell per a la millora dels drets de ciutadania i la transformació de les relacions de poder generadores de dinàmiques d’exclusió. Paraules clau: innovació social, drets de ciutadania, governança multinivell, governança urbana, estratègies socialment creatives.

Abstract This article presents the main conclusions of a doctoral thesis on participation in urban governance based on a sample of entities promoted by civil society that are aimed at dealing with the dynamics of social exclusion in two different cities: Barcelona and Bilbao. A comparison has been made of how civil society is organised in both cities in five different areas of innovation (labour integration, promotion of solidarity economy, defence of citizen rights for migrants, sociocultural renewal of deprived neighbourhoods, and defence of the right to housing). While in one context multilevel governance tends to promote social innovation in parallel to the provision of welfare services and resources (Bilbao), in the other context this promotion is carried out under tighter conditions of welfare policy financing, which leads to a greater emphasis on the dynamics of coordination between civil society and government (Barcelona). These differences may be related to distinct political cultures and mechanisms used by socially transformative associations to institutionalize social innovation dynamics. The findings unmask the apolitical use of the notion of social innovation, observing the mechanisms through which the impact and the associative participa­tion in multi-level governance can be measured in order to improve citizens’ rights and to promote the transformation of the power relations that are generating social exclusion dynamics. Keywords: social innovation, citizen rights, multilevel governance, urban governance, socially-creative strategies.

Introducció La innovació social —si és que existeix— implica el canvi o la transformació, tant en les maneres d’accedir als recursos i serveis, com en els llenguatges per a fer referència a les problemàtiques, i en els mecanismes públics que regulen la vida en comú. La innovació social no pot entendre’s sense una triple consideració —econòmica, cultural i política— de la desigualtat i el canvi. Implica canvi en els mecanismes econòmics de distribució; canvi en les cultures a través de les quals percebem i comuniquem els reptes associats amb les múltiples cares de l’exclusió, i finalment també implica canvi en les relacions de poder que determinen les polítiques públiques a partir de les quals tractem la desigualtat i el canvi social. Quan ens preguntem per la institucionalització de dinàmiques d’innovació social tendim a destacar el paper socialment creatiu de la ciutadania activa i organitzada, fent referència a la seva inventiva en l’àmbit econòmic o en el cultural, però sovint tendim a obviar el context polític que condiciona les pràctiques de ciutadania. Això és especialment així en contextos influïts per narratives de tipus neoliberal. En aquest article es presenten els principals resultats d’una comparativa d’entitats socialment creatives en dues ciutats diferents. La metodologia de la recerca s’ha basat en l’anàlisi de casos d’entitats orientades al tractament i a la transformació de les dinàmiques d’exclusió social —que tinguessin en compte de manera explícita el triple condicionament anteriorment esmentat (econòmic, cultural i polític) de les dinàmiques d’innovació social. Aquesta anàlisi de casos s’ha dut a terme en cinc àrees d’innovació concretes, que tenen en compte els mateixos eixos de desigualtats en ambdues ciutats (vegeu la taula 1). L’objectiu ha estat entendre la participació associativa en la governança multinivell dels drets de ciutadania. Això s’ha fet partint de la voluntat expressa de destacar el condicionament de les administracions públiques i la manera com es construeixen les polítiques socials en la promoció de dinàmiques d’innovació social. La ideologia neoliberal ha tendit a subratllar que allà on no

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33


Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

21

arriba l’Estat ho fa la societat civil organitzada i que la creativitat social és enemiga de les voluntats reguladores de les administracions públiques. Aquest article —com a síntesi de la recerca— pretén rebatre la primera part d’aquesta afirmació i puntualitzar la segona plantejant que una governança multinivell provisora en termes de recursos i serveis de benestar, reguladora en termes de drets de ciutadania, amb unes administracions públiques capacitades per a promoure polítiques socials provisores —i també canvi cultural—, incideix de manera positiva en la promoció de dinàmiques d’innovació social i en la participació associativa en la governança multinivell de les entitats ciutadanes preocupades per la transformació social.

Taula 1.  Dinàmiques d’exclusió social, àrees d’innovació i entitats socialment creatives objecte d’estudi Dinàmiques d’exclusió social Falta d’oportunitats de treball i formació per a la població en risc o situació d’exclusió social

Àrees d’innovació

Casos objecte d’estudi Barcelona

Desenvolupament de — Fundació Surt processos d’inserció social — Fundació Futur per a persones en situació d’exclusió social

Falta de recursos financers Articulació creativa del per a dinàmiques de capital financer i foment de l’economia solidària transformació social

— COOP 57 — Xarxa d’Economia Solidària

Bilbao — Sartu-GAZTAROA — Goiztiri — Xarxa social Koopera — Fiare-Euskadi — Red de Economía Alternativa y Solidaria (REAS-Euskadi)

Vulneració dels drets humans i manca d’accés als drets cívics i socials

Sensibilització i denúncia. — SOS Racisme Articulació de pressió — 9 Barris Acull política per a una ciutadania inclusiva que rebutgi el racisme i la xenofòbia

— BIZKAIKO SOS — Harresiak Apurtuz

Falta d’accés a l’art, la cultura i les possibilitats d’articular la sociabilitat i el veïnatge

Foment de la dinamització sociocultural i comunitària

— Ateneu Popular de 9 Barris

— Gazteleku — Asociación Tendel — Kukutza — Kafe Antzokia

Falta d’accés a l’habitatge

Reivindicació i millora de l’accés a l’habitatge

— Sostre Cívic — Moviment de Defensa del Dret a l’Habitatge

***

Font:  Elaboració pròpia. *** Com s’observa en la taula 1, pel que fa a les entitats orientades al foment del dret a l’habitatge, a Bilbao no s’ha identificat cap entitat susceptible d’esdevenir un estudi de cas. L’explicació d’aquest fet forma part del raonament sobre la vinculació de les entitats socialment creatives amb els règims de benestar local, que s’exposa al llarg d’aquest treball.

En una primera part l’article ens introdueix en el debat crític sobre la noció d’innovació social presentant com el context d’oportunitat política de les dues ciutats en què se situa la recerca i específicament els marcs de governança multinivell respectius incideix en la manera com s’identifica la innovació social i té conseqüències directes en la relació que s’estableix entre administracions públiques i associacionisme socialment transformador. En el segon apartat l’article se centra en la presentació de les línies mestres de les lògiques de governança entre l’associacionisme socialment transformador i les administracions públiques des de la perspectiva de les entitats no governamentals. En aquest apartat es destaquen la negociació i

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33

associació catalana de sociologia


22

Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

el conflicte com una constant històrica d’aquestes relacions en ambdues ciutats. També es destaca l’existència de continuïtats —i també contradiccions— entre les transformacions dels moviments socials durant l’últim quart del segle xx i les entitats provisores de serveis i recursos de benestar que s’engloben en el calaix de sastre del tercer sector social. Aquests aspectes es consideren fonamentals per a interpretar la cohesió i el treball en xarxa de l’associacionisme socialment transformador com un factor clau en la seva interacció amb les administracions. A continuació, el tercer apartat de l’article parteix de l’interès de la recerca urbana per la participació ciutadana per a exposar els mecanismes a partir dels quals les entitats estudiades consideren i avaluen el seu efecte en la governança. En aquest apartat s’exposa el fet que les entitats estudiades sobretot valoren el seu efecte a l’esfera pública en la construcció de narratives contrahegemòniques. Finalment, les conclusions de l’article destaquen que ni els mecanismes de participació consultiva promoguts per l’Administració pública ni la influència directa en el disseny sectorial de polítiques públiques impliquen un impacte substancial de les entitats objecte d’estudi en la governança de l’exclusió. Això ens planteja que la institucionalització de les dinàmiques d’innovació social —sobretot pel que fa a la visibilització de les dinàmiques de poder que generen processos d’exclusió social— està clarament relacionada amb la voluntat dels altres actors que intervenen en la governança multinivell i poden confirmar —o no— la presència de les propostes de l’associacionisme socialment transformador en l’agenda política de les administracions públiques.

1.  La governança multinivell en l’explicació de les dinàmiques d’innovació social Amb relació a l’estudi de la reestructuració de l’estat a escala regional i urbana (Andreotti et al., 2012; Brenner, 2004; García, 2006; Ghezzi i Mingione, 2007; Jessop, 2002; Mingione et al., 2002), proposem aprofundir en la interrelació entre dos règims de governança urbans, amb els seus sistemes de benestar respectius, i les formes d’organització de la ciutadania compromesa amb la transformació social. La nostra hipòtesi de partida és que la institucionalització de les dinàmiques d’innovació social té una relació directa amb els rols del mercat respectius, l’Administració pública i la societat civil com a instàncies provisores de recursos i serveis de benestar (Andreotti et al., 2012; García, 2006; Mingione et al., 2002, p. 57; Pradel et al., 2013). L’economia urbana, les polítiques socials i la cultura política de negociació entre la societat civil i l’Administració pública són variables clau que enriqueixen la comprensió de les dinàmiques d’innovació social. Observant la història dels processos més recents de renovació urbana, tant a Barcelona com a Bilbao, és possible identificar narratives simètriques pel que fa a una concepció de la transformació urbana en tant que instrument clau d’innovació socioeconòmica (Álvarez-Mora, 1999; Esteban, 2000; Montaner, 2004; Capel, 2005). En un context de transformació del model econòmic, d’un esquema de producció fordista a un marc postindustrial basat en l’economia del coneixement, la conversió de la ciutat en punt d’atracció turística i en mercat de treball basat en el sector de serveis és compartida per Barcelona i Bilbao. En aquest procés, discursivament, sobretot en l’àmbit oficial i institucional, en ambdues ciutats s’ha donat una certa importància al lideratge estratègic de l’Administració pública i a l’urbanisme ciutadà com a factors revulsius a l’àmbit social i econòmic. Els projectes de transformació urbana d’ambdues ciutats durant els anys vuitanta i noranta del segle xx s’han relatat com a específicament orientats a la millora de la qualitat de vida de la ciutadania (Borja i Muixí, 2004). També, però, en ambdues ciutats s’ha desenvolupat un cos literari considerable que critica la visió oficial d’aquesta manera de fer les coses (Huertas et al., 1996; Esteban, 2000; Cenicacelaya, 2004; UTE, 2004; Gamarra, 2005; Capel, 2005). Si ens centrem en l’observació de l’evolució del mercat de treball durant l’última dècada del segle xx i la primera del segle xxi veurem que en ambdós contextos s’observen diferències clares amb matisos pel que fa als resultats assolits en el procés de reconversió econòmica d’una economia industrial en declivi a una economia de serveis amb peus de fang, si tenim en compte el context de crisi actual. Així, mentre que en el cas

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33


Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

23

català la reconversió postindustrial del mercat de treball ha donat importància a sectors de baix valor afegit com l’immobiliari, en el cas basc la reconversió en el sector de serveis ha estat menys centrada en sectors com l’immobiliari i ha tingut un èxit relatiu en termes de creació de llocs de treball, malgrat haver-se aconseguit gràcies a l’augment de la precarietat i la temporalitat, com assenyala Arantxa Rodríguez (Rodríguez, 2002). El paper atorgat pels contextos institucionals respectius al sector públic en tant que agent clau en el lideratge de la provisió de benestar és diferent i es transmet també en l’atenció a les dinàmiques socialment innovadores. Entre els casos analitzats per aquesta recerca s’ha posat de manifest una diferència evident entre el suport institucional del foment de l’economia solidària a Barcelona i a Bilbao. En l’anàlisi del règim de governança local del benestar, Barcelona combina una descentralització local i regional considerable amb un sector públic que, tot i tenir atribucions decisives en l’àmbit del benestar, atorga a la iniciativa privada i al tercer sector molta importància en la provisió de recursos i serveis (Mingione et al., 2002, p. 60). En coherència, l’arquitectura institucional per al tractament de l’exclusió social a Barcelona es caracteritza per l’èmfasi en el planejament estratègic com a eina de concertació i innovació. Barcelona presenta mostres de reeiximent, en comparació de Bilbao, pel que fa a la construcció participada de les polítiques socials urbanes entre l’Administració pública i la societat civil (ex: Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, Pla Barcelona Interculturalitat). L’èmfasi en l’objectiu de la cohesió social i la coordinació estratègica d’agents per part de les administracions públiques catalanes va en consonància amb el paper destacat que tenen el mercat i la iniciativa privada, lucrativa o no, en la provisió de recursos i serveis de benestar (Mingione et al., 2002; Eizaguirre et al., 2012). A Barcelona, considerant aquest règim de governança, la innovació social s’identifica institucionalment amb la concertació i la interlocució entre agents públics i privats. En canvi, el País Basc es pot caracteritzar, amb relació al cas català, com un context en què la intervenció multinivell de l’Administració pública esdevé protagonista en la provisió de recursos i serveis, i és un mecanisme innovador de primer ordre. Respecte a Barcelona, Bilbao es pot caracteritzar com una ciutat en què les polítiques públiques de benestar disposen de recursos provisors (ex: renta de garantía de ingresos) gestionats per les mateixes administracions i on el paper de la iniciativa privada en la provisió de serveis i recursos a la ciutadania no requereix grans discursos ni taules de concertació perquè disposa, abans que res, de recursos financers. La col·laboració de la iniciativa privada i el suport al tercer sector per a l’execució i el desenvolupament de serveis i recursos de benestar són menys problemàtics que en el cas català. El reconeixement d’un fort rol regulador i provisor de recursos financers per part de l’Administració pública facilita la concertació i n’evita la problematització. Combinant agents públics i privats, i amb un paper específic molt destacat per part de les diputacions forals, gràcies al pacte fiscal amb l’Estat espanyol, el País Basc ha assolit al llarg de les últimes tres dècades cert avantatge comparatiu respecte d’altres comunitats autònomes pel que fa a la capacitat protectora de les polítiques de benestar. En el cas basc, malgrat que es tendeix a tenir en compte la necessitat de la interlocució constant entre actors, la innovació social s’identifica de manera més clara que en el cas català amb la iniciativa pública de provisió de serveis i recursos de benestar. D’altra banda, si s’observa quantitativament el creixement de les activitats econòmiques dutes a terme per entitats no lucratives en ambdues ciutats analitzades durant la primera dècada del segle xxi, es pot afirmar, com han fet estudis precedents, que hi ha una relació positiva entre el desplegament de polítiques de benestar redistributives i la vitalitat de les entitats ciutadanes orientades al tractament de l’exclusió (Vidal, 2008). Això desmenteix l’assumpció que la presència d’un estat del benestar fort, o en aquest cas d’unes administracions amb unes polítiques públiques de benestar activament provisores, inhibeixi el desenvolupament de la societat civil organitzada, ans al contrari. Seguint una línia d’investigació ja encetada per recerques anteriors en l’àmbit de l’economia cooperativa i el tercer sector (Vidal, 2008), l’estudi de les dades sobre el sector no lucratiu al Directori General d’Empreses de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) aporta proves respecte de com les polítiques de benestar vigoritzen l’autonomia de la societat civil. La idea que es posa de

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33

associació catalana de sociologia


24

Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

manifest en aquesta anàlisi és que quan les administracions públiques són capaces de proveir la societat civil organitzada de recursos financers per al desenvolupament i la distribució de serveis de benestar, les entitats ciutadanes orientades al tractament de la desigualtat social també poden desenvolupar una actitud més proactiva, compromesa i creativa en el si de la governança urbana. Considerant el procés actual de desmantellament de serveis i recursos de benestar garantits pel sector públic, ben aviat caldrà avaluar quantitativament l’efecte de les retallades en el tercer sector en general i interpretar aquesta anàlisi considerant les diferents casuístiques que componen el calaix de sastre que coneixem com a tercer sector. La fallida recent d’algunes de les empreses cooperatives del grup Mondragón planteja la necessitat d’anàlisi en aquests aspectes. Malgrat que la resiliència del sector cooperatiu ha estat demostrada i argumentada àmpliament, i cal suposar que creixi el seu pes respecte del total d’activitats econòmiques arran de la crisi actual, cal suposar també que no passarà el mateix amb les associacions, fundacions i altres tipus d’organització de les activitats econòmiques no lucratives. Aquestes entitats durant les èpoques d’expansió o d’establiment de les polítiques de benestar s’havien especialitzat com a agències subsidiàries de les administracions públiques orientades a la provisió de recursos de benestar a persones en situació o risc d’exclusió. Tota aquesta exposició de dubtes sobre els condicionaments macroeconòmics de la capacitat provisora de la societat civil organitzada ens porta a parlar de la governança multinivell de les dinàmiques d’innovació. Si ens centrem específicament en l’àmbit de les administracions públiques que tenen contacte amb les entitats en qüestió, les dinàmiques d’innovació impliquen la millora continuada de la connectivitat entre actors socials i responsables a diferents nivells administratius, i també el treball transversal entre departaments de l’Administració (Giersig, 2008; Eizaguirre et al., 2012). En aquest sentit, cal posar en relleu que, en l’adopció de mesures innovadores per part de les administracions públiques, la coordinació interinstitucional i interdepartamental dels diferents nivells de l’Administració pública és decisiva. Com mostra l’estudi de la institucionalització de les clàusules socials en els contractes de l’Administració que beneficien les entitats del tercer sector en l’àmbit de la inserció sociolaboral, els nivells administratius supranacionals com és el cas de la UE poden actuar en tant que difusors de dinàmiques d’innovació institucional de dalt cap a baix. També en el sentit contrari, els ajuntaments, per exemple, han promogut innovacions institucionals importants a nivells superiors com succeeix en el cas de la Llei d’acollida, aprovada per la Generalitat de Catalunya el 2010, que incorpora demandes promogudes per les entitats de foment dels drets de ciutadania per a persones immigrades, i la consideració tant dels problemes com de les bones pràctiques d’acollida experimentades a escala local en el si dels serveis tècnics de determinats ajuntaments sensibles al tractament de la mediació i l’acollida. Reprenent la crítica a la utilització emmascarada de la noció d’innovació social, el pas d’un èmfasi en les polítiques de benestar redistributives cap a una referència genèrica a la retòrica de concertació de les polítiques de cohesió social és viscut com una problemàtica per les entitats de la societat civil que s’orienten a promoure precisament el que podríem caracteritzar com a inclusió i alhora com a innovació social. La majoria de les entitats objecte d’estudi, en un esquema de polítiques de benestar redistributives, actuen com a entitats privades subsidiàries de l’Administració pública i aspiren a la concertació dels recursos i serveis que ofereixen a la població amb risc o situació d’exclusió social. En canvi, en un context marcat per la reducció de la despesa pública la seva situació esdevé precària. Això ens fa afirmar que, més enllà del foment de l’activació ciutadana, la implicació en xarxes i la dinamització comunitària de persones i grups sotmesos a dinàmiques d’exclusió social, la innovació social requereix polítiques socials compromeses amb la redistribució de la riquesa i l’aprovisionament financer de recursos i serveis, establint compromisos i coalicions de governança a escales més àmplies que el nivell estrictament local. En un context de decreixement de la despesa pública, les polítiques tendeixen a orientar-se cap al foment de la cohesió social, de manera retòrica, a l’àmbit estrictament local, sense proveir la població dels recursos i serveis de benestar que la fan possible (Musterd, 2006). En contraposició a un ús conservador de la noció de cohesió social en les polítiques socials urbanes (Novy et al., 2012), cal subratllar que les entitats socialment creatives entenen el foment de la cohesió social, més enllà del manteniment de la pau

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33


Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

25

social, com el tractament de les dinàmiques d’exclusió, el foment de la igualtat d’oportunitats i l’adopció de polítiques orientades a la redistribució de la riquesa i, sobretot, a la subversió de les relacions de poder generadores de desigualtat.

