Page 1

27/08/19

14:30

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

1

ACTES

ACTES HCT_Vol 11_2018_Coberta.pdf

NOVA ÈPOCA

2018 VOLUM 11

ACTES D’HISTÒRIA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DE LA

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ISSN: 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

NOVA ÈPOCA

2018

VOLUM 11

Institut d’Estudis Catalans


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 136

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 1

3/9/19 8:47


Editors en Cap Jordi Ferran Boleda, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica Roser Puig Aguilar, Universitat de Barcelona Consell Editorial Mónica Blanco Abellán, Universitat Politècnica de Catalunya Néstor Herran, Université Pierre et Marie Curie, París Maria Rosa Massa Esteve, Universitat Politècnica de Catalunya Carles Puig-Pla, Universitat Politècnica de Catalunya Josep Simon Castel, Grupo de Estudios Sociales de las Ciencias, las Tecnologías y las Profesio­ nes, Universidad del Rosario, Colòmbia Consell Assessor David Aubin, Université Pierre et Marie Curie, França Patrice Bret, Centre Alexandre Koyré, / CNRS-EHESS-MNHN, França José Antonio Cervera Jiménez, El colegio de México, Mèxic Irina Gouzévitch, Centre Maurice Halbwach - École des Hautes Études en Sciences Sociales, França Peter Heering, Universität Flensburg, Alemanya Víctor Navarro Brotons, Universitat de València Josep Pardo Tomás, Institut Milà i Fontanals - CSIC Mònica Rius Pinés, Universitat de Barcelona Antoni Roca Rosell, Universitat Politècnica de Catalunya Xavier Roqué Rodríguez, CEHIC - Universitat Autònoma de Barcelona Peter Scholliers, Vrije Universiteit Brussel, Bèlgica Jean-Pierre Williot, Université François-Rabelais, França Objectiu i contingut Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica, és la revista internacional de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, que es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa, doble cega. La revista es funda l’any 2008 i manté dues edicions a l’any fins a l’any 2011 que comença a ser anual i editar-se digitalment. El sistema de gestió digital que s’utilitza és l’Open Journal System (OJS), de codi obert i ús gratuït que permet preparar la revista en línia i complir amb les normatives de qualitat científica nacionals i interna­ cionals. La revista està dedicada a la història de la ciència, la medicina i la tecnologia des de l’antiguitat fins al present. Publica articles, notes de recerca i revisions bibliogràfiques en llengua catalana, anglesa i altres. És una revista que proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT), basant-te en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 2

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ISSN: 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 3

3/9/19 8:47


Revista Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona Telèfon: 933 248 581 - Fax: 932 701 180 Adreça electrònica: schct@iec.cat Les revistes de l’IEC allotjades a l’Hemeroteca Científica Catalana utilitzen com a descriptors les 15 propietats recomanades al Dublin Core Metadata Element Set, versió reduïda de la norma ISO 15836 (2009). Revista indexada a IEC, RACO, DIALNET, MIAR Aquesta revista és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat i http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

Imatge de la coberta: Díptics de la Campanya de Planificació Familiar de l’any 1980 © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Text en català revisat lingüísticament per Mercè Rial Disseny gràfic: Maria Casassas Compost per Fotoletra, S.A. ISSN: 2013-9640

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 4

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 5

SUMARI

ARTICLES Joaquim Berenguer. La introducció del càlcul diferencial a l’Espanya del segle XVIII. Tomàs Cerdà i la Teoria de Fluxions . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

9

Sara Fajula. Les dones per les dones: Els centres de planificació familiar a Catalunya durant la transició. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

37

Ángel Calvo. Las tecnologías de aceso a Internet en España: nacimiento y evoución de la Red Digital de Servicios Integrados, 1984-2005. . . . . . 

69

ACTIVITATS DE LA SCHCT Conferència inaugural de la XIV Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Espais i geografies de la ciència: Natura, ciutats i laboratoris a la historiografia de la ciència per Ignacio Suay-Matallana . . . . . . . . . . . 

97

RESSENYES

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 5

Xavier Campi (2014) La Terre ne tourne pas rond. Une histoire des formes et de mouvements. (Francesc X. Barca Salom). . . . . . . . . . . . . . . . 

113

Miguel A. Granada, Patrick J. Boner, Dario Tessicini (Eds.) (2016). Unifying Heaven and Earth. Essays in the History of Early Modern Cosmology. (Salvador J. Ribas Rubio). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

117

Miquel Carandell. (2017). Barcelona, ciència i coneixement. (Blai Pié i Valls). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

123

Encarnación Martínez Alfaro; Leoncio López-Ocón Cabrera, Gabriela Ossenbach Sauter (Ed.) (2018). Ciencia e innovación en las aulas. Centenario del Instituto-Escuela (1918-1939). (Jesús I. Català Gorgues). . . . 

127

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 6

CONTENTS

ARTICLES Joaquim Berenguer. The introduction of differential calculus in XVIIIth-century Spain. Tomàs Cerdà and the theory of fluxions . . . . . . . . . . . . . . . . 

9

Sara Fajula. “The Women for women”: The Family Planning Clinics in Catalonia during the Transition Period . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

37

Ángel Calvo. Internet access technologies in Spain: birth and evolution of the Integrated Services Digital Network, 1984-2005 . . . . . . . . . . . . . . . 

69

ACTIVITIES OF THE CATALAN SOCIETY FOR THE HISTORY OF SCIENCE AND TECHNOLGY Opening Lecture of the XIV Trobada d’Història de la Ciència i de la Tèc­ nica. Spaces and geographies of science: nature, cities and laboratori­ es in the historiography of science by Ignacio Suay-Matallana . . . . . . . 

97

BOOK REVIEWS

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 6

Xavier Campi (2014) La Terre ne tourne pas rond. Une histoire des formes et de mouvements. (Francesc X. Barca Salom) . . . . . . . . . . . . . . . 

113

Miguel A. Granada, Patrick J. Boner, Dario Tessicini (Eds.) (2016). Unifying Heaven and Earth. Essays in the History of Early Modern Cosmology. (Salvador J. Ribas Rubio) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

117

Miquel Carandell. (2017). Barcelona, ciència i coneixement. (Blai Pié i Valls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

123

Encarnación Martínez Alfaro; Leoncio López-Ocón Cabrera, Gabriela Ossenbach Sauter (Ed.) (2018). Ciencia e innovación en las aulas. Centenario del Instituto-Escuela (1918-1939). (Jesús I. Català Gorgues) . . . 

127

3/9/19 8:47


ARTICLES

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 7

3/9/19 8:47


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 8

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.209 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 18/10/17 - Acceptat: 1/10/18

La introducció del càlcul diferencial a l’Espanya del segle XVIII. Tomàs Cerdà i la teoria de fluxions JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA. UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.

Resum: La nostra recerca està centrada en el desenvolupament i la difusió del càlcul diferencial i integral a l’Espanya del segle XVIII. La nostra tesi gira al voltant de la re­ cepció d’aquest nou càlcul a Espanya a través de Tomàs Cerdà (1715-1791). Cerdà va ser un jesuïta català dedicat a l’ensenyament de les matemàtiques a Barcelona i a Madrid, a mitjans del segle XVIII, que va publicar diversos textos matemàtics i en va preparar molts d’altres per a la seva futura publicació. Un d’aquests manuscrits és un tractat sobre càlcul diferencial, el Tratado de Fluxiones, que és una adaptació d’un altre llibre, The Doctrine and Application of Fluxions (1750), del matemàtic anglès Thomas Simpson (1710-1761). De manera que l’objectiu d’aquest article és presen­ tar les principals conclusions de l’anàlisi del paper de Cerdà en la introducció del càl­ cul diferencial i integral a l’Espanya del segle XVIII, a partir el seu Tratado de Fluxiones. Paraules clau: Tomàs Cerdà, fluxions; segle XVIII; càlcul diferencial i integral The introduction of differential calculus in XVIIIth-century Spain. Tomàs Cerdà and the theory of fluxions Summary: Our research concerns eighteenth century Spain and is focused on the development and diffusion of Differential and Integral Calculus. Our thesis focus on the reception of this new calculus into Spain, through Tomàs Cerdà (1715-1791). Cerdà was a Catalan Jesuit devoted to the teaching of mathematics in Barcelona and Madrid, in the mid-eighteenth century, and who published several mathematical texts

* Correspondència: JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ jberenguer90@gmail.com

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 9

3/9/19 8:47


10

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

and prepared many others for future publication. One of these manuscripts is a trea­ tise on Differential Calculus, the Tratado de Fluxiones, which is an adaptation of an­ other book, The Doctrine and Application of Fluxions (1750) by an English mathemati­ cian, Thomas Simpson (1710-1761). Thus, the aim of this paper centers on the analysis of the role of Cerdà in the introduction of Differential and Integral Calculus in eighteenth Century Spain, by means his Tratado de Fluxiones. Keywords: Tomàs Cerdà, XVIIIth century, Fluxions, Differential Calculus

1. Introducció

La nostra recerca1 se situa en l’Espanya del segle XVIII i està centrada en una de les branques matemàtiques que havia tingut els seus inicis a l’Europa de finals del segle XVII, és a dir, el càlcul diferencial i integral o el càlcul de fluxions, com es va denominar a la Gran Bretanya. Són nombrosos els historiadors2 que han estudiat els orígens del càlcul i el seu desenvolupament durant el segle XVIII, i en la nostra recent tesi,3 sense pretendre reproduir l’anàlisi de la situació del càlcul diferencial i integral a l’Europa del segle XVIII, hem volgut emfatitzar aquells aspectes que potser, de vegades, han quedat més amagats. Ens estem referint al paper que van tenir autors de «segona fila», particularment el dels ensenyants i els seus textos, a l’hora de configurar el càlcul com a nou camp disciplinari. És així que la nostra recerca ha posat l’atenció en la recepció d’aquest nou càlcul a Espanya a través de Tomàs Cerdà (1715-1791). Per descomptat hi ha hagut excel·lents estudis sobre l’aparició del càlcul diferencial i integral al segle XVIII espanyol de la mà de diferents historiadors,4 però pensem que el tema continua estant molt obert i necessitat de major atenció, des del moment que aquests estudis, en general, no sempre han tingut com a principal tema el càlcul diferencial i integral pròpiament dit. Cerdà va publicar diversos textos matemàtics i en va preparar molts d’altres —que s’han conservat en forma de manuscrits— per a una futura publicació. Un d’aquests textos és un tractat sobre càlcul diferencial, el Tratado de Fluxiones, que és una adaptació d’un altre llibre, The Doctrine and Application of Fluxions (1750), d’un matemàtic britànic, Thomas Simpson (1710-1761). El principal objectiu de la nostra tesi ha estat analitzar el paper de Cerdà en la introducció del càlcul diferencial i integral a Espanya, a partir d’aquest tractat, i és entorn d’aquest objectiu que també hem vertebrat l’article que ara es

1.  Cal incloure la nostra recerca dins el projecte HAR2016-75871-R: «Matemáticas e Ingeniería: Nuevas perspectivas críticas (siglos XVI-XX)», dirigit per Antoni Roca-Rosell i Maria Rosa Massa-Esteve. Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica. Universitat Politècnica de Catalunya. 2.  Bos (1974, 1980), Guicciardini (1989, 1999, 2009), Knobloch (1990, 2002, 2004), entre d’altres. 3.  Berenguer (2016). 4. Ausejo et al. (2010), Blanco Abellán (2013), Cuesta Dutari (1976-1983), Garma Pons (2002), Navarro Loidi (2013b).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 10

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

11

publica, on presentarem les principals conclusions de la nostra recerca sobre l’aportació de Cerdà. Tomàs Cerdà va ser un home del seu temps i, per tant, cal situar les seves aportacions en el camp de les matemàtiques, així com la seva pràctica docent, en el seu context històric i local. Per altra banda, Simpson, el llibre del qual va servir de model a Cerdà per escriure el seu tractat, va ser també un matemàtic i docent que va exercir una forta influència entre els matemàtics de la seva època. Per aquest motiu, en aquest article començarem per dibuixar, encara que sigui succintament, les figures de Cerdà i Simpson, com a professors i com a matemàtics, dins el context ampli de la situació de la ciència a l’Espanya i a l’Europa del segle XVIII. A continuació presentarem les conclusions més significatives sobre l’estructura del text de Cerdà, partint de la constatació que el principal referent del Tratado de Fluxiones és The Doctrine and Application of fluxions de Simpson. Finalment, l’article se centrarà a mostrar, a partir del cos conceptual adoptat i d’alguns exemples, la particular aportació de Cerdà en un tractat que, tot i sent un text situat sota la visió geomètrico-cinemàtica newtoniana, conté significatius elements del corrent leibnizià que el fan, per aquest motiu, especialment rellevant. 2. Simpson i Cerdà: professors de matemàtiques

En aquest capítol ressenyarem l’obra i la pràctica docent dels dos matemàtics que, cadascun en el seu context local, van dedicar la seva vida a l’ensenyament de les matemàtiques. Cerdà: la primera càtedra pública de matemàtiques a Barcelona

Cerdà va nàixer a Tarragona el 1715. Va entrar a la Companyia de Jesús i en els seus primers anys de vida professional va donar classes de teologia i filosofia. El 1750 va ser enviat a la Universitat de Cervera com a professor de filosofia fins al 1753, mostrant una particular inclinació cap a les matemàtiques i la física experimental durant la seva estada en aquesta universitat. A principis de 1754 la Companyia de Jesús5 va decidir enviar Cerdà a Marsella, per actualitzar-se en relació amb els nous corrents científics europeus. Cerdà va estar al voltant de tres anys a l’observatori astronòmic de la Marina de Marsella, el director del qual era Esprit Pézenas (1692-1776). Aquest darrer, entre altres coses, va ser el traductor de l’anglès al francès de diferents tractats científics, un dels quals és The Elements of the Method of Fluxions de Colin Maclaurin (1692-1756), per tant, un bon coneixedor del càlcul diferencial a Europa. Probablement durant l’estada a Marsella, Cerdà va tenir accés a diferents textos matemàtics que en aquell moment circulaven per Europa, i de la mà de Pézenas va entrar de ple en contacte amb el càlcul diferencial. 5.  El paper que van tenir els jesuïtes en el desenvolupament de la ciència a l’Espanya dels segles XVII i XVIII ha estat analitzat per diversos autors, entre els quals són de destacar Víctor Navarro Brotóns (2001) i Agustín Udías (2005, 2010).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 11

3/9/19 8:47


12

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

Immediatament després de Marsella, Cerdà es va incorporar com a professor del Col·legi de Cordelles, un col·legi gestionat pels jesuïtes a Barcelona, per ocupar la càtedra pública que havia estat concedida pel rei Ferran VI. Les classes de matemàtiques es van obrir no solament als nobles, sinó també a les capes d’artesans o de professions liberals ciutadanes i, efectivament, els alumnes que Cerdà va tenir eren de diferents orígens socials: nobles, artesans, professionals liberals i eclesiàstics. Des d’aquest moment i durant més d’un segle,6 més enllà de la mateixa existència del col·legi de Cordelles, a Barcelona va existir aquesta càtedra de matemàtiques. L’arribada de Cerdà a Cordelles havia de significar un canvi significatiu en el funcionament de l’escola i un canvi d’imatge d’aquesta davant la societat barcelonina. Això es deixa entreveure en algunes ressenyes d’«Actos académicos» de final de curs en el Col·legi de Cordelles, a partir de l’arribada de Cerdà, on es posa en relleu la utilitat de les matemàtiques i de la física experimental. El nou esperit impulsat per Cerdà en l’ensenyament va conduir a la creació de la Conferència Físico-Matemàtica, embrió de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, institució que, des del seu inici, va promoure les matemàtiques, la física experimental i, en general, les ciències aplicades a diversos camps de la so­ cietat.7 Durant l’estada a Cordelles, Cerdà va publicar dos textos que, com ell mateix diu, van ser els manuals que va utilitzar a les seves classes. El primer d’aquests es tracta de Liciones de Mathemática o Elementos Generales de Arithmética y Algebra para el uso de la clase publicat el 1758. Dos anys després, el 1760, Cerdà va publicar la seva segona obra, Lecciones de mathematica o Elementos generales de Geometria para el uso de la clase. Però la intenció de Cerdà anava més enllà d’escriure un tractat d’àlgebra i un altre de geometria. El matemàtic català va manifestar la voluntat d’escriure diversos tractats, un dels quals és el Tratado de Fluxiones. Efectivament, alguns historiadors,8 a partir dels anys setanta del segle XX, van descobrir diversos manuscrits de Cerdà conservats a la Real Academia de Historia de Madrid i van iniciar la seva anàlisi. De totes aquestes anàlisis i dels resultats aconseguits a partir de la nostra pròpia recerca es pot concloure que han estat identificats, en la Real Academia de Historia de Madrid, els tractats de Cerdà sobre Fluxiones, Astronomía, Tratado de Tiro, Mecánica, Secciones cónicas, De la Aplicación del Álgebra a la Geometría, Óptica, Hidrostática, Hidráulica, Neumática i Navegación. Abans de deixar el Col·legi de Cordelles, el 1764, Cerdà encara va publicar un tercer llibre sobre matemàtiques aplicades a l’artilleria, Lección de 6.  El 1870 es tanquen les classes de matemàtiques de l’Acadèmia de Ciències i Arts, que és la institució que havia heretat la càtedra de matemàtiques creada el 1757. 7.  Són diversos els historiadors que han estudiat el desenvolupament de la ciència i la tècnica a Barcelona durant els segles XVIII i XIX. Citem les aportacions de Massa-Esteve et al. (2011), Puig-Pla (2006) i Roca-Rosell (2014). Per conèixer el paper desenvolupat per Cerdà en els orígens de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, vegeu García Doncel (1998). 8.  Cuesta Dutari (1976-1983), Garma Pons (1978, 2002), Hernández Alonso (1973).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 12

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

13

Artillería para el uso de la clase, elaborat expressament per al seu ús en la Real Academia de Artillería de Segovia, acabada de crear.9 Però Cerdà no va anar a Segòvia, sinó a Madrid, i es va convertir en el primer professor de matemàtiques en el Colegio Imperial de Madrid, principal col·legi de la Companyia de Jesús a Espanya. Aquest càrrec estava associat al de cosmògraf major de les Índies i probablement al de preceptor dels prínceps. Cerdà va ocupar aquests càrrecs fins al 1767, quan es va produir l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya. Un cop a l’exili, es va instal·lar a la ciutat italiana de Forlí i va morir el 1791. Simpson: un matemàtic autodidacte10

Thomas Simpson va nàixer a Market Bosworth, en el comtat de Leicester (Gran Bretanya), el 1710, i estava destinat a treballar en el ram del tèxtil on el seu pare era teixidor. Per tant, l’educació de Simpson no va ser diferent de la de qualsevol fill d’artesà. Però el seu interès per les matemàtiques es va despertar ben aviat i des de 1725, quan Simpson tenia quinze anys, va començar a donar classes de matemàtiques en escoles a les tardes. Al voltant del 1730, Simpson va iniciar la seva relació amb la revista Ladies’s Diary, una revista de divulgació de matemàtiques, a partir de la qual sembla que va entrar en contacte amb el mètode de les fluxions. L’any 1737, Simpson, que ja havia esdevingut popular per les seves classes particulars, després d’uns quants anys de treball, va publicar el seu primer llibre, a partir de subscripcions de lectors, A New Treatise of Fluxions. A partir d’aquest moment són diverses les obres publicades11 per Simpson. L’any 1743 va entrar com a segon titular a la Royal Military Academy de Woolwich i l’any 1745 es va produir un dels moments de màxim reconeixement públic de Simpson en ser admès com a membre de la Royal Society, excusat, però, d’haver de pagar per aquesta admissió i exempt de futurs pagaments, degut a la seva condició modesta. L’any 1750 Simpson va publicar un dels llibres que el van fer més popular: Doctrine and Application of Fluxions. Es tractava d’una segona versió del que havia escrit 9.  Juan Navarro Loidi ha estudiat l’aportació de l’Academia de Artillería a les matemàtiques en el seu llibre Don Pedro Giannini o las Matemáticas de los artilleros del siglo XVIII (2013) i, en particular, el paper de Cerdà en relació amb aquesta acadèmia en l’article «Lección de Artillería by Tomás Cerdá and the Revolution of the spanish Artillery during the 18th Century» (2008). 10.  Diversos autors han analitzat la vida i l’obra de Simpson. És de destacar el llibre Thomas Simpson and his times (1929), de Frances Marguerite Clarke, que permet situar l’obra de Simpson en el seu context local i històric. Així com cal citar els diversos articles de Mònica Blanco sobre Simpson entre els quals mereix particular atenció «Thomas Simpson: Weaving fluxions in 18th-century London» (2013), publicat a Historia Mathematica. 11.  The Doctrine of Annuities and Reversions deduced from General and Evident Principles (1942); Mathematical Dissertations on a Variety of Physical and Analytical Subjects (1943); A Treatise of Algebra (1745); The Elements of Plane Geometry (1747); Trigonometry, Plane and Spherical with the Construction and Application of Logaritms (1748); Select Exercises for Young Proficients in the Mathematicks (1752); Miscellaneous Tracts on Some Curious and Very Interesting Subjects in Mechanics, Physical Astronomy and Speculative Mathematics (1757).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 13

3/9/19 8:47


14

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

tretze anys abans i on se sistematitzava i es presentava de forma didàctica el mètode de fluxions newtonià. La influència del llibre de Simpson va traspassar les fronteres de la Gran Bretanya, com es pot comprovar en el cas de Cerdà, que el va prendre com a model per escriure el seu Tratado de Fluxiones. 3. El Tratado de Fluxiones: un tractat de càlcul diferencial al segle XVIII

En aquest capítol situarem el Tratado de Fluxiones com un tractat d’orientació newtoniana i concretament com una adaptació de Doctrine and Application of Fluxions de Thomas Simpson, un dels matemàtics britànics newtonians més rellevants. Exposarem l’estructura general del tractat tot i comparant-lo amb el llibre de Simpson. Particularment, posarem en relleu la importància de la segona versió dels primers catorze capítols del tractat de Cerdà, a partir dels quals es pot comprovar que els públics a qui anaven dirigits eren fonamentalment els alumnes del matemàtic català. A mitjans del segle XVIII, el nou càlcul s’estava desenvolupant segons dues concepcions diferents: la leibniziana i la newtoniana.12 Newton havia introduït el concepte de fluxió com una eina que intentava generalitzar resultats parcials obtinguts amb anterioritat sobre les corbes. Per a Newton totes les quantitats variables eren concebudes com a generades per un moviment on el temps tenia el paper de variable contínua. Va anomenar quantitats fluents aquelles quantitats que podien ser augmentades —o disminuïdes— gradualment i indefinidament i les fluxions eren les velocitats amb què les fluents eren augmentades o disminuïdes pel moviment que les produïa.13 Per altra banda, el fonament teòric del càlcul diferencial al continent europeu es recolzava en el concepte de «diferència» o diferencial. Per a Leibniz, les quantitats variables eren concebudes com una successió de valors infinitament propers i la diferencial d’una variable y era justament la diferència infinitament petita entre dos valors successius de y.14 El «temps» i, en general, els conceptes cinemàtics, tals com «fluent» i «velocitat», que en el càlcul fluxional tenien un paper central, no tenien cap rellevància en el càlcul diferencial leibnizià. També les quantitats geomètriques eren vistes de diferent manera per a cada concepció. Per a Leibniz una corba era concebuda com un polígon amb un nombre infinit de costats infinitèsims, mentre que per a Newton les corbes eren concebudes com a generades pel 12.  Un dels primers textos que Newton elabora, el 1671, sobre el mètode de les fluxions porta per títol Tractatus de Methodis Serierum et Fluxionum i el primer article que Gottfied Wilhelm Leibniz (1646-1716) publica, el 1684 a la revista Acta Eruditorum de Leipzig, i que actualment hom considera com l’origen del càlcul diferencial, està titulat «Nova methodus pro maximis et minimis, itemque tangentibus, quae nec fractas nec irrationales quantitates moratur, et singulare proi llis calculi genus». 13.  Newton (1671: 20). Un dels autors que ha aprofundit sobre l’aportació de Newton al càlcul diferencial és Guicciardini (1999). 14.  Són molts els estudis sobre l’obra de Leibniz, entre els quals podem citar els de Bos (1980) i Knobloch (1990, 2002, 2004).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 14

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

15

moviment continu d’un punt o de la combinació del moviment de diversos elements geo­ mètrics. Comparant el Tratado de Fluxiones amb el text de Simpson

El Tratado de Fluxiones de Cerdà va ser un dels primers textos que va introduir el càlcul diferencial a l’ensenyament a Espanya, des d’una perspectiva newtoniana.15 Tot i així, durant molts anys no s’ha tingut en compte la importància d’aquest tractat, entre altres motius perquè, conservant-se en forma de manuscrit, no s’havia arribat a publicar mai. Una de les primeres referències que tenim de l’elaboració d’aquest tractat es pot trobar en un esborrany d’una carta a Simpson, el 1758, on Cerdà reconeixia al matemàtic anglès com el seu guia, referint-se al llibre The Doctrine and Application of Fluxions que Simpson havia publicat el 1750, a més de demanar-li consell sobre aquells autors més adequats per escriure altres tractats que volia desenvolupar en el futur:16 […] ahora dispongo el Tratado de Fluxiones; en esto te sigo a ti como guía y maestro y como sinceramente reconozco […] siendo tu, por tus libros, el mejor para seleccionar estos autores que me servirían de guía para preparar estos elementos de Mecánica, Estática, Hidrostática, Óptica, Astronomía, Navegación, Arquitectura, [...]. (Cerdà, Carta a Simpson, Barcelona, 1758. RAH, Cortes 9/2792)

Ha calgut una autèntica reconstrucció d’aquest tractat ja que els manuscrits de Cerdà relatius a fluxions estan distribuïts entre dos lligalls a la biblioteca de la Real Academia de la Historia, barrejats amb altres obres del mateix autor i d’altres autors. La majoria dels capítols, tot i estar titulats, no estan numerats i ha estat necessària una tasca de reordenació del Tratado de Fluxiones que ha consistit bàsicament a identificar cada capítol dels quals consta, seguint una sèrie de criteris, com són els mateixos comentaris que Cerdà fa en el seu text, 15.  El tractat de Cerdà sobre càlcul diferencial no va ser l’únic en la seva època. A Espanya, de l’època de Cerdà, es pot trobar un text publicat de càlcul diferencial i integral per a l’ensenyament, formant part d’un tractat més ampli, el «Tratado V» dins el Curso Militar de Mathematicas (1753-1756) de Pedro Padilla (1724-180?), però també altres treballs i projectes, que s’han conservat en forma manuscrita, i que tracten sobre càlcul diferencial, com els de Johannes Wendlingen (1715-1790), Christian Rieger (1714-1780) i Esteban Bramieri (1720-1794). L’estudi comparatiu del text de Cerdà amb aquests altres tractats contemporanis sobre càlcul diferencial evidencia que en alguns col·legis jesuïtes i algunes acadèmies militars, a mitjans del segle XVIII, ja s’estava introduint aquest càlcul. Els textos d’autors europeus com Christian Wolff (1679-1754), Maclaurin o Simpson són els que van arribar a la Península i és a partir d’ensenyants com Padilla, Wendlingen, Rieger, Bramieri o Cerdà que aquest càlcul diferencial i integral es va difondre i es va configurar com un nou camp matemàtic. 16.  Entre els estudis que, amb anterioritat, han analitzat l’obra de Cerdà, és de destacar el treball de recerca del Centre d’Estudis d’Història de les Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, Tomas Cerdà i el seu «Tratado de Astronomia» (1996), de Lluís Gassiot Matas.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 15

3/9/19 8:47


16

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

l’ordre dels capítols del llibre de Simpson, la disposició física actual dels manuscrits en els lligalls i la catalogació d’historiadors precedents, particularment d’Eulogio Hernández Alonso i Norberto Cuesta Dutari. Han estat identificats 238 folis manuscrits sobre fluxions, dels quals 193 corresponen a una primera versió i 45 a una segona dels primers catorze capítols del tractat que Cerdà ja havia escrit prèviament. La primera versió, que seria la més completa, estaria composta de dues parts. La primera part constaria de setze capítols amb un apèndix al final sota el títol de «Adiciones al Tratado de Fluxiones» i la segona part tindria vuit capítols més. De manera que el tractat tindria vint-i-quatre capítols en total. En la primera part del tractat en la seva primera versió hi ha quatre capítols introductoris on es donen les definicions i les regles del càlcul fluxional —el que correspondria a les regles bàsiques del càlcul diferencial. Tot seguit apareixen quatre capítols dedicats a l’aplicació del càlcul fluxional a la geometria, amb problemes de màxims i mínims, problemes de tangència i problemes sobre curvatura i punt d’inflexió, on s’apliquen fluxions de segon ordre. A continuació, hi ha tres capítols dedicats al mètode invers de les fluxions —càlcul integral— on s’expliquen les tècniques bàsiques —tècniques d’integració— d’aquest mètode invers. Després hi ha quatre capítols d’exercicis d’aplicació del càlcul integral, com són els problemes de quadratura de corbes, de rectificació de corbes i de càlcul de volums i de superfícies de sòlids. La primera part del tractat acaba amb un capítol dedicat a les variables exponencials i logarítmiques i un altre (el capítol 16) amb una ampliació de tècniques d’integració. Abans de començar la segona part del tractat, Cerdà inclou l’apèndix «Adiciones al Tratado de Fluxiones», on recull diversos exercicis que ja eren en el text de Simpson però que no havien estat inclosos en els capítols precedents del text de Cerdà. La segona part del text consta d’un capítol dedicat a les equacions fluxionals —equacions diferencials—, d’una part dedicada a diverses tècniques d’integració (quatre capítols) i de dos capítols d’aplicació del càlcul fluxional, no solament a la geometria sinó també a la mecànica, l’òptica, l’astronomia i la trigonometria esfèrica. La segona versió correspon exclusivament a la dels primers catorze capítols i el seu ordre és fàcilment identificable ja que en aquest cas els capítols van ser numerats, excepte el darrer, pel mateix Cerdà. Agrupant, per temes, els capítols del text de Simpson i el de Cerdà en una taula —on també s’inclouen les dues versions d’aquest autor—, es pot veure quines són les semblances i les diferències entre ells:17

17.  Hem respectat el contingut exacte dels títols, adaptant, però, l’ortografia a l’actual. Els números i/o expressions entre claudàtors no són originals, sinó que han estat introduïts segons l’ordre que s’ha establert a partir de la nostra recerca. En aquesta taula hem modificat, en alguns casos, l’ordre de Cerdà per poder agrupar els capítols per temes. La primera part del text de Cerdà acabaria amb el capítol 16 per incloure, a continuació, l’apèndix «Adiciones al Tratado de Fluxiones».

