Quaderns Agraris

43

SUMARI

Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://icea.iec.cat

....

7

. . . . 39

QUADERNS AGRARIS

. . . . 57

Número 43

. . . . 79

Desembre 2017

. . . . 99 . . . . 123

QUADERNS AGRARIS

ANÀLISI DE LES CAUSES DEL MALBARATAMENT ALIMENTARI. ESTUDI A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA Raquel Díaz-Ruiz i Feliu López-Gelats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

FRAGILITAT DE L’AGRICULTURA INDUSTRIAL. EL CAS DE CUBA SENSE EL PETROLI SOVIÈTIC Joaquim Sempere-Carreras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

PRODUCTIVITAT EN ENCIAMS ADOBATS AMB SUBSTRATS MINERALS VOLCÀNICS SUBPRODUCTES DE L’EXTRACCIÓ D’ÀRIDS Jordi Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

AGROFÒRUM HISTÒRIA DEL CULTIU DEL CLAVELL A CATALUNYA Pere Cabot i Ramon Badosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

IMPORTÀNCIA DE LA BIOMASSA FORESTAL EN EL MERCAT DELS BIOCOMBUSTIBLES PER A USOS ENERGÈTICS Pere Navarro, Adriano Raddi i Mireia Codina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . .

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 • http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Institut d’Estudis Catalans

001-144 Quaderns agraris 42.indd 50

07/06/2017 13:03:34

QUADERNS AGRARIS Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris

Quaderns agraris és la revista periòdica de la ICEA destinada a publicar treballs i articles originals de temes relacionats amb l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i la indústria agroalimentària, preferentment dels Països Catalans.

Quaderns agraris pretén facilitar el coneixement i la divulgació de la recerca i l’experimentació que es realitza en els àmbits indicats, així com la comunicació entre els diferents centres de recerca i docència i, sobretot, entre el món científic i tècnic i el sector agrari.

Com a mitjà d’expressió dels socis de la ICEA, disposa, a més, de la secció «Agrofòrum», on tenen cabuda articles d’opinió i informatius, així com ressenyes de llibres i activitats d’interès.

DIRECTORA Anna Jacas COMITÈ EDITORIAL Anna Jacas, membre del Comitè de Publicacions de la ICEA Joan Saus, responsable del Comitè de Publicacions de la ICEA Jordi Serratosa, professor associat en legislació alimentària i veterinària a la UAB

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS Número 43

Desembre 2017

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Quaderns agraris

Institució Catalana d’Estudis Agraris. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 581 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://icea.iec.cat • Adreça electrònica: icea@iec.cat Aquesta revista és accessible en línia des dels webs http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

© dels autors dels articles © Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Primera edició: desembre de 2017 Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per fotocomposició gama, s. l.

Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 Dipòsit Legal: B 36785-1980 Els continguts de quaderns agraris estan subjectes — ‌‌‌llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

SUMARI

ANÀLISI DE LES CAUSES DEL MALBARATAMENT ALIMENTARI. ESTUDI A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA Raquel Díaz-Ruiz i Feliu López-Gelats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 FRAGILITAT DE L’AGRICULTURA INDUSTRIAL. EL CAS DE CUBA SENSE EL PETROLI SOVIÈTIC Joaquim Sempere-Carreras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 PRODUCTIVITAT EN ENCIAMS ADOBATS AMB SUBSTRATS MINERALS VOLCÀNICS SUBPRODUCTES DE L’EXTRACCIÓ D’ÀRIDS Jordi Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 AGROFÒRUM HISTÒRIA DEL CULTIU DEL CLAVELL A CATALUNYA Pere Cabot i Ramon Badosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79 IMPORTÀNCIA DE LA BIOMASSA FORESTAL EN EL MERCAT DELS BIOCOMBUSTIBLES PER A USOS ENERGÈTICS Pere Navarro, Adriano Raddi i Mireia Codina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . . . . . . 123

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017)

5

CONTENTS

CAUSES OF FOOD WASTE. A STUDY IN THE BARCELONA METROPOLITAN AREA Raquel Díaz-Ruiz i Feliu López-Gelats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 THE FRAGILITY OF INDUSTRIAL AGRICULTURE. THE CASE OF CUBA WITHOUT SOVIET OIL Joaquim Sempere-Carreras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 PRODUCTIVITY OF LETTUCE FERTILIZED WITH VOLCANIC BY-PRODUCTS OF AGGREGATE EXTRACTION Jordi Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 AGROFÒRUM HISTORY OF CARNATION CULTIVATION IN CATALONIA Pere Cabot i Ramon Badosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79 IMPORTANCE OF FOREST BIOMASS IN THE ENERGY BIOFUELS MARKET Pere Navarro, Adriano Raddi i Mireia Codina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . . . . . . 123

6

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017)

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 43 (desembre 2017), p. 7-37 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.78

ANÀLISI DE LES CAUSES DEL MALBARATAMENT ALIMENTARI .

ESTUDI A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA1 Raquel Díaz-Ruiz1 i Feliu López-Gelats1,2 1. Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Agroalimentari (CREDA-UPC-IRTA), Castelldefels 2. Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris, Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, Vic Rebut: 31 d’octubre de 2016 - Acceptat: 26 d’abril de 2017

RESUM Tot i tenir a l’abast més nutrients i calories que mai, el sistema alimentari mostra notables mancances a l’hora de repartir i utilitzar l’aliment que gestiona. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), un terç dels aliments produïts a escala mundial no arriben a ser consumits. Aquest fenomen es coneix com malbaratament alimentari. La preocupació pel malbaratament alimentari està cada cop més estesa a totes les esferes de la societat. Així ho palesa la multitud i diversitat d’iniciatives per a prevenir i/o reduir el malbaratament alimentari en marxa avui dia. Un altre fet palès en examinar aquestes iniciatives és la manca de consens a l’hora d’entendre què és el malbaratament alimentari. Aquesta coexistència de diferents marcs conceptuals va íntimament lligada a l’existència d’una varietat d’estudis de quantificació no comparables entre ells.

Malgrat tot, els resultats apunten al fet que ens trobem davant d’un repte urgent i de gran magnitud. Per tal de fer front a aquest repte de la manera més eficaç i justa possible, cal entendre bé les diferents visions de malbaratament alimentari que coexisteixen.

Correspondència: Raquel Díaz Ruiz. Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Agroalimentari (CREDA-UPC-IRTA). Parc Mediterrani de la Tecnologia. Edifici ESAB. C/ Esteve Terradas, 8. 08860 Castelldefels (Barcelona). Tel.: 935 521 208. A/e: raquel.diaz.ruiz@upc.edu; feliu.lopez@upc.edu.

1. Part del contingut d’aquest article (les causes del malbaratament alimentari a l’agricultura) es va presentar al X Congreso de la Asociación Española de Economía Agraria. Alimentación y Te­ rritorios sostenibles desde el Sur de Europa, que es va fer a Còrdova (Espanya), del 9 a l’11 de setembre de 2015.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

7

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

En aquest article, primer revisem la literatura existent sobre les diferents maneres d’entendre i, per tant, de quantificar el malbaratament alimentari.

Tot seguit, ens centrem en l’àrea metropolitana de Barcelona, i analitzem les causes del malbaratament alimentari al llarg de tota la cadena, les identifiquem mitjançant un procés participatiu amb actors clau i finalment les comparem amb altres estudis a escala internacional. L’article pretén alimentar el debat sobre els reptes que el malbaratament alimentari planteja, tant a escala local com internacional, i aprofundir en l’arrel del problema a fi de contribuir a la reducció de la meitat del malbaratament, tal com planteja el dotzè objectiu de desenvolupament sostenible de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

Paraules clau: malbaratament alimentari, pèrdues alimentàries, residus alimentaris, Barcelona, marcs conceptuals.

ANÁLISIS DE LAS CAUSAS DEL DESPERDICIO ALIMENTARIO. ESTUDIO EN EL ÁREA METROPOLITANA DE BARCELONA RESUMEN A pesar de tener al alcance mayor cantidad de nutrientes y calorías que nunca, el sistema alimentario ha mostrado debilidades en el reparto y la utilización de los alimentos. Según la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO), un tercio de los alimentos producidos a nivel mundial no llegan a ser consumidos. Este fenómeno se conoce como desperdicio alimentario. La preocupación por este tema está cada vez más extendida en todas las esferas de la sociedad. Así lo muestra la diversidad de iniciativas para prevenir y/o reducir el desperdicio alimentario en marcha hoy en día. Sin embargo, no todas ellas entienden el desperdicio alimentario de la misma manera. La coexistencia de diferentes marcos conceptuales ha dado lugar a una variedad de estudios de cuantificación no comparables entre ellos. Con todo, los resultados alertan de la magnitud del problema y de la urgencia de seguir trabajando en ello. Para abordar el problema en profundidad y de la forma más eficaz y justa posible, es necesario entender bien las distintas visiones de desperdicio alimentario que coexisten.

En el presente artículo, primero revisaremos la literatura sobre la cuantificación y la definición de los marcos conceptuales del desperdicio alimentario. Seguidamente, nos centramos en el área metropolitana de Barcelona, y analizaremos las causas del desperdicio alimentario a lo largo de la cadena alimentaria, las identificaremos mediante un proceso participativo con actores clave y las compararemos con otros estudios de referencia a nivel mundial. El artículo pretende propiciar el debate sobre los retos que plantea, 8

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

tanto a nivel local como internacional, la reducción del desperdicio alimentario actualmente y profundizar en la raíz del problema para contribuir a la reducción de la mitad del despilfarro, tal como propone el duodécimo objetivo de desarrollo sostenible de la Organización de las Naciones Unidas (ONU).

Palabras clave: desperdicio alimentario, pérdidas alimentarias, residuos alimentarios, Barcelona, marcos conceptuales.

CAUSES OF FOOD WASTE. A STUDY IN THE BARCELONA METROPOLITAN AREA ABSTRACT Even though more nutrients and calories than ever are available, the food system has shown weakness with respect to the use and sharing of food. According to the Food and Agriculture Organization of the United Nations (FAO), one third of the food produced worldwide is not consumed. This phenomenon is known as food waste and it is acquiring greater importance in all spheres of society as all the current food waste prevention initiatives have shown. The concept is understood and defined differently by the various stakeholders. Therefore, different definitional frameworks coexist, leading to incomparability among different studies. Despite this, there is an urgent need to work towards a significant reduction of food waste because of the magnitude of this issue. In order to shed some light on the problem and to discuss the forthcoming challenges, this article presents a literature review focusing on the definitional frameworks and the mea­surements provided by different reports. The article also analyses the causes of food waste, mainly focusing on the metropolitan area of Barcelona. In-depth interviews are carried out with key stakeholders to identify the main causes of food waste in Barcelona and, subsequently, compare them with other studies worldwide. The purpose of the article is to generate an interesting debate on the challenges posed by the need to reduce food waste by half as the twelfth Sustainable Development Goal promotes. It also seeks to understand the roots of the problem by analysing data from the metropolitan area of Barcelona.

Keywords: food waste, food loss, food wastage, Barcelona, conceptual frameworks.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

9

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

1. INTRODUCCIÓ Al llarg dels darrers segles, el sistema alimentari ha aconseguit una sèrie impressionant de conquestes. Després de mil·lennis de centrar-se en la subsistència, avui en dia l’abundància és la norma a bona part del món, especialment als països occidentals. Avenços espectaculars han caracteritzat el sistema alimentari els darrers decennis, en productivitat de cultius, en capacitat de conservació i transport, en processament, en higiene alimentària, etc. Tot plegat ha fet que una quantitat de nutrients i calories més gran que mai estigui a disposició de més gent que mai. Malgrat tot, el sistema alimentari d’avui en dia també mostra grans mancances, que deixen entreveure que potser els fonaments d’aquesta abundància no són tan sòlids com ens vam pensar.

Malgrat descensos continuats en el percentatge de persones que passen gana a escala mundial, durant les darreres dècades encara és la realitat per a quasi vuit-cents milions de persones (FAO, 2015). A més a més, dos bilions de persones pateixen el que s’ha convingut a anomenar fam oculta (Bioversity International, 2014), és a dir, dèficit en micronutrients; i quasi dos bilions, obesitat o sobrepès (WHO et al., 2015). Si tenim en compte la incidència ambiental del sistema alimentari actual, la fotografia que ens apareix continua sent molt poc satisfactòria, ja sigui per l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (IPCC, 2014), el consum d’energies no renovables (Gilbert, 2012) —‌en forma de fertilitzants i pesticides per a l’agricultura o d’embalatges sintètics o de transport per les distàncies cada cop més llargues que han de recórrer els productes alimentaris— o el consum de recursos naturals, com l’aigua (FAO, 2013a), entre d’altres. És, doncs, en aquest context —‌és a dir, en un sistema alimentari enorme, que produeix una gran quantitat d’aliments, però que ho fa a un preu elevat i al qual no tothom té accés— on cal ubicar que, aproximadament, una tercera part dels aliments es perden i no arriben a ser consumits per ningú (Gustavsson et al., 2011) i els efectes que això comporta. La presa de consciència de la insostenibilitat d’aquesta realitat, la manca de justícia social subjacent, el cost econòmic que directament o indirectament representa són alguns dels elements que han ajudat a posar sobre la taula la necessitat de combatre el malbaratament alimentari, tant des d’instàncies internacionals com des d’iniciatives locals.

El malbaratament alimentari ha anat guanyant cada cop més rellevància a més i més segments de la societat els darrers anys. Aquest fet s’ha palesat en múltiples iniciatives: des de petites activitats participatives de barri amb receptes d’aprofitament d’aliments, fins a esdevenir la reducció del malbaratament alimentari un element protagonista d’un dels eixos dels nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) que 193 països varen adoptar el setembre de 2015. Disset objectius per transformar el nostre món en els propers quinze anys, cosa 10

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

que conforma l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible. El malbaratament alimentari esdevé protagonista de l’objectiu 12, que pretén promoure el consum responsable mitjançant el foment de consum i patrons de producció sostenible. En concret, l’objectiu 12.3 marca la fita d’aquí a 2030 de «reduir a la meitat el malbaratament alimentari per capita mundial en la venda al detall i a nivell dels consumidors i reduir les pèrdues d’aliments en les cadenes de producció i subministrament, tot incloent-hi les pèrdues posteriors a la collita» (ONU, 2015).

El malbaratament alimentari és un dels reptes més grans actuals, no només per la magnitud que té, sinó també per la urgència. Cal entendre bé les diferents visions del malbaratament alimentari que coexisteixen per tal de fer front a aquest repte de la manera més efectiva. A continuació, revisem la literatura existent sobre les diferents maneres d’entendre i quantificar el malbaratament alimentari. Tot seguit, analitzem, a l’àrea metropolitana de Barcelona, les causes del malbaratament alimentari al llarg de tota la cadena.

2. EL MALBARATAMENT ALIMENTARI: UN CONCEPTE EN EVOLUCIÓ A escala internacional, fou l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) qui va iniciar el debat sobre la importància de fer front al malbaratament alimentari, amb la publicació de l’informe Global food losses and food waste (Gustavsson et al., 2011). En aquest informe la FAO alertava que un terç de la producció d’aliments es perden o malbaraten avui en dia. D’ençà aleshores, els estudis que examinen el malbaratament alimentari a diferents regions del món han anat proliferant sense parar. No obstant això, tot i l’increment exponencial de la disponibilitat de dades, l’àmbit del malbaratament alimentari es troba lluny d’una diagnosi clara. Així, per exemple, en el cas d’Espanya, trobem quantificacions que van de 32 kg per persona i any (HISPACOOP, 2012) a 49 kg (BioIS, 2010); fins i tot, la mitjana europea arriba als 115 kg per persona i any a Gustavsson et al. (2011). Com qualsevol concepte nou, i de naturalesa política, no només conviuen múltiples interpretacions i definicions i, per tant, múltiples quantificacions del malbaratament alimentari, sinó que, a més, es tracta d’un concepte viu que es troba en evolució.

Mostra de l’evolució constant del concepte malbaratament alimentari és com la mateixa definició de la FAO ha anat transformant-se en els darrers anys, i ha adoptat significants i significats distints (taula i): ha variat no només en el contingut, sinó en el mateix nom també. Fins i tot a la darrera publicació, en el marc de l’estratègia SAVE FOOD: global initiative on food loss and waste reduction, s’hi justifica que la definició no és definitiva i que s’anirà ajustant a mesura que s’avanci en la quantificació i l’anàlisi del problema a escala mundial (FAO, 2014).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

11

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

Al primer informe de la FAO (Gustavsson et al., 2011) s’hi empren dos termes: pèrdua alimentària (food loss) i malbaratament alimentari2 (food waste). S’hi defineix pèrdua alimentària com «la reducció en pes d’aliments comestibles que es produeix al llarg de tota la cadena alimentària, i que afecta específicament aliments aptes per al consum humà». En aquest informe, la FAO considera que les pèrdues es produeixen a les etapes de producció, postcollita i processament. Les pèrdues produïdes al final de la cadena alimentària (distribució i consum) són anomenades malbaratament alimentari, i es relacionen amb el comportament de distribuïdors i consumidors.

El 2013, la FAO torna a publicar un informe extens sobre l’impacte ambiental del malbaratament alimentari, en termes de petjada hídrica, petjada de carboni, pèrdues de biodiversitat i canvis d’usos del sòl. En aquest nou informe (FAO, 2013b), s’hi utilitza un concepte nou de malbaratament alimentari: food wastage, que es defineix com «qualsevol pèrdua alimentària ja sigui perquè ha esdevingut residu o perquè s’ha deteriorat». És a dir, aquest nou concepte engloba tant les pèrdues alimentàries com el malbaratament alimentari, definits a l’informe anterior de 2011.

El 2014, el Grup d’Experts d’Alt Nivell en Seguretat Alimentària i Nutrició (High Level Panel of Experts on Food Security and Nutrition, HLPE)3 elabora un informe sobre l’estat de la qüestió a escala mundial per encàrrec del Comitè de Seguretat Alimentària Mundial de l’ONU, una entitat relacionada amb la FAO. En aquest informe l’HLPE (2014) proposa quatre termes diferenciats: — pèrdues i malbaratament alimentari (food losses and waste), que es defineixen com «la disminució en pes d’aliments originàriament destinats al consum humà, independentment de la seva causa i en totes les fases de la cadena alimentària, des de la collita fins al consum»; — pèrdues alimentàries (food losses), ocasionades «abans de l’àmbit del consum»; 2. L’adaptació al català de la terminologia en anglès s’ha fet recorrent al vocabulari utilitzat en català fins al moment. Tot i que la traducció literal del terme seria residu alimentari, el concepte malbaratament alimentari és el que s’ha fet servir en els informes i estratègies de prevenció a Catalunya. En aquest article parlarem de malbaratament alimentari, tot i que pot comportar connotacions diferents. No hi ha un consens quant a la terminologia i, per tant, ens referirem a malbaratament alimentari en un sentit ampli al llarg de la cadena i independentment de les causes que tingui.

3. El High Level Panel of Experts on Food Security and Nutrition es va establir el 2010 com a interfície entre ciència i política dins del Comitè de Seguretat Alimentària Mundial (CSA) de l’ONU. L’HLPE té com a objectiu millorar la robustesa de la formulació de polítiques i proporcionar una anàlisi i un assessorament independents, basats en evidències a petició del CSA. Poden ser membres del CSA els estats membres de la FAO, del Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola (FIDA) o del Programa Mundial d’Aliments (PMA), així com els estats membres que no formin part de la FAO, però sí que ho són de l’ONU. El Comitè rendeix comptes a l’Assemblea General de l’ONU a través del Consell Econòmic i Social (ECOSOC) i a la Conferència de la FAO (http://www.fao.org/cfs/ cfs-home/es/).

12

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

— malbaratament alimentari (food waste), ocasionades «en l’àmbit del consum», — i finalment introdueix el concepte de pèrdua o malbaratament de la qualitat dels aliments (food quality loss or waste), que defineix com «la disminució d’un atribut qualitatiu dels aliments (aspecte, valor nutricional, etc.), vinculat amb la degradació del producte a totes les fases de la cadena alimentària».

Actualment, la FAO utilitza els tres termes següents per a referir-se als diversos aspectes del malbaratament alimentari: pèrdua i malbaratament alimentari (food loss and waste), pèrdua alimentària (food loss) i malbaratament alimentari (food waste).

La FAO entén que el terme pèrdua alimentària comprèn la reducció tant de la quantitat com de la qualitat d’un aliment. Les pèrdues alimentàries a les etapes de producció i distribució es donen com a conseqüència del funcionament del sistema de producció i distribució o per l’efecte del seu marc legal o institucional. Considera que una bona part de les pèrdues alimentàries són malbaratament alimentari, entès com la retirada d’aliments de la cadena alimentària que serien aptes per al consum, com els aliments caducats o deteriorats, i estima que es produeixen principalment per causes de naturalesa econòmica, una gestió inadequada de l’estoc o simplement per negligències. En aquest informe es menciona que sovint no és fàcil fer la distinció entre malbaratament alimentari i pèrdua alimentària. Per aquest motiu, planteja com a més adequat l’ús del terme pèrdua i malbaratament alimentari (food loss and waste) per a facilitar la comunicació (FAO, 2014).

De la mateixa manera, en el context europeu també conviuen definicions diverses i el concepte es troba en evolució. En aquest sentit, s’espera que tingui un paper important el que s’acordi a la discussió que s’està duent a terme en el marc dels canvis que proposa el nou Pla d’acció per a l’economia circular de la Unió Europea (UE).4 A diferència de la FAO, la discussió a Europa s’origina en l’àmbit de la gestió dels residus, que considerava el malbaratament alimentari com una fracció més dins dels residus orgànics. És per aquest motiu, com assenyala Lucifero (2016), que la definició de malbaratament alimentari a Europa està més orientada cap als aspectes ambientals i, molt especialment, cap als residus. En aquests sentit, recentment s’ha creat un grup d’experts per a assessorar la Comissió Europea sobre possibles incorporacions de normatives per a reduir el malbaratament alimentari.5 En aquesta línia, cal destacar el projecte del Setè Programa Marc de la 4. Per a més informació sobre el paquet d’economia circular de la Unió Europea: http:// ec.europa.eu/environment/circular-economy/index_en.htm.

5. Per a més informació: http://ec.europa.eu/food/safety/food_waste/eu_actions/member_ states_en.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

13

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

Taula I. Evolució dels termes sobre malbaratament alimentari a la FAO Context

Terminologia

Punts clau

FAO Primer informe a — Pèrdua alimentària — Diferencia per etapes de la cadena.

— Relaciona les causes de les pèrdues (2011) escala mundial sobre (food loss) el malbaratament — Malbaratament alimentari o el malbaratament. alimentari (food waste) — Només hi inclou aliments produïts per a consum humà.

— Els aliments produïts originàriament per a alimentació animal n’estan exclosos.

— Les parts no comestibles n’estan excloses.

FAO Informe sobre (2013) l’impacte del malbaratament alimentari

— Pèrdua alimentària — Introdueix un concepte nou que engloba (food loss) els dos anteriors.

— Malbaratament alimentari — Matisa les causes de les pèrdues o del (food waste) malbaratament.

— Malbaratament alimentari (food wastage)

HLPE Informe sobre (2014) polítiques de reducció del malbaratament alimentari demanat pel Comitè de Seguretat Alimentària Mundial de l’ONU

— Pèrdua i malbaratament alimentari (food loss and waste) — Pèrdua alimentària (food loss) — Malbaratament alimentari (food waste) — Pèrdua o malbaratament de la qualitat dels aliments (food quality loss or waste)

— És una proposta des d’una perspectiva de nutrició i seguretat alimentària i de residus.

— Les definicions no consideren les causes.

— No es tenen en compte les parts no comestibles, tampoc les deficiències en els rendiments, la transformació de vegetals en aliments per als animals ni la sobrenutrició.

— Introdueix el concepte de pèrdua de la qualitat.

FAO Global Initiative on — Pèrdua i malbaratament alimentari (food loss and (2014) Food Loss and Waste Reduction i proposta waste) d’un marc conceptual — Pèrdua alimentària per a harmonitzar les (food loss) definicions i — Malbaratament alimentari (food waste) metodologies de quantificació

— Té una visió no estàtica de la definició, que evoluciona per adaptar-se.

— Diferencia entre FLW quantitatiu i qualitatiu.

— FLW quantitatiu valorat com la reducció de la massa (kg).

— FLW qualitatiu valorat com la reducció del valor nutricional, econòmic, de seguretat i/o apreciació del consumidor.

— Se centra en aliments destinats al consum humà (referència a la definició d’aliment del Codex Alimentarius).

— Els aliments redirigits a usos no alimentaris, inclosa l’alimentació animal, es consideren food loss o food waste.

HLPE: Grup d’Experts d’Alt Nivell en Seguretat Alimentària i Nutrició; FLW: pèrdua i malbaratament alimentari.

Font: Elaboració pròpia a partir de Gustavsson et al. (2011); FAO (2013b i 2014) i HLPE (2014).

14

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

Comissió Europea, FUSIONS, que proposa entendre el malbaratament alimentari com «qualsevol aliment, i les parts no comestibles dels aliments, que es retiren de la cadena de subministrament d’aliments per a ser recuperats o bé eliminats (tot incloent-hi els destins següents: compostatge, aliments no collits, digestió anaeròbia, producció de bioenergia, cogeneració, incineració, claveguera, abocador controlat o rebuig de la pesca al mar)» (FUSIONS, 2014). Aquesta proposta de definició de malbaratament alimentari té com a eix central el destí dels aliments que surten de la cadena alimentària. A escala europea, per a preveure futures evolucions del concepte, cal estar pendents de quin serà el resultat final de la proposta que està preparant la Comissió Europea, en la qual sembla que s’està debatent si és convenient incloure els residus alimentaris generats a la producció primària. No obstant això, de moment, com assenyala Zambrzycki (2016), a la Directiva marc de residus (2008/98/EC) (UE, 2008) s’hi defineix què és residu, i de moment les pèrdues a la producció primària no s’hi inclouen. En concret, Zambrzycki proposa simplificar-ho i considerar malbaratament alimentari tot aliment que esdevingui residu.

Les definicions proposades per la FAO i FUSIONS no són tampoc coincidents del tot. La FAO sempre ha considerat dintre del seu marc conceptual únicament els aliments que poden ser consumits per les persones, i considera altres usos dels aliments, com l’alimentació animal o el compostatge, pèrdua i malbaratament alimentari (FLW). En canvi, la definició del projecte FUSIONS (2014) proposa incloure dins del concepte de malbaratament alimentari també les parts no comestibles dels aliments. A més, també hi introdueix el terme de valoració alimentària, que inclou l’alimentació animal i els bioproductes.6 En la proposta de FUSIONS no es preveu el concepte de pèrdua alimentària.

De la mateixa manera que ocorre als organismes internacionals, a la literatura especialitzada tampoc no hi ha consens sobre què és el malbaratament alimentari. Coexisteixen diverses definicions i, consegüentment, també diverses metodologies de quantificació, i diferents anàlisis en funció de les necessitats i prioritats de cada enfocament. Exemples d’aquestes desavinences en són el diferent tractament que reben els residus compostables a la llar, les restes donades a les mascotes o les restes comestibles o no comestibles. A més, a escala catalana i espanyola, cal tenir en compte que la traducció del terme anglès food loss and food waste, s’ha fet com desperdicio alimentario, despilfarro alimentario, derroche alimentario o pérdidas alimentarias, en castellà, i com a malbaratament alimentari i pèrdues alimentàries, en català. En ambdós idiomes, les paraules escollides per a fer la traducció presenten unes connotacions negatives que no presenten els seus homòlegs anglesos, que només se centren en la idea de residu alimentari. El 6. Els fabricats a partir de matèries primeres renovables, en aquest cas de restes alimentàries.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

15

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

fet d’escollir una paraula o una altra no és un tema menor, ja que pot ajudar a construir o impedir consensos. Seria convenient tenir en compte aquest aspecte quan, finalment, la Unió Europea desenvolupi una definició que caldrà transposar als estats membres i, en concret, a les lleis espanyoles i catalanes.

3. LES XIFRES DEL MALBARATAMENT ALIMENTARI A l’hora de quantificar el malbaratament alimentari, es fan servir diaris de camp, observacions directes, estimacions a partir d’estadístiques, estimacions a partir d’altres estudis, qüestionaris, entrevistes o anàlisi de flux de materials. L’abast de les quantificacions és divers, algunes investigacions se centren en etapes específiques de la cadena i/o en una regió particular, d’altres estudis consideren tota la cadena en conjunt i per a tot el món. Per tot plegat, el ball de xifres que hi ha a l’àmbit del malbaratament alimentari és notable. En conseqüència, les xifres no són comparables geogràficament ni temporalment. Així, la dificultat a l’hora d’avaluar les estratègies de prevenció més oportunes i l’acompliment dels objectius de reducció concrets plantejats és màxima.

A escala mundial, destaca l’estimació que feu la FAO (Gustavsson et al., 2011). Es van considerar set zones geogràfiques (Europa, Amèrica del Nord i Oceania, Àsia industrialitzada, Àfrica subsahariana, nord d’Àfrica - Àsia central i occidental, Àsia meridional i sud-oriental i Amèrica llatina) i diferents grups d’aliments: cereals (excloent-ne la cervesa), arrels amilàcies, cultius oleaginosos i lleguminoses, fruites (excloent-ne el vi), carn, peix i marisc, llet i ous (excloent-ne la mantega) i vegetals. Amb posterioritat a la publicació de l’informe, la FAO ha continuat treballant en l’estimació dels impactes ambientals, socials i econòmics associats als volums generats del malbaratament alimentari. Segons aquesta estimació, l’any 2007 es van malbaratar 1,6 Gt d’aliments al llarg de la cadena alimentària al món. Els cereals, les arrels amilàcies, les fruites i els vegetals són els grups d’aliments amb més pèrdues a escala mundial. Cal dir, també, que es tracta dels grups d’aliments amb una producció més gran. Pel que fa a les regions, també s’hi observen diferències notables (figura 1). Als països més industrialitzats, la major part del menjar llençat es troba a la primera fase de la cadena, a la producció agrícola, i a la darrera, al consum. En general, a les zones amb rendes alta i mitjana, el malbaratament d’aliments a l’etapa de consum suposa entre un 31 % i un 39 % del total; mentre que a les regions de rendes més baixes, el percentatge baixa fins a un 4 % o 16 %.