2.  Les estratègies d’institucionalització de les entitats socialment creatives Aplicant la metodologia comparativa,2 es pot aprofundir en la definició promoguda per Moulaert et al. (2000, 2007) sobre la innovació social en tant que: 1) provisió de recursos no oferts ni pel mercat ni per l’estat amb anterioritat; 2) l’apoderament personal i col·lectiu de grups sotmesos o en risc d’exclusió, i com a condició sine qua non, 3) l’acció orientada a la transformació de les dinàmiques i relacions de poder generadores d’exclusió. La definició que aquí es pren com a referència del que significa ser una entitat socialment creativa parteix d’aquesta triple condició, tal com s’anticipava en la introducció. Les entitats socialment creatives es caracteritzen totes perquè tenen en compte els tres criteris anteriors en la cerca del reconeixement públic i la institucionalització de les pràctiques que proposen. En el camí per a entendre la manera com les entitats socialment creatives participen en la governança urbana i promouen la institucionalització de pràctiques socialment creatives és necessari analitzar les formes a partir de les quals s’organitza l’acció de la societat civil orientada a la transformació social i la complexitat del seu estudi. Considerant les diferències derivades de la finalitat específica en el tractament de les dinàmiques d’exclusió, en aquesta recerca s’ha optat per explorar els mecanismes de subsistència financera, les escales territorials a les quals articulen les propostes de transformació social i la funció que atorguen al treball en xarxa. L’estudi d’aquestes variables ha servit per a il·lustrar diferents casuístiques relatives a la manera com les entitats en qüestió s’organitzen per participar en la governança. Certament, la institucionalització de pràctiques d’innovació social es troba sovint influenciada pels processos de negociació i conflicte entre els moviments socials urbans i l’Administració pública. Això ho hem pogut observar en ambdues ciutats estudiades. La memòria recent dels processos de negociació i conflicte viscuts entre el moviment veïnal i l’Administració pública condicionen la participació en la governança urbana per part de les entitats analitzades. Els diferents episodis que conformen la història de les relacions entre el moviment veïnal i l’Administració municipal, concretament, són molt presents en l’estratègia política de les entitats orientades a la dinamització sociocultural, per exemple. A Bilbao ho podem veure en entitats com Asociación Tendel o Gazteleku, que es dediquen a la dinamització d’infants i joves i deriven de les comissions d’infància i joventut de les associacions de veïns dels seus barris respectius (Otxar­ koaga i Errekalde). Són entitats que recullen una memòria particular dels episodis de negociació i conflicte amb l’Administració viscuts pels moviments veïnals de barri on es troben. A vegades aquesta relació de negociació i conflicte és fallida, com passa amb el cas de Kukutza, centre social ocupat, el qual, malgrat haver cercat vies d’acord amb l’Administració municipal i haver exercit un rol vertebrador del territori durant molts anys, no va ser defensat quan va ser el moment per les administracions municipals en tant que entitat d’interès general, ans al contrari. El cas de Kukutza és un exemple paradigmàtic de manca de sensibilitat institucional per una concepció

2.  Els casos d’estudi que apareixen esmentats en aquest article han estat analitzats amb detall a la tesi doctoral Innovació social i governança urbana. Entitats socialment creatives a Barcelona i Bilbao. La metodologia de la recerca ha estat principalment qualitativa i implica una seixantena d’entrevistes semidirigides a actors clau (a responsables de les entitats, representants de les administracions públiques i acadèmics especialitzats en les diferents àrees d’innovació). També s’ha fet una anàlisi quantitativa de fonts de finançament i estructura de la despesa de les entitats estudiades, i també una revisió documental de les polítiques públiques en les àrees d’innovació respectives. Vegeu la llista d’entitats estudiades en la taula 1.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33

associació catalana de sociologia


26

Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

determinada de les dinàmiques d’innovació social promogudes per la ciutadania. A Barcelona, per contra, amb el cas de l’Ateneu Popular de 9 Barris, que neix també d’una ocupació veïnal d’un espai en desús, tenim l’exemple oposat.3 En aquest cas, s’arriba a un acord de gestió cívica per a dinamitzar un espai abandonat entre una plataforma d’entitats ciutadanes i l’Administració municipal. Els episodis de negociació i conflicte entre el moviment veïnal i l’Administració també tenen una importància considerable en altres tipus d’entitats, no només en les que es dediquen a la dinamització sociocomunitària a escala de barri. Marquen una referència en tant que processos que reforcen o desincentiven la interlocució associativa amb les administracions públiques. Tant a Barcelona com a Bilbao el moviment veïnal té una història d’activitat reivindicativa i de negociació per a la consecució de millores en la provisió de recursos i serveis. En termes generals, es pot dir que la relació entre el moviment veïnal i l’Administració municipal ha evolucionat d’una confrontació clara en el període immediatament anterior a la recuperació dels ajuntaments democràtics, entre 1964 i 1979, a un grau relatiu de col·laboració a partir d’aleshores, com a mínim, fins a l’esclat de la crisi econòmica a partir de 2008. El que ha passat des de llavors serà bo d’estudiar-ho amb certa perspectiva temporal, si bé ara podem afirmar que les pràctiques de ciutadania s’han vist abocades a una conflictivitat i bel·ligerància cada cop més gran, potser no tan dirigida cap a les administracions públiques, sinó més aviat cap a les agències (partits polítics, poders financers i mediàtics) que les estan posant en joc. Si ens limitem a l’estudi del període postfranquista fins a l’esclat de la bombolla financera podem afirmar que al marge que un cop recuperats els ajuntaments democràtics les associacions de veïns fossin reconegudes pels consistoris respectius en forma de suport econòmic i presència en òrgans consultius, arribant en determinats casos a encarnar processos de cooptació, en ambdues ciutats no s’han deixat de reproduir episodis de confrontació entre l’Administració municipal i el moviment veïnal. O sigui, el conflicte sempre ha estat present i no ha deixat de formar part de les relacions de governança entre l’associacionisme socialment transformador i les administracions públiques (Andreu, 2008). L’activitat crítica dels moviments socials urbans es pot resseguir com una constant històrica malgrat que es puguin relatar nombrosos processos de cooptació d’activistes, i associacions de veïns senceres, per part de les administracions públiques, sobretot en el moment de recuperació dels ajuntaments democràtics (Alabart et al., 1999; Domingo i Bonet, 1998). Aquests episodis de confrontació ciutadana, de denúncia, crítica i protesta per les polítiques públiques han succeït en el marc de protestes contra operacions concretes (ex: Can Ricart al Poblenou, mobilitzacions contra el Fòrum de les Cultures de 2004 a Barcelona, o la plataforma contra les Torres de Isozaki a Abandoibarra a Bilbao), per a la demanda de millores de les polítiques socials de les administracions públiques, en general, i de l’ajuntament, en concret (ex: la demanda de polítiques socials d’habitatge que es generalitza a Barcelona el 2006 amb les manifestacions vinculades a la plataforma V de Vivienda; o les mobilitzacions per a constituir la Mesa por la Rehabilitación de Bilbao La Vieja, San Francisco y Zabala el 1995). En alguns casos, fins i tot s’han produït enfrontaments físics entre el moviment veïnal i la policia (ex: els fets del Forat de la Vergonya el 2002 a Barcelona, o el desallotjament de Kukutza a Bilbao el setembre de 2011). De manera complementària a la protesta, la col·laboració entre l’Administració municipal i els moviments socials urbans també ha facilitat la institucionalització de pràctiques innovadores. Aquesta col·laboració s’ha donat, per exemple, amb la consolidació dels acords de gestió ciutadana d’equipaments de titularitat pública, o en el desenvolupament d’iniciatives de renovació integral que recullen demandes històriques del moviment veïnal. La gestió per part de plataformes ciutadanes d’espais de titularitat pública (ex: Ateneu Popular de 9 Barris a Barcelona o el Centro Cívico

3.  Per a una ampliació de la informació al voltant de l’experiència de l’Ateneu Popular de 9 Barris en tant que referent de la gestió cívica a la ciutat de Barcelona, vegeu: http://latramaurbana.net/2012/12/18/lateneu-popular-de-9-barris-unreferent-per-a-la-gestio-ciutadana/

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33


Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

27

de Otxarkoaga a Bilbao) implica la consolidació de centres de dinamització sociocultural que fomenten la ciutadania inclusiva i les dinàmiques d’innovació social, alhora que són dinamitzats per plataformes ciutadanes que molt sovint mantenen un actitud crítica envers les polítiques públiques. En paral·lel a la diversificació del teixit associatiu que ocorre amb la recuperació de les institucions democràtiques al principi dels anys vuitanta (Urrutia, 1992), el foment de l’associacionisme ha esdevingut l’eix principal de les polítiques de participació dels ajuntaments. En aquest sentit, des d’una perspectiva crítica amb les polítiques públiques cal destacar que més enllà del foment de la participació en òrgans consultius, o del foment de les polítiques de suport a la creació d’entitats ciutadanes, l’apoderament de la ciutadania rau sempre en la dotació de recursos i serveis, sia a centres de dinamització comunitària com els gestionats per algunes de les entitats analitzades, o en el desenvolupament de serveis públics i de les polítiques reguladores del lliure mercat necessaris en els diferents àmbits d’innovació en els quals treballa l’associacionisme socialment transformador. La capacitat, o facilitat, per a vincular-se amb les administracions públiques també pot explicar la promoció per part de les entitats estudiades d’innovacions institucionals i normatives. Seguint les observacions de canvis en les formes de mobilització social fetes per teòrics dels moviments socials durant l’últim quart del segle xx (Castells, 1983; Melucci, 1985; Offe, 1988; Touraine, 1981), cal il·lustrar la transició dels actors que lideren la mobilització de recursos segons les formes pròpies dels moviments socials urbans cap a un esquema més especialitzat en el qual les entitats de la societat civil orientades a la transformació social actuen en àrees específiques, d’acord amb el model de l’oferiment de recursos i serveis en tant que entitats del tercer sector. Però també, anant més enllà d’aquest model, en la reclamació de transformacions socials en les maneres d’atendre, tractar i prevenir les dinàmiques d’exclusió social. En aquest aspecte es pot constatar l’existència d’un continu entre moviments socials i entitats socialment creatives provisores de serveis i recursos de benestar. En conseqüència, la coordinació entre moviments socials i el potser massa sovint mal anomenat tercer sector és un factor que cal tenir present per a explicar la difusió de les dinàmiques d’innovació social. De manera coherent amb la mida de les ciutats estudiades, la fragmentació de les relacions socials entre activistes es mostra com a més acusada en el context català que en el basc. Considerant les dades recollides en la nostra recerca, a Barcelona les entitats analitzades declaren que negocien d’una manera més individualitzada respecte de les basques, que tendeixen a fer un ús més normalitzat de les xarxes de representació i d’agregació d’interessos davant les administracions públiques. Mentre que en el cas català s’observen característiques pròpies d’un esquema fragmentat en la negociació entre la societat civil i l’Administració pública, amb escissions clares dins del sector social4 i un cert distanciament entre entitats promotores de dinàmiques d’innovació social i administracions públiques, el context basc tendeix a subratllar la cultura de comunicació permanent entre actors i la pràctica en l’articulació política de les dinàmiques socialment creatives a través de les organitzacions amb poder en el si de les institucions públiques: els partits polítics. Aquesta diferència en la coordinació del teixit associatiu s’observa de manera clara en la caracterització dels actors socials que lideren la difusió de l’economia solidària a Barcelona (Xarxa d’Economia Solidària a Catalunya) i Bilbao (Red de Economía Alternativa y Solidaria - Euskadi).

4.  L’existència de diferents tipus d’entitat dins el sector social, en especial en l’àmbit de les empreses d’inserció sociolaboral a Catalunya es va posar en relleu en la divisió del sector en dues grans plataformes: la Plataforma Catalana d’Empreses d’Inserció AIRES (Associació Intersectorial de Recuperadors i Empreses Socials de Catalunya), creada el 1995, i l’Associació Catalana d’Empreses d’Inserció (ACEI) creada el 1997. Si la primera feia referència a la promoció de l’economia social i solidària entre els seus objectius, i reconeixia el contracte laboral com el principal indicador d’inserció, la segona es limitava a promoure itineraris personalitzats de formació i treball i incloïa empreses bàsicament especialitzades en la formació. Davant d’aquesta divisió el Departament de Treball de la Generalitat promou l’abril de 2008 la creació de la Federació d’Empreses d’Inserció de Catalunya (FEICAT), que aglutina les empreses d’inserció d’amb­dues plataformes i que, pel que fa a la incidència en la governança, es percep com un instrument d’organització de les relacions entre el sector i l’Administració.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33

associació catalana de sociologia


28

Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

Mentre que a Barcelona les entitats de foment de l’economia solidària són liderades per un sector molt concret del moviment cooperativista compromès amb la transformació social des de posicions relativament autònomes, o que podríem dir que en molts sentits estan desencantades, respecte a l’acció de l’Administració pública, a Bilbao el foment de l’economia solidària és encapçalat per una coalició d’entitats vinculades al cristianisme de base i al tractament de les dinàmiques d’exclusió a l’àmbit urbà habituades a la col·laboració amb les administracions públiques i convençudes de la utilitat d’aquest contacte. Aquests dos tipus d’actituds respecte al poder de l’Administració pública no impedeixen que les entitats esmentades anteriorment tinguin moltes afinitats, projectes en comú i una interlocució organitzativa constant entre elles. Simplement ens informen de diferents cultures polítiques o maneres d’entendre la interlocució amb les administracions públiques i les relacions de governança que es poden explicar per unes raons històriques particulars a cada lloc.

3.  La innovació social com a defensa dels drets de ciutadania La investigació sobre governança participativa i deliberació pública tracta d’enfocar la qüestió relativa a com fer possible la democràcia directa en un context de diversitat creixent. Les potencialitats de la governança participativa, i també les seves contradiccions i paradoxes, han obtingut atenció entre els temes més debatuts en els estudis urbans durant la primera dècada del segle xxi (Blakeley, 2010; Casellas, 2007; Silver et al., 2010). Aquest èmfasi ha anat en relació amb la institucionalització progressiva de processos participatius, com un mecanisme usual en la governança local, especialment en el període immediatament anterior a l’establiment de la crisi socioeconò­mica que comença el 2008. Una part significant de la recerca sobre participació ciutadana a escala local durant la primera dècada del segle xxi prova d’entendre com les persones, els representants de la societat civil i els responsables de l’Administració pública col·laboren i aconsegueixen arribar a cert grau d’acord. Aquest cos de literatura, identificat per alguns dels revisors de l’estat de la qüestió com la perspectiva «habermasiana» (Silver et al., 2010), posa l’accent en la cerca de mecanismes d’interlocució entre representants de la ciutadania i administracions públiques. Des d’aquesta perspectiva, la democràcia participativa i deliberativa és estudiada des d’un punt de vista pragmàtic que destaca les condicions necessàries per a un procediment òptim orientat a promocionar la democràcia local (Gbikpi i Grote, 2002; Blanco i Gomà, 2003; Fung, 2004; Uitermark i Duyvendak, 2008; Beaumont i Nichols, 2008; Bifulco i Centemeri, 2008; Silver et al., 2010). De manera complementària i sense negar la validesa de l’enfocament anterior, cal afegir que hi ha un cos de literatura que argumenta la impossibilitat d’un xoc d’interessos igualitari i l’existència de marges silenciats en tots els processos participatius (Bonet, 2011; Mouffe, 2000; Swyngedouw, 2005; Parés, 2009). Aquesta literatura subratlla la narrativa neoliberal inherent que va de la mà de l’èmfasi que es dóna durant la primera dècada del segle xxi a la participació ciutadana, des d’una perspectiva interessada en la construcció de consensos. Aquest punt de vista, identificat per Silver et al. (2010) com la perspectiva «foucaultiana», l’èmfasi de l’anàlisi del qual ha de situar-se en les relacions de poder, concep críticament els processos de desactivació i cooptació de les perspectives crítiques que es deriven d’una aproximació de dalt cap a baix a la participació ciutadana. Tenir en compte aquest enfocament és necessari pels marges silenciats que emergeixen en tots els processos de participació (Beaumont i Nichols, 2008). Considerant els autors esmentats, de l’estudi de les relacions de governança d’entitats socialment creatives a Barcelona i Bilbao se’n desprèn que, si bé les entitats analitzades participen en la governança urbana procurant la transformació dels mecanismes de presa de decisions i articulen propostes de millora de les polítiques públiques, el seu impacte principal és quan estableixen dinàmiques contrahegemòniques que adquireixen poder a l’esfera pública. Aquesta observació, que havia estat anticipada per recerques anteriors (García, 2006; Moulaert et al., 2007; Pradel et al., 2013), s’ha complementat amb la identificació de com es valora la producció de transformació social en els diferents camps d’innovació estudiats. El mecanisme pel qual les entitats analitzades valoren la

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33


Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

29

pròpia participació en la governança urbana és l’aportació que fan a l’hora de promocionar les dinàmiques d’innovació social a l’esfera pública i difondre les pràctiques que desenvolupen entre la ciutadania. És a partir de la influència a l’esfera pública, o sigui, de la penetració dels seus plantejaments entre la ciutadania, que consideren que assoleixen cert impacte en les polítiques públiques desenvolupades per les administracions. Com a integrants de moviments socials més amplis, i valorant la importància del treball en xarxa entre entitats socialment creatives, les entitats en qüestió entenen que fan una aportació a la transformació social a mesura que les dinàmiques que promouen són visibles i adoptades com a solucions possibles per la resta de la ciutadania. A mesura que els problemes que diagnostiquen i els conflictes que denuncien són assumits per la ciutadania i, en conseqüència, entren en l’agenda política, es produeix la influència transformadora d’aquestes entitats en la governança urbana. La manera com es produeix aquesta influència no és, però, un procés que les entitats puguin dominar, ni esdevé una seqüència de causalitat directa fàcilment demostrable, ni es limita només a l’àmbit local o urbà. Aquesta influència tampoc no es pot caracteritzar com un procés irreversible, sinó tot el contrari, les conquestes dels drets de ciutadania requereixen, com s’està demostrant en moments de desmantellament de drets socials, una vigilància i legitimació en l’àmbit cultural, social i polític permanents. Les diferents àrees d’innovació en què es pot analitzar l’impacte de la societat civil de manera comparativa mostren patrons particulars en la manera com les entitats objecte d’estudi incideixen a l’esfera pública. Les entitats orientades al foment de la inserció sociolaboral (ex: Fundació Futur o Fundació Surt a Barcelona, Federación Sartu, Goiztiri o Koopera a Bilbao) aparentment no centren la seva activitat en la sensibilització ciutadana, ni en la denúncia de situacions d’injustícia, però ambdues qüestions tenen un paper molt important en l’estratègia que segueixen per a promoure processos d’inclusió social. La seva manera d’influir en la governança urbana s’articula a través dels processos d’inclusió social que desenvolupen a les comunitats on s’ubiquen les persones en risc o situació d’exclusió social amb què treballen. Són entitats que a través del treball amb persones i grups en situació o risc d’exclusió promouen canvis en les actituds i les percepcions de les comunitats amb què entren en contacte. En la seva pràctica quotidiana fomenten la millora constant dels processos d’inclusió, i també incideixen en la visibilitat de les dinàmiques d’exclusió i la identificació dels canvis constants en els perfils de persones que les pateixen. Les entitats orientades al foment de l’economia solidària (REAS-Euskadi, XES-Catalunya) tenen com a objectiu específic la voluntat de promoure la visibilitat a l’esfera pública de les opcions de consum que ofereix l’economia alternativa. Busquen la influència entre la ciutadania desenvolupant una tasca de sensibilització i divulgació d’estratègies socialment creatives. Representen la presa de consciència per part de l’associacionisme socialment transformador, del fet que és necessari el treball en xarxa per a promoure canvis en la manera d’entendre l’activitat econòmica amb uns valors concrets de justícia econòmica, social i ambiental. Les cooperatives de crèdit que desenvolupen projectes de banca ètica (FIARE, COOP 57) es basen específicament en un creixement en xarxa que dóna molta importància a la conscienciació ciutadana, el desenvolupament local i l’autoorganització de la societat civil. En el canvi de mentalitat ciutadana que acompanya la difusió i el suport creixent que reben aquest tipus d’estratègies d’innovació, hi intervé de manera directa la capacitat per a donar visibilitat a l’existència d’alternatives al sistema financer que ha provocat situacions indesitjables com la crisi o la guerra. Les entitats orientades a defensar els drets de les persones immigrades es defineixen a elles mateixes primer de tot com a entitats de sensibilització i denúncia. Tant SOS Racisme com les altres entitats analitzades en aquesta àrea d’innovació (Harresiak Apurtuz a Bilbao, i la Xarxa 9 Barris Acull a Barcelona) donen molta importància a la construcció de discurs i al control per part de la societat civil de les narratives presents a l’esfera pública, i actuen també, en tant que entitats d’advocacia, en casos conflictius però cuidant sempre la visibilitat pública de les qüestions que tracten. La seva posició com a lobby polític pot variar d’un règim de benestar a l’altre, però coincideixen en la identificació que les dinàmiques de canvi social que poden promoure estan íntimament vinculades amb la sensibilització ciutadana. És per això que aquest tipus d’entitats fomenten de manera

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33

associació catalana de sociologia


30

Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

constant el debat, i també les activitats vinculades amb la reflexió ciutadana i la sensibilització. De les entitats estudiades en aquesta recerca són les que donen més importància a les eines de comunicació de què disposen i són, per exemple, les que han desenvolupat de manera més conscient la presència en xarxes socials i l’activisme 2.0. Les entitats que promouen la dinamització sociocultural a escala de barri (ex: Ateneu Popular de 9 Barris a Barcelona, Gazteleku, Asociación Tendel o Kafe Antzokia a Bilbao) influeixen en les pràctiques de governança del seu entorn més directe promovent la cultura com a eina de transformació social i desenvolupament local. Promouen el vincle entre la cultura, la convivència i la justícia social i en destaquen el poder en tant que elements dinamitzadors del territori. Es pot dir que són entitats que faciliten la identificació de la innovació social com un fenomen relacional i comunitari, que ha de respondre a la naturalesa multidimensional de les dinàmiques d’exclusió social. I també es pot dir que fomenten la cooperació ciutadana, promovent dinàmiques d’innovació social des d’una perspectiva col·lectiva que dóna molta importància a la idea de veïnatge i que té una projecció solidària que també té un component universal i acollidor. Finalment, entre les entitats analitzades, les entitats en defensa del dret a l’habitatge (Sostre Cívic, V de Vivienda i actualment la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, PAH, a Barcelona), assoleixen la influència a l’esfera pública a còpia de fer èmfasi en la diagnosi dels problemes del sector. En aquest sentit, malgrat que sovint es mantenen molt allunyades de la negociació amb les administracions, cal afegir que han tingut un paper clau en la detecció de determinats fenòmens que després han estat institucionalment assumits com a problemes socials i han entrat a l’agenda política (mobbing immobiliari, violència urbanística, llei hipotecària), i també estan sent clau visualitzant possibles solucions (com els règims de tinença compartida, l’habitatge social, el lloguer forçós i la dació en pagament).

