Page 1

ACTES

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

Coberta ACTES vol 9.pdf 1 21/03/2017 11:32:17

NOVA ÈPOCA

2016 VOLUM 9

ACTES D’HISTÒRIA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DE LA

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ISSN: 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

NOVA ÈPOCA

2016

VOLUM 9

Institut d’Estudis Catalans


001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 8

21/03/2017 15:22:43


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 1

21/03/2017 15:22:42


Editors en Cap Jordi Ferran Boleda, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica Roser Puig Aguilar, Universitat de Barcelona Consell Editorial Francesc Xavier Barca Salom, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica Mónica Blanco Abellán, Universitat Politècnica de Catalunya Pere Grapí Vilumara, CEHIC, Universitat Autònoma de Barcelona Néstor Herran, Université Pierre et Marie Curie, París Maria Rosa Massa Esteve, Universitat Politècnica de Catalunya Carles Puig-Pla, Universitat Politècnica de Catalunya Josep Simon Castel, Grupo de Estudios Sociales de las Ciencias, las Tecnologías y las Profesio­ nes, Universidad del Rosario, Colòmbia Consell Assessor David Aubin, Université Pierre et Marie Curie, França Patrice Bret, Centre Alexandre Koyré, / CNRS-EHESS-MNHN, França José Antonio Cervera Jiménez, El colegio de México, Mèxic Irina Gouzévitch, Centre Maurice Halbwach - École des Hautes Études en Sciences Sociales, França Peter Heering, Universität Flensburg, Alemanya Víctor Navarro Brotons, Universitat de València Josep Pardo Tomás, Institut Milà i Fontanals - CSIC Mònica Rius Pinés, Universitat de Barcelona Antoni Roca Rosell, Universitat Politècnica de Catalunya Xavier Roqué Rodríguez, CEHIC - Universitat Autònoma de Barcelona Peter Scholliers, Vrije Universiteit Brussel, Bèlgica Jean-Pierre Williot, Université François-Rabelais, França Objectiu i contingut Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, és la revista internacional de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa, doble cega. La revista es funda l’any 2008 i manté dues edicions a l’any fins a l’any 2011 que comença a ser anual i editar-se digitalment. El sistema de gestió digital que s’utilitza és l’Open Journal System (OJS), de codi obert i ús gratuït que permet preparar la revista en línia i complir amb les normatives de qualitat científica nacionals i interna­ cionals. La revista està dedicada a la història de la ciència, la medicina i la tecnologia des de l’antiguitat fins al present. Publica articles, notes de recerca i revisions bibliogràfiques en llengua catalana, anglesa i altres. És una revista que proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT), basant-te en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 2

21/03/2017 15:22:42


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ISSN: 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 3

21/03/2017 15:22:42


Revista Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona Telèfon: 933 248 581 - Fax: 932 701 180 Adreça electrònica: schct@iec.cat Les revistes de l’IEC allotjades a l’Hemeroteca Científica Catalana utilitzen com a descriptors les 15 propietats recomanades al Dublin Core Metadata Element Set, versió reduïda de la norma ISO 15836 (2009). Revista indexada a IEC, RACO, DIALNET, MIAR Aquesta revista és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat i http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

Imatge de la coberta: Idoia Calabuig © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Text en català revisat lingüísticament per Mercè Rial Disseny gràfic: Maria Casassas Compost per Fotocomposició gama, sl ISSN: 2013-9640

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 4

03/04/2017 10:57:27


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 5

SUMARI

DOSSIER MONOGRÀFIC: LIVING IN A TOXIC WORLD (1800-2000) Dossier editat per José Ramón Bertomeu-Sánchez i Ximo Guillem Llobat José Ramón Bertomeu-Sánchez, Ximo Guillem-Llobat. Following Poisons in Society and Culture (1800-2000): A Review of Current Literature . . . . . .

9

Carolyn Cobbold. Responding to the colourful use of chemicals in nineteenth-century food . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

37

Olivier Chatterji. Aluminium smelters and industrial hazards in the Maurienne Valley. Experts, reformers and local resistance (1892-1939) . . . .

55

ARTICLES Esteve Solà Sugrañes. L’experiment d’escalfament de mercuri en la Rutbat al-ḥakīm de Maslama al-Qurṭubī . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

81

Agustí Camós Cabeceran. Antoni de Martí i Franquès i el debat sobre la febre groga que tingué lloc a Barcelona en els primers anys del segle xix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

105

RESSENYES Manuel Castillo Martos i Juan Luis Rubio Mayoral. “Enseñanza, ciencia e ideología en España (1890-1950)” (Guillermo Lusa) . . . . . . . . . . . . . . . .

139

XIV Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. 14th Conference on the History of Science and Technology. Castelló de la Plana (Silvia Pérez) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

147

NECROLÒGIQUES Georgina Blanes Nadal (1966 - 2015) per Lluís Garrigós i Oltra . . . . . . .

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 5

153

03/04/2017 10:57:28


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 6

CONTENTS

DOSSIER: LIVING IN A TOXIC WORLD (1800-2000) Special issue edited by José Ramón Bertomeu-Sánchez i Ximo Guillem Llobat José Ramón Bertomeu-Sánchez, Ximo Guillem-Llobat. Following Poisons in Society and Culture (1800-2000): A Review of Current Literature . . . . . .

9

Carolyn Cobbold. Responding to the colourful use of chemicals in nineteenth-century food . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

37

Olivier Chatterji. Aluminium smelters and industrial hazards in the Maurienne Valley. Experts, reformers and local resistance (1892-1939) . . . .

55

ARTICLES Esteve Solà Sugrañes. The experiment of heating mercury in the Rutbat al-ḥakīm by Maslama al-Qurṭubī . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

81

Agustí Camós Cabeceran. Antoni de Martí i Franquès and the debate about yellow fever in Barcelona in the early’s ninety . . . . . . . . . . . . . . . .

105

BOOK REVIEWS AND CONFERENCE REPORTS Manuel Castillo Martos i Juan Luis Rubio Mayoral. “Enseñanza, ciencia e ideologia en España (1890-1950)” (Guillermo Lusa) . . . . . . . . . . . . . . . .

139

XIV Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. 14th Conference on the History of Science and Technology. Castelló de la Plana (Silvia Pérez) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

147

OBITUARY Georgina Blanes Nadal (1966 - 2015) by Lluís Garrigós i Oltra . . . . . . . .

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 6

153

21/03/2017 15:22:42


DOSSIER MONOGRÀFIC LIVING IN A TOXIC WORLD (1800-2000)

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 7

22/03/2017 15:20:25


001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 8

21/03/2017 15:22:43


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.193 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT INSTITUT D’HISTÒRIA DE LA MEDICINA I DE LA CIÈNCIA “LÓPEZ PIÑERO”

Abstract: This paper offers an overview of recent historical studies on toxic products. First, we offer an introduction to the literature and the principal academic groups, de­ scribing the major trends in four different areas of scholarship: history of crime and forensic science, history of food quality and adulteration, history of occupational and public health, and environmental history. Second, we suggest avenues for future re­ search by highlighting three meeting points: protagonists, spaces and proof. We also discuss some challenges of the historical narratives: the agency of human and non-human actors; the integration of material, human and environmental effects; and the combination of the socio-cultural analysis of historical cases with the current un­ derstanding of poisons. While avoiding the unforgivable sins of anachronism or, even worse, of technological determinism, we want to encourage historical narratives with a bearing on current affairs. This is the last point discussed in the final conclusions. We claim that the history of toxic products can raise long-term debates, decenter the current focus, look for hybrid and complex causations, deconstruct the technocratic discourse of experts, empower victims, question legal standpoints and received cul­ tural constructs, or point out the difficulties of democratic decision-making processes in matters regarding toxic products, particularly in a world marked by an uneven distri­ bution of power and risks. In this sense, we claim that a history of toxic products can

* Correspondence: José Ramón Bertomeu-Sánchez Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero” Universitat de València Plaça Cisneros, 4 46003 València (Spain) Jose.R.Bertomeu@uv.es

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 9

21/03/2017 15:22:43


10

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

create new links between historians and social movements, academic research and activism, while enlarging the opportunities for fostering the uses of history in poli­ cy-making. In order to follow this promising path, we argue the need of crossing disci­ plinary borders of the history of crime, the history of occupational health, and food and environmental history, while moving outside academia and engaging in public debates. Keywords: History of crime, food history, environmental history, toxic products.

1. Introduction

Poisons inhabit the twilight zone between nature and culture. Every society and every age has experienced them. While having an indisputable materiality, the range of social uses and cultural meanings associated with poisons are contingent on and changing in time and space. Many poisons have been everyday materials employed for a wide spectrum of purposes: hunting, pesticides, drugs, coloring products, etc. They have also been employed as tools to perform criminal murders or political assassinations as well as for legally-accepted crimes (wars, death penalty, etc.). Their dramatic effects have captivated people and produced a broad range of cultural meanings and social metaphors. They are frightening ingredients in folk tales or fictional literature (from detective stories to more recent “true crime”). While arousing terror in some contexts, particular poisons may be regarded as harmless or even beneficial in other places or historical moments. Moreover, at a particular time and place, poisons can create public controversies concerning their effects, which are largely shaped by the interests, inequalities and capacity of agency of the different actors: experts, lawyers, judges, poisoners, victims, activists, employers or politicians. Since ancient times poisons have also been objects of medical and scientific inquiry. Their effects have been expressed in terms of toxicity, contamination or pollution, overlapping with other medical concepts such as adulteration, infection or disease. They have been discussed in connection to physiology and pharmacology, food adulteration, hygiene and public health, occupational health and environmental science. These studies have analyzed poisons in different material and social spaces (workplaces, homes, industries, air, rivers, etc.). Historians have also showed the circulation of poisons on the local, regional and global scales. These circulations encouraged exchanges and interactions among legal, scientific, medical and popular cultures. Putting the focus on poisons offers opportunities to understand these tensions and exchanges. Once released, poisons engage with nature and culture in very different ways, while destabilizing the borders between these categories. In other words, episodes of poisoning, as well as of contamination or pollution, are complex socio-material phenomena. These episodes have to be explained by a broad array of social, cultural, material, medical and environmental issues, whose relative importance depends on the episode at stake. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 10

21/03/2017 15:22:43


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

11

With this backdrop, this paper offers a brief overview of recent historical studies on toxic products. We have two main purposes in mind. First, we offer an introduction to the literature and the principal academic groups, describing the major trends in four different areas of scholarship: history of crime and forensic science, history of food quality and adulteration, history of occupational and public health, and environmental history. Second, we suggest avenues for future research by highlighting three meeting points: protagonists, spaces and proof. The resulting narratives have to face many challenges: dealing with the agency of human and non-human actors, the integration of material, human and environmental effects, and the combination of the socio-cultural analysis of historical cases with the current understanding of poisons. While avoiding the unforgivable sins of anachronism or, even worse, of technological determinism, we want to encourage historical narratives with a bearing on current affairs. This is the last point discussed in the final conclusions.1 2. Departures

The study of poisons has been a part of various historical traditions: history of crime, food history, history of occupational and public health, and environmental history. A material history of poisons can establish links between these different historiographical traditions.2 Crime

One of the most influential master narratives in the history of poisons was written by the German toxicologist Louis Lewis (1850-1929) at the beginning of the twentieth century. In spite of his professional career, Lewis devoted many pages to cultural and political issues taken from ancient Greek and Latin literature.3 Nineteenth-century toxicologists knew that poisons were far from being just objects of inquiry in medical culture. They were also protagonists in mythological and folk tales reflecting their varied social uses. Apart from hunting and human killing, numerous poisons were also used as drugs in many of the ancient 1.  We have discussed some of these topics in the Spring School “Living in a Toxic World (1800-2000)”, Maó, Menorca, May 2015. See the special issue edited by Ximo Guillem-Llobat and José R. Bertomeu-Sánchez (eds.), “Living in a Toxic World,” Endeavour 40, no. 2 (2016): 67-138, and papers in this volume. We are very grateful to all the participants in the meeting and the contributors to the special issues. We are also indebted to the comments and critical remarks of several colleagues who kindly read previous versions of this text: Judit Gil, Pilar Punter, Enrique Perdiguero, Jaume Sastre and Jaume Valentines. 2.  Of course, there are many other areas in humanities in which poisons have been analyzed: policy studies, political ecology, gender studies, literary theory, sociology, etc. The review is mostly based on historical studies, particularly those around the four mentioned areas, which are perhaps the most flourishing fields of current historical scholarship on the topic. Our selection of toxic products is also limited. For instance, apart from some exceptions, we have excluded studies on history of nuclear risk, which is a well-defined area of research. See Soraya Boudia, “Global Regulation: Controlling and Accepting Radioactivity Risks”, History and Technology 23 (2007): 389-406. 3.  Louis Lewin, Die Gifte in der Weltgeschichte (Berlin: Springer, 1920).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 11

21/03/2017 15:22:43


12

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

medical traditions in Greece, China and India. These contrasting uses (for healing and for killing) are reflected in the ambiguities of the Greek word “pharmakon” (or “bish” in Indian medicine).4 Other cultural images which can be tracked back to ancient times were also remarked by Lewis, for instance, the alleged connection between poisoning and women, a creative source of gendered images concerning crime.5 Since ancient times, women have been accused of having privileged access to poisons and of having used them in both familiar and political crimes. Regardless the available historical record, some of these women (Locusta, Lucrecia Borgia, etc.) have become historical icons for poisoners, recreated in fictional literature for centuries. Writers have also connected poisons with some historical moments and places: the first decades of Roman Empire, the Italian Renaissance, the Papal States, etc.6 Crimes of poisoning were commonly mentioned in the ancient legal corpus. At the end of the Middle Ages, poisoning trials involved a growing presence of medical experts in courts.7 Historians of medicine have only paid attention to these trials in recent years. Old studies were focused on the growing academic literature on legal medicine since early modern times and the first experimental studies on poisons, closely related to the new animal experiments and studies on drugs during the late seventeenth and eighteenth centuries.8 Modern historical studies have been concentrated in the development of modern toxicology during the nineteenth century. Changes in criminal law, standards of proof and trial procedure carved out more room for experts in courts. Sparked by these favorable circumstances, a new literature on poisons emerged at the encounters of medicine, chemistry and law. Nineteenth-century toxicology was a science made for and in courts. Trials provided a flux of challenging problems and crucial data: autopsies, clinical data, analysis, etc. In courts, medical experts were compelled to present their results to lay people (judges, lawyers, jurors), so they employed many rhetorical resources, sometimes combining a plain (but authoritative) voice with dramatic visual effects and experiments. At the same time, national criminal laws shaped the role of experts and judges in trials (for instance, adversary vs. inquisitorial systems). In some cases, judges acted as gate-keepers limiting the 4.  Franck Collard, Les Écrits sur les poisons (Turnhout: Brepols, 2016). David Arnold, Toxic Histories. Poison and Pollu­ tion in Modern India (Cambridge: Cambridge University Press, 2016). Frédéric Obringer, L’aconit et l’orpiment. Drogues et poi­ sons en Chine ancienne et médiévale (Paris: Fayard, 1997). 5.  Lydie Bodiou, Frédéric Chauvaud and Myriam Soria (eds.), Les vénéneuses. Figures d’empoisonneuses de l’Antiquité à nos jours (Rennes: PUR, 2015). 6.  Alessandro Pastore, Veleno. Credenze, crimini, saperi nell’Italia moderna (Bologna: Il Mulino, 2010). 7.  Frank Collard, Le crime de poison au Moyen Âge (Paris: PUF, 2003). Franck Collard, Pouvoir et poison: Histoire d’un crime politique de l’Antiquité à nos jours (Paris: Seuil, 2007). 8.  Esther Fischer-Homberger, Medizin vor Gericht: Gerichtsmedizin von der Renaissance bis zur Aufklärung (Bern: Huber, 1983). Andreas H. Maehle, Drugs on Trial: Experimental Pharmacology and Therapeutic Innovation in the Eighteenth-Century (Amsterdam: Rodopi, 1999).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 12

21/03/2017 15:22:43


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

13

range of knowledge to be admitted in courts. Diverse standards of evidence were required in expert reports, which were combined in different ways with other forms of evidence. Many historians have discussed these issues in terms of co-production of science and law.9 Narratives of technological progress have focused on the new methods of high-sensitivity analysis that were introduced during the 1830s, for instance the famous Marsh test for arsenic. Recent research has showed other aspects of these developments. While allowing the detection of minute quantities of poison, the new methods introduced new uncertainties and puzzling situations.10 Between the 1830s and 1840s, many poisoning cases were detected and some toxicologists became celebrities thanks to their participation in famous poisoning trials.11 A large and diverse group of experts on crime emerged in many parts of Europe. Their differences were striking in terms of backgrounds, occupation, professional organization, role in courts, salaries, learned literature, etc. A substantial change took place at the turn of the twentieth century, when a new forensic science emerged thanks to new forms of proof based on traces (such as fingerprints, blood stains, etc.), the focus on the crime scene (instead of on bodies) and the advent of scientific policing (in contrast to nineteenth-century forensic doctors). New types of experts and forms of expertise emerged in the twentieth-century courts.12 Along with studies on experts and expertise, the role of public opinion has been another dominating topic in historical studies on criminal poisoning.13 Trials largely captivated the public attention and fueled public controversies in courts, academies and salons. The controversies involved a broad range of issues concerning criminal poisoning: chains of custody, standards of proof, the politics of expertise or even much more general topics related to science and law. The public debates encouraged new regulations on the control of poisons and a literary industry in the form of books and papers in the general press.14 9.  Sheila Jasanoff, Science at the Bar: Law, Science, and Technology in America (Cambridge: Harvard Univ. Press, 1995). Olivier Leclerc, Le juge et l’expert. Contribution à l’étude des rapports entre le droit et la science (Paris: Librairie générale de droit, 2005). 10.  José Ramón Bertomeu Sánchez, “Managing Uncertainty in the Academy and the Courtroom: Normal Arsenic and Nineteenth-Century Toxicology”, Isis 104, no. 2 (2013): 197-225. 11.  José Ramón Bertomeu Sánchez and Agustí Nieto-Galan (eds.), Chemistry, Medicine, and Crime: Mateu J. B. Orfila (1787-1851) and His Times (Sagamore Beach: Science History Publications, 2006). Katherine Watson, Poisoned Lives: English Poisoners and Their Victims (London: Hambledon, 2004). Ian Burney, Poison, Detection, and the Victorian Imagination (Manchester: University Press, 2006). Mar Cuenca Lorente and José Ramón Bertomeu Sánchez, “El veneno de María Bonamot: juicios, peritos y crimen en la España del siglo xix” (Universitat de València, 2015). 12.  Ian Burney and Neil Pemberton, Murder and the Making of English CSI (Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2016). 13.  Ian Burney, Poison, Detection, and the Victorian Imagination. David Arnold, Toxic Histories. Poison and Pollution in Modern India. 14.  José Ramón Bertomeu Sánchez, La verdad sobre el caso Lafarge (Barcelona: El Serbal, 2015).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 13

22/03/2017 15:20:51


14

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

Poison panics (as well as “food scares”,15 “nuclear fears”16 or “public health crises”17) also instigated new regulations on criminal poisons, food adulteration or environmental hazards. These panics conveyed much more than ideas about poisons, adulteration and pollution. They could produce riots against the political or colonial powers, or attacks against marginal groups (transformed into “scapegoats”), encouraging religious discrimination or xenophobia.18 These social anxieties may also lie behind regulations and government actions. The wave of poisoning crimes during the 1830s and 1840s instigated new regulations on poison control in France and Britain by the middle of the nineteenth century. These laws attempted to address the social anxiety caused by the famous poison trials during these years, while assuring that poisons such as arsenic could be employed for agriculture or industry. Despite their link to important health problems, no regulations were introduced concerning workplace hazards or environmental pollution.19 As mentioned before, poisons are far from being a part of crime history alone. They were employed in everyday life, agriculture or industry. Arsenic, the “king of poisons” during the nineteenth-century, was employed as rat-poison, pesticide, drugs or in making wallpaper.20 Moreover, many of the nineteenth-century experts worked in other activities such as food quality control and other forms of consulting for private and public institutions.21 Therefore many of them were involved in trials related not only to criminal poisoning but also to food adulteration, public health or industrial hazards. The connections are clear in seminal journals such as the French Annales d’hygiène publique et médecine légale, which included both research papers and expert reports regarding criminal poisoning, food adulteration, occupational health and industrial pollution (and in some cases litigations concerning public health and dangers). In this and other publications, nineteenth-century hygienists adopted the old medical tradition connecting diseases, so15.  Madeleine Ferrières, Histoire des peurs alimentaires. Du Moyen Age à l’aube du xxe siècle (Paris: Seuil, 2002). 16.  Spencer R. Weart, The Rise of Nuclear Fear. Cambridge: Harvard University Press, 2012. 17.  Esteban Rodríguez Ocaña and Patrick Zylberman, “Improving Public Health amidst Crises. Introduction”, Dynamis: 28, (2008): 19-28. 18.  David Arnold, Toxic Histories. Poison and Pollution in Modern India, chapters 3 and 4. 19.  Peter Bartrip, “A ‘Pennurth of Arsenic for Rat Poison’: The Arsenic Act, 1851, and the Prevention of Secret Poisoning”, Medical History 36 (1992): 53-69. 20.  James C. Whorton, The Arsenic Century: How Victorian Britain Was Poisoned at Home, Work, and Play (Oxford: University Press, 2010). Nathalie Jas, “Public Health and Pesticide Regulation in France before and after Silent Spring”, History and Technology 23, no. 4 (2007): 369-88. On the use of chemicals in nineteenth-century food coloring see Carolyn Cobbold (in this issue of Actes); see also the paper by Amélie Müller “Devilish Designs: The Wallpaper Industry and Arsenical Pigments in Britain, France and Germany, 1850-1900” (paper presented in the Mahon Conference “Living in a Toxic World”, 2014). 21.  Katherine D. Watson, “The Chemist as Expert: The Consulting Career of Sir William Ramsay”, Ambix 42 (1995): 143159.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 14

21/03/2017 15:22:43


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

15

cial conditions and environment.22 The analytical tests employed in criminal trials for detecting poisons such as arsenic, mercury and lead were also adopted in the analysis of food or in industrial pollution. Like poisons, experts moved easily from one disciplinary area to another. For instance, public analysts (mostly in charge of food control) played an important role in the emergence of forensic science in England at the beginning of the twentieth century.23 By the end of the nineteenth century, in many European countries, public interests and state concerns moved increasingly from criminal poisoning to forms of poisoning associated with adulteration of foodstuffs and the impact of industry, agriculture and mining on air, water and soil. New actors captivated the public imagination. While never vanishing, the ancient trope of the female poisoner lost momentum with the advent of greedy food merchants and industrial polluters. At the same time, toxicology, once one of the most important areas in shaping nineteenth-century legal medicine, grew less significant in the context of the new culture of forensic sciences, which emerged at the beginning of the twentieth century. The problem of poisons and their control took on new cultural meanings and new stakeholders appeared (public health doctors, environmental activists, union trades, industry). However, as David Arnold argues in a recent book on India, many continuities could be pointed out between nineteenth-century poison scares and murder cases and more recent developments related to public health and environmental pollution. These connections and discontinuities have been scarcely studied, forming a no man’s land at the borders of the different historical traditions discussed in this paper. While a new language of toxicity, adulteration, contamination and pollution emerged, many products, instruments and methods remained, sometimes moving from one disciplinary area to another. As Arnold remarks, “many of the same substances that perturbed nineteenth-century toxicology (arsenic, mercury and lead) resurfaced in a new era of human poisoning and environmental pollution in which individual culpability and criminal intent were less easily established”.24 Many of these products were detected in human food and mineral waters. Food

In the 1930s the school of the Annales, with Lucien Febvre and Marc Bloch at its forefront, and authors such as Adam Maurizio, Luigi Messedaglia, Jack Drummond and Anne Wilbraham were responsible for the first professional historical studies focused on food. And yet, it was only in the last half of the century when food history started to become institutional22.  Ann F. La Berge, Mission and Method. The Early Nineteenth-Century French Public Health Movement (Cambridge: University Press, 1992). Christopher Hamlin, Public Health and Social Justice in the Age of Chadwick Britain, 1800-1854 (Cambridge: University Press, 1998). 23.  Alison Adam, A History of Forensic Science: British Beginnings in the Twentieth Century (London: Routledge, 2015). 24.  David Arnold, Toxic Histories. Poison and Pollution in Modern India, 174.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 15

21/03/2017 15:22:43


16

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

ized in some way.25 The 1960s (with a clearly dominant economic history approach) and the 1980s (with its cultural turn and the growing presence of ethnographic perspectives) were key moments for food historiography. However, during most of this period, the issue on safety and quality was rather marginal, even when dealing with the late-nineteenth century, when adulteration became a major problem.26 Poisons and toxic products in general have not represented a central analytical category in food historiography. However, since the 1990s an increasing number of publications have dealt with this issue. Although still a small group inside food history, these new studies are definitely relevant for any historical approach to the study of toxicants. Food safety and quality were central issues in major publications by authors such as Jim Phillips, Michael French and Alessandro Stanziani.27 However, since these authors were mainly involved in economic and business history, they tended to neglect (or to attribute a minor role to) medical and scientific aspects of toxicity and adulteration. Indeed, most of their work focused on controversies dealing with frauds. These debates on fraud were usually considered in economic terms, rather than regarding their impact on health; although the rhetoric used by historical actors could be hugely misleading and point to “health” problems. For instance, laws banning the use of saccharin or of margarine could be addressed to the public health interest but once historians had delved into the terms of many of these controversies, it became obvious that the main motivation involved commercial competition.28 However, despite the relevance of the economic perspective, several authors have addressed issues related to the history of medicine, science and technology.29 25.  John Super, “Food and History”, Journal of Social History 36, 2002: 165-178. Emma Spary, “Ways with Food”, Jour­ nal of Contemporary History 40 (2005): 763-771. Priscilla Ferguson, “Eating Orders: Markets, Menus, and Meals”, Journal of Modern History 77 (2005): 679-700. Peter Scholliers, “Twenty-Five Years of Studying un Phénomène Social Total”, Food, Cul­ ture and Society: An International Journal of Multidisciplinary Research 10 (2007): 449-471. Maria de los Ángeles Pérez Samper, “La historia de la alimentación”, Chronica Nova 35 (2009): 105-162. Jorge Uria, “Una nueva historia de la alimentación”, Historia Contemporánea 48 (2014): 33-69. 26.  Ximo Guillem-Llobat, “Historia de la alimentación: contribuciones y oportunidades de los estudios sobre seguridad y calidad”, Ayer 101 (2016): 269-282. 27.  Although they have published a huge amount of articles and book chapters, their two main publications on food quality have been: Alessandro Stanziani, Histoire de la qualité alimentaire (xixe-xxe siècle) (Paris: Éditions du Seuil, 2005) and Michael French and Jim Phillips, Cheated Not Poisoned? Food Regulation in the United Kingdom, 1875-1938 (Manchester: Manchester University Press). 28.  Alessandro Stanziani, Histoire de la qualité alimentaire (xixe-xxe siècle) (Paris: Éditions du Seuil, 2005). Ximo Guillem-Llobat, “The Sugar Industry, Political Authorities, and Scientific Institutions in the Regulation of Saccharin: Valencia (18881939)”, Annals of Science 68 (2011): 401-424. 29.  Cristopher Hamlin, A Science of Impurity: Water Analysis in Nineteenth Century Britain (Berkeley: University of California Press, 1990). Anne Hardy, Salmonella Infections, Networks of Knowledge and Public Health in Britain, 1880-1975 (Oxford: OUP, 2015). Peter Atkins, Liquid Materialities: A History of Milk, Science and the Law (Critical Food Studies) (Farnham: Ashgate, 2010).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 16

21/03/2017 15:22:43


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

17

In spite of these limitations, food history has contributed to the study of toxicants in several ways. It has identified transitions in food regulations, which may be deemed a valuable contribution when considering the “context” in the narratives dealing with the regulation of toxicants. The analyses of the change from “perishability” to “toxicity” after the introduction of preservatives and chemical dyes in the nineteenth century,30 as well as those concerning the transition from chemical to bacteriological risk in food consumption during the 1930s,31 stand as good examples of this contribution. Additionally, it should be noted that many new regulations were promulgated between the late-nineteenth and early-twentieth centuries and food historians have analyzed the drafting and implementation of these laws. They have dealt in detail with national legislation as well as with the attempts to reach international agreements on food safety and quality controls.32 In analyzing food safety controversies and regulations, historians have usually focused on the nineteenth and twentieth centuries. In these periods, food systems experienced unprecedented changes which raised new risks and led to the establishment of a new frame of regulation that still exists.33 Food fraud, as other frauds, became so ubiquitous in the nineteenth century that some contemporaries, such as Paul Lafargue, even affirmed that this period would be remembered as the “Age of Falsification”.34 Adulterations of all kinds, including noxious or toxic ones, were then especially common in food consumed by the working class. However, food risks or scares have existed throughout history and several authors have successfully tackled this issue from a longue durée perspective.35 30.  Alessandro Stanziani, “Defining ‘Natural Product’ between Public Health and Business, 17th to 21st Centuries”, Ap­ petite 51 (2008): 15-17. 31.  Anne Hardy, Salmonella Infections, Networks of Knowledge and Public Health in Britain, 1880-1975 (Oxford: OUP, 2015). 32.  Authors such as Alessandro Stanziani and Pierre-Antoine Dessaux have analyzed the French food laws of the late-nineteenth and early twentieth centuries and several of these rules even have as their main object the study of collective books such as that edited by DGCCRF in 2007 and entitled La loi du 1er août 1905 ; cent ans de protection des consomma­ teurs. The main U.S. law of that period was analyzed by James Harvey Young in Pure Food: Securing the Federal Food and Drugs Act of 1906 (Princeton: Princeton University Press, 1989). Comparative international approaches can be found in papers such as: Kari Tove Elvbakken, Per Lægreid and Lise Hellebø Rykkja, “Regulation for Safe Food: A Comparison of Five European Countries”, Scandinavian Political Studies 31 (2008): 125-148. And for the search for international agreements see: Ximo Guillem-Llobat, “The Search for International Food Safety Regulation. From the Commission internationale pour la répression des falsifications to the Société universelle de la Croix Blanche (1879-1909)”, Social History of Medicine 27 (2014): 419-439. 33.  Kari Tove Elvbakken, Per Lægreid and Lise Hellebø Rykkja, “Regulation for Safe Food: A Comparison of Five European Countries”, Scandinavian Political Studies 31 (2008): 125-148. 34.  Paul Lafargue, Le droit à la paresse : réfutation du droit au travail de 1848 (Paris: Henry Oriol, 1883). See Gérard Béaur, Hubert Bonin, Claire Lemercier (eds.) Fraude, contrefaçon et contrebande, de l’Antiquité à nos jours (Geneva: Librairie Droz, 2006). 35.  Madeleine Ferrières, Histoire des peurs alimentaires : du Moyen Âge à l’aube du xxe siècle (Paris: Éditions du Seuil, 2002).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 17

21/03/2017 15:22:43


18

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

Historical studies on food safety have focused on specific laws, foodstuffs, additives and bacterial contaminations. Historians have also discussed specific agents, laboratories and methods of detection. As stated in the previous section, the changes taking place in the nineteenth century in toxicology and criminal prosecution also affected food regulation. Many connections existed in terms of academic literature (poisons and adulterations were discussed in common journals and textbooks), experts (of both crime and food quality) and sites (academies and courts, for instance). Other sites, such as municipal laboratories, were crucial for food regulation but unrelated to criminal justice.36 Many other differences can be remarked, including the different historical narratives produced on poisoning crime and ordinary adulterations, and how crime and food historiography have evolved. As mentioned above, authors such as Alessandro Stanziani have linked the regulation of food in the “Age of Falsification” to the ambitions of industrialists who wanted to control the innovative process.37 Decision-making was largely dominated by economic interests, particularly the competition among different producers, distributors and retailers. In this context, the regulation of toxic adulterations occupied a minor position among the numerous initiatives undertaken in food control. Trials were only related to some of these minor cases, so they played a minor role in the history (and historiography) of food adulterations, in sharp contrast to the studies reviewed in the previous section. Another important difference that could explain the lack of further connections between crime and food history narratives is the one that concerns the way in which experts were involved. Food fraud was usually tackled through administrative rather than criminal law. In this case, experts did their analysis in order to evaluate the presence of substances regulated under the law. The noxious nature of these substances could have been contested at the time but the experts were not asked to contribute to this dispute in order to get to the final verdict.38 This was in clear contrast to poisoning trials, in which toxicological data was usually the most important evidence for convictions. In spite of these differences, many common features offer opportunities for convergent narratives and historiographical exchanges. In food control as in criminal poisoning, new experts emerged during the nine36.  Peter Scholliers, “Food Fraud and the Big City: Brussels’ Responses to Food Anxieties in the Nineteenth Century”, in Peter J. Atkins, Peter Lummel and Derek J. Oddy (eds.), Food and the City in Europe since 1800 (Farnham, Ashgate, 2010), 77-90. Peter Atkins and Alessandro Stanziani, “From Laboratory Expertise to Litigation: The Municipal Laboratory of Paris and The Inland Revenue Laboratory in London, 1870-1914: A Comparative Analysis”, in Christelle Rabier (ed.), Fields of Expertise: A Comparative History of Expert Procedures in Paris and London 1600 to Present (Newcastle upon Tyne: Cambridge Scholars Press, 2007), 317-338. 37.  Alessandro Stanziani, “Negotiating Innovation in a Market Economy: Foodstuffs and Beverages Adulteration in Nineteenth-Century France”, Enterprise & Society 8 (2007): 375-412. 38.  The role of experts in legal disputes can be followed in many of the references in this section including, for instance, the monographs by Stanziani and by Phillips and French. A more recent publication that also deals with this issue is Jacob Steere-Williams, “Conflict of Analysis: Analytical Chemistry and Milk Adulteration in Victorian Britain”, Ambix 61 (2014): 279-298.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 18

21/03/2017 15:22:43


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

19

teenth century, new high-sensitivity methods were introduced and, in a similar vein, they led to challenging uncertainties and unforeseen problems, thus creating new tensions between science and law.39 Many other issues related to food systems remain unexplored by food historians, but have been tackled by academic studies in fields such as the history of medicine or environmental history. The historical studies on pesticides or zoonosis stand as good examples. The use of arsenic as a pesticide during the nineteenth century has already been mentioned. Additional arsenical as well as lead- and cyanide-based compounds were used for that purpose during the first decades of the twentieth century. Such an increase might be frightening from current perspectives, but analysis shows that historical actors paid little attention to the risks posed by these products in human food. However, some exceptions existed to this general invisibility of toxic pesticides in food, and these examples might be employed in the future for the kind of intersections and historiographical exchanges that we are suggesting in this paper.40 A similar conclusion applies to zoonosis. Historians of medicine and veterinary science have made significant contributions to and provided interesting hints on these issues, which have generally been excluded from the journals and conferences focused on food history.41 Health

Like food history, the history of occupational health is closely connected to economic history and the social history of labor (particularly, the history of industrial workplaces).42 Occupational health is located at the tangled intersection of working conditions, industrial relations, medical knowledge, and state intervention. Workers, managers, government of-

39.  The issues on experts, methods of analysis and trust are discussed in the paper by Carolyn Cobbold in this dossier. 40.  James C. Whorton, Before Silent Spring: Pesticides and Public Health in Pre-DDT America (Princeton: Princeton University Press, 1974). Nathalie Jas, “Public Health and Pesticides Regulation in France before and after Silent Spring”, History and Technology 23: 369-388. 41.  See, for instance: Patrick Zylberman, “Making Food Safety an Issue: Internationalized Food Politics and French Public Health from the 1870s to the Present”, Medical History 48: 1-28, or Claas Kirchhelle, “Toxic Confusion: The Dilemma of Antibiotic Regulation in West German Food Production (1951-1990)”, Endeavour 40 (2016): 114-127. 42.  Pioneering works are Paul Weindling (ed.), The Social History of Occupational Health (London: Croom Helm, 1985), and Cristopher C. Sellers, Hazards of the Job. From Industrial Disease to Environmental Health Science (Chapel Hill: University of North Carolina Press, 1997). More recent examples are Stéphane Buzzi, Paul-André Rosental and Jean-Claude Devinck, La santé au travail, 1880-2006 (Paris: La Découverte, 2006); Paul-André Rosental and Catherine Omnès (eds.), “Les maladies professionnelles : Genèse d’une question sociale”, Revue d’histoire moderne et contemporaine 56 (2009): 5-256; Caroline Moriceau, Les douleurs de l’industrie. L’hygiénisme industriel en France, 1860-1914 (Paris: EHESS, 2009), Arón Cohen, ed. El trabajo y sus riesgos en la época contemporánea: conocimiento, codificación, intervención y gestión (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2012), and Judith Rainhorn and Lars Bluma (eds.), History of the Workplace: Environment and Health at Stake (Abingdon: Routledge, 2015).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 19

21/03/2017 15:22:43


20

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

ficials and experts have negotiated many issues related to the risks of workplaces by means of diagnosis, certification, regulation, insurance and compensation. Studies on the “medical politics of occupational health” have highlighted the tensions between medical knowledge, management ideology and occupational health practice.43 Recent trends in the history of occupational health have overcome old “heroic” approaches centered on physicians/ experts and narratives of “progress” of expert knowledge, professionalization and workplace-centered regulations. Joseph Melling and Christopher Sellers employed the case of asbestos as an example of “how expert knowledge, professionalism, and workplace-centered laws, long celebrated by this tradition as solutions, have resulted, at best, in only partial victories over the industrial hazards of today’s world”.44 The failures of heroic narratives have opened the window to more critical approaches on the history of occupational health. A new social history perspective has introduced new actors, problems and spaces, highlighting the importance of workers and laypeople’s agency while unveiling the politics of expertise. For instance, in his seminal study on silicosis, Gerald Markowitz and David Rosner argued that for the greater part of the early twentieth century, medical professionals played a “peripheral role” in the studies of industrial lung disease.45 Many other studies have remarked the role of unions, industry managers, insurance companies, government officials, etc. Many historical narratives are organized around particular products or professional illnesses at the local or rather national level (the scale on which regulations were established).46 The connections between public health and environmental issues are more than evident. Many of these problems started as occupational hazards and turned into more general public health or environmental issues.47 The case of mining is a good example: problems related to the workers’ health could be translated to the whole population of the surrounding area when uncontrolled industrial discharges or unforeseen accidents occur. 43.  Richard Gillespie, “Accounting for Lead Poisoning. The Medical Politics of Occupational Health”, Social History 15 (3) (1990): 303-331. 44.  Christopher Sellers and Joseph Melling, Histories of Industrial Hazard across a Globalizing World (Philadelphia: Temple University Press, 2012), 3-4 (quoted on p. 4). 45.  David Rosner and Gerald Markowitz, Deadly Dust. Silicosis and the On-Going Struggle to Protect Workers’ Health (Ann Arbor: The University of Michigan Press, 2006), 9. 46.  Silicosis is one of the most studied topics. Many studies have been written focusing on national borders, for instance, on the USA, David Rosner and Gerald Markowitz, Deadly Dust. Silicosis and the On-Going Struggle to Protect Workers’ Health (Ann Arbor: The University of Michigan Press, 2006); or in Spain, Alfredo Menéndez Navarro, “The Politics of Silicosis in Interwar Spain: Republican and Francoist Approaches to Occupational Health,” Dynamis 28 (2008): 77-102. Less frequent are global perspectives and comparative analysis, for instance Paul-André Rosental, “Health and Safety at Work. A Transnational History”, Journal of Modern European History 7, no. 2 (2009). 47.  See Cristopher C. Sellers, Hazards of the Job. From Industrial Disease to Environmental Health Science (Chapel Hill: University of North Carolina Press, 1997).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 20

21/03/2017 15:22:43


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

21

When toxic products are transported long distances by air or water, they could turn into more global environmental problems.48 The cases of asbestos, lead or radioactive products are examples of toxic products moving from occupational to public health and environmental hazards – even in the history of political crimes (if polonium or thallium are considered).49 As in the other areas discussed in this paper, regulations have been another important research topic for historians of occupational health. Historians have discussed how these regulations emerged as a product of negotiations between different groups (managers, industrialists, trade unions) with different capacity of agency and access to regulators and decision-makers. At the beginning of the nineteenth-century, industrialization developed without taking into account workers’ health. In many cases, workers’ bodies were “invisibilized” by industrial regulations.50 At the end of the century, new forms of international regulations emerged. These regulations proved to be particularly important in the case of lead and other dangerous industries, even if not universally applied.51 Without substantial research in many local cases, a comparative approach to how these international regulations were applied is lacking.52 Even less historical research is available on the changes after World War II, when the “chemical intensification of all economies” was accompanied by a proliferation of regulations and procedures concerning toxic products, which have proved to be rather ineffective in controlling these hazards at the national and international level.53 48.  Many examples in Brett L. Walker, Toxic Archipelago: A History of Industrial Disease (London: University of Washington Press, 2010). See Alfredo Menéndez Navarro, Un mundo sin sol: la salud de los trabajadores de las minas de Almadén, 1750-1900 (Granada: Universidad de Granada, Servicio de Publicaciones, 1996). 49.  Gerald E. Markowitz and David Rosner, Lead Wars: The Politics of Science and the Fate of America’s Children (Berkeley: University of California Press; New York: Milbank Memorial Fund, 2013). Angela Creager, Life Atomic: A History of Radioisotopes in Science and Medicine (Chicago: Chicago University Press, 2013). Gerald Markowitz, “The Childhood Lead Poisoning Epidemic in Historical Perspective,” Endeavour 40, no. 2 (June 2016): 93-101. On asbestos see Peter Bartrip, Beyond the Factory Gates. Asbestos and Health in Twentieth Century America (London, 2006); Ronald Johnston and Arthur J. McIvor, Lethal Work: A History of the Asbestos Tragedy in Scotland (London: Truckwell Press, 2004); Linda Waldman, The Politics of Asbestos: Understandings of Risk, Disease and Protest, (London, Washington, DC: Routledge, 2011); Peter Bartrip, The Way from Dusty Death: Turner and Newall and the Regulation of the British Asbestos Industry 1890s-1970 (London: Bloomsbury, 2001). 50.  Thomas Le Roux, “L’effacement du corps de l’ouvrier. La santé au travail lors de la première industrialisation de Paris (1770-1840)”, Le mouvement social 234 (2011): 103-19. 51.  Jean-Claude Devinck, “La lutte contre les poisons industriels et l’élaboration de la loi sur les maladies professionnelles”, Sciences sociales et santé 28 (2010): 65-93. 52.  Among the exceptions confirming the rule see Judith Rainhorn, “The Banning of White Lead: French and American Experiences in a Comparative Perspective (Early Twentieth Century)”, European Review of History, 2 (2013):197-215. 53.  Nathalie Jas, “Gouverner les substances chimiques dangereuses dans les espaces internationaux,” in Dominique Pestre (ed.) Le Gouvernement des technosciences. Gouverner le progrès et ses dégâts depuis 1945, (Paris: La Découverte, 2014), 32–33.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 21

22/03/2017 15:21:01


22

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

Other important changes took place in medical knowledge and practice at the turn of the nineteenth century. Many historians have argued that these changes largely affected conceptions on the relationship between health and workplaces, particularly the advent of the germ theory (to be discussed in the next section).54 Assuming the new conceptions, industrial hygienists would develop during the 1920s a new set of techniques based on quantifying chemical exposures and on correlating these exposures with both physiological variables and clinical symptoms. This idea of the “level of concentration without danger” was at the origin of the threshold limit values (TLVs), which would be dominant during the following decades in occupational health. The new toxicological criteria were organized around goals of productivity and effectiveness in workplaces, rather than around general conceptions of occupational health and an attempt to protect workers from the hazards of the industrial world. Under these circumstances, the new studies of toxic products at the workplace were largely shaped by the interests of experts and employers. Even if far from being passive actors, workers found themselves in a weak position with respect to managers, employers and experts.55 These ideas concerning toxic exposures moved outside the factory and were adopted soon in other areas as public health and food quality control, in some cases thanks to social alarms, accidents and high profile trials concerning toxic products such as lead, mercury or arsenic. For most of the twentieth century, professionals in medicine and public health assumed that chemicals were a normal part of the work or home environments. The only relevant question seemed to be the toxic threshold of harmful effects. It was also accepted that there existed a certain level of exposure below which a toxic substance was safe for human bodies. Accordingly, toxicologists and regulators attempted to establish the threshold limit values of all potentially harmful substances found in food, drugs and other everyday products. Further developments or particular products such as endocrine disruptors proved that this approach was ill-conceived for managing chronic poisoning and for the large cocktail of synthetized chemicals that would be released in the twentieth century. Again, the new perception of toxic risks has opened the way to further historical studies aiming to understand how the idea of limit values emerged and was accepted or imposed within the industries and elsewhere. 56 54.  Linda Nash, “Purity and Danger: Historical Reflections on the Regulation of Environmental Pollutants”, Environmental History 13, no. 4 (2008): 651-658. On public health see the new edition of the standard account by George Rosen, A History of Public Health, revised expanded edition (Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2015). It includes an updated bibliographic essay. 55.  Cristopher C. Sellers, Hazards of the Job. From Industrial Disease to Environmental Health Science (Chapel Hill: University of North Carolina Press, 1997). 56.  Nancy Langston, Toxic Bodies: Hormone Disruptors and the Legacy of DES (New Haven: Yale University Press, 2010). Sarah A. Vogel, Is It Safe?: BPA and the Struggle to Define the Safety of Chemicals (Berkeley: University of California Press, 2013).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 22

21/03/2017 15:22:43


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

23

Environment

The previous discussion shows how the history of occupational health is connected to more general issues of the history of public health and environmental history. As mentioned in the previous section, the relationship between medical and environmental concerns has changed throughout history.57 These issues have been regarded as closely connected at least since the writing of Hippocrates’s Airs, Waters and Places, in which endemic diseases are connected to climate, soil, water, mode of life, nutrition, etc. With many changes, these ideas were still accepted during the nineteenth-century, particularly by hygienists and the public health movement. However, at the beginning of the twentieth century, health and environmental concerns drew apart. One reason has already been remarked: the emergence of bacteriology in the 1880s and the ensuing idea of disease, with the focus on germs and individuals rather than on environment. An additional reason is that historians have also pointed out the rise of nineteenth century environmental thought with its focus on wilderness preservation, natural resource-management and rural areas, with scant interest in health. These trends were reinforced by the professionalization of public health on the grounds of studies on chronic disease epidemiology and randomized controlled trials. The new professionals in this area largely abandoned the previous concerns of hygienists with respect to poverty, places, clean water or food quality. In 1916, Hibbert Hill, a leader of the new public health movement, clearly expressed the dominant ideas shared by the new professional group: “The old public health was concerned with the environment; the new is concerned with the individual. The old sought the sources of infectious disease in the surroundings of man; the new finds them in man himself.”58 New trends in environmentalism and public health during the 1960s encouraged further connections around the concept of “environmental health”. These changes took shape under the pressure of multiple actors and circumstances: the emergence of new social movements (anti-nuclear, Green Parties, environmentalism, etc.); the regulation of toxic risks at the local and global level; and tragedies such as Bhopal and Chernobyl in the 1980s. The 1980s were also the context of the consolidation of environmental history in academia,59 even if its roots can be traced back some decades earlier.60 And of course, their work 57.  Virginia Berridge and Martin Gorsky, “Introduction: Environment, Health and History”, in Environment, Health and History (New York: Palgrave, 2012), 1-22. 58.  Quoted by Markowitz and Rosner, Lead Wars, 3. 59.  Fabien Locher, Grégory Quenet, “L’histoire environnementale : origines, enjeux et perspectives d’un nouveau chan­ tier”, Revue d’histoire moderne et contemporaine 56 (2009): 7-38. 60.  Among the founding generation we could include authors such as Roderick Nash, John Opie, Donald Worster, Susan Flader, and Donald Hughes, but also Alfred Crosby, William Cronon, Richard White, Carolyn Merchant, Thomas Dunlap and Joel Tarr, among others. These authors are quoted as pioneers in recent reviews such as: John R. McNeill, “The State of the Field of Environmental History”, Annual Review of Environment and Resources 35 (2010): 345-74, and Andrew C. Isenberg,

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 23

21/03/2017 15:22:44


24

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

was not completely new, as indeed it never is, so just as many authors have emphasized, we could search for deep intellectual roots which could lead us to the nineteenth century in authors such as George Perkins Marsh, or at least to previous decades in the works of Fernand Braudel and the Annales school.61 Nevertheless, the 1970s were crucial for environmental history as it developed in the context of the also emerging modern environmental movement. Interestingly, this modern environmental movement and historiography were heavily influenced by the work of Rachel Carson and her criticism of the use of toxic pesticides such as DDT. The connection between the toxic bodies and toxic environments was therefore already present in the minds of the first generation of environmental historians, even if for some reason this connection only inspired a limited number of books.62 At that time, the main focus of these historians was on the environment with hardly any reference to human health. Despite the influence of Carson’s book, it can be argued that historical work tended to mirror the early twentieth-century cleavage between health and the environment. And as stated by Virginia Berridge and Martin Gorsky, the main conferences in environmental history (and central publications such as the journal Environmental History) showed scant interest in human health.63 Little concern for the urban spaces in mainstream environmental history is, according to Berridge and Gorsky, another reason for neglecting health problems.64 The received dichotomies of artificial vs. natural, urban vs. rural or local vs. global have probably played a substantial role in separating concerns about natural resources from those of human health.65 In recent years a new generation of historians has replaced the foundational one, thus “Introduction: A New Environmental History”, in Andrew C. Isenberg (ed.), The Oxford Handbook of Environmental History (Oxford: Oxford University Press, 2014). 61.  John R. McNeill, “The State of the Field of Environmental History”, Annual Review of Environment and Resources 35 (2010): 345-74. 62.  For instance, Thomas Dunlap, DDT: Scientists, Citizens, and Public Policy (Princeton: Princeton University, 1981). 63.  Virginia Berridge and Martin Gorsky, “Introduction: Environment, Health and History”, in Environment, Health and History (New York: Palgrave, 2012), 1-22. 64.  Of course there would be some significant exceptions to this approach focusing on the rural world and the environment and in this sense Berridge and Gorsky refer to several works such as Cronon’s Nature’s Metropolis, Melosi’s The Sanitary City and Mosley’s The Chimney of the World. We must note, however, that Cronon’s book mainly dealt with the impact of the city on its hinterland and the other two books were written at the turn of the century when things started to change. See William Cronon, Nature’s Metropolis: Chicago and the Great West (New York: W.W. Norton, 1991); Martin Melosi, The Sanitary City: Urban Infrastructure in America from Colonial Times to the Present (Baltimore: John Hopkins University Press, 2000); Peter Brimblecombe, The Big Smoke: A History of Air Pollution in London since Medieval Times (London: Routledge, 1987), and Stephen Mosley, The Chimney of the World: A History of Smoke Pollution in Victorian and Edwardian Manchester (Cambridge: White Horse Press, 2001). 65.  Gregg Mitman, “In Search of Health: Landscape and Disease in American Environmental History,” Environmental History 10, no. 2 (2005): 184.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 24