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 16

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

17

Taula 1: Comparant el Tratado de Fluxiones amb The Doctrine and Application of fluxions El llibre de Simpson

Primera versió de Cerdà

Segona versió de Cerdà

Els primers capítols de definicions i regles Secció I (I Part): Of the Nature, and Investigation, of Fluxions

[Cap. 1] Del Cálculo Diferencial e Integral Cap. [2,3] De las Fluxiones de Cantidades Algebraicas

Cap. [4] De las Fluxiones Superiores

Cap. 1 Explícase la Naturaleza de las Fluxiones Cap. 2 Algunos Problemas para encontrar las Fluxiones de las Cantidades Algebraicas Cap. 3 Reglas únicas para encontrar las Fluxiones de las Cantidades Algebraicas sacadas de los Problemas precedentes Cap. 4 De las Fluxiones superiores

Aplicacions geomètriques del mètode directe de fluxions Section II (Part I): Of the Application of Fluxions to the Solution of problems de Maximis et Minimis Section III (Part I): The Use of Fluxions in drawing Tangents to Curves Section IV (Part I): Of the Use of Fluxions in determining the Points of Retrogression, or contrary Flexure in Curves Section V (Part I): The Use of Fluxions in determining the Radii of Curvature, and the Evolutes of Curves

Cap. [5] Aplicación de las Fluxiones para la resolución de los Problemas de Máximo o Mínimo Capítulo. [6] De la Aplicación de las Fluxiones para tirar tangentes a las curvas Capítulo. [7] Aplicación de las fluxiones de segundo orden para encontrar el punto de Inflexión o vuelta de las curvas Cap. [8] Aplicación de las primeras y segundas fluxiones para determinar el radio de curvatura y las Evolutas de las curvas

Cap. 5 Resuélvanse por las Fluxiones algunos Problemas de Máximo y Mínimo

[Cap. 9.1] Parte 2. Del Método Inverso de las Fluxiones Capítulo 2.[9.2] Otro método reduciendo la fluxión a serie indeterminada Cap. [9.3] Del uso de las Series Infinitas para encontrar las Fluentes Cap. [10] De la Cantidad que se ha de añadir a la fluente encontrada

Cap. 9 Explícase el Método Inverso de las Fluxiones y algunas de sus Reglas

Cap. 6 Explícase el Método de tirar las tangentes a las Curvas por medio de las Fluxiones Cap. 7 Cómo se encuentran los Puntos de Inflexión de las Curvas por la Fluxiones de Segundo Orden Capítulo. 8 Determínense por el Método Directo de las Fluxiones los Radios de Curvatura y las Evolutas de las Curvas

El mètode invers de les fluxions Section VI (Part I): Of the Inverse Method, or the Manner of determining the Fluents of given Fluxions

Cap. 10 Cómo se habrá de corregir la Fluente encontrada por el Método Inverso de las Fluxiones (Continua)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 17

3/9/19 8:47


18

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

Taula 1: Comparant el Tratado de Fluxiones amb The Doctrine and Application of fluxions (cont.) El llibre de Simpson

Primera versió de Cerdà

Segona versió de Cerdà

Aplicacions geomètriques del mètode invers de fluxions Section VII (Part I): Of the Use of Fluxions in finding the Areas of Curves Section VIII (Part I): The Use of Fluxions in the Rectification, or finding the Lengths, of Curves Section IX (Part I): The Application of Fluxions in investigating the Contents of Solids Section X (Part I): The Use of Fluxions in finding the Superficies of Solid Bodies

Cap. [11] Aplicación del Método inverso de las Fluxiones para la Cuadratura de las curvas Cap. [12] Del uso de las Fluxiones para la Rectificación de las curvas Cap. [13] Del uso de las Fluxiones para encontrar lo sólido de los cuerpos Cap. [14a] Del uso de las fluxiones para encontrar las superficies de los sólidos

El llibre de Simpson

Cap. 11 Aplicación del Método Inverso de las Fluxiones para la Cuadratura de las Curvas Cap. 12 Aplicación del Método Inverso de las Fluxiones para la Rectificación de Curvas Cap. 13 Aplicación del Método Inverso de las Fluxiones para encontrar lo sólido de los Cuerpos Cap. [14b] Aplicación del Método inverso de las Fluxiones para encontrar la Superfície de los Cuerpos

Primera versió de Cerdà

Fluxions de variables no algebraiques Section I (Part II): The Manner of investigating the Fluxions of Exponentials, with Those of the Sides and Angles of Spherical Triangles

Cap. [15] De las Fluxiones de Cantidades Exponenciales Cap. [24] De las Fluxiones de los Lados y Ángulos de los Triángulos Esféricos

Adiciones al Tratado de Fluxiones Correspon a parts de diverses seccions II, III, V, VI, VIII i IX (I Part) i la secció IV (II Part)

Adiciones al Tratado de Fluxiones

Equacions fluxionals Section II (Part II): Of the resolution of fluxional Equations, or the Manner of finding the Relation of the flowing Quantities from that of the Fluxions

Capítulo [17] De la Resolución de las Ecuaciones Fluxionales, o modo de encontrar la relación de las Cantidades Fluentes por la de las Fluxiones

Diverses tècniques per calcular fluents Section IV (Part II): Of the Transformation of Fluxions Section III (Part II): Of the Comparison of Fluents, or the Manner of finding one Fluent from another Section V (Part II): The Investigation of Fluents of rational Fractions, of several Dimensions, according to the Forms in Cotes’s Harmonia Mensurarum Section VI (Part II): The Manner of investigating Fluents, when Quantities, and their Logarithms Arcs and their Sines, &c. are involved together: With other Cases of the like Nature

Cap. [16] De la Transformación de las Fluxiones [Cap. 18] De la Comparación de las Fluentes o Método para encontrar una Fluente dada otra Cap. [19] De las Fluentes de Fracciones Racionales de diferentes dimensiones, según las Fórmulas de la Harmonia Mensurarum de Cotes Cap. [20] Métodos para investigar las Fluentes, cuando las Cantidades y sus Logaritmos, los Arcos y sus Senos & se encuentran entre sí multiplicados o ocurren casos de la misma especie (Continua)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 18

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

19

Taula 1: Comparant el Tratado de Fluxiones amb The Doctrine and Application of fluxions (cont.) El llibre de Simpson

Primera versió de Cerdà

Section VII (Part II): Showing how Fluents, found by Means of Infinite Series, are made to converge

Cap. [21] De qué suerte las Fluentes encontradas por series infinitas se puedan hacer convergentes

Les aplicacions del càlcul fluxional a diversos camps Section X (Part II): Of the Application of Fluxions to the Resolution of such Kinds of Problems De Maximis et Minimis, as depend upon a particular Curve, whose Nature is to be determined Section XI (Part II): The Resolution of Problems of various Kinds

Cap. [22] De la Aplicación de las Fluxiones a la Resolución de aquellas especies de Problemas de Maximis y Minimis, que dependen de una Particular Curva, cuya naturaleza se debe determinar Cap. [23] Resolución de varios Problemas de diferentes Especies

Sobre mecànica Section XI (Part I): Of the Use of Fluxions in finding the Centers of Gravity, Percussion, and Oscillation of Bodies Section XII (Part I): Of the Use of Fluxions in determining the Motion of Bodies affected by centripetal Forces Section VIII (Part II): The Use of Fluxions in determining the Motion of Bodies in resisting Mediums Section IX (Part II): The Use of Fluxions in determining the Attraction of Bodies under different Forms

Després d’observar la darrera taula comparativa, la primera conclusió, tot i que resulta evident que un text pren com a referència l’altre, és que no s’està davant d’una simple traducció. Entre altres coses, es pot veure que el text de Simpson té diverses seccions que no tenen els seus corresponents capítols en el text de Cerdà, com les seccions dedicades a la mecànica. També es pot observar que Cerdà no respecta exactament l’estructura del llibre de Simpson, desglossant, en alguna ocasió, en diversos capítols una sola secció del llibre de Simpson o agrupant en un sol capítol algunes parts de diverses seccions del llibre de Simpson, com per exemple l’apèndix «Adiciones al Tratado de Fluxiones». Per altra banda, Cerdà redueix el text original de Simpson, particularment en els primers catorze capítols, ja que selecciona només determinats exercicis, encara que amplia algunes explicacions quan es tracta de presentar els conceptes més generals en els quatre primers capítols. Els catorze primers capítols del Tratado de Fluxiones

Ha resultat particularment interessant comparar les dues versions dels catorze primers capítols. I s’ha fet evident que la primera versió és un esborrany amb correccions i anota­ ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 19

3/9/19 8:47


20

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

cions al marge, amb les figures no gaire ben elaborades, mentre que la segona versió, a més de tenir els capítols numerats, està preparada per ser impresa. Hi ha hagut entre una versió i l’altra una reducció de folis, ja que Cerdà no ha mantingut tots els exercicis. Però les diferències entre les dues versions també es troben en el mateix contingut. El llenguatge utilitzat per Cerdà en la primera versió és més proper al del càlcul diferencial continental, a diferència de l’utilitzat en la segona versió que és més proper a la terminologia newtoniana. A tall d’exemple reproduïm un dels primers paràgrafs del capítol dedicat al mètode invers de les fluxions en les dues versions de Cerdà: Cerdà: primera versió

Cerdà: segona versió

Dadas las cantidades fluentes encontrar sus fluxiones, diferencias o elementos, lo enseña el Método directo de las fluxiones o el cálculo diferencial. Al contrario volviendo los pasos, dadas las fluxiones encontrar sus respectivas fluentes lo debe enseñar el [Cálculo integral, el cálculo sumatorio, y en una palabra, inverso] Método inverso de las fluxiones.*

Dadas las Cantidades Fluentes, encontrar sus Fluxiones lo enseña el Método Directo de las Fluxiones que hasta aquí hemos tratado. Al contrario volviendo los pasos, dadas las Fluxiones encontrar sus respectivas Fluentes lo debe enseñar el Método Inverso de las Fluxiones mismas. (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Capítulo 9»: RAH, 9/2792-29 f. 6r.)

(Cerdà, Tratado de Fluxiones, «[Cap. 9.1]»: RAH, 9/2812 f. 121r.) * Les paraules entre claudàtors estan barrades.

Està clar que el llenguatge utilitzat per Cerdà, en la seva primera versió, mostra una formació prèvia més propera al càlcul diferencial continental, mentre que en la segona versió ha desaparegut tota referència a «cálculo diferencial» o «cálculo integral». De fet, en la llista de llibres18 —molts d’ells, probablement, estudiats a Marsella— que s’ha trobat entre els manuscrits de Cerdà, n’hi ha alguns dels autors més coneguts del càlcul diferencial continental, com Johann Bernoulli (1667-1748) o el Marquès de L’Hôpital (1661-1704).19 Sembla com si Cerdà, un cop va optar per Simpson, no acabés d’abandonar la visió i la terminologia leibnizianes, i només quan va escriure un text per als seus alumnes, preparat per a la impremta, en va prescindir. També resulta interessant comparar els primers catorze capítols —en les seves dues versions— amb la resta del tractat. Apuntem alguns elements rellevants d’aquests capítols: • En els folis que fan de portada als quaderns on Cerdà va agrupar el seu text corresponent als primers capítols de la segona versió, es pot llegir l’anotació de «Quadernos de fluxiones para la clase». 18.  Llistes de llibres científics preparades per Cerdà i esborranys de comandes d’alguns d’ells. Real Academia de la Historia (RAH), Cortes 9/2792. 19.  L’Analyse des infiniments petits […] de l’Hôpital va ser l’obra de referència del càlcul diferencial leibnizià durant gran part del segle XVIII.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 20

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

21

• Els primers catorze capítols són els únics capítols repetits. • És només en aquests capítols que Cerdà incorpora figures, mentre que en els altres capítols posteriors Cerdà, en lloc d’incloure-hi figures, només anota la pàgina del llibre de Simpson on es pot trobar la figura. • És en aquests primers capítols on Cerdà afegeix més text originalment seu, especialment a l’hora d’introduir nous conceptes. Tenint en compte els nombrosos indicis que Cerdà volia efectivament publicar el seu Tratado de Fluxiones, la primera conclusió que es pot treure en llegir la segona versió dels catorze primers capítols és que es tractava de la versió a punt per a ser impresa. I la segona conclusió fa referència als principals receptors d’aquests primers capítols, és a dir, els seus alumnes. La mateixa duplicitat de versions per a aquests primers capítols, on apareixen les anotacions de «Quadernos de fluxiones para la clase», són algunes de les raons que justifiquen la conclusió que es tracta d’un manual per a la classe. Efectivament, creiem que s’està davant d’uns apunts que Cerdà va utilitzar per a les classes, en va escriure un primer esborrany al qual hi va afegir correccions i anotacions, els va reescriure per millorar-ne l’explicació, va incorporar les figures al text, millorant-les notablement en la segona versió, i tot plegat amb la intenció d’imprimir-los. En definitiva, no resulta arriscat concloure que els primers catorze capítols van constituir el programa d’un curs que possiblement Cerdà va impartir al Col·legi de Cordelles de Barcelona, i probablement, més tard, al Colegio Impe­rial de Madrid.20 4. L’aportació matemàtica d’El Tratado de Fluxiones

En aquest capítol volem explicar quines són les principals aportacions de Cerdà dins el marc teòric matemàtic on cal inscriure el treball d’aquest autor. En primer lloc cal assenyalar que el text de Cerdà gira entorn d’un concepte de fluxió que, si bé és d’origen newtonià, pren el seu ple significat a partir de la definició introduïda per Simpson, on s’evita el moment com a quantitat infinitesimal. Dins d’aquest apartat explicarem com Cerdà presenta la fluxió del producte de dues variables i el càlcul de la subtangent a una corba com a exemples de l’aplicació de la definició de fluxió. En segon lloc volem mostrar com Cerdà incorpora en el seu discurs, eminentment newtonià, determinats elements leibnizians, allunyant-se, d’aquesta manera, de Simpson. En aquest apartat veurem com el mateix Cerdà compara la diferencial leibniziana amb la fluxió, com adopta la notació de diferencial per representar la fluxió i com, sovint, incorpora conceptes netament leibnizians en el seu text. En tercer lloc volem posar en relleu el pes que té l’àlgebra en el tractat de Cerdà i finalment, en quart lloc, assenyalem com la dimensió didàctica de l’autor orienta tota la seva obra.

20.  La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va publicar, el desembre de 2015, Cerdà (1757-1759). Tratado de Fluxiones, que reuneix la transcripció de la primera part del tractat de Cerdà, a cura de Joaquim Berenguer.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 21

3/9/19 8:47


22

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

La fluxió com a nucli vertebrador del càlcul

És entorn del concepte de fluxió que es va estructurar la concepció geomètrico-cinemàtica impulsada per Newton, a finals del segle XVII. Nogensmenys aquest concepte no va quedar del tot definit en un primer moment i en la mateixa obra de Newton es pot observar una substancial evolució d’aquest o, si més no, múltiples matisos sobre aquest nou concepte. Per a Newton la idea de fluxió anava associada a la de la velocitat de creixement, o de decreixement, de la variable o fluent, i, en els seus primers càlculs, a la de «moment», com a increment infinitament petit: 13. Els moments de les Quantitats fluents (és a dir, les seves indefinidament petites Parts, a partir de les quals, en indefinidament petits intervals de Temps, són contínuament augmentades) són com les Velocitats de seu Fluir o Augment. 14. Si el Moment de qualsevol quantitat, com x, està representat pel Producte de la seva Velocitat ẋ per una indefinidament petita Quantitat o (és a dir, per ẋo) els Moments de les altres v, y, z, estaran representats per v̇o, ẏo, żo; ja que v̇o, ẋo, ẏo i żo, estan una a altra com v̇, ẋ, ẏ i ż.21 (Newton, 1671: 24)

La introducció dels moments va permetre a Newton la justificació analítica del seu mètode de fluxions, com es posa de manifest en la seva primera demostració de l’algorisme fluxional en el seu Tractatus de Methodis Serierum et Fluxionum (1671).22 En aquesta demostració s’estableix la relació entre les fluxions de les variables de l’expressió x3 – ax2 + axy – y3 = 0. El procediment seguit consisteix a substituir x i y per x + ẋo i y + ẏo, i, descartant tots els termes multiplicats per o, per ser infinitament petits en relació amb els altres, s’arriba a l’expressió final 3ẋx2 – 2aẋx + aẋy + aẏx – 3ẏy2 = 0.23 L’evolució posterior dels fonaments teòrics del mètode de fluxions va estar estretament relacionada amb l’intent d’evitar els infinitèsims,24 orientació que ja havia iniciat el mateix Newton, desenvolupant una forma sintètica (geomètrica) del mètode de les fluxions, on no 21.  «13. The moments of flowing Quantities (that is, their indefinitely small Parts, by the accession of which, in indefinitely small portions of Time, they are continually increased) are as the Velocities of their Flowing or Increasing. 14. Wherefore if the Moment of any one, as x, be represented by the Product of its Celerity ẋ into an indefinitely small Quantity o (that is, by ẋo,) the Moments of the others v, y, z, will be represented by v̇o, ẏo, żo; because v̇o, ẋo, ẏo and żo, are to each other as v̇, ẋ, ẏ and ż.» 22. El Tractatus de Methodis Serierum et Fluxionum (1671), que no es va publicar fins al 1736, sistematitzava un altre tractat que Newton havia escrit el 1666, anomenat October 1666 Tract of Fluxions. 23.  Newton (1671: 24). 24.  Hi ha diversos autors que han analitzat el paper dels indivisibles i els infinitèsims en els inicis del càlcul diferencial, com Vincent Jullien en el seu article «Explaining the Sudden Rise of Methods of Indivisibles»; Antoni Malet i Marco Panza en «Newton on Indivisibles», i M. Rosa Massa en «The Role of Indivisibles in Mengoli’s Quadratures», tots ells dins Jullien, Vincent et al., Seventeenth-Century Indivisibles Revisited (2015).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 22

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

23

apareguessin les quantitats infinitesimals i basant-se en una idea molt propera a la de límit.25 Posteriorment, tant The Elements of the Method of Fluxions, demonstrated after the Manner of Ancient Geometricians (1742) de Colin Maclaurin (1698-1746)26 com The Doctrine and Application of Fluxions (1750) de Simpson van establir les bases geomètrico-cinemàtiques del mètode de les fluxions i van donar una definició de fluxió on no hi cabien els infinitèsims. De manera que va aparèixer un nou element diferenciador, l’ús dels infinitèsims, entre els fluxionistes i els leibnizians i alguns autors del moment, en ocasions, van dibuixar una frontera entre els dos corrents, en aquest sentit. Cerdà, com Simpson, va adoptar una definició de fluxió que evitava el concepte de moment. La fluxió, ara, no seria tant la velocitat sinó un increment finit, proporcional a aquesta velocitat, exactament, l’increment de la variable si la velocitat es mantingués constant: Para comprender perfectamente el Método de las Fluxiones, téngase presente que toda Magnitud Geométrica se reduce a Línea, Superficie o Plano y Sólido. La Línea se concibe formada por el Movimiento continuo de un Punto que la describe, la Superficie por el movimiento continuo de una Línea y el Sólido o Cuerpo por el movimiento continuo de una Superficie o Plano; y aquella parte de Línea, Superficie o Sólido que describiría el Punto, Línea o Figura generatriz en un tiempo dado, si perseverase constante e invariable en la velocidad, que en algún punto o posición determinada tiene, es la que llamamos Fluxión en aquel punto de la tal cantidad que así se forma, llamada por esto Fluente. (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Capítulo 1»: RAH, 9/2812 f. 85r.)

De manera que Cerdà va seguir els continuadors del càlcul fluxional, com Simpson i Maclaurin, que havien adoptat el concepte de fluxió com a increment finit «condicional» de la variable, entre altres raons per tal de procurar evitar els infinitèsims. En qualsevol cas, Cerdà va recollir el nucli vertebrador de la visió newtoniana: la idea que qualsevol quantitat matemàtica es pot veure com a generada per un moviment, on el temps és el paràmetre sempre present. A partir d’aquesta definició, Cerdà comença a deduir les primeres regles per obtenir les fluxions de diverses funcions o quantitats, sempre vistes com a objectes geomètrics. Un dels primers resultats és el de la fluxió d’una superfície curvilínia Amn (fig. 1). Cerdà dedueix que la fluxió d’una àrea curvilínia és un rectangle. Efectivament, encara que es tracti d’una àrea generada per una línia mn variable en longitud, la fluxió de l’àrea Amn serà 25.  El 1680 Newton va escriure Geometria curvilínia, on va desenvolupar l’anomenada forma sintètica del mètode de fluxions, i és aquest mètode sintètic de les fluxions —de les primeres i darreres raons— el que és explicat en els Principia (1687). Més tard, el 1704, Newton va publicar Tractatus de Quadratura Curvarum, com a apèndix de l’obra Opticks, on va tornar a defensar el mètode sintètic dels antics. 26.  Per analitzar l’obra de Maclaurin vegeu Bruneau (2011).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 23

3/9/19 8:47


24

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

C

c

m

n D

A

d

Fig. 1: La fluxió d’una superfície curvilínia.

el rectangle ndcm, ja que la fluxió és un increment «teòric» on se suposa la velocitat de creixement invariable i, per tant, també invariable la longitud de mn, tal com es pot llegir en el text: «Porque la Fluxión de la Área Amn es el espacio que se describiría si la línea nm perseverase invariable ya en longitud ya en el movimiento que tiene en la posición DC» (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Cap. 1»: RAH 9/2812 f. 86r). Aquest resultat permetrà escriure que la fluxió de l’àrea ACD (fig. 2) és igual a ydx, on y és l’ordenada de la funció que descriu la corba i dx la fluxió de la variable x: C

c

y

A

x

D

dx

d

Fig. 2: La fluxió de l’àrea ACD = ydx.

La fluxió del producte

A partir d’aquí Cerdà dedueix la fluxió del producte de dues quantitats. Per a la demostració de la regla del producte es considera el producte de dues variables com un rectangle. Es tracta de calcular la fluxió de AC × AB, o, el que és el mateix, x × y, que s’identifica amb l’àrea del rectangle ABDC (fig. 3). Aquest rectangle és la fluent generada pel moviment simultani de les rectes CR i BF. A mesura que aquestes rectes es van desplaçant paral·leles a elles mateixes, respectivament, van determinant el rectangle considerat, a la vegada que el punt D descriu la corba ADG. Per calcular la fluxió de la superfície d’aquest rectangle, Cerdà divideix aquesta superfície en dues àrees curvilínies: ADC i ADB. La fluxió de l’àrea ADC ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 24

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

L

R

b B

G

n

dy

x C

A

F

m

D

y

25

E

dx c

Fig. 3: La fluxió del producte de dues variables.

seria l’àrea del rectangle CDmc —a partir del resultat obtingut prèviament— i la fluxió de l’àrea ADB, l’àrea del rectangle BDnb. Per tant, la fluxió de tota l’àrea serà la suma de les àrees dels dos rectangles CDmc i BDnb. Es podrà, doncs, escriure que la fluxió de AB × AC és igual a ydx + xdy, o, el que és el mateix, d(xy) = ydx + xdy. La tangent a una corba

Una altra de les demostracions que apareix en el tractat de Cerdà, on s’aplica el seu concepte de fluxió, és la que determina la tangent a una corba. F n

n

n

n C

S D

A

B

s p

o

m m m

r

m

E

Fig. 4: La tangent a una corba.

En aquest cas el que es vol és dibuixar la tangent a la corba ADF en el punt D (fig. 4). La línia mn es mou paral·lelament a ella mateixa al mateix temps que el punt p es mou sobre la recta mn. La combinació dels dos moviments genera la corba ADF. La fluxió de l’abscissa Am (x), en el punt D, és Dr (dx) i la de l’ordenada Dm (y) és rS (dy). Si les velocitats dels dos moviments es mantinguessin constants i iguals a les que tenen en el punt D, el punt p es desplaçaria sobre la recta SB, ja que la raó dels increments de les dues variables s’hauria de mantenir constant. Per construcció de la recta SB, els triangles SrD i DmB són semblants. Per tant, tindrem: ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 25

3/9/19 8:47


26

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

dx = Bm , d’on BM = xdy . dy y dy Un cop calculat Bm, del que es tracta ara és de demostrar que justament la recta BDC és la tangent a la corba ADF en el punt D. Efectivament, segons Cerdà, perquè el punt p descrigui una corba, a partir de D, i no una recta, cal que el seu moviment sobre la recta mn no sigui uniforme sinó accelerat o retardat. Si aquest moviment és accelerat l’espai realment recorregut en un determinat interval de temps serà més gran que el que descriuria amb un moviment uniforme, com apareix en la figura 4. Per tant, la corba descrita pel punt p, en un moviment accelerat, estarà «per sobre» (corba convexa) de la recta BDC, que correspon al moviment uniforme. Amb el moviment retardat la corba descrita pel punt p estaria «per sota» (corba còncava) de la recta BDC. Però, en qualsevol cas, la corba ADF sempre estarà «a un sol costat» de la recta BDC i, per tant, aquesta serà la seva tangent. Així doncs, Bm serà la subtangent i BDC la tangent. Cal observar que la demostració de Cerdà, que és la mateixa que desenvolupa Simpson, per deduir la fórmula que dona la subtangent Bm, a partir de les fluxions de les variables, inverteix l’ordre en què sovint aquesta apareix, en la seva època. És a dir, en primer lloc construeix una recta que tingui per pendent la raó de les fluxions de les dues variables i, després, demostra que aquesta recta és efectivament la tangent buscada. Tant en la demostració de la fluxió del producte de dues variables com en l’obtenció de la subtangent d’una corba, Cerdà ha aplicat la definició de la fluxió d’una quantitat com un teòric increment finit de la fluent condicionat al fet que la velocitat de creixement o decreixement d’aquesta fluent fos constant, i d’aquesta manera no ha necessitat recórrer als infinitèsims. La incorporació d’elements leibnizians

A partir de la definició de diferencial com la diferència infinitament petita entre dos valors successius de la variable, una de les característiques més rellevants del corrent leibnizià va ser el desenvolupament de tota una teoria sobre els infinitèsims. Wolff va ser un dels primers a tractar aquesta teoria en els seus Elementa Matheseos Universae (17131715) i molts dels tractats de càlcul diferencial del continent van començar amb l’anàlisi dels infinits, on també s’analitzava el que s’entenia per quantitat infinitesimal, més endavant denominada quantitat diferencial. A Espanya, aquest és el cas del tractat de Padilla que es va inspirar en els Eléments de la Géometrie de l’infini de Bernard le Bovier Fontenelle (1657-1757) per escriure el primer capítol, «De las cantidades infinitas», del Tom V del seu Curso militar de Mathematicas, o el text, conservat en forma de manuscrit, de Wendlingen que va seguir fidelment el text de Wolff. No és el cas, en canvi, de Cerdà que, en principi, descarta els infinitèsims, seguint a Simpson, on aquests han desaparegut dels seus textos.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 26

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

27

Comparant la fluxió i la diferencial

En relació amb la comparació entre fluxió newtoniana i diferencial leibniziana, el paper que hi va tenir Simpson és particularment rellevant ja que aquest no es limita a optar per una visió, ignorant totalment l’altra, sinó que estableix els elements de connexió entre les dues visions i d’aquesta manera s’acosta molt a la «superació» de les distàncies teòriques entre leibnizians i newtonians. Efectivament en l’Scholium de la Section VII del seu llibre The Doctrine and Application of Fluxions, Simpson, després d’establir que la fluxió no es pot confondre amb la diferencial, explica la relació entre el mètode de les fluxions newtonià i el càlcul diferencial de Leibniz dient que quan els increments infinitesimals són presos suficientment petits llavors la raó entre ells coincideix amb la raó de les fluxions. Concretament, referint-se a la raó límit dels increments, Simpson afirma que la raó d’uns increments, que cada cop es fan més petits, convergeix, abans que (aquests increments) desapareguin, més a prop que qualsevol diferència cap a la raó de les fluxions, per tant podem identificar l’una amb l’altra: Ha estat assenyalat abans, que, encara que els Increments de les Quantitats no són, estrictament, les Fluxions, a partir d’aquests es pot deduir la Raó de les Fluxions; i apareix que com més petits es prenen aquests Increments, més la seva Raó s’aproximarà a la de les Fluxions. Per tant, si podem, d’alguna manera, trobar la Raó a la qual aquests Increments, concebent-los més i més petits, convergeixen contínuament, i a la qual aquests poden aproximar-se, abans que desapareguin, més a prop que qualsevol Diferència donada, aquesta Raó (anomenada per tal de distingir-la, la Raó límit dels Increments) serà, estrictament, la de les Fluxions.27 (Simpson, 1750: 152)

En el mateix Scholium, Simpson mostra com és possible utilitzar el mètode de les diferencials per deduir fluxions, de manera que està acceptant la validesa del càlcul diferencial, tot i que ell prefereix moure’s dins la concepció geomètrico-cinemàtica. De fet, en algunes ocasions, en el seu llibre, aplica el mètode de les diferencials com a forma alternativa al càlcul de fluxions, reconeixent que, de vegades, resulta més senzill treballar amb infinitèsims, tenint en compte que «en el límit» podem substituir-los per les fluxions. Cerdà segueix a Simpson a l’hora d’establir les diferències entre la fluxió newtoniana i la diferencial leibniziana. Al final del «Cap 4. De las Fluxiones Superiores» del Tratado de

27.  «It has been hinted above, that, though the Increments of Quantities are not, strictly, as the Fluxions, yet from them the Ratio of the Fluxions may be deduced; and it appears that the smaller those Increments are taken, the nearer their Ratio will approach to that of the Fluxions. Therefore, if we can, by any Means, find the Ratio to which the said Increments, by conceiving them less and less, do perpetually converge, and which they may approach, before they vanish, nearer than any assignable Difference, that Ratio (called here after for Distinction Sake, the Ratio limiting that of Increments) will be, strictly, that of the Fluxions.»

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 27

3/9/19 8:47


28

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

Fluxiones, es pot llegir una reflexió on es diu que, tot i que els resultats són els mateixos des de les dues visions, la fluxió és un increment condicional, que es produiria si la velocitat del moviment generador es mantingués constant mentre que la diferencial és un increment infinitament petit que realment es produeix i, per tant, només quan el moviment sigui uniforme els resultats seran iguals. La notació leibniziana en el Tratado de Fluxiones

En qualsevol cas, la influència del corrent leibnizià sobre els textos de Cerdà va ser molt clara, on un dels elements més destacables és la utilització de la notació de diferencial. Cerdà, com molts dels seus contemporanis matemàtics a Espanya, va entrar en contacte amb els dos corrents del càlcul diferencial a Europa, i va poder decidir la notació que cregués més convenient. A més de Simpson, havia llegit nombrosos autors francesos i alemanys, com ell mateix diu. I finalment va assumir plenament la concepció geomètrico-cinemàtica de Newton i la seva definició de fluxió va ser la de Simpson, però, malgrat aquesta opció, va preferir la notació leibniziana. Allà on Simpson escriu ẋ, Cerdà escriu dx. No és fàcil trobar algun matemàtic de l’època que faci una cosa semblant, és a dir, que, treballant amb les fluxions newtonianes, utilitzi la notació leibniziana.28 El mateix Cerdà justifica la seva opció en el Capítol «Cap. [2,3] De las fluxiones de cantidades algebraicas», de la seva primera versió: La expresión de la fluxión de una variable expresada por sola una letra es la misma letra precedida de la letra «d», así la fluxión o diferencia de x es dx, que quiere decir la diferencia o fluxión elemento de la variable x de la misma manera que Mx significa la raíz de x. Los ingleses lo expresan de otra suerte, esto es por la misma letra con un punto arriba así ẋ es la diferencia de x, pero semejante modo de expresar tiene el inconveniente [de que está] expuesto a errores de impresión [...].29 (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Cap. [2,3]»: RAH, 9/2812 f. 97r.)

28.  Cerdà no és l’únic matemàtic del segle XVIII que combina elements newtonians i leibnizians però sí que, adoptant plenament el concepte de fluxió dins la visió geomètrico-cinemàtica, utilitza la notació de diferencial, sense identificar fluxió newtoniana amb diferencial leibniziana. Edmund Stone (1700?-1768) en The Method of Fluxions, both Direct and Inverse (1730), que és, en gran part, una traducció de Analyse des infiniments petits de l’Hôpital, utilitza la notació newtoniana del punt sobre la variable per representar la diferencial leibniziana. És a dir, Stone identifica la fluxió newtoniana amb la diferencial leibniziana. Una cosa semblant, però a la inversa, fa Pedro Padilla (1724-1807?) en el volum dedicat al càlcul diferencial i integral del seu Curso Militar de Mathematicas (1753-1756). Padilla defensa la visió geomètrico-cinemàtica newtoniana i utilitza el terme de fluxió, tot i escrivint-la com a diferencial leibniziana, però per a aquest autor la fluxió és un increment infinitesimal, de manera que, com Stone, identifica fluxió i diferencial. 29.  Tot aquest paràgraf està barrat i és de difícil lectura.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 28

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

29

Els conceptes leibnizians en el text de Cerdà

L’acceptació dels principis generals de la visió geomètrico-cinemàtica no és cap obstacle perquè Cerdà es deixi influenciar no solament en la notació sinó també per molts conceptes clarament leibnizians, particularment en la primera versió del seu tractat on apareixen freqüents referències leibnizianes. Hem escollit dos exemples en els quals Cerdà introdueix elements del càlcul diferencial leibnizià en el seu discurs. En el primer exemple que presentem, Cerdà es desmarca de Simpson, mostrant una clara influència leibniziana, més enllà de l’ús dels infinitèsims. Es tracta de la introducció de la quadratura d’una àrea, del capítol [11] de la primera versió del tractat de Cerdà, on l’autor estableix l’equivalència entre l’operació de calcular la fluent a partir de la fluxió —com ho fa Simpson— i la de calcular una suma d’infinits termes: Cuadrar una curva es encontrar el área de su plano y cómo este plano no es otra cosa que la suma de todas las fluxiones que son rectángulos, según vimos al principio, todo el arte de esta cuadratura se reducirá a, dada su Ecuación de la curva, buscar la fluxión de su plano y encontrada ésta, integrando dicha fluxión se tendrá la fluente que es la suma de todas las fluxiones que la componen. (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Cap. [11]»: RAH, 9/2792/46 f. 13r.)