4. Conclusions Les dades aportades per aquesta recerca sobre la participació de les entitats objecte d’estudi en processos consultius per a la definició de polítiques públiques, i també les dades recollides pel que fa a la institucionalització dels projectes i programes que promouen, no indiquen que els mecanismes consultius, o l’impacte directe en les polítiques públiques, siguin canals a partir dels quals totes les entitats en qüestió puguin tenir un impacte en la governança urbana. Hi ha moltes diferències en aquests aspectes en funció de l’àrea d’innovació o de si les entitats analitzades es troben més properes a les entitats prestadores de serveis o als moviments socials. La participació en processos consultius és un mecanisme que compta sobretot en el cas de les entitats que expressament tenen la missió d’articular la participació associativa davant les administracions, com són les xarxes orientades al foment de l’economia solidària (sobretot REAS-Euskadi, com hem dit), o les entitats que adopten el rol d’exercir l’advocacia dels drets dels més vulnerables davant les institucions públiques, com són les de defensa dels drets de les persones immigrades (SOS Racisme-Catalunya amb la Llei d’acollida catalana de 2010, o Harresiak Apurtuz a Euskadi). En aquesta qüestió la recerca ha servit per a exposar que les entitats objecte d’estudi tenen una participació selectiva —o com a mínim reflexiva— en els processos consultius promoguts per l’Administració. Aquesta participació es duu a terme comptant sempre amb les limitacions i dificultats que els processos de participació formals comporten. Les principals dificultats associades amb els processos consultius vinculats a les polítiques públiques s’han observat tant des de la perspectiva dels responsables de les entitats analitzades, com des de la perspectiva dels representants de l’Administració pública que els promouen. Un aspecte important que cal destacar pel que fa als processos consultius és que la negociació entre entitats i administracions públiques respecte de les dinàmiques d’innovació segueix un esquema segmentat que fragmenta el debat en àmbits temàtics. D’aquesta manera, s’aïlla les entitats socialment creatives en compartiments estancs. Això implica, per exemple, que les entitats orientades a

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33


Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

31

la defensa dels drets de les persones immigrants participin en la definició de polítiques d’acollida però no puguin incidir en altres aspectes clau per a elles com pot ser l’estrangeria o el mercat de treball. En situacions en les quals les entitats orientades al foment de l’economia solidària tenen una influència en la definició d’actuacions polítiques per a divulgar què es fa al sector, però no incideixen en la presa de decisions sobre política econòmica per part de les administracions. En ambdós casos, les decisions sobre el canvi de polítiques tenen lloc a un nivell de governança superior al local, cosa que dificulta encara més l’impacte de la tasca desenvolupada per les entitats. Després de l’anàlisi de l’impacte directe que tenen les entitats estudiades en les polítiques públiques, es pot afirmar que la institucionalització de projectes promoguts per les entitats objecte d’estudi es limita a la provisió de recursos i serveis de benestar i no implica l’atenció a les dinàmiques de poder que generen exclusió. Això vol dir que les entitats que actuen com a provisores de serveis i recursos de benestar (principalment les orientades a la inserció sociolaboral, al foment dels drets de ciutadania per als immigrants o la dinamització sociocultural) poden aspirar a la consolidació en tant que programes públics de les accions que desenvolupen en l’àrea de l’aprovisionament de serveis i recursos locals, o en l’apoderament de persones i grups subjectes a dinàmiques d’exclusió, però difícilment poden participar de manera directa en la promoció de mesures que afectin les relacions de poder generadores de l’exclusió que succeeixen a les diferents escales de governança. El fet que les administracions públiques tendeixin a visibilitzar i establir les bases per al tractament de les relacions de poder generadores de dinàmiques de desigualtat depèn en última instància de la voluntat i l’oportunitat política dels altres actors, a part de les entitats estudiades, que intervenen en la governança multinivell dels drets de ciutadania. És per això que les entitats socialment creatives, per promoure el canvi, treballen en l’àmbit de l’esfera pública amb l’objectiu de promoure la sensibilització ciutadana i fer necessari que els responsables polítics de les administracions públiques es posicionin sobre aquesta qüestió de les dinàmiques d’innovació social. En definitiva, quan parlem d’innovació social no podem obviar que fem referència a una qüestió que implica l’existència de voluntats polítiques respecte dels processos de transformació social i el canvi en les relacions de poder que promouen dinàmiques d’exclusió.

5.  Referències bibliogràfiques Alabart, Anna; Naya, Andrés; Plujà, Marta (coord.) (1999). La Barcelona dels barris. Barcelona: Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Álvarez-Mora, Alfonso (1999). «Bilbao, la definición de una “imagen de marca” como reclamo competitivo. Crónica de un proceso iniciado». Ciudades, núm. 5, p. 151-178. Andreotti, Alberta; Mingione, Enzo; Polizzi, Emanuela (2012). «Local welfare systems: a challenge for social cohesion». Urban Studies, núm. 49 (9), p. 1925-1940. Andreu, Marc (2008). «Moviments socials i crítica al “model Barcelona”. De l’esperança democràtica de 1979 al miratge olímpic de 1992 i la impostura cultural del 2004». A: X Coloquio Internacional de Geocrítica. Barcelona: Universitat de Barcelona. Beaumont, Justin; Nichols, Walter (2008). «Plural governance, participation and democracy in cities (symposium)». International Journal of Urban and Regional Research, núm. 32 (1), p. 87-94. Bifulco, Lavinia; Centemeri, Laura (2008). «Governance and participation in local welfare: the case of the Italian piani di zona». Social Policy and Administration, núm. 42 (3), p. 211-227. Blakeley, Georgina (2010). «Governing ourselves: citizen participation and governance in Barcelona and Manchester». International Journal of Urban and Regional Research, núm. 34 (1), p. 130-145. Blanco, Ismael; Gomà, Ricard (2003). «Gobiernos locales y redes participativas: retos e innovaciones». Revista del CLAD Reforma y Democracia, núm. 26. Bonet, Jordi (2011). «Cuando cómo participar importa. Análisis de los impactos de la participación ciudadana en las políticas de regeneración del centro histórico de Barcelona». Urbs: Revista de Estudios Urbanos y Ciencias Sociales, núm. 1 (1), p. 4-26.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33

associació catalana de sociologia


32

Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

Borja, Jordi; Muixí, Zaida (ed.) (2004). Urbanismo en el siglo xxi: Una visión crítica. Bilbao, Madrid, Valencia, Barcelona. Barcelona: UPC: ETSAB. (Arquitext) Brenner, Neil (2004). «Urban governance and the production of new state spaces in western Europe, 19602000». Review of International Political Economy, núm. 11 (3), p. 447-488. Capel, Horacio (2005). El modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Serbal. Casellas, Antònia (2007). «Gobernabilidad, participación ciudadana y crecimiento económico: adap­taciones locales a estrategias globales». Scripta Nova: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xi, núm. 243. Castells, Manuel (1983). The city and the grassroots: A cross-cultural theory of urban social movements. Londres: Edward Arnold. Cenicacelaya, Javier (2004). «Bilbao y la urgencia de un urbanismo sostenible». A: Borja, Jordi; Muixí, Zaida (ed.). Urbanismo en el siglo xxi: Una visión crítica. Bilbao, Madrid, Valencia, Barcelona. Barcelona: UPC: ETSAB. (Arquitext) Domingo, Miquel; Bonet, Maria Rosa (1998). Barcelona i els moviments socials urbans. Barcelona: Fundació Jaume Bofill: Mediterrània. Eizaguirre, Santiago; Pradel, Marc; Terrones, Albert; Martínez-Celorrio, Xavier; García, Marisol (2012). «Multilevel governance and social cohesion: bringing back conflict in citizenship practices». Urban Studies, núm. 49 (9), p. 1999-2016. Esteban, Marisol (2000). Bilbao, luces y sombras de titanio. Bilbao: Universidad del País Vasco. Fung, Archon (2004). Empowered participation reinventing urban democracy. Princeton, NJ: Princeton University Press. Gamarra, Garikoitz (2005). «Ciudad, poder, identidad. Bilbao: pasión y muerte de lo urbano». Bifurcaciones: Revista de Estudios Culturales Urbanos, núm. 2 (tardor), p. 1-11. García, Marisol (2006). «Citizenship practices and urban governance in European cities». Urban Studies, núm. 43 (4), p. 745-765. Gbikpi, Bernard; Grote, Jürgen (2002). «From democratic government to participatory governance». A: Grote, Jürgen; Gbikpi, Bernard (ed.). Participatory governance: Political and societal implications. Opladen: Leske & Budrich, p. 17-34. Ghezzi, Simone; Mingione, Enzo (2007). «Embeddedness, path dependency and social institutions». Current Sociology, núm. 55 (1), p. 11-23. Giersig, Nico (2008). Multilevel urban governance and the ‘European City’: Discussing metropolitan reforms in Stockholm and Helsinki. Wiesbaden: VS Verlag für Sozialwissenschaften: GWV Fachverlage GmbH. Granovetter, Mark (1973). «The strenght of the weak ties». American Journal of Sociology, núm. 78 (6), p. 1360-1380. Huertas, Josep Maria; Andreu, Marc (1996). Barcelona en lluita: El moviment urbà 1965-1996. Barcelona: Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Jessop, Bob (2002). «Governing cities and regions: territorial restructuring in a global age». A: Scott, Allen (ed.). Global city-regions: Trends, theory, policy. Oxford: Blackwell. Leubolt, Bernard; Novy, Andreas; Beinstein, Barbara (2009). Governance and democracy. Viena: CRISES. Centre de Recherche sur les Innovations Sociales. Melucci, Alberto (1985). «The symbolic challenge of contemporary movements». Social Research, núm. 52 (4), p. 789-816. Mingione, Enzo; Oberti, Marco; Pereirinha, José (2002). «Cities as local systems». A: Saraceno, Chiara (ed.). Social assistance dynamics in Europe: National and local poverty regimes, p. 35-81. Montaner, Josep Maria (2004). «La evolución del modelo Barcelona (1979-2002)». A: Borja, Jordi; Muixí, Zaida (ed.). Urbanismo en el siglo xxi: Una visión crítica. Bilbao, Madrid, Valencia, Barcelona. Barcelona: UPC: ETSAB. (Arquitext) Mouffe, Chantal (2000). The democratic paradox. Londres: Verso. Moulaert, Frank (2000). Globalization and integrated area development in European cities. Nova York: Oxford University Press. Moulaert, Frank; Martinelli, Flavia; González, Sara (2007). «Social innovation and governance in European cities: urban developments between the path dependency and radical innovation». European Urban and Regional Studies, núm. 14 (3), p. 195-209. Musterd, Sako (2006). «Segregation, urban space and the ressurgent city». Urban Studies, núm. 43 (8), p. 1325-1340.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33


Una comparativa d’iniciatives d’innovació social a Barcelona i Bilbao Santiago Eizaguirre Anglada

33

Novy, Andreas; Coimbra de Souza, Daniela; Moulaert, Frank (2012). «Social cohesion: a conceptual and political elucidation». Urban Studies, núm. 49 (9), p. 1873-1889. Offe, Claus (1988). Partidos políticos y nuevos movimientos sociales. Madrid: Sistema. Parés, Marc (2009). Participación ciudadana y calidad democrática: Evaluando las nuevas formas de democracia participativa. Barcelona: Ariel. Pradel, Marc; Eizaguirre, Santiago; García, Marisol (2013). «Theorising multi-level governance in so­cial innovation dynamics». A: Moulaert, Frank; MacCallum, Diana; Mehmood, Abid; Hamdouch, Addelillah (ed.). Social innovation: Collective action, social learning and transdisciplinary research. Londres: SAGE. Rodríguez, Arantxa (2002). «Reinventar la ciudad: milagros y espejismos de la revitalización urbana en Bilbao». Lan Harremanak, núm. 6, p. 69-108. Silver, Hilary; Scott, Alan; Kazepov, Yuri (2010). «Participation in urban contention and deliberation». International Journal of Urban and Regional Research, núm. 34 (3), p. 453-477. Swyngedouw, Erik (2005). «Governance, innovation and the citizen: the Janus face of governance-beyondthe-state». Urban Studies, núm. 42 (11), p. 1991-2006. Touraine, Alain (1981). The voice and the eye: An analisis of social movements. Cambridge: Cambridge University Press. Uitermark, Justus; Duyvendak, Jan Willem (2008). «Citizen participation in a mediated age: neighbourhood governance in The Netherlands». International Journal of Urban and Regional Research, núm. 32 (1), p. 114-134. Unió Temporal d’Escribes (UTE) (2004). Barcelona marca registrada: Un model per desarmar. Barcelona: Virus. Urrutia, Víctor (1992). «Transformación y persistencia de los movimientos sociales urbanos». Política y Sociedad, núm. 10, p. 49-66. Vidal, Isabel (2008). «Más allá del Estado del Bienestar: nuevas tendencias en las políticas de bienestar en España: Implicaciones para las organizaciones sin ánimo de lucro». A: 19.˚ Encuentro Anual de la Johns Hopkins International Philanthropy Fellows. Universitat de Barcelona.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 19-33

associació catalana de sociologia



Articles

Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Pakistani businesses in Barcelona: motivations for entrepreneurship Berta Güell Torrent Investigadora a la Universitat de Barcelona Doctoranda a la Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Berta Güell Torrent. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona. C. Montalegre, 6. 08001 Barcelona. A/e: berta.guell@gmail.com. Data de recepció de l’article: agost 2013 Data d’acceptació de l’article: abril 2014

Resum L’emprenedoria immigrant ja és una realitat a moltes ciutats d’Europa. Barcelona no n’és una excepció: les iniciatives comercials liderades per comunitats migrades és un fenomen creixent —reforçat pel context de crisi—, que s’incorpora al teixit comercial preexistent i fa visible la diversitat cultural present a l’espai urbà. El col·lectiu pakistanès, a diferència d’altres grups d’immigrants instal·lats a Catalunya, destaca perquè té un gran volum de persones autoocupades que regenten petits negocis i treballen per compte propi. Aquest article contribueix a entendre millor les motivacions1 dels pakistanesos a l’hora d’emprendre una activitat comercial, des de l’anàlisi del model del mixed embeddedness i a partir d’un estudi al barri del Raval de la ciutat de Barcelona. Concretament, s’analitza de quina manera interactuen les característiques pròpies del grup amb les estructures socioeconòmiques i politicoinstitucionals del context d’acollida. A través d’un disseny metodològic mixt, s’ha pogut generar informació quantitativa gràcies a l’elaboració d’un cens de tots els establiments pakistanesos al Raval (244) i informació qualitativa obtinguda a partir d’observació participant i entrevistes en profunditat.2 Paraules clau: empresariat ètnic, immigració, Pakistan, Espanya, crisi.

1.  El terme motivació és una traducció de motivation en anglès, el qual és àmpliament utilitzat en aquest camp per a designar els factors que fomenten l’emprenedoria (vegeu, per exemple, Baycan-Levent i Nijkamp, 2006). Aquests factors inclouen múltiples aspectes (de tipus cultural, estructural, individual, etc.), els quals interaccionen entre ells i determinen les estratègies per a emprendre (Oliveira, 2007; Parella, 2005). 2.  Aquest article és producte dels estudis de doctorat i de la tesina de màster elaborada per al màster de Recerca en Sociologia de la Universitat de Barcelona i ha rebut un accèssit al XVII Concurs de Joves Sociòlegs organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (maig de 2013).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49 DOI: 10.2436/20.3005.01.70 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


36

Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

Abstract Immigrant entrepreneurship is an important feature of life in many European cities today. Barcelona is not an exception: the entrepreneurial initiatives led by migrant communities are a growing phenomenon – reinforced by the context of crisis – which becomes a part of the existing commercial landscape and highlights cultural diversity in the urban space. The Pakistani community, unlike other immigrant groups settled in Catalonia, stands out for having a large number of self-employed people who run small businesses. This paper contributes to a better understanding of the motivations that Pakistanis have to start up a business, applying the mixed embeddedness theoretical approach on the basis of a specific case in the Raval neighbourhood of Barcelona. In particular, it analyses how the character­ istics of this group interact with the socio-economic and politico-institutional structures of the reception-related context. Thanks to a mixed methods design, this study has gener­ated quantitative data by making a census of all the Pakistani establishments in the Raval (244), and qualitative data by participant observation and in-depth interviews. Keywords: ethnic entrepreneurship, immigrants, Pakistan, Spain, crisis.

Introducció L’emergència i el desenvolupament de l’activitat comercial per part de població immigrant o minories ètniques han estat llargament debatuts i estudiats arreu del món. Els restaurants kebab, les carnisseries halal, els locutoris i punts d’Internet, les botigues de mòbils, els basars, les perruqueries dominicanes, pakistaneses i filipines, els restaurants xinesos o les pastisseries de dolços àrabs són exemples de comerços presents en el teixit urbà cosmopolita de moltes ciutats europees i nordamericanes. Aquest tipus d’iniciatives està comportant grans transformacions en les dinàmiques d’assentament dels col·lectius estrangers i en les estructures socials, econòmiques, polítiques i institucionals de les societats d’acollida. Sorgeixen interrogants entorn de qüestions com l’ús del capital social i cultural, la ubicació dels negocis i la seva interacció amb l’espai urbà, la funció de les xarxes transnacionals, l’estructura d’oportunitats i el rol de les institucions, la integració i la cohesió social, l’impacte del comerç ètnic en el comerç autòcton o el rol de la dona immigrant empresària en l’economia ètnica, entre d’altres. Avui en dia disposem d’un altre eix d’anàlisi indispensable i és el context de crisi i els efectes que està tenint en els patrons d’incorporació laboral de la població immigrant. Els índexs d’atur han augmentat especialment per a aquest grup de població, ja que estava inserit en els sectors més afectats per la crisi: la construcció, l’hostaleria i les indústries manufactureres.3 També en notem els efectes en l’empitjorament de les condicions laborals, l’augment de la precarietat, la temporalitat dels contractes, les reduccions de sou, etc., aspectes que també solen perjudicar els immigrants particularment atesa la seva posició de marginalitat al mercat de treball.4 Davant de la impossibilitat o dificultat de trobar feina al mercat laboral general, s’obre la porta a l’establiment de negocis per compte propi que aprofiten les poques barreres d’entrada i els recursos que proporciona la comunitat. Werbner (1990) ja posa de manifest que, en èpoques de recessió, les economies ètniques tendeixen a multiplicar-se, ja que molts immigrants aturats busquen alternatives de treball i les troben en negocis que necessiten poca inversió de capital. Arjona i Checa (2006) també apunten que l’economia ètnica funciona, en primer lloc, com a mercat de treball

3.  La taxa d’atur dels estrangers a Catalunya al final de 2012 és el doble que la dels nacionals (40,5 % davant del 20,5 %). Font: Col·lectius Socials. Butlletí de Població Estrangera i Mercat de Treball, 4t trimestre de 2012, Observatori d’Empresa i Ocupació, Generalitat de Catalunya. Pel que fa als aturats pakistanesos, entre el 2008 i el 2010 l’increment ha estat superior al 50 %. Font: La Immigració en Xifres, núm. 9. 4.  «Situació laboral de la població estrangera a Catalunya» (CERES-CCOO, 2012).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49


Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

37

intern a fi de protegir els immigrants de la competència del mercat de treball general. És per això que, en moments de recessió, els fluxos migratoris de col·lectius que tenen una economia ètnica es continuen mantenint. Aquest patró és força explicatiu del que ha succeït amb la immigració pakistanesa a Barcelona: l’increment més gran d’immigrants d’aquest col·lectiu respecte del total de població estrangera s’ha produït del 2009 (6 %) al 2012 (8,3 %);5 dada que coincideix amb la forta expansió de negocis ètnics regentats per aquest grup. Aquest fet és indicador del grau de resiliència que tenen les economies ètniques vers els efectes de la crisi. El col·lectiu pakistanès destaca perquè és un dels més proclius a treballar per compte propi (juntament amb el xinès) i durant el 2011 i el 2012 ha estat el més nombrós respecte del total de col·lectius estrangers a Barcelona amb més de 23.000 persones.6 No obstant això, és un grup encara poc estudiat i desconegut dins del camp de la immigració. Tolsanas (2007) argumenta que sovint se’ls ha confós amb altres col·lectius de l’Àsia meridional per la seva etnicitat o pràctica religiosa i han romàs «invisibles» fins fa relativament pocs anys. L’emergència del comerç ètnic és precisament un dels àmbits que els fa més visibles i que conforma una via d’entrada a l’exploració de les dinàmiques internes de la comunitat. Si bé s’observa un interès acadèmic creixent pel fenomen de l’empresariat ètnic en territori espanyol i català, hi ha pocs estudis que s’hagin centrat tan sols en el cas pakistanès i que incorporin una visió triangulada des de diferents perspectives. Sota el model teòric del mixed embeddedness (‘incrustació mixta’), aquest article examina quins són els factors que fomenten l’autoocupació entre els immigrants pakistanesos del Raval, a partir de l’anàlisi dels elements clau de l’estructura d’oportunitats de la societat d’acollida, les característiques del mateix grup i les estratègies que se’n deriven. Així mateix, aquest article contribueix al coneixement de la magnitud del teixit comercial pakistanès a la ciutat de Barcelona. Gràcies al disseny metodològic mixt a partir de l’elaboració d’un cens, l’observació participant i entrevistes en profunditat, s’han pogut explorar qüestions quantitatives entorn de les característiques dels comerços i qüestions qualitatives al voltant del perfil dels empresaris pakistanesos i les motivacions que tenen per a l’emprenedoria. Un darrer objectiu d’aquesta recerca és enriquir el debat teòric i empíric sobre l’empresariat ètnic i il·lustrar un cas d’estudi distint d’altres ciutats tant del nord com del sud d’Europa. Després d’aquesta introducció, exposem el marc teòric i conceptual entorn de l’empresariat ètnic, i aprofundim en el marc analític del mixed embeddedness (Kloosterman et al., 1999). A continuació, fem una menció de les característiques sociodemogràfiques principals de la comunitat pakistanesa a Catalunya i a la ciutat de Barcelona, i de l’estratègia metodològica especificant l’aproximació del disseny mixt. Tot seguit, entrem en la part d’anàlisi dels resultats centrant-nos en el vessant més qualitatiu de la recerca i acabem amb una conclusió breu i una prospectiva per a futures recerques.