21/03/2017 15:22:44


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

25

moving the focus to new historical areas. According to Andrew C. Isenberg, who has recently reviewed the new trends, young historians are more concerned than their forerunners about integrating “the insights of environmental history into a host of other subfields” such as studies on “class, race, ethnicity, gender, consumption, borderlands, labor, law, and the history of science”.66 Studies on toxic products are well situated in the new context. Several collective books have been published with studies placed at the crossroads of the traditions reviewed in this paper. For instance, in the Osiris volume Landscapes of Exposure, the editors employ the recent discovery of the Asian brown cloud (an atmospheric phenomenon caused by pollution with damaging effects on both human health and the environment) as an example of how “the once-separate histories of health and of environment have become intertwined in our own time”. The Asian brown cloud confirms that toxic effects are not only confined to human bodies. They also affect nature and its resources and these environmental problems could be damaging for public health in terms of food or water supply, for instance, or air and soil contamination. The disasters of Bhopal and Chernobyl provide further examples which have already been the object of important studies in this direction.67 The volume Landscapes of Exposure inspired further projects during the following years. In 2007 the American Society for Environmental History brought together environmental scientists, historians of science, science studies scholars, and environmental historians to discuss the new chemical bodies of the twenty-first century. Many of the participants in this workshop had contributed to the Landscapes of Exposure volume and they would continue this discussion in a special issue of the journal Environmental History published in 2008.68 Many of the topics and authors of this issue would then reappear in further projects of similar characteristics, such as the collective volume edited in 2014 by Soraya Boudia and Nathalie Jas under the title Powerless Science.69 3. Convergences

The reviewed examples confirm that historians have recently realized that “poison, pollution, adulteration and contamination all existed within the same broad spectrum of social concern and collective unease”.70 Accepting the consequences, many historians have 66.  Andrew C. Isenberg, “Introduction: A New Environmental History”, in Andrew C. Isenberg (ed.), The Oxford Hand­ book of Environmental History (Oxford: Oxford University Press, 2014), 1-14. 67.  Gregg Mitman, Michelle Murphy and Christopher Sellers, “Introduction: A Cloud over History”, Osiris 19 (2004): 1-17, quoted on p. 2. 68.  Jody A. Roberts and Nancy Langston, “Toxic Bodies/Toxic Environments: An Interdisciplinary Forum”, Environmental History 13 (2008): 629-635. 69.  Soraya Boudia and Nathalie Jas (eds.), Powerless Science? Science and Politics in a Toxic World (New York and Oxford: Berghahn, 2014). For a review of this book, with other works discussed here, see Ximo Guillem-Llobat, “Science and the Regulation of Toxicants in Historical Perspective”, Ambix 62, no. 3 (2015): 287-91. 70.  David Arnold, Toxic Histories. Poison and Pollution in Modern India, p. 82.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 25

21/03/2017 15:22:44


26

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

crossed the disciplinary borders and collaborate with other scholars interested in the history of toxic products. We have already mentioned in passing some of the meeting points: studies on industries with both exposed workforces and potential environmental hazards (for instance, mining activities),71 urban history (fumes and water),72 risk society in historical perspective,73 the history of waste and recycling,74 studies focused on conflicts on industrial pollution75 and the history of environmental activism in connection with other social movements after the WWII.76 Thanks to these topics, the once separated historical studies on poisons and toxic products (related to the history of crime, health and environment) have become more and more intertwined in recent years. Melling and Sellers affirmed that such convergences have made the history of industrial hazards (and, we can say in more general terms, the history of toxic products) a topical “contact zone” “where historians of health, medicine, and environment have met up with other social scientists and contemporary practitioners”.77 And yet, much room is left for further convergences and exchanges between the various historiographical traditions which have marked the last few years. Let us explore these avenues for future research by reviewing further studies on poisons, actors and spaces, which can be 71.  Judith Rainhorn (ed.), Santé et travail à la mine (xixe-xxie siècle) (Villeneuve d’Ascq: Presses universitaires du Septentrion, 2014). See note 42 for more examples. 72.  Some examples confirming the diversity of approaches: Christopher Hamlin, A Science of Impurity: Water Analysis in Nineteenth Century Britain (Bristol and Berkeley: University of California, 1990); Stephen Mosley, The Chimney of the World: A History of Smoke Pollution in Victorian and Edwardian Manchester (Cambridge: White Horse Press, 2008); Martin V. Melosi, Precious Commodity. Providing Water for America’s Cities (Pittsburgh: University of Pittsburgh Press, 2011); James Rodger Fleming and Ann Johnson (eds.), Toxic Airs: Body, Place, Planet in Historical Perspective (Pittsburgh, Pa: University of Pittsburgh Press, 2014). More examples in note 64. 73.  Many studies have been written on the genealogy of Ulrick Beck’s risk society. See Jean-Baptiste Fressoz, L’apoca­ lypse joyeuse : Une histoire du risque technologique (Paris: Seuil, 2012). Two very different edited books on France and England are Thomas Le Roux (ed.) Risques industriels: savoirs, régulations, politiques d’assistance, fin XVIIe-début XXe siècle (Rennes: Presses universitaires de Rennes, 2016), and Tom Crook, and Mike Esbester, eds. Governing Risks in Modern Britain: Danger, Safety and Accidents, c. 1800-2000 (London: Palgrave Macmillan, 2016). 74.  Simon Werrett, “Recycling in Early Modern Science”, British Journal for the History of Science 46, no. 4 (2013): 627646. 75.  Thomas Le Roux and Michel Letté (eds.), Débordements industriels : Environnement, territoire et conflit (xviiie-xixe siè­ cle) (Rennes: Presses universitaires de Rennes, 2013). 76.  Virginia Berridge and Martin Gorsky, “Introduction: Environment, Health and History,” 9-10. See Stephen Mosley, “Common Ground: Integrating Social and Environmental History”, Journal of Social History 39, no. 3 (2006): 915-33, Geneviève Massard-Guilbaud and Stephen Mosley, Common Ground: Integrating the Social and Environmental in History (Newcastle: Cambridge Scholars Publishing, 2011). Alice Ingold, “Écrire la nature. De l’histoire sociale à la question environnementale?”, Annales. Histoire, sciences sociales, year 66, no. 1 (May 5, 2011): 11-29. 77.  Christopher Sellers and Joseph Melling, Histories of Industrial Hazard across a Globalizing World (Philadelphia: Temple University Press, 2012), p. 4.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 26

21/03/2017 15:22:44


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

27

found across the narratives of the history of crime, public and occupational health, and environmental history. Experts and activists

The reviewed literature shows that poisoning, pollution and contamination are the result of complex mixture of agencies. These episodes are usually marked by striking inequalities concerning human, economic and cultural capital. In old narratives, historians centered their analysis in the work of scientists and physicians. The previous discussion has shown that recent scholarship has enlarged the range of historical actors. Studies on experts and expertise have also introduced fresh air for the study of doctors in decision-making processes. In the case of toxics, one can find a great variety of experts in tort litigation, risk assessment or international standards offices, to begin with. This variety defies any attempt of classification such as the “periodic table of expertise” suggested by Collins and Evans.78 Once the old ideals of objectivity and disinterested knowledge were abandoned, the politics of expertise became one of the main common topics for those working on the history of toxic products. Many studies have shown how experts can be enrolled by the industry or by trade unions and activists. They can become partisan experts or be captured by economic and political interests. Their practices and reports can sometimes support environmental injustices, but sometimes correct them as well. Historical studies offer a broad scope of cases, from experts in the hands of industry and governments to productive engagements with victims, so their expert advice helped in the pursuit of criminal, occupational or environmental justice. Expert reports can sometimes bolster lay resistance to toxic risks while in other cases they can help to naturalize (by numbers, chemical tests or rational explanations) the interests of the industry while downplaying the hazards.79 Experts can also encourage standards of proof out of the reach of one of the parts. On the contrary, “expert-activists” (such as Florence Robinson on the Louisiana chemical corridor) can help to gather relevant epidemiological data or health registers, to deconstruct “disinterested science” or to translate science into socially-meaningful knowledge.80 In that way, experts can help to deconstruct cultural imaginaries exploited by industry lobbyists such as those concerning gender bias, modernist views on technological progress or the primacy of profits over health.81 Finally, 78.  Harry M. Collins and Robert Evans, Rethinking Expertise (Chicago: University Press, 2007). 79.  See for instance the infamous studies by Otto Wong on carcinogenicity of trichloroethylene in Paul Jobin, “Les cobayes portent plainte”, Politix 91 (October 29, 2010): 11. 80.  Barbara L. Allen, Uneasy Alchemy: Citizens and Experts in Louisiana’s Chemical Corridor Disputes (Boston: MIT, 2003). 81.  Nancy Langston, Toxic Bodies: Hormone Disruptors and the Legacy of DES. Quoted from Nancy Langston, “Precaution and the History of Endocrine Disruptors”, in Powerless Science?: Science and Politics in a Toxic World, eds. Soraya Boudia and Nathalie Jas (New York: Berghahn Books, 2014), 36. See also Nancy Langston, “Law and the Environment”, in The Oxford Handbook of Environmental History, ed. Andrew C. Isenberg (Oxford: Oxford University Press, 2014), 259-80.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 27

21/03/2017 15:22:44


28

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

experts enrolled in social movements can also empower victims by using available academic knowledge (sometimes concealed by industry) or encouraging new forms of risk evaluation and toxic control, which could change the decision-making process.82 Common topics in the reviewed literature are the tensions between experts and lay voices. A good summary is offered by Markowitz and Rosner: “Why were community perceptions of the problem of industrial disease so completely different from those of the expert? How did these differing perceptions get resolved at different historical moments? How did changing public perceptions about disease affect the sciences and the scientists who were given the authority by public bodies to define these conditions? Where did “real” science fit into contentious issues of blame and responsibility? Who had the right to define the real nature of the health problem? Where was the public in public health?”83 Many additional questions might be added: Can technical experts’ participation in public hearings and committees silence the voices of citizens and victims? How is information about epidemiology managed and discussed in public forums? – for instance during a waste crisis.84 Using the framework provided by studies on controversies, many historians of toxicants have focused on the analysis of conflicts, protests and public debates. Examples are social conflicts between industry and workers, public controversies on famous poisoning trials or tort litigations between polluters and victims. The focus on conflicts allows the unveiling of common assumptions about poison and pollution as well as the different strategies, contrasting perceptions and opposed interests of the stakeholders. Relying on Mary Douglas’ ideas on purity and danger, Thomas Le Roux and Michel Letté suggest scrutinizing the “débordements industriels”, that is, when industrial activities “surpass” or “transgress” the accepted limits and are contested by the surrounding communities. They have suggested three modes of closure for these conflicts: legitimation, domination and naturalization, each mode involving a particular relationship of power and knowledge regarding industry, government, workers, activists and experts.85 Science studies during the 1980s and 1990s moved away from received views of experts and lay people. Many studies have shown how lay people can construct contra-expertise or contra-narratives challenging the dominant view, for instance, by means of “popular epidemiologies”.86 One of the most famous studies was on how Cumbrian sheep farmers 82.  Gwen Ottinger et al. (eds.), Technoscience and Environmental Justice: Expert Cultures in a Grassroots Movement, Urban and Industrial Environments (Cambridge, Mass: MIT Press, 2011). 83.  Gerald Markowitz and David Rosner, Deceit and Denial. The Deadly Politics of Industrial Pollution (New York: Milbank Books, 2003), 12. 84.  Roberto Cantoni, “The Waste Crisis in Campania, South Italy: A Historical Perspective on an Epidemiological Controversy,” Endeavour, Living in a Toxic World (1800-2000), 40, no. 2 (June 2016): 102-13. 85.  Thomas Le Roux and Michel Letté, Débordements industriels : Environnement, territoire et conflit (xviiie-xixe siècle). 86.  Phil Brown, “Popular Epidemiology and Toxic Waste Concentration: Lay and Professional Ways of Knowing”, Journal of Health and Social Behavior 33, no. 3 (1992): 267-81.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 28

21/03/2017 15:22:44


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

29

challenged the narrative constructed by British experts on the radiation hazards produced in the Lake District by the radioactivity from cesium from the Chernobyl fallout in 1986.87 These studies highlighted the need of extending the group of experts in decision-making processes. “Hybrid forums”, “democratizing expertise” and “promoting public debates on technosciences” were common expressions during those years. The most recent studies have shown the limits of the “participative turn” in the governance of technosciences, particularly in the case of risk control. Public controversies on toxic products are marked by an asymmetric distribution of power and an unequal access to technological, financial and media resources. Polluters can conceal information on toxic risks and deny conspicuous hazards by sustaining counterfeit controversies, supporting scientific research favorable to their views or domesticating regulators by means of revolving doors. Protest, activism and counter-expertise is limited by subtle but sometimes violent forms of control.88 The recent killing of Berta Cáceres (1971-2016) is another example of the increasing violence against activism in Latin America and elsewhere.89 In this context, historians might face problems in accessing sources and making balanced analysis: victims and activists are less likely to keep their voices in the historical record than governments, experts and industry. In this context, oral history could provide alternative sources to the voices of subaltern groups with fresh perspectives on toxic disasters.90 Spaces, cultures and circulations

Biographical accounts play a minor role in the reviewed literature. Some exceptions are celebrity forensic doctors (Mateu Orfila, Bernard Spilsbury), heroic members of sanitary movement (Edwin Chadwick) or influential environmental writers (Rachel Carson).91 Less common are biographies or collective portrayals of victims and poisoners.92 On the contrary, many studies can be regarded as “biographies of toxic products” (on asbestos, lead, arsenic, DDT, etc.), somehow echoing current historical literature on material culture, com87.  Brian Wynne, “Misunderstood Misunderstandings: Social Identities and Public Uptake of Science”, in Misunderstand­ ing Science? The Public Reconstruction of Science and Technology, ed. Brian Wynne and Alan Irwin (Cambridge: University Press, 1996), 19-47. 88.  Sezin Topçu, La France nucléaire (Paris: Seuil, 2013). Naomi Oreskes and Eric Conway, Merchants of Doubt. How a Handful of Scientists Obscured the Truth on Issues from Tobacco Smoke to Global Warming (New York: Bloomsbury, 2010). 89.  See Global Witness, “En terreno peligroso”, 2016. http://ep00.epimg.net/descargables/2016/06/20/8b5a1f34e859db962be9f3cab9f454b1.pdf?rel=mas. 90.  See Timothy Cooper and Anna Green, “The Torrey Canyon Disaster, Everyday Life, and the ‘Greening’ of Britain”, Environmental History 22, no.1 (2017): 101-126. 91.  Cristopher Hamlin, Public Health and Social Justice in the Age of Chadwick Britain, 1800-1854. José Ramón Bertomeu Sánchez and Agustí Nieto-Galan, Chemistry, Medicine, and Crime: Mateu J. B. Orfila (1787-1851) and His Times. Arlene Rodda Quaratiello, Rachel Carson: A Biography (Amherst, New York: Prometheus Books, 2010). 92.  Katherine Watson, Poisoned Lives: English Poisoners and Their Victims.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 29

21/03/2017 15:22:44


30

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

modities or biographies of scientific objects.93 Another common narrative in environmental history is organized around both spaces of pollution (industries, mines, waste deposits) and polluted spaces (rivers, valleys, fields).94 Recent trends around the so-called “spatial turn” in historical research provide further ways to intertwine the above-mentioned lines of research. Historians of science and technology have largely reviewed the broad number of places in which knowledge emerges, from laboratories to open fields, hospitals, asylums, museums or industries, and even ships or cathedrals. They have also reviewed how these social spaces have constrained the productions emerging from them. Likewise, they have discussed how these spaces were designed according to particular views on science. Apart from the sites of scientific production, historians have reviewed how local cultures have conditioned the practices and products of science. Local politics, national regulations or transnational organizations have been discussed in this sense. Finally, historians have paid more attention in recent years to the movements of science: how specimens, instruments or data travel across space by means of standards, “immutable mobiles”, disciplined witnesses, etc.95 In the reviewed literature, studies have been more focused on the polluted and polluting scales, rather than on the sites from which knowledge on toxic products emerges. Local scales of analysis have been frequently adopted in these cases. Regional or national scales are usually adopted when dealing with different modes of regulation. Expressions such as “forensic cultures”, “industrial hazard regimes” or “modes of governance of risks” have been employed when describing shared concerns on toxic products at these geographical levels. For instance, Joseph Melling and Christopher Sellers coined the expression “industrial hazard regime” in order to describe both formal and informal arrangements, “by which public, bodies, private interests, and civic mobilizations handle the danger and damage” of industrial poisons.96 93.  On scientific objects and materials see Lorraine Daston (ed.), Biographies of Scientific Objects (Chicago: University Press, 2000); Lorraine Daston (ed.), Things That Talk. Object Lessons from Art and Science (New York: Zone Books, 2008), Ursula Klein and Emma Spary (eds.), Materials and Expertise in Early Modern Europe: Between Market and Laboratory (Chicago: University Press, 2010). For a recent review of the literature see Simon Werret, “Matter and Facts: Material Culture and the History of Science”, in Alison Wylie and Robert Chapman (eds.), Material Evidence: Learning from Archaeological Evidence (London, Routledge, 2014). For different typologies of scientific objects see John Law and Vicky Singlenton, “Object Lessons”, Organization 12, no. 3 (2005): 331-355. 94.  A recent example is Leslie Rosenthal, The River Pollution Dilemma in Victorian England. Nuisance Law versus Eco­ nomic Efficiency (Farnham: Ashgate, 2014). Many papers presented in the meeting “Living in a Toxic World (1800-2000)” organized in Mahon (2015) adopted this approach, for instance, by Olivier Chatterji on Maurienne Valley, Pavithra Vasudevan on aluminium towns, and Roberto Cantoni on Naples. 95.  David N. Livingstone, Putting Science in Its Place: Geographies of Scientific Knowledge (Chicago: University Press, 2003). Charles W. Withers, “Place and the ‘Spatial Turn’ in Geography and in History”, Journal of the History of Ideas 70, no. 4 (2009): 637-58. 96.  Christopher Sellers and Joseph Melling, Histories of Industrial Hazard across a Globalizing World (Philadelphia: Temple University Press, 2012), 4.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 30

21/03/2017 15:22:44


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

31

More recently, in a general overview of the nineteenth and twentieth centuries, Soraya Boudia and Nathalie Jas have described different “modes of governance of risks”, that is, ways in which “scientists, experts, public authorities, industry and activists think, conceive and manage the hazards of poisons”. They claim that three of these modes (by norms, by risks and by adaptation) have emerged during the nineteenth and twentieth-centuries. Rather than being replaced by each other, these modes have coexisted and produced hybrid situations.97 “Forensic cultures” can also overlap and hybridize. According to Christopher Hamlin, forensic cultures are constellations of technologies of “witness” (how poisons are detected), “testimony” (who is allowed to speak for poisons), and “judgment” (criminal and environmental laws). They are connected to the “overarching anxieties” concerning poisons and poisoning in every society and culture (from women to greedy industry managers).98 Historians of toxic products have remarked that the scope of analyzed areas is constrained by some received ideas, for instance, on dichotomies between cities (regarded as primary sites for pollution, regulation and detection) vs. rural areas (portrayed in terms of wilderness, nature and purity). Toxic products, however, move in and out of both urban and rural landscapes as well as human and non-human beings (or vehicles) affected by them. Moreover, many choices can be made concerning the political geography of the analyzed site. Many scholars have remarked on the differences between the “environmentalism of the poor” (subsistence, food and water supply, inequality of distribution of environmental hazards) vs. the middle-class European environmentalism (based on ecological, moral and aesthetic arguments).99 More recent scholarship has tried to follow industrial hazards across this unequal world. Moving on the global scale, historians can provide insights on the cultural diversity of perceptions and regulations of toxic products. By using different scales of analysis, historians might provide insights on the tensions and interconnections between the local, regional, national and global hazards as well as on the changing hybridizations of culture and nature at stake.100 97.  Soraya Boudia and Nathalie Jas, “Gouverner un monde contaminé. Les risques techniques, sanitaires et environnementaux”, in Dominique Pestre et al. (eds.), Histoires des sciences et des savoirs, (Paris, Seuil, 2015), vol. III, 381-397. See Soraya Boudia and Nathalie Jas (eds.), Toxicants, Health and Regulation since 1945 (London: Pickering & Chatto, 2013), and Soraya Boudia and Nathalie Jas (eds.), Powerless science? Science and Politics in a Toxic World (New York: Berghahn Books, 2014). 98.  Christopher Hamlin, “Forensic Cultures in Historical Perspective: Technologies of Witness, Testimony, Judgement (and Justice)”, Studies in History and Philosophy of Biological and Biomedical Sciences 44, no. 1 (2013): 4-15. 99.  Joan Martínez Alier, El ecologismo de los pobres: conflictos ambientales y lenguajes de valoración, 5th ed., (Barcelona: Icaria, 2011). 100.  Cristopher Sellers, “Cross-Nationalising the History of Industrial Hazard”, in Environment, Health and History, Virginia Berridge and Martin Gorksky (ed.) (New York: Palgrave, 2012), 178-205. Christopher Sellers and Joseph Melling, Dangerous Trade: Histories of Industrial Hazard across a Globalizing World (Philadelphia: Temple University Press, 2012). Soraya Boudia and Emmanuel Henry, La mondialisation des risques : une histoire politique et transnationale des risques sanitaires et environ­ nementaux (Rennes: PUR, 2015). David. E. Winickoff and Douglas. M. Bushey, “Science and Power in Global Food Regulation:

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 31

21/03/2017 15:22:44


32

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

Apart from these geographical transits, a focus on disciplinary circulations might be also fruitful. With appropriate changes and adaptations, practices of diagnosis, treatment, risk assessment and even regulations could move from one disciplinary field to another. For instance, in the case of lead, most of the studies before the nineteenth century were focused on occupational hazards. At the beginning of the century, new issues appeared, carving out room for public health, pediatrics and environmentalism. As Christian Warren affirms, “the standards established by lead industry doctors for the diagnosis and treatment of adult workers formed the basis for understanding, diagnosing, and treating children, as well as for setting standards for lead pollution in the general environment”.101 The same might be applied to many other toxic products, which encouraged the movement of practices and instruments from legal medicine to public health, environmental science or food quality control. Managing uncertainties

Other crucial spaces for following toxic products in society are courts. These are privileged sites for making and disputing claims on toxic hazards. These legal disputes unveil shared (or disputed) ideas on what credible claims on toxic hazards “should look like” and where and how “they ought to be articulated, represented, and defended”. “Civic epistemologies” are reflected in the broad range of criminal laws, tort litigations and national regulations concerning toxics.102 Many examples have confirmed the co-production of science and law in courts.103 Nineteenth-century toxicology emerged in the everyday practice of experts in courts.104 The role of courts in other areas related to toxic products (food quality, occupational health, environmental problems, etc.) was substantially different, in part due to the agency of governmental offices, regulators, experts and industries.105 In recent years, debates have evolved around the burden of proof and the precautionary principle in Europe and the USA. Industry lobbyists argue that the precautionary principle might deter scientific development and economic investment.106 Many chemicals are reThe Rise of the Codex Alimentarius”, Science, Technology & Human Values 35, no. 3 (May 1, 2010): 356-81. See also Nathalie Jas, “Gouverner les substances chimiques dangereuses dans les espaces internationaux”. 101.  Christian Warren, Brush with Death: A Social History of Lead Poisoning (Johns Hopkins University Press, 2000), 4. 102.  Sheila Jasanoff, Designs on Nature. Science and Democracy in Europe and the United States (Princeton: University Press, 2005), 249. A similar idea, “regulatory epistemologies”, is employed by Winickoff and Bushey, “Science and Power in Global Food Regulation”. 103. Jasanoff, Science at the Bar: Law, Science, and Technology in America. 104.  José Ramón Bertomeu Sánchez, “Managing Uncertainty in the Academy and the Courtroom: Normal Arsenic and Nineteenth-Century Toxicology”, Isis 104, no. 2 (2013): 197-225. 105.  On food quality in courts see Peter William Atkins, Liquid Materialities. A History of Milk, Science and the Law (Farnham, Surrey: Ashgate, 2010). On occupational health and environmental hazards see the literature quoted in the following notes. 106.  Nancy Langston, Toxic Bodies: Hormone Disruptors and the Legacy of DES, 152-63.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 32

21/03/2017 15:22:44


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

33

leased without knowing their toxicological effects on humans, and legal action is only possible after proving the causal connections between chemicals and diseases. In the USA, many tort litigations on toxicants involved a discussion on what constitutes admissible proof and reliable expert knowledge. In many cases, judges had to act as gatekeepers concerning the admissibility of medical and scientific evidence in courts. It is worth noting here that one of most important US court decisions concerning this issue (Daubert standard) emerged from litigation on the health hazards caused by toxic products (in this case, a drug distributed by Merrell Dow Pharmaceuticals). Requiring high standards of evidence in an area surrounded by uncertainties could put citizens at risk of being “legally poisoned”.107 Studies reviewed here show that similar problems have arisen in courts in recent centuries. It was extremely difficult to prove with high standards of certainty that a particular product caused criminal poisoning, food adulteration, health or environmental problems. In many cases, as famous nineteenth-century toxicologists remarked, “medical evidence alone can never amount to more than a strong probability”. It has to be pondered with “other circumstances of general evidence” in order to gain rational certainty on the poisoning crime.108 Lawyers of industry, in a vein similar to the defense in nineteenth-century poisoning trials, have thought up many alternative causes as well as fallacies, inconsistencies or uncertainties surrounding epidemiological studies or animal experiments on toxic effects. These well-known examples show that the problems of expert evidence in poisoning trials is far from being a recent issue. Many nineteenth-century experts faced similar probatory problems due, for instance, to the confusion between the clinical symptoms of common diseases and the effects of criminal poisoning (cholera vs. arsenic), food adulteration, occupational hazards (tuberculosis vs. silicosis) or environmental pollution. They were requested to show in court how poisoning and pollution could be proved and distinguished from other forms of illness. In doing so, they mobilized different kinds of expert evidence: from epidemiology and clinical cases to chemical tests and animal experiments. No general agreement existed concerning the value and pertinence of each form of proof.109 These probatory problems point out the social invisibility of many toxic products and poisoning crimes in general. This situation stems from the material elusiveness of poisons

107.  Kenneth R. Foster and Peter W. Huber, Judging Science: Scientific Knowledge and the Federal Courts (Cambridge: MIT Press, 1999). Carl F. Cranor, Toxic Torts: Science, Law and the Possibility of Justice (Cambridge: University Press, 2006), which reviews the consequences of Daubert’s standards in the admissibility of tort litigation in USA. See also Carl F. Cranor, Legally Poisoned: How the Law Puts Us at Risk from Toxicants (Cambridge, Mass: Harvard University Press, 2011). For a review of history of USA environmental laws, see Kathleen A. Brosnan, “Law and the Environment”, in The Oxford Handbook of Envi­ ronmental History, ed. Andrew C. Isenberg (Oxford: Oxford University Press, 2014), 513–52. 108.  Robert A. Christison, Treatise on Poisons … (Edinburgh: Adam & Charles Black, 1836), p. 14. 109.  Paul Jobin, “Les cobayes portent plainte”.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 33

21/03/2017 15:22:44


34

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

and the secrecy of the crime, which limits the scope of regular eyewitness testimony and makes expert evidence so important in trials. Experts have to make poisoning and pollution visible to the unscientific minds of magistrates, jurors, lawyers and, in more general terms, decision-makers. In criminal trials, the proof is sometimes based on a complex web of data derived from autopsies, clinical symptoms and chemical analyses. More difficulties could be faced when connecting pollution or occupational hazards and victims’ illness experiences. Evidence based on epidemiological studies or animal experiments are easily challenged by the company lawyers. They can cast doubts on available data or demand higher standards of proof. Companies can also use less honorable tactics: hiring experts, supporting research designed to blunt regulation, or funding prestigious publications. Historical research has showed how companies can obtain the support of “merchants of doubt” (as in the cases of tobacco industry and climate change).110 Other similar but more invisible practices are related to “agnotology”: since R&D departments in leading industries produce a substantial part of the research on toxicants, company managers can easily avoid “sensitive topics” for their interests or conceal confirmed evidence that could reduce their profits.111 The probatory problems concerning toxic hazards are thus another meeting point for the studies reviewed in this paper. They are related to another important issue in historical studies on toxic products: the responsibility / liability for pollution. A crucial point in many litigations was whether polluters knew (as in the case of tobacco or the lead industry) the damaging effects of their activities on workers, citizens and the environment. Economic issues played an important role, for instance, in the case of insurance companies. They largely shaped their reaction against the lawsuits of workers concerning disabilities produced by silicosis. Compensation laws and expert committees were introduced, thus redefining the nature and social perception of silicosis, which became “the king of occupational diseases” during the 1930s.112 4.  Does history matter?

The role of high profile trials in shaping regulations and public debates has been discussed in many historical studies on toxicants: famous nineteenth-century poisoning crimes in the UK (Madeleine Smith, William Palmer) and France (Marie Lafarge), the Agra murders in early twentieth-century India, the cases of collective food poisoning (arsenic-laced beer in

110.  Naomi Oreskes and Eric Conway, Merchants of Doubt. How a Handful of Scientists Obscured the Truth on Issues from Tobacco Smoke to Global Warming. 111.  Carl F. Cranor, Legally Poisoned, 161-77. On the practices of current pharmaceutical industry regarding the conceal of information from clinical trials see Ben Goldacre, Bad Pharma: How Drug Companies Mislead Doctors and Harm Patients, reprint edition (New York: Farrar, Straus and Giroux, 2013). 112.  David Rosner and Gerald Markowitz, Deadly Dust. Silicosis and the On-Going Struggle to Protect Workers’ Health, 78-86.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 34

21/03/2017 15:22:44


FOLLOWING POISONS IN SOCIETY AND CULTURE (1800-2000): A REVIEW OF CURRENT LITERATURE 

35

early twentieth-century Manchester), drugs (the thalidomide scandal), and catastrophes such as the Bhopal or Minamata trials in Japan. These affairs stirred up public debates on the regulation of toxic products and encouraged the publication of an abundance of medical, legal and fiction literature, which shaped further approaches to the issue. In recent times, litigations on health problems caused by toxic products have involved not only industry, victims and regulators but also historians. Historians as expert witnesses in trials: from Simon Cole on fingerprints, Allan Brandt and Robert Proctor on tobacco and Gerald Markowitz and David Rosner on silicosis and lead pollution. All of them have benefited from access to new sources and many books on toxics have since been written with the large amount of sources produced by these trials.113 Historical research on toxic products has widely circulated outside the academic world and informed the debates in courtrooms and somehow the actions of social activists in environmental justice. This confirms that the history of toxicants can offer fresh perspectives on current issues, for instance, by raising long-term debates, decentering the current focus, looking for hybrid and complex causations, deconstructing the technocratic discourse of experts, empowering victims, questioning legal standpoints and received cultural constructs, or pointing out the difficulties of democratic decision-making processes in matters regarding toxic products, particularly in a world marked by an uneven distribution of power and risks. In this sense, poisons and toxic products have created new links between historians and social movements, academic research and activism, which adds further opportunities for fostering the uses of history in public affairs and policy-making. In order to fulfill these opportunities, the main point is far from being a choice between particular scales of analysis, either micro- or macro-historical, as historians Jo Guldi and David Armitage have claimed in their “History Manifesto”.114 Our view is that the main problems are current trends in the neoliberal management of universities and research centers with its associated rhetoric of pseudo-indicators, academic ranks and entrepreneurial efficiency. In the field of humanities, these ideas have also involved a neglect of critical thinking and political engagement under the banner of hyperspecialization, publish-or-perish careers, and a return to narrow (but productive in terms of papers) disciplinary paths. Whether local or global, micro-historical or trans-national, we think that we need more critical studies on the history of toxicants, particularly 113.  Allan M. Brandt, The Cigarette Century: The Rise, Fall, and Deadly Persistence of the Product That Defined Ameri­ ca (New York: Basic Books, 2007). Robert Proctor, Golden Holocaust: Origins of the Cigarette Catastrophe and the Case for Abolition (Berkeley: University of California Press, 2011). Gerald Markowitz and David Rosner, Deceit and Denial. The Deadly Politics of Industrial Pollution. Gerald Markowitz and David Rosner, Lead Wars: The Politics of Science and the Fate of Ameri­ ca’s Children. 114.  Jo Guldi and David Armitage, The History Manifesto (Cambridge: Cambridge University Press, 2014), http://historymanifesto.cambridge.org/. See the special issue on this publication in H. Floris Cohen, “Editor’s Introduction”, Isis: International Review Devoted to the History of Science and Its Cultural Influences 107, no. 2 (June 1, 2016): 309-10. See also Zuoyue Wang and Naomi Oreskes, “History of Science and American Science Policy”, Isis 99 (2008): 365-73.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 35

21/03/2017 15:22:44


36

JOSÉ RAMÓN BERTOMEU-SÁNCHEZ AND XIMO GUILLEM-LLOBAT

those made with the aim of enhancing the role of historians in current affairs. In order to follow this path, we have argued the need of crossing disciplinary borders of the history of crime, history of occupational health, food and environmental history, while moving outside academia and engaging in public debates on toxic products. In this respect, we agree with Guldi and Armitage in the last sentence of their manifesto: “Historians of the [toxic] world, unite! There is a world to win – before it’s too late”.115

115.  Jo Guldi and David Armitage, The History Manifesto, 125.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 9-36

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 36

21/03/2017 15:22:44


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.194 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 20/06/2016 - Acceptat: 03/08/2016

RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD CAROLYN COBBOLD CAMBRIDGE UNIVERSITY

Abstract: The paper explores how chemists tried to deal with one of the first exam­ ples of mass-produced industrial chemicals to enter daily life, through investigating the use of coal-tar derived dyes to colour food in the late nineteenth century. From the mid 1850s European chemists manufactured a range of new chemicals includ­ ed drugs, dyes, scents and flavourings from the derivatives of coal-tar waste. Initial­ ly greeted by the nineteenth-century press and public as ‘wonder dyes’, the vibrant new colours were seen as an example of how chemistry could transform society. The new dyes, produced for the textile industry, were widely employed to colour food and drink across Europe and America. This paper, a summary of a compara­ tive historical study, demonstrates how cultural differences influence the under­ standing and management of new scientifically produced substances. The research highlights the difficulties that scientists face in helping determine how new scientific products and processes are applied in the marketplace. It also provides insights into early consumer risk management, the rise of scientific experts, and public health legislation. The second half of the nineteenth century was a time when food production was becoming increasingly industrialised and consumers faced com­ plex and contradictory food knowledge claims. Food manufacturers introduced synthetic colourings and began to employ chemists during a period when food adulteration was of considerable social concern. At the same time, analytical chem­ ists were being paid by the government to identify harmful and fraudulently applied food additives as well as by food companies, raising questions of whom to trust and how ‘scientific’ knowledge is formed and evaluated. Chemists, and chemical pre­ servatives and colourings, became part of the armour employed by food producers and retailers to secure market share. However, the rapidly changing food market,

* Correspondence: Carolyn Cobbold Cambridge University cac85@cam.ac.uk

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 37

21/03/2017 15:22:44


38

CAROLYN COBBOLD

intensifying industrialization and rising imports of food, led to mounting anxieties about chemical food colourings. Key words: Risk management, expertise, environmental health.

Introduction

By examining the nineteenth-century introduction of coal-tar derived dyes into food, this paper explores how chemists tried to deal with one of the first examples of mass-produced industrial chemicals to enter daily life. From the mid 1850s European chemists began to synthesise a manifold array of new chemical substances extracted from coal tar waste. These manufactured chemicals included drugs, dyes, scents and flavourings. Initially greeted by the nineteenth-century press and public as ‘wonder dyes’, the vibrant new colours were seen as an example of how chemistry could transform society. Although produced primarily for the textile industry, the new dyes were also widely employed to colour food and drink across Europe and America.1 This paper summarises an in-depth analysis of documents from government and company archives in different countries and a wide range of nineteenth-century publications from Britain, France, Germany and the US. The comparative historical study demonstrates how profoundly cultural differences influence society’s understanding and management of new scientifically produced substances. By examining the unintended use of new textile dyes as food colourings, the research reveals the difficulties that scientists face in helping determine how new scientific products and processes are applied in society. It also provides important insights into early consumer risk management, the rise of scientific experts, and public health legislation. The second half of the nineteenth century was a time when food production was becoming increasingly industrialised and consumers faced complex and contradictory food knowledge claims.2 Industrial chemists and food manufacturers introduced synthetic colourings and began to employ chemists during a period when food adulteration was of considerable social concern. At the same time, analytical chemists were being paid by the gov1.  John Joseph Beer, The Emergence of the German Dye Industry (Chicago: University of Illinois Press, 1959); L. F Haber, The Chemical Industry During the Nineteenth Century: A Study of the Economic Aspect of Applied Chemistry in Europe and North America (Oxford: Clarendon Press, 1969); A.S. Travis, The Rainbow Makers: Origins of the Synthetic Dyestuffs Industry in Western Europe (Bethlehem,PA: Lehigh University Press, 1993); Carolyn Cobbold, “Managing the Risk of Unintended Applications of New Science and Technology: An Historical Example” (European Social Science History Conference, Valencia, Spain, April 30, 2016). 2.  Peter William Atkins, Liquid Materialities: A History of Milk, Science and the Law (Farnham: Ashgate Publishing, Ltd., 2010); Michael French and Jim Phillips, Cheated Not Poisoned?: Food Regulation in the United Kingdom, 1875-1938 (Manchester: Manchester University Press, 2000).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 38

21/03/2017 15:22:44


RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD

39

ernment to identify harmful and fraudulently applied food additives as well as by food companies, raising questions of whom to trust and how ‘scientific’ knowledge is formed and evaluated. Food manufacturing and distribution underwent dramatic structural change during the second half of the nineteenth century, with the increase of branded foods, the emergence of large multiple retailers and the growth of sizeable food manufacturers and importers. As firms sought to consolidate their position and power in the marketplace, they increasingly turned to chemists and chemistry to standardize processes and products, prevent fraudulent adulteration or contamination in the supply chain, and to endorse their products as ‘hygienic.’ Chemists, and chemical preservatives and colourings, became part of the armour employed by the large food production and distribution companies in their drive to secure market share and to ensure that their products were seen as trustworthy, reliable, consistent, unadulterated and good value.3 However, the rapidly changing food market, with the increasing financial power and political influence of the major food producers and retailers, intensifying industrialization and rising imports of food, led to mounting anxieties about chemical food additives, including artificial colourings. An article in the sanitary press in 1892 pointed out that in every country except England the use of new chemical preservatives ‘in food has been prohibited (but) we allow the foreign producers to physic us without hindrance.’4 While this quote is far from accurate since few countries totally banned the new chemical preservatives, it provides a flavour of the widespread concern about the use of chemicals in food at the time as well as the increasingly global food trade and subsequent fears surrounding food importation. Coal-tar dyes were introduced into food across Europe and the US at a time when many countries were busy introducing and amending food legislation to combat adulteration. One of the reasons countries, including Britain, introduced food legislation during the mid-nineteenth century was due to concerns about the long-standing use of toxic dyes in food and drink, including lead, copper, and arsenic. However, countries responded differently to the replacement of these former dyes with the newly manufactured chemical dyes. 3.  Melanie Miller, “Food Colours: A Study of the Effects of Regulation” (PhD, Aston University, 1987). Michael J Winstanley, The Shopkeeper’s World 1830-1914 (Manchester: Manchester University Press, 1983); James B Jefferys, Retail Trad­ ing in Britain, 1850-1950, Economic and Social Studies / National Institute of Economic and Social Research 13 (Cambridge [Eng.]: University Press, 1954); E. J. T. Collins, “Food Adulteration and Food Safety in Britain in the 19th and Early 20th Centuries,” Food Policy 18, no. 2 (1993): 95–109. 4. Anon. The Public Analytical Journal and Sanitary Review, (October 1, 1892): 6. Collins; “Food Adulteration and Food Safety in Britain in the 19th and Early 20th Centuries.”; B. R. Mitchell and Phyllis Deane, Abstract of British Historical Statistics (Cambridge: Cambridge University Press, 1962); William J. Ashworth, Customs and Excise: Trade, Production, and Consump­ tion in England, 1640-1845 (Oxford: OUP Oxford, 2003); Great Britain Customs Establishment, Customs Tariffs Of The United Kingdom From 1800 To 1897: With Some Notes Upon The History Of The More Important Branches Of Receipt From The Year 1660 (Nabu Press, 2012).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 39

21/03/2017 15:22:44


40

CAROLYN COBBOLD

From the 1880s, France, Germany and other European countries banned specified coal tar dyes believed to be harmful. Taking a precautionary approach, the US, in 1907, advised against the use of all coal tar dyes except for seven dyes, which the government recommended as safe to use. Britain’s legislation, meanwhile, did not specifically mention coal tar dyes until 1925 and only produced a permitted list of chemical dyes in 1957, five decades after the US introduced such a list.5 While this paper is a result of a comparative study of the situation in nineteenth-century Germany, France, the US and Britain, it primarily questions why Britain, one of the world leaders in food legislation and the appointment of food chemists, lagged so far behind in legislating against coal-tar colours. Most western countries now tightly regulate the chemical colourings that food and drink manufacturers use, producing lists of either permitted dyes or prohibited ones. However, many countries have only introduced regulations in recent decades, more than a century after their first appearance in food, and regulatory agencies continue to disagree as to which synthetic dyes should be permitted and which prohibited.6 Why did it take so long for Britain to investigate and regulate on the use of new and, in many cases dangerous, chemicals being used in food production? According to Anthony Giddens, the creation of twentieth-century expert systems marked an acknowledgment that many risks in life are a result of human intervention. Expert-led risk management systems provide trust and faith in a product or service where the consumer is removed spatially and in time from the providers or designers of the product or service.7 Legitimisation of the industrial food supply, dating from before the twentieth century, is one of the first examples of such a system and demonstrates that such arrangements of managing and controlling changing environments are the result of compromises between different communities and vested interests. Synthetic colours were – and still are – introduced into food for a host of reasons. Beside replacing poisonous minerals as a way of making food more attractive and, in the case of processed food such as tinned peas, look more natural -the chemicals which formed synthetic dyes often had a preserving effect on food, thus increasing its shelf-life. As a result, synthetic dyes are open to an array of interpretations as to their use in food. They may 5.  Edgar Richards, “Legislation on Food Adulteration,” Science 16, no. 394 (1890): 101–4; Sheldon Hochheiser, “Synthetic Food Colors in the United States: A History under Regulation” (University of Wisconsin, 1982); Miller, “Food Colours.” 6.  While there is a growing consensus as to which additives should be permitted, there are still differences in national regulation. For more information and current regulation see the web-sites of national and international food agencies eg. http://www.fda.gov/Forindustry/ColorAdditives/default.htm http://www.food.gov.uk/science/additives/foodcolours/#.U4LvXy_gLZs http://www.efsa.europa.eu/en/topics/topic/foodcolours.htm http://www.efsa.europa.eu/en/faqs/faqfoodcolours.htm (all accessed May 26, 2014) 7.  Anthony Giddens, The Consequences of Modernity, New Ed (Cambridge, UK: Polity Press, 1991).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 40

21/03/2017 15:22:44


RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD

41

be seen as a scientific improvement and a way of preserving and making food more attractive, and increasing food choice and availability. At the same time they may be viewed as a means of deceiving, and sometimes harming, the public. In a study of the Dutch consumer movement in the late twentieth century, Annette Van Otterloo described the increasing divide between the public, who viewed additives such as colourings, flavourings and preservatives as adulteration, and scientists who saw them as part of the legitimate food process.8 This historical example shows that the incongruity between public perception and commercial and scientific sensitivity was very much alive in the late nineteenth century In many ways, the new industrially manufactured dyes represented what science could achieve and as such their reputation was tied to the status of chemistry and chemists. However, while the public initially hailed the new colourings as wonders of science, concerns about their use as textile dyes increased during the 1870s, as reports of skin rashes and other physiological complaints circulated in the press. By the 1880s, when the press reported widespread use of the same dyes in food, the chemical dyes began, like earlier metallic and vegetable colourings, to be viewed as food adulterants and potentially poisonous.9 This proved a difficult dilemma for public analysts, who were appointed and funded by local authorities in order to ensure safe and honest food supplies. The new dyes were used to colour many types of food and drink but because of the tiny quantities of dye used even expert chemists were often unable to detect them, still less identify each one. Tests were sought to address growing public and political concerns about the use and long-term physiological effects of chemical additives and to inform food legislation. Reaching agreement over the accuracy, standardisation and interpretation of experiments to evaluate them was not easy to achieve. New ways of assessment and control had to be created to deal with these novel substances.10 The understanding and authority of science outside of the laboratory is not one that can be easily controlled by any one group of actors, as other historians examining the contested position of nineteenth-century experts have discovered.11 Recent discussions 8.  A. H. Otterloo, ‘The Development of Public Distrust of Modern Food Technology in the Netherlands,’’ in A P den Hartog, ed, Food Technology, Science and Marketing (East Linton, Tuckwell Press, 1995), 253-267. 9.  Carolyn Cobbold, “From Adulation to Adulteration - How Chemical Dyes Were Presented in the Victorian Press” (Consuming (the) Victorians. British Association of Victorian Studies, Cardiff, Wales, September 1, 2016). 10.  Carolyn Cobbold, “The Silent Introduction of Synthetic Dyestuffs into Nineteenth-Century Food,” in The Silences of Science, ed. Felicity Mellor and Stephen Webster (London ; New York: Routledge, 2017), 221–41; Carolyn Cobbold, “Managing the Risk”; Carolyn Cobbold, “Controlling Chemical Dyes in Food: International and Institutional Comparisons” (Geographies of Alchemy and Chemistry. Society for the History of Alchemy and Chemistry, Amsterdam, Netherlands, October 24, 2014); Carolyn Cobbold, “The Introduction of Chemical Dyes into Food - Industrial Risk or Revolution?” (Living in a Toxic World. Experts, Activisim, Industry and Regulation. European Spring School on History of Science and Popularization, Menorca, May 14, 2014). 11.  Christopher Hamlin, A Science of Impurity: Water Analysis in 19th Century Britain (Oakland, California: University of California Press, 1990); Christopher Hamlin, “Scientific Method and Expert Witnessing: Victorian Perspectives on a Modern

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 41

21/03/2017 15:22:44


42

CAROLYN COBBOLD

among sociologists of science surrounding the social underpinnings of expertise also demonstrate the fluidity and complexities at the boundaries and interaction between different groups of experts.12 Examining the public analysts’ response to the unmonitored introduction of new indeterminable substances into the food supply is a valuable addition to the emerging scholarly research into risk and environmental health, which examines the interaction between scientific experts, the public, producers, retailers, the media and government in the management and regulation of industrial and scientific processes and products.13 In the nineteenth century, as today, expertise, knowledge and authority was contingent on prolonged and extensive debate and mediation between diverse groups, in different social, institutional and geographical settings. Public analysts attempted to draw boundaries between scientific and other expertise, whether legal, commercial, public or political, but those boundaries were always blurred and open to negotiation even among ‘experts’ from within the same scientific discipline. Public analysts formed their expert opinions in a climate of diverse political, commercial and cultural sentiment, and not in an isolated laboratory, confirming the view of Sheila Jasanoff that there is no politically neutral expertise.14 Problem,” Social Studies of Science 16, no. 3 (1986): 485–513; Ian A Burney, Bodies of Evidence: Medicine and the Politics of the English Inquest, 1830-1926 (Baltimore ; London: Johns Hopkins University Press, 2000); Ian A Burney, Poison, Detection, and the Victorian Imagination (Manchester; New York: Manchester University Press ; Distributed exclusively in the USA by Palgrave, 2006); Tal Golan, “The History of Scientific Expert Testimony in the English Courtroom,” Science in Context 12, no. 1 (1999): 7–32; Tal Golan, Laws of Men and Laws of Nature The History of Scientific Expert Testimony in England and America (Cambridge, Mass.; London: Harvard University Press, 2007). 12.  Harry Collins, Changing Order: Replication and Induction in Scientific Practice (Chicago: University of Chicago Press, 1992); H. M. Collins and Robert Evans, “The Third Wave of Science Studies Studies of Expertise and Experience,” Social Studies of Science 32, 2 (2002): 235–96; Harry Collins and Robert Evans, Rethinking Expertise (Chicago: University of Chicago Press, 2008); Sheila Jasanoff, “Breaking the Waves in Science Studies: Comment on H.M. Collins and Robert Evans, ‘The Third Wave of Science Studies,’” Social Studies of Science 33, 3 (2003): 389–400; Sheila Jasanoff, States of Knowledge: The Co-Production of Science and the Social Order (London: Routledge, 2004); Sheila Jasanoff, Science and Public Reason, Reprint edition (London: Routledge, 2013). 13.  Barbara Adam, Ulrich Beck, and Joost Van Loon, eds., The Risk Society and Beyond: Critical Issues for Social The­ ory (Thousand Oaks, CA: SAGE Publications Ltd, 2000); Ulrich Beck, Risk Society: Towards a New Modernity (Thousand Oaks, CA: SAGE Publications Ltd, 1992); Ulrich Beck, “Critical Theory of World Risk Society: A Cosmopolitan Vision,” Constellations 16, 1 (2009): 3–22; Jean-Baptiste Fressoz, “Beck Back in the 19th Century: Towards a Genealogy of Risk Society,” History and Technology 23, 4 (2007): 333–50; Soraya Boudia and Nathalie Jas, “Introduction: Risk and ‘Risk Society’ in Historical Perspective,” History and Technology 23, 4 (2007): 317–31; Soraya Boudia, “Global Regulation: Controlling and Accepting Radioactivity Risks,” History and Technology 23, 4 (2007): 389–406; Pierre-Antoine Dessaux, “Chemical Expertise and Food Market Regulation in Belle-Epoque France,” History and Technology 23, 4 (2007): 351–68; Jean-Baptiste Fressoz, “Gaz, Gazomètres, Expertises et Controverses. Londres, Paris, 1815-1860,” Le Courrier de L’environnement de l’Inra, 62 (2012): 31–56. 14.  Jasanoff, Breaking the Waves in Science Studies.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 42

21/03/2017 15:22:44


RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD

43

Media representation of the dyes

William Perkin inadvertently stumbled across the first aniline dye, mauveine, in 1856 while working at Royal College of Chemistry in London under the tutelage of the German chemist August Wilhelm von Hofmann.15 Although it took Perkin about two years to turn his discovery into a commercial product, as soon as it hit the market it was hailed by the press as evidence of Britain’s supremacy in industry and science. The news of Perkin’s breakthrough was reported widely in newspapers and periodicals, an expression of British scientific and technological achievement. This is evident in articles throughout the British media at the time. During this period of ‘scientific wonder’ chemistry was producing visible and practicable products, such as the new dyes, that made eye-catching exhibits at the exhibitions and trade fairs that were becoming increasingly popular. Describing the ‘exquisite dyes produced from coal’ in an article about the 1862 International Exhibition, the Ladies Treasury waxed lyrical about the array of colours released from ‘that imprisoned life which thousands of years long past was encased in decaying vegetable substance –[that] has at last sprung into light and beauty, at the magic touch of science’.16 The media praised the wonder of science and the ingenuity of chemists as well as the democratizing potential of chemistry in bringing products to the masses. Articles in the press during the 1860s suggest that the ‘scientific’ coal-derived additives were, at this point in time, perceived as harmless, an example of science’s ability to improve food products and their availability and accessibility. Within a few years, entrepreneurs and chemists across Europe began producing hundreds of new chemical dyes on an industrial scale. The vibrant new colours continued to be a source of wonder and amazement.17 For the first few decades of their existence, coal-derived textile dyes were being incorporated into food, with few questions asked of their suitability, whether by food producers, retailers, wholesalers, public analysts, physicians, or politicians. That the new dyes were being used extensively in food is evidenced by references in newspapers and periodicals. In 1869 The Bradford Observer listed the wide range of uses for aniline dyes. The article pointed out that the use of aniline dyes ‘has been of undoubted service. They have superseded the metallic substances – the preparations of mercury, of bismuth and of lead – which were almost all injurious to health’.18 Aniline dyes became a ubiquitous and unchallenged replacement for toxic minerals such as arsenic, lead and copper, previously used as colourants. Indeed it was the earlier use of the harmful mineral dyes in food that had led to food 15.  Simon Garfield, Mauve: How One Man Invented a Colour That Changed the World (London: Faber, 2001). 16.  Anon, “Perkins’s Purple,” All Year Round, no. September (1859): 222; Anon, “A Ramble into the Eastern Annexe of the International Exhibition,” The Ladies Treasury, no. 1 November (1862): 342. 17.  Carolyn Cobbold, “From Adulation to Adulteration - How Chemical Dyes Were Presented in the Victorian Press.” 18.  Anon, “Aniline Colours,” The Bradford Observer, no. 1892 (January 14, 1869): 3.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 43

21/03/2017 15:22:44


44

CAROLYN COBBOLD

regulation in England in the mid-nineteenth century and the appointment of public analysts to monitor food safety in 1872. Some of the earliest concerns about the possible toxicity of the new chemically synthesised coal-tar dyes were raised in France and the US. An 1871 article in The Health Reformer warned that ‘the candy makers’ of New York are spreading death among children since ‘various cheap devices are employed as substitutes for cochineal and saffron’. According to the journal, the ‘red colour is usually produced by amboline, which is obtained in a crystallized form from coal tar during its process of refining’. Sold for $2 an ounce, amboline ‘will equal in colouring twenty times its weight in cochineal’. The article noted that other red dyes used included another aniline colour, fuchsine.19 It is only from the late 1870s that one can find any evidence of concern in the British press with the identification of the synthetic food colorants as a new form of adulteration and not necessarily a safe replacement for the poisonous metals previously used to colour food. Over the next four decades, synthetic dyes were transformed by the popular press from a bright new substance of science into a harmful instrument for commercial deception. From the 1880s, aniline and other coal-derived dyes were being employed extensively in food preparation, from milk, butter and margarine to meat products such as sausages as well as jams, pickles and confectionery. However, few food or drink producers publicly acknowledged using the new dyes. Indeed, evidence from food company archives and government enquiries suggest that most food manufacturers were unaware what the dyes they were using were made from. Most dyes were sold under brand names such as ‘butter yellow’, giving no indication of their origins and evidence given by food company representatives to a government inquiry in 1901 suggests that they rarely asked their suppliers what the ‘harmless dyes’ they were buying actually were.20 Despite growing concerns raised in the general press, an examination of The Analyst, the monthly journal published by the British Society of Public Analysts, indicates that the use of the novel dyes in food and drink was not a priority for Britain’s food chemists or regulators. Most of the articles mentioning their use, detection or possible harm were extracts from overseas journals.21 British food analysts were far more reluctant to address the issue than their overseas peers, even though coal-tar colours were being used by British food manufacturers as liberally as by foreign food producers. It seems anomalous that analytical chemists, who from the outset were highly critical of the use of toxic metals used to colour foods, ignored growing press concern about the toxicity of aniline dyes. 19.  Anon, “Poisoned Candies,” The Health Reformer 6–7 (1871): 131. 20.  Committee on Food Preservatives, 1901. Report of the Departmental Committee appointed to inquire into the use of preservatives and colouring matters in the preservation and colouring of food: together with minutes of evidence, appendices and index. (London: H.M.S.O, 1901). 21.  Carolyn Cobbold, “Controlling Chemical Dyes in Food: International and Institutional Comparisons.”