Com es pot veure, Cerdà utilitza, en aquesta primera versió, una terminologia leibniziana a més de considerar que quadrar una corba és calcular la suma de les seves fluxions. En la seva segona versió, tot i que Cerdà descarta la terminologia leibniziana continua mantenint l’àrea com la suma de les seves fluxions, tal com es pot llegir en el capítol 11 de la segona versió: Cuadrar una Curva es encontrar el Área del Plano que comprende y como este Plano no es otra cosa que la suma de todas sus Fluxiones, todo el arte de esta Cuadratura se reducirá a que dada la Ecuación de la Curva, se busque la Fluxión de este Plano, cuya Fluente será el Área que buscamos. (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Cap. 11»: RAH, 9/2792/29 f. 11r.)

La idea que l’àrea per sota una corba és la suma de rectangles infinitament petits és prou potent com perquè Cerdà no l’abandoni i es permeti identificar la fluxió de l’àrea amb un increment infinitament petit, tot i que, en altres parts del seu tractat, hagi refusat aquesta identificació. El segon exemple es troba en el «Cap. [12] Del uso de las Fluxiones para la rectificación de las curvas». La reflexió que Cerdà fa en l’apartat «Caso 2», de la primera versió, torna a recordar una concepció totalment leibniziana quan diu que, de fet, una corba és la suma ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 29

3/9/19 8:47


30

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

d’infinites rectes «molt petites» (espais que descriuria cada punt, per tant, fluxions) i que integrant, és a dir sumant, obtindrem la longitud de la corba: Ya se deja ver que este Método se funda en que la línea curva se forma de infinitas rectas pequeñísimas que son los espacios que describiría el punto que la forma, esto es las fluxiones, por consiguiente integrando o sumando todas las fluxiones tendremos el valor de la tal línea, como se verá en los problemas siguientes. (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Cap. [12]»: RAH, 9/2812 f. 133r.)

Tots aquests elements analitzats en l’obra de Cerdà mostren que, per una banda, aquest autor, sense abandonar la visió geomètrico-cinemàtica newtoniana, està ben disposat a recórrer als infinitèsims si és necessari, com, per altra banda, també ho fa Simpson. Però en el cas de Cerdà, a més de la notació leibniziana, la influència del càlcul diferencial continental és molt més rellevant, particularment en els primers capítols de la seva primera versió. Efectivament, es pot trobar, en l’obra del matemàtic català, un intent de combinar conceptes dels dos corrents —l’àrea és la suma de les fluxions— que, de fet, qüestiona la mateixa definició de fluxió que Cerdà ha adoptat. L’àlgebra en el Tratado de Fluxiones

La part dedicada a les tècniques de càlcul de fluents ocupa en el text de Cerdà 51 folis d’un total de 193 folis que té la primera versió. Tenint en compte que la part dedicada a les tècniques del càlcul de les fluents és essencialment algebraica, a l’hora de qualificar l’obra de Cerdà no seria encertat parlar d’un text on la visió geomètrica domina plenament. L’àlgebra ocupa certament un paper rellevant tant en el text de Simpson com en el de Cerdà, en extensió i pel seu contingut. És evident que tant en el text de Simpson com en el Cerdà la geometria és molt present en les seves demostracions, però la importància de l’eina algebraica en el nou càlcul fluxional serà quelcom reivindicat per Simpson en tots els seus textos i Cerdà recollirà aquesta visió. Efectivament, Cerdà segueix a Simpson, en allò que es refereix a la inclinació cap a l’àlgebra, però d’alguna manera l’accentua. Tot i que, en general, segueix el text de Simpson quan reprodueix un exercici, de vegades afegeix alguna expressió o modifica l’exercici original. En molts casos, la modificació va en el sentit d’accentuar l’aspecte algebraic de l’exercici. Un exemple d’això es pot comprovar en el problema, «Tirar una Tangente BE al punto D del Círculo ADP» del capítol 6 que correspon al «Example I : 50. To draw a Right-line CT, to touch a given Circle BCA, in a given Point C» de la secció III (I part), del llibre de Simpson. Com es pot comprovar —a la taula adjunta de la pàgina següent— no hi ha gaires diferències entre el desenvolupament de l’un i de l’altre. Però el que aquí volem emfatitzar són les diferències en la forma de concloure l’exercici. Simpson vol insistir que el resultat coincideix amb el que s’obtindria a partir de les propietats del triangle rectangle OCT, menACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 30

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

31

tre que Cerdà prefereix expressar la subtangent en funció només de la variable x. Sembla que en aquesta manera d’acabar, a diferència de l’anglès, que continua utilitzant el suport de la geometria com a garantia d’uns resultats correctes, el català vulgui arribar a un resultat algebraic més adreçat a l’aplicació pràctica i generalitzable: Taula 2: Cerdà reforça l’eina algebraica A l’esquerra l’exercici segons Simpson i a la dreta segons Cerdà Example 1 50. Dibuixar una línia recta CT, que toqui a un cercle donat BCA, en un punt donat C C

Prob[lema] 1. Tirar una tangente BE al punto D del Circulo ADP Sea Dm la perpendicular tirada desde el punto dado D al Eje o Diámetro AP. E

D

T B

S

O

A

Sigui CS perpendicular al diàmetre AB i sigui AB = a, BS = x i SC = y; llavors, per la propietat del cercle, y2 (CS2) = BS × AS(= x × a – x) = ax – x2 I si calculem la fluxió, per tal de determinar la raó entre ẋ i ẏ, tenim 2yẏ = aẋ – 2xẋ; en conseqüéncia ẋ 2y y = la qual multiplicada per y, = ẏ a – 2x 1 a – x 2 yẋ y2 dona = = la subtangent ST. ẏ 1a–x 2 D’on (suposant O com centre) tenim 1 OS a – x : CS(y) : CS(y) : ST, la qual cosa 2 també sabem a partir d’altres principis.

(

)

(Simpson, 1750, p. 54)

B

A

m

O

P

Haciendo pues el Diámetro AP = a, su parte o Abscisa correspondiente Am = x, y la perpendicular o Ordenada Dm = y, por la propiedad del Círculo tendremos Dm2 = Am × mP, esto es y2 = ax – x2, cuya Fluxión, 2ydy = adx – 2xdx nos dará 2y × dy, por consiguiente dx = a – 2x dx 2y y = que multiplicado por y será = dy a – 2x 1 a – x 2 ydx y2 a–x × x = Bm, subtangente = = dy 1a–x 1a–x 2 2 al Círculo. (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Capítulo 6»: RAH, 9/2792-28 f. 8v.)

L’orientació didàctica del Tratado de Fluxiones

El primer que s’observa en un text matemàtic de fa tres segles és el pes que hi té el llenguatge retòric, tot i haver-se ja introduït el llenguatge algebraic. Això mateix és el que es pot observar en el text de Cerdà. Tant les definicions com les demostracions recolzen en explicacions donades en llenguatge corrent, les quals, segons criteris de l’època, fan més entenedors els elements matemàtics al lector o alumne. De totes maneres, Cerdà, comparat amb altres autors del moment, no s’estén gaire en discursos retòrics. Per exemple, a diferència d’altres manuals, el seu tractat no inclou una introducció. Llegint Cerdà es té la impressió ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 31

3/9/19 8:47


32

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

que no compta amb una particular habilitat a l’hora d’expressar-se, ja que sovint és sobri i poc donat a grans explicacions, però justament aquesta concisió el fa ser un bon comunicador i facilita la comprensió d’allò que vol transmetre. Cerdà està escrivint bàsicament per als seus alumnes, però, a més a més, si es llegeix el seu text, particularment quan aquest deixa de seguir el text de Simpson, hom pot adonar-se que el seu discurs és el d’un mestre dirigint-se als seus alumnes. Això és el que es pot comprovar en el «Cap 4: De las Fluxiones Superiores», on Cerdà fa una introducció al tema, que no apareix en el llibre de Simpson, quedant clara la voluntat didàctica del matemàtic català: Hasta ahora hemos visto la Fluxiones de las Cantidades Variables que son aquellos Incrementos por los cuales una Cantidad se aumentaría si el Punto, Línea o Figura generatriz prosiguiese uniformemente con aquella velocidad que en un lugar tiene […]. Pregunto ahora, estas pequeñas Líneas, Planos o Sólidos son constantes o son variables? Si son constantes (…) no tendrán Fluxión o lo que es lo mismo su Fluxión será = 0. Si son variables […] han de tener también sus Fluxiones que serán Fluxión de Fluxión o Segundas Fluxiones respecto de la primera Cantidad, cuyas Fluxiones en los Capítulos Antecedentes hemos contemplado. (Cerdà, Tratado de Fluxiones, «Cap. 4»: RAH, 9/2812, f. 92v.)

En efecte, aquesta expressió retòrica, «Pregunto ahora...», sembla estar dirigida al seu públic, és a dir, als seus alumnes, els que va tenir al Col·legi de Cordelles de Barcelona o els del Colegio Imperial de Madrid. 5. Conclusions

Finalment, voldríem presentar les conclusions més importants de la nostra recerca sobre l’aportació de Cerdà amb el seu Tratado de Fluxiones, que hem intentat reflectir en aquest article. En relació amb Cerdà, com a professor i matemàtic en el seu context social, hem volgut fer palès en primer lloc, en la nostra recerca, que la màxima preocupació del matemàtic català va estar centrada en fer útils per a la societat tant la seva pràctica com la seva obra. En segon lloc, i com a conseqüència d’aquest sentit de la utilitat, s’ha pogut concloure que el text dels primers catorze capítols del seu tractat van constituir un manual per ser utilitzat a les seves classes tant al Col·legi de Cordelles de Barcelona com al Colegio Imperial de Madrid. Finalment, cal dir que ha estat imprescindible analitzar el paper de Cerdà com a introductor del càlcul diferencial a Espanya dins el marc general del rol dels docents en el procés de configuració d’aquest nou camp matemàtic que va representar el càlcul diferencial i integral al segle XVIII. En allò que fa referència a la comparació entre el Tratado de Fluxiones i The Doctrine and Application of fluxions, el que cal constatar és que el tractat de Cerdà és una ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 32

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

33

adaptació del de Simpson, però no és una simple traducció, particularment els primers catorze capítols. Les principals aportacions que Cerdà va fer, en relació amb el text de Simpson, van ser l’accentuació del caràcter didàctic del seu discurs així com el reforçament de l’eina algebraica, començant per l’ús de la diferencial leibniziana. En relació amb el contingut específicament matemàtic, en primer lloc cal situar el treball de Cerdà dins el corrent newtonià, és a dir, dins la concepció geomètrico-cinemàtica, on el concepte de fluxió, com a mesura del moviment generador dels elements geomètrics, és central. Però cal establir, en segon lloc, que Cerdà, tot i ser un convençut newtonià, va tenir una actitud oberta a les aportacions del corrent leibnizià. La influència del càlcul diferencial continental sobre Cerdà és evident, no solament amb l’adopció de la notació de diferencial leibniziana, sinó també conduint aquest autor, en ocasions, a construccions teòriques que recorren a conceptes tant de la visió newtoniana com de la leibniziana. En definitiva, tot porta a concloure que en l’obra de Cerdà, finalment, per damunt de les diferències entre els diferents corrents del càlcul diferencial que li arriben d’Europa, preval una clara voluntat pedagògica.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 33

3/9/19 8:47


34

Bibliografia Manuscrits consultats a la Real Academia de la Historia de Madrid (RAH) Bramieri, E., Tratado del Cálculo Diferencial. RAH, Cortes 9/2816. C erdà , T., Article sobre Barcelona. RAH, Cortes 9/2792. —, Carta a Simpson, Barcelona, 1758. RAH, Cortes 9/2792. —, Llistes de llibres científics preparades per Cerdà i esborranys de comandes d’alguns d’ells. RAH, Cortes 9/2792. —, Tratado de Fluxiones. RAH, Cortes 9/2792, 9/2812. —, Tratado de Astronomia. RAH, Cortes 9/2792. —, Elementos Generales de Mechánica. RAH, Cortes 9/2788, 9/2792, 9/2811, 9/2812. —, Secciones cónicas. RAH, Cortes 9/2792, 9/2811. —, De la Aplicación del Algebra a la Geometría. RAH, Cortes 9/2792, 9/2793, 9/2811, 9/2812. —, Óptica. RAH, Cortes 9/2811, 9/2812, 9/2814. —, Hidrostática, Hidráulica, Neumática. RAH, Cortes 9/2811. —, Navegación. RAH, Cortes 9/2812. Rieger, C., Introducción fácil al algoritmo de las fluxio­ nes. RAH, Cortes 9/2792. —, In methodum fluxionum. RAH, Cortes 9/2806. Wendlingen, J., Elementos de Mathematicas, Tomo VIII: Análisis de los infinitos; Tomo IX: Cálculo Expo­ nencial, Diferencio-diferencial y Aritmética de los infi­ nitos. RAH, Cortes 9/2812, 9/3811. Textos impresos AUSEJO, E.; MEDRANO SÁNCHEZ, F. J. (2010), «Construyendo la Modernidad: Nuevos datos y enfoques sobre la introducción del cálculo infinitesimal en España (1717-1787)», Llull, v. 33, n. 71, 1r semestre 2010, Universidad de Zaragoza, 25-56. BERENGUER, J. (2015), Cerdà (1757-1759). Trata­ do de Fluxiones, Barcelona, Reial Acadèmia de Cièn-

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

cies i Arts de Barcelona (RACAB) amb el suport del projecte HAR2013-44643-R (Ministerio de Economía y Competividad), i del projecte SGR (grup de recerca consolidat) HIS-STM (SGR 1410). [En línia] <http:// ccuc.cbuc.cat/search~S20*spi?/XCerd{u00E0}&SORT=D&searchscope=20/XCerd{u00E0}&SORT=D&searchscope=20&SUBKEY=Cerd%C3%A0/1%2C23%2C23%2CB/ frameset&FF=XCerd{u00E0}&SORT=D&searchscope=20&3%2C3%2C> — (2016), La recepció del càlcul diferencial a l’Espa­ nya del segle XVIII. Tomàs Cerdà: introductor de la teoria de fluxions, Universitat Autonòma de Barcelona. [Tesi doctoral en Història de la Ciència dirigida per la doctora M. Rosa Massa-Esteve.] [En línia]. <http://www.tdx.cat/handle/10803/367217>; <https://www.educacion.gob.es/teseo/mostrarRef. do?ref=1211406> BLANCO ABELLÁN, M. (2013), «Thomas Simpson: Weaving fluxions in 18th-century London», Historia Mathematica, 41, (1), 38-81. BOS, H. J. M. (1974), «Differentials, Higher-Order Differentials and the Derivative in the Leibnizian Calculus», Archive for History of Exact Sciences, 14, (1), 1-90. — (1980), «Newton, Leibniz y la tradición leibniziana». A: GRATTAN-GUINESS, I. (1984), Del cálculo a la teoría de conjuntos, 1630-1910. Una introducción histórica, 69-124. [Títol original: «Newton, Leibniz and the Leibnizian tradition». A: From the Calculus to Set Theory, 1630-1910. An Introductory History, 1980, I. Grattan-Guiness, 49-93.] BRUNEAU, O. (2011), Colin Maclaurin ou l’obstinati­ on mathématicienne d’un newtonien, Presses Universitaires de Nancy. CERDÀ, T. (1758), Liciones de Mathemática o Ele­ mentos Generales de Arithmética y Algebra para el uso de la clase (2 toms), Barcelona, Francisco Surià. — (1760), Lecciones de mathematica o Elementos generales de Geometria para el uso de la clase, Barcelona, Francisco Surià. — (1764), Lección de Artilleria para el uso de la clase, Barcelona, Francisco Surià. CLARKE, F. M. (1929), Thomas Simpson and his ti­ mes, submitted for the degree of Doctor of Philoso-

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 34

3/9/19 8:47


LA INTRODUCCIÓ DEL CÀLCUL DIFERENCIAL A L’ESPANYA DEL SEGLE XVIII. TOMÀS CERDÀ I LA TEORIA DE FLUXIONS

phy in the Faculty of Philosophy, Columbia University, Waverly Press. CUESTA DUTARI, N. (1976-1983), Historia de la In­ vención del Análisis Infinitesimal y de su introducción en España, Universidad de Salamanca. GARCÍA DONCEL, M. (1998), «Los orígenes de nuestra Real Academia y los jesuitas», Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barce­ lona, Barcelona, Tercera Época, núm. 947, vol. LVII, n. 3. GARMA PONS, S. (1978), «Producción matemática y cambios en el sistema productivo en la España de finales del siglo XVIII». A: GUTIÉRREZ ESTEVE, M.; CID MARTÍNEZ, J. A.; CARREIRA, A. (coord.), Ho­ menaje a Julio Caro Baroja, Madrid. — (2002), «La Enseñanza de las Matemáticas». A: PESET REIG, J. L. (dir.), Historia de la Ciencia y de la Técnica en la Corona de Castilla, Salamanca, Junta de Castilla y León, v. IV. GASSIOT MATAS, L. (1996), Tomas Cerdà i el seu «Tratado de Astronomia». [Treball de recerca del Centre d’Estudis d’Història de les Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona dirigit per Manuel García Doncel.] GUICCIARDINI, N. (1989), The development of new­ tonian calculus in Britain 1700-1800. Cambridge University Press. — (1999), Reading the Principia: the debate on New­ ton’s mathematical methods for natural philosophy from 1687 to 1736, Cambridge University Press. — (2009), Isaac Newton on mathematical certainty and method, The MIT Press, Cambridge, Massachusetts, Londres. HERNÁNDEZ ALONSO, E. (1973), El jesuita Tomás Cerdá y la introducción del cálculo infinitesimal en España. [Treball inèdit, còpia al Seminari d’Història de les Ciències del Centre Borja de Sant Cugat.]

35

— (2002), «Leibniz’s Rigorous Foundation Of Infinitesimal Geometry By Means Of Riemannian Sums», Synthese, 133, (1), octubre 2002, 59-73. — (2004), «Beyond Cartesian limits: Leibniz’s passage from algebraic to ‘transcendental’ mathematics», His­ toria Mathematica, 33, (1), February 2006, 113-131. LEIBNIZ, G. W. (1676), Quadrature arithmétique du cercle, de l’ellipse et de l’hyperbole et la trigonomé­ trie sans tables qui en est le corollaire [títol original: De quadratura arithmetica circuli ellipseos et hyper­ bolae cujus corollarium est trigonometria sine tabu­ lis]. Introduction, traduction et notes de Marc Parmentier. Texte latin édité par Eberhard Knobloch. París, Librairie Philosophique J. Vrin / Editions Vrin, 2004. — (1684), «Nova methodus pro maximis et minimis, itemque tangentubus, quae nec fractas nec irrationales quantitates moratur, et singulare pro illis calculi genus». A: DE LORENZO, J. [Estudi preliminar] i MARTIN SANTOS, T. [Traducció] (1987), Análisis Infi­ nitesimal. Gottfried Wilhelm Leibniz, Madrid, Tecnos. — (1686), «De geometria recondita et Analysi indivibilium atque infinitorun». A: DE LORENZO, J. [Estudi preliminar] i MARTIN SANTOS, T. [Traducció] (1987), Análisis Infinitesimal. Gottfried Wilhelm Leibniz, Madrid, Tecnos. L’HÔPITAL, G. de (1696), L’Analyse des infiniments petits pour l’intelligence des lignes courbes, París, de l’Imprimirie Royale. MACLAURIN, C. (1742), The Elements of the Method of Fluxions, demonstrated after the Manner of Anci­ ent Geometricians, Edimburg. MALET, A.; PANZA, M. (2015), «Newton on Indivisibles». A: JULLIEN, V. et al., Seventeenth-Century In­ divisibles Revisited, editor: Jullien, Vincent Springer International Publishing Switzerland.

JULLIEN, V. et al. (2015), Seventeenth-Century Indi­ visibles Revisited, editor: Jullien, Vincent Springer International Publishing Switzerland.

MASSA-ESTEVE, M. R. (2015), «The Role of Indivisibles in Mengoli’s Quadratures». A: JULLIEN, V. et al., Seventeenth-Century Indivisibles Revisited. Editor: Jullien, Vincent, Springer International Publishing Switzerland.

KNOBLOCH, E. (1990), «L’infini dans les mathématiques de Leibniz», L’infinito in Leibniz, Problemi e ter­ minologia, Simposio Internazionale Roma, 6-8 Novembre 1986, Roma, 33-51.

MASSA-ESTEVE, M. R.; ROCA-ROSELL, A.; PUIGPLA, C. (2011), «‘Mixed’ Mathematics in Engineering Education in Spain. Pedro Lucuce’s course at the Royal Military Academy of Mathematics of Barcelona

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 35

3/9/19 8:47


36

in the Eighteenth century», Engineering Studies, 3, (3), 233-253. NAVARRO BROTÓNS, V. (2001), «Scientific activity in Spain and the Role of the Jesuits (1680-1767)». A: BRIZZI, G. P.; GRECI, R., Gesuiti e Università in Euro­ pa (secoli XVI-XVIII, Parma, Arti del Convegno di studi. NAVARRO LOIDI, J. (2008), «Lección de Artillería by Tomás Cerdá and the Revolution of the spanish Artillery during the 18th Century», 3rd International Con­ ference of the European Society for the History of Science (ICESHS), Viena, Setembre 2008. — (2013), Don Pedro Giannini o las Matemáticas de los artilleros del siglo XVIII, Segòvia, Asociación Cultural «Biblioteca de Ciencia y Artillería». — (2013b), «La incorporación del cálculo diferencial e integral al Colegio de Artillería de Segovia». Llull, v. 36, n. 78, 2n semestre 2013, Universidad de Zaragoza, 333-358. NEWTON, I. (1671), The Method of Fluxions and Infi­ nite Series, translated from the Author’s Latin original [Tractatus de Methodis Serierum et Fluxionum] not yet made publik [...] by John Colson, M.A. and F.R.S. Londres, printed by Henry Woodfall, 1736. — (1687), The Mathematical Principles of Natural Philosophy, translated into English by Andrew Motte, Nova York, 1846. [Títol original: Philosophiae natura­ lis Principia Mathematica. Imprimatur S. Pepys, Reg. Soc. Praeses. Londini.]

JOAQUIM BERENGUER CLARIÀ

PADILLA Y ARCOS, P. (1756), Curso militar de Mat­ hematicas, sobre las partes de esas Ciencias, perte­ necientes al Arte de la Guerra, Madrid, Antonio Marín. PUIG-PLA, C. (2006), Física, Tècnica i Il·lustració a Catalunya. La cultura de la utilitat: assimilar, divulgar, aprofitar, Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral] ROCA-ROSELL, A. (2014), Reial Acadèmia de Cièn­ cies i Arts de Barcelona (1764-2014): 250 anys d’his­ tòria, RACAB i Diputació de Barcelona. SIMPSON, T. (1737), A new treatise of fluxions, Londres, printed by Tho. Gardner. — (1750), The Doctrine and Application of Fluxions, Londres, printed by J. Nourse. UDÍAS, A. (2005), «Los libros y manuscritos de los profesores de matemáticas del colegio imperial de Madrid, 1627-1767», Archivum Historicum Societatis Iesu, 148, a. LXXIV, 369. — (2010), «Profesores de matemáticas en los colegios de la Compañia de España, 1620-1767», Archi­ vum Historicum Societatis Iesu, 157, a. LXXIX, 3. WENDLINGEN, J. (1753-1756), Elementos de la Mathematica, 4 vol., Madrid, Joachin Ibarra. WOLFF, C. (1713-1715), Elementa Matheseos Uni­ versae, Ginebra, apud Henricum-Albertum Gosse & socios.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 9-36

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 36

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.210 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 20/2/19 - Acceptat: 5/7/19

«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ SARA FAJULA COLOM COL·LEGI DE METGES DE BARCELONA

Resum: En aquest treball s’intenta establir un marc per tal de comprendre els esdeve­ niments i moviments socials que durant la Transició democràtica van fer possible l’accés al control de natalitat i la creació de Centres de Planificació Familiar. Aquests centres van ser llocs on hi anaven les dones per rebre informació sobre anticoncep­ ció, autoconeixement, avortament, educació sexual i també assistència mèdica ginecològica. Un fenomen que, tot plegat, s’engloba en el que s’ha anomenat Movi­ ment per a la Planificació Familiar. Paraules clau: anticoncepció, Planificació Familiar, feminisme, moviment veïnal, medicina “The Women for women”: The Family Planning Clinics in Catalonia during the Transi­ tion Period. Abstract: Contraception was forbidden during Franco’s period, and this research studies the multiplicity of the agents —the women of the feminist movement and the local movement, the medical professionals and the first democratic city councils-who fought for the right to Family Planning and participated in the creation of new health­ care areas, the Family Planning Clinics. These centers, prior to the legalization of con­ traceptive methods in 1978, began to provide information on contraception, sexual and contraceptive education, and gynecological assistance was also offered. In sum­ mary, they made the women took control over their body and could decide when and how many children to have. Keywords: Family planning clinics, Contraception, Women’s history

* Correspondència: SARA FAJULA COLOM sarafajula@gmail.com

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 37

3/9/19 8:47


38

SARA FAJULA COLOM

1. Introducció

En aquest treball s’intenta establir un marc per tal de comprendre els esdeveniments i moviments socials que durant la Transició democràtica van fer possible l’accés al control de natalitat i la creació de Centres de Planificació Familiar (a partir d’ara, CPF). Aquests centres van ser llocs on hi anaven les dones per rebre informació sobre anticoncepció, autoconeixement, avortament, educació sexual i també assistència mèdica ginecològica. Un fenomen que, tot plegat, s’engloba en el que s’ha anomenat Moviment per a la Planificació Familiar.1 Seguint un ordre cronològic veurem com va sorgir aquest moviment i com es va nodrir de l’acció col·laborativa de tres grups de persones procedents del món professional, de l’àmbit veïnal i del municipalisme. D’un costat, una part de la comunitat mèdica representativa del que he anomenat activisme mèdic. Aquests professionals de la sanitat van impulsar els primers llocs on les dones van rebre assistència mèdica en control de natalitat. D’un altre, les dones que van impulsar el procés conegut com a Moviment per a la Planificació Familiar. Es tractava d’un activisme feminista representat pels moviments feminista i veïnal en els quals les dones van ser les protagonistes de la lluita per aconseguir l’alliberament del cos femení. I, finalment, aquests moviments van rebre l’ajut d’un tercer agent implicat en aquest procés de transformació social: els primers ajuntaments democràtics. Com a objectiu final, veurem com aquests agents van promoure l’accés a l’anticoncepció i com van crear els CPF que, segons la seva gestió, es poden dividir en tres tipus: el primer, aquell impulsat per dones feministes amb autonomia de govern i mitjans; el segon, de caràcter municipalista en la creació i en la gestió, i el tercer, basat en un model mixt impulsat i gestionat per dones amb el suport municipal. El sorgiment de la Planificació Familiar (també l'anomenaré, PF) i la creació de Centres de Planificació Familiar se situa entre els últims anys de la dictadura franquista, a finals de la dècada de 1960, i l’establiment d’un estat democràtic, a mitjans de la dècada de 1980. La Transició democràtica va ser una etapa de transformació social, política i econòmica a Espanya i a Catalunya. Una transformació que implicava un canvi de les estructures de l’estat franquista cap a unes noves estructures d’estat democràtiques. La nova administració democràtica tenia diverses possibilitats d’emprendre una reforma sanitària de les estructures del període anterior. El sistema sanitari vigent a Espanya consistia en una feble política sanitària oficial, basada en el foment de la ideologia de la malaltia i el consumisme mèdic i farmacèutic (Gol Gurina, 1978: 49-56). Fins al 1978 aquest entramat sanitari no contemplava l’atenció a les dones, que quedaven en un segon pla, considerades només des d’una perspectiva reproductiva. A més, s’hi sumaven els problemes de la falta d’educació sexual i reproductiva. La ignorància sobre els mètodes anticonceptius disponibles es traduïen en 1.  La recerca pren com a referència la meva tesi doctoral Centres de Planificació Familiar a Barcelona (1977-1983), defensada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2017.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 38

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

39

fills no desitjats, avortaments provocats, etc. Aquesta realitat va impulsar el sorgiment d’un Moviment per a la Planificació Familiar, fonamentat en les dones dels moviments feminista i veïnal, amb el suport d’una part de la comunitat mèdica i dels primers ajuntaments democràtics. Podem distingir dues etapes de desenvolupament: la primera va des de principis de la dècada de 1970 fins a 1979-1980. A principis de 1970 va començar a produir-se la creació dels primers consultoris de Planificació Familiar als hospitals urbans. Una iniciativa impulsada per metges i metgesses, especialistes en contracepció, que van tractar de donar un servei hospitalari de Planificació Familiar malgrat que encara estava prohibit. En aquest període també van aparèixer els primers CPF en els barris de les ciutats, impulsats per les dones del moviment feminista i veïnal amb el suport d’alguns d’aquells metges i metgesses. La segona etapa del moviment va ser de 1979-1980 a 1985. En aquest període els mètodes anticonceptius estaven legalitzats i els primers ajuntaments democràtics, sorgits de les primeres eleccions municipals de 1979, van començar a crear els CPF a cada municipi. Així es va produir l’expansió d’una nova forma pública d’assistència sanitària, i en menor grau també privada, arreu del territori català. Un període que es tanca amb la promulgació de la llei de legalització de l’avortament (Ortiz-Gómez & Ignaciuk, 2018: 38-62; Ortiz et al., 2011: 141-145; Gil-García et al., 2011: 726-736). 2. Les dones durant el franquisme

A principis de 1970 era palesa la necessitat d’una reforma sanitària i de la creació d’un nou sistema sanitari. La Seguretat Social estava massificada, era insuficient i moltes vegades oferia un servei deficient. El tipus d’assistència mèdica era de caràcter curatiu de les malalties i es dedicava poc a la prevenció. En aquesta precària situació, les dones rebien una atenció especialitzada només en cas d’embaràs (Acarín et al., 1977: 11-25). I, per descomptat, no hi havia ni educació sanitària ni sexual i encara menys informació sobre Planificació Familiar. Des del 24 de gener de 1941 es mantenia vigent la Ley para la Protección de la Natalidad contra el aborto y la propaganda anticoncepcionista (BOE. Ley de 24 de enero de 1941)2 i els articles 416 i 343 del Codi Penal. L’acció legislativa i la maquinària ideològica franquista van imposar des de mitjans de segle uns ideals reaccionaris i antifeministes mitjançant una política pronatalista i una legislació molt repressiva amb tot allò relacionat amb la contracepció i els mètodes anticonceptius (Gil-García et al., 2011: 726-736). Les dones van quedar relegades a la vida domèstica com a éssers subalterns, sense drets. Qualsevol dona estava sotmesa a la tutela masculina i supeditada al model ideal de dona, sempre filla, esposa i mare, que havia de tenir cura dels fills i de la llar; enfront de l’arquetip fran­quista de la masculinitat guerrera i del productor i cap de família (Nash, 2013: 40-44). 2.  A tall d’exemple, article tretze: «El que ofreciere en venta, vendiere, expendiere, suministrare o anunciare en cualquier forma medicamentos, sustancias, instrumentos, objetos o procedimientos capaces de provocar el aborto, será castigado con pena de arresto mayor en toda su extensión y multa de quinientas a cinco mil pesetas».