Enfocaments teòrics sobre l’empresariat ètnic i marc conceptual de la recerca La comunitat científica s’ha preocupat per intentar definir en termes teòrics quins són els factors que condueixen persones d’origen immigrant o minories ètniques a constituir la seva activitat empresarial. En aquest sentit, trobem un corpus teòric entorn del concepte empresariat ètnic que s’inicia als anys setanta als Estats Units d’Amèrica (EUA) i ha anat evolucionant fins avui amb la generació de diversos models teòrics. Des d’una perspectiva cronològica, podem identificar cinc grans aproximacions teòriques a l’empresariat ètnic (vegeu la figura 1). Dins del corrent culturalista, Bonacich (1973) és la primera a associar l’èxit empresarial amb les característiques culturals dels col·lectius immigrants a partir de les teories de l’intermediari (middleman minorities), en què un grup ètnic minoritari serveix productes per a comunitats im-

5.  «La població estrangera a Barcelona. Gener 2012», Ajuntament de Barcelona, Departament d’Estadística. 6.  «La població estrangera a Barcelona. Gener 2012», Ajuntament de Barcelona, Departament d’Estadística. La recerca d’aquest estudi es va fer en aquest període de temps.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49

associació catalana de sociologia


38

Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

migrants que el mercat laboral general no ofereix. L’emergència i supervivència dels negocis ètnics es deu, en gran part, als «recursos ètnics» que circulen dins de les xarxes migratòries establertes en les comunitats immigrants. Aquests recursos poden ser materials (finançament), informatius (consells, orientació) o basats en l’experiència (formació) i inclouen elements com les relacions d’amistat, els sistemes de matrimoni, les relacions de confiança, el capital social, la religió, la llengua, els valors i actituds empresarials, les associacions de crèdit rotatiu, la solidaritat intraètnica o les xarxes socials (Solé et al., 2007, p. 19). Des de l’enfocament cultural, la utilització dels recursos ètnics i el grau en què participa la comunitat immigrant per facilitar aquests recursos —sia com a font financera, com a client o proveïdor— són el que determinen les diferències entre empresariat immigrant i autòcton. No obstant això, els recursos ètnics estan subjectes a la classe social de l’individu, de manera que els «recursos de classe» també tenen un paper important en l’establiment de negocis ètnics (Light et al., 1994; Yoon, 1991; Light i Gold, 2000).

Figura 1.  Aproximacions teòriques a l’empresariat ètnic i immigrant

Font:  Elaboració pròpia.

Durant els anys noranta, sorgeixen estudis més d’acord amb una perspectiva estructuralista que es fixen en els obstacles que posa el mercat laboral a la població migrada, de manera que l’autoocupació esdevé una estratègia de supervivència i no tant una oportunitat. Tal com afirmen Solé et al. (2007, p. 20), el punt de partida d’aquests enfocaments és el concepte context d’acollida de Portes i Rumbaut (1990). L’estructura del mercat de treball, el grau de discriminació, els obstacles legals, la competència o els patrons residencials de la població immigrant són alguns dels factors que poden permetre en major o menor grau l’emergència de l’empresariat ètnic en un context determinat. Independentment del capital humà i els atributs culturals dels immigrants, el context d’acollida genera condicions i entorns socials específics que es transformen en oportunitats o constriccions per als individus. D’aquestes dues aproximacions sorgeix el model integrador, el qual combina els dos models anteriors (cultural i estructural). Aquesta òptica explica l’auge de l’empresariat immigrant a través

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49


Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

39

de les estratègies que utilitzen per a relacionar els recursos ètnics i l’estructura d’oportunitats de la societat receptora (Waldinger et al., 1990; Barret et al., 2001). Waldinger (1986), pioner en aquesta perspectiva, utilitza el concepte embeddedness (‘incrustació’, ‘imbricació’) per a descriure que les empreses creades per immigrants proliferen en sectors en què hi ha una certa connexió entre la demanda econòmica i els recursos ètnics de la població immigrant. La perspectiva ecològica té dues línies d’anàlisi: el contrast entre les economies modernes i les economies en poder d’una petita classe de negocis, i els patrons de successió en l’espai. L’obertura de negocis només es produeix quan hi ha serveis i ofertes de treball que l’economia global no satisfà. Aquesta situació deriva en un abandonament progressiu de la població autòctona que tenia petits negocis i l’ocupació dels nínxols laborals que queden lliures per part dels immigrants (vacancy chain). Els empresaris autòctons es localitzen en activitats més rendibles, mentre que els immigrants queden obligats a ubicar-se als llocs abandonats i treuen una rendibilitat que ja no existia per als autòctons (Arjona i Checa, 2006). Finalment, l’enfocament més recent del mixed embeddedness és formulat per Kloosterman, van der Leun i Rath en estudis fets principalment als Països Baixos durant l’última dècada. El concepte que proposen respon a la necessitat d’anar més enllà de la implicació dels immigrants amb les xarxes socials (embeddedness) per a explicar el seu funcionament empresarial; també cal inclourehi elements de l’estructura socioeconòmica, política i institucional de la societat receptora. Hi ha una tendència a idealitzar massa el concepte embeddedness i a donar massa importància a l’impacte de les xarxes socials com a portadores de cooperació (Razin, 2002, p. 163), i també a analitzar el context econòmic en què es desenvolupa l’activitat empresarial d’una manera massa estàtica. Les economies ètniques depenen de l’adequació entre el que poden oferir els grups i el que els està permès fer, més que de la relació entre la demanda del consumidor i el que els grups ofereixen (Arjona i Checa, 2006, p. 124). Kloosterman et al. (1999) distingeixen entre tres models dins del mixed embeddedness: el neo­ americà (anglosaxó), el Rhineland (propi de l’Europa central amb països com França, Alemanya i Àustria) i el nòrdic (característic de Dinamarca i Suècia). En el primer model, l’autoocupació no es dóna per una manca d’oportunitats al mercat de treball general (open market) o per una alternativa a l’atur, sinó com una estratègia per a obtenir més ingressos i ascendir a l’escala social. En el model Rhineland, hi ha una estructura dicotòmica insider/outsider en què coexisteixen salaris alts i estabilitat laboral amb nivells d’atur elevats que afecten sobretot immigrants, joves i dones. En aquest context d’exclusió i dificultats, els immigrants troben incentius per a muntar el seu negoci. El model nòrdic és similar al Rhineland, però es diferencia en el fet que les fortes polítiques d’ocupació i l’expansió de l’estat del benestar i la igualtat de gènere fomenten més l’ocupació al mercat general que l’autoocupació (Arjona, 2007). Als països del sud d’Europa s’observen unes particularitats diferents dels altres models. A mitjan dècada de 1980, Espanya comença a patir unes transformacions de gran abast al mercat de treball i creix la demanda de llocs de treball al segment secundari, sobretot als sectors de la construcció, l’agricultura, el servei domèstic i l’hostaleria. Són llocs de treball intensius, precaris i poc remunerats amb una gran presència d’economia submergida (Solé et al., 2007). En aquest context, Arjona i Checa (2006) dissenyen un model sud-europeu amb baixes taxes d’atur, altes oportunitats laborals al mercat de treball general i forts obstacles legals per a emprendre un negoci, tant per la dificultat d’aconseguir un permís de treball per compte propi com per la normativa local de certes ciutats, com la d’Almeria. El marc conceptual d’aquesta recerca es nodreix del model del mixed embeddedness en tant que és el que permet analitzar millor les motivacions per a l’emprenedoria des de la imbricació dels factors lligats a l’oferta i la demanda. En altres paraules, aquest model és el que millor explica de quina manera les característiques del grup immigrant s’imbriquen amb les estructures socioeconòmiques, polítiques i institucionals del context d’acollida.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49

associació catalana de sociologia


40

Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

La comunitat pakistanesa a Catalunya La història migratòria de la comunitat pakistanesa configura un cas especial davant de la manca de lligams culturals, lingüístics o històrics previs entre el Pakistan i Catalunya. És un tipus d’immigració que s’ha construït a còpia de cadenes d’immigració en successives onades des de la dècada de 1970 (Beltrán i Sáiz, 2007), normalment com una decisió presa pel conjunt de la família des d’un punt de vista estratègic i racional després d’analitzar les despeses i els beneficis del projecte migratori (Feixas, 2009). Hi ha pocs costos a l’hora d’entrar al país —sia de manera legal o il·legal— i en comparació d’altres països europeus, més facilitats per a aconseguir un permís de residència (Artal et al., 2006) i generar beneficis a curt termini (Feixas, 2009). Actualment, a Catalunya consten 47.256 pakistanesos empadronats (4 % de la població estrangera) i això representa el 68 % de la població pakistanesa de l’Estat espanyol. Aquesta forta concentració encara és més notòria dins de Catalunya, on el 79 % de la població pakistanesa viu al Barcelonès i el 29 % al municipi de Barcelona.7 En l’última dècada, la població pakistanesa de Barcelona quasi s’ha duplicat i ha passat del 4,6 % al 8 % i, malgrat l’aturada de l’intens flux migratori dels darrers anys, el salt més important s’ha produït del 2010 al 2011.8 El 2013 ja s’observa un canvi de tendència: hi ha hagut un descens d’aquesta població d’un 11,8 % i ha passat a ocupar el segon lloc després dels italians amb 21.637 persones. A Barcelona, els pakistanesos es concentren sobretot a Ciutat Vella i, dins d’aquest districte, el barri que agrupa més pakistanesos amb diferència és el Raval (5.659 persones, 20 % sobre el total de la població estrangera).9 Alhora, quasi el 20 % del col·lectiu pakistanès de Barcelona viu al Raval. Aquí és on les successives onades d’immigrants s’han anat establint gràcies a la presència de negocis, associacions i oratoris, tots centres d’articulació social clau (Beltrán i Sáiz, 2007). La incorporació dels pakistanesos al mercat laboral és força diversificada. D’una banda, hi ha un grup important de treballadors assalariats poc qualificats present a tots els sectors del mercat laboral general, i d’una altra banda, un volum cada cop més gran de treballadors autoocupats. El percentatge de permisos de treball per compte propi cedits a pakistanesos és relativament baix (no arriba a superar el 6 %) i ha anat variant de la mateixa manera que ho ha fet per al total d’estrangers sense seguir un patró determinat.10 Tanmateix, el percentatge de treballadors en règim d’autònoms ha anat augmentant progressivament i, en nou anys, quasi s’ha duplicat, passant d’un 7,9 % el 2002 a un 15,7 % el 2010, 5 punts per sobre de la mitjana dels estrangers (11,3 %).11 Pel que fa al nivell d’estudis, destaca el percentatge elevat de persones empadronades amb estudis primaris (64,8 %) i la baixa proporció de persones amb estudis secundaris i superiors.12 Aquest baix capital educatiu fa molt difícil la mobilitat ascendent dins del mercat general, de manera que un negoci propi a priori ofereix més oportunitats. D’altra banda, la piràmide poblacional de la comunitat pakistanesa a Catalunya mostra un col·lectiu fortament masculinitzat sobretot entre els 15 i els 45 anys i la mitjana d’edat és de 30,4 anys (quasi dotze anys menys que la mitjana espanyola).13

7.  Font: Dades del padró continu a 1 de gener del 2012, Institut Nacional d’Estadística.   8.  Població estrangera a Barcelona. Informació sociodemogràfica (gener 2011, Ajuntament de Barcelona), disponible a www.bcn.es/novaciutadania.   9.  Segons dades del padró relatives a la població estrangera a Barcelona (2013) de l’Ajuntament de Barcelona. 10. Font: Boletín de Estadísticas Laborales del MTIN, anys observats del 2002 al 2010. 11. Font: Afiliación media de extranjeros a la Seguridad Social. Noviembre 2011, Ministerio de Trabajo e Inmigración. 12.  Població estrangera a Barcelona. Informació sociodemogràfica (gener 2013, Ajuntament de Barcelona). Cal dir que les dades del padró pel que fa al nivell educatiu poden estar esbiaixades, ja que no recull l’educació que els immigrants segueixen al país de destinació. 13.  «La població de nacionalitat pakistanesa a Catalunya», La Immigració en Xifres, 2011, p. 3.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49


Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

41

Estratègia metodològica D’acord amb els objectius d’aquesta recerca, s’ha dissenyat una metodologia mixta que permeti conèixer l’abast del teixit comercial del barri del Raval, i també la seva naturalesa i dinàmiques internes, des d’una aproximació fonamentalment qualitativa i etnogràfica, amb el suport de dades quantitatives primàries i secundàries. Davant de la manca de dades oficials que informin del nombre i tipus de negocis per nacionalitat a la ciutat de Barcelona (com han posat de manifest Serra, 2006, Moreras, 2007, Confederació de Comerç de Catalunya, 2009), s’ha optat per crear un registre propi mitjançant un cens de tots els comerços pakistanesos del Raval. La complexitat que implica crear un cens ha estat un altre motiu per a delimitar l’estudi en aquest barri, el qual, a part de ser el node diaspòric de la comunitat, agrupa la concentració residencial i comercial pakistanesa més gran de la ciutat. El registre s’ha fet dels negocis del subsector formal (Light, 2007, p. 43) i que resulten visibles a peu de carrer.14 Per tant, se n’han exclòs altres negocis, per exemple, sobre maquinària d’hostaleria (ex. utensilis per a fer döners), que, tot i tenir també un fort caràcter ètnic, són més difícils d’identificar atesa la seva invisibilitat. Pel que fa a les limitacions territorials del Raval, s’han comptabilitzat els negocis que queden entre el carrer de Pelai, la ronda de Sant Antoni (que continua amb la ronda de Sant Pau i l’avinguda del Paral·lel fins a Drassanes) i les Rambles, tots aquests carrers inclosos, excepte les Rambles, per la seva casuística especial i diferenciada de la resta de comerços, i la gran majoria controlats pel col·lectiu indi. Aquest instrument ha servit per a poder quantificar el nombre total de negocis existents i extreure’n la tipologia comercial (vegeu la taula 1). Alhora, s’ha dissenyat per tal de generar una sèrie de variables quantitatives com el nombre de treballadors (formals), el nombre de negocis per propietari i la seva ubicació, l’antiguitat del negoci, i dades qualitatives entorn del procés migratori, les motivacions per a emprendre, experiències laborals anteriors o l’impacte de la crisi en la comunitat.

Taula 1.  Nombre de negocis per tipus d’activitat comercial al Raval Tipus de comerç

Nre. de comerços

Percentatge (%)

Botigues de mòbils i accessoris

45

18,4

Punts d’Internet, locutoris, fotocòpies, fax, recàrregues de targeta i videoclubs

37

15,2

Supermercats i botigues d’alimentació

32

13,1

Altres

31

12,7

Restaurants de menjar ràpid i cuina pakistanesa

27

11,1

Perruqueries

25

10,2

Carnisseries

19

7,8

Fruiteries

14

5,7

Pastisseries i forns de pa

7

2,9

Agències de viatges

7

2,9

Total

244

100

Font:  Elaboració pròpia.

14.  Tot i això, és possible que també s’hagin registrat activitats informals tant pel desconeixement de la situació legal del negoci com per la dificultat de diferenciar en cada cas la frontera entre la formalitat i la informalitat.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49

associació catalana de sociologia


42

Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

Durant el procés d’elaboració del cens, l’observació participant ha esdevingut un mètode qualitatiu cabdal que ha ajudat a complementar la interpretació de les dades quantitatives, a conèixer el terreny en connexió directa amb la comunitat i a facilitar l’accés per a les entrevistes en profunditat. Aquestes entrevistes s’han dut a terme en una etapa posterior amb nou propietaris de negocis pakistanesos del barri i un representant del sindicat d’autònoms CTACUGT utilitzant el mètode de conversa natural (Gillham, 2000). La mostra s’ha dissenyat en funció de diversos criteris: el nombre de negocis per empresari,15 varietat en la tipologia de comerços, participació en la vida social de la ciutat i el domini de la llengua. Com s’observa a la taula 2, del total dels entrevistats, tots són homes excepte una dona, tenen entre trenta i cinquanta anys, i fa més de deu anys que són a Espanya (excepte dos que fa tres i vuit anys que hi són i són més joves de trenta anys). La meitat té un comerç, mentre que els altres en tenen dos, tres o quatre i una empresària que en té set (dins del mateix sector). La tipologia de comerç està orientada a una clientela general i es mou en el sector de serveis i hostaleria. El temps d’antiguitat varia entre quatre mesos i onze anys, i els comerços estan tots ubicats al Raval, excepte dos supermercats que estan localitzats a Santa Caterina (Ciutat Vella), que s’han inclòs a la mostra per qüestions d’accés. Un cop fetes les entrevistes, s’han transcrit quasi literalment i s’han codificat atorgant un codi a cada entrevistat (E1, E2, E3...) per tal de garantir-ne l’anonimat i confidencialitat.16 Després, s’han analitzat en funció dels principals indicadors relatius al model del mixed embeddedness, operacionalitzats d’acord amb el sector de l’oferta (característiques del grup) i de la demanda (estructura d’oportunitats), i des d’una perspectiva dinàmica, a fi de considerar l’impacte que genera el canvi social en l’economia ètnica.

Motivacions per a l’emprenedoria al barri del Raval La ciutat de Barcelona, i sobretot el barri del Raval, ofereix un context de recepció favorable a l’emergència de negocis ètnics a petita escala. A escala socioeconòmica, el sector del petit comerç està patint una gran transformació fruit dels efectes de la globalització (Sassen, 2001), en què la manca de relleu generacional genera llocs vacants (vacancy chain). En aquests patrons de successió en l’espai, una part de la població autòctona del Raval ha abandonat el barri per desplaçar-se cap a zones més benestants, de manera que grups d’immigrants com els pakistanesos han ocupat aquestes places i han contribuït a la revitalització del barri buscant nínxols de mercat. Aquest reemplaçament també és possible gràcies al comerç de ciutat preexistent a l’arribada dels nous col· lectius. Alhora, la forta projecció turística de Barcelona respecte d’altres ciutats europees o de l’Estat espanyol també és un fet diferencial del context d’acollida que afavoreix el comerç immigrant. El Raval és un barri amb una confluència de públics molt diversos i objecte d’una gran mobilitat urbana. Aquesta diversitat cosmopolita té un impacte directe en la composició de la clientela, de manera que el col·lectiu pakistanès ajusta els seus productes a la demanda del barri, la qual aglutina a) població local amb pocs recursos que busca productes econòmics (ex. fruites i verdures, carn, accessoris de mòbils, tallades de cabells, electrodomèstics); b) turistes que volen souvenirs, dolços àrabs, refrescos o punts d’Internet; c) visitants que estan a Barcelona per un temps limitat i que necessiten productes amb una funcionalitat provisional (ex. mòbils); d) gent jove que surt de nit i aprofita els extensos horaris comercials per comprar begudes als petits

15.  Tot i que la gran majoria d’emprenedors pakistanesos són microempresaris, inclosos els deu d’aquest estudi, hem volgut diferenciar entre els que tenen un o múltiples petits negocis a fi d’observar diferències entre ells en termes de capital. 16.  Els líders de la comunitat han expressat el seu consentiment a l’hora de revelar l’autoria de les seves opinions (tot i que sigui de manera indirecta amb un codi, com la resta d’entrevistats).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49


Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

43

Taula 2.  Mostra d’entrevistats i interlocutors Codi entrevistat E1

E2

E3

E4

Sexe

Home

Dona

Home

Home

Temps residència a Espanya

Participació social

Domini castellà

Tipus comerç

Antiguitat negoci

Ubicació comerç

Mitjà

4 súpers (ara 2)

6 i 3 anys

Santa Caterina

Mitjà-alt

7 agències de viatge (ara 6)

Fa 11 anys de la primera

Raval, Badalona, Logroño, Madrid

20 anys

Sí, editor diari Hum Watan

Mitjà-alt

1 punt de fotocòpies, Internet, premsa

8 anys

C/ Arc del Teatre (Raval)

10 anys

Sí, mediador intercultural a Ibn Batuta i Ajuntament de Barcelona

Alt

4 locutoris (al cap d’un temps 2)

4 anys van estar oberts

Raval

2 anys

C/ Sant Antoni Abat (Raval)

8 anys

No

14 anys

Sí, presidenta ACESOP

E5

Home

11 anys

No

Mitjà-baix

1 döner kebab

E6 (doble)

Home

E6a 12 anys i E6b 13 anys

No

E6a alt E6b mitjàbaix

1 botiga de mòbils

11 mesos

C/ Carretes (Raval)

22 anys

Sí, president del Centre Islàmic Minhaj-Al Quran

Alt

3 fruiteries (ara 2)

8 anys la primera

C/ Joaquim Costa (Raval)

Mitjà

Empresa de construcció

(No disponible)

(No disponible)

E7

Home

E8

Home

18 anys

Sí, president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos

E9

Home

3 anys

No

Mitjà

1 fruiteria

4 mesos

C/ Sant Pacià (Raval)

E10

Home

(No immigrant)

Sí, promoció empresariat immigrant

N/A

N/A

N/A

N/A

Font:  Elaboració pròpia.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49

associació catalana de sociologia


Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

44

supermercats o menjar ràpid (ex. kebab), i e) la mateixa comunitat pakistanesa i altres grups d’immigrants que envien diners al país d’origen, fan trucades internacionals, compren targetes de prepagament, electrodomèstics assequibles, un vol per a anar al Pakistan o s’arreglen la roba abans de comprar-ne de nova. Barcelona és diferent d’Hospitalet o Lleida, hi ha vida de nit, també hi ha molt turisme i el turisme és un motiu més per muntar un negoci. En canvi, a Tarragona potser no funciona perquè la gent del barri no compra en aquests negocis, no compren a estrangers. L’ambient de Barcelona no hi ha divisió entre estrangers i nacionals, no importa d’on siguin, el que importa és que venguin barat. En altres barris hi ha molt poca gent pakistanesa venent perquè no hi ha possibilitats. Aquí [al Raval] hi ha molta multiculturalitat i a la gent no li importa on comprar. [E6]

A aquest context d’acollida, cal sumar-hi l’impacte de la crisi en l’autoocupació: ha obligat a tancar molts comerços, però també ha creat oportunitats perquè se n’obrin de nous (multiplicació horitzontal), cosa que fa augmentar la competència i obliga a vendre altre cop (retroalimentació). L’oportunitat, però, pot esdevenir una necessitat en el moment en què trobar feina resulta quasi impossible i això avui sembla ser força aplicable en el cas dels pakistanesos. Aquest doble efecte de la crisi ha desembocat en una gran mobilitat de l’activitat comercial amb un relleu molt fluid tant pel que fa a canvis de titulars (agafant el negoci per traspàs) com de tipus d’activitat (ex. canvi de locutori a botiga de mòbils). Les dades pròpies relatives a l’antiguitat dels negocis també confirmen aquesta mobilitat i les oportunitats que ha generat la crisi. Com podem veure en la taula 3, si comparem la proporció de negocis que tenen entre zero i dos anys amb els que en tenen més de deu, és quasi el doble. Això ens indica que hi ha molts comerços que han obert molt recentment o que han canviat de titular (42 dels 124 dels quals hi ha dades disponibles). I és en aquests dos últims anys que possiblement s’han notat més els efectes de la crisi. Si ampliem el període fins al 2008 com el primer en què s’inicia la recessió de manera més acusada, hi ha cinquanta-cinc negocis amb una antiguitat inferior als tres anys, que constitueix quasi la meitat de la mostra.

