Page 1

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

Llengua & Literatura

73

CRÒNICA

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans) 185

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

201 219 227

233 235 241

Llengua & Literatura

Montserrat Ferrer i Oriol Prat: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2009-2010) Gemma Pellissa i Oriol Prat: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2010-2011) Gemma Pellissa: Col·loqui «Fourteenth-Century Classicism: Bernat Metge and Petrarch» Glòria Sabaté: Simposi internacional «humanitats en xarxa: món medieval» Gemma Fabregat i Anna Llovera: Història i historiografia de la literatura catalana del Vuit-cents. Jornades internacionals, 23 i 24 de febrer de 2011 Joan Martí i Castell: Jordi Bruguera i Talleda: un historiador insigne de la llengua catalana Josep Massot i Muntaner: Jordi Bruguera, professor i editor Josep Torras i Rodergas: Jordi Bruguera i Enciclopèdia Catalana Gemma Rigau: Joan Solà (1940-2010) i el seu llegat Josep Moran i Ocerinjauregui: Ramon Amigó i Anglès (1925-2011) Curt Wittlin: Arseni Pacheco i Ransanz (1932-2011) Monica Sales: VI Trobada del grup d’estudis etnopoètics / XII Simposi d’etnopoètica de l’arxiu de tradicions de l’Alguer

22 2011 2012

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

22 2011-2012

247 255

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB), Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

SUMARI

261 263

ESTUDIS I MATERIALS

265

Josep Moran i Ocerinjauregui: Origen del topònim Sants Lluc Bonet: Lluís Pastre (1863 - 1927): un mestre d’escola gavatx, laic i catalanista al Rosselló Dídac Pujol: La creativitat lèxica de Josep Maria de Sagarra: el cas de La Divina Comèdia Carles Riera: Incorporació de les propostes etimològiques de Joan Veny en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana

7 13 39 63

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

021-Llengua 22 Coberta menys solapa 2.indd 1

10/05/12 08:47


021-Llengua i liter 22 - 01.indd 6

07/05/12 14:01


Llengua & Literatura

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 1

07/05/12 14:01


Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Antoni M. Badia i Margarit (UB), Alberto Blecua (UAB), Jordi Carbonell (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joaquim Molas (UB), Joan Anton Rabella (IEC), Martí de Riquer (UB), Beatrice Schmid (Universität Basel), Amadeu Soberanas (UAB), Giuseppe Tavani (Università di Roma – La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim. Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 2

07/05/12 14:01


Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l'Institut d'Estudis Catalans)

22 2011-2012

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 3

09/05/12 07:58


Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2012, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Compost per Víctor Igual, s.l. Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B. 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/bync/3.0/es/legalcode.ca.

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 4

07/05/12 14:01


ESTUDIS I MATERIALS

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 5

07/05/12 14:01


021-Llengua i liter 22 - 01.indd 6

07/05/12 14:01


ORIGEN DEL TOPÒNIM SANTS A Jordi Bruguera in memoriam

Josep Moran i ocerinJauregui

Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Barcelona Correspondència: Secció Filològica de l’IEC, c. Carme 47, 08001, 93 2701642 jmoran@iec.cat

Resum L’origen del topònim Sants, que es troba en el nom de la parròquia de Santa Maria de Sants, ha estat objecte d’una llarga controvèrsia. Registrat per primera vegada l’any 991, és probable que provingui del culte de Tots Sants, difós pel fill de Carlemany, Lluís el Pietós, que va reconquerir Barcelona l’any 801. Paraules clau Sants, toponímia, Tot Sants, santa Maria. Abstract. Origin Of the place-name SantS The origin of the place-name Sants, found in the name of the parish of Santa Maria de Sants, has long been controversial. First recorded in the year 991, it is likely to derive from the cult of All Saints, spread by Charlemagne’s son, Louis the Pious, who reconquered Barcelona in 801. Key words Sants, place-names, All Saints, Saint Mary.

En els noms propis de lloc que presenten un primer element hagiotoponímic seguit d’un complement nominal, del tipus Sant Martí de Provençals, generalment aquest segon element no té caràcter religiós sinó geogràfic locatiu. A l’origen solen ser noms parroquials, esdevinguts noms de municipis pel fet que aquests s’han format a partir de l’àmbit social i territorial de les parròquies. Aquest és el cas de la parròquia i de l’antic municipi de Santa Maria de Sants, agregat a Barcelona el 1897, i que correspon actualment al barri de Sants, que és el nom primitiu simplificat amb què ha estat conegut de sempre. Aquest topònim, però, presenta la singularitat que els dos elements originals, és a dir, Santa Maria i Sants, tenen un Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 7-12 DOI: 10.2436/20.2502.01.56 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 7

07/05/12 14:01


8

Josep Moran i Ocerinjauregui

caràcter religiós, fet que ha desorientat els qui n’han tractat l’origen i l’etimologia. N’és una mostra l’obra de l’erudit santsenc Jacint Laporta, el qual en el seu treball «Noticias históricas de Sans»,1 de 1890, afirma: Lo nom mateix de Sans se presta, y no poch, á engiponar una historia més ò menys sagrada de son orígen; però tot lo que’s diga en aquest sentit será poesía, no pas historia. Ni’m pendría la llibertat d’entretenirme en aquest punt, si no fos que he de consignar una afirmació d’un escriptor respectable, que coincideix ab l’opinió més generalment acceptada tractantse del orígen de Sans. En un llibre del distingit historiador de Catalunya D. Víctor Balaguer s’afirma que’l poble de Sans porta son nom y té son origen en una capella dedicada á dos sants, cosa que no apoya en cap testimoni, y que per altra part pot ser tan imaginaria com altras semblants de creencia vulgar en la població; lo citat historiador diu seguidament que, segons sembla, s’establí al costat de dita capella una carnicería, que s’anomenà Carnicería dels Sants, reuninse al voltant d’aquesta algunas casas, que van constituhir la primitiva població. [...] Es opinió d’alguns, y no gens indigna d’atendres, que’l poble de Sans va prendre son nom dels que aquí foren sacrificats en los primers segles del Cristianisme [... però] may s’ha trobat, no diré sepulturas romanas, sinó que ni’l més petit rastre de las civilisacions antigas, y això que s’han fet bonas excavacions per tots costats y en la part més cèntrica y vella de la població.

Més recentment s’hi refereix de manera sumària un altre erudit local, Josep M. Vilarrúbia-Estrany,2 en aquesta ocasió empès per la normalització gràfica del topònim. Com ha de ser SANS o SANTS? [...] La T era defensada per tots aquells que asseguraven que en el nostre territori hi havia una capelleta dedicada als Sants Màrtirs, allí enterrats quan la persecució dels primers cristians. Per contra hi ha qui assegura que el topònim Sans fa referència a la bona sanitat de l’indret.

1. Laporta 1890: 45-46. 2. Vilarrúbia-Estrany 1998: 19. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 7-12

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 8

07/05/12 14:01


Origen del topònim Sants

9

Si passem a considerar les dades històriques documentals, com diu Montserrat Pagès i Paretas,3 La primera citació del lloc de Sants és del 991, en el document de reconeixement testimonial de les rendes i possessions del monestir de Sant Pere de les Puel·les realitzat després que, en l’escomesa d’alMansur contra la ciutat de Barcelona i el seu pla (985), es cremessin i perdessin les antigues escriptures. Que el lloc aparegui documentat aquest any, doncs, vol dir que de fet ja existia abans del 985. La citació es fa en dos llocs diferents del document: «Item vidimus et novimus munificentiam eidem pertinentia de vineis [...] Similiter et terras [...] et in villa de Sanctos cum illorum affrontationibus atque limitibus». Més endavant s’hi torna a insistir i es concreten una mica més les terres que el monestir tenia en diversos indrets de Sants: «Item novimus et vidimus indictione prefixa alias terras per partibus sequestratas in locum ubi dicunt villa de Sanctos [...].

Encara que no figura en la primera documentació coneguda, podem deduir que aquesta vila medieval posseïa una església amb funcions parroquials l’advocació de la qual denominava tot el seu entorn. Aquesta església és esmentada expressament l’any 1102, i el 1130 ja figura com a parròquia, però, de fet, fins al segle xix fou una dependència o sufragània de la de Santa Maria del Pi, encara que, segons una tradició local, al principi la dependència fou en sentit invers, és a dir, que la del Pi depenia de la de Sants. La documentació més antiga que es conserva d’aquesta és del segle xvi, i la festivitat principal és dedicada tradicionalment al copatró sant Bartomeu, celebrada el 24 d’agost, que és precisament el dia de la festa major de Sants. Quant a l’origen i al sentit de l’advocació de Santa Maria de Sants, podem deduir que no és probable que provingui d’alguns suposats màrtirs d’aquesta localitat, que haurien de ser d’època preconstantiniana i dels quals no tenim cap prova. De fet, l’únic màrtir de què tenim notícia en l’àmbit antic de la diòcesi de Barcelona és sant Cugat.4 Exclosa aquesta possibilitat, creiem que l’advocació de Santa Maria de Sants es refereix a Tots Sants, és a dir, a tots aquells (i aquelles) que 3. Pagès 1997: 63. 4. García 1966a. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 7-12

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 9

07/05/12 14:01


10

Josep Moran i Ocerinjauregui

es mereixen un culte de dulia, encapçalats per santa Maria, la més insigne de tots (i totes) per a la qual per aquest motiu el culte és d’hiperdulia. La festivitat de Tots Sants, de precepte, és una de les més importants de l’any litúrgic i se celebra amb solemnitat l’1 de novembre. Quant a l’origen d’aquest culte a casa nostra, hem de descartar que sigui antic, és a dir, d’època romana o visigòtica, perquè no apareix en la litúrgia hispànica antiga, en la qual, i pel que fa a santa Maria, només se celebrava una festa sense títol especial el 18 de desembre.5 Passant a l’origen de l’advocació a Tots Sants, sabem que, des del segle iv almenys, se celebrava una festivitat dedicada a tots els màrtirs el 13 de maig. En aquest mateix dia de l’any 609 el papa Bonifaci IV va consagrar el Panteó de Roma, vinculat abans a tots els déus gentils, i el dedicà als seus substituts cristians, és a dir, a santa Maria i tots els màrtirs (sancta Maria ad Martyres). Paral·lelament a la festivitat del 13 de maig va aparèixer a partir del segle viii la festa de l’1 de novembre dedicada no solament als màrtirs sinó a tots els sants i santes indistintament, que Veda el Venerable, erudit anglès dels segles vii i viii, va relacionar amb la història del Panteó i que va prendre un gran increment a Occident durant el segle ix, impulsada per un altre anglès, Alcuí, seguidor de Beda i conseller de Carlemany. L’any 835 el papa Gregori IV obté de Lluís el Piadós, emperador i fill de Carlemany, l’extensió d’aquesta festa de l’1 de novembre dedicada a tots els sants i santes, encapçalats per santa Maria, que arrelà profundament en la pietat popular fins a esdevenir, com hem dit, una de les festes principals de la litúrgia occidental.6 Si tenim en compte que fou Lluís el Piadós precisament qui, essent encara rei d’Aquitània, impulsà per encàrrec del seu pare la reconquesta de la Marca Hispànica, és a dir, de la Catalunya Vella comtal, i, més concretament, qui va reconquerir Barcelona la tardor 5. García 1966b; i Vives 1946: xxvii i 67-81. 6. A més de la festivitat de Tots Sants, l’1 de novembre, l’abat Odiló de Cluny prescriví, sembla que l’any 992, que tots els monestirs que en depenien celebressin l’endemà, 2 de novembre, la commemoració de tots els fidels difunts. Aquesta commemoració fou adoptada per altres ordes religiosos i difosa entre el poble fidel almenys des del segle xii. Veg. EC, IX, s. v. Ognisanti; Olivar 1970: 165; Moran 1990: 118-119 i 162-164. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 7-12

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 10

07/05/12 14:01


Origen del topònim Sants

11

de l’any 801, després d’un llarg setge que deixà molt desarticulat el territori de Barcelona, no és estrany que, en la reordenació que seguí a aquest trasbals, fos dedicat un temple parroquial a la nova devoció de Tots Sants que en aquest moment es difonia, dedicat formalment a Santa Maria de (o dels) Sants,7 on es devien dipositar relíquies de sants provinents del Panteó romà. Aquesta advocació denominà tot l’àmbit dependent del centre religiós, que llavors també era el centre social i polític, sorgit després de la reconquesta de 801, com en el cas de les altres parròquies antigues del Pla de Barcelona.8 BIBLIOGRAFIA García (1966a): Carmen García Rodríguez, «San Cucufate de Barcelona», dins El culto de los santos en la España romana y visigoda, Madrid, ps. 312-316. García (1966b): Carmen García Rodríguez, «El culto de Nuestra Señora», dins El culto de los santos en la España romana y visigoda, Madrid, ps. 125-133. Laporta (1890): Jacint Laporta, «Noticias históricas de Sants», dins La ilustració catalana, tom XI, núm. 231. Moran (1990): Josep Moran, Les homilies de Tortosa, Barcelona. Olivar (1970): Alexandre Olivar, El nou calendari litúrgic, Barcelona. Pagès (1997): Montserrat Pagès i Paretas, «Sobre l’església romànica de Santa Maria de Sants, enderrocada al segle xix», dins Sants i la seva Marina al llarg de la història. I Jornades-Col·loqui d’Història Local de SantsMontjuïc. Barcelona, 24, 25 i 26 d’octubre de 1997, ps. 63-69. Rabella (1997): Joan Anton Rabella, «La torre de Sants (antiga torre de Llull)», dins Sants i la seva Marina al llarg de la història. I JornadesCol·loqui d’Història Local de Sants-Montjuïc. Barcelona, 24, 25 i 26 d’octubre de 1997, ps. 70-74. 7. Hem de tenir en compte que en el llenguatge tradicional no se solia aplicar l’article determinat en els complements nominals introduïts amb la preposició de, com es palesa encara en les expressions «vinc de Cerdanya» o en topònims com Sant Martí de Provençals. 8. Durant la baixa Edat Mitjana hi havia a Sants una gran possessió, que comprenia bona part del seu terme, centrada en un casal situat al costat de l’església, que devia ser continuació de la vil·la de Sants del segle x; veg. Rabella 1997: n. 3, 70-74. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 7-12

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 11

07/05/12 14:01


12

Josep Moran i Ocerinjauregui

Vilarrúbia-Estrany (1998): Josep M. Vilarrúbia-Estrany, Sants, Hostafrancs, la Bordeta, Barcelona. Vives (1946): José Vives (ed.), Oracional visigótico, Barcelona.

SIGLES EC

Enciclopedia cattolica, Giusseppe Löv, Ciutat del Vaticà 1949-1954.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 7-12

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 12

07/05/12 14:01


LLUÍS PASTRE (1863-1927): UN MESTRE D’ESCOLA GAVATX, LAIC I CATALANISTA AL ROSSELLÓ*1 LLuc Bonet

Universitat Paul-Valéry de Montpeller, Estudis Occitans Correspondència: l.bonet@cegetel.net

Resum: Natural del Llenguadoc, Lluís (Louis) Pastre fou mestre laic de l’escola pública francesa al Rosselló. Vingut del republicanisme radical, passà al regionalisme i publicà disset opuscles i un centenar de contribucions, essencialment a la Revue Catalane de Perpinyà. El seu primer treball, un manual d’educació social a l’escola amb l’ajuda de les famílies (editat a París el 1901), i l’últim, una gramàtica catalana elemental en francès, que seguia les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, amb prefaci de Josep Sebastià Pons (publicada a Perpinyà el 1925), són emblemàtics d’una obra de pedagog capdavanter i de filòleg català. També destacà pel seu mètode d’introducció del català a l’escola de la Tercera República francesa, mitjançant el francès gràcies a la metodologia directa i a la traducció, successivament. A més, Lluís Pastre fou un pioner del sindicalisme dels mestres d’escola, participà activament a la Renaixença catalana del Rosselló, com a secretari fundador de la Société d’Études Catalanes i mantingué relacions seguides amb els catalanistes progressistes de Barcelona. Paraules clau: Llengua catalana, pedagogia, història de la llengua, conflicte lingüístic, Tercera República francesa.

* Text de la conferència donada a la Mediateca de Perpinyà, el 26 de novembre de 2010, a petició de la Direcció de l’Acció cultural de la Vila. En aquest article, les terres catalanes septentrionals, o sigui les que van ser separades de la Corona d’Espanya i incorporades al Reialme de França el 1659, seran designades, principalment, amb el vocable «Rosselló», tal com era habitual, quan hom es referia a temes de cultura catalana, a l’època en la qual vivia Lluís Pastre. Quan es tractava d’afers relacionats amb l’Estat, es feia servir Département des Pyrénées-Orientales, és a dir el nom de la demarcació creada el 1790, després de la Revolució Francesa, afegint una part de la Fenolleda a l’antic Comtat de Rosselló i part del de Cerdanya (les actuals comarques de Rosselló, Capcir, Alta Cerdanya, Conflent i Vallespir). També farem ús de «Catalunya del Nord». Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38 DOI: 10.2436/20.2502.01.57 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 13

07/05/12 14:01


14

Lluc Bonet

Abstract. lluíS paStre (1863 - 1927): a gavatx, layperSOn and catalaniSt SchOOl teacher in rOuSSillOn Hailing from the Languedoc, Lluís (Louis) Pastre taught in a French state primary school in Roussillon. A radical republican, he embraced regionalism and published seventeen opuscules as well as about a hundred articles, most of which appeared in the Perpignan-based Revue Catalane. His first publication in Paris in 1901 was a school textbook about social education at school with the help of families, and his last book, published in Perpignan in 1925, was an elementary Catalan grammar written in French which adhered to the standards set out by the Institut d’Estudis Catalans, prefaced by Josep Sebastià Pons. These books reveal his position as an avant-garde educator and Catalan philologist. He is especially remembered as being the author of a method for introducing Catalan into the schools of the Third French Republic by French through a direct methodology followed by translation. At the same time, Lluís Pastre was a primary school teachers’ trade union pioneer and also played an active role in the Roussillon Catalan Renaissance as the founding secretary of the Société d’Études Catalanes, along with his close collaboration with Barcelona’s progressive Catalanists. Key words: Catalan language, education, history of language, linguistic conflict, Third French Republic.

1. INTRODUCCIÓ Tot i essent lapidària, la definició de Lluís Pastre consta de prou elements, contradictoris en aparença, per atreure l’atenció. Efectivament, considerant el seu període d’exercici1 com a mestre públic al Département des Pyrénées-Orientales, en època de la Tercera República, jacobina i anticlerical, hi podríem veure dos antagonismes, d’un punt de vista ideològic, entre laic i catalanista i, també, d’un punt de vista pedagògic, entre catalanista i mestre d’escola francesa. Aquests suposats antagonismes seran el fil conductor de la nostra reflexió. El primer servirà per examinar la ideologia de Lluís Pastre i doncs qüestionar el tòpic del «regionalisme conservador», el segon per analitzar la seua pedagogia i posar 1. Des del 1888 fins al 1920. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 14

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

15

en entredit el clixé del «català: llatí del pobre». Abans evocarem, de passada, una altra pretesa incongruència, desvinculada del context històric, però amb un enfocament identitari: com es podia ser occità i catalanista? 2. GAVATX I CATALANISTA El suposat desajust entre l’origen gavatx, en el sentit exclusiu de llenguadocià, habitual al Rosselló, i el compromís catalanista de Lluís Pastre pot ser combatut fàcilment per l’exemple. Efectivament, tant abans com després d’ell, hi hagué al Rosselló altres catalanistes il·lustres d’ascendència occitana. Pensem en Justí Pepratx (1828-1901), «el pare de la Renaixença rossellonesa», nascut a Ceret (Vallespir) però de pares llenguadocians. També, cal recordar l’inevitable bisbe d’Elna-Perpinyà Juli de Carsalade del Pont (1847-1932), natural de la Gascunya. Vingut de Sant Pau de Fenollet, d’una comarca percebuda com a occitana pels catalans del nord, tenim en Pierre Vidal (18481929), el gran estudiós de la història i de la cultura dels antics comtats, conservador de la biblioteca de Perpinyà. Fins i tot Joan Amade (1878-1949), universitari catalanista, regionalista essencial de la primera meitat del segle xx, natural del Vallespir, també tenia arrels occitanes de la banda d’un pare gascó però ja catalanòfil. Tornem a Lluís Pastre. La part de la seua obra relativa a la lingüística és quasi exclusivament dedicada a la llengua catalana, excepte un article del 1907, «Llengues germanes», en el qual subratllava la proximitat del català amb el llenguadocià, més que no amb el provençal. També, dedicà un llibre, publicat a Perpinyà el 1913, al parlar del seu vilatge nadiu: Le sous-dialecte bas-languedocien de Clermont-l’Hérault. Notes historiques, philologiques, grammaticales, lexicographiques, folkloriques et bibliographiques. Així mateix, ja al 1907, tenia clars tant els límits de la llengua catalana com els de l’occitana, amb una visió unitària de les llengües «bessones», des de Provença fins a València, compartida pels romanistes de l’època. N’és el testimoniatge el seu «Mapa de la nostra llengua» publicat el 1907 a Barcelona pel pedagog Joan Bardina (1877-1950), en: Gramàtica pedagògica de la llengua catalana: Curs superior (Rafanell 2006: 368). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 15

07/05/12 14:01


16

Lluc Bonet

Tanmateix, Lluís Pastre, immigrant de primera generació als 25 anys, degué patir el rebuig envers els gavatxos, tan arrelat al Rosselló. En efecte, Juli Delpont (1866-1923), còmplice de Lluís Pastre als inicis de la Revue Catalane (1907-1921) de Perpinyà, ultrapassà, el 1920, la burleria folklòrica. Arran de la publicació per Lluís Pastre de La langue catalane enseignée par la méthode des doubles textes, Juli Delpont renovà, a la revista Montanyes Regalades, els atacs violents (Verdaguer 2002) que ja havia proferits el 1917 en contra de Carles Grandó (1889-1975) i de Lluís Pastre, tots dos favorables a les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans: La future Maintenance adoptera-t-elle l’orthographe traditionnelle, ou l’orthographe embochisée de Louis Pastre... de M. Pastre qui est d’autant moins qualifié pour nous servir une nouvelle orthographe, qu’il est non pas catalan du Roussillon, mais un languedocien de Clermont-l’Hérault? (Delpont 1920: 176)2

Tanta intolerància, temps havia que li devia fer venir un poc de migroler. Ho expressà, ja el 1908, en el poema «Anyorament», publicat, com alguns altres, a la Revue Catalane, amb el pseudònim «Algú»: [...] Perqué no viure, aqui, felis Sota’l cel blau del bon païs Qu’es la contrada catalana? Perqué, sota’l seu sol calent, Sempre tenir l’anyorament En aqueixa terra germana? [...] Es per xó que vaig al poblet, Al meu rodal ahont, noyet, Pel primer cop he vist lo dia; Per xó que m’en hi vaig cada any Probar de cura’l mal estrany Qu’al meu païs no tenia. (Pastre 1908: 71-72) 2. «La futura Mantinença [catalana del Felibritge] adoptarà l’ortografia tradicional, o l’ortografia a la manera dels enemics alemanys adoptada per Lluís Pastre... el senyor Pastre tan poc qualificat per servir-nos una nova ortografia ja que no és català del Rosselló, sinó un llenguadocià de Clarmont d’Erau?» Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 16

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

17

Per què, doncs, el 1888, Lluís Pastre vingué, des de Clarmont d’Erau (40 quilòmetres a l’oest de Montpeller), a treballar en terra catalana? No ho sabem amb certitud ja que no hem tingut accés als seus arxius personals, segurament desapareguts. Tanmateix, podem remarcar que a l’època que es va instal·lar al Rosselló, el 35 per cent aproximadament dels mestres d’escola venien de fora, i quasi tots eren occitans (Costa 1973: 32). Amb mestres forasters, l’administració acadèmica suplia la «répugnance», tal com ho indicava el Bulletin de l’Enseignement Primaire des Pyrénées-Orientales de setembre de 1890, que tenien els joves catalans a entrar a l’Escola Normal i, es protegia del català com a llengua oficiosa de docència, ja que molts mestres d’aquell temps no respectaven l’exclusivitat reglamentària del francès. Tot i això, d’ençà que ocupà el primer lloc de treball, el 1882, com a répétiteur, o sigui auxiliar d’educació que feia repassar les lliçons, al Col·legi Enric-IV de Besiers (Llenguadoc), la voluntat del jove Lluís Pastre, fill d’un pagès del Llenguadoc, era d’esdevenir mestre d’escola. Però, com que només era titular del Brevet Élémentaire d’estudis primaris i no havia passat per l’Escola Normal, no li quedava més remei que acumular anys com a repetidor i apropar-se a una zona amb forta demanda de mestres d’escola. Probablement, aquesta és la raó per la qual va acceptar, al novembre del 1888, de ser destinat al Col·legi de Perpinyà, com a repetidor, preludi a la incorporació com a mestre adjunt a l’escola de Ribesaltes (Rosselló), al maig del 1889. Després, treballà en altres pobles rossellonesos, en particular a Illa, on tingué, durant el curs 1896-1897, a la classe de segon any de grau mitjà, un alumne d’onze anys anomenat Joseph Pons. L’any 1925, el professor i poeta, Josep Sebastià Pons (1886-1962), ho recordava quan firmà el prefaci de Éléments de grammaire catalane, darrera obra del seu antic mestre: Al moment d’ara me sembla que veig sa cara bundadosa, el seu aire festiu, i que en ses mans d’home honrat aixeca un nin rossellonès perquè tasti el moscat de la parra. (Pons 1925: 6)

Ens agrada veure en aquell «moscat de la parra» la metàfora de la llengua catalana. Ara bé, cal esperar uns anys més per trobar el primer Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 17

07/05/12 14:01


18

Lluc Bonet

rastre escrit del compromís de Lluís Pastre amb la llengua catalana. Després d’Illa, seria mestre d’escola a Perpinyà, d’ençà del 1900 i fins a la jubilació, el 1920. Primerament, a l’escola Rigau, al barri de la Real, i després, a l’escola Voltaire, prop de la plaça del Puig, al barri de Sant Jaume. No hem trobat cap parent català de Lluís Pastre, la seva vinguda al Rosselló sembla doncs vinculada únicament a les necessitats de la seva carrera funcionarial, tret que s’hagués volgut allunyar voluntàriament del país natal. Respecte al compromís pro-català del mestre d’origen llenguadocià, fou motivat probablement per un altre gavatx, el ja esmentat catalanòfil laic, historiador i folklorista Pierre Vidal, del qual Lluís Pastre reivindicà la filiació, dedicant al seu «vieil ami et maître» el manual de català i francès, hereu d’un vell projecte comú, que acabaria publicant tot sol, el 1911. 3. UNA OBRA AMB UN RESSÒ MOLT MÉS QUE LOCAL Abans d’examinar els antagonismes aparents, des dels punts de vista ideològic i pedagògic, del mestre laic i catalanista, cal presentar breument l’abast de la seva obra perquè, segurament com a efecte dels perjudicis esmentats, Lluís Pastre és encara desconegut, si més no descuidat.3 Lluís Pastre és l’autor de disset llibrets i de cent deu publicacions periòdiques (articles, cursos, poemes o altres).4 Va ser productiu particularment entre el 1907 i el 1917, és a dir les dates extremes de l’esplendor de la Revue Catalane (1907-1921), en la qual publicà l’essencial dels seus escrits. Però, els primers articles retrobats de Lluís Pastre sortiren el 1904 al diari de la burgesia catalanista de Barcelona La Veu de Catalunya. El 1906, també escrigué en el periòdic El Poble Català (Pastre 1906a), portaveu del catalanisme republicà, i col·laborà a la revista mensual obrera La Bourse du Travail 3. Josep Gallart i Bau, en el primer article científic dedicat a Lluís Pastre en la bibliografia contemporània (Gallart 2001: 146), té una visió optimista de l’anomenada de Lluís Pastre: «punt de referència per als mestres nord-catalans d’avui dia». 4. Donem, a continuació de la bibliografia, les obres de Lluís Pastre esmentades en aquest article. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 18

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

19

(Pastre 1906b), de Perpinyà. A la mateixa època i més endavant, les publicacions pedagògiques catalanistes de Barcelona, la Revista Catalana d’Educació (Pastre 1909c), el 1909, i Quaderns d’Estudi, el 1916, rebrien una llarga aportació de Lluís Pastre. La seua darrera col·laboració a la premsa fou un «Cours de langue catalane par correspondance», el 1924, al periòdic rossellonès L’Éveil Catalan. Més de la meitat dels articles de Lluís Pastre, publicats a la Revue Catalane, també foren editats en tiratge apart i representen onze llibrets, sobre un total de disset. Així, només sis volums són originals, tres dels quals escrits en col·laboració: Éssai d’éducation sociale à l’école avec le concours de la famille (1901?, amb Jules Combes), Le français usuel enseigné par les exercices de langage et de lecture aux enfants de 6 à 9 ans (1903?, amb Sylvain Davin, 10 edicions), Le français usuel enseigné par les exercices de langage aux enfants de 3 à 6 ans (1904, amb Sylvain Davin, llibre no retrobat), Le sous-dialecte bas-languedocien de Clermont-l’Hérault (1913), Enseignement de la langue catalane par la méthode des doubles textes (1920), Éléments de grammaire catalane : rédigée conformément aux règles orthographiques en usage dans la littérature moderne (1925). Els onze llibrets que resulten dels articles de la Revue Catalane són: Le catalan à l’école (1907), Llengues germanes (1907, no retrobat), Jeux floraux de la Société d’Études Catalanes (1907, atribuït a Lluís Pastre), La langue catalane populaire en Roussillon (1908), Critique des traductions catalanes du Songe d’Athalie (1909), Les prétérits catalans en Catalogne et en Roussillon (1909), Le français enseigné par les exercices de traduction de textes catalans aux enfants de 9 à 15 ans (1911), De l’emploi de l’hi et de els hi (1912), Les catalanismes à l’école (1913), Ramon Llull et son œuvre pédagogique (1915), Perrault, Charles: La version catalane de Peau d’âne (1917). Les temàtiques de l’obra de Lluís Pastre dibuixen un perfil d’escriptor polifacètic: principalment un pedagog centrat en la comparació entre el català i el francès, també un lingüista català i occità, i un articulista amb una marcada preocupació sociopolítica. L’examen de la bibliografia cultural (llibres i periòdics, en català i en francès essencialment) revela que l’obra de Lluís Pastre no és tan desconeguda o oblidada com podria semblar. Des del 1903, quan aparegué la primera Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 19

07/05/12 14:01


20

Lluc Bonet

menció d’un escrit del mestre d’escola i pedagog a la Revue de l’Enseignement Primaire et Primaire Supérieur,5 una publicació parisenca influent entre els ensenyants de primària de tot França i escrita majoritàriament per mestres sindicalistes, fins a les darreres referències d’importància aparegudes, el 2008, a L’Histoire culturelle en France et en Espagne (Cabanel 2008: 344), o el 2009, al darrer volum de l’autobiografia de Jordi Pere Cerdà (Cerdà 2009: 72-73), hem comptat, per ara, prop de cent cinquanta ocurrències bibliogràfiques referides a Lluís Pastre. Cal subratllar que les ocurrències en publicacions de Barcelona representen quasi el 28 per cent del total, o sigui que Lluís Pastre, com a referència catalana sobretot, ultrapassa el localisme rossellonès en el qual es podria caure en la temptació d’arraconar-lo. 4. LAIC I CATALANISTA Com que el regionalisme cultural al Migdia de França, a la Belle Époque, és assimilat al Felibritge, una associació de literats burgesos i ruralistes de Provença, encapçalada d’ençà del 1854, pel futur Premi Nobel de 1904, Frederic Mistral (1830-1914), i per Josep Roumanille (1818-1891), el catalanisme rossellonès d’aquell temps també és vist com a dretà, antirepublicà i clerical. De fet, l’esdeveniment considerat unànimement com a l’acte fundador de la Renaixença catalana rossellonesa són les pancatalanes Festes literàries de Banyuls de la Marenda del 1883. Foren finançades per l’empresari del vi de missa i rector del poble, mossèn Francesc Rous (1828-1897), i orquestrades pel poeta mossèn Josep Bonafont (1854-1935), futur primer majoral català del Felibritge. Justí Pepratx (1828-1901), burgès catòlic, poeta i futur traductor al francès de L’Atlàntida de mossèn Jacint Verdaguer, també s’hi implicà. El futur autor del Canigó, poema dedicat «Als catalans de França», també participà a les Festes de Banyuls. Hi hagué encara, entre molts altres catalanistes del sud de l’Albera, el catoliquíssim Antoni Gaudí. 5. Publicació «En vente à la Bibliothèque d’Éducation : Éssai d’éducation sociale à l’école avec le concours de la famille : Par Jules Combes, Louis Pastre», Revue de l’Enseignement Primaire et Primaire Supérieur, núm. 19 (1 de febrer de 1903), p. 1. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 20

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

21

Aires clericals es respiraven doncs en el cenacle de les lletres catalanes del Rosselló, quan Lluís Pastre arribà a Perpinyà, el 1888. Els degué percebre ja al col·legi de la vila, on es trobà probablement amb el poeta català mossèn Jaume Boixeda (1837-1898), almoiner del mateix centre. Ara bé, tret d’aqueixos «cinch ó six [...] pochs y bons», segons l’expressió de Justí Pepratx (Bover 1989: 136), a partir d’aquella mateixa època, amb els primers rudiments de lectura francesa dispensats als mainatges i als adults voluntaris per l’escola primària, present a cada vilatge des de la Llei Guizot,6 el poble menut es començà a delectar també en les primeres Catalanades (1887) d’Un Tal, el modest banquer perpinyanenc Albert Saisset (1842-1894). Ja el 1861, la mateixa gent humil havia pogut llegir, o fer-se llegir, en català, mitjançant la mateixa grafia francesa que empraria Un Tal, la catalanada Lous dous fourestés a la coumédi (1861), atribuïda en part (Serra 2001: 39; Pujol i Prat 2002: 182) a Jean Mattes (1809-1891), sots-director de l’Escola Normal Primària de Perpinyà, i també autor de Leçons pratiques de grammaire, faites à l’école d’adultes de Perpignan dans lesquelles l’orthographe d’usage est enseignée au moyen de la langue catalane (Mattes 1844). Aqueixa barreja de gèneres (catalanada, referència al vocabulari català, amb ortografia clàssica i alt càrrec de l’Ensenyança pública) no deixa de trencar els esquemes preestablerts. Globalment, es pot dir que en aquells primers anys de la Tercera República anticlerical, al Rosselló, mentre les lletres catalanes refinades eren cultivades principalment per capellans i per algun «home de missa» benestant, el bàndol republicà s’expressava seriosament i majoritàriament en francès, amb els mestres de l’escola laica al davant.7 Des de París, el president del Consell (cap del govern) Émile Combes va prohibir, el 1904, la predicació i la catequesi en «els dialectes locals», i 6. La llei del 28 de juny de 1833, coneguda com a Llei Guizot, amb nom del ministre francès (d’origen provençal) de la Instrucció pública, féu obligatòria la creació d’una escola primària a cada municipi. L’escolarització primària esdevingué laica, gratuïta per a tothom, obligatòria i universal amb les Lleis Ferry del 1881 i el 1882. 7. També, tenim constància que un liberal anticlerical publicava, en català, alexandrins ben refinats, a mitjans dels anys 1870. D’altra banda, el català servia per a les cançons polítiques satíriques dels republicans. Així, el diari republicà radical de Prada, La Montagne, publicava, durant la primera dècada del segle xx, una crònica humorística en català: «En Pere Burlaner: Trenta sis novas de la Roca del Duc». Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 21

07/05/12 14:01


22

Lluc Bonet

acabaria tancant les escoles congregacionals el 1904. Pel que fa a la llengua de l’escola, era el francès tot sol. Així ho dictaminaven les Lleis de Jules Ferry del 1881-1882,8 que reprengueren, per a aquesta qüestió lingüística, els mateixos termes que els de l’antinòmica Llei Falloux del 1850,9 favorable al control de l’Església sobre l’escola pública. En aquell context, Lluís Pastre, als anys 1900, era un mestre d’escola republicà i solidarista:10 seguia la filosofia política dels republicans moderats. El seu primer llibre, escrit amb el director d’escola Jules Combes (1858-1943), Éssai d’éducation sociale à l’école avec le concours de la famille, fou publicat a París per la molt difosa i sindicalista Revue de l’Enseignement Primaire et Primaire Supérieur. La segona edició incloïa apreciacions de personalitats estatals de primer ordre com Ferdinand Buisson, antic director de l’ensenyament de primària de Jules Ferry, o de polítics locals coneguts com a francmaçons. El manual tractava, essencialment i de forma molt capdavantera, de l’avaluació. Hi era presentada com a estímul de l’esforç individual i col·lectiu, i no com a valoració de l’èxit personal. El llibret proposava la supressió de la classificació dels alumnes i recomanava la realització de gràfics per a l’emulació. Tot això anunciava els futurs principis de l’Escola Nova. El 1909, l’Escola de Mestres de Barcelona, primera escola normal catalana (González-Agàpito 1992: xliii) creada per Joan Bardina (1877-1950), aplicaria les idees de Lluís Pastre i les publicaria tal qual a la seua Revista Catalana d’Educació (Combes, Pastre 1909c). Tornem al Rosselló, als primers anys del segle, marcats per la lluita dels radicals i dels francmaçons al poder, en contra de l’Església i en particular de l’ensenyament catòlic. El 1902, el redactor en cap de La République des Pyrénées-Orientales, el diari radical socialista oposat al moderat L’Indépendant des Pyrénées-Orientales, comentava la in8. Jules Ferry (1832-1893), personalitat clau dels inicis de la Tercera República francesa (1870-1940), com a ministre de la Instrucció pública, fou el promotor de la instrucció laica, pública i obligatòria. També impulsà el colonialisme francès. 9. Albert Frédéric Falloux (1811-1886), ministre de la Instrucció pública de l’efímera Segona República (1848-1851), abans del cop d’estat de Napoleó III. 10. El solidarisme, fundat per Léon Bourgeois (1851-1925), defensa el sindicalisme obrer, les cooperatives agràries, la instauració de l’impost sobre la renda, l’arbitratge en els conflictes laborals i internacionals. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 22

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

23

terdicció de predicar en bretó, en un editorial intitulat «Le verbe républicain»: Il était inadmissible et intolérable que [...] les ennemis de la civilisation et de la démocratie eussent le droit de bouder, de s’isoler et de transformer un patois local en un verbe de la sédition. (Huart 1902a)11

A més de ser el verb republicà, el francès també era la clau que obria, als fills de pagesos i obrers, les portes d’una preuada carrera de petit funcionari o de militar subaltern. Els alts càrrecs de l’administració només eren accessibles als fills de burgesos, antics alumnes dels onerosos col·legis o liceus. Així, la sacralització del francès imperava evidentment al si de l’Escola laica a la Catalunya del Nord (i també a les escoles privades de les congregacions secularitzades) que continuava aplicant les injuncions de l’inspector de primària Auguste Taillefer, seguidor local de l’inspector general Irénée Carré,12 l’enemic dels «patuesos». Auguste Taillefer introduïa els seus Exercices de langage, del 1891, amb la recomanació següent, adreçada als mestres: Oubliez un moment, c’est-à-dire pendant vos six heures de classe, que vous êtes catalan et ne parlez français et rien que français à vos élèves. (Taillefer 1891: 171)13

Es tractava del mateix mètode directe, obligatori des del 1901, a les classes secundàries de llengües estrangeres dels col·legis i liceus. Fou precisament per proposar un tractament modern del caràcter 11. «Era inadmissible i intolerable que [...] els enemics de la civilització i de la democràcia tinguessin el dret de fer morros, d’isolar-se i de transformar un patuès local en un verb de la sedició.» 12. Irénée Carré (1829-1909), inspector de primària de l’Administració central de l’Estat, i promotor del mètode directe d’ensenyament del francès (sense traducció als idiomes locals), es va fer famós, el 1899, per la publicació d’un manual que tingué 45 edicions, fins al 1925: Méthode pratique de langage, de lecture, de l’écriture, de calcul, etc. plus particulièrement destinée aux élèves des provinces où l’on ne parle pas le français, et qui arrivent en classe ne comprenant ni ne sachant parler la langue nationale. 13. «Descuideu-vos un moment, és a dir durant les sis hores de classe, que seu català i parleu francès i francès només als vostres alumnes.» Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 23

07/05/12 14:01


24

Lluc Bonet

estranger del francès a les escoles dels territoris amb llengua pròpia que, el 1903, Lluís Pastre va escriure, amb l’inspector de primària Sylvain Davin, Le français usuel enseigné par les exercices de langage et de lecture aux enfants de 6 à 9 ans: Ouvrage illustré par la photographie instantanée de M. Lamaysouette, instituteur. Els mestres que se’n serviren l’apreciaren així (Davin, Pastre 1911b): Dans notre plaine du Roussillon, où la majeure partie des enfants que nous recevons ignorent totalement le français, je suis arrivé avec la méthode Davin-Pastre à des résultats surprenants. [...] On enseigne tout en ayant l’air de s’amuser. (Bulletin du Syndicat des instituteurs des P.-O.)14 Les auteurs ont trouvé cette vérité chère aux professeurs de langues étrangères, mais inconnue des maîtres de français : on apprend une langue en la parlant. (Bulletin corporatif du Rhône)15 Mes petits Gascons aiment fort vos exercices si animés. (Gers)16 Mes sincères compliments pour l’enseignement du français aux petits Bretons. (Morbihan)17

El mètode Davin-Pastre, autoeditat per Lluís Pastre, va tenir deu edicions. Hem avaluat a trenta mil el nombre total d’exemplars publicats. La primera edició del 1903 fou impresa a La République des Pyrénées-Orientales, el ja esmentat diari que fustigava el «patois [...] verbe de la sédition», i a partir de la quarta edició (1911), la impressió fou efectuada per la Imprimerie Catalane de Joaquim Comet, que tingué el monopoli, durant quinze anys, de la fabricació de la Revue Catalane. En quina època, doncs, Lluís Pastre, republicà solidarista, peda14. «A la plana del Rosselló, on la major part dels infants que rebem ignora totalment el francès, he aconseguit amb el mètode Davin-Pastre resultats sorprenents. [...] Hom ensenya i sembla que hom es diverteixi.» (Bulletin du Syndicat des instituteurs des P.-O., [Catalunya del Nord]) 15. «Els autors han trobat aquella veritat preuada pels professors de llengües estrangeres, però desconeguda pels mestres de francès: hom aprèn una llengua parlantla.» (Bulletin corporatif du Rhône, [Lió, França]) 16. «Als meus petits gascons els agraden molt els vostres exercicis tan animats.» (Gers, [Occitània]) 17. «Teniu el meu agraïment sincer per la vostra tasca d’ensenyament del francès als petits bretons.» (Morbihan, [Bretanya]) Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 24

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

25

gog visionari, especialista en didàctica del francès a l’avantguarda del mètode actiu (compromís pràctic entre el mètode gramatical tradicional i el mètode directe), donà un pas decisiu cap al catalanisme? Fou precisament quan publicà l’esmentat manual de francès per a mainatges de sis a nou anys. En efecte, a la pàgina de lectures recomanades de la primera edició del 1903, hi anunciava el propi projecte d’un nou manual dedicat als infants del cicle següent, amb la col·laboració del seu «veil ami et maître»,18 Pierre Vidal: Le français enseigné par les idiomes locaux aux enfants de 9 à 13 ans: Catalan de Roussillon et de Cerdagne – Catalan de Catalogne et des Baléares – Catalan ancien – Notions de littérature catalane. Analitzarem l’originalitat d’aquesta successió del mètode directe i del mètode de traducció en l’apartat següent. Tanmateix, des del punt de vista de la ideologia de Lluís Pastre, si considerem el context en el qual proposà de fer entrar el català a l’escola, podem avançar que ell no considerava antagònics laïcitat i catalanisme. De fet, aquest plantejament no era tan excepcional en el bàndol republicà. L’editorialista de La République des Pyrénées-Orientales expressava, el 1902, el seu anticlericalisme però sense anticatalanisme, en ocasió de la visita a Perpinyà dels catalanistes burgesos del diari barceloní La Renaixença, per a la celebració, a Sant Martí del Canigó, dels Jocs Florals prohibits a Barcelona: Jules, donc, s’est donné mission de ramener, Dieu, Jésus, Marie, Saint-Martin, Saint-Gaudérique, les mânes des Guifré, des Gisèle et des Oliva, toute la sainte smala quoi ! dans l’abbaye désolée. (Champagnac 1902)19

El mateix, probablement, continuava, pocs dies després, amb un article intitulat «Catalanistes»:

18. «Vell amic i mestre»: dedicatòria impresa en una versió posterior d’aquest mateix projecte, publicada el 1911 (Pastre 1911a). 19. «Juli, doncs, s’ha donat la missió de tornar a portar Déu, Jesús, Maria, Sant Martí, Sant Galdric, els manes dels Guifré, dels Griselda i Oliva, o sigui tota la santa smala! a l’abadia desolada.» (Champagnac 1902) Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 25

07/05/12 14:01


26

Lluc Bonet

Les membres de La Ranexensa sont catalanistes et cléricaux, mais il ne faudrait pas croire qu’ils ont le monopole du catalanisme. Il est des catalanistes, et non de moindre importance, qui sont libres penseurs, tel Ignacio Iglesias, dont les drames ont attiré la foule des intellectuels barcelonais au Teatro Romea, Pera Jorba, Felipe Cortiella et tant d’autres dont les noms nous échappent et qui au sein de la catholique Espagne, apportent l’autorité de leurs convictions ardentes et rationalistes. (Huart 1902b)20

Encara, el 1903, l’any en què el mateix diari republicà radical imprimia el manual de Lluís Pastre, s’hi publicaren, l’espai de quinze dies, vuit articles elogiosos sobre la Companyia Catalana del Teatre Romea de Barcelona, que representava Terra Baixa d’Àngel Guimerà, al Teatre Municipal de Perpinyà: Les Roussillonnais ne voudront point, nous en sommes assuré, laisser s’échapper cette rare occasion qui s’offre à eux de montrer qu’ils sont toujours touchés par les beautés sans nombre de cet admirable parler qu’est la langue catalane. (Huart 1903)21

Evidentment, es tractava de lloar el catalanisme progressista fora de les fronteres de la República francesa, i ja sabem que el catalanisme d’aleshores encara no era organitzat al Rosselló i molt menys amb reivindicacions lliurepensadores. Lluís Pastre no fou llavors el sol laïcista i catalanista, ja hem parlat de Pierre Vidal, i també cal esmentar Alfons Talut (1877-1915), que el 1903, escrigué sobre catalanisme a La République des Pyrénées-Orientales, mentre estava preparant una tesi de doctorat intitulada: Rapports et affinités du catalan et du roman. 20. «Els membres de la Renaixença [Ranexensa] són catalanistes i clericals, però no caldria creure que tenen el monopoli del catalanisme. Hi ha catalanistes, entre els més rellevants, que són lliurepensadors, com Ignasi Iglesias, els drames del qual han atret un gran nombre d’intel·lectuals barcelonins al Teatre Romea, Pere Jorba, Felip Cortiella i tants altres els noms dels quals no recordem i que, al si de la catòlica Espanya, porten l’autoritat de les seves conviccions ardents i racionalistes.» (Huart 1902b) 21. «Els rossellonesos no voldran pas, n’estem segurs, deixar escapar aquesta rara ocasió que se’ls ofereix de demostrar que sempre els commouen les belleses innombrables d’aquell parlar admirable que és la llengua catalana.» Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 26

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

27

Si el catalanisme era de mal exterioritzar al Rosselló, Lluís Pastre ho faria aviat a Barcelona, sense cap renuncia a Perpinyà. El 1904 i el 1905 va mantenir qualque «Crònica rossellonesa» al diari La Veu de Catalunya. Paral·lelament, era delegat del Syndicat des Instituteurs des Pyrénées-Orientales a la Borsa del Treball de Perpinyà, en un moment en què el sindicalisme dels funcionaris era reprimit. Com a antic secretari del sindicat de mestres, fou un dels dos sols ensenyants dels Pirineus-Orientals que firmà el «Manifeste des instituteurs syndicalistes» publicat a la Revue de l’Enseignement Primaire et Primaire Supérieur, el 1905. El mateix any, obtingué la medalla de bronze de poesia catalana, mentre que Josep Pons (19 anys) era guardonat amb la de plata, al concurs literari de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales: l’alumne ja havia ultrapassat el mestre. El 1906, Lluís Pastre fou membre elegit del Comité Général de la Bourse du Travail de Perpinyà, i també es relacionà estretament amb el jove periodista barceloní de El Poble Català, Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), refugiat al Rosselló pel seu republicanisme catalanista. El 1906, Josep Maria Folch i Torres, quan va obrir les columnes del diari barceloní al mestre d’escola rossellonès, el presentava així: Ell es anticlerical convençut y parla ab calor de la raó y del Dogma y tot essent un entusiasta patriota de la Fransa, es un lleal defensor del regionalisme. (Folch i Torres 1906)

Lluís Pastre aprofità l’avinentesa de la tribuna que se li oferia a El Poble Català per revelar-hi el seu catalanisme: Y com veig de lluny y sense passió, però ab molta simpatia, lo que’s passa a Catalunya, tinc de dir al meu amic Folch que admiro aquest moviment catalanista ont poden unirse creients y ateus, clericals y anticlericals, els uns y els altres abandonant una part de llur passió política pera pensar tots o més que a la patria oprimida. Per nosaltres, francesos, que batallèm sempre, cada un pera’l nostre ideal polític, l’exemple dels nostres germans de Catalunya no pot ser mes sà perque ens ensenya la tolerancia, la primera de les virtuts. Admiro els apòstols com en Folch que no més tenen la peocupació de la sort de Catalunya. (Pastre 1906) Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 27

07/05/12 14:01


28

Lluc Bonet

Aplicant aquesta ideologia de consens, també el 1906, Lluís Pastre fundà, com a secretari, la Société d’Études Catalanes de Perpinyà, amb els conservadors Joan Amade i Juli Delpont, i amb l’adhesió immediata del bisbe Juli Carsalade del Pont, que acabava de patir la separació de l’Església i de l’Estat. A més de ser un dels «homes de ciència» (Guiter 1973: 42) de la Renaixença catalana del Rosselló, Lluís Pastre en fou també un home de seny. President del Syndicat des Instituteurs des Pyrénées-Orientales d’ençà del 1908, fou castigat amb un desplaçament d’escola el 1909. S’hi negà i deixà d’ensenyar durant l’any 1910. Llavors, es dedicà a escriure, per a la Revue Catalane, la sèrie d’articles «Utilité pédagogique du catalan», recollits el 1911, en el volum projectat des del 1903 amb Pierre Vidal: Le français enseigné par les exercices de traduction de textes catalans aux enfants de 9 à 15 ans: Notes grammaticales et remarques sur la comparaison des deux langues. Cours moyen et supérieurs des écoles primaires, cours complémentaires et écoles primaires supérieures. El compromís ideològic de Lluís Pastre, laic i catalanista, acabà perdent relleu a mesura que evolucionava el context sociopolític; en canvi, el compromís pedagògic del mestre públic, partidari del català a l’escola, ens interpel·la encara al dia d’avui. 5. MESTRE D’ESCOLA I CATALANISTA La idea de Lluís Pastre era proposar un aprenentatge comparatiu i contrastiu del francès i del català, als mainatges catalanòfons escolaritzats a l’escola primària pública de la Catalunya del Nord, tot respectant pragmàticament el reglament escolar. Aquesta intenció la tenia ja, com ho acabem de veure, quan publicà, el 1903, un manual capdavanter per a l’aprenentatge del francès, segons el mètode directe. El llibre era pensat implícitament per als alumnes de les regions amb llengua pròpia: Le français enseigné par les exercices de langage et de lecture aux enfants de 6 à 9 ans. La introducció del català arribà finalment el 1911, quan aparegué, segons el mètode de traducció, un manual complementari, el ja esmentat: Le français enseigné par les exercices de traduction de textes catalans aux enfants de 9 à 15 ans. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 28

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

29

Lluís Pastre no fou el primer mestre francès a posar a l’abast dels seus col·legues de primària un mètode de «Pedagogia regionalista». Calia ajudar les llengües populars a no quedar apartades de la universalització de l’escolarització primària (Bonet 2009). L’intent anterior més notable havia estat el d’un frare provençal de les Escoles cristianes, Joseph Lhermite (1844-1920), dit fra Savinian. Així, el Mètode savinià (Méthode savinienne) esdevindria el terme genèric per tot aprenentatge del francès mitjançant la traducció de la llengua materna, en substitució del llatí, ja que aleshores la congregació de Joan-Baptista de La Salle tenia prohibida la llengua clàssica en l’ensenyament als pobres. Savinian proposà doncs, amb diferents edicions entre el 1876 i el 1911 (Lhermite 1878), reculls de versions provençals per a l’ensenyament del francès, des del curs preparatori fins al curs superior de primària, una gramàtica provençal i un conte d’educació en provençal. Ara bé, fins i tot a l’època de l’esplendor de les escoles cristianes, quan Savinian n’era inspector, el mètode no fou generalitzat, ni a Provença. Mestres d’escola laics també imitaren Savinian, com ara Sylvain Lacoste (1862-1930), que publicà un recull de versions gascones, tampoc sense un èxit gaire notable (Lacoste 1902). Conscient de les experiències malaurades dels seus predecessors, Lluís Pastre degué considerar, per pragmatisme o per convicció, que el mètode de traducció tot sol no era convenient perquè les llengües del poble entressin a l’escola francesa. Per això, proposà, de forma original, la successió, original i complementària, del mètode directe i del mètode de traducció. El seu «Mètode mixt» representava la conciliació dels contraris pedagògics, llavors irreconciliables, ja que els partidaris de cada bàndol eren els franximands i els felibres. Vet aquí com ho defensava el 1907, en una sèrie d’articles intitulada «Le catalan à l’école», en els primers números de la Revue Catalane, recopilats en un fascicle el mateix any: Enseigner d’abord aux jeunes Roussillonnais à parler et à écrire le français sans tenir compte du catalan, et, plus tard, à bien parler et à bien écrire le français au moyen du catalan, voilà la seule méthode qui paraît conforme à la logique et — ce qui n’est pas à dédaigner — aux Règlements en vigueur. Cette méthode d’enseignement aurait pour Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 29

07/05/12 14:01


30

Lluc Bonet

conséquence inévitable la conservation et même le perfectionnement du catalan, et, de plus, elle mettrait tout le monde d’accord [« les félibres et les régionalistes, puis les maîtres en pédagogie et enfin l’administration universitaire elle-même »] au grand profit des enfants de nos écoles. Ainsi soit-il.22 (Pastre, 1907a)

Els pedagogs barcelonins de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana copsaren l’estratègia i, Josep Alcoverro (1877- 1908), director del Butlletí d’Escoles, ho explicà, al juny de 1907, amb el títol: «Louis Pastre : le Catalan à l’École»: Es tracta d’un opúscul destinat a defensar l’introducció del català a les escoles rosselloneses, a l’objecte d’arribar a possehir millor el francès. Jo temo qu’aquest no més sia l’obgecte aparent, y que’l real y positiu sia l’introducció del català a les escoles, sense faltar als reglaments escolars francesos. [...] En Pastre no planteja la questió en el terreny que la plantejem nosaltres; i fóra en va que s’ho proposés, a França, perque les disposicions tiràniques d’una administració més centralista encara que la nostra li’n privarien. (Alcoverro 1907)

En el prefaci del manual publicat finalment el 1911, Le français enseigné par les exercices de traduction de textes catalans aux enfants de 9 à 15 ans, Lluís Pastre indicava els destinataris del seu mètode mixt i doncs, hàbilment, el profit que aquests en traurien, per parlar i escriure correctament en català: Le présent ouvrage, qui s’adresse aux jeunes Roussillonnais sachant parler français, a pour but de leur rappeler la langue maternelle, non seulement pour leur montrer tout le bénéfice qu’ils peuvent en retirer pour la connaissance plus approfondie de notre chère langue 22. «Ensenyar de primer als joves rossellonesos a parlar i a escriure sense tenir en compte el català, i, més tard, a parlar i a escriure bé el francès mitjançant el català, vet aquí el sol mètode que pareix conforme a la lògica i —cosa que no s’ha de desdenyar— als reglaments vigents. Aquest mètode d’ensenyament tindria com a conseqüència inevitable la conservació i fins i tot el perfeccionament del català, i, a més, posaria tothom d’acord [els felibres i els regionalistes, després els mestres en pedagogia i finalment la pròpia administració universitària] per al gran profit dels infants de les nostres escoles. Que així sigui.» Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 30

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

31

française, mais encore pour leur enseigner les règles de cette langue catalane qu’ils ne parlent pas toujours correctement ; de sorte qu’il y aura double profit pour eux. (Pastre 1911a)23

El manual té trenta lliçons i el mateix nombre de textos catalans: d’abord faciles, empruntés aux écrivains roussillonnais contemporains, où ils pourront aisément reconnaître la langue que l’on parle tous les jours autour d’eux [...], ensuite des écrivains catalans de Catalogne dont la langue est presque identique à la nôtre [...], quelques jolis spécimens des autres variétés dialectales (catalan de València, de Mallorca et d’Alguer) [...], quelques textes anciens, afin de bien montrer aux enfants qu’avant la conquête, la langue catalane était absolument la même des deux côtés des Pyrénées et aussi pour leur apprendre à déchiffrer le vieux catalan dans nos riches archives. (Pastre 1911a)24

Lluís Pastre tenia doncs una visió, a la vegada, sincrònica (dialectes) i diacrònica (llengua medieval i contemporània) de l’estudi del català: bonica ambició per a un públic escolar! Cada lliçó la construïa, primerament, a partir de la traducció francesa escrita i literal del text català, demanada als alumnes. Remarcava que aquest exercici hauria pogut reemplaçar el dictat, amb molt de profit. Després, venia una composició catalana. Al començament del llibre, aquesta és un resum curt demanat als alumnes, més endavant, un petit assaig. La composició catalana era seguida d’una composició francesa, a vegades traduc23. «La present obra és adreçada als joves rossellonesos que saben parlar francès, té per objectiu de recordar-los la llengua materna, no sols per ensenyar-los tot el benefici que en poden treure per al coneixement més aprofundit de la nostra estimada llengua francesa, sinó per ensenyar-los les regles d’aquella llengua catalana que no parlen sempre correctament; d’aquesta manera hi haurà un profit doble per a ells.» 24. «De primer [textos] fàcils, manllevats als escriptors rossellonesos contemporanis, en els quals podran reconèixer fàcilment la llengua que es parla cada dia a llur entorn [...], després escriptors catalans de Catalunya, la llengua dels quals és quasi idèntica a la nostra [...], qualques bonics espècimens de les altres varietats dialectals (català de València, de Mallorca, de l’Alguer) [...], alguns textos antics, per mostrar precisament als infants que abans de la conquesta, la llengua catalana era absolutament la mateixa dels dos costats dels Pirineus i també per ensenyar-los a desxifrar el vell català dels nostres valuosos arxius.» Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 31

07/05/12 14:01


32

Lluc Bonet

ció lliure, a vegades transposició del subjecte. Finalment, seguia la conjugació bilingüe, sovint contrastiva, amb un o dos temps a cada lliçó, per un verb català i el seu equivalent francès. Més endavant, es treballava la conjugació bilingüe completa. Les notes gramaticals, sempre amb enfocament contrastiu, tractaven de fonologia i de sintaxi en context, gràcies al text català de referència. El 1913, amb proselitisme, Lluís Pastre va distribuir als mestres d’escola un nou llibret imprès, com tots els altres des de 1907, a cal seu amic Joaquim Comet (1856-1921), Les catalanismes à l’école: Nous avons cru utile d’en tirer une centaine d’exemplaires que nous offrons à nos collègues avec le ferme espoir que ce modeste travail les aidera à réagir contre le préjugé qui consiste à dire que le catalan nuit à l’enseignement du français. (Pastre 1913a: 7)25

Hi demostra, al contrari, per l’anàlisi de redaccions d’alumnes d’onze anys que es preparaven per al certificat de primària, «les résultats deplorables obtenus par la méthode officielle ou méthode de proscription du catalan à l’école» (Pastre 1913a).26 El 1907, incansable, havia organitzat ja, amb la Revue Catalane, un concurs escolar de llengua catalana que el Ministeri de la Instrucció pública i dels Cultes, dirigit per Aristide Briand, antic socialista independent passat a l’esquerra moderada, prohibí al si de les escoles.27 Es féu igualment, però a fora del marc escolar, amb la consegüent pèrdua de participació. Al final de la seua carrera de mestre d’escola, el 1920, Lluís Pastre publica encara un manual basat en un enfocament contrastiu català-francès, però aquesta vegada, destinat als adults. En oposició a la tàctica anterior, la finalitat és explícita: 25. «Hem pensat que seria útil d’imprimir-ne un centenar d’exemplars que oferim als nostres col·legues amb l’esperança ferma que aquest treball modest els ajudarà a reaccionar en contra del prejudici segons el qual el català és nefast per a l’ensenyament del francès.» 26. «Els resultats deplorables obtinguts pel mètode oficial o mètode de proscripció del català a l’escola.» 27. El 1902, els felibres de l’Escole Gastou-Febus de Pau (Bearn), pogueren organitzar un concurs de llengua d’oc a les escoles públiques, sense impediment, i el 1912, amb el suport de l’administració escolar local. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 32

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

33

Enseignement de la langue catalane par la méthode des doubles textes. Tanmateix, al pròleg, encara pren la precaució d’encobrir-se, amb un discurs patriòtic, al capdavall prou ambigu: [...] on parviendra en peu de temps à manier la langue catalane avec aisance et presque sans effort. On apprendra aussi à connaître la littérature remarquable de nos voisins de Catalogne et cela contribuera, nous en sommes convaincu, à accentuer davantage cette union des deux pays que dix mille volontaires catalans ont scellée de leur sang sur les champs de bataille de la grande guerre. (Pastre 1920: 5)28

La darrera obra, publicada dos anys abans de morir-se i escrita quan acaba de crear un curs de català per correspondència a la revista quinzenal l’Éveil Catalan (Pastre 1924), és del 1925: Éléments de grammaire catalane: Rédigée conformément aux règles othographiques en usage dans la littérature moderne. Es tracta de la primera gramàtica segons les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, escrita a la Catalunya francesa; el posicionament de Lluís Pastre, en el context rossellonès, era contundent i coratjós:29 L’Institut d’Estudis Catalans a donc rendu à la langue un immense service en publiant ses «Normes», puisqu’il a fait cesser l’anarchie qui la deshonorait. C’est là un fait devant lequel on doit s’incliner. [...] Le poète Charles Grando30 a essayé de mettre tout le monde d’accord en créant une orthographe à l’usage des écrivains roussillonnais qui diffère de celle de l’Institut seulement en ce qui concerne les y 28. «Hom aconseguirà, amb poc temps, de manejar la llengua catalana amb facilitat i quasi sense esforç. També, hom aprendrà a conèixer la literatura rellevant dels nostres veïns de Catalunya i això contribuirà, n’estem convençuts, a accentuar encara més aquesta unió dels dos països, que mil voluntaris catalans van segellar amb la seva sang, als camps de batalla de la Guerra Gran.» 29. Hi ha un article necrològic dedicat a Lluís Pastre a La Veu de Caalunya (Maseras 1927) en el qual es menciona el manuscrit, avui desaparegut, de la traducció francesa d’«El llibre de les bèsties» de Ramon Llull. 30. Carles Grandó (1889-1975), primer rossellonès premiat per la Secció Filològica de l’IEC, en 1917, per El sota dialecte rossellonès de Perpinyà i de la plana del Rosselló, també poeta, dramaturg i narrador, fou, tota la seva vida, un actor essencial del catalanisme cultural rossellonès (Société d’Études Catalanes, Colla del Rosselló i Jocs Florals, Felibritge Rosselló-Catalunya). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 33

07/05/12 14:01


34

Lluc Bonet

et les h. Mais pourquoi donc une orthographe catalane à l’usage des Roussillonnais? Y a-t-il une orthographe française à l’usage des écrivains belges, suisses ou canadiens? (Pastre 1925 : 71, 73)31

6. PER ALS INFANTS DEL POBLE Difícilment doncs, s’hauria d’arraconar Lluís Pastre al sector fantasmagòric dels qui havien volgut fer servir la llengua materna, exclusivament, per «cira li botos de soun desdegnous rivau»,32 segons la fórmula vehement, però inoperant, que Frederic Mistral havia emès, el 1898, expressant les seves reticències de cara a l’entrada del provençal a l’escola (Martel 2007: 56). Pel que fa de la fórmula «català: llatí del pobre», per expressar el colinguisme llengua local-francès, a l’escola primària, per imitació del model llatí-francès, reservat als infants de la burgesia en els lycées, Lluís Pastre la va fer servir només un cop (Pastre, 1907a). Podria haver estat per no desafinar massa en el concert de lloances per al francès, la llengua dels senyors, envejada pel poble i artefacte del poder, tant del ministre jacobí i anticlerical Combes, com de Carsalade, «el bisbe dels catalans».33 El que devia importar a Lluís Pastre, el mestre d’escola gavatx, laic i catalanista, era que «nos pauvres enfants du peuple, aussi bons français que les enfants de la bourgeoisie»34 (Pastre, 1907a), deixessin de ser perjudicats per la República burgesa, a l’hora d’accedir a la instrucció. 31. «L’Institut d’Estudis Catalans ha fet doncs un immens servei a la llengua, publicant les seves «Normes» puix que ha fet cessar l’anarquia que la deshonrava. Aquest és un fet davant del qual cal inclinar-se. [...] El poeta Carles Grandó ha intentat de posar tothom d’acord creant una ortografia per a l’ús dels escriptors rossellonesos que és diferent de la de l’Institut solament pel que fa de de les y i de les h. Però per què una ortografia per a l’ús dels rossellonesos? Hi ha una ortografia francesa per a l’ús dels escriptors belgues, suïssos o canadencs?» 32. «Per enllustrar les botes del seu desdenyós rival.» 33. Si bé el bisbe Juli Carsalade del Pont demanà, el 1906 i el 1919, l’ús del català a la catequesi, en les predicacions, i l’estudi de la gramàtica catalana al seminari, no es mogué, com ho féu Gieure, el bisbe de Baiona, el 1923, quan introduí el basc i el gascó, a l’ensenyament secundari confessional. 34. «Els nostres pobres infants del poble, tan bons francesos com els infants de la burgesia.» Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 34

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

35

Ara bé, Lluís Pastre, com fra Savinià, fracassà. Ni el valor didàctic, fins llavors mai igualat de la seva proposta escolar de pedagogia regionalista, amb comparatisme lingüístic ben estructurat, més enllà del lèxic i amb tractament sistemàtic de la gramàtica i de la sintaxi, ni la tàctica legalista, no foren claus prou fortes per rebentar el forrellat sociopolític d’aquella època.35 BIBLIOGRAFIA Alcoverro (1907): Josep Alcovero i Carós, «Le catalan à l’école», Butlletí d’Escoles, núm. 6 (juny), ps. 43-44. Bonet (2009): Lluc Bonet, «Il y a 100 ans, les langues régionales à l’école: tentatives du catalan au contact de l’occitan», dins IVe Colloque International: Passeport pour le Plurilinguisme. Les mécanismes de l’apprentissage. Mende, 27-30 octobre 2008, Menda: Associacion per lo Desvolupament de l’Occitan, ps. 86-103. Bover (1989): August Bover i Font, «La festa literària de Banyuls de la Marenda (1883)», dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes: Miscel·lània Joan Bastardas 4, núm. 21, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 135-155. Cabanel (2008): Patrick Cabanel, «Culture nationale et cultures régionales en France», dins Benoît Pellistrandi, Jean-François Sirinelli, L’histoire culturelle en France et en Espagne, Madrid: Casa de Velásquez, ps. 329-353. Cerdà (2009): Jordi Pere Cerdà, Finestrals d’un capvespre, Canet: Edicions Trabucaire. Champagnac (1902): Maximilien Champagnac [pseud. de Marcel Huart], « A Saint-Martin du Canigou », La République des Pyrénées-Orientales (9 de novembre), p 1. 35. Actualment, uns tretze mil vuit-cents alumnes de l’escola primària i secundària de la Catalunya del Nord reben un ensenyament de català o en català, com a «llengua regional», o sigui el 20 % del total. Uns tres mil cinc-cents alumnes són escolaritzats en català, o sigui el 3 % de tot l’alumnat, essencialment (el 80 %) a les classes bilingües públiques, amb immersió compartida entre el francès i el català, i també (el 20 %) a les escoles associatives, amb immersió preferent en català. En el marc d’aquesta oferta legal optativa, més de les tres quartes parts dels joves del departament dels Pirineus-Orientals, no té cap contacte seguit amb la llengua catalana, durant l’escolaritat obligatòria. Ara bé, des del 2007, amb la publicació dels programes oficials de «llengua regional», de primària fins a secundària, segons el Marc Europeu Comú de Refèrencia, s’ha assolit un nivell de normalitat reglamentària inèdit per al català a l’escola francesa. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 35

07/05/12 14:01


36

Lluc Bonet

Costa (1973): Costa Georges, «Les instituteurs roussillonnais de 1887 devant une enquête linguistique», Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, núm. 85, ps. 27-40. Delpont (1920): Jules Delpont, «Un cours de faux catalan, à Perpignan», Montanyes Regalades, núm. 59 (novembre), ps. 175-176. Gallart (2001): Josep Gallart i Bau, «Lluís Pastre, mestre de català a l’escola pública nord-catalana (1863-1927)», Educació i Història, núm 5, ps. 146-158. González-Agàpito (1992): Josep González-Agàpito, L’Escola Nova catalana 1900-1939: Objectius, constants i problemàtica, Vic: Eumo. Guiter (1873): Enric Guiter, Literatura rossellonesa moderna, Perpinyà: Institut Rossellonès d’Estudis Catalans. Folch i Torres (1906): Josep Maria Folch i Torres, «Cròniques del Rosselló», El Poble Català (17 de març), p. 2. Huart (1902a): Marcel Huart, «Le verbe républicain», La République des Pyrénées-Orientales, núm. 4 (29 d’octubre), p. 1. Huart (1902b): Marcel Huart [?], «Les catalanistes», La République des Pyrénées-Orientales (11 de novembre), p 2. Huart (1903): Marcel Huart [?], « Le Théâtre Romea à Perpignan », La République des Pyrénées-Orientales (1 de setembre), p. 1. Lacoste (1902): Sylvain Lacoste, Recueil de versions gasconnes: Livre du maître, Pau: Imprimerie Vignancour. Lhermite (1878): [Joseph Lhermite], Recueil de versions provençales pour l’enseignement du français publié par une société littéraire: deuxième partie, Avinyó: Librairie Aubanel frères. Martel (2007): Philippe Martel, L’école française et l’occitan: Le sourd et le bègue, Montpeller: Presses Universitaires de la Méditerranée, Université Paul-Valéry. Maseras (1927): Alfons Maseras (Nota necrològica de Lluís Pastre), La Veu de Catalunya (20 de novembre), p. 7. Mattes (1844): Jean Mattes, Leçons pratiques de grammaire, faites à l’école d’adultes de Perpignan, dans lesquelles l’orthographe d’usage est enseignée au moyen de la langue catalane: Ouvrage particulièrement destiné aux ouvriers du département, Perpinyà: J.-B. Alzine [segona edició en 1866]. Pons (1925): Josep-Sebastià Pons, «Enraonament», dins: Pastre, Louis, Éléments de grammaire catalane : Rédigée conformément aux règles othographiques en usage dans la littérature moderne. Préface de M. J.-S. Pons, Perpinyà: Imprimerie Catalane, ps. 3-6. Pujol i Prat (2002): Joan-Pere Pujol, Enric Prat, «Cinc catalanades anònimes (finals del segle xix)», dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 43, ps. 171-244. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 36

07/05/12 14:01


Lluís Pastre (1863-1927)

37

Rafanell (2006): August Rafanell, La Il·lusió occitana: La llengua dels catalans entre Espanya i França, Barcelona: Quaderns Crema. Serra (2001): Dolors Serra i Kiel, Bibliografia de Catalunya Nord (15021999), Codalet: Terra Nostra. Taillefer (1891): Auguste Taillefer, «Exercices de langage», Bulletin de l’Enseignement Primaire des Pyrénées-Orientales, núm. 7, ps. 171-186. Verdaguer (2002): Pere Verdaguer, «Història d’una ruptura nord-catalana greu: la revista “Muntanyes Regalades”», Revista de Catalunya, núm. 176 (setembre), ps. 112-130.

OBRES DE LLUÍS PASTRE ESMENTADES EN AQUEST ARTICLE Combes, Pastre (1901?): Jules Combes, Louis Pastre, Éssai d’éducation sociale à l’école avec le concours de la famille : Guide du maître, París: Bibliothèque d’Education, 24 p. Davin, Pastre (1903?): Sylvain Davin, Louis Pastre, Le français usuel enseigné par les exercices de langage et de lecture aux enfants de 6 à 9 an, Perpinyà: Imprimerie La République des Pyrénées-Orientales, 170 p. [9 edicions ulteriors, canvi de paginació i d’editors] Davin, Pastre (1904): Sylvain Davin, Louis Pastre, Le français usuel enseigné par les exercices de langage aux enfants de 3 à 6 ans (écoles maternelles). [no retrobat] Pastre (1904): Lluís Pastre, «Crónica del Rosselló», La Veu de Catalunya (15 de novembre, vespre), p. 2. Pastre (1906a): Lluís Pastre, «Desde’l Rosselló», El Poble Català (31 de març), p. 3. Pastre (1906b): Louis Pastre, «L’alcool, voilà l’ennemi!» La Bourse du Travail, núm.12 (1 de desembre), p. 2. Pastre (1907a): Louis Pastre, Le catalan à l’école. Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Comet, 25 p. Pastre (1907b): Louis Pastre, Llengues germanes, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Comet. [llibret no retrobat, devia reproduir «Llengües germanes», Revue Catalane, núm. 9 (setembre 1907), ps. 270-278] Pastre (1907c): Louis Pastre, Jeux floraux de la Société d’Études Catalanes, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Comet, 8 p. [Atribuït a Lluís Pastre] Pastre / Algú (1908a): Louis Pastre, «Anyorament», Revue Catalane, núm. 15 (15-03-1908), ps. 71-72. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 37

07/05/12 14:01


38

Lluc Bonet

Pastre (1908b): Louis Pastre, La langue catalane populaire en Roussillon, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie J. Comet, 58 p. Pastre (1909a): Louis Pastre, Critique des traductions catalanes du Songe d’Athalie, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Comet, 11 p. Pastre (1909b): Louis Pastre, Les prétérits catalans en Catalogne et en Roussillon, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Comet, 16 p. Combes, Pastre (1909c): Jules Combes, Louis Pastre, «Essai d’éducation sociale à l’école avec le concours de la famille», Revista Catalana d’Educació, núm. 1 (març), ps. 22-27. Pastre (1911a): Louis Pastre, Le français enseigné par les exercices de traduction de textes catalans aux enfants de 9 à 15 ans: Notes grammaticales et remarques sur la comparaison des deux langues, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Catalane, 119 p. Davin, Pastre (1911b): Sylvain Davin, Louis Pastre, Le français usuel enseigné par les exercices de langage et de lecture aux enfants de 6 à 9 an, Perpinyà: Imprimerie catalane, 80 p. [4a edició] Pastre (1912): Louis Pastre, De l’emploi de l’hi et de els hi, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Catalane de J. Comet, 16 p. Pastre (1913a): Louis Pastre, Les catalanismes à l’école, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Catalane, 53 p. Pastre (1913b): Louis Pastre, Le sous-dialecte bas-languedocien de Clermont-l’Hérault, Perpinyà: Imprimerie J. Comet, 163 p. Pastre (1915): Louis Pastre, Ramon Llull et son œuvre pédagogique, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie catalane, 29 p. Pastre (1916): Lluís Pastre, «La pedagogia de Ramón Llull», Quaderns d’Estudi, núm. 3 (desembre), ps. 190-203. Pastre (1917): Louis Pastre, Perrault, Charles: La version catalane de Peau d’âne, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie catalane, 7 p. Pastre (1920): Louis Pastre, Enseignement de la langue catalane par la méthode des doubles textes, Perpinyà: Société d’Études Catalanes, Imprimerie Catalane J. Comet, 86 p. Pastre (1924): Louis Pastre, «Cours de langue catalane par correspondance 1, 2», L’Éveil Catalan, núm. 47 (1 de febrer), p. 4. Pastre (1925): Louis Pastre, Éléments de grammaire catalane: rédigée conformément aux règles othographiques en usage dans la littérature moderne. Préface de M. J.-S. Pons, Perpinyà: Imprimerie Catalane, 128 p.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 13-38

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 38

07/05/12 14:01


LA CREATIVITAT LÈXICA DE JOSEP MARIA DE SAGARRA: EL CAS DE LA DIVINA COMÈDIA*1 DíDac puJoL

Universitat Pompeu Fabra (UPF), Facultat de Traducció i Interpretació Correspondència: UPF, C. Roc Boronat, 138 08018 Barcelona

Resum Aquest estudi tracta dels neologismes encunyats per Josep Maria de Sagarra a la seva traducció de La Divina Comèdia de Dante, publicada entre 1947 i 1951. L’article fa un buidatge de La Divina Comèdia traduïda per Sagarra i llista els mots (un total de 113) que no es troben en els principals diccionaris de la llengua catalana. De les 113 paraules que no figuren en els diccionaris, s’argumenta que 96 són neologismes encunyats per Sagarra en la seva traducció. La resta de paraules fins arribar a 113 són o bé variants ortogràfiques o bé mots que, tot i no figurar en els diccionaris, han estat usats prèviament per altres escriptors. L’article classifica els neologismes de Sagarra segons els processos de formació dels mots, bàsicament la composició i la derivació. Dins la derivació destaca la sufixació, un procés del qual es dóna la casuística detallada aplegant els fenòmens en diferents subgrups. A més, es quantifica la freqüència d’ús de cadascun dels mecanismes de creació de neologismes. A les conclusions s’apunten dos possibles motius de la creativitat lèxica de Sagarra.

Paraules clau Josep Maria de Sagarra, Dante, La Divina Comèdia, neologismes. Abstract. JOSep maria de Sagarra’S lexical creativity: the caSe Of La Divina coMèDia This paper studies the neologisms coined by Josep Maria de Sagarra in his translation of Dante’s Divine Comedy, published between 1947 and 1951. The article combs through La Divina Comèdia translated by Sagarra and lists the words (a total of 113) that cannot be found in the leading dictionaries of the Catalan language. Out of the 113 words that do not appear in the dictionaries, it is argued that 96 are neologisms coined by Sagarra in his translation. * Aquest article s’emmarca en el projecte FFI2011-26500,, del Ministerio de Ciencia e Innovación. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62 DOI: 10.2436/20.2502.01.58 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 39

07/05/12 14:01


40

Dídac Pujol

The remaining words are either orthographic variants or words that have been previously used by other writers, even though they do not appear in the dictionaries. The article classifies Sagarra’s neologisms according to the processes of word formation, basically composition and derivation. Within derivation one device Segarra often used is suffixation, a process for which a detailed typology is given by categorising the phenomena into different subgroups. The article also quantifies the frequency with which each of the mechanisms to create neologisms was used. The conclusions posit two possible reasons for Sagarra’s lexical creativity. Key words Josep Maria de Sagarra, Dante, La Divina Comèdia, neologisms.