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 44

21/03/2017 15:22:44


RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD

45

Chemical Dyes Prove Elusive

To understand this diffidence, several factors need to be considered. These include the location and state of knowledge in organic chemistry at this time, the social status and technical proficiency of Britain’s public analysts, and the political and economic clout of the food and chemical sectors. By the 1880s the organic chemistry knowledge base and industrial production of coal-tar dyes was centred in Germany. This newly united country was using science and technology as an economic driver to compete with the empires of Britain and France. Germany trained more chemists than any other country in the world and provided economic and political support to its thriving chemical industry.22 Academic and industrial chemists in Germany were synthesising new compounds from coal-tar waste by the hundreds. However, identifying and understanding individual substances was not an easy task, even for their discoverers. There was no uniformity in the nomenclature of organic chemistry during this period and assessing the exact molecular structure of any organic substance was not an accurate science.23 The difficulty for the analytical chemists was that, by the 1880s, there were hundreds of dyes in the European and American marketplace – some known, many unknown. Meanwhile, food and drink manufacturers often added several colouring additives to one product making the detection of discrete dyes harder. By 1904, a compendium of dyestuffs listed nearly 700 dyes, with little consistency in how they were named and classified. Some names were given to dyes because of their chemical construction, others described their colour such as ‘butter-yellow’, while some reflected the dye’s inventor or place of manufacture such as ‘Martius Brown’ and ‘Manchester Brown’. Two – Magenta and Sulpherino – even celebrated Napoleonic victories. In other cases, dyes names were linked to the manufacturer or a brand name. Moreover, chemically identical dyes had different names in different countries or when sold by different wholesalers. Dye manufacturers would often keep the chemical formulae of their new dyes secret, leading to uncertainty and confusion, while producers and retailers frequently re-used established names for commercial reasons, resulting in the same name being applied to several different types of dye. The German chemist Theodore Weyl complained that this practice led to confusion in the market, which traders used to their advantage.24 22.  Mitchell G. Ash and Jan Surman, The Nationalization of Scientific Knowledge in the Habsburg Empire, 1848-1918 (Basingstoke, UK: Palgrave Macmillan, 2012); Johann Peter Murmann, Knowledge and Competitive: the Coevolution of Firms, Technology, and National Institutions (Cambridge: Cambridge University Press, 2003); Andrew Pickering, “Decentering Sociology: Synthetic Dyes and Social Theory,” Perspectives on Science 13, 3 (2005): 352–405; Carolyn Cobbold, “Controlling Chemical Dyes in Food: International and Institutional Comparisons.” 23.  Evan Hepler-Smith, “‘Just as the Structural Formula Does’: Names, Diagrams, and the Structure of Organic Chemistry at the 1892 Geneva Nomenclature Congress,” Ambix 62, 1 (2015): 1–28. 24.  Arthur G. Green, Gustav Schultz, and Paul Julius, A Systematic Survey of the Organic Colouring Matters (London, Macmillan, 1908); William Jervis Jones, German Colour Terms: A Study in Their Historical Evolution from Earliest Times to the

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 45

21/03/2017 15:22:44


46

CAROLYN COBBOLD

The identification of tiny amounts of the new chemical additives in food, most of which were unknown or described under a variety of different names or chemical formulae, was impossible to accomplish. A lack of initial concern and awareness of the extent to which these new substances were being used in food and a lack of standardised tests to identify the dyes or test their toxicity had left the analysts playing continual catch-up with the food and drink manufacturers.25 Analysts from across Europe and the United States employed an array of analytical techniques to identify these new substances, incorporating distillation, heating, filtration, acidic reagents and titration to spectroscopy and microscopy, relying extensively on their sense of smell, taste and sight. They adapted and blended methodology and techniques from traditional analytical chemistry as well as existing industries and crafts, particularly textiles and dye-making, together with new chemical and industrial techniques and emerging concepts of structural and synthetic chemistry.26 However, reaching international consensus as to how to test for and know these new labile substances was difficult to achieve. For the under-funded and poorly resourced public analysts in Britain, trying to detect and prove adulteration and then defend their position in court against producers, retailers and expert witnesses, including other chemists, was not an easy task. The absence of agreed-upon tests for the new dyes meant that to stake one’s reputation in court upon the presence of particular dyes in food was risky. The proliferation of the colours meant that analysts who claimed that a particular dye was present in a particular food were liable to find themselves countered by claims that a different colour had been used.27 Leading British analysts agreed that it would be counterproductive to go beyond the duty of the analyst simply to prove adulteration and to attempt to identify particular additives. August Dupré argued that a public analyst was not bound to state the exact composition and character of the adulterant, and emphasised that doing so increased the chance of being proved wrong.28 Dupré, like many of his contemporaries in Britain, had completed part of his training in Germany.29 The difficulty in detecting and identifying individual dyes in food proved so problematic that it risked not only the reputation of analysts but the credibility of chemistry itself. Present (John Benjamin Publishing, 2013); Theodor Weyl and Henry Leffman, The Coal-Tar Colors: With Especial Reference to Their Injurious Qualities and the Restriction of Their Use (P. Blakiston, 1892). 25.  Bernhard Conrad Hesse, Coal-Tar Colors Used in Food Products (Washington, Government Printing Office, 1912); Weyl and Leffman, The Coal-Tar Colors. 26.  Carolyn Cobbold, “Controlling Chemical Dyes in Food: International and Institutional Comparisons.” 27. Hesse, Coal-Tar Colors Used in Food Products; Hamlin, A Science of Impurity; Hamlin, “Scientific Method and Expert Witnessing”; Cobbold, “Coal-Tar Food Dyes.” 28.  Charles Cassal, “On Dyed Sugar,” Analyst 15 (1890): 141–49. 29.  Ernst Homburg, A. S Travis, and Harm G Schröter, The Chemical Industry in Europe, 1850-1914: Industrial Growth, Pollution, and Professionalization, Chemists and Chemistry, v. 17 (Dordrecht ; London: Kluwer Academic, 1998).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 46

21/03/2017 15:22:44


RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD

47

The analysts’ reluctance to tackle the increasing use of chemical dyes in food should be viewed in the context of their own professional and technical insecurity and their desire to boost their authority and credibility of science and scientific expertise in public life. This was a time when public analysts were very much at the centre of disputes surrounding authority, standards and methodology in public health.30 Acknowledging the contested position of public analysts, together with an appreciation that these cutting-edge chemicals synthesised from coal-tar waste were indeterminable and being used in food in such small amounts as to be almost impossible to detect, helps explain why public analysts were reluctant to target their use. Food Is a Political Issue

The presence of synthetic dyes in food from the outset was a contested issue among analysts involved in food monitoring. Aside from the issues surrounding the democratisation and transparency of the food supply, analysts also remained divided on the subject of toxicity. While some chemists had proved that aniline dyes, when consumed by some animals in large quantities, could be toxic, they were divided as to whether their accumulative use in tiny quantities, in many different items of food, over a prolonged time period could be harmful to human health.31 They also acknowledged the positive benefits of the dyes to food production, availability and consumer choice. The introduction of industrial chemicals into food production in the late nineteenth century demonstrates the difficulty of determining the boundaries between legitimate and illicit interventions in food. The question as to whether certain ingredients should be regarded as food improvers or adulterants divided analysts, as well as food manufacturers, the public, politicians and the growing sanitarian and health and food reform movements.32 Food historians have shown that issues of deception and commercial competition often prevail in debates surrounding food adulteration and regulation. Whether food is adulterated or not is itself a slippery and contested concept as the difference between a legitimate ingredient and a deceptive one can be debatable, and depend upon a complex framework of views and legislation, which themselves depend upon many factors including disputes 30. Hamlin, A Science of Impurity; Jacob Steere-Williams, “A Conflict of Analysis: Analytical Chemistry and Milk Adulteration in Victorian Britain,” Ambix 61, 3 (2014): 279–98. 31.  Harry W. Paul, From Knowledge to Power: The Rise of the Science Empire in France, 1860-1939 (Cambridge: Cambridge University Press, 2003), 212; P.Caseneuve, Les Colorants de la houille au point de vue toxiologigue et hygiénique:Affaire de la succursale de la B.Anilin et Soda, Fabrik à Neuville-sur-Saône (Lyon, 1887); B. Schuchardt, “Ueber Die Wirkungen Des Anilins Auf Den Thierischen Organismus,” Archiv Der Pharmazie 156, no. 2 (1861): 144–64; Dr Wilhelm Filehne, “Ueber die Giftwirkungen des Nitrobenzols,” Archiv für experimentelle Pathologie und Pharmakologie 9, no. 5–6 (1878): 329–79; Roderich von Engelhardt, Beiträge zur Toxikologie des Anilin, (Dorpat, 1888). 32.  French and Phillips, Cheated Not Poisoned?; Ingeborg Paulus, Search for Pure Food a Sociology of Legislation in Britain: A Sociology of Legislation in Britain (Fred B Rothman & Co, 1974).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 47

21/03/2017 15:22:44


48

CAROLYN COBBOLD

between rival groups of knowledge experts and merchants. Stanziani concluded that rules about food adulteration were never completely under the control of any one interest group, with final outcomes dependant on strategic alliances and market structures.33 Pierre-Antoine Dessaux also demonstrated the complex mediation involved in the understanding and acceptance of chemical additives in food, with the analytical chemists just one group in a ‘crowded arena’ of self-proclaimed experts that included the food producers, retailers and consumers. He showed how French nineteenth-century chemists needed to work in co-operation with the food and drinks industry to secure any scientific authority.34 Similarly Ximo Guillem-LLobat has shown that commercial disputes and private sector lobbying played a more decisive role in affecting the outcome of food legislation in Spain in the late nineteenth and early twentieth centuries than science and scientists.35 Comparing the situation in several countries, including Britain, shows both the extent of negotiation between many parties and the diverse cultural dynamics at play in determining whether certain food additives are considered to be adulterants or legitimate food ingredients. The 1872 Sale of Food and Drugs Act in Britain promoted the appointment of public analysts by local authorities to monitor food quality. However, such appointments initially were voluntary and, for many years, many local authorities failed to appoint public analysts or combined the posts with Medical Officers of Health.36 While the main focus of 1872 Act was the use of poisonous substances in food, such as toxic metallic dyes, a subsequent Adulteration Act in 1875 focused on the concept of economic fraud.37 Determining what constituted ‘harm’ to the consumer, whether physical or economic, was never straightforward for nineteenth-century public analysts and British legislation did not specify any individual coal-tar dyes as prohibited or permitted in food. The Society of Public Analysts (SPA) was formed in 1874 in Britain, in response to political and public criticism about the inexperience of public analysts and their inconsistent 33.  Alessandro Stanziani, “Negotiating Innovation in a Market Economy: Foodstuffs and Beverages Adulteration in Nineteenth-Century France,” Enterprise and Society 8.2 (2007): 375–412; Alessandro Stanziani, “Information, Quality and Legal Rules: Wine Adulteration in Nineteenth Century France.,” Business History 51, 2 (2009): 268–91; Alessandro Stanziani, “La Mesure de La Qualité Du Vin En France, 1871-1914,” Food and History 2, 1 (2004); Hans Teuteberg, “Adulteration of Food and Luxuries; and the Origins of Uniform State Food Legislation in Germany,” Zeitschrift Für Ernährungswissenschaft 34, 2 (1995): 95–112; French and Phillips, Cheated Not Poisoned?; Jim Phillips and Michael French, “Adulteration and Food Law, 1899– 1939,” Twentieth Century British History 9, 3 (1998): 350–69; Jim Phillips and David F. Smith, eds., Food, Science, Policy and Regulation in the Twentieth Century: International and Comparative Perspectives (Abingdon: Routledge, 2000). 34.  Dessaux, “Chemical Expertise.” 35.  Ximo Guillem-Llobat, “Losing the Global View in the Establishment of New Limits to Food Quality. The Regulation of the Food Market in Spain (1880-1936),” Food and History 6, 1 (2008): 215–46; Ximo Guillem-Llobat, “The Sugar Industry, Political Authorities and Scientific Institutions in the Regulation of Saccharin: Valencia (1888-1939),” Annals of Science 68, 3 (2011): 401–24. 36. Atkins, Liquid Materialities; Phillips and French, “Adulteration and Food Law, 1899–1939.” 37. Atkin, Liquid Materialities, 180.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 48

21/03/2017 15:22:44


RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD

49

decisions, as well as a lack of consensus over what constituted adulteration. Correspondence and reports of the SPA’s meetings reveal the degree to which these new public appointees felt the need to justify their position and demonstrate their expertise. For decades, public analysts felt under attack from all directions, from the press and members of the public as well as food producers and retailers. They also found themselves in constant disputes with fellow chemists. This was a time when professional chemists were attempting to define who they were. The profession of the chemist, and the scientist in general, was in the midst of a rapid and broad transformation. Those earning their living as consulting and analytical chemists, found themselves working for many different clients. Success came from taking jobs whenever and wherever available, alongside a vigorous self-promotion and public endorsement of the chemical profession and of chemistry in general.38 While passionate about their role as guardians of food safety, British public analysts also regarded themselves as pioneers of the new science of organic chemistry. Moreover, many had been taught by, or had worked with, the organic chemists who were producing these new chemical dyes. They were forging a new path towards a scientifically controlled and enhanced food supply for the nation at a time when food scarcity and concerns about the reliance of the nation’s food supply on foreign imports were omnipresent. As consultant chemists who were unable to rely on a life-long state salary, they found themselves touting their skills to chemical and food companies, local authorities and members of the public. Many public analysts supplemented their income as consultants for food companies or as paid expert witnesses for food manufacturers and retailers involved in food adulteration cases.39 This was a period when food producers and retailers were expanding rapidly, becoming economically and politically stronger. By the end of the nineteenth century, several British industrial food families such as the Colmans, Frys, Cadburys and Blackwells were very prominent in British society and many members had seats in Parliament.40 Conclusion

Synthetic dyes, created and manufactured by a burgeoning chemical industry, entered the food supply system in Britain during a period when public analysts were fighting to secure their place as creditable and trustworthy professionals. At the same time these analytical

38.  Anon, “The Public and ‘Public Analysts,’” Analyst 1, no. 9 (1876): 155–56.; Association of Public Analysts (Great Britain), A Hundred Years of Public Analysts, 1860-1960 (London: Assoc. Public Analysts, 1960); Bernard Dyer and C. Ainsworth Mitchell, The Society of Public Analysts and Other Analytical Chemists . Some Reminiscences of Its First Fifty Years (Cambridge: Heffer, 1932); Carolyn Cobbold, “Managing the Risk.” 39.  Cobbold, “The Silent Introduction of Synthetic Dyestuffs into Nineteenth-Century Food”; Carolyn Cobbold, “Living in a Toxic World”; Cobbold, “Coal-Tar Food Dyes.” 40.  Phillips and French, “Adulteration and Food Law, 1899–1939”; Paulus, Search for Pure Food a Sociology of Legis­ lation in Britain.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 49

21/03/2017 15:22:45


50

CAROLYN COBBOLD

chemists were seeking to persuade the public that chemistry was the foremost sanitary and socially useful science. As such their professional status was aligned with that of the new chemical substances. Perhaps, therefore, it is not surprising that public analysts did not choose to question the new chemical colours being used in food, while they struggled to reach agreement between themselves and other professional chemists and scientists about existing and long-standing food additives and disputed adulterations. With no agreed tests to identify or assess the safety of the new substances, it would not have been in the public analysts’ interest or that of the reputation of chemistry itself to question the safety of science’s latest invention. These dyes were being produced and discovered by organic chemists, many of whom the public analysts may have known or been tutored by. Moreover, the ability to determine the exact synthetic dye used in any food product would have been very difficult for most public analysts, with few financial resources and no standardised tests. Moreover, other scientists, including the government’s excise chemists, and chemists employed by food manufacturers, often disputed the accuracy of their analyses in court, challenging the authority and credibility of the public analysts. For all these reasons, tackling the issue of synthetic dyes, which were being created by specialist organic chemists in well-equipped German industrial laboratories, may have been a step too far. Reticence on the matter, if not silence, was the more prudent strategy. As has also been noted, synthetic dyes produced by organic chemists were seen by many public analysts as a safer alternative than the mineral-based dyes formerly used to colour food. At the same time, the use of the new dyes was not being disclosed by food producers and retailers, while other issues of adulteration, such as the dilution of milk with water, was a constant cause of concern.41 All these contextual factors need to be considered in order to assess objectively why public analysts in Britain did not regard the use of coaltar-derived dyes to be of serious concern. Exploring the introduction of new chemical dyes into food in the late nineteenth century demonstrates many issues experienced by the introduction of new scientific products or processes. These new products initially were hailed as miracles of science and the solution to existing problems. For many years they were added to food and drink, without many people being aware of their presence. By the time concern was raised their use had become widespread and normalised. Consumers expected certain, uniform colouring in their food, manufacturers had adopted specific techniques and ingredients to meet consumer expectations and market conditions, politicians recognised the need to adequately feed the nation and chemists saw science as the means to do this. Vested interest in the continued use of the chemical dyes was widespread, encompassing consumers, producers, politicians, regulators and scientists. 41. Atkins, Liquid Materialities.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 50

21/03/2017 15:22:45


RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD

51

Synthetic dyes, many of which were found during the twentieth century to be highly toxic, were originally produced to colour textiles and paints. Their unintended use as food colourings for so long was the result of many factors, including a lack of consensus and status among scientists, political anxiety about food security, consumer expectations and economic competition in the marketplace. Like many scientific risks we face today, this unintended and unmonitored application of science occurred without any one group being in a position to grasp the full situation. Regulation and control became more and more complicated as the practice was normalised and vested interest increased and widened. In the nineteenth century, as today, expertise, knowledge and authority were contingent on prolonged and extensive debate and mediation between diverse groups, in different social, institutional and geographical settings. Public analysts formed their expert opinions in a climate of diverse political, commercial and cultural sentiment. What counted as knowledge, and who proclaimed to have access to that knowledge, was as political and fluid in the late nineteenth century as it is in today’s society.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 51

21/03/2017 15:22:45


52

References ADAM, B., BECK, U. and VAN LOON, J., eds. The Risk Society and Beyond: Critical Issues for Social Theory. Thousand Oaks, CA: SAGE Publications Ltd, 2000. ANON. “A Ramble into the Eastern Annexe of the International Exhibition.” The Ladies Treasury, no. 1 November (1862): 342. —. “Aniline Colours.” The Bradford Observer, no. 1892 (January 14, 1869): 3. —. “Perkins’s Purple.” All Year Round, no. September (1859): 222. —. “Poisoned Candies.” The Health Reformer 6–7 (1871): 131. —. “The Public and ‘Public Analysts.’” Analyst 1, no. 9 (1876): 155–56. —. The Public Analytical Journal and Sanitary Re­ view, (October 1, 1892): 6. ASH, M. G., and S. JAN. The Nationalization of Sci­ entific Knowledge in the Habsburg Empire, 18481918. Basingstoke, UK: Palgrave Macmillan, 2012. ASHWORTH, W. J. Customs and Excise: Trade, Pro­ duction, and Consumption in England, 1640-1845. Oxford: OUP Oxford, 2003. ASSOCIATION OF PUBLIC ANALYSTS (Great Britain). A Hundred Years of Public Analysts, 1860-1960. London: Assoc. Public Analysts, 1960. ATKINS, P. W. Liquid Materialities: A History of Milk, Science and the Law. Farnham: Ashgate Publishing, Ltd., 2010. BECK, U. “Critical Theory of World Risk Society: A Cosmopolitan Vision.” Constellations 16, 1 (2009): 3–22. —. Risk Society: Towards a New Modernity. Thousand Oaks, CA: SAGE Publications Ltd, 1992. BEER, J. J. The Emergence of the German Dye In­ dustry. Chicago: University of Illinois Press, 1959. BOUDIA, S. “Global Regulation: Controlling and Accepting Radioactivity Risks.” History and Technology 23, 4 (2007): 389–406. BOUDIA, S. and JAS N. “Introduction: Risk and ‘Risk Society’ in Historical Perspective.” History and Tech­ nology 23, 4 (2007): 317–31.

CAROLYN COBBOLD

BURNEY, I. A. Bodies of Evidence: Medicine and the Politics of the English Inquest, 1830-1926. Baltimore ; London: Johns Hopkins University Press, 2000. —. Poison, Detection, and the Victorian Imagination. Manchester; New York: Manchester University Press ; Distributed exclusively in the USA by Palgrave, 2006. CASENEUVE, P. Les Colorants de la houille au point de vue toxiologigue et hygiénique:Affaire de la suc­ cursale de la B.Anilin et Soda, Fabrik à Neuville-surSaône. Lyon, 1887. CASSAL, C. “On Dyed Sugar.” Analyst 15 (1890): 141–49. COBBOLD, C. “Controlling Chemical Dyes in Food: International and Institutional Comparisons.” presented at the Geographies of Alchemy and Chemistry. Society for the History of Alchemy and Chemistry, Amsterdam, Netherlands, October 24, 2014. —. “From Adulation to Adulteration - How Chemical Dyes Were Presented in the Victorian Press.” presented at the Consuming (the) Victorians. British Association of Victorian Studies, Cardiff, Wales, September 1, 2016. —. “Managing the Risk of Unintended Applications of New Science and Technology: An Historical Example.” presented at the European Social Science History Conference, Valencia, Spain, April 30, 2016. —. “The Introduction of Chemical Dyes into Food Industrial Risk or Revolution?” presented at the Living in a Toxic World. Experts, Activisim, Industry and Regulation. European Spring School on History of Science and Popularization, Menorca, May 14, 2014. —. “The Silent Introduction of Synthetic Dyestuffs into Nineteenth-Century Food.” In The Silences of Science, edited by Felicity Mellor and Stephen Webster, 221–41. London ; New York: Routledge, 2017. COLLINS, E. J. T. “Food Adulteration and Food Safety in Britain in the 19th and Early 20th Centuries.” Food Policy 18, no. 2 (1993): 95–109. COLLINS, H. M., and EVANS, R. “The Third Wave of Science Studies Studies of Expertise and Experience.” Social Studies of Science 32, 2 (2002): 235– 96.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 52

21/03/2017 15:22:45


RESPONDING TO THE COLOURFUL USE OF CHEMICALS IN NINETEENTH-CENTURY FOOD

COLLINS, H. Changing Order: Replication and In­ duction in Scientific Practice. Chicago: University of Chicago Press, 1992. COLLINS, H. and EVANS, R. Rethinking Expertise. Chicago: University of Chicago Press, 2008. COMMITTEE ON FOOD PRESERVATIVES, 1901. Report of the Departmental Committee appointed to inquire into the use of preservatives and colouring matters in the preservation and colouring of food: to­ gether with minutes of evidence, appendices and in­ dex. London: H.M.S.O, 1901 DESSAUX, P.-A. “Chemical Expertise and Food Market Regulation in Belle-Epoque France.” History and Technology 23, 4 (2007): 351–68. DYER, B. and C. AINSWORTH, M. The Society of Public Analysts and Other Analytical Chemists . Some Reminiscences of Its First Fifty Years. Cambridge: Heffer,1932.

53

GREAT BRITAIN CUSTOMS ESTABLISHMENT. Customs Tariffs Of The United Kingdom From 1800 To 1897: With Some Notes Upon The History Of The More Important Branches Of Receipt From The Year 1660... Nabu Press, 2012. GREEN, A. G., SCHULTZ. G. and JULIUS, P. A Sys­ tematic Survey of the Organic Colouring Matters. London, Macmillan, 1908. GUILLEM-LLOBAT, X. “Losing the Global View in the Establishment of New Limits to Food Quality. The Regulation of the Food Market in Spain (18801936),.” Food and History 6, 1 (2008): 215–46. —. “The Sugar Industry, Political Authorities and Scientific Institutions in the Regulation of Saccharin: Valencia (1888-1939).” Annals of Science 68, 3 (2011): 401–24.

ENGELHARDT, R., VON. Beiträge zur Toxikologie des Anilin, (Dorpat, 1888).

HABER, L. F. The Chemical Industry During the Nine­ teenth Century: A Study of the Economic Aspect of Applied Chemistry in Europe and North America. Oxford: Clarendon Press, 1969.

FILEHNE, Dr W. “Ueber die Giftwirkungen des Nitrobenzols.” Archiv für experimentelle Pathologie und Pharmakologie 9, no. 5–6 (October 1878): 329–79.

HAMLIN, C. A Science of Impurity: Water Analysis in 19th Century Britain. Oakland, California: University of California Press, 1990.

FRENCH, M. and PHILLIPS, J. Cheated Not Poi­ soned?: Food Regulation in the United Kingdom, 1875-1938. Manchester: Manchester University Press, 2000.

—. “Scientific Method and Expert Witnessing: Victorian Perspectives on a Modern Problem.” Social Stud­ ies of Science 16, no. 3 (1986): 485–513.

FRESSOZ, J.-B. “Beck Back in the 19th Century: Towards a Genealogy of Risk Society.” History and Technology 23, no. 4 (2007): 333–50. —. “Gaz, Gazomètres, Expertises et Controverses. Londres, Paris, 1815-1860.” Le Courrier de L’envi­ ronnement de l’Inra, no. 62 (2012): 31–56. GARFIELD, S. Mauve: How One Man Invented a Col­ our That Changed the World. London: Faber, 2001. GIDDENS, A. The Consequences of Modernity. New Ed. Cambridge, UK: Polity Press, 1991. GOLAN, T. Laws of Men and Laws of Nature The History of Scientific Expert Testimony in England and America. Cambridge, Mass.; London: Harvard University Press, 2007. —. “The History of Scientific Expert Testimony in the English Courtroom.” Science in Context 12, no. 1 (1999): 7–32.

HEPLER-SMITH, E. “‘Just as the Structural Formula Does’: Names, Diagrams, and the Structure of Organic Chemistry at the 1892 Geneva Nomenclature Congress.” Ambix 62, 1 (2015): 1–28. HESSE, B. C. Coal-Tar Colors Used in Food Prod­ ucts. Washington, Government Print Office, 1912. HOCHHEISER, S. “Synthetic Food Colors in the United States: A History under Regulation.” University of Wisconsin, 1982. HOMBURG, E, TRAVIS, A. S. and G SCHRÖTER, H. The Chemical Industry in Europe, 1850-1914: Indus­ trial Growth, Pollution, and Professionalization. Chemists and Chemistry, v. 17. Dordrecht ; London: Kluwer Academic, 1998. JASANOFF, S. States of Knowledge: The Co-Produc­ tion of Science and the Social Order. Routledge, 2004. JASANOFF, S. “Breaking the Waves in Science Studies: Comment on H.M. Collins and Robert Ev-

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 53

21/03/2017 15:22:45


54

CAROLYN COBBOLD

ans, ‘The Third Wave of Science Studies.’” Social Studies of Science 33, 3 (2003): 389–400.

International and Comparative Perspectives. Abingdon: Routledge, 2000.

—. Science and Public Reason. Reprint edition. London: Routledge, 2013.

PICKERING, A. “Decentering Sociology: Synthetic DYES AND SOCIAL THEORY.” Perspectives on Sci­ ence 13, 3 (2005): 352–405.

JEFFERYS, J. B. Retail Trading in Britain, 18501950. Economic and Social Studies / National Institute of Economic and Social Research 13. Cambridge [Eng.]: University Press, 1954. JONES, W. J. German Colour Terms: A Study in Their Historical Evolution from Earliest Times to the Present. John Benjamin Publishing, 2013. MILLER, M. “Food Colours: A Study of the Effects of Regulation.” PhD, Aston University, 1987. MITCHELL, B. R. and PHYLLIS DEANE. Abstract of British Historical Statistics. Cambridge: Cambridge University Press, 1962. MURMANN, J. P. Knowledge and Competitive Ad­ vantage: the Coevolution of Firms, Technology, and National Institutions. Cambridge: Cambridge University Press, 2003. OTTERLOO, A.H. ‘The Development of Public Distrust of Modern Food Technology in the Netherlands,’’ in A. P den Hartog, ed, Food Technology, Science and Marketing East Linton: Tuckwell Press, 1995, 253-267.

RICHARDS, E. “Legislation on Food Adulteration.” Science 16, no. 394 (1890): 101–4. SAMUELSON, J. The Civilisation of Our Day: Essays, 1896. SCHUCHARDT, B. “Ueber Die Wirkungen Des Anilins Auf Den Thierischen Organismus.” Archiv Der Pharmazie 156, 2 (January 1, 1861): 144–64. STANZIANI, A. “Information, Quality and Legal Rules: Wine Adulteration in Nineteenth Century France.” Business History 51, 2 (2009): 268–91. —. “La Mesure de La Qualité Du Vin En France, 1871-1914.” Food and History 2, 1 (2004): 191–226. —. “Negotiating Innovation in a Market Economy: Foodstuffs and Beverages Adulteration in Nineteenth-Century France.” Enterprise and Society 8.2 (2007): 375–412. STEERE-WILLIAMS, J. “A Conflict of Analysis: Analytical Chemistry and Milk Adulteration in Victorian Britain.” Ambix 61, 3 (2014): 279–98.

PAUL, H. W. From Knowledge to Power: The Rise of the Science Empire in France, 1860-1939. Cambridge: Cambridge University Press, 2003.

TEUTEBERG, H. J. “Adulteration of Food and Luxuries and the Origins of Uniform State Food Legislation in Germany.” Zeitschrift Für Ernährungswissenschaft 34, 2 (1995): 95–112.

PAULUS, I. Search for Pure Food a Sociology of Leg­ islation in Britain: A Sociology of Legislation in Britain. Fred B Rothman & Co, 1974.

TRAVIS, A.S. The Rainbow Makers: Origins of the Synthetic Dyestuffs Industry in Western Europe. Bethlehem,PA: Lehigh University Press, 1993.

PHILLIPS, J. and FRENCH M. “Adulteration and Food Law, 1899–1939.” Twentieth Century British History 9, 3 (1998): 350–69.

WEYL, T. and LEFFMAN, H. The Coal-Tar Colors: With Especial Reference to Their Injurious Qualities and the Restriction of Their Use. P. Blakiston, 1892.

PHILLIPS, J., and SMITH, DAVID F., eds. Food, Sci­ ence, Policy and Regulation in the Twentieth Century:

WINSTANLEY, M. J. The Shopkeeper’s World 18301914. Manchester: Manchester University Press, 1983.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 37-54

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 54

21/03/2017 15:22:45


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.195 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 20/06/2016 - Acceptat: 04/09/2016

ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY. EXPERTS, REFORMERS AND LOCAL RESISTANCE (1892-1939) OLIVIER CHATTERJI LABORATOIRE DE RECHERCHE HISTORIQUE RHÔNE-ALPES (LARHRA) UNIVERSITÉ GRENOBLE ALPES

Abstract: This article offers a historical perspective on the interplay between pollut­ ants, environment and health in the Alps of Savoy during the Second Industrial Revolution. At the turn of the 19th century, Savoy’s Alpine valleys were radically transformed by a large-scale gold rush to exploit its hydroelectric potential for use by a growing electrochemical industry. More particularly, we look at the Maurienne Valley where six aluminium production factories built between 1892 and 1906 were among the earliest implementations of a newly discovered electrochemical pro­ cess to manufacture large quantities of the metal. We show how, along with mo­ dernity narratives, hitherto unknown pollution effects raised unprecedented ques­ tions about the toxicity of air emissions. We then discuss how the impacts of industrial pollution on the agricultural economy fuelled a growing mobilisation of farmer unions led by a prominent pharmacist in the region. We show how the latter single-handedly attempted to merge the grievances of disaffected local communi­ ties throughout Savoy into a transregional reform movement to campaign for legis­ lative change and tighter control of polluting industries. We also look at the large range of issues it brought up, such as worker and public health along with the longterm impacts of pollutants on the valley’s ecology. In parallel, we explore the am­ bivalent work of administrative experts and their role in enforcing the view that air emissions were innocuous. Lastly, we look at the role of firms after the war in pro­ * Correspondence: Olivier Chatterji Laboratoire de Recherche Historique Rhône-Alpes (LARHRA) Université Grenoble Alpes olivier.chatterji@gmail.com

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 55

21/03/2017 15:22:45


56

OLIVIER CHATTERJI

viding social amenities and easing the transition from a predominantly rural to an industrial society. Keywords: Pollution, health, environment, aluminium.

In 1913, Chambéry’s Chamber of Commerce wrote a column in Savoy’s regional paper Le Radical des Alpes. The piece forcefully denounced the Ministry of Beaux Arts’ move to push forward legislation protecting landscapes of aesthetic value. Unsurprisingly, the change was regarded by its members as a major obstacle to industrial progress in a region which offered considerable opportunities for large-scale hydroelectric development to supply the colossal energy needs of electrometallurgical factories. Nonetheless, Savoy’s député Antoine Borrel was not impressed. Writing in the same paper, he accused the Chamber of Commerce of defending the private interests of a few factory owners against the greater public good and criticised industrialists for their careless attitude towards local communities in the region. He protested that decades of intensive industrial development in Savoy had left parts of the agricultural economy in ruins and the sheer number of factories belching smoke in the region had reduced efforts to establish a tourism industry to no more than a fool’s errand. While acknowledging the industry’s economic contribution to regional development, Borrel could not resist being ironic: “Scientific processes are available to reduce emissions, I want these to be installed; and when fields near factories are not made sterile anymore, farmers will be free to alienate their independence, their freedom and their life in the open air to enrol in factories; they will – if they so desire – expose themselves to numerous occupational illnesses, mistreat their body on overheated ovens and work in chlorine, phosphorus and sulphur atmospheres”.1

In one stroke, Borrel summarised the issues of a fast-growing controversy on the industry’s attitude towards local communities in the region. As one of the founding members of a growing reform movement against industrial pollution, Borrel appealed to largely shared concerns over the sanitary risks and economic consequences of “noxious fumes”. But while complaints abounded from people living in the vicinity of electrochemical and electrometallurgical factories established throughout the Alps, six aluminium smelters built in the Maurienne Valley at the turn of the nineteenth century played a leading role in stirring up regional resistance against industrial pollution. All through its nearly two centuries of existence, the aluminium industry has been widely accused of generating extensive environmental degradation and exposing workers 1.  AD Savoie, 96 PER3 - Radical des Alpes

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 56

21/03/2017 15:22:45


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

57

along with populations to health hazards. In 1854, the discovery of a chemical process to refine bauxite ore into aluminium marked the start of production on an industrial scale. But while its potential applications fascinated the likes of Jules Vernes, who imagined using aluminium to build a space capsule, the metal remained overly expensive and was used mainly in jewellery-making. In 1886, the discovery of an electrochemical process to produce aluminium in quantities large enough to rival with other metals led to the birth of a handful of vertically integrated, capital-intensive industries fortified by monopolies, inhouse scientific research and technological development. From the start, aluminium firms had vital economic and strategic incentives to achieve vertical integration by expanding operations towards mineral-rich regions and establishing production factories in remote locations with high energy-resource potential. The strategic importance of aluminium in warfare (INGULSTAD, 2012) and in key sectors of industrialised countries has compelled firms – in close cooperation with their respective nation-states – to develop colonial and neo-colonial trade links in a global race for minerals and energy sources (BARHAM et al., 1994) (HACHEZ-LEROY, 1999) (EVENDEN, 2011) (GENDRON et al., 2013). Its industry has therefore played a critical role in establishing global networks while simultaneously pushing the frontier of resource exploitation and industrial hazards further into the territories of remote regions (KHAGRAM, 2004) (EVENDEN, 2011) (PADEL & DAS, 2010) (GENDRON et al., 2013). But, despite its global dynamics, responses to the industry’s environmental impacts have largely been rooted in site-specific histories, cultural backgrounds and social relationships (DALMASSO & MORISSET, 2014) and its development has often generated resistance from marginalised populations living on its territories. Because aluminium smelting required extraordinary amounts of electric power, its development was closely interdependent on advances in hydroelectric technology. From their infancy, both industries kept within close range of each other. In 1887, France’s first aluminium factory was established in the small town of Froges, merely a stone’s throw away from earlier experiments in Lancey where turbines were installed under water chutes to power paper mills on the foothills of Grenoble’s mountain ranges. Both industries’ surprisingly fast coeval development at the end of the 19th century marked the starting point of a general move to take over the Alps’ most promising valleys to harness the houille blanche.2 The electricity generated powered the highly energy-intensive development of electrometallurgical and electrochemical factories located on the valley floors at the crossroads of energy sources and transport networks (PARENT & MORSEL, 1991). The magnitude of industrial activities radically transformed the landscape. Along with industrial takeoff and capital-intensive economic development, the aluminium factories introduced a wide variety of grime, pollutants and chemicals into the atmosphere. 2.  The Houille blanche (white coal) as opposed to the houille noire (coal) refers the froth of cascading waters as a metaphor for hydropower.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 57

21/03/2017 15:22:45


58

OLIVIER CHATTERJI

The fact that the Alps were the birthplace of “perhaps the most distinctively neotechnic” metal has attracted the scrutiny of a considerable number of historians of the industry.3 This is perhaps not surprising considering the fact that the science and technology behind the emergence of the aluminium industry is substantially rooted in French history and highly emblematic of the Second Industrial Revolution. Nonetheless, a lot has also been written on more than a century of environmental degradation in the valley. In 1980, journalist Anne Guerin-Henni wrote a chapter of her book on France’s main polluting industries entitled “A century of pollution in the Sabaudian Valley”. Her historical approach on the issue epitomised years of militant criticism on health hazards inside factories and acute environmental degradation in France’s industrial districts. In fact, her book attributed the bulk of these issues to Pechiney’s chemical and aluminium4 activities and widely contributed to its notoriety as “France’s biggest polluter” (BOULLET, 2000). Because the aluminium industry was first out of the blocks in being confronted with environmental issues, historians faced a long trail of environmental degradation and controversies very early on. In 1986, the creation of the Institute for the History of Aluminium along with a dedicated scientific journal (Journal for the History of Aluminium) helped build an early interest in the history of industrial nuisances after historians Alain Corbin and André Guillerme pioneered the topic in the 1980’s (CORBIN, 1982) (GUILLERME, 1983). Early contributions ranged from science and technology studies (MENEGOZ, 1991) (MENEGOZ, 1997) (GRINBERG, 1997) and research into the industry’s social and environmental impacts (GRINBERG & MIOCHE, 1996) (GRINBERG, 1997) (BOURGUINAT, 1993) (LE ROUX, 2003) (VINDT, 2006), to the firm’s paternalist and CSR policies (BOULLET, 2000) (BOULLET, 2006) (LOISON & PEZET, 2006) (LOISON & PEZET, 2010) (MIOCHE, 2011). But perhaps one of its most important contributions were studies of the social and environmental impacts of the Italian aluminium industry during the interwar years. In 1997, Guido De Luigi and Andrea Saba brought attention to a little-known case of violent local resistance against aluminium smelters during the Interwar Years (DE LUIGI et al., 1997) in the province of Trento and called on environmental historians to address this particular episode of history (SABA, 1997). While France is generally considered a latecomer to the field of environmental history (MASSARD-GUILBAUD, 2002) (LOCHER & QUENET, 2009), its historians have since conducted numerous studies on the environmental impacts of industrial pollution.5 In particular, burgeoning research at the intersection of health and environmental history has profoundly renewed our understanding of the interplay between changing conceptions of pollutants and medical aetiologies (MASSARD-GUILBAUD, 2010) (LE ROUX, 2011) 3.  MUMFORD, L. (1934), Technics and Civilization, New York, Harcourt, Brace & Company Inc. 4.  Pechiney was a French industrial group with activities in the aluminium, chemical and nuclear sectors. Previously named Alais Froges et Camargue until 1950, it was absorbed in 2003 by Alcan. 5.  See the bibliography at the end for references.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 58

21/03/2017 15:22:45


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

59

(RAINHORN, 2014) (BLUMA & RAINHORN, 2016). These groundbreaking studies have also offered historians new perspectives to study the construction of knowledge on industrial hazards and health risks in the aluminium industry (PERCHARD, 2013) (HACHEZLEROY, 2013) (HACHEZ-LEROY, 2016). The Maurienne valley in Savoy has figured prominently among both science and technology studies of the aluminium industry and acute popular examples of one of France’s worst century-old case of environmental degradation. With only a handful of historical studies on the latter (LE ROUX, 2003) (HACHEZ-LEROY, 2016), historians have not fully addressed local perceptions nor the wider regional political context in which these issues were construed. As such, we will firstly discuss how the impacts of factory emissions on the agricultural economy emerged as a particularly acute source of conflict during the early stages of industrial development in the alpine valleys. We will also examine how local protests against industrial pollution were framed by a translocal reform movement and address the role of official and lay expertise in producing knowledge on the issue. Finally, we will discuss various reasons as to why the issue of industrial pollution vanished from public discussions in the interwar-years. In doing so we analyse the role of experts and hygiene inspectors in closing the controversy and we argue that pollution was a far less contentious issue, mainly because the industry filled the role left vacant by public authorities which had failed to provide the social and economic infrastructures and the conditions for economic development in these remote mountain regions. Industrial pollution and the competing narratives of local development

Although the lower portion of the Maurienne valley had played host to a wide web of smallscale ironworks, which stretched out to Annecy and prospered well into the nineteenth century, its production system was considered by many economic observers as utterly archaic and out of touch with England’s large factories (JUDET, 2015). To many observers, its past economic activities were therefore in stark contrast to the region’s radical transformation into a bustling industrial centre at the end of the nineteenth century. Hydroelectricity along with electrochemical and electrometallurgical industries prevailed as the backbone of the Alps’ industrial development and set a previously remote mountain region at the forefront of the Second Industrial Revolution. The size and scale of infrastructures erected in the Maurienne Valley were unprecedented. Between 1892 and 1906, no less than six aluminium smelters were built within spitting distance of each other along a stretch of the Arc River extending from Modane to Saint-Jean-de-Maurienne. Their location on the foothills of the Vanoise and Grandes Rousses mountain ranges thus allowed factories to exploit the valley’s formidable hydropower potential and international railroad lines which provided access to an interregional commodity chain of minerals and chemicals. Before electric transmission allowed firms to build factories further away from energy sources, hydroelectric potential entirely dictated factory location. Aluminium production was, to a large extent, the main tributary of the Maurienne Valley’s rivers and chutes from ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 59

21/03/2017 15:22:45


60

OLIVIER CHATTERJI

which it secured access to hydropower and converted it into large quantities of electrical power to supply the extremely energy-intensive electrolysis process of aluminium smelting. Its dependence on freshwater availability commanded the production capacity of factories which was therefore subjected to wide seasonal variations throughout the year. In 1892, Les Produits Chimiques d’Alais et de la Camargue (PCAC) – a French alkali firm which had pioneered the chemical process to produce aluminium in 1854 – paved the way. That year, PCAC built the small factory of Calypso and was closely followed by the Société électro-métallurgique française (SEMF), which built La Praz the following year. PCAC then built a small factory (Saint-Felix) in 1902 but closed it in 1910. Since both companies were constrained by space and limited access to hydropower potential, the SEMF built a larger factory in La Saussaz (Saint-Michel-de-Maurienne) in 1905 and the following year PCAC built an even larger factory in Saint-Jean-de-Maurienne. On top of that, the Société d’électrochimie, d’éléctrométallurgie et des aciéries électriques d’Ugine produced aluminium in Prémont’s factory from 1907 to 1950. In only a few decades, the Maurienne valley became the main powerhouse of the Alps’ industrial development. Its booming industry kindled the interest of capitalists, scientists and governments from all over the industrial world as opportunities for exploiting the metal in a variety of downstream activities were unfolding. The sheer size of industrial constructions and the radical transformations of the valley’s landscape stunned observers.6 A newspaper in Paris marvelled at a “young industry, full of youth” [whose] “chimneys radiate over the world” (…), “which has subdued the mountain with monstrous steel pipes” (…) and “produces aluminium for half of the world”.7 In parallel, local papers spoke proudly of their valley as the “country of aluminium” and the birthplace of a “revolutionary metal”.8 Industrialists grandiosely celebrated their industry’s position at the forefront of science and technology and put forward its promethean achievements as the embodiment of human progress. In 1905, the SEMF’s executive director Émile Vielhomme wrote to the préfet that “we were the first ones in France to use the houille blanche industrially, as hydroelectricity. We have paved the way for the new industry in Froges in 1888, and many have followed since (…) In a country where the land is arid and where rocks abound more than anywhere else, we have initiated a source of revenue and well-being for less fortunate regions”.9

6.  AD Savoie, 39J - Fonds de l’usine de la Praz. 7.  AD Savoie, 60 PER12 - Le savoyard de Paris, “La vallée de l’aluminium. Les usines de Maurienne”, L’indicateur de la Maurienne, 24th Sept. 1910 8.  AD Savoie, 60 PER13 - DELÉGLISE, A., “A propos de la création d’une école pratique professionnelle à SaintJean”, Le progrès de la Savoie, 18th Nov. 1911 9.  AD Savoie, M909 - Société électro-métallurgique française “La Saussaz” 1905-1910, Saint-Michel-de-Maurienne. Soc. électro-métallurgique française PP 1910. Letter from Émile Vielhomme to the Préfet. Demande d’autorisation de l’usine de la Saussaz le 15 juillet 1905.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 60

21/03/2017 15:22:45


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

61

Hydroelectricity was deeply entangled in the politics of regional development. Calls for harnessing the hydropower potential of the Alps raised considerable hopes of bringing technological development to allegedly primitive mountain communities. The rationale behind such ambitions were widely informed by the era’s scientism and promoters displayed considerable confidence in the ability of burgeoning new industries to foster economic and social progress (DALMASSO, 2008). However, extensive hydroelectric constructions on the Arc River and water chutes profoundly modified the valley’s ecology and greatly increased flood risks.In 1897, decrees forbidding hard-material construction on the Arc were overturned following intensive discussions between La Praz’s director Paul Héroult and the Préfecture’s civil engineering service. While hard dams – as opposed to temporary washable constructions – were essential to sustain industrial activities, they also led to debris accumulation in their reservoir and therefore reduced the river’s debit and capacity to wash away accumulated deposits. In the event of floods, such constructions also magnified the potential damage of bursts. The outcome would not significantly be felt until the 24th of September 1920. When on that day the Arc flooded into nearby villages, the eerie resemblance with a similar event which had occurred on the 24th of September 1866 made the comparison obvious in local newspapers. But as geographer François Gex pointed out: the previous flood had been “less brutal, a simple single wave (…), the flood only toppled a few constructions. It did not wipe out a prodigious industrial organisation installed on the Arc to harness the power of the houille blanche”. As Gex pointed out nearly all the dams built on the river had ruptured and the debris of destroyed bridges, roads and railroads had greatly added to the amplitude of the disaster.10 But the hazards of hydroelectric development generated very few complaints in comparison with the variety of pollutants emitted by factories. The smelting process of refining alumina into aluminium in an electrolytic bath was powered through carbon anodes made out of coke, pitch and graphite. These chemicals along with fluorides and molten cryolite added to facilitate the electrochemical reaction were responsible for emitting a substantial quantity of waste as gases and particulates. Their highly corrosive action had very visible effects in the immediate vicinity of factories. In 1895, farmers sent letters to the director of La Praz’s factory – months only after its opening – to complain that their crops had been “burnt by the gases” and their cattle’s health had been affected by “noxious fumes”. Two years later, a group of landowners from the vicinity of La Praz’s factory took the Société électro-métallurgique française (SEMF) to court over the destruction of their crops, vineyards and fruit trees. Factory director Paul Héroult and his lawyer Antoine Deléglise defended their case by asserting that the factory “emits a lime dust which, far from being 10.  GEX, F. (1920), “L’inondation du 24 septembre 1920 en Maurienne et dans les Alpes occidentales”, Journal of Al­ pine Research, VIII, 3, 487-533.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 61