Taula 3.  Antiguitat dels negocis pakistanesos al Raval Antiguitat en anys

Any en què es van obrir

Nombre de negocis

(0-1)

2010-2011

20

(1-2)

2009-2010

22

(2-3)

2008-2009

13

(3-4)

2007-2008

8

(4-5)

2006-2007

10

(5-6)

2005-2006

3

(6-7)

2004-2005

10

(7-8)

2003-2004

5

(8-9)

2002-2003

2

(9-10)

2001-2002

7

Més de 10 anys

Abans del 2001

24

Total Font:  Elaboració pròpia.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49

124


Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

45

Pel que fa a l’estructura política i institucional, la perspectiva del mixed embeddedness dóna molta importància a la normativa i al marc legal per a esdevenir empresari. Arjona i Checa (2006) defensen que a Espanya hi ha un clima força hostil a l’emprenedoria immigrant i és una característica pròpia del model sud-europeu. El percentatge de permisos de treball per compte propi cedits a pakistanesos és sempre relativament baix. Això no obstant, a Barcelona, a diferència d’altres ciutats com Badalona o Almeria, la percepció general vers la normativa comercial local és que no és restrictiva. El fet que en pocs anys hagi crescut tant el nombre de comerços també és un indicador de les poques barreres legals que hi ha per a emprendre. Solamente para abrir el local, el Ayuntamiento de Badalona nos obligaron que lo tiene que hacer un ingeniero oficial además de lo que proponemos para tener permiso de apertura. Hay muchas agencias con muchos locales que empiezan y en uno o dos años, cierran porque el Ayuntamiento obliga muchas cosas, muchas más que en Barcelona. Barcelona es ideal, fenomenal! No es fácil, pero ayudan, facilitan con información y no te obligan tener ayuda de un profesional porque estos profesionales te cobran un montón, pero en Badalona se complica. [E2]

D’altra banda, l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb altres institucions com la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (PIMEC), la Confederació de Comerç o associacions de barri, promou el comerç immigrant mitjançant una campanya contra els rumors,17 que proporciona informació sobre la normativa local i les característiques dels mateixos negocis,18 o promou el debat amb la ciutadania per a fomentar la cooperació entre comerciants autòctons i immigrants.19 Aquest posicionament positiu s’ha accentuat sobretot arran de la crisi, quan s’observa un canvi de discurs: de la por de la competència entre comerços locals i d’immigrants, a la cooperació per a fomentar el creixement del conjunt del petit comerç. D’altra banda, les associacions d’immigrants també encoratgen l’emprenedoria organitzant jornades informatives sobre els requisits legals per a obrir un negoci propi (ex. com s’aconsegueix el permís de residència i treball per compte propi).20 Aquest context d’acollida favorable reflectit en l’estructura socioeconòmica i politicoinstitucional de Catalunya i Barcelona s’adiu amb les motivacions que té el col·lectiu per a iniciar una activitat comercial. En tant que fonamentalment immigrants econòmics, l’objectiu primordial per a emigrar és millorar les condicions de vida i ascendir en l’escala social. Muntar un negoci propi és vist com la via que més facilita la mobilitat econòmica perquè permet generar més ingressos que treballant en el sector de la construcció o l’hostaleria, que és on s’insereixen la majoria dels connacionals amb formació escassa. Cuando las personas emigran para mejorar su futuro y el futuro de su familia, claro que necesitan el dinero, entonces más posibilidades en su negocio y por eso trabajan más horas e intentan ganar más. [E3]

A més, l’establiment d’un negoci genera ocupació per a altres coètnics (sovint parents en el si d’una família extensa), de manera que l’emprenedoria funciona com un pol d’atracció per a nouvinguts i com a motor d’ocupació.21 Ser propietari d’una empresa (o de diverses) també permet

17.  Aquesta campanya posa un èmfasi especial a desmentir els rumors associats a l’activitat comercial dels immigrants (ex. evasió d’impostos, incompliment de la normativa comercial, venda de productes il·legals), Manual per combatre rumors i estereotips sobre la diversitat cultural, Ajuntament de Barcelona, 2013b, <http://www.bcnantirumors.cat/>. 18.  Ex.: «Horaris comercials i comerç nouvingut» (PIMEC, 2012); diverses publicacions de la Confederació de Comerç dins dels projectes «El comerç t’acull» (des del 2008) o «Oberts al Català» (des del 2006 fins avui), i «La immigració i el comerç a Catalunya. Pla d’assessorament comercial i lingüístic a comerços d’immigrants» (des del 2009 fins avui). 19.  Ex.: 1r Congrés de Comerç i Nouvinguts organitzat per PIMEC (2011). 20.  Ex.: Jornada Emprenedoria Immigrant, organitzada per FEDELATINA i CTAC-UGT (2011). 21.  En la pràctica totalitat dels comerços que es van visitar, els treballadors eren d’origen pakistanès. El nombre de treballadors a cada negoci varia en funció del tipus d’activitat comercial i la magnitud del local, entre d’altres. Prenent

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49

associació catalana de sociologia


46

Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

més flexibilitat en l’organització del temps de manera que es pugui combinar amb altres ocupacions (ex. mediador i empresari) o activitats a fer durant el temps lliure (ex. mantenir vincles transnacionals amb la família). El fet que el negoci funcioni també com a punt de trobada amb la comunitat i operi d’acord amb una etnicitat compartida i uns codis de comunicació i socialització comuns fa que el negoci s’acabi identificant amb l’espai domèstic. Tenir un negoci propi també té motivacions relacionades amb la mobilitat social. La possibilitat de generar més ingressos implica poder invertir les remeses a comprar més propietats, construir cases més grans i sofisticades (pakka),22 buscar marits més rics i fer casaments més luxosos, de manera que l’adquisició d’estatus afecta tota la família. En una estructura social patrilineal com la pakistanesa, el casament és un ritual molt important i les famílies (particularment els homes) estalvien durant tota la vida per casar-se, i casar els fills o les germanes (García i Ilyas, 2007). L’actitud positiva davant el risc i les adversitats també està relacionada amb un element etnoreligiós en què l’actitud optimista compensa la inseguretat econòmica, i en què l’èxit empresarial no és tant fer grans fortunes, sinó estalviar diners, ser treballador, tenir confiança en un mateix i pensar que la recompensa de tot l’esforç vindrà més endavant (Moodod et al., 1998). D’altra banda, treballar per compte aliè no està gaire ben vist al Pakistan, la qual cosa s’associa amb una reacció al sistema feudal i de classes que està tan arrelat al país des de fa segles. Ningún pakistaní que vive en Cataluña es de clase obrera, sino de clase media. Clase media en Pakistán, nuestra mentalidad, odiamos trabajar con las manos, siempre tenemos negocio, somos maestros, algún despacho, trabajamos a mano, pero siempre en nuestro negocio, nuestra tierra. [E8] En vez de encontrar un trabajo, él prefiere tener un negocio propio donde él mismo se monta un bar donde él lava platos ahí como está lavando platos en su casa, no pasa nada. Entonces, para mantener el orgullo, prefiere abrir un negocio que encontrar un trabajo. Es cierto que normalmente el pakistaní monta negocio por este orgullo. [E2]

Finalment, hem vist al marc teòric que la comunitat científica sovint s’ha qüestionat si l’empresariat ètnic sorgeix com una resposta a la discriminació, o com el reconeixement d’una oportunitat. Els relats dels pakistanesos indiquen que la seva percepció de discriminació al mercat laboral és poc comuna. Alguns fins i tot afirmen que hi ha hagut una discriminació positiva (en època de bonança), ja que els empresaris autòctons sovint prefereixen treballadors d’aquest col·lectiu atès el seu compromís amb la feina, la seva actitud submisa i la poca cultura política entorn dels drets laborals. D’altra banda, hi ha pakistanesos que han aconseguit treballar i estalviar dins de la mateixa economia ètnica generada pel col·lectiu i no han intentat buscar feina al mercat de treball general, perquè no l’han necessitat o se n’han autoexclòs d’entrada per les barreres lingüístiques o la por de ser acomiadats. El trabajo la gente sabe que no tiene garantía, que si una empresa de trabajo va bien, se puede tirar 20 años en la misma empresa, pero puede ser que de aquí a x años te echen. [E7]

Tot i això, també s’han identificat relats en què els més qualificats no tenen opció de trobar una feina que s’ajusti al seu nivell formatiu al mercat laboral general, i l’única manera d’ascendir

dades del cens, al voltant d’un 70 % tenen un o dos treballadors (d’un total de setanta-quatre casos). Si bé també hi ha comerços on s’ocupen més treballadors —com en un restaurant—, el context de crisi accentua la reducció de despeses en personal i augmenta la presència de mà d’obra familiar de manera informal. 22. Les pakka (vol dir ‘permanent’) són cases fetes de ciment i maons a decisió del cap de la unitat familiar que sovint es construeixen amb les remeses dels immigrants. Tenen un gran efecte simbòlic d’alt estatus i mostren l’èxit del projecte migratori (Dahya, 1973, p. 225).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49


Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

47

socialment i econòmicament és muntant un negoci propi. De fet, tots els líders associatius de la comunitat, els quals tenen educació superior, han tingut o tenen un negoci propi o familiar.23 I actualment, en temps de crisi, trobar feina és molt més difícil, de manera que molts immigrants estan intentant muntar un negoci o agafar un traspàs d’un coètnic aprofitant les poques barreres d’entrada i els recursos ètnics i de classe proporcionats per la comunitat.

Conclusions La comunitat pakistanesa a Barcelona està formada per una majoria d’immigrants que encaixen amb el perfil de persones que han emigrat per millorar les seves condicions de vida i les de la seva família. La imbricació dels pakistanesos en les xarxes de la mateixa comunitat els proporciona una sèrie de recursos ètnics i de classe que utilitzen per a desenvolupar estratègies pròpies en l’establiment i la gestió de negocis (embeddedness). Els valors culturals entorn de l’emprenedoria associats a l’adquisició d’estatus vers la comunitat i la societat d’acollida, i també la forta influència de la família en el procés migratori, operen com a característiques distintives del grup. Alhora, la baixa qualificació de la gran majoria d’immigrants pakistanesos i la no necessitat d’estar format per a engegar un negoci fa que ser emprenedor aparegui més com una opció en positiu que una reacció a quelcom negatiu (ex. discriminació). D’altra banda, el col·lectiu pakistanès reconeix oportunitats de mercat en funció de la seva imbricació amb les estructures socioeconòmica i politicoinstitucional de la ciutat de Barcelona i del Raval. L’activitat comercial preexistent, la projecció turística de la ciutat, el context de crisi, la composició sociodemogràfica del barri i la diversitat de clientela, la presència d’una normativa relativament permissiva i la promoció del comerç ètnic per part de les institucions són elements clau que configuren una estructura d’oportunitats favorable a l’emergència de negocis d’origen pakistanès a la capital catalana. Aquest article contribueix, doncs, a entendre les motivacions que tenen immigrants i mino­ries ètniques per a iniciar una activitat comercial incorporant la visió de la interacció entre oferta i demanda, i aprofundeix en les particularitats que aporta la comunitat pakistanesa a la ciutat de Barcelona. Les citacions dels mateixos testimonis ajuden a connectar amb les visions dels empresaris des d’una perspectiva tant individual pel que fa al procés migratori, com col·lectiva veient la importància dels recursos ètnics en l’emergència i la gestió dels negocis. Seguint aquesta línia de recerca, altres qüestions potencials que cal investigar són les diferències entre tipus d’empresaris fent al·lusió a la interacció dels recursos ètnics i de classe, i a les diferents trajectòries segons el moment d’arribada i el procés d’assentament a la societat d’acollida. Alhora, es pot aplicar el model del mixed embeddedness per a dur a terme recerques centrades en un altre estudi de cas o de caràcter comparatiu contrastant col·lectius d’immigrants, períodes històrics, llocs i països, i/o sectors empresarials.

Bibliografia Ajuntament de Barcelona (2011). La població estrangera a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Departament d’Estadística.

— (2012). La població estrangera a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Departament d’Estadística. — (2013a). La població estrangera a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Departament d’Estadística.

23.  Ex.: Huma Jamshed (Associació Cultural Educativa i Socialoperativa de Dones Pakistaneses, ACESOP), Javed Ilyias (Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya, ATPAC), Mohammad Iqbal (centre islàmic Camí de la Pau), Javed Mughal (El Mirador del Inmigrante).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49

associació catalana de sociologia


48

Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

Ajuntament de Barcelona (2013b). Manual per combatre rumors i estereotips sobre la diversitat cultural [en línia]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. <http://www.bcnantirumors.cat> Artal, Carmen; Pasqual, Àngels; Solana, Miguel (2006). Trayectorias migratorias de la población extranjera en Cataluña: las poblaciones marroquí, ecuatoriana y paquistaní. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia. Grup de Recerca sobre Migracions (GRM). Arjona, Ángeles (2007). «Emprendedores étnicos en Almería: un reto frente la discriminación laboral». A: Beltrán, Joaquín [et al.]. Empresariado étnico en España. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales: CIDOB (Documentos del Observatorio Permanente de la Inmigración), p. 155-181. Arjona, Ángeles; Checa, Juan Carlos (2006). «Economía étnica. Teorías, conceptos y nuevos avances». Revista Internacional de Sociología, vol. lxiv, núm. 45, p. 117-143. Ballard, Roger (1987). «The political economy of migration: Pakistan, Britain and the Middle East». A: Eades, Jeremy. Migrants, workers and the social order. Londres: Tavistock, p. 17-41. Barret, Giles A.; Jones, Trevor P.; McEvoy, David (2001). «Socio-economic and policy dimensions of the mixed embeddedness of ethnic minority business in Britain». Journal of Ethnic and Migration Studies, núm. 27 (2), p. 241-258. Baycan-Levent, Tüzin; Nijkamp, Peter (2006). «Migrant female entrepreneurship: Driving forces, motivation and performance». Serie Research Memoranda, 0018. Amsterdam: VU University Amsterdam. Faculty of Economics, Business Administration and Econometrics. Beltrán, Joaquín; Oso, Laura; Ribas, Natalia (2007). «Un campo de estudio para el empresariado étnico en España». A: Beltrán, Joaquín [et al.]. Empresariado étnico en España. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales: CIDOB (Documentos del Observatorio Permanente de la Inmigración), p. 13-41. Beltrán, Joaquín; Sáiz, Amelia (2007). «La comunidad pakistaní en España». A: Anuari Àsia Pacífic 2007 [Barcelona: Casa Àsia: Fundació CIDOB: Real Instituto Elcano], p. 407-416. Bonacich, Edna (1973). «A theory of middleman minorities». American Sociological Review, núm. 38, p. 583-594. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (2005). «Del Xino al Raval». Recerca dirigida per Joan Subirats i Joaquim Rius. Confederació de Comerç de Catalunya (2009). «La immigració i el comerç a Catalunya». El Comerç t’Acull. Dahya, Badr (1973). «Pakistanis in Britain: Transients or settlers?». Race & Class, núm. 14, p. 241-277. Direcció General per a la Immigració (2011). «La població de nacionalitat pakistanesa a Catalunya». La Immigració en Xifres [Generalitat de Catalunya], núm. 9, p. 3. FEDELATINA; CTAC-UGT (2011). Jornada Emprenedoria Immigrant. FEDELATINA: CTAC-UGT. Feixas, Montserrat (2009). «Testing migration hypothesis: the movement of people from Pakistan to Catalonia». New Issues in Refugee Research, núm. 170. [Research paper] García, Cresen; Ilyas, Mahammad (2007). «La comunidad pakistaní». A: Turell, M. Teresa (ed.). Plurilingüismo en España. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Aplicada, p. 447-476. Garrell, Daniel (2012). «La situació laboral de la població estrangera a Catalunya». Informe 2012. CERESCCOO. Gillham, Bill (2000). The research interview. Londres: Continuum. Granovetter, Mark (1973). «The strength of weak ties». The American Journal of Sociology, núm. 78 (6), p. 1360-1380. Instituto Nacional de Estadística (INE) (2012). Padrón continuo de habitantes 2012 [en línia]. <http:// www.ine.es> Kloosterman, Robert; Leun, Joanne van der; Rath, Jan (1999). «Mixed embeddedness: (In)formal econom­ ic activities and immigrant businesses in the Netherlands». International Journal of Urban and Regional Research, núm. 23 (2), p. 253-267. Kloosterman, Robert; Rath Jan (2001). «Immigrant enterpreneurs in advanced economies: Mixed embeddedness further explored». Journal of Ethnic and Migration Studies, núm. 27 (2), p. 189-201. Light, Ivan (2007). «Economías étnicas». A: Beltrán, Joaquín [et al.]. Empresariado étnico en España. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales: CIDOB (Documentos del Observatorio Permanente de la Inmigración), p. 41-69. Light, Ivan; Gold, Steven J. (2000). Ethnic economies. San Diego: Academic Press. Light, Ivan; Sabagh, Georges; Bozorgmehr, Mehdi; Der-Marirosian, Claudia (1994). «Beyond the ethnic enclave economy». Social Problems, núm. 41 (1), p. 65-80.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49


Els negocis d’origen pakistanès a Barcelona: motivacions per a l’emprenedoria Berta Güell Torrent

49

Ministerio de Trabajo e Inmigración (2011). Afiliación media de extranjeros a la Seguridad Social. No­ viembre 2011. Madrid: Ministerio de Trabajo e Inmigración. Modood, Tariq; Metcalf Hilary; Virdee Satnam (1998). «British Asian entrepreneurs: Culture and opportunity structures». A: Taylor-Gooby, Peter (ed.). Choice and public policy. Londres: St. Martin’s Press, p. 62-78. Moreras, Jordi (2005). «¿Ravalistán? Islam y configuración comunitaria entre los pakistaníes en Barcelona». Revista CIDOB d’Afers Internacionals, núm. 68, p. 119-132. — (2007). «Iniciativas comerciales inmigrantes en un contexto urbano en transformación: el caso de Ciutat Vella (Barcelona)». A: Beltrán, Joaquín [et al.]. Empresariado étnico en España. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales: CIDOB (Documentos del Observatorio Permanente de la Inmigración) p. 129-155. Oliveira, Catarina (2007). «Understanding the diversity of immigrant entrepreneurial strategies». A: Dana, Léo-Paul. Handbook of research on ethnic minority entrepreneurship. Cheltenham: Edward Elgar, p. 61-82. Parella, Sònia (2005). «Estrategias de los comercios étnicos en Barcelona, España». Política y Cultura, núm. 23, p. 257-275. PIMEC (2011). 1r Congrés de Comerç i Nouvinguts. Barcelona: PIMEC. PIMEC Comerç (2012). Horaris comercials i comerç nouvingut. Barcelona: PIMEC. Portes, Alejandro; Rumbaut, Ruben G. (1990). Immigrant America: A portrait. Berkeley, Los Angeles, Califòrnia: University of California Press. Portes, Alejandro; Zhou, Min (1996). «Self-employment and the earnings of immigrants». American Socio­ logical Review, núm. 61 (2), p. 219-230. Razin, Era (2002). «Conclusion. The economic context, embeddedness and immigrant enterpreneurs». International Journal of Enterpreneurial Behaviour & Research, núm. 8 (1/2), p. 162-167. Sassen, Saskia (2001). The global city. Nova Jersey: Princeton University Press. Serra, Pau (2006). «El comercio de los inmigrantes en el centro histórico de Barcelona en 2004». Estudios Geográficos, vol. lxvii, núm. 261, p. 635-672. Solé, Carlota; Parella, Sònia (2005). Negocios étnicos: Los comercios de los inmigrantes no comunitarios en Cataluña. Barcelona: Fundació CIDOB. Solé, Carlota; Parella, Sònia; Cavalcanti, Leonardo (2007). El empresariado inmigrante en España. Barcelona: Fundació La Caixa. Tolsanas, Mònica (2007). «Migración, transnacionalismo y empresariado asiático en España». Revista CIDOB d’Afers Internacionals, núm. 78, p. 33-56. Waldinger, Roger David (1986). Through the eye of the needle: Immigrants and enterprise in New York’s garment trades. Nova York: New York University Press. Waldinger, Roger; Aldrich, Howard; Ward, Robin (1990). «Opportunities, group characteristics and strategies». A: Waldinger, Roger; Aldrich, Howard; Ward, Robin. Ethnic entrepreneurs. Londres: Sage Publications, p. 13-49. Werbner, Pnina (1990). «Chains of enterpreneurs: The production of an enterprise culture». A: Werbner, Pnina. The migration process: Capital, gifts and offerings among British Pakistanis. Nova York: Berg, p. 50-78. Yoon, In-Jin (1991). «The changing significance of ethnic and class resources in immigrant businesses: The case of Korean immigrant businesses in Chicago». International Migration Review, núm. 25 (2), p. 303332.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 35-49

associació catalana de sociologia



Articles

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors1 The vicissitudes of ecological consumption: fragmentation, risk and new values Marc Barbeta Viñas Departament de Sociologia. Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Marc Barbeta Viñas. Departament de Sociologia. Av. Eix Central. Edifici B. 08193 Bellaterra (Barcelona). Tel.: +34 935 811 152. A/e: marc.barbeta@gmail.com. Data de recepció de l’article: desembre 2014 Data d’acceptació de l’article: novembre 2015

Resum En aquest treball es proposa una anàlisi de les noves tendències al consum, posant una atenció especial al consum ecològic com una de les seves concrecions. Inscrites dins del context postfordista, es vinculen algunes d’aquestes noves tendències amb la tesi del nou model de consumidor. I dins d’aquest marc, s’analitzen les principals característiques dels consumidors ecològics, pel que fa als seus principis de consum i als usos socials que donen als productes ecològics. A continuació, s’aborden tres espais concrets de consum en què tendeixen a desenvolupar-se significativament les noves tendències i els valors del consum, en general, i de l’ecològic, en particular. En primer lloc, es revisen els valors i les lògiques de consum que entren en joc en el camp de l’alimentació; en segon lloc, s’aborda el desenvolupament significatiu que té el consum com a espai per a la ciutadania i la participació política, i en tercer lloc, s’analitza el consum com a manera de gestionar el risc en un context de suposada inseguretat. Finalment, es presenten unes conclusions en què es plantegen els límits del discurs del consum ecològic i algunes de les seves tendències dominants com a factor de canvi o transformació social, d’acord amb com s’està desenvolupant en les nostres societats. Paraules clau: consum ecològic, estil de vida, alimentació, risc, ciutadania, diferenciació.