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 39

3/9/19 8:47


40

SARA FAJULA COLOM

La ideologia tradicional pronatalista s’oposava a la píndola, a l’esterilització i a l’avortament. No atacava directament la Planificació Familiar, sinó les conseqüències que se’n podien derivar per a l’ordre establert fonamentat en la família. Malgrat que aquesta ideologia es va mantenir durant tot el franquisme, les taxes de natalitat i fecunditat no van augmentar (Miguel, 1974: 41). Ans al contrari, la taxa de natalitat espanyola es va mantenir estable durant la postguerra fins als anys setanta, que va anar disminuint del 2,7 % el 1970 al 2,2 % el 1979 (Bannel, 1999: 303-324). A Catalunya entre 1966 i 1975 la taxa bruta de natalitat va superar l’espanyola, si bé això va estar causat sobretot per l’extraordinària onada migratòria. Però a partir de 1974 va començar a baixar i ja el 1981 era més baixa que l’espanyola (Espasa, 1989: 12-13). Les causes de les davallades de les taxes van ser diverses: la modernització econòmica i cultural de la població; la baixada dels índexs de matrimonis, o el canvi en la fecunditat, menys fills en edats més grans. Entre els factors extrademogràfics cal citar l’anomenat «alliberament de la dona» i la seva entrada al món laboral, la disminució de la influència de la família patriarcal tradicional i la decreixent influència de la religió. I també l’aparició de mètodes de control de l’embaràs (Linhard, 1984: 30-36; Pujadas, 1987: 13-20). La realitat era que les dones espanyoles, malgrat la prohibició dels mètodes anticonceptius, els coneixien i els utilitzaven per controlar la seva maternitat (Cagigao, 1977; Bodoque Puerta, 1996: 133-144). Això ho posa de manifest l’enquesta realitzada el 1971 a 1.902 dones (de 15 a 44 anys). En aquest període era difícil que les dones contestessin aquestes enquestes sobre contracepció obertament i l’autor de l’enquesta alertava que la resposta podia estar mediatitzada. El mètode anticonceptiu més utilitzat va ser el mètode d’Ogino, el qual era l’únic, a part de l’abstinència, aprovat per l’Església catòlica. El segon mètode més emprat van ser els anovulatoris, amb un 20 % de respostes de les dones enquestades. Al darrere quedaven, per ordre de més usats, la marxa enrere i els preservatius, malgrat la seva mala fama (Díez Nicolás, 1973: 27-58). La realitat era que el 1965 els mètodes anticonceptius hormonals van començar a receptar-se amb prescripció mèdica, amb l’excusa de trastorns ovàrics o malalties dels òrgans sexuals femenins. Els metges ginecòlegs privats receptaven les píndoles, i per tant només hi tenien accés cert tipus de dones urbanes de classe mitjana i alta amb poder adquisitiu (Ignaciuk & Ortiz Gómez, 2016: 160-177). «Contracepción: sólo para la High Society», així ho anomenava el 1977 un article a la revista Vindicación Feminista. L’article denunciava com la contracepció només era assequible per a una minoria que pagava a metges privats i tolerants. Aquests metges col·locaven dispositius intrauterins i diafragmes, importats de l’estranger, i feien receptes de les píndoles amb l’excusa de problemes menstruals. Gran part dels metges de la Seguretat Social no estaven disposats a receptar les píndoles ni a posar dispositius intrauterins. Tampoc no donaven la informació adequada per a les mares que acaben de parir i volien esperar per tenir un altre fill. Això obligava les dones de classes més humils a utilitzar els mètodes naturals i tradicionals com la marxa enrere. En conseqüència, ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 40

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

41

tenien embarassos no desitjats i com a resultat més fills per mantenir, o bé es veien abocades als avortaments clandestins (Balaguer, 1977: 41-43; Oranich, 1977: 44-45; Dexeus & Rivière, 1977: 31-35). 3. Activisme mèdic

La política pronatalista i el rol de les dones es va impulsar des de tots els estaments del franquisme i va estar dirigida per la comunitat mèdica. Els metges van traspassar la seva pràctica professional per opinar sobre la moral i la societat. De nou, els ginecòlegs espanyols van justificar les tesis del règim sobre les dones, des de la seva posició de científics. I van legitimar la funció materna no com una funció biològica, sinó també com una funció social i d’educació dels infants. Tot, combinat amb una pràctica constant d’atac al control de la natalitat i a l’avortament (Bodoque Puerta, 1996: 140). Entre 1966 i 1985, la premsa mèdica ginecològica editada a Barcelona va tenir poc interès pel tema de la contracepció i la Planificació Familiar. Els pocs articles sobre el tema versaven en un 83 % sobre els anticonceptius artificials i els seus efectes i en un 7 % sobre Planificació Familiar.3 Malgrat aquest poc interès i l’actitud conservadora d’alguns metges, va haver-hi uns ginecòlegs hospitalaris que van començar a fer pública la necessitat d’una Planificació Familiar en els hospitals i la Sanitat Pública.4 Aquests professionals sanitaris eren coneixedors que la necessitat d’un control de la natalitat era una realitat. Una realitat que els podia agradar més o menys, però que era inevitable i no la podien ignorar. Per això van començar a implicar-se en la Planificació Familiar. En aquest primer període del Moviment per a la Planificació Familiar, entre els anys 1970 i 1979-1980, i sota l’impuls d’aquests metges, es van crear els primers consultoris o dispensaris de control de natalitat en hospitals públics. Aquests consultoris es van posar en funcionament entre 1971 i 1975, abans de la legalització dels mètodes anticonceptius i de la mort de Francisco Franco. Els primers van ser a l’Hospital Clínic de Barcelona, el 1971, a l’Hospital La Paz de Madrid, el 1972, i a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, el 1975.5 Els metges defensors de la Planificació Familiar van treballar en aquests consultoris hospitalaris per cobrir un servei que les dones de classe treballadora, sobretot, i la societat en general demanaven. Els nous dispensaris van formar part del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia dels hospitals i en alguns casos amb noms no relacionats amb la seva activitat.

3.  Segons el buidatge que he fet de les revistes de ginecologia publicades a Barcelona de 1970 a 1985. 4.  Fins el 1978 es van publicar només dos articles sobre Planificació Familiar en les revistes ginecològiques de Barcelona: el de Víctor Conill Serra, «La planificación familiar en la práctica hospitalaria», i el d’A. Rozas Rozas, de la Residència Nostra Senyora del Sagrat Cor de Castelló, «Control de natalidad», tots dos de 1974. I després de la legalització dels mètodes anticonceptius, només cinc articles fins al 1982. 5.  També es van crear dispensaris en hospitals d’altres ciutats, com Granada i Sevilla, el 1975 (Ortiz-Gómez & Ignaciuk, 2018).

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 41

3/9/19 8:47


42

SARA FAJULA COLOM

Els primers consultoris de PF de l’Hospital Clínic de Barcelona es van crear en un procés de transformació mèdica i laboral de l’hospital, a partir de 1971 i 1972 (Asenjo, 2006: 219-228). En la recerca ha sorgit el dubte de si es van crear dos consultoris, que van funcionar de manera separada, o bé un sol que va canviar de responsables. El cert és que els testimonis orals (alguns contradictoris entre ells), els pocs articles publicats sobre els dispensaris i la falta d’un arxiu hospitalari on poder-ho consultar, indueixen a pensar en l’existència de dos consultoris. Seguint aquesta possibilitat, els dispensaris van funcionar de manera paral·lela en les dues càtedres de ginecologia que tenia l’hospital. El primer dispensari es va posar en funcionament en una de les consultes al soterrani de l’Hospital Clínic entre els anys 1971 i 1978, segons els testimonis i l’article de Víctor Conill Serra titulat «La planificación familiar en la práctica hospitalaria», de 1974 (Conill Serra, 1974: 29-36). Inicialment l’equip de treball va estar format per dos metges supervisors —Pere Pujol Amat i Albert Fortuny Estivill— i dos metges com a responsables del consultori —Guillem Hernández i Eugeni Castells. Després es va ampliar amb altres metges (Castells, 1980: 4453). El segon consultori es va crear el setembre de 1973 de la mà dels ginecòlegs Xavier Iglesias Guiu i Josep Lluís Iglesias Cortit, amb el beneplàcit del catedràtic Jesús Gónzalez-Merlo, segons l’article firmat per tots tres el 1979: «Nuestra experiencia sobre planificación familiar» (Gónzalez-Merlo, et al., 1979: 525-532). El tipus de servei que donaven aquests consultoris, segons els testimonis, era diferent de la resta de consultes de l’Hospital Clínic. A les altres consultes el pacient hi anava amb una patologia i el metge decidia el tractament adequat. En canvi, en aquest consultori es tractava la dona d’una manera diferent, posant la dona mateix al centre d’atenció i cercant la seva presa de consciència. Per això era important, no des de l’estament mèdic o sanitari, sinó des del coneixement i la presa de consciència de les dones, donar la informació contraceptiva i que les dones decidissin. La dona havia de responsabilitzar-se.6 A més de fer educació, es feia una exploració ginecològica de rutina que incloïa una colpocitologia exo i endocervical, i si era necessari una colposcòpia, per a qualsevol dona indiferentment de la seva edat i condició. Cada dona tenia la seva història clínica amb un qüestionari addicional per poder detectar possibles alteracions sexuals (Conill Serra, 1974: 29-36). Una vegada s’havia escollit el mètode adequat, els metges col·locaven dispositius intrauterins o bé receptaven anovulatoris. Aquest tipus d’assistència sanitària a les dones també es va repetir al consultori creat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona el 1975. Aquest hospital també estava en una etapa de renovació des de 1971, poc després d’esdevenir seu de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona el 1968. La metgessa Assumpció Villatoro, que havia treballat al primer consultori de l’Hospital Clínic, va impulsar la creació del nou 6.  Testimoni d’Assumpció Villatoro, ginecòloga dels consultoris de Planificació Familiar de l’Hospital Clínic i de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, 2010.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 42

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

43

dispensari, que es va anomenar consulta de Planificació Familiar i estava dins del Servei de Ginecologia i d’Obstetrícia. Des de finals de la dècada de 1960, un grup de metges i metgesses joves, que s’estaven formant com a ginecòlegs als hospitals, van decidir posicionar-se a favor de la Planificació Familiar i van buscar formació i van treballar als dispensaris hospitalaris i a les clíniques privades. Els seus coneixements sobre el tema no venien dels estudis mèdics reglats, sinó que es van haver de formar a l’estranger, amb el suport de la International Planned Parenthood Federation (IPPF) i d’altres institucions semblants (Ortiz et al., 2011: 141-145). Metges com Eugeni Castells, Guillem Hernández, Josep Lluís Iglesias Cortit i Assumpció Villatoro es van especialitzar en ginecologia a l’Hospital Clínic de Barcelona, i allà van treballar en el consultori de Planificació Familiar. Altres, com els ginecòlegs Pere N. Barri, Josep M. Carrera, Ramon Casanelles i Santiago Dexeus, van desenvolupar la seva tasca en l’atenció ginecològica en clíniques privades, entre les quals destaca l’Institut Dexeus, que va incloure el control de natalitat en les seves consultes des de 1977. L’activitat d’aquests metges per la reivindicació d’una Planificació Familiar no es va limitar a la seva tasca assistencial mèdica. També van dur a terme una activitat de divulgació sanitària, tant per als professionals de la medicina com també per al públic en general, mitjançant la publicació de monografies i articles sobre la contracepció i la Planificació Familiar. També van fer xerrades divulgatives a les dones feministes i als barris i van col·laborar en la creació dels primers centres de Planificació Familiar a Barcelona i la seva zona metropolitana (Linhard, 1984: 30-36; Ortiz et al., 2011: 141-145). Aquests metges ginecòlegs, junt amb els psiquiatres Roser Pérez Simó, Joan Wulff Alonso, Pere Bofill Tauler i Joan Masana Ronquillo, van fer pública la seva opinió i reivindicació del dret a la PF mitjançant una carta al Col·legi de Metges de Barcelona, signada el 8 de maig de 1976 (Informació col·legial, 1976: 5-9). 4. Activisme feminista

En la primera etapa del Moviment per la Planificació Familiar, la lluita de les dones pel dret a la PF va ser decisiu i una prioritat. Des del feminisme i el moviment veïnal es va lluitar pel «Dret al propi cos». Els nous governs democràtics, en formació, no semblava que haguessin de millorar la difícil situació del deficient sistema sanitari a curt termini. Així que van ser les mateixes dones les qui van decidir actuar i van començar a reivindicar els seus drets, en una lluita transformadora de la vida de totes les dones de la societat espanyola i catalana. L’inici públic del moviment feminista a Catalunya va ser a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona de 1976. Al final de les Jornades, les conclusions van establir una sèrie de campanyes per a l’alliberament de la dona del règim franquista i de la societat patriarcal. Les feministes van sortir al carrer a protestar i a fer públiques les seves demandes. Les accions reivindicatives es van repetir al llarg de la Transició democràtica i no es van aturar fins que van aconseguir una resposta per part del primer govern democràtic. Els esforços dels ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 43

3/9/19 8:47


44

SARA FAJULA COLOM

grups feministes es van fonamentar en cinc campanyes: amnistia per a les dones, dret al treball, dret al divorci, posar fi a les agressions i dret al propi cos. Les Jornades van posar de manifest que la dona estava supeditada a l’home en el seu rol de mare, esposa i filla. Tot plegat, controlat per la legislació, el sistema educatiu i institucions com la Sección Femenina i l’Església catòlica (Nash, 2007: 192-195). El punt clau d’aquest control va ser el domini masculí sobre el cos femení. Aquest era vist per la medicina com una cosa medicalitzable, passiva, dèbil, manipulable i amb la sagrada missió de la reproducció com a funció principal (Cervera Rodon, 1996: 91-97; Sánchez, 1999). Les Jornades van explicar com la sexualitat s’identificava amb la reproducció: per a la dona el sexe no era gaudir, sinó tenir una por constant del risc d’embaràs, sense cap mètode fiable per poder-ho evitar. La conclusió va ser que el dret a la lliure disposició del propi cos s’aconseguiria amb l’obtenció d’una educació sexual per a tothom, lliure de perjudicis i tabús, per assolir d’aquesta manera una sexualitat sana. També amb la legalització dels mètodes anticonceptius per a homes i dones a càrrec de la Seguretat Social, la legalització de l’avortament i, finalment, la supressió de la Llei sobre perillositat i rehabilitació social (Jornades Catalanes de la Dona, 1977: 497-499). Per tal de fer realitat aquestes conclusions, el primer objectiu de la campanya va ser la legalització de l’anticoncepció i pal·liar la necessitat d’informació sexual científica i clara per a les dones que no tenien coneixement ni accés a nous i més eficaços mètodes anticonceptius. El pensament feminista concebia la contracepció com un mitjà per a la maternitat lliure. L’accés als mètodes anticonceptius, relativament innocus, aportarien a totes les dones, privilegiades o no, un control sobre la seva fertilitat. També permetria la separació de sexe i reproducció, i així perdrien la por de l’embaràs i podrien buscar el plaer sexual. Tot plegat, per poder començar a parlar d’una «maternitat responsable». Aquest era el pas fonamental per aconseguir l’alliberació sexual de la dona: el dret a decidir si volia ser mare, quan volia ser-ho i quants fills volia tenir (Osborne & Marqués, 1991: 203). La campanya pel «Dret al propi cos» va consistir en accions col·lectives organitzades pel moviment feminista com manifestacions, protestes, tancades i mítings. Aquests van ser actes que, en general, no van aconseguir convocar gaire gent, si bé van utilitzar tàctiques innovadores per no passar desapercebudes, com ara la dansa o lemes impactants i provocatius (Valiente Fernández, 2001: 31-58). Les dones sortien al carrer i cridaven «Jo també prenc anticonceptius», «Anticonceptius per no avortar. Avortament lliure per no morir», «Cap embaràs no desitjat», «Jo també he avortat», «La sexualitat no és maternitat», etc. (Falcón, 1977: 6). Les campanyes feministes no només van ser als carrers, sinó que van buscar altres formes per fer públiques les seves demandes i conscienciar les dones de la seva situació, com ara la creació de mitjans de comunicació propis, que van servir com a plataforma de difusió dels seus plantejaments reivindicatius, de la seva ideologia política i també com a llocs de denúncia per a les dones. Com l’editorial feminista LaSal, Edicions de les Dones, fundada el 1978 i dirigida per dones. L’editorial va publicar diverses col·leccions ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 44

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

45

Dones en Lluita, núm. 1 (1978)

de diferents temes, entre elles «Manuales de salud», on es posaven a l’abast de tothom traduccions sobre una nova concepció del cos i la sexualitat com, per exemple, Masturbación. Proceso contra la culpabilidad de las mujeres, de 1981, ¿Por qué sufrir? La regla y sus problemas, de 1983, entre altres (Llinàs, 2008: 52-53). Un altre tipus d’edicions van ser les publicacions periòdiques. Les publicacions més aperturistes i conscienciades creien que la problemàtica femenina era sectorial i que era prioritari centrar els esforços en el canvi del sistema polític. Els mitjans de comunicació veien amb reticència els plantejaments feministes, així que les feministes van decidir editar les seves pròpies revistes, com Vindicación Feminista (1976-1979) en l’àmbit espanyol i Dones en Lluita (1977-1985) en l’àmbit català.7 La campanya pel «Dret al propi cos» va ser un tema destacat i no es va deixar de tractar durant els quasi sis anys de vida de la revista. Entre altres ocasions, ja en el número 1, de gener de 1978, l’editorial es va titular «Dret al nostre cos - Dret al plaer». 7.  El títol complet de la revista és Dones en lluita: butlletí mensual de la Coordinadora Feminista de Barcelona (19771985). Va néixer el desembre de 1977 per convertir-se en el vehicle d’expressió del moviment feminista català.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 45

3/9/19 8:47


46

SARA FAJULA COLOM

Una altra manera no convencional d’avançar en aquest àmbit, sobretot vinculada a la campanya pel «Dret al propi cos», va ser l’educació sexual. Aquesta transmissió de coneixement es feia fora de les institucions pedagògiques, mitjançant reunions i xerrades a les associacions de barris i en altres locals. El sistema educatiu imposat pel franquisme va afavorir la creació d’una atmosfera sexual propensa als complexos, a les obsessions i a les repressions, on el sexe contrari era presentat com a estrany i atemoridor, com una cosa bruta. Les dones al llarg de la seva vida no rebien cap tipus d’informació sexual, no sabien què era el clítoris i algunes no havien experimentat mai un orgasme. En definitiva, el sexe era un tema tabú, ple de mites i de pors (Ferré Baldrich, 2013: 316-325). Aquest tipus d’educació va marcar dins els matrimonis un tipus de relacions sexuals basades en el plaer per als homes i en la por constant d’un embaràs per a les dones. Com menys àmplia i accessible era la informació sobre anticonceptius, l’educació sexual i les prestacions socials relacionades amb aquests assumptes, més probabilitat hi havia de produir-se embarassos no desitjats o problemàtics, candidats a acabar en un avortament (Osborne & Marqués, 1991: 231-246). Davant d’aquesta realitat els grups feministes van realitzar una gran tasca de divulgació de la sexualitat, aportant una visió del sexe com un acte natural i plaent per a totes les dones. De fet, moltes de les feministes tenien un nivell d’educació superior al de la majoria de dones espanyoles, així que van començar a donar assessorament professional, de tipus legal, però sobretot van ser més actives a l’hora de donar informació referent als drets reproductius (Valiente Fernández, 2001: 31-58). Metgesses joves especialitzades en ginecologia, com Assumpció Villatoro, Rosa Ros i Marta Palau, entre d’altres, van oferir els seus serveis en despatxos particulars —a preus assequibles, si és que cobraven. Aquestes especialistes juntament amb altres homes i dones, com per exemple el grup Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció (DAIA), van compatibilitzar la seva feina professional amb xerrades informatives que van fer arreu de Catalunya i a fora. Amb les seves explicacions van fer pública l’existència dels mètodes anticonceptius i van ajudar a normalitzar les relacions sexuals (Les campanyes. El feminisme al PSUC, 2010). A la pràctica aquesta tasca pedagògica es va fer amb la programació d’activitats com xerrades, conferències, debats, etc., organitzades, en la majoria de casos, per les Vocalies de Dones de les associacions de veïns de la ciutat de Barcelona i de la seva zona metropolitana (Nash, 2007: 207; Llinàs, 2008: 67). Entre aquests grups feministes de dones pel «Dret al propi cos» va destacar, a Barcelona, Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció (a partir d’ara, DAIA). A aquestes dones les unia un interès comú per acabar amb l’opressió de la societat masclista vers les dones, especialment sobre el seu cos i la seva maternitat (Ex-grup DAIA, 1996: 117-123). DAIA es va crear el 1976 i va funcionar fins al 1984. La procedència de les seves membres era de diferents àmbits professionals, algunes vinculades al món sanitari, com infermeres i estudiants de medicina. Entre d’altres, van formar part del grup: Maria Rosa Almirall, María José Aubet, Madem Castillo, Maria Getino, Marcel·la Güell (infermera), M. Teresa Icar, Mariló Joya, Neus Juncosa (metgessa), Ángels Martínez, Isabel Martínez, Toni Martínez, Beatriz ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 46

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

47

Miguel, Rosa Millán, Ana de Neiyer (auxiliar clínica), Marta Palau (metgessa), Mia Pia Gómez, Anna Rodet, Rosa Ros (metgessa), Magda Sellés, Isabel Villena (Nash, 2007: 209).8 Eren bàsicament d’ideologia feminista i com a tals es van integrar a la Coordinadora Feminista, creada el 1977. Però aviat es van adonar que en temes de salut femenina el moviment feminista no passava a l’acció, sinó que es quedava en les discussions internes i les protestes al carrer. Així que el seu primer objectiu va ser donar informació sobre els diferents mètodes anticonceptius, sobre una nova sexualitat i sobre l’avortament, mitjançant l’obertura d’un local on rebien a tot tipus de dones. També van reivindicar la creació de Centres de Planning o Centres de Planificació Familiar. Aquests havien de ser llocs on les dones poguessin enfortir la solidaritat i els mecanismes d’autoajuda entre elles. I on també podrien rebre assistència mèdica i educació sexual i sanitària (Llinàs, 2008: 71). A l’espera de la seva creació elles mateixes van començar a donar informació. DAIA es va consolidar com a grup quan va intervenir a les Jornades de 1976 on va fer dues ponències dedicades a Dona i sexualitat amb els títols: «Per una legalització de l’avortament a Espanya» i «La Planificació Familiar com un dret» (Jornades catalanes de la dona, 1977). Aquestes intervencions van mostrar a les dones assistents en general i a les Vocalies de Dones com podien assolir el control sobre el seu cos, sobre la seva maternitat i, en definitiva, sobre les seves vides. Al mateix temps, les Jornades van fer pública la seva existència com a un grup dedicat exclusivament a aquests temes. A partir de llavors es va convertir en punt de referència per a les Vocalies de Dones, que el van començar a reclamar per fer xerrades, conferències i ajudar en la creació de CPF en els seus barris (Ex-grup DAIA, 1996: 117-123). En el moment de posar en pràctica la seva tasca d’informar, van ser conscients que elles havien de rebre una formació en coneixements correctes i avançats. Les membres de DAIA que estaven en l’àmbit sanitari durant els seus estudis no havien rebut formació sobre contracepció (Ex-grup DAIA, 1996: 117-123). Per això, van decidir buscar ajuda i fou la metgessa Assumpció Villatoro qui les va instruir en la matèria. La resta de coneixements els van adquirir de manera autodidacta amb llibres sobre anticoncepció publicats a l’estranger. Entre les obres que van consultar va tenir un paper fonamental l’obra Our Bodies, Ourselves, del Col·lectiu de la Salut de les Dones de Boston, de 1970. Aquesta obra feminista va ser escrita per dones que no eren professionals sanitàries, i es va convertir en una obra de referència sobre la salut i el cos femení (Ortiz, 2016). L’aprenentatge quasi autodidacte de les dones de DAIA les va preparar per començar a desenvolupar les seves activitats divulgatives: xerrades educatives, serveis d’assessorament sobre sexualitat, explicacions dels mètodes de contracepció, de la reproducció separada de la maternitat, de la salut sexual i de l’avortament (Nash, 2007: 209). Sobretot les xerrades d’educació sexual i autoconeixement van ser per a les dones de classe obrera i humil a les Vocalies de Dones de la ciutat, a les 8.  Testimoni de Marcel·la Güell, membre de DAIA, 2015.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 47

3/9/19 8:47


48

SARA FAJULA COLOM

«Diafragma», fullet editat pel grup DAIA per fer formació sobre els mètodes anticonceptius.

escoles i també a les reunions als seus locals. Aquestes van ser hores d’atenció que van anomenar «permanències».9 La seva tasca divulgativa també es va desenvolupar a través de diversos mitjans de comunicació. Van publicar articles per a la revista Dones en Lluita i també van elaborar una sèrie de fullets dedicats a l’explicació dels mètodes anticonceptius: «Anticoncepción hormonal», «Diafragma», «Dispositivo intrauterino», «Métodos irreversibles» i «Preservativos». Es tractava d’uns treballs amb textos mecanografiats amb il·lustracions explicatives de la dibuixant Núria Pompeia. Eren fullets curts, però exhaustius, de divulgació contraceptiva i cada número explicava detalladament el mitjà, el seu ús i els seus efectes. Els mètodes anticonceptius disponibles en aquell moment eren: la crema espermicida, el diafragma, el DIU, les píndoles i els preservatius. Abans de 1978, quan encara eren il·legals i eren difícils de trobar, les dones de DAIA en portaven alguns de contraban, des d’Anglaterra o França, i els repartien entre les dones que no podien aconseguir-ne aquí. A DAIA eren partidàries de mètodes anticonceptius poc agressius, com el diafragma. La col·locació d’aquest mètode no necessitava cap metge i durant les xerrades d’autoconeixement ense-

9.  Testimonis de Marcel·la Güell i Rosa Ros, membres de DAIA, 2015.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 48

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

49

nyaven com s’havien de posar. Així, també s’incentivava les dones a mirar-se amb l’espèculum i a tocar-se el coll de l’úter. A DAIA van manifestar que s’havia de conèixer el propi cos per perdre la por a l’embaràs, per poder gaudir de les relacions sexuals, tant amb parella com masturbant-se, tot plegat a partir de l’autoconeixement. Van propugnar una sexualitat alternativa, una sexualitat sense penetració, d’aquesta manera també es podia arribar a la satisfacció sexual, tant per a les dones com per als homes, sense el perill d’embaràs (Almirall, 1979: 67-74). L’autoconeixement ajudava a perdre la dependència dels ginecòlegs i permetia l’apoderament de les dones vers la medicina oficial.10 L’altra tasca de DAIA, el seu major esforç, segons elles mateixes, va ser l’ajuda a les dones que havien d’avortar. Segons els càlculs de DAIA, aproximadament dues-centes dones avortaven cada setmana, només a Barcelona. El grup va denunciar el 1978 que les dones de classe benestant podien avortar a l’estranger amb les condicions adequades o pagar perquè un «honorable» ginecòleg els fes una «discreta» intervenció. La resta de dones amb menys recursos es veien obligades a utilitzar altres mitjans com els mètodes casolans —agulles, sondes...—, o bé sotmetre’s a les mans d’individus que les posaven en una situació física degradant i perillosa per la manca d’higiene i el desconeixement mèdic. Van afirmar que cada dia ingressaven dones en hospitals o morien per causa d’aquests avortaments (DAIA, 1978: 9). Des del seu local van crear xarxes de suport a aquestes dones sense recursos. Van facilitar les adreces i la informació detallada de les clíniques on podien anar a avortar, a Anglaterra i a Holanda, com també sobre llocs clandestins al sud de França (Nash, 2007: 70). Per a DAIA, la interrupció voluntària de l’embaràs era una agressió física i psíquica contra les dones. Però malgrat la seva prohibició no havia deixat d’existir, i per això reivindicaven el dret a poder avortar. Un dret que suposava per a les dones poder escollir sobre el seu cos i la seva maternitat i no deixar aquesta decisió en mans dels familiars o dels professionals mèdics. Des de la seva creació el 1976 fins al 1984, DAIA va donar informació sobre avortament a dones procedents no només de la ciutat de Barcelona, sinó també d’arreu de Catalunya i de la resta d’Espanya. L’any 1979, la majoria d’aquelles dones estaven casades, tenien entre 21 i 38 anys, i eren de professions tècniques, obreres o bé mestresses de casa. El percentatge més alt d’aquestes dones no utilitzava cap mètode anticonceptiu i dues d’elles havien intentat avortar amb mètodes naturals. Aquests van ser a grans trets els resultats de les estadístiques realitzades entre les dones que van anar al local de DAIA per demanar ajuda per avortar l’any 1979 (DAIA, 1983: 13-34). A partir de 1980 els CPF s’havien convertit en una realitat on podien acudir les dones. Per tant, la tasca de DAIA va quedar reduïda a la lluita per al dret a l’avortament. Feia anys que donaven informació sobre avortaments i el tema els va començar a esgotar. Des dels seus inicis, el 1976, un dels somnis de DAIA va ser la creació d’un debat públic sobre l’avortament amb la seva despenalització i que, a més, aquest dret s’oferís a totes les dones 10. Ibídem.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 49

3/9/19 8:47


50

SARA FAJULA COLOM

en condicions adequades i gratuïtament. Mentre no es va assolir aquesta fita, DAIA van oferir a les dones solidaritat, suport i reflexió sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Per a elles arribar a la interrupció voluntària de l’embaràs suposava un fracàs i el 1984 estaven desbordades amb les peticions d’avortament (Nash, 2007: 70). També sabien que ben aviat hi hauria una llei de l’avortament amb certes restriccions. Tot i aquests avenços, per a DAIA la legalització de l’avortament suposaria una amarga victòria. Per a elles, que havien treballat per aconseguir una correcta Planificació Familiar, l’avortament suposava una derrota. I, finalment, el 1984 DAIA es va dissoldre. 5. Vocalies de Dones

Les Vocalies de Dones de les associacions veïnals (a partir d’ara, VD) van esdevenir un moviment feminista impulsor del dret de les dones a l’alliberament del seu cos. Aquestes dones membres del moviment veïnal van assumir com a pròpies les lluites del moviment feminista i van dur a terme una important tasca de divulgació i transmissió de les seves demandes. Les VD van participar directament en el desenvolupament de les campanyes feministes i sobretot en la campanya pel «Dret al propi cos» i el moviment de Planificació Familiar (Fernàndez Lamelas, 2009: 116). Aquestes accions van començar amb la seva participació en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona el 1976 i en la Coordinadora Feminista de Barcelona i Comarques. Al principi, la seva tasca més rellevant va ser donar accés a una educació sexual i fer divulgació sanitària. Després van impulsar la creació dels primers Centres de Planificació Familiar als barris (Andreu, 2014: 636). Per arribar a totes les dones dels barris, les vocalies van organitzar xerrades i conferències semiclandestines (Fernàndez Lamelas, 2009: 417). En les reunions s’explicaven els diferents mètodes anticonceptius nous i la seva eficàcia. També s’insistia en el dret a gaudir de les relacions sexuals i en el dret a decidir el nombre de fills, separant d’aquesta manera sexualitat de reproducció. Els debats abordaven aspectes concrets de la sexualitat femenina com les respostes sexuals, la varietat d’orgasmes de clítoris o vaginals i la possibilitat del plaer sexual sense penetració (Vives, 2008). En alguns casos les vocalies van anar més enllà i van fer unes petites publicacions de caràcter divulgatiu sobre temes sexuals. Per exemple la VD del Carmel va editar una sèrie de fullets sobre les discussions i els debats que havien sorgit arran de les xerrades, com «La sexualidad como fuente de placer», on es reivindicava una sexualitat integral deslligada de la reproducció; «Por una sexualidad libre», que analitzava el paper de la maternitat com a condicionant de la vida de la dona, i «El aborto», una reivindicació de l’avortament lliure i gratuït i l’explicació de mètodes d’avortament perillosos o no (Dones en Lluita, 1979: núm. 10, 22). Entre 1976 i principis de 1980, les VD i les feministes es van adonar que les dones no només necessitaven un assessorament i una educació sobre sexualitat i Planificació Familiar, sinó també una assistència sanitària especialitzada. S’havien de crear llocs on les dones poguessin anar a rebre informació i fer-se revisions ginecològiques. L’abril de 1978, només ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 50