21/03/2017 15:22:45


62

OLIVIER CHATTERJI

prejudicial to agriculture, is absolutely beneficial”. On the 23rd of June 1899, the court embraced this opinion under the authority of Botanist Perrier de la Bathie and Geologist Dieudonné Hollande. By establishing that “the earth was neither exhausted nor altered by the various emissions of the factory – dusts and gases – which tend to be rather favourable to it” the tribunal declared that the plaintiffs’ demands for compensations were “considerably exaggerated”.11 With the opening of larger factories in Saint-Michel-de-Maurienne and Saint-Jean-deMaurienne, complaints were registered in 1905 and 1906 as part of the administrative authorisation procedure. The opinions registered by local landowners displayed a fairly common sensorial experience of pollution throughout the area. Ubiquitous among complaints were descriptions of the impact of air emissions on vineyards, trees and crops. Farmers described their harvests as “grilled by the gases”, covered in black soot and reported finding dead bees in the polluted area. Plaintiffs also expressed concerns that their cattle’s health was affected by the fumes, although symptoms were not specifically described. This, along with the sensation that the air had become unbreathable and imbued with a foul smell, made a substantial number of claimants suspicious that air emissions were detrimental to public health. Plaintiffs therefore called for a scientific enquiry into the impacts of aluminium production on public health and demanded that the opening authorisation be given only on the condition that anti-pollution technology was installed and regularly inspected by the sanitary and health authorities. The people living in the area were however not opposed to both factories opening on two explicitly-stated conditions: firstly, factories were to compensate farmers for the destruction of their crops; and secondly, they should be immediately closed down if ever proven to be detrimental to public health.12 The politics of expertise and the growing controversy on air pollution

From its early years, the aluminium industry generated mixed feelings. While promoters envisioned hydroelectricity and industrial activity as the powerhouse of economic progress and regional development, the changing olfactory world fuelled collective fears that the air had become toxic. By and large, the importance of the agricultural and cattle economy in the polluted area accounted for the way the issue was framed in the public sphere. With phrases such as “L’usine contre la terre” being a favourite during election campaigns, newspaper headlines were explicit. In 1905 and 1906, farmers established unions against industrial pollution in Saint-Michel-de-Maurienne and Saint-Jean-de-Maurienne to collectively ask for compensations. 11.  AD Savoie, 3U52 - jugement du 18 juin 1899. 12.  AD Savoie, M909 - Dossier des établissements classés, “Enquête de commodo et d’inncomodo”. AD Savoie, M807 - Dossier des établissements classés, “Enquête de commodo et d’inncomodo”.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 62

21/03/2017 15:22:45


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

63

On the 2nd of January 1908, César Rochet faced a gathering of farmers in his capacity as president of Saint-Michel-de-Maurienne’s union. He appealed to his audience’s broadly shared concerns about the predicament of agriculture in the region by proclaiming that “the development of one industry should not be made at the expense of another”. César Rochet outlined the plight of farmers in the valley as no less than a Hobson’s choice between industry or agriculture. The meeting was held under police surveillance as tensions were high and farmers threatened to use violence against the factories: “Many of you, maybe even the majority, suggest taking action to close the factories on the 1st of April if they do not give us satisfaction, (…) We could leave the factories running during the winter as they cause no prejudice during this time of the year and we could have the rest of the year to enjoy the fresh air”.13 To draw attention to their grievances, farmer unions actively concentrated their efforts on blocking the administrative procedures granting aluminium factories the authorisation to operate. They sent letters of complaint to newspapers, Mayors, Préfets and held public meetings in an attempt to force the aluminium industry to reduce its air emissions and pay compensations for the damage done to their crops. But préfets had very few options to intervene in the way factories were operated. Even though industries which were considered dangerous, likely to discharge sewerage or emit air pollution had to obtain the consent of the préfecture to operate ; and while authorisations were granted under explicitly written conditions forbidding any type of air or water pollution, such rules had no means of being enforced. In fact the Préfet was uncertain of the extent of his power to compel firms to reduce air emissions until the issue was somewhat clarified. An administrative injunction compelling La Volta’s alkali factory to modify its anti-pollution installation was appealed by the firm to the Conseil d’état and judged in 1910 in favour of the latter. The ruling thereafter made it clear that, with very little credible power to force factories to install anti-pollution devices, the only option Préfets felt they were left with was to shut factories down.14 Meanwhile the judiciary procedures undertaken by increasingly impecunious farmers were met with constant appeals and delays from the industry’s lawyers. The latter questioned accusations that emissions had a detrimental impact on plants and accused pests along with bad farming practices of yielding poor harvests. César Rocher therefore felt compelled to enter the fray of expert debates by hiring a chemist or else he believed farmers would be “crushed by science”.15 In fact shortly before the meeting Rocher had hired Paul Hollande, a young pharmacist from Chambéry, to act as their representative against the 13.  AD Savoie, M909 Société électro-métallurgique française “La Saussaz” 1905-1910, plaintes 1905-1908, Rapport du commissariat spécial de Modane. 14.  AD Savoie, M908 - Dossier des établissements classés, Saint-Marcel : Fabrication de soude et de chlore soc. “La Volta”, plan, photos (1899-1917). 15.  AD Savoie, M909 - Société électro-métallurgique française “La Saussaz” 1905-1910, plaintes 1905-1908, Rapport du commissariat spécial de Modane.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 63

22/03/2017 15:21:21


64

OLIVIER CHATTERJI

industry’s experts. In addition to his assignment, Hollande’s wide-ranging scientific interest in the issue compelled him to investigate the air around factories on his own. Through painstaking experiments he discovered the presence of hydrofluoric acid in the air around the factories and proceeded to extensively demonstrate its corrosive effects on a large range of cattle and plants raised in the polluted area.16 As such his work was highly instrumental in extending the range of species eligible for compensations and made it more difficult for the industry’s experts to refute farmers’ claims. It was only a couple of years before Hollande became the leading voice of farmer unions. Despite having no ties with the region, he put a lot of energy into this “rightful cause” and claimed that it was an “honour to have given (his) time and money to support these claims”.17 Hollande had harsh words against the aluminium industry’s attitude. He compared industrialists to “feudal lords” and derided “factories that only do good to their shareholders while they live off our prosperity and water chutes”.18 But in spite of his radical rhetoric, he opposed requests to shut down factories and strove to reconcile the aluminium industry with other economic activities in the region. As such he widely campaigned for the installation of anti-pollution systems and publicised the case of a Swiss aluminium factory in Neuhausen where air emissions had successfully been reduced as early as 1892 to meet administrative requirements. Indeed, four years after the factory opened, the director had equipped production units with a wet scrubber. The device consisted of large fans pumping particulate matter and gaseous pollutants out of the pot room and into a spray tower where they were captured by liquid droplets into a water solution. The system was probably efficient enough for the small production capacities of the era and was highly praised by the administrative authorities although the toxic waste liquor unloaded into the Rhine River would have caused acute pollution problems. Nevertheless, Hollande made the blueprints widely available and encouraged firms to adopt similar devices.19 However, later attempts in the Maurienne valley to collect emissions were restricted to small production units in factories such as Prémont or Chedde in Haute-Savoie. In 1905 Saint-Michel-de-Maurienne’s larger factory made a half-hearted attempt to install a similar system but due to the insufficient power of fans to pump out gases into the scrubber, fumes were trapped inside the workshop and experiments were quickly abandoned. In a later reunion at the Préfecture, La Saussaz’s director’s Henri Vielhomme was upfront about the extensive costs of such devices. He argued that while their installation on smaller units was 16.  IHA, collection de planches (dessin, photos, herbier…) du docteur Paul Hollande. 17.  AD Savoie, 61 PER3 - L’écho de la Maurienne, 1st Feb. 1908. 18.  AD Savoie, 60 PER14 - Progrès de la Savoie, 12th Jul. 1913. 19.  HOLLANDE, P. (1910), Usines électrochimiques d’aluminium et agriculture. Pathologie végétale de l’acide fluorhydrique, Chambéry, Chambaz.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 64

22/03/2017 15:21:36


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

65

achievable, equipping larger production units such as Saint-Jean-de-Maurienne was cost prohibitive and would necessitate reconstructing and remodelling the entire factory.20 Hollande’s considerable interest in the scientific aspect of the issue led him to further explore the wider effects of pollutants in the valley. He warned that the impacts of hydrofluoric acid emissions might lead to the acute devastation of forest covers which stabilised mountain slopes, therefore causing soil erosion, dry-season water shortages and exposure to natural risks such as avalanches, landslides and increased torrential activity.21 With the help of Saint-Michel-de-Maurienne’s Mayor, he pressured the Water and Forestry Service into sharply increasing the amount of payments due by the industry for the impacts of air emissions on forests. Both argued – albeit to little avail – that the compensation schemes established by the Water and Forestry Service were ill-adapted to the forest’s predicament. They defended the view that compensations would progressively dwindle along with the reduction of forest covers up to the point where the town would be entirely robbed of its forest revenues and its protection against natural risks. But despite Hollande’s efforts to push this issue, claims that trees could be decimated in the foreseeable future were unheeded by foresters, who were confident in their ability to regrow forest covers with pollution-resistant species.22 As one of Chambéry’s prominent public figures, Hollande also played a leading administrative role as the secretary of Savoy’s Hygiene Board, an institution which advised the Préfet on matters of sanitary risks and industrial hazards. Chaired mainly by prominent members of the medical and engineering community, its role regarding the surveillance of polluting industries is the subject of much debate among historians. While some have argued that hygiene boards were instrumental in neutralising critics and fabricating consensus in order to accustom populations to the rapidly expanding hazards of the industrial revolution (FRESSOZ, 2012), others have underlined examples of its members taking proactive measures, issuing injunctions, and conducting crucial health surveys in polluted areas (MASSARD-GUILBAUD, 2010).23 20.  AD Savoie, 14M18 - Délibérations du Conseil départemental d’hygiène de la Savoie. 21.  AD Savoie, 60 PER10 - L’indicateur de la Maurienne, “Agriculteurs et usines. Conférence à Saint-Martin-la-Porte par M. le docteur Paul Hollande, chimiste”, 19th oct. 1907 22.  AD Savoie, M 909, Saint-Michel-de-Maurienne Soc., plaintes 1905-1908, Délibération du Conseil municipal de Saint-Michel-de-Maurienne, 1er mars 1908. 23.  The Hygiene Board’s role in determining industrial risks and hazards was based on a legislative apparatus to regulate polluting industries established in 1810 during the Napoleonic Empire. The decree marked a fundamental shift in the conception of the relationship between pollutants and health. While in the Old Regime public authorities had relied on criminal justice and the local police to identify industrial risk and pathogenic factors in the atmosphere of cities, the rise of hygienist paradigms pushed conceptions away from fears of stenches and miasma to an understanding of medical aetiologies based on the social conditions and morals of the working classes. With the rise of capital-intensive chemical industries and its crucial role

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 65

21/03/2017 15:22:45


66

OLIVIER CHATTERJI

Throughout its history, the aluminium controversy turned out to be one of the most divisive issue the Hygiene Board of Savoy had to face. Since the issue had very few precedents, its members created an Aluminium Commission in 1907 to study the matter but restricted its mission to finding out whether anti-pollution technology was available.24 The commission spent most of its time studying the electrochemical process of aluminium smelting at the Préfecture and visited factories in the Maurienne Valley during the winter season when production was reduced and air emissions were low. Most of its members quickly made up their mind after having talked to a few workers and discussed the matter with factory directors. They observed only minor pollution impacts and quickly concluded that a trip to Neuhausen to observe anti-pollution devices was unnecessary. However, Paul Hollande went on the offensive against every other member of the Hygiene Board. After the visit, he spontaneously submitted a lengthy report which summarised his previous scientific work on hydrofluoric acid’s corrosive effects. In addition Hollande looked into the possibility that air emissions might have an impact on public health and that food produced in the polluted area could be poisoned by hydrofluoric particulates. He also underlined the epistemic uncertainties regarding the impacts of toxicants on public health and concluded that there was an urgent need to scientifically investigate these issues pending the administrative process. Hollande also stepped out of the Hygiene Board’s administrative jurisdiction – which had no authority over worker health and hygiene inside factories – to address the effects of air emissions inside workshops. He described work conditions inside factories where visibility was greatly reduced by thick tar fumes and temperatures rose up to 60°C. Hollande confronted the widely publicised idea that small doses of hydrofluoric acid had a beneficial role on tuberculosis, with medical scientists who found no correlation. Instead he reviewed the medical literature on a wide range of toxic gases found inside potrooms. He also collected material on workers who had left factories because of health problems and described the main clinical symptoms (loss of appetite, contractions, pneumonia…). Using his data, he estimated that a third of the pot room workers were affected by toxic gases and dust. Hollande also suspected the existence of an occupational illness related to work in the pot rooms and predicted the emergence of a new form of pneumoconiosis – an occupational lung disease caused by dust inhalation – he named “aluminosis”.25

during the Napoleonic wars, the decree of 1810 also sought to protect industries from citizen complaints. While the police had been vested with the right to fine and to displace factories to less populated areas and even close factories down, the decree sought to protect capital-intensive factories by moving polluting industries from the penal to the administrative justice system. Citizens could no longer demand that a noxious factory be closed down but only ask for compensations through civil procedures (MASSARD GUILBAUD, 2010) (LE ROUX, 2011) (FRESSOZ, 2012). 24.  AD Savoie, 18MI4 - Registre des délibérations du Conseil départemental d’Hygiène, séance du 15 novembre 1907. 25.  AD Savoie, M915 - Rapport du Dr Paul Hollande à la Commission de l’aluminium, le 11 mars 1908.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 66

21/03/2017 15:22:45


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

67

Despite Hollande’s work, the Hygiene Board unanimously voted to adopt the conclusions of Antoine Badoureau, its mining engineer. The latter proclaimed that the Hygiene Board’s role was “to protect an industry which consumes French minerals and French energy from water chutes in the Alps and which has already transformed alpine valleys by bringing life, prosperity and well-being”.26 He also expressed admiration for its putative aesthetic value by praising the SEMF for being the instigator of the “magnificent development of an electric industry in the Alps and other mountain regions”. In his mind, economic issues were at stake and efforts to curb industrial pollution were equated with efforts to shut down factories. Although Badoureau did admit that there was some damage in the vicinity of factories he declared that air emissions were innocuous – if not beneficial – to public health by denying the possibility that hydrofluoric acid could be emitted during the electrolytic process on account of Lavoisier’s principle of mass conservation.27 From 1907 onwards, Hollande gave a number of public conferences in the valley and encouraged farmers to mobilise collectively against industrial pollution. He extensively toured the region urging Chambéry’s fishing associations to create a regional organisation against poaching and water pollution.28 He also engaged widely with other local communities in the vicinity of electrochemical and electrometallurgical industries throughout Savoy’s mountain regions. Outside the Maurienne valley, the thermal industry in the adjacent Tarantaise Valley was sharply critical of its neighbouring carbide calcium industry whose factories in La Bâthie, Notre-Dame-de-Briançon and Le Villard de Planay emitted large quantities of thick smoke that drove tourists off. Near Moutiers, La Volta’s alkali factory in Saint-Marcel and Cognet’s phosphorus factory at Pomblière faced near-unanimous opposition for their acute impact on public health. Even though the many pollutants released in the atmosphere by various industrial processes had varying site-specific consequences, there were more than a few common threads between pollution cases to allow Hollande to publicly frame the issue in terms which found a large audience throughout increasingly marginalised rural regions. From 1910 onwards, farmer unions increasingly pushed the issue into the political sphere. During the April 1910 legislative elections, their members repeatedly accused one of the candidates, Antoine Deléglise – the aforementioned lawyer of the SEMF and a shareholder of the aluminium industry – of working against them. But Deléglise won the election, albe26.  AD Savoie, M915 - Rapport de l’ingénieur en chef des mines, secrétaire de la Commission de l’aluminium, le 26 novembre 1908. 27.  AD Savoie, 18M29 - surmortalité : enquêtes triennales. 28.  HOLLANDE, P. (1907), “Du rôle social, économique et pratique d’une société de pêche et de pisciculture”, Chambéry, unpublished manuscript.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 67

21/03/2017 15:22:45


68

OLIVIER CHATTERJI

it by a narrow margin, and acknowledged the plight of farmer unions.29 Shortly after, he pushed the issue in the Chamber of Deputies along with Antoine Borrel, the freshly-elected Deputy of the Tarantaise valley. On the 6th of December 1910 both intervened in the Chamber of Deputies to ask the Minister of Commerce for a new legislative framework to regulate polluting factories. Antoine Borrel described how the existing legislation was inefficient for public authorities to regulate the industry: Préfets were powerless to intervene and left with the only option of shutting down polluting factories – a decision they were largely unwilling to take. He also emphasised how the legislation forced increasingly impecunious farmers to undertake expensive judiciary procedures to obtain compensations for damage. Speaking after him, Antoine Deléglise warned that “a war between the farmers and the industry” had been declared and reminded the Chamber that complaints had been growing in intensity.30 However, a month only after the case was put to the Chamber of Deputies, Savoy’s newly elected Préfet, Joseph Giraud, granted the opening authorisation to the factories of SaintJean and Saint-Michel-de-Maurienne.31 The move robbed authorities of an important leverage to curb factory emissions. Antoine Deléglise wrote a seething letter to the préfet. He expressed his anger for not having been informed of the decision and reminded him that by granting the authorisation without sufficient guarantees, he was condemning farmers to continuously employ costly judiciary means against factories. He ended his letter with a warning that populations might even “give way to excesses”.32 Nonetheless, on the 11th of April 1911, the minister of Commerce responded to Borrel and Deléglise’s request and ordered a general survey of Savoy’s electrochemical industry. The task was entrusted to the Comité consultatif des arts et des manufactures (CCAM), an institution whose role was to assist the Ministry of Commerce with technical and scientific expertise on polluting industries, patents as well as barriers and tariffs. Experts of the CCAM visited the industrial valleys of Savoy and spent two days in the Maurienne Valley. Most likely because of its potential to aggravate tensions in the affected areas, the final report submitted on the 6th of December 1911 remained anonymous and confidential. The CCAM attributed complaints against industrial pollution to two incidents: chlorine leaks at La Volta’s factory in 1902-1903 and hydrofluoric acid emissions in 1897-1898 at the Calypso factory. It then stated that “since these events took place, populations have tended to attribute bad harvests to the gas, smoke and dust emitted by factories”. It went on to state 29.  AD Savoie, 60 PER12 - L’indicateur de la Maurienne, 2nd April 1910 ; AD Savoie, 60 PER 12 - L’indicateur de la Maurienne, 23rd Apr. 1910. 30.  Bibliothèque et archives de l’assemblée nationale, Journal officiel de la République française. Débats parlementaires. Chambre des députés : compte rendu in-extenso le 6 décembre 1910. 31.  AD Savoie, M 807 - Arrêté préfectoral (soumis au visa le 7 janvier 1911). 32.  AD Savoie, M915 - Lettre du préfet Antoine Deléglise au préfet de la Savoie Ernest Moullé, le 21 janvier 1911.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 68

21/03/2017 15:22:45


69

ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

that a “preconceived idea about so-called hydrofluoric emissions during the electrolytic production of aluminium came to the same result. It has been systematically employed against aluminium factories since 1905”. Although the CCAM acknowledged some damage to plants in the vicinity of factories, its report declared that farmers’ claims were “highly exaggerated” and attributed most of the damage to atmospheric conditions, pests and negligence. They were also startled by the allegations of special illnesses that killed bees and cattle in the Maurienne Valley and scoffed at popular superstitions which claimed the existence of an “illness of the factories”. But whereas the CCAM report was clearly hostile towards farmers, it displayed surprising confidence that industrialists would spontaneously adopt anti-pollution technology whenever it would be made available to them. In its view the fact that very few companies had installed such devices demonstrated that the technology had not proven to be effective. In addition, attacks were personal: Paul Hollande along with MPs Deléglise and Borrel were branded as agitators. Hollande’s work was heavily criticised for his stake with farmer unions and for his views that hydrofluoric acid was emitted during the electro-chemical reaction.33 Nonetheless, the opacity of the administrative process and the laissez-faire position of the administrative authorities gave the growing anti-pollution movement a considerable push in the years before the First World War. Hollande’s conferences culminated in a large demonstration in Aigueblanche on the 19th of April 1913. Around a thousand farmers were gathered when he announced the creation of a departmental federation against industrial pollution along with MPs Antoine Borrel, Antoine Deléglise as well as the president of the Saint-Jean-de-Maurienne farmer union Noé Picollet, and Aigueblanche’s Mayor Francisque Ancenay. The federation proposed to coordinate translocal collective action within a larger network and strive for larger social changes in an era which was awash with various Reform movements (TOPALOV 1999). The goal was no longer restricted to local entanglements in complex judiciary procedures but to foster wider legislative changes in the framework regulating polluting industries. Indeed its short-term objectives was to expand on the national scene and pressure industrialists to install anti-pollution technology.34 Paternalism, social amenities and local accommodation to industrial pollution

However, the timing of the federation with world events could not have been less auspicious. Its statutes were released only months before the call to arms of the First World War 33.  AD Savoie, M915 - Rapport du Conseil consultatif des arts et manufactures : Enquête sur les dommages pouvant être causés à l’agriculture par les fumées des usines électro-chimiques et électro-métallurgiques dans le Département de la Savoie, séance du 6 décembre 1911. 34.  AD Savoie, M 915 - Établissements dangereux, insalubres, incommodes. - Fumées industrielles, émanations fluoriques : plaintes, enquêtes.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 69

21/03/2017 15:22:45


70

OLIVIER CHATTERJI

nipped the movement in the bud.35 The subsequent events hardly made the issue of industrial pollution relevant. While factories and local communities served the war effort, demands for compensations became peripheral. And later, whereas the topic had regularly appeared in local papers, political discussions and election campaigns, its absence from the limelight during the interwar years suggests that industrial pollution was no longer perceived as a contentious issue. Problematically for historians, the controversy which compelled stakeholders to voice their opinions faded out of newspapers, correspondence, administrative papers, and therefore out of primary sources. The fact that the topic eluded public discussions can partly be explained by the period’s less favourable economic context. Aluminium production increased substantially less in the interwar years than in the years before the Great War. While manufacturing reached a low point in 1920 with just a little over 4,000 tons produced, pollution impacts were less manifest. All through the interwar years, production levels increased only from 1926 to 1930 with a peak of 12,500 tons in 1929. Factories then emitted around 500 tons of hydrofluoric acid per year up until the economic ripples of the Great Depression were felt and production was scaled back to pre-war levels. In the second half of the 1920’s, rising pollution levels made impacts more visible. In 1926, residents of an Italian worker neighbourhood in Saint-Jean-de-Maurienne complained to the Préfecture that their plants had been burnt and a number of rabbits had been found dead in the area. In light of these incidents, residents feared for their health. In response to such an unusual threat, experts of the Hygiene Board were sent to the area to assess potential health risks. Its members quickly reported back that complaints were unsubstantiated and that symptoms lacked description. In addition they emphasised the fact that previous expertise had already established the innocuousness of air emissions in the region.36 Meanwhile, the Conseil d’arrondissement – a locally-elected body – protested that the industry had abandoned experiments with anti-pollution systems and simply preferred to pay compensations. Between 1924 and 1930, its members repeatedly asked the Préfet that a formal notice be given to end air emissions in the valley. Responding to mounting complaints about air pollution in the region, hygiene inspector Lucien Devaud repeatedly wrote back that the issue had been settled by previous expertise from both the CCAM and the Hygiene Board, whose findings had demonstrated that air emissions in the valley were innocuous. Devaud also expressed surprising confidence in the industrialists’ goodwill. In his view, the absence of such technology inside factory premises was proof enough of the technical infeasibility of reducing air emissions. He also appeared reluctant to take issue with industrialists who, for the most part, preferred to pay 35.  AD Savoie, 60 PER15 - L’indicateur de la Maurienne, 3rd Jan. 1914. 36.  AD Savoie, 18MI4 - Registre des délibérations du Conseil d’hygiène départemental de la Savoie 1920-1929.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 70

21/03/2017 15:22:45


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

71

compensation rather than invest in far more expensive anti-pollution systems. Indeed his attitude compelled the Société des thermes de la Léchère in the Tarantaise Valley to complain in 1933 to the préfet that the hygiene inspector answered grievances against polluting industries by “overly protecting factories which, for eight years, have formally refused to execute decrees (…) and laws”.37 But the idea that industrialists would spontaneously adopt anti-pollution technology in the foreseeable future prevailed among many of the experts. Collective visions of technological development as devoid of political influences and of historically-contingent social and economic contexts sustained a powerful apolitical consensus in favour of laissez-faire industrial development which pushed hygiene experts to block complaints and sanitary alerts from administrative intervention. On the other hand the absence of collective infrastructures and counter-expertise to publicise the issue in terms that largely appealed to wider audiences sharply declined after half of the founding members, including Paul Hollande, left the region during the war. In the aftermath of the First World War, Antoine Borrel wrote an article in the Journal of Alpine Research to deplore the state of affairs in Savoy’s mountain regions. Writing about the increasing rural exodus and the falling birth rates caused by a declining agricultural economy, Borrel called for the industrial exploitation of all potentially-available natural resources left in the region to attract extractive and processing industries. While Borrel had hitherto been extremely critical of the environmental impacts of industrial development, his newfound mission made him drop the issue of pollution entirely. But his change of subject was not without rationale: his views that industrial development provided farmers with an incentive to stay on their lands were indeed substantiated by an overall change in the industry’s attitude towards local communities in the area. In his view, the electrochemical industry now offered a secure source of employment to curb rural exodus and sustain the social fabric of rural communities. After the First World War, widespread economic difficulties in the agricultural sector increasingly pushed pauperised farmers to accept seasonal jobs in the industrial sectors. For many farmers, agriculture in the Maurienne Valley progressively evolved from a main activity to an external source of revenue alongside shifts or seasonal work periods in factories. Farmers tended to avoid over-reliance on revenues from the industry and thus kept away from the radical changes generated by the proletarian life (LORENZETTI, 2012). In parallel, firms increasingly found themselves in the position of having to fill in the vacancy left open by the perennial lack of public investments in remote mountain regions (BOURGUINAT, 1993). In 1921, the SEMF and PCAC fused into a single company: Alais 37.  AD Savoie, M915 - Établissements dangereux, insalubres, incommodes. - Fumées industrielles, émanations fluoriques : plaintes, enquêtes, 1905-1936.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 71

21/03/2017 15:22:46


72

OLIVIER CHATTERJI

Froges et Camargue (AFC). AFC operated the Auzat and L’Argentière aluminium factories in the south of France as well as a substantial number of chemical factories (Salindres, Saint-Auban, Chedde, Salin de Giraud, Gardanne) and fluorite and bauxite mines. Now managing a giant industrial corporation with greater access to raw materials, the company invested substantially more than its predecessors in social amenities. In the interwar years, spending on social works reached around 25% of the wage bill and included family allowances, retirement funds, mutual aids, cooperatives, health insurances and medico-social services as well as mutual benefit societies. AFC added clinics staffed by nurses and doctors in each factory to provide free health assistance to workers (VINDT, 2006). AFC also provided numerous services for local communities. The company subsidised Saint-Jean-de-Maurienne’s hospital, various sanatoriums for tuberculosis, and vaccination campaigns (VINDT, 2006), and invested substantially in housing infrastructures (FROUARD, 2003) (COMBAL, 2015), education, religious congregations, sports and cultural activities promoting these as morally-sane alternatives to the temptations and vices of industrial towns (VINDT, 2006). Moreover, AFC extensively addressed the economic impacts of its air emissions on the agricultural economy. The company instigated yearly visits from experts to assess damages in the polluted area and paid generous compensation.38 Cash-in-hand payments were handed out individually from the director’s office in order to avoid the public visibility of collective negotiations.39 In 1927, scientific evidence on the existence of fluorosis in cattle in the vicinity of factories helped to generate payments for the loss of cattle. In fact, despite the impacts of air emissions on plants and animals, AFC largely sustained the agricultural economy of the valley by offering generous compensation schemes and complementary salaries to an otherwise increasingly impecunious activity. In a speech given in 1954 to the Sabaudian academy, François Guise chose to look back on his long career as Prémont’s factory director by praising the valley’s exceptional hydroelectric potential for having “transformed a previously poor and desolate region”. In his long description of the industry’s benefits in the area, Guise portrayed hydroelectricity and aluminium manufacturing as enterprises attuned to the seasonal work rhythms of local farming practices: runoffs in the spring and summer complemented the idleness of the growing season with extra work available in the factories. But more so, Guise presented agriculture and hydroelectricity as similarly embedded in the landscape and dependent on the crucial role that mountains and forest covers played in supplying runoffs for energy exploitation while creating the humid conditions for farming activities. 38.  Archives IHA, 2004006, Registre du syndicat agricole des plans. 39.  IHA, IHA 159.06, Anne Dalmasso. Entretien avec Yves Lallemant le 1er avril 2011.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 72

21/03/2017 15:22:46


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

73

In his view “nature had made itself readily available for its own exploitation by placing forests on top of mountains for the purpose of regulating water distribution”. In endowing nature with a providential role to serve mankind, Guise also justified the damming of rivers and torrents by depicting them as commonplace elements of the landscape. However, Guise recognised that such processes were fragile and easily affected by human activities. Based on the prevalent views of the times, he wrongly accused pastoral activities of causing widespread deforestation at higher altitudes. Consequently, he condemned the “recklessness” of Man and wood-fired industrial activities for depleting forest resources and warned of the consequences of such actions. Indeed, deforestation would reduce soil-water retention and therefore diminish the valley’s hydropower potential. It would also lead to dryer local climates for cultivation and increase natural risks by aggravating exposition to landslides and torrential activity. Guise therefore praised efforts by foresters to regrow forest covers, control erosion and curb torrential activity in the Maurienne Valley. He emphasised the fact that both industries therefore had a strong incentive to act as “benevolent stewards of the mountain” and preserve its forests. Guise’s idealised view of a perfectly ordained society in which agriculture and industry harmoniously coexisted to the benefit of the valley’s ecological processes ostentatiously made no mention of any of his industry’s negative impacts. As Guise gave his speech and described his vision of an ideal company town, the writing on the wall was to be made visible by the widespread use of Söderberg production units inside factories which generated far greater environmental and health impacts. In the early 1950’s a growing number of sanitary alerts and the increasing attention of regional authorities towards the issue threatened to crack François Guise’s picture-perfect vision of a model company town. Conclusion

In the 1970’s air emissions impacted about 11,000 hectares of trees, about twice the area of a city like Lyon.40 The far-reaching consequences of industrial pollution on the ecology of the valley led foresters to speak of a possible breaking point in the ecosystem. Were if left unaddressed, deforestation would be a permanent feature in some areas of the valley, leading foresters to seriously contemplate a substantial increase of natural risks such as avalanches and torrential activity.41 Local Maurienne scholar and former Pechiney engineer Daniel Déquier opened his book on the history of the aluminium industry in the Maurienne Valley by stating that “the Maurienne without its factories would not be the Maurienne”.42 In the decades separating 40.  GARREC, J.P.; PASSERA, N.; PISTO, J. (1977), “Étude et cartographie de la pollution fluorée dans les massifs forestiers de la vallée de l’Arc (Maurienne-Savoie), Revue forestière française, 31, 381-389. 41.  AD Savoie, 1518W 9 - Études et rapports forestiers - expertises par commune. 42.  DEQUIER, D. (1992), Maurienne, la vallée de l’aluminium, Montmélian, La Fontaine de Siloé.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 73

21/03/2017 15:22:46


74

OLIVIER CHATTERJI

these events and his book, the bond between the industry and the local populations came to represent a considerable aspect of the local identity. The tremor created by the felling of chimneys in later periods when the opening to global market economies led to the closure of many factories, attested to its strength. The withdrawal of Pechiney’s social organisation left jeopardised communities facing social dislocation and the lingering question of recovery from a single-resource economy in a post-industrial world. But alongside public processes of local economic rehabilitation lie the open wounds of an ambiguous industrial landscape, and competing social and cultural visions of the industry’s legacy and the ways to collectively deal with its loss (DALMASSO, 2012) (COMBAL, 2015).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 74

21/03/2017 15:22:46


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

Bibliography Environment and health in the aluminium industry BARHAM, B. et al. (1994), States, Firms and Raw Materials. The World Economy and Ecology of Alu­ minium, Madison, University of Wisconsin Press. BOULLET, D. (2000), “Pechiney et l’environnement (1960-1980). Précocité et diversité d’une experience”, Cahiers d’histoire de l’aluminium (20), 10-37. DAUMAS, J.C.; MIOCHE, P. (2004), “Histoire des entreprises et environnement : une frontière pour la recherche”, Entreprises et histoire (35). DE LUIGI et al. (1997), “Industrie pollution et politique : la ‘zone noire’ de la Societa Italiana dell’Alumino dans la province de Trente (1928-1938)”. In: HACHEZ-LEROY, Florence; GRINBERG, Ivan (ed.), Industrialisation et sociétés en Europe occidentale de la fin du xixe siècle à nos jours : l’âge de l’aluminium , Paris, Armand Colin. DIKOUME A. (2007), “Edea Power Plant: How Its Construction Affected and Was Perceived by Local People”. In: LAPARRA, Maurice; GRINBERG, Ivan. Alucam, an African Destiny. 50 Years of Aluminium in Cameroon, 1957-2007, Aix-en-Provence, Ref.2C Editions. EVENDEN, M. (2004), “The Power of Aluminium”. In: EVENDEN, Matthew. Fish versus Power. An Environ­ mental History of the Fraser River, Cambridge, Cambridge University Press. EVENDEN, M. (2011), “Aluminium, Commodity Chains, and the Environmental History of the Second World War”, Environmental History, 16 (1), 69-93. GRINBERG, I. (1997), “Pechiney aux Pays-Bas : industrie, écologie et culture économique au milieu des années 1960. Entretien entre Jean Poincaré et Ivan Grinberg”. In: GRINBERG, Ivan; HACHEZ LEROY, Florence. Industrialisation et sociétés en Europe oc­ cidentale de la fin du xixe siècle à nos jours : l’âge de l’aluminium, Paris, Armand Colin. HACHEZ LEROY, F. (2015), “Aluminium in Health and Food: A Gradual Global Approach”. In: BLUMA, Lars; RAINHORN, Judith. History of the Workplace: Environment and Health at Stake, New York, Routledge.

75

LE ROUX, M. (2003), “Les industries chimiques et l’environnement. Le cas de l’aluminium, 1854 à nos jours”. In: CORVOL, André. Les sources de l’histoire de l’environnement. Tome III : le xxe siècle, Paris, l’Harmattan. LOISON, M-C.; PEZET, A. (2006), “L’entreprise verte et les boues rouges. Les pratiques controversées de la responsabilité sociétale à l’usine d’alumine de Gardanne (1960-1966)”, Entreprises et histoire, 4 (45), 97-115. LOISON, M-C.; PEZET, A. (2010), “Contribution à une généalogie sociétale de l’entreprise. Le cas Aluminium du Cameroun (1954-2005)”, Revue de l’or­ ganisation responsable, 5 (2), 86-100. MENEGOZ, D. (1991), “Protection de l’environnement autour des usines d’électrolyse”. In: MOREL, Paul; MORSEL, Henri (ed.), Histoire technique de la production d’aluminium : les apports français au développement international d’une industrie, Grenoble, Presses universitaires de Grenoble. MENEGOZ, D. (1997), “Innover pour protéger l’environnement : la lutte contre la pollution fluorée par les usines d’électrolyse”. In: GRINBERG, Ivan; LE ROUX, Muriel; GRISET, Pascal (ed). Cent ans d’innovation dans l’industrie de l’aluminium, Paris, l’Harmattan. MIOCHE, P. (2011), “Alumine et risques industriels : le cas des boues rouges et des résidus”, HYPERLINK http://www.histalu.org/couvs/art-258.pdf»http://www.histalu.org/couvs/ART-258.pdf, last accessed on the 10th June 2016. PADEL, F.; DAS, S. (2010), Out of This Earth: East India Adivasis and the Aluminium Cartel, New Delhi, Orient BlackSwan. PADEL, F.; DAS, S. (2006), “Double Death: Aluminium’s Links with genocide”, Social Scientist, 34 (3/4), 5581. PERCHARD, A. (2012), Aluminiumville: Government, Global Business and the Scottish Highlands, Lancaster, Crucible Books. PERCHARD, A. (2013), “The Salvation of This District and Far Beyond: Aluminium Production and the Politics of Highland Development”, Northern Scotland, 4 (1), 43-65 RUCH, D. (2009), “Une étonnante longévité. L’histoire d’une usine d’aluminium à Martigny”, Cahiers d’histoire de l’aluminium, (42/43), 84-107.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 75

21/03/2017 15:22:46


76

SABA, A. (1997), “La pollution en Val Lagarina (19281938) : une nouvelle voie pour l’histoire de l’environnement?”, Histoire, économie et société, 16 (3), 463470. SHELLER, M. (2014), Aluminium Dreams: The Mak­ ing of Light Modernity, Cambridge, Massachusetts, The MIT Press. Pollutants, health and the environment AIKEN, C. (1994), “Not Long Ago a Smoking Chimney Was a Sign of Prosperity: Corporate and Community Response to Pollution at the Bunker Hill Smelter in Kellogg, Idaho”, Environmental History Re­ view, 18 (2), 6786. ALLEN, B. (2003), Uneasy Alchemy. Citizens and Ex­ perts in Louisiana’s Chemical Corridor Disputes, Cambridge, Massachusetts, The MIT Press. ANDREWS, T. (2008), Killing for Coal. America’s Deadliest Labour War, Cambridge, Harvard University Press. BARET-BOURGOIN, E. (2005), La ville industrielle et ses poisons. Les mutations des sensibilités aux nui­ sances et pollutions industrielles à Grenoble, 18101914, Grenoble, Presses universitaires de Grenoble. BERNHARDT, C.; MASSARD-GUILBAUD, G. (2002), Le démon moderne : la pollution dans les sociétés urbaines et industrielles d’Europe / The Modern De­ mon : Pollution in Urban and Industrial European So­ cieties, Clermont-Ferrand, Presses universitaires Blaise Pascal. BLUMA, L.; RAINHORN, J. (ed.) (2016), A History of the Workplace, Health and Environment at Stake, London and New York, Routledge. CORBIN, A. (1982), Le miasme et la jonquille : l’odo­ rat et l’imaginaire social aux xviiie-xixe siècles, Paris, Aubier Montaigne. CHARVOLIN, F. et al. (2015), Un air familier ? Soci­ ohistoire des pollutions atmosphériques (mi xixe-xxie siècles), Paris, Presse des Mines. CHATEAURAYNAUD, F.; TORNY, D. (1999), Les sombres précurseurs. Une sociologie pragmatique de l’alerte et du risque, Paris, Éditions de l’École des hautes études en sciences sociales. FRESSOZ, J-B. (2007), “The Gas-Lighting Controversy. Technological Risk, Expertise and Regulation

OLIVIER CHATTERJI

in Nineteenth Century Paris and London”, Journal of Urban History, 33 (5), 729-755. FRESSOZ, J-B. (2012), L’apocalypse joyeuse : une histoire du risque technologique, Paris, Éditions du Seuil. FRESSOZ, J-B. (2013), “Biopouvoir et désinhibitions modernes : la fabrication du consentement technologique au tournant du xviiie et xixe siècles”, Revue d’histoire moderne et contemporaine, 60 (4), 122138. FRIOUX et al. (2011), Hygiène et santé en Europe de la fin du xviiie siècle au lendemain de la Première Guerre mondiale, Paris, SEDES. FRIOUX, S. (2013), “La pollution de l’air, un mal nécessaire ? La gestion du problème durant les ‘Trente Pollueuses’”. In: BONNEUIL, Christophe et al., Une autre histoire des “Trente Glorieuses”. Mod­ ernisation, contestations et pollutions dans la France d’après guerre, Paris, La découverte, 99-115. FRIOUX, S. (2015), “La ville insalubre : pollution de l’environnement urbain et risque sanitaire en France, de Pasteur aux ‘Trente Pollueuses’”. In: GRANET-ABISSET, Anne-Marie; GAL, Stephane (ed.), Les territoires du risque. Villes, environnement, territoires, Grenoble, PUG, 125-138. GUILLERME, A. (1983), Les temps de l’eau. La cité, l’eau et les techniques, Seyssel, Champ Vallon. HURLEY, A. (1995), Environmental Inequalities: Class, Race, and Industrial Pollution in Gary, Indiana, 1945-1980, Chapel, University of North Carolina Press. LECAIN, T. (2000), “The Limits of ‘Eco-Efficiency’: Arsenic Pollution and the Cottrell Electrical Precipitator in the U.S. Copper Smelting Industry”, Environ­ mental History, 5 (3), 336351. LETTE, M. (2011), “L’histoire des débordements industriels à l’origine de conflits autour de l’environnement”, Annales des Mines - Responsabilité et envi­ ronnement, 62 (2), 43-50. LE ROUX, T. (2008), “Le changement technique comme moyen de lutte contre la pollution industrielle, Paris, 1817-1830”, Cahiers de récits, (6) 171-190. LE ROUX, T. (2011), Le laboratoire des pollutions in­ dustrielles. Paris, 1770-1830, Paris, Albin Michel.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 76

21/03/2017 15:22:46


ALUMINIUM SMELTERS AND INDUSTRIAL HAZARDS IN THE MAURIENNE VALLEY

LE ROUX, T. (2011), “L’effacement du corps de l’ouvrier. La santé au travail lors de la première industrialisation de Paris (1770-1840)”, Le mouvement social, (234), 103-119. LE ROUX, T. (2011), “Accidents industriels et régulation des risques : l’explosion de la poudrerie de Grenelle en 1794”, Revue d’histoire moderne et con­ temporaine, 58 (3), 34-62. LE ROUX, T. (2013), “Hygienists, Workers’ Bodies and Machines in Nineteenth Century France”, Euro­ pean Review of History, 20 (2), 255-270. LE ROUX, T. (2016), “Du bienfait des acides. Guyton de Morveau et le grand basculement de l’expertise sanitaire et environnementale (1773-1809)”, Annales historiques de la Révolution française, 383 (1), 153175. LE ROUX, T.; LETTE, M. (2013), Débordements in­ dustriels. Environnement, territoire et conflit, xvi­ iie-xixe siècle, Rennes, Presses universitaires de Rennes. LETTE, M. (2012), “Le tournant environnemental de la société industrielle au prisme d’une histoire des débordements et de leurs conflits”, Vingtième siècle. Revue d’histoire, 113 (1), 142154. LOCHER, F.; QUENET, G. (2009), “L’histoire environnementale : origines, enjeux et perspectives d’un nouveau chantier”, Revue d’histoire moderne et con­ temporaine, 56 (4), 7-38. MARKOWITZ, G.; ROSNER, D. (2002), Deceit and Denial. The Deadly Politics of Industrial Pollution, Berkeley, University of California Press. MASSARD-GUILBAUD, G. (1997), “Les citadins auvergnats face aux nuisances industrielles 18101914”, Recherches contemporaines, (4), 5-48. MASSARD-GUILBAUD (1999), “La régulation des nuisances industrielles urbaines (1800-1940)”, Ving­ tième siècle. Revue d’histoire, 64 (1), 53-65. MASSARD-GUILBAUD, G. (2010), Histoire de la pol­ lution industrielle. France, 1789-1914, Paris, Éditions de l’École des hautes études en sciences sociales. MOSLEY, S. (2001), The Chimney of the World: A History of Smoke Pollution in Victorian and Edwardi­ an Manchester, Cambridge, White Horse Press. RAINHORN, J. (2013), “The Banning of White Lead: French and American Experiences in a Comparative

77

Perspective (Early Twentieth Century)”, European Review of History, 20 (2), 197-216. ROSNER, D.; MARKOWITZ, G. (1991), Deadly Dust: Silicosis and the Politics of Occupational Disease in Twentieth-Century America, Princeton, Princeton University Press. ROSNER, D.; MARKOWITZ, G (2002), Deceit and Denial. The Deadly Politics of Industrial Pollution, Berkeley, University of California Press. SELLERS, C.; MELLING, J. (2012), Dangerous Trade: Histories of Industrial Hazard across a Glo­ balising World, Philadelphia, Temple University Press. SULLIVAN, M. (2014), Tainted Earth: Smelters, Pub­ lic Health, and the Environment, New Brunswick, Rutgers University Press. Industrial history ANDRE, L. (2013), Aristide Bergès, une vie d’innova­ teur. De la papeterie à la houille blanche, Grenoble, Presses universitaires de Grenoble. BOURGUINAT, N. (1993), “Le développement de l’électrométallurgie en Maurienne : recomposition et nouvelles régulations d’un milieu rural en crise (18971921)”, Le mouvement social, 165 (4), 43-66. COMBAL, C. (2015), “Le logement Pechiney à Rioupéroux après-guerre : du système D aux HLM”, Cahiers d’histoire de l’aluminium, (54), 2015. DALMASSO, A. (2001), “L’ingénieur, la houille blanche et les Alpes : une utopie modernisatrice. Le temps bricolé. Les représentations du progrès (xixexxe siècles)”, Le Monde alpin et rhodanien, (3), 25-38. DALMASSO, A. (2007), “Les logiques territoriales de l’industrie dans les Alpes, xixe-xxe siècles : tentative de typologie”. In Les territoires de l’industrie en Europe (1750-2000). Entreprises, régulations et trajectoires, Besançon, Presses universitaires de FrancheComté, 87-102. DALMASSO, A. (2008), “Barrages et développement dans les Alpes françaises de l’entre-deux-guerres”, Revue de géographie alpine, 96 (1), 45-54. DALMASSO, A. (2011), “Les Alpes de Savoie, houille blanche et vallées noires”. In: DALMASSO, Anne; JAKOB, Michael; GOUY-GILBERT, Cecile (ed.),

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 77

21/03/2017 15:22:46


78

Alpes électriques. Paysages de la houille blanche, Grenoble, Dire l’entreprise. DALMASSO, A. (2012), “Désindustrialisation et patrimonialisation dans les vallées alpines françaises. Quelle mémoire pour les ‘perdants’ du développement ?”. Conference paper, https://hal.archives-ouvertes.fr/halshs-00736252/ (accessed 10th October, 2016). DALMASSO, A.; MORISSET, L.K. (2014), “Cités aluminières en dialogue. Regards croisés sur la Maurienne et le Saguenay”, Cahiers d’histoire de l’alumini­ um, (52/53), 18-30. FROUARD, H. (2003), Les politiques patronales de logement en France (1894-1944), de l’initiative privée au devoir patronal, PhD dissertation, Université Paris I.

OLIVIER CHATTERJI

GOUY-GILBERT, C.; DALMASSO, A. et al. (2011), Alpes électriques : paysages de la houille blanche, Grenoble, Dire l’entreprise. LORENZETTI, L. (2012), “Ruralité, industrie et formes de pluriactivité : une approche comparative. Valais (Suisse) et Valteline (Italie), 1860-1930”, Histoire économie et société, (3), 67-83. MORSEL, H. PARENT, J.F. (1991), Les industries de la région grenobloise, Grenoble, Presses universitaires de Grenoble. VINDT G. (2006), Les hommes de l’aluminium. His­ toire sociale de Pechiney (1921-1973), Paris, Les Éditions de l’atelier.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 55-78

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 78

21/03/2017 15:22:46


ARTICLES

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 79

21/03/2017 15:22:46


001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 80

21/03/2017 15:22:46


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.196 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 29/07/2015 - Acceptat: 25/06/2016

L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES ENGINYER INDUSTRIAL QUÍMIC. GRADUAT EN ESTUDIS ÀRABS.