A Europa (FAO, 2013b), les pèrdues i el malbaratament alimentari s’estimen en 336 kg per persona i any. El malbaratament a la producció primària suposa un 35 % del total, i quasi el mateix valor al consum final. Finalment, 16

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

Figura 1. Quantitat de malbaratament alimentari ( food wastage) per regió i fase de la cadena alimentària

Font: FAO (2013b).

les etapes de collita i recol·lecció, processament i distribució suposen, aproximadament, un 10 %, un 13 % i un 7 %, respectivament. Europa és la tercera regió en volum de menjar malbaratat, després de l’Àsia industrialitzada, amb gairebé el doble que Europa, i Àsia meridional i sud-oriental.

El projecte FUSIONS ha publicat recentment les darreres xifres per a l’Europa dels 28 (Stenmarck et al., 2016). L’informe aporta una estimació del malbaratament alimentari alineada amb la definició del projecte; és a dir, no distingeix entre les parts comestibles i les no comestibles dels residus generats. Mentre que aquells aliments que surten de la cadena de consum humà i són destinats a alimentació animal o a bioproductes (com les bosses de plàstic biodegradable) no estan considerats a les xifres. Per a fer-ne les estimacions, s’han emprat informes amb dades robustes i coherents amb la seva definició, procedents d’estudis de la UE-28 previs a 2014. Els resultats assenyalen un malbaratament alimentari (parts no comestibles incloses) de 87,6 milions de tones per a l’any 2012, que suposa 173 kg per persona i any.

Com mostra la taula ii, l’etapa del consum final és on es genera més malbaratament, de fet, més de la meitat del total; en segon lloc, hi trobem la indústria. Tot i no oferir xifres acurades sobre el volum d’aliments comestibles malbaratats, l’informe proporciona estimacions dels percentatges de cada etapa, com mostra la cinquena columna de la taula ii, que correspondrien aproximadament per persona i any a 9 kg a l’agricultura, 16,5 kg al processament, 7,5 kg a la distribució, 12,4 kg al sector d’hotels, restaurants i càtering (HORECA), i finalment 55,2 kg a les llars.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

17

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

Taula II. Estimació del malbaratament alimentari (comestible i no comestible) a la UE-28 el 2012 Etapa

Malbaratament alimentari (Mt) amb 95 % IC

% sobre el total

Malbaratament alimentari (kg/persona) amb 95 % IC

Percentatge del malbaratament que seria comestible (estimació)

9,1 ± 1,5

11 %

18 ± 3

50 %

16,9 ± 12,7

19 %

33 ± 25

50 %

Distribució (a l’engròs i al detall)

4,6 ± 1,2

5 %

9±2

83 %

HORECA

10,5 ± 1,5

12 %

21 ± 3

59 %

Llars

46,5 ± 4,4

53 %

92 ± 9

60 %

Total malbaratament alimentari

87,6 ± 13,7

100 %

173 ± 27

Producció primària Indústria

IC: Interval de confiança.

Font: Stenmarck et al. (2016).

En el context espanyol, s’han dut a terme diferents estudis centrats, en la majoria dels casos, en etapes específiques de la cadena alimentària; però no se n’ha dut a terme cap que englobi tota la cadena. L’interès s’ha fixat fonamentalment en els consumidors, com ho mostren l’estudi de la Confederación Española de Cooperativas de Consumidores y Usuarios (HISPACOOP, 2012) i dos de més recents del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient (MAGRAMA, 2016a) i de l’associació de fabricants i distribuïdors de l’Asociación Española de Codificación Comercial (AECOC, 2016). En el marc de l’«Estrategia más alimento menos desperdicio»,7 s’han dut a terme estudis a l’etapa agrícola (MAGRAMA, 2014a), a la d’indústria (MAGRAMA, 2014b) i a la de distribució i restauració col·lectiva (MAGRAMA, 2014c).

Pel que fa a l’etapa agrícola, l’informe del MAGRAMA (2014a), que analitza la situació actual i en fa una aproximació quantitativa, aporta l’estimació percentual de les pèrdues i el malbaratament en diferents etapes de la producció primària, específicament: cultiu, recol·lecció i condicionament i manipulació per als diferents subsectors productors (cítrics, altres fruites, hortalisses, greixos i olis, vitivinícola, i cereals i lleguminoses). El subsector d’hortalisses és el que presenta un percentatge més elevat de pèrdues i mal7. Per a més informació sobre aquesta estratègia del Ministeri: http://www.magrama.gob.es/es/ alimentacion/temas/estrategia-mas-alimento-menos-desperdicio/.

18

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

baratament, un 29,2 %, i el de cítrics el que menys, un 22,5 %. L’estudi es va dur a terme en dues fases, una de valoració qualitativa, a partir d’una taula rodona amb experts, i una altra d’estimació quantitativa, mitjançant entrevistes telefòniques a 390 productors dels subsectors esmenats. S’ha de tenir present que l’estudi empra els termes de pèrdues, malbaratament potencial i evitat i malbaratament total; per tant, com s’ha mencionat anteriorment, no es pot comparar de manera directa amb altres estudis.

Pel que fa a l’etapa de transformació industrial, els volums per a Espanya s’han estimat a partir de la informació primària obtinguda de qüestionaris fets a una mostra de 67 empreses situades a la vall de l’Ebre, Navarra, la Rioja i Aragó (MAGRAMA, 2014b). Els resultats indiquen que el sector de l’oli d’oliva és el que presenta més pèrdues en massa, el 80 %, però és un dels més baixos en malbaratament. Els productes de fleca són els que presenten un grau de malbaratament més alt i, en canvi, només un 22 % de pèrdua de massa.

A la distribució comercial, l’estudi del MAGRAMA (2014c) estima que el malbaratament alimentari que s’hi produeix és de l’1,3 % de la mercaderia comercialitzada, i la fleca i brioixeria i les fruites i verdures són els productes més rellevants, que en conjunt representen el 60 % del malbaratament total. En la restauració comercial i col·lectiva, la xifra és superior, i es malbarata el 13,5 % de la mercaderia comercialitzada, generada principalment durant l’elaboració i la preparació dels menjars i per les restes trobades als plats dels comensals.

Finalment, pel que fa a l’etapa final de consum, que és, de fet, l’etapa que ha rebut més atenció darrerament, l’estudi més recent del MAGRAMA (2016b) estima el malbaratament alimentari a partir d’un panell de consumidors de 1.000 llars. Els resultats mostren que el 2015 es van generar 1.325,9 kg de malbaratament alimentari a les llars,8 que correspon al 4,53 % del total d’aliments comprats. Prèviament a aquest informe, l’organització de cooperatives de consumidors HISPACOOP (2012) va quantificar el malbaratament a les llars a partir de qüestionaris en línia i diaris de cuina. Els resultats mostraven un malbaratament per llar i any de 76 kg.

En l’àmbit de Catalunya, hi ha un exercici de quantificació del malbaratament alimentari des de la distribució al detall fins a les llars, que es va dur a terme l’any 2010 (ARC, 2012). Aquest estudi estimà en 262,471 tones el malbaratament, que correspondrien a 35 kg per persona i any.

8. Cal tenir en compte que en aquest estudi no s’especifica el marc conceptual que els autors van emprar.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

19

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

4. MÉS ENLLÀ DE LES XIFRES. CAUSES DEL MALBARATAMENT ALIMENTARI IDENTIFICADES A LA LITERATURA INTERNACIONAL I A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA L’àrea metropolitana de Barcelona no és aliena al ball de xifres, termes i definicions i exercicis de quantificació que caracteritza el malbaratament alimentari actualment a escala mundial. L’anàlisi de les causes del malbaratament alimentari en aquesta zona metropolitana, com veurem tot seguit, mostra la complexitat que caracteritza l’àmbit del malbaratament alimentari, en el qual intervenen múltiples factors: socials, econòmics, polítics, culturals i ecològics.

Per a conèixer millor la naturalesa del malbaratament alimentari és fonamental aprofundir en les seves causes. Els estudis de què es disposa fins ara, tot i no ser comparables, tendeixen a convergir en assenyalar la magnitud del problema. Per a avançar en la direcció que marquen els ODS és imprescindible fer propostes de prevenció fonamentades en l’anàlisi de les causes i consensuades amb tots els agents que intervenen al llarg de la cadena alimentària. Cal tenir en compte que reduir el problema a un ball de xifres, a aspectes tècnics o d’eficiència o al repartiment de responsabilitats pot dificultar l’assoliment dels grans consensos que calen per a emprendre accions per a prevenir i reduir el malbaratament d’aliments.

A més, el volum de malbaratament generat a una etapa no necessàriament implica que la responsabilitat o les causes s’hagin de cercar en la mateixa etapa. S’ha d’evitar, en la mesura del que sigui possible, la simplificació d’assumir que les causes del malbaratament alimentari es localitzen en una única etapa de la cadena i són conseqüència d’una sola variable. Cada cop hi ha més indicis que assenyalen la complexitat del fenomen; sembla, doncs, adequat emprar enfocaments holístics per a millorar-ne la comprensió. Així, els volums generats a una etapa poden ser conseqüència d’una causa local pròpia de l’etapa (microcauses), o de causes que afecten diverses etapes de la cadena alimentària, com la manca de comunicació entre agents de diferents etapes (mesocauses), o de causes estructurals del funcionament del sistema agroalimentari en conjunt (macrocauses). És, doncs, important remarcar que la majoria d’estudis que s’han dut a terme fins ara no tracten de tota la complexitat inherent al malbaratament alimentari, i tendeixen a centrar-se en etapes de la cadena específiques i en dinàmiques de malbaratament concretes. A fi de dur a terme una anàlisi exhaustiva del malbaratament alimentari i les seves causes a l’àrea metropolitana de Barcelona, es van fer entrevistes en profunditat a vint-i-cinc agents clau de la cadena alimentària ubicats en aquesta àrea. Els criteris de selecció dels agents clau foren maximitzar la diversitat de perfils i de sectors. Així, es van seleccionar agents que representaven els àmbits següents: producció 20

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

primària, indústria alimentària, majoristes d’aliments frescos, detallistes, restauració col·lectiva, entitats de redistribució amb fins socials, representants de l’Administració en diferents àmbits i escales, educadors ambientals, experts i investigadors, i finalment agents sensibilitzats amb la problemàtica i activistes socials. Les entrevistes es van dur a terme entre l’octubre de 2014 i el gener de 2015.

A continuació, s’exposen les causes que s’identificaren per cada una de les etapes de la cadena alimentària, i es comparen amb les causes que s’han mencionat a la literatura especialitzada internacionalment. Els estudis analitzats han tractat del malbaratament alimentari, bé de manera localitzada a una etapa o regió, bé de manera global. Les referències inclouen tant estudis amb dades primàries com revisions de publicacions amb dades secundàries, però rellevants per la seva influència a escala mundial. Per a totes les etapes, excepte a les llars, les causes s’han classificat, seguint les recomanacions de Canali et al. (2014), en les quatre tipologies següents: — tecnològiques, causes relacionades amb problemes en els processos, raons tecnològiques, d’eficiència dels processos, etc.; — econòmiques i empresarials, causes relacionades amb dinàmiques empresarials, comercials, model de negoci, etc.; — legislatives i polítiques, causes determinades per certes normatives o polítiques; — socials, causes originades per determinats comportaments o percepcions dels diferents agents involucrats.

4.1. Al llarg de la cadena, causes sistèmiques Determinats marcs legals, polítiques o infraestructures de mercat, entre d’altres, influeixen en els possibles volums de malbaratament generat en diferents punts de la cadena de manera simultània. En el cas de l’àrea metropolitana de Barcelona (taula iii), es van identificar com a causes empresarials la competitivitat del mercat, les estratègies comercials i les normes internes sobre les dates de comercialització dels productes. Com a causes legislativopolítiques es van apuntar un possible excés de zel per a garantir la innocuïtat alimentària com a conseqüència de crisis sanitàries del passat, i l’ús de determinats estàndards de qualitat i estètics que afecten tota la cadena alimentària. Entre les causes socials destaquen la baixa apreciació dels aliments amb relació a altres béns, i la manca de percepció del malbaratament alimentari com un cost econòmic, social i mediambiental. L’afany de sobreproducció que impera en el sistema agroalimentari global actual fou també identificat com un factor determinant de la problemàtica i generador de malbaratament.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

21

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

Taula III. Causes sistèmiques de malbaratament alimentari que afecten tota la cadena, identificades a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la literatura especialitzada Causes tecnològiques — Logístiques — Raons tècniques — Infraestructures de mercat (eficiència dels mercats) — Infraestructura d’emmagatzematge al llarg de la cadena alimentària — Infraestructura de la cadena de fred — Infraestructura de fabricació Causes econòmiques i empresarials — Desequilibris de poder entre els diferents agents de la cadena — Convencions de mercat: alta expectativa d’una disponibilitat constant d’una àmplia gamma de productes frescos — Pràctiques contractuals — Manca d’inversió i/o manca d’aplicació de bones pràctiques — Manca d’infraestructura privada i pública perquè funcioni correctament la cadena (no adaptada als requeriments de la cadena) — Manca d’un enfocament i gestió integrals de la cadena alimentària — Normalització dels productes — Manca de coordinació entre els diferents actors de la cadena de subministrament Causes legislatives i polítiques — Polítiques determinades — Requeriments dels marcs legals — Regulacions privades — Manca de coordinació de polítiques a escala regional — Polítiques d’inversió en agricultura i planificació — Restriccions en la valoració de residus d’origen animal degut a certes regulacions en alimentació animal — Polítiques de gestió de residus Causes socials — Errors humans — Influències culturals — Confusions sobre les dates de consum — Baixa apreciació dels aliments amb relació a altres béns — Prioritat en estalvi de temps Nota: Les causes identificades a les entrevistes als agents clau de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han marcat en negreta.

Font: Elaboració pròpia a partir de Göbel et al. (2015), HLPE (2014), Montagut i Gascón (2014), Parfitt et al. (2010).

4.2. Producció primària L’etapa de la producció primària inclou les parts de la cadena prèvies al fet que l’aliment sigui apte per a la recol·lecció (taula iv). Les causes de generació de malbaratament alimentari que s’identifiquen en aqueta etapa 22

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

Taula IV. Causes del malbaratament alimentari en la producció primària, identificades a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la literatura especialitzada Precollita

Collita i primeres manipulacions

Causes tecnològiques — Factors externs (inundacions, sequera, pluges prolongades, plagues, ocells) — Pràctiques agronòmiques o tecnologia deficients per: manca d’informació, elecció inadequada de les varietats per a la regió o el mercat objectiu — Vessaments i danys pel mal funcionament de la maquinària, ineficiències durant la collita, assecat, transport o tractament — Malalties del bestiar — Tècniques de pesca no selectiva — Estandardització de la producció

— Collita prematura o tardana — Deficiències en les tècniques de collita — Assecat incorrecte del gra, el qual es contamina en l’emmagatzematge — Mala selecció dels materials per a emmagatzemar la collita — Implementació deficient dels estàndards d’higiene i salubritat, especialment en els contenidors per a empaquetar o transportar els productes — Ús inadequat d’agroquímics

Causes econòmiques i empresarials — Dificultats en accedir al mercat — Manca d’organització entre els agricultors en grups, cooperatives, associacions per a accedir als serveis i posicionar els seus productes millor o aconseguir millors contractes — Sobreproducció — Deixar sense collir per falta de demanda — Preus de mercat baixos: fluctuacions en els preus; el preu de la collita és superior al preu de venda; el cost de refrigeració o emmagatzematge és elevat — Exigències del consumidor (preferències, raons estètiques, infrautilització de subproductes per raons culturals, etc.)

— Manca de planificació de la demanda i l’oferta — Dificultats per a planificar la demanda i anticipar-s’hi — Model agroalimentari convencional — Desequilibris de poder entre els diferents agents de la cadena

— Manca de coneixement o de capacitat per a aplicar les bones pràctiques — Manca d’accés a les àrees de transformació del producte — Infraestructures deficients en comunicació (carreteres), energia i mercats — Manca de control del procés — No complir les especificacions del producte — Mala gestió de l’inventari ofertademanda — Rendibilitat (les millors pràctiques no són rendibles)

Causes legislatives i polítiques — Reglamentació sobre salubritat alimentària o estàndards per part de la indústria o dels governs — Requisits estètics — Estàndards de qualitat — Subsidis governamentals (afavoreixen la sobreproducció) — Impostos sobre les donacions — Política fiscal

— Manca de programes que promoguin o facilitin la utilització dels aliments invendibles (p. ex., donacions, mercats d’agricultors) — Regulacions governamentals

Causes socials — Determinades preferències dels consumidors

— Mala comunicació entre els diferents agents — Preferències dels consumidors

Nota: Les causes identificades a les entrevistes als experts de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han marcat en negreta.

Font: Elaboració pròpia a partir d’ARC (2012); Beretta et al. (2013); Bio Intelligence Service (2010); Buzby i Hyman (2012); Canali et al. (2014); FAO (2013b); Garrone et al. (2014); Göbel et al. (2015); HLPE (2014); MAGRAMA (2014a); Mena et al. (2011 i 2014); Montagut i Gascón (2014); Parfitt et al. (2010).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

23

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

són: la tria del model productiu, l’ús de determinades pràctiques agrícoles, l’ús de tecnologia inadequada per manca d’informació i l’elecció de varietats no adients a la regió. En el context metropolità, els entrevistats van assenyalar algunes diferències entre l’agricultura ecològica i la convencional.

Si bé l’agricultura ecològica no es troba amb tants problemes de comercialització com la convencional, a conseqüència dels estàndards estètics i comercials, sí que se’n troba en el control de determinades plagues. A l’agricultura, la manca de planificació és un tema recurrent que sovint recull la literatura especialitzada, també mencionada pels informants entrevistats. A les entrevistes s’identificaren com a causes que dificulten una planificació més adequada: la integració de l’agricultura en un mercat global d’aliments, la variabilitat dels resultats productius com a conseqüència del clima i d’altres incidències com les plagues, la cancel·lació de comandes per crisis geopolítiques (com el veto rus de 2014 per la crisi d’Ucraïna) o crisis alimentàries (com la crisi del cogombre espanyol a Alemanya el 2011) o la manca d’una visió global de tota la cadena agroalimentària. Tot i que l’àrea metropolitana de Barcelona no es troba entre les regions més productores de Catalunya, és una regió que presenta unes característiques particulars que s’han de tenir en compte. Les entrevistes van assenyalar també la manca de cooperativisme i planificació característiques de la zona com a possible causant dels volums generats. Si bé hi ha facilitat per a vendre el producte directament al majorista quan els preus són favorables, això esdevé un inconvenient quan la producció és excedentària i/o els preus són baixos, ja que no hi ha forts vincles cooperatius per a donar una resposta conjunta i ràpida a la situació.

Durant la collita i les primeres manipulacions, no conèixer o no implementar les millors pràctiques pot comprometre la vida útil dels aliments. A escala mundial, s’indica que als països menys industrialitzats les dificultats per raons tecnològiques són més grans (Gustavsson et al., 2011); mentre que als països industrialitzats, les dinàmiques de malbaratament semblen estar més relacionades amb raons de caire comercial o polític. En el cas d’excedents alimentaris puntuals a l’àrea metropolitana, la combinació dels desequilibris de poder dels agents de la cadena i la manca de comunicació entre ells dificulten que sorgeixin alternatives per a aprofitar-los.

4.3. Indústria A la indústria alimentària, les causes del malbaratament alimentari identificades són principalment tecnològiques i empresarials (taula v). Tecnològiques com a conseqüència de defectes en l’eficiència dels processos productius que ocasionen minves o pèrdues d’aliments que no es retornen a la cadena per diferents motius. Els entrevistats van remarcar que depenent de 24

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

la vida útil dels productes que es transformin hi ha unes problemàtiques particulars o d’altres. Així, el producte fresc i de vida útil curta provoca més dificultats. Però les raons tecnològiques moltes vegades estan influenciades per raons empresarials, és el cas, per exemple, de no escollir les millors tecnologies a l’abast. Altres aspectes comercials com l’embalatge, l’adequació de la mida i l’etiquetatge s’assenyalen freqüentment a la literatura i a les entrevistes. Els estàndards estètics i comercials establerts en altres fases de la cadena afecten el volum de malbaratament que es genera a la indústria. El cas de les dates internes de comercialització n’és un exemple, i es coneix com la norma d’un terç, és a dir, els productes processats han de sortir de la fàbrica al primer terç de la seva data de vida útil, per arribar a la distribució al detall amb dos terços, i al consumidor li ha de quedar l’últim terç per a Taula V. Causes del malbaratament alimentari en la indústria, identificades a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la literatura especialitzada Causes tecnològiques — Pèrdues durant el procés de fabricació — Errors durant el processament que provoquen defectes (cadena) — Contaminació durant el procés — Minves del procés no destinades a usos alimentaris — Falta d’instal·lacions de processament o problemes amb aquestes instal·lacions — Logística Causes econòmiques i empresarials — Manca de control del procés — Control de qualitat — Data de comercialització interna (1/3) — Envasos i embalatges — Precaucions per seguretat alimentària — Adequació per a obtenir la mida o forma desitjades — Planificació, gestió de l’inventari oferta-demanda — Coneixement i comunicació — Rendibilitat-pressió dels costos (es descarten components de baix valor econòmic i subproductes) — Pressions sanitàries durant la fabricació de certes tipologies d’aliments — Altes expectatives en la rapidesa d’entrega d’aliments als detallistes Causes legislatives i polítiques — Requeriments del mercat: mida, cosmètics, etc.

— Lleis a escala nacional i europea quant a impostos, legislació, etc.

Causes socials — Preferències dels consumidors Nota: Les causes identificades a les entrevistes als experts de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han marcat en negreta.

Font: Elaboració pròpia a partir de Bio Intelligence Service (2010); Buzby i Hyman (2012); Canali et al. (2014); FAO (2013b); Garrone et al. (2014); Göbel et al. (2015); HLPE (2014); MAGRAMA (2014b); Mena et al. (2014); Montagut i Gascón (2014); Parfitt et al. (2010).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

25

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

tenir-los disponibles a la llar. Amb aquesta pràctica, la indústria retira de la ca­ dena alimentària productes encara lluny de la data de caducitat per haver superat les dates internes de distribució.

4.4. Distribució majorista i transport En la distribució dels aliments, ja siguin frescos o processats, sorgeixen problemes durant la comercialització com la previsió de les comandes, les expectatives dels detallistes en la rapidesa d’entrega o les demores en el procés. Altres aspectes tecnològics concrets, com la cadena de fred o la ventilació durant el transport, poden ocasionar incidències (taula vi).

Taula VI. Causes del malbaratament alimentari en la distribució majorista i el transport, identificades a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la literatura especialitzada Causes tecnològiques — Ús de recipients o envasos inadequats durant el transport — Mala ventilació durant el transport — Infraestructures de transport deficients: carreteres, camions refrigerats — Deteriorament dels aliments (característiques dels aliments) — Ineficiències en la cadena de fred Causes econòmiques i empresarials — Maneig brusc dels productes durant l’embalatge i la càrrega o descàrrega dels vehicles — Retards en els molls de càrrega, on no hi ha instal·lacions de refrigeració — Demores en el port d’entrada dels productes importats a causa de la inspecció duanera (compliment de normes fitosanitàries, veterinàries i d’innocuïtat alimentària) — Exigències del mercat — Previsió de les comandes — Estàndards de mercat concrets — Baix cost econòmic que suposa llençar menjar — Altes expectatives en la rapidesa d’entrega d’aliments als detallistes Causes legislatives i polítiques — Incompliment de les normes fitosanitàries, veterinàries o d’higiene alimentària — Restriccions legals quant a les dates de consum preferent i de caducitat Causes socials — Comportament dels implicats — Formació del personal i comunicació Nota: Les causes identificades a les entrevistes als experts de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han marcat en negreta.

Font: Elaboració pròpia a partir de Canali et al. (2014); Göbel et al. (2015); HLPE (2014); Montagut i Gascón (2014).

26

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

4.5. Venda al detall En la venda al consumidor final, tant la literatura com els experts entrevistats hi identifiquen causes que provoquen malbaratament alimentari, però que també indueixen el malbaratament a les llars. És el cas de determinades estratègies de màrqueting com les promocions «emporta-te’n dos i paga’n un», les mides grans o l’elevada varietat de productes oferts. Els volums de malbaratament generats als establiments són deguts bàsicament a dinàmiques comercials de màrqueting o de gestió d’estocs; cal destacar la manca d’acceptació de lineals buits, que permeten que el consumidor tingui constantment la possibilitat d’endur-se el producte més fresc i disposi de producte variat. Errades en la planificació de la demanda o l’acceptació per part dels consumidors de determinats productes també poden ocasionar malbaratament alimentari, en especial durant nous llançaments o èpoques especials com Nadal. Durant les entrevistes també es van mencionar les dificultats per a redistribuir els aliments frescos no aptes per a la venda, però sí per al consum (taula vii).

4.6. Restauració Les problemàtiques a la restauració depenen molt del tipus de restauració en qüestió (taula viii). L’heterogeneïtat del sector va fer molt difícil identificar, a les entrevistes, una bateria de causes genèriques que afectin tot el sector. Les dinàmiques potencialment causants de malbaratament alimentari difereixen a un menjador escolar, un hospital o un restaurant. Si bé les dificultats per a calcular la quantitat de menjar per a cuinar i servir pot ser comuna a totes les menes de restauració, altres causes de malbaratament són més específiques.

4.7. Llars A les entrevistes, com a la literatura consultada, s’hi van identificar diversos factors que s’associen a la generació de malbaratament a les llars. Aquesta problemàtica a les llars ha tingut més atenció que a altres etapes; per aquest motiu, la llista de causes identificades és més àmplia (taula ix). Les causes s’han agrupat atenent raons motivades per la tecnologia, el comportament, el coneixement i els estils de vida. Les principals causes identificades són la manca de coneixement, determinats estils de vida, valors amb relació al menjar i a la resta de la societat, la percepció que els estàndards estètics són indicadors de la qualitat i determinats comportaments en el moment de la compra, la preparació o el consum dels aliments. Els agents enQUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

27

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

Taula VII. Causes del malbaratament alimentari en la venda al detall, identificades a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la literatura especialitzada Causes tecnològiques — Dispositius d’emmagatzematge deficients — Problemes a la cadena de fred — Envasos i embalatges Causes econòmiques i empresarials — Danys durant el transport — Mides grans dels productes (el consumidor s’emporta més quantitat de la que desitja) — Màrqueting: — Pressió per mostrar «perfecte» i fresc el producte — Presentació dels productes en grans piles o barrejats amb altres — Estratègies de màrqueting, promocions, 2 × 1 — Etiquetatge — Dates de consum — Campanyes de comunicació — Gran varietat de productes disponible — Manca d’acceptació dels lineals buits, han de semblar plens tot el dia; assortiment de producte constant, cosa que permet que el consumidor s’emporti sempre el producte més fresc — Gestió d’estocs: — Manca de predicció de la demanda — Oscil·lació de la demanda en zones turístiques — Deficiències en inventari i planificació — Data de caducitat i de consum preferent molt curtes (pa) — Dates de consum preferent internes — Aliments estacionals, vendes baixes en certs períodes — Cancel·lació de contractes a l’últim moment — Ineficiències en la gestió de l’estoc, sobreproducció, producte danyat (agricultors i productors) — Dúmping, preus per sota del cost de producció Causes socials — Estàndards de qualitat superiors als necessaris — Expectatives dels consumidors, demanda i estratègies de màrqueting relacionades amb el comportament dels consumidors — Confiança, transparència, comunicació i informació Altres — Redistribució limitada: — Dels aliments invendibles als bancs d’aliments — Responsabilitat del donador en la innocuïtat alimentària — Falta d’alternatives per a vendre els productes amb data de consum propera — Manca de possibilitats de donació — Manca de polítiques que afavoreixin la redistribució Nota: Les causes identificades a les entrevistes als experts de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han marcat en negreta.

Font: Elaboració pròpia a partir d’ARC (2012); Beretta et al. (2013); Bio Intelligence Service (2010); Buzby i Hyman (2012); Canali et al. (2014); FAO (2013b); Göbel et al. (2015); HLPE (2014); MAGRAMA (2014c); Mena et al. (2011 i 2014); Montagut i Gascón (2014); Parfitt et al. (2010); WRAP i Quested (2009).

28

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

Taula VIII. Causes del malbaratament alimentari en la restauració, identificades a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la literatura especialitzada Causes tecnològiques — Emmagatzematge — Equipaments — Envasos i embalatge Causes econòmiques i empresarials — Males pràctiques — Dificultats per a calcular la quantitat de menjar que cal cuinar — Planificació de la demanda — Manca de flexibilitat en les porcions — Raons operatives (menjar cuinat però no servit) Hospitals — Manca de control dels horaris i dels menús — Baixa qualitat dels àpats Escoles — Pressupostos ajustats — Mida de les porcions — Distribució de l’horari d’esbarjo i de dinar Hoteleria — Mida de les porcions — Manca de coneixement de l’impacte ambiental i del malbaratament generat — Dificultats en el disseny dels àpats — Manca de coneixement per a redistribuir els aliments a organismes caritatius — Exposició del menjar — Caducitat Causes legislatives i polítiques — Prohibició de l’ús de residus de càtering per a alimentació animal — Dates de consum i caducitat (manca d’informació a les etiquetes) Causes socials — Expectatives dels consumidors Escoles — El valor dels aliments per part dels nens Nota: Les causes identificades a les entrevistes als experts de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han marcat en negreta.

Font: Elaboració pròpia a partir d’ARC (2012); Bio Intelligence Service (2010); Canali et al. (2014); MAGRAMA (2014c).

trevistats coincideixen a identificar molt sovint les mateixes causes que la literatura consultada (taula ix). Amb tot, alguns experts van fer més incidència en la qüestió dels valors, en el sentit de manca de consciència social i d’implicació de les persones amb la societat, i en la dificultat de fer arribar el missatge antimalbaratament a través de campanyes generalitzades.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

29

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

Taula IX. Causes del malbaratament alimentari a les llars, identificades a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la literatura especialitzada Causes tecnològiques Compra — Les porcions dels productes no s’adapten a les necessitats Emmagatzematge — No mantenir la nevera prou freda Causes de comportament Compra — Temptació per ofertes 2 × 1, multienvàs, productes a punt de caducar — Comprar més aliments frescos del compte — No mirar la data de caducitat i consum preferent al supermercat — Comprar més aliments del compte — Rutines de compra (freqüència, establiment)

Emmagatzematge — Haver de fer espai a la nevera i als armaris per a les noves compres — No conservar adequadament els aliments (no aconseguir mantenir-los frescos) — Aliments sobrants destinats a ser aprofitats que s’acaben llençant — Productes que caduquen — Productes amb dates de consum preferent que expiren — Aliments que es fan malbé (mal aspecte, florit o pudor)

Preparació — Porcions dels plats incorrectes — Malmetre el menjar mentre es cuina — Experimentar amb noves idees i receptes — Elaborar menjar en excés Consum — Cuina ineficient: cocció excessiva o preparació — Aliments sobrants dels àpats inadequada — El menjar no té bon gust — Als infants o membres de la família no els agrada el menjar Causes de coneixement Compra — Planificació escassa (no fer una llista o no verificar-la al supermercat, comprar coses que ja es tenen) Preparació — Mala planificació dels àpats — Excés de mesures de prevenció i d’higiene — Confusió amb les dates — Manca de coneixement de cuinar amb sobres — Falta de confiança en barrejar les sobres per fer nous àpats

30

Emmagatzematge — No conèixer la data de caducitat dels aliments que hi ha a la nevera o als armaris — Falta de coneixement sobre la conservació de certs productes — Mala planificació del rebost — Confusió o falta de comprensió de l’etiquetatge — Ús incorrecte dels envasos i embalatges — Confusió entre data de consum preferent i caducitat

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

Taula IX. Causes del malbaratament alimentari a les llars, identificades a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la literatura especialitzada (Conti­nuació) Causes d’estil de vida — Pèrdua del valor dels aliments — Factors socioeconòmics — Actituds — Falta de consciència — Actituds culturals — Preferències alimentàries — Preocupació per la innocuïtat alimentària — Consciència en la generació de residus — Hàbits alimentaris (dieta) — Ritme de vida

— Estructura familiar — Reducció del percentatge de renda dedicat a alimentació — Sociodemogràfiques — Estacionalitat de la dieta (a l’estiu es llencen més aliments) — Estàndards estètics — Normes socials — Manca de formació sobre alimentació en l’educació reglada — Preferència per una gran varietat d’aliments — Hàbits de menjar fora de la llar

Nota: Les causes identificades a les entrevistes als experts de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han marcat en negreta.

Font: Elaboració pròpia a partir d’ARC (2012); Bio Intelligence Service (2010); Buzby i Hyman (2012); Canali et al. (2014); Unión Europea (2013); Göbel et al. (2015); HISPACOOP (2012); HLPE (2014); Montagut i Gascón (2014); Parfitt et al. (2010); Parizeau et al.

(2015); Stefan et al. (2013); Stuart (2009); WRAP (2007 i 2009).

5. DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS Multitud d’agents i organitzacions de tota mena estan treballant arreu per la prevenció i reducció del malbaratament alimentari. Els diferents graus de detall i enfocament de cada un dels agents han donat peu a la diversitat actual de definicions de malbaratament alimentari. Malgrat les diferències, totes les aproximacions convergeixen a destacar tant la magnitud de la problemàtica com la necessitat urgent de fer-hi front. Decidir quines accions emprendre en un àmbit tan complex és un repte majúscul, ja que cal consensuar els espais d’acord tant amb la diagnosi del problema com amb les propostes de solucions. L’existència de múltiples marcs conceptuals assenyalen la necessitat d’entendre millor l’arrel del problema i determinar les maneres més efectives d’enfrontar-s’hi.

A Catalunya, el malbaratament alimentari ha tingut una gran atenció, principalment arran de les conseqüències de la crisi econòmica que s’inicià el 2008. El fet de veure gent amb dificultats per a accedir a una alimentació sana i suficient, en contraposició als grans volums de residus alimentaris que es generen, ha calat profundament en la societat i en cada cop més agents del sistema alimentari. El malbaratament alimentari s’ha emancipat ja de la seva concepció inicial de residu. S’hi reconeix cada vegada més incidència en multitud d’àmbits, com l’ambiental, el social, el nutricional i d’accés a una alimentació justa i saludable, l’acadèmic i el legislatiu, entre d’altres. Cal, però, parar esment al fet que el gran protagonisme mediàtic que QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

31

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

darrerament està assolint no indueixi cap a un tractament simplificat de les causes i dels efectes del malbaratament alimentari. És a dir, el malbaratament alimentari no com un fet contingent, sinó com un fet característic del model alimentari actual.

L’anàlisi també destaca la importància que té en la generació de malbaratament alimentari la manca de comunicació entre els diferents agents de la cadena alimentària. Aquest fet indica també la importància que pot tenir establir dinàmiques de col·laboració entre el màxim nombre possible d’agents per a assolir sistemes de producció, distribució i consum més sostenibles i responsables en la línia que promou el dotzè objectiu de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides.

En la generació de malbaratament alimentari hi intervenen multitud de factors en una diversitat d’escales en un context d’un sistema alimentari globalitzat amb una gran vocació per a produir més aliments del compte. Sens dubte, el desenvolupament d’iniciatives encaminades a reduir el volum de malbaratament alimentari mitjançant millores de l’eficiència de la cadena alimentària és necessari. No obstant això, l’eficiència no és l’única solució, ni la ineficiència l’únic problema. El fet que el malbaratament es pugui lligar a una xifra sovint ho pot fer creure. Si es redueix la problemàtica únicament a un tema d’eficiència econòmica o ambiental, deixem fora de l’equació aspectes fonamentals com l’equitat social, la manca de correlació entre el punt en què es produeix el malbaratament i les causes, les diferents escales de poder, els aspectes culturals o, fins i tot, els models econòmics i de consum.

Sense tenir en compte aquests factors, com hem vist a l’apartat anterior, estarem deformant en excés el fenomen del malbaratament alimentari.

Analitzant les causes a escala internacional i local hem vist que hi ha multitud d’aspectes que no es poden solucionar de manera directa i que, per tant, farà falta obrir debats sobre el model agroalimentari, el model de comercialització o l’equilibri de poders entre els diferents agents. En concret, l’anàlisi ens ha permès posar de manifest la rellevància de les especificitats del context local/regional. Encoratgem a fer més estudis regionals per tal de trobar les característiques particulars de cada territori. A la vegada, però, s’han identificat també causes comunes entre indrets diferents, que fan referència a la natura del sistema alimentari en el seu conjunt. Finalment, cal destacar la percepció dels experts entrevistats quan plantegen el malbaratament alimentari com una crisi de valors amb relació a l’alimentació (el paper que la societat dona al consum d’aliments està canviant). La naturalesa de les causes del malbaratament identificades apunten que ens trobem davant d’un problema estructural i que cal seguir promovent debats en profunditat i transdisciplinaris per a modificar la situació actual.

32

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

AGRAÏMENTS Agraïments a l’àrea metropolitana de Barcelona pel seu finançament i al Ministeri d’Educació, Cultura i Esport d’Espanya per la beca FPU 13/06077 a l’autora Raquel Díaz-Ruiz. Un agraïment especial al comitè editorial de la revista Quaderns Agraris per la seva feina de revisió de l’article.

BIBLIOGRAFIA Agència de Residus de Catalunya (ARC) (2012). Un consum més responsable dels aliments: Propostes per a prevenir i evitar el malbaratament alimentari [en línia]. Barcelona: ARC. <http://www20.gencat.cat/docs/arc/ Home/LAgencia/Publicacions/Centre catala del reciclatge (CCR)/guia_ consum_responsablebr.20.11.12.pdf> [Consulta: abril 2017].

Asociación Española de Codificación Comercial (AECOC) (2016). Foodwaste: Hábitos de aprovechamiento de la alimentación en los españoles. Bar­ celona: AECOC. També disponible en línia a: <https://www.aecoc.es/ guias/foodwaste-habitos-de-aprovechamiento-de-la-alimentacion-delos-espanoles/#/login> [Consulta: setembre 2017].

Beretta, C.; Stoessel, F.; Baier, U.; Hellweg, S. (2013). «Quantifying food losses and the potential for reduction in Switzerland». Waste Management, 33 (3), p. 764-773. També disponible en línia a: <http://doi.org/10.1016/ j.wasman.2012.11.007> [Consulta: abril 2017].

Bio Intelligence Service (BioIS) (2010). Preparatory study on food waste Across EU 27: Technical Report 2010-254 [en línia]. París: European Com­ ission. <http://ec.europa.eu/environment/eussd/pdf/bio_foodwaste_ report.pdf> [Consulta: abril 2017].

Bioversity International (2014). Bioversity International’s 10-year strategy 2014-2024: Agricultural biodiversity nourishes people and sustains the planet [en línia]. Roma: Bioversity International. <http://www.biover sityinternational.org/fileadmin/user_upload/online_library/publications/ pdfs/Bioversity_International_Strategy_2014-2024_1766.pdf> [Consulta: abril 2017].

Buzby, J. C.; Hyman, J. (2012). «Total and per capita value of food loss in the United States». Food Policy, 37 (5), p. 561-570. També disponible en línia a: <http://doi.org/10.1016/j.foodpol.2012.06.002> [Consulta: abril 2017].

Canali, M.; Östergre, K.; Amani, P. (2014). Drivers of current food waste gener­ ation, threats of future increase and opportunities for reduction. Bolonya: Fusion EU Project.

C onfederación E spañola de C ooperativas de C onsumidores y U suarios (HISPACOOP) (2012). Estudio sobre el desperdicio de alimentos en los hogares [en línia]. Madrid: HISPACOOP. <https://www.hispacoop.com/ QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

33

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

home/index.php/2012-10-08-21-03-05/estudios-informes/72-estudiosobre-el-desperdicio-de-alimentos-en-los-hogares> [Consulta: setembre 2017].

Food and Agriculture Organization of the United Nations (FAO) (2013a).

Climate-smart agriculture sourcebook: Sourcebook on climate-smart agriculture, forestry and fisheries [en línia]. Roma: FAO. <http://www. fao.org/docrep/018/i3325e/i3325e.pdf> [Consulta: abril 2017].

— (2013b). Food wastage footprint impacts on natural resources: Technical report [en línia]. Roma: FAO. <http://www.fao.org/docrep/018/ar429e/ ar429e.pdf> [Consulta: abril 2017].

— (2014). Save food: global initiative on food loss and waste reduction: Definitional framework of food loss [en línia]. Roma: FAO. <http://www.fao. org/fileadmin/user_upload/save-food/PDF/FLW_Definition_and_ Scope_2014.pdf> [Consulta: abril 2017].

— (2015). Agroecology to reverse soil degradation and achieve food security [en línia]. Roma: FAO. <http://www.fao.org/3/a-i4803e.pdf> [Consulta: abril 2017].

FUSIONS (2014). FUSIONS definitional framework for food waste full report [en línia]. Göteborg: Fusion EU Project. <http://www.eu-fusions.org/index. php/publications#> [Consulta: abril 2017].

Garrone, P.; Melacini, M.; Perego, A. (2014). «Opening the black box of food waste reduction». Food Policy, 46, p. 129-139. També disponible en línia a: <http://doi.org/10.1016/j.foodpol.2014.03.014> [Consulta: abril 2017].

Gilbert, N. (2012). «One-third of our greenhouse gas emissions come from agriculture» [en línia]. Nature. <doi:10.1038/nature.2012.11708> [Consulta: abril 2017].

Göbel, C.; Langen, N.; Blumenthal, A.; Teitscheid, P.; Ritter, G. (2015). «Cutting food waste through cooperation along the food supply chain». Sustain­ ability, 7 (2), p. 1429-1445. També disponible en línia a: <http://doi.org/ 10.3390/su7021429> [Consulta: abril 2017].

Gustavsson, J.; Cedeberg, C.; Sonesson, U.; Otterdijk, R. van; Meybeck, A. (2011). Global food losses and food waste - Extent, causes and prevention [en línia]. Roma: FAO. <http://www.fao.org/docrep/014/mb060e/ mb060e00.pdf> [Consulta: abril 2017].

High Level Panel of Experts on Food Security and Nutrition (HLPE) (2014).

Food losses and waste in the context of sustainable food systems. Roma: The High Level Panel of Experts on Food Security and Nutrition of the Committee on World Food Security.

Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) (2014). Climate change 2014: mitigation of climate change. Cambridge, Regne Unit: Nova York, NY, EUA: Cambridge University Press. [Contribució del Grup de treball III al Cinquè informe d’avaluació del Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic: O. Edenhofer, R. Pichs-Madruga, Y. Sokona, E. Farahani, S. Kad34

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

ner, K. Seyboth, A. Adler, I. Baum, S. Brunner, P. Eickemeier, B. Kriemann, J. Savolainen, S. Schlömer, C. von Stechow, T. Zwickel i J. C. Minx (ed.).]

Lucifero, N. (2016). «Food loss and waste in the EU law between sustainability of well-being and the implications on food system and on environment». Agriculture and Agricultural Science Procedia, 8, p. 282-289.

També disponible en línia a: <http://doi.org/10.1016/j.aaspro.2016.02.022> [Consulta: abril 2017].

Mena, C.; Adenso-Díaz, B.; Yurt, O. (2011). «The causes of food waste in the supplier-retailer interface: Evidences from the UK and Spain». Resources, Conservation and Recycling, 55 (6), p. 648-658. També disponible en línia a: <http://doi.org/10.1016/j.resconrec.2010.09.006> [Consulta: abril 2017].

Mena, C.; Terry, L. A.; Williams, A.; Ellram, L. (2014). «Causes of waste across multi-tier supply networks: Cases in the UK food sector». International Journal of Production Economics, 152, p. 144-158. També disponible en línia a: <http://doi.org/10.1016/j.ijpe.2014.03.012> [Consulta: abril 2017].

Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (MAGRAMA) (2014a).

Las pérdidas y el desperdicio generado por la producción agrícola de alimentos en España: Resumen ejecutivo [en línia]. Madrid: MAGRAMA. <http://www.mapama.gob.es/es/alimentacion/temas/estrategia-masalimento-menos-desperdicio/Resumen_ejecutivo_producci %C3 %B3n_ agr %C3 %ADcola_FINAL_tcm7-339836.pdf> [Consulta: abril 2017].

— (2014b). Las pérdidas y el desperdicio alimentario en la industria agroalimentaria española: situación actual y retos de futuro: Resumen ejecutivo [en línia]. Madrid: MAGRAMA. <http://www.mapama.gob.es/es/ alimentacion/temas/estrategia-mas-alimento-menos-desperdicio/Resumen_ ejecutivo_Industria_FINAL_tcm7-339835.pdf> [Consulta: abril 2017].

— (2014c). Las pérdidas y el desperdicio alimentario en la distribución alimentaria, la restauración colectiva y organizada: Resumen ejecutivo.

Madrid: MAGRAMA. — (2016a). Informe del consumo de alimentación en España 2015 [en línia].

Madrid: MAGRAMA. <http://www.magrama.gob.es/imagenes/es/informe consumoalimentacion2015_tcm7-422016.pdf> [Consulta: abril 2017].

— (2016b). Desperdicio de alimentos de los hogares en España Otoño-Invierno + Primavera-Verano 2015. Madrid: MAGRAMA. Montagut, X.; Gascón, J. (2014). Alimentos desperdiciados. Barcelona: Quito: Icaria.

Organització de les Nacions Unides (ONU) (2015). Sustainable Development Goals: 17 goals to transform our world [en línia]. Estats Units: United Nations. <http://www.un.org/sustainabledevelopment/news/communicationsmaterial/> [Consulta: abril 2017].

Parfitt, J.; Barthel, M.; Macnaughton, S. (2010). «Food waste within food supply chains: quantification and potential for change to 2050». Philosophical Transactions of the Royal Society of London. Series B, Biological QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

35

R. Díaz-Ruiz, F. López-Gelats

Sciences, 365 (1554), p. 3065-3081. També disponible en línia a: <http:// doi.org/10.1098/rstb.2010.0126> [Consulta: abril 2017].

Parizeau, K.; Massow, M. von; Martin, R. (2015). «Household-level dynamics of food waste production and related beliefs, attitudes, and behaviours in Guelph, Ontario». Waste Management, 35, p. 207-217. També disponible en línia a: <http://doi.org/10.1016/j.wasman.2014.09.019> [Consulta: abril 2017].

Stefan, V.; Herpen, E. van; Tudoran, A. A.; Lähteenmäki, L. (2013). «Avoiding food waste by Romanian consumers: The importance of planning and shopping routines». Food Quality and Preference, 28 (1), p. 375-381. També disponible en línia a: <http://doi.org/10.1016/j.foodqual.2012.11.00> [Consulta: abril 2017].

Stenmarck, Å.; Jensen, C.; Quested, T.; Moates, G. (2016). Estimates of European food waste levels [en línia]. Estocolm: Fusion EU project. <http:// www.eu-fusions.org/phocadownload/Publications/Estimates %20of % 20European %20food %20waste %20levels.pdf> [Consulta: abril 2017].

Stuart, T. (2009). Waste: Uncovering the global food scandal. Londres: Penguin books.

Unió Europea (UE) (2008). «Directiva 2008/98/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 19 de noviembre de 2008, sobre los residuos y por la que se derogan determinadas Directivas». Diario Oficial de la Unión Europea, L 312/3. <http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/ ?uri=CELEX:32008L0098&from=EN> [Consulta: abril 2017].

— (2013). «Dictamen del Comité Económico y Social Europeo sobre “La contribución de la sociedad civil a una estrategia de prevención y reducción de las pérdidas y del desperdicio de alimentos” (2013/c 161/08)».

Diario Oficial de la Unión Europea, 161/46. <http://eur-lex.europa.eu/ legal-content/ES/TXT/?uri=uriserv:OJ.C_.2013.161.01.0046.01.SPA> [Consulta: abril 2017].

Waste and Resources Action Programme (WRAP) (2007). Food behaviour consumer research: quantitative phase [en línia]. Bandury, Anglaterra: WRAP. <http://www.wrap.org.uk/sites/files/wrap/Food behaviour consumer research quantitative jun 2007.pdf> [Consulta: abril 2017].

— (2009). Household food and drink waste in the UK: A report containing quantification of the amount and types of household [en línia]. Bandury, England: WRAP. <http://www.wrap.org.uk/sites/files/wrap/Household_ food_and_drink_waste_in_the_UK_-_report.pdf> [Consulta: abril 2017].

Waste and Resources Action Programme (WRAP); Quested, T. (2009). Household food and drink waste in the UK [en línia]. Bandury, Anglaterra: WRAP. <http://www.wrap.org.uk/sites/files/wrap/Household_food_ and_drink_waste_in_the_UK_-_report.pdf> [Consulta: abril 2017].

World Health Organization (WHO); Convention on Biological Diversity (Organization); United Nations Environment Programme (2015). Connecting 36

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

Anàlisi de les causes del malbaratament alimentari

global priorities: biodiversity and human health: a state of knowledge review. Brussel·les: Montreal: World Health Organization.

Zambrzycki, B. (2016). Planned approach to elaboration of methodology to monitor food waste [en línia]. Luxemburg: European Commission. DG SANTE E1. <https://ec.europa.eu/food/sites/food/files/safety/docs/fw_ eu-actions_ms_20160622_p06.pdf> [Consulta: abril 2017].

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 7-37

37

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 43 (desembre 2017), p. 39-56 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.79

FRAGILITAT DE L’AGRICULTURA INDUSTRIAL . EL CAS DE CUBA SENSE EL PETROLI SOVIÈTIC Joaquim Sempere-Carreras1 Professor titular jubilat de sociologia ambiental, Facultat d’Economia i Empresa, Universitat de Barcelona Rebut: 19 de març de 2017 - Acceptat: 3 d’abril de 2017

RESUM L’article comença descrivint les perspectives d’esgotament del petroli i altres fonts energètiques fòssils, i es pregunta quins efectes socials i econòmics pot tenir això en societats tan petrodependents com les nostres, en particular en el model agroalimentari. El cas de Cuba durant el període especial consecutiu a l’enfonsament de l’URSS, que va deixar el país sense el proveïment habitual no sols de petroli, sinó també de moltes importacions industrials i d’inputs agraris (com fertilitzants), ofereix un exemple concret que permet veure quines solucions s’hi van donar. Tot i acceptant que el cas d’un país com Cuba no es pot generalitzar, és evident que se’n poden treure algunes lliçons. La més destacada és que l’escassesa de petroli obliga a recuperar tècniques tradicionals que es poden millorar amb les innovacions de l’agricultura ecològica moderna, i això representa una oportunitat per a una transició agroecològica cap a un model agroalimentari més sostenible i més saludable.

Paraules clau: crisi energètica, escassesa, agroecologia, transició.

Correspondència: Joaquim Sempere Carreras. C/ Còrsega, 112, 5è 1a. 08029 Barcelona. Tel.: 610 075 982. A/e: jsemperecar@hotmail.com.

1. Joaquim Sempere és especialista en sociologia ambiental. Ha fet estudis sobre el paper dels experts en els moviments socioecològics. Autor, entre d’altres, dels llibres El final de la era del petróleo barato (amb Enric Tello) (2008) i Mejor con menos: Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica (2009).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

39

J. Sempere-Carreras

FRAGILIDAD DE LA AGRICULTURA INDUSTRIAL. EL CASO DE CUBA SIN EL PETRÓLEO SOVIÉTICO RESUMEN El artículo empieza describiendo las perspectivas de agotamiento del petróleo y de otras fuentes energéticas fósiles, y preguntándose qué efectos sociales y económicos puede tener eso en sociedades tan petrodependientes como las nuestras, en particular en el modelo agroalimentario. El caso de Cuba durante el período especial que siguió al hundimiento de la URSS, durante el cual el país dejó de recibir no solo el suministro habitual de petróleo, sino también de muchas importaciones industriales y de insumos agrarios (como fertilizantes), ofrece un ejemplo concreto que permite ver qué soluciones se adoptaron. Aun aceptando que el caso de un país como Cuba no se puede generalizar, es obvio que se pueden sacar algunas lecciones. La más destacada es que la escasez de petróleo obliga a recuperar técnicas tradicionales que se pueden mejorar con las innovaciones de la agricultura ecológica moderna, y eso representa una oportunidad para la transición agroecológica hacia un modelo agroalimentario más sostenible y saludable.

Palabras clave: crisis energética, escasez, agroecología, transición.

THE FRAGILITY OF INDUSTRIAL AGRICULTURE. THE CASE OF CUBA WITHOUT SOVIET OIL ABSTRACT The article begins by recalling the prospects of the depletion of oil and the other fossil fuels, asking what social and economic effects may derive from it in societies which are extremely dependent on the use and consumption of such energy. In particular, the focus is placed on agriculture and food. After recalling studies in energy accountability in agricultural activities, which point to poor energy balances of industrial agriculture compared with organic agriculture, the article looks into the case of Cuba after the end of Soviet Union in 1991, when Cuba ceased abruptly to receive oil and industrial inputs and experienced a very difficult situation. Daily life became harsher because of difficulties in transportation, in electricity supply and in the supply of many products which suddenly became scarce. The end of the imports of oil, agricultural machinery and chemical fertilizers led to a scarce supply of food and Cubans were forced to turn to traditional means to obtain it. The result was that Cuban agriculture became the most 40

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Fragilitat de l’agricultura industrial

ecological in the entire world, not because of a deliberate program but as an accommodation to a situation imposed by circumstances. Even recognizing that the Cuban case cannot be generalized, it gives some idea of the problems to be derived from future energy shortages. It shows also that energy scarcity – even if it is imposed by circumstances – may be an opportunity for an agroecological transition towards an agricultural and food model that is both more sustainable and healthier.

Keywords: energy crisis, scarcity, agroecology, transition.

1. MODEL FOSSILISTA, PIC DEL PETROLI I ESGOTAMENT DELS RECURSOS Els darrers anys s’ha parlat molt del «pic del petroli» i de l’esgotament d’aquesta font d’energia fòssil i d’altres (Deffeyes, 2001; Campbell, 2003; Riba, 2011). Però rarament s’ha relacionat aquest pronòstic amb els problemes que pot causar a una agricultura industrial molt dependent del petroli.

La teoria del pic del petroli (figura 1), enunciada cap al 1950 pel geòleg nord-americà Marion K. Hubbert i avui àmpliament acceptada per la comunitat científica, estableix que el petroli del subsol experimenta una extracció que es pot representar per una corba regular de campana. Un cop convertit el petroli en un recurs energètic aplicable a múltiple usos, la seva extracció comença a pujar fins a arribar a un «pic», és a dir, un màxim, després del qual l’extracció no cessarà de disminuir a un ritme equivalent —‌però invers— al del seu augment anterior. El pic correspon a la meitat aproximada del total de reserves explotables, i això vol dir que quan s’hagi esgotat la meitat de tot el petroli disponible, la seva extracció disminuirà inexorablement fins a l’exhauriment. Aquesta teoria es va confirmar en el cas del petroli dels Estats Units i en altres casos, i avui s’accepta com a vàlida tant per a territoris concrets com per a tot el planeta. Un altre aspecte de la qüestió és que la segona meitat del petroli del subsol serà inevitablement la més inaccessible i sovint la més impura, de manera que tant l’extracció com la refinació seran cada cop més cares. L’energia del petroli, en suma, està destinada a ser cada cop més escassa i més cara a partir del pic; i segons l’Agència Internacional de l’Energia (que agrupa els països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, OCDE), el pic ja el vam traspassar cap a l’any 2006. Les oscil·lacions del preu del petroli durant els últims deu anys són resultat de molts factors, incloses les maniobres dels països productors, de les companyies i dels especuladors.

Les estimacions temporals sobre el futur de l’energia són molt variades i sovint polèmiques entre elles. El que ningú no discuteix és que el petroli, QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

41

J. Sempere-Carreras

Figura 1. Gràfic que il·lustra la teoria de Hubbert. L’estimació del pic (petroli i gas) se situa cap al 2006, tot i incloure les reserves en aigües profundes, reserves polars, les d’extracció més destructiva i arriscada, i de gas natural líquid

Font: Thakur i Rajput (2011).

com el carbó, el gas i l’urani, s’esgotaran tard o d’hora, i que per tant no podran sostenir indefinidament cap societat humana, i menys encara un sistema productiu tan energívor com el que tenim actualment.2 Deixant de banda l’improbable aprofitament de l’energia de fusió per les dificultats tècniques que comporta, l’alternativa disponible són les energies renovables, basades en la calor del subsol (geotèrmia) i la radiació solar (solar tèrmica i fotovoltaica, termoelèctrica solar, hidroelèctrica, eòlica, de la biomassa). Ningú no pot discutir tampoc que la vida humana civilitzada és possible amb una matriu energètica enterament renovable: fins a l’any 1800 la humanitat va funcionar sempre amb una matriu així. Però abans d’aquesta data la població humana no va passar mai dels 900 milions, i disposava d’unes condicions tècniques molt menys exigents en energia. Per això sí que es pot discutir si és possible una vida humana digna per a 8.000 o 10.000 milions d’habitants del planeta (previstos per als propers decennis) amb els avantatges d’una civilització tècnica com la disponible avui per a la part més rica de la Terra. Hi ha estudis solvents que mostren que un sistema energètic cent per cent renovable és possible, tècnicament i econòmicament viable, i suficient per a fer funcionar la societat amb un nivell raonable de benestar ma2. Carles Riba Romeva (2011) conté una recapitulació de les dades sobre reserves energètiques disponibles en les fonts més acreditades del món. Conclou que cap al 2060 s’hauran esgotat les reserves fòssils aprofitables.

42

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Fragilitat de l’agricultura industrial

terial (Greenpeace, 2006; Sans i Pulla, 2013). El principal problema pendent és l’emmagatzematge, però la recerca sobre l’hidrogen —‌en aquests moments la principal alternativa prevista— està fent progressos molt ràpids.

(Una altra cosa és si no caldrà redimensionar a la baixa el conjunt de les activitats humanes i introduir-hi estalvi i eficiència, però això és tota una altra història.)

2. AGRICULTURA I ENERGIA L’agricultura, incloent-hi la ramaderia, proporciona sobretot aliments, i els aliments, a més d’aportar nutrients indispensables per a la vida humana com les proteïnes i vitamines, aporten energia bioquímica que l’organisme incorpora com a energia somàtica necessària per a viure.

Això vol dir que, fent abstracció dels nutrients no energètics, podem avaluar qualsevol aliment per l’energia que conté i que aporta a través de l’alimentació. Com és prou sabut, els primers membres de l’espècie Homo sapiens s’alimentaven recollint els vegetals i animals que trobaven: eren recol·lectors, caçadors, carronyaires i pescadors. Però en una fase recent de l’evolució, en el curs de la revolució neolítica —‌fa entre 5.000 i 10.000 anys—, van començar a cultivar plantes i criar animals. Per les raons que fos —‌canvi climàtic, degradació del medi natural, augment de població, aparició de noves necessitats—, els aliments naturals que el medi els oferia ja no bastaven. Agricultura i ramaderia van ser procediments per a intensificar l’obtenció d’aliment (i fibres i alguns altres materials) per unitat de superfície, i per tant per a alimentar un nombre superior de persones. I requerien esforços addicionals desconeguts per als humans del paleolític i mesolític: calia desbrossar la terra, plantar-hi llavors, protegir les plantes de malalties i d’animals depredadors, recollir el fruit, emmagatzemar-lo de manera segura, etc.

3. UNA AGRICULTURA MODERNA ALTAMENT PRODUCTIVA, PERÒ FRÀGIL L’agricultura industrial moderna ha aconseguit uns rendiments per hora de treball humà de l’ordre de trenta vegades superiors als de l’agricultura tradicional. Els rendiments per hectàrea han augmentat sis vegades. Aquestes xifres corresponen a l’estudi longitudinal d’una finca experimental anglesa que, durant un segle i mig, de 1826 a 1975, ha fet possible una observació detallada, any rere any, dels conreus i la cria de bestiar (Bayliss-Smith, 1982). Encara que els resultats no es puguin generalitzar, donen una idea aproximada —‌en ordre de magnituds— del salt espectacular en rendiments QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

43

J. Sempere-Carreras

aconseguit gràcies a la introducció de mètodes moderns. Aquests progressos han acreditat aquests mètodes i els han donat un gran atractiu. Avui sabem que el secret que explica el seu rendiment espectacular es divideix en dues categories de factors. La primera és la millora genètica. La segona comprèn la mecanització (tractors i maquinària auxiliar), l’aplicació de fertilitzants quimicominerals, plaguicides i altres agroquímics i els regadius. La millora genètica, un cop introduïda, no suposa cap despesa energètica; els al­ tres factors, sí.

Hi ha algunes consideracions a fer sobre aquests progressos. L’ús dels inputs de la segona categoria de factors es pot avaluar energèticament, calculant el balanç energètic, és a dir, l’energia útil obtinguda sobre l’energia aplicada. El resultat de la comparació és que el rendiment energètic s’ha reduït considerablement: per a obtenir una quilocaloria alimentària cal invertir avui més quilocalories en el procés agrícola que anys enrere. En altres paraules: l’agricultura moderna necessita molt menys treball humà per a produir la mateixa quantitat d’aliments i obté més rendiments per hectàrea, però el preu que n’ha de pagar és una «inversió en energia» molt elevada, i, a més, es tracta d’una energia exterior al sistema agrari. En què consisteix aquesta inversió? Essencialment, és inversió en petroli. Els tractors es mouen amb carburant derivat del petroli, i els mateixos tractors i la resta de maquinària són produïts en fàbriques que gasten petroli o altres energies fòssils.

Els fertilitzants típics ja no són els fems animals o els adobs verds vegetals, sinó adobs quimicominerals, obtinguts per tractament químic de minerals obtinguts en mines (nitrats, fosfats, potassa…): tant l’extracció minera com l’elaboració fabril consumeixen energia fòssil. Es pot dir el mateix de la resta d’agroquímics: plaguicides i herbicides. Finalment, el regadiu funciona amb energia mecànica o elèctrica per a perforar pous, bombar i transportar o elevar l’aigua, tractar-la, etc.

Per tot això, s’ha dit que avui produir aliments és, en gran part, obtenir calories comestibles a partir de les calories no comestibles del petroli. La comptabilitat energètica de l’agricultura, desenvolupada especialment a partir dels treballs pioners de Gerald Leach i David i Marcia Pimentel, als Estats Units a final dels anys setanta del segle xx, i de José Manuel Naredo, Pablo Campos i Óscar Carpintero (Campos i Naredo, 1980; Carpintero, 2005; Naredo i Campos, 1980), a Espanya, posa en evidència que l’agricultura «industrial» redueix dràsticament el rendiment energètic de la producció final. Així, per exemple, la comparació —‌feta per Carpintero i Naredo (2006)— del rendiment energètic de l’agricultura espanyola entre els anys 1950-1951 i 1999-2000 indica que aquest rendiment disminueix molt.

Si als anys cinquanta s’obtenien 6,1 kcal per cada kcal invertida, als anys setanta només se n’obtenia 1,2 (taula i). Aquest rendiment energètic inferior, de moment, ens surt a compte perquè el petroli és (relativament) abundant i barat.

44

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Fragilitat de l’agricultura industrial

Taula I. Balanços energètics a l’agricultura espanyola del segle xx 1950-1951 Predominen els inputs de la mateixa finca: — Fertilitzants orgànics — Tracció animal — Llavors pròpies — Pinso cultivat a la finca — Palla, etc.

1999-2000 Predominen els inputs externs: — Fertilitzants industrials — Tractor i maquinària — Llavors comprades — Pinso adquirit fora de la finca — Agroquímics — Electricitat

Producció final: 30.308 Gcal Inputs energètics: 4.961 Gcal Ràtio d’eficiència energètica: 6,10

Producció final: 134.805 Gcal Inputs energètics: 106.183 Gcal Ràtio d’eficiència energètica: 1,27

Font: Carpintero i Naredo (2006).

Per a comprendre bé aquesta comptabilitat, cal comparar els sistemes agraris tradicionals, en què els entrants provenen del mateix sistema agroforestal i ramader, són renovables i circulen dins del mateix sector (són reutilitzacions), i els sistemes agraris «industrials», en què molts dels entrants són externs i no renovables: provenen dels jaciments de petroli, de les mines de fosfats o nitrats i de la indústria. Com diuen Naredo i Campos (1980): els anys 1950-1951 el sector agrari s’autoabastia d’inputs en termes energètics en un 94,3 %, mitjançant la utilització en forma de reutilitzacions dels residus de les collites, les aportacions de matèria orgànica, els fems, etc., i es restituïa d’aquesta manera la quasi totalitat de l’energia utilitzada sobre la base de fonts renovables.

No obstant això, els anys 1977-1978 aquest percentatge va caure fins al 59 %, cosa que assenyalava el pas des de la utilització d’aquestes fonts renovables cap al consum massiu d’inputs procedents directament o indirectament de combustibles fòssils no renovables (carburants, fertilitzants, maquinària…), i per tant depenent de les importacions de productes externs al negoci agrari mateix.

A més, la substitució dels entrants procedents del mateix complex agrícola, ramader i forestal —‌que és un sistema de proximitat i renovable, i per tant sostenible— per entrants externs, procedents de lluny, dependents de processos industrials i exigents en combustibles fòssils i recursos minerals no renovables, transforma el sistema agrari en un sistema més vulnerable i fràgil, així com insostenible a la llarga.

Si la nostra agricultura depèn tan exageradament de les energies fòssils, la perspectiva de l’esgotament d’aquestes energies representa un perill evident. Tot i que ha aportat uns beneficis tan innegables a la pagesia del darrer mig segle, aquesta dependència indica que es tracta d’una agricultura QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

45

J. Sempere-Carreras

insostenible, que no pot durar sempre. Probablement, el món agrari —‌al nostre país i arreu del món— es trobarà confrontat aviat a situacions no esperades ni volgudes que poden generar dificultats; i sembla que el més raonable és emprendre adaptacions preventives per a poder travessar la fase de transició amb els mínims danys possibles i amb el màxim control possible per part dels mateixos professionals del sector. A curt termini, qualsevol discontinuïtat en el proveïment de petroli —‌sigui per un increment desmesurat del preu, per crisis militars, operacions especulatives o altres raons— pot tenir efectes catastròfics per a l’alimentació de centenars de milions de persones al món. I a llarg termini, amb la perspectiva d’un esgotament del carburant, els efectes poden ser encara més devastadors, sobretot tenint en compte que l’agricultura industrial ha substituït la tradicional no sols als països més avançats, sinó també al tercer món.

4. PER UNA AGRICULTURA NO DEPENDENT DEL PETROLI Caldria una política de gran abast destinada a fomentar una agricultura sostenible. Això vol dir una agricultura no petrodependent, que redueixi l’ús de maquinària i/o la substitueixi per maquinària moguda per energies renovables, que substitueixi els fertilitzants industrials per adobs naturals (fems, adob verd, etc.), que trobi combinacions adequades de conreu de la terra amb cria de bestiar (alhora força de tracció i transport i font de fertilitzants), que organitzi el combat contra les plagues sobre una base diferent, més biològica i menys química, que es preocupi per preservar la fertilitat natural dels sòls en comptes d’abusar de productes químics de síntesi que mineralitzen els sòls i els empobreixen, que s’orienti a mercats de proximitat per a no dependre tant ni del transport ni de la conservació —‌tots dos molt energívors. En suma: una agricultura sostenible seria una agricultura més ecològica, de proximitat; segurament necessitaria més mà d’obra i, per tant, li convindrien polítiques de millora del medi rural per a acollir una població urbana que, d’altra banda, la crisi industrial converteix en «població sobrant». Tot això implicaria canvis culturals profunds pel que fa al treball, desplaçament, consum, i un nou equilibri entre camp i ciutat.

Una transformació de l’agricultura en aquesta línia no és fàcil. L’hauran de fer els mateixos agricultors adaptant-se a les circumstàncies tècniques i a les disponibilitats energètiques de cada moment. Suposaria un metabolisme més saludable entre espècie humana i medi natural. A això podem afegir que seria una evolució desitjable de cara a la inevitable crisi energètica que ens amenaça. Una transició ecològica de l’agricultura seria un mecanisme de seguretat important amb vista a aquesta eventualitat.

46

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Fragilitat de l’agricultura industrial

5. EL CAS DE CUBA El final de l’abundància d’energia no ens hauria d’agafar desprevinguts.

L’experiència de la Cuba posterior a 1991 té la virtut d’oferir a la nostra consideració el cas d’un país molt dependent del petroli —‌i, a més, d’un sol proveïdor, l’URSS—, que, de sobte, a causa de l’enfonsament l’any 1991 del règim soviètic, va quedar desproveït i es va veure obligat a adaptar-se d’un dia per l’altre a una situació d’escassesa d’energia que va suposar, en molts aspectes de la vida, un trasbals fàcil d’imaginar.3 Pel que fa a la producció d’aliments, el problema no va ser només la falta sobtada de petroli (que es va reduir un 75 %), sinó també de fertilitzants quimicominerals i d’agroquímics —‌importats de l’URSS i d’altres països de l’òrbita soviètica—, sobretot si es té en compte que Cuba era el país llatinoamericà amb una agricultura més industrialitzada. Examinar com els cubans es van veure obligats a adaptar-se a l’escassesa és un exercici ple d’advertiments i de lliçons.

6. EFECTES DE L’ESCASSESA ENERGÈTICA EN DIFERENTS ASPECTES DE LA VIDA DE CUBA Els anys traumàtics viscuts per Cuba a partir de 1991 van rebre el nom de período especial. L’escassesa sobtada de petroli soviètic va tenir efectes desastrosos en molts aspectes. Se’n va ressentir, en primer lloc, el transport, que va dificultar els desplaçaments de persones i coses, també d’aliments.

Van escassejar els materials de fabricació més energívora, com el ciment i els maons, que van paralitzar una indústria de la construcció que abans ja havia sofert mancances. L’aigua potable va perdre qualitat i va experimentar talls en el proveïment a les indústries i als habitatges degut a la dependència de l’energia per a totes les activitats relacionades: bombament, depuració, transport… Això va tenir efectes en la higiene. La higiene col·lectiva, sobretot urbana, també va empitjorar perquè es va reduir la freqüència del pas de camions d’evacuació d’escombraries, les quals es podrien als carrers de les ciutats i esdevenien focus infecciosos. Les centrals elèctriques van haver de reduir la producció: es van implantar restriccions elèctriques severes, que no sols provocaven incomoditats, sinó que obligaven indústries i negocis a reduir l’horari laboral, cosa que disminuïa la producció; trencar la cadena del fred comportava pèrdues d’aliments, que es deterioraven; els talls d’electricitat provocaven avaries en tota mena d’aparells elèctrics i electrònics.

3. Les informacions recollides en aquest punt provenen de la tesi doctoral d’Emilio Santiago Muiño (2015) citada a la bibliografia.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

47

J. Sempere-Carreras

En suma: la reducció dràstica i sobtada del proveïment de la font principal d’energia va ser com un tsunami, amb efectes brutals sobre l’economia i sobre la vida quotidiana. No es pot exagerar la catàstrofe, que va tenir una afectació profunda sobre la vida de les persones. Hi ha testimonis aclaparadors sobre això. Per agafar-ne un sol exemple, la reducció de la provisió d’aigua potable va tenir efectes sobre la salut —‌tant via aliments com via higiene corporal—, que, al mateix temps, representaven un daltabaix en l’autoestima de moltes persones acostumades a d’altres barems. Pel que fa als suïcidis, si bé no hi ha xifres oficials, la percepció popular és que van augmentar. Acostumada la població a una suficiència frugal en els béns més necessaris, l’escassesa de béns essencials es va viure com una autèntica regressió civilitzadora: «Hauré de viure sempre com un neandertal?», es lamentava una persona.

El govern va prendre mesures per a pal·liar algunes insuficiències. Una, que va tenir efectes importants i visibles, va ser la popularització de la bicicleta, que abans no era d’ús freqüent. Se’n van importar dos milions de la Xina a preus molt assequibles. Va tornar la tracció animal, per exemple, per a moure ambulàncies. El govern va incentivar i afavorir la cria de bous i cavalls, sobretot per a l’agricultura, però també per al transport en general.

Els avatars de la solidaritat mereixen un estudi sociopsicològic. Als primers moments va predominar l’ajuda mútua a escala nacional, i es va mostrar un nivell de moral col·lectiva que es pot considerar un èxit de la revolució. Però, amb el pas del temps i l’agreujament de la carestia, sobretot d’aliments, van augmentar els robatoris i la inseguretat, i la solidaritat —‌que era una actitud molt adaptativa en aquell context d’escassesa— es va encongir a àmbits més particularistes: la família, els amics, els veïns.

7. CONSEQÜÈNCIES EN L’ALIMENTACIÓ Examinem quines conseqüències va tenir el període especial en l’alimentació.

El fet que des dels anys vuitanta el país tingués un sistema de racionament alimentari va ajudar la població a adaptar-se a les penúries del període especial. A mitjan anys vuitanta estaven racionats el 55 % dels productes industrials i el 45 % dels aliments.

Des d’abans de la crisi s’havien desenvolupat a Cuba nombroses iniciatives d’agricultura urbana i periurbana, sobretot conreus d’horta —‌hortalisses i fruita— per a fer front a una penúria d’aliments que va ser sempre el taló d’Aquil·les de l’economia socialista del país. En general, eren iniciatives espontànies, que gaudien de la protecció o la tolerància de les autoritats, conscients que les aportacions alimentàries d’aquests horts reduïen les tensions provocades per uns mercats oficials mal proveïts. Moguts per una psi48

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Fragilitat de l’agricultura industrial

cosi de país amenaçat d’invasió, els governants tenien preparats plans de supervivència. El més important era el pla de defensa vinculat a la doctrina de «guerra de tot el poble», organitzat per l’Exèrcit des de 1984, és a dir, molt abans de la crisi. Aquest pla incloïa reserves d’aliments, unes de centralitzades i d’altres no, prop de punts d’aigua potable. A aquest pla es va afegir l’any 1990 l’anomenada opción cero, un pla que havia de funcionar en cas que fallés el proveïment de combustible, que no es va dur a la pràctica, però que va servir de marc per a pensar moltes petites intervencions que van resultar fonamentals en el moment del període especial. Aquesta planificació d’emergència —‌dissenyada no tenint en compte el pic del petroli, sinó una invasió estrangera— comprenia mesures com: 1) crear una xarxa logística per a fomentar els trams curts i minimitzar la necessitat de transport; 2) sistematitzar i difondre solucions alimentàries locals; 3) disposar de parcel·les conreables en centres de treball i escoles; 4) optimitzar l’energia, per exemple amb cassoles més eficients per a aprofitar la calor; 5) capacitar nutricionalment els cuiners. És evident que aquesta mena de mesures havien de resultar útils en el període especial (Santiago, 2015, p. 324-325).

8. AGRICULTURA URBANA I PERIURBANA En els primers moments, el govern va comprendre que calia no sols permetre les iniciatives espontànies de producció d’aliments, sinó també facilitar-les i ajudar-les, de vegades cedint terrenys. L’agricultura urbana i periurbana, com s’ha dit abans, no era del tot nova al país, però es va des­ envolupar a partir de 1990, en part fomentada per ajuntaments i per l’Exèrcit, i en part per iniciatives espontànies de la població. Però «la proliferació massiva de l’agricultura urbana de subsistència va coincidir amb els primers símptomes de desabastiment» (Santiago, 2015, p. 371). Es destinava principalment a l’autoconsum, però també a les xarxes de reciprocitat familiars i veïnals.

Un cas particular és el dels anomenats organopónicos: «En els organopònics el substrat (inorgànic i orgànic) per al conreu és introduït en una mena de grans testos o jardineres, aproximadament d’un metre per trenta metres, elevats sobre el sòl, que es coneixen com canteras o guarderas. En el cas dels organopònics populars, aquests enormes recipients es van construir nombroses vegades amb el material rústic i l’enderroc present en el terreny assignat. L’objectiu dels organopònics populars era l’autoconsum i la comercialització a petita escala». L’Exèrcit va construir i mantenir organopònics; el primer organopònic civil, de l’Havana, data de 1991, i es van estendre i consolidar després de 1993. Aquests cultius ocupaven espais urbans lliures d’entre 2.000 i 50.000 metres quadrats. Alguns eren d’alt rendiment (Santiago, 2015, p. 372-373).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

49

J. Sempere-Carreras

L’any 2000 a la província de l’Havana l’agricultura urbana es distribuïa en les modalitats següents: explotacions camperoles privades —‌un 51 % de la superfície cultivada—; autoconsums estatals, que eren terres de grans empreses estatals cedides en usdefruit a treballadors individuals —‌un 35 %—; horts populars i parcel·les, solars buits de la trama urbana que la gent havia ocupat espontàniament i que el govern va incentivar —‌un 11,7 %—; els organopònics i els horts intensius no passaven de l’1 %. Les persones impli­ cades eren unes 23.000 per una població total a la capital de 2.181.324 ha­ bitants, poc més de l’1 %. L’any 2005 l’agricultura urbana proporcionava 272.000 tones de vegetals frescos a la capital, és a dir, uns 124 kg per capita (338 grams/persona/dia a l’Havana); al conjunt del país proporcionava quasi 400 grams de vegetals frescos, més que el que recomana l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) (Santiago, 2015, p. 379).

9. L’ADOPCIÓ DE L’AGRICULTURA ECOLÒGICA Alguns observadors s’han referit a un «canvi de paradigma»: el pas de l’agricultura industrial a una agricultura ecològica a la Cuba dels darrers vint anys. No és del tot clar que es pugui parlar en aquests termes, sobretot perquè moltes estratègies es van adoptar en concordança amb una producció més ecològica no per voluntat, sinó per necessitat. En no haver-hi un projecte coherent de caire ecològic, les mesures que es van prendre van ser respostes circumstancials als problemes que es presentaven pel col·lapse de les importacions, sobretot de petroli, maquinària i agroquímics.

9.1. Fertilitzants i agroquímics A partir de 1990 el consum de fertilitzants químics s’enfonsa. Si entre 1985 i 1990 la mitjana anual havia estat de 623.750 tones (entre les tres quartes parts i les quatre cinquenes parts de les quals eren importades), entre 1991 i 2000 va baixar a 208.420 tones. Una dada curiosa és que de 2001 a 2010 la mitjana anual de consum no va recuperar els nivells anteriors, sinó que es va situar en les 117.577 tones, sense afectar —‌ans al contrari— la producció agrícola: els cubans van aprendre a fer més producció agrícola amb menys inputs industrials. Aquest declivi va estar compensat per la producció massiva d’adobs verds com la cachaza (residus de la canya de sucre), el compost i el vermicompost. Entre 1995 i 1997 la producció nacional d’aquests adobs orgànics va fluctuar entre 500.000 i 700.000 tones.

50

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Fragilitat de l’agricultura industrial

9.2. Plaguicides, insecticides, herbicides Cuba va passar d’importar 31.860 tones anuals d’aquests agroquímics el 1985 a importar-ne 10.834 tones el 1994, fins a arribar a un mínim de 6.072 tones el 2003. Mentrestant, la producció nacional passa durant els mateixos anys de 7.219 a 2.897 i a 3.468. Sumant importacions i producció interna, s’observa una reducció molt important, de 39.079 tones (1985) a 9.540 tones (2003). Els anys següents hi ha un augment lleuger del total consumit, però queda molt lluny del consum anterior al període especial. Aquesta reducció es compensa amb l’impuls del control biològic de plagues.

Tant la producció nacional d’adobs verds com la de control biològic de plagues no haurien pogut fer un salt tan espectacular en tan pocs anys si no hi hagués hagut a l’illa centres importants de recerca agronòmica. La substitució dels entrants químics pels ecològics s’ha considerat una «operació d’avantguarda», i el seu impacte va ser indiscutible. La tradició d’estudis científics alternatius des de final dels anys vuitanta havia obert un camí experimental que es va revelar fructuós quan va arribar el moment. Un cas particular són els 276 centres de reproducció d’entomòfags i entomopatògens (CREE) creats als anys setanta per a produir massivament agents biològics per a combatre les plagues més importants. El 1999 prop d’un milió d’hectàrees del sector agrícola no sucrer utilitzaven alguns d’aquests agents.

9.3. Procediments agrícoles tradicionals El període especial va aconsellar també recuperar tècniques tradicionals que es mantenien vives en sectors minoritaris i marginals: rotació de collites; protecció dels sòls, per exemple amb cobertes de palla humida, que manté la humitat i frena l’erosió; guaret; aplicació de fems; conreu de lleguminoses per a fixar el nitrogen; diversificació de conreus associant canya amb soja i blat de moro amb patata; ús de certes plantes com a paranys per als paràsits; recuperació d’espècies rústiques ben adaptades al medi que havien estat desestimades; integració d’agricultura i ramaderia. El sotrac de la crisi va accelerar aquestes recuperacions.

Tant l’aplicació de fertilitzants orgànics i de controls biològics de plagues com aquestes pràctiques expliquen que el 2015 la producció agrícola cubana hagués assolit uns nivells superiors als de 1985, malgrat la crisi dels fertilitzants quimicominerals i dels plaguicides químics. Com diu Emilio Santiago Muiño, «la primera lliçó que cal extreure d’aquesta reconversió agroecolò­ gica forçosa és que Cuba ha sabut fer més amb menys, i ha arribat a produir el 2003 un 21 % més d’aliments respecte a 1988 (any màxim de la producció agrícola en l’etapa soviètica) aplicant només un 11,4 % de la quantitat de fertilitzants d’aquell any» (Santiago, 2015, p. 354).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

51

J. Sempere-Carreras

9.4. Bous i cavalls per a tractors i maquinària A final dels anys vuitanta es disposava d’uns 90.000 tractors i se n’importaven uns 5.000 cada any. Sense combustible, sense peces de recanvi i sense serveis tècnics adients, es va perdre la capacitat per a usar maquinària agrícola: això va obligar a una transició accelerada cap a la tracció animal.

Taula II. Evolució de la tracció agrícola a Cuba, anys 1960-1997 Unitats de tracció 1960

1970

1980

1990

1997

Tractor

9.000

52.000

68.000

85.000

73.000

Bou

500.000

490.000

38.000

163.000

400.000

Cavall

800.000

741.000

811.000

235.000

282.000

Mula

30.000

24.000

25.000

30.000

32.000

Font: Santiago (2015, p. 352-353).

La transició no va ser fàcil. El 1989 no hi havia infraestructures ni els treballadors del camp tenien coneixements. L’Estat va emprendre una operació de rescat cultural. Va fundar dotzenes d’escoles per a la cria, sobretot, de bous, on els mestres guajiros de més edat van ensenyar de manera massiva com calia manejar els bous per a llaurar i preparar la terra. No hi havia tampoc facilitats per a obtenir pastures ni pinsos, en un moment en què l’alimentació humana era prioritària i escassejava. Els serveis veterinaris patien una manca de diners i de medicines, i restriccions en la mobilitat per la crisi del transport. Per a acabar-ho d’adobar, els agricultors, educats en la tracció mecànica com a signe de progrés, s’hi van oposar inicialment perquè veien en el recurs a bous i mules una regressió al passat. Només ho van acceptar forçats per la situació.

Els resultats van ser considerables, com mostra la taula ii: en set anys es van multiplicar per 2,5 el nombre de bous al país. Un detall significatiu és que prop del 80 % dels bous van anar a parar a les Cooperatives de Crèdit i Serveis (CCS), compostes per camperols individuals. A les grans explotacions amb conreus d’exportació i generadors de divises, com la canya, el tabac i el cafè, se’ls van reservar els pocs tractors i el combustible que quedaven disponibles. Detalls com aquest indiquen que no hi havia una aposta decidida per una agricultura ecològica, sinó que es veia com un expedient provisional per a sortir del pas. Tot i així, el resultat d’aquests processos ha estat que Cuba és avui el país que més agricultura ecològica (com a part del total) ha desenvolupat en tot el món. Aquest resultat s’ha obtingut no per 52

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Fragilitat de l’agricultura industrial

l’aplicació d’un projecte conscient i deliberat, sinó per la força de les circumstàncies. Ara bé, tenint en compte que no hi ha al món segurament cap país que tingui un projecte deliberat de transició agroecològica, el cas cubà és també il·lustratiu de com poden anar les coses a la resta del planeta. Això no implica que les solucions cubanes hagin de ser vàlides a tot arreu. En països més avançats com el nostre, per exemple, és previsible que la mecanització es pugui mantenir en molts casos amb les readaptacions corresponents (ús d’electricitat renovable o biocarburants): el nostre potencial industrial i financer ho pot facilitar.

10. TÈCNICS I CAMPEROLS Una experiència molt interessant va ser el diàleg constructiu entre camperols i tècnics. Alguns equips d’agrònoms van anar a les zones rurals a escoltar els camperols per conèixer-ne no sols les demandes, sinó també les pròpies respostes, i així construir un model participatiu entre la ciència de laboratori i el treball concret al camp. Un cas pioner va ser el projecte «Fitomejoramiento participativo» (després anomenat Programa de Innovación Agropecuario Local, PIAL). Es tractava de posar a disposició dels productors un ventall genètic molt més ampli del que era habitual, reforçar la participació local i incloure el camperol com a soci investigador. Aquesta mena de pràctiques valoren la iniciativa del treball productiu i el seu ascens fins als centres de recerca, amb el supòsit que el tècnic pot aprendre molt del conreador o ramader. Cada finca esdevé una microestació experimental que multiplica el potencial de la recerca i l’adapta a les condicions locals, enfront del model d’estandardització dominant. S’organitzen «fires de la diversitat» en què el camperol pot escollir les llavors que prefereixi, i tallers participatius per a posar en comú l’experimentació personal dels pagesos. Això afavoreix formes de treball més descentralitzades i enforteix els vincles comunitaris. «Entre 2000 i 2010 el “Fitomejoramiento participativo” va tenir un creixement explosiu: d’algunes dotzenes de pagesos a més de 25.000 participants. Avui a Cuba, tot i que el fitomillorament convencional basat en el sistema formal de llavors continua sent majoritari, conviu amb un sistema alternatiu en expansió» (Santiago, 2015, p. 401).

Val a dir que l’existència prèvia en algunes universitats i en alguns centres de recerca d’equips d’agrònoms d’orientació ecologista —‌més aviat marginats per un règim inspirat en la vulgata marxista soviètica, oposada a aquesta orientació i clarament «productivista»— va ser decisiva per a estendre les fórmules agroecològiques, que no es van haver de buscar a l’estranger (tot i que algunes ONG foranes van contribuir-hi també). Això mostra que hi havia vida intel·lectual al marge de les instàncies oficials, malgrat la rigidesa del règim polític. Tant aquest fenomen com les pressions a favor QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

53

J. Sempere-Carreras

d’una liberalització dels mercats agropecuaris ha estat i continua sent, a Cuba, un factor d’obertura sociopolítica que posa de manifest el paper destacat que pot tenir la pagesia de cara a l’evolució social en un període històric en què la crisi ecològica es va situant cada cop més al centre de les preocupacions socials. De passada, en un país amb una economia tan ineficient com la Cuba socialista, la reforma de l’agricultura en aquesta línia pot ser un factor important en l’evolució del règim cap a nivells més alts de llibertat i autonomia de la societat civil, sense els quals és abusiu parlar de socialisme.

11. A MANERA DE CONCLUSIÓ L’ineluctable esgotament del petroli i altres combustibles fòssils obligarà tard o d’hora a substituir la matriu energètica fossilista actual per una altra de basada en les energies renovables. Aquesta transició energètica serà un canvi complex i difícil, més difícil com més tard s’abordi, i tindrà efectes bastant imprevisibles. No és prudent generalitzar el cas de Cuba aquí examinat, i menys encara amb la vista posada en una societat europea i en una economia de mercat com la nostra; però aquest exemple dona pistes sobre els efectes que es poden esperar en la vida quotidiana i en l’economia, i per tant ajuda a imaginar quines mesures preventives seria raonable adoptar.

La gran petrodependència de l’agricultura avui dominant —‌justificadament qualificada d’«agricultura industrial»— fa que l’escassesa d’energia faci córrer el perill d’una crisi agroalimentària. Atès que tot el sistema agroindustrial (tracció mecànica, agroquímics, etc.), tal com és ara, difícilment funcionaria amb energies renovables, la transició agroecològica apareix com la perspectiva que caldrà adoptar quan la crisi energètica bloquegi molts mecanismes socials i moltes activitats essencials. Sobretot si es té en compte que l’agricultura industrial no només es pot col·lapsar per falta d’energia, sinó que, a més, és contaminant i erosiona i destrueix la fertilitat de la terra. En una paraula: és, a la llarga, ecològicament insostenible.

L’esgotament de les energies fòssils no sols augura la necessitat d’una transició energètica a un model cent per cent renovable, sinó també l’adopció obligada de molts canvis en les maneres de produir i consumir en tots els rams d’activitat econòmica. El principi de precaució hauria d’aconsellar preveure com es podria funcionar amb una matriu energètica diferent de l’actual, com caldria desenvolupar les tècniques adients per a aquest nou context, com convindria preparar un futur que ens pot caure al damunt més aviat del que voldríem, també en el terreny del transport i de l’organització del territori, així com en la distribució de la població activa segons proporcions diferents de les actuals —‌i, en particular, amb nous esquemes de la 54

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Fragilitat de l’agricultura industrial

relació entre ciutat i camp. El món rural i agrícola hauria de fer la seva pròpia reflexió de cara a una transició agroecològica també obligada, a fi que sigui la pagesia qui governi el procés i faci que sigui tan poc traumàtic com sigui possible.

BIBLIOGRAFIA Bayliss-Smith, T. P. (1982). The ecology of agricultural systems. Cambridge: Cambridge University Press.

Campbell, C. J. (2003). The essence of oil and gas depletion: Collected papers and excerpts. Brentwood: MultiScience Publishing.

— (2004). «The end of cheap oil: a critical turning point of historic proportions». EUi Transport Report, vol. 2, núm. 23.

Campbell, C. J.; Laherrère, J. H. (1998). «The end of cheap oil». Scientific Amer­ ican (març), p. 78-84.

Campos, P.; Naredo, J. M. (1980). «La energía en los sistemas agrarios». Agricultura y Sociedad, núm. 15, p. 17-113.

Carpintero, Ó. (2005). El metabolismo de la economía española: Recursos naturales y huella ecológica (1955-2000). Teguise (Lanzarote, illes Canàries): Fundación César Manrique.

Carpintero, Ó.; Naredo, J. M. (2006). «Sobre la evolución de los balances energéticos en la agricultura española, 1950-2000». Historia Agraria, núm. 40, p. 531-554.

Deffeyes, K. S. (2001). Hubbert’s peak: The impending world oil shortage.

Princeton: Princeton University Press.

Greenpeace (2006). Renovables 100 %. Un sistema eléctrico renovable para la España peninsular y su viabilidad económica. Madrid: Greenpeace.

També disponible en línia a: <http://www.greenpeace.org/espana/es/ reports/informes-renovables-100/> [Consulta: juny 2017].

Leach, G. (1976). Energy and food production: Science and technology.

Guildford, Surrey: IPC Press Limited.

Naredo, J. M.; Campos, P. (1980). «Los balances energéticos de la agricultura española». Agricultura y Sociedad, núm. 15, p. 163-255.

Pimentel, D.; Pimentel, M. H. (1969). Food, energy and society. 3a ed. Londres: CRC Press.

Riba, C. (2011). Recursos energètics i crisi: La fi de 200 anys irrepetibles. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya.

Sans, R.; Pulla, E. (2013). La transición energética del siglo xxi: El colapso es evitable. Barcelona: Octaedro.

Santiago, E. (2015). Opción cero: Sostenibilidad y socialismo en la Cuba postsoviética: estudio de una transición sistémica ante el declive energético del siglo xxi. Tesi doctoral (inèdita) sota la direcció de Juan Carlos GimeQUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

55

J. Sempere-Carreras

no Martín, presentada al Departament d’Antropologia Social i Pensament Filosòfic Espanyol, Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat Autònoma de Madrid.

Sempere, J. (2009). Mejor con menos: Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica. Barcelona: Crítica, p. 268.

Sempere, J.; Tello, E. (coord.) (2008). El final de la era del petróleo barato.

Barcelona: Icaria.

Thakur, N. K.; Rajput, S. (2011). «World’s oil and natural gas scenario». A: Exploration of gas hydrates: Geophysical techniques. Berlín: Heidelberg: Springer-Verlag, cap. 2, p. 29-47.

56

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 39-56

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 43 (desembre 2017), p. 57-75 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.80

PRODUCTIVITAT EN ENCIAMS ADOBATS AMB SUBSTRATS MINERALS VOLCÀNICS SUBPRODUCTES DE L’EXTRACCIÓ D’ÀRIDS Jordi Puig Ambientòleg. L’Espigall, SCP Rebut: 18 d’octubre de 2016 - Acceptat: 13 de maig de 2017

RESUM Aquest treball estudia sobre el terreny l’efecte de la fertilització amb dos tipus de roques volcàniques en una producció hortícola ecològica en clima mediterrani. En concret, s’ha utilitzat el cultiu d’enciam meravella aplicant-hi basalt o terra volcànica, subproductes de l’extracció d’àrids, com a minerals fertilitzants en una finca de Bigues i Riells (Vallès Oriental).

En parcel·les de 5 m2 s’han aplicat diferents dosis de mineral i una quantitat constant de compost produït a la mateixa finca i s’hi han plantat els enciams intercalats. La tècnica de reg emprada ha estat el reg per degoteig. L’estudi ha tingut una durada de 36 dies i, per a determinar-ne la producció, s’han mesurat setmanalment l’alçària dels enciams i la producció de biomassa final.

Els resultats mostren que tots els enciams amb fertilitzant volcànic presenten una alçària i producció de biomassa superiors respecte de la parcel·la de control. En concret, l’alçària final mitjana dels enciams de les parcel·les on s’ha aplicat terra volcànica supera un 3,3 % l’alçària mitjana de la parcel·la de control; quan s’hi ha aplicat basalt, aquesta diferència és d’un 4,4 %. Els increments de producció de biomassa han estat un 16,5 % i un 15,9 %, respectivament.

S’han analitzat els costos de cultiu i s’ha conclòs que l’aplicació de minerals és especialment rendible per a dosis al voltant de 10 t/ha.

Paraules enciams.

clau :

fertilització, roques volcàniques, producció ecològica,

Correspondència: Jordi Puig. C/ Francesc Macià, 37. 08480 l’Ametlla del Vallès. Tel.: 670 267 274.

A/e: jordi@espigall.cat.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

57

J. Puig

PRODUCTIVIDAD EN LECHUGAS FERTILIZADAS CON SUSTRATOS MINERALES VOLCÁNICOS SUBPRODUCTOS DE LA EXTRACCIÓN DE ÁRIDOS RESUMEN El presente trabajo estudia sobre el terreno el efecto de la fertilización con dos tipos de rocas volcánicas en una producción hortícola ecológica en clima mediterráneo. En concreto, se ha utilizado el cultivo de lechuga maravilla aplicando basalto o tierra volcánica, subproductos de la extracción de áridos, como minerales fertilizantes en una finca de Bigues i Riells (Vallés Oriental, Barcelona).

En parcelas de 5 m2 se han aplicado diferentes dosis de mineral y una cantidad constante de compost producido en la misma finca y se han plantado las lechugas intercaladas. La técnica de riego empleada ha sido el riego por goteo. El estudio ha tenido una duración de 36 días y, para determinar la producción, se han medido semanalmente la altura de las lechugas y la producción de biomasa final.

Los resultados muestran que todas las lechugas con fertilizante volcánico presentan una altura y producción de biomasa superiores respecto de la parcela de control. En concreto, la altura final media de las lechugas de las parcelas en las que se ha aplicado tierra volcánica supera en un 3,3 % la altura final media de la parcela de control; cuando se ha aplicado basalto, este incremento es de un 4,4 %. Los incrementos de producción de biomasa han sido de un 16,5 % y un 15,9 %, respectivamente.

Se han analizado los costes de cultivo y se ha concluido que la aplicación de minerales es especialmente rentable para dosis alrededor de 10 t/ha.

Palabras lechugas.

clave :

fertilización, rocas volcánicas, producción ecológica,

PRODUCTIVITY OF LETTUCE FERTILIZED WITH VOLCANIC BY-PRODUCTS OF AGGREGATE EXTRACTION ABSTRACT This paper presents a study at field level on the effect of fertilization with two types of volcanic materials in organic horticulture production in the Mediterranean climate. Specifically, lettuce of the “maravilla” (summercrisp) type were cultivated in soil amended with basalt or volcanic sand, both byproducts of aggregate extraction. The survey was performed at a biological farm with sandy loam soil in Bigues i Riells (Barcelona Prov., Spain).

58

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

Different doses of volcanic mineral (0 t/ha, 9.8 t/ha, 13.1 t/ha, 16.38 t/ha and, in basalt, also 23.9 t/ha) and the same amount of compost (30 t/ha) made of manure and shredded plants on-site at the farm, were applied to 5 m2 plots. The plantation frames measured 30 cm x 30 cm and the lettuces were planted in between. Plots with different kinds of minerals were separated 50 cm from each other and drip irrigation was used.

The study lasted 36 days and lettuce height and biomass production were measured (weekly and at the end, respectively) in order to assess the effects of the experiment.

Finally, the results indicated that all the lettuces fertilized with volcanic material showed a greater height and biomass production than the controls (0 t/ha). In fact, the lettuces presented an average height increase of 3.3 % with volcanic sand and 4.4 % with basalt, and an average increase of biomass production of 16.5 % with volcanic sand and 15.9 % with basalt.

On the other hand, an economic analysis seems to show that application of volcanic materials is especially profitable for doses of around 10 t/ha.

Keywords: fertilization, volcanic rock, biological production, lettuce.

1. INTRODUCCIÓ L’estudi ha estat elaborat per L’Espigall, empresa que promou la planificació agrària i l’execució de projectes de millora dels rendiments productius en finques agrícoles, i també estudis de canvi climàtic específics per al sector agrari.

L’empresa Àrids Guixeras1 li va encarregar un informe per tal de caracteritzar quatre materials de les seves pedreres de Riudarenes (la Selva), amb l’objectiu d’avaluar-ne els possibles aprofitaments productius per a l’agricultura i, en especial, per a l’agricultura ecològica. En aquest context, es va fer una proposta, que va concloure la idoneïtat de dos materials, la terra volcànica i el basalt, com a minerals interessants per a la fertilització de plantes hortícoles, vinya, cereal i olivera en clima mediterrani.

En aquest context, l’estudi apuntava la necessitat de fer algunes proves de camp per tal de poder analitzar els efectes sobre el terreny d’aquests materials i poder assegurar als compradors un increment contrastat de productivitat i, per tant, de rendibilitat de la inversió feta amb l’aplicació dels minerals.

1. Empresa ubicada a Santa Coloma de Farners, www.aridsguixeras.cat.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

59

J. Puig

2. OBJECTIU L’objectiu d’aquest estudi és determinar l’efecte que té l’aplicació de dos adobs minerals, subproductes de l’extracció d’àrids, aplicats a diferents dosis, sobre la producció d’enciams de la varietat meravella.

Per a assolir aquest objectiu, es comparen diferents paràmetres —‌el creixement durant cinc setmanes, l’alçària de la fulla més alta, la producció de biomassa i els rendiments— en enciams conreats en parcel·les amb minerals aplicats al sòl i sense.

3. DESCRIPCIÓ DELS MATERIALS Els materials emprats per a aquest estudi han estat, d’una banda, dues roques volcàniques (terra volcànica i basalt), i de l’altra, un compost madur ric en carboni.

3.1. Terra volcànica Aquest subproducte és resultat de la tria que es fa a la pedrera per tal d’obtenir les columnes de basalt més pures. És un material de color ocre tirant a fosc on es poden apreciar a simple vista gran quantitat de ferro i sofre.

Té un doble valor, ja que, actualment, hi ha importants quantitats d’aquest producte al mateix con volcànic que són un residu i que, per tant, poden convertir-se en un recurs fertilitzant sense entrar en competència amb les matèries primeres destinades a la construcció. És un mineral ric en fòsfor i potassi en fase soluble o assimilable pels vegetals, tot i que menys que el basalt. Respecte del basalt, presenta una proporció més alta de calci soluble i, el més important, és més ric en magnesi soluble. En general, és més ric en micronutrients que el basalt i, en concret, conté més ferro, manganès i coure. També destaca per l’elevat contingut de cobalt que té. Com a inconvenients, presenta una proporció més alta que el basalt de cadmi i crom, metalls pesants considerats elements tòxics (taula i).

3.2. Basalt Malgrat que es podria considerar la roca volcànica més adequada per a fertilitzar els sòls, segons les analítiques dutes a terme, destaca només per l’elevat contingut de potassi soluble. Val a dir, però, que pel que fa a la majoria de macronutrients presenta nivells superiors, encara que no en forma soluble, que la terra volcànica. En general, però, l’estoc de macronutrients 60

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

i micronutrients és elevat i equilibrat, i conté nivells inferiors de determinats metalls pesants (taula i).

Taula I. Nivells dels principals macronutrients i micronutrients dels substrats en estudi Paràmetres Elements essencials

Terra volcànica (ppm) Macronutrients primaris

N

0

0

<5

<5

1.571

2.064

134

148

K (total)

1.118,3

1.540,3

Ca (soluble)

7.097

4.227

15.600

16.900

P (soluble) P (total) K (soluble)

Macronutrients secundaris

Ca (total) S

Micronutrients

Elements beneficiosos

34,3

58,6

Mg (soluble)

1.011

552

Mg (total)

6.794

12.400

Cl

0,9 mEq/l

0,4 mEq/l

Fe

109.617

64.422

Mn

3.794

1.397

Zn

72

77

Cu

79

57

Mo

1

1

Si

82,3

72,3

Na

175

254

Se

< 10

< 10

Co Elements tòxics

Basalt (ppm)

Cd (nivell segur < 1ppm) Fl Cr (nivell segur 100 ppm)

69,4 1,27

46,5 0,66

0,04 mEq/l

0,07 mEq/l

109

85

Font: Elaboració pròpia a partir d’anàlisis de mostres dels minerals fetes en un laboratori acreditat. Els valors òptims s’han obtingut de Dudka i Miller (1999), i els valors màxims de metalls pesants de Tóth et al. (2016).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

61

J. Puig

3.3. Compost El compost s’ha produït a la finca on s’ha fet la prova de camp a partir d’un 60 % de fems ecològics amb jaç de palla i un 40 % de triturat vegetal de frondoses. El compost, en el moment d’aplicar-se, feia vuit mesos que s’estava compostant. A la taula ii se’n presenta la composició.

Taula II. Valors fisicoquímics principals del compost Paràmetres

%

ppm

50,42

504.200

N total Kjeldhal

0,71

7.100

N amoniacal (soluble)

0,08

800

Fòsfor (extraïble amb àcid)

0,93

9.300

Potassi

1,94

19.400

C orgànic

20,21

202.100

Relació C/N

28,46

284.600

Matèria seca 105 °C

Font: Elaboració pròpia a partir de les anàlisis fetes en un laboratori acreditat.

4. CONDICIONS DE L’ENTORN 4.1. Sòl de la finca La prova de camp s’ha fet en un sòl franc sorrenc a la riba dreta del riu Tenes, a la riera de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. El sòl actualment es destina a producció hortícola i té unes característiques idònies per a la producció d’enciams.

L’analítica del sòl mostra uns paràmetres normals tirant a alts de matèria orgànica (a l’entorn del 3 %), així com de nitrogen nítric. Pel que fa al potassi i al calci, són alts i el fòsfor molt alt (taula iii).

4.2. Paràmetres climàtics El clima de Bigues i Riells és mediterrani a causa de la seva proximitat amb el mar i per la seva ubicació geogràfica. El municipi té un règim de temperatures suaus, que temperen la calor de l’estiu i el fred de l’hivern, i un règim de precipitacions molt irregular al llarg de l’any, que fa que les pluges 62

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

Taula III. Valors fisicoquímics principals del sòl Anàlisi

Resultats

Interpretació

Humitat 105 °C

0,99 %

—

pH

7,98

Moderadament bàsic

Conductivitat elèctrica

0,22 dS/m

No limitant

Matèria orgànica

3,08 %*

Alta

Nitrogen nítric

29 mg/kg*

Normal-alt

Fòsfor

52 mg/kg*

Molt alt

Potassi

259 mg/kg*

Alt

4.730 mg/kg*

Alt

Calci Magnesi Sodi

270 mg/kg*

Normal

57 mg/kg*

Normal

*Valors sobre matèria seca.

Font: Elaboració pròpia a partir de les anàlisis fetes en un laboratori acreditat.

es concentrin a la primavera i a la tardor. Els hiverns, i especialment els estius, són molt secs. No obstant això, a final d’estiu i a principi de tardor es poden produir tempestes violentes, que deriven en aiguats.

Dins les diferents variants de clima mediterrani, correspon al costaner central, caracteritzat per tenir una pluviositat elevada amb relació a altres indrets del Mediterrani, i pot arribar a una mitjana superior als 600 mm anuals (UAB, 2004).

Les temperatures es caracteritzen per ser suaus, amb una mitjana d’uns 15 °C. Del gener al juliol hi ha una oscil·lació d’uns 12 °C. Entre el desembre i el febrer es produeixen les temperatures més baixes de l’any. El gener és el mes amb la mitjana de temperatura més baixa, entre 1 °C i 2 °C (UAB, 2004).

A l’hivern sol produir-se el fenomen de la inversió tèrmica, pel qual es diposita l’aire fred a la vall i a les fondalades, on hi ha glaçades i es registren les temperatures més baixes. Per contra, en els punts més alts, carenes i turons, les temperatures són més suaus.

El fenomen de la boira baixa s’explica de la mateixa manera i té la mateixa incidència en les temperatures. Els estius són calorosos, i les mitjanes més altes es registren durant els mesos de juliol i agost, que s’arriba a temperatures d’entre 28 °C i 30 °C (UAB, 2004).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

63

J. Puig

5. METODOLOGIA 5.1. Determinació del cultiu Per tal de fer efectiva la prova en un temps raonable i obtenir resultats representatius, s’ha emprat enciam meravella. L’estudi ha tingut una durada de poc més de cinc setmanes: la varietat escollida és de creixement ràpid i s’ha desenvolupat en 36 dies, quan s’esperava que el cicle fos de 40 a 45 dies; possiblement les fortes calors han fet accelerar el procés.

5.2. Disseny de les parcel·les La superfície de les parcel·les és la mateixa (2,5 m × 2 m = 5 m2) per tal de facilitar l’obtenció i la comparació de resultats. S’han col·locat de manera continuada per a reduir al màxim l’efecte de les vores. A set parcel·les s’hi ha aplicat mineral, tres de terra volcànica i quatre de basalt, a diferents dosificacions i en una, de control o blanc, no s’hi ha aplicat mineral. Les quatre parcel·les de basalt són en una filera i les tres de terra volcànica i de control en una altra. El disseny dels marcs de plantació ha estat de 30 cm × 30 cm i els enciams s’han plantat intercalats.

Finalment, a cada parcel·la s’han col·locat set línies de reg gota a gota separades entre elles 30 cm i a 25 cm dels límits de la parcel·la per tal de permetre un pas de 50 cm entre les dues zones per a prendre les mostres.

5.3. Dosis d’aplicació de compost i roques volcàniques La quantitat de compost aplicat a les vuit parcel·les de l’estudi ha estat de 30 t/ha (taula iv). Aquesta dosi s’ha establert seguint l’experiència d’altres finques en producció d’enciams i ha permès aplicar una dosi de nitrogen total al voltant dels 200 kg/ha. Aquest valor no supera el que marca la normativa d’aplicació per a l’enciam (DOGC, 2009), ja que el nitrogen procedent de dejeccions ramaderes no supera els 150 kg/ha. A més, la resta de formes de nitrogen aplicades són menys solubles respecte de qualsevol altre tipus de fertilitzant, per tant, tenen menys potencial de lixiviació.

L’aplicació de minerals s’ha fet de la manera següent (taula iv). A una parcel·la no se li han aplicat minerals —‌parcel·la de control. A tres parcel·les se’ls ha aplicat terra volcànica amb un 75 %, 100 % i 125 % sobre la dosi patró de 13,1 t/ha. Aquesta dosi ha estat calculada per a garantir l’aportació del 50 % del magnesi necessari per al desenvolupament del cultiu (Nunes et al., 2014; Vitosh et al., 1994). Finalment, a quatre parcel·les se’ls ha aplicat basalt amb un 41 %, 51 %, 68 % i 125 % sobre la dosi patró, definida en 23,9 t/ha 64

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

(Nunes et al., 2014; Vitosh et al., 1994), ja que els costos d’aplicació per a quantitats més altes, en principi, no semblaven rendibles. Les dosis inferiors a 23,9 t/ha han estat les mateixes que amb terra volcànica per a poder comparar entre elles l’efectivitat.

Taula IV. Dosificació de minerals i de compost a les diferents parcel·les Mineral Parcel·les

t/ha

kg/parcel·la

Parcel·la 0

0

0

Parcel·la T1

9,8

Parcel·la T2

13,1

Parcel·la T3

Compost % sobre patró

t/ha

0

30

4,9

75

30

6,5

100

30

16,38

8,2

125

30

Parcel·la B1

9,8

4,9

41

30

Parcel·la B2

13,1

6,5

55

30

Parcel·la B3

16,3

8,2

68

30

Parcel·la B4

23,9

100

30

Amb terra volcànica

Amb basalt

12

Font: Elaboració pròpia.

Figura 1. Moment de pesar i d’aplicar el compost i les roques volcàniques

Font: Fotografia de l’autor.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

65

J. Puig

Un cop fertilitzades les parcel·les i col·locat el reg gota a gota, s’han plantat els enciams i s’han protegit amb una malla per a evitar l’atac dels ocells o de qualsevol mamífer (figura 2).

Figura 2. La plantació amb la malla de protecció col·locada

Font: Fotografia de l’autor.

5.4. Paràmetres analitzats a) L’alçària Un cop per setmana (divendres), durant cinc setmanes (del 26 d’agost al 23 de setembre), es mesura amb un metre l’alçària de la fulla més alta de tots els enciams de l’interior de les parcel·les; es rebutgen els enciams dels contorns perquè podrien tenir influència de la composició de les parcel·les contigües. Es calcula la mitjana setmanal d’alçàries de cada parcel·la, i se n’elabora la corba de creixement corresponent. b) La producció de biomassa El darrer dia de l’experiment (30 de setembre) es tallen els enciams de l’interior de les parcel·les i es pesen, sense treure’ls les fulles exteriors, en 66

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

una bàscula de precisió de ± 1 g, per tal de determinar-ne la massa total.

Amb aquestes dades, es calcula la producció de biomassa mitjana de cada parcel·la.

6. RESULTATS 6.1. Creixement Si es comparen els creixements dels enciams a les diferents dosis d’aplicació (figures 3 i 4), s’observa que les corbes són molt semblants, tant amb terra volcànica com amb basalt, i les diferències s’inicien a partir de la tercera setmana.

Figura 3. Creixement dels enciams per cada dosi de terra volcànica aplicada (t/ha) 35

Alçària dels enciams (cm)

30 25 20

0 t/ha 9,8 t/ha

15

13,1 t/ha 16,38 t/ha

10 5 0 26-ag.

02-set.

09-set.

16-set.

23-set.

Data de la mesura Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

67

J. Puig

Figura 4. Creixement dels enciams per cada dosi de basalt aplicada (t/ha) 35

Alçària dels enciams (cm)

30 25 20

0 t/ha 9,8 t/ha

15

13,1 t/ha 16,3 t/ha

10

23,9 t/ha

5 0 26-ag.

02-set.

09-set.

16-set.

23-set.

Data de la mesura Font: Elaboració pròpia.

Figura 5. Imatges de diferents estadis de creixement dels enciams

Font: Fotografies de l’autor.

68

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

6.2. Alçària final Si es comparen les alçàries del final de la prova, es constata que amb terra volcànica l’alçària final màxima (29,26 cm) s’aconsegueix a una dosi d’aplicació de 9,80 t/ha, i amb basalt (29,15 cm) a una dosi d’aplicació de 13,10 t/ha.

Amb basalt, l’augment fins a l’alçària màxima és progressiu, i també la disminució per a dosis superiors (figura 6).

Figura 6. Alçària final dels enciams segons mineral i dosi d’aplicació

Alçària dels enciams (cm)

29,50 29,00 28,50 28,00 27,50 27,00 26,50 0 t/ha

9,8 t/ha

13,1 t/ha

16,38 t/ha

23,9 t/ha

Dosi de mineral Basalt

Roca volcànica

Font: Elaboració pròpia.

Taula V. Variació de les alçàries respecte de la parcel·la de control Terra volcànica Dosi mineral

Basalt

Alçària (cm)

Increment ( %)

Alçària (cm)

Increment ( %)

0 t/ha

27,46

0,00

27,46

0,00

9,8 t/ha

29,26

6,57

28,59

4,12

13,1 t/ha

27,59

0,46

29,15

6,15

16,38 t/ha

28,97

5,49

28,94

5,38

23,9 t/ha

—

—

28,27

2,93

28,36

3,28

28,66

4,36

Mitjana total Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

69

J. Puig

Tal com mostra la taula v, per a ambdós minerals s’observa un increment de l’alçària final respecte de la parcel·la de control a totes les dosis d’aplicació. De mitjana, per al conjunt de les dosis, aquest increment és del 3,28 % en terra volcànica i del 4,36 % en basalt.

6.3. Producció de biomassa per enciam La producció de biomassa per enciam respecte de les dosis de terra volcànica aplicades mostra una correlació positiva (figura 7). Paral·lelament al que s’observa amb l’alçària final, a 13,1 t/ha la producció de biomassa baixa.

Figura 7. Corba de correlació de producció de biomassa i dosis aplicades de terra volcànica 1.000

y = –0,2414x 2 + 14,733x + 753,22 R 2 = 0,7096

Pes dels enciams (g)

950 900 850 800 750 700 650 600 0,00

5,00

10,00

15,00

20,00

Terra volcànica aplicada (t/ha) Terra volcànica

Polinòmica (terra volcànica)

Font: Elaboració pròpia.

Pel que fa al basalt, s’observa que el màxim de producció de biomassa (924,84 g) es dona a 9,8 t/ha (figura 8). A partir d’aquesta dosi, el rendiment baixa, més accentuadament a la dosi màxima, seguint una funció polinòmica de segon grau.

70

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

Figura 8. Corba de correlació de producció de biomassa i dosi aplicada de basalt 1.000

y = –0,8839x 2 + 24,12x + 752,89 R 2 = 0,9643

Pes dels enciams (g)

950 900 850 800 750 700 650 600 0,00

5,00

10,00

15,00

20,00

25,00

30,00

Basalt aplicat (t/ha) Basalt

Polinòmica (basalt)

Font: Elaboració pròpia.

Figura 9. Comparació de la producció de biomassa amb basalt i amb terra volcànica 1.000 950 900 850 800 750 700 0,00

9,80

13,10

Mitjana biomassa en basalt

16,38

23,90

Mitjana biomassa en terra volcànica

Font: Elaboració pròpia.

En comparar les parcel·les amb minerals amb la de control (figura 9 i taula vi), s’observa que la dosi d’aplicació que mostra increments elevats de QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

71

J. Puig

producció de biomassa per a ambdós minerals és 9,8 t/ha. A dosis superiors, els resultats no són aparellats, especialment a 13,1 t/ha.

Taula VI. Variació de la producció de biomassa respecte de la parcel·la de control Terra volcànica Dosi mineral

Basalt

Biomassa (g)

Increment (%)

Biomassa (g)

Increment (%)

0 t/ha

748,62

0,00

748,62

0,00

9,8 t/ha

919,97

22,89

924,84

23,54

13,1 t/ha

836,47

11,73

911,15

21,71

16,38 t/ha

957,21

27,86

895,27

19,59

23,9 t/ha

—

—

830,27

10,91

872,21

16,51

867,39

15,87

Mitjana total Font: Elaboració pròpia.

7. BALANÇ ECONÒMIC Per tal de fer més rendible l’aplicació dels minerals, caldria emprar-ne la mínima quantitat possible per a maximitzar el benefici (9,8 t/ha). En aquest sentit, s’ha fet el balanç econòmic suposant que hi hauria un 16,51 % d’increment de producció per unitat de superfície. En aquest cas, com que els enciams es venen per unitat, seria a partir d’incrementar la densitat del cultiu un 16,51 %. El balanç econòmic del cultiu que s’obté es mostra a la taula vii.

Taula VII. Balanç econòmic del cultiu d’enciams amb minerals i sense Sense minerals €/ha

Amb minerals (terra volcànica) €/ha

23.176,05

26.980,91

TOTAL COSTOS ESPECÍFICS

2.886,50

3.396,80

Costos específics de cultiu (llavor, fertilitzant, protecció...)

1.917,48

2.427,77

0,00

382,20

969,03

969,03

INGRESSOS (1)

Fertilització roques volcàniques (2) Altres costos (consumibles, assegurances...)

72

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

Taula VII. Balanç econòmic del cultiu d’enciams amb minerals i sense (Continuació)

MARGE BRUT RICA (3) Costos generals MARGE NET INCREMENT DEL BENEFICI

Sense minerals €/ha

Amb minerals (terra volcànica) €/ha

20.289,54

23.584,68

8.628,68

8.628,68

11.259,58

14.955,43

—

22,64 %

Notes: (1) El preu de venda dels enciams s’ha calculat a 0,35 €/u i les densitats de sembra han estat de 65.845 i 76.716 enciams/ha.

(2) Aplicant 9,8 t/ha de terra volcànica a 20 €/t (inclou el transport a menys de 100 quilòmetres i la càrrega i l’escampada amb mitjans mecànics).

(3) Marge brut establert per la normativa comunitària2 (RICA, del francès Réseau d’Information Comptable Agricole) per a definir i calcular el marge brut estàndard per a explotacions agràries.

Font: Elaboració pròpia.

8. CONCLUSIONS Els resultats d’aquest treball de camp indiquen que l’aplicació de terra volcànica i basalt en la producció d’enciams té un efecte notable sobre l’augment de la producció de biomassa.

Aquest efecte també s’ha observat a l’alçària final dels enciams. Amb el mateix temps de cultiu, els enciams amb aplicació de minerals s’han desenvolupat més ràpid (més biomassa i alçària per unitat de temps) que els enciams plantats en la parcel·la de control.

Aplicant-hi terra volcànica, l’increment més gran de l’alçària final dels enciams s’ha produït a una dosi de 9,8 t/ha, i l’alçària final del conjunt dels enciams ha incrementat un 3,28 % amb relació a la mostra de la parcel·la de control. Aplicant-hi basalt, l’increment màxim de l’alçària final s’ha generat a una dosi d’aplicació de 13,1 t/ha, i l’alçària final del conjunt dels enciams ha incrementat un 4,36 % respecte de la mostra de la parcel·la de control.

Pel que fa a la producció de biomassa, aplicant-hi terra volcànica, el valor màxim ha estat a la dosi de 16,38 t/ha, i aplicant-hi basalt, el màxim s’ha registrat a 9,8 t/ha. L’increment de biomassa per al conjunt dels enciams de parcel·les amb terra volcànica i amb basalt ha estat de 16,51 % i de 15,87 %, respectivament.

2. Decret de la Comissió, de 7 juny de 1985, per a l’establiment d’una tipologia comunitària de les explotacions agràries (85/377/CEE).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

73

J. Puig

Cal indicar que a la parcel·la amb terra volcànica a la dosi d’aplicació de 13,1 t/ha s’ha detectat una anomalia tant en el creixement com en la quantitat de biomassa generada. Aquest fet podria ser degut a factors externs, com ara la qualitat del planter, una manca de drenatge d’aquesta parcel·la concreta o algun altre factor no vinculat a la fertilització.

D’altra banda, els costos del cultiu d’enciam amb aplicació de minerals resulten molt rendibles per a dosis al voltant de les 10 t/ha. En aquest sentit, segons els càlculs fets i suposant un increment de productivitat del 16,51 % degut a l’efecte dels minerals, es generaria una rendibilitat econòmica de 8,62 € per cada euro invertit en minerals.

Per tal de confirmar els resultats d’aquest estudi i continuar treballant per a generar coneixement en l’àmbit de la fertilització amb roques volcàniques, seria interessant reproduir l’experiment, com també utilitzar altres cultius i dosis d’aplicació.

AGRAÏMENTS A l’empresa Àrids Guixeras (www.aridsguixeras.cat) pel seu compromís amb la recerca, ja que ha estat la promotora d’aquest estudi. També, al senyor Josep Fontcuberta, propietari de la finca on s’ha fet la prova de camp, i a la senyora Itziar Müller i al senyor Matthias Bussels, que han fet tasques de suport en l’elaboració d’aquest estudi de camp.

BIBLIOGRAFIA DOCE (1985). «Decret de la Comissió, de 7 juny de 1985, per a l’establiment d’una tipologia comunitària de les explotacions agràries (85/377/CEE)».

Diari Oficial de les Comunitats Europees, núm. 220 (17 agost 1985), p. 1-32.

DOGC (2009). «Decret 136/2009, d’1 de setembre, d’aprovació del programa d’actuació aplicable a les zones vulnerables en relació amb la contaminació de nitrats que procedeixen de fonts agràries i de gestió de les dejeccions ramaderes». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 5457 (3 setembre 2009).

Dudka, S.; Miller, W. P. (1999). «Accumulation of potentially toxic elements in plants and their transfer to human food chain». Journal of Environmental Science and Health, part B, núm. 34 (4), p. 681-708. També disponible en línia a: <http://dx.doi.org/10.1080/03601239909373221> [Consulta: 10 octubre 2016].

Nunes, J. M. G.; Kautzmann, R. M.; Oliveira, C. (2014). «Evaluation of the natural fertilizing potential of basalt dust wastes from the mining district of Nova 74

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

Productivitat en enciams adobats amb substrats

Prata (Brazil)». Journal of Cleaner Production, núm. 84, p. 649-656. També disponible en línia a: <http://dx.doi.org/10.1016/j.jclepro.2014.04.032> [Consulta: 10 octubre 2016].

Tóth, G.; Hermann, T.; Silva, M. R. da; Montanarella, L. (2016). «Heavy metals in agricultural soils of the European Union with implications for food safety». Environmental International, núm. 88, p. 299-309. També disponible en línia a: <http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/ S0160412015301203> [Consulta: 10 octubre 2016].

Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) (2004). Atles climàtic digital de Catalunya [en línia]. <http://www.opengis.uab.cat/acdc/> [Consulta: 10 octubre 2016].

Vitosh, M. L.; Warncke, D. D.; Lucas, R. E. (1994). «Secondary and micronutrients for vegetables and field crops». East Lansing: Michigan State University Extension, núm. E-486. També disponible en línia a: <https:// msu.edu/~warncke/E0486.pdf> [Consulta: 10 octubre 2016].

Warncke, D.; Jacobs, L.; Laboski, C. (2004). «Nutrient recommendations for field crops in Michigan». East Lansing: Michigan State University Extension, núm. E2904. També disponible en línia a: <https://msu.edu/ ~warncke/E2904 %20Nutrient %20Recommendations %20for %20 Field %20Crops %20in %20MI.pdf> [Consulta: 10 octubre 2016].

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 57-75

75

AGROFÃ&#x2019;RUM

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 43 (desembre 2017), p. 79-98 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.81

HISTÒRIA DEL CULTIU DEL CLAVELL A CATALUNYA Pere Cabot1, 3 i Ramon Badosa2, 3 1. Enginyer agrònom. Grup Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans, ICEA 2. Enginyer tècnic agrícola. ICEA 3. Jurat de Viles Florides Rebut: 31 d’octubre de 2016 - Acceptat: 26 d’abril de 2017

RESUM Aquest recull de coneixements i vivències dels autors pretén donar una visió global de la història del cultiu del clavell a Catalunya. Si bé és cert que al llarg dels anys se n’han conreat petites superfícies al camp de Tarragona, a les Terres de l’Ebre i a l’Empordà, parlar del cultiu del clavell a Catalunya com a activitat econòmica és referir-nos al cultiu a la comarca del Maresme, on va esdevenir durant molts anys un signe d’identitat fonamental en l’economia i en la vida social de bona part de la població. Volem també contribuir a recuperar la memòria històrica del cultiu més representatiu de l’horticultura ornamental a casa nostra i incentivar altres estudiosos a aprofundir i completar aquest modest treball.

Paraules clau: clavell, història, Catalunya.

HISTORIA DEL CULTIVO DEL CLAVEL EN CATALUÑA RESUMEN Esta recopilación de conocimientos y vivencias de los autores pretende ofrecer una visión global de la historia del cultivo del clavel en Cataluña. Si bien es cierto que a lo largo de los años se han cultivado pequeñas superficies en el campo de Tarragona, Tierras del Ebro y el Ampurdán, hablar del Correspondència: Pere Cabot. Tel.: 678 534 087. A/e: peretcabot@gmail.com.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

79

P. Cabot, R. Badosa

cultivo del clavel en Cataluña como actividad económica es referirnos a la comarca de El Maresme, donde este cultivo representó durante mucho tiempo un signo de identidad fundamental en la economía y la vida social de buena parte de la población. Queremos también contribuir a recuperar la memoria histórica del cultivo más representativo de la horticultura ornamental en Cataluña y despertar el interés a otros estudiosos para profundizar y completar este modesto trabajo.

Palabras clave: clavel, historia, Cataluña.

HISTORY OF CARNATION CULTIVATION IN CATALONIA ABSTRACT This compilation of the authors’ knowledge and experiences seeks to provide an overview of the history of carnation cultivation in Catalonia.

Although this flower has been grown over the years in small areas near Tarragona, the Terres de l’Ebre region and L’Empordà region, to speak of carnation cultivation as an economic activity in Catalonia is to speak of El Maresme region, where for many years it has been a hallmark of the fundamental economic and social life of much of the population. We would also like to foster the recovery of the historical memory of the most representative ornamental horticulture crop in Catalonia and to encourage other researchers to enlarge upon and complete this modest study.

Keywords: carnation, history, Catalonia.

1. INTRODUCCIÓ De sempre, la comarca del Maresme s’ha caracteritzat per la introducció de tècniques innovadores estretament lligades a la sedentarització dels humans, i també per la capacitat d’evolució tan necessària sobretot al sector agrari degut a l’estructura minifundista de la propietat d’aquesta comarca (Grup Plèiade, 1985).

Dos fets van resultar fonamentals en la implantació del cultiu de clavell al Maresme: — L’atac a la vinya per la fil·loxera, que va entrar al Maresme el 1882 i que va comportar el pas de secà a regadiu, és a dir, de «vinya» a «sínia», que va donar lloc a la construcció de mines i basses per a disposar d’aigua (Badosa, 1982).

80

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

— La importància que va tenir el cultiu de la patata a principi del segle xx (figura 1), per l’exportació sobretot a Anglaterra i França, que va aconseguir el 1933 la primera denominació d’origen: Mataró Potatoes (Grup Plèiade, 1985).

Figura 1. Recol·lectant i pesant patata tendra a Can Vila. Any 1946

Font: Llorenç Vila.

El clavell no era un cultiu agrícola més, sinó una activitat productiva que va tenir influència en moltes famílies pageses i, a més, va acabar afectant positivament altres sectors productius amb els quals es relacionava estretament. La importància que va tenir aquest conreu va ser tan notòria que fins i tot avui, quan es parla de la comarca del Maresme, es relaciona amb el cultiu del clavell i, quan es parla del clavell, es pensa en la comarca; és a dir, que el conreu del clavell ha estat un símbol emblemàtic de la comarca. Cal dir, però, que les necessitats climatològiques i ecofisiològiques del cultiu varen limitar la superfície del conreu a les poblacions més temperades: entre Tiana i Llavaneres.

Quan el cultiu va tenir més importància va ser entre els anys 1940 i 1970, en els quals varen arribar a viure de l’activitat directa més de quinze mil persones, a més de generar molt treball indirecte, ja que necessitava nombrosos subministraments externs de diverses especialitats, com distribuïdors de productes fitosanitaris i adobs, empreses d’hivernacles, transportistes, comerQUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

81

P. Cabot, R. Badosa

ciants, artesans de la cistelleria, subministradors de canyes i fils, etc. Inicialment, el conreu era molt artesanal i el portaven a terme les empreses familiars en les quals tots els membres de la família estaven implicats i tothom tenia una tasca a fer. Aquesta circumstància va «blindar», molts anys, el conreu, que presentava unes dificultats que només amb l’experiència dels pagesos es podia dur a terme (Badosa, 1982).

Malgrat tot, les tècniques van anar evolucionant amb el temps en el sentit de la simplificació de les diferents pràctiques agrícoles, amb més aportació d’inversions i tecnologia que substituïa a poc a poc mà d’obra; això, a la llarga, va comportar que el cultiu s’anés estenent a altres indrets fins al punt que va arribar a ser no competitiu per als pagesos del Maresme.

Figura 2. Paneres per a transportar els clavells, estació de Vilassar de Mar. Anys 1950

Font: Arxiu Municipal de Vilassar de Mar.

Les primeres explotacions que van patir la pèrdua de competitivitat van ser les més grans, les no familiars, on pesava més la mà d’obra aliena, ja que, segons dades del Servei d’Extensió Agrària, el cost inherent a «mà d’obra» representava un 50-55 % dels inputs en campanya. La necessitat d’inversions per exigències climàtiques, el cost salarial del treball, les millores del transport i la tecnologia de postcollita provocaren una pèrdua de com82

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

petitivitat i un desplaçament de la producció a altres indrets de l’Estat amb condicions climàtiques més benignes i amb menys costos de producció com la regió de Múrcia, Andalusia i posteriorment altres països com Colòmbia i Kènia (Badosa, 1982).

Hi havia dos sectors íntimament relacionats amb el món del clavell a la comarca: la producció i el comerç. La producció, i la tecnologia que comportava, estava contínuament en evolució, i adequava les modalitats de conreu en funció de l’aparició constant de noves varietats, noves modes, evolució de la demanda i rendibilitat.

Els sistemes de comercialització eren molt variats i també tenien presents en tot moment les modes i la fluctuació de la demanda al llarg de l’any, ja que els pics de demanda han estat sempre molt relacionats amb dates singulars.

Al principi, alguns pagesos, més emprenedors, n’assumien directament la comercialització, bé portant personalment els clavells als mercats de Barcelona (la Rambla, Montjuïc, Mercabarna, etc.) o enviant-los a «províncies» majoritàriament via ferrocarril. Era habitual veure diàriament corrues de carretons plens de paneres de clavells per a facturar-les i «embarcar-les» a les estacions del tren (figura 2).

Figura 3. Cooperativa Florimar, Vilassar de Mar. Anys 1950

Font: Arxiu Municipal de Vilassar de Mar.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

83

P. Cabot, R. Badosa

Més tard, es va imposar el transport per carretera i el cooperativisme va assolir un pes important, ja que duia a terme una tasca comercialitzadora fonamental sobretot quan es tractava d’enviar clavells a l’estranger. Les cooperatives Florimar (figura 3) i Florsall eren reconegudes pel nombre de socis i per la feina desenvolupada. També varen néixer altres societats per a l’exportació com Vilagel, Florispania, etc. Hi havia també una quantitat notable de comerciants que actuaven com a intermediaris treballant a comissió o, fins i tot, comprant camps sencers abans de la collita (Badosa, 1982).

Així, el cultiu del clavell era un cultiu molt social per la quantitat de persones que ocupava de molt variada qualificació, i amb un fort arrelament a la comarca, afavorit per les condicions de clima i sòl, així com per la preparació de la pagesia. Actualment, el clavell té una presència testimonial pel que fa a la producció per a flor tallada, però ha augmentat notablement la producció com a planta de test per a l’exportació, i la distribució de clavell des de Catalunya segueix amb gran dinamisme.

2. ANTECEDENTS Del gènere Dianthus es coneixen més de 250 espècies descrites, de les quals unes dotze i multitud de subespècies són presents a Catalunya, algunes d’interès en jardineria, com ara: D. deltoides, D. chinensis, D. caesius, D. armeria, D. barbatus, D. chabaud, etc., i el D., caryophyllus, que posteriorment va donar lloc als clavells reflorescents (Albertos i Odriozola, 1971).

Etimològicament, Dianthus prové del grec: anthos (‘flor’: flor divina, flor de Júpiter).

Les primeres referències del cultiu daten de fa uns dos mil anys, en el temps de Cèsar August (llibre xv de Plini el Vell). En el segle xv, el francès René de Provença, que ve de Nàpols, s’instal·la a Ais de Provença, i, a més d’alguns treballs en jardineria, comença a cultivar clavells. Així doncs, l’origen del cultiu el podem situar al sud d’Europa, d’on s’estén per tot el continent, i durant la dominació àrab pren auge a Catalunya (Albertos i Odriozola, 1971).

Fins al 1835, les varietats conreades només produïen unes flors a la tardor i a la primavera. El 1835 l’horticultor lionès Dalmais selecciona una planta de clavell de la varietat maó, que, degut a una mutació, refloreix.

Per encreuaments, alguna mutació intel·ligent i la selecció posterior, es comencen a aconseguir cultivars de clavells comercials (Albertos i Odriozola, 1971).

A Catalunya, la floricultura comercial comença a mitjan segle xix. Els agricultors de la zona alta de Barcelona es reconverteixen en floricultors per a millorar rendibilitat; conreen: violetes, roses, violer, dàlies, nards i alguns clavells. A principi del segle xx, per la pressió urbanística, es traslladen ma84

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

joritàriament al Maresme. El 1911, Josep Ferrer i Guàrdia conreava clavells a Llançà. Segons referències, el 1918 a la sala Recreo es duu a terme la primera mostra de clavells amb test a Sitges, mostra que encara se celebra actualment. Ramon Aldrufeu es trasllada l’any 1919 de Barcelona a Vilassar de Mar a la sínia del Rellotge (Cabot i López, 2008).

3. MOMENT CLAU: COMENÇA EL CULTIU COM A ACTIVITAT PRODUCTIVA I ECONÒMICA El 1922 arriba el floricultor milanès Beniamino Farina i la seva esposa Bianca Rambaldi (figura 4), atrets, sens dubte, per les excel·lents condicions edafoclimàtiques del Maresme i hi fan la primera plantació just on ara està emplaçat el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya.

També a partir dels contactes amb la família Batlle, cultiven clavell a la finca El Blanqueig de Vilassar de Dalt. Els pagesos veïns observen la producció de tiges florals per metre quadrat, i també fan plantacions; la superfície conreada augmenta fins que el 1930 es produeix un desequilibri entre la producció i la capacitat d’absorció del mercat. El cultiu del clavell va seguir, però, en arribar el 1936, moltes terres de cultiu de clavell passen a horta, patata i algun cereal (blat) a causa de la guerra i la necessitat d’aliments. Acabada la guerra, a partir dels anys 1939-1940, comença novament a augmentar la superfície de clavell, i es consoliden les varietats de clavell anitas; algunes de les varietats més significatives varen ser: lina, charleston, solei, càndid… (Lleonart et al., 1981).

La producció estava, bàsicament, en mans d’explotacions familiars, excepte el cas d’alguna gran explotació que substituïa el factor artesanal per la utilització de mà d’obra assalariada poc qualificada. Les plantacions eren en solcs i les feines molt variades (figura 5); algunes es donaven a empreses externes, com llaurar, els tractaments fitosanitaris, clavar les canyes de l’enramat o filar, normalment a preu fet. Altres feines eren pròpies dels membres de les explotacions, amb suport d’assalariats, com l’arrelament d’esqueixos, plantar, pinçar, passar caps, regar, collir, pelar les tiges, lligar i empaquetar. És curiós el procediment de la preparació de les flors en poms (desenes o dotzenes), paquets (tres poms) i grosses (tres paquets). Preparades les grosses, se subministraven amb paneres grans de canya. Per a enviar a províncies i a l’exportació, es preparaven palmetes o poms i s’embalaven en paneres de canyes per a l’embarcament i més tard en caixes de cartró. En qualsevol cas, les formes de presentació comercial també varen anar evolucionant.

Els règims d’explotació eren variats, des de l’explotació directa pels empresaris (propietaris o arrendataris) fins a la parceria (a mitges), on normalment el propietari posava la terra, l’aigua i les primeres matèries i el mitger, QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

85

P. Cabot, R. Badosa

la feina. Els ingressos es repartien a mitges. La plantació es feia en solcs i el reg a manta; això provocava problemes d’entollament i atacs de fongs. Per això, es plantava a mig solc i es deixava en estat de saó l’entorn de l’esqueix. Amb aquesta pràctica s’aconseguia mantenir el coll de la planta en millors condicions d’humitat per a resistir les malalties provocades pels fongs.

Figura 4. Bianca Rambaldi i Beniamino Farina. Anys 1940

Font: Francesc Cabot.

Apareixen les primeres plagues: cuca del clavell (diversos lepidòpters com Tortrix viridiana i Epichoristodes acerbella), aranya roja (Tetranynchus urticae), minadors (Liriomyza dianthicola i L. trifolii), trips (Frankliniella occidentalis), pugons, etc. (Cabot i San Pedro, 1991). També comencen els problemes de «boles», provocats pels nematodes: és el que els pagesos anomenaven terra cansada, i això obligava a desinfectar el sòl abans de la plantació. L’aplicació i dosificació del producte de tractament era ben curiosa, ja que el dicloropropà amb dicloropropè (DD) s’incorporava amb un porró amb el broc adequat a la dosi necessària, que s’aplicava darrere l’arada en el moment de llaurar.

El cultiu del clavell va consolidar l’explotació familiar i va generar necessitat de mà d’obra aliena; això va fer que es produís l’absorció dels treballa86

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

dors del tèxtil i una arribada important de treballadors d’altres indrets de l’Estat, com el Maestrat, Extremadura, Múrcia, etc.

A principi dels anys cinquanta va començar l’exportació a Alemanya, Suïssa i Bèlgica, i a partir dels anys seixanta, la situació econòmica afavoreix el consum interior menys exigent.

Figura 5. Reg a manta mitjançant solcs en una plantació de clavell. Juliol de 1956

Font: Arxiu Municipal de Vilassar de Mar.

4. COMENÇA LA DÈCADA DELS ANYS SEIXANTA AMB NOUS GRUPS DE CULTIVARS A partir dels anys seixanta, el cultiu s’estén a altres indrets de l’Estat espanyol i a altres països, tal com hem explicat a la introducció, i a Catalunya es diversifica la producció amb altres espècies com roses, bulboses, gerbeQUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

87

P. Cabot, R. Badosa

res, paniculata, etc. Amb les fortes gelades de l’any 1956 i les nevades de 1962, els productors comencen a buscar varietats de clavell més resistents i d’uns altres paràmetres de qualitat.

A més dels obtentors italians de noves varietats del clavell anomenat italià a l’aire lliure (figura 6), apareixen també nombrosos obtentors locals que aconsegueixen grans varietats molt ben adaptades. L’etapa més forta de l’obtenció de noves varietats i de producció d’esqueixos va ser a partir de l’any 1965. Aquest fet s’explica perquè és amb el clavell italià quan es comencen a cobrar royalties, cosa que es va consolidar posteriorment amb les varietats mediterrànies i minis, i també perquè, malgrat la disminució de superfície de producció a Catalunya (figura 7), augmenta en altres indrets de l’Estat i en altres països.

Figura 6. Camp de clavell italià a l’aire lliure (entre 1950 i 1960)

Font: Arxiu Municipal de Vilassar de Mar.

Alguns d’aquests obtentors van ser: Rambaldi, Jordi Aguilà - Mercedes Vilà, Josep Solà, Àngel Farina (amb obtencions també de Nobio), CRIDA-04 d’INIA, Francisco Badia (amb varietats de Mansuino), Miguel Lequio (Cabot i San Pedro, 1991).

Aquestes varietats eren objecte de royalties per als obtentors. Algunes de les més cultivades van ser mireia, inés, robertino, saturno, carmen, pirineu, 88

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

sitges, boccacio, manolo, flor de mayo, rubino, montserrat caballé (Cabot i San Pedro, 1991).

També a partir dels anys seixanta apareixen les varietats americanes anomenades varietats sim (de William Sim), amb més qualitat però amb més exigències climàtiques: es construeixen molts hivernacles de ferro i vidre, però la nevada de 1962 en va deteriorar molts i comencen les cobertes de fusta o metàl·liques amb polietilè. Cal dir que les varietats sim (figura 8), a més de tenir unes característiques i un comportament molt uniformes, estaven lliures de royalties. Algunes d’aquestes varietats van ser: william (vermell), white (blanc), pink i lena (roses), yellow (groc), red i scania (vermells), arthur (blanc estriat), tangerine (taronja), nora (rosa), lolita (rosa estriat) i cali (blanc) (Cabot i San Pedro, 1991).

Figura 7. Evolució de la superfície de conreu del clavell al Maresme entre els anys 1960 i 2008 700 600 500 400 300 200 100 0 Hectàrees/any

1960

1965

1973

1979

1981

1986

1990

2002

2005

2008

600

400

330

260

236

160

150

40

25

15

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Servei d’Extensió Agrària (SEA).

Va ser molt important la sensibilitat a una greu malaltia vascular produïda per un fong: Fusarium oxysporum. Comença la lluita per a intensificar els sistemes de desinfecció del sòl amb la utilització de metam-sodi (Vapam) o bromur de metil, a dosis altes malgrat la fitotoxicitat d’aquests productes i amb resultats que no sempre eren totalment satisfactoris. El reg era per aspersió baixa tipus Gontié i, posteriorment, va ser amb sistemes de reg localitzat. L’enramat es fa amb pals de castanyer o varetes de ferro i malla prefabricada, que es col·loca abans de fer la plantació o un cop feta, i es pugen les capes amb el creixement i reforçant els laterals.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

89

P. Cabot, R. Badosa

Figura 8. Varietat sim de clavell en hivernacle. Juliol de 1958

Font: Arxiu Municipal de Vilassar de Mar.

La propagació es feia sempre a partir d’esqueixos. El material vegetal de base no procedia mai d’una plantació de producció, ja que es produïa una pèrdua de productivitat per envelliment i virosi.

Es posà en funcionament el grup de cultiu in vitro al centre de Cabrils de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), que va començar el 1979 sota la direcció d’Enric Melé i Quima Messeguer. Els avenços que va aconseguir aquest grup acabaren aplicant-se al sector productiu, també va propiciar la creació de laboratoris privats, alguns dels quals desenvoluparen, entre altres treballs, la propagació de clavells. Per a tenir un esqueix de clavell amb garantia sanitària i assegurar les característiques de la varietat el procediment correcte és: — Sanejament i micropropagació in vitro.

— Aclimatació en hivernacle. La planta elite, mantinguda en hivernacle amb malla antiinsectes (tipus insect-proof), origina la planta mare, de la qual s’obtenen els esqueixos comercials (figura 9).

90

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

Figura 9. Esqueixos comercials arrelats. Any 2015

Font: Joan Roig.

5. FINAL DEL SEGLE XX I PRINCIPI DEL XXI FINS AL MOMENT ACTUAL: CLAVELLS MEDITERRANIS, MINIS I NOVES TENDÈNCIES A final dels anys setanta, s’agreugen els problemes de Fusarium i comencen a aparèixer obtencions amb resistència a aquest fong i altres paràmetres de qualitat diferencials de les sim; algunes de les més conegudes i cultivades van ser pallas, alice, manon, ragio di sole.

A poc a poc es consoliden dos grups de cultivars: — Estàndards «mediterranis» (figura 10): tija amb una sola flor principal.

Malgrat que es considera un mateix grup de cultivar amb característiques similars, les varietats presenten moltes diferències entre elles.

En general, solen tenir bons paràmetres qualitatius, però són poc productives i mostren diferent resistència a Fusarium. Algunes d’aquestes cultivars són molt noves i amb gran impacte al mercat, com castellaro, chinera, tanga. Els obtentors de moltes d’aquestes varietats són italians: Nobio, Baratta, Mansuino, Paolo Taroni, Santamaria; alguns són holandesos, com Barberet & Blanc. També tenen interès pels paràmetres qualitatius i la resistència a Fusarium algunes obtencions de l’IRTA, com el rubesco i sobretot el gaudina; molts d’aquests obtentors també treballen en l’obtenció de varietats mini.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

91

P. Cabot, R. Badosa

Figura 10. Grup de cultivar estàndard mediterrània. Any 1995

Font: Pere Cabot.

— Miniatures o spray (figura 11): en el moment de l’aparició de les primeres varietats, varen representar una revolució al mercat, ja que introduïren un nou concepte comercial: aprofitar quatre o cinc botons (més petits que els estàndards) de cada tija. Els clavells coneguts com mini o spray estan més adaptats al conreu a l’aire lliure i tenen menys requeriments de mà d’obra. Ofereixen també un ventall ampli de colors, alguns de molt originals i nous. Algunes de les moltes varietats: new elsy (vermell), tony (taronja), white elegance (blanc), tip-top (estriat), castillo (taronja), silver pink (rosa) i teddy (rosa).

Degut a la diferència de comportament agronòmic de cada varietat i per tal de valorar l’adaptació a les condicions de sòl i clima del Maresme, a partir de 1982, l’equip de la Unitat d’Horticultura Aplicada del Servei d’Investigació Agrària (SIA) de Cabrils estudien el comportament de les varietats de clavell mediterrani, italià i mini, i presenten anualment els resultats en jornades de portes obertes (Cabot i Bastardes, 1991).

El 30 de setembre de 1983 inicia l’activitat el Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya (MFiPOC) emplaçat a Vilassar de Mar (Aparicio et al., 1992). I el 7 d’abril de 1984 comença l’activitat Mercabarna-Flor a Barcelona, continuador del Mercat de les Flors, que, des de 1964, es desenvolupava al carrer Lleida.

92

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

Figura 11. Tiges florals de clavell miniatura o spray

Font: Ramon Badosa.

L’aparició constant de noves varietats va fer necessari, per tal de poder obtenir un retorn dels treballs de millora genètica a través de royalties, dur a terme proves per a comprovar que una varietat nova era realment diferent, homogènia i estable i que es podia incloure al registre de noves varietats.

Aquests treballs es feien al centre de Cabrils de l’IRTA, a l’anomenat Campo Testigo de Clavel, que depenia directament de l’Instituto Nacional de Semillas y Plantas de Vivero.

Les proves de distinció, homogeneïtat i estabilitat (DHE) es basaven en la mesura dels caràcters morfològics següents: — Paràmetres de flor: corol·la, calze, androceu i gineceu.

— Paràmetres de la tija floral: tija, fulla i brots laterals.

Les varietats registrades s’agrupaven en estàndard, mini (spray) i planta de test.

L’any 1985, l’MFiPOC acordà amb l’IRTA començar un projecte per a obtenir varietats de clavell mediterrani resistents al Fusarium, productives i amb bons paràmetres qualitatius. A Múrcia l’empresa Barberet & Blanch també tenia establert un programa de millora del clavell.

L’any 1988 es va crear una empresa (societat anònima) de característiques força singulars al nostre país: INORSA (Investigació Ornamental Societat Anònima) (Cabot i Bastardes, 1991).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

93

P. Cabot, R. Badosa

Els accionistes d’INORSA en el moment de la creació eren: — El Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, Societat Agrària de Transformació, que aleshores tenia més de 500 associats i que aportava un 40 % de les accions.

— L’IRTA, amb un 39,9 % d’accions.

— Barcelona Tecnologia (empresa de capital de risc), amb un 20 %.

— El Consell Comarcal del Maresme, amb una aportació del 0,11 %.

El primer projecte contractat va ser el d’«obtenció de noves varietats de clavell». D’entre les quatre primeres varietats obtingudes, totes per al cultiu en test, se’n va triar una i es va denominar clavell olímpic, a partir d’un acord signat entre INORSA i el COB’92 l’abril de 1991.

El clavell olímpic, de color cirera, alhora càlid i perfumat, de floració abundant i continuada, va esdevenir ideal per a embellir parterres, jardineres i jardins de Barcelona i subseus olímpiques. L’acord va permetre produir gairebé un milió de plantes amb una àmplia participació del sector, també crear el Cobi jardiner del senyor Mariscal, que es va difondre a través de samarretes, testos, pins, etc. Una expedició en representació de Barcelona va fer entrega a Lausana d’una mostra de clavells olímpics que varen servir per a ornamentar la seu central del Comitè Olímpic Internacional (COI) i estar presents al jardí botànic de la ciutat. Així mateix, INORSA es va encarregar dels arranjaments ornamentals dels creuers de cinc estrelles i de fer els rams dels guanyadors de les diferents competicions dels jocs, elaborats amb espècies mediterrànies com limònium i clavell (figura 12).

En els anys de més implantació dels cultius mediterrani i mini, els subministradors de material vegetal més importants del moment eren: Barberet & Blanc, SA; Deltaplant, SL; Reus Tecniplant, SL; Suministros Hortícolas X. Águila, SL; Carles Vicien; Selecta Italia (Fleuralia, SA); Hilverda De Boer; Santamaría; Leg & Zoneen; Van Staaveren BV (Cabot i Bastardes, 1991).

Pel que fa a les plagues, si bé continuaven causant problemes les exposades a l’apartat anterior, en aquest període causen molts problemes els atacs de fongs: — Malalties vasculars o traqueomicosis: Fusarium oxysporum, Phialophora cinerescens.

— Malalties que n’afecten el coll o l’arrel: Alternaria dianthii, Rhizoctonia solani, Phytophtora spp., Fusarium roseum.

— Malalties aèries: roya o carbó, Botrytis cinerea, etc.

Per a controlar plagues i malures, es van anar substituint els tractaments indiscriminats de pesticides i fungicides, degut als problemes que generen, per mètodes de lluita biològica o lluita integrada. Aquests mèto94

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

des els comença a treballar l’equip de protecció vegetal de l’IRTA i s’apliquen a través de les agrupacions de defensa vegetal (ADV) i d’altres formes de transferència.

Figura 12. Ram per als guanyadors dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, elaborat amb limònium i clavell

Font: Pere Cabot.

També s’estudia i es posa en pràctica el cultiu hidropònic amb recuperació de nutrients, que té l’avantatge de no requerir desinfecció del sòl ni contaminar els freàtics. Al capítol 9, «Recirculación en flor cortada: El clavel», del llibre Recirculación en cultivos sin suelo (Marfà, 2000), s’explica la tecnologia d’aquesta modalitat.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

95

P. Cabot, R. Badosa

Les varietats de test, que tenen vies de distribució diferents de les de flor tallada i que han estat presents sempre en menys quantitats, es cultiven normalment en substrats i representen una modalitat de conreu diferent.

Actualment, la producció al món està basada en el cultiu de varietats mediterrànies i mini. La tendència actual és aconseguir varietats amb més productivitat i precocitat i amb una gran gamma de colors fantasia (figura 13).

Això s’aconsegueix amb encreuaments de Dianthus barbatus amb cultivars mediterrànies. També s’obtenen varietats amb noves formes, algunes de ben curioses, perquè tenen forma i color com si es tractés d’un verd d’acompanyament floral. Els principals productors mundials són Colòmbia, Kènia i el Japó, però també comença a haver-hi plantacions a l’Iran, el Marroc, Armènia, Tunísia, l’Índia, etc. En l’àmbit de l’Estat, la producció més important es concentra a Cadis i Múrcia.

Figura 13. Varietat nobbio burgbundy, de l’empresa Hybrida, Itàlia

Font: Jordi Caballeria.

Finalment, cal esmentar que a Catalunya, dissortadament, la producció de clavell per a flor tallada té una presència testimonial, però ha augmentat de manera notable la producció de clavell en test (figura 14), majoritàriament destinat a l’exportació. Segons informació procedent de productors i distri96

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Història del cultiu del clavell a Catalunya

buïdors del sector1 se sobrepassen el milió i mig de plantes a l’any i la tendència és continuar augmentant. També es pot afirmar que, aproximadament, un 70 % del consum de clavell per a flor tallada d’Espanya, encara es distribueix des de Catalunya, que, en cada conjuntura, se subministra des dels diferents països de producció.

Figura 14. Hivernacle per a la producció de clavell de test. Any 2015

Font: Llorenç Vila.

AGRAÏMENTS Al grup Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans de la ICEA, per l’interès mostrat en la recuperació de la història d’un cultiu que va tenir tanta transcendència a escala productiva, però també social, al nostre país.

A l’Arxiu Municipal de Vilassar de Mar, per haver-nos proporcionat el recull fotogràfic procedent majoritàriament de Florimar.

A Francesc Cabot, Joan Roig, Jordi Cavalleria, Llorenç Vila, Agnès Céspedes, Anna Aldrufeu, Assumpció Batlle, Pep Roig, Àngel Farina, per les seves aportacions personals.

Al Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya.

A totes les persones que, amb el seu esforç del dia a dia en el món del clavell a Catalunya, varen fer possible que nosaltres vulguem recordar-ho i explicar-ho.

1. Experts consultats: Jordi Caballeria, Llorenç Vila i Joan Roig.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

97

P. Cabot, R. Badosa

BIBLIOGRAFIA Albertos, J.; Odriozola, J. M. (1971). «Cultivo intensivo del clavel». Hojas Divulgadoras [Ministerio de Agricultura], p. 22-23.

Aparicio, C.; Comitè Editorial Mercat (1992). Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya. Sant Andreu de Llavaneres: Puig & Bibas Distribucions.

Badosa, R. (1982). «L’horticultura intensiva: cultius hortícoles sota hivernacle». L’Atzavara: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu Comarcal del Maresme, núm. 4: L’agricultura del Maresme, p. 10-13.

Cabot, P.; Bastardes, F. (1991). «Situación del cultivo del clavel en España».

Revista Horticultura. Horticultura Ornamental (suplement novembre).

Cabot, P.; López P. (2008). «El sector ornamental en Cataluña». Revista Horticultura, núm. 204 (gener), p. 38-40.

Cabot, P.; San Pedro, M. de (1991). «El subsector de la flor cortada». A: Rallo, L.; Nuez, F. (ed.) La horticultura española en la CE. Reus: Sociedad Española de Ciencias Hortícolas, p. 196-205.

Grup Plèiade (diversos autors) (1985). El Maresme: diversitat i contrast. Argentona: L’Aixernador: Ajuntament de Mataró, p. 51-59.

Lleonart, P.; Ardèvol, R.; Macias, P. (1981). El Maresme: les claus de la seva contínua transformació. Barcelona: Banca Catalana.

Marfà, J. O. (coord.) (2000). Recirculación en cultivos sin suelo. Reus: Ediciones de Horticultura. (Compendios de Horticultura; 14)

98

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 79-98

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 43 (desembre 2017), p. 99-121 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.82

IMPORTÀNCIA DE LA BIOMASSA FORESTAL EN EL MERCAT DELS BIOCOMBUSTIBLES PER A USOS ENERGÈTICS1 Pere Navarro, Adriano Raddi i Mireia Codina Àrea d’Aprofitaments Fusters i Biomassa Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) Rebut: 1 de juny de 2017 - Acceptat: 30 de juny de 2017

RESUM La bioenergia és energia produïda a partir de fonts biològiques renovables com la biomassa. La biomassa és un material d’origen biològic que es pot convertir en combustible (biocombustible) per a subministrar calor i electricitat. La bioenergia es pot obtenir de moltes formes de biocombustibles. Aquests inclouen els biocombustibles sòlids forestals, com són l’estella, el pèl·let, la llenya i les briquetes. El mercat de la biomassa es va implementant a Catalunya, cada cop més. De fet, les tendències d’aprofitament i d’ús de la biomassa forestal s’incrementen a mesura que es des­ envolupa.

Paraules clau: bioenergia, biomassa forestal, mercat, biocombustibles sòlids, bioeconomia, estella, pèl·lets, llenya.

Correspondència: Pere Navarro. Àrea d’Aprofitaments Fusters i Biomassa, Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Ctra. Vella de Sant Llorenç, km 2. 25280 Solsona (Lleida). Tel.: (+34) 973 48 17 52, ext. 301. A/e: pere.navarro@ctfc.cat.

1. Article elaborat en el marc del projecte SECURECHAIN. Projecte d’energia renovable finançat pel programa de la Unió Europea Horitzó 2020 per al període 01.04.2015 - 31.03.2018.

L’objectiu principal és promoure les cadenes sostenibles de bioenergia a la zona rural, que compleixen normes mediambientals elevades i són econòmicament viables per a les petites i mitjanes empreses (pime).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

99

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

IMPORTANCIA DE LA BIOMASA FORESTAL EN EL MERCADO DE LOS BIOCOMBUSTIBLES PARA USOS ENERGÉTICOS RESUMEN La bioenergía es energía producida a partir de fuentes biológicas renovables como la biomasa. La biomasa es un material de origen biológico que se puede convertir en combustible (biocombustible) para suministrar calor y electricidad. La bioenergía se puede obtener de muchas formas de biocombustibles. Estos incluyen los biocombustibles sólidos forestales, como son la astilla, el pelet, la leña y las briquetas. El mercado de la biomasa se está implementando en Cataluña, cada vez más. De hecho, las tendencias de aprovechamiento y de uso de la biomasa forestal se incrementan a medida que se desarrolla.

Palabras clave: bioenergía, biomasa forestal, mercado, biocombustibles sólidos, bioeconomía, astilla, pelets, leña.

IMPORTANCE OF FOREST BIOMASS IN THE ENERGY BIOFUELS MARKET ABSTRACT Bioenergy is energy produced from renewable biological sources such as biomass. For its part, biomass is a biological material that can be turned into fuel (biofuel) to supply heat and electricity.

Bioenergy can be obtained from many forms of biofuels. These include solid forest biofuels such as woodchips, pellets, firewood and briquettes.

The biomass market is undergoing increasing implementation in Catalonia.

In fact, the trends in the exploitation and use of forest biomass are rising in step with its development.

Keywords: bioenergy, forest biomass, market, solid biofuels, bioecon­ omy, woodchips, pellets, firewood.

1. INTRODUCCIÓ Durant els últims temps, el sector agrícola i forestal s’ha trobat al centre del debat a causa de dos conceptes clau que tenen molt èxit en termes de comunicació: la bioeconomia i l’economia circular, ambdós avalats per les polítiques de desenvolupament de la Unió Europea.

100

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

Els dos conceptes són diferents, tot i que sovint es confongui l’un amb l’altre. La bioeconomia o economia verda es fonamenta en la producció de biomassa i la seva transformació en productes de valor afegit (com ara aliments, bioenergia o altres bioproductes). A més, la bioeconomia afavoreix una integració horitzontal, en què el territori es gestiona activament de manera conjunta amb l’agricultura, els boscos, el turisme i l’oferta de serveis mediambientals. Aquest model requereix un ús intensiu del treball, la creació de formes d’integració entre operadors i la producció d’una oferta diversificada, però coherent, de productes relacionats amb el territori.

La bioenergia i la producció de biocombustibles són un component important de la bioeconomia, atès que afavoreixen la transició cap a una economia baixa en carboni —‌una economia amb baixos nivells d’emissions de diòxid de carboni (CO2)—, ja que contribueix a reduir la dependència en els combustibles fòssils. A més, l’aprofitament de la biomassa agricolaforestal evita la pèrdua de biodiversitat, promou el creixement econòmic i la creació de llocs de treball en línia amb el principi del desenvolupament sostenible.

La biomassa per a la producció d’energia tèrmica, o per a la cogeneració en plantes d’àmbit local, hi té un paper important, atesa la seva transversalitat, que li permet situar-se en el centre de diversos processos de presa de decisions: des de la política energètica fins a la gestió del territori, des del sector primari fins a la prevenció d’incendis forestals, des de la millora de la qualitat de l’aire fins a la creació d’ocupació en àrees rurals.

La bioeconomia —‌com l’economia fòssil— pot ser lineal o circular.

L’economia circular es basa en l’aprofitament, reutilització i reciclatge repetits de les matèries primeres un cop explotades, per tal de «tancar el cercle» i reduir així la producció de residus.

D’una banda, la bioeconomia afavoreix una integració horitzontal, en què el territori es gestiona activament de manera conjunta amb l’agricultura, els boscos, el turisme i l’oferta de serveis mediambientals. Aquest model requereix un ús intensiu del treball, la creació de formes d’integració entre operadors i la producció d’una oferta diversificada, però coherent, de productes relacionats amb el territori.

D’una altra banda, d’acord amb el principi d’ús de recursos en cascada,2 la biomassa per a ús energètic deriva de la reutilització de productes a final de cicle i dels residus de producció, és a dir, de material que ja no pot ser aprofitat ulteriorment. D’aquesta manera, la biomassa entra de ple dins la lògica de l’economia circular.

2. Extreure valor addicional dels materials i productes a través d’aplicacions successives, conversions i usos posteriors, incloent-hi l’aprofitament energètic dels recursos que no es poden reutilitzar. És una manera intel·ligent d’utilitzar un recurs natural, i cremar-lo al final per obtenir energia (Dammer et al., 2016).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

101

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

2. LA BIOMASSA La biomassa forestal com a recurs energètic sempre ha estat en la nostra societat: qui no ha sentit parlar del carboneig o d’anar a fer llenya? Al llarg de la història, des del neolític fins ben entrat el segle xx, s’han emprat els dendrocombustibles (combustibles procedents dels boscos). El carbó i la llenya han estat els combustibles per excel·lència en les llars catalanes, per a cuinar i per a escalfar els habitatges, així com per a fer anar els forns de pa, de calç, de pega i de vidre (Boada, 2003). No va ser fins a l’aparició del combustible fòssil i d’altres fonts energètiques que va minvar l’ús d’aquests combustibles tradicionals. Des de llavors, l’ús de la fusta com a combustible s’ha reduït i queda per a casos particulars i excepcionals. Per tant, quan parlem de biomassa no cal pensar en un nou mercat, sinó més aviat en un ressorgiment del mercat amb noves formes de comercialització i noves tecnologies que optimitzen i milloren els processos de generació d’energia, principalment tèrmica. El mercat de la bioenergia, amb l’ús de biomassa, és un mercat que comença a implementar-se en el sector primari, domèstic, industrial, de serveis i administracions, i cada cop més s’instal·len sistemes de calefacció moderna amb biomassa.

L’Especificació tècnica europea CEN/TS 14588 defineix biomassa com «tot material d’origen biològic excloent-ne aquells que han estat englobats en formacions geològiques i han sofert un procés de mineralització». Es pot dir que, en el context energètic, la biomassa pot considerar-se la matèria orgànica originada en un procés biològic, espontani o provocat, utilitzable com a font d’energia.

Els recursos biomàssics poden agrupar-se de manera general en agrícoles i forestals. També es considera biomassa la matèria orgànica de les aigües residuals i els fangs de depuradora, així com la fracció orgànica dels residus sòlids urbans, i altres residus derivats de les indústries. Mitjançant cinc processos bàsics: combustió, digestió anaeròbia, fermentació alcohòlica, gasificació i piròlisi, la biomassa pot transformar-se en calor i electricitat.

Els biocombustibles sòlids són aquells productes derivats de la biomassa sòlida susceptibles de ser utilitzats directament en els processos de conversió energètica, s’obtenen a partir de transformacions, generalment de naturalesa física, com ara l’estellament, la molta i l’assecat. Els biocombustibles sòlids més importants són els constituïts per matèries llenyoses procedents del sector agrícola o forestal i de les indústries de transformació; es poden distingir en (Codina et al., 2013): — Residus agrícoles: restes de conreus llenyosos o herbacis, com ara palla, tiges de gira-sol o canyes de blat de moro (figura 1) i residus generats a la indústria agrícola i agroalimentària; en la fabricació d’oli d’oliva, l’elaboració de fruits secs, l’activitat vinícola, etc.

102

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

— Restes forestals o biomassa forestal primària: procedents de treballs silvícoles de millora, desbrossament de matoll, obertura de franges tallafoc, perímetres de protecció prioritària, aprofitaments comercials i bosc menut o de rebrot (figura 2).

— Subproductes derivats d’indústries de la fusta: d’indústries primàries (processen directament l’arbre o el tronc) o secundàries; en aquest cas, el subproducte pot contenir coles o altres additius.

— Residus de fusta recuperada: originats en qualsevol activitat econòmica o social, com ara residus de la construcció, de la demolició d’edificis, de palets, etc.

— Cultius energètics: conreus de creixement ràpid (herbacis o llenyosos) cultivats expressament per a ser transformats en energia (per exemple, el pollancre, la paulònia i el card).

— Residus urbans: deixalles orgàniques.

En l’àmbit energètic i ambiental, la combustió d’aquestes biomasses és molt diferent i heterogènia. Per a poder aclarir-ne les qualitats hi ha normes internacionals que ajuden a determinar-ne la qualitat i les especificacions tècniques; la norma principal és la norma ISO 17225.

Figura 1. Restes de l’aprofitament del panís

Font: Judit Rodríguez.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

103

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

Figura 2. Biomassa forestal primària

Font: Ignacio López.

Per a valorar el potencial català de recurs biomàssic es presenta una taula resum de les existències segons diferents fonts bibliogràfiques (taula i).

Cal precisar que, en el cas de productes forestals (pèl·lets, llenya i estella), les quantitats són de producte acabat i no d’existències a bosc ni dels subproductes derivats de la primera transformació.

En el marc del projecte PROFORBIOMED,3 l’Àrea d’Aprofitaments Fusters i Biomassa del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) va posar a punt una metodologia per al càlcul de la biomassa tècnicament viable.

Aplicant aquesta metodologia podem calcular el producte fuster tècnicament aprofitable a Catalunya, tant per a usos energètics com per a la indústria de primera transformació (taula ii). Amb tot, aquesta dada no és el valor final, ja que caldria afegir-hi les restes provinents de la indústria de primera transformació.

3. PROFORBIOMED (Promoció de la biomassa forestal a l’àrea mediterrània) és un programa estratègic emmarcat en el Programa MED 2007-2013 que compleix l’objectiu 2.2: «Promoure les energies renovables i millorar l’eficiència energètica». En concret, la modelització es va dur a terme en l’acció pilot 1.2: Development of a Geo-Information System for the Potential Forestry Biomass Management. Per a més informació: http://proforbiomed.eu/sites/default/files/1.2 %20- %20Biomass % 20potentials.pdf 104

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

Taula I. Quantitats dels diferents productes biomàssics generats a Catalunya potencialment utilitzables com a biocombustibles Tipus de biomassa

t/any

Humitat

Any de referència

Font

Llenya

232.400

Fresca

2016

ICAEN (2017a)

Estella (per a energia tèrmica i elèctrica, inclosa exportació)

247.000

Fresca

2015

Famadas (2016)

41.700

10 %

2016

ICAEN (2017a)

1.127.460

Frescos

2005

Martínez-Lozano (2009)

Restes/residus de conreus llenyosos

549.470

Frescos

2005

Martínez-Lozano (2009)

Residus industrials declarats, grup 02 (no perillosos)*

759.403

Sense especificar

2015

ARC (2016a)

Pèl·lets de fusta Residus de conreus herbacis

Conreus energètics

No hi ha dades

Altres potencials: — Recollida selectiva bruta de poda

100.723

— Residus industrials declarats, grup 03 (no perillosos)**

119.821

2015

ARC (2016b)

2015

ARC (2016a)

Sense especificar

*Residus de l’agricultura, horticultura, aqüicultura, silvicultura, caça i pesca; residus de la preparació i elaboració d’aliments. **Residus de la transformació de la fusta i de la producció de taulers i mobles, pasta de paper, paper i cartró.

Font: Elaboració pròpia a partir de les referències indicades.

Taula II. Producció estimada de biomassa tècnicament viable a Catalunya* Superfície**

858.955,36 ha

Biomassa forestal per a usos energètics

512.830,93 t/any

Biomassa forestal per a usos industrials

828.301,86 t/any

Total

1.341.139,86 t/any

*Dades obtingudes en el marc del projecte PROFORBIOMED els anys 2013 i 2014. **Superfície forestal arbrada tècnicament viable.

Font: López et al. (2014).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

105

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

3. BENEFICIS DE LA BIOMASSA FORESTAL PRIMÀRIA L’ús i l’aprofitament de la biomassa forestal, la qual pressuposa una gestió sostenible del medi i del territori, incideixen positivament a tres nivells.

Per un costat, ajuden al desenvolupament rural, fixen població al territori i revaloren productes agroforestals. Per l’altre, ajuden a la prevenció d’incendis i posen en valor els treballs fets als boscos. Finalment, contribueixen a desenvolupar un model energètic d’acord amb les perspectives internacionals, incrementen la participació de les energies renovables i potencien una energia més propera al consumidor. En concret, se’n poden enumerar els beneficis potencials següents (Codina et al., 2013): a) Beneficis ambientals

— Es tracta d’una energia renovable si prové d’una gestió forestal sostenible.4

— El balanç d’emissions de CO2 (element que causa l’efecte d’hivernacle) és neutre.

— El contingut en sofre (que causa la pluja àcida) és baix.

— El balanç energètic és positiu.

— Prevé els incendis forestals.

— Les cendres resultants de la combustió es reutilitzen com a adob. b) Beneficis econòmics

— El balanç econòmic és positiu (el preu del kWh és inferior al dels combustibles fòssils) (figura 3).

— Estabilitat en els preus.

— Es redueix la dependència energètica externa.

— Es genera valor afegit local.

— S’aprofita un producte poc valorat, que complementa els aprofitaments de la fusta actuals. c) Beneficis socials

— Promou la gestió forestal sostenible, que millora l’estat de les masses forestals. La conseqüència directa és que disminueix el risc d’incendi a causa de l’extracció de combustible. A més, ajuda a percebre el bosc com una font de treball i de riquesa.

— Es creen nous llocs de treball en el medi rural i es fixa la població. Incloem la llista de llocs de treball potencials que es generen a partir de l’ús de la biomassa com a combustible, elaborada en el marc del projecte InnoBiomassa:5 4. D’aquesta manera se n’assegura la disponibilitat sense posar en perill els recursos existents.

5. El projecte InnoBiomassa, subvencionat pel Servei d’Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu, és una estratègia integrada per a la consolidació del sector emergent de la biomassa 106

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

Figura 3. Preus mitjans de venda del megawatt hora de diferents fonts d’energia per a ús tèrmic a Catalunya. Any 2017 130

€/MWh tèrmic 120 100

100 80

80 60

50

40

39

32

Pèl·let de fusta

Llenya

25 13

20 0 Gasoil

Gas natural

Propà

Electricitat

Estella Estella domèstica industrial

Nota: Preus amb IVA inclòs. El preu mitjà de la llenya i l’estella es calcula a partir del preu de diferents tipus de producte amb diferent humitat.

Font: Elaboració pròpia a partir dels preus de combustibles de Comissió Europea (2017), EUROSTAT (2017), ICAEN (2017c) i DIBA (2017).

— Llocs de treball directes. De gestió forestal, com la planificació i l’inventariat de les masses forestals, l’organització i el calendari dels treballs posteriors; en l’aprofitament forestal, com el tallament, el desembosc, l’acumulació de fusta, el desbrancat i l’aplegada; en el transport de la fusta en rotlle al centre de logística; en l’organització i gestió del centre de logística; en la transformació: estellament, assecat, emmagatzematge i control de la qualitat; en el transport i subministrament als centres de consum i usuaris.

— Llocs de treball indirectes. Per al manteniment i reparació de maquinària forestal i de transport; les enginyeries i consultories per a l’estudi de la viabilitat de projectes; per a la fabricació, la distribució i el manteniment de calderes de biomassa forestal; per a la construcció o instal·lació d’elements relacionats: sitges, sots, edificis, etc.; en els projectes d’R+D. — Noves oportunitats laborals. S’identifiquen tres camps nous que generen oportunitats per a l’emprenedoria: les empreses de serveis energètics, que poden donar serveis integrals, tipus rènting; les empreses industrials i de serveis, com els fabricants de calde-

tèrmica com a font d’ocupació. L’integren l’Associació Catalana de Municipis, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, el Consorci Forestal de Catalunya, la Federació d’Empresaris Instal·ladors de Catalunya i Qnorm, empresa especialitzada en bioenergies.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

107

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

res i de components, els instal·ladors especialitzats o les enginyeries i consultories de fora del sector; les empreses derivades/acceleradores (spin-off/start-ups), dedicades, per exemple, a dissenys de protocols de transformació de la biomassa en energia, al disseny d’enginyeria de cogeneració, al suport a la gestió/explotació energètica o al programari de subministrament i operacions.

4. PRODUCTES COMERCIALS OBTINGUTS DE LA BIOMASSA L’ús de la biomassa forestal primària amb objectiu energètic requereix una transformació prèvia per tal d’aconseguir els productes més adequats per al seu ús com a combustible. A Catalunya, hi ha una gran varietat de combustibles biomàssics, i el seu ús varia d’una zona a una altra en funció de la disponibilitat i el clima, els més estesos són: la llenya, les estelles, els pèl·lets i, en menys mesura, les briquetes. a) Llenya La llenya constitueix el combustible més tradicional i es pot obtenir a partir de qualsevol espècie llenyosa, tot i que normalment es fa servir alzina, roure i alguna altra frondosa. De forma cilíndrica o cònica, és molt heterogèFigura 4. Llenya apilada al bosc

Font: Fons documental del grup de treball d’Aprofitaments Fusters i Biomassa del CTFC (AFIB-CTFC).

108

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

nia quant a mides i depèn molt de l’espècie de la qual es treu i de la part que es talla (figura 4).

Acabada de tallar, la humitat de la llenya pot assolir valors del 40 % en base humida (bh)6 (alzina o roure) o del 50 % bh (pi). Després d’una temporada, la humitat se situa al voltant del 20 % bh. Per cremar, idòniament la humitat ha de ser inferior al 15 % bh. La llenya, amb un contingut d’humitat elevat, alenteix i dificulta la combustió, produeix condensació i quitrà en els conductes de fum i en redueix el poder calorífic.

El cost de producció és molt baix i potencia la gestió forestal sostenible. b) Estelles Les estelles són fragments de fusta de petita dimensió obtinguts per tall mecànic, que donen lloc a trossos petits de forma irregular que presenten un gruix del voltant de 2 cm i llargades variables que no acostumen a superar els 10 cm de longitud (figura 5). L’estella de fusta de bosc (o biomassa forestal primària) s’obté de la retirada del bosc de les restes dels aprofitaments forestals, del producte de tallades de millora, així com de restes i productes procedents de treballs de prevenció d’incendis. En canvi, l’estella Figura 5. Estella forestal

Font: Fons documental del grup de treball d’Aprofitaments Fusters i Biomassa del CTFC (AFIB-CTFC).

6. Humitat calculada sobre el pes total.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

109

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

industrial és aquella que prové de subproductes derivats d’indústries primàries i secundàries de la fusta.

La humitat de l’estella varia entre el 20 % i el 40 % bh. Idealment, per a consum domèstic ha de ser inferior al 30 % bh.

El cost de producció és inferior al dels pèl·lets, perquè té un procés d’elaboració més simple: amb una sola eina (estelladora) es pot obtenir el biocombustible. Potencia la gestió forestal sostenible, ja que permet valorar la fusta que actualment té una sortida limitada en el mercat. Per contra, es tracta d’un material heterogeni quant a humitat, densitat i granulometria, cosa que en dificulta la manipulació i el transport. Necessita un assecat abans de ser usat en les calderes domèstiques i un control de qualitat. Les estelles són menys denses que els pèl·lets, necessiten més espai d’emmagatzematge i, per tant, no és recomanable transportar-les a distàncies superiors a 50 km. c) Pèl·lets La pel·letització és un procés de compactació de material lignocel·lulòsic d’unes condicions determinades —‌granulometria petita i humitat < 12 % bh— per a obtenir uns cilindres d’entre 6 i 30 mm de diàmetre i d’entre 10 i 70 mm de longitud (figura 6). La compactació en facilita la manipulació, en disminueix els costos de transport i n’augmenta el valor energètic per unitat de volum.

Figura 6. Pèl·lets de fusta

Font: Fons documental del grup de treball d’Aprofitaments Fusters i Biomassa del CTFC (AFIB-CTFC).

110

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

Per a la fabricació dels pèl·lets es requereix una matèria primera amb humitat molt reduïda i absència d’impureses. Així, si s’utilitzen restes forestals (les quals, acabades de tallar, tenen una humitat al voltant del 50 % bh), es requereix un assecat forçat previ, la qual cosa encareix el producte. És per això que generalment s’utilitzen subproductes de la indústria de la fusta.

Els avantatges són l’elevat poder calorífic i unes característiques d’humitat, densitat i granulometria constants i homogènies, cosa que en facilita la manipulació i el transport. A més, gràcies a l’elevada densitat, aquest producte necessita menys espai d’emmagatzematge que l’estella. No obstant això, el procés de compactació encareix el preu respecte d’altres tipus de biomasses sòlides. d) Briquetes Les briquetes presenten una forma cilíndrica (figura 7) (de 5 cm a 13 cm de diàmetre i de 5 cm a 30 cm de longitud) o de maó, segons el procés de fabricació.

La matèria primera principal són estelles, serradures i encenalls, però sovint es fabriquen amb diversos materials compactats. Aquests inclouen material residual com fusta usada, closques d’arròs, canya de sucre, paper, Figura 7. Diferents varietats de briquetes de fusta

Font: Fons documental del grup de treball d’Aprofitaments Fusters i Biomassa del CTFC (AFIB-CTFC).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

111

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

etc. La briqueta més utilitzada és la de serradures compactades, que no utilitzen cap tipus d’aglomerant, ja que la mateixa lignina, amb el contingut òptim d’humitat de la fusta, funciona de lligant natural.

Tot i que es comercialitzen calderes de briquetes amb subministrament automàtic, el seu ús no està gaire estès: generalment, les briquetes s’utilitzen en llars de foc de segones residències i en calderes de llenya, però aleshores l’alimentació de la caldera és manual.

La seva constitució compacta i uniforme suposa grans avantatges respecte a la llenya, com ara la facilitat d’emmagatzematge, de neteja, de transport i d’ús. Amb tot, té un preu superior a la llenya degut al procés de compactació.

5. LA BIOMASSA, UNA LÍNIA ESTRATÈGICA DEL GOVERN DE CATALUNYA L’aprofitament energètic de la biomassa forestal de proximitat és una de les línies estratègiques prioritàries del Govern de la Generalitat de Catalunya pels importants beneficis ambientals, energètics i socioeconòmics que comporta. El 18 de febrer de 2014, el Govern va aprovar l’Estratègia per a promoure l’aprofitament energètic de la biomassa forestal i agrícola.

L’objectiu és fomentar l’ús energètic de la biomassa a Catalunya a partir de la cooperació dels diferents departaments de la Generalitat i l’ordenació de les actuacions de l’entorn. Està coordinada pel Departament de la Presidència i hi participen quatre departaments: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural; Departament d’Empresa i Ocupació; Departament de Territori i Sostenibilitat; Departament d’Economia i Coneixement.

L’Estratègia ha de prioritzar adequadament els usos energètics de la biomassa forestal atenent criteris d’eficiència energètica, de seguretat energètica i diversificació energètica en sectors consumidors crítics en relació amb la seva dependència de les energies fòssils (com és el cas del sector del transport). Per al període 2014-2020, l’Estratègia pretén millorar l’estat dels boscos i la seva biodiversitat, reduir el risc d’incendis i els efectes del canvi climàtic, i contribuir a la recuperació econòmica a través de l’activació del sector forestal i la dinamització de les zones rurals. L’Estratègia permetrà aprofitar més de 600.000 tones/any de massa forestal dels més de 3 milions que s’acumulen cada any als boscos, i evitarà l’emissió de més de 270.000 tones de CO2 a l’atmosfera l’any 2020. A la millora ambiental cal afegir-hi els efectes induïts (socials, econòmics i territorials) sobre l’activitat a les zones rurals que aportarà i que suposarà la creació de 1.900 llocs de treball directes i indirectes (Grup de Treball de Biomassa de la Generalitat de Catalunya, 2014).

112

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

6. EMPRESES DEL SECTOR PRODUCTIU DE BIOCOMBUSTIBLES SÒLIDS Segons el registre de l’Observatori Forestal Català,7 a Catalunya, a final de 2016, hi havia 130 empreses productores de llenya, carbó vegetal i biomassa, de les quals, més de 20 en produeixen més d’un tipus, com ara, estella i llenya. Del total, 92 produeixen llenya; 52 produeixen estella, 3 de les quals amb la marca de qualitat DBOSQ;8 5 produeixen pèl·lets, 3 de les quals amb certificat de qualitat EN Plus, 1 amb la marca de qualitat DIN Plus i 1 amb totes dues marques de qualitat;9 2 empreses produeixen briquetes de fusta, i 1 empresa produeix carbó vegetal d’alzina, roure i pi.

Cal remarcar que hi pot haver més empreses del sector energètic de la biomassa operatives no comptabilitzades, enregistrades, a l’Observatori Forestal Català. Tanmateix, el nombre d’empreses registrades en aquest portal permet fer una bona estimació de l’evolució del sector.

El 30 d’octubre de 2015 va entrar en funcionament el Clúster de la Biomassa de Catalunya,10 associació empresarial que aglutina la major part d’empreses relacionades amb la biomassa. Inclou tots els sectors relacionats: l’agroforestal i ambiental, el del transport, l’energètic, el de fabricants d’equips tèrmics (estufes i calderes), el de consultories, etc. Gràcies al Clúster, el dinamisme del sector de la biomassa s’incrementa i es promouen més projectes en tots els àmbits: industrial, turístic, recerca i d’altres.

7. PRODUCCIÓ I CONSUM DE BIOCOMBUSTIBLES SÒLIDS A CATALUNYA L’Estratègia per a promoure l’aprofitament energètic de la biomassa forestal i agrícola estima el mercat tèrmic a Catalunya d’acord amb: els aprofitaments forestals, el consum de biocombustibles sòlids (llenya, estella i pèl·let), les exportacions i importacions, i dades obtingudes d’altres variables.

La figura 8 mostra la tendència del comerç de biomassa (llenya, estella i pèl·lets de fusta) a Catalunya durant els últims deu anys (2007-2016). Fins al 2007 el biocombustible principal era la llenya i a partir d’aquest any s’incorpora l’estella per a usos tèrmics. Des de llavors, la producció d’estella 7. Per a més informació, http://www.observatoriforestal.cat/empreses-2/.

8. Marca de garantia per als biocombustibles forestals produïts a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol. Per a més informació, http://afib.ctfc.cat/dbosq.

9. Sistemes de certificació de la qualitat europeus basats en estàndards internacionals referits als pèl·lets de fusta. Per a més informació, http://www.pelletenplus.es/ i http://www.dincertco.de/en/ dincertco/home.jsp.

10. Per a més informació, http://www.clusterbiomassa.cat/el-cluster/.

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

113

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

Figura 8. Evolució de la producció de biocombustibles sòlids a Catalunya Milers de tones 600 500 400 300 200 100 0 2007

2008

2009 Total

2010

2011

Llenya

2012 Estella

2013

2014

2015

2016

Pèl·lets

Font: ICAEN (2017b).

Figura 9. Evolució del consum de biocombustibles sòlids a Catalunya Milers de tones 450 400 350 300 250 200 150 100 50 0 2007 Total

2008 Llenya

2009

2010

2011

Estella usos tèrmics

2012

2013

2014

Estella usos elèctrics

2015

2016

Pèl·lets

Font: ICAEN (2017b).

114

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

tèrmica no ha parat d’incrementar. A partir de 2011-2012, s’incorpora l’estella per a producció elèctrica. Aquest fet, més l’increment de les exportacions d’estella, fa augmentar considerablement la producció d’aquest biocombustible el 2013 i el 2014. Però, des d’ençà, s’ha mantingut estable, ja que el nombre de plantes de biomassa per a la producció d’energia elèctrica no ha augmentat, possiblement a causa del context legal poc favorable. A partir de 2012, la producció de pèl·let comença a créixer, i és ara un dels biocombustibles que presenta més expectatives de creixement.

El 2016 la producció de biocombustibles sòlids ha estat de 541,7 milers de tones (46 % estella forestal, 42 % llenya i 12 % pèl·lets).

El consum de biomassa a Catalunya (figura 9) ha mantingut un ritme creixent al llarg dels darrers anys. A partir de 2012 s’observa un increment important del consum d’estella per a usos elèctrics, que es consolida el 2013, gràcies a l’entrada en funcionament de la planta termosolar de les Borges Blanques. El 2014 destaca l’increment del consum d’estella per a usos tèrmics, any de llançament de l’Estratègia, degut a l’augment del nombre d’instal·lacions tèrmiques, tant domèstiques com industrials. Aquests increments del consum podrien ser conseqüència de la conjuntura de crisi econòmica dels darrers anys.

El 2016 el consum intern de biocombustibles sòlids a Catalunya ha estat de 414,9 milers de tones (56 % llenya, 16 % estella d’ús tèrmic, 18 % estella d’ús elèctric i 10 % pèl·lets).

Figura 10. Balanç d’importacions-exportacions de biocombustibles sòlids a Catalunya Milers de tones 150,0 125,0 100,0 75,0 50,0 25,0 0,0 –25,0 2007

2008

2009 Llenya

2010

2011

2012

Estella i serradures

2013

2014

2015

2016

Pèl·lets

Font: Elaboració pròpia a partir d’ICAEN (2017b), i Cambres de Comerç i Agència Tributària (2017).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

115

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

Quant al balanç del mercat exterior (importacions i exportacions), Catalunya és un territori netament exportador d’energia en format de biomassa (figura 10), fet que xoca per l’alta dependència d’energia que té amb l’exterior. Del total d’energia primària consumida a Catalunya, el 23,37 % correspon a producció pròpia i el 76,63 % restant, al saldo positiu entre importacions i exportacions, cosa que converteix Catalunya en un país energèticament dependent (LAVOLA, 2009).

Els anys 2013 i 2014 l’exportació d’estelles a Itàlia va ser molt important, però a partir de 2014 sembla que es comença a revertir aquesta tendència.

El 2016 s’han importat 11,8 milers de tones de biocombustibles sòlids (43 % llenya, 25 % de pèl·let i un 31 % d’estelles i serradures), i se n’han exportat 104 milers de tones (3 % llenya, 74 % d’estelles i serradures i 24 % pèl·lets).

8. PREUS DELS BIOCOMBUSTIBLES SÒLIDS El seguiment i l’anàlisi regular dels preus del biocombustibles sòlids permeten assegurar la transparència del mercat. Els preus dels biocombustibles sòlids es monitoren al començament i final de cada temporada de calefacció (taula iii). El Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i la Subdirecció General de Boscos del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació obtenen aquestes dades mitjançant enquestes telefòniques a productors i fabricants amb servei de venda al consumidor final.

Lògicament, el preu dels biocombustibles sòlids depèn no només del tipus de biocombustible, també del format, la qualitat i la humitat, principalment. Així, els preus mitjans poden anar dels 78,65 €/t (IVA inclòs) de la fusta llarga d’alzina fins als 230,22 €/t (IVA inclòs) de briquetes en palet de 1.400 kg (figura 11).

Si comparem els preus de les biomasses catalanes amb els combustibles fòssils i altres fonts d’energia (figura 3), s’observa que els biocombustibles sòlids tenen un preu inferior (preus mitjans de les diferents tipologies i dels formats) que el gas natural domèstic i el gasoil per a la calefacció. Aquest punt fort de la biomassa com a recurs energètic és un dels factors que empreses, administracions i usuaris finals, en general, tenen en consideració per a invertir en tecnologies relacionades amb el sector de la biomassa.

Quant a la variabilitat del preu, el preu dels biocombustibles sòlids ha variat poc en els darrers cinc anys, entre l’1 % i el 3 % (Codina i Navarro, 2016; Biomass Trade Centre, 2014), i sembla que no pateix gaires fluctuacions durant la campanya 2016-2017. Per contra, els combustibles fòssils tenen variabilitats molt més pronunciades i marcades, ja que depenen de múltiples factors, la majoria exògens a la dinàmica territorial. Així, el barril de petroli entre 2016 i juliol de 2017 ha variat entre el 27 % i el 60 % (Datosmacro, 2017), variabilitat que fa fluctuar els preus dels combustibles fòssils.

116

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

Taula III. Preus dels biocombustibles sòlids a Catalunya. Any 2016 Tipus i format

Rang (€/t sense IVA)

Mitjana (€/t sense IVA)

Mitjana (€/t IVA inclòs)

PCI (MWh/t)

€/MWh (IVA inclòs)

Alzina

120-150

141,11

170,74

3,66

46,64

Barreja d’espècies

115-160

139,85

169,21

3,53

47,99

Pi

100-110

105,00

127,05

3,50

36,32

Roure

110-125

117,50

142,18

3,42

41,57

Alzina verda

90-130

110,00

133,10

2,91

45,69

Alzina

65-65

65,00

78,65

3,66

21,48

Roure

45-45

45,00

54,45

3,42

15,92

P16/M25

80-100

89,75

108,60

3,79

28,69

P45/M35

70-80

73,75

89,24

3,19

27,97

P100/M40

40-65

52,50

63,53

2,89

21,97

Sac 15 kg

2,63-3,72

—

3,18-4,5

—

—

Big-bag 1.000 kg

170-195

178,75

216,29

4,70

46,02

Granel

165-190

172,00

208,12

4,70

44,28

4,00-14,13

—

4,84-17,10

—

—

Palet 1.000 kg

210,53-249,36

229,94

278,23

4,70

59,20

Palet 1.400 kg

170-210,53

190,26

230,22

4,70

48,98

Llenya curta

Llenya llarga

Estella a granel

Pèl·lets de fusta

Briquetes de fusta Caixa 20 kg

Notes: 1. Preus en planta o fàbrica, no inclou el transport a destí. L’IVA aplicat és del 21 %.

2. PCI: poder calorífic inferior, quantitat total de calor despresa en la combustió completa, sense tenir en compte la calor latent del vapor d’aigua de la combustió, ja que s’expulsa en forma de vapor.

3. Característiques i formats dels productes considerats: llenya curta: 30-50 cm de llarg, 5-15 cm de diàmetre, la llenya seca es considera que té un 27,5 % d’humitat i la verda, un 40 %; llenya llarga: 2-3 m de llarg aproximadament, 5-30 cm de diàmetre; estella a granel: P16, P45 i P100 indiquen la mida de la partícula; M25, M35 i M40 indiquen la humitat en base humida, per exemple, M35 indica un 35 % bh (norma ISO 17225); pèl·lets de fusta: qualitats ENPlus A1 i DIN Plus.

Font: Codina i Navarro (2016).

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

117

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

Figura 11. Comparació de preus de biocombustibles sòlids a Catalunya.

Any 2016 230,22

€/t (IVA inclòs)

208,73

200

170,74

150 100

89,24

108,6

78,65

50 0 Llenya llarga

Estella P45

Estella P16

Llenya curta

Pèl·lets

Briquetes

Nota: Llenya curta i llarga d’alzina, pèl·lets a granel i briquetes en palet de 1.400 kg.

Font: Codina i Navarro (2016).

9. CONCLUSIONS Per a garantir el subministrament de la biomassa com a font d’energia cal la implicació del sector primari —‌agrícola i forestal—, ja que, tot i que es pugui considerar un recurs renovable, la producció en depèn. És important promoure la gestió forestal sostenible per a la producció sostenible dels productes forestals, ja que, si bé la biomassa per a usos energètics pot ser un complement a les energies renovables i contribuir positivament al model energètic català, els recursos estan limitats a les produccions i existències actuals.

Catalunya depèn fortament de l’energia exterior (importacions de combustibles fòssils), però, al mateix temps, és exportadora de biocombustibles forestals.

El sector de la biomassa és un àmbit d’ocupació molt interessant per a les àrees rurals de Catalunya. Es tracta d’un sector molt transversal, que aglutina àrees rurals, activitat agrícola, forestal, energètica, industrial i empreses de tota mena (tecnologies de la informació i la comunicació, consultories, assessories, etc.).

El mercat de biocombustibles forestals a Catalunya sembla que tendeix a l’alça, malgrat la reducció aparent de les exportacions. És possible que l’augment del preu de l’energia fòssil i la conjuntura de crisi econòmica generalit118

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

zada hagin contribuït a l’increment del consum de llenya i pèl·lets dels últims anys, així com en el del nombre d’instal·lacions d’estella forestal.

La llenya ha estat el biocombustible sòlid amb més producció i consum a Catalunya en els darrers anys. A partir de 2013, però, l’estella també té un paper molt important en el sector dels biocombustibles.

El preu dels biocombustibles sòlids presenta poca variabilitat, en contraposició al preu dels combustibles fòssils.

La biomassa és un recurs energètic de kilòmetre zero: aquesta és una de les seves fortaleses. És d’àmbit local i regional i els productors són propers; per tant, la cadena de valor és marcadament territorial i està molt lligada al paisatge agroforestal català.

BIBLIOGRAFIA Agència de Residus de Catalunya (ARC) (2016a). Els residus generats per les indústries inscrites en el Registre de Productors de Residus de Catalunya. Dades 2015. Dossier i informes d’estadístiques de residus industrials a Catalunya. Barcelona: Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. També disponible en línia a: <http://estadistiques.arc.cat/ ARC/estadistiques/LA %20GESTIO %20DELS %20RESIDUS %20DE % 20LES %20INDUSTRIES %202015_nov.pdf> [Consulta: juny 2017].

— (2016b). Balanç de les dades estadístiques de residus municipals de l’any 2015. Recull de dossiers i informes d’estadístiques de residus municipals a Catalunya. Barcelona: Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. També disponible en línia a: <http://estadistiques.arc. cat/ARC/estadistiques/dades_2015.pdf> [Consulta: juny 2017].

B iomass T rade C entre (2014). Wood fuel prices - Report no. 6 [en línia]. <http://www.biomasstradecentre2.eu/wood-fuel-prices/> [Consulta: juny 2017].

Boada, M. (2003). Boscos de Catalunya: història i actualitat del món forestal.

Figueres: Brau.

Cambres de Comerç; Agència Tributària (2017). Base de datos de comercio exterior [en línia]. <http://aduanas.camaras.org/> [Consulta: juny 2017].

Codina, M.; Navarro, P. (2016). «Estudi dels preus de biocombustibles sòlids forestals». Barcelona: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. [Treball no publicat] Codina, M.; Rodríguez, J.; Gaspà, I.; López, I.; Navarro, P. (2013). «La biomassa: aspectes generals». Dossier Tècnic, núm. 62: Biomassa (I), p. 9-23. Barcelona: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. També disponible en línia a: <http://www.ruralcat.net/c/document_ library/get_file?uuid=3400b555-be2e-46ff-9e85-9de3f5a125d7&groupId= 10136> [Consulta: juny 2017].

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

119

P. Navarro, A. Raddi, M. Codina

Comissió Europea (2017). Weekly Oil Bulletin [en línia]. <https://ec.europa.eu/ energy/en/data-analysis/weekly-oil-bulletin> [Consulta: juny 2017].

Dammer, L.; Bowyer, C.; Breitmayer, E.; Eder, A.; Nanni, S.; Allen, B.; Carus, M.; Essel, R. (2016). Mapping study on cascading use of wood products.

Gland, Suïssa: World Wide Fund For Nature. També disponible en línia a: <https://ieep.eu/publications/mapping-study-on-the-cascading-useof-wood-products> [Consulta: juny 2017].

Datosmacro (2017). «Precio del petróleo OPEP por barril. 2017» [en línia].

Expansión/Datosmacro.com. <https://www.datosmacro.com/materiasprimas/opec> [Consulta: juny 2017].

Diputació de Barcelona (DIBA) (2017). Preus dels productes forestals a Catalunya [en línia]. <http://www.diba.cat/web/incendis/publicacions/ preus-productes-forestals> [Consulta: juny 2017].

EUROSTAT (2017). Energy price statistics [en línia]. <http://ec.europa.eu/ eurostat/statistics-explained/index.php/Energy_price_statistics> [Consulta: juny 2017].

Famadas, F. (2016). «El mercat de la biomassa i la fusta de trituració a Catalunya». A: Taula de debat: Mercat de la fusta de trituració, situació actual i perspectives, organitzada per Cooperativa de Serveis Forestals (Santa Coloma de Farners, 21 maig 2016). També disponible en línia a: <http:// www.forestal.cat/bdds/imatges_db/noticies/document_1/72426000_ TMP.pdf> [Consulta: juny 2017].

Grup de Treball de Biomassa de la Generalitat de Catalunya (2014). Estratègia per a promoure l’aprofitament energètic de la biomassa forestal i agrícola. Barcelona: Departament de la Presidència, Departament d’Economia i Coneixement, Departament de Territori i Sostenibilitat, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Departament d’Empresa i Ocupació. També disponible en línia a: <http://agricultura.gencat.cat/web/.content/mn_medi_natural/mn08_ gestio_forestal/documents/general/fitxers_estatics/estrategia_promoure_ aprofitament_energetic_biomassa_forestal_agricola.pdf> [Consulta: juny 2017].

InnoBiomassa (2011). Identificació de nínxols de treball i perfils professionals per sectors vinculats a la biomassa en el territori català [en línia]. <http://www.forestal.cat/bdds/imatges_db/biblioteca/BIBLIOTECA_ DOCUMENT1_6922800013274197.pdf > [Consulta: juny 2017].

Institut Català de l’Energia (ICAEN) (2017a). Balanç 2016 de l’Estratègia per promoure l’aprofitament energètic de la biomassa forestal i agrícola. Barcelona: Generalitat de Catalunya. També disponible en línia a: <http:// icaen.gencat.cat/web/ca/energia/renovables/biomassa/BiomassaCAT/. content/03_informacio/01_evolucio_mercat/20170731_Balanc2016_ Estrategiabiomassa.pdf> [Consulta: juny 2017].

— (2017b). Evolució del mercat. Balanç 2016. També disponible en línia a: 120

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

Importància de la biomassa forestal

<http://icaen.gencat.cat/ca/energia/renovables/biomassa/BiomassaCAT/ informacio/mercat/> [Consulta: juny 2017].

Institut Català de l’Energia (ICAEN) (2017c). Preus de l’energia: Històric dels fulls de preus. També disponible en línia a: <http://icaen.gencat.cat/ca/ energia/preus/> [Consulta: juny 2017].

LAVOLA (2009). Informe del sector de l’energia (document de treball). 2026.

CAT: Estratègia per al desenvolupament sostenible de Catalunya. Barcelona: Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. També disponible en línia a: <http://www.gencat.cat/mediamb/ publicacions/Estudis/EDIS_sector_energetic.pdf> [Consulta: juny 2017].

López, I.; Codina, M.; Fallas, Y.; Patias, P.; Joly, N.; Duhen, L-M.; Ciccarese, L.; Pizzuto, M., La Mela Veca, D. S.; Rubino, C.; Nunes, M.; Oliveira, S.; Martins, J.; Pérez, R.; Durante, P.; Sancho, D. (2014). Development of a geo-information system for potential forestry biomass management. Work Package 4: Setting-up of integrated strategies for the development of renewable energies. Final reports of Pilot Action 1.2. PROFORBIOMED project. També disponible en línia a: <http://proforbiomed.eu/publications/projectdeliverables/workpackage-4/pilot-action-12> [Consulta: juny 2017].

Martínez-Lozano, S. (2009). Evaluación de la biomasa como recurso energético renovable en Cataluña. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona.

Institut de Medi Ambient. També disponible en línia a: <http://www.tdx. cat/handle/10803/7920> [Consulta: juny 2017].

QUADERNS AGRARIS 43 (desembre 2017), p. 99-121

121

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS

a) Lliurament i acceptació L’original s’ha de lliurar en suport electrònic i, opcionalment, en paper al Comitè de Publicacions, ICEA, carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, icea @iec.cat. Quan el material s’enviï per correu electrònic, cal sol·licitar la confirmació de recepció i detallar clarament el nombre de missatges enviats. Quan el pes dels arxius sigui elevat, cal emprar un sistema de transferència electrònica segur.

Els treballs resten sotmesos a l’acceptació del Comitè Editorial, el qual pot basar la seva decisió en l’avaluació i els informes d’especialistes. b) Idioma Els articles han d’estar escrits preferentment en català, però també s’admeten en altres llengües. c) Requisits del document original Característiques generals — En format de Word.

— Pàgines numerades correlativament a l’angle inferior dret.

— Marge superior i inferior de la pàgina: 2,5 cm.

— Marge esquerre i dret de la pàgina: 3 cm.

— Text normal: Times New Roman o Arial, de cos 12 i amb un interli­ neat d’1,5.

— Text de les notes a peu de pàgina i de les citacions en paràgraf a part: Times New Roman o Arial, de cos 10, amb un interlineat d’1,5.

— Les notes a peu de pàgina s’han d’identificar dins del text amb super­ índexs numerats correlativament (1, 2, 3...).

— Els apartats han d’anar numerats correlativament.

— Els articles poden incloure figures (imatges, gràfics...) i taules, que cal que vagin numerades i que duguin un títol o un text explicatiu i la indica

123

ció de la font o procedència. També, dins del text, s’hi ha de fer referència.

— El primer cop que s’utilitzi una sigla o abreviatura en el text cal desenvolupar-ne l’expressió completa i escriure la sigla o abreviatura a continua­ ció entre parèntesis.

Primer full En el primer full hi ha d’haver el títol de l’article, el nom i el primer cog­ nom —o els dos cognoms units amb un guionet— de l’autor o autors i la seva filiació: l’adreça institucional de tots els autors (universitat o centre on s’ha realitzat l’estudi, departament o unitat, ciutat i país) o, si no existeix aquesta informació, la professió. En cas que els autors tinguin filiacions diferents, s’han de numerar correlativament les diferents adreces institucio­nals i escriure al costat de cada autor el superíndex amb el nombre corres­ponent.

Cal indicar també el nom, l’adreça postal completa, el telèfon i l’adreça electrònica del responsable del treball que ha de mantenir la correspon­ dència amb la revista, així com destacar les dades que han de ser publica­ des.

Títols, resums i paraules clau Els títols i els resums han d’estar escrits en català, en anglès i en una altra llengua, preferentment en castellà. El resum en anglès és convenient que sigui més extens. Els resums han d’anar seguits d’entre tres i sis paraules clau, les mateixes en totes les llengües.

Característiques dels gràfics — En format obert, que es puguin manipular, no en format d’imatge.

— Preferiblement en arxius separats del text, però també cal incloure’ls dins del text, en el lloc on han d’aparèixer dins de l’article.

— Han d’anar numerats i han de dur un text explicatiu.

Característiques de les imatges — En format JPG, TIFF o similars.

— Preferiblement en arxius separats del text, però també cal incloure-les dins del text, en el lloc on han d’aparèixer dins de l’article.

— Han d’anar numerades i han de dur un text explicatiu. d ) Original en suport paper L’original imprès ha de ser el mateix text original que es lliura en suport electrònic. La impressió ha de ser a una sola cara.

124

e) Bibliografia La bibliografia ha de recollir només les obres que se citin en el text, que han de seguir un dels esquemes següents: — Referències d’articles: Masies, L.; Cases, A.; Viladomat, C. (2009). «Anàlisi perfecta de paràsits molests». Quaderns d’Agricultura, núm. 29, p. 12-140.

Si són més de tres autors, es pot escurçar i posar el primer autor seguit de l’expressió en cursiva i entre claudàtors et al.: Masies, L. [et al.].

En el cas d’articles de revistes en línia: Carreres, J.; Miret, M. (2011). «Innovacions en l’àmbit vinícola». Vi i Vinya [en línia], núm. 20, p. 35-45. <http://www.viivinya.com/3/001234> [Consulta: 23 gener 2012].

En el cas d’articles de revistes en doble suport: Canyes, V.; Soler, C. (2010). «Vida en el camp durant l’estiu». Revista del Camp, núm. 5, p. 5-23. També disponible en línia a: <http://www. revcamp.com/201.pdf> [Consulta: 5 maig 2011].

— Referències de llibres o capítols de llibres: Santpere, J. (2010). Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada.

Loyola, I. de (2010). «El llop en relació amb les ovelles». A: Santpere, J. Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada, p. 235-245.

En el cas de llibres o capítols de llibres en línia: Rodà, S. M. (2011). «Microorganismes en les fulles». A: Vinyet, M. Els microorganismes [en línia]. Barcelona: Alacar. <http://www.balacar.cat/microorg/ 230014.pdf> [Consulta: 8 març 2012].

En el cas de llibres o capítols de llibres en doble suport: Borriol, L. (2010). «Centre de Desenvolupament del Sòl». A: Solé, J.; Maragall, N. (ed.). Recerca i tecnologia. Lleida: Edicions de la Terra. També disponible en línia a: <http://www.terra.edicions.com/55609kklom0112> [Consulta: 3 maig 2011].

125

La llista bibliogràfica s’ha d’ordenar alfabèticament per autors i cronològicament dins del mateix autor. En cas que hi hagi més d’una obra del mateix autor i del mateix any, cal distingir-les amb una lletra minúscula en cursiva adjuntada a l’any: 2010a. f ) Exemplars per a l’autor Un cop publicat l’article, cada autor rebrà un exemplar de la publicació sense càrrec.

126

43

SUMARI

Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://icea.iec.cat

....

7

. . . . 39

QUADERNS AGRARIS

. . . . 57

Número 43

. . . . 79

Desembre 2017

. . . . 99 . . . . 123

QUADERNS AGRARIS

ANÀLISI DE LES CAUSES DEL MALBARATAMENT ALIMENTARI. ESTUDI A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA Raquel Díaz-Ruiz i Feliu López-Gelats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

FRAGILITAT DE L’AGRICULTURA INDUSTRIAL. EL CAS DE CUBA SENSE EL PETROLI SOVIÈTIC Joaquim Sempere-Carreras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

PRODUCTIVITAT EN ENCIAMS ADOBATS AMB SUBSTRATS MINERALS VOLCÀNICS SUBPRODUCTES DE L’EXTRACCIÓ D’ÀRIDS Jordi Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

AGROFÒRUM HISTÒRIA DEL CULTIU DEL CLAVELL A CATALUNYA Pere Cabot i Ramon Badosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

IMPORTÀNCIA DE LA BIOMASSA FORESTAL EN EL MERCAT DELS BIOCOMBUSTIBLES PER A USOS ENERGÈTICS Pere Navarro, Adriano Raddi i Mireia Codina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . .

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 • http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Institut d’Estudis Catalans