Abstract In this paper a theoretical analysis of emerging trends in consumption is proposed, paying special attention to ecological consumption as one of its concretions. Inscribed within the

1.  L’origen d’aquest article és el treball premiat en el Concurs de Joves Sociòlegs (2014): Investigant el consum ecològic: anàlisi sociomotivacional del consum i els vincles en el cas de la metamarca ecològica. El contingut que aquí es presenta no constitueix una versió reduïda del treball premiat, ni el desenvolupament d’una part; la seva publicació en versions més o menys revisades pot trobar-se a Barbeta (2014a) pel que fa a la qüestió dels vincles en el consum ecològic, a Barbeta (2014b) per a una lectura sociosemiològica del consum ecològic, i a Barbeta (2015) per a una anàlisi sociomotivacional del consum ecològic.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66 DOI: 10.2436/20.3005.01.71 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS


52

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

post-Fordist context, some of these new trends are linked to the thesis of the new consumer model. Within this framework, we analyze the main characteristics of green consumers in regard to their principles of consumption and to the social uses to which they put organic products. We then address three specific areas of consumption in which the new trends and values of consumption in general and of ecological consumption in particular tend to develop significantly. Firstly, the values and logic of consumption that come into play in the field of food are reviewed; secondly, consumption’s significant development as a space for citizens and for political participation is considered; and thirdly, consumption is analyzed as a form of risk management in the context of alleged insecurity. Finally, conclusions are presented on the limits of the discourse of ecological consumption and of some of its dom­ inant trends as a factor of change and social transformation on the basis of how it is developing in our societies. Keywords: organic consumption, lifestyle, food, risk, citizens, differentiation.

1. Introducció El fenomen del consum ecològic pot considerar-se, com s’ha dit repetides vegades sobre la pràctica genèrica del consum, un fenomen social total, en el sentit que l’antropòleg Marcel Mauss (1979 [1924]) atribueix al concepte. Com a pràctica social, el consum ecològic abraça la totalitat de la vida social, i també múltiples dimensions de les persones que s’hi desenvolupen. Amb això no ens referim, òbviament, que es tracti d’una pràctica omnipresent en la vida dels consumidors, sinó que difícilment pot reduir-se a un conjunt limitat d’aspectes relatius a l’exercici específic de la compra. El consum ecològic comporta tot un entramat de lligams individuals i col·lectius, sistemes d’intercanvi, valors, pràctiques i normes socials, i també institucions socials diverses, que impliquen bona part de la realitat quotidiana dels seus consumidors. Amb aquest caràcter «total», el consum ecològic ens situa no només davant d’una dimensió material i objectiva, sinó també en la seva dimensió de producció simbòlica. D’aquesta manera, el consum ecològic es configura, en gran manera, en el sentit que subjectes i grups socials el viuen i signifiquen. Aquesta dimensió serà el centre d’interès principal d’aquest treball i la perspectiva des de la qual s’abordarà el fenomen.2 Ens proposem revisar des d’una perspectiva fonamentalment teòrica, si bé basada en diversos treballs empírics, algunes de les dimensions que constitueixen avui els sentits socials del consum ecològic en les nostres realitats més immediates. Pretenem mostrar les perspectives més rellevants que admet aquest fenomen de consum, amb l’objectiu d’acostar-nos a una millor i més global comprensió de la complexitat i pluridimensionalitat d’aquest fenomen. Ens ocuparem, particularment, de les dimensions més explorades per la literatura i de les lògiques socials que les travessen i fonamenten: els processos de diferenciació i particularisme, la reivindicació cívica i política, i les estratègies defensives de gestió del risc. L’article comença situant el fenomen del consum ecològic en un marc postfordista, el posa en relació amb les teories del nou model de consumidor, i n’explora les particularitats i els àmbits principals pels quals es desplega com a fenomen de consum: el camp alimentari, l’espai de la ciutadania i la política, i la gestió del risc. El treball acaba amb unes conclusions crítiques i la bibliografia.

2.  No hi ha una correspondència entre la concepció oficial de producte ecològic i la concepció social, i aquesta última es presenta com quelcom més complex i dinàmic. Per aquesta raó, quan ens referim a consum ecològic no ens dirigim només a aquells productes i serveis amb segell ecològic i, per tant, oficialment «marcats» així. Hi incloem també productes i pràctiques de consum que determinats consumidors consideren ecològics sense que necessàriament tinguin un certificat oficial que així ho indiqui.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66


Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

53

2.  La norma de consum postfordista: el context sociohistòric del consum ecològic El fenomen del consum ecològic tal com es presenta en les societats de consum actuals, des de la seva dimensió d’estímul o reclam comercial, té una trajectòria històrica relativament curta. Des del punt de vista de la demanda, tant el seu volum de vendes, com la presència en l’imaginari col·lectiu de determinats sectors socials, s’han fet especialment notoris en les darreres dècades. Podem convenir que el consum ecològic tendeix a coincidir i desenvolupar-se en el marc del mode de regulació postfordista. Com molt bé ha exposat Luis Enrique Alonso (2005), la regulació postfordista sorgeix de la crisi del fordisme i del pacte social keynesià en el qual es fundava. Trobant la seva plena expansió en el període de la postguerra a mitjan segle xx, la regulació fordista aconseguia articular, no sense contradiccions però sí d’una manera més o menys efectiva, els àmbits de la producció i el consum, amb l’aparició de la denominada norma de consum de masses (Aglietta, 1979 [1976]). El desenvolupament d’una producció massiva i en sèrie desemboca en un consum normalitzat i estandarditzat de béns duradors, inicialment indiferenciats. Les classes treballadores accedeixen a aquests béns de consum; no obstant això, són les classes mitjanes funcionals les que van constituint-se com a model i base social i ideològica d’aquesta societat de consum de masses (Ortí, 1987). L’extensió del model passa per un paper cada vegada més rellevant de la publicitat i els mitjans de comunicació de massa, relacionat amb el progressiu revestiment simbòlic dels objectes de consum, que configuren significacions, imatges i aspiracions associades al fet de consumir. El consum esdevé un artefacte comunicatiu per excel·lència, amb una diversificació d’objectes de consum cada vegada més important, inscrits ja en el marc d’un sistema d’objectes (Baudrillard, 1997 [1968]). La creació i estimulació d’una demanda que doni sortida a una aparició creixent d’objectes i marques comencen a ser tan importants com l’oferta i la producció dels mateixos béns de consum (Galbraith, 1987 [1958]). Però aquest model entra en crisi a partir de la dècada dels setanta, a causa de la incapacitat de continuar generant les taxes de creixement d’anys anteriors. No només mostra signes d’esgotament el model d’organització industrial, sinó que també el mercat de productes es troba en procés de saturació. La demanda tendeix a fragmentar-se, de manera que resulten insuficients els models socials referencials existents fins al moment en el consum (Lee, 1993; Alonso, 2005). El desenvolupament postfordista implica una nova forma de regulació social basada en una basta desregulació dels mercats, en noves formes d’organització productiva més flexibles i fragmentades, i en un procés general de remercantilització de diversos àmbits de la societat (Rodríguez Cabrero, 2002). La norma de consum de masses deixa pas a una profusió d’estils de vida i a una diversitat de normes de consum diferenciades que s’enllacen a la perfecció amb la renovació i diversificació constants de marques, béns i serveis que són capaces d’oferir les noves formes d’organització flexible de la producció. Va configurant-se, així, un univers simbòlic amb normes, codis i signes de consum parcials i específics de determinats grups socials (Conde i Alonso, 1996). Estils, identitats i subcultures, sempre dins dels marcs establerts per l’estructura social, tendeixen a constituir-se en i a través de les pràctiques de consum, les quals adquireixen un paper cada vegada més important en la configuració cultural i simbòlica dels fragmentats grups socials, i també en la construcció de la subjectivitat i el reconeixement social (Lee, 1993; Chaney, 2003 [1996]). Sia per la via de l’hedonisme o la personalització extrema, per l’augment de possibilitats en l’elecció i l’accés a productes de consum, o per la via de la configuració comunitarista, el consum planteja un context d’individualització creixent i s’hi desenvolupa, que segons alguns autors no fa més que reforçar (Bauman, 2006 [2001] i 2007).3

3.  Hi ha un debat al si de la sociologia que ha agafat cos en la sociologia del consum sobre si el consum actualment seria una via de sortida del procés d’individualització (Maffesoli, 1990 [1988]), o bé al contrari, com diem en el text, la reforçaria i prolongaria.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66

associació catalana de sociologia


54

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

El consum ecològic no es desenvolupa de manera aliena a aquest conjunt de processos. Les empreses han trobat en allò «ecològic» importants oportunitats de negoci4 sense que aquest tipus de consum pugui reduir-se, no obstant això, a una mera invenció de l’oferta orientada a la configuració de nous mercats i a l’augment de beneficis, si bé aquesta és una dimensió realment existent. El caràcter funcional del consum ecològic dins de l’estructura postfordista, lligat a les quotes de rendibilitat que és capaç de generar, i també les possibilitats de segmentació dels mercats dins de sectors com l’alimentació, es fa imprescindible per a entendre la relativa extensió del fenomen entre determinats grups socials. Tanmateix, en contra de les versions més «apocalíptiques» de la societat de consum, els consumidors —també els ecològics— no es caracteritzen per incorporar i reproduir acríticament el discurs i les influències de l’oferta. Una comprensió correcta dels fenòmens de consum actuals reclama posar l’atenció en els marcs socials des d’on els consumidors tendeixen a desenvolupar els processos de recepció i descodificació dels missatges del consum, i també a dotar d’usos socials els béns de consum (Callejo, 1995) mitjançant processos d’apropiació material i simbòlica (Miller, 1987). En són un bon exemple els sectors de consumidors ecològics que redefineixen i seleccionen activament aquells valors i normes que caracteritzen tipus concrets de productes ecològics i implicacions de consum. Valors amb els quals, no obstant això, l’oferta es mostra cada vegada més atenta per tal de reincorporar-los en els seus plantejaments mercadotècnics (Rochefort, 1997). L’abordatge del consum ecològic implica reconèixer no només el caràcter actiu dels seus consumidors, sinó també atendre la diversitat de les condicions i les pràctiques concretes que el defineixen i caracteritzen, i també la diferència respecte d’altres productes i segments (Fine i Leopold, 1993).

3.  El consum ecològic com a paradigma del nou model de consumidor: diferenciació, particularisme i nous valors Entre els discursos dominants en el model de consum de masses, el valor de l’artificialitat, dels productes sintètics o els plàstics quedava associat al preuat significant de la «modernitat», igual que en el model segmentat dels anys vuitanta les tendències arquetípiques al consum s’associaven a un valorat promocionisme i a una competència ferotge, especialment entre els sectors de les classes mitjanes-altes en ascens social (Alonso i Conde, 1994). En les darreres dècades, en canvi, aquests valors han quedat, si més no, relativitzats per sectors socials cada vegada més importants. Aquesta transformació dels referents culturals ha estat utilitzada per diversos autors per a anunciar l’aparició d’un nou model de consumidor, que troba en el consum ecològic un context paradigmàtic per al seu desenvolupament.5 Les tendències d’aquest nou consumidor respondrien a un individualisme més serè que el d’anys anteriors, que no entraria en contradicció amb els valors de la reflexivitat, l’equilibri, la simplificació, la valoració de la qualitat, una preocupació creixent per la seguretat, el coneixement i un hedonisme relativament pausat lligat a valors immaterials com l’autoexpressivitat (Rochefort, 1995; Alonso, 2005, p. 83-90; Inglehart, 1991). Certament, hi ha una correspondència notable entre les tesis d’aquest nou model de consumidor i les característiques que defineixen avui el consum ecològic. Tot i això, diverses evidències

4.  Es fa evident la proliferació d’establiments especialitzats en productes ecològics, des de petites botigues fins a grans superfícies, i també d’espais destinats a productes ecològics dins d’establiments orientats a productes convencionals. 5.  Alguns autors situen l’origen del consum ecològic en els moviments ecologistes i la seva reacció contraconsumista sorgida a propòsit dels canvis culturals ocorreguts durant les dècades de 1960 i 1970 (vegeu: Harvey, 1989; Riechmann i Fernández Buey, 1994). Tanmateix, les similituds d’aquells moviments i el segment de consumidors ecològics actual només poden trobar-se entre uns sectors molt particulars de consumidors ecològics. A l’apartat 3.2 s’aborda la dimensió del consum ecològic com a moviment social.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66


Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

55

posen en qüestió el fet que no ens trobem davant d’un nou model social estès i generalitzat, sinó més aviat amb un model arquetípic i particular de dinàmiques de consum emergents i, en qualsevol cas, una expressió més de la fragmentació social que viu el camp del consum postfordista. El mateix consum ecològic n’és un exemple quan abraça un segment de mercat força homogeni, especialment en termes de classe social: a Catalunya, concentrat en les classes mitjanes i mitjanesaltes, suma un 84 % entre els qui consumeixen ecològic (Centre d’Estudis d’Opinió, 2010).6 Alguns dels límits que poden trobar-se en la formulació d’aquest nou model de consumidor, associats a no subratllar suficientment les diferències socials i culturals en l’àmbit del consum, poden rastrejar-se, com veurem, en les dimensions principals que constitueixen el consum ecològic. Com a concreció específica d’aquest nou model, el consum ecològic neix com un consum de segment que tendeix a respondre a unes expectatives, uns desitjos i uns sistemes de preferències altament diferenciades, i abocades a uns valors i principis de consum que acostumen a contrastar no només amb les dinàmiques de consum massificades, estandarditzades i més pròpies de l’etapa fordista, sinó també —encara que no en tots els casos— amb els consums més marcadament opulents i desinhibidament ostentosos. El consum ecològic esdevé, així, un espai excel·lent per al desenvolupament d’una realitat fragmentada per diferències socials i dualitats culturals. Si, com hem dit, la classe social és un factor que tendeix a delimitar el segment ecològic, la seva pràctica no pot entendre’s com un comportament de classe unitari. Els estils de vida i la mobilització de valors i interessos simbòlics de determinades fraccions de les classes mitjanes i mitjanes-altes resulten concepcions més adequades per al seu abordatge (Crane, 2010). En aquest sentit, seguint l’esquema que proposa Bourdieu (1988 [1979]), en què el consum esdevé un sistema comunicatiu orientat a l’establiment de diferències socials i simbòliques entre consumidors, la pràctica del consum ecològic es constitueix i desenvolupa com una estratègia de diferenciació simbòlica. Amb la possessió de nivells relativament elevats de capitals culturals, simbòlics i en alguns casos econòmics, bona part dels consumidors ecològics queden disposats per a la mobilització dels recursos propis, creant i integrant-se en formes i estils de consum particulars, flexibles i altament especialitzats. Es presenten amb la capacitat d’expressar unes quotes elevades de llibertat sobre les «imposicions del mercat», és a dir, una suposada falta de subjecció a les «necessitats imposades» per la societat de consum, com poden ser les formes de consum ostensible o el consum en quantitat; alhora rebutgen els productes indiferenciats, normalitzats i massificats. L’ascetisme, la contenció i un rebuig explícit a les despeses de productes valorats com a superficials, productes de luxe, sovint titllats d’innecessaris pels consumidors, s’afirmen entre els principis bàsics d’aquest consum. La seva racionalització —això és, justificació i legitimació— acostuma a apel·lar a valors i actituds relacionats amb la sostenibilitat, el compromís moral i polític associats a la qualitat de vida, a la identitat o a l’organització de la vida en comú. Així, els consumidors ecològics desenvolupen una percepció creixent de les possibilitats que se’ls brinden com a subjectes consumidors, pel que fa a la implicació, al control o a l’exercici de pressió en diverses esferes socials, econòmiques i culturals (Haanpää, 2007). Prenent com a camp d’operacions l’estructura social, les principals estratègies de diferenciació a través del consum ecològic es produeixen, en primer lloc, respecte d’aquells grups socials provinents de les classes populars (classes mitjanes-baixes, immigrants, col·lectius exclosos, etc.) sense accés als productes ecològics. Segons subratlla Borràs (1998), aquests centrarien la pràctica del consum en el principi de la necessitat, o bé restarien subjectes, per la manca de capitals (econòmic i cultural), al model predominant de consum massificat i estandarditzat.7 En segon lloc, la diferenciació apuntaria cap a aquells sectors de les classes mitjanes i mitjanes-altes amb uns principis de

6.  Alguns informes assenyalen que succeeix quelcom similar a la resta de l’Estat espanyol (GFK, 2011). En alguns països anglosaxons les diferències semblen reduir-se. 7.  Com apunten alguns estudis, el preu es presentaria com un fre a la compra ecològica, igual que la informació i el coneixement dels productes ecològics. Així mateix, els esquemes pràctics dels consumidors podrien ser també un factor desincentivador de la pràctica del consum ecològic.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66

associació catalana de sociologia


56

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

consum de tipus hedonista i ostentós (Savage et al., 1992), més allunyades del nou model de consumidor. Els signes del consum ecològic generen i transmeten significats que guien els consumidors en les seves actituds, alhora que possibiliten l’expressió dels valors simbòlics, ètics i estètics amb els quals s’identifiquen. En forma de tòpics socials, aquests cristal·litzen i signifiquen i jerarquitzen el sistema de valors que configura la imatge significativa d’aquest tipus de productes. El consum ecològic es concep sovint com l’opció més legítima oferta des del mercat, que permet projectar una visió d’equilibri entre consumidor i entorn. No respon als desitjos d’un plaer desenfrenat ni d’un consum quantitatiu, voraç i canviant; més aviat consisteix en una relació consumidor - producte ecològic marcada per una dinàmica més reflexiva, per una identificació més forta i profunda amb el producte i per un coneixement més gran sobre les característiques dels productes i les implicacions del consum. La qualitat dels productes adopta, així, un prisma multidimensional. La transformació del sentit de la «qualitat» observada per Morace (1993, p. 121-125) pot aplicar-se perfectament a les evocacions d’allò ecològic quan adopten un caràcter global i omnicomprensiu: defugir de les simplificacions que l’associen, tan sols, a una lògica distintivoutilitària. En primer lloc, la qualitat d’allò ecològic com a valor fonamental es vincula a les repercussions positives que (suposadament) exerceix sobre la salut personal; en alguns discursos, aquest valor es desplaça semànticament fins a les implicacions associades al «respecte» amb el medi ambient, definint una relació equilibrada i novament reflexiva entre «naturalesa i éssers humans». La qualitat també troba en els components estètics un camp de desenvolupament simbòlic, que redefineix —fent-los més complexos— els atributs organolèptics dels productes. Ja no és la pura materialitat del producte allò que li atorga valor: el volum, l’espectacularitat o la vistositat dels colors. La importància de l’atractiu definit en termes de sofisticació es relativitza, i es desenvolupa una estètica «simple», capaç d’evocar una sensibilitat més gran en els consumidors, suggerint sabors, olors i formes profundament valorades per la seva proximitat amb l’espontaneïtat i la deshumanització que connota allò «natural». L’artificialitat com a signe de modernització s’afirma com un autèntic contravalor ecològic entre els consumidors, i perd pes davant valors emergents com la «tradició». La identitat local, cultural i comunitària va estretament lligada a la qualitat dels productes ecològics: aquesta els acosta a una naturalitat concreta, vinculada a un territori específic, i a un coneixement més gran dels processos i circulació dels productes. En els treballs d’autors com Rochefort (1995, p. 158 i s.) o Sánchez (2009) poden buscar-se aquestes tendències creixents entre els consumidors d’alguns països europeus. A continuació, s’aborden les principals dimensions sobre les quals el consum ecològic construeix la legitimitat dels valors i les normes que representa. Els eixos consum/alimentació i consum / medi socioambiental constitueixen els vectors de desenvolupament d’aquestes dimensions.