Resum: Aquest article analitza un fragment de la Rutbat al-ḥakīm de Maslama alQurṭubī, alquimista andalusí del segle x, en què es descriu un experiment d’escalfament de mercuri. Com a resultat de la recerca duta a terme s’edita i es tradueix el fragment esmentat a partir del manuscrit Beşirağa 505 del segle xiv; es revisa la interpretació que fa dels resultats i de les causes de la transformació produïda sobre la base del context cultural i científic de l’època, i es compara amb la proposada per Lavoisier en el segle xviii. S’aporta d’aquesta manera la descripció d’alguns conceptes bàsics i mètodes d’experimentació de l’alquímia àrab medieval i la corresponent referència en la química de finals del segle xviii, considerada com la base de la química moderna. L’article inclou també un apèndix amb la descripció codicològica del manuscrit esmentat i un altre amb la descripció d’una prova d’escalfament de mercuri a 110 °C. Paraules clau: alquímia, al-Àndalus o Alandalús, Maslama al-Qurṭubī, Rutbat alḥakīm, escalfament del mercuri, Lavoisier, química moderna The experiment of heating mercury in the Rutbat al-ḥakīm by Maslama al-Qurṭubī Abstract: In this paper an excerpt of the Rutbat al-ḥakīm by Maslama al-Qurṭubī, a 10th century Andalusian alchemist, describing an experiment of heating mercury is analysed. As a result of the research carried out the above mentioned excerpt is edited and translated from Beşirağa 505 manuscript of the fourteenth century, and its interpretation of the results as well as the causes for the transformation produced are reviewed on the basis of the cultural and scientific context of that epoch, and a com-

* Correspondència: ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES estevesola@hotmail.com

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 81

03/04/2017 10:57:28


82

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

parison is made with theory proposed by Lavoisier in the 18th century. Thus a de­ scription of some basic concepts and experimentation of Arabic medieval alchemy and the corresponding reference in the chemistry of late 18th century, considered as the basis of modern chemistry, is provided. This paper also includes an appendix with the codicological study of the above mentioned manuscript and another one with the description of a lab experiment of heating mercury at 110 °C. Key words: alchemy, Al-Andalus, Maslama al-Qurṭubī, Rutbat al-ḥakīm, mercury heating, Lavoisier, modern chemistry

1. Introducció

En els segles del vii al ix s’inicià un extraordinari desenvolupament cultural i científic en terres de l’islam oriental, entenent així la zona d’orient on s’havia estès la civilització musulmana. En l’alquímia s’ultrapassaren les pràctiques i coneixements artesanals, s’establiren bases teòriques i es desenvoluparen mètodes sistemàtics de treball que dugueren a una gran esplendor d’aquesta ciència incipient. Aquestes aportacions orientals de cultura i ciència arribaren aviat a Alandalús,1 territori de la península Ibèrica i de les illes adjacents mentre van estar sota domini islàmic, on primer arrelaren i després tingueren un desenvolupament propi destacable. L’abast d’aquesta influència inclogué tant les ciències típicament àrabo-islàmiques (p. ex., la religió o la tradició lingüística-literària pròpies), com les anomenades pels àrabs «ciències dels antics», heretades de cultures estrangeres com la indo-iraniana i, sobretot, la grega, que inclouen la filosofia i el conjunt de les ciències exactes i físico-naturals. J. Samsó (2011) explica aquestes aportacions, dedicant-hi el capítol «Orientalización de la ciencia andalusí», i els desenvolupaments autòctons d’Alandalús, entre els quals es compten l’alquímia i la màgia. Pel que fa l’alquímia a Alandalús destaca l’obra anomenada Rutbat al-ḥakīm, El grau del savi, obra de Maslama al-Qurṭubī (906-964) i de la qual aquest article analitza un fragment. 2. Context en què es desenvolupà l’obra de l’alquímic andalusí Maslama al Qurṭubī

El desenvolupament de l’alquímia a Alandalús va estar aviat influït per obres que arribaven de l’islam oriental del mític Ğābir Ibn Ḥayyān (c. 721 - c. 825), conegut després a Occident amb el nom llatinitzat de Geber;2 de l’obra enciclopèdica de les Rasā’il Ihwān aș-șafā’ (Epístoles dels Germans de la Puresa), i del metge i alquímic ar-Rāzī (865-925). 1.  Adopto aquesta grafia proposada per D. Bramon per restituir la pronunciació dels andalusins de l’època (Bramon, 2008). 2.  En els segles xiii i xiv a Occident aparegueren les obres d’alquímia De Summa perfectionis magisterii, i Liber fornacum, a l’autor de les quals se li han atribuït els noms de Geber llatí, «Pseudo Geber» i simplement Geber. La seva identitat és encara objecte de discussió, amb posicions extremes de W. Newman (1985), que creu haver demostrat que va ser un monjo franciscà

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 82

21/03/2017 15:22:46


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

83

A Ğābir Ibn Ḥayyān se li atribueixen més de tres mil obres de diferents disciplines. Ives Marquet (1986) i Paul Kraus (1986) han provat que una part va ser escrita posteriorment per diversos autors ismaïlites entre la segona meitat del segle ix i la primera meitat del segle x. P. Kraus (1986) ha analitzat l’obra de Ğābir Ibn Ḥayyān i ha explicat com dissenyà l’alquímia partint de la sistematització que havien fet Plató i Aristòtil, a la qual incorporà les aportacions de les escoles de l’imperi sassànida. Entre els desenvolupaments teòrics de Ğābir Ibn Ḥayyān aquí se’n destaquen dos: la formació dels metalls per la unió del sofre i el mercuri, i la «teoria de l’equilibri». Pel que fa la formació dels metalls Ğābir Ibn Ḥayyān partí de les teories aristotèliques de la constitució de la matèria pels quatre «elements» amb les quatre «qualitats», i del procés de formació dels metalls. Els quatre elements eren l’aire, el foc, la terra i l’aigua, i les quatre qualitats, la sequedat, la humitat, la calor i la fredor. I els metalls es formaven a partir de les exhalacions vaporoses atrapades a l’interior de la terra, mentre que les exhalacions seques formaven els fòssils i les roques.3 Ğābir Ibn Ḥayyān, influït pel Llibre del secret de la Creació, atribuït al pitagòric Apol·loni de Tiana (segle i EC), ho completà proposant que en aquests passos de la formació dels metalls hi ha unes conversions intermèdies. Així, l’exhalació seca produeix el sofre i la vaporosa el mercuri i posteriorment es formen els metalls per combinació de sofre i mercuri en diferents proporcions i sota la influència dels planetes en la terra. El sofre proporciona les qualitats de «calor» i «sequedat», i el mercuri les de «fredor» i «humitat». Si el sofre i el mercuri són purs (de naturalesa hipotètica perquè en la que els coneixem no ho són) i en proporcions d’un equilibri natural produeixen l’or, mentre que si són impurs o es combinen en altres proporcions donen lloc a la resta de metalls. D’aquí es dedueix que qualsevol metall amb un tractament convenient, que corregeixi els accidents de la seva combinació de sofre i mercuri, es pot convertir en or, la qual cosa és el principal propòsit de l’alquímia. Les teories de la constitució de la matèria a partir dels quatre elements i de la formació dels metalls a partir del sofre i el mercuri es mantingueren amb alguns canvis pràcticament fins a l’arribada de la teoria del flogist4 en el segle xvii i ambdues serien superades per la de Lavoisier en el segle xviii. de nom Paulus de Tarento dels segles xiii i xiv, i Aḥmad Y. Al-Ḥassan (Al-Ḥassan, 2009: 53-104) que creu haver demostrat que les obres del Geber llatí van ser una traducció de l’àrab. Com que no s’han trobat manuscrits de Ğābir Ibn Ḥayyān anteriors al segle xii i entre Ğābir Ibn Ḥayyān i Geber van passar cinc-cents anys, pot ser prudent el que Holmyard (Holmyard, 1957: 134) va indicar, que per una banda no es pot posar en dubte que les obres de Geber estan basades en la doctrina alquímica musulmana i que, per l’altra, aporten un estil general clar i sistemàtic, la manca del qual en les obres de Ğābir Ibn Ḥayyān destaca P. Kraus (1986: Avantpropos X). 3.  Teoria exposada a De Generatione et Corruptione, Meteorologica, i parts de Metaphysica, Physica i De Caelo (Aristòtil, edicions de 1930; 1952; i 1933, 1989). 4.  Aquesta teoria considerava que els metalls es componien de les seves calçs (òxids) i d’un hipotètic principi intangible de la inflamabilitat, anomenat flogist. En el procés de combustió s’alliberava el flogist i quedava la calç. I en el procés invers,

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 83

21/03/2017 15:22:46


84

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

Pel que fa a la «teoria de l’equilibri», Ğābir Ibn Ḥayyān tractà la quantificació dels graus d’intensitat de les qualitats elementals en els materials. Seguint Aristòtil, els materials només es diferencien entre ells per les diferents proporcions en què hi estan presents els quatre elements, aire, foc, terra i aigua, amb les seves qualitats corresponents. Ğābir, seguint el Timeu i el Cràtil de Plató, l’aritmologia pitagòrica i la teoria dels quatre humors de Galè plantejà la quantificació d’aquestes proporcions, la qual cosa permetria dissenyar el seu canvi, per exemple en el cas dels metalls per obtenir un metall més valuós, i seleccionar els materials per combinar les qualitats dels que interessarà aportar. Kraus ho explica en detall (1986: Avant-propos IX, i 187)5 i traduint la seva valoració: «la teoria de l’equilibri representa en l’edat mitjana l’intent més vigorós per fundar un sistema quantitatiu de les ciències naturals». Sobre l’enciclopèdia de les Rasā’il Ihwān aș-șafā’ (Epístoles dels Germans de la Puresa), es tracta d’una important obra filosòfica musulmana medieval. Va ser escrita per un grup de pensadors musulmans ismaïlites establerts a Basra en els segles ix i x. De caràcter pedagògic, tenien el propòsit d’ésser un compendium de totes les ciències conegudes en el seu temps, començant per les ciències dels antics i després tractant les dels «califes dels profetes» i els acompanyants més propers d’aquests. Està formada per cinquanta-dues epístoles que tracten de totes les ciències. L’alquímia hi és present en capítols referents a temes diversos com la música, les proporcions aritmètiques i geomètriques i els minerals. Els darrers capítols estan dedicats a l’alquímia i la màgia, considerades com la culminació del camí cap a la realitat més profunda de les coses. Marquet (1986) assenyala que les Epístoles fan una vintena de mencions a tractats de Ğābir, i que podria ser que un o diversos autors de l’obra de Ğābir haguessin col·laborat en dues o tres epístoles. En aquest punt convé remarcar que tant l’obra de Ğābir Ibn Ḥayyān com l’enciclopèdia de les Rasā’il Ihwān aș-șafā’ tenien un important component religiós, de corrent ismaïlita, i místic, Ğābir Ibn Ḥayyān també era adepte al sufisme,6 per la seva adscripció a aquest moviment. I aquesta circumstància és important pel que fa a la doble naturalesa de l’alquímia, una d’externa o exotèrica i una altra d’oculta o esotèrica. La primera tracta d’obtenir la pedra filosofal o Pedra, o Elixir, capaç de transformar els metalls vils, plom, zinc, ferro i meranomenat reducció, en escalfar-se la calç amb una substància rica en flogist, com el carbó, es recupera el metall. La idea primera d’aquesta teoria era una variant de la dels quatre elements aristotèlics, eliminant-ne el foc i dividint la terra en tres elements: la inflamable, relacionada amb el sofre, la mercúrica, i la fusible o vítria. 5.  Per Ğābir l’ordre regna en el món material i els canvis qualitatius de les substàncies es poden explicar numèricament. Les quatre qualitats es graduen segons una seqüència de nombres: 1, 3, 5, 8, que sumats donen 17, i el nombre 17 és qui governa el món. Explica Kraus: «Et pourtant, Ğābir déclare sans cesse que chaque chose de notre monde est gouvernée par le nombre dix-sept. ... «La Forme (șūra) de toute chose au monde est dix-sept». Et encore: «Il te faut savoir que chaque minéral possède dix-sept puissances». Dix-sept, c’est «la base même de la Balance», de la structure quantitative de toute chose, et doit être considéré comme le «canon d’équilibre» (qānūn al-ictidāl) de chaque corps» (Kraus, 1986: 227-228). 6.  Entre les referències a l’individu, «laqabs» o sobrenoms, que completaven el seu nom de Ğābir Ibn Ḥayyān Ibn cAbd Allāh Al-Azdī, hi havia també el de aṣ-ṣūfī, és a dir, el sufí.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 84

21/03/2017 15:22:46


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

85

curi, en metalls preciosos, or i plata. En darrer terme es tractaria de prolongar indefinidament la vida humana. I la creença que només es podia obtenir per la gràcia i el favor divins conduïa a l’alquímia esotèrica o mística, que evolucionà gradualment cap a un sistema religiós en què la transmutació mundana dels metalls era un simple símbol de la transformació de l’home pecador en un ésser perfecte a través de les oracions i la submissió a la voluntat de Déu. Sovint les dues classes d’alquímia estaven íntimament unides i així ho puntualitza Holmyard: «[...] aquesta (l’alquímia exotèrica) no és degudament apreciada si l’altre aspecte (l’alquímia esotèrica) no es té sempre en compte».7 Es podria dir que d’alguna manera el desenvolupament de l’alquímia va abastar un triple nivell de la condició humana: el físic o experiència sensible, el metafísic o pensament que depassa l’experiència i el religiós entès com la relació amb una deïtat creadora de l’univers. I, finalment, sobre el metge i alquímic, a més de filòsof, ar-Rāzī se sap que promogué la prevalença de l’experimentació sobre l’especulació, i que va dissenyar la primera classificació de les substàncies utilitzades en l’alquímia, dividint-les en animals, vegetals i minerals. Pel que fa l’alquímia, el seu Kitāb al-asrār, Llibre dels secrets, traduït i comentat per Julius Ruska (1937),8 és un manual de laboratori amb descripció dels reactius, els aparells i els processos alquímics de l’època. També se li atribueix el Liber Lumen Luminum, traduït de l’àrab per Gerard de Cremona (c. 1114-1187), que inclou la recepta més antiga que es coneix sobre la preparació de l’àcid nítric.9 Així queda descrit el context d’influència de l’alquímia islàmica oriental en el desenvolupament de l’alquímia a Alandalús fins al segle x en què es va produir l’esmentada obra Rutbat al-ḥakīm, El grau del savi, de Maslama al-Qurṭubī. 3. El posterior desenvolupament de l’alquímia d’Alandalús després de Maslama al Qurṭubī i la seva projecció a Europa

El seu interès rau en la relació que tingué l’alquímia andalusina amb l’alquímia medieval europea i que serà objecte de referència més endavant en aquest article quan es comenti l’experiment de Maslama. Així, a partir del segle x la influència de l’alquímia islàmica oriental va seguir arribant a Alandalús amb l’obra del filòsof, metge i alquímic Ibn Sīnā (Avicena) (980-1037), figura genial descrita com l’«Aristòtil dels àrabs». El seu Kitāb al-xifā’, Llibre de la curació, és una mena d’enciclopèdia científica i filosòfica, i en ell Ibn Sinā es mostrà seguidor de Ğābir Ibn 7.  «[...] this (exoteric alchemy) cannot be properly appreciated if the other aspect (esoteric alchemy) is not always borne in mind» (Holmyard, 1957: 14). 8.  Text en alemany, retraduït a l’anglès per Gail Marlow Taylor (2015). 9.  Aquesta recepta també apareix en un dels tractats del llibre Șundūq al-ḥikma, L’arca de la saviesa, atribuït a Ğābir Ibn Ḥayyān, un manuscrit del qual va ser trobat per Holmyard al Caire. Però posteriorment Al-Ḥassan ha comprovat que les receptes d’aquell tractat són receptes que ja estan atribuïdes a ar-Rāzī (Al-Ḥassan, 2009: 248).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 85

21/03/2017 15:22:46


86

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

Ḥayyān pel que fa a la formació dels metalls a base de sofre i mercuri. Es considera també provat que és autor de la Risālat al-Iksir, Tractat de l’Elixir, on l’Elixir és un colorant que permet fabricar sòlids que tinguin les mateixes qualitats sensorials que els metalls, però aclareix que la transmutació no és possible «perquè no hi manera de desdoblar una combinació metàl·lica en una altra».10 Per altra banda l’alquímia a Alandalús, tot i que com a tal tingué poques aportacions destacables al llegat de l’islam oriental, va estar molt present en els desenvolupaments extraordinaris de camps com ara la farmacologia, la medicina i l’agricultura. El desenvolupament en aquests camps es veié enriquit per la bona relació del califat de Còrdova amb Bizanci, hereva immediata de les obres de Dioscòrides i Galè. Aquesta relació estava motivada pel recel d’ambdós vers el poderós califat de Bagdad. La plenitud cultural d’Alandalús es produí en el segle xi i en serien exemples l’enciclopèdia mèdica de 30 volums d’Abū alQāsim Al-Zahrāwī (m. 1013), amb un dels capítols dedicat a la cosmètica i els perfums; el tractat de farmacologia d’Ibn Wāfid (m. 1074), i les obres de les escoles de Toledo i Sevilla sobre el tractament de terres, la tecnologia del qual arribà al màxim desenvolupament amb al Ṭignarī a principis del segle xii, esplendor que es va mantenir fins al segle xiv. A partir de l’any 1100, segons explica Holmyard (1957: 104-105), estudiosos europeus descobriren que els musulmans posseïen gran part del saber de l’Antiguitat i emprengueren viatges a aquelles terres en busca del seu saber. I va ser principalment a Alandalús on es va dur a terme aquesta activitat amb avantatge sobre Sicília perquè a Alandalús la permanència dels àrabs es perllongà més anys. L’estudi era seguit de traduccions, i aquestes arribaven a Europa promovent el que s’ha anomenat «renaixement científic» en els segles xii i xiii. Pel que fa l’alquímia, l’any 1144 Robert Chester acabà la traducció del Llibre de la composició de l’alquímia. I aquesta és la primera obra d’alquímia que aparegué en l’Europa llatina,11 perquè, tot i l’habilitat dels artesans, fins llavors els escassos manuscrits llatins relacionats amb l’alquímia eren merament col·leccions de receptes pràctiques. Aviat a l’Europa llatina hi va haver estudiosos del saber alquímic àrab que aportaren els seus propis escrits, essent-ne un testimoni rellevant el Geber llatí,12 amb obres com De Summa perfectionis magisterii i Liber fornacum, datades entre els segles xiii i xiv i traduïdes a l’anglès per R. Russell (Geber, 1686).13 Aquest renaixement científic europeu continuaria i al segle xviii s’arribà a les bases científiques de la química moderna que establiria Lavoisier, que també serà objecte de comentari més endavant. 10.  «[...] since there is no way of splitting up one metallic combination into another» (Holmyard, 1957: 94). 11.  El mateix Chester explica en el prefaci: «Since what Alchymia is, and what its composition is, your Latin world does not yet know, I will explain in the present book», segons traducció de Holmyard (1957: 105). 12.  Cf. nota 2. 13.  Una nova edició, del 1928, aparegué amb una introducció de Holmyard (Geber, 1928).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 86

21/03/2017 15:22:46


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

87

4. La Rutbat al-ḥakīm (El grau del savi)

L’obra alquímica andalusina més destacada és l’anteriorment esmentada Rutbat al-ḥakīm (El grau del savi), escrita per Maslama al-Qurṭubī (906-964), que visqué l’autoproclamació del califat de Còrdova (929) i el desenvolupament científic que es produí a partir d’aquest esdeveniment. És del mateix autor l’obra de màgia talismànica Gāyat al-ḥakīm (L’aspiració del savi), que va ser traduïda al castellà i al llatí per ordre d’Alfons X, i va exercir una gran influència a Europa fins ben entrat el Renaixement popularitzada amb el nom de Picatrix (Samsó, 2011: 261, n. 30). La Rutbat al-ḥakīm, que encara espera una traducció completa, ha estat objecte de diferents estudis. Destaca inicialment el dut a terme per Holmyard (1924: 293-305) a l’inici del segle xx i del qual s’han fet ressò investigadors posteriors com Vernet (1981: 176-179), Fierro (1996: 87-109), Samsó (2011: 260-261) i De Callataÿ (2013: 297-344). Aquest estudi de Holmyard conté una enumeració dels manuscrits coneguts d’aquesta obra, si bé no inclou el mateix manuscrit que aquí utilitzo, un plantejament dels problemes d’identificació tant de l’autor14 com de la cronologia de la seva composició,15 i una descripció comentada del contingut dels diferents capítols del llibre. Quan es refereix al capítol III dedica una especial atenció a l’experiment d’escalfament del mercuri, oferint-ne una traducció a l’anglès i destacant que aquest mateix experiment «en mans de Lavoisier va portar als desenvolupaments que van marcar una època en el segle xviii».16 Posteriors estudis de la Rutbat al-ḥakīm s’han centrat en l’autor i en la cronologia, així com en la rellevància d’aquesta informació pel que fa a la situació cultural i científica a Alandalús. Així, M. Fierro (1996: 87-109), en estudiar l’heterodòxia a Alandalús durant el període omeia, ha identificat de forma convincent l’autor com el tradicionista i mag Abū l-Qāsim Maslama al Qurṭubī (906-964),17 que va estudiar a Orient i fou autor d’una extensa obra. Fierro atribueix la possible causa de l’ocultació del seu veritable nom a la pràctica de l’alquímia i la màgia com a ciències prohibides, i a la seva adscripció a la filosofia mística bāṭinī, heterodoxa en època d’implantació oficial del malikisme a Alandalús. Per altra banda, i pel que fa l’obra, G. de Callataÿ està duent a terme una extensa recerca de la qual ha publicat recentment una primera comparació textual de les ja mencionades Rasā’il Ihwān 14.  Igual que en la Gāyat al-ḥakīm els manuscrits n’atribueixen l’autoria a Abū l-Qāsim Maslama b. Aḥmad b. l-Qāsim al Mağrīţī al Qurṭubī, personatge que l’alquimista persa del segle xiv establert a Egipte Al-Jildakī va identificar amb el cèlebre matemàtic i astrònom Maslama al-Mağrīṭī (950-1007), sense inclinació coneguda cap a l’alquímia i de nom complet Abū l-Qāsim Maslama ibn al-Ḥāsib al-Faraḍī al-Mağrīṭī (Holmyard, 1937: 50). Al segle xiv Ibn Haldūn (1968: 1088-1089) va fer el mateix, i autors posteriors el van seguir. Holmyard, però, ja va posar en dubte aquesta atribució seguint l’opinió de R. Dozy i M. J. de Goeje expressada públicament el 1883 en un congrés internacional d’orientalistes a Leiden. 15.  En alguns manuscrits la data és 339-342/950-954, i en d’altres, entre els quals s’inclou el manuscrit consultat en aquest article (Beşirağa 505 pàgina 3a), la data és 439-442/1048-1051. 16.  «in the hands of Lavoisier led to such epoch-making developments in the eighteen century» (Holmyard, 1924: 302). 17.  El nom complet del qual és Abū l-Qāsim Maslama b. Qāsim b. Ibrāhīm b. cAbd Allāh b. Ḥātim al Qurţubī al Zayyāt.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 87

21/03/2017 15:22:46


88

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

aș-șafā’ (Epístoles del Germans de la Puresa), Rutbat al-ḥakīm i Gāyat al-ḥakīm. Maslama alQurṭubī en la Rutba ja diu que aquest llibre «l’hem resumit d’aquelles nombroses epístoles»,18 a la vegada que es declara veritable alumne, admirador i compilador de Ğābir Ibn Ḥayyān.19 De Callataÿ conclou que Maslama al-Qurṭubī va portar aquella enciclopèdia filosòfica des d’Orient a Alandalús, on va ser àmpliament coneguda, i que la Rutba i la Gāya són continuacions d’aquella, essent-ne la Rutba un resum. Per tant, aquestes darreres no són obres d’alquímia i màgia aïllades,20 sinó mostres del gran abast del desenvolupament cultural i científic d’Alandalús. El present article ha sorgit de la lectura de la traducció de Holmyard del fragment de l’escalfament del mercuri, que acaba dient «[...] continuant el pes com era inicialment».21 Vernet (1981: 178) i Samsó (2011: 260-261) en comentar l’article de Holmyard tradueixen la frase anterior com «conservando el mismo peso original» i «sin que [...] el mercurio haya perdido peso», respectivament. Avui sabem que l’escalfament del mercuri en què aquest es converteix en una «pols vermella i tova», és una oxidació química.22 I això suposa un augment de pes perquè, essent l’estructura de l’òxid de mercuri una combinació de mercuri i oxigen de l’aire, el pes d’aquest oxigen se suma al del mercuri inicial. Per aquesta discrepància entre el relatat manteniment del pes inicial i l’augment de pes esperat amb els coneixement actuals, em va semblar adient consultar un dels manuscrits de la Rutbat al-ḥakīm i llegir-hi directament la descripció de l’experiment dut a terme per Maslama al-Qurṭubī. El propòsit d’aquest article és oferir l’edició crítica i la traducció del fragment de la Rutba dedicat a l’experiment d’escalfament del mercuri; analitzar les conclusions i explicacions que allí es donen de les causes de la transformació, i comparar-les amb la interpretació que es fa avui d’aquest fenomen després de les aportacions de Lavoisier a finals del segle xviii.

18.  Manuscrit Beşirağa 505, p. 3a, l.25. 19.  Manuscrit Beşirağa 505, p. 48a, l.23 a 25. 20.  Mentre aquestes obres foren atribuïdes al cèlebre matemàtic i astrònom Maslama al-Mağrīṭī, van ser considerades com un mer apèndix de la matemàtica i l’astronomia. 21.  «[...] the weight remaining as it was originally» (Holmyard, 1924: 302). 22.  «Oxidació» és el nom que amb Lavoisier es va donar a la combinació química de l’oxigen amb un element. Posteriorment es va definir de forma més general com la pèrdua d’electrons d’un element, definició en què la combinació amb l’oxigen és un cas particular. Com s’indica més endavant (nota 44), seria més propi de l’alquímia medieval dir-ne «calcinació». Maslama al Qurṭubī, però, tot i que en la seva obra contempla la calcinació com una operació alquímica (capítol IV, p. 50b i 51a), no fa servir aquesta paraula per descriure l’experiment d’escalfament del mercuri. Més endavant es veurà per què i per això no la he introduït aquí, ni en el títol de l’experiment.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 88

21/03/2017 15:22:46


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

89

5. Edició, traducció i comentari del text àrab del fragment d’escalfament del mercuri 5.1.  Criteris d’edició

El fragment d’escalfament del mercuri forma part del manuscrit de signatura Beşirağa 505 datat 756/1355,23 Istanbul, Süleymaniye Kütüphanesi. El títol del manuscrit és Kitāb Rutbat al-ḥakīm fī l-kīmiyā’ wa-Kitāb al-rawḍa fī l-kīmiyā’ wa-tāmaniya24 wa-talatūn kitāban fī l-kīmiyā’ min qibal al-taclīm, El llibre del grau del savi en química i el Llibre d’iniciació en química, i trenta vuit llibres de química per a l’ensenyament. Tot i que a continuació s’hi anuncien fins a quaranta llibres, el títol uniforme del volum és consignat segons el primer i únic, Rutbat al-ḥakīm fī l-kīmiyā’, que consta de 59 folis amb cares a i b. El fragment que aquí es comenta es troba a la pàgina 19a, línies 16-27. No hi ha nom de copista ni data de la còpia. En l’Apèndix I al final d’aquest article s’adjunta amb més detall la descripció codicològica de tot el manuscrit, al qual he accedit a través d’una còpia electrònica.25 Com a criteri general, en l’edició crítica del fragment s’han afegit els punts diacrítics i els tašdīd, que en moltes ocasions l’original omet, i s’ha mantingut el tanwīn de fatḥa que hi apareix. Així mateix, s’ha restituït el hamza, absent en el text, segons la grafia normalitzada de l’Acadèmia de la Llengua Àrab del Caire. S’ha restituït l’àlif maqșūra on el text original l’indica com a àlif simple. A la tā’ marbūţa se li han afegit els dos punts, que hi manquen sistemàticament, i a la kāf el tram superior que falta generalment en la seva escriptura. Finalment, els punts, seguits i a part, que apareixen en el text original amb la marca ٠ , s’indiquen amb punt i seguit. ‫) شيء عليه بتّة اتباعا منّي لقوله‬١۷/17( ‫ اِعلم أنّي لم أُرد إدخال‬.‫ وأنا آمن لك من عقدة ما رأَيته عيانا‬. ... )١٦/16( ّ ‫إنّهم عقدوا الدهن حتّى اجتمعت فيه النارية وبرهن‬ ‫) بالنار حمرة أبدا ث ّم سوادا إلى آخر قوله‬١۸/18( ‫أن النار تزداد‬ ‫) عبيط ال شيء معه واألنية على شكل البيضة وجعلتها‬١۹/19( ‫فأخذت الزئبق عبيطا وجعلته في آنية زجاج وهو‬ ‫أمس‬ ّ ‫) ليّنة في النهاية من الليّن وكان مبلغ‬٢٠/20( ‫في آنية أُخرى مثل قدر الطبخ ووضعتها على نار‬ ّ ‫حرها أنّي‬ ‫) وأوقدت كذلك ليال ونهارا أرب ِعين يوما ث ّم أخرجت الزئبق وكان‬٢١/21( ‫جوانب تلك القدر فأجدها تحمل اليد لمستها‬ ‫) ليّن المجسة كأنّه قد سحق تلك المدّة كلّها ووزنته فوجدته وزنه كما‬٢٢/22( ‫الوزن ربع رطل فوجدته ترابا أحمر‬ ّ ‫كان فعلمت‬ .‫ من الظهور وصار الزئبق كلّه أحمر‬26‫) فيه كانت المانعة لهذه الحمرة‬٢۳/23( ‫أن الرطوبة التي علّقت‬ ّ ‫) يزعمون‬٢٤/24( ‫وأصحاب المعادن‬ ‫أن من أخذ هذا الزئبق المعقود وح ّل له زئبقا رجراجا وأدخله عليه بالسحق‬

23.  Any musulmà/gregorià. 24.  tamān en el text original. 25.  Agraeixo al Dr. Miquel Forcada, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, que m’hagi facilitat aquesta còpia. 26.  En el text i damunt la paraula ‫ الحمرة‬apareix afegida la paraula ‫الحرارة‬. No sembla que la completi ni la substitueixi, per la qual cosa podria ser que el copista no entengués el raonament del text i cregués que l’escriptura de l’original no era clara o era errònia.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 89

21/03/2017 15:22:46


90

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

‫) قبله ألنّه منه وإليه يعود ث ّم تضاف إليهما جسدان يقومان مقام األفعال الّتي ذكرنا ويت ّم تصنيعه‬٢٥/25( ‫وبالتسوية‬ )٢٧/27( ‫ للقوم طريقة في المعادن بيّنة ما أخبرتك من عقد الدهن‬27‫جرب ذلك غير أنّي لم أر‬ ّ ُ ‫) بزعمهم ولم أ‬٢٦/26( ... .‫وحلّه في الماء أعني في ما به غير هذه‬ 5.2. Traducció

(16: línia 16) [...] I et confio una composició que he vist amb els meus propis ulls. Sàpigues que no vull introduir (17) res en absolut de part meva al seu relat:28 «ells29 componen30 la coloració31 de manera que s’hi combina l’element foc i es demostra que el foc és augmentat (18) pel mateix foc, en vermellor sempre i després en negror», i així fins al final del seu relat.32 Llavors, jo vaig agafar el mercuri novell i el vaig posar en un atuell de vidre que (19) era nou sense màcula.33 L’atuell tenia la forma ovoide i el vaig posar en un altre atuell semblant a una olla de cuina i els vaig posar ambdós sobre un foc (20) summament suau; essent la seva calor tal que jo tocava els costats d’aquella olla i trobava que la mà en tolerava el contacte (21). Vaig mantenir la combustió d’aquesta manera de nit i de dia durant quaranta dies. Després vaig extreure el mercuri, el pes del qual era inicialment d’un quart de lliura, i el vaig trobar que era una pols vermella (22) i tova com si hagués estat polvoritzat en tot aquest període. Vaig pesar-lo i el seu pes era com el d’abans. Aleshores vaig saber que la humitat que li estava adherida (23) era el que li impedia mostrar aquest color vermell, ja que tot el mercuri s’havia tornat vermell. Els experts en metalls (24) sostenen que el qui agafa aquest mercuri coagulat34 i el desfà en mercuri polvoritzat, aportant-li la mòlta i la tovor, (25) és la seva pròpia essència35 perquè d’ella ve i a ella torna. I amb tot això, ells dos són cossos que es bescanvien l’estat dels actes36 que hem esmentat i s’ha completat el procés (26) en opinió d’ells. Només he fet aquest experiment perquè no he vist que la gent tingués un procediment pel que fa als metalls que expliqués el que t’he informat sobre la composició de la coloració37 (27) i el destenyiment en el líquid; havent fet jo ara al·lusió al que hi ha de diferent. 27.  En el text original ‫لم أرى‬. 28.  Es refereix a ar-Rāzī, mencionat unes línies abans. 29.  Es refereix a ‫الق َْوم‬, gent relacionada amb els tints de metalls. 30.  Cf. Dozy, Supplément aux dictionnaires arabes: «mêler ensemble deux ou plusieurs substances, en faire une composition». I també: «Coaguler, cailler, […] Alc. (cuajar) […]». 31.  Coloració dels metalls. 32.  Id. 28. 33.  Cal entendre, exempt totalment d’impureses. 34.  Id. nota 30. 35.  Cf. Kazimirski, Dictionnaire arabe-français: ‫ قِبَلَه‬chez lui, auprès de lui. 36.  Amb «l’estat dels actes» es refereix al concepte aristotèlic d’acte, actualitat, realització, que es contraposa a la potència, possibilitat de ser. Correspon a «la forma» d’una cosa en un moment donat. Cf. nota 40 sobre «forma». 37.  Id. 31.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 90

21/03/2017 15:22:46


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

91

5.3. Comentari

Com s’ha indicat anteriorment, el que més em va sobtar en llegir aquest fragment, primer en la traducció de Holmyard i després en el manuscrit consultat, va ser la notícia que «en pesar-lo [el mercuri], el seu pes era com el d’abans». Perquè, com podia ser que la «pols vermella i tova», és a dir, el que avui coneixem com a òxid de mercuri,38 estructura formada per l’oxigen i el mercuri, no hagués incorporat el pes de l’oxigen? Els comentaris que segueixen tenen aquest punt com a eix principal i comprenen: primer, les conclusions de Maslama al-Qurṭubī segons els coneixements de la seva època; després, la revisió d’aquestes conclusions a partir de l’experiment anàleg de Lavoisier, i, finalment, un comentari sobre tècniques de treball de l’època de Maslama al-Qurṭubī que es desprenen de la seva explicació de l’experiment. Així, en primer lloc, Maslama al-Qurṭubī indica que «la humitat que li estava adherida era el que li impedia mostrar aquest color vermell. [...] el qui agafa aquest mercuri coagulat i el desfà en mercuri polvoritzat, aportant-li la mòlta i la tovor, és la seva pròpia essència perquè d’ella ve i a ella torna. I amb tot això ells dos són cossos que es bescanvien l’estat dels actes». Per tant, s’ha passat de mercuri «coagulat» a mercuri polvoritzat, és a dir, no ha deixat de ser mercuri, i potser per això Maslama no identifica l’operació com una calcinació amb el resultat de calç de mercuri, que suposaria una diferència d’essència entre el coagulat i el polvoritzat. En el context alquímic d’Alandalús en temps de Maslama exposat en la introducció d’aquest article, l’anterior explicació correspon a la teoria aristotèlica de la composició de la matèria a partir dels «quatre elements» i les «quatre qualitats», seguida després per Ğābir Ibn Ḥayyān. Amb més detall, aquesta teoria exposa que existeix una única «matèria primera»39 que tanmateix té només una existència «potencial» fins que és afectada per la «forma»,40 que és l’«acte»41 i la que confereix a un cos les seves propietats específiques. La forma és la pròpia substància primària, formada per una barreja de diferents proporcions dels «quatre elements»: aire, foc, terra i aigua. Cada element es diferencia dels altres tres per disposar de dues «qualitats» diferents entre quatre de possibles disposades en dos grups de qualitats anomenades contràries perquè no és possible disposar alhora de les dues qualitats d’un mateix grup: calor-fredor, sequedat-humitat. Així, l’aire és humit i calent; el foc, calent i sec; la terra, seca i freda, i l’aigua, freda i humida. Cadascun dels ele38.  Cf. nota 22. 39.  «For my definition of matter is just this-the primary substratum of each thing, from it comes to be without qualifications, and which persists in the result» (Aristòtil, ed. W. D. Ross, 1930: 192a32). 40.  Per Aristòtil la forma és qui determina la matèria, fa que una cosa sigui el que és, i està lligada a l’essència. Així, «by form I mean the essence of each thing, and its primary substance»; «when I speak of substance without matter I mean the essence», i «The essence of each thing is that which is said to per se» (Aristòtil, trad. H. Tredennick, 1933, 1989: 1032b1; 1032b14; i 1029b14). 41.  «Further, matter exists potentially, because it may attain to the form; but when it exists actually (l’acte), it is then in the form» (Aristòtil, trad. H. Tredennick, 1933, 1989: 1050a9-17).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 91

21/03/2017 15:22:46


92

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

ments es caracteritza per excel·lir en una de les seves dues qualitats: l’aire, per la humitat més que per la fredor; el foc, més per la calor que per la sequedat; la terra, per la sequedat més que per la fredor; i l’aigua, per la fredor més que per la humitat (Aristòtil, ed. W. D. Ross, 1930: 331a0-5). I, com que la «matèria primera» és única per a tots els elements, cada element pot convertir-se en un altre a través de la qualitat que tenen ambdós en comú, en perdre l’altra qualitat no comuna tot adquirint la del nou element. Per exemple, el foc, calent i sec, es pot convertir en aire, calent i humit, a través de la calor com a qualitat comuna, i perdent la qualitat de sec i guanyant-ne la d’humit. I així, seguint un cicle, un element es pot anar convertint en qualsevol dels altres tres. Com que les qualitats dels elements, tal com es defineixen,42 no estan lligades als cossos sensibles, són imponderables. En el cas de l’experiment descrit, la «humitat adherida» al mercuri líquid seria la «qualitat d’humit» i no suposa un element o una substància afegida (com podria ser l’aire, element que té la qualitat d’humit en excel·lència, ni l’aigua que la té en segona prioritat). Per tant, quan en l’experiment el mercuri líquid perd la qualitat d’humit per guanyar la de sec no s’altera el pes del mercuri, i així es descriu en el fragment. Com s’ha indicat també en la introducció, aquesta interpretació aristotèlica de la composició de la matèria a partir dels quatre elements es va mantenir en l’alquímia medieval europea. Com a exemple, el Geber llatí a De Summa Perfectionis descriu el mercuri i les seves propietats amb termes molt semblants als de Maslama en el seu experiment: «[...] és un tipus d’Aigua Viscosa de les Entranyes de la Terra, unida per la Calor [...] fins que l’Humit és contrarestat pel Sec, i el Sec és contrarestat per l’Humit, en el mateix grau. [...] Està fixat (és a dir ha passat de volàtil a no volàtil) i és un Tint de color Vermell de la més exuberant Reflexió i Esplendor fúlgida; i llavors retrocedeix no des de la Barreja, fins al punt que està en la seva pròpia Natura».43 Per altra banda, en el capítol sobre la calcinació Geber, a més de donar una definició genèrica d’aquesta operació, explica el tractament diferent de cada cos segons la intenció de l’operació i la composició del cos en sofre i mercuri.44 42.  En els casos d’humit i sec: «“moist” is that which, being readily adaptable in shape, is not determinable by any limit in his own: while “dry” is that which is readily determinable by its own limit, but not readily adaptable in shape» (Aristòtil, ed. W. D. Ross, 1930: 329b30). 43.  «Argentvive, also is called Mercury, is a viscous Water in the Bowels of the Earth, by most temperature Heat united, in a total Union through its leaft (sic) parts, with the substance of white subtile (sic) Earth, until the Humid be contempered (sic) by the Dry, and the Dry by the Humid, equally. Therefore it easily runs upon a plain Superficies, by reason of its Watery Humidity; but it adheres not, although it hath (sic) a viscous Humidity, by reason of the Dryness of that which contemperates (sic) it, and permits it not to adhere. [...] For it is amicable, and pleasing to Metals, and the Medium of conjoining (sic) Tinctures; [...] It is fixed (ha passat de volàtil a no volàtil), and it is a Tincture of Redness of most exuberant Refection, and fulgid (sic) Splendor; and then it recedes not from the Commixtion (sic), until it is in its own Nature» (Geber, 1686: Summa perfectionis, First Book, Part III, Chap. VI). 44.  «Calcination is the Pulverization of a Thing by Fire, through Privation of the Humidity consolidating the Parts. [...] And because the Body it self (sic) is solid, and by reason of that solidity, the occult Sulphureity concealed within the Continuity of the

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 92

21/03/2017 15:22:47


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

93

Aquesta teoria aristotèlica dels quatre elements va arribar al segle xviii en què seria discutida amb noves alternatives com la del flogist45 i finalment superada per la teoria exposada per Lavoisier (1743-1794) en el seu Traité élémentaire de chimie (Lavoisier, 1789), on precisament descriu un experiment anàleg al dut a terme per Maslama al-Qurṭubī. L’aportació de Lavoisier es produí en un context d’intensa activitat científica europea, explicada en detall per Henry Guerlac (1961). En aquella època es coneixien les troballes de la química farmacèutica i mineral de l’Europa continental i de l’anomenada química pneumàtica desenvolupada a Anglaterra i Escòcia, referida a l’estudi dels gasos i al seu comportament en les reaccions químiques. I amb aquests coneixements Lavoisier dugué a terme experiments per trobar una explicació a tres incògnites no resoltes amb les noves teories del moment: el consum d’aire en les combustions, l’augment de pes dels metalls en ser calcinats i la naturalesa de les efervescències produïdes en la reducció de les calçs dels metalls.46 Com a resultat d’aquests experiments Lavoisier desenvolupa una nova teoria d’enorme interès per al desenvolupament posterior de la química, atribuint-li Guerlac (1961: Introducció xiii i xiv) «una posició de pivot en la història de la química i un paper d’arquitecte en cap de la Revolució Química». Com s’ha indicat anteriorment, Lavoisier va dur a terme un experiment anàleg al de Maslama al-Qurṭubī i ho descrigué en el capítol III del Traité abans mencionat. Descriu com va fer una calcinació del mercuri, i com va observar que es formaven unes partícules («parcelles») vermelles i una absorció d’aire en el matràs.47 Després, pesà una part de la calç de mercuri obtinguda, l’escalfà fins a arribar al punt en què la calç es descomponia i el mercuri tornava al seu estat líquid d’abans de la calcinació. Observà que en tornar a l’estat líquid s’havia produït una disminució de pes, essent del 8,4 % la diferència entre el pes de la calç i el del mercuri líquid obtingut. Finalment va observar també que el «fluid elàstic», gas, que s’havia desprès en l’operació d’escalfament de la calç feia cremar una espelma amb una brillantor enlluernadora, per la qual cosa va anomenar aquest fluid «air éminemment respirable»,48 i més endavant l’anomenaria oxigen perquè va creure que es tractava d’un «formador d’àcids». Amb aquests resultats va anunciar: «es veu que el mercuri, calciSubstance of Argentvive, is defended from Adustion: therefore it was necessary to separate the Continuity thereof , that the Fire freely comeing (sic) to every of its leaft (sic) Parts, might burn the Sulphureity from it, and the Continuity of Argentvive in the Body, not defend it» (Geber, 1686: Summa perfectionis, First Book, Part IV, Chap. XIV). 45.  Cf. Nota 4. 46.  Operació d’escalfament de les calçs (òxids) dels metalls per alliberar els metalls. De forma senzilla es pot dir que és el procés invers de l’oxidació. Utilitzada en metal·lúrgia per obtenir metalls a partir dels seus òxids minerals cremant carbó. Abans de Lavoisier no s’interpretava que es desprèn oxigen que és absorbit pel carbó. 47.  El matràs es mantenia tancat i a pressió constant mitjançant una connexió a una campana segellada amb mercuri. 48.  Lavoisier explica que «Cet aire que nous avons découvert presque en même temps, M. Priestley, M. Schéele & moi a été nommé, par le premier, air déphlogistiqué; par le second, air empiréal (sic). Je lui avais d’abord donné le nom d’air éminemment respirable; depuis on y a substitué celui d’air vital» (Lavoisier, 1793: 38).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 93

21/03/2017 15:22:47


94

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

nant-se, absorbeix la part salubre i respirable de l’aire, [...] l’aire de l’atmosfera és per tant compost de dos fluids elàstics de naturalesa diferent i, per dir-ho així, oposada».49 Així va quedar establert que l’aire participava activament en la reacció química de calcinació dels metalls combinant-se una part d’ell, l’oxigen, amb el mercuri. I quan després s’escalfaven aquestes calçs s’alliberaven de nou els metalls. Lavoisier, a partir d’aquest i d’altres experiments que dugué a terme, va establir una nova teoria pel que fa a la combustió i la calcinació. I amb el subsegüent desenvolupament de la química moderna interpretem avui, com ja s’ha indicat abans, que en l’experiment de Maslama al-Qurṭubī el mercuri va sofrir una oxidació amb l’oxigen de l’aire, convertint-se en òxid mercúric. El pes del mercuri, per la combinació química amb l’oxigen com a part respirable de l’aire, hauria d’haver augmentat en un 8 %, segons els càlculs de la química de la reacció. Però Maslama al-Qurṭubī afirma que «el seu pes era com el d’abans», i això hauria de tenir una explicació. Descartant la possibilitat d’un error del 8 % en la pesada perquè les balances eren instruments precisos i d’ús comú,50 l’explicació que em sembla més probable és la de l’evaporació de part del mercuri durant l’experiment, escapant-se sense haver-se combinat amb l’oxigen. Aquesta evaporació és afavorida per l’alta temperatura del mercuri, el moviment de convecció dels gasos calents i l’escombrada produïda per l’aire que ha de circular per aportar l’oxigen de reacció. En referència a la temperatura, Lavoisier indica que «el mercuri va ser escalfat fins al grau necessari per fer-lo bullir»,51 que és de 356,72 °C. I sobre el volum d’aire que havia de circular es necessitaria un mínim de 27 litres per aportar l’oxigen necessari per oxidar el quart de lliura de mercuri del fragment. Encara que l’olla tingués aquest volum i estigués tapada (Holmyard, 1924: 293-305),52 es produiria un buit al seu interior que seria impossible de mantenir amb els mitjans d’estanquitat disponibles a l’època. Per tant, amb el moviment de gasos originat per l’entrada d’aire fred, i la convecció de l’aire i els vapors calents interns, és possible que es produís una pèrdua de mercuri per la sortida de part dels seus vapors sense reaccionar. Maslama al-Qurṭubī no ho va detectar i acceptà que «el seu pes era com el d’abans» perquè encaixava amb el concepte aristotèlic que només s’havia produït un canvi de qualitat d’«humit» a «sec» que no afectava el pes.

49.  «on voit que le mercure, en se calcinant, absorbe la partie salubre et respirable de l’air, […] l’air de l’atmosphère est donc composé de deux fluides élastiques de nature différente & pour ainsi dire opposée» (Lavoisier, 1793: 38). 50.  Ja figuraven en els Papirs de Hunefer i d’Ani en el Llibre dels Morts. 51.  «le mercure fût échauffé jusqu’au degré nécessaire pour le faire bouillir» (Lavoisier, 1793: 36). 52.  Holmyard indica en la traducció del seu manuscrit «[...] I opened», és a dir, que l’olla estava tapada durant l’escalfament. Però en el Beşirağa 505 d’aquest article no s’indica que s’obrís, ni que es fes servir tapa, ni cap altra mesura per tractar d’evitar l’evaporació.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 94

21/03/2017 15:22:47


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

95

Són possibles altres explicacions de la casualitat que el pes inicial i el final fossin el mateix. En tot cas, i encara que l’objectiu de Maslama era explicar la composició de la coloració en els metalls, «Només he fet aquest experiment [...]», són vàlides l’obtenció efectiva d’òxid de mercuri, la base aristotèlica de l’explicació donada i les tècniques adoptades, incloent-hi la cura d’haver fet pesades abans i després de l’experiment. Pel que fa a les tècniques de treball alquímic de l’època de Maslama al-Qurṭubī que es desprenen del text de l’experiment,53 destaquen la quantificació experimental, la mesura de la temperatura i el sistema de control d’aquest paràmetre. Així, sobre la quantificació experimental es descriu que es van fer pesades del mercuri abans i després de l’experiment, i la seva comparació confirma la incorporació d’aquest tipus d’anàlisi a l’experimentació alquímica, que, tot i la influència pitagòrica, habitualment se centrava només en la part qualitativa fins i tot per reconèixer els metalls preciosos obtinguts per transmutació. I pel que fa a la mesura de la temperatura de l’experiment, és descrita com «un foc summament suau essent la seva calor tal que jo tocava els costats d’aquella olla i trobava que la mà en tolerava el contacte». Es tracta d’una referència típica de la literatura alquímica perquè els termòmetres no van tenir un ús ampli fins a principis del segle xviii, quan René Antoine Ferchault de Réaumur desenvolupà el termòmetre d’alcohol amb graduació directa. En altres descripcions de l’època de Maslama al-Qurṭubī s’utilitzen expressions com «bany maria», «bany de cendres», «incandescent», «escalfat al roig blanc», i altres de més indefinides com ara «tan calent com un munt de fems», o «una gallina lloca». Amb l’expressió «d’un foc summament suau [...]», es pot entendre tant la idea d’una temperatura baixa com la de mantenir-la per sota d’un límit. Vernet (1981: 178) ho explica en comentar la traducció de Holmyard en l’article esmentat: «[...] coloqué a éste en una cazuela [baño maría] [...]». Però no s’ha trobat referència d’aquesta possibilitat. Per ampliar la informació sobre aquest punt s’ha fet una prova experimental per veure si era possible dur a terme aquest experiment a aquesta temperatura. Joan Antoni Forner, enginyer químic, ha provat en el seu laboratori l’escalfament de mercuri a 110 °C en un matràs amb un corrent d’aire i a reflux segons es descriu al final de l’article en l’apèndix II. Com a resultat de la prova ha conclòs que «el mercuri RA54 no és oxidable amb l’aire a la temperatura de 110 °C i òbviament menys a la temperatura del bany maria».55 Per tant, la temperatura de la reacció en l’experiment de Maslama al-Qurṭubī havia d’estar propera al punt d’ebullició del mercuri, 357 °C, per similitud amb l’experiment de Lavoisier que s’ha comentat abans. I la compatibilitat entre aquesta alta temperatura de reacció i una baixa temperatura dels 53.  Com s’ha indicat en la nota 8, una descripció més completa de les tècniques de treball alquímic de l’època es descriu a Kitāb al-asrār, Llibre dels secrets, d’ar-Rāzī (854-925). 54.  RA: grau de puresa «Reactiu Analític». 55.  Tot i que afegeix que «No sabem si el mercuri amb un hipotètic alt contingut d’impureses podria haver tingut un comportament diferent», difícilment es donaria aquesta circumstància.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 95

21/03/2017 15:22:47


96

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

costats de l’olla, de manera que «la mà en tolerava el contacte», podia aconseguir-se amb una olla bastant més gran que el recipient que contenia el mercuri i extraient lateralment els gasos de combustió abans que contactessin directament amb els costats de l’olla.56 L’objectiu del control de la temperatura, tan curosament explicat per Maslama alQurṭubī, havia de ser el d’evitar arribar a la temperatura de descomposició de l’òxid de mercuri, reducció de la seva calç, 500 °C, en què es desprèn l’oxigen i torna a quedar com a mercuri lliure, líquid. Lavoisier també ho va experimentar així com s’ha explicat abans. 6. Conclusió

En aquest article s’ha analitzat l’experiment d’escalfament de mercuri que dugué a terme l’andalusí Maslama al-Qurṭubī en el segle x segons la descripció que en va fer en un fragment de la seva obra alquímica Rutbat al-ḥakīm. L’objectiu ha estat primerament analitzar les interpretacions que el mateix text fa dels resultats obtinguts i de les causes de la transformació produïda basades en la teoria aristotèlica dels quatre elements que es mantenia vigent en l’època. I després revisar aquestes interpretacions a la llum de la nova teoria establerta per Lavoisier a finals del segle xviii en el seu Traité élémentaire de chimie, on descriu un experiment similar al de Maslama al Qurṭubī. En el decurs de l’exposició s’ha resumit el context científic a Alandalús en el segle x, fruit de la influència àrabo-islàmica oriental, i la continuació d’aquesta influència i el desenvolupament propi en segles posteriors. També s’ha resumit com a partir de principis del segle xii aquest saber va interessar a l’Europa llatina i va ser objecte de visites d’estudi i campanyes de traduccions. El Llibre de la composició de l’alquímia, traduït l’any 1144 per Robert Chester, és considerat com la primera obra d’alquímia apareguda a l’Europa llatina. I també es promogué un «renaixement científic» medieval amb obres pròpies, algunes de gran ressò com De Summa perfectionis magisterii de Geber de clara influència àrab. En l’anàlisi del text de l’experiment de Maslama al Qurṭubī s’ha detallat la influència de la teoria aristotèlica dels quatre elements i després s’ha revisat el contingut amb l’ajut de la descripció que va fer Lavoisier d’un experiment similar i les teories que en va deduir. També s’ha descrit el context químic del segle xviii en què Lavoisier dugué a terme els experiments dels quals es derivarien les seves teories que van revolucionar la química de l’època i, com s’indica en textos de química general, crea les bases de la química moderna, si més no pel que fa a la divisió de les substàncies en dues classes: substàncies elementals i compostos. L’article s’ha centrat en l’experiment de Maslama al Qurṭubī del segle x a Alandalús, ha descrit succintament les etapes anteriors de l’alquímia i també la situació d’arribada de les bases de la química moderna amb Lavoisier al segle xviii. Per a molts estudiosos de la ciència alquímica islàmica, aquest és el punt de partida de la ciència química moderna. I en 56.  L’autor d’aquest article ho va comprovar amb una olla de terrissa de 4,5 litres i un fogó elèctric: en el fons de l’interior de l’olla la temperatura arribava als 400 °C i els costats de l’olla es podien tocar amb la mà.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 96

21/03/2017 15:22:47


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

97

aquest article s’ha comentat la doble naturalesa de l’alquímia islàmica, una d’exotèrica, externa, i una altra d’esotèrica, oculta. Ambdues van estar ben conreades, la primera amb la física i la filosofia, i la segona amb la religió, la teologia i la mística. I com s’ha citat de Holmyard: «[...] aquesta (l’alquímia exotèrica) no és degudament apreciada si l’altre aspecte (l’alquímia esotèrica) no es té sempre en compte».57 La qual cosa és una evidència més de la complexitat de la pròpia ciència química, que per establir-se com a tal ha necessitat de tota la potencialitat de l’ésser humà en el seu camí de més de dos mil·lennis, considerant els inicis de l’alquímia en l’Egipte hel·lènic. Quedaria per a un futur l’esperada traducció de la Rutbat al-ḥakīm per aprofundir en les bases filosòfiques i científiques de l’alquímia d’Alandalús. I, de forma més general, continuar amb treballs relacionats amb la part més científica de l’alquímia islàmica. Al-Ḥassan (2009: Preface p. X, i Introduction p. 1-2) va destacar que des dels treballs de Stapleton, Holmyard, Ruska, etc. havien passat set dècades sense treballs seriosos relacionats amb aquest tema. Però també indicava que la major presència d’estudiants d’origen àrabo-islàmic a les universitats occidentals i la incorporació de la història de la ciència islàmica en les universitats àrabo-islàmiques, que s’han produït en les darreres dècades, hi aportaran un nou impuls.