1. INTRODUCCIÓ Sovint s’ha dit que traduir és una manera d’enriquir la llengua. Aquest és el cas, com veurem, de La Divina Comèdia de Dante traduïda per Josep Maria de Sagarra (1947-1951).1 Com Verdaguer, Carner o Foix, «Sagarra tingué el do de la llengua» (Pla 2004c: 592): tenia «una facilitat de ploma excepcional» (Pla 2004c: 592) i una «extraordinària capacitat i habilitat versificadores» (Armengol 2002: 16), i en les seves obres —ja siguin originals o traduïdes— hi ha una prodigalitat verbal tan gran que s’ha arribat a afirmar que «per la seva riquesa lingüística [la poesia de Sagarra] és molt superior a la de qualsevol noucentista» (Armengol 2002: 15).2 Segons Pujol (2007: 48), la llengua de les traduccions que Sagarra va fer de l’obra de Shakespeare és «àgil, viva, intensa, oral, escenificable, acolorida, amb un ritme i (quan cal) una rima ben marcats, amb 1. La Divina Comèdia; traducció i comentaris de Josep Maria de Sagarra; 3 vols. Sabadell: Joan Sallent Sucre, 1947 (Infern), 1949 (Purgatori) i 1951 (Paradís). Posteriorment Sagarra va publicar l’obra en un sol volum i en edició més comercial (Barcelona: Editorial Alpha, 1955). 2. Caldria exceptuar, molt possiblement, Josep Carner (vegeu Busquets 1977). A part de l’estudi de Busquets sobre Carner, disposem de treballs sobre el lèxic dels altres escriptors esmentats que tenien el do de la llengua: sobre Verdaguer, vegeu, per exemple, Pinyol i Quer (2006) i Veny i Clar (2006); sobre Foix, vegeu Veny Clar i VenyMesquida (2009). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 40

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

41

una sintaxi clara i un vocabulari normalment d’arrel popular, culte de vegades, però intel·ligible per al gran públic». Aquesta caracterització (llevat, és clar, de l’adjectiu escenificable, que caldria substituir per recitable) es podria aplicar perfectament a La Divina Comèdia traduïda per Sagarra. En resum: les traduccions (i les obres de creació) de Sagarra tenen com una de les principals característiques estilístiques l’esplendor verbal, una esplendor que Narcís Garolera, parlant dels articles de l’autor, ha anomenat «retòrica efectista, que vol impressionar el lector» (2007: 68) i que Josep Palau i Fabre, parlant de les traduccions sagarrianes de Shakespeare, ha anomenat «plasticitat del llenguatge»: Josep Maria de Sagarra posseïa una qualitat preciosa en aquest cas: la de la plasticitat del llenguatge. Sagarra havia usat molt sovint la llengua d’una manera molt semblant a com un pintor, i encara un pintor de tendència fauve, a la manera d’un Mir, usa els colors: amb una certa pasta i amb una certa gosadia. La magnífica «Balada de Luard» n’és, potser, l’exponent més alt. Aquesta qualitat o característica li havia d’ésser cabdal en les seves traduccions de Shakespeare. (Palau i Fabre 1973: 66)

Aquí no ens interessa, només que de passada (en tant que és una característica de la creativitat del traductor), aquest aspecte (és a dir, l’estil) de Sagarra, com tampoc no ens interessa acarar sistemàticament l’original amb la traducció.3 En canvi, ens interessa molt més un tema que no ha estat estudiat, ni en l’obra de creació de Sagarra ni en les seves traduccions: «l’extraordinària creativitat de Sagarra per crear neologismes lèxics» (Armengol 2002: 26). Aquest és, doncs, l’aspecte en el qual ens centrarem en aquest article, que consisteix bàsicament en un buidatge de La Divina Comèdia traduïda per Sagarra a fi i efecte de donar-ne els neologismes creats pel traductor. Cal deixar 3. D’entre els escrits que tracten de l’estil (inclòs el lèxic) en l’obra de creació de Sagarra, destaquen Bonada (1996), Casasús (1989), Costa (1986), Garolera (2007), Nunes (1999), Pla (2004a, 2004b) i Serrahima (2008). Pel que fa als estudis de la llengua de les traduccions de Sagarra (consideracions aplicables, si més no en part, a la seva obra original), cal mencionar Arqués (2004), Coca (1986), Fàbregas (1979), Fulquet (1999), Oliva (1986, 1993), Palau i Fabre (1962, 1973) i Vidal Alcover (1983). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 41

07/05/12 14:01


42

Dídac Pujol

ben clar que aquest article no pretén ser un estudi interpretatiu del lèxic del Sagarra traductor de Dante: només vol inventariar el lèxic innovador i fer una taxonomia dels mètodes emprats per Sagarra a l’hora d’encunyar mots, dos passos que creiem previs i imprescindibles per a posteriors estudis del seu lèxic, ja siguin interpretatius (en el cas de La Divina Comèdia), ja siguin d’altres obres traduïdes o d’obres de creació del mateix autor. Val a dir, també, que s’ha defugit qualsevol intent d’anàlisi lexicogràfica i traductològica que anés més enllà de la paràfrasi del significat dels mots llistats i de les mencions ocasionals de l’original italià. Les anàlisis lexicogràfiques i traductològiques haurien de ser posteriors a la tasca de buidatge i classificació que s’ha dut a terme aquí. Cal remarcar, finalment, que no s’ha pretès estudiar la creativitat lèxica de Sagarra amb relació a l’original de Dante. Com es pot veure, queda molt per fer sobre el lèxic de Sagarra; aquest article vol ser només un primer pas i posar la primera pedra. L’apartat següent, el cos de l’article, és una llista de les paraules diguem-ne (sense matisar més, de moment) poc usuals a La Divina Comèdia traduïda per Sagarra. La llista s’ha confegit a partir de les entrades lèxiques que no figuren en els diccionaris següents: Diccionari de la llengua catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans; Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’Alcover i Moll; Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat) de Joan Coromines; i Diccionari general de la llengua catalana (DGLC) de Pompeu Fabra (l’únic dels llistats que estava disponible a l’època en què Sagarra va traduir La Divina Comèdia). A més, en el catàleg de paraules hi hem inclòs aquelles que no apareixen a l’Enciclopèdia.cat (la versió digital de la Gran Enciclopèdia Catalana). Som conscients que els mots que no figuren en cap d’aquestes obres no són necessàriament creacions lèxiques de Sagarra; però, com veurem més endavant, en la majoria de casos es tracta de mots encunyats per Sagarra per derivació o composició, i només en uns pocs casos trobem que la paraula en qüestió ja ha estat usada abans o que és una mera variant ortogràfica d’una forma recollida als diccionaris. A propòsit de les variants ortogràfiques i dels mots encunyats per Sagarra (o altres autors anteriors), un cop confegida la llista d’unitats lèxiques s’ha comprovat (i s’ha advertit dins de cada entrada) quines d’elles apareixien (i en Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 42

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

43

quina data) en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) de l’Institut d’Estudis Catalans —un corpus que abraça el període 1833-1988 i que, tot i tenir una extensió de més de 52 milions de mots, presenta, com no podia ser d’altra manera, certes mancances, dues de les quals són, segons que hem pogut comprovar, que només ha buidat l’Infern traduït per Sagarra (no el Purgatori ni el Paradís) i que dels mots que creiem que Sagarra encunya a l’Infern n’ha exclòs com a mínim uns quants (hem indicat sempre quan el CTILC dóna l’ocurrència d’un determinat mot). Finalment, en casos molt puntuals en què s’ha cregut necessari, a l’hora d’oferir la llista de paraules hem donat informacions aportades pel Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) de l’Institut d’Estudis Catalans. Val a dir que en el buidatge de La Divina Comèdia s’han exclòs els noms propis, tant els referents a parts de l’Infern, com ara «Caïna» o «Antenora» (Inf. XXXII.58 i Inf. XXXII.88),4 com els referents a noms o renoms de personatges que mostren un cert grau de creativitat per part de Sagarra, com ara «Barba-rullat» (Inf. XXI.120), «Burxacans» (Inf. XXI.122) i «Escatinyador» (Inf. XXI.105).5 S’han exclòs també paraules com «transhumanar» (Par. I.70, traducció de l’italià trasumanar), mot que, segons el DCVB, és usat per primer cop en la traducció de La Divina Comèdia feta per Andreu Febrer. Tampoc no s’han tingut en compte els substantius derivats d’adjectius que figuren com a adjectius en els diccionaris: «Tots són plens de planyívols maleïts» (Inf. XI.19). I tampoc no s’han tingut en compte els substantius deverbals que figuren com a verbs en els diccionaris: «Pel baix llagotejar / ara el meu cos dins d’aquest fem es suca» (Inf. XVIII.125-126). Finalment, cal dir que en la llista que segueix s’han donat exemples de tots els casos en què un mot apareix més d’una vegada en el poema. 4. D’ara en endavant, l’Infern s’abreviarà com a «Inf.»; el Purgatori, com a «Purg.»; i el Paradís, com a «Par.». Els números romans indiquen el llibre i els aràbics el vers o versos del poema. 5. Barbariccia (‘Barba-rullat’) vol dir, literalment, ‘barba arrissada’; Joan F. Mira ho tradueix per «Barbarínxol» i Ángel Crespo per «Barbacrespa». Graffiacane (‘Burxacans’) vol dir ‘gratagossos’»; Joan F. Mira ho tradueix per «Rascagossos’ i Ángel Crespo per «Ganchofiero». Finalment, Scarmiglione (‘Escatinyador’) és un derivat del verb scarmigliare (‘despentinar’); Joan F. Mira ho tradueix per «Estarrufat» i Ángel Crespo per «Desgreñao». Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 43

07/05/12 14:01


44

Dídac Pujol

2. LLISTA ALFABÈTICA DE MOTS I EL SEU SIGNIFICAT, AMB INDICACIONS SOBRE L’OCURRÈNCIA EN SAGARRA I EN ALTRES AUTORS L’asterisc de davant de les entrades de més avall indica que el mot en qüestió té força possibilitats d’haver estat encunyat per Sagarra en la seva traducció de La Divina Comèdia. Els mots no precedits d’asterisc són els que, tot i no figurar en les obres lexicogràfiques (diccionaris i enciclopèdia) llistades a l’apartat anterior, han estat (segons el CTILC) usats amb anterioritat per altres autors o pel mateix Sagarra. Cal, però, ser prudents i tenir en compte que els mots precedits d’asterisc podrien (si estudis posteriors ho demostressin) resultar no ser creacions lèxiques de Sagarra a La Divina Comèdia. Com Loreto Busquets (1977) en el cas de Carner, però, partim de la premissa que, mentre no es demostri el contrari, els mots no registrats al DCVB (i, en el nostre cas, també als altres diccionaris llistats a la introducció) són creacions lèxiques de l’autor. Caldrien més buidatges i estudis lexicogràfics sobre el Sagarra escriptor i traductor i sobre autors de l’època de Sagarra i immediatament anteriors per confirmar o desmentir, cas per cas, si els neologismes llistats en aquest article ho són realment o no —recordem que el CTILC abraça des del 1833 fins al 1988, de manera que podem afirmar, provisionalment, que, amb les dades de què disposem, els neologismes ho són, com a mínim, per al període 1833-1947/1951 (recordem que el 1947-1951 és la data de publicació de La Divina Comèdia de Sagarra). Deixem per a un altre estudi la comparació de les aportacions lèxiques de Sagarra a La Divina Comèdia amb relació als traductors precedents de l’obra: Andreu Febrer (1429), Antoni Bulbena i Tusell (1908), Narcís Verdaguer i Callís (1921) i Llorenç Balanzó i Pons (1923-1924). Cal recordar, finalment, que un mot pot haver-se fet servir oralment abans que aparegués per escrit, és a dir, que un mot suposadament encunyat per, posem, Shakespeare o Sagarra, pot, de fet, ser un reflex d’un ús parlat. A continuació oferim la llista de paraules. * acosterat adj. Costerut: «i, dels camins, el menys acosterat» (Purg. XI.42). * aganyotar v. Fer una ganyota (amb els llavis); tradueix l’italià disLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 44

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

45

torse (la bocca) (= va tòrcer [la boca]): «I aganyotant els llavis, tragué fora / la llengua» (Inf. XVII.74-75). agiragonsat adj. Que fa giragonses, sinuós: «em fas fer aquest voltar agiragonsat» (Inf. X.5). El CTILC dóna dues ocurrències del mot, totes a obres de Sagarra: Vida privada (1932: «agiragonçat») i el ja adduït de l’Infern (1947). * albirejant adj. Que albira: «que els nostres ulls no en són albirejants» (Purg. XXX.114). * allampantar v. Fer tornar llampant: «la llum que m’allampanta» (Par. XXI.66). al·leluiar v. Cantar l’al·leluia; tradueix l’italià alleluiando: «eixiran cada un de la caverna, / amb revestida llengua al·leluiant» (Purg. XXX.14-15). El CTILC dóna una única ocurrència del mot: Llorenç Riber i Campins, Any cristià, I (1929). * aparanyar v. Formar un parany: «el fil que ha de caçar-lo s’aparanya» (Par. IX.51). * apujolar v. Elevar (com un pujol): «fem sendera / vers on el marge apujolant-se va» (Purg. XXIV.119-120). arquejat n. Cosa que té forma d’arc: «voltant el puig, igual que la primera, / però amb un arquejat més violent» (Purg. XIII.5-6). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot, la primera de les quals (cronològicament parlant) és d’Aurora Bertrana (El Marroc sensual i fanàtic, 1936). * asprejant adj. Que és aspre: «i és de raó que amb asprejants servers / no madura de gust la dolça figa» (Inf. XV.65-66). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * barbabufar v. Fer bufits per la barba; tradueix l’italià soffiando nella barba (= bufant per la barba): «sembla que barbabufi i que sospiri» (Inf. XXIII.113). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * barri-barreig n. Barrija-barreja, barreig, confusió: «Si saps la ruta, anem-hi sense guia, / que no m’agrada aquest barri-barreig» (Inf. XXI.128-129). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * boscallejar v. Flagellar, assotar; tradueix l’italià flagellò (= va flagellar): «de cap a peus l’anà boscallejant» (Purg. XXXII.156). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 45

07/05/12 14:01


46

Dídac Pujol

* botzinant adj. Que botzina, que brunzeig: «mosques botzinants» (Inf. XVII.51). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * camaarronsat adj. Arronsat de cames: «i fa la braça // camaarronsat i dilatant el pit» (Inf. XVI.135-136). * cancel·leig n. Acte de cancel·lar, d’esborrar: «Mes tu que sols pel cancel·leig escrius» (Par. XVIII.130). capaltard n. Captard, capvespre, ponent; tradueix l’italià tardi (= tard): «De Cèsar, en vaig veure el capaltard» (Inf. I.70); «Ja érem vells i érem sang de capaltard»» (Inf. XXVI.106). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot, les primeres de les quals són de 1902: de Santiago Rusiñol (El poble gris) i de Ferran de Querol i de Bofarull («Clichés»). El DDLC inclou l’entrada «capaltard» com a variant no normativa de «captard». * carat n. Quirat: «em varen obligar a batre florins / posant-hi tres carats de terregada» (Inf. XXX.89-90). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot (amb aquest sentit) el text de Sagarra. cargolada n. Caragolada, acte de caragolar o retòrcer: «I una altra els braços li lligà amb potents / nusos i amb cargolades tan severes, / que el damnat no podia moure’ls gens» (Inf. XXV.7-9). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot (amb el sentit d’«acte de caragolar») el text de Sagarra. El DCVB recull (amb el mateix sentit) la forma «caragolada»; el CTILC no recull cap cas de «caragolada» amb aquest sentit. * carrarès n. Natural de Carrara (= ciutat de la Toscana); tradueix l’italià Carrarese: «on pedra i fang / el carrarès, allí albergat, remou» (Inf. XX.47-48). * catifat adj. Cobert amb una catifa: «I com la tardorenca arrabassada, / de fulla en fulla, va pelant el ram / fins que tota la terra és catifada» (Inf. III.112-114). * cellapartit adj. Que té la cella partida: «Ros era, i bell, i de gentil figura, / però cellapartit d’un cop cruent» (Purg. III.107-108). * cigonyet n. Cigonya petita: «I com el cigonyet que aixeca l’ala» (Purg. XXV.10). * còlquid n. Natural de la Còlquida (= en la mitologia grega, lloc on Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 46

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

47

es trobava el velló d’or): «als còlquids del moltó féu falconada» (Inf. XVIII.87). * copulatge n. Còpula: «fins que pogué vergassejar de nou / la parella de serps en copulatge» (Inf. XX.44-45). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * corpunyit adj. Afectat, dolgut: «no es sentís corpunyit i piadós» (Purg. XIII.54). cua-rullat adj. Cua-rutllat, que té la cua caragolada: «el gos cuarullat» (Par. XVI.117). * cupidesa n. Cobdícia; tradueix l’italià cupidigia i cupidità: «Si la mala cupidesa us tempta un dia» (Par. V.79); «com mal obrar es desprèn de cupidesa» (Par. XV.3); «Oh cupidesa» (Par. XXVII.121); «La cupidesa cega» (Par. XXX.139). * curtejador adj. Que s’acurta, que s’escurça: «I això que ets capa prou curtejadora, / i hom t’ha d’apedaçar i de recosir» (Par. XVI.7-8). * desgarbar v. Envestir, escometre: «Amb menys de resistència, al camp, desgarba / i desarrela un roure el nòrdic vent» (Purg. XXXI.70-71). * desvaler v. Literalment, «fer valer menys»; en el context, «fer menys intens, decréixer en intensitat»: «s’inflama / el cel, i a banda i banda el roig desval, // així aquella pacífica oriflama / s’aviva més al mig, i als costats resta, / de més en més, empal·lidint la flama» (Par. XXXI.125-129). * emmilerar v. Convertir en milers: «En tan alt grau el nombre s’emmilera» (Par. XXIX.130). * empegat n. Qui està untat de pega: «aquell que punxa els empegats del fons» (Inf. XXIII.141). * empolar v. Formar pols; tradueix l’italià s’impola: «és cada part per sempre allí on era, // perquè no és enlloc i no s’empola» (Par. XXII.66-67). * enfondit n. Fondalada: «Per l’esvoranc d’un roc fèiem pujada, / amb crestes i enfondits a cada part, / talment com el vaivé que fa l’onada» (Purg. X.7-9). * engemmar v. Fer tornar gemma; tradueix l’italià ingemme: «que el teu esclat engemma» (Par. XVIII.117). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 47

07/05/12 14:01


48

Dídac Pujol

* enlleonar v. Alçar(-se) com un lleó; tradueix l’italià in alto galla (= galleja alt): «¿De què el vostre esbufec se us enlleona, / essent com sou insectes mal forjats [...]?» (Purg. X.127-128). * enllordit adj. Llord, embrutit: «algun conegut meu hi haurà que avença / enllordit per tal mena de pecat» (Inf. VII.50-51). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * enrancar v. Anar ranc, anar coix: «Oh cupidesa on el mortal s’enranca» (Par. XXVII.121). * ensafirar v. Posar safirs al damunt; tradueix l’italià s’inzaffira: «era corona del Safir brillant / del qual el cel més tendre s’ensafira» (Par. XXIII.101-102). * entollat n. Toll: «Mentre passem el lívid entollat, / un, ple de fang, em diu molt d’a la vora» (Inf. VIII.31-32). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * entreclucat adj. Mig aclucat: «Llavors, capbaix, parpella entreclucada» (Inf. III.79). El CTILC dóna dues ocurrències del mot: la de Sagarra i una de Josep Lluís Seguí (Comèdia, 1984). * esbaldregós adj. Que es romp; és un derivat d’«esbaldregar»: «i, escalabornador i esbaldregós, / amb pols i fúria dins la selva crida» (Inf. IX.70-71). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * escoltadís adj. Que es fa escoltar: «i ara fes-te’m un xic escoltadís» (Inf. XX.57). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * esferola n. Esfera petita: «i ajuntades vegí cent esferoles» (Par. XXII.23). * esllencar v. Fer viure: «a molts fa temps que en la misèria esllenca» (Inf. I.51; original: molte genti fé già viver grame; traducció literal: «a molta gent ha fet viure trista»); «Sortosa Hongria, si ta pau no esllenca / un pitjor!» (Par. XIX.142-143; original: Oh beata Ungheria, se non si lascia / più malmenare; traducció literal: «Oh feliç Hongria, si no es deixa més malgovernar»). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot (amb aquest sentit) el fragment de l’Infern de Sagarra (no el del Paradís, que no apareix en el CTILC). * espinagall n. Conjunt d’espines, conjunt de plantes espinoses: «i Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 48

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

49

en lloc de fruita, espinagall salvatge» (Inf. XIII.6). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * espurnella n. Espurna petita: «va eixir-ne una espurnella» (Par. IX.29). etiop n. Etíop: «l’indi o l’etiop» (Purg. XXVI.21); «I els veuràs condemnats per l’etiop» (Par. XIX.109). El DDLC inclou les entrades «etiope» i «etíope» (però no «etiop») com a variants no normatives d’«etíop». * fanguim n. Fang fi (mot format potser per analogia amb «plugim», ‘pluja fina’): «El marge enganxifós, tot d’un fanguim / es veia» (Inf. XVIII.106-107). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * fardada n. Farda, càrrega: «perquè el company que duc, de la fardada / d’aquesta carn d’Adam va tot vestit» (Purg. XI.43-44). * farea n. Espècie de serp imaginària: «cria quelidres i escurçons, / jàculis i farees i amfisbenes» (Inf. XXIV.86-87). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. fiesolà adj. Natural de Fiesole (= ciutat de la província de Florència); tradueix l’italià fiesolane: «Les bèsties fiesolanes de mal tremp» (Inf. XV.73). El CTILC dóna tres ocurrències del mot, una de Salvador Espriu (Laia, 1932) i dues de Sagarra: la de l’Infern (1947) i una de les Memòries (1954), que de fet és una citació de l’obra de Dante. * fulgorejar v. Brillar amb fulgor: «i des del Cel, / fulgorejant va caure en un costat» (Purg. XII.26-27). * galtapelut adj. Que té la galta peluda: «Galtapelut, apaivagà el seu trot» (Inf. III.97). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * garfida n. Acció de garfir (= agafar fortament amb la mà clavant les ungles): «els àngels de la punxa i la garfida» (Inf. XXIII.132). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * giratorçat adj. Torçat, retorçat: «Potser que de paràlisi ha romàs / algú giratorçat de tal manera» (Inf. XX.16-17). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * grataire n. Qui grata o es grata: «“Tu que t’escorxes amb els dits la pell”, / feia el mestre a un grataire que no atura, / “com si la mà Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 49

07/05/12 14:01


50

Dídac Pujol

tenalla et fos i arpell”» (Inf. XXIX.85-87); «l’un dels grataires bo i plorant contesta» (Inf. XXIX.92). El CTILC dóna com a úniques ocurrències del mot els dos textos de Sagarra. * gripauejar v. Fer el gripau, actuar com un gripau: «Aquests posats que tenen / d’anar tan ajupits gripauejant» (Purg. X.115-116). * guerxeria n. Qualitat de guerxo, de tort: «sigueu fidels, i no amb la guerxeria / de Jeftè prometent el seu escot» (Par. V.65-66). hetic n. Persona ètica, tísica: «com l’hetic, en el qual la set estira / els llavis vers la barba i vers el nas» (Inf. XXX.56-57). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot (totes amb h inicial i amb accent); la primera, cronològicament parlant, és de Víctor Català (Drames rurals, 1902). inassolit adj. No assolit: «inassolit desig» (Par. VII.122). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot, la primera de les quals és de Joaquim Folguera (Les noves valors de la poesia catalana, 1919). * jàculi n. Espècie de serp imaginària: «cria quelidres i escurçons, / jàculis i farees i amfisbenes» (Inf. XXIV.86-87). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. làtria n. Latria (= culte donat exclusivament a Déu): «Formen un gep que s’anomena Càtria, / sota del qual un erm rebé saó / perquè només fos disposat a làtria» (Par. XXI.109-111). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot (totes elles sense accent), la primera de les quals és de Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost) (La personalitat del Dr. Torras i Bages, 1917). * litorà adj. Litoral; tradueix l’italià litorano: «D’aquella vall vaig ésser litorà / entre Ebre i Magra» (Par. IX.88-89). * lladradís adj. Que lladra: «Amb el to rabiüt i lladradís / dels gossos» (Inf. XXI.67-68). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. llagoteig n. Llagoteria: «per això el segon cercle és el flagell // de màgia, llagoteig, hipocresia» (Inf. XI.57-58). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot, la primera de les quals és de Carles Riba (Primer llibre d’estances, 1919). (*) lombard adj./n. El CTILC dóna diverses ocurrències del mot amb aquesta grafia (una sola ela inicial); vegeu-ne detalls més avall. Sagarra utilitza el mot en tres sentits: Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 50

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

51

(1) adj. Llombard, natural de la Llombardia: «i eren mos pares del país lombard» (Inf. I.68); «Oh ànima lombarda» (Purg. VI.61). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot amb aquest sentit, la primera de les quals és d’autor anònim (Lo jardiner hortolá y florista ó modo ordenat de cultivar la terra segons us y práctica de bon pagés, 1852). (2) n. Llombard, natural de la Llombardia: «el senzill lombard» (Purg. XVI.126). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot amb aquest sentit, la primera de les quals és de Pere-Màrtir Bordoy-Torrents (Els pobles de l’Orient, 1919). * (3) n. Llengua de la Llombardia: «i que en lombard parlant / has dit» (Inf. XXVII.20). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot (amb aquest sentit) el text de Sagarra. El mateix CTILC (ni cap dels altres diccionaris llistats a la introducció) no dóna cap exemple de «llombard» (amb ella) amb aquest sentit. luciferí adj. Lluciferí, propi de Llucifer: «Un cop passat l’estany, / es troba la ciutat luciferina» (Inf. VIII.67-68). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot amb aquesta grafia (una sola ela inicial), la primera de les quals és de Guerau de Liost (Sàtires, 1929). * luculent adj. Brillant, resplendent; tradueix el mot italià luculento (= lluminós): «joia luculent i cara» (Par. IX.37); «I la més gran i la més luculent / d’aquelles santes perles va avançar-se» (Par. XXII.28-29). * madrastrejar v. Fer de madrastra: «i amb el Cèsar ha anat madrastrejant» (Par. XVI.59). * maldejant adj. Que malda, que s’esforça (per mantenir-se en flotació); tradueix l’italià non sani (= no sans, insans): «les barques maldejants, // perquè, com que és el temps que no es navega, / algú calafateja» (Inf. XXI.9-11). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. miriada n. Miríada: «veuràs que en sis miriades / determinat cap número no hi ha» (Par. XXIX.134-135). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot amb aquesta grafia (sense accent), la primera de les quals és d’Apel·les Mestres (Llibre d’hores, 1899). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 51

07/05/12 14:01


52

Dídac Pujol

* nafraire n. Qui produeix nafres: «Per ’xò, homeiers, nafraires furients» (Inf. XI.37). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * nouencès adj. Encès de nou: «i amb voluntat em giro, nouencesa» (Par. XXXI.55). * novarès n. Natural de Novara (= ciutat italiana de la regió del Piemont): «no doni la victòria al novarès» (Inf. XXVIII.59). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * obstaculitzant adj. Que obstaculitza: «i res no li pot ser obstaculitzant» (Par. XXXI.24). * ossó n. Membre de la gran família romana dels Orsini, que va donar diversos pontífexs; tradueix l’italià orsatti (= ossets, óssos petits): «Fill de l’Óssa vaig ésser verament, / i, per pujar els ossons, la ganyonia / i l’apilar diners aquí m’encén» (Inf. XIX.70-72). * parquesa n. Parquedat, qualitat de parc: «i si en els mots em guia la parquesa, / ets tu qui a ésser breu m’has avesat» (Inf. X.20-21). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * peneu adj. Referit a Peneu (= en la mitologia grega, déu fluvial, fill d’Oceà i de Tetis); «deuria en el déu dèlfic dur la rama / penea» (Par. I.32-33). * pinzellejar v. Dibuixar amb un pinzell: «és el dibuix més car / si el pinzelleja Franco, el bolonyès» (Purg. XI.82-83). * plomallís adj. Cobert de plomes: «Unes ales de cigne plomallís» (Purg. XIX.46). * plortrencar v. Arrencar a plorar: «i jo em sentia a punt de plortrencar» (Inf. III.24). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * pobricell adj. Pobret, pobrissó: «fou aquell Pere que amb la pobricella / donà a la Santa Església el seu tresor» (Par. X.107-108); «els bons preus / guanyats amb el seu hàbit pobricell» (Par. XI.110-111); «els descalços pobricells» (Par. XII.131). * ponticell n. Pont petit, pontet; adaptació de l’italià ponticello (= pontet): «jo l’he vist, al peu del ponticell» (Inf. XXIX.25). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. porugueria n. Qualitat de poruc; tradueix l’italià paura (= paüra, gran por): «No per això em llevà porugueria» (Inf. IX.13). El Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 52

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

53

CTILC dóna dues ocurrències del mot: una de Josep Pla (Vida de Manolo, 1928) i l’altra del text de Sagarra. * preguntadís adj. Que pregunta: «Sabreu, si algú de mi és preguntadís, / que jo sóc Lia» (Purg. XXVII.100-101). * primipil n. Tradueix l’italià primipilo (= centurió de la primera centúria de la primera cohort): «l’altíssim primipil» (Par. XXIV.59). * quelidre n. Espècie de serp imaginària: «cria quelidres i escurçons» (Inf. XXIV.86). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * regraciatiu adj. Que regracia, que expressa gratitud: «mots regraciatius / sols diu mon cor a la paterna festa» (Par. XV.83-84). reparlar v. Tornar a parlar: «Conversa amb ell sovint misser Miquel / Zanche de Logodoro; i de Sardenya / parlant i reparlant, els creix el pèl» (Inf. XXII.88-90); «[L’amor] vol que en reparli a tu» (Par. XXV.85). El CTILC dóna diverses ocurrències del mot, la primera de les quals és de Joan Maragall (Les disperses, 1904). * represtar v. Tornar a prestar; tradueix l’italià ripresta: «ara a la ment / represta un poc del que li vas mostrar» (Par. XXXIII.68-69). * riberar n. Ribera; tradueix l’italià rivera: «I com ocells sortits del riberar» (Par. XVIII.73). * romanyol n. Romanyès, natural de la Romanya (= regió d’Itàlia central): «digue’m si els romanyols fan pau o guerra» (Inf. XXVII.28); «Oh romanyol» (Purg. XIV.98). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra de l’Infern. * ronseig n. Acte de fer el ronser (= retardar-se): «Ara hem d’anar a relleix més gamadiu, / que ja tomba l’estrella que era altiva / en partir, i el ronseig no s’hi adiu» (Inf. VII.97-99). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * rullant adj. Rull, arrissat, cresp: «Quinci, el del rullant / cabell» (Par. VI.46-47). * sadolladís adj. Que sadolla: «Quan un menjar t’ha estat sadolladís» (Par. III.91). * sang-superb adj. Que és de caràcter superb; tradueix l’italià superba (= superba): «gent gasiva, envejosa i sang-superba» (Inf. XV.68). * sotajeure v. Jeure a sota: «el lleó que sotajeu» (Par. XII.54). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 53

07/05/12 14:01


54

Dídac Pujol

* submers n. Qui està submergit; tradueix l’italià sommersi (= submergits): «d’aquesta part que tracta dels submersos» (Inf. XX.3). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * sulfor n. Vapor de sofre: «sulfors naixents» (Par. VIII.70). * tabal n. Cridòria; tradueix l’italià gridavan sì alto (= cridaven tan alt): «esgarrapant-se feien tant tabal, / que d’ell em vaig posar ben a la vora» (Inf. IX.50-51). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot (amb el sentit de «cridòria», no en el de «timbal» i «tabalot») el text de Sagarra. Val a dir que el DCVB dóna l’accepció de «tabal» com a «cridaner o xerraire sorollós», i que defineix «atabal» (amb a inicial) com a «cridòria o soroll fort». El DECat documenta (dins l’entrada «tabal») la forma «atabal» usada l’any 1851 en sentit de «cridòria». * tercejador n. El que fa tres: «ni de l’Amor que és el tercejador» (Par. XIII.57). * tintinar v. Sonar fent tin tin, dringar; tradueix l’italià tin tin sonando: «i tintina la campana» (Par. X.143). * torbonera n. Torb (= vent impetuós), tempesta: «ombres portades per la torbonera» (Inf. V.49). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * torratxejar v. Emergir com torres; tradueix l’italià torreggiavan (= torrejaven): «Com Montereggion és coll preclar / pel joc de les grans torres que el corona, / així aquell pou, amb un orgull més car, / torratxegen, mostrant mitja persona, / els horribles gegants» (Inf. XXXI.40-44). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * ullrogenc adj. Amb l’ull rogenc; tradueix l’italià Li occhi ha vermigli (= els ulls té vermells): «Ullrogenc, barba negra, pèls untats» (Inf. VI.16). Val a dir que el DECat dóna la forma «ullnegrenc» (dins «ull»). ungleig n. Unglada, ferida produïda amb l’ungla; «i l’ungleig dels dits / eternament faci de tu pastura» (Inf. XXIX.89-90). El CTILC dóna tres ocurrències del mot: una de Francesc Pineda i Verdaguer (L’espasa trencada, 1930), una de Salvador Espriu (Laia, 1932) i l’altra del text de Sagarra. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 54

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

55

* vergassejaire n. Qui vergasseja (= qui dona vergassades, qui bat amb una vara): «que de vergassejaires i turments / la primera clotada era repleta» (Inf. XVIII.23-24). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * vernar v. Ser primavera; mot emparentat amb «vernal» (= primaveral); tradueix l’italià verna: «al Sol que sempre verna» (Par. XXX.126). * veu-afeblir v. Afeblir la veu: «a qui silenci llarg veu-afeblia» (Inf. I.63). El CTILC dóna com a única ocurrència del mot el text de Sagarra. * viduella n. Diminutiu de «vídua», amb valor tal volta expressiu; tradueix l’italià vedovella (diminutiu de vedova): «va conhortar del fill la viduella» (Par. XX.45). Cal fer constar que Sagarra també tradueix vedovella per «vídua» (Purg. XXIII.92). * voliquejar v. Voleiar, volar: «dintre la llum les santes criatures / voliquejant cantaven» (Par. XVIII.76-77). Tant el DCVB com el DECat recullen el substantiu «voliqueig»; el DCVB dóna un exemple de «voliqueig» extret de Sagarra (El comte Arnau, 1928). 3. CLASSIFICACIÓ DELS NEOLOGISMES I FREQÜÈNCIA D’ÚS DELS MECANISMES DE CREACIÓ DE NEOLOGISMES Dels 113 mots llistats a l’apartat anterior, 96 (els precedits d’asterisc) són, presumiblement, i mentre altres estudis no demostrin el contrari, neologismes encunyats per Sagarra a La Divina Comèdia. Els mots exclosos com a neologismes són, doncs, els ja usats per altres autors (o per Sagarra) prèviament: «agiragonsat», «al·leluiar», «arquejat», «capaltard», «fiesolà», «inassolit», «llagoteig», «porugueria», «reparlar» i «ungleig». A més, hem exclòs del recompte de neologismes les variants ortogràfiques (la forma més habitual de les quals apareix recollida als diccionaris): són els mots «cargolada», «cua-rullat», «etiop», «hetic», «làtria», «luciferí», «miriada» i «lombard» (accepcions 1 i 2; l’accepció 3 de «lombard» la considerem un encuny de Sagarra, ja que Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 55

07/05/12 14:01


56

Dídac Pujol

no apareix recollida a cap dels diccionaris buidats, ni com a «lombard» ni com a «llombard»). En la resta d’aquesta secció classificarem els 96 neologismes en quatre grans grups: 1) 2) 3) 4)

neologismes formats per derivació (60 mots); neologismes formats per composició (14 mots); italianismes (13 mots); i altres neologismes (9 mots).

El principal mecanisme de creació de neologismes és la derivació (60 mots, un 62,5 % sobre el total de 96 neologismes). Dins la derivació distingim diversos casos. Els grups més minoritaris són: 1) la derivació regressiva o derivació per truncament: «còlquid» (derivat de «Còlquida») i «lombard» (3a accepció; mot derivat de «Llombardia»); 2) la derivació zero o conversió: «peneu» (derivat de «Peneu»); i 3) la prefixació: «desvaler». Un grup més nombrós de derivats són els mots formats per prefixació + sufixació (12 casos, un 12,5 % del total de 96 neologismes): «acosterat», «aganyotar», «allampantar», «aparanyar», «apujolar», «emmilerar», «empegat», «enfondit», «enlleonar», «enllordit», «enrancar» i «entollat». Els prefixos són dos: «en-/em-» (7 casos: 3 per formar verbs, 3 per formar noms i 1 per formar un adjectiu) i «a-» (5 casos: 4 per formar verbs i 1 per formar un adjectiu). Els sufixos són tres: «-ar» (7 casos, tots per formar verbs), «-at» (3 casos: 2 per formar noms i 1 per formar un adjectiu) i «-it» (2 casos: 1 per formar un nom i 1 per formar un adjectiu). El grup més extens de derivats està constituït per paraules formades per sufixació (44 casos, un 45,8 % del total de 96 neologismes). Els sufixos més productius són: «-ejar» (6 casos, tots de verbs), «-ant» (6 casos, tots d’adjectius) i «-(d)ís» (5 casos, tots d’adjectius). Els sufixos més productius pel que fa a la formació de noms són: «-aire» (3 casos), «-eig» (2 casos) i «-ès» (2 casos). Per categories gramaticals, els mots Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 56

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

57

formats per sufixació es divideixen en noms (21 casos), adjectius (17 casos) i verbs (6 casos). A continuació n’oferim la llista, subdividint-la segons la categorial gramatical de la qual deriven els mots: 1.a) Noms derivats de nom (15 casos): «carrarès», «cigonyet», «copulatge», «esferola», «espinagall», «espurnella», «fanguim», «fardada», «nafraire», «novarès», «ossó», «riberar», «romanyol», «torbonera» i «vergassajaire». 1.b) Noms derivats d’adjectiu (3 casos): «guerxeria», «parquesa» i «ronseig». 1.c) Noms derivats de verb (3 casos): «cancel·leig», «garfida» i «grataire». 2.a) Adjectius derivats de verb (9 casos): «albirejant», «botzinant», «esbaldregós», «escoltadís», «lladradís», «maldejant», «obstaculitzant», «regraciatiu», «sadolladís». 2.b) Adjectius derivats d’adjectiu (5 casos): «asprejant», «curtejador», «pobricell», «rullant» i «tercejador». 2.c) Adjectius derivats de nom (3 casos): «catifat», «plomallís» i «preguntadís». 3.a) Verbs derivats de nom (5 casos): «fulgorejar», «gripauejar», «madrastrejar», «pinzellejar» i «torratxejar». 3.b) Verbs derivats de verb (1 cas): «voliquejar». Deixant de banda la derivació, un altre procés que té un pes important en la creació de neologismes és la composició (14 mots, un 14,5 % sobre el total de 96 neologismes). A continuació llistem els mots creats per composició: «veu-afeblir», «plortrencar», «entreclucat», «galtapelut», «ullrogenc», «sang-superb», «camaarronsat», «giratorçat», «barbabufar», «cellapartit», «corpunyit», «sotajeure», «nouencès» i «barri-barreig».6 Els mecanismes de composició més productius són: nom + adjectiu (6 casos) i nom + verb (3 casos). 6. Barri-barreig és un dels mots que, tot i no figurar en cap dels diccionaris buidats, potser no és una creació de Sagarra, sinó que podria respondre a un ús popular: seria una variant de barrija-barreja, fruit de la unió de la forma truncada barri- i del mot barreig (‘barreja’, ‘confusió’). Segons es desprèn dels usos a Internet indexats per Google, la forma més habitual és el mot normatiu barrija-barreja (2.630 ocurrències Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 57

07/05/12 14:01


58

Dídac Pujol

Hi ha un total de 13 italianismes (tots ells manlleus amb adaptació ortogràfica, excepte «tintinar», que mostra un alt més grau de creativitat): «cupidesa» (cupidigia i cupidità), «empolar» (s’impola), «engemmar» (ingemme), «ensafirar» (s’inzaffira), «litorà» (litorano), «luculent» (luculento), «ponticell» (ponticello), «primipil» (primipilo), «represtar» (ripresta), «submers» (sommersi), «tintinar» (de l’italià tin tin sonando), «vernar» (verna) i «viduella» (vedovella). Finalment, hi ha el grup del que hem anomenat altres neologismes (9 mots): «boscallejar», «carat», «desgarbar», «esllencar», «farea», «jàculi», «tabal», «quelidre» i «sulfor». 4. CONCLUSIONS Les 113 paraules llistades a l’apartat 2 estan distribuïdes, d’ordre creixent a decreixent, de la següent manera: Infern, 56 paraules; Paradís, 41 paraules (dues de les quals també apareixen a l’Infern, més una altra que també apareix al Purgatori); Purgatori, 21 paraules (dues de les quals també apareixen a l’Infern). Les paraules que apareixen en llibres diferents són, doncs, cinc: «esllencar» (Infern i Paradís), «etiop» (Purgatori i Paradís), «lombard» (Infern i Purgatori), «reparlar» (Infern i Paradís) i «romanyol» (Infern i Purgatori). Com hem vist, d’aquestes 113 paraules, 96 (les precedides d’asterisc) es poden considerar neologismes encunyats per Sagarra a La Divina Comèdia. Els neologismes tenen, d’ordre creixent a decreixent, la següent distribució: Infern, 46 paraules; Paradís, 35 paraules (una de les quals també apareix a l’Infern); Purgatori, 17 paraules (una de les quals també apareix a l’Infern). Les paraules que apareixen en llibres diferents són, doncs, dues: «esllencar» (Infern i Paradís) i «romanyol» (Infern i Purgatori). Els neologismes més usats són: «cupidesa» (quatre vegades) i «pobricell» (tres vegades); els neologismes «esllencar», «grataia Google); la variant més habitual (amb 514 ocurrències) seria barrig-barreig, una forma no recollida al CTILC però (segons Google) usada popularment i a la premsa (per escriptors com Miquel Martí i Pol); finalment, la variant menys comuna seria barri-barreig (4 ocurrències a Google, 3 si restem l’ús que en fa Sagarra a La Divina Comèdia, que també apareix indexat al cercador). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 58

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

59

re», «luculent» i «romanyol» són usats dues vegades; i la resta de neologismes són usats (segons el nostre recompte) una sola vegada.7 Els tres mecanismes més freqüents de creació de neologismes són la composició (que constitueix el 14,5 % dels neologismes), els italianismes (13,5 % dels neologismes) i la derivació (62,5 % dels neologismes). Dins la derivació destaquen tres processos (que sumen un 37,4 % dels neologismes): 1) la formació, mitjançant sufixació, de noms derivats de nom (15,6 %); 2) l’ús simultani de prefixació i sufixació per crear un mot nou (12,5 %); i 3) la formació, mitjançant sufixació, d’adjectius derivats de verb (9,3 %). A falta d’un estudi que compari la traducció de Sagarra amb les dels traductors precedents de La Divina Comèdia al català, podem conjecturar que, d’entre els mots marcats amb un asterisc a l’apartat 2, els que tenen més probabilitats d’haver estat encunyats abans per altres traductors de l’obra són: 1) els gentilicis: «carrarès», «còlquid», «novarès» i «romanyol»; i 2) els mots molt específics (però no exclusius) de La Divina Comèdia: «farea», «jàculi», «peneu», «primipil», «quelidre» i l’accepció 3 de «lombard». Les raons de la creativitat lèxica de Sagarra a l’hora de traduir La Divina Comèdia segurament van lligades a la seva condició d’escriptor-creador i són, en general, difícils d’escatir, de manera que no poden passar de suposicions. No ens hi aturarem, doncs. Aventurem, però, dues hipòtesis que són molt segures, d’entre les diverses (força menys segures) que hom podria adduir. D’una banda, cal considerar la influència de l’italià (ja hem vist que Sagarra empra 13 italianismes). I, d’altra banda, cal tenir en compte que l’ús de la terza rima devia obligar Sagarra a encunyar mots a final de vers, en comptes de fer servir els d’ús més habitual, recollits als diccionaris. En donem cinc 7. El recompte s’ha fet de manera manual; malauradament, La Divina Comèdia de Sagarra encara no està disponible com a llibre electrònic, la qual cosa hauria permès fer cerques automàtiques i hauria donat resultats més fiables. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 59

07/05/12 14:01


60

Dídac Pujol

exemples: en comptes d’utilitzar «parquedat», Sagarra fa servir «parquesa» (per rimar amb «encesa»); en comptes de «còpula», «copulatge» (per rimar amb «pelatge»); en comptes de «preguntador», «preguntadís» (per rimar amb «feliç»); en comptes de «ribera», «riberar» (per rimar amb «volar»); i en comptes de «litoral», l’italianisme «litorà» (per rimar amb «toscà»). Cal advertir que, en tots cinc casos, el nombre de síl·labes és el mateix tant en el mot usat per Sagarra com en el recollit pels diccionaris, de manera que la preferència (o l’encuny) d’una paraula no obeeix a raons mètriques, sinó de rima.

BIBLIOGRAFIA Alighieri (1990): Dante Alighieri, Divina Comedia; introducción, traducción en verso y notas de Ángel Crespo; Barcelona: Planeta. — (2000a): Divina Comèdia; traducció, introduccions i notes de Joan F. Mira; Barcelona: Proa. — (2000b): La Divina Comèdia; traducció i comentaris de Josep Maria de Sagarra; edició bilingüe; Barcelona: Quaderns Crema. Armengol (2002): Roser Armengol, «Introducció», dins: Sagarra, Josep Maria de, Cançons de rem i de vela, Barcelona: Hermes, p. 5-41. Arqués (2004): Rossend Arqués, «Reescriure Dante. La Comèdia de Sagarra i de Mira», Reduccions. Revista de poesia, núm. 81-82, p. 215-225. També disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/viewFile/47482/58963>. [Consulta: 12 desembre 2011] Bonada (1996): Lluís Bonada, «El canvi d’estil de Josep Maria de Sagarra», [València:] El Temps (15-4-1996), p. 84-85. Busquets (1977): Loreto Busquets, Aportació lèxica de Josep Carner a la llengua literària catalana, Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana. Casasús (1989): Josep M. Casasús, «L’estil de Josep Maria de Sagarra en la periodística del lleure i de l’esport», [Barcelona:] Cultura, núm. 3 (juliolagost), p. 64. Coca (1986): Jordi Coca, «Presentació», dins: Josep M. de Sagarra, Obres completes. Teatre de Shakespeare, vol. 1, Barcelona: Selecta / Catalònia, p. xi-xxxi. Costa (1986): Jordi J. Costa, «Fauna i flora aquàtica i costanera dins el teatre de J. M. de Sagarra del 1927 al 1936», dins: Badia, Lola i Josep Massot i Muntaner (eds.), Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, vol. 1, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 357-376. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 60

07/05/12 14:01


La creativitat lèxica de Sagarra a La Divina Comèdia

61

CTILC [en curs des de 2001]: Institut d’Estudis Catalans, Corpus textual informatitzat de la llengua catalana. En línia: <http://ctilc.iec.cat>. [Consulta: desembre 2011] DCVB (1988): Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, Diccionari catalàvalencià-balear, 10 vols., Palma de Mallorca: Moll. També disponible en línia a: <http://dcvb.iecat.net>. [Consulta: desembre 2011] DDLC [en curs des de 2002]: Institut d’Estudis Catalans, Diccionari descriptiu de la llengua catalana. En línia: <http://dcc.iec.cat/ddlc/index.asp>. [Consulta: desembre 2011] DECat (1980-2001): Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana; amb la col·laboració de Joseph Gulsoy i Max Cahner i l’auxili tècnic de Carles Duarte i Àngel Satué; 10 vols.; Barcelona: Curial / La Caixa. DGLC (1988): Pompeu Fabra, Diccionari general de la llengua catalana, 24a edició, Barcelona: Edhasa. DIEC (2007): Institut d’Estudis Catalans, Diccionari de la llengua catalana, 2a edició, Barcelona: Edicions 62 / Enciclopèdia Catalana. També disponible en línia a: <http://dlc.iec.cat>. [Consulta: desembre 2011] Enciclopèdia.cat (sense data): Enciclopèdia Catalana, Gran Enciclopèdia Catalana, 24 vols., Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989. També disponible en línia (com a Enciclopèdia.cat) a: <http://www.enciclopedia.cat>. [Consulta: desembre 2011] Fàbregas (1979): Xavier Fàbregas, «Notes introductòries a les traduccions catalanes de Shakespeare», dins: Miscel·lània Aramon i Serra. Estudis de llengua i literatura catalanes oferts a R. Aramon i Serra en el seu setantè aniversari, vol. 1, Barcelona: Curial, p. 181-204. Fulquet (1999): Josep M. Fulquet, «El primer cant de l’Inferno a les versions d’Andreu Febrer i de Josep Maria de Sagarra: una anàlisi de traducció». Quaderns. Revista de traducció, núm. 4, p. 95-116. També disponible en línia a: <http://ddd.uab.cat/pub/quaderns/11385790n4p95.pdf>. [Consulta: 12 desembre 2011] Garolera (2007): Narcís Garolera, «L’articulisme literari de Josep Maria de Sagarra», Trípodos, núm. 20, p. 63-69. També disponible en línia a: <http://www.raco.cat/index.php/tripodos/article/viewFile/58309/ 68401>. [Consulta: 12 desembre 2011] Nunes (1999): Maria Nunes, «Introducció a la prosa de Josep Maria de Sagarra», dins: Sagarra, Josep Maria de, Prosa, vol. 6; edició crítica a cura de Narcís Garolera, amb la col·laboració de Maria Nunes; València: Tres i Quatre, p. XVII-XXXIX. Oliva (1986): Salvador Oliva, «Traductor de Shakespeare», La Vanguardia (25-9-1986), p. 39. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 61

07/05/12 14:01


62

Dídac Pujol

Oliva (1993): «Shakespeare en catalán: problemas y soluciones», dins: González Fernández de Sevilla, José Manuel (ed.), Shakespeare en España. Crítica, traducciones y representaciones, Alacant i Saragossa: Universidad de Alicante / Libros Pórtico, p. 193-217. Palau i Fabre (1962): Josep Palau i Fabre, «Shakespeare en català», dins: El mirall embruixat, Palma de Mallorca: Moll, p. 37-42. — (1973): «Consideracions sobre el Shakespeare de Josep M. de Sagarra», Estudios escénicos. Cuadernos de investigación teatral, núm. 17 (juliol), p. 65-74. Pinyol i Quer (2006): Ramon Pinyol i Pere Quer, «Les aportacions de Verdaguer a la llengua literària segons els seus coetanis», Anuari Verdaguer. Revista d’estudis literaris del segle xix, núm. 14, p. 401-418. Pla (2004a): Josep Pla, «Josep Maria de Sagarra i el seu teatre», dins: Homenots. Quarta sèrie, Barcelona: Destino, p. 9-45; col·lecció «Obra completa de Josep Pla», núm. 29. — (2004b): «Josep Maria de Sagarra i la seva prosa», dins: Retrats de passaport, Barcelona: Destino, p. 415-423; col·lecció «Obra completa de Josep Pla», núm. 17. — (2004c): Notes del capvesprol, Barcelona: Destino; col·lecció «Obra completa de Josep Pla», núm. 35. Pujol (2007): Dídac Pujol, Traduir Shakespeare. Les reflexions dels traductors catalans, Lleida: Punctum / Trilcat. Serrahima (2008): Maurici Serrahima, Dotze mestres, Barcelona: Edicions de 1984. Veny Clar i Veny-Mesquida (2009): Joan Veny Clar i Joan R. VenyMesquida, «Aproximació a la llengua literària de J. V. Foix: notes sobre el lèxic», dins: Ortín, Marcel i Dídac Pujol (ed.): Llengua literària i traducció (1890-1939). II Simposi sobre traducció i recepció en la literatura catalana contemporània. Lleida: Punctum / Trilcat, p. 159-180. Veny i Clar (2006): Joan Veny i Clar, «Llengua i territori en l’obra de Verdaguer», Anuari Verdaguer. Revista d’estudis literaris del segle xix, núm. 14, p. 17-55. Vidal Alcover (1983): Jaume Vidal Alcover, «Josep M. de Sagarra, traductor. Lliçó inaugural del curs 1981-1982 de l’Institut del Teatre, de Barcelona, dictada al Palau Güell, el 7 de desembre de 1981», Estudis escènics. Quaderns de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, núm. 23 (juny), p. 69-94.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 39-62

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 62

07/05/12 14:01


INCORPORACIÓ DE LES PROPOSTES ETIMOLÒGIQUES DE JOAN VENY EN EL GRAN DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA carLes riera

Universitat Ramon Llull, Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, Barcelona Correspondència: carlesrf@blanquerna.url.edu

Resum En l’article es comprova el grau d’acceptació, per part del Gran diccionari de la llengua catalana (1998), de les propostes etimològiques de Joan Veny sobre una sèrie de mots estudiats en la seva obra Llengua i entorn natural (2001). Paraules clau Joan Veny, etimologia, diccionaris. Abstract. incOrpOratiOn Of the etymOlOgical prOpOSalS Of JOan veny gran Diccionari De La LLengua cataLana. The article examines the degree to which the Gran diccionari de la llengua catalana [‘Great Dictionary of the Catalan language’] (1998) accepted the etymological proposals of Joan Veny concerning a series of words presented in his book Llengua i entorn natural [‘Language and the Natural Environment’] (2001).

intO the

Key words Joan Veny, etymology, dictionaries.

En aquest article1 analitzem el grau d’acceptació de les propostes sobre etimologies d’una sèrie de mots, corresponents a l’àmbit de les ciències naturals, proposades pel filòleg i dialectòleg Joan Veny. Partim de la seva obra Llengua i entorn natural (2001)2 i comprovem si l’etimologia suggerida per Veny és la que figura en el Gran diccionari de la llengua catalana (1998).3 1. Procedent de la comunicació presentada a les «Jornades d’Homenatge a Joan Veny», Palma, 23 i 24 de novembre del 2009. 2. Vegeu la nostra ressenya d’aquest llibre (Riera 2002). 3. No ha de sorprendre el fet que la data d’edició del llibre de Veny sigui posterior a la d’edició del diccionari, com sigui que la majoria d’articles aplegats en aquell Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72 DOI: 10.2436/20.2502.01.59 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 63

07/05/12 14:01


64

Carles Riera

Encara que no es digui en la introducció d’aquest diccionari, suposem que la informació sobre l’etimologia dels mots prové de l’obra de Jordi Bruguera, Diccionari etimològic (1996), car 1) aquest precedeix aquell en la data d’edició, 2) el Gran diccionari de la llengua catalana és una ampliació i actualització del Diccionari de la llengua catalana, en la primera edició del qual (1982) Jordi Bruguera figura com a redactor i en la tercera (1993) com a assessor lingüístic, i 3) tots aquests diccionaris pertanyen a una mateixa empresa editorial. El filòleg Jordi Bruguera escriu en la introducció del seu diccionari: Deixant de banda, pel nombre considerable, els grans mestres de la lingüística romànica que han treballat en el camp de l’etimologia, alguns d’ells amb l’elaboració de grans diccionaris etimològics, com els clàssics [...],4 importants tots ells també per a la nostra llengua, l’etimologia catalana disposa de molts i notables estudis de Francesc de B. Moll, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardas, Germà Colon, Joan Veny i, sobretot i ben especialment, de Joan Coromines.5

Diguem, ja d’entrada, que moltes de les propostes etimològiques de Joan Veny han estat recollides pel Gran diccionari de la llengua catalana. En aquest article presentem de manera ordenada una sèrie d’etimologies extretes d’aquest diccionari i que provenen de l’obra de Veny ja citada, com també aquelles en què la proposta etimològica del nostre autor ha estat matisada en aquest diccionari, o corregida fins a cert punt, o amb una explicació insuficient a tenor dels estudis de Joan Veny. Cal dir que dos dels treballs de Veny publicats primer en miscel·lànies vàries i aplegats posteriorment en el seu llibre Llengua i entorn natural veieren per primer cop la llum l’any 1997; tenint en compte que el Diccionari etimològic de Bruguera és de l’any 1996 i que el Gran diccionari de la llengua catalana és del 1998, hem de suposar que les propostes de Veny d’aquests dos estudis no van poder llibre ja havien estat publicats amb anterioritat (en actes de congressos, miscel·lànies, etc.), i, doncs, llurs resultats ja eren coneguts en el moment d’editar el diccionari. 4. Cita els diccionaris d’etimologies en alemany, deguts a Friedrich Christian Diez, Wilhelm Meyer-Lübke i Walther von Wartburg, com també el de Max Leopold Wagner per al sard i el de Joan Coromines per a la llengua castellana. 5. DE: 16-17. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 64

07/05/12 14:01


Incorporació de les propostes etimològiques de Joan Veny

65

ser tingudes en compte per tals diccionaris.6 Aquest nostre article té potser també l’interès de veure què falta encara per recollir, en els diccionaris etimològics, de l’obra de Joan Veny (cosa que es podrà fer en posteriors edicions). Dividim l’exposició en dos apartats: 1) mots sense proposta etimològica prèvia o amb proposta etimològica innovadora, o sigui, mots la proposta etimològica dels quals es deu per complet a Joan Veny, i 2) mots amb proposta etimològica matisada o corregida fins a cert punt, o insuficient a criteri de Joan Veny, o, simplement, pendent de ser recollida. 1. MOTS SENSE PROPOSTA ETIMOLÒGICA PRÈVIA O AMB PROPOSTA ETIMOLÒGICA INNOVADORA En aquest apartat consignem aquells mots l’etimologia dels quals ha estat donada per Joan Veny per primer cop i recollida en el Gran diccionari de la llengua catalana: mots l’etimologia dels quals proposada per Joan Veny és innovadora, ja sigui perquè és cronològicament el primer etimòleg que la proposa, ja sigui perquè entra en contradicció amb les proposades per altres autors (especialment Joan Coromines). BAILA Peix. Morone punctata.7 Coromines s’inclina pel mossàrab *lobaira (< ll. LUPARIA), der. de LUPUS; Veny, bo i reconeixent que hi ha punts acceptables en aquesta interpretació, s’inclina pel ll. VARIUS VARIA ‘de colors diversos, tacat’, per les clapes del peix. El GDLC recull ambdues interpretacions, si bé considera «menys segur» l’origen lingüístic que proposa Coromines. El DGLC no recull el terme. 6. Són els treballs Els noms catalans del ‘mosquit’ i Cap a les arrels dels nostres ictiònims, ambdós publicats primerament l’any 1997. 7. Els noms científics de les diferents espècies els traiem del GDLC. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 65

07/05/12 14:01


66

Carles Riera

BOIXAC Planta. Calendula arvensis. El DCVB, s.v. bojac, remet a boixac. I pel que fa a l’etimologia es limita a formular una pregunta: «derivat de boig?» Coromines assenyala (s.v. boix): «No sé què pensar de ‘bojac: flor boscana, dita també clavells d’agost’; [...] Gomis (1891: 47) escriu boixac [...], però potser es tracta d’una alteració de gojat, com insinua AlcM.» I encara afegeix: «És segur que no ve d’En Moll l’absurda pregunta que encara consta en AlcM de si aquest nom de planta ve del mot boig.» Veny demostra que boixac és posterior a gojat, d’on procediria aquell i diu que ni Moll ni Coromines addueixen proves del canvi. El GDLC dóna la versió de Veny: «de gojat, per equivalència acústica g=b, amb canvi de -t en -c degut a l’alternança freqüent t/c en posició final» (s.v. boixac). El DGLC entra boixac. ENFÚ Peix. Sinònim de sonso (Gymnammodytes cirerellus). Segons Coromines, enfú «sembla venir d’alguna variant mossàr. d’ANFÓS» (DECat, III, s.v. enfú). Segons Veny i GDLC, probablement del part. ant. de enfondre, enfús ‘enterrat’, pel costum d’aquest peix d’enfonsar el cap a la sorra; interpretat com un plural, se n’extragué un singular enfú. El DGLC recull el mot. MERITA Ocell, denominació valenciana de la fredeluga (Vanellus vanellu). El DCVB no proposa cap etimologia. Coromines conjectura que podria venir d’una variant mossàrab MAR-ATA ‘au en maregada’, perquè l’ocell camallarg, com altres ocells marins, quan hi ha temporal —diu— va per damunt de les onades. Veny descarta aquesta proposta («la fredeluga no vola habitualment sobre les aigües del mar, sinó que freqüenta maresmes i conreus», Veny 2001: 145-146) i ofereix dues interpretacions (la hipòtesi aràbiga i el possible origen onomatopeic), que són les que recull el GDLC: «potser de l’àr. bãrid ‘fred’, o bé d’origen onomatopeic, com el crit de l’ocell, nyivit, amb síl·laba inicial Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 66

07/05/12 14:01


Incorporació de les propostes etimològiques de Joan Veny

67

amb consonant oclusiva i final amb vocal tancada»). El DGLC no recull el mot. PENEGAL Peix. Serrà penegal (Helicolenus dactylopterus). Veny i GDLC: del ll. pelagalis, de pelagus ‘pèlag’. Coromines reconeix l’encert de Veny: «Joan Veny [...] pensa [...], com jo pensava, que ve d’un llatí PELAGALIS» (DECat, VI, s.v. pèlag). El DGLC, quan encara no se’n coneixia l’etimologia, grafiava panegal, amb a en la primera síl·laba. El DGLC no recull el mot. PETARD O PETARC Peix. Symphodus rostratus. Segons Coromines, derivat del ll. PEDITU ‘pet’ (DECat, s.v. petarc); segons Veny i GDLC, alteració d’un *potard, der. de l’ant. pot ‘llavi’, amb el sufix augmentatiu -ard; per tant, ‘de llavi o morro llarg’ (la variant petarc, alteració de petard, per correlació amb altres mots acabats en -c, la qual cosa evitava, a més, l’homonímia amb petard ‘explosiu’. El DGLC consignava únicament petarc. 2. MOTS AMB PROPOSTA ETIMOLÒGICA MATISADA O CORREGIDA FINS A CERT PUNT, O INSUFICIENT A CRITERI DE JOAN VENY, O, SIMPLEMENT, PENDENT DE SER RECOLLIDA Consignem, en aquest segon i darrer apartat, algunes propostes de Joan Veny que no han estat plenament recollides en el diccionari esmentat, ja sigui perquè la proposta del nostre etimòleg ha estat matisada, o corregida fins a cert punt, o consignada de manera insuficient a criteri de Veny, ja sigui, simplement, perquè tals propostes arribaren sense marge de temps suficient per a ser recollides en el diccionari de referència. Vegem-ho. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 67

07/05/12 14:01


68

Carles Riera

BORDISSOT Varietat de figa. El DCVB assenyala, a propòsit de l’origen d’aquest mot, «és possible que vingui de Burjassot, nom d’un poble valencià (Wartburg FEW); però no és segur, i de totes maneres és evident la influència de bordís». Coromines observa: «bordissot, amb encertada observació etimològica en AlcM» (DEcat, s.v. bord). I Veny ho corrobora dient que «és evident que el nom del poble de València, Burjassot, representa la base del nom de la figa que s’hi produïa i que conegué una remarcable extensió a l’Edat Mitjana» (Veny 2001: 81). Però el GDLC es queda curt i sols assenyala: «de bord» (en l’accepció ‘dit d’un arbre que no produeix fruit, silvestre, no empeltat’). El mot bordissot figura en el Diccionari general de la llengua catalana. CAGAMÀNECS Ocell. Sin. de bitxac (Saxicola sp). El DCVB, sense donar-ne explícitament l’etimologia, ja explica que «se sol posar damunt els mànecs de les aixades i altres eines al temps que els treballadors són a dinar o a descansar». Coromines diu que «fa de mal creure que el nom li vingui d’excrements que s’entretingui a posar en els mànecs de les eines en el moment (!) que reposen els pagesos, AlcM, més aviat de la forma de l’excrement, comparable a un mànec» (DECat, II, s.v. cagar). Veny segueix la línia del DCVB: «com bé han observat els pagesos i els naturalistes, en el seu costum de defecar sobre les eines del camp» (Veny 2001: 22). El GDLC es limita a indicar: «de cagar i mànec». El DGLC recull el mot. CEGARD Ocell. Sin. de becadell sord (Lymnocryptes minima). Coromines no especifica l’etimologia d’aquest mot; es limita a col·locar-lo sota la veu cec (DECat, II). Veny precisa: «no és que sigui cec, sinó que deixa acostar molt a prop el caçador, abans d’emprendre el vol, i això ha fet pensar en la seva feblesa visual o auditiva i d’aquí altres noms com becadell cec o becadell sord» (Veny 2001: 23). El GDLC recull aquesLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 68

07/05/12 14:01


Incorporació de les propostes etimològiques de Joan Veny

69

ta precisió de Veny: «der. de cec amb el sufix pejoratiu –ard [v. moscard], aplicat a l’ocell perquè deixa acostar molt els caçadors, cosa que ha fet creure que era cec». Inclòs en el DGLC (per indicació, com diu ell mateix, de Coromines), manca en el DCVB. CUÏC O CUÏT Mosquit. El DCVB recull la proposta de Montoliu (BDC, III, 45) segons la qual cuït vindria d’una forma llatina culicitum, però observa que Meyer-Lübke (REW, 3a ed., 2373) considera fonèticament difícil aquest origen i diu que és una mera onomatopeia; tanmateix, respecte de les dues propostes, com observa Veny, Moll (DCVB) afirmava que «no s’ha dit encara la darrera paraula». Coromines, per la seva banda, afirma, a propòsit de cuïc: «probablement onomatopeia del fressejar que fan el zumzeig i les picades del mosquiter» (DECat). I és el que recull el GDLC: «d’origen onomatopeic, de la bonior i la picada de l’insecte» (s.v. cuïc). Aquest diccionari no recull la proposta de Veny, que parteix d’un derivat de *CULICINU (> *colzin > *cozin > coïn > coí, cuí) «modificat possiblement per la imitació onomatopeica que hauria provocat l’addició de -t, -c (cuïc, cuït) o la reducció a uït» (Veny 2001: 163). El DGLC recull el mot. GARNEU Peix. Trigla lyra. El DCVB no es pronuncia sobre l’etimologia, i Coromines el declara d’origen incert, si bé ja considera probable que procedeixi d’antigues formes occitanes, encara que no de la més que probable gronard, segons Veny i GDLC, derivada de gronir, ll. grunnire ‘grunyir’ (pel grunyit del peix quan el pugen a la barca), a través de gronald, gronau, granau i, amb metàtesi, garnau, garneu. El DGLC recull el mot. JUNCLAR O XUCLAR Peix. Crenilabrus melops. El DCVB grafia junclà (sense r final) i no es pronuncia sobre cap etimologia. En el DECat, Coromines també grafia junclà (sense r), sota la veu xuclar, però ja diu que «hi ha alLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 69

07/05/12 14:01


70

Carles Riera

trament, contaminació de joglar (fr. jongleur)». Veny, que aquest cop, en el seu estudi, no es refereix explícitament a Coromines, sembla que sí que s’hi refereix implícitament quan comenta que el mot (amb les seves variants) «és una metàfora de juglar (forma antiga de l’estàndard modern joglar), en què s’ha comparat la vistositat cromàtica d’aquelles espècies amb els colors vius, bigarrats de la indumentària joglaresca; la relació amb el verb xuclar seria en tot cas posterior, secundària» (Veny 2001: 228). El GDLC no dóna l’etimologia, i grafia encara junclà, sense r; si l’observació de Veny és pertinent, valdria més grafiar el mot amb -r final. (No s’ha de confondre aquest peix amb la xucla vera (Maena maena [vulgaris] ni amb la xucla blanca o gerret (Maena chryselis), en què xucla, d’acord amb el GDLC, sí que prové del verb xuclar.) El DGLC no entra el mot. MARFULL Mosquit. Homònim de la planta Viburnum tinus, aquest amb un origen clar: «ll. millefolium ‘mil fulles’, amb probable influx, pel que fa a la -a, del ll. malus ‘mal’ o mollis ‘tou’ que apareixen en noms semblants d’altres plantes» (GDLC, s.v. marfull). El DCVB no fa cap proposta etimològica per a l’homònim de la planta, o sigui per al nom del mosquit. Coromines, després de descartar altres possibilitats, considera més convincent un compost d’imperatius mord-fui (< MORDE + FUGE) ‘pica (mossega) i fuig’ (DECat, s.v. marfull). Veny troba la proposta de Coromines ben enginyosa, però no gaire creïble, i aporta que caldria «esbrinar si la relació podria ser semàntica, de referent, és a dir, si el marfull ‘planta’ ha generat, per metonímia, el marfull ‘mosquit’ (o un altre insecte)» (Veny 2001: 174). Tanmateix, el GDLC recull la proposta de Coromines: «d’origen incert, potser del comp. de dos imperatius morde-fuge ‘mossega, fuig’, que hauria pogut donar mordfui)». El DGLC entra el mot (en ambdues accepcions). MOSQUIT Insecte. Segons el DCVB, «derivat de mosca, probablement per conducte del castellà mosquito, car la terminació diminutiva -it semLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 70

07/05/12 14:01


Incorporació de les propostes etimològiques de Joan Veny

71

bla indicar un origen castellà» (s.v. mosquit). Coromines, en canvi, creu que el mot s’ha format en català i recorre a una analogia segons el model de cabra/cabrit (DECat, s.v. mosca). Veny reconeix que aquesta darrera interpretació és enginyosa, però diu que resulta un xic forçada: «per què cabra i cabrit, sense el reforç d’altres parelles, havien d’esdevenir model inductor de mosca-*mosquit?» (Veny 2001: 165). Però el GDLC (s.v. mosquit) dóna la interpretació corominiana, amb algun afegitó explicatiu: «der. de mosca segons el model de cabra/cabrit, del sufix dim. ll. -îttu [variant de l’altre dimin. ll. ĭttu], de més rendiment en cast. [dimin. en -ito], que en català només ha donat cabrit i mosquit». El DGLC entra òbviament aquest mot tan usual. NESPLA, NESPLER / NESPRA, NESPRER Fruit i arbre. Mespilus germanica. J. Gulsoy, que és qui ha redactat tot el text de la lletra N per al DECat, dóna per a nespler o nesprer l’origen «del ll. vg. NESPILA i *NESPIRA respectivament, en llatí clàssic MESPILUM id». Veny precisa que per a les formes amb r (nespra, nesprer, variants modernes) no cal remuntar-se al llatí *NESPIRA, sinó que ha de tractar-se d’una evolució romànica, interna del català. El GDLC segueix el DECat, i, en l’etimologia de nespra, postula la forma del ll. vg. *NESPIRA «amb substitució de -l- per -r- per etimologia popular que veia en el mot un comp. de pirum ‘pera’ ». El GDLC no segueix ben bé Veny. EL GDLC entra aquests mots en un ordre de preferència invers (les formes amb -r- preferents respecte a les formes amb -l-). En el DGLC, les formes amb -l- figuren com a preferents respecte a les formes amb -r-. 3. CONCLUSIÓ En general s’observa una bona disposició a recollir, en el Gran diccionari de la llengua catalana, les propostes etimològiques de Joan Veny, ja sigui aquelles d’un caràcter més innovador ja sigui aquelles que matisen i perfeccionen etimologies existents. Constatem també que encara queden propostes de Veny per recoLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 71

07/05/12 14:01


72

Carles Riera

llir, cosa que molt probablement succeirà en futures edicions d’aquest diccionari que té el gran mèrit de dur incorporada l’etimologia de cada mot. BIBLIOGRAFIA DCVB = Diccionari català-valencià-balear DE = Diccionari etimològic DECat = Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana DGLC = Diccionari general de la llengua catalana GDLC = Gran diccionari de la llengua catalana AA.VV. (1998): Gran diccionari de la llengua catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Alcover-Moll (1930-1968): Antoni M. Alcover – Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear (10 vols.), Palma de Mallorca (en sigla, DCVB). Bruguera (1996): Jordi Bruguera, Diccionari etimològic, Barcelona: Enciclopèdia Catalana (en sigla, DE). Coromines (1980-1991): Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona: Curial - “la Caixa” (en sigla, DECat). Gomis (1981): Cels Gomis i Mestre, Botànica popular ab gran nombre de confrontacions, Barcelona: Associació d’Excursions Catalana. Riera (2002): Carles Riera, «Terminologia i ciències naturals», Serra d’Or, núm. 508, p. 99. Fabra (1932): Pompeu Fabra, Diccionari general de la llengua catalana, Barcelona: Catalònia (en sigla, DGLC). Veny (2001): Joan Veny, Llengua i entorn natural, Barcelona: Edicions 62.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 63-72

021-Llengua i liter 22 - 01.indd 72

07/05/12 14:01


RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 73

16/05/12 09:10


021-Llengua i liter 22 - 02.indd 74

16/05/12 09:10


RESSENYES COL·LECTIVES

Selecció d’edicions i d’estudis lul·lians (2009-2010) Maribel ripoll perelló

Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana Càtedra Ramon Llull ripollmaribel@gmail.com

1. Trias (2009): Sebastià Trias Mercant, Diccionari d’escriptors lul·listes, Palma: Edicions UIB; «Blaquerna», núm. 6. 2. Llull (2009a): Ramon Llull, Romanç d’Evast e Blaquerna, ed. Albert Soler i Joan Santanach, Palma: Patronat Ramon Llull; «Nova Edició de les Obres de Ramon Llull», núm. 7. 3. Llull (2009b): Ramon Llull, Llibre de contemplació, ed. Josep Enric Rubio Albarracín, Barcelona: Barcino. 4. Badia, Santanach & Soler (2009): Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, «Per la lingua di Ramon Llull: un’indagine intorno ai manoscritti in volgare di prima generazione», Medioevo Romanzo 33, 1, ps. 49-72. 5. Badia, Santanach & Soler (2009): Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, «Le rôle de l’occitan dans la production et la diffusion des oeuvres de Raymond Lulle (1274-1289)», dins La voix occitane. Actes du VIIIe Congrès de l’Association Internationale d’Études Occitanes. Bordeaux, 12-17 septembre 2005, ed. Guy Latry, Bordeus: Presses Universitaires de Bordeaux. 6. Bonner (2010): ed. i trad. Anthony Bonner, Ramon Llull A Contemporary Life, Barcelona /Woodbridge: Barcino – Tamesis. 7. Lulle (2010): Raymond Lulle, Le Livre de l’intention, trad. Patrick Gifreu, Perpinyà: Éditions de la Merci. 8. Llull (2010): Ramon Llull, Doctrina pueril. Was Kinder wissen müssen, trad. Elisenda Padrós Wolff; intr. Joan Santanach i Suñol, Barcelona: Barcino – Berlin: Lit Verlag. 9. Llull (2010b): Ramon Llull, Llibre de l’és de Déu, Llibre de coneixença de Déu, Llibre de Déu, ed. Guillem Alexandre Amengual Bunyola, «Nova Edició de les Obres de Ramon Llull» IX, Palma: Patronat Ramon Llull. 10. Pomaro & Sari (2010): Gabriella Pomaro i Simone Sari, «Catalogo dei manoscritti lulliani a Roma», SL 50. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 75

16/05/12 09:10


76

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

11. Badia, Santanach & Soler (2010): Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, «Els manuscrits lul·lians de primera generació als inicis de la scripta librària catalana», Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (1200-1500), ed. Anna Alberni, Lola Badia i Lluís Cabré, (Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2010), pàg. 61-90. 12. Soler (2010): Albert Soler, «Els manuscrits lul·lians de primera generació», Estudis romànics 32, ps. 179-214. 13. Sari (2009): Simone Sari, Maria tra sciència e amància. La mariologia per i laici ed edizioni critiche del Plant de la Verge, delle Hores de nostra dona e delle Hores de santa Maria (Tesi de doctorat defensada a la Scuola di dottorato europea in Filologia Romanza, Università degli Studi di Siena). 14. Gómez (2009): Núria Gómez, Ramon Llull, Liber de potentia, obiecto et actu. Edició crítica, estudi introductori i traducció (Tesi doctoral: Universitat Autònoma de Barcelona). 15. Gisbert (2010): M. Eugènia Gisbert Calduch, Edició crítica dels llibres III, IV, V, VI i VII del Llibre de meravelles de Ramon Llull (Tesi doctoral: Universitat de Barcelona). 16. http://ibdigital.uib.es/greenstone/cgi-bin/library.cgi. La bibliografia lul·lística del període 2009-2010 compta amb una quarantena de títols, d’entre els quals destacarem les edicions crítiques i traduccions d’obres originals lul·lianes i algunes aportacions imprescindibles per als estudis lul·lístics, amb el benentès que només en feim una selecció força general. L’obra pòstuma Diccionari d’escriptors lul·listes de Sebastià Trias Mercant (1935-2008), és un compendi de tots aquells autors que, amb tres o més treballs, han estudiat l’obra de Ramon Llull al llarg de la seva carrera investigadora. Organitzat com un diccionari d’autoritats, abraça un període tan ampli com el que comprèn des dels primers deixebles contemporanis de Llull (Pere de Llemotges o Thomàs Le Myesier) fins als lul·listes de la darrera fornada com Josep E. Rubio o Josep M. Ruiz Simon. S’hi ofereixen les dades biogràfiques bàsiques de cada lul·lista, les aportacions fonamentals en la matèria, així com una bibliografia exhaustiva de cada autor. El llegat del professor Trias és una obra indispensable per entendre com s’ha contextualitzat i desenvolupat el lul·lisme i quins n’han estat els seus actants. El 2009 aparegué la tan esperada edició, a quatre mans, del Romanç d’Evast e Blaquerna, a càrrec d’Albert Soler i de Joan Santanach. Seguint el model propi de la col·lecció NEORL, per a l’edició s’han col·lacionat tots els testimonis manuscrits i impresos catalans, occitans, francesos i llatins coneguts. Una exhaustivitat que ha donat un resultat excel·lent, amb nombroses notes d’edició en què es justifica qualsevol lliçó dificultosa o compromesa. Així mateix, en l’estudi preliminar, minuciós, sobre la història de la tradició, es justifica la presa de partit pel títol de la novel·la, original de Llull i intern en l’obra. El 2009 ens oferí un altre d’aquells regals apte per a tots els públics: la versió reduïda, seleccionada, i amb ortografia normativitzada, del Llibre de contemplaLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 76

16/05/12 09:10


Ressenyes

77

ció, feta pel gran especialista en el tema Josep E. Rubio. Cal destacar-ne la introducció equilibrada perquè qualsevol lector pugui entendre, planerament, què és el Llibre de contemplació i quins objectius (o «intencions», a la manera lul·liana) el defineixen. Finalment, és de rigor presentar els articles (4 i 5) que Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler elaboraren conjuntament sobre la preocupació lul·liana per la difusió de l’obra pròpia, preocupació que afectava d’una banda el suport material de l’obra i, sobretot, la tria de la llengua. Les traduccions de diferents obres lul·lianes foren tònica general de l’any 2010. A Contemporary Life, a càrrec d’Anthony Bonner, és la traducció a l’anglès de la Vida coetània. Continuant la tasca iniciada el 1985 amb les Selected Works of Ramon Llull (Princeton), aquesta traducció està pensada per acostar Llull al públic anglòfon. Per això, en la introducció s’explica què és l’obra i què suposà històricament la figura de Ramon Llull. En la traducció s’ofereixen acarades les versions llatina i anglesa. Patrick Gifreu, expert en la traducció al francès de l’obra de Llull (Le Livre des bêtes, Livre de l’Ami et de l’Aimé, Livre de l’ordre de chevalerie, per citar-ne alguns), va treure a la llum Le Livre de l’intention, una traducció del Llibre d’intenció feta a partir de la versió de Mn. Galmés de 1935 (ORL XVIII). Una traducció fidedigna a l’edició catalana que, en certa mesura, completa el conjunt de traduccions al francès, fetes pel mateix autor, d’aquelles obres lul·lianes en què la preocupació per la reforma de la societat es fa més palesa i evident. Altrament, Joan Santanach i Elisenda Padrós-Wolff traslladaren la Doctrina pueril a la llengua alemanya, a partir de l’edició de la NEORL preparada per Joan Santanach l’any 2005. En aquesta darrera col·lecció citada es publicà, com a novè volum, l’edició crítica del Llibre de l’és de Déu, Llibre de coneixença de Déu i Llibre de Déu, a càrrec de Guillem A. Amengual Bunyola. Cal, en darrer terme, fer esment a dos articles destacats en l’estudi de les fonts manuscrites. D’una banda, el «Catalogo dei manoscritti lulliani a Roma», de Gabriella Pomaro i Simone Sari, aporta una mica d’ordre a la classificació dels manuscrits que durant el s. xvii, arran de la Causa Pia lul·liana, emigraren a Roma i quedaren custodiats al fons del Col·legi de Sant Isidor, ara a la Cúria General dels Franciscans. Així mateix, cal remarcar els resultats de la investigació de Badia-SantanachSoler sobre les característiques de l’scripta dels primers manuscrits lul·lians (11), així com l’estudi específic d’Albert Soler «Els manuscrits lul·lians de primera generació», en el qual s’aprofundeix sobre les característiques morfològiques d’aquells manuscrits que ens han arribat i que s’han de situar cronològicament encara en vida de Llull. Un darrer apartat estrictament bibliogràfic el constitueixen les tesis doctorals defensades en diferents Universitats europees al llarg d’aquests dos anys, que posen de manifest la vigència de Ramon Llull en els estudis acadèmics, especialment en relació amb l’edició crítica de l’obra (13, 14 i 15). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 77

16/05/12 09:10


78

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Per acabar, un projecte bibliogràfic assolit durant el 2010 i presentat en societat el 2011 va ser la digitalització i posada en xarxa de la revista especialitzada Studia Lulliana, projecte que fa possible consultar tots els volums de la col·lecció (exceptuant-ne el que apareix cada any), i tots els articles, a més de permetre les cerques per tema, per autor, títol, etc.

Una obra cabdal per a la història de la cultura catalana: el Corpus Biblicum Catalanicum Joan Ferrer i Costa

Universitat de Girona, Filologia i Comunicació, Girona.

Joan.ferrer@udg.edu

1. Bíblia (2004): Bíblia del segle xiv: Èxode, Levític, transcripció a cura de Jaume Riera i Sans, aparats crítics, notes i glossari a cura de Pere Casanellas i Bassols, estudi introductori d’Armand Puig i Tàrrech, Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2. Bíblia (2011): Bíblia del segle xiv: Primer i segon llibres dels Reis, transcripció i glossari a cura de Jordi Bruguera, notes i introducció a cura de Pere Casanellas i Jordi Bruguera, col·lació de vulgates catalanollenguadocianes a cura de Núria Calafell, Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 3. NT (2008): Lo Nou Testament, traducció de Josep Melcior Prat, transcripció a cura d’Antoni Coll i Casals, notes de Pere Casanellas i Bassols, estudis introductoris de Pau Alegre i Nadal, Carme Capó i Fuster, Antoni Coll i Casals i Pere Casanellas i Bassols, glossari d’Antoni Coll i Casals i Pere Casanellas i Bassols, revisat per Albert Rossich, Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. La història dels intents d’editar les traduccions catalanes antigues de la Bíblia ja és més que centenària. Va començar l’any 1906 en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, quan l’erudit llenguadocià Raymond FoulchéDelbosc va presentar la comunicació titulada «La Bible en catalan», report preliminar amb vista a la impressió de les antigues versions bíbliques catalanes existents fins al final del segle xvi. L’any 1908 l’Institut d’Estudis Catalans, acabat de fundar, anunciava el projecte d’editar «el text antic de la Bíblia Catalana», que s’encarregava al ja esmentat Foulché. Aquest savi va deixar enllestit el primer volum, que no es va arribar a publicar mai, tot i que sembla que hi havia ja proves d’impremta del Gènesi. L’any 1914 R. F. D., ja vell i malalt, va haver de deixar el projecte que passà a mans de Ramon d’Alòs, que sembla que no hi va fer res. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 78

16/05/12 09:10


Ressenyes

79

Van passar molts d’anys fins que el meu mestre, el gran biblista P. Guiu Camps, entre els anys 1976-1977 va reprendre el projecte, que s’havia de publicar dins d’«Els Nostres Clàssics» de l’Editorial Barcino. Guiu Camps comptava amb la col·laboració inicial de Jaume Riera i Sans per a la transcripció de l’Antic Testament i Lluís Columba Batlle per al Nou Testament. El projecte, però, tampoc no reeixí. No es va arribar a editar ni un sol volum. El tercer intent, batejat amb el nom de Corpus Biblicum Catalanicum, començà l’any 1997 en el marc de l’Associació Bíblica de Catalunya, sota la direcció de Pere Casanellas i Bassols i Armand Puig i Tàrrech, i amb la col·laboració d’un gran nombre d’erudits i professors. La nova represa es proposa l’edició crítica de les traduccions bíbliques en llengua catalana fins a l’any 1900. Ha estat l’única vegada en la història que la idea ha reeixit i s’ha convertit en volums impresos, que constitueixen una aportació de primer ordre a la història de la cultura catalana. En aquests quinze anys s’ha publicat el volum 3 (Bíblia del segle xiv: Èxode; Levític), el volum 6 (Bíblia del segle xiv: Primer i segon llibres dels Reis) i el volum 38 (Lo Nou Testament. Traducció de Josep Melcior Prat). Sabem que el treball d’edició de molts altres volums del projecte es troba molt avançat. El tom que conté les versions dels llibres de l’Èxode i del Levític (publicat el mes de setembre de l’any 2004) és obra de Jaume Riera (transcripció del text dels tres manuscrits medievals conservats que contenen aquests llibres bíblics), Pere Casanellas (codirector del projecte i director editorial, responsable a més dels aparats crítics, notes i glossari) i Armand Puig (codirector i autor de l’estudi introductori). L’obra consta de tres parts clarament diferenciades: a) Estudi introductori; b) Glossari (i notes del text català); i c) Edició sinòptica del text llatí de la Vulgata i dels manuscrits Peiresc, Egerton i Colbert que contenen la versió catalana dels llibres bíblics de l’Èxode i el Levític. Comentaré aquestes tres parts per ordre invers. El text bíblic consta de quatre columnes. La primera presenta el text llatí de la Bíblia Vulgata segons l’edició coneguda com a Vulgata Stutgartiensis. Aquesta columna presenta dos aparats crítics: el superior presenta les variants textuals dels grans manuscrits europeus i l’inferior col·laciona quatre manuscrits de la Vulgata de l’àmbit catalanollenguadocià (G: Girona, primera meitat del segle xiii; M: Montpeller, segles xii-xiii; T: Tarragona, inici del segle xiv; V: Vic, any 1268). Mai abans de la publicació d’aquest volum no s’havien estudiat les vulgates que circulaven per terres catalanollenguadocianes a l’edat mitjana. Aquest sol fet ja és una fita científica de primera magnitud. Els manuscrits que contenen el text català que s’editen en columnes paral·leles a la de la Vulgata són: Colbert (Bibliothèque Nationale. París. Acabat el 8 d’agost del 1461); Egerton (British Library. Londres. Acabat el 29 d’octubre del 1465); Peiresc (Bibliothèque Nationale. París. Copiat ca. 1460-1465). El treball filològic de transcripció i edició ens sembla simplement modèlic. El «Glossari» preparat per P. Casanellas, juntament amb les notes filològiques que acompanyen el text català medieval, contenen tanta —i tan interessant— Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 79

16/05/12 09:10


80

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

informació filològica i lingüística que penso que constitueixen una veritable obra mestra de rigor i d’erudició. L’exemple següent reprodueix l’entrada retella del «Glossari» del volum 3 del CBCat i crec que és una mostra excel·lent del to que té tot el treball de Casanellas: retella El treball lexicogràfic ha permès fer aportacions de notable interès als dos grans diccionaris històrics de la llengua catalana —el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana del meu mestre Joan Coromines. Així, per exemple es confirmen les etimologies que Coromines proposava per al mots comoldre ‘reduir a pasta’ i perestatge ‘muntant de porta’; es desmenteixen les etimologies que el DCVB proposava per a embragar ‘tapar les escletxes amb brac (: fang)’, desdenyar-se ‘indignar-se’, amendosos (variant d’ambdós); rectifica Coromines pel que fa al gènere del mot ret, que el gran lingüista creia que era sols masculí i que aquests textos demostren que també s’usava en forma femenina. El Glossari del CBCat documenta també força mots o accepcions que no havien estat documentats fins ara: aurèol ‘d’or’; bruc ‘mena de llagosta sense ales’; ulcus ‘úlcera, nafra’; ajustament ‘unió sexual, coit’; títol ‘làpida, pedra amb una inscripció’. En altres casos, aquest «Glossari» permet documentar en època medieval mots que fins ara sols havien estat recollits en textos dels segles xix-xx: aixenglonar ‘esgotimar’; canal ‘abeurador’; pol·luir ‘embrutar (moralment), impurificar’; etc.

Ens trobem davant d’un veritable banquet filològic, amb moltíssims plats saborosos servits a les persones interessades per la llengua catalana antiga. El treball que obre el volum és l’«Estudi introductori» signat per Armand Puig i Tàrrech. A. Puig és un home intel·ligentíssim que ha portat a terme, contra tota mena d’adversitats, projectes que bé podem qualificar de titànics, com ara la Bíblia Catalana Interconfessional (1993 primera edició, revisada i publicada moltes vegades fins al 2011). L’«Estudi introductori» situa les lectores i els lectors en el context del que podríem anomenar una «tesi documentària», que no ha passat mai de ser una hipòtesi: Els manuscrits Peiresc, Egerton i Colbert constitueixen la base textual de l’anomenada «Bíblia del segle xiv» pel que fa als llibres de l’Èxode i el Levític. Els únics tres manuscrits existents d’aquests dos llibres han de ser datats al tercer quart del segle xv [...]. Ara bé, aquests manuscrits contenen no una sinó dues traduccions bíbliques. La primera, la que correspon a la Bíblia del segle xiv, va ser una traducció de tots els llibres bíblics al català i devia concloure’s al tercer quart de segle, potser pels volts de l’any 1370. És probable que els qui elaboraren per primera vegada una Bíblia completa en llengua catalana es valguessin, en part, de traduccions realitzades anteriorment, en el decurs del segle xiv o fins i tot a finals del segle xiii [...]. Tanmateix una secció molt considerable de llibres fou el resultat del treball de traducció esmentat, probablement Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 80

16/05/12 09:10


Ressenyes

81

dut a terme en temps del rei Pere III, en el tercer quart del segle xiv. Els llibres de l’Èxode (manuscrits P i C) i del Levítc (manuscrits P i C, i E de 2,2 a 18,2), són testimonis d’aquesta primera traducció. La segona traducció és testimoniada tan sols pel text del llibre de l’Èxode i bona part del llibre del Levític (fins a 2,2; i des de 18,2 a 27,34) tal com es troben en el manuscrit E. Aquesta segona traducció ha de ser situada probablement entre el darrer quart del segle xiv i els inicis del segle xv. L’anomenarem Traducció bíblica incompleta (p. XVII).

Aquests són els elements axiomàtics de l’estudi. Acceptat això —tot i que enlloc no es diu on es fonamenta aquesta certesa— l’estudi presenta les característiques de la traducció subjacent a la Bíblia del segle xiv, els elements fonamentals de la «segona traducció incompleta» i els itineraris que han seguit les «dues traduccions» fins a arribar als tres manuscrits de final del segle xv que s’editen en aquest volum del CBCat. És molt probable que el conjunt d’elements arcaics en el lèxic que es troben en els textos d’aquesta edició remuntin a versions del segle xiv, però trobo que hauria estat més prudent parlar de la «versió catalana de la Bíblia segons els manuscrits del segle xv», que és l’única data certa que tenim. La hipòtesi de les «dues traduccions» és suggeridora, però, com es pot arribar a saber que només eren dues? I com és que la segona era «incompleta»? No podria haver estat el resultat d’una simple revisió ad hoc? Les preguntes segurament podrien anar creixent. En conjunt el treball del CBCat és espectacular: l’edició és curada amb escrupolositat i el servei a la cultura catalana absolutament impagable i mereixedor de tots els elogis. El volum 6: Bíblia del segle xiv: Primer i segon llibres dels Reis és obra de Jordi Bruguera (†) —transcripció i glossari—; Pere Casanellas i Jordi Bruguera —notes i introducció—, i Núria Calafell —col·lació de vulgates catalanollenguadocianes—; s’ha publicat durant l’any 2011. És un volum impressionant per l’erudició, la minuciositat i l’altíssima qualitat del text i de les notes. Creiem sincerament que constitueix una aportació de primer ordre al coneixement de la llengua catalana antiga pel fet que les notes i el glossari no deixen cap aspecte per comentar que tingui interès des d’un punt de vista filològic. A tall d’exemple, alguns detalls espigolats al vol: En 1Re 28,7 manuscrit Colbert pus] ‘puix, ja que’; en 2Re 4,11 ms. Peiresc maria] és a dir meira, 3a pers. de l’imperfet d’indicatiu del verb merir ‘merèixer’; en 1Re 6,17 ms. Colbert: Castellon com a traducció del llatí Ascalon. Nota del text: «exemple divertit de descurança dels copistes»; en 1Re 25,29 ms. Colbert: viven] ‘viuen’; vegeu Coromines, Lleures, pp. 317-318; DECat IX, 320a55-b2; Pérez Saldanya, Del llatí al català, p. 65, nota 13 i p. 68; en 2Re 5,21 gaquíran] és a dir jaquiren, 6a pers. del passat simple del verb jaquir ‘deixar’; en 1Re 20,26 ms. Colbert: ne denayat] Afegitó. Probablement algun revisor del text ha entès llevat, a causa de la mala grafia del mot, com si pertangués al verb llevar-se i no al verb llavar-se ‘rentar-se’ (Vulgata: mundus). En conseqüència, ha trobat que Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 81

16/05/12 09:10


82

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

faltava la traducció del participi mundus de l’original i l’ha traduït per mitjà de l’afegit denayat (= denejat).

Aquesta darrera observació de la nota ens porta a la consulta del «Glossari», que constitueix una altra de les grans aportacions del volum. El treball és d’una minuciositat realment impressionant. Així, sobre bis ‘lli fi’, ens informa que el mot sols era recollit en el Diccionari d’Aguiló, d’on el treia el DCVB. El meu mestre Coromines proposa com a ètim el català antic bis ‘gris fosc’, però l’etimologia que proposa el «Glossari» és molt més plausible: del llatí bissus (Plini) o byssum (Isidor) ‘mena de lli finíssim d’Acaia’, atès que el lli no és pas de color gris. Torró (1Re 17,17 E i C) en el sentit de ‘gra torrat’, no documentat en aquesta accepció pels grans diccionaris històrics catalans. La «Introducció», és obra fonamentalment de Pere Casanellas, tret del breu apartat sobre la llengua que va escriure Jordi Bruguera. Consta de diverses seccions: 1. Els manuscrits i les versions que contenen. Relacions entre els tres textos. 2. La llengua. 3. L’original de la traducció. Altres influències. 4. Tècniques de traducció. 5. Criteris d’edició. 6. Abreviacions. 7. Bibliografia citada. És en conjunt un treball modèlic, fet amb un rigor admirable. La secció dedicada a l’estudi de les tècniques de traducció és especialment interessant atès que formula de manera precisa la tessitura d’aquestes antigues traduccions bíbliques en relació amb el text llatí de la Vulgata, que és l’original que tradueixen. El volum es complementa amb uns índexs de mots i unes concordances que es poden consultar en el lloc web del Corpus Biblicum Catalanicum (www.abcat.org/cbcat), atès que són tan voluminosos que no resulta viable de publicar-los en paper. El tom 38 conté l’edició de Lo Nou Testament segons la traducció de Josep Melcior Prat. Va ser publicat l’any 2008. Hi intervingueren moltes persones: la transcripció anà a càrrec d’Antoni Coll; Pere Casanellas establí les notes del text; els estudis introductoris van ser fets per Pau Alegre, Carme Capó, Antoni Coll i Pere Casanellas; el glossari —que és una de les aportacions més importants d’aquest volum a la filologia catalana— fou establert per Coll i Casanellas i revisat pel Dr. Albert Rossich. Les persones que seguim les palpitacions de la filologia catalana en el camp de la Bíblia feia molt de temps que desitjàvem que aquest volum arribés a bon port perquè intuíem que oferiria molt de material de gran interès i poc conegut sobre la història de les traduccions bíbliques a Catalunya en el segle xix i que ens permetria conèixer moltes coses sobre l’estat de la llengua catalana a l’alba de la Renaixença literària, moment en què es publica el llibre objecte d’aquesta edició. I, en efecte, fou així: Lo Nou Testament traduït per Prat i publicat a Londres l’any 1832 presenta l’estat de la llengua en un moment històric molt concret, quan el català feia segles que havia deixat de ser objecte del conreu literari i es considerava una llengua morta per a «la república de la lletres». Josep Melcior Prat (17811855) ha estat un personatge ben singular en la història de la Bíblia a Catalunya: va ser durant un temps governador civil de Barcelona i, quan es va haver d’exiliar Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 82

16/05/12 09:10


Ressenyes

83

a Londres per raó de la persecució política a què es van veure sotmesos els liberals, va realitzar la traducció del Nou Testament al català per encàrrec de la Societat Bíblica Britànica i Estrangera. Prat desconeixia la llengua grega original del Nou Testament, de manera que va traduir a partir de la versió llatina de la Vulgata i de diverses versions importants en llengües europees (Reina-Valera [1602] en castellà, King James Version [1611] en anglès, Le Maistre de Sacy [1696] en francès, Martini [1792] en italià, Scío de San Miguel [1793] i Torres Amat [1823] en castellà). L’aparat crític d’aquesta edició permet seguir verset per verset el text que el traductor va seguir en la formulació de la seva versió catalana. Un treball d’aquesta magnitud crec que no existeix sobre cap altra versió de la Bíblia del món, de manera que els lectors d’aquesta edició poden seguir a partir de l’aparat crític la gènesi d’aquesta important traducció catalana del Nou Testament. La traducció de Prat —que sempre va ser publicada com a anònima: recordem que es tractava d’una versió «protestant» en un món que oficialment era «catòlic»— va tenir un èxit notable. Se’n van fer quatre edicions: Londres, 1832; 1835; Barcelona, 1836; Madrid, 1888. És interessant notar que l’agent de la Societat Bíblica a Espanya va enviar un informe a Londres l’any 1871 en què deia: «el Govern intenta suprimir l’ús del català, i és prohibit a les escoles municipals [...]. Essent els catalans una raça conquerida, sembla que hi ha la política de fer-los oblidar la llengua de llurs pares». Des del punt de vista filològic considero que els criteris d’edició aplicats en aquesta edició —descrits en les pàgines ciii-ccvi— són realment modèlics i tinc la impressió que marcaran un paradigma per a l’edició dels textos catalans anteriors a la normalització fabriana. Cal parar especial atenció al riquíssim «Glossari» —pàgines cxxv-clxxxiv— que Casanellas i Coll han compilat per a aquesta edició: és una nova aportació modèlica a la filologia catalana. Els autors recullen tots els mots que la reforma fabriana va expurgar de la llengua normativa catalana i que són utilitzats per Prat en la seva traducció del Nou Testament i els documenten —en el cas que estiguin documentats— en els grans diccionaris catalans dels segles xii-xix: Torra (1647), Lacavalleria (1696) i Esteve-Bellvitges-Juglà (1803-1805), i en els grans diccionaris històrics de la llengua catalana d’Alcover-Moll i de Coromines. Les conclusions són molt interessants: Consultant aquest Glossari, però, el lector veurà que molts mots que el parlant actual pot sentir com a castellanismes, molt probablement no ho són. El Glossari inclou, doncs, una bona colla de mots que tenen formes semblants a les del castellà, però que no són d’origen castellà, sinó, en general, llatinismes. El grup més nombrós està constituït per mots acabats en -o: àrido¸bàrbaro, culto, moribundo, sexo, superbo, trono, etc. Hi ha altres llatinismes, com dolència, plebe, profetisa, de repente. D’altres mots de forma coincident amb la castellana tenen altres procedències, com fosso (italianisme); iglésia, al rodador, siti, sutil (mots procedents del llatí per via popular).

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 83

16/05/12 09:10


84

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Finalment, és interessant de tenir en compte que en alguns casos Prat fa servir mots antics (de l’època medieval) que actualment han caigut en desús, alguns del quals els diccionaris de la seva època ja assenyalaven com a antiquats, per exemple: assaborar, catiu, comunicar ‘compartir, tenir tractes amb’, conversació ‘manera de comportar-se’, cos ‘forat de l’agulla’, criar ‘crear’, escondir, de grat ‘gratuïtament’, humor ‘humitat, saó’, millar ‘miler’, preceir, prest, proceir, quiscun, real ‘reial’, siti, tras (p. cxxvi). Crec que és important recordar un volum complementari del CBCat disponible en Internet. Són les Normes de transcripció i edició (9a edició, Barcelona, setembre del 2011; www.abcat.org/cbcat/normes.php) redactades per Pere Casanellas i Bassols. És un document de 96 pàgines que conté una síntesi de tot el que cal saber i tenir en compte per editar textos antics en llengua catalana. És gairebé inexplicable —tenint en compte la prestigiosa i llarga tradició d’editors i d’edicions de textos catalans antics— que no existís una obra de referència per a la disciplina. Finalment i gràcies als treballs del CBCat aquesta obra es troba a disposició de tots els estudiants i estudiosos. Des del mes de març del 2011 el lloc web del CBCat conté els índex de mots i les concordances completes de tots els volums publicats. Les concordances (i índexs de mots) dels volum de la Bíblia del segle xiv de moment estan fragmentades per volums, però està previst que en el futur puguin unir-se, de manera que es disposarà d’unes soles concordances (i índex de mots) per a cada un dels manuscrits. Aquests materials està previst que s’incorporin dins el Diccionari de textos catalans antics (http://www.ub.edu/diccionari-dtca/). El CBCat ha avançat de manera lenta al llarg de quinze anys, però el conjunt dels resultats obtinguts és superb: els tres volums publicats en paper i els materials disponibles en Internet constitueixen un compendi de rigorosa investigació històrica, filològica i lingüística, que mereix un altíssim reconeixement intel·lectual per la gran aportació que ha fet a la cultura catalana.