3.1.  Consum ecològic: estil de vida i cultura alimentària En el primer eix, allò ecològic es construeix com la base normativa del que ha de ser una bona alimentació o una alimentació correcta. Els productes alimentaris ecològics constitueixen una resposta a la pregunta sobre «què s’ha de menjar?», que es presenta de manera recurrent en el comensal contemporani, a propòsit de la paradoxa de l’omnívor (Fischler, 1995 [1990]). Una resposta que, no obstant això, no només construeix la seva legitimitat d’acord amb l’increment de seguretat alimentària, sinó també en l’afirmació identitària i d’alguns dels valors i principis de consum associats a l’aliment ecològic (Horton, 2003). Així, els consumidors apliquen el seu sentit pràctic particular i socialment delimitat en un context de conflicte pel poder simbòlic (Bourdieu, 1991 [1980]). L’alimentació ecològica es desenvolupa en un doble context marcat per processos típics de la globalització, aplicats a l’àmbit alimentari (Labarre, 2001). Per una banda, es produeix la tensió entre les tendències industrialitzadores i les que protagonitzen una «ecologització» amb elements més o menys tradicionalistes i locals (Ritzer, 2006). Tensió que, si bé des de la producció i la distri-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66


Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

57

bució, pot adoptar ambdues fórmules,8 des dels discursos del màrqueting i els consumidors acostumen a diferenciar-les clarament. La industrialització, generalitzada al llarg del segle xx, desenvolupa una producció intensiva, tecnificada, que ha tendit a un procés d’abstracció del cicle producció-consum (Contreras Hernández, 2005); els productes resultants han estat més o menys estandarditzats, homogenis —dins d’una àmplia varietat entre productes— i manipulats, i destaca el format dels precuinats, i amb el fast food com a paradigma alimentari. Per una altra banda, la tendència ecològica comporta la revaloració d’una alimentació desindustrialitzada, amb els valors del control, la informació i el coneixement com a elements rectors dels processos de consum. El control s’aplica als productes en si mateixos, en connexió amb els processos de producció i distribució; l’etiquetatge, les informacions relatives al producte, adopten també una rellevància central com a garantia —més o menys qüestionada— de les certeses sobre els productes: els consumidors demanen conèixer d’on provenen els productes, i com han estat produïts, manipulats i distribuïts. Però l’exercici real d’aquest control necessita un ampli sistema de coneixements i sabers que en permetin l’apreciació i la capacitat de judici. La gestió de les capacitats cognitives i culturals esdevenen aquí fonamentals. Determinats discursos experts, que, com sabem, es distribueixen de manera desigual en l’estructura social (Boltanski, 1969), tendeixen a nodrir de normes i valors la imatge del producte alimentari ecològic. Des del camp de la salut i la nutrició, adopten els discursos mèdics, fins al mateix camp alimentari (tipus de productes, varietats, qualitats), o al de la producció (processos productius, tipus de cultiu, pràctiques ramaderes, territoris i climes idonis per a determinats productes, tradicions locals, etc.). És en l’ús del producte ecològic que els consumidors actualitzen i doten de sentit la seva pràctica del consum, i posen de manifest el sistema propi de preferències. Els productes ecològics s’usen com a guies en les eleccions alimentàries, en la mesura que marquen una diferenciació entre allò que és bo i allò que no ho és, fonamentalment per a la salut personal; el que és apropiat i permès i el que no, i proporcionen un espai simbòlic als consumidors per a la recuperació de la confiança en el procés alimentari. La medicalització de l’alimentació (Gracia Arnaiz, 2007) adquireix noves dimensions amb l’alimentació ecològica. L’aliment passa a ser en l’imaginari dels consumidors un factor clau en la determinació del seu estat de salut; per això, les capacitats «curatives» o «preventives» es postulen entre les més significatives dels aliments ecològics (Barbeta, 2015). D’aquesta manera, allò ecològic s’erigeix com un component essencial de la redefinició de la norma alimentària en determinats grups socials. Sense implicar cap desmantellament del model, el consum alimentari ecològic el fa més divers, complex i, fins i tot, aprofundeix fins a l’extrem algunes de les regles ja existents: separació cada vegada més radical entre allò que està prohibit i allò permès, aprofundiment en les valoracions de les tradicions locals, en allò casolà, o en l’equilibri i control sobre el menjar (Díaz Méndez (coord.), 2005). Ja hem avançat que en alguns discursos el principi de l’ascetisme es presenta com l’esquema fonamental de la pràctica de consum ecològic, cosa que contrasta amb el gaudi, la quantitat i els plaers del «bon menjar» de les classes populars (Martín Criado i Moreno Pestaña, 2005). Es defineix, així, una oposició entre habitus alimentaris. Els consumidors ecològics no renuncien al gaudi alimentari; de fet, els sabors es valoren sovint com un valor destacable dels productes. Sí que desenvolupen, però, una posició d’equilibri —com hem vist— basada en la relació entre els plaers, la moderació, la simplicitat i la reflexivitat. Aquest esquema es tradueix en la pràctica alimentària, en una associació entre allò ecològic i una alimentació més selectiva, menys massificada, adequada, en alguns casos, a cada època de l’any. I en aquest sentit, no poc sovint el producte ecològic alimentari queda inscrit com a component essencial de determinats estils alimentaris en els quals se sobrevaloren els aliments lleugers, frescos, i també maneres normatives de combinar-los (vegetarianisme, macrobiòtica, dietes,

8.  Pot observar-se, per exemple, en la diferenciació establerta per alguns productors i consumidors ecològics entre producció ecològica i producció agroecològica. Diferència amb implicacions ideològiques i comercials notables (vegeu Morales Pérez, ed., 2011).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66

associació catalana de sociologia


58

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

etc.). L’alimentació ecològica es concep i valora com una alimentació «més autèntica», una alimentació «de veritat», en la mesura que se li aplica el que podríem anomenar l’ètica de la no intervenció. Aquesta es presenta en forma de relat que situa la naturalesa com a única mediadora legítima en els productes ecològics; les intervencions tendeixen a desnaturalitzar-los, i així se n’anul·la la «puresa» idiosincràtica. Quan la intervenció es fa des de la indústria, es converteix en una manipulació impossible de controlar. Per tant, aquest plus de veracitat associat al producte ecològic pren tot el seu sentit en l’oposició amb l’artificialitat manipulada i indiferenciada del producte convencional no ecològic. La identitat dels productes alimentaris ecològics es defineix i s’afirma, en la diferència amb el menys­ tingut producte convencional; i els consumidors, a través del consum, reforcen la seva particular identitat col·lectiva de consumidors ecològics (Molsander i Pesonen, 2002).

3.2.  Consum ecològic: moviment social i ciutadania El segon eix situa la pràctica del consum ecològic en el marc de l’àmbit de la ciutadania, i com un moviment social que articula el consum amb la mobilització social i alguns intents d’intervenció política (Rief, 2008). Des d’aquesta perspectiva, els vectors de desenvolupament simbòlic del consum ecològic constitueixen un conglomerat d’aspectes diversos, sovint associats al consum com un factor sensible a la conservació del medi ambient, associat a la minimització de la contaminació i de la generació de residus, a l’ús responsable i sostenible dels recursos naturals, a la defensa del benestar animal, del món rural i d’un desenvolupament social equilibrat, d’acord amb criteris socials i ambientals. Els discursos propers a l’ecologisme polític, però també d’un ambientalisme més moderat, tendeixen a desplaçar-se en el camp del consum, per tal d’expressar i portar a la pràctica, a través d’un exercici de consumerisme (Micheletti, 2010), els valors favorables al medi ambient o la solidaritat, sovint fonamentats en preceptes ètics i morals. S’observa que en aquest àmbit el tipus de necessitats que entren en joc implica un canvi respecte d’aquelles que han significat un estímul per als processos de consum contemporanis. En efecte, aquesta dimensió del consum ecològic es veuria orientada pel que s’ha anomenat necessitats com a potencial, referides a l’anhel de justícia, solidaritat i a les aspiracions a una vida plena (Sempere, 2009). Diferents processos concrets de consum poden quedar inscrits dins la pràctica del consum ecològic. Per una banda, els processos que podríem delimitar dins de l’àmbit específic de la compra, en els quals els consumidors utilitzarien valors morals o normes ètiques socioambientalment sustentades per a orientar les seves eleccions en el mercat. Aquesta visió entendria el consum en un sentit individualitzat i desarticulat, i es fonamentaria en l’exercici del suposat poder del mateix consumidor en el procés d’elecció i compra de productes ecològics (o convencionals). Més enllà de la crítica que implicaria un model d’aquestes característiques, s’han assenyalat els límits d’aquestes dinàmiques a l’hora de provocar canvis socials significatius (Holzer, 2006). Per una altra banda, la dimensió col·lectiva del procés és la que sembla prendre més notorietat com a moviment social de consum. Ja no serien actes de consum desarticulats, sinó una certa tendència a la coordinació i organització més o menys estable la que s’imposaria entre alguns sectors de consumidors ecològics. En aquest sentit, és destacable la proliferació de cooperatives de consum ecològic a Catalunya i a la resta de l’Estat, com a cristal·lització d’aitals dinàmiques. Aquestes dinàmiques tindrien com a denominador comú la regulació col·lectiva i compartida de les pràctiques de consum ecològic, i la constitució d’un espai de grup i comercial «alternatiu» a les xarxes de distribució convencionals. Les cooperatives són espais per a experiències col·lectives de consum, pràctiques de participació autònoma i comunitària. En són exemples els debats en què es discuteix i s’acorda de manera conjunta tant el model de consum ecològic preferencial, tenint en compte criteris de producció i distribució, característiques dels productes, etc., com els productors amb qui es mantenen relacions d’intercanvi, i també els criteris que han de regular aquests vincles (Pérez Neira i Vázquez Meréns, 2008). Lluny de constituir un fenomen absolutament homogeni, s’hi observen algunes diferències significatives. En alguns casos, el consum ecològic i l’ideal socioam-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66


Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

59

bientalista que l’acompanya constitueixen els elements aglutinadors de les cooperatives. Aquí és quan la dinàmica de consum ecològic desenvolupada mitjançant iniciatives cooperativistes es concep com un «projecte social», de canvi, o inclús una «lluita política» orientada a la transformació ecosocial. Altres discursos adopten una visió més personalista i individualitzada respecte de les raons del consum en cooperatives. La visió del projecte social i polític es transforma en una amalgama de processos, que van des de les accions moralment valorables —sense contingut explícitament polític—, fins a accions orientades a la gratificació personal (Barbeta, 2014a). Algunes d’aquestes dinàmiques poden significar la generació del que alguns autors anomenen consum polític (Micheletti, 2010; Llopis-Goig, 2011; Novo Vázquez, 2014). Certament, el marc de la cooperativa inaugura un espai pròpiament col·lectiu, si bé minoritari i particularista, per a la realització d’aquest model de consum ecològic. No obstant això, les barreres simbòliques, com mostren algunes investigacions, també es fan evidents en aquesta dimensió «política» i «ciutadanista» del consum ecològic (Strandbu i Krange, 2003; Horton, 2003; Barbeta, 2014a). L’afirmació de determinats valors, i també la projecció d’objectius morals i polítics associats al consum ecològic, se situa molt sovint al servei de la configuració d’identitats personals i col·lectives, en un procés marcat per la recerca de reconeixement i singularització dels consumidors (Bauman, 2007). Aquí no interpretem el consum ecològic com un fenomen unívocament identitari, però sí que subratllem el pes creixent que avui tenen els processos identitaris i de lluita pel reconeixement en el consum i en l’acció col·lectiva. Com afirmen Alonso i Fernández Rodríguez (2013, p. 281), «las formas de acción colectiva —més encara si es donen en el terreny del consum— se han ido transformando desde la política de la ideología hasta la política de la identidad». En aquest segon eix, l’anàlisi dels vincles que els consumidors estableixen amb els productors ecològics pren rellevància com a objecte de recerca. Alguns autors han analitzat les xarxes alimentàries en el cas dels productes ecològics, i concretament les relacions entre ambdós actors. Goodman (1999), per exemple, explica que els vincles entre els uns i els altres s’estableixen a partir dels paràmetres ètics i polítics que regeixen l’agricultura ecològica. Comporten una oposició política a les bases utilitàries i instrumentalistes de la indústria alimentària. Goodman (2004) planteja la configuració de xarxes agroalimentàries alternatives, en les quals productors i consumidors redefineixen les seves relacions d’acord amb criteris favorables al respecte i desenvolupament rural; no es deixen d’assenyalar, però, els límits quant a la generalització d’aquestes propostes. Amb una finalitat similar, a Catalunya es constitueix el moviment agroecològic, que aposta per un model familiar, comunitari i ambientalment sostenible de producció (Badal i López, 2006). Altres autors, no obstant això, qüestionen l’abast d’aquestes xarxes denominades alternatives. Al treball de Lockie et al. (2002) s’hi reconeix la demanda creixent de productes ecològics, definits en termes de producte pròxim i local, sense modificacions genètiques, i lliures de productes químics de síntesi. Però el mateix treball posa en dubte que es tracti de xarxes alternatives, sinó més aviat de pautes de consum poc consolidades en el si de la població, i més aviat marginals. De fet, en un estudi elaborat amb productors, Lockie i Halpin (2005) neguen l’existència d’una divisió entre xarxes alimentàries alternatives, basades en valors i normes absolutament oposats als sistemes convencionals. Segons aquests autors, no podríem parlar de consumidors ecològics «alternatius», orientats per valors i principis profundament diferenciats. De manera que podríem afirmar que els consumidors ecològics es veurien sotmesos a discursos en conflicte, a pràctiques contradictòries i a relats inconsistents, que fan d’allò ecològic un fenomen de consum profundament ambivalent (Lockie et al., 2002; Sassatelli, 2009; Barbeta, 2014a).

4.  Inseguretat i noves formes de gestió del risc a través del consum No és per casualitat que el sorgiment i la relativa expansió del consum ecològic entre alguns sectors socials s’hagin produït en el context del que alguns autors denominen la societat del risc (Beck, 1998). Quan les raons principals que expliquen la dinàmica del consum ecològic mantenen alguna relació amb la salvaguarda de la salut personal i de la del medi ambient, no és només per la projecció valo-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66

associació catalana de sociologia


60

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

rativa —en el sentit weberià del terme, és a dir, orientat per i expressió de conviccions— que, com hem vist, els consumidors fan a propòsit d’aquest tipus de consum. Són cada vegada més rellevants els principis reactius i defensius sobre els quals s’orienta i desenvolupa aquest tipus de consum. Vist des d’aquest prisma, el consum ecològic passaria a definir-se per una lògica «compensatòria», més que no pas com quelcom únicament lúdic, gojós o semantitzat a partir de valors eticomorals. Enfront del model de societat industrial, integrada, estabilitzada, coordinada i parcialment desmercantilitzada a través de pactes col·lectius i programació social, el model que representa la societat del risc, propi del canvi de segle, es construeix i desenvolupa sobre unes bases noves i profundament inestables. La teorització que proposen Beck (2006) i Giddens (1993) caracteritza el model social actual per la relació quotidiana que individus i grups socials tindríem amb el risc. El caràcter finit dels recursos naturals, la seva degradació i utilització massiva; els perills suscitats pel desenvolupament tecnològic i científic, però també l’explosió identitària i les decisions polítiques; el deteriorament dels referents col·lectius, la debilitat de la cohesió social i de marcs estables i institucionalitzats, són alguns dels elements principals que fan que els individus visquin en una percepció continuada d’incertesa i perill. S’hi afegeix també un retrocés en el paper de l’estat social en la capacitat de generar seguretat entre els ciutadans. Els controls institucionals es mostren insuficients per a la construcció de certeses i la cobertura dels riscos (Beck i Beck-Gernsheim, 2003). La remercantilització de diverses esferes de la vida social reforcen i generalitzen el mercat com a mecanisme —profundament desigual— de sortida i gestió dels riscos. De manera que amb la relativa pèrdua de centralitat del treball en l’articulació identitària, i també com a referent per a l’acció col·lectiva (Urry, 1999), el consum, i el consum ecològic en particular, passa a ser un dels àmbits privilegiats des d’on els individus fan front a aquesta situació. En el marc de la societat del risc el camp alimentari se significa a partir de noves dimensions, per les quals el consum ecològic adquireix un sentit i unes característiques particulars. L’aplicació d’aquestes concepcions als processos alimentaris ens proporcionen una explicació sobre la creixent percepció d’inseguretat existent entre els consumidors en general, però molt especialment, com evidencien els resultats de diverses investigacions, entre part dels consumidors ecològics, en la mesura que es mostren com un dels col·lectius més sensibles en aquesta matèria (Lockie et al., 2002; Lockie et al., 2006; Harper i Makatouni, 2002; Barbeta, 2015). Es constata que els consumidors ecològics mantenen una relació amb l’alimentació marcada per dosis importants d’ansietat i preocupació, que poden entendre’s com una conseqüència lògica dels processos característics del desenvolupament productiu i tecnològic que hem mencionat. L’aplicació cientificotecnològica en la producció alimentària, sumada a la lògica del benefici com a objectiu principal de la indústria de l’alimentació, serien els factors més destacats de la suposada degradació alimentària. L’ús de pesticides, fertilitzants i diversos tipus d’inputs artificials, la producció industrial massiva i la modificació genètica són entre els principals arguments de la perillositat. Així mateix, les controvèrsies entre els especialistes, sumades al qüestionament de les regulacions institucionals, fan augmentar la incertesa i la percepció del risc (Lupton, 2000). Davant d’aquest panorama, el consum ecològic es projecta com un mecanisme defensiu, orientat a la reducció dels riscos alimentaris dels seus consumidors, amb l’objectiu de desconflictivitzar-ne la ingesta i la relació quotidiana amb l’alimentació. El qüestionament profund de la cadena alimentària per part d’aquests consumidors queda compensat amb el consum ecològic com a sortida més segura, capaç de produir uns nivells de confiança que els aliments convencionals, sigui per raons de salut personal o mediambiental, ja no els proporcionen. Com han subratllat alguns autors (Peretti-Watel, 2000), tant la percepció del risc com la resposta davant d’aquesta percepció, són processos construïts socialment, sovint relacionats amb la influència de variables sociodemogràfiques com la classe social, l’edat, el gènere, i també els sistemes de valors o les creences. Des d’aquesta perspectiva, podem entendre que no tots els grups socials tenen les mateixes percepcions del risc, ni les gestionen de la mateixa manera. Associat, en bona part, a l’ús dels recursos i dels capitals propis, els consumidors ecològics es caracteritzen perquè identifiquen la modernitat alimentària com un dels nuclis i fonts de risc que els planteja la societat actual. Els conei-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66


Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

61

xements, l’accés a la informació, les expectatives i els interessos materials i simbòlics, serien alguns dels aspectes centrals en la configuració d’aquest sistema de representació del risc. Des d’aquest grup social, es desenvoluparia una estratègia individualitzada i fonamentalment privada de gestió dels riscos alimentaris que els planteja el context actual, i trobarien en el consum ecològic una via adequada per tal de fer valer les capacitats econòmiques, culturals i simbòliques que la posició social els brinda. La pèrdua de referents col·lectius i especialment la desinstitucionalització creixent —tant social com política— no farien més que reforçar aquest tipus de «jugades», amb què els grups socials amb més capacitats i possibilitats responen a les situacions de crisi a través del mercat i del consum. En aquests processos, són esperables unes conseqüències profundament desiguals per al conjunt de la població, en matèries tan bàsiques com la seguretat alimentària. Contrastant amb el desconeixement (relatiu), la distància social i la reïficació davant dels conflictes alimentaris —especialment els relacionats amb la salut— que mostren els sectors socials més desafavorits (Boltanski, 1969; Martín Criado, 2007), els grups privilegiats expressen, amb l’opció ecològica, la seva més absoluta oposició a posar en perill —i per tant a acceptar el risc— la seva salut personal, si més no a través de l’alimentació. El procés d’incorporació, per exemple, s’ha convertit per als consumidors ecològics en un dels processos més ansiosos i problemàtics, tal com Fischler (1995 [1990], p. 65) assenyalava per al comensal contemporani. El moviment de l’aliment de l’exterior a l’interior del cos es constitueix com l’acte fonamental en el qual cristal·litzen bona part de les ansietats dels consumidors (Barbeta, 2015). Un espai simbòlic que representi en l’imaginari dels consumidors un «valor segur» en el camp alimentari es fa imprescindible, per tal de minimitzar aquesta inseguretat permanentment percebuda i reaccionar-hi. Per això, en certa manera, la capacitat i l’èxit relatiu dels productes ecològics encarnen els valors de la seguretat, la confiança i la tranquil·litat en l’alimentació. La inflació i l’excés d’insistència en el context de risc i perill actual possiblement no han fet res més que incrementar les representacions socials en aquest sentit, i han sobrecarregat d’ansietat i de vivències de por i inseguretat les pràctiques quotidianes de consum. Així, podríem afirmar amb Robert Castel (2006) que allò que marca la inseguretat en les societats contemporànies, i que com hem vist orienta en gran manera el consum ecològic, no seria tant l’absència de mitjans i sistemes de control i protecció. Molt probablement, ens trobem davant del moment històric en què —paradoxalment— aquests mostren una presència més gran en el conjunt de sistemes de regulació institucional. Al contrari, d’acord amb l’autor francès, la inseguretat actual trobaria l’origen en una demanda —basada en una profunda fixació—9 a la recerca constant de seguretat, protecció i confiança, en el marc d’uns sistemes socials cada vegada més complexos i interrelacionats. El consum ecològic es presentaria, en aquest context, com un mecanisme adreçat a compensar els nivells de malestar col·lectiu derivats dels riscos i les incerteses que promouen les societats actuals, en general, i, en especial, àmbits específics com l’alimentació.