57.  Cf. Nota 7.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 97

21/03/2017 15:22:47


98

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

۱٦/16

٢۱/21

٢٧/27 Pàgina 19a, línies 16 a 27, on es descriu l’experiment d’escalfament del mercuri.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 98

21/03/2017 15:22:47


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

99

7.  Apèndix I: Descripció codicològica58

Manuscrit apògraf, complet i en suport fotogràfic poc nítid, que dificulta la distinció dels punts diacrítics i vocalitzacions, quan hi són, respecte de petites marques degudes a la poca nitidesa. • Signatura i dades topogràfiques: Beşirağa 505 datat 756/1355, Istanbul, Süleymaniye Kütüphanesi. • Títol del manuscrit en guarda volant: 59 ‫ كتاب رتبة الحكيم في الكيمياء وكتاب الروضة في الكيمياء وثمان وثالثون‬.‫كتابا في الكيمياء من قبل التعليم‬ (El llibre del grau en química i el llibre d’iniciació en química, i trenta vuit llibres de química per a l’ensenyament) Tot i que en aquesta entrada principal s’anuncien quaranta llibres, el manuscrit només conté el primer, i així ho corrobora el títol uniforme que dóna la biblioteca, Rutbat al-ḥakīm fī l-kīmiyā’. • Títol de l’obra: ‫( ِكت َاب ُرتْبَة ال َح ِكيم ال َم ْوسوم بمدخل التعليم‬El llibre del grau del savi anomenat Introducció a l’ensenyament) • Títol uniforme, segons el títol conegut: ‫( رتبَة الح ِكيم‬El grau del savi) • Posseïdor: ‫ال ُملك هلل دخل في حفظ عبده الحاجي بشير أغا دار السعادة الشريفة‬ (El poder és de Déu i va entrar [el llibre] en la custodia del seu serf Bašīr Agà60 de la Dār al-Sacāda al-Šarīfa) • Tres segells i una marca a la portada: s’ha pogut desxifrar en el tercer segell la indicació ‫حسني عبد اهلل محمد أمين‬, Ḥusnī cAbd Al·lah Muḥammad Amīn, possiblement el nom de la persona encarregada de guardar el manuscrit. No s’han pogut desxifrar els altres dos. La marca porta la numeració 2616. • Autor: segons l’incipit és Abū l-Qāsim Maslama b. Aḥmad b. l-Qāsim al-Mağritī alQurṭubī. S’ha de reconsiderar la identificació d’acord amb la proposta de M. Fierro explicada en l’article.61 • Data d’escriptura: en el foli 3a figura l’inici en l’any 439/1048 i l’acabament en el 442/1051 coincident amb altres manuscrits però erroni un cop identificat l’autor, com s’ha indicat anteriorment. Hauria de ser un segle anterior, des de 339/950 a 342/954, com s’indica en altres manuscrits. • Copista: no s’esmenta. • Lloc i data de la còpia: no s’esmenten, tot i que la portada indica que en data 1158/1745 el llibre va formar part de la biblioteca Beşirağa amb la signatura 505. La discrepància 58.  En aquest punt he seguit les Reglas para la edición crítica de textos árabes de Ṣalāḥ al-Dīn al-Munajjid (1958). 59.  En el text original ‫ ثلثون‬. 60.  Agà: títol de respecte, equivalent a senyor, per a funcionaris otomans de certa importància. 61.  Cf. Nota 17.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 99

21/03/2017 15:22:47


100

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

entre aquesta data i la indicada en la signatura del manuscrit (756/1355) podria ser deguda al fet que la primera correspon al conjunt dels quaranta llibres indicats en aquella portada, i la signatura de la biblioteca és la vàlida per al manuscrit de la Rutba. • Característiques físiques i cal·ligràfiques: consta de 59 folis amb cares a i b, que inclouen portada i folis numerats de 1b a 59a. La numeració és moderna occidental sense marcar les cares b: guarda anterior, portada amb el títol i el nom del propietari, amb número «I», corresponent a 1a, incipit amb 1B, pàgines 2a, 2b sense marca de numeració, ... 45b, 45b bis, 46a bis, 46a..., 58b sense marca de numeració, i explicit 59a. No hi ha reclams. La caixa de text és de 27 línies per cara. • Pel que fa la cal·ligrafia, és del tipus oriental, utilitària, i el seu traç mostra la pressa del copista. La portada presenta una mà diferent a la de la resta del manuscrit. • Altres característiques físiques: suport en arxiu electrònic de 119 fotografies. • Correccions i marques: – Al marge de les pàgines s’inclouen correccions, 12 % de les pàgines, i notes en àrab, 15 %. – Les pàgines inclouen també subratllats, 10 % de les pàgines, i emmarcats en vermell en 3 pàgines. – Dues pàgines porten el mateix segell superior de la portada. – En la pàgina 33a hi ha unes ratlles en el text que semblen emmarcar la frase que queda a l’interior. • Contingut del text: – El llibre està dividit en una introducció i quatre tractats, maqālāt, i cada tractat està dividit en capítols, fuṣῡl. – La introducció, pàgines 2b a 4b, explica la raó per la qual ha escrit el llibre, la ignorància dels que es creuen savis i s’han apartat de la ciència divina. Presenta un resum de les 51 epístoles dels Germans de la Puresa. Explica que l’alquímia i la màgia estan en el punt més alt del coneixement de les deu ciències dels antics i que són necessàries per entendre els secrets de la naturalesa i treure’n benefici. I acaba amb la descripció de l’estructura del llibre. – La maqāla I, pàgines 4b a 6b, recomana una selecció de llibres dels «antics i els moderns», suggerint la manera de llegir-los i com procedir en cas que no estiguin disponibles. – La maqāla II, pàgines 6b a 11b, discorre sobre la Pedra Filosofal. – La maqāla III, pàgines 11b a 26b, tracta de l’Elixir. – La maqāla IV, pàgines 26b a 59a, és una disquisició sobre els enigmes dels experts i la manera de desentrellar-los. I acaba amb l’habitual admonició al lector del llibre dels riscos socials del coneixement de l’Art (l’alquímia). • Incipit: ‫بسم هللا الرحمن الرحيم‬ ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 100

21/03/2017 15:22:47


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

101

‫هذا كتاب رتبة الحكيم الموسوم بمدخل التعليم تأليف اإلمام أبي القاسم مسلمة بن أحمد بن القاسم المجريطي‬ ‫القرطبي رضى هللا عنه ورحمه أمين الحمد هلل العزيز الو ّهاب المسبّب األسباب المفتّح األبواب الملهم‬ ‫األلباب مالك الرقاب ومنشئ السحاب وربّ األركاب الغفّار لمن تاب ذي الفضل والمنّة واإلحسان والطول‬ ّ .‫والعزة االمتنان العظمة والقدرة والسلطان‬ ّ ‫اِعلم أيها األخ الحكيم الطالب العلوم اإللهيّة واألسرار الطبيعيّة‬ ‫أن لكل أمر سببا ً والّذي دعاني إلى تأليف‬ ... ‫هذا الكتاب الذي رسمته‬ • Explicit: ‫شرك وإن بلغت بك الحال والحيلة إلى أن تعود وما بك‬ ّ ‫ ويطاعون عند رؤسائهم فلتسع صدرك واكتم‬... ‫تطلب شيء من هذه العلم المخفيّة تجد السبيل بذلك إلى االستهزاء معهم والتضاحك منها معهم فتلك الحكمة‬ ‫البالغة والسياسة التا ّمة واِحتفظ بما تس ّمع وهو المفيد لك من وصايا في دقيقها وجليلها فك ّل صغير من‬ ‫الحكمة كبير عند أهله وإن كنت على غير ما رسمت لك فقد تركت هذا لنفسك وهللا الموفّق للصواب وهو‬ ‫ كمل‬.‫حسبي في كتابي هذا الّذي سميته رتبة الحكيم ومدخل التعليم و هذا تمامه بقدرة الحكيم العزيز العظيم‬ .‫ذلك و الحمد هلل وحده‬ 8.  Apèndix II. Descripció prova d’escalfament de mercuri a 110 °C

1) OBJECTIU Comprovar si l’oxidació del mercuri amb aire es pot produir a la temperatura del bany maria. 2) APARELLS – 1 Matràs de 3 boques esmerilades i volum de 1.000 ml. Amb aquest volum molt més gran que el del mercuri s’aconsegueix que l’aire circulant surti del matràs a baixa temperatura i per tant el seu contingut en vapor de mercuri sigui mínim. – 2 Columnes de fraccionament tipus Vigreux de 450 mm d’alçada útil cadascuna i muntades en sèrie a la boca central del matràs actuant com a reflux. – 1 Entrada d’aire per una de les boques laterals del matràs dirigida de forma que no anés directament sobre el mercuri per evitar pèrdues de mercuri en arrossegar els seus vapors. – 1 Termòmetre digital ( +/- 0,1 °C) per a la mesura real de la temperatura del mercuri, muntat a la tercera boca del matràs. – 1 Balança electrònica de 0-2000 g amb exactitud de 0,01 g. – 1 Petit compressor d’aire i rotàmetre per a la mesura del cabal d’aire. – 1 Placa calefactora termostatitzada. 3) DESCRIPCIÓ DE L’EXPERIMENT En un matràs de tres boques esmerilades es van muntar les columnes de reflux, l’entrada d’aire constant i un termòmetre digital. Es van afegir 99,99 g de mercuri RA i es va tarar tot el conjunt en fred (22 °C) tenint un pes de 743,23 g. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 101

21/03/2017 15:22:47


102

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

El conjunt tarat es va posar sobre la placa calefactora, es va connectar l’aire a raó de 0,5 l/min i es va ajustar el termòstat de la placa fins que la temperatura del mercuri va assolir els 110 °C. El termòstat va mantenir la temperatura del mercuri a 110 °C, +/- 1 °C durant tota la duració de l’experiment. Transcorreguts 8 dies amb les condicions abans esmentades, es va desconnectar la placa calefactora i l’entrada d’aire i es va deixar refredar tot el conjunt fins a la temperatura ambient (22 °C). Durant el refredament es va tapar la part alta del reflux i l’entrada d’aire per evitar una possible humectació. Una vegada a la temperatura ambient, es van treure els taps i es va pesar el conjunt de nou. El pes fou 743,23 g, el que indica que en 8 dies a 110 °C no es produí cap increment de pes i per tant el mercuri no es va oxidar. 4) OBSERVACIONS La part baixa de les columnes Vigreux durant tot l’experiment no es va escalfar i un termòmetre situat a la part alta de la columna no va passar mai de 23 °C. 5) CONCLUSIONS Podem assegurar que el mercuri RA no és oxidable amb l’aire a la temperatura de 110 °C i òbviament menys a la temperatura del bany maria (100 °C màx.). Aquesta conclusió ve avalada també per la bibliografia,62 que cita que el mercuri s’oxida amb l’aire a temperatura propera al punt d’ebullició (356,9 °C). L’experiment s’ha fet amb mercuri RA. No sabem si el mercuri amb un hipotètic alt contingut d’impureses podria haver tingut un comportament diferent. Agost 2014 Joan Forner Benito, enginyer químic. 9. Agraïments

Atès que l’article ha estat fruit d’un treball acadèmic a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, vull expressar el meu agraïment als professors D. Bramon, E. Calvo, J. Casulleras, M. Forcada, R. Puig i M. Viladrich, que en un moment o altre m’han fet de tutors. Agraeixo també a J. A. Forner, enginyer químic, col·lega i amic, els seus suggeriments sobre l’experiment de Maslama al-Qurṭubī i les proves complementàries dutes a terme en el seu laboratori. I, finalment, als meus primers professors de llengua àrab, els germans Mustafa i Muhammad Mahmud Muhammad Ibrāhīm, de l’Institut alQantara, l’ajut en la lectura del manuscrit. 62. Kirk-Othmer. Encyclopedia of Chemical Technology. Volume 15. Third Edition. Nova York: John Wiley & Sons, 1981, p. 161.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 102

21/03/2017 15:22:47


L’EXPERIMENT D’ESCALFAMENT DE MERCURI EN LA RUTBAT AL-ḤAKĪM DE MASLAMA AL-QURṬUBĪ

103

Bibliografia

Experiments on Combustion in 1772, Nova York, Gordon and Breach.

AL-ḤASSAN, A. Y. (2009), Studies in al-Kimmya’, Critical Issues in Latin and Arabic Alchemy and Che­ mistry, Hildesheim: Georg Olms Verlag.

HOLMYARD, E. J. (1957), Alchemy, Harmondsworth Middlesex, Penguin Books; 1990, editions unabridged and unaltered republication by Mineola, N. Y. Dover Publications Inc. Disponible a: <https://books. google.es/books?id=vHz7VQz-ucgC&lpg=PA24&dq=Alchemy+E.J.+Holmyard+Aristotle&source=bl&ots=oRfqdSGSYB&sig=CihOOffvwZctFNL3sGnOIEyLQO8&hl=ca&sa=X&output=reader&pg=GBS. PA2> [consulta: 6 de març de 2016].

ARISTÒTIL (1930), The Works of Aristotle, translated into English under the editorship of W. D. Ross, vol. II: Physica; De Caelo; De Generatione et Corruptione, Oxford, Clarendon Press. Disponible a: <https://archive.org/stream/workstranslatedi02arisuoft#page/ n3/mode/2up> [consulta: 8 de març de 2016]. ARISTÒTIL (1952), Meteorologica, with an English Translation by H. D. P. Lee, Cambridge, Massachussets, Harvard University Press; Londres, William Heinemann Ltd. Disponible a: <https://archive.org/ stream/L397AristotleMeteorologica/L397-Aristotle%20Meteorologica#page/n1/mode/2up> [consulta: 8 de març de 2016]. ARISTÒTIL (1933, 1989), Metaphysics, Aristotle in 23 Volumes, vols. 17, 18, translated by Hugh Tredennick, Cambridge, MA, Harvard University Press; Londres, William Heinemann Ltd. Disponible a: <http://www.perseus.tufts.edu/hopper/text?doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0052> [consulta: 8 de març de 2016]. BRAMON, D. (2008), «Arabismes del català i altres mots relacionats amb l’islam en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana», Estudis Romànics (Institut d’Estudis Catalans), vol. 30, 127-139. DE CALLATAŸ, G. (2013), «Magia en Al-Andalus: Rasā’il Ihwān aș-șafā’, Rubat al-ḥakīm y Gāyat alḥakīm (Picatrix)», Al-Qanṭara XXXIV 2, fasc. 2, 297344. FIERRO, M. (1996), «Bāṭiinism in Al-Andalus. Maslama b. Qāsim al-Qurṭubī (d. 353/964), author of the Rutbat al-ḥakīm and the Ghāyat al-ḥakīm (Picatrix)», Studia Islamica, 84, (2 november), 87-112. GEBER (1686), The works of Geber, translated by Richard Russel, Londres, printed for William Cooper at the Pelican in Little Britain. Disponible a: <https://archive.org/details/WorksOfGeber> [consulta: 5 de novembre de 2015]. GEBER (1928), The works of Geber, englished by Richard Russel (1678); a new edition with introduction by E. J. Holmyard, Londres, J. M. Dent. GUERLAC, H. (1961, reimprès 1990), Lavoisier-The crucial Year. The background and Origin of His First

HOLMYARD, E. J. (1924), «Maslama al-Majrīṭī and the Rutbatu’l-Hakim», Isis, 6, 293-305. HOLMYARD, E. J. (1937), «Aidamir al-Jildakī», Iraq, Vol. 4, N. 1 (Spring), 47-53. IBN ḪALDŪN (1968), Discours sur l’Histoire Univer­ selle (al-Muqaddima), 3 vol., traducció per Vincent Monteil, Beyrouth, Commission Libanaise pour la traduction des chefs d’œuvre. KRAUS, P. (1986), Jābir ibn Ḥayyān, Contribution à l’histoire des idées scientifiques dans l’islam. Vol. II Jābir et la science grecque, París, Les Belles Lettres. LAVOISIER, A. L. (1789), Traité élémentaire de chi­ mie: présenté dans un ordre nouveau et d’après les découvertes modernes, 2 vol., Seconde Édition, París, Chez Cuchet, Libraire. Volum 1 disponible a: <http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k3930k/f9.image.r=Trait%C3%A9%20%C3%A9l%C3%A9mentaire%20de%20chimie:%20pr%C3%A9sent%C3%A9%20dans%20un%20ordre%20 nouveau%20et%20d’apr%C3%A8s%20les%20 d%C3%A9couvertes%20modernes> [consulta: 25 de setembre de 2016]. Volum 2 disponible a: <http:// gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k3931w/f1.image.r=Trait%C3%A9%20%C3%A9l%C3%A9mentaire%20 de%20chimie:%20pr%C3%A9sent%C3%A9%20 dans%20un%20ordre%20nouveau%20et%20 d’apr%C3%A8s%20les%20d%C3%A9couvertes%20modernes> [consulta: 25 de setembre de 2016]. MARLOW TAYLOR, G. (2015), The Alchemy of Al-Razi: A Translation of the «Book of Secrets», CreateSpace Independent Publishing Platform, USA. Disponible a: <http://juliusruska.digilibrary.de/q220/ q220.e_transl_taylor/q220.e_transl_taylor.pdf> [consulta: 27 de març de 2016].

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 103

21/03/2017 15:22:47


104

MARQUET, Y. (1986), «Quelles furent les relations entre ‘Jābir ibn Ḥayyān’ et les Ihwān aṣ-ṣafā’?», Stu­ dia Islamica, 64, 39-51. NEWMAN, W. (1985), «New Light on the Identity of “geber”», Sudhoffs Archiv, 69.1, 76-90. RUSKA, J. (1937), Al-Rāzī’s Buch Geheimnis der Ge­ heimnisse: Quellen und Studien zur Geschichte der Naturwissenschaften und der Medizin, band 6, Berlín, Verlag von Julius Springer. Disponible a: <http:// juliusruska.digilibrary.de/q231/q231.pdf> [consulta: 30 de març de 2016].

ESTEVE SOLÀ SUGRAÑES

ȘALĀḤ AL-DĪN AL-MUNAJJID, S. D. (1958), Reglas para la edición crítica de textos árabes, traducción del árabe de J. M. Fórneas, El Caire, Instituto de la Liga Árabe. SAMSÓ, J. (2011), Las Ciencias de los Antiguos en Al-Andalus, Almería, Fundación Ibn Tufayl de Estudios Árabes; Fundación Cajamar; Ayuntamiento de Roquetas de Mar, 2a ed. con «addenda y corrigenda» a cargo de J. Samsó y M. Forcada. VERNET, J. (1981), «La Alquimia». A: Historia de la Ciencia Árabe, Madrid, Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, 1-21 i 163-183.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 81-104

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 104

21/03/2017 15:22:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.197 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 30/06/2016 - Acceptat: 09/11/2016

ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGAQUE TINGUÉ LLOC A BARCELONA EN ELS PRIMERS ANYS DEL SEGLE XIX AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN CENTRE D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA (CEHIC) UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.

Resum: El químic i naturalista Antoni de Martí també va fer algunes investigacions mèdiques. Igual que molts metges i cirurgians catalans contemporanis seus com Francesc Salvà i Antoni Cibat, investigà sobre la febre groga impressionat pel brot que se’n produí l’any 1803 a Barcelona. A partir de la seva memòria sobre la compo­ sició de l’aire i del que va escriure Llorenç Presas inspirant-se en les idees de Martí, sabem que no creia que les malalties es produïssin per una variació en la proporció dels gasos atmosfèrics. Relacionava l’origen dels agents infecciosos amb la genera­ ció espontània, i pensava que es transmetien a través de l’aire. Paraules clau: segle xix, Barcelona, Catalunya, Espanya, febre groga, Martí Franquès, Antoni Cibat, Llorenç Presas, Francesc Salvà, generació espontània, Inquisició Antoni de Martí i Franquès and the debate about yellow fever in Barcelona in the ear­ ly’s ninety Summary: Antoni de Martí, chemist and naturalist also made some medical research. Like many other contemporary medical doctors and surgeons from Catalonia such as Francesc Salvà and Antoni Cibat, he also investigated the «yellow fever» impressed by the outbreak occurred in 1803 in Barcelona. Taking into account his work about the composition of the air and the writings from Llorenç Presas inspired by Marti’s ideas, we know that he did not trust that diseases were caused by changes in the proportion * Correspondence: Agustí Camós Cabeceran agusti.camos@gmail.com

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 105

21/03/2017 15:22:47


106

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

of atmospheric gases, which related the origin of infectious agents with the spontane­ ous generation. Instead of this, he thought that these agents might be propagated by the air. Key words: XIXth century, Barcelona, Catalonia, Spain, yellow fever, Martí Franquès, Antoni Cibat, Llorenç Presas, Francesc Salvà, spontaneous generation, Inquisition

Introducció

No hi ha dubte que Antoni de Martí i Franquès, nascut a Altafulla l’any 1750 i mort a Tarragona l’any 1832, ha estat un dels més grans científics catalans, però el vel de silenci que volgut o no ha rodejat la seva figura fa que encara ara, quan ens aproximem als dos-cents anys de la seva mort, haguem d’intentar aclarir algun aspecte poc conegut de la seva notable activitat científica. Martí, com a destacat científic il·lustrat, dedicà la seva activitat a cultivar diversos camps de la ciència i ressaltà especialment per les seves investigacions sobre la composició de l’aire, i per les dedicades a la reproducció dels vegetals i a la generació espontània. Cal destacar entre els seus treballs la famosa memòria «Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico y sobre los varios métodos de conocerla», on presentava un dels càlculs més precisos de l’època sobre la composició de l’aire, com també la que duia per títol «Experimentos y observaciones sobre los sexos y fecundación de las plantas», on defensava que era necessària la participació tant de la part masculina com de la part femenina de les plantes per a la seva reproducció, contradient d’aquesta forma els treballs del sacerdot i naturalista Lazzaro Spallanzani. Però a més de conrear els camps de la química, de la botànica i de la fisiologia vegetal, sabem que també va treballar altres disciplines com la geologia, la meteorologia o l’arqueologia. Un aspecte sobre el qual no s’ha posat gaire atenció, però, tot i que l’historiador Antoni Quintana hi dedicà unes pàgines (Quintana, 1985: 56-61), és l’activitat de Martí amb relació a la medicina, i en particular la relacionada amb la febre groga, i és a aquesta faceta del seu treball científic a la qual es dedica aquest article. Martí i l’Academia Médico-Práctica de Barcelona

Martí fou membre de dues de les institucions científiques més rellevants de Barcelona dels darrers decennis del segle xviii i els primers del segle xix, la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes i la Real Academia Médico-Práctica. Que pertanyés a la primera és bastant lògic, atès el gran treball que sabem que Martí va desenvolupar en diverses àrees científiques. És més sorprenent la seva pertinença a una acadèmia mèdica, tot i que ho fou com a soci lliure, una categoria reservada a aquells que, no sent metges, haguessin destacat en alguna de les ciències naturals que tenien relació amb la medicina. En el cas de Martí, els ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 106

21/03/2017 15:22:47


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

107

treballs sobre la composició de l’aire i els dedicats a la botànica i a la generació dels organismes es podien relacionar amb l’estudi de l’aparició i la transmissió d’agents que podien causar malalties així com amb el seu tractament. Al llarg de l’any 1790 a la Real Academia Médico-Práctica s’escolliren sis socis lliures, tots ells personalitats de notable prestigi, cosa que ens permet confirmar la gran reputació de la qual ja gaudia el naturalista altafullenc (Quintana, 1935: 155). El seu nomenament es produí el 4 d’agost, quan ja havia llegit tres memòries a l’Acadèmia de Ciències de la ciutat relacionades amb la composició de l’aire, dues l’any 1787 i la tercera, la famosa memòria sobre la quantitat d’aire vital que hi ha a l’aire atmosfèric, el mes de maig del mateix any, tan sols tres mesos abans del seu nomenament a l’acadèmia mèdica. Probablement la lectura d’aquestes tres memòries, especialment la darrera, a la veïna Acadèmia de Ciències a la qual pertanyien un nombre notable de metges (Martínez & Pardo, 2000: 147-148), fou un element decisiu per al seu nomenament com a soci lliure. La llista de socis lliures nomenats aquell any ens permet comprovar el prestigi científic i social del qual gaudien tots ells. Aquests foren, per ordre cronològic: el president de la Reial Societat de Medicina de París, Mr. Tillet; el mateix Martí; el botànic blanenc Antoni Palau i Verdera, catedràtic del Real Jardín Botánico de Madrid i introductor de l’obra de Linné a l’Estat espanyol; el prestigiós químic francès Joseph Louis Proust, professor del Real Colegio de Artillería de Segovia i del Laboratorio Real de Química de Madrid; el químic i farmacèutic espanyol Pedro Gutiérrez Bueno, introductor de la nova química de Lavoisier a l’Estat, i finalment, i de forma una mica sorprenent si considerem el paper de la dona en la societat espanyola del segle xviii, una escriptora, l’aragonesa Josefa Amar y Borbón, pedagoga i defensora dels drets de les dones. Probablement aquest darrer nomenament es pot relacionar amb la publicació aquest mateix any del seu llibre Discurso sobre la educación física y moral de las mujeres, obra en el qual Josefa Amar dedicà la primera part a l’embaràs, el part, la lactància i les malalties de la infantesa, mostrant uns grans coneixements relacionats amb els aspectes mèdics. En aquesta acadèmia mèdica Martí presentà l’any següent al del seu nomenament la memòria «Experimentos y observaciones sobre los sexos y fecundación de las plantas», que s’hauria de convertir en la seva primera i única obra impresa sota la seva supervisió al llarg de la seva vida (Martí, 1791). En ella Martí contradeia el científic i sacerdot catòlic italià Lazzaro Spallanzani, que creia que algunes plantes com el cànem, els espinacs o la sindriera podien produir llavors a partir tan sols de la part femenina de la flor, deduint-ho dels resultats obtinguts en els experiments botànics que el naturalista italià havia dut a terme (Bernat, 2012). A través d’un rigorós treball experimental Martí posà de manifest els errors que havia comès el naturalista italià en els seus experiments, i demostrà d’aquesta manera la necessitat de la participació tant dels estams com dels pistils en la reproducció de les plantes. A causa de la seva extensió la memòria va haver de ser llegida en tres sessions. La primera fou el 28 de març de 1791, amb l’assistència de Martí. En les altres dues sessions, el ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 107

21/03/2017 15:22:47


108

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

4 d’abril i el 20 de juny, en absència de Martí la memòria va ser llegida pel seu gran amic Francesc Salvà i Campillo, metge. El mateix Salvà tingué un paper destacat en la revisió i el seguiment de la impressió de la memòria, de la qual sembla que s’imprimiren la no menyspreable quantitat d’un miler d’exemplars (Quintana, 1935: 158). L’obra tingué una notable difusió a Madrid, i n’aparegueren un extracte l’any 1793 al Diario de los nuevos descubrimientos1 i una elogiosa referència al Seminario de Agricultura y Artes dirigido a los Párrocos: «Su memoria merecerá siempre el mayor aprecio de los sabios no menos que la modestia con que un hombre tan benemérito la presentó a la real academia médica-práctica de dicha ciudad».2 Per altra banda Torres Amat afirma a la seva biografia que la memòria era coneguda i aplaudida a Londres i París (Torres Amat, 1836: 380), i sabem en concret que a l’Acadèmia de Ciències de París s’havia rebut l’any 1800, i que s’encarregà a l’acadèmic Mr. Pedrayes fer-ne un resum per exposar-lo a l’esmentada institució (Quintana, 1935: 157). Per tant, aquesta única memòria que Martí presentà a l’acadèmia mèdica barcelonina constitueix un element fonamental del seu treball i de la seva influència en l’àmbit científic. Les amistats de Martí en el món sanitari català

Martí gaudí de l’amistat de diversos metges que pertanyien a l’Academia Médico-Práctica, entre els quals destaquen Francesc Piguillem, Francesc Carbonell i Francesc Salvà. Piguillem, nascut a Puigcerdà, mantingué contactes amb els nuclis científics de Montpeller i fou catedràtic de medicina de la Real Escuela de Medicina Clínica de Barcelona. Però se’l recorda especialment per haver dut a terme les primeres vacunacions de l’Estat a la seva ciutat natal, i haver-se convertit en un personatge clau en la divulgació d’aquesta nova tècnica preventiva en el territori peninsular. Segons Quintana (1985: 73), era un dels seus col·laboradors botànics, i a través de la seva correspondència es pot comprovar que mantenien un tracte molt familiar (Quintana, 1935: 258). Per altra banda, coneixem que la ciutat de Puigcerdà i els germans Piguillem, Francesc i Joseph, tots dos metges, formaven part d’una de les vies d’entrada dels llibres que Martí rebia des de l’estranger, tal i com es posa de manifest en una carta del mateix naturalista altafullenc dirigida a un corresponsal desconegut, on indica que se li faci una tramesa de llibres a través del doctor Piguillem (Quintana, 1935: 249). A més tenia a la seva biblioteca l’obra de Fourcroy, Filosofía química, o Verdades fundamentales de la química moderna, dispuestas con nuevo orden, que havia estat traduïda al castellà per Francesc Piguillem (Quintana, 1935: 277). 1.  EXTRACTO (1793) de una memoria sobre los sexos y fecundación de las plantas que el socio libre D. Antonio Martí leyó a la Real Academia Medico Práctica de Barcelona. Diario de los nuevos descubrimientos de todas las ciencias físicas, que tienen alguna relación con las diferentes partes del arte de curar, Madrid, tomo II, n. V, p. 321-345. 2.  AGRICULTURA (1797). «Sobre la fecundación de las plantas». Seminario de Agricultura y Artes dirigido a los Pár­ rocos, 31 de agosto de 1797, p. 120.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 108

21/03/2017 15:22:47


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

109

Un altre metge amic de Martí fou Francesc Carbonell i Bravo. Nascut a Barcelona, destacà especialment com a químic i farmacèutic. Estudià medicina a la Universitat d’Osca i es doctorà a Montpeller. Va ser un soci bastant actiu tant de l’Acadèmia de Ciències com de l’Academia Médico-Práctica de la ciutat, on coincidí amb Martí. La Junta de Comerç de Barcelona li va encarregar la nova càtedra pública de química aplicada a les arts que desenvolupà en dos períodes, de 1805 a 1808, i de 1815 a 1820. Carbonell patí un greu accident que el deixà borni quan estava fent un experiment, durant el primer any d’aquestes classes de química, del qual el seu amic Martí fou puntualment informat (Quintana, 1992: 84). L’amistat i el respecte que tenia a Martí els posà de manifest en una elogiosa referència que introduí a la traducció de l’obra de Jean-Antoine Chaptal Chimie appliquée aux arts, on entre altres coses es refereix a l’amistat amb què l’honorava el savi altafullenc: «Al mismo Sr. Martí se deben otros importantes, originales y capitales descubrimientos en la química y en la botánica, y del mismo esperamos aun otros de mayor trascendencia en las ciencias físicas, atendida su infatigable laboriosidad, su sólida instrucción y gran talento con que sigue cultivando aun estas ciencias. La amistad con que me honra este sabio, la justicia debida a su mérito singular y la gloria de mi nación, no pueden menos que de haberme excitado a hacer esta mención honorífica a nuestro benemérito paisano D. Antonio Martí». (Chaptal, 1816, III: 140)

Amb motiu de la mort de Martí, Carbonell va trametre al seu fill una llarga carta de condol que reflecteix aquesta gran amistat (Quintana, 1992: 86). A més fou qui llegí la seva necrologia a l’Acadèmia de Medicina. També fou Carbonell qui signà els articles que es publicaren en record de Martí al Diario de Barcelona els dies 25 i 26 de març de 1833, encara que sabem que els havia escrit Fèlix Torres Amat, però per raons no aclarides preferí que els signés Carbonell, segons ell mateix confessà en el pròleg del seu diccionari d’escriptors catalans (Torres Amat, 1836: XXII). Però el seu gran amic metge fou Francesc Salvà, qui com hem vist llegí la memòria de Martí a l’acadèmia mèdica i col·laborà en la seva revisió i impressió. Salvà era un dels metges més prestigiosos a la Barcelona de la seva època i un membre força influent de l’esmentada acadèmia, raó per la qual és molt possible que tingués un paper destacat en les gestions fetes per al nomenament del seu amic com a soci lliure. Tots dos eren també membres de l’Acadèmia de Ciències i Arts de la ciutat, i en aquesta Salvà també representà Martí en algunes ocasions, com per exemple en la sessió del 16 de desembre de 1807, quan presentà mostres de marbres de Tarragona que el naturalista d’Altafulla hi havia tramès perquè passessin a formar part del fons del gabinet d’història natural de l’acadèmia (Quintana, 1935: 154). En la seva monografia sobre Martí, Quintana el destacà com el seu amic íntim (Quintana, 1935: 84), i en l’estudi de la seva correspondència hi trobem sis cartes relacionades amb Salvà, tres d’elles escrites pel mateix metge (Quintana, 1992: 81-86). La gran confianACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 109

21/03/2017 15:22:48


110

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

ça que Martí li tenia s’expressa amb tota claredat en el següent paràgraf d’una carta que li va escriure des d’Altafulla el 31 de juliol de 1791, amb motiu de les gestions que estava fent per imprimir la memòria sobre el sexe de les plantes: «Las mudanzas que Vm. ha hecho en algunas clausulas y terminos me ha parecido bien hechas, y ya le tengo dicho que Vm. tiene de mi parte todas las facultades para hacerlo sin darme razón de los motivos: y debo agradecer el trabajo que Vm. ha querido tomarse.» (Quintana, 1935: 158)

Fig. 1.  Retrat de Francesc Salvà i Campillo fet per Eulogia Merle.

També sabem que Martí ajudà el seu amic en una sèrie d’experiments relacionats amb el galvanisme (Agustí, 1983: 69). Per la seva banda, Salvà col·laborà amb Martí en els treballs sobre la composició de l’aire atmosfèric, tal i com ho reflecteix en la seva famosa memòria (Martí, 2011: 67), i en els que duia a terme sobre la generació espontània, com es pot comprovar en el seu manuscrit «Experimentos y observaciones» (Quintana, 1935: 186). També coneixem que Salvà demanà a Martí que revisés el seu treball sobre les aigües sulfúries artificials (Janer, 1832: 51-52), de la mateixa manera que ell ho havia fet amb la memòria de Martí sobre la reproducció de les plantes abans d’imprimir-la. Per tant, a més de mantenir una gran amistat i de col·laborar en les seves investigacions, tots dos s’havien de tenir molta confiança i un gran respecte pel rigor dels seus coneixements i la seva pràctica científica. Igualment mantingué relacions amb diversos cirurgians vinculats al Real Colegio de Cirugía de la ciutat. Entre ells n’hi ha dos, Josep Torner i Francesc Junoy, que Quintana inclou entre els seus col·laboradors en el camp de la botànica (Quintana, 1985: 72). Josep Torner i Totosaus, nascut a Vilafranca del Penedès, fou membre del Real Colegio de Cirugía de Barcelona on va ser professor titular i on presentà nombroses comunicacions; també va ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 110

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

111

ser cirurgià de la ciutadella de la ciutat i cirurgià major de l’Hospital de la Santa Creu (Calbet & Corbella, 1983: III, 132). Francesc Junoy, nascut a Cardedeu, igualment era membre del Real Colegio de Cirugía de Barcelona on fou catedràtic i vicedirector, i on també presentà moltes comunicacions, com podrem comprovar; a més va ser cirurgià major de l’Hospital de la Santa Creu (Calbet & Corbella, 1982: II, 93). Un altre cirurgià amb el qual Martí va mantenir relació va ser Antoni Bas. Originari de Molins de Rei, va ser professor de botànica del Col·legi de Cirurgia i responsable del Jardí Botànic de Barcelona en els anys en què va dependre d’aquest col·legi. A l’herbari de Martí es conserven força plantes provinents de l’esmentat jardí botànic de l’època en què Bas n’era el director, per la qual cosa amb tota seguretat ambdós van haver de mantenir els contactes que havien de fer possible la tramesa d’espècimens (Camarasa, 1989: 90). Mereix una menció a part la relació de Martí amb el metge i cirurgià Antoni Cibat i Arnautó, un polèmic personatge que probablement no ha rebut encara l’atenció que mereixeria. Nascut a Cistella, una petita població de l’Alt Empordà, es doctorà en cirurgia al col· legi de Barcelona i en medicina a la universitat escocesa d’Aberdeen. Tingué moltes dificultats per convalidar el títol de medicina i poder exercir a Barcelona, cosa que podria explicar que mai no hagués estat membre de l’Academia Médico-Práctica de la ciutat a causa dels conflictes mantinguts amb alguns destacats metges barcelonins, com Vicenç Mitjavila. En canvi, i d’una forma un punt sorprenent, sí que va ser membre honorari d’una acadèmia anàloga anglesa, l’Acadèmia Mèdica Londinenca de l’Hospital Guy’s (Riera, 1982: 358). Fou un dels introductors de la física moderna a Catalunya sent professor de física experimental al Col·legi de Cirurgia de Barcelona, entitat de la qual sí que formà part i on mantingué una notable activitat. També va ser un membre força actiu de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, on llegí sis memòries. Com Martí, va formar part de la secció de pneumàtica de l’Acadèmia de Ciències, de la qual va ser revisor i director. Arran de la suspensió de les classes de física experimental del Col·legi de Cirurgia l’any 1806, va fer una sèrie de gestions davant de la corona per tal d’establir una càtedra de física experimental a càrrec de la Junta de Comerç. La càtedra també estaria vinculada al Col·legi de Cirurgia, ell posava a la seva disposició els seus llibres i el seu gabinet (Riera, 1982: 359362), però també sol·licitava el pagament d’una pensió de 20.000 rals anuals (Real Academia, 1902: 13). El projecte li provocà un nou enfrontament, en aquest cas amb l’Acadèmia de Ciències, a resultes del qual acabà prenent la dràstica decisió de renunciar a ser-ne membre (Elias de Molins, 1889: I, 447). Després d’un refús inicial del projecte, la Junta General de Comercio ordenà el 1807 a la Junta de Barcelona la implantació de l’ensenyament de la física experimental sota la direcció del mateix Cibat. Finalment l’esmentat metge i cirurgià, probablement incòmode arran dels enfrontaments mantinguts amb diferents estaments de la ciutat, hi renuncià per incorporar-se a l’exèrcit a Alemanya (Puig-Pla, 2006: 528). No obstant això, l’any 1814, dos anys després de la mort de Cibat, en establir-se definitivament l’escola de física experimental de la Junta de Comerç sota la direcció del seu ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 111

21/03/2017 15:22:48


112

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

deixeble Pere Vieta, serien escollits com a llibres de text els Elementos de física experimental escrits per Cibat (Puig-Pla, 2006: 537). Un altre aspecte rellevant de la seva biografia és que fou un destacat afrancesat, arribant a ser metge de cambra de Joseph I Bonaparte i general de divisió del Cos Sanitari de l’exèrcit francès, i morí a Madrid l’any 1812. Als conflictes amb alguns sectors mèdics barcelonins i amb l’Acadèmia de Ciències de la ciutat s’hi hauria d’afegir la condició d’afrancesat per explicar el silenci que es produí al voltant de la seva notable obra en els decennis posteriors a la seva mort. Podem comprovar-ho per exemple en el diccionari de Torres Amat, en el qual el seu autor li va dedicar molt poques línies a pesar d’haver escrit un nombre considerable d’obres i que devia tenir un notable coneixement d’aquest destacat metge i cirurgià, ja que en les escasses línies del text posa de manifest la seva amistat i que fins i tot l’assistí a Madrid en els darrers dies de la seva vida com a amic i sacerdot (1836: 178-179). L’interès de Cibat per comprendre el paper de l’aire amb relació a l’origen i la propagació de les malalties, hauria fet que estigués molt interessat en els treballs de Martí relacionats amb l’aire atmosfèric. Això explicaria un estrany episodi que recull Elias de Molins (1889, II: 90), segons el qual Cibat s’hauria endut l’any 1797 els escrits originals de tres memòries de Martí, entre les quals figurava la seva famosa memòria sobre la composició de l’aire atmosfèric, que mai no haurien estat retornats, per la qual cosa és de suposar que Cibat els mantingué en el seu poder com un valuós material de consulta ja que, recordem-ho, no foren publicats en vida de Martí. Els textos originals de les memòries resten extraviats. Alguns d’aquests metges i cirurgians amics de Martí, com Torner, Junoy, Salvà, Piguillem i Cibat, tingueren un paper destacat en l’atenció als malats de febre groga en el brot epidèmic que es produí durant la tardor de l’any 1803 al port de Barcelona. A més, aquest brot suscità un intens debat tant pel que fa a la pròpia malaltia com en relació amb l’actitud dels metges, cirurgians i autoritats sanitàries, en el qual participaren d’una o altra forma tots els amics del naturalista d’Altafulla als quals ens hem referit. Martí havia d’estar informat d’aquest brot de febre groga i conèixer amb detall aquest debat i, a més, com explicarem més endavant, sabem amb certesa que ell mateix també s’interessà i investigà sobre aquesta greu malaltia. El pensament de Martí entorn de l’origen de les malalties

En el temps en què Martí desenvolupava la seva tasca científica la major part dels metges creien que les variacions del temps, el que acostumaven a anomenar constitucions atmosfèriques, eren allò que condicionava l’aparició i el desenvolupament de les malalties, especialment de les epidèmiques. Per aquesta raó l’estudi del temps i del clima es va convertir en un tema d’enorme interès per a molts metges europeus, en particular a França (Desaive et al., 1972). A Catalunya, el gran amic metge de Martí, Salvà, mostrà un enorme interès per aquest tema fins al punt que entre l’any 1780 i el 1824 recollí diàriament dades meteorològiques al seu domicili de Barcelona, a les quals afegia una sèrie de comentaris on reACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 112

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

113

lacionava les dades relatives al temps atmosfèric amb les malalties aparegudes al llarg de l’any. La rellevància de les dades recollides per Salvà es posa de manifest en comprovar que foren recollides per diferents mitjans escrits; així, entre 1786 i 1790 aparegueren al Memorial Literario de Madrid (Sánchez Miñana, 2000: 188-193) i a partir de 1792, al Diario de Barcelona. Coneixem que Martí compartia amb el seu gran amic metge una destacable afició per la meteorologia ja que tenia instal·lat un observatori meteorològic a Tarragona (Quintana, 1935: 91), i almenys un altre a Altafulla. Les dades d’aquest darrer haurien de ser prou fiables i conegudes perquè un corresponsal li sol·licités per carta les dades màximes i mínimes baromètriques i termomètriques, així com de pluja i vent, corresponents a les quatre estacions de l’any 1799 (Quintana, 1935: 249). Però, a més, un dels seus grans centres d’interès científic, la composició de l’aire, estava íntimament relacionat amb els estudis meteorològics. Per altra banda sabem que moltes investigacions que s’estaven fent en aquells anys sobre la composició de l’aire a Europa estaven motivades pel desig de conèixer els efectes que podia tenir sobre la salut una suposada variabilitat en la concentració dels diferents gasos que componen l’aire atmosfèric. Sabem que Martí féu moltíssimes anàlisis de la composició de l’aire en les més variades condicions, per tal de detectar-hi una possible variabilitat en els seus components. Ho va fer a l’aire lliure als seus camps d’Altafulla o bé als afores tant de Tarragona com de Barcelona. També ho va fer en diferents locals tancats d’aquestes ciutats, per exemple en esglésies i teatres. Degueren tenir un especial impacte ciutadà les anàlisis que va fer en diferents punts del nou teatre de la Santa Creu de Barcelona el dia que s’inaugurava el teatre després d’un greu incendi, que va descriure detalladament el seu amic i biògraf Torres Amat (1836: 383). Aquests tipus d’anàlisis sobre la puresa i la composició de l’aire en diferents llocs també s’estaven fent en moltes ciutats europees amb l’objectiu de descobrir la seva relació amb les malalties, i Martí ho coneixia a través de les seves lectures. Per exemple, Sigaud de la Fond explica que així ho feia a l’obra Essai sur différentes especies d’air fixe ou de gas (Sigaud de la Fond, 1785: 185-192), que Martí tenia a la seva biblioteca (Quintana, 1935: 283). D’entre els nombrosos científics que en els mateixos anys també feien anàlisis de la composició de l’aire en diferents punts de ciutats com Londres i París, destaquen personatges de la talla de Henry Cavendish, Louis J. Gay-Lussac i Alexander von Humboldt. Per tant, Martí estava treballant de forma completament anàloga a com ho estaven fent alguns dels més destacats científics contemporanis. A les darreres pàgines de la famosa memòria de Martí «Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico y sobre los varios métodos de conocerla», hi ha una sèrie de referències que vinculen l’estat de l’aire amb les malalties. Després de referir-se a unes consultes que havia fet al seu gran amic Salvà amb relació a les condicions atmosfèriques, afirma amb rotunditat que la insalubritat causada per la proximitat a masses pantanoses no podia provenir de la variació en les proporcions d’oxigen i de nitrogen, que en aquell temps ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 113

21/03/2017 15:22:48


114

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

s’anomenaven respectivament aire vital i aire mofeta, ja que les variacions que havia detectat eren massa petites: «La insalubridad no puede prevenir de la desproporción de aire vital i mofeta, en que se halle el aire de su vecindad, porque la diferencia no era sensible de un centésima parte.» (Martí, 2011: 67)

Martí atribueix els resultats obtinguts per altres científics, que creien haver comprovat la variació en les proporcions d’oxigen i nitrogen, «a la imperfección de algunos instrumentos, o a algun descuido en el modo de obrar» (Martí, 2011: 78). Per tant ho imputava a errors en el treball experimental, tal com tornaria a fer-ho en el cas de les investigacions de Spallanzani, en posar de manifest els errors que havia comès el naturalista italià en la memòria que llegí a l’Academia Médico-Práctica i que posteriorment publicà. Tot això reforça la idea de la gran habilitat i meticulositat de Martí a l’hora de dissenyar i portar a terme el seu treball experimental. Aquest posicionament de Martí negant la relació entre la proporció d’oxigen a l’aire i la seva salubritat no era compartit per molts dels seus contemporanis, que confiaven que es desmentirien els resultats experimentals que havia obtingut el científic d’Altafulla. Així ho feia el també acadèmic Antoni Cibat a la seva obra Memorias Físicas sobre el influxo del gas hidrogeno en la constitución del hombre y sobre los efectos que en ella causa els oxigeno del aire atmosferico, on referint-se als treballs de Martí que coneixia en profunditat, ja que com hem vist tenia en el seu poder els originals de les memòries presentades a l’Acadèmia de Ciències, afirmava: «A la agitación del ambiente atribuyo en parte el no haber hallado mi sábio consocio Don Antonio Martí, alteracion alguna en los quantos respectivos de oxigeno, y azoe, que componen el ayre atmosferico que se respira junto á las balsas de aguas encharcadas y corrompidas; pues que los vientos dispersan y detonan estas materias aeriformes.» (Cibat, 1800: 57)

Cal remarcar el respecte mostrat per Cibat en referir-se a Martí com «mi sabio consocio». Tots dos estaven d’acord a situar l’origen de les malalties a l’aire provinent de les aigües entollades i corrompudes, però per al científic d’Altafulla no n’hi havia prou amb els estudis sobre la composició de l’aire per comprendre les danyoses conseqüències dels aires provinents dels pantans: «no bastan á explicar los perniciosos efectos que se experimentan en la vecindad de los pantanos» (Martí, 2011: 68); aquests efectes perniciosos serien les malalties que s’originarien. Més endavant aclareix una mica més com pensava que es podrien originar les malalties, en referir-se a certes alteracions que es podrien produir en alguns components de l’aire combinats amb alguna «substància incògnita» present a les aigües estancades: ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 114

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

115

«[…] ya combinada con alguna otra substancia incognita, queda absorbida ávidamente por el agua, como su hedor parece indicarlo, la cual evaporándose y por consiguiente restando disuelta en el ayre inmediato va á llevar cierta alteración en la salud de los habitantes?» (Martí, 2011: 68)

Per tant, l’aire podria ser el vehicle que portant una substància desconeguda procedent de les aigües pantanoses, podria acabar provocant l’aparició d’alguna malaltia, com per exemple la febre groga. Martí no aprofundeix més en les característiques d’aquesta «substància incògnita» ni en el seu origen, però, com veurem més endavant, potser podria tractar-se d’algun agent que s’hagués pogut originar a través de la generació espontània. En aquest sentit cal recordar que l’esmentada generació espontània fou un altre dels grans centres d’interès científic de Martí (Camós, 2013a). El brot epidèmic de febre groga de Barcelona de l’any 1803

Al llarg dels segles xviii i xix se succeïren una sèrie de greus episodis epidèmics a la península Ibèrica, primer de tercianes, després de febre groga i més endavant de còlera morbo, que condicionaren en bona mesura el desenvolupament econòmic, polític i social de l’Estat espanyol. (Peset & Peset, 1972). A principis del segle xix la preocupació per la febre groga era molt gran a tot l’Estat, ja que es coneixia que al llarg del segle xviii s’havien produït virulents episodis epidèmics d’aquesta malaltia en diferents punts de les colònies espanyoles a Amèrica, amb els quals la metròpoli mantenia un important intercanvi comercial. Però l’alerta augmentà considerablement amb motiu de l’epidèmia de febre groga declarada a la ciutat de Cadis l’any 1800. En el cas de Catalunya, la preocupació entre l’estament mèdic es disparà a conseqüència del brot epidèmic que es produí al port de Barcelona l’any 1803. Hem de situar els estudis que Martí va fer sobre la febre groga en el marc de la gran preocupació sobre aquesta malaltia que es produí en el món sanitari català en els anys immediatament posteriors a aquest brot. Es tracta d’un episodi poc conegut, que no es va donar a conèixer a les autoritats fins catorze dies després d’haver-se produït la primera defunció, del qual no s’informà la població i del qual no hi ha cap referència a la premsa mèdica fins a l’any 1850. En aquell any va aparèixer a La Abeja Médica un informe sobre aquest brot elaborat per l’Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, a sol·licitud del cònsol de França a la ciutat, Ferdinand de Lesseps (Danon, 1977: 120). Sí que van aparèixer referències a aquest brot en diferents obres mèdiques que es publicaren l’any següent, de manera que una part del món sanitari de l’Estat en degué tenir notícia. Dues de les obres foren escrites per testimonis del brot. Una fou la Memoria sobre la calentura amarilla contagiosa, escrita per Antoni Cibat, metge i cirurgià amic de Martí, de la qual parlarem més endavant. L’altra va ser una obra col·lectiva, Memoria sobre la calentura amarilla de las Américas, en la qual el professor del Col·legi de Cirurgia Francesc Cano ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 115

21/03/2017 15:22:48


116

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

també s’hi refereix en un capítol titulat «Análisis de la fiebre amarilla, y examen de su causa pròxima» (Cano, 1804: 36, 47, 50); més endavant també ens tornarem a referir a aquesta obra col·lectiva. És més sorprenent que també n’apareguessin referències en la traducció d’una famosa obra del metge nord-americà Benjamin Rush sobre un brot de febre groga que es produí a Filadèlfia l’any 1793. La traducció s’ha atribuït a Ignacio María Ruiz de Luzuriaga, però hi ha historiadors que creuen que la va fer el metge nascut a Caracas José Domingo Díaz (Ramírez Martín, 2013); sigui com sigui, cap dels dos en fou testimoni i per tant haurien d’haver rebut la informació a través d’altres. L’obra portava per títol Relación de la calentura biliosa, remitente amarilla, que se manifestó en Filadelfia en el año 1793, i conté una llarga introducció escrita pel traductor en la qual dedica una plana a aquest brot del port de Barcelona. Indica que va aparèixer al mes de novembre, afirma que la malaltia va arribar procedent de la virulenta epidèmia que s’estava produint des de l’estiu d’aquell any a Màlaga, i es refereix als suïssos que la patiren com a responsables del contagi (Rush, 1804: LXI-LXII). Com veurem, les dades no són del tot correctes, ja que el brot s’inicià un mes abans i els suïssos en foren algunes de les víctimes quan ja feia un mes que la malaltia havia iniciat la seva expansió pel port. Tampoc no s’ha pogut confirmar que el brot provingués de l’epidèmia de Màlaga. El brot epidèmic es desenvolupà durant els mesos d’octubre i novembre de 1803, se circumscriví al port de Barcelona i els seus voltants i afectà un centenar de persones, algunes de les quals moriren. Els estaments mèdics de la ciutat estigueren vigilants ja que eren coneixedors de les conseqüències de la greu epidèmia de febre groga que en aquell mateix any s’estava produint a Màlaga, en la qual moriren prop de 7.000 persones (Aréjula, 1806: 441). Pel que sabem, el primer mort causat per aquest brot va ser un mariner d’un vaixell de capità holandès i tingué lloc el 6 d’octubre, i una setmana més tard moriren una mare i la seva filla que residien en un altre vaixell. El dia 20 d’octubre, en aparèixer nous casos, el metge de sanitat Lluís Grasset ho comunicà a les autoritats. L’increment en el nombre de casos obligà a establir un llatzeret, i es revisaren més de dos-cents vaixells del port que en la majoria dels casos es fumigaren (Danon, 1977: 120). Els senyals d’alarma es dispararen quan es va conèixer que la major part dels mariners d’un bergantí anomenat La Prueba estaven infectats i alguns d’ells moriren, raó per la qual el van posar en quarantena. El brot afectà posteriorment els soldats suïssos d’una caserna de la Barceloneta, però a finals de novembre ja no va aparèixer cap altre cas de manera que el brot es va donar per acabat. Les morts es produïren a l’Hospital de la Santa Creu on els corresponsals botànics de Martí, Francesc Junoy i Josep Torner, eren cirurgians i per tant visqueren molt de prop el brot epidèmic. Fins a mitjan novembre s’anaren produint morts, i Junoy i Torner foren dos dels cirurgians encarregats de fer les autòpsies dels cadàvers, si bé a pesar dels requeriments no queda clar del tot si les arribaren a fer en tots els casos (Pérez, 2007: 231-235). ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 116

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

117

El debat entre metges i cirurgians a Barcelona entorn del brot

Un cop controlat el focus epidèmic s’inicià a la ciutat un debat que es prolongà durant els anys següents sobre l’origen i el caràcter de la malaltia que l’havia produït, i sobre la gestió que n’havien fet les autoritats mèdiques. Igual que succeiria en debats similars a Europa i a Amèrica a la mateixa època, els diferents autors s’agruparen al voltant de dues posicions, els contagionistes i els anticontagionistes (Bonastra, 2000). Les tesis contagionistes es recolzaven en la teoria miasmàtica que intentava superar les limitacions de les concepcions hipocràtiques que entenien la malaltia com a producte de les canviants condicions atmosfèriques i del medi natural, afegint-hi l’existència dels miasmes que transportats per l’aire podien causar les malalties en entrar en contacte directe o indirecte amb els humans. En el cas de la febre groga defensaven que els agents causants de la malaltia s’havien originat en altres indrets i havien arribat al lloc infectat transportats per algun mitjà, per exemple un vaixell. El punt feble d’aquesta teoria era que no s’havia provat mai empíricament l’existència d’aquests miasmes. Les mesures que defensaven, a més de la higiene i la neteja de les zones insalubres, eren l’aïllament dels infectats a través de quarantenes, llatzerets i cordons sanitaris. Per la seva part, els anticontagionistes defensaven que la malaltia s’havia originat en el mateix lloc en què s’havia desenvolupat l’epidèmia quan s’havien conjuntat una sèrie de condicions favorables, destacant-ne per tant la influència del medi i l’origen local. En negar el contagi, consideraven inútils per frenar l’avanç de l’epidèmia les quarantenes, els llatzerets i els cordons sanitaris. De totes maneres ambdós plantejaments defensaren la necessitat de millorar la salubritat de l’entorn per reduir la seves propietats patogèniques i la seva capacitat de facilitar la propagació de les epidèmies. Encara que no es coneguessin empíricament els agents causals de les malalties, cosa que no succeiria fins a la segona part del segle xix, quan es va demostrar que certs bacteris eren els causants de malalties infeccioses, aquestes pràctiques que afavorien la salubritat del medi van fer disminuir notablement la mortalitat a Europa des del segle xviii, en bona part en fer minvar dràsticament els insectes i rosegadors que vivien en els habitatges humans i els contagiaven certes malalties (Riley, 1987: 151-154). En el cas de la febre groga, eliminar les aigües estancades hauria dificultat la propagació dels mosquits del gènere Aedes, que avui sabem que són els vectors dels virus que originen la malaltia. Des del punt de vista econòmic és evident que les propostes que feien els contagionistes per frenar les epidèmies, quarantenes, llatzerets i cordons sanitaris, eren molt perjudicials per al comerç, de manera que els sectors lligats a la burgesia liberal acostumaven a ser partidaris de les teories anticontagionistes. Per contra, els sectors absolutistes partidaris d’establir forts controls i estructures molt centralitzades, acostumaven a ser favorables a les teories contagionistes (Peset, 1977: 51-60). En l’intens debat que es desenvolupà a Barcelona en els anys posteriors al brot epidèmic hi participaren activament d’una forma o altra els cirurgians i metges amics i coneguts de ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 117

21/03/2017 15:22:48


118

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

Martí als quals ens hem referit: Torner, Junoy, Cibat, Bas, els germans Piguillem, Carbonell i Salvà. Pocs mesos després de finalitzar el brot, el metge i cirurgià Antoni Cibat publicava la Memoria sobre la calentura amarilla contagiosa, a la qual ja ens hem referit, que tingué una segona part que es publicà l’any següent amb un títol lleugerament diferent, Memoria sobre la naturaleza del contagio de la fiebre amarilla. Un dels professors que donà el vistiplau a les dues parts de l’obra fou el cirurgià Francesc Junoy. En el pròleg, Cibat, sempre combatiu, atacà amb molta duresa la feina dels metges acusant-los de no complir amb el seu deure d’investigar la malaltia, i de copiar-se els uns dels altres: «[…] condolido de ver que los Físicos, siendo los que con mas motivo podían haber tratado con claridad y exactitud esta materia, olvidados de sus deberes, ó no queriendo fatigar sus entendimientos, si han escrito de estas dolencias, es copiándose los unos á los otros, creídos tal vez que en esta parte no había que adelantar, y que sola la muerte era la que podia poner fin á los trabajos que sufren los miserables afligidos.» (Cibat, 1804a: pròleg)

A la primera part de l’obra coincideix amb Martí i amb la major part de metges i cirurgians a relacionar l’origen de les malalties amb les aigües pantanoses. En canvi, es reafirma en què la disminució de la proporció d’oxigen a l’aire debilitaria els organismes, en contraposició amb la constància en la proporció dels gasos presents a l’atmosfera que el naturalista altafullenc havia defensat a la seva memòria sobre la composició de l’aire atmosfèric, i que com hem vist Cibat ja havia discutit a les Memorias Físicas. En el text de l’esmentada obra afirmava: «El calor obrando á la par, ó de acuerdo con los gases dañosos á la vida, que se levantan en los pantanos, o charcos, de aguas corrompidas, disminuye la cantidad de ayre vital, que suele haver en la atmosfera, y es necesaria á la economia animal, debilitando en conseqüencia la facultat de los cuerpos vivientes.» (Cibat, 1804a: 48-49)

A la segona part de l’obra, publicada l’any següent, Cibat defensà obertament la generació espontània de molts organismes i la va relacionar, encara que «baxo un forma diferente», amb l’aparició dels gèrmens responsables del contagi, manifestant-se per tant com a defensor de tesis contagionistes. Cal recordar que Martí va fer molts experiments sobre la generació espontània i en fou un gran defensor. A la citada memòria podem llegir: «Esta generacion espontánea á que deben su existencia un gran número de los seres que pueblan el universo, se exerce y manifiesta, bien que baxo una forma diferente, quando afligido el hombre de la fiebre amarilla evapora por transpiracion raudales de gérmenes orgánicos contagiosos» (Cibat, 1805a: 79-80) ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 118

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

119

Fig. 2.  Portada de la Memòria sobre la naturaleza del contagio de la fiebre amarilla, d’Antoni Cibat, publicada a Barcelona l’any 1805.

Un altre cirurgià, Francesc Junoy, que com hem dit va ser un dels que va autoritzar l’obra de Cibat, que era a més corresponsal botànic de Martí i un dels responsables de les autòpsies dels malats morts en el brot, va presentar a les juntes del Col·legi de Cirurgia fins a quatre comunicacions sobre la malaltia entre 1804 i 1807. La primera la llegí el 19 d’abril de 1804 i duia el títol «Observación acerca de las calenturas pútridas y úlceras de éste nombre». En els quatre escrits Junoy insisteix en el caràcter contagiós de la febre groga sovint discutit per altres autors, especialment metges, i, com Cibat, es mostrà molt descontent pel que feia a l’actitud de les autoritats mèdiques: «Despues de tantos años que se padecen las calenturas podridas; despues de haberse notado que son las enfermedades mas desoladoras que tenemos en nuestra Península, despues de ver que se nos han llevado a los amigos, a nuestros mas interesados parientes; despues de haber visto que son ellas la enfermedad que mas nos aflige, ÿ despues de haber entendido son efecto de contagio: Pregunto, Que planes de precaucion se han tomado? Que es lo que se ha trabajado para si es posible desterrar esta hidra desoladora? […] Otra vez preguntamos a los Tribunales de la Facultad que precauciones se han tomado, y que planes curativos se han arreglado para desterrar y curar una enfermedad que tanto nos aflige?» (Junoy, 1804)

Una mica més endavant sembla dirigir la crítica a Salvà quan es refereix de forma despectiva a «Aquellos que pasan su vida en formar tablas meteorológicas, que las creo de ningún provecho». En l’escrit insisteix que l’agent responsable del contagi tenia almenys ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 119

21/03/2017 15:22:48


120

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

parcialment característiques de ser organitzat, en un sentit força similar al que hem vist que defensava Cibat, en referir-se a una matèria organitzada o quasi organitzada: «[…] quedando como conclusión del presente discurso, ser la causa de la calentura podrida el amoniaco, que unido con una materia animal organizada, ó casi organizada se entromete desde el cuerpo enfermo al sano, inoculándose en aquel organo ó viscera de este según aquel o estar en que se modifica quando en enfermedad.» (Junoy, 1804)

El censor d’aquesta comunicació no compartia els plantejaments de Junoy i de Cibat. Es tracta d’Antoni de San German, catedràtic del Col·legi de Cirurgia des de 1797. A més, també era metge i membre numerari de l’Academia Médico-Práctica. San German en la censura va discrepar de la importància que Junoy donava al contagi mostrant-se com un defensor de tesis properes als anticontagionistes: «Tampoco se debe admitir que toda calentura pútrida sea contagiosa, ni producida por un contagiante, y mucho menos que lo sean las úlceras de este nombre». Però sobretot es mostrà en desacord amb l’atac que Junoy havia fet a les autoritats mèdiques, defensant i elogiant les mesures preses fins al punt d’afirmar que s’havien convertit en un referent a Europa, asserció sorprenent si considerem el gran desconeixement que hi hagué d’aquest brot. Probablement aquesta posició estava condicionada per la seva doble filiació al Col·legi de Cirurgia i a l’acadèmia mèdica i, per tant, per la seva vinculació amb l’estament mèdic. «Tampoco hallo razon para declamar contra los tribunales de la Facultad, por que no los hallo tan indolentes como se supone. En una epidemia de Tipo Yeterodes, que no pasó de cien enfermos, que se declaró en nuestro Puerto en la otoñada última, fueron tales las providencias que se tomaron, que resonaron por toda la Europa.» (San German, 1804)

Junoy va fer la segona comunicació l’any següent, el 25 d’abril de 1805, i duia per títol «Continuacion acerca la calentura pútrida». En ella posà de manifest que alguns metges discutien que el brot de 1803 hagués estat realment de febre groga; com veurem més endavant un dels metges que ho discutia era Salvà, l’amic íntim de Martí. En l’escrit Junoy defensava els mateixos punts de vista que havia expressat un any abans. En aquest cas la censura la va fer Cibat, i es mostrà d’acord amb la major part dels punts de vista de Junoy. A aquesta censura ens hi referirem més endavant ja que en ella Cibat també hi exposa alguns plantejaments propis que voldrem destacar. Junoy va fer una tercera comunicació el 20 de març de 1806 que duia per títol «Observacion sobre las calenturas y ulceras podridas», i que de fet era la continuació de les dues anteriors. En ella insistí que es tractava d’una malaltia contagiosa i continuà criticant l’actitud i les mesures preses pels metges. En aquest cas la censura la va fer el catedràtic de botàACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 120

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

121

nica del Col·legi de Cirurgia Antoni Bas, qui, com hem dit, mantingué contactes amb Martí arran d’establir intercanvis d’espècies botàniques. Com Cibat, es mostrà molt d’acord amb els punts de vista de l’autor, però es manifestà bastant escèptic pel que fa a conèixer la naturalesa dels agents responsables del contagi, tot i que també defensà que l’aire seria el medi a través del qual es dispersarien: «Ciertas partículas que nadan en el ayre que respiramos, y que nos circunde, recibidas en el cuerpo, causan muchas veces calenturas, y otras enfermedades. Es presumible que nadie podrá jactarse de haber llegado a describir la naturaleza de estos miasmas contagiantes, ó su semejanza con otras cosas, pues es muy escasa la noticia del modo con que se forman.» (Bas, 1806)

Junoy encara faria una altra comunicació sobre aquest tema l’any següent, el 19 de febrer de 1807, que portava per títol «Observaciones de Witman y Cameron sobre las calenturas y ulceras putridas». En aquesta darrera aportació Junoy mostra haver aprofundit en l’estudi de la malaltia a través de la consulta a diversos autors estrangers, però mantenint-se en posicions similars a les de les anteriors comunicacions, i insistint en el caràcter contagiós de la malaltia. En aquest cas no consta la censura d’un altre col·legiat, però en canvi Junoy manifesta obertament les seves coincidències amb Cibat, a qui sembla referir-s’hi com a autoritat: «Ya no es del caso el entretenerse en probar que las calenturas putridas intermitentes y remitentes son las mas veces efecto de un contagiante. Quanto tenía insinuado yo en mis escritos presentados en 1804 y en 1805 lo tiene manifestado un compañero nuestro Don Antonio Cibat…» (Junoy, 1807)

Ens referirem ara a la censura que va fer Cibat de la comunicació de Junoy de 1805, la segona en ordre cronològic, en la qual aquest metge i cirurgià es mostrà d’acord amb l’autor. A més, al·ludí de forma elogiosa a un altre cirurgià que havia participat amb Junoy en les autòpsies dels morts del brot de 1803, i que llavors era vicedirector del col·legi, Josep Torner. Encara que no coneixem cap escrit de Torner sobre la febre groga, aquestes referències ens fan pensar que es posicionava al costat de Junoy, Bas i Cibat i de la majoria dels cirurgians. En aquesta censura Cibat, en contraposició amb el que havia fet San German, començà fent un gran elogi al treball de Junoy que sembla una mena de desgreuge: «El Autor ha tratado en su discurso un oficio tan inmenso que el caudal de conocimientos que se necesitan para llenar sus ideas, y desempeñan con dignidad esta empresa, confieso con ingenuidad que exede en mucho la esfera de poder de mis fuerzas o alcances.» (Cibat, 1805b) ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 121

21/03/2017 15:22:48


122

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

Però a més de defensar l’escrit de Junoy, com hem dit expressa punts de vista propis. Així propugna l’existència d’una tendència de la natura a anar del més simple al més complex, amb uns plantejaments que ens aproximen a la clàssica idea de la cadena dels éssers: «La naturaleza cuios procederes nos admiran, jamas empieza por lo Sumo: une y combina principios para formar los seres y les facilita los auxilios necesarios para que con la sucesión de los tiempos lleguen al colmo de la perfección.» (Cibat, 1805b)

Aquesta idea sembla important per a Cibat ja que també s’inclou en una altra obra que havia publicat l’any anterior, la primera part de los Elementos de Física experimental, que a partir d’aquell any li serviria com a manual per a les seves classes al Col·legi de Cirurgia que havia començat l’any 1796 i que continuaria fins a l’any 1806, en què foren suspeses (Agustí, 1983: 50-55). La seva visió de la natura sembla estar molt influïda per Buffon, autor que cita en sis ocasions en l’esmentada obra. Cibat escriu en el seu manual de física experimental: «La Naturaleza que siempre obra con órden y armonía, como que es governada por el Autor de todas las cosas, ha procedido con tal arreglo en la colocacion de los seres que pueblan el Universo, que no habiendo diferencias grandes, ó saltos de los unos á los otros, puede decirse que todos los Cuerpos son una prolongada cadena…» (Cibat, 1804b: 102)

Aquesta idea defensada pel comte Buffon, segons la qual no hi hauria salts entre els diferents éssers vius que habiten el món, va ser molt important per al desenvolupament de les idees d’un destacat deixeble del comte, Lamarck, tot i que aquest darrer va assenyalar que sí que hi havia un gran salt entre els éssers amb vida i aquells que no en posseïen. Però si considerem que Cibat també defensava la generació espontània i que es refereix a la naturalesa com qui va formant els éssers des de les formes més simples fins a les més complexes, igualment els apropa la visió evolucionista de Lamarck que coneixem que Martí compartia almenys parcialment (Camós, 2013a: 9-11). Cibat, com Junoy, es manifestà de nou molt crític amb la posició que havien mantingut els metges i les autoritats mèdiques en els diferents episodis de febre groga que s’havien produït a l’Estat espanyol des de l’inici del segle. En aquest escrit el metge i cirurgià va utilitzar frases molt dures, com la que es referia al fet que «no cumplen con sus deberes», o «a la indolència de los facultativos», i va arribar a qualificar de «vergonzosa» la seva actitud en el brot de 1803, un escrit que representa un dels punts més àlgids en aquest agre enfrontament: «[…] es muy sensible, como dice nuestro Autor, que los Facultativos en cuias manos deposita el pueblo su salud, no le avisen del riesgo que le amenaza, no corten á tiempo sus progresos, no cumplen en una palabra con los deberes que les tiene confiados el ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 122

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

123

Magistrado quien sin cesar reclamando sus luces, le enbuelven á veces con las mas densas tinieblas, como ha sucedido en algunas de las Ciudades y Villas de nuestra España con el contagio de la Fiebre amarilla ó peste americana, y vergonzosamente experimentamos en esta población en 1803 quando amanecieron los efectos de otras chispas contagiosas.» (Cibat, 1805b)

Fig 3.  Edifici de l’antic Colegio de Cirugía de Barcelona.

Amb el que hem vist queda clar que la major part dels cirurgians defensaven teories contagionistes; que estaven en desacord amb el comportament dels metges i de les autoritats mèdiques pel que fa a les seves actituds durant el brot de 1803, i que això produí una forta confrontació en la qual participaren amics i coneguts de Martí en els dos bàndols. Veiem ara el que manifestaren quatre metges amics de Martí, els germans Francesc i Joseph Piguillem, Carbonell i Salvà, personatges més propers al naturalista altafullenc. Francesc Piguillem participà en el debat escrivint un capítol en una obra col·lectiva que va aparèixer l’any 1804 a Barcelona, la Memoria sobre la calentura amarilla de las Américas, a la qual ja ens hem referit anteriorment. El seu capítol el titulà «De la propiedad contagiosa de la calentura amarilla», i en ell Piguillem es mostra defensor del contagi, i com molts metges i cirurgians relaciona de nou l’origen del contagi amb les emanacions provinents de les aigües estancades i amb la composició dels vapors que desprenien: «Elévase entonces de aquellos lugares unos vapores ó exhalaciones deletéreas mas ó menos cargadas de azoe quien junto con el hidrógeno, oxígeno y carbono que se encuentran en porciones muy variadas, constituye el miasma de los Pantanos.» (Piguillem, F., 1804: 18)

En les seves valoracions entorn de la malaltia Piguillem s’aproxima d’una forma una mica sorprenent a les posicions de Cibat, en relacionar-la amb la variabilitat dels gasos que formen l’aire atmosfèric. També s’hi aproxima en afirmar que la causa que transmetria la febre groga seria una estructura viva, «el miasma ó gaz animal» (Piguillem, F., 1804: 24), semblant a petitíssims animalons o cucs, encara que aquest autor no especifica si s’originarien per un procés de generació espontània: ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 123

21/03/2017 15:22:48


124

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

«Será pues la materia del contagio de la Calentura amarilla un azoé hidrogenado organizado, ó tal vez unos corpusculos semejantes á ciertos animalillos, ó gusanillos imperceptibles, como pensaron ya tiempo hace los partidarios de la Pathologia animada, ó vermicular.» (Piguillem, F., 1804: 25-26)

El germà de Francesc Piguillem, Joseph, amb el qual Martí havia mantingut correspondència, també participà en aquesta obra col·lectiva amb un capítol que portava per títol «Higiene pública, ó medicina preventiva general». Com la majoria dels metges i al contrari que la major part dels cirurgians, fa un gran elogi de les mesures preventives preses per les autoritats: «[…] por haberse entroducido la fiebre amarilla en nuestra España, la está practicando el Gobierno con tanta actividad como acierto, no me queda otro recurso que aplaudir y procurar se secunden las sabias operaciones de nuestro ilustrado Gobierno,» (Piguillem, J., 1804: 68)

També es referí al paper benèfic de l’oxigen. Descartà com a inútils les fogueres que es feien per purificar l’aire i destruir l’agent infecciós, alhora que considerava l’oxigen com una mena d’antídot que reforçaria l’organisme. Joseph Piguillem, tot i discrepar amb Cibat sobre l’actitud de l’estament mèdic en relació amb el brot epidèmic, també posà de manifest plantejaments anàlegs als que havia fet Cibat a la primera part de la Memoria sobre la calentura amarilla contagiosa, quant al paper beneficiós de l’oxigen: «[…] la inutilidad y perjuicio de tantos medios que se creían preservativos del contagio, y particularmente de aquellas grandes hogueras que se encendian con el fin de purificar el ayre. Ha demostrado hasta la evidencia que no servian mas que para robar de la admosfera el oxígeno, aquella mejor parte del ayre atmosférico, que es precisamente la que nos mantiene ágiles y sanos, y que casi se podria llamar el único antídoto del contagio.» (Piguillem, J., 1804: 77)

Carbonell participà en la polèmica sobre la febre groga introduint un apèndix sobre aquesta malaltia en una obra que va aparèixer l’any 1805 amb el títol de Memoria sobre el uso y abuso de la aplicación de la química á la medicina. Es tracta de la traducció al castellà feta pel metge Antoni Vilaseca de la memòria amb què Carbonell s’havia doctorat en medicina a Montpeller l’any 1801, De chemiae ad medicinam applicationis usus et abusu disceptatio. Enmig de la polèmica desfermada en els anys posteriors al brot epidèmic del port de Barcelona, Carbonell afegia a la traducció de la seva memòria catorze pàgines noves amb el títol «Apendice sobre la aplicacion de la Química á la doctrina medica de la fiebre amarilla». A l’escrit es posicionà al costat de Martí en excloure com a causa de la malaltia la variació en la concentració d’oxigen a l’aire: ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 124

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

125

«Habiendose sujetado al analisis química varias porciones de ayre pernicioso y deletéreo, se ha encontrado en este la misma cantidad de gas oxîgeno correspondiente á un ayre sano. Es pues mas verosimil atribuir la calidad deletérea y contagiosa del ayre, á unas partículas tenuisimas suspendidas en él» (Carbonell, 1805: 96)

Per tant, per a Carbonell els elements responsables de disseminar la malaltia havien de ser unes «partícules tenuíssimes» presents a l’aire, i s’aproximava així a les posicions contagionistes. Més endavant descartà de forma contundent que aquestes partícules fossin estructures vives, allunyant-se d’aquesta forma dels plantejaments de molts dels seus col·legues, i presumiblement també de Martí: «Esta doctrina solida y tan fundada excluye la supuesta organizacion en estos miasmas contagiosos, y ridiculiza la existencia de los germenes en estado de huevos susceptibles de desarrollo por la aplicacion del calor, con la analogía de la propagacion de las substancias animales» (Carbonell, 1805: 98)

Salvà també participà en el debat que se suscità a la ciutat al voltant de la febre groga i del brot que es produí al port a la tardor de 1803. En el seu cas dissentia de molts dels autors als quals ens hem referit en defensar que el brot no era de febre groga. Així queda reflectit en una carta del mes de novembre de 1803 dirigida a la Diputació de Sanitat i signada pels metges Francesc Salvà, Vicent Mitjavila i Bonaventura Vila. A la carta s’afirmava que el brot tenia molt poca capacitat de contagi, a diferència del que manifestaven la major part dels cirurgians (Salvà, 1806: 59-63), per la qual cosa els autors negaven de forma molt contundent que el brot fos de febre groga: «Decimos redondamente que no; por que á esta calentura de Andalucia se añadia el ser sobremanera contagiosa, y la nuestra en caso de serlo, lo ha sido tan poco, que despues de casi un mes y medio que reyna en el puerto, aun no se ha podido encontrar un caso que decididamente arguya, que un enfermo la haya comunicado á otro.»3 (Salvà, 1806: 59)

Aquest escrit aparegué en un llibre que publicà Salvà l’any 1806 per usar-lo a les seves classes de medicina clínica, el Segundo año del Real estudio de medicina clínica de Barcelona, on s’inclouen una sèrie de documents i observacions relacionades amb l’estudi d’aquesta matèria. A l’obra hi ha molta documentació relacionada amb el brot epidèmic del port de Barcelona que ocupa prop d’una vuitantena de pàgines. Un mes després de la carta referida anteriorment, el 21 de desembre de 1803, Salvà juntament amb altres tres prestigiosos metges, Francesc Sanponts, Llorenç Grasset i Rafael 3.  Citat per Núria Pérez, 2007, p. 243.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 125

21/03/2017 15:22:48


126

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

Steva, presentà a l’Academia Médico-Práctica una topografia mèdica del port acompanyada d’una avaluació de les causes de la malaltia que s’hi produí en els mesos d’octubre i novembre de 1803, que després s’envià a les autoritats. En aquest informe, del qual hi ha un resum en l’esmentada obra de Salvà (1806: 88-90), situa la causa de la malaltia a les aigües de port, particularment a les aigües de les sentines dels vaixells. En el document s’inclou un rotund advertiment sobre la necessitat de millorar la salubritat de les aigües del port per no córrer el risc de patir un altre greu brot infecciós: «A la verdad sino queremos lisongear perjudicialmente á Barcelona, sino queremos infundirle una funesta seguridad, debemos advertirle, que no remediandose los vicios de su puerto, está expuesta á ver retoñada la calentura de 1803, ú otra igual, como ya se dixo al Gobierno.» (Salvà, 1806: 90)

En l’última part d’aquesta obra Salvà tractà de demostrar que el brot del port era d’una altra malaltia que ja es coneixia, «probaré, que no es nueva entre nosotros la fiebre, de que se trata» (Salvà, 1806: 91). Amb aquest objectiu reprodueix tots els oficis existents a la Diputació de Sanitat relatius als casos dels soldats suïssos de la caserna de la Barceloneta que moriren durant l’esmentat brot. En les reflexions que va introduint després dels informes insisteix que no es tractava de febre groga: «[…] Como la existencia de la fiebre es esencial en la calentura amarilla de América; y que en el vomito prieto, sobre que no se distingue de aquella, según el traductor del Rush, afianzado en los mejores prácticos, como tenemos escrito antes pagina 110, ni falta la calentura, ni el vomito negro: luego no pueden caracterizarse de tales las enfermedades, de que espiraron los dos Suizos expresados.» (Salvà, 1806: 138)

Unes línies més avall insistia que no es tractava d’un brot epidèmic, referint-se al «abuso de classificar por epidemicos todos los males» quan no es tenien el que ell entenia com a senyals característics d’aquests casos. Més endavant, referint-se als informes de les autòpsies dels cadàvers que amb tota seguretat havien fet els cirurgians responsables, escriu: «luego en los cadáveres de Dieck y Schinholzer pudo verificarse esto, y asi la diseccion de sus cadáveres no prueba, que ellos muriesen de la fiebre de la disputa, que es la proposicion, que se debia demonstrar.» (Salvà, 1806: 148)

Aquesta polèmica entre posicions contagionistes i anticontagionistes tornà a aparèixer amb motiu de la greu epidèmia que es produí a la ciutat l’any 1821. Bona part dels metges afirmaven que es tractava d’una epidèmia de febre groga alineant-se per tant al costat de les tesis contagionistes. Però un altre grup notable continuava defensant que es tractava d’una ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 126

21/03/2017 15:22:48


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

127

malaltia d’origen local que no era contagiosa, raó per la qual l’any 1822 signaren un manifest anticontagionista (Bernat, 1998). En aquest darrer grup hi trobem dos dels amics metges de Martí, Francesc Salvà i Francesc Piguillem. Salvà es mantingué en posicions anàlogues a les que havia mantingut en el debat suscitat arran del brot epidèmic de 1803, en canvi Piguillem, que havia defensat la teoria del contagi en aquell debat, ara es posicionava com un anticontagionista. Martí i la febre groga

En aquestes circumstàncies, quan s’estava desenvolupant una gran polèmica entorn de la malaltia, el que pogués dir un personatge del prestigi de Martí havia de ser molt important. Això ens fa entendre millor la carta que Salvà dirigí a Martí que evidencia que el naturalista altafullenc en aquests anys estava investigant sobre la febre groga. Sorprèn, però, que Salvà es referís a aquesta malaltia enmig de la polèmica, després d’estar negant una vegada i una altra que la malaltia que havia originat el brot del port de la ciutat fos la febre groga. La carta està datada el 2 de març de 1805 a Barcelona, per tant en plena polèmica entorn del brot de 1803. En ella, després de referir-se a un volum del Journal de Physique, de Chimie et d’Histoire Naturelle de Martí que Salvà posseïa i que també interessava al seu amic comú Carbonell, al·ludeix explícitament al seu interès per conèixer els treballs del naturalista sobre la causa i el contagi de la febre groga, així que podem assegurar que Martí estava investigant sobre aquesta greu malaltia i que Salvà estava molt interessat pels resultats de les seves recerques en aquesta qüestió: «Su noticia que Vm. me da sobre sus actuales ocupaciones ya habrá podido pensar, que me tienen con indecible curiosidad para saber sobre qué recaen, esto es, si giran sobre puntos analogos a la causa, ó contagio de la fiebre amarilla, que me desvela á todas horas.» (Quintana, 1935: 259)

Cal destacar un altre episodi relacionat amb Martí que es produí a l’Acadèmia de Ciències, que podria estar vinculat amb les seves investigacions sobre la febre groga. Aquest episodi va estar protagonitzat per Cibat, un personatge, com hem vist, molt actiu en tot aquest debat. El dia 26 d’octubre de 1805, uns mesos després de la carta de Salvà a la qual ens acabem de referir, Cibat, com a director de la secció de pneumàtica de la Reial Acadèmia de Ciències, també li envià una carta on demanava a Martí que presentés el 26 d’abril de l’any següent la memòria que segons sembla estava preparant, però de la qual no ens dóna cap idea del seu contingut (Quintana, 1935: 154). Cibat es refereix a Martí de nou amb molt de respecte, com el «más digno miembro» de la direcció de pneumàtica, i al·ludeix als seus treballs com a «sus acostumbradas y sabias producciones»: «Muy señor mio y Dueño: Cumpliendo con los deseos de la Academia en que se lean en sus sesiones discursos interesantes, resolví que en la Dirección de mi cargo, y del qe. es ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 127

21/03/2017 15:22:48


128

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

su mas digno miembro, tuviesen el gusto de ohir en el día 26 de Abril qe. es cuando corresponde obrar sus acostumbradas y sabias producciones.»

Durant l’any 1806, en el qual Martí havia de presentar l’esmentada memòria, el naturalista d’Altafulla tingué una posició força activa a l’Acadèmia de Ciències en assistir a diverses sessions, en una de les quals manifestà d’una forma una mica sorprenent la impossibilitat de llegir la memòria proposada per raons que no aclarí (Quintana, 1935: 154). Si tenim en compte la carta de Salvà del 2 de març de l’any anterior on es referia a les seves investigacions sobre la febre groga, la polèmica que s’estava produint a la ciutat sobre aquesta malaltia en la qual participaren diversos metges i cirurgians amics de Martí, i que Cibat havia llegit en la mateixa secció de l’Acadèmia el 24 d’abril del mateix any una memòria amb el títol Discurso relativo al influjo de las cualidades del aire en la fiebre amarilla, sembla molt probable que la memòria de Martí també hagués tractat sobre la febre groga, i fos el fruit de les investigacions a les quals al·ludia la carta de Salvà. De totes maneres de la memòria que havia llegit Cibat tan sols en coneixem el títol, però com que en aquests anys havia publicat els dos volums de la seva obra sobre la febre groga als quals ja ens hem referit, podem suposar que el seu contingut havia de ser similar al que apareix en aquests llibres. En canvi, de la memòria que havia de presentar Martí no en coneixem res, ni tan sols el títol, i si considerem que tots els seus papers científics personals anteriors a 1812 van ser destruïts durant l’assalt que va patir el seu gabinet a Tarragona quan van entrar les tropes napoleòniques a la ciutat, no disposem de cap dada concreta sobre el seu contingut. Amb la perspectiva del temps i amb les dades que tenim de la vida de Martí podem pensar que les raons per no llegir l’esmentada memòria podien estar relacionades amb la por que tenia de ser acusat d’heretge per defensar determinades teories. En aquest cas és molt possible que Martí defensés, com altres autors, que els gèrmens de la malaltia podrien aparèixer per generació espontània, que era una de les teories que defensava i que no s’atrevia a exposar públicament per por de ser acusat d’heretge per sectors ultramuntans de l’Església catòlica (Camós, 2013b). Del que no hi dubte és que dos dels personatges més actius en la polèmica que es desfermà a conseqüència del brot del port de la tardor de 1803, que a més tenien posicions força contraposades, Cibat i Salvà, estaven molt interessats pels treballs de Martí. Per tant, podem constatar que entre els anys 1803 i 1807 a Barcelona hi va haver un intens debat al voltant de la febre groga en el qual participaren diferents metges i cirurgians amics de Martí, i del qual el naturalista altafullenc degué estar assabentat. En aquest intens debat alguns dels elements que s’hi incloïen eren el paper de l’aire atmosfèric en l’aparició i la propagació de la malaltia, així com l’origen dels agents causants de l’afecció que sovint es consideraven com formes vives i de vegades es relacionaven amb la generació espontània. Per la carta de Salvà sabem que Martí també hi estigué investigant, i no seria estrany que les seves indagacions també fossin al voltant del paper de l’aire atmosfèric i de la generació esACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 128

21/03/2017 15:22:49


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

129

pontània, dos dels principals objectes d’investigació de Martí al llarg de la seva vida. Però malauradament, com hem dit, no coneixem cap dada de Martí mateix referent a les seves investigacions. Presas, Martí i el còlera morbo asiàtic

Però podem apropar-nos a les idees de Martí entorn de la febre groga a través d’un llibre que es publicaria dues dècades després de la seva mort, amb motiu d’un dels episodis epidèmics més greus que patiria la ciutat de Barcelona al llarg del segle xix, l’epidèmia de còlera de l’any 1854. Es tracta d’una obra sobre el còlera morbo asiàtic publicada per l’acadèmic Llorenç Presas, i que duia el contundent títol de Guerra a muerte al cólera morbo asiático y al Oidium Tuckery. En aquest context cal recordar que tot i que Martí va fer públiques molt poques de les seves idees científiques, tenim constància que tingué una notable influència entre els científics contemporanis i en els dels anys immediatament posteriors a la seva mort, en particular en els entorns acadèmics barcelonins (Camós, 2016). Encara que per la seva edat Presas tingué poques possibilitats de conèixer Martí, sí que conegué la seva obra a través del seu mestre i amic, el farmacèutic i naturalista Agustí Yáñez (Puig, 1995: 150), qui per la seva part també va ser un dels grans amics de Martí (Quintana, 1835: 84, 126). A més Yáñez coneixia a fons els treballs de Martí ja que era un dels pocs científics a qui sabem que li comunicava els seus sorprenents i conflictius descobriments (Torres Amat, 1836: 38), i fins i tot de vegades se l’ha arribat a qualificar com al seu veritable deixeble. A més sabem que Presas va poder conèixer de primera mà els manuscrits de Martí, fet que com veurem podria ser força rellevant. Ho sabem ja que, per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, va fer un viatge a Altafulla per recollir dades sobre les investigacions de Martí poc després de la seva mort, possiblement acompanyat per Yáñez (Vernet, 1985: 103).

Fig. 4.  Retrat del farmacèutic i matemàtic Llorenç Presas i Puig.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 129

21/03/2017 15:22:49


130

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

Presas, a l’obra Guerra a muerte al cólera morbo asiático, defensava que les espores del fong Oidium tuckeri eren responsables alhora de la malura de les vinyes i del còlera morbo asiàtic, en haver-se produït els dos mals simultàniament, i, per tant, per combatre el còlera morbo calia conèixer com s’originaven aquestes espores. Encara que ara ens pugui semblar una teoria estranya, no es tracta d’una teoria allunyada del que es discutia a Europa en aquells anys, ja que existia un notable nombre d’investigadors que defensaven l’origen fúngic del còlera, i això va originar una considerable polèmica a països com Anglaterra (Pelling, 1978: 146-202). Per Presas, la importància dels treballs de Martí radicava en el fet que li permetrien conèixer precisament l’origen d’aquestes espores d’Oidium tuckeri. Les primeres dues planes de l’obra de Presas consisteixen en una dedicatòria als generals Espartero i O’Donell, i ho aprofita per reivindicar-hi la ciència espanyola i referir-se a la gran importància dels descobriments de Martí que en part es mantenien desconeguts a causa de la dificultat de desxifrar els seus manuscrits, però que Presas ja coneixia després del seu viatge a Altafulla. Presas fa referència a les criptògames que Martí creia produir per generació espontània i apunta que els seus descobriments permetrien aclarir l’origen de les plagues: «Para la explicacion de las teorías que expongo nos falta el conocimiento de la clave de que se servia nuestro paisano Martí de Tarragona, que creó criptógamas por espacio de mas de diez y seis años seguidos y cuyos apuntes nadie los entiende. Descubierta esta clave me atrevo á asegurar que cambiarán totalmente las teorías que en el dia se dan acerca de las plagas que de cuando en cuando envia la sabia Naturaleza para probar nuestro heroismo, y para que asombrados contemplemos sus portentos.» (Presas, 1855: s. n.)

La dada que introdueix Presas en referir-se als setze anys d’experiments al voltant de la generació espontània, coincideix exactament amb els setze anys d’investigacions que reflecteixen els manuscrits de Martí que es conserven, del 5 de febrer de 1816 fins a la seva mort, l’any 1832, i confirmen el gran coneixement que Presas tenia d’aquests manuscrits. Per a Presas els estudis de Martí sobre la generació espontània eren fonamentals per entendre l’origen de les plagues, i valien tant per comprendre l’origen de la malura de la vinya com la del còlera morbo, i potser també la de la febre groga. A l’epígraf trenta-nou, quan ja comença a tractar l’origen de l’Oidium tuckeri, es refereix de nou als experiments de Martí sobre la generació espontània afirmant que els coneixien tots els naturalistes espanyols i, de forma irònica, també alguns d’estrangers encara que «afectan ignorarlo», en uns termes que ens apropen a la famosa «polèmica sobre la ciència espanyola»: «[…] La mayor parte de naturalistas españoles saben, sino todos, bien que lo ignoran ó afectan ignorarlo los demás naturalistas estrangeros, que nuestro paisano D. Antonio ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 130

21/03/2017 15:22:49


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

131

de Martí en su casa de Tarragona hizo por espacio de mas de diez y seis años millares de esperiencias creando criptógamas mediante fermentos que variaba, como y tambien las condiciones de humedad y temperatura, y puesto debajo un vaso ó campana, sabia con anticipacion la criptógama que se produciria. ¡Tal era la esperiencia adquirida en la creacion espontánea de las criptógamas!» (Presas, 1855: 31)

Presas, a partir del que li havia explicat Yáñez i del que havia vist en els manuscrits de Martí, pensava que el naturalista altafullenc era capaç de preveure l’organisme que apareixeria a través de la generació espontània segons les condicions en què es produïa, que com veurem relacionaria després amb l’aparició de l’Oidium tuckeri. Per donar major rellevància a la reivindicació dels treballs de Martí, Presas cita textualment dos fragments del segon tom de la segona edició de les Lecciones de historia natural del seu mestre Yáñez (Presas, 1855: 31-32). En el primer d’ells insisteix en la importància dels experiments de Martí: «Me consta de una manera positiva que nuestro célebre paisano D. Antonio de Martí había practicado por espacio de un gran número de años millares de observaciones y esperimentos acerca de la reproduccion de las plantas criptógamas. Su modestia rehusó constantemente publicar sus interesantes resultados, ni aún comunicarlos esplícitamente á sus amigos, limitándose á asegurar á estos que distaban mucho de todo lo que se habia publicado hasta la época.» (Presas, 1855: 31)

Més endavant explicita que tots els amics de Martí estaven d’acord que va ser la por del tribunal de la Inquisició el que va fer que el naturalista altafullenc no s’atrevís a publicar els seus descobriments, posant en relleu les seves dificultats i angúnies a l’hora de donar a conèixer els seus treballs científics (Camós, 2013b). Afegeix que ara seria indispensable publicar-los i s’ofereix ell mateix per desxifrar els manuscrits que com hem dit ja havia conegut, el que ens fa pensar que ja els havia pogut comprendre en bona part: «[…] rehusó publicarlo por temor al santo Tribunal de la Inquisicion. Pues bien, ¿qué remedio hay á tanto mal, siéndoos ahora absolutamente indispensable el conocimiento de sus trabajos para la esplicacion de todas las teorías cuyos hechos paso á exponer? Yo por mi parte me ofrezco todos los veranos durante las vacaciones hasta poner en claro las notas ó geroglíficos de nuestro paisano Martí en todo lo que esté á mis alcances.» (Presas, 1855: 32)

Cal remarcar que Presas indica que els treballs de Martí són indispensables per a la formulació de la seva teoria. A l’epígraf quaranta de la pàgina següent, Presas es refereix a la primera observació que es va fer a Europa d’un paràsit de les vinyes procedent d’Amèrica ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 131

21/03/2017 15:22:49


132

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

duta a terme pel jardiner Edward Tucker a Margate, un poble situat a l’estuari del Tàmesi. Posteriorment el botànic M. J. Berkeley anomenaria Oidium tuckeri aquest paràsit, en reconeixement del seu descobridor (Piqueras, 2010). A més es mostrava convençut que Martí coneixia la forma de produir aquest fong a voluntat a través d’un procés de generació espontània, i que desxifrant els seus manuscrits podria saber les condicions i els ferments que usava el naturalista altafullenc per obtenir-lo. Així podria controlar l’origen del que pensava que també era la causa del còlera morbo: «¿Cómo se pudo producir el oídium tuckery en dicho invernáculo de cerca del pueblo de Margate? Será fácil comprenderlo ahora que ya sabemos como nuestro célebre Martí las creaba en Tarragona. Este invernáculo contenia una ó varias parras. Estando herméticamente cerrado y calentado, se produciria humedad y esta unida al calor que la estufa le comunicava; y además á un fermento (que nuestro Martí nos dirá cual es), tenemos ya las mismísimas condiciones que dicho naturalista empleaba para la creacion de nuevos seres ó sean de nuevas plantas criptógamas, pues es muy natural que nuestro Martí hubiese producido el oidium tuckery, en sus millares de creaciones.» (Presas, 1855: 33)

Presas havia de tenir un gran coneixement de l’obra científica i del pensament de Martí tant a partir del que li podria haver explicat el seu mestre Agustí Yáñez, com de l’estudi dels seus manuscrits, als quals donà una gran importància igual que ho feren molts altres membres de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona (Camós, 2013b: 63-64). D’aquest coneixement deduí que l’agent que ell pensava que era responsable de la infecció del còlera morbo, l’Oidium tuckeri, s’hauria originat per generació espontània i que Martí havia estat capaç de reproduir el procés. Això ens permet pensar raonablement que Martí també podia creure que el germen de la malaltia epidèmica que havia investigat, la febre groga, era de naturalesa orgànica i també s’hauria pogut originar per generació espontània, tal com pensaven alguns dels seus amics i col·legues metges com Cibat. Potser podrem aclarir algunes d’aquestes coses el dia que es transcriguin les 3.000 pàgines manuscrites d’Antoni de Martí, que va conèixer Llorenç Presas, i que actualment es conserven a la Biblioteca-Hemeroteca de Tarragona. Conclusions

Tot i conèixer que Martí va investigar sobre la febre groga, saber el que pensava sobre aquesta malaltia presenta grans dificultats ja que no va publicar res sobre el tema, probablement per la por que tenia de la reacció que produirien les seves idees en els sectors més ultramuntans de l’Església catòlica espanyola. Tampoc no li coneixem cap confidència que hagués fet sobre aquest tema, ni cap escrit d’algun contemporani amic o col·lega sobre el que pensava en relació amb aquesta malaltia. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 132

21/03/2017 15:22:49


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

133

A pesar d’aquestes dificultats podem afirmar que quan l’any 1790 va presentar la seva famosa memòria sobre la composició de l’aire atmosfèric, ja havia reflexionat notablement sobre l’origen i la transmissió de les malalties. A partir dels seus estudis que demostraven la constància de les quantitats d’oxigen i de nitrogen en l’atmosfera, descartà que variacions en les proporcions dels gasos atmosfèrics poguessin ser la causa de malalties, tal i com ho suggerien molts dels seus contemporanis. Però en canvi, compartia amb molts dels seus col·legues la idea que l’aire, particularment el que procedia d’aigües pantanoses, era el medi en el qual en alguns casos es podrien originar i sobretot transmetre’s molts dels agents causants de les malalties contagioses. També sabem que en els anys immediatament posteriors al brot epidèmic de febre groga que va aparèixer al port de Barcelona a la tardor de 1803, es va produir un gran debat en el món sanitari de la ciutat en relació amb aquesta greu malaltia, en el qual van participar molts dels seus amics metges i cirurgians, com Cibat, Carbonell, els germans Piguillem, Salvà, Junoy i Bas. El naturalista altafullenc en deuria tenir notícia a través del que li comunicaven els seus amics i del que apareixia en els llibres que publicaven, ja que és difícil que tingués accés a les memòries del Col·legi de Cirurgia. A més, en aquests anys el mateix Martí havia investigat i reflexionat específicament sobre la causa i la transmissió de la febre groga, però no tenim cap dada concreta de les seves recerques i conclusions. També coneixem que els seus amics i col·legues esperaven conèixer els seus resultats pel gran prestigi del qual gaudia. A part d’unes poques línies que va escriure en la memòria sobre la composició de l’aire, les úniques dades que podem deduir sobre el que pensava Martí sobre les malalties infeccioses procedeixen d’una obra sobre el còlera mòrbid asiàtic, escrita més de vint any més tard de la seva mort pel farmacèutic i matemàtic Llorenç Presas. Sabem que Presas coneixia els manuscrits de Martí, i que emparant-se en dades extretes d’aquests escrits i amb les que li proporcionà el seu mestre Agustí Yáñez, amic i confident científic de Martí, defensava que els gèrmens del còlera morbo asiàtic es produïen per generació espontània. Coneixem que Martí fa ver molts experiments sobre aquest tipus de generació, arribant a la conclusió de la seva existència i creient que era capaç de controlar el procés en molts casos. Això ens porta a discórrer que Martí, a més de pensar que la febre groga es contagiava a través de l’aire, podia haver defensat que els agents causals d’aquesta malaltia també podien aparèixer a través de processos de generació espontània. Podria haver estat la defensa d’aquest procés, que no admetia la part més conservadora de l’Església catòlica espanyola, una de les causes que van fer que Martí tampoc no fes públics els resultats de la seva investigació sobre la febre groga.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 133

21/03/2017 15:22:49


134

Bibliografia AGUSTÍ, J. (1983), Ciència i tècnica a Catalunya en el segle xviii, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. ARÉJULA, J. M. de (1806), Breve descripción de la fiebre amarilla padecida en las andalucias, Madrid, Imprenta Real. BAS, A. (1806), «Censura». A: JUNOY, F., Observa­ cion sobre las calenturas y ulceras podridas, Juntes literàries del Col·legi de Cirurgia, BUB-reserva, Capsa 10. Doc. 133. Disponible a: <http://mdc.cbuc.cat/ cdm/singleitem/collection/juntasliter/id/131/rec/9> BERNAT, P. (1998), «Las posiciones anticontagionistas ante la epidemia de fiebre amarilla de Barcelona en 1821». A: Estudios de historia de las técnicas, la arqueología industrial y las ciencias, VI Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y las Técnicas, Valladolid, Junta de Castilla y León, Consejería de Educación y Cultura. Disponible a: <http:// www.xtec.cat/~pbernat/HCiencia/febre.htm>

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

Catalunya d’inici del segle xix», Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 6, (1), 1-32. Disponible a: <http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/article/ view/65925/pdf_509> CAMÓS, A. (2016), «Antoni de Martí i Franquès ¿un genio aislado? La llegada del lamarckismo a Barcelona en la primera mitad del siglo xix», Dynamis, 36, (2), 391-417. Disponible a: <http://www.raco.cat/index. php/Dynamis/article/view/313562/403680> CANO, F. (1804), «Análisis de la fiebre amarilla, y examen de su causa pròxima». A: PIGUILLEM et al., Me­ moria sobre la calentura amarilla de las Américas, Barcelona, Compañía de Jordi Roca y Gaspar, 35-51. CARBONELL, F. (1805), Memoria sobre el uso y abuso de la aplicación de la química á la medicina, Barcelona, Francisco Ifern y Oriola, traduïda del llatí per Vilaseca, A. CHAPTAL, J. A. (1816), Química aplicada a las Artes, Barcelona, Imprenta de Brusi, 3 vol., traduïda del francès per Carbonell, F.

BERNAT, P. (2012), «Correcting Lazzaro Spallanzani. Antoni Martí Franquès’ Contribution to the Knowledge of Sexual Reproduction of Plants (18th century)». A: ROCA-ROSELL, A. (ed.), The Circulation of Scien­ ce and Technology: Proceedings of the 4th Internati­ onal Conference of the ESHS, Barcelona, 18-20 November 2010, Barcelona, SCHCT-IEC. Disponible a: <http://taller.iec.cat/4iceshs/documentacio/ P4ESHS.pdf>.

CIBAT, A. (ca. 1800), Memorias Físicas sobre el influxo del gas hidrogeno en la constitución del hombre y so­ bre los efectos que en ella causa els oxigeno del aire atmosferico, Barcelona, Viuda e hijo de Aguasvivas.

BONASTRA, Q. (2000), «Innovaciones y continuismo en las concepciones sobre el contagio y las cuarentenas en la España del siglo xix. Reflexiones acerca de un problema sanitario, económico y social», Scripta Nova, 35.

CIBAT, A. (1805a), Memoria sobre la naturaleza del contagio de la fiebre amarilla, Barcelona, Imprenta de Brusi y Ferrer.

CALBET, J. M.; CORBELLA, J. (1981-1983), Diccio­ nari biogràfic de metges catalans, Barcelona, Rafael Dalmau, 3 vol. CAMARASA, J. M. (1989), Botànica i botànics dels Països Catalans, Barcelona, Enciclopèdia Catalana. CAMÓS, A. (2013a), «Antoni de Martí i Franquès, la generación espontánea y la transformación de los organismos», Asclepio, 65, (2), 1-13. Disponible a: <http://dx.doi.org/10.3989/asclepio.2013.22> CAMÓS, A. (2013b), «Antoni de Martí i Franquès i Fèlix Torres Amat: Ciència i dissidència religiosa a la

CIBAT, A. (1804a), Memoria sobre la calentura amari­ lla contagiosa, Barcelona, Imprenta de Brusi y Ferrer. CIBAT, A. (1804b), Elementos de Física experimen­ tal, Barcelona, Imprenta de Antonio Brusi y Ferrer.

CIBAT, A. (1805b), «Censura». A: JUNOY, F., Conti­ nuacion acerca la calentura pútrida, Juntes literàries del Col·legi de Cirurgia, BUB-reserva, Capsa 9. Doc. 124. Disponible a: <http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/ collection/juntasliter/id/98> DANON, J. (1977), «Un brote de fiebre amarilla en el puerto de Barcelona en 1803», Asclepio, 29, 119125. DESAIVE, J. P. et al. (1972), Médicins, climat et épi­ démies a la fin du XVIII siècle, París, Mouton, 1972. ELIAS DE MOLINS, A. (1889), Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix, Barcelona, Imprenta de Fidel Giró, 2 vol.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 134

21/03/2017 15:22:49


ANTONI DE MARTÍ I FRANQUÈS I EL DEBAT SOBRE LA FEBRE GROGA 

JANER, F. (1832), Elogio histórico del Dr. D. Francis­ co Salvá, Barcelona, Imprenta de Joaquin Verdaguer. JUNOY, F. (1804), Observacion acerca las calentu­ ras podridas y ulceras de este nombre, Juntes literàries del Col·legi de Cirurgia, BUB-reserva, Capsa 9. Doc. 112. Disponible a: <http://mdc.cbuc.cat/cdm/ singleitem/collection/juntasliter/id/96/rec/7> JUNOY, F. (1805), Continuacion acerca la calentura pútrida, Juntes literàries del Col·legi de Cirurgia, BUB-reserva, Capsa 9. Doc. 124. Disponible a: <http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/juntasliter/ id/98> JUNOY, F. (1806), Observacion sobre las calenturas y ulceras podridas, Juntes literàries del Col·legi de Cirurgia, BUB-reserva, Capsa 10. Doc. 133. Disponible a: <http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/juntasliter/id/131/rec/9> JUNOY, F. (1807), Observaciones de Witman y Ca­ meron sobre las calenturas y ulceras putridas, Juntes literàries del Col·legi de Cirurgia, BUB-reserva, Capsa 10. Doc. 139. Disponible a: <http://mdc.cbuc.cat/ cdm/singleitem/collection/juntasliter/id/126/rec/1> MARTÍ, A. (1791), Experimentos y Observaciones so­ bre los sexos y la fecundación de las plantas, Barcelona, Viuda Piferrer. MARTÍ, A. (2011), La química de l’aire, Tarragona, Publicacions URV. MARTÍNEZ, A.; PARDO, J. (2000), «Un programa dues acadèmies: Jaume Bonells i el foment de la medicina i de les ciències naturals a Barcelona (17661786)». A: NIETO-GALAN, A.; ROCA, A. (coord.), La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona als segles xviii i xix, Barcelona, RACAB-IEC, 137-164. PELLING, M. (1978), Choler, Fever and English Me­ decine 1825-1865, Oxford, Oxford University Press. PÉREZ, N. (2007), Anatomia, química i física experi­ mental al Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760-1808), tesi doctoral dirigida per A. Martínez, UAB. Disponible a: <www.tdx.cat/bitstream/10803/ 5174/1/npp1de1.pdf> PESET, M.; PESET, J. L. (1972), Muerte en España (Política y Sociedad entre la peste y el cólera), Madrid, Seminarios y Ediciones S. A. PESET, J. L. (1977), «Epidemias y sociedad en la España del fin del antiguo régimen», Asclepio, 29, 37-66.

135

PIGUILLEM, F. (1804), «De la propiedad contagiosa de la calentura amarilla». A: PIGUILLEM et al., Memo­ ria sobre la calentura amarilla de las Américas, Barcelona, Compañía de Jordi, Roca y Gaspar, 15-34. PIGUILLEM, J. (1804), «Higiene pública, ó medicina preventiva general». A: PIGUILLEM et al., Memoria sobre la calentura amarilla de las Américas, Barcelona, Compañía de Jordi, Roca y Gaspar, 68-81. PIQUERAS, J. (2010), «El Oidium en España: la primera gran plaga americana del viñedo», Scripta Nova, XIV, 332. Disponible a: <http://www.ub.es/ geocrit/sn/sn-332.htm> PRESAS, Ll. (1855), Guerra a muerte al cólera morbo asiático, Barcelona, Librería de Joaquín Verdaguer. PUIG-PLA, C. (1995), «Llorenç Presas i Puig». A: CAMARASA, J. M.; ROCA, A., Ciència i tècnica als Paï­ sos Catalans: Una aproximació biogràfica, Barcelona, Fundació Catalana per la Recerca, 147-180. PUIG-PLA, C. (2006), Física, tècnica i il·lustració a Catalunya, tesi doctoral dirigida per A. Roca, UAB. Disponible a: <https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2006/ tdx-1106107-172655/cpp1de1.pdf> QUINTANA, A. (1935), «Antoni Martí Franquès. Memòries originals. Estudi biogràfic i documental», Me­ mòries de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 3a. època, 24, Barcelona, Nebots de López Robert. QUINTANA, A. (1985), «Biografia desapassionada d’Antoni de Martí i Franquès». A: Miscel·lània Antoni de Martí i Franquès, Tarragona, Ajuntament de Tarragona, 47-88. QUINTANA, A. (1992), «Epistolari d’Antoni de Martí Franquès», Estudis Altafullencs, 16, 51-121. RAMÍREZ MARTÍN, S. (2013), «Avatares de un documento sobre la fiebre amarilla: de Caracas a Madrid». A: CAIRO, H. et al., XV Encuentro de Latinoamerica­ nistas Españoles, Nov. 2012, Madrid, Trama editorial, CEEIB, 1164-1173. Disponible a: <https://halshs. archives-ouvertes.fr/halshs-00876583> REAL ACADEMIA DE CIENCIAS Y ARTES DE BARCELONA (1902), Nómina del personal académico, Barcelona, A. López Robert. RIERA, J. (1982), «Nota sobre Antonio Cibat y la Cátedra de Física Experimental de Barcelona (un proyecto de 1807)», Dynamis, 2, 357-362.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 135

21/03/2017 15:22:49


136

RILEY, J. (1987), The Eighteenth-Century Compaign to Avoid Disease, Londres, Macmillan. ROCA-ROSELL, A. (ed.), The Circulation of Science and Technology: Proceedings of the 4th International Conference of the ESHS, Barcelona, 18-20 November 2010, Barcelona, SCHCT-IEC. Disponible a: <http:// taller.iec.cat/4iceshs/documentacio/P4ESHS.pdf> RUSH, B. (1804), Relación de la calentura biliosa, re­ mitente amarilla, que se manifestó en Filadelfia en el año 1793, Madrid, Imprenta Real.

AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN

lenturas podridas y ulceras de este nombre, Juntes literàries del Col·legi de Cirurgia, BUB-reserva, Capsa 9. Doc. 112. Disponible a: <http://mdc.cbuc.cat/ cdm/singleitem/collection/juntasliter/id/96/rec/7> SÁNCHEZ MIÑANA, J. (2000), «La colaboración del Dr. Salvà i Campillo en el Memorial Literario de Madrid (1786-1790)», Quaderns d’Història de l’Engi­ nyeria, 4, 184-230. SIGAUD de la FOND, J. A. (1785), Essai sur différen­ tes especies d’air fixe ou de gas, París, Gueffier.

SALVÀ, F. (1806), Segundo año del Real estudio de medicina clínica de Barcelona, Barcelona, Oficina de Manuel Texéro.

TORRES AMAT, F. (1836), Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catala­ nes, Barcelona, Imprenta A. Verdaguer.

SAN GERMAN, A. (1804), «Censura de la observación de Dn Francisco Junoy sobre las calenturas podridas». A: JUNOY, F., Observacion acerca las ca­

VERNET, J. (1985), «Un treball inèdit d’en Martí i Franquès?». A: Miscel·lània Antoni de Martí i Franquès, Tarragona, Ajuntament de Tarragona, 103-104.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 105-136

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 136

21/03/2017 15:22:49


RESSENYES BOOK REVIEWS AND CONFERENCE REPORTS

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 137

21/03/2017 15:22:49


001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 138

21/03/2017 15:22:49


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-145

Manuel Castillo Martos, Juan Luis Rubio Mayoral (2014), Enseñanza, ciencia e ideología en España (1890-1950). Sevilla: Diputación de Sevilla/Vitela Gestión Cultural. ISBN-13: 978-8477983705, 25 €, 334 p. Con este título, de apariencia unitaria, se presenta un libro constituido por dos ensayos independientes yuxtapuestos, seguidos de tres anexos, también relativamente independientes entre sí. El primero de los artículos se titula “Historia de la enseñanza bajo la idea de las dos Españas (1931-1945)”, y su autor es Juan Luis Rubio Mayoral, profesor del departamento de Teoría e Historia de la Educación y Pedagogía Social de la Universidad de Sevilla. En la primera parte, el autor presenta y analiza el proyecto educativo de la República, su puesta en marcha, su desarrollo y sus resultados, abarcando desde la enseñanza primaria hasta la universidad. Pasa después a exponer cuáles fueron las medidas tomadas desde el primer momento por los sublevados de 1936, destinadas a demoler la obra educativa republicana y a sentar las bases del Estado totalitario que se instalaría en España tras la victoria franquista. El profesor Rubio cierra su artículo con el estudio de los primeros años de la política educativa de la dictadura franquista, hasta el cese del ministro Ibáñez Martín en 1951. Podría pensarse que en relación a las cuestiones tratadas en este libro ya está todo prácticamente dicho, dada la ingente bibliografía que existe al respecto1. Por eso no es extraño que en una entrevista 1.  Antes incluso de la muerte del dictador había aparecido un libro esencial: PÉREZ GALÁN, Mariano (1975) La enseñanza en la Segunda República Española, Madrid, Edicusa. Más tarde aparecerían SAMANIEGO BONEU, Mercedes (1977) La política educativa de la Segunda República durante el bienio azañista, Madrid, CSIC; LOZANO SEIJAS, Claudio (1980) La educa­ ción republicana, Barcelona, Universidad de Barcelona. Después vendría un larguísimo etcétera, que culminaría, por ahora, con los numerosos trabajos de Antonio Molero Pintado: MOLERO, Antonio (1977) La reforma educativa de la Segunda República Española: primer bienio, Madrid, Santillana; MOLERO, Antonio (1988) “Programa pedagógico de la Segunda República Española”, en Educación e Ilustración: dos siglos de reformas en la enseñanza, Madrid, Ministerio de

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 139

21/03/2017 15:22:49


140

GUILLERMO LUSA

realizada a los autores en junio de 20152 se les preguntase por la aportación específica de este libro en relación a las reformas educativas que quedaron interrumpidas en julio de 1936. Los autores respondían que “Es uno de los temas claves de la historia contemporánea de nuestro país, y en este libro se trata con rigor científico, a partir de libros y documentos, el aporte de datos inéditos hasta ahora”. Confieso que no he sido capaz de encontrar esos nuevos datos a los que aluden los autores (por lo menos en el primer artículo), pues no están adecuadamente destacados, posiblemente por culpa de las deficiencias existentes en la edición de este libro. El artículo del profesor Rubio no lleva notas a pie de página, y las referencias bibliográficas que incluye a lo largo de su texto no aparecen ni al final de su artículo ni al final del libro. También es un obstáculo para seguir el hilo de su argumentación el hecho de que el artículo se subdivida en 61 apartados (para un texto de 103 páginas), muy desiguales entre sí. Y tampoco ayuda demasiado a calibrar el valor de las aportaciones de este artículo el hecho de que no se formule explícitamente el propósito del mismo ni se cierre adecuadamente con las pertinentes conclusiones. Es una lástima que estas deficiencias estructurales y formales del artículo de Rubio perjudiquen los loables propósitos de su texto, entre los cuales el fundamental es mostrar y valorar el noble empeño de la República por modernizar el país mediante la educación. La República quería consolidar el nuevo régimen dedicando notables esfuerzos y recursos a la puesta en marcha de un sistema de educación pública universal, racional, laico, no sexista y gratuito. Asimismo, nunca será suficiente el esfuerzo que se dedique a dar a conocer a la ciudadanía —y repudiar como se merece— la represión que el franquismo (y las derechas tradicionales que se beneficiaron de su política) ejercieron sobre la enseñanza y sobre el profesorado, así como la instrumentación torticera que de la enseñanza pretendieron hacer los responsables franquistas para edificar su totalitario y nacional-católico régimen. Estas cuestiones, así como la actividad destructiva de la obra de la República efectuada por la iglesia católica —que en pleno siglo xx había considerado la separación Iglesia-Estado Educación y Ciencia, 439-476, etc. Para la represión contra maestros y enseñantes, y en general sobre la educación durante el franquismo, son destacables los trabajos de MORENTE, Francisco (1997) La escuela y el Estado Nuevo. La depuración del Magisterio Nacional (1936-1943), Valladolid, Ámbito; MORENTE, Francisco (2001) “La muerte de una ilusión: el Magisterio español en la Guerra Civil y el primer franquismo”, Historia y Comunicación Social, núm. 6, 187-201; NAVARRO SANDALINAS, Ramón (1990) La Enseñanza Primaria durante el franquismo (1936-1975), Barcelona, PPU; CÁMARA VILLAR, Gregorio (1984) Nacional-catolicismo y escuela. La socialización política del franquismo (1936-1951), Jaén, Hesperia. En cuanto a la universidad, podemos destacar, en un panorama cada vez más nutrido, los relativamente recientes CLARET, Jaume (2006) El atroz desmoche, Barcelona, Crítica; OTERO CARVAJAL, Luis Enrique (2006) La destrucción de la ciencia en España: depura­ ción universitaria en el franquismo, Madrid, Editorial Complutense. Más general, sobre educación e ideología, en un período más amplio, sigue siendo esencial PUELLES BENÍTEZ, Manuel (1991) Educación e ideología en la España contemporánea, Barcelona, Labor. 2.  Aparecida en la web de la Unión de Editoriales Universitarias Españolas, consultable en la dirección de internet http:// www.une.es/Ent/Items/ItemDetail.aspx?ID=10202 (consultada el 19-XI-2015).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-145

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 140

21/03/2017 15:22:49


141

RESSENYES

como una agresión intolerable a sus derechos— y su aprovechamiento de la victoria, están profusamente tratadas en el artículo de Rubio. Hasta aquí el primer ensayo, el del profesor Rubio Mayoral. El resto del libro —es decir, el segundo artículo y los tres anexos— está redactado por Manuel Castillo Martos, que fue profesor del departamento de Química inorgánica de la Universidad de Sevilla, y que en la actualidad es catedrático emérito de Historia de la Ciencia en esa misma Universidad. El segundo ensayo de este libro se titula “Ciencia en la universidad y centros de investigación entre dos siglos (1890-1950). Dos estilos diferentes de legislar para la ciencia”. El autor comienza pasando revista brevemente a la historia política y educativa española durante el siglo xix, señalando especialmente las controversias entre los sectores progresista y reaccionario, acaloradamente virulentas con ocasión de las dos llamadas “cuestiones universitarias”3 y de la conocida “polémica de la ciencia española”4. A continuación trata acerca de la creación de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), analizando brevemente sus objetivos y sus primeras realizaciones. Aborda después la fundación de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE) en 1907, organismo oficial que sería decisivo para conectar a los jóvenes investigadores españoles con las principales instituciones europeas, aproximando de este modo a nuestro país a la vanguardia de la investigación científica5. Estas dos instituciones vieron complementada su labor regeneracionista por la Residencia de Estudiantes (1910), el Instituto-Escuela (1918) y otros institutos y laboratorios, que también son analizados por Castillo. Todas estas iniciativas y esfuerzos fueron fructificando, de manera que el nivel educativo, cultural y científico del país mejoró notablemente, dando lugar a lo que suele conocerse —sobre todo en contraste por lo que vendría después— como “Edad de Plata de la cultura española” (primer tercio del siglo xx). Todo esto se vino abajo con el estallido de la guerra civil y la instauración de la dictadura franquista. Los grupos sociales privilegiados y reaccionarios —singularmente la iglesia 3.  Ambos episodios tuvieron como protagonista al tristemente célebre Manuel de Orovio, ministro de Fomento. La primera crisis universitaria, la de 1864, desembocaría en la famosa “noche de San Daniel” (véase RUPÉREZ, Paloma (1975) La cuestión universitaria y la noche de San Daniel, Madrid, Edicusa); la segunda, la de 1875, daría lugar a la masiva expulsión de profesores que al año siguiente fundarían la Institución Libre de Enseñanza. 4.  A esta última cuestión está dedicado el ya clásico GARCÍA CAMARERO, Ernesto (1970) La polémica de la ciencia española, Madrid, Alianza. Los modos habituales de enfocar esta polémica fueron revisados algunos años más tarde por López Piñero y por Glick, entre otros (véase LÓPEZ PIÑERO, José María (1992) La ciencia en la España del siglo xix, Madrid, Marcial Pons. Antes había tratado de este asunto en la primera parte de LÓPEZ PIÑERO, José María (1979) Ciencia y técnica en la so­ ciedad española de los siglos xvi y xvii, Barcelona, Labor). 5.  Ambas instituciones han sido minuciosamente estudiadas por los historiadores de la educación, la cultura, la ciencia y la técnica. La obra fundamental sobre la ILE es JIMÉNEZ LANDI, Antonio (1996) La Institución Libre de Enseñanza y su ambiente, 4 vols., Madrid, Ministerio de Educación y Cultura et al. En cuanto a la JAE, probablemente el estudio más completo es SÁNCHEZ RON, José Manuel (coord.) (1988) 1907-1987. La Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científi­ cas 80 años después, 2 vols., Madrid, CSIC.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-145

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 141

21/03/2017 15:22:49


142

GUILLERMO LUSA

católica—, que siempre habían visto con hostilidad a la ILE y a la JAE, procedieron a liquidar concienzudamente estas instituciones, persiguiendo y reprimiendo a sus miembros (desde las personalidades más representativas hasta sus elementos de base), e intentando a la vez tergiversar, demonizar y borrar de la memoria la obra realizada. Los intelectuales y científicos más prestigiosos, que en su mayor parte apoyaron a la República, hubieron de exiliarse o fueron sometidos a represión y ostracismo durante la dictadura, siendo ocupadas sus plazas por mediocres individuos que condujeron a nuestra cultura y a nuestro prestigio intelectual a un retroceso de decenios6. La vuelta al oscurantismo, el renacimiento de la escolástica —no sólo en el campo de la filosofía, sino también en el ámbito de las ciencias— llegarían a ser asfixiantes. El autor describe esta situación y este ambiente, formulando una interesante explicación para entender la argumentación franquista en relación al atraso científico de España, según la cual España no reunía las condiciones necesarias para ser una democracia de estilo occidental, y era un país atrasado, periférico y poco dotado para la ciencia. Pero esto era radicalmente falso —replica Castillo— pues nuestra actividad científica durante la década de los años 1930 era cada vez más parecida a la de los demás países de nuestro entorno, y habíamos tenido científicos (Blas Cabrera, Enrique Moles, Arturo Duperier, Odón de Buen, Luis A. Santaló, Antonio García Banús...7) reconocidos internacionalmente por su valía. Pero estas personas no podían ser reivindicadas por los jerifaltes franquistas, porque la mayor parte de ellos estaban en el exilio, por haber defendido la legalidad republicana. Castillo pasa revista a algunas de las principales figuras de este exilio, especialmente del que se estableció en Iberoamérica, y concluye su artículo examinando los cambios efectuados por el franquismo en el sistema institucional de la ciencia española, el principal de los cuales fue la apropiación —y la desvirtuación— del patrimonio de la JAE y de sus funciones para constituir el opusdeísta Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El Anexo I se titula “De la libertad de cátedra republicana a la depuración franquista. Los casos de Pedro de Castro Barea y María del Rosario Montoya Santamaría en la Facultad de Ciencias de la Universidad de Sevilla”. Se trata, como su nombre indica, de dos estudios de caso, el de los expedientes políticos a que fueron sometidos los mencionados profesor y profesora por los depuradores franquistas. El autor comienza examinando brevemente al-

6.  El sórdido ambiente intelectual oficial del franquismo ha sido descrito y analizado hace unos años por MORÁN, Gregorio (1998) El maestro en el erial: Ortega y Gasset y la cultura del franquismo, Barcelona, Tusquets. En lo que respecta a la ciencia y la técnica, véase OTERO CARVAJAL, Luis Enrique (dir) (2006) La destrucción de la ciencia en España. Depuración universitaria en el franquismo, Madrid, Editorial Complutense. 7.  Sobre el exilio científico republicano pueden verse GIRAL, Francisco (1994) La ciencia española en el exilio (19391989). El exilio de los científicos españoles, Barcelona, Anthropos; BARONA, Josep Lluís (comp.) (2003) Ciencia, salud pública y exilio (España 1875-1939), Valencia, Seminari d’Estudis sobre la Ciència, Publicacions de la Universitat de València, y también su otro libro BARONA, Josep Lluís (2010) El exilio científico republicano, Valencia, Publicacions de la Universitat de València.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-145

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 142

21/03/2017 15:22:49


RESSENYES

143

gunos de los anteriores procesos de depuración política del profesorado que habían tenido lugar en España durante los siglos xix y xx, así como las injerencias militares que se produjeron en la Universidad de Sevilla en cuanto el general golpista Queipo de Llano se hizo con el control de la ciudad. Pasa después a tratar de la incorporación de la mujer española a la universidad, desde finales del siglo xix, con especial atención a la Universidad de Sevilla, cuya Sección de Química pasa a estudiar a continuación. Tras ello, entra a presentar el caso de María del Rosario Montoya, profesora auxiliar de la Facultad de Ciencias, sancionada con el cese e inhabilitación por una comisión depuradora presidida por el químico Antonio Gregorio Rocasolano. Uno de los “cargos” que se imputaban a Montoya era que gozaba de la confianza de Pedro de Castro Barea, catedrático de Mineralogía, Botánica y Zoología en la misma Universidad, cuyo proceso de depuración es presentado a continuación por Castillo. Castro Barea —cuya notable trayectoria científica y sus publicaciones están resumidos en este Anexo I— era un hombre de la Institución Libre de Enseñanza, que había pasado por la Residencia de Estudiantes, de talante liberal (en el buen sentido de la palabra). En el momento de la sublevación militar era Secretario General de la Universidad de Sevilla, cargo del que fue destituido por la autoridad militar en agosto de 1936. También fue multado y sometido a incautación de bienes, además de ser sometido al proceso de depuración por parte de la Comisión central instalada en la Universidad de Zaragoza, que en septiembre de 1937 resolvió separar definitivamente a Castro de su cargo, inhabilitarlo y darle de baja en el escalafón de catedráticos. Los motivos aducidos para la separación eran que “Pedro de Castro era sospechoso de simpatizar con las izquierdas”. A pesar de su expulsión de la cátedra, Castro obtuvo permiso para seguir trabajando en el laboratorio y continuar con sus investigaciones mineralógicas. En 1944 solicitó la revisión de su expediente, que anuló la orden de expulsión, sustituyéndola por la de traslado a otra universidad. Castro se reinsertó así en la Facultad de Medicina de Cádiz, en la cátedra de Biología para Medicina, en la octava categoría. Dos años después se produciría su regreso a la Facultad de Ciencias de Sevilla, donde se jubiló. El Anexo II se titula “Biografías” y está dedicado a presentar las semblanzas de 55 científicos españoles que florecieron durante el primer tercio del siglo xx. En la breve presentación de este anexo el profesor Castillo hace un vehemente alegato en favor de la recuperación de los archivos de los científicos reseñados que fallecieron en el exilio, pero no nos proporciona ningún criterio que justifique la selección de estos científicos, y no de otros. Hemos de recurrir a la entrevista a que fueron sometidos los autores en junio de 2015, de la que ya hemos hablado, para conocer el propósito de esta selección: “Los biografiados son una muestra representativa de los científicos y técnicos que con sus trabajos pusieron el nivel de la ciencia y la técnica española al mismo que había en otros países, y superior a algunos. Los aquí mencionados responden al prototipo de quienes han desarrollado una enorme labor durante el primer tercio del siglo xx, para que España no fuera tomada como una débil nube, y que gracias a ellos se produjo eclosión de las ciencias”. El profesor CastiACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-145

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 143

21/03/2017 15:22:49


144

GUILLERMO LUSA

llo declara en nota a pie de página que ha obtenido los datos biográficos de estos 55 personajes en los libros citados en la bibliografía y en una serie de páginas de internet cuyos nombres enumera. Dado el carácter del libro, he efectuado una cierta “clasificación política” de los 55 cien­ tíficos biografiados. Doce de ellos fallecieron antes de la guerra, y uno durante la contienda, de muerte natural. Dos fueron asesinados por los franquistas (el rector de Valencia, Juan Bautista Peset y el químico Jesús Yoldi). Veintiuno se exiliaron (siete de ellos regresaron para morir en España); cinco fueron sometidos a sanciones y padecieron lo que se ha llamado “exilio interior”. Trece murieron en España, sin haberse exiliado; sólo tres de estos apoyarían decididamente al franquismo, uno de ellos —el químico Antonio de Gregorio Rocasolano— actuando muy activamente en las comisiones de depuración del profesorado8. En el Anexo III, “Científicos y técnicos en México”, trata el autor de los científicos republicanos que se establecieron en ese país norteamericano al finalizar la guerra. En la breve introducción que precede a los listados, Castillo explica cómo se establecieron las conversaciones entre el gobierno mexicano de Lázaro Cárdenas y el de la República española, que desembocarían en el traslado masivo de refugiados españoles, realizados a través de dos organismos creados al efecto, el Servicio de Evacuación a los Republicanos Españoles (SERE, negrinista) y la Junta de Ayuda a los Republicanos Españoles (JARE, prietista). El anexo consiste simplemente en la relación nominal de 325 personas, distribuidas en siete especialidades: Medicina (141), Ingeniería (83), Farmacia (29), Arquitectura (19), Química (18), Ciencias Exactas (15) y Ciencias Naturales (13)9. Desde el punto de vista académico, este libro no añade demasiado a lo que durante los últimos decenios la comunidad de historiadores ha venido aportando al conocimiento y comprensión de la cuestión que se anunciaba en el título. Sólo el Anexo I, el relativo a la depuración franquista en la Universidad de Sevilla, nos proporciona información nueva en relación a lo que sabíamos como resultado de las lecturas, hace ya unos cuantos años, de los libros que hemos mencionado en las notas a pie de página. Entendemos, sin embargo, que la pretensión del libro es más bien dirigirse a un amplio público estudiantil, al que se 8.  Estos números ponen bastante claramente de manifiesto que nuestra comunidad científica más destacada de la década de los años 1930 era mayoritariamente demócrata, y que se pronunció por la defensa de la legalidad republicana. Claro que queda pendiente examinar la muestra, para ver si el autor se ha olvidado de algún otro preclaro científico que pudiera alterar o desequilibrar esta conclusión. Me permitirán ustedes que lo deje para otra ocasión... 9.  He encontrado esta misma relación nominal y el mismo cuadro resumen en el artículo ORDOÑEZ ALONSO, María Magdalena (1999) “Los científicos del exilio español en México: un perfil”, Clío: History and History Teaching, núm. 11. La relación nominal y el cuadro fueron establecidos por Magdalena Ordoñez a partir de los archivos del Comité Técnico de Ayuda a los Republicanos Españoles (CTARE). Este artículo de Ordoñez aparece citado (con errores) en la bibliografía del libro de Castillo y Rubio, página 331 (artículo accesible en internet, en la dirección http://clio.rediris.es/index_exilio.htm, del portal “Memoria del exilio. Proyecto Clío”, consultado el 21-XI-2015).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-145

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 144

21/03/2017 15:22:49


RESSENYES

145

ha escamoteado durante muchos años el conocimiento del ambicioso y noble proyecto educativo republicano, y al que también se han ocultado las vergüenzas de la contrarreforma y represión franquista en el ámbito de la educación. En este sentido, el libro presenta un discurso esclarecedor y vehemente, en defensa de la obra de la república y en rechazo al genocidio cultural franquista, que no podemos sino aplaudir. Guillermo Lusa guillelm@gmail.com

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-145

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 145

21/03/2017 15:22:49


001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 146

21/03/2017 15:22:49


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 147-150

XIV Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica Castelló de la Plana La XIV Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica se ha celebrado en la Universidad Jaume I los días 27, 28 y 29 de octubre en Castellón. La reunión ha sido organizada por la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), con la colaboración de las siguientes instituciones y universidades: la Universitat Jaume I (UJI), el Instituto Interuniversitario de Lenguas Modernas Aplicadas (IULMA), el Instituto Interuniversitario de Filología Valenciana (IIFV), el Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia “López Piñero” (Universidad de Valencia), la Universidad de Alicante (UA), la Universidad Miguel Hernández (UMH), las secciones de Ciencias Biológicas y de Ciencias y Tecnología del Institut d‘Estudis Catalans (IEC) y la editorial Afers. El programa de la reunión fue inaugurado por Emma Sallent (Presidenta de la SCHCT), Carmel Ferragud (Coordinador de la XIV Trobada) y María José Esteve (Decana de la Facultad de Ciencias Sociales y Humanas de la UJI). Consistió en tres conferencias plenarias impartidas por Ignacio Suay del Centro Interuniversitario de História das Ciências e da Tecnologia (CIUHCT), Universidade Nova de Lisboa, sobre los laboratorios de las aduanas como un espacio científico vinculado a la hacienda pública; Naomi Oreskes de la Harvard University sobre el lugar de la historia de la ciencia y de los historiadores en los asuntos actuales; y Carolin Schmitz del Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia “López Piñero” (IHMC) sobre la historia de la medicina desde la perspectiva del paciente en la España de la época moderna. Además quince sesiones y la exposición “Estèvia, la panacea dolça”, a cargo de Àlvar Martínez del IHMC, acogieron las actuales líneas de investigación en historia de la ciencia en España. También tuvo lugar durante el encuentro la entrega del XV Premio Antoni Quintana i Marí (Amina El Asri Zigaf) y del II Premio para trabajos de Máster de Historia de la Ciencia (Mar Cuenca, Lorena Valderrama, Ned Somerville y Joan Fabregat). Estas actividades fueron

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 147

21/03/2017 15:22:49


148

SILVIA PÉREZ

desarrolladas y discutidas por alrededor de 150 participantes, que vinieron a compartir y comunicar las líneas de investigación en las que actualmente trabajan, en muchos casos como parte de una investigación doctoral o postdoctoral. La reunión contó además con una visita cultural a la colección del Institut Francesc Ribalta y su magnífica colección de materiales para la enseñanza de las ciencias. La XIV Trobada fue ciertamente una reunión interesante y controvertida, como corresponde a la naturaleza de la mayoría de los temas discutidos. Los cuales fueron: museos y colecciones de ciencia en Barcelona (1700-2000); temas entorno a la medicina contemporánea; tendencias de futuro en el estudio del discurso de la medicina; ciencia y medicina en el mundo moderno; los traductores de la ciencia y la técnica; medicina y salud en los territorios de la Corona de Aragón; la historia de la ciencia y la enseñanza; tecnologías contemporáneas; medicina antes de la medicina; ciencia y ficción en la literatura catalana; comunicar la ciencia, políticas de salud y enfermedades infecciosas; y productos tóxicos (1800-2000). El último día del encuentro había convocado un concurso a mejor póster y mejor vídeo, siendo los premiados: “Objectes mèdics sorprenents. Una forma de comunicació entre el patrimoni mèdic i els seus públics ” de Yona Manríquez y “Dibujar las cosas. Artesanos, Longitud y Políticas de la Tecnología” de Eoin Philips, primer y segundo premio respectivamente en la categoría de póster. Y “Brain Mapping” de Joanna Sierpowska, “Metabolisme Tumoral” de Helga Simon y “Microscopi virtual per al disseny de fàrmacs” de Silvana Pinheiro, William Zamora y Carles Currutchet, primer, segundo y tercer premio respectivamente en la categoría de vídeo. La reunión recogió de esta forma las variadas y ricas investigaciones además de reivindicar la importancia de las mismas y una mayor financiaACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-150

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 148

21/03/2017 15:22:50


149

RESSENYES

ción para el desarrollo de éstas. Ha sido por tanto una Trobada muy plural, donde ha quedado reflejada la riqueza de la investigación que se está haciendo, contando con una muy buena acogida y con mucha gente joven.

14th Conference on the History of Science and Technology Castellón de la Plana The 14th Conference on the History of Science and Technology was held at the University Jaume I on 27th, 28th and 29th October in Castellón. The meeting was organized by the Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT, Catalan Society for the History of Science and Technology) under the auspices of the following institutions and universities: the University Jaume I (UJI), the Interuniversity Institute for Applied Modern Languages (IULMA), the Interuniversity Institute of Valencian Philology (IIFV), the Institute of History of Medicine and Science “López Piñero” (University of Valencia), the University of Alicante (UA), the University Miguel Hernández (UMH), the Biological Sciences and Science and Technology sections of the Institut d’Estudis Catalans (IEC, Institute of Catalan Studies), and the publishing house Afers. The agenda of the meeting was opened by Emma Sallent (president of the SCHCT), Carmel Ferragud (coordinator of the 14th Conference) and María José Esteve (dean of the Faculty of Social and Human Sciences of the UJI). It consisted of three plenary lectures: Ignacio Suay, from the Interuniversity Centre for History of the Sciences and Technology (CIUHCT), New University of Lisbon, on customs laboratories as a scientific space linked to public finances; Naomi Oreskes, from Harvard University, on the positioning of the history of science and science historians on current affairs; and Carolin Schmitz, from the Institute of History of Medicine and Science “López Piñero” (IHMC), on the history of medicine from the patient’s perspective in the Spain of the modern era. Moreover, fifteen sessions dealt with the main research lines in the history of science in Spain, and the presentation was made of the exhibition “Estèvia, la panacea dolça” (Stevia, the sweet panacea) in the Library by Àlvar Martínez from IHMC. The awards ceremony of the 15th Antoni Quintana i Marí Award (Amina El Asri Zigaf) and that of the 2nd Master’s Course in History of Science Prizes (Mar Cuenca, Lorena Valderrama, Ned Somerville and Joan Fabregat) also took place at the Conference. These activities were held and discussed by some 150 participants, who shared and communicated their current research lines, in many cases as part of their doctoral or postdoctoral research. The meeting also included a cultural visit to the Francesc Ribalta Institute and its magnificent collection of materials for the teaching of sciences. The 14th Conference was certainly an interesting and controversial event, as befits the nature of the topics discussed. These were: science museums and collections in Barcelona ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-150

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 149

21/03/2017 15:22:50


150

SILVIA PÉREZ

(1700-2000); issues in contemporary medicine; future trends in the study of the discourse of medicine; science and medicine in the modern world; translators in science and technology; medicine and health in the territories of the Crown of Aragon; history of science and education; contemporary technologies; medicine before medicine; science and fiction in Catalan literature; communicating science, health policies and infectious diseases; and toxic products (1800-2000). Additionally, the Best Poster and Best Video awards were presented on the last day of the meeting. The winners were: Objectes mèdics sorprenents. Una forma de comunicació entre el patrimoni mèdic i els seus públics (Amazing medical objects. A form of communication between the medical heritage and its publics) by Yona Manríquez, and Drawing things. Craftsmen, length and technology policies by Eoin Philips, first and second prize respectively in the poster category; and Brain mapping by Joanna Sierpowska, Metabolisme tumoral (Tumor metabolism) by Helga Simon, and Microscopi virtual per al disseny de fàrmacs (Virtual microscope for the design of medicines) by Silvana Pinheiro, William Zamora and Carles Currutchet, first, second and third prizes respectively in the video category. The meeting thus covered a rich and diverse range of research, highlighting its importance. This plural event reflected the wealth of current research and it was very well received, attracting the attention of many young people. Silvia Pérez Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia “López Piñero” (IHMC) silprz92@gmail.com

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 139-150

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 150

21/03/2017 15:22:51


NECROLÃ&#x2019;GIQUES OBITUARY

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 151

21/03/2017 15:22:51


001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 152

21/03/2017 15:22:51


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 153-154

En record de Georgina Blanes Nadal (Alcoi, 12 de juliol de 1966 - Alacant, 27 de març de 2015) Lluís Garrigós i Oltra Anava fugint d’aquesta feina. No volia fer-la. Són massa records i una immensa amargor. Georgina ens va deixar el dia de la Mare de Déu dels Dolors de l’any 2015. Un currículum detallat de Georgina es pot trobar a Viquipèdia. Jo tan sols vull evocar, entre alguna llàgrima, retalls de la seua presència. La seua tesi doctoral sobre la consolidació de l’ensenyament industrial a Alcoi, que vaig tenir l’honor de dirigir i que posteriorment publicà l’Institut Gil Albert de la Diputació d’Alacant, la va refermar com a investigadora sobre el sistema d’ensenyament de les contrades d’Alcoi, procés que incloïa també l’estudi de l’estructura industrial d’aquestes terres, amb la publicació d’alguns articles sobre la indústria dels mistos i l’abastiment d’energia per a la indústria local, tèxtil i paperera, i tot això sense negligir algunes incursions en el camp de la història de l’anàlisi colorimètrica de la mà de Carles Millán Verdú. Enginyera industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya (1991) i doctora enginyera industrial per la Universitat Politècnica de València (1999) fou la primera dona que va dirigir l’Escola Politècnica Superior d’Alcoi (EPSA), funció que va desenvolupar des de l’1 de juliol de 2012 fins al seu decés. Catedràtica d’Escola Universitària, fou responsable de la unitat docent de Física Aplicada a l’EPSA des del 2002, lloc des d’on la meua relació amb ella fou més propera. Dona entusiasta com poques, recorde quan va participar per primera vegada en una Trobada de la SCHCT, a Tarragona, si no recorde mal. En aquella reunió va acabar involucrant-se en la gestió del Consell Directiu de la Societat. De caràcter inquiet, encara que no ho semblava, poques activitats de l’EPSA, i fins i tot del municipi alcoià, escapaven al seu interés, la qual cosa explica que iniciara la Universitat Sènior a Alcoi i la inauguració de seus universitàries locals, com ara Bocairent, Banyeres i Xàti-

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 153

21/03/2017 15:22:51


154NECROLÒGIQUES

va. Fou, no obstant això, en la seua breu etapa com a directora quan va aconseguir el seu major èxit com a gestora acadèmica en ampliar el campus d’Alcoi incorporant-hi un nou edifici, i introduint-hi rutines per millorar la qualitat docent i la investigació. Entre les seues publicacions, podem destacar: • Panorama histórico de la educación en las escuelas privadas de Alcoy durante el siglo xx. Blanes Nadal, Georgina; Sebastià i Alcaraz, Rafael. Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert. • 150 anys de la consolidació de l’ensenyament industrial a Alcoi. Garrigós Oltra, Luis; Blanes Nadal, Georgina. Universitat Politècnica de València. Escola Politècnica Superior d’Alcoi. • El color líquido. Garrigós Oltra, Luis; Millán Verdú, Carlos; Blanes Nadal, Georgina. Editorial Aguaclara. • Orígenes de la enseñanza técnica en Alcoy. Blanes Nadal, Georgina; Garrigós Oltra, Luis; Millán Verdú, Carlos. Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert. • Antecedents de l’escola industrial d’Alcoi. Blanes Nadal, Georgina; Garrigós Oltra, Luis; Sebastià i Alcaraz, Rafael. Institut d’Estudis Catalans. Per acabar: Fins sempre Georgina. Moltes gràcies pel teu coratjós discurs vital.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 9 / 2016, p. 153-154

001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 154

21/03/2017 15:22:51


155 171

D’EDICIÓ NORMES D’EDICIÓ

NORMES D’EDICIÓ ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica és la revista de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Està dedicada a la història de la ciència, la medicina i la tecnologia des de l’antiguitat fins al present, i publica articles, notes de recerca, i revisions bibliogràfiques en qualsevol de les llengües de la Unió Europea. La seva periodicitat és d’un volum l’any. Hi ha disponible gratuïtament una versió en línia en la següent adreça: http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS 1. Els treballs s’han de presentar en suport informàtic, en formats “doc” o “opd” compatibles per a PC preferentment. S’enviaran via l’aplicació “tramesa d’articles” del lloc web http://revistes. iec.cat/index/AHCT/index. 2. L’enviament d’un original implica el compromís que el contingut no ha estat publicat prèviament en forma o en contingut, i que el manuscrit mateix no està pendent de consideració per cap altra publicació.

tes han de ser incloses com si fossin de tercers autors. Si la vostra identitat resulta òbvia en la lectura del manuscrit, aquest no pot ser enviat a revisió. Els articles inclouran també un resum d’unes 10 línies i les paraules clau, ambdós en anglès. 2. Si es volen incloure il·lustracions, hauran d’enviar-se en fitxers separats. Es lliuraran en escala de grisos d’alta resolució o blanc i negre, i en qualsevol d’aquests formats: JPG, GIF, TIF o BMP. Les imatges no s’inclouran en el text, però la seva localització en el text haurà d’estar clarament indicada. 3. Les notes al peu aniran numerades consecutivament, amb un superíndex situat després de la puntuació, per exemple: «…d’acord amb Polanyi.7». No obstant això, es recomana que s’utilitzin notes al peu només quan sigui necessari. 4. Les citacions d’altres treballs s’han d’incloure dins del text i s’adequaran al model següent: •  Un autor: (Collins, 1992: 129-130) •  Dos autors: (Scheidecker & Laporte: 1999) •  Més de dos autors: (Usselman et al., 2005: 1-55) 5. Al final de l’article s’inclourà una bibliografia. Les referències bibliogràfiques seguiran els models següents:

3. La longitud màxima dels articles serà de 15.000 paraules, incloses imatges, notes al peu i bibliografia. Els articles es presentaran a doble espai en format DIN A4.

Articles de revistes:

ORGANITZACIÓ DE L’ARTICLE

Llibres:

1. A la primera pàgina s’haurà d’incloure el títol de l’article escrit en majúscules, i el nom i cognoms de l’autor o autors, així com la seva filiació institucional. Si us plau, assegureu-vos de treure qualsevol autoreferència a les notes. No obstant això, si les autoreferències són rellevants, aques-

08_Normes edicio.indd 171 001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 155

SALAVERT FABIANI, V. L. et al. (1991), «Bibliografía histórica sobre la Ciencia y la Técnica en España», Asclepio, 43, (2), 233-302.

COLLINS, H. M. (1992), Changing order: replication and induction in scientific practice, Chicago, The University of Chicago Press.

03/05/16 12:40 21/03/2017 15:22:51


156 172

Capítols de llibres, actes de congressos o llibres miscel·lanis: PRINCIPE, L. (2000), «Apparatus and reproducibility in alchemy». In: HOLMES, Frederic L.; LEVERE,  Trevor  H.  (ed.).  Instruments and experimentation in the history of chemistry, Cambridge, Mas., London: The MIT Press, 55-74.

08_Normes edicio.indd 172 001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 156

NORMES D’EDICIÓ

Pàgines web WILLIAMS, J. D. 21st Century Science: http://www.21firstcenturyscience.org. [Data del darrer accés]

03/05/16 12:40 21/03/2017 15:22:51

08_Nor


16 12:40

157 173

D’EDICIÓ NORMES D’EDICIÓ

GUIDELINES FOR SUBMITTING A PAPER TO

Articles always include an abstract in about ten lines and the key words both in English.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

2. If your manuscript contains illustrations, they must be sent in separate files. They must be high resolution grey scale or black-and-white, JPG, GIF,  TIF or BMP format. Do not submit images embedded in text. Location of images or figures must be clearly indicated in the text.

Actes d’història de la ciència i de la tècnica is the Journal of the Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. It is devoted to the history of science, medicine and technology from earliest times to the present day in any of the European Union Languages. It publishes articles, research notes and book reviews. There is one volume per  year. A free full-text electronic edition is online at: http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index

PREPARATION OF MANUSCRIPTS 1. Articles have to be composed with a word-processor for PC in a “doc” or “opd” file extensions preferably. Articles have to be submitted via the application “Submit Articles” on the site http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index. 2. Submission of a manuscript implies your assurance that the content has not previously been published in form or in substance, and that the manuscript itself is not under consideration elsewhere. 3. Articles should not exceed 15,000 words, including pictures, footnotes and bibliography.

3. Footnotes are to be numbered consecutively, with superscript numerals placed outside the punctuation, thus: «…according to Polanyi. 7». However you are required to use footnotes only when necessary. 4. Quotations have to be inserted in the text according to the following models: •  One author: (Collins, 1992: 129-130) •  Two authors: (Scheidecker & Laporte: 1999) •   More than two authors: (Usselman et al., 2005: 1-55) 5. An organized bibliography should be added at the end of the article. References in this bibliography are to be cited as follows: Articles in journals: SALAVERT FABIANI, V. L. et al. (1991), «Bibliografía histórica sobre la Ciencia y la Técnica en España», Asclepio, 43, (2), 233-302. Books: COLLINS, H. M. (1992), Changing order: replication and induction in scientific practice, Chicago, The University of Chicago Press. Chapters of books:

ORGANIZATION OF ARTICLES 1. The title page should bear the title of the article written in capitals, and name, surname, and the professional setting of the author/s. Please, be sure to remove any self-referencing footnotes as well. However, if relevant self-references should be included as if they were from third author(s). If your  identity is obvious from the manuscript, it cannot be sent out for review.

08_Normes edicio.indd 173 001-158 Actes d'historia ciencia i tecnica.indd 157

PRINCIPE, L. (2000), «Apparatus and reproducibility in alchemy». In: HOLMES, Frederic L.; LEVERE, Trevor H. (ed.). Instruments and experimentation in the history of chemistry, Cambridge, Mas., London: The MIT Press, 55-74. Webpages: WILLIAMS, J. D. 21st Century Science: http://www.21firstcenturyscience.org. [Date of the last access]

03/05/16 12:40 21/03/2017 15:22:52


ACTES

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

Coberta ACTES vol 9.pdf 1 21/03/2017 11:32:17

NOVA ÈPOCA

2016 VOLUM 9

ACTES D’HISTÒRIA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DE LA

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ISSN: 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

NOVA ÈPOCA

2016

VOLUM 9

Institut d’Estudis Catalans

Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica  

Volum 9 - 2016

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you