Màrius Torres, pensador i traductor de poesia Jordi sala lleal

Universitat de Girona, Departament de Filologia i Comunicació, Girona. jordi.sala@udg.edu

1. Torres (2011): Màrius Torres, Les coses tal com són, ed. Jordi Julià i Pere Ballart, Barcelona: Acontravent; «Abans d’ara», núm. 16. 2. Ballart i Julià (2010): ed. Pere Ballart i Jordi Julià, Versions de poesia europea per Màrius Torres, Lleida: Pagès; «Biblioteca de la Suda», «Transvària», núm. 16. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 84

16/05/12 09:10


Ressenyes

85

Probablement aquests dos llibres són els darrers resultats materials del centenari del poeta Màrius Torres, que va néixer a Lleida el 30 d’agost de 1910, i a fe que és de celebrar que la cloenda virtual del centenari la facin llibres com aquests: a banda de la importància que poden tenir i han de tenir els estudis sobre la seva obra, tant a Les coses tal com són com a Versions de poesia europea per Màrius Torres, qui hi té la paraula és el poeta mateix, cosa molt gratificant. En el primer cas, es tracta de paraules escrites majoritàriament en prosa, i majoritàriament extretes de la correspondència; en el segon cas, la veu de Màrius Torres es fa sentir a través de les veus interposades d’altres poetes que hi són traduïts. Tots dos llibres són el fruit del treball dels investigadors Pere Ballart i Jordi Julià, que han col·laborat en els dos casos per fer un doble servei merescut a un poeta que, com és evident, tenen en gran estima i valoració. Tot i que fàcilment pot passar desapercebut, Les coses tal com són duu un subtítol descriptiu que aclareix en bona mesura la voluntat i l’abast del llibre: Apunts per a un retrat intel·lectual. De fet, el subtítol podria ser directament Un retrat intel·lectual, perquè el volum dels textos que Julià i Ballart han aplegat és tan considerable que es pot dir que el lector ara ja disposa d’una mena d’autobiografia moral del poeta, una autobiografia que certament ell no va escriure, però que es pot anar construint esporgant aquí i allà els seus textos privats. Les coses tal com són és aquesta construcció. Però cal explicar amb propietat, sobretot, aquestes dues coses: la qüestió dels textos privats i el caràcter moral d’aquesta pseudoautobiografia. Julià i Ballart han hagut de recórrer als escrits privats de Màrius Torres, i no podia ser d’altra manera. Com sabem tots, la privacitat és un concepte esmunyedís quan parlem d’escriptors ja traspassats, perquè sembla que el dret general al coneixement de la vida, el pensament i el món emocional de l’autor ha de prevaler sobre la conservació de la intimitat, sobre l’escondiment de determinades foteses (o no foteses) la revelació de les quals, a la fi, ja no pot fer cap mal al difunt. És així, i segurament està bé que sigui així: si no, no es podria editar ni un sol epistolari que no fos censurat. Els curadors de Les coses tal com són, des del moment que no es tracta d’un epistolari complet, sinó d’un recull extens de fragments de moltes cartes (amb algunes excepcions, com les cartes a Carles Riba, reproduïdes in extenso), es poden autoimposar un criteri inapel·lable: prescindir de totes aquelles ratlles estrictament privades, és a dir, d’interès només particular per a qui les va escriure i per al destinatari —amb el benentès, ai las, que la línia que separa allò estrictament privat d’allò d’interès públic és, en els artistes més que en ningú altre, una línia molt difuminada, perillosament tènue. Sabut això, la tria que han fet els editors, es miri per on es miri, és irreprotxable. En el volum —que té deutes amb edicions, epistolaris i estudis anteriors, però que segurament té el deute més gran amb el Llegat Màrius Torres de la Universitat de Lleida (la Biblioteca Virtual Màrius Torres es pot consultar en línia, cosa molt recomanable de fer)—, hi juguen un paper molt destacat, com era esperable, les cartes adreçades a Mercè Figueras, la companya de l’ànima, la dona metaforitzada en Mahalta en els poemes. A més, com fan notar els editors, Figueras és Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 85

16/05/12 09:10


86

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

l’única destinatària de fragments amb un cert contingut espiritual. Només a ella Màrius Torres podia escriure, per exemple: «Cal tenir confiança, Mercè! Una confiança absoluta, cega!, davant la qual ni els contratemps, ni les molèsties han de pesar més que un bri de palla, una tarda de tramuntana» (carta de 12 de febrer de 1937, Torres 2011: 196). Un altre gran interlocutor, per descomptat, és el germà petit recentment traspassat, Víctor: Víctor Torres el soldat, el polític, el germà profundament estimat. En les cartes sovint s’observa, enllà de la consanguinitat, una mena de germanor d’ànima entre Màrius i Víctor. A aquest, el poeta dedica un dietari («Dietari per a en Víctor»), que comença així: «Hi anotaré fidelment, amb absoluta sinceritat, els meus pensaments i els meus sentiments, mentre duri aquesta guerra. Així, quan en tornis, si Déu vol que en tornis, podràs tenir, si t’interessa, una idea de la “meva campanya”. [...] el meu gran orgull de tenir un germà tan digne d’ésser admirat com d’ésser estimat» (9 de setembre de 1936, Torres 2011: 409-410). Ocupant un tercer lloc destacadíssim, les cartes a Joan Sales tenen un valor indiscutible, un valor que esdevé de primera magnitud pel que fa no tant al testimoni personal, com sí a la construcció de la personalitat literària de Màrius Torres. De fet, ell mateix concedeix a Sales un paper cabdal en la seva carrera d’escriptor: «[Sales] sempre ha considerat amb una extrema simpatia els meus versos, i si jo he fet el meu camí ben destriat, i sense deure res al nostre món literari d’avantguerra, tan baix de sostre, és a ell a qui ho dec. El seu gust prodigiós ha afinat el meu» (15 d’octubre de 1941, Torres 2011: 494); encara que, abans de fer-s’hi amic, havia escrit això: «Sales vol que ens escrivim. M’agradaria, però em fa una mica de por. És un temperament “perillós”, que admiro, però amb el qual no voldria lligar-me gaire. Té alguna cosa d’excessiu, de “literari” que em molesta» (20 de desembre de 1936, Torres 2011: 115). En fi, Julià i Ballart s’han capbussat en un mar de cartes per extreure’n les perles més belles, duent a terme una feina feixuga que passa per la tria dels fragments, la traducció (moltes cartes són en castellà o francès), la descodificació de referències i noms en clau (per exemple, els poemes de Joan Sales es converteixen en les poésies esthoniennes), l’agrupació en apartats i la redacció d’un pròleg a l’edició. Pel que fa al pròleg, s’ha de deixar constància que constitueix un autèntic estudi de cap a seixanta pàgines on es van esgranant tots els aspectes substancials de les cartes de Màrius Torres, i del pensament que en deriva. D’aquesta manera, Les coses tal com són, de fet, són dos en un: l’edició d’aquest pensament i l’estudi que ja ha estat elaborat i es dóna al públic lector. Pel que fa a l’agrupació dels fragments, Julià i Ballart distribueixen el llibre en set apartats (ells els anomenen «itineraris»). El primer és «Natura i llocs», que té alguna cosa d’amalgama confegida d’elements locals i vinculats al paisatge (sens dubte, el títol triat pels editors per a aquesta part el va validar Josep Carner en l’edició de les seves poesies de 1957 quan es va servir del terme «Lloc»). El segon apartat és «Caràcter, ètica i moral», probablement allí on més en perill sembla que estigui el punt de partença del llibre, o, si més no, on més qüestionable esdevé la impossibilitat de no depassar mai la línia fronterera entre la vida privada, la ment íntima, i la reflexió que la transcenLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 86

16/05/12 09:10


Ressenyes

87

deix. «Amor i espiritualitat» és el tercer apartat; la mescla dels dos temes es fa un pèl estranya, encara que els editors ho justifiquen molt bé al pròleg. No hi fa res que aquesta secció inclogui alguns fragments que podrien figurar a l’apartat anterior, perquè aquest problema resulta inevitable quan es distribueixen fragments de cartes en apartats temàtics. La quarta secció és «Política, guerra i exili», que exhibeix molta coherència interna. En certa manera, més que no pas algú que reflexiona fondament sobre aquestes qüestions, el que hi constatem és una mena de “cronista a distància” dels fets de la guerra civil i de la segona gran guerra. Un cronista, per descomptat, que no és neutral, ni li cal ser-ho: «A vegades penso què passaria si perdéssim. Aleshores tot, fins els teus perills [s’adreça a Víctor], es tornen pàl·lids. Guanyarem, guanyarem! No pot ésser que tot allò que hi ha de vivent, de prometedor, d’idealista en aquesta Espanya es vegi arrasat fins a la rel» (13 de setembre de 1936, Torres 2011: 233). És una part, aquesta, amarada de dolor, d’un dolor en la pell col·lectiva d’un país que el cronista a distància sent com a propi: perquè també és el seu, o pitjor que el seu. «Voldria desitjar que no caiguessis malalt [també per a Víctor]. Però quina malaltia hi ha més cruel que aquesta de la guerra?» (11 de setembre de 1936, Torres 2011: 233). Potser cal insistir en el fet que no trobarem, en aquesta secció, el Màrius Torres més reflexiu, ni el més brillant, ni el més profund; la guerra és el contrari de la pau, i sense pau no hi pot haver reflexió ni, amb prou feines, lucidesa. De Puig d’Olena estant, Màrius Torres se sent també víctima enmig d’una guerra que també és la seva. És per tot plegat que, per exemple, se li presenten molts dubtes sobre el sistema democràtic: «És difícil creure en les virtuts del sufragi universal quan, i aquest és el meu cas, un ja no es fa il·lusions. Quan s’arriba a la conclusió que —qualssevol que siguin els homes— la massa no és més que una bèstia més o menys ferotge segons el règim al qual se la sotmet, però sempre frívola. Quan s’ha comprès que el poble no és més intel·ligent que un ramat de búfals, i que no actua mai per la seva raó sinó pels seus apetits» (1 de maig de 1941, Torres 2011: 265-266). No caldria dir que cal posar les coses, i les idees, en el seu context per poder comprendre-les bé. Els tres últims apartats del llibre («Estètica i arts», «Literatura i pensament» i «Escriptura i poesia»), a simple vista, podrien generar una certa confusió, però el cert és que estan molt ben delimitats; curiosament, és probable que siguin les seccions més ben definides. «Estètica i arts» tracta de diverses arts, excloses les literàries: bàsicament s’hi parla de música, que tan fonamental era per a Màrius Torres, per a la persona i per al poeta. De fet, aquest apartat (complementat amb alguns apunts sobre pintura o cinema) es justifica d’entrada pel pes que tenen les arts en la constitució estètica de la seva poesia. La secció «Literatura i pensament» està formada, bàsicament, d’anotacions de les seves lectures, alguns consells literaris, etc.; s’hi inclou la llarga carta en què comenta els poemes de Joan Sales. En aquest apartat (com més avall veurem, en diàleg amb l’altre volum curat pels autors) van desfilant els poetes que constitueixen el cànon particular de Màrius Torres, i que certament és un minicànon de la poesia europea: Keats, Shelley, Rilke, Carner, Verlaine, Valéry, i per sobre de tots, Baudelaire. Intel·ligència i bon gust: Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 87

16/05/12 09:10


88

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

no sempre van junts, però sí que hi anaven en el cas de Màrius Torres. «Potser perquè cada dia la poesia puja en la meva escala de valors, cada dia trobo menys justificable la poesia falsa —la poesia que no és poesia. Un poema perfecte seria potser una de les coses més altes que podria acomplir un home; però per cada poema acceptable els Númens envien tants oceans de vulgaritat! I un poema mediocre em sembla més inútil que un discurs per ràdio» (carta a Carles Riba, 8 de desembre de 1938, Torres 2011: 456). Finalment, «Escriptura i poesia» és l’apartat dedicat a la seva poesia. Per descomptat, aquest apartat és un dels més interessants, sinó el que més, del volum: i és que d’alguna manera ens deixa entreveure com es va gestant l’obra original d’un home que va declarar «m’estimo més ser un metge que fa versos que un poeta que fa receptes» (31 de desembre de 1936, Torres 2011: 412), d’un home que malauradament va morir massa jove i malauradament se l’ha observat sovint des del prisma format pel tòpic que genera aquesta desgràcia, però que va ser també un home d’un talent poètic fora d’allò ordinari. Avui arriba a commoure constatar l’enorme importància que Màrius Torres va concedir a la bona valoració que Riba va fer dels seus poemes (es pot llegir en una carta a la seva família de l’1 d’octubre de 1941), i hem de convenir que aquest desig del poeta ja s’ha acomplert: «M’agradaria tant arribar a ser un poeta que un altre segle pogués llegir amb plaer!» (carta a Joan Sales, 13 d’agost de 1939, Torres 2011: 459). Que hi ha poetes més grans, més «importants», en les nostres lletres del segle passat? Sí. Però pocs, molt pocs. Josep Carner, és clar; Carles Riba. O sigui: poetes del cànon universal més selectiu, encara que no tot l’univers ho sàpiga. Potser n’hi ha algun altre; això, segurament ja deu dependre de valoracions no sempre objectivables. I prou. Després, en el següent esglaó, en l’esglaó que hi ha immediatament a sota, el destinat a poetes grandiosos, en vénen tres o quatre, o cinc o sis a tot estirar, i un d’ells és Màrius Torres. Julià i Ballart comparteixen més o menys la idea acabada d’exposar, i d’aquí que hagin dedicat tanta energia a confegir un llibre com aquest, un llibre que, i això encara cal justificar-ho, és una pseudoautobiografia moral. Moral en el sentit més ampli del terme: de tot allò que no fa referència a la vida física, ni a l’estricta biografia consistent en la narració dels fets vitals externs a la intimitat. Moral en el sentit d’allò, precisament, més íntim. Però atenció: allò més íntim no solament fa un esbós de retrat intel·lectual, sinó que també està vinculat a la reflexió sobre el món emocional. No estem pas parlant de cap esplai en les emocions, i encara menys de cap vel·leïtat lacrimògena. De fet, una característica ben constatable en la correspondència de Màrius Torres és el seu exquisit sentit de l’humor. No: estem parlant de reflexió sobre les emocions com un element imprescindible i fonamental de l’existència humana. A Les coses tal com són, Màrius Torres es revela com un fi pensador de les relacions tan estretes entre la vida emocional i l’afectiva, d’una banda, i la intel·lectual i la cultural, de l’altra; com a bon lector de Plató, sap que les dues esferes són vasos comunicants, i que una repercuteix en l’altra. Aquesta convicció es detecta aquí i allà arreu del llibre, perquè es troba a la base del pensament de Màrius Torres, que es manifesta, així, amb una gran riLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 88

16/05/12 09:10


Ressenyes

89

quesa. Explícitament, el poeta escriu: «“Cogito, ergo sum”. No vull esmenar la plana a Descartes. Però si jo volgués bastir un sistema filosòfic per al meu ús particular, prendria un altre punt de partença. Aquest: sento, per tant existeixo. Ja sé que un sistema així fonamentat seria suspecte» (21 de febrer de 1937, Torres 2011: 120). Ell no va bastir cap sistema estable, però Les coses tal com són s’aproxima a un sistema, i els curadors ho han volgut fer visible tot donant al volum l’estructura d’una mena de sentenciari amb els apartats designats amb números romans i els fragments encapçalats amb xifres aràbigues. Es fa difícil pensar que la citació a què predisposa aquesta edició acabi essent tan canònica com la bíblica, però el llibre en si és imprescindible i suficient per a tot aquell que es vulgui fer càrrec de l’abast del pensament de Màrius Torres. L’altre llibre, també editat per Ballart i Julià (encara que ara en ordre invers en l’assumpció de l’autoria), és també de moltíssima utilitat, perquè encara que hi hagi edicions anteriors de traduccions poètiques de Màrius Torres, aquesta té la voluntat exhaustiva d’aplegar-les totes en un sol volum (tot i que els curadors reconeixen que en deuen haver quedat fora algunes composicions que no han pogut localitzar). Es tracta, en conjunt, d’una cinquantena de poemes escrits en sis llengües diferents per una vintena de poetes, ni més ni menys; la nòmina, com amunt hem avançat, dibuixa un cànon de poesia europea certament indiscutible. Els curadors han hagut de fer front al problema que genera l’existència de diverses versions en alguns versos d’alguns poemes (la cosa s’ha resolt amb un breu apèndix de variants), i han hagut de prendre la decisió sobre l’ordenació del volum, que observa el criteri de les llengües dels originals i, dintre de cada tradició lingüística, el criteri cronològic. Decisions indiscutibles, per bé que, si el que s’hagués volgut obtenir hagués estat comprendre l’evolució de la tasca traductora del poeta, s’hauria imposat una altra ordenació. No calia; Ballart i Julià ja ens fan saber que «en els nou anys que comprèn la seva pràctica de traducció podem dir que s’hi observa una millora progressiva, que és el mateix que també detectem en els seus poemes; de mica en mica la dicció és més rotunda i inequívoca, és més hàbil en el domini del vers i dels recursos mètrics, la sintaxi és més ordenada — evitant cada cop més la parataxi—, i el sentit dels versos és més clar (fet que li permet aprofundir i matisar més el significat)» (Ballart i Julià 2010: 17). Això és així encara que per a Màrius Torres la tasca de la traducció poètica es fonamentava en una pràctica d’humilitat bàsica que el feia concebre les seves traduccions com a presents per regalar a diverses persones estimades. En certa manera, la traducció de poesies va ser per a Màrius Torres la conseqüència necessària i inevitable de la seva condició no pas de poeta, sinó de lector; i el lector Màrius Torres feia el seu regal de lectura traduïda als altres. Això, per descomptat, no és pas obstacle perquè la traducció poètica acabés essent, també per a ell, una forma d’exercici, de pràctica per a l’aprenentatge i el perfeccionament en la redacció de la poesia pròpia. Aquestes Versions de poesia europea per Màrius Torres van precedides d’un estudi destinat a canonitzar el Màrius Torres traductor de poesia. Pràcticament no hi ha cap aspecte que Ballart i Julià deixin per verd: què va traLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 89

16/05/12 09:10


90

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

duir Màrius Torres, com ho va traduir, per què ho va traduir, quin fou el context en què es va dur a terme aquesta tasca, quina en va ser l’evolució. A semblança de l’anterior, aquest llibre, doncs, n’és dos en un: l’edició de la traducció poètica de Màrius Torres i l’estudi d’aquesta faceta de l’escriptor.

D’objectes a subjectes: visions de la cultura catalana a partir de la Transició Isabel Marcillas Piquer

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana isabel.marcillas@ua.es

1. Gilbert i Mestres (2005): Trinitat Gilbert i Albert Mestres coord., El (des) crèdit de la cultura, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 1. 2. Bagur i Diez (2005): Joel Bagur i Xavier Diez coord., La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la transició als Països Catalans, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 2. 3. Ribas (2007): Núria Ribas coord., Societat catalana, societat limitada?, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 3. 4. Noguero (2007): Joaquim Noguero coord., Embolicats amb el periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans (1975-2006), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 4. 5. Lluch i Sopena (2007): Josep Lluch i Mireia Sopena coord., Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 5. 6. Foguet i Martorell (2006): Francesc Foguet i Pep Martorell coord., L’escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (19752005), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 6. 7. Isart i Lleó (2008): Rosa M. Isart i Anna Lleó coord., Arts sòlides o líquides? Les arts visuals als Països Catalans (1975-2008), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 7. 8. Graña i Iribarren (2008): Isabel Graña i Teresa Iribarren coord., La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 8. 9. Adell i Radigales (2009): Joan-Elies Adell i Jaume Radigales coord., (Des)acords. Música i músiques als Països Catalans (1975-2009), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 9. 10. Bacardí i Godayol (2009): Montserrat Bacardí i Pilar Godayol coord., Una impossibilitat possible. Trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009), Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 10. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 90

16/05/12 09:10


Ressenyes

91

11. Maigí i Soldevila (2010): Raül Maigí i Laia Soldevila coord., Testimonis del segle xx, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa; «Argumenta», núm. 12. 12. Piqueras i Ribas (2011): Mercè Piqueras i Cristina Ribas coord., Pensament i ciència als Països Catalans, Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, «Argumenta», núm. 11. Per donar compte dels objectius de la col·lecció d’assaig «Argumenta», ens hem de remuntar a l’any 2003, quan un grup de joves intel·lectuals de l’àmbit de la cultura catalana, induïts pel desig de qüestionar el seu entorn i els discursos dominants que en marquen i en condicionen el desenvolupament, van constituir un grup de treball amb el desig d’oferir una visió crítica del món polític, social i cultural d’arreu dels Països Catalans. Francesc Foguet i Mireia Sopena van ser els impulsors d’aquest projecte que ha cristal·litzat en els dotze reculls d’assaig —el primer editat el 2005— que es ressenyen a continuació. Segons testimonien les mateixes coordinadores del darrer volum, Mercè Piqueras i Cristina Ribas, l’experiència de Francesc Mestres en el món editorial va ser clau per orientar definitivament el projecte, que es va proposar mostrar de forma panoràmica l’evolució de deu esferes de la vida cultural catalana: cultura, història, societat, mitjans de comunicació, edició, teatre, arts visuals, literatura, música, ciència i traducció, a les quals van afegir un darrer recull, aparegut el 2010, conformat per entrevistes a onze personalitats que procuren una visió global dels darrers trenta anys de la història cultural catalana. El resultat, impecable. Ben suggeridor és el títol de primer volum d’«Argumenta», El (des)crèdit de la cultura (2005). La contradicció hi és tan implícita com manifesta, atès que l’eix central dels articles que en formen part és un concepte que es mou entre l’abstracció i la matèria. Del món de la cultura, ens en parla un grup de nou intel·lectuals: Fina Birulés, Joan Borja, Salvador Cardús, Carles Llinàs, Josep Murgades, Oriol Pérez, Bernat Puigtobella, Magí Sunyer i Eulàlia Vintró, amb Albert Mestres i Trinitat Gilbert com a presentadors i coordinadors del volum. Una reflexió sobre la cultura, en el seu significat més ampli, resulta, sens dubte, un pòrtic imprescindible a l’hora d’encetar un recorregut pels diversos àmbits del món de les arts i del pensament català. Preocupa, principalment, als nostres intel·lectuals, la democratització de la cultura: implica, aquesta democratització, un empobriment de la qualitat dels coneixements? Representa una socialització massiva de les arts que, en detriment de les elits, en facilita una difusió indiscriminada i un tractament aberrant? O, per contra, i des d’una òptica més optimista, defensada especialment en el diàleg entre Salvador Cardús i Eulàlia Vintró, en aquesta propagació de la cultura, no hi hem de veure ni aculturació ni descrèdit sinó un esforç divulgatiu materialitzat en programes educatius, socials i culturals? Realment, com apunta Puigtobella, hem de parlar de mercadeig de la cultura, atenent al fet que els mitjans de comunicació, els crítics, els polítics i les mateixes institucions l’han convertida en moneda de canvi? I, passant de la generalitat a la concreció, com afecta tot això la cultura catalana? Tot plegat, potser massa interLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 91

16/05/12 09:10


92

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

rogants. «La cultura adjectivada», «El descrèdit de la cultura», «Notes sense tonalitats apocalíptiques», «Una posició pròpia», «La literatura no és matèria sinó energia», «Cap a la fi de la cultura» i «Una cultura de l’equivalència» són els articles que hauran d’ajudar el lector a resoldre’ls. Si bé és cert que la fortalesa d’un poble resideix en la capacitat de mantenir viva la pròpia cultura i en l’enginy per fer-la evolucionar a favor dels aires de modernitat, de postmodenitat, de contracultura o de globalització que toqui, també resulta indefugible acceptar que la seva essència cal buscar-la en la voluntat de lluitar contra l’oblit. Aquesta és la filosofia del segon volum de la col·lecció «Argumenta». Un volum que, coordinat per Joel Bagur i Xavier Diez, s’acara a La gran desil·lusió que va suposar la Transició als Països Catalans. La gran desil·lusió (2005) propicia un espai per a reflexionar sobre aquest període de la nostra història recent, no des del marc del periodisme, com ha estat habitual, sinó des del punt de vista que ofereix la historiografia, de la mà de pensadors capaços de generar discursos que en qüestionen els oficials. Es tracta d’Enric Pujol, Àngel Mifsud, Francisco Madrid, Paola Lo Cascio, Àlex Villeyra, Carmen Barragán, Mónica Gatica i Susana Mabel López. A més a més, aquest segon volum compta amb la inestimable col·laboració de Pere Gabriel, catedràtic d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Raimon, en un diàleg que porta per títol «De com es fa una transició canviant de règim, però no d’estat». Els coordinadors, J. Bagur i X. Diez, en la presentació «“Adéu a tot això”. Deconstrucció de la llegenda rosa de la Transició», deixen ben clar que la selecció dels textos exposats s’ha fet en funció de l’agudesa mental dels seus creadors i de la capacitat de posar en qüestió les veritats establertes per la història oficial. No s’hi ha de cercar quotes de representació territorial, ni tampoc de gènere; els nexes d’unió entre els textos cal buscar-los en el desig d’indagar en els processos socials, culturals i polítics que els Països Catalans —malgrat la controvèrsia que pugui generar l’etiqueta— han patit en els darrers trenta anys. És remarcable l’heterogeneïtat de la procedència geogràfica dels autors dels escrits que conformen La gran desil·lusió —Barcelona, València, Menorca, L’Empordà, Madrid, l’Argentina, Itàlia—. És remarcable perquè dóna fe que la nostra no és una cultura tancada, sinó que s’adapta a la descentralització que els temps actuals demanen. Al mateix temps, però, tots els escrits s’agermanen en l’interès comú per desmitificar un període històric que, a l’abric d’una democràcia constitucional, ha amagat el desencís de tot un poble que, a hores d’ara, encara ha de mantenir una lluita aferrissada per la subsistència de la pròpia identitat. Només cal fer un cop d’ull a notícies tan recents com els reiterats atacs a la llengua catalana en el sistema educatiu, per exemple, per adonar-se de l’actualitat i de la necessitat de la reflexió que el volum proposa. L’agudesa del títol del tercer volum d’«Argumenta» en suggereix la força del contingut. Societat catalana, societat limitada? (2007) presenta les contribucions de Jordi Argelaguet, Jordi Busquet, Joaquim Capdevila, Giovanni Cattini, XaLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 92

16/05/12 09:10


Ressenyes

93

vier Garcia, Robert Gonzàlez, Llibertat Granell, Emili López i Enric Pujol, sota la coordinació de Núria Ribas i amb la col·laboració de Xavier Diez i Francesc Foguet. La presentació, «Una existència precària», del mateix Foguet, planteja algunes preguntes, de difícil resposta, referides a la realitat heterogènia de la societat que conforma els Països Catalans. Amb tot, els articles que segueixen aquesta introducció miren de contestar-les o, si més no, de provocar novament la reflexió amb l’objectiu que la societat catalana lluiti per exercir «el dret a argumentar» que, comptat i debatut, és el que manté viva la cultura d’un poble, o d’allò que ara en diem identitat i que tants maldecaps comporta. Vegem un exemple de les qüestions formulades per Foguet que emmarquen aquest volum i que palesen l’ambició de les consideracions tingudes en compte al llarg dels treballs compilats: «Com es pot reactivar la participació decidida de la societat catalana, la defensa dels seus drets socials i col·lectius, en els òrgans de representació i control autènticament democràtics?» (Foguet 2007: 14). El diàleg entre Cattini i Pujol, moderat per Xavier Diez, clou el volum amb un balanç referent a l’evolució de la societat catalana en els darrers trenta anys i amb una diagnosi dels progressos en els trenta vinents que augura la persistència dels actuals handicaps socials i nacionals. La temàtica tractada en l’article de Busquet, els desafiaments que suposa per a una cultura minoritària l’auge de l’era digital, entronca clarament amb el contingut del quart títol de la col·lecció, Embolicats amb el periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans (1975-2006) (2007). Continua fent-se evident la filosofia d’«Argumenta» quant al desig de crear una plataforma d’opinió i de reflexió al voltant dels temes que afecten el desenvolupament, com a país, d’un poble que cerca arribar a la majoria d’edat en una societat globalitzada en què, ben sovint, resulta difícil encabir-ne la singularitat. En aquesta ocasió, la coordinació i la presentació van a càrrec de Joaquim Noguero, i els estudis els signen Daniel E. Jones, Francesc-Marc Álvaro, Enric Xicoy, Xavier Sanfulgencio, Jaume Risquete, Carles Claret, Jaume Puig, Jordi Sardans, Francesc Martínez Sanchis i Fina Sitjes. Jaume Comellas, Rosa Gil, Màrius Serra i Fina Sitjes s’ocupen d’un interessant diàleg final que porta el suggeridor títol de «Criteri contra el dicteri als mitjans». En línies generals, el recull remarca el fet que estem tan acostumats a la presència dels mitjans de comunicació en la vida quotidiana que ignorem la importància de la forma com ens fan arribar la informació. Els diaris, les revistes, la ràdio, la televisió i, és clar, la xarxa, ens permeten tenir a l’abast tot tipus de notícies que conformen la complexitat d’una societat cada vegada més plural i fragmentada. Tanmateix, encara que el periodisme sigui una tasca que ha de comprometre’s inexcusablement amb l’objectivitat de les dades transmeses, el tractament de la informació, dels mots o de les imatges, sempre conté un component de subjectivitat, inherent a qualsevol activitat humana, que un lector capaç haurà de tenir en compte a l’hora d’orientar la pròpia opinió. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 93

16/05/12 09:10


94

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Algunes de les idees subratllades pel diàleg final, «Criteri contra el dicteri als mitjans», —com ara l’evident separació dels territoris de parla catalana promoguda per l’Espanya de les autonomies, o un mercat comunicatiu enfocat a l’auge de les grans empreses o el repte que suposa la proliferació de la xarxa com a mitjà de transmissió de la informació— serveixen per a enllaçar amb l’eix vertebrador del cinquè dels llibres que conformen la col·lecció «Argumenta», dedicat a l’edició catalana. Així, Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005) (2007) ofereix al lector les aportacions de Lluís Bonada, Manel Ollé, Àlvar Masllorens, Joan Casas, Joan Portell, Carlota Torrents i Oriol Izquierdo. Miquel Alzueta i Imma Bellafont intervenen en el diàleg, i Josep Lluch i Mireia Sopena s’ocupen de la coordinació i la presentació. La dinàmica del recull subratlla un panorama editorial català en efervescència a partir de la dècada dels seixanta, comparable al de les principals potències europees. Tanmateix, i a desgrat de l’increment del volum de títols que es va generar en la dècada dels vuitanta, l’empresa editorial catalana s’ha vist abocada a la professionalització, passant del voluntarisme de l’època franquista a la industrialització, que havia de procurar la normalització cultural catalana. Aquesta industrialització, però, no sempre ha reportat beneficis i en algunes ocasions la professionalització del sector ha esdevingut mercantilització cultural; en aquest sentit, Lluch i Sopena afirmen que «Com a resposta a l’homogeneïtzació del llibre en català van néixer l’equip editorial i la col·lecció Argumenta» (Lluch i Sopena 2007: 15). Com indiquen els mateixos coordinadors, el volum s’ha articulat entorn de tres eixos: la història editorial, els agents que hi intervenen i l’edició d’obres menystingudes. Tanca el volum el diàleg protagonitzat per l’editor Miquel Alzueta i la llibretera Imma Bellafont, dues veus expertes que, malgrat els handicaps que es fan palesos al llarg de les diferents contribucions, subratllen la satisfacció per la feina feta i l’esperança de noves iniciatives editorials que, malauradament, hauran de tenir més vocació empresarial que cultural. Una cloenda, doncs, no gaire encoratjadora. És indiscutible; la referència a les arts escèniques resulta ineludible en una col·lecció orientada a examinar els darrers trenta anys de la nostra història cultural. L’escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (19752005) (2006) és el títol del llibre que «Argumenta» dedica a l’evolució del panorama teatral català. Els coordinadors són, en aquesta ocasió, Francesc Foguet i Pep Martorell. Els articles de Carles Batlle, Hermann Bonnín, Joan Cavallé, Josep R. Cerdà, Jordi Coca, Manuel Molins, Iago Pericot, Bàrbara Raubert, Núria Santamaria, Gabriel Sansano, Mercè Saumell i Gerard Vàquez han estat els encarregats de donar cos al volum que, entre altres coses, denuncia l’status quo en què romanen actualment les arts escèniques. Una vegada més la queixa dels professionals i dels crítics del sector se centra en el fet que les dinàmiques empresarials aboquen l’escena catalana a treballar pel rendiment productiu i no a favor de la productivitat cultural. Diuen que els continguts ja no són revulsius, i que ja no tractem Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 94

16/05/12 09:10


Ressenyes

95

—potser ni tan sols entenem— el teatre com aquell bé públic que tantes vegades s’havia erigit en favor de les llibertats, socials o estètiques. Com és habitual en la col·lecció, el volum finalitza amb un diàleg que recapitula les idees exposades en L’escena de futur. Es tracta d’un diàleg protagonitzat per Hermann Bonnín, Joan Cavallé, Jordi Coca i Gerard Vàzquez i que s’inicia amb consideracions al voltant del guanys i les pèrdues de l’evolució de les arts escèniques als Països Catalans del 1975 fins al moment actual. En definitiva, es proposen, una vegada més, reflexions que han de servir per a fonamentar la memòria crítica dels darrers trenta anys. Arts sòlides o líquides. Les arts visuals als Països Catalans (1975-2008) (2008) ens permet continuar el recorregut per les monografies d’assaig de la col·lecció «Argumenta». Ja en el volum anterior Raubert ens parlava de la necessitat d’educar perquè la dansa sigui capaç d’interessar el públic. Rosa M. Isart i Anna Lleó, coordinadores i presentadores d’aquest número, utilitzen aquest mateix argument en al·ludir al caràcter indispensable d’un treball de proximitat i educació que ha de contribuir a eliminar, o si més no a reduir, la incomunicació existent entre l’obra artística —referida en aquest cas a les arts visuals— i el públic. El diàleg Creació i mercat dels anys setanta ençà entre Josep Asunción, Clara Garí, Gemma Guasch i Ricard Planas clou aquesta aproximació intel·lectual a les arts visuals catalanes en època de transició. Transició o cruïlla, el panorama de la literatura catalana dels darrers trenta anys no podia faltar en la col·lecció. I aquest és justament el tema que aborda el vuitè recull assagístic d’«Argumenta», La literatura catalana en la cruïlla (19752008) (2008). Els articles que s’hi compilen desgranen novament els handicaps propis de l’àmbit de la cultura catalana, però també en mostren els èxits assolits gràcies a una militància esperançada en el futur. Després de la presentació d’Isabel Graña i Teresa Iribarren, coordinadores d’aquest número, Jaume Subirana i Francesc Parcerisas inauguren el volum amb dues aproximacions generals al panorama literari català dels setanta ençà. Hi continuen les aportacions d’Antoni Dalmases, Jaume Aulet, Josep Camps, Maria Dasca, Anna Esteve i Mercè Picornell. Per últim, el diàleg encapçalat per l’epígraf «El vigor d’un sistema literari desvertebrat» tanca el recull. Hi participen Pere Ballart, Vinyet Panyella i Francesc Serés; l’anormalitat cultural catalana, motivada per la manca d’infraestructures, l’absència dels privilegis propis d’un estat nació i la fragmentació territorial, són els temes amb què s’inicia aquesta darrera part del recull. «Argumenta» tampoc no s’oblida de la música. Al novè volum, (Des)acords. Música i músiques als Països Catalans (1975-2009) (2009), n’és el torn. Joan-Elies Adell i Jaume Radigales el presenten. En formen part els articles de B. Casablancas, X. Cester, M. Conde Pons, V. Frechina, J. Lluís i Falcó, R. Massagué, V. Nubla, M. Pagès, M. Pujadó i J. Turtós. En aquest cas, la presentació del recull s’orienta particularment a remarcar la importància del fet musical en la nostra vida quotidiana. Adell i Radigales apunten que, pel que fa a la música, gaudim d’una accessibilitat gairebé il·limitada que comporta, en moltes ocasions, la ubiLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 95

16/05/12 09:10


96

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

qüitat d’aquesta manifestació. D’igual manera que en altres productes de caire cultural, cal analitzar els fenòmens musicals, tant pel que fa a la producció com a la recepció, passant per la diversitat d’estètiques imperants, tenint en compte els canvis operats en la societat a partir de la transformació dels mitjans de comunicació. En aquest sentit, la dissociació entre música culta i música popular esdevé encara més rellevant. Així doncs, la música, entesa en la dimensió més social, arriba a ser no solament un mitjà de comunicació, sinó comunicació en si mateixa. És per aquest motiu, que admet una anàlisi més enllà de la musicologia i és també, en aquest ordre de coses, que els articles presentats en aquest recull adquireixen un caràcter remarcable a l’hora d’estudiar l’evolució sociocultural catalana dels darrers trenta anys. El volum finalitza novament amb un interessant diàleg, protagonitzat en aquest cas per dos representants de luxe de la música catalana: Benet Casablancas, director del Conservatori del Gran Teatre del Liceu, i Miquel Pujadó, cantautor. La temàtica de la desena iniciativa d’«Argumenta», titulada Una impossibilitat possible. Trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2009) (2009), se centra en l’esfera de la traducció en el marc de les darreres tres dècades de la història de Catalunya. La presentació, a càrrec de Montserrat Bacardí i Pilar Godayol, marca com a objectiu principal del volum propiciar al lector una valoració de les aportacions dels professionals de la traducció, de les editorials que s’hi han dedicat i de les institucions que l’han promoguda, a fi de contribuir a la consolidació de la teoria i la pràctica de la traducció als Països Catalans (Bacardí i Gudayol 2009: 13). Com en altres números de la col·lecció, a fi de cobrir els diferents espais culturals catalans, els treballs que s’hi inclouen abasten parcel·les diverses, en aquest cas, del món de la traducció —la divisió per gèneres, determinades diferenciacions atenent al tipus de públic depenent de si és infantil o juvenil, o bé el fet de tenir en compte, una vegada més, l’auge dels audiovisuals—. En aquest sentit, alguns dels handicaps denunciats pels articulistes coincideixen amb els que ja s’han exposat en els altres reculls d’«Argumenta», cosa que pot induir a proposar solucions comunes per a àmbits culturals diversos. Els treballs de Francesc Parcerisas, Ricard Torrents, Manuel Llanas, Simona Škrabec, Ramon Farrés, Enric Gallén, Xavier Serrra, Cristina García del Toro i Josep Marco, Laura Santamaria, Miquel Desclot i Dolors Udina conformen aquest desè recull que presenta com a colofó l’entrevista a Marta Pessarrodona i Joaquim Sala-Sanahuja, que testimonien la pròpia experiència com a traductors. Mercè Piqueras i Cristina Ribas presenten l’onzè volum d’«Argumenta», Pensament i ciència als Països Catalans (2011). Tal com anuncien les presentadores, el recull pretén contribuir a l’aproximació entre àmbits culturals que en primera instància semblen allunyats. En aquest sentit, resultava indispensable esbossar un atansament a diferents camps científics que dibuixessin una panoràmica, evidentment incomplerta, de la nostra contribució a l’evolució de la ciència. Així doncs, les disciplines científiques que s’han abordat responen a interessos vinculats a l’ecologia, l’antropologia, la biologia molecular o l’astrobiologia, entre altres. JoLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 96

16/05/12 09:10


Ressenyes

97

sep Maria Camarassa, que incideix en el camp de l’ecologia, inicia el recull d’articles, seguit de Cristina Junyent, el treball de la qual se centra en els avenços antropològics a través de les aportacions de diverses personalitats catalanes. Del desenvolupament de la biologia molecular, ens en parla Xavier Calvó. L’aportació d’Agustín López gira entorn de l’astrobiologia i la figura de Joan Oró (19232004), mentre que l’assaig de Núria Pérez-Pérez, biòloga, filòsofa i historiadora de la ciència, s’ocupa de consignar l’evolució de la incorporació de la dona en el món de la ciència. A continuació, el recull canvia novament d’orientació i s’ocupa de l’esfera de la biomedicina a través de l’estudi de Margarita Boladeras, catedràtica de Filosofia Moral i Política de la UB. Per la seva banda, l’article de Llorenç Arguimbau dedica una atenció especial a l’Institut d’Estudis Catalans i dibuixa el panorama actual de revistes científiques que s’hi publiquen. I de divulgació, també ens en parla Sergi Cortiñas i, a continuació, el treball de Vladimir de Semir, periodista científic, que analitza el paper dels governs i de les institucions pel que fa a la comunicació pública de les ciències. «La recerca i les oportunitats perdudes. Política científica i universitària» és el títol del diàleg final. Hi prenen part Jordi Camí, catedràtic de Farmacologia de la Universitat Pompeu Fabra i director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i de la Fundació Pasqual Maragall, Claudi Mans, doctor en Química i professor emèrit d’Enginyeria Química a la Universitat de Barcelona, i Montserrat Vendrell, doctora en Biologia Molecular per la Universitat de Barcelona i directora de Biocat. La col·lecció «Argumenta» culmina amb el dotzè volum en què, sota el títol Testimonis del segle xx (2010), els coordinadors, Raül Maigí i Laia Soldevila, entrevisten onze personalitats del món de la cultura catalana. Per ordre d’aparició, Joan Francesc Mira, Eva Serra, Xavier Rubert de Ventós, Josep Gifreu, Josep Massot, Ricard Salvat, Joan Pere Viladecans, Joan Triadú, Antoni Ros Marbà, Feliu Formosa i Anna Veiga. Aquest volum cerca d’aportar la visió personal de professionals compromesos en cadascun dels àmbits culturals abordats en la col·lecció. Per tant, hi trobem una personalitat entrevistada per cada monografia presentada. Les persones de Ricard Salvat i Joan Triadú mereixen un esment especial i entranyable, absents ja sense haver pogut veure publicat el llibre. Joan Francesc Mira és el referent intel·lectual amb accent valencià, parafrasejant el títol de la seva mateixa entrevista. Les seves reflexions es refereixen a qüestions de caire general com ara la democratització de la cultura o els condicionaments que el mercat hi imposa, però també abasta consideracions relatives al nacionalisme valencià o a l’ús de la llengua com a element identificador d’una comunitat, al costat d’altres meditacions de caire més literari. L’aportació d’Eva Serra, com no podia ser d’una altra manera, va lligada a la història recent dels Països Catalans i a diverses consideracions que tenen com a eix central aquesta mateixa denominació. El pensament, la filosofia si es vol, és el camp que cobreix Xavier Rubert de Ventós, un intel·lectual amb aquell punt de provocació que estimula el qüestionament dels discursos establerts. Rubert de Ventós parla de la pròpia experiència com a polític i de com aquesta experiència ha marcat i Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 97

16/05/12 09:10


98

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

modelat el seu pensament no solament en l’àmbit de la política en general, sinó també en qualitat de català. En un altre ordre de coses, l’entrevista de Josep Gifreu se centra en la formació de l’espai de comunicació català, en allò que hi van suposar els pactes de la Transició i en la necessitat de consolidar mitjans de comunicació en la nostra llengua. Així mateix, hi són presents algunes referències a la problemàtica desenvolupada entorn de la impossibilitat de poder veure TV3 al País Valencià. Per la seva banda, Josep Massot ens acosta al sector editorial català, amb especial èmfasi en la tasca portada a terme des les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que s’han ocupat, al llarg de la trentena d’anys analitzada, de potenciar els estudis sobre cultura catalana, literatura, història, història de l’art i assaig. Les repercussions de la Fira de Frankfurt i la irrupció de les noves tecnologies són alguns altres dels aspecte sobre els quals opina Josep Massot. També Ricart Salvat aporta, a l’entrevista, la pròpia experiència. La comença amb un aire més intimista, comentant els seus inicis —la creació d’un grup de teatre a l’institut i d’un altre a la universitat—, i passant d’una cosa a l’altra, acaba explicant com va posar les bases del teatre modern a Catalunya amb les representacions de Sartre o Pirandello, per exemple. Salvat expressa, a més, el seu desencís pel que fa l’evolució d’aquest sector durant la Transició, critica la política teatral actual i manifesta la seva opinió quant a la consolidació d’un model de teatre català. D’un altre costat, Joan Pere Viladecans no dibuixa un panorama gaire optimista del món de la pintura. Aquest art, convertit en objecte de luxe i traït pels objectius mercantilistes, ha de lluitar contra la desorientació d’un públic captivat per la potència tecnològica. L’aportació de Joan Triadú va en un altre sentit. Pedagog, crític literari i agitador cultural, aquest autor comenta l’emergència dels catalans com a poble al llarg del segle xx, els tràngols passats i la posterior renaixença. Parla, a continuació, de la qualitat de la literatura catalana malgrat les vicissituds sobrevingudes, del paper de la crítica actual o del pes de la Fira de Frankfurt en la nostra cultura, com també del seu parer sobre l’actual fracàs escolar. El director d’orquestra i compositor Antoni Ros Marbà presenta un esbós del panorama musical català, al mateix temps que fa algunes valoracions relacionades amb la música popular, amb especial referència a la sardana. Pel que fa al coneixement de la música clàssica catalana, en reconeix la situació precària i reivindica la necessitat d’una finestra pública que la doni a conèixer. Tot seguit, Feliu Formosa, una de les personalitats més rellevants en l’àmbit de la traducció al nostre país, advoca per les traduccions neutres que defugin la personalitat de qui les realitza i analitza la pròpia manera de traduir, tot abordant les dificultats que una bona traducció comporta i subratllant la necessitat d’adaptar-les a les evolucions experimentades per les llengües. Anna Veiga és la darrera entrevistada d’aquest dotzè recull. Resulta engrescador que tanqui la col·lecció la veu d’una dona, tenint en compte que el volum, Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 98

16/05/12 09:10


Ressenyes

99

reescrivint la societat catalana de la Transició, els atorga un paper mes aviat migrat. En aquest sentit, trobem simbòlic que Veiga sigui la representant d’una esfera tan innovadora, tan adreçada al futur, com és el camp de la investigació científica, i que aporti la seva experiència i la seva opinió al voltant de temes tan controvertits com la reproducció assistida, les cèl·lules mare o la recerca en embrions. Així doncs, sens dubte, «Argumenta» culmina la col·lecció amb una cloenda de luxe. Diuen els coordinadors del darrer recull que pretenien oferir els testimoniatges dels «nostres savis», i resulta evident que ho aconsegueixen. D’aquesta manera, es tanca un projecte de reflexió entorn dels discursos establerts referits principalment a l’etapa de la Transició catalana. Una idea que, posada en marxa l’any 2003, va veure els seus primers fruits en lletra d’impremta el 2005 i que s’allarga, a raó de dues publicacions anuals aproximadament, fins al 2010. Tot un exemple de constància, de saber fer, de saber coordinar i coordinar-se i de saber decidir, que mostra la capacitat intel·lectual i humana de tots aquells que hi han participat.

Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes Emili Samper Prunera

Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana, Àrea de literatura emili.samper@urv.cat

1. Creus, Imma, Maite Puig i Joan R. Veny (eds.): Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009, Volum I. El català i les llengües veïnes, Barcelona, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010 («Textos i Estudis de Cultura Catalana», núm. 158). 2. Creus, Imma, Maite Puig i Joan R. Veny (eds.): Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009, Volum II. La literatura i les arts, Barcelona, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010 («Textos i Estudis de Cultura Catalana», núm. 160). 3. Creus, Imma, Maite Puig i Joan R. Veny (eds.): Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009, Volum III. La llengua dels escriptors, Barcelona, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011 («Textos i Estudis de Cultura Catalana», núm. 162).

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 99

16/05/12 09:10


100

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Del 7 a l’11 de setembre de 2009 la Universitat de Lleida va acollir el Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, organitzat per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes en col·laboració amb diferents entitats. Un any més tard, el 2010, apareixien els dos primers volums de les actes, completats pel tercer, publicat el 2011. D’aquesta manera, en el breu espai de dos anys després d’haver-se celebrat aquest col·loqui, disposem de totes les aportacions realitzades pels participants que hi van formar part, fet pel qual cal felicitar, d’entrada, els curadors i l’editorial encarregada de publicar aquestes actes. L’eix central del col·loqui va ser en aquesta ocasió la frontera, entesa com a límit però també com a punt d’unió, i es va desenvolupar en tres línies temàtiques, que són les que ocupen cadascun dels tres volums publicats: el català i les llengües veïnes; la literatura i les arts; i la llengua dels escriptors. Els curadors de les actes adverteixen a cada volum, en nota, el tractament que han donat a les formes dialectals dels diferents textos. Així, expliquen que han estat especialment respectuosos amb determinades formes dialectals no previstes en l’estàndard actual i que, a més, per voluntat expressa d’algun dels autors, s’han conservat solucions actualment no admeses per la normativa vigent. El primer volum inclou les ponències i les comunicacions que fan referència al tema del català i les llengües veïnes, a més dels discursos inaugural i de clausura (ambdós a càrrec de Kálman Faluba, president de l’AILLC) i de la conferència inaugural feta per Ramon Sistac. Amb el títol «Frontera: límit i nexe», Sistac reflexiona sobre els significats d’aquest mot, en tant que límit, però també com a nexe d’unió, seguint l’eix central del col·loqui. Les ponències d’aquest primer volum giren al voltant de la primera línia temàtica amb aportacions de tipus lingüístic dedicades a variants concretes de la nostra llengua. Així, José Antonio Saura se centra en el benasquès, des d’un punt de vista sociolingüístic; Xavier Terrado dedica la seva ponència a la toponímia de la Ribagorça i el lèxic romànic i, finalment, Artur Quintana compara els paral·lelismes i els contrasts del català i l’aragonès. El primer gran bloc de comunicacions d’aquest volum s’estructura en quatre eixos diferents i és una bona mostra de diferents enfocaments i línies temàtiques al voltant del català i del seu contacte amb les llengües veïnes. En primer lloc, trobem les aportacions centrades en la frontera occitana, encetades per Andreu Sentí i Pons amb un treball sobre la perífrasi romànica «deure + INF»; Immaculada Fàbregas i Alegret se centra en la paremiologia catalana medieval d’Eiximenis i la paremiologia occitana al tombant del segle xix; José Enrique Gargallo i Aitor Carrera analitzen els refranys meteorològics seguint els paral·lelismes, les interferències i els contrastos entre català, gascó i llenguadocià; Philip Rasico recupera una enquesta inèdita de J. Coromines de l’any 60 per a tractar la toponomàstica d’Estagell (Rosselló); Albert Turull, per la seva banda, estudia els fenòmens precatalans i les afinitats occitanes en la toponímia de l’Alt Pallars; Claudi Balaguer focalitza l’atenció en la frontera entre català i occità, concretament en l’evolució dels parlars d’aquesta zona límit; Gemma Gómez Duran clou aquest primer eix Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 100

16/05/12 09:10


Ressenyes

101

estudiant les analogies del paradigma verbal rossellonès. El segon eix se centra en una altra frontera de la nostra llengua, en aquest cas, l’aragonesa. És en aquesta línia temàtica on trobem les aportacions de Maria Rosa Fort i Cañellas sobre el contacte de llengües a partir de documentació medieval del Matarranya; Maria Teresa Moret Oliver se centra en la Ribagorça del segle xiv a partir de l’anàlisi lingüística d’un plet del monestir de Roda d’Isàvena; Francesc Bernat i Baltrons, per la seva banda, recupera la zona fronterera del català a l’Aragó estudiada per Manuel Milà i Fontanals; la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i el Matarranya són les zones triades per Olga Cubells Bartolomé i Pere Navarro Gómez en el seu estudi sobre els paral·lelismes i les interferències del català amb l’aragonès i l’espanyol; Javier Giralt se centra en la toponímia de la Llitera i el Baix Cinca; el lèxic del català de Tolba (Osca) és el tema estudiat per Ricardo Viruete-Erdozáin; finalment, Jordi Suïls, Susana Ariño, Núria Alturo i Maria Teresa Turell analitzen el canvi lingüístic produït al Pont de Suert des de l’any 1986. La frontera sarda és el tercer eix centrat en el català i el contacte de llengües i on llegim el treball de Maria-Rosa Lloret centrat en el contacte entre l’alguerès i el sasserès. El quart eix està format per les aportacions que analitzen diferents aspectes del contacte entre el català i el castellà, encetades per l’anàlisi dels llibres de l’església parroquial de Crevillent (1569-1714) per part de Vicent-Josep Pérez i Navarro per veure el comportament lingüístic dels mossens; Xavier Rull centra la seva atenció en la lexicografia catalana del segle xix, des d’un punt de vista sociolingüístic, a partir de la comparació de diferents obres; el context valencià i la inseguretat lingüística és el tema escollit per Josep M. Baldaquí Escandell en el seu estudi comparatiu; Josefina Carrera analitza entrevistes radiofòniques per tal de comparar les vocals mitjanes anteriors del català i del castellà; Ildikó Szijj, per la seva banda, se centra en la derivació deverbal regressiva en aquestes dues llengües; Llorenç Comajoan i Eulàlia Canals tanquen aquest quart eix amb un estudi sobre el paper de la primera llengua en l’adquisició de les formes i funcions del passat en català com a segona llengua. El segon bloc d’aquest primer volum està format per estudis centrats en els diferents nivells del llenguatge. Joan Julià-Muné i Imma Creus hi fan dues aportacions, la primera centrada en l’adaptació fònica de mots forans i la segona en aspectes de multilingüisme i fonètica contrastiva; les preposicions en català nordoccidental són el tema triat per Josep M. Boladeras Taché; Mercè Lorente Casafont, per la seva banda, estudia la reflexivitat i reciprocitat inherents dels verbs pronominals de font lèxica; Jordi Ginebra i Roser Llagostera clouen aquest segon bloc amb un estudi sobre les tendències en el règim sintàctic dels neologismes verbals tot analitzant de manera contrastiva el català i el castellà. El darrer bloc d’aquest volum està dedicat a la presentació de projectes. Joan Costa Carreras presenta la traducció de textos de Pompeu Fabra a l’anglès; Carme Vallés i Noëlia Motlló donen a conèixer el projecte «Aixalda» d’estudi integral del pallarès; finalment, Lídia Pons i Rosa Sayós presenten un projecte de recerca centrat en la llengua de la publicitat a la televisió. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 101

16/05/12 09:10


102

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

El segon volum d’aquestes actes està dedicat a les relacions entre la literatura i les arts i inclou, amb gran encert, un plec a part que reprodueix, en color, algunes de les il·lustracions analitzades als diferents treballs. El volum comença amb la conferència de clausura, a càrrec d’Eliseu Trenc, titulada «La fusió entre imatge i text en els reculls poètics dels pintors poetes catalans de l’esteticisme i el modernisme». La ponència d’Albert G. Hauf i Valls, dedicada a Gabriel Llompart, recupera la distància establerta entre la Literatura i la Història de l’Art i suposa un excel·lent punt de partida per a aquest segon volum que acosta aquestes dues matèries. Tres són els eixos al voltant dels quals s’estructuren les diferents aportacions realitzades en forma de comunicacions, dos d’ells temporals i un altre temàtic. El primer de tots se centra en la literatura i l’art de l’edat mitjana al segle xix. Aquest recorregut l’enceta Carles Bastons i Vivanco presentant el paper de Catalunya com a capdavantera i receptora d’idees estètiques; Hèctor Càmara i Sempere analitza l’ús de l’oripell al Misteri d’Elx; les vides exemplars en la literatura catalana medieval són l’objecte d’estudi de Marinela Garcia Sempere; Salvador Cuenca se centra en el compendi català del segle xv de les Ètiques d’Aristòtil per estudiar-hi el concepte d’art; Carme Arronis i Llopis ressegueix el símbol de Caterina de Siena a través de la literatura i les arts pictòriques; les versions musicades de textos d’Ausiàs March del segle xvi són analitzades per Joan R. Veny-Mesquida; Josep M. Sala Valldaura se centra en el teatre burlesc del segle xviii; la figura d’Apel·les Mestres, com a poeta i ninotaire a La Llumanera de Nova York (18741879), centra l’anàlisi de Joan Armangué; Maria Àngela Cerdà i Surroca estudia el transvasament de correnties del Modernisme; Juan Zarandona analitza les figures de Merlí i Viviana en el modernisme català a partir de l’obra artística i literària artúrica d’Alexandre de Riquer; un altre autor, Santiago Rusiñol, centra l’atenció del treball de Lourdes Sànchez Rodrigo; Imma Farré i Vilalta analitza la Biblioteca Joventut (1901-1914), com a mostra de la conjunció entre literatura i art en l’edició modernista; Magí Sunyer Molné clou aquest eix amb un estudi sobre les relacions catalanogallegues a la Revista Gallega (1895-1907). Entrem dins del segle xx en el següent eix presentat dins d’aquest volum, que també ressegueix la relació entre la literatura i les arts plàstiques. Enric Falguera centra la seva atenció en la pintura del poeta Jaume Agelet i Garriga; Maria Dasca estudia l’humorisme en els contes i les caricatures de Feliu Elias; la representació pictòrica de la dona oriental és el tema escollit per Isabel Marcillas Piquer en el seu treball sobre El Marroc sensual i fanàtic d’Aurora Bertrana; Pilar Monné Marsellés estudia la relació entre literatura i pintura a l’obra de Vicenç Riera Llorca; la relació entre la pintura d’Antoni Miró i la poesia de Miquel Martí i Pol centra l’atenció de Carles Cortés; Josep Camps i Arbós ressegueix els dietaris d’Àlex Susanna per estudiar les relacions entre l’art i la literatura; Carme Puig Fabregat i Rosa Escrivà Sendra clouen aquest eix amb un estudi sobre la poesia catalana actual i la seva relació amb la pintura. L’estudi de la literatura i l’art d’avantguarda forma el següent bloc que agrupa tres treballs. En primer lloc, el d’Andratx Badia Escolà, centrat en El Jean Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 102

16/05/12 09:10


Ressenyes

103

Cocteau d’Albert Gleizes i el mètode crític de Josep M. Junoy; en segon lloc, el de Núria Perpinyà dedicat al Manifest groc i la seva relació amb el poder; finalment, Marc Audí i Glòria Bordons centren la seva atenció en les relacions entre intertextualitats i poesia visual. A continuació, entren en escena les arts escenogràfiques, el cinema i els seus propis mites amb els treballs dedicats a aquest àmbit. Enceta aquest eix Josep Lluís Martos amb un treball sobre la meditació a través de l’art i l’estil que commou que utilitza referents tan allunyats en el temps com poden ser sor Isabel de Villena i Mel Gibson; Rafael Alemany Ferrer se centra en les repercussions estètiques i conceptuals del desenllaç de l’adaptació cinematogràfica del clàssic Tirant lo Blanc, perpetrada per Vicente Aranda; Fàtima Agut i Clausell entra en el terreny de la literatura tradicional amb l’estudi de l’òpera La filla del Rei Barbut i la cerca dels seus orígens; l’impacte que va suposar en el teatre català l’aparició del cinema sonor és el tema escollit per Francesc Foguet i Boreu al seu treball; Teresa Iribarren i Donadeu analitza la relació entre literatura i cinema amb unes notes sobre l’adaptació cinematogràfica entre els anys 1930 i 1936; Dóra Bakucz estudia els personatges dels mites d’Antígona i de Fedra en Les roques i el mar, el blau de Salvador Espriu; tanca aquest apartat l’estudi de Caterina Valriu al voltant del Comte Arnau i el Comte Mal en els folkloristes i escriptors mallorquins del segle xix. Aquest segon volum acaba amb un apartat dedicat a la presentació de projectes, com ja havíem trobat a l’anterior. En aquesta ocasió, és el torn de Carme Oriol i Josep M. Pujol que presenten el «Repertori biobibliogràfic de la literatura popular catalana». El tercer volum d’aquestes actes és lleugerament inferior, pel que fa a extensió, als dos anteriors, i se centra en la llengua dels escriptors. Comença amb la ponència d’August Rafanell centrada en unes particulars Excursions pels límits de la consciència. A continuació, són quatre els eixos sota els quals es recullen les comunicacions. En primer lloc, les que estudien aspectes concrets de la literatura medieval i de la literatura popular. Enceta aquest apartat Mònica Sales de la Cruz amb un estudi sobre la presència de literatura popular a la premsa catalana del segle xix; Eduard Baile López analitza el lèxic marí (especialment naval) del Tirant lo Blanc; aquesta mateixa obra és l’objecte d’estudi de Magdalena Llorca Serrano, aquest cop analitzant el gènere epistolar; Jaume Guiscafrè se centra en la recerca d’un model de llengua literària per part dels rondallistes catalans de l’anomenat període romàntic; Emili Samper Prunera tanca aquest apartat amb un estudi sobre el folklorista Cels Gomis i la seva sensibilitat lingüística. El segon eix està dedicat a la llengua dels escriptors i comença amb l’estudi de François Niubò sobre el problema de la llengua col·loquial per part de l’escriptor català; M. Magdalena Gelabert i Miró centra la seva atenció en l’obra N’Arnau d’Antoni M. Alcover per veure la recerca del llenguatge literari d’aquest autor; el model de llengua de Miquel i Planas i altres dissidents de la reforma fabriana és el tema triat per Salomé Ribes; Isabel Turull i Crexells se centra en el lèxic de la segona traducció que Carles Riba va fer de l’Odissea; Josep-Vicent Garcia i Raffi analitza les cartes de Joan Fuster tenint en compte aspectes lingüístics, retòrics i Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 103

16/05/12 09:10


104

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

de discurs convencional; la tasca d’autotraductor de Josep Palau i Fabra és el tema triat per Josep Miquel Ramis en el seu estudi; Xavier Barceló Pinya analitza la presència de l’oralitat en la narrativa d’Antoni Mus; Hèctor Moret Coso estudia els trets del català occidental presents en l’obra de Jesús Moncada; la presència del lèxic del valencià meridional en l’obra de Josep Piera centra l’interès d’Emili Casanova; Mercè Picornell Belenguer reflexiona al voltant dels conceptes de canonicitat, qualitat i consum i la seva relació amb la «normalització» i la «degradació» de la llengua literària; Brauli Montoya Abat estudia els trànsits de models de llengua en l’obra de Joaquim G. Caturla; Anna Sawicka proposa una mirada a l’obra de J. N. Santaeulàlia des de l’òptica de la paròdia de la novel·la negra; Dolors Madrenas Tinoco i Joan M. Ribera Llopis clouen aquest apartat amb un estudi sobre la dietarística catalana i les seves modalitats textuals i recursos estilístics. La traducció i els diferents models de llengua ocupen el tercer eix d’aquest volum encetat per Mercè Biosca Postius i Károly Morvay amb un estudi sobre la fraseologia i la traducció prenent com a punt de partida la versió francesa de Pedra de tartera; Jenny Brumme se centra en la traducció del llenguatge parlat; Pilar Godayol estudia la literatura xicana traduïda al català. El darrer eix d’aquest tercer volum està format pels estudis centrats en autors i períodes concrets. Anna Maria Saludes i Amat centra la seva atenció en l’epistolari de Mercè Rodoreda i Armand Obiols; Joan M. Perujo Melgar estudia l’escriptor Jordi Valor i Sierra; el poeta alguerès Rafael Catardi és l’objecte d’estudi de Joan Prats Sobrepere; finalment, Agnès Toda i Bonet se centra en la poesia a l’àrea d’influència de Reus durant la represa cultura de la postguerra. El contingut dels tres volums és una bona mostra de la varietat de registres i discursos adoptats per cada autor. Totes les aportacions, des de les ponències i conferències fins a les comunicacions (que formen el gruix més considerable), ofereixen uns estudis interessants, més reflexius que analítics segons els casos, que poden ser el punt de partida per a aportacions que les discuteixin o bé pinzellades que es poden veure ampliades en un futur (tenint en compte les comprensibles restriccions d’espai d’aquestes publicacions). En definitiva, els tres volums d’aquestes actes del quinzè col·loqui de l’AILLC segueixen la línia encetada l’any 1973 (amb la publicació de les primeres actes) i serveixen de referent en el seu àmbit d’estudi per la qualitat i quantitat del seu contingut.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 104

16/05/12 09:10


RESSENYES INDIVIDUALS

Virgili Maró, Publi: Bucòliques, traducció de Joaquim Balcells, il·lustracions de Josep S. Jassans, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009. raMon torné i teixidó

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats rtornet@uoc.edu

La publicació de l’opuscle virgilià és, sens dubte, una mostra més de la vigència dels clàssics grecollatins els anys en què el Nou-cents es podia considerar perfectament arrelat en la cultura catalana. La figura de Joaquim Balcells ha estat manta vegada recordada en les seves facetes d’eximi llatinista a la Universitat i de competent traductor a la Fundació Bernat Metge, on deixebles seus —Bassols, Coromines, Olivar, Petit, Trepat, Vergés— van col·laborar amb treballs de bona factura.1 De fet, a més de preparar traduccions, Balcells també havia establert el text d’altres volums de la col·lecció: Lucreci, Properci i Ausoni. Per les dades que en dóna Paredes a la seva Introducció (ps. 24-27), sabem que des del 1930 el nostre llatinista s’havia dedicat a conrear Virgili i a preparar una edició i traducció del poeta de Màntua que anuncià l’any fatal del 1936. El punt d’inflexió d’aquest injust oblit, però, fou el doble homenatge que el 1976 la vila d’Alforja va retre a Balcells i a Meyer-Lübke. Fou aleshores que la comissió organitzadora va tenir accés al manuscrit definitiu de la traducció que els va entregar Ramon Sugranyes de Franch, el qual l’havia rebut de mans mateixes del llatinista poc abans de morir. L’escultor Josep Salvadó Jassans, amic de la família Balcells i fill també de l’Alforja, va preparar uns dibuixos inspirats en les Bucòliques i són els que acompanyen aquesta edició (fa una ponderada semblança de l’artista Montserrat Pagès a les ps. 13-16). Per altra part, els arxius de la Fundació Bernat Metge havien conservat el manuscrit de treball, ratllat i ple d’alternatives i apunts, estadi previ al text que 1. Entre diversos treballs que glossen la seva figura podeu veure, de caràcter més recent, Vidal 2004.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 105

16/05/12 09:10


106

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

conservava Ramon Sugranyes. L’únic que havia tingut accés a aquest treball provisional2 fou el també il·lustre llatinista Miquel Dolç, que el 1956 publicava en aquesta col·lecció un gruixut volum amb una Introducció general a Virgili i les Bucòliques, inaugurant així la rastellera de volums del corpus vergilianum que no va cloure fins el 1984. Indubtablement —així ho reconeix Dolç mateix— el treball de Balcells s’hi deixa notar: Paredes (p. 29) acara uns exemples de la Bucòlica IV mostrant retocs, actualització de lèxic, canvis d’ordre de mots, etc. Arribats a aquest punt queda palès que valia la pena treure’n una edició per tal de fer justícia a l’insigne llatinista d’Alforja. L’edició ha estat preparada amb cura i deteniment atès que fins i tot Paredes ha detectat errors (p. ex. a la p. 65 n. 20, etc.).3 El llibre també incorpora el text llatí que Balcells tenia preparat per a publicar-lo en la col·lecció bilingüe de la Fundació Bernat Metge, cosa que li confereix un valor de reconeixement científic. A manera d’apèndix s’inclou la transcripció d’anotacions diverses sobre Virgili que es troben en cinc fulls afegits en el llegat (ps. 151-152)4 i l’article «El paisatge bucòlic» publicat a La Revista (gener-juny de 1930). Entre els documents que conserva la carpeta del llegat Sugranyes, en fi, hi ha també la carta del virgilianista Aurelio Espinosa que, en no haver estat publicada en el llibre, podem incloure aquí mateix com a testimoni de l’admiració que el malaguanyat llatinista va despertar: Colegio de Cotocollas. Apartado 266. Quito. Ecuador, S.A. 19 de Diciembre de 1932 Sr. Dr. Dn. J. Balcells Barcelona Muy estimado Doctor de toda mi consideración y respeto: Aunque no tengo el alto honor de conocerle, me atrevo, por el interés que Ud. demuestra por los estudios relacionados con Virgilio, a ofrecerle como res2. Ens comunica la Dra. Maria Paredes que ella va tenir accés a aquest segon manuscrit després d’haver estat editat el llibre a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Els dubtes que planteja a la p. 28, doncs, es poden donar per resolts. 3. Algunes petites errades no desllueixen pas aquesta labor: fa por (per fa poc) i veiam a la p. 45; de reüll, p. 63; annus (per agnus), ps. 118 i 122 al v. 39; innenarrable, p. 155; defeta (per desfeta), p. 157. 4. Hem pogut examinar novament el llegat de Sugranyes que conserva la Biblioteca de Catalunya referent a aquestes Bucòliques (cf. p. 35 n. 47). En aquests cinc fulls hi ha anotacions lèxiques (la del full 77 per exemple és una nota lèxica referida a baccar i és reproduïda a la p. 83 n. 29, on caldrà llegir ¥saron) i idees que probablement Balcells voldria haver desenvolupat en el seu estudi introductori; algunes han estat subratllades en vermell, com aquesta: «El seu romanticisme [scil. de Virigili] pot ésser més fàcilment explicat amb la jovenívola devoció al grup de poetes catulians». Aquests fulls contenen també bibliografia variada sobre pensament catòlic i socialisme i marxisme (cosa que Paredes no acaba de concretar).

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 106

16/05/12 09:10


Ressenyes

107

petuoso homenaje el volumen que acabo de publicar: Virgilio. El poeta y su misión providencial. Tuve noticia que con ocasión del Bimilenario dedicó parte de sus cursos en la Universidad de Barcelona a temas virgilianos. Con sumo empeño, una y otra vez, recomendé a mi librero, Sr. Dn. Miguel Casado, que si algo se publicaba de esas conferencias, me lo enviara inmediatamente. Pero lo único que logré fué un discurso publicado en El Matí, de 16 de Diciembre de 19305. Esta muestra de sus concepciones virgilianas no hizo sino avivar más mis deseos, sin lograr satisfacerlos. He formado aquí una sección virgiliana en nuestra biblioteca, y comprende ahora unas 300 obras y más de 1000 folletos o artículos de revista; pero desgraciadamente lo español o catalán o hispanoamericano no constituye sino una ínfima minoría. Me he atrevido a contribuir por mi parte al conocimiento de Virgilio con este estudio que me atrevo a poner en sus manos, feliz si logro ocupar su atención y obtener el beneficio de su crítica. Son por acá tan pocos los que gusten de trabajos de esta clase y tengan competencia para juzgarlos, que el aislamiento literario entorpece no poco el desarrollo de nuestros estudios. De allí que sintamos necesidad de buscar apoyo y consejo en quienes pueden ser nuestros maestros. Con el mayor respeto me pongo, pues, a su disposición, y me honro con subscribirme de Ud. muy atto. s. s. Aurelio Espinosa Pólit, S. I. P.D. Dígnese excusarme de que le remita esta carta por intermedio de mi librero,6 por no conocer su dirección.

BIBLIOGRAFIA Vidal (2004): J. Ll. Vidal, «Joaquim Balcells, el llatinista de la Universitat Autònoma», dins: J. Malé, R. Cabré i M. Jufresa (eds.), Del Romanticisme al Noucentisme. Els grans mestres de la Filologia Catalana i la Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, ps. 93-106. Medina (2009): J. Medina, De l’Edat Mitjana al Dos mil. Estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya, Barcelona: Publicacions Internacionals Catalanes.

5. El discurs de Balcells és reproduït també per Medina 2009: 214-219. 6. Afegit amb llapis, per la mà del propi Balcells, podem llegir al peu de la carta: «Tipografia Catòlica Casals. Caspe, 108».

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 107

16/05/12 09:10


108

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Torroella, Pere: Obra completa, ed. Francisco Rodríguez Risquete, Barcelona: Barcino, 2011; «Els Nostres Clàssics», col·lecció B, vols. 31 i 32. Marta MarFany

Universitat Pompeu Fabra, Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge marta.marfany@upf.edu

L’editorial Barcino presenta, a càrrec del professor de la Universitat de Girona Francisco Rodríguez Risquete, l’Obra completa de Pere Torroella, un dels poetes més prolífics i influents del segle xv a la Corona d’Aragó. Els dos volums que formen l’obra són la culminació dels deu anys de recerca que Rodríguez Risquete ha dedicat a la vida i a l’obra de l’escriptor empordanès. Amb una metodologia impecable, que combina la investigació d’arxiu, l’estudi dels manuscrits i la lectura acurada dels textos, l’autor reconstrueix la vida de Pere Torroella, en fa l’edició crítica i anotada de l’obra completa —la poesia en català al volum I; la poesia en castellà i la prosa catalana i castellana, al volum II— i l’explica en el seu context històric i literari. El conjunt és altament innovador: a través de nombrosos documents fins ara inèdits, amb interpretacions sòlidament argumentades i gràcies a un bon coneixement de la literatura romànica, Rodríguez Risquete recompon un dels períodes més rellevants de la lírica hispànica. Nascut pels volts de 1420 segurament a la Bisbal, fill d’una família de la petita noblesa, Pere Torroella ingressà de ben jove a la cort de Joan de Navarra i el 1438 ja era escuder del seu fill Carles de Viana. Participà al costat del rei en les campanyes castellanes, per exemple en la batalla de Medina del Campo (1441), i ascendí dins la casa reial, com demostren els diversos càrrecs que hi ostentà. Així, el 1451 Joan de Navarra l’envià com a tutor del seu fill Joan d’Aragó a la cort d’Alfons el Magnànim a Nàpols, on residí fins al 1458. Segurament durant el període napolità fou ascendit a cavaller (el primer document on consta explícitament el seu ascens militar és de 1455). En morir el rei Alfons el Magnànim el 1458, Torroella marxà a Sicília i després a Barcelona al costat de Carles de Viana, per a qui féu diverses gestions com a ambaixador. L’estret lligam que l’unia amb el príncep degué ser el motiu que el féu decantar pel bàndol de la Diputació durant la Guerra civil (1462-1472), tot i que el 1464 ja tornava a gaudir del favor de Joan II i, després de la guerra, exercí de comissari reial i participà activament a les Corts de Barcelona. Aquestes són només les línies bàsiques d’un periple vital descrit amb tota mena de detalls al primer capítol de la Introducció (vol. I, ps. 11-54), sustentat en un apèndix de documents (vol. I, ps. 167-197) la majoria dels quals eren fins ara desconeguts. A l’últim apartat d’aquest capítol s’estableix la cronologia de l’obra literària de Pere Torroella, prou precisa en alguns casos: algunes peces es poden datar amb seguretat durant l’etapa navarresa, per exemple, la Complanta per la mort d’Agnès de Clèves (XLIII), l’abril de 1448, o la Lletra per consolació de la mort de Martín de Ansa Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 108

16/05/12 09:10


Ressenyes

109

(XLIV), entre setembre i novembre de 1451; d’altres foren escrites durant l’etapa napolitana (1452-1458), com l’intercanvi poètic amb Diego del Castillo (XLI) o el poema Yerra con poco saber (XXXII), que fou musicat per Juan Cornago, al servei d’Alfons el Magnànim a Nàpols; abans de la guerra, ja a Catalunya, participà en el Cicle satíric contra Bernat del Bosc (XLII), probablement de 1460-1461, igual que els intercanvis epistolars amb Bernat Hug de Rocabertí (XLVIII) i amb Francesc Ferrer (XLVIX); a Nàpols o després a Catalunya escrigué el seu sonet (XIV), la primera mostra d’aquest gènere en català; de després de la guerra daten la glossa (XXXIX) al seu famós Maldecir de mujeres, dels anys 1474-1477, i la correspondència amb Romeu Llull i Francesc Alegre (L), de 1479-1482. De l’estudi dels manuscrits i de la lectura minuciosa dels textos, l’autor n’extreu dades que, d’acord amb les obres datades, permeten situar la composició de tota la poesia catalana i de bona part de la castellana durant els anys 1440-1455 (a la cort de Navarra i a Nàpols, doncs), i les proses no datades entre 1445-1462. A la segona part de la Introducció (ps. 55-73), Rodríguez Risquete presenta el context cultural de les corts de Joan de Navarra (després Joan II d’Aragó), d’Alfons el Magnànim i de Carles de Viana, les tradicions literàries que hi eren vigents, i hi aprenem quins escriptors conegué Torroella. Així, a tall d’exemple, a la cort navarresa Torroella coincidí amb poetes de tradició castellana, com Juan de Dueñas i Lope de Estúñiga, i de tradició catalana com Lluís de Vila-rasa, i a Nàpols amb Joanot Martorell, el castellà Juan de Tapia i l’humanista italià Giovanni Pontano. Aquest és un els apartats destacats del llibre, amb moltes dades noves tant per als poetes catalans com per als castellans: en són una petita mostra les notícies sobre Diego de León (vol. I, p. 56), Francí Bussot (vol. I, p. 69) i Juan de Villalpando (vol. I, p. 71), la identificació del poeta mossèn Navarro amb el valencià mossèn Francesc Navarro (vol. I, p. 63), l’adscripció del músic Juan Cornago a la cort del Magnànim des del 1452 (vol. I, ps. 64-65) o la descripció dels ocis literaris del príncep de Viana (vol. I, ps. 66-67). La reconstrucció de l’ambient cultural d’aquestes corts es completa al capítol «Els models de l’escriptura» de la Introducció (vol. I, ps. 84-104), en el qual es detallen les tradicions literàries de cadascuna i els models presents en l’obra de Torroella. L’ascens cortesà de Pere Torroella s’explica també en bona mesura gràcies a una formació intel·lectual que el distingia i a l’eminència i el prestigi que anà assolint com a poeta versat en l’amor, expert en teoria erotològica —els debats epistolars en són l’exemple més clar—, l’obra del qual era rica de referents provinents de les tradicions provençal, catalana, castellana, francesa i italiana. En efecte, fruit de la seva trajectòria itinerant i cosmopolita, Torroella s’amarà de les tradicions i les novetats literàries de les corts de les quals formà part. Com assenyala Rodríguez Risquete, «Torroella és una síntesi del llegat líric, i la seva poesia es presenta com un projecte ambiciós que fa compatibles les diverses veus presents a les corts aragoneses de l’època» (vol. I, p. 109). Una síntesi lírica que s’opera al voltant de la figura central d’Ausiàs March i que fa de Torroella l’artífex Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 109

16/05/12 09:10


110

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

del primer ausiasmarquisme peninsular. La seva obra suavitza l’eixutesa de March, en modera la part més escolàstica i científica integrant-la en el registre trobadoresc i trasllada lèxic, imatges i motius marquians a gèneres musicals com el lai, la balada o la dansa. L’ausiasmarquisme de Torroella, de caràcter superficial, és explicat a través d’una dissecció precisa i sistemàtica de vocabulari, temes i motius dels seus versos que remeten a Ausiàs March (vol. I, ps. 88-89). La cultura poètica de Pere Torroella i la manera com s’articula en la seva obra s’il·lustren magníficament al capítol «La tradició i el taller de l’escriptura» (vol. I, ps. 104110) a través de l’anàlisi de tres poemes: al poema I, No m’ajut Déu si vós no m’ajudau, Torroella hi desenvolupa el tema de l’amor més enllà de la mort amb el llenguatge característic de March, però amb records de Jordi de Sant Jordi i ressons de la poesia italiana; i als poemes IV, Ara pots fer, Amor, tes volentats, i XV, D’un cors adorn, amigable, gentil, Torroella parteix del poema CI d’Ausiàs March (Lo viscahí qui·s troba·n Alemanya), els temes i el lèxic del qual li fan evocar llocs de Petrarca, dels trobadors, del francès Oton de Grandson i de poetes catalans com Gilabert de Pròixida, Jordi de Sant Jordi i Martí Garcia. Tal com resumeix l’autor, «partint d’un motiu tòpic o marquià [...] aconsegueix complementar-lo amb les diferents variants que el motiu ha rebut al llarg de la tradició vigent» (vol. I, p. 109). Aquesta manera de llegir March, especialment la combinació amb Petrarca, fou una novetat de Torroella que va fer forat en la poesia posterior. Al llarg dels dos volums de l’obra, Rodríguez Risquete traça les principals línies de força de la tradició poètica catalana a través de l’obra de Pere Torroella: des de Pròixida, Febrer i Jordi de Sant Jordi, passant per Ausiàs March i Martí Garcia, fins a autors que reberen la influència del poeta empordanès —com Ramon Boter, Joan Rocafort o Francesc Borgonyó—, puntualitzant-ne els elements francesos, italians i castellans. Seria llarg enumerar totes les aportacions d’aquesta obra a una major comprensió de la poesia del segle xv. N’hi ha en cadascuna de les seves pàgines: des del capítol de caràcter general en el qual s’explica la concepció de l’amor a l’època i el sentit de termes poètics usuals com «alt», «delit», «grat» o «opinió» (vol. I, ps. 79-81), fins a l’acurat estudi ecdòtic (vol. I, ps. 116-165) —amb hipòtesis importants com la dels cançoners J, N i L, o la de P i O2, o la possible pertinença del «Cancionero de Herberay des Essarts» a Carles de Viana— i, sobretot, en els davantals i l’anotació dels textos (vegeu-ne detalls a la nota al sintagma «cor gentil» del poema IX, al davantal que encapçala el sonet (XIV) i a la nota als vv. 3-6 del poema XI, sobre la connexió amb March i Petrarca; i, en conjunt, cal destacar l’anotació als debats epistolars del segon volum). És un treball fet amb rigor, pulcre, en el qual es conjuguen les qualitats de l’historiador, el filòleg i el lector intel·ligent de poesia. En definitiva, l’Obra Completa de Pere Torroella escriu un nou capítol de la història de la literatura catalana del segle xv.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 110

16/05/12 09:10


Ressenyes

111

Martínez Romero, Tomàs: La literatura profana antiga i el Cançoner satírich valencià, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010; «Biblioteca Milà i Fontanals», núm. 57. llúCia Martín pasCual

Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana

El conjunt factici d’obres que Miquel i Planas va ordenar com Cançoner Satírich Valencià representa un dels fenòmens literaris més interessants de la València de la segona meitat del xv i primeries del xvi. A l’èxit d’aquestes obres va contribuir la difusió impresa i la facilitat a l’accés a la lectura, si bé algunes es conserven en forma manuscrita únicament. La localització d’aquesta sèrie d’obres, algunes connectades entre elles com és el cas del Procés de les olives i Lo somni de Joan Joan, a la València urbana de finals del xv, el fet que algunes siguen obres col·lectives, tot i que d’altres ho són d’un autor o anònimes, va popularitzar l’etiqueta d’«escola satírica» que ha anat acompanyant el grup d’autors que les va produir, amb el condicionant que les obres eren fruit de la tertúlia literària de personatges benestants, allunyats dels estaments aristocratitzants i per tant, representants d’una cultura ciutadana suposadament burgesa. No podem dir, doncs, que siguen obres que han gaudit de les preferències de la crítica, ans al contrari, la intranscendència dels temes tractats ha fet que no es consideraren obres de caràcter elevat, pròpies d’una cultura cortesana. Les diferents edicions antigues entre 1497 i 1561 ens indiquen, però, que eren obres conegudes i per tant d’una certa entitat que no explica l’abandó posterior. A aquest bandejament va contribuir la liberalitat en el llenguatge i la forta censura imposada a aquests textos, ja que no era ben vist tractar temes eroticosexuals i, més encara, exposats per personatges femenins que reivindiquen el seu dret a triar amant i a gaudir de l’acte amorós. Miquel i Planas va escollir, arbitràriament, una sèrie d’obres en les quals va observar un denominador comú i aquest va ser la parella de qualificatius satíric i valencià, dos atributs que les han acompanyat i, més encara, han vinculat fins al tòpic la vena literària satírica amb el caràcter valencià. Martí de Riquer hi dedica un petit apartat al volum III de la seua Història de la literatura catalana, amb el títol «Bernat Fenollar i els seus amics», de manera que es considerava aquest personatge, prevere de València i també autor —o coautor— d’obres religioses, el capdavanter del moviment satíric. Les obres considerades majors, el Procés de les olives i Lo somni de Joan Joan, han estat editades després de 1911: la primera vegada el 1982 per Vicent Pitarch i Lluís Gimeno en un volum titulat Poesia eròtica de l’editorial Tres i Quatre —que també inclou altres textos de menor extensió—, i la segona el 1988, a càrrec dels mateixos editors amb una introducció de Salvador Jàfer, en la col·lecció l’Estel també de l’Editorial Tres i Quatre. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 111

16/05/12 09:10


112

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Tomàs Martinez Romero, ja als anys 1989 i 1990, en sengles articles redactats en col·laboració amb Isabel Micó, decideix posar les coses al seu lloc i tractar les peculiaritats literàries d’aquests textos, però també relacionar-los amb les seues hipotètiques fonts: el corrent satíric que té unes arrels ben definides i que es remunta als sirventesos de la literatura trobadoresca, els fabliaux i totes les narracions que es conserven en el segle xiv de tema burlesc en vers, per exemple el Llibre de fra Bernat, la Disputació d’en Buch e son cavall, o en prosa, com els contes plaents de Turmeda. A més no cal oblidar el reflex que en aquestes obres trobem de la societat del moment: la problemàtica dels matrimonis desiguals; esdeveniments amb un cert ressò, com ara epidèmies, processos de la Inquisició, modes literàries; per no parlar del llenguatge col·loquial i els exercicis d’enginy en tota la sèrie d’eufemismes sexuals, frases fetes, refranys i altres expressions que amaguen, amb dobles sentits, situacions irrisòries. No hi ha cap dubte, però, del caràcter culte dels autors, no tots pertanyents a l’estament burgès, ja que hi ha eclesiàstics com el propi Fenollar i també membres de l’aristocràcia. Ara bé, la major part estan relacionats amb el món jurídic: funcionaris, notaris que tenen uns amples coneixements retòrics i que, per la seua posició benestant pretenen adquirir unes formes aristocratitzants imitant, fins i tot, les formes literàries. Les obres del Cançoner satírich —denominació que seguirem utilitzant— pretenen bàsicament la diversió i no sembla que amaguen cap tipus de conducta moralitzant. Aquest és un dels primers punts de reflexió que ens presenta Tomàs Martínez: efectivament, la sàtira del Procés de les olives sobre les capacitats amatòries dels vells o la que es fa en el Col·loqui de dames semblen pur divertiment en principi, ara bé, l’humor medieval té un cert to d’ambigüitat, tot i que en aquests textos l’objectiu moral no està del tot explicitat, i es busca la comicitat lúdica més que no la crítica que porta implícita la sàtira, i en això se separen d’una altra obra com l’Espill de Jaume Roig. El volum que tenim a les mans no és només la recopilació dels treballs que Tomàs Martínez ha anat realitzant durant els seus anys de vida acadèmica dedicats a la literatura medieval, sinó el primer volum de referència sobre els textos recollits sota la denominació de Cançoner satírich valencià. Els treballs que recopila el volum van des dels més primerencs de 1989-1990 i 1992, fins les publicacions més recents primer aparegudes en altres revistes o volums miscel·lanis. Sempre és benvinguda una publicació que recull totes aquestes aportacions diverses i disperses, a les quals la reunió en un volum dota d’un fil argumental que d’altra manera és difícil de connectar. A més, la nova publicació suposa un procés de revisió i actualització, tal com demostra la bibliografia final. L’organització dels nou treballs de Tomàs Martínez presenta unes consideracions generals sobre el conjunt d’obres a tractar, una interpretació concreta d’algunes d’aquestes: Col·loqui de dames, Obra feta per als vells, de la qual hi trobem la primera edició, o bé treballs d’anàlisi concreta que en revelen dades sobre el context cultural o sobre esdeveniments socials coetanis. En el primer treball, «De la categorització a la individuació del Cançoner Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 112

16/05/12 09:10


Ressenyes

113

satirich valencià de Miquel i Planas», Martínez delimita el camp literari a tractar, repassa la definició de sàtira, la influència de tractats mèdics i, sobretot, les característiques del discurs: un diàleg aparentment transgressor però que declaradament es realitza en el marc d’una diversió honesta, situació que té nombrosos precedents literaris, entre els quals el Decameron. El segon capítol, «El món dels fabliaux», se centra en aquests textos representatius de la literatura satírica, que presenten situacions paral·leles a algunes escenes de les obres del Cançoner satíric, com per exemple l’escena inicial de Lo Somni de Joan Joan, en què el protagonista arriba per les teulades a l’habitació d’una dona que acaba de ser mare, i que comet adulteri amb el seu visitant. Després d’amagar-se sota el llit, el protagonista té un somni on apareixen diferents contertulianes que visiten l’amiga partera i escolta la conversa. Un detall d’aquesta conversa és l’argument del següent capítol del volum: «Lo somni de Joan Joan, Corella i el Tirant» en el qual es revelen les preferències literàries de l’autor, Jaume Gassull, a través de les lectures que una de les dones afirma conèixer: Corella i Tirant, tanmateix es va més enllà i es destaquen paral·lelismes de lo Somni de Joan Joan, sobretot pel que fa a l’afectació en el parlar i les bones maneres que les dones usen entre elles, amb la Vesita de Fernández de Heredia i el Cortesano de Lluís de Milà. Per la poca atenció que han merescut, destacaríem els capítols dedicats al «Col·loqui de dames: un món de transgressions» i «Obra per los vells de Joan Moreno». El primer és un extracte del treball de Martínez-Micó de 1989-1990, «Realitat i ficció al Cançoner satírich valencià», publicat en el número 42 del Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. El fet de centrar-se en el Col·loqui de dames ens apropa a una de les obres més interessants i maltractades del conjunt. Interessant per la conversa que mantenen tres dones: una casada, una viuda i una beata, sobre les seues intimitats sexuals, insatisfaccions i remeis a aquestes frustracions. Però no hi ha només això: ens sorprèn saber que són lectores del Boccaci, qui ha deixat les dones malparades en el Corbaccio. El Col·loqui ha estat una obra maltractada per la irreverència de mostrar aquesta discussió femenina en una església un divendres sant, quan ja sabem que es tracta d’una burla dels encontres amorosos de poetes com Petrarca i March el mateix dia en el mateix marc. D’altra banda, el contingut del diàleg (experiències sexuals, avortaments, postures contra natura, reparació de virginitat, adulteris), ha fet menysprear l’obra, si bé el que aquesta reflecteix és el coneixement de la ciència mèdica referida a la fisiologia femenina i continguda en tractats com el Trotula, de gran acceptació a l’Edat Mitjana. La figura de la beata mereix una comparació amb la de Celestina pel seu bon coneixement naturalístic i pels afers d’alcavota que també practica. El Col·loqui, doncs, ens transmet les interioritats femenines, escoltades per un vellet que recrimina les dones per la inadequació de la conversa al lloc sagrat; la resposta de les dones serà la vexació del vell, amb la qual cosa el component de censura desapareix. En un altre sentit, l’Obra per los vells critica la desmesura dels hòmens de certa edat que encara volen mantenir relacions sexuals i no s’adonen que els cal Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 113

16/05/12 09:10


114

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

una vida tranquil·la i virtuosa. Es tracta del mateix tema de discussió del Procés de les olives, en el qual Joan Moreno defensava el dret dels vells a practicar l’amor, mentre que ací pretén més aviat aconsellar que no es lliuren a tal pràctica. El Col·loqui de dames i l’Obra feta per a vells, a diferència del Procés de les Olives i lo Somni de Joan Joan, impreses a València el 1497, es conserven en el manuscrit 155 de la BUB, conegut com el Jardinet d’orats, al costat d’obres de Corella, de Romeu Llull, d’altres poetes profans i d’obres religioses en vers i prosa. De totes les obres del cançoner, Martínez intenta dedicar especial atenció a l’obra considerada menys irreverent —en comparació amb d’altres que parlen obertament de les capacitats sexuals d’homes i dones— però que ha dut de cap els lingüistes més reputats. Es tracta de la Brama dels llauradors, a la qual es dediquen tres dels nou capítols del volum: «Ecos mèdics i literaris d’una pestilència medieval: la Brama dels llauradors i l’Espill»; «La Brama o el llenguatge de la revolta»; «Un lector siscentista de la Brama». Obra atribuïda a Gassull, s’ha considerat en algun moment una rèplica de les Regles d’esquivar vocables grossers e pagesívols, un tractadet de correcció lingüística, contra el qual, sembla, s’havien alçat els llauradors. Efectivament, interessa el valor lingüisticoestilístic del document, ja que ens presenta una sèrie de mots i expressions considerats col·loquials en boca d’uns avalotadors, i contrastats per les paraules més educades de Gassull, qui defensa i, alhora, es pronuncia, sobre el parlar dels pagesos. També ens interessa la Brama per l’al·lusió a la pesta que assola la ciutat de València, situació que l’autor viu en la seua horta i, en un moment de repòs, es produeix l’avalot dels llauradors. Aquesta al·lusió a l’epidèmia també apareix a l’Espill, que l’autor viu en una situació semblant: refugiat a Callosa, ociós i trist, es proposa escriure una obra de reflexió sobre les dones per al seu nebot. Possiblement es tracta de la pesta de 1460, tot i que hi ha notícies d’epidèmies anteriors i una extensa documentació sobre la necessitat d’aïllar les ciutats infectades i les recomanacions sanitàries als habitants. La Brama i l’Espill, doncs, com tantes altres obres, tenen com a excusa literària el refugi en el camp fugint d’una epidèmia, i l’ociositat de l’autor que veu interrompuda la seua tranquil·litat per un afer que l’invita a posarse a escriure. El text de la Brama es va editar el 1561 en un llibre en què també hi trobem l’Espill, el Procés de les Olives, Lo Somni de Joan Joan, precedides d’un famós prefaci d’Onofre Almudéver. Tanmateix, Martínez Romero ens fa notar, en el darrer dels tres treballs, que es conserva una versió manuscrita de la Brama en el ms. 88 de la Biblioteca de Catalunya, amb unes notes en llatí d’un anònim lector, i que indiquen l’interès que aquesta obra va tenir en el segle xvi, bé pel tema lingüístic, bé per tractar-se d’un document que narra una revolta. El volum clou amb un capítol dedicat a «L’obra profana d’Andreu Martí Pineda», també coneguda gràcies a l’edició de 1561, on trobem una interessant Disputa de viudes i donzelles, Consells a un casat i Consells a una casada, tres obres representatives d’una tendència del moment que podríem anomenar literatura matrimonial, i que havien posat de moda tractats com De institutione feminae christianae de Joan Lluís Vives, entre altres obres. Ara bé, al costat de la Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 114

16/05/12 09:10


Ressenyes

115

seriositat d’aquests tractats, l’obra profana de Pineda se’ns presenta com un exercici relaxant, sense oblidar una certa formalitat en la conducta dels esposos o bé a l’hora de contraure matrimoni: d’ací la discussió per elegir entre una viuda o una donzella com a millor esposa. Els nou treballs de Tomàs Martínez reflectits en aquest volum representen, hui per hui, el recull més complet de reflexions sobre el conjunt d’obres que es van catalogar com Cançoner satíric valencià, a les quals la crítica ha dedicat poca atenció, excepte en èpoques més recents. La visió de conjunt que ofereix aquest llibre, posa de manifest errors o tòpics que ací s’intenten matisar, assenyalant les particularitats de cada obra, les fonts, la relació entre elles, l’interessant discurs literari que transmeten a partir de les formes dialogades, els límits de la sàtira i la no explicitació d’una ideologia o moralitat, fet que corrobora el caràcter intranscendent dels temes tractats, on el que predomina és el divertimento.

Sansano, Gabriel i Pep Valsalobre (eds.): Fontanellana. Estudis sobre l’època i l’obra de Francesc Fontanella (1622-1683/85), Girona: Documenta Universitària, 2009. narCís Figueras Capdevila

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats nfigueras@uoc.edu

Si els darrers vint-i-cinc anys han estat tan prolífics pel que fa a la recerca sobre la producció literària catalana d’època moderna, que n’estava molt necessitada, i n’han canviat la fesomia, el material conegut i editat i les interpretacions disponibles, el cas del poeta i dramaturg siscentista Francesc Fontanella i Garraver (Barcelona, 1622-Perpinyà 1682/1683), al seu torn, destaca darrerament per les ocasions d’estudi i debat que li han estat dedicades i que permeten fins i tot de parlar d’una certa «moda» acadèmica. És cert que Fontanella no havia «caigut» mai del tot de les preocupacions i dels interessos d’investigadors diversos, com s’encarreguen d’assenyalar (i d’anomenar-los personalment) els editors de l’obra que comentem en els seus textos introductoris (ps. 11-18). Cal recordar que l’obra de Fontanella havia estat editada i estudiada primerencament els anys 80 i 90 del segle xx —a molts anys de distància del xvii en què fou escrita, però— per M. Mercè Miró (1929-2010); malauradament Miró va traspassar al cap d’una mica més d’un any d’haver aparegut aquest volum miscel·lani, que li és especialment dedicat pels editors i que inclou una contribució seva (on uneix dos dels escriptors pels quals mostrà interès al llarg de la seva trajectòria, Fontanella i Verdaguer). Ha estat, però, en els darrers cinc anys, com diem, que s’han multiplicat els estudis i les edicions, l’aprofundiment biogràfic, necessari encara, i les lectures Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 115

16/05/12 09:10


116

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

més atentes al text i al context, més interpretatives. El VI Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga (Girona, 2006) es va celebrar a partir de la publicació de Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps (2006), un aplec d’aportacions individuals que en aquella ocasió van ser exposades i discutides pels investigadors participants. El format utilitzat va afavorir el debat i va desvetllar noves propostes de recerca i altres lectures, que en part recull ara aquesta mena de «segon lliurament», producte encara de l’«embranzida fontanellesca» (p. 13) que llavors se suscità. Aquest volum miscel·lani, aparegut el novembre de 2009, és un bon complement d’aquell, com a resultat d’una crida feta pels editors (C. Sansano i P. Valsalobre) i de les aportacions rebudes i valorades per un comitè científic (G. Grilli, J. Peytaví, A. Rossich, A. Simon, G. Sansano i P. Valsalobre). L’espectre dels treballs aplegats s’eixampla i es diversifica: abracen des del context lingüístic, retòric o estètic del barroc o l’obra d’autors coetanis de Fontanella fins a lectures innovadores, a peu de text, de la seva obra, tot passant per l’anàlisi de determinats aspectes biogràfics que per primer cop es documenten o que s’exploren més a fons. És destacable del volum, a més d’aquesta multiplicitat d’interessos que inclou, un doble aspecte, des del nostre punt de vista. D’una banda, el diàleg que s’estableix entre algunes de les contribucions publicades, que han estat comunicades prèviament entre els autors participants, o la revisió oberta de posicions expressades amb anterioritat pels mateixos autors que ara hi aprofundeixen. Un panorama que no és tan freqüent com seria desitjable en el món de la recerca, de vegades individualista i unidireccional, i que aquí feliçment es dóna, en el marc d’aquest moment propici per als estudis fontanellans. Tot plegat prepara, en opinió dels editors, un estat de maduresa que permet albirar una difusió internacional de la figura de Fontanella i de la seva obra, parangonable a d’altres del període en altres cultures, i també posa en evidència la necessitat d’una nova edició de la seva obra completa, que incorpori les novetats de recerca i d’interpretació dels darrers anys. D’altra banda, en diversos dels treballs les transcripcions incloses en els apèndixs o les citacions extenses ofereixen al lector textos originals de l’època (discursos, documents...), que permeten aproximar-se més directament al llenguatge i a l’ambient que envoltà la vida i la producció del personatge. Igualment aquestes citacions, imprescindibles si no es pot aportar el text sencer d’una obra, afavoreixen que es pugui seguir l’argumentació de l’investigador en el cas de lectures detallades i fines d’aquesta. La precisió sobre detalls de la vida personal de Fontanella que afloren d’aquest volum (i de l’anterior esmentat) ha contribuït, a més, a poder confegir un relat biogràfic molt més ric i complet —bé que amb els corresponents dubtes i amb noves hipòtesis de treball— sobre aquest «jove barceloní intel·lectualment brillant i atrevit, vitalment fogós i entusiasta, innocent i combatiu...», com el que ha pogut perfilar el professor Valsalobre amb posterioritat (Els Marges, núm. 92, 2010, ps. 54-81). Les aportacions aquí recollides són, com diem, de molt diversa índole tant Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 116

16/05/12 09:10


Ressenyes

117

per la temàtica, com pel mètode i fins per l’extensió i el propòsit. Els editors al·ludeixen a una mena de divisió tripartida, a grans trets, a la qual ja ens hem referit (context coetani, aspectes biogràfics i lectures de l’obra); no recollida en l’índex del volum, on els treballs són llistats indistintament, tot i que s’esmenta en la presentació dels editors. Els dos primers blocs resulten més reduïts en aportacions (4 i 3, respectivament), mentre que el darrer en conté més (10), i es dóna una discrepància entre l’índex i la presentació (p. 16, un dels treballs que integraria el primer apartat es troba a la pràctica situat al tercer). Encapçala el volum la reflexió del professor Jorge García López (UdG) al voltant de la superació del rígid model retòric del ciceronianisme, propi de l’humanisme, que desemboca (per aprofundiment o sublimació, afirma, més que no per devaluació) en el model de prosa que anomenem «barroc». Amb el suport d’una bibliografia àmplia i una perspectiva comparativa, contribueix a aclarir les relacions entre clàssic i barroc, un aspecte que considera que cal tractar des de la història de la cultura més que des de l’estricta filologia o la història de la literatura. Lipsi, Montaigne, Malvezzi, Maquiavel, Gracián... un marc europeu on els nostres autors siscentistes, entre els quals Fontanella, han de trobar, i trobaran cada cop més, el seu horitzó de comprensió i de valoració per part de la comunitat investigadora del xvii europeu en general (ps. 19-34). Els professors de la Universitat de València experts en l’edició i l’estudi de textos d’aquest període Vicent Escartí i Joaquim Mestre aporten, respectivament, noves dades sobre el predicador i poeta valencià Pere Esteve (1582-1658), el primer (ps. 35-68), i una visió panoràmica del llenguatge jurídicoadministratiu del xvii, el segon (ps. 69-84). Escartí, que ja ha dedicat diverses altres aportacions a aquest frare, usuari habitual de la llengua del país en la seva activitat envers els sectors més humils de la societat, i que n’ha rescatat i contextualizat la producció, reprèn aquí el tema i presenta de manera conjunta en quin punt es troba la recerca sobre aquest autor i la seva obra, alhora que reivindica una producció barroca restada manuscrita en gran proporció però no pas menyspreable arreu del domini lingüístic. Mestre, per la seva part, sobre la base d’una bona mostra de textos siscentistes d’àmbit jurídic o curial (més de valencians, però també de principatins i baleàrics), traça una radiografia formal d’aquest model de llengua escrita comuna, continuador de la tradició gràfica antiga i relativament estable, unificat, i menys influït pel castellà, que no ha rebut l’atenció que mereixia en vist la robustesa i pervivència que hom pot atribuir-li. Dos treballs són obra de l’investigador gironí Pep Vila, estudiós i bon coneixedor, entre altres aspectes, de la vida cultural i literària i dels fons documentals del Rosselló. D’una banda, mentre reclama que s’estudiï més el col·lectiu d’exiliats catalans al Rosselló després de l’annexió a França —funcionaris, eclesiàstics, burgesos barcelonins, uns 600 en un primer moment, força més a la llarga, entre els quals Fontanella—, ofereix dades biogràfiques de l’advocat profrancès Ramon de Trobat i Vinyes (1625/27-1698), que va ocupar diversos càrrecs en la nova administració francesa dels Comtats, i n’aporta dos discursos catalans Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 117

16/05/12 09:10


118

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

com a testimonis de la seva producció, «redactats —afirma— amb una dignitat de lèxic i una ambició estilística molt estimables» (ps. 85-123, transcripció dels discursos, ps. 99-123). L’altre treball (ps. 179-183) registra breument tres notícies documentals sobre els beneficis personals, el segon matrimoni i l’activitat com a teòleg de Fontanella en la seva etapa rossellonesa, totes tres d’utilitat per a un perfil biogràfic més detallat. També és la biografia, però ara la del pare de Francesc Fontanella, el jurisconsult Joan Pere Fontanella, el que és objecte del minuciós treball de Josep Capdeferro (UPF), investigador de la història del dret i de les institucions, en què aclareix imprecisions reiterades, ressegueix l’activitat professional i alhora exposa aspectes rellevants del pensament jurídic i polític de l’olotí (entre els quals la fonamentació de les figures del cap de casa i de l’hereu, no aplicats després a les pròpies disposicions testamentàries, que buscaren afavorir el fill petit, intel·lectual, més que no pas l’hereu); un extens apèndix inclou el text complet del testament del pare Fontanella i de la seva esposa (ps. 125-162, transcripció dels testaments, ps. 153-162). El professor de la Universitat de Girona Xavier Torres analitza amb una àmplia exploració de base documental (bé que de vegades els fons són fragmentaris i no permeten ser concloent) la pretesa faceta militar de Fontanella en la Guerra dels Segadors, pendent de dilucidació fins ara (batalla de Montjuïc de 1641 i capitulació de Barcelona el 1652). Es pot deduir, però, amb força aproximació que la dita «sobreintendència d’artilleria» amb què Fontanella es presenta en un madrigal de circumstàncies fou més aviat un càrrec civil de supervisió, vinculat a la Vint-i-quatrena de Guerra del Consell de Cent, que no pas un veritable càrrec de comandament (ps. 163-177). També és la batalla de Montjuïc i la dissemblant manera de tractar-ne per part de Fontanella (en el seu panegíric a Claris) i del portuguès Francisco Manuel de Melo en la seva història d’aquella guerra, el que estudia Henry Ettinghausen. L’autor, que ja havia analitzat en el volum Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps (2006) altres relacions i tractaments dels fets, extreu ara conclusions de les tan diverses intencions i mecanismes estilístics de Fontanella —testimoni presencial però autor d’un text d’estil elevat barroc i alè providencialista— i de Melo —historiador atent als fets, a uns fets en què no fou present, però adherent d’un nou estil de relatar en història i convertit de poc a les possibilitats dels moviments de separació de Portugal (i de Catalunya) davant la derrota castellana (ps. 185-194). Montserrat Clarasó (Universitat de Barcelona), editora junt amb M. Mercè Miró, del Panegíric a la mort de Pau Claris (2007), de Fontanella, reivindica en la seva contribució l’actualitat i els elements que troba més valuosos d’aquesta obra que hom ha pogut titllar d’obscura. Com en el treball anterior, els mecanismes d’elaboració i l’especificitat estilística queden ben contrastats en acarar per a diversos episodis el text de Fontanella amb el Dietari o Procés de corts de la Junta General de Braços, que aquell usà com a font; igualment remarca l’ús que fa Fontanella del català per a l’oratòria culta en aquesta única mostra de la seva prosa (ps. 195-206). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 118

16/05/12 09:10


Ressenyes

119

Els sonets de Fontanella són objecte d’edició (amb grafia modernitzada i ordenació segons data de redacció exacta o aproximada) i d’un breu comentari per part de Joan Alegret (Universitat de les Illes Balears). Parteix de les edicions de Miró, però hi fa reinterpetacions que, de fet, afecten la puntuació (sobretot l’ús del guió, que apareix amb profusió per assenyalar incisos, aposicions...) i, doncs, també la comprensió del contingut d’alguns dels poemes, la qual cosa és sempre aventurada, però també té l’avantatge d’afavorir novament el debat amb altres estudiosos que vulguin respondre-hi, matisar, puntualitzar... (ps. 206-232). Des de la Universitat d’Alacant, M. Ángeles García i Olaya López són responsables de dues aportacions, la primera signada per totes dues autores i l’altra només per la primera, en què s’aproximen a l’estudi de la presència del mite clàssic en el context cultural renaixentista i barroc. L’una tracta —amb il·lustracions a tot color, com la cosa requeria— sobre la intersecció entre les arts plàstiques i la literatura (el clàssic ut pictura poesis) i se centra en aspectes com la plasticitat, l’ús del color i la iconografia en la literatura hispànica del xvi i xvii i en l’obra dels pintors barrocs (ps. 233-252), mentre que la segona se cenyeix a la producció de Fontanella i al paper que hi juga la mitologia clàssica (ornatus, exemplum, eruditio) com a referent culte (ps. 253-270). La contribució d’Eulàlia Miralles és, junt amb la d’Escartí, la més extensa del volum; el text, inicialment de propòsit més acotat, com afirma la investigadora, resultà adquirir vida pròpia i esdevingué un exercici interpretatiu de més abast i, a parer nostre, d’una gran finor. Dedicat al romanç dialogat fontanellà Ambaixada del príncep Licomandro a l’emperador de Bugia, a més d’aclarir-ne alguns passatges foscos, acaba proposant-ne una completa lectura contextualitzada. Com sempre, Miralles es mostra molt minuciosa a resseguir la transmissió manuscrita del text i entra després en la comesa que s’ha proposat i que sembla plausible; posa en relació l’obra amb les festes carnestolesques barcelonines, alhora que proposa, al fil de la seva lectura interpretativa (i llegidora), solucions que semblen més adients per a l’edició (tria de lliçons, puntuació, etc.) de certs passatges (ps. 271-301). Al seu torn, el professor Pep Valsalobre (UdG) reprèn el seu comentari detallat de Lo Desengany (ja iniciat en el volum fontanellà de 2006, repetideament citat) centrant-se ara en la mudança de Venus i en la manipulació a què Fontanella sotmet l’episodi mitològic clàssic de Venus, Vulcà i Mart (ps. 303-325). Com ja aleshores, hi és present el diàleg amb les opinions i criteris del professor Jaume Pòrtulas (UB), que se n’havia ocupat abans en el seu text inclòs en Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània (2007). Pòrtulas ha tingut, a més, en aquest cas «dret de rèplica», com si diguéssim, un dret que exerceix en unes argumentades «postil·les» al voltant del concepte d’autoritat paterna en la faula i del caràcter, motivat o no, de la mudança sentimental de Venus (ps. 327334). Resulta un luxe per al lector de poder assistir a aquest debat científic on l’apassionada conversa —que podem imaginar entre tots dos— ha pres cos en una redacció més reposada, de contrast de parers i acadèmica cortesia. Abans de tancar el volum, el dramaturg Albert Mestres aporta un projecte de Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 119

16/05/12 09:10


120

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

posada en escena del poema dramàtic Lo Desengany de Fontanella, com ja havia fet el 2006 amb la Tragicomèdia d’amor, firmesa i porfia, bé que aquest cop l’obra no és tan «empolsegada», atès que ja el 1992 al Romea Domènec Reixach va muntar el que Mestres no s’està de catalogar com a «potentíssim artefacte teatral de profunda saviesa dramatúrgica i alta volada literària» (ps. 335-344). La miscel·lània es clou amb la ja esmentada aportació de M. Mercè Miró, pionera en la dedicació a Fontanella, en què ressegueix els aspectes que Jacint Verdaguer, lector àvid dels fons de la Biblioteca Episcopal de Vic des de jove, podria haver manllevat dels manuscrits del barceloní o en què pogué deixar-se inspirar: influències estructurals, la lloança de Barcelona, el Pirineu i la mitologia, la poesia religiosa (ps. 345-367). Direm per acabar que la figura de l’editor com a impulsor de volums col·lectius, avaluador de la qualitat del que ha de publicar-se i encara curador dels aspectes formals de l’edició, per ventura no la valorem prou en el nostre context. Revistes científiques i miscel·lànies d’estudis (com en aquest cas, orientades a una temàtica predefinida) han necessitat sempre, i continuen necessitant, persones emprenedores i alhora rigoroses que en tinguin cura. L’acció dels editors és present en aquest volum com a inspiradors, orientadors, col·lectors, curadors... Ara, editar originals d’autors diversos en un volum que ha de mantenir una unitat de criteri és un tasca endimoniada, que vol una humil laboriositat i el seu temps, i que està fatalment destinada a ser susceptible de millora. També en aquest cas, en el marc d’una publicació d’altra banda tan acurada, el lector atent a aquest aspecte podrà copsar petits detalls que desorienten només momentàniament. Em refereixo al fet que en algun cas s’anunciïn uns poemes en apèndix que després no s’aporten (p. 41) o que en els llistats bibliogràfics finals de cada article s’hagi optat per entrar les obres pel nom de l’editor i no per la de l’autor siscentista; quan aquest criteri dels editors no era el de l’autor de l’article això pot haver produït alguna disfunció si no es fa el canvi a tot arreu: «Esteve 2005» (p. 37), per exemple, es buscarà en va a la bibliografia final de l’article, on sí que es troba pel nom de l’editor «Escartí ed. 2005» (p. 67). Sigui pel que sigui, en pateix l’ordre alfabètic en alguns dels llistats (ps. 66-67, 176). Insignificàncies a banda, però, a partir d’aquesta sèrie de contribucions, enfilades en el volum col·lectiu Fontanellana, i de l’escreix de coneixement i d’interpretació que aporten (emblema, si podem dir-ho així, fins pel nom triat, d’altres d’anteriors i d’immediates a aquesta), Fontanella i el seu temps esdevenen encara més coneguts i estudiats, i s’aplana sens dubte el camí de noves recerques i d’una eventual nova edició actualitzada de la seva obra completa. D’aquest bon moment dels estudis fontanellans, els editors i els autors d’aquest aplec de treballs en són padrins i artífexs alhora. Hom podria dir de Francesc —prou emfàticament, com escau, bé que sense desdir de la realitat—, com ell digué de son pare, el jurisconsult Joan Pere Fontanella: «vostra ploma, a qui la Fama aclama, / vola més altanera que la Fama». Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 120

16/05/12 09:10


Ressenyes

121

Moll, Antoni L. i Josep Solervicens: La poètica barroca a Europa. Un nou sistema epistemològic i estètic, Lleida: Punctum & Mimesi, 2009. Mathias ledroit

Universitat de Paris-Sorbonne, Paris IV

El grup Mimesi1 del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona ha emprès, des de fa tres anys, la tasca d’intentar «fixar el pensament literari a l’àmbit català durant l’època moderna», és a dir del Renaixement fins a la Il·lustració, passant, per tant, pel barroc del qual es tracta aquí. De fet, aquest breu però dens volum recull les actes del Primer Col·loqui Internacional organitzat per Mimesi el maig del 2008 entorn de les poètiques europees del Barroc. A la introducció, Josep Solervicens, l’organitzador del col·loqui, exposa la seva ambició de proposar una nova valoració dels conceptes poètics claus del barroc (la mimesi, la versemblança, la meravella, l’agudesa, l’enginy, la barreja d’estils i la fusió dels gèneres) i de trencar definitivament amb el sistema interpretatiu heretat de la Il·lustració que defineix el xvii com un segle que no hauria aportat a la literatura res més que trivialitat, gèneres híbrids o, pitjor encara, que hauria corromput tots els conceptes formulats pels humanistes del Renaixement. El llibre, que consta de sis parts, s’obre amb una intervenció del professor Klaus W. Hempfer, de la Freie Universität de Berlín, en la qual estableix tres nivells d’interpretació d’un text literari i recorda la importància, i la necessitat, de definir, o redefinir, un sistema epistemològic i estètic a partir dels textos coetanis sense concepcions apriorístiques. Aquest plantejament justifica la metodologia adoptada tant pel conjunt dels participants com pel grup Mimesi, la intenció del qual és «fixar el sistema teòric que articula la poètica barroca i precisar el sentit dels seus conceptes clau [...] a partir de l’ús que en fan els textos italians, castellans, francesos, flamencs i catalans» (p. 11, és l’autor qui subratlla). Les quatre intervencions següents ofereixen una aproximació als diversos conceptes ja esmentats. Anne Duprat, de la Universitat de Paris-Sorbonne (Paris IV), proposa una contribució sobre la mimesi i la versemblança a les poètiques franceses i italianes i distingeix tres usos diferents de la versemblança: els eixos referencial, estructural i doxal. En un tercer apartat, Cesc Esteve, del King’s College (Londres), analitza la importància creixent que ocupa la meravella a les poètiques italianes i demostra com aquest concepte queda subordinat al de la versemblança, ja que, tal com ho especifica, «no s’admira allò que no es creu» (p. 91). En una quarta part, Emilio Blanco, de la Universidad Rey Juan Carlos, subratlla fins a quin punt el concepte d’agudesa fuig de qualsevol intent de definició. En analitzar les dedicatòries al lector de les dues versions de l’Agudeza y arte de ingenio —la de 1642 i la de 1648— mostra com Gracián, tot i ésser el teòric més emblemàtic d’aquest concepte, erra a l’hora de conceptualitzar-lo, car l’agudesa, 1. http://stel.ub.edu/mimesi.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 121

16/05/12 09:10


122

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

conclou Emilio Blanco, no es defineix, sinó que es posa en pràctica. Jorge García López, de Girona, proposa una reflexió sobre l’estil lacònic i explica com aquest marca un canvi de model i constitueix una «revolución contra Cicerón que se generaliza en el siglo xvii [...], huyendo de lo que se consideraba un estilo laberíntico y acartonado como lo era [...] el estilo ciceroniano» (p. 122-123). El volum es tanca amb una sisena intervenció de Josep Solervicens sobre les poètiques barroques de l’àmbit català. A partir d’un corpus de textos bastant eclèctics ofereix una anàlisi de sis conceptes fonamentals (furor poètic, meravella, novetat, mimesi, versemblança) i s’interessa per la qüestió —central per a qualsevol intent de revaloració del barroc— de la fusió de gèneres i d’estils. Evidencia, a més, la importància atorgada pels teòrics als efectes de l’obra, o sigui a l’art de suscitar els afectes i les passions del lector. Amb la lectura d’aquest volum, el lector entendrà que el barroc, contràriament al topos, no és gens ni mica un moviment artístic que s’ha dedicat únicament a fer fusionar gèneres o conceptes renaixentistes. Ben al contrari, s’adonarà, d’una banda, que els teòrics s’interessaren en nous models clàssics com ho suggereix Jorge García López quan observa el pas entre Ciceró i Tàcit entre el segle xvi i el xvii. D’altra banda, veurà, gràcies a les intervencions d’Anne Duprat i de Cesc Esteve, com es feren noves lectures de models clàssics com Aristòtil i Plató, de tal manera que a través d’aquestes noves lectures, els textos barrocs proposen una renovació artística total i completa, des del furor poètic, o sigui la impulsió creadora, fins a la recepció de l’obra pel lector. Una empresa com aquesta resulta imprescindible, i no podem sinó esperar que Mimesi tingui la possibilitat d’indagar més per a debatre la sempiterna visió monolítica del barroc que ens han deixat els teòrics de la Il·lustració i, pel que fa a la literatura catalana, qüestionar el concepte de decadència que encara es fa servir als manuals de literatura o als llibres de text per a parlar dels segles xvi, xvii i xviii. De fet, a més de les seves aportacions en l’àmbit epistemològic i teòric, Josep Solervicens mostra fins a quin punt encara subsisteixen zones opaques de la cultura catalana moderna. Tal com ho especifica, els arxius catalans contenen «un centenar [de textos], la immensa majoria encara inèdits i sense cap aproximació analítica» (p. 151), sense parlar ni tan sols de les nombroses miscel·lànies de textos literaris, polítics i poètics que dormen a les reserves de les biblioteques catalanes i que a penes s’han estudiat. Així, doncs, aquesta contribució mostra que malgrat que sabem molt ja de la Catalunya moderna, encara queda molt per a fer. Cal insistir també en la dimensió internacional d’aquesta publicació que, a més de reunir contribucions en quatre llengües —català, castellà, italià i francès—, proposa una aproximació europea al problema. L’eliminació de les fronteres en l’estudi de les literatures i de les històries «nacionals» —en el sentit etimològic de la paraula— és un enfocament cada cop més privilegiat pels investigadors de les èpoques medieval i moderna. Des d’un punt de vista estrictament pragmàtic, la mobilitat de les idees i dels intel·lectuals a través de l’Europa occidental, Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 122

16/05/12 09:10


Ressenyes

123

almenys, fa que aquest plantejament sigui pertinent. Les aportacions d’Anne Duprat i de Cesc Esteve subratllen el paper primordial que els teòrics italians desenvoluparen en la constitució i la consolidació dels corrents poètics europeus. Però es percep, amb Josep Solervicens, la influència que va tenir Gracián entre els autors catalans en tant que model o contraexemple, la qual cosa recorda fins a quin punt els estudis comparatius entre les distintes literatures «nacionals», encara en el sentit etimològic del terme, resulten aclaridors. Cal desitjar, per tant, que aquesta primera aproximació doni lloc a prolongaments teòrics i també a aplicacions pràctiques sobre textos literaris —ja siguin obres mestres o de cordill, una especialitat de la Barcelona del xvii—, així com a recerques pluridisciplinàries sobre la història cultural de l’Europa i de la Catalunya del barroc, com les que havien proposat, ja fa força temps, José Antonio Maravall, James S. Amelang i Fernando Rodríguez de la Flor, que ens permetin contextualitzar els textos per a entendre’ls millor. Per fi, si el lector ha apreciat el contingut, no es quedarà del tot insensible a l’objecte. La cooperació entre Mimesi i la jove editorial Punctum, de Lleida, ofereix un llibre elegant i d’una qualitat tipogràfica que s’ha de subratllar. Esperem doncs, i amb molta impaciència, les actes del Segon Col·loqui organitzat el 2009 que prolonga aquestes primeres reflexions, així com la publicació de l’antologia de textos teòrics catalans que està actualment en preparació.

Martí Mestre, Joaquim: Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) en el seu context històric, Paiporta (València): Denes Editorial, 2011. Josep Maria sala valldaura

Universitat de Lleida, Departament de Filologia Clàssica, Francesa i Hispànica psala@filcef.udl.cat

El professor de la Universitat de València Joaquim Martí Mestre ha dedicat la seva recerca a la literatura popular del Set-cents i el Vuit-cents, especialment en la seva vessant lingüística: ha editat Col·loquis eròtico-burlescos del segle xviii (1996) i Els col·loquis valencians atribuïts a Carles Leon (2008), ha publicat un Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) (2006) i és l’autor de Josep Bernat i Baldoví. La tradició popular i burlesca (2009), que cal vincular, evidentment, amb el Diccionari de Josep Bernat i Baldoví... i amb Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví, de Josep Lluís Marín i Garcia, que acaben d’aparèixer. Algunes altres publicacions mostren l’interès actual per un camp que sovint havia estat negligit, com ara l’edició de Miquel Nicolàs, Bernat i Baldoví i el seu temps (2002) o la col·lecció de Biel Sansano, Un cabàs de rialles. Entremesos i col·loquis dramàtics valencians del segle xviii (2009). L’atenció creixent pel gust, per la recepció i per la condició tan social com estètica de la literatura, més enllà Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 123

16/05/12 09:10


124

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

dels prejudicis que oblidaven la de caire popularista i la popular, ha donat embranzida a l’estudi d’uns autors i d’un consum cultural poc considerats fins no fa gaire. A banda del coneixement d’El virgo de Vicenteta —un rar testimoni d’una literatura gairebé sempre encofurnada en circuits privats i limitada a una transmissió oral—, l’obra de Josep Bernat i Baldoví havia quedat arraconada i havia estat quasi oblidada al llarg dels anys. La publicació del seu teatre a partir de 1997 o, a hores d’ara, de les seves explicacions falleres li atorga una possibilitat que mereixia: Bernat i Baldoví no és pas un escriptor barroer i bròfec, sinó un autor que coneix les tècniques de la paròdia, que sap satiritzar i que descriu amb prou cura i agudesa els costums i la moral coetanis. Ha d’ocupar un lloc important a les pàgines de la literatura (dramàtica, satírica i costumista, si puc barrejar adjectius heterogenis) del segle xix, al costat d’alguns autors que s’han beneficiat d’un cert centralisme historiogràfic (Josep Robrenyo, per exemple) i, fins i tot, per damunt d’ells. En la producció literària (incloent-hi la teatral) de Josep Bernat i Baldoví convergeixen influències de la literatura espanyola i una bona part de la tradició popular autòctona. Com Martí Mestre conclou a Josep Bernat i Baldoví. La tradició popular i burlesca, s’hi detecten els gèneres que tot lletraferit consumia a la seva època: és segur que Bernat havia aplaudit els sainets de Ramón de la Cruz, havia vist o havia llegit comèdies burlesques en castellà i devia complaure’s tant amb la literatura de canya i cordill com amb el periodisme costumista, més o menys moralista, més o menys nostàlgic. La diglòssia que patien tots els països de parla catalana feia que el consum del que es considerava literatura fos, gairebé de manera absoluta, en llengua castellana. D’altra banda, però, Bernat i Baldoví continua els gèneres i les pràctiques dels col·loquiers, la prosa i el teatre burlescs en català (La infanta Tellina i el rei Matarot), la literatura de canya i cordell valenciana i, en general, les mostres tradicionals de caire satíric, burlesc i costumista. Fa de més mal dir si la poesia festiva del segle xvii i mostres de la poesia eròtica barroca havien arribat fins a ell. Tant se val: com la majoria d’escriptors populars, Josep Bernat i Baldoví barreja totes aquestes influències al seu teatre, a la seva prosa periodística i a la seva poesia. Per la seva extensió i pels seus lligams amb la tradició i el context literaris, el corpus de l’escriptor de Sueca presenta un interès remarcable. Tanmateix, no es tracta d’una mera atenció historiogràfica: al valor com a exemple generalitzable, cal afegir-hi el talent singular amb què utilitzà les possibilitats que li oferien els gèneres que conreà i amb què aprofità les mateixes dificultats socials i culturals en què es movia tot allò que s’expressava en català. A més a més, i des del punt de vista de la història de la llengua —la faceta que Martí Mestre prioritza normalment en els seus estudis i, també, en aquest Diccionari...—, els quadres de costums, els versos i les històries de les falles, les paròdies teatrals, la col·laboració als periòdics (El Mole, La Donsayna, El Tabalet, El Sueco) són tot un tresor per al coneixement del valencià col·loquial, especialment el de la primera meitat del segle xix . El Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) en el seu context històric Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 124

16/05/12 09:10


Ressenyes

125

avala la importància històrica, lingüística i literària d’aquest autor, en realitzar-ne un buidatge lèxic de la producció en català. El seu vocabulari inclou cultismes, perquè no debades Bernat fou jurista i polític, si bé el cabal lèxic que ordena alfabèticament el llibre és sobretot popular i col·loquial. Joaquim Martí Mestre declara que li agradaria que el seu esforç fos útil per al valencià actual, cosa que no sembla pas fàcil. De tota manera, és indubtable que el llibre ajuda a conèixer millor la història del lèxic català, i no solament perquè hi analitza les veus emprades per Bernat i Baldoví, sinó perquè les relaciona amb altres obres dels segles xviii i xix i amb les paraules i expressions recollides als diccionaris; en algunes ocasions, compara el mot usat per l’escriptor de Sueca amb termes d’altres llengües (castellà, aragonès, etc.) o estén la seva perquisició fins al segle xx. La segona part del títol, «en el seu context històric», queda així perfectament justificada. Es tracta d’una metodologia basada en un buidatge exhaustiu de l’obra en català de Josep Bernat i Baldoví i en la seva comparació amb altres autors, sobretot valencians i més o menys coetanis, i amb altres aportacions sobre el lèxic català i la seva evolució. El professor Martí Mestre es beneficia, doncs, tant del seus treballs anteriors com dels diccionaris (per exemple, el d’Alcover-Moll i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines), dels corpus informatitzats (el CICA o el CORDE) o dels atles lingüístics que apleguen les variacions diatòpiques (sobretot, l’ALPI i l’ALDC). Amb les seves paraules, una «metodologia comparativa i diacrònica», que ordena les entrades i les subentrades del Diccionari de Josep Bernat i Baldoví... segons aquest procediment: »1) Entrada, destacada en negreta. [...] »2) Informació gramatical. »3) Definició, valent-nos, segons el cas, de la sinonímia o de la paràfrasi del mot definit. [...] Quan la definició és dubtosa, pot anar seguida del signe (?), o, per la mateixa raó, pot no figurar expressament en el seu lloc corresponent, si bé després dels exemples solem comentar-ne les possibles alternatives. [...] Les diferents accepcions d’un mateix lema van numerades, com també les subentrades, precedides d’un número en negreta i de la corresponent informació gramatical. »4) Exemples documentals procedents de les obres de Bernat i Baldoví, ordenats cronològicament. Els exemples són la base a partir de la qual elaborem les definicions, tenint en compte també, quan és possible, les definicions d’altres diccionaris, especialment del DIEC, del DCVB i del DECat. [...] »5) Estudi del mot lema, començant generalment per la situació en el DCVB i en el DECat, indicant expressament si el mot de Bernat i Baldoví aporta alguna novetat respecte a aquests diccionaris històrics. [...] »6) Quan cal, afegim, al final de l’article o al final d’alguna accepció, entre parèntesis, precedit del símbol r, i separat per un punt, referència a un mot sinònim, relacionat semànticament o formalment o de la mateixa família lèxica que el lema, present també en el nostre diccionari, el qual complementa la informació de l’entrada en qüestió.» (p. 8-9) Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 125

16/05/12 09:10


126

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

A tall d’exemple, perquè el mot pacho figura en un dels títols teatrals de Bernat i Baldoví (El virgo de Visanteta, o El parlar bé no costa un pacho) i perquè es tracta d’una paraula que costa d’entendre, heus aquí el que en diu Joaquim Martí Mestre: patxo {pacho} 1 amb sentits i usos diversos, com a interj. (patxo!) i formant locs. (al patxo, lo patxo de..., un patxo), veg. Martí (2006a), cfr. que patxo!: “—És de vosté eixe goset, tio Copla? —Quin goset, che? —ya l’he engañat. Això és el timo que corre ara per ahí. (...) —Che, pos no està mal, que pacho!” (Navarro Borràs, 1921: 3), el quedar bé no costa un pajo (Martínez, 1920: 30), patxo!, repatxo!, interj. a Llucena (Vicente, 2000: 537); segons Coromines (DECat, VI, 346), patxo a Catalunya té el sentit de ‘català de l’Ebre o Maestrat, o aragonès, que viu a Barcelona’, i el considera un mot de creació expressiva; per a Casanova (2002c: 1674) és un aragonesisme del val.; també es coneix com a interj. a Fraga: patxo ‘¡caramba!’ (Galán Castañ; galán Pérez, 1997: 41); per al seu ús en arag. com a interj., amb diferents valors expressius, veg. Moneva (2004: 355). 2 més unflat que un patxo. Constr. de sentit comparatiu usada per a ponderar l’orgull, la satisfacció. ‘Y de goch el cor mos balla / y estem més unflats que un pacho / de vore que a un amigacho / li podrem clavar la palla’ (Mi 163).” (p. 495a)

Hi resulten interessants les referències a autors com Rafael Maria Liern, Francesc Palanca, Eduard Escalante, Josep Ovara, Manuel Millàs, Rafael Gayano Lluch o Fausto Hernández Casajuana, que permeten resseguir l’evolució del valencià col·loquial, especialment a partir de la literatura dramàtica. El costumisme de tots ells fa possible d’observar les particularitats i la riquesa del valencià que es parlava al segle xix i al primer terç del xx. Per a aquest coneixement, el buidatge del vocabulari de Josep Bernat i Baldoví per part del professor Martí Mestre esdevé una contribució excel·lent, tant pel model metodològic que ofereix com pels resultats obtinguts.

Roca Ricart, Rafael: Teodor Llorente i la Renaixença valenciana, València: Institució Alfons el Magnànim - Diputació de València; «Estudis Universitaris», núm. 108, 2007. Joan requesens i piquer Societat Verdaguer

Aquest nou llibre del professor de la Universitat de València Rafael Roca, ens arriba a les mans estructurat de la manera següent. Després de la presentació i justificació de l’obra en les vuit pàgines de «Preliminars», hi ha set capítols, el títol dels quals orienta quant al seu contingut que, al seu torn, es subdivideix en Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 126

16/05/12 09:10


Ressenyes

127

paràgrafs subtitulats que desgranen la relació interpretada entre Llorente i la Renaixença al País Valencià, de forma cronològica. Llegim-los: «El Llorente inicial (1836-1866)», «L’assumpció social i literària (1866-1874)», «L’etapa de maduresa (1874-1911)», «Ideologia política», «Ideologia lingüística», «Ideologia literària», «Teodor Llorente, ideòleg de la Renaixença valenciana». Les 222 pàgines acaben amb les nou de la bibliografia més les dues de l’índex general. Un bell llibre amb la reproducció de fotografies, dibuixos i caricatures de T. Llorente: cinc, més, en la coberta davantera, la reproducció en color del retrat a l’oli fet per Francisco Ferrando Causarás; la fotografia feta al Monestir de Montserrat a un grup de participants en els Jocs Florals barcelonins de 1868 que organitzà Víctor Balaguer convidant-hi poetes valencians, mallorquins, occitans i castellans —aquests, però, «de manera significativa, hi mancaren», a Montserrat, ens recorda l’autor (p. 67)—; i les fotografies de: Constantí Llombart, Frederic Mistral —sense el seu nom—, Rafael Ferrer i Bigné, Fèlix Pizcueta, Jacint Labaila, Josep M. Puig i Torralva, Vicent Wenceslau Querol i Víctor Iranzo Simon. Un volum acuradament editat per la Institució Alfons el Magnànim sense que en rebaixi gens ni mica l’elogi alguna menudalla com el ja assenyalat oblit del peu de foto de Mistral, un parell o tres de guionets entre paraules que d’ésser partides entre dues ratlles han passat a una de sola, o la manca, per exemple, d’una ‘c’ a la pàg. 166 i d’una ‘s’ a la 172. Un petit detall del present volum em crida l’atenció i, en evidenciar-lo, avançarem cap al contingut. Forma part de la col·lecció Estudis Universitaris i em pregunto si és perquè s’adreça als estudiants, perquè l’ha escrit un professor o per les dues coses ensems. Sigui quina sigui la idea de la col·lecció, en el present cas s’ha de qualificar l’obra de llibre fet per un universitari adreçat a tothom. Així comença «Preliminars»: «Passats més de cent anys, és ara que els valencians comencem a mirar-nos amb la necessària serenitat i moderació un dels moviments culturals més interessants i transcendents de l’època contemporània: la Renaixença valenciana, i l’aportació d’alguns dels seus més destacats protagonistes, com ara Teodor Llorente Olivares i Constantí Llombart» (p. 9), i això, el doctor Rafael Roca s’ho diu a si mateix en el plural «els valencians», però també al conjunt de ciutadans dels Països Catalans, puix que tots som fills, per acceptació o per rebuig, d’aquella segona meitat del segle xix que somogué illes i terra ferma en el ponent mediterrani, —o som, desgraciadament, fills de la ignorància planificada pels poders de tota mena i ja inconscient en molts, immigrants o no. Perquè és de tots, fins m’atreveixo a entendre «tots» com als «europeus», l’obra del poeta valencià Llorente. A la seva vida i treball el professor Roca ha dedicat anys d’estudi i en aquest volum assoleix un capcer des d’on «intenta ressituar amb justícia la imatge i l’aportació d’un escriptor primordial per a la història social, cultural i literària del poble valencià, d’un poeta simbòlic i imprescindible que, amb llorer o amb espines, en els darrers cent anys ha sigut repetidament coronat» (p. 16), i ho aconsegueix. Dit amb la fraseologia de sempre: s’ha de felicitar el professor Rafael Roca pels mèrits d’aquest llibre. Doncs sí, de centrar la figura i obra de Teodor Llorente es tracta i de pàgina Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 127

16/05/12 09:10


128

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

en pàgina, en un crescendo de dades i de judicis ponderats i sòlids, assentats en els documents i fets històrics, ens descobreix la tasca cultural que el poeta féu perquè la sap ressituar en les estretors culturals, socials i polítiques del seu temps. Aquest és el primer gran encert: saber col·locar Llorente al bell mig de la València real de la segona meitat del s. xix i primers anys del xx. És el segon el fet d’evidenciar les lectures esbiaixades que d’aquest personatge es feren en els anys de la transició del sistema franquista al sistema actual. I n’és el tercer, lògic i indefugible, l’afirmació següent, escrita pel mateix professor R. Roca: «Com si d’una paradoxa es tractara, Llorente xifrà la seua eficàcia política precisament en el declarat i —potser malgrat ell— només aparent “apoliticisme”. Això li permeté, d’una banda, aturar els durs colps que llançaven contra la Renaixença els elements més reaccionaris de la seua classe social [...]; i, de l’altra, combatre les postures excessivament atrevides d’un corrent populista que [...] es caracteritzava pel seu escàs poder d’efectivitat social [...] I en el món de la classe dirigent valenciana, calia actuar amb molta moderació i prudència, si hom aspirava a assolir algun tipus d’eficàcia cultural: literària, lingüística i social; i, per tant, política» (p. 156-157). És la veritat nua: tot, en graus diversos, és acció política, influeix per activa o per passiva en la vida d’una societat. L’obra poètica i periodística i d’home del partit conservador, diputat i senador que també fou Llorente, esdevingué i continua essent política. Joan Fuster, ens recorda Rafael Roca, va escriure amb precisió, en parlar de la Renaixença valenciana en el seu llibre Nosaltres els valencians: «La Renaixença ha estat, socialment, un fracàs. Ha estat, de tota manera, un èxit. Si jo puc escriure avui aquest llibre, ¿no és perquè els poetes “de guant” [els d’expressió culta] i els “d’espardenya” [d’expressió popular castellanitzada] van fer llur feina, més bé o més malament, però positiva? I encara: jo, i els qui vénen darrera meu, ¿no som el testimoni d’una perduració i alhora d’una renovació “important”?» (p. 202). I el resultat evident el remata el professor Roca amb una sentència lapidària i avui patent com mai arreu d’Europa, d’Eugeni d’Ors: «En el transcurs del temps, el provincianisme devé regionalisme i el regionalisme nacionalisme» (p. 203). Arribar al final del llibre amb aquesta claredat d’exposició, enriquida amb el pensament d’altres autors i aconseguida amb una anàlisi serena, és el resultat d’haver seguit no solament una idea d’investigació, sinó també el mètode cronològic d’esbrinar les idees de Teodor Llorente. El primer capítol, en efecte, ens presenta la formació del jove poeta que «begué de la font romàntica més exquisida i universal» (p. 20) i traduí al castellà, entre altres, Lamartine i Hugo i el Faust de Goethe, que consolidà el seu prestigi com a traductor, no sols a casa, sinó a la capital del Reino. Aquesta activitat planteja el primer aspecte de la paradoxal obra de Llorente en no traduir (llevat d’algun poema) al català, i el professor R. Roca es pregunta, traslladant-se al 1882: «algú imagina Llorente traduint Goethe al valencià de les revistes satíriques?» (p. 39); cert, d’on treure, en aquells anys i a València, un registre culte acceptable per la burgesia i les altes capes socials? També es pregunta per què no traduir despreocupat de la recepció pública del treball obrat, però això no entrava en la intenció llorentiana que dejorn volgué ser preLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 128

16/05/12 09:10


Ressenyes

129

sent i influir en la seva societat traduint, i sobretot fent de periodista. Ara bé, si romàntic era, no podia defugir ni ho féu l’expressió lírica, fonamental en aquest moviment ideològic i literari, i, encara més, per a la recepció social del sentiment que volia suscitar com a poeta. En aquest aspecte, ser present en els Jocs Florals que patrocinà l’Ajuntament de València, promoguts pel mallorquí i mestre seu i dels seus amics, Marià Aguiló, la tardor de 1859, en paral·lel als primaverals celebrats a Barcelona, ser-hi present i guanyar-hi un premi, suposà deixar plantat un fet extraordinari enmig de la indiferència social —ho recordava ell mateix passats uns anys i ho reporta R. Roca (p. 43). Va suposar deixar en el record no tant els Jocs Florals com el nom del guanyador, que era el periodista de La Opinión i poc després el fundador i director del diari Las Provincias. Doncs bé, així, pas a pas, el llibre ens posa al davant el món sociopolític valencià i l’actitud ideològica de Llorente que el professor Rafael Roca analitza, molt encertadament, a través de quatre documents coneguts però massa voltes descontextualitzats. Són una carta a Joaquim Rubió i Ors del 1887 (p. 90), el pròleg en forma de carta dedicatòria a Marià Aguiló en el seu Llibret de versos de l’any 1885 (p. 95), el poema «A mon llibre», segurament de l’any anterior (p. 98), i el nou pròleg a la segona edició (1909) del Llibret de versos escrit per Marcelino Menéndez y Pelayo (p. 100). L’anàlisi mostra un doble resultat. En primer lloc desamaga un Teodor Llorente que se sent corresponsable de l’aparició de la Renaixença al País Valencià i amb un cert matís batallador per imposar una línia lingüisticoliterària culta, aquella que jutjava viable a llarg termini, enfront de la més populista ideològicament i que en l’aspecte lingüístic emprava un valencià plagat de barbarismes. També, encara, es veu un Llorente que es presenta com a deixeble de Marià Aguiló, descobridor per als seus conciutadans de «la bellesa i la riquesa d’una llengua compartida per tot el territori que s’estén —amb paraules d’ell— “dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx”» (p. 96). I l’anàlisi mostra, en segon lloc, el resultat d’enfrontar les conclusions a les que arriba el professor Roca amb les d’altres comentaristes que «a banda de no haver entès ni la lírica llorentina ni la Renaixença valenciana, sembla evident que en valoracions [...] és on els valencians fem paleses les més contraproduents manifestacions d’autoodi que ens impedeixen discernir la pròpia història i ens porten a rebutjar-la» (p. 104). La progressió en l’estudi de la ideologia de Llorente s’enfila, diguem-ho així, pel repàs cronològic i arriba al planell superior en els capítols quart, cinquè i sisè. El professor R. Roca hi aplega amb peu ferm després de constatar, per exemple, la determinant presència de Llorente en la configuració ideològica i actuació pràctica de l’entitat Lo Rat Penat. «En mans de Llorente i el seu grup, Lo Rat Penat deixà de ser vista amb recels separatistes» (p. 111). El perquè davalla segur de la comprensió objectiva del moment històric: «una societat cultural polititzada —ens ensenya el Dr. Roca—, sense l’auspici i la cobertura de la burgesia, hauria sigut ràpidament anul·lada i suprimida per separatista, i hauria mancat de qualsevol recolzament social i oficial, ni que fóra mínim. No cal fer castells en l’aire. Lo Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 129

16/05/12 09:10


130

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Rat Penat no congregava masses» (p. 110). La directriu tothora present en l’actuació de Llorente, en aquesta entitat i en el seu periodisme, en les altres intervencions públiques i en el consell personal, era posicionar-se en el corrent conservador, «aquell que era vist amb menys temor perquè apostava per una Renaixença apolítica» (p. 111). Aquesta darrera paraula és la clau i fins sembla que màgica en mans de Llorente el qual, essent-hi fidel tota la vida permeté que granés una llavor que avui, sí, ja és política. De fet ho fou des del començament i ho és fins al present més rabiós si col·loquem aquest constituent de la vida i el seu sentit ple al cor de la societat que no és altre que la llengua, el mitjà primordial que dels conglomerats humans en fa veres societats. La posició llorentina fou transparent tothora. Reconeix una sola llengua de tres grans dialectes: català, valencià i mallorquí, però, tot i saber la inexactitud etimològica del terme «llemosí», el proposa com a genèric de totes les variants. «A la llum de tots aquests testimonis [els que ha aportat el professor R. Roca en les pàgines anteriors del seu estudi], cal concloure que a final del segle xix i principis del xx l’oposició terminològica mai no s’establí entre “català” i “valencià” o “llemosí”, sinó entre “llemosí” i “valencià”. És a dir, entre llengua culta, lliure de barbarismes i contagis i enriquida amb lèxic clàssic, apta per al conreu literari, i entre llengua col·loquial plena de barbarismes i grafiada amb ortografia castellanitzada» (p. 167). I en aquell context social, «si la pràctica lingüista ratpenatista, tot i ser exclusivament poètica, despertava temors polítics, imaginem què hauria passat si de colp i repent s’haguera estès a tota mena d’escrits i haguera sigut emprada per a qualsevol tipus d’activitat intel·lectual. Crec que aquest desideràtum actual no entrava dins de les possibilitats de Llorente. I això al marge de que ell en tinguera o no la voluntat» (p. 176-177). «Si aquest sentiment social de segregar la llengua dels valencians de la seua arrel històrica —batalla ja entaulada amb virulència aleshores, recorda l’autor—, [...] afegim l’actitud apocalíptica d’aquells que, com ara Juan Tomás, prenien part en la polèmica lingüística [...] haurem de concloure que la situació social era ben complicada, i que l’opció llorentina fou ben atrevida. Perquè les pressions que, provinents de la seua classe social, degué suportar no varen ser, ni molts menys, escasses» (p. 178). «Si és cert que entre els components essencials de la personalitat valenciana “els renaixentistes col·locaven la llengua, convertida en símbol de la identitat nacional” (Vicent Simbor), perquè “llengua i pàtria es fusionen i la reivindicació de l’una implica la reivindicació de l’altra” (idem), la voluntat “política” de Llorente en matèria lingüística resulta més que evident i apunta en una única i ben definida intenció.» (p. 181). Em sembla que aquests paràgrafs són definitius per a les dues meves últimes consideracions en aquestes pàgines. L’una, admirar una vegada més Teodor Llorente que per damunt de tot tingué encert en la sembra —si aquí se’m permet una imatge pagesa i evangèlica— de la llengua valenciana culta i dels seus sentiments patriòtics envers ella, perquè avui són vives encara la pàtria i la llengua del País Valencià, malgrat les moltíssimes, gravíssimes punyes enemigues. L’altra, admirar aquest llibre que refà un tros de memòria històrica i dir al seu autor: gràcies. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 130

16/05/12 09:10


Ressenyes

131

Un sol mot, però curull d’atoniment acadèmic i de sentiment nacional. Per això el repeteixo: gràcies.

Febrer i Cardona, Antoni: Preceptiva poètica, ed. Joan R. Veny-Mesquida, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans – Institut Menorquí d’Estudis, 2008; «Biblioteca Filològica», núm. 61. ivan Clot Massons

Universitat de Barcelona iclot@xtec.cat

El volum editat per Joan R. Veny-Mesquida dóna a conèixer un nou recull de textos inèdits d’un autor que ha esdevingut cabdal per entendre l’evolució de les lletres catalanes durant el segle xviii. En aquest sentit, la biblioteca del prolix menorquí Antoni Febrer i Cardona —amb més de vuitanta manuscrits, la majoria dels quals inèdits encara, segons el cens que va elaborar Maria Paredes (1996)—, va prenent forma definitiva. El volum sobre la preceptiva poètica cal sumar-lo als volums ja publicats sobre aspectes gramaticals (2005a), adaptacions de peces dramàtiques (2004a) i musicals (2004b), la recopilació lírica (2005b) i textos pedagògics (2006). Recentment, s’ha editat un nou volum (2009) que aborda novament els coneixements musicals del nostre autor. Així doncs, en el cas que ens correspon, reapareix la figura il·lustrada de Febrer i Cardona emmarcada en un parnàs menorquí de la fi del Segle de les Llums aliè als processos castellanitzadors que pateix el Principat durant aquest mateix període. Se’ns presenta un estudiós que atén i estudia el codi lingüístic que li és propi per bastir-lo d’un discurs científic i plenament filològic, amb l’ull cartesià característic de l’intel·lectual modern. En aquest sentit, en aquesta Preceptiva poètica, s’hi recullen dues obres de comentari crític, un gènere amb una tradició prou dilatada al llarg de la història de la literatura, i concretament en l’assaig literari de la Il·lustració: l’una és «Las Réglas de la Cantidad» i l’altra, «Compéndi de la Poesía Menorquina». Si atenem al fet que els manuscrits originals de les obres daten de 1800, el de la primera, i de 1818, el de la segona, el període que ens ocupa abraça dues etapes distintes dins la producció de l’autor menorquí. «Las Réglas de la Cantidad» correspon a una primera fase de formació del seu pensament; mentre que el «Compéndi de la Poesía Menorquina» ja esdevé una obra de maduresa. En aquest sentit, en el marc de tres lustres, es pot comprovar un mètode de treball i de pensament propi del nostre autor a l’hora d’enfocar l’estudi filològic de la llengua menorquina. No hem d’oblidar que, durant els primers anys del segle xviii, al Principat apareixen les primeres mostres de reestructuració i redefinició de la llengua catalana sota el domini espanyol. Concretament, a la ciutat de Barcelona, entorn del grup d’intel·lectuals que formaven part de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 131

16/05/12 09:10


132

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Barcelona, s’encetà el projecte, en l’àmbit lingüístic català, d’elaboració d’un diccionari normatiu de la llengua catalana. Ja apareixen les primeres mostres d’aquest desig a les actes d’alguns membres de l’Acadèmia, que «assajà d’establir unes normes ortogràfiques i gramaticals per al català, com a eines bàsiques que permetessin escriure’l correctament» (Campabadal 2006: 242). El nostre autor, doncs, se situa en l’òrbita del debat lingüístic que s’inicia al Principat, a partir de les polèmiques ortogràfiques publicades a les pàgines del Diario de Barcelona, a partir de 1792 (Jorba 1979). És notòria la correspondència tramesa entre el menorquí i el poeta mallorquí Josep Togores i Sanglada, comte d’Aiamans, al qual «havia comunicat observacions sobre les seves idees ortogràfiques» (Mas i Vives 1994: 113). Si a aquesta comunicació, hi sumem l’amistat que unia Febrer i Cardona i el maonès Joan Ramis i Ramis, il·lustre dramaturg, autor de la trilogia femenina neoclàssica (Lucrècia o Roma lliure, Arminda i Rosaura o el més constant amor), es tanca la tríada balear que mantingué vius els batecs del conreu literari en llengua catalana. No ha d’ésser estrany, aleshores, que Febrer i Cardona prengués com a referent per a l’elaboració de «Las Réglas de la Cantidad», la seva didàctica sobre la lectura, l’obra del portuguès Manuel Alvares. Aquest gramàtic i pedagog lusità esdevingué una figura destacada entre els llatinistes més preclars de l’Europa siscentista. Fins al punt que la seva obra cabdal, De instituione grammatica libri tres (1572), «escrita [...] per encàrrec de les autoritats jesuïtes per tal que substituís l’aleshores vigent [...] a les seves escoles», fou adoptada «com a manual d’ensenyament del llatí» (p. 11) en els cercles acadèmics jesuítics. No debades, Febrer i Cardona pren com a model aquest volum —encara amb vigència, segons el que es desprèn de l’estudi introductori de Veny-Mesquida, gràcies a les reimpressions que se’n van fer durant els tres segles següents—, per practicar la seva particular dissecció de la llengua menorquina. El volum de l’autor lusità, a parer del nostre autor menorquí, s’ha de valorar pels seus resultats pedagògics, per als quals cal tenir en compte tres factors clau de l’aprenentatge humanístic: la natura —les qualitats i capacitats de l’individu per aprendre—, l’ars —la seqüència programàtica a l’hora d’exercir la docència sobre una matèria determinada— i l’exercitatio —l’estadi pràctic d’allò après gràcies a l’ars. Aquest és, doncs, un primer aspecte que s’ha de tenir en compte a l’hora d’emparentar eruditament ambdós autors, llunyans en el temps i també pel que fa a les influències rebudes del pensament imperant en les seves èpoques respectives. L’un, renaixentista i deutor de l’humanisme europeu i l’altre, testimoni vigent de l’humanisme il·lustrat del Segle de les Llums, malgrat la distància, presenten punts de contacte prou reveladors. El més clar: llur indivisible associació entre la pedagogia i la religió. Uns valors aquests que, per a Febrer i Cardona, són tan importants que no es poden perdre quan se’n fa una traducció o una interpretació, de manera que «no costaria gaire de constatar els valors exemplars dels originals que tradueix, valors que ell mateix procura remarcar en els pròlegs i les anotacions que hi aporta» (segons Joan Mas i Vives a Febrer i Cardona 2004: 8-9). Sens dubte, aquest segon aspecte és definitiu per a l’elecció del text de Manuel Alvares. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 132

16/05/12 09:10


Ressenyes

133

Al tractadista menorquí, però, no només el preocupen els aspectes més gramaticals de la llengua. També n’elabora un discurs pedagògic des del vessant més creatiu. D’aquest aspecte, se n’ocupa l’opuscle «Compéndi de poesía menorquina», amb el qual hom pot atendre de primera mà les pulsions poètiques de la Menorca vuitcentista. En aquest tractat poètic es troben representats els esquemes bàsics dels elements que han de bastir tota composició lírica, Febrer i Cardona hi desenvolupa un catàleg de normatives i llicències poètiques mitjançant el qual «há d’esser arranjad en cáda espécia de Poème» (p. 169). L’autor menorquí desgrana, pas a pas en cada article, diversos models de textos poètics que ajuden a comprendre i a exemplificar —de manera tant neoclàssica, d’altra banda— el bon ús de les regles de versificació i del metre. I és propi d’un autor del Set-cents incloure textos d’autors que esdevenen exemplum del que s’il·lustra a la teoria. Així, tenint en compte que «aquests princípis están establérts sobre las règlas de la Versificaciò francêsa que dòna Mr. de Wailly â la fi de la vuitêna ediciò de la sèua Gramática» (p. 31), Febrer i Cardona no dubta a prendre el model del que, segons ell mateix, fou l’«auteur de la meilleure Grammaire Françoise que nous connoissons». En aquest sentit, en el marc de l’illa de Menorca sota el poder francès, l’obra del nostre autor se’ns presenta com una producció literària que se situa en la cruïlla de dues ambicions pròpies de l’«univers literari del set-cents francès». D’una banda, l’obsessió pel decòrum i, de l’altra, el cenyiment inviolable a unes teories concretes per damunt de tot. Amb tot, tant De Wailly com Febrer i Cardona —en el paper de deixeble— mantenen una base única que sorgeix d’un principi bàsic: la mimesi. Res no apareix davant dels nostres ulls sense que sigui una imitació, a la qual el codi lingüístic necessita fer justícia a partir d’unes exigències específiques que l’exalcin a «la perfection et l’élégance» a les quals feia referència De Wailly. I, com no podia ser d’una altra manera, la poesia esdevé el vehicle més idoni per assolir aquests objectius. Però, no només ha de servir a aquesta fi: l’objectiu darrer dels textos poètics ha d’ésser, en definitiva, la instrucció i el gaudi. El «Compéndi de la poesía menorquina» cal situar-lo en l’òrbita de les tendències literàries de l’univers del segle xviii francès, en general, i de De Wailly, novament, en particular. Això és, hom comprèn l’exercici poètic dins del triangle conceptual d’imitatio-decòrum-vraisemblance. Sense oblidar, esclar, l’element definidor del gènere líric: el vers. L’objectiu del conreu poètic, per a Febrer i Cardona i l’elit de l’erudició il·lustrada, és, sens dubte, la instrucció en valors i el gaudi estètic. És en aquests terrenys on la figura de Febrer i Cardona esdevé cabdal a l’hora de difondre les principals variants de la teoria sobre la poètica il·lustrada. En aquest sentit, la transcripció gairebé literal del tractat gramatical dewaillinià vehicula obertament el gust per «la perfection et l’élégance» (p. 32). Així doncs, a partir de les dues versions que es conserven d’aquest opuscle preceptiu (com ens assenyala Veny-Mesquida, el text que s’edita al volum és la còpia manuscrita de 1821 d’una versió anterior, amb data de 1818), s’estableix un diàleg verament Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 133

16/05/12 09:10


134

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

fèrtil entre les regles de De Wailly i les observacions —poques, certament— del menorquí. Ara bé: l’esperit crític que respiren els compendis febrerians permet la presència d’altres autoritats, com ara Nicolas Boileau —amb l’al·lusió a la seva Art poètica, de 1674— i l’espanyol Juan Díaz Rengifo —i la seva Arte poética española, de 1592—, les quals, a l’Europa del Set-cents, «devien ser sentides ja com a clàssiques quan [...] van arribar a mans de Febrer» (p. 39). Per tant, Febrer i Cardona continua la seva empresa com a traductor, que inicià el 1807 amb la versió de quatre tractats de Ciceró (Paredes 1996: 166). En conclusió, doncs: l’edició que brinda Joan-Ramon Veny-Mesquida segueix la línia d’excel·lència de les publicacions precedents d’Antoni Febrer i Cardona. Els criteris que hi trobem permeten una intervenció mínima de l’editor, amb l’objectiu de limitar les intervencions a les relacionades amb «la història externa de la seva disposició i que no n’afecten la composició particular que Febrer els va donar» (p. 41). Així doncs, només ens queda esperar els volums posteriors per poder gaudir de la biblioteca completa d’un dels intel·lectuals més brillants —i polièdrics— de la Il·lustració menorquina.

BIBLIOGRAFIA Campabadal (2006): Maria Campabadal i Bertran, La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle xviii. L’interès per la historia, la llengua i la literatura catalanes, Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Febrer (2004a): Antoni Febrer i Cardona, Versions teatrals, Barcelona: Institut Menorquí d’Estudis, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Febrer (2004b): Antoni Febrer i Cardona, La creació del Món. Oratori de Joseph Haydin, transcripció musical de Joan Vidal i Seguí, introducció a cura de Xavier Daufí, Barcelona: Institut Menorquí d’Estudis – Institut d’Estudis Catalans – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Febrer (2005a): Antoni Febrer i Cardona, Obres gramaticals, vol. I, estudi introductori i edició a cura de Jordi Ginebra, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans – Universitat de les Illes Balears – Institut Menorquí d’Estudis. Febrer (2005b): Antoni Febrer i Cardona, Poesies I. Cobles i gloses. Introducció i estudi a cura de Maria Paredes Baulida i Josefina Salord Ripoll, Barcelona: Institut Menorquí d’Estudis – Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Febrer (2006): Antoni Febrer i Cardona, Obres didàctiques I, introducció i edició de Maria Paredes Baulida, Barcelona: Institut Menorquí d’Estudis – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Febrer (2009): Antoni Febrer i Cardona, Obres didàctiques II. Mètode de cant. Introducció i edició de Xavier Daufí, Barcelona: Institut d’Estudis Menorquins – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 134

16/05/12 09:10


Ressenyes

135

Jorba (1979): Manuel Jorba, «Sobre la llengua catalana al final de l’Antic Règim: el Diario de Barcelona (1792-1808)» dins Els Marges, núm. 17, p. 27-52. Mas (1994): Joan Mas i Vives, Josep de Togores i Sanglada, comte d’Aiamans (176671831). Biografia d’un il·lustrat liberal, Barcelona: Departament de Filologia Catalana i Lingüística General – Universitat de les Illes Balears – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Paredes (1996): Maria Paredes i Baulida, Antoni Febrer i Cardona, un humanista il·lustrat a Menorca (1761-1841), Barcelona: Curial – Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Oller, Narcís: La Papallona, pròleg de Laureà Bonet, Valls: Cossetània, 2010; «Biblioteca Narcís Oller», núm. 5. anna llovera JunCà Universitat de Lleida allovera3@gmail.com

Ha sortit a la llum pública un nou volum, el cinquè, de la «Biblioteca Narcís Oller» de Cossetània Edicions: el corresponent a La Papallona. La primera novel·la d’Oller s’ofereix ara, doncs, en el marc del projecte estel·lar de la Societat Narcís Oller d’editar de nou l’obra completa del narrador de Valls per tal de ferla còmodament accessible al seu públic. En aquesta ocasió és Laureà Bonet qui prologa La Papallona, i ho fa amb un estudi introductori marcat per l’interès que la lectura de Walter Benjamin presenta per a l’explicació d’Oller. En Sobre alguns temes en Baudelaire, Benjamin, com és sabut, analitzava la interferència existent entre la metròpoli i l’individu que hi habita. Aquesta mateixa perspectiva aplica Laureà Bonet a la seva lectura de La Papallona. El 1983, Bonet aplegava un recull d’articles (Literatura, regionalismo y lucha de clases) que compartien un rerefons peculiar: «los años ochenta y noventa de la Restauración canovista, [...] Cataluña, más aún, Barcelona y la entonces pujante burguesía que comenzaba ya a comprometerse en el modern style en un sentido no sólo “teórico”, literario, sino, ante todo, consumista» (Bonet 1983: 9). Un d’aquests escrits ofereix un especial interès, concretament l’estudi de La Papallona, que data del 1977, on Bonet aplica la metodologia de treball benjaminiana: «Luces de la ciudad. Notas sobre la aparición de la metrópoli capitalista en la narrativa de Narcís Oller» és una anàlisi particular de «la nueva relación establecida en el ámbito de la narrativa ochocentista entre el personaje y una serie de circunstancias aparentemente “exteriores” (la ciudad, la multitud, la luz de gas)» (Bonet 1983: 69). Són aquestes circumstàncies, entre les quals també comptem la imatge de la dama fugissera i el joc entre llums i ombres, les que centren l’interès de l’escrit de Bonet. Cal observar, doncs, que aquest text constitueix la base del pròleg que obre aquest volum de la col·lecció de Cossetània Edicions. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 135

16/05/12 09:10


136

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Partint, doncs, d’aquelles «Notas», Laureà Bonet subscriu un pròleg que, malgrat mantenir la informació bàsica ja recollida en l’article del 1977, conté algunes variacions quant a la disposició. Així, dels set punts bàsics en què s’organitzava l’escrit base, ara passem a vuit capítols. L’estructura del pròleg permet perfilar els temes, o motius, principals d’aquesta interferència entre medi i caràcter que Bonet detecta en La Papallona. Cal dir, tanmateix, que les exigències formals de l’escrit el mouen a dilucidar certs aspectes que ens semblen de gran interès. Un bon exemple n’és el corol·lari amb què clou l’escrit del 1977, una secció on trobem, entre altres coses, una lectura peculiar i interessantíssima sobre el poema de Baudelaire «À une passante» establerta a partir de la comparació amb La Papallona. «La Papallona, de Narcís Oller: els murmuris, les llums i les ombres de Barcelona» és el títol, no gens gratuït, del pròleg de Bonet. S’hi proposa «estudiar Barcelona com a imatge plàstica que brolla en forma de poderós desplegament ambiental» (Oller 2010: 9). En unes altres paraules: veure com tots aquests efectes òptics, sensorials, que tenen el seu propi bategar a la metròpoli afecten la vida de l’individu que s’ha vist immergit de sobte en un conjunt de canvis. Ben mirat, trobem aplicables les tesis naturalistes de Zola i de Taine a La Papallona: la recerca de la influència del medi (la ciutat) sobre l’individu i, de retruc, sobre la societat. Bonet no se centra tant en les causes, en el pourquoi (com diria Zola), sinó més aviat en el comment. Ja apuntava el naturalista francès que no es tracta pas d’esclarir l’origen d’aquesta influència, sinó tan sols de recollir-ne els efectes a través de l’experimentació. En una paraula: vol observar i experimentar. I potser també podem afirmar que Oller volia i dolia, és a dir, que volia experimentar amb els seus personatges, amb les seves obres, però que la moral conservadora de l’època, moral de la qual participava, el frenà fins a romandre en un observar alliçonant. Potser no hi ha tantes diferències, al capdavall, entre el naturalisme de Zola i el realisme d’Oller —etiquetes sota les quals tradicionalment s’aixopluguen els dos escriptors. Sí que és cert que l’un no busca l’emotivitat en l’home i que l’altre es commou davant els fets, però també ho és que l’un i l’altre observen i, al capdavall, experimenten amb la vida de l’home i la societat que l’envolta amb una finalitat moralitzadora (no entrem ara en l’aspecte utòpic o real d’aquesta moralització). Recordem les paraules del mateix Zola: «je ne sais pas, je le répète, de travail plus noble ni d’une application plus large. Être maître du bien et du mal, régler la vie, régler la société, [...] n’est-ce-pas là être les ouvriers les plus utiles et les plus moraux du travail humain?» (Zola 1968: 1188). Ara bé, aquesta tasca l’encomana als «législateurs» (Zola 1968: 1189). Davant la metodologia de treball emprada per Laureà Bonet, consistent a traçar el desenvolupament i la significació d’un conjunt determinat de motius presents en diferents obres coetànies, el lector es pot qüestionar l’adequació de les analogies que es van fixant al llarg de l’article. La lectura d’aquest pròleg aclareix que estem davant una comunió de temàtiques i motius compartits per molts escriptors de finals del segle xix. Acarat a la gran quantitat de canvis que es proLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 136

16/05/12 09:10


Ressenyes

137

duïren al tombant del segle passat, l’escriptor és el primer a plantejar-se noves maneres de mirar el món, nous horitzons, noves preguntes, i també és el primer a buscar-hi una resposta. Un dels motius principals del text és el de la dama fugissera, que adopta el rol d’«incentiu sensual» (Oller 2010: 29), un paper que es va forjant, en la novel·la, a mesura que cau la nit i del qual el protagonista de l’obra, Lluís, es va encisant fins al punt que li sobrevé «un mareig, una embriaguesa d’imaginació» (Oller 2010: 31) mentre segueix la dama. La persecució que l’estudiant porta a terme enmig dels llums de gas, la foscor transformadora i la multitud extasiant té el seu correlat, amb més o menys força, en la vida de molts estudiants d’aquella època. Josep Yxart mateix recull en un dels seus escrits autobiogràfics (recentment aplegats) el següent relat: «al anochecer, errábamos por en medio de la apiñada muchedumbre, que pululaba, como numerosa legión de sombras, a la luz del gas, buscando entre el número de modistas y mozuelas que en aquella hora entran y salen de sus talleres y sus casas; buscando, digo, a alguna que llamara nuestra atención para perseguirla, acosarla como dos galgos hasta averiguar su vivienda. Nuestra aventura no pasaba de aquí» (Yxart 2007: 67). Aquest episodi recorda enormement el capítol on la dama fugissera de La Papallona, donya Mercè, atreu inconscientment Lluís allà on Toneta expira. I, curiosament, aquí la persecució sí que passa d’aquí, és més, es converteix en el detonant d’un final moralitzador. Sigui com sigui, aquestes paraules confirmen que la història narrada en la novel·la que tenim entre mans no s’allunyava gens de la realitat dels barcelonins de finals del segle xix. Aquest nou lliurament de la «Biblioteca Narcís Oller» actualitza l’interès dels estudis de Laureà Bonet sobre el narrador de Valls. Reconegut hispanista i estudiós de l’obra de Narcís Oller, Laureà Bonet aporta una nova i penetrant mirada a la novel·lística del nostre escriptor. Gràcies a l’anàlisi dels motius i les lèxies que apareixen a La Papallona i que també es troben, amb més o menys intensitat, en les grans obres de l’època (la Nana de Zola o La desheredada de Galdós, entre altres), el lector s’adona de la importància cabdal i significativa que la metròpoli adquirí per als ciutadans que hagueren d’enfrontar-se amb els grans canvis que la revolució industrial i el capitalisme suposaren. Totes aquestes imatges menen Bonet a concloure que la metròpoli no només actua com a teló de fons en les obres literàries, sinó que s’erigeix com a «gran protagonista sense discussió del segle xix» (Oller 2010: 9). La ciutat es va forjant un caràcter individual —en aparent contradicció amb el fet que és la multitud, variable, diferent i polisèmica per definició, la que la conforma—, un tarannà propi, un bategar únic i constant. I aquest estudi introductori de Bonet posa de manifest com de prometedor resultava aquest pols de Barcelona. Com, distàncies guardades, en resultava el París de Zola i Baudelaire i el Londres de Dickens. Posa de manifest, també, l’estudi de Bonet, el valor i l’interès d’una aproximació crítica i exigent al material literari que conforma el nostre món.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 137

16/05/12 09:10


138

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

BIBLIOGRAFIA Bonet 1983: Laureà Bonet, Literatura, regionalismo y lucha de clases (Galdós, Pereda, Narcís Oller y Ramón D. Perés), Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. Yxart 2007: Josep Yxart, Escrits autobiogràfics, 1872-1889, edició a cura de R. Cabré, Lleida: Punctum, Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents. Zola 1968: Émile Zola, Le roman expérimental, dins Oeuvres completes, X, Oeuvres critiques I, París: Cercle du Livre Précieux.

Moya, Sònia: Gramàtica de l’equilibri, Cabrera de Mar: Galerada, 2010. Premi Amadeu Oller de poesia. núria CalaFell sala

Universitat Autònoma de Barcelona. Cos i textualitat

És ben sabut que la gramàtica és la ciència d’una llengua, un joc d’equacions pel qual un idioma és perforat fins als seus fonaments i exposat en la seva naturalesa més descarnada. No obstant això, no escapa a ningú que aquest mètode també pot ser, tal i com detalla el diccionari, l’art de parlar i escriure correctament una llengua. Entre la matemàtica pura i la creació pautada, no crec que sigui casual, doncs, que Sònia Moya, professora de llengua i literatura espanyoles, hagi optat per donar al seu primer poemari un títol tan suggerent com polisèmic: perquè una gramàtica de l’equilibri no només implica activar la cadena de significacions que insisteix a dibuixar la lògica interna de totes les coses i persones —dels poemes rere la tauleta de nit a l’agenda que condensa el temps en un instant, d’un jo innominat a un tu que ocupa els espais del passat, del present i del futur—, sinó que, al mateix temps, suposa reivindicar un recorregut de lectura que no s’oblidi del caràcter conjurador que la pràctica de l’escriptura requereix. Per això, al final del «Monòleg de la “c” trencada», la veu poètica dirà: «Però si parlo de mi / ho faig sempre a mitges, / m’entrebanco amb la ‘c’ trencada / i trenco l’aroma i les lletres / de la meva ortografia, / per fer un collage de mots / que soni interessant i creïble, / i anar passant, / dia a dia, / fins que algú en desxifri l’entrallat». Així, no estranya que el text es construeixi sobre la mateixa base triàdica que tot conte popular conté: perquè des de les conjugacions verbals i la morfologia geogràfica fins a la necessària semàntica d’un escenari que reubiqui les experiències en un pla personal, el què en definitiva Gramàtica de l’equilibri proposa és un cant al lent aprenentatge d’una quotidianitat que esclata de moltes maneres. I és que a ningú no sorprèn que en el duet entre un home i una dona un contratemps es menji la meitat dels compassos («Contratemps») o que, en un gest de rebelió que no amaga la seva ironia, el subjecte reclami una marca en femení per cridar la seva independència i la seva individualitat («Crostes», «Sabatilles») o Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 138

16/05/12 09:10


Ressenyes

139

que, a base d’incloure’ls en la seva vivència diària, els objectes acabin formant part d’un imaginari personal («De quin cantó mor l’aigua», «Sucre»). Malgrat que se sap el final de la pel·lícula («DVD»), cal tenir paciència i acompanyar aquesta mirada curiosa, infantil i seductora en les seves petites decepcions i en els seus importants descobriments. D’aquesta manera serà possible comprendre el dolor que s’apodera de la veu poètica quan es reconeix víctima d’un sacrifici quotidià —«Aquí m’acabo / i aquí em començo, / i guardo per tu el millor dels meus somriures, / com a ofrena deshabitada / per l’invent del segle» («Nusos»)— o els successius estudis —musicals i gramaticals, pentagramàtics i morfològics— que fan del monòleg amorós una espècie de reescriptura material on el cos no només esdevé objecte de contemplació, sinó també subjecte actiu d’una identificació que va molt més enllà de les fronteres de la pell i s’instal·la en un lloc de llenguatge quotidià. Arran d’això, en els primers paràgrafs d’«Estudi del teu cos (en tons aguts)», el subjecte confessarà: «Estudio el teu cos, / que és llicenciatura de segon cicle, / només per a experts en la matèria. // Te’m vas quedar pendent / quan jugava a la distracció / i a enamorar-me de les fogueres / que només cridaven fum. // Però s’encén l’hora de l’àpat / i esbocino la teva carn / que regalima postres i xocolata. / Malhaurada la diabetis / dels ulls que no saben plorar». I és en aquest punt on observo la veritable originalitat d’un llibre que, tal i com varen apreciar els membres del jurat que li otorgaren el recent Amadeu Oller 2010, insisteix a emmarcar les experiències subjectives en un àmbit domèstic, però ho fa recorrent a una de les imatges més potents de la literatura actual, a saber: aquella que recol·loca el cos en un espai d’escriptura i projecta sobre ell els mateixos desitjos i frustracions que defineixen l’esdeveniment d’una individualitat en relació a si mateixa i respecte als altres. En aquest sentit, quan en «Got d’aigua» es descriu la unió amorosa a través del gest senzill de compartir el got d’aigua de la tauleta de nit o quan en «Mapa a gran escala» es recupera «l’encert de les coordenades» que fan del cos estimat un refugi, s’està posant de manifest el lloc de privilegi que aquest té en la comunicació amorosa i, per què no, diària, del subjecte poètic amb aquest altre de rostres infinits. Ja ho deia Julia Kristeva: si en alguna cosa es caracteritza l’individu modern és en què, sense ser rei de cap regne, ell és sobirà pel seu amor i pel discurs que el constitueix. Tot i que el més fácil seria pensar que es tracta d’un altre llibre de la denominada «poesia de l’experiència» o de la «poesia de la quotidianitat», penso que la mirada i, en especial, els resultats aconseguits en fan un poemari de lectura obligada per a tots aquells que, com el «Tu» d’«Estudi del meu cos des del teu cos», no han nascut ni del fang ni de la costella, sinó de la brasa més urgent.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 139

16/05/12 09:10


140

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Veny, Joan i Àngels Massip: ‘Scripta’ eivissenca, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009; «Biblioteca de dialectologia i sociolingüística», núm. 14. FranCesC bernat i baltrons

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana

Entre les múltiples iniciatives que el doctor Joan Veny ha endegat a partir de la seva (ex)càtedra de dialectologia de la Universitat de Barcelona, i que tan bons fruits ens ha llegat, n’hi ha una que s’ha fet esperar perquè demanava més temps i col·laboració per veure la llum: ens referim al projecte d’editar una antologia de textos de cada un dels grans dialectes catalans. Finalment, aquesta iniciativa es va poder materialitzar el 1996 en un projecte de recerca, dirigit pels doctors Veny i Massip i finançat pel Ministerio de Ciencia y Tecnologia, que s’ha anat renovant fins a l’actual Diatopia i canvi lingüístic. Scripta i variació dialectal (vegeu-ne el web a www.ub.edu/scripta). Com era d’esperar, l’objectiu inicial d’aplegar textos de diversos gèneres representatius (literaris i no literaris) de tots els dialectes catalans contemporanis ha evolucionat i s’ha enriquit al llarg dels anys. Així, els autors no només pretenen ara editar els múltiples textos reunits sobre cada varietat de la llengua sinó també introduir-los en un corpus automatitzat a l’abast de qualsevol investigador i n’han eixamplat l’arc cronològic fins abastar l’Edat Mitjana. A més, també han volgut integrar l’estudi de la variació diatòpica en els textos (l’objectiu principal) amb l’anàlisi de la variació diastràtica per tal d’intentar trobar pautes que expliquin la relació històrica entre la llengua oral i l’escrita en el cas concret del català; en altres mots, una aproximació a les característiques de la llengua catalana usada històricament en els escrits produïts en cada una de les seves principals àrees dialectals. És a dir, i parlant tècnicament, l’estudi d’allò que alguns insignes filòlegs han anomenat la scripta. La novetat del projecte, respecte a altres antologies anteriors semblants, com la de Russell-Gebbet (Mediaeval catalan linguistic texts, 1965) i la de Martí i Moran (Documents d’història de la llengua catalana: dels orígens a Fabra, 1986), rau en el major volum dels textos seleccionats (i, a més, predominantment il·literaris) i el fet que s’acompanyin de comentaris lingüístics i una conclusió que intenta avaluar el pes de la llengua col·loquial dins el text. El llibre sobre textos —o scripta— eivissencs que ressenyem és, doncs, la publicació dels primers fruits del projecte esmentat dels doctors Veny i Massip després de més d’una dècada d’haver-se iniciat, el qual, segons els autors, continuarà properament amb la publicació d’antologies de textos dels altres dos dialectes baleàrics i, més endavant, amb les scripta de la resta de varietats del català, començant pel rossellonès. L’obra s’estructura principalment en una introducció, on s’expliquen les característiques i l’objectiu del projecte i es fa un primer balanç dels resultats obtinguts en la scripta de l’eivissenc, la transcripció i comentari dels 101 textos aplegats (el gruix de l’obra) i, finalment, un glossari que situa i data alfabèticament totes Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 140

16/05/12 09:10


Ressenyes

141

les formes i locucions que apareixen en aquesta recopilació geotextual. Com ja hem dit, els autors han tingut en compte que els textos fossin majoritàriament d’índole no literària, atès que són els que, en principi, poden reproduir amb més facilitat la parla espontània. Amb tot, la tasca no ha estat fàcil; en primer lloc, per la precarietat de textos en català a l’illa durant algunes èpoques (per exemple, no trobem al llibre cap text produït entre 1755 i 1888) i, en segon lloc, perquè la scripta eivissenca palesa una escassa variació de gèneres. Fins i tot, també caldria afegir-hi la dificultat de seleccionar textos il·lustratius d’èpoques com el segle xx. En aquest darrer aspecte, els autors s’han decantat finalment pels de tipus més marcadament dialectal, fins i tot amb textos fronterers amb l’oralitat com ara cançons, poesia popular o discursos. Cada text de l’antologia, a banda d’un codi identificatiu, s’acompanya, com ja hem avançat, d’uns comentaris on es presenta l’autor (si és conegut) i l’origen del text, se’n fa un comentari lingüístic (dividit en grafies, fonètica, morfosintaxi i lèxic) i una conclusió on s’avalua el grau de variació diatòpica que presenta. Tot i que és una llàstima que no s’aprofitin prou les dades del glossari per estudiar l’aparició als textos dels principals trets que caracteritzen l’eivissenc i que les conclusions que acompanyen cada escrit palesin una diversitat de punts de vista que potser hauria calgut harmonitzar, és evident que l’anàlisi d’aquests textos permetrà als especialistes a partir d’ara la possibilitat de començar a emprendre multitud d’estudis detallats que ens auguren un notable avenç en el coneixement de la llengua catalana escrita a les Pitiüses des del segle xiv fins als nostres dies (i esperem que aviat també la de la resta dels nostres territoris). Des del punt de vista de la variació dialectal, per exemple, els autors ja ens avancen que ara es podran estudiar amb més detall la presència variable de diatopismes eivissencs i d’arcaismes segons els gèneres, datar l’antiguitat d’un fonema o d’un canvi lingüístic a partir dels canvis en determinades grafies (com ara l’inici de la representació de la neutra tònica amb <a> o la confusió entre vocal àtones velars), precisar cronològicament els fenòmens de polimorfia fins que s’imposa una de les variants (com l’alternança entre dos i dues en eivissenc, que sembla no anar més enllà del xv), veure la penetració de determinats castellanismes o establir un corpus que permeti contrastar el lèxic de l’eivissenc amb el d’altres dialectes catalans, especialment els insulars. Una altra conclusió del llibre que cal subratllar és l’aportació de noves dades sobre les seculars relacions humanes entre l’illa i el País Valencià, ja que s’ha pogut detectar en els textos eivissencs la presència esporàdica de valencians en la redacció d’alguns documents, especialment en els de caire religiós. Fins i tot, i des del nostre punt de vista, també caldria fer una crida als historiadors de tota mena i als estudiosos de la tipologia textual a no deixar perdre l’oportunitat d’aprofitar per a les seves anàlisis aquesta copiosíssima deu d’informació que ens ofereixen els autors amb la scripta eivissenca, la qual, no ho oblidem, és solament el primer pas d’un prometedor projecte de molt més abast. En definitiva, i com tots els bons llibres, una antologia que obre més portes que no en tanca.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 141

16/05/12 09:10


142

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Llecha Llop, Lluna i Lídia Anoll (eds.): Miscel·lània in memoriam Alfons SerraBaldó (1909-1993) en el centenari del seu naixement, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011; «Textos i Estudis de Cultura Catalana», núm. 169 xavier luna

Universitat de Girona, Departament de Filològia Catalana xavier.luna@uab.cat

Alfons Serra-Baldó (estudiós de la literatura, acadèmic, bibliotecari, poeta) se’l recorda aquí sobretot per tres obres de caràcter ben diferent: el Resum de poètica catalana (1932), redactat amb Rosend Llates, manual imprescindible de més d’una generació —«em va despertar l’interès per la mètrica» diu Salvador Oliva (p. 43) i afegeix poc més avall que «va ser el primer llibre amb un nivell notablement superior a tots els que havíem tingut abans»—, Els trobadors (1934) —antologia amb versió catalana de la qual la Barcino va fer una reedició el 1998 (en tenim una ressenya de Jordi Cerdà al volum 11 de L&L, ps. 545-548)—, i 10 llibres catalans (1938), un comentari de les grans obres literàries catalanes adreçat als joves que va publicar la Generalitat republicana en plena Guerra i que desaparegué el 1939, llevat d’alguns pocs exemplars (Publicacions de l’Abadia de Montserrat en van fer la reedició el 1989). Serra-Baldó potser ha passat més desapercebut com a poeta, tot i que Gabriel Ferrater l’esmenta a «In memoriam». Aquesta miscel·lània conté tres parts ben diferenciades: l’homenatge que es va fer a Serra-Baldó el 1988 a Tolosa de Llenguadoc, on va viure exiliat; el recull dels textos dels actes d’homenatge arran del centenari del naixement que es van fer el 2009 a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Ateneu Barcelonès i el 2010 a la Universitat de Lleida; i un aplec d’articles in memoriam. S’ha respectat l’ordre cronològic dels treballs, cosa que té la seva lògica. Però en aquest cas no és el més encertat, per la raó que el llibre salta d’un tema a l’altre i reprèn temàtiques ja tractades en ser una recopilació de diversos homenatges, fets en llocs i temps diferents. No és un inconvenient greu, però fa que el volum quedi desarticulat. En relació amb la biografia i l’obra de Serra-Baldó hom llegeix amb interès tant la breu referència de Narcís Garolera, com especialment l’escrit d’August Rafanell (ps. 53-59), que ressalta l’occitanista de Els trobadors, on resol amb «precisió i elegància les correspondències occitano-catalanes» (p. 54) i que ocupà un espai especial dins la connexió entre occitans i catalans a més de manifestar-se com un bon poeta. Biografia i època són tractats per Jordi Cerdà Subirachs (ps. 67-76), amb remarques novament sobre la qualitat de les versions al català modern de Els trobadors; a més de situar la poesia trobadoresca dins la literatura europea. Carles Duarte (ps. 77-83) dibuixa el moment cultural de la joventut de Serra-Baldó i de l’editorial Barcino, que acollí el Resum de poètica catalana, i Josep Bargalló (ps. 85-90) situa l’homenatjat en el context de la llengua catalana a l’estranger. «Funció de la mètrica en el poema» de Salvador Oliva (ps. 43-51) emmarca el Resum en el context d’obres semblants en francès, italià o espanyol, comenta la Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 142

16/05/12 09:10


Ressenyes

143

lingüística aplicada al vers de la segona meitat del xx i apunta cap als estudis de mètrica d’avui, que han de centrar-se en la imbricació de la forma i el significat per entendre la mètrica com una part inseparable del sentit global del poema. Del mateix Oliva, llegim una interessant reflexió, «Forma i dicció» (ps. 97-105), en què aborda la temàtica de la interpretació del text teatral, que ha d’aconseguir credibilitat. L’objectiu de la credibilitat passa per l’adequació prosòdica i emocional; i ha d’intentar avui —contràriament als estils d’altres èpoques— que l’actor s’esborri i deixi aparèixer plenament el personatge. Tot seguit exposa com l’anàlisi de les formes lingüístiques, des dels sons aïllats fins a les unitats entonatives, és imprescindible per aconseguir una bona dicció; i acaba amb una crítica contundent a l’oblit de la lectura correcta i de la paraula ben dita a l’escola, negligència que aboca al deteriorament de la llengua parlada i a la pèrdua de la sensibilitat per la llengua. Jordi Parramon (ps. 183-190) fa un esbós ben interessant del que hauria de ser una mètrica general dins d’una poètica científica, és a dir universal, però desorienta que hi plantegi com un dels aspectes centrals la qüestió de la notació, quan és clar que la notació és només un problema de presentació. Joan-Ramon Veny-Mesquida tracta del Resum en el context ampli de les obres de preceptiva des de l’època medieval fins a l’inici del segle xx i es pregunta fins a quin punt servien al poeta de l’època (per exemple J. Ruyra) tant els tractats de composició mètrica com les gramàtiques, per arribar a la conclusió que el Resum «constitueix el primer intent rigorós, “científic” i modern de fixació de la versificació catalana» (p. 122). L’article, amb excel·lent documentació, s’ocupa també d’un dels problemes fonètics i mètrics centrals de la composició poètica en català, la sinèresi, i indica les solucions adoptades per lingüistes i poetes posteriors als anys 30. Finalment remet al parer de Ruyra quan assenyala que la sinalefa pot ser potestativa o obligatòria en funció del «bon gust»; i ens recorda que una cosa és la norma lingüística, que ha de ser clara, i una altra cosa les llicències mètriques dels poetes, que han de procurar per la credibilitat de les seves obres. L’article d’Alain Verjat, «Poètique de la littérarité» (ps. 191-202), és un dels de més gruix: la crítica a l’obsessió del segle xx de trobar la ciència del literari («Ces constats d’échec, qui honorent ceux qui les reconnaissent volontiers, s’expliquent quand on réalise que toutes ces recherches n’ont guère dépassé la Poétique d’Aristote», p. 193) enfront de la pràctica cultural de l’exegesi que remet al lector que viu en una societat, en un temps, en una cultura. El lector és sotmès a l’empremta d’una cultura i d’un època donades, elements imprescindibles per explicar la significació d’una obra literària, i per això la poètica no pot obstinar-se a fer només l’anàlisi immanent de les formes. Assenyala la pertinença d’entendre l’obra literària com a obra única (Riffaterre) i amb un estil determinat, que emana de la mateixa obra. Després afronta el tema del temps literari, essencial en la narració i en la poesia, que domina el temps cronològic («Le temps littéraire tue le temps. [...] l’oeuvre littéraire, en tant que produit de l’imaginaire, se pose comme la proclamation de l’immortalité.» p. 201). I finalment, Verjat toca un altre nervi constitutiu de l’obra literària: la càrrega semàntica dels mots va més enllà de la Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 143

16/05/12 09:10


144

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

que els atribueixen els diccionaris, i així la literatura és capaç no només de dir de manera diferent les coses conegudes sinó de dir coses noves en unes noves formes. El text literari en ell mateix és la punta d’un iceberg, el suport d’un sentit que el transcendeix. Verjat ens fa veure, doncs, l’absurditat de reduir la literatura a les parets de l’edifici, i vincula l’observació de la mètrica amb la construcció del significat literari. En aquesta interessant sèrie de treballs que giren entorn de la mètrica no hi falta la visió d’un poeta que posa sobre el paper una reflexió pràctica del rapsode amb una certa experiència, Lluís Alpera (ps. 93-96). En relació amb temes medievals, Vicenç Beltran (ps. 29-42) analitza els trobadors com a vehicles d’una ideologia relacionada amb el poder i els conflictes polítics del seu temps. Isabel de Riquer (ps. 203-215) recull els poemes trobadorescos relacionats amb els fets polítics del rei Jaume I, com els relacionats amb les conquesta de València, lloada des de terres i llocs diversos (Pero da Ponte, Guiraut Riquier, Cerverí de Girona) o lamentada des del bàndol musulmà (Ibn al Abbar), com també els planhs arran de la seva mort (Matieu de Caersi, Cerverí de Girona). Sergi Gascón (ps. 217-233) espigola les descripcions de Jesucrist en els textos d’Eiximenis i les contrasta amb les d’altres textos medievals, en llatí, en català o castellà, i apunta l’interès de contrastar aquestes descripcions amb les imatges dels manuscrits miniats eiximenians. Jaume Riera i Sans (ps. 235-242) publica i comenta unes cobles didàctiques rimades destinades al foment de la pietat i la devoció que un anònim, possiblement monjo de Ripoll, copià al darrer foli d’un còdex antic en pergamí a mitjan segle xv. Maria Àngels Cerdà (ps. 243-254) ofereix un estudi de literatura comparada: ens parla de la relació entre el poeta anglès A. Ch. Swinburne i Jeroni Zanné, amb una incursió en les temàtiques i els tòpics d’ambdós poetes simbolistes, i remarca la projecció universal de les seves creacions del tombant de segle. Jordi Llobet Domènech (ps. 153-161) parla de les tries de llibres de la primera etapa de la xarxa de biblioteques de la Mancomunitat, amb les diferències entre Eugeni d’Ors, que mira cap al canon clàssic, i Jordi Rubió, que, sense descurar aquell canon, obre les biblioteques públiques als autors coetanis i s’implica en la modernització dels fons en aquella primera experiència de conformar una xarxa popular i nacional de biblioteques amb l’objectiu de «difondre la cultura, educar els ciutadans, formar quadres i refermar la identitat nacional» (p. 159). Aquesta fonamental història de la modernització del país va acompanyada de la crònica de Serra-Baldó com a bibliotecari a partir de 1944 a la universitat de Tolosa, on va fer la feina d’instal·lar-hi un bon fons de llibre català, combinant aquesta ocupació amb la docència a la mateixa universitat. Joan Martori fa una interessant anàlisi interpretativa de 10 llibres catalans, l’obra destinada a un públic juvenil que havia de ser distribuïda el dia del llibre del 1939 i que va desaparèixer. Una lectura de deu obres clàssiques de la literatura catalana, «considerades en tot moment com a models de llengua» (p. 168), i «amarada d’un desacomplexat component ideològic» amb la pretensió de fomentar el patriotisme i els valors democràtics amb un «discurs que amb tota seguretat es fonamenta Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 144

16/05/12 09:10


Ressenyes

145

en la seva condició de contrastat pedagog.» (p. 167). El segueix un article de Montserrat Prat Serra (p. 171-181) sobre 10 llibres catalans i les seves circumstàncies de publicació, que inclou alguns detalls biogràfics d’un cert interès, que contrasten però amb una divagació esbiaxiada i molt parcial dels avenços de la ciència i el pensament des d’aquell 1939 fins avui (dificilíssima operació si es vol fer en 4 pàgines!). El llinatge de l’homenatjat és el pretext de José Enrique Gargallo per parlar dels refranys meteorològics de la base BADARE (Base de datos sobre refranes del calendario y meteorológicos en la Romania) que contenen l’element serra, tant els que l’usen en sentit apel·latiu com els que el contenen en un topònim (per exemple broma a la serra, aigua a la terra, recollit a Miravet per Albert Manent; o Montserrat porta barret, pluja o fred, recollit per Maria Estruch a Sant Mateu del Bages). I un altre text de tema lingüístic són les reflexions crítiques de Philip D. Rasico (ps. 134139) sobre els estudis de toponímia de Joan Coromines. Dins d’una temàtica ben diferent, Juan Miguel Zarandona (ps. 255-279) ens parla de l’òpera Artús de Sebastià Trullol i música d’Amadeu Vives i en transcriu el llibret, que s’havia perdut. La miscel·lània es tanca amb dos breus escrits cronístics. L’un de Francesc Vallverdú sobre el Congrés de Cultura Catalana del 1964. L’altre d’Antoni M. Badia recordant les trobades amb Serra-Baldó als col·loquis de catalanística d’Estrasburg i de Tolosa de Llenguadoc (1988), on se li feu l’homenatge. Badia, motivat per la feina de bibliotecari de Serra a Tolosa, fa una reflexió optimista entorn dels avenços i les polítiques relacionades amb les biblioteques i la recerca. Diguem per acabar que hi trobem a faltar un capítol: la bibliografia completa de Serra-Baldó. Un llibre, doncs, amb escrits d’un alt interès i d’altres de prescindibles. En els homenatges és esperable que hi hagi de tot una mica.

Coll Casadó, Josep M. i Ramon Amigó Anglès: Onomàstica del terme municipal de Pratdip, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Treballs de l’Oficina d’Onomàstica, núm. 18. Moisés selFa sastre

Universitat de Lleida, Facultat de Ciències de l’Educació mselfa@didesp.udl.cat

La tasca feta en matèria d’onomàstica per Ramon Amigó i Anglès, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, és ben coneguda per tots aquells que es dediquen a l’estudi dels noms de lloc i de persona d’un terme municipal qualsevol. Nombroses publicacions sobre onomàstiques del Baix Camp, preferentment, i d’altres indrets de Catalunya, com el recull de Vilallonga de Ter (1979) al Ripollès i el de Constantí (2008) al Tarragonès, formen una excel·lent bibliografia onomàstica d’imprescindible consulta i lectura per a qualsevol estudiós d’aquesta ciència. Aquest és un mèrit que cal reconèixer i valorar en la figura de Ramon Amigó. Però Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 145

16/05/12 09:10


146

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

hi ha una segona virtut que no podem passar per alt: Amigó ha tingut cura de formar un grup de deixebles que són el present i el futur de l’onomàstica catalana. Entre aquests, el coautor del treball que ressenyem, Josep M. Coll Casadó, amb el qual ha recollit i estudiat científicament l’onomàstica del terme de Pratdip, un municipi del Baix Camp, de 36,27 km2, que confronta amb els termes de Montroig, Vandellòs, Colldejou, Vilanova d’Escornalbou i Tivissa. L’Onomàstica del terme municipal de Pratdip és un recull onomàstic amb quatre parts ben definides: la primera és una introducció on es tracten diversos aspectes relacionats amb el nom de Pratdip i les característiques geogràfiques, històriques, humanes i lingüístiques que han conformat i conformen la realitat pretèrita i actual d’aquest municipi. Són interessants les consideracions que Coll i Amigó fa sobre l’origen del nom Pratdip, sempre a partir dels treballs de Joan Coromines, que sembla format per un element preromà IB- (TIB-) amb el significat de ‘lloc d’aigües’. També cal destacar la descripció general de com són les partides de terra, més de cent noranta entre antigues i actuals, de la distribució del territori amb dades agafades, per exemple, de l’Amillarament de 1945, de la vila i de l’evolució de la població d’aquesta, de les famílies i llinatges i dels cognoms, Escoda amb 108 anotacions, i prenoms, Josep amb 120 portants, predominats a partir de dades com el Padró de 1930. Aquesta introducció finalitza amb els agraïments a les persones que han ajudat en el recull de noms: gairebé una vintena entre informants orals, arxivers i altres persones que han col·laborat proporcionant documentació particular i de difícil accés. Qualsevol treball d’onomàstrica complet ha de comptar amb una bona base documental sempre que es disposi d’aquesta. En la segona part del treball ressenyat se’ns presenten aquestes fonts documentals de nou arxius diferents, com citem tot seguit: l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), l’Arxiu Casa Ducal de Medinaceli de Catalunya (ACDM) situat a Poblet, l’Arxiu Comarcal del Priorat (ACPR) amb seu a Falset, l’Arxiu Històric Comarcal de Valls (AHCV), l’Arxiu Històric de la Diputació Provincial de Tarragona (AHDP), l’Arxiu Històric de Tarragona (AHT), l’Arxiu Municipal de Pratdip (AMP), l’Arxiu Parroquial de Pratdip (APP) i, finalment, un conjunt de documents extrets de l’Arxiu particular de l’autor (APA). En total més d’un centenar de documents consultats en aquests nou arxius que donen una idea de l’acurada i exhaustiva tasca de revisió documental feta per Coll i Amigó. De tots aquests papers, on trobarem des de Manuals Notarials dels segles xvi i xvii i diversos llibres sagramentals també d’aquests dos segles i del xix, voldria destacar dues fonts documentals: en primer lloc, els capbreus consultats, que són deu, i que abasten les dates extremes de 1553-1782. Els capbreus, com sabem, són una excel·lent font de coneixement de les partides pretèrites i que també han perdurat fins a l’actualitat i dels límits d’aquestes. Per exemple, el nom de les Sorts, nom que també és recollit a les enquestes orals, és documentat ja tres vegades en un capbreu de 1553. O el de les Fonts, documentat també en aquest capbreu del segle xvi i que també ha perdurat fins a l’actualitat. D’atra banda, Guardieta (capbreu de 1756) i Madruguera (capLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 146

16/05/12 09:10


Ressenyes

147

breu de 1553) són dos noms documentats en l’època i que no han tingut continuïtat oral. D’aquí la importància de la consulta de les fonts documentals, com més millor, per a conèixer la toponímia pretèrita d’un lloc. En segon lloc, cal parlar dels cadastres que són, en bona manera, una continuació dels capbreus. En total, se n’han llegit set. El més antic és de 1735 i el més modern és de 1954. Després de les fonts documentals, trobem tres mapes: el primer de les partides de terra actual, el segon de la situació aproximada dels noms caiguts en desús i el tercer dels carrers de la vila actual. Cal destacar el dedicat a la situació dels noms caiguts en desús per l’esforç de situar geogràficament uns noms que ja ningú no recorda en l’actualitat. La part més extensa i principal d’aquest treball és la «Llista de noms» (p. 53344). Els materials es presenten en un ordre alfabètic seguint una mateixa estructura: quan el nom és viu, el comentari a aquest va en primer lloc i els extractes documentals van en segona posició. L’ordre, però, s’inverteix, o no hi ha comentari, quan es tracta de noms caiguts en desús. També cal destacar les entrades per apel·latius que apareixen en lletra minúscula. Per exemple, si hom consulta l’entrada mas (p. 209), veurà quins són els noms dels masos recollits per Coll i Amigó. O si es consulta l’entrada plana (p. 265), apareixeran tots els noms de les planes antigues i actuals de Pratdip. El treball finalitza amb els apèndixs de noms dedicats als noms de les partides de terra, a la relació dels cognoms, als renoms, als llocs d’anomenada, a les peces, trossos i heretats i, finalment, a les poblacions veïnes. En total sis grups que són un perfecte i exhaustiu resum d’un vast i ampli recull onomàstic. Els noms caiguts en desús van precedits d’un asterisc. L’Onomàstica del terme municipal de Pratdip és un recull onomàstic del Baix Camp que ve a completar la tasca de recollida onomàstica d’aquesta comarca de Tarragona iniciada per Ramon Amigó i Albert Manent als anys 50. Es tracta d’un treball complet, exhaustiu i, sobretot, ben documentat. Només ens queda felicitar els seus autors pel recull presentat i l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans per l’acurada edició d’aquest treball que ha de servir de model i base per a altres reculls de la zona i, per extensió, del domini lingüístic del català.

Colón Domènech, Germà i Lluís Gimeno Betí (eds.): La llengua catalana en temps de Jaume I, Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 2010. Josep Moran i oCerinJauregui

Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, jmoran@iec.cat

En la Presentació, Germà Colón explica l’origen d’aquest llibre. Amb motiu del centenari de la naixença del rei Jaume I el 1208, la Fundació Germà Colón Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 147

16/05/12 09:10


148

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Domènech «va organitzar diverses jornades commemoratives, que van culminar amb l’edició del llibre El rei Jaume I. Fets, actes i paraules (Castelló, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008). La commemoració no es limità a aquests estudis perquè, com diu igualment Germà Colón, «un vessant a part mereix l’anàlisi pregona de la llengua d’aquesta època i és el que presentem en el llibre que el lector té a les mans». De manera que «amb l’obra que ara presentem i també amb l’anterior, tenim la impressió d’haver pagat des de Castelló el tribut que Jaume I es mereix dels valencians» (p. 9). Volem remarcar aquest interès per tal de contrastar-lo amb la poca o nul·la atenció que des de Catalunya s’ha dedicat a aquest esdeveniment. Per exemple, a Barcelona, pretès «cap i casal», malgrat que l’estàtua del monarca figura ni més ni menys que a la façana de l’Ajuntament, per tal com amb ell s’inicia el govern municipal, no s’ha fet res per part dels organismes municipals de cultura, encara que llavors es trobava sota el mandat d’una coalició política pretesament progressista. Hem de tenir en compte, però, que aquest mot no té un sentit unidireccional. De manera que igualment pot progressar el bé que la mediocritat. Centrant-nos en el contingut d’aquest llibre, en primer lloc tenim l’estudi d’Eduard Baile titulat «Apunts sobre la llengua d’Arnau de Vilanova: antiescolasticisme i mecanismes lèxics explicatius», on analitza detalladament el vocabulari, ben expressiu, d’aquest autor, pròxim a la parla col·loquial, que recorre sovint a l’ús de metàfores i grups sinonímics. En el treball següent Carme Barceló, sota el títol «Àrab i català en temps de Jaume I: una revisió a través del Llibre dels feits» ens ofereix unes explicacions molt aciençades de les llengües d’Al-Andalus en el període de les conquestes, dels arabismes en català, del poliglotisme d’aquest monarca, on diu que «difícilment es pot admetre que Jaume I sabia parlar l’àrab o l’entenia correctament» (p. 47), dels interlocutors d’àrab i català, seguides d’un estudi precís dels arabismes del Llibre dels fets. A tall de conclusió diu que «hom troba dos nivells de manlleus: d’una banda un bon grapat de paraules que eren pròpies de la parla i del lèxic del monarca o, si més no, dels redactors i la gent de guerra; ja estaven assimilades» (p. 63), i de l’altra, els «préstecs aïllats», que són «arabismes efímers» (p. 74), amb un total de 74 dins un conjunt de devers 2000 mots genèrics. A continuació hi figura un estudi de Germà Colón, de títol ben explícit «Sobre l’aragonès de les Gestas del rey don Jayme de Aragón», fet a partir d’una adaptació a l’aragonès del Llibre dels fets del final del segle xvi, i més concretament, del text confrontat d’ambdues llengües que explica el començament de l’episodi de la conquesta de València. Colón contrasta lingüísticament ambdós textos i assenyala les característiques de l’aragonès tant pel que fa a la morfosintaxi com al vocabulari, i arriba a la conclusió que «l’aragonès, en relació amb el castellà, amb el qual es fondrà finalment (o hi serà absorbit), té una evolució més retardada, davant el dinamisme del castellà» (p. 80). Seguidament hi trobem el treball d’Immaculada Fàbregas i Alegret titulat «La consciència lingüística catalana en el segle xiii a través de Jofre de Foixà: noves Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 148

16/05/12 09:10


Ressenyes

149

perspectives d’anàlisi», on a partir de la constatació de la lucidesa de Jofre de Foixà que «inaugura un cicle marcat per la presa de consciència de la llengua catalana respecte al provençal» (p. 81), analitza les condicions generals lingüístiques i particulars d’aquest autor que expliquen aquesta actitud. Antoni Ferrando i Francés en un estudi extens titulat «De Xarq Al-Andalus a Regne de València: la situació lingüística i sociolingüística de les terres valencianes al segle xiii», després de descriure’n els objectius i consideracions preliminars, on fa un repàs de la història del període àrab, sobretot a partir de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), estableix tres etapes per al seu estudi. En la primera tracta «la situació lingüística i sociolingüística en l’etapa prejaumina (12121238)», on contrasta i analitza l’existència de dos registres bàsics: l’àrab vulgar i el culte, alhora que referma l’extinció en aquest període del romanç andalusí, malgrat l’opinió d’alguns lingüistes com Coromines, que el confonen amb l’aragonès de l’època. La segona part és dedicada a «la situació lingüística i sociolingüística en l’etapa jaumina (1238-1276)»; es tracta d’un estudi molt complet de la complexitat lingüística d’aquest període, on conviuen l’àrab preexistent i la llengua dels repobladors, bàsicament catalans i aragonesos, però també occitans i d’altra procedència, que mantenen el llatí encara com a llengua preferent escrita. La conclusió d’aquest procés és que «cap a mitjan segle xiii, el català s’havia emancipat, en gran mesura del llatí i de l’occità, que encara mantenien, però, llur prestigi» (p. 128). La tercera part és dedicada a «la situació lingüística i sociolingüística en l’etapa postjaumina (1272-1305)», on constata que «el canvi més decisiu que s’observa al regne de València a començament del segle xiv va ser la seva consolidació com a territori ètnicament català» (p. 129), i es descriu les relacions amb les altres llengües emprades, com el llatí i l’aragonès, en els seus diversos registres i àmbits d’ús. El treball següent, d’Elena Grimina, titulat «L’aportació de Jofre de Foixà (segle xiii) a la filologia romànica» reprèn la figura d’aquesta autor i, més concretament, la seva obra més famosa Regles de trobar, de la qual es fa una descripció bibliogràfica acurada i també del seu contingut lingüísticoliterari, assenyalant la distinció que fa entre les diverses llengües romàniques i les seves característiques lingüístiques. I finalment, Xavier Rofes Moliner, sota el títol ben explicatiu «Panorama de les construccions concessives en temps de Jaume I» estudia amb molta precisió a partir sobretot del Llibre dels fets, els trets característiques d’aquestes construccions en els seus orígens en català, constatant l’ús de locucions com ja sia que, a pesar de, ab tot (açò), per bé que o si que, i llurs característiques evolutives. Es tracta, doncs, en conjunt d’una obra valuosa pel seu contingut, i publicada molt acuradament, que honora els seus promotors i editors. Voldríem afegir que la separació dels treballs dedicats a Jofre de Foixà, que semblaria que hi haurien de figurar contigus, suposem que és deguda al fet que tots els treballs d’aquest llibre apareixen ordenats alfabèticament pel cognom dels autors.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 149

16/05/12 09:10


150

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Courcelles, Dominique de: La paraula de l’àngel. Una aproximació plural als goigs, Barcelona: Fragmenta, 2008. august bover i Font

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana bover@ub.edu

Editorial Fragmenta ha tingut l’encert de posar a l’abast dels lectors catalans, en una excel·lent i bella edició, la major part dels treballs de recerca gogística de Dominique de Courcelles, cosa que permet tenir-ne ara, per primer cop, una visió global. El volum aplega en 428 pàgines la versió catalana de les seves monografies Les histoires des saints, la prière et la mort en Catalogne (1990) i La parole de l’ange, l’écriture et le corps (1991), més dos capítols de L’écriture dans la pensée de la mort en Catalogne: Les joies /goigs/ des saints, de la Vierge et du Christ de la fin du moyen âge au XVIIIe siècle (1992). L’autora, directora de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique i directora de programa del Collège International de Philosophie de París, membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans, ha traduït al francès Ramon Llull i Ausiàs March, i ha publicat diversos llibres sobre literatura catalana medieval i moderna, i sobre literatura religiosa i història de les idees en el món hispànic. La seva recerca s’inicià sota la influència de la lectura de Josep Sebastià Pons —ell mateix autor dels Goigs en alabansa de sant Maurici, d’Illa— i de la tradició familiar materna, arrelada al Solsonès, que li van fer veure com aquest gènere, el més característic del cançoner català, originat en l’encreuament del tema marià dels septem gaudia amb les cançons de dansa trobadoresques, no solament comptava amb un riquíssim fons de testimonis històrics i s’havia difós també a Sardenya, sinó que és, a més, un gènere viu arreu del territori. Un gènere que, com diu Ignasi Moreta en el pròleg, no ens serveix «per saber qui és Déu, però sí per saber com els homes s’hi han relacionat, perquè des de la fi de l’Edat Mitjana han estat una manera concreta d’adreçar-se a la divinitat» a casa nostra. Però, històricament, els goigs han estat molt més tractats des de la devoció que no pas des del vessant científic. Per això, de Courcelles, conscient de la importància d’aquests cants per a la història del llenguatge religiós, la literatura i l’antropologia, ha aplicat al seu estudi les eines de l’antropologia de la religió, de la teoria de la literatura i, fins i tot, de la psicoanàlisi. I ha combinat el treball als arxius i biblioteques de Barcelona, Girona, Lleida, Montpeller, Montserrat, Palma, Perpinyà, la Seu d’Urgell, Tarragona i Vic, amb el treball de camp, assistint al cant dels goigs en els llocs i circumstàncies en què se solen cantar. De Courcelles, que divideix el seu llibre en 10 capítols més un epíleg, parteix de «la paraula de l’àngel», és a dir, de l’anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria, per mostrar com a través dels goigs catalans el missatge angèlic de salvació s’ha fet escriptura. El segon capítol tracta de la denominació, del pas dels himnes marians en llengua llatina als textos en llengua catalana dedicats a la Mare de Déu i als Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 150

16/05/12 09:10


Ressenyes

151

sants. En el següent capítol s’ocupa de les històries dels sants, de la difusió dels reculls hagiogràfics com la Legenda aurea, el Flos sanctorum i altres, i de les seves possibilitats de dramatització. A continuació analitza la recitació i el secret de l’enunciació en la pregaria dels goigs i ho exemplifica en el següent capítol prenent com a exemple els goigs de sant Vicenç. El sisè capítol posa en relació l’escriptura dels goigs amb els cossos dels fidels, que els canten (i els ballaven), i els cossos dels sants, i analitza la paròdia i l’ús polític. Després és el torn de l’escriptura i la impressió. Un nou i extens capítol s’ocupa de la relació entre escriptura i paraula. El novè capítol tracta de la posició dels goigs en la litúrgia de l’Església. El desè, del preu de la pregària dels goigs i l’economia parroquial. I l’estudi es clou amb un epíleg recapitulatori. Finalment, la utilitat del llibre es veu reforçada amb les referències de les fonts i la bibliografia, la reproducció d’una selecció de 44 goigs antics amb la corresponent taula i el llistat alfabètic dels impressors agrupats per localitats i amb la indicació dels anys o període d’activitat. Sense cap mena de dubte, aquest llibre de Dominique de Courcelles constitueix una de les aportacions més importants que mai s’han fet al tema dels goigs des del vessant científic.

Ferrer, Josep i Joan Pujades (eds.): Epistolari Joan Coromines & Josep Gulsoy, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2010. Joan anton rabella

Oficina d’Onomàstica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona jrabella@iec.cat

«No es refiï enterament de mi: tota teoria en aqueixa mena de coses té un element de caràcter “tentative”; el goig més gran que vostè m’ha dat amb aquest treball i amb d’altres és veure que en els treballs de filologia catalana que emprèn vostè acabarà per arribar a certituds més grans i completes que les que jo havia assolit.» (carta 182, de Joan Coromines, 1 de gener de 1975, p. 446). Si, com diu la màxima clàssica, un bon mestre és aquell qui fa possible que els seus deixebles el superin, Joan Coromines ha estat un gran mestre. Amb aquestes paraules Coromines predeia amb nitidesa que Joseph Gulsoy aniria més enllà del que ell havia arribat, i reflectia emotivament com això l’omplia de goig. Joseph Gulsoy és una figura cabdal per a la gramàtica històrica catalana, un gran científic que exemplifica el rigor investigador, la capacitat d’anàlisi i la sistematicitat en l’exposició, una persona que, potser precisament per la seva generositat i humilitat, no ha tingut el reconeixement que sense cap mena de dubte mereix. No parlem d’una figura secundària, sinó de la persona que en molts aspectes ha fet les aportacions més decisives i, alhora, més brillants en aquesta disciplina, Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 151

16/05/12 09:10


152

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

com ho demostren els seus magnífics treballs agrupats al volum Estudis de gramàtica històrica (1993). La publicació d’aquest epistolari contribueix a conèixer i divulgar la gran tasca realitzada per Joseph Gulsoy, i la part que realment li pertoca de l’obra compartida amb Coromines, un epistolari que, en realitat, segurament seria més pertinent que s’hagués denominat «Epistolari Joseph Gulsoy & Joan Coromines», i no a l’inrevés, perquè de les dues-centes setanta-quatre cartes només quaranta-quatre són de Coromines (la primera carta de Coromines és la núm. 47, 1960, p. 110) i perquè, malgrat que ens dóna molta informació de Coromines, sobretot hi veiem la formació, la feina i la vida de Joseph Gulsoy. I no solament les seves cartes són clarament majoritàries (més d’un vuitanta per cent de l’epistolari), sinó que aquesta publicació s’enriqueix, a més, amb les notes de J. Gulsoy (veg. p. 17) i amb una desena de textos seus, difícils de trobar, que s’hi publiquen com a annex. Però la part primordial de la publicació són aquestes dues-centes setanta-quatre cartes conservades entre Joan Coromines i Joseph Gulsoy, que van des del 23 de febrer de 1955 fins al 10 de desembre de 1996, data de l’última carta (núm. 274), en què Gulsoy es referia precisament a la bona salut de Coromines, «En la seva última carta em deia que segons el report del metge de Calella, vostè gaudia de perfecta salut.» (p. 647), que, malgrat aquest diagnòstic, va morir el 2 de gener següent. Les cartes inclouen notes dels editors, Josep Ferrer i Joan Pujades, que generalment són de caràcter descriptiu, gairebé enciclopèdic, i que ajuden a completar la informació sobre les persones i els esdeveniments que hi figuren. Encara que la informació que hi trobem és prou exacta, hi ha, tanmateix, alguna imprecisió que pot resultar significativa, com en el cas de la nota 4 de la p. 36 (carta 7, 1957), en què llegim: «Josep Maria de Casacuberta [...] Treballà a l’Oficina de Toponímia i Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans», però que, de manera més precisa, hauria de dir que J. M. de Casacuberta en va ser el primer director, un fet important ja que cal recordar que Casacuberta va ser el mestre de Joan Coromines en el camp de la toponímia. Així mateix, també cal remarcar que Joseph Gulsoy ha contribuït a completar les dades d’algunes d’aquestes notes, fins i tot més enllà d’aspectes personals i científics, com podem comprovar a la nota 4 de la p. 287 (carta 115, 1967), sobre J. B. Alart. El llibre s’inicia amb un pròleg de Joan Ferrer, que, de fet, es tracta d’un excel·lent estudi de l’epistolari: Joan Ferrer hi analitza, de manera lúcida, el contingut, però sobretot la relació, l’obra i la vida de tots dos, una realitat de la qual ell va ser testimoni directe durant els darrers anys de vida, i de treball, de Coromines a Pineda, uns anys que van permetre tancar l’Onomasticon Cataloniae. Joan Ferrer ressegueix, amb agilitat i afecte, el contingut del llibre, «un llibre virtuós perquè conté una alta dosi d’ensenyament filològic i també —i, potser, sobretot— de vida» (p. 5), en aquest teòric pròleg, que, en realitat, esdevé la millor ressenya d’aquest epistolari, del qual ens dóna les claus: des de com llegir-lo («la millor tessitura per emprendre la lectura d’aquesta rica col·lecció de cartes és Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 152

16/05/12 09:10


Ressenyes

153

entendre-la com una llarga narració de la formació d’un deixeble, Joseph Gulsoy, en l’art i l’ofici de la filologia per esdevenir un lingüista de primer ordre.» (p. 5)), fins al valor de Josep Gulsoy com a lingüista («Els treballs de Joseph Gulsoy penso que són insuperables. El rigor filològic i lingüístic és la característica principal del treball de Gulsoy. (...) Els articles signats per Joseph Gulsoy són unes peces mestres de saviesa filològica i lingüística.» (p. 13); «En realitat Joseph Gulsoy ha escrit treballs que penso que són insuperables com ara el conjunt d’articles etimològics del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de l’Onomasticon Cataloniae o els treballs aplegats en el seu imprescindible volum Estudis de gramàtica històrica (1993), que és al meu parer, el llibre que conté els estudis més sòlids de gramàtica històrica de tots els temps.» (p. 14)), i també com a persona («Gulsoy, home d’una modèstia proverbial, és alhora un savi com n’hi ha i n’hi ha hagut pocs.» (p. 6)). I precisament a l’hora de parlar dels aspectes personals, Ferrer mostra una cura i una discreció especials, tant quan tracta sobre la relació entre Coromines i Gulsoy («hi ha fragments d’aquesta llarga història de formació, de mestratge i de saviesa filologia que esdevenen extraordinàriament emotius.» (p. 8); «Hi ha també en aquest conjunt de cartes de caràcter filològic de tema fonamentalment científic tot un seguit d’aspectes íntims que van aflorant amb delicadesa i discreció.» (p. 9)), com quan s’ha de referir a aspectes més sensibles, com la personalitat de Coromines, una persona «carismàtica» i «exigent» («Les cartes van mostrant com es forma un filòleg al costat d’un mestre carismàtic com era Coromines.» (p. 6); «Aprendre amb un mestre rigorós i exigent com ho era el gran Coromines no era fàcil.» (p. 8); «En les lletres que Joan Coromines envià a Joseph Gulsoy es veu el tarannà complex del “great Coromines”.» (p. 11)). L’epistolari és un recorregut per la vida dels dos protagonistes, però, com indicàvem anteriorment, sobretot de Joseph Gulsoy. Un viatge que s’endinsa tant en l’aspecte científic com en el personal. Així, al començament les cartes reflecteixen, d’una banda, el procés de formació de Gulsoy com a investigador («El rigor amb què procedí Gulsoy en la seva formació com a investigador és modèlic.» (p. 8)) i, de l’altra, el caràcter internacional de la seva vida (d’origen armeni, casat amb una dona alemanya, resident al Canadà, amb viatges continus a Chicago, i després a Catalunya, València i Alemanya). Un començament marcat pel neguit per aconseguir la ciutadania canadenca (carta 34, 1959, p. 89) —cosa difícil amb els viatges a Chicago («the Canadian Citizenship council is not willing to aprove my citizenship before the end of the next year because I stayed a long time away from Canada.», carta 23, 1958, p. 69)—, per assolir una estabilitat professional («Ja puc comunicar-li la nova del meu ascens al professorat», carta 134, 1970, p. 326) i per poder tirar endavant la seva tasca com a investigador («The heat was terrible here [a València] these last days and my production very low.» carta 15, 1958, p. 55). I on va apareixent molta informació de la vida més quotidiana: sobre la compra d’una casa (cartes 75 i 76, 1963, ps. 188 i 189), sobre el naixement dels fills (carta 77, 1964, p. 193; carta 140, 1971, p. 336), sobre les malalties familiars, etc. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 153

16/05/12 09:10


154

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Aquelles primeres cartes mostren un món avui llunyà, vist, a més, amb els ulls d’una persona que prové d’una cultura ben diferent, un món de ben segur sorprenent per al jove Gulsoy: «Al parecer yo había escogido la peor temporada para mis estudios en Valencia. Tuvimos fiestas una tras otra.» (carta 9, 1957, p. 40), com ja ho remarca Joan Ferrer: «Aquell món de fa més de cinquanta anys devia ser ben pintoresc. Fins i tot a Patraix, Josep Gulsoy va ser nomenat “fallero d’honor”. Suposo que deu ser l’únic filòleg del món que ha rebut aquest títol!» (p. 7). Un món tan llunyà que fins i tot Coromines escriu que Eivissa «és el lloc de més repòs en totes les terres catalanes.» (carta 101, 1966, p. 261). Les cartes dels primers anys també expliquen la veneració de Gulsoy pel seu mestre: Coromines li presenta els principals estudiosos i les personalitats més rellevants d’aquell moment (com M. Sanchis Guarner, F. de B. Moll, Joan Fuster o Germà Colón), el guia científicament, a la seva manera, i li fa cartes de recomanació, que resulten molt importants per a la projecció professional de Joseph Gulsoy («My heart felt gratitude for your recommendation!», carta 63, 1961, p. 155; «Thank you very much indeed for your kind letter to them.» [en la recomanació per a la publicació de la tesi de Gulsoy], carta 70, 1962, p. 174). Però no solament hi ha aquesta preocupació més material pel deixeble, sinó que també hi veiem un Coromines afectuós i encoratjador («The warm note you put in about my method of work was very encouraging.» carta 13, 1958, p. 51), un Coromines sempre vehement, però càlid, com llegim, per exemple, en una dedicatòria autògrafa a la seva edició del Libro de Buen Amor: «A Joseph Gulsoy, gran amic, seguidor fidel, ja mestre i amb l’esperança de veure’l encara quan ja sigui gran mestre.» (carta 119, 1968, nota 3, p. 295). Un mestre que, al llarg dels anys, continuarà expressant la confiança, l’agraïment i l’afecte pel deixeble: «La seva carta em dóna una íntima satisfacció: de veure un home del seu valor tan amatent, i amb tant de deler de fer per mi tot el que pot (...). Quantes vegades hem comentat amb la meva dona que fou per un voler de Déu que vostè va venir a estudiar a Xicago.» (carta 146, 1972, p. 350); «Vaig rebre una altra de les seves afectuoses cartes, que són sempre un platxeri de l’ànima per a mi.» (carta 150, 1972, p. 359); «Esplèndid! Sou un gran amic i un filòleg incomparable. Infinites gràcies per la vostra ajuda.» (carta 158, 1973, p. 385). Un mestre, tanmateix, amb una personalitat molt marcada, que pot arribar a fer-li les recomanacions més puntuals («You should not say Castellón in English: leave those barbarous hybrid, adaptatives from Castilians. What would you think if I said in English I crossed the San Lorenzo?» carta 80, 1965, p. 206) i a fer-li fer també tots els papers de l’auca (com quan li fa treure uns llibres de la biblioteca: «I fell quite guilty in respect to the books I borrowed from the library in your name. Last Friday, I mailed them registered and I think they will have reached you already. [...] I would be fully responsable for the lost of any one of them.» carta 29, 1959, p. 77). La veneració i la fidelitat de Gulsoy per Coromines, forjada des del principi de la seva relació, travessarà els anys inalterable, sòlida: «I shall be very grateful Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 154

16/05/12 09:10


Ressenyes

155

for your guidance in this matter.» (carta 71, 1962, p. 178); «I was overwhelmed by your generosity in providing me with precious data and so much useful advice for the study of dins and amb. I can hardly express my gratitude by words alone.» (carta 72, 1963, p. 179); «I am infinitely grateful to you.» (carta 84, 1965, p. 220); «jo estaré encantat d’haver fet alguna cosa per a vostè, mestre tan estimant. Però hi ha una condició: no em parleu de les despeses! Serà un regal!» (carta 145, 1972, p. 349). Gulsoy considera que el mestratge de Coromines és un gran honor, de manera que tota col·laboració amb el mestre és per a ell una gran recompensa: «la idea de tenir el meu nom al costat del seu en una publicació és molt afalagadora, i espero que aquesta no serà l’única col·laboració» (carta 174, 1973, p. 422). En aquest sentit, arriba a entendre i justificar les errades o les mancances de Coromines: «Un Coromines pot permetre’s de no referir-s’hi un cop indicat on és l’error, però un treballador de la meva posició ha d’analitzar tots els detalls, indicant tots els errors i els encerts.» (carta 180, 1974, p. 439). Aquesta fidelitat es mantindrà fins i tot en aspectes tan delicats com l’autoria del DECat: aquest diccionari s’inicia amb la proposta de Coromines de compartir-ne l’autoria («la proposta que li faré més detingudament quan arribi. Un Diccionari etimològic de la llengua catalana, de considerable envergadura; autors Josep Gulsoy i Joan Coromines.» carta 192, 1975, p. 474), una proposta que és acceptada amb il·lusió per Gulsoy («Rebo amb gran plaer la nova sobre el Diccionari etimològic de la llengua catalana, “d’envergadura considerable”, que farem entre els dos; (...) portarem aquest diccionari a bon terme entre el dos.» carta 193, 1975, p. 476), com recorda ell mateix («Joan Coromines, havent-se decidit a iniciar la redacció del Diccionari etimològic català (...) fa els primers passos per aconseguir la meva incorporació a l’equip de col·laboradors que està formant. No m’ho proposa directament, sinó obliquament (...) li faig saber emfàticament que estic sempre disposat a col·laborar amb ell.» carta 189, 1975, p. 466); però, anys més tard, i arran de la intervenció de més persones en el procés de publicació del DECat, Coromines canviarà el plantejament sobre l’autoria d’aquesta obra ([Coromines] «el conjunt del llibre serà obra meva» carta 232, 1979, p. 570). Fins i tot en aquesta situació, Gulsoy expressarà la seva opinió amb respecte, malgrat que era un tema que tenia una gran transcendència professional per a ell («això s’interpretarà per molts com: els col·laboradors no fan res més que posar en net el que ja es troba escrit i tractat per Coromines (...). M’ho considerarien com a treball d’un assistent. El cas és que jo he de justificar la meva col·laboració en el diccionari al Canada Council, a la Universitat i, fins i tot, a la meva dona.» carta 232, 1979, p. 570), i sempre deixarà clar que acceptarà el criteri del mestre («Vegi, si us plau, el que cal fer sobre la qüestió que esmento en la carta. Si vostè suggereix alguna altra cosa, no m’hi oposo, és clar.» carta 252, 1983, p. 609). En aquest cas els comentaris de J. Gulsoy ajuden a entendre la situació que es va generar a propòsit de l’autoria del DECat («Hi ha un petit problema: jo solia posar el meu nom abreviat J. G. als articles que redactava, articles solts. En encarLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 155

16/05/12 09:10


156

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

regar-me de la N íntegra havíem acordat el Prof. Coromines i jo que posaríem, més aviat, una nota a l’inici de la N (a peu de pàgina) fent constar que tota la lletra N fou redactada per J. G. o J. Gulsoy.» carta 252, 1983, p. 609), una situació que amb uns altres protagonistes, i sense la generositat de Joseph Gulsoy, hauria pogut esdevenir molt conflictiva. L’epistolari reflecteix la participació fonamental de Gulsoy (autor d’articles de les lletres B, C i E, i de la totalitat de les lletres N, O, Q i U) en la realització del DECat, tant per la redacció d’un nombre molt important de les entrades d’aquesta obra, com també per l’aportació del seu rigor científic i d’un gran entusiasme («Per fi he pogut fer els articles badar i badallar, i em semblen satisfactoris. El treball del Diccionari etimològic m’entusiasma cada dia més.», carta 197, 1975, p. 486). Com en el cas d’aquest diccionari, l’epistolari conté una informació valuosíssima sobre el procés de realització de les principals obres de tots dos autors. Veiem com s’hi gesten, com es van concretant i com es van publicant el DECat i l’Onomasticon Cataloniae, i també els Estudis de toponímia catalana, Les vides de sants rosselloneses o Entre dos llenguatges, de Coromines, i molts dels magnífics treballs de Gulsoy aplegats posteriorment als Estudis de gramàtica històrica (com l’evolució de les ee tòniques, el desenvolupament de la semivocal -w en català, el desenvolupament de la -L implosiva o l’estudi sobre la -o de la primera persona de l’indicatiu present en català: [Coromines] «És molt encertada la idea d’estudiar a fons el problema de la -o del present i de la -i del subjuntiu. No hi ha cap dubte que vostè personalment hi podria fer una aportació considerable.» carta 141, 1971, p. 340). La informació que hi trobem resulta, doncs, bàsica per poder contextualitzar i entendre la gestació i la realització d’uns treballs únics, que han tingut una transcendència definitiva per als estudis històrics de la llengua catalana; però l’epistolari va molt més enllà del contingut científic (amb cartes, i notes posteriors de Gulsoy, que esdevenen veritables treballs de recerca, com la carta 62) i sobretot ens apropa a les persones, la seva relació i la seva vida, perquè la tasca científica ve marcada, en tots dos casos, per unes personalitats ben diferents. Aquí el contrast resulta extraordinari: la sistematització de Joseph Gulsoy enfront de la intuïció de Joan Coromines, que veiem, per exemple, en les propostes etimològiques de Turbó (amb la hipòtesi formulada arran d’una «ventada molt forta» quan es dirigien tots dos cap a les Viles del Turbó (carta 88, 1965, p. 231) o de mero (en què finalment, i discretament, Gulsoy assenyala que «Voldria notar, per la meva banda, que no havia trobat cap referència a la voracitat i crueltat d’aquest peix.» carta 236, 1980, nota 3, p. 582). En aquest mateix sentit, l’epistolari reflecteix la consciència de Coromines sobre la limitació, el valor conjectural, d’algunes de les seves propostes: [Coromines] «Aquests [els estudiosos que accedeixin als seus materials inèdits i sense usar] caldrà que tinguin en compte que hi ha moltes pensades simplement posades sobre el paper sense que hi hagi pogut pensar seriosament per tal de rumiarles i comprovar-les més endavant.»; «Jo també treballo partint de pensades no Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 156

16/05/12 09:10


Ressenyes

157

comprovades, ai de mi!, com els toponimistes espanyols: només que jo almenys tinc el pudor de no publicar-les.»; «Tinc milers d’idees provisionals com aquestes, posades en cèdules. Caldria, però, que si algun dia algú troba tals “pensades”, sense base assegurada, en els meus papers, tingui el bon seny de no creure-hi, ni donar-les a conèixer com a conclusions meves, si doncs no troba almenys algun agafador sòlid on pugui aferrar-les.» (carta 80, 1965, p. 201 i 203). A mig camí entre la ciència i la vida personal, tenim la relació amb els altres investigadors, en què l’epistolari palesa la contundència, prou coneguda, de Coromines. El cas que ocupa més pàgines és la relació amb Yákov Malkiel, [Gulsoy] «Malkiel, who has declared himself your enemy.» (carta 74, 1963, p. 184). Gulsoy dedica una extensa nota a explicar aquesta animadversió recíproca, entre Coromines i Malkiel (carta 81, 1965, p. 208-210): però, malgrat que pren partit per Coromines clarament (referit al volum miscel·lànic d’Estudis dedicats a la memòria de Pompeu Fabra: «Hi ha molts articles bons, però alhora alguns dolents i fluixos. L’article de Malkiel és un dels dolents i és de molt mal gust.» carta 143, 1971, p. 346), no pot deixar de constatar que el seu mestre a vegades també s’excedia: «A Malkiel li convenia prestar més atenció a la documentació antiga reunida per R. Menéndez Pidal. D’altra banda, J. Coromines no havia de procedir amb rigidesa en l’aplicació de les regles en alguns desenvolupaments.» (carta 81, 1965, nota 2, p. 210). Però també hi apareixen molts altres lingüistes, com Fouché («avui Fouché es recorda només com un lingüista enterament desacreditat per la seva lleugeresa», carta 176, 1974, p. 426), Griera («Nota manuscrita de Joan Coromines: “[Griera] de filòleg quasi tant, era pèssim en tot, fins i tot com a modest LEXICÒGRAF”» carta 179, 1974, nota 6, p. 343; «encara que vastament susceptible de millora és la millor obra del seu autor [la Phonetique historique de Fouché], més encara és l’única de les seves obres que pot rebre el qualificatiu de “bon llibre”, i usa, en canvi, la Dialectologia de Griera, horrible amuntegament d’errors grossers, absolutament mancat de qualsevol qualitat?», carta 104, 1967, p. 270) o Badia («En Badia i Margarit va escriure sobre això un caramull de disbarats, desorientat pel pedant, pretensiós (i força ignorant) fonetista portuguès Armando de Lacerda.» carta 122, 1968, p. 302). En aquest punt, Gulsoy demostra una actitud molt diferent, ja que generalment tendeix a destacar els aspectes positius dels estudiosos i de les persones («J. Roca-Pons, gran erudit i mestre, home de bon cor i altament modest, fou estimat i admirat pels seus deixebles i col·legues», carta 102, 1967, nota 2, p. 265), de manera que fins i tot arriba a matisar, positivament, les opinions de Coromines (com en el cas de Badia: «Altrament, però, s’ha de notar que Badia ens va donar el quadre general, molt útil, de la fonètica actual de la llengua catalana», carta 122, 1968, p. 303). Mentre que, quan ha d’expressar una crítica, la fa amb un to mesurat, com en el cas de les notes de gramàtica històrica de P. Russell-Gebbett a Mediaeval catalan linguistic texts (1965): «treatment of the historical grammar is not brilliant, but this is not the important thing» (carta 92, 1965, p. 238). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 157

16/05/12 09:10


158

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Un dels casos més compromesos, les crítiques a F. de B. Moll, també apareix a l’epistolari. Aquest és potser un dels aspectes més sorprenents de l’obra de Coromines, que critica un autor, Moll, que no solament havia fet una gran tasca, sinó que, a més, l’havia feta des d’una gran humilitat i generositat. En aquest cas, les cartes permeten veure com Coromines va provar de solucionar aquesta situació, per la qual cosa va convidar la filla de F. de B. Moll a Boí: “l’Aina Moll: la visita d’aquesta va servir almenys per contrarestar el perill d’una tibantor entre el nostre diccionari i el del seu pare i ella: en Moll em penso que ha quedat content d’aquest esforç que he fet per mantenir la simpatia entre les dues empreses (...) vaig acceptar de canviar segons el consell d’ella algunes expressions que els podien resultar feridores.» (carta 222, 1978, p. 548-549). Una informació que Gulsoy (nota 2, p. 549) completa amb la visió d’Aina Moll del mateix episodi («el que Aina Moll diu tan bellament referent a aquesta visita a Boí»), que parla des del caràcter de Coromines fins a aspectes estilístics: «Acostumada a l’estil clar i sobri del meu pare, que tant havia lluitat perquè mossèn Alcover abandonés el seu estil barroc i batallador en la redacció del DCVB, em vaig considerar obligada a exposar-li sincerament algunes objeccions. Ho vaig fer, amb certa por de despertar les seves ires, i amb gran sorpresa meva, les va acceptar perfectament». Segurament, però, l’aspecte més determinant d’aquest epistolari, d’aquest recorregut per les seves vides, podria ser el pas del temps, molt visible al llarg de la correspondència, i amb unes conseqüències palpables en la salut de tots dos. Tal com apunta Joan Ferrer al pròleg: «L’obra titànica de Coromines potser es podria llegir en clau de lluita contra el temps que passa.» (p. 12). Una lluita que cada vegada serà més palesa: «L’obsessió per la feina i pel temps s’anirà tornant a mesura que aniran passant els anys cada vegada més punyent. (...) La solitud del gran lingüista a Chicago, confessada en una carta, és molt colpidora.» (p. 11). La realització d’aquesta tasca gegantina anirà minvant la salut i l’ànim, primer, de Coromines: «d’ençà de l’atac cardíac que havia tingut a mitjan novembre de 1966 la seva salut es deteriorà progressivament» (carta 207, 1977, nota 2, p. 514); «Coromines escrigué aquesta carta durant un període de fort desànim» (carta 207, 1977, nota 2, p. 513); «a vostè li parlaré francament, però a d’altres no tant. Penso dir a En Cahner i als altres que s’hi interessin que jo no em veig amb forces per tirar endavant el DECat, aquesta obra colossal, immensa, interminable, si no rebo alguna col·laboració. Pretextaré diverses raons per no rependre (sic) la redacció. Anar ajornant-la. A veure si trobem algun col·laborador. Francament he de dir-li Gulsoy que quan m’alço els matins em sento aclaparat de la feina nocturna. (...) A vostè li dic tota la veritat. (...) Des d’ara hauria de procurar no fer tant això de treballar de nit i de dia, car és de témer que el cos aviat fallarà.» (carta 207, 1977, p. 512) I, amb el pas del temps, també de Gulsoy: «El cas és que sovint em trobo desanimat i desmoralitzat. (...) El metge no em troba res greu i em prescriu repòs, passeig i excursions.» (carta 235, 1980, p. 578); «Finalment puc escriure-li, després d’un semestre de treball excessiu, d’estat d’ànim deprimit i de salut delicada. (...) Altrament no tinc energia per a fer res.» (carta 262, 1986, p. 625). Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 158

16/05/12 09:10


Ressenyes

159

El camí que prendran davant d’aquesta situació serà, tanmateix, oposat: Coromines s’aïllarà cada vegada més —marxarà a viure a Pineda en contra de la voluntat de la seva dona, Bàrbara de Haro— i persistirà en la seva tasca, en el seu combat definitiu per acabar la seva obra, fins i tot en detriment de la seva salut i del seu matrimoni. Gulsoy, contràriament, aturarà el treball intel·lectual i se centrarà en la família: «Pel que fa a mi, ara em trobo molt millor. (...) Des de mitjan juny m’he subjectat a un règim de vida diferent sense cap activitat intel·lectual: cuidant el jardí, cuinant i fent excursions amb la meva dona.» (carta 236, 1980, p. 580) (una opció personal present ja de bon començament: «To have a bigger family, a big house, a big garden, are not things that help the cause of research», carta 78, 1964, p. 194). Una prioritat vital que no té en compte solament la seva salut, sinó també la de la seva dona, Hilde: «la meva dona des de fa dos o tres anys té fortes migranyes; sovint està irritable i per qualsevol insignificança té depressions i em cal fer-li costat contínuament, vigilar-la i ajudar-la tant com pugui.» (carta 265, 1990, p. 632); «no em convé deixar la meva dona tota sola a casa. Tendeix a tenir depressió» (carta 269, 1993, p. 639). Gulsoy, però, mantindrà el seu compromís amb el mestre i la preocupació per Coromines, per la seva salut, i fins i tot pel seu matrimoni: «i ara tornem a la situació de vostè. De bell antuvi he de dir que la seva situació em preocupa molt. Les condicions en què vostè treballa m’alarmen veritablement. És clar que allò de treballar fins a la matinada no pot seguir, perquè el cos no li pot aguantar molt de temps. I tot això sense tenir la cura de la seva muller. Li prego que canviï el ritme del treball (...) i per això, benvolgut mestre, vostè ha de cuidar la salut, costi el que costi.» (carta 208, 1977, p. 517). Sobretot és en aquest darrer aspecte que l’epistolari esdevé personal, gairebé íntim. Les paraules de Joseph Gulsoy, expressades amb delicadesa i respecte, mostraran com el matrimoni Coromines es va deteriorant de manera molt explícita: «la vida domèstica del matrimoni Coromines no era gaire estable en aquella època. La seva muller, Bàrbara de Haro, no s’havia avingut mai a la idea que el nou gran projecte del DECat es fes des de Pineda, passant-hi el seu marit tot l’any. (...) Era una dona infeliç.» (carta 207, 1977, nota 2, p. 513); «A més a més, m’és forçós de dir-li que vostè haurà de posar pau a la casa amb la senyora Coromines: tots sabem que és una persona poc raonable, però cal intentar trobar el camí de comprensió mútua (...) i vostè em perdonarà la gosadia de posar-me en els seus afers privats.» (carta 208, 1977, p. 518); «Tots hem de fer un esforç especial per veure que la senyora estigui contenta: això per a la salut d’ella, i per a l’harmonia entre vostès dos.» (carta 224, 1978, p. 555). La tasca titànica del DECat i de l’Onomasticon Cataloniae, i l’esforç que va exigir a Josep Gulsoy, també acabarà afectant la visió de la dona de Gulsoy, que, malgrat la gentilesa i la cura del seu marit, acabarà essent reticent a la seva participació en aquestes obres, sobretot per les conseqüències negatives en la salut de Joseph Gulsoy: «Atesa l’enormitat de la feina [es refereix a la petició Coromines Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 159

16/05/12 09:10


160

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

de col·laborar a l’OnCat] que requeria (...) i, a més, el fet que el mestre llavors tenia 85 anys, em van fer veure que la meva col·laboració era molt desitjable. Certament, no comptava amb aquest compromís, d’una banda, tenia una sèrie d’estudis en marxa i, de l’altra, esperava una certa resistència per part de la meva muller, però així i tot vaig acceptar l’oferta (...) no em podia negar a un prec fet pel mestre estimat.» (carta 264, 1988, nota 5, p. 630). Una reticència de la qual Coromines era conscient: [Gulsoy] «La meva dona està ara disposada molt favorablement al nostre treball, i no hi haurà cap inconvenient per al meu viatge l’any vinent i cada any després.» (carta 242, 1981, p. 592), com indica la nota 4: «Nota manuscrita de Joan Coromines: “sí?”». A mesura que avança l’epistolari podem comprovar com les cartes s’espaien, com el temps els va distanciant: «Fa temps que no sé res de vostè. Rebo, de tant en tant, les trameses de cèdules (...) i, ni vostè ni en Duarte, no hi afegeixen res: cap paraula personal, i això em fa angúnia.» (carta 245, 1981, p. 597). Tanmateix Gulsoy, que com recorda Joan Ferrer «fou l’únic deixeble de Coromines que va seguir el camí traçat per ell.» (p. 8), seguirà fidel fins al final, fins a la carta final, a l’afecte i el mestratge de Joan Coromines: «Hem perdut la comunicació i no hi ha dret, però el llarg silenci no és senyal de refredament de l’amistat. Això mai! Ben al contrari, molt sovint penso en vostè i el recordo amb afecte. Tant de temps que vam passar junts, treballant, les nostres converses, i les mostres d’amistat!» (carta 274, 1996, p. 647).

Corrons, Fabrice i Sandrine Frayssinhes Ribes (coords.): Lire Carme Riera. À propos de La meitat de l’ànima. Llegir Carme Riera. A propòsit de La meitat de l’ànima, Péronnas, France, Editions de la Tour Gile, 2010, («Collection catalane», núm. 15). Marina lópez Martínez

Universitat Jaume I, Departament de Filologia i Cultures Europees – Filologia Francesa, Castelló

Esta monografia que consta de tres parts, «Carme Riera: Qui és i per què escriu?», «La quête identitaire dans La meitat de l’ànima» i «Pour une lecture complice», duta a terme gràcies a la labor de Fabrice Corrons i Sandrine Frayssinhes de la Universitat de Lumière Lyon 2 i de la Universitat de Paul-Valéry, Montpellier III, respectivament, ha comptat amb la col·laboració de l’Associació Francesa de Catalanistes i de l’Institut Ramon Llull. El desig de donar a conèixer Carme Riera i la seua obra La meitat de l’ànima, qualificada per Carme Gregori Soldevila com «la culminació perfecta de la trajectòria novel·lística de Carme Riera» (p.181), es converteix no sols en una iniciativa meritòria sinó també necessària, atès que l’obra esmentada s’ha inscrit en el programa de la prova oral opcioLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 160

16/05/12 09:10


Ressenyes

161

nal per a l’oposició a l’agregació externa d’espanyol en 2011. Convé destacar, al mateix temps, un excel·lent al·licient de la monografia que ressenyem, la presència d’un text inèdit de Carme Riera: «Mitja dotzena de proses per acompanyar i agrair als autors i autores d’aquest volum». Des de l’aclaridor prefaci de Marie-Claire Zimmermann, s’aprecia la passió que desperta Riera, així com l’afany compartit pels diversos autors d’analitzar els aspectes més rellevants de la seua obra de forma rigorosa i objectiva. Destaca, en la primera part, «Carme Riera: Qui és i per què escriu?», la labor de presentar l’autora a través d’una sèrie de sòlides entrevistes reals (Carles Cortés) encara que reconstruïdes (Fabrice Corrons); una àmplia contextualització de la seua obra en el renaixement de la literatura catalana dels anys setanta (Steward King); la visió de la riquesa lingüística de les seues obres (Françoise Jouanna) i, finalment, l’exposició d’una escriptura femenina els trets de la qual analitza Beatriz Calvo Martín. Aquesta primera part s’acaba de completar al final de la monografia amb una bibliografia que, a pesar de presentar-se com necessàriament incompleta, s’estén al llarg de quaranta pàgines (Fabrice Corrons i Sandrine Frayssinhes). Després d’aquesta primera part dedicada a Carme Riera i al seu compromís tant amb l’escriptura en femení com amb la llengua catalana i les seues variants mallorquines, la segona part «La quête identitaire dans La meitat de l’ànima» s’ocupa de l’obra i els jocs identitaris que s’hi estableixen. S’hi exposa, per exemple, el joc de les màscares, que palesa la complexitat del doble, l’absència i la por a la desintegració per part de la narradora (María Pilar Rodríguez). Després d’una reflexió sobre l’absència de la mare i la desaparició, l’èmfasi recau en l’article de Neus Carbonell sobre la figura paterna i l’escriptura com un últim llegat d’aquest a la seua filla. Altres jocs apareixen, com el de l’espill, que «funciona com a detonant d’una escriptura eròtica a Carme Riera» (Antònia Ramon Villalonga: 175), i es tanquen amb l’anàlisi de la importància de la dimensió metaficcional que es refereix a les coincidències entre narradora i autora (Carme Gregori Soldevila). Els jocs estudiats giren al voltant de la identitat, «una identitat inestable [...] canviant i líquida com reflecteix la narrativa» de Riera (Anna Esteve: 161), la qual construeixen gràcies a l’anàlisi dels amagatalls de la memòria i dels llaços que uneixen la dita identitat amb l’espai i la llengua. Així, com assevera M. Àngels Francés, cobra especial importància l’espai circular de la infància, el qual enllaça amb el recorregut iniciàtic de la narradora perduda en el laberint dels possibles escenaris (re)creats —reals o imaginaris—, tot plegat per a arribar a la conclusió que espai i llengua «són peces irrenunciables de la personalitat pròpia» (M. Àngels Francés: 153). Mentre que la segona part abordava les reconstruccions per establir identitats i recuperar absències, i insistia en la noció de joc, la tercera part reprèn l’aspecte lúdic de l’escriptura però se centra, a més, en els seus recursos més experimentals. Des de la ironia, analitzada per Luisa Cotoner Cerdó com a element recurrent en l’obra de Carme Riera —una ironia desmitificadora que comprèn tant l’erotisme, Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 161

16/05/12 09:10


162

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

com el món literari i polític, i fins un qüestionament sobre el paper del lector, de la lectura—, en aquesta tercera part, s’analitza la manera com l’escriptura es busca ella mateixa i prossegueix amb els seus reptes i apostes. En efecte, com afirma Maria Dasca, aquesta obra d’equívocs gira entorn de «dos processos indestriables: el de la indagació [...] i el de l’escriptura» (p. 252). El procés d’indagació, analitzat per Jennifer Houdiard en col·laboració amb Anne Charlon, està immers en el codi de la novel·la policíaca que el text, segons les autores, infestat de màscares i saturat de transgressions narratives, calca amb la seua multitud d’enigmes. El procés d’escriptura a més, posat de manifest per la part autobiogràfica de la novel·la, enriqueix el procés anterior al qual «se superpose la multiplicité des mémoires» (p. 223). Aquesta novel·la policíaca de la memòria, com l’anomenen Jennifer Houdiard i Anne Charlon, guanya, doncs, complexitat perquè també posseeix, com recalca Maria Dasca, la textura de la novel·la psicològica i de la literatura epistolar. La relació epistolar ve al seu torn posada en relleu per Meri Torras, per a qui La meitat de l’ànima és «una carta amorosa adreçada a un/a lector/a del llibre que és el cos convocat imprescindible» (p. 289). Una carta amorosa que dóna veu a la bella conclusió de Sandrine Frayssinhes, per a qui esta obra polifònica construeix metafòricament la seua escriptura, tenyida d’un poètic lirisme, com una seducció (p. 273). Comptat i debatut, en el present treball es donen cita assajos ben articulats que esta ressenya, en el seu intent de recrear l’ambient general, a penes ha sobrevolat. Redactats des de la passió i el coneixement, quan no l’erudició, Llegir Carme Riera. A propòsit de La meitat de l’ànima es converteix en una obra de referència per a aquelles persones que preparen l’oposició al cos de professors i en una monografia a tindre en compte per als qui desitgen ampliar els seus coneixements sobre l’autora.

Molas, Joaquim: Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs, Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner Editor, 2010. Josep CaMps i arbós

Universitat Oberta de Catalunya jcamps14@xtec.cat

Joaquim Molas ha estat —i és encara avui dia— una peça fonamental en el procés de divulgació, d’estudi, de reivindicació i de sistematització —i perquè, no, d’invenció— de la literatura catalana contemporània. Autor de nombrosos treballs, des de la meitat de la dècada dels noranta del segle passat —amb l’excepció de Lectures crítiques (1975)— s’ha dedicat a aplegar i a ordenar bona part de la seva producció, a voltes dispersa i de difícil accés, en volums com la inacabada sèrie Obra crítica (1995 i 1999). Les dues darreres mostres d’aquest objectiu les Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 162

16/05/12 09:10


Ressenyes

163

trobem en dos llibres apareguts de manera gairebé simultània el 2010: Aproximació a la literatura catalana del segle xx i Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs. En ambdós volums, hi trobem material de procedència ben diversa: pròlegs, contribucions a congressos, escrits més o menys circumstancials i, fins i tot, textos inèdits. Dividit en dues parts, Aproximació a la literatura catalana del segle xx conté, a la primera, treballs que abasten el primer terç del segle passat, del Modernisme fins a les Avantguardes (amb una especial dedicació a Santiago Rusiñol, a la recepció de Charles Baudelaire o a la introducció del concepte de modernitat en la poesia catalana); la segona, en canvi, se cenyeix al període franquista i als inicis de l’anomenada transició democràtica (hi trobem estudis significatius sobre Mercè Rodoreda i Ramon Aramon i Serra o les relacions entre les literatures catalana i castellana). Pel que fa a Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs, el llibre que comentarem en aquesta ressenya, inclou una sèrie de treballs redactats entre el 1978 i el 2007, revisats amb la incorporació de noves dades, i dels quals proporcionarem les línies mestres. El volum compta, a més, amb un documentat i extens pròleg de Damià Pons, catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears que, amb el títol de «Joaquim Molas, arquitecte del sistema català», en què es passa revista a la nodrida activitat que ha desenvolupat Molas com a historiador i crític. Obre la primera part del volum, «Sobre la construcció de la literatura catalana», el text «Una literatura sense estatut»; es tracta del discurs que va llegir Molas amb motiu de ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida. El treball s’articula al voltant de la idea de la manca d’un codi que prestigiés la literatura catalana des de finals del segle xviii, quan van néixer els estudis literaris moderns. Fornit d’una sòlida documentació, bàsicament procedent d’Antoni de Capmany i d’Ignasi Ferreres, Molas ressegueix els motius que justifiquen aquesta negativa valoració de la nostra literatura i que sintetitzaríem en la consideració que el català és un idioma antic i «provincial»; el problema és, nogensmenys, polític i no pas lingüístic: la manca de suport d’una cort, d’unes institucions pròpies. Malgrat tot, a inicis del xix, es va començar a estudiar la producció literària catalana (els treballs de catalogació de Fèlix Torres Amat o les síntesis històriques de Francesc Jaubert de Pauçà en són una mostra), seguint les pautes establertes per la Il·lustració, al voltant de tres eixos: en primer lloc, la identificació d’escriptor amb tot aquell que escriu; segonament, la priorització del fet territorial per sobre del fet lingüístic; i, per últim, l’adscripció dels productes a l’univers provençal (per a l’època medieval) i espanyol (per a l’època moderna). Cronològicament, el segon text, «L’escola històrica de Milà i Fontanals», enllaça amb l’anterior: Molas explica el procés de creació d’un nou enfocament per a la literatura, modern i sòlid, per part de l’il·lustre vilafranquí. Molas n’analitza els fonaments (la rigorosa base erudita; el mètode de treball, analític i comprensiu, de base positivista), els àmbits d’estudi (l’Edat Mitjana), la tradició que assumeix (Capmany i Torres Amat) i la ideologia que el vertebra (la identificació llengua-nació-literatura). Ara bé, el treball generat per Milà i Fontanals i els seus deixebles no es limitarà als Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 163

16/05/12 09:10


164

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

estudis universitaris sinó que s’integra en institucions científiques i literàries com els Jocs Florals, l’Acadèmia de Bones Lletres o l’Institut d’Estudis Catalans. L’estudi incorpora dos apèndixs en què es comenten i es contextualitzen els discursos «Acerca del caràcter general de la literatura española», de Milà i Fontanals, i «Algunos de los caracteres que distinguen a la antigua literatura catalana», d’Antoni Rubió i Lluch. Un dels articles més remarcables del volum és «Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana», en què Molas ressegueix algunes de les síntesis publicades sobre la història de la literatura a casa nostra. El recorregut cronològic s’inicia amb Milà i Fontanals: en els Principios de literatura general y espanyola (1877) ofereix una bona síntesi del període medieval però també hi mostra un interès per la poesia popular; altrament condemna moviments estètics com el Barroc (i la seva principal figura Francesc Vicenç Garcia). Unes propostes que van ser aprofundides i complementades per Antoni Rubió i Lluch, autor de la primera periodització sistemàtica de les lletres catalanes; tres són els períodes en què la va dividir: Nacional (del segle xiii a final del segle xvi), Decadència (segles xvii i xviii) i Renaixença (a partir de la tercera dècada del segle xix). La següent baula de la cadena és, segons Molas, Lluís Nicolau d’Olwer: la periodització que proposa segueix Rubió i Lluch, tot i que, a diferència del seu mestre, considera el segle xvi com un període de «desintegració» i remarca, alhora, trets intrínsecs a la literatura catalana com el nacionalisme o el medievalisme. Quant a les grans síntesis modernes, les de Jordi Rubió i Balaguer (1949-1958) i de Martí de Riquer (1964), si bé coincideixen en una sèrie de trets (l’oposició Edat Mitjana-Decadència-Renaixença), en divergeixen en d’altres: el concepte de literatura i de llengua literària o l’organització del material (Rubió i Balaguer ho fa a través de la successió mecànica de segles, per al conjunt, i dels regnats per als temps medievals, mentre que Riquer opera amb criteris fonamentalment literaris a través de la juxtaposició de monografies). El següent article, «Milà i la Renaixença», se cenyeix, de nou, a aquesta figura vuitcentista: ara, però, Molas en comenta l’evolució ideològica i, particularment, la presa de posició respecte a l’ús de la llengua catalana i la seva reinstauració literària: les propostes romàntiques inicials; l’interès pel monolingüisme dels Jocs Florals (ho evidencia el discurs, com a president, en l’obertura de l’acte de 1859) entès com l’elegia d’un món perdut, sense perspectives de futur; els estudis de llengua i literatura catalanes com a derivació de les investigacions trobadoresques; la construcció de poemes de tema cavalleresc; o el programa-balanç que va escriure amb motiu dels vint-i-cinc anys de la reinstauració dels Jocs Florals, el 1883, en què proclama que la Renaixença va anar més enllà d’un simple fenomen local. Continuant amb el període vuitcentista, el treball «Els estudis de Rubió i Balaguer sobre la Renaixença» és el pròleg al volum d’estudis de l’autor dedicats al segle xix, com a volum setè de les seves Obres completes. Molas, d’antuvi, remarca les dificultats (personals i íntimes) que va tenir Rubió i Balaguer per a estudiar l’època, essent nét de Rubió i Ors i fill de Rubió i Lluch, dues figures cimeres de la Renaixença. A més, fa balanç de les investigacions de Rubió i BalaLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 164

16/05/12 09:10


Ressenyes

165

guer, d’interès desigual, tot i que «per la seva riquesa d’informació i per la novetat dels seus plantejaments, constitueixen una aportació molt important i, en alguns casos, decisiva a la moderna historiografia catalana» (p. 116), i en destaca la seva proposta, apartant-se de la ideologia familiar, de considerar la Renaixença com un moviment generat per una sèrie de canvis de tipus econòmic, social, polític i cultural i que té les seves arrels tant a l’època barroca com a la neoclàssica. Com hem apuntat, Molas ha estat un dels grans mestres en la sistematització de la literatura catalana. «Necessitats i raons d’una proposta» respon a aquest vessant de la seva activitat crítica ja que planteja la necessitat de fixar una llista canònica d’autors i obres basada en el valor literari i la representativitat. Hi ha, tanmateix, una sèrie de motius que dificulten la proposta: el fet que la literatura catalana no és una literatura «normal» perquè «des del segle xvi, no ha tingut, al seu darrere, un Estat i, amb ell, una cort o un centre equivalent que servís, a la vegada, de cohesió i de caixa de ressonància» (p. 125); la seva presència poc o gens sistemàtica a l’ensenyament; la fragmentació territorial dels parlants catalans o el treball de les empreses editorials a favor del mercat espanyol. A més, assenyala, que, per tal de dissenyar una llista canònica, caldria realitzar una tasca prèvia: reordenar, aplegar material, descobrir i inventariar noms marginals, fonamentalment, dels segles xvi-xix. Molas completa el panorama amb un comentari a algunes de les tasques realitzades sota la seva direcció o supervisió en l’intent de sistematitzar un cànon: la Guia de la literatura catalana, el Diccionari de la literatura catalana i els volums VII-XI de la Història de la literatura catalana. A l’apèndix, Molas explica com va planejar «Les Millors Obres de la Literatura Catalana», una col·lecció antològica de totes les èpoques i de tots els gèneres. N’explicita els criteris de la tria, el concepte de literatura (prou ampli, en tant que permetia encabir textos destinats a l’anàlisi i la reflexió, sempre que tinguessin una dimensió humanística) o el procés de selecció de les obres (ens alguns períodes, com el medieval, han estat literaris mentre que en d’altres, com el segle xvi, de caire històric). La primera part del llibre es tanca amb un altre text summament interessant: «Reflexions sobre la Renaixença per a la clausura d’una jornada de reflexió». I ho és tant per l’anàlisi del període com pels suggeriments d’estudi que hi desplega i que esquematitza en les línies següents: el grau de valoració i d’acceptació de la literatura catalana dins i fora del país; el programa politicocultural formulat pels teòrics del moviment; les interpretacions erudites realitzades per assagistes contemporanis com Francisco M. Tubino; les realitzacions dels autors que s’oposaven al romanticisme; la producció popular i la incidència del moviment en els diversos territoris de parla catalana o les traduccions i lectures efectuades. Altrament, per a Molas, caldria estudiar també els Jocs Florals, una plataforma de difusió d’aspectes no només lingüístics sinó també polítics i socials, estudiar-ne les fonts d’inspiració i el possible anacronisme, o la trajectòria històrica, gens monolítica. El treball conté tres apèndixs. El primer són les pàgines introductòries al capítol sobre poesia romàntica del volum IV del Panorama crític de la literatura catalana amb l’afegit d’unes notes inèdites sobre Verdaguer i Guimerà. Molas, novament, Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 165

16/05/12 09:10


166

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

no es limita a comentar la bibliografia existent sobre el tema sinó que també efectua suggeridores propostes de treball: les idees estètiques i el conjunt de la poesia en català i castellà d’Aribau; les raons i les circumstàncies de Los trobadors nous i Los trobadors moderns; els aspectes desatesos de la festa dels Jocs Florals (els seus orígens, l’evolució programàtica a través dels discursos presidencials o les reflexions que van motivar a la premsa); la poesia de Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Víctor Balaguer i de Josep Lluís Pons i Gallarza; o la del període 1883-1895, que conté la crisi del romanticisme i dels Jocs Florals (i, de manera especial, la figura d’un intel·lectual com Francesc Matheu). El segon és el pròleg al facsímil dedicat als Jocs Florals de 1925; Molas remarca el paper d’un volum, que presenta no només un panorama de la institució sinó també de la poesia catalana de la segona meitat del xix i inicis del xx i, alhora, en fixa els noms més representatius i les seves opcions estètiques. El tercer és el pòrtic al número que la revista Faig va dedicar a la narrativa catalana vuitcentista. Molas hi ressegueix el camí de la novel·la des de 1830 amb la publicació de Los bandos de Castilla de Ramon López Soler fins a 1882 amb La papallona, de Narcís Oller, que assenyala l’inici del model realista. Molas, a l’hora de traçar el panorama, remarca els problemes amb què va haver d’enfrontar-se el gènere (el descobriment de la llengua catalana per a la prosa o la creació d’un públic lector), el paper de les traduccions, els models novel·lescos o la influència del quadre de costums com a medi de conreu per a descobrir la realitat com a matèria de ficció. La segona part, força més breu, porta per títol «Alguns escriptors, algunes lectures». El primer treball, «La poesia d’Ausiàs March. Notes per a una lectura», és el pròleg per a una antologia del poeta valencià destinada al públic hispànic. Molas, com a bon medievalista (no oblidem que va doctorar-se amb una tesi sobre Lluís Icart, un poeta de finals del segle xiv), tracta i exemplifica aspectes representatius de l’obra marquiana: el trencament amb els models trobadorescos, «que havien posat tot l’èmfasi en l’amor sensual i havien, per tant, ignorat el vertader, el racional» (p. 172); la unitat de discurs, basat en l’experiència personal i en els materials llibrescos; el tema i l’objectiu de la composició, l’anàlisi de la seva intimitat i de la conducta humana; o els recursos de què se serveix, procedents de la vida quotidiana (un paisatge essencialment feudal que, tanmateix, reflecteix una societat en crisi). Els dos treballs següents tenen com a comú denominador la literatura insular d’inicis del segle passat. «Reflexions i propostes de la “nova”» poesia mallorquina (1904)» planteja una anàlisi de les sis conferències que van dictar destacats escriptors mallorquins a Barcelona entre l’abril i el juny de 1904: «Humanització de l’art», de Joan Alcover; «El futurisme», de Gabriel Alomar; «Extensió i evolució del catalanisme», de Miquel dels Sants Oliver; «Nostra arqueologia literària», de Mateu Obrador; «Un aspecte de la política catalana», de Joan Torrendell; i «La forma poètica», de Miquel Costa i Llobera. Molas se cenyeix a les que defineix com a conferències «estètiques» (Alcover, Alomar, Costa) i que mostren preses de posició distintes davant de l’esgotament del Modernisme combatiu propi de la Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 166

16/05/12 09:10


Ressenyes

167

dècada anterior; en remarca els punts de contacte i les divergències (la d’Alcover no deixa de ser una reflexió personal sobre el fet poètic a diferència de les altres dues, que esdevenen discursos programàtics) per a concloure que, «en conjunt, mostren una gran riquesa de pensament i coincideixen en un punt, la presa de posició davant la crisi de Fi de segle» (p. 200). «Memòria de Miquel dels Sants Oliver, fundador de l’IEC», l’altre treball, és un documentat repàs sobre un intel·lectual de qui Molas considera que no ha merescut, per part dels estudiosos, l’atenció que es mereix. Hi remarca els aspectes nuclears de la seva biografia: les col·laboracions a la premsa de finals del segle xix, des d’on va propugnar la regeneració de la vida social, política i cultural de Mallorca; el trasllat a Barcelona gràcies als oficis de Joan Maragall, per tal de fer front als deutes bancaris, i la seva adaptació al nou medi social; la seva obra literària i erudita (amb un especial interès per l’assaig ideològic); o la dimissió el 1914, per motius difícils d’escatir, com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Els dos articles següents reflecteixen un altre dels interessos de Molas: la divulgació d’autors escassament tractats en els repertoris bibliogràfics de la literatura catalana contemporània. «Sobre Liliana, d’Apel·les Mestres» va, per tant, més enllà de la simple proposta de lectura d’aquest poema de 1907 —una síntesi excel·lent de poesia, grafisme i il·lustració, «una gran metàfora dels ideals i de les prevencions de Mestres» (p. 231)— i ens ofereix pautes de lectura de la resta de la producció poètica de l’autor barceloní i, en especial, d’un dels temes que la vertebren: la fusió de la mitologia catalana i la nòrdica. Semblantment, «Rovira i Virgili, “sentia ensems la vocació literària”» és la proposta de recuperació d’un altre notable escriptor que ha quedat ofegat per altres aspectes de la seva projecció intel·lectual com els de pensador polític o d’historiador. De la seva dilatada producció, Molas en destaca el diari Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940), sobre l’experiència de la diàspora, i els volums Teatre de la natura (1928) i Teatre de la ciutat (pòstumament, el 1963), fruit de l’observació directa, i que tracten de les relacions entre l’home i la natura. Dos autors que s’inicien en el món de la literatura a finals de la tercera dècada del segle passat conformen el díptic següent de treballs. «Notes per a una lectura de Llorenç Villalonga» és una actualització d’alguns dels temes que Molas havia treballat en estudis anteriors sobre l’escriptor mallorquí, com el magnífic pròleg al primer volum de les Obres completes, de 1966. De fet, Molas en la seva anàlisi no defuig qüestions polèmiques del personatge com l’ambigüitat ideològica durant la República i la Guerra Civil. Igualment estudia els casos de la revisió literària que efectua Villalonga amb la seva obra, atribuïbles, sovint, a l’editor Joan Sales: serien les novel·les Bearn o la sala de les nines, amb la mutilació de l’epíleg, o bé de Mme. Dillon o L’hereva de dona Obdúlia, reelaborada amb versions diferents durant gairebé trenta anys. Altres aspectes de la producció villalonguiana que mereixen l’atenció de Molas són la manca de coincidència de la data d’escriptura amb la de publicació i, ni molt menys, amb la dels esdeveniments que fabula; i la concepció de la literatura com una reconstrucció de la Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 167

16/05/12 09:10


168

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

memòria, cosa que implica que l’autor treballava amb materials del seu entorn familiar i autobiogràfics amb finalitats de mitificació o, a voltes, de denúncia o crítica. A l’apèndix, Molas fixa la data de composició de Mort de Dama; l’argumentació i la documentació que aporta no deixa lloc a dubtes: va ser escrita entre 1927-1929. «Dalí, escriptor» és, de fet, una reivindicació del vessant literari del cèlebre pintor empordanès: «és, fins i tot dins el món destructor i experimental de les avantguardes, un cas singular» (p. 260). Molas repassa les col·laboracions dalinianes a la revista L’Amic de les Arts; el «llenguatge» i l’«estil» potents que empra; els problemes de fixació que presenten els textos pel fet d’intervenir-hi diverses mans (en els catalans, les de J. V. Foix i Sebastià Gasch) i l’abandonament de la literatura de creació a partir de 1936. El volum es tanca amb dos treballs dedicats al poeta i traductor Segimon Serrallonga. En el primer, de caire autobiogràfic, «Carta a l’editor sobre la poesia de Seguimon Serrallonga», Molas recorda la seva coneixença amb l’autor i reivindica la seva obra poètica, concebuda com una aventura moral i verbal, i la insereix en una triple tradició: la catalana (de Llull a Brossa), la simbolista (d’Homer a Apollinaire) i la mística (propera a l’heterodòxia). En el segon, «Serrallonga o la passió de llegir», Molas reprodueix dues cartes que li adreçà Serrallonga: la primera, datada el febrer de 1978, tracta sobre Riba i, més en concret, de les primeres Estances; la segona, de l’octubre de 1979, tracta de la tasca del traductor i ho ha fa a partir d’un exemple concret: la traducció del text grec del Pseudo-Dionís. Després de repassar el contingut dels textos que conformen Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs, creiem que és de justícia agrair a l’editor Lleonard Muntaner, Damià Pons, director de la col·lecció on es publica el volum i, òbviament, Joaquim Molas, per aquest excel·lent treball. No en va, les nombroses aportacions que hi trobem, tant pel que fa referència al procés de «construcció» històrica de la literatura catalana com sobre la lectura d’autors concrets que abasten des de l’època medieval fins als nostres dies, són múltiples i d’un gran interès (recuperació i reivindicació de figures poc conegudes, acurades anàlisis de llibres sovint oblidats per la crítica, interpretacions de textos que obliguen a nous plantejaments metodològics, propostes de noves línies d’investigació...) i el converteixen en un material de consulta necessària per als interessats en l’apassionant món de la filologia catalana.

Saragossà, Abelard: Reivindicació del valencià: una contribució, València: Tabarca Llibres, 2007; Premi d’Assaig de la Generalitat Valenciana 2006. FranCesC luCas i Martí El llibre que ha escrit Abelard Saragossà vol contribuir a reivindicar el valencià. Però, per què cal reivindicar-lo? I, com s’ha de fer? L’autor dedica el primer Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 168

16/05/12 09:10


Ressenyes

169

capítol del llibre a donar-hi respostes. Si es vol incrementar la consciència de ser valencians i aspirar a compartir un projecte social comú, no cal dir que haurem d’aplanar el camí a la identificació del poble amb la llengua que parla. I la manera més raonable i honesta de fer-ho és parlar sobre el valencià d’una manera objectiva i assumible per la majoria dels parlants, bandejant dogmatismes i essencialismes. Això és agranar escales avall. Aquesta reflexió s’ha d’emmarcar dins de les ombres i les llums del context actual. Entre les ombres, Saragossà destaca «les diferents maneres d’interpretar la naturalesa del valencià», les quals «han dificultat l’expansió de l’ús social i han perjudicat la cohesió de la societat valenciana». Ací és precisament on vol clavar la pica el llibre: meditar sobre els aspectes millorables del valencianisme, tenint en compte les experiències del passat i les oportunitats del present. El plantejament del llibre respon a aquesta finalitat. Per a parlar sobre un tema de manera objectiva cal argumentar a partir de dades empíriques. Per a ferho de manera assumible per la societat valenciana, a qui s’adreça l’obra, convé bastir l’argumentació sobre el propi terrer. Això fa Saragossà. Davant la complexa relació entre llengua i societat, l’autor tria els aspectes del cas valencià que millor escauen al seu propòsit i els dedica sengles treballs d’investigació. L’aspecte simbòlic és molt important perquè afecta directament la percepció que els parlants tenen de la pròpia llengua. En concret, l’autor considera el nom de la llengua com a determinant en la identificació del parlant amb el seu parlar. Per això gira els ulls cap a una declaració d’Antoni Canals de 1395, la qual ha generat perplexitat respecte a la percepció de la unitat de la llengua en la societat valenciana medieval. Això no obstant, una anàlisi sintàctica acurada de les paraules de Canals fa tornar les aigües al seu llit. El que en realitat demostren és que la unitat de la llengua era inqüestionada en aquella època. També constaten que el nom valencià estava ben estès per anomenar el nostre parlar i, fins i tot, el conjunt de la llengua. Si l’estructura social valenciana d’aquell període usava la denominació valencià per referir-se a la llengua i aquest nom ha predominat fins a l’actualitat, no afavoriria la cohesió social que els valencians actuaren en aquest punt com ja ho feien en l’Edat Mitjana?, es demana l’autor. D’altra banda, la lectura errònia i precipitada que s’ha fet de les paraules de Canals és simptomàtica de com es projecta vers el passat la falta de confiança que tenim en «la nostra història i en nosaltres mateixos com a poble». Aquest és un cavall de batalla al llarg de tot el llibre: cal generar optimisme i confiança en les possibilitats del valencià i allunyar-se d’actituds catastrofistes que només fomenten l’autocompassió i la inactivitat. El valencià ha d’anar vinculat a un projecte social engrescador. Un altre aspecte que Saragossà considera bàsic és determinar el model culte més adequat per al valencià. L’autor troba que hi ha un problema en l’assimilació de la normativa actual per part de la societat valenciana. La raó és que la normativa s’aparta massa de la parla popular, sovint de manera innecessària. Tota normativa hauria de justificar les normes lingüístiques que prescriu; si no, pot caure en el parany del dogmatisme. Com diu Saragossà (qui ja ha dedicat estudis previs a aquesta qüestió), els criteris que fan quallar un model lingüístic «no són només Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 169

16/05/12 09:10


170

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

lingüístics, perquè tota llengua és un fet social». Precisament la consideració dels factors socials en l’elaboració de la normativa, permetrà que arrele socialment el model lingüístic proposat. Al seu torn, considerant la dinàmica inversament, «les normatives lingüístiques comporten molts efectes socials». Un principi recomanable és buscar una connexió fluida i equilibrada entre la llengua popular i la llengua culta («carn i ungla»). Això afavorirà la identificació del parlant amb la llengua estàndard. A casa nostra no falten precedents en l’aplicació d’aquest principi, tant en l’exercici literari com en la tradició gramatical. Sense regirar molt, es podrien esmentar autors com Aguiló, Verdaguer, Llorente, Antoni Maria Alcover, Moll, Rodoreda o Josep Pla. Saragossà es centra en l’actuació de dos gramàtics valencians per tal d’il·lustrar uns quants valors que considera positius en els models de llengua. Primerament, reivindica Josep Nebot, qüestionat per alguns posicionaments que caldria contextualitzar dins la seua època. Al llibre es mostra Nebot com a exemple de compromís amb la societat valenciana; un autor amb una visió moderna de la llengua al segle xix, a més d’una capacitat gramatical no gens ordinària. Saragossà també troba aspectes positius en les reflexions i actuacions de Nebot al voltant del nom de la llengua i les relacions amb Catalunya. En el capítol següent, es contraposa el model de llengua de Sanchis Guarner i el de Joan Fuster, a partir de la seua relació epistolar. Saragossà contrasta l’actitud realista i dialogant de Sanchis amb la posició més dogmàtica i arbitrària del gran escriptor de Sueca. Les diferències que la correspondència mostra respecte al model de llengua (sobretot en morfologia verbal) es deuen, com apunta l’autor, a una actitud diferent enfront del fet lingüístic. Sanchis té sempre present la viabilitat social del model, mentre que Fuster manté un enfocament més individualista («exposar les idees que honestament professe, tant si agraden com si no als uns i als altres») i, com intenta mostrar el llibre, menys coherent lingüísticament. Si la normativa s’ha de refermar sobre la llengua viva, és menester una comprensió teòrica de l’actuació dels parlants. Una de les tasques més importants dels lingüistes és investigar i explicar les discrepàncies entre l’ús i la norma. Saragossà afronta dues qüestions lingüístiques amb aquest propòsit: el model més adient per als verbs incoatius i la concordança d’haver-hi. El plantejament dels temes és estrictament científic (arreplega de dades científiques, anàlisi d’aquestes i argumentacions sobre les anàlisis per tal d’extraure’n conclusions), però el seu desenvolupament exhaustiu, fonent passió i rigor, absorbeix de de cap a cap l’atenció del lector, siga o no siga llec en matèria lingüística. Un dels mitjans més importants perquè cristal·litze tot l’esforç esmerçat en la valoració i l’ús del valencià és l’ensenyament, tema que ocupa un altre capítol del llibre. L’autor considera que l’assignatura de valencià no es pot limitar a ensenyar llengua, sinó que també ha de procurar enfortir el sentiment de consciència històrica i la identitat amb la llengua del poble. La manera de fer-ho és reafirmant la confiança de l’alumne en la llengua que parla. Cal tractar les normes lingüístiques i la unitat de la llengua partint sempre del valencià popular. Cal justificar eixes Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 170

16/05/12 09:10


Ressenyes

171

normes i fer veure els efectes positius que comporten. L’ideal és «aquell valencià tan natural i assimilable com genuí i normatiu». Saragossà defèn que aquest exercici d’afirmació interna hauria de ser purament positiu, sense enfrontaments ni greuges amb el castellà. És imprescindible que la llengua quede al marge de qualsevol enfrontament i neta de conflictivitat social. El llibre es clou amb un capítol dedicat a les Normes Ortogràfiques del 32. Quan parlem d’ortografia, parlem de l’aspecte visual d’una llengua escrita, de com ens entra pels ulls. En l’adopció d’una determinada ortografia (encara més que amb la sintaxi, la morfologia o el lèxic d’una llengua) hi ha un clar component simbòlic i ideològic. Això confereix un gran valor a l’acord de les Normes de Castelló, signades per gent de tendències molt diverses. Amb trellat i bon sentit, es van saber aparcar les visions particulars a favor d’aquest pacte general, basat en els postulats fabrians. El pacte ha donat molt bons fruits i el seu exemple encara pot donar llum als nostres dies. El llibre està escrit de manera precisa i entenedora. L’autor s’expressa de forma planera mantenint sempre el rigor en l’exposició. No li interessa gens fer volantins retòrics, sinó mostrar amb transparència els seus arguments. Això va a favor de la comprensibilitat, cosa que s’agraeix sobretot en els capítols més tècnics dedicats a qüestions lingüístiques puntuals. A vegades, aquest mateix afany didàctic potser genera una certa tendència al sil·logisme i la repetició. En definitiva, Reivindicació del valencià reflexiona sobre la manera més adient de bastir un projecte de futur per als valencians que incloga l’increment de l’autoconsciència i de l’ús de la llengua. Això ho fa l’autor sense perdre mai de vista la situació social que viu el valencià. Es tracta d’adaptar la recepta als ingredients locals. No cal dir que hi ha altres enfocaments possibles per a reivindicar el valencià i que hi ha punts que s’hi podrien afegir (l’aspecte polític és una part fonamental de l’aspecte social, per exemple) o discutir. En tot cas, aquest llibre honest i útil fa valuoses aportacions al diàleg crític per tal d’orientar la tasca del valencianisme i fer-la més eficient. Parem-hi l’orella, doncs.

Ynglès i Nogués, M. Teresa: El datiu en català: una aproximació des de la lingüística cognitiva, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011. anna pineda i Cirera

Universitat Autònoma de Barcelona anna.pineda@uab.cat

Aquest llibre està format pels arxius de treball que deixà M. Teresa Ynglès i que havien de conformar la seva tesi doctoral sobre «La construalitat de l’espai i la categoria de datiu en català». Amb la intervenció editora de quatre membres (M. Teresa Espinal, Jaume Mateu, Teresa Cabré i Gemma Rigau) del Centre de Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 171

16/05/12 09:10


172

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Lingüística Teòrica de la UAB, on Ynglès treballà més d’una dècada, es presenta al lector un conjunt de set capítols dedicats a l’estudi del datiu català des del marc teòric de la lingüística cognitiva. Així, després d’una «Introducció al marc teòric» (cap. 1), s’analitza «El datiu preposicional» (cap. 2), per passar després a la relació entre «El datiu i el domini de l’espai» (cap. 3); el capítol següent té com a tema «El datiu: punt de vista i jerarquia personal» (cap. 4), mentre que en els tres darrers («Figura i fons en construccions reflexives i mitjanes», «El datiu i la metàfora», «La construcció reflexiva de datiu», caps. 5, 6 i 7) es posa en relació el datiu i les construccions reflexives. Pel que fa al primer capítol, dedicat a la gramàtica cognitiva, Ynglès situa el lector en el marc teòric de què se servirà, i que té com a obra de referència principal el treball de Langacker (1987). Així, es presenta i s’exemplifica el concepte de llengua en la teoria langackeriana («un fenomen psicològic que resideix a la ment dels parlants»), es destaca el caràcter metafòric o «imatgístic» de la gramàtica (basada en l’ús) i s’expliciten els aspectes bàsics de l’organització gramatical, que consta d’estructures semàntiques (o predicacions, sempre articulades entorn de dominis cognitius o conceptualitzacions), fonològiques i simbòliques, essent les darreres fruit de la combinació de les dues anteriors (per exemple formant morfemes, patrons gramaticals o construccions). També s’exemplifiquen els esquemes construccionals: estructures simbòliques complexes que, amb les corresponents especificacions sobre un esquema abstracte, permeten obtenir una construcció. Convé notar que, tot sovint, Ynglès remarca les diferències de la seva proposta respecte de la teoria generativa pel que fa a diversos aspectes, com ara l’autonomia de la sintaxi, la importància de la constituència, la priorització de la semàntica sobre la sintaxi o la necessitat predictiva, entre altres. Un altre punt fonamental del cognitivisme és la categorització (conceptual i lingüística) amb prototips, en el si de la qual Ynglès repassa el concepte de gestalt («una construcció esdevé una bona forma si encaixa bé en el sistema lingüístic i conceptual com un tot») i parla del nivell de predictibilitat de l’anàlisi lingüística; també es refereix al concepte de motivació, fonamental per donar compte dels processos d’extensió (sincrònica i diacrònica) del significat i de les regularitats gramaticals (allò motivat és més fàcil de ser après, recordat i usat). Així mateix, tracta del model d’event canònic i dels diversos tipus bàsics de clàusula (centrats en prototips) que poden tenir les llengües, com la transitiva o la intransitiva de moviment. Després de referir-se breument al fenomen de la polisèmia (construccional), enceta l’apartat dedicat a la categorització lingüística, pilar del cognitivisme: defineix la categorització per esquema (categories estructurades per elaboració de l’esquema o caracterització abstracta de tots els membres d’una categoria) i la categorització per prototip (categories estructurades per extensió del prototip o mostra típica d’una categoria). També comenta els esquemes d’imatges, que permeten estructurar l’experiència humana de l’espai (nocions com el moviment, la localització, la direcció). I fa referència a algunes idees de Lakoff (1987), com l’estructuració dels significats en categories radials o la teoria de l’organització del coneixement humà en models cognitius idealitzats (que Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 172

16/05/12 09:10


Ressenyes

173

constitueixen, cadascun, una gestalt, un tot complex estructurat). Finalment, es refereix àmpliament a la noció de significat des del punt de vista de la gramàtica cognitiva: allò fonamental per a la semàntica és la conceptualització humana, les rutines cognitives dels parlants a l’hora de comprendre la realitat. En relació amb això, explica els conceptes de codificació (la relació entre una situació tal com es concep i l’expressió lingüística que la descriu) i de construalitat (la construcció conceptual d’una determinada escena o event); en aquest punt, Ynglès avança que, entre les diverses dimensions de la construalitat, la disposició visual i, més concretament, la localització del punt de vista del parlant produeix una jerarquia personal en les formes de codificació de datiu romàniques. També comenta dos mecanismes de cognició: els models metafòrics (la metàfora més enllà de la llengua, com a mecanisme omnipresent en la quotidianitat humana) i els models metonímics. Amb la reflexió que «la gramàtica [...] és directament tamisada per un sistema conceptual general que constreny la manera com convertim en significatiu el món que ens envolta», Ynglès clou el capítol introductori del seu treball, amb el qual es proposa provar la validesa d’aquesta concepció cognitivista de la gramàtica. Amb l’objectiu de mostrar la relació entre la categoria de datiu i l’espai, Ynglès enceta el segon capítol retornant als orígens de les llengües romàniques. Així, comenta detalladament les dades del llatí i les compara, contínuament, amb les del català i, si escau, amb les d’altres llengües, tot remarcant-ne els aspectes compartits i els trets diferencials. L’autora repassa la classificació semàntica dels tipus de datiu del llatí (datiu d’atribució, benefactiu/malefactiu, d’aproximació, final, possessiu, simpatètic, d’autoria, de judici, ètic) i comenta també les aproximacions semàntiques al datiu basades en la valència dels verbs. Fet aquest repàs, Ynglès se centra en el datiu preposicional, això és, un element nominal precedit de a. Precisament sobre l’estatus d’aquesta marca a, l’autora comenta el tractament que se n’ha fet com a marca de cas en el cas de l’espanyol. Lluny de considerar que les construccions ditransitives amb duplicació (Le entregué las llaves al conserje) són equivalents a les anomenades double object constructions de l’anglès (I gave Rob my red spin) i que la a en aquests exemples és una marca de cas mentre que en les construccions sense duplicació (Entregué las llaves al conserje) és una preposició, Ynglès defensa que en realitat no hi ha cap duplicació atès que el clític (le) i el SP (al conserje) fan funcions diferents. Així, mentre que Demonte (1995) considera que quan el datiu és «afectat» (en el sentit de posseïdor) es motiva l’aparició de la duplicació pronominal, Ynglès defensa, en canvi, que també quan no hi ha duplicació s’entén que el datiu serà igualment afectat i que aquesta inferència possible diferencia l’espanyol de l’anglès i fa inviable la comparació de les construccions respectives. Així, els parlants de l’espanyol usaran una o altra construcció segons si volen remarcar «el camí de la figura cap al receptor», sense duplicació, o bé la part final d’una transferència reeixida, aleshores amb duplicació. En aquest segon cas, mitjançant el clític «el parlant identifica mentalment el receptor amb un individu concret» i, en efecte, si tant el parlant com l’interlocutor tenen accés al referent, aquest haurà de ser per força un clític (Le entregué las llaves a él vs *EntreLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 173

16/05/12 09:10


174

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

gué las llaves a él). És a dir, la funció del clític en llengües com l’espanyol (i el català) és, segons Ynglès, la d’augmentar la rellevància en l’event del datiu, mentre que l’absència de duplicació implica donar-li poca rellevància amb relació a la globalitat de l’event. Per tant, segons l’escena el parlant optarà per una o altra codificació. A més, aquest enfocament permet donar compte de la major variació existent en els datius de 3a persona (la possibilitat de duplicació, per exemple), i és que «[é]s un fet comprovat que les llengües tendeixen a desenvolupar un major nombre de formes en la construalitat de la tercera persona». Això, però, no resta pas valor a la consideració de les dades de les altres persones, sinó ben al contrari, tal com reivindica Ynglès. Encara en el segon capítol, l’autora presenta un estudi semàntic de les preposicions associades amb el datiu: a (i per a) del català i el castellà i to de l’anglès. Així, aclareix d’entrada que per a la gramàtica cognitiva, a diferència d’altres corrents teòrics, les preposicions sí que tenen una contribució semàntica destacable, i és que l’organització de l’espai (i per tant les relacions preposicionals) i la de la realitat lingüística estan estretament relacionades, d’acord amb el cognitivisme. Començant per la preposició a, Ynglès repassa els diversos significats lingüístics que poden instanciar l’esquema construccional d’aquest element i que tenen en comú el contacte entre figura i fons: els «valors ideals de la preposició» són «estiregassats de maneres diverses» i els resultats, un cop sancionats per la convenció, esdevenen interpretables. Així, s’obtenen relacions de coincidència estàtica, però també d’acostament i d’allunyament. Un dels punts que l’autora vol remarcar és que la disposició relativa de les entitats (fons i figura) en l’espai ideal de l’esquema de a «és cognitivament utilitzada en la construalitat jeràrquica de les persones gramaticals datives»: efectivament, el datiu preposicional en events de transferència d’una entitat inanimada (donar el premi a algú) es limita a les terceres persones nominals (donar el premi *a mi / *a tu/ *a ell / a un autor), i això prova la importància de la perspectiva en la construalitat del datiu. Després de comentar breument el cas de la preposició de quan reflecteix una construalitat de genitiu que pot alternar amb una codificació dativa (Vaig veure les cuixes de la Roser, Li vaig veure les cuixes), Ynglès tracta el cas de per a, un element amb un esquema construccional que reflecteix un valor direccional (el fons és el destinatari de la figura, sense contacte). Segons l’autora, per a «només es relaciona perifèricament amb la categoria datiu, a través dels rols de destinatari i benefactiu». També la preposició to de l’anglès ha estat considerada direccional, concretament descriu una trajectòria afitada i, sovint, en contextos de transferència d’un objecte, es pot inferir que ha estat transferit a un fons posseïdor (I gave the book to John) —tanmateix, amb determinats tipus d’events aquesta inferència no és possible, mentre que en la construcció de doble objecte alternativa sempre és possible (I gave John the book), i és que «la posició postverbal de l’objecte indirecte evoca semànticament les nocions de contacte i completesa». A continuació, Ynglès ofereix una explicació del model de la gramàtica de construccions (Goldberg 1995) aplicat a les construccions de datiu de l’anglès. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 174

16/05/12 09:10


Ressenyes

175

En el capítol tercer, l’autora se centra en la revisió del model d’event canònic de la gramàtica cognitiva, insistint especialment en la connexió entre rols gramaticals, relacions gramaticals i casos —en aquest punt, és interessant la disquisició sobre les alternances datiu/acusatiu, que es relacionen amb el grau d’afectació de l’objecte. Seguidament, Ynglès presenta els fets que condueixen a la hipòtesi d’un model eventiu segmentat, amb diversos dominis (espai, temps) que es caracteritzen per un tipus diferent d’asimetria entre fons i figura. Concretament, presenta un model segmentat T ↔ E caracteritzat per la imbricació dels eixos temporal i espacial, que permet la creació de significat a partir de la concepció d’una organització asimètrica entre els participants (figura i fons) en una interacció en aquests dos dominis, essent el datiu caracteritzat com a punt referencial. Així, l’objecte directe presenta una asimetria relacional com a fita amb el receptor (en el «domini dinàmic del temps») i una altra com a figura amb el fons (en el «domini estàtic de l’espai»), d’aquesta manera en el domini temporal el trajector és el participant més prominent però en el domini espacial ho és el fons (el datiu és el punt referencial). En aquest sentit, Ynglès descriu i exemplifica els dos esquemes bàsics de datiu que instancien les construccions del català: el datiu receptor i el datiu posseïdor. A continuació, posa èmfasi en les diferències (especialment visibles en el model T ↔ E) existents entre datius i locatius: s’assemblen quant a la codificació sintàctica en moltes llengües, però són dues categories ben distintes en l’àmbit semàntic de figura/fons, i és que en el cas del datiu el participant més prominent és el fons (Posa el pijama a les bessones) mentre que en el del locatiu és la figura (Posa el gos a la banyera) —hi ha, per tant, una «inversió en la prominència relativa de figura i fons», si bé aquestes asimetries presenten gradació. Ynglès també repassa, en relació amb això, el paper del locatiu en les construccions amb tenir del tipus Tinc coïssor als ulls i amb haver-hi. Així mateix, es refereix a les clàusules que expressen relacions de possessió inherent (relació tot-parts), com ara El cor em va a mil, les quals, per la diversitat de codificacions possibles que presenten, constitueixen una prova del principi cognitivista segons el qual la forma de les construccions és semànticament motivada —cadascun dels significats específics no es podria inferir ni a partir del verb ni de cap altre element. Tot seguit, l’autora repassa els diversos rols del datiu (receptor, malefactiu/benefactiu, posseïdor...) i en presenta el tractament en el model T ↔ E. També explica quins contextos motiven un tractament de datiu per a elements inanimats d’entrada locatius, com en l’oració Què li ha passat, a Barcelona?, on el parlant no perfila a Barcelona amb una funció locativa sinó que li aplica la construalitat d’un fons datiu. Ynglès clou el capítol amb l’anàlisi d’alguns aspectes teòrics (menys centrals) en què el contrast entre els dominis espacial i temporal és rellevant i, per tant, que donen suport a la hipòtesi del model T ↔ E —entre d’altres, tracta de l’oposició dependència/autonomia, dels verbs de moviment, del subjecte de la passiva i de la variació diacrònica. L’avantatge del model T ↔ E és que permet relacionar i motivar de manera unitària diversos fenòmens. Precisament un d’aquests fenòmens, les traces d’una Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 175

16/05/12 09:10


176

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

jerarquia personal en el domini espacial, és tractat àmpliament en el capítol quart, que té per objectiu mostrar que el model proposat permet donar compte semànticament de la variació interlingüística i intralingüística en les formes que representen el participant datiu. Concretament, Ynglès defensa la hipòtesi que el datiu és una categoria graduada, amb efectes prototípics o, el que és el mateix, graus de «dativitat»; aquesta gradació depèn d’una «jerarquia en la construalitat de les persones gramaticals, orientada a regular la prominència relativa entre la figura i el fons, en el domini de l’espai»: les persones primera i segona tenen un major grau de representativitat del concepte de persona, a diferència de la tercera, que designa tant entitats animades com inanimades; a més, entre les dues primeres és la primera persona la que en català se situa al capdamunt de l’escala «pel fet de representar el prototip del perceptor en coincidir en la mateixa entitat el parlant i l’experimentador directe de l’experiència». Per tant, el datiu és el participant més prominent en el domini de l’espai, i Ynglès es proposa descriure els mecanismes del català que regulen aquesta prominència segons les persones gramaticals i el tipus d’event. Així, la jerarquia de persona es presenta com un aspecte essencial del significat, fins al punt que permet explicar semànticament (i no pas morfològicament) l’anomenada restricció *me lui. Ynglès parla detingudament i de forma especialment clara sobre el concepte de construalitat (el parlant o conceptualitzador disposa de diversos mecanismes que li permeten construir una mateixa escena, com ara la percepció d’una reacció corporal a causa d’una temperatura baixa, amb imatges diferents: I am cold, I have cold i It is cold to me resulten d’una construalitat diferent) i, seguidament, en destaca les principals dimensions d’acord amb Langacker (1999) (especificitat, abast, prominència, rerefons i perspectiva) i les descriu i exemplifica. Precisament la dimensió de perspectiva subsumeix, entre altres, el punt de vista, que presenta codificacions lingüístiques distintes en les llengües, tal com explica amb abundància de dades Ynglès. A continuació, l’autora se centra en l’anàlisi de la construcció de moviment trajectiu d’acostament espacial, en què l’ordre dels pronoms (quelcom sintàctic) varia segons la persona gramatical dels participants (quelcom semàntic) (compareu El guàrdia se’m va acostar i Me’l va acostar (el cendrer)). La construcció de moviment trajectiu també fa evident que la distinció li/hi no es pot reduir a la dicotomia animat / inanimat sinó que correspon a diferents construalitats del fons o entitat situada al terme del trajecte: quan diem Veus aquell home? Acosta-t’hi centrem l’empatia en l’interlocutor i per això usem per al fons un clític no marcat quant al punt de vista; en canvi, quan diem Veus aquell home? Acosta-te-li centrem l’empatia en el fons i per això usem la forma marcada. Un altre punt important d’aquest capítol, que demostra clarament la importància del parlant en l’organització lingüística dels continguts conceptuals, és la idea que el datiu del tipus a + pronom fort es diferencia semànticament dels clítics datius nus pel fet que només aquests segons gramaticalitzen la propietat de punt de vista, de manera que introduir el fons amb una preposició provoca l’efecte d’homogeneïtzar totes les persones gramaticals o, en altres paraules, «la construcLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 176

16/05/12 09:10


Ressenyes

177

ció preposicional es pot considerar un correlat lingüístic de la perspectiva externa [...] amb què percebem els objectes que ens envolten». Així mateix, quant a la forma a + element nominal, l’autora es desmarca —com ja hem avançat— de teories com la de Demonte (1995), que consideren double object constructions les construccions amb un datiu preposicional duplicat per un clític; així, Ynglès defensa que en aquestes construccions el sintagma preposicional no fa de datiu sinó que perfila (enfoca visualment o conceptualment) una entitat d’un conjunt (o base), i aquesta contribució semàntica va lligada a les tres funcions de focalització de la preposició a: singularitzant, contrastiva i discriminativa —un exemple, concretament del primer tipus, el trobem en l’oració Érem molts concursants, però el premi me’l van donar *(a mi), on el sintagma preposicional coreferent és obligatori. De fet, aquesta funció perfiladora de la seqüència encapçalada per a també ocorre amb l’acusatiu (El virus només el va afectar a ell), i és que datiu i acusatiu són les dues posicions que corresponen a termes en una cadena d’acció. Encara sobre les construccions de moviment d’aproximació (i altres de semblants), Ynglès es refereix als ordres de codificació d’altres llengües romàniques com el portuguès, l’espanyol, el francès, l’italià i el romanès. Finalment, l’autora presenta les principals diferències en la construalitat del datiu de l’anglès i del català. Així, en anglès l’esquema d’imatge corresponent no situa el punt de vista en la posició del datiu (la preposició to equipara totes les persones: She gave the book to me / to Sara) i això s’explica per l’absència, en anglès, de jerarquies entre les persones gramaticals que s’organitzen com a fons amb una figura —que la categoria datiu en anglès no s’associï amb la propietat del punt de vista té a veure amb el fet que en aquesta llengua el rol d’experimentador de sensacions subjectives no apareix en datiu (M’està venint son) sinó que la construalitat de l’event és tota una altra (I’m getting sleepy), i també té a veure amb el fet que en anglès el datiu no s’associï a rols independents del verb, com el de posseïdor de parts inalienables o d’objectes materials: compareu My eyes ache, He took my glasses (amb possessius) i Em fan mal els ulls, M’ha pres les ulleres (amb datius). En canvi, en la construcció de doble objecte de l’anglès s’observa una jerarquia que remarca la prominència relativa del fons enfront de la figura: d’una banda, el fons pot ser qualsevol element (pronom, nom comú, nom propi) i la figura ha de ser un nom comú; de l’altra, l’ordre és fons > figura (I gave {John / him / that girl} the book). Una altra diferència respecte del català és que en anglès la construcció de doble objecte codifica el datiu (el terme del trajecte de la figura) com un objecte directe, o sia, li confereix característiques d’acusatiu, començant per la posició immediatament postverbal, i probablement un d’aquests matisos semàntics que li són conferits és l’afectació total, que en aquestes construccions es pot entendre com la «compleció o reeiximent en la transferència d’un objecte». Per acabar, cal dir que aquest capítol quart inclou també un annex amb aspectes complementaris d’interès relacionats amb el que s’ha dit. Pel que fa al capítol cinquè, Ynglès el dedica a un altre dels fenòmens de què el model T ↔ E permet donar compte unitàriament: es tracta l’estudi del significat Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 177

16/05/12 09:10


178

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

reflexiu i mitjà com a fenomen que involucra un canvi de domini relacional. Les construccions reflexives i mitjanes, segons l’autora, es caracteritzen per una construalitat dels participants diferent de la construalitat de les construccions prototípiques transitives i ditransitives —així, les mitjanes són les més allunyades del prototip i mostren una preeminència de l’espai enfront del temps com a domini de relació. Després de detenir-se en la casuística dels diferents significats de les construccions reflexives i mitjanes, l’autora comenta la propietat dels reflexius de ser coreferents amb el subjecte; al seu torn, defensa que aquests elements tenen capacitat referencial, una assumpció que, juntament amb la proposta de dos dominis de relacions d’asimetria, permet limitar la importància de la coreferència als casos en què n’hi ha realment. Així, en les construccions pròpiament reflexives el reflexiu representa un participant que identifica la mateixa entitat que el subjecte, mentre que en les mitjanes l’entitat és holísticament representada pel reflexiu i les relacions d’asimetria s’organitzen entre figura i fons (entitats que contrasten en l’escala de jerarquia personal). Encara sobre les reflexives, Ynglès critica les diverses variants de la hipòtesi inacusativa, segons la qual el reflexiu acusatiu és simplement un element que inacusativitza o descausativitza un verb transitiu (trencar – trencar-se): un problema és la dificultat de distingir en aquest marc les construccions reflexives i les mitjanes, un altre problema és la manca d’adequació a aquest patró de verbs sense correlat transitiu (queixar-se, atrevir-se), un tercer aspecte problemàtic és l’existència de verbs intransitius amb una forma homònima pronominal (aparèixer – aparèixer-se, morir – morir-se) i un darrer problema és l’existència de reflexius datius combinats amb verbs transitius (S’ha comprat un cotxe), cas en què el reflexiu datiu ha de ser tractat de manera diferent del reflexiu acusatiu, és a dir, no pot ser vist com un element destransitivitzador. A continuació, Ynglès destaca un altre aspecte que rep una explicació coherent en el seu model: la regularitat de la construalitat reflexiva acusativa en la capacitat de combinació amb clítics datius (Seac m’ha mort el canari), ben diferent de la construalitat intransitiva (*M’ha mort el canari), s’explica per una diferència en l’evocació de la figura (només en la construalitat mitjana la figura té accés al màxim contrast entre participants, especialment al contrast amb fons que designen el participant més prominent, el datiu). També són diferències en la construalitat intransitiva i mitjana (diferents maneres d’evocar la figura) el que distingeix parells com morir – morir-se, ja que en la construalitat intransitiva la figura està més «distanciada esquemàticament del fons» mentre que en la construalitat mitjana hi ha un «major grau de solidaritat [...] entre la figura i el fons» —igualment, la forma anar-se’n, a diferència d’anar, focalitza el contacte espacial de la figura amb el fons. Més endavant, l’autora se centra en la noció de transitivitat com a propietat gradual i estudia la correlació que presenta amb la distingibilitat dels participants: com menys distingibles són, menor és el grau de transitivitat. Així, trobem dos extrems: una construcció prototípicament transitiva com He pessigat la Lídia, en què el trajector i la fita són màximament distingibles, i una construcció reflexiva Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 178

16/05/12 09:10


Ressenyes

179

com Vaig desmaiar-me, en què en realitat hi ha una única entitat conceptualment dividida en dos participants molt menys distingibles. Tot seguit, Ynglès, basant-se en el treball de Talmy (1985b), proposa l’existència d’una interrelació entre els patrons de lexicalització (per als estats hi ha els patrons estatiu o estar en un estat, agentiu o posar en un estat, incoatiu o entrar en un estat) i l’estructura de les construccions gramaticals, per exemple en anglès predomina el patró estatiu (I hid in the attic for two hours) i la construcció intransitiva és la bàsica, en canvi en espanyol el predominant és l’agentiu (Acosté el niño) i la forma amb significat reflexiu (Me acosté) no és bàsica sinó derivada. Més enllà dels estats, Ynglès dóna un altre exemple, ara del català, consistent en la relació entre el patró de codificació transitiu (propi d’una llengua que usa el model de punt referencial (datiu)) i les construccions verbals complexes del tipus fer una ferida, donar una empenta, uns events la construalitat dels quals s’orienta a un fons (participant datiu), a diferència de l’anglès (compareu El Joan va fer un petó a la Maria i John kissed Mary). Entre els darrers punts que tracta Ynglès en el capítol cinquè, hi ha la qüestió de la incidència que té la semàntica de les construccions sobre la semàntica dels verbs: la idea és que, en la perspectiva cognitivista, es considera que les construccions són unitats amb forma i significat i que presenten una determinada construalitat dels participants, de manera que cada verb que s’hi integri s’hi adaptarà i prevaldrà un dels diversos significats (més o menys relacionats entre si) que conformen la semàntica global del verb. A més, en el cas de les construccions mitjanes amb una construalitat de la figura especialment complexa, la incidència és més notable: una major gramaticalització posa en relleu el significat global de la construcció en detriment de l’aportació semàntica individual de cada peça, com veiem en el cas de negar-se (Em vaig negar a anar-hi), on el significat no es pot deduir de la funció composicional dels elements sinó que és vehiculat globalment, fins al punt que negar-se esdevé un verb d’actitud molt diferent del verb d’expressió que trobem en la versió transitiva (Va negar que volgués anar-hi). Així mateix, aquest significat global pot imposar una construalitat determinada a la figura (li atorga un rol dinamicotemàtic), com observem si comparem la construcció transitiva Ho has expressat molt bé i la mitjana T’has expressat molt bé, on allò que l’agent ha expressat (ho) queda subsumit metafòricament en l’esment de l’agent iniciador (t’). Per cloure el capítol, l’autora analitza una mostra de significats intransitius i mitjans amb verbs de canvi d’estat (envellir – envellir-se, morir – morir-se) per provar l’existència d’una semàntica diferenciada entre ambdós tipus de construccions. El capítol sisè se centra en la relació del datiu amb els verbs amb clític reflexiu acusatiu i amb els intransitius, i té l’objectiu de mostrar com la distinció dels dominis temporal i espacial és fonamental en la caracterització semàntica dels verbs. Així, davant la complexitat de l’estudi dels verbs amb clític reflexiu, l’autora pretén destacar «la contribució dels verbs pronominals en les construccions que donen prominència a la relació de la figura amb el fons en el domini de l’espai». Per començar, distingeix la construalitat amb reflexiu acusatiu, que tracta en el capítol que comentem, i la construalitat reflexiva amb clítics de datiu, que reserva per Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 179

16/05/12 09:10


180

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

al capítol setè. A diferència de les teories generativistes que han considerat el reflexiu acusatiu un element asemàntic que simplement marca una reducció de valència verbal, Ynglès, en el marc de la teoria dels prototips i el model del punt referencial, defensa que el clític forma part del significat verbal i, més encara, contribueix al significat en termes de gestalt (prominència relativa entre els participants). L’autora parla també de les metàfores que es poden relacionar amb els verbs estudiats en aquest punt, com ara la idea que «un canvi d’estat és un canvi de lloc» (Lakoff 1993), metàfora que permet que l’esquema que estructura el canvi de lloc de la figura amb un verb de moviment (de tot el cos humà) passi a estructurar també un canvi en l’estat d’una part (Se t’ha inflat la mà). En efecte, la semanticitat del reflexiu acusatiu suara insinuada evoca el mateix objecte material que és alhora origen i límit de la trajectòria espacial. També es poden donar extensions metafòriques de la trajectòria reflexiva en què s’abstreu la força energètica del subjecte però que la percepció associa metafòricament a un moviment (Se t’ha escampat el pintallavis). En aquesta mena de casos, amb un subjecte que és una part del cos o una substància inanimada sobreposada al cos, la metàfora segons la qual «els tots són posseïdors» fa que el datiu (t’) s’identifiqui com a posseïdor (de la mà, del pintallavis). Així mateix, recuperant un tema tractat en el capítol precedent, Ynglès fa la reflexió que el predomini, en espanyol i català, del patró de lexicalització agentiu (causatiu) (Talmy 1985b) té a veure amb el fet que són llengües que fan prevaldre el domini de l’espai en la codificació d’events, com s’observa en la gramaticalització del punt de vista en la posició del datiu —o sia, una perspectiva des del terme, com en Se m’infla la mà, on el trajector que experimenta el canvi és rellevant només respecte del fons. Si fins ara Ynglès s’ha referit als verbs amb un alternant transitiu (acostar – acostar-se, inflar – inflar-se), a continuació parla dels clítics reflexius que es combinen amb verbs que no tenen tal alternant, com ara desmaiar-se o ajupir-se. També es dóna el cas de verbs amb clític acusatiu que tenen una variant intransitiva, com és el cas de la forma metafòrica passar-se, en què el clític apareix per remarcar la prominència de la figura com a entitat desplaçada i per ressaltar el contrast que compon amb el fons (T’has passat de la ratlla, No vull passar-me del pressupost). Aquest és només un exemple de tot un grup d’intransitius (passar, sortir, escapar) de moviment que, quan apareixen amb un reflexiu, «ressalten el contacte de la figura amb un locatiu ablatiu, descrivint generalment un moviment d’allunyament». Així, aquests verbs es diferencien dels comentats anteriorment, que tenien una variant transitiva i en els quals la construalitat reflexiva estava motivada pel model de l’energia (la figura era alhora l’origen i el terme de la seva pròpia energia, o sia, era alhora trajector i fita en el domini temporal). Tanmateix, ambdós tipus tenen en comú la funció del clític com a destacador del contrast que compon la figura amb el fons, generalment en la direcció d’allunyament —de fet, això és el que diferencia anar-se’n (orientat a l’origen) de la forma anar (orientat al terme). Un dels punts que destaca Ynglès és la integració dels verbs amb clítics en les construccions amb datiu (o locatiu), i per tractar aquest tema pren el cas del verb Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 180

16/05/12 09:10


Ressenyes

181

escapar(-se), en què el reflexiu remarca la relació de la figura amb el fons (també és una relació d’allunyament, ara d’una possessió respecte del posseïdor), d’aquí el contrast entre S’ha escapat de la gàbia i ?Ha escapat de la gàbia. L’interessant és que quan el fons no és ablatiu sinó datiu («un punt referencial que no només lexicalitza la figura sinó que hi estableix un lligam jeràrquic») l’allunyament de la figura requereix la presència del clític: El gos *(se) m’ha escapat. A més, si en el cas del locatiu ablatiu l’entitat més prominent era la figura, ara el participant més rellevant és el fons. Un altre exemple interessant que mostra la funció de la construalitat reflexiva consistent a destacar l’organització espacial de figura i fons el trobem en usos de sortir com L’avió s’ha sortir de la pista, en què l’event és contrari a la normalitat i això activa en el parlant l’elecció de construir el verb amb el clític. Igualment, Ynglès fa notar que aquesta convencionalització de la construalitat reflexiva, integrada en esquemes de significat que donen prominència al fons, fa que en alguns verbs la motivació del clític estigui només relacionada amb la construcció gramatical, com en el cas de la construcció amb datiu Se’m va acudir una idea, on la idea queda localitzada en el fons i permet que entri en joc la metàfora de «les localitzacions (en un ens animat) són possessions». Són exemples, en definitiva, en què la coreferència no és pas allò més important del clític, ja que aquest té més aviat la funció de remarcar les relacions més marcades entre la figura i el fons en el domini de l’espai: la possessió és una relació més marcada que la localització espacial. Un darrer punt que tracta Ynglès en aquest capítol és l’ús de verbs de moviment en construccions amb locatius i datius fruit d’extensions metafòriques del sentit espacial bàsic; concretament, l’autora mostra com el significat de les construccions dinàmiques amb datiu es pot relacionar amb el de construccions estatives resultatives (Em ve mareig, Estic marejada). Així, una metàfora relacionada amb el datiu és aquella segons la qual «els estats són llocs» (com comenta Lakoff 1993, en moltes llengües és possible estar en un estat i en un lloc, sortir d’un estat o d’un lloc, etc.) i, si anem un xic més enllà, podem constatar com la metàfora «els canvis són localitzacions» interacciona inferencialment amb la metàfora «les localitzacions són possessions», per exemple en l’oració Se me n’ha anat el maldecap. En aquest sentit, és interessant constatar algunes diferències interlingüístiques pel que fa a la manera de desplegar aquestes metàfores generals: per exemple, els esquemes d’imatges de l’anglès fan que s’usin molt els possessius per codificar allò que afecta el fons com a subjecte (My headache went away) o com a objecte directe (The aspirin took away my headache) en el domini temporal, mentre que en català les relacions de canvi es codifiquen en el domini de l’espai, on el fons apareix com a datiu (Se me n’ha anat el maldecap, L’aspirina m’ha tret el maldecap). Encara en aquesta línia, Ynglès fa referència a altres metàfores relacionades amb el datiu, com ara les que estableixen que «l’experimentador és un contenidor» i que «la ment, com el cos», mitjançant la interacció de les quals el datiu és vist com el «locus d’habilitats cognitives [...] concebudes com a objectes dinàmics que es desplacen» (Les metamàtiques no m’entren, Aquest problema no em surt). En definitiva, en aquest capítol l’autora Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 181

16/05/12 09:10


182

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

ha posat de manifest que la contribució semàntica dels clítics reflexius en construccions amb un datiu (o un locatiu) s’ha de considerar en l’àmbit de la gestalt i també tenint en compte les metàfores. En el setè i darrer capítol l’autora analitza les construccions reflexives de datiu, tal com ja s’havia anunciat, i ho fa seguint amb l’enfocament construccional que distingeix les relacions en el domini de l’espai i en el del temps. Es tracta d’una de les construccions més complexes semànticament, i és que codifiquen «una constel·lació de significats que presenten una progressiva opacitat semàntica en la relació figura i fons». Per començar, Ynglès compara les construccions amb verbs reflexius interns com Em vaig acostar a la taula, on el punt de vista recau en el participant movent (em, la figura), amb construccions com Em vaig acostar la taula, en què la perspectiva se centra en el terme final del trajecte (em, ara el fons). També mostra com una teoria centrada només en els aspectes formals de la llengua i que ignori altres possibles coneixements interioritzats per l’individu (experiència, cultura de la comunitat) difícilment podrà donar compte de les diferències entre ?Se m’ha trencat el peu, M’he trencat el peu, Se m’ha trencat l’ungla i M’he trencat l’ungla; en canvi són fets que s’expliquen fàcilment a partir de les folk theories o «maneres com els humans concebem la naturalesa dels fets que afaiçonen les nostres experiències quotidianes, en el marc d’una cultura determinada». Així mateix, esmenta casos en què escenaris convencionalitzats per la nostra societat són cognitivament empaquetats obviant l’estructura interna de la construcció, com en l’ús d’una construcció causal simple (Demà em tallo els cabells) quan en realitat hi ha un agent intermedi encarregat d’acomplir l’acció. Aquests exemples i d’altres com Vaig relliscar i em vaig torçar el turmell o Al final encara me la/les carregaré jo són, en definitiva, construccions caracteritzades per la poca incidència causal del subjecte. Més endavant Ynglès aplica el model de la força dinàmica de Talmy (1985a) a algunes construccions de reflexiu datiu. En aquest sentit, el concepte de força dinàmica («categoria semàntica que té relació amb la manera com les entitats interaccions respecte a la força») intervé significativament en l’estructura de la llengua, no només en el tractament semàntic d’interaccions físiques sinó també en el cas d’interaccions psicològiques. Per exemple, hi ha una configuració semàntica en les llengües consistent a presentar les dues forces que s’oposen com a dependents d’una sola psique, és l’anomenat jo dividit, que trobem en datius reflexius del català en què la convencionalització de la construcció permet dividir conceptualment el jo en dues parts dinàmiques, una en el domini temporal (o de l’acció) i l’altra en el domini de l’espai («locus del coneixement, la intenció, les sensacions i els sentiments»); aquesta segona part del jo pot tenir el rol de benefactiu (Em vaig obrir pas entre la gent), de posseïdor (Em vaig contenir les llàgrimes) o de controlador (M’he deixat el paraigua a casa). El darrer punt del capítol té a veure amb el tipus d’event que descriuen verbs benefactius inherents com menjar, beure i fumar, amb els quals el clític reflexiu fa de localitzador de l’objecte, més que no d’element intensificador del paper beneLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 182

16/05/12 09:10


Ressenyes

183

factiu (contra Alcina i Blecua 1975) o de partícula aspectual relacionada amb l’explotació completa de l’objecte (contra Maldonado 1992 i de Miguel 1992) —de fet, que el reflexiu no pot ser concebut com a completiu ho evidencien oracions del català amb el clític partitiu com Per què no te’n menges més? Així, són construccions en què es ressalta la localització final de l’objecte en el mateix domini que el fons, de manera que es ressalta la condició de terme del participant animat, tot i que com a subjecte també és actiu: M’he menjat un grapat d’aquestes cireres, Es va fumar el cigarret amb fruïció. En aquests exemples s’infereix que l’activitat com a trajector (menjar, fumar) és promoguda per l’impuls experimentat pel fons, en contrast amb el que ocorre en les construccions no reflexives dels mateixos verbs. Una altra diferència és que la construalitat reflexiva d’aquests verbs només és compatible amb exemplars (Em vaig beure un got de vi, Vaig beure un got de vi) però no amb tipus (*Em vaig veure aigua vs Vaig veure aigua) (Langacker 1999). Després de repassar altres punts de contrast entre la forma reflexiva i la simple d’aquests verbs, Ynglès tracta també les construccions reflexives amb doble clític, i remarca que la possibilitat d’integrar-hi més d’un datiu va a favor de la concepció espacial de la funció de punt referencial que explica la idiosincràsia de les funcions del datiu. Són casos en què dos participants s’organitzen com a fons amb relació a una mateixa figura: un posseïdor i un receptor (En Pere se m’ha begut l’orxata) o un posseïdor i un controlador (La grua se t’ha emportat el cotxe) —es descriu un canvi de la persona (o entitat) que fa de punt referencial en la localització de la figura. Encara sobre aquestes construccions, l’autora fa algunes consideracions sintàctiques relacionades amb l’ordre dels clítics i amb la seqüència de clítics permesos per la llengua, i explica també la diferència respecte de les construccions de datiu ètic (A sobre, la grua va i se me li endú el cotxe), en què hi ha una proximitat emocional del parlant envers el participant afectat per l’event. Ynglès clou el capítol amb la reflexió que els diferents significats instanciats per la construcció de reflexiu datiu tenen a veure amb la flexibilitat en la prominència dels participants que permet la construcció en qüestió. Per acabar aquesta ressenya, voldríem destacar que l’obra de M. Teresa Ynglès, a banda de l’interès que suscita pel completíssim tractament del datiu del català que ofereix, constitueix alhora un molt bon text introductori, no només de caràcter teòric sinó també aplicat, al model de la lingüística cognitiva.

BIBLIOGRAFIA Alcina i Blecua (1975): J. Alcina i J. Blecua, Gramática española, Barcelona: Ariel. De Miguel (1992): E. de Miguel, El aspecto de la sintaxis del español: perspectiva e impersonalidad, Madrid: Universidad Autónoma de Madrid. Demonte (1995): V. Demonte, «Dative alternations in Spanish», Probus 7, p. 5-30. Goldberg (1995): A. Goldberg, Constructions. A Construction Grammar Approach to Argument Structure, Chicago: University of Chicago Press. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 183

16/05/12 09:10


184

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Lakoff (1987): G. Lakoff, Women, Fire, and Dangerous Things: What Categories Reveal About the Mind, Chicago: The University of Chicago Press. Lakoff (1993): G. Lakoff, «The contemporary theory of metaphor», A. Ortony (ed.), Metaphor and Thought, p. 202-251. Cambridge: Cambridge University Press. Langacker (1987): R. W. Langacker, Foundations of Cognitive Grammar. Vol. 1: Theoretical Prerequisites, Standford: Standford University Press. Langacker (1999): R. W. Langacker, Grammar and Conceptualization. Berlín i Nova York: Mouton de Gruyter. Maldonado (1992): R. Maldonado, Middle voice: The case of Spanish se, San Diego: University of California. Talmy (1985a): L. Talmy, «Force dynamics in language and thought», W. Eilfort, P. D. Kroeber i K. K. Peterson (eds.), Papers from the Parasession on Causatives and Agentivity at the Twenty-First Regional Meeting of the Chicago Linguistic Society, p. 293-337, Chicago: Chicago Linguistic Society. Talmy (1985b): L. Talmy, «Lexicalization patterns: Semantic structure in lexical forms», T. Shopen (ed.), Language Typology and Syntactic Description. Vol. 3: Grammatical Categories and the Lexicon, p. 57-149. Cambridge: Cambridge University Press.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 75-184

021-Llengua i liter 22 - 02.indd 184

16/05/12 09:10


CRテ誰ICA

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 185

16/05/12 09:12


021-Llengua i liter 22 - 03.indd 186

16/05/12 09:12


SEMINARI DE LITERATURA I CULTURA DE L’EDAT MITJANA I L’EDAT MODERNA (SLIMM) DEL DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (2009-2010) Montserrat Ferrer i oriol Prat

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana montse.ferrersa@gmail.com, opratalt@hotmail.com

El 6 d’octubre la primera sessió del SLIMM del curs 2009-2010 va anar a càrrec de Miquel Raufast, investigador del CSIC-Institució Milà i Fontanals, i va tractar d’«El viatge com a discurs? Relats de viatge i context històric: l’enigmàtic periple europeu del baró de Rozmital (1465-1467)». Es conserven dos relats del viatge que el baró Leo de Rozmital (Praga) va emprendre per Europa entre el novembre de 1465 i el febrer o març de 1467. Tots dos foren redactats per membres de la comitiva. El primer fou escrit en alt alemany per Gabriel Tetzel, un mercader alemany ja gran i expert. És un relat general, escrit potser uns anys més tard de la tornada fent ús de la memòria. El segon fou escrit per Schaseck, un jove membre de la comitiva. El text original, en txec, no s’ha conservat, però sí una traducció llatina feta un segle més tard. És un relat més detallat i concís que el de Tetzel, amb molta informació i documents, com un diari oficial del viatge, però també espontani. El viatge del baró de Rozmital i la seva comitiva (formada per quaranta o cinquanta nobles, més els servidors) és qualificat pels dos redactors com a «viatge de cort, de peregrinació i de cavalleria». De tots els llocs per on passen, en visiten les corts (reials, ducals...) —Ara bé, sembla que hi ha un motiu no explícit per a aquest viatge, un motiu polític. Aquesta lectura és avalada per la situació política de Bohèmia: el conflicte polític i religiós que hi havia des de principi del segle xv entre catòlics i hussites havia desembocat en una coalició entre catòlics moderats i hussites, que el papat havia negat, condemnant Bohèmia a l’aïllament. El rei Jordi de Podebrad (hussita) havia iniciat una campanya política i diplomàtica per contrarestar la condemna del papat. La germana del baró de Rozmital, noble catòlic, era l’esposa del rei Georg. El comportament dels viatgers, que actuen com a diplomàtics i busquen sempre trobar-se amb els monarques a tot arreu on van, dóna peu a la lectura política del viatge. Així, el viatge s’entén com una manera de mostrar Bohèmia a Europa. Del pas de Rozmital per la Península Ibèrica, en destaca l’estranyesa dels viatgers: a diferència dels altres territoris per on havien passat, la Península Ibèrica els sembla un territori hostil. El paisatge és desèrtic, el clima calorós, i els costums i la religió llunyans. Tanmateix, els relats posen molt d’èmfasi en la convivència de religions que es troben a la Península, potser influïts per la situació del seu país. Catalunya en surt mal parada: hi ha mala gent, lladres, pobres, no s’hi Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 187

16/05/12 09:12


188

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

senten segurs, els assalten, tenen problemes amb els salconduits... S’ha de tenir en compte que els viatgers entren a Catalunya el 1466, en plena guerra. Cal preguntar-se què sabien aquests viatgers de Catalunya i de la Península Ibèrica abans d’arribar-hi, i si el que en sabien va poder influir en el seu judici. El 3 de movembre Pär Larson, investigador suec de l’OVI-Accademia della Crusca, especialista en tractament informàtic de materials lèxics medievals, va desenvolupar el tema: «L’onrat don Enric e il suo sirventese italiano». D’entre les composicions que s’inclouen en el corpus de la scuola siciliana, n’hi ha cinc que són estranyes. Una d’aquestes, «Alegramente e con grande baldanza», és atribuïda a «Arrigo», l’infant Enric de Castella. Es conserva al «canzionere Vaticano» (V 166). L’infant Enric l’hauria escrit després de marxar cap a Itàlia, entre l’octubre de 1267 i la primavera de 1268. És un poema polític, però també personal: s’oposa a Carles d’Anjou en el govern de Sicília i posa esperança en Corradino, però també exposa el seu estat d’ànim. La composició té un esquema mètric únic: estrofes de vuit endecasíl·labs, dues amb rima interna. S’hi troben influències i ressons d’altres autors, com Geremia da Montagnone o Guido delle Colonne. En destaca la particularitat d’acabar les estrofes amb una sentència. Pel que fa al lèxic, són remarcables els trets toscans occidentals que s’hi detecten, o la raresa d’alguns mots com amaroso. La figura d’Enric de Castella va donar lloc a algunes composicions trobadoresques (per exemple, en dues cántigas de Gonçal ‘Eanes do Vinhal) i el seu empresonament va tenir ressò a tot Europa (per exemple, en un poema de Paulet de Marsella). Però també el seu poema «Alegramente e con grande baldanza» ha deixat traces clares almenys en una composició posterior, de Fredi da Lucca. La ponència de Larson va dedicar molt d’espai a mostrar el funcionament del Diccionari de l’Italià Antic en línia, a través del qual es poden trobar les solucions lèxiques que fan al cas per a elaborar l’edició d’un text tan deturpat i difícil com és el de l’Infant Enric de Castella, el mateix que surt esmentat al Curial e Güelfa. El 12 de gener, Rafael Beltran, professor de la Universitat de València, va parlar d’«El paper dels cavallers francesos al Curial e Güelfa». Beltran va dedicar aquesta sessió del Seminari a comparar el Curial e Güelfa amb les biografies de cavallers francesos i amb les ficcions realistes de personatges històrics: amb la biografia del Mariscal Boucicaut, amb el Victorial de Pero Niño, amb els cavallers Guillaume de Chastel i Pere de Cervelló. Aquesta comparació serví per veure semblances entre episodis del Curial i relats de cavallers històrics, tot i que mai literals, i per veure com l’autor del Curial aprofitava la fama de cavallers reals per construir algun dels seus personatges. Per exemple, el Mariscal Boucicaut, un dels militars més famosos de principi del segle xv, té un reflex en el Curial a través d’un personatge, el germà de la priora Yoland le Maingre; en el Curial apareixen dos germans Chastel, tots dos presentats molt negativament; també hi ha moltes coincidències, però no una influència textual directa, amb el Victorial de Pero Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 188

16/05/12 09:12


Crònica

189

Niño (per exemple, en les dues obres hi ha una anticipatio que fa lloança dels cavallers contemporanis contra els cavallers del passat; la ciutat de París que troba Curial al segon llibre no sembla gaire diferent del París de Pero Niño). L’episodi del torneig de Melú del Curial remet al segle xiii i l’època de Pere el Gran —enfrontat a Carles d’Anjou—, però la novel·la també remet a una època contemporània, al principi del xv. Això explicaria per què en el Curial Guillaume de Chastel apareix com un personatge negatiu, quan en realitat era famós i respectat: l’autor del Curial deixa en descrèdit bretons i angevins. Aquesta lectura del Curial presenta un problema: els dos primers llibres mostren aquesta oposició als Anjou, però en el tercer, en canvi, aquesta oposició ja no hi és. Beltran es preguntà si una explicació podria ser la voluntat de trobar una conciliació política a través de la novel·la. El 2 de febrer Francesca Espanyol, professora del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, va dissertar sobre «Fast funerari i estament militar. El «córrer les armes» i les seves fonts documentals, literàries i figuratives». La sessió se centrà en les cerimònies funeràries en època medieval, i especialment en un tipus de ritual específic, conegut a la Corona d’Aragó amb el nom de «córrer les armes» o també «solemnitat de descoaments dels cavalls». Les fonts per a aquest tipus de cerimònies són, en primer lloc, les imatges iconogràfiques dels sepulcres conservats (com el de la família dels Boïl, a València); en segon lloc, els documents (testaments o llibres de comptes, per exemple); i, en tercer lloc, els textos literaris (la Crònica de Muntaner n’és un exemple: s’hi narra la cerimònia a València per la mort de Jaume I). El «córrer les armes» només es feia per a membres de l’estament militar. Era habitual que es fes en funerals nobiliaris i reials. Els cavallers que hi participaven es tiraven dels cavalls, els cavalls anaven ricament guarnits i amb les cues tallades, els cavallers duien l’escut de cap per avall. A la Corona d’Aragó, el ritual de «córrer les armes» només es feia quan el cos del rei era present; no es feia, en canvi, quan se celebrava un aniversari o en funerals d’estat en altres ciutats del regne. L’origen del ritual està ben documentat: ja se celebrava a l’Imperi Romà i es restringia a l’orde eqüestre. Es va fer fins al segle xvi. Els sepulcres són un bon testimoni iconogràfic d’aquest ritual. La iconografia —esculpida o pintada— que es tria per il·lustrar les cares visibles d’un sarcòfag pot incloure l’heràldica del difunt, motius religiosos o motius profans. En aquest últim cas, sol haver-hi una gran presència de la cerimònia de les exèquies. Per exemple, en el sepulcre de l’infant Felip, a Villalcázar de Sirga, hi ha esculpit tot el seguici funerari estirant-se els cabells, tocant botzines... i el cavaller amb l’escut ravassat; el sepulcre de la família dels Montcada, a Lleida, incorpora un cavaller dalt d’un cavall que arrossega el penó o escut (el sepulcre fou iniciativa d’Ot de Montcada, que va deixar escrit com havia de ser el sepulcre i que volia que li fessin el «córrer les armes»); el sepulcre de Dalmau de Queralt, a Santa Coloma, que data de 13681370, inclou relleus al voltant del sarcòfag amb plorants, i un cavaller que arrosseLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 189

16/05/12 09:12


190

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

ga el penó (a un lateral), i un altre cavaller que es llança del cavall (en l’altre lateral); el sepulcre de Ferran d’Antequera, a Poblet, també representa el «córrer les armes». No hi ha gaires miniatures que representin cerimònies religioses. Les fonts del segle xv (sobretot barcelonines) són molt riques en descriure els passos d’un funeral reial a la Corona d’Aragó (no en tenim, en canvi, de nobiliaris). El cos del rei se sotmetia a una momificació sumària per mantenir-lo els dies que passaven entre la mort i la inhumació, necessaris perquè tothom arribés a la cerimònia. El cos era traslladat en un lloc d’honor al Palau, amb espai suficient per acollir tots els convidats, i on representants dels ordes religiosos celebraven misses. Allà mateix se celebrava la cerimònia prèvia a l’ofici religiós a la catedral. Es feia un recorregut per la ciutat, i a les places s’hi feia la cerimònia. En definitiva, el «córrer les armes» era com una cerimònia teatral, tot estava establert i els convidats hi participaven. Un dels funerals del qual se’n conserven més testimonis és el de Joan II, l’últim rei enterrat a Poblet: el descriu Gabriel Turell a l’Arbre d’honor. Altres fonts expliquen el ritual del «córrer les armes», que es feia tant al carrer com en un lloc tancat: Pere Miquel Carbonell, El llibre de les solemnitats o el Llibre de les jornades de Jaume Safont. El 13 d’abril Marco Pedretti, procedent de la Universitat Catòlica de Milà i becari de doctorat de la de Girona, va parlar d’«Anselm Turmeda entre Mallorca i Tunis: el «mestre de les tres lletres» i la seva ciutat». Pedretti analitzà el pensament polític d’Anselm Turmeda a partir de les seves obres en vers, especialment les Cobles de la divisió del regne de Mallorques i els textos profètics. La primera qüestió que es planteja en l’anàlisi de l’element polític en les obres de Turmeda és si la conversió a l’islam de l’autor va ser sincera o no. Sigui com sigui, Turmeda usà la conversió amb alguna finalitat; potser tenia alguna raó per fugir a Tunis i deixar Mallorca i el franciscanisme. Hi ha indicis que fan pensar que potser aquesta conversió va tenir a veure amb els fets polítics: Turmeda es presenta en la seva autobiografia com un savi expert en termes polítics quan s’adreça a Mallorca. Les Cobles de la divisió del regne de Mallorques són de tema polític: Turmeda arriba a un jardí, en el qual una reina de negre, l’Illa de Mallorca, es lamenta per la divisió dels seus fills; la solució a aquesta decadència, diu Turmeda, és que els mallorquins preguin perquè Déu els concedeixi la unitat; la reina vol que Turmeda vagi a Mallorca a amonestar els ciutadans, ell s’hi nega perquè té por de tornar, però escriu un sermó polític als mallorquins. Després de fer un repàs a l’estructura i l’argument de l’obra, Pedretti destacà el fet que Turmeda critica amb ironia la situació i que es presenta com a l’únic que coneix les causes dels problemes i la solució. Abans de la invasió de Jaume I, quan Mallorca era musulmana, els ciutadans estaven units. La solució es basa en la idea del bé comú; la finalitat de qualsevol comunitat política. Aquesta idea es relaciona amb la pau; només s’hi pot arribar si els ciutadans s’estimen els uns als altres. Turmeda té una visió conservadora de l’ordre social: els «grossos» tenen el dret de governar; si els «menuts» arribessin al poder, regnaria el desordre i la societat degeneraria. Les Cobles foren escrites el 1398, Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 190

16/05/12 09:12


Crònica

191

el mateix any que Martí I envià un emissari a Mallorca per reformar la societat de l’illa. L’obra mostra que Turmeda volia continuar mantenint relació amb Mallorca. Les obres profètiques de Turmeda (Profecia de l’ase, Prometences) també són polítiques: parlen de ciutats dividides, amb problemes de successió, o bé del papat (mai es dedica al poble menut o al clergat, per exemple). No són clares, encara, les fonts de les profecies de Turmeda; sembla que hi ha certs paral·lelismes amb les de Rocatallada, però no estan fetes amb el mateix estil i els mateixos recursos, ni tracten del mateix). En les profecies no hi ha una visió teològica de la història, sinó que tendeix a l’astrologia. Pedretti es preguntà per què Turmeda va escriure aquests textos profètics. Conclou que s’han de comparar amb les altres obres de l’autor, sobretot amb les Cobles. Totes les obres foren escrites per guanyar la benevolència de les autoritats de Mallorca. Potser Turmeda es vol presentar com un mestre savi i vol demostrar que és capaç de resoldre els conflictes. El pensament polític de Turmeda mostra una visió estàtica de la societat: tot ha de continuar com està. La finalitat de la societat humana és la pau. Els consells que dóna Turmeda en les seves obres són molt generals; potser no sabia gaire com solucionar els problemes polítics, però tenia clar que l’objectiu era la pau. Finalment el primer de juny, Fabio Zinelli, investigador de l’École Pratique des Hautes Etudes de París, va intervenir amb «Vides dels sants catalane e Legenda aurea occitana: aspetti della tradizione». Fabio Zinelli ha estudiat les traduccions catalana i occitana de la Legenda aurea i la relació entre els testimonis conservats d’ambdues llengües, i s’ha centrat en un breu fragment d’aquesta obra en occità conservat a Forcalquier. Aquest fragment occità (F1) consta de dos bifolis del segle xiv que van ser utilitzats com a coberta d’un registre de comptes de 1563. Un altre fragment que prové del mateix manuscrit (F2) va ser utilitzat alhora com a coberta del registre de comptes dels anys 1564-1565. A més d’aquests dos fragments, es conserven tres manuscrits complets amb la traducció occitana de la Legenda aurea, que representen tres estadis d’una mateixa traducció. El fragment F1 correspon a l’estadi més antic (ms. A). Aquest estadi coincideix amb la traducció catalana de la Legenda aurea que va editar Corominas (1977). Per la llengua, el fragment F1 podria haver estat escrit a Provença o al Llenguadoc oriental. La llengua d’A correspon a l’Alt Llenguadoc. Una de les qüestions més debatudes entre els estudiosos que s’han dedicat a les traduccions romàniques de la Legenda aurea és si la traducció occitana procedeix de la catalana, o al revés. Zinelli és partidari de la primera opció. En primer lloc, considera que hi ha errors en els estadis A i B de la traducció occitana que han de procedir d’una mala comprensió d’una lliçó catalana. A i B deriven d’un antecedent comú occità fortament catalanitzat. En segon lloc, el text occità conté catalanismes i dobles traduccions (e.g. cruseltat seguit de la forma catalana crudesa). Ara bé, el text català també conté occitanismes. Hi ha altres elements en el text que relacionen la versió occitana de la Legenda aurea amb l’estadi més evolucionat de la traducció catalana (representada en Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 191

16/05/12 09:12


192

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

els manuscrits complets de l’Escorial N.III.5, i de Vic, Episcopal 174; E i V respectivament). Per exemple, l’estadi A del text occità inclou algunes vides de sants que no són en la Legenda aurea, però sí en els manuscrits catalans més tardans (E i V), però no en la versió catalana més antiga (mss. P i B: París, BNF Esp. 44 i Barcelona, BU 713). O alguns errors comuns que vinculen el text occità i la versió catalana d’E i V. Les dades conclouen, doncs, que la traducció occitana deriva de la traducció catalana, però no de l’estadi més antic sinó de l’estadi més evolucionat que testimonien els manuscrits E i V. El copista d’A, però, disposava de dues versions de la Legenda aurea catalana. En aquest manuscrit, la vida de Sant Marcel és repetida: el primer cop que apareix, el text coincideix amb l’estadi més antic de la traducció catalana (P i B); en canvi, el segon cop coincideix amb la versió de la traducció catalana que porten els manuscrits més tardans (E i V). Montserrat Ferrer Santanach Les sessions dedicades a literatura i cultura de l’edat moderna van començar el 20 d’octubre amb Georges Güntert, catedràtic emèrit de la Universitat de Zurich especialista en les literatures italiana i castellana del Renaixement i del Barroc, que va oferir els primers resultats d’una investigació en curs a propòsit de les «Funciones del soneto en el drama barroco». Güntert va començar fent una introducció històrica sobre la fusió de gèneres teatrals i la inserció de composicions poètiques dins les obres dramàtiques, i va caracteritzar les propietats del sonet per explicar-ne les formes diverses segons les tradicions literàries i els autors. Com a exemple d’aquesta diversitat de formes va fer notar les diferències entre els sonets de Dante i Petrarca i els de Lope de Vega, que abracen una tipologia més àmplia (sonets eco, dialogats, amb tercets més lliures). A partir del segle xvi, el sonet s’associa a altres gèneres. Minturno, per exemple, l’associa a l’oda, i Tasso, a l’epigrama, que comparteix amb el sonet la brevetat, l’agudesa i la mateixa tendència a acabar la composició amb una sentència enginyosa. Güntert va apuntar algunes de les característiques pròpies dels sonets, com el joc de paral·lelismes i oposicions que acostumen a incorporar, el seu dinamisme interior, amb preguntes i respostes, i la sentència final, que generalment marca el pas de les emocions a la reflexió. Té una gran capacitat d’adaptació a la matèria i abraça els tres grans gèneres, ja que és apte per a qualsevol assumpte, i fins i tot pot esdevenir un nucli dramàtic dins del drama. És una forma completa, tancada sobre si mateixa i que és concebuda com un tot, però l’interès principal de Güntert era plantejar quina funció té en un drama, si actua com a resum de l’obra o com a nucli. A l’Arte nuevo de hacer comedias, Lope distingeix diversos usos del sonet, que pot ser un monòleg líric o interpel·latiu, una carta o una composició llegida a l’escenari o un sonet dialogat. Però aquesta perspectiva és limitada, perquè un Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 192

16/05/12 09:12


Crònica

193

sonet també pot al·ludir al significat del conjunt de la comèdia. Per exemplificarho, Günter va presentar els tres sonets que apareixen a La moza de cántaro de Lope de Vega, amb funcions ben diferents. El primer és una autocaracterització de l’aristòcrata i no fa referència al drama; el segon, en canvi, sí que es refereix al drama; i el tercer incorpora una triple perspectiva de lectura (la mirada de l’enamorat, del públic i del personatge), que porta a Güntert a classificar aquest sonet com una tematització de la intriga principal. Aquesta mateixa funció també es troba en el primer dels nou sonets que presenta El perro del hortelano del mateix Lope, una composició que focalitza la veritable naturalesa del conflicte i que, a diferència de les altres, no fa referència a moments concrets del drama, sinó al seu conjunt. Güntert va posar diversos exemples de tematització de la intriga. Trobem un altre tipus de funció en el teatre de Calderón de la Barca. Malgrat que les seves obres més destacades no incorporen sonets, en el conjunt de la seva obra n’apareixen una setantena. Calderón organitza els sonets per parelles o grups de quatre. Un dels exemples més significatius és el del drama El príncipe constante, una reflexió al voltant dels valors efímers i immutables que conflueix en dos sonets. Es tracta de dues composicions antitètiques que no resumeixen el contingut del drama, sinó el discurs sobre els valors i il·lustren l’oposició entre l’efímer i l’immutable. Calderón, seguint la tradició que va de Tasso a Ficino, concedeix a la poesia un lloc privilegiat dins del drama i li atorga la funció de transmetre una reflexió més profunda. Güntert va acabar destacant la importància de l’ús del vers dins del drama, un instrument rellevant per a la jerarquia dels nivells de significació, com a resum o prefiguració de la trama, com passa en Lope de Vega, o com a element que incorpora reflexions filosòfiques, com en el cas de Calderón. El sonet, per tant, marca un moment culminant de l’obra i en condensa el sentit, una bona mostra de la sofisticació del Barroc. El 19 de novembre Roger Vilà, de la Universitat de Girona, va presentar el volum «La Musa vigatana (1803) de Marià Torrent i Vinyas», l’edició d’un manuscrit inèdit que recull l’obra d’aquest poeta de finals del Barroc. Vilà va començar advertint que, si bé Marià Torrent i Vinyas no pot ser considerat un poeta de primera fila, és un bon testimoni per contextualitzar el tombant del segle xviii. Va presentar la biografia de l’autor (1779-1823) a partir de textos d’arxiu i de dades extretes dels seus poemes. La Musa vigatana inclou retrats de personatges històrics, arengues contra els francesos, obres satíriques i composicions populars com les «crides de bou». Els poemes van acompanyats d’uns aclariments detallats que ajuden a contextualitzar-los i aporten una visió de l’època. Es tracta de 6350 versos, dels quals 5447 són escrits en català i 904, en castellà. Tal i com s’explica al comentari del poema 81, Torrent i Vinyas escull el català per fer-se entendre i reserva el castellà per als assumptes seriosos. La dècima és el tipus de composició més freqüent, però també hi ha sonets, col·loquis i una tipologia força variada. Els poemes escrits després Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 193

16/05/12 09:12


194

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

de la Guerra del Francès tenen un to més seriós, incorporen moltes referències històriques i sovint són d’assumpte religiós o, en algun cas, de caire polític, però en general Torrent escriu poemes satírics, de circumstàncies, alguna anècdota, algun epitafi i diversos retrats. Les creacions de La Musa vigatana informen sobre la vida quotidiana de Vic, com per exemple sobre l’extracció d’un queixal, la vida al col·legi, les vacances, els oficis perduts o bé sobre col·lectius com els criticaires o els polítics del moment. Vilà va presentar amb exemples el tractament de tots aquests assumptes, recollits tant dins del poema com en les anotacions que els acompanyen, de vegades fins i tot més extenses que les composicions, i va oferir també exemples dels diversos gèneres poètics. Va considerar l’obra de Torrent i Vinyas com un bon testimoni de la llengua i els costums del moment, i en va destacar el lèxic ric, amb força trets dialectals, i el retrat viu que fa d’una època poc estudiada a la qual aporta dades interessants. Vilà finalment va repassar la recepció de l’obra de Torrant i Vinyas, que ha estat vist com un autor més important des del punt de vista històric que no poètic. A La Renaixença, l’any 1875, Magí Verdaguer ja el va considerar més un versificador que no pas un poeta i Jaume Collell, ja al segle xx, el titllà d’imitador del Rector de Vallfogona. El 19 de gener Eduard Escoffet, investigador especialitzat en la literatura del Barroc i membre del projecte Mimesi de la Universitat de Barcelona, va presentar l’estat de la seva tesi doctoral, centrada en «L’Atheneo de grandesa (1681) de Josep Romaguera: contra la vulgar ociositat». Es tracta, com va explicar Escoffet, d’una de les obres clau de la literatura catalana del Barroc i de les poques escrites en català que va arribar a la impremta, una obra, malgrat això, encara molt desconeguda, de lectura difícil i blanc de crítiques i comentaris pejoratius. Escoffet va rebatre algunes afirmacions que s’han fet a propòsit de l’obra i que considera inexactes. En primer lloc no es pot parlar de l’Atheneo de grandesa com un plagi de l’Héroe de Gracián. És cert que Romaguera manlleva paràgrafs sencers de l’obra de Gracián, però no ho fa sistemàticament ni tot el contingut de l’obra prové d’aquesta font. No es pot obviar que el mateix Romaguera afirma que estableix un diàleg crític «amb punts d’oposició» amb Gracián. En un article recent Josep Solervicens ha demostrat en quins punts Romaguera se separa de Gracián. En segon lloc, tampoc no es pot afirmar que Romaguera copiï l’estil de Gracián amb l’objectiu de traslladar-lo al català, ja que l’estil de l’un i de l’altre són prou diferents, fins i tot en aquells fragments en què Romaguera se serveix del discurs de l’autor aragonès. A grans trets, es pot dir que Romaguera combina el laconisme amb un estil molt més ampul·lós. En tercer lloc, cal desmentir la divisió de l’Atheneo en dues parts que Rubió i Ors va establir a partir d’una lectura errònia del pròleg. Efectivament, l’Atheneo havia de tenir dues parts més, però els títols esmentats per Rubió i Ors (Morfeo despert en las vulgaritats catalanas i La fama en Cataluña) són dues obres independents, probablement escrites abans. Finalment, cal valorar el text segons els paràmetres de l’època i tenir en compte que és Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 194

16/05/12 09:12


Crònica

195

una obra arriscada i volgudament difícil, que pretén ampliar els horitzons culturals i crear un referent moral i estètic. Aquesta nova visió permet deixar definitivament de banda els judicis negatius envers l’obra i veure que, darrere les dificultats i el desordre que se li atribueixen, és un text clar i coherent. Escoffet va situar l’Atheneo de grandesa en el seu context, va analitzar-ne l’estructura i va valorar-ne el sentit. L’obra s’insereix en una tradició textual ben viva a l’Europa del segle xvii que sintetitza molts dels valors ideològics i estètics del Barroc. Es tracta d’obres que combinen un discurs polític, moral o religiós amb una barreja d’estils, i que generalment estableixen un diàleg entre la paraula i la imatge. En aquesta línia, Romaguera emprèn el difícil camí de publicar una obra en català volgudament artificiosa, que s’allunyi del mer testimoni de la llengua popular i que aspiri a la grandesa. El llibre està format per 14 «eminències» o capítols, que incorporen, a partir del tema que proposa el títol, una part en prosa (l’eix), un emblema (imatge i lema o inscriptio) i diverses composicions poètiques (subscriptio o glossa de l’emblema en forma de diversos poemes). La part en prosa incorpora consells pràctics i exemples històrics universals; l’emblema va precedit d’una breu explicació que relaciona la imatge amb el tema de l’eminència; les composicions, que parteixen sempre de la imatge, no sempre aborden directament el tema de l’eminència. Al marge de les 14 eminències, hi ha el pròleg, molt estudiat com a apologia del català, però en canvi poc valorat per les informacions sobre poètica i conceptes barrocs que hi apareixen. L’obra de Romaguera combina formes mètriques ben diverses, amb un vocabulari, unes imatges, unes referències i unes rimes bastant reincidents. Hi trobem octaves, dècimes, quartilles (quarteta), quintilles (quinteta), una cançó heroica, poemes amb ecos, epodos, sonets, madrigals, endetxas i tercets, entre altres. En un pla més general, l’obra és una fusió d’estils i de gèneres (un dels trets més característics del Barroc), un laberint formal que condensa els estils de moda i en el qual fa dialogar el text i la imatge, i que coincideix amb altres llibres de l’època com Idea de un príncipe político cristiano representado en cien empresas de Saavedra Fajardo (1640), Pseudodoxia Epidemica (o Sobre els errors vulgars, 1646) del britànic Thomas Browne o El sabio instruido de Francesc Garau (1675). Escoffet també va repassar cronològicament les lectures de l’obra al llarg del temps. La recepció de l’Atheneo ha estat ben diversa i l’opinió dels lectors coetanis a Romaguera i dels lectors del segle xviii té poc a veure amb la dels lectors de finals xix. Mentre que els primers llegien l’obra com a referent d’una època, els segons la van menystenir sobretot per qüestions lingüístiques. Formen part d’aquesta recepció elogiosa Narcís Julià, Serra i Postius, Antoni de Bastero, Agustí Eura o Ignasi Ferreres. Els autors que van menysprear l’obra de Romaguera, i que tan decisivament van marcar la seva posterior recepció, són, entre altres, Torres Amat, Nicolau d’Olwer i Rubió i Balaguer. La sensibilitat envers l’obra de Romaguera es pot estendre a tota la literatura barroca, ja que allò que els seus coetanis valoraven amb entusiasme passa a ser menystingut a partir del segle xix. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 195

16/05/12 09:12


196

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Finalment Escoffet va posar en relació l’Atheneo de grandesa amb l’Héroe de Gracián, l’obra de la qual parteix, i en va assenyalar detalladament les coincidències, tant les traduccions literals, com les ressonàncies o les coincidències en els exemples. Amb aquesta comparació es demostra que el grau de dependència de l’obra de Romaguera no és tan gran com se suposava. Escoffet va establir quatre nivells de relació respecte de l’obra de Gracián, imitació, variació, amplificació i referencialitat compartida; i va mostrar que l’estil de Romaguera dista de l’estil de Gracián, ja que en Romaguera hi ha un diàleg entre dos estils diferents: el lacònic i l’ampul·lós. I finalment Escoffet va acabar destacant que hi ha un clar transvasament textual i ideològic de Gracián a Romaguera, però que no es pot afirmar que el substrat de l’un i de l’altre sigui exactament el mateix. Romaguera matisa algunes asseveracions de Gracián i la mateixa variació de l’ordre i la refosa dels «primores» a l’Atheneo ja evidencia un canvi en el pensament. El 4 de maig Antoni Lluís Moll, professor associat de la Universitat de Barcelona, membre del projecte Mimesi i especialista en literatura catalana del Renaixement i la Il·lustració, va tractar de «La construcció de l’ars historica al Renaixement», un capítol de la seva tesi doctoral en curs. Moll va començar situant l’estat en què es troben els estudis sobre historiografia catalana renaixentista i fixant els objectius de la seva investigació. Fins ara, va explicar que l’estudi de la historiografia del Renaixement s’ha centrat en l’exhumació dels textos en forma d’edicions; en l’anàlisi de les motivacions de l’historiador i les seves relacions amb les institucions públiques que encarregaven les cròniques; en l’establiment de les fonts i l’ús que se’n va fer; i en la recepció d’aquesta historiografia, tant la recepció coetània com la posterior. Per Moll, l’objectiu és trobar els trets d’època comuns entre les propostes teòriques i pràctiques dels europeus i dels catalans per extreure’n un relat articulat de l’ars històrica renaixentista. El debat teòric sobre la història i les seves aplicacions pràctiques representa una innovació epocal del Renaixement respecte dels precedents clàssics i medievals. La recepció i la recreació dels clàssics grecollatins segons els paràmetres de l’època porta els humanistes a buscar un lloc propi per a la història, fins aleshores subordinada a alguna de les arts majors (tot sovint l’oratòria). Al llarg dels segles xv i xvi, amb el descobriment de noves fonts d’autoritat i la relectura de materials clàssics ja coneguts, els teòrics renaixentistes redistribueixen el sistema de les arts per donar cabuda a la història i tracten de fixar-ne una definició més específica. Aquest procés de donar autonomia a la història és llarg i complex i se’n poden trobar traces ja en el primer humanisme florentí del Quatre-cents. Aleshores arrenca un debat a propòsit de les arts (en aquest cas, la història, la filosofia i la poesia) que és l’essència de bona part del pensament històric dels segles xv i xvi, un debat entorn de la dignitat i la jerarquia de les arts, determinat per la seva importància lògica i filosòfica, la seva antiguitat o la matèria que tracten. La primera aproximació organitzada al gènere de la historiografia és l’Actius (1499) de Giovanni Pontano. L’obra no representa cap novetat respecte de les Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 196

16/05/12 09:12


Crònica

197

tradicions anteriors ni tampoc separa la història de l’oratòria, però té el valor de sistematitzar i organitzar les fonts a partir dels preceptes dels Rhetoricorum libri quinque, de Jordi de Trebisonda, i de la tradició retòrica bizantina representada per Hermògenes. Pontano relega la història a un pla secundari (per antiguitat i universalitat) respecte de la poesia, de la qual és una recreació menor i amb la qual comparteix les mateixes regles. L’única diferència és l’ús del vers i Pontano no sembla posar en contradicció la teoria d’una història que es deu epistemològicament a la veritat dels fets amb una poesia que, en els termes aristotèlics desenvolupats uns anys més tard, es caracteritzarà essencialment per la ficció. A partir del 1500 aproximadament, la Poètica d’Aristòtil és exhumada i llegida pels autors renaixentistes com un mètode racional per separar la poètica d’altres disciplines a partir d’un sistema lògic d’oposicions que també afecta la història. El primer autor que es fa ressò de les teories aristotèliques és Sperone Speroni al Dialogo della istoria (1542). En boca d’un dels personatges d’aquest diàleg, apareix per primera vegada una definició de la història en termes aristotèlics i una classificació de les espècies històriques segons si la narració és d’un sol home o de diversos homes i d’una sola cosa o de diverses coses. El text també reflexiona al voltant dels annals, classificats com a subespècies de les vides, les històries i els sermons, i assenyala les diferències entre la història i els poemes èpics, que no s’hi poden comparar perquè «imiten» i cedeixen la veu als personatges. El segon dels tractats sobre la història en termes aristotèlics és el breu De historica facultate disputatio (1548), de Francesco Robortello, que no concedeix a la història l’autonomia que li atorgava Speroni i, seguint els cànons més establerts, la subordina novament a la retòrica. Una proposta més innovadora és el Ragionamento della istoria (1559), de Dionigi Atanagi, que defensa una concepció àmplia de la història més enllà de la mera transmissió d’esdeveniments. Segons el text, la història, per ser considerada una art, necessita els elements retòrics que la converteixin en una disciplina útil civilment, i és per això que Atanagi busca les semblances i les diferències entre la història, la poesia, l’ètica i la política. La conclusió és que la història no és sinó el vessant pràctic de la moral i de la política. L’única llei de la història (que comparteix amb la moral) és la disquisició entre el bé i el mal i, per aquest motiu, està subordinada a narrar els bons fets perquè serveixin d’exemple i a reportar els dolents perquè s’usin preventivament i civilment amb l’objectiu que no es tornin a repetir. A propòsit de les dignitats i les jerarquies, Atanagi considera que la història és més antiga que la poesia; que és perpètua, ja que dura en el temps; i que és molt digna, perquè la utilitzen prínceps i reis i la cultiven grans autors, perquè honora els fets i els homes adequats, perquè tracta de la humanitat, perquè conserva la memòria dels fets i perquè produeix efectes racionals i de delectança. La primera gran revolució respecte de la importància que va exercir la tradició aristotèlica en el pensament històric italià són els Dieci dialoghi della historia (1560), de Francesco Patrizi. En aquests diàlegs es qüestionen els axiomes més assumits per la tradició, recuperant algunes de les crítiques de la primera meitat del segle xvi: la història no narra exclusivament coses passades ni narra exclusivaLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 197

16/05/12 09:12


198

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

ment accions humanes. Patrizi ja no concep la possibilitat de subordinació de la història. A partir de la incorporació a l’ars històrica de les concepcions platòniques, independitza la història de la poesia o la gramàtica i la defineix, no tenint en compte les oposicions aristotèliques, sinó segons uns paràmetres que apel·len a criteris de veritat i de finalitat. Però és amb el Methodus ad facilem historiarum cognitionem (1566), de Jean Bodin, que la història pren el nom de mètode i és definida i classificada paral·lelament a altres disciplines. Bodin trenca definitivament amb les visions que definien la història com un mer coneixement sense organització, no tant pel contingut de la seva obra, que recull moltes de les afirmacions dels debats de la primera meitat del segle xvi, sinó sobretot pel fet d’establir un mètode propi per a la disciplina. La història forma part d’un programa que vol il·lustrar la humanitat fent accessible el saber de manera progressiva, ja que no es poden ensenyar directament la filosofia i la religió, sinó que cal ensenyar prèviament allò que és comprensible, com la història. Aquesta voluntat comprensiva del coneixement fa de Bodin l’autor de referència de la historiografia del Renaixement tardà. Moll finalment va tractar de recollir algunes reflexions historiogràfiques en l’àmbit català, unes reflexions generalment incloses en obres que no tracten monogràficament la matèria. Moll va posar com a exemple Joan Lluís Vives i Antoni Llull. El llibre segon De disclipinis (1531), dedicat a la gramàtica, inclou alguns passatges d’anàlisi de la poesia i la història. Per Vives, la qualitat primària i gairebé única de la història és la veritat. A diferència de la poesia, la història té un lloc dins del seu programa educatiu, un lloc, però, que no li concedeix la categoria de disciplina autònoma ni la salva de la subordinació a la gramàtica. En el llibre que tracta sobre l’art d’ensenyar, Vives es demana per les arts que cal ensenyar i fa una distinció clara que l’emparenta amb els autors italians d’abans dels anys 40 del segle xvi: la història no és una art pròpiament dita, perquè no està subjecta a regles, sinó que és només un coneixement. En canvi, en els De oratione libri septem (1557), d’Antoni Llull, hi apareix una classificació de les espècies de la història que segueix els tractats llatins, una explicació detallada dels elements que ha de tenir el discurs històric i algunes recomanacions estilístiques que cal seguir per redactar-la. No hi ha en Llull, però, cap preocupació teòrica sistemàtica entorn de la disciplinització de la història, només la voluntat didàctica i pragmàtica d’aconsellar en aspectes purament instrumentals sobre la redacció de discursos. El fet que no constatem els termes de la polèmica italiana en l’àmbit català no invalida, però, la tendència general de la construcció d’una disciplina autònoma, tot i que numèricament predominen les concepcions més tradicionals. Hi ha constància, per exemple, de la difusió a l’època d’alguns dels tractats italians. El 17 de març Xavier Tubau, professor de la Universitat Pompeu Fabra i especialista Humanisme, Renaixement i Barroc, va presentar alguns aspectes de la seva investigació en curs «Erasme entre Roma i Luter: la proposta fallida d’un tribunal d’arbitratge». Tubau va explicar detalladament els recursos de què es va Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 198

16/05/12 09:12


Crònica

199

valdre Erasme per exercir de mediador entre Luter i el poder de l’església de Roma. Entre el mes de juliol i novembre de 1520, va fer tot el possible perquè els membres de la cort del jove Carles V i alguns dels homes destinats a tenir més pes en les decisions polítiques de la dieta de Worms assumissin les seves propostes per solucionar el problema. Entre els documents d’Erasme en aquest període és especialment interessant el Consilium, escrit durant la tardor de 1520, en el qual exposava el seu punt de vista sobre el conflicte i proposava la constitució d’un tribunal d’arbitratge com a solució per resoldre’l. Tot i que es va centrar en aquest text, Tubau també va contextualitzar amb detall els fets precedents que permeten entendre’l amb tots els matisos. Tubau va començar repassant la trajectòria professional d’Erasme en l’àmbit de la filologia i la teologia, la seva perspectiva a propòsit de les teories plantejades per Luter i els principis que van fonamentar la posició neutral que va mantenir durant el conflicte. L’edició del Nou Testament va suposar una aportació de gran rellevància en el context de la filologia humanística, perquè era la primera vegada que s’aplicaven els mètodes de la crítica textual de manera sistemàtica al text més important de la cultura europea medieval. L’edició del Nou Testament va ser criticada per Edward Lee i Diego López Zúñiga, als quals Erasme va respondre en una Apologia i en dues extenses Responsiones. Tot i així, els recels i les acusacions d’heretgia que es van formular en les censures al Nou Testament van crear un context propici perquè es cohesionés un moviment de resistència contra Erasme, el qual, tanmateix, va afrontar totes les crítiques sense dubtar de la seva metodologia i demostrant una gran confiança vers els principis de l’Humanisme que fonamentaven la seva tasca com a filòleg. Per Erasme, en aquells moments, la reforma de la teologia contemporània que proposava era perfectament viable. Anys més tard, però, la situació va canviar de manera radical a causa de l’aparició de Luter, ja que durant els primers anys de la Reforma els humanistes i teòlegs escolàstics van considerar que la reforma luterana desenvolupava les línies bàsiques del pensament d’Erasme i la seva filologia aplicada als textos bíblics. Erasme i Luter coincidien en la censura a l’Església contemporània, ja que, entre altres coses, criticaven el poder temporal del Papa, la superstició fonamentada per mitjà de relíquies o imatges i la manca d’una veritable espiritualitat. Aquestes crítiques, a més, eren la part més visible i popular de tots dos autors i això va permetre la ràpida associació de l’Humanisme amb la Reforma. La publicació de les obres d’Erasme i Luter va provocar la consciència d’ambdós autors de les diferències que els separaven. Erasme va posicionar-se en contra dels punts bàsics de la doctrina luterana després de la carta que Luter li envià l’any 1524. Aquest és el preludi de la ruptura pública entre els dos autors abans que Erasme publiqués el seu primer text antiluterà, De libero arbitrio, i abans que s’iniciés una polèmica que es va allargar amb diversos textos (del De servo arbitrio de Luter fins a les dues parts del Hyperaspistes d’Erasme). Abans d’aquesta ruptura, però, Erasme era conscient que el seu projecte s’identificava amb el de Luter, per la qual cosa intentava evitar per tots els mitjans que Luter fos Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 199

16/05/12 09:12


200

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

condemnat i les gestions que va dur a terme per protegir Luter són inseparables de la seva voluntat de protegir els propis objectius. A la tardor de 1520, amb la publicació del tractat De captivitate babylonica de Luter, Erasme queda vivament impressionant per la violència del text, però es manté en una posició neutral, que més tard reafirmà malgrat el consell de moltes personalitats importants en l’àmbit catòlic, que li aconsellaven que fes públic el seu rebuig cap a Luter, especialment després de la sarcàstica i violenta resposta del rei Enric VIII al Contra Henricum regem Angliae. La posició neutral d’Erasme no s’explica només per factors conjunturals, sinó també per elements estructurals de la seva manera de ser i de veure el món, que combina l’escepticisme filosòfic amb els criteris d’autoritat i de consens de la teologia cristiana. No busca conclusions definitives ni les defensa per tots els mitjans, sinó que accepta com a probable allò que d’altres tenen per cert. Aquest escepticisme modifica la percepció de les veritats doctrinals de l’Església i resulta imprescindible per entendre la seva actitud envers les propostes de Luter, que pretén imposar les seves conclusions com a veritats úniques. Són dues visions del món, per tant, irreconciliables, ja que Luter entén que la veritat comporta una ruptura amb el passat i amb tots aquells que no donin suport a les seves idees, mentre que Erasme busca sempre solucions consensuades que evitin la divisió dels cristians. La neutralitat d’Erasme es va concretar abans i després d’enfrontarse públicament amb Luter, però hi ha sobretot un breu període de temps, entre el juliol i el desembre de 1520, en què els esforços d’Erasme per fer de mitjancer entre Luter i Roma van ser especialment intensos. El 15 de juny de 1520 es va publicar a Roma la butlla Exsurge Domine, en la qual es condemnaven oficialment 41 errors de Luter, se n’exigia la retractació i s’ordenava la crema dels seus llibres. El 3 de gener de 1521 la butlla Decet Romanum Pontificem va excomunicar oficialment Luter i els qui seguien les seves idees. Quatre mesos més tard, Luter va comparèixer en la dieta imperial celebrada a Worms i va pronunciar un cèlebre discurs en el qual negava l’autoritat del papat i dels concilis i defensava la de la Bíblia. Finalment, el 26 de maig es va proscriure Luter dels territoris imperials. Davant de tots aquests esdeveniments Erasme va respondre immediatament: va parlar amb Enric VIII després que aparegués la butlla Exsurge Domine i va escriure a Luter recomanant-li moderació. El 13 de setembre va escriure al papa desaprovant la manera en què s’ha atacat Luter i reclamant la necessitat d’examinar les seves idees abans de condemnar-les. Poc després de la crema de llibres de Luter a Lovaina, també redacta les Acta Academia Lovaniensis Lutherum, en les quals reclama una avaluació ponderada dels textos de Luter. Erasme va concretar la idea d’un tribunal competent per jutjar els textos de Luter en el text titulat Consilium cuiusdam ex animo cupientes esse consultum et Romani Pontificis dignitati et Christianae religionis tranquillitati. Tubau va considerar que la tria del consilium podia respondre al prestigi de què gaudia el gènere, però segurament també perquè se’l considerava un format que tolerava la proposta d’idees i solucions originals. El Consilium d’Erasme ofeLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 200

16/05/12 09:12


Crònica

201

reix un examen de les causes que han propiciat el conflicte entre Roma i Luter i una proposta per solucionar-lo. La responsabilitat del conflicte s’atribueix als teòlegs escolàstics, temorosos, segons Erasme, de perdre la seva autoritat amb l’aparició de teòlegs amb una formació de llengües bíbliques que ells no tenien. Erasme proposa com a solució per a la pau de la república cristiana la constitució d’un tribunal de jutges imparcials perquè escoltin Luter i examinin les seves publicacions. Els jutges havien de ser persones amb una formació excel·lent, de virtut i integritat reconegudes i imparcials respecte el papa i Luter. Aquests jutges serien seleccionats per tres governants sense interès en l’assumpte: l’emperador Carles, el rei Enric VIII i el rei Lluís II d’Hongria. Erasme no va voler presentar-se públicament com l’autor del Consilium per evitar que els seus enemics ho interpretessin com una mostra més de la seva complicitat amb Luter, i va pactar amb Johannes Faber la manera de presentar la proposta: Erasme redactaria el Consilium, i Faber l’exposaria personalment davant de les autoritats polítiques pertinents. Malgrat que el text es va publicar anònimament, de seguida es va atribuir a Erasme. L’estil i les idees que contenia i la perspectiva sobre el conflicte i la manera de resoldre’l recordaven massa les propostes d’Erasme. Van passar molts pocs dies entre l’optimisme amb què Erasme va elaborar el Consilium i el distanciament vers a aquest projecte. El problema van ser, sobretot, les publicacions de Luter durant els mesos d’octubre i desembre de 1520, que van convertir en absurda la fórmula d’un tribunal com el que havia concebut Erasme. Luter va publicar a principis d’octubre el tractat De captivitate babylonica i el 4 de novembre la seva «antibutlla» Adversus execrabilem antichrsti bullam. Els textos i l’actitud desafiant de Luter van ser decisius perquè Erasme es distanciés ràpidament de la solució proposada al Consilium. L’estratègia del Consilium va agradar a alguns reis i prínceps, que la van considerar viable, però la crema de les Decretales, l’aparició del tractat De captivitate babylonica i les Assertiones, d’una violència excessiva, van fer impossible la proposta conciliadora d’Erasme. Oriol Prat

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 187-201

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 201

16/05/12 09:12


021-Llengua i liter 22 - 03.indd 202

16/05/12 09:12


SEMINARI DE LITERATURA I CULTURA DE L’EDAT MITJANA I L’EDAT MODERNA (SLIMM) DEL DEPARTAMENT DE FILOLOGIA CATALANA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (2010-2011) GeMMa Pellissa i oriol Prat

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana germmapellissa@gmail.com, opratalt@hotmail.com

El 26 d’octubre de 2010 Joan Yeguas, conservador de l’àrea del Renaixement i Barroc del MNAC i especialista en escultura del Renaixement, va parlar sobre «Joan d’Aragó i de Jonquers (1457-1528): comte de Ribagorça, virrei de Nàpols i mecenes de l’època del Renaixement» i va donar a conèixer algunes de les seves investigacions més recents, que recollirà en un llibre que analitza els tres sepulcres renaixentistes del monestir de Montserrat: els de Joan d’Aragó i de Jonquers, Bernat de Vilamarí i Benet de Tocco. Yeguas va documentar la biografia de Joan d’Aragó i de Jonquers (1457-1528) i va analitzar tant la funció de mecenes artístic com el seu impacte en la literatura de l’època. Fill il·legítim d’Alfons VI de Ribagorça i de Maria de Jonqueres, el 1496 va ser nomenat lloctinent de Catalunya per Ferran II, càrrec que va mantenir fins el 1506. Va ser fora de Catalunya del 1507 al 1509, període en què va exercir de virrei a Nàpols. En l’última etapa de la seva vida, havent tornat ja d’Itàlia, va ser nomenat novament lloctinent de Catalunya i capità general del Principat i, més tard, president de la Generalitat de Catalunya (1512). Els darrers anys va col·laborar molt activament en la conquesta de Navarra i va ser enterrat a Montserrat, en un sepulcre disgregat durant la guerra del Francès i reconstruït posteriorment. També va ser molt rellevant el seu paper com a mecenes i és possible que pagués el retaule de Sant Miquel de Viella, una obra de final del segle xvi, i part de l’obra del pintor Bartomeu Garcia, al marge de les tombes i les medalles que es conserven amb l’escut de Joan d’Aragó. Yeguas va analitzar a fons la tomba de Joan d’Aragó, que data de 1509, quan encara era virrei de Nàpols. El sepulcre es conserva gairebé sencer, malgrat que compta amb algunes parts afegides més recentment: les mans, per exemple, són originals, mentre que els caps són més tardans i els atlants, del segle xx. La part més desigual del sepulcre, i que ha comportat problemes d’atribució, és el timpà, d’un estil falsament toscà. Durant temps, s’ha dit que era obra d’un autor italià, cosa que no encaixa amb la resta de la tomba. En comparació amb altres obres de final del xv (tenint en compte, per exemple, la tendència a la península de presentar els difunts agenollats), el sepulcre de Joan d’Aragó fa pensar a Yeguas en una tipologia estilística llombarda. Cal dir que, a principi del xvi, a Roma, Nàpols i Milà s’hi concentren una gran quantitat d’escultors llombards que treballen amb Gian Cristoforo Romano. Els documents de l’època fixen la presència de Cristoforo Romano a Ferrara (1491), Màntua (1491-1497), Roma (1505-1506), on treLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 203

16/05/12 09:12


204

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

balla juntament amb Miquel Àngel en el descobriment del Laocoont, i també a Nàpols (1506-1507), precisament durant el període en què Joan d’Aragó n’és el virrei. Cristoforo Romano s’envolta d’una cort d’escultors llombards amb un estil concret que Joan d’Aragó devia conèixer per força. Segons Yeguas, el sepulcre de Montserrat seria obra d’un d’aquests escultors de l’escola de Cristoforo Romano. L’altra tomba del monestir de Montserrat és la de Bernat de Vilamarí, atribuïda a Bartolomeu Ordóñez, i que representa un canvi d’estil, un salt cap a la modernitat escultòrica amb l’arribada de la moda florentina, introduïda a Espanya precisament per Ordóñez. Yeguas va acabar relacionant documents històrics que posen de costat Joan d’Aragó i alguns episodis d’obres literàries famoses, i finalment va explicar els mètodes de treball analític dels estudiosos de la història de l’art, va destacar les dificultats amb què es troben a l’hora de fer atribucions —hi ha molt poques obres signades— i va esmentar algunes peces gòtiques i renaixentistes d’atribució dubtosa. Josep Solervicens, professor de la Universitat de Barcelona i director del projecte Mimesi, i Enric Querol, doctor en Filologia Hispànica i especialista en la literatura catalana moderna, el 14 de desembre de 2010 van presentar els criteris de la seva edició crítica de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011). Van començar explicant els problemes que hi ha per resseguir la transmissió i la recepció manuscrita d’una obra que va ser escrita l’any 1557, però que no es va arribar a imprimir fins el 1877. La primera notícia de la recepció de l’obra és de 1614, una còpia molt parcial de Josep Torner fins ara desconeguda. El 1623 Jeroni Pujades també va copiar parcialment Los col·loquis, en concret recull un fragment del col·loqui primer, els passatges dedicats a la conquesta de la ciutat i a les recompenses atorgades per Ramon Berenguer IV, dels col·loquis segon i tercer, la llegenda de l’orde de l’Atxa i la fundació mítica de Tortosa, del quart, i també la llegenda dels Nou Barons de la Fama, del sisè. En tots dos casos, però, es tracta de còpies funcionals, que aprofiten les informacions històriques del text. Francesc Martorell també va utilitzar Los col·loquis per a la seva Historia de la antigua Hibera (Tortosa, 1626) i va traduir extensos fragments de l’obra, tot i que sovint amplificats. L’única còpia manuscrita íntegra que ha pervingut al segle xxi és l’actual manuscrit B-20 de l’AHCB, tot i que sense nom de copista, data de la còpia ni identificador de possessors. També se sap que, a mitjan xviii, Antoni Cortés, Antoni Gil de Federic o Gregori Mayans van conèixer i manejar l’obra, i al segle xix l’obra va deixar empremta en la producció d’erudits com Jaume Villanueva, Daniel Fernández o l’historiador Benvingut Oliver. La recepció va quedar normalitzada l’any 1877, amb l’edició de l’obra per part de Fidel Fita a la impremta de La Renaixença, una edició basada en el manuscrit de Josep de Salvador. Al segle xx apareixen noves edicions del text, totes basades o en l’edició de Fita o en l’únic manuscrit íntegre conservat, però sense col·lacionar aquests dos testimonis ni tenir en compte les altres còpies parcials del segle xvii. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 204

16/05/12 09:12


Crònica

205

L’edició crítica de Solervicens i Querol té en compte dos testimonis complets i tres de fragmentaris: el manuscrit B-20 de l’ACHB (A), de començament del xviii, i l’edició de Fidel Fita (E), de 1877, basada, segons l’editor, en un manuscrit del segle anterior. Les versions parcials són els manuscrit GM/144 de la Biblioteca del Patriarca, copiat vers 1614 per Josep Torner (B); el manuscrit 239 del fons Baluze de la Bibliothèque Nationale de France, copiat el 1623 per Jeroni Pujades (C); i la traducció al castellà de Francesc Martorell, impresa el 1626. De la col·lació dels testimonis se’n desprèn que el text fixat per Fita no només no és una còpia d’A, sinó que es basa en un antecedent diferent, no conservat, i que, en conseqüència, cal tenir en compte també les lliçons úniques d’E. A més, la quantitat de variants en comú d’A i E que no poden procedir de l’arquetip obliga a plantejar l’existència d’un subarquetip interposat. Les còpies parcials de B, C i D, que fins ara cap edició de Los col·loquis havia tingut en compte, completen buits textuals dels testimonis més tardans i ajuden a destriar lectures. L’edició compta també amb un aparat de notes de tipus contextual, d’identificació de referents textuals explícits o implícits, d’aclariment dels conceptes d’època, i sobre l’estil i les marques retòriques del text. En les notes contextuals, s’aclareixen informacions sobre Tortosa fins ara no tingudes en compte; en les notes lèxiques, s’han anotat el sentit de refranys, llatinismes, arcaismes i termes poc usuals; en les notes que detecten referents textuals, es remet al passatge concret i se’n valora l’ús. Hi ha referències textuals de tipus ben diferents (cites bíbliques, fragments d’autoritats renaixentistes com Castiglione i vasos comunicants amb autors com Maquiavel o Vives); en les notes sobre conceptes renaixentistes, s’han aclarit conceptes que formen part del debat dels interlocutors i aspectes tant generals (qüestions com l’erasmisme, per exemple) com particulars (el concepte d’amistat o de cortesia); i en les notes sobre estil, es valoren les reflexions de l’estil en l’obra o l’ús del català, i l’ús que es fa de la ficció, les connexions entre el nivell representatiu i l'argumentatiu, i la detecció de la utilització pràctica de l’argumentació retòrica. Anna Maria Villalonga, professora associada de la Universitat de Barcelona, el 29 de març de 2011 va presentar una part de la seva tesi doctoral en curs, la que tracta del sainet de màgia en català durant la Il·lustració. Va començar establint la situació del teatre a l’època, un espectacle de masses amb unes cartelleres de programació variada i heterogènia. Dins de la dramatúrgia més popular, eren especialment rellevants les comèdies de màgia, que gaudien d’un èxit clamorós, gràcies sobretot a l’espectacularitat de les representacions del moment. Els teatres aprofitaven els avenços tècnics més sofisticats i exhibien unes innovacions escenogràfiques que significaven un gran reclam per al públic. És a causa d’aquest èxit que el conreu de les comèdies de màgia també es va estendre al teatre breu. Cal dir que, tot i que estava mal vist estèticament, era considerat vulgar i poc edificant i sovint perseguit per la censura i l’Església, el teatre popular representava el manteniment de l’ordre social i moral de l’època. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 205

16/05/12 09:12


206

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Villalonga va fer un repàs a la tradició del sainet i a les característiques pròpies del gènere durant la Il·lustració. Els sainets de màgia tenien com a finalitat més destacada la diversió de l’auditori per mitjà de procediments i estratègies manllevades del teatre llarg. Al mateix temps, buscaven desmitificar la comèdia de màgia mitjançant la paròdia, però es tractava d’una paròdia afable, ingènua, sense cap crítica seriosa al darrere. Cal dir que els elements màgics del sainet no són gairebé mai el tema central de l’obra, sinó un recurs jocós dins d’una obra que recrea la quotidianitat, i aquest contrast entre la vida diària i el fet màgic, sobrenatural, és la base de la desmitificació. Villalonga també va distingir entre «la màgia blanca», procedent de les comèdies de sants i relacionada amb el dimoni i els miracles, i «la màgia negra», en la qual els principals motius són les bruixes, els encanteris i els conjurs. Una de les funcions principals de la màgia en les comèdies era, al marge del component humorístic, resoldre conflictes argumentals. És cert que els episodis màgics, hiperbòlics i caricaturescos, servien als personatges per a l’escarni, la mentida i l’engany, però els sainetistes sovint utilitzaven la màgia només per resoldre un desenllaç, per la qual cosa aquestes peces no poden ser considerades pròpiament «sainets de màgia». Els elements màgics més recurrents són els encanteris, les aparicions fantasmagòriques i l’ús d’objectes amb poders especials, i un dels procediments lingüístics més propis del gènere és la repetició de fórmules (exclamacions, advertències, cançons, frases fetes, etc.), una estratagema pròpia de l’humor. Villalonga va exemplificar el seu discurs amb fragments d’El sainet del marquès cuinat, el Sainet de l’estudiant màgic o l’ànima del senyor Libori, El sainet de l’estudiant màgic, l’Entremès de la burla de marit i muller o l’Entremès de les nous espantadores o la treta de dos estudiants, entre altres, i va confirmar l’existència d’un sainet de màgia en català totalment inserit en el seu context. Es tracta d’un sainet amb elements màgics casolans, sense gaires sofisticacions i revestit de quotidianitat, amb personatges senzills de la menestralia i de la petita burgesia. Hi destaca l’element costumista i el que fet que no incorpora personatges mitològics, tot i que comparteix amb la dramatúrgia del seu entorn les característiques pròpies de l’evolució del gènere, tant en els temes com en els procediments i motius. Aquesta quotidianitat del sainet és segurament el tret identificador que situa aquest teatre a l’avantsala de la comèdia ciutadana i del quadre de costums. Roland Béhar, de la Universitat Paris-IV Sorbonne, el 12 d’abril de 2011 va proposar una relectura de l’obra poètica de Garcilaso de la Vega a través de l’anàlisi retòrica de les imatges dels seus poemes i, d’aquesta manera, va presentar la part més metodològica de la seva tesi doctoral, defensada recentment a la Sorbonne, sobre la Poesía e imagen en el Renacimiento: el caso de Garcilaso de la Vega. Béhar va començar precisant l’entorn humanístic en què Garcilaso va desenvolupar la seva obra i en va destacar la profunda formació retòrica. Va fer notar que el tractament de la imatge està estretament relacionat amb els tractats de retòrica de final del segle xv i de principi del xvi, a través d’autors com Tasso, AlLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 206

16/05/12 09:12


Crònica

207

berti o Fuscano. Per demostrar la importància de la imatge en la seva poesia, Béhar va presentar noves propostes de lectura d’alguns poemes de Garcilaso i va establir-ne els lligams amb la tradició clàssica, com per exemple amb Virgili o la poesia elegíaca antiga, i també amb la poesia i els tractats dels segles xv i xvi. L’obra de Garcilaso incorpora imatges o reflexos de mites i històries anteriors i els concedeix una importància que no havien tingut en altres èpoques. Béhar va posar de costat l’obra poètica de Garcilaso amb els textos de retòrica que circulaven a l’època, la majoria publicats a Nàpols entorn de l’any 1500, textos en els quals es parla de la imatge com una fantasia imaginativa que presenta amb molta vivesa les coses absents. Un d’aquests tractats és el Llibre VI de Quintilià, que reflexiona sobre la teoria de les passions i explica la relació entre poesia i imatge. Un altre text teòric a tenir en compte és l’obra de Fuscano De la retorica et poetica facoltà, de 1531, en la qual es parla de la figura del poeta seguint, gairebé literalment, el que considerava Landino sobre Dante, però aplicat al discurs de la poesia en general. Tot seguit, va mostrar algunes pintures que queden reflectides en Garcilaso i va fer notar que els seus poemes, en comparació amb obres d’èpoques anteriors, tenen una més gran eloqüència a l’hora de descriure les imatges i el moviment. Una de les imatges que millor ho exemplifiquen és la del sonet XXII, una cabellera al vent, molt recurrent a l’època, que Béhar va relacionar amb els textos teòrics en els quals Alberti escriu sobre la manera com cal pintar els cabells i les branques dels arbres. Un altre dels poemes analitzats van ser els versos 235-240 de l’Elegía I, que connecten amb l’Stanze per la giosta, d’Angelo Poliziano, i amb imatges que provenen de Petrarca i la tradició clàssica (Ovidi, Virgili). La recreació d’imatges clàssiques també es fa palesa en el sonet XI, en el qual Garcilaso recull i renova el mite d’Apol·lo i Dafne. Finalment, Béhar va mostrar una de les imatges més recurrents a l’època, tant a nivell pictòric com literari, la d’una dona adormida i recolzada. En pocs anys, el motiu va tenir una força visual molt important i la poesia de Garcilaso representa la mateixa imatge en alguns dels seus poemes com l’Ègloga II (vv. 1369-1378 i vv. 778-786). La sessió es va tancar amb una reflexió al voltant de les confluències entre els textos teòrics, els textos literaris i la pintura, que en qualsevol cas formen part d’unes mateixes coordenades epocals i es retroalimenten constantment. Angela Andrisano, de la Università degli Studi di Ferrara, el 18 de maig de 2011 va analitzar el plantejament teòric de Giovambattista Giraldi Cinzio a la Lettera sovra il comporre le satire atte alla scena. Figura emblemàtica del Renaixement científic i humanista, Giraldi va mantenir una posició intel·lectual que conciliava la tradició clàssica i les autoritats teòriques europees del moment i va defensar una innovació equilibrada de la tradició clàssica. Va estudiar de molt a prop la Poètica d’Aristòtil i l’Art poètica d’Horaci i se’l considera un pioner en la interpretació i els comentaris a la Poètica d’Aristòtil. Segons Andrisano, la Lettera no ha estat mai sotmesa a una anàlisi crítica profunda i no s’ha tingut en compte la relació que hi ha en entre les consideracions teòriques de Giraldi i d’Aristòtil. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 207

16/05/12 09:12


208

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

El text oscil·la constantment entre la teoria i les informacions pragmàtiques i persegueix la voluntat de renovar el gènere teatral seguint, però, la tradició clàssica. L’autor és conscient que escriure per al teatre no és un mer exercici literari i que és important tenir en compte les exigències del públic, i per això mostra una atenció constant a l’escena i a la recepció de l’auditori. La carta tracta d’omplir els buits que havien deixat els tractats del món clàssic, ja que només Horaci, a l’Art poètica, fa alguna menció a la sàtira. La carta es divideix en tres parts: 1) el naixement de la sàtira a partir de les fonts clàssiques (Aristòtil, Horaci o Titus Livi); 2) la construcció de la sàtira; i 3) la diferència entre la sàtira i l’ègloga. Al primer apartat la sàtira s’explica en relació a la tragèdia, seguint de molt a la vora Aristòtil i Horaci. En el segon apartat és especialment interessant el fragment en què Giraldi concedeix una gran importància a l’espectacularitat i la recepció del públic. Per Giraldi, la representació de la sàtira inclou la teoria de les màquines dissenyades per crear «meravelles» i una escena selvàtica composta per boscos, coves, muntanyes i fonts. En aquesta part destinada a la composició és on més rendible és la teoria aristotèlica. La definició de la sàtira, per exemple, és gairebé una traducció de la definició de la tragèdia que es dóna a la Poètica. De fet, la base teòrica de la carta és el text d’Aristòtil (la font, però, s’esmenta poques vegades) i l’Art poètica d’Horaci, que Giraldi utilitza especialment per cobrir els buits del text d’Aristòril. Una de les fonts més citades, encara que sigui indirectament, és Virgili, i Giraldi demostra conèixer a fons l’Eneida, les Bucòliques i les Geòrgiques. Entre els autors clàssics, també s’esmenta Ovidi i hi apareixen Plató, Titus Livi, Plini el Vell i Varró. Les fonts que es poden identificar demostren que Giraldi és fidel als textos originals, sense manipular-los ni forçar-los. L’anàlisi dels elements de la sàtira adapta la metodologia que Aristòtil havia aplicat a la tragèdia, amb les diferències pròpies de cada tipus de composició. Seguint Aristòtil (la mimesi, la unitat de temps, la catarsi, etc.), Giraldi té la intenció d’esbossar les característiques d’un gènere que barreja de manera equilibrada els elements seriosos i els còmics. La teorització, però, parteix de la tragèdia i, per això, Giraldi exigeix un final infeliç a la sàtira, la qual cosa ha de servir per contrarestar els risc d’excés de comicitat i per propiciar la catarsi, la finalitat que Aristòtil assigna específicament a la tragèdia i possiblement també a l’èpica. Oriol Prat Altimira El 9 de novembre de 2010 Saverio Campanini, director de recerca de l’Institut de recherche et d’histoire des textes, va comentar «Una fonte trascurata sul rapporto tra qabbalah e combinatoria lulliana in Pico della Mi randola: il commento alle preghiere di Yehudah ibn Malka». El plantejament de Campanini se centrà en l’anàlisi de les fonts que portaren Pico della Mirandola a establir una analogia/ diferència entre l’Ars Raimundi i la càbala a l’Apologia (1487). Aquesta comparació no només va influir decisivament en la recepció de Llull al segle xvi, sinó que Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 208

16/05/12 09:12


Crònica

209

ha estat el punt de partida de la crítica actual des de Josep Maria Millàs Vallicrosa (1958) per analitzar les relacions entre Llull i la càbala. Campanini va recórrer la bibliografia més important sobre el tema i reivindicà la necessitat de canviar l’enfocament de l’estudi sobre la comparació de Pico seguint la línia iniciada per Gershom Scholem (1954), de manera que el centre d’interès no siguin les fonts de Llull sinó les de l’humanista. L’anàlisi de Werblovsky de les fonts de Pico conservades a la Biblioteca Apostòlica Vaticana (BAV) demostra que l’autor havia llegit les traduccions llatines de l’hebreu de Flavio Mitridate, entre les quals es troba una obra anònima d’escola abulafiana que podria haver donat les claus a Pico per associar Llull amb les fonts cabalístiques. Però Moshe Idel (1898) desmenteix que la font de Pico pogués ser Abulafia perquè la càbala extàtica persegueix un objectiu diferent del de l’Ars raimundi (propòsit contemplatiu d’Abulafia oposat al propòsit apologètic o intel·lectual de Llull). Per tant, la diferència entre les dues ciències rauria en la finalitat i no en la metodologia com argumenta Pico («forte diverso modo procedere»). Idel proposa una altra font: un comentari anònim perdut de l’original hebreu de les pregàries, en el qual l’autor presenta la roda alfabètica que permet la combinació de les lletres a la càbala acompanyada d’una taula que associa a cada lletra uns conceptes determinats. És a dir que es qüestiona la distinció que Umberto Eco (2007) havia traçat entre la càbala i Llull basant-se precisament en el fet que la càbala només barrejaria lletres mentre que l’autor mallorquí parla de conceptes. Però Campanini considera que cal anar una mica més enllà de la hipòtesi d’Idel sobre la font de Pico. El manuscrit 61 de la Biblioteca de la Comunitat Hebrea de Màntua, catalogat per Giulio Busi, conté una còpia del comentari de les pregàries al qual s’havia referit Idel. L’autor del comentari esmenta una obra que havia escrit anteriorment tot designant-la amb el terme hebreu usat per referir-se a aquell que parteix per fer un llarg viatge. L’obra respondria a les característiques següents: a) es tractaria d’una traducció de l’àrab, b) tindria forma de diàleg, c) s’ocuparia del perquè de la bellesa i d) s’hauria escrit al segle xiii. Campanini explicà que només hi havia una obra que es pogués identificar amb aquests trets i que el títol de l’obra en judeoàrab (que suggereix de traduir com «el company seguidor de l’estranger») coincideix amb el concepte al qual fa referència l’autor del comentari a les pregàries en parlar de la seua obra anterior. L’autor de l’obra, lluny de ser anònim, és el cèlebre cabalista Yehudah ibn Malka, que visqué a Catalunya al final del segle xiii (tot i que no s’exclou la possibilitat de relacionar-lo amb les Balears), dades que han estat àmpliament discutides (Georges Vajda el situà al Marroc basant-se en el comentari del Sefer Yezirah de Moshe Botarel). Pico de la Mirandola havia tingut a disposició bona part del text del comentari de les pregàries d’Ibn Malka (ms. 190 de la BAV), en el qual l’autor dedica una gran atenció a la metodologia basant-se en tres elements: la triple roda, les taules i l’universal. Ibn Malka presenta una roda on hi són presents tres alfabets dels quatre possibles. L’alfabet que falta està compost per lletres essencials, que Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 209

16/05/12 09:12


210

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

no poden suportar combinacions, que no emanen res. Aquest alfabet és la matriu dels altres tres i està a l’alçada del Creador. De la mateixa manera, la lletra «a» del nostre alfabet no forma part del joc combinatori de l’Ars brevis de Llull, no és representable. Pel que fa a les taules, tant les d’Ibn Malka com les de Llull associen les lletres amb conceptes, per tant, donen lloc a una combinatòria diferent de la formal i contemplativa d’Abulafia. A més, ambdues ciències persegueixen la universalitat, de manera que han de permetre entendre qualsevol disciplina. Malgrat les analogies, Pico argumenta que tot i que la càbala i l’Ars raimundi coincideixen en la substància, presenten mètodes diversos. Campanini planteja si la diferència metodològica a la qual fa referència Pico no es trobaria en la consideració que Paul Richard Bloom fa a la seua història de l’Humanisme sobre Ramon Llull. Segons Bloom, la interpretació de Llull com a pare de l’Humanisme és possible perquè considera que parteix dels efectes per arribar a les causes. Campanini compara l’afirmació de Bloom sobre Llull amb el text cabalístic d’Ibn Malka, en el qual l’autor parteix de les lletres invisibles per combinar-les i arribar a entendre les criatures creades. Es tractaria de dos mètodes que són les dues cares d’una mateixa moneda. L’anàlisi de l’adverbi dubitatiu «forte» de l’analogia/distinció de Pico sembla indicar que si els dos mètodes són «potser» diversos implica que des de la perspectiva concordista puguin ser, «potser», iguals. Campanini interpreta que el text d’Ibn Malka no serveix a Pico per rescatar la càbala per als cristians, com havia proposat Jocelyn Hillgarth, sinó per salvar Llull al segle xv i fer-ne una icona del nou pensament, l’Humanisme. La presentació de Simone Ventura del 23 de novembre va tractar «A proposito del libro XV dell’Elucidari, volgarizzamento medievale dell’enciclopedia di Bartolomeo Anglico». Ventura és investigador del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona i un dels seus àmbits de recerca és l’estudi de la traducció anònima del De proprietatibus rerum de Bartholomaeus Anglicus a l’occità (Elucidari), concretament del llibre XV. L’original llatí data de mitjan del segle xiii i es una de les enciclopèdies escolàstiques més llegides, ja que va arribar a ser impresa al segle xvii, tot i ser un recull de materials de la tradició filosòfica i científica vigent a les Universitats del moment de la redacció: l’escriptura, els pares de l’Església, Aristòtil, la ciència àrab. La finalitat del text és dotar els clergues d’un instrument fàcilment manejable i útil per la interpretació de la paraula sagrada i per la predicació. L’obra va gaudir d’una gran circulació manuscrita en llatí, però també comptà amb traduccions a diverses llengües europees, entre les quals l’occitana. De l’Elucidari de las proprietatz de totas res naturals només se’n conserva el manuscrit 1029 de la Bibliothèque Sainte-Geneviève de París. Es tracta d’un còdex de luxe de la primera meitat del segle xiv que està vinculat a Gastó III, comte de Foix i vescomte de Bearn, possible destinatari del manuscrit conservat. Tal com argumenta David Trotter, que s’ha ocupat de l’estudi de les versions occitana i francesa del tractat sobre cirurgia d’Albucasis, l’Elucidari i el text d’Albucasis són dos fonts imprescindibles per conèixer el lèxic Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 210

16/05/12 09:12


Crònica

211

i la història lingüística de l’occità medieval. Actualment, Peter Ricketts prepara l’edició sencera de l’Elucidari. El llibre XV del De proprietatibus rerum, titulat «De provincis» i dedicat a la descripció geogràfica de l’ecumene, compta amb una llarga tradició manuscrita separat de la resta de l’obra. Meyer afirma que circulà en almenys dotze testimonis com a llibre solt. Ventura n’exposà les raons. En primer lloc, l’autor no es limita a recollir-hi els coneixements de geografia clàssica i d’informacions dels pares de l’Església sinó que hi aporta observacions pròpies sobre els pobles de l’Europa centreoriental i septentrional. Schönbach explica que Bartholomaeus coneixia bé els territoris de l’antiga Germània i que a través de les narracions dels missioners de les terres del nord va poder evocar Escandinàvia, Noruega, Finlàndia, Islàndia i el Bàltic. Si l’Elucidari hagués estat, com tot sembla indicar, per al jove Febus, el coneixement que hauria obtingut de la lectura d’aquest llibre hagués pogut ser un dels estímuls que el van empènyer a participar en l’expedició a Rússia de l’any 1357. En segon lloc, les conclusions que s’extrauen de l’anàlisi del llibre XV es poden extrapolar a la resta de l’obra. A l’últim, tant el llibre XIV com sobretot el XV s’ocupen de la descripció del món i mostren una realitat calidoscòpica (geografia física, però també etnografia), que fa que el traductor hagi de resoldre problemes lingüístics i culturals d’una dificultat considerable. Però el traductor de l’Elucidari no es limita a adaptar o resumir el text original ni tampoc opta de manera habitual pel calc o el préstec del llatí, sinó que busca la solució més fidel al concepte de l’original. D’aquesta tasca n’emergeix una llengua amb una identitat precisa, potser regional, però apta per a la literatura cientificotècnica; de manera que l’Elucidari testimonia la vitalitat de l’occità en una època post-trobadoresca que sovint ha estat titllada de decadent des del punt de vista lingüístic. Hi ha formes lèxiques de l’occità medieval que només han estat documentades a l’Elucidari i/o al text d’Albucasis. És l’exemple del mot alquet o alquec per cotó, que en occità antic trobem només a l’Elucidari i que té continuïtat en la forma bearnesa moderna aucaton amb l’article àrab, a diferència del mot sense article en català, francès i italià. La comparació del text occità d’una banda amb el llatí i de l’altra amb altres versions vulgars permet adonar-se que el traductor de l’Elucidari és un professional de l’ofici, bon coneixedor del llatí i dels recursos de la pròpia llengua. Aquesta constatació s’evidencia sobretot en els casos en què el text de Bartholomaeus demana un major grau de concreció lèxica. És el cas del fragment del De proprietatibus rerum que fa referència al «pomorum potus», traduït a l’Elucidari amb la designació precisa en occità per a aquest concepte, la pomada (segons Mistral, es tracta del terme per a la sidra a Gascunya). Així, Jean Corbechon l’anomena sidre a la versió francesa i Vicente de Burgos sidra a la castellana, mentre que el traductor anglonormand es manté fidel al llatí (fruit de pumes dunt il se funt beivre en liu de vin). A més de demostrar a través de nombrosos exemples el domini del vocabulari en tots els aspectes de la geografia física per part del traductor de l’Elucidari, Ventura destacà l’interès de Bartholomaeus per l’arquitectura urbana i defensiva, palès en la precisió semàntica del Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 211

16/05/12 09:12


212

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

text, que demana la competència lingüística d’un tècnic a l’hora de traslladar-ne el significat en una altra llengua. El traductor de l’Elucidari resol aquestes qüestions amb rigor; com a resultat, trobem passatges com el següent: «peyras ha per far bastimens sobrenoblas et singulars, majorment en las pertenensas de Paris, cum habunde en plastre e geysh qui, exust et destemprat ab ayga, es util a far paretz, pavimens, tronaduras et autres edificis, quar mes en obra a guiza de peyra torna dur», on empra tant la terminologia relativa als materials de construcció com als elements arquitectònics estructurals. Una mostra més de la riquesa lingüística d’una obra que hauria de ser de referència per a l’estudi de la llengua occitana tardomedieval, sobretot pel que fa al lèxic cientificotècnic. El 18 de gener, Veronica Orazi, professora de la Università degli Studi di Torino, va exposar a la sessió «La Crònica di Muntaner: tradizione manoscritta e filiazione dei testimoni» els resultats de la col·lació (a punt de ser culminada) dels testimonis d’aquesta obra. Els testimonis són vuit, els tres darrers dels quals són fragments: a) el ms. 1803 de la Biblioteca Nacional de Madrid (§§ 1-298, l’únic que transmet el text complet), datat l’any 1342; b) el ms. 4 de la Biblioteca de Catalunya (§§ 146-298) datat el 1353; c) el ms. K.I.6 de la Biblioteca del Monasterio de El Escorial (§§ 1-285), que presenta dues parts diferenciades: la primera, fins al capítol 221, és obra d’una o diverses mans del segle xiv (probablement transcrita a l’entorn del 1330-1340, per tant, proper al ms. 1803), mentre que la resta correspon a un copista del s. xvii; d) el ms. Ventimigliano 94, de la Biblioteca Universitària de Catània (§§ 1-279), transcrit entre els segles xiv i segle xv; e) el ms. 759 de la Biblioteca Universitària de Barcelona (§§ 119-298), datat pels estudiosos entre la fi del segle segle xiv i l’inici del segle xv, que presenta una interpolació entre els capítols 273 i 274 absent a la resta de testimonis; f) el ms. 74 de la Biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona (§§ 293-298), del segle xv; g) el ms. 212 de la Biblioteca General i Històrica de València (§§ 293-297), de la segona meitat del xv i h) el ms. 67 de la Biblioteca Universitària de Barcelona (§§ 271-280, 284-290), de la segona meitat del xv, que reelabora els capítols 271-276 a través d’altres fonts historiogràfiques, com la Crònica de Pere el Cerimoniós. A més dels testimonis enumerats, Orazi ha tingut en compte dos fonts més per a la col·lació: el ms. 487 de la BC (Llibre de les nobleses dels reis de Francesc de Barcelona, de mitjan segle xv, que transcriu i/o reelabora amb un to objectiu passatges de la segona meitat de la Crònica, del capítol 146 al 298; de manera que depenent del fragment forma part de la tradició directa o indirecta del text) i les edicions princeps de València 1158 i de Barcelona 1562. Orazi confrontà les noves dades que emergeixen de la col·lació completa dels testimonis amb les aportacions que l’han precedit, entre les quals cal destacar Milà i Fontanals (1880), Nicolau d’Olwer (1936) i Perugi (1975). L’stemma bífid que Orazi proposa confirma l’existència d’un arquetip comú a tota la tradició, un dels subarquetips del qual seria l’antecedent de 1803 i de 94, que fins ara s’havien presentat en branques diferents. A més, aclareix que el focus d’irradiació de la Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 212

16/05/12 09:12


Crònica

213

contaminació dels testimonis és un col·lector de variants que afecta el text de 1803 (testimoni de base de les edicions existents), 759 (que es comporta de manera passiva, mantenint les lliçons alternatives del model) i els testimonis pertanyents a branques inferiors de l’stemma (487 i 67) i K (que de vegades es comporta de manera selectiva). El ms. 1803 és el que presenta més lliçons singulars a causa de la voluntat de millorament del text del copista, que s’ajuda del col·lector de variants per esmentar (no sempre de forma encertada) el text. Quant a la interpolació (potser d’autor) de 759, podria tractar-se d’una glossa al marge del manuscrit del col·lector de variants. Tot sembla indicar, per tant, que el testimoni de base per a una nova edició de la Crònica de Muntaner hauria de ser el ms. 94 que, pel fet de no reportar els darrers capítols, s’hauria de completar amb 4 i 749, manuscrit que cal recordar que recull les lliçons alternatives del col·lector de variants. Fulvio Delle Donne, investigador de la Università degli Studi della Basilicata i especialista en literatura llatina medieval, ha estudiat el paper dels aragonesos a Nàpols i a Sicília durant el Tres-cents. Editor de l’Oratio Panegirica dicta domino Alfonso d’Angelus de Grassis, també és responsable de la preparació de l’edició de la Historia Alphonsi primi regis de Gaspare Pellegrino. El 15 de febrer la sessió a càrrec de Delle Donne va versar sobre «Il trionfo, l’incoronazione mancata, la celebrazione letteraria: i paradigmi della propaganda di Alfonso il Magnanimo» durant el seu regnat a Nàpols després d’una conquesta que li havia costat una llarga guerra contra la dinastia angevina i l’enemistat del Papa. Delle Donne presentà Alfons el Magnànim com un personatge innovador pel que fa a la propaganda política a Itàlia que, a més a més, va comptar amb el suport dels humanistes de la seua cort (com Lorenzo Valla, però també Bartolomeo Facio i Antonio Beccadelli, dit Panormita). A través de l’equiparació del rei Alfons amb els emperadors clàssics romans, els humanistes italians aconsegueixen establir una relació de continuïtat entre l’Imperi romà i el nou regne d’Alfons a Nàpols. Aquesta imatge del monarca ja es troba en l’obra d’un autor que no formava part del cercle del Magnànim, però que n’anticipa les estratègies de publicitat elogiosa del poder, l’Oratio Panegirica de Grassis (1443). De fet, Alfons no només és comparat amb els personatges històrics romans sinó que els emula; Panormita, a De dictis et factis Alfonso regis (1455) explica que el rei catalanoaragonès supera els emperadors de l’Antiguitat, atès que és cristià. La celebració de les virtuts del monarca és encara més evident als textos que descriuen les festes en motiu del triomf d’Alfons a Nàpols (1443). Cal recordar que quan un rei posseeix un nou territori hi ha dos moments que tenen una rellevància especial: la investidura (que Alfons el Magnànim aconsegueix l’any 1443) i la coronació, que en aquest cas havia de rebre de mans del Papa, propietari del regne. Però, malgrat que es té constància documental que el Papa estava disposat a concedir la coronació quan el rei ho desitgés, el Magnànim mai no va ser coronat, fet que no tenia precedents a Nàpols. La coroLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 213

16/05/12 09:12


214

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

nació era una representació litúrgica de la submissió del rei al Papa, de manera que l’acte hagués estat una manifestació pública del poder papal sobre el nou monarca. A més a més, els angevins feien gala de pertànyer a un llinatge de sants i tenien representació en l’organització eclesiàstica. A De Constantini donatione, Lorenzo Valla, en un passatge en què fa una referència implícita al rei Alfons, argumenta que cap dels antics emperadors romans no fou mai coronat i associa la coronació amb la submissió al summe pontífex. Segons Delle Donne, la manca de l’acte litúrgic de coronació obeeix al coneixement per part del monarca del poder simbòlic que d’aquesta manera hauria atorgat al Papa. No obstant això, Alfons substitueix la coronació per una festa popular per a vencedors i vençuts en què commemora el propi triomf i reivindica l’Antiguitat romana. Grassis, Panormita, Facio i Valla n’escriviren textos entusiastes. Durant la celebració es dugueren a terme representacions escenogràfiques, algunes a càrrec dels humanistes, però també per part de mercaders catalans i florentins. Així, el monarca introdueix una tradició de festes pròpia de la Corona catalanoaragonesa, que adapta a la cultura humanística del moment a través de les imatges clàssiques i d’establir un paral·lelisme amb el triomf laic dels emperadors romans. Aquest va ser el primer triomf celebrat a Itàlia, que va atraure l’atenció d’humanistes fins i tot de fora del regne de Nàpols, com Biombo, i que va acabar esdevenint un model per a celebracions futures. Però no és només en aquest sentit que es pot parlar de la cort d’Alfons el Magnànim com a focus de novetats pel que fa a la comunicació política, sinó també perquè va transformar la literatura de la Itàlia meridional. L’arribada del rei Alfons suposa la recepció de la historiografia catalana i la castellana al regne de Nàpols, que no tenia una tradició historiogràfica important. Així, apareix la figura del primer historiògraf oficial del regne, Bartolomeo Facio, que inaugura un model celebratiu i legitimador de la narració dels fets reials que no existia a les altres corts italianes, però que acaba influint-hi. És cèlebre el debat entre Palormita i Facio, d’una banda, i Valla, de l’altra, sobre la concepció de la història. Mentre que els primers posen al servei de la propaganda del rei la pròpia cultura, fins al punt que Facio es mostra partidari d’ometre els actes que no serveixin per lloar el senyor i d’embellir una veritat que no considera absoluta, Valla situa l’historiògraf en una posició superior a la de poetes i filòsofs, ja que cerca la veritat sense ometre’n res. És per aquesta raó que, tot i que Valla tenia la intenció d’escriure una obra d’història que fos la continuació de la que havia dedicat al pare d’Alfons, no ho va arribar a fer mai. L’encontre entre la cultura catalanoaragonesa i la castellana d’Alfons el Magnànim i la cultura humanística italiana van donar lloc a una sèrie d’innovacions que, posades al servei dels interessos del monarca, van esdevenir una eina de difusió propagandística política molt efectiva, com demostren els nombrosos textos historiogràfics de la Itàlia meridional que tracten de forma encomiàstica la figura del rei Alfons.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 214

16/05/12 09:12


Crònica

215

Romana Brovia (Università di Torino) va impartir el seminari «Fortuna europea del Petrarca latino: il caso del De remediis utriusque fortunae (secoli xivxvi)», una obra d’àmplia difusió a través del temps (durant prop de cinc segles) i de l’espai (abraça gairebé tot Europa), considerada un dels fenòmens fundadors de la cultura moderna per Amedeo Quondam, atès que esdevingué un vehicle de transmissió de la cultura clàssica. Brovia va caracteritzar la recepció del De remediis del segle xiv al xvi a través de la descripció dels aspectes que n’han marcat més la tradició i de l’anàlisi de les reescriptures modernes principals de l’àrea francoborgonyona, els Països Baixos meridionals i, en algun cas, Alemanya, ja que en aquestes àrees el text fou col·leccionat, reescrit i traduït de forma més profunda i precoç que en qualsevol altre lloc d’Europa. L’únic tipus de recepció que no es dóna en aquesta zona és la que té lloc a Itàlia, a Catalunya i, en casos puntuals, a Anglaterra. Petrarca exposa al prefaci del De remediis, dedicat a Azzo da Correggio, la voluntat d’oferir unes eines útils per al creixement moral del lector, ja que viu en una societat dominada per la fortuna, entesa no com a divinitat, sinó com a incapacitat de l’home de controlar les pròpies passions. Per a l’autor, la salvació rau en l’estudi dels clàssics, per això recull a la pròpia obra sentències i exemples antics amb una finalitat mnemotècnica. Però la reelaboració petrarquesca d’aquests materials, a diferència dels repertoris que continuaran confeccionant els humanistes, dóna lloc a un producte nou: un diàleg filosòfic entre la Raó i les quatre passions de l’ànima, que debaten, a partir de l’experiència i de les fonts clàssiques, sobre les nocions del bé i del mal en la vida humana. L’obra es divideix en dos llibres: l’un, dedicat a la fortuna pròspera, l’altre, a la fortuna adversa; caracteritzats tots dos per la manca de comunicació real entre els interlocutors, perquè, com ha posat de manifest Enrico Fenzi, les passions no poden respondre a una estructura logicoargumentativa per definició, ja que representen la falsa opinió del poble. Pel que fa a l’anàlisi de les operacions de difusió del De remediis, transmès en 50 manuscrits francesos i flamencs, distingim entre tres tipus d’intervencions: a) la conservació del text original (en gairebé 25 ms.); les traduccions franceses (de 1378 i 1503) i les imitacions i compendis en llatí (13 ms.), als quals podríem afegirhi un únic cas d’abrégé, la Margarita poetica d’Albrecht von Eyb (1459). El text original circulava fonamentalment a les cancelleries franceses (l’avinyonesa de Benet XII i la parisenca de Carles V i Carles VI) i als centres monàstics més importants del nord de França i dels Països Baixos borgonyons, sobretot a la congregació de Windesheim. Similarment, les traduccions franceses van ser produïdes a la cort de França, tot i que la més antiga es va difondre, per emulació, a les biblioteques de la noblesa i a les col·leccions privades dels burgesos laics, on el domini de la llengua llatina era menor i es tenia consciència d’un cert nacionalisme lingüístic. La traducció de 1378, realitzada per Jean Daudin, a més d’ultrapassar l’àmbit de la cort, és notable perquè: a) es tracta de la primera vulgarització d’una obra de Petrarca, b) transmet el text complet, c) només la separen de la redacció Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 215

16/05/12 09:12


216

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

original (1366) poc més d’una desena d’anys i d) Daudin tradueix el text mot per mot en lloc d’optar per la paràfrasi de sentències senceres i no hi introdueix comentaris i glosses com feien els seus contemporanis. Com es desprèn del pròleg del traductor, la lectura del text havia d’anar acompanyada de la consulta d’un glossari escrit per Daudin (no conservat) i de la traducció de Tit Livi de Pierre Bersuire. Per tant, les tres obres es devien trobar a les mateixes biblioteques perquè el lector-estudiós ideal pogués extraure’n el màxim profit. De fet, el De remediis també va deixar empremta a la tradició gràcies al fet que els traductors utilitzessin les vulgaritzacions disponibles per extraure’n informacions històriques, mitològiques o geogràfiques, com és el cas de Simon de Hesdin a la traducció del Facta et dicta de Valeri Màxim, en el qual empra materials de l’obra que ens ocupa, entre altres. L’any 1503, un traductor anònim de Rouen enllesteix, per encàrrec de Lluís XII, una nova traducció del De remediis que no presenta cap relació amb la primera, malgrat que encara circulava, atès que l’edició de 1524 reporta el text de Daudin. Tot i que també es tracta d’una traducció fidel, el paratext de la nova versió testimonia un canvi d’intencions respecte de Petrarca i de Daudin: el traductor situa els doctors de l’Església, els filòsofs morals, sant Agustí i Boeci per davant de les fonts clàssiques, mentre que no esmenta els historiadors, científics i poetes als quals feien referència els seus predecessors i mostra un canvi de mentalitat pel que fa a la figura del monarca, al qual ja no atorga un rol pedagògic, com havia fet Daudin, sinó que considera que, per la posició que ocupa, és més susceptible que ningú a la influència de les passions, que ha d’aprendre a controlar. Aquesta mentalitat també és palesa al pròleg de l’edició de 1524. Quant a les reescriptures de l’obra en llatí, són les següents: De remediis utriusque fortunae, escrit abans de 1403 per Adrien Monet; De liber quattur passionum animae, d’un monjo alemany (1453) i Speculum mortis, d’un monjo holandès (meitat segle xv). Brovia va desmentir que la reelaboració de Monet, la més interessant com a objecte d’estudi, sigui una cristianització de l’obra de Petrarca: els materials clàssics hi són presents, tot i que hi ha una selecció dels textos més útils per al nou context espiritual de l’obra, confeccionada al cor de la Devotio Moderna. A diferència d’aquestes obres, l’abregé d’Albrecht von Eyb és un manual de retòrica llatina que ofereix una rica selecció de sentències, entre les quals el De remediis hi ocupa una posició important. La llarga difusió d’aquesta obra, sobretot a través de la impremta, és un exemple més de la diversitat de vies en què es va transmetre el De remediis, que va arribar a una obra com La Celestina de Fernando de Rojas a través de la Margarita poetica. La sessió del 10 de maig, «La esclavitud en la Barcelona del Renacimiento: el impacto de la primera trata atlántica en un mercado medieval», va anar a càrrec d’Iván Armenteros, membre de la Institució Milà i Fontanals (CSIC). El seminari va versar principalment sobre tres aspectes fonamentals per a la comprensió de la complexitat del fenomen: a) l’evolució de l’esclavitud a Barcelona des de l’inici del Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 216

16/05/12 09:12


Crònica

217

segle xi fins al Renaixement; b) l’anàlisi de les variables demogràfiques i econòmiques de l’esclavatge durant aquest darrer període i c) l’esclavitud com a fet social. A començament del segle xi Barcelona es converteix en un lloc clau en la comercialització d’or sudanès i d’esclaus sarraïns en un context bèl·lic antiislàmic i l’any 1128 ja hi ha testimonis que indiquen que els barcelonins venien sarraïns a Gènova de manera regular. Durant el segle xiii les transaccions d’aquest tipus augmenten tant a Gènova com a Sicília amb les conquestes de Mallorca (1229), València (1239) i, més tard, Menorca (1287) per part dels catalans. A més, el restabliment dels privilegis dels genovesos en territori bizantí l’any 1275, la garantia de la lliure circulació al Mar Negre i l’exempció tributària que el rei de la Petita Armènia atorga als genovesos en la compravenda d’esclaus marquen un punt d’inflexió que determina el comerç interregional d’esclaus al Mediterrani fins al segle xv. A partir de la segona meitat del xiv Barcelona ocupa una posició preeminent en el mercat d’esclaus de l’Occident cristià i inicia un creixement sostingut que podria ser fruit d’un mecanisme de compensació demogràfica. De fet, un examen de la documentació existent de l’època posa de relleu les dificultats dels barcelonins a l’hora de contractar joves aprenents (ja que els escuders i els servents gaudien d’un sou més alt) i la necessitat de comptar amb nous treballadors per contenir l’augment salarial produït per la crisi demogràfica. D’aquesta manera, s’incrementa la demanda de mà d’obra esclava, alhora que es produeix un canvi pel que fa a la procedència dels esclaus: aleshores sarraïns; ara, orientals, balcànics i, en menor mesura, sards, grecs i subsaharians. No és estrany que entre 1359 i 1373 es publiquin les primeres ordenances que regulen la compravenda d’esclaus i n’impedeixen la fuga. Per aquesta raó, l’any 1421 es crea una assegurança obligatòria per evitar-ne la fugida (coneguda com a Guarda d’esclaus de la Generalitat de Catalunya), que ens proporciona l’únic cens d’esclaus elaborat a Catalunya durant l’Edat Mitjana. Però al segle xv, la modificació de les rutes comercials a causa de l’entrada de Portugal al mercat internacional d’esclaus i de la presa turca de Constantinoble provoca un major nombre d’esclaus subsaharians en detriment dels orientals, eslaus i balcànics. Les tendències del mercat barceloní dels anys següents es poden resumir en tres períodes: entre 1472 i 1481 es produeix un retrocés marcat per les conseqüències de la guerra civil catalana i les epidèmies de pesta, seguit d’una recuperació (de 1482 a 1500) i una nova baixada (1501-1516) amb una recuperació posterior no tan notable. La comparació de les dades d’aquests 45 anys amb les d’altres ciutats peninsulars durant el mateix període, com Màlaga i València, situen el mercat de Barcelona en un terme secundari en un moment en què s’hi donaven les condicions idònies (demografia baixa, acumulació de capital i de mitjans de producció i accés a les àrees subsaharianes) perquè absorbís una quantitat similar a la que es documenta a les altres ciutats. En canvi, Barcelona rep mà d’obra procedent d’altres zones geogràfiques (especialment del sud de França, Castella, Portugal, d’altres llocs de la Corona catalanoaragonesa i de les illes principals de la Mediterrània occidental), formalitzada en un nombre notable de contractes d’aprenentatge per a joves treballadors. Tot indica que els esclaus complien Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 217

16/05/12 09:12


218

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

una funció econòmica a les comunitats on s’inserien que no s’ha de menystenir i que els caracteritzen la manca d’especialització i la polivalència. A més de la incidència de l’esclavatge en l’economia, Armenteros va destacarne la dimensió social i cultural. Durant l’Edat Mitjana, per tal d’afavorir l’encaix de l’esclau al nou context on ha de viure es creen normes que fan referència a diversos aspectes d’aquesta problemàtica, que en el cas de Barcelona tenen com a precedent els Usatges (cap. 21, 116 i 117). L’actuació del municipi se centra, sobretot, en quatre grans àmbits, que datem segons l’època de màxima rellevància: a) les fugues i el control pecuniari (s. xiv); la regulació del mercat, és a dir, la compravenda d’esclaus provinents d’una altra ciutat (s. xiv i tercera dècada del xv); c) la regulació de les activitats laborals dels esclaus (s. xv) i d) l’ordre públic i social, enfocat a la reducció de conflictes (a partir de mitjan s. xiv). Però l’esclau no només ha d’acatar les regles i entendre les jerarquies socials de la societat d’arribada, sinó que durant el procés de resocialització inicia un aprenentatge lingüístic i entra en contacte amb els referents religiosos d’aquella societat. El nivell d’inserció de l’esclau depenia de la pròpia capacitat adaptativa, però també de factors externs: la relació que establia amb persones lliures o altres esclaus; l’entrada a la comunitat cristiana a través del baptisme forçat; l’ingrés a la unitat familiar dels propietaris i la capacitat que tenien de transmetre-li els referents culturals i la funció laboral que desenvolupaven (dins o fora de casa). Aquest procés rarament culminava en l’alliberament. Normalment, a diferència de les esclaves, els homes esclaus portaven a terme feines lluny del nucli familiar i, sovint, eren cedits o llogats a tercers. Aquests esclaus es relacionaven sobretot amb aprenents, jornalers i assalariats lliures; conseqüentment, l’ambient laboral marginal es convertia en el medi de socialització de l’esclau. Però l’ambient de marginalitat en què es movien els esclaus no justifica els vicis que se’ls atribuïen: l’alcoholisme, la violència, l’alcavoteria, la peresa, la luxúria, l’afecció al joc, el robatori, la blasfèmia, la desobediència; que reprodueixen a l’Edat Mitjana els mateixos prejudicis que havien manifestat nombrosos pensadors clàssics sobre els esclaus i justifiquen el tracte que rebien com a éssers inferiors. Al debat posterior a la presentació es van establir connexions entre els fets històrics relacionats amb l’esclavatge i la presència dels esclaus als textos literaris medievals (el primer, l’esclau sarraí de Llull i, ja al s. xv, els tres esclaus de l’Espill: un canari «estrany», un turc i un tàrtar; el captiveri de Curial a Tunis i el negre Lauseta al Tirant, que mostren els canvis històrics en la procedència dels esclaus) i renaixentistes (per exemple, l’africà d’En Corney, que encarna tots els vicis atribuïts als esclaus i estrafà el català d’un parlant no nadiu). La literatura, per tant, és una font més que caldria tenir en compte en l’estudi de la percepció social dels esclaus i de l’evolució de l’esclavitud. «L’ultimo canto. Musica e poesia nella lirica catalana del medioevo», a càrrec de Sofia Lannutti, fou, com el títol sembla anticipar, la darrera sessió del curs. Lannutti participa al projecte «The Last Song of the Troubadours: Linguistic Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 218

16/05/12 09:12


Crònica

219

Codification and Construction of a Literary Canon in the Crown of Aragon (14th and 15 Centuries)», coordinat per Anna Alberni; és la responsable de l’organització del seminari Tracce di una tradizione sommersa. I primi testi lirici italiani tra poesia e musica de la Università di Pavia i coordina la base de dades bibliogràfica i discogràfica «Medioevo musicale». El discurs de Lannutti partí de la imatge que Ausiàs March dóna de la música i la dansa al poema «Ja tots mos cants me plau metr’en oblit», en el qual l’autor manifesta la ineficàcia dels gèneres formals propis de la fin’amor per transmetre de forma fidel els sentiments amorosos. En aquest sentit, la composició de March pot ser considerada un «últim cant» respecte de la tradició lírica precedent, que atorga a la música un paper determinant en la producció i difusió del poema. La producció lírica catalana es basa en aquesta concepció de la poesia, lligada a la cerca d’expressivitat formal i a l’execució musical, com proven el nombre elevat de danses que circulen al Tres-cents (Cançoner de Ripoll i composicions de circumstàncies) i la varietat i complexitat formal d’aquestes danses. Els únics testimonis de poesia lírica catalana que es conserven amb les anotacions musicals són els que recullen el Cançoner de sant Joan de les Abadesses («S’anc vos ame», «Amors, merce, no sia», «Ara lausetz» i una composició fragmentària) i el Llibre vermell de Montserrat (posterior, amb solucions executives més refinades), que mostren una clara influència francesa, tot i mantenir un cert grau d’autonomia, tant lingüística com temàtica i musical. Lannutti va defensar la disposició d’«Amors, merce, no sia» en hexasíl·labs dobles monorims, com havia proposat Larson (2006), ja que d’aquesta manera es resolen gairebé totes les irregularitats de rima. En canvi, Lanutti difereix de l’edició de Larson pel que fa a la italianització del text, ja que considera que la llengua híbrida del poema obeeix a la voluntat del poeta de sobreposar trets lingüístics italians a uns versos provençals. Aquest hibridisme experimental també es troba a «Ara, lausetz», en què els trets sobreposats són francesos. D’altra banda, una pastorel·la conservada en dos cançoners francesos d’àrea lorenesa («L’autrier m’ere levaz») presenta l’estratificació inversa: base francesa i trets provençals superposats per subratllar l’ambientació llemosina del poema. L’estructura en hexasíl·labs dobles monorims, juntament amb la variabilitat del nombre de versos per estrofa d’«Amors, merce, no sia» també apareixen en un altre poema, l’anomenat «Frammento piacentino» (ed. Claudio Vela). Aquesta composició combina les estrofes amb una tornada que no té cap lligam rítmic amb l’estrofa, com és propi del gènere francès de la rotruange. Ambdós composicions comparteixen, a més, una anotació regional de tipus lorenès, estranya al lloc de procedència del poema, que sembla indicar que la persona que va transcriure el Cançoner de sant Joan de les Abadesses havia tingut accés a textos musicals d’origen lorenès, dels quals hauria reproduït el model d’anotacions. De fet, tant els aspectes formals dels poemes del cançoner com les melodies responen a una tipologia francesa. L’esquema de «S’anc vos ame» i d’«Ara lausetz» amb versos de volta i tornada coincideix amb el Ludus Danielis de Beauvais (s. xii) i Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 219

16/05/12 09:12


220

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

s’associa amb una melodia de tipus responsorial; mentre que l’entonació d’«Amors, merce, no sia» és reiterativa i presenta un cert grau d’afinitat amb una de les dues composicions romàniques del Llibre vermell, «Los set gotxs». Aquest poema, un dels testimonis més antics del gènere dels set goigs a la Mare de Déu, s’executa segons la modalitat de l’ars antiqua i està constituït per heptasíl·labs dobles i una tornada deslligada de les estrofes, com en el cas del «Frammento piacentino». Quant a l’altra composició romànica del Llibre vermell, «Imperayritz de la ciutat ioyosa», s’havia d’interpretar amb una entonació polifònica, transcrita en anotacions de l’ars nova francesa. El fet que la música figuri davall del text suggereix que el text de la primera estrofa es devia cantar contemporàniament al text de la segona, l’un sobre el cantus i l’altre sobre el tenor, com és típic del motet. Es tracta de l’única cançó polifònica conservada. La complexitat de l’execució i l’anotació musicals del poema fan pensar que, malgrat l’afirmació de la rúbrica, havien de ser intèrprets experts els que executessin la composició i no simples pelegrins. Tot i que no disposem de testimonis que reportin l’entonació de les danses catalanes hem de suposar que era semblant a la de l’«Imperayritz», és a dir, polifònica. Segurament, la dansa «Guays e jausents» del Cançoner de Ripoll (probablement un magnificat) també devia seguir l’entonació de l’ars nova, ja que va ser composta en una època propera a la redacció de les Leys d’amor, que critiquen els nous valors teoritzats a l’ars nova (ús de semibreus, mínimes). El recorregut de Lannutti a través de la tradició lírica catalana de l’Edat Mitjana va posar de manifest la rellevància de la música i la dansa com a parts integrants i indispensables dels rituals col·lectius i la cerca d’expressivitat en l’elaboració formal de les composicions, contraposat a la idea d’encarcarament i manca d’efectivitat que March atorgava als lais, les cobles i les danses al seu poema. Gemma Pellissa Prades

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 203-220

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 220

16/05/12 09:12


COL·LOQUI «FOURTEENTH-CENTURY CLASSICISM: BERNAT METGE AND PETRARCH» Gemma Pellissa

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana germmapellissa@gmail.com

El 12 de febrer de 2010 s’ha celebrat al Warburg Institute el col·loqui «Fourteenth-century Classicism: Bernat Metge and Petrarch», organitzat per Lluís Cabré (UAB), Alejandro Coroleu (ICREA-UAB) i Jill Kraye (Warburg Institute). El Warburg Institute ara forma part de la School of Advanced Study de la Universitat de Londres però té una llarga història. Parteix de la biblioteca particular d’Aby Warburg a Hamburg, traslladada a Londres per Fritz Saxl fugint del règim nazi. Des de llavors, i en particular sota la direcció d’Ernst H. Gombrich, el Warburg ha esdevingut un centre de prestigi mundial per a l’estudi de la tradició clàssica en tots els seus vessants, un lloc particularment cosmopolita: sobre la base de la cultura grecollatina, ha agermanat la tradició d’estudis centreeuropea amb l’angloamericana, donant sempre un paper major a la italiana, a l’Humanisme i al Renaixement. Per aquesta confluència, i per l’excel·lència dels seus fons —que inclouen una biblioteca classificada amb un criteri temàtic únic i un arxiu iconogràfic igualment singular—, és un lloc de reunió d’investigadors i estudiants de tot el món. Ha estat, doncs, un privilegi presentar-hi per primera vegada un autor de la literatura catalana medieval. Jill Kraye, catedràtica de Filosofia del Renaixement i actual responsable de la biblioteca del Warburg, va presentar el col·loqui, remarcant-ne la simpatia amb l’esperit de l’Institut: fidel a la tradició clàssica, i doncs a l’obra de Petrarca i els seus seguidors; satisfet de la vocació cosmopolita, perquè participaven en el col·loqui estudiosos d’Alemanya, Itàlia i la Gran Bretanya, a més dels catalans; amatent a qualsevol novetat en la investigació, i Bernat Metge —va remarcar— no ha tingut l’atenció internacional que la seva obra mereix. El col·loqui es va difondre a través de múltiples pàgines web, com ara la de la Society for Renaissance Studies, la de l’Association of Hispanists of Great Britain and Ireland i la del Seminario de Estudios Medievales y Renacentistas. La jornada va comptar amb una quarantena d’assistents, incloent-hi els d’origen català vinguts expressament, membres del Warburg, hispanistes britànics i altres interessats d’arreu. S’hi van presentar les següents contribucions:

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 221-227 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 221

16/05/12 09:12


222

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Lola Badia (Universitat de Barcelona) «Il Sogno di Bernat Metge e coloro “che l’anima col corpo morta fanno”» (Inf. 10.15) Lola Badia va partir de la diferència entre les fonts del Llibre de Fortuna i Prudència (basat en la poesia al·legòrica d’Alà de Lille, amb influència del Roman de la Rose) i de Lo somni (que beu de l’obra de Boccaccio i Petrarca) per plantejar la utilització i el desenvolupament de certs arguments filosòfics en aquestes obres, especialment en la figura del personatge Bernat. L’argument del Llibre de Fortuna i el de Lo somni són equivalents: el protagonista, presentat gairebé com un heretge, està desconsolat; per conhortar-lo apareix una figura d’autoritat —Prudència en la primera obra, l’esperit del difunt Joan I en la segona—, deutora de La consolació de filosofia de Boeci, que dialoga amb Bernat sobre qüestions de fe. Al Llibre de Fortuna el desconsol de Bernat és causat per la creença que la manca d’ordre, justícia i mesura que veu al món són incompatibles amb l’existència d’un Déu omnipotent, mentre que a Lo somni és el dubte sobre la immortalitat de l’ànima el que desespera el protagonista. Metge és el primer autor català que fa un ús literari del diàleg per influència de Petrarca. Aquest recurs li permet mostrar dos discursos diversos: el del descregut, que es defineix com a malalt i ignorant en tots dos textos, i el de l’interlocutor, basat en els raonaments de l’escolàstica, el platonisme i l’aristotelisme cristians. Es podria considerar que el protagonista del Llibre de Fortuna combrega amb el pensament averroista perquè nega la llibertat individual i dubta de l’omnipotència de Déu; el de Lo somni és definit per Joan I com a epicuri i se l’acusa de confondre la raó amb la imaginació. Bernat acaba curant-se, i resta consolat, en totes dues obres, gràcies a l’argumentació dels interlocutors basada en els dogmes del cristianisme, però tot i així segueix comportant-se de la mateixa manera que abans de l’aparició de Prudència i de Joan I, respectivament. L’ambigüitat del text ha estat motiu de nombroses discussions ideològiques, però més enllà dels raonaments filosòfics que Metge utilitza hi ha la voluntat de vehicular un discurs literari i no filosòfic. Lluís Cabré (Universitat Autònoma de Barcelona) i Alejandro Coroleu (ICREA-Universitat Autònoma de Barcelona) «The arrival of the Latin Petrarch in the Crown of Aragon: Bernat Metge’s Griselda» Els ponents van analitzar les fonts que Metge utilitzà per a la traducció de la història de Griselda el 1388. Es tracta de la primera traducció del Petrarca llatí a la Península ibèrica, tot i que l’autor ja hi era conegut i gaudia de prestigi, com prova la carta que Pere Des-Pont adreçà a Lluís Carbonell l’any 1386, on es refereix a la reputació de Petrarca i a dues de les seves obres, les Seniles i el De vita solitaria. A través d’exemples textuals, mostraren com la confrontació del text de Metge amb el de Petrarca en llatí (Seniles XVII. 3-4) i el de Philippe de Mézières en Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 221-227

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 222

16/05/12 09:12


Crònica

223

francès (1387) revelen que l’autor català no se serveix tan sols de la Griseldis, sinó que utilitzà el francès com a segona font. La traducció de Metge s’adreça a un públic cortesà. Una altra de les singularitats de la traducció de Metge és la incorporació de remarques que Petrarca anota a les Seniles en referència a la pròpia versió de la Griselda i que no apareixen ni en la traducció de De Mézières ni en altres adaptacions. Una d’aquestes és la defensa de Petrarca de la versemblança de la història, que Metge segueix tot afegint-hi informació sobre els personatges clàssics que Petrarca anomena. Els paral·lelismes entre el text de Metge i l’apartat De amore coniugali dels Dits i fets memorables (IV. 6.5) de Valeri Màxim mostren que aquesta darrera obra és la font de la informació i dels exemples clàssics que Metge afegeix a l’adaptació de Petrarca. L’autor comet un error en identificar Varró en lloc de Brutus com el marit de Pòrcia, per bé que el rectificarà a Lo somni (IV. 11-12). Romana Brovia (Università di Torino) «Per una storia del petrarchismo latino: il caso del De remediis utriusque fortune in Francia (secoli xiv-xv)» Romana Brovia va destacar el lloc preeminent que ocupa el De remediis utriusque fortune en el panorama cultural europeu des de final del segle xiv a l’inici del xvi. Se centrà en l’estudi del fenomen a França, on l’èxit del De remediis era superior al de la Bíblia. Aquest text contribuí a difondre la cultura clàssica juntament amb altres obres d’enciclopedisme medieval. La presència d’obres de Petrarca en aquesta època és notable als alts estaments socials: s’enregistra a la cúria pontifícia d’Avinyó des del papa Urbà V (a la biblioteca privada de Pere de Luna s’hi trobaven manuscrits petrarquescos, que l’any 1423 es documenten a Peníscola amb el canvi de residència de la cúria papal), a la Universitat d’Avinyó, a la cancelleria parisenca, que prendrà Petrarca com a model retòric, i als principals monestirs francesos. Brovia cridà l’atenció sobre la diversitat de formes en què circulà el De remediis a França. Fou traduït al francès per a un públic cortesà, però al nord de França també es llegia en llatí. No era habitual que se’n respectés la forma de diàleg, ni la intenció, ja que les reescriptures reduïen l’obra al seu significat espiritual: el Petrarca llatí era considerat una autoritat moral. Durant el segle xv desapareixen les edicions franceses i flamenques del De remediis i les úniques publicacions de l’obra són alemanyes. Stefano Maria Cingolani (Universitat Autònoma de Barcelona) «Bernat Metge e gli auctores: da Cicerone a Petrarca, passando per Virgilio, Boezio e Boccaccio» Cingolani va fer una proposta de reconstrucció de la biblioteca mental de Bernat Metge a Lo somni, obra de la maduresa artística de l’autor, tot advertint Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 221-227

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 223

16/05/12 09:12


224

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

que tan important com conèixer les lectures de Metge és entendre com les va llegir i utilitzar en la seva obra. Metge usa fonts cristianes que mostren una formació religiosa àmplia per tractar-se d’un laic, més enllà de lectures devocionals i penitencials: els Diàlegs de sant Gregori, Ramon Llull, la Summa contra gentiles de Tomàs d’Aquino, textos escolàstics. I usa també fonts modernes: la Commedia de Dante, el Corbaccio de Boccaccio, el De remediis, el Secretum i les Familiars de Petrarca, i les Històries troianes de Guido delle Colonne, segurament en traducció catalana. Però les seves fonts principals són clàssiques: les Tusculanes, el De amicitia, el De senectute i el De natura deorum de Ciceró, el comentari de Macrobi al Somniun Scipionis, les Metamorfosis i potser les epístoles d’Ovidi, Valeri Màxim, la Farsàlia de Lucà i les Sàtires de Juvenal. Metge utilitza aquests materials de forma integradora, de manera que parteix d’una font que li forneix arguments sobre la qüestió que debat Bernat amb els seus interlocutors i la complementa amb una altra font per crear un discurs literari nou. És palesa la voluntat de l’autor d’inscriure’s en la tradició clàssica de la qual parteix. A partir de l’anàlisi del tractament del gènere consolatori a Lo somni Cingolani mostrà la suma d’autors i materials de la tradició literària que Metge considera més significatius i que utilitza en l’elaboració del discurs consolatori de l’obra. El resultat és un text nou que no respon a les normes del gènere. Per acabar, Cingolani plantejà en quin públic devia pensar Metge quan escrivia Lo somni, quina mena de lectors devien ser capaços de reconèixer les al·lusions intertextuals i de desxifrar el joc intel·lectual i d’interpretació de l’obra. Enrico Fenzi (Universitat de Gènova) «Petrarca contro Aristotele» Fenzi partí de la citació següent de Lo somni (I. 8): «Aristòtil, que aprés de Plató s’acostà més a la veritat» per argumentar que Metge no estableix una relació d’oposició entre Plató i Aristòtil, sinó de jerarquia. L’autor comparteix amb Petrarca la idea que a Plató li ha mancat menys que a Aristòtil —el filòsof per antonomàsia— per arribar a entendre-ho tot. El fet que Petrarca situï Plató per davant d’Aristòtil implica un canvi cultural en el qual hem de situar Metge. Tot i les equivalències entre el pensament de Plató i el de Metge a Lo somni i la coincidència del filòsof amb Bernat en defensar la immortalitat dels animals en I. 23, l’autor es guarda d’utilitzar Plató com a argument d’autoritat en el debat sobre aquesta qüestió. Segons Fenzi, Metge ho evita per no posar una afirmació herètica en boca del protagonista, que només expressa una «opinió». En aquest punt del discurs, quan Bernat ja s’ha convertit i creu en la immortalitat de l’ànima, l’autor torna a jugar amb l’ambigüitat del text, i el personatge posa en dubte que els animals no tinguin una ànima amb les mateixes característiques que els humans. Fenzi opinà que d’aquest argument a defensar que també la matèria és Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 221-227

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 224

16/05/12 09:12


Crònica

225

eterna, com creia Aristòtil, només hi ha un pas. Però el més rellevant d’aquest fragment és que l’autor introdueix al debat la possibilitat de creure en l’eternitat des d’una perspectiva pagana, la dels filòsofs. Fenzi també reflexionà sobre el valor positiu del mot opinió a Lo somni, que contrasta amb les connotacions negatives que s’hi han associat tradicionalment en obres com el De remediis de Petrarca. A partir de l’anàlisi del diàleg sobre el significat d’«opinió» i «ciència certa» entre Bernat i el rei Joan, Fenzi conclogué que una possible interpretació del passatge revela que, per al protagonista, opinió adquireix les connotacions positives de la ciència en la mesura que l’ésser humà no pot conèixer res més enllà dels seus límits i que el màxim a què pot aspirar és a formular opinions, creences sobre el món. Fenzi encara apuntà una darrera qüestió, la Immaculada Concepció i el Cisma d’Occident (llibre II), que posa en joc els mateixos mecanismes d’ambigüitat que impedeixen saber què pensava realment l’autor de Lo somni. Un cop més, Metge utilitza Petrarca com a referència. L’anàlisi del text posa de manifest que Metge, tot i no manifestar-se partidari d’un dels dos papes, critica el procediment que ha desembocat en el Cisma i posa en boca del diable l’acusació en contra del partit pres per Joan I. El rei s’autoinculpa i explica que per aquesta raó no pot anar al Paradís, de manera que es pot entendre que el diable té raó. Jaume Torró (Universitat de Girona) «Il Secretum di Petrarca e la confessione in sogno di Bernat Metge» Torró reivindicà una lectura de Lo somni que, més enllà del context en què s’escriu —el conflicte dinàstic en la successió de Joan I i l’empresonament dels seus consellers, entre els quals Metge—, parteixi de la influència del Secretum de Petrarca en la creació literària de l’obra, ja observada per Martí de Riquer el 1933. La intenció de l’autor és demostrar la fidelitat a la corona i la pròpia integritat moral, a través del diàleg de temàtica religiosa entre el personatge Bernat i el difunt Joan I. Les fonts principals de Lo somni —la Consolació de la filosofia de Boeci, les Confessions de Sant Agustí i el Somnium Scipionis— ajuden a travar un discurs literari que vol ser una confessió moral per guanyar-se el nou rei; però és en el Secretum —una de les obres més ambicioses del Petrarca llatí, molt preuada durant el segle xv— que Metge troba el model de diàleg íntim de l’obra. Torró comparà Lo somni amb el Secretum a través d’evidències textuals per tal de mostrar-ne la influència en l’Apologia i Lo somni. De la mateixa manera que al Secretum Francesco reivindica l’oci literari, quan Bernat al llibre III defensa l’amor es posiciona a favor de la lírica cortesa i el roman courtois, justament al contrari del que proposa una altra de les fonts de Lo somni, el Corbaccio. La cort de Joan I es basava en els principis de la gentilesa i l’elegància i, com a cortesà culte i virtuós des del punt de vista moral Metge, es presenta al nou rei Martí I. Torró va cridar l’atenció sobre l’excepcionalitat del diàleg de Lo somni, l’únic descendent del Secretum, una obra que no va arribar a crear gènere. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 221-227

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 225

16/05/12 09:12


226

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum) «Bernat Metge’s Lo somni and the tradition of transgressing the consolatio model» Friedlein proposà una lectura de Lo somni com a transgressió del model de literatura consolatòria. El màxim representant d’aquest gènere és la Consolació de filosofia de Boeci —font de Lo somni— en què el protagonista, pres del desconsol a l’inici de l’obra, és conhortat en el transcurs del diàleg amb Filosofia. Hi ha, doncs, una progressió des del malestar inicial fins a la consecució del consol. En canvi, l’estructura de Lo somni actuaria en sentit contrari. Tot i que el Bernat de l’inici del llibre I s’adorm pensatiu i preocupat, el diàleg amb l’ànima de Joan I sobre la immortalitat de l’ànima li dóna consol. En canvi, al final del llibre II es mostra perplex perquè el rei no li pot acabar de revelar el futur. Hi ha un parèntesi en el procés de desconsolació de Bernat durant la narració poètica d’Orfeu, en què el protagonista sent un plaer que es veu truncat per la discussió amb Tirèsies. Al final del llibre IV, en què debat sobre l’amor amb aquest personatge, no queda rastre del conhort que sentia Bernat a la fi del llibre I, sinó que es desperta «fort trist e desconsolat». Després de l’itinerari a través de «filòsofs, doctors i poetes» (III. 8) —no és casual pel que fa a l’estructura que s’indiqui aquesta progressió dels arguments filosòfics a la poesia passant per la doctrina en diversos punts del text— Bernat segueix desconsolat. Friedlein va mostrar el seu interès a estudiar en un futur Lo somni en relació amb les obres que s’inscriuen dins de la literatura consolatòria però que transgredeixen el gènere, com és el cas de Lo desconhort de Ramon Llull i del Secretum de Petrarca. Altres aspectes que es van tractar a la ponència són la presència del factor temps al llarg de tots els diàlegs de Lo somni i l’èmfasi de l’autor en els verbs que fan referència a l’acció de la parla, a partir d’exemples que ho il·lustren. Barry Taylor (The British Library) «Bernat Metge in the Context of Hispanic Ciceronianism» El cas de Metge, va afirmar Taylor, és interessant ja que la seva obra coincideix amb una època en què es produeixen descobriments de diverses obres ciceronianes. Cap d’aquestes novetats, però, no forma part del grup de textos presents a Lo somni i en això Metge no s’allunya gaire dels seus contemporanis hispànics, tal com es pot veure repassant les traduccions de Ciceró al català, a l’aragonès i al castellà, o observant la presència d’obres retòriques (De inventione, Ad Herennium, però no De oratore). Taylor va analitzar també diversos aspectes de l’estil ciceronià (incloent el període i l’ús de cursus), tot descrivint textos coetanis en català i en castellà, especialment cartes de la cancelleria i fragments d’Enrique de Villena. Els trets llatins de la sintaxi de Metge són clars, com ja va observar Anfós Par. La presència de Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 221-227

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 226

16/05/12 09:12


Crònica

227

cursus no ho és tant, però s’hi poden trobar en cartes reials potser amb més freqüència que en la prosa de Villena. El debat, més enllà dels aclariments i les precisions, va ser vivaç i fructífer. Jane Whetnall va demanar sobre la lectura directa del Decameron en el Valter e Griselda (Cabré i Coroleu), i es va respondre que, segons Giuseppe Tavani, hi era. A propòsit de les fonts de Lo somni (Cingolani), Jill Kraye va preguntar sobre la presència dels Pares de l’Església, i Jaume Torró la va confirmar recordant el De anima de Cassiodor. També es va discutir sobre la influència, o no, del De natura deorum ciceronià; Lluís Cabré va observar que no formava part del grup d’obres morals amb difusió escolar. A propòsit de la difusió de Petrarca (Brovia), Lola Badia destacà l’interès d’estudiar l’entorn d’Avinyó i les traces que hagi pogut deixar el convent dels celestins a Barcelona. Sobre la influència del Secretum (Torró), Enrico Fenzi va intervenir per precisar que la recepció d’aquesta obra al segle xiv és encara del tot desconeguda, i que la imitació de Metge sembla singular; segons Fenzi, Metge és el primer europeu a adonar-se que un discurs intel·lectual modern i elevat s’havia de fer amb el model de Petrarca. Responent a les preguntes, Roger Friedlein va explicar la necessitat de situar la sofisticada estructura del diàleg de Metge en la tradició de Boeci i fins al Secretum, matèria que ara està estudiant. Barry Taylor va precisar que creia que Metge, si bé recorria al Ciceró medieval i amb un estil no gaire diferent del d’altres prosistes hispànics, es caracteritzava pel domini moderat dels recursos llatinitzants: els controlava sense exhibir-los massa; la qüestió del cursus en vernacle —de mal assegurar, en opinió de Lola Badia— s’hauria de confirmar, o no, estudiant les cartes de Metge en llatí.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 221-227

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 227

16/05/12 09:12


021-Llengua i liter 22 - 03.indd 228

16/05/12 09:12


SIMPOSI INTERNACIONAL «HUMANITATS A LA XARXA: MÓN MEDIEVAL» Glòria sabaté

Universitat de Barcelona, Filologia Romànica gloriasabate@ub.edu

Entre els dies 23 i 25 de febrer de 2011 va tenir lloc a la Universitat de Barcelona el primer Simposi Internacional «Humanitats en xarxa: món medieval» organitzat pel projecte d’investigació BITECA (Bibliografia de Textos Catalans Antics) i el Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona que tenia com a objectiu donar a conèixer les iniciatives ja consolidades en el món de les humanitats, que tracten de vehicular l’alta investigació a través de les noves eines informàtiques, amb la publicació dels resultats a Internet o mitjançant formats electrònics. Durant la segona meitat del segle xx s’han desenvolupat eines noves per a la investigació que han afavorit un avançament del coneixement impensable dècades abans, i això no només és cert per a les disciplines de les ciències experimentals, sinó que són innovacions que han estat dinamitzadors de les disciplines humanístiques. Els corpora de textos antics (literaris o lingüístics), els repertoris mètrics, les bases de dades sobre manuscrits, impresos, referents iconogràfics, les digitalitzacions de fons antics o els catàlegs de les grans institucions de recerca, etc., han passat en poques dècades de ser eines de consulta puntual a convertir-se en elements fonamentals per al desenvolupament de la recerca. La divulgació a través d’Internet agilitza la comunicació del coneixement, permetent una difusió ràpida i universal, i una democratització de les eines de recerca abans impensable. Així, historiadors, filòsofs o filòlegs, entre altres, tenen a la seva disposició eines de recerca que no sempre són valorades en la seva justa mesura; el seu caràcter de patrimoni general de vegades fa oblidar que darrera s’hi troben equips d’investigadors que han dedicat moltes energies, temps i ciència a construir les eines que generosament posen a disposició de la comunitat científica. Aquest Simposi pretenia, doncs, posar en valor aquest tipus de recerca. D’aquesta manera, es van programar una sèrie de ponències i panells, a través dels quals es van donar a conèixer l’estat actual de les investigacions més avançades en les disciplines humanístiques, tant nacionals com internacionals, comptant, d’una banda, amb investigadors de prestigi reconegut i d’àmplia trajectòria investigadora que presentaren projectes ja consolidats a la Xarxa; i de l’altra, investigadors que presentaren projectes en curs i anàlisis de problemes puntuals lligats al món de la recerca en humanitats i a les noves tecnologies de la informació. Aquestes sessions es complementaren amb activitats on representants de grans centres d’investigació o de conservació del nostre patrimoni presentaren les eines Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 229-233 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 229

16/05/12 09:12


230

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

que han elaborat per a ús dels investigadors, des de la digitalització de fons a la creació de bases de dades de tot tipus. D’aquesta manera es pretenia afavorir el contacte, la comunicació i la col·laboració entre els usuaris de biblioteques i grans arxius (físics o virtuals) amb tots aquells professionals que des d’aquestes institucions, sovint amb mitjans molt escassos, treballen per a facilitar el camí a l’investigador. Les sessions es desenvoluparen al llarg dels tres dies esmentats, agrupades en àrees temàtiques. La ponència inaugural va ser impartida pel Dr. Charles Faulhaber (University of California, Berkeley), qui, amb el títol «Philobiblon, la informática y la literatura medieval hispánica: balance de cuentas», va fer un repàs pels orígens del projecte per després presentar la nova versió d’aquesta base de dades biobibliogràfica que recull els testimonis literaris medievals escrits en castellà, català, gallec i portuguès. Faulhaber va incidir sobretot en els avenços de la nova versió, amb una millor possibilitat de cerca i un increment en les dades que conté la base. Acabà la seva intervenció plantejant tota una sèrie de reflexions que giraven entorn de l’impacte de les eines informàtiques en l’hispanisme medieval. Seguidament la Dra. Lola Badia (Institut de Recerca en Cultures Medievals Universitat de Barcelona) amb una ponència intitulada «Dos projectes bessons: la LlullDB i els fills de CODITECAM (Translat DB, Conçoners DB i Eiximenis DB)» centrà la seva intervenció en les bases de dades indicades al títol. La LlullDB és un instrument bibliogràfic electrònic concebut per ordenar, sistematitzar i facilitar la consulta exhaustiva de tota la informació referent a l’opus lul·lià o pseudolul·lià. Sobre la base d’aquest model neix el projecte CODITECAM (Corpus Digital de Textos Catalans Medieval) que ha produït tres bases de dades bessones: Translat DB (es tracta d’un cens de les traduccions medievals al català), Cançoners DB (que recull cançoners catalans dels segles xiv-xvi) i Eiximenis DB (dedicada a la producció del menoret). La sessió de la tarda se centrà en els projectes d’investigadors italians. El primer en participar fou el Dr. Lino Leonardi (Università degli Studi di Siena), qui, amb el títol «Non solo google. Per la qualità della ricerca medievistica sul web» reflexionava sobre la diversitat i la qualitat de les múltiples pàgines web que contenen informació sobre la literatura medieval. A partir d’algunes bases de dades sobre textos medievals llatins i romànics presentà un projecte finalitzat (Concordanze della lingua poetica italiana delle origini), dedicat a la consulta simultània i unificada d’una xarxa d’arxius sobre els manuscrits medievals. Per la seva banda, el Dr. Stefano Asperti (Università degli Studi di Roma “La Sapienza”), amb la ponència «La ‘Bibliografia elettronica dei trovatori’: problemi e potenzialità di una base di dati critico-bibliografica» donà a conèixer la BEdT, una base de dades relacional dedicada a la lírica dels trobadors provençals que recull les dades biogràfiques i bibliogràfiques d’aquests autors, amb la finalitat d’esdevenir nucli d’un possible arxiu en línia de tota la tradició lírica medieval europea. La primera ponència del dijous 24 de febrer va ser la dedicada a «Biblias medievales online» a càrrec del Dr. Andrés Enrique-Arias (Universitat de les Illes Balears), qui presentà aquesta eina informàtica de lliure accés a la xarxa que perLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 229-233

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 230

16/05/12 09:12


Crònica

231

met la consulta en paral·lel de les versions bíbliques castellanes produïdes al llarg de l’Edat Mitjana, al mateix temps que permet la consulta de facsímils dels còdexs originals. La Dra. Fiona Maguire (University of Liverpool) tancà la sessió matinal amb la ponència «An Electronic Library of 15th-Century Castilian Cancionero Manuscripts», projecte virtual dirigit per la Dra. Dorothy S. Severin dedicat a la poesia de cançoner castellana del segle xv, incidint en la metodologia emprada i els resultats obtinguts fins ara. El Dr. Vicenç Beltran (Università degli Studi di Roma “La Sapienza” - Universitat de Barcelona - IEC) i el Dr. Tomàs Martínez (Universitat Jaume I - IEC) iniciaren la sessió de la tarda amb la ponència «El projecte Corpus des Troubadours» projecte que fundà R. Aramon i Serra i que dirigí durant dècades amb la col·laboració d’Aurelio Roncaglia, i que l’any 2007 passà a l’Institut d’Estudis Catalans a fi d’engegar una nova fase en la qual la innovació més important ha estat la creació d’un web on s’estan penjant les edicions crítiques dels trobadors amb tots els seus components (text, traducció, aparat crític, notes, estudis, vocabularis...); a més, cada poema es vincula a les imatges dels manuscrits que el contenen, permetent així la verificació de totes les opcions crítiques. Els Dr. Paolo Canettieri (Università degli Studi di Roma “La Sapienza”) i el Dr. Rocco Distilo (Università della Calabria), amb la ponència «Lirica europea: strutture formali e relazioni lessico-semantiche» presentaren els aspectes més destacats de textus.org, un projecte la finalitat del qual és la recopilació en el web d’un banc de dades de tota la lírica europea medieval, amb una important recopilació d’elements referents a les estructures mètriques (esquemes sil·làbics, rimes, esquemes rítmics), a elements temàtics i lèxics. Aquest ambiciós projecte es proposa elaborar un Wordnet que pugui connectar totes aquestes bases de dades per conceptes fonamentals (amor, joia, dolor...). Tancà la sessió la Dra. Gemma Avenoza (Institut de Recerca en Cultures Medievals - Universitat de Barcelona) amb la intervenció «Nuevas propuestas para BITECA», on, seguint la línia del Dr. Faulhaber, s’encarregà d’explicar l’estat de la qüestió del que s’havia fet en relació a la base de dades de Philobiblon que recull els testimonis literaris medievals catalans: BITECA. L’actual Bibliografia de textos antics catalans, valencians i balears va néixer a la dècada dels vuitanta del segle xx com un projecte associat a la Bibliography of Old Spanish Texts (BOOST) (avui dia amb el nom de Bibliografía Española de Textos Antiguos (BETA) gràcies a B. J. Concheff qui el 1984 publicà la seva Bibliography of Old Catalan Texts (Madison: Hispanic Seminary of Medieval Studies), un projecte reprès el 1989 pels responsables de l’equip que actualment el duu endavant. Des de llavors el projecte ha patit molts canvis, entre els quals el pas del suport paper a l’electrònic mitjançant una base relacional en MS-DOS i, ara, el salt a Windows. La Dra. Avenoza va incidir en els avenços obtinguts per l’equip des d’aquell llunyà 1984, així com va explicar les perspectives de futur i els nous reptes que té en perspectiva l’equip investigador. El darrer dia del congrés, divendres 25 de febrer, la sessió matinal es va dediLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 229-233

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 231

16/05/12 09:12


232

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

car a projectes relacionats amb la literatura gallego-portuguesa, l’inicià el Dr. Harvey L. Sharrer (University of California, Santa Barbara) amb la ponència «El proyecto BITAGAP desde 1988: la expansión del corpus de textos y los hallazgos más significativos», en la qual valorà molt positivament la feina feta pels vuit investigadors i d’altres col·laboradors d’aquest projecte que, des de Philobiblon, s’encarreguen de l’actualització de la base de dades dels textos medievals en gallec i portuguès. Es donaren exemples significatius de l’expansió del cos de textos de BITAGAP, així com de la descoberta de troballes importants que enriquiran el coneixement que hom té de la literatura galaicoportuguesa medieval. Entre aquests descobriments destaquen els fragments de set cantigas de amor de Don Denís amb anotació musical, un fragment gallec de l’Ordenamento de Alcalá de Henares o un manuscrit en portuguès de la primera redacció de la Confessio Amantis de John Gower, entre d’altres. El Dr. Antonio Fernández (Universidade de Santiago de Compostela) presentà la MedDB2: Base de datos da lirica profana galego-portuguesa, un recurs electrònic dirigit per la Dra. Mercedes Brea adreçat als estudiosos de la lírica medieval que té com a finalitat posar a disposició dels investigadors una informació seleccionada i estructurada, acompanyada d’un corpus complet de les imatges dels manuscrits que permet un coneixement molt més profund dels textos consultats i d’un útil repertori de referències bibliogràfiques (BiRMED) relatives a la producció científica relacionada amb la lírica profana gallec-portuguesa, amb les Cantigues de Santa Maria i amb la prosa literària gallega medieval. La sessió de la tarda, dedicada a projectes d’Història i Història de l’Art, començà amb la participació de la Dra. Teresa Vinyoles i Elena Cantarell (Institut de Recerca en Cultures Medievals - Universitat de Barcelona), les quals presentaren «Bastidor: construïm Història. Recursos en línia per a l’ensenyament de la Història Medieval». Es tracta d’un projecte d’innovació docent en l’àmbit de la història medieval que pretén esdevenir una base sòlida i una eina dinàmica tant en el procés d’aprenentatge a l’aula com per al treball autònom de l’alumnat i també per a la formació continuada. Aquesta obra incideix en el tractament de les fonts i en la metodologia de la història per mitjà d’uns recursos i d’unes unitats didàctiques basades en la recerca en història medieval, amb la finalitat de submergir l’alumnat en l’apassionant pràctica de la recerca històrica. La Dra. Milagros Guardia i el Dr. Carles Mancho (Institut de Recerca en Cultures Medievals - Universitat de Barcelona), amb «Ars Picta (Anàlisi i Recerques Sobre Pintura i Iconografia Tardoantiga i Altmedieval)», donaren a conèixer el seu treball en curs vers la definició d’una nova aproximació metodològica a l’estudi del conjunt arquitectura-decoració-mobiliari que pretén renovar el panorama dels estudis sobre l’art romànic. Pel que fa als panells, les intervencions foren variades, dinàmiques, capdavanteres, i abastaren gairebé totes les disciplines humanístiques. Així, el dijous 24 de febrer intervingueren Anna Gudayol (BDC) («Els manuscrits medievals al catàleg en línia de la Biblioteca de Catalunya»); Daniel Piñol (IRCVM-UB) Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 229-233

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 232

16/05/12 09:12


Crònica

233

(«ARQUIBANC: Arxius privats catalans a la xarxa»); Elena González-Blanco (UNED) i Levente Sélaf (Eötvös Lorand) («MEGAREP: una herramienta de búsqueda conjunta en los repertorios poéticos medievales y renacentistas»); Marie-Sol Ortolá (Nancy2) («La base de datos de enunciados sapienciales: ALIENTO»); Xavier Espluga (UB) («De l’imperi a Internet»); Lluís Cifuentes (IRCVMUB) («El corpus digital de Sciència.cat: un projecte en marxa»); María Morrás (UPF) («Las ediciones de textos medievales en la web») i Anna Alberni (IRCVMICREA-UB) («The Last Song of the Troubadours: edició crítica digital»). El divendres 25 de febrer, en una jornada dividida en dues sessions, dedicada la primera a projectes al voltant de la dona i el món espiritual i a eines virtuals codicològiques, la segona a corpora bibliogràfics i corpora lingüístics, participaren Blanca Garí (IRCVM-UB) («CLAUSTRA.: Atles d’espiritualitat femenina medieval als Regnes Peninsulars. Un projecte»); Glòria Sabaté i Elena Cañizares (IRCVM-UB) («Filigranes en textos catalans»); M. Milagros Rivera Garretas (IRCVM-UB) («La Biblioteca Virtual Duoda (BVD): erudición y renovación del lenguaje del científico»); Azucena Ruiz, M. Elisa Valera i Núria Jornet (IRCVMUB) («La Biblioteca Virtual Duoda: una posibilidad abierta a la edición crítica de textos y a la difusión en la red); Rafael Alemany i Llúcia Martín (Universitat d’Alacant) i Rosanna Cantavella (UV) («Corpus bibliogràfic digital de la literatura catalana de l’edat mitjana»); Àngels Massip (UB) i Xavier Luna (UAB) («Scripta i projecció dialectal») i Coloma Lleal (UB) («El DiCCA-XV, un diccionari per a filòlegs»). Finalment, i pel que fa a les activitats, en què grans centres de conservació del patrimoni presentaren els seus recursos en línia, destacà la intervenció de Neus Verger, de la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona («Antics posseïdors i Marques d’impressor online»), de Beatriz Canellas i Gloria López, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó («El Archivo de la Corona de Aragón en la Red») i d’Eugènia Serra, de la Biblioteca de Catalunya («Fons patrimonials a la xarxa: la contribució de la Biblioteca de Catalunya»), que presentaren les eines que des dels seus centres s’han elaborat per a una més àgil i efectiva consulta dels investigadors. A banda d’aquestes, també tingueren cabuda les intervencions de Francesca Sanguineti («Strumenti on-line per la filologia romanza: il Rialc e il Rialto»), qui presentà els dos repertoris informatitzats que coordina el Dr. Costanzo di Girolamo des de la Università di Napoli Federico II, dedicats a l’antiga lírica catalana medieval i a l’antiga literatura trobadoresca i occitana, respectivament. Finalment, Pere J. Quetglas (Institut de Recerca en Cultures Medievals - UB) i Ana Gómez Rabal presentaren el «Corpus Documentale Latinum Cataloniae, CODOLCAT». Fou, en definitiva, un simposi viu, amb una activa i significativa participació d’alumnes de grau i de tercer cicle, i amb un ambient distès que va facilitar el contacte entre els investigadors d’especialitats diverses i entre aquests investigadors i els alumnes suara esmentats. Actualment s’està treballant en l’edició de les actes, en format e-book, que permetrà la consulta directa dels vincles amb Internet que portaran l’usuari sempre a l’estat actual de les investigacions. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 229-233

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 233

16/05/12 09:12


021-Llengua i liter 22 - 03.indd 234

16/05/12 09:12


HISTÒRIA I HISTORIOGRAFIA DE LA LITERATURA CATALANA DEL VUIT-CENTS. JORNADES INTERNACIONALS, 23 I 24 DE FEBRER DE 2011 GeMMa FabreGat i anna llovera

Universitat de Lleida, Departament de Filologia Catalana allovera3@gmail.com, g.fabregat88@gmail.com

Convocades pel Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents (GELIV), el 23 i 24 de febrer de 2011 la Universitat de Barcelona i la Reial Acadèmia de Bones Lletres varen acollir unes jornades que proposaven de reflexionar sobre l’estat actual de la historiografia de la literatura catalana vuitcentista i alhora de mostrar una sèrie de prospeccions en l’estudi d’aquest àmbit. En aquest marc, estudiosos de diversa procedència anaren donant compte d’investigacions en curs, tot posant de manifest, en conjunt, l’especial atenció que mereix actualment aquest camp. Hom confia que aquestes recerques puguin ser projectades en el volum pertinent de la nova i (diguem-ne) monumental Història de la literatura catalana, coordinada per Àlex Broch, a què les Jornades serviren, en primícia, de marc de presentació. A la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, després de la benvinguda de les autoritats acadèmiques, Àlex Broch, precisament, encetà les ponències tot justificant i detallant l’estat d’elaboració d’aquest projecte, que dedicarà un volum exclusivament al segle xix. Tot seguit, Enric Cassany i Josep M. Domingo, els directors del volum dedicat al xix d’aquesta nova Història, exposaren diverses consideracions relatives a l’elaboració de la seva part. Després, Adolfo Sotelo tractà de la relació entre el primer Unamuno i la literatura catalana contemporània. La primera sessió fou tancada amb la presentació a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de l’estudi i edició facsímil de la revista barcelonina El Europeo (1823-1824) (Madrid / Frankfurt am Main, Iberoamericana / Verbuert, 2009), amb parlaments de Pere Molas, Manuel Jorba, Rosa Cabré i Paula A. Sprague, la responsable de l’edició. L’endemà al matí, un altre cop a la Universitat de Barcelona, Francesc Bernat tractà sobre el paper de les històries de la literatura catalana de Francesc Cambouliu en el procés de construcció de l’imaginari català del segle xix; Eulàlia Miralles sobre Magí Pers i Ramona com a historiador de la literatura; Ramon Panyella donà a conèixer les memòries parcialment inèdites de Francesc P. Briz (l’edició completa de les quals és en preparació); Margalida Tomàs abordà la qüestió de la percepció de Marià Aguiló de la literatura del seu temps; Damià Pons exposà la visió de Miquel dels Sants Oliver sobre la Renaixença mallorquina i Giuseppe Grilli proposà una nova lectura de les Memòries literàries de Narcís Oller. A la tarda, Rosa Cabré centrà la seva ponència en la idea de la història Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 235-236 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 235

16/05/12 09:12


236

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

activa en la crítica literària de la Restauració; Laureà Bonet donà notícia de l’autobiografia inèdita de Ramon D. Perés (en curs d’edició); Montserrat Corretger s’aproximà a l’atenció a la literatura vuitcentista en la crítica dels anys 20, 30 i del primer exili; Xavier Ferré glossà l’aportació de Joaquim Santasusagna a la historiografia literària; Gabriel Sansano proposà un esquema de l’evolució del teatre català entre 1815 i 1855; i, finalment, Joan Fuster Sobrepere exposà una reflexió sobre el valor de la història de la literatura com a element de comprensió del vuit-cents català. Tot i la càrrega d’una graella horària atapeïda, les jornades transcorregueren en un ambient propici a tot ordre d’intercanvis, com s’escau, i amb una molt elevada assistència de públic.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-12), ps. 235-236

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 236

16/05/12 09:12


JORDI BRUGUERA I TALLEDA: UN HISTORIADOR INSIGNE DE LA LLENGUA CATALANA*1 Joan Martí i Castell

Societat Catalana de Llengua i Literatura, Universitat Rovira i Virgili, Institut d’Estudis Catalans

Quan des de la Societat Catalana de Llengua i Literatura m’arribà l’oferiment de participar com a ponent en l’homenatge a Jordi Bruguera i Talleda, vaig haver de respondre a dos sentiments que sorgiren plegats: d’una banda, el del goig i l’honor de poder contribuir al record d’un amic i col·lega excel·lent, professional de primer ordre; però, de l’altra banda, el de la dificultat a referir-me adequadament a la seva obra com a historiador de la llengua catalana, per la seva amplitud i categoria. Va ser més potent la il·lusió d’intervenir activament en l’homenatge, que no pas la temença de no fer-li prou justícia. Potser, doncs, vaig acceptar un risc excessiu; tanmateix, era del tot conscient que Jordi Bruguera s’hauria rigut de la por a no ser encertat; estic segur que la seva modèstia i la bonhomia en general que el caracteritzaven no em retraurien res de les mancances en què sens dubte incorreré. La primera característica que en vull destacar és la d’una dedicació constant i coherent a un àmbit del coneixement progressivament menyspreat: el de la diacronia lingüística. Li era igual que comptés o no entre els estudiosos més destacats, que de fet ho era, de la nostra llengua, perquè s’ocupés de la filologia strictu sensu. L’apassionava l’especialitat i mai no la deixà. I sort que no l’abandonà, perquè la llum que ha fet sobre molts i molts problemes de l’evolució històrica del català ha permès de poder entendre una gran quantitat d’aspectes que altrament restarien a les fosques. Em centraré en allò en què ell també va voler detenir-se particularment i aprofundir amb més detall: el lèxic. Jordi Bruguera és un dels investigadors més rellevants de la història i l’evolució de les nostres paraules. Cal afegir que la visió global que tenia del català el conduí a considerar els mots com el reflex de la cultura general i, doncs, com els testimonis clau per a comprendre també els canvis socials de tota mena al llarg del temps. Aquesta perspectiva àmplia el fa un expert eminent i crític en el terreny de l’etimologia i alhora un especialista excel·lent en l’anàlisi dels elements que han contribuït a la constitució del català: el substrat, l’adstrat, el superstrat, els hel·lenismes, el gòtic, els germanismes, els * Text llegit en l’acte d’homenatge a Jordi Bruguera, el dijous 25 de novembre de 2010 a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans i organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 237

16/05/12 09:12


238

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

arabismes, els gal·licismes, els italianismes, els castellanismes, etcètera, que tracta com la conseqüència de factors dominants en els diversos períodes de la història, no com a influències aïllades que se sumen asèpticament a les formes originàries. Per la qual cosa el valor de la documentació és capital en el seu mètode de treball, que atorga una fiabilitat altíssima a les hipòtesis i les conclusions. Estic obligat a centrar-me solament en algunes de les seves aportacions, tenint en compte sia el temps de què disposo, sia l’esmentada magnitud de l’obra de Jordi Bruguera. Sabia que els homes fan ús de les paraules per a expressar-se d’acord amb les seves necessitats, que, en conseqüència, són les que en condicionen la perdurabilitat, la pèrdua o les diverses transformacions semàntiques, que generen accepcions noves o en fan desaparèixer de velles. És mitjançant els mots que es manifesta de la manera més directa la interpretació que els col·lectius i els individus fan de la realitat. Jordi Bruguera, l’any 1985, va publicar, dins la «Biblioteca Universitària» d’Enciclopèdia Catalana, Història del lèxic català. No s’hi limita a fer-nos conèixer una parcel·la estrictament lingüística del català, sinó que, paral·lelament, ens hi presenta la dialèctica constant entre l’esdevenir, que exigeix nous signes, i la resistència del sistema lingüístic a admetre «cossos estranys» que, tanmateix, han de satisfer els requeriments de la comunicació. Ho fa sempre, com he dit, amb l’aval de la documentació pertinent, sobre la qual recolzen les seves tesis, talment, que pot explicar-ne tots els avatars: els manlleus d’altres llengües, la desaparició de formes tradicionals, les variacions en la freqüència d’ús, etcètera. La Història del lèxic de Bruguera és la primera i, que jo sàpiga, l’única de què disposem; no va poder comptar, doncs, amb models precedents; les gramàtiques històriques existents diuen ben poca cosa del lèxic. És pioner, per tant, a presentarnos una visió de conjunt i exhaustiva de les nostres paraules. Distingeix encertadament allò que és cabal constitutiu de la llengua, d’allò que s’hi inclou d’aliè, de vegades innecessàriament, interferint-la. Quan cal, Bruguera no dubta a discutir o matisar, o fins i tot a refusar apreciacions fetes per altres filòlegs il·lustres. Manifesta una cautela sàvia tant a atorgar a determinats mots una procedència discutible, com, a l’inrevés, a descobrir orígens catalans de determinades formes que altres estudiosos havien considerat no genuïnes. S’ocupa amb un rigor i uns coneixements sòlids i insòlits de seguir el camí que fa el lèxic de procedència estrangera abans que no arriba a la llengua catalana: el marc en què Bruguera encaixa el quadre lexical del català de tots els temps. I abraça un gruix que sorprèn: en l’obra que comento estudia més de 65.000 formes. No hi calen comentaris. He començat esmentant el manual, perquè una obra de conjunt de gran qualitat, com ho és aquesta, sobretot si s’adreça al lector universitari, solament pot fer-la aquell qui domina amb seguretat una visió de conjunt gràcies a les recerques específiques més menudes i particulars; un panorama es pot descriure correctament únicament quan se’n coneixen tots els racons i els detalls més minúsculs. A Jordi Bruguera devem la visió científica amb perspectiva general del lèxic del català. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 238

16/05/12 09:12


Crònica

239

No descobreixo res, si remarco que el personatge històric que més va atreure Jordi Bruguera fou el rei en Jaume i, doncs, el seu Llibre dels fets. N’esdevingué un dels millors especialistes en l’estudi de la llengua que s’hi empra i del significat en la seva evolució, i, sens dubte, el millor especialista pel que fa referència concretament al lèxic. El vocabulari del Llibre dels fets del Rei En Jaume, que publicà l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 1999, és la demostració més eloqüent del que dic. Ja havia avançat un tast de la llengua de la Crònica en tots els nivells, en l’edició de l’editorial Barcino, dins la col·lecció «Els nostres clàssics», col·leció B, núm. 10-11; concretament, el vol. I s’ocupa de l’Estudi filològic i lingüístic i vocabulari integral; i el vol. II presenta el Text i glossari. Hi aplega i hi ordena i modifica, si cal, altres treballs ja publicats per ell mateix, però hi aporta textos inèdits. Bruguera s’endinsa en un corpus que descriu com a francament ampli i variat, pel gènere historiogràfic en què cal inserir l’obra del rei; suma prop de dos mil mots, és a dir, un nombre que s’acosta al que constitueix el lèxic bàsic d’una llengua prou consolidada. En un sentit diferent, és essencial que, a la Crònica, hi predomini el registre oral, constatació sociolingüística de grans repercussions. És, per això, un reflex molt aproximat del que devia ser el recurs popular a la llengua. Bruguera fa una classificació del lèxic per camps semàntics. Malgrat el caràcter popular a què acabo d’al·ludir, l’autor en destaca les solucions cultistes i semicultistes (en compta gairebé un centenar), una bona part de les quals de l’àmbit religiós. Aprofundeix com ningú abans no ho havia fet en la interpretació dels aragonesismes, els occitanismes i els castellanismes, subratllant sobretot la facilitat excessiva amb què alguns filòlegs, com és el cas de Manuel de Montoliu, havien qualificat de castellanismes formes que no ho són; és més, algunes de les quals justament són catalanismes del castellà. Estudiar una obra com la Crònica de Jaume I obliga Jordi Bruguera a l’anàlisi dels abundosos topònims que hi apareixen: uns cinccents, que separa per regions, tot remarcant-ne les variants amb què es transcriuen en els manuscrits; els topònims connecten amb els antropònims, ja que, llevat del País Valencià i les Balears, era ús medieval que aquests adoptessin el nom del lloc d’origen del llinatge de la persona. Bruguera separa els pertanyents a Catalunya, al Rosselló, a les Balears, al País Valencià, a l’Aragó, a la Manxa, a Castella, a Múrcia, a Navarra, a Andalusia, a Occitània, a França i a altres països. La competència que Jordi Bruguera tenia en lexicologia i de lexicografia històriques li permeteren d’elaborar un Diccionari de formació de mots, publicat per Enciclopèdia Catalana l’any 2006. Endinsar-se en aquest terreny obliga a conèixer molt bé els mots, els elements de què són compostos, les etimologies, la història que han seguit en els significants i en els significats; a conèixer també molt bé, és clar, el llatí, el grec i l’àrab, i no hi basta una formació solament generalista. Jordi Bruguera reunia aquestes condicions. En l’obra posa en rellevància els recursos propis de què disposa el català per a la formació de paraules noves. Prèviament, ens hi explica les teories de la derivació, la composició, la truncació i l’habilitació. Són mecanismes que participen ensems de la morfologia i de la lexicologia, en el Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 239

16/05/12 09:12


240

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

sentit que mitjançant procediments que afecten les formes de les paraules (morfologia), hom arriba a obtenir-ne de noves, en tant que unitats sòlides i unívoques (lexicologia). Bruguera fa palès el concepte d’idiosincràsia lingüística, ja que demostra que cada llengua aprofita amb resultats diferents procediments semblants: alguns són més productius o rendibles que d’altres, segons els idiomes. Per al català, la derivació n’és un dels més generosos, que aprofita dels afixos, els quals, com a prefixos, sufixos o infixos afegits als mots o a les seves arrels (radicals o mots primitius) en permeten la construcció de nous, que òbviament tindran entre si relacions semàntiques mantingudes amb més o menys força històrica, que justifiquen que hom parli de família de mots. Bruguera fa notar que per al català els afixos de què partim són majoritàriament llatins, encara que no siguin pocs els d’origen grec, i la combinació amb els radicals se sotmet a unes regles estrictes que justament en caracteritzen el lèxic. Diferencia rigorosament els conceptes arrel i radical, d’una banda, i, de l’altra banda, els de flexió i derivació, superant el tractament com a sinònims que sovint hom fa. L’arrel és un element abstracte que ha de combinar-se necessàriament amb algun altre element per a funcionar concretament en la parla i esdevenir-ne aleshores el radical: cant- és l’arrel de totes les formes de la conjugació del verb cant-ar; en tant que arrel, cant- és recognoscible, però no s’empra mai sola, necessita sempre la terminació per a aparèixer en el temps, el mode, l’aspecte, el nombre, la persona, la veu que triï el parlant en la construcció dels missatges. Pel que fa a l’oposició entre flexió i derivació, Bruguera es basa en el fet que amb la primera obtenim la variació gramatical a partir de l’arrel: gènere, persona, etcètera; allò que hi afegim són les desinències, que permeten d’organitzar els paradigmes o models; de la seva addició, més que obtenir-ne un mot nou, en surten diferències gramaticals: filla, més que una paraula diferent de fill, n’és el femení. Amb la derivació, en canvi, allò que afegim són els afixos, amb els quals sí que obtenim paraules noves, que, tanmateix, s’agrupen en una sola família. Bruguera és conscient que aquesta diferència no sempre és clara del tot: en alguns casos ens trobem amb formes que considerem derivades, en què, nogensmenys, es fa difícil de parlar estrictament de mots nous, respecte a les arrels; és el cas, per exemple, dels diminutius: vent/ventet; de fet, Bruguera fa notar que els diccionaris no inclouen els diminutius o els augmentatius com a lemes autònoms. Però ens remarca alhora que en alguns casos el sufix canvia el valor semàntic dels derivats en relació amb l’arrel, com és el cas de bombeta respecte a bomba o bé de gallinassa respecte a gallina. Parla obertament de les dificultats d’interpretació i, doncs, de classificació dels mots; fuig de simplificacions aparentment, però falsament, clares en la formació de paraules. Altrament, en subratlla un fenomen psicolingüístic generalment poc remarcat: la consciència de cada parlant d’entendre com a dos mots separats o com un de sol els elements que formen la composició. Jordi Bruguera coneix tan bé la sincronia com la diacronia, i els mètodes emprats en una o altra perspectiva. Les seves teories no es comprometen exclusivament en un mètode, sinó que eclècticament i sàviament aprofita allò que troba de positiu en tots. Si, a això, hi sumem que és un bon expert en filologia clàssica i Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 240

16/05/12 09:12


Crònica

241

que ha treballat intensament en l’àmbit de l’etimologia, ens explicarem la seva capacitat sorprenent d’estudiar i caracteritzar el lèxic, de manera que tots els seus treballs són obres de referència ineludible per a qualsevol investigador d’aquest camp de la història de la llengua catalana. *

*

*

Les aportacions de Jordi Bruguera al coneixement científic de la formació i l’evolució del català són molt nombroses i de caràcter ben divers. S’ocupa dels elements d’influència relativament externa a Influx de l’occità en la llengua catalana (1977) o a Les Homilies d’Organyà i els seus possibles occitanismes (1985), o, encara, a La interferència lèxica en la constitució del lèxic català. Visió diacrònica de la interferència lèxica en el català: aspecte positiu o negatiu. Fa esplèndides anàlisis lingüístiques de documents antics, com a La llengua del Llibre jutge (1985) o a Peculiaritats lingüístiques de la Bíblia catalana medieval (2007). S’endinsa amb mestria en el món de l’etimologia, tot afinant o rectificant opinions de grans mestres, com al Diccionari etimològic (1996). Etcètera. Jordi Bruguera mereix un reconeixement sense límits per les seves aportacions indispensables per a la comprensió de la història lingüística dels Països Catalans. L’home, el col·lega, l’amic modest i discret, que no donava mai cap importància especial a les seves contribucions, ha estat també decisiu en la possibilitat d’organitzar trobades científiques. La seva generosa disponibilitat que mai no mancà ens permeté aprofitar-nos de la seva saviesa, encarregant-li allò que mai no es negava a fer perquè mai no el fatigava: treballar per a la generació del coneixement amb la seva recerca i també per a la seva divulgació, a través de cursos, conferències, ponències en congressos, que sempre acceptava de fer de bon grat. Jordi Bruguera fou un amic íntim de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Aquest homenatge que li retem és un modest però sentit reconeixement a la seva lleialtat, al seu afecte, a la seva feina, que ens és essencial. Un modest però sentit reconeixement a una persona que ha estimat el seu país com a ciutadà i patriota insubornable. Tot l’honor a Jordi Bruguera i Talleda!

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 241

16/05/12 09:12


021-Llengua i liter 22 - 03.indd 242

16/05/12 09:12


JORDI BRUGUERA, PROFESSOR I EDITOR* JoseP Massot i Muntaner Institut d’Estudis Catalans direccio@pamsa.cat

Parlar de Jordi Bruguera, traspassat no fa gaire a Barcelona, el 21 de juny de 2010, no em resulta fàcil. Hem viscut tants anys un al costat de l’altre i hem col·laborat encara molts més anys en múltiples iniciatives, que em costa de donarne una visió objectiva i una mica asèptica, com s’escau en un acte acadèmic com el que celebrem avui. En tot cas, serà —i me n’excuso per endavant— una visió sorgida d’una llarga amistat i d’una estimació mútua que mai no va passar per cap moment de defallença i que es va mantenir, en les diverses circumstàncies de la seva vida, fins al moment mateix que la mort el colpí, després d’una lluita llarga i dolorosa, davant la qual va mantenir sempre una actitud coratjosa, que el dugué a continuar treballant, com si no passés res, fins al darrer moment. De fet, la capacitat de treball i la constància en la feina caracteritzaren tota la vida Jordi Bruguera i Talleda, nascut a Barcelona el 18 de setembre de 1926. Si no vaig errat, ell es vanagloriava sempre d’haver nascut al cor de la ciutat, al carrer de la Princesa. Després d’acabar el batxillerat en un col·legi dels Escolapis, va ingressar al monestir de Montserrat el 29 de setembre de 1944. Era un moment difícil, poc després del final de la guerra civil fratricida que havia dut a la instauració del règim franquista i a l’abolició de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la persecució de tot allò que fes olor de catalanisme, i quan tot Europa estava en flames a causa de la Segona Guerra Mundial, que no acabaria fins a l’estiu de 1945 i que aniria seguida per l’anomenada «guerra freda» entre els Estats Units i els seus aliats europeus i la Unió Soviètica i els països que havien quedat sotmesos al seu control. A Montserrat, abandonat forçadament pels monjos durant la guerra i * Text llegit en l’acte d’homenatge a Jordi Bruguera i Talleda promogut per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, en col·laboració amb Enciclopèdia Catalana, el 25 de novembre de 2010. Hi van intervenir també August Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, Joan Martí i Castell i Josep Torras. Per a les dades biogràfiques de Jordi Bruguera, a més dels meus records personals, he pogut fer servir les notes que ell mateix va passar al pare Romuald M. Díaz i Carbonell, conservades a Montserrat, juntament amb nombroses fitxes bibliogràfiques de llibres i articles que va publicar o va traduir. Per al seu període de monjo de Montserrat i sobretot per a la seva activitat a les publicacions del monestir, vegeu els meus llibres Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (Barcelona 1979) i Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (Barcelona 1973), amb índexs de noms, i l’aportació de Josep Faulí al volum col·lectiu Cinc-cents anys de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona 2005).

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 243-248 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 243

16/05/12 09:12


244

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

recuperat el 1939, l’abat Antoni M. Marcet havia cedit les regnes del poder al seu prior Aureli M. Escarré, elegit per la comunitat abat coadjutor al començament de 1941, i visqué molt retirat fins a la seva mort el 1946. Durant aquest temps el jove Bruguera seguí el camí normal de la vida monàstica. Després del postulantat (curs 1944-1945), va fer l’entrada al noviciat el 5 d’agost de 1945 i hi va rebre el nom monàstic de Justí, amb el qual signaria a partir d’aleshores els seus escrits personals. El 6 d’agost de 1946 va fer la professió simple com a monjo, i el 15 d’agost de 1949 la professió solemne. Després d’acabar els estudis eclesiàstics d’humanitats, filosofia i teologia, fets a Montserrat mateix, va ésser ordenat sacerdot el 24 d’agost de 1952. L’abat Escarré, com ja havia fet el seu antecessor, tenia interès que els monjos amb aptituds intel·lectuals completessin els seus estudis a l’estranger i per això del setembre de 1953 al setembre de 1954 Bruguera fou enviat a Munic, on residia a l’Ottilien-Kolleg —dels benedictins de la Congregació de Sankt Ottilien—, i durant dos semestres hi seguí cursos de Filologia Romànica a la Universitat. Això li va permetre igualment tenir un bon domini de la llengua alemanya, que li resultà utilíssim per a la seva feina posterior, tant la de traducció de la Bíblia al català com sobretot la relacionada amb temes lingüístics i filològics. Inicialment, estava previst que Bruguera enllestís els seus estudis a Munic, però l’abat Escarré, que el 1952 i el 1953 havia hagut d’afrontar una greu crisi en el seu monestir, necessitava gent jove i dinàmica de qui es pogués refiar i el féu tornar a Montserrat, on entre el 1954 i el 1961 exercí càrrecs de responsabilitat: secretari de l’abat Escarré mateix; professor de llengua, lingüística i estilística catalanes al clericat de Montserrat, és a dir, als monjos en període de formació, i sobretot director de les publicacions del monestir, d’una manera formal a partir del 4 de gener de 1955, però a la pràctica ja des de l’any anterior. En aquest moment, doncs, Jordi Bruguera ja destaca per dues de les característiques que no deixarà mai més: la seva faceta de professor i la seva faceta d’editor. El professor que duia a dintre, metòdic i obert al diàleg com era, trobarà sobretot el seu camí més endavant, entre el 1976 i el 1995, quan esdevingué no solament professor sinó també cap de departament de Llengua i Cultura catalanes a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), dependent de l’arquebisbat de Barcelona i dirigit del 1974 al 1978 per Antoni Bascompte i del 1978 al 1998 per Maria Martinell. Voldria posar en relleu que una de les activitats promogudes per Bruguera a l’ICESB, d’acord amb la seva experiència en el món editorial, fou l’establiment de cursos per a correctors de català, que van seguir molts professionals que després van treballar als mitjans de comunicació o al món del llibre. Per tot plegat fou nomenat membre de la Junta Permanent de Català de la Generalitat de Catalunya. Al costat del professor —que ensenyà també català i filologia romànica a la Universitat Autònoma de Barcelona el curs 1984-1985, substituint un titular que llavors tenia un any sabàtic—, hem de destacar encara l’editor, a qui va correspondre d’agafar les regnes de l’editorial més antiga del país —i fet i fet la més Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 243-248

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 244

16/05/12 09:12


Crònica

245

antiga del món en exercici—, és a dir, la que ara coneixem amb el nom de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que havia tingut un moment d’esplendor durant l’abadiat d’Antoni M. Marcet i que feia la viu-viu després de la maltempsada dels anys de la guerra i de la política anticatalana del règim de Franco. Seguint les indicacions de l’abat Escarré, que vetllava molt de prop la vida religiosa i cultural del monestir, Bruguera s’esforçà per rellançar les Publicacions de Montserrat, dins els límits estrets que li marcava la censura de l’època —tant la censura civil com també la censura eclesiàstica, obligatòries en aquells moments— i, a més de tirar endavant la famosa «Bíblia de Montserrat», endegada abans de la guerra pel pare Bonaventura Ubach —en la qual ell mateix havia de traduir del grec el llibre de l’Eclesiàstic, amb comentari del pare Romuald M. Díaz (1982)—, i de continuar la col·lecció poliglota «Scripta et Documenta», nineta dels ulls de l’abat Escarré, va publicar llibres i fullets relacionats amb el monestir —algun dels quals redactà ell mateix d’una manera anònima, com La mort d’un monjo (1958), sobre el seu company i parent pare Esteve M. Torrus, mort jove i d’una manera exemplar—1 i va crear la «Biblioteca Montserrat» i la «Biblioteca “Vida Cristiana”», títol inspirat en la revista creada per Montserrat i per l’Associació d’Eclesiàstics de Barcelona el 1914, arran del Primer Congrés Litúrgic que se celebrà al monestir el 1915, i alhora en un projecte frustrat de revista per al qual l’abat Escarré va intentar infructuosament l’autorització a partir del 1952 i de la qual havia d’ésser secretari precisament Jordi Bruguera. Dins aquesta col·lecció «Vida Cristiana», Bruguera col·locà, per indicació de l’abat Escarré, els tres primers números d’una revista camuflada, dirigida pel company i gran amic pare Evangelista Vilanova, que prengué el nom de Qüestions de vida cristiana (1958-1959), en la qual ell mateix havia de col·laborar al llarg dels anys amb articles i ressenyes i de la qual havia d’escriure l’accidentada història a l’hora de triar una tesi de llicenciatura per culminar els estudis de Periodisme que va fer a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona, enllestits el 1974.2 Tanmateix, el 1959 va representar un mal any per a la tasca de Bruguera. El monestir passava aleshores per una forta crisi econòmica, que va forçar a suprimir o a endarrerir molts projectes, en marxa o en preparació. Com sempre, la cultura va rebre de ple els resultats d’aquesta reestructuració i la secció de Publicacions, considerada —amb raó— deficitària i —sense raó— prescindible, va quedar pràc1. Amb el seu nom va signar una obra divulgativa il·lustrada sobre Montserrat, editada per l’Editorial Planeta, en castellà, francès i alemany, el 1964. Va publicar també, en diversos indrets, algunes traduccions d’obres de tipus religiós. 2. Aquesta tesi va ésser publicada el 1974 formant un volum sencer (el número 73) de «Qüestions de vida cristiana», amb el títol «Qüestions de vida cristiana». Setze anys d’una reflexió cristiana a Catalunya. La complementà al número 100 de la mateixa revista (1980, ps. 76-89), amb el títol «Qüestions de vida cristiana». Sis anys més d’una reflexió cristiana a Catalunya. Aquesta tesi de llicenciatura va obtenir el premi Miquel dels Sants Oliver de la Diputació de Barcelona i l’Associació de la Premsa, concedit a la millor tesi de les escoles de Periodisme de Barcelona.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 243-248

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 245

16/05/12 09:12


246

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

ticament desmantellada. Les seves col·leccions desaparegueren i pràcticament només s’hi mantingué, gràcies al seu caràcter internacional, la revista Studia Monastica, iniciada el 1959, en la qual Bruguera no tenia cap intervenció especial.3 Les Qüestions de vida cristiana, tot i que conservaren a la coberta el nom d’«Abadia de Montserrat» i continuaren essent dirigides per Evangelista Vilanova, passaren a la nova Editorial Estela des del número 4 (1960). D’altra banda, el projecte estrella de Montserrat, l’edició manual de la Bíblia —a imitació de les versions de butxaca que n’havien aparegut recentment en francès—, fou malvist pels economistes de la casa —al capdavant dels quals hi havia en aquell moment el filòsof Agustí Vila-Abadal—, els quals no s’arriscaren a fer una inversió que el futur va demostrar que hauria estat enormement positiva en tots els aspectes i s’afanyaren a cercar-hi una altra sortida. Després de gestions fallides a Barcelona, on algunes editorials tampoc no veieren l’interès i la possible rendibilitat de l’empresa, s’encarregà de dur-la a terme l’Editorial Casal i Vall d’Andorra, que disposava d’una bona impremta i que tenia facilitats per a obtenir a bon preu paper bíblia francès. La traducció i l’edició de la Bíblia manual va representar un canvi radical en la vida de Jordi Bruguera. Des del 6 d’octubre fins al 12 de desembre de 1960 va residir fonamentalment a Andorra, a la casa que Montserrat hi tenia a Andorra la Vella —més endavant traslladada a Engordany—, per ocupar-se personalment d’enllestir el Nou Testament que havia de sortir el 1961, preparat en bona part per Bruguera amb la col·laboració eficaç de diversos biblistes o coneixedors del grec de Montserrat. L’èxit de l’empresa afavorí la successiva publicació dels Salms (1965), dels Llibres sapiencials (1966), dels Profetes (1967) i del Pentateuc i els Llibres històrics (1969). Com a fruit madur de tota aquesta feina —l’ànima de la qual foren Jordi Bruguera i el biblista pare Guiu M. Camps— va aparèixer el 1970 la Bíblia en un sol volum, amb les notes i els índexs reduïts. Entremig, el 1964, la mateixa Editorial Casal i Vall va publicar un Missal català-llatí, preparat des de Montserrat, en el qual ja vaig tenir ocasió de treballar moltes hores a partir de 1962 o de 1963 i que em va permetre d’iniciar una relació cada cop més sovintejada i més cordial amb Jordi Bruguera, que aleshores —des de l’octubre de 1963 fins al 22 de desembre de 1979— era superior del monestir del Miracle, casa dependent de Montserrat des del segle xix, càrrec que no li impedia freqüents estades a Andorra per vigilar tots els volums esmentats, en la correcció dels quals també vaig participar activament (llevat, és clar, de la primera edició del Nou Testament, que aparegué poc abans de la meva entrada a Montserrat, però sí en alguna de les seves reedicions posteriors). Aquesta versió de 1970 ha estat reeditada diverses vegades, amb petits canvis, i en aquests moments és al carrer, en una versió de butxaca i una altra més gran, anomenada «de luxe», a càrrec de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, atès que Casal i Vall va cessar fa temps les 3. No intervenia tampoc en les revistes, emparades per Montserrat, Germinabit i Serra d’Or, que foren obligades a fondre’s amb el nom de Serra d’Or al final de 1959.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 243-248

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 246

16/05/12 09:12


Crònica

247

seves activitats editorials. Es tracta d’una versió excel·lent, al meu entendre la millor de les que hi ha al mercat en català, que va aconseguir —gràcies a Jordi Bruguera, al pare Guiu Camps i als seus diversos col·laboradors— un dring de modernitat i un registre lingüístic assequible per a un públic ampli, tot i que no mancaren alguns puritans —fins i tot algun monjo il·lustre de Montserrat com el pare Jordi M. Pinell— que en titllaven la llengua de «català d’espardenya». Josep Pla, en canvi, en va fer en públic els més grans elogis... Entre el 1970 i el 1974, en quedar lliure de la pesada tasca de traduir, anotar, revisar i corregir els diversos volums de la Bíblia —amb la seva vehemència habitual, algun cop deia que mai no la tornaria a llegir!—, Jordi Bruguera va reprendre a la Universitat, aquest cop a Barcelona, els estudis de filologia que havia iniciat a Munic. Precisament el 1970 jo vaig passar un semestre en aquella ciutat i per encàrrec de Bruguera vaig anar a la secretaria de la Universitat i al consolat espanyol per aconseguir que les assignatures que havia seguit el 1953 i el 1954 li fossin convalidades d’alguna manera a Barcelona. El setembre de 1973 es va llicenciar en filologia catalana i va obtenir un premi extraordinari de llicenciatura. Això el va animar a fer els cursos de doctorat —al mateix temps que començava, com ja hem vist, els estudis de periodisme— i a treballar amb una paciència inacabable en l’edició i l’estudi lingüístic de la crònica de Jaume I. Aquesta tesi, dirigida per Joan Solà, no va ésser presentada fins al 1989 i més endavant fou publicada en dos volums a la prestigiosa col·lecció «Els Nostres Clàssics», amb el títol Llibre dels fets del rei En Jaume (1991). Uns quants anys abans, el 4 de desembre de 1986, Jordi Bruguera havia decidit deixar definitivament el monestir de Montserrat i secularitzar-se. Aquesta opció, però, no va trencar la nostra amistat ni la nostra col·laboració, que s’havia enfortit no solament per la relació constant amb motiu de la traducció de la Bíblia i de les seves reedicions, sinó sobretot gràcies a la fundació de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, a Cambridge, el 1973, on vam anar tots dos —amb alguns dies inoblidables a Londres, on ell tenia la dèria de veure el còdex Sinaiticus de la British Library— i on jo vaig ésser elegit secretari de la junta de govern de l’Associació (AILLC), càrrec que exerciria durant vint anys. Durant aquest temps, Jordi Bruguera em va acompanyar sempre a tots els col·loquis, que se celebraven cada tres anys, i el 1976 el vam convèncer perquè acceptés la vicesecretaria de la junta de govern de l’AILLC i es convertís, per tant, en el secretari del comitè organitzador del cinquè col·loqui de l’Associació, que s’havia de celebrar a Andorra —amb una cloenda a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona— l’octubre de 1979. No cal dir que la coneixença que Bruguera tenia amb tantes persones i tantes institucions de les Valls i el seu dinamisme inexhaurible foren essencials per a la bona marxa del col·loqui, que resultà del grat de tothom i que aviat veié els seus resultats científics plasmats en un gruixut volum d’actes, que vam preparar conjuntament (1980). Fins al darrer moment, Jordi Bruguera va continuar assistint amb fidelitat als col·loquis de l’AILLC i pels serveis que hi havia prestat en fou nomenat Conseller el 2006, al col·loqui celebrat a Budapest. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 243-248

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 247

16/05/12 09:12


248

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Per això, la darrera reunió de la junta de govern i els consellers de l’AILLC, celebrada fa pocs mesos a l’Institut d’Estudis Catalans, va decidir per unanimitat de dedicar-li una miscel·lània d’homenatge a la sèrie d’«Estudis de llengua i literatura catalanes», en la qual ell mateix havia col·laborat moltes vegades. He parlat, com em corresponia, del Bruguera professor i editor. No parlaré, perquè correspon a altres membres d’aquesta mesa, del Bruguera lexicògraf i historiador de la llengua, ni del Bruguera assessor lingüístic de l’Enciclopèdia Catalana. Sí que vull esmentar encara dues iniciatives importants en les quals hem tornat a coincidir: per recomanació de l’aleshores president de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Albert Balcells, vaig acceptar de dirigir un projecte de la Secció destinat a reeditar les quatre grans cròniques publicades i anotades al seu moment per Ferran Soldevila a l’Editorial Selecta. A fi d’aconseguir-ne un text més acurat i més posat al dia, vaig demanar a Jordi Bruguera que ens ajudés a transcriure de cap a cap les quatre cròniques i ho féu amb la seva disponibilitat i la seva rapidesa habituals. Va tenir temps de repassar les proves de la crònica de Jaume I (2007) i de la de Desclot (2008). Quan encara era viu vam poder dur a la impremta la de Muntaner, que en aquest moment tinc sobre la meva taula i per a la qual ja no podré comptar amb la seva valuosa ajuda. D’altra banda, Maria Teresa Ferrer i Mallol revisa i completa en aquest moment les notes de la darrera crònica, la de Pere el Cerimoniós, que deurà ésser al carrer el 2012, i que serà seguida encara per un volum d’índexs en el qual treballa Andreu Gabriel. Tinc també sobre la taula les darreres proves d’una altra obra pòstuma de Jordi Bruguera, la transcripció i anotació del Primer i segon llibres dels Reis, segons la traducció catalana de l’anomenada Bíblia del segle xiv. Es tracta del volum 6 del «Corpus Biblicum Catalanicum», impulsat per Armand Puig, amb la col·laboració de Pere Casanellas, i sortirà, si no hi ha res de nou, al començament de l’any vinent. Més endavant, si no ho tinc mal entès, en sortiran encara dos volums més, que Bruguera va deixar totalment enllestits fa temps. M’alegro que la Societat Catalana de Llengua i Literatura, a la qual Jordi Bruguera va pertànyer des del primer moment i on ha tingut sempre una intervenció de primer ordre, hagi volgut retre-li aquest record i m’hagi permès d’evocar la llarga trajectòria d’un home savi, bo, treballador i disposat en qualsevol moment a col·laborar en tota mena d’iniciatives, sense cercar un profit personal ni un lluïment que considerava fora de lloc. I moltes gràcies per la vostra presència en aquest acte i per la vostra atenció.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 243-248

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 248

16/05/12 09:12


JORDI BRUGUERA I ENCICLOPÈDIA CATALANA JoseP torras i roderGas

Assessor lingüístic d’Enciclopèdia Catalana josep.torras.r@gmail.com

Se m’ha demanat que parlés de Jordi Bruguera i l’Enciclopèdia Catalana. I miraré de no defraudar aquest encàrrec. Tenint present, però, que per a mi en Jordi Bruguera no era només el lingüista, l’assessor, o fins i tot el col·lega, sinó sobretot el company i l’amic de molts anys, en parlaré des de la «vella fraternitat» que ens unia (l’expressió vella fraternitat era recurrent en les dedicatòries personals que em feia dels seus llibres). El vaig conèixer el 1960, als meus divuit anys, quan vaig entrar a Montserrat. Dins aquell Montserrat engrescador, que unia litúrgia i treball, catalanitat i universalisme, art i estudi, destacava la figura del pare Justí Bruguera, aquell monjo inquiet i polifacètic, que tocava totes les tecles i sempre amb excel·lència. Era director de publicacions, era el cal·lígraf pacient i delicat de l’Evangeliari ofert a l’abat Escarré l’any 1951 en ocasió dels 25 anys de professió monàstica, era l’autor de l’opuscle «La mort d’un monjo» (publicat anònimament el 1956) arran de la mort del seu cosí, el també monjo Esteve Torrus (opuscle que tots els novicis llegíem amb fruïció). Era també músic: fagotista en l’orquestra de monjos i escolans, amb una memòria musical prodigiosa conservada fins als seus darrers dies, capaç de taral·lejar inicis i fragments de la major part de peces del gran repertori concertístic. És l’autor de la inscripció que centra el mosaic de l’atri de la Basílica de Montserrat (1952). Vagament em recordava que el text llatí procedia d’un autor cristià dels primers segles. He comprovat que s’inspira en la inscripció d’Aberci, epitafi grec del segle ii, traduït al llatí per l’arqueòleg De Rossi (Inscriptiones christianae Urbis Romae II, p. xv). Bruguera hi espigola fragments dels versicles 1,13,14 i 15, que passen de ser uns passatges criptocristians de la biografia del bisbe Aberci de Hieràpolis a una invitació als pelegrins de Montserrat a fer el veritable pelegrinatge amb fidelitat al Bon Pastor, que és el Peix (recordem que el grec Ikhthýs era un acròstic de Crist), el Peix que la Verge (l’Església) dóna als fills com a aliment de vida eterna. Fa així: «Electae civitatis cives * qui ad Paradisum redire cupitis: * discipuli manete Pastoris casti, * piscis quem prehendit Virgo casta * deditque filiis perpetuo edendum», que traduït vol dir: ‘Ciutadans de la ciutat escollida que desitgeu retornar al Paradís: Persevereu a ser deixebles del Pastor cast, el Peix que la Verge casta ha agafat i ha donat als seus fills com a menjar perenne’. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 249-255 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 249

16/05/12 09:12


250

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Bruguera va intervenir també, involuntàriament, en l’adquisició de les noves campanes de Montserrat (10 en total, beneïdes el 1955 i el 1958; les dues darreres, el 2005). En una carta a l’abat Aureli, li comentà la impressió que li havien causat les campanes solemnes i afinades de Sankt Ottilien, en una estada que féu en aquell monestir bavarès, durant els seus estudis de filologia a Munic. Per tota resposta l’abat li encarregà de visitar personalment la foneria alemanya d’Erding i d’acompanyar el mestre fonedor Karl Czudnochowsky a Montserrat per projectar i concretar la comanda. Però el pare Justí que recordo més de Montserrat és el traductor dels Evangelis, dels Actes dels Apòstols i les Epístoles de sant Pau. Si cap coincidència hi ha en les valoracions d’aquell Nou Testament, és el nivell de llenguatge, exigent en la traducció del sentit original però planer i actual en la forma. Nivell aconseguit després de llargues sessions de treball amb els biblistes Guiu Camps i Romuald Díaz, que asseguraven el sentit just de l’expressió grega, però que Bruguera transformava en expressió genuïna catalana. L’arcaic «Deu vos salve, Maria» esdevenia el viu «Déu te guard, Maria», les «verges fàtues» i les «verges prudents» de la paràbola esdevenien les «noies irreflexives» i les «noies previsores», les hores «prima, tèrcia, sexta, nona i vespres» de la paràbola dels treballadors de la vinya són senzillament «de bon matí, cap a mig matí, a migdia, cap a mitja tarda i al capvespre», les «gerres» o les «àmfores» per a la purificació dels jueus esdevenen unes casolanes «piques d’aigua», la clàssica i enigmàtica «zitzània» no és altra cosa que el «jull». Al costat del lèxic, hi ha un esforç prosòdic considerable que manté tothora un ritme, una melodia i una accentuació que es presten a la lectura en veu alta. En els fragments més narratius, alterna amb gràcia els passats simples amb els perifràstics. Al començament de la Quaresma del 1961 l’abat Aureli Escarré ens donava a cada monjo aquell exemplar de tapes verdes del Nou Testament perquè en féssim lectura diària. Recordo també el pare Justí com a professor de català, cap a la darreria de l’any 1960 i bona part del 1961. Classes de gramàtica normativa amb excursos sovintejats al llatí vulgar i a l’etimologia. Guardo encara uns apunts mecanografiats que anys més tard, retocats i refosos, constituiran els resums i quadres gramaticals que apareixen en molts diccionaris de l’Enciclopèdia. L’anada al Miracle l’any 1961 per dedicar-se a l’edició de tota la Bíblia en un sol volum va interrompre aquestes classes. El nostre contacte, ja més esporàdic, es reduí a unes poques col·laboracions en obres d’equip que ell corregí i edità. Em refereixo al Missal català-llatí, més conegut per Missal de Montserrat, editat per Casal i Vall d’Andorra l’any 1964, i la meva col·laboració en la Bíblia, amb les notes a l’Èxode els anys 69 i 70. L’allunyament físic de Montserrat, jo cap a l’Orient, a Jerusalem, l’any 1972, ell cap a l’Occident, bé que no tan lluny, al Miracle, va fer que no ens retrobéssim fins l’any 1979, a l’Enciclopèdia Catalana. A requeriment de Sebastià Janeras, Bruguera ja hi col·laborava esporàdicament des del 1974: signa l’article filologia del volum 7 i, a partir d’aleshores, el seu nom va lligat, sobretot, als articles de graLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 249-255

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 250

16/05/12 09:12


Crònica

251

màtica (imperatiu, indefinit, infinitiu, oració, parts de l’oració, participi, persona, preposició, pronom, substantiu, etc). En els tres darrers volums de la GEC, és a dir, els anys 1979-1980, sense deixar la redacció d’articles de gramàtica, Bruguera es fa també càrrec dels neologismes i comença a treballar un o dos cops la setmana al mateix edifici de l’Enciclopèdia, que en aquell moment es trasllada a l’Avinguda Diagonal, 357, davant de la Casa de les Punxes. Aprofitava els dies que ja baixava a Barcelona a fer classes de català a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials. Encara sembla que el veig treballant a la biblioteca, vestit impecablement, sempre encorbatat i amb tern de tons blaufoscos o grisos. El cabell una mica grisós, ben retallat. En aquells primers temps solia fumar. Omplia fitxes i més fitxes de terminologia culta, científica i tècnica, prèviament seleccionada i proposada pels responsables de les diverses àrees, terminologia que comparava sempre amb les formes anàlogues de les altres llengües de cultura veïnes: l’anglès, el francès i, sobretot, l’italià pel que fa a l’accentuació dels mots. De fet aquestes eren les «eines» normals que es feien servir al departament de lexicografia, «eines» que també emprava habitualment el senyor Aramon i Serra, amb el qual coincidien força sovint en el mateix despatx. La seva feina silenciosa i monòtona, de benedictí, era interrompuda sovint per les consultes que li fèiem els redactors i correctors. Les seves reflexions en veu alta, sovint estentòria, eren veritables classes de gramàtica i d’estil. Acabada l’obra monumental de l’Enciclopèdia, hom decidí de continuar aquella obra col·lectiva i aprofitar l’esforç per donar al país eines de normalització cultural: el Diccionari de la llengua (1982) i, no cal dir, els «diccionaris complementaris», els bilingües, els temàtics i altres obres de consulta. Aprofitant la presència de Bruguera i la seva disposició, Janeras li demanà una primera col·laboració més substanciosa que uns simples articles. En el Diccionari Enciclopèdic, publicat el 1984, apareix per primer cop el seu «Resum de gramàtica catalana», que ocupa sis pàgines de lletra menuda de l’Apèndix. Resum que, retocat, ampliat i refós, repetirà en altres diccionaris i constitueix un autèntic compendi de gramàtica catalana. L’any següent (1985) apareix la seva Història del lèxic català, que constitueix el primer dels vuit manuals de llengua catalana de la «Biblioteca Universitària», sota la coordinació de Joan Solà. A part de presentar-hi el llatí com la base fonamental del lèxic patrimonial i hereditari, estudia amb detenció el substrat preromà (generós en toponímia), així com el superstrat germànic (molt documentat en antroponímia) i el superstrat àrab (més documentat en toponímia). En els influxos posteriors destaca, com a cosa curiosa, l’exhaustiu capítol sobre els sardismes en l’alguerès i fins i tot els catalanismes en sard. L’any 1986 representa un abans i un després en l’Enciclopèdia: hi ha una colla de canvis, acompanyats sovint de crisis. S’enceta la segona edició de la Gran Enciclopèdia Catalana, que comporta modificacions en l’estructura editorial: Janeras deixa el càrrec de redactor en cap, que passa a Jesús Giralt, jo mateix passo a cap de correcció, i Jordi Bruguera, que mentrestant ha obtingut la secularitzaLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 249-255

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 251

16/05/12 09:12


252

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

ció, anomenada en l’argot canònic de regust aristocràtic «reducció a l’estat laïcal», entra a treballar diàriament a l’Enciclopèdia amb el càrrec d’assessor lingüístic, que compateix amb Ramon Aramon i Serra. Les fitxes de neologismes aprovats per Jordi Bruguera per a la segona edició de la GEC, que s’enllesteix en tres anys, omplen tres fitxers ben bons de la vella calaixera. Aquesta assessoria compartida durarà gairebé 12 anys, fins el 1998, en què per motius de salut Aramon deixa de venir a l’Enciclopèdia. Bruguera continuarà en el càrrec fins l’any 2004, ja complerts els 78. La seva incorporació tardana al règim laboral normal l’obligà a treballar fins més enllà de l’edat preceptiva de jubilar-se. Aquesta trajectòria laboral de divuit anys constitueix, malgrat l’edat, el període més fecund des del punt de vista estrictament editorial. En primer lloc publica el Diccionari ortogràfic i de pronúncia (1990), del qual s’han fet dues edicions i nombroses reimpressions. Obra eminentment pràctica, pensada «com una eina de treball útil i còmoda per a resoldre aquell dubte que, de tant en tant, i més sovint que hom no creuria, a tots se’ns sol presentar a l’hora d’escriure», l’autor hi pren posició clara en dues qüestions. La primera es refereix a la partició de paraules respectant els prefixos. Així, estén la norma tradicional de respectar alguns prefixos a tots els prefixos i formes prefixades sempre que el segon element tingui base lèxica autònoma en la llengua (bronco-pneumònia, neuro-psiquiatria, hidro-pneumàtic) i fins i tot considera opcionalment admissible aquesta partició quan el segon element és difícilment reconegut com a unitat autònoma (an/arquia, an/èmia, ex/ageració, ex/ empció, helicò/pter). Val a dir, però, que aquesta darrera opció no figura en el cos del Diccionari. La segona qüestió fa referència a l’estàndard. Es decanta clarament —d’altra banda, seguint Fabra— per la pronúncia del català central, amb l’epicentre a Barcelona, com a model de pronunciació. En la segona edició (2004) matisa una mica aquest posicionament i exposa en una breu síntesi la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans del 1990. Tanmateix continua excloent del cos del diccionari la major part de variants morfològiques pròpies dels diferents parlars no centrals, llevat de les variants de conjugació verbal, que apareixen entre parèntesis o en nota. De fet inclou en el seu diccionari la llista de verbs i models de conjugació editats per Proa/Enciclopèdia l’any 2006. El sistema d’homòfons, però, continua referit exclusivament al català central. Aquesta posició —que, d’altra banda, era la mateixa de l’Enciclopèdia— no era pas fruit de cap apriorisme ni de cap suposat domini barceloní damunt el territori. Com a lingüista, Bruguera considera que els dialectes són l’esperit de les llengües, en són la vida més autèntica, en són la varietat viva, constitueixen l’àmbit on els parlants creen realment la llengua i potser sense adonar-se’n o precisament perquè no se n’adonen. Però com a sociolingüista, reconeix que sense l’estàndard normatiu i unitari no hi ha normalització possible. I no podem renunciar a aconseguir una llengua culta, de prestigi, que, «sabent-se sorgida de les pròpies genuïnitats, arrelades en les varietats populars, pot oferir-se com un espill comú de Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 249-255

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 252

16/05/12 09:12


Crònica

253

perfeccionament». L’estàndard, o «llengua literària» de Fabra, és la llengua modèlica, la que usa amb naturalitat la gent educada, culta, la que s’ensenya als petits i als forasters. Em feia notar, sorneguerament, que com a barceloní no defensava la prevalença de nusatrus sobre naltrus, noltrus, natrus o mosaltrus, sinó que, amb naturalitat, havia adoptat el normatiu nosaltres en tots els registres de llenguatge. L’any 1996 publica el Diccionari etimològic, petita joia bibliogràfica que ens fa accessible l’obra ingent de Coromines, corregida algun cop i completada per altres obres monogràfiques esparses, difícils sovint de consultar. Aquesta obra va precedida d’una llarga introducció sobre la història de l’etimologia. Conté també, en un apèndix, unes «breus nocions de gramàtica històrica», un veritable compendi molt condensat, on es justifica d’una manera succinta l’apel·lació que solen fer els etimòlegs al llatí com a últim recurs, però sense donar-ne gaires explicacions. La primera impressió que fa aquest diccionari és la disposició clara i didàctica de les entrades, les subentrades, els derivats, els compostos i els derivats cultes, més entrats o destacats els uns que els altres, talment que a simple vista pots copsar la complexitat d’un grup o xarxa familiar de mots. També en aquest punt és una obra innovadora. Respecte a Coromines, aporta informació més detallada sobre una gran quantitat de neologismes, mots cultes i manlleus, sobre els quals Coromines donava, en general, poca informació. Un punt a destacar és la generosa entrada de prefixos, formes prefixades i sufixos, la qual cosa permet de poder interpretar el significat de molts altres neologismes que no apareixen en el cos del diccionari. Voldria afegir que, durant la gestació d’aquest diccionari, Bruguera buidà sistemàticament el Diccionari etimològic de Coromines per espigolar-hi mots no registrats encara en cap diccionari i ampliar així el repertori lexicogràfic de l’Enciclopèdia. Bona part d’aquest material fou incorporat a l’edició del Gran Diccionari de la llengua catalana del 1998. La tercera obra de Bruguera és el Diccionari de dubtes i dificultats del català, publicat l’any 2000. Com tots els diccionaris d’aquesta mena, no pretén ser un compendi gramatical i normatiu complet, ni és sistemàtic, perquè no ho pot ser: no pot preveure totes les dificultats i dubtes que poden tenir, no ja els simples parlants d’una llengua, sinó els escriptors i, molt sovint, els correctors. Una obra així, com diu Bruguera, «no pot deseixir-se d’un cert subjectivisme». És per això que, com la majoria d’aquests reculls, és una mena de calaix de sastre on es recullen qüestions molt diverses, des de confusions a causa de l’homofonia fins a mots que es flexionen o es conjuguen malament. Com a trets que diferencien aquest manual d’altres de semblants, em fixaré sobretot en els «apèndixs» gramaticals de més de 60 pàgines, que són l’ampliació dels resums i quadres gramaticals, que constitueixen com el leitmotiv de l’obra brugueriana. Ultra això, són d’agrair una gran quantitat d’articles que contenen més informació que la simple remissió a la paraula o l’expressió normativa. Això s’esdevé, sobretot, en casos conflictius en què no hi ha acord entre els gramàtics. Bruguera dóna informació sobre possibles solucions i proposa la Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 249-255

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 253

16/05/12 09:12


254

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

seva convicció personal. Un exemple és l’entrada per / per a on, després d’exposar la solució coneguda com de Coromines/Solà, consistent a proposar sempre per davant infinitiu, es decanta clarament per usar per a davant d’infinitiu quan expressa la idea àmplia de destinació. No entenia com es mantenia la normativa en oli per a la cuina i, en canvi, s’hagués de dir oli per cuinar. Si per a introduïa complements nominals, no se’n podien excloure justament els infinitius en funció nominal. El per es reservava per a expressar la idea de causa, que Bruguera amb llenguatge de l’escolàstica tomista, distingeix en causa eficient (‘allò per què una cosa és o s’esdevé’) i causa final (‘la intenció amb què hom fa alguna cosa’). I quan justificava la seva posició —que d’altra banda era la fabriana— no exposava únicament arguments d’autoritat, sinó que recorria al fet que el català occidental encara manté fins oralment la distinció de totes dues formes, cosa que fa difícil la formulació d’una norma vàlida i fàcil per a tots els parlants. La indistinció fonètica de les dues preposicions en el català oriental podia facilitar una solució còmoda, però desembocava en un empobriment més greu: el qui no sap distingir oli per cuinar i oli per a cuinar segur que també té problemes a l’hora de saber si ha d’escriure oli per a la cuina o bé oli per la cuina —comentava amb ironia. La darrera gran obra de Jordi Bruguera per a l’Enciclopèdia és el Diccionari de la formació de mots, publicat el 2006. Feia ja dos anys que s’havia jubilat. De fet ja no s’havia incorporat a la nova seu d’Enciclopèdia al 22@. La redacció del Diccionari etimològic li havia fornit la majoria d’entrades de prefixos i sufixos. Aprofità també l’abundós material de classificació taxonòmica provinent de la redacció de la Història Natural, del Diccionari Enciclopèdic de Medicina i del Diccionari de Geologia. Recordo els fulls, alguns encara mecanografiats i en còpies mig borroses, amb les desinències més regulars de classe, subclasse i família, amb relació a la botànica o la zoologia. Aquest treball ingent, a part d’ordenar la quantitat enorme de material lexicogràfic de l’Enciclopèdia, suposava una gran preparació en gramàtica catalana i en història de la llengua, però també en llatí i grec, i en llengües modernes. I Jordi Bruguera era la persona que reunia totes aquestes característiques. Aquest és el Bruguera analític i sistemàtic, el coneixedor del lèxic antic i modern i dels mecanismes de la seva formació. Però vull donar també testimoni de l’humanista que cerca sentit en la paraula, per bé que era molt reservat en l’expressió dels seus sentiments. A part les converses sobre el nostre passat comú a Montserrat, la formació en la lògica aristotelicotomista, o sobre l’Ars poètica d’Horaci, de la qual recitàvem de memòria alguns fragments, també havíem mantingut algunes converses amb plantejaments més enlairats i filosòfics. Recordo algunes reflexions compartides arran del simposi celebrat a Tavertet l’any 1992, sota el títol «Llenguatge i identitat». Constatàvem que al costat d’un cert estructuralisme, on no hi havia més que significat i significant i on desapareixia el subjecte, s’insinuava que hi havia camps que podien transcendir d’alguna manera la lògica interna, l’anàlisi o tot el que es pot fer en el camp de la lingüística. La poesia, per exemple, ens feia adonar que no solament comprenem allò que analitzem, sinó Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 249-255

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 254

16/05/12 09:12


Crònica

255

allò que intuïm, i que és a partir d’aquesta intuïció que després podem construir l’estructura i analitzar; al mateix temps, però, ens mostrava que la intuïció és provocada per la paraula mateixa. Obsessionats com estem per l’estructura i l’anàlisi, podem pensar que la lingüística ho explica tot i, aleshores, ens oblidem del poeta, del místic o d’altres persones que d’alguna manera salten més enllà del clos. En aquesta mateixa línia, recordo la darrera conversa que vam tenir poc abans de la seva mort. Gairebé impossibilitat, amb una respiració molt fatigosa, encara treballava, del llit estant, en un text d’Eiximenis. Una feina a què s’havia compromès i que veia que no podia acabar. En un cert moment, em diu: «Escolta, Josep, tu que tens memòria, recordes en quina epístola de sant Pau hi ha aquella frase coneguda “En ell [en Déu] vivim, ens movem i som”? He buscat i rebuscat les epístoles i no la puc trobar». Va quedar descansat quan li vaig dir que apareixia en el discurs de Pau a l’areòpag d’Atenes, reportat en el llibre dels Actes dels Apòstols [17,28]. Vam llegir aquell text en el seu Nou Testament de tapes verdes. No vam fer-ne cap comentari, però no vaig dubtar que volia rellegir-lo més tard (perquè hi va posar un punt). I aquell text, ves per on, era la citació d’un poeta grec. Després de repassar aquesta vida intensa dedicada a la paraula, a l’amor a la paraula (la filologia), deixeu que acabi amb les seves paraules que clouen la introducció de la seva Història del lèxic: Podrem «experimentar sovint aquella fiblant curiositat de conèixer potser un xic més bé la història sovint atzarosa dels propis noms de les coses. Ni que sigui al preu d’una mica d’àrid esforç. Potser així, en compensació, sentirem algun cop que també podrem dir com el poeta —i tants poetes i parlants al llarg del temps—: Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa».

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 249-255

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 255

16/05/12 09:12


021-Llengua i liter 22 - 03.indd 256

16/05/12 09:12


JOAN SOLÀ (1940-2010) I EL SEU LLEGAT GeMMa riGau

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana gemma.rigau@uab.cat

La mort ens ha privat d’en Joan Solà, del seu entusiasme, de la seva companyia, dels seus consells, de les seves rialles, de la seva contundència i exigència. Ens n’ha privat a tots, a la seva família, als amics, als col·legues que treballàvem o havien treballat amb ell, als alumnes, als seus lectors... El que volem recordar aquí és que no ha pas mort tot ell, que hi ha una bona part d’en Joan Solà que la mort no ens ha pogut sostraure. En Joan Solà se n’ha anat, però ens deixa un llegat transcendental. Què ens deixa en Joan Solà? A nosaltres no ens correspon parlar de l’estimació i la tendresa que sentia per la seva esposa, l’Adelaida, i per les filles ni dels molts records que els ha deixat i que les acompanyaran sempre. Aquí hem de parlar del llegat d’en Joan Solà als seus conciutadans, a la societat catalana. Què ens llega, doncs? Segur que ens deixa molt més del que ara podem copsar. Ens centrarem, doncs, en alguns aspectes d’aquest llegat. Parlarem de l’obra que en Solà ens deixa escrita. Juntament amb aquesta obra ens deixa la metodologia que emprava a l’hora d’investigar, d’ensenyar i de divulgar, és a dir, ens deixa una manera de treballar, la seva, que en molts punts és modèlica. Ens ofereix també un model de comportament cívic, una manera de ser ciutadà, que és exemplar. I podem afegir-hi que —sense pretendre-ho— ens ha donat una última lliçó, amb la manera com va acceptar la malaltia i va saber conviure-hi. 1) Efectivament, en Joan Solà ens deixa una obra extensa i útil. Si el seu ofici hagués estat un altre, no sabríem el que ara sabem sobre la nostra llengua i sobre l’obra dels lingüistes catalans. a) En Joan Solà ens deixa molt més ben descrita la llengua contemporània de com ell la va trobar. Són una bona colla les obres gramaticals de Solà que podem citar, començant pels seus dos volums d’Estudis de sintaxi dels anys setanta que tanta importància van tenir per als universitaris, per als professors de català i per als correctors i assessors lingüístics d’aquella època, tot i que no eren obres fàcils de llegir a causa de la seva esquematicitat expositiva. Podem continuar amb el llibre Qüestions controvertides de sintaxi catalana (de 1987), una obra que recull quatre treballs sobre temes que no va parar mai d’estudiar, com ara l’ús de ser i estar, de per i per a o les frases clivellades, que tracta en un capítol que titula juganerament «Ara ja sé el que no sé». Hem de citar també la Sintaxi generativa cataLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 257-262 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 257

16/05/12 09:12


258

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

lana (de 1986) escrita amb Sebastià Bonet, obra que, segons deia, l’havia fet patir molt per culpa del rigor que imposa la teoria que seguien, la de la lingüística chomskiana. També hem de parlar del llibre Sintaxi normativa: Estat de la qüestió (1994), on presentava la llista de les qüestions sintàctiques que més l’inquietaven i que considerava que necessitaven clarificació, il·lustrades amb exemples procedents de fonts diverses (literàries, de la ràdio, del carrer, del català antic, etc.) i amb informació detallada de les construccions equivalents en altres llengües romàniques. Però sobretot —sobretot— hem de destacar els tres volums de la Gramàtica del català contemporani (publicada el 2002 i revisada el 2008). Tot i les aportacions de Fabra, Alcover, Coromines, Moll, Sanchis Guarner, Badia i Margarit i dels investigadors actuals, no disposàvem de prou estudis monogràfics sobre l’estructura de la llengua catalana per poder-nos comparar amb altres llengües europees. Solà va aconseguir, quan va decidir dirigir la Gramàtica del català contemporani, deixar la llengua ben descrita i amb això ens va col·locar al mateix nivell que les altres llengües de cultures potents. Els tres volums de la Gramàtica del català contemporani no tenen res a envejar als tres volums de la Grande grammatica di consultazione de l’italià, als tres de la Gramática descriptiva de la lengua española o a The Cambridge Grammar of the English Language. Totes aquestes, que són obres col·lectives com la Gramàtica del català contemporani, són de finals del segle passat. La catalana és l’única que, a més dels aspectes morfològics i sintàctics, cobreix també els aspectes fonològics i fonètics de la llengua. En Joan Solà era ben conscient que la Gramàtica del català contemporani és una gran obra. Ho va dir a la Laura Borràs quan l’entrevistà per a la revista Òmnium la tardor del 2009: Aquesta gramàtica és el meu orgull personal més gran, perquè m’ha costat uns esforços impossibles d’explicar, però també m’ha donat satisfaccions igualment impossibles de verbalitzar. I, a més a més, m’ha fet fer un salt qualitatiu en la meva coneixença de la lingüística, de les persones, del tarannà humà..., que m’ha transformat la vida. Per tant, aquesta gramàtica és per a mi l’objecte més apreciat de tot el que he arribat a fer.

b) Ara bé, en Joan Solà no es va parar aquí, sinó que ens deixa també més ben estudiada, ordenada i detallada la nostra tradició filològica i lingüística. Penseu en el valor i l’energia que suposen els volums (set dels quals ja són al carrer) que recullen i analitzen l’obra completa de Pompeu Fabra. Només dues persones amb l’empenta d’en Joan Solà i d’en Jordi Mir podien atrevir-s’hi. En Solà també ens deixa bons estudis sobre l’obra de Coromines, i una Història de la lingüística catalana (1775-1900) escrita amb en Pere Marcet, una altra obra monumental que va comportar molts anys de feina. Es tracta de dos volums al servei dels investigadors que recullen tots els treballs realitzats sobre el català els segles xviii i xix. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 257-262

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 258

16/05/12 09:12


Crònica

259

c) Hi ha encara un altre fet molt important: en Solà ens deixa encarrilada la nova sintaxi normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, que està previst que quedi enllestida pròximament. En Joan Solà ha estat el ponent (o primer redactor) de més de la meitat dels capítols de sintaxi i ha estat fins a principi del curs 2010-2011 un membre activíssim de la Comissió de Gramàtica de l’IEC. Aquesta no és una feina fàcil, sobretot si es vol fer com l’ha fet ell, que sempre ha volgut que la prescripció es fonamentés en la descripció gramatical i que fos respectuosa amb els grans dialectes. En Solà no entenia el treball normatiu si no es basava en un treball descriptiu rigorós i en el coneixement de l’evolució del català i de les llengües romàniques. Considerava que per a poder prescriure cal conèixer bé la llengua. Tenia clar que s’han d’actualitzar alguns aspectes de la normativa i fer-la propera als joves. Era molt decidit el seu interès per treballar per a les noves generacions. També ha volgut fer una gramàtica pancatalana, que respecti els grans dialectes en els aspectes sintàctics. Però deia i repetia que a la llengua no la salvaran ni la gramàtica ni la normativa: la salvarà l’ús. d) En Solà estudiava el que veia que feia falta investigar, recollir, analitzar. A vegades més per obligació que per gust. Gràcies a gent com ell els altres que anem immediatament tot darrere podem dedicar-nos a una sola branca de la lingüística o de la gramàtica o a un aspecte de la història del català. Ell omplia forats. En això seguia en Coromines i en Fabra. 2) En Joan Solà, a més de l’obra extensa que acabem de repassar, ja hem dit que ens deixa també com a llegat una metodologia, una manera d’investigar, d’ensenyar i de divulgar. a) Com a investigador, a vegades va treballar sol, com tants altres filòlegs i lingüistes. En aquests casos, els seus referents eren els grans mestres (principalment Fabra i Coromines). A en Joan Solà la feina no l’espantava. Era un pagès bell-lloquí preparat per a la vida dura. De fet, tenia la capacitat de treball d’en Coromines, capacitat que ell tant admirava i que etiquetava d’increïble. Com que tendia a ser exhaustiu en la recollida de les dades i en l’anàlisi que en feia, aconseguia anar més enllà del que les gramàtiques solen tractar i feia patent el que no encaixava en les descripcions tradicionals. Per aquesta raó, els seus treballs resultaven tan originals. Tanmateix, en Joan Solà també va saber entendre que avui dia una persona sola no pot emprendre segons quines obres. I menys quan a les universitats dels territoris de parla catalana hi ha un bon esplet de lingüistes. El cas és que no tothom en sap, de treballar en equip, de coordinar. Per a poder-ho fer, cal creure-hi. I en Solà creia intuïtivament en allò que els genetistes anomenen «la intel·ligència de la col·laboració». Estava convençut que la intel·ligència que emergeix d’un grup de persones que col·laboren és més gran que la suma de les intel·ligències individuals. Però per a poder ser director d’una obra gran cal també que els altres et reconeguin l’autoritat, com també cal que qui dirigeix tingui clar que no és només el capatàs d’una brigada. La direcció demana poder de seducció, ser apassionat i Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 257-262

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 259

16/05/12 09:12


260

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

convincent, però alhora exigeix ser ordenat i ser el primer a arromangar-se. I demana també humilitat, saber escoltar i saber refer el camí, si cal. En aquest punt podem assegurar que en Joan Solà ha fet escola: sense pretendre-ho es va convertir en una autoritat. Els especialistes, els experts, el van seguir totes i cada una de les vegades que es va proposar fer una obra gran, com ara la Gramàtica del català contemporani i les Obres Completes de Pompeu Fabra, per citar les més vistoses i complexes de les empreses que li han comportat treballar en equip. Per a la Gramàtica del català contemporani va mobilitzar una seixantena d’especialistes i una trentena per a les Obres Completes de Pompeu Fabra. Però a principi dels anys vuitanta en Solà ja havia coordinat una sèrie de set monografies per al públic universitari que van ser editades per Enciclopèdia Catalana. b) Des del punt de vista de la docència també ens ha deixat una manera d’ensenyar, d’engrescar i de guiar amb rigor, sense regalar res. Va ser sempre un professor afable i un exprofessor accessible que atenia els assessors, els correctors i els ensenyants de secundària i els escoltava, els orientava. En aquest aspecte també podem dir que en Joan Solà ha fet escola: Ha estat mestre de diverses generacions de filòlegs. Els seus deixebles no eren pas com aquells universitaris del xix i gran part del segle xx que continuaven lligats als temes de recerca del mestre i que l’acompanyaven a classe com els escolans acompanyen a l’altar el capellà i, si calia, li duien la cartera. No! El mestratge d’en Solà és diferent. Com escrivia el 28 d’octubre de 2010 en Ricard Fité, coordinador lingüístic de l’edició catalana de El Periódico, «en Solà atenia als que treballen a les trinxeres lingüístiques» (es referia als assessors i correctors). «El model de llengua que s’ha consolidat als mitjans deu molt a en Joan Solà i als seus textos», afegia en Fité. En Solà també es preocupava pels problemes dels ensenyants. Estava sempre disposat a participar als cursos dels col·legis de llicenciats i de les escoles d’estiu i organitzava cicles de conferències sobre temes apropiats a l’ensenyament de la llengua. En Joan Solà practicava generosament allò que ara les autoritats universitàries en diuen «transferència del coneixement». Ell no necessitava etiquetes, anava on el sol·licitaven a transmetre el que sabia, a ajudar a reflexionar i a resoldre els problemes que la docència o la professió plantegen. I és així com va fer escola. 3) Tanmateix, la influència d’en Solà no queda aquí. Com escrivia en Josep Murgades a El Punt (3.XI.2010), «el seu llegat és saó de nous professionals i exemple de ciutadans». En Joan Solà ha estat un divulgador carismàtic i polemista. A la seva secció del suplement Cultura de l’Avui —i abans en altres diaris—, hi ha parlat de tot, però sempre s’hi veu el seu compromís amb la llengua, amb la cultura i amb la terra. Hi parla de lingüística, de curiositats dialectals, de publicacions recents —tant de tipus professional com literàries —, d’esdeveniments culturals, de viatges, hi fa comentaris preocupats sobre la situació de la llengua i també hi desgrana qüestions rebuscades de sintaxi. Però, com que hi posava passió i traspuava proximitat, feia que els lectors se sentissin implicats en els seus descobriments i en els seus dubtes i solucions. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 257-262

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 260

16/05/12 09:12


Crònica

261

A través dels escrits als diaris, Solà ens mostra una manera de ser ciutadà compromès, de ser persona, de defensar la llengua i el país. Allà no era només un lingüista: era un ciutadà que a vegades demana accions polítiques decidides. No demana sacrificis, demana coherència. «Els polítics han de fer que recuperem la confiança en nosaltres mateixos», escrivia. El preocupava molt la inseguretat dels parlants a l’hora de fer servir la llengua i la degradació de l’idioma. I insistia que el problema del català no té res a veure ni amb l’ortografia ni amb la gramàtica ni amb el lèxic, sinó amb la situació social i política de la llengua. «No sóc sociolingüista —deia a en Lluís Bonada a El Temps (juny de 2009)— però amb els anys he constatat que la vida de la llengua depèn cada cop més de la vida social que de la gramàtica». I en una entrevista amb la Rosa M. Piñol a La Vanguardia (17.VI.2009) afirmava: «La meva visió del català no és catastrofista, ni pessimista, ni optimista: Sóc un ciutadà informat que opina sobre la llengua i a vegades amb contundència». «Com a poble necessitem solvència política i solvència lingüística. Cal que el català sigui una llengua útil i necessària», repetia sovint. «Aquesta llengua no vol sentir-se inferior a cap altra», va dir molt clarament als parlamentaris catalans el dia que el van convidar al Parlament de Catalunya. Quan durant el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa a la Universitat de Lleida ens deia que els tres lingüistes que més l’havien impressionat i més l’havien ajudat a formar-se eren Pompeu Fabra, Joan Coromines i Noam Chomsky, ho deia perquè, a més de ser tres lingüistes que obliguen a tenir en compte els múltiples aspectes del llenguatge humà, considerava que tots tres eren persones intel·lectualment i cívicament compromeses i honrades. I també els admirava per això. Sense renunciar a l’exercici del seu esperit crític i inconformista, quan calia acceptava el compromís. N’és mostra el fet que fos vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans. 4) Al que hem dit fins ara hi hem d’afegir una altra lliçó que ens ha donat en Joan Solà. Ens ha mostrat com se’n pot anar un d’aquest món, com es pot sortir d’escena, amb elegància. Penseu en l’article de comiat que va escriure a l’Avui «Adéu-siau i gràcies» (21.X.2010) o en l’Última lliçó a la seva universitat (2. VI.2009). Va treballar fins a l’últim moment, sense lamentar-se mai dels mals que va haver de suportar, que van ser uns quants. Quan en parlava, dels mals, que no era gaire sovint, en feia una descripció objectiva, com si es tractés d’una característica més de la seva persona que en aquell moment calia tenir en compte. I prou. En el fons estava tranquil. Ja havia fet molta de la feina que podia fer (així li ho va dir al president de la SF —l’Isidor Marí— poc abans de morir). A més, havia rebut reconeixements institucionals i populars i els havia sabut encaixar i agrair. Va ser investit doctor honoris causa per la universitat de la seva terra (la UdL) el 7 maig de 2009. Al cap de ben poc li va ser concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural i tot seguit fou invitat a dirigir la paraula als membres del Parlament de Catalunya (va ser el priLlengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 257-262

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 261

16/05/12 09:12


262

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

mer ciutadà que ha estat convidat a parlar-hi). El juny de 2010 va rebre un llibre d’homenatge dels seus col·legues i amics del ram, en què uns com a exalumnes esdevinguts professors i uns altres com a col·laboradors científics més directes, tot comentant la manera de treballar d’en Solà i amb en Solà, dibuixen el perfil d’aquest filòleg i lingüista. I podem afegir-hi, entre aquests accions de reconeixement que ell entenia que anaven més enllà d’un homenatge i d’un afalac, la creació i la primera edició del «Premi internacional de recerca en Filologia Catalana Joan Solà» (premi promogut per la Universitat de Lleida, l’Ajuntament de Bell-lloc d’Urgell i altres entitats lleidatanes i l’Institut d’Estudis Catalans). Va tenir, doncs, una vida plena i fructífera fins al final. Certament, en Joan Solà hauria pogut fer seves les paraules d’Horaci a l’Oda III. 30: He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi se sostraurà a Libitina [la Mort]. (Horaci, Odes i Epodes. Traducció de Josep Vergés, Fundació Bernat Metge, 1978).

I a tots nosaltres ens toca ara treure partit d’aquest llegat tan ric que ens ha deixat en Joan Solà i fer-lo fructificar amb saviesa i valentia.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 257-262

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 262

16/05/12 09:12


RAMÓN AMIGÓ I ANGLÈS (1925-2011) JoseP Moran i oCerinJaureGui

Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona jmoran@iec.cat

Figura insigne de l’onomàstica catalana, R. Amigó va néixer a Reus el 16 de gener de 1925. Hem de remarcar el lloc de la seva naixença, perquè sempre es considerà reusenc de cor, de manera que li fou atorgada la medalla d’or d’aquesta ciutat el 1994. A causa de la guerra i de les vicissituds de la postguerra, va haver d’interrompre els estudis escolars i començà molt aviat la seva vida laboral, com era freqüent llavors, però això no li impedí d’adquirir una bona formació professional i humanística, sobretot per mitjà de grans mestres. Així, Teresa Miquel el va orientar en l’aprenentatge de les llengües francesa, anglesa i llatina, alhora que s’iniciava en el món de l’excursionisme científic de la mà d’altres reusencs il·lustres, com Joaquim Santasusagna i Josep Iglésies, aquest també membre del nostre Institut, de manera que fou secretari entre 1951 i 1953 i més tard president, entre 1956 i 1960, de l’Associació Excursionista de Reus, que continuava la tradició de l’excursionisme científic. A més, ja el 1961 obtingué el certificat de professor de català per la JAEC amb el grau elemental i el 1962 amb el grau mitjà. Catalanista de cor però molt exigent amb ell mateix, va donar classes de català entre 1961 i 1977, com explica a L’ensenyança de la llengua catalana, des de Reus, sota el franquisme. Però l’activitat més important, almenys la més transcendent, l’exercí com hem dit al començament en el camp de l’onomàstica, activitat en què transcendí, no solament per la seva obra pròpia sinó per la que va impulsar en el seu entorn, fins al punt que se l’ha de considerar com el creador d’una veritable escola d’estudiosos de l’onomàstica. La primera obra seva publicada fou precisament Els topònims de la ciutat i del terme de Reus, que meresqué l’any 1955 el premi Eduard Brossa de la Societat Catalana de Geografia (IEC) i que aparegué editada el 1957 amb pròleg de Josep Iglésies, obra que posteriorment fou ampliada i reeditada. La bibliografia seva és molt extensa, puix que consta de més de quaranta títols, i encara no és completa, puix que poc abans de morir encara tingué temps de revisar, meticulosament, els dos últims treballs, que apareixeran pòstums publicats per l’IEC: Onomàstica del terme municipal de Porrera i Onomàstica de l’antic terme de la Mussara. Però a més de l’extensió, hem de remarcar la qualitat de la seva obra. Ramon Amigó era molt exigent, per això se l’ha qualificat de «noucentista», exigència, Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 263-264 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 263

16/05/12 09:12


264

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

tant moral com intel·lectual, que és palesa en tota la seva personalitat, i que comprenia també una gran generositat i humanisme en el millor sentit de la paraula. Des del punt de vista onomàstic, era molt meticulós i exigent en la recerca de dades, tant documentals com vives, a través de la feina de camp, elaborades després amb el mateix mestratge; per això ha esdevingut el millor model metodològic per a aquesta activitat, fins al punt que va ser considerat, sense raó, per alguns com a massa perfeccionista. Com a conseqüència d’aquesta vàlua personal, Ramon Amigó va tenir diversos càrrecs i li van ser atorgades notables distincions: En primer lloc hem de dir que en diverses ocasions fou membre de la Secció de Lletres del Centre de Lectura de Reus, entitat de la qual fou president entre 1973-1975. A més, fou secretari i més tard, a partir de 1979, president de l’Associació d’Estudis Reusencs. També fou vicepresident de la Societat d’Onomàstica des del 1980. Pel que fa a l’àmbit docent universitari, va impartir cursos d’onomàstica a la Universitat de València el 1990, a la de Lleida el 1991 i a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, el 1992. Elegit membre corresponent per la Secció Filològica, va ingressar a l’IEC el 6 de juny de 1994. Com a conseqüència d’aquesta activitat, va rebre, com hem dit, diverses distincions: A més de la medalla d’or de Reus a què ens hem referit, el 1984 li fou atorgat el diploma de «Reconeixement de mèrits» del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 1989 un grup d’amics i deixebles li van oferir un volum d’homenatge amb sengles estudis titulat ben expressivament Amb el barret a la mà. El 1990 li fou atorgat el premi Jaume I i el 1997, la creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 2001, amb motiu del seu setanta-cinquè aniversari, la Societat d’Onomàstica li va publicar un volum d’homenatge (el núm. 84 del Butlletí Interí de la Societat d’Onomàstica). I ben recentment encara, en ocasió del XXIV Congrés Internacional de l’ICOS (The International Council of Onomastic Sciences), que se celebrà el proppassat mes de setembre a Barcelona, li fou retut un homenatge per la Societat d’Onomàstica el divendres, dia 9 d’aquest mes, en què fou presentat i llegit l’opuscle redactat per Jordi Fumadó i Marcel Martí sota el títol Una semblança de Ramon Amigó i Anglès. Els qui tinguérem l’ocasió d’homenatjar-lo i saludar-lo personalment en aquesta ocasió no ens imaginàvem pas que pocs dies després ens deixaria per sempre. Això fou inopinadament el dia 16 setembre a la seva ciutat de Reus com a conseqüència d’una afecció imprevista postoperatòria.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 263-264

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 264

16/05/12 09:12


ARSENI PACHECO I RANSANZ (1932-2011) Curt Wittlin

Catedràtic emèrit, Universitat de Saskatchewan crtwittlin@gmail.com

En el segon volum de la Miscel·lània Joaquim Molas —Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 58 (2009)— Arseni Pacheco ofereix un article intitulat: «Els fabliaux catalans no són fabliaux». Tot i que el volum va ser distribuït amb força retard, l’autor, dissortadament ja no pogué veure imprès en lletra de motlle el seu estudi, el que ha resultat ser el seu últim treball, la darrera entrada en l’extensa llista de les seves publicacions, una bibliografia d’una quarantena d’entrades, sense comptar les recensions, els articles en manuals enciclopèdics (Bompiani; Diccionari de la literatura catalana; «Biografies de contemporanis d’Erasme»), ni les traduccions. L’article que escrigué per a l’homenatge de l’amic Molas, Pacheco el comença recordant-li que la «cordial relació» que tots dos van mantenir tota la vida «va néixer de la convivència en dos campaments de milícies universitàries, créixer durant el temps compartit a l’editorial Montaner vetllant la gestació del Bompiani, i consolidar-se quan Molas li va encarregar l’edició de volums tant per a la “Antologia Catalana” (Novel·letes sentimentals dels segles xiv i xv i Viatges a l’altre món) com per a “Les Millors Obres de la Literatura Catalana” (Blandin de Cornualla i altres narracions en vers dels segles xiv i xv i —en col·laboració amb August Bover, qui hi publicà l’Espill de la vida religiosa— Novel·les amoroses i morals)». La seva formació com a editor i comentador de textos antics, Pacheco l’havia rebuda quan preparava els dos volums d’Obres de Francesc de la Via per a la «Biblioteca d’Obres Antigues», dirigida per Pere Bohigas (1963 i 1968; nova edició a Quaderns Crema 1997), i dos volums per a «Els Nostres Clàssics» (Història de Jacob Xalabín i Testament de Bernat Serradell de Vic), elaborats sota «l’implacable magisteri de l’enyorat J. M. Casacuberta», mestre també de Joaquim Molas, del qual Pacheco recorda en l’article citat (p. 5) com ells s’havien «mútuament consolat i compadit d’aquell magisteri —entre rebels i resignats». L’edició més voluminosa curada per Pacheco són els dos volums (un total de 575 pàgines) publicada a «Clásicos Castellanos» l’any 1975, la Fortuna varia del Soldado Píndaro, de Gonzalo de Céspedes y Meneses. Cal mencionar, a més, la seva eficaç col·laboració en l’edició del Dotzè del Cristià, de Francesc Eiximenis (Girona, Universitat, 1986 i 1987), i la seva funció com a editor de les Actes del Sisè Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica, celebrat a la Universitat de la Colúmbia Britànica, a Vancouver, on ell ensenyava. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 265-266 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 265

16/05/12 09:12


266

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Perquè Arseni Pacheco, que havia nascut a Barcelona l’any 1932 i s’havia doctorat a la Universitat de Barcelona —amb premi extraordinari— el 1958, en acabar la llicenciatura l’any 1954, ensenyà primer a Alemanya, entre 1956 i 1966 fou professor a les universitats escoceses de Glasgow i de Saint Andrews, passà després a la de Pittsburgh (EUA) i, des del 1968 fins a la seva jubilació, l’any 1997, fou professor a la University of British Columbia, a Vancouver (Canadà). Allí exercí una carrera docent i administrativa admirable, tant en el seu propi Departament d’Estudis Hispànics i Italians com en els comitès de la Facultat d’Arts and Sciences (per exemple, coordinant el Programa d’Estudis Medievals i la dotzena de workshops que organitzava). Entre els seus col·legues canadencs era conegut per la seva feina a l’Asociación Canadiense de Hispanistas —de la qual fou president—, a la North American Catalan Society —de la qual fou membre fundador i president entre 1987 i 1990—, a la Canadian Federation for the Humanities, i com a avaluador dels programes d’estudis d’espanyol en mitja dotzena d’universitats del Canadà; l’any 1981 fou elegit com a membre de la Royal Society of Canada i, el curs 1983-1984, va ser guardonat amb la Killam Senior Fellowship; havia estat condecorat amb la Comanda de l’Orde del Mèrit Civil. Si les publicacions en format de llibre mostren la mestria de Pacheco en l’edició de textos antics, les seves contribucions en revistes acadèmiques donen testimoni de la seva perícia en un gran nombre de qüestions obertes en la filologia i la història literària d’Hispània. Ha publicat treballs sobre el Cancionero, el Romancero, la novel·la del Siglo de Oro, la novel·la cortesana, i molts altres temes que li eren familiars i en els quals havia observat i descobert aspectes o contextos que valia la pena explicar als altres especialistes, tant del seu temps com dels temps futurs. L’article que dedicà a Joaquim Molas mostra que Pacheco, emèrit de la seva activitat universitària docent però no com a investigador, jutjava que la seva contribució més duradora als estudis literaris catalans és la justificació de la convicció que usa lapidàriament com a títol del seu últim estudi: «Els fabliaux catalans no són fabliaux». En el seu apartat final podem llegir el «testament acadèmic» de l’autor: «No crec que els comentaris que he fet en aquest treball serveixin per desarrelar unes idees avalades per la crítica des de fa gairebé un segle. El costum i la inèrcia són forces importants i no sempre injustificades. Els pressupòsits que he volgut combatre tenen una explicació raonable en els seus orígens, i fins i tot una justificació aparent en la imprecisió del concepte de fabliau. Tanmateix, si volem entendre i avaluar correctament el corpus de la narrativa catalana en vers dels segles xiv i xv, cal admetre que encara ens queda molt a fer, molt per refer, i sobretot molt a repensar» (p. 17). La nova generació de filòlegs a qui toca aquesta feina de refer i repensar el tema al·ludit, i tants d’altres, no podria trobar millor mestre i guia —i model de vida acadèmica i de comportament humà— que Arseni Pacheco, a qui han sobreviscut la seva esposa Mercè i els seus dos fills. Requiescat in pace.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 265-266

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 266

16/05/12 09:12


VI TROBADA DEL GRUP D’ESTUDIS ETNOPOÈTICS / XIII SIMPOSI D’ETNOPOÈTICA DE L’ARXIU DE TRADICIONS DE L’ALGUER MòniCa sales

Universitat Rovira i Virgili monica.sales@urv.cat

El dies 5 i 6 de novembre de 2010 va tenir lloc a la seu del Consell Insular d’Eivissa la VI Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) / XIII Simposi d’Etnopoètica de l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer, organitzada pel Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC), conjuntament amb l’Institut Ramon Muntaner, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de les Illes Balears i la Universitat d’Alacant. Aquest any, la jornada estava dedicada a «Etnopoètica i territori: unitat i diversitat», i va comptar amb la presència d’un gran nombre d’investigadors d’arreu dels Països Catalans. La tarda del dia 5 de novembre va començar amb una conferència inaugural a càrrec de Felip Cirer que portava per títol «Joan Castelló, folklorista». A continuació, es van presentar les actes de la V Trobada del grup, publicades sota el títol Etnopoètica: incidència i difusió en el món contemporani, a cura de Mònica Sales i Caterina Valriu (Arxiu de Tradicions de l’Alguer, 2010). A més, Emili Samper, membre del grup, va presentar el nou bloc del GEE <http:// blocs.iec.cat/gee/>, un espai que posa a disposició de tots els usuaris la informació del grup i les activitats que realitza tant el grup, com els membres que en formem part. Després d’aquesta presentació, van exposar-se les següents comunicacions: «Code switching en alguns textos de literatura popular algueresa», de Joan Armangué (Arxiu de Tradicions de l’Alguer); «Els balls parlats a la Catalunya Nova. El cas de Torredembarra», de Montserrat Palau (Universitat Rovira i Virgili); «Rere la petjada de Cels Gomis: obra folklòrica i territori», d’Emili Samper (Universitat Rovira i Virgili); «Miquel Ventura i Balanyà i la seva aportació al folklore de Reus», d’Agnès Toda (Universitat Rovira i Virgili); «Folklore en les festes patronals de Tarragona, últim terç del segle xix», d’Anna Vila (Universitat Rovira i Virgili); «Bibliofolk, la base de dades en línia sobre literatura popular catalana», de Carme Oriol (Universitat Rovira i Virgili) i «Quan l’oralitat fa territori: “Tradicions Comparadas de Carinthia y Catalunya” de Ramon Arabia i Solanas», de Mònica Sales (Universitat Rovira i Virgili). Per tancar la tarda, el cantador Vicent Marí, Palermet, ens va sorprendre amb una cantada-xerrada anomenada «La cançó redoblada d’Eivissa i Formentera» i ens va cantar, en directe, una mostra d’aquestes cançons típicament pitiüses. Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 267-268 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 267

16/05/12 09:12


268

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

L’endemà, dia 6 de novembre, es va encetar el dia amb les comunicacions següents: «Dansa i cant al poble de Bocairent», d’Anna i M. Jesús Francés (Universitat d’Alacant); «La simbolització del paisatge en el llegendari valencià», de Joan Borja (Universitat d’Alacant); «Els reculls de rondalles d’Eivissa: una panoràmica», de Caternia Valriu (Universitat de les Illes Balears); «Versions eivissenques i mallorquines de la rondalla ATU 1685: En Pere Bambo de Castelló i Un festetjador d’Alcover», de Magdalena Gelabert (Fundació Antoni Maria Alcover); «El Comte Arnau i el Baró d’Espés. Una visió autòctona del territori davant la colonització dels grans monestirs», de Josefina Roma (Universitat de Barcelona) i «Bandolerisme com a referent etnopoètic: el mite de Jaume el Barbut», de Dari Escandell (Universitat d’Alacant). A continuació es va fer una breu exposició de materials d’etnopoètica publicats el 2009-2010 i elaborats per membres del Grup d’Estudis Etnopoètics: Mestres, A.: Tradicions, edició a cura de J. Armangué Valls, Valls: Cossetània Edicions, 2010. Oriol, C. i E. Samper (ed.): El rei Jaume I en l’imaginari popular i en la literatura, Publicacions URV i Edicions UIB, 2010. Vibot, T. i C. Valriu: Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció, Pollença: El Gall Editor, 2010. Núm. 8 d’Insula. Quaderno di cultura sarda (Arxiu de Tradicions, 2010). Núm. 1 d’Ítaca. Revista de Filologia (Universitat d’Alacant, 2010).

Per cloure la jornada matinal, el Consell Insular d’Eivissa ens va obsequiar amb un passeig guiat per Dalt Vila i ens va convidar a descobrir racons d’aquesta meravellosa part de l’illa. A la tarda, la trobada va continuar al Centre Sociocultural s’Almenara. El GEE va celebrar la seua assemblea anual on es va acordar que la propera trobada del grup tindrà lloc a Sitges els dies 11 i 12 de novembre de 2011. El tema serà «La recerca folklòrica: persones i institucions», ja que ens interessa estudiar l’obra i la trajectòria de les persones i les institucions que han treballat en l’àmbit de l’etnopoètica i el folklore des del segle xix. En assemblea es va decidir també que es publicaran, amb el finançament del Consell Insular d’Eivissa, les actes d’aquesta VI trobada. Els curadors seran Dari Escandell i Maria Jesús Francés, tots dos membres de la Universitat d’Alacant. Després de l’assemblea es van dur a terme les tres últimes intervencions a la trobada: «Joan Castelló i la llengua», de Marià Torres; «Els personatges de Joan Castelló», de Iolanda Bonet i «El festeig pagès vist per Joan Castelló», de Lina Sansano. Per arrodonir els dos dies, es va cloure la trobada amb una ponència-recital a càrrec de Joan Morenu (Grup UC) anomenada «Eivissa i el romancer tradicional» i amb una degustació de cuina popular eivissenca per gentilesa, una vegada més, del Consell Insular d’Eivissa, a qui el Grup d’Estudis Etnopoètics vol agrair públicament la seua cordial atenció.

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 267-268

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 268

16/05/12 09:12


SUMARI

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 269

16/05/12 09:12


021-Llengua i liter 22 - 03.indd 270

16/05/12 09:12


ESTUDIS I MATERIALS Josep Moran i Ocerinjauregui: Origen del topònim Sants Lluc Bonet: Lluís Pastre (1863 - 1927): un mestre d’escola gavatx, laic i catalanista al Rosselló Dídac Pujol: La creativitat lèxica de Josep Maria de Sagarra: el cas de La Divina Comèdia Carles Riera: Incorporació de les propostes etimològiques de Joan Veny en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana

7 13 39 63

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES Selecció d’edicions i d’estudis lul·lians (2009-2010) (Maribel Ripoll Perelló) Una obra cabdal per a la història de la cultura catalana: el Corpus Biblicum Catalanicum (Joan Ferrer i Costa) Màrius Torres, pensador i traductor de poesia (Jordi Sala Lleal) D’objectes a subjectes: visions de la cultura catalana a partir de la Transició (Isabel Marcillas Piquer) Actes del Quinzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Emili Samper Prunera)

75 78 84 90 99

RESSENYES INDIVIDUALS Publi Virgili Maró: Bucòliques (Ramon Torné i Teixidó) Pere Torroella: Obra completa (Marta Marfany)

105 108

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 271-276 DOI: 10.2436/20.2502.01.60 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 /ISSN (ed. electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 271

16/05/12 09:12


272

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Tomàs Martínez Romero: La literatura profana antiga i el Cançoner satírich valencià (Llúcia Martín Pascual) Gabriel Sansano i Pep Valsalobre (eds.): Fontanellana. Estudis sobre l’època i l’obra de Francesc Fontanella (Narcís Figueras Capdevila) Antoni L. Moll i Josep Solervicens: La poètica barroca a Europa. Un nou sistema epistemològic i estètic (Mathias Ledroit) Joaquim Martí Mestre: Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (1809-1864) en el seu context històric (Josep Maria Sala Valldaura) Rafael Roca Ricart: Teodor Llorente i la Renaixença valenciana (Joan Requesens i Piquer) Antoni febrer i cardona: Preceptiva poètica (Ivan Clot Massons) Narcís Oller: La Papallona (Anna Llovera Juncà) Sònia Moya: Gramàtica de l’equilibri (Núria Calafell Sala) Joan Veny i Àngels Massip: ‘Scripta’ eivissenca (Francesc Bernat) Lluna Llecha Llop i Lídia Anoll (eds.): Miscel·lània in memoriam Alfons Serra-Baldó (1909-1993) en el centenari del seu naixement (Xavier Luna) Josep M. Coll Casadó i Ramon Amigó Anglès: Onomàstica del terme municipal de Pratdip (Moisés Selfa Sastre) Germà Colón Domènech i Lluís Gimeno Betí (eds.): La llengua catalana en temps de Jaume I (Josep Moran i Ocerinjauregui) Dominique de Courcelles: La paraula de l’àngel. Una aproximació plural als goigs (August Bover) Josep Ferrer i Joan Pujades (eds.): Epistolari Joan Coromines & Josep Gulsoy (Joan Anton Rabella) Fabrice Corrons i Frayssinhes Ribes (coords.): Lire Carme Riera. À propos de La meitat de l’ànima. Llegir Carme Riera. A propòsit de La meitat de l’ànima (Marina López Martínez) Joaquim Molas: Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs (Josep Camps Arbós) Abelard Saragossà: Reivindicació del valencià: una contribució (Francesc Lucas i Martí) M. Teresa Ynglès i Nogués: El datiu en català: una aproximació des de la lingüística cognitiva (Anna Pineda i Cirera)

111 115 121 123 126 131 135 138 140

142 145 147 150 151

160 162 168 171

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 271-276

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 272

16/05/12 09:12


Sumari

273

CRÒNICA Montserrat Ferrer i Oriol Prat: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2009-2010) Gemma Pellissa i Oriol Prat: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (2010-2011) Gemma Pellissa: Col·loqui «Fourteenth-Century Classicism: Bernat Metge and Petrarch» Glòria Sabaté: Simposi internacional «Humanitats a la xarxa: món medieval» Gemma Fabregat i Anna Llovera: Història i historiografia de la literatura catalana del Vuit-cents. Jornades internacionals, 23 i 24 de febrer de 2011 Joan Martí i Castell: Jordi Bruguera i Talleda: un historiador insigne de la llengua catalana Josep Massot i Muntaner: Jordi Bruguera, professor i editor Josep Torras i Rodergas: Jordi Bruguera i Enciclopèdia Catalana Gemma Rigau: Joan Solà (1940-2010) i el seu llegat Josep Moran i Ocerinjauregui: Ramon Amigó i Anglès (1925-2011) Curt Wittlin: Arseni Pacheco i Ransanz (1932-2011) Mònica Sales: VI Trobada del grup d’estudis etnopoètics / XIII Simposi d’etnopoètica de l’arxiu de tradicions de l’Alguer

187

203 221 229 235 237 243 249 257 263 265 267

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 271-276

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 273

16/05/12 09:12


274

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

CONTENTS

STUDIES AND MATERIALS Josep Moran i Ocerinjauregui: Origin of the Place-Name Sants Lluc Bonet: Lluís Pastre (1863-1927): a Gavatx, Layperson and Catalanist School Teacher in Roussillon Dídac Pujol: Josep Maria de Sagarra’s Lexical Creativity: The Case of La Divina Comèdia Carles Riera: Incorporation of the Etymological Proposals of Joan Veny into the Gran Diccionari de la Llengua Catalana

7 13 39 63

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS Selection of Lullian Editions and Studies (2009-2010) (Maribel Ripoll Perelló) A Capital Work for the History of Catalan Culture: the Corpus Biblicum Catalanicum (Joan Ferrer i Costa) Màrius Torres, Thinker and Translator of Poetry (Jordi Sala Lleal) From Objects to Subjects: Visions of Catalan Culture from the Transition onwards (Isabel Marcillas Piquer) Proceedings of the Fifteenth International Conference of Catalan Language and Literature (Emili Samper Prunera)

75 78 84 90 99

INDIVIDUAL REVIEWS Publi Virgili Maró: Bucòliques (Ramon Torné i Teixidó) Pere Torroella: Obra completa (Marta Marfany) Tomàs Martínez Romero: La literatura profana antiga i el Cançoner satírich valencià (Llúcia Martín Pascual) Gabriel Sansano i Pep Valsalobre (eds.): Fontanellana. Estudis sobre l’època i l’obra de Francesc Fontanella (Narcís Figueras Capdevila)

105 108 111 115

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 271-276

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 274

16/05/12 09:12


Contents

Antoni L. Moll i Josep Solervicens: La poètica barroca a Europa. Un nou sistema epistemològic i estètic (Mathias Ledroit) Joaquim Martí Mestre: Diccionari de Josep Bernat i Baldoví (18091864) en el seu context històric (Josep Maria Sala Valldaura) Rafael Roca Ricart: Teodor Llorente i la Renaixença valenciana (Joan Requesensi Piquer) Antoni febrer i cardona: Preceptiva poètica (Ivan Clot Massons) Narcís Oller: La Papallona (Anna Llovera Juncà) Sònia Moya: Gramàtica de l’equilibri (Núria Calafell Sala) Joan Veny i Àngels Massip: ‘Scripta’ eivissenca (Francesc Bernat) Lluna Llecha Llop i Lídia Anoll (eds.): Miscel·lània in memoriam Alfons Serra-Baldó (1909-1993) en el centenari del seu naixement (Xavier Luna) Josep M. Coll Casadó i Ramon Amigó Anglès: Onomàstica del terme municipal de Pratdip (Moisés Selfa Sastre) Germà Colón Domènech i Lluís Gimeno Betí (eds.): La llengua catalana en temps de Jaume I (Josep Moran i Ocerinjauregui) Dominique de Courcelles: La paraula de l’àngel. Una aproximació plural als goigs (August Bover) Josep Ferrer i Joan Pujades (eds.): Epistolari Joan Coromines & Josep Gulsoy (Joan Anton Rabella) Fabrice Corrons i Frayssinhes Ribes (coords.): Lire Carme Riera. À propos de La meitat de l’ànima. Llegir Carme Riera. A propòsit de La meitat de l’ànima (Marina López Martínez) Joaquim Molas: Sobre la construcció de la literatura catalana i altres assaigs (Josep Camps Arbós) Abelard Saragossà: Reivindicació del valencià: una contribució (Francesc Lucas i Martí) M. Teresa Ynglès i Nogués: El datiu en català: una aproximació des de la lingüística cognitiva (Anna Pineda i Cirera)

275

121 123 126 131 135 138 140

142 145 147 150 151

160 162 168 171

REPORTS Montserrat Ferrer i Oriol Prat: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) of the Catalan Philology Department of the University of Barcelona (2009-2010)

187

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 271-276

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 275

16/05/12 09:12


276

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

Gemma Pellissa i Oriol Prat: Seminari de Literatura i Cultura de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna (SLIMM) of the Catalan Philology Department of the University of Barcelona (2010-2011) Gemma Pellissa: Conference «Fourteenth-Century Classicism: Bernat Metge and Petrarch» Glòria Sabaté: International Symposium «Humanitats a la xarxa: Món Medieval» Gemma Fabregat i Anna Llovera: History and historiography of the Eighteenth-Century Catalan Literature. International Conference, 23th and 24th February 2011 Joan Martí i Castell: Jordi Bruguera i Talleda: a Distinguished Historian of the Catalan Language Josep Massot i Muntaner: Jordi Bruguera, Teacher and Editor Josep Torras i Rodergas: Jordi Bruguera and Enciclopèdia Catalana Gemma Rigau: Joan Solà (1940-2010) and his Legacy Josep Moran i Ocerinjauregui: Ramon Amigó i Anglès (1925-2011) Curt Wittlin: Arseni Pacheco i Ransanz (1932-2011) Monica Sales: VI Encounter of the Ethnopoetic Studies Group / XIII Symposium of Ethnopoetics of the Archive of Traditions of Alguer

203 221 229

235 237 243 249 257 263 265 267

Llengua & Literatura. Núm. 22 (2011-2012), ps. 271-276

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 276

16/05/12 09:12


INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. 2. 3. 4. 5. 6.

Enviament dels treballs Citacions bibliogràfiques Citacions textuals Dedicatòries i referències a premis Encapçalament de treballs i ressenyes Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (helale.munala@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS). L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original — que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1. Podeu veure la versió ampliada d'aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 277

16/05/12 09:12


278

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia. 2.1. La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al. Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball. (Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2. La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès. • El cognom de l’autor en versaleta. • L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts. • El nom i el cognom de l’autor, en rodona. • El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes. • Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 278

16/05/12 09:12


Instruccions per als autors

279

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol. • Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.). • Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm. Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15. Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva. • El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol. • El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta. • En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues. • El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues. Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalunya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final. • En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta. Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 279

16/05/12 09:12


280

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals • Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua. • Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació. • Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11. • Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’). 4. Dedicatòries i referències a premis • Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)). 5. Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1. Treballs • El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès. • El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats. • A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor. • A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 280

16/05/12 09:12


Instruccions per als autors

281

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim. • Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim. Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 5.2. Ressenyes 5.2.1. Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva). • El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). • La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial (separats per dos punts). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 281

16/05/12 09:12


282

Llengua & Literatura, 22, 2011-2012

5.2.2. Ressenyes individuals • Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra. • L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 6. Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

021-Llengua i liter 22 - 03.indd 282

16/05/12 09:12


021-Llengua i liter 22 - 03.indd 283

16/05/12 09:12

Llengua & Literatura  

num. 22, 2011-2012

Llengua & Literatura  

num. 22, 2011-2012