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

51

existien dos o tres centres amb aquests serveis a Barcelona i funcionaven de manera clandestina, per tant arribaven a un grup reduït de dones (Dones en Lluita, 1978; núm. 3, 6-13). Les vocalies, amb la col·laboració de grups feministes com el grup DAIA, van decidir crear els seus propis Centres de Planning. L’exemple més significatiu va ser el primer CPF de Catalunya creat al Prat de Llobregat, el 1977, de la mà de dues feministes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb la col·laboració de la VD del seu barri. 6. Centres de Planificació Familiar i els seus models

Fins ara hem vist com l’activisme d’alguns professionals de la medicina i com la lluita del moviment social de les dones van posar les bases per a la creació dels Centres de Planning. A partir d’aquí explicaré com van funcionar els diferents CPF creats entre 1977 i la primera meitat de la dècada de 1980 a Barcelona, a la seva província i a Catalunya. Els CPF es poden entendre a partir de tres models, segons la forma de creació i de gestió. El primer, impulsat per dones feministes amb autonomia de govern i mitjans que serien «Centres de dones de PF»; el segon, de caràcter municipalista en la creació i la gestió «Centres Municipals de PF», i el tercer, basat en un model mixt impulsat i gestionat per dones amb el suport municipal , «Centres Mixtes de PF». Com he avançat anteriorment, el primer model, anomenat «Centres de dones de PF», va ser creat per iniciativa de les dones sense implicació d’institucions oficials i es va emmarcar en la primera etapa del Moviment per la Planificació Familiar, entre 1977 i 1979. Aquests centres van ser impulsats des de la iniciativa del moviment feminista i de les VD de les associacions de veïns, i també van rebre la col·laboració de metgesses i metges especialitzats en ginecologia o no. L’obertura dels Centres de Planning no era fàcil ja que s’havia de convèncer les persones i aconseguir col·laboracions externes en un projecte de caràcter feminista. L’abril de 1978 només existien dos o tres d’aquests centres a Barcelona i funcionaven de manera clandestina, per tant arribaven a un grup reduït de dones (Dones en Lluita, 1978: núm. 3, 6-13). Davant d’aquesta mancança, les VD de la ciutat de Barcelona, juntament amb la Comissió pel Dret a l’Avortament (Dones en Lluita, 1983: núm. 6, 32),11 la Secretaria de la Dona de Comissions Obreres (CCOO) i la Vall d’Hebron, van manifestar-se per reclamar l’obertura de CPF en tots els barris a càrrec de les dones i pagats per la Seguretat Social (Nash, 2007: 207-2014). Amb la falta de resposta, les dones dels barris amb la col·laboració de dones feministes i el grup DAIA van decidir crear els seus propis Centres de Planning. Aquests havien de ser un servei ofert des d’una perspectiva ideològica feminista, i sempre des de les dones per a les dones. Havien de ser totalment gratuïts i controlats per les dones a tots els nivells (econòmic, mèdic, informatiu, etc.) (Dones en Lluita, 1978: núm. 3, 6-13). El primer CPF de Catalunya, ja esmentat, va ser inaugurat l’11 de març de 1977 al Prat de Llobregat, abans de la legalització dels mètodes anticonceptius. Les impulsores del Planning 11.  Un grup creat el 1981 per agrupar dones de diversos sectors per impulsar la lluita en favor de l’avortament.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 51

3/9/19 8:47


52

SARA FAJULA COLOM

van ser dues militants del PSUC —Carmina Balaguer i Maruja Pelegrín—, amb la col·laboració de la VD i de Sanitat a l’Associació de Veïns de Llevant del barri de la Marina (Gou, 2007: 35). A aquest centre el van seguir d’altres als barris de la ciutat de Barcelona i a la seva perifèria. A través de la revista Dones en Lluita i d’alguns testimonis tenim constància que van existir, o bé es van intentar crear, altres centres. El desembre de 1977, la VD de Sarrià parlava de la creació d’un Centre de Planning, que funcionaria amb un grup de treballadores format per dues ginecòlogues, una auxiliar clínica especialitzada i una estudiant de medicina (Dones en Lluita, 1977, núm. 0). L’Associació de Veïns de Sagrada Família, el 1977, des de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va organitzar uns cursets d’educació sanitària on entre altres temes es va reclamar la creació de CPF al barri (Vila, 2013: 24). També el desembre de 1977, les Vocalies de Sanitat i de Dones de les Associacions de veïns de Guinardó i el Clot van tenir contactes amb el Servei de Ginecologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau per plantejar la possibilitat d’organitzar centres en els seus barris. Abans del mes de novembre del 1978, les dones del barri del Carmel van obrir un centre en un espai cedit a l’ambulatori del barri. Un cop a la setmana, professionals voluntàries i dones de la vocalia donaven assessorament sobre els mètodes anticonceptius (Dones en Lluita, 1978: núm. 8, 3; Fernàndez Lamelas, 2016: 436). El primer trimestre de 1979 la VD del barri de Sant Gervasi informava de la creació d’un Centre de Planning obert unes hores als matins i les tardes dels dimarts i els dimecres, on es donava informació sobre anticoncepció, coneixement del cos i sexualitat femenina. A l’abril de 1979, la VD de la Verneda explicava el funcionament del seu Centre de Planning. El centre ocupava dues dependències en un pis i estava obert els dimecres de 4 a 8 de la tarda. Van atendre dones amb tota classe de problemes, però majoritàriament en temes de contracepció. També es feien exploracions de vagina i mames, visites ginecològiques, citologies i col·locacions de DIU. A més de les xerrades periòdiques sobre el cos de la dona i la sexualitat femenina, contracepció, avortament, dona i salut, embaràs i part. També, l’abril de 1979, la VD de la Prosperitat estava en procés per aconseguir un Centre de Control de Natalitat. Reclamaven que fos finançat per la Seguretat Social, però que estigués sota el control de les dones (Dones en Lluita, 1979: núm. 10, 5). Finalment, el maig de 1980 l’Associació de Veïns de Joan Maragall, en el seu butlletí, va reclamar canvis en l’atenció sanitària del seu barri i la creació d’un CPF (Vila, 2013: 24). Tenim constància arxivística del CPF del Prat de Llobregat. Aquest Centre de Planning es va crear en una ciutat situada a la zona metropolitana de Barcelona, caracteritzada pel seu pes industrial en les dècades de 1960 i 1970, tot esdevenint un pol d’arribada de població treballadora (García, 2007: 19). El creixement econòmic de la nova indústria no va anar acompanyat d’una reforma fiscal que permetés desenvolupar estructures de suport social per a la nova població. Ans al contrari, l’oferta de l’Estat en infraestructures assistencials era desigual, de mala qualitat i poc productiva. Aquesta deficiència va afectar l’educació, l’assistència social, la qualitat de vida i la sanitat. Davant la deixadesa de les autoritats i les empreses que ho gestionaven va sorgir el moviment veïnal. Aquest va reivindicar el canvi polític i ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 52

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

53

sobretot la provisió de serveis socials bàsics com l’habitatge, l’educació, la sanitat o la cultura i l’esbarjo (Comelles, 1988: 175). Aquesta nova població, que va arribar de forma massiva a ciutats com el Prat de Llobregat, es va trobar amb una greu falta d’assistència sanitària i concretament amb una manca d’atenció a la salut de les dones. El 1977, el CPF del Prat es va crear per suplir aquesta deficiència. Maruja Pelegrín i Carmina Balaguer, com a dones de classe treballadora, estaven sensibilitzades amb la deficiència de l’atenció sanitària a les pratenques. Així que, el 1975, van decidir, amb la col·laboració de la VD i Sanitat, organitzar unes xerrades d’informació i orientació sobre mètodes anticonceptius. En les xerrades, persones expertes van ensenyar autoconeixement del cos, com fer-se palpacions mamàries o com posar-se l’espèculum, i també es van practicar proves citològiques (Gracia Fernández, 1999: 29-37). Les xerrades van posar de manifest la necessitat de disposar d’un servei propi per a les dones, on rebessin informació sobre la planificació de la natalitat i una orientació sobre sexualitat. Un lloc on les dones tinguessin accés a una atenció integral a la seva salut sexual i reproductiva. Aquesta va ser la principal motivació per la qual van decidir crear un Centre de Planning (Comissió Comarcal (Baix Llobregat) del PSUC per a l’Alliberament de la Dona, 2010; Gracia Fernández, 1999: 29-37). El pas següent va ser buscar l’assessorament de persones que ja estiguessin treballant en el món de la Planificació Familiar. Les dones que van assistir al CPF del Prat provenien de tot arreu. S’havien assabentat de la creació del centre per les notícies de la premsa (Comissió Comarcal (Baix Llobregat) del PSUC per a l’Alliberament de la Dona, 2010). La majoria eren dones treballadores, mestresses de casa amb fills i també adolescents. La tipologia es va anar diversificant i, finalment, també hi van assistir homes (Gou, 2007: 25-35). Els serveis del CPF del Prat eren un servei d’educació sexual i sanitària i un servei d’assistència mèdica. Bàsicament, aquests serveis estaven repartits en tres activitats: una xerrada informativa impartida per una nova figura, la «consultora»; una entrevista personal on la consultora complimentava una història clínica, i, finalment, la visita mèdica on la metgessa amb l’ajuda de la consultora feien una exploració general i ginecològica. Al Centre de Planning del Prat, l’educació sexual i contraceptiva mitjançant les xerrades informatives va ser una des les activitats més importants. Aquestes reunions col·lectives van transmetre un coneixement sobre el cos femení i una nova sexualitat, també en el terreny de les relacions afectives, diferenciant la reproducció i la maternitat de la sexualitat. La part assistencial mèdica va ser nova per a les dones del Prat. La visita començava amb una entrevista personal amb la consultora. Durant la conversa s’omplia una història clínica, creada per les mateixes dones amb l’ajuda del metge. La història contenia un apartat dedicat a la sexualitat, vista sempre com una part indissociable de la salut femenina. Les consultores aconseguien amb habilitat la informació de les dones, des de problemes sexuals fins a malalties i trastorns que les dones suportaven en silenci (Gou, 2007: 40). Aquest tipus de visites posava de manifest la falta de coneixement per part de les dones sobre el seu cos i la seva sexualitat. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 53

3/9/19 8:47


54

SARA FAJULA COLOM

Un cop acabada l’entrevista, si la dona volia se li feia la visita ginecològica. En el procediment la consultora indicava a la dona què se li feia en tot moment, amb l’assessorament del metge. Se li ensenyava com fer-se una palpació mamària i també com fer-se una autoexploració genital. A l’hora d’escollir el mètode anticonceptiu eren les dones les que ho feien. Si era la píndola, la receptava el metge amb les prèvies proves analítiques. Si la dona preferia el DIU, també el col·locava el metge (Gracia Fernández, 1999: 29-37).12 Els materials no es pagaven, ja que des del primer dia els laboratoris van donar exemplars gratuïtament al centre. Una altra de les tasques que van dur a terme les dones del Prat des del primer moment va ser ajudar les dones que havien d’avortar i no tenien recursos. Van organitzar viatges amb l’ajuda de DAIA a Londres i a Amsterdam (Gou, 2007: 36). El centre del Prat de Llobregat va funcionar com a tal fins al 1998, quan es van traslladar per formar part del Programa Sanitari d’Atenció a la Dona (PSAD) de l’Institut Català de la Salut (ICS), ubicat al Centre d’Atenció Primària Ramona Via del Prat de Llobregat. El personal del centre va seguir cobrant, ara ja com a personal laboral de l’Ajuntament (Gou, 2007: 47-50). Aquesta inclusió en el servei de sanitat de la Generalitat de Catalunya va suposar una certa pèrdua de la part més reivindicativa, feminista i del tractament d’igual amb la dona. Malgrat que les xerrades es van continuar fent, els metges ja tenien un altre tarannà. Cal destacar en aquest primer centre l’aparició de la figura de la consultora. Els CPF van necessitar nous professionals sanitaris, formats específicament en temes de tractament de la dona i control de natalitat. Aquests van ser bàsicament els professionals mèdics (metgesses i ginecòlogues) i una nova figura, la consultora. Aquestes eren dones, que podien tenir estudis o no, molt conscients de la situació d’opressió en què vivia el sexe femení. La majoria eren participants actives de les VD de les associacions de veïns i amb inquietuds feministes. No tenien coneixements previs en medicina i per tant no tenien res a veure amb els distants professionals sanitaris. D’altra banda, sí que eren coneixedores de l’entorn social i la realitat de les dones dels barris on vivien. Aquestes dones van decidir formar-se, per poder treballar als CPF que s’estaven creant i així ajudar altres dones a millorar les seves vides. Les consultores tenien parangó amb la figura semblant de les «consejeras» a la resta d’Espanya (Luzán, 1977: 43). Van desenvolupar un paper fonamental en la creació dels centres i en la mediació i proximitat a les dones, atès que les dones a qui es dirigien en la majoria de casos no havien tingut accés a mètodes anticonceptius ni al seu coneixement (Gou, 2007). Aquestes dones van rebre formació i pràctiques dels primers ajuntaments democràtics per treballar en els CPF que s’estaven creant en els seus barris i poblacions. La figura de la consultora va trencar amb la visió jeràrquica que tenien les dones dels professionals sanitaris. Es van convertir en un pont entre les professionals sanitàries, en aquest cas la metgessa 12.  Testimonis de Guillem Hernández, ginecòleg del primer consultori de PF de l’Hospital Clínic de Barcelona, i Maruja Pelegrín, feminista membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i consultora del CPF del Prat de Llobregat, 2016.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 54

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

55

(els experts) i les dones visitants (el públic profà) (Bodoque Puerta, 1996: 268-276). En els primers centres les consultores van treballar de manera assembleària i sense jerarquies de categoria laboral. La metgessa i les consultores es repartien les tasques entre totes, en una clara divisió igualitària del treball. Estaven implicades en la major part de les tasques del centre, tant de la part educativa com de la part assistencial. Rebre les dones, fer les xerrades informatives, entrevistar i omplir les històries clíniques, preparar la dona i el material per a l’exploració, ajudar la metgessa en el reconeixement general i ginecològic, fer proves i assaig de la col·locació del diafragma, detectar problemes psicosexuals i, finalment, ajudar en les tasques docents del centre, com realitzar xerrades fora del centre, en instituts d’educació secundària o on ho demanessin. Els ajuntaments van acceptar les consultores i, fins i tot, les van formar a través de cursos especialitzats des del 1979. En els anys següents, el control directe d’alguns ajuntaments i, després, de la Generalitat de Catalunya va anar canviant la situació de les consultores. El fet de ser una dona sense un títol específic sanitari, encara que fos membre de la comunitat i fortament conscienciada, ja no va ser suficient per treballar als CPF. Així que la figura, com a tal, va anar desapareixent progressivament i, amb ella, la visió feminista. A la ciutat de Barcelona, al segon CPF de plaça Espanya, creat el 1981, ja no hi havia aquesta figura. La seva tasca estava ocupada per professionals titulades com a llevadores o infermeres. A la província de Barcelona a les estadístiques de les subvencions de 1982 de la Diputació de Barcelona la consultora ja no apareixia. El punt d’inflexió en l’existència i el funcionament dels CPF va arribar en el marc de la pressió social feta per la campanya pel «Dret al propi cos». De la mà de les feministes es va aconseguir una primera victòria amb la despenalització dels mètodes anticonceptius, el 7 d’octubre de 1978 amb la Llei 45/1978. I mesos després es van celebrar les primeres elec­cions municipals democràtiques, el 3 d’abril de 1979. Aquí va començar la segona etapa del Moviment per la Planificació Familiar, de 1979-1980 a 1985. Els dos fets van marcar l’inici del segon model, el dels «Centres Municipals de PF», i del tercer, el dels «Centres Mixtos de PF». Aquests models van ser impulsats per grups de dones de les pobla­ cions i barris i, a partir de llavors, amb el suport, variable, de les administracions públiques locals. En aquest moment es va produir el període d’expansió dels CPF arreu de Barcelona i també de Catalunya. Els anomenats Centres Municipals de Planificació Familiar (a partir d’ara, CMPF). Després de les primeres eleccions democràtiques els ajuntaments guanyadors van esdevenir un dels agents impulsors de la creació dels CPF. Les primeres accions de les noves administracions locals van ser intentar resoldre, almenys provisionalment, problemes urgents d’assistència mèdica i d’ensenyament als barris. Davant la ineficàcia del govern estatal, els ajuntaments van impulsar campanyes de prevenció mèdica, mesures d’higiene pública i millores d’infraestructura sanitària (Borja Sebastià, 1986: 216-217; Bodoque Puerta, 1996: 205-207). Una part d’aquests ajuntaments catalans es van responsabilitzar del buit, ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 55

3/9/19 8:47


56

SARA FAJULA COLOM

Díptics de la Campanya de Planificació Familiar de l’any 1980.

en l’atenció sanitària per a les dones, sobre control de natalitat i educació sexual. Una de les seves mesures va ser cooperar amb els CPF de forma i dotació diversa. També el 1980 el govern provisional de la Generalitat de Catalunya (1977-1980) va endegar una reforma sanitària que reivindicaven els moviments socials i preconitzaven els metges reformistes de la medicina social (Gol Gurina, 1978: 49-83). En aquesta reforma també es va gestionar i impulsar una campanya de planificació familiar.13 Aquesta va durar poc, uns dos o tres mesos de l’any 1980, però va aconseguir arribar a moltes dones. L’altra institució que també va donar suport als CPF va ser la Diputació de Barcelona. Com a organisme que agrupava tots els ajuntaments de la província, la Diputació també va formar part d’aquesta iniciativa de cobrir l’atenció sanitària a les dones. Des de l’Àrea de Sanitat de la Diputació es va desenvolupar tot un procés de cooperació, coordinació i suport, reflectit en una tasca comuna feta amb les altres diputacions catalanes, els ajunta-

13.  Edició de pòsters, díptics i una guia informativa.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 56

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

57

ments i la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. D’aquesta tasca cal destacar els programes propis de cooperació amb els hospitals comarcals i el programa de cooperació en Planificació Familiar (Diputació de Barcelona, 1985: 121). Un exemple d’ajuntament implicat, des del començament, en l’atenció sanitària a les dones va ser l’Ajuntament de Barcelona, governat pel PSC. L’ajuntament barceloní va ser molt actiu en la promoció i l’atenció a la salut de les dones. La posada en marxa d’una xarxa d’atenció en control de natalitat va començar amb la creació del Centre Municipal de Planificació Familiar de Torre Llobeta. Aquest centre és un exemple del segon model dels Centres Municipals de Planificació Familiar, on l’ajuntament tenia el control total sobre la gestió i el funcionament del centre. Aquest primer CMPF de la ciutat de Barcelona a Torre Llobeta es va inaugurar el 26 de març de 1979 al passeig Maragall, 242, al districte de Nou barris, una zona de població obrera. La iniciativa de la creació d’un Centre de Planning a Barcelona va sorgir d’un grup de dones barcelonines, que treballaven de manera gratuïta i voluntària en el món de la Planificació Familiar. El 1978, abans de les primeres eleccions municipals democràtiques, aquestes dones van demanar als organismes oficials la seva implicació en la creació de centres subvencionats, on les dones poguessin ser ateses en control de natalitat i educació sexual. L’Ajuntament va crear una comissió mixta per definir com havia de funcionar el primer CMPF de Torre Llobeta. Aquesta comissió va estar formada per representants de les VD de diferents barris, de l’Associació Catalana de Planificació Familiar, del Grup d’Investigació i Treball Social (GITS), de DAIA i, per part de la ciutat, del delegat de Sanitat de l’Ajuntament (Informe del Centro Municipal de Planificación Familiar, Torre Llobeta. Marzo 1979 Marzo 1980, 1980). El resultat fou que l’Ajuntament, a partir de 1979, es va responsabilitzar de l’assistència contraceptiva en la seva totalitat. Van decidir facilitar locals i materials i van contractar tot el personal, amb el vistiplau de la comissió. A més de comptar amb metges titulars i especialistes en ginecologia per fer l’assistència mèdica (Mas Bassas, 1985), el CMPF de Torre Llobeta, igual que el CPF del Prat de Llobregat, va oferir un servei d’educació sexual i contraceptiva amb un servei d’assistència mèdica. Malgrat que a Torre Llobeta també es van fer les xerrades educatives i es va afavorir l’autoconeixement, la tasca de divulgació ideològica feminista va quedar més diluïda, en comparació amb els altres centres municipals, on va ser més evident. Bàsicament, va consistir a fer xerrades informatives i fer entrevistes individuals amb una història clínica i finalment una visita mèdica, que consistia en una exploració general i ginecològica. Una tasca del CMPF de Torre Llobeta diferent dels altres centres anteriors va ser que el centre barceloní es va convertir en el centre de referència per donar formació i fer les pràctiques a les futures treballadores en PF, entre elles les consultores. Els cursos i xerrades informatives no es van dur a terme només a Catalunya. També es va fer formació per a treballadors d’Andalusia, Navarra, el País Basc i València. A més, van mantenir una estreta relació i col·laboració amb les institucions hospitalàries i d’atenció primària ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 57

3/9/19 8:47


58

SARA FAJULA COLOM

de Barcelona (Informe del Centro Municipal de Planificación Familiar, Torre Llobeta. Marzo 1979 - Marzo 1980, 1980). L’originalitat del CMPF de Torre Llobeta va ser la seva capacitat per ampliar el servei en la vessant de la medicina preventiva i d’atenció integral a les dones. El centre va incloure noves atencions de tipus preventiu, com informació en matèria de: vacunació de la rubèola, malalties venèries, obesitat i alimentació, hipertensió i consells prenatals. Pel que fa a l’atenció integral, aquest era un tipus d’assistència sanitària que tractava la dona com un conjunt íntimament relacionat de cos, ment i entorn social (Villatoro, 1986: 11-14; Villatoro, 2007: 101-103). El centre de Torre Llobeta quasi es va convertir en un centre d’atenció primària per a les dones, però com que no formava part d’una xarxa sanitària tenia certs dèficits. Aquestes deficiències van quedar apuntades per les treballadores del centre que les van assenyalar en les conclusions de la primera memòria, mostrant els problemes que com a centre municipal no podien solucionar. Les usuàries de Torre Llobeta ja no només eren dones sanes que volien controlar la seva maternitat, sinó que també podien ser dones amb patologies. Això feia necessari tenir a l’abast serveis de proves analítiques i, també, la capacitat de poder derivar a centres especialitzats si era el cas, com per exemple en casos de diagnòstic de càncer. Pel que fa al tema de la sexualitat van detectar la necessitat de fer campanyes de difusió per acabar amb el desconeixement sobre els orgasmes i l’anorgàsmia. També van denunciar que la situació de crisi econòmica i atur en els barris també provocava inapetència sexual, i per això reivindicaven la millora de les condicions de vida als barris (Informe del Centro Municipal de Planificación Familiar, Torre Llobeta. Marzo 1979 - Marzo 1980, 1980). L’èxit del centre va ser a través del boca-orella. Algunes dones havien estat derivades d’altres institucions sanitàries. El tipus predominant d’usuàries del centre va ser el de dones casades, mentre que el de dones solteres va augmentar de manera progressiva els anys següents. L’ocupació majoritària de les usuàries era la de mestressa de casa i procedien de la ciutat de Barcelona i de la immigració andalusa. El mètode anticonceptiu més utilitzat era la píndola, seguida del preservatiu i el DIU. Després de la visita es produïa un augment important de les sol·licituds de col·locació de DIU, tot i que els anovulatoris seguien sent el mètode més emprat. El 25 % de les usuàries de 1985 utilitzava mètodes poc segurs i encara hi havia parelles que utilitzaven la marxa enrere (Informe del Centro Municipal de Planificación Familiar, Torre Llobeta. Marzo 1979 - Marzo 1980, 1980; Centre de Planificació Familiar Torre Llobeta, 1985). El CMPF de Torre Llobeta va ser el primer centre municipal de Barcelona i a aquest el van seguir sis centres més: el Departament d’Orientació i Planificació Familiar de la Casa de Maternitat de 1980, el Centre Municipal de Planificació Familiar «Plaça Espanya» de 1981, el Centre per a la Dona Edifici Pau Casals a Canyelles, Centre Municipal de Planificació Familiar «La Sagrera», també de 1981, el Centre Municipal de Planificació Familiar «Sant Martí de Provençal» de 1983 i el Centre Municipal de Planificació Familiar «Erasme Janer» de 1985. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 58

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

59

Els Centres Mixtos de Planificació Familiar, aquí considerats com el tercer tipus de CPF, van ser un model mixt entre el primer i el segon. En aquests centres, els primers ajuntaments democràtics no hi van exercir un control absolut, com als CMPF de la ciutat de Barcelona, sinó que van limitar-se a donar suport a la iniciativa de les seves conciutadanes quan aquestes van reivindicar la creació d’un CMPF. Aquest va ser el model que van adoptar la majoria de CMPF que es van crear a la província de Barcelona a partir de 1979. La seva tasca assistencial i educativa va ser bàsicament igual que en els primers centres. Els serveis oferts consistien en una xerrada informativa sobre els diferents mètodes anticonceptius, anatomia i autoconeixement, seguida d’una entrevista personal on la consultora complimentava una història clínica, i, finalment, la visita mèdica on la metgessa feia una exploració general i ginecològica. En aquest cas, després del consell de les professionals sanitàries cada dona escollia el mètode que li era més adequat. Des del març del 1979 fins al 1983 es van crear a la província de Barcelona 47 CMPF (com es veu a la taula següent: CMPF de la província de Barcelona, excepte la ciutat). En la majoria de casos, els consistoris, sobretot on manaven partits d’esquerres, hi van posar els mitjans econòmics i físics —local, material, pagament de sous, etc. Els diners van sortir dels pressupostos dels ajuntaments i de les subvencions que va atorgar la Diputació de Barcelona. Les dones van ser les encarregades de buscar el personal mèdic i especialista. També es van crear CMPF a les principals ciutats de Catalunya amb el suport d’ajuntaments on havien guanyat el PSC i PSUC. El 1981 es va inaugurar el Centre Municipal de Planificació Familiar de Lleida; el mateix any, a Tarragona, el Centre Municipal de Planificació Familiar «Mitja lluna»; l’any 1982 es van crear el Centre Municipal de Planificació Familiar de Valls i el Centre Municipal de Planificació Familiar de Girona, i el 1984, el Centre Municipal Planificació Familiar del Vendrell.

Any de creació

Nom

Partit guanyador eleccions 1979

Comarca i adreça

Març 1977

El Prat de Llobregat Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

BAIX LLOBREGAT C/ de Girona, s/n Ambulatori del Prat Tel. 93 370 13 53

Setembre 1979

Sant Feliu de Llobregat Centre Municipal de Planificació Familiar Prolongació Comte Vilardaga

PSUC-PSC

BAIX LLOBREGAT Prolongació Comte Vilardaga Edifici Júpiter Tel. 93 666 71 61 (Continua)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 59

3/9/19 8:47


60

SARA FAJULA COLOM

Any de creació

Nom

Partit guanyador eleccions 1979

Comarca i adreça

1979

Cornellà de Llobregat Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

BAIX LLOBREGAT Av. de la Línia elèctrica, s/n. Bloc C Tel. 93 376 12 93

1979

L’Hospitalet de Llobregat Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-PSUC

BARCELONÈS C/ de Santa Eulàlia, 101 Tel. 93 332 07 58 ………… Centre de la ciutat C/ d’Isabel la Catòlica, 18 Tel. 93 338 49 02

1979-1980

Esplugues de Llobregat Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

BAIX LLOBREGAT Plaça de Sta. Magdalena, 17 Tel. 93 371 33 50

1979-1980

Viladecans Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

BAIX LLOBREGAT Grup Sant Jordi, 14, 6è, 1r Tel. 93 658 79 51

1979-1980

Gavà Centre Assistencial de Ntra. Sra. de Brugués

PSC-PSUC

BAIX LLOBREGAT Ctra. de Santa Creu de Calafell, 135

1979-1980

Sant Adrià del Besòs Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-PSUC

BARCELONÈS Plaça de la Vila, s/n Tel. 93 318 20 00

1979-1980

Sant Andreu de la Barca Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-UCD-PSUC

BAIX LLOBREGAT Ambulatori Seguretat Social

1979-1980

Sant Vicenç del Horts Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

BAIX LLOBREGAT C/ Sant Josep, 97 bis, 1r Tel. 93 656 25 99

1979-1980

Santa Coloma de Gramanet Centre Municipal de Planificació Familiar «Clara Campoamor»

PSUC-PSC

BARCELONÈS C/ de Sant Carles, 14 Tel. 93 386 11 50

1980

Sant Joan Despí Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

BAIX LLOBREGAT C/ de l’Hospitalet, 11 Tel. 93 373 41 52

Abril 1980

Ripollet Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

VALLÈS OCCIDENTAL C/ Nou, 23 Tel. 93 691 22 54 (Continua)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 60

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

Partit guanyador eleccions 1979

61

Any de creació

Nom

Comarca i adreça

Novembre 1980

Sabadell Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

VALLÈS OCCIDENTAL C/ de Laci, s/n Tel. 93 725 05 75

1 d’octubre de 1981

Badalona Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

MARESME C/ d’Àngel Guimerà, 82 baixos Tel. 93 388 23 74

1981

Cerdanyola del Vallès Centre Municipal de Salut

PSC-PSUC

VALLÈS OCCIDENTAL C/ de la Indústria, 38-40 Tel. 93 692 70 52

Març 1981

Manresa Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-CiU-PSUC

BAGES C/ de Jaume I, 8 Tel. 93 872 45 98

1981

Montcada i Reixac Centre Municipal de Planificació Familiar Ambulatori

PSUC-PSC

VALLÈS OCCIDENTAL Pl. Lluís Companys, s/n Tel. 93 564 41 56

1981

Sant Quirze del Vallès Centre Municipal de Planificació Familiar

CiU-PSUC

VALLÈS OCCIDENTAL Ajuntament Tel. 93 710 01 49

1981

Santa Perpètua de Mogoda Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-IND

VALLÈS OCCIDENTAL C/ del Dr. Robert, 29 bis, baixos Tel. 93 560 63 61

1982

Terrassa Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-PSUC

VALLÈS OCCIDENTAL C/ d’Àngel Rodamilans, 223 Tel. 93 669 31 55

1982 ja existia*

Barberà del Vallès Centre Municipal de Salut

PSUC-PSC

VALLÈS OCCIDENTAL Av. Mare de Déu de Montserrat, 80 Tel. 93 718 34 17

1982 ja existia*

Caldes de Montbui Centre de Salut Municipal

PSC-UCD

VALLÈS ORIENTAL C/de Gregori Montserrat Tel. 93 865 22 52

1982 ja existia*

Castelldefels Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-PSUC

BAIX LLOBREGAT Av. de la Constitució, 18

1982 ja existia*

Badia del Vallès Centre d’Assistència Primària Ciutat Badia

Ciutat fundada el 1994

VALLÈS OCCIDENTAL C/ de la Bètica, s/n Tel. 39 718 08 54 (Continua)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 61

3/9/19 8:47


62

SARA FAJULA COLOM

Any de creació

Nom

Partit guanyador eleccions 1979

Comarca i adreça

1982 ja existia*

Granollers Servei d’Atenció Integral a la Dona

PSC-CiU

VALLÈS ORIENTAL C/ de Joan Camps, s/n

1982 ja existia*

La Llagosta Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

VALLÈS ORIENTAL Edifici del Mercat, 2a planta Tel. 93 560 74 61

1982 ja existia*

El Masnou Centre Municipal de Planificació Familiar

CiU-PSC

MARESME C/ de Marià Rosell, 5 Tel. 93 555 02 91

1982 ja existia*

Mataró Centre Municipal d’Atenció a la Dona i a la Parella

PSC-PSUC

MARESME C/ de Cuba, 51

1982 ja existia*

Molins de Rei Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-CiU

BAIX LLOBREGAT Plaça del Mercat, 4t, 1a Tel. 93 668 14 25

1982 ja existia*

Montmeló Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC

VALLÈS ORIENTAL Pg. Miquel Biada, s/n Tel. 93 568 02 62

1982 ja existia*

Mollet del Vallès Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-CiU-PSC

VALLÈS ORIENTAL C/ de Jaume I, edifici de correus, 3a planta

1982 ja existia*

Olesa de Montserrat Centre Municipal de Planificació Familiar «Dones en pro Dones»

CiU-PSC-PSUC

BAIX LLOBREGAT C/ de Coscoll, 3r, 1a

1982 ja existia*

Palafolls Centre Municipal de Planificació Familiar

CiU

MARESME C/ de Passada, 8 Tel. 93 762 04 53

1982 ja existia*

Premià de Mar Centre Municipal de Planificació Familiar i Orientació sexual

PSC-ERC-CiU

MARESME C/ d’Elisenda de Montcada, 57 Tel. 93 751 05 33

1982 ja existia*

Rubí Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

VALLÈS OCCIDENTAL Av. Barcelona, 21, 4t Tel. 93 699 33 49

1982 ja existia*

Sant Boi de Llobregat Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-PSUC

BAIX LLOBREGAT C/ de Joan Bardinas, 29 Tel. 93 661 55 41 (Continua)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 62

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

Any de creació

Nom

Partit guanyador eleccions 1979

63

Comarca i adreça

1982 ja existia*

Sant Cugat del Vallès Centre Municipal de Salut

PSC-CiU

VALLÈS OCCIDENTAL Plaça del Rei, s/n Tel. 93 674 63 46

1982 ja existia*

Sant Just Desvern Centre Municipal de Planificació Familiar

PSUC-PSC

BAIX LLOBREGAT C/ de l’Estartit, s/n

1982 ja existia*

Sant Pere de Ribes Centre Bàsic de Salut

IND-PSC

BAIX LLOBREGAT C/ de Roquetes Tel. 93 893 44 89

1982 ja existia*

Santa Margarida de Montbui Centre Municipal d’Orientació i Planificació Sexual «Violeta»

IND-CiU

ANOIA

1982 ja existia*

Sentmenat Dispensari Municipal Dr. Iglesias

PSC-CiU

VALLÈS OCCIDENTAL Pg. Anselm Clavé, s/n

1982 ja existia*

Súria Centre Municipal de Planificació Familiar

IND-PSC

BAGES C/ d’Ernest Salvat, s/n Tel. 93 869 60 86

1982 ja existia*

Vic Centre Municipal de Planificació Familiar

CiU-IND

OSONA Plaça de la Divina Pastora, s/n

1982 ja existia*

Vilafranca del Penedès Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-CiU

ALT PENEDÈS Plaça de l’Exèrcit, 3, 2n Tel. 93 890 36 38

1982 ja existia*

Vilanova i la Geltrú Centre Municipal de Planificació Familiar

PSC-PSUC

GARRAF Plaça de la Vila, 12

1982 ja existia*

Parets del Vallès Centre Municipal de Planificació Familiar

AGRUP/2 -

VALLÈS OCCIDENTAL

* Aquesta data és aproximada, només es pot afirmar que aquest CPF el 1982 va rebre una subvenció de la Diputació de Barcelona, i per tant en aquest any ja feia un temps que estava en funcionament per poder demanar una ajuda econòmica. Font: Taula elaborada amb la llista de subvencions que va concedir la Diputació de Barcelona als CPF els anys 1982 i 1983.

7. Tancament o transformació dels CPF

La creació i el funcionament dels CPF, entre 1977 i 1985, va comportar la implicació de diversos grups socials i institucions. I això va fer que l’existència dels diferents centres anés, en cada cas, per camins diversos i amb resultats diferents. Les principals causes del canvi ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 63

3/9/19 8:47


64

SARA FAJULA COLOM

van ser dues: primer la incorporació de noves professionals sanitàries i sobretot, després, la inclusió dels CPF a la xarxa de sanitat pública. Des del principi, els centres van funcionar amb el treball de dones voluntàries no professionals de la medicina. Als anys vuitanta, l’arribada dels ajuntaments democràtics i la Diputació de Barcelona va implicar una transformació progressiva en aquest servei d’assistència a les dones. La visió feminista va deixar de ser primordial i va passar a ser prioritària l’atenció mèdica. La dona i la seva salut van seguir sent el primer objectiu, però no «des de la dona per a la dona», sinó des de l’especialitat mèdica. També va començar una integració al nou sistema sanitari que es va gestar durant la Transició democràtica,14 mitjançant una reforma sanitària endegada pel govern provisional de la Generalitat de Catalunya i continuada pel govern de Convergència i Unió (CiU), que va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya el 20 de març de 1980. El nou sistema sanitari de la Generalitat primer va començar donant suport als CMPF i periòdicament els va anar absorbint de diverses maneres. Durant aquests anys els centres van seguir funcionant amb una titularitat compartida. Es va estipular un sistema híbrid entre els ajuntaments i la Generalitat que va operar fins al 2015, quan encara hi havia algun d’aquests centres en funcionament. Malgrat que el procés d’integració no ha finalitzat del tot, allò que sí es va aconseguir fou el reconeixement, per part de la societat, de la Planificació Familiar com una part més de la vida. Les dones i homes des de llavors poden acudir lliurement als serveis i saben que és un dret normalitzat (Molero, 1996: 37-42). No obstant això, pel camí es va perdre un tret fonamental i diferencial, en la mesura que van deixar de ser els centres en què treballaven «les dones per les dones».

14.  Amb la Llei 12/1983 d’Administració Institucional de la Sanitat i de l’Assistència i els Serveis Socials de Catalunya, i la creació de l’Institut Català de Salut (ICS) i les seves àrees de Gestió. Ordre 15 de gener de 1987, sobre autorització de centres i serveis d’orientació i planificació familiar, i Ordre 4 de febrer de 1987, sobre acreditació de centres i serveis d’orientació i planificació familiar.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 64

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

Bibliografia ACARÍN, N.; ESPASA, R.; SANS, C. et al. (1977), Servei Nacional de Salut. Una alternativa democràti­ ca a la sanitat, Barcelona, Laia. ALMIRALL, R. M. (1979), «La imaginación al servicio del erotismo. Mesa redonda de organizaciones feministas», Vindicación Feminista, 28, 67-74. ANDREU, M. (2014), El moviment ciutadà i la transi­ ció a Barcelona: la FAVB (1972-1986), Barcelona, Universitat de Barcelona. ASENJO, M. A. (2006), «Propostes i resultats (desembre 1971 - maig 1972)», Gimbernat, 45, 235247. BALAGUER, S. (1977), «Contracepción a la española: todas somos delincuentes», Vindicación Feminis­ ta, 7, 41-43. BANNEL, S.; PÉREZ-SERRANO, M. (1999), «Mujer y salud». A: SALAS, M. et al. Españolas en la transi­ ción: de excluidas a protagonistas (1973-1982), Madrid, Biblioteca Nueva, 303-324. BODOQUE PUERTA, Y. (1996), Discursos y prácti­ cas sobre sexualidad y reproducción: los centros de planificación familiar. Universitat Rovira i Virgili, Departament d’Antropologia Social i Filosofia de la Facultat de Lletres. [Tesi doctoral] BOE. Ley del 24 de enero de 1941 para la protección de la natalidad contra el aborto y la propaganda anticoncepcionista.

65

feminisme, Barcelona, Associació de dones per a la celebració del 20 Anys de les I Jornades Catalanes de la Dona i l’Ajuntament de Barcelona, 91-97. COMELLES, J. M. (1988), La Razón y la sinrazón: asistencia psiquiátrica y desarrollo del estado en la España contemporánea, Barcelona, PPU. Comissió Comarcal (Baix Llobregat) del PSUC per a l’Alliberament de la Dona. Període 1976-1978 (2010), [en línia] <http://elfeminismealpsuc.adpc.cat/proleg. html> [Consulta: 19 febrer 2019] CONILL SERRA, V. (1974), «La planificación familiar en la práctica hospitalaria», Progresos de obstetricia y ginecología: revista científica, 17, (1), 29-36. DAIA (1978), «Dossier Planning. Anticoncepción y aborto en la lucha feminista», Dones en Lluita, 8, 9. DAIA (1983), «En torno al aborto. ¿Dónde nos encontramos ahora? ¿Cual debe ser el camino a seguir?», Dones en Lluita, 6, 13-34. DEXEUS, S.; RIVIÈRE, M. (1977), Anticonceptivos y control de natalidad, Barcelona, La Gaya Ciencia / Bausán. DÍEZ NICOLÁS, J. (1973), «Actitudes de la mujer española hacia los métodos de planificación familiar», Revista Española de la Opinión Pública, 31, 27-58. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1985). Memòria 1985, Barcelona, Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1986), Memòria 1986, Barcelona, Diputació de Barcelona.

BORJA SEBASTIÀ, A. (1986), Por unos municipios democráticos. Diez años de reflexión política y movi­ miento ciudadano, Madrid, Instituto de Estudios de Administración Local.

Diversos autors (1976), «Planificació Familiar», Infor­ mació col·legial, 65, 5-9.

CAGIGAO, R. (1977), «Gobierno y planificación familiar», El País (3 abril 1977).

Dones en Lluita: butlletí mensual de la Coordinadora Feminista de Barcelona (1977-1985).

CASTELLS, E. (1980), El Derecho a la contracep­ ción: los métodos anticonceptivos y sus indicacio­ nes, Barcelona, Rol.

«Els centres municipals de Planificació familiar. Anàlisi comparativa de l’any 1982» (1985), Butlletí planifi­ cació familiar, 1, 7-8.

Centre de Planificació Familiar Torre Llobeta (1985), Memòria any 1985, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Serveis Socials, IMAS.

ESPASA, R. (1989), La utopia quotidiana, Barcelona, Nous Horitzons.

CERVERA RODON, M. (1996), «Dones i salut: una lluita de les dones pel dret a decidir». A: 20 anys de

Diversos autors (1983), «Primer Congrés de Planificació Familiar a Gijón», Dones en Lluita, 6, 43.

EX-GRUP DAIA (1996), «DAIA Història d’un grup de dones. A vint anys de les Primeres Jornades i dotze de DAIA». A: 20 anys de feminisme, Barcelona, As-

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 65

3/9/19 8:47


66

sociació de dones per la celebració del 20 Anys de les I Jornades Catalanes de la Dona i l’Ajuntament de Barcelona, 117-123. FALCÓN, L. (1977), «El patrimonio imperecedero del feminismo», Vindicación Feminista, 12, 6. FERNÀNDEZ LAMELAS, E. (2009), Vocalies de dones de Barcelona a la transició democràtica: una experièn­ cia emancipadora. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona. [Treball del Màster de Teoria antropològica, diversitat cultural i relacions interculturals] FERRÉ BALDRICH, M. (2012), «Los Centros de Planificación Familiar (Cpf) en Cataluña: Logro del Movimiento Feminista en la Transición». A: No es País para Jóvenes. Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Contemporánea, Vitòria, Instituto Valentín de Foronda. FERRÉ BALDRICH, M. (2013), Pensament i acció del moviment feminista a Catalunya durant la transició democràtica (1975-1985). Barcelona, Universitat Rovira i Virgili. [Tesi doctoral] FERREIRA, S. L. (2008), «El movimiento feminista y la salud de las mujeres: La experiencia de los centros de planificación familiar (CPF) en Catalunya (19761982)», Estudios Feministas Florianópolis, 16, (3), 785-807. GARCÍA, M. J. (2007), Històries compartides: la im­ migració dels anys seixanta i noranta a Ripollet, Ripollet, Ema. GIL-GARCÍA, E.; ORTIZ-GÓMEZ, T.; IGNACIUK, A. (2011), «El movimiento de planificación familiar en la ciudad de Sevilla durante la Transición Democrática (1975-1983)». A: VÁQUEZ BERMÚDEZ, I. (ed.). Inves­ tigación y Género. Logros y retos. III Congreso Univer­ sitario Nacional Investigación y Género, 726-773. GOL GURINA, J. (1978), La Sanitat als Països Cata­ lans: crítica i documentació, Barcelona, Edicions 62. GONZÁLEZ-MERLO, J.; IGLESIAS, J.; FORTUNY, A.; IGLESIAS-CORTIT, L. (1979), «Nuestra experiencia sobre planificación familiar. En el Curso de formación continuada. XVI Congreso de la Sociedad Española de Fertilidad», GINE-DIPS: revista mensual hispano-americana de obstetricia y ginecología, X, (10), 525-532. GOU, E. (2007), La Conquesta de la llibertat de les dones: història d’un compromís amb la planificació

SARA FAJULA COLOM

familiar, Prat de Llobregat, Ajuntament del Prat de Llobregat. GRACIA FERNÁNDEZ, I. (1999), «Els centres de “Planning” del Baix Llobregat: la seva creació, la seva història», Materials del Baix Llobregat, 4, 29-37. IGNACIUK, A. (2015), Anticoncepción hormonal en España y Polonia: discursos, debates y prácticas en­ tre 1960 y 1980. Granada, Universitat de Granada. [Tesi doctoral] IGNACIUK, A.; ORTIZ-GÓMEZ, T. (2016), Anticon­ cepción, mujeres y género. La píldora en España y Polonia (1960-1980), Madrid, Catarata. Informe del Centro Municipal de Planificación Familiar (Torre Llobeta) Marzo 1979 - Marzo 1980. (1980), Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Delegació de Serveis de Sanitat, Centre de Planificació Familiar. JORNADES CATALANES DE LA DONA (1977), Barcelona, Alternatives. Les campanyes. El feminisme al PSUC. Els anys setanta i vuitanta del segle XX (2010), [en línia] <http:// elfeminismealpsuc.adpc.cat/proleg.html> [Consulta: 19 febrer 2019] LINHARD, J. (1984), «La planificació familiar en España», Perspectivas internacionales en planificación familiar, núm. esp., 30-36. LLINÀS, C. (2008), Feminismes de la transició a Ca­ talunya: textos i materials, Barcelona, Horsori. LUZÁN, J. (1977), «Planificación familiar “a la española”», Triunfo, 32, (754), 42-44. MAS BASSAS, J. C. (1985), «La Diputació de Barcelona i la Planificació familiar. Els centres municipals de Planificació familiar. Anàlisi comparativa / any 1982». Butlletí planificació familiar, 1, 7-8. MIGUEL, A. (1974), Sexo, mujer y natalidad en Es­ paña, Madrid, Cuadernos para el Diálogo. MINISTERIO DEL INTERIOR. Consulta de resultados electorales, [en línia] <http://www.infoelectoral.mir. es/infoelectoral/min/> [Consulta: 19 febrer 2019] MOLERO, P. (1996), «La situació actual dels Centres de Planificació Familiar a Catalunya». A: 20 anys de feminisme, Barcelona, Associació de dones per la celebració del 20 Anys de les I Jornades Catalanes de la Dona i l’Ajuntament de Barcelona.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 66

3/9/19 8:47


«LES DONES PER LES DONES»: ELS CENTRES DE PLANIFICACIÓ FAMILIAR A CATALUNYA DURANT LA TRANSICIÓ

NASH, M. (2007), Dones en transició: de la resistèn­ cia política a la legitimitat feminista: les dones en la Barcelona de la transició, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. NASH, M. (2013), «El moviment social del feminisme i la consecució de drets a la Transició. Temps i espais de memòria», Revista digital del Memorial Democrà­ tic, 1, 40-44. ORANICH, M. (1977), «La anticoncepción: un medio para la maternidad libre», Vindicación Feminista, 7, 44-45.

67

PARRAMON, C. C. (2008), «Dones, immigració moviments veïnals i benestar (1970-1980)». A: BORDERÍAS, C.; RENOM, M. Dones en moviment(s): se­ gles XVIII-XXI, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona / Icària, 117-133. PERA, C. (2006), «La reforma necessària de 1972 i les conseqüències», Gimbernat, 45, 219-228. PUJADAS, I. (1987), «Aspectes epidemiològics en el camp de la planificació familiar. Situació i tendències demogràfiques actuals a Catalunya». Butlletí planifi­ cació familiar, 5, 13-20.

ORTIZ, T.; FAJARDO, A.; GIL-GARCÍA, E.; IGNACIUK, A.; RODRÍGUEZ-OCAÑA, E. (2011), «Activismo feminista y movimiento asociativo por la planificación familiar en España». A: PORRAS, M. A.; GUTIÉRREZ, B.; AYARZAGÜEÑA, M.; DE LAS HERAS, J. (ed.), Transmisión del conocimiento médico e internacionalización de las prácticas sanitarias: Una reflexión histórica. XV Congreso de la Sociedad Es­ pañola de Historia de la Medicina. 15-18 Junio 2011. Ciudad Real, Sociedad Española de Historia de la Medicina y Facultad de Medicina de Ciudad Real de la UCLM, 141-145.

SÁNCHEZ, D. (1999), «Androcentrismo en la ciencia. Una perspectiva desde el análisis crítico del discurso». A: BARRAL, M. J.; MAGALLÓN, C.; MIQUEO, C.; SÁNCHEZ, D. (ed.), Interacciones ciencia y géne­ ro. Discursos y prácticas científicas de mujeres, Barcelona, Icària.

ORTIZ-GÓMEZ, T.; IGNACIUK, A. (2010), «The Family Planning movement in Spain during the democratic transition» [Unpublished paper presented at the Health Activism Symposium, Yale University, 2223 October 2010.]

VIVES, T. (2008), «El control del propi cos, el plaer sexual femení i la planificació reproductiva». A: SOLÉ SABATÉ, J. M. Transició a Catalunya. Mor la dictadura, neix una il·lusió (1975-1979), Barcelona, Edicions 62.

ORTIZ-GÓMEZ, T. (2016), «Feminist health publications during the Spanish democratic transition (19761982)», Comunicació a l’European Social Science History Conference, València, del 30 de març al 2 d’abril de 2016. ORTIZ-GÓMEZ, T.; IGNACIUK, A. (2018), «The fight for Family Planning in Spain during late Francoism and the transition to democracy, 1965-1979», Jour­ nal of Women’s History, 30, (2), 38-62.

VALIENTE FERNÁNDEZ, C. (2001), «Movimientos sociales y Estados: la movilización feminista en España des de los años sesenta», Sistema: Revista de Ciencias Sociales, 161, 31-58. Vindicación Feminista (1976-1979).

VILA, C. (2013), El Servei d’Urgències de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (19641986). Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral] VILLATORO, A. (1986), «Una aproximació a la història de la planificació familiar», Arrel, 14, 11-14. VILLATORO, A. (2007), «Transformació familiar». A: MARÍ, A.; RISQUES, M.; VINYES, R.; (dir.), En transi­ ció, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

OSBORNE, R.; MARQUÉS, J. V. (1991), Sexualidad y sexismo, Madrid, UNED, Fundación Universidad Empresa.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 37-67

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 67

3/9/19 8:47


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 68

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.211 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT Rebut: 14/2/19 - Acceptat: 6/5/19

Las tecnologías de acceso a Internet en España: nacimiento y evolución de la Red Digital de Servicios Integrados, 1984-2005 Ángel Calvo Profesor HONORÍFICO UNIVERSITAT DE BARCELONA

Resumen: Este artículo tiene como objetivo narrar el nacimiento y evolución de la Red Digital de Servicios Integrados (RDSI o ISDN) en España con una metodología esencialmente descriptiva, desde una perspectiva interdisciplinar y a partir de fuen­ tes variadas. El estudio se propone indagar en las formas de la transición de una fase conceptual o ingenieril a la de mercado en un standard de acceso a Internet y, a la vez, en las pautas diferentes de la innovación tecnológica y en los factores que las motivan. Pretende comprobar si la propia naturaleza de las técnicas, el grado de difusión de las tecnologías anteriores, el nivel tecnológico —digitalización— y la es­ tructura de mercado de las telecomunicaciones —pervivencia del monopolio de la operadora histórica Compañía Telefónica Nacional de España— influyeron de for­ ma importante en la desigualdad de la penetración respecto a otros países. La in­ vestigación autoriza a concluir que una combinación muy heterogénea de factores provocó que países líderes en la difusión de una tecnología no lograran ese papel protagonista en la difusión de otras. Palabras clave: Red Digital de Servicios Integrados, Integrated Services Digital Network, redes de telecomunicación, tecnologías de acceso a Internet, Compañía Telefónica Nacional de España.

** Correspondència: Ángel Calvo angel.calvo@ub.edu ** Este trabajo se adscribe al Centre d’Estudis ‘Antoni de Capmany’ d’Economia i Història Econòmica (UB).

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 69

3/9/19 8:47


70

ÁNGEL CALVO

Internet access technologies in Spain: birth and evolution of the Integrated Services Digital Network, 1984-2005 Abstract: This article aims to narrate the birth and evolution of the Integrated Services Digital Network (ISDN or ISDN) in Spain with an essentially descriptive methodology, from an interdisciplinary perspective and from varied sources. The study aims to in­ vestigate the forms of the transition from a conceptual or engineering phase to the market in a standard of Internet access and, at the same time, in the different patterns of technological innovation and the factors that motivate them. It tries to verify if the own nature of the techniques, the degree of diffusion of the previous technologies, the technological level —digitalization— and the structure of market of the telecommuni­ cations —performance of the monopoly of the historical operator National Telephone Company of Spain— influenced of form important in the inequality of penetration with respect to other countries. The research authorizes to conclude that a very heteroge­ neous combination of factors caused that leading countries in the diffusion of a tech­ nology did not achieve that leading role in the diffusion of others. Keywords: Digital Network of Integrated Services, Integrated Services Digital Net­ work, telecommunication networks, Internet access technologies, National Telephone Company of Spain.

Introducción

En la historia de la técnica las redes han recibido una atención específica desde los trabajos claves para la disciplina y, más en concreto, desde que en su obra excepcional Networks of Power Thomas P. Hugues (1983) echara las bases para el estudio de la tecnología plasmada en grandes sistemas —de ahí la acepción de «large technical systems», LTS— y desvelara los misterios de lo que hasta entonces se consideraba una caja negra. Esta concepción sistémi­ ca, elaborada por Hughes con un enfoque más sociológico, fue cultivada también por Melvin Kranzberg (1986, pp. 544-560) al equiparar los sistemas tecnológicos a paquetes tecnológicos, ya que estaban integrados por diversos componentes conformados por patrones económicos y socioculturales. Asimismo, fue explorada previamente por Nathan Rosenberg (1982) desde la economía evolucionista de la innovación tecnológica, esta moldeada por la ciencia, la industria y la economía. A diferencia de Hughes, centrado en las redes eléctricas, Rosenberg estudia aspectos de la innovación en las telecomunicaciones. De forma específica, señalaba como una de las características sistémicas de la Integrated Services Digital Network (ISDN) o Red Digital de Servicios Integrados (RDSI) —denominaciones que adoptaremos para los apartados de carácter general o de contexto internacional y para los apartados relativos a España, respectivamente— su capacidad de mantener la compatibilidad en todo el sistema, junto con la introducción de flexibilidad para cada usuario —una autopista flexible para la información. A juicio de los primeros usuarios, la ISDN no proporcionaba ningún servicio nuevo que pudiera ser manejado por los sistemas tradicionaACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 70

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

71

les1. Dentro de la corriente de los large technical systems (LTS), la ISDN, como instrumento de integración de redes de comunicación separadas, estuvo presente en la discusión sobre la generalización del enfoque de Huhes a etapas aún más avanzadas en la expansión, mejora de escala o fusión de LTS (Mayntz y Hughes (eds.), 1988, p. 15). En conjunto, las principales aportaciones a la ISDN realizadas desde la perspectiva histórica proceden del campo de la historia general de las telecomunicaciones y desde la política económica, reflejadas, entre otros, por los estudios publicados en Telecommunications Policy (Fuchs, 1992, pp. 635-645; Glen, 1982; Gregg, 1992 425-439 y Keiko, 1995, pp. 531-544). En España, las escasas aportaciones a la historia de la ISDN proceden primordialmente de los estudios generales sobre las telecomunicaciones, de artículos en revistas especiali­ zadas y de algún trabajo aislado sobre Internet (Grupo de Tecnologías de la Información y las Comunicaciones, 2017; Linares, 1989, pp. 95-96; Miguel de, 1989, pp. 86-87 y Monedero y Post, 1990, pp. 28-33). Hay, pues, amplio espacio para nuevas aportaciones. De las tres grandes corrientes enunciadas más arriba —Hugues, Kranzberg y Rosenberg— participa este artículo en su planteamiento interdisciplinar, que aspira a estudiar las redes en sus múltiples componentes de aportaciones materiales, entorno institucional y contexto económico. Se estructura en dos grandes apartados. El primero explora la ISDN como tecnología de acceso a Internet y su expansión, mientras que el segundo describe el despliegue de esta tecnología en España. La argumentación y conclusiones se apoyan en una amplia variedad de fuentes, que, a su vez, engloban las primarias procedentes de grandes instituciones nacionales o internacionales —Unesco, European Commission, Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, Congreso de los diputados y Sénat de la France—, y las de empresas —Telefónica—, así como las de hemeroteca y otros documentos de diversas procedencia. La ISDN, una tecnología de acceso a Internet

En los últimos años, estamos asistiendo a la fase final del despliegue de una tecnología que marcó con sello propio uno de los accesos a Internet. Los protocolos de comunicación por Internet (HTTPS) se están imponiendo a las redes telefónicas imperantes hasta el momento, como prueba la migración al protocolo OFTP2, sucesor del OFTP1, que funcionaba por línea Integrated Services Digital Network (ISDN) o Red Digital de Servicios Integrados (RDSI). Algunas operadoras de telefonía han decidido cancelar sus servicios ISDN, migrando sus infraestructuras y servicios a comunicaciones sobre tecnología Transmission Control Protocol over Internet Protocol (TCP/IP) en los próximos años2. 1.  ISD era tildada de «the proverbial egg (the network) for a future chicken (new applications)»: Rosenberg (1982), p. 209. 2.  Se adelantó Swisscom en 2017 y a ella le seguirían Deutsche Telekom (2018), Orange (2020) o BT (2025). Edicom, 7 de noviembre de 2017. Como señala la propia Deutsche Telekom, el modelo de referencia TCP/IP describe la estructura y la interacción de los protocolos de red en la familia de protocolos de Internet.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 71

3/9/19 8:47


72

ÁNGEL CALVO

Las redes constituyen el canal por el que fluye la información transmitida entre varios puntos. Según su variada tipología, las principales son la red telefónica, la red de cable, la red móvil y las redes de radiodifusión de televisión por satélite. La primera red distingue entre la red conmutada tradicional y la ISDN3. Los accesos básicos y primarios a la ISDN forman parte del conjunto de infraestructuras de la red de distribución que permiten llevar la información al cliente desde el último elemento de conmutación y constituyen, en definitiva, los medios necesarios para prestar el servicio al cliente. Junto a ellos figuran el bucle de acceso a la red telefónica básica; puertos para acceso a las redes de datos; estaciones base en redes de servicios móviles; estaciones emisoras y reemisoras para difusión de servicios audiovisuales; accesos de las redes de cable, con independencia del modo y antenas parabólicas colectivas e individuales (CMT, 1998, p. 6). La introducción de la ISDN ejemplifica la transición de una fase conceptual o de ingeniería a la de mercado (Thachenkary, 1993, pp. 921-932). Esta tecnología usaba una infraestructura de cable de cobre trenzado y como digital constituía un prerrequisito para una red de transporte flexible y racional, a la vez que para el control, supervisión y gestión de toda la red de telecomunicaciones con sus servicios (Ekelund y Samuelsson, 1988, p. 122). Fue ampliamente promovida por la industria de las comunicaciones como una solución de transporte global universal durante los decenios de 1970 y 1980 (Littman, 2002, p. 1). Las ventajas de la ISDN residían en la mayor calidad, velocidad y flexibilidad (Rosenberg 1982, p. 209), así como en la integración de todos los servicios en una red única— voz, texto, imagen y datos. Permitía acceder a través de un único conector y transmitir información de todo tipo gracias a la digitalización de las señales (Dorros, 1981, pp. 16-19)4. Sus orígenes se remontaban a 1984, año en que el International Telephone and Telegraph Consultative Committee (CCITT) elaboró su libro rojo de recomendaciones sobre las capacidades, funciones e interfaces del sistema. Tras cuatro años, esta auténtica biblia fue sustituida por un libro azul con nuevas orientaciones (Fischman y Jorstad, 1990, p. B-17)5. En cuanto al despliegue, primero llegó la ISDN de banda estrecha en su doble tipología de Basic Base Interface de dos canales de 56-64 kilobits por segundo (kbps) y un canal de 3.  La supremacía cualitativa del modo de transmisión digital sobre el analógico proviene de la limitación del volumen de datos digitales en bruto permitidos por las técnicas de compresión: Joyandet, Hedgehog y Türk, 1996/1997 [sp]. 4.  Según la International Communications Union (ITU), la RDSI se caracterizaba esencialmente por su capacidad de permitir una amplia gama de aplicaciones vocales y no vocales en la misma red. La prestación de una gama de servicios mediante el empleo de un conjunto limitado de tipos de conexión y configuraciones de interfaz polivalente usuario-red constituía un elemento clave para la integración de servicios en una RDSI: ITU (1993), p. 1. 5.  La Recomendación UIT-T I.120, revisada por la Comisión de Estudio XVIII (1988-1993) del UIT-T, fue aprobada por la Conferencia Mundial de Normalización de las Telecomunicaciones (CMNT) en marzo de 1993. Con la reforma de la ITU el CCITT dejó de existir en febrero de 1993 y fue sustituido al mes siguiente por el Sector de Normalización de las Telecomunicaciones, como órgano permanente de la ITU (ITU-T): ITU (1993), p. 1.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 72

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

73

señalización de 16 kbps y, en su segunda vertiente, de Primary Base Interface (Information Gatekeepers Inc. (1994), p. 109). La tendencia a la adopción de esta tecnología fue unánime pero las modalidades y el ritmo de extensión en todo el mundo variaron, debido a la diversidad en entornos institucionales y grado de desarrollo6. Se esperaba que la ISDN gozase de un despliegue similar al de las redes telefónicas. Estas habían evolucionado en dos etapas distintas y se estaban embarcando en una tercera. La primera etapa fue completamente analógica (Red analógica integrada, IAN), la segunda (Red digital integrada, ION) comenzó a evolucionar con la introducción de la transmisión y la conmutación digitales, mientras que la tercera etapa (Red digital de servicios integrados, RDSI) debía abarcar la conectividad digital de extremo a extremo (Glen, 1982). Entre 1988 y 1996 el número de países con servicio comercial ISDN se multiplicó por veinte, al pasar de dos a cuarenta. Para empezar por el país tecnológicamente más avanzado, en Estados Unidos, la ISDN atravesó por un periodo de aplicación, primero en los sistemas de transmisión y luego en toda la red de telecomunicaciones, antes de alcanzar su plena madurez y definición entre finales de la década de 1980 e inicios de la siguiente. Ello coincidió con una evolución notable de las políticas públicas en el sector de las telecomunicaciones y con el desmembramiento y la reorganización de la American Telephone and Telegraph (AT&T), una de las empresas más grandes del mundo. Los fabricantes se mostraron entusiasmados con la ISDN porque incorporaba características atractivas que estimulaban la comercialización de productos de conmutación ISDN (Ronayne, 1997, p. 170)7. La tasa de adopción y la extensión de la ISDN fueron débiles debido a obstáculos de diversa índole, entre ellos los estándares de implementación inconsistentes, la falta de apoyo gubernamental, las tarifas no competitivas y una estrategia de mercado con algunos aspectos positivos, como se verá, pero considerada ineficiente por algunos (Browne, 1985; Gregg, 1992, pp. 425-439; Lai y Reeh, 1995, pp. 131-140)8. 6.  Keizer y Strange (1985), por ejemplo, señalan que trazar la evolución de la ISDN en los EEUU requiere aludir al marco de la organización y política y su efecto en las motivaciones. 7.  AT&T, probablemente la campeona en la carrera por la RDSI, implementaba su llamada red digital integrada como una arquitectura nodal. En otros términos, la trataba como una colección de redes de objetivo especial, independientes, terminadas en los nodos de conmutación de AT&T en las que lo único realmente integrado era el enlace entre el cliente y la red: Network World, 29 de junio de 1987, p. 37. AT&T se publicitaba como «The company that helped build the standards for ISDN. The company that’s helping local telephone companies turn the promise of ISDN into Real-World Solutions»: Network World, 6, 25, 26 de junio de 1989, p. 53. AT&T y Northern Telecom, dueños del DMS-Supernode y de la central digital 5ESS, respectivamente, ilustran dos posturas diferentes en la extensión de la ISDN. En su apuesta por la tecnología, la primera basaba su estrategia en la defensa de las capacidades y la calidad de sus productos mientras que la segunda abogaba por el mercado con un marketing agresivo: ISDN Newsletter, 3, 8, agosto de 1987. 8.  Las líneas de cobre de la BOCs regionales en EEUU entre 1988 y 1995 solo aumentaron en 77.971 millas, es decir, un 6,87 % desde una base de 1133708 millas. A comienzos de 1996, las líneas ISDN instaladas por las operadoras regionales, sin incluir las de dos compañías, se cifraban en 379.135: Information Gatekeepers Inc. (1994), pp. 142 y 116.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 73

3/9/19 8:47


74

ÁNGEL CALVO

Si tomamos una referencia geográfica y cultural lejana, Japón concibió la ISDN como la columna vertebral de sus comunicaciones del próximo siglo (Kaplan (1984), pp. 50-52). En este país asiático, se dio una extensión gradual —Osaka y Tokio, primero y otras áreas posteriormente— a la vez que una incidencia del factor precios. Los analistas basaban las previsiones de crecimiento de la ISDN en Japón y de su conversión en un medio indispensable para las actividades comerciales en la década de 1990 a la correlación positiva entre cantidad de aplicaciones útiles, cantidad de abonados y reducción de costos (Ono, 1990; The Japan Times, Jul 1, 1999; 9 de febrero de 2000; Noue, 1992, pp. 54-57). Los principales obstáculos fueron la exposición de las altas inversiones a rendimientos inciertos exigidos por la industria de las telecomunicaciones privatizada, la baja interconexión y los altos precios de los equipos, así como la competencia de otras tecnologías, medios y servicios (Staal, Grassmuck y Hatta (1995), pp. 531-544). Ya en Europa, en 1996, la zona ocupaba posiciones de cabeza en la extensión de la ISDN por el globo, con un 65 % de total mundial. EEUU y Asia, con el 19 % y el 15 %, respectivamente, quedaban a considerable distancia (Information Gatekeepers Inc (1996), pp. 7-8). Si consideramos algún país en concreto, la llegada de la ISDN se le representaba al Post Office como un medio de drenar más ingresos desde la existente red mediante el impulso de servicios disponibles sobre esta red y la vía de lograr ahorros absorbiendo otras redes tales como el télex dentro de la ISDN (Ronayne, 1997, p. 174; Fuchs, 1992, pp. 635645). En síntesis, la RDSI fue una expresión importante del carácter cambiante de las redes telefónicas tradicionales. Satisfaciendo los requisitos de comunicación de una economía moderna que iba mucho más allá del simple operador universal de voz, ofreció la oportunidad de enviar no solo voz, sino también datos e incluso imágenes en movimiento a través de líneas telefónicas. La RDSI fue especialmente adecuada para las necesidades de comunicación de las pequeñas y medianas empresas (Informe Bangemann, 1994). Para cerrar este breve repaso conviene subrayar que la ISDN fue particularmente atractiva para las redes menos desarrolladas en las que la inversión existente en planta y equipo no estaba amenazada. Así sucedió en China, país en que el interés inicial por la ISDN para aplicaciones fue intenso y variado. El gigante asiático accedió a Internet de forma intermitente desde mediados de 1989 y de modo permanente cinco años después (Ronayne, 1997, p. 170; Information Gatekeepers Inc., 1994, p. 32). Al igual que en Japón, la Comunidad Europea entendió la ISDN como la espina dorsal de las telecomunicaciones —o la autopista de las telecomunicaciones— para el Mercado Único de 1992. Los Estados miembros acordaron implementar este acceso troncal con las normas europeas que se ajustaban a las recomendaciones del CCITT (Fischman y Jorstad, 1990, p. B-17). Numerosos países desarrollaron los primeros servicios ISDN mediante definiciones propias a corto plazo en ausencia de estándares. No pocas empresas hicieron lo propio. En paralelo, la European Conference of Postal and Telecommunications Administrations ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 74

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

75

Luxemburgo Irlanda España Dinamarca Bélgica Grecia Holanda Italia RU Francia Alemania 0

200

400

600

800

1000

1200

1400

Gráfico 1. El plan común de despliegue de la ISDN en Europa, 1993 (miles de accesos). Fuente: Elaboración a partir de EU Commission (1985), p. 116.

(CEPT) coordinó un enfoque unificado para una ISDN paneuropea a través de la definición de un Memorándum de Entendimiento (MoU) que requería la provisión de una primera etapa de ISDN internacional capaz de soportar un rango limitado de servicios y el uso de estándares para establecer la compatibilidad de equipos terminales certificados en cual­ quier país CEPT9. Conforme al plan común de despliegue de la ISDN en Europa, en 1993 el 5 % de las líneas disponibles debían contar con dicha modalidad de acceso. Pero en la CE esta tecnología de acceso quedó varada entre el intento de liberalizar los mercados europeos de telecomunicaciones cerrados y fragmentados hasta el momento y el doble objetivo de impulsar una industria europea fuerte e independiente y una red paneuropea. Las expectativas de la Comisión chocaron contra una realidad de atraso en el despliegue de la ISDN (Fuchs, 1992, pp. 635-645). En la práctica, la Comisión orientaba a continuar los esfuerzos concertados en tres áreas: acceso a servicios comerciales, compatibilidad total de estos servicios y disponibilidad de terminales de bajo costo, y mejora de la posición competitiva de la industria europea10. El Gáfico 1 y el Cuadro 1 detallan las cifras de acce9.  Ejemplo de definiciones nacionales: la serie VNx en Francia y 1TR6 en Alemania: Burd (1997), pp. 25-26. A propósito de empresas y para ceñirnos a multinacionales, Hewlett-Packard lanzó al mercado un conjunto de productos para redes RDSI que soportaban un ancho de banda de hasta 768 kbps y de soluciones para red de área extensa (WAN) capaces de conectar emplazamientos remotos y estaciones de trabajo a redes empresariales bajo arquitectura RDSI. Una de las principales ventajas de la arquitectura RDSI de HP era su escalabilidad o posibilidad de añadir enlaces RDSI BRI a estaciones de trabajo o servidores HP, para permitir la transmisión simultánea a una velocidad de hasta 384 kbps, cifra duplicable por compresión: Computerworld, 3 de junio de 1994. 10.  La Comisión aprobó medidas sobre estándares en pro de un avance más rápido hacia especificaciones comunes basadas en estándares europeos para equipos e interfaces, sobre servicios —redacción de un Memorando de Entendimiento entre los PTT para el suministro de un conjunto mínimo de servicios y características de la RDSI paneuropea y para la introducción de un sistema de señalización común— y en la industria —esfuerzos para implicar a los industriales en el hallazgo de formas para la preparación de normas y especificaciones europeas comunes para terminales y otros equipos: European

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 75

3/9/19 8:47


76

ÁNGEL CALVO

Cuadro 1. El plan común de despliegue de la ISDN en Europa Accesos totales en 1993 (miles)

Coste (millones Ecu)

Circuitos digitales internacionales requeridos

Bélgica

140

168

180

Alemania

1250

1500

1660

Dinamarca

125

150

160

Francia

1100

1320

1460

RU

1000

1200

1330

Grecia

170

204

220

Italia

825

990

1100

Irlanda

30

36

40

Luxemburgo

7

8

9

Holanda

280

336

370

España

40

48

51

Fuente: Elaboración a partir de EU Commission (1985), p. 116.

sos totales en 1993 (miles) y su coste, así como los circuitos digitales internacionales requeridos. En términos comparativos, Europa y los Estados Unidos tenían muchas similitudes con respecto al desarrollo de la infraestructura física en la implementación de la ISDN, pero diferían enormemente en la comercialización de la misma. Europa basó su acción en un enfoque orientado a la oferta, centrado en la prestación de servicios básicos, es decir, servicios de escucha y algunos teleservicios básicos. Esto obedecía a la situación europea específica en la que primaba un desarrollo de servicios compatibles a nivel europeo. En los Estados Unidos, la estrategia de marketing para ISDN hizo hincapié en el desarrollo de aplicaciones que podrían llevarse a cabo a través de la ISDN (European Commission, 1990, pp. 21-22)11. En EEUU la tarea de identificar aplicaciones y proCommission, «Strengthening of the coordination on the introduction of the Integrated Services Digital Network (ISDN) in the Community for 1992», Press release. 11.  Se ha señalado que, originalmente, la RDSI se presentaba como una nueva red de telecomunicaciones que, eventualmente, debía reemplazar a la antigua red telefónica: Fuchs (1992), pp. 635-645. Convendría no desdeñar el papel desempeñado por los usuarios individuales en la promoción de ISDN. Como refería el New York Times (17 de octubre de 1993), los usuarios de ISDN tendían a convertirse en evangelistas de la tecnología, predicando sus excelencias. El editor de Infoworld, un periódico de la industria informática, conectó la red de computadoras de su oficina a través de una línea telefónica con ISDN, equipo que le permitía trabajar en su casa. «Me estoy bañando en ancho de banda», exclamó el interesado, y al precio de 27 dólares mensuales.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 76

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

77

puestas fue encomendada a un foro de usuarios de RDSI, que, a continuación, establecía acuerdos de implementación. La ausencia de tal instancia específica en Europa era suplida por la DG XIII de la Comisión Europea, que, en calidad de responsable de las TICs se propuso apoyar la creación de un foro similar. Como siguiente paso, la Comisión Europea planeó abordar el tema a las organizaciones de usuarios existentes, cooperar con ETSI y buscar apoyo a nivel político en el Parlamento Europeo (Ungerer, Berben y Scott, 1991, p. 157). Los Acuerdos de Implementación se desarrollaban y aprobaban por representantes de la industria y de los usuarios con el fin de acelerar el desarrollo de las capacidades de la RDSI, promover la interoperabilidad de los equipos de comunicaciones de la RDSI y proporcionar una implementación universal de múltiples proveedores (North American ISDN Users’ Forum Agreements on Integrated Services Digital Network, NIST Special Publication 500-195, Department of Commerce, National Institute of Standards and Technology). Las previsiones de lanzamiento comercial (con pago de una tarifa publicada) de la ISDN tenían un carácter gradual: contemplaban un inicio en enero de 1991 y una culminación en enero de 1994. A excepción de Grecia, el resto de países de la UE de los doce ofrecería servicios desde comienzos de 1994. El pelotón de los más raudos lo formarían Reino Unido, Dinamarca y Bélgica, que alcanzarían la cobertura geográfica total desde el principio. Seguirían Bélgica, Irlanda y Portugal, con el 80 % de cobertura geográfica inicial, y con mayor lentitud iría incorporándose el resto. Estaba previsto que España lograse entre el 21-40 % de cobertura al inicio, el 60 % a mediados de 1994 y el 80 % el 1 de enero de 199612. Con alguna modificación sobre lo previsto, la avanzadilla europea en el despliegue de la ISDN la representaron Alemania y Francia, que, a comienzos de 1991, contaban con el 51,14 % y el 34,09 % de accesos básicos sobre un total de 14.665. Seguían Bélgica, Dinamarca, RU y Holanda con 800, 700, 500 y 100, respectivamente. El RU era líder en accesos primarios (1.700), por delante de Alemania y Francia (640 y 500 accesos primarios, respectivamente) y a enorme distancia de Bélgica (25)13. 12.  Commission of the European Communities (1994), p. 26: IGIC (1991) p. 29. Los planes de Telefónica se distanciaban de las recomendaciones de la CEE sobre RDS1, que implicaban instalar en España 400.000 líneas RDSI antes de 1993: La Vanguardia, 6 de diciembre de 1987. 13.  En Francia, la RDSI tomó el nombre de Réseau numérique à intégration de services, calificada por la prensa de «réseau à tout faire» (Le Monde, 17 de noviembre de 1987; se inauguró a fines de 1987 en una localidad de la Bretaña francesa con 300 abonados de acuerdo a un programa de extensión gradual en los dos años siguientes que debía continuar en las zonas de París y La Défense, con 1.000 conexiones, y en cuatro grandes ciudades (Lille, Lyon, Marsella y Rennes). En 1990, la oferta RDSI debía generalizarse a todo el país según uno de los programas más rápidos del mundo. La RDSI se benefició de precios atractivos (300 francos sin impuestos por mes) y una organización de ventas capacitada y motivada: Réponse à la Question écrite n° 33706 de M. Bachelet Pierre, (Rassemblement pour la République - Alpes-Maritimes), Ministère interrogé P.T.T., 7/12/1987, 25/04/1988, p. 1.781. La ISDN fue calificada en Italia de ‘Ferrari’ para las autopistas de la información: La Repubblica, 19 de febrero de 1996.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 77

3/9/19 8:47


78

ÁNGEL CALVO

Transcurridos diez años respeto a las primera normativa europea, los servicios ISDN se encontraban disponibles en Europa, Japón y EEUU, si bien con una base limitada y con un proceso de ajuste de estándares todavía incompleto14. Traducido el gradualismo a cifras, entre 1990-1992, las ventas de equipos de usuario se multiplicaron holgadamente por ocho, elevado crecimiento que se concentró sobre todo en los equipos PBX con acceso primario (PRI: Primary Rate Interface para voz y datos). Esta gama pasó de los 115 millones $ en 1990 a los 980 dos años después, una cifra que representaba casi la mitad de las ventas totales de unidades de ISDN (IGIC, 1994, p. 2). En 1993 tuvo lugar el acto inaugural de promoción de la ISDN paneuropea EURIE’93 por las veintidós principales operadoras de telecomunicaciones de diecisiete países. Se trataba de una red digital transeuropea de comunicación global de banda estrecha y totalmente compatible y cuya normalización fue desarrollada por el ente multilateral ETSI. Ofrecía con una continuidad digital extremo a extremo internacional servicios compatibles tales como videotelefonía, video conferencia, terminales de fax grupo 4, conexión de terminales multimedia, reserva (back-up) de líneas dedicadas, interconexión de redes de área local o transmisión de datos de alta velocidad, permitiendo la creación de un auténtico mercado único de terminales aplicaciones y servicios. Como organizadora oficial de EURIE’93 de España Telefónica se sumó al acto conectando con la nueva red digital transeuropea alguno de sus centros de demostración. Un puente de multivideoconferencia destinada al sector de artes gráficas permitió una demostración de una publicación y la edición interactiva de la portada de la misma (Telefónica, Libros de Actas del Consejo de Administración (LACA), 22 de diciembre de 1993). El desarrollo de la red ISDN queda recogido en el Gráfico 2, que muestra el ascenso de la ISDN y su posterior declive, arrastrada por la DSL (Digital Subscriber Line) en sus distintas variantes15. Bien es cierto, arrastrada pero no enterrada porque, como opinaban algunos, las ventajas tradicionales de la ISDN —precios, aplicaciones y disponibilidad—, unidas a otras planeadas —un tercer canal ISDN, conocido como el canal D, con potencial para conexión de datos siempre activa— permitían augurar la pervivencia de esa tecnolo-

14.  Fischman y Jorstad (1990), p. B-17; IGIC (1994), p. 2; fecha de 22 de diciembre de 1986 lleva la Recommendation 86/659/EEC «The Coordinated Introduction of the Integrated Services Digital Network (ISDN) in the Member States of the European Community», Official Journal, L 382 de 31/12/1986, p. 0036 — 0041. 15.  La DSL es una tecnología por cable caracterizada por su mayor rapidez en la transmisión de datos a través de las líneas telefónicas tradicionales de cobre ya instaladas. La banda ancha basada en DSL proporciona velocidades de transmisión que van desde varios cientos de Kbps a millones de bits por segundo (Mbps). Los tipos de tecnologías de transmisión DSL son las siguientes: la asimétrica (ADSL) utilizada principalmente por clientes residenciales, que permite una transmisión de datos descendente más rápida en la misma línea que se usa para brindar un servicio de voz, sin interrumpir las llamadas telefónicas regulares en esa línea. La simétrica (SDSL), utilizada generalmente por las empresas para servicios como la videoconferencia, que necesitan un ancho de banda significativo: Federal Communications Commission.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 78

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

79

120000000 100000000 80000000 60000000 40000000 20000000 0

1997

1998

1999

2000

Canales ISDN

2001

2002

Líneas ISDN

2003

2004

2005

DSL

Gráfico 2. Líneas telefónicas de acceso en la OECD por tecnologías. Fuente: Elaboración a partir de OECD (2007), p. 115.

gía, de forma que pudiera significar «It’s Still Doing Nicely» («Todavía lo está haciendo bien»)16. Durante la década de 1990, DSL y las tecnologías de redes de cable, alámbricas o no, prevalecieron sobre la RDSI en modestas oficinas a domicilio y empresas de pequeños tamaño. Además, el multiservicio, así como las soluciones de banda ancha de alto rendimiento y capacidad basadas en tecnología ATM (Modo de transferencia asíncrono) eclipsaron la RDSI (Littman, 2002, p. 1). La extensión de la tecnología DSL en Europa ocurrió de forma desigual, como había sucedido con la ISDN. En 2004, el grupo de cabeza estaba formado por tres países del centro y norte de Europa —Dinamarca, Bélgica y Países Bajos— con tasas superiores al 20 % de cobertura de la población. Seguía el grueso de países con tasas por encima de la media de la Europa de los Quince —Francia, Italia, Finlandia y Suecia— o iguales —Suecia. España figuraba en el grupo que tenía tasas por debajo de la media europea, al que pertenecían también dos grandes potencias europeas —Alemania y Reino Unido. Los colistas eran Portugal Luxemburgo, Irlanda y Grecia (Autorité de Régulation des Télécommunications, 2004, p. 94; OECD, 2008, p. 34). Si comparamos con el despliegue de la ISDN, observamos algunas diferencias notables. Sin duda, la principal se refiere a la sustitución en el liderazgo europeo, encarnado entonces en dos grandes potencias —Alemania y Francia… por un trio de países de menor tamaño —Dinamarca, Bélgica y Países Bajos. Esta desigual difusión de la tecnología DSL se debió a una multiplicidad de factores de carácter económico, social, cultural e institucional, que englobaban desde los precios hasta la regulación17.

16.  Financial Times, 24 de noviembre de 1999. 17.  El precio de acceso es un factor diferenciador expresamente reconocido, por ejemplo, por Zolait (2013) en un estudio de caso. Parece pertinente señalar la potencial influencia del DSL Forum en los distintos países, como asociación sin ánimo de

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 79

3/9/19 8:47


80

ÁNGEL CALVO

El despliegue de la RDSI en España

En España, la RDSI, en tanto que término medio entre las líneas telefónicas básicas y las redes de banda ancha, llamado a cubrir todo el territorio, fue entendida como una necesidad, una opción sin alternativa (Linares, 1989, p. 95; Computerworld, 8 de diciembre de 1995). Las estrategias que siguieron los diferentes países para la introducción de la RDSI variaron sensiblemente de uno a otro (Liebsche, 1990). En España, la actuación se anticipó a las directrices gubernamentales efectivas, recogidas posteriormente en el Plan nacional de telecomunicaciones (1991-2002), consecuencia sin duda de la Ley de Ordenación de las Telecomunicaciones, primer marco normativo en toda la historia del sector en España18. La operadora monopolista Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE) y la fabricante de equipo Standard Eléctrica actuaron de forma cooperativa y acordaron establecer una prueba de campo de RDSI basada en la central sistema 12 de Diana, que integraría el servicio telefónico analógico con voz digital teletext, facsímil grupo 3 y ordenadores personales. Debía incluir conmutación de circuitos para llamadas locales entrantes y salientes además de conmutación de paquetes para llamadas locales. Comenzando en Madrid durante 1985, una oferta temprana de servicios telefónicos avanzados y de datos, dirigida a grupos cerrados de clientes, debía realizarse a través de IBERCOM y con pequeñas centrales digitales. El paso final consistía en la integración en RDSI a través de su red primaria. CTNE y Standard Eléctrica consideraron ampliar estas pruebas iniciales a otros servicios y la conexión a la red española de conmutación de paquetes IBERPAC. En paralelo, se desarrollaron estudios para determinar la estrategia óptima de introducción de RDSI en la red española19. El inicio de la explotación de la RDSI en España se hizo esperar un tanto y requirió abonar el terreno20. Fue preciso desarrollar proyectos de redes de abonado e incorporar diversos elementos que facilitasen el paso de la red múltiple existente a la red serie. lucro que tiene como finalidad crear pautas para el desarrollo y despliegue de sistemas de redes DSL: Architecture & Transport Working Group, Triple-play Services Quality of Experience (QoE) Requirements, 13 December 2006. 18.  Ley 31/1987, de 18 de diciembre, de Ordenación de las Telecomunicaciones, BOE, 303, de 19 de diciembre de 1987, pp. 37.409-37.419. 19.  EU Commission (1985), pp. 10-11. La normativa gubernamental reconoció a la experiencia piloto de la RDSI la disponibilidad de terminaciones de red de dos tipos —accesos básicos (2B+D) y accesos primarios (30B+D)—, capaces de soportar múltiples servicios: Plan nacional de telecomunicaciones (1991-2002) (1992), p. 42. Las pruebas de campo en Italia descansaron en los esfuerzos cooperativos de SIT y FACE, mientras que en Bélgica los protagonistas fueron la Administración estatal de los telégrafos y teléfonos (RTT) y la filial belga de la multinacional IT&T Bell Telephone Co.: Haerens et alt. (1985), pp. 89-97. La orden de 11 de enero de 1996 por la que se dictaban instrucciones a Telefónica para establecer un servicio de acceso a información a través de la red telefónica publica conmutada y RDSI (BOE, 24, 27 de enero de 1996, pp. 2.635-2.638), fue derogada al año siguiente. 20.  Para los aspectos más puramente técnicos en el caso español, véase Monedero y Post (1990), p. 28-33.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 80

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

81

El Servicio Integral de Comunicaciones de Empresa (SICE) representó un avance significativo en su empeño por digitalizar las comunicaciones propias de la oficina, integrando estas funciones con las de transmisión de datos y posibilitando la constitución de redes urbanas o interurbanas de uso privado o cerradas21. Con esta finalidad surgieron los primeros centros terminales de la red IBERCOM basados en la centralita digital MD110 encargada a INTELSA, que superaron la fase de pruebas previas a la apertura del servicio. Experiencias concretas y estudio de las estrategias de introducción así como de interfuncionamiento con la Red IBERPAC y de evolución futura permitieron avances en la RDSI de bandas estrecha y ancha. El diseño de la red de señalización por canal común aportó la infraestructura primordial no solo para el establecimiento de la futura RDSI sino también para la televisión por cable22. Paso obligado fueron las experiencias de laboratorio con modelos de RDSI de los sistemas 1240 y AXE23 así como la firma de dos protocolos para implantar en Europa otras tantas redes, es decir, la RDSI en 1991 y otra de banda ancha con carácter experimental. Significaba la incorporación a la estrategia europea de introducción coordinada de la 21. Telefónica, Memoria 1984, pp. 32-34 y Telefónica, Memoria 1985, p. 18. En 1989 estaba previsto un servicio piloto orientado a las empresas y con incidencia en las zonas residenciales mediante el establecimiento de cuatro centrales en Madrid —a partes iguales entre el sistema AXE y el sistema 1.240— con módulos conectados de la red de acceso IBERCOM (MRAI). IBERCOM fue calificada de pseudo red digital de servicios integrados por la oposición de derechas, mientras que el partido en el gobierno reivindicaba sus éxitos: Diario de sesiones del Congreso de los diputados, 12 de febrero de 1991, 86, p. 4248 y 4.251. 22.  Asimismo, se iniciaron trabajos en relación con la RACE, red de banda ancha de la CEE. En 1985, INTELSA entregó a Telefónica un prototipo de RDSI capaz de soportar tráfico tras poner en funcionamiento en Madrid un modelo experimental basado en el procesador APZ 21.006 que adaptó a continuación a partir del procesador APZ 211: BIT, 71. Según el ingeniero J. de Miguel, alma de la MD110 en INTELSA, esta empresa, que podía presumir de un Centro de Investigación propio desde 1986, con una inversión de 212 millones ptas. y unos 120 ingenieros de telecomunicaciones reclutados primordialmente en la universidad española, proyectaba entregar varias centrales piloto en 1989 y las primera comerciales dos años después. El desarrollo de la RDSI efectuado por Intelsa y Ericsson se basaba en los sistemas de conmutación digital MD 110 (Anexo 1) para redes privadas y AXE10  para centrales públicas. Las centrales piloto AXE incluían los dos tipos de acceso 2B+D para terminales normalizados de RDSI y 30B+D para conexiones MD110 dentro de la red Ibercom: Miguel de (1989), p. 86. Los bancos, en una apuesta por la modernización, aceptaron pasar al sistema X-25 pese a disponer de equipos aprovechables con la red IBERPAC, actitud contrapuesta a la resistencia de no pocos usuarios a utilizar los equipos X-25, la red del futuro, por el deseo de aprovechar sus equipos con IBERPAC: Telefónica, Actas del Consejo de Administración, 24 setiembre y 29 octubre 1986. Con el tiempo, las operadoras de telecomunicaciones intentaron introducirse en las compañías de televisión por cable y en las del ocio con la intención de combinar sus propios recursos en tecnología de telecomunicaciones con los de aquéllas: Ericsson, Annual Report, 1993, p. 12. 23. Telefónica, Memoria 1984, p. 18. Adquisición por 40,53 millones ptas. de un modelo experimental RDSI 1240, el más idóneo para experiencias RDSI como anticipo a la aplicación a la red de CTNE y con posibilidad de experiencia de laboratorio, la primera de España: Telefónica, Actas del Comité Ejecutivo, 25 mayo 1983. A partir de los desarrollos en terminales y adaptadores para la RDSI y del radioenlace en la banda de ondas milimétricas se planificaron e iniciaron las primeras actividades en el campo de la RDSI de banda ancha, dentro de un proyecto denominado SABADO (Sistema de Abonado de Banda Ancha por Distribución Óptica), con miras tanto al futuro bucle óptico de abonado como a la conmutación y distribución local: Telefónica, Memoria, 1987, p. 24.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 81

3/9/19 8:47


82

ÁNGEL CALVO

RDSI y de creación de un soporte de interconexión de ‘pilotos de aplicación’ surgidos del programa RACE24. La RDSI precisaba de una potente infraestructura digital y de una definición de las soluciones concretas a que debían someterse las redes de acceso con el objetivo de facilitar la conexión digital allí donde surgiese demanda de nuevos servicios. En esta dirección apuntaban los proyectos de desarrollo y modernización de toda la estructura de tránsito interurbano de la red telefónica hasta su digitalización total, de actuación en la red internacional y de despliegue de infraestructura digital —‘anillos digitales’— en las grandes áreas metropolitanas del país (Telefónica, Memoria 1985, p. 20). Tras la implantación de soluciones especializadas, Telefónica esperaba iniciar el despliegue de la RDSI en 1988, con la oferta orientada sobre todo a las empresas, faltas de una integración de los equipos, las redes y la información. La entendía como una solución a los obstáculos entre redes especiales no compatibles, entre protocolos diferentes y diferentes cajas de conexión para terminales. En cuanto al ritmo del despliegue, la operadora pensaba cubrir los objetivos marcados por la UE con una anticipación de un año25. El despliegue de la RDSI en la red básica se inició en 199126. En la fase inicial del lanzamiento al mercado, la RDSI iba destinada a profesionales y a un número selectivo de empresas con posibilidades de rentabilizar y mejorar las actividades intensivas en consumo de información, independientemente de su tamaño. Habría dos tipos de abonados: los de línea de acceso básico, equivalente digital a una línea telefónica, y los de línea de acceso primario, que ofrecía múltiples conexiones con la central de conmutación de funcionalidad RDSI a través de una sola línea. De acuerdo con un despliegue de carácter gradual, en 1993, se extendería a las principales áreas de negocios de once ciudades y dos provincias del Cantábrico, a las que seguirían nueve áreas de negocios más al año siguiente y cobertura para todo el territorio en 1995, año en que la capacidad de oferta sería de 48.544 accesos básicos y 3.096 primarios. En 1996 podrían acceder a ese servicio los núcleos con una población superior a los 20.000 habitantes y, al cabo de dos años, podrían disfrutarlo todas las poblaciones superiores a 10.000 h. A la capacidad de conexión dentro del país se unía la exterior ya que la RDSI permitiría comunicar con once países, ocho de ellos europeos, y con EEUU vía AT&T, lista que debería ampliarse sin excesiva tardanza27. 24. Telefónica, Actas del Comité Ejecutivo, 12 de abril de 1989; véase también Linares (1991). 25.  La presentaba como «una sola red y una misma línea que soporta todos los tipos de comunicación»: Telefónica, Memoria, 1986, p. 18. 26.  Las conexiones previstas se cifraban entre 20 y 30 grandes empresas españolas y las inversiones para el siguiente bienio en unos 1.000 millones de pesetas, cifra a la que debía añadirse parte de los 31.500 mil millones necesarios para la implantación a nivel nacional de la RDSI: Telefónica, Informe anual, 1992, p. 11. 27.  En 1994, la filial española de Ericsson lanzó la centralita MD 110 tras recibir el Certificado de Aceptación de la Dirección General de Telecomunicaciones, que la habilitaba para ser comercializada en el mercado o a través de la Red Ibercom. La MD 110 accedía a la RDSI a través de la Norma Europea de Acceso Primario (30 B+D), con conexión digital a 2

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 82

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

83

ia

ar Fi ca nl an di a Bé lg ica Es pa ña Irl an da G re cia EE UU

Di na

m

lia

ec

Ita

Su

Al em

an i Ho a lan d Fr a Re anc ia in o Un id o A Lu us t r xe m ia bu rg o

50 45 40 35 30 25 20 15 10 5 0

Gráfico 3. Cobertura de la RDSI en Europa y en EEUU (líneas por 1000 h.) Fuente: Elaboración a partir de Unesco (2000), p. 286.

Telefónica puso a punto una nueva Red Corporativa RDSI, parte especializada y con funcionalidades específicas de la RDSI, que combinaba y englobaba instalaciones de la anterior Red Uno, especializada en la transmisión de datos (Computerworld, 1 de octubre de 1993). La operadora preveía implantar la red corporativa RDSI en 1.200 y 2.400 oficinas de Caja Madrid y Banesto, respectivamente. Poco después, se añadían a la lista de aspirantes el grupo Vitalicio y el Banco Central Hispanoamericano con el servicio de voz, datos e imagen a 34 Mb. Banesto y esta última entidad bancaria se beneficiaban de las ventajas de la Red Uno —datos— y de la fibra óptica del plan Fotón, así como de los frutos de un acuerdo para desarrollar aplicaciones multimedia con servicios de valor añadido al alcance de su clientela28. Más adelante, varias entidades —colegio de Arquitectos de Madrid, Instituto de Ingeniería de España, Colegio Oficial de Ingenieros de Telecomunicación, Federación EsMb/s y señalización por canal D normalizado: Computerworld, 4 de noviembre de 1994. Algunas noticias sobre previsiones hablaban de cobertura para los núcleos de las de más de 5.000 en 1997. España contaba en 1995 con unas 14.000 líneas telefónicas digitales. Las aplicaciones RDSI más comunes en el país eran la interconexión de redes locales, centralitas y videoconferencia, seguido de servicios de voz o fax. Este perfil contrastaba con el del conjunto de Europa, donde predominaba la transmisión de voz y datos con más de 3/4 del total de su utilización: Computerworld, 8 de diciembre de 1995. 28.  Despliegue en España: Madrid, Barcelona, Valencia, Vizcaya, Zaragoza, Alicante, Asturias, Cádiz, Castellón, La Coruña, Málaga, Las Palmas y Santa Cruz de Tenerife; despliegue internacional: Alemania, Bélgica, Dinamarca, Finlandia, Francia, Reino Unido, Suecia y Holanda— y de Extremo Oriente —Australia, Japón y Singapur. Previsiones: Telefónica, Actas del Consejo de Administración, 29 de setiembre de 1993; Red Uno en Banesto con 2.411 circuitos virtuales y en Caja de Cataluña: Telefónica, Actas del Comité Ejecutivo, 20 de marzo de 1991 y 26 de junio de 1991; RDSI en BBV, 2.670 centros del Banco Central Hispanoamericano y las más de 600 oficinas del grupo Vitalicio: Telefónica, Actas del Consejo de Administración, 23 marzo y 26 octubre 1994: 25 de enero de 1995. Tarifas RDSI en BOE de abril: 45.000 ptas. por alta a línea de acceso básico y 8.000 ptas. mensuales de cuota, 1.254.652 ptas. por alta en línea de acceso primario y cuota mensual de 146.583: Telefónica, Actas del Consejo de Administración, 28 julio 1993.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 83

3/9/19 8:47


84

ÁNGEL CALVO

600 500 400 300 200 100 0

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

Gráfico 4. Cobertura de la RDSI en Europa y en EEUU (líneas por 1000 h.) Fuente: Elaboración a partir de Telefónica, Informe(s) anual(es).

pañola de Cámaras del Libro y Once— se sumaban a la clientela de servicios RDSI, y, en este caso de Internet (Telefónica, Actas del Consejo de Administración, 20 de diciembre de 1995). España se situó en posiciones de cola en la difusión de la RDSI por Europa. Tan evidente era que el país se quedaba descolgado del resto de los países de su entorno, que la triste realidad del atraso irrumpió en el Congreso de los diputados29. Evidentemente, el despliegue de este tipo de red por los distintos países dependía del grado de digitalización alcanzado en el servicio telefónico en cada uno de ellos. En España, la digitalización alcanzaba al 5,7 % de las líneas urbanas instaladas y al 18,5 de los enlaces instalados en centrales de tránsito en 1987. Las previsiones de digitalización de la transmisión y conmutación afectaban a una treintena ciudades principales en 1988 y a la totalidad de las provincias hacia 199030. El despliegue, a su vez, estaba supeditado a las prioridades de los Gobiernos y a los recursos disponibles. Entre 1987-1992 el grado de digitalización creció del 5,7, 24,4 y 18,5 % en la conmutación urbana, internacional y de tránsito, respectivamente, al 36,4, 67,5 y 78,6 %31. 29.  La oposición de derechas, que contrastaba las «luces» en Europa con el panorama sombrío en España, estimaba un retraso mínimo de un cuatrienio y culpaba de ello al gobierno socialista y a la falta de liberalización: Diario de sesiones del Congreso de los diputados, 12 de febrero de 1991, 86, p. 4.222. El gobierno italiano planeó avances hacia la RDSI que incluían la provisión de conectividad digital de 64 kbit/s en 1986, seguida por la activación de un servicio piloto de RDSI al cabo de dos años: Mossotto (1986), pp. 413-420. 30.  Network World, 4, 26, 29 de junio de 1987, p. 30; EU Commission (1985), pp. 10-11. Un simple ejercicio para el caso de Italia, expresa ese paralelismo, si bien no absolutamente estrecho, ya que hacia el final de la década, la expansión de la ISDN era más intensa que el grado de la digitalización: OECD (2001), p. 390. 31. Telefónica, Informe anual, 1992, p. 11. España tenía un grado de digitalización equiparable al de Italia en la transmisión, muy lejos del grupo de cabeza —RU, Dinamarca y Países Bajos—, y ligeramente superior en las comunicaciones interurbanas; ocupaba el último lugar en las en las comunicaciones locales; Iwens (1986), p. 37.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 84

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

85

Otro factor primordial fueron las tarifas. Hacia 1996, los precios más altos por conexión en acceso básico los tenían Irlanda y RU, mientras que cinco países —Italia, Dinamarca, Holanda, Noruega y Suecia— ocupaban posiciones intermedias. España se situaba entre las más altas de las intermedias. Si hablamos de acceso primario, España era el segundo país con tarifas más elevadas, por detrás de Bélgica. En abono mensual, España ocupaba la tercera posición entre los países más caros de Europa en acceso básico y la segunda, por detrás de Portugal, en acceso primario (Ronayne, 1997, p. 230). Aspecto muy poco estudiado, el despliegue de la RDSI se apoyó en convenios entre la operadora Telefónica y asociaciones de empresas interesadas. En esta faceta se inscribe el convenio con la unión Tabaquera de Servicios para realizar una campaña de promoción del RDSI, telefax y buzón privado entre las pymes de la red de estancos. Lo mismo cabe decir del acuerdo con Caja Madrid, Hewlett Packard Española, Instituto de Empresa y Microsoft España para promover un consorcio de impulso a la RDSI, video conferencia y frame-relay entre responsables de pymes formados en los programas de dirección de empresas. Telefónica debía aportar 25 millones de ptas. en 1997, además de la tecnología necesaria (Telefónica, Actas del Consejo de Administración, 19 de marzo de 1997). En el año de que hablamos —1997—, España contaba con 5 líneas por cada mil habitantes, cifra que la situaba tan solo por encima de Grecia e Irlanda (Unesco, 2000, p. 286). A imitación de algunas operadoras, que, como se ha apuntado, buscaron soluciones propias, Telefónica comercializó entre 1995 y 1999 el servicio Infovía, nombre comercial del acceso a información a través de la red pública conmutada y red digital de servicios integrados. La marca englobaba un modem, un navegador y una tarifa para accesos a Internet desde cualquier punto. Asimismo, se complementó con un servicio propio de acceso a Internet, llamado TeleLine, germen de la futura compañía Terra32. Tras una primera prórroga, a medida que se avecinaba la fecha del final de la nueva prórroga del servicio Infovía —1 de diciembre de 1998—, se hizo evidente la falta de adaptación de la red de Telefónica y de los proveedores de acceso a Internet para garantizar la transición al nuevo régimen de provisión de acceso a Internet ofrecido por Telefónica. A ello se añadía lo limitado de la oferta alternativa de redes para prestar servicios de acceso, situación que provocó la nueva prórroga del final del servicio Infovía hasta el 17 de enero de 1999 y su potencial convivencia con los nuevos servicios que pudiesen surgir. En esta última etapa, aparecieron soluciones que suponían un importante avance y promoción del servicio, entre ellas las de Telefónica (Infovia Plus) y las de sus competidores, así como las aprobadas por el Gobierno sobre la base de tecnologías del tipo ADSL. La anunciada desa32.  la Orden de 11 de enero de 1996 del Ministerio de Obras Públicas, Transportes y Medio Ambiente dictaba las instrucciones oportunas a Telefónica de España, Sociedad Anónima. Infovía, una especie de «Internet cerrada», tenía un coste de llamada metropolitana: Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones (1998), p. 139; Grupo de Tecnologías de la Información y las Comunicaciones (2017), p. 112.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 85

3/9/19 8:47


86

ÁNGEL CALVO

parición inminente de Infovía hizo caer el número de líneas RDSI (Gráfico 4), a la vez que hizo variar notablemente el modelo de negocio. Las operadoras se vieron obligadas a establecer una red bastante extendida si querían ofertar al abonado un precio de tarifa metropolitana para el acceso33. Respecto al ADSL, ya hemos señalado la modesta posición que ocupaba España en su difusión, comportamiento que, por otra parte, la asimilaba a dos grandes potencias europeas (Autorité de régulation des télécommunications, 2004, p. 94). Esta disparidad en la intensidad de la difusión por países se correspondía con idéntica tendencia puertas adentro de España. Según los datos de Telefónica y del Padrón del INE, en 2003 las comunidades autónomas presentaban un marcado contraste en su penetración. Cataluña abanderaba la lista de CCAA con 5.884 líneas ADSL por cada 100.000 habitantes, seguida de cerca por Madrid (5.802) y Baleares (5.729). Por encima de la media española (3.844) pero más alejadas del grupo de cabeza se situaban cuatro comunidades —Canarias (4.902), Melilla (4.956), Ceuta (4.841) y Aragón (3.369)—. A juicio de algún fabricante, en 1999, ISDN hizo una fuerte remontada. El auge de Internet dio alas a las operadoras para invertir en una mayor capacidad en la red de cobre existente. Los productos de Ericsson permitían aumentar el ancho de banda a la velocidad deseada, primero con RDSI y luego con ADSL (Ericsson, Annual Report, 1999, p. 29). Nada mejor que recurrir a los protagonistas del despliegue de los accesos a la red para hacer un balance de urgencia. A juicio de uno de los más destacados, en España el sector pecó de imprevisión y exceso de seguridad y confianza al seguir apostando por métodos tradicionales, muy estandarizados, con ciclos de desarrollo largos y ajena al entorno exterior (Linares, 2018, p. 113). Por otra parte, la extensión del servicio a toda la geografía española no evitó la diversidad y calidad de la oferta de los servicios que se podían recibir en cada Comunidad Autónoma y provincia (Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, 1998, p. 109). El reto del mercado único europeo selló la estrategia de los fabricantes de equipos y proveedores de soluciones. Adaptarse a los mercados abiertos y ser competitivos se convirtió en un objetivo inmediato. Los estándares universales, vía generalización de los equipos de usuario en diferentes entornos y países, evitarían barreras de facto y abrirían a la industria los mercados en otros países (Adanero, 1989, pp. 91-92). En el trienio central de la década de 1990, los fabricantes de equipos y proveedores de soluciones dieron la batalla por lograr la cuota de mercado más sustanciosa. El mecanismo 33.  Los operadores de transmisión de datos que deseaban transportar las llamadas de los usuarios al servicio que suministraban los proveedores de acceso a Internet debían habilitar una serie de números telefónicos a los que los abonados pudieran llamar para acceder a Internet: Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones (1998), pp. 139, 142 y 194. Infovía Plus, sucesor del primer Infovía, era el proveedor de acceso mayoritario entre los usuarios con 477.513 abonados, frente a los 136.796 de diversos proveedores con nodos propios, 91.191 de Retenet de Retevisión, 10.020 de Interpista de British Telecom (1998) y 296 de Cable: Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones (1998), p. 109.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 86

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

87

consistió en lograr para sus productos la homologación del órgano competente del Gobierno, es decir la Dirección General de Telecomunicaciones. Diecisiete empresas compitieron por ese mercado de equipos —adaptadores, centralitas, procesadores, multiplexores, terminales, concentradores de llamadas, interfaces, equipos de teléfono con interfaz— en esos años. El grueso de esas empresas estaba compuesto por multinacionales europeas —Philips, Alcatel, Matra Communication, Ericsson o Siemens— y norteamericanas —AT&T, Northern Telecom y Hewlett-Packard— que colocaban en el mercado español los productos fabricados en su mayoría por sus sedes centrales. A la vez, las multinacionales afianzaban su presencia a través de sus filiales —Alcatel Standard Eléctrica, España en la ocasión—, de forma que tan solo excepcionalmente equipos o soluciones fueron fabricados en España por empresas autóctonas, a saber, Amper y la Sociedad Ibérica de Transmisiones Eléctricas (Anexo 1)34. Falta un último apunte sobre el final de la década de 1990. En esos momentos, las empresas se centraban en la máxima fidelización de la clientela, —centros de atención al cliente, paquetes de tráfico y descuentos y servicio integral—, nuevas formas de atención al mercado —segmentación de los clientes, estrategia multicanal apoyada en las soluciones globales —canal propio 022 para pymes, terceros canales concertados con empresas— y nuevas figuras tales como el ‘consultor homologado’. Por su parte, crecía la oferta de nuevos servicios, especialmente con tecnología IP, entre los que destacaba la red privada vir­ tual, en fase de prueba piloto, nuevas modalidades de IBERCOM, CENTREX, RDSI, inteligencia de red y banda ancha (Telefónica, Actas del Consejo de Administración, 29 de octubre de 1997). Conclusión

Este artículo explora un episodio relacionado con las redes de telecomunicaciones desde una perspectiva histórica y con un planteamiento interdisciplinar. El estudio ha presentado de forma somera las características de la ISDN/RDSI y las líneas de evolución a nivel mundial para centrarse después en el caso español del que ha trazado sus características diferenciales.

34.  Amper desarrollaba su actividad esencialmente en el terreno de los terminales: Adanero (1989), pp. 91-92. Ericsson concibió una planificación de ISDN para el MD110 «evolutiva y no revolucionaria», si bien reconoció que el MD110 fue diseñado teniendo en cuenta la ISDN desde el principio y que cambiaba la información internamente a velocidades de 64 Kbps, lo que convertía el conmutador en una plataforma «lista para RDSI»: Information Gatekeepers Inc, 1994. p. 55. En 1989, Ericsson fijó una estrategia trifásica para migrar el MD110 a la compatibilidad total con RDSI. La fase I consistía en pruebas de campo, que finalmente tuvieron lugar en los Estados Unidos, Australia y Europa. La fase II de la estrategia consistía en el lanzamiento general de las interfaces BRI y PRI, así como en el lanzamiento comercial para 1990. La Fase III incluía la compatibilidad con productos y servicios estándar de RDSI adicionales a medida de su evolución: Ericsson, Annual Report, 1988, p. 38; IGIC (1994), p. 55.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 87

3/9/19 8:47


88

ÁNGEL CALVO

A la hora de las conclusiones, la primera atañe a cuestiones generales de historia de la técnica. La introducción de la ISDN ilustra una modalidad concreta en la transición de una fase conceptual o ingenieril a la de mercado en un standard de acceso a Internet. De acuerdo con el marco teórico adoptado, ese proceso sigue un camino largo e intrincado, que conjuga la participación de instituciones de diverso nivel, científicos, reguladores, industria y empresas. Queda claro que el enfoque y las estrategias que siguieron los diferentes países para la introducción de la ISDN variaron sensiblemente de uno a otro. Los organismos españoles competentes entendieron la RDSI, en tanto que término medio entre las líneas telefónicas básicas y las redes de banda ancha, llamado a cubrir todo el territorio, como una necesidad indiscutible. En España, la introducción de la RDSI se anticipó a las directrices gubernamentales efectivas, recogidas posteriormente en el Plan nacional de telecomunicaciones, posible consecuencia del primer marco normativo sobre el sector establecido en España35. Este país fue situándose en el furgón de cola en la difusión de la RDSI por Europa. El trabajo pone de relieve la actuación de los diversos protagonistas implicados. Por encima de todo, el trabajo revela el retraso de España en el inicio de la explotación de la RDSI y su posición poco airosa entre los países europeos en la difusión de esta tecnología. Entre las razones figuran el grado de digitalización alcanzado en el servicio telefónico, las prioridades de los Gobiernos y los recursos disponibles así como las elevadas tarifas. En segundo lugar, señala la adopción por la entonces operadora monopolista CTNE de soluciones propias e independientes de los estándares (Infovía), comportamiento similar al seguido por algunos países y operadoras. Finalmente, subraya la labor cooperativa llevada cabo en el arranque de la implantación de la RDSI por la operadora monopolista CTNE y el fabricante de equipo Standard Eléctrica. Esta colaboración se repitió en la etapa propiamente de despliegue entre la CTNE y empresas u organismos diversos. Para finalizar con una pincelada de actualidad, diversidad de factores en la difusión de la innovación se observa hoy en día en España. Según los datos de Instituto Nacional de Estadística, el acceso a Internet de las viviendas principales por conexión a través de fibra óptica —la forma más avanzada— está estrechamente correlacionada con factores como el tamaño de los municipios y el nivel de renta de los hogares.

35.  Ley 31/1987, de 18 de diciembre, de Ordenación de las Telecomunicaciones, BOE, 303, de 19 de diciembre de 1987, pp. 37.409-37.419.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 88

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

89

Anexo 1. Aceptación de equipos por la Dirección General de Telecomunicaciones Equipo

Marca

Modelo

Fabricante

Fecha

Adaptador de terminal acceso básico a RDSI (net-3)

Hewlett-Packard

HP ISDN BRI

Hewlett-Packard France, Francia

1994

Centralita privada con acceso básico a RDSI (NET-3)

Philips

Sopho-S10 Sopho-S15 Sopho-S25 Sopho-S35

Philips B.C.S. Small Switching, Reino Unido

1994

Adaptador para PC con acceso básico a RDSI (net-3)

Telefónica

tarjeta S-PC

Alcatel Standard Eléctrica, España

1994

Centralita

Ericsson

MD110

Intelsa

1994

Procesador de comunicaciones interfaz X.25 (NET-2), Nano PAD

SFA Data Communications Inc.

Nano Turbo

SFA Data Communications, EEUU

1994

Centralita digital con acceso básico a RDSI (NET-3)

Northern Telecom

Meridian-1

Northern Telecom, Irlanda

1994

Centralita privada con acceso primario a RDSI (NET-5)

Ericsson

modelo MD-110/ WALL-MOUNTED

Ericsson, Suecia

1995

Centralita privada con acceso primario a RDSI (NET-5)

Ericsson

MD-110/90

Ericsson, Suecia

1995

Multiplexor con acceso básico a RDSI (net-3)

Ascom Timeplex

time/Lan Access Router

Ascom Timeplex Ltd., Reino Unido

1995

Adaptador para PC con acceso básico a RDSI (NET-3),

Picturetel

Escab

Picturetel Corporation, Estados Unidos

1995

Centralita privada con acceso básico a RDSI

Telenorma

Integral-331

Telenorma, GmbH Alemania

1995

Adaptador para acceso básico a RDSI (NET-3)

AVM

AVM-ISDNController-A1

AVM AUD Markt. UND Computersys, GmbH, Alemania

1995

Centralita privada con acceso primario a RDSI (NET-5)

Hicom-392

Siemens

Siemens, A.G. Alemania

1995

(Continúa)

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 89

3/9/19 8:47


90

ÁNGEL CALVO

Anexo 1. Aceptación de equipos por la Dirección General de Telecomunicaciones (cont.) Equipo

Marca

Modelo

Fabricante

Fecha

Centralita privada con acceso primario RDSI

Ericsson

Businessphone-250

Ericsson, Austria

1996

Centralita privada con acceso primario a RDSI

AT&T

Definity G3i

AT&T, Estados Unidos

1996

Terminal específico RDSI

Matra

Matracom 420(MC420

Matra Communication, en Francia

1996

Concentrador de llamadas con acceso primario RDSI

Wyatts Reuter Company

DK-200

AB Electronic Assemblies, Reino Unido

1996

Interfaz de acceso primario RDSI

Coral

PRI-30

Tadiran Electronics Industries, Inc., Israel

1996

Terminal específico RDSI

Matra

Matracom 420(MC420)

Matra Communication, Francia

1996

Equipo teléfono RDSI con interfaz analógico

Interisa

INT-245

Interisa Electrónica, España

1996

Equipo de teléfono digital con acceso básico RDSI

Telefónica

IRISDN

Amper Telemática, España

1997

Equipo adaptador de terminal para RDSI (acceso básico)

EyP Telecomunicación

Miniorion

Sociedad Ibérica de Transmisiones Eléctricas, España

1997

Fuente: Elaboración propia a partir de BOE(s).

Cuadro-resumen de las siglas utilizadas

ADSL: Asymmetrical Digital Subscriber Line CEPT: European Conference of Postal and Telecommunications Administrations DSL: Digital Subscriber Line HTTPS: Hypertext Transfer Protocol ISDN: Integrated Services Digital Network RDSI: Red Digital de Servicios Integrados Servicio Integral de Comunicaciones de Empresa (SICE) TCP/IP: Transmission Control Protocol over Internet Protocol

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 90

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

91

Fuentes primarias

Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones Congreso de los diputados Sénat de la France Telefónica, Libros de Actas del Consejo de Administración Hemeroteca

BIT Computerworld Financial Times ISDN Newsletter La Repubblica La Vanguardia Le Monde Network World

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 91

3/9/19 8:47


92

Referencias Autorité de régulation des télécommunications, Rap­ port d’activité de l’ART, 2004. Bangemann Report, Europe and the Global Informa­ tion Society (1994), Bruselas, 26 de mayo de 1994. Browne T.E. (1985) Evolution to ISDN in the USA. In: Kaiser W. (eds), Integrierte Telekommunikation/Integrated Telecommunications. Telecommunications, vol 11. Springer, Berlín.

ÁNGEL CALVO

Hugues, Thomas P., Networks of Power Electrificati­ on in Western Society, 1880-1930, Westview Press, Boulder CO, 1983. IGIC, European ISDN Atlas 1991, Information Gatekeepers Inc, Boston, MA, 1991. IGIC, Market Analysis of ISDN CPE Vendors- Profiles and Strategies, Information Gatekeepers Inc, Boston, MA, 1994.

Burd, N.C., ISDN Subscriber Loop, Chapman & Hall, Londres, 1997.

Information Gatekeepers Inc., Impact of fiber optics and digital technologies on the insulated copper wire industry, Information Gatekeepers Inc., Boston MA, 1994.

Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones, Informe Anual 1998, CMT, Madrid, 1998.

Information Gatekeepers Inc, Fiber Optics Weekly Update, Boston MA, IGI, 1996, p. 7.

Dorros, I., “ISDN”, IEEE Communications Magazine, March 1981, Vol.19 (2), pp.16-19.

Inoue, O., “Implementation in Japan (ISDN”, IEEE Communications Magazine, 30, 8, agosto 1992, pp. 54-57.

Ekelund, S. y Samuelsson, A., “Programmable PCM Multiplexer for the 30-Channel Hierarchy”, Ericsson Review, 65, 3, 1988, pp. 122-128. EU Commission, Study of the introduction of ISDN within the Community. Consultants final report. [Working Document], EU Commission, 1985.

ITU, Redes Digitales de Servicios Integrados, Recomendación UIT-T I.120, 1993. Iwens, J. L., “RDSI: a propósito de la economía de la RDSI”, BIT, 45, 1986, pp. 36-38.

Fischman, K. y Jorstad, N. D., Digital SPC switching technology. Foreign technology assessment, IDA paper p-2498, Institute for Defense Analyses, diciembre de 1990.

Joyandet, Alain, Hérisson, Pierre y TÜRK, Alex, L’en­ trée dans la société de l’information, Sénat de la France, Rapport d’information 436 - Mission commune d’information sur l’entrée dans la société de l’information - 1996 /1997.

Fuchs, Gerhard, ISDN - the telecommunications highway for Europe after 1992?, Telecommunicati­ ons Policy, 1992, vol. 16, issue 8, 635-645.

Kaplan, Gadi, “Japan’s Information Network system”, May 1984, IEEE Spectrum, 21(5): pp. 50-52. DOI: 10.1109/MSPEC.1984.6370267

Glen, D. V. Integrated Services Digital Networks, Standards, and Related Technology, NTIA Report 82-103, U.S. Department of Commerce for Communications and Information, junio 1982.

Keiko, “ISDN in Japan: Actors, status and expectations”, Telecommunications Policy, 19, 7, October 1995, pp. 531-544. https://doi.org/10.1016/03085961(95)00030-AGet rights and content

Gregg, Kathleen M. The status of ISDN in the USA, Telecommunications Policy, 1992, vol. 16, issue 5, 425-439.

Keiser B. E. y Strange E. (1985) Evolution of the Integrated Services Digital Network (ISDN). In: Keiser B.E., Strange E. (eds), Digital Telephony and Network Integration. Springer, Dordrecht.

Grupo de Tecnologías de la Información y las Comunicaciones, Foro Histórico de las Telecomunicaciones del Colegio Oficial de Ingenieros de Telecomunicación, Madrid, 2017. Haerens, F. et alt., “Pruebas de campo RDSI en las redes belga italiana y española”, Comunicaciones Eléctricas, 59, 1-2, 1985, pp. 89-97.

Kranzberg, M., “Technology and History: ‘Kranzberg’s Laws’”, Technology and Culture, 27, 3, 1986, pp. 544-560. Lai, Vincent S. y Reeh, Bernard, “ISDN implementation in the United States and Germany: A cross-country assessment”, Information & Manage­

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 92

3/9/19 8:47


LAS TECNOLOGÍAS DE ACCESO A INTERNET EN ESPAÑA: NACIMIENTO Y EVOLUCIÓN DE LA RED DIGITAL DE SERVICIOS INTEGRADOS, 1984-2005

93

ment, Volume 29, Issue 3, September 1995, pp. 131-140.

OECD, Broadband Growth and Policies in OECD Countries, OECD Publishing, París, 2008.

Liebscher, R.R. “ISDN deployment in Europe”, GLO­ BECOM ‘90: IEEE Global Telecommunications Con­ ference and Exhibition, San Diego CA, 2-5 de diciembre de 1990.

OECD Communications Outlook 2007, OECD, París, 2007.

Linares, Julio, “Una mirada a Internet desde las comunicaciones fijas”, Grupo de Tecnologías de la Información y las Comunicaciones, 50 años de evolu­ ción de la red de redes en España. De Tesys a la economía digital, Foro Histórico de las Telecomunicaciones, Madrid, 2018, pp. 160-162. Linares, J., Las telecomunicaciones mañana. Redes, sistemas y tecnologías. (Informe de Telefonica Inves­ tigación y Desarrollo), Fundesco, Madrid, 1991. Linares, Julio, “RDSI: opinión de las empresas: ¿Qué se espera de la RDSI?”, Bit, marzo-abril 1989, pp. 95-96.

OECD, OECD Reviews of Regulatory Reform: Regu­ latory Reform in Italy 2001, OECD, París, 2001. Ono, K. Evolution of global ISDN in Japan, “IEEE TENCON’90: 1990 IEEE Region 10 Conference on Computer and Communication Systems”, Conference Proceedings, 24-27 de septiembre de. 1990. Ronayne, J., Integrated Services Digital Network: From Concept To Application, CRC Press, Londres y Nueva York, 1997. Rosenberg, N., Inside the Black Box. Technology and Economics, Cambridge University Press, Cambridge, 1982.

Littman, Ma. K., Building Broadband Networks, CRC Press, Boca Raton, 2002.

Thachenkary, Cherian S., “Integrated Services Digital Networks (ISDN): six case study assessments of a commercial implementation”, Computer Networks and ISDN Systems, 25, 8, March 1993, pp. 921-932.

Miguel de, Javier, “RDSI: opinión de las empresas: la RDSI vista por Intelsa”, Bit, marzo - abril 1989, pp. 86-87.

Ungerer, Herbert; Berben, C. ’y Scott, P., Telecommunications for Europe 1992: The CEC Sources, IOS Press, Amsterdam, 1991.

Monedero, A. y Post, A., “Estado de la introducción de la RDSI en España”, Electrical Communication, 64, 1, enero de 1990, pp. 28-33.

Unesco, Informe mundial sobre la comunicación y la información, 1999-2000, Unesco-Cindoc, París, 2000.

Mossotto, C. et alt., “ISDN Activities in Italy”, IEEE Journal on Selected Areas in Communications, 4, 3, 1986, pp. 413-420.

Zolait, A. H. S., Technology Diffusion and Adoption: Global Complexity, Global Innovation, IGI Global, Hershey PA, 2013

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 69-93

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 93

3/9/19 8:47


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 94

3/9/19 8:47


ACTIVITATS DE LA SCHCT

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 95

3/9/19 8:47


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 96

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110 ISSN: 2013-9640 / DOI: 10.2436/20.2006.01.212 http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

Espais i geografies de la ciència: natura, ciutats i laboratoris a la historiografia de la ciència1 IGNACIO SUAY-MATALLANA FACULTAT DE MEDICINA, UNIVERSIDAD MIGUEL HERNÁNDEZ.

Resum: Aquest article pretén recollir resumidament alguns dels treballs històrics més recents relacionats amb els espais i les geografies de la ciència, un camp d’estudi que ofereix magnífiques possibilitats i que es pot estudiar tenint en compte aproxima­ cions, contextos i estudis de cas molt diversos. En primer lloc, es mostrarà com la natura és un espai on es produeixen un gran nombre d’activitats científiques que im­ pliquen la participació tant d’experts com de profans. En el segon apartat, es mostra­ rà com la ciutat no és només un espai on es concentren una gran quantitat d’institu­ cions científiques, sinó que elles mateixes són uns espais construïts —al menys en

1.  Aquest article és una versió revisada de la conferència inaugural de la XIV Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Castelló, 2016), titulada «Espais, experts i regulació: els laboratoris de duanes i el control de mercaderies (1880-1930)», que vaig tenir el plaer de presentar gràcies a l’amable invitació dels organitzadors de la Trobada. Aquest treball pretén oferir, en primer lloc, una selecció de treballs publicats en els darrers vint anys al voltant de l’anomenat «gir geogràfic» (spatial turn) de la història de la ciència considerant diferents exemples. Posteriorment, es mostren alguns estudis de cas a la península Ibèrica, analitzant amb una mica més de detall els laboratoris de duanes (ja que formen part del projecte postdoctoral de l’autor). Al cap i a la fi, aquest treball tracta de mostrar les connexions entre la geografia i la història de la ciència, emfatitzant com existeix una relació dialèctica entre la ciència (incloent-hi la tecnologia i la medicina) i la natura, les ciutats i els espais urbans. Aquest article ha sigut possible gràcies als projectes d’investigació «Vivir en un mundo tóxico» (HAR2015-66364-C2-2-P), finançat pel govern espanyol, i «Visions of Lisbon» (PTDC/ IVC-HFC/3122/2014), finançat pel govern portuguès. * Correspondència: Ignacio Suay-Matallana isuay@umh.es

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 97

3/9/19 8:47


98

IGNACIO SUAY-MATALLANA

part— com a resultat de nombrosos intercanvis científics. Finalment, es considerarà una altra escala de geografies de la ciència per analitzar amb més detall alguns espais científics concrets com ara les aules, els hospitals o els laboratoris. Aquest article pretén mostrar com aquests nivells —natura, ciutats i espais concrets— ofereixen moltes oportunitats d’estudi per a la història de la ciència, quan són considerats no com a agents passius ni unitats independents, sinó com a espais científics connec­ tats els uns amb altres i amb la societat. Paraules clau: espais i geografies de la ciència, natura, ciutats, laboratoris, duanes, historiografia, segles XIX i XX Spaces and geographies of science: nature, cities and laboratories in the historiogra­ phy of science Summary: The main aim of this article is to show recent historical works related to scientific spaces and geographies of the science, a field of studies that offers excellent possibilities of study, and that can be studied considering a large variety of approach­ es, contexts and case studies. First, I will show that the nature is a space where a large number of scientific activities are produced, involving the participation of both experts and lay people. Later, I will show that cities are not just spaces where many scientific institutions are concentrated, but also a place constructed —at least in part— because of numerous scientific exchanges. Finally, I will focus on another scale of scientific spaces to consider some specific scientific spaces such as classrooms, hospitals, and laboratories. The aim of this article is to show how these levels —na­ ture, cities and specific space— offer a great opportunity for history of science stud­ ies, when they are considered not just as passive agents nor independent units, but as scientific spaces connected with each other, and with society. Key words: spaces and geographies of science, nature, cities, laboratories, customs, historiography, XIXth and XXth centuries

1. Introducció

Tot i que els espais científics no sempre han sigut considerats amb profunditat per la història de la ciència, sempre han estat presents i es poden estudiar gràcies a una gran varietat de fonts. Algunes d’elles són fonts iconogràfiques, com per exemple dibuixos, gravats, caricatures, fotografies, