Page 1

SUMARI

Llengua & Literatura

ESTUDIS I EDICIONS

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 123 CRÒNICA

Anna Maria Villalonga: Any Pedrolo 2018247 Jordi Ginebra Serrabou: L’Any Fabra 2018 (II)251 Pilar Arnau: L’Any Josep Maria Llompart255 Marta Nadal: Any Maria Aurèlia Capmany. Una reivindicació necessària257 Eulàlia Miret i Raspall: El fons Joan Sales a l’arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda, de l’Institut d’Estudis Catalans261 Almodis Peguera Comas i Marina Ribas Esparrell: XVIII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana264 Albert Soler Llopart: Ciència i sapiència: els sabers a la universitat268 Mihaela-Mariana Morcov: In memoriam Marius Sala273 Joan Martí i Castell: Giuseppe Tavani, un filòleg avant la lettre (Roma, 1924-2019)276 Lola Badia: Jaume Riera i Sans280 M. Lluïsa Hernanz: Carme Picallo (1950-2019)282

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Llengua & Literatura

Joaquim Martí Mestre: Aportació del teatre costumista i de la premsa satírica del segle xix a la història del lèxic català. Rafael Maria Liern7 Xavier Rull i Muruzàbal: Això és típic teu. L’expansió dels possessius com a forma de genitiu dels pronoms personals29 Maria Josep Cuenca Ordinyana: La Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans: característiques i aportacions51 Joan Santanach i Suñol: L’incunable fantasma del Llibre del coc de mestre Robert (Toledo, 1477)85 Jordi Malé Pegueroles: Shakespeare en Josep Palau i Fabre97

30 2020

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

30 2020

Directors: August Bover (UB/IEC), Daniel Casals (UAB). Secretari: Arnau Vives (UB). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Josep Moran (IEC), Gemma Rigau (UAB/ IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV). Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans 00_Cob Llengua_Literatura_30.indd 1

21/2/20 12:26


01_Llengua_Literatura_30.indd 6

26/2/20 11:15


Llengua & Literatura

01_Llengua_Literatura_30.indd 1

26/2/20 11:15


Directors: August Bover (UB/IEC), Daniel Casals (UAB). Secretari: Arnau Vives (UB). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Josep Moran (IEC), Gemma Rigau (UAB/IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV). Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim. Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

01_Llengua_Literatura_30.indd 2

26/2/20 11:15


Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

30 2020

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

01_Llengua_Literatura_30.indd 3

26/2/20 11:15


Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2020, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tf.: +34 93 552 91 04 Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat Compost per Fotoletra, SA Imprès a Open Print, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/ 3.0/es/legalcode.ca.

01_Llengua_Literatura_30.indd 4

26/2/20 11:15


ESTUDIS I EDICIONS

01_Llengua_Literatura_30.indd 5

26/2/20 11:15


01_Llengua_Literatura_30.indd 6

26/2/20 11:15


APORTACIÓ DEL TEATRE COSTUMISTA I DE LA PREMSA SATÍRICA DEL SEGLE XIX A LA HISTÒRIA DEL LÈXIC CATALÀ. RAFAEL MARIA LIERN Contribution of the popular theatre and the 19th-century satirical press to the history of the Catalan lexicon

Joaquim Martí Mestre

Universitat de València Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació Av. Blasco Ibáñez, 32, 46010 València Tf. 963 98 33 36 joaquin.marti@uv.es ORCID ID: 0000-0001-5124-5225 Resum A pesar del volum considerable i de la gran diversitat d’obres i d’autors que representa la producció teatral i la premsa satírica en valencià al segle xix, fora d’alguna excepció com Bernat i Baldoví i Eduard Escalante, compten encara amb molt poca atenció per part dels filòlegs, tant dels historiadors de la llengua com de la literatura. Per això, en aquest article hem volgut referirnos a Rafael Maria Liern, un dels autors més destacats de la generació de comediògrafs que continuaren l’obra de Bernat i Baldoví, el qual, també com Bernat, va participar en la direcció periodística. En aquest treball ens ocupem fonamentalment del lèxic de l’obra teatral i periodística de Liern, especialment de les noves aportacions respecte als diccionaris històrics i etimològics. Demostrem així la utilitat de la literatura costumista del segle xix per a la lexicografia històrica. Igualment, es demostra l’interés del teatre costumista del segle xix per a l’estudi dels usos lingüístics i del valor simbòlic de la llengua, en una situació de minorització lingüística i de diglòssia. Paraules clau història de la llengua, història del lèxic, segle xix, teatre, premsa Abstract In spite of the considerable volume and vast range of works and authors in Valencian theatrical production and satirical press in the 19th century, with just a handful of exceptions like Bernat i Baldoví and Eduard Escalante these works were paid very little attention by philologists, both historians of language and of literature. Therefore, in this article we wanted to discuss Rafael Maria Liern, one of the most prominent writers of the generation of theatrical authors who continued the work of Bernat i Baldoví, and who, like Bernat as Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27 DOI: 10.2436/20.2502.01.92 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 11-5-2018, Acceptat 16-9-2019

01_Llengua_Literatura_30.indd 7

26/2/20 11:15


8

Llengua & Literatura, 30, 2020

well, participated in journalistic direction. In this work, we fundamentally examine the lexicon of Liern’s theatrical and journalistic oeuvre, especially new contributions with regard to historical and etymological dictionaries. Through lexicon, we show the interest that the popular literature of the 19th century holds for historical lexicography. We also demonstrate the interest that 19thcentury popular theater holds for the study of linguistic usages and the symbolic value of language in a process of linguistic replacement and diglossia. Key words linguistic history, history of the lexicon, 19th century, theater, press

1. LIERN, COMEDIÒGRAF I PUBLICISTA A pesar de l’escassa atenció rebuda tradicionalment pels investigadors, el teatre costumista del segle xix, per les seues característiques, és una font de gran interés per a captar la llengua col·loquial i popular de l’època, i en part això ocorre també en la premsa satírica, que en aquest temps inclou molts elements costumistes, si bé el llenguatge periodístic, en funció del tema o de l’enfocament dels articles, pot arribar a ser més formal, i donar entrada a un lèxic no sempre tan col·loquial. Colón (2002: 330) va observar, amb relació a Bernat i Baldoví, que «és una mina en l’ús d’un lèxic valencià ben autèntic».1 Nosaltres mateixos hem dedicat alguns treballs a l’estudi de la llengua d’aquest autor,2 que en l’elaboració del seu model lingüístic tingué molt en compte el llenguatge dels col·loquis valencians del segle xviii i de la primera meitat del xix. Malgrat l’esquematisme del seu teatre,3 Bernat i Baldoví té el mèrit de ser el primer comediògraf valencià amb una certa continuïtat, i també el de participar activament en els inicis del periodisme en valencià. Rafael Maria Liern fou un dels primers continuadors de la tasca teatral i periodística de Bernat i Baldoví. De fet, Liern confessava conéixer tota la producció de l’escriptor de Sueca i reconeixia el 9 de 1. Abans Sanchis Guarner (1980: 94) havia manifestat que «la llengua dels sainets i entremesos és essencialment dialectal, viva, directa, de bastant riquesa lèxica però sense gens de purisme literari». 2.  Vegeu sobretot Martí (2009, 2011, 2012). 3. Vegeu Sansano (2014: 14). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 8

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

9

febrer de 1862, en El Saltamartí, la importància decisiva que tingué Bernat en el sorgiment de la seua vocació literària i en la tria del català com a llengua de la seua producció. Valorava especialment la gràcia i l’espontaneïtat dels seus versos, que declarava haver recitat diverses vegades amb respecte i admiració. En aquest treball ens ocuparem fonamentalment de l’aspecte lèxic de l’obra teatral i periodística de Liern, especialment de les noves aportacions respecte als diccionaris històrics i etimològics.4 Rafael Maria Liern (18325-1897) va nàixer a València en una família burgesa d’ideologia moderada, va estudiar Dret, els cinc primers cursos a la Universitat de València i els altres dos a la Universitat Central de Madrid. L’any 1852 entrà a treballar al Ministeri de la Governació, però, a causa del seu esperit inquiet i bohemi, va ser acomia­ dat al poc de temps. L’any 1857 es traslladà a la seua ciutat natal, on, protegit pel polític moderat José Campo, va treballar en les oficines del ferrocarril d’Almansa a València i Tarragona, fins a setembre de 1868, en què tornà a Madrid. Precisament, va ser en aquesta etapa de re­ sidència a València quan començà a publicar en català i on se situa la major part de la seua producció literària i periodística en aquesta llengua. Durant aquest temps Liern va fundar i dirigir el periòdic satíric El Saltamartí, una de les primeres publicacions periòdiques en valencià després d’El Mole. Dirigides per Liern, aquesta publicació conegué tres èpoques discontínues entre el 25 de desembre de 1860 i l’any 1868, com a suplement del diari La Opinión. El nostre autor, desenganyat del periodisme satíric, ja no va voler participar en la quarta etapa del periòdic, l’any 1882, a pesar que aleshores residia un altre cop a València, on havia tornat l’estiu de 1881, per a treballar en la 4.  Tenim en preparació un altre treball sobre Liern, en el qual ens centrem en aspectes poc coneguts de la seua obra teatral i periodística. 5.  Segons la seua autobiografia, feta a precs de Manuel Torres Orive, va nàixer el 10 d’abril de 1832, al carrer del Pilar de València (1890: 36), però en altres fonts, algunes autobiogràfiques, se situa el seu naixement l’11 d’abril del mateix any («Mis primeros versos», Las Provincias. Almanaque para 1887, p. 228; «Valencianos sobresalientes. Nuestros autores dramáticos. Rafael María Liern», Las Provincias, 7 de desem­bre de 1897, i en la seua necrologia, publicada en Las Provincias. Almanaque para 1898, p. 318). Per la seua part, Llombart (1883: 389) afirma, segurament per error, que va nàixer l’11 d’abril de 1833. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 9

26/2/20 11:15


10

Llengua & Literatura, 30, 2020

secretaria general de la Societat dels Ferrocarrils de Conca a València i Terol,6 fins que el 29 de maig de 1887 s’establí de nou a Madrid, on va morir deu anys després.7 Liern va estrenar la seua primera peça teatral en valencià, De femater a lacayo, el 28 de maig 1858, al teatre Principal de València, a benefici de l’actor Joaquim Garcia Parrenyo. El mateix any 1858 es representava «en l’altar del Tros-alt» el seu milacre de Sant Vicent Ferrer La conversió dels chodios. Les comèdies en valencià de Liern, en un acte i en vers, generalment van tenir molt bona acollida entre el públic coetani.8 Des d’un punt de vista lingüístic, són comèdies bilingües, cosa bastant habitual en el teatre en català de l’època. D’alguna manera reflecteixen la distribució diglòssica de les llengües en la València de l’època. Hi ha personatges que s’expressen sempre en castellà, com els nobles (barons, marquesos...), els militars i els burgesos. Els sainets mostren també que hi havia àmbits en els quals el valencià estava exclòs, com la literatura i la premsa cultes (Elecsions 11, Femater 9-10), les cerimònies religioses —en Aiguar-se la festa Micalet representa en castellà la cerimònia del seu casament (p. 7-8)—, o la correspondència, encara que siga entre personatges valencianoparlants, com en la carta en castellà de Visantet a la so Maria, que llegeix el tio Quico, en De femater a lacayo. 6.  A pesar dels anys transcorreguts des que se n’anà a Madrid, continuava sent molt apreciat a València. Amb motiu del seu retorn a la ciutat, l’Ateneu li va dedicar, l’any 1882, una vetlada literària (Las Provincias. Almanaque para 1884, ps. 342-345; Las Provincias, 27 de novembre de 1897). 7.  En concret, va morir el 25 de novembre de 1897, segons consta en l’esquela mortuòria publicada en La correspondencia de Valencia l’1 de desembre de 1897. Va ser director del Teatro Real i d’altres teatres de Madrid, però darrerament passava dificultas econòmiques, fins que dos anys abans de la seua mort, María Guerrero el va nomenar director artístic de la seua companyia (vg. Las Provincias, 7 desembre 1897). Pocs dies abans de morir, una companyia teatral valenciana li va tributar un homenatge en el teatre Martín de Madrid. En aquest acte Liern va llegir el poema en català Nostalgia, redactat expressament per a aquella ocasió. En aquests versos, publicats en el número de l’1 de gener de 1897 de Las Provincias, veia pròxima la mort i recordava amb nostàlgia la seua infantesa i joventut a València. 8.  Amb motiu de la seua mort, en la primera semblança publicada en Las Provincias el 27 de novembre de 1897, anònima però escrita segurament per Teodor Llorente, amic personal de Liern des de la joventut, aquest és considerat com «nuestro escritor más popular». Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 10

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

11

Els personatges valencianoparlants, que solen ser pagesos o criats, quan s’adrecen als castellanoparlants sovint tracten de parlar en aquest idioma, però, si no tenen estudis ni pràctica, ho fan amb gran dificultat, amb errors i barrejant el seu discurs de catalanismes, prova que el castellà era encara una llengua no ben coneguda per una gran part de la població catalanoparlant. Una tercera categoria de personatges podríem anomenar-la la dels nous rics, com Donya Desamparados (¡Carracuca!) i Donya Pascuala (El Mesies en Patraix). Aquests vinculen la seua promoció social i econòmica amb el canvi de llengua, i, en conseqüència, tracten de parlar en castellà, encara que amb poca fortuna, ja que no poden evitar de farcir el seu llenguatge de valencianismes. Són caricaturitzats per l’autor en relació amb la seua defecció lingüística. La primera, Donya Desamparados, és la vídua d’un «guària de portal» que amb els diners de l’herència del marit ha pogut obrir una «casa de popilos» (p. 7). Cada vegada que parla en castellà, amb espardenyades, provoca la burla de Donya Amalia: «Cada vez que Doña Desamparados pronuncia mal una palabra Amalia hace un gesto burlón» (p. 7). Però és la segona, Donya Pascuala, qui rep les crítiques més punyents. És una antiga criada casada amb l’amo de la casa on servia, la qual, sobretot des que el seu marit ha estat elegit diputat i ha viatjat a Madrid, s’ha tornat molt orgullosa, i «no pronuncia una palabra / en valenciano», però com no sap parlar bé en castellà, «dice cada tontería / que nos avergüenza» (p. 10),9 es queixa la filla (que sí que parla correctament en aquesta llengua). En contraposició, el so Formiguetes, de 72 anys, personatge tractat amb gran dignitat per part de l’autor, és un defensor convençut de les senyes d’identitat valencianes, com el ball tradicional i, sobretot, la llengua pròpia. Formiguetes diu de Donya Pascuala que és una ximple per no voler parlar en valencià, i atri-

9.  Liern satiritza els valencians que per esnobisme pretenen usar el castellà sense conéixer-lo. En el número 16 de la segona època d’El Saltamartí es reprodueixen les paraules que «una de eixes siñores qu·estropeen la llengua castellana» digué a un amic de Liern que li preguntava per la seua salut: «No me trove bien. Hace dos días qu·estoy a ollita de moltón. Quise comer una rajaíta de lus, me se indigestió y tengo unas eruptasiones tan pudientes...» (ES 16 [2ª], 3). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 11

26/2/20 11:15


12

Llengua & Literatura, 30, 2020

bueix aquesta postura a l’autoodi:10 «Però com és deputada / no sabrà hablar valensiano! / Tindrà vergoña!», i afegeix: «Que llàstima / de presó pal que renega / de la llengua de la pàtria! / Això és negar a una mare! / Pos a hon hi à llengua més clara / que la nostra?» (p. 10),11 i unes línies més avant proclama amb orgull: «No hi à llengua com la nostra / en tot lo que·l món alcansa» (p. 11). Hi trobem, per tant, un Liern compromés amb l’ús de la llengua pròpia i crític amb els valencians que decideixen no parlar-la per una falsa concepció de la distinció social lligada a la substitució lingüística. 2. LÈXIC L’interés lexicogràfic de l’obra costumista de Bernat i Baldoví (vg. Martí 2011, 2012), es pot apreciar també en la de Liern. S’analitzen en aquest apartat els mots no registrats en els diccionaris històrics o que contenen significacions no recollides en aquests diccionaris. 2.1. Mots no registrats en el DCVB ni en el DECat. - aguasilesc, a ‘propi o característic dels algutzirs’: «Ya han desaparegut del teatro Prinsipal les sèlebres caïretes aguasilesques» (ES 4 [2ª], 3). Adjectiu derivat d’aguasil,12 amb el sufix adjectivador -esc. 10.  L’autoodi del nou ric es manifesta també en la lloança que fa Donya Pascuala de totes les coses de Madrid, mentre que renega de València: «¡Pues no hay poca diferensia! / Esto es un corral de vacas» (p. 13). La descripció dels costums madrilenys que fa Donya Pascuala al so Formiguetes, la qual inclou part del lèxic peculiar que s’escoltava a la capital, recorda l’explicació que fa Cento, acabat d’arribar de França, dels costums i el vocabulari francesos als seus amics de tertúlia, en La tertúlia de Colau de Bernat i Baldoví, que segurament va servir d’inspiració a Liern, bon coneixedor de l’obra del Sueco. 11.  També en ocasions, encara que no directament en relació amb la llengua, els valencians castellanoparlants membres de l’aristocràcia o de la burgesia urbana són presentats de forma grotesca. Així, en La mona de Pascua, quan en l’horta de Campanar, en un dia de Pasqua, apareixen en escena Doña Angustias, Don Gabino i família, criden l’atenció de tots, «ya señalándolos, ya con cuchicheos, ya riéndoseles a hurtadillas» (p. 17); en la peça En les festes d’un carrer, davant la importància que es donen Don Valero i Doña Leonor, Pepeta es diu: «Vamos, yo no eu puc ohuir... / Barón... y may pot eixir / del guisao en criaïlles» (p. 10). 12. Sobre aguasil, vg. Martí (2011). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 12

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

13

- arreonar-se: «Y si no, vendrem un tros, / u me venc y m’arreone. / Pos, chec, que no haurà qui done / dos durets per este cos?» (Festa 26), l’agüelo Febra està disposat a obtenir bens per als afectats per la inundació d’Alzira fins i tot venent-se ell mateix. Probablement en relació amb arredonir-se ‘descargarse de toda deuda o cuidado, acomodarse a lo que se tiene propio’, en sentit fig. ‘adquirir uno bienes o rentas que le proporcionen el bienestar deseado’ (EscLl), que documentem a l’època: «Tot cuant pugues imachinar-te, de tot era ell capàs, con tal d’arredonir-se, metàlicament se parla, [...] y els grans sacrifisis qu·estaba dispost a fer en favor dels valensians: tot en honra y profit del seu bolsó» (L’escarpidor, 1887, núm. 2, p. 2), com en cast. redondearse (DRAE en NTLLE).13 La forma arreonar-se, que no trobem en altres fonts, suposaria un canvi de conjugació, potser per influència del cast. redondearse. Cf. anar redonet ‘quadrar els comptes’, quedar redó ‘saldar un deute’ (Martí 2017). Notem també l’elisió de la d intervocàlica, cf. aonar ‘adonar’: «Y a vosté què se li ahona / que yo me case en qui vullga?» (Ramon Lladró: El sereno d’Alfafar, 1858, p. 14). - atifellar-se ‘empolainar-se’: «Se pentina usté otra ves, / y se llava y s’atifella / y al treato» (Mesies 15), diu Donya Pascuala, provant de parlar en castellà. Verb derivat d’atifell, sobre el qual vg. l’apartat 2. 2. - cavil·la {cabila} ‘cavil·lació’ (Femater 22). Derivat postverbal de cavil·lar. Cf. «Pobreta!... Y va a consumir-se... / Regomellos..., mals humors... / La cabila..., els desimulos, / y per dins la profesó. / Y miran-lo a totes hores, / com té que olvidar-lo, com?» (Joaquim Balader: Eixarop de llarga vida, 1863, p. 55), «És u d’eixos econòmics / que sempre en cavila estan / per vore si se estalvien / algo en tot allò que fan» (Lluís Cebrian, en Llombart: Tipos d’auca, 1878, p. 223). En Escrig (1851), amb un sentit diferent, com a adjectiu, cavila ‘caviloso’, i igualment en EscLl i MGad. En textos costumistes valencians de les primeres dècades del segle xx es documenta el sinònim cavilo ‘cavil· lació, preocupació’, ex. «Pués qu·ell du mal cavilo!» (Rafael Gayano: Visites de l’atre món, 1918, p. 3), «Quin cavilo se porta!» (Peris Celda:

13.  La definició d’EscLl procedeix del DRAE. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 13

26/2/20 11:15


14

Llengua & Literatura, 30, 2020

Sels de novensà, 1919, p. 12), «Bueno, manco cavilos, y a pensar en viure» (Vicent Alfonso: ¡Encara viu...!, 1925, p. 20).14 - gavina {gabina}: «Y yo mereixc hòmens / de frac y gabina» (Broma 25), potser per gavardina.15 Cf. «fracs, levites y gabans» (Vicent Boix: Fiestas que en el siglo IV de la canonización de san Vicente Ferrer se celebraron en Valencia, 1855, p. 441). - llironada {llironà} ‘colp pegat amb un lliró’ (Telémaco 28, 30), derivat de lliró, variant valenciana de lledó (cf. DCVB). - marroqueria ‘terra dels marrocs o marroquins, i, en general, dels moros’: «sensurando una conducta / que ni en la marroqueria / hay moros que la toleren» (Mesies 28),16 amb el sentit pejoratiu que sovint s’associava en aquella època als magribins. Derivat de Marroc amb el sufix col·lectiu i indicador de lloc -eria. Aquest sufix es troba també en mots com moreria, jueria o xurreria, dotats sovint, igualment, d’un matís desfavorable.17 - pelleruca: «unes velles / amostrant per así uns osos, / en un coll tan esllenguit / y tan ple de pelleruques» (Elecsions 27). Substantiu derivat de pell amb el prefix intensiu -er i el pejoratiu -uca. - pellussa {pellusa} (ES 7 [2ª], 4), derivat de pell amb el sufix despectiu -ús, ussa. - potica ‘apotecaria’ (Festa 18), en relació en el text amb poticariessa (id.), femení de poticari ‘apotecari’, sobre els quals vg. més avall. És l’únic testimoni documental que trobem d’aquesta forma en els textos valencians de l’època.18 Podria haver-se format a partir del més 14.  En el periòdic il·licità El Bou, cabildeo ‘cavil·lació’ (núm. 23, 1885, p. 4). 15.  Potser en aquesta forma podria haver-hi influït el mot parònim tobina, que apareix unes línies més avall en el mateix text. 16.  En cursiva en el text; en boca de Donya Pascuala, sobre la qual vg. l’apartat 1. 17.  Sobre la relació popular dels marrocs amb la barbàrie i la violència, cf. «Europa deu tindre en conte / que·ls marrocs són chent ingrata, / que a qui els sivilisa a palos / [...] la solen pagar com Insa, / que tots saben com pagaba» (Explicació de la falla del carrer de Maldonat. Marruecos, vi y fam, 1908, p. 7), «que recordaba·l salvagisme marroc» (Enric Ribés: Cuadros de costums castellonenchs, 1916, p. 22), i l’ús de marroc com a insult: «Canelles: —L’hau ferit? / Ratat: —Li ha faltat poc. / Entreu-lo. Em quede? / Canelles: —Marroc! / Ves-te’n...» (Ascensi Faubel, Ascensi Mora: El senserro de Moncà, 1872, p. 31). 18.  Als segles xix i primeres dècades del xx documentem en valencià apotecaria (Escrig 1851; EscLl), apoticaria (Escrig 1851, EscLl), potecaria (EscLl, Martí Gadea: Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 14

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

15

comú poticari per una mena de derivació regressiva, tenint en compte el probable castellanisme botica,19 i la relació que s’estableix en castellà entre botica i boticario.20 En terres aragoneses hi ha algun testimoni de potica ‘farmàcia’ (a Panticosa) (Endize 1509). - recotra! (Broma 28), interjecció, expressa disgust, disconformitat. Com recotre i recotri, eufemismes de refotre (vg. Martí 2006). - trapulante ‘embolicaire, mentider’ (¡Carracuca! 20). Derivat de tràpula amb el sufix agentiu -ante. Sufix procedent del castellà (vg. Lang 1992: 186-187, 206, Pharies 2002: 84-85), que ha estat aprofitat en valencià en la formació de mots argòtics i col·loquials, sovint de caràcter pejoratiu, que documentem als segles xviii, xix i xx, com plaiante, pillante, calfante, tunante, redoblante, rapante ‘lladre’, etc. (vg. Martí 2006). La literatura costumista, per la seua representació viva de la realitat, és una bona font per a la documentació i estudi de les onomatopeies,21 molt presents en el registre col·loquial. Citem a continuació algunes onomatopeies procedents de l’obra teatral i perio­ dística de Liern no registrades en el DCVB ni en el DECat, o que s’hi recullen però amb sentits diferents. - coc: «Coc! Vaig sentir un roïdo en la copa del chapó, com si li hagueren tirat una criadilla o cosa per l’estil» (ES 5 [1861], 3). No registrada en els diccionaris. - dilín-dilín: «y se’n ve dret a ma casa. —Dilín, dilín. La crià obri la porta» (ES 11 [2ª], 2), so de la campana d’una porta. Cf. ding-ding, amb un sentit similar (DO, 85).

Tipos, 1908, p. 395; Joaquim Llàcer: El pare de la criatura, 1919, p. 7), poticaria (Escrig 1851, EscLl), botecaria (Escrig 1851, EscLl), boticaria (Escrig 1851; EscLl; La Traca, núm. 56, 1886, p. 2; Ramon Tomàs: Les últimes flors, 1931, p. 8) i botica (Josep M. Fambuena: Fer les cartes, 1881, p. 20; Peris Celda: Per la fam d’heretar, 1918, p. 8; Navarro Borràs: La mala senda, 1926, p. 14). 19.  El mateix Liern fa servir també botica ‘apotecaria’ (Festes 19). 20.  Segons Coromines (DCECH, I, 643), boticario és derivat de botica. 21.  Guardiola (2017: 85) considera que la recopilació sistemàtica de les onomatopeies s’ha de fer tenint en compte els còmics, la literatura infantil, la rondallística, les monografies dialectals i els diccionaris. Convindria considerar-hi també la literatura costumista. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 15

26/2/20 11:15


16

Llengua & Literatura, 30, 2020

- golondong: «el golondong de la esquella» (Telémaco 30). No registrada en els diccionaris. - mià-mià-mià (ES 12 [2ª], 4), veu del gat. No registrada en els diccionaris. - ric: «o el ric que fan les granotes / allà en les balses del cànem» (ES 1 [1860], 4). En el DCVB figura només com a «onomatopeia del so que produeixen els grills».22 - tup: «Va vosté / y en una parà se para, / y en seguida, tup! l’agüelo, / qu·és com dir una llepasa» (Broma 14), onomatopeia d’una acció sobtada; en el text, l’aparició sobtada i carregosa de l’agüelo. Amb un sentit semblant la trobem en aquest text de Palanca i Roca: «y és tan guilopo l’agüelo, / que, sin saber com ni cuant, / a lo millor me l’encontre / en la cuina, en lo terrat, / en l’ascala..., en trenta puestos; / tup!, ya està el calvo davant» (Un niu d’enredros, 1874, p. 9); en aquest altre expressa l’aparició imminent i sobtada de la justícia: «Saps qu·és? / Que me diuen Saragata, / y este nom me perchudica. / En seguida que s’escampa / la notísia d’un fet d’eixos / que fan plorar, tup!, la sarpa / de la chustísia es deixa / caure, y la senc en la espala» (Els fransesos en València, acto 2º, 1876, p. 9); també indica un fet o una acció que es presenta o es produeix de colp, ja no referida a la presència sobtada de persones, com en aquests textos: «Però a lo millor... tup!... vingué... lo que vostés poden ya pensar-se: vingué Nadal y... la fira» (Almanaque de Las Provincias para 1889, p. 206), «Si el miren, tup!, a plorar; / si li parlen, fuch l’asquena, / y se fica en un rincó» (Francesc Soriano: La família del miñó, 1887, p. 12).23 2.2. Noves accepcions respecte al DCVB i al DECat - acodit: «És un gall molt acodit..., / de bona boca y d’alsà. / [...] És animal de consepte...» (Mona 9), lloant les qualitats d’un gall de 22.  Igualment en el DO, que, a través d’un text de Verdaguer, oposa «los rics dels grills» a «los racs de la granota». 23.  No figura en els diccionaris històrics ni normatius, i en el DO té un sentit diferent; no la recullen tampoc Guardiola (2017) ni l’Optimot. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 16

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

17

baralla. Probablement, ‘actiu, viu’. En EscLl acudit «dícese del que es puntual, exacto, activo, aplicado». - farfalla ‘farfalleig’ (ES 18 [2ª], 4). El DCVB registra el val. farfalla amb el sentit de ‘farfallós’, sense documentació, i el DECat (IV, 124), procedent de Sanelo, recull farfalla ‘balbuciente’,24 en relació amb farfallós,25 que el DCVB localitza en valencià i tortosí, i sobre el qual Coromines (DECat) diu que és «d’extensió no general però tanmateix força espargida i extensa, sobretot cap al Sud», i que documenta, igualment, en valencià i tortosí, des de Carles Ros i Lluís Galiana, i situa al costat de l’arag. farfalloso ‘tartamudo, tartajoso’ (1732). Coromines (DECat) els considera mots de formació «expressivo-onomatopeica», en relació amb el cat. forfollar, amb paral·lels en altres llengües romàniques, com fr. farfouiller, oc. farfoulhà, fourfoulhà, cast. farfullar, port. farfalhar ‘parlar nèciament’, cast. familiar farfallón ‘chapucero’, i el ja esmentat arag. farfalloso, que el Diccionario de Autoridades (1732) qualificava d’aragonés. De fet, farfalloso «ceceoso y tartamudo» es troba uns anys abans en el Borrador de un diccionario de voces aragonesas de Siesso de Bolea.26 En aragonés es coneix també el verb farfallar ‘tartamudear’, ‘balbucear’, ‘hablar con dificultad’ (Andolz 2004, Endize 895) i el subst. farfalla ‘persona con dificultad de expresión hablada’ (Mercadal 2004: 97), ‘tartamudo’, ‘tartamudez’ (Moneva 2004: 237), conegut també en valencià. Tenint en 24.  Sanelo, en efecte, diferencia entre farfallós i farfall ‘tartajoso’ i farfalla ‘balbuciente’ (Gulsoy 1964: 125). Aquesta distinció, però, ja no consta en Escrig (1851), que considera sinònims farfall, farfalla i farfallós corresponents al cast. tartajoso. Igualment, EscLl i MGad inclouen farfall, farfalla i farfallós amb el mateix valor ‘farfalloso, tartajoso, cecesoso, zazoso’. Amb anterioritat, Ros (1764: 103) registrava farfallós i farfall ‘tartajoso’, però no farfalla. 25.  Només el DNV registra farfalla com a sinònim de farfalleig ‘acció de parlar farfallós’. Es documenta també en textos valencians costumistes dels segles xix i xx, per ex., «Gonsalo: —Seguix: De un revez / te dezfàs els quixalz. / Pepet: —Calla. / Yo et desfaré la farfalla» (Eduard Escalante: Colección completa de las obras dramáticas, 1894, vol. II, p. 598), «Co... co... co... Ya m’estàs apegant la farfalla...» (Hernández Casajuana: El tenedor de Cullera, 1928, p. 12). 26.  Elaborat entre 1715 y 1724 (Aliaga 2008: 163). En l’Endize (895) farfalloso ‘tartajoso, tartamudo, que tiene dificultad para hablar’, en Moneva (2004: 237) ‘tartamudo, balbuciente’, en Rodés, Maza, Gavín (2005: 108) ‘tartamudo; el que no pronuncia bien ciertas palabras a causa del frenillo de la lengua; que tiene dificultad para hablar; dícese del que habla con poca claridad, que pronuncia mal’. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 17

26/2/20 11:15


18

Llengua & Literatura, 30, 2020

compte la localització geogràfica i la documentació, possiblement les formes valencianes i tortosines són de procedència aragonesa.27 - llacrimatori, òria ‘lacrimogen’: «Aixina escomensa un article llacrimatori que publica El Valensiano de hui» (ES 9 [2ª], 3). En els diccionaris històrics i etimològics només figura el subst. culte lacrimatori ‘vas romà petit per a guardar-hi perfums, popularment per a guardar-hi llàgrimes’,28 i igualment en els diccionaris normatius (DIEC, DNV). Presenta la mateixa terminació que altres adjectius formats amb el sufix culte -tori, -tòria, que forma adjectius i noms a partir de verbs i d’altres noms, com els adjectius articulatori, circulatori, declamatori, etc.29 - maquinària ‘complexitat, complicació (en una cerimònia)’: «Yo em pensaba que el casar-se / tenia més maquinària. / Che, no res» (Festa 7). Extensió del sentit de maquinària ‘màquina complicada; mecanisme’ (DCVB). - prim, i el derivat intensiu reprim, aplicats a emocions intenses de disgust o malestar: «Chimo: —(La pasènsia me s’envola!) / Yo no et vullc ni el ditet este. / Chimeta: —Poro, so Chochim, conteste: / Qui l’espeñ, que tant redola? Chimo: —(So Chochim! Ay! Que s’arrima!) (Aparte, muy apurado) / (Vanitosa! Estic més prim!)» (Elecsions 37), els promesos Chimo i Chimeta s’han barallat per un malentés, i per això Chimo se sent incòmode amb la presència de Chimeta; «Miquel: —Hola! Bon dia, Chimeta. / Què portes tan desinquieta? / Chimeta: —No me parle, so Miquel, (Muy enojada) / qu·estic, y la culpa és d’ell / y de les que en hòmens fien, / tan reprima que podrien / aufegar-me en un cabell» (Elecsions 16), Chimeta està molt disgustada perquè ha rebut una carta suposadament del seu xicot Chimo en la qual li diu que ja no l’estima. Aquestes aplicacions de prim i del derivat reprim es poden explicar a partir de les idees de subtilitat, de finor,

27. També en murcià farfalloso ‘tartamudo, tartajoso’, ‘cecesoso, balbuciente’ (Ruiz 2007: 286). 28.  Segons el DE, «del llatí tardà i baix llatí lacrimatorius, -a, -um.» En el DCVB es considera derivat del llatí lacrĭmare ‘vessar llàgrimes’. El DECat (V, 32) es limita a recollir lacrimatori com a forma sàvia. 29. Vg. López del Castillo (2002: 234). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 18

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

19

d’agudesa d’aquest adjectiu.30 En el DCVB prim ‘agut, dotat de gran sensibilitat o penetració’, en les expressions prim de nas, prim de paladar, prim de gust. Cf. prim referit a les paraules sensibles i tendres dels enamorats: «els festechants / [...], cuant a ses soles estan, / unes paraules tan primes, / entre chemecs y desmais, / se dihuen, raons tan tendres, / vocables tan palpitans, / que crec se derritirien / si foren de marsapà» (Coloqui del quixal, Biblioteca Municipal de València [BMV], ms. 6781, 1). - romiatges {romiaches} ‘romanços, excuses, històries’: «No mos vinga en romiaches» (Mesies 25). En el DCVB es registra l’expressió fer el romiatge ‘fer la relació, la narració llarga d’una cosa’ (val.), documentada en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana.31 Es tracta de sentits figurats. Pròpiament, romiatge ‘peregrinació, especialment la que es fa per devoció a un santuari’, que pot tenir també el sentit de ‘cançó de romeu’ (vg. el DECat, VII, 412). El sentit que ara ens ocupa deu explicar-se, com cançons, romanços o sermons, perquè es veuen popularment com a llargs, pesats i de poca utilitat pràctica. - tifell, en plural, tifells, referit a la roba que vist una persona: «Lo que ha de fer en seguida / és llevar-se eixos tifells» (Paella 13), la marquesa que es presenta «en trage de caza pero toda mojada y sucia de barro», perquè ha caigut a un rierol; «Eu, chec, yo vach a llevar-me (Quítase el sombrero y la capa) / estos tifells...; pos no para / la plucheta, y està el sel / presentant molt mala cara» (Festa 10), la roba amb la qual s’acaba de casar; atifells, per referència al vestuari propi d’un lacai: «Reneguí dels saragüells / [...] y vaig, Toni, carregar / en tots estos atifells» (Femater 25). En el DCVB tifell ‘atuell, ormeig, sobretot recipient per a líquids’, atifell ‘utensili, instrument en general’, com al valencià, gatifell ‘utensili, objecte d’ús manual’, especialment ‘eina o ferramenta d’un ofici o professió’, ‘recipient gran de líquids’, ‘cosa 30.  Coromines (DECat, VI, 809) afirma que prim «significà originàriament ‘primoter, primorós, subtil’, i des de la idea de ‘no grosser’ va passar a ‘no gruixut, tot altre que gras’». 31.  Martí Gadea usava romiatge referit a una sèrie o tirallonga de paraules fixades, establertes, que sovint es repeteixen (Ensisam de totes herbes, 1891, p. 241; Tipos, II, p. 248), i ja es troba en el sermó de la Invenció de la Creu de mossén Andrada (1654) (Casanova 1992: 422). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 19

26/2/20 11:15


20

Llengua & Literatura, 30, 2020

mal feta o de poca valor’, valencià i tortosí.32 Antigament aquest tipus lèxic tingué una major extensió geogràfica en català. Segons Coromines (DECat, I, 479), probablement d’un *ARTĬFĬCŬLUS, degut a un encreuament dels sinònims llatins ARTEFACTUM i ARTICULUS. En Lamarca (1842) gatifells ‘trebejos’; en Escrig (1851) tifell «trebejo, por cualquiera de los trastos, instrumentos o utensilios de que nos servimos para alguna cosa». No figura en el DIEC, però sí en el DNV: atifell i tifell ‘recipient fet d’obra, de metall, de fusta o d’un altre material, destinat a contindre alguna substància, o a servir com a recipient de cuina’, i en plural, ‘utensilis, ferramentes’.33 En els fragments de Liern veiem que també es podia aplicar, per extensió, a la roba. Així ho podem observar, igualment, en aquests textos: «Gaspar: —Ha bolgut fer una proba, / pe a vore si era aligante..., / y em posí estos atifells / de siñor. Me’n vach allí / a llevar-me’ls» (Leandre Torromé: La molinera de Silla, BMV, ms. MG 354, p. 104), per la roba de senyor, amb la qual s’ha vestit, per fer broma; «Chiqueta, si me tornes les dos onces que m’has costat y el preu de tots eixos atifells que dus, pots anar-te’n» (Revista de Castellón, núm. 17, 1912, p. 5), per les robes i el coloret que li havien posat. - tovina {tobina} (Broma 25), com una peça de roba elegant. Pepeta es vanta dient que mereix «hòmens / de frac y gabina», i es burla de l’aspecte que faria el seu nuvi Nelet «en casaca», i fins i tot imagina una auca sobre aquest, en un castellà ple de valencianismes: «Llevó camaletes / quien gasta tobina». En el DCVB tovina ‘mena de jaqueta que duien els pagesos valencians en el segle xix,34 que documenta en els Tipos de Martí Gadea, i toina ‘peça de vestir, a manera de jaqueta, que es duia en el segle xix’ (Mancor). En el DAg (VIII, 105, 155, 161) 32.  En el DAg atifells «enseres, utensilios, herramientas» (València) (I, 142), tifells ‘instrument que fa un soroll com cascavells o campanetes’, documentat en la Brama dels llauradors (VIII, 69), que va d’acord amb el sentit de ‘picarol, cascavell’ que té el mot en català medieval (cf. DECat, I, 481), i gatifell (DAg, IV, 139). 33.  A les variants més conegudes (artifell, gatifell, catifell), podem sumar la forma ativell d’Algímia de la Baronia (el Camp de Morvedre), que designa un recipient destinat a contenir-hi líquids, com una botija, un cànter, un llibrell, un perol, una cassola, etc. 34.  El DECat (VIII, 676) repeteix aquesta definició de tovina del DCVB, i igualment en el DNV: «jaqueta que usaven els llauradors en el segle xix». Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 20

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

21

tovina ‘peça de roba exterior’, tuvina ‘levita de per casa’, «principis del segle xix», i tuïna ‘leviteta [?] d’estiu de dril que s’usava a prin­cipis del segle xix’, sense documentació. En el Tresor (XIV, 188) de Griera: tuina «levita de dril; es vestia a l’estiu i a principis del segle xix».35 Coromines (DECat, VIII, 214, 676) creu que aquests mots podrien ser derivats de tou, «per la forma folgada i com esponjada»,36 i pensa que podrien ser l’origen del cast. tuina ‘especie de chaquetón largo y cumplido’, que es recull en el DRAE des de l’edició de 1884, el qual documenta també en Pardo Bazán (vg. DCECH, V, 689).37 Coromines (DCECH) afirma no tenir altres notícies d’aquest vocable en castellà ni en català.38 En castellà localitzem tobina en ValleInclán, on, segons García Gallarín (1998: 176), designa una «prenda de abrigo», i seria un anglicisme.39 El mot tobina es llegeix també en El obispo leproso de l’alacantí Gabriel Miró: «Otro acierto de la Compañía fue que el Hermano Canalda, encargado de las compras, vistiese de seglar: americana o tobina y pantalón muy arrugado, todo negro» (ed. de Carlos Ruiz Silva, Madrid, 1984, p. 105),40 i tubina en aquest poema castellà: «Y van pasando ante los ojos claros / este joven señor con su tubina» (Andrés Torre Ruíz, «El álbum», en Revista castellana, núm. 43, 1924, p. 17), en cursiva en el text. 35.  A pesar d’això, no figura en els diccionaris del segle xix, a excepció de MGad: «tobina f. V. tovina», però, estranyament, no recull el lema tovina. 36.  Planteja també la possibilitat de relacionar-los amb taina, teina, toina, «mots locals, afectius, de creació expressiva, que designen diversions sorolloses, bullícia i altres actes o coses frívoles» (DECat, VIII, 213). 37.  En el CORDE tuina apareix també en José María de Pereda. 38.  Pel que fa al català, el cita a partir del DAg i del DCVB. 39.  Sobre l’anglés tobine, tabine, tabby ‘a general term for a silk taffeta, apparently originally striped, but afterwards applied also to silks of uniform colour waved or watered’, vg. OED. En aquest diccionari es relaciona amb l’holandés tabijn, adaptació de l’italià tabino. En it. tabì ‘antico tessuto pesante di seta, simile al taffetà, laborato in modo da ottenere effetti di marezzatura’ es documenta ja al segle xiv, tabìn ‘tabì, specie di taffetà marezzato’ (1571), tabino (1611) (Schweickard 1997: 148). En fr. tabis «nom d’une éttoffe précieuse» (s. xiv), reducció del fr. atabis, de l’ar. ʻattābī ‘étoffe de soie’, per mediació del llatí medieval attabi (1265) (Rey 2006). En cat. tabí ‘certa tela de seda’ (1616), segons Coromines (DECat, VIII, 178), seria potser rebut per conducte del francés o de l’italià; en cast. tabí (1604) (DCECH, V, 360). 40. L’editor, Ruiz Silva (p. 414), afirma que «la descripción de esta prenda de vestir no aparece en ningún diccionario». Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 21

26/2/20 11:15


22

Llengua & Literatura, 30, 2020

Trobem també la forma tubina en terres aragoneses. Andolz (2004) registra tubina ‘gabán’ a Saragossa, Ejea, Épila i Tauste; igualment, figura com a mot aragonés en el vocabulari bilingüe de Martínez (2002): tubina ‘gabán’, i el documentem en el text costumista La gente de mi tierra de Crispín Botana, en el vestuari dels diputats: «Si juerais presonas una miaja rigulares [...] ebiais deslegir pa deputaus, á siñores honraus que tienen raices y que por hombres de bien sestán metíos en su casa, sin querer embusterías, trampantojos, ni ladronicios. Así no eslegiríais ni enviariais á ese Madrí tantísmo tuno y tanto pillo con tubina ú gabán y sombrero, y que muchos dellos ice que roban á too brazo sin tener concencia é naa» (1900: I, 95). També es registra com a mot antic de la Rioja: tubina «prenda masculina de vestir que se usaba antiguamente» (Pastor 2004: 469). En català, documentem tobina, tubina i el diminutiu tobineta, tubineta en textos costumistes valencians del segle xix, on no es refereix precisament a un vestit característic dels pagesos, com figura en la definició del DCVB i en altres diccionaris, sinó a una peça exterior del vestit masculí, que duia sovint gent ciutadana o d’una certa categoria social. Ja s’observa així en el text de Liern citat més amunt, on Pepeta es burla de l’aspecte que faria el seu nuvi, el llaurador Nelet, vestit amb tobina. En Les tres palomes d’Escalante llegim: «Señores, quina desdicha! / En cuatre envits este sastre / deixar-me sinse tobina!» (Colección..., II, p. 412), per referència al «trache nou» (p. 411) que anava a fer-se el «siñor Félix» (p. 394), un vell de València que té diners i en presta. En una altra peça del mateix autor, Oros són trunfos, Concepción arregla la tobineta (p. 611) del seu pare, «el señor Diego» (p. 613) o «don Diego» (p. 632), que la necessita per anar al teatre: «Diego: —Chiquilla, tu la tobina / la apañares? / [...] Ham d’anar / esta nit al teatret...» (p. 614), per tant, era una peça de roba de mudar. En un poema de Llombart figura la tobina entre altres peces de vestir modernes i elegants: «Si entonses gastaben trusa, / ara chaleco escotat, / y tobina, americana, / chaqueta, levita o frac» (Abelles y abellerols, 1878, p. 53). Un jove de bona posició de l’Alcora que va a València a estudiar pensava que anava vestit elegantment amb una tubineta feta pel sastre de la seua vila: «Qui me ho havia de dir dotze anys arrere, quant ixquí per primera vegada de l’Alcora, [...] fet un home, vanitoLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 22

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

23

sament empaliat ab aquell traje y ab aquella tubineta, tallats encara y cosits pel so Colau, lo sastre de la vila!» (Lluís Cebrian Mezquita, en Almanaque de Las Provincias para 1891, p. 164), encara que no estigués molt ben tallada: «Quin temps aquell tan dijós! Igual cas fea en aquells dies de la inoportuna genollera dels pantalons com de la enfadosa arruga de la mal tallada jaqueta» (id.), on veiem usat el mot jaqueta per referir-se a la tubineta.41 Forma part del vestuari d’un «cerujà», a qui la dona «li tallava unes tovines y uns pantalons millor qu·un sastre» (Martí Gadea: Tipos d’espardenya y sabata, 1981, p. 140), i d’un mestre d’escola: «Tu has maixcut [sic], però algo més / que espalmar eixa tobina, / y el chapó, y eixes sabatas / de castor!» (Enric Pérez: Penèlope en Borriol, 1873, p. 16), la dona del mestre. En un sainet alacantí es documenta la forma tuïna, referida al vestuari elegant de moda: «Eixe festeo no·n choca; / ella és molt, molt lechuvina. / Vol que·l chic porte tuïna, / y si no la du, el sofoca» (Francesc Tordera: Un fill digne de Alacant, 1860, p. 16). Per tant, veiem que és un mot poc conegut, tant en castellà com en català, amb presència també aragonesa fins l’actualitat, més usat al segle xix i primeres dècades del xx, i que després ha anat antiquant-se, conforme s’envellia el referent. BIBLIOGRAFIA Aliaga (2008): José Luis Aliaga Jiménez, Borrador de un diccionario de voces aragonesas. José Siesso de Bolea, Saragossa: Gara d’Edizions. Andolz (2004): Rafael Andolz, Diccionario aragonés, Saragossa: Mira. Casanova (1992): Emili Casanova, «Sermó de la invenció de la creu, predicat per mossén Rafel Andrada en 1654: edició i estudi», dins: III Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Actes, Alacant: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, ps. 421-425. 41.  En el poema «Un gabuliste» d’Eduard Escalante l’autor retrata aquest perso­ natge vestit amb «una casaqueta curta, / entre tobina y saquet» (Escalante, en Lo Rat Penat, 1877, p. 95) Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 23

26/2/20 11:15


24

Llengua & Literatura, 30, 2020

CICA: Corpus Informatitzat del Català Antic, Joan Torruella (dir.), Manuel Pérez Saldanya, Josep Martines i Vicent Martines. En línia a: <http://www.cica.cat/> [Consulta: abril 2018] Colón (2002): Germà Colón, «Sobre la llengua de Josep Bernat i Baldoví», dins: Miquel Nicolàs (ed.), Bernat i Baldoví i el seu temps, València: PUV, ps. 327-330. CORDE: Real Academia Española: Banco de datos (CORDE). Corpus diacrónico del español. En línia a: <http://www.rae.es>. [Consulta: abril 2018] D. A. (1890): Diversos autors, Autobiografías de escritores festivos contemporáneos (1890), València: F. Domenech. DAg (1915-1934): Diccionari Aguiló, Barcelona: IEC, 8 toms. DCECH (1980-1991): Joan Coromines, con la colaboración de José A. Pascual, Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, Madrid: Gredos, 6 vols. DCVB (1988): Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear, Palma de Mallorca: Moll, 10 vols. DECat (1988-1991): Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona: Curial, 10 vols. DIEC (2000): Institut d’Estudis Catalans, Diccionari de la llengua catalana, Barcelona, Palma, València: Ed. 3 i 4, Ed. 62, Ed. Moll, Enciclopèdia Catalana, PAM. DNV: Acadèmia Valenciana de la Llengua, Diccionari normatiu valencià. En línia a: <http://www.avl.gva.es/dnv>. [Consulta: abril 2018] DO (2002): Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume, Diccionari d’onomatopeies i mots de creació expressiva, Barcelona: Ed. 62. Endize (1999): Francho Nagore (dir), Endize de bocables de l’aragonés, Osca: Instituto de Estudios Altoaragoneses. EscLl (1887): Josep Escrig i Constantí Llombart, Diccionario valenciano-castellano, València: Pascual Aguilar. Escrig (1851): Josep Escrig, Diccionario valenciano-castellano, València: imp. J. Ferrer de Orga. García Gallarín (1998): Consuelo García Gallarín, Léxico del 98, Madrid: Editorial Complutense. Griera (1966): Antoni Griera, Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, Barcelona: Polígrafa, 14 vols. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 24

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

25

Guardiola (2017): M. Isabel Guardiola, «Onomatopeies en el Tresor Lexicogràfic Valencià (TLV)», dins: Estudis filològics en homenatge al professor Jordi Colomina, Alacant: Universitat d’Alacant, ps. 79-95. Gulsoy (1964): Joseph Gulsoy, El Diccionario Valenciano-Castellano de Manuel Joaquín Sanelo, Castelló de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura. Laguna (2001): Antonio Laguna, Història de la comunicació: València, 1790-1898, Bellaterra (Barcelona) [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de València [etc.]. Lang (1992): Mervyn F. Lang, Formación de palabras en español, Madrid: Cátedra. Llombart (1883): Constantí Llombart, Los fills de la morta-viva, València: Emili Pasqual. López del Castillo (2002): Lluís López del Castillo, Diccionari de formació de paraules, Barcelona: Ed. 62. Martí (2006): Joaquim Martí, Diccionari històric del valencià col· loquial (segles xvii, xviii i xix), València: PUV. — (2009): Josep Bernat i Baldoví. La tradició popular i burlesca, Barcelona: Afers. — (2011): Diccionari de Josep Bernat i Baldoví, València: Denes. — (2012): «L’aportació lèxica de Josep Bernat i Baldoví, dins del context literari dels segles xviii i xix», Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca, 17, ps. 31-70. — (2017): Diccionari de fraseologia. Segles xvii-xxi, València: PUV. Martínez (2002): Antonio Martínez Ruiz, Vocabulario básico bilingüe aragonés-castellano y castellano-aragonés, Osca: Consello d’a Fabla Aragonesa. Mercadal (2004): Manuel Mercadal, Vocabulario de la Sexma de la Honor de Huesa del Común (Teruel), Saragossa: Institución «Fernando el Católico». MGad (1891): Joaquim Martí Gadea, Diccionario valenciano-castellano, València: José Canales Romà. Moneva (2004): Juan Moneva, Vocabulario de Aragón, Saragossa: Xordica Editorial. Nicolàs (1998): Miquel Nicolàs, La història de la llengua catalana. La construcció d’un discurs, València, Barcelona, IIFV, PAM. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 25

26/2/20 11:15


26

Llengua & Literatura, 30, 2020

NTLLE: Real Academia Española: Nuevo tesoro lexicográfico de la lengua española. En línia a: <http://buscon.rae.es/ntlle/SrvltGUI LoginNtlle>. [Consulta: abril 2018] OED (1989): The Oxford English Dictionary, prepared by J. A. Simpson and E. S. C. Weiner, Oxford: Clarendon Press, 20 vols. Pastor (2004): José María Pastor Blanco, Tesoro léxico de las hablas riojanas, Logroño: Universidad de La Rioja. Pharies (2002): David Pharies, The Origin and Development of the Ibero-Romance -nc- / -ng- Suffixes, Tübingen: Max Niemeyer Verlag. Ribelles (1978): Josep Ribelles Comín, Bibliografía de la lengua valenciana, IV, Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia. Rodés, Maza & Gavín (2005): Francho Rodés, Paquita Maza i Gonzalo Gavín, Bocabulario monegrino, Osca: Consello d’a Fabla Aragonesa. Ros (1764): Carles Ros, Diccionario valenciano-castellano, València: Benito Monfort. Ruiz (2007): Diego Ruiz Marín, Vocabulario de las hablas murcianas, Múrcia: Diego Marín. Sanchis Guarner (1980): Manuel Sanchis Guarner, Els inicis del teatre valencià modern 1845-1874, València: Universitat de València. Sansano (2014): Gabriel Sansano, «El teatre popular del segle xix, dos exemples: Bernat i Baldoví i Eduard Escalante», dins: Estudis filològics en homenatge al professor Joan J. Ponsoda, Alacant: Universitat d’Alacant, ps. 1-23. Schweickard (1997): Wolfgang Schweickard, Deonomasticum italicum, Tübingen: Maw Niemeyer Verlag. Obres de Rafael Maria Liern citades Amors (1861): Amors entre flors y freses o Un rato en l’hort del Santísim, València: impr. de José Rius. Broma (1867): Una broma de sabó, Madrid: imp. de José Rodríguez. ¡Carracuca! (1873): València: impr. de Piles. Conversió (1858): La conversió dels chodios, València. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 26

26/2/20 11:15


Aportació de Rafael Maria Liern

27

Elecsions (1859): Les elecsions d’un poblet, València: impr. de José Rius. ES: El Saltamartí, València, 1860-1862, 1868, 1882. Femater (1858): De femater a lacayo, València: impr. de José Rius. Festa (1864): Aiguar-se la festa, València: impr. de Ferrer de Orga. Festes (1861): En les festes d’un carrer, València: impr. de José Rius. Flor (1862): La flor del camí del Grau, València: impr. de La Opinión. Mesies (1872): El Mesies en Patraix, València: impr. de Juan Guix. Mona (1862): La mona de Pascua, València: impr. de La Opinión. Paella (1862): Una paella, València: impr. de La Opinión. Telémaco (1868): Telémaco en l’Albufera. Parodia de El joven Telémaco, València: impr. a cargo de F. Campos. Turia (1863): Dos pichones del Turia, Madrid: impr. de José Rodríguez.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 7-27

01_Llengua_Literatura_30.indd 27

26/2/20 11:15


01_Llengua_Literatura_30.indd 28

26/2/20 11:15


AIXÒ ÉS TÍPIC TEU. L’EXPANSIÓ DELS POSSESSIUS COM A FORMA DE GENITIU DELS PRONOMS PERSONALS The expansion of possessives as genitive forms of personal pronouns

Xavier Rull i Muruzàbal

Universitat Rovira i Virgili Av. Catalunya, 35, 43002 Tarragona Tf. 97 761 29 23 xavier.rull@urv.cat ORCID ID: 0000-0001-8396-673X Resum Expressions locatives com darrere meu, sota seu, damunt nostre, etc., són recollides en gramàtiques i diccionaris de la llengua catalana. Tanmateix, en català estan proliferant expressions com típic seu, enmig seu, via seu, abans seu, etc., que poden interpretar-se com una expansió de l’ús del possessiu com a forma genitiva dels pronoms personals. Aquest article dona compte d’aquest fenomen. Paraules clau cas genitiu, possessiu, pronoms personals Abstract Locative expressions like darrere meu, sota seu, damunt nostre, etc., appear in Catalan grammars and dictionaries. However, Catalan expressions like típic seu, enmig seu, via seu and abans seu, among others, are increasingly common. This can be considered an expansion of the use of possessive words as genitive forms of personal pronouns. This paper reports on this phenomenon. Key Words genitive case, possessive, personal pronouns

1. INTRODUCCIÓ En més d’una ocasió, hom ha considerat els possessius com formes de genitiu. Així, Ginebra (2001: 21) indica que «el possessiu és interpretable com a forma superficial d’un pronom en cas genitiu», fins al punt que el mot seu «correspon a una forma declinada del pronom ell». De la seva banda, Bonet & Solà (1986: 270) estableixen que «Els Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49 DOI: 10.2436/20.2502.01.93 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 31-1-2018, Acceptat 15-9-2018

01_Llengua_Literatura_30.indd 29

26/2/20 11:15


30

Llengua & Literatura, 30, 2020

possessius morfològics [...] seran considerats formes corresponents a l’assignació de Cas genitiu als pronoms personals». I, a la Gramàtica del català contemporani (GCC), Brucart (2002: 1496) explica que els possessius «actuen com a pronoms personals en genitiu», i posa com a exemple la casa d’ell = la casa seva. En paral·lel, Saragossà (2000: 219) apunta que cal vincular els possessius als pronoms personals (ell en diu pronoms definits; es refereix a jo, tu, ell, vosaltres, etc.). D’aquesta manera, seu equival a d’ell. Aquesta vinculació entre possessiu i el cas genitiu en principi val per quan els possessius expressen efectivament «possessió» (la casa seva, és a dir, una casa que és propietat d’una persona); però és obvi que també podria aplicar-se a construccions del tipus Posa’t darrere meu o Han anat en contra vostre, on els possessius no expressen pas «possessió». Aquest ús —anomenat per Saragossà (2000) possessius al consegüent de preposicions i pel DNV «com a terme de certes preposicions tòniques o locucions prepositives»— és el que ens interessa. En aquest escrit reportem alguns indicis que mostren que, en català, s’ha anat reforçant l’ús dels possessius com a forma desinencial genitiva dels pronoms personals (si més no en determinades construccions, com després d’adjectius, després de noms que ocorren una construcció específica o després de certs adverbis).1 2. EL CONCEPTE DE CAS GENITIU Quan parlem de cas genitiu, ens referim al cas que expressa relacions entre dos substantius. En català, el context més conegut de cas genitiu és l’expressió de la possessió (amb tot, hi ha qui parla d’un cas possessiu específic), per exemple M’he trobat la jaqueta de la Maria (on Maria posseeix una jaqueta). Però hi ha altres relacions semàntiques entre substantius que entren dins el concepte de genitiu, com una simple relació (Ha vingut el cosí d’en Pere o Les cames d’aquesta mo1.  L’autor agraeix els comentaris i les aportacions d’Elga Cremades (Universitat Masaryk), Olga Fullana (Universitat de Girona), Roser Llagostera (Universitat Rovira i Virgili) i Andreu Pulido (Universitat de Girona). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 30

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

31

del valen molts diners), el material de què està formada una cosa (Instal·larem un taulell de fusta), l’origen (Els vins d’Itàlia són excel· lents) i altres (la ciutat de Berga), incloent-hi els anomenats genitiu subjectiu i genitiu objectiu (Aquella por del gos em paralitzava ‘la por que tenia jo del gos em paralitzava’ i ‘com que el gos tenia por d’una cosa desconeguda, jo em quedava paralitzat’). En català, el genitiu se sol expressar mitjançant la preposició de (la jaqueta de la Maria, el cosí d’en Pere, les cames d’aquesta model, un taulell de fusta, els vins d’Itàlia, la ciutat de Berga, aquella por del gos). D’altra banda, en general el terme cas gramatical es reserva per a referir-se a quan el cas s’expressa sintèticament (és a dir, mitjançant desinències), no tant quan s’expressa analíticament (és a dir, mitjançant preposicions). Aquest fet el trobem en llatí, alemany, hongarès o rus, que empren desinències per a indicar els casos. Així, com és sabut, l’expressió El fill de Maria en llatí és Filius Mariae, amb la terminació -ae de genitiu, diferent dels altres casos (Maria en nominatiu, Mariam en acusatiu). 3. EL CAS EXPRESSAT DESINENCIALMENT EN CATALÀ (JO VERSUS MI): UNA ROMANALLA Com és sabut, el català no té casos expressats desinencialment, com sí que tenia el llatí. El pas del llatí al català, doncs, va implicar una pèrdua d’aquest recurs gramatical. Tanmateix, en català, en els pronoms personals, ha quedat alguna forma de cas expressat desinencialment. Es tracta, però, d’una romanalla que podríem considerar fossilitzada. Aquesta romanalla està formada pel pronom mi i el pronom si. Si assumim que la base per a expressar la primera persona del singular és m- (M’agrada això, Agafa’m, Me penso que..., Em trobo que...) i que la base per a expressar la tercera persona és l- però també s- (S’agafa a la barana, Prengui’s una pastilla, Se pensa que..., Es troba que...), mi (Dona-m’ho a mi) i si (Es va fer mal a si mateix) s’han de considerar formes desinencials que expressen cas oblic (com que aquestes formes s’usen tant en cas acusatiu com en cas datiu com en cas preposicional, es pot parlar de cas oblic per a referir-s’hi, com a etiqueta genèrica). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 31

26/2/20 11:15


32

Llengua & Literatura, 30, 2020

A banda, el DCVB reporta, com a forma del català antic, ti per a la segona persona del singular quan va precedida de preposició. Un dels exemples que porta és l’Spill de Jaume Roig (del segle XV): A ti fa caure fragilitat. Aquesta forma va desaparèixer. Si hi afegim que si és poc usat (se sol usar més ell, ella, ells, elles) i que en alguns dialectes (sobretot a les Illes, però també al Rosselló i a una regió que abraça part de l’Alt Pirineu i Ponent) mi ha donat pas a jo (Fes-ho per jo), convindrem que aquesta romanalla, a més, està afeblida. 4. A L’ENTORN DELS POSSESSIUS Saragossà (2000) defineix els possessius com a adjectius (sobre aques­ ta qüestió, vegeu, a més, la GCC i Coba Femenia 1999; 2005). Ja hem vist que una de les funcions dels possessius és expressar «possessió»: Aquest cotxe seu és molt car; El seu cotxe és car (en aquestes dues frases, com a adjectiu); Aquest llibre és seu (aquí, com a pronom). Però els possessius també poden indicar un lligam social. A El meu veí canta a la dutxa, el mot meu no expressa «possessió», sinó «relació». El mateix es pot dir de La vostra ciutat m’agrada. En tot cas, es pot entendre que, si bé no hi ha «possessió», hi ha un vincle social prou fort. En tot cas, els possessius s’usen més enllà de la idea de «possessió». Els possessius poden anar anteposats i posposats al nom al qual acompanyen: La seva jaqueta és de pell però també Esta bufanda teua és molt calenta. Això, però, sembla clar quan els possessius expressen «possessió» (com en aquests exemples acabats de citar). Quan expressen altres idees, sembla més difícil que vagin posposats: es pot dir La teva ciutat és molt bonica però rarament es diu La ciutat teva és molt bonica, tot i que no és impossible. 5. EXTENSIÓ D’USOS En català, els possessius apareixen acompanyant mots locatius tipus dins (o dintre), fora, davant, darrere (o rere), al costat, damunt, sobre (o dessobre), davall, sota (o dessota), prop o lluny. Aquests mots, si Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 32

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

33

van seguits d’una persona, solen dur la preposició de: Dins d’ell havia crescut la rancúnia; Fora de cadascú de vosaltres hi ha la realitat (deixem de banda que aquesta construcció també pot voler dir ‘tret de tu’, ‘excepte tu’); Es van posar davant d’ells; Poseu-vos darrere d’ella; Aneu al costat d’en Jaume; Hi havia un àngel damunt d’ell (o a sobre d’ell); Per davall de nosaltres hi ha els animals (o per sota de nosaltres); Posa’t a prop de mi; Ves-te’n lluny de nosaltres. Però aquests mots també poden dur possessius en comptes dels pronoms personals (o dels noms de les persones, o dels càrrecs de les persones, o mots anàlegs). Els possessius poden anar anteposats en algun cas (Posa’t al meu darrere), però sempre poden anar posposats: Dins seu havia crescut la rancúnia; Fora vostre hi ha la realitat; Es van posar davant seu; Poseu-vos rere seu; Aneu al costat seu (o al seu costat); Hi havia un àngel damunt seu (o sobre seu); Per davall nostre hi ha els animals (o per sota nostre); Posa’t a prop meu; Ves-te’n lluny nostre. Les expressions a favor de i en contra de també poden dur possessius posposats: les frases Estic a favor d’ell i Anem en contra de vosaltres també poden ser Estic a favor seu i Anem en contra vostre. Aquí, els possessius no indiquen pas «possessió», sinó que indiquen «referència». Aquests casos són els que solen aparèixer consignats en gramàtiques i diccionaris. I és normal que sigui així: són construccions prou usuals en la parla i apareixen bastant en el llenguatge escrit, en tota mena de registres. Ara bé: s’han anat observant altres contextos on apareixen els possessius amb aquest valor de «referència», ocupant l’espai de la construcció [de + pronom personal]. Heus-ne aquí unes mostres: •  N’hi ha que tenen sort (cas teu) i n’hi ha que no (cas meu) •  Això és típic teu (apunt al fòrum d’internet Serrano Club, 19-4-2007, <http://serranoclub.mforos.com/327786/5730614-felicidades-toni/>) •  [Aquesta persona immigrant] ha fet papers via meu (doc. oral, Valls, oït a un barceloní, 24-3-2010) •  L’esquema extern és l’esquema que organitza, agrupa i protegeix la informació del GCS i ho presenta per facilitar l’accés fàcil i eficient a les dades a partir seu (August Climent, Sistemes gestors de bases de dades, La Salle Enginyeria i Arquitectura - Universitat Ramon Llull, 2008, p. 66) Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 33

26/2/20 11:15


34

Llengua & Literatura, 30, 2020

•  Qualsevol home de la casa d’Israel o dels forasters que resideixen enmig vostre (La Bíblia. Edició popular en un sol volum, edició de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1970, p. 221) •  [...] com ell havia nedat entremig seu (Pau López, Entendre’s amb adolescents. Tu m’importes, 2009, p. 45) •  En comptes teu ‘en comptes de tu’ (film Els impostors [Matchstick men], escena de la bolera) •  Ja hi aniré jo en comptes teu (dibuixos animats Doraemon, capítol «El xiclet substitut», emès pel canal Super3 el 2-3-2010) •  La meua pregunta és: es pot veure a través seu perquè és transparent, o és transparent perquè es pot veure a través seu? (Tomás Miranda Alonso, Arguments. Un curs introductori a la filosofia, 2011, p. 71) •  [Jo] estava a baix teu ‘jo estava situat a la part inferior de tu’ (doc. oral, Valls, 27-04-2018, oït a un xiquet de 5 anys) •  Han passat de llarg nostre (sèrie de dibuixos animats Gat i gos, episodi «El Gat i el Gos i el gran misteri dels pares (2a part)», emès pel Canal Super 3 el 7-8-2017) •  Tot just hi ha dos cotxes entremig nostro (doc. oral, Valls, 13-9-2017) •  Occident «ens ha mentit moltes vegades, ha pres decisions d’amagat nostre, ens ha situat davant un fet consumat», va dir Putin en un discurs televisat (Nina Khrushcheva, «Units amb Putin contra el terror?», La Vanguardia [edició en català], 23-11-2015) •  Procureu identificar el familiar o persona que actuï com a referent/ interlocutor, a part vostre, per a rebre informació [la versió en espanyol, al revers, diu: Procure identificar al familiar o persona que actúe como referente/interlocutor, además de usted, para recibir información] (full informatiu sobre l’hospital de dia oncohematològic de Badalona, Generalitat de Catalunya - Institut Català d’Oncologia, 2010 [1a versió], 2013 [2a versió]) •  Els meus ulls cercaven els seus constantment, fins que ella tombava vers meu la seva cara alegre i aleshores tots dos somrèiem (Ivan S. Turguènev, Diari d’un home sobrer [edició de la Universitat Autònoma de Barcelona, traducció d’Anna Larripa], 2004, p. 38) •  Tens qui t’espera, al revés meu, que no m’espera ningú (Albert Gurt, Cendres sobre el mar, 2001, p. 108) •  El PP [té un problema] si algú funda un partit més a la dreta seu (Jordi Basté, El Món a RAC1, RAC1, 21-12-2016) •  El programa sobre el barri del Raval de Barcelona ens ha obert els ulls a un món a tocar nostre, el de la misèria, el de la corrupció i el de la vida infrahumana (Josep Santesmases i Ollé, Riu avall. Recull d’articles (1986-2002), 2002, p. 19) Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 34

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

35

•  [...] un gos pixava a un metre nostre (Salvador Rull Borrell, «Places o pipicans?», La Vanguardia [cartes al director], 27-8-2014) •  [...] ens [sic] del devant anaven a un minut nostre («Pedals de Foc 2008», apunt al blog Terrisseixols, 23-10-2008, <http://terrisseixols. blogspot.com.es/2008/10/pedals-de-foc-2008.html>) •  Passaren arran meu sense veure’m (Institut d’Estudis Catalans, Diccionari de la llengua catalana, 1995, entrada arran) •  [...] nosaltres tornarem a estar a sobre seu, com quan era petit ‘tornarem a estar per ell’, no pas ‘tornem a estar situats al damunt d’ell’ (Imma Sagrera, Del xumet a la birra. Històries i cabòries d’una psicòloga de capçalera, 2004, p. 33) •  Li vaig dir que què collons fos això del «sistema límbic», que tothom semblava saber-ho tret meu («Els Coets - n’Hèctor i na Nèctar», apunt al blog 3/4 d’aixeta - guaitajorns de n’Euleuteri Qrim, 20-1-2011, <http://v.blog.cat/2011/01/20/n-h-ctor-i-na-n-ctar-coet>) •  Havie la televisió molt proper meu (declaracions de l’entrenador del Tàrrega els anys 1997-1998, Primer Toc, RAC1, 19-5-2011)

Saragossà (2000: 275) considera que aquestes construccions —que titlla d’irregulars— no poden donar-se amb adverbis temporals com abans o després. Però el fet és que també se’n troben: •  Les excursions escolars fora vila van començar justament amb el senyor Amat, el qual, sobre aquest punt, tenia idees modernes. I aquest és un tret, com tants altres, al seu favor. Abans seu, els nois no feien excursions i, si en feien, no anaven més enllà de la ratlla del terme (Artur Bladé i Desumvila, Crònica del país natal, 1958 [dins Obres completes, 2006, p. 202]) •  [...] el discurs de Nin va suscitar tal entusiasme que Álvaro de Albornoz, excel·lent parlamentari i exministre, que havia de parlar després seu, va dir a Gorkin que era molt difícil intervenir després de Nin (Víctor Alba, Andreu Nin i el socialisme, 1998, p. 137)

Tots aquests exemples permeten pensar que, en català, està prenent cos l’ús referencial dels possessius posposats a diversos adjectius o a noms que ocorren en una determinada construcció. Una de les mostres d’aquesta expansió la trobem en el mot vora. Pot usar-se com a sinònim de prop, i per tant pot dur un possessiu darrere. Però vora no pot anar seguit de l’expressió [de + pronom Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 35

26/2/20 11:15


36

Llengua & Literatura, 30, 2020

personal] (a diferència de prop i lluny, que sí que poden fer-ho), a no ser que vora dugui la preposició a i l’article definit abans. Això fa pensar que, en el cas de vora, aquest recurs expressiu està més avançat. •  Fins als ocells de la passada eixuta que van fugir de vora teu, ara no els sap gota de greu entretenir-se per la teva ruta (Josep Maria de Sagarra, El poema de Montserrat, 1956, p. 219) •  Va estar a la vora teu durant tot el temps i ni te’n vas adonar (exemple extret de Lacreu 1996: 133) •  Van posar-se vora teu (molt usual) •  Va estar vora teu (molt usual) • *Van posar-se vora de tu (gens usual) • *Va estar vora de tu (gens usual) •  Van posar-se a la vora de tu (relativament usual?) •  Va estar a la vora de tu (relativament usual?)

A banda que aquests exemples poden sonar innovadors, cal dir que construccions tan consolidades al segle XX com darrere seu no es troben a l’Edat Mitjana. En efecte, una cerca en el Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA) <http://www.cica.cat> mostra que combinacions com davant meu, darrere seu i similars no es troben en els documents medievals. En català medieval sí que es troba —bé que molt escadusserament— l’ús de me (per a la primera persona) i se (per a la tercera persona) en aquest context sintàctic (davant me, davant se) —i salvat el fet que no siguin errors de transcripció. En un dels primers textos en català, els Greuges de Guitard Isarn, de final del segle XI, hi llegim davant me; en Ausiàs March i algun altre text del segle XV, hi trobem també davant me; i a la Crònica de Muntaner i al Llibre de Sancta Maria, ambdós del segle XIV, hi surt escrit davant se. Però pràcticament no es troben més mostres d’aquest ús en el CICA (per exemple, amb darrere no se n’hi troben). 6. LA MANCA DE FLEXIÓ DE GÈNERE Saragossà (2000: 221-222) fa notar que els possessius, com a adjectius, han de concordar en gènere i nombre amb el nom al qual acomLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 36

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

37

panyen. Ara bé: quan els possessius s’empren en l’ús que reportem, es diuen pràcticament sempre en masculí. Així, la frase Posa’t darrere (de) la Marta, esdevé Posa’t darrere seu (i no pas *darrere seva). Vet aquí altres exemples en què el possessiu (posposat per a indicar «referència») apareix al costat d’un nom femení però presenta forma masculina (que se sumen al cas de vora teu, reportat adés, si bé cal dir que la GIEC (2016) admet la forma Seien a la vora vostra, amb el possessiu en femení): •  L’Aurèlia, que estava d’esquena meu, es girà (Noel Clarasó, Un poca-solta, 1957, p. 24) •  Cal dir que el partit va començar 3/0 a favor del Sallent i les coses es van posar de cara nostre (web del Club de Tennis Taula Sallent, <http://cttsallentweb.wixsite.com/sallent/about>, 27-11-2016)

Certament, pot ser que, en alguna ocasió, aparegui un possessiu en femení: •  La que ve de cara meva no [parlant d’una persiana que s’ha d’apujar] (doc. oral, Valls, 17-5-2012, infant de 7 anys)

I continuen dient-se força construccions amb el possessiu en femení quan el nom que hi ha abans és femení: •  En opinió meva... (i no pas —almenys de moment— *En opinió meu...) •  Ho van fer a proposta seva (i no pas —almenys de moment— *Ho van fer a proposta seu)

Ara bé, hi ha casos en què, a pesar que en el llenguatge general el possessiu es diu en femení, es poden trobar en masculí. Seria el cas de l’expressió per ordre de, amb el mot femení ordre. Si després hi va un possessiu, generalment apareix en femení (Van irrompre a la redacció del diari per ordre seva). Però hem trobat algun cas en masculí: •  La còpia de ‘La fi’ [es refereix a l’obra La fi del comte d’Urgell] encarregada per Jaume Ramon Vila no presenta cap anomalia en relació als altres textos traslladats per ordre seu (Mar Batlle, Patriotisme i modernitat a La fi del comte d’Urgell, 1999, p. 74) Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 37

26/2/20 11:15


38

Llengua & Literatura, 30, 2020

•  [...] y als dos costats s’hi veuen dos escuts del abat Payo Coello que sens cap dupte precedeixen de la primera capella feta per ordre seu (Eduard Toda, Poblet, 1883, p. 190)

També hi ha algun cas de la construcció en substitució seu (en comptes de la forma en substitució seva): •  Sebastian Vettel diu adéu a l’escuderia que li ha donat els 4 mundials que té, i en substitució seu entra Daniil Kvyat, antic pilot de Toro Rosso («Presentació dels monoplaces de Fórmula 1 2015», apunt al blog Revista de l’INS Sant Vicenç de Montalt, 9-3-2015, <http://revistains titut.blogspot.com.es/2015/03/presentacio-dels-monoplaces-de-for mula.html?view=classic>)

Tal vegada d’aquestes construccions amb possessiu en masculí (per ordre seu, en substitució seu), quan en principi s’han de dir en femení, és un altre indici que el fet d’usar possessius posposats indicant «referència» s’està estenent. (Amb contra també poden aparèixer els possessius en femení —el DNV, dins l’article seu, du com a exemple en contra seua—; això segurament s’explica per influx de la paraula contra: Va maquinar en contra seu i Va maquinar en contra seva, encara que faci referència a un home.) 7. FORMES POSPOSADES SENSE EQUIVALENT ANTEPOSAT Un altre indici de l’avanç d’aquest recurs expressiu el tenim en el fet que algunes formes de possessiu que van posposades en realitat poden anar també anteposades; però d’altres tan sols poden anar posposades. L’existència d’aquesta segona tipologia pot ser un altre indici que aquest recurs expressiu va avançant. Anem al detall. Posem les construccions a l’entorn de i al voltant de (que són sinònimes); les construccions a criteri de, a càrrec de, amb l’ajuda de (i anàlogues, com les que tenen el mot suport), en record de, en poder de, en lloc de i en honor de; i les construccions segons l’opinió Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 38

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

39

de i a parer de (que són sinònimes). Totes aquestes construccions poden dur el possessiu (que no expressa «possessió») tant davant com darrere i, quan va davant, s’acompanya d’un article forçosament: •  [...] l’odi que aquest procediment va aixecar a l’entorn nostre o de la revolució (Joan Peiró, Perill a la reraguarda, 1936, citat per Josep Massot i Muntaner, Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, 2002, p. 29) •  l’odi que aquest procediment va aixecar al nostre entorn •  [...] van estrenyent el setge al voltant vostre (Joan Rebagliato, «El parany», dins D.A., Somnis d’asfalt i altres narracions, 2005, p. 82) •  estrenyent el setge al nostre voltant •  [...] que m’enviïs retalls de totes aquelles coses que, a criteri teu, em puguin interessar (Montserrat Bacardí [ed.], Epistolari Jordi Arbonès Joaquim Carbó, 2014, p. 71 [la carta data del 1980]) •  que m’enviïs retalls de totes aquelles coses, al teu criteri, em puguin interessar •  Això va a càrrec teu •  Això va al teu càrrec •  Amb ajuda teva ho aconseguirem •  Amb la teva ajuda ho aconseguirem •  En record seu, justament, Mercè Trullèn ens posa a l’abast la carta (Ernest Marcos, Helena Badell i Francesco Ardolino [ed.], En eterna vigília. Tradició i compromís en l’obra de Iannis Ritsos, 2014, p. 14) •  en el seu record, ens posa a l’abast la carta •  L’alcaldessa volia tenir les claus, i les claus van quedar en poder seu •  van quedar en el seu poder •  M’obligues a quedar-me a la botiga en lloc teu (dibuixos animats Doraemon, capítol «Les bombolles de sabó», emès pel canal Super 3 el 19-10-2010) •  m’obligues a quedar-me a la botiga en el teu lloc •  Ningú no es pot relaxar en lloc vostre (Henri Brunel, Guia de relaxació per als que no tenen temps, 2011, p. 20) •  ningú no es pot relaxar en el vostre lloc •  A Les també, quan dos joves començaven a festejar, es ballava un ball en honor seu (Ferran Estrada, Xavier Roigé i Oriol Beltran, Entre l’amor i l’interès. El procés matrimonial a la Val d’Aran, 1993, p. 82) •  es ballava un ball en el seu honor •  Santa Coloma carregà la culpa de les dificultats del tercio sobre el doctor Meca, que, segons opinió seva, hauria hagut d’arrestar els conseLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 39

26/2/20 11:15


40

Llengua & Literatura, 30, 2020

llers municipals de Sant Feliu per llur conducta deslleial (John H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640. Un estudi sobre la decadència d’Espanya, 2011, p. 423) •  segons la seva opinió, hauria hagut d’arrestar els consellers municipals •  [...] es complau a destacar les limitacions del canonge de Vic [...] i a posar de relleu les qualitats del jove Fabra, que, a parer seu, amb la seva rèplica contra Collell va deixar el canonge «fora de combat» (Jordi Ginebra, Llengua i política en el pensament d’Antoni Rovira i Virgili, 2006, p. 152) •  les qualitats del jove Fabra, que, al seu parer, amb la seva rèplica va deixar-lo fora de combat

Però, en canvi, l’expressió anar a remolc de ‘haver de seguir les pautes o els fets de’, ‘trobar-se en una situació subsidiària respecte de’ rarament es diu amb el possessiu anteposat: •  [...] sinó també en textos literaris, camp en el qual els altres van a remolc seu (Jaume Aulet, Josep Carner i els orígens del noucentisme, 1992, p. 53) • *els altres van al seu remolc (no es diu)

Un cas semblant el trobaríem en les expressions a favor de i en contra de. Es pot dir Estic a favor d’ell, Estic a favor seu però també Estic al seu favor. En canvi, amb contra es pot dir Estic en contra d’ell i Estic en contra seu, però no pas *Estic a la seva contra. La limitació que es troba en les expressions a remolc de i en contra de es podria interpretar com una consolidació de l’ús dels possessius posposats indicant «referència». 8. L’ESPANYOL, PEL MATEIX CAMÍ? En espanyol, aquest fenomen també es dona (Alarcos Llorach 1994: §131). N’hem trobat algun exemple que segurament també evidencia l’expansió d’aquest recurs expressiu: •  Había un niño atrás mío (oït a Tarragona a una xica castellanoparlant, alumna de 1r curs a la Universitat Rovira i Virgili, 6-10-2010) Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 40

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

41

•  El perro lleva toda la noche tirándose encima mío (oït a Valls a una xica castellanoparlant, alumna de 1r curs de l’Institut Serra de Miramar, 14-12-2016) •  Ellos están a un segundo nuestro (Jorge Lorenzo [corredor de moto], declaracions al canal 3/24, 3 i 4-6-2011) •  [...] ¡y fue a sentarse sobre las rodillas de unos pibes que estaban en una mesa ahí, a un metro mío! (Osvaldo Bazán, ...Y un día Nico se fue, 2004, p. 160)

El tercer exemple es refereix a la diferència en temps que hi ha entre corredors de motociclisme, per tant és equivalent a ‘van un segon dar­ rere nostre’. Pel que fa al darrer exemple, Saragossà (2005: 127-128) reporta un exemple semblant: cayó a un metro mío. En qualsevol cas, tal com fa notar Ruaix (1994: 14-15), en espanyol allò més usual és dir a mi cargo, de su parte, en vuestro honor, en su poder, etc., mentre que la forma pertinent en català és a càrrec meu, de part seva, en honor vostre, en poder seu, etc. D’aquí es pot desprendre que el català està un xic més avançat que l’espanyol en la consolidació d’aquest recurs expressiu. De fet, cal notar que, d’aquests quatre exemples, tres s’han dit en territori catalanoparlant (el pilot Jorge Lorenzo és mallorquí de naixement i ha residit a Barcelona). 9. VINCLE AMB L’EXPRESSIÓ DE L’AGENT Es podria plantejar fins a quin punt hi ha un lligam entre aquest recurs expressiu i l’expressió de l’agent mitjançant un possessiu (com en certa manera apunta Badia i Margarit 1994: 508-509). En efecte, en català l’agent se sol expressar mitjançant la preposició per (El pont fou fet pels romans), però també amb de en determinats casos, com ara quan hi ha el verb fer (Això és fet d’ell). En aquest darrer cas, pot anar-hi seu (Això és fet seu). Tot i que en el llenguatge general no és usual, es pot trobar: •  Ja vaig veure que, en aquell llibre, hi havia coses redactades teves •  500 ml de caldo de peix (si es [sic] fet vostre millor que millor, però sinó [sic] un de pot) (llista d’ingredients de la recepta «Mongetes amb Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 41

26/2/20 11:15


42

Llengua & Literatura, 30, 2020

cloïsses», web S’ha kavat el bròquil, <http://www.elbroquil.cat/re ceptes/mongetes-amb-cloisses>) •  El llit és fet teu? ‘el llit l’has construït tu?’ (Albert Om, El Convidat [visita entrevista a Miquel Calçada, TV3, emès el 1-1-2011) •  [...] pujau a Commons mateix només les imatges fetes vostres o que no tenguin drets d’autor («Consells de benvinguda», Viquipèdia, <https://ca.wikipedia.org/wiki/Viquipèdia>)

És un qüestió que deixem apuntada. En tot cas, notem que, quan el possessiu expressa agent, hi ha variació de gènere (coses redactades teves, imatges fetes vostres). 10. L’EXPRESSIÓ GIRONINA CASA MEU En el llenguatge general, hom diu Anem a casa meva (Catalunya), Anem a ma casa (País Valencià) i Anam a ca meva (Illes). Però a Girona i als seus entorns, es diu Anem a casa meu. Aquesta forma de masculí del possessiu (al costat d’un mot femení com és casa) podria fer pensar que és un altre àmbit on s’ha desplegat l’ús del possessiu com a forma de genitiu. Tanmateix, en el cas de l’expressió a casa meu, cal tenir present que, també a la regió de Girona —i altres zones veïnes, com la Garrotxa, el Collsacabra o la Catalunya francesa— es diu la meu mare (en comptes de la meva mare), on el possessiu també presenta forma de masculí o, en tot cas, no té una forma de femení. Aquest altre cas relacionat amb el parentiu es pot explicar per una neutralització del gènere en els possessius. La mostra la tenim en altres parlars catalans. Al Camp de Tarragona, es diu ma germà i mon àvia, amb el gènere dels possessius al revés del que tocaria. Tal solució també es troba esporàdicament a la vall d’Àneu (al Pallars Sobirà), on es pot sentir ma germà i mon germana (Sistac 1998: 67). Aquest comportament tarragoní i aneuenc contrasta amb la manera de dir aquestes expressions en les comarques a l’entorn del Camp de Tarragona —com ara el Priorat— i a les Terres de l’Ebre, on sempre és mon germà i ma àvia. L’existència de ma germà i mon àvia en la parla tarragonina es pot explicar per una neutralització (o desaparició) del gènere en els possessius. Així, Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 42

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

43

una frase com ma mare i mon germà esdevé, per a un tarragoní, ma mare i ma germà. La forma mon àvia es podria explicar per la presència d’una vocal a l’inici del mot de parentiu, de manera que s’optaria per una forma amb una n al final que fes de coixí fonètic (és més eufònic mon àvia que ma àvia). En aquest sentit, el parlar del Camp de Tarragona es comportaria com el francès (on es diu mon amie, amb un substantiu femení). Però l’existència de mon germana a la vall d’Àneu —com es diu la meu germana al Collsacabra (Dorca 2008: 45)— reforça la idea que es tracta d’una neutralització del gènere. Un altre exemple d’aquest fenomen és una forma que trobem a Mallorca i Menorca —però no pas a les Pitiüses—, mumare, que podria ser mon mare pronunciat desgastat. Per tant, la solució gironina la meu mare es pot circumscriure en una tendència d’alguns parlars catalans a neutralitzar el gènere del possessiu davant parentiu (la meu mare, ma germà, mon àvia, mumare) i, fins i tot, en algun cas en altres àmbits, per exemple, la teu bicicleta a la Garrotxa (Monturiol & Domínguez 2001: 49) o la meu seguit de qualsevol mot en dicció relaxada a la vall d’Àneu (Sistac 1998: 68). En aquest sentit, podria ser que l’expressió gironina a casa meu també fos fruit de la neutralització del gènere que veiem en el parentiu, i no tingués res a veure amb l’extensió del possessiu com a genitiu. Una dada que abona aquesta idea és que, al Rosselló, s’ha dit tradicionalment Vine a la meu casa, on el possessiu no està posposat i pren forma masculina (Veny 1982: 65). 11. ENVERS UN NOU PARADIGMA AMB CASOS? En el supòsit que aquest recurs agafés volada i, amb el pas del temps, s’expandís encara més el nombre de contextos i el nombre de vegades en què apareixen aquests possessius usats com a cas genitiu real (invariables en masculí) en comptes de la construcció [de + pronom personal], la pregunta és: podríem parlar del ressorgiment de l’expressió de casos mitjançant desinències en l’àmbit dels pronoms personals? Dit d’una altra manera: es podria afirmar que el català té jo com a cas recte i mi com a cas oblic; i que, amb la irrupció de meu posposat Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 43

26/2/20 11:15


44

Llengua & Literatura, 30, 2020

(significant ‘de mi’, i sense sentit possessiu, sinó referencial), disposa de tres formes per al pronom personal, concretament una per al cas recte o nominatiu (jo), una per al cas nominatiu, per al cas datiu i per a les construccions preposicionals (mi) i una per al genitiu (meu). Si s’accepta això, el català hauria reconfigurat un sistema de casos expressat desinencialment —sempre en l’àmbit dels pronoms personals—. Quedaria així: nominatiu

acusatiu, genitiu preposicional

genitiu

1a pers. sing.

jo

mi (5)

meu

2a pers. sing.

tu

tu

teu

3a pers. sing.

ell (1) vostè (respecte)

ell (1) / si (6) vostè (respecte)

seu

1a pers. pl.

nosaltres (2) nós (senyorial-reial) (9)

nosaltres (2) nós (senyorial-reial)

nostre (7)

2a pers. pl.

vosaltres (3) vós (senyorial i respecte)

vosaltres (3) vós (senyorial i respecte)

vostre (8)

3a pers. pl.

ells (4) vostès (respecte)

ells (4) / si (6) vostès (respecte)

seu

(1) Amb variació de gènere. Així, en femení rep el morfema de femení -a: ella. (2) Obviem altres formes reduïdes, usuals en la parla: naltros (Camp de Tarragona, Lleida), natros i natres (Terres de l’Ebre), noltros (Illes), etc. (3) Obviem altres formes reduïdes, usuals en la parla: valtros (Camp de Tarragona, Lleida), vatros i vatres (Terres de l’Ebre), voltros (Illes), etc. (4) Amb variació de gènere. La -s final és el morfema de plural. Així, ells, elles. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 44

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

45

(5) A les Illes, al Rosselló, a bona part del Pirineu i en certa mesura a Ponent, s’usa jo (acusatiu: Van espiar-nos a tu i a jo; datiu: M’ho diuen a jo; preposicional: Es riuen de jo, Veniu cap a jo). (6) La forma si sol emprar-se quan té un valor reflexiu o recíproc, i per això sol dir-se reforçada amb mateix (S’ho diu a si mateix, Es van fer mal a si mateixos, Es reia de si mateix). Aquest reforç amb mateix es troba en altres pronoms (M’he vist a mi mateix al mirall), però amb si és molt freqüent. Es pot dir sense mateix, sobretot quan hi ocorre la preposició entre (Són diferents entre si), però és menys freqüent i generalment circumscrit a construccions fixades, com fora de si o en si (Estava fora de si, Estaven fora de si, Destaquem la imatge en si, Finalment el desmaiat va tornar en si). (7) Obviem formes populars pròpies del català oriental com nostro (que, segons el DCVB, a Mallorca podia adoptar la forma nòstron anteposat a noms de parentesc). (8) Obviem formes populars pròpies del català oriental com vostro (que, segons el DCVB, a Mallorca podia adoptar la forma vòstron anteposat a noms de parentesc). (9) Popularment existeix l’expressió nòs amb nòs, que significa ‘entre família, entre nosaltres’, recollida pel DCVB. En aquest paradigma no hi afegim els clítics, com: m per a 1a persona del singular (M’agrada això que dius); t per a la 2a persona del singular (Te la fotré!); s i l per a la 3a persona del singular (S’ha perdut, L’he vista, El tinc, Vigileu-lo); n+s o m+s per a la 1a persona del plural (Ens veu o Mos veu, Ens en anem, Anem-nos-en, Agafa’ns, Ajudeu-nos, Mos en anem, Agafa-mos, Ajudeu-mos, Mo n’anem, Anemmo’n [les dues darreres, a les Terres de l’Ebre]); v+s per a la 2a persona del plural (Us veu o Vos veu, Us en aneu, Aneu-vos-en, Agafeu-vos, Vo n’aneu, Aneu-vo’n [les dues darreres, a les Terres de l’Ebre]); s i l per a la 3a persona del plural (S’han perdut, Les he vistes, Els tinc, Vigileu-los). En fer-ho, cal incloure-hi el clític de datiu li (és a dir, l+i), a la 3a persona del singular, i elsi o losi (és a dir, l+s+i), a la 3a persona del plural (encara que al País Valencià es manté la forma tradicional els). Les formes amb e afegida o una altra vocal (me, em, te, et, es, se, el, lo, els, los, les, ens, nos, etc.) poden explicar-se com variants sorgides per sil·labificació (o, en el cas de la 3a persona, amb morfemes de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 45

26/2/20 11:15


46

Llengua & Literatura, 30, 2020

gènere i nombre), mentre que la forma amb a (la) pot considerar-se com un morfema de femení. Segons aquest paradigma, la terminació del cas datiu (o datiu-preposicional, i segons com també acusatiu) seria -i; i les terminacions del cas genitiu serien -eu en la majoria de persones, excepte -stre en la 1a i 2a persona del plural. (En espanyol i portuguès, aquest quadre encara pren més força, atès que, en aquests dos idiomes, el datiu de 2a persona del singular és ti —paral·lel a mi/mim de la 1a persona del singular— i que tenen una forma de cas preposicional quan hi ha la preposició con amb -igo: conmigo/comigo, contigo, consigo.) 12. ALTRES QÜESTIONS Saragossà (2000: 222) fa notar que un possessiu remet al sintagma [de + pronom personal], però que la preposició de només pot ser quan subordinem restrictivament un modificador nominal a un nucli nominal, i que per tant anomena de la restricció nominal (aquesta idea l’explicita també Coba Femenia 1999; 2005). Això explica que no es pugui dir *Parlaven seu (per Parlaven d’ell), *Depèn teu (per Depèn de tu) o *Ha eixit seu (per Ha eixit d’ell), on la preposició de és de règim verbal. D’altra banda, tenim que, malgrat disposar de construccions com típic teu, sembla que no s’ha generat una construcció com *atípic teu. Cal suposar que l’ús d’un possessiu per a indicar «referència» té lloc en mots que indiquen de manera efectiva un lligam clar entre un fet i una persona que viu aquell fet. Si una cosa és atípica d’algú, no hi ha tal lligam. Pel que fa a l’extensió territorial, es pot dir que és un fenomen només present a Catalunya i territoris de l’entorn (Andorra), i no es dona en altres zones del domini lingüístic català. Així, Saragossà (2000: 205-206; 2005: 127-128) i López del Castillo (2001: 192-194) indiquen que aquest ús és del tot inusual en els parlars valencians i que en els parlars illencs tampoc es troba una construcció com davant seu. Segons Saragossà, aquesta absència en els parlars valencians s’exLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 46

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

47

plica perquè el mateix possessiu en el seu valor estrictament possessiu tampoc és gaire usat al País Valencià, en el sentit que es diu més Açò és d’ell que no pas Açò és seu. Si el possessiu en el seu sentit estricte ja no és tan usual en un territori, és deduïble que difícilment es generarà un nou ús del possessiu. Saragossà encara apunta una altra possible explicació al no desenvolupament en els parlars valencians d’aquests usos: que, amb locatius, rarament hi apareix la de intercalada (es diu dalt l’armari més que no pas dalt de l’armari). Finalment, fem esment d’un fet que sembla anecdòtic però que, segurament, revela més del que sembla. El Diccionari català-valenciàbalear (DCVB), a les entrades dels possessius meu, teu i seu, dedica un punt a l’ús posposat acompanyant locatius. En el cas de meu, consigna les construccions davant meu i sota meu, les definicions de les quals són, respectivament, «davant mi» i «sota de mi». En el cas de teu, consigna les construccions davant teu i darrera teu, les definicions de les quals són, respectivament, «davant tu» i «darrera tu». En el cas de seu, consigna les construccions davant seu i sota seu, les definicions de les quals són, respectivament, «davant ell» i «sota d’ell». Si ens hi fixem, la definició a la qual recorre el DCVB té, com a estructura, el locatiu seguit del pronom personal (davant mi, darrere tu, sota d’ell). No deixa de ser curiós que la manera d’explicar el rol d’un possessiu sigui posar-hi el pronom personal, si convé sense la preposició de. El cas és que, segurament, aquesta manera de redactar del DCVB revela que, per als illencs —autors del diccionari esmentat—, la forma davant mi devia sonar-los prou més natural que davant meu. 13. CONCLUSIONS Els exemples reportats evidencien que el possessiu va expandint el seu ús posposat com a element referencial, acompanyant alguns adjectius i alguns noms que ocorren en determinades construccions. No és forassenyat pensar que aquest ús pot anar en augment. Els estudis de gramàtica històrica revelen com canvien les llengües amb el pas del temps. Per tant, pot ser que, a la llarga, en català —o, almenys, en el català de Catalunya— tinguem més casos d’aquest recurs exLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 47

26/2/20 11:15


48

Llengua & Literatura, 30, 2020

pressiu. Això obre la porta a una altra pregunta: s’està (re)consolidant un cert ús de formes desinencials de genitiu en els pronoms personals a través del possessiu? BIBLIOGRAFIA Acadèmia Valenciana de la Llengua (2016): Acadèmia Valenciana de la Llengua, Diccionari normatiu valencià, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua [DNV]. Alarcos Llorach (1994): Emilio Alarcos Llorach, Gramática de la lengua española, Madrid: Espasa Calpe. Alcover & Moll (1926-1962): Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, Diccionari català-valencià-balear, Palma: Moll [DCVB]. Badia i Margarit (1994): Antoni Maria Badia i Margarit, Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, Barcelona: Enciclopèdia Catalana; «Biblioteca Universitària», 22. Bonet & Solà (1986): Sebastià Bonet i Joan Solà, Sintaxi generativa catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana; «Biblioteca Universitària», 6. Brucart (2002): Josep Maria Brucart, «Els determinants», dins Solà, Joan [et al.] [dir.], Gramàtica del català contemporani, vol. II, Barcelona: Empúries, ps. 1435-1516. Coba Femenia (1999): Joan Coba Femenia, Els adjectius possessius: teoria i problemes d’ús [tesi doctoral], València: Universitat de València. — (2005): Els adjectius possessius. Teoria i alguns problemes d’ús, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. DCVB = Alcover & moll (1926-1962) DNV = Acadèmia Valenciana de la Llengua (2016) Dorca (2008): Jordi Dorca, El parlar del Collsacabra. Aproximació i assaig de descripció, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. GCC = Solà (2002) GIEC = Institut d’Estudis Catalans (2016) Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 48

26/2/20 11:15


L’expansió dels possessius com a forma de genitiu

49

Ginebra (2001): Jordi Ginebra, «Nota sobre els possessius», Llengua Nacional, 35, ps. 21-22. Institut d’Estudis Catalans (2016): Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Lacreu (1996 [1990]): Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral, 3a ed., València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. López del Castillo (2001): Lluís López del Castillo, Gramàtica del català actual. Sintaxi i morfologia, Barcelona: Empúries. Monturiol & Domínguez (2001): Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez, El parlar de la Garrotxa, Olot: Ràdio Olot. Ruaix (1994): Josep Ruaix, Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui, vol. 1, Moià: l’autor. Ruiz (2014): Joan Carles Ruiz, Tipologia lingüística. Com funcionen les llengües del món, Barcelona: UOC; «Lingüística». Saragossà (2000): Abelard Saragossà, «Els adjectius possessius: naturalesa teòrica i aplicació a la normativa i al català col·loquial», Llengua & Literatura, 11, ps. 199-281. — (2005): Abelard Saragossà, Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments, 2a ed., València: Tabarca. Sistac (1998): Ramon Sistac, El català d’Àneu. Reflexions a l’entorn dels dialectes contemporanis, Esterri d’Àneu: Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Solà (1999): Joan Solà, «Els misteris dels possessius», dins Parlem-ne. Converses lingüístiques, Barcelona: Proa, ps. 91-97. [Publicat prèviament el 1993 al diari Avui.] — (2002): Joan Solà [et al.] [dir.], Gramàtica del català contemporani, Barcelona: Empúries (3 volums) [GCC]. Todolí (2002): Júlia Todolí, «Els pronoms», dins Solà, Joan [et al.] [dir.], Gramàtica del català contemporani, vol. II, Barcelona: Empúries, ps. 1337-1433. Veny (1982): Joan Veny, Els parlars catalans, 2a ed., Palma: Moll.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 29-49

01_Llengua_Literatura_30.indd 49

26/2/20 11:15


01_Llengua_Literatura_30.indd 50

26/2/20 11:15


LA GRAMÀTICA ESSENCIAL DE LA LLENGUA CATALANA DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS: CARACTERÍSTIQUES I APORTACIONS The Gramàtica essencial de la llengua catalana of the Institut d’Estudis Catalans: Characteristics and contributions

Maria Josep Cuenca Ordinyana

Institut d’Estudis Catalans / Universitat de València Dept. de Filologia Catalana Avda. Blasco Ibáñez, 32, 46010 València Tf. 963 86 42 55 maria.j.cuenca@uv.es ORCID ID: 0000-0001-8606-7131

Resum En aquest article, es descriuen el procés de realització i les característiques de la Gramàtica essencial de la llengua catalana (IEC, 2018), versió reduïda de la Gramàtica de la llengua catalana (IEC, 2016) i adaptada per a la consulta en línia (<https://geiec.iec.cat>). A més de les característiques generals de l’obra, s’hi expliquen i exemplifiquen els quadres resum i el glossari terminològic, i es dedica una especial atenció a la presentació de la variació lingüística i de la normativa. Mots clau llengua catalana, gramàtica en línia, gramàtica descriptiva, gramàtica normativa, terminologia lingüística, variació lingüística Abstract This paper deals with the process of developing the Gramàtica essencial de la llengua catalana (IEC, 2018) and its distinctive features. This grammar is a reduced version of the Gramàtica de la llengua catalana (IEC, 2016) adapted to an online format (https://geiec.iec.cat). In addition to the general features of the work, special attention is paid to the tables and the online terminological glossary. The presentation of linguistic variation and norms is also described and exemplified. Key words online grammar, Catalan language, descriptive grammar, prescriptive grammar, linguistic terminology, linguistic variation Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84 DOI: 10.2436/20.2502.01.94 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 4-4-2019, Acceptat 16-9-2019

01_Llengua_Literatura_30.indd 51

26/2/20 11:15


52

Llengua & Literatura, 30, 2020

1. INTRODUCCIÓ El 2018 es recordarà entre les persones interessades en la llengua i la filologia catalanes com l’any Fabra. És també l’any en què l’IEC ha tancat el projecte de la Gramàtica essencial de la llengua catalana, que, partint de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) i secundàriament també de l’Ortografia catalana (OIEC), publicades el 2016, té com a objectiu fer accessible a un públic ampli la descripció i la normativa gramaticals de l’IEC. Aquest projecte es materialitza en dues obres, la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC, 2018), versió reduïda de la GIEC i adaptada per a la consulta en línia (<https://geiec.iec.cat>), i la Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana (GBU, 2019), versió reduïda de la GEIEC orientada a la resolució ràpida de dubtes normatius i d’ús per a aquells que busquen un format més tradicional en paper. En aquest article, descrivim les característiques de l’Essencial (GEIEC).1 2. ANTECEDENTS DEL PROJECTE I PROCÉS DE DISCUSSIÓ I APROVACIÓ Durant 20 anys, la Secció Filològica de l’IEC va dedicar grans esforços a dotar la llengua catalana d’una gramàtica moderna, exhaustiva i inspirada en una nova filosofia en què descripció i prescripció van de la mà. El treball es va realitzar al si de la Comissió de Gramàtica sota la direcció de Manuel Pérez Saldanya, Gemma Rigau i Joan Solà. El 2016, fruit d’aquest treball, va veure la llum la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), compendi gramatical de vora 1500 pàgines, que descriu amb detall els usos del català i té en compte els principals eixos de variació, sobretot la funcional i la geogràfica. Aquell mateix any també es va publicar, separadament, l’Ortografia catalana (OIEC), opuscle amb què es completava la descripció gramatical continguda en la GIEC. 1.  Aquest article pren com a punt de partida la presentació de l’obra, que es pot consultar en línia (<geiec.iec.cat>, «Presentació»). Per facilitar la lectura, no posarem els fragments comuns entre cometes, atès que l’autoria dels dos documents és la mateixa. Es pot trobar una descripció molt sintètica de la GEIEC en Serra d’Or (Cuenca 2019a). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 52

26/2/20 11:15


La GEIEC: característiques i aportacions

53

Com s’explica amb detall en Pérez Saldanya & Rigau (2018), la Comissió de Gramàtica va discutir els informes sobre qüestions gramaticals i va aprovar els capítols que preparaven els directors del projecte. El text final de la GIEC va ser aprovat per la Secció Filològica i ratificat pel ple de l’IEC el setembre del 2016. Acabat el procés de redacció de la GIEC, la Secció Filològica va acordar endegar les actuacions per a fer-ne una versió reduïda i adaptada a les necessitats d’un públic general. Es dona inici així al projecte de la Gramàtica essencial de la llengua catalana, sota la direcció de Maria Josep Cuenca, membre de la Comissió de Gramàtica, i amb el suport de Judit Feliu i Cristina Guirado, lingüistes de l’equip tècnic de la Secció Filològica.2 El projecte, que es va iniciar a l’abril de 2015, tenia com a objectiu crear una versió reduïda i simplificada de la GIEC que, tot i mantenir-ne el contingut descriptiu i normatiu fonamental, fos més accessible. Aquest objectiu implicava una selecció de continguts, una reformulació del text i una adaptació formal que pogués permetre’n la consulta en línia. De fet, el format en línia ha estat el punt clau que ha determinat el desenvolupament d’un projecte que va més enllà de la publicació d’una obra (finalment se n’han publicat dues, la versió en línia, l’Essencial, i la versió en paper encara més simplificada, la Bàsica) i que s’orienta a tenir un material en un format que en permeta l’adaptació a diferents mitjans de consulta i necessitats. La Comissió de Gramàtica va revisar i discutir el text de la GEIEC i va proposar-ne la versió final a la Secció Filològica, que la va aprovar el 9 de març de 2018.3 Una vegada revisada editorialment i introduïda en la plataforma digital creada específicament per a aquest projecte, l’obra fou ratificada pel Ple de l’Institut d’Estudis Catalans el 13 de setembre de 2018. La plataforma de la GEIEC es va obrir al públic al gener de 2019. 2.  El projecte ha comptat amb l’ajut de David Ordóñez i amb el suport de l’Oficina de Gramàtica, a més de la col·laboració en aspectes específics d’altres persones i serveis de l’IEC. 3.  La Comissió de Gramàtica està composta per Joan A. Argenter, Maria Josep Cuenca, Albert Jané, Isidor Marí, Joan Martí i Castell, Manuel Pérez Saldanya (director de l’Oficina de Gramàtica), Vicent Pitarch i Gemma Rigau (presidenta de la Comissió de Gramàtica), i ha comptat amb la participació d’Oriol Camps en la darrera etapa. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 53

26/2/20 11:15


54

Llengua & Literatura, 30, 2020

Es tracta, doncs, com en el cas de la GIEC, d’una obra col·lectiva i institucional, que treballa sobre la forma de la gramàtica i l’accés a la informació, no pròpiament sobre el contingut, que és el que estableix la GIEC. Igual com en el cas del DIEC, el format en línia permet realitzar actualitzacions del text successives. 3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA GEIEC L’Essencial és una gramàtica en línia que, partint del text de la GIEC, el presenta en una versió reduïda quant al contingut i adaptada per a la consulta en línia. Comprèn trenta-dos capítols agrupats en tres

Figura 1. Índex de la GEIEC.

(Continua)

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 54

26/2/20 11:15


La GEIEC: característiques i aportacions

55

Figura 1. Índex de la GEIEC (cont.).

blocs: fonètica i fonologia (capítols 1 a 3), morfologia (capítols 4 a 7) i sintaxi (capítols 8 a 32). En extensió (nombre de caràcters), correspon aproximadament al 50 % de la GIEC. L’adaptació del text de la GIEC s’ha guiat pel principi de simplificació aplicat en diferents àmbits: a) resum i reorganització dels continguts, b) simplificació expositiva, c) simplificació terminològica i d) simplificació de les marques normatives. 3.1. Resum i reorganització de continguts Partint dels capítols de la GIEC, s’han eliminat o s’han sintetitzat aspectes relacionats amb informació no fonamental. Això ha implicat l’eliminació dels capítols de conceptes bàsics de la GIEC: «Fonètica i fonologia: conceptes bàsics» (capítol 1), «Morfologia: conceptes bàsics» (capítol 6) i «Sintaxi: conceptes bàsics» (capítol 13). D’altra banda, la reorganització de continguts ha fet unir o separar alguns capíLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 55

26/2/20 11:15


56

Llengua & Literatura, 30, 2020

tols o apartats. Així, per exemple, els capítols 2 («L’estructura sil·làbica») i 3 («Les vocals») de la GIEC s’han unit en un de sol en la GEIEC, «Les vocals i la síl·laba» (capítol 1), partint de la idea que les vocals són el nucli sil·làbic. Semblantment, s’han integrat els aspectes relatius a la sufixació i a la prefixació en el capítol 6 («La formació de mots: la derivació»). Cal destacar, encara, que s’ha simplificat l’estructura dels apartats, de manera que s’ha passat d’una subdivisió d’apartats de fins a cinc dígits en la GIEC a un màxim de tres dígits en la GEIEC, com mostra la figura 2, on apareix l’índex del capítol 9, que té apartats de dos dígits, i el del capítol 3, que conté apartats de dos i tres dígits. Com es pot observar, tots els capítols comencen amb una introducció que presenta el contingut del capítol, el qual es desenvolupa en els apartats següents. 3.2. Simplificació expositiva S’ha revisat el text de la GIEC per a afavorir una exposició més clara per a un usuari no expert, procurant sempre que no es perdés adequació descriptiva. A més, s’ha procurat fer més visibles els aspectes relacionats amb l’ús formal mitjançant la presentació de la norma des dels registres formals. Fixem-nos, a tall d’il·lustració, en l’inici de l’apartat dedicat a l’elisió de preposicions àtones davant la conjunció que: En general, en les subordinades amb verb en forma finita, la conjunció que fa una funció de nexe i això comporta que en els registres formals s’elideixin les preposicions àtones a, de, en i amb davant una oració introduïda per aquesta conjunció.  Tenim, per exemple, el costum de tenir el dinar a taula a les dues o acostumat a tenir el dinar a taula a les dues, la idea de venir,  la confiança en una cosa o confiat en una cosa i conformes amb la publicació de les dades, en què el complement va introduït per una preposició àtona, però Es va acostumar que el dinar estigués a taula a les dues, La idea que vinguessin tots alhora no ha estat bona, La confiança que em concedirien el crèdit era desproporcionada, Confiat que aprovaria, no em vaig preparar la prova i No esLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 56

26/2/20 11:15


La GEIEC: característiques i aportacions

57

Figura 2. Índexs dels capítols 9 i 3.

tan conformes que les dades siguin públiques. (GEIEC, 23.5.1 «L’elisió de preposicions àtones davant la conjunció que»)

En el fragment anterior, es defineix i s’exemplifica el fenomen de caiguda o elisió de preposició des dels registres formals i s’hi comparen, amb exemples paral·lels, el manteniment de les preposicions davant Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 57

26/2/20 11:15


58

Llengua & Literatura, 30, 2020

de subordinades amb infinitiu i de sintagma nominal amb l’elisió davant de la conjunció que. A més, s’indica que la informació és especialment rellevant des d’un punt de vista normatiu o de l’ús afegint una ena encerclada en blau al final de la informació que explica el fe­nomen. 3.3. Simplificació terminològica i de marques descriptives i normatives Per a facilitar la comprensió del text, s’ha reduït la terminologia gramatical i s’han sistematitzat les definicions del text, generalment situa­ des al principi de cada apartat. Observem la informació de l’apartat 3.2. «L’accent», en la figura 3.

Figura 3. GEIEC, apartat 3.2.

En aquest cas, l’apartat s’inicia amb la definició del terme accent, s’hi estableix la distinció entre accent de mot i accent de frase, i tot seguit s’introdueixen els conceptes de mot tònic i mot àton. Els conceptes que es defineixen en el text apareixen amb una trama groga, que perLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 58

26/2/20 11:15


La GEIEC: característiques i aportacions

59

met anar directament al glossari. A més, en la part de dalt de la pantalla de qualsevol apartat o subapartat del capítol apareixen les paraules clau (Figura 4).

Figura 4. Paraules clau del capítol 3.

Les paraules clau permeten veure l’entrada del glossari d’una selecció de termes del capítol, els més rellevants per a la consulta, sense necessitat d’accedir al glossari o canviar de pantalla. A més de presentar la norma des dels registres formals, s’ha dut a terme una revisió de les marques normatives i descriptives, que s’han reduït amb l’objectiu de mostrar la priorització d’opcions d’una manera més directa i entenedora per al públic general. Explicarem aquests aspectes més endavant (apartats 7 i 8). En síntesi, la GEIEC no és un simple resum de la GIEC en què s’han destacat els aspectes més rellevants o nous de la normativa gramatical, sinó que n’és una versió adaptada a un usuari menys expert i a la consulta en línia. De fet, el més important de les tasques dutes a terme per a donar forma a la GEIEC no és la reducció del contingut i la simplificació de l’estructura i l’exposició de la GIEC, sinó l’adaptació a un nou perfil d’usuari i a un nou canal de consulta, a través d’Internet. Això ha demanat la creació d’un format innovador que Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 59

26/2/20 11:15


60

Llengua & Literatura, 30, 2020

permetés oferir una autèntica gramàtica en línia. Les tasques d’adaptació al nou entorn de consulta han implicat afegir-hi elements de suport, entre els quals destaquen els quadres resum i el glossari, i revisar la manera com es presenten certs aspectes, com ara els relatius a la variació lingüística i a la normativa. A continuació, expliquem amb més detall aquests i altres aspectes. 4. ESTRUCTURA I CONTINGUT DE LA GEIEC Com hem dit, l’Essencial està estructurada en trenta-dos capítols agrupats en tres blocs: fonètica i fonologia (capítols 1 a 3), morfologia (capítols 4 a 7) i sintaxi (capítols 8 a 32) (vg. figura 1 supra). a) El bloc de fonètica i fonologia (capítols 1 a 3) conté la descripció del sistema vocàlic del català i dels fenòmens relacionats amb la síl·laba, la descripció del sistema consonàntic i els aspectes relacionats amb l’accent prosòdic i l’entonació, que es reprenen en el capítol dedicat a la modalitat oracional (capítol 31). Igual com en el cas de la GIEC, no hi ha capítols dedicats específicament a l’ortografia, que, com hem dit, s’ha publicat en un opuscle diferent (OIEC). Tanmateix, el format en línia permet incloure una remissió externa a l’OIEC quan un aspecte té una contrapartida ortogràfica. b) El bloc de morfologia (capítols 4 a 7) s’ocupa de la flexió nominal, de la flexió verbal i dels processos de formació de mots (derivació, d’una banda, i composició i altres processos de formació de mots, de l’altra). c) El bloc de sintaxi (capítols 8 a 32) analitza, en primer lloc, les categories lèxiques i les seues classes (nom, adjectiu, article, demostratiu, possessiu, quantificador, pronom, preposició, adverbi, verb, conjunció, connector parentètic i interjecció). En segon lloc, s’ocupa dels tipus de predicació (verbal i no verbal) i de les construccions passives i impersonals. Tot seguit, descriu les construccions relacio­ nades amb la composició oracional (coordinades i subordinades substantives, relatives i adverbials). Finalment, s’hi inclouen capítols que tracten de les expressions temporals i aspectuals, les formes verbals no finites (infinitiu, gerundi i participi), l’ordre de consti­ tuents en l’oració, la modalitat oracional i la negació.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 60

26/2/20 11:15


La GEIEC: característiques i aportacions

61

La GEIEC conté diversos annexos: els símbols fonètics i grafies de les vocals (capítol 1) i de les consonants (capítol 2), i els quadres dels sufixos i els prefixos més freqüents (capítol 6). A través d’enllaços, marcats amb una V volada, permet accedir a la conjugació completa del verbs de què es parla.4

Figura 5. Enllaços a les conjugacions verbals.

La consulta del contingut de la GEIEC es pot realitzar a partir del sumari general (figura 6) i, dins de cada capítol, a partir de l’índex de capítol, que es pot desplegar clicant el títol en qualsevol moment de la consulta (figura 7).

4.  Els enllaços envien a la conjugació que penja d’Optimot. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 61

26/2/20 11:15


62

Llengua & Literatura, 30, 2020

Figura 6. Índex de capítol a través del sumari (capítol 10).

Figura 7. Índex de capítol desplegable (capítol 10). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 62

26/2/20 11:15


La GEIEC: característiques i aportacions

63

5. ELS QUADRES RESUM I ALTRES ELEMENTS GRÀFICS DE SUPORT Una de les tasques més importants del procés de reformulació de la GEIEC ha estat l’addició de quadres i taules que presenten de manera sintètica el contingut de cada apartat o secció. La GEIEC conté 245 quadres resum i 14 taules, a més de 30 figures. Els quadres esquematitzen els fenòmens més representatius o freqüents que es descriuen en el text posterior, on s’afegeixen informacions sobre casos menys freqüents o d’ús més reduït. Quan l’explicació d’un aspecte es desenvolupa en un altre apartat, apareix l’enllaç (+), que permet obrir-lo en una nova finestra si es vol ampliar la informació.

Figura 8. Exemple de quadre GEIEC amb enllaços (Quadre 10.1 Classes d’article). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 63

26/2/20 11:16


64

Llengua & Literatura, 30, 2020

Els quadres més característics de la GEIEC són aquells en què, a més de representar esquemàticament un aspecte concret, inclouen, en la columna de la dreta, exemples il·lustratius i, quan s’escau, comentaris d’ús, que poden ser suficients per a resoldre un dubte.

Figura 9. Exemple de quadre GEIEC (Quadre 14.9 Principals valors de la preposició per).

Per exemple, el quadre 14.9 presenta els valors de la preposició per, que s’agrupen pel seu valor general (espacial, temporal, altres significats i valors gramaticals) i dins d’aquests, segons el valor específic que assoleixen, per exemple trajecte o localització, en el cas del valor espacial. Els diferents valors s’exemplifiquen i, si escau, s’hi afegeix un comentari d’ús explicatiu (en aquest cas, en la fila del valor temporal s’apunten els tipus de noms amb què es combina per a indicar localització tempoLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 64

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

65

ral o durada). Els quadres esdevenen, doncs, un resum de formes, estructures o valors complementats amb exemples i, opcionalment, amb comentaris d’ús. El text posterior desenvolupa i amplia la informació continguda en els quadres, seguint el mateix ordre expositiu. Finalment, cal notar que es preveu que els quadres i les figures amb informació fonètica i d’entonació continguen fitxers de so que permeten sentir la pronúncia dels exemples en quatre varietats: central, nord-occidental, baleàric i valencià. Una altra utilitat que inclou la plataforma és la llista de quadres, accessible a partir de la pestanya «Quadres» de la part superior dreta, i un cercador específic. La possibilitat de cerca en quadre permet identificar tots els quadres en què apareix un fenomen i anar del quadre a l’apartat o els apartats en què s’explica simplement amb un clic.

Figura 10. Cerca del terme article definit en els quadres de la GEIEC. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 65

26/2/20 11:16


66

Llengua & Literatura, 30, 2020

A partir de la cerca en quadre, es pot accedir al quadre sencer i des d’ací a l’apartat on s’ubica i es desenvolupa la informació relativa a la unitat cercada. Per exemple, en el cas anterior, hem cercat article definit. La captura de pantalla (figura 10) mostra només els dos primer resultats, que remeten al quadre de les classes d’article i al quadre de construccions amb l’article definit el amb valor individualitzador (el que tradicionalment es coneix com a article neutre). La cerca ofereix altres resultats, que ens indiquen aquells aspectes en què es tracta de manera nuclear de l’article definit: tipus d’article, construccions amb article individualitzador i construccions interrogatives i exclamatives encobertes. La cerca permet accedir al quadre sencer i també a l’apartat on apareix el quadre. A més de quadres, hi ha taules. Les taules distribueixen la informació que apareix en el text a continuació, com els quadres, però se’n

Figura 11. Exemple de taula (taula 9.1. Constituents del sintagma adjectival). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 66

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

67

diferencien per la forma, atès que representen estructures o construccions amb diversos components —per exemple sintagmes o cons­ truccions com les comparatives o les superlatives—, o bé comparen categories, distribuint els elements dels exemples en diferents columnes, no només en la columna de la dreta, com en el cas dels quadres. Les figures complementen certes explicacions i són compartides amb la GIEC. Corresponen al tracte vocal i els articuladors (capítol 2), als contorns entonatius dels diferents tipus d’oració segons la modalitat (capítols 30 i 31) o a estructures amb canvi d’ordre de mots (capítol 30) i a les expressions de les hores i de les parts del dia (capítol 28). En resum, els quadres i altres suports gràfics constitueixen l’aportació més nuclear de la GEIEC. N’organitzen el contingut i permeten una consulta àgil i diversificada, que complementa les possibilitats de la cerca tradicional per sumari o per índex de capítol. 6. EL GLOSSARI DE LA GEIEC La terminologia és un constituent fonamental del discurs especialitzat que garanteix la precisió conceptual i denominativa. Alhora, esdevé un mecanisme que permet graduar el nivell d’especialització: més elevat (esfera de producció científica), de nivell mitjà (esfera de circulació) i menys elevat (esfera de formació científica o de divulgació) (Franquesa 2008: 42). En aquest sentit, vam considerar que un dels mecanismes per a adaptar el text de la GIEC a un usuari més general passava per fer un treball sobre la terminologia en dos sentits: simplificació terminològica i creació d’un glossari en línia. La simplificació terminològica ha implicat la reducció de termes i de la variació denominativa. El suport terminològic s’ha concretat en la creació d’un glossari en línia consultable en la plataforma de la GEIEC i la inserció de paraules clau en cada pantalla a fi de facilitar una consulta dels termes més freqüents en cada capítol sense necessitat d’accedir al glossari, com s’ha il·lustrat anteriorment (apartat 3). El glossari de la GEIEC conté 569 termes. La major part dels termes també es troben definits en el text, on es marquen amb una trama groga; fent clic en el terme s’accedeix al glossari. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 67

26/2/20 11:16


68

Llengua & Literatura, 30, 2020

Figura 12. Glossari de la GEIEC.

Cada article inclou el terme, la definició i exemples representatius del concepte definit, així com un enllaç a l’apartat en què es defineix. Com s’explica amb detall en Cuenca (2019b), la creació del glossari ha seguit les etapes següents: 1. Identificació de candidats a termes en la GIEC i els contextos en què es defineixen de manera més o menys directa. 2. Valoració i selecció de termes/conceptes per a la GEIEC. Els termes es classifiquen en mantinguts, suprimits i transformats. 3. Creació d’una base de dades de treball amb el terme i la definició de la GIEC i el terme i la definició en el text de la GEIEC. 4. Definició dels termes per al glossari de la GEIEC i revisió de la definició en text. 5. Incorporació de la informació al glossari terminològic de la GEIEC. 6. Selecció de paraules clau, que apareixen en la part superior de la pantalla en la plataforma de la GEIEC i estan disponibles amb la definició del terme en qualsevol moment de la lectura d’un capítol concret.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 68

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

69

Una vegada seleccionat el text de la GIEC que passava a la GEIEC, la major part de termes que hi apareixien s’han mantingut. Els termes del glossari s’han definit de manera directa en el text. La definició del text i la del glossari són semblants però no sempre idèntiques, a fi de facilitar una redacció que faça el text llegidor. La simplificació terminològica ha implicat la supressió de termes, la reducció de la sinonímia i la transformació de termes. S’han suprimit termes que pertanyen a un nivell subordinat molt específic, que feia els conceptes —i, doncs, els termes— prescindibles en una gramàtica menys especialitzada. Entre els casos de termes i conceptes suprimits, podem esmentar els termes sonicitat, de la fonologia, tema, base temàtica, al·lomorfia, al·lomorf, forma supletiva, monoftongació, conjugació mixta, radical supletiu, referits a la morfologia verbal, adverbi de manera agentiu i relacional, com a tipus d’adverbi, negació externa i negació interna, com a tipus de negació, els termes relacionats amb coda de la comparació (coda sintagmàtica, coda plurisintagmàtica, coda relativa) o els relacionats amb els processos d’el·lipsi en construccions coordinades (buidament, romanent), pertanyents a l’oració composta. Addicionalment, s’ha procurat reduir la variació denominativa o sinonímia. S’ha tendit a triar el terme més freqüent en l’ús general o el més transparent, i descartar l’altre, a fi d’evitar el perill d’identificar la variació denominativa amb la duplicitat conceptual. Així, s’han suprimit termes com nom substantiu i substantiu (com a sinònim de nom) o oració de relatiu restrictiva (com a sinònim de oració de relatiu especificativa) i oració de relatiu no restrictiva (com a sinònim de oració de relatiu explicativa). Si semblava rellevant, s’ha introduït el sinònim en la primera menció del terme, però s’ha evitat en la resta del text. Quan s’ha mantingut l’esment al sinònim, en el glossari hi ha una remissió i l’entrada no té exemple, però conté l’enllaç a l’apartat on s’explica el concepte. En alguns casos, s’han transformat termes. Bàsicament, s’ha procedit a la desterminologització, és a dir, la substitució del terme per una paràfrasi amb un caràcter més o menys terminològic. Així, per exemple, hem substituït el terme sil·labificar per la paràfrasi formar Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 69

26/2/20 11:16


70

Llengua & Literatura, 30, 2020

Figura 13. Variació denominativa (nom/substantiu).

Figura 14. Sinonímia i remissions en el glossari (nom/substantiu).

síl·laba, rizotònic per amb accent en el radical o remàtic per informació nova (en el discurs). El glossari de la GEIEC no és només un recull terminològic, sinó que es concep com una eina de suport per a facilitar l’accés a la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 70

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

71

informació gramatical. El fet que cada entrada incloga un enllaç a l’apartat on es defineix, facilita l’accés al text on es desenvolupa la informació relativa al terme. A més, cada terme es caracteritza en diversos nivells complementaris: a través d’una paràfrasi (la definició) i a través d’exemples prototípics que il·lustren la definició, incloent-hi les diferents variants i els subconceptes que la caracteritzen. La remissió a l’apartat on es defineix el terme en el text fa que el glossari assolisca una dimensió que podem qualificar d’enciclopèdica. El glossari, com els quadres, té un cercador. Es pot fer la consulta a la manera tradicional, com un diccionari en línia en què seleccionem una lletra i cerquem alfabèticament el terme en qüestió, o a través de la cerca en glossari. La cerca en glossari identifica no només l’entrada corresponent sinó també totes les entrades que contenen el terme cer-

Figura 15. Cerca del terme article en el glossari de la GEIEC. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 71

26/2/20 11:16


72

Llengua & Literatura, 30, 2020

cat en la definició, cosa que permet observar les relacions nocionals que estableix el concepte designat, com es mostra en la figura 15. En resum, pel seu disseny, el glossari de la GEIEC esdevé un element de suport a la consulta: funciona com una mena d’índex temàtic que dona accés als diferents continguts per conceptes (amb un enllaç directe a l’apartat o apartats en què es tracta un determinat fenomen) i permet consultar els termes utilitzats en la gramàtica independentment o durant la lectura. 7. DESCRIPCIÓ, PRESCRIPCIÓ I VARIACIÓ LINGÜÍSTICA EN LA GEIEC L’Essencial, igual com la GIEC, es presenta com una gramàtica en què descripció i norma apareixen íntimament lligades. De fet, a diferència de la tradició de gramàtiques catalanes del segle xx, la GIEC és una gramàtica que se centra en la descripció de la llengua, és a dir, que mostra els usos i no centra l’objectiu en la norma i la correcció d’errors. En gran mesura, la producció gramatical sobre el català es pot considerar de tall normatiu i contrastiu (amb el castellà, principalment). La GIEC trenca aquesta tendència, en la mateixa línia d’obres precedents com la Gramàtica de la llengua catalana de Badia i Margarit (1994) o la Gramàtica del català contemporani (Solà et al. 2002), i es presenta com una gramàtica moderna, equiparable a les gramàtiques de les llengües veïnes, sobretot la del castellà (vegeu, per exemple, la Nueva gramática de la lengua española de la RAE), amb la qual manté afinitats d’enfocament importants. La GIEC és també una gramàtica normativa: mostra els usos i els valora i jerarquitza en cas que calga prescripció. La prescripció, però, no es basa en el criteri de correcció o incorrecció, sinó que adopta el criteri d’adequació als diversos registres: formals, molt formals i informals (vegeu també l’apartat 8, on parlem de les marques normatives i descriptives). La GEIEC segueix la mateixa filosofia que la GIEC, com no podia ser altrament, però s’hi ha procurat destacar encara més els aspectes relacionats amb els registres formals. Tant a partir de la redacció Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 72

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

73

com amb l’ús de la icona de la ena encerclada en blau al final d’un fragment de text en què es comenten aspectes de naturalesa normativa o que s’hi relacionen. La descripció gramatical parteix dels usos formals propis de tots o de la majoria de parlars, però abasta també fenòmens propis de registres molt formals i dels informals, així com de situacions comunicatives concretes. Per exemple, en el cas de les formes tòniques del possessiu, el quadre resum inclou les formes generals; el text dona compte de les formes meva/teva/seva, meua/teua/seua i mia/tua/sua i també parla de l’ús restringit del possessiu llur: Les formes meva, teva i seva predominen, a grans trets, en els parlars orientals, i meua, teua i seua, en els occidentals i en septentrional. L’alguerès, en canvi, presenta per al femení les formes antigues mia, tua, sua (per al singular) i mies, tues, sues (per al plural). A més dels possessius tònics generals, la llengua disposa del possessiu de tercera persona del plural llur, que presenta flexió de nombre: llur amic (‘l’amic d’ells o d’elles’), llurs amics (‘els amics d’ells o d’elles’). En l’actualitat, el possessiu llur s’usa habitualment en septentrional i, en la llengua general, és propi dels registres molt formals. (GEIEC, 13.3.1 «Les classes de possessius»)

Segons l’abast territorial del fenomen i la presència en els registres formals dels diferents parlars, una explicació pot aparèixer en lletra gran, com en el cas anterior, o bé en lletra menuda, com en els fragments finals de les citacions següents: A més, els de tercera persona (i de segona de cortesia) s’empren en fórmules protocol·làries, sense que se’n desprengui cap interpretació de possessió o pertinença: ses majestats els Reis de l’Orient, Sa Santedat, ses senyories. També apareixen en alguns parlars amb el nom casa (Vine a ma casa) i en l’expressió temporal negativa en ma/ta/sa vida. I es conserven encara en alguna dita: Cada terra fa sa guerra. (GEIEC, 13.3.1 «Les classes de possessius»).

En la llengua antiga, el pronom de tercera persona d’acusatiu s’anteposava al de datiu singular de tercera persona, i en aquesta combinació el pronom li acabà adoptant la forma hi. Així, d’una oració com Ell la li Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 73

26/2/20 11:16


74

Llengua & Literatura, 30, 2020

donà es va passar a una altra com Ell la hi donà. Aquest ordre, amb la variant hi, s’ha mantingut en els parlars orientals i nord-occidentals. En valencià, en canvi, s’ha adoptat l’ordre «datiu + acusatiu» amb la variant li del datiu singular: Ell li la donà. Totes dues solucions són igualment acceptables en els parlars respectius. En les combinacions de la i hi, oralment és habitual l’elisió de la -a del femení (L’hi donà), però en els registres formals és preferible mantenir la vocal: La hi donà. (GEIEC, 13.5.3 «Combinacions de dos pronoms»).

Com hem vist, quan un fenomen no abasta tots els usos de la llengua, s’indica si és propi dels registres formals, dels molt formals o dels informals. S’hi comenten, igualment, trets característics de certs parlars, siguin o no propis de registres formals, d’acord amb la seua extensió i tradició en la llengua formal del territori en qüestió. Vegem-ne alguns exemples relatius al vocalisme àton. En la majoria de parlars orientals, les vocals /e/, /ɛ/ i /a/ esdevenen una vocal neutra [ə] en posició àtona (contesta[é] - contesteu [ə], gela [ɛ́] - geleu [ə], casa [á] - caseta [ə]) i les vocals [o] i [ɔ] esdevenen [u] quan es troben en posició àtona (fosc [ó] - foscor [u], posa [ɔ́] - poseu [u]). Dins els parlars orientals, el mallorquí presenta l’especificitat que les vocals mitjanes /o/ i /ɔ/ no es redueixen a [u], excepte a la vall de Sóller. Com ocorre en occidental, en mallorquí, la /o/ manté el timbre (córrer [ó] - corrent [o]) i la /ɔ/ es redueix a [o] (posa [ɔ́] - poseu [o]). En alguerès, les vocals /o/ i /ɔ/ es corresponen amb [u] en posició àtona, com en la majoria de parlars orientals, però les vocals /e/ i /ɛ/ es corresponen amb [a]: prega [é] - pregar [a], perdre [ɛ́] - perdut [a]. Tot i això, l’alguerès presenta nombroses excepcions i manté les vocals /o/ i /e/ en posició àtona en molts casos.

Les diferents variants del sistema vocàlic àton són plenament acceptables en els parlars respectius. (GEIEC, 1.2.2 «El vocalisme àton»).

En aquest fragment, es parla de la reducció vocàlica en posició àtona i s’especifica la no reducció de les vocals mitjanes en la majoria del mallorquí. La lletra menuda dona compte de l’especificitat del vocalisme Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 74

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

75

àton de l’alguerès. Finalment, s’hi explicita que les variants dels sistema vocàlic àton dels parlars orientals són acceptables en cada parlar. La variació funcional o de registres presenta una àrea d’intersecció amb la variació geogràfica. L’Essencial hereta de la GIEC un volum important d’informació de caràcter dialectal. Atès que la informació de variació geogràfica és important en l’ús i té una relació variable amb el grau de formalitat i el registre, s’ha tendit a mantenir-la, excepte en casos en què el fenomen té una extensió molt reduïda. A més, s’ha fet un esforç per concretar encara més l’extensió geogràfica dels trets descrits, tot i ser conscients que les fronteres dialectals són imprecises i canviants. Com en el cas de la GIEC, en aquesta gramàtica no es recopilen sistemàticament totes les variants de tots els parlars ni es fa una llista exhaustiva dels parlars als quals pertany una variant. Tanmateix, s’hi dona compte de les variants més representatives de cada parlar que han assolit prestigi i s’indiquen els principals parlars en què són vives. Les variants geogràfiques generals esmentades en la GEIEC són: l’alguerès, el septentrional, el central, els parlars baleàrics, pel bloc oriental, i el nord-occidental i el valencià, pel bloc occidental. Puntualment, es fa referència a parlars més concrets, com el barceloní, el menorquí, el tortosí o el valencià meridional, i fins i tot es comenten trets característics de comarques o localitats (per exemple, parlars de la Ribagorça i el Pallars, parlar de l’Horta de València, d’Elx, de Tàrbena o de Sóller). L’article baleàric, també denominat article salat, s’utilitza en els parlars baleàrics i, en menor grau, en altres zones, com ara en el parlar d’alguns indrets de la Costa Brava o a Tàrbena (Marina Baixa). Els dos paradigmes, el de l’anomenat article general i el de l’anomenat baleàric o salat, conviuen a les Illes Balears. L’article baleàric és propi dels registres menys formals de la llengua oral. En els registres formals, sobretot en la llengua escrita, a les Balears sempre s’ha usat l’article general. L’ús de l’article general o del salat depèn, doncs, del context i del registre emprat. (GEIEC, 10.3.1 «Forma i variants de l’article definit», el subratllat es nostre).

El fragment anterior mostra com es tracta la variació geogràfica i com es relaciona amb l’adequació als diversos registres. Se solen consideLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 75

26/2/20 11:16


76

Llengua & Literatura, 30, 2020

rar adequats en els registres formals dels parlars respectius els trets més consolidats i prestigiosos, sobretot si són compartits per diverses àrees dialectals. Se solen associar amb els registres informals els de menor extensió territorial, que poden ser considerats poc o gens adequats en els registres formals. La persona que consulta la gramàtica podrà, doncs, seleccionar els fenòmens que s’ajusten al seu perfil geogràfic però no perdrà la referència a les formes generals de tots els parlars o del bloc geogràfic corresponent, formes sovint preferibles o exclusives en els registres formals. 8. MARQUES NORMATIVES I DESCRIPTIVES EN LA GEIEC Les marques normatives i descriptives de la GEIEC són el resultat de la revisió de les marques que conté la GIEC. Cal tenir en compte que la GIEC és un obra molt matisada quant a la valoració dels fenòmens lingüístics i conté una gran quantitat de marques normatives i descriptives derivades de la cerca de precisió i també del necessari procés de negociació que ha implicat l’elaboració del text com a obra institucional. Aquesta característica de la gramàtica de 2016 pot implicar una dificultat per a un usuari no expert, que no sap quin ús es deriva d’una determinada explicació. En la línia de facilitar la comprensió i l’aplicació de la prescripció, en el procés d’elaboració de la GEIEC s’han reduït les etiquetes referides a registres i les marques normatives. En la GEIEC, s’hi diferencien tres registres: molt formals, formals i informals.5 El nivell de partença de la descripció i la prescripció són els registres formals. Així, de manera implícita o explícita, les explicacions es refereixen als usos formals o els inclouen si 5.  També s’utilitza la marca parla espontània (o ús espontani) per a caracteritzar fenòmens relacionats amb usos orals espontanis poc formals. Es tracta, doncs, d’una variant dels registres informals. D’altra banda, la marca col·loquial, que té un cert ús en la GIEC, ha quedat subsumida en la de registres informals; de fet, s’han revisat tots els casos d’aquesta marca i s’han transformat a registres informals o a parla espontània o bé s’ha eliminat, quan la marca es podia considerar redundant. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 76

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

77

no s’indica altrament. Observem com es parla de l’ús de la passiva perifràstica en alternança amb la pronominal. En general, la passiva perifràstica està sotmesa a més restriccions lèxiques i sintàctiques que la passiva pronominal. Precisament per això, la passiva pronominal és més habitual en tota classe de registres que no pas la passiva perifràstica, la qual s’usa gairebé exclusivament en els registres formals, i més específicament en els llenguatges acadèmic, tècnic o, amb més limitacions, periodístic. (GEIEC, 19.2 «Les passives perifràstiques»)

En aquest cas, es constata un ús més generalitzat de les passives pronominals que de les perifràstiques, que se circumscriuen a registres formals i a certs àmbits (llenguatge acadèmic, tècnic o periodístic). Com ja hem vist en exemples anteriors, hi ha fenòmens que se circumscriuen als registres molt formals o als informals. El pronom existencial algú s’aplica a persones, mentre que quelcom, propi dels registres molt formals, s’aplica a entitats no animades i a situacions: Segur que hi acudirà algú; Hi ha quelcom en la seva carta que m’inquieta. (GEIEC, 12.5.1 «Els indefinits existencials») Les subordinades de relatiu analítiques van encapçalades per que i contenen un pronom feble o un possessiu que fa la funció sintàctica pròpia del relatiu. En aquestes construccions, pròpies dels registres informals, l’element inicial que fa només la funció de connector subordinant, mentre que un pronom feble o un possessiu fa les altres dues funcions pròpies del relatiu: la sintàctica (de complement o adjunt) i l’anafòrica. És el cas de Vaig cobrar uns diners que no hi comptava (en comptes de la construcció formal Vaig cobrar uns diners amb què no comptava), en què la funció de connector és expressada per la conjunció que, mentre que el pronom feble hi fa de complement de règim i remet a uns diners. Aquestes construccions s’eviten en els registres formals. (GEIEC, 24.5 «Les subordinades de relatiu amb duplicació pronominal o amb duplicació pronominal aparent»)

Observem, en el primer fragment, com es parla de l’ús de algú sense incloure cap mena de marca, cosa que indica que és una forma que s’usa en qualsevol registre; en canvi, s’indica que quelcom és propi de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 77

26/2/20 11:16


78

Llengua & Literatura, 30, 2020

registres molt formals. En el segon fragment, es descriuen les relatives analítiques i s’indica que són pròpies dels registres informals; aquesta informació descriptiva es complementa amb la valoració normativa final («Aquestes construccions s’eviten en els registres formals»), que indica que no només són pròpies dels registres informals sinó que no són adequades en els formals. Això ens duu a la qüestió de les marques normatives. Les marques normatives bàsiques s’han reduït a tres (no és acceptable, s’evita i és preferible), que marquen nivells d’adequació d’una forma o construcció en els registres formals. a) Es marca com a no acceptable una opció que s’exclou perquè es considera no adequada en els registres formals. Per exemple, després de descriure els usos de l’infinitiu com a forma independent, no vinculada a perífrasis verbals o subordinades, s’indica que en certs contextos no és acceptable l’ús de l’infinitiu independent: En canvi, no és acceptable l’infinitiu independent en construccions en què va seguit d’una subordinada substantiva introduïda per que. Es tracta de casos en què hi ha implícit un verb com caldre, voler o convenir: Dir que la sessió començarà puntualment a les sis (‘Vull dir que la sessió començarà puntualment a les sis’); Recordar que està prohibit fumar (‘Cal/Convé recordar que està prohibit fumar’) (GEIEC, 29.2.1 «L’infinitiu»)

b) Es diu que s’evita una opció que no s’usa en els registres formals i, doncs, en queda exclosa, d’acord amb la tradició normativa. Així, es parla de la inserció d’una vocal de suport entre dos pronoms combinats en certs contextos i s’indica que aquest fenomen s’evita en els registres formals: També és habitual d’evitar oralment el contacte intercalant-hi una e quan els pronoms la,  les i li van precedits d’un pronom acabat en la -s del plural, encara que el resultat no es pugui reflectir ortogràficament per mitjà de cap forma pronominal: Ens  [ə]/[e]  la facilitaran; Us [ə]/[e] li quedeu la casa; Llegiu-vos-[ə]/[e]-la; Se’ns [ə]/[e] l’ha menjada, la carn. Aquestes pronúncies no transcendeixen a l’escriptuLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 78

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

79

ra i s’eviten en els registres formals. (GEIEC, 13.6 «Alteracions en les formes verbals i variants fonètiques dels pronoms»)6

El matís diferencial de la marca s’evita respecte de la marca no (és) acceptable és la constatació que, en el primer cas, la forma en qüestió no sols no és adequada sinó que no té ús en els registres formals. c) La marca (és) preferible permet indicar quina opció es considera més adequada en els registres formals entre dues o més de possibles. En les combinacions de la i hi, oralment és habitual l’elisió de la -a del femení (L’hi vaig dedicar), però en els registres formals és preferible mantenir la vocal; en aquest cas, hi es pronuncia com a semivocal [j] i els dos pronoms també formen una única síl·laba amb diftong: La hi vaig dedicar. (GEIEC, 13.6 «Alteracions en les formes verbals i variants fonètiques dels pronoms»)

En aquest cas, s’explica que la pronúncia l’hi de la combinació la hi és habitual però s’explicita que és preferible mantenir la vocal a en els registres formals. És a dir, totes dues opcions són possibles, però el manteniment és més adequat als registres formals i l’elisió rebaixa el nivell de formalitat del discurs que s’està produint, en aquest cas oralment. Com mostra l’exemple anterior i alguns altres de ja comentats, al costat de les marques normatives, n’hi ha de descriptives, com ara s’usa o s’empra, amb què es constata l’ús; és habitual, que remet a la freqüència, i tradicionalment o s’estén l’ús, amb què es dona compte de tendències de canvi en els registres formals. En alguns casos, s’indica explícitament que una opció és acceptable, en general o en alguns parlars, o que és pròpia de registres concrets (formal, molt formal o informal), 6.  Observem que hi ha usos del verb evitar amb un valor purament descriptiu, com en la primera part del fragment citat, en què es constata un fenomen, que posteriorment es valora, però que podria no haver-se valorat en el mateix sentit. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 79

26/2/20 11:16


80

Llengua & Literatura, 30, 2020

de la llengua parlada (oralment) o l’escrita, d’àmbits específics, com els llenguatges d’especialitat o el llenguatge periodístic, o de certs parlars. Així doncs, en general, es considera que, si no s’indica altrament (amb les marques no és acceptable o s’evita), un fenomen és acceptable en general o bé en els parlars o els registres especificats. Analitzem, a continuació, un fragment que conté diverses marques: La locució causal com que introdueix causals externes que aporten informació coneguda sigui perquè ha aparegut prèviament en el discurs, sigui pels coneixements compartits amb el receptor, o que l’emissor tracta com si fos coneguda: Com que ha heretat una dinerada, ara ens vol convidar; Com que a la nit pot refrescar, tinc una flassada als peus del llit. Aquesta construcció apareix anteposada a l’oració a la qual s’adjunta. En els registres formals, no és acceptable l’ús de com en comptes de com que: Com que l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu (i no Com l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu). En la conversa espontània les causals amb com que poden quedar truncades, sense l’oració principal que hauria d’aparèixer a conti­nuació i amb una entonació suspesa: —Has tancat amb pany i clau? —Com que no sabia que la mare era a fora... Amb aquestes causals suspeses, l’emissor tracta de justificar-se per alguna cosa que ha fet o dit i que pot resultar estranya a l’interlocutor. Amb la conjunció com també hi ha les locucions com sigui que (o com siga que) i com fos que, pròpies dels registres molt formals: Com sigui que no he pogut analitzar amb detall el document, els meus comentaris seran molt generals. (GEIEC, 26.2.2 «Els nexes causals»)

En aquest fragment, es descriu l’ús de la locució conjuntiva com que i, a continuació, s’hi indica que no és acceptable l’ús de com com a nexe causal, d’una banda, i que les locucions com sigui que (o com siga que) i com fos que són pròpies dels registres molt formals. Això indica que com causal no és adequat en registres formals, en què s’usa com que, i que les locucions complexes com sigui/fos resulten poc adequades si la formalitat no és alta, o bé contribueixen a fer que el discurs tinga un to més formal. D’altra banda, es constata l’existència de causals amb com que truncades, construccions que es relacionen amb la conversa espontània (marca descriptiva), però que no es valora des d’un punt de vista normatiu. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 80

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

81

9. LA GEIEC DINS DEL CORPUS GRAMATICAL DE L’IEC La GEIEC es pot entendre com una obra pont entre les obres de referència gramatical de l’IEC, la gramàtica (GIEC) i l’ortografia (OIEC). A més de remissions internes (⇒), que permeten navegar per la gramàtica, el format en línia permet ampliar la informació cercada a través de remissions externes a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) i a l’Ortografia catalana (OIEC).7

Figura 16. Remissions externes.

S’aconsegueix així no només mantenir la coherència i el principi de subsidiarietat de la GEIEC respecte a la GIEC, sinó també incorporar-hi indirectament l’ortografia. 7.  Els enllaços a la GIEC i l’OIEC indiquen l’apartat on es pot ampliar la informació. En el cas de l’Ortografia l’enllaç remet a la versió en PDF consultable en línia. En el cas de la GIEC, la possibilitat d’anar directament al text indicat s’activarà quan l’obra estarà en un format en línia compatible amb el de la GEIEC. També hi ha remissions a les principals conjugacions verbals (V), com hem indicat abans. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 81

26/2/20 11:16


82

Llengua & Literatura, 30, 2020

A més d’aquesta perspectiva de pont o entrada a les obres de referència, la GEIEC és alhora l’origen de la Gramàtica bàsica i d’ús (GBU), versió reduïda i en paper de la GEIEC, que incorpora molts dels quadres de la GEIEC, els completa amb explicacions breus i articula la informació en remarques normatives i d’ús. D’aquesta manera, un mateix contingut es presenta en formats complementaris i en diversos nivells d’aprofundiment, relacionats amb objectius, nivells d’especialització i usuaris (o perfils de cerca) diferenciats: a) GIEC (2016): gramàtica que descriu d’una manera exhaustiva la realitat del català com a base per a la codificació gramatical (nivell especialitzat). b) GEIEC (2018): nova formulació de la GIEC per fer-la accessible a un públic més general, tant pel que fa al contingut com a la forma d’expressió d’aquest, i facilitar-ne la consulta a través d’Internet (nivell general). c) GBU (2019): gramàtica de consulta adaptada a un usuari amb coneixements gramaticals generals que vol resoldre dubtes en l’ús (nivell divulgació). 10. CONCLUSIONS La Gramàtica essencial de la llengua catalana és una gramàtica innovadora quant a la forma però continuista respecte a la seua font, la GIEC, quant a contingut i principis bàsics. Dit en termes més planers, la GEIEC diu el mateix que la GIEC però ho diu d’una altra manera. Es diferencia d’altres productes gramaticals pel fet que s’ha concebut com una gramàtica en línia. Així, presenta trets diferencials respecte a una gramàtica en paper o a una gramàtica tradicional posada en línia, per exemple en un fitxer en PDF. Com hem descrit, la plataforma inclou diferents components que afavoreixen la consulta i la navegació: sumari de capítol amb enllaços per apartat i subapartat, quadres resum, glossari, paraules clau, cercador, remissions internes i remissions externes a la GIEC i l’OIEC. Les vies d’accés a una mateixa informació són múltiples. S’hi pot accedir a partir de l’índex, dels quadres resum i del glossari. L’índex Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 82

26/2/20 11:16


La GEIEC: característiques i aportacions

83

remet als capítols, els apartats i els subapartats. Els quadres resum inclouen enllaços als apartats o subapartats concrets en què es desenvolupa un fenomen si es tracta en un apartat diferent. Finalment, en el glossari apareixen els apartats en què es descriu el concepte definit i s’hi pot accedir. A més, hi ha la possibilitat d’usar el cercador de Goo­ gle dins de l’obra, cosa que permet fer cerques generals. La interacció entre els quadres resum i les remissions internes i externes permet als usuaris ampliar la informació progressivament: des de la informació sintetitzada en el quadre resum al punt del capítol en què es tracta el fenomen —en el qual hi ha informacions en lletra gran i, si s’escau, informació complementària en lletra menuda— fins a la remissió a la GIEC o a l’OIEC, en el cas dels aspectes ortogràfics, els quals no s’incorporen directament en la GEIEC. En conjunt, amb la Gramàtica essencial de la llengua catalana l’IEC ofereix a la comunitat catalanoparlant una eina dinàmica i adaptada als mètodes de consulta actuals que dona accés en línia a les diferents obres gramaticals que serveixen de referència descriptiva i normativa. BIBLIOGRAFIA Badia i Margarit (1994): Antoni M. Badia i Margarit, Gramàtica de la llengua catalana: descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, Barcelona: Enciclopèdia catalana. Cuenca (2019a): Maria Josep Cuenca, «La Gramàtica essencial de la llengua catalana: la gramàtica en línia de l’IEC», Serra d’Or, 712 (abril), ps. 76-77. — (2019b) «La terminologia gramatical: de la Gramàtica de la llengua catalana a la Gramàtica essencial de la llengua catalana», dins: Judit Feliu, Mireia Trias (curs.), Gramàtica, esport i terminologia, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, ps. 71-112. Franquesa i Bonet (1997): Ester Franquesa i Bonet, La terminologia. Un mirall del món, Barcelona: Editorial UOC. GBU (2019): Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 83

26/2/20 11:16


84

Llengua & Literatura, 30, 2020

GCC (2002): Gramàtica del català contemporani, Joan Solà et al. (eds.), Barcelona: Empúries. GEIEC (2018): Gramàtica essencial de la llengua catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. En línia: <geiec.iec.cat> GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. OIEC (2016): Ortografia catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Pérez Saldanya & Rigau (2018): Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau, «La gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans», Llengua & Literatura, 28, ps. 223-246. RAE-ASALE (2009-2011): Nueva gramática de la lengua española, Madrid: Espasa.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 51-84

01_Llengua_Literatura_30.indd 84

26/2/20 11:16


L’INCUNABLE FANTASMA DEL LLIBRE DEL COC DE MESTRE ROBERT (TOLEDO, 1477) The incunable fantasma of the Llibre del Coc by Mestre Robert (Toledo, 1477)

Joan Santanach i Suñol

Universitat de Barcelona Dept. de Filologia Catalana i Lingüística General, Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona Tf. 934 03 56 28 jsantanach@ub.edu ORCID ID: 0000-0002-7872-280X Resum La distància cronològica entre la composició del Llibre del coc, probablement de mitjan segle xv, i la data de la primera edició conservada, apareguda a Barcelona el 1520, ha generat diverses especulacions respecte a la composició i la transmissió d’aquest llibre de cuina, entre les quals l’existència d’una edició incunable pretesament impresa a Toledo el 1477. L’article analitza l’origen d’aquesta possible edició i conclou que es tracta d’una confusió bibliogràfica i no pas d’una edició que, efectivament, hagués arribat a imprimir-se mai. Paraules clau llibre de cuina, transmissió impresa, incunable, Llibre del coc, mestre Robert Abstract The chronological gap between the composition of the Book of the Cook, probably from the mid-15th century, and the publication of the first known edition, printed in Barcelona in 1520, has produced a great deal of speculation on the composition and transmission of this cookbook. One is the possibility of exis­ tence of an incunabula edition allegedly printed in Toledo in 1477. This article analyses the origin of this supposed edition and concludes that it is merely bi­ bliographic confusion, not an edition that had ever come to print. Key Words cookbook, printed transmission, incunabula, Book of the Cook, Magister Robert

El Llibre del coc de mestre Robert és el darrer gran llibre de cuina medieval, que, paradoxalment, va circular sobretot durant el Renaixement. La paradoxa es produeix només, és clar, des del punt de vista Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96 DOI: 10.2436/20.2502.01.95 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 28-5-2018, Acceptat 25-10-2018

01_Llengua_Literatura_30.indd 85

26/2/20 11:16


86

Llengua & Literatura, 30, 2020

d’una historiografia necessitada de compartiments estancs. Però tot i així és un fet que entre la composició de l’obra i les primeres notícies que tenim de la seva difusió s’escolen algunes dècades, amb el canvi de segle entremig. Aquesta distància entre l’hipotètic moment de redacció i els primers impresos conservats ha generat no poques perplexitats i hipòtesis, entre les quals no és la menor l’existència d’una edició incunable pretesament impresa l’any 1477 a la ciutat de Toledo. Segons l’opinió més generalitzada entre els estudiosos, el llibre hauria estat redactat durant la segona meitat del segle xv,1 mentre que l’edició més antiga que n’ha sobreviscut, i que no necessàriament ha de ser la primera que se’n va publicar, va ser impresa a Barcelona el 1520.2 El contingut i la filiació de l’obra s’indiquen al títol que es consigna a la portada: Libre de doctrina per a ben seruir: de tallar y del Art de Coch: ço es de qualseuol manera de potages y salses Compost per lo diligent mestre Robert coch del Serenissimo senyor don ferrando Rey de Napols. Contemporani d’aquesta edició és un altre imprès en què no s’indica ni l’any ni el lloc d’estampació; la manca de dades concretes ha afavorit que, en alguna ocasió, hagi estat considerat anterior.3 Aquestes serien les dues edicions més antigues que ens han arribat de l’obra. Durant el xvi en van aparèixer unes quantes més. I és que el 1.  Veronika Leimgruber, editora l’any 1977 del Llibre del coc, basant-se en Wiswe (1970: 87), proposa com a terme ante quem el 1491, tenint en compte que al llibre hi ha algunes interdiccions quaresmals que, a partir de l’any esmentat, l’Església va relaxar (Robert 1977: 15, 123). Per a la necessitat de relativitzar aquesta data tenint en compte el procés d’elaboració dels llibres de cuina, en què era habitual l’aprofitament de passatges i receptes existents, vegeu la introducció de Santanach dins Robert (2018). 2.  Se’n coneixen dos exemplars, tots dos a la Biblioteca de Catalunya, amb les signatures 11-VI-14 i Esp. 14-8º; aquest darrer és incomplet. Vegeu Aguiló (19231927: núm. 2005, p. 515); Norton (1978: núm. 202, p. 82); Biteca 2232; CCPB001042044-4; Lamarca (2015: núm. 156, ps. 266-267), amb bibliografia. 3.  Se’n conserva un sol testimoni, a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, amb la signatura 07 CM-363; l’exemplar és incomplet. Vegeu Aguiló (1923-1927: núm. 2.006, ps. 515-516); Biteca 2233; Pérez Samper (2016). Sobre la seva datació, Aguiló planteja que podria tractar-se de l’edició princeps, tot i que la recull després de la de Barcelona de l’any 1520; Vindel (1930-1934: VI, núm. 1.911, p. 193) la situa, amb interrogant, el 1518. No és correcte, com s’ha dit de vegades, que F. J. Norton, en el lloc indicat a la nota anterior, la consideri de vers 1530, ja que hi parla d’una segona portada, aparentment aliena a l’edició, que hi ha en un dels exemplars de la impressió de 1520, i no pas de l’exemplar sense lloc ni any de la Biblioteca de la UB. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 86

26/2/20 11:16


L’incunable fantasma del Llibre del coc

87

Llibre del coc va ser un veritable best-seller editorial. L’original català va passar almenys set vegades per les premses i no menys d’una desena la traducció castellana, la qual, a més, va ser impresa el 1525, tot just cinc anys més tard que la primera edició catalana datada. Es va estampar a la ja esmentada ciutat de Toledo, on hauria aparegut l’incunable de 1477, amb el títol de Libro de cozina compuesto por maestre Ruberto de Nola cozinero que fue del serenissimo señor rey don Hernando de Napoles: de muchos potajes y salsas y guisados paral tiempo del carnal y de la quaresma... Normalment és conegut com a Libro de guisados.4 Un nombre tan elevat d’edicions confereix a l’obra de mestre Robert, sense cap mena de dubte, un lloc destacat en la història de l’edició peninsular del segle xvi. Val a dir, però, que d’uns quants d’aquests impresos només en tenim un coneixement merament documental. Bona part de les edicions han estat recollides en bibliografies des del segle xvii, però no disposem d’exemplars localitzats —si més no, en les biblioteques públiques que tenen els seus fons accessibles per als estudiosos— de totes les impressions de què es té notícia. No facilita gaire la situació la manca d’informacions sobre l’autor o sobre la mateixa composició del llibre. Les dades que en tenim, a més, procedeixen gairebé totes dels impresos. De mestre Robert només en sabem el nom i que treballava per a la cort napolitana, tal com llegim a la portada de l’any 1520. En alguns dels impresos castellans s’hi afegeix el qualificatiu «de Nola», tal com hem vist a la de 1525, potser referit a la localitat de la Campània. Res més. Davant de dades tan migrades, no han faltat investigadors, com Dionisio Pérez o Josep Garcia i Fortuny, que han plantejat que el tal mestre Robert potser ni tan sols va arribar a existir.5 Sense altra documentació que en confirmi la historicitat, no podem descartar, ben cert, que tot plegat no sigui res més que una ficció des­ tinada a prestigiar l’obra. Així s’ha plantejat per a una afirmació semblant recollida al pròleg del Llibre de Sent Soví, que estableix una poc 4.  Per a la tradició catalana del Llibre del coc, vegeu la introducció de Santanach dins Robert (en premsa). Per a les edicions castellanes, encara cal partir de les dades compilades per Dionisio Pérez (en Nola 1929: x-xiv), basat en les bibliografies de Brunet (1860-1865), Aguiló (1923-1927) i Palau i Dulcet (1948-1977). 5.  Pérez dins Nola (1929: vii, xvii-xix, xxvi), i Garcia i Fortuny (2014: 196). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 87

26/2/20 11:16


88

Llengua & Literatura, 30, 2020

versemblant relació de l’anònim autor d’aquest altre llibre de cuina amb una indeterminada cort anglesa.6 Ara bé, no és menys cert que al llarg dels segles els arxius napolitans han patit tota mena de vicissituds, de manera que tampoc no es pot descartar que s’hagués perdut la hipotètica documentació que devia esmentar mestre Robert. Així doncs, ni podem negar ni confirmar la possibilitat, d’altra banda versemblant, com deia, que el Llibre del coc hagués estat compilat pel cuiner de la cort de Ferran de Nàpols. Tendim a identificar el rei Ferrando citat a l’inici del llibre de mestre Robert amb Ferran I de Nàpols, fill natural d’Alfons el Magnànim, que, en morir el seu pare l’any 1458, va heretar-ne el tron i va regnar fins al 1494. Aquesta identificació sembla més probable que no pas la del seu net Ferran II, de regnat molt més breu (1495-1496). El contingut de l’obra, tant pel que fa a consells sobre el servei i l’art de cisòria, als quals es dediquen els capítols inicials, com respecte al tipus de cuina, d’alt nivell, que s’exposa a la resta del llibre, lliga amb les necessitats d’una casa noble, i no desdiuen de les d’una cort reial. La cronologia proposada tampoc no contradiu aquesta possibilitat. Si assumim, tot i les poques evidències, l’existència històrica de mestre Robert, aleshores ens trobem amb una distància cronològica, presumiblement d’algunes dècades, entre la hipotètica elaboració del llibre i el seu accés a la impremta. No és un fet gens excepcional. La impressió d’un llibre afavoria la pèrdua dels manuscrits que n’haguessin pogut circular prèviament, cosa que explicaria que no n’hagi arribat cap del Llibre del coc. Tampoc no es pot descartar, és clar, que abans de la de 1520 hi hagués hagut alguna altra edició. La de Toledo del 1477 emplenaria aquest possible buit. Són uns quants els estudiosos i bibliògrafs que l’han vista com l’editio princeps perduda del Llibre del coc. Tot sembla indicar que la notícia d’aquest imprès s’hauria difós a partir de les Memorias para ayudar a formar un Diccionario crítico de los escritores catalanes, l’extensa recopilació d’informació que l’il·lustrat Fèlix Torres Amat va publicar el 1836. En la breu entrada dedicada a Nola (Ruperto), només s’indica que l’autor era «catalan, cocinero del rey D. Alfonso V de 6. Vegeu Santanach (2006: 24-25 i 2014: 114-116). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 88

26/2/20 11:16


L’incunable fantasma del Llibre del coc

89

Aragon». Respecte a l’obra, no és gaire més explícit: «Arte de cocina. Se imprimió en Toledo en 1477».7 Clou la concisa entrada una remissió a la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio. Antoni Palau i Dulcet se’n fa ressò, amb prevencions, al seu Manual del librero hispanoamericano. Remarca que «Torres Amat señala una impresión de Toledo, 1477, pero faltan los documentos para apoyar esta problemática noticia». La prudència a l’hora de denunciar la manca de confirmació no impedeix que, després de fer una reflexió sobre els possibles orígens de mestre Robert —catalans o italians— i de la llengua en què degué escriure l’obra, afirmi que «Todo hace presumir que la edición principe es incunable y en lengua catalana [...] pero tratándose de un libro del que se hacía un uso constante, no es estraño se perdiese la edición, lo mismo que otras, desconocidas para nosotros y que seguramente han existido».8 Malgrat posar de manifest la poca consistència de les dades de Torres Amat, Palau es mostra partidari de l’existència d’almenys una edició incunable, que considera que degué ser en llengua catalana. Dionisio Pérez, que signava els escrits sobre cuina com a «PostThebussem», en honor a Mariano Pardo de Figueroa, el primer «Doctor Thebussem», va llegir amb atenció les conclusions de Palau respecte a l’incunable de 1477 i hi va donar alguna volta més. En parla a la seva edició del Libro de guisados, publicada a Madrid el 1929. Hi cita així mateix Torres Amat i la seva font, Nicolás Antonio, i destaca que l’edició de 1477 era esmentada per l’Enciclopedia Espasa i pel crític Felipe Benicio Navarro a la seva edició de 1878 de l’Arte cisoria del marquès Enric de Villena.9 Era, doncs, una dada assumida de forma bastant general, a la qual Pérez va afegir algunes observacions no7. Vegeu Torres Amat (1836: 441). 8.  Palau i Dulcet (1948-1977: XI, 104). Sobre l’origen de l’autor i la llengua de redacció de l’obra, apunta el següent: «Falta saber si su autor Roberto Nola, nació en Cataluña, o en la población del reino de Nápoles, de dicho nombre. Pudiera ser que naciera en Italia de padres catalanes, y entonces no sería imposible que él mismo escribiese el libro en su lengua madre. Pero si sus padres eran extranjeros, y redactó el manuscrito en italiano, cabe suponer que algún literato de la Corte de Aragón en Nápoles, lo pondría en la lengua que hablaban, no sólo los reyes aragoneses, sino cuantos se relacionaban con su corte.» 9.  Nola (1929: ix-x). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 89

26/2/20 11:16


90

Llengua & Literatura, 30, 2020

ves. També Joan Serra i Vilaró, editor del Llibre del coc de la canonja de Tarragona, esmentava amb tota normalitat l’incunable de 1477.10 Anys més tard, Carmen Iranzo, en l’edició que va preparar del text castellà, repetia les prevencions del «Post-Thebussem», alhora que el criticava sense complexos, però sense aportar dades ni conclusions noves.11 Amb aquest cúmul de citacions, no ha de sorprendre que la notícia de la pretesa primera edició del Llibre del coc es reculli fins i tot a l’entrada corresponent a Rupert de Nola de la Gran Enciclopèdia Catalana, on malgrat tot es reconeix, de nou, que «hom no n’ha pogut comprovar l’existència». Xoca bastant més, en canvi, que Veronika Leimgruber, curadora de l’edició crítica del llibre de mestre Robert, publicada per Curial l’any 1977, no faci cap esment a aquest hipotètic incunable, ni tan sols per negar-ne la historicitat. L’omissió és especialment sensible si tenim en compte que l’edició crítica de Leimgruber va aparèixer precisament l’any del cinquè centenari del pretès imprès de 1477. Com deia, qui dedica més atenció a la qüestió de l’incunable és el «Post-Thebussem». Tant a ell com a d’altres autors que cita, la notícia els arriba en primer lloc a través de la compilació de Torres Amat. Amb l’afegit que els esments que hi fan no són en cap cas informació de primera mà ni fruit de la consulta d’un volum conservat de la controvertida edició. De fet, ni tan sols sembla que les dades que en recull el respectat bibliògraf i bisbe d’Astorga parteixin de l’observació directa de cap exemplar de l’edició de Toledo 1477, sinó més aviat del repertori de Nicolás Antonio. Les dades provenen no de la seva primera edició, de 1672, sinó de la de 1788, a cura del valencià Francesc Pérez Bayer, ja que Torres Amat també esmenta el nom del curador i remet a les seves notes. Pérez Bayer, com és sabut, inclou a peu de pàgina nova informació per completar o corregir les dades d’Antonio. És en la interacció entre Nicolás Antonio i Francesc Pérez Bayer on s’origina, molt probablement, tot l’embolic, amb la intervenció posterior de Torres Amat. 10.  Joan Serra, parlant d’un esment del Llibre del coc localitzat en el Viage literario del pare Villanueva, afirma que «Es refereix al llibre, tan conegut com rar, de Robert de Nola, Arte de cocina, imprès a Toledo en 1477» (1935: 3-4). 11.  Nola (1969: 8-9). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 90

26/2/20 11:16


L’incunable fantasma del Llibre del coc

91

Perquè la informació de Nicolás Antonio fa tota la impressió de ser així mateix de segona mà, no pas procedent de la consulta directa de cap exemplar del Llibre del coc. A la Bibliotheca, hi consigna, en dos paràgrafs, les dades següents: 479. Eiusdem Alphonsi Regis Coquus fuit Rupertus, sive Robertus, Catalanus, qui vernaculo provinciae suae sermone composuit librum culinariae artis, quem vidimus Castellanè ab ipso auctore conversum hoc titulo: 480. Libro de guisados, manjares y potages; atque editum Toleti MDXXIX. in 4º (1) Vereor tamen ne alterius Alphonsi Neapolis tantùm Regis, qui prioris illius fuit nepos, culinae hic praefuerit.

D’acord amb Antonio, l’obra, composta originalment en català, hauria estat més tard traduïda i editada a Toledo el 1529. Part d’aquesta informació, basant-nos en les dades sobre edicions de què disposem, no seria exacta, ja que s’hi barrejarien les dues edicions castellanes més antigues: la de Toledo 1525 i la de Logroño 1529. El fet que s’hi digui que mestre Robert hauria estat cuiner del rei Alfons el Magnànim, no pas del seu fill Ferran, cosa que tampoc no es correspon amb el que es pot llegir als impresos, confirmaria, si no volem creure en l’existència d’una nova edició desconeguda, que Antonio no degué tenir-ne cap exemplar a les mans. Francesc Pérez Bayer no corregeix en nota a peu de pàgina la vinculació reial, sinó la data d’impressió. Ho fa a partir d’un coneixement molt parcial de la tradició impresa del Llibre del coc. Probablement no devia tenir notícia de les dues primeres edicions castellanes, de les quals Nicolás Antonio mescla dades, ni tampoc de la majoria d’edi­ cions posteriors, ni devia concebre que un llibre de cuina hagués pogut tenir tant d’èxit. Per això remet a l’únic exemplar que havia pogut veure’n, a la biblioteca de Joaquín Ibáñez García, xantre de la catedral de Terol i possessor d’una biblioteca molt destacable,12 corresponent a una edició publicada a Toledo l’any 1577: 12.  Per a una valoració actualitzada de la biografia de Joaquín Ibánez, amb biblio­ grafia, vegeu Jaime Lorén 2017. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 91

26/2/20 11:16


92

Llengua & Literatura, 30, 2020

(1) Robertus hic est Nola cuius opus Arte de Cocina Lemosinè scriptum Toletique non anno MDXXIX. ut Noster hoc loco, sed MDLXXVII. editum exstare alibi diximus; extitisseque eius exemplum in Bibliotheca D. Ioachimi Ibannezii Garsiae Praecentoris olim Turolensis, 8.13

L’any 1577 es van publicar dues edicions del Libro de cozina compues­ to por maestre Roberto de Nola a Toledo: una a la impremta de Francisco de Guzmán, i la segona, que presenta nombroses variants respecte a l’anterior, segons assenyala el catàleg digital de la Biblioteca Nacional de Madrid, sense indicació de l’impressor. Hem de pensar que la que veié Pérez Bayer a la biblioteca de Joaquín Ibáñez era un volum de la segona, ja que altrament hauria esmentat el nom de Francisco de Guzmán.14 El ball de dates i llocs degué confondre Fèlix Torres Amat, o el seu germà Ignasi, que també va col·laborar en la compilació de dades per a les Memorias. El cas és que van prendre’n nota equivocadament i l’edició de Toledo de «MDLXXVII» de Pérez Bayer va passar a ser de «1477». Segurament aquí és on hem de localitzar el naixement de la falsa edició incunable, de la qual ningú no dona notícia directa. L’autoritat de l’erudit biblista degué influir en estudiosos posteriors, que van assumir la possible edició de 1477 com un fet provat. Els precedents degueren condicionar igualment el criteri de Dionisio Pérez, malgrat que l’home no sols hagués consultat les Memo­ rias de Torres Amat, sinó també la bibliografia de Nicolás Antonio i Pérez Bayer. Fins i tot en transcriu les entrades corresponents. Sorprèn especialment que, en reproduir la nota de Pérez Bayer, ho faci amb el mateix error que Torres Amat: hi trobem «MCDLXXVII» en lloc de «MDLXXVII». No podem descartar que hagués decidit corregir el que, després de llegir Torres Amat, li podria haver semblat una errada, com tampoc que hagués ensopegat en el mateix lloc. Per acabar-ho d’adobar, el «Post-Thebussem» considera un error la citació de Torres Amat, però no per l’any, sinó pel lloc d’edició i per la 13.  Antonio (1788: II, 279). 14.  Es tracta de les edicions CCPB000018775-5 i CCPB000018774-7 del Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic Espanyol. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 92

26/2/20 11:16


L’incunable fantasma del Llibre del coc

93

llengua, encara que aquestes concrecions provinguin de Pérez Bayer. Potser li sembla, en la línia d’Antoni Palau, que no era versemblant que en una data tan reculada ja se n’hagués fet la traducció castellana. Per això proposa que «mestre Robert escribiera y publicara en lemosín, acaso, o acaso en italiano, en la no encontrada edición de 1477». És a dir, no li sembla que a Toledo el 1477 s’hi hagués pogut publicar un llibre en català i proposa mantenir la data però no el lloc. I tampoc no descarta, atès que el llibre està vinculat a Nàpols i no se sap res de l’origen de mestre Robert, que la redacció original fos italiana. En aquest aspecte depèn així mateix de les reflexions de Palau. Arribats en aquest punt, potser no és sobrer recordar que el pretès cognom de ressons alemanys «Thebussem» no és res més que un joc de paraules per «embuste». Sigui com sigui, podem descartar que l’original del llibre fos italià, perquè s’hi han detectat alguns capítols que van circular en català independentment del Llibre del coc.15 El repàs de les fonts en què se cita l’incunable de 1477 posa de manifest que, amb tota probabilitat, es tracta d’una edició non nata, originada en un malentès bibliogràfic. Si el Llibre del coc ja era compost en aquesta data, res d’estrany tindria que hagués circulat de forma manuscrita. Aquests hipotètics còdexs, com passa habitualment amb els textos antics un cop impresos, i més amb la quantitat de vegades que aquest llibre de cuina va arribar a les premses, s’haurien perdut. L’edició de Toledo de 1477, de la qual no disposem de cap exemplar ni, tampoc, de cap testimoni que afirmi de forma incontrovertible haver-la tingut a les mans, hauria de passar definitivament a engruixir les lleixes de la biblioteca de les edicions fantasma. BIBLIOGRAFIA Aguiló (1923-1927): Marià Aguiló, Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, Madrid: Sucesores de Rivadeneyra. 15.  El llibre de mestre Robert comparteix diversos capítols dedicats a l’art de trinxar amb el Llibre de totes maneres de potatges; vegeu Grewe (2003: 51) i Santanach (2017: 79). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 93

26/2/20 11:16


94

Llengua & Literatura, 30, 2020

Antonio (1788): Nicolás Antonio, Bibliotheca hispana vetus, sive hispani scriptores qui ab Octaviani Augusti aevo ad annum Christi MD floruerunt, a cura de Francesc Pérez Bayer, Madrid: Apud viduam et heredes D. Ioachimi Ibarrae. Brunet (1860-1865): Jacques-Charles Brunet, Manuel du libraire et de l’amateur de livres, 6 vol., París: Firmin-Dido. Garcia i Fortuny (2014): Josep Garcia i Fortuny, Cuina i cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya. Un capítol oblidat de la nostra història, I, Èpoques pretèrites, Barcelona: Nova Casa Editorial. Grewe (2003): Rudolf Grewe (ed.), Llibre de Sent Soví. Llibre de totes maneres de potatges de menjar, edició revisada per AmadeuJ. Soberanas i Joan Santanach, Barcelona: Barcino; «Els Nostres Clàssics B», 22. Edició revisada de Libre de Sent Soví (Receptari de cuina), Barcelona: Barcino, 1979; «Els Nostres Clàssics A», 115. Jaime Lorén (2017): José María de Jaime Lorén, «Noticias de la bi­ blio­teca del chantre de Teruel Joaquín Ibáñez García», Cuadernos de Ilustración y Romanticismo. Revista Digital del Grupo de Estudios del Siglo xviii, 23, ps. 21-29. Lamarca (2015): Montserrat Lamarca, La impremta a Barcelona (1501-1600), Barcelona: Biblioteca de Catalunya. Nola (1929): Ruperto de Nola, Libro de guisados. Cómo se servia de comer al Rey Hernando de Nápoles por su cocinero Roberto de Nola, edición y estudio por Dionisio Pérez («Post-Thebusem»), Madrid: Compañía Ibero-Americana de Publicaciones. — (1969): Roberto de Nola, Libro de cozina, introducció, notes i vocabulari de Carmen Iranzo, Madrid: Taurus; «Temas de España», 75. Norton (1978): Frederick John Norton, A descriptive catalogue of printing in Spain and Portugal 1501-1520, Cambridge: Cambridge University Press. Palau i Dulcet (1948-1977): Antonio Palau y Dulcet, Manual del librero hispano-americano: bibliografía general española e hispano-americana desde la invención de la imprenta hasta nuestros tiempos, con el valor comercial de los impresos descritos, 28 vols., 2a ed. corregida, Barcelona: Librería Palau. Cito per la segona edició, corregida; la primera va ser publicada, en 7 vols., a Barcelona: Libreria Anticuaria, 1923-1927. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 94

26/2/20 11:16


L’incunable fantasma del Llibre del coc

95

Pérez Samper (2016): Maria Àngels Pérez Samper, «Rupert de Nola Libre del coch», Els tresors de la Universitat de Barcelona. Fons bibliogràfic del CRAI Biblioteca de Reserva, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, ps. 170-173. Robert (1977 [21996]): Mestre Robert, Libre del coch. Tractat de cuina medieval, a cura de Veronika Leimgruber, Barcelona: Curial; «Clàssics Curial», 16. — (2018): Llibre del coc, a cura de Joan Santanach, adaptació al català modern de Mònica Barrieras, estudis d’Antoni Riera, Joan Santanach i Fundació Alícia, Barcelona: Editorial Barcino - Set Portes; «Col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de Cuina Catalana», 4. Santanach (2006): Joan Santanach i Suñol (ed.), Llibre de Sent Soví, Barcelona: Barcino; «Biblioteca Barcino», 4. — (2014): Llibre de Sent Soví, presentacions de Francesc Solé i Parellada i Carles Duarte, edició de Joan Santanach, adaptació al català modern de Mònica Barrieras, estudis introductoris d’Antoni Riera, Joan Santanach, i Ramón A. Banegas, Barcelona: Barcino Set Portes; «Col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de Cuina Catalana», 1. — (2017): «“Suplic les vostres benignitats que prengau mon servici en grat”: sobre la composició i el contingut del Llibre de potatges», dins Llibre de totes maneres de potatges, edició d’E. B., adaptació al català modern de Mònica Barrieras, estudis introductoris d’Antoni Riera, Joan Santanach i Fundació Alícia, Barcelona: Barcino - Set Portes, ps. 67-96; «Col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de Cuina Catalana», 3. — (2018): «Sobre els orígens, la redacció i el contingut del Llibre del coc de mestre Robert» dins Mestre Robert, Llibre del coc, a cura de Joan Santanach, adaptació al català modern de Mònica Barrieras, estudis d’Antoni Riera, Joan Santanach i Fundació Alícia, Barcelona: Editorial Barcino - Set Portes; «Col·lecció 7 Portes de Receptaris Històrics de Cuina Catalana», 4. Serra (1935): Joan Serra i Vilaró (ed.), Llibre del coc de la Canonja de Tarragona, Barcelona. Torres Amat (1836): Felix Torres Amat, Memorias para ayudar a formar un diccionario critico de los escritores catalanes y dar alguLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 95

26/2/20 11:16


96

Llengua & Literatura, 30, 2020

na idea de la antigua y moderna literatura en Cataluña, Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer. Vindel (1930-1934): Francisco Vindel, Manual gráfico-descriptivo del bibliófilo hispano-americano: 1475-1850, 12 vols., pròleg de Pedro Sáinz Rodríguez, Madrid. Wiswe (1970): H. Wiswe, Kulturgeschichte der Kochkunst, München: Heinz Moos Verlag.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 85-96

01_Llengua_Literatura_30.indd 96

26/2/20 11:16


SHAKESPEARE EN JOSEP PALAU I FABRE Shakespeare in Josep Palau i Fabre

Jordi Malé Pegueroles

Universitat de Lleida Dept. de Filologia Catalana i Comunicació Pl. Víctor Siurana, 1, 25003 Lleida Tf. 973 70 31 22

jmale@filcat.udl.cat

ORCID ID: 0000-0003-1097-0708

Resum William Shakespeare és un escriptor que va tenir una gran importància en la trajectòria vital i literària de Josep Palau i Fabre. Palau el va descobrir quan tenia tretze o catorze anys i va ser el motiu pel qual va emprendre la carrera literària. Des d’aleshores, Shakespeare el va acompanyar al llarg de diferents períodes de la seva vida. Li va despertar l’interès per la tragèdia, a la qual dedicarà diversos assaigs, i va ser el primer estímul per intentar escriure textos literaris. A més, en la poesia i en els articles de Palau hi ha referències a diverses obres del dramaturg elisabetià, algunes de les quals van originar diverses de les seves pròpies peces teatrals. Un autor, doncs, que Palau no deixà mai de llegir i que li fou sempre un incentiu per a escriure. Mots clau Shakespeare, Palau i Fabre, teatre, poesia, literatura comparada Abstract William Shakespeare is an extremely important writer in the life and literary career of Josep Palau i Fabre. Palau discovered him when he was thirteen or fourteen, and Shakespeare was the reason he decided on a literary career. After that, Shakespeare was with him throughout different periods of his life. The Elizabethan playwright aroused Palau’s interest in tragedy and was his first stimulus to write literary texts. In addition, Palau’s poetry and essays contain references to Shakespeare’s plays, some of which became the seeds of his own theatrical pieces. Palau never stopped reading Shakespeare’s works, which were always an incentive for him to write. Key words Shakespeare, Palau i Fabre, theatre, poetry, comparative literature

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119 DOI: 10.2436/20.2502.01.96 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 23-7-2018, Acceptat 25-10-18

01_Llengua_Literatura_30.indd 97

26/2/20 11:16


98

Llengua & Literatura, 30, 2020

1. HAMLET Entre els vuit i els catorze anys, Josep Palau i Fabre va estar internat a les Escoles Cristianes del barri barceloní de la Bonanova, o sigui, a l’escola La Salle, regentada pels «Hermanos», on es va haver d’avesar «a la missa i comunió diàries», com recordava anys després. «A l’hora de dinar, cada dia, se’ns llegia la vida del sant del dia i, després, se’ns donava el permís per a parlar entre nosaltres» (Palau 2005b: 233). Fins que un dia —ho explicava en una entrevista— li va esdevenir un fet que, tot i ser purament accidental, tindria una gran importància en el seu futur. Tot jugant a l’escola, va rebre l’impacte d’una pilota de frontó a l’orella: A causa de la malaltia de l’orella em traslladaren a casa. Era pels volts dels catorze anys, a la pubertat, i és aleshores quan em cau a les mans el Hamlet de Shakespeare, que em va trasbalsar. Passar de les vides de sants als interrogants morals i metafísics de Hamlet... (García & Rom 1993: 23)

Aquesta obra de Shakespeare, escriu Palau a les seves Memòries, la «vaig devorar catorze vegades seguides, com he dit altres vegades potser exagerant una mica», i arran de la seva lectura «tots els meus valors foren trabucats» (Palau 2005b: 1307). I és que «després d’haver llegit Shakespeare creia saber-ho tot de la vida, perquè aquest gran dramaturg em mostrà les més diverses facetes de la humanitat» (ibíd.: 622). I reblava el clau afirmant que va ser «el trasbals conceptual i anímic més fort de la meva vida» (ibíd.: 233; vegeu també 736 i 940). Hamlet va determinar la seva vocació d’escriptor, perquè, en llegir-la als catorze anys, vaig adonar-me que el meu món em duia més a l’escriptura que no pas a la pintura. Una de les primeres coses que vaig escriure a aquella edat fou una obra de teatre, també en castellà. La meva idea «genial» era la d’escriure una mena de Hamlet en vers, perquè jo, que n’havia llegit la traducció castellana en prosa, no sabia que l’original era en vers. (ibíd.: 43-44)1 1.  Aquesta obra l’anirà acompanyant al llarg de la vida. Fins al punt que, quan tenia setanta anys, li va dedicar un text molt breu, que complementaria amb un altre Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 98

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

99

L’atracció per Shakespeare va lligada, d’altra banda, amb l’interès de Palau per la tragèdia, que se li despertà amb aquella primera lectura de Hamlet.2 I també li va servir per il·lustrar la seva idea del teatre com «un mirall embruixat»,3 una expressió que parteix d’uns mots del príncep de Dinamarca pronunciats a la segona escena del tercer acte de l’obra: «[...] la intenció del teatre ha estat sempre la d’oferir un mirall a la vida, on es pugui reconèixer la virtut, menysprear l’orgull, i on cada generació i fins i tot cada època puguin retrobar llurs trets i llur caràcter» (Palau 1961: 7).4 Si Palau qualifica d’«embruixat» aquest mirall del teatre és perquè fascina i exerceix damunt el públic la seva suggestió, fins al punt de poder arribar a crear un miratge en el qual actors i espectadors intercanviïn papers. Hi contribueix el recurs dramàtic del teatre dins el teatre, l’exemple més il·lustratiu del qual, apunta Palau, és l’escena de Hamlet en què el príncep fa representar davant la seva mare, la reina, i l’oncle, el nou rei, l’escena del seu crim. Amb la paradoxa que aquesta peça que la companyia de comediants escenifica davant la cort, aquest teatre dins el teatre, que hauria de ser «l’element irreal», això és, el més distanciat de la realitat, esdevé una mena d’«alcaloide o element realista», en tant que permet a Hamlet de constatar la realitat de les paraules que l’aparició del fantasma del seu pare li havia comunicat a l’inici de l’obra (Palau 2005b: 222). Palau, aleshores, planteja que nosaltres, espectadors del Hamlet de Shakespeare, o bé ens podem posar en la pell del rei i la reina i experimentar el mateix esfereïment que ells senten en veure aquesta obreta dels comediants, com si nosaltres també haguéssim comès aquell crim, o bé ens podem mantenir al nivell d’espectadors que contemplen el rei un any i mig després («Hamlet» I i II), en què intentava explicar-se per què la figura del príncep ens atreu i ens fascina (Palau 2005b: 592-593). 2.  Sobre la concepció de la tragèdia en Palau i Fabre, vegeu Coca 2013: 147-221. 3.  Sobre les idees teatrals de Palau i Fabre, vegeu Coca 2013, pàssim. 4.  Cito de la primera edició d’El mirall embruixat perquè en l’última el passatge va quedar escurçat a només l’oració inicial (Palau 2005b: 157). Dins la tragèdia, són uns mots que pronuncia Hamlet tot adreçant-se als comediants que han de representar davant la cort l’obra sobre l’assassinat del seu pare (III, 2): «[...] the purpose of playing, whose end, both at the first and now, was and is, to hold as ‘twere the mirror up to nature; to show virtue her own feature, scorn her own image, and the very age and body of the time his form and pressure» (Shakespeare 1997a: 153). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 99

26/2/20 11:16


100

Llengua & Literatura, 30, 2020

i la reina esfereint-se davant aquella escena representada. En qualsevol cas, arribaríem a la conclusió que tot plegat «no és més que una representació on representem el paper d’espectadors», i, en definitiva, a la idea de Calderón que «la vida és teatre» (ibíd.: 221-222). En darrer terme, el que pretén Palau és soscavar les nostres conviccions i certeses respecte al que és real, i fer-nos palès que a vegades podem prendre «la ficció per realitat», com també es pot esdevenir que allò que «considerem com a realitat incommovible se’ns pot convertir, en el moment menys pensat, en una cosa virtual» (ibíd.: 223). 2. MACBETH Hi ha una altra obra de Shakespeare que va atreure especialment Palau. Quan estava cursant la carrera de Filosofia i Lletres, el 1943, va tenir el propòsit, amb l’actriu Maria Joana Ribes, de fer una lectura dramatitzada del Macbeth, dirigida per Maurice Molho, al teatre de l’Escola Virtèlia (García & Rom 1993: 39; Palau 2005b: 1422). Desconeixem els motius que el van dur a triar Macbeth per fer aquesta lectura, finalment frustrada. Sembla indubtable, però, que aquesta tragèdia shakespeariana va fascinar-lo especialment durant els primers anys de la postguerra, en què va patir una crisi que l’induiria a marxar, a les acaballes de 1945, cap a França, on també viuria una època difícil i convulsa, amb experiències tan impactants com la coneixença d’Artaud: Durant aquells anys jo vivia amb una sensibilitat exacerbada, a flor de pell, i al mateix temps, amb un grau d’interiorització que no he assolit mai més. Això em va conduir a algunes experiències extralúcides, de les considerades del camp de la parapsicologia i en les quals és difícil de creure-hi si no s’han experimentat personalment. Aquestes experiències, gairebé sempre se’m donaven amb un context plàstic, visual. Dues d’elles fan referència a un punyal, que jo veia, que se’m presentava amb insistència sense jo sol·licitar-lo. Era ell qui em sol·licitava. Unes vegades el veia sobre una taula del pavelló argentí de la ciutat universitària, altres vegades flotant per l’aire d’una manera més abstracta. (Palau 2005b: 1353) Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 100

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

101

Davant aquesta experiència relatada per Palau de la visió d’un punyal flotant, ve a la ment la daga dibuixada en l’aire que se li va aparèixer a Macbeth abans d’assassinar el rei Duncan (acte II, esc. 1)?: Is this a dagger which I see before me, The handle toward my hand? Come, let me clutch thee: I have thee not, and yet I see thee still. Art thou not, fatal vision, sensible To feeling as to sight? Or art thou but A dagger of the mind, a false creation, Proceeding from the heat-oppressèd brain? (Shakespeare 1997b: 139-140)

Cal creure que la febre que devia també oprimir el cervell de Palau tot generant aquella visió del punyal no devia estar causada, a diferència de Macbeth, per la imminència de cap crim. O potser, en certa manera, sí? En el poema en prosa titulat «El geni», escrit en aquella mateixa època (datat el 3 de febrer de 1945), Palau es preguntava: «¿Què vol dir geni?», i trobava que l’afirmació «Jo sóc un geni» és «l’única forma possible de conjugar aquest mot». Un mot que, a diferència de qualsevol altre, és «el nom més espès, més isolat, més irrespirable». I la raó és que: No hi ha geni sense crim. Cal inventar el crim, un nou crim, un crim diferent. No és tan fàcil com sembla! El propi crim, l’únic: el que només puc fer jo. L’olor de sang m’omple els narius, em taca les mans... ¿On ets, Lady Macbeth, que no et conec encara? Oh, sí, vine, vine, ajuda’m! Sigues el meu braç fort... ¿Quin nom té, digues, el meu crim? Digues el nom... Lady Macbeth, amiga, dolça amiga... (Palau 2005a: 102)5

Aquest mateix personatge shakespearià i també la daga reapareixen al poema en prosa «Cul d’ampolla», datat més d’un any i mig després (16 de desembre de 1946): «Hi ha un punyal que se us clavarà per l’esquena, que també és verd. Hi ha els grans ulls verds de Lady Macbeth, sempre oberts» (ibíd.: 128). 5.  Les cursives són de l’original. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 101

26/2/20 11:16


102

Llengua & Literatura, 30, 2020

No cal dir que no hem de relacionar la voluntat de crim del geni de què parla Palau amb el designi criminal dels protagonistes de la tragèdia de Shakespeare, ans més aviat amb la idea de Rimbaud (autor traduït per Palau) del poeta com a destructor, això és, «com el gran criminal, el gran maleït —i el savi suprem!» (Balaguer 1995: 100). És una evidència, en qualsevol cas, que el nostre autor, durant aquests anys, va tenir una certa obsessió pel Macbeth shakespearià. 3. ROMEO I JULIETA Una tercera obra de Shakespeare molt present en la vida i la trajectòria literària de Palau és Romeo i Julieta. Dos dels títols de la seva pròpia producció dramàtica hi remeten: Avui, «Romeo i Julieta» i el breu esquetx L’Alfa Romeo i Julieta. Aquest últim, però, pròpiament no està relacionat amb la peça shakespeariana més enllà del joc de paraules del títol, que fa referència al cotxe nou de trinca, de la marca Alfa Romeo, que un jove, en Ramon, ha comprat per impressionar la seva xicota, la Julieta. És una obra que, pel seu contingut eròtic, cal vincular amb altres del mateix tarannà —tot i que molt diferents— escrites per Palau als darrers anys de la seva carrera literària, com La confessió o l’esca del pecat i L’afrau. Avui, «Romeo i Julieta», en canvi, sí que prové directament de Shakespeare. Palau afirmava que aquesta «[és] una de les obres que considero més originals de les que he escrit» (García & Rom 1993: 79), i caldria afegir que és la que il·lustra més clarament la seva concepció teatral —de què hem parlat abans—, en tant que encarna la idea calderoniana que la vida no deixa de ser una representació de la qual som alhora actors i espectadors, com també la idea del teatre com un «mirall embruixat» en què la suggestió creada esvaeix la frontera entre l’espectador i l’actor, i també entre la realitat i la ficció. L’obra de Palau té dues parts. A la primera, els diferents personatges entren al pati de butaques d’un teatre —que és on s’esdevé l’acció— acompanyats per l’acomodadora, ocupen els seus llocs i mantenen diverses converses (els que van sols, amb si mateixos) abans no comenci la representació de Romeo i Julieta de Shakespeare que han Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 102

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

103

vingut a veure. El públic d’Avui, «Romeo i Julieta», és a dir, nosaltres, esdevenim, així, espectadors d’uns altres espectadors —d’uns actors que representen el paper d’espectadors—, talment tinguéssim al davant un mirall. Amb la particularitat que ens trobem davant d’un cas de teatre dins el teatre, però no perquè hi hagi uns actors de l’obra que esdevinguin actors d’una segona representació dins la primera, sinó perquè aquests actors fan d’espectadors d’una altra obra. Durant aquesta primera part d’Avui, «Romeo i Julieta», els personatges-espectadors estan esperant que uns actors (entre els quals la Sra. Muntades i el Sr. Climent com a protagonistes) representin davant seu Romeo i Julieta. I a la segona part veurem i sentirem els comentaris que aquests personatges-espectadors van fent a mesura que es desenvolupa davant seu l’escenificació de l’obra shakespeariana. Una escenificació, però, que no té lloc sobre l’escena i que, per tant, ni ells ni nosaltres no la veiem. Amb la diferència que els personatgesespectadors representen —fan veure— que la contemplen sencera a mesura que la comenten, i nosaltres n’hem de fer una reconstrucció imaginària, condicionada i parcial, a partir dels seus comentaris.6 La segona part de l’obra de Palau comença quan s’inicia la representació de Romeo i Julieta a l’escenari que se suposa que els personatges tenen al davant. I és a partir d’aleshores que van expressant els seus comentaris, els quals cal entendre com els pensaments de cada un d’ells dits en veu alta, això és, com aparts, perquè durant la suposada representació no es produeix cap diàleg entre ells.7 A través d’aquests comentaris, Palau vol mostrar la diversa recepció que pot tenir una mateixa obra en funció de la tipologia del públic. Dos dels personatges són la parella formada per en Quimet i la Quitèria. Si es té en compte que tant els lectors de les obres literàries com els espectadors de les teatrals les interpreten a partir de la seva 6.  Com que és una representació fictícia, Palau pot comprimir-ne el temps perquè l’obra de Shakespeare suposadament escenificada duri el mateix que la segona part de la seva peça tot i ser molt més llarga. 7.  L’únic personatge que no bada boca és l’Espectador sofert, que, com diu l’acotació, durant la representació «estarà en una actitud més anhelant que els altres: incorporant el bust, arrapant-se amb força als braços del seient en els passatges més dramàtics, etcètera» (Palau 2005a: 563). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 103

26/2/20 11:16


104

Llengua & Literatura, 30, 2020

experiència —o sigui: a partir del que han viscut i, també, del que són capaços d’imaginar segons el seu bagatge cultural—, els comentaris d’aquest matrimoni de mitjana edat, que sembla clar que no té gaire bagatge, palesen la limitació que suposa mirar-se els personatges shakespearians en funció només de la realitat humana i social més immediata; així, els pares de Julieta, se’ls imaginen com a sogres (ibíd.: 563564), i el frare que uneix els amants, com a capellà del poble (ibíd.: 571). A més, consideren les accions representades segons els tòpics més estesos, com ara que la declaració amorosa de Romeo envers Julieta segur que és el típic engany d’un conquistador envers una pobra ingènua (ibíd.: 566); i tenen el convenciment que dos actors que representen una escena amorosa segur que s’entenen en la vida real (ibíd.: 569-570). L’experiència d’una altra parella d’espectadors, el matrimoni del senyor i la senyora Duran, també és limitada. Però la seva edat —a la ratlla de la setantena d’anys— els en dona un plus que els permet d’interpretar els fets que presencien no pas visceralment sinó amb el seny propi de la vellesa, a més de sentir empatia envers els joves i dissortats protagonistes, perquè dins el matrimoni Duran també és viu l’amor —com mostra el seu primer diàleg—, encara que ja no tingui l’exaltació pròpia de la joventut. Els comentaris d’un altre personatge, el Primer espectador, són un reflex de la seva naturalesa diguem-ne primària: reacciona a les baralles (ibíd.: 564 i 568) i a aquelles accions amb què més fàcilment pot identificar-se, com el ball de màscares, que el fa pensar en la seva condició de tímid (ibíd.: 565), talment com una de les escenes del frare franciscà la interpreta des de la seva aversió als jesuïtes (ibíd.: 570). El mateix pot dir-se de la Primera espectadora, de naturalesa semblant i que també reacciona davant alguna de les baralles (ibíd.: 568), a més de comentar només escenes en què més directament se sent implicada per la seva atracció envers els actors, com en la de la seducció de Julie­ ta per Romeo durant el ball (ibíd.: 565), o quan se sent complaguda pel comportament del frare i se l’imagina encarnat per un actor «guapot» (ibíd.: 571). Més substanciosos són els comentaris de les tres estudiants universitàries que assisteixen a la representació de Romeo i Julieta perquè Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 104

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

105

han de fer un treball sobre l’obra: l’Aurora, la Núria i la Montse. Unes estudiants que recorden —com ha remarcat Helena Buffery— els que apareixen al quadre cinquè d’El público de García Lorca (obra esmentada per Palau a El mirall embruixat), que també comenten una representació de la mateixa tragèdia de Shakespeare, bé que dins l’ambient d’irrealitat que domina la peça lorquiana (Buffery 1998: 44). Els comentaris de les tres estudiants de Palau són observacions de mena acadèmica (que no vol dir erudita), ja sigui sobre els personatges i la interpretació de les seves paraules, sobre l’estructura de l’obra, so­ bre el tipus de representacions teatrals a l’època elisabetiana o fins sobre el llenguatge i la traducció del text anglès al català. A través de les seves paraules, Palau mostra el coneixement que ell tenia de la peça shakespeariana i ens dona la seva interpretació de les accions que s’hi esdevenen, especialment a través de l’Aurora. Per exemple, després de l’escena de la separació dels amants a la cambra de Julieta, l’estudiant comenta: «Que n’és de murri Shakespeare! Primer ens ha mostrat Romeo i Julieta quan es buscaven [a l’escena del ball], quan s’apropaven, sense arribar a estar del tot junts. Ara ens els mostra quan se separen. No podem acabar de gaudir del tot de llur gaudi.» I fent al·lusió a la idea del mirall, conclou: «Potser en la vida també és així» (Palau 2005a: 570).8 Val a dir que uns quants dels comentaris de les tres noies són de caire més personal, això és: són les seves reaccions emocionals als fets representats. Especialment en el cas de la Montse, que considera Paris «el personatge més repel·lent de la peça» (ibíd.: 569), i, davant una de les escenes amoroses, opina que «no s’hauria de concedir la mà d’una 8.  Per comprovar l’encert i la pertinència de l’observació de l’Aurora (i de Palau) en referència als amants shakespearians —que «no podem acabar de gaudir del tot de llur gaudi»—, sols cal fixar-se en totes les escenes en què apareixen junts: la del ball és molt breu (intercanvien sols deu rèpliques) per la interrupció de la dida; el diàleg de l’escena dita usualment «del balcó» és molt més llarg, però els amants estan separats (ella a la casa i ell al jardí) i són constantment interromputs pels crits una altra vegada de la dida; l’escena en què es troben a la cel·la del frare que els ha de casar torna a ser brevíssima (i és prèvia al casament, que no es representa en escena); la del matí després que han passat la nit junts a casa d’ella (la cinquena de l’acte tercer) ja és més extensa, però el diàleg tracta precisament de la seva inevitable i immediata separació; i la darrera escena en què coincidiran ja serà la de la cripta, sempre amb un dels dos mort (ella primer figuradament). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 105

26/2/20 11:16


106

Llengua & Literatura, 30, 2020

noia sinó a qui fos capaç de raptar-la. Amb uns nois tan sonsos com ara corren...» (ibíd.: 570). Cal remarcar, també, el llenguatge gairebé poètic d’alguns comentaris de l’Aurora —a través del qual es trasllueix el poeta que era Palau—, com el que dedica als cants del rossinyol i l’alosa esmentats a la cinquena escena del tercer acte de Romeo i Julieta: «El del rossinyol és com un raig d’aigua intermitent, és un trenat de cants. El de l’alosa, en canvi, és com el d’una seda molt fina que s’esqueixa, que té una nota forçada» (ibíd.: 569). Una tercera parella completa la nòmina de personatges-espectadors: en Jordi i la Isabel, dos adolescents que, essent els últims a entrar, han de seure a la mateixa fila però separats pel passadís central. Durant la representació de Romeo i Julieta estan tan pendents l’un de l’altre com de l’obra, i els seus comentaris sobre les peripècies dels amants de Verona —fets sobretot per la Isabel, més reflexiva que no en Jordi— sovint prenen com a referència la pròpia relació amorosa entre ambdós. Aquesta parella serveix a Palau per il·lustrar la seva tesi del teatre com un mirall embruixat. Quan l’estudiant Aurora veu la Isabel i en Jordi a la platea, comenta a les seves companyes: «Nosaltres venim a veure Romeo i Julieta. Ells vénen a veure’s en Romeo i Julieta» (ibíd.: 560). Però el designi de la jove parella d’espectadors va més enllà de simplement reconèixer-se en la parella dels amants shakespearians. Quan la Isabel diu a en Jordi que el passadís que els separa és com un riu, i ell li pregunta quin nom té, el diàleg fa com segueix: Isabel: No ho sé. De moment ens duu cap a l’escenari. Jordi: El gran teatre de la vida, com diuen els poetes. Isabel: Vés a saber tot el que ens hi espera. Jordi: Això sí que depèn del que hi posem nosaltres. (ibíd.: 561)

El noi i la noia, doncs, no aspiren a ser mers espectadors passius davant la representació de la tragèdia de Shakespeare: compten de posar-hi alguna cosa de la seva part. Tot el que els pugui aportar l’obra, la influència que la història shakespeariana exerceixi sobre ells, dependrà, en darrer terme, de la seva resposta activa a les accions que se’ls mostraran dalt de l’escena. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 106

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

107

Així es posa de manifest cap al final de la suposada representació de Romeo i Julieta. L’acotació ens diu que, a partir del moment que Julieta s’ha pres el beuratge que li causa un son aparentment mortal, en Jordi i la Isabel es miren i allarguen el braç fins a donar-se les mans, i contemplaran la darrera escena de l’obra, la de la cripta, agafats, «primer tranquil·lament, amb més violència quan la tragèdia arriba al seu punt àlgid» (ibíd.: 572). D’alguna manera, doncs, afronten junts els terribles esdeveniments del final de la peça: l’arribada de Romeo des­ esperat perquè creu morta Julieta, la seva lluita amb Paris, el seu suïcidi amb el verí, el despertar de Julieta i la seva ulterior mort amb la daga. Davant aquests fets tan dissortats, la senyora Duran exclama: «Quin tip de patir! Sort que sabem que tot és comèdia! M’ho he d’anar repetint constantment: això és comèdia, això és comèdia, això és comèdia, per a poder-ho resistir» (ibíd.: 573). Aquesta vella senyora pateix amb els infortunis dels amants shakespearians, però no vol sentir-se implicada en l’acció, necessita mantenir-s’hi a una certa distància; i per això la tranquil·litza reiterar-se a si mateixa que existeix una frontera entre la ficció de l’escenari i la vida real. Aurora, en canvi, planteja una possible manera d’escurçar aquesta distància. Després de constatar que l’obra de Shakespeare se serveix del motiu del «massa tard» per provocar un desenllaç no pas feliç sinó fatal —«Ha anat d’un pèl que Julieta no es desvetlli a temps; ha anat d’un pèl que Romeo no se la pugui endur i no surti amb la seva»—, apunta un dels aspectes que singularitzen la tragèdia shakespeariana: «Shakespeare ens fa venir ganes de pujar a l’escenari i ajudar l’acció a resoldre’s com cal, encara que vegem l’obra deu vegades seguides i en coneguem el desenllaç per endavant»; i això perquè el que se’ns representa a l’escenari és com la vida, en què «moltes coses depenen d’un no res, d’un pèl» (ibíd.: 573). Però, és clar: per més implicats que els espectadors se sentin en l’acció dramàtica que contemplen, la funció última d’una obra teatral no és induir-los a arreglar-ne la representació al seu gust. Si s’enfilessin damunt l’escena per canviar els fets que s’hi representen, com si en fossin uns directors improvisats, en el fons estarien reforçant la frontera entre la ficció i la vida, perquè podrien fàcilment modificar la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 107

26/2/20 11:16


108

Llengua & Literatura, 30, 2020

ficció teatral, la història que els actors representen, però aquesta és una possibilitat que la vida no ofereix mai. Seran en Jordi i la Isabel els que mostraran quin és l’efecte que pot suscitar el teatre. Ja hem vist que, just abans no comencés la funció, la Isabel plantejava mirant cap a l’escenari: «Vés a saber tot el que ens hi espera», i en Jordi replicava: «Això sí que depèn del que hi posem nosaltres» (ibíd.: 561). I tots dos ja havien començat a «posar-hi» en contemplar l’última escena de Romeo i Julieta agafats fortament de la mà: en fer-ho, palesaven que el seu objectiu no era pas distanciar-se dels fets tràgics de la peça de Shakespeare, com la Sra. Duran, ans patir-los junts tot donant-se suport l’un a l’altre. Quan l’obra arriba al desenllaç final i cau el teló, tots els espectadors aplaudeixen frenèticament, una reacció que ens indica que l’obra ha acabat. Però en Jordi i la Isabel, tot i també aplaudir inicialment, s’aixequen i s’abracen. Per als altres, la ficció ha finit, i els seus aplaudiments s’adrecen als actors, als professionals que l’han escenificada; per a la parella d’adolescents, en canvi, la ficció continua i es prolonga en la vida, en la seva vida. Fan el que proposava l’Aurora de canviar el final de la història shakespeariana, però no pas sobre l’escenari. S’han sentit tan implicats en la història d’amor que han contemplat, que en certa manera l’han viscuda, i és vivint-la que volen modificar-ne el desenllaç. Passen de ser-ne espectadors a ser-ne ells mateixos actors. I per això, la resta d’espectadors, al final es giren cap a ells i es posen a aplaudir-los. La suggestió del mirall embruixat que és el teatre ha funcionat i les fronteres entre espectadors i actors finalment s’han esvaït. Palau i Fabre aconsegueix, així, amb la seva variada galeria de personatges, construir un artefacte dramàtic, format per diversos nivells de representació, que és, alhora, una reflexió tant sobre l’obra de Shakespeare com sobre el teatre en general. I, en darrera instància, també un cant a l’amor. 4. YORIK Tot i acabar en forma de tragèdia, Romeo i Julieta de Shakespeare s’inicia com una comèdia i és una obra que conté força escenes còmiLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 108

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

109

ques. Com afirmava el mateix Palau, «el riure i la tragèdia, per paradoxal que sembli, es reclamen mútuament, per preservar llur pròpia força i llur pròpia idiosincràsia» (Palau 2005b: 206). Aquest fenomen, que per a Palau és com una llei, en la tragèdia «resulta indefugible»; i per això els grecs, després de cada trilogia de tragèdies, representaven una farsa que en podia parodiar el tema. I també el trobem en Shakespeare, que «equilibra aquests dos elements o ingredients de la vida —el riure i la tragèdia— barrejant-los, ja sigui escrivint una comèdia després de dues o tres tragèdies, ja sia introduint personatges o escenes còmics enmig de les situacions més desesperades» (ibíd.: 207). Personatges còmics com ara, per posar un sol exemple, els divertits Cirereta i Agràs, l’agutzil i l’oficial de barri de la ciutat de Messina, on té lloc la comèdia Molt soroll per res, que irrompen en escena just després que el traïdor don Juan hagi fet néixer en el cor de Claudio i de don Pedro el dubte d’infidelitat per part de la pobra Hero, i que protagonitzen una situació ben humorística amb els seus diàlegs absurds. Un altre dels personatges còmics que apareix en diverses de les obres shakespearianes és el bufó. Però molts dels bufons shakespearians —incloent-hi personatges que, sense ser-ho, en tenen trets, com el Tersites de Troilus i Cressida— disten molt de ser uns mers personatges que facin riure, ja que en les seves paraules, que aparenten ser meres ximpleries i fins follies, s’amaguen la més gran astúcia i una lucidesa superior a la de la resta de personatges.9 Un dels bufons més coneguts de Shakespeare té la particularitat que, a diferència dels altres, no diu ni una sola paraula i, a més, apareix en escena es podria dir que despullat: no tan sols dels seus vestits, sinó també de la seva carn. Es tracta de Yorick,10 el que havia estat bufó del pare de Hamlet, la calavera del qual el príncep de Dinamarca troba en l’escena del cementiri del darrer acte de la tragèdia, just abans del sepeli d’Ofèlia. Mentre els enterramorts van remenant la terra de les

  9.  Sobre els bufons de les obres de Shakespeare, vegeu Míguez & Quirici 1974. 10.  Mantinc el nom original del personatge, tot i que la majoria de traductors catalans moderns opten per la forma Iorick. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 109

26/2/20 11:16


110

Llengua & Literatura, 30, 2020

tombes amb les seves pales i traient-ne despulles, s’estableix aquest diàleg entre un d’ells i Hamlet: Clown:11 [...] Here’s a skull now: this skull hath lien you i’th’earth three and twenty years. Hamlet: Whose was it? Clown: A whoreson mad fellow’s it was. Whose do you think it was? Hamlet: Nay I know not. Clown: A pestilence on him for a mad rogue, a poured a flagon of Rhenish on my head once. This same skull sir, was Yorick’s skull, the king’s jester. Hamlet: This? Clown: E’en that. Hamlet: Let me see. (Takes the skull.) Alas poor Yorick! I knew him Horatio, a fellow of infinite jest, of most excellent fancy, he hath borne me on his back a thousand times — and now how abhorred in my imagination it is! My gorge rises at it. Here hung those lips that I have kissed I know not how oft. Where be your gibes now? your gambols, your songs, your flashes of merriment that were wont to set the table on a roar? Not one now, to mock your own grinning? Quite chop-fallen? Now get you to my lady’s chamber, and tell her, let her paint an inch thick, to this favour she must come. Make her laugh at that. (Shakespeare 1997a: 219-220)

Aquest breu soliloqui de Hamlet ha suscitat diversos comentaris. Prescindint de les especulacions al voltant de si aquest Yorick podia tenir un antecedent real,12 s’ha convingut que les paraules del príncep remeten al tòpic barroc de vanitas vanitatum (Wilson 1967: 268), i, en darrer terme, al de la mort ineluctable que ens iguala a tots en la pols, siguem bufons estrafets o bé belles dames. Hamlet hi insisteix tot seguit preguntant a Horaci: Hamlet: Dost thou think Alexander looked o’ this fashion i’th’earth? Horatio: E’en so. 11.  Aquesta és la denominació —i la caracterització— que Shakespeare va donar als enterramorts (gravedigger) de l’escena. 12.  S’ha apuntat la possibilitat que Shakespeare pretenia recordar la figura de l’actor còmic favorit de la reina Elisabet I, Richard Tarlton (Dickson 2017). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 110

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

111

Hamlet: And smelt so? Pah! (Puts down the skull.) Horatio: E’en so, my lord. (Shakespeare 1997a: 220)

Ara: al mateix temps, el nom del bufó suscita al príncep tot de tendres records sobre la relació que va tenir amb ell de petit, quan el feia riure i el duia a collibè, o quan alegrava els àpats i banquets amb els seus acudits, les seves tombarelles i les seves ganyotes. Aquests records del Yorick viu contrasten amb la seva calavera, amb el Yorick mort. El primer, el viu, ja s’ha esvaït, i Hamlet ara té físicament al davant l’altre, el mort, les seves despulles i el tuf que desprenen, que és el que li provoca repulsió. La realitat de la mort ineluctablement s’imposa. És sobre aquest bufó shakespearià, que no diu ni una sola paraula i sols apareix en escena en forma de calavera, que Palau i Fabre va decidir d’escriure, i va enllestir l’11 de juliol de 1987, una petita obra en forma de monòleg: Els mots de Yorik (2005a: 535-540).13 Un monòleg que té la particularitat de posar-nos al davant alhora el Yorik viu i el Yorik mort: el protagonista, vestit de bufó, entra en escena amb la seva pròpia calavera a la mà. L’objectiu de l’obra de Palau, reflectit al títol, sembla ser el de completar la peça de Shakespeare pel que fa a aquest personatge, com si el volgués rescabalar de la seva impossibilitat de poder parlar pel fet de ja només ser un munt de despulles mortals al cementiri. Ara i aquí Yorik ens parlarà, ens dirà els seus mots, però sense deixar d’estar mort: vet aquí la transgressió de posar en escena un personatge que, en tant que ens parla, viu, però que és conscient que ja ha mort, com certifica la pròpia calavera que duu a la mà. Com a bufó que és, que no ha deixat de ser, Yorik es deu al públic, actua per al públic, com feia temps enrere quan vivia a la cort reial. Per això, quan entra en escena, l’acotació diu: «Es queda plantat al mig del prosceni i somriu al públic, cercant-ne la complicitat.» Es deu al públic i és al públic a qui s’adreça. Però aquest públic ja no són els nobles i cortesans de l’antic regne de Dinamarca (on s’esdevenia l’acció de 13.  Essent una obra molt breu, per no sobrecarregar el text de referències no indico les pàgines de les citacions. Es desconeix, d’altra banda, per què Palau escriu el nom del personatge shakespearià sense la c. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 111

26/2/20 11:16


112

Llengua & Literatura, 30, 2020

Hamlet), o els de l’època de Shakespeare que presenciaven l’obra, sinó que són els espectadors actuals, els del temps present de la representació del monòleg Els mots de Yorik. Vet aquí la segona transgressió que ens imposa Palau: un personatge de segles enrere adreçant-se amb plena consciència a un públic del temps present. Un públic que se suposa que sap qui és Shakespeare, que deu haver llegit o haver vist alguna representació de Hamlet i que coneix qui és ell, Yorik. O més ben dit: que coneix la seva calavera, la qual no podem oblidar que, al marge dels records del príncep, és o ha estat l’única existència real del personatge damunt els escenaris. Ell mateix ho diu als espectadors tot assenyalant el seu crani: «Vosaltres només coneixeu de mi això.»14 El que Palau ens proposa, al seu monòleg, és que coneguem el Yorik real, la persona que era. L’única certesa que en teníem és que es tractava d’un bufó de la cort. I així es presenta ell mateix: «El meu ofici era el de fer riure, el de distreure, però, abans que res, el de divertir el rei, per mal humor que tingués. [...] Si no aconseguia tornar-li el bon humor, els cortesans em fustigaven.» Un típic bufó, doncs, que sempre es proposava de fer riure el públic, però que també podia ser objecte de pallisses si no se’n sortia. En altres obres de Shakespeare també es fa referència a aquest doble tracte que rebien els bufons, com a Molt soroll per res, quan, durant un ball (a la primera escena del segon acte), Beatrice critica Benedicte (però li ho està dient a ell mateix, amagat rere una màscara) bo i considerant-lo un bufó a qui «none but libertines delight in him [...] and they laugh at him and beat him» (Shakespeare 1998: 118). Però Yorik, és clar, havia estat algú altre o alguna altra cosa abans d’esdevenir un bufó. El personatge no ens ho aclareix. Però sí que ens diu que aviat va adonar-se que tenia un do: «Quan em disposava a parlar, abans d’haver pronunciat un sol mot, la gent ja tenia el somriure a flor de dents.» Yorik, doncs, posseïa aquesta facultat poc usual d’aconseguir fer riure la gent. Ara: d’aconseguir-ho, com ell mateix remarca, «involuntàriament». No ho feia pas per voluntat pròpia, perquè fos el seu designi. I això no obstant, explica, «no em quedà altre remei que el d’assumir el paper de bufó». I aclareix: «Per poder 14.  La cursiva és de l’original. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 112

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

113

viure, és clar.» El nostre bufó, doncs, ho és a contracor, no pas perquè vulgui ser-ho: la pròpia necessitat —tenir un plat a taula i una cambra on dormir, en aquest cas al castell del rei— l’ha empès a adoptar aquest paper d’acord amb el seu do. De manera que Yorik no és un bufó: és un home que representa el paper de bufó. I que ho fa a desgrat, perquè a vegades, ens diu, «m’hauria plagut» de «representar un paper diferent, un paper dramàtic o tràgic, [...] amb la intenció de fer plorar o, simplement, de fer meditar»; només que, quan ho intentava, la gent no se’l prenia seriosament i ho veien com una nova facècia. És en aquest punt del monòleg on més ens apropem a l’autèntica naturalesa del personatge de Palau i Fabre. En principi, ens imaginaríem que és algú que no es pren la vida seriosament i que, per això, es dedica a fer bromes i a explicar acudits, això és, a dir paraules buides de substància, sense res autèntic a comunicar. Però Yorik exclama en un moment determinat: «N’hi ha tants de motius per a sentir-se trist!». I era quan se sentia trist que es deia a si mateix: «Avui és el dia, Yorik, avui el que duus a dins ho pots transmetre fàcilment als altres, és de massa pes i no pots fer altra cosa.» El nostre bufó, doncs, dista molt de ser un d’aquells personatges còmics i beneits de les obres de l’època de Shakespeare: dins seu duia alguna cosa de «massa pes» com per guardar-la tancada, ja fossin pensaments, idees o sentiments, els quals tenia la necessitat de comunicar als altres, qui sap si per fer-los plorar o, si més no, per fer-los refle­ xionar. Estotjava en el seu interior, doncs, tot de paraules reblertes de significat. Però quan intentava dir-les, «el públic s’entestava a veurehi una nova facècia meva, i encara es rebentava de riure més que de costum». El que impedeix al Yorik de Palau de realitzar-se plenament com a home, el que no li permet de ser la persona que realment duu en el seu interior, el que en certa manera l’obliga a no deixar de ser un bufó, és el públic. I per això es lamenta: «És molt trist no poder viure serio­ sament, haver d’assumir un sol paper d’una manera irrevocable, haver de ser algú que els altres us han imposat durant tota la vida.» Yorik no pot deixar de ser un bufó perquè la gent no pot deixar de veure’l com Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 113

26/2/20 11:16


114

Llengua & Literatura, 30, 2020

a tal. Dit altrament: ha esdevingut un clixé, és aquell personatge de qui tots esperen no altra cosa que la broma i l’acudit. El Yorik de Palau, per tant, es troba en conflicte amb aquells per a qui justament representa el seu paper, això és, amb el públic. I se’n plany. Fins que, cap a la meitat del monòleg, el personatge sembla encetar un altre tema: «Tot això també ve del fet que el senyoret Ham­let va aprofitar la meva calavera [...] per a proferir aquells mots inefables, coneguts de tothom [...]. Uns mots que eren tan seriosos —són tan seriosos— que no fan riure a ningú.» Però uns mots que, si ara els digués ell, està convençut que la gent es posaria a riure perquè, com vèiem, s’imposaria el clixé a través del qual és vist. Aquells mots inefables, de contingut seriós i que tothom coneix, és el famós soliloqui de Hamlet que comença amb «To be or not to be». I és gairebé un tòpic concebre aquesta escena de l’inici del tercer acte de l’obra amb el príncep de Dinamarca pronunciant tals greus paraules sobre la vida i la mort amb una calavera a la mà. Fins al punt que la imatge de Hamlet dient «To be or not to be» tot sostenint la calavera ha esdevingut la icona d’aquesta tragèdia shakespeariana. Tanmateix, aquesta associació del conegut parlament hamletià amb la calavera és un error, una confusió, perquè el crani de Yorik no apareix fins al cinquè acte, en l’escena del cementiri. Aleshores, per què el nostre bufó afirma que Hamlet va dir aquells mots amb la seva calavera? Podríem suposar que simplement ha estat una badada de Palau, com si ell també hagués sucumbit a aquella associació àmpliament estesa. Però es fa difícil de creure que l’Alquimista cometi tal errada respecte a una obra que coneixia des de molt jove i que va llegir moltíssimes vegades. El perquè cal cercar-lo per una altra banda. I la resposta potser la trobaríem en la conflictiva relació que ja hem vist que té Yorik amb el públic. Si són els espectadors, els de l’època de Shakespeare, però també els actuals, els que li imposen al damunt el clixé de bufó que es limita a fer riure i dir facècies, bé podria ser que, per rescabalar-se’n ni que sigui momentàniament, ara ell ens vulgui imposar a nosaltres el clixé —la imatge icònica— de Hamlet dient el «To be or not to be» amb la calavera a la mà. I com que, a més, és la seva pròpia calavera, això li permet d’atribuir-se els mots del soliloqui: no pas en el sentit Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 114

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

115

que els digui ell, sinó perquè així estarien dits en relació amb ell, amb el seu crani, i, per tant, d’alguna manera li pertanyerien. Si en la primera part del monòleg, Yorik sobretot es planyia de la seva trista existència davant el públic, el qual n’era el causant, en aquesta segona part, en canvi, a partir de la referència al soliloqui hamletià, es mostra molt més bel·ligerant amb els espectadors i comença a interpel·lar-los i quasi a increpar-los —«¿Veieu com sou? ¿Us n’adoneu?», els etziba. Si el públic és qui li ha imposat el paper estereotipat de bufó, un paper que no s’acorda amb la veritable naturalesa del personatge, ara ell li imposa l’estereotip, no menys fals, del Hamlet adreçant el «To be or not to be» a la calavera. I fins provoca els espectadors i els desafia a pronunciar els coneguts mots, talment com a ell l’instaven a explicar ximpleries i a fer bufonades: «Proveu-ho, veureu. És la frase més senzilla del món. ¿D’acord? ¿És així o no és així? ¿És o no és?» Això li seria un rescabalament, però, momentani. Perquè la realitat fatalment s’imposa. I l’única realitat del personatge és la de la seva calavera. Per això, com que no pot desempallegar-se del paper de bufó que, encara ara, durant el monòleg, en certa manera li imposem com a espectadors, Yorik projecta el seu autèntic ésser en la calavera: és dins aquesta estructura òssia que s’amaguen totes aquelles paraules, idees i sentiments que el constituïen com a home i que hauria volgut expressar. Com ell mateix diu al públic referint-se al crani, «és un objecte que m’és interior, que riu i plora i que, per tant, sóc jo la calavera». Aquesta calavera també representa, així, la seva no-existència, és a dir, aquella existència que no va poder arribar a tenir, que el públic no li va deixar tenir. Una no-existència que és com l’altra cara de la mort, de la seva pròpia mort. I aquesta mort, amb la calavera com a signe representatiu, és irrevocable. Yorik, el pobre bufó, ja no és a temps de fer-hi res. 5. PALAU, SHAKESPEARE I YORIK Que Shakespeare és una presència constant en la vida de Palau ho testimonien des dels seus records expressats en articles i en entrevistes, i també en les memòries, passant pels textos teòrics de reflexió Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 115

26/2/20 11:16


116

Llengua & Literatura, 30, 2020

sobre el teatre i la tragèdia, fins a arribar a algunes de les obres prò­pies en què ressonen les del dramaturg elisabetià. No fou, a més, una presència merament literària, sinó que l’influí també en la trajectòria vital, essent a l’origen de la seva vocació com a escriptor. La relació s’inicià, com hem vist, amb la descoberta de Hamlet cap als catorze anys. I des de llavors, aquesta obra acompanyà Palau i li feu servei en moments diversos, com ara a l’hora de formular la seva teoria teatral. En l’endemig, altres obres shakespearianes esdevingueren punts de referència en les seves vicissituds tant biogràfiques com literàries, com ara la fixació per Macbeth durant la crisi de mitjan any quaranta, i, posteriorment, la seva atracció per Romeo i Julieta, que li serviria per posar en pràctica la concepció del teatre com un «mirall embruixat» i també per expressar una manera d’entendre l’amor. Fins que el 1987, a la vellesa dels setanta anys, retornaria a Hamlet tot escrivint Yorik, que data de l’11 de juliol d’aquell any. Però, què va impulsar Palau a concebre aquest monòleg? Més enllà del desig d’establir un nou lligam amb una obra del seu estimat Shakespeare —i, en certa manera, tancar el cercle iniciat en la joventut—, tenia algun designi quan va idear-la? No coneixem cap document que en doni testimoni. Però podríem preguntar-nos si en la figura de Yorik, d’aquest personatge que hauria volgut realitzar-se en plenitud però que no pogué escapar-se del paper que va haver d’adoptar i del qual el públic ja no l’en va deixar sortir, el mateix Palau i Fabre no s’hi veia una mica reflectit. És un fet que el nostre autor, al llarg de la seva trajectòria, va adoptar diversos papers. Ell mateix ho explicava en una entrevista en castellà de l’any 1962 (Palau 2005b: 620-621): «Yo me he extravasado en varios personajes, en los cuales me veo mejor que en mí mismo. El primero de ellos es el Alquimista», que és, com sabem, el nom amb què signava els seus poemes; i continua més endavant: «También me he extravasado en Don Juan», figura al voltant de la qual va crear tot un cicle de peces teatrals; i afegia al final: «Actualmente, esta transposición o transferencia de lo propio en lo ajeno, ese desdoblamiento de la personalidad [...] l[o] llevo a cabo, desde hace tiempo, a través de un personaje real», en referència a Picasso, la figura i l’obra del qual absorbia aleshores les seves energies com a Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 116

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

117

escriptor. Aquests tres «papers», però, van ser adoptats voluntàriament per Palau i, quan ho va decidir, se’n va desprendre. Un cas diferent al de Yorik, que no va aconseguir de deseixir-se del ridícul personatge que tots li imposaven. I, amb tot, d’una certa manera Palau, com afirmava el dissortat bufó, no sempre va aconseguir de «ser respectat i considerat com cal» (Palau 2005a: 538). Això pot comprovar-se llegint alguns dels seus articles i algunes entrevistes, i, especialment, les seves memòries, escrites dos anys abans que el monòleg i que va titular El monstre. A la nota introductòria, afirmava que el sentit del títol quedava palès amb la lectura del text. I, certament, en moltes pàgines es posa de manifest el sentiment d’incomprensió que punyia Palau: «Els meus compatrio­ tes», hi diu, «encara no s’han adonat de qui sóc» (Palau 2005b: 1274). Es dolia, sobretot, del fet de no haver estat ben interpretat i no haver rebut el reconeixement que mereixia per tot el que va arribar a fer, no sols a nivell literari, amb una obra que ha trigat a ser valorada com cal, sinó per al país, especialment en els anys més durs de la dictadura, on el seu infrangible compromís amb la cultura el va dur a participar en la majoria d’iniciatives de la resistència. El monstre és, així, un escrit de defensa —i per això a l’inici s’invoca En defensa pròpia de Verdaguer—, però també, afirma Palau, és una arma per parlar sense embuts i contraatacar —que és una mica el que intenta fer Yorik a la segona part del seu monòleg. Al darrer capítol d’El monstre, el nostre autor relata la seva tornada a Barcelona a principis dels anys seixanta, «massa carregat encara de bona fe» (ibíd.: 1414), i explica alguns dels desenganys que va tenir, especialment en relació amb els seus treballs sobre Picasso i també amb algunes peces teatrals. I les memòries acaben així: «Molt sovint he recordat les paraules del meu pare: —Et foteran, et foteran...» (ibíd.: 1418). I, certament, a Palau el van «fotre», talment com cal imaginar que devien «fotre» el pobre Yorik. Amb la diferència, això sí, que per al bufó, com ell mateix admet, ara ja és massa tard. En canvi, encara som a temps de retornar Palau i Fabre al lloc que mereix i li pertoca. L’Any Palau i Fabre el 2018 certament hi ha contribuït. Però, en darrer terme, el públic és qui tindrà, com sempre, la paraula. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 117

26/2/20 11:16


118

Llengua & Literatura, 30, 2020

BIBLIOGRAFIA Balaguer (1995): Enric Balaguer, Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Buffery (1998): Helena Buffery, «Espejos embrujados. Lecturas metateatrales de Romeo y Julieta», dins: D. A., Actas del XII Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas, vol. 5, Birmingham (UK): Dept. of Hispanic Studies, The University of Birmingham, Doelphin Books, ps. 39-48. Coca (2013): Jordi Coca, El teatre de Josep Palau i Fabre. Alquímia i revolta (1935-1958), Barcelona: Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors. Dickson (2017): Andrew Dickson, «Alas, poor Yorick! The shocking life of theatre’s greatest skull», The Guardian (16 febrer). En línia a: <https://www.theguardian.com/stage/2017/feb/16/andrew-scotthamlet-skull> [Consulta: 22 juny 2018]. García & Rom (1993): J. M. García Ferrer i Martí Rom, Josep Palau i Fabre, Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya. Guillamon (1986): Julià Guillamon, «Josep Palau i Fabre: teoria i pràctica de la representació teatral», dins: Josep Palau i Fabre, Avui, Romeo i Julieta, seguit de El porter i el penalty, Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, Edicions del Mall, ps. 5-18. Míguez & Quirici (1974): Graciela Míguez i Susana Quirici, La función del bufón en Shakespeare, Montevideo: Fundación de Cultura Universitaria. Palau (1961): Josep Palau i Fabre, El mirall embruixat, Palma: Moll. — (2005a): Obra literària completa I. Poesia, teatre, contes, Barcelona: Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors. — (2005b): Obra literària completa II. Assaigs, articles i memòries, Barcelona: Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors. Shakespeare (1997a): William Shakespeare, Hamlet, a cura de Philip Edwards, Cambridge: Cambridge University Press. — (1997b): Macbeth, a cura d’A. R. Braunmuller, Cambridge: Cambridge University Press. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 118

26/2/20 11:16


Shakespeare en Josep Palau i Fabre

119

â&#x20AC;&#x201D; (1998): Much Ado About Nothing, a cura de Sheldon P. Zitner, Oxford: Oxford University Press. Wilson (1967): John Dover Wilson, What happens in Hamlet?, Cambridge: Cambridge University Press.

Llengua & Literatura. NĂşm. 30 (2020), ps. 97-119

01_Llengua_Literatura_30.indd 119

26/2/20 11:16


01_Llengua_Literatura_30.indd 120

26/2/20 11:16


RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

01_Llengua_Literatura_30.indd 121

26/2/20 11:16


01_Llengua_Literatura_30.indd 122

26/2/20 11:16


RESSENYES COL·LECTIVES

The Classical Tradition in Medieval Catalan Tomàs Martínez Romero Universitat Jaume I tomas.martinez@fil.uji.es

Cabré, Coroleu, Ferrer, Lloret & Pujol (2018): Lluís Cabré, Alejandro Coroleu, Montserrat Ferrer, Albert Lloret i Josep Pujol, The Classical Tradition in Medieval Catalan, 1300-1500. Translation, Imitation, and Literacy, Woodbridge, Suffolk: Boydell & Brewer Ltd. En els darrers decennis, la història de la literatura —i, per tant, de la cultura— catalana medieval ha pres una embranzida evident. Ha estat una etapa d’aprofundiment i de reflexió, que ha tingut en compte tant l’herència dels grans mestres del xix-xx, com les tendències més solvents. En aquest context, no hi ha faltat una necessària revisitació dels nostres clàssics, amb mètodes i perspectives perfectament comparables amb les d’altres tradicions europees. Una redimensionalització a aquest nivell demana el màxim rigor, però també una bona difusió ulterior dels resultats, per tal que els fruits de la recerca arriben, convenientment tractats, al màxim nombre de lectors possible, a destinataris diferents amb interessos diversos. Paga la pena, doncs, que els responsables mateixos d’aquestes exquisideses esdevinguen també els agents de volums de síntesi i —per què no? — d’alta divulgació. És precisament aquesta voluntat de síntesi i el desig de guanyar lectors internacionals el que explica la raó de ser d’aquest The Classical Tradition in Medieval Catalan. Els autors, professors universitaris amb prestigi —i alguns amb una trajectòria molt dilatada i reconeguda—, garanteixen la qualitat del producte final. La solvència de tots cinc permet afirmar d’entrada que les informacions i comentaris que conté hauran estat contrastats i documentats sense cap mena de dubte. El títol del llibre, descriptiu, indica en termes generals tot allò que podrem trobar a dins. Està configurat, de fet, en dues grans parts. La primera explica, amb un discurs lineal, la tradició clàssica a casa nostra fins al segle xvi, mentre que la segona inclou un catàleg de traduccions d’aquest argument fins al 1500. Diríem Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 23-7-2018, Acceptat 25-10-18

01_Llengua_Literatura_30.indd 123

26/2/20 11:16


124

Llengua & Literatura, 30, 2020

que, d’alguna manera, la primera glossa, contextualitza i interpreta els materials en brut que llegim a la segona. La nòmina de noms propis inclosos en el catàleg es nodreix dels autors clàssics (amb els pseudos corresponents) i tardans (Vegeci, Pal·ladi...), dels medievals llatins (Brescia, Joan de Gal·les, Beauvais...) i del Renaixement italià. Hom pot preguntar-se per què s’hi inclou el Liber de amore et dilectione Dei d’Albertà de Brescia i no els volums de Domenico Cavalca (la Medicina del cuore, posem per cas). O Trevet i Beauvais, i no Laurent de Blois o Wauchier de Denain. Es tracta d’un detall menor: com que el repertori s’alimenta de la base de dades Translat (<http://www.translatdb.narpan.net>) i remet a aquesta, podem cobrir el buits que hi detectem anant al lloc web en qüestió. La primera part conté quatre capítols. El primer és dedicat a oferir una síntesi històrica, necessària per al lector no familiaritzat en els nostres segles medievals. S’hi assenyalen els principals fets, sobretot aquells que expliquen determinats fenòmens que tenen a veure amb la recepció, l’aprofitament i la difusió dels clàssics a la corona catalanoaragonesa. El volum pren una altra dimensió quan entrem en matèria. El capítol segon, «Literacy: Translations and Royal Patronage», se centra en la cultura escrita i en la familiarització dels nostres medievals amb els escrits en llatí, francès i occità que els arriben. Els clàssics es lligen directament en aquestes llengües o a través de traduccions al català, generades sovint en àmbits propers a la cort o gràcies al patronatge reial. A mesura que ens apropem al final del segle xiv i durant el xv, s’hi detecta més i més l’aprofitament, la recreació o la redimensionalització que els escriptors catalans feren d’aquestes lectures. Els autors de The Classical Tradition es comprometen a parlar d’aquests temes des de l’entronització d’Alfons I (1162) fins a la mort del príncep Carles de Viana (1461). Potser en aquest cas hom esperaria que el relat arribés fins al dia anterior a l’aparició de la impremta a València (1474), sobretot perquè el capítol quart es titula «Printing: Humanism and the Renaissance», com una mena de continuació cronològica d’aquest capítol segon. Deixant de banda aquestes apreciacions, i ja dins del capítol, un primer apartat correspon a la literatura a la cort i a les primeres traduccions entre 1162 i 1360. Sense aquest període no s’explica el que trobarem després. Més essencials encara són els darrers decennis del regnat del Cerimoniós (1336-87). De fet, sense ell i les seues circumstàncies, no s’entén el fort impuls donat a les traduccions i a la història en aquesta època, gràcies també als seus col·laboradors, a les relacions amb Fernández d’Herèdia i als contactes amb el papat d’Avinyó. S’hi destaca també, i molt, la relació familiar i bibliòfila amb el casal de França en els últims anys del xiv, que fa augmentar exponencialment uns contactes que ja existien abans i que amplia el ventall de clàssics a disposició reial (però no sols). Després de parlar dels darrers reis del casal de Barcelona, el següent apartat del segon capítol és dedicat als Trastàmara, a Ferran, Alfons i Carles. Els autors destaquen l’ampliació considerable de les relacions amb Itàlia, sense abandonar, tanmateix, la tradició pròpia. Per un altre costat, els contactes evidents amb Castella, ara al més alt nivell, expliquen per què augmenten el nombre de versions Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 124

26/2/20 11:16


Ressenyes

125

castellanes realitzades a partir dels models catalans, un fenomen que s’aprecia incipientment en el segle xiv. Aquestes relacions i l’existència de vies de comunicació directa produeixen no sols un coneixement fecund dels clàssics italians, sinó també dels llatins, la qual cosa es deixa sentir convenientment en la literatura de creació catalana. El paper reial, com abans, és fonamental (la qual cosa no significa, tanmateix, que no hi haja lectors «urbans»: l’Espill de Roig bé que ho mostra). Si les traduccions s’entenien en determinada època com una feina vinculada a l’esfera de la glossa-comentari i, per tant, dins del terreny exegètic, la seua progressiva identificació com una activitat autònoma i no suplementària produirà també un desplaçament de les tècniques utilitzades. Passem d’una valoració de la traducció en tant que ajuda i suport a la lectura de l’original, a l’ús de tècniques literàries i retòriques en els productes traduïts, els quals, en definitiva, s’entenen com la conseqüència derivada d’una feina digna d’un escriptor. El capítol tercer fixa la mirada en cinc grans autors, a partir de les diverses relacions que llurs obres mantenen amb els clàssics (llatins i italians). La complexitat i varietat d’aquestes relacions és un senyal inequívoc d’un canvi important en la recepció i consideració de les obres clàssiques des del final del xiv, de Bernat Metge a Joanot Martorell, des de l’ús de models petrarquescos a la imitació o la reutilització de traduccions en la feina creativa. Fet i fet, s’hi parla de traduccions, d’adaptacions, de re-creació, d’aprofitament o d’assimilació, la qual cosa demostra una pluralitat d’impulsos. En l’espai dedicat a Bernat Metge, els autors hi remarquen la importància del Secretum de Petrarca, del Somnium Scipionis i les Tusculanes de Ciceró, del Corbaccio i el De claris mulieribus de Boccaccio, o de les Metamorfosis ovidianes, en la configuració i en la lletra de Lo somni. El bagatge de lectures de Metge se’ns fa evident. El secretari reial evidencia una forma d’entendre els clàssics i d’assimilar-los conceptualment nova en aquestes contrades. Del segon escriptor, Ausiàs March, s’hi subratlla la influència del Sèneca tràgic i la petjada ovidiana, manifestada en múltiples versos i perspectives; malgrat la imatge del poeta valencià en el segle xvi hispànic, els autors fan bé de recordar que «March was no Renaissance poet». Pel que fa a la tercera obra-autor d’aquest tercer capítol, em permet de reproduir unes paraules definitòries, sintetitzadores: «Curial and Güelfa is perhaps the only fifteenth-century work that tried to fuse these two dimensions —history and glossed classical poetry— in a continuous fictional narrative» (p. 110). Evidentment hi ha Virgili, com hi ha Ovidi a l’altre gran nom que ve tot seguit, Roís de Corella. Com bé s’indica a The Classical Tradition, el Corella mitològic beu de pàgines ovidianes, però també de la història troiana, de l’Eneida o del Sèneca tràgic, tot i que el model estilístic i la manera de reconvertir aquestes pàgines en literatura deuen molt a Boccaccio i a les eleccions corellanes dels punts de vista. Finalment, el capítol dedicat als cinc grans autors-obres acaba amb el Tirant. Martorell aprofita pro domo tant pàgines d’escriptors passats i contemporanis (Corella o Metge, per exemple), com una àmplia nòmina d’autors —sobretot llatins— en traducció catalana medieval. El gran encert de Martorell, ultra l’hàbil utilització de fragments aliens al llarg del Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 125

26/2/20 11:16


126

Llengua & Literatura, 30, 2020

desenvolupament narratiu, és creure ferventment en el valor estètic de les traduccions, que també esdevenen així models d’estil. El quart capítol s’intitula «Printing: Humanism and the Renaissance». Les línies introductòries serveixen per a comentar la influència ciceroniana sobre l’estil de notaris i redactors cancellerescos i la seua progressiva familiaritat amb els clàssics. Per una altra banda, els fenòmens esdevinguts al llarg del segle xv i els contactes culturals amb Itàlia expliquen el coneixement d’escriptors i humanistes d’aquelles terres a casa nostra. Ferran Valentí, responsable d’una de les dues traduccions de les Paradoxa de Ciceró, és un bon representant d’aquest ambient. També el barceloní Francesc Alegre, traductor de les Transformacions d’Ovidi i dels Commentaria de primo bello Punico de Bruni. A més a més, s’hi ha de comptar amb la producció dels nostres humanistes en llatí, com Margarit, Pere Miquel Carbonell i Jeroni Pau. Després d’aquesta repassada, i a partir de la p. 133, els autors pretenen que «the following paragraphs provide an overview of printed production and consumption of classical, devotional, and humanistic literature in the period from about 1473 to 1530», fora, per tant, dels límits compromesos. La particularitat de les premses catalanes en aquest període incunable i postincunable és que es dediquen sobretot a imprimir obres de temàtica escolar, pedagògica o moral, sense que per això desaparega la difusió manuscrita. Els textos clàssics impresos s’importen sobretot de Nàpols i de Venècia, i posteriorment de Lió. De fet, alguns d’ells són els models de què es nodreixen els traductors catalans, sobretot quan l’obra clàssica passa per la intermediació d’algun autor italià. És el que ocorre, per exemple, amb l’Econòmica aristotèlica versionada per Leonardo Bruni, base de la traducció catalana de Martí de Viciana el vell. Els autors fan un recorregut per les obres clàssiques traduïdes i editades en aquest període, algunes d’elles tenint en compte versions anteriors actualitzades convenientment. The Classical Tradition in Medieval Catalan és, certament, un bon llibre, imprescindible per a qualsevol lector que vulga tenir a l’abast notícia actualitzada i contrastada de la difusió i influència de la tradició clàssica durant els nostres segles baixmedievals. El títol, en anglès, pot fer pensar que va dirigit únicament a lectors forans, però en realitat no hauria de mancar en qualsevol biblioteca de temàtica clàssica i medieval mereixedora de tal nom, independentment de la situa­ ció geogràfica i lingüística. A més a més, la quantitat i qualitat d’informació que conté The Classical Tradition invita, de fet, a revisitar-lo freqüentment.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 126

26/2/20 11:16


Ressenyes

127

Actes dels congressos de l’Any Llull Letizia Staccioli

Centre de Documentació Ramon Llull l.staccioli@infinito.it

D. A. (2017): Diversos autors, Actes del Congrés d’Obertura de l’Any Llull «En el setè centenari de Ramon Llull: el projecte missional i la pervivència de la devoció», Palma, 24-27 de novembre de 2015, L. Badia, A. Fidora i M. Ripoll (eds.), Barcelona: Universitat de Barcelona, Universitat de les Illes Balears; «Col·lecció Blaquerna» 12. El volum recull totes les intervencions, en concret dues conferències i catorze ponències, presentades al Congrés d’Obertura de l’Any Llull, que es va celebrar a Palma entre el 24 i el 27 de novembre de 2015. Al pròleg, els editors proporcionen una recapitulació de la trobada, concebuda com a part d’una àmplia convocatòria científica que va incloure també el Congrés de Clausura de l’Any Llull («Ramon Llull, pensador i escriptor», Barcelona, 16-18 de novembre de 2016) i la darrera jornada del VII Congreso Internacional Iberoamericano de la Sociedad de Filosofía Medieval (Barcelona, 14-16 de novembre de 2016), dedicada a temes filosòfics lul·lians. Per començar, s’hi publiquen la conferència d’obertura i la de cloenda. La primera, a càrrec del difunt Peter Walter, aleshores director del Raimundus-Lullus-Institut de la Universitat de Freiburg i. Br., duu el títol «Il messaggio di Raimondo Lullo per oggi» i proposa una comparació entre la Mediterrània dels temps de Llull i la situació de crisi que s’hi viu actualment. Walter recorda les expulsions i les fugides de musulmans i la caiguda de Sant Joan d’Acre, que provocà la reacció d’Occident i del mateix Llull, que es va expressar a favor d’una croada. Tot i considerar la possibilitat de la guerra per deslliurar Terra Santa, la finalitat de Llull segueix sent la conversió dels infidels amb l’argumentació dialògica: l’objectiu d’una intervenció armada, per tant, no és obligar els musulmans a la conversió, sinó fer-hi possible la predicació. En el temps que vivim, marcat per guerres i terrorisme, el diàleg sembla l’única opció viable cap a una convivència pacífica entre cultures i religions, i l’exemple del beat, a pesar de les òbvies diferències, pot promoure la comprensió i el respecte recíproc. La conferència de cloenda («La gènesi de l’Art de Ramon Llull; un instrument de conversió entre “ciència” i “amància”») va anar a càrrec de l’insigne lul· lista Anthony Bonner, que exposà els principis bàsics del funcionament de l’Art, subratllant-ne la novetat fins i tot agosarada per a aquella època. El projecte missional lul·lià de conversió dels no-cristians mitjançant el diàleg, necessitava un canvi radical de perspectiva i, per tant, una metodologia del tot diferent de les aleshores emprades, basades en dogmes i autoritats. Plantejant el recurs de la comparació de conceptes generalment acceptables com a mètode d’argumentació, Llull proporciona un nou instrument epistemològic que dona accés als fonaLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 127

26/2/20 11:16


128

Llengua & Literatura, 30, 2020

ments teòrics i metodològics tant de la ciència com de l’amància. Però l’Art no preveu cap paper passiu del lector, sinó la seva participació activa per fer funcionar el mecanisme i utilitzar-lo autònomament. Justament la novetat d’aquesta visió, conclou Bonner, en dificultà la comprensió i la recepció a l’època. Les catorze ponències es presenten al volum per ordre alfabètic dels autors, però al pròleg s’esmenten les seccions de què formaven part. Aquí ens sembla el cas d’agrupar-les de nou segons els temes del congrés, evidenciant-ne breument els conceptes principals. Ramon Llull i el projecte missional «Església i societat»: A. Soler (Ramon Llull: escriptura, lectura i reordenació del món) presenta la idea de reforma social i eclesial de Llull en termes d’«ordenament», tal com s’evidencia al Blaquerna i al De fine, i remarca la importància que el beat atribuïa a l’escriptura i als llibres com a instruments d’aquesta renovació. M. Ripoll Perelló (El microcosmos femení en la literatura lul·liana) analitza el tractament dels personatges femenins a l’obra de Llull com a estratègia comunicativa per adreçar-se a les dones en qualitat de potencials receptores i transmissores de l’Art, amb una actitud ben diferent de l’habitual misogínia medieval. J. Andreu Alcina (Història, església i pluralitat religiosa) reflexiona sobre l’actitud positiva de Llull envers la pluralitat, la seva obertura a la interculturalitat i al diàleg i la seva idea d’una comunitat sapiencial universal entesa com un espai de diàleg interreligiós. «El diàleg amb l’islam i amb el judaisme»: A. C. Mayer («Since for a long time we have had dealings with unbelievers...». Ramon Llull and the Dialogue with Judaism and Islam) es pregunta quines eren les característiques de les temptatives de diàleg entre les religions monoteistes plantejades per Llull i quina relació s’hi pot trobar amb els corrents de diàleg interreligiós actuals. H. Daiber (Ramon Llull on Universal Values. A Bridge Between Christianity and Islam) posa de relleu la idea de Llull d’emprar els valors universals compartits per cristians i musulmans, partint de la comuna teologia dels atributs divins per aconseguir la conversió dels infidels dialogant sobre conceptes familiars. Ó. de la Cruz (Ramon Llull i el proyecto universalista) considera Llull, amb els seus esforços per limitar les diferències entre les religions, com un dels iniciadors de la tradició universalista, i reclama una recuperació del pensament del beat en l’actualitat com a model de convivència i de pau. «Mística i contemplació»: M. M. M. Romano (I mirabilia Dei nell’esperienza mistica di Raimondo Lullo) planteja cinc «misteris de meravella» o moments clau de l’Art lul·liana i la interpretació d’algunes de les figures com a intent de representació de la visió de Randa i com a imatges per a la contemplació. A. Vega (Rapte místic i èxtasi artístic: Llull i Dalí) proposa una aproximació hermenèutica a la mística lul·liana en el marc de la mística europea, i reflexiona també sobre Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 128

26/2/20 11:16


Ressenyes

129

l’aspecte inventiu (en sentit misticopoètic) de l’Art, amb l’exemple de les obres de Salvador Dalí inspirades per les figures lul·lianes. J. E. Rubio (Oració i contemplació en la mística de Ramon Llull) descriu la relació estreta entre oració i contemplació, que arriben al seu grau més complet en l’acció virtuosa, explicant la superació per part de Llull de la suposada oposició entre vida activa i vida contemplativa. La pervivència de Ramon Llull «Lul·lisme i controvèrsies»: M. Pereira (Il ruolo delle opere alchemiche nella tradizione lulliana (secoli XIV-XVIII)) sintetitza la seva investigació sobre el corpus alquímic pseudo-lul·lià, i destaca el paper dels textos espuris, al costat de l’obra autèntica, en la difusió de la notorietat de Llull a l’Europa medieval i moderna. R. Ramis Barceló (Els inicis de l’ensenyament del lul·lisme a l’Estudi General de Mallorca) presenta una relectura de l’ensenyament del lul·lisme des de finals de segle xv fins a la segona meitat del xvi, i comenta les diferents interpretacions del pensament lul·lià ofertes pels mestres de l’Estudi General. A. Bordoy (Qüestions historiogràfiques: de com lul·listes i antilul·listes construïren una imatge ampliada de l’antiaverroisme de Ramon Llull), basant-se en les obres del beat, desmenteix la interpretació de la segona estada de Llull a París com a campanya antiaverroista, una tradició possiblement originada pel lul·lisme parisenc del segle xiv i en concret per Thomàs Le Myésier. «Devoció a Ramon Llull»: M. Sacarès (Imatges i devocions lul·lianes: els processos de beatificació de Ramon Llull) explica els inicis del culte a Ramon Llull a Mallorca als segles xiv- xvi i proporciona la descripció de cinc obres d’art que van tenir un paper en el procés de beatificació per la seva qualitat d’imatges de devoció lul·liana, com demostren les citacions de documents d’arxiu. G. Ensenyat Pujol (Ramon Llull i els reis de Mallorca: llum i ombres d’una relació) aprofundeix en la qüestió de l’actitud envers Llull dels reis de Mallorca, des del favor inicial de Jaume II a la indiferència o fins i tot hostilitat de Jaume III, remarcant també el suport al beat per part dels reis d’Aragó Jaume II el Just i Pere el Cerimoniós.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 129

26/2/20 11:16


130

Llengua & Literatura, 30, 2020

Alba Romanyà Serrasolsas

Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana i Lingüística general albaromanya@gmail.com

D. A. (2018): Diversos autors, Actes del congrés de clausura de l’any Llull. «Ramon Llull, pensador i escriptor». Barcelona, 16-18 de novembre de 2016, Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler (eds.), Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, Universitat de les Illes Balears; «Col·lecció Blaquerna» 13. Entre el 16 i el 18 de novembre de 2016 va tenir lloc a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona i al Seminari Conciliar de Barcelona el Congrés de Clausura de l’Any Llull, titulat «Ramon Llull, pensador i escriptor». El congrés tancava un any d’activitats intenses que s’havia iniciat, el novembre anterior, amb el Congrés d’Obertura de l’Any Llull, celebrat a Palma. El present volum és un recull de les aportacions d’aquesta darrera trobada: sis de les ponències i onze de les comunicacions exposades s’hi presenten reescrites i corregides, així com les conferències inaugural i de cloenda. L’esperit multidisciplinari que es va voler donar al congrés queda reflectit en el recull, i és que les col·laboracions no se centren en un sol àmbit des del qual es pugui abordar la figura del beat, sinó que l’observen des de múltiples perspectives: la dimensió indiscutible de pensador i escriptor de Llull queda retratada des d’un punt de vista literari, teològic, mariològic i també científic. Cal destacar la qualitat dels participants de la trobada: tots els ponents que hi van intervenir destaquen per la seva gran dedicació acadèmica al beat i a la seva obra. Al seu torn, els comunicants són investigadors emergents atrets per l’obra lul·liana. Les sessions del congrés es van organitzar en tres cicles de ponències i quatre cicles de comunicacions —a banda de les conferències inaugural i de cloenda. Amb tot, el recull no ordena les participacions cronològicament, sinó que les presenta agrupades: primer les conferències, després les ponències i, finalment, les comunicacions. La conferència inaugural va anar a càrrec del professor emèrit Fernando Domínguez Reboiras, que, durant anys, ha estat al darrere de les Raimundi Lulli Opera Latina i que està plenament familiaritzat amb les obres de Llull. La conferència, titulada «Actualidad y vigencia de Ramon Llull», presenta una visió molt personal del savi de Mallorca que posa èmfasi en l’ensenyament que es pot treure de tota la seva obra: Llull era un home d’una sola idea i, segons Domínguez, la clau per comprendre’l és copsar la contemplació com un plaer intel·lectual per entendre Déu. A diferència dels valors actuals— que no aprecien la intel·ligència humanística—, Domínguez assegura que, per Llull, «pensar, analizar, inventar no son actos anómalos, sino la normal respiración de la inteligencia» (Borges, Ficcio­ nes, 1971: 59 dins de D. A. 2018: 18). Acaba dient que, malgrat que Llull no va aconseguir el seu objectiu de convertir el món en un paradís cristià, va fundar una Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 130

26/2/20 11:16


Ressenyes

131

nova lògica, va proposar una nova manera d’apropar-se a Déu i es va fer un nom com a pensador universal. La conferència de clausura, titulada «Ramon Llull i les edats de la vida», va anar a càrrec de Lola Badia, directora del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona. L’esquema de les diferents etapes de la vida humana ha variat i ha tingut una llarga tradició des d’Aristòtil. Els tres moments del dia, les quatre estacions o els set planetes són metàfores que sovint s’han fet servir per entendre el cicle vital. En aquesta col·laboració, Badia aplica el tòpic de les edats de la vida al Blaquerna i a la Vida de mestre Ramon. L’estudi apunta que les dues obres tracten de manera diferent la joventut del beat: mentre que la Vida l’omet deliberadament, el Blaquerna l’idealitza. D’altra banda, la maduresa i la vellesa es tracten en les dues obres com el moment de màxima esplendor vital de Llull. Així doncs, si es compara amb les estacions de l’any, es pot concloure que la vida de Llull no té primavera, però que, en canvi, té un estiu intens que li serveix de preparació per donar el seu millor fruit a la tardor i per culminar amb un hivern lúcid i combatiu. La primera de les ponències del congrés va anar a càrrec de Jordi Gayà, el rector de la Maioricensis Schola Lullistica de Palma, i va consistir en una lliçó magistral teològica que no s’ha pogut publicar en el recull. La segona ponent va ser Viola Tenge-Wolf, actual responsable de les ROL, i va parlar sobre l’enfocament científic que Llull dona a la teologia. Davant d’un debat escolàstic sobre si la teologia es podia considerar una ciència, Llull defensà una resposta clarament afirmativa fent servir l’argument que tots els articles de la fe es poden demostrar gràcies a la seva Art. La tercera de les ponències va anar a càrrec d’Elena Pistolesi (Universitat de Mòdena) i va tractar del pes de les dedicatòries en el corpus lul·lià per preservar i divulgar la seva obra. La quarta es va confiar a Josep Maria Ruiz Simon (Universitat de Girona) i es va titular «L’art de Llull com a ciència contemplativa i com a filosofia política». Al segle xiii, el vell debat sobre quina havia de ser la reina de les ciències era ben viu, i va ser en aquest moment quan Llull va presentar l’Art per al tron. L’article ressegueix la tradició d’aquest debat i l’aplica a l’Art lul·liana, alhora que la interpreta com a ciència. La cinquena ponència va anar a càrrec de Joan Santanach (Universitat de Barcelona) i es va titular «L’Art de contemplació del Blaquerna, entre la narració i la teoria». La idea central de la participació és que «l’Art de Contemplació», l’opuscle del cinquè llibre del Blaquerna, es pot entendre com una obra didàctica que, sobretot, proporciona un mètode al contemplador per ajudar-lo a superar els obstacles que es pugui trobar. La sisena ponència, titulada «Perfiles de la cuentística luliana: la virtualidad narrativa», va ser pronunciada per José Aragüés Aldaz (Universidad de Zaragoza) i es va centrar en els recursos literaris que utilitza Llull i en la relació tensa dels seus textos i la literatura del seu temps. L’última de les ponències, titulada «A Dio appartengono i nomi più belli, invocatelo con quelli: la devozione ai nomi di dio secondo Llull», va anar a càrrec de Simone Sari (Universitat de Barcelona) i va centrar-se en l’estudi de la datació de l’obra dels Cents noms de Déu. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 131

26/2/20 11:16


132

Llengua & Literatura, 30, 2020

La tercera part del volum recull onze de les catorze comunicacions que es van presentar durant el congrés. Parlen de temes tan diversos com de la scripta del Llibre de contemplació, de botànica, de mariologia, de traduccions llatines d’obres, de paratextos lul·lians, de la Medicina de pecat, del mètode demostratiu de Llull, dels joglars en obres del beat, de l’adhesió al lul·lisme d’un intel·lectual veneçolà de principis del s. xx o d’aforismes. Els comunicants recollits són Antoni Ignasi Alomar (UIB), Carles Amengual, Pamela Beattie (University of Louisville), Sarah Jane Boss (University of Roehampton), Coralba Colomba i Carla Compagno (Università del Salento / Albert-Ludwigs-Universität Freiburg), Anna Fernàndez Clot (UB), Francesco Fiorentino (Università degli Studi di Bari «Aldo Moro»), Ferran Gadea i Gambús (UB), Martín González Fernández (Universidade de Santiago de Compostela), Constantin Teleanu (Université Paris-Sorbonne) i Francesc Tous (Université Paris-Sorbonne / Centre de Documentació Ramon Llull). L’edició no inclou les presentacions de dues iniciatives per a la difusió del coneixement de Llull que es van dur a terme durant el congrés. D’una banda, es va presentar el volum en preparació de l’Enchiridion Theologicum Lullianum, que posa a l’abast del lector els textos centrals de la teologia lul·liana en català contemporani; i, d’altra banda, la versió digital del Glossari General Lul·lià de Miquel Colom. Encara que no dona compte de la totalitat de la trobada, el present volum resulta molt útil com a síntesi de les aportacions del congrés i com a visió general de la figura de Ramon Llull, entesa com un binomi entre pensador i escriptor.

Història de la literatura popular catalana M. Magdalena Gelabert i Miró

GREIB - Universitat de les Illes Balears mmgelabert@gmail.com

D. A. (2017): Diversos autors, Història de la literatura popular catalana, a cura de Carme Oriol i Emili Samper, Alacant, Palma, Tarragona: Publicacions Universitat Rovira i Virgili, Publicacions Universitat d’Alacant, Edicions Univer­ sitat de les Illes Balears; «Patrimoni literari», 2. Després d’una tasca àrdua i complexa que s’ha realitzat al llarg d’una sèrie d’anys, ha aparegut la Historia de la literatura popular catalana. És tracta d’una obra extensa —el volum supera les sis-centes pàgines— però sintètica alhora, per tan vasta com és la informació que recull. L’obra, escrita des del rigor científic, ha estat a cura de Carme Oriol i Emili Samper i compta amb l’aval dels investigadors de més prestigi dins el camp de la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 132

26/2/20 11:16


Ressenyes

133

literatura popular catalana, són setze noms ben coneguts i amb una trajectòria sòlida: Martine Berthelot, Joan Borja, August Bover, Jaume Guiscafrè, Hèctor Moret, Carme Oriol, Montserrat Palau, Isabel de la Parte, Artur Quintana, Josefina Roma, Mònica Sales, Emili Samper, Josep Temporal, Caterina Valriu, Vicent Vidal i Laura Villalba. El treball s’ha realitzat de manera coordinada per tal de dotar l’obra d’un caràcter unitari. El rigor científic de l’obra, però, es combina amb un estil proper, la qual cosa fa que la Història de la literatura popular catalana sigui tant un manual de consulta per a especialistes en la matèria, com un llibre d’agradable lectura. La taula inicial de continguts anuncia que després de la introducció —que és a càrrec de Carme Oriol i aclareix el procediment d’elaboració, l’estructura i algunes denominacions, entre d’altres aspectes— i la nota sobre l’edició, apareix el cos dividit en set capítols que corresponen als diferents territoris dels Països Catalans: Catalunya, Illes Balears, País Valencià i el Carxe, Franja d’Aragó, Andorra, Catalunya del Nord i l’Alguer; s’acaba amb la bibliografia —un llistat de referències bibliogràfiques dels treballs citats en el text, que són els imprescindibles— i l’índex —que inclou períodes, gèneres i folkloristes i explicita l’autoria de cadascun dels apartats. El llibre planteja com la literatura popular no és només un objecte de reflexió erudita sinó també un instrument valuós al servei de la divulgació de les idees, perquè ens ofereix una panoràmica completa que abraça des de 1850, aproximadament, en el cas del Principat de Catalunya; des dels inicis del segle xviii, a les Illes Balears —1713— o les darreries del xviii en el cas d’Andorra i de l’Alguer, fins avui. A partir d’aquest marc temporal, tant observam l’evolució de la literatura popular com dels estudis que se n’han fet al domini lingüístic català i a la resta d’Europa, així com el ressò que els segons tenien en els propis o a la inversa. En els inicis, es parla de la importància d’entitats com la Folk-Lore Society de Londres o del Centre Excursionista de Catalunya,1 que segueixen d’altres com la Société d’Études Catalanes, Lo Rat Penat, l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona, l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya o l’Arxiu de Tradicions de l’Alguer, fins arribar, a dia d’avui, al folklore com a disciplina universitària2 que darrerament s’articula, en 1.  Al llarg de l’obra es constata la interrelació entre excursionisme i recerca folklòrica, amb la participació d’entitats diverses, fins al punt que es parla de folklore excursionista com l’inici d’una activitat de recerca col·lectiva i estructurada. 2.  El llibre es fa ressò que «Amb aquest treball pioner [aconseguir que el pla d’estudis de Filologia Catalana incorporés una assignatura amb el nom d’Etnopoètica entre les obligatòries d’universitat], Pujol va situar el folklore en el terreny de la comunicació artística interactiva i va difondre la idea que el folklore no és el text sinó l’acte únic i irrepetible que es produeix en la interacció que té lloc entre les persones en el dia a dia. D’aquesta manera va posar les bases per a la renovació del folklore com a disciplina científica en el món universitari català» (p. 168). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 133

26/2/20 11:16


134

Llengua & Literatura, 30, 2020

bona part, a través del Grup d’Estudis Etnopoètics. Hi apareixen projectes magnes com l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, però també aportacions individuals d’investigadors, erudits i aficionats. Les institucions, els fets i les personalitats s’emmarquen primer en el període romàntic, després en el període clàssic o en el període modern3 i es destaca l’aturada que suposà la duríssima Guerra Civil i el franquisme, i com es va dur a terme la represa i la renovació de la folklorística catalana per arribar fins als nostres dies. S’incideix, al llarg del llibre, en la destacada i intensa internacionalització del folklore dels territoris de parla catalana. Al costat dels noms d’Antoni M. Alcover, Joan Amades, Rafael Patxot4 o Manuel Sanchis Guarner, apareixen els de Josep Massot i Muntaner, Pere Vidal Rosselló, Sara Llorens, Joan Borja, Pier Enea Guarneiro, Baltasar Samper, Antoni Filer i Rossell, Enric Valor, Emili Samper, Francesc Camps i Mercadal, Esteve Casaponce, Aureli Capmany, Palmira Jaquetti, Joaquim Martí i Gadea, Isidor Macabich, Jaume Guiscafrè, Francesc Martínez i Martínez, Pasqual Scanu, Montserrat Palau, Manuel Milà i Fontanals, Caterina Valriu, Francesc Badenes Dalmau, Rafel Ginard Bauçà, Josep M. Pujol, Pere Canturri, Carme Oriol, Rossend Serra i Pagès, Mònica Sales de la Cruz, etc., etc. També hem de destacar que és una de les primeres vegades que, de manera natural i normalitzada, apareixen nombroses dones folkloristes com per exemple Adelaida Ferré i Gomis, Joana Vidal i Tarragó, Joaquima Santamaria i Ventura, Maria Gràcia Bassa i Rocas, Maria del Pilar Maspons i Labrós, Consol Mallofré o Dolors Porta i Bauzà. Es tracta d’unes figures que s’han recuperat fruit de les nombroses recerques realitzades durant els darrers anys. Davant aquesta panoràmica tan rica i completa —que ens fa arribar tots els noms (tant de persones folkloristes com de mecenes) tots els territoris, totes les fites, totes les revistes, totes les institucions, totes les publicacions, tots els gèneres, tots els aspectes a considerar antics i actuals, com les bases de dades o els portals web— per força el lector ha de prendre consciència de la magnitud i de l’enorme transcendència de la literatura popular catalana. Magnitud, perquè abraça tots els territoris dels Països Catalans amb una gran varietat de gèneres i personatges, i transcendència, per la riquesa literària i intel·lectual que suposa, perquè és cohesionadora, arrelada i enllaçadora de generacions, mantenidora de costums i tradicions que configuren la personalitat, particular i diversa, del nostre poble. La llengua n’és el vehicle, l’ànima, a través de la qual tot s’articula. És ben conegut que són molt importants els lligams entre la literatura popular i la naturalesa cultural del poble que la té com a pròpia, de la mateixa manera que existeixen nombrosos lligams entre la recerca folklòrica i altres camps com és el de l’excursionisme, que ja hem esmentat, o el de la literatura en general, entre d’altres. 3.  Aquesta classificació temporal s’aplica, sobretot, al cas de Catalunya però també es pot fer extensiva a la resta de territoris. 4.  S’explica a l’obra com el seu paper va ser de vital importància com a impulsor de la recerca folklòrica, per exemple. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 134

26/2/20 11:16


Ressenyes

135

La recent Història de la literatura popular catalana prové d’enrere, de l’interès per l’estudi del folklore i per la seva sistematització, així com també per la presa de consciència de com és d’important: L’estudi del folklore a Catalunya ha anat acompanyat des del començament, al segle xix, de l’organització d’un gran arxiu, esperonats com estaven els folkloristes pel sentiment que el món i la cultura tradicional desapareixien, però també per reunir un corpus general de la cultura catalana en les seves varietats, com a contribució dels intel·lectuals de bastir un reconeixement de la pròpia identitat. (Oriol & Samper 2017: 88)

A més a més, aquesta publicació, que aporta una visió de conjunt de tots els territoris dels Països Catalans —amb les seves dinàmiques pròpies però també amb les coincidències i les interrelacions— representa un fita històrica de les que mai no caduquen i es van consolidant i redescobrint al llarg del temps. En el moment històric en el qual vivim, que contraposa localitat a globalitat, observam de manera clara la tendència a ressorgir i a posar en valor les tradicions més nostres i a crear-ne de noves, per aquest motiu aquesta obra resulta especialment oportuna i atractiva. Per cloure, ens podem referir a les paraules d’un dels protagonistes d’aquesta obra, el folklorista Francesc de Sales Maspons i Labrós, de les quals el llibre es fa ressò: «Els pobles sols coneixent-se a si propis poden ésser grans». La dimensió d’aquesta obra demostra com és la grandesa del nostre poble.

Bibliografia verdagueriana, un repàs als anys 2013-2016 Llorenç Soldevila i Balart

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya llorenc.soldevila@uvic.cat

1. Coll (2013): Pep Coll, «Verdaguer davant la Pixarrada del Diable». Anuari Verdaguer, 21, ps. 195-118. 2. Camps (2013): Josep Camps Arbós, «En defensa pròpia de Jacint Verdaguer, edició de Lluïsa Plans i Girabal», Anuari Verdaguer, 21, ps. 175-180. 3. Torrents (2013): Carme Torrents Buxó, «Neix Verdaguer Edicions», Anuari Verdaguer, 21, ps. 227-230. 4. Verdaguer (2013): Jacint Verdaguer, La Pomerola. Primavera, a cura de Ricard Torrents i M. Àngels Verdaguer, Folgueroles: Verdaguer Edicions, Societat Verdaguer; «Obra Completa, Edició Crítica» 30. 5. Molas (2014): Joaquim Molas, Llegir Verdaguer, pròleg de Ramon Pinyol i Torrents, Barcelona: Societat Verdaguer, Servei de Publicacions de la Universitat de Vic, PAM. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 135

26/2/20 11:16


136

Llengua & Literatura, 30, 2020

  6. Molas (2014). Vg.: Jorba (2014).   7. Jorba (2014): Manuel Jorba, Verdaguer davant el vuit-cents català, de l’Acadèmia estant: entorn del “Record necrològic de Joaquim Rubió i Ors” (1902), discurs llegit el dia 12 de juny de 2014 en l’acte de recepció pública i discurs de contestació de l’acadèmic numerari Dr. Joaquim Molas, Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.   8. Casasses (2014): Enric Casasses, Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’Oració, Folgueroles: Verdaguer Edicions.   9. Verdaguer (2014): Jacint Verdaguer, Pàtries, tria i comentaris dels poemes i postfaci de Ricard Torrents, pròleg de Vicent Partal, Folgueroles: Verdaguer Edicions. 10. Serrallonga (2014): Segimon Serrallonga, Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga, edició i pròleg de Ricard Torrents, amb la col·laboració de Pol Serrabassa i M. Àngels Verdaguer, Vic: Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris, Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. 11. Verdaguer (2014): Jacint Verdaguer, Càntics, Joan Requesens i Francesc Cortès (eds.), Folgueroles: Verdaguer Edicions, Societat Verdaguer; «Obra Completa, Edició Crítica» 11. 12. Requesens (2014-2015): Joan Requesens i Piquer, «Sèrie sobre Verdaguer», 20 articles (23/05/2014 - 2/06/2015). En línea: <https://castellinterior.word press.com/category/autors/joan-requesens/> 13. — (2015a): «Paraules de Llull a Verdaguer fins a nosaltres», El pregó. Eclesial d’informació i opinió, 511-512 (1-30 de novembre de 2015), ps. 7-9. 14. — (2015b): «Llegir Verdaguer de Joaquim Molas», Llengua & Literatura, 25, ps. 164-167. 15. Guixà (2015): Pere Guixà, «Verdaguer, llegit per Molas», Serra d’Or, 666 (juny), ps. 75-76. 16. Vilamala (2014): Joan Vilamala, «Verdaguer i la Creu de la Culla», Anuari Verdaguer, 22, ps. 67-104. 17. Serrabassa (2014): Pol Serrabassa Puntí, «L’Epístola dirigida al Sr. Verdaguer i Santaló i tres noves cartes de Verdaguer», Anuari Verdaguer, 22, ps. 123-136. 18. Pinyol (2014): Ramon Pinyol i Torrents, «De l’element grec en l’obra de Verdaguer», Anuari Verdaguer, 22, ps. 213-230. 19. Requesens (2014): Joan Requesens i Piquer, «“Grècia i Judea” de Jacint Verdaguer. Del món clàssic al misticisme», Anuari Verdaguer, 22, ps. 231-303. 20. Pinyol (2014): Ramon Pinyol i Torrents. «Verdaguer i el carlisme. Notes aproximatives», eHumanista/IVITRA, 5, ps. 110-119. En línia: <http:// www.ehumanista.ucsb.edu/sites/secure.lsit.ucsb.edu.span.d7_eh/files/sitefi les/ivitra/volume5/6_Pinyol.pdf> 21. Verdaguer (2014): M. Àngels Verdaguer, «La “caritat” a finals del segle xix i principis del segle xx: Jacint Verdaguer i altres escriptors catalans», eHumanista/IVITRA, 5, ps. 130-148. En línia: <http://www.ehumanista.ucsb.edu/ Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 136

26/2/20 11:16


Ressenyes

137

sites/secure.lsit.ucsb.edu.span.d7_eh/files/sitefiles/ivitra/volume5/8_Verdaguer.pdf> 22. Torrents (2014): Carme Torrents Buxó, «Del carrer al núvol. La presència social d’un escriptor com Verdaguer», dins: Pels vells carrers del poble, Vic: Universitat de Vic, ps. 441-446. 23. Vilardell (2014): Laura Vilardell Domènech, «The reception of Canigó, by Jacint Verdaguer, in Madrid (1886-1902)», eHumanista/IVITRA, 5, ps. 120129. En línia a: <http://www.ehumanista.ucsb.edu/sites/secure.lsit.ucsb.edu. span.d7_eh/files/sitefiles/ivitra/volume5/7_Vilardell.pdf> 24. Felipó (2014): Ramon Felipó, Verdaguer i el Pi de les Tres Branques, Barcelona: Llibres de l’Índex, Neopàtria. 25. Bilbeny (2014): Jordi Bilbeny, Commemoració del 112è aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer. Verdaguer, entre la història i la consciència, Barcelona: Indrets del Record. 26. Carbó (2014): Ferran Carbó, «D’Estellés a Verdaguer: l’Oda pobra a mossèn Cinto», Serra d’Or, 650 (febrer), ps. 41-42. 27. Vilardell (2014): Laura Vilardell Domènech, «El comte de Cedillo, excursionista i defensor de Canigó de Jacint Verdaguer», dins: Pels vells carrers del poble, Vic: Universitat de Vic, ps. 469-480. 28. Verdaguer (2015): Jacint Verdaguer, Mount Canigó. A tale of Catalonia, introduction and translation by Ronald Puppo, Barcelona, Woodbridge: Barcino, Tamesis Books. 29. Verdaguer (2015): Jacint Verdaguer, Flors del Calvari, M. Àngels Verdaguer i Pajerols (ed.). Folgueroles: Verdaguer Edicions, Societat Verdaguer; «Obra Completa, Edició Crítica» 16. 30. Verdaguer (2015): Jacint Verdaguer, Montserrat al cor. Poemes, introducció i selecció de Ramon Pinyol, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 31. Gasull (2015): Bernat Gasull i Roig, Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto, Folgueroles: Verdaguer Edicions. 32. Faura (2016): Enric Faura, ressenya de Bernat Gasull i Roig, Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto, Folgueroles, 2015, Revista de Catalunya, 295 (juliol, agost, setembre), ps. 232-235. 33. Domingo (2015): Josep M. Domingo, «Vil·la Joana. Història, ciutat i literatura», Museu d’Història de Barcelona. Butlletí, any viii, 31 (desembre), p. 2. 34. Camps (2016): Núria Camps, «Manuel Rodríguez López i la traducció de L’Atlàntida al gallec», Anuari Verdaguer, 24, ps. 9-22. 35. Canadell (2016): Roger Canadell i Rusiñol, «Representació, mite i realitat en L’Atlàntida de Jacint Verdaguer», Anuari Verdaguer, 24, ps. 23-36. 36. Jorba (2016): Manuel Jorba, «Un article de León Bloy sobre L’Atlàntida de Jacint Verdaguer (Le Chat noir, 31 maig 1884)», Anuari Verdaguer, 24, ps. 37-50. 37. Pinyol & Quer (2016): Ramon Pinyol i Torrents i Pere Quer i Aiguadé, «A la mort d’en Rafael de Casanova», Anuari Verdaguer, 24, ps. 51-72. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 137

26/2/20 11:16


138

Llengua & Literatura, 30, 2020

38. Soldevila (2016): Llorenç Soldevila i Balart, «Francesc Cambó mecenes de Sebastià Juan Arbó», Anuari Verdaguer, 24, ps. 73-88. 39. Garolera & Pessarrodona (2016): Narcís Garolera i Marta Pessarrodona, Jacint Verdaguer. Una biografia, Barcelona: Quadern Crema, Ajuntament de Barcelona. 40. Santanach (2016): Joan Santanach, «El cuc que esdevingué crisàlide. Per a la lectura de Sum Vermis de Jacint Verdaguer», Els Marges, 108, ps. 76-90. Entre els anys 2013 i 2016 la bibliografia sobre la vida, l’obra i la posteritat de Verdaguer ha estat diversa, desigual i quantiosa, sobretot al llarg de 2014. Comencem per valorar les aportacions que s’han fet des de l’Anuari Verdaguer, núm. 21 (2013). Contenia la conferència «Verdaguer davant la Pixarrada del Diable» que Pep Coll dictà en el marc de les VIII Jornades d’Intercanvi Cultural a la Universitat de Lleida. Hi feia un repàs dels materials llegendaris recollits pel poe­ ta al llarg de les dues excursions per les valls del Pirineu Occidental català durant els estius de 1882 i 1883. Especialment se centrà en les llegendes i tradicions que després, d’una forma o altra, van emanar a les pàgines de Canigó. A més a més, en el mateix anuari, s’hi publicà la ressenya de Josep Camps sobre l’edició d’En defensa pròpia, a cura de Lluïsa Plans, en què remarca l’oportunitat de l’edició crítica i, sobretot, la valoració més de la seva dimensió literària (com ja havia fet Foix, fa anys) per damunt de la ideològica. Alhora, en el mateix Anuari, s’hi donava notícia de la creació d’una nova editorial: «Neix Verdaguer Edicions», a càrrec de Carme Torrents, sorgida el 2013 per donar resposta als nous reptes editorials que representa seguir editant l’edició crítica de l’Obra completa de Verdaguer. El primer volum publicat fou l’edició crítica de La Pomerola. Primavera, que comprèn l’estudi temàtic i literari a càrrec de Ricard Torrents i l’estudi dels manuscrits i de la gestació d’aquest poema pòstum verdaguerià a cura de M. Àngels Verdaguer. Llegir Verdaguer, de Joaquim Molas, és, sens dubte, una de les aportacions de reflexió crítica més sòlida i extensa d’aquests darrers anys. Amb un pròleg valoratiu de Ramon Pinyol i Torrents sobre la trajectòria verdaguerista de l’autor, recull precedides d’una justificació i revisades les aportacions que d’ençà dels anys vuitanta va anar publicant en diverses plataformes. El volum està organitzat en tres grans apartats. En el primer, amb l’epígraf de «Verdaguer: vida i obra», tracta de set títols de la darrera etapa, entre els quals destaca l’assaig dedicat a Aires del Montseny i les pàgines de síntesi interpretativa que l’historiador i crític va escriure per al volum VII de la Història de la literatura catalana d’Ariel (1983). En el segon, reflexiona sobre aspectes més estètics, ideològics o programàtics; destaquen «El Canigó. Poema ideològic» i les notes introductòries dels diferents volums publicats, a partir de 2002, a Totes les obres per Proa, i articles i assaigs apareguts d’ençà del 2003 a l’Anuari Verdaguer, Serra d’Or i L’Avenç. Finalment, en el tercer apartat, analitza aspectes com l’epistolari, l’autor teatral o les Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 138

26/2/20 11:16


Ressenyes

139

relacions de Verdaguer amb la literatura espanyola de la Restauració, però posant de nou especial èmfasi en l’etapa de crisi i de quina manera aquesta va impregnar la confecció definitiva d’Aires del Montseny. De Molas també fou la contestació que va oferir a Manuel Jorba en el seu discurs de recepció com a membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que va versar sobre Verdaguer davant el vuit-cents català, de l’Acadèmia estant: entorn del “Record necrològic de Joaquim Rubió i Ors” (1902), ambdós textos condimentats amb una sòlida i sàvia erudició. Del 2014, data la fundació de Verdaguer Edicions amb seu a Folgueroles, que ha emprès, ja ho hem esmentat, la nova etapa en la publicació de les edicions crítiques de Verdaguer. Dues publicacions del 2014 a la col·lecció Univers: Dimonis. Els Apunts de la Casa d’Oració presos per Jacint Verdaguer i copiats i comentats per Enric Casasses; i Pàtries, tria i comentaris dels poemes i postfaci de Ricard Torrents, pròleg de Vicent Partal. El primer és una actualització, acotació i revisió del volum de Josep Junyent (1994) amb les llibretes de visions de Teresa datades el 1892, amb un estudi preliminar molt prolix i, sobretot, del de Joan Bada (2002), amb quatre quaderns del 1891, i de la qual Casasses afirma «Sense aquesta edició la meva feina hauria resultat cinc-centes mil vegades més difícil». La segona, Pàtries. Poemes de Jacint Verdaguer, de Ricard Torrents, és una completa i novedosa antologia de poemes patriòtics verdaguerians que són rellegits i interpretats des de la nova perspectiva que s’obre pel concepte pàtria a partir de 2014. Abraça els títols més clàssics i coneguts com «Bac de Roda», «A Barcelona», «El pi de les tres branques» fins a altres peces poc conegudes o antologades en aquest sentit com «Balada a Mallorca» o «A un rossinyol a Vallvidrera». Ricard Torrents, amb la participació de M. Àngels Verdaguer i Pol Serrabassa, es cuidà de l’edició Verdaguer llegit per Segimon Serrallonga, una lectura lúcida de diferents aspectes de l’obra del poeta. Torrents, en un il·lustratiu i prolix pròleg, incardina i aclareix les diferents aportacions lectores de Serrallonga. Aquestes, algunes d’inèdites, es dediquen als poemes de Jovenívoles, al Càntic dels Càntics, la figura femenina prototípica verdagueriana i la poesia religiosa i mística de Verdaguer. Joan Requesens i Francesc Cortès són els responsables de l’edició crítica de Càntics. Editats el 1889 en dos llibres, amb pocs dies de diferència, el primer contenia totes les lletres, i el segon, les partitures i els poemes. Requesens parteix de l’edició esmentada però acarant els textos no només amb els manuscrits conservats sinó amb els nombrosos fulls volanders que contenien esmenes del poeta. Per la seva part, Francesc Cortès ha transcrit de cap i de nou totes les partitures del mestre Càndid Candi. A cavall entre el 2014 i el 2015, Requesens fa una aportació ben significativa en el vessant més religiós i ideològic del poeta, potser dels menys estudiats en les darreres dècades. És la sèrie de vint articles monogràfics publicats al web <https:// castellinterior.wordpress.com/category/autors/joan-requesens/>. Tracten sobretot de la influència de la figura de Teresa de Jesús en les actituds i obres de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 139

26/2/20 11:16


140

Llengua & Literatura, 30, 2020

Verdaguer, un renovador punt de vista, partint de la sòlida cultura religiosa, especialment teresiana, de Requesens. Sota l’epígraf «Jacint Verdaguer, poeta afectat» hi tracta: «Sentiments i versos», «Matinerament teresià», «El primer poema», «Versos per a uns pelegrins», «En un retaule del Sagrat Cor», «Per al retaule refet», «Un romanç», «Nafra d’amor», «Ni àliga ni garsa», «Sota Pedralbes», «Amb tota franquesa», «Amb un nom llatí», «Parlar clar», «Una llegenda», «Una versió castellana», «Teresa, camí de l’Àfrica?», «Els lemes teresians», «Als jardins de Salomó», «Unes altres fletxes» i «La sinceritat del poeta». I, encara, de Requesens és l’article «Paraules de Llull a Verdaguer fins a nosaltres», publicat a El pregó. Eclesial d’informació i opinió, i el comentari sobre Llegir Verdaguer, de Joaquim Molas, publicat a Llengua & Literatura. Llibre també comentat per Pere Guixà. A l’Anuari 22 (2014) hi aparegué publicat l’extens i erudit estudi de Joan Vilamala sobre «Verdaguer i la Creu de la Culla». En l’apartat de textos, Pol Serrabassa a «“L’Epístola dirigida al Sr. Verdaguer i Santaló” i tres noves cartes de Verdaguer» donava a conèixer diverses epístoles relacionades amb Verdaguer. Tanmateix, el nucli troncal de continguts verdaguerians tornaven a ser les conferències dictades en el marc de les IX Jornades d’Intercanvi Cultural celebrades a Atenes i Delfos: «De l’element grec en l’obra de Verdaguer», de Ramon Pinyol i Torrents i «“Grècia i Judea” de Jacint Verdaguer. Del món clàssic al misticisme», de Joan Requesens i Piquer. De Pinyol és també l’estudi dedicat a esbrinar les interrelacions de Verdaguer i el carlisme a «Verdaguer i el carlisme. Notes aproximatives», un estudi força inèdit entre els existents sobre la ideologia del poeta. Per la seva banda, M. Àngels Verdaguer revisa les respostes literàries de Jacint Verdaguer i d’altres escriptors com a mostres de caritat —com havia fet Verdaguer amb el llibre Caritat, compilat i publicat amb motiu dels terratrèmols d’Andalusia de 1884— davant de fets catastròfics i crides benèfiques (en 1895, 1898 i 1901) a «La “caritat” a finals del segle xix i principis del segle xx: Jacint Verdaguer i altres escriptors catalans». Ramon Felipó, amb Verdaguer i el Pi de les Tres Branques, ens proporcionà ja el 2003 un meticulós estudi sobre aquest punt clau de la geografia patriòtica verdagueriana. La reedició de 2014, corregida i ampliada, no fa sinó revalidar una aportació monogràficament molt interessant. Aportacions de to més divulgatiu són els articles de Jordi Bilbeny, Commemoració del 112è aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer. Verdaguer, entre la història i la consciència, aparegut en el fulletó que cada mes de juny, en commemoració de la data de la mort del poeta, edita «Indrets del record», capitanejats per la incansable Teresa Clota. I també, «D’Estellés a Verdaguer: l’Oda pobra a mossèn Cinto», de Ferran Carbó. O la valoració social, de la consolidació del mite, que Carme Torrents feu a «Del carrer al núvol. La presència social d’un escriptor com Verdaguer». L’any 2015 compta amb tres publicacions de caire ben diferent però que són molt significatives i, en el primer cas, de les que marquen època. Tant si ho refeLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 140

26/2/20 11:16


Ressenyes

141

rim a Verdaguer com en el d’altres clàssics: es tracta del traspàs a l’anglès d’un dels cims de la poètica verdagueriana. Es tracta, és clar, a la traducció de Mount Canigó. A tale of Catalonia, introducció i traducció de Ronald Puppo, que és una fita importantíssima en l’acció que sempre s’ha tingut d’internacionalitzar les obres cabdals del poeta. Si això havia estat possible en espanyol i francès, l’àmbit anglòfon sempre s’hi havia resistit. Puppo ja havia assajat un primer intent amb Selected Poems of Jacint Verdaguer (2007), aleshores en l’editorial de la Universitat de Chicago, i, ara, amb una de londinenca amb el suport d’Editorial Barcino i la Fundació Carulla. Valuosíssim l’esforç de Puppo en el trasllat dels versos de Verdaguer per mantenir les traces mètriques i les rimes de l’original, i també encertada la tria de la segona part del títol. Relacionat amb Canigó és també l’estudi sobre la recepció que tingué el poema en l’ambient literari del Madrid finisecular: «The reception of Canigó, by Jacint Verdaguer, in Madrid (1886-1902)», de Laura Vilardell, i de la dedicació del comte de Cedillo al poema, «El comte de Cedillo, excursionista i defensor de Canigó de Jacint Verdaguer», presentat en el marc del II Congrés Internacional de Geografia literària. En el segon cas significatiu, hem de parlar de l’edició crítica de Flors del Calvari a càrrec de M. Àngels Verdaguer, una obra clau per entendre l’evolució emocional i estètica del poeta en els darrers anys de la seva vida. El pròleg, llarg i ben travat, ens introdueix en un mosaic de dues-centes vint-i-vuit composicions que són expressió del ressentiment, cants espirituals adreçats directament a la divinitat (com l’extraordinari «Sum vermis») o breus corrandes religioses que poden consolar el poeta i qualsevol lector, missió prioritària de la poesia. I, finalment, en tercer lloc, Ramon Pinyol i Torrents és l’autor d’un magnífic llibre il·lustrat, Montserrat al cor. Poemes, que lliga com mai s’havia fet les visons mítiques d’un paisatge, Montserrat, i els poemes que Verdaguer va dedicar-li en els moments àlgids de la Renaixença, a la dècada dels vuitanta del segle xix, com el ja immortal i per a molts avui «anònim» Virolai. Completen aquest any de publicacions el magnífic i vivencial llibre Maleïda, de Bernat Gasull, que ha reconstruït el recorregut que Verdaguer feu per assolir el cim de l’Aneto el 1882, seguint les passes i ampliant-les el llibre Del Canigó a l’Aneto, de Narcís Garolera i Curt Wittlin, que abraçava les llibretes de 1882 i 1883, editades anys abans pel mateix Garolera. Ja en el 2016, el llibre ha estat comentat per Enric Faura en un article a la Revista de Catalunya. Encara dins del 2015, Josep M. Domingo publicà un article divulgatiu sobre la renovació del museu de Vil·la Joana, «Història, ciutat i literatura». L’Anuari Verdaguer, 24 (2016), sota el títol de “1714. Del conflicte a la història i el mite, la literatura i l’art. II Jacint Verdaguer”, va dedicar un dossier a les aportacions que es feren al Congrés Internacional celebrat l’octubre de 2015. Hi aparegueren diferents contribucions sobre L’Atlàntida: «Manuel Rodríguez López i la traducció de “L’Atlàntida” al gallec», de Núria Camps; «Representació, mite i realitat en “L’Atlàntida” de Jacint Verdaguer», de Roger Canadell i Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 141

26/2/20 11:16


142

Llengua & Literatura, 30, 2020

Rusiñol i «Un article de León Bloy sobre “L’Atlàntida” de Jacint Verdaguer (Le Chat noir, 31 maig 1884)», de Manuel Jorba. A més a més de les aportacions de Ramon Pinyol i Torrents i Pere Quer i Aiguadé sobre el poema «A la mort d’en Rafael de Casanova», i de Llorenç Soldevila i Balart sobre el mecenatge verdaguerià de Cambó: «Francesc Cambó mecenes de Sebastià Juan Arbó». També, el 2016 ens ha deixat un nou intent de biografia del poeta a quatre mans a càrrec de Narcís Garolera i Marta Pessarrodona, en bona part fallida per forçar paral·lelismes amb altres autors europeus contemporanis que no venen a tomb, o per un estil poc cohesionat amb reiteracions gratuïtes que, a estones, fan força feixuga la lectura, fins al punt d’entrebancar-la als possibles lectors especialistes. Tanmateix, alguns dels annexos documentals amb textos inèdits possiblement són la part més interessant del volum. Per acabar, cal referir-se a un comentari crític, extens, amb nova perspectiva i afinada lectura del poema «Sum vermis» de Joan Santanach.

Ramon Picó i Campamar, un home de la Renaixença Damià Pons Pons

Universitat de les Illes Balears dppons50@hotmail.com

D. A. (2017): Diversos autors, Ramon Picó i Campamar. Un home de la Renaixença, Pere Salas (coord.), Pollença: El Gall Editor; «Els Fiters» 27. En ocasió del centenari de la mort de Ramon Picó i Campamar (Pollença, 1848-Barcelona, 1916), l’ajuntament del poble on va néixer va promoure institucionalment l’Any Ramon Picó 2016, l’activitat més rellevant del qual va ser la celebració d’unes Jornades d’Estudis. Les ponències i comunicacions que s’hi presentaren han estat degudament editades en un volum que sense cap mena de dubte representa un pas endavant molt important en la coneixença de la vida i l’obra de l’escriptor. Picó, per la seva condició de resident a Barcelona des dels onze anys, va ser un renaixencista que va actuar, tant literàriament com políticament, més a semblança dels escriptors de la seva època i generació principatins que no dels mallorquins que vivien a l’illa. Aquest fet es pot concretar doblement: la seva politització en clau catalanista ja al voltant de 1870 i la vivència sense complexos, fins i tot de manera reivindicativa, de la seva condició de xueta. En un moment en què els escriptors residents a Mallorca estaven còmodament integrats en l’ideari dels partits dinàstics de la Restauració, Picó ja era membre d’entitats polítiques obertament catalanistes. Precisament perquè va veure la qüestió nacional dels mallorLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 142

26/2/20 11:16


Ressenyes

143

quins més des d’una perspectiva principatina que no illenca va tenir discrepàncies públiques, abans i després del 1900, amb Miquel S. Oliver, l’impulsor principal del regionalisme polític a Mallorca. Quant a la qüestió xueta, Picó la va afrontar de manera desinhibida i posant en evidència sense subterfugis la indignitat i la injustícia amb què els xuetes havien estat tractats històricament a Mallorca. És evident que Picó va estar més condicionat per la mentalitat de la societat del lloc on va residir que del lloc on havia nascut. Tot i això, va estar permanentment connectat amb Pollença i amb Mallorca. Picó i Campamar va ser un dels protagonistes més destacats de la Renaixença. Sobretot perquè va confluir en la seva persona la condició d’escriptor i la de prohom del catalanisme cultural i polític: fou un dels membres (1870) i el president (1873) de La Jove Catalunya, va formar part en nombroses ocasions del nucli organitzador dels Jocs Florals de Barcelona i en fou proclamat mestre en Gai Saber (1885), va presidir el Consistori dels Jocs Florals (1892), el Centre Excursio­ nista de Catalunya (1900-1902) i l’Ateneu Barcelonès (1902), va ser membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres (1897), fou nomenat Fill Il·lustre de Pollença (1901), s’implicà activament en múltiples organitzacions i iniciatives catalanistes, i va treballar, a partir de 1883 i gràcies a la intermediació de Jacint Verdaguer, com a secretari personal i home de confiança d’Eusebi Güell, un personatge socialment molt rellevant i també molt influent dins el catalanisme de l’època. Després de la seva mort, Picó va entrar en els llimbs de l’oblit. Primer, perquè la cultura catalana estava orientada en un sentit contrari al de l’historicisme romàntic que caracteritzava l’obra del nostre autor. I segon, perquè el sistema cultural català no va disposar fins a la dècada de 1970 de plataformes acadèmiques que es dedicassin a recuperar el patrimoni literari propi i a analitzar-lo i a fer-ne les consegüents actualitzacions mitjançant noves recerques documentals, noves lectures crítiques i noves edicions. De la manca d’aquest tipus de plataformes sobretot en varen rebre les conseqüències negatives aquells autors que no eren els de més rellevància. Va ser el cas de Picó. L’inici de la recuperació de la figura i l’obra de l’escriptor pollencí va produirse al voltant de 1980 gràcies a l’atenció que va començar a dispensar-li la investigadora Margalida Tomàs. A hores d’ara ja li ha dedicat nombrosos articles monogràfics i, a més, ha tengut cura de l’edició de la seva Obra poètica (1983) i del volum Discursos i parlaments (1985). Durant la primera dècada d’aquest segle, l’estudiós Pere Farrés també va fer aportacions importants. La notable presència editorial que ha aconseguit l’obra de Picó durant els darrers vint-i-cinc anys, amb l’edició de quatre de les seves obres teatrals entre el 1998 i el 2006 —La filla del segador, Garraf, Un de tants i Cor de Roure—, així com també els nombrosos estudis i articles de què ha estat objecte —una trentena— sobretot tenen una doble explicació: d’una banda, perquè el poble on va néixer —l’ajuntament i l’editorial El Gall— ha volgut atendre degudament i activament la personalitat i l’obra del seu fill il·lustre; de l’altra, perquè a la Mallorca dels darrers temps hi ha hagut un grup de persones de nissaga xueta que han estat reivindicatius de la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 143

26/2/20 11:16


144

Llengua & Literatura, 30, 2020

memòria de la seva comunitat i que s’han esforçat per a posar en valor aquells dels seus membres que en el passat afrontaren amb dignitat i rebel·lia la seva defensa i el seu dret a no ser discriminats. El poema «L’adéu del jueu» de Picó és considerat un estendard d’aquesta actitud. El volum Ramon Picó i Campamar. Un home de la Renaixença inclou tretze textos, els quals són classificables en diferents blocs temàtics, de vegades interrelacionats. De la vida de l’autor en parlen Joan Manuel Torres, Maria Rosa Albis i Margalida Tomàs. En conjunt, assenyalen nombrosos fets rellevants del personatge i de la seva trajectòria vital. Torres parla de la genealogia de la família. Albis reconstrueix els vincles que va mantenir amb Pollença, constants a partir de 1867, encara que d’intensitat major o menor segons les èpoques. Tomàs fa la biografia integral —breu, però densa— de Picó: la seva inicial adscripció al romanticisme més abrandat, les dificultats de caràcter professional i econòmic durant quasi una dècada, la implicació amb l’entitat La Jove Catalunya, la sòlida relació que va establir amb Tomàs Forteza i Miquel Costa i Llobera, la participació com a protagonista en els Jocs Florals de Barcelona (hi aconseguí premis i hi pronuncià discursos), la consolidació professional i l’obtenció d’un estatus social prou rellevant a partir del moment que va convertir-se en l’home de confiança d’Eusebi Güell, la seva adhesió permanent al catalanisme literari i polític d’orientació catòlica i conservadora... Laura Miró parla de Picó amb relació a la qüestió xueta. Miró, en el resum que encapçala el seu article, valora la posició de Picó: «és un dels personatges més representatius de la lluita contra l’estigma xueta en el segle XIX». Pomar parla de la forta relació d’amistat entre Picó i Francesc Ubach Vinyeta i tot seguit analitza La cua del xueta, «comèdia de costums mallorquins en dos actes i en vers», estrenada l’any 1878, que Ubach hauria escrit en solidaritat amb els seus amics mallorquins de condició xueta, sobretot amb el mateix Picó. L’anàlisi de la ideologia de Picó i Campamar és l’objectiu de les aportacions d’Antoni Marimon i de Pere Salas. Marimon afirma que «un dels intel·lectuals que millor exemplifiquen la unió entre el renaixement literari català i el primer catalanisme polític és el mallorquí Ramon Picó i Campamar». Picó sempre va ser partidari de la politització del moviment de la Renaixença, i ho va ser fent compatibles un catalanisme prou radical amb un ferm conservadorisme social, religiós i moral. Pere Salas analitza les manifestacions ideològiques de Picó que es poden extreure dels seus quatre textos teatrals fins ara publicats. La seva conclusió és que «l’autor, a grans trets, es va mantenir dins uns mateixos paràmetres al llarg de la seva vida. És a dir, feu compatible una visió nacional de Catalunya de tipus romàntica, cristiana i conservadora amb la defensa del liberalisme i de l’individua­ lisme». Margalida Tomàs i Carles Cabrera tracten del poeta i de l’autor teatral. Tomàs, la millor coneixedora de l’escriptor, parla de l’etapa de la seva formació, més en concret de la seva poesia romàntica juvenil (1864-1872). Hi va haver un primer moment d’alternança del català i el castellà, després l’opció definitiva per l’excluLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 144

26/2/20 11:16


Ressenyes

145

sivitat del català. També el pas d’unes composicions amarades de subjectivitat a unes altres de referències més externes, en part recreacions de fets i personatges de la història de Catalunya i de Mallorca. Cabrera parla del teatre inèdit de Picó. Gràcies a haver explorat el Fons Picó que es conserva a l’Arxiu General del Consell de Mallorca, ha pogut comprovar que la producció dramàtica del nostre escriptor no va reduir-se a les quatre obres fins ara conegudes. En realitat va ser autor d’un corpus teatral molt extens, format per peces breus i llargues, drames històrics i sainets costumistes. El volum inclou tres altres articles més. Miquel Amengual publica una recerca orientada a documentar «La presència de Ramon Picó i Campamar a la premsa catalana de la seva època». Ha pogut localitzar nombroses referències a l’escriptor. La conclusió a què arriba és que «ens trobem amb un Ramon Picó molt ben emparat pel sector cultural i pel catalanisme conservador. Se’l considera un escriptor rellevant de la seva època i una persona culta i que desprèn bonhomia». Joan Ramon Veny parla d’una altra faceta de Picó, la d’erudit. En concret es refereix a la biografia i a l’edició d’una selecció dels poemes de Galceran Durall, autor del segle xvi, que va dur a terme el pollencí a partir d’haver tengut l’oportunitat de disposar dels manuscrits del poeta. Margalida Cànaves explica l’actuació i l’orientació de l’Església de Mallorca a partir del moment que Pere Joan Campins en va ser nomenat bisbe i, més específicament, parla de les relacions que va tenir Picó amb el bisbe mateix i amb el seu nucli de col·laboradors (entre altres, els pollencins Costa i Llobera i Mateu Rotger). També fa referència a la seva funció de pont entre els dirigents de la diòcesi de Mallorca i Antoni Gaudí, fins al punt que l’escriptor hauria col·laborat en fer possible la implicació de l’arquitecte en la reforma de la catedral de Palma. Com ja hem dit anteriorment, el volum en el seu conjunt representa un salt important en la coneixença de la vida, el pensament i l’obra de Ramon Picó i Campamar. A més, en diferents articles del volum es subratlla la gran quantitat de materials existents (fons arxivístics i epistolaris) que encara no han estat aprofitats pels investigadors. Això significa que la figura i l’obra de Picó encara estan en una fase de construcció i, en conseqüència, que les aproximacions que fins ara se n’han fet, del personatge i de l’escriptor, encara han de ser considerades incompletes i provisionals.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 145

26/2/20 11:16


146

Llengua & Literatura, 30, 2020

Manuel Brunet, recuperat Olívia Gassol Bellet

Universitat Oberta de Catalunya ogassol@uoc.edu

1. Montero (2016): Francesc Montero, Manuel Brunet. El periodisme d’idees a l’ull de l’huracà, Catarroja, Barcelona: Afers; «Personatges» 10. 2. Brunet (2014): Manuel Brunet, El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries. L’Empordà i els empordanesos, Testimoni privat. Reflexions i textos de postguerra d’un vencedor vençut (1940-1947), a cura de Francesc Montero, Girona: Diputació de Girona; «Col·lecció Josep Pla. Narrativa» 34. 3. Brunet (2019): Manuel Brunet, Testimoni privat. Reflexions i textos de postguerra d’un vencedor vençut (1940-1947), a cura de Francesc Montero, Girona: Curbet Edicions, Fundació Valvi; «Biblioteca Fundació Valvi» 31. Fins fa relativament pocs anys, l’obra literària i intel·lectual de Manuel Brunet era encara poc estudiada. En coneixíem episodis biogràfics gràcies a les aproximacions parcials i genèriques de Mercè Miró (1988, 1989) i de Jordi Pla (1990), mentre Josep M. Casasús (1987, 1996, 1998), Jaume Guillamet (1988, 2009) i més tard Francesc Vilanova (2010) començaven a situar el seu periodisme en el context de la història de la premsa catalana i comarcal. No seria, però, fins al 2011 que Francesc Montero faria públic l’estudi més complet sobre l’autor amb la tesi doctoral llegida a la Universitat de Girona Manuel Brunet i Solà (1889-1956). El periodisme d’idees al servei de la «veritat personal». De llavors ençà, Montero ha anat descabdellant una tasca tenaç per divulgar els resultats del seu rigorosíssim treball acadèmic, però també per brindar als lectors d’avui la possibilitat de llegir en edicions comercials si més no una part dels textos literaris i personals de Brunet, en alguns casos inèdits. El primer fruit d’aquest esforç és la biografia Manuel Brunet. El periodisme d’idees a l’ull de l’huracà, una síntesi madura de la tesi en què Montero situa Brunet en els corrents culturals i polítics del seu temps mentre perfila amb traç fi el retrat d’una personalitat complexa i sovint difícil que deriva en una trajectòria professional tan sinuosa com atuïda per tensions i polèmiques. Format al Seminari de Vic, es distancia de la vida religiosa a mesura que assaona una vocació literària nascuda del gust per la tradició clàssica d’estètica noucentista, però aviat transformada en una paròdia dels tòpics idealitzants del moviment. Considerat, potser amb més matisos dels que s’han volgut veure, com una jove promesa de la renovació de la prosa catalana arran de la publicació el 1925 d’El meravellós desembarc dels grecs a Empúries —que reprendrem més tard— abandona la vocació literària, finalment frustrada, per centrar-se en el periodisme, una carrera que havia començat a La publicidad durant els anys de la Primera Guerra Mundial com a comentarista polític de perfil francofílic (p. 50). Des de llavors, Brunet treballaLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 146

26/2/20 11:16


Ressenyes

147

rà a plena consciència des de Barcelona per fer-se un lloc en unes estructures intel·lectuals en general poc estables —això és, dinàmiques per expansió o liquidació segons el moment— a causa dels canvis institucionals i de règim polític que van encadenant-se al llarg del segle fins ben avançada la postguerra civil i travessades alhora per la polarització del debat ideològic, que la censura franquista substituirà per la simple radicalització del discurs a favor de la propaganda d’Estat. Aquest context captiu de les mutacions ràpides explica els girs, defeccions i noves filiacions de Brunet tant com el seu tarannà certament visceral i dogmàtic. Montero fa un esforç de notable claredat per entendre sense haver de justificar les contradiccions del periodista que, després de compartir secció i un cert esperit sindicalista amb Andreu Nin a Las Noticias (1917-1931), es fa portaveu d’Acció Catalana des de La Publicitat (1928-1933) i la direcció del setmanari Mirador (1929-1932), transita deixant un rastre de trencadissa cap a La Veu de Catalunya (1933-1936), on serà un dels principals intel·lectuals orgànics de la dreta catalanista catòlica, i acaba, passant abans pels serveis de propaganda italiana de Cambó durant la Guerra Civil, al Destino de la postguerra, en les pàgines del qual comenta la Segona Guerra Mundial i la postguerra, exacerba la fúria anticomunista i contra el projecte republicà, abandera enfervorit la política vaticana i aprofita els dots de l’ofici per transfigurar-se de mestre del gènere d’opinió —per a molts, temible polemista— en un exegeta dels processos històrics dins dels marges limitats del règim. La trajectòria periodística de Brunet és, de fet, la cara visible d’una evolució personal i ideològica que corregeix el rumb sobre dues coordenades: un cristianisme original que es refreda amb bones dosis d’anticlericalisme i es comença a radicalitzar en canvi amb les polítiques laïcistes republicanes fins a fer-se doctrinari i integrista, i un catalanisme que vira de posicions liberals progressistes cap a la dreta més extrema a cada demostració de força de les esquerres. No és difícil d’imaginar la quantitat gens negligible d’enemics públics i privats que deuria entaforar Brunet en el sac del temps, propens com era a més a lliurar-se sense treva a la polèmica i a perseverar-hi malgrat les conseqüències que se’n poguessin derivar. Montero ressegueix les controvèrsies memorables amb una anàlisi sempre ben contextualitzada dels fets i dels escrits: la denúncia a La Publicitat de l’afer Bloch de suposada corrupció política i la consegüent campanya de desprestigi de Companys, que li va valdre agressions i amenaces; l’encreuament d’insults i desacreditacions amb la premsa d’esquerres arran dels Fets d’Octubre; el desvergonyit proselitisme a La Veu de Catalunya en les eleccions de febrer de 1936 culminat amb el pronòstic —desenfocat i miop— de la victòria de la Lliga, que se li giraria en burles vexatòries des d’El Bé Negre, d’on s’havia convertit en un blanc habitual; les acusacions recíproques amb l’exili francès i la clandestinitat a les pàgines de Destino, o la croada moralista contra les excentricitats de Dalí, d’on només podia sortir-ne escaldat i que és l’exemple manifest de com un tema se li podia tornar una obsessió cega. La biografia, que és de fet un retrat intel·lectual emmarcat en la història del periodisme, situa el personatge en els debats i tensions dels anys 20 i 30, que seran Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 147

26/2/20 11:16


148

Llengua & Literatura, 30, 2020

les claus de volta amb què Brunet sustentarà l’anàlisi de la realitat en els seus articles i cròniques periodístiques. Ariet de les esquerres a escala nacional, en l’escena internacional adverteix dels perills del comunisme, assenyala el feixisme com una solució necessària per a Itàlia, recela del nazisme com a doctrina política pagana i s’enquadra sense fissures en el vaticanisme. Acabada la Guerra Civil, ja de retorn a Catalunya des d’Itàlia i després de passar el procés de depuració que li permetria continuar treballant a la premsa, comença de la mà d’Ignasi Agustí i de Carles Sentís una nova etapa professional, a Destino i a altres mitjans públics, marcada necessàriament pels límits que imposava la censura per bé que coherent en molts aspectes amb la trajectòria anterior. Una cosa, però, havia canviat substancialment, a més del règim, la repressió, les consignes i la propaganda. Baldat per les ferides d’anys de crítiques i escarnis públics, esclau del pànic pel trauma incommensurable de la guerra i incapaç d’adaptar-se a unes circumstàncies tan dramàtiques com hostils, Brunet es torna més dogmàtic i iracund al ritme que pren distància dels cenacles barcelonins des de Figueres, madura un ànim de derrota personal i es reclou endins d’un cristianisme fanàtic. En la intimitat dels seus escrits personals es reconeix llavors com un «vencedor vençut», un epítet amb què Montero resumeix l’etapa compresa entre la fugida a Itàlia el 1936 i la seva mort el 5 de gener del 1956 (p. 223-343). La realitat d’aquest període presenta, en efecte, un home inadaptat i incapaç de recuperar la posició hegemònica dels seus anys de plenitud professional. La correspondència privada i les notes disperses en papers i quartilles que Brunet va desant al calaix durant els anys més penosos de la postguerra són una mostra d’allò més transparent d’aquesta consciència de fractura personal i col·lectiva. Montero, que coneix fins al darrer detall el Fons Manuel Brunet (dipositat a la Universitat de Girona el 2008), exhuma en la biografia aquells fragments que puguin revelar, a l’ombra de la imatge pètria de Romano —l’heterònim amb què signava a Destino—, el que entén que són «les seves motivacions autèntiques, ocultes als lectors» (p. 224). És de celebrar que, amb el suport de la Fundació Valvi, ell mateix hagi aplegat el 2019 i per primera vegada aquell conjunt de notes, malauradament sense datar i conservades en un ordre distint de l’original, sota el títol Testimoni privat. Reflexions i textos de postguerra d’un vencedor vençut (1940-1947), que completa —potser per alimentar el volum— amb la narració, també inèdita, Vigília de Corpus a Girona i un apèndix fotogràfic. Les notes, redactades entre 1940 i 1945, són de fet una reacció correctiva cap endins a l’autocensura acceptada de cara a enfora. En molts fragments, Brunet persevera en la filípica, tant o més venjativa fins i tot que en els seus articles de premsa, contra dirigents republicans, comunistes i anarquistes, a qui acusa de negligir responsabilitats els uns i d’assassins incontrolats els altres —«No cre­ guéssiu pas que afusellant Lluís Companys regalem un màrtir als catalans. Els endossem un mort que sempre farà pudor» (p. 107), «Els comunistes no perdonaven: mataven científicament» (p. 95), arriba a escriure. O es referma encara en el judici contra els burgesos «traïdors» (p. 79) i «dèbils mentals» (p. 78), que entén Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 148

26/2/20 11:16


Ressenyes

149

culpables d’haver abandonat el país a mans dels extremistes. A més de ser un testimoni del grau d’impregnació de la llengua del franquisme, en què l’imaginari antimaçònic i antisemita és tan inseparable del relat de la història com la divisió categòrica d’Espanya en roja i blanca, el cert és, però, que un bon plec d’escrits són xiscles emmordassats que en altres circumstàncies haurien esclatat a ple pulmó per rebatre posicions oficials o denunciar injustícies instal·lades en la realitat social i cultural d’aquells anys. Brunet s’exclama de l’estraperlo, s’afligeix per la pobresa, lamenta la voracitat de la censura de premsa, es dol que en l’eucaristia i el catequisme es veti el català i de la persecució de «les llengües regionals» (p. 124), desconfia de Falange, fa passos en direcció a la monarquia o advoca per la reconciliació entre els vencedors i vençuts, encara que no aclareixi en quins termes s’hauria de resoldre. Era un vencedor vençut? Sens dubte Brunet se’n sentia i les raons que dissolen l’antinòmia s’intueixen rere cada reflexió i sentència. Aquesta resposta, però, que és útil per entendre’n el capteniment, per aprofundir en definitiva en les contradiccions i fissures d’un individu en tensió amb les circumstàncies, es torna força més estèril en canvi per explicar el camp de joc intel· lectual, o cultural si es vol, en què interactua i pren posició. El matís no és menor perquè determina l’anàlisi de la història. En l’evolució ideològica i personal de Brunet hi ressonen, ben mirat, les convulsions de la primera meitat del s. xx. La seva obra literària, encara que menor, no queda al marge d’aquesta sintonia. Gràcies a la feina encomiable de Montero de recuperar-la, el lector d’avui té al seu abast la narració de 1925 El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, l’assaig de 1943 L’Empordà i els empordanesos —aplegats ara en un sol volum publicat per la Diputació de Girona el 2014—, i el relat inèdit escrit el 1947 Vigília de Corpus a Girona —inclòs dins de Testimoni privat. Llegides en ordre d’escriptura permeten veure com aquella inquietud seva de mitjan anys vint per renovar els models estètics, fos més o menys vàlid el producte finalment resultant, se li esfuma a la postguerra en favor d’una escriptura que perd tot interès per jugar amb la pròpia tradició cultural i que s’atura bé en el tipisme i el retrat de paisatge bé en una devoció religiosa que malament suporta el pas del temps.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 149

26/2/20 11:16


150

Llengua & Literatura, 30, 2020

Constel·lació tasiana Teresa Iribarren

Universitat Oberta de Catalunya tiribarren@uoc.edu

Bacardí & Foguet (2018): Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (curadors), Constel·lació tasiana: contextos i relacions, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; «Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura», 16. La divulgació de la ingent tasca cultural desenrotllada pel multifacètic Rafael Tasis (Barcelona 1906 - París 1966) ja va produir-se arran de la seva mort, quan el 1967 van veure la llum dues biografies —signades una per Josep Maria Poblet i l’altra per Miquel Arimany—, i va tenir posteriorment una certa continuïtat en escrits de caire memorialístic de diversos autors, com ara Albert Manent —qui el considerava «cònsol dels catalans de la diàspora», com recorda Jaume Ferrer (p. 129)—, i en estudis com els d’Adriana Danés i Sílvia Coll-Vinent. Tasis, però, no va assolir un reconeixement institucional fins que la Institució de les Lletres Catalanes va publicar Centenari Rafael Tasis (1906-2006) a propòsit de l’efemèride. Aquest reconeixement es consolidà i s’amplificà amb la cessió dels seus papers privats a la Càtedra Jordi Arbonès de la Universitat Autònoma de Barcelona el 2013. L’exhumació del Fons personal Rafael Tasis —que consta d’uns 3.000 documents d’entre 1930 i 1967, el catàleg en línia del qual pot consultar-se al portal de la Biblioteca d’Humanitats de la UAB— ha propiciat la publicació d’un gruix creixent de material inèdit, de reculls de correspondència i d’estudis a l’entorn de la figura de l’autor i dels seus cercles, impulsada i, en bona part, editada per dos professors de la mateixa universitat, Montserrat Bacardí i Francesc Foguet. Bacardí i Foguet han estat també els organitzadors dels dos Seminaris Rafael Tasis celebrats fins ara: les ponències del primer van recollir-se a Rafael Tasis (1906-1966), cinquanta anys després (2016); les del segon, al volum que ressenyem, Constel·lació tasiana: contextos i relacions (2018) —publicats ambdós per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb aquesta darrera publicació, que explota sobretot la veta epistolar de la pedrera tasiana, se’ns ofereix una radiografia encara més precisa de la vida pública i privada de l’autodidacte escriptor, crític, traductor, historiador, polític i llibreter de la Rambla dels Caputxins. El volum, que s’acomoda sense friccions en la historiografia i la filologia catalanes contemporànies hegemòniques, es nodreix de textos de tres distintes tipologies. El primer és una síntesi històrica de quatre decennis (1920-1960) de la història del catalanisme cultural i polític, en què Tasis només hi apareix molt tangencialment; els dos capítols següents són anàlisis crítiques d’obres creatives i d’història de la literatura tasianes; les cinc aportacions que completen l’estudi estan totes elles plantejades amb un mateix patró, això és, en clau de vides paral· Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 150

26/2/20 11:16


Ressenyes

151

leles entre Tasis i un altre prohom de la mateixa corda, articulades fonamentalment a partir de la correspondència conservada. Finalment l’annex, una bibliografia completa i classificada per gèneres de l’obra tasiana, que treu a la llum peces que encara no s’havien catalogat, clou el llibre, tot corroborant l’enorme capacitat per a l’escriptura de l’autor. Carles Santacana i Torres (UB) exposa succintament a «Cultura i política a Catalunya (1920-1960). Entre el somni de la construcció i la realitat de la destrucció» les principals fites i vicissituds de la vida cultural i política en l’arc temporal marcat per les dues dictadures, la Guerra Civil i l’exili, en què situa l’acció de prohoms i consigna els vaivens dels projectes institucionalitzadors d’un país sense Estat. La funció d’aquesta síntesi és proporcionar el context en el qual es des­ enrotlla l’acció cultural de clar signe catalanista de Tasis i de coetanis seus, i permet entendre que el «somni cultural i polític del catalanisme democràtic» (p. 30) que perseguí la generació de preguerra, i que el franquisme va anorrear, no va ser secundat pels joves dels seixanta, que van trobar en el marxisme la manera d’enfrontar-s’hi. En el terreny estrictament de les lletres, com dèiem, s’ubiquen els dos textos següents; el de Josep Camps i Arbós (UOC), «Situació de Rafael Tasis en la literatura catalana del segle xx», posa el focus en la producció narrativa i la crítica tasianes, mentre que el de Jordi Malé (UdL), «El cànon poètic català del primer terç del segle xx. La proposta de Rafael Tasis», es consagra al gènere poètic. Imbricant informació dels dietaris de l’autor i de bibliografia sobre ell i el període, Camps demostra fins a quin punt la creació literària i la crítica —iniciada a La Publicitat el 1929 i l’any següent al prestigiós setmanari Mirador— van estar sempre imbricades amb l’activisme polític. Camps posa en relleu la faceta de promotor del gènere novel·lístic de Tasis, prou manifesta ja a l’estudi Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935) i, especialment, en el conjunt de novel·les que publicà entre 1924 i 1962, de les quals consigna temàtiques, gèneres (a destacar, la novel·la detectivesca) i estètiques, així com les accidentades vicissituds editorials. Malé, al seu torn, analitza els estudis La literatura catalana moderna (1937) i Un segle de poesia catalana (1968), que posa en relació amb altres estudis i antologies poètiques —de Folguera, Arús, Saltor Bertrand, Schneeberger, Grossmann, Giar­ dini, Martí de Riquer, Miquel i Vergés, Teixidor i, sobretot, Nicolau d’Olwer. Combinant la mirada entomològica i comparativa, Malé valora l’aportació del filòleg —sense formació acadèmica, expert en novel·la i en un context disciplinari a les beceroles de la institucionalització— en els seus assajos de configuració d’un cànon poètic dels tres primers decennis del segle. En aquest capítol és especialment interessant resseguir les coincidències amb d’altres estudiosos, els comentaris entorn de l’afiliació maragalliana de Salvat-Papasseit, el tractament dels avantguardistes, les reticències envers Sagarra i l’aposta per Riba. Montserrat Corretger (URV), autora de Domènec Guansé, crític i novel·lista: entre l’exili i el retorn (2011), exposa a «L’amistat de dos crítics entre la República i el franquisme: Rafael Tasis i Domènec Guansé», a partir fonamentalment de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 151

26/2/20 11:16


152

Llengua & Literatura, 30, 2020

papers privats —aquest és l’únic capítol sense apartat bibliogràfic—, la relació personal i intel·lectual entre ambdós autors: esbossa les línies generals del seu dià­ leg epistolar, dels comentaris crítics que es van dedicar recíprocament i, en darrera instància, consigna la productiva col·laboració transatlàntica a l’hora d’articular accions culturals conjuntes —Tasis des de Catalunya i Guansé des de Xile. Jaume Ferrer i Puig (UOC), autor de Josep Maria Poblet: Periodisme i acció (2018), a «Rafael Tasis i Josep Maria Poblet: (re)construir el país des de la literatura i el compromís polític» consigna punts en comú de les trajectòries literàries i polítiques d’ambdós intel·lectuals, i relata com es teixí la seva amistat a partir de l’exili parisenc, que perdurà en tornar a Barcelona, on coincidiren en tertúlies i col· laboraren en iniciatives teatrals. Al capítol «Rafael Tasis, crític i confident literari d’Odó Hurtado», Francesc Foguet i Boreu també contextualitza a París l’establiment d’una complicitat ja sovintejada entre Tasis i l’autor del recull de contes Unes quantes dones (1955), que s’establí a Mèxic i no tornà a Barcelona fins al 1965, on morí l’any següent. Promotor de la narrativa d’Hurtado en el terreny públic —ressenyes a Pont Blau, venda d’exemplars a la llibreria— i en el privat —l’esperonava a presentar-se a premis literaris—, en valorà especialment la novel· la Es té o no es té (1958), que en les cartes a l’amic es posa de manifest fins a quin punt la considerava molt millor que no pas El mar (1958) de Blai Bonet —una estimació, val a dir-ho, no massa afortunada. A partir de la correspondència conservada de manera incompleta —falten les cartes enviades per Tasis—, a «La relació epistolar de Vicenç Riera Llorca amb Rafael Tasis» Josep Ferrer i Joan Pujadas (Fundació Pere Coromines) reconstrueixen les temàtiques bàsiques de les missives que s’enviaren entre Mèxic i Catalunya ambdós escriptors, entre les quals destaquen Pont Blau —en la qual Tasis publicà més d’un centenar d’articles—, els premis literaris, la publicació d’articles i les trameses de llibres de l’exili a Catalunya. I, en darrera instància, Jordi Manent i Tomàs, a «Rafael Tasis i Albert Manent, dues generacions amb semblances: tastaolletes, activistes i homes pont de l’exili», explica com Albert Manent, molt més jove que Tasis i amb una trajectòria molt distinta —des de 1980 tingué càrrecs institucionals rellevants—, en reconegué el mestratge. En aquest cas, com que s’han conservat poques cartes —21, i força d’elles giren a l’entorn de publicacions per a Serra d’Or—, Jordi Manent opta per indicar les similituds entre llur obra i acció cultural, així com la rellevància que tingueren per estimular contactes entre els exiliats i Catalunya. Aquesta nova compilació d’anàlisis, semblances i síntesis de correspondència —que brinden informació, de caire eminentment descriptiu, complementària als volums de cartes de Joan Fuster (2009, 2010, editades per Garcia i Raffi), de Pere Calders (2012, editades per Bacardí i Foguet) i les creuades amb Ramon Xuriguera (2010, editades per Camps)— fan encara més cabalós el gruix d’estudis tasians. Aquesta suma de visions polièdriques de l’escriptor, que gairebé ratllen la microhistòria, no persegueixen una erudició estèril sinó afegir-se al boom de recuperació de la memòria col·lectiva a què estem assistint des de principi de mil·lenni. Gràcies a la tasca de mediació dels estudiosos, se’ns destil·la del voluminós conLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 152

26/2/20 11:16


Ressenyes

153

junt de documents del Fons Rafael Tasis un coneixement més precís, per bé que a voltes un punt massa museïtzat, de la perseverant resistència cultural enfront de les dues dictadures que van desplegar aquests intel·lectuals —tots homes— d’eminent signe catalanista, en un context d’extrema precarietat, especialment a l’exili. L’obra que ens han llegat, si bé no sempre figura en un lloc destacat del cànon, forma part ineludible d’un passat que les noves generacions convé que coneguin per entendre la història de la cultura catalana dels segles xx i xxi.

Novetats a l’entorn de Màrius Torres Marta Gort i Paniello

Universitat de Lleida marta.gortpaniello@gmail.com

1. Torres (2017): Màrius Torres, Tries de poemes (1938), Lleida: Aula Màrius Torres, Pagès Editors. 2. D. A. (2017): Diversos autors, De poeta a poeta. 36 poetes comenten 36 poemes de Màrius Torres, Josep Camps i Arbós, Imma Farré i Vilalta (eds.), Lleida: Aula Màrius Torres, Pagès Editors. 3. D. A. (2018): Diversos autors, La ciutat d’ideals que volíem bastir. Màrius Torres i la literatura del seu temps, Josep Camps i Arbós, Imma Farré i Vilalta i Joan R. Veny-Mesquida (eds.), Lleida: Aula Màrius Torres, Pagès Editors. La Càtedra Màrius Torres en la seva voluntat de difondre l’obra i promoure l’estudi de Màrius Torres ha publicat, durant els darrers dos anys, tres volums relacionats amb l’obra del poeta. Tries de poemes (1938) és un facsímil de gran valor per a l’estudi de la formació del poeta com a tal, ja que mostra els passos que segueix Màrius Torres en la creació de la seva obra i en la seva transformació de «metge que fa versos» a «aquesta cosa absurda: un poeta líric». Aquest volum es publica amb motiu de la commemoració del 75è aniversari de la seva mort i conté Totes les poesies 19331938 (1938) i Tria de poesies de Màrius Torres per a Joan Sales (1938). Totes les poesies conté setanta-sis poemes mecanografiats en els quals s’aprecien correccions i anotacions autògrafes on el poeta exposa la seva més sincera valoració dels textos. Tria de poesies de Màrius Torres per a Joan Sales consta dels trenta-dos poemes que Màrius va enviar a Joan Sales sota aquest títol l’octubre de 1938, així com també els tretze poemes i tres traduccions enviades dos mesos més tard que incloïen nous poemes, poemes no inclosos en la primera tramesa o noves versions. Aquest recull conté ja el que seran, pràcticament, les versions definitives dels Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 153

26/2/20 11:16


154

Llengua & Literatura, 30, 2020

poemes. L’any 2010 la Càtedra Màrius Torres va publicar els facsímils dels tres primers reculls de poesia que el poeta havia escrit durant els anys 1927 i 1936 com a motiu de la celebració del centenari del seu naixement. La comparació dels cinc reculls que apleguen els dos facsímils permet observar com Torres va construint la seva pròpia veu poètica. De poeta a poeta (2017) és una proposta literària innovadora que té com a referents els volums Lectures de Salvador Espriu a cura de Carles Torner (Barcelona, Proa, 2004) i Quan em llegiu dedicat a Narcís Comadira (Barcelona, Edicions 62, 2013). El volum abraça trenta-sis poemes de Màrius Torres comentats per trenta-sis poetes de generacions i adscripcions literàries molt diverses: Amat Baró, Eduard Batlle, Josep Borrell, Antoni Clapés, Jordi Cornudella, Francesc Culleré, Joan Francesc Dlamau, Carles Duarte, Rosa Fabregat, Marc Granell, Ramon Guillem, Bernat Huguet, Lluís Maicas, Juanjo Manau, Albert Mestres, Dolors Miquel, Clara Mir, Anna Montero, Anton Not, Salvador Oliva, Jordi Pàmias, Josep Pedrals, Pere Pena, Joan Perelló, Joan Pomar, Pere Antoni Pons, Jaume Pont, Susana Rafart, Pere Rosselló, Vicent Salvador, Màrius Sampere, Eduard Sanahuja, Magí Sunyer, Víctor Verdú, Blanca Llum Vidal i Júlia Zabala. Pancatalanista, eclèctica i intergeneracional són, segurament, els tres adjectius que millor defineixen la naturalesa d’aquesta obra. En primer lloc, els autors triats en el volum representen la pràctica totalitat de les diferents procedències lingüístiques de la catalanofonia. En segon lloc, la diversitat de les afinitats estètiques dels comentaristes afavoreix l’aparició de comentaris de molt diversa índole, en el fons i en la forma, ja que n’hi ha des dels més acadèmics fins als més literaris, en forma de carta o de poema. Finalment, la diversitat ateny també les franges d’edat dels comentaristes. En definitiva, com indiquen Camps i Farré en la justificació del volum: els interlocutors de Màrius Torres no són en primera instància crítics literaris que apliquen amb justesa i mètode els instruments d’anàlisi d’aquesta disciplina literària, sinó altres companys de combat poètic que, sota el seu prisma singular, posen al descobert els sentits plurals que estotja la poesia de Torres i alhora, i de manera indestriable, ens obren les portes a la seva pròpia manera de sentir i de viure el fet poètic.

Aquest diàleg polifònic de poeta a poeta —d’aquí el títol del volum— endinsa el lector dins el món subjectiu de la interpretació poètica a partir de trenta-sis propostes de relectura que esdevenen valuoses i íntimes comprensions de la poesia de Torres. La ciutat d’ideals que volíem bastir (2018) és un recopilatori dels estudis presentats en el II Simposi Internacional Màrius Torres que es va celebrar a Lleida durant els dies 26 i 27 d’octubre de 2017. La contextualització de l’obra del poeta lleidatà es duu a terme a partir de tres línies d’estudi. En primer lloc, Enric Bou situa Màrius Torres en el context de la poesia europea de la primera meitat del Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 154

26/2/20 11:16


Ressenyes

155

segle xx tenint en compte la seva tasca com a lector, traductor i poeta. En segon lloc, Joan Veny analitza la llengua del poeta en dos registres molt diferents: el poètic i l’epistolar, més espontani però no menys literari. Finalment, Francesc Foguet tracta el pensament polític del poeta a partir de la Segona República espanyola. Donat aquest marc inicial, els posteriors estudis s’agrupen de forma temàtica al voltant de cinc blocs diferents. Dins les lectures de Màrius Torres, Lluís Alpera fa una contribució de títol més personal en què conversa íntimament ‘de poeta a poeta’ amb Màrius Torres; Dominic Keown en “Cançó a Mahalta” situa el poema dins el context de la Nova Cançó i els corrents paral·lels als Estats Units i a la resta d’Europa; Xavier Macià i Núria Perpinyà analitzen els motius de la caiguda i el vertigen en tres poemes; i Albert Mestres tracta les influències i l’estructura de l’obra dramàtica de Torres Una fantasma com n’hi ha poques. En la secció dedicada genèricament a les relacions, Margarida Prats estudia el diàleg epistolar entre Màrius Torres i Mercè Figueras; Andratx Badia analitza els paral·lelismes entre les visions literàries de Màrius i les d’un altre escriptor lleidatà: Magí Morera; Jordi Oviedo exposa les traces de Torres en l’obra de Vicent Andrés Estellés, i Josep M. Sala-Valldaura, en la de Josep Palau i Fabre. L’apartat dedicat a la música inclou l’edició i anàlisi d’Irene Klein de les composicions musicals de Màrius; Mireia Lleó assenyala l’estreta relació que mantenen les seves poesies amb el lied i amb alguns aspectes de la música barroca, i Joa­quim Rabaseda se centra en la tasca que desenvolupà Màrius com a crític musical. A continuació, diferents traductors exposen la seva experiència de traduir la poesia de Màrius Torres als seus idiomes respectius: Olga Nikolaeva i Andrei Rodosski al rus, Jana Balacciu al romanès i Àxel Sanjosé a l’alemany. Atesa la importància de transmetre el valor de l’obra de Màrius a les generacions posteriors, no podia faltar un apartat dedicat a la didàctica. En aquest, Teresa Devesa i Montserrat Vilà dibuixen una proposta que engloba la interdisciplinarietat de la literatura de Torres amb les llengües clàssiques; Moisès Selfa pretén acostar els joves al tema de la mort a partir de la poesia torressiana; Carme Torrelles proposa una forma per potenciar la creativitat, recitació i comprensió de la poesia a través de referents compartits pels joves com són els elements naturals. Finalment, el volum es tanca amb dos estudis sobre el context literari en què es produí l’obra del poeta lleidatà: el de Jordi Malé sobre les relacions entre artistes i escriptors, i el d’Arnau Vives sobre les lectures i traduccions orientalistes de Marià Manent.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 155

26/2/20 11:16


156

Llengua & Literatura, 30, 2020

Xavier Montoliu Pauli

Institució de les Lletres Catalanes xavixu@hotmail.es

4. Torres (2017): Màrius Torres, Sfinxul din noi. Antologie poetică, a cura de Jana Balacciu Matei, Bucarest: Editura Meronia (Biblioteca de Cultură Catalană, 41). En ocasió del setanta-cinquè aniversari de la mort de Màrius Torres (1910-1941), i impulsada per la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i amb la col· laboració de l’Institut Ramon Llull i de l’Ajuntament de Lleida, l’any 2017, l’Editorial Meronia de Bucarest va publicar l’antologia Sfinxul din noi. Antologie poetică. Com no podia ser d’altra manera, la traductora i catalanòfila resident a Bucarest, Jana Balacciu Matei, va traslladar per primera vegada al romanès trenta-nou poemes de Torres. La selecció de poemes, feta per la mateixa traductora, es va dur a terme a partir de l’edició Poesies de Màrius Torres (Pagès Editors: Lleida, 2010). L’antologia bilingüe català-romanès es va publicar amb el títol del poema «L’esfinx interior» a la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana que, amb aquesta nova traducció, arribava al volum número 41. D’aquesta manera, Torres s’afegia a la nòmina d’altres poetes catalans publicats per Meronia: Joan Maragall, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Montserrat Abelló, Miquel Martí i Pol, Francesc Parcerisas, Maria-Mercè Marçal o Carles Duarte. Per aquesta edició es va reproduir a la coberta del volum una fotografia perfilada del poeta i per a la contracoberta el facsímil manuscrit del poema «Aniversari» (datat el primer de setembre de 1941), documents cedits pel Servei de Documentació de la Biblioteca de la Universitat de Lleida. El volum conté un descriptiu pròleg intitulat en romanès «Màrius Torres, poet atemporal» de la professora Margarida Prats, en el qual repassa la vida i l’escriptura, el combat del poeta al sanatori de Puig d’Olena per acabar amb uns comentaris sobre la selecció dels poemes feta «amb sensibilitat i intel·ligència» per la traductora, que permeten al lector romanès de resseguir els temes (la música, la mort, la temàtica artística o religiosa) i els procediments retòrics de l’obra poètica del poeta de Lleida. En definitiva, amb la lectura d’aquesta antologia, el públic romanès disposa d’un retrat essencial i fidel a l’obra de Torres que recorre tant el jo poètic que transcendeix l’experiència pròpia com el jo poètic que s’adreça a figures al· legòriques com la música o la divinitat. En la traducció romanesa flueix la llengua i el ritme més genuïns del Torres líric amb solucions naturals que, certament, fusionen forma i fons. Val la pena de remarcar el bon resultat aconseguit en les rimes de la traducció romanesa no només en els casos d’estrofes canòniques com ara els sonets «Presència», «Els noms», «Arbor Mortis», «Pelegrins», «La Ciutat Llunyana», sinó també en poemes com «Cançons a Mahalta» o altres. Vet aquí una petita mostra: Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 156

26/2/20 11:16


Ressenyes

«Això és la joia»

157

«Aceasta e bucuria»

Aceasta e bucuria – să fii pasăre, să Això és la joia – ser un ocell, creuar [te-mplânți un cel on la tempesta deixà una pau [intensa. în cerul lăsat de furtună în adâncă pace. Și aceasta e moartea – să închizi ochii, I això és la mort – tancar els ulls, [s-asculți [escoltar liniștea, din clipa când muzica se desface. el silenci de quan la música comença.

Arnau Barios Gené

Universitat de Sant Petersburg arnau36@hotmail.com

5. Torres (2018): Màrius Torres, Cmuxu [Stikhí] / Poesies, a cura d’Olga Nikolaeva i Andrei Rodosski, Sant Petersburg: Nestor-Istoria. Els traductors de poesia al rus solen respectar amb prioritat el metre i la rima de l’original i el lector de versos sovint desconfia d’una traducció que no cuida els aspectes formals si troba que els poemes, massa “literals”, no hi tenen una vida autònoma i no funcionen com a poemes russos. És en l’exigència d’aquesta tradició que s’emmarca l’antologia bilingüe de poemes de Màrius Torres Stikhí, publicada el 2018 a Sant Petersburg i presentada al setembre al Museu Akhmàtova d’aquesta mateixa ciutat. Un pròleg de Margarida Prats, introducció concisa i aclaridora a un poeta encara prou desconegut a Rússia, anima a la lectura dels trenta-vuit poemes de Torres que segueixen i que han transvasat al rus els dos traductors Olga Nikolàieva (Sonata da Chiesa, Dia clar, La torre, Taula prerafaelita, Abendlied, Al present, Presència, “Sé que hauré d’oblidar...”, “Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!”, La lectura dels àngels, Paisatge antic, La Venus impassible, La sargantana, Finestra) i Andrei Rodosski (“Dolç àngel de la Mort...”, Paraules de la Nit, “En el silenci obscur d’unes parpelles closes...”, El combat dels poetes, La nit dels vagabunds, “M’he despertat tot sol en un antic jardí...”, les sis Cançons a Mahalta, La Ciutat Llunyana, Molt lluny d’aquí, “Tot és lluny, en la nit...”, Això és la joia, Mozart, Record d’una música, L’esfinx interior, Tres amigues, “Aviat als asils i als bancs de la ciutat...”, El pont, Nit de vent, Cançó a Mahalta). Tot i l’autoria clarament adscrita de la versió de cada poema, Nikolàieva i Rodosski van col·laborar i consultar-se durant tot el procés de traducció, ja que, en la lectura seguida i cronològica dels poemes que ofereix el llibre, no es nota cap desnivell de qualitat ni cap variació brusca de to. Nikolàieva i Rodosski conserven la musicalitat i les profunditats de sentit de l’original, assolint una adaptació flexible a les exigències mètriques del sistema Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 157

26/2/20 11:16


158

Llengua & Literatura, 30, 2020

rus: la traducció no sols respecta la forma de l’original, sinó que, en una feina doble, s’adequa al rígid sistema de peus accentuals que demana la poesia russa tradicional. Aquest difícil treball d’aclimatació s’acaba d’acomplir amb èxit gràcies a una sèrie de troballes poètiques, que donen vivor i autonomia al text traduït. Per exemple, la rima inusitada “obiàtia” / “vnimat’ ia” (a “M’he despertat tot sol...”) o una colla d’al·literacions subtils, com “na krixe koixka” (a La torre) o “tuguie, térpkie, kak dobri vinograd” (a Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!). Aquest darrer vers, que equival al “seran tersos i plens com els bons moscatells” de l’original, té, a més, la virtut de ressonar per associació amb la veu d’un conegut poeta rus de principis de segle, Nikolai Gumiliov. Si l’objectiu d’una traducció com aquesta no consisteix només en fer sonar una nova veu, sinó també en obtenir-ne un eco amb les veus del lloc d’arribada, un intercanvi entre herències diferents, la traducció de Màrius Torres que presenten Nikolàieva i Rodosski, plena de ressonàncies, ho aconsegueix.

Vigència de Manuel de Pedrolo Elisabet Armengol

Universitat de Barcelona earmengol24@gmail.com

Bacardí & Foguet (2018): Montserrat Bacardí i Francesc Foguet (eds.), Vigència de Manuel de Pedrolo, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «Biblioteca Milà i Fontanals» 65. «Potser algú parlarà per mi i dirà de què és fet el meu silenci.» Manuel de Pedrolo, «Potser»

Un dels (molts) problemes que Marina Garcés anuncia en relació amb el modus operandi de la nostra societat actual és que ens hem convertit en il·lustrats i analfabets al mateix temps. Amb la qual cosa, si bé disposem d’un gran abast de coneixements, ens trobem davant d’una incapacitat d’acció alarmant: «No n’hi ha prou de tenir accés al coneixement disponible del nostre temps, sinó que el que és important és poder relacionar-nos-hi de manera que contribueixi a transformar-nos a nosaltres i el nostre món» (Garcés 2018: 45). Aquest saber sense praxi va ser una de les grans preocupacions que va neguitejar també Manuel de Pedrolo al llarg de tota la seva obra, no solament en una primera etapa en què s’identificava amb la definició de l’existencialisme com a filosofia de l’acció, també es percep en els seus darrers diaris i en molts dels personatges de les seves novel·les. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 158

26/2/20 11:16


Ressenyes

159

I així, l’escriptor segarrenc, fermament convençut del poder de la paraula com a interpel·lació i eina de projecció social, va crear tot un imaginari a partir de la realitat que l’envoltava, del continu esdevenir de l’ésser i de la seva constant reflexió; un projecte encomiable a despit de ser, en paraules d’Espriu, «un campió de natació condemnat, al país de Lil·liput, a recórrer un petitíssim vas d’aigua». I consti que Xavier Garcia recupera aquesta citació en el pròleg de l’Obra poètica completa: 1931-1990, fent referència al Pedrolo poeta; tanmateix es pot fer extensiva a tota la seva obra. D’això, se’n fan ressò els articles que integren el volum Vigència de Manuel de Pedrolo, amb els resultats del simposi celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans els dies 11 i 12 d’abril del 2018 i que, tot plegat, proposen una revisió sistemàtica de l’autor i la seva obra a partir de la relectura crítica des dels diferents gèneres que va conrear amb la voluntat de contribuir a renovar la literatura catalana i consolidar el públic lector. Aquesta múltiple interpretació des de l’actualitat també ha permès matisar alguns tòpics que s’han anat perpetuant, i així mateix aprofundir en els aspectes que han convertit l’autor en un clàssic, com ja feia intuir la profecia de Rafael Tasis, quan anunciava que «probablement haurà d’ésser considerat com el novel· lista més important que s’hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller». Indirectament, també es construeix una llista de títols que no es podria denominar canònica, però sí que serviria de base per començar a traçar la que seria una primera aproximació global a l’autor en el segle xxi. Si Pedrolo va ser l’escriptor que cercava constantment la llibertat, l’aspirant a utopies, una veu incòmoda, l’intel·lectual compromès i un lector incansable, per a Antoni Munné-Jordà és, in primis, l’autor del Temps Obert, l’obra que més bé el representa en conjunt. Segurament, Pedrolo, a qui mai li han complagut les etiquetes, refusaria aquesta definició, o bé potser l’acceptaria cum grano salis, perquè recordem-ho, aquest ambiciós projecte no va tenir la recepció esperada i va restar inacabat. Sigui com sigui, és innegable, tal com matisa Munné-Jordà, que el concepte especulatiu del cicle —en el qual diferents circumstàncies obren diferents possibilitats— ha obert camins a altres escriptors i ha establert punts de contacte amb moltes obres reconegudes, com és el cas de l’univers paral·lel i alternatiu de Cărtărescu a Solenoide i el recent 4,3,2,1 de Paul Auster. El fet de cercar les formes que més s’adeien als seus propòsits creatius farà que Pedrolo esdevingui difícil de classificar, per no parlar de les dificultats del decalatge entre la recepció de l’obra publicada i el que realment era l’obra escrita, cosa que tampoc hi ajuda. És per aquest motiu que Jordi Coca, amb «Pedrolo quaranta-sis anys després», ens convida a escatir la diferència de temes entre les obres del Pedrolo «escrit» i el Pedrolo «editat», com si es tractés de dos autors diferents, però sobretot ens repta a apreciar l’agosarament i la llibertat que va suposar que Pedrolo parlés de sexe, de repressió, d’exili i tortura, temes gens habituals a literatura catalana d’aleshores, ni en la publicada ni en la inèdita. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 159

26/2/20 11:16


160

Llengua & Literatura, 30, 2020

D’aquest fort interès per la política, es comprèn que l’escriptor no només es dediqués a la part creativa, sinó que també se sentís atret per l’assaig i l’articulisme. Xavier Ferré se centra en aquesta vinculació entre obra literària i ideologia, i analitza les propostes autorials sobre el comportament en clau col·lectiva —concretament a partir d’articles de Pont Blau i sobretot de Serra d’Or— en què vindica alhora la llengua i la cultura com a base i estratègia d’un projecte d’alliberament nacional. Probablement, el Pedrolo menys conegut pel lector actual és el poeta. La seva era una poesia d’arrel simbolista, que segons comentava en una carta a Maurici Serrahima del 8 d’abril de 1955, «em treu de mi mateix però ensems m’arrossega vers quelcom que sense ésser verament meu en el pla ordinari de l’existència ho és». I val a dir que era conscient que no era el gènere en el qual excel·lia (tal com deixà escrit en una altra carta, al seu pare). Helena Mesalles traça un lúcid recorregut per alguns dels seus poemes, parant atenció als temes «d’una poesia intemporal i que alhora parla del seu temps». Més endavant, Alba Pijuan remarca la influència que la lectura i la traducció van tenir sobretot en el pla poètic —establint una relació directa entre els anys de les traduccions i els de la producció de poesia pròpia—, però també en el conjunt de la seva obra. Tampoc no s’havia parat suficient atenció fins fa relativament poc al Pedrolo dels contes, dels diaris i els epistolaris, i els dos darrers gèneres són molt valuosos per tal d’aproximar-nos al seu pensament literari i visió del món. Olívia Gassol ha revisat la correspondència creuada per Manuel de Pedrolo i apunta, ja d’entrada, una hipòtesi interessant: «per a Pedrolo, la seva literatura és un acte d’afirmació política —no feta, necessàriament, des de la política». Maria Dasca, al seu torn, sí aborda la faceta de contista de l’autor per rellegir les narracions breus tenint en compte tres aspectes clau: la idoneïtat del concepte midcult aplicat a l’autor, ja proposat amb anterioritat per Víctor Martínez Gil en relació amb la producció literària en general; l’adaptació de la poètica a les prerrogatives de gènere i, finalment, alguns trets significatius dels relats, i per extensió, de la seva narrativa, com la complexitat (en la tria de situacions diverses) i la cohesió en l’articulació del fil narratiu. Pedrolo va fer una obra conseqüent i coherent amb una finalitat i, en última instància, amb la voluntat de construcció d’una totalitat narrativa. Josep Camps Arbós s’hi refereix i analitza les consideracions que va fer l’autor de la lectura que Castellanos i Campillo (1988) fan de la seva obra, per acabar-la acceptant. I així assistim a un repàs de les etapes i les obres més representatives, amb algun apunt sobre la recepció que ha tingut la novel·lística de Pedrolo entre la crítica, i que no sempre coincideix amb la tria personal que l’escriptor exposa en els seus Diaris. És evident que el conjunt de la producció pedroliana, a més d’una totalitat narrativa, aspira a trobar un sentit a la vida. És per aquest motiu que, encara que la seva dramatúrgia pugui tenir punts de contacte amb el teatre de l’absurd, no es pot definir com a tal; i així ho evidencia també Jordi Lladó quan parla de les obres teatrals parant especial atenció al mecanisme de la tècnica de cambra (desenvoluLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 160

26/2/20 11:16


Ressenyes

161

pat en una desena de casos) en el qual es construeixen uns espais gairebé buits que seran recurrents en aquestes peces, considerades com a claustrofòbiques. Els espais-presó —com el de l’emblemàtica Homes i no— serien ben contemporanis; tanmateix, considera que l’excessiu constructe simbòlic d’altres obres generaria un possible entrebanc a l’hora d’incorporar aquests textos en l’actualitat. Complementàriament, Isabel Graña ressegueix diferents moments de l’amistat de Capmany i Pedrolo, dos intel·lectuals compromesos, que com ja havia afirmat Montull a propòsit de Benjamin, «també l’amistat és un concepte límit, el qual sovint ha estat vist des del poder institucionalitzat com una forma subversiva de relació humana» (Montull 2016: 10). Margarida Aritzeta és, finalment, l’encarregada de recopilar la vigència de Manuel de Pedrolo en la literatura actual a partir de diferents testimonis, contradient, així, la idea que hagi estat un autor oblidat, i preguntant-se què representa Pedrolo com a patrimoni cultural. Anna M. Moreno Bedmar tanca el volum esbossant un vincle entre literatura i territori, concretament el de la Segarra natal de l’escriptor, on es troba el castell de Concabella i l’Espai Pedrolo. El «límit» i la «reixa» són el leitmotiv de l’exposició permanent que es pot visitar en aquest recinte, que ens recorda, un cop més, que la lluita individual té en el nostre escriptor una repercussió col·lectiva: existència i projecte són l’únic camí per afrontar la realitat i donar sentit a aquesta llibertat tan anhelada i ensems tan difícilment assolible. Encara avui. BIBLIOGRAFIA Garcés (2018): Marina Garcés, Nova il·lustració radical, Barcelona: Editorial Anagrama. Montull (2016): Lluís Montull, Walter Benjamin. Els límits de la democràcia, Barcelona: Galàxia Gutenberg. Pedrolo (1996): Manuel de Pedrolo, Obra poètica completa: 1931-1990, edició i pròleg de Xavier García, Lleida: Pagès Editors. Tasis (1954): Rafael Tasis, «Manuel de Pedrolo, novel·lista inèdit», Pont Blau, 21 (juny-juliol).

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 161

26/2/20 11:16


162

Llengua & Literatura, 30, 2020

Epistolari Gaziel - Josep Pla (1941-1964) Francesc Montero Aulet

Universitat de Girona - Institut de Llengua i Cultura Catalanes francesc.montero@udg.edu

Gaziel & Pla (2018): Gaziel i Josep Pla, Estimat amic. Epistolari 1941-1964 i textos complementaris, edició a cura de Manuel Llanas, Barcelona: Edicions Destino. Màxims exponents de la brillant generació d’escriptors-periodistes d’entreguerres, Gaziel i Josep Pla són dos tòtems de la literatura i el periodisme català del segle xx. A banda de grans escriptors, Gaziel —nom de ploma d’Agustí Calvet— i Josep Pla van ser dos intel·lectuals compromesos amb la societat, i dos integrants de la generació «cremada» o «destruïda» per la guerra civil (Díaz-Plaja 1966). Estipendiats per Francesc Cambó entre 1936 i 1939, al seu retorn a Catalunya van adaptar-se a les circumstàncies: Josep Pla es va recloure al mas Pla, «àncora vital» de l’escriptor (Pla 2014: xxi), va recuperar l’exercici del periodisme i es va dedicar a construir la seva magna obra. Gaziel, en canvi, va viure a Madrid, encarregant-se de l’editorial Plus Ultra i observant la realitat catalana des de la distància i durant les estades estivals a Sant Feliu de Guíxols. Així, durant la postguerra es van convertir en dos autèntics «vencedors vençuts» (Montero 2016: 223). No els únics, però sí dos dels més representatius. Pla i Gaziel es van conèixer el 1922 a Gènova, en qualitat de corresponsals. Abans de la guerra van mantenir una relació distant, marcada per les crítiques que Pla va etzibar a La Vanguardia i, de retruc, al seu director, Gaziel, en la coneguda sèrie «Periodisme... Permetin!» escrita a quatre mans el 1924 amb Eugeni Xammar (Xammar 1989: 51-65). Com contextualitza Manuel Llanas en el pròleg a l’epistolari, Gaziel sempre va respondre amb el silenci i un «olímpic desdeny». No obstant això, durant la postguerra la relació es va reprendre, primer tímidament i, més tard, amb afecte i estimació creixent. Com recordava Gaziel el 1957 en una impagable carta al seu amic Jordi Rubió —citada per Llanas al pròleg—, tot i l’aparent fredor de Pla va començar a percebre en ell «una pila de replecs més humans i amagats del que semblava». L’acostament definitiu es va produir una matinada de 1954, quan un compungit Pla va expressar-li el seu penediment pels atacs de preguerra. Com a resposta, Gaziel va segellar l’amistat amb «una de les abraçades més bones que hagi donat jo a la meva vida». El conjunt de 58 cartes creuades entre els dos autors il·lustren aquesta amistat de postguerra, així com la coincidència de posicionaments sobre la situació del moment. Han pogut veure la llum gràcies a una donació de cartes de Pla a Gaziel a la Fundació Josep Pla de Palafrugell. Aquests documents es van relacionar amb les cartes rebudes per Pla dipositades a la mateixa entitat, i la Càtedra Josep Pla de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 162

26/2/20 11:16


Ressenyes

163

la UdG i Edicions Destino en van impulsar l’edició rigorosa, encarregada amb bon criteri al gazielista Manuel Llanas. L’epistolari és irregular, característica habitual en aquest gènere. Del total, tan sols 7 cartes són de Josep Pla —per alguns comentaris de Gaziel, es dedueix que n’hi devia haver més, que s’han de considerar perdudes. De la resta, algunes són de circumstàncies. La disposició temporal també és desigual: hi ha un salt accentuat entre la primera carta, de 1941, i les següents, de 1946 i 1947. A partir de llavors, sense ser mai freqüent ni estreta, la relació esdevé més regular, majoritàriament quan Gaziel era a Sant Feliu i es mostrava sol·lícit, ansiós per veure Pla. El 30 de setembre de 1950, Gaziel expressa ja sense reserves el seu desencís davant la situació del país: «aquest país [...] té el seu tarannà personal, [...] i és el de no admetre com situacions estables més que dugues: la tirania i l’anarquia, però que s’assemblen tant que un ja no sap on comença l’una i acaba l’altra». En una carta de 29 de setembre de 1953, la millor del recull i que per ella mateixa el justifica, Gaziel considera Pla «l’escriptor vivent més gloriós i més llegit de Catalunya» i sent que, tot i les diferències, estan units per «afinitats bàsiques, essencials, en les finalitats». A continuació, expressa amb concisió la proximitat d’esperit amb Pla: Vós i jo som autènticament catalans [...]. Som, ademés, racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius: enemics instintius de totes les nigromàncies que enterboleixen l’esperit dels homes i enfosqueixen el món. [...] Vós i jo hem estat sempre sincers i independents —tot el que humanament ens ha estat possible— de cara als nostres públics. Mai no hem explotat els ideals que hem servit per treure’n profit personal, sinó més aviat al contrari [...]. No hem rebut mai càrrecs ni honors de ningú, ni dels nostres afins, ni dels que remenaven les cireres que nosaltres contribuíem, evidentment, a collir. I ara, sobretot, després del gran desastre col·lectiu —català i hispànic—, quan tanta de gent ha canviat o prova de canviar de camisa, [...] nosaltres seguim estant allà on érem, malgrat la dissort, malgrat la persecució.

A la part final de l’epistolari hi ha dos dels temes de major substància del recull: d’una banda, la participació al jurat del primer premi Sant Jordi de novel·la impulsat per Òmnium Cultural, que substituïa el Joanot Martorell, i que va passar a la història per haver descartat Colometa de Mercè Rodoreda —la futura novel·la La Plaça del Diamant— i haver guardonat Viure no és fàcil d’Enric Massó. El 14 de novembre de 1960, Pla defineix el text de Rodoreda com «un intent fallit», i sentencia respecte Ronda naval sota la boira de Pere Calders: «Sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita». Incòmode en aquest jurat, Pla malda l’any següent per sortir-ne. L’altre tema rellevant és el trasbals davant la mort de Josep M. Cruzet el 1962. Les respectives correspondències amb l’editor de Selecta són de referència obligada per entendre les circumstàncies que van envoltar la represa pública de la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 163

26/2/20 11:16


164

Llengua & Literatura, 30, 2020

literatura catalana, i un testimoni de primer ordre de l’afecte que li professaven (Pla-Cruzet 2003 i Gaziel-Cruzet 2014). El 20 de febrer de 1962 Gaziel confessa sentir-se «molt sol enmig d’una confusió gran» i troba a faltar Pla, «l’únic amb qui jo hauria pogut parlar com cal d’aquest fet horrible». Pla respon que ha caigut «en un estat de misantropia absoluta». Tot seguit, per evitar perdre la feina feta els darrers anys, proposa sense embuts a Gaziel que es posi al capdavant de l’editorial: «Vós seríeu l’home indicat per la continuació —primer sense fer gaire soroll i després explícitament. Deixem-nos de compliments i de collonades. Si no continuem estem perduts definitivament». Malgrat l’empenta, la iniciativa va quedar en no-res. Després d’aquest intercanvi, tan sols quatre cartes més. El 18 de març de 1964, l’autor de Sant Feliu s’ensumava el final: «Estic malalt, més del que caldria. Però tinc l’esperança —no sé si fonamentada o no— de començar a sortir del sot». La prematura mort li arribaria el 12 d’abril. Completen el volum uns apèndixs que il·lustren aspectes referits a les cartes: ressenyes de Pla a llibres de Gaziel «“Gaziel” i la seva Vila del Vuitcents» (1953) i «La rueda del tiempo. Historia y vida de San Feliu de Guíxols» (1963), el retrat de passaport que l’autor d’El quadern gris va dedicar al seu amic i un text inclòs a Notes per a Sílvia. Tanmateix, més sucosos són els materials redactats per Gaziel sobre La Vanguardia i el comte de Godó per a l’homenot que Pla va dedicar al propietari del diari, i que fan més àcida encara la visió del periodista exposada al llibre sobre la història del diari en el qual va treballar (Gaziel 1971), i entronquen amb el text de dimissió que volia presentar el 1932 descobert per Manuel Llanas (2019). Inicialment l’homenot planià havia d’estar dedicat al director, però aquestes informacions van fer-lo canviar d’opinió. Gaziel sintetitza amb sagacitat els factors que van propiciar l’èxit fulgurant de La Vanguardia: «superioritat tècnica i material absoluta» i «model de diari no engagé amb res més que amb la conveniència de l’empresa». Culmina el retrat amb definicions impagables de Ramon Godó (1864-1931) —«un tirà implacable» i un «amargat de tot, impotent absolut»— i sentencia que la seva vida va estar regida per les següents característiques essencials: Un gairebé absolut i tràgic isolament espiritual, motivat pels seus inguaribles defectes físics (era [...] sord, coix, curt de vista i de parla embossada, malfiat de tothom com una mala cosa); un tancament en l’exclusiu afany de diner, no per fruir-ne (era avar i asceta), sinó per gaudir-ne en l’aspra seguretat que dona la seva força monstruosa; un urc passional pel seu diari i per no permetre que ningú no el manegés més que ell; un odi visceral al catalanisme i a tot el que en tingués la més lleu ferum.

Liberals moderats, franquistes de primera hora penedits i sempre antirepublicans i catalanistes convençuts, Josep Pla i Gaziel no van trobar el seu espai durant l’«etapa embogidora» dels anys vint i trenta, que segons Gaziel va conduir a «l’adveniment fatal de la república i de tot el que seguí fins a la prevista catàstroLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 164

26/2/20 11:16


Ressenyes

165

fe». Després de 1939, durant molts anys no hi va haver espai per a intel·lectuals de la seva categoria: n’havíem constatat el desencís a les Meditacions en el desert en el cas de Gaziel (1999) i a La vida lenta. Notes per a tres diaris 1956-1957-1964 (2014) i a Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017) en el de Pla. Gràcies a aquest epistolari, a més de les coincidències de pensament, descobrim un afecte sincer que els apropa i humanitza i, alhora, contribueix a definir millor les seves complexes actituds durant la postguerra. BIBLIOGRAFIA Díaz-Plaja (1966): Guillermo Díaz-Plaja, Memoria de una generación destruida (1930-1936), Barcelona: Delos-Aymà. Gaziel (1971): Gaziel, Història de la Vanguardia, París: Edicions Catalanes de París. — (1999): Gaziel, Meditacions en el desert, Barcelona: La Magrana. Gaziel & Cruzet (2014): Gaziel i Josep M. Cruzet (i l’editorial Selecta), Correspondència (1951-1964), edició de Manuel Llanas, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Llanas (2019): Manuel Llanas, «Apareix l’inèdit amb què Gaziel volia dimitir de La Vanguardia», Ara, 09-06-2019. Montero Aulet (2016): Francesc Montero Aulet, Manuel Brunet. El periodisme d’idees a l’ull de l’huracà, Catarroja: Afers. Pla (2014): Josep Pla, La vida lenta. Notes per a tres diaris: 1956, 1957, 1964, edició de Xavier Pla, Barcelona: Destino. — (2017): Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, edició de Francesc Montero, Barcelona: Destino. Pla & Cruzet (2003): Josep Pla i Josep M. Cruzet, Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962, edició i pròleg de M. Josepa Gallofré, Barcelona: Destino. Xammar (1989): Eugeni Xammar, Periodisme... Permetin!, Barcelona: Quaderns Crema.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 165

26/2/20 11:16


166

Llengua & Literatura, 30, 2020

Epistolari de Joan Puig i Ferreter Manuel Llanas

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya mllanas@uvic.cat

Teixell (2019): Oriol Teixell Puig, La direcció literària d’Edicions Proa a l’exili. Epistolari de Joan Puig i Ferreter, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. ¿Us veuríeu amb coratge de tornar-vos a fer editor, de llançar la proa al mar altra vegada i obrir la vela a tot vent? (D’una carta de Joan Puig i Ferreter a Josep Queralt del 20 de novembre de 1948.)

A vuit anys de fer-ne cent —cosa que la converteix en una de les editorials en actiu més longeves—, no es pot pas dir que Proa —a diferència de tants i tants altres segells editors nostres, orfes de l’atenció dels estudiosos— no hagi tingut sort. En el que portem de segle, se n’han ocupat, si més no, l’enyorat Isidor Cònsul —que en va ser director entre 1998 i 2009—, Julià Guillamon, Ramon Pinyol i Torrents i un servidor. I, en l’etapa de l’exili a Perpinyà, Maria Llombart i, de manera ben destacada, Josep Camps i Arbós, sobre els sòlids fonaments forjats pel qual s’ha edificat el present volum, que edita la correspondència completa —inèdita o no— intercanviada entre Joan Puig i Ferreter i, d’una banda, Josep Carner, Domènec Guansé i Xavier Benguerel —tots tres autors del catàleg de l’editorial a l’exili, a partir de 1949— i, de l’altra, amb un seguit d’escriptors i traductors, temptejats sense èxit per incorporar-los-hi. Encapçala l’edició un capítol destinat a situar el context i els personatges que s’hi mouen: les gestions de Puig i Ferreter per trobar editor, dins i fora de Catalunya, per al cicle novel·lístic d’El pelegrí apassionat; l’assumpció per part seva de la direcció literària, com en la preguerra —i després de la renúncia de Ramon Xuriguera—, i la seva tasca de mecenatge de l’editorial; o, sobrevolant sempre, de forma implícita o explícita, la llegenda negra que persegueix l’escriptor de la Selva del Camp a l’exili i l’enfrontament amb Ferran Canyameres, fins al punt que, en aquest sentit, l’epistolari reunit revela, en paraules d’Oriol Teixell, «un personatge àvid d’aprovació pública, desitjós de reconciliar-se amb els refugiats catalans». Les quinze primeres cartes de les quaranta-sis creuades amb Carner (vint-itres de Puig i Ferreter) entre 1948 i 1952 estan monogràficament centrades en el contenciós amb Canyameres —enutjós de tan reiterat—, perquè Puig pretenia que el seu corresponsal hi fes de mediador i, per torna, el bombardeja enviant-li centenars de sonets escrits en defensa pròpia perquè els hi corregeixi. Les resLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 166

26/2/20 11:16


Ressenyes

167

tants, ja amb Proa com a protagonista —ni que sigui de forma indirecta, com la polèmica generada en els Jocs Florals de 1948, celebrats a París—, giren sobretot al voltant de la publicació del títol carnerià, El Ben Cofat i l’Altre, que acaba constituint el volum 93 de la col·lecció «A Tot Vent» —el primer de la represa. S’hi detecta —aquí i també en la correspondència amb Guansé i Benguerel— l’esforç de Puig per camuflar el propòsit que la col·lecció aculli en especial el seu cicle novel·lístic; i hi sobresurt el gruix intel·lectual i l’esplèndida prosa d’algunes peces de Carner.1 Pel que fa a les quaranta-tres cartes (de 1949 a 1954) amb Guansé (del qual se’n reprodueixen dinou), sospitós, segons Puig, d’estar «encanyameritzat», el conflicte amb Ferran Canyameres torna a ocupar un espai considerable. De molt més interès resulten les informacions sobre el pla de publicacions d’«A Tot Vent», sobre la magra recepció d’originals per difondre-hi tot i les crides fetes o sobre l’escassíssim interès dels exiliats catalans —en primer lloc els d’Amèrica— per subscriure-s’hi. O els comentaris, d’oberta i lliure franquesa, dels dos corresponsals sobre novel·les respectives: Puig sobre Laberint (que s’acaba publicant a la col·lecció) i Guansé sobre Janet vol ser un heroi i Homes i camins (els dos primers títols d’El pelegrí apassionat). És de justícia posar en relleu, com en el cas de Carner, les qualitats de la prosa epistolar de Guansé, amarada d’ironia i d’agilitat expressiva i plena de referències a escriptors i lectures. Molt menys abundants, les catorze cartes amb Xavier Benguerel (set de cada corresponsal, intercanviades entre 1949 i 1953) són també les menys substancioses; hi pren un paper protagonista la concessió del premi de novel·la dels Jocs Florals de Perpinyà del 1950 —convocat per Edicions Proa i dotat econòmicament pel mateix Puig— a L’home dins el mirall, de Benguerel, títol que s’integra a «A Tot Vent». En el segon bloc de cartes —centrades en intents fallits del director literari per reclutar escriptors i traductors per a l’editorial— se n’inclouen d’adreçades —de vegades sense resposta localitzada— a Ventura Gassol, Mercè Rodoreda / Armand Obiols, Melcior Font, Carles Pi Sunyer, C. A. Jordana, Pere Calders, Felip Calvet (a qui Puig demana títols de Rovira i Virgili), Agustí Esclasans (que escriu una carta de resposta d’un accentuat patetisme), Narcís Molins i Fàbregas, Carles Riba, Sebastià Juan Arbó i Manuel de Pedrolo (que es carteja amb Josep Queralt i replica amb un comentari antològic els retrets de Puig a una seva novel·la). Per localitzar aquest feix d’epistolaris, Oriol Teixell ha furgat en una dotzena llarga d’arxius i biblioteques públics. I, per editar-los, amb lloable escrúpol filològic, els ha flanquejat amb més de set-centes notes a peu de pàgina —val a dir que unes quantes innecessàries o supèrflues, i algunes, molt poques, confuses o directament errònies.2 Tanca el volum una bibliografia, molt completa, i —com hauria 1.  A qui pertany aquest consell d’or, que transmet arran dels sonets que Puig li envia: «Per a escriure una mica bé (car l’absolut no és més que un somni), no hi ha més que tres mitjans: tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi» (p. 98). 2.  Entre les errònies, no puc estar-me d’esmentar-ne dues. La frase històrica invocada per Puig, en carta a Benguerel, «hasta el último hombre y el último cartucho», de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 167

26/2/20 11:16


168

Llengua & Literatura, 30, 2020

de ser preceptiu en obres amb tantes referències de tota mena com aquesta— uns índexs, utilíssims, d’«antropònims, empreses i entitats culturals, organitzacions polítiques, obres literàries i publicacions periòdiques».

Epistolari Domènec Guansé Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya jcampsar@uoc.edu

Guansé (2019): Domènec Guansé, L’exili perdurable. Epistolari selecte, a cura de Montserrat Corretger i Francesc Foguet, Catarroja: Afers. 26 de gener de 1939. Les tropes franquistes ocupen la ciutat de Barcelona i s’inicia una brutal repressió contra la cultura catalana i les seves institucions. Hi ha gent, d’una banda, que decideix quedar-se a Catalunya i serà objecte de tota mena d’ultratges; d’altra, n’hi ha que creua la frontera i marxa a l’exili, on intentarà mantenir la flama de la catalanitat. Domènec Guansé serà d’aquests darrers. Nascut a Tarragona el 1894, potser avui dia n’és un nom amb escàs predicament entre les generacions més joves, però, en el moment d’abandonar el país, era un dels més destacats intel·lectuals: periodista, crític literari (especialment en el terreny de la narrativa, com demostren els textos apareguts a la Revista de Catalunya), novel· lista i dramaturg. La magnífica tesi d’Antoni Isarch, Domènec Guansé: crítica, periodisme i narrativa (1918-1936), dirigida per Francesc Foguet i en vies de publicació, fa palès la importància de l’escriptor en el context cultural i literari dels anys vint i, especialment, durant el període de la República, abruptament truncat per l’inici de la guerra civil espanyola. El volum que ressenyem, L’exili perdurable. Epistolari selecte, a cura de Montserrat Corretger i Francesc Foguet, aplega 125 cartes de Guansé datades entre el juliol de 1950 i el gener de 1978, un mes abans del seu traspàs. Exiliat primer a França, va formar part del selecte grup de refugiats al castell de Roissycap manera no remet a Adolf Hitler, sinó que pertany al govern espanyol en plena guerra de la independència cubana, el qual, però, no es referia a l’«último cartucho», sinó a l’«última peseta» (nota 506, p. 223). La segona esmena, més rellevant, cal fer-la en desgreuge de Josep Carner, incapaç, anava a dir per naturalesa, de perpetrar un nyap lingüístic del calibre del castellanisme «alivi» —de fet, ni d’aquest calibre ni de cap altre; el que escriu en la carta a Puig —goso assegurar-ho sense haver-ne vist l’original— és, en realitat, «àlibi», terme jurídic amb el qual la frase en què s’insereix adquireix ple sentit i una esplèndida subtilesa expressiva (nota 159, p. 94). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 168

26/2/20 11:16


Ressenyes

169

en-Brie, prop de París, on va compartir estada i penalitats amb Pere Calders, Armand Obiols, Agustí Bartra, Anna Murià o Mercè Rodoreda, entre d’altres. El desembre de 1939 s’embarcà a Marsella en el vaixell Florida rumb a Buenos Aires conjuntament amb Francesc Trabal, Joan Oliver, C. A. Jordana i Xavier Benguerel i les seves famílies; ell era solter i la solitud, en certa manera, l’acompanyà al llarg de l’existència. A la capital argentina el viatge no es va aturar i continuà el seu camí, travessant la serralada dels Andes, fins a Santiago de Xile, on els exiliats arribaren el febrer de 1940, ja que el Centre Català n’havia costejat els passatges. D’aquest viatge, cadascun dels cinc escriptors en farà el seu relat; el de Guansé portarà el títol de Ruta d’Amèrica (del carnet d’un exiliat). No serà fins al març de 1963 que l’intel·lectual tarragoní decideix emprendre el viatge de retorn a una Catalunya ben diferent de la que s’havia vist obligat a marxar feia gairebé un quart de segle. No en va, la dictadura franquista era omnipresent en els estrats polítics i culturals del país. Les cartes escrites des de Xile per Guansé tracen un diàleg epistolar entre l’interior de Catalunya i l’exili. I, en certa manera, formen part d’una xarxa coordinada per Rafael Tasis a Barcelona i que comptava amb Vicenç Riera Llorca, a Mèxic, i Ramon Xuriguera, a París, com a corresponsals més destacats. A les lletres, s’hi tracten diversos temes: les dificultats econòmiques —es guanyà la vida com a secretari del Centre Català santiaguí—; la direcció del setmanari Germanor i els problemes per tirar-lo endavant; o la fundació, amb Oliver i Benguerel, i la ulterior desaparició de l’editorial El Pi de les tres Branques —el nom, una nació i tres països, és una referència explícita al conegut poema de Jacint Verdaguer— a causa de l’escassa venda dels llibres publicats. Si més no això és el que es dedueix de la carta adreçada a Tasis el gener de 1951 sobre El Rusio i el Pelao de C. A. Jordana: «ha agradat a totes les persones intel·ligents. Cosa que significa que no ha estat un èxit precisament per a les edicions» (p. 37). També les cartes evidencien l’intent de Guansé de bastir un pont amb el món ensorrat de la República a través de la seva col·laboració a revistes de l’exili (La Nostra Revista, Catalunya, Pont Blau o Ressorgiment) o dels magnífics Retrats literaris. O la constant participació en els concursos literaris de l’exili, que li va servir per a estimular una producció narrativa iniciada als anys vint i trenta i que donarà lloc a peces tan interessants com La pluja d’or o Laberint (d’aquesta darrera se’n pot resseguir minuciosament la trajectòria crítica i editorial). O, fins i tot, l’intent de donar continuïtat a la tasca com a crític: la ironia impregna els comentaris sobre el magne cicle El pelegrí apassionat, de Joan Puig i Ferreter, qualificat com «La rierada», i la novel·la que l’inicia, Janet vol ser un heroi; no en va, exposa el novembre de 1952 a Benguerel que «l’encapçala un pròleg extensíssim que l’hauria pogut escriure un dels més lamentables personatges de Dostoievski. És una pedanteria que fa riure. I tota la novel·la és igualment pedant» (p. 48). Un altre esdeveniment important que reflecteix la correspondència guanseniana d’aquests anys és la decidida tasca en l’organització dels Jocs Florals de Santiago de Xile, celebrats el 1962, amb un veredicte que, pel cap baix, es pot qualificar de polèmic. L’epistolaLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 169

26/2/20 11:16


170

Llengua & Literatura, 30, 2020

ri també planteja qüestions que afecten l’ànim de Guansé: el sentit de la diàspora i l’enyor de Catalunya; així el 1952 confessava a Tasis que «Cada dia les possibilitats de l’exili són, pel que ens afecta, més migrades. Ja, en conjunt —ho reconec—, representa ben poca cosa» (p. 52), i dos anys després li ho corroborava: «Potser el que més falta hi faria [a Germanor] són comentaris sobre els problemes vius de l’interior (a l’exterior ja no queda res que sigui viu)» (p. 66). Trabal i Jordana seran dues víctimes il·lustres d’aquesta nostàlgia; sense haver pogut retornar a casa, les seves despulles encara romanen al cementiri metropolità de Santiago de Xile. La correspondència escrita per Guansé des de Catalunya estant palesa les dificultats d’adaptació i econòmiques que va patir. Les extenses lletres, adreçades especialment als amics que ha deixat a Xile, com Roser Bru, Pere Pruna o Pelai Sala, retraten la duresa de la postguerra dels anys seixanta i setanta, «per ací corren mals vents. Marxem entre garrotades, clausures i multes a desdir», escriu poc després d’arribar, el gener de 1964, a la primera. Alhora advoca pel retorn dels exiliats per tal de treballar a favor de Catalunya des de l’interior; ho afirmava en una carta a Alexandre Tarragó el 1967: «en primer lloc, perquè a Xile no m’hi lligava concretament res ni tan sols m’havia immergit ben bé en la seva vida; segon, perquè no em vaig desvincular mai del meu país i, espiritualment, gairebé ni me’n vaig moure» (p. 167). Guansé s’esforçarà, amb sort desigual, per relligar el món cultural de l’interior i el de l’exili, escindit per culpa de la guerra, i participar en el seu redreçament, com ho fa palès l’ajut per a publicar la novel·la pòstuma de Jordana, El món de Joan Ferrer, cosa que aconseguirà el 1971. I també intentarà esdevenir, amb penes i treballs, un autèntic professional de les lletres —com ja ho havia estat a la preguerra—: tradueix textos de vàlua desigual, accepta nombrosos encàrrecs editorials (especialment d’Aymà, Proa i Grijalbo), i aconsegueix una tribuna pública com articulista a la revista Serra d’Or. Unes múltiples activitats que, tanmateix, li impediran enllestir el seu ambiciós assaig sobre prosistes i novel·listes contemporanis. Les cartes tracen, a més, un mapa del món cultural de l’època: hi trobem referències a premis, tertúlies, i a les obres d’escriptors tan significatius com Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Teresa Pàmies o Joan Brossa, que exemplifiquen, una vegada més, la seva faceta de crític literari. A propòsit d’aquest darrer, el compara, adreçant-se a Albert Junyent el 1969, amb Antoni Tàpies: «Tothom parla de Tàpies; Tàpies és glorificat, exalçat; a Brossa el volta el silenci, ningú no el coneix, ningú no sap qui és, i no guanya ni un ral» (p. 193). Igualment hi ha espai per als comentaris sobre autors joves, fruit de la seva presència com a jurat del premi Sant Jordi: Josep Albanell o Montserrat Roig, de qui reconeix la qualitat de novel·lista, encara que considera, a propòsit d’El temps de les cireres, que «tant d’argument com d’estil queda una mica desballestada» (p. 297). O per mostrar el desconcert que experimenta amb novel·les que podríem definir com a textualistes: escriu a Pelai Sala el gener de 1976 sobre També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud, d’Oriol Pi de Cabanyes, que «si tu et costà de llegir, jo no vaig poder acabar-la» (p. 279), cosa que s’explica pel fet que els models estètics defensats a finals dels setanta per Guansé eren els Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 170

26/2/20 11:16


Ressenyes

171

mateixos que els de la preguerra. I és que, per sobre de tot, hi plana un desarrelament perpetu que es reflecteix en el títol del llibre escollit encertadament pels curadors: L’exili perdurable. Ja ho havia apuntat en una carta a Josep Tarradellas del març de 1963 tot navegant de Xile cap a Catalunya: «I, tot retornat, m’afermo precisament en la idea de la noblesa i de l’exili, siguin quines siguin les anècdotes que no deixen veure el bosc. Jo seguiré a dintre tan exiliat com a fora» (p. 111). Cal agrair, per tot plegat, a Montserrat Corretger i a Francesc Foguet la tasca d’haver recuperat aquestes cartes. Ambdós, conjuntament, amb Antoni Isarch, són els màxims especialistes en la figura de Guansé; seves són les edicions dels aplecs d’articles de l’autor Catalunya a l’exili (2014) i Retrats de l’exili (2015). Del volum, en voldríem destacar tres aspectes més: un documentat pròleg en què es contextualitza degudament l’escriptor tarragoní; el sempre utilíssim índex de noms; i l’anotació, sòbria i mesurada, al final de cada carta, lluny de l’excessiva erudició que en podria dificultar la lectura. Malgrat tot, s’hi detecten algunes imprecisions —l’editorial Adesiara té la seu a Martorell i no a Mataró (p. 29); el Rafael a què fa referència la carta 65 (del maig de 1967) no pot ser Tasis, ja que havia mort a París el desembre de 1966 (p. 169); Guansé no s’equivoca quan afirma que la col·lecció «El Nus» pertany a l’editorial Estela i no a Laia (p. 175); Josep M. Miquel i Vergés va exiliar-se a Mèxic i no a Santiago de Xile (p. 205)— o els inevitables follets d’impremta —Ramon Peypoch va néixer el 1898 i no el 1998 (p. 44)— que caldria esmenar de cara a una nova edició. Un llibre que, com bé indiquen els seus curadors, «a més de la seva vàlua autobiogràfica, les missives enviades a un gavadal de destinataris es converteixen també en la crònica col· lectiva d’un país i d’una cultura que hagué de reviure de les cendres d’una desfeta de conseqüències incalculables» (p. 28).

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 171

26/2/20 11:16


172

Llengua & Literatura, 30, 2020

La construcció literària del territori Mireia Munmany Muntal

Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català Grup d’Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació (GETLIHC) Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya mireia.munmany@uvic.cat

Vilallonga, Casacuberta & Perera (2018): Mariàngela Vilallonga Vives, Margarida Casacuberta Rocarols i Anna Perera Roura, La construcció literària del territori. Costa Brava i Empordà, Girona: Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, Universitat de Girona; «Sèrie Estudis i documents», 3. La construcció literària del territori. Costa Brava i Empordà, a cura de Mariàngela Vilallonga, Margarida Casacuberta i Anna Perera Roura, és fruit del primer Congrés internacional sobre literatura i corrents territorials: La construcció literària del territori, organitzat pel grup de recerca de Patrimoni Literari (Institut de Llengua i Cultura Catalanes). Va tenir lloc a la Universitat de Girona el 8 i 9 d’octubre de 2015. Tant el volum com el congrés —el 5 i 6 de novembre de 2019 se celebrà el segon congrés—, s’emmarquen dins del projecte de recerca «Literatura i corrents territorials (II): la construcció literària del paisatge a través dels Jocs Florals i certàmens literaris en llengua catalana (1859-1977)», liderat per Vilallonga i Casacuberta i del qual Perera també forma part. Un marc d’estudi que els permet explorar les vinculacions intel·lectuals i estètiques entre literatura i paisatge. L’edició a càrrec de Vilallonga, Casacuberta i Perera, vinculades professionalment a la Universitat de Girona, té un paisatge concret, el de les terres del nord de Catalunya, amb especial atenció a la Costa Brava i l’Empordà, com a mites paisatgístics de la literatura catalana. La totalitat d’articles que aplega el volum, per tant, parlen d’aquest territori i ens mostren com al llarg del temps els nostres literats han contribuït a la seva creació. I és que tal com assegurava Joan Fuster a Judicis finals, un 30 % de la poesia catalana moderna està dedicada a l’Empordà (Sanz 2018: 117, Puig 2018: 261). Abans d’entrar a analitzar l’estructura interna de l’obra, volem evidenciar la significació que té la publicació, tant en el camp de la geografia literària com en el patrimoni literari, que als darrers anys s’ha treballat rigorosament per evidenciar la vinculació entre literatura i territori. Així han proliferat itineraris literaris, antologies, guies literàries, atles i projectes web que recullen obres relacionades a un territori real. Amb aquesta publicació acadèmica es fa un pas més, a través de 14 estudis i una breu però deliciosa introducció que dona coherència al volum, s’intenta explicar la formació de la construcció literària del nord de Catalunya i les seves implicacions en la literatura. Analitzant autors i obres del s. xix al xxi, cataLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 172

26/2/20 11:16


Ressenyes

173

lanes i estrangeres. Totes, però, influenciades per aquest territori concret, que, altra volta, segueixen construint. El volum està estructurat en quatre parts que ens permeten conèixer la relació entre literatura i territori des de diverses perspectives. La primera, «Literatura i territori: marc general i aspectes teòrics», consta de quatre articles fruit de quatre ponències que van tenir lloc en el congrés esmentat anteriorment. Totes elles constitueixen una bona base teòrica de les connexions i influències entre literatura i territori, que aporten àmplies reflexions sobre el tema. Enceta el volum el geògraf Bertrand Lévy, que fa un repàs de diverses cartografies literàries. Al llarg de l’article Lévy defensa una geografia humanista enfront de la lectura distant en què la literatura queda reduïda. Entre d’altres, analitza l’Atles literari de les terres de Girona i les Geografies Literàries 3.0, dos projectes que deixa en molt bona posició. Hi trobem a faltar el Mapa Literari Català, un projecte d’Espais Escrits i Endrets (<www.mapaliterari.cat i www.endrets.cat>), tots dos amb molta incidència a les comarques gironines. El segon article de Bertrand Westphal, expert en geocrítica, analitza la relació entre literatura i realitat, evidencia que la frontera real-fictici és difusa, i defensa que la literatura pot ser útil per entendre i llegir el món. Agafant l’expressió de Paul Ricoeur, la literatura és un «laboratori del possible», Westphal comenta que «la literatura assenyala les opcions, però no li pertoca d’atorgar-los una realitat concreta» (2018: 45). Continua un article de Lluís Muntada, que seguint el camp d’estudi proposat per Westphal proposa ampliar el concepte d’espai i travessar la frontera entre realitat i ficció. Ho exemplifica amb casos d’estudi d’obres en què l’espai geogràfic és fictici. Per últim, Margarida Casacuberta analitza la rellevància de la construcció simbòlica del paisatge a través de la literatura i com aquesta idealització crea el mite de la Muntanya, la Costa Brava o l’Empordà. Processos complexos d’operacions culturals que Casacuberta exposa des de finals del s. xviii, a partir de la mirada que viatgers forans fan del paisatge català, continuant amb l’auge de la literatura d’excursions en paral·lel als Jocs Florals, fins a inicis del xx, quan acaba derivant en el discurs del catalanisme polític. A la segona part, «A banda i banda de la frontera», s’hi apleguen tres articles. Tots analitzen obres concretes que tenen com a escenari l’espai fronterer i els vincles i connexions entre la Catalunya del Sud i del Nord. Josep Marqués s’endinsa en la Guia sentimental de Perpinyà de Joan-Daniel Bezsonoff, Pep Sanz en Dies de frontera de Vicens Pagès Jordà i Les filles de La Jonquera de Renaud Rebardy, i Assumpció Heras en Encara no sé com sóc de M. dels Àngels Vayreda. Les diverses obres, arrelades a la terra, transcorren en un territori fronterer i viscut, en una «geografia de l’experiència» (Marqués 2018: 115). En l’obra estudiada per Marqués es mostra la distància entre els catalans del nord i del sud. En les dues obres analitzades per Sanz, una del nord i l’altre del sud, es compara la representació d’un mateix escenari, un espai fronterer que s’allunya de la visió mítica de l’Empordà. I en el d’Heras, l’experiència de la guerra i l’exili havent de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 173

26/2/20 11:16


174

Llengua & Literatura, 30, 2020

travessar la frontera, d’una obra arrelada a la terra que esdevé portaveu d’una col·lectivitat. La tercera secció, «La descoberta de la Costa Brava», consta de tres articles que, des de diverses perspectives, analitzen els orígens de la representació literària d’aquest territori. Destaca l’estudi de Narcís Figueres en la recerca de la creació de la marca «Costa Brava», que se centra en la figura de Ferran Agulló, a qui se li atorga el títol, de manera instrumentalitzada, de «pare». És interessant veure com en el procés de construcció d’aquesta marca turística (1907-1930), la literatura, amb la implicació dels seus literats, no en resta al marge. Andratx Badia, per la seva banda, se centra en com la mirada d’un d’aquests literats, concretament de Josep M. de Sagarra, contribueix a la construcció literària d’aquest territori. Per últim, Miquel Berga estudia la narrativa de John Langdon-Davies i Nancy Johnstone, pioners en la difusió de la Costa Brava en el marc de la cultura anglosaxona. Finalment, la quarta i última secció del volum, «Les transformacions del paisatge», està formada per quatre articles que, a partir d’analitzar diverses obres que tenen com a escenari l’Empordà i la Costa Brava, ja com a destinació turística, ens evidencien els canvis patits pel paisatge. Glòria Bordons se centra en l’obra del poeta Joan Brossa, un dels primers poetes que va denunciar «la destrucció d’uns paisatges que d’altres autors anteriors havien lloat i mitificat» (Bordons 2018: 229). Ara bé, ho fa des de la ironia, exemplificada amb el poema titulat Lloro Lloret. Isabel Marcillas, per la seva banda, s’apropa a Aurora Bertrana i n’analitza Vent de grop, una novel·la retrat dels efectes del turisme en la costa catalana, centrant-se en el poble de l’Escala. Maria Puig se centra en dues obres d’escriptors actuals, Escafarlata d’Empordà d’Adrià Pujol i Dies de frontera de Vicenç Pagès. Aquí no es visualitza tant el procés de transformació del paisatge com la relació entre els protagonistes de la novel·la i el paisatge viscut, ja transformat. Per últim, Joan Masnou agafa l’obra que l’escriptor anglès James Graham Ballard va ubicar a la Costa Brava, a cavall entre l’hiperrealisme i el surrealisme, molt influenciat per Dalí. I en la qual a través de la ciència ficció critica un paisatge saturat d’imatges. Ponències i comunicacions d’un congrés convertides en articles i a les quals les curadores del volum han sabut donar coherència, per ésser llegides com un tot. Se’ls ha de reconèixer la gran tasca de selecció, a més d’estar magistralment ordenats. Amb una introducció que els precedeix i contextualitza, i uns títols molt encertats per a les diverses seccions, perquè els ubica alhora que els agrupa. Quatre parts diferenciades però que es complementen i s’interrelacionen amb l’objectiu comú de debatre i reflexionar sobre la construcció d’un paisatge concret a través de la literatura. En totes les obres analitzades es visualitza com el paisatge, entès com una identitat, és un component bàsic que les determina, perquè tal com es comenta en la introducció, «ésser humà i entorn són indestriables» (Casacuberta, Perera, Roura 2018: 9). L’Empordà i la Costa Brava han fet i fan córrer tinta. Dels processos de construcció literària d’aquest territori n’ha sorgit un mite que ha acabat influint en la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 174

26/2/20 11:16


Ressenyes

175

realitat i traslladant-se en l’imaginari col·lectiu de la societat, modificant inconscientment la seva mirada. S’ha passat «d’uns territoris físics en unes realitats simbòliques» (Casacuberta, Perera, Roura 2018: 13). I cada vegada que se’n parla, des d’una visió més o menys complaent, hi contribuïm, com hi contribueix aquest mateix volum. Participem de la seva mitificació, i a ampliar el 30 % de què parlava Fuster referint-se només a l’Empordà, encara que tal com recorda Agustí Calvet (Gaziel), potser el nom de l’element simbòlic, en aquest cas ens referim al de la Costa Brava, no sigui el més encertat. Però precisament perquè ja està integrat dins el nostre imaginari, ni ens ho plantegem, com sí que va fer Gaziel el 1963: No li escau pas massa, tenint en compte que la lluminositat i la dolçor essencialment mediterrànies d’aquesta ribera són molt superiors a la bravesa que designa (dins Figueras 2018: 178).

La narrativa catalana del segle xxi, balanç crític Josep Gelonch

INS Josep Lladonosa jgelonc5@xtec.cat

Camps Arbós, Josep & Dasca, Maria (eds.): La narrativa catalana al segle xxi, balanç crític, Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC), 2019; «Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura» 18. El llibre que ressenyem aplega les intervencions presentades a la jornada «La narrativa catalana al segle xxi, balanç crític», que va tenir lloc el 26 d’octubre de 2018 a l’Institut d’Estudis Catalans, organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Com assenyalen els curadors de l’edició, Josep Camps i Maria Dasca, la jornada reprenia el fil de la primera, dedicada a la poesia, el 2016, amb la voluntat de contribuir al debat sobre la creació literària catalana actual i de fer balanç al gènere narratiu dels darrers anys. Hi foren representades diverses baules del sistema literari: la creació, l’edició, la crítica i l’anàlisi. El resultat és un volum amb cinc aportacions i una taula rodona final, amb enfocaments diversos i complementaris que posen sobre la taula qüestions pertinents i obren camins d’anàlisi i interpretació sobre la narrativa catalana actual. En la ponència inicial, Francesco Ardolino es pregunta si «Hi ha narrativa més enllà de la postmodernitat?». Ardolino posa el focus en les dificultats de l’exercici de la crítica literària en una època en què, si bé s’han multiplicat les plataformes des d’on practicar-la, sovint s’hi ha confós el lector amb més promoció que crítica. Com pot el lector destriar el gra de la palla si les xarxes socials, on Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 175

26/2/20 11:16


176

Llengua & Literatura, 30, 2020

tothom hi diu la seva, han esdevingut el principal mecanisme promocional de la producció literària? Per Ardolino no n’escapen uns mitjans i suplements culturals que solen funcionar a cop de telèfon, d’amiguisme o lligats curts per servituds i dependències. Poques excepcions hi ha, destacables, sí, però cada cop més relegades a espais subalterns. Es constata l’abdicació de l’acadèmia en l’exercici de la crítica, un sector fonamental «en el reforçament estructural de l’espai cultural d’un país o, com a mínim, d’una llengua» (p. 16). Posats a establir cànons, Ardolino es demana per la validesa del terme, o per la utilitat d’un cànon que no sigui una eina de treball que pugui servir per organitzar i jerarquitzar les obres, valorar-les per si mateixes sense caure en l’historicisme. La proposta d’Ardolino és curta, i deixa caure amb un punt de provocació però pertinent la demanda: «De debò penseu que una Història de les Novel·les Catalanes del segle xxi publicada el 2019 podria contenir més de vint títols?» (p. 31). A «Un torrent de veus. La novel·la catalana al segle xxi» Antoni Isarch assaja un balanç de la novel·la catalana actual. El punt de partida és la constatació de la crisi dels models dominants tan pròpia dels nostres temps postmoderns, que dificulta la tasca de classificar; les etiquetes d’altres temps avui ja no serveixen per categoritzar i ordenar el panorama actual de la novel·la catalana, que ve definit per la diversitat de veus, de formes, de models, de fonts, d’interessos, etc. La individualitat ha estat posada al centre de la creació literària, mentre la tradició, abans reverenciada, ara ve constantment revisada. Acceptant la impossibilitat de cartografiar tota la producció novel·lística dels darrers vint anys, des d’una perspectiva estrictament temàtica Isarch proposa una classificació a partir d’una sèrie de cinc «nuclis d’interès superposats»: formació i identitat; crisi i alliberament; home i entorn; ficció i realitat; anacronies i al·legories. El principal canvi en la ficció catalana que assenyala l’autor és la molt major visibilització de la veu narrativa (el narrador) en detriment del relat (la narració), el que Isarch anomena l’«imperi del jo», és a dir, la referencialitat de l’autoficció, que ha portat al desdibuixament dels límits que separen autor, narrador, protagonista i lector, o entre la novel·la i les diverses formes d’escriptures del jo. A «Disset microrelats de la ficció narrativa breu del segle xxi», Manel Ollé presenta el terreny de la ficció breu com «un dels àmbits més fèrtils, creatius i feliçment transitables de les lletres catalanes recents», un espai literari obert a noves propostes, menys constret als formats convencionals (p. 59). Ollé hi desplega un horitzó optimista sobre la diversitat i qualitat dels narradors breus recents, que han assumit l’alt llistó assolit pels narradors precedents (els Monzó, Pàmies, Mesquida, Ibarz...). Una nova generació de narradors (entre els quals l’autor destaca Francesc Serés, Borja Bagunyà, Jordi Masó, Yannick Garcia i Joan Jordi Miralles) ha trobat possibilitats multiplicades per les noves editorials, revistes, escoles i tallers d’escriptura, o nous canals digitals, cosa que renova i prestigia l’art del conte i el relat breu. Ollé traça una sèrie de línies de continuïtat i de trencament amb la generació precedent. Com aquells, els narradors d’avui cerquen referents a fora més que no pas en la pròpia tradició i beuen (com aquells ja Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 176

26/2/20 11:16


Ressenyes

177

feien de forma més intuïtiva) dels llenguatges audiovisuals (cinema, sèries, música, còmic). Per contra, avui els narradors tendeixen a situar els seus relats en llocs concrets, defugen els «no-llocs», donant així forma a nous «realismes crítics» que qüestionen la realitat social del present (p. 67). Si a finals de segle xx trobàvem narradors que anaven per lliure, desconnectats entre sí, avui s’arrengleren en diversos «camps de batalla amb fronts, barris i territoris narratius diferenciats» (p. 69). Ha estat superada la prosa asèptica, funcional, transparent i periodística predominant els anys 80 i 90, i s’ha produït una centralització de les perifèries geogràfiques, vitals, verbals, etc.: situar les narracions en un poblet de la Franja, del Pirineu, de ses Illes o de València, i mantenir-ne els seus parlars, no és més perifèric que situar-los a Barcelona o l’Empordà. L’editor Josep Lluch radiografia les transformacions del sector editorial en català des de tombants de segle en la ponència «L’edició de narrativa catalana a l’entrada del segle xxi». Aquells primers anys van ser de crisi d’un model editorial inflat i desmesurat per premis, suport genèric, lectures obligatòries i la normalització del català als mitjans. A banda de la desaparició d’editorials, de la crisi en va resultar una creixent concentració i despersonalització de segells històrics, participats majoritàriament per grans grups de comunicació i/o entitats financeres (l’exemple explicat al detall per Lluch és el de Grup 62). En contraposició, Lluch situa l’eclosió de petites cases editorials, especialment a partir de 2010. Segells independents com Males Herbes, L’Altra, Labreu, Edicions del Periscopi, Raig Verd, etc., s’han afegit a altres d’existents (Edicions de 1984, Quaderns Crema, Club Editor...) que havien apostat per l’especialització i el rigor literari, amb una personalitat i una imatge ben recognoscibles. Deixin-me aquí afegir que la llavor ha germinat també més enllà de Barcelona, que el teixit editorial ha guanyat en descentralització amb bon nombre de segells, alguns dels quals també han apostat per la narrativa. Amb la internacionalització de la narrativa catalana («l’operació Frankfurt» que diu Ardolino), l’aparició de noves editorials ve celebrada com un dels brots verds més esperançadors del sector. Sens dubte, ha revifat i aportat múscul, noves idees i mirades a la literatura d’aquí i d’allà, nous canals de visibilització i noves perspectives de negoci. No estaria de més que ens preguntéssim per la situació difícil de moltes llibreries independents dels país. En escriure aquestes línies, dues llibreries a Barcelona, una a Lleida i una a Vall-de-roures han anunciat el tancament de portes; cosa que significa la desaparició d’uns prescriptors, uns agents dinamitzadors culturals en el territori, una baula d’enllaç de la creació literària amb el lector; en definitiva, un bé cultural de primera magnitud. Al seu torn, Màrius Serra dedica la ponència «Llengua a la narrativa del segle xxi: lletrainferits, genuïnistes, neutrals, alienígenes...» als models de llengua que s’empren en la narrativa actual. Des d’aquest punt de vista, Serra estableix una taxonomia de cinc grups de narradors: els depuratius, que cerquen una aproximació molt poc ornamental de la llengua literària, de línia clara i desadjectivada, sota la influència de Monzó, Pàmies, Calders; els lletrainferits, en qui trobem les interLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 177

26/2/20 11:16


178

Llengua & Literatura, 30, 2020

ferències d’altres llengües (castellà, sobretot) i de diversos registres o gèneres; els neutrals, amb un ressò internacional, funcional, estàndard, que cerca l’eficàcia de la llengua al servei de la ficció, amb una gran influència dels traductors al català; els genuïnistes, en què l’estil (el com) mana per sobre de la història (el què); i, finalment, els perifèrics, els alienígenes i els carnavalescos, que treballen la llengua com a matèria primera i alhora personatge de la seva escriptura. Tanca el volum una taula rodona amb quatre narradors, Manuel Baixauli, Jenn Díaz, Maria Guasch i Francesc Serés, moderada per Antoni Isarch. Les seves intervencions venen a confirmar algunes de les idees que ja han aparegut en les ponències. Els escriptors coincideixen en què l’impuls per catalogar i categoritzar la diversitat creativa és propi dels analistes, una necessitat del mercat però no del creador, conscient que el seu jo creador i el seu projecte personal són intransferibles i insubstituïbles. «No tinc la sensació d’haver pertangut mai a cap grup, a cap generació; sempre la sensació d’un camí totalment solitari», afirma Manuel Baixauli (p. 122). El pes de la tradició pròpia ja no és el que era i la seva influència en els narradors d’avui s’ha diluït en benefici d’una major diversitat de referents i inspiracions, de literatures veïnes, autors estrangers, llenguatges audiovisuals, etc. Cadascú a la seva manera, els narradors treballen amb la realitat, que, sigui contextual, sigui personal, és matèria primera de les seves narracions. I utilitzen un o altre model de llengua catalana sense fer-hi massa tombs, essent una tria personal més o menys conscient. En definitiva, i malgrat que la perspectiva temporal és encara curta per presentar conclusions definitives, el volum és una magnífica aportació al debat sobre la literatura catalana actual, una invitació a la reflexió crítica. Des de perspectives diferents però complementàries, les ponències aplegades conformen un interessant mosaic que radiografia el present de la narrativa catalana, amb més llums que ombres. S’afegeix i dialoga, així, amb altres aportacions similars recents, configurant una primerenca bibliografia de referència dels estudis literaris actuals, d’interès per a tot aquell qui vol comprendre millor la narrativa catalana del segle xxi.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 178

26/2/20 11:16


Ressenyes

179

Vocabulari i glosari castellonenc M. Àngels Massip Bonet Universitat de Barcelona amassip@ub.edu

1. Colón Domènech (2015): Germà Colón Domènech, Vocabulari Castellonenc, Castelló: Ajuntament de Castelló. 2. Salvador (2015): Carles Salvador, Glosari (1921-1929), Vicent Pitarch, Lluís Meseguer i Jaume Garcia Llorens (eds.), Castelló: Ajuntament de Castelló. A continuació ressenyem dos llibres de la col·lecció N-32 del Servei de Publicacions de l’Ajuntament de Castelló, col·lecció impulsada per l’àrea de Normalització Lingüística que du com a nom Normes de Castelló (1932), en record de la data tan significativa per a la història de la llengua. Per una banda, Vocabulari Castellonenc s’inicia amb un pròleg de M. Pilar Perea i un preàmbul de l’autor.1 Segueix la bibliografia (I), la introducció (II), un llarg capítol sobre els factors geogràfics que condicionen el dialecte (III) i un altre sobre els factors històrics (IV). I per acabar unes consideracions sobre la vitalitat de la varietat (V). Tot això abans del vocabulari per ordre alfabètic, un apartat amb les paraules pròpies del castellonenc en general i de cadascuna de les vint-ivuit poblacions en particular. Són fonamentals els apartats III i IV, on s’expliquen els factors geogràfics i de comunicacions, mercats, història, que condicionen la varietat; i també l’apartat sociolingüístic, d’ús i vigència de la varietat. L’estudi lingüístic que es pugui fer de qualsevol varietat dialectal, sense aquest tipus d’informació, perd pertinència. Es tracta d’un vocabulari de gairebé un miler de paraules (974) amb transcripció fonètica i informació de la distribució del mot en el territori. L’autor també hi inclou correspondència amb l’estàndard i la traducció castellana, a més de fonts bibliogràfiques que documenten el mot. L’aportació que puc fer en aquesta ressenya és la de constatar que la majoria dels mots d’aquest vocabulari són compartits amb el tortosí.2 La fonètica pot variar una mica segons el mot, per exemple abadejo pronunciat a Castelló amb [dʒ] i en tortosí amb [jʒ]. En el parlar de Castelló també alternen ambdues pronúncies en mots com sofrage ([dʒ] o [jʒ]) (tort. [dʒ]), o navaja ([dʒ] o [jʒ]) (tort. [jʒ]). O, alguna vegada, l’obertura de la vocal (coc, oberta i en tort. tancada). Del vocabulari castellonenc, més d’un 50% dels mots coincideixen amb el 1.  Aprofito l’avinentesa per agrair a Germà Colon l’amabilitat de deixar-me consultar el seu Vocabulari Castellonenc, treball per a la seva tesi doctoral, de 1952, que és la base d’aquest llibre, quan jo havia de redactar la meva tesi doctoral. 2.  Vg. M. Àngels Massip i Bonet (1991), El lèxic tortosí: història i present. En línia a: <http://hdl.handle.net/2445/41618 ISBN 9788469205709>. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 179

26/2/20 11:16


180

Llengua & Literatura, 30, 2020

tortosí (és a dir, com que són tortosins, són també castellonencs). I això ocorre amb un llistat de paraules específiques seleccionades per la diferència. Si ens fixàvem en el vocabulari bàsic, llavors ens trobaríem amb una coincidència fins i tot superior. A continuació posem uns quants exemples significatius de mots compartits pel tortosí i el castellonenc. Entre els que presenten coincidència absoluta tant de forma com de significat: abadejo ‘bacallà’, amanir ‘preparar’, amprar ‘manllevar’, ans ‘abans’, apegar ‘encomanar’, cotó-en-pèl ‘cotó fluix’, facir ‘farcir’, fadrí ‘solter’, fardatxo ‘llangardaix’, gentilla ‘llentia’, giner ‘gener’, gitar-se ‘ajaure’s, llantuga, llentuga ‘lletuga’, llépol ‘llaminer’, llarg ‘llarg’, ora ‘oratge’, llunt (i lluntet) ‘lluny’, mangrana ‘magrana’, malcorar ‘dissuadir’, matalap ‘matalàs’, pigota ‘verola’, pitral ‘part del vestit que cobreix el pit’, platxa ‘taca’, poal ‘galleda’, quartina ‘cortina’, rabosa ‘guineu’, raïl ‘arrel’, rellissar ‘relliscar’, rogle ‘rotlle’, roig ‘vermell’, roja ‘vermella’, romer ‘romaní’, sària ‘sàrria’, semar ‘pansit’, sòria ‘xafarderia’, tartir ‘reposar’, topí ‘tupí’, torcar ‘eixugar’, vidriola ‘guardiola’, xalar ‘passar-s’ho bé, divertir-se’, xic ‘noi’, xop ‘pollancre’. També hi ha casos de mots lexicalment coincidents en ambdues varietats però amb petites diferències fonètiques: blan (tort. bla) ‘tou’, cell (tort. cella) ‘conjunt de núvols estesos damunt de l’horitzó o d’una muntanya’, manifesser (tort. manifasser), orso (tort. onso) ‘os’, talbat (tort. atalbat) ‘baldat’. Ambdues varietats també comparteixen moltes locucions, com a bondo ‘en gran quantitat’, de bades ‘de franc’, en un punt ‘de seguida’, de gaidó (tort. de gairó) ‘de gairell’, a manta ‘en gran quantitat’, a voltes ‘a vegades’. El Vocabulari castellonenc de Germà Colon enriqueix el DCVB i ens aporta un coneixement a través del lèxic —i també de la fonètica corresponent a cada mot— de la varietat parlada a les comarques de la província de Castelló. D’altra banda, el Glosari (1921-1929) recull 279 gloses de Carles Salvador, textos breus d’opinió o de comentari d’actualitat amb què col·laborà en la premsa de l’època. En el gènere glossari, Salvador tenia com a precedent Eugeni d’Ors, tot i que quan Salvador comença, és justament quan Xènius deserta a Madrid. Carles Salvador inicia el seu glossari al diari Libertad, el 15 d’octubre de 1921 —Libertad (1921-1922), diari republicà— i continua als diaris Heraldo de Castellón (1922) —el de major difusió entre finals del segle xix i el 1938—, Diario de Castellón (1925-1928) i Diario de la mañana (1929). La darrera glossa és del 4 d’agost de 1929. Aquest glossari s’escriu en una època interessant del valencianisme cultural. El valencianisme polític és diferent del cultural però amb molts punts de confluència, especialment durant el primer terç del segle xx. Molts noms de la cultura valencianista són persones clau en el valencianisme polític i el mateix Carles Salvador n’és un clar exemple. Al glossari hi tracta temes de llengua, de literatura, d’educació, de política, d’autors diversos (personatges, no només de Castelló i dels Països Catalans, com Teodor Llorente, Joaquim Garcia Girona, Joaquim Sorolla, Gabriel Miró, Marià Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 180

26/2/20 11:16


Ressenyes

181

Aguiló, Francesc Cambó, Antoni Rubió i Lluch, Salvador Guinot, Josep Pla..., sinó també d’altres països, com ara Unamuno, Schiller, Freud, Baldwin, Frederic Mistral, Rabindranath Tagore, Kipling, Dant, Marinetti), i d’opinió, fonamentalment. Textos molt curts que ens ajuden a conèixer la societat valenciana de l’època i el pensament i bases d’actuació de Carles Salvador. Els va escriure des de Benassal, on vivia aquest mestre, escriptor i nacionalista nascut a València. El volum Carles Salvador. Glosari (1921-1929) porta tres introduccions escrites pels tres editors, Vicent Pitarch, Lluís Meseguer i Jaume Garcia Llorens. Tres introduccions imprescindibles per situar l’obra de Salvador en el context de l’època i per entendre aquest context. La primera, de Vicent Pitarch, «Llengua i cultura del País Valencià», que contextualitza l’obra de Salvador en el marc de l’estat de la llengua i la cultura al País Valencià del moment, especialment es parla del valencianisme de Salvador i de l’educació com a eina cultural. Pitarch també explica els precedents i circumstàncies de les Normes de Castelló i la seva implantació al País Valencià i en l’obra de Salvador. La segona, de Lluís Meseguer, «Literatura i periodisme», presenta el gènere glossa i on es llisten les glosses pels diaris on han sortit (una mena d’índex explicatiu de les glosses). Meseguer compara les glosses de Salvador amb altres glossaris importants de l’època. I la introducció de Jaume Garcia Llorens és sobre la ciutat de Castelló («Castelló, beneïda ciutat de la pàtria») en els anys de publicació de les glosses. Resulta fonamental per situar aquesta producció i perquè se n’entenguin els continguts per part de la gent que no coneix amb detall el context físic, el context de país i de nació, el context d’aquest gènere periodístico-literari o el context local. Opinem que hauria estat molt útil i pràctic per als lectors que volen aprofundir en el pensament de Carles Salvador que l’índex articulat per Meseguer hagués format part de l’índex general. També hi ha uns criteris d’edició en què, a més d’explicar els criteris de transcripció (feta per José Vidal Reboll i Jaume Garcia Llorens), queda molt clar també que l’ortografia de l’època estava regida pels corrents de modernitat que s’estaven gestant a Barcelona i a València —ja abans de l’acord ortogràfic de 1932. Només per donar una idea de com d’actual resulta el pensament i el criteri de Carles Salvador, vegem el que deia el 25 de juny de1925 sobre el regionalisme al Diario de Castellón (glossa 153, «Sobre el regionalisme» (I): Jo veig que bastir un règim polític damunt la regió per governar-se segons demanen els regionalistes no és bastir res sòlid. El que interessa a la regió, interessa a la nació i el concedir prerrogatives, autonomies a cada regió d’una mateixa nació és afeblir el concepte de nació i la nació mateixa. Res de política regionalista, res de concessions, res d’almoines. El que és d’una nació que s’ho arregle la nació. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 181

26/2/20 11:16


182

Llengua & Literatura, 30, 2020

I el que Salvador entén com a nació queda clar en la ponència al II Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura (València, 4 de juliol de 1937). Nació inclou tots els països catalans, i afirma que (ps. 39-31): aquesta tendència a deslligar-se de l’estat central per a constituir un estat lliure i federal..., no pot ser vista, en cap manera, com una integració de l’estat espa­ nyol —puix que és una cosa inorgànica i falsa— ni com a temptat a l’internacio­ nalisme

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 182

26/2/20 11:16


RESSENYES INDIVIDUALS

Ovidi Nasó, Publi: Heroides: Traducció catalana medieval de Guillem Nicolau, edició crítica de Josep Pujol, Barcelona: Editorial Barcino, Fundació Carulla, 2018; «Els Nostres Clàssics; Autors Medievals», 37. Isabel Grifoll Àvila

Universitat de Lleida Dept. de Filologia Catalana i Comunicació grifoll@filcat.udl.cat

Josep Pujol ens ofereix la primera edició crítica —acurada i immillorable— de la traducció catalana medieval de les Heroides de Publi Ovidi Nasó, realitzada per Guillem Nicolau entre 1389-1390. El text complet ens ha pervingut en el manuscrit P (París, Bibliothèque nationale, ms. esp. 543). Conserva les vint epístoles ovidianes que circulaven en la col·lecció medieval, cadascuna amb la introducció corresponent, però desproveïdes d’intentiones i glosses. La impaginació del còdex permet pensar que la còpia de glosses hi estava prevista, però que no s’hi arribà a executar. El testimoni B (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 1499) transmet un fragment breu de l’epístola IV, amb crides de glosses, si bé no s’hi copien. El manuscrit S (Sevilla, Biblioteca Capitular y Colombina, ms. 5-5-16) conté una traducció castellana literal anònima de la traducció catalana —glossada— de Nicolau. La identificació d’aquesta versió, sense precedents en la crítica castellana especialitzada, és una descoberta de Pujol (2005), doblement meritòria, perquè eixampla la difusió de les Heroides catalanes en l’àmbit cultural castellà del segle xv i perquè possibilita recuperar les intentiones i les glosses perdudes en la transmissió catalana del text. El capítol I traça el perfil biogràfic i cultural de Guillem Nicolau. Formació clerical (dret canònic), obtenció de prebendes eclesiàstiques i vinculació a la monarquia (Pere III i Joan I) com a capellà reial i com a redactor i traductor de materials historiogràfics (I.1). S’aborda l’autoria, la data, la motivació i el comitent probable de les Heroides catalanes. A través de documentació de cancelleria, s’estableix que el text fou enllestit l’any 1389 i que es completà (amb glosses) l’any 1390 a petició de Violant de Bar, punt de partida de la tradició manuscrita del text (I.2). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 183

26/2/20 11:16


184

Llengua & Literatura, 30, 2020

Es reconstrueix exhaustivament la història de la seva recepció, de la cort a les biblioteques privades (entre 1409 i 1523). La permeabilitat de l’obra en estaments socials molt diversos avala un èxit de públic notable (I.3). La traducció podia haver circulat tant amb glosses com sense glosses. En el primer cas, el Tirant lo Blanc en seria una prova indiscutible, car Joanot Martorell incorpora text i glosses de les Heroides catalanes en passatges de la novel·la, tal com ja havia demostrat Pujol anteriorment (2013) i es documenta a I.7.4. En el segon cas, el manuscrit P en seria l’aval. L’edició crítica reclama tanmateix retornar les intentiones de les epístoles i les glosses al text, cosa que possibilita la versió castellana S. Es recullen i analitzen les dades que autoritzen la identificació de S: errors comuns entre S i P, errors de traducció per incomprensió de l’original català, catalanismes evidents, i, en especial, la conservació de les citacions de Cerverí de Girona (I.4-7). El capítol II ens situa en el terreny del text-font (les Heroides d’Ovidi). S’exposen els problemes que li són inherents i que cal resoldre, amb caràcter previ, per preformar l’original llatí que utilitzà Nicolau. S’aborda la constitució del corpus de les Heroides, el seu origen, la fixació de l’ordre de les epístoles, que remunta a la tradició manuscrita medieval (carolíngia), les epístoles simples o dobles, i la datació. Una menció especial mereix el debat sobre l’epístola XV (de Safo a Faó), que, desconeguda per la tradició medieval (llevat algun extracte), no serà descoberta fins als cercles humanístics (c. 1420). S’analitzen també les llacunes de les epístoles XVI i XXI en la transmissió medieval (II.1). Segueix un estudi literari sintètic de cadascuna de les epístoles, en què s’incideix en el tractament elegíac, que fa Ovidi, de materials èpics i tràgics precedents, tant de la literatura grega com llatina (II.2). Es preforma així l’original llatí de Nicolau (epístoles I-XIV i XVI-XXI, amb les llacunes esmentades, i dístics apòcrifs o interpolats al text), a més de les intentiones (de l’autor i de les protagonistes de les lletres) i glosses (II.3). El capítol III s’ocupa de la tradició escolar d’Ovidi. Les escoles del segle xii, en particular a Orleans, elaboren ex novo un utillatge interpretatiu per tal d’integrar Ovidi al cànon medieval dels auctores (III.1). Els Bursarii ovidianorum de Guillem d’Orleans foren la pedrera de l’aparat exegètic utilitzat per Nicolau (accessus a l’obra, introduccions a les epístoles, glosses, etc.), si bé usà també glosses dels mestres Arnulf i Folc. El fet que els Bursarii es difonguessin tant autònomament, com a recull de glosses, com integrats als manuscrits d’Ovidi, resultarà imprescindible en la recerca de l’original llatí emprat pel traductor (III.2). La presència dels comentaris escolars supedita la factura material dels còdexs, encara que no la determina (III.3). Per contra, sí que el bagatge escolar condiciona la lectura d’Ovidi com un instructor morum. L’amor se sotmet als paràmetres de lloança de la virtut/blasme del vici. Les conductes deshonestes de les heroïnes hi són per esquivar-les o reprovar-les i, això, és el que fa condescendent Ovidi amb la moral cristiana i falca la utilitat ètica del text (III.4). Una panoràmica sobre la circulació de manuscrits d’Ovidi a la Corona d’Aragó permet detectar alguns exemplars llatins de les Heroides. Una presència molt limitada que avala, per altra banda, que la difusió de les Heroides fou tardana i en català (III.5). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 184

26/2/20 11:16


Ressenyes

185

El capítol IV integra les Heroides catalanes en el marc de les traduccions romàniques de l’obra, amb la finalitat de ponderar el treball de Nicolau amb relació als seus paral·lels romànics. La recepció romànica de les Heroides —a Itàlia, a França o a Castella— s’acompanya també de la tradició escolar, que comenta el text i el significa. El capítol V aborda el repte d’identificar el manuscrit llatí base de la traducció catalana. Una empresa difícil, ja que les Heroides es dispersen en una munió de testimonis i biblioteques, i, per altra banda, ningú no pot assegurar que el textfont hipotètic hagi estat posat a la salvaguarda al llarg de la història codicològica europea. La quantitat dels exemplars conservats no és tanmateix el principal entrebanc. La qualitat s’hi sobreposa, car el còdex P, anomenat Puteanus, del segle ix, del qual deriva la tradició medieval, ja conté nombrosos errors i ha estat sotmès, per tant, a conjectures i correccions diverses en la seva vida posterior. La contaminació esdevé norma a partir del segle xii, fet que impossibilita establir filiacions. Davant la complexitat, Pujol aposta per una solució que no únicament em sembla del tot raonada i efectiva, sinó també la millor de les possibles: circums­ criure la filiació manuscrita a l’aparat escolar (no al text). La hipòtesi de treball s’executa de forma sistemàtica i amb una casuística abundosa: introduccions (V.1), glosses marginals (V.2), glosses interlinears (V.3). El resultat: tres manuscrits poden emparentar-se amb l’original de Nicolau: K (Copenhaguen, Kongelige Bibliotek, GKS, ms. 2013 4º, del segle xiii), Pe (París, Bibliothèque nationale de France, ms. lat. 7996, del segle xiv) i Y (Trèveris, Stadtbibliothek, ms. 1088/28, del segle xiii), en particular els dos primers. Algunes proves contundents, entre altres: la redacció de la introducció a l’epístola XI a KPe és diferent a l’estàndard i coincideix literalment amb Nicolau; errors coincidents a les introduccions a les epístoles VIII, XIII i XVI, etc. Atès que la traducció catalana coincideix majoritàriament amb K, però que transmet també elements propis de Pe, es postula un antecedent comú a K i Pe, no afectat per omissions i llacunes, si bé s’observa que la traducció catalana també presenta lliçons divergents amb aquesta tradició (V.4-5). El capítol VI aporta un estudi detallat de les glosses marginals (1.311 glosses) a partir, evidentment, de S. Es presenten primer els resultats quant a la procedència (Bursarii, manuscrits KPe, amb antecedents últims i probables a Arnulf i Folc d’Orleans, etc.) (VI.1). Posteriorment, les glosses s’agrupen segons la funció que desenvolupen al text i s’analitzen meticulosament en un doble vessant de caràcter i fonts (VI.2.1-VI.2.8). Nicolau únicament s’allunya del model llatí quan incorpora sentències de Cerverí de Girona, substitueix proverbis llatins per altres de catalans o cita algun autor, que, per cronologia, és difícilment imputable al seu model (VI.2.5). El capítol VII aborda, al meu parer, un dels aspectes més interessants i essencials per a l’edició de les Heroides catalanes: els mecanismes de traducció. Dues constatacions es desprenen de l’estudi de Pujol. El procés de traducció es basa en un sistema de glosses (marginals i interlinears). El procés de traducció és un exercici complex, en què les modalitats verbum verbo i ad sententiam no s’exclouen, Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 185

26/2/20 11:16


186

Llengua & Literatura, 30, 2020

ans al contrari, s’acoblen i es complementen en virtut de les glosses. La mecànica en joc s’analitza amb precisió. Glosses que afecten la constructio i que obliguen a reordenar la frase segons l’ordo naturalis (VII.1). Glosses que prescriuen la restitució d’elements o que permeten desenvolupar informacions implícites, que, al seu torn, expandeixen el text a través de la subordinació (VII.2). Glosses sinonímiques que aporten solucions llatines acostades als parlars romànics i, doncs, faciliten el pas al català (VII.3). Sentits figurats (VII.4). Duplicacions per la varia lectio del text-font o derivades d’estilemes formularis (VII.5). Solucions catalanes a qüestions de sintaxi llatina (VII.6). Lèxic (VII.7). El capítol VIII conté la descripció codicològica dels manuscrits P, B i S (VIII.1-2). La filiació entre els tres testimonis s’estableix amb la col·lació dels errors singulars, conjuntius i separatius. Mentre que P i B no mantenen cap relació, S deriva d’una còpia catalana emparentada amb P (vegeu l’stemma a p. 175). Atès el parentesc PS i el fet que S, per la seva literalitat, manté lliçons fidels al model català, S pot ajudar a esmenar errors de traducció o còpia de P. S’analitza també la tradició indirecta de les Heroides catalanes al Tirant lo Blanc, a fi d’ajudar a suplir alguns errors de P (VIII.3) i es presenten els criteris d’edició (VIII.4). El text de les Heroides catalanes s’edita segons el manuscrit P, controlat amb el fragment de B, quan és factible, i amb la traducció castellana de S. Per a l’original llatí i la seva varia lectio, es té en compte l’edició d’Heinrich Dörrie (1971). Les glosses llatines (interlinears i marginals) provenen de K, Pe i Be, i serveixen per verificar errors de P, i esmenar-los, sempre que les intervencions no entrin en contradicció amb el text llatí (edició Dörrie 1971 i aparat crític). Les llacunes detectades a P, quan són breus, es restitueixen a partir de S. L’editor retradueix el text castellà al català adaptant-lo a l’usus scribendi de Nicolau. Un aparat de variants registra les lliçons rebutjades de P, B i, selectivament, de S. Així mateix, s’han retornat les intentiones de les introduccions a les epístoles (no conservades a P) amb la retraducció literal de la versió castellana S, segons l’usus scribendi de Nicolau i els hàbits gràfics del copista de P. Les glosses s’han recuperat a partir de S, però s’han editat en castellà i s’han situat al final de cada epístola, altrament haurien dificultat la impaginació del volum i, consegüentment, la lectura. Amb coherència amb el que s’ha argumentat i demostrat (cap. VII), s’han editat també les glosses-font llatines a partir de K, Pe i, ocasionalment, Be. L’anotació explicita les intervencions, aclareix nombrosos llocs crítics, assenyala fonts i insisteix en el paper fonamental de les glosses en l’elaboració de la traducció. És així que constatem que moltes de les solucions de Nicolau que no s’avenen amb el text d’Ovidi (i variants) establert pels editors moderns, no s’han d’imputar a innovacions o errors del traductor, sinó que depenen de l’original llatí glossat. Josep Pujol ens ha ofert una edició crítica modèlica de les Heroides catalanes. Una edició científica (filològica) rigorosa i escrupolosament raonada i documentada, que hauria de servir de model per a edicions crítiques futures de traduccions medievals.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 186

26/2/20 11:16


Ressenyes

187

Espadaler, Anton Maria: Obra Completa. Ramon Vidal de Besalú, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2018. Mariona Viñolas i Solés Universitat de Girona marionvinolas@gmail.com

No és tasca menor la que abasta Anton Maria Espadaler en la publicació de l’obra completa de Ramon Vidal de Besalú, tenint en compte que part del seu corpus ha estat poc difós i encara amb moltes llacunes sobre la seva persona. L’activitat literària de Ramon Vidal de Besalú es vincula amb la cort d’Hug de Mataplana —descrita amb tot luxe de detalls a So fo e·l temps—, amb la d’Alfons I el Cast —com ja ho recollien els estudis d’Aurell (1981), Asperti (1999), o el propi Espadaler (2001)— i, sobretot, amb la de Pere I el Catòlic, ja que la majoria de dates del conjunt del seu corpus coincideixen amb aquest darrer regnat. L’edició d’Espadaler es divideix en tres apartats: el primer recull tota l’obra narrativa de Ramon Vidal —Abrils issia, So fo e·l temps i Castia gilós—; la segona recull la primera gramàtica d’una llengua romànica —Razos de trobar— i la tercera inclou les poesies d’atribució dubtosa —Belh m’es, Entre·l taur e·l doble signe i Plazens plasers. Cadascun d’aquests apartats s’inicia amb un estudi crític de palesa intenció historicista i d’anàlisi literària que emmarca les composicions que seran analitzades; d’aquesta manera es dibuixa l’univers mental i social del trobador, però també dels regnats als quals s’inscriu i fa referència la seva obra. Al nostre entendre, un dels valors afegits de la present edició és que ofereix un estat de la qüestió que té en compte els estudis —tant filològics com històrics— que destaquen la figura de Ramon Vidal de Besalú. L’anàlisi literària, en aquest cas, per la complexitat del moment històric, requereix d’un coixí de dades i fets històrics per tal d’establir un discurs complet. En aquest sentit, Espadaler no només inicia un «diàleg» amb els erudits que han estudiat la figura de Ramon Vidal prèviament, sinó també amb tots aquells trobadors contemporanis, que permeten corroborar totes aquelles dades que ja són correctes en moltes ocasions, però en tantes d’altres, que permetran afinar cronologies i reflexionar sobre el paisatge trobadoresc, que abasta aspectes que van des de la literatura i l’ensenyament, fins a la sociologia i la política. La primera de les tres seccions d’aquest volum, com hem dit, l’ocupa la narrativa. La introducció, titulada «El món d’ahir, segons Ramon Vidal», presenta el primer dels textos narratius, Abrils issia; en aquest punt es crea un mapa de corts i personatges perfectament identificables i que permeten descriure la composició amb tot detall. «L’obediència deguda» és la prèvia a So fo e·l temps, que Espadaler ubica en temps intern i extern de redacció «anterior al període més tens que precedí la batalla de Muret». En aquest apartat cal tenir molt en compte l’anàlisi que es deriva dels conceptes de «servir» i «estimar», en tant que conceptes vinculants i vinculats a la lírica trobadoresca, i el paper que hi juga la dona —sobre aquesta Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 187

26/2/20 11:16


188

Llengua & Literatura, 30, 2020

qüestió, Espadaler al·ludeix l’estudi d’Archer & Riquer (1998). El Castia gilós: la història d’un drama conjugal, amb adulteris de per mig, tanca l’apartat de narrativa amb un estudi previ que porta per títol «L’amonestament als gelosos». Partint de l’esquelet narratiu —amb una anàlisi detallada del gènere— i la complexitat narrativa, Espadaler ofereix un discurs sobre la identitat d’aquest text com a possible fabliau i perfila els arquetips de comportament dels implicats en el triangle amorós. El segon apartat d’aquesta edició es reserva per a l’obra «estrella» de Ramon Vidal de Besalú, les Razos de trobar. Moltes de les idees que es perfilen en aquest punt les podem revisitar en l’article que el propi Espadaler publicava l’any 2015 i en el qual feia una recapitulació de totes aquelles opinions recollides sobre el text, analitzava l’obra com a contrapunt d’aquelles de Jofre de Foixà o Uc Faidit i s’atenia als motius d’èxit i popularitat de la dita obra. Espadaler (2018: 367) parteix de la idea que «cantar és font de plaer [...], però sobretot preserva el passat, educa i transmet valors», i aquest és el valor primordial de les Razos, el que fa que s’elimini el concepte dels «happy few dotats de subtilesa» (2018: 357). La constatació de la universalitat del cant i, alhora, d’una tradició lírica en llengua vulgar nascuda a Occitània són les premisses per a l’èxit d’aquesta primera gramàtica en llengua romànica. Finalment, si bé l’obra de Field (1989-1991) quedava òrfena quant a les composicions líriques de Ramon Vidal de Besalú —i això ho feia notar Tavani (1995), Espadaler sí que les hi inclou, malgrat sigui en l’apartat de composicions d’atribució dubtosa. Dues composicions presenten un dubte raonable quant a l’autoria: Belh m’es, que s’ha transmès pels manuscrits C i E, ambdós de mà occitana —el primer donant l’autoria a Ramon Vidal i, el segon, a Arnaut de Tintinhac—, i Entre·l taur e·l doble signe, transmès pels manuscrits C i K —el primer donant l’autoria a Ramon Vidal i el segon a Arnaut Daniel. No es presenta de manera tan senzilla, però, el dubte amb la darrera de les composicions líriques, Plazens plasers, transmesa pel manuscrit 239 de la Biblioteca de Catalunya, el qual conté un conjunt de tractats de gramàtica i versificació. L’evidència més clara és que les Razos venien seguides per aquests versos, que no s’han conservat en cap altre manuscrit; en qualsevol cas, Espadaler fa esment dels dubtes que manifestaven Marshall (1972) o Asperti (1995), i presenta diverses opcions com, per exemple, la que oferia Riquer (1964) —que sí consirava que era obra de Ramon Vidal— o la seva pròpia, analitzant la trajectòria de les danses i el conreu d’aquest gènere a Catalunya. El lector trobarà en aquesta edició d’Espadaler un treball complet, desenvolupat i actualitzat de l’obra de Ramon Vidal de Besalú. L’estructura i el contingut —sovint feixuc per les vel·leïtats polítiques o contingències socials que s’hi descriuen— es vesteixen de tal manera —àgil i amena— que l’edició pot ser útil tant per al filòleg com per a un lector espontani. La mirada acurada que ofereix Anton Maria Espadaler, esbossant no tan sols el panorama històric que emmarca el corpus de Ramon Vidal, sinó també, el panorama literari, fan d’aquest estudi una Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 188

26/2/20 11:16


Ressenyes

189

eina que aporta llum sobre el moment fundacional de la narrativa occitana i catalana i de l’arrelament de la cultura trobadoresca. El diàleg que entaula Espadaler amb tots els estudis previs i que confegeixen un coixí per a la present edició es tradueix en una bibliografia final precisa i detallada que compta amb monografies, edicions de trobadors, estudis historiogràfics i tractats de gramàtica, entre d’altres. BIBLIOGRAFIA Archer & Riquer (1998): Robert Archer i Isabel de Riquer, Contra las mujeres: poemas medievales de rechazo y vituperio, Barcelona: Quaderns Crema. Asperti (1999): Stefano Asperti, «I trovatori e la corona d’Aragona. Riflessioni per una cronologia di riferimento», Mot so razo, 1, ps. 12-31. Aurell (1981): Martí Aurell, «Les troubadours et le pouvoir royal: l’exemple d’Alphonse Ier (1162-1196)», Revue des langues romanes, 85, ps. 53-67. Espadaler (2001): Anton Maria Espadaler, «La Catalogna dei re», Lo spazio letterario del Medioevo, 2, ps. 873-933. — (2015): «Les Razos de trobar de Ramon Vidal: una gramàtica per al cant», Magnificat Cultura i Literatura Medievals, 2, ps. 149-158. Field (1989-1991): Hugh Field (ed.), Ramon Vidal de Besalú, Obra poètica, 2 vols., Barcelona: Curial. Marshall (1972): John H. Marshall, The Razos de trobar of Raimon Vidal and associated texts, Londres: OUP. Tavani (2001): Giuseppe Tavani, «Ramon Vidal de Besalú, Obra poètica», Cahiers de civilisation médiévale, 151 (juliol-setembre 1995), ps. 283-285.

Llull, Ramon: Romance of Evast and Blaquerna, translation and notes, Robert D. Hughes (trad.), Albert Soler and Joan Santanach (introduction), Barcelona, Woodbridge: Barcino, Tamesis, 2016; «Series B: TEXTOS» 60. Blake Gutt

University of Michigan bgutt@umich.edu

The Majorcan theologian, philosopher, poet and mystic Ramon Llull (c. 1232 c. 1316) is an engrossing figure. When I first expressed interest in investigating his vast œuvre, a medieval Catalan philologist friend mentioned —perhaps it was a warning— that she knew scholars who had begun by researching a single article on Llull and ended up dedicating the rest of their life’s work to him. Throughout his prodigious output (over 260 separate extant works on topics ranging from medicine to theology, and from proverbs to logic), Llull’s magnetism derives Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 189

26/2/20 11:16


190

Llengua & Literatura, 30, 2020

from his unwavering conviction. Here is a man who is determined to set the world to rights, and convinced that he alone can teach humanity how to achieve this. Following his spiritual awakening, which occurred as he worked on a troubadour composition, Llull rejected both secular literature and secular life. He dedicated the rest of his days to a project at once salvific and literary, determining that «he would have to write a book, the best in the world, against the errors of unbelievers» (Bonner 2010: ps. 34-35). A divine revelation in around 1274 supplied the method to accomplish this: the combinatorial system of practical reasoning known as the Art which, Llull maintained, if correctly applied, would allow its adepts to determine the truth in all matters and would guide them in properly loving and serving God. As it turned out, a single book, however worthy, was not enough to transform the world, and Llull was compelled to keep trying by presenting his Art in different guises and applying it to a range of subjects. Yet, as Albert Soler and Joan Santanach note in their introduction, «[t]he work which expresses the Lullian desire to reorder the world in the liveliest and most optimistic way is, without doubt, Blaquerna» («Introduction», p. 30). This optimism, they suggest, is attributable to the fact that Llull had not yet encountered any major setbacks in his project. As Soler and Santanach drolly explain, by the end of the 1280s, «[Llull] came to realise that, all things considered, the task would be more complicated than he had imagined» («Introduction», p. 17). Blaquerna, completed around 1283, is the first of Llull’s works which can be classified as a novel, the other being Felix, or the Book of Wonders (1289). Blaquerna is typically Lullian in its innovation, its ambition and above all its totalizing tendencies. The novel is aimed at the broadest of audiences, promising something for every reader. It is a fantasy of setting the world to rights which proffers the vision of a comprehensively reordered Christendom, drawing inspiration from medieval French prose romance but presenting its narrative with the distinctive twist which is the hallmark of Llull’s Art. Blaquerna follows the life of its eponymous hero, who desires to retreat from the world to live as a hermit. The text is divided into five books, signifying the five wounds of Christ, and each book represents a different estate (marriage, the religious life, the episcopacy, the papacy and the eremitic life). Each book is further subdivided, structured according to a catechetical framework or another significant theme (respectively: the seven deadly sins; the five senses and the seven virtues; the Ave Maria; the beatitudes; the Gloria; and two of Llull’s own short interpolated works, the Book of the Lover and the Beloved and the Art of Contemplation).1 Book One relates the story of Blaquerna’s father, Evast, and his mother, Aloma, and their transition from lay marriage to life as beguin and beguine, while the first part of the Book Two describes the life of Natana, 1.  See the explanatory table on p. 18 of Soler and Santanach, «Introduction». Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 190

26/2/20 11:16


Ressenyes

191

Blaquerna’s female counterpart, first as a nun and then as abbess. From the second part of Book Two, the narrative focuses on Blaquerna. Called to the eremitic life, the young man sets out to seek a suitable location for his hermitage. However, the world needs him, and Blaquerna must thus follow an almost comically convoluted trajectory in order to reach his goal, becoming successively monk, abbot, bishop and pope —and reforming the entire ecclesiastical hierarchy as he passes through it— before finally, in his old age, he is able to resign from the papacy and seek the life of solitude and contemplation he has always yearned for. Along the way, he meets a number of allegorical figures, as well as many other characters. The relative merits of the active versus the contemplative life constitute a core theme of the text. Blaquerna is not just a fictional narrative, however. It is also a guide to various aspects of Llull’s Art. The text is structured to familiarise its readers with the principles underlying the Art and to acquaint them with key concepts, such as the three faculties of the rational soul (memory, intellect and will). Principles of the Art, such as the Divine Virtues of God (goodness, greatness, eternity, power, wisdom, will...) recur throughout the text, and different groupings of these and other terms (such as difference, concordance and contrariety; beginning, middle and end) underlie many of the situations and scenarios presented by the narrative. The Art functions through analysis of these combinations of terms. Robert D. Hughes’ invaluable footnotes highlight this framework, although some of the notes will remain opaque to those not already acquainted with Llull’s thought, since they refer to the Figures of the Art, diagrams which are neither reproduced nor discussed in this book. However, detailed analysis of Llull’s work and thought is always an intertextual endeavour.2 The presentation of the Art through narrative provides a much gentler and more discursive introduction than is offered by Llull’s more technical works, and the critical apparatus of this edition facilitates various levels of engagement with the text. Book Five of Blaquerna offers resources for the practical application of the Art. The Book of the Lover and the Beloved, which forms part of Book Five, is perhaps Llull’s best-known work. This mystical opuscule, which circulated independently from the rest of Blaquerna after the late 1280s, is comprised of 357 versicles which present the relationship between the Beloved (God) and His Lover (the Christian) («Introduction», p. 68). For example: [27] The bird was singing in the Beloved’s garden. The Lover arrived and said to the bird: «If we do not understand each other through language, let us understand each other through love, for your song represents my Beloved to my eyes.» (p. 425)

2.  For an introduction to the Art, see Bonner (1993); for in-depth analysis of every aspect, see Bonner (2007). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 191

26/2/20 11:16


192

Llengua & Literatura, 30, 2020

These versicles, which Llull describes as «moral metaphors», are intended to serve as spurs to contemplation, each providing enough material for a full day of prayer («Introduction», p. 53). Some of the versicles end with questions which test the reader’s comprehension of previous material, for example: [317] The Beloved felt mercy towards His Lover because of His perfection, and likewise because of His Lover’s needs. So the question arose: for which of these two reasons does the Beloved more fully forgive the faults of His Lover? (p. 481)

This interactive, interrogative approach is typical of Llull’s didacticism. The Book of the Lover and the Beloved is followed by the Art of Contemplation, an opuscule which describes a series of contemplative exercises employed by Blaquerna the hermit. These methods are presented as a model for contemplation that can be adopted by readers. This new edition of Blaquerna is only the second full translation of the text into English; it is based on Soler and Santanach’s 2009 critical edition of the medieval Catalan text («Introduction», p. 72). Hughes has succeeded admirably in his aim to produce «a readable and plausible, if complex, modern rendering» of Blaquerna («Translator’s Preface», p. 79). While the aura of the text remains unmistakably Lullian, the translation is composed in clear, precise and idiomatic English. Hughes’ Translator’s Preface outlines his approach to the task and discusses his choices in translating both commonly-used and multivalent medieval Catalan verbs (esser, haver, fer, etc.) and particularly Lullian usages such as vivificar, contrari and concordança. Further commentary on medieval Catalan idioms and other translation choices is given in footnotes throughout the volume, and the original text is provided for phrases whose rhyme, rhythm or syntax cannot be satisfactorily reproduced in English. Hughes’ meticulous footnotes also offer cross-references for recurring themes within the text, as well as explanations of philosophical, theological, historical and cultural allusions, and references to the Art. Soler and Santanach’s excellent and extensive introduction provides a summary of the narrative and a discussion of its structure, as well as a range of valuable supplementary material, including historical background, exposition of analytic frameworks which can be used to interpret the text, consideration of the narrative models on which Blaquerna draws, and an account of textual transmission from the thirteenth century to the present day. One or two aspects of this analysis remain somewhat conservative. Despite its title, the Book of the Lover and the Beloved is described as referencing «love between friends» rather than erotic love («Introduction», ps. 54-55). This is odd, since (homo)eroticism is a familiar element in thirteenth-century Christian mysticism, including the Franciscan mysticism whose texts Soler and Santanach explicitly cite as narrative models for Blaquerna («Introduction», p. 67). Nevertheless, the introduction is an immensely rich and informative resource. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 192

26/2/20 11:16


Ressenyes

193

Llull is a remarkably significant intellectual presence in the medieval Mediterranean. His role as one of the originators of literary Catalan; his generic innovations; his close involvement in copying, translating and disseminating his own texts; and his engagement with Jewish and Islamic theology all signal that scholars of medieval European literature should be aware of his thought. Blaquerna serves as an ideal introduction to both Llull’s work and his mindset. The tone of the narrative is always earnest, often solemn, yet sometimes drolly humorous; the text is thematically wide-ranging and structurally varied; and this edition, from translation to notes to introduction, is truly exemplary, not to mention beautifully presented. The Romance of Evast and Blaquerna joined Llull’s autobiography, A Contemporary Life, in Barcino and Tamesis’s TEXTOS series. The Doctrina Pueril, Llull’s work on the education of children, which may well have been composed simultaneously with Blaquerna, is forthcoming in the same series in September 2019 («Introduction», p. 14, no. 6). BIBLIOGRAPHY Bonner (1993): Doctor Illuminatus: A Ramon Llull Reader, Princeton, NJ: Princeton University Press. — (2007): The Art and Logic of Ramon Llull: A User’s Guide, Leiden, Boston: Brill. — (2010): «Introduction», in Ramon Llull, A Contemporary Life, Anthony Bonner (ed. and trans.), Barcelona, Woodbridge: Barcino, Tamesis. Llull (2019): Doctrina Pueril, John Dagenais (ed. and trans.), Barcelona, Woodbridge: Barcino, Tamesis.

Vilanova, Arnau de: Speculum medicine, edició i estudi a cura de Michael R. McVaugh, Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, Pagès editors, 2018; «Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia» XIII. Carmel Ferragud

Institut Interuniversitari López Piñero (Universitat de València) carmel.ferragud@uv.es

Amb bona cadència van apareixent un rere altre els volums de les AVOMO (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia), la col·lecció que té per objectiu editar i estudiar tota l’obra mèdica d’Arnau de Vilanova. A aquestes alçades ja ningú dubta que el que nasqué com un ambiciós projecte editorial, segurament inèdit arreu d’Europa per la seua magnitud, rigor i constància, acabarà sent una realitat, i que els investigadors disposaran en uns anys de l’edició completa de l’obra mèdica d’Arnau (s’han publicat 16 llibres, i encara en falten almenys 5 més, que Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 193

26/2/20 11:16


194

Llengua & Literatura, 30, 2020

completaran l’edició). Perquè si bé alguns dels iniciadors del projecte, com Luis García Ballester (Cifuentes 2017) o Juan A. Paniagua (García Ballester 2010), ens deixaren, l’esperit, i la força i l’empenta intel·lectual continuen amb un dels tres que encara resta infatigable, Michael R. McVaugh, professor emèrit de la University of North Carolina at Chapel Hill (Arrizabalaga 2010), autor precisament de l’edició i estudi d’aquest volum que ens ocupa, el número tretze, dedicat a l’Speculum medicine. I no només, perquè a McVaugh s’hi suma un equip editorial amb tres investigadors —Fernando Salmón, Sebastià Giralt i Jon Arrizabalaga— que, a banda d’haver gaudit del mestratge dels iniciadors del projecte, són grans coneixedors de l’obra d’Arnau i del context de la medicina llatina tardomedieval. Els avanços assolits en el coneixement de la biografia i l’obra mèdica d’Arnau són realment, a hores d’ara, impressionants. A la labor dels investigadors esmentats, i també d’altres, cal sumar l’esforç de successius projectes de recerca finançats, liderats per Sebastià Giralt (UAB). Els resultats es poden copsar ben bé en un magnífic web (Arnau 2016). Això, per extensió, fa que coneguem també molt millor el que fou el panorama intel·lectual mèdic en el qual el metge valencià s’emmarca. El grau de coneixement que atresora algú com el professor McVaugh, passada la barrera dels 80 anys, i que encara roman en una activitat intel·lectual envejable, possibilita unes disquisicions detalladíssimes i primmirades sobre aspectes concrets de l’obra i la vida d’Arnau. Fins el punt que fa l’efecte que l’investigador nord-americà és capaç de «llegir» en les intencions personals de l’autor estudiat per poder interpretar el ritme cronològic de la producció de la seua obra. McVaugh es mou amb absoluta solvència entre la documentació arxivística i els textos doctrinals. Es fa difícil no recordar la seua cèlebre monografia Medicine before the plague (Cambridge, 1993), en aquest sentit. Solament des d’una aproximació doble, del document als continguts doctrinals dels tractats, que s’entrellacen constantment, és possible arribar a argumentar amb una semblant perícia. Tant es així, que tangencialment l’estudi de l’Speculum el porta a fins i tot proposar una datació nova per al cèlebre Regiment de sanitat d’Arnau. L’edició que ha preparat McVaugh s’inicia amb una «Introducció» en llengua catalana, extensa, i tot seguit hi ha un apartat dedicat als procediments editorials. Ambdues primeres parts compten també amb una versió en anglès. Continua l’edició pròpiament dita de l’obra. Clou amb una bibliografia i uns índexs de noms, termes clau i còdexs, elements sempre de gran utilitat en la consulta d’una font d’aquestes característiques. Cal reconèixer la feixuga tasca d’edició que ha fet McVaugh, comprensible si atenem que l’Speculum és una obra extensa, d’unes 90.000 paraules, i de la qual es conserven 23 còpies manuscrites completes o parcials. D’aquestes, McVaugh n’ha seleccionat tres, les considerades millors, per fer col·lació del text sencer, tot anotant les variants respecte d’un dels impresos. L’Speculum, escrit vers 1308, és l’obra amb què Arnau va culminar la seua carrera com a escriptor de medicina. Al llarg de la seua trajectòria com a metge, Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 194

26/2/20 11:16


Ressenyes

195

Arnau havia anat llegint, reflexionant, comentant i incorporant a la seua labor intel·lectual i clínica un conjunt de textos —obres d’Hipòcrates, Galè, Avicenna, Razés, Constantí, Isaac— que havien estat traduïts al llatí des de feia un segle. Arnau va assimilar tot aquell devessall d’informació, al qual va voler posar ordre perquè a més pogués ser utilitzat pels futurs aprenents i practicants de la medicina. Això sí, tota aquella tasca va ser alternada amb una obra de caràcter teològic de gran abast i ambició, igualment, producte de la seua adhesió a l’espiritualitat franciscanista, que li valgué fortes controvèrsies, i també amb una activitat política al servei de diferents monarques. Tot això configura la personalitat polièdrica del personatge, el fa més comprensible i ajuda a entendre la cronologia en què s’anà desenvolupant la seua obra. Va ser, segons opina McVaugh, la impressió que li va causar el Lilium medicinae de Bernard de Gordó, metge coetani d’Arnau en l’ensenyament de la medicina a Montpeller, i gran rival, acabat en 1305, el que el va motivar a escriure la seua gran aportació definitiva a la medicina. L’ambició i orientació de l’obra és una mostra dels interessos que durant tota la seua carrera havien atret l’atenció d’Arnau, com ara l’instrumentalisme mèdic —la medicina era per damunt de tot un bé útil per a la societat— i la teoria de les complexions —fonamental per a donar lloc al punt anterior—, entre altres. En l’Speculum, Arnau va seguir amb bastant fidelitat l’ordre de la Isagoge de Johannitius, si bé va introduir algunes novetats. Era aquesta una breu obra introductòria que s’utilitzava tradicionalment en l’ensenyament de la medicina, acompanyada d’altres escrits d’Hipòcrates i Galè, i que representava una síntesi de la medicina galenista. La finalitat d’Arnau va ser escriure la seua pròpia introducció, és a dir, oferir un recull sistemàtic dels principis generals de l’art mèdica. Seguint l’esquema de Johannitius, Arnau va escriure uns primers capítols on es resumeixen els elements bàsics que constitueixen l’organisme humà (coses naturals) i els factors externs que l’afecten (coses no naturals). A continuació repassava les nocions fonamentals sobre la salut i la malaltia i procedia a classificar les malalties (coses contranaturals). Tot seguit tractà dels signes que permetien al metge establir una diagnosi. Oferí també una extensa farmacologia general i acabà amb la influència sobre l’organisme de les emocions. Amb tot, s’ha de reconèixer en aquesta obra la gran influència del Cànon d’Avicenna. De fet, la definició que dona de la medicina com a ciència li és manllevada. Segons aquesta, la medicina buscava conèixer les disposicions del cos humà com a cos sanable, conservar la salut o recuperar la que hagués perdut quan això fos possible. La medicina es dividia, doncs, en dues parts: la teòrica i la pràctica. Mentre que la medicina teòrica estudiava les disposicions del cos sanable en la mesura que és necessari per a dur a terme la seua tasca, la pràctica mostrava la manera correcta d’actuar segons les necessitats de les disposicions donades a conèixer per la teòrica. Si bé l’Speculum fou una obra eminentment teòrica —en tots els camps que abordà, incloent el medicament—, on fins i tot la filosofia natural (l’obra d’Aristòtil fou ben coneguda i admirada per Arnau) ocupà un lloc, també Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 195

26/2/20 11:16


196

Llengua & Literatura, 30, 2020

és ben cert que la pràctica mai va estar allunyada del pensament del seu autor. En realitat, Arnau s’allunyava del que altres comentaristes pensaven sobre la medicina quan intentaven donar-li un enfocament propi de la filosofia natural. El que era propi del metge no estava dins d’aquest plantejament. També subratlla McVaugh alguns aspectes originals de l’obra d’Arnau. Aquest és el cas de les sis coses no naturals, on hi va afegir aspectes secundaris que altres autors havien negligit per tal d’explicar les causes de la malaltia. Així ocorregué amb les ocupacions i els hàbits de les persones. De fet, Arnau és un dels primers autors que va valorar les malalties professionals. Especialment suggerent resulta, entre altres qüestions, les reflexions d’Arnau al voltant de les propietats dels medicaments i la seua influència sobre el cos (els complexionata). Una qüestió tan rellevant avui en el món de la farmàcia com és provar l’acció medicinal, l’eficàcia i la seguretat dels medicaments, ja constituí un gran repte que Arnau intentà solucionar a partir de l’aprenentatge que li havien facilitat els textos grecoàrabs. En definitiva, l’Speculum és, com diu el seu editor, «un mirall del món de la medicina acadèmica europea tal com era al començament del segle xiv». Arnau de Vilanova havia tingut un gran protagonisme en la construcció d’aquesta nova medicina i la seua influència continuaria per molt temps. En aquesta obra havia reprès assumptes que l’havien ocupat abans, i també afegí algunes novetats; tot plegat és mostra també de l’evolució del seu pensament. La seua darrera gran obra, de fet, seguiria sent utilitzada a Montpeller, si bé més com «una font ocasional de consells pràctics», però transcendí aquest entorn i va ser copiada en nombroses ocasions durant el segle xv i traduïda a altres llengües. BIBLIOGRAFIA Arnau (2016): «Arnau DB. Corpus digital d’Arnau de Vilanova», Universitat Autònoma de Barcelona. En línia a: <http://grupsderecerca.uab.cat/arnau/> [Consultat el 21-8-19] Arrizabalaga (2010): Jon Arrizabalaga, «La edición y traducción de textos médicos medievales: entrevista al Profesor Michael R. McVaugh», Panacea, 12/32, ps. 229234. Cifuentes (2017): Lluís Cifuentes, «Luis García Ballester (1936-2000)», Sciència.cat (Homenatges). En línia a: <http://www.sciencia.cat/luis-garcia-balles ter-1936-2000> [Consultat 21-8-19] García Ballester (2010): Luis García Ballester, «Mi colega y amigo Juan Antonio Paniagua, historiador de la medicina», Dynamis, 30, ps. 309-314.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 196

26/2/20 11:16


Ressenyes

197

Boccaccio, Giovanni: Decameró, Maria Aurèlia Capmany (trad.), Carles Biosca, Eusebi Coromina i Joan Francesc Silvente (eds.), Lleida: Punctum, 2018; «Versions», 4. Francesco Ardolino Universitat de Barcelona ardolino@ub.edu

En un capítol d’Això és un home, «El cant d’Ulisses», Primo Levi ens descriu la dificultat d’explicar la Divina comèdia a un no iniciat; és un moment clau per al protagonista-narrador perquè l’element cultural podria rescatar-lo psicològicament, si bé tan sols durant una estona, de la barbàrie del Lager. Ningú no dubta que, de solucions, n’hi ha moltes per enfrontar-se amb una estructura vertical com la gran obra de Dante. Però què fer davant d’un text com el Decameró, que se’ns desplega de forma horitzontal, com si reivindiqués la nova qualitat democràtica de la prosa en llengua vulgar? D’altra banda, enmig hi ha els Rerum Vulgarium Fragmenta de Petrarca, que avui coneixem amb el nom de Cançoner, i tampoc no els podem obviar. Amb un deix escolar, recuperarem la fórmula de les «tres corones», recordarem l’amistat entre Petrarca i Boccaccio i assenyalarem que aquest darrer va ser entre els exegetes més importants de Dante, fins al punt que li pertany l’autoria de l’adjectiu «divina» amb el qual qualifiquem l’itinerarium mentis in Deum del poeta florentí. Volem anar més enllà? El guardó que atribuïm a Petrarca —encegat entre aspiracions de glòria i desig eròtic («pudeat esse tan diu vulgi fabula», el renya Sant Agustí al Secretum; «favola fui gran tempo», li respon el poeta, al primer sonet dels RVF, amb falsa actitud de penediment)— el justifiquem pels mecanismes d’excavació dins les profunditats del jo, amb què albira l’aposentament del subjecte humanista. I el valor de Boccaccio —sense entrar dins el camp minat d’un protofeminisme presumpte i després frustrat amb l’aparició del Corbatxo, la seva aportació tardana a la literatura misògina— cal identificar-lo amb la descripció de l’entrellat del nou sistema de relacions socials. I, en aquesta categoria, hi podem inserir el realisme «naturalista», amb una presència gairebé nul·la de la divinitat; la primacia de la discursivitat (que ja «bategava» en Dante); la fenomenologia de l’igualitarisme (classes socials, gremis, llenguatges i, ara sí!, també sexes); i la trouvaille de l’espai del jardí que es converteix també en un paradigma narratiu. Ja ens hem tret el primer pes de sobre: mirem com declinar tot això en clau catalana, davant d’aquesta traducció (descoberta, editada i publicada pòstumament, ça va sans dire) de Maria Aurèlia Capmany. Tenim dues dades per començar: la primera és que l’escriptora i pensadora catalana té una carrera professional com a torsimany de l’italià. La segona, que ja hi ha una versió íntegra excel·lent duta a terme per Francesc Vallverdú. Caldrà posar-les a col·lació? Sí, naturalment, però diguem d’entrada que no es tracta de repartir o treure mèrits. Joan Todó, a les planes de L’Avenç, enalteix el «vocabulari “rosalbavacà”» de Capmany resLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 197

26/2/20 11:16


198

Llengua & Literatura, 30, 2020

pecte al d’un Vallverdú que «sembla haver volgut calçar-se el coturn ribià», i les seves conclusions prenen la forma d’un panegíric on compara la feina de MAC a la de qui «evitant l’encarcarament neonoucentista, esquiva l’etern perill oposat, el del català que ara es parla però-només-segons-on». També treu, com a indici i eix vertebrador explicatiu, les formes del pretèrit perfet (ancorades en la fórmula sintètica en el cas de FV, variades sense manies en MAC). I tanmateix, comprenem el seu entusiasme i estem disposats a compartir-lo: a més a més, Todó reconeix alguns defectes, en el tractament de les relacions sexuals, per part d’una traductora massa condicionada (afegeixo jo) per la vulgata d’un Boccaccio «filogínic». La recepció de la versió de Capmany gairebé s’atura aquí: Pere Gomila (Diari Menorca) i Àlex Broch (Serra d’Or) ens ajuden a entrar dins el context, però no ens donen més perspectives de les que ja havíem trobat a la presentació que els curadors fan dins el volum. Un d’aquests, Eusebi Coromina, publica un text a la revista Visat (tardor de 2018), on aprofundeix alguns detalls històrics. Repetim-los. La traducció la van encarregar Espriu i Felip Cid a Capmany el 1967; el 1968, quan ja devia estar acabada, Llibres de Sinera tanca; a principi dels 80 comencen els contactes amb l’editorial Laia, i l’autora es posa a revisar-la, però descobreix que Vallverdú ja n’estava enllestint una per a Edicions 62 —i la torna a deixar en un calaix. Bé, doncs, ha arribat el moment d’obrir el volum. La presentació, dèiem. Del tot correcta, però... Quan entendran, les persones implicades en el món cultural català, que els clàssics cal editar-los com a tals? Que set pàgines d’introducció (de les quals dues i mitja són dedicades a l’obra mestra de la prosa italiana, i la resta a la traductora i als criteris d’edició) no representen absolutament res? Compte: tot s’aprofita i tot està ben dit; però fullegeu qualsevol exemplar italià recent, obriu el volum corresponent de Cátedra, agafeu el de Gallimard i, malgrat que es tracti d’edicions de butxaca, sempre hi trobareu el triple d’espai de presentació que hi han dedicat els companys de Punctum. I les notes? Això rai, el lector català, evidentment, no les vol llegir ni les necessita. Calma. Respirem. Tenim el text, però hem de cercar un punt de suport, un baricentre, un element que ens en doni una perspectiva. Encara sort que ens recordem de les Lliçons americanes de Calvino, de la rapidesa com a qualitat i de la metàfora, que manlleva de Boccaccio, del cavall com a llibre. Precipitem-nos, doncs, cap a l’arrel quadrada del Decameró, la primera «novel·la», segons Capmany (però aquí el calc és molt fort i ens estimaríem més dir-ne el «relat», el «conte», fins i tot la «narració»), de la Sisena Jornada, on «es parla d’aquell que es defensa d’atacs amb paraules hàbils, o amb prompta resposta o subtilesa evita un dany, un perill o una burla». El lector-sense-notes perd la natura històrica del Witz (com pot saber que madonna Oretta és la muller del banquer de Bonifaci VIII, amb tot el que això implica en la relació «urbanitat vs. ruralitat»?), però entendrà la «suor» i el «cobriment de cor» amb què la dona escolta la rondalla del senyor cavaller, «la qual, Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 198

26/2/20 11:16


Ressenyes

199

en la seva real veritat, era bellíssima, però ell, ara tres, ara quatre i fins sis vegades, repetia la mateixa paraula, ara tornava endarrere», etc. Perquè, ens ho explicava Ciceró al Brutus, 171: «illud est maius, quod in vocibus nostrorum oratorum retinnit quiddam et resonat urbanum». El deixeble havia demanat al mestre què és l’urbanitas color, i Ciceró li respon, després d’etzibar-li, de manera massa apressada per ser sincera, un nescio (equivalent de l’anglosaxó «I can’t help you», just abans d’assenyalar-te la direcció correcta): aquest tipus de parla remet a la capacitat tímbrica —fonètica, si em forceu— de l’individu de ciutat de generar un to brillant i mofeta. Com ho traslladava Vallverdù? Ah, sí: «una calorada i un esvaïment de cor». I què més? La història, diu, «certament era bella», tot reduint al moll de l’os l’estructura original que sentenciava: «la quale nel vero da sé era bellissima». Una versió funciona tant com funciona l’altra. FV, més lligat al text, trasllada la reflexió amb què madonna Oretta entén que «il cavaliere era entrato nel pecoreccio» com «adonant-se que el cavaller havia entrat en el corral i no sabia com eixir-ne», mentre que MAC, més díscola i rebel, enuncia el mateix contingut amb aquests mots: «comprenent que el cavaller s’havia posat de peus a la galleda i no en podia sortir». I no parlem del mot d’esprit de la dama, que em sembla perfectament equivalent en ambdós registres. MAC: «Senyor, aquest cavall vostre té un trot massa dur i us prego que em permeteu descavalcar». FV: «Senyor, el vostre cavall té un trot massa dur; us demano, doncs, que vulgueu fer-me baixar». Davant de la defensa contra el mansplaining més reeixida de la història de la cultura, les diferències, mínimes, de color, les deixarem als lector més refinats —i cadascú s’inclinarà cap a l’una o l’altra de les versions segons les pròpies preferències. Tornem enrere, a la parafernàlia que Nastagio degli Onesti (V, 8) organitza per espantar l’estimada fent-li presenciar una escena infernal —que Botticelli retrataria immortalment— i obtenir el seu consens al matrimoni. Boccaccio, amb sornegueria, glossa: «E non fu questa paura cagione solamente di questo bene, anzi sì tutte le ravignane donne paurose ne divennero, che sempre poi troppo più arrendevoli a’ piaceri degli uomini furono che prima state non erano». MAC: «I aquesta por no tan sols fou ocasió d’aquest únic goig, sinó que totes les dones de Ravenna quedaren tan espantades que sempre més foren molt dòcils als plaers dels homes; molt més que abans no ho havien estat». JV: «I aquesta por no sols fou el motiu d’aquest bon resultat, sinó que totes les dones de Ravenna n’esdevingueren tan espaordides que en endavant foren molt més complaents a entendre’s amb els homes que no havien estat abans». Podem criticar el «sempre més» de Capmany, i farem bé, tot i que hem de reconèixer que la partició de la frase final —respecte a la reproducció gairebé ad pedem litterae de Vallverdú— augmenta l’ambigüitat que l’original demanava: quant havien estat dòcils/complaents, les dones de Ravenna, abans de l’episodi? Boccaccio empra l’expressió «troppo più arrendevoli», i ja tenim un indici irònic: «troppo» vol dir «excessivament». El narrador acusa les dones de Ravenna —amb l’excusa i excepció de l’estimada de Nastagio— d’haver estat «arrendevoli» ja abans de l’episodi; i això Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 199

26/2/20 11:16


200

Llengua & Literatura, 30, 2020

significa que, després, ho serien més enllà de qualsevol mesura. Chapeau, un cop més, per a Capmany. Afegim-hi que, en temps en què el mainstream colonialista pretén dotar de plusvàlua les versions en castellà, ens plau remarcar que és difícil trobar-ne una pitjor de la que ens proposa Pilar Gómez Bedate: «Y no fue este susto ocasión solamente de este bien sino que todas las mujeres ravenenses sintie­ ron tanto miedo que fueron siempre luego más dóciles a los placeres de los hombres que antes lo habian sido». Deixem-ho aquí. Finalment, tenim dues traduccions amb característiques lingüístico-ideològiques diferents, però amb resultats igualment extraordinaris. Llàstima que encara no les podem llegir amb una introducció i un aparat de notes adequat, tal com en mereix tenir, al segle xxi, qualsevol clàssic de la literatura occidental traduït al català.

Martínez Romero, Tomàs: Bernat Fenollar i Miquel Estela, poetes de cançoner, València: Tres i Quatre, 2018. Carme Arronis Llopis Universitat d’Alacant arronis@ua.es

La darrera monografia de Tomàs Martínez Romero és, com sol ser habitual en els treballs d’aquest autor, una aportació ben interessant per interpretar i comprendre millor el ric i assortit darrer terç del Segle d’Or. L’objectiu principal que ara planteja, poc atés fins a la data, és l’estudi i l’edició dels poemes breus de Bernat Fenollar i Miquel Estela, la majoria dels quals ens han arribat copiats en cançoners, d’ací el títol del volum. La qüestió podria semblar senzilla, però Martínez, que sempre emprén objectius ambiciosos en els seus estudis, aprofita l’avinentesa per desvelar qüestions més intricades. Així doncs, el treball excedeix la mera edició i caracterització literària de les peces, per, a través de l’anàlisi dels cançoners que les contenen, endinsar-se en la complexa història de la recepció i la circulació dels textos en el seu temps i entre els seus coetanis. Les conclusions que extreu aporten noves i suggeridores claus interpretatives sobre els autors i les seues relacions literàries, sobre les preferències poètiques del públic i sobre la difusió dels versos al darrer quart del Quatrecents. Si, a priori, des del títol del volum, la unió dels dos autors pot desconcertar el lector (pel diferent origen geogràfic, o per la importància desigual que hom ha conferit a les seues produccions), la tria està ben raonada i justificada per Martínez ja a la introducció del manual: Fenollar i Estela no són només dos dels autors de la Qüestió, tots dos foren considerats, a més, segons s’argumenta a través dels diferents apartats, exponents representatius d’un clima literari i cultural ben concret, el que per a Martínez explica que les seues composicions s’hagen conservat Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 200

26/2/20 11:16


Ressenyes

201

en còdexs, més o menys coetanis, que intentaven recollir versos dels autors més reeixits de l’època (com al Cançoner de Maians, al Jardinet d’Orats, el manuscrit R.14.17 de Cambridge, etc.). A més, el fet d’analitzar la producció dels dos autors en un mateix volum —encara que en apartats separats—, li permet transgredir els límits d’un suposat localisme a la nostra literatura clàssica, i extraure conclusions més generals sobre les dinàmiques en la confecció dels cançoners, o sobre les preferències temàtiques de l’època. Els versos del valencià Fenollar es difongueren manuscrits més enllà dels murs del cap i casal; i Estela, català d’origen, acabà integrant-se en els cercles lletraferits de la ciutat, i exportant alhora una manera de fer i de gaudir de la literatura. És d’agrair a l’autor —com en altres ocasions—,1 aquest esforç per superar tòpics o concepcions reduccionistes i estereotipades, i per plantejar noves interpretacions que possibiliten una visió més global. Les poques línies en què resumisc les idees principals que planteja el volum no fan justícia a l’ambició del propòsit, a la varietat de temes abordats i desglossats, a la rigorositat en l’ús de la bibliografia pertinent (fins i tot ha hagut d’escorcollar entre treballs inèdits, arxivats des de fa dècades) i a la solidesa dels arguments exposats. Tota aquesta informació emmarca l’edició impecable d’uns textos que havien romàs a l’ombra d’altres produccions coetànies, més voluminoses i singulars, però Martínez ho deixa ben clar: només coneixent el gruix de la producció de cada autor, i fins i tot de la producció dels autors considerats «no de primera fila» (p. 155), com seria el cas de Miquel Estela, podem entendre la riquesa del moment cultural analitzat, les preferències del públic d’aleshores o la seua sensibilitat religiosa. L’únic retret que potser faria al treball —i no és cap feblesa, sinó potser una dèria personal— té a veure amb l’estructura amb què s’articula, que al meu entendre podria ser més clara. Martínez divideix en tres apartats diferents la part dedicada a les obres de Fenollar (l’estudi d’Estela en constitueix un de sol, el quart): el primer, «L’obra poètica de Bernat Fenollar en els seus textos», és una anàlisi dels principals quatre còdexs que contenen els seus versos (entre d’altres, el Jardinet d’Orats), i para especial atenció a explicar l’ocasió per la qual cada peça ocupa el lloc que ocupa en cada cas; al segon, «Dues composicions de Fenollar al Jardinet d’Orats», edita i caracteritza aquestes peces, «Quasi libert» i la «Qüestió»; i al tercer, el que anomena «Les composicions poètiques breus», reuneix les composicions que no apareixen en els cançoners abans esmentats (com ara les poesies aplegades al Cancionero General, intervencions als certàmens, etc.).2 No sé si aquesta informació no s’haguera pogut distribuir d’una altra manera, potser fusio­ 1.  Pense ara en el volum que publicà en 2010, La literatura profana antiga i el Cançoner satírich valencià, (PAM), en què demostrava com el corrent de literatura satírica valenciana s’emmarcava a la perfecció en la tradició literària precedent, i no era cap fenomen aïllat ni excloent. 2.  No em vull estar de subratllar l’interessant subapartat que dedica a les obres atribuïdes a Fenollar, en què sintetitza la bibliografia precedent i exposa el seu parer. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 201

26/2/20 11:16


202

Llengua & Literatura, 30, 2020

nant els apartats primer i segon. Però en qualsevol cas, no és cap demèrit del treball, que a totes llums és impecable i resulta ben estimulant. Martínez és un bon coneixedor de les qüestions que aborda; ja s’ha ocupat en estudis precedents de la producció literària d’aquests autors, i fins i tot, de manera introductòria, d’algunes d’aquestes peces menors. En aquesta ocasió, però, ho fa de manera exhaustiva, amb major profunditat i des de noves perspectives, pel que les conclusions exposades redunden en el coneixement que es tenia d’aquests autors i del moment literari que van viure.

Villena, Isabel de: ‘Aquestes són les obres que yo, sor Ysabel de Billena, é fetes en aquest monestir’. Notes autògrafes de sor Isabel de Villena, Josepa Cortés Escrivà, María Luz Mandingorra Llavata i Vicent Pons Alós (eds.), València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2019; «Col·lecció Recerca» 22. Simone Sari

Centre de Documentació Ramon Llull, Universitat de Barcelona simonesaris@gmail.com

Encara s’ha de descobrir molt sobre Isabel de Villena i el món que l’envoltava. La primera escriptora femenina de la Corona d’Aragó i la seva Vita Christi mereixen un lloc destacat en la història de la literatura europea, no obstant els prejudicis que encara envolten les obres de temàtica religiosa. Si Christine de Pisan és un nom conegut en el món de les lletres, la filla del Marquès de Villena n’és la digna successora. El milieu d’on provenen les dues escriptores és similar, ambdós pares eren homes interessats en les lletres, però mentre Christine entrà al convent després dels 50 anys (després d’una vida de casada, una vegada vídua va gestionar un escriptori, o almenys es va dedicar professionalment a l’escriptura), la petita Leonor de Villena entrà al convent, on escollí el nom d’Isabel, a l’edat de 15 anys. Els camins de les dues dones semblen separar-se per sempre, però la nostra Isabel va tenir la sort d’entrar en un monestir ben especial, com explica Albert Hauf al pròleg d’aquest volum: El convent de clarisses de la Trinitat fou fruit d’una reina abandonada: Maria de Castella [...] La sobirana, que tenia els mitjans i la voluntat d’imposar els seus designis i vots particulars, va crear al recer d’un vell hospital trinitari el convent designat a brindar refugi a les seues dames de companyia i a la seua cosina ne­boda sor Isabel, i on ella mateixa havia de trobar agombol a la seua proverbial solitud. (p. 12)

Les noces místiques amb madonna povertà, el fulcre de la vida franciscana, semblen la tria més llunyana que aquestes dones (moltes vegades nenes) eren obligades a fer; i és per fer-se la vida menys amarga que podem sospitar que la nostra Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 202

26/2/20 11:16


Ressenyes

203

escriptora, una vegada esdevinguda abadessa, hagués començat a crear la Vita Christi, perquè a través de les històries de l’Evangeli (llegides a la llum dels personatges femenins que les protagonitzen) podien donar exemples de bona vida, de moral i doctrina cristiana, d’educació teològica, tot amb la finalitat de demostrar que seguir aquests models obria les portes del palau del cel. Aquestes dones que havien abandonat les esplendors de la cort, gràcies a una vida modèlica podrien tornar a les magnificències que havien deixat en la visió del paradís. Com els tres autors expliquen a la introducció, la humilitat de l’autora, que no firma la seva obra inacabada, sembla en contradicció amb l’escriptura administrativa del document autògraf que editen: el Libre dels censals, rendes e altres coses que les universitats, lochs singulars e persones infrasegüents fan cascun any al monestir e convent de les monges de la Santa Trinitat de la ciutat de València. El seu rol d’abadessa obligava Isabel a tenir traça amb les entrades al convent i a justificar, en cas de baralles, totes les donacions rebudes. Això no significa que aquest document sigui un simple llistat de nombres, al contrari, és una mina important, com deia al començament, per descobrir el món que envoltava l’escriptora. Ja s’ha dit moltes vegades que les personalitats més il·lustres del segle d’or valencià tenien alguna relació amb el convent de la Trinitat, ara, amb aquesta edició, podem cercar molts d’aquests noms (llistats a l’índex antroponímic, ps. 141-146), i descobrir quin era el vincle que tenien amb el monestir. Més enllà de les entrades, Isabel detalla també les obres que va impulsar a l’edifici sagrat, i és en aquests fragments on sobretot surt el nom de l’abadessa. Aquesta atribució és la que sorprèn, comparada amb l’anonimat de la Vita Christi, que els editors justifiquen perfectament, basant-se en la necessitat de deixar un record/memòria de la seva activitat: la imatge que proposarà per al record, és la d’una dona compromesa amb la institució a la qual serveix, que anteposa el benestar comú al personal, una dona capaç de dur a terme la seua tasca perquè coneix molt bé tant les exigències de la vida conventual com els ritmes del món exterior. Un món exterior al qual sor Isabel no es dirigeix quan construeix la memòria de les seues obres, perquè el seu projecte s’adreça a les monges, tant del present com del futur (p. 40)

Aquesta descripció de la finalitat del Libre del censal no em sembla gaire diferent de la que trobem a la Vita Christi, òbviament amb el gran canvi pel diferent nivell literari. En el volum trobem també una bona anàlisi codicològica i, després de l’edició del text, la reproducció en blanc i negre del document. En el disc dur adjunt hi trobem tot el volum en PDF i la reproducció en color del Libre del censal, amb una resolució òptima que permet de treballar bé amb els materials. Donem, doncs, l’enhorabona als editors, i esperem que tots aquests materials (i altres documents relatius al convent que els editors vulguin posar a disposició dels investigadors) puguin accelerar la tan esperada edició crítica de l’obra mestra de sor Isabel. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 203

26/2/20 11:16


204

Llengua & Literatura, 30, 2020

Lamarca, Montserrat: La impremta a Barcelona (1501-1600), Barcelona: Biblioteca de Catalunya, Departament de Cultura, 2015. Albert Corbeto

Reial Acadèmia de Bones Lletres Eina, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona acorbeto@eina.cat

En els darrers anys han estat diverses les obres que han aportat un millor coneixement de la història de la impremta a Catalunya. Cal destacar la publicació de les tesis doctorals de Montserrat Comas, La impremta catalana i els seus protagonistes a l’inici de la societat liberal (1800-1833) (Publicacions de la Universitat de València, 2012), i Xevi Camprubí, L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps (Fundació Noguera, 2018), o la lectura de les encara inèdites d’Eduard Botanch, Marques tipogràfiques d’àmbit català (segles xv-xvii). Repertori i estudi (defensada el dia 1 de febrer de 2016), i Marta Ortega, Eulalia Ferrer, viuda de Brusi: paradigma de la capacidad de obrar de las mujeres en la edición y librería barcelonesa del siglo xix (defensada el 30 de novembre de 2018). També és digne de menció el Corpus Textual de la Catalunya del Nord, un programa de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans dirigit per Eulàlia Duran i coordinat per Eulàlia Miralles, dedicat a elaborar un catàleg de les impressions realitzades a Perpinyà i al territori del Rosselló entre 1500 i 1840, i a l’estudi dels impressors i els llibreters establerts en aquest territori. I encara des de l’àmbit més propi dels estudis bibliogràfics ens arriba l’obra que motiva aquesta ressenya, publicada en format digital i de lliure accés per la Biblioteca de Catalunya i el Departament de Cultura, que ofereix una recopilació exhaustiva de la producció de la impremta del segle xvi a Barcelona. L’autora d’aquesta obra, Montserrat Lamarca, bibliotecària amb molts anys d’experiència a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Secció de Reserva de la biblioteca de la Universitat de Barcelona, no només és autora d’un bon nombre de volums dedicats a la catalogació, sinó que a més ha escrit i publicat diversos treballs sobre la història de la impremta. Continua d’aquesta manera una valuosa tradició bibliogràfica dedicada a l’estudi del llibre antic i vinculada d’una forma o altra amb els professionals de la biblioteconomia. Aquesta tendència bibliogràfica s’ha relacionat molt especialment amb l’estudi de la impremta incunable, com ha demostrat més recentment Joana Escobedo, directora de la Unitat Bibliogràfica de la Biblioteca de Catalunya fins a la seva jubilació el 2012, perquè de fet fou la temàtica que va focalitzar bona part de la recerca dels seus representants més destacats, Pere Bohigas i Jordi Rubió, vinculats ambdós amb l’Escola Superior de Bibliotecàries, antecedent de l’actual Facultat de Biblio­ teconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. Pere Bohigas fou conservador de la secció de manuscrits i reserva de la Biblio­teca de Catalunya i professor a l’Escola de Bibliotecàries fins a la seva jubiLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 204

26/2/20 11:16


Ressenyes

205

lació l’any 1972, i es va convertir en un dels erudits amb un coneixement més ampli de la història del llibre. Com no podia ser d’altra forma va participar de forma activa en la prolongada polèmica bibliogràfica sobre quina havia estat la ciutat en la qual s’havia instal·lat la primera impremta a la Península Ibèrica, i va dedicar una especial atenció a l’estudi de l’activitat dels primers tipògrafs actius a Catalunya. Continuava en certa manera la tasca iniciada per Jordi Rubió, el primer director de la Biblioteca de Catalunya, després de la seva fundació l’any 1914, i de l’Escola de Bibliotecàries, des de 1930 fins a 1939, qui també havia estudiat en nombrosos treballs els impressors alemanys establerts a Catalunya, a València i a Saragossa, i la producció de la impremta catalana dels segles xv i xvi. Les diferents aportacions de Rubió en aquest àmbit es van aplegar en el llibre titulat Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993), que encapçalava l’extens pròleg que va escriure per als Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553), recollits i transcrits per Josep M. Madurell i aplegats en una obra monumental editada amb motiu del quart centenari de la fundació de la Confraria dels Llibreters de Barcelona (Gremios de Editores, de Libreros y de Maestros Impresores de Barcelona, 1955). Reconeix Lamarca que la gran documentació reunida en aquesta obra, juntament amb les brillants anotacions de Rubió, suposen la millor eina en la tasca de formació d’una història de la impremta del segle xvi a Barcelona, a la qual caldria afegir les aportacions posteriors de Madurell, fruit de les seves recerques en els arxius barcelonins amb l’objectiu d’obtenir més documentació de la segona meitat del segle, que es van materialitzar en diversos articles dedicats a un bon nombre de professionals d’impremta barcelonins d’aquell període. De fet l’estudi d’aquestes aportacions, i la consulta de bibliografia complementària, permeten a l’autora precisar que a Barcelona hi van treballar trenta-sis impressors, uns setanta llibreters, i es van produir poc més d’un miler d’impresos, una quantitat que considera minsa si es compara amb el nombre de publicacions d’altres centres editorials de la península. En tot cas les recerques realitzades fins al moment resultaven encara fragmentàries, o bé focalitzades en uns impressors determinats, perquè mancava un catàleg exhaustiu de les edicions d’aquell període que permetés establir finalment una història més completa i fiable de la impremta barcelonina del segle xvi. Aquest buit ha quedat completat amb el treball de Lamarca, el qual aplega, analitza, descriu i dona compte de les obres impreses a Barcelona en aquest període cronològic, ja siguin llibres, plecs solts o fins i tot publicacions d’un sol foli, amb la descripció detallada de les diferents edicions i de les seves variants. S’inscriu de fet dins del gènere de les tipobibliografies, és a dir, aquelles obres que recullen els impresos realitzats en uns marcs cronològics i geogràfics concrets, un fet que obliga a esgotar totes les possibilitats per crear una bibliografia exhaustiva. Encara que inclou també una molt útil relació documentada d’impressors, llibreters i finançadors, el cos de l’estudi és un repertori classificat i numerat Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 205

26/2/20 11:16


206

Llengua & Literatura, 30, 2020

cronològicament per la data de publicació dels impresos, amb la descripció tipobibliogràfica corresponent, que l’autora ha realitzat seguint les recomanacions de la Tipobibliografía Española, un projecte iniciat l’any 1983 per un grup d’especialistes en l’àmbit bibliogràfic que va representar un primer intent de portar a terme un inventari complert i sistemàtic de la producció impresa a l’Estat espanyol. Aquesta col·lecció disposa ja d’un bon nombre de monografies, publicades per Arco Libros, dedicades a la producció dels segles xvi i xvii en diferents localitats, però ha estat la primera obra realitzada seguint aquestes recomanacions, La imprenta en Alcalá de Henares: 1502-1600 (3 vols., Arco Libros, 1991), de Julián Martín Abad, la que ha servit de model i de guia per a l’obra de Lamarca. La tasca exhaustiva que s’ha realitzat per a la confecció de La impremta a Barcelona (1501-1600) s’ha beneficiat lògicament del nou accés a la informació que han fet possible els portals, bases de dades i catàlegs en línia, encara que certament la situació és més complexa quan es tracta del llibre antic, perquè les eines descriptives disponibles són més limitades. En tot cas cal confiar que els projectes bibliogràfics de nova creació, com el que aquí ens ocupa, serviran entre altres coses per afegir documents no catalogats o corregir repertoris anteriors dedicats a l’estudi de la impremta i a la catalogació del llibre antic que es varen compilar quan encara es feia necessari visitar les biblioteques per consultar-ne els seus fons, abans per tant que fos possible descobrir nous impresos en les biblioteques més remotes, sense sortir de casa, gràcies a la consulta dels catàlegs en línia.

Nadal i Huguet, Gabriel: Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828), edició i estudi preliminar de Carme Simó, Palma: Lleonard Muntaner, 2018; «Antificció», 9. August Bover i Font

Universitat de Barcelona - IEC bover@ub.edu

Des de fa molt de temps, d’ençà de la seva edició crítica del noticiari de l’impressor Tomàs Amorós i Cerdà Relació de algunas curiositats escritas comensant lo any 1740 —publicat amb el títol Mallorca 1740-1800: Memòries d’un impressor (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983)—, Carme Simó ha dedicat la seva activitat investigadora a la recerca i l’estudi de la literatura memorialística mallorquina. La seva tesi doctoral Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810) (Palma: Societat Arqueològica Lul·liana, 1990) —que obtingué el premi extraordinari de doctorat de la Universitat de les Illes Balears— fou ja un treball fonamental que inventarià i estudià el corpus de noticiaris mallorquins de les edats mitjana i moderna. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 206

26/2/20 11:16


Ressenyes

207

Més recentment estudià, edità i publicà íntegrament l’extens Diari de Joaquim Fiol i Estada. Mallorca 1782-1788 (Palma: Lleonard Muntaner, 2014). Un text molt personal de l’advocat Fiol —catedràtic de Dret Canònic de la Universitat de Mallorca entre 1782 i 1788-, d’una extraordinària riquesa lèxica que reflecteix l’estat de la llengua a la Mallorca de les darreries del segle XVIII. Ara Simó posa a l’abast del públic lector la seva edició crítica del dietari de Gabriel Nadal i Huguet (Felanitx, 1747 - Palma, 1829), notari. Hi estudia la biografia de l’autor i dona notícia de la seva producció escrita al marge dels seus protocols notarials: els dos fulletons impresos de temàtica jurídica i l’obra manuscrita conservada, és a dir, l’inèdit Catálogo de los notarios que ha tenido y tiene la isla de Mallorca desde la conquista hasta la actualidad, con noticia del paradero de sus protocolos, després continuat pel seu fill Joan Nadal i Bunyola, també notari, i el conjunt de dècimes satíriques en llengua catalana, que es reprodueixen en apèndix. Pel que fa al text del Noticiari, l’original s’ha perdut però ens ha arribat a través de dues còpies: el manuscrit A, còpia de Bartomeu Pasqual conservada a l’Arxiu del Regne de Mallorca, que és el més antic i és el que l’editora pren com a text base, i el manuscrit B, còpia de Francesc Vilallonga i Escalada i d’Antoni Vilallonga i Pérez, conservat a l’arxiu de Manuel Ripoll Billón. Gabriel Nadal hi anota fets diversos esdevinguts a la seva Mallorca contemporània —llevat dels dos primers, que es refereixen a segles anteriors. De vegades hi reprodueix íntegrament o fragmetària documents de l’època: algun decret, ofici, avís o carta, també algun dels cartells que penjaven als condemnats («Por cabeza de motín, incendiario e insultador de las armas del Rey», «Por ladrón de colmenas y otros hurtos»). També hi ha anotacions relatives a la seva vida privada, familiar i professional, que van des de notícies de casaments o naixements a compres de roba, mobles o altres objectes, passant per nomenaments o aprovacions. Malgrat que l’autor acostuma a adoptar un to distant i en poques ocasions manifesta la seva opinió, de vegades no pot evitar alguna exclamació o comentari i, en determinats casos, pren clarament partit i acostuma a reflectir una ideologia clarament conservadora, com quan es mostra contrari a la supressió de la Inquisició o fa palès el seu menyspreu pels xuetes. De vegades deixa veure un cert to irònic, com en el comentari que dedica a l’antilul·lià bisbe Díaz de la Guerra, a qui qualifica de «gran Eymerich» i de qui diu que, en anar-se’n al bisbat de Sigüenza, s’embarcà «a gust y agrado de totom». Entre els temes que tracta més assíduament hi ha els que fan referència a la milícia —lleves, allistaments, conflictes bèl·lics, les arribades i sortides de cossos militars—, amb un especial interès pels noms dels vaixells, els uniformes dels diferents regiments o els delictes comesos pels soldats i els corresponents càstigs, etc. També hi ha els relatius a l’Església (nomenaments i defuncions de rectors, canonges, bisbes, cardenals i papes, benedicció d’esglésies i oratoris, expulsió d’ordes religiosos, etc.). I els assassinats i execucions i tot tipus de desgràcies, com ara incendis, sequeres, terratrèmols o pedregades, tot i que es tracta d’un noticiaLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 207

26/2/20 11:16


208

Llengua & Literatura, 30, 2020

ri que revela molt poc interès pels fenòmens meteorològics. I, com és lògic, conté també anotacions sobre una gran varietat de temes esporàdics, que poden anar des de les formes dels barrets que havien de dur els estudiants, els capellans i la gent en general, fins al preu màxim que podien cobrar els forners per coure el pa o la circulació dels vehicles durant la Setmana Santa, passant per una minuciosa descripció de la Torre del Senyal de Portopí, les celebracions de la Constitució de 1812 a Palma, la venda d’esclaus a la plaça de Cort, l’augment del preu del tabac i la sal o la instal·lació de l’enllumenat públic a Palma. A més del corresponent aparat crític, i «atesa la considerable diversitat gràfica entre els dos manuscrits conservats», l’editora inclou a la introducció una detallada descripció dels principals elements divergents (25 pàgines) i la clou amb l’extensa bibliografia consultada. I complementa el seu treball amb documentació gràfica i uns utilíssims glossari, índex temàtic i índex onomàstic. Un nou treball de Carme Simó, que posa a l’abast dels estudiosos d’aquest període històric (1749-1828) i del públic lector en general una excel·lent edició del Noticiari de fets memorables de Mallorca, del notari Gabriel Nadal i Huguet.

Domènech, David: Les nits de Pitarra. Aproximació a la Rebotiga de Frederic Soler (1863-1871). Art, espiritisme, homeopatia i revolució a la Barcelona del vuit-cents, pròleg de Carme Morell, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Àmbit Serveis Editorials, 2019. Arnau Soler Pejoan

Universitat Autònoma de Barcelona arnau.sp93@gmail.com

Poques personalitats hi ha de tan importants en el dinou català com Frederic Soler. Encara n’hi ha menys que hagin arrelat amb tant d’entusiasme en la memòria popular, especialment en la de la Ciutat. La seva figura ha quedat del tot identificada, vulgues no vulgues, amb un espai memorable de la Barcelona vella que, malauradament, ha caigut en desgràcia des de fa una colla de mesos: la seva mítica rellotgeria del carrer d’Escudellers, en la rebotiga de la qual se celebrava una tertúlia sobre les matèries més variades de la vida moderna. David Domènech ens n’ofereix, amb Les nits de Pitarra. Aproximació a la Rebotiga de Frederic Soler (1863-1871), una monografia impecable i documentada fins al més mínim detall. L’estudi de David Domènech, avalat d’entrada en el pròleg per la professora Carme Morell, màxima especialista en l’obra de Frederic Soler i en el teatre català del vuit-cents, s’erigeix com una contribució decisiva en l’esclariment del que es debatia en aquelles «nits» en què Frederic Soler reunia una colla de tertulians al magatzem del seu establiment de rellotger, ofici que va combinar durant un temps amb l’escriptura fins que pogué fer-se professional de la ploma i empresari Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 208

26/2/20 11:16


Ressenyes

209

de renom amb la capitania del Teatre Romea. L’exploració de materials inèdits d’arxiu i de fonts contemporànies a l’època de Soler (especialment, els escrits memorialístics i periodístics d’alguns dels assistents a la Rebotiga) permet aconseguir a l’autor de l’estudi, bibliotecari d’ofici i «curiós per convicció» (segons podem llegir en la solapa del llibre), una radiografia aproximada d’aquelles sessions de discussió al voltant de temes que van de l’estricta anàlisi de les matèries artístiques a l’abordament dels avenços científics més notables. L’obra s’estructura en vuit capítols que estableixen una gradació lògica de la matèria. La introducció recull les motivacions i els objectius que orienten la investigació, que no són altres que subvertir la imatge idíl·lica que alguns escrits han volgut propagar de les reunions a la Rebotiga i assenyalar el grup de Pitarra com una catapulta important en els processos polítics que van dur a la Revolució de Setembre i, més tard, a vehicular un cert discurs dins el catalanisme polític. Tot plegat dibuixa un punt de partida de l’estudi prou clar i prou estimulant per continuar-ne la lectura, perquè una de les voluntats més decidides que persegueix és «[...] matisar la visió simple, ingènua i superficial que encara avui pesa sobre la Rebotiga. Tenim prou indicis per a parlar d’una tertúlia complexa i conflictiva» (p. 33). Amb això, doncs, la metodologia que se segueix resulta del tot adequada per aconseguir l’objectiu bàsic d’intentar desfer un discurs reduccionista sobre la importància que va tenir la Rebotiga en diversos ordres de coses, perquè l’autor s’ha preocupat i molt de contrastar les informacions que les fonts primàries ens n’han llegat, moltes vegades imprecises i encara més sovint contradictòries. Els testimonis d’època que ens n’han pervingut, concretats en els escrits memorialístics i periodístics d’algunes personalitats properes a Pitarra, s’eleven com a únics documents vàlids per reconstruir el fil de les converses i de l’ambient que es respirava rere el taulell del rellotger. Juntament amb aquests, altres peces d’arxiu de descoberta o exploració recent (com ara epistolaris i documents notarials, entre altres) ajuden l’autor d’aquest estudi a reconstruir el mosaic fins ara imprecís de les reunions a can Pitarra. En el capítol primer, l’autor s’endinsa en el mosaic de la vida social i política de la Barcelona anterior a l’esclat de la Revolució de Setembre de 1868. Ens fixa la imatge de la Barcelona prerevolucionària a través d’una successió d’estampes que mostren els capítols més importants de la història de la Ciutat (el pla Cerdà, l’impacte del lliurecanvisme, el creixement demogràfic, el període d’entreguerres, etc.) per tal d’establir el marc contextual en què es va donar el naixement de la tertúlia, pels volts de 1863. És ja al capítol segon quan se’ns convida a emprendre un recorregut per les descripcions més rellevants que sobre la Rebotiga ens han deixat escrites els homes de lletres estrictament contemporanis de Pitarra. David Domènech té un viu interès per l’espai físic protagonista de la conversa i ens el fa arribar. La seva ànsia de reconstrucció del lloc el condueix a oferir-nos (per mitjà dels testimonis coincidents, els de Conrad Roure i Artur Masriera) una «restitució hipotètica de la rellotgeria» encarregada a l’arquitecte Marc Marzal el 2015 (p. 105). Al costat Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 209

26/2/20 11:16


210

Llengua & Literatura, 30, 2020

d’aquests, no deixa d’haver-hi una companyia més àmplia de noms que ens han fet arribar fins als nostres dies detalls complementaris de la rellotgeria, com és el cas de la il·lustració que féu Tomàs Padró per acompanyar la poesia «Lo rellotger», de Frederic Soler, o el dibuix que Ramon Torres dedicà als integrants de la tertúlia i que trobem reproduït a la coberta del llibre. Altres acostaments hi ha hagut a la personalitat que fou Frederic Soler. Deixant a banda els opuscles panegírics o els nombrosos apunts biogràfics arran de la mort de l’autor, els treballs més destacats al voltant de la vida i l’obra de Soler són, per ordre d’aparició, els de Josep M. Poblet (1967; 1979), Xavier Fàbregas (1986) i Carme Morell (1995). Domènech hi contribueix amb el capítol tercer del seu estudi, enfocat, més que no pas a radiografiar de cap a peus la vida de l’escriptor, a destacar-ne la importància capital en la configuració d’un grup generacional i esbossar-ne els trets carismàtics que puguin donar compte de la seva incidència en els moviments culturals i polítics del moment. El context personal i social de Soler hi queda perfectament desplegat en la seva dosi justa de dades biogràfiques, les quals presenten una novetat important per la qual cal que estiguem agraïts a Domènech: la data de naixement de l’autor de L’esquella de la torratxa, el 9 d’octubre de 1838 (p. 121). Com és obvi, ni els participants a la tertúlia van conèixer-se d’un dia per l’altre ni la Rebotiga va configurar-se com a centre de reunió del no-res. En el capítol cinquè queden recollits els primers contactes d’alguns dels integrants del grup en les gresques que s’organitzaven en els pisos i tallers a finals dels anys 50 i principis dels 60. En aquests espais de trobada de joves calaveres, Pitarra, per exemple, va presentar (més que no pas «estrenar») les primeres versions d’alguns dels seus singlots poètics, com ara La botifarra de la llibertat i Les píndoles d’Holloway. L’anomenada primera generació de dramaturgs catalans, com la batejà ja fa uns anys Carme Morell, constitueix el nucli dur que suposa l’arrencada de la tertúlia. Són una generació literària que s’agermana amb personalitats de la política (Valentí Almirall) i fa colla amb artistes i pintors (Josep Lluís Pellicer, Tomàs Padró, Modest Urgell), altres escriptors no abocats de ple precisament a l’escriptura teatral (Robert Robert, Josep Anselm Clavé...), concurrents esporàdics d’una certa talla (el poeta i dramaturg castellà José Zorrilla, per exemple), i un llarg etcètera. A més de Frederic Soler, hi ha Conrad Roure, Eduard Aulés, Albert Llanas, Manuel Angelon, i tants d’altres, que són alguns dels noms coincidents en les taules dels teatres però també en les primeres provatures en plataformes de premsa com Un tros de paper, Lo xanguet, Lo noi de la mare... Tots ells, juntament amb altres personatges de la vida bohèmia com Carles Altadill o Albert Sendil, són tractats a banda per l’autor en el capítol següent, que es destaca com un mostrari prou complet de les anècdotes més facecioses dels concurrents a la tertúlia. Consideració a banda mereix el capítol exclusivament dedicat a la petja que el món femení va deixar en les nits de tertúlia. Domènech refereix que era molt inhabitual de trobar la presència (i la participació directa en les converses) d’una dona en aquest tipus de reunions, per bé que en documenta alguns casos. Si bé la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 210

26/2/20 11:16


Ressenyes

211

participació directa d’una veu de dona no es va produir a can Pitarra, sí que han quedat documentades les breus incursions d’algunes dones de la família de Frederic Soler: es tracta de la cosina, la germana i la tia de l’autor de les gatades. En sabem ben poca cosa de totes elles, però, tal com apunta Domènech, sabem del seu pas per aquestes reunions gràcies al pròleg que Valentí Almirall escrigué per a Nits de lluna (1886), un dels darrers llibres de poemes de Soler. Acte seguit, també es comenten anècdotes d’un casanova assistent a les reunions, Emili Sala, i la consideració que els drets de les dones mereixen dins el discurs del republicanisme federal, el primer anarquisme i l’espiritisme. El capítol setè, titulat «Una generació guanyada», entra a considerar qüestions que agermanen i caracteritzen els integrants de la generació que Frederic Soler reuneix a la Rebotiga. A banda de plantejar si realment Soler és el centre d’aquesta generació o no, s’organitzen els tertulians (tant els segurs com els probables) segons el seu lloc i any de naixement, en tot un seguit de graelles amb valors percentuals que ens confirmen la minuciositat amb què Domènech ha emprès la seva tasca analítica. L’esglaonament de capítols ens condueix finalment a la cloenda del volum amb l’exposició dels temes de conversa que van centrar l’atenció dels tertulians. Com tota tertúlia moderna, i com tantes altres de simultànies a la que ens ocupa, la de la rellotgeria partia de l’actualitat més immediata, la barcelonina. Sabem de segur, per diversos testimonis escrits, que l’ànima de la trobada era Frederic Soler, però ben a la vora d’aquest també hi havia Conrad Roure, el qual jugava un paper decisiu en el vaivé de la conversa, com a mediador. Com és obvi, una tertúlia és un espai de discussió, de vegades amb bàndols oposats i xoc d’opinions. Dins d’un grup sempre hi ha grups més petits creats per afinitat i per fer front comú en una causa, i en això la Rebotiga tampoc no traeix. La galeria de temes tractats en el flux de la conversa d’aquelles nits queda determinada per les ocupacions i les conviccions dels diversos assistents. El repertori és extens i exhaustivament comprovat per David Domènech. De la mateixa manera que l’assistència d’Albert Llanas hi assegura la discussió de dues matèries que el van obsessionar, la frenologia i l’espiritisme, la presència de Josep Anselm Clavé hi assegura el debat al voltant de la música; la de Modest Urgell, la pintura i el dibuix; la de Frederic Soler i la colla d’Un tros de paper, el periodisme humorístic i satíric així com l’espectacle teatral i les funcions de La Gata; la de Narcís Monturiol i els seus ajudants, la preparació de l’Ictíneo; la de Valentí Almirall, els vaivens de la política i de la societat en general, entre molts altres temes. Després d’un epíleg en què es recullen les principals conclusions de l’estudi, entre les quals la insistència a ressaltar el grup de la Rebotiga com un nucli important que ajuda a entendre un bocí de la història del nostre país, l’autor ens ordena en un fabulós dramatis personae les dades aconseguides sobre cadascun dels assidus a la Rebotiga, amb fotografies i tot. També hi trobem, seguidament, la relació de biblioteques, arxius i entitats diverses explorats per tal de tirar endavant les investigacions que han culminar amb aquest llibre i un índex onomàstic i de tíLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 211

26/2/20 11:16


212

Llengua & Literatura, 30, 2020

tols, eina imprescindible per navegar per un volum que aplega tanta informació i tan diversa. En aquest sentit, cal que assenyalem que hi hem trobat a faltar un llistat bibliogràfic final que recollís totes les citacions que apareixen a peu de pàgina. No podem sinó dir que el volum aconsegueix de satisfer les expectatives que el lector pot fer-se’n prèviament a la lectura. El rigor en la investigació i la claredat d’exposició són dues de les virtuts màximes que hi excel·leixen. Només podem desitjar, per acabar, que, tal com diu l’autor a la introducció, aquesta contribució serveixi per continuar ampliant els horitzons i per establir un pont de connexió amb les futures investigacions sobre els afers de la Rebotiga. BIBLIOGRAFIA Fàbregas (1986): Xavier Fàbregas, «Frederic Soler i el teatre del seu temps», dins Joaquim Molas (dir.), Història de la literatura catalana. Part moderna, vol. VII, Barcelona: Editorial Ariel, ps. 291-363. Morell (1995): Carme Morell i Montadi, El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i la realitat (1860-1875), Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Textos i Estudis de Cultura Catalana» 39. Poblet (1967): Josep M. Poblet, Frederic Soler. Serafí Pitarra, Premi de Biografia Catalana Aedos, Barcelona: Editorial Aedos; «Biblioteca Biogràfica Catalana» 42. — (1979): La Barcelona històrica i pintoresca dels dies de Serafí Pitarra, Barcelona: Editorial Dopesa.

Masdéu, Fina: Plàcid Vidal. Memorialista singular d’obra viscuda, Tarragona: Arola Editors, 2018. Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya jcampsar@uoc.edu

Plàcid Vidal. Memorialista singular d’obra viscuda, de Fina Masdéu, és un estudi imprescindible a l’hora d’apropar-nos no només a l’anomenat Grup Modernista de Reus sinó també al Modernisme català, i té el seu origen en la tesi doctoral de l’autora, defensada a la Universitat de Barcelona sota la direcció de Josep Murgades. L’objectiu del treball és el «d’actualitzar la presència de Plàcid Vidal (Alcover, 1881 - Barcelona, 1938) i la seva obra en l’àmbit literari català, tant des de la perspectiva de la història de la literatura com des de la perspectiva del gènere memorialístic» (p. 13), ja que «no consta en la història de la literatura catalana més que de manera tangencial [...] i, de vegades, com a exemple d’escriptor fracasLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 212

26/2/20 11:16


Ressenyes

213

sat» (p. 21). No en va, es tracta d’un autor gens canònic en el repertori literari català —han gaudit de més fama coetanis de la bohèmia regeneracionista reusenca com Hortensi Güell, Josep Aladern (pseudònim que encobreix el seu germà Cosme), Miquel Ventura o el discutit i, alhora, indiscutible Joan Puig i Ferreter—, però no per aquest motiu deixa de ser summament interessant. Val a dir que Masdéu no parteix del no-res a l’hora d’acarar-se a la figura de l’intel·lectual alcoverí sinó que ha comptat amb l’ajut dels treballs precursors de Joan Cavallé, Magí Sunyer i Jordi Ginebra, per esmentar-ne alguns. A grans trets, l’estudi es divideix en dues parts: una primera, la detallada biografia de Vidal, l’«obra viscuda»; i una segona, la seva producció literària, que el fa esdevenir un «memorialista singular». Plàcid Vidal és, no hi ha dubte, un autor força desconegut en el panorama literari català de la primera meitat del segle passat. I, per tal de poder aproximar-nos al personatge, calia una biografia. Masdéu se’n surt amb molt bona nota, i això que no era una tasca gens fàcil per la manca de materials existents, perquè en acabar la guerra civil espanyola la vídua i la filla van fer desaparèixer, per por de les represàlies franquistes, la correspondència i alguns dels manuscrits inèdits. Per aquest motiu, Masdéu ha hagut de suplir els buits biogràfics a partir dels llibres memorialístics de l’autor, especialment L’assaig de la vida (1934) i El convencionalisme de la vida (1972, pòstum) —que, tanmateix, reproduïen part d’aquesta documentació perduda—, cosa que, si bé en pal·lia els efectes, té, com a contrapunt, que els esdeveniments que s’hi exposen no sempre acaben de ser del tot reals sinó més aviat tal com els recorda l’escriptor. Unes notícies que són completades amb altres mostres pròpies de la literatura del jo: les cartes que s’han conservat de Vidal amb alguns dels seus corresponsals (Ferran Canyameres, Ramon Xuriguera o Felip Cortiella); i amb les memòries de la gent que el va conèixer (Tomàs Roig i Llop, Lluís Capdevila o Josep M. Francès). A grans trets, la biografia de Vidal traça un recorregut que s’inicia a Alcover i a Reus, amb la coneixença de destacats membres de la intel·lectualitat local i comarcal com Puig i Ferreter; continua a Barcelona el 1899, on, gràcies a les amistats amb Lluís Capdevila i Josep M. de Sucre, s’immergeix en el món de la bohèmia però també pateix problemes de salut i de treball; a l’endemig, s’hi troba el frustrat retorn a Reus el 1920 amb la intenció de formar una família amb Amèlia Güell, però l’enyor dels ambients barcelonins i la manca de relació amb els sectors culturals de la ciutat provoca el trasllat definitiu a Barcelona el 1924, on combinarà les activitats literàries i l’assistència a tertúlies i actes culturals amb constants problemes laborals (es descriuen amb detall les tristes peripècies de l’autor per aconseguir una feina de temporer al Cens Electoral). Les freqüents dificultats econòmiques, conjuminades amb l’esclat del conflicte bèl·lic de 1936, faran que la seva delicada salut se’n ressenti i, tot i que aconsegueix una altra feina precària, ara a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Vidal morirà el novembre de 1938 als 57 anys, d’inanició. Un recorregut biogràfic que es completa amb una sèrie de postil·les a partir de la bibliografia generada per l’alcoverí: si era realment un marginat o s’automarginava (les dues coses segons Masdéu, ja que ni a Barcelona ni a Reus va troLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 213

26/2/20 11:16


214

Llengua & Literatura, 30, 2020

bar l’acollida que cercava i el seu caràcter taciturn no hi ajudava), les difícils relacions amb els seus coetanis (especialment amb Joan Puig i Ferreter o Jaume Aiguader i Miró, que passen de l’amistat i la camaraderia a les desavinences i al distanciament), o el compromís ideològic, catalanista i republicà. De fet, l’itinerari vital de l’autor deixa en el lector un pòsit de recança en tant que Vidal resta escindit entre el que volia fer i el que realment va assolir. L’anàlisi que Masdéu fa de l’obra literària de Vidal ens apropa a un autor força més digne del que ens podríem imaginar. A manera de preàmbul, s’emmarca la seva trajectòria com a escriptor en tres períodes clarament delimitats: l’època del Modernisme —contextualitzada a partir dels estudis ja clàssics de Joan Lluís Marfany i de Jordi Castellanos—; l’adveniment del Noucentisme, moviment al qual no es mostra refractari des del punt de vista lingüístic, ja que accepta les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, però sí des d’un vessant estètic i ideològic com és propi d’un «modernista ressagat» (p. 486); i la dècada dels trenta, quan es relaciona amb escriptors que preconitzen el catolicisme com Joan Estelrich, Manuel de Montoliu o Octavi Saltor, que l’acullen i el protegeixen, cosa que podria indicar un cert reconeixement de la seva vàlua literària. Un emmarcament del tot necessari per poder resseguir la desconeguda trajectòria literària de Vidal iniciada el 1898 amb el monòleg L’escala del crim. Així ens assabentem de la seva tasca com a traductor —però sense signar-ne els resultats— amb obres com Historia de Cataluña d’Antoni de Bofarull, que va traslladar al català; de les publicacions a la premsa, la majoria de Reus i Barcelona (dels articles, no se n’indica únicament la procedència sinó que també són comentats); o de la seva participació en els llibres col·lectius, pròlegs, almanacs i antologies (com l’Anthologie des poètes catalans contemporanis depuis 1854 editada a París el 1922 per Albert Schneeberger). Quant a la tasca de Vidal com a poeta, els quatre llibres que va donar a conèixer es mouen dins les coordenades del realisme del reusenc Joaquim Maria Bartrina i del decadentisme finisecular (no en va, els tres primers aplecs apareixen a la primera dècada del segle xx), d’un contingut i d’una vàlua gens distinta dels reculls produïts per altres membres del Grup Modernista de Reus. Altrament, la narrativa també va cridar l’atenció a Vidal; Masdéu posa l’èmfasi en l’intent de construir una trilogia novel·lística al voltant del personatge de Joan Saura, inspirat en trets vagament autobiogràfics —Les promeses amigues (1910), La cançó dels herois (1915) i Infinit (1917)— però amb uns resultats decebedors: els excessos retòrics, les digressions o les reiteracions en la trama llastren una proposta ambiciosa, que les crítiques negatives de què va ser objecte a la premsa —i que Masdeu comenta amb detall— evidencien. El que no admet discussió, des de la perspectiva actual, és que l’autobiografia ha esdevingut el gènere conreat per Vidal que ha suportat millor el pas del temps: Els singulars anecdòtics (1920 i 1925, ampliada), un conjunt de retrats d’intel·lectuals coetanis (Josep Aladern, Xavier Viura, Ramon Vinyes...); i el díptic que conformen L’assaig de la vida (1934) i El convencionalisme de la vida (1972), aquesta darrera incompleta i, tal vegada, inacabada; unes memòries que, com ja s’ha indicat, són una de les fonts Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 214

26/2/20 11:16


Ressenyes

215

principals per a construir la biografia de Vidal però també per immergir-nos en l’època que transcorre entre les darreries del segle xix i el primer terç del xx i en els personatges que s’hi evoquen (importants intel·lectuals però també d’altres que han romàs en un pietós oblit). Tres peces que, amb tota urgència, caldria reeditar. Ara bé, Masdéu no du a terme una tasca únicament descriptiva d’aquest material sinó que n’estudia qüestions tècniques (com la construcció de les siluetes) o en ressegueix la recepció, cosa que li permet treure a la llum autors tan menystinguts com el mateix Vidal (sense anar més lluny Antoni Fuster i Valldeperes) o presentar polèmiques desconegudes (com la que hi va haver entre Mercè Rodoreda i C. A. Jordana a propòsit de la ressenya de L’assaig de la vida, en què el darrer qualificava, irònicament, el llibre d’«assaig plàcid per l’autor, el to i les intencions») o, fins i tot, aspectes que atenyen la seva publicació (Puig i Ferreter es va negar a editar el primer dels volums de memòries a Proa). Com a colofó, Masdéu ens dona notícia dels textos de Vidal que van ser publicats pòstumament i sobre aquells que encara romanen inèdits, entre els quals destaca la novel·la Ideal i realitat de la paraula, de la qual resta només un detallat resum. El domini del material analitzat mostra una lectura detallada i aprofundida per part de Masdéu que, a més, i això és un punt al seu favor, evita l’hagiografia de Vidal en tant que és capaç de mostrar al lector les seves limitacions com a poeta i narrador. L’ingent treball que fins ara hem ressenyat es complementa amb un índex dels centres de documentació on Masdéu ha obtingut informació sobre l’autor d’Alcover i de les publicacions buidades (seixanta-tres), i amb una bibliografia estructurada en tres apartats, d’una gran utilitat: la general, sobre estudis literaris, culturals i històrics; la que fa referència específica a Plàcid Vidal; i la de l’autor, que inclou els textos publicats seguint un ordre cronològic que abasta fins a 1997. Només un parell de minses precisions: d’una banda, caldria haver entrat el cognom del cèlebre intel·lectual modernista com a «Rusiñol» i no pas «Rossinyol»; de l’altra, citar la Història de l’art i la literatura d’Arnold Hauser per la seva traducció castellana, de Labor, de 1980, i no per la catalana, a càrrec d’Edicions 62 i datada a finals dels seixanta. I, com a punt i final a la brillant recerca efectuada, cinc annexos d’un contingut, això sí, ben divers: la correspondència enviada i rebuda per Plàcid Vidal i la seva filla Maria Eugènia; una antologia de fragments de l’obra vidaliana que revesteixen encara avui dia una remarcable actualitat; una relació dels articles sobre l’autor apareguts des de 1970; uns informes mèdics sobre les malalties que patia; i un útil i necessari índex onomàstic. Plàcid Vidal. Memorialista singular d’obra viscuda és, per tot el que hem anat exposant, un rigorós treball sobre un intel·lectual que era obligat recuperar, mancat com estava de reconeixent acadèmic. Per tot plegat, fem nostres aquestes reflexions de Masdéu: «Plàcid Vidal no va ser considerat un escriptor canònic, i possiblement en el conjunt de la seva obra no ho era —no ho és. Però això no hauria d’haver privat que se’l valorés com un puntal, un suport per als que arribaven al capdamunt —un suport com ho foren, i ho són, altres escriptors l’obra dels quals no assoleix el crèdit intel·lectual, o el vistiplau dels sectors literaris establerts» (p. 494). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 215

26/2/20 11:16


216

Llengua & Literatura, 30, 2020

Villalba Arasa, Laura: Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l’art de brodar rondalles, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019; «Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú» 29. Emili Samper Prunera

Universitat Rovira i Virgili emili.samper@urv.cat

En els darrers anys, fruit sobretot de la recerca impulsada des de l’àmbit acadèmic, s’ha donat a conèixer l’important paper que van tenir les dones com a recol· lectores i estudioses del nostre folklore a principis del segle xx, en un moment de coincidència entre la institucionalització de la recerca pel que fa a l’estudi del folklore i la implosió del feminisme i l’accés de les dones a la cultura (Oriol & Samper 2017: 74-75).1 Es coneixien (i s’havien estudiat) autores del període anterior, corresponent a l’inici de l’interès pel folklore com a disciplina científica, amb noms com els de Maria de Bell-lloc (pseudònim de Maria del Pilar Maspons i Labrós) o Agna de Valldaura (pseudònim de Joaquima Santamaria i Ventura), però romanien en l’anonimat moltes altres autores que havien tingut un paper cabdal en la recol·lecció (i també en l’estudi) de la literatura popular catalana d’aquest període. És en aquest context de descoberta i de (justa) reivindicació que cal situar el treball de Laura Villalba, guardonat amb el XXIX Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú. Amb Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l’art de brodar rondalles Villalba ens ofereix una doble aportació. D’una banda, rescata de l’oblit el nom d’Adelaida Ferré i Gomis (1881-1955) i el situa on correspon en la seva tasca de folklorista oferint-nos un complet estudi biogràfic fruit de la recerca arxivística, amb la consulta de materials inèdits, però també detectivesca, amb informacions provinents de l’entorn familiar de la folklorista. De l’altra, ens ofereix un tast de l’obra folklòrica de Ferré, amb l’edició, catalogació i estudi de les rondalles que aquesta folklorista va publicar en la premsa catalana del primer terç del segle xx. El fil conductor de l’estudi, com queda clar en el títol del llibre i dels diferents capítols, és precisament la tasca de brodadora de Ferré, única activitat en la qual era coneguda fins ara. D’aquesta manera, Villalba utilitza encertadament aquest fet en un estudi que pretén, precisament, evidenciar la importància de Ferré com a folklorista, adjectiu que s’ha d’associar de manera indiscutible amb el seu nom a partir d’ara. L’obra es divideix en dues parts, ben diferenciades. En primer lloc, trobem «la teixidora», això és, l’estudi biogràfic d’Adelaida Ferré, amb «les primers puntades» (els inicis), «la trama» (el context familiar, estudis i trajectòria professio1.  Vegeu a mode de síntesi, en aquest sentit, les aportacions de Montserrat Palau i Laura Villalba (dins el volum editat per Oriol & Samper), així com els estudis que hi apareixen referenciats. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 216

26/2/20 11:16


Ressenyes

217

nal) i el context en el qual cal ubicar la folklorista: el feminisme burgès i l’accés de les dones a l’educació i el paper de Rossend Serra i Pagès com a estímul. La segona part ens ofereix «el brodat», amb «la veta» (l’oralitat) i «els fils» (les informants) com a elements destacats i amb el corpus seleccionat de vint-i-una rondalles publicades per la folklorista a la premsa de l’època. Per a la complicada tasca de reconstrucció de la vida d’Adelaida Ferré i Gomis l’autora recorre, com és lògic, als (pocs) estudis previs sobre Ferré com a folklorista i, sobretot, a la informació facilitada per Santiago Ruiz Ferré, fill de la folklorista, amb qui Villalba havia pogut contactar abans de la seva mort, la tardor del 2016. Aquest és un fet cabdal a tenir en compte en aquesta part de l’estudi, no només quant als aspectes biogràfics i familiars de la folklorista (que només es poden conèixer de primera mà) sinó també per l’exposició i el relat que en fa l’autora. És en aquesta part del llibre en què Villalba traça la vida de Ferré on trobem un estil que combina encertadament la descripció (fruit de la recerca arxivística i bibliogràfica), la citació de cartes (que ens ofereixen en primera persona la veu de la folklorista) i les converses mantingudes amb el seu fill Santiago. Aquesta combinació acosta al lector la vida d’Adelaida Ferré, però també els seus sentiments, i ens fa molt més propera la protagonista de l’estudi. La triple dificultat d’escriptura a la qual s’enfronta Villalba (escriure la vida d’algú nascut a les acaballes del segle xix, que és una dona, i fer-ho des de zero, com ella mateixa explicita) es resol, així, de manera magistral. Les imatges que acompanyen aquesta part de l’estudi, provinents de l’àlbum de vida que Adelaida Ferré va elaborar per al seu fill Santiago, faciliten aquest acostament del lector cap a la protagonista. L’aportació d’Adelaida Ferré al folklore no s’entén sense el paper exercit per Rossend Serra i Pagès (1863-1929), «mestre de tota una generació de folkloristes», considerat el primer folklorista professional de Catalunya. Les seves classes a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona van ser el marc que va propiciar que un bon nombre de dones, educades sota els preceptes del feminisme burgès, esdevinguessin recol·lectores de materials folklòrics i, en alguns casos, també estudioses.2 Aquest fou el cas d’Adelaida Ferré, qui, segons apunta Villalba partint d’escrits del mestre, «no va ser una alumna més: va ser-ne una de les més destacades i el folklorista hi sentia una admiració especial». Aquesta admiració era recíproca, com mostra la relació epistolar que van mantenir tots dos durant vint-i-tres anys (entre 1904 i 1927), i de la qual es conserven les cartes escrites per Ferré. Tot i que en aquest volum Villalba ofereix un tast de l’obra rondallística de Ferré, paga la pena resseguir els fons que contenen materials folklòrics recollits per Ferré, ja que mostren el seu important paper com a folklorista. L’Arxiu His2.  Remeto, de nou, al volum d’Oriol & Samper (2017: 79-88), on Montserrat Palau i Laura Villalba parlen de cinc folkloristes que van ser alumnes destacades de Serra i Pagès: Maria Baldó i Massanet, Maria Gràcia Bassa i Rocas, Adelaida Ferré i Gomis, Sara Llorens i Carreras i Joana Vidal i Tarragó. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 217

26/2/20 11:16


218

Llengua & Literatura, 30, 2020

tòric de la Ciutat de Barcelona conté materials en dos fons: el Fons Personal de Rossend Serra i Pagès (630 documents) i el Fons Personal de Sara Llorens i Carreras (71 rondalles). També trobem materials de Ferré a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, projecte per al qual la folklorista va treballar-hi indirectament «engrossint l’arxiu del mestre». Finalment, a la premsa catalana del primer terç del segle xx hi trobem trenta-quatre contribucions seves, fet que converteix Ferré en la folklorista que més materials hi va publicar entre 1900 i 1933. És d’aquest darrer fons d’on Villalba selecciona les vint-i-una rondalles que presenta en la segona part del seu estudi. Adelaida Ferré no va tenir mai la intenció de publicar un recull de rondalles, a diferència, per exemple, de Sara Llorens. El corpus editat per Villalba respon, com ella mateixa explica, a la voluntat de donar a conèixer aquesta part de l’obra de la folklorista i s’organitza segons els criteris seguits habitualment en l’estudi de les rondalles, això és, el catàleg internacional de tipus rondallístics d’Aarne, Thompson i Uther, conegut amb les sigles ATU (Uther 2004). D’aquesta manera, trobem catorze rondalles que es poden classificar segons aquest índex: dues rondalles d’animals, vuit rondalles meravelloses, una rondalla religiosa, una contarella i dues rondalles formulístiques. Hi ha quatre rondalles que no corresponen a cap dels tipus de l’índex ATU però que sí tenen correspondència amb altres versions catalanes d’acord amb el projecte RondCat: rondalles catalanes de l’Arxiu de Folklore del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (<http://rondcat.arxiudefolklore.cat>). Finalment, s’inclouen tres versions sense catalogar. Per a la presentació d’aquests materials, Villalba distingeix entre el corpus (els textos de les rondalles) i la seva catalogació i estudi, seguint el model del volum 25 d’aquesta mateixa col·lecció (Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi, 2015). Aquest fet ofereix al lector la possibilitat de triar entre la lectura directa de les rondalles de Ferré i una lectura, de caràcter més acadèmic, de les particularitats d’aquestes versions a partir dels comentaris que fa Villalba, tenint en compte altres reculls i estudis d’aquestes mateixes rondalles i que corresponen a altres àmbits lingüístics. L’estudi es completa amb la inclusió dels annexos, que faciliten la localització de les versions. El corpus rondallístic presenta dues particularitats. D’una banda, Ferré inclou dades de caràcter contextual sobre les versions. De l’altra, aquestes rondalles «traspuen» un «elevat grau d’oralitat». Tots dos aspectes responen, segons l’autora, al mestratge exercit per Rossend Serra i Pagès. Un altre aspecte a destacar és de caràcter lingüístic. Villalba inclou en els textos de les rondalles notes per explicar el significat de determinats mots i desenvolupa aquesta informació als comentaris de les versions. Això posa en evidència l’aportació lexicogràfica d’Adelaida Ferré, que en algunes de les rondalles recollides inclou mots que no es troben registrats en cap repertori previ («carnada», «esgraellada» o «esparsar»). Per a Adelaida Ferré, «les rondalles són quelcom més que un entreteniment per les criatures; són un medi per educar-les (sempre que s’evitin les pernicioses) Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 218

26/2/20 11:16


Ressenyes

219

inculcant-los-hi lliçons d’una manera agradable; són un medi per instruir-les pels elements que contenen». El recull de rondalles inclòs per Villalba en aquest estudi és una mostra d’aquest fet alhora que representa un tast de l’extensa producció folklòrica de Ferré. En aquest sentit, esperem que l’«hipotètic i futur» recull de rondalles inèdites de la folklorista, que l’autora esmenta de puntetes en aquest llibre, es pugui fer realitat. BIBLIOGRAFIA Oriol & Samper (2017): Carme Oriol i Emili Samper (eds.), Història de la literatura popular catalana, Tarragona, Alacant, Palma: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, Publicacions de la Universitat d’Alacant, Edicions de la Universitat de les Illes Balears; «Patrimoni Literari» 2. Uther (2004): Hans-Jörg Uther [ATU], The types of international folktales. A classification and bibliography based on the system of Antti Aarne and Stith Thompson, Hèlsinki: Suomalainen Tiedeakatemia; «Folklore Fellows’ Communications» 284, 285, 286.

Carner, Josep: Llibres de poesia 1904-1924, Jaume Coll (ed.), Barcelona: Edicions 62, 2016; «Edició Crítica de l’Obra de Carner», vol. 1, tom 1. Jaume Coll Mariné

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya jaume.coll@uvic.cat

Ara fa tres anys, Jaume Coll va alegrar els cors de molts carnerians quan ens va donar a llegir Llibres de poesia 1904-1924, el primer tom del primer volum de l’ECOC (Edició Crítica de l’Obra de Carner). El llibre, de més de mil pàgines, conté —editats de manera escrupolosíssima i rigorosíssima— els llibres de poemes que Carner, com el títol indica, va publicar entre 1904 i 1924. Són: Llibre dels Poetas (1904), Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), II llibre de sonets (1907), Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912), Auques i ventalls (1914), La paraula en el vent (1914), Bella terra bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920) i La inútil ofrena (1924). Com deia, aquest és el primer tom del primer volum; el segon tom ha de contenir, segons se’ns informa al «Pla general de l’Edició Crítica de l’Obra de Carner (ECOC)» (p. ix-xvi), la poesia dispersa —en revistes, diaris, etc.— publicada entre 1896, quan Carner tenia dotze anys, i 1924, quan ja en tenia quaranta. També és cert que aquest segon tom l’esperàvem, com deia una notícia que firmava Jordi Nopca al diari Ara del 2-12-2016, «[a] finals del 2017 o a principis Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 219

26/2/20 11:16


220

Llengua & Literatura, 30, 2020

del 2018». Sigui com sigui, el projecte total de l’ECOC ha de constar de vuit volums —alguns dels quals dividits en toms—, i en un principi està pensada per sortir al llarg de set anys; és a dir, que l’any 2023-2024 hauríem de tenir editada gairebé la totalitat de l’obra carneriana —la totalitat ja ens diuen que és impossible— i bona part de les traduccions. A la lleixa hi hem d’acabar tenint, doncs, quatre volums de poesia —editats per Coll—, tres de prosa —editats per Marcel Ortín— i un d’opera varia (teatre, algunes traduccions, epistolari d’interès literari, etc.) —en edició conjunta. Alhora, els volums intenten respectar els cicles poè­ tics i creatius de Carner. En aquest sentit, llegim la part de la «Introducció» anomenada «Els llibres frontera del volum» (p. xxii-xxxvii), en què se’ns explica com, estructuralment, el Llibre dels Poetas tancaria una primera etapa de juvenilia carneriana i La inútil ofrena, antologia de l’obra amorosa anterior, tancaria una primera etapa de maduresa. (En aquest segon cas, se’ns explica la història editorial del llibre, interessant per acostar-se a la manera de treballar de Carner i veure, també, com les necessitats materials editorials acaben condicionant en alguns casos l’obra resultant dels autors.) Si el projecte s’acaba duent a terme sencer —i aquí, amb Coll, «toquem ferro!»—, «el lector podrà recórrer amb tota esplendor els camins desbrossats del laberint textual format per textos que l’autor no va incorporar mai en cap volum i per galeries d’obres de poesia, de prosaPr, de teatreT: els quaranta-un llibres i catorze plaquettes* publicats i impresos solts sota el seu control, amb pseudònim o amb el seu nom, i que formen un conjunt de cinquanta-cinc ítems» (p. xiv). El projecte de l’ECOC ha de servir, també, per redimensionar, no només la figura del Carner poeta en tota la seva vastitud, sinó, sobretot —per mig amagada—, la del Carner prosador. Coll ens proposa —en aquest tom, i suposem que en tots els volums, evidentment— una manera de llegir Carner que, d’alguna manera, faci justícia a l’exuberància del poeta, cosa que vol dir enfrontar cada forma de poema editada a tantes formes com se’n coneguin, anteriors i posteriors: des de cada text, se’ns commina a ser presents en el col·loqui entre aquells carners «jovenets o jovenots» i aquells altres que «no són tan joves com ho havien estat», seguint el pròleg de Llunyania. Llegim a cada text l’evolució de l’art, la poètica i la llengua de Carner, sempre en moviment. I se’ns donen les eines per resseguir-la en l’aparat que acompanya cada text, dividit en aparat sincrònic (referit al testimoni que s’edita), aparat diacrònic (referit al testimoni anterior i a la història genètica del poema) i aparat evolutiu (referit als testimonis posteriors), per donar una idea sintètica de la història del text. Aquesta actitud no finalista davant del poema —és a dir, que el darrer testimoni d’un poema no anul·la necessàriament els anteriors— fa aflorar una mena de lectura, com deia, que pren el poema com a entitat en moviment. «Tota forma és indispensable, és una entitat poètica que explica una part del procés creatiu del poema en un autor que posa al centre de la seva activitat la revisió i la reescriptura» (p. xx). El poema és viu en totes les seves formes, i totes les formes ajuden a llegir el poema i a entendre l’obra i les maneres de l’autor. Al mateix temps, tenim que cada forma de poema parla d’un temps, d’una cultura i Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 220

26/2/20 11:16


Ressenyes

221

d’una relació de Carner amb la poesia com a manifestació concreta d’una llengua —i a això els sistemes gràfics que adopta Coll hi ajuden (ara en parlaré)— i d’una persona —d’un geni poètic. I tot plegat té sentit en la mesura que Carner n’era conscient, de totes les operacions que es donaven en cada text. (Un model oposat al de l’edició de Coll el trobaríem a Collected Poems de Ted Hughes editats per Paul Keegan [Londres: Faber and Faber, 2003], per exemple. En el cas de Hughes, tenim que un poema podia anar a parar a un llibre posterior, a vegades amb variants, i, fins i tot, algun cop, a causa de les reimpressions dels llibres concrets, coexistien dues formes diferents del mateix poema. Keegan, en la majoria dels casos, opta per copiar només la darrera forma del poema. D’un cantó, veiem com se’ns mutilen alguns llibres —per bé que els podem reconstruir amb les notes i apèndixs finals—; de l’altre, tenim en un sol volum relativament manejable —1.334 pàgines— la immensa majoria de l’obra poètica de Hughes, que, llibre a llibre, té una dimensió ben considerable.) Pel que fa a la grafia dels textos —a la qual dedica bona part dels apartats finals de la «Introducció»—, Coll, contra una possible edició ortografiada, opta per respectar el sistema emprat per Carner en cada llibre. Això és degut, segons se’ns deixa entendre, a situar els límits de la intervenció «al nivell més baix possible» (p. xlvii) i al fet que, com se’ns diu, el «trasllat mimètic té un avantatge enorme: reprodueix la veritat exacte del missatge escrit, sense pal·liatius» (p. xxxix) —i aquí entenc que «veritat exacte» vol dir aquell temps, aquella cultura i aquella relació amb la poesia a què em referia fa un moment. La fidelitat a la lletra del text el porta a no esmenar possibles vacil·lacions —«Confirmar una lliçó a l’aparat és millor que esmenar», diu (p. xxxviii)— i a conservar les formes lingüístiques de Carner. Això ens porta a llegir versos com «Passan tres noyas totes de blanch» (p. 89; LlP 64) o «y en mitj de sos plors encare veslluma» (p. 91; LlP 66), per agafar-ne dos mig a l’atzar. Si, per un cantó, és veritat que gràcies a aquesta fidelitat textual assistim a tot el perible que Carner va passar en el procés de normalització de la llengua —i cada opció gràfica que llegim ens en diu alguna cosa, com deia, també, perquè en coneixem la consciència—, també ho és que al lector no especialista o erudit li xocaran tot sovint els ulls contra cada conjunció y i a cada combinació ch. Amb tot, aquesta edició, materialment, només en podia ser una, i un llibre com el Llibre dels Poetas difícilment tindrà una vida més enllà del món de la gent del gremi, per molt de Carner que ja hi hagi. En qualsevol cas, cada llibre és introduït, després d’una reproducció de la coberta de la primera edició, per una «Descripció» —alguna, de fins a quatre pàgines— que es clou amb un subapartat anomenat «El sistema gràfic de l’autor i els límits tipogràfics de la impremta ([el nom de la impremta])» en què se’ns detallen totes les decisions de Carner tocants al sistema gràfic del llibre concret, les vacil·lacions i, si n’hi ha, les contingències de composició. Un dubte que sorgeix de seguida, tanmateix, és si el primer volum que hauria hagut d’aparèixer de l’ECOC no era el de Poesia, que és —entenc— com Carner volia que se li llegís l’obra —contingències de publicació a part. (De la mateixa Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 221

26/2/20 11:16


222

Llengua & Literatura, 30, 2020

manera que W. H. Auden volia que se li llegissin els versos amb Collected Poems, llibre que no treu importància —al contrari— a l’edició d’Edward Mandelson en vuit volums de The Complete Works of W. H. Auden.) L’ECOC és un projecte absolutament necessari: sobretot, filològicament i culturalment, feia massa temps que calia una ordenació metòdica i rigorosa —i aquesta no ho pot ser més, no ens cansem mai de dir-ho— de l’obra de Carner. El que vull assenyalar és una qüestió, crec, de necessitat literària del país i d’adequació editorial a aquesta necessitat. Si donem una vida de deu anys a l’edició de 1992 —la darrera—, a partir del 2002 (tot plegat serà molt aproximatiu, ja ho sé), la gent que aleshores tenia uns divuit anys, l’edat en què el gust literari adult ja està mig format, començava a tenir problemes per llegir Poesia, si no era buscant en biblioteques o llibreries de vell. Això vol dir que la gent que hem nascut després del 1984-1985 hem hagut de fer mans i mànigues per llegir-ho. Vull dir que els lectors (i poetes) menors de trentacinc anys —i això són dues o tres promocions de lectors, que de seguida és dit— no han tingut normalitzat Carner dins el sistema de lectures donat, cosa que sí que ha anat passant amb Foix, Riba, Marçal i altres. Sí que és veritat que han aparegut volums solts de reedicions de llibres en formes anteriors a la de Poesia —algunes farcides de peròs, cal dir-ho—, però també ho és que això no el substitueix; fent un mal símil, és com si es posposés eternament l’edició de Salvatge cor i les Elegies de Bierville de Riba i se’ns en deixessin llegir tot just les tankes; i les tankes no són Riba. El gran Carner és el de Poesia. Fa anys que n’hauria de córrer alguna edició de butxaca amb una anotació marginal (o sense cap nota) i amb algun pròleg de referència que depengués de l’edició filològica rigorosa, la que ha de ser el volum 3 de l’ECOC, i de moment res d’això no arriba; només ens queda resar als déus de l’efemèride carneriana d’enguany. En qualsevol cas, ho repeteixo, Coll ha sabut posar tota la saviesa de filòleg de què disposa al servei de Carner —en aquesta edició i en moltes altres—, i firma un altre petit monument a la filologia d’autor. Quan cada volum de l’ECOC hagi vist la llum, qualsevol gratitud cap a ell serà insuficient. Tornem a tocar ferro.

Figuerola, Judit: Andreu Nin, revolucionari i traductor, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018; «Textos i Estudis de Cultura Catalana» 225. Ivan Garcia Sala

Universitat de Barcelona, Secció d’estudis eslaus ivangarcia@ub.edu

Aquest volum és la continuació d’Andreu Nin, militant de la cultura, publicat en aquesta mateixa col·lecció l’any 2017. Ambdós llibres són fruit de la tesi doctoral defensada a l’UAB per Judit Figuerola i, en conjunt, ofereixen un estudi extens i Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 222

26/2/20 11:16


Ressenyes

223

complet de la trajectòria i obra intel·lectual d’Andreu Nin, més enllà de la seva activitat política, ja explorada anteriorment per altres autors. Concretament, aquest segon volum, com indica el títol, se centra en l’activitat de Nin com a traductor, faceta per la qual ha estat àmpliament reconegut en el sistema literari català, però de la qual no se n’havia publicat fins ara una recerca degudament aprofundida. Els darrers quinze anys alguns estudiosos, tals com Natàlia Kharitònova, Xènia Dyakonova i Ferran Mateo, entre d’altres, s’han atansat a les seves traduccions, sovint per anar més enllà del mite polític i literari de Nin, centrant-se, tanmateix, només en alguns dels aspectes de la seva activitat traductora. En canvi, l’estudi de Figuerola ofereix un fris molt complet del Nin traductor, bastit a partir d’entrevistes que l’autora feu a coneguts i amics del protagonista, cartes, crítiques i articles periodístics, i documents inèdits, com l’interessantíssim mecanoscrit de la traducció d’Infància, adolescència, joventut, de Lev Tolstoi, ple de correccions manuscrites del mateix Nin i de Joan Olivé. Amb aquest conjunt de materials Figuerola aconsegueix aproximar el lector a la labor traductora de Nin i també als motius ideològics, literaris i/o comercials que l’empenyeren a ell o a les editorials per les quals treballà a publicar unes obres determinades d’escriptors russos i soviètics. D’entrada, Figuerola fa un breu recorregut per la història de la traducció de la literatura russa al català, des de les primeres obres traduïdes, a finals del s. xix, fins les dels anys vint, període en què comencen a aparèixer les traduccions literàries d’Andreu Nin, que, juntament amb les de Francesc Payarols, són les primeres en fer-se directament del rus. És per això que Figuerola dedica també un apartat a la trajectòria de Payarols, tot buscant els punts de contacte i de divergència amb Nin. A continuació s’aproxima, a partir del testimoniatge dels amics i coneguts i de la informació que ofereixen les cartes, al mètode traductor emprat per Nin. Sorprèn, per exemple, el fet que Nin comencés sempre fent una primera versió oralment, tot traduint i dictant el text a algú (sovint a la seva esposa, d’origen rus), que el picava a màquina; curiosament, aquest mètode recorda el que utilitzava Dostoievski per escriure moltes de les seves obres. Figuerola, constatant la professionalitat i passió de Nin per l’ofici, arriba a la conclusió que, si bé la traducció moltes vegades li serví de guanyapà després del retorn de l’URSS, en realitat fou la seva gran vocació professional. A continuació, en el capítol següent, Figuerola ens proposa un recorregut per totes les obres traduïdes, del rus i del francès al català i castellà, per Nin, que inclou tant les literàries com les menys conegudes, de temàtica històrica, política, cultural i científica. Figuerola hi descriu el contingut de cada obra, la importància que tingué per a l’editorial, per al context català del moment i per al mateix traductor. D’aquesta manera, aconsegueix copsar la responsabilitat de Nin en l’elecció dels textos i esbrinar fins a quin punt la seva ideologia i l’experiència soviètica determinaren allò que ell considerava que era necessari per al públic català. S’arriba a la conclusió que la intervenció de Nin, decisiva en molts casos, anava més enllà de la seva ideologia, i que en alguns proposà i traduí obres d’autors revoluLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 223

26/2/20 11:16


224

Llengua & Literatura, 30, 2020

cionaris russos i soviètics amb els quals no estava totalment d’acord, però que considerava, tanmateix, necessàries per a la formació dels lectors catalans. Amb tot, el capítol que resulta més interessant és el dedicat a les traduccions literàries, ja que suposa no només una reflexió sobre la tasca d’Andreu Nin i l’Editorial Proa, per a la qual treballà principalment, sinó també una bona panoràmica sobre la situació de la traducció al català durant els anys vint i trenta, concretament pel que fa a la recepció de la literatura russa, i de la russofília que imperava en aquells moments. Es fa palès, gràcies als comentaris expressats a la premsa, que els intel·lectuals i els crítics literaris eren conscients que fins aleshores les traduccions del rus s’havien fet a partir de llengües interposades, principalment del francès, i que celebraven l’aparició de les traduccions directes que oferia Proa de la mà de Nin i Payarols. A més, en general, les crítiques de l’època, pel que fa a la qualitat de la tasca d’ambdós, foren molt positives, tot i que l’activitat política de Nin comportà que en alguns mitjans els periodistes no es fessin ressò de les seves traduccions, com fou el cas de Josep Pla, que en privat lloava la traducció de Crim i càstig, però que no en parlà públicament fins anys després de la mort de Nin. De fet, amb la guerra civil s’estroncà la traducció directa del rus al català i la tasca encetada per Nin i Payarols; la reprengueren més tard, als anys seixanta, August Vidal i, sobretot, Josep Maria Güell. En tant que hereus de la labor ninenca, a tots dos Figuerola dedica també un espai en el seu estudi; especialment reconstrueix la trajectòria vital i traductora de Güell a partir d’una extensa entrevista que li feu, un dels pocs documents que existeixen sobre aquest traductor. A continuació, repassa la pervivència del mite i del reconeixement del Nin traductor en la crítica més recent, que, en general, continua destacant la vàlua i importància de les seves traduccions literàries. Figuerola completa l’opinió d’aquests treballs amb l’estudi de les esmenes fetes per Nin i per Joan Oliver al mecanoscrit de la novel·la de Tolstoi. L’examen minuciós que en fa Figuerola permet percebre el procés de treball tant del traductor com del corrector, Oliver, que feu canvis a l’original per tal de publicar la novel·la a Proa l’any 1974 i ajustar-ne l’estil i la llengua al català dels anys setanta. Tenint en compte que Oliver com a corrector tenia un tarannà força «intervencionista» (sovint per actualitzar el model de llengua al seu present), l’anàlisi de Figuerola indica que les intervencions foren poques i no excessivament significatives i, d’aquesta manera, demostra la vigència de les traduccions ninenques i del seu estil. Tot i així, més enllà d’aquesta acurada anàlisi de les correccions, també hauria estat interessant acarar la traducció amb l’original rus; de fet, en alguns casos, Figuerola ho fa, tot i que assenyala que no és el seu objectiu principal. En aquest sentit, si anem més enllà de l’anàlisi del mecanoscrit, hauria acabat d’arrodonir aquest estudi tan complet del Nin traductor justament una valoració de les seves traduccions amb relació als originals russos. Amb aquest objectiu l’any 2004 Natàlia Kharitònova publicà a Els Marges un article on, en part, qüestionava el mite ninenc adduint certes incomprensions i inexactituds en el trasllat del rus; uns anys després, el 2009, a Quaderns. Revista de traducció, Francesc Parcerisas, tot Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 224

26/2/20 11:16


Ressenyes

225

defensant l’anostrament al català de Tolstoi que feu Nin, s’oferia a discutir amb qualsevol lector o crític rus les virtuts d’un dels fragments de la seva Anna Karénina. Hauria estat interessant, doncs, per tenir una altra visió de la qüestió, que el llibre de Figuerola no només es fes ressò d’aquestes opinions, sinó que aportés també una anàlisi i una valoració pròpies. Amb tot, això no desmereix en absolut el conjunt de l’obra: Andreu Nin, revolucionari i traductor, és un treball excel· lent que permet conèixer amb claredat i rigor tant la labor traductora de Nin com la història d’un dels períodes cabdals de la traducció i recepció de la literatura russa al català. Per això, des d’aquí, encoratgem l’autora a continuar amb la recerca sobre Nin i ampliar-la a partir de l’anàlisi de les seves traduccions i els originals russos.

Bacardí, Montserrat: Maria Dolors Orriols, viure i escriure, Vic: Eumo Editorial, 2019; «Capsa de Pandora» 20. Irene Mira-Navarro Universitat d’Alacant irene.mira@ua.es

La postguerra va forjar una generació d’escriptors compromesos amb la literatura i la cultura catalanes i va fer florir un seguit de veus tenaces que exploraven els camins de l’art per a entendre i sobreviure a l’abisme a què els havia abocat la victòria franquista. Entre els noms sobradament coneguts, Montserrat Bacardí ha fixat la vista en la novel·lista Maria Dolors Orriols (1914-2008), de qui ha resseguit les passes i ha fet una arqueologia de la seua trajectòria en el volum Maria Dolors Orriols, viure i escriure. Amb l’objectiu de situar en la palestra dels estudis literaris l’obra d’Orriols, Bacardí ha conformat un llibre que enceta el camí per a aprofundir en l’univers creatiu de l’autora vigatana. El treball gira al voltant de dues qüestions inicials bàsiques: qui era Maria Dolors Orriols i què va escriure; però sobretot, s’interroga sobre què singularitza l’obra d’Orriols respecte d’altres escriptors coetanis, com s’explica en la presentació. Com déiem, el llibre s’organitza en tretze capítols que entrellacen amb mestria l’acostament biogràfic i una guia de lectura de les obres, tot plegat amb la finalitat de posar en diàleg la vida i l’escriptura, tal com ho feia Orriols. En aquest sentit, el títol —Maria Dolors Orriols, viure i escriure— és del tot encertat, ja que, com explica Bacardí, les narracions són el reflex ficcional de la vida i de les persones que van acompanyar l’autora al llarg dels anys. Sota l’etiquetatge de «realista», «testimonial» i «psicologista» (p. 112) es desplega la major part de les obres, el pes de les quals recau majoritàriament sobre protagonistes femenines i personatges complexos i fortament humans. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 225

26/2/20 11:16


226

Llengua & Literatura, 30, 2020

Els quatre primers capítols són les notícies biogràfiques que exposen la infantesa, la joventut, el matrimoni i la maternitat de la jove Orriols entre el Vic natal i una Barcelona en guerra, on s’establí i passà, entre anades i vingudes, bona part de la seua vida. En aquesta secció inicial, Montserrat Bacardí narra la vida d’Orriols i n’estudia el procés de presa de consciència com a escriptora gràcies als textos inèdits de caire autobiogràfic, com Escriure (1993), i d’altres publicats, com Escampar la boira (2003). Mereix especial atenció el capítol quart, «Una cambra pròpia en la postguerra», en què s’exposa la constitució de l’espai de l’escriptora en un estudi del carrer Montcada de la capital com a lloc de creació i comprensió de la desfeta: El fracàs personal i el col·lectiu que representava la pèrdua de la guerra no va alterar l’anhel d’escriure de Maria Dolors Orriols. Se li havia despertat en plena conflagració i ara, un cop acabada, no podia —ni volia— apaivagar-lo. En un context tràgic, havia de canalitzar-lo i donar-li sortida, si més no íntimament. (p. 51)

La disciplina lectora d’Orriols també és tractada per Bacardí, que, a través dels textos crítics de l’autora, recull un bon nombre de referències bibliogràfiques que van ampliar-li el bagatge lector i van enriquir-li la pràctica literària. Al fil de les influències, el llibre posa de manifest la xarxa de relacions literàries que Orriols va conrear, és el cas d’Antoni Ribera, Josep Pous i Pagès, el filòleg Joan Petit o, especialment, pel que fa al carteig constant amb Agustí Bartra i Anna Murià. A partir del capítol cinquè es ressegueixen les primeres obres escrites per Orriols des de 1949, any en què es publicà Cavalcades, per a continuar amb Retorn a la vall (1950) i Reflexos (1951). Cadascuna d’aquestes obres es contextualitza en l’ambient literari que les rebé, tot esmentant fragments de la crítica de l’època: Rafael Tasis, Ramon Xuriguera o Anna Murià. A més, Bacardí reconstrueix els tràmits que Orriols va fer amb Juan Beneyto, director general de la Inspección de libros i amic de la família valenciana del seu marit, Nicolàs Lloret, per a superar la censura de les tres obres esmentades. La trajectòria d’escriptora d’Orriols és resseguida al detall al llarg de tot l’estudi, el qual, a més de les guies de lectura de les principals novel·les i reculls narratius, incorpora tots els treballs que la vigatana va desenvolupar en el món de les arts i les lletres i que la van ubicar en l’entorn cultural català. Les traduccions i les tasques periodístiques, com la fundació de la revista Aplec (1952) i les posteriors col·laboracions en premsa, la converteixen en una dona a la recerca de l’escriptura com a mitjà per a sobreviure econòmicament. Com ja s’ha dit, Bacardí para especial atenció a les relacions d’Orriols amb la censura franquista: la mediació de Beneyto és clau per a la publicació de les tres primeres obres, com també per a la sortida fugaç d’Aplec als quioscs. El capítol dedicat a la revista dona compte de la capacitat d’Orriols per a pensar, bastir i portar endavant un projecte de publicació periòdica en català autoritzat per la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 226

26/2/20 11:16


Ressenyes

227

censura; alhora que detalla la llista de col·laboracions de primer ordre que Aplec va conjugar en el seu primer, i únic, número. L’estudi continua amb les guies de lectura de les obres més testimonials d’Orriols, les quals alcen acta de la generació que va viure la guerra i la derrota durant la joventut. El capítol huité exposa les claus interpretatives de dues novel· les més i n’analitza l’esborrany d’una tercera mai acabada. Es tracta dels títols El riu i els inconscients —enllestida el 1953 i publicada el 1990—, Petjades sota l’aigua —escrita el 1955 i publicada el 1984— i l’esborrany de Tu, Gregori, i jo, Joana de 1960. Aquestes obres són presentades per Bacardí com l’exemple clar de la tenacitat de l’autora per escriure, ja que, com apunta l’estudiosa, Orriols va perseverar en la tasca d’escriptora a pesar que les seues obres van patir un gran decalatge entre l’escriptura i la publicació a causa de la censura. A més, en aquest capítol també s’exposa el canvi de tarannà dels mecanismes censors a causa de la destitució de Beneyto i les complicacions que això comportà a l’autora, que s’havia quedat sense intercessor. Complementàriament, el llibre gaudeix de diversos capítols dedicats a les etapes d’escriptura d’Orriols. Tant és així que es dediquen dues seccions a les diverses ocupacions de l’autora que permeteren el manteniment econòmic que no facilitava l’escriptura: el periodisme i el marxandatge d’art. S’hi suma un capítol a les estades d’Orriols a París en recerca de la llibertat que el franquisme negava a casa seua, fruit de les quals van nàixer Una por submergida, publicada el 1992, i Cop de porta, el 1980. Bacardí tanca el volum amb la síntesi de les darreres obres de l’autora: Contradansa (1982), Molts dies i una sola nit o Una altra sonata de Kreutzer (1985) i les inèdites «Narracions», El moviment del cercle o Joc de dames i Un vent i poc conscients, aquest últim escrit amb ajuda familiar poques setmanes abans de morir, l’agost de 2008. En resum, el volum aconsegueix donar una perspectiva completa de la trajectòria d’Orriols per a presentar la singularitat de la seva veu narrativa i descobrir al gran públic la tenacitat d’una dona de lletres que va lluitar per ser-ho. Així doncs, Maria Dolors Orriols, viure i escriure és una obra de divulgació a cavall entre la història de la literatura i la biografia però també és una obra que rescata una veu literària femenina que, com moltes altres, havia quedat oblidada per la crítica. Per sort, aquest estudi no és el primer que enguany ha donat llum a les escriptores de postguerra, com també ho ha fet Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme de Maria Lacueva, fet que ens indica que la història literària comença a saldar el seu deute amb les autores contemporànies.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 227

26/2/20 11:16


228

Llengua & Literatura, 30, 2020

Vinyoli, Joan: Llibre d’Amic de Joan Vinyoli, Lourdes Godoy (trad.), pròleg de Jad Hatem, Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 2018; «Joan Lluís Vives» 3. Marc Audí

Université Bordeaux Montaigne marc.audi@u-bordeaux-montaigne.fr

La col·lecció «Joan Lluís Vives», impulsada per Presses Universitaires de Perpi­ gnan, va dedicar el 2018 dos volums a la poesia catalana del segle xx: una edició crítica acompanyada d’un estudi d’Eusebi Ayensa i Prat de la Faula d’Orfeu de Josep Sebastià Pons, i una traducció del Llibre d’amic de Joan Vinyoli, presentat al Col·loqui de tardor 2018 de la Càtedra Joan Vinyoli, al qual dedicarem aquestes ratlles. A França l’obra poètica de Vinyoli no és del tot desconeguda. Patrick Gifreu va traduir magníficament Passeig d’aniversari a la col·lecció «Orphée / La différence» l’any 1990 (en part reprès al número 590 de la Nouvelle revue française l’any 2009, parcialment dedicat a la poesia catalana del segle xx), i JeanClaude Morera (a qui el públic francès deu la primera traducció de les Elegies de Bierville de Riba publicada per Arfuyen) va seleccionar alguns poemes de Vinyoli a la seva antologia bilingüe Huit siècles de poésie catalane l’any 2010. És un goig poder llegir traduccions noves, i més del Llibre d’amic, inèdit en francès. El lector francès coneixedor de les lletres catalanes segur que té al cap el Llibre d’amic i amat gràcies a les successives traduccions col·lectives on participaren Max Jacob, Josep Palau i Fabre o Patrick Gifreu entre d’altres, algunes d’elles fàcilment disponibles, la qual cosa convida a acompanyar la lectura dels quinze poemes de Vinyoli amb el diàleg místic i poètic de Llull. En primer lloc cal subratllar l’originalitat de la proposta, rigorosament bilingüe. Tant el poemari de Vinyoli com l’estudi de Jad Hatem i la semblança del poeta per Pep Solà adrecen el llibre al lector de poesia que conegui Vinyoli o no, gràcies als trasllats de Lourdes Godoy, i també al públic acadèmic a banda i banda del Pirineu. Els poemes mateixos han estat traduïts a quatre mans amb Jad Hatem, que basa el seu estudi primàriament en el text francès, com veurem un xic més endavant. La decisió de no acarar els poemes originals i la seva traducció (una pràctica editorial força freqüent a França) podria sorprendre, però d’aquesta manera s’evita la ziga-zaga incessant dels ulls, la curiositat per resseguir poema rere poema la tria de paraules, i es manté la tensió sens dubte necessària en un poemari tan intensament líric com el Llibre d’amic. De fet és un exercici força interessant pel lector bilingüe, que pot percebre sense interferències els efectes de les decisions dels traductors. El Llibre d’amic és sense cap mena de dubte el punt més llaminer del volum. Tota traducció reactiva necessàriament la pulsió metapoètica, que de ben segur van sentir els traductors. La llengua particular de Vinyoli no se n’escapa. Enric Casasses la va definir perfectament: «No és un autor dels que es diu que tenen un Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 228

26/2/20 11:16


Ressenyes

229

gran domini de la llengua. Al revés: té un gran domini, amb la llengua, de les realitats que ens vol fer viure. Amb mots ben triats i gairebé senzills, entra en qüestions que no poden ser reduïdes a conceptes i ens han d’arribar com fets viscuts, sensacions sentides i visions vistes.» «Gairebé senzills» a la majoria dels poemes, però que no defugen les estructures sintàctiques que vacil·len: i així és des de la primera frase, és a dir el primer poema. La traducció d’aquest poema és lloable, tot i la tria discutible del «soit... soit...» en lloc del «ja... ja...» català: hi perdem la intensitat, la urgència i el desfici inicials, però no és fàcil evitar-ho. «Gairebé» també quan salten determinants («Suportaré presència?» al segon poema) o es forgen neologismes («l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les [les coses]» al vuitè). Al text català hi llegeixo «com a mostrar-les» sense punt final, fruit probablement d’un incorrector corrector automàtic (error que no té efecte sortosament a la traducció), i és malaurat perquè deixa la sintaxi del text original errònia­ ment truncada quan només calia revisar la literalitat de quinze poemes, sis pàgines en total. Els traductors són força fidels als «gairebés» de Vinyoli, a la literalitat doncs, i només en algunes ocasions se n’allunyen. Trobem algunes substitucions de temps verbal al meu entendre injustificades: «Bruissent» per «Remorejaren» al setè poema; o bé el «passé composé» francès pel perfet perifràstic, que no té el mateix aspecte, al dotzè, a més combinat amb el «passé simple», una pràctica que no es recomana. Al tercer poema el participi francès explicita el gènere del destinatari («Vares venir fins on jo dormia» esdevé «Tu es venue jusqu’où je dormais»), explícitament femení en uns poemes adreçats a l’«amiga», però que els traductors haguessin pogut evitar mantenint un cop més l’aspecte verbal amb un «passé simple». A més, l’omissió del díctic «là» («jusque là où je dormais») afegeix un grau d’estranyesa en francès que no és pas al text inicial. El dotzè poemafrase («Vam arribar al peu d’una ardent muntanya...») és especialment difícil, i cal reconèixer l’esforç que suposa vessar la llengua mal·leable de Vinyoli. El traductor pot topar amb els refinaments gramaticals francesos, que malgrat la seva varie­tat sempre traven les estructures: si els obvia crea disrupcions més importants que les del text original. Per exemple, l’omissió al segon poema, que en francès és més estranya: «Supporterai-je présence ?» Però són inevitables, i cal subratllar la capacitat dels traductors a fer-se seu el risc. El prenen també substituint al poema catorze un «i» per un «or» d’oposició, tal vegada per evitar la repetició quatre vegades de «et», però modificant el significat. A més en francès un «or» preveu en el discurs una resolució ulterior introduïda per «donc», que no tenim als versos següents. Més problemàtica encara és la traducció del cinquè vers del sisè poema («Però vingué l’oreig que emmalaltint guaria»), perquè la proposta és senzillament incorrecta en francès («Mais il est venue [sic] la brise qui en rendant malade guérissait»). Aquí sí que la llengua «senzilla» de Vinyoli es dissol incomprensiblement a causa d’una manca de relectures, i ens trobem davant d’un galimaties absolut. De fet, quan unes pàgines més lluny aquest vers apareix citat al comentari de Jad Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 229

26/2/20 11:16


230

Llengua & Literatura, 30, 2020

Hatem, sí que és correcta la traducció. Em sembla malaguanyat de publicar un text bilingüe amb molt poca cura, més enllà dels errors que sempre hi ha als llibres: són poc més de deu pàgines de Vinyoli que hagués calgut respectar sense excuses. I goso dir especialment quan es tracta d’una publicació acadèmica. Un darrer punt afecta el primer vers del primer poema. Els traductors trien «fronde» pel català «fronda». «Fronde» pot significar fullatge en francès, com «frondaison» o «feuillage», però es fa difícil no pensar primer en altres significats que no ajuden: el de rebel·lió o bé el de l’arma que va donar aquest significat en francès, la fona. «Ja soledat, ja fronda» esdevé «Soit solitude, soit fronde». La confusió amb la fona és tan inevitable que el comentari de Hatem (a la pàgina 100 en català) revela que l’ambigüitat francesa ve de fet d’un error de comprensió, a les primeres ratlles d’un exercici interpretatiu: «Considerem més atentament la relació —en la mesura en què es pot aclarir— de la solitud i la fronda. La primera és singularització, separació. La segona és propulsió, dinamisme.» Una mica més lluny Hatem hi torna, parlant de la «fronda [...] que dispersa.» És especialment delicat, perquè l’error apareix al principi d’un text especialment associatiu, això sí, ple de referències sovint enlluernadores, però que al meu entendre no s’acosta gaire «à la lettre» dels poemes de Vinyoli. Sí que es «pot aclarir» més el poema de Vinyoli, sempre que se’n copsi el significat literal. Si la llengua de Vinyoli a vegades sembla que sigui la d’una endevinalla, escarida i misteriosa, la prosa de Hatem per a molts lectors pot semblar que respongui amb una gran confusió. Malgrat l’acumulació referencial, no hi ha ni una referència al refinament mètric, excepcional si es ressegueixen les sinuositats al voltant del decasíl·lab a gairebé tots els poemes, i en menor mesura l’hexasíl·lab. Amb alguns versos d’una especial bellesa, com els dos alexandrins emmarcant un decasíl· lab del poema sisè «Però vingué l’oreig que emmalaltint guaria / i estengué sobre nostre una nit verda. / Ens vàrem amagar llavors en una espluga», o bé «I se’ns abandonava una viola» del poema onzè. Hatem troba que el «recull [està] atapeït de pensament», però m’hagués resultat més plaent, i més fidel al text, d’entendre com es desplega la «sensualitat alada» de la qual parla Pep Solà al final del volum, gens feixuga (en el text original francès «surchargée»). I poder sentir com brunz, ple d’un cant que no té res d’«altiu» («hautain»), el darrer decasíl·lab que resol en magnífica vibració l’agenollament del poeta: «De genolls he caigut, / flectat segueixo invisibles passos: / no he d’assolir-te mai. / Ressono tot com el buc ple d’abelles.» Al capdavall, tal com recorda Júlia Català, l’itinerari és el d’un poeta que «combat la seva soledat amb l’única companyia del poder de la paraula cantada».

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 230

26/2/20 11:16


Ressenyes

231

Foguet i Boreu, Francesc: Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018. Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya jcampsar@uoc.edu

Una de les línies d’investigació que ha encetat darrerament Francesc Foguet, professor de literatura catalana contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat la de presentar les difícils relacions entre els escriptors catalans i la censura franquista. Així, als articles dedicats a Salvador Espriu, Joan Oliver, Joan Fuster, Baltasar Porcel o Ricard Salvat, apareguts en revistes de l’àmbit de les humanitats com Els Marges, Llengua & Literatura o Estudis Romànics; i al llibre escrit amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura al teatre català durant el franquisme (2016), amb capítols dedicats a Manuel de Pedrolo i a Josep M. Benet i Jornet, s’hi afegeix aquest treball centrat en la figura de Maria Aurèlia Capmany, una de les principals activistes polítiques i culturals en la negra nit del franquisme. Si bé la bibliografia capmanyiana compta amb nombrosos estudis —d’una vàlua ben desigual, tot s’ha de dir— i que, de vegades, posen més l’èmfasi en aspectes biogràfics i polítics que no pas en els estrictament literaris, la proposta de Foguet intenta, en canvi, incardinar aquests tres aspectes a partir d’una hipòtesi que anirà desplegant al llarg del discurs: l’activisme polític de Capmany deriva de la seva presa de posició intel·lectual i d’una participació decidida en la resistència cultural antifranquista. I que rebla amb dos objectius: a) descriure la imatge que tenien els òrgans repressius de la dictadura sobre l’escriptora tot confrontant-la amb la informació de què es disposa sobre el seu activisme antifranquista; b) descriure les motivacions que la van dur a formar part del nucli constitutiu del Partit dels Socialistes de Catalunya. Les dates que delimiten l’estudi, 1963-1977, venen marcades per la documentació utilitzada per Foguet. Cal tenir present que el període, les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, és quan Capmany publica les obres més conegudes: parlem de les novel·les Un lloc entre els morts (1967) i Feliçment jo sóc una dona (1969), de la peça dramàtica Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1970), escrita amb Xavier Romeu, o els assaigs de marcada reivindicació feminista i política La joventut és una nova classe? (1969) i El feminisme a Catalunya (1973). El llibre de Foguet es divideix en tres parts ben delimitades però que, alhora, s’interrelacionen. En la primera, s’analitza el grau de dissidència política de Capmany segons els aparells repressius del règim franquista, que la definiren com a «escritora catalano-separatista»: en la investigació efectuada als arxius de l’Oficina de Enlace, la Dirección General de la Guardia Civil i la Brigada Regional de Información de la Jefatura de Policía, dipositats a l’Archivo General de la AdmiLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 231

26/2/20 11:16


232

Llengua & Literatura, 30, 2020

nistración, a Alcalá de Henares, i a l’Archivo General del Ministerio del Interior, amb seu a Madrid, es troba la seva empremta en cartes de protesta adreçades a Manuel Fraga Iribarne, ministre llavors d’Información y Turismo, i en documents que en testimonien la participació en activitats considerades subversives com foren la Caputxinada o l’homenatge a Jordi Rubió i Balaguer; uns fets que van provocar, com no podia ser d’altra manera, la denegació del seu passaport. En el segon capítol, es realitza una aproximació al discurs ideològic de Capmany i a la seva implicació en la resistència antifranquista, que evoluciona des d’un dimensió literària als anys quaranta i cinquanta —i centrada, per tant, en la seva obra narrativa— a una de més política als seixanta i setanta, en què es fa més visible la seva condició de dona de lletres interessada per la res publica, i que es reflecteix a la producció memorialística, sociològica i feminista; potser els exemples més diàfans els trobem als assaigs La dona a Catalunya (1966) i La joventut és una nova classe?, on, amb els referents ideològics de Betty Friedan i Simone de Beauvoir, qüestiona, amb sòlids arguments, el sistema de valors del franquisme i en proposa una radical transformació (o, millor dit, la seva abolició); i als dos volums memorialístics de Pedra de toc (1970 i 1974), en què, entre d’altres temes, denuncia el pas a les files franquistes d’escriptors com Ignasi Agustí, Sebastià Sánchez Juan, i, sobretot, Josep Pla. És a finals dels setanta i, especialment, després de la mort del dictador que Capmany s’incorpora a la política activa, i ho farà, per convicció però també per influència del cercle d’amistats en què es movia, a l’incipient Partit dels Socialistes de Catalunya; arribarà a ser regidora de l’Àrea de Cultura i Ensenyament de l’Ajuntament de Barcelona sota el govern de Pasqual Maragall. La tercera part està dedicada a la censura en l’obra assagística de Capmany, amb exemples extrets de La joventut és una nova classe?, Pedra de toc i El feminisme a Catalunya. L’acarament que ofereix Foguet entre el text suprimit i el publicat denota l’esbiaixada lectura ideològica que feien els censors dels llibres, sempre atenta a evitar qualsevol discrepància amb els principis del règim franquista. També es reprodueixen en el capítol fragments dels informes dels censors; es­ pecialment interessants —i hilarants des de l’òptica actual— són els que fan referència a El feminismo ibérico (1970), escrit per Capmany i Carmen Alcalde, que no va arribar a ser autoritzat, i encara amb nombroses supressions, fins a la tercera versió. El volum es completa amb un annex documental que edita, íntegrament, els textos que s’han anat citant al llarg del discurs dels expedients de Capmany conservats a l’Oficina de Enlace, la Dirección General de la Guardia Civil i la Brigada Regional de Información de la Jefatura de Policía: cartes obertes, que inclouen, a més, els noms de tots els signats, notes informatives, retalls de premsa, entre d’altres interessants materials. Unes sempre necessàries conclusions, que també apunten possibles vies d’aprofundiment en el que s’ha exposat, una sintètica bibliografia i un utilíssim índex onomàstic posen el punt i final al treball. Comptat i debatut, l’itinerari que ens ofereix Foguet al llarg de les pàgines de Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) permet, a banda de reivindicar Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 232

26/2/20 11:16


Ressenyes

233

la figura de la intel·lectual barcelonina, adonar-nos, a tall de conclusió bàsica, de la importància que va assolir el fenomen de la censura en la literatura catalana durant els anys del franquisme; un tema que comptava, com a notables precedents, els llibres de Manuel L. Abellán, Censura y creación literaria en la España franquista (1939-1976) (1981) i de Maria Josepa Gallofré, L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951) (1991). Un assaig, en definitiva, sòlid, suggestiu i estimulant, falcat per un brillant discurs interpretatiu i per la vastitud d’una recerca que, amb tota seguretat, l’autor no dona encara per acabada.

Sagrera Antich, Bàrbara: Corpus de fraseologia de les Illes Balears. Classificació, descripció i contextualització, Manacor: Móndellibres, 2019. Miquel Sbert Garau

Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears miquel_sbert@hotmail.com

L’any 2017 Bàrbara Sagrera Antich (Felanitx, 1974) va guanyar el premi «Ciutat de Manacor d’Assaig Antoni M. Alcover» amb el Corpus de fraseologia de les Illes Balears, el treball que havia estat el cos de la seva tesi doctoral i que just ara s’ha publicat amb el mateix títol. L’autora en alguna ocasió ha explicat que, tot i la feina ingent duta a terme, aquest no és «el» corpus sinó «un» corpus. Això no obstant, l’obra de compilació fraseològica de les Illes Balears presenta unes dimensions i unes característiques que li proporcionen una naturalesa i una significació molt rellevants dins la literatura del gènere. El Corpus... és un conjunt de més de 14.500 unitats fraseològiques (UF) reportades i classificades, procedents de diferents fonts escrites, la pertinença de les quals l’autora explica i analitza. Aquests materials, per si sols, i només des del punt de vista quantitatiu, ja representarien una aportació molt rellevant al coneixement del tema. Però hi ha molt més. El subtítol de l’obra és indicatiu: «classificació, descripció i contextualització» de les UF de l’àmbit de les Illes Balears. Per això, i tot i que l’autora avisa que la seva tasca «no vol ser una altra reflexió teòrica sinó l’aplicació pràctica dels principis teòrics formulats pels especialistes en la matèria» (p. 14), i que no vol anar més enllà d’un treball descriptiu, cal considerar que ens trobam davant un treball complex i amb voluntat d’aprofundiment sobre un tema potser no gaire estudiat. N’hi ha prou de considerar l’índex del volum de 876 pàgines per copsar com es tracta una obra de molt calat, perquè, a més d’una «Introducció» (que és també una declaració de principis amb la invocació de la idea de Humboldt que «cada llengua reflecteix una concepció del món particular i única», p. 13), el llibre s’estructura en set capítols que s’ocupen de plantejar Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 233

26/2/20 11:16


234

Llengua & Literatura, 30, 2020

pressupòsits teòrics i línies de treball: uns aclariments terminològics; les fonts escollides; la determinació de criteris per a la classificació de les UF; la realització d’anàlisis de les UF dels textos rondallístics (amb atenció a les anàlisis estructurals i funcionals i també a l’anàlisi formal, semàntica i pragmàtica de les UF). Un capítol amb les conclusions principals precedeix (amb una inserció de les abreviacions utilitzades) el «Corpus de fraseologia de les Illes Balears» (ordenades les UF alfabèticament, amb inclusió de les variants, ja siguin de naturalesa formal o semàntica, amb explicacions contextuals, indicació de la procedència i exemples d’ús). Cada capítol es clou amb un molt útil «Resum» que sintetitza amb brevetat i claredat exemplars el contingut extens de l’apartat estudiat i en facilita molt la comprensió i l’abast. Més enllà de la simple recopilació Sagrera esbrina amb molta cura el gra de la palla («no tot allò idiomàtic és fraseològic»), i seguint autors que han aprofundit en la qüestió (Salvador, Corpas, Ruiz, Zuloaga...) defineix amb precisió el concepte d’UF i n’analitza amb rigor i detall els trets distintius (idiomaticitat, irregularitat sintàctica, caràcter repetitiu, alta freqüència d’ús, institucionalització, etc.) i estableix amb precisió els límits del que serà el corpus fraseològic que presenta. Entre els diferents elements caracteritzadors estudiats de les UF un dels més finament elaborats i potser el més original i distintiu és el tractament de la «concepció folklòrica» de la fraseologia. Seguint el mestre J. M. Pujol (via Roviró) Sagrera mostra com les UF fraseològiques poden ser estudiades des d’un enfocament folklòric. Les UF presenten una naturalesa no objectiva, són fruit d’un «consens no pactat» i objecte de recreació, en situacions comunicatives diferents. Remarca que llur descodificació per part de grup pot donar-se o no, però són percebudes com a elements trencadors de «la tècnica del discurs» (p. 20). En aquest sentit, sovint mostren el desplegament de recursos de la retòrica de l’oralitat com al·literacions, rimes, etc. Les UF evidencien una tendència a la diversificació territorial. Quant a això, l’autora ha justificat raonadament i plenament l’opció per a l’estudi de la fraseologia d’un sol àmbit territorial del domini lingüístic, com a patrimoni del conjunt («localisme propi de la cultura popular combinat amb l’universalisme», p. 21). Finalment, les UF suposen un el reforç de la intenció comunicativa. D’altra banda, l’enfocament folklòric «del fenomen fraseològic restringeix força el concepte mateix» (p. 23) i comporta una reflexió, que Sagrera fa prou minuciosament a partir d’exemples concrets, i arriba a conclusions ben raonables: «les locucions prepositives, les locucions conjuntives, les col·locacions o recurrències i les fórmules rutinàries consideram que no són representatives de la comunicació folklòrica» (p. 23). És a dir, la concepció folklòrica de la fraseologia, tot i la riquesa d’UF que tenen aquest caràcter folklòric, no n’exhaureix l’inventari. El recull de Bàrbara Sagrera no es nodreix d’informació obtinguda en un treball de camp amb entrevistes a informadors vius, sinó que beu de fonts escrites. Però no d’unes fonts qualssevol, sinó de «documents etnogràfics de primer Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 234

26/2/20 11:16


Ressenyes

235

ordre, la qual cosa implica també un paper rellevant com a testimonis lingüístics» (p. 32). Aquests documents són: els 24 volums de les rondalles d’Alcover (des de 1886); les Rondayes de Mallorca (1895 i 1896) de l’Arxiduc Lluís Salvador; les rondalles menorquines recollides i editades (1979) per Andreu Ferrer i Ginard; les rondalles d’Eivissa i de Formentera, recopilades per Joan Castelló Guasch (1993-2004); el Diccionari català-valencià-balear (1926-1968) d’Alcover i Moll i el Cançoner Popular de Mallorca (1966-1975) de Rafel Ginard Bauçà. L’autora de cadascun d’aquests «documents etnogràfics» en fa una anàlisi rigorosa que en justifica plenament la selecció per a la finalitat buscada (potser cal remarcar especialment les observacions que com a fonts fraseològiques són el DCVB i el Cançoner de Ginard. En el primer per l’agudesa de les apreciacions conceptuals i taxonòmiques de la fraseologia. I quant al segon pel que fa a l’exposició del repte que suposaria l’estudi de la inserció d’un bagatge lingüístic comunitari (la fraseologia) en «una producció estètica d’àmbit superior» (p. 41). Una aportació singular a la bibliografia (i al coneixement general) sobre la temàtica és l’aproximació a la classificació del les UF documentades. Amb un vertader esperit eclèctic, l’autora (l’incipit d’aquest capítol, cosa que no manca a cap d’ells, és «Se non è vero, è ben trovato») comenta les diverses possibilitats de criteri a l’hora d’envestir les sempre perilloses classificacions, ateses les perspectives diferents (estructural, distribucional, semàntica, prosòdica, pragmàtica, grau de fixació...) en què pot ser observada una mateixa realitat. Amb totes les precaucions possibles, Sagrera fa una proposta ben estructurada, clara i molt primmirada, de les UF (des de dos grans blocs, el dels «enunciats complets» i el de les «unitats que no constitueixen» enunciats d’aquest mena), que és d’una gran utilitat a l’hora de comprendre els punts de connexió entre la gran varietat de mostres de la fraseologia de la llengua. L’estudi «de casos» (rondallístics) per a l’elaboració de les anàlisis pertinents que li permeten formular conclusions sobre l’estructura interna de les UF i situarles en el context gramatical des de la perspectiva de les categories sintàctiques és el llindar per a les anàlisis formal, semàntica i sintàctica de les unitats. Aquest tractament analític d’algunes UF («Encara és verd, es juevert!»; «Treure’s es gat des sac»; «Excuses de mal pagador»; «Més fresc que una cama-roja» i «A força de forces»), Sagrera el sintetitza en un quadre molt complet i esclaridor. Hi detalla: classificació, context lingüístic immediat (gramatical i lèxic), recursos retòrics, significat denotatiu, significat connotatiu (connotacions estilístiques, geogràficosocials, històrico-culturals, expressives), inferències (implicacions, pressuposicions, implicacions), component (descriptiu, valoratiu, instructiu), acte il·locutiu i acte perlocutiu (ps. 115-116). Només amb el que hem apuntat (i roman molt per dir encara) la modesta «aplicació pràctica» que confessava l’autora ja seria un treball filològic de molt mèrit, però a partir de la pàgina 129 fins a la 732, Sagrera incorpora el resultat del buidatges de les fonts citades, les UF del Corpus balear i català, i ací el llibre cobra unes dimensions i uns caires que li donen una entitat que, des del rigor acadèmic, Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 235

26/2/20 11:16


236

Llengua & Literatura, 30, 2020

s’obre a escenaris que transcendeixen els límits, respectables, dels especialistes i dels estudiosos i s’eixamplen cap a la societat. En una entrevista Bàrbara Sagrera manifestava la convicció que una llengua estàndard potent exigeix una llengua col·loquial potent. Una llengua amb expressions amb un poder discursiu molt fort i que cal salvaguardar (conservar i usar): «qui barata, el cap se grata», deia ella, és molt més vigorós que «pensa-t’ho abans de canviar.» Potser en aquest punt sigui on cal cercar una de les funcionalitats principals d’aquesta obra, gosaria dir que cabdal dins la literatura popular illenca: el seu component pedagògic. Els filòlegs i estudiosos poden descobrir molts elements d’interès en el Corpus de fraseologia..., però el món de l’educació (reglada i no reglada), el món de l’animació sociocultural i el de les comunicacions audiovisuals (sovint tan erm en qüestions de qualitat lingüística) tenen a les mans amb aquesta obra set deus d’un material expressiu que haurien de fer servir. Una obra molt notable dins el panorama de l’erudició filològica de les nostres terres. Un treball d’anys de dedicació tossuda i intel·ligent que pot prestar un gran servei a la nostra societat, des del punt de vista de la riquesa i de la creativitat de l’idioma que ens defineix com a poble.

Martí i Castell, Joan: Els principis fonamentals en la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra, Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2018. Pere Giner-Mira

M.A. en Llengua i Literatura Catalanes (UAB-UB) pgm1162@gmail.com

Posar a l’abast del públic una exposició dels principis fonamentals en la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra és doblement necessari en l’actualitat catalana. Hi és necessari per catalana: l’operació fabriana va ser un punt d’inflexió en la història de la nostra llengua i de la nostra nació, que cal conèixer per entendre tot el que ha passat després. Igualment, una exposició així també és necessària en el moment actual català perquè aquest moment, com el de Fabra, també és un punt d’inflexió per la llengua i la nació, al centre del qual hi ha les mateixes qüestions centrals de l’operació de Fabra. Trobem l’exposició d’aquests principis fabrians a l’obra del 2018 del Dr. Joan Martí i Castell, que és la reelaboració «molt àmplia» de la conferència inaugural que va llegir el 2015 a la I Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra. L’estructura bàsica del llibre continua essent la de la conferència, i té dos apartats: en el primer s’assenyala el lligam fonamental —o, fins i tot, identificació total— entre la llengua i la nació que hi ha en la concepció fabriana: «L’objectiu de fer del català una llengua nacional és el fonament principal [... de] tota l’operació». Aquest lligam no és un lligam necessari: és una tria completament conscient Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 236

26/2/20 11:16


Ressenyes

237

de Fabra, que divergeix dels posicionaments de qui pretén que el català sigui només una llengua literària, tal vegada només a l’abast dels entesos, i que s’oposa diametralment a la qualificació maligna del català com a patuès espanyol; contra tot això, el projecte fabrià vol una llengua apta per tot i per tothom i, encara més important, una llengua que no serveix fonamentalment per comunicar-se sinó per concebre, com passa en la normalitat de les llengües: una llengua nacional. L’aplicació d’aquesta idea bàsica a l’obra codificadora és la matèria del segon apartat tant de la conferència com del llibre, i significativament l’epígraf d’aquest apartat, que era només «La codificació» a la conferència, és «Una codificació per a la unitat» al llibre: la codificació fabriana treballa per la unitat de la llengua i, doncs, de la nació, o viceversa. Aquesta aplicació és tractada en diversos subapartats que no segueixen tots la mateixa lògica: alguns se centren en les parts de la normativa, ortografia, gramàtica i lèxic, mentre que d’altres presenten el tractament que reben la llengua antiga, la variació geolectal i l’espanyol en la concepció fabriana. Quant al català antic, Fabra li atorga el paper principal de corpus on anar a buscar lèxic i gramàtica genuïns per resoldre els buits que creen les innovacions —mots i expressions nous— o l’eliminació de castellanismes, corpus a què s’ha de recórrer sempre amb la moderació que imposa que el català codificat resultant ha de mantenir el contacte amb la genuïnitat del català actual: «L’ideal que perseguim [... és] formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència». També els geolectes contemporanis poden servir de font de terminologia i estructures genuïnes; però amb relació a la variació diatòpica, el més important per Fabra és que la codificació del català ha de refermar la unitat de la llengua, i alhora tots els geolectes s’hi han de poder reconèixer, l’han de poder assumir com a pròpia. De fet, que la normativa pugui ser acceptada és una exigència vàlida no només diatòpicament, sinó en tots els casos: el prescriptor ha de tenir molt en compte si les seves propostes tenen possibilitats de ser acceptades —si són prou senzilles per ser apreses i utilitzades fàcilment per la massa de parlants, que no sap de lingüística— i, si es demostra que no ho són un cop posades en pràctica, ha de saber renunciar-hi. Aquest requisit de funcionalitat s’exacerba en l’exigència de disciplina fèrria i de submissió incondicional que Martí i Castell situa al centre de l’exposició amb relació a l’ortografia, exigència que respon, a més d’a la major resistència que troba qualsevol reforma ortogràfica, per tal com l’ortografia és a la superfície de la llengua i això fa les reformes detectables conscientment, al funcionament de base memorística de la lectoescriptura; també és a aquest funcionament que es deu la dificultat afegida per aprendre l’ortografia fabriana que han tingut els catalans a qui l’ocupació espanyola ha deixat sense escola en català. A diferència del que passa amb l’ortografia, la normativització de la morfosintaxi no troba tantes resistències, però a la vegada, com és sabut, resulta més difícil pels parlants, perquè els errors en aquest àmbit són més difícils de detectar Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 237

26/2/20 11:16


238

Llengua & Literatura, 30, 2020

i de tractar; Fabra hi dóna la importància deguda en vincular el coneixement correcte de la llengua amb el coneixement correcte de la morfosintaxi, sobretot de la sintaxi. Quant al lèxic, el principi fonamental de Fabra és que el català tingui la capacitat de satisfer qualsevol necessitat lingüística dels parlants, la qual cosa demana el desenvolupament acurat de llenguatges tècnics i, naturalment, del llenguatge literari, donant múscul a l’estil de cada escriptor; per la creació de neologismes, ultra els sistemes ja esmentats de recurs al català antic i als geolectes, l’operació fabriana assenyala un altre procediment, el morfològic: la derivació i la composició, que s’han de dur a terme, tanmateix, respectant escrupolosament la genuïnitat del català. Finalment, el paper de la llengua espanyola en el català ha de ser el de qualsevol altra llengua veïna, el d’aportar alguns manlleus, i, per tant, cal dur a terme la descastellanització del català, cal eliminar-ne tots els castellanismes que hi són com a resultat de la subordinació del català a l’espanyol: tots aquests, però només aquests; és un primer pas imprescindible per arribar a la genuïnitat de la llengua. A la conferència del 2015 l’exposició de Martí i Castell del tractament fabrià de l’espanyol incloïa un comentari dels posicionaments de Fabra sobre el bilingüisme; al llibre, aquest comentari s’independitza en un apartat 3 —després de l’1 de «llengua i nació» i del 2 de la «codificació per a la unitat», i al mateix rang estructural que aquests, doncs—: s’hi presenta la clarividència de Fabra quant als objectius colonials espanyols de nadiuització de l’espanyol en territori catalanòfon, i als efectes nefastos per la catalanitat lingüística i política que aquesta nadiuització no podia sinó tenir, amb especial menció de l’escola; i Martí i Castell hi afegeix, també, l’oficialitat lingüística a l’estat independent que, contra el braç de les fúries, i malgrat tot, encara volem bastir. A aquest apartat 3 del llibre, encara se n’hi afegeixen dos més, el 4 i el 5, un sobre punts de vista sociolingüístics fabrians i l’altre d’elogis a Fabra. Les actes de la Jornada que contenen la transcripció de la conferència original són de bastant difícil accés; i calia, doncs, publicar el llibre —sens dubte amb la reelaboració, que aporta concisió i facilita així la lectura— perquè l’exposició dels principis fabrians estigués realment a l’abast de tothom. Calia, perquè ja només la pregunta inicial, «Què cal que fem amb el català», se’ns posa a nosaltres com es posava a Fabra. Ell va respondre «Cal que en fem una llengua nacional», i és exclusivament gràcies a això que avui existim; i és només si nosaltres també responem el mateix en els nostres fets que existirem d’aquí cent anys; i si responem una altra cosa, no. Vetaquí fins a quin punt Fabra és actualíssim. És una necessitat actualíssima assumir, com Fabra, que les llengües territorials no conviuen i que quan aspiren a la nadiuitat en un mateix territori el conflicte és inevitable; és una necessitat peremptòria assenyalar que a Catalunya l’expressió «un sol poble», que identifica un projecte sociopolític, si no resulta i a la vegada arrela en «una sola llengua», és un engany, una deshonestedat; que el sol poble que va fer néixer l’expressió «un sol poble» és el que uneix valencians, aragonesos, principatins i Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 238

26/2/20 11:16


Ressenyes

239

illencs, és a dir, la sola llengua, i que qualsevol altre sentit de l’expressió n’és una corrupció. Això és la base; l’estructura que es basteix damunt d’aquesta base és igualment actual, i encara més, és clar, per qui es dedica a pensar la normativa del català. El llibre de Martí i Castell, doncs, és del tot pertinent, i excel·lent en els continguts; és millorable, penso, en la forma, sobretot en l’estructura general, que ja estava bé amb només els dos primers apartats a la conferència: explicava clarament el posicionament de base, «Llengua i nació», i el seu desenvolupament, «La codificació» / «Una codificació per a la unitat». L’afegiment dels altres tres apartats difumina aquesta estructura tan clara: del bilingüisme, ja estava bé parlar-ne amb la descastellanització; un apartat específic de sociolingüística no era necessari, perquè no fa més que repetir tota la sociolingüística de Fabra que ja apareix als apartats precedents, des de la mateixa decisió de treure el català del pou de la diglòssia i bastir una llengua nacional —i la sociolingüística que no és de Fabra ja l’afegeix Joan A. Argenter al pròleg del llibre, que gira entorn de la relació entre la llengua i la normativa, i de com la llengua és un fenomen molt més ampli que la normativa—; l’apartat final d’elogis era igualment innecessari. Aquesta darrera —passat d’alguns exemples repetits que carreguen lleugerament la lectura— és la sola objecció de contingut que podem fer a Martí i Castell: es deixa portar massa cap a l’elogi o fins la idolatria de l’home. No fem cap bé a Pompeu Fabra si ens dediquem a exalçar-lo a ell; el millor homenatge que podem fer-li és entendre, explicar, continuar i millorar la seva obra; és així com afirmarem el seu mestratge, molt més que anomenant-lo contínuament «el Mestre»; és assenyalant els seus errors i corregint-los que el respectarem, no pas procurant minimitzar-los en l’exposició —és simptomàtic que l’únic «[Pompeu Fabra] s’equivocava» de la conferència hagi desaparegut al llibre. Millorar l’obra de Fabra, sí. Perquè tota obra humana —i un savi com Fabra segur que s’hauria reivindicat ben humà— és millorable. Per exemple, en la morfologia verbal de l’estàndard. ¿Segur que és impossible aconseguir, també aquí, la unitat tan anhelada i aconseguida a la resta de la normativa? No dic que sigui possible, dic que no és acceptable que el fetitxisme envers l’obra fabriana faci intangible la solució que ell va prescriure —i que fins i tot pràcticament prohibeixi que hi rumiem. Sigui com sigui, prèvia a l’esforç de millora és la tasca d’explicar per quins principis es va regir Fabra, i aquest és l’objectiu que es marca i aconsegueix Els principis fonamentals en la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra, del Dr. Joan Martí i Castell.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 239

26/2/20 11:16


240

Llengua & Literatura, 30, 2020

Fernández Fernández, Beatriz: Basc per a catalanoparlants (O de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), Anna Pineda Cirera (trad.), Argentona: Voliana Edicions, 2016. Itziar Aduriz Agirre

Universitat de Barcelona. Dept. de Filologia Catalana i Lingüística General itziar.aduriz@ub.edu

Abans de començar a comentar el contingut del llibre que tenim a les mans, Basc per a catalanoparlants, em vull referir a l’autora, Beatriz Fernández, i a la traductora/adaptadora del llibre, Anna Pineda.1 Crec que el perfil, tant de l’autora com de la traductora/adaptadora, té molta influència en el to del llibre i ens ajudarà a contextualitzar l’obra. Beatriz Fernández és professora titular del Departament d’Estudis Bascos de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) i membre corresponent d’Euskaltzaindia (l’Acadèmia de la Llengua Basca). És autora de nombrosos articles i llibres d’investigació sobre la llengua basca en general i més concretament sobre qüestions de morfosintaxi i variació sintàctica. És també editora de diversos volums col·lectius publicats, entre d’altres, a Oxford University Press i a John Benjamins. D’altra banda, Anna Pineda Cirera, la traductora i adaptadora del llibre al català, és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i doctora en Ciència Cognitiva i Llenguatge per la Universitat Autònoma de Barcelona. Coincideix amb Beatriz Fernández en una línia de recerca que tomba molt cap a la sintaxi i, en concret, cap a la variació sintàctica, que, per cert, va ser el tema principal de la seva tesi doctoral. Com es pot veure bé en la seva trajectòria acadèmica i professional, el tema més recurrent i nexe d’unió entre totes dues és la lingüística. Són dues dones dedicades a l’estudi del llenguatge, sobretot de la sintaxi de les llengües, aplicat en gran mesura al basc i a les llengües romàniques. I faig aquest apunt inicial perquè al llibre trobarem molt aquest to lingüístic. No cal saber molta lingüística per llegir-lo, però el lector amb uns coneixements mínims del tema s’hi trobarà més còmode. De tota manera, i parlant del to de l’obra, no seria just obviar el tarannà divulgatiu que l’autora ha volgut donar-li. Ella mateixa en més d’una ocasió ha dit que ha intentat «suavitzar» el caire lingüístic del llibre, i si bé són inevitables les referències a qüestions lingüístiques concretes amb el seu lèxic específic —com ara ergativitat, casos gramaticals, morfemes, clítics, posposicions, llengües flexives, analítiques—, també és veritat que se li ha de reconèixer l’esforç de presentació amena d’aquestes reflexions lingüístiques. Veiem, doncs, de la mà de la lingüística, un dels grans temes que trobarem al llibre, que ja està reflectit a la segona part del títol: O de com dues llengües tan 1.  Aquest llibre és l’adaptació al català del llibre Euskera para castellanohablantes, publicat per l’editorial Erein el 2016. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 240

26/2/20 11:16


Ressenyes

241

diferents s’assemblen tant. La comparació de llengües, basc i català, és presentada sota unes premisses d’universalitat del llenguatge, defensades des del món de la lingüística moderna («gramàtica universal»), que a la vegada recull idees tradicionals en aquests estudis, que ja trobem a les gramàtiques medievals. Topem amb aquestes idees ja en el primer capítol i la seva concepció absolutament desmitificadora envers posicionaments que han volgut donar un aire misteriós a tot el que es relaciona amb la llengua basca, potenciat sens dubte pel fet que la llengua basca és una llengua que no pertany a la família indoeuropea i, a més a més, és una llengua de les que es denominen aïllades, és a dir, per a la qual no s’ha pogut trobar parentiu amb cap família lingüística. De fet, el punt 1.5 ens parla d’aquest tema i anomena la llengua basca òrfena, insistint, però, que no és pas «l’única òrfena del planeta», amb l’aire desmitificador. És el mateix aire que trobem quan parla d’aïllament de la llengua basca i diu que no és «l’única, i això és una cosa excepcional, sí, però tampoc tant» (p. 38). És, com he dit a dalt, un dels grans temes del llibre, i un dels que més curiositat genera, crec jo. Cap lector profà (no versat en qüestions lingüístiques) no dubtaria a l’hora d’afirmar que aquestes dues llengües no tenen res en comú. L’autora ens demostra el contrari; aprofitant la seva experiència docent, ens en dona una lliçó amb molts exemples clarificadors que anirà presentant a través dels capítols següents. Com diu al preàmbul, ens ensenya les diferents peces del lego (les peces i característiques de les llengües basca i catalana), encaixades seguint els dos manuals d’instruccions (les gramàtiques d’aquestes llengües), i ens demostra que són diferents, sí, però no tant. Un exemple d’aquestes lliçons sobre qüestions específiques que demostren que dues llengües tan diferents tenen en comú més del que sembla, el podem trobar a les pàgines 103-106, quan es parla de la tria d’auxiliars intransitius i transitius en els verbs perifràstics. És un bon exemple de com l’autora controla a la perfecció l’art de l’explicació magistral, i també és un bon exemple de final desmitificador, amb una gran dosi d’ironia: «Sentim donar un disgust al lector bascòfon de llengua minoritzada que, encara que no presumeixi de la grandiositat de la seva llengua, com poden fer alguns anglòfons o castellanoparlants, pot ser que de vegades faci el fatxenda amb la idiosincràsia ancestral i l’exotisme de la seva llengua». Igualment, de manera magistral, ens parla de les qüestions lingüístiques que més diferencien les dues llengües. Al capítol 3 trobem exemples explicats amb detall que ens fan veure que, realment, són llengües de tipologia diferent, però sempre intentant veure la relació entre totes dues. Així, quan ens explica l’ordre dels constituents en estructures transitives, parem atenció al verb transitiu (V) i el seu objecte (O). Segons la llengua que estudiem, aquests dos elements es poden combinar de manera diferent: en basc acostuma a ser OV i en català, VO. I aquesta qüestió ve explicada sota el títol de «El món al revés», és a dir, mateixes peces del lego, però organitzades de manera diferent: «si capgirem el català arribarem al basc, i viceversa». Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 241

26/2/20 11:16


242

Llengua & Literatura, 30, 2020

Seguint amb les lliçons originals i clarificadores ens endinsa en el món de l’ergatiu al capítol 5: «L’ergativitat és potser un dels fenòmens tipològics del basc que més atenció ha merescut en la gramàtica basca». Aquest capítol tampoc no ens defrauda, i com ja ens té ben acostumats l’autora, al costat de la informació pertinent, en aquest cas sobre com funcionen les llengües del món a l’hora de marcar subjectes i objectes, començant pel llatí, trobem sempre moltíssimes referències «marginals» respecte al tema, però igualment interessants i que no poden sinó despertar la curiositat del lector més profà. Així, al començament del punt 5.4, trobem referències amb un to de crítica al fet que la lingüística «ha pecat d’un cert egocentrisme en pensar que moltes de les característiques bàsiques de les llengües naturals eren les de les llengües europees, i especialment les d’algunes llengües europees» (p. 212). La crítica hi és també a la pàgina 122, quan diu que la lingüística «ha atès amb més dedicació i pulcritud al llarg de la seva història» les llengües romàniques i l’anglès. Una servidora no pot sinó compartir aquesta crítica, això ha fet molt mal als estudis de lingüística, en general. Que l’autora és experta en el cas datiu i en el complement indirecte queda palès al llarg del capítol 6. Com mai, crec jo, desplega la seva capacitat de barrejar de manera natural magistrals comentaris sobre datius, clítics i complements indirectes amb els sagnants fets del 1937 a Bilbao. És difícil descriure com el lector surt amb el cor encongit de la narració d’aquest tros d’història (al final del punt 6.4, a la pàgina 153) en plena barreja, com si res, de lingüística i moments durs de la història, que segueix fent al començament del punt 6.5: «Si als lingüistes ens resulta tan difícil dirimir quin és el verb auxiliar que suporta la flexió en les formes tripersonals, entendre aquella cerimònia macabra que liquidà metòdicament i implacablement les il·lusions i la vida de tants podria semblar impossible». I com resulta recurrent al llarg del llibre, ens trobem amb una magistral narració plena de sentiment i, al costat, la lliçó (o la denúncia, segons el cas), que ens deixa entreveure, darrere de la gran lingüista, una gran persona amb gran humanitat i sentit de la justícia. Llegiu, sinó, a la pàgina 153-154, quan parla d’allò tan important per als lingüistes com és la recopilació rigorosa de dades: «Pel que fa a la llengua, cal fer-ho per comprendre la nostra naturalesa més intrínseca; pel que fa a la guerra, cal fer-ho per recuperar la memòria dels oblidats i dignificar-la.» Impressionant! I parlant de sentiments, resulta especialment emotiva la narració de l’assassinat d’una compatriota en una manifestació durant la festa major del seu poble (p. 205). O tots els records que l’autora comparteix al capítol 7, on, parlant de la seva escola d’infantesa, la ikastola, escriu uns paràgrafs més que tendres. A hores d’ara hem pogut entreveure els eixos principals que vertebren l’esquelet d’aquest llibre: quatre, diria jo (a veure si hi esteu d’acord!). Un de principal, que ja hem mencionat prou, és la llengua i la lingüística, enfocades concretament sobre el català i el basc. Està clar que un altre eix vertebrador, lligat i relligat amb el primer, és la biografia personal de l’autora. És, sens dubte, la pinzellada tendra, i molt tendra. Un altre eix molt important en la definició d’aquesta obra Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 242

26/2/20 11:16


Ressenyes

243

és la història; història que té a veure amb la biografia de l’autora principal, Beatriz Fernández, amb connotacions polítiques. Com podria ser d’una altra manera parlant de la història del País Basc? Hi trobem història d’Espanya, del País Basc, de la llengua basca, del procés de normalització, normativització i estandardització de les llengües (sobretot de les dues protagonistes: català i basc, als capítols, 8 i 9). En aquests darrers capítols l’aportació de l’adaptadora s’entreveu cabdal. I el darrer eix que jo crec que s’ha de mencionar és el de la cultura, vertebrador indiscutible de tot el llibre, transversal, com es diu ara, i també molt lligat a la història, lògicament. De fet, he quedat absolutament enlluernada amb la gran quantitat de referències bibliogràfiques i personals sobre diferents fets culturals que hi ha, tant sobre la llengua basca com sobre la llengua catalana. Diria que hi són tots els que hi han de ser. El llibre acaba amb un al·legat per la germanor d’aquests dos pobles, el basc i el català. Una servidora, que fa vint anys que treballa per aquesta tasca, no pot sinó estar agraïda a l’autora i a l’adaptadora per la bona feina. Ja ha passat a ser una obra de referència per als alumnes catalans que volen aprendre basc. Eskerrik asko. Moltes gràcies.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 123-243

01_Llengua_Literatura_30.indd 243

26/2/20 11:16


01_Llengua_Literatura_30.indd 244

26/2/20 11:16


CRÃ&#x2019;NICA

01_Llengua_Literatura_30.indd 245

26/2/20 11:16


01_Llengua_Literatura_30.indd 246

26/2/20 11:16


ANY PEDROLO 2018 Anna Maria Villalonga Universitat de Barcelona annavillalonga@ub.edu

A partir de la proposta de la Institució de les Lletres Catalanes i de la llavors directora Laura Borràs, la Comissió de Commemoracions del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya va prendre la decisió de celebrar oficialment, l’any 2018, el centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo i Molina (L’Aranyó, 1 d’abril de 1918 - Barcelona, 26 de juny de 1990). La commemoració comptava d’antuvi amb el suport de la Fundació Pedrolo, presidida per Adelais de Pedrolo, l’única filla de l’autor, organisme que des de fa anys es dedica a la conservació i difusió del llegat pedrolià. El comissariat de l’Any Pedrolo es va encarregar a Anna Maria Villalonga Fernández, professora de Literatura del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, investigadora, crítica literària i escriptora. La celebració del centenari de Manuel de Pedrolo s’emmarca en el conjunt de commemoracions promogudes pel Govern de la Generalitat amb la voluntat de posar en relleu la tasca i la significació de les figures més remarcables de la nostra tradició literària i artística. En el cas de Manuel de Pedrolo, un dels més prolífics, innovadors i rupturistes escriptors del segle xx, però també un intel·lectual compromès ideològicament i de forma irrevocable amb el país, la llengua i la cultura catalanes. La reivindicació de l’autor segarrenc era, en certa manera, una assignatura pendent. Tot i tractar-se del responsable de l’obra més llegida, venuda i traduïda de la nostra tradició literària, va morir amb una sensació de fracàs i oblit, bandejat pels cercles del poder polític i cultural. Aquest és un dels motius que justificaven, a banda del seu valor intrínsec com a literat, una commemoració del nivell de l’Any Pedrolo. El segarrenc va escriure poesia, teatre, relats, novel·les, dietaris i articles, fou traductor i director de la Col·lecció de novel·la negra «La cua de palla». Més de 120 obres d’una gran varietat que pretenien abraçar la totalitat literària que mancava a la nostra literatura. Sempre va entendre la seva obra com un servei al país i es va proposar dotar les lletres catalanes de la màxima normalitat possible. La idea era fer arribar la literatura en català a un públic ampli, cobrir la demanda de qualsevol lector en la nostra llengua. Va dedicar la vida a predicar amb l’exemple, amb textos d’una gran diversitat, susceptibles de ser llegits per un ventall de persones molt ampli. El projecte era molt ambiciós i Pedrolo va viure tota mena de vicissituds, va caure en l’ostracisme dels incompresos i dels incòmodes i va morir convençut que havia fracassat. És per això que, en el seu centenari, era important reivindicar-lo i situar la seva figura al lloc que li pertany. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut 23-7-2018, Acceptat 25-10-18

01_Llengua_Literatura_30.indd 247

26/2/20 11:16


248

Llengua & Literatura, 30, 2020

Manuel de Pedrolo va ser un gran lluitador per la llibertat, insubornable i honest, defensor de les classes desafavorides, antimilitarista, ateu, independentista, treballador per la justícia en un sentit ampli, internacionalista i universal. Poc amant de freqüentar els cercles de poder i intel·lectuals, va viure en un exili interior que li va permetre ésser un creador lliure. Enmig d’un clima social repressiu i asfixiant, Pedrolo no va renunciar mai a les seves idees ni a escriure allò que realment volia. No només al llarg de la postguerra franquista, sinó també més tard. Crític amb el pujolisme i l’autonomisme, va resultar un personatge molest per a l’entorn de la cultura oficial, tot i que mai no va escriure en una llengua que no fos la catalana. Tot i això, Pedrolo va aconseguir no només un destacable èxit popular, sinó també la majoria de premis literaris del moment (Joanot Martorell, Prudenci Bertrana, Víctor Català, Sant Jordi, etc.). L’any 1979 va ser distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Algunes qüestions han enterbolit la seva percepció pública. Per exemple, la dificultat motivada pel freqüent decalatge temporal —causat pel rigor de la censura— entre la composició de les obres i la seva publicació. La recepció es complica quan tenim accés per primer cop a un text escrit molts anys enrere i sense una contextualització prèvia. També va topar amb la visió dels centres de poder cultural al voltant d’allò que havia de ser la literatura catalana. La cultura literària dominant, de mirada restrictiva i poc agosarada, difícilment tolerava els seus plantejaments oberts i avançats. Pedrolo postulava la necessitat de conrear totes les formes literàries, tipologies i gèneres: volia guanyar lectors, acostumar la gent a gaudir de qualsevol tipus de lectura en català. Fou responsable de cicles tan ambiciosos com el del Temps obert; de modernes indagacions textualistes al voltant del llenguatge novel·la; de textos ideològicament compromesos; de novel·les de gènere negre i de ciència-ficció que pràcticament són pioneres en català i d’una llarga llista de títols difícils de catalogar. Pedrolo sorprèn i provoca, es renova a cada proposta, intenta ser l’escriptor total, però resulta força incomprès. És titllat de grafòman, d’excessiu i de poc curós. En lloc d’admetre el seu esforç, va ser acusat d’incapaç de trobar una veu pròpia. També l’èxit desmesurat de Mecanoscrit del segon origen (1974) va eclipsar la resta de la seva obra. Potser perquè el món de la cultura tenia pendent d’aclarir aquestes qüestions, l’Any va esdevenir una fita tan extraordinària. La societat civil va fer seva la celebració, que funcionà en totes les direccions i des de totes les direccions, des de la institució més petita a la més elevada. Endemés, la commemoració es produí en un context polític complicat, enmig del qual la figura ideològicament compromesa de Pedrolo va ser un referent i va servir per tal que moltíssima gent el recordés o descobrís. La seva presència al llarg del territori va funcionar a partir de la voluntat de reconeixement, reivindicació i recuperació. D’una banda, s’havia de demostrar la seva vàlua inqüestionable des del punt de vista literari, intel·lectual i artístic. D’una altra, no oblidar que la seva faceta com a escriptor sempre va estar decididament lligada al seu pensament i ideologia. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 248

26/2/20 11:16


Crònica

249

Aconseguir la visibilitat de la gran extensió del corpus literari de Pedrolo era un dels objectius oficials de l’Any. Les iniciatives van ser moltes. La gran implicació editorial, de les biblioteques, dels centres d’ensenyament, del món universitari, dels festivals literaris i un llarg nombre d’etcèteres hi van contribuir enormement. En el cas de les nombroses reedicions de llibres, la importància resulta cabdal: quasi trenta novel·les, un inèdit, dues traduccions i diversos estudis i assaigs. Encara hi ha projectes en marxa que ampliaran l’oferta de llibres disponibles. La presentació oficiosa de l’Any Pedrolo se celebrà a Barcelona, a l’Editorial Comanegra, amb motiu de l’aparició d’una de les reedicions (23-11-2017), amb la presència de la directora de la ILC, la filla de l’autor i la Comissària de l’Any. L’acte fou una trobada prèvia a la roda de premsa oficial, que va tenir el lloc al Palau Marc, Departament de Cultura de la Generalitat (16-1-2018). A la roda de premsa van ser exposades les línies mestres de la commemoració, sense sospitar que es quedarien curtes i superarien totes les expectatives, precisament per l’amplíssim ressò que a tants nivells va tenir l’Any. Una de les idees era utilitzar tots els recursos que actualment ofereixen les noves tecnologies. La pàgina web oficial del Centenari i el compte de Twitter foren (i són) una gran via de difusió. Durant la celebració es van pronunciar nombroses conferències en tot el territori, inclòs el País Valencià i l’illa de Mallorca, en àmbits molt diversos: Aules d’Extensió Universitària, llibreries, biblioteques, associacions culturals, etc. La majoria foren a càrrec de la comissària, la filla de l’autor i d’un dels grans experts i membre de la Fundació, Antoni Munné-Jordà. Però, atesa la quantitat de propostes, també hi van col·laborar altres estudiosos i divulgadors, com Margarida Aritzeta, Màriam Serrà, etc. La participació dels diversos implicats en nombroses taules rodones també va sovintejar: festivals de novel·la negra arreu del territori, a la Fira Literal, a la Setmana del Llibre en Català (dos actes, una lectura i una taula rodona), a la Fira del Llibre de segona mà del Passeig de Gràcia, al Mercat de Nadal de l’antiga fàbrica Damm. Pel que fa als mitjans de comunicació, les entrevistes en ràdios, diaris, revistes, blogs, pàgines web i televisions van ser prou significatives. La comissària va participar en programes diversos a Ràdio 4 (Els Matins, el Club Dante, Wonderland), a Catalunya Ràdio (Gravetat Zero, La Nit dels Ignorants), Ràdio Sabadell (Quimèric) i un nombre llarguíssim de ràdios i programes locals. El mateix succeeix amb la televisió (BTV Terrícoles, República Televisió, Esplugues TV, Ràdio Televisió Espanyola, Circuit vídeo ICUB). El conjunt d’aquesta informació, juntament amb el referent als articles i entrevistes en premsa en paper i digital (Adelais de Pedrolo, A. MunnéJordà, A. Villalonga, etc.) consta en el Dossier de Premsa confegit per la Institució de les Lletres Catalanes i que es pot consultar a la pàgina web del Centenari. El 4 de desembre va tenir lloc l’acte institucional de l’Any Pedrolo, a mode de cloenda, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i la col·laboració del Tea­ tre Nacional de Catalunya. Va ser a la Sala Tallers i va combinar els discursos institucionals amb representacions teatrals i musicals. Cal destacar la representació teatral de Llibertat d’expressió, un text teatral breu de 1985 que mai no s’havia representat. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 249

26/2/20 11:16


250

Llengua & Literatura, 30, 2020

Alguns fets destacats de l’Any en diversos àmbits: - La pel·lícula Tocats pel foc, basada fidelment en la novel·la homònima, amb guió i direcció de Santi Lapeira. - Jornada de joves lectors al Centre d’Arts Santa Mònica. Conferència sobre Pedrolo per a joves lectors (A. Villalonga, 30 de juny). - El lliurament del Premi 7 lletres al Castell de Concabella (6 de juliol). - La inauguració de la Fira de Tàrrega, amb una ruta literària per la ciutat a càrrec de Xavier Garcia i l’apertura de l’exposició «Pedrolo, pas a pas» (30 d’agost). - La celebració de l’edició de Cervera, Vila del Llibre, dedicada íntegrament a la figura de Manuel de Pedrolo (20 i 21 d’octubre). - Jornada inaugural dedicada a Manuel de Pedrolo dins del Festival Internacional de Poesia de Lleida (20 de novembre).

Activitats universitàries i acadèmiques: - Simposi Vigència de Manuel de Pedrolo, UAB (abril 2018), que analitzà la importància de l’obra de Manuel de Pedrolo en el marc de la literatura catalana contemporània. Organitzat per la UAB (el Departament de Filologia Catalana i el Grup d’Estudis de la Traducció Catalana Contemporània), la ILC i la Societat Catalana de Llengua i Literatura. També hi col·laboraren l’AELC, l’Ajuntament de Tàrrega, la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, la Fundació Manuel de Pedrolo i el PEN català. - Simposi Manuel de Pedrolo, una mirada oberta, UB-UDL (octubre 2018). La Universitat de Barcelona i la Universitat de Lleida organitzaren aquestes Jornades Internacionals, que se celebraren els dies 24 i 25 d’octubre a la Facultat d’Educació i a la Facultat de Filologia de la UB, i el 26, a la Facultat de Lletres de la UDL i a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. - Jornada Centenari Manuel de Pedrolo, UV (novembre 2018). El Departament de Filologia Catalana de la UV se sumà a les celebracions amb la Jornada celebrada el dia 27 de novembre a la Sala de Graus Enric Valor de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. - Digitalització del conjunt de l’obra pedroliana a càrrec de la Càtedra Màrius Torres de la UDL i amb el suport de la ILC. - Arxiu documental a l’Espai Pedrolo del Castell de Concabella (en continuat procés d’ampliació i renovació).

L’ampli conjunt d’exposicions, festivals, xerrades, espectacles musicals, teatrals i poètics, conferències, taules rodones, actes relacionats amb l’ensenyament i amb clubs de lectures, la participació valuosíssima de les biblioteques, rutes literàries, lectures compartides, etc. són tan nombrosos que allargarien excessivament aquesta crònica. De la mateixa manera, tampoc no podem incloure una llista de la totalitat de publicacions que s’han produït. Tanmateix, tot consta de manera detallada en la pàgina web del centenari, que continua activa i a disposició del públic com a testimoni d’un Any literari absolutament esplèndid. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 250

26/2/20 11:16


L’ANY FABRA 2018 (II) Jordi Ginebra Serrabou Universitat Rovira i Virgili jordi.ginebra@urv.cat

1. Introducció El 2018 tots els territoris de llengua catalana van celebrar l’Any Fabra: el 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra (1868-1948) i el centenari de la publicació de la gramàtica normativa que va ser oficial fins al 2016. La celebració va ser impulsada per la Generalitat de Catalunya, però s’hi va sumar tota la comunitat lingüística. El resultat va ser l’organització de tota una sèrie d’actes oficials i no oficials arreu de tot el domini català, amb un èxit notable. En el número anterior de Llengua & Literatura es van ressenyar les activitats que van tenir lloc durant els primers mesos de l’any —fins a l’agost— (Ginebra 2019). En aquest lliurament fem una presentació —esquemàtica, i sense poder esmentar-los tots— dels esdeveniments corresponents als darrers mesos (setembre-desembre), tot i que també ens referirem a activitats que s’han desenvolupat posteriorment —i això és una nova prova de l’èxit de la celebració. Al final fem una valoració general de l’Any Fabra. 2. Les activitats No farem referència a les nombroses activitats del període —conferències, representacions, rutes, dictats en línia, kahoots, presentacions de llibres, etc.—, que són continuació o reedició d’iniciatives que ja van materialitzar-se durant els primers mesos de l’any, tot i que són, de fet, les que més van contribuir a «omplir de Fabra» el darrer quadrimestre de l’efemèride. Ni podem ressenyar l’«enfocament fabrià» que van adoptar actes tradicionals de mena diversa, com la celebració de l’Onze de Setembre a Balaguer, amb recitació de textos de Fabra i parlaments dedicats al gramàtic. Pel que fa a activitats institucionals, cal destacar la jornada al voltant de la figura de Fabra organitzada pel Govern d’Andorra, que va tenir lloc el 18 de setembre a la sala d’actes del Comú d’Escaldes-Engordany. També la jornada «Fabra avui. El català, de llengua moderna a llengua digital», de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (19 de setembre). I l’acte Pompeu Fabra: Homenatge pel seu 150 Aniversari (1868-2018), organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (16 d’octubre). I, finalment, la jornada «Pompeu Fabra després de 1939, la llengua de l’exili», promoguda pel Museu Memo­rial Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 251

26/2/20 11:16


252

Llengua & Literatura, 30, 2020

de l’Exili i la Fundació Carles Pi i Sunyer. Quant a activitats d’orientació dramàtica, cal reportar que el 8 de setembre l’actriu Rosa Cadafalch va estrenar, en el marc de la 36a Setmana del Llibre en Català, l’espectacle Meste Fabra, que posteriorment ha estat representat en diversos indrets. I que el 10 de setembre va tenir lloc a Mataró una lectura dramatitzada de textos sobre Fabra, Vespre Fabra. Mots i dolços dedicats al Mestre, amb la participació de vuit actors. Entre les activitats i iniciatives de format menys tradicional caldria destacar la V Nit de la Llengua al Món Digital, dedicada a Pompeu Fabra, organitzada per la DGPL, Amical Wikimedia i el Port de Tarragona (29 de novembre). O, en un terreny ja del tot lúdic, la fabricació d’un capgròs de Pompeu Fabra (Ajuntament de Vilanova del Camí), o la preparació, en el marc dels actes programats per l’Ajuntament de Mataró, de les postres Fabra, un pastís del pastisser Claudi Uñó. L’Any Fabra es va tancar oficialment a Catalunya amb l’acte Estimat Mestre, celebrat el 17 de desembre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, amb l’assistència de 900 persones. L’espectacle, dirigit per Carme Portaceli, i amb dramatúrgia de Carles Batlle i Sadurní Vergès, va comptar amb la participació dels actors Pere Arquillué, Pepa López, Pol López i Rosa Renom, l’escriptor Biel Mesquida, la coreògrafa Sol Picó, la violoncel·lista Alba Haro i el cantautor Juan Manuel Galeas. L’acte va ser presidit per Quim Torra, president de la Generalitat de Catalunya, i també hi van intervenir Laura Borràs, consellera de Cultura, i Jordi Ginebra, comissari de l’Any Fabra. Van ser-hi presents representants dels governs d’Andorra, les Illes Balears i el País Valencià. 3. Les publicacions, les jornades i els congressos A les publicacions de divulgació relacionades a Ginebra (2019) cal afegir-hi l’obra Andorra i Pompeu Fabra, editada pel Centre de la Cultura Catalana, amb contribucions de Jordi Mir, Jordi Ginebra, Jaume Salvanyà, Joan Ramon Marina i Robert Basart (recull dels textos de la jornada esmentada abans); la síntesi biogràfica L’abecé de Pompeu Fabra, de David Paloma i Mònica Montserrat (a partir dels materials prèviament allotjats al web institucional de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya); els llibres de rutes fabrianes —Ruta Pompeu Fabra, de la de Barcelona, i Ruta Pompeu Fabra Prada. Ruta Pompeu Fabra Bilbao, tots dos de David Paloma i Mònica Montserrat—, i el novè títol de la col·lecció «Parlem Tu i Jo», que conté el conte El joc de les identitats, de Mònica Batet, i el còmic La desaparició, d’Oriol Gracia Quera i Gemma Pauné. En l’àmbit dels treballs d’estudi i documentació cal completar la llista de publicacions de Ginebra (2019) amb el volum col·lectiu Pompeu Fabra: llengua, cultura i país, a cura de Lluís Duran i Jordi Manent (Edicions de la Revista de Catalunya); amb el llibre La victòria de Pompeu Fabra, un recull dels textos que Antoni Rovira i Virgili va escriure sobre Fabra al llarg de la seva vida, a cura de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 252

26/2/20 11:16


Crònica

253

Jordi Ginebra i Marina Mallafrè (Publicacions URV); amb el llibre Pompeu Fabra a Prada. El seu exili en terra catalana entre família i amics (1939-1948), de Ramon Gual (Terra Nostra); i amb l’obra Fabra, Moll i Sanchis Guarner, una compilació de treballs d’Antoni Ferrando (Publicacions de la Universitat de València) —una obra que té especial rellevància política perquè conté una presentació conjunta dels directors generals de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i la Generalitat Valenciana (s’hi troba a faltar, però, els responsables de la política lingüística d’Andorra). Finalment, en part com a obra de divulgació i en part com a obra de documentació, cal referir-se a Pompeu Fabra. Vida i obra en imatges, de Jordi Manent i David Paloma (editorial Base), un llibre acuradament preparat i bellament editat, que quedarà per al futur com la representació material més contundent del que ha significat l’Any Fabra 2018. El darrer quadrimestre de l’any va ser ric en jornades i congressos dirigits als especialistes: els Espais Terminològics 2018 «Fabra: converses terminològiques», organitzats pel Termcat (4 d’octubre); la Quarta Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra, de la Universitat Pompeu Fabra (18 d’octubre); la jornada Fabra, a la Universitat i de la Universitat, organitzada per la Universitat de Barcelona (9 de novembre); el Simposi Fabra, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (14-16 de novembre), i el V Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra», organitzat per la Universitat Rovira i Virgili (28-30 de novembre). De tots aquests esdeveniments acadèmics ja s’han publicat els materials corresponents al primer: Fabra: converses terminològiques. Espais Terminològics 2018 (Termcat 2019). Els altres s’aniran editant. En conjunt, conformaran un bloc de treballs i anàlisis que hauran suposat un gran pas endavant en l’estudi de l’obra de Fabra. La valoració concreta de les diferents aportacions caldrà anar fent-la de mica en mica, a mesura que estiguin disponibles. 4. L’ombra allargada de l’Any Fabra Com s’ha dit, una prova clara de l’èxit de la celebració ha estat la prolongació de les activitats més enllà del límit cronològic estricte del 2018. Així, l’exposició «Pompeu Fabra, una llengua completa», de la Direcció General de Política Lingüís­ tica de Catalunya, encara ha visitat uns quants llocs un cop acabat l’any, i el monòleg Pompeu Fabra: jugada mestra!, interpretat per Òscar Intente i dirigit per Maria P. Pla, s’ha continuat representant fins gairebé el final del 2019. També han continuat les conferències en casals populars i en seus d’associacions culturals i socials. Però no es tracta només d’activitats que han «durat». També n’hi ha hagut de noves durant el 2019, com la Jornada Pedagògica Pompeu Fabra, del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (19 de març), o la Jornada Internacional: 100 Anys de l’Obra de Pompeu Fabra, organitzada per la Universitat d’Alacant i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (27 de març). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 253

26/2/20 11:16


254

Llengua & Literatura, 30, 2020

Cal destacar, entre aquestes activitats extramurs del període oficial, l’emissió per TV3, el dia de Sant Jordi de 2019, del documental —d’una hora de durada— Fabra, diccionari d’un home sense biografia, dirigit per Jordi Ventura i Arnald Viladomat i presentat per l’escriptor Màrius Serra. Es tracta d’un documental que explica la importància que Fabra va tenir en la història de Catalunya i com, encara ara, el seu llegat està present a la societat catalana, i que el mateix dia de l’emissió va ser vist per 237.000 espectadors. 5. Valoració global L’objectiu de l’Any Fabra era doble. En primer lloc, honorar la figura de Fabra i fer-la més coneguda i valorada. De l’altra, aprofitar l’esdeveniment com a estímul per reforçar la vitalitat de la llengua i projectar-la amb força cap al futur. El primer objectiu s’ha complert amb escreix. De fet, ha superat les previsons (vegeu Paloma 2019). El segon és més difícil de valorar, entre altres coses perquè, com s’indicava a Ginebra (2019), l’Any Fabra ha coincidit amb un període de repressió política sense precedents des del final del franquisme. Una repressió que afecta de manera directa les possibilitats d’expansió social de la llengua. Sigui com sigui, ens queda la figura de Pompeu Fabra, que encara ens interpel· la. I que ens anima a lluitar perquè el català rebi un tracte just i els catalanoparlants no siguin discriminats i puguin fer servir el seu idioma amb normalitat. Perquè, en definitiva, el que hi havia rere els plantejaments de Fabra era la lluita a favor de la justícia i la normalitat: a favor de la igualtat de totes les llengües i de totes les cultures. BIBLIOGRAFIA Ginebra (2019): Jordi Ginebra, «L’Any Fabra 2018 (I)», Llengua & Literatura, 29, ps. 265-268. Paloma (2019): David Paloma, «Any Fabra: un balanç amb aspiracions objectives», Revista de Catalunya, 306 (abril-maig-juny), ps. 61-73.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 254

26/2/20 11:16


L’ANY JOSEP MARIA LLOMPART Pilar Arnau i Segarra

Comissària de l’Any Josep Maria Llompart parnausegarra@gmail.com

L’any 2018 es van complir vint-i-cinc anys de la mort de l’assagista, poeta i editor Josep Maria Llompart de la Peña. Nascut a Palma el 1925 en una família benestant de militars, morí a la mateixa ciutat un 28 de gener de 1993. El seu llegat cívic és encara ben viu en la societat mallorquina. Per tal de difondre el coneixement de la seua tasca cultural, cívica i política, es creà una Comissió encarregada d’organitzar una sèrie d’actes durant tot l’any 2018. Aquesta comissió estava composta per membres representants d’algunes institucions polítiques insulars, l’Obra Cultural Balear i la Universitat de les Illes Balears. Sota el comissariat (voluntari i no remunerat) de Pilar Arnau i Segarra, es van dur a terme més de cent cinquanta actes, sobretot a l’illa de Mallorca. Atès que cada membre de la comissió programava autònomament les activitats que considerava oportunes, es creà una pàgina web <www.anyllompart.cat> l’agenda de la qual oferia la informació sobre els actes organitzats pels membres de la Comissió i/o coordinats per la comissària, a més dels actes externament organitzats per altres institucions. La primera activitat llompartiana ja tingué lloc el 28 de desembre de 2017 al Teatre Principal de Palma, en el marc de la Nit de la Cultura, organitzada per l’Obra Cultural Balear. Més tard, durant les festes de Sant Sebastià, i en el marc de la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Palma, l’Ajuntament de Palma li dedicà diversos moments de l’acte, com les interpretacions de poemes de Llompart, musicats per a l’ocasió pel mestre Parera Fons, i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana organitzà un acte d’homenatge al pati de Can Balaguer, en què participaren uns trenta escriptors illencs. Ateses les minses condicions pressupostàries, s’optà per la realització d’actes de petit format: recitals poètics, conferències itinerants, xerrades divulgatives, taules rodones, lectures dramatitzades, concerts, rutes literàries, exposicions fotogràfiques, actes en centres d’ensenyament, organitzacions de clubs de lectura en biblioteques públiques, etc., a més d’alguns actes que combinaven gastronomia i poesia llompartiana en restaurants locals o l’enregistrament i posterior presentació de diversos CDs amb poemes musicats de Llompart. A més, la delegació de l’Institut d’Estudis Catalans a Mallorca organitzà una sèrie de recitals poètics a instituts de secundària i alguns actes habituals, com l’anual Setmana del Llibre en Català, es dedicaren a l’homenatjat. El nou centre d’autoaprenentatge de català de la Conselleria de Cultura del GOIB, ubicat a l’edifici històric de Ca n’Oleo, du el número de Josep M. Llompart. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 255

26/2/20 11:16


256

Llengua & Literatura, 30, 2020

Ens agradaria destacar algunes de les activitats més importants, com ara les «Jornades d’Estudi Josep M. Llompart: Presència i incidència en el teixit cultural», organitzades pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears, i que tingueren lloc a l’octubre; l’edició del volum Poesia Completa de Josep Maria Llompart (El Gall Editor), coordinat per Cèlia Riba i prologat pel professor Joan Mas i Vives; la reedició del volum a quatre mans entre Llompart i Antònia Vicens, Vocabulari privat (Adia Edicions), prologat per Pilar Arnau; diverses exposicions biogràfiques, o també la reedició ampliada de l’epistolari Diàlegs entre tres. Cartes de Pau Faner, Josep M. Llompart i Francesc de Borja Moll (editat per l’Institut Menorquí d’Estudis), també a cura de Pilar Arnau. D’altra banda, s’ha inaugurat una intervenció artística a la Plaça de Josep M. Llompart de Palma, fruit dels pressupostos participatius municipals i a proposta de l’Associació de Veïnats del Raval Vell, on està situada la plaça. I des d’octubre de 2018 fins a maig de 2019 ha tingut lloc un cicle de conferències en el qual han participat estudiosos de diversos orígens, titulat «De Llompart als nostres escriptors. Curs de Literatura moderna a les Illes Balears», organitzat per la Fundació Mallorca Literària i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears. No hi ha dubte que la recepció de l’Any Llompart ha estat molt elevada, sobretot a Mallorca, i tant a Palma com a la part forana. La manca d’un pressupost adient i d’una infraestructura necessària ha limitat les seues activitats a aquest territori insular, i ha multiplicat les petites activitats d’àmbit municipal. Esperem que l’any 2025, centenari del seu naixement, podrà celebrar-se amb el pressupost i les condicions que es mereix el llegat de Josep Maria Llompart.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 256

26/2/20 11:16


ANY MARIA AURÈLIA CAPMANY. UNA REIVINDICACIÓ NECESSÀRIA Marta Nadal

Comissària de l’Any Maria Aurèlia Capmany martanadal.b@gmail.com

«...només hi ha una manera d’anar endavant i és recollir l’herència del passat i assimilar-la i modificar-la amb la pròpia interpretació. Desconèixer el propi passat és convertir l’existència en un present sense límits, en una fira d’arrambi qui pugui...» Aquesta reflexió de M. Aurèlia Capmany, feta l’any 1974, ha estat la reivindicació primera de l’Any, a partir de la qual ha girat la commemoració del centenari; creiem necessari el reconeixement envers la riquesa del passat i, com a poble, no podem permetre’ns l’oblit del nostre patrimoni literari i cultural si, a més, té la lucidesa i la vigència de l’obra de Capmany. No podem morir d’inanició, de desconeixement d’un passat que ens pertany i que ens conforma identitàriament, que ens modela amb una interacció constant amb el nostre present. És, per tant, necessari mantenir sense escamotejos aquest diàleg amb els morts tan presents, tan brillants i transgressors com ho és la figura de Capmany i de tants d’altres, com Pedrolo —de qui aquest 2018 també hem celebrat el centenari— per aprendre del passat i per entendre el present més immediat. Per això la necessitat dels seus llibres i llegir-los. Al voltant d’aquest eix central, doncs, l’Any M. Aurèlia Capmany ha fet emergir les principals constants que han conformat la personalitat i l’obra de l’escriptora. Com el seu compromís amb la col·lectivitat i la seva resistència, sempre «bregant a contracorrent del temps», contra la censura, que no la va emmudir, sinó que es va convertir en un impuls per tirar endavant. I convençuda del fet que fer cultura és fer política, va mantenir fins al final les tesis sartrianes, que havien posat paraules al que, probablement, ella ja sentia de molt abans. I es va embrutar les mans, és a dir, acceptà la proposta de fer política municipal, això va ser des de 1983 fins la data de la seva mort, el 1991. Aquest bregar contracorrent del temps a què ella mateixa es referia, va conformar-la com una dona moderna, transgressora radical, insubornable i insubmisa, que no va deixar mai de dir la seva, amb la ironia i amb el sentit de l’humor que la caracteritzava, amb el seu parlar directe i clar, com a gran oradora que era. En aquest sentit, la celebració del centenari ha fet ressorgir la seva tasca com a pionera del feminisme, un feminisme integrador, transversal, atent als drets nacionals i a la defensa de la llengua, des de l’assaig i l’activisme. La defensa de la dona, que Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 257

26/2/20 11:16


258

Llengua & Literatura, 30, 2020

ha emergit amb força aquest 2018, també ha posat en evidència l’actualitat punyent del seu pensament, com veurem comentant alguns dels actes que s’han desenvolupat al llarg del centenari. També, dins el camp de l’educació, ha sobresortit amb força la seva actitud moderna i revolucionària per la vigència de la seva pedagogia, ara que tant ens qüestionem com ha de ser l’ensenyament i l’educació. La seva era feta de respecte i de llibertat, sense rigideses, entrant dins la vida i el plaer, com ella a l’Institut Escola; també ens ha indicat com fer agafar amor als llibres, aquest gust per la lectura, perquè, com ens diu, «...ensenyar literatura no és fornir un inventari de noms i títols, sinó fer obrir els ulls i tractar de seduir el nou habitant de la ciutat dels llibres amb nous valors.» Potser per això, perquè no admetia els llistats, va fer Filosofia, malgrat la decepció del seu mestre Ramon Esquerra. I és que «el pensament és una altra cosa (...) és com una sola història, amb un sol argument, amb un sol punt d’arribada», deia. La formació filosòfica de Capmany, tema present al Simposi de què parlarem, ha estat un dels aspectes que més s’ha posat de relleu i de què s’ha parlat en profunditat, atès que esdevé vertebrador de la seva obra. També ha estat, per a molts, una descoberta, en tant que s’ha analitzat com a base constructiva d’una personalitat i d’una obra, qüestió que anteriorment al centenari havia passat més desapercebuda. La situació política en què va començar la celebració del centenari del naixement de Capmany va ser totalment anormal. Iniciàvem l’Any M. Aurèlia Capmany amb el 155 i en finalitzar l’Any ho fem encara amb polítics catalans a la presó. Enmig de tot plegat, però, l’actitud d’aquesta gran escriptora i activista ha estat un exemple de fermesa i de dignitat, que també ha emergit durant l’Any, precisament per la seva lluita antifranquista, des del seu catalanisme d’esquerres d’arrel popular, defensant la llengua catalana a la qual mai no va renunciar, ni en els moments més difícils; i sobretot, també, per la seva resistència, per la seva coherència personal i per la seva denúncia sense defallir contra tot allò que atemptava els drets més elementals en aquella Espanya de la postguerra, però també crítica quan va caldre, un cop el país s’estava instal·lant en una certa democràcia. Les paraules de Capmany que citem poden ser un bon resum del que hem expressat fins ara: «Per viure, cal viure del tot; no es pot viure un trosset, perquè viure un trosset és morir-se. I nosaltres hem estat ben a punt de morir-nos, però no ens hem mort. I aquí som, disposats a exigir tot l’aire per respirar.» Si bé fins ara hem parlat dels diferents aspectes de la figura de Maria Aurèlia Capmany que han anat emergint al llarg de l’Any del centenari, cal dir que per damunt de tots ells ha emergit la veu decidida de l’escriptora que va dir a Espriu: «escriuré encara que el món s’enfonsi». I ho va fer recuperant la tradició i construint futur. Gràcies a les reedicions hem pogut fruir de la seva capacitat de transgressió, també literària, mai no es va cenyir a la rigidesa d’un gènere i sempre va experimentar per tal de trobar la manera d’escapar-se’n, construint en moltes de les seves obres aquesta mena de gèneres híbrids, com fou el cas de l’admirada Woolf, a mig camí de la realitat i de la ficció, de l’assaig i la memòria. Només les Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 258

26/2/20 11:16


Crònica

259

ments privilegiades i rebels, com la seva, son capaces d’escapar de les estructures fèrries que engavanyen la llibertat. Com podem veure, doncs, la celebració de l’Any M. Aurèlia Capmany ha estat una veritable festa de la paraula, que ens ha permès de penetrar en el pai­ satge de vida i de literatura de l’escriptora, un paisatge fet de tenacitat i compromís, de rebel·lia i de reivindicació, d’alegria per la cultura sense gravetat ni pedanteria. La seva agudesa i lucidesa l’han convertida en la intel·lectual catalana més important de la segona meitat del segle xx i una de les seves escriptores més destacades, de qui hem d’impulsar-ne traduccions, atès que la seva obra és totalment exportable. Tot el que hem posat de manifest fins ara ha estat possible gràcies a la gran quantitat d’actuacions i d’iniciatives —poden veure’s a l’agenda de la pàgina web de l’Any M. Aurèlia Capmany— dutes a terme per entitats públiques i privades al llarg del 2018, i algunes encara durant el 2019: conferències arreu dels Països Catalans (Biblioteques, Aules d’Extensió Universitària, Instituts, Ateneus, Universitats, CPNL, Col·legi de Llicenciats...), clubs de lectura, exposicions, actes feministes com el celebrat el juny al Palau Robert organitzat per L’ICDones, espectacles creats expressament com a homenatge, alguns dels quals en actiu en tea­tres i biblioteques del territori, taules rodones, actes a La Setmana del llibre en català, lectures encadenades per Sant Jordi, rutes literàries, la Jornada Pedagògica organitzada pel Departament d’Ensenyament celebrada a Badalona amb professorat de Secundària i de Batxillerat, vingut per primera vegada en totes les jornades d’arreu dels Països Catalans, atès que hem pogut comptar amb professorat de les Illes i del País Valencià. A banda d’aquests actes, que només podem esmentar aquí de manera general, cal fer esment de les dues actuacions cabdals d’aquest Any: en primer lloc, l’edició i reedició d’obres de Capmany, a més de l’edició d’estudis sobre la seva figura. Sense la implicació d’editorials, institucions i autors no hauria estat possible l’èxit de l’Any, ni hauria tingut sentit la seva realització, atès que el primer que ens vam proposar va ser la necessitat de poder llegir o rellegir l’obra de Capmany i, per això, cal la seva presència viva a les llibreries. Han estat nou les editorials que hi han participat amb un total de catorze llibres editats, d’entre els quals les reedicions de Feliçment, jo sóc una dona (en diferents edicions), Cartes impertinents, Lo color més blau, Quim, Quima, El malefici de la reina d’Hongria, Un lloc entre els morts (edició de La Vanguardia), Pedra de toc, així com l’edició inèdita de la traducció d’El Decameró i el conte il·lustrat Gat negre, mala bèstia i salvatge. Entre els estudis sobre l’escriptora, citem Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona, biografia actualitzada d’Agustí Pons, i el llibre de Francesc Foguet, Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa. A banda de les edicions, reedicions i estudis, han estat nombrosos els articles i dossiers sobre l’autora publicats a la premsa i a revistes, com El Punt Avui, Ara, El País, El Crític, El Temps, Serra d’Or, Revista del Col·legi de Llicenciats, etc. L’altra intervenció important d’aquest Any ha estat, sens dubte, el Simposi «M. Aurèlia Capmany: escriptura i pensament», dut a terme per iniciativa de la Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 259

26/2/20 11:16


260

Llengua & Literatura, 30, 2020

Càtedra Ferrater-Mora de Pensament contemporani de la Universitat de Girona, i el Màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals, de la Universitat de Barcelona, celebrat el mes de novembre a l’Institut d’Estudis Catalans i organitzat per les entitats esmentades i la Institució de les Lletres Catalanes. El Simposi, amb ponències brillants, ha permès situar Capmany al lloc que li pertoca, i esperem que l’acadèmia en prengui nota per tal que les joves generacions puguin llegir-la i seguir-la estudiant. Un parell d’actes previs van servir de pròleg del Simposi: «M. A. Capmany i la traducció», coordinat per Àlex Broch i organitzat per la ILC, celebrat a l’Ateneu durant el mes d’octubre; i la projecció del recuperat i restaurat document de Joaquim Jordà, «M. Aurèlia Capmany parla d’Un lloc entre els morts», a la Filmoteca de Catalunya, amb una posterior taula rodona que va tancar l’acte. Si bé ha acabat l’any oficial, ara comença —o continua— una tasca de constància per mantenir viva la presència de Maria Aurèlia Capmany per a la nostra cultura i literatura. Una tasca que hem endegat amb la celebració del centenari i de la qual ara tots som responsables.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 260

26/2/20 11:16


EL FONS JOAN SALES A L’ARXIU DE LA FUNDACIÓ MERCÈ RODOREDA, DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS Eulàlia Miret i Raspall Institut d’Estudis Catalans lmiret@iec.cat

1. El llegat Per a contextualitzar el procés del llegat del Fons Joan Sales, cal tenir en compte el vincle de l’editora Maria Bohigas Sales, neta de Joan Sales, amb la Fundació Mercè Rodoreda, que va iniciar-se fa uns anys, com a directora de l’editorial Club Editor, arran de diverses consultes a l’arxiu personal de Mercè Rodoreda, així com diverses gestions referents a l’edició dels seus textos. L’any 2017 Maria Bohigas va posar-se en contacte amb la Fundació, per plantejar-li un possible llegat del Fons Joan Sales, d’acord amb la senyora Núria Sales i Folch, filla de l’escriptor i editor. Aquesta iniciativa es va fonamentar bàsicament en dues raons: haver comprovat que la gestió arxivística i administrativa del Fons Mercà Rodoreda es portava a terme amb rigor i professionalitat, i reunir els materials afins de l’escriptora i el seu editor, tenint en compte la vinculació antiga de la família Sales amb Mercè Rodoreda, fet que donava un plus de qualitat a possibles investigacions i recerques futures sobre els dos autors. El dia 11 de desembre de 2017, tècniques de la Fundació es van desplaçar a l’editorial per tal de veure i valorar els continguts i l’estat dels materials del fons, els quals van ser mostrats i comentats per l’editora, tot indicant els diversos tipus de documents, de temàtiques, i de formats que els componien. A partir d’aquell moment, es va planificar l’embalatge, el seu trasllat i la seva ubicació a les dependències de l’Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda, al carrer del Carme, 47, seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona. El 12 de novembre de 2017, dia en què es complien trenta-cinc anys de la mort de Joan Sales, Núria Sales i el president de la Fundació Mercè Rodoreda de l’IEC, Joandomènec Ros i Aragonès, van signar el conveni de cessió del Fons Joan Sales, en un acte al qual també van assistir Maria Bohigas i Sales, Josep Massot i Muntaner, i Joaquim Mallafrè i Gavaldà, aquests dos darrers en representació de la Comissió Tècnica de la Fundació. El conveni signat va deixar establertes les condicions per a la custòdia arxivística del fons i la gestió dels seus usos futurs. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 261

26/2/20 11:16


262

Llengua & Literatura, 30, 2020

2. El volum i el contingut del fons El volum del Fons Joan Sales, pel que fa als originals d’arxiu, correspon a cinc metres lineals de documentació, distribuïts provisionalment en trenta-set unitats documentals diverses (caixes, àlbums i carpetes bàsicament). Cal tenir en compte que, a banda, els fons consta d’una biblioteca complementària desada en cinc caixes, la qual conté l’obra editada de Joan Sales. Tot aquest fons és en format paper i el seu estat de conservació en general és bo. La documentació que s’integra a l’Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda comprèn peces fonamentals per a investigar l’obra literària de Joan Sales, com ara les seves cartes a Mercè Figueras i Maria Planas des del front i l’exili o les poesies que esdevingueren Viatge d’un moribund. La construcció del seu projecte editorial es pot resseguir per mitjà d’epistolaris extensos amb Llorenç Villalonga, Xavier Benguerel, Ferran de Pol o la mateixa Mercè Rodoreda, les cartes originals de la qual es troben entre les peces cedides, així com la correspondència que Sales va mantenir amb agents i editors estrangers a partir dels anys cinquanta. El Fons Joan Sales inclou, d’altra banda, documentació relativa a l’exili (correspondència familiar, salconduits i certificats necessaris per a travessar fronteres, sortir del camp d’internament, sol·licitar feina, entrar a la República Dominicana, etc.) i a l’activitat literària sota el franquisme (expedients de censura, premsa d’època, privacions de passaport, autos de justícia, etc.) Seguint un fil cronològic, el fons es pot dividir en els tres apartats següents: Primer, època de la República i la Guerra Civil, del qual es pot destacar la correspondència familiar (sobretot amb els pares, i també amb Núria Folch), i cartes originals de Joan Sales a Mercè Figueras. Segon, època de l’exili (1939-1948), que inclou documentació administrativa com ara salconduits i permisos, manuals fets per Joan Sales quan donava classes en una escola d’ensenyament mitjà,1 i originals de les Poesies estonianes (versions franceses dels seus poemes, que esdevingueren Viatge d’un moribund), els únics que es conserven de tota l’obra literària de Sales. També inclou cartes a Maria Planas, directora del sanatori de Puig d’Olena (Vallès Oriental), i a Mercè Figueras sobre la publicació de l’obra de Màrius Torres després de la seva mort, i diversos àlbums fotogràfics. Tercer, època del retorn (1948-1983), en què destaquen els epistolaris de Mercè Rodoreda, de Llorenç Villalonga, de Xavier Benguerel, de Joan Fuster, de Ferran de Pol, de Bernard Lesfargues i de David Rosenthal, així com correspondència amb altres escriptors i gent del món literari, especialment aquells amb qui Sales va col·laborar o de qui va ser l’editor. També cal destacar documentació diversa sobre Incerta glòria (expedients de censura, premsa de l’època, corres1.  Són quaderns de Coyoacán (Mèxic), corresponents a diverses temàtiques com anatomia, zoologia, astronomia, botànica, física i història, amb il·lustracions de gran qualitat. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 262

26/2/20 11:16


Crònica

263

pondència amb traductors). També és rellevant la documentació sobre Mercè Rodoreda (correspondència amb agents i editors estrangers per a les traduccions, especialment referents a La Plaça del Diamant), i finalment diversos àlbums fotogràfics. 3. L’actuació arxivística i la difusió del fons Per tal de posar el fons a disposició dels investigadors i estudiosos, l’actuació arxivística que s’està portant a terme consisteix en quatre tasques diferenciades que se centren, en primer lloc, en la descripció dels documents, que actualment està en forma de pre-inventari, això és: la documentació s’està distribuint en blocs conceptuals que seran la base de la jerarquia temàtica del quadre de classificació que regirà el fons, i també serà l’embrió del catàleg definitiu que es crearà en forma de base de dades. En segon lloc, la conservació i preservació dels documents, que ha consistit en netejar la documentació de plàstics i metalls, i, en paral·lel, la introducció de carpetes i caixes de conservació definitives. Una vegada es disposi de l’inventari definitiu, es procedirà a la digitalització completa del fons per tal d’assegurar-ne la preservació en diversos formats (pdf, jpeg i tif), de cara el seu futur en digital. I finalment, la difusió del fons es portarà a terme mitjançant la publicació de l’inventari i/o catàleg del fons a la pàgina web de la Fundació Mercè Rodoreda (<http://www.mercerodoreda.cat>), a la pàgina web de l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans (<https://arxiu.iec.cat/>), i s’integrarà a les col·leccions especials del Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (<http://colleccionsespecials. csuc.cat>). Es preveu tenir enllestit l’inventari dins aquest any 2019, i de cara al 2020 completar la base de dades del catàleg, amb una acurada descripció de cadascun dels documents que formen aquest preuat fons.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 263

26/2/20 11:16


XVIII CONGRÉS D’ESTUDIANTS DE FILOLOGIA CATALANA Almodis Peguera Comas i Marina Ribas Esparrell

Dept. de Filologia Catalana i Lingüística General almodis.peguera@gmail.com i marina.ribas.esparrell@gmail.com

Amb motiu de l’anual Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana, organitzat pels alumnes d’aquests estudis de la universitat amfitriona, els passats 10, 11 i 12 d’abril del 2019 el campus de la Universitat de les Illes Balears va acollir-ne la divuitena edició. Literatura, gramàtica, mems o el secessionisme lingüístic van ser algunes de les temàtiques principals. Una acte breu va servir de benvinguda al més d’un centenar d’alumnes que va participar-hi, carregada d’un cert to humorístic, tot reivindicant que «som filòlegs i catalans». La primera conferència va anar a càrrec de Laura Coll i Bàrbara Aguilar, alumnes de la UIB. Van fer una entrevista a Enric Bou i a Dominic Keown sobre el tractament de la llengua catalana a l’estranger. Tots dos van remarcar l’interès dels alumnes per aprendre’l, ja que fora d’aquí s’ensenya de manera horitzontal, és a dir, amb l’ajut d’altres arts i en altres llengües. Així, malgrat la complexitat d’encabir dues realitats diferents en una mateixa ponència, es van saber complementar de forma molt coherent les realitats dels entrevistats. La segona conferència, «Dones fogueres: l’espai, el cos, l’espai del cos», va anar a càrrec de Glòria Julià. L’element vertebrador de la sessió va ser Pedra foguera: antologia de poesia jove dels Països Catalans (2008), llibre que recull poemes de vint-i-vuit joves poetes amb la pretensió de cobrir tota la zona lingüística de parla catalana. Julià va parlar sobre les diferents formes d’entendre el cos en la poesia catalana del segle xxi, tractant la relació entre dones i cos, el cos com a plaer i el cos com a patologia. De dones fogueres, se’n van destacar dues: Laia Martínez, qui sovint troba la satisfacció física amb ella mateixa i no amb d’altres, i Maria Calafell, per a qui el cos implica un afany de coneixement tan afable i respectable com la raó. Finalment, Julià va explicar que les poetes emergents d’avui es presenten amb un discurs bel·ligerant, afirmatiu amb la idea de cultura lliure de control i de fal·làcies històriques misògines. L’última conferència del 10 d’abril va anar a càrrec de Nicolau Dols, «Hi ha lloc per la decència? Reflexions anarcogramaticals a l’ombra de George Orwell». La xerrada començava amb les diferències entre normativa, que té en compte els canvis socials que ha patit la llengua, i competència, definida com la perplexitat moral, és a dir, la primera reacció d’un parlant natiu al coneixement innat de la llengua. D’altra banda, es va desenvolupar el tema de l’estàndard, propostes de Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 264

26/2/20 11:16


Crònica

265

variant que no són normatives. L’últim aspecte tractat va ser la tasca de l’autoritat normativa: «ningú ha decidit què és una cadira, però sí com s’escriu». La conferència va acabar amb una breu presentació de la figura d’Orwell i el concepte de diaglòssia (relació dialèctica entre dialectes i formes de l’estàndard), que no diglòssia (situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són utilitzats amb valor social diferent, un per a funcions formals i l’altre per a informals). Declaracions d’un conferenciant a qui, a més, se li notava gran passió pel que explicava. Va ser la darrera ponència del primer dia, no obstant això, la sessió no va acabar aquí. A part de comptar amb conferències acadèmiques, el congrés també va traslladar la literatura a la festivitat dels sopars; un concert de vers endins i un altre de jorra van sorprendre els estudiants la primera nit a Mallorca. «Mems i grafits: folklore de moda, folklore de sempre» va encetar l’11 d’abril, a càrrec de Jaume Guiscafrè. Si hi ha cap gènere folklòric que avui continuï pujant en popularitat són els mems (nova versió millorada de la semiòtica, segons Guiscafrè). Entorn d’aquests i els grafits, va presentar una de les xerrades que més va captar l’atenció dels estudiants. Una presentació feta a base de fotografies de grafits reals i de mems en què va definir els dos conceptes des d’una perspectiva actual. Segurament, no són dues temàtiques en què, literàriament i gramaticalment parlant, la societat es fixi. De tota manera, sí que hi tenen molt a veure; els mems es constitueixen per elements fixos —com podria ser un text— i variables —altres textos i/o imatges—, i els grafits sovint fan servir recursos literaris i llenguatge poètic. «Has fet l’amor amb una cabra? No, per què? Per començar una conversa» és un exemple dels moltíssims acudits que es van poder sentir a la xerrada a càrrec de Joan Melià: «La gramàtica fa riure». Quines estructures són recurrents en els acudits i quines ambigüitats poden presentar a través de la gramàtica són les preguntes sobre les quals va reflexionar, únicament mitjançant acudits. Analitzar-los lingüísticament va servir per adonar-nos que la gramàtica pot fer riure des de gairebé tots els punts de vista de què és formada: la interferència de la llengua, la polisèmia i l’homonímia, les metàfores, la dixi, els elements de la comunicació, les anàfores de referència i de sentit, etc. Així, l’acudit de la cabra tracta el canal i la funció fàtica dins dels elements de la comunicació. Després de dinar, Gabriel Bibiloni va encetar de nou la sessió amb «Què fem amb els hispanismes?». Analitzant què és una interferència i què és una interferència en català, va fer una breu explicació de la situació lingüística catalana enfront de la llengua subordinant del nostre territori, l’espanyol. També va diferenciar interferència d’intercanvi, com ara un manlleu, i interferència de subordinació, que, segons Bibiloni es deu al context social en què un territori està políticament subordinat a un altre, com és el cas de Catalunya des del segle xviii. És aleshores quan la llengua dominant es converteix en referent de la innovació i, en el procés de creació de mots, la paraula entrant passa per l’espanyol abans d’arribar al català. Bibiloni, doncs, plantejava «què fem amb els hispanismes?». Va donar tres respostes: l’opció Fabra, consistent a substituir o suprimir tots els hispanismes; l’opció intermèdia, és a dir, l’acceptació d’una part dels hispanismes, i l’opció Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 265

26/2/20 11:16


266

Llengua & Literatura, 30, 2020

anglesa, l’acceptació total. Així, la ponència va concloure sensibilitzant la comunitat filòloga estudiantil en què les llengües subordinades tendeixen a convertir-se en una còpia de la dominant. Seguidament, Maria Magdalena Gelabert va presentar «La figura de la dona a l’aplec de rondalles mallorquines d’Alcover». En va fer una anàlisi des de la perspectiva de la dona, sense anar més enllà de l’argument en què se centra l’aplec. La principal qüestió tractada va ser si les rondalles de Mossèn Alcover són masclistes i com hi surten representades les dones. Malgrat que la conclusió va ser afirmativa, Gelabert va demostrar que, en fer una lectura acurada, s’hi poden observar dones fortes amb un paper fonamental i actiu. Un dels temes més esperats al Congrés va arribar a última hora del segon dia: la conferència sobre el «Gonellisme. Particularisme i secessionisme lingüístic a les Illes Balears», a càrrec de Xavier Canyelles. Es va iniciar la ponència amb la contextualització històrica del tema i es va seguir explicant tant la posició favorable a la unitat lingüística, com al secessionisme lingüístic —moviment que defensa el mallorquí com a llengua diferent i independent del català. Canyelles explicava que a causa de l’associació de la llengua catalana a Catalunya, molts habitants de les Illes Balears veuen el mallorquí com una altra llengua. Actualment, aquest és un tema encara candent, ja que socialment no s’ha arribat a cap posicionament consensuat sobre si el mallorquí és un idioma diferent al català. A l’hora de sopar, aquest cop, l’organització del Congrés va preparar un recital poètic seguit d’una glosada, amb autors mallorquins de referència als Països Catalans. La gran varietat de poemes recitats per Bartomeu Crespí, Jofre Palau i Miquel Àngel Adrover va anar seguida de les improvisacions a cappella de glosadors com Mateu Xurí. Una vetlla distesa, que va tractar temes d’interès amb un toc de tradició i voluntat de canvi. Al tercer dia, tres rutes literàries van sorprendre els estudiants: la «Ruta literària pel cementiri de Palma» a càrrec de Damià Pons, «Palma medieval» amb Gabriel Ensenyat i Maribel Ripoll, i la «Ruta literària per Palma» organitzada pels alumnes de 4t de Filologia Catalana de la UIB. La primera explicava les particularitats de diversos autors, entre ells Bartomeu Rosselló-Pòrcel. La segona va descobrir com va entrar el rei Jaume a Al-Mayurca, i la tercera va fer un recorregut pels indrets més literaris de la ciutat, on els alumnes-poetes recitaven poesia i n’explicaven el significat en un entorn inigualable: els mateixos llocs on els propis autors es van inspirar per a escriure les seves obres. Finalment, va arribar la darrera ponència. Margalida Pons va parlar sobre «Blai Bonet, la veu desenfocada i el temps embogit». Pons va focalitzar la conferència en dues de les obres de Bonet, que la crítica sovint ha rebutjat per la seva forma, malgrat la qualitat poètica excepcional que posseeixen. Són El poder i la verdor (1981) i El teatre del gran verd (1983). Per últim, va fer referència als dos conceptes que donaven títol a la conferència: el temps embogit, per l’anacronisme en els poemes de Bonet, i la veu contaminada, per fer seves altres veus. Va ser, doncs, la xerrada que va posar punt i final a uns magnífics tres dies filològics. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 266

26/2/20 11:16


Crònica

267

En definitiva, el Congrés va deixar grans expectatives per a l’any vinent. La cloenda, més festiva, va ser el moment idoni per descobrir, a través d’una assemblea, qui acollirà, a priori, la dinovena edició del Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana el 2020: la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. El XVIII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana va resultar una experiència que, a més d’enriquidora i divertida, va deixar tothom amb ganes de més. Els conferenciants van aconseguir xerrades amenes que van descobrir als oients nous punts de vista sobre diferents cares de la filologia catalana. Alguns d’aquests aspectes són qüestions, actualment, molt controvertits, com el secessionisme lingüístic a les Illes; d’altres, però, són assumptes que no havien estat tractats obertament des d’una òptica similar a l’adoptada pel ponent, com ara la conferència sobre mems i grafits. Per tot això i per l’experiència única de reunir gran part dels aspirants a filòlegs catalans, valorem el Congrés com una oportunitat excepcional de conèixer les altres realitats d’un mateix territori lingüístic. Per l’autogestió demostrada en l’organització del Congrés, els futurs experts en llengua i literatura del país, com a comunitat organitzada i treballadora en el seu àmbit d’estudi, apunten a convertir-se en un gran patrimoni per la llengua.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 267

26/2/20 11:16


CIÈNCIA I SAPIÈNCIA: ELS SABERS A LA UNIVERSITAT (Universitat de l’Experiència - Inauguració de curs 2018-2019) Albert Soler Llopart Universitat de Barcelona albert.soler@ub.edu

Fa unes setmanes, una alumna de primer curs de la meva Facultat, en un dels primers dies de classe, em deia tota emocionada: «Estic contenta d’haver arribat a la casa de la ciència!». I vaig pensar «Tens tota la raó»... però també vaig pensar «No, no tens raó! Aquesta no és la casa de la ciència, aquesta és la casa del coneixement». Això té molt de sentit dir-vos-ho precisament a vosaltres, els alumnes de la Universitat de l’Experiència. Deixeu-me que us ho expliqui. Acostumem a identificar saber amb ciència. El coneixement científic és el que produeix el mètode científic, és a dir, el que es fonamenta en evidències empíriques, observables i mesurables, i es desenvolupa mitjançant els principis del raonament lògic. El coneixement científic ha comportat avenços importantíssims en la història de la humanitat. Però no tot el coneixement humà és científic, per sort! Hi ha un saber que prové de l’experiència continuada, de la reflexió, de l’art, de la literatura, que no es fonamenta en l’evidència empírica, ni tan sols en el rao­ nament lògic... i aquest és un coneixement sapiencial. És difícil ser un científic sense passar per la universitat. En canvi, no és tan difícil ser un savi sense haver passat per la universitat. Molts dels que sou aquí, sou a la universitat per primer cop o hi heu accedit en els darrers anys, i estic segur que en aquesta magna sala hi ha moltes persones sàvies. Us ho il·lustro amb una anècdota recent. Divendres passat, les agències d’informació es feien ressò de la següent notícia: «Demostrat científicament: una migdiada ajuda a prendre millors decisions». Resulta que la Universitat de Bristol ha validat científicament els beneficis de la becaina. Gran descobriment! Després d’haver dormit una estona prudent (no gaire llarga, un quart d’hora, res de migdiada amb pijama...) al migdia, hom es lleva amb el cap més clar. És una experiència que tots hem fet infinitat de vegades. Calia que la ciència ho demostrés? Estrictament parlant, no. O és que algú de vosaltres no feia abans la becaina i a partir d’aquest estudi científic començarà a fer-la? La ciència fa bé de demostrar fets que l’experiència comuna ja certifica des de sempre, però el coneixement d’aquests fets existia ja abans de l’evidència científica. Per tant, el coneixement té més abast que la ciència. O dit d’una altra manera: no tot el coneixement és científic i no per això deixa de ser coneixement valuós. Els que ens dediquem a les Lletres, que és el meu cas, hauríem de tenir ben clar que hi ha un saber tan important com el científic: el sapiencial. El saber sapiencial Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 268

26/2/20 11:16


Crònica

269

no pretén ser exacte ni tampoc demostrable; però és fonamental perquè té a veure amb la construcció del sentit, una qüestió que no pot quedar bandejada de la universitat. Tan necessari és un saber com l’altre, tan universitari és l’un com l’altre. Sense el segon, estaríem desterrant la literatura, l’art o la filosofia de la universitat. Us proposo continuar pensant en això mitjançant un conte. Una vegada hi havia un castell governat per un rei. Per accedir al castell hi havia un pont vigilat. Uns guàrdies preguntaven a tothom que volia accedir al castell quin era el motiu de la seva visita al castell. I, d’acord amb la llei que havia imposat el rei, si el visitant responia dient la veritat, el guàrdia el deixava passar i no hi havia cap tipus de problema. Tanmateix, si el visitant responia amb una mentida, era penjat a l’acte. Un dia va arribar un visitant. Quan el guàrdia li va preguntar que per què venia al castell, el visitant li va respondre: «He vingut aquí per ser penjat.» Quina situació, oi? Si els guàrdies creuen que el visitant diu la veritat, no l’han de penjar sinó que l’han de deixar entrar; però si fan això, i no el pengen, llavors estan convertint el visitant en un mentider, que mereixeria ser penjat! Si el pengen, llavors resulta que el visitant està dient la veritat: ha vingut per ser penjat. I, per tant, no l’haurien de penjar. És una situació contradictòria, sense sortida lògica possible. Què creieu que van fer els guàrdies? En la seva confusió, els guàrdies van decidir consultar el rei. El rei davant de la situació que se li havia plantejat, va somriure i va decidir gaudir d’aquella paradoxa, perquè, fes el que fes, acabaria transgredint la seva pròpia llei. Després de complaure’s una estona en la situació insòlita que se li havia plantejat, va decidir ser compassiu i deixar entrar el visitant sense penjar-lo. I és que aquest era un rei savi que va saber trobar una solució al problema aplicant una mentalitat diferent de la que l’havia creat: si només es tractava d’aplicar la llei (mentalitat legalista), la solució era absurda; en canvi, del que es tractava era de ser just i, per tant, d’anar més enllà de la llei: la justícia desborda la llei. Però per entendre això cal ser més un savi que un gran científic, o un jurista o un polític d’aquests que diu que té tants doctorats i tants màsters. Fins i tot, em ve al cap un monarca suposadament molt preparat que seria incapaç de resoldre el cas... Una de les diferències bàsiques entre un i altre saber, la ciència i la sapiència, és que la ciència busca, en la mesura del possible, la seguretat de la certesa; en canvi la sapiència pot operar gestionant la incertesa, perquè la tolera. Així, el saber sapiencial no busca esvair enigmes sinó que els proposa com un misteri, i és capaç de mantenir diverses possibilitats obertes sense resoldre-les. Pensem en l’època de l’any en què ens trobem, la tardor. Els boscos caducifolis es troben ara en un moment dolç. La botànica anomena caducifòlia la planta que perd les fulles durant una part de l’any. En la majoria de casos la pèrdua coincideix amb la temperatura hivernal. La caiguda de la fulla implica senyals de canvis complexos en les plantes, com ara una disminució del subministrament de clorofil·la en les fulles, o canvis de pigments en la fulla que fan que aquesta deixi de ser verda. Els pigments carotenoides són grocs, marrons Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 269

26/2/20 11:16


270

Llengua & Literatura, 30, 2020

o taronja; els pigments antocians, d’altra banda, produeixen colors vermells i porpra, però aquests no sempre són presents a les fulles. Les tardors amb colors brillants i variats es donen en llocs on els dies es fan curts i les nits són fresques. En altres parts del món les fulles simplement cauen sense tornar-se dels colors brillants que produeixen l’acumulació d’antocians. Ja veieu, tot això ens ho explica molt ben explicat la ciència botànica. Sobre la tardor, però, un poeta com Josep Carner, ens proposa aquest poema: Pietat A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

(J. Carner, L’oreig entre les canyes, 1920)

L’escena que ens exposa el poeta és molt simple i evoca la tardor i els boscos i inconscientment ens ha fet pensar en una posta de sol, en la caiguda de fulles a la tardor, en una atmosfera humida, potser freda en la temperatura però càlida en el seu cromatisme. El primer vers simplement descriu l’escena: un arbre i una fulla a punt de caure. En canvi, crida l’atenció el segon vers perquè, en el que s’hi diu, hi ha tot d’anomalies: Per què es fa referència al darrer raig del dia, en comptes del sol? Qui és que «ho sap»? Per què diu «encar»? I per què diu «daura» en comptes de «la torna groga», per exemple? Les respostes no són difícils de trobar: dir l’últim raig del dia en comptes del sol és una sinècdoque (dir la part pel tot) i fa que centrem la nostra atenció en un moment crític de la posta de sol, llavors que contemplem la darrera espurna de llum solar; dir que el sol «ho sap» és una personificació, és donar consciència al sol, com si fos humà: el sol sap que la fulla està a punt de caure; i, en conseqüència, la daura, és a dir, l’escalfa fins que agafa el color de l’or; novament el poeta està personificant el sol dotant-lo de voluntat; però el que és decisiu en aquest vers és l’adverbi temporal «encar»; el darrer raig de sol encara escalfa una fulla que està a punt de caure, que inevitablement caurà; és inútil que ho faci però ho fa: encara la daura, encara està per ella, la sosté... Sabeu què passa? Que, en realitat, el poema no parla de boscos ni de fulles, sinó que mitjançant els boscos tardorals i les fulles que cauen, el poema parla d’una experiència humana molt complexa: la «pietat» del títol del poema, la compassió, la capacitat que tenim els humans de «patir amb», de participar en el sofriment d’un altre; i encara més en concret, suscita en nosaltres l’emoció que procura el sentiment de tendresa i de delicadesa cap a una persona que necessita les nostres atencions sense que ella pugui tornar-nos el bé que li fem desinteressadament (com la fulla al sol que la daura). Segur que tots vosaltres heu fet aquesta experiència: el poema posa paraules a aquesta nostra experiència d’haver cuidat amorosament d’algú necessitat. I aquest posar paraules, unes paraules delicades i poètiques, construeix el sentit d’una experiència que, en ella mateixa, pot arribar a ser molt dura... Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 270

26/2/20 11:16


Crònica

271

La literatura ofereix una mirada contemplativa de la realitat: exposa al lector la veritat que el poema és en ell mateix; ens el posa a la nostra consideració perquè el contemplem com un tot. Això no és coneixement científic però és coneixement sapiencial. Tan savi com el científic. La ciència i la sapiència no estan en contraposició, sinó que totes dues procuren coneixements complementaris. Els humans necessitem la ciència i necessitem la sapiència. És més, hi ha una ciència sapiencial, de la mateixa manera que hi ha una sapiència científica. Poso un exemple, no tot en la medicina és científic: la humanitat del metge en el tracte amb els seus pacients és sapiencial; medicines com la medicina xinesa o l’homeopatia tenen molt de medicina sapiencial, d’experiències sanadores que han estat testades i experimentades al llarg dels segles, per molt que la ciència encara no sàpiga explicar amb precisió i mitjançant el mètode científic els procediments pels quals guareixen. Allò que la ciència anomena «complexitat», la sapiència ho anomena «misteri». Misteri/complexitat són la raó de ser última d’una i altra. La ciència pretén explicar la complexitat; la sapiència proposa contemplar el misteri. El perill de la ciència és la disgregació de la realitat, la separació dels seus components i, llavors, el reduccionisme. L’error de la sapiència és la temptació de voler controlar el misteri, d’explicar-lo com si fos ciència (aquí hi ha les pseudociències) i, per tant, d’acabar-lo maltractant. Desconfiem d’una ciència arrogant i excloent amb tot el que no sigui ciència perquè vol dir que actua des de la separació. Desconfiem d’una sapiència que trivialitzi el misteri perquè vol dir que no és sàvia. La sapiència no és un luxe. Jo no sé si la vida té sentit; el que sí que sé és que necessito que en tingui per poder-la viure amb plenitud. El sentit no és una cosa que ve donada, és una cosa que construïm. Aquesta és la principal funció dels sabers sapiencials. Tanmateix, s’ha imposat un discurs que presenta la ciència com a imprescindible i en canvi la sapiència (la literatura, les arts, la filosofia, l’espiritualitat, les religions...) com un luxe. Segons aquesta visió primer cal satisfer les necessitats peremptòries de les societats (i a això ens ajuden la ciència i la tècnica) i després ja ens dedicarem a les altres coses, que són passatemps positius, però del tot superflus. I això no és cert: la construcció del sentit, la sapiència, és una necessitat tan bàsica com el menjar, la salut, la llar... Les persones satisfem aquestes necessitats al mateix temps que busquem per tots els mitjans que la nostra vida tingui sentit. Per això, fins i tot les societats més pobres, han desenvolupat sabers sapiencials. L’etimologia de les dues paraules és molt reveladora. Ciència ve del llatí «scire» i aquest de l’arrel indoeuropea *skey, que vol dir ‘tallar’, ‘dividir’, ‘disseccionar’ (la paraula «escisió», per exemple, prové de la mateixa família). Sapiència ve del llatí «sapere», que vol dir ‘trobar gust’, ‘gustar’, ‘percebre el sabor’ («saber» i «sabor» provenen de la mateixa família). Per a la ciència és fonamental distingir la realitat; per a la sapiència és bàsic degustar la realitat. L’una té a veure amb incidir, controlar, apoderar-se de la realitat. L’altra té a veure amb contemplar-la, assaborir-la, acceptar-la. Una i altra cosa són necessàries, però, sobretot, el que és necesLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 271

26/2/20 11:16


272

Llengua & Literatura, 30, 2020

sari és equilibrar una i altra actitud davant de la realitat. Algú dubta que vivim un desequilibri a favor de l’actitud diguem-ne científica? La sapiència té un fort component simbòlic (almenys en la literatura, les arts, l’espiritualitat i les religions). Mitjançant símbols, expressem realitats i experiències complexes que no podríem expressar de cap altra manera. El símbol, doncs, apunta més enllà d’ell mateix, però alhora té tot el sentit ple en ell mateix. Símbol i simbolitzat estan en una tensió dinàmica que reclama del lector/espectador/fidel la seva contemplació més que no la seva interpretació. Aquest passatge de La senyora Dalloway de Virginia Woolf, per exemple, apunta alguna cosa que està més enllà d’ell mateix però té tot el seu sentit en ell mateix (està escrit per ser llegit i rellegit com qui mira el mar en calma): «Igual que en un dia d’estiu l’onada pren forma, s’eleva i cau; pren forma i cau; i sembla que tot el món digui “això és tot”, cada cop amb més gravetat, fins que el cor de qui jeu al sol a la platja diu: Això és tot. No has de tenir més por, diu el cor. No has de tenir més por, diu lliurant la seva càrrega a un mar que sospira col·lectivament per totes les penes, que novament recomença, es forma i cau. I només el cos sent l’abella que passa, l’onada que trenca, el gos que borda, lluny, que borda una i altra vegada.» Com dic, el text té tot el seu sentit en ell mateix. Llegir-lo és tot el que reclama. Fer-nos-el nostre. Trobar-hi el tot. Perquè aquest és un principi bàsic del coneixement, ja sigui sapiencial, ja sigui científic: el tot és més que la suma de les parts però cada part conté el tot. La literatura és més que la suma de totes les obres literàries que s’han escrit. Cada obra literària conté tota la literatura. Una obra literària és més que la suma de totes les frases que la componen. Però cada frase conté tota l’obra en ella mateixa. Tornem, doncs, a degustar el passatge de La senyora Dalloway que us he proposat: «Igual que en un dia d’estiu l’onada pren forma, s’eleva i cau; pren forma i cau; i sembla que tot el món digui “això és tot”, cada cop amb més gravetat, fins que el cor de qui jeu al sol a la platja diu: Això és tot. No has de tenir més por, diu el cor. No has de tenir més por, diu lliurant la seva càrrega a un mar que sospira col·lectivament per totes les penes, que novament recomença, es forma i cau. I només el cos sent l’abella que passa, l’onada que trenca, el gos que borda, lluny, que borda una i altra vegada.» Què hi pot haver, ara i aquí, de més important, de més savi, que això que ens diu la gran escriptora anglesa? «Això és tot», «No has de tenir més por», com una onada, com una platja... Acabo amb unes paraules del Llibre de la Saviesa bíblic: «La Saviesa brilla i mai no es marceix, es deixa veure fàcilment del qui l’estima, es deixa trobar del qui la cerca. Aviat es fa conèixer al qui la desitja. Qui matina per trobar-la no s’haurà de cansar gaire: la trobarà asseguda a la seva porta.» (Sv 6,12-14) Estic segur que avui, en sortir de casa, l’heu trobada asseguda a la porta. Altrament, estigueu alerta, segurament us hi espera en tornar. Moltes gràcies! Barcelona, 9 d’octubre de 2018 Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 272

26/2/20 11:16


IN MEMORIAM MARIUS SALA (8 de setembre de 1938 - 19 d’agost de 2018) Mihaela-Mariana Morcov

Institut de Lingüística „Iorgu Iordan-Alexandru Rosetti” mihmorcov@yahoo.com

Encara que sembli difícil de creure per als qui l’estimaren i apreciaren, aviat s’acomplirà ja un any des de la desaparició del professor Marius Sala, una de les personalitats més rellevants de la lingüística romanesa i romànica. Apassionat de la ciència lingüística, un estudiós inquiet i incansable, bastí una obra rica, d’una gran diversitat temàtica. Marius Sala nasqué a Vaşcău (Transsilvània), el 1938. Es llicencià en Filologia el 1955, a Bucarest. Es formà com a investigador primerament a l’Institut d’Investigacions Fonètiques i Dialectals, sota el mestratge del dialectòleg, fonetista i historiador de la llengua romanesa, Alexandru Rosetti i, després a l’Institut de Lingüística, sota el mestratge del romanista Iorgu Iordan, en un ambient científic dominat per l’estructuralisme. Les dues grans figures de la lingüística romanesa, que evocà durant tota la vida amb afecte, deixaren una empremta profunda sobre la manera d’entendre i desenvolupar la seva tasca. El 1967 es doctorà amb la tesi titulada «Fonetica şi fonologia iudeospaniolei din Bucureşti», dirigida per Iorgu Iordan, de la qual es publicaren versions en francès (Phonétique et phonologie du judéo-espagnol de Bucarest, 1971), en castellà (Estudios sobre el judeo-español de Bucarest, Mèxic, 1970) i que posteriorment fou desenvolupada com a Le judéo-espagnol (La Haia, 1976). Entre els anys 1967 i 1994 fou el cap del departament de lingüística romànica i, des del 1970, també el director adjunt de l’Institut de Lingüística, institució romanesa capdavantera en aquest tipus de recerca, adscrita a l’Acadèmia Romanesa. Des de 1994 fins 2017, fou el director d’aquesta institució. Durant la seva direcció, tingué lloc la fusió de l’Institut d’Investigacions Fonètiques i Dialectals amb l’Institut de Lingüística, moment marcat simbòlicament per l’adopció del doble nom «Iorgu Iordan - Alexandru Rosetti». Marius Sala també impartí cursos a diverses universitats de Romania i de fora del país: a Heidelberg, Ciudad de México, Oviedo, Málaga, Madrid, Udine, etc. Fou elegit membre corresponent l’any 1993 i membre titular l’any 2001 de l’Acadèmia Romanesa, de la qual fou vicepresident entre els anys 2006 i 2014. Durant molts anys fou redactor en cap de les revistes romaneses més importants de lingüística: Studii și cercetări lingvistice, Limba Română, Revue roumaine de linguistique. En el camp de la lingüística, fou la personalitat romanesa de la seva generació més coneguda i reconeguda internacionalment. Fou membre del CoLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 273

26/2/20 11:16


274

Llengua & Literatura, 30, 2020

mitè Internacional de Ciències Onomàstiques (1969), de la Junta Directiva de l’Associació Internacional d’Hispanistes (1974-1980), del Bureau de la Société de Linguistique Romane (1974-1980, 1989-2001), del Comitè Internacional Permanent de Lingüistes (1987-1992), responsable del Centre Coordinador PatRom romanès, etc. Fou elegit membre corresponent de la Real Academia Española (1978), de l’Instituto Mexicano de Cultura (1981), de l’Academia Nacional de Letras de Uruguay (1994) i de l’Academia Peruana de la Lengua (2004). La complexa formació de Marius Sala explica la diversitat dels dominis i dels temes enfocats en els seus estudis. Al llarg de la seva carrera, manifestà interès per temes de gran importància per a la dialectologia romanesa, la lingüística hispànica, la lingüística romànica, les llengües en contacte, l’etimologia, la lexicologia i la història de la llengua romanesa. Entre les obres que reflecteixen les seves preocupacions esmentem Contribuţii la fonetica istorică a limbii române (1970, traduïda al francès el 1976) i De la la­ tină la română (1998) (traduïda a sis llengües, entre les quals el japonès), sempre seguint les evolucions romaneses en estreta relació amb els desenvolupaments de les altres llengües romàniques, observant rigorosament les correspondències i els paral·lelismes existents entre fenòmens lingüístics, registrats en zones distintes de l’espai romànic. És per això que aquestes obres presenten un indubtable interès no només dins l’àmbit de la lingüística romanesa sinó també en el domini de lingüística romànica. A l’Institut de Lingüística de Bucarest coordinà obres fonamentals per a la lingüística romanesa, entre les quals: Dicționarul limbii române —l’inventari lexicològic i etimològic més gran de la llengua, iniciat, al començament del segle xx, per Sextil Pus̹cariu—, el darrer volum del qual (el XIXè) fou publicat el 2010; Dicționarul etimologic al limbii române (vol. I i II), o Istoria limbii române (vol. I). Pel que fa a les obres d’interès per a la lingüística hispànica, cal esmentar dos estudis que Marius Sala firmà com a autor i com a coordinador: El español de América (vol. I, Léxico) (1982) i El léxico indígena del español americano (1975), obra distingida amb el Premi del Centenari de l’Academia Mexicana. Marius Sala aprofità els seus coneixements en el camp de la dialectologia i la història de la llengua romanesa i de l’àrea hispànica per avaluar els efectes del contacte de llengües, analitzant sempre el lloc ocupat pels manlleus dins un sistema lingüístic. Publicà dues versions castellanes (Lenguas en contacto, México 1988, Madrid 1998) i una de romanesa (1997) del llibre sobre aquests fenòmens. En la sèrie dels volums col·lectius dirigits i concebuts per Marius Sala, esmentem també l’obra titulada Vocabularul reprezentativ al limbilor romanice (1988). Atès el seu mèrit de sintetitzar i classificar el vocabulari patrimonial de la Romània segons els criteris de freqüència, riquesa semàntica i productivitat derivativa, aquesta obra és un instrument indispensable per als romanistes. No és sorprenent que actualment formi part de la bibliografia obligatòria utilitzada pels autors del projecte internacional Dictionnaire étymologique roman (coordinat per Éva Buchi i per Wolfgang Schweickard a les universitats de Lorraine i de la Sarre, Nancy, Saarbrücken). Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 274

26/2/20 11:16


Crònica

275

Com a coautor i com a coordinador d’equips formats per investigadors de l’Institut de Lingüística «Iorgu Iordan - Alexandru Rosetti» i per professors de la Facultat de Llengües Estrangeres de la Universitat de Bucarest, Marius Sala publicà també tres enciclopèdies: Limbile lumii. Mică enciclopedie (1981), Enciclopedia limbilor romanice (1989) i Enciclopedia limbii române (2001, 2006). Marius Sala fou l’autor dels articles del volum Enciclopedia limbilor romanice consagrats al domini lingüístic català referents a la formació i la unitat de la llengua, la seva divisió dialectal, el problema de la subagrupació romànica d’aquesta llengua, etc. L’autor comparteix l’opinió que el català és una «llengua pont» entre les llengües de la Gal·loromània i de la Iberoromània. El català és, de fet, present en totes les obres de caire comparatiu pròpies o dirigides per Marius Sala, com l’esmentat Vocabularul reprezentativ al limbilor romanice. Fou el secretari del comitè organitzador i, de fet, el que en dugué el pes principal, del XIIè Congrés Internacional de Lingüistes (1967) i del XIIè Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, organitzats a Bucarest, als quals participà Antoni Badia i Margarit, al segon com a president en funcions de la Société de Linguistique Romane. Fou director de l’oficina de la Unió Llatina de Romania i és així quan el vaig conèixer a l’edat de dotze o tretze anys en el context d’un concurs escolar organitzat per la institució que Marius Sala representava a Bucarest. Marius Sala sabia, com pocs, compaginar el màxim rigor científic amb la divulgació més dinàmica, fent més atractiva i comprensible la història de la llengua pròpia per a gairebé tots els públics. Els contingut de les seves nombroses intervencions televisives es recollí en diferents volums titulats Aventurile unor cuvinte româneşti (2005, II ed. i II vol., 2006], Cuvintele - mesageri ai istoriei (2009) i 101 cuvinte moştenite, împrumutate şi create (2010). No podríem acabar aquesta evocació sense referir-nos a la persona de Marius Sala. Les seves qualitats intel·lectuals es veieren acompanyades per una gran sensibilitat, insospitada per a les mirades que no anaven més enllà de la seriositat de director impresa en els trets del seu rostre. Estimava els nens i els joves. A l’Institut de Lingüística de Bucarest aquest afecte es manifestava en el desig constant de contribuir a l’evolució professional dels investigadors debutants. No podríem afegir res més que el professor Marius Sala va saber fer-se estimar. És per això que tant ens manca; tanmateix el seu esperit segueix viu en el nostre record gràcies a les seves bones accions i els seus afectuosos pensaments.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 275

26/2/20 11:16


GIUSEPPE TAVANI, UN FILÒLEG AVANT LA LETTRE (ROMA, 1924-2019) Joan Martí i Castell

Catedràtic emèrit de la Universitat Rovira i Virgili Membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans Membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres jmarti@iec.cat

La filologia, en el sentit originari del terme, és una disciplina que exigeix un saber i uns mètodes de treball tan peculiars, que fan particularment difícil de sobresortir-hi amb excel·lència; s’han de tenir uns coneixements molt amplis i alhora aprofundits, per la qual cosa cada vegada són menys els qui es dediquen a l’estudi històric de les llengües i a l’anàlisi de la documentació que ens permet d’entendre’n l’evolució des d’una perspectiva global, d’interdependència de factors diversos, en què juga un paper principal la realitat social en tots els vessants de l’activitat humana (polític, econòmic, cultural, internacional...). Altrament, la tendència en el món actual a l’atomització extrema en la recerca de qualsevol àmbit provoca que les disciplines que requereixen una capacitat d’interrelació estructural dels fenòmens universals restin progressivament marginades. I n’estem pagant les conseqüències, perquè perdem la perspectiva general de les ciències en un període en què, paradoxalment, es destaca tant el concepte de mun­dialització. Giuseppe Tavani és un dels pocs grans filòlegs en sentit estricte del segle xx i dels inicis del xxi. Ens ha deixat fa pocs dies, el 22 de març proppassat. A la seva Universitat de Roma La Sapienza, practicà la recerca i la docència tan magistralment, i hi dedicà tota la seva vida professional tan intensament i profitosament, que es guanyà l’admiració i l’estimació dels col·legues més pròxims i també dels del món de la romanística en general: ha estat un amic generós i afable, i un savi que ha creat escola. Els seus terrenys principals foren l’època medieval europea, la joglaria, la narració, la poesia trobadoresca; la funció dels amanuenses o dels responsables dels diversos scriptoria per a investigar i catalogar una producció immensa, en què no és gens fàcil d’arribar a les autories segures, fins al punt que en moltíssims de casos s’acaba abandonant la comesa. Tots aquests objectius foren la dèria científica de Tavani. No debades un grup d’estudiosos eminents que continuen aquesta tasca li dedicaren ara fa tres anys una miscel·lània que intitularen Il nome dell’autore. Studi per Giuseppe Tavani, en què col·laboren les figures més destacades de la filologia d’Itàlia (no dic italiana), i s’hi comprometeren sota el sentit de l’expressió «el nom de l’autor», que era tan repetida per l’homenatjat, perquè presidia la seva obsessió en la recerca. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 276

26/2/20 11:16


Crònica

277

La qüestió d’arribar a resoldre l’autoria no ha desaparegut com a un dels motius essencials; en tenim constantment exemples de com és crucial i, doncs, de com neguiteja saber qui ha fet i qui fa la història de la cultura i de les llengües. Fins a l’extrem que ara i adés, quan els dubtes envaeixen la veritat que tossudament s’amaga dels protagonistes de l’evolució o de la involució o de la revolució de l’univers medieval, exploten polèmiques saludables d’una vehemència singu­laríssima. Giuseppe Tavani fou un estudiós de primer ordre de l’arqueologia del saber, que intentà, i hi reeixí, de recuperar el sentit de nombrosos artífexs culturals que apareixen escampats, com si no res, en els textos medievals de tota la Romània. Itàlia i els Països Catalans han viscut i viuen encara una història que els uneix de manera estreta i que els fa entre si territoris més que germans. Era impossible que els interessos filològics de Tavani, en posar el focus en la Península Ibèrica, passessin de llarg respecte a la nostra història, a la història de la nostra literatura, tant la que es generà en els anys dels orígens de la llengua catalana, com en els de la moderna. Catalunya visqué especialment vinculada a Itàlia i mai no s’han desfet (i que per molts segles més!) els llaços que, des de l’època medieval, ens estrenyen especialment. L’Alguer és l’exemple simbòlic més aparent, que no l’únic. Sardenya conserva encara la nostra llengua; amb greus dificultats, certament, però hem de reconèixer que la subsistència com a poble ha estat des del segle xvi fins ara mateix una lluita que cap altre poble de la Romània no ha hagut de viure. Ésser catalans, o sia, ésser, ras i curt, ha tingut i té uns costos fortament pesants, massa injustament pesants. Giuseppe Tavani ho sabia molt bé. I ho patia talment com els mateixos catalans, com qualsevol persona que estima la llibertat i la democràcia. Fou sempre solidari amb el nostre dolor. En la qualitat de catedràtic de La Sapienza de Roma hi introduí l’estudi de la llengua i la literatura catalana antigues i modernes; en fou pioner: el primer a ferho oficialment, rigorosament i orgànicament en el seu país. La catalanística italia­ na neix sobretot dels esforços de Giuseppe Tavani a estudiar un idioma i la seva producció, de què literalment s’enamorà. Contra la idea falsa que un filòleg en general s’abstreu dels contextos en què viuen les cultures i les llengües, Tavani demostrà que la filologia és, ha d’ésser, tan compromesa socialment com pot ésser-ho qualsevol altra ciència històrica. Quan l’any mític 1968 publicà a Itàlia Poesia catalana di protesta, a la prestigiosa editorial Laterza de Bari, posà de manifest la seva comprensió i se sumà per sempre a la lluita en favor de la nostra identitat i de la nostra nació. Ell, que s’especialitzà molt particularment també en la literatura gallega i provençal medievals, de què ha estat un dels millors coneixedors d’arreu; que meresqué ésser investit doctor honoris causa de la Universitat de Santiago de Compostel·la i de Lisboa, acabà coneixent tan bé i tan profundament la literatura catalana de tots els temps, que fou investit doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona. L’interès per la poesia joglaresca és també el reflex del vessant oral de les llengües en el món romànic, quan l’accés a la lectoescriptura era reduït, especialment minoritari. Giuseppe Tavani estava encisat per la tècnica de la transmissió Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 277

26/2/20 11:16


278

Llengua & Literatura, 30, 2020

verbal de peces literàries anònimes o d’autor conegut, mitjançant recitadors sempre inconeguts, que s’adreçaven a un públic àvid de gaudir de les habilitats en la música i la recitació i ensems de formar-se i informar-se. Se sentí captivat indistintament pels joglars de gestes i pels joglars de lírica. Singularitzar inequívocament, tant des del punt de vista tècnic com argumental, la joglaria i els trobadors, aquests, creadors de textos i de música que els acompanyen, caracteritzats per una cultura sòlida i reconeguts en llur autoria, enfront de l’anonimat («il nome dell’autore») en què restà sempre la joglaria. Entengué que justament per llur condició sociocultural els joglars recorrien a una llengua col·loquial, popular, amb abundant variació diatòpica, mentre que els trobadors practicaren la diglòssia amb recurs a la llengua d’oc, tant els catalans, com els italians, com els gallego-portuguesos i els castellans. Hi havia, consegüentment, una divisió clarament classista entre uns i altres: els joglars eren del poble i per al poble, els trobadors, nobles i burgesos, per als estaments més selectes. Aquesta realitat fou un dels aspectes que Giuseppe Tavani observà i analitzà amb més profunditat, perquè qualsevol fenomen sociolingüístic era captat per la seva sensibilitat amb una gran intel·ligència d’anàlisi. El tarannà de Tavani l’ajudà a saber classificar un món medieval puixant, destacat, enfront d’un altre de desenvolupament més tardà i de caràcter més rural, que acabà sucumbint per la interferència primerenca del castellà i que no comptà amb una noblesa culta o una burgesia que vetllés per la llengua i la cultura pròpies, com és el cas de la literatura gallego-portuguesa. En això, Giuseppe Tavani féu veure fins a quin punt la realitat socioeconòmica de cada territori en condiciona l’evolució de l’idioma i de la creació artística, i sabé establir unes diferències encertades entre dos països, Catalunya i Galícia, que, tot i compartir trets literaris i lingüístics rellevants, seguiren, en canvi, una trajectòria ben particular, que encara avui els diferencia sensiblement sociolingüísticament i literàriament, malgrat que ambdós han de sofrir la subordinació respecte a l’Estat espanyol, l’amenaça d’extinció i, doncs, la necessitat peremptòria d’una defensa que és anòmala de les sengles identitats que formen. Giuseppe Tavani veié sàviament aquest problema i se’n dolgué i s’hi solidaritzà. A Itàlia creà la Associazione Italiana di Studi Catalani i en fou vicepresident. Com fou vicepresident i president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, als col·loquis de la qual assistia regularment, com assistia habitualment als congressos internacionals organitzats per la Sociétè du Linguistique Romane. L’any 1982 fou Tavani qui preparà a Roma el Sisè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Dirigí les col·leccions filològiques Romanica Vulgaria i Quaderni di Romanica Vulgaria. Estudià, amb l’aplicació i l’elaboració del mètode ritmètic per a la comprensió dels textos medievals, autors com Ramon Vidal de Besalú, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i molts d’altres. En el vessant més pròpiament sociolingüístic, participà en la confecció del Llibre blanc sobre la unitat de la llengua, sota l’empara del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l’any 1986. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 278

26/2/20 11:16


Crònica

279

Em limitaré a remarcar alguna obra més, d’una producció de Giuseppe Tavani molt copiosa i especialment rellevant en la romanística general: Preistoria e protostoria delle lingue ispaniche (1968); Foix, Pere Quart, Espriu: tres maneres de fer poesia (1976); Methodologie et practique de l’édition critique des textes litteraires contemporains (1985); A poseia lírica galego-portuguesa (1986); Breu història de la llengua catalana (1994); Per una història de la cultura catalana medieval (1996)... L’any 1992 passà a formar part, com a membre corresponent, de l’Institut d’Estudis Catalans, adscrit a la Secció Filològica. Fou guardonat amb el Premi Catalònia de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1986. Rebé la distinció de la Creu de Sant Jordi l’any 1997, el Premi Internacional Ramon Llull l’any 2004 i el Premi Josep Maria Batista i Roca de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana l’any 2006. Faig referència exclusivament a alguns guardons pels mèrits del seu treball sobre la llengua i la literatura catalanes. Féu donació del seu fons bibliogràfic a la Delegació del Govern de Catalunya a Itàlia. Ens ha deixat un gran filòleg i una gran persona; un amic particular nostre, dels Països Catalans. Li devem màxima gratitud i honor, que podem manifestar-li no solament amb els estudis i la recerca, sinó també en la lluita en defensa del nostre poble d’un sotmetiment, avui com en altres èpoques, tan injust com cruel. Com ens recorda el nostre col·lega i amic Josep Maria Casasús en un article al diari «Ara», Giuseppe Tavani s’havia dedicat darrerament a difondre l’obra completa de Mercè Rodoreda i la peculiaritat de la seva figura humana; proposà noves versions de La Plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar, Aloma... Ell, sense cap mena de dubte, estaria content que algú altre li agafés la torxa. Que descansi en pau.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 279

26/2/20 11:16


JAUME RIERA I SANS Lola Badia Pàmies

Universitat de Barcelona lola.badia@ub.edu

Jaume Riera i Sans va néixer a Sant Feliu de Llobregat el 28 d’agost de 1941 i va traspassar a Barcelona el 2 d’agost de 2018. Ha deixat una obra sòlida dedicada a l’estudi de molts temes de la història de la cultura catalana medieval des d’un punt de vista interdisciplinari, a cavall de la filologia i de la història. Un dels sectors en què es va significar és la història i la cultura dels jueus catalans, atès que s’havia format com a hebraista a la Universitat de Barcelona, on va obtenir la llicenciatura en Filosofia i Lletres l’any 1969, després d’haver cursat estudis al Seminari episcopal de Barcelona. Més tard, va ingressar al Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos de l’estat espanyol i va obtenir plaça d’arxiver al més important dels arxius històrics del país, l’antic Arxiu Reial de Barcelona, que des del segle xix es coneix com a Arxiu de la Corona d’Aragó. En va ser el secretari, i també el responsable de la secció principal, la Cancelleria reial. Jaume Riera fou la persona que ha conegut més aquest fons patrimonial de Catalunya, un saber que obtingué amb llargues hores de dedicació i que va voler compartir amb molts investigadors que freqüentaven l’ACA. Jaume Riera, pels seus posicio­ naments personals, mai no va voler completar el doctorat, però tot i així va ser mestre de doctors. L’interès per l’herència dels jueus catalans el va portar a impulsar la fundació de l’Associació d’Estudiosos del Judaisme Català (1985), precedent de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’IEC, de la qual va ser el primer president, i també la revista especialitzada Calls (1986-1990), a les pàgines de la qual va publicar una extraordinària bibliografia crítica del judaisme català, de gran utilitat per a molts camps de la recerca. També fundà (1981) i dirigí la «Biblioteca Escriny», una col·lecció de les Edicions del Mall dedicada a la publicació de textos catalans antics breus, entre els quals destaquen l’Art abreujada de predicació, de Ramon Llull, i La flor de les històries d’Orient, d’Aitó de Gorigos. Les seves nombroses publicacions estan sempre arrelades en els documents dels arxius històrics i en els còdexs, i animades per una tendència a la controvèrsia, manifesta o latent. Va fer forrolla en el seu moment un provocador Catàleg d’obres en català traduïdes en castellà durant els segles xiv i xv (1989), susceptible d’esmenes, però que destapava un tema incòmode per a la recerca espanyola. Gràcies a la seva erudició atenta Riera va corregir atribucions errònies i falsificacions, com la de la figura de Pere Pasqual (1986). Per aquesta via la seva proposta, desmentida per la crítica, de considerar el Curial e Güelfa una obra pseudomedie­ Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 280

26/2/20 11:16


Crònica

281

val escrita al segle xix va provocar molta polèmica (1992). Com a editor de textos, va publicar El cavaller i l’alcavota (1973), un procés criminal del segle xiv, que interessa els lingüistes i els historiadors de la literatura; una transliteració de texts aljamiats catalans (Cants de noces dels jueus catalans, 1974); la versió catalana del Llibre de Job de Jeroni Conques (1976); Un recull d’oracions en català dels conversos jueus (1980); el Llibre de virtuoses costums de Sèneca, traduït per Martí de Viciana (1987), i la Bíblia del segle xiv. Èxode, Levític (2004). També aprofundí en l’estudi documental dels cartògrafs mallorquins Cresques Abraham i el seu fill Jafudà Cresques (1975, 1977, 1984), estudià l’examen mèdic de 1390 d’uns suposats «cagots» bascos, menestrals acusats de ser portadors de la lepra (1975), i la biblioteca del rei Martí, d’especial importància per a l’estudi de les obres i les traduccions catalanes d’astrologia i altres disciplines (2005). Publicà també Els jueus de Girona i la seva organització (segles xii- xv) (2012) i Els sodomites catalans (2014), una aportació a l’estudi de la persecució dels homosexuals a Catalunya a partir de 272 fitxes prosopogràfiques de persones acusades del «crim tòrrid i detestable de sodomia», la primera de les quals està datada el 1267 i l’última, el 1790. El 2017 va donar a conèixer la traducció catalana de la Disciplina clericalis / Llibre de formació escolar de Pere Alfons, un text llatí amè i pedagògic, escrit per un savi jueu que es convertí a la catedral d’Osca el 1106. Riera aplicava les seves excel·lents dots d’escriptor a la difusió d’una recerca tenaç i exigent, guiat per uns impulsos apassionats i personalíssims.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 281

26/2/20 11:16


CARME PICALLO (1950-2019) M. Lluïsa Hernanz

Universitat Autònoma de Barcelona, Dept. de Filologia Espanyola luisa.hernanz@uab.cat

El 6 de juny del 2019 va morir a Barcelona, a l’edat de 69 anys, Carme Picallo, professora de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu traspàs, després d’una malaltia cruel que ella va afrontar amb un gran coratge fins al final, ha truncat una trajectòria acadèmica brillant que va estar sempre presidida per l’excel·lència i el rigor intel·lectual. Carme Picallo es va llicenciar en Filosofia i Lletres l’any 1974 a la Universitat de Barcelona i es va traslladar el 1976 als Estats Units, país en què es va formar com a lingüista. Es va doctorar l’any 1985, a la City University of New York (CUNY), amb una tesi, Opaque Domains, que va tenir una incidència molt destacable en el camp de la lingüística teòrica i també dins la sintaxi de les llengües romàniques. A partir d’aquesta data i durant uns anys, va exercir com a professora a diferents universitats nord-americanes, fins que finalment va tornar el 1989 a Barcelona, amb una beca. Poc temps més tard, l’any 1992, va incorporar-se al Departament de Filologia Catalana de la UAB. Picallo venia avalada per una trajectòria investigadora brillant quan es va integrar a la UAB, com ho demostren no solament el notable impacte de la seva tesi doctoral sinó també les revistes de primer nivell internacional en les quals ja havia publicat a començaments dels anys 90. Aquest fet explica que la seva influència científica en una part dels professors de llengua catalana, de llengua espanyola i de lingüística dels departaments de Filologia Catalana i de Filologia Espanyola de la UAB —units al voltant del que ara es coneix com a Centre de Lingüística Teò­ rica (CLT)— fos determinant, com ho va ser també el paper que va tenir en la internacionalització del grup. Carme Picallo, persona senzilla i cordial, sempre disposada a col·laborar amb els col·legues, es va implicar plenament en les diferents activitats de recerca del CLT. Freqüentava habitualment les conferències, seminaris, cursos i congressos organitzats pel grup; ella mateixa va ser la impulsora d’un workshop celebrat a Barcelona l’any 2010 sobre la variació lingüística, en què un conjunt nombrós de lingüistes de prestigi internacional va debatre sobre aquest fenomen des de diferents perspectives teòriques. El workshop va donar lloc a un volum editat per Picallo i publicat a Oxford University Press amb el títol Linguistic Variation in the Minimalist Framework. Més enllà de l’activitat investigadora, Carme Picallo va ser una excel·lent professora, motivada i motivadora, dedicada als alumnes i sempre preocupada per les seves classes, que renovava una i mil vegades malgrat els anys d’ofici. Tots els qui Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 282

26/2/20 11:16


Crònica

283

vam compartir cursos amb ella recordem perfectament els seus exemplaris tan curosament preparats, el constant intercanvi d’idees per millorar l’explicació de tal tema o de tal altre... La seva preocupació per la trajectòria dels estudiants s’estenia molt més enllà de les classes; es reflectia també en la direcció de treballs d’investigació, a l’hora d’aconsellar i d’orientar els doctorands en la seva recerca. També era una avaluadora minuciosa i responsable. Tenia criteri, era justa, i mai no dubtava —generosa com era— a esmerçar el temps que calgués per fer les coses amb la màxima pulcritud. La seva labor en aquest àmbit va tenir una important projecció internacional remarcable, com ho avala la seva presència des del 2004 fins al 2014 en diversos comitès científics europeus, en qualitat de representant del Ministerio de Ciencia y Tecnología. A les funcions docent i investigadora cal afegir-hi les responsabilitats de gestió que Carme Picallo va assumir en els anys 1999-2002, quan va ser vicerectora d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona en l’equip del rector Carles Solà. De fet, aquesta seva projecció dins l’àmbit global de la universitat va culminar amb un projecte ambiciós —encàrrec del rector Lluís Ferrer—, l’Any de les Llengües, que va aplegar convidats de primera línia i que va tenir un ressò considerable. La trajectòria investigadora de Picallo abans i després d’integrar-se a la UAB és àmplia i molt destacable. Va publicar a les millors revistes de lingüística teòrica del món, entre les quals, Linguistic Inquiry, The Linguistic Review, Natural Language and Linguistic Theory, Probus, Journal of Linguistics, Syntax, etc. Aquest repertori enlluernador no acaba aquí, ja que també va escriure articles rellevants a revistes com ara Catalan Journal of Linguistics, Caplletra, Lingue e Linguaggio i Borealis, entre d’altres. Igualment, té nombroses contribucions a prestigioses editorials estrangeres i espanyoles: Oxford University Press, Blackwell, Elsevier, Foris, Akal, Espasa Calpe, etc. A banda dels seus articles estrictament monogràfics, Carme Picallo és autora de diversos treballs de caràcter més general vinculats a la seva recerca bàsica que exigien, com és habitual en aquest tipus de publicacions, la mà d’un especialista capaç de sintetitzar el coneixement acumulat sobre un determinat domini científic. En aquest àmbit cal destacar la seva participació en la Gramática Descriptiva de la Lengua Española, editada per Bosque & Demonte (1999) i en la Gramàtica del català contemporani, a cura de Solà et al. (2002); també va intervenir en els volums The Handbook of Hispanic Linguistics editat per Hualde et al. (2012) i Perspectivas de Sintaxis Formal, editat per Gallego (2015), entre altres obres. Els temes abordats en les revistes i llibres esmentats ens situen respecte dels principals interessos de recerca de Carme Picallo, que abasten una extensa gama de fenòmens: la interpretació dels elements pronominals i anafòrics; el paràmetre de subjecte nul; la variació lingüística; l’arquitectura del sintagma determinant i, més específicament, les característiques dels elements nominals i dels pronoms possessius, el funcionament dels adjectius i l’estatut dels trets de gènere i de nombre; l’anàlisi dels arguments oracionals; la naturalesa temporal de l’indicatiu, el subjunLlengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 283

26/2/20 11:16


284

Llengua & Literatura, 30, 2020

tiu i l’infinitiu, juntament amb el capteniment dels verbs modals. Fent un petit esforç de síntesi, la llista que s’acaba d’esmentar, tot i no ser exhaustiva, es podria subsumir en dos grans eixos, que coincideixen amb les dues propietats bàsiques del llenguatge, l’estudi de les quals ha estat el centre de l’agenda de treball de la sintaxi formal des de mitjans del segle xx: d’una banda, les dependències a distància (per exemple, les relacions anafòriques o el moviment de constituents), i de l’altra, els elements nuls (és a dir, l’el·lipsi o les categories buides). Aquests dos aspectes configuren dues línies de treball consubstancials a la trajectòria investigadora de Carme Picallo. De fet, són en bona mesura el detonant de la seva tesi doctoral, Opaque Domains, que aborda «the interpretation of pronominal and anaphoric elements in Catalan subjunctive clauses [...]», segons s’indica en el seu paràgraf inicial. Un tercer ingredient que impregna de forma crucial la producció científica de Carme Picallo és el Minimisme, que va aplicar amb autoritat en la seva recerca. Una recerca que sempre va prioritzar una visió atòmica dels fenòmens lingüístics en detriment de les peculiaritats més directament ostensibles de les construc­ cions. Així, per exemple, en el seu primer article, publicat a Linguistic Inquiry (1984), ja s’afirma que són les propietats d’una categoria funcional, la projecció flex(ió), les que expliquen les diferències entre la interpretació del subjecte pronominal d’una subordinada en subjuntiu («En Jordi ha decidit que Ø telefoni al Pere») i el d’una subordinada en indicatiu («En Jordi ha decidit que Ø telefonarà al Pere»). Dels nombrosos articles de Carme Picallo que, de forma congruent amb el Programa Minimista (PM), incideixen en els aspectes primitius de les construccions, són remarcables els que aborden l’estatut de les oracions nominalitzades. Així es constata en el seu treball publicat a Syntax (2002), en què l’autora es pregunta en quina mesura els trets nominals de persona, gènere i nombre són aplicables als arguments oracionals. Justament la naturalesa de les categories de gènere i de nombre va ser un altre dels grans temes que va ocupar Picallo els últims deu anys. En efecte, en un dels seus darrers articles, aparegut a Borealis (2017), afirma, sempre alineada amb el PM, que «Under a minimalist lens, [formal Gender] is a puzzling grammatical element because it seems uncongenial to the idea of optimal design». Picallo, en suma, es mirava el llenguatge en profunditat: per què les coses són com són i no d’una altra manera? Aquesta pregunta és inherent a la seva recerca, en què conflueixen harmònicament la lingüística teòrica i l’estudi de la sintaxi del català i d’altres llengües. Per fer realment justícia al perfil científic de Carme Picallo, caldria destacar també la seva forma de fer recerca. Picallo tenia un esperit cartesià, que es reflectia nítidament en les seves publicacions, sempre molt ben organitzades, sense retòrica vàcua. Anava al gra, era clara i desenvolupava de forma precisa i elegant els seus arguments. No es deixava atrapar pels aspectes epidèrmics o superficials dels fenòmens. Atorgava especial importància a les qüestions substantives: un exemple pertinent, un contrast mínim, un argument rellevant, una bona idea... Sempre deia que una bona idea ho era tot, més enllà d’embolcalls superflus. Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 284

26/2/20 11:16


Crònica

285

La Carme persona i la Picallo científica compartien una àmplia franja de similituds. L’elegància intel·lectual dels seus treballs es pot posar en paral·lel, efectivament, amb la seva elegància i el seu bon gust personal. El seu minimisme transcendia l’esfera científica. Era sòbria i austera: no li agradaven les floritures ni físiques ni científiques. Els qui la vam conèixer tenim ben present la seva personalitat, sempre compromesa amb l’exigència i l’honestedat. Carme Picallo es prenia molt seriosament les coses. Una virtut, tanmateix, que no estava renyida amb el seu fantàstic sentit de l’humor. Va afrontar el tram final de la seva vida amb una presència d’ànim admirable, colpidora, amb referències iròniques a la malaltia que li va afectar el cervell, «el meu òrgan preferit», com ella mateixa deia. Carme, des d’aquesta nota de record, moltes gràcies per tants anys de complicitat. La teva petja com a dona i com a científica sempre romandrà viva entre nosaltres.

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 247-285

01_Llengua_Literatura_30.indd 285

26/2/20 11:16


01_Llengua_Literatura_30.indd 286

26/2/20 11:16


SUMARI

01_Llengua_Literatura_30.indd 287

26/2/20 11:16


01_Llengua_Literatura_30.indd 288

26/2/20 11:16


ESTUDIS I EDICIONS Joaquim Martí Mestre: Aportació del teatre costumista i de la premsa satírica del segle xix a la història del lèxic català. Rafael Maria Liern7 Xavier Rull i Muruzàbal: Això és típic teu. L’expansió dels possessius com a forma de genitiu dels pronoms personals29 Maria Josep Cuenca Ordinyana: La Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans: característiques i aportacions51 Joan Santanach i Suñol: L’incunable fantasma del Llibre del coc de mestre Robert (Toledo, 1477)85 Jordi Malé Pegueroles: Shakespeare en Josep Palau i Fabre97

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES The Classical Tradition in Medieval Catalan (Tomàs Martínez Romero)123 Actes dels congressos de l’Any Llull (Letizia Staccioli i Alba Romanyà Serrasolsas)127 Història de la literatura popular catalana (M. Magdalena Gelabert i Miró)132 Bibliografia verdagueriana, un repàs als anys 2013-2016 (Llorenç Sol­ devila)135 Ramon Picó i Campamar, un home de la Renaixença (Damià Pons Pons)142 Manuel Brunet, recuperat (Olívia Gassol Bellet)146 Constel·lació tasiana (Teresa Iribarren)150 Novetats a l’entorn de Màrius Torres (Marta Gort i Paniello, Xavier Montoliu Pauli i Arnau Barios Gené)153 Vigència de Manuel de Pedrolo (Elisabet Armengol)158 Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 289-294

01_Llengua_Literatura_30.indd 289

26/2/20 11:16


290

Llengua & Literatura, 30, 2020

Epistolari Gaziel - Josep Pla (1941-1964) (Francesc Montero Aulet)162 Epistolari de Joan Puig i Ferreter (Manuel Llanas)166 Epistolari Domènec Guansé (Josep Camps Arbós)168 La construcció literària del territori (Mireia Munmany Muntal)172 La narrativa catalana del segle xxi, balanç crític (Josep Gelonch)175 Vocabulari i glosari castellonenc (M. Àngels Massip Bonet)179

RESSENYES INDIVIDUALS Publi Ovidi Nasó: Heroides: Traducció catalana medieval de Guillem Nicolau (Isabel Grifoll Àvila)183 Anton Maria Espadaler: Obra Completa. Ramon Vidal de Besalú (Mariona Viñolas i Solés)187 Ramon Llull: Romance of Evast and Blaquerna, translation and notes (Blake Gutt)189 Arnau de Vilanova: Speculum medicine (Carmel Ferragud)193 Giovanni Boccaccio: Decameró (Francesco Ardolino)197 Tomàs Martínez Romero: Bernat Fenollar i Miquel Estela, poetes de cançoner (Carme Arronis Llopis)200 Isabel de Villena: ‘Aquestes són les obres que yo, sor Ysabel de Billena, é fetes en aquest monestir’. Notes autògrafes de sor Isabel de Villena (Simone Sari)202 Montserrat Lamarca: La impremta a Barcelona (1501-1600) (Albert Corbeto)204 Gabriel Nadal i Huguet: Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828) (August Bover i Font)206 David Domènech: Les nits de Pitarra. Aproximació a la Rebotiga de Frederic Soler (1863-1871). Art, espiritisme, homeopatia i revolució a la Barcelona del vuit-cents (Arnau Soler Pejoan)208 Fina Masdéu: Plàcid Vidal. Memorialista singular d’obra viscuda (Josep Camps Arbós)212 Laura Villalba Arasa: Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l’art de brodar rondalles (Emili Samper Prunera)216 Josep Carner: Llibres de poesia 1904-1924 (Jaume Coll Mariné)219 Judit Figuerola: Andreu Nin, revolucionari i traductor (Ivan Garcia Sala)222 Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 289-294

01_Llengua_Literatura_30.indd 290

26/2/20 11:16


Sumari

291

Montserrat Bacardí: Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Irene MiraNavarro)225 Joan Vinyoli: Llibre d’Amic de Vinyoli (Marc Audí)228 Francesc Foguet i Boreu: Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (Josep Camps Arbós)231 Bàrbara Sagrera Antich:  Corpus de fraseologia de les Illes Balears. Classificació, descripció i contextualització (Miquel Sbert Garau)233 Joan Martí i Castell: Els principis fonamentals en la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra (Pere Giner-Mira)236 Beatriz Fernández Fernández: Basc per a catalanoparlants (O de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant) (Itziar Aduriz Agirre)240

CRÒNICA Anna Maria Villalonga: Any Pedrolo 2018247 Jordi Ginebra Serrabou: L’Any Fabra 2018 (II)251 Pilar Arnau i Segarra: L’Any Josep Maria Llompart255 Marta Nadal: Any Maria Aurèlia Capmany. Una reivindicació necessària257 Eulàlia Miret i Raspall: El fons Joan Sales a l’arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda, de l’Institut d’Estudis Catalans261 Almodis Peguera Comas i Marina Ribas Esparrell: XVIII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana264 Albert Soler Llopart: Ciència i sapiència: els sabers a la universitat268 Mihaela-Mariana Morcov: In memoriam Marius Sala273 Joan Martí i Castell: Giuseppe Tavani, un filòleg avant la lettre (Roma, 1924-2019)276 Lola Badia Pàmies: Jaume Riera i Sans280 M. Lluïsa Hernanz: Carme Picallo (1950-2019)282

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 289-294

01_Llengua_Literatura_30.indd 291

26/2/20 11:16


CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS Joaquim Martí Mestre: Contribution of the popular theatre and the 19th-century satirical press to the history of the Catalan lexicon7 Xavier Rull i Muruzàbal: The expansion of possessives as genitive forms of personal pronouns29 Maria Josep Cuenca Ordinyana: The Gramàtica essencial de la llengua catalana of the Institut d’Estudis Catalans: Characteristics and contributions51 Joan Santanach i Suñol: The incunable fantasma of the Llibre del Coc by Mestre Robert (Toledo, 1477)85 Jordi Malé Pegueroles: Shakespeare in Josep Palau i Fabre97

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS The Classical Tradition in Medieval Catalan (Tomàs Martínez Romero)123 Proceedings of Llull Year conferences (Letizia Staccioli and Alba Romanyà Serrasolsas)127 History of popular Catalan literature (M. Magdalena Gelabert i Miró)132 Recent bibliography on Verdaguer (Llorenç Soldevila)135 Ramon Picó i Campamar, a man of the Renaixença (Damià Pons Pons)142 Manuel Brunet, restored (Olívia Gassol Bellet)146 Rafael Tasis’s bibliography (Teresa Iribarren)150 New developments around Màrius Torres (Marta Gort i Paniello, Xavier Montoliu Pauli i Arnau Barios Gené)153 Validity of Manuel de Pedrolo (Elisabet Armengol)158 Gaziel’s and Josep Pla’s epistolary (1941-1964) (Francesc Montero Aulet)162 Joan Puig i Ferreter’s epistolary (Manuel Llanas)166 Domènec Guansé’s epistolary (Josep Camps Arbós)168 Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 289-294

01_Llengua_Literatura_30.indd 292

26/2/20 11:16


Contents

293

The literary construction of the territory (Mireia Munmany Muntal)172 Catalan narrative of the 21st century, a critical assessment (Josep Gelonch)175 Vocabulary and glossary of Castellón (M. Àngels Massip Bonet)179

INDIVIDUAL REVIEWS Publi Ovidi Nasó: Heroides: Traducció catalana medieval de Guillem Nicolau (Isabel Grifoll Àvila)183 Anton Maria Espadaler: Obra Completa. Ramon Vidal de Besalú (Mariona Viñolas i Solés)187 Ramon Llull: Romance of Evast and Blaquerna, translation and notes (Blake Gutt)189 Arnau de Vilanova: Speculum medicine (Carmel Ferragud)193 Giovanni Boccaccio: Decameró (Francesco Ardolino)197 Tomàs Martínez Romero: Bernat Fenollar i Miquel Estela, poetes de cançoner (Carme Arronis Llopis)200 Isabel de Villena: ‘Aquestes són les obres que yo, sor Ysabel de Billena, é fetes en aquest monestir’. Notes autògrafes de sor Isabel de Villena (Simone Sari)202 Montserrat Lamarca: La impremta a Barcelona (1501-1600) (Albert Corbeto)204 Gabriel Nadal i Huguet: Noticiari de fets memorables de Mallorca (1749-1828) (August Bover i Font)206 David Domènech: Les nits de Pitarra. Aproximació a la Rebotiga de Frederic Soler (1863-1871). Art, espiritisme, homeopatia i revolució a la Barcelona del vuit-cents (Arnau Soler Pejoan)208 Fina Masdéu: Plàcid Vidal. Memorialista singular d’obra viscuda (Josep Camps Arbós)212 Laura Villalba Arasa: Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l’art de brodar rondalles (Emili Samper Prunera)216 Josep Carner: Llibres de poesia 1904-1924 (Jaume Coll Mariné)219 Judit Figuerola: Andreu Nin, revolucionari i traductor (Ivan Garcia Sala)222 Montserrat Bacardí: Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Irene MiraNavarro)225 Joan Vinyoli: Llibre d’Amic de Vinyoli (Marc Audí)228 Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 289-294

01_Llengua_Literatura_30.indd 293

26/2/20 11:16


294

Llengua & Literatura, 30, 2020

Francesc Foguet i Boreu: Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (Josep Camps Arbós)231 Bàrbara Sagrera Antich:  Corpus de fraseologia de les Illes Balears. Classificació, descripció i contextualització (Miquel Sbert Garau)233 Joan Martí i Castell: Els principis fonamentals en la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra (Pere Giner-Mira)236 Beatriz Fernández Fernández: Basc per a catalanoparlants (O de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant) (Itziar Aduriz Agirre)240

REPORTS Anna Maria Villalonga: Pedrolo’s Year 2018247 Jordi Ginebra Serrabou: Fabra’s Year 2018 (II)251 Pilar Arnau i Segarra: Josep Maria Llompart’s Year255 Marta Nadal: Maria Aurèlia Capmany’s Year. A necessary vindication257 Eulàlia Miret i Raspall: The Joan Sales collection in the Archive of the IEC’s Rodoreda Foundation261 Almodis Peguera Comas i Marina Ribas Esparrell: 18th Congress of Catalan Philology Students264 Albert Soler Llopart: Science and wisdom: Knowledge in the university268 Mihaela-Mariana Morcov: In memoriam Marius Sala273 Joan Martí i Castell: Giuseppe Tavani, a philologist avant la lettre (Roma, 1924-2019)276 Lola Badia Pàmies: Jaume Riera i Sans280 M. Lluïsa Hernanz: Carme Picallo (1950-2019)282

Llengua & Literatura. Núm. 30 (2020), ps. 289-294

01_Llengua_Literatura_30.indd 294

26/2/20 11:16


INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS11

1.  Enviament dels treballs 2.  Citacions bibliogràfiques 3.  Citacions textuals 4.  Dedicatòries i referències a premis 5.  Encapçalament de treballs i ressenyes 6.  Abreviatures i símbols 1.  Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (arnau.vives.pi@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/ index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS). L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1.  Podeu veure la versió ampliada d’aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

01_Llengua_Literatura_30.indd 295

26/2/20 11:16

021-107


296

Llengua & Literatura, 30, 2020

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia. 2.1.  La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al. Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s’han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball. (Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2.  La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès. •  El cognom de l’autor en versaleta. •  L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts. •  El nom i el cognom de l’autor, en rodona. •  El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes. •  Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

01_Llengua_Literatura_30.indd 296

26/2/20 11:16


Instruccions per als autors

297

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol. •  Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.). • Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm. Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15. Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

•  Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva. •  El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol. •  El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta. •  En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues. •  El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues. Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalunya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

•  En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final. •  En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta. Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

01_Llengua_Literatura_30.indd 297

26/2/20 11:16


298

Llengua & Literatura, 30, 2020

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/ index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3.  Citacions textuals •  Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua. •  Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació. •  Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11. •  Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’). 4.  Dedicatòries i referències a premis •  Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)). 5.  Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1.  Treballs •  El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès. •  El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats. •  A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor. • A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

01_Llengua_Literatura_30.indd 298

26/2/20 11:16


Instruccions per als autors

299

•  Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim. •  Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim. Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 5.2.  Ressenyes 5.2.1.  Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva). • El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. •  Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). •  La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: —  Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor. —  Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. —  Ciutat: editorial (separats per dos punts). —  La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número. —  No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

01_Llengua_Literatura_30.indd 299

26/2/20 11:16


300

Llengua & Literatura, 30, 2020

5.2.2.  Ressenyes individuals •  Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra. •  L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: —  Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts. —  Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. —  Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma). —  La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número. —  No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

•  El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. •  Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 6.  Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

01_Llengua_Literatura_30.indd 300

26/2/20 11:16


DRETS D’AUTOR I RESPONSABILITATS La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. Els autors en el moment de lliurar els articles a la revista Llengua & Literatura per a sol·licitar-ne la publicació accepten els termes següents: — Els autors cedeixen a la Societat Catalana de Llengua i Literatura els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a revista Llengua & Literatura. — Els autors responen davant la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats. — És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles. — La Societat Catalana de Llengua i Literatura està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors. — Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/ deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. — La revista Llengua & Literatura no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats. PROTECCIÓ DE DADES PERSONALS L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms,

01_Llengua_Literatura_30.indd 301

26/2/20 11:16


dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el cor­ responent volum de la revista Llengua & Literatura. Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista Llengua & Literaturai no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Llengua & Literatura, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

01_Llengua_Literatura_30.indd 302

26/2/20 11:16


01_Llengua_Literatura_30.indd 6

26/2/20 11:15


SUMARI

Llengua & Literatura

ESTUDIS I EDICIONS

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 123 CRÒNICA

Anna Maria Villalonga: Any Pedrolo 2018247 Jordi Ginebra Serrabou: L’Any Fabra 2018 (II)251 Pilar Arnau: L’Any Josep Maria Llompart255 Marta Nadal: Any Maria Aurèlia Capmany. Una reivindicació necessària257 Eulàlia Miret i Raspall: El fons Joan Sales a l’arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda, de l’Institut d’Estudis Catalans261 Almodis Peguera Comas i Marina Ribas Esparrell: XVIII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana264 Albert Soler Llopart: Ciència i sapiència: els sabers a la universitat268 Mihaela-Mariana Morcov: In memoriam Marius Sala273 Joan Martí i Castell: Giuseppe Tavani, un filòleg avant la lettre (Roma, 1924-2019)276 Lola Badia: Jaume Riera i Sans280 M. Lluïsa Hernanz: Carme Picallo (1950-2019)282

(filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Llengua & Literatura

Joaquim Martí Mestre: Aportació del teatre costumista i de la premsa satírica del segle xix a la història del lèxic català. Rafael Maria Liern7 Xavier Rull i Muruzàbal: Això és típic teu. L’expansió dels possessius com a forma de genitiu dels pronoms personals29 Maria Josep Cuenca Ordinyana: La Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans: característiques i aportacions51 Joan Santanach i Suñol: L’incunable fantasma del Llibre del coc de mestre Robert (Toledo, 1477)85 Jordi Malé Pegueroles: Shakespeare en Josep Palau i Fabre97

30 2020

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

30 2020

Directors: August Bover (UB/IEC), Daniel Casals (UAB). Secretari: Arnau Vives (UB). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Josep M. Domingo (UB), Manuel Llanas (UVic), Josep Massot i Muntaner (IEC), Josep Moran (IEC), Gemma Rigau (UAB/ IEC), Mila Segarra (UAB/IEC), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Francesc Foguet (UAB), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Joseph Gulsoy (University of Toronto/IEC), Joan Martí (URV/IEC), Joan Mas i Vives (UIB/IEC), Veronica Orazi (Università degli Studi di Torino), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel/IEC), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza/IEC), Max Wheeler (University of Sussex/IEC), Curt Wittlin (University of Saskatchewan/IEC), Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV). Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB/IEC), Jordi Carbonell (Università degli Studi di Cagliari/IEC), Joaquim Molas (UB/IEC), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Institut d’Estudis Catalans 00_Cob Llengua_Literatura_30.indd 1

21/2/20 12:26

Profile for Institut d'Estudis Catalans

Llengua & Literatura  

Número 30 - 2020

Llengua & Literatura  

Número 30 - 2020