5.  Conclusions crítiques Fins aquí hem revisat algunes de les dimensions principals que caracteritzen avui el consum ecològic. Hem pogut observar que es presenta com un fenomen catalitzador de dinàmiques socials emergents en diversos camps socials. Característica que el converteix en matèria privilegiada d’anàlisi sociològica, no només per la rellevància que té en si mateix com a fenomen de consum, sinó per les interrelacions que manté amb processos socials més amplis i diversos. Subjecte a les transformacions socioestructurals i històriques, hem vist que el consum ecològic canalitza i simptomatitza algunes de les tendències de canvi, i s’hi correspon, en camps tan diversos

9.  En un altre treball hem assenyalat, des d’una perspectiva sociomotivacional, els components afectius d’aquest procés (vegeu Barbeta, 2015).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66

associació catalana de sociologia


62

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

com el de la participació política, els moviments socials i ciutadans, l’alimentació o els valors dominants en les noves tendències de consum. Tal com hem indicat a l’inici de l’article, la seva anàlisi i comprensió no pot desprendre’s del context postfordista que caracteritza bona part de les societats del capitalisme avançat, amb alguns dels conceptes que les defineixen. Així, no podem separar el seu desenvolupament de les dinàmiques de l’individualisme, la fragmentació, el risc, la inseguretat, la desigualtat social. Amb aquestes conclusions ens proposem, més enllà de repetir el que ja hem dit unes línies endarrere, valorar críticament alguns dels relats propis del consum ecològic, especialment el que l’associa a un factor de transformació social. Podem convenir que cada vegada hi ha més elements que ens indiquen la necessitat de transformació dels nostres sistemes socials. Dades «objectives», opinions expertes, i el que és més important, demandes socials creixents es dirigeixen a anunciar i denunciar la desigualtat social, la sobreexplotació del medi ambient i la insosteniblitat de la societat de consum tal com l’hem coneguda fins avui. Molt probablement, la crisi social i econòmica que estem patint des de fa ja uns quants anys ha contribuït a aquesta percepció. El relat que configura el sentit del consum ecològic pot incloure’s, tot sovint, en aquesta perspectiva del canvi. D’aquesta manera, el consum ecològic es concep com una oportunitat més o menys real de canvi, un fenomen amb «aires» de transformació, amb capacitat per a expressar i posar en pràctica valors ètics, morals o fins i tot polítics, que haurien de regular —almenys— les relacions d’intercanvi d’un món més sostenible que l’actual. Assenyalem algunes limitacions a aquesta perspectiva i en fem algunes crítiques. En primer lloc, sembla difícil imaginar que un fenomen de consum protagonitzat majoritàriament per les classes mitjanes i mitjanes-altes de la societat pugui promoure accions de canvi social orientades a l’establiment d’un sistema de relacions més igualitàries. Això seria així en la mesura que el consum es constitueix com una pràctica de reproducció social, si més no a mitjà i llarg termini. El contrari suposaria no atendre les dinàmiques socioestructurals a què obeeixen les actituds i els comportaments de consum. En segon lloc, aplicant el que han apuntat autors com Recio (2006), el relat del consum ecològic com a agent de canvi es fonamentaria en els pressupòsits de la teoria econòmica neoclàssica en la seva explicació del consum. Aquesta visió comportaria que l’acumulació d’actes de compra ecològica implicaria la generalització de la pràctica de conductes ètiques o morals en el consum, cosa que revertiria positivament sobre els problemes medioambientals, socials, alimentaris, etc., que d’una manera o d’una altra s’associen al fenomen del consum ecològic. Des de la sociologia del consum, no obstant això, s’ha insistit infinites vegades sobre els problemes dels models neoclàssics, més o menys actualitzats, a l’hora d’abordar els fenòmens de consum. Sense ànim de ser exhaustius simplement assenyalarem algunes de les principals limitacions d’aquesta visió que entén el consum ecològic com una pràctica real de canvi social. 1) La informació dels consumidors mai és absoluta, i tendeix a presentar-se de manera desigual entre grups socials. A més, la recepció que se’n fa està vehiculada socioculturalment, de manera que el seu impacte sobre les conductes de consum pot diferir segons els consumidors. La informació no nega comportaments contradictoris, de manera que no garanteix respostes derivades del coneixement aportat. 2) Les conductes de consum no obeeixen únicament a factors racionals i, en tot cas, la racionalitat es presenta com quelcom limitat. Els consumidors tenen actituds contradictòries, inconsistents, i les seves conductes obeeixen més que a racionalitats universals i ahistòriques, a raons pràctiques socialment contextualitzades, sempre vinculades a bases psicoafectives. 3) Una àmplia diversitat d’elements socioestructurals i situacionals condicionen les conductes de consum. Així, els consumidors reprodueixen hàbits, rutines i estratègies de consum d’acord amb la seva pertinença o referència a grups socials. Les desigualtats d’accés al consum estan determinades i queden ampliades per factors d’ordre simbolicocultural, que tendeixen a reproduir-se a través del consum. 4) L’oferta, en major o menor mesura, té la capacitat de condicionar no només les conductes dels consumidors, sinó el seu mateix sistema de preferències i desitjos. Això comporta que els desitjos dels consumidors són més o menys canviants, en funció de l’orientació de l’oferta, i probablement també ho siguin en el consum ecològic (obsolescència psicològica). Atesa la diver-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66


Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

63

sitat d’oferents, no queda clara quina és l’oferta ecològica legítima, si és que ens trobem, com sembla ser, davant d’un conflicte de legitimitats entorn del producte ecològic (grans cadenes davant de petits productors). 6) Hi ha contradiccions en les eficiències locals i globals: les conseqüències globals de canvis locals poden no ser les desitjades. A més, són evidents els límits materials quant a l’extensió de l’oferta ecològica (encara que certament a l’Estat espanyol bona part de la producció ecològica es dediqui a l’exportació). 7) La desconsideració d’aquestes qüestions queda associada, de vegades, a una certa inferirorització simbòlica dels altres —com succeeix amb alguns discursos de consumidors ecològics— i, com posa de manifest el mateix Recio, a un cert elitisme moral. D’altra banda, el discurs del consum ecològic orientat a la transformació pressuposa el subjecte consumidor com a subjecte de canvi, i dirigeix les crítiques i els objectius (polítics, morals...) a l’esfera del consum. D’aquesta manera, es tendeix a oblidar —com posa en relleu la teoria productivista— que tot model de consum està sempre interrelacionat amb un model de producció. Com afirmava Marx (1976 [1857], p. 12), la producció produeix no només un objecte per al subjecte, sinó també un subjecte per a l’objecte. I el consum produeix la disposició del productor, i el sol·licita com a necessitat que determina la finalitat de la producció. Per tant, qualsevol transformació social ha de plantejar-se la intervenció sobre el conjunt del model de producció/consum, com a base de la planificació social de l’economia i la societat. Hem argumentat que el consum ecològic planteja una sortida individual, privada, o en qualsevol cas particularista en tant que protagonitzada per grups socials amb interessos específics, a conflictes de caràcter col·lectiu com pot ser la seguretat alimentària o la crisi ambiental. En la mesura que es planteja el mercat com un espai prioritari d’accés al consum ecològic, els principis d’inclusió i universalitat queden profundament qüestionats, i deixen endarrere qualsevol tipus de resposta associada a la gestió pública dels riscos i els problemes socials. Finalment, constatem que algunes recerques han observat una dinàmica motivacional al consum ecològic marcada per un conflicte associat a la renúncia, l’autoprohibició i el deure.10 Sense ser una dinàmica generalitzada, sí esdevé present en alguns dels discursos dels consumidors ecològics. En aquesta dinàmica motivacional el consum ecològic no seria realment una preferència de primer ordre, sinó que esdevindria com a conseqüència d’una autoprohibició (més o menys conscient) a determinades pràctiques de consum convencional, i seguiria una orientació marcada pel deure de consumir ecològic. En aquest sentit, posem en qüestió que qualsevol procés de transformació social pugui desenvolupar-se de manera satisfactòria, amb possibilitats d’èxit, si es fonamenta únicament en la coerció dels desitjos dels individus. Quan no és possible trobar un context que faciliti d’una manera o d’una altra la realització dels desitjos, pot passar que les persones desenvolupin més intensament sentiment de culpa ((in)conscient),11 per més que aquests desitjos siguin «consumistes» i ens portin cap a un col·lapse global. Aquest camí de l’autocoerció, molt probablement, ens conduiria a l’abandonament o a un cert malestar, en aquest cas relacionat específicament amb les pràctiques de consum ecològic. Tal vegada, un enfocament més adequat des del qual poder plantejar-nos la possibilitat de canvis socials seria l’anàlisi del model de producció/consum des del qual Freud havia anomenat el principi de realitat —en lliure adaptació del sentit original del concepte. Això implicaria, en una primera i concisa reflexió, un plantejament de com han de ser les relacions de consum, no des d’una projecció del desig arbitrària i il·lusòria, com ha funcionat fins avui la societat de consum, ni tampoc, com hem dit, des de la coerció permanent (i impossible) del desig. Més aviat seria pensar el consum des de l’expressió dels desitjos dels individus i d’aquests com a membres de grups socials, en ple contacte amb els elements i les limitacions que imposa la realitat externa: producció efecti-

10.  A Barbeta (2015) hem analitzat aquesta qüestió. Sassatelli (2009), Crane (2010) i Lockie et al. (2002) assenyalen també elements contradictoris i conflictius en els discursos dels consumidors ecològics. 11.  Vegeu l’obra de Freud (2006 [1930]), El malestar de la cultura, Madrid, Alianza.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66

associació catalana de sociologia


64

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

va, democràtica i sostenible, abolició de l’explotació humana i dels recursos naturals, etc. Per tant, unes relacions de consum que haurien de considerar elements prioritaris la cobertura de les necessitats socials i les possibilitats de realització de bona part dels desitjos de les persones, en un procés de socialització dels costos, els riscos i els beneficis.

6. Bibliografia Aglietta, Michael (1979 [1976]). Regulación y crisis del capitalismo: La experiencia de los Estados Unidos. Madrid: Siglo XXI. Alonso, Luis Enrique (2005). La era del consumo. Madrid: Siglo XXI. Alonso, Luis Enrique; Conde, Fernando (1994). Historia del consumo en España: Una aproximación a sus orígenes y primer desarrollo. Madrid: Debate. Alonso, Luis Enrique; Fernández Rodríguez, Carlos J. (2013). Los discursos del presente: Un análisis de los imaginarios sociales contemporáneos. Madrid: Siglo XXI. Badal, Marc; López, Daniel (2006). «Hacia un movimiento agroecológico en el Estado español». Archipiélago, núm. 71, p. 29-34. Barbeta, Marc (2014a). «De los vínculos en el consumo al consumo en los vínculos: análisis de las formas de sociabilidad en las prácticas de consumo ecológico». Revista Española de Sociología, núm. 22, p. 67-95. — (2014b). «La mitología de lo ecológico: una reflexión socio-semiológica». Distribución y Consumo, núm. 131, p. 36-43. — (2015). «Entre renúncies, temors i deures: anàlisi de l’estructura motivacional del consum ecològic». Papers: Revista de Sociologia, vol. 100, núm. 1, p. 5-33. Baudrillard, Jean (1997 [1968]). El sistema de objetos. Madrid: Siglo XXI. Bauman, Zygmunt (2006 [2001]). La comunidad: En busca de seguridad en un mundo hostil. Madrid: Siglo XXI. — (2007). Vida de consumo. Madrid: Fondo de Cultura Económica. Beck, Ulrich (1998). La sociedad del riesgo: Hacia una nueva modernidad. Barcelona: Paidós. — (2006). La sociedad del riesgo global. Madrid: Siglo XXI. Beck, Ulrich; Beck-Gersheim, Elisabeth (2003). La individualización: El individualismo institucionalizado y sus consecuencias sociales y políticas. Barcelona: Paidós. Boltanski, Jean Luc (1969). Puericultura y moral de clase. Barcelona: Icaria. Borràs, Vicent (1998). El consumo, un análisis sociológico: La estructuración del consumo y los grupos sociales en la Región Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Cedecs. Bourdieu, Pierre (1988 [1979]). La distinción: Criterios y bases sociales del gusto. Madrid: Taurus. — (1991 [1980]). El sentido práctico. Madrid: Taurus. Callejo, Javier (1995). «Elementos para una teoría sociológica del consumo». Papers: Revista de Sociologia, núm. 47, p. 75-96. Castel, Robert (2006). La inseguridad social: ¿Qué es estar protegido? Buenos Aires: Manantial. Centre d’Estudis d’Opinió (2010). Baròmetre de Percepció i Consum Ecològic. Barcelona: Generalitat de Catalunya. També disponible en línia a: <www.20gencat.cat>. [Consulta: maig 2013] Chaney, David (2003 [1996]). Estilos de vida. Madrid: Talasa. Conde, Fernando; Alonso, Luis Enrique (1996). «Crisis y transformación de las sociedades de consumo: de los modelos nacionales al modelo glocal». Estudios sobre Consumo, núm. 36, p. 13-27. Contreras Hernández, Jesús (2005). «La modernidad alimentaria. Entre la abundancia y la inseguridad». Revista Internacional de Sociología, núm. 40, p. 109-132. Crane, Diane (2010). «Environmental change and the future of consumption: implications for consumer identity». Anuario Filosófico, vol. 43, núm. 98, p. 353-379. Díaz Méndez, Cecilia (coord.) (2005). ¿Cómo comemos?: Cambios en los comportamientos alimentarios de los españoles. Madrid: Fundamentos. Fine, Ben; Leopold, Ellen (1993). The world of consumption. Londres: Routledge. Fischler, Claude (1995 [1990]). El (h)omnívoro: El gusto, la cocina y el cuerpo. Barcelona: Anagrama. Freud, Sigmund (2006 [1930]). El malestar de la cultura. Madrid: Alianza. Galbraith, John K. (1987 [1958]). La sociedad opulenta. Barcelona: Ariel.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66


Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

65

GFK (2011). Estudio del perfil de consumidores ecológicos. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Natural y Marino. També disponible en línia a: <http://www.magrama.gob.es/es/alimentacion/temas/la-agricultura -ecologica/informe_consumidor_ecol%C3%B3gico_completo_%28con_nipo%29_tcm7-183161.pdf>. [Consulta: juliol 2014] Giddens, Anthony (1993). Consecuencias de la modernidad. Madrid: Alianza. Goodman, David (1999). «Agro-food studies in the ‘Age of Ecology’: Nature, corporeality, bio-politics». Sociologia Ruralis, vol. 39, núm. 1, p. 17-38. — (2004). «Rural Europe redux? Reflections on alternative agrofood networks and paradigm change». Sociologia Ruralis, vol. 44, núm. 1, p. 3-16. Gracia Arnaiz, Mabel (2007). «Comer bien, comer mal: la medicalización del comportamiento alimentario». Revista de Salud Pública de México, vol. 49, núm. 3, p. 236-242. Haanpää, Leena (2007). «Consumers green commitment: indication of postmodern life style?». Interna­tional Journal of Consumer Studies, vol. 31, núm. 5, p. 478-486. Harper, Gema; Makatouni, Aikaterini (2002). «Consumer perception of organic food production and farm animal welfare». British Food Journal, vol. 104, núm. 3-5, p. 287-299. Harvey, David (1989). La condición de la posmodernidad: Investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Buenos Aires: Amorrortu. Holzer, Boris (2006). «Political consumerism between consumer choice and collective action: social movements, role mobilization, and signaling». International Journal of Consumer Studies, vol. 30, núm. 5, p. 405-415. Horton, Dave (2003). «Green distinctions: the performance of identity among environmental activists». The Sociological Review, vol. 51, núm. 2, p. 63-77. Inglehart, Robert (1991). El cambio cultural en las sociedades industriales avanzadas. Madrid: Siglo XXI. Labarre, Mathieu de (2001). «Modernidad y alimentación: ¿hacia una aculturación culinaria». Quaderns de la Mediterrània [Barcelona: Institut Català de la Mediterrània d’Estudis i Cooperació], núm. 2-3, p. 189-198. Lea, Emma; Worsely, Tony (2005). «Australian’s organic food beliefs, demographics and values». British Food Journal, vol. 107, núm. 11, p. 855-869. Lee, Martin J. (1993). Consumer culture reborn: The cultural politics of consumption. Londres: Routledge. Llopis-Goig, Ramón (2011). «Consumo político y cosmopolitismo. Un estudio de participación política postconvencional en España». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 135, p. 89-106. Lockie, Stewart; Halpin, Darren (2005). «The “conventionalisation” thesis reconsidered: structural and ideo­ logical transformation of Australia organic agriculture». Sociologia Ruralis, vol. 45, núm. 4, p. 284-307. Lockie, Stewart; Lyons, Kristen; Lawrence, Geoffrey; Halpin, Darren (2006). Going organic: Mobilizing networks for environmentally responsible food production. Wallingford: CABI Publishing. Lockie, Stewart; Lyons, Kristen; Lawrence, Geoffrey; Mummery, Kerry (2002). «Eating ‘green’: motivations behind organic food consumption in Australia». Sociologia Ruralis, vol. 42, núm. 1, p. 23-40. Lupton, Deborah (2000). «Food, risk and subjectivity». A: Williams, Simon (ed.). Health, medicine and society, key theories, future agendas. Londres: Routledge. Maffesoli, Michel (1990 [1988]). El tiempo de las tribus: El declive del individualismo en las sociedades de masas. Barcelona: Icaria. Martín Criado, Enrique (2007). «El conocimiento nutricional apenas altera las prácticas de alimentación: el caso de las madres de clases populares en Andalucía». Revista Española de Salud Pública, vol. 81, núm. 5, p. 519-528. Martín Criado, Enrique; Moreno Pestaña, José Luis (2005). Conflictos sobre lo sano: Un estudio sociológico de la alimentación de las clases populares en Andalucía. Sevilla: Junta de Andalucía. Marx, Karl (1976 [1857]). Elementos fundamentales para la crítica de la economía política 1857-1858. Madrid: Siglo XXI. Mauss, Marcel (1979 [1924]). Sociología y antropología. Madrid: Tecnos. Micheletti, Michele (ed.) (2010). Political virtue and shopping: Individuals, consumerism, and collective action. Nova York: Palgrave. Miller, David (1987). Material culture and mass consumption. Cambridge: Basil Blackwell. Molsander, Johanna; Pesonen, Sinikka (2002). «Narratives of sustainable ways of living: constructing the self and the other as a green consumer». Management Design, vol. 40, núm. 4, p. 329-342. Morace, Francesco (1993). Contratendencias: Una nueva cultura de consumo. Madrid: Celeste.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66

associació catalana de sociologia


66

Les vicissituds del consum ecològic: fragmentació, risc i nous valors Marc Barbeta Viñas

Morales Pérez, Soledad (ed.) (2011). Som el que consumim?: Escenaris i tendències en el consum de productes ecològics. Barcelona: UOC. Novo Vázquez, Amparo (2014). «Consumocracia. El consumo político como forma de participación ciudadana». Política y Sociedad, vol. 51, núm. 1, p. 121-146. Ortí, Alfonso (1987). «Estratificación social y estructura del poder: viejas y nuevas clases medias en la reconstrucción de la hegemonía burguesa». A: Política y Sociedad: Estudios en homenaje a Francisco Murillo Ferrol, vol. 2, p. 711-736. Peretti-Watel, Patrick (2000). Sociologie du risque. París: Armand Colin. Pérez Neira, David; Vázquez Meréns, Daniel (2008). «Alternativas ó sistema agroalimentario capitalista dende o consumo: Experiencias en Andalucía». A: II Congreso de Agroecología y Agricultura Ecológica de Galicia. Universidad de Vigo. [No publicat] Recio, Albert (2006). «Consumo responsable: una reflexión crítica». Mientras Tanto, núm. 99, p. 41-47. Riechmann, Jorge; Fernández Buey, Francisco (1994). Redes que dan libertad. Barcelona: Paidós. Rief, Silvia (2008). «Outlines of a critical sociology of consumption: beyond moralism and celebration». Sociology Compass, vol. 2, núm. 2, p. 560-576. Ritzer, Georg (2006). La globalización de la nada. Madrid: Popular. Rochefort, Robert (1995). La société des consommateurs. París: Odile Jacob. — (1997). Le consommateur entrepreneur. París: Odile Jacob. Rodríguez Cabrero, Gregorio (2002). «Economía política de la sociedad de consumo y el Estado del Bienestar». Política y Sociedad, vol. 39, núm. 1, p. 7-25. Sánchez, José Luis (2009). «Redes alimentarias alternativas: concepto, tipología y adecuación a la realidad española». Boletín de la A. G. E., núm. 49, p. 185-207. Sassatelli, Roberta (2009). «Virtue, responsability and consumer choice: framing critical consumerism». A: Brewer, John; Trentmann, Frank (ed.). Consuming cultures, global perspectives. Oxford: Berg, p. 219-250. Savage, Mike; Barlow, James; Dickens, Peter; Fielding, Tom (1992). Property, bureaucracy and culture: Middle classes formation in contemporary Britain. Londres: Routledge. Sempere, Joaquim (2009). Mejor con menos: Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica. Barcelona: Crítica. Strandbu, Ase; Krange, Olve (2003). «Youth and the environmental movement - symbolic inclusions and exclusions». The Sociological Review, vol. 51, núm. 2, p. 177-198. Urry, John (1999). «Globalization and citizenship». Journal of World-Systems Research , vol. 5, núm. 2, p. 311-324.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 31-1 (2016), p. 51-66



associaciรณ catalana de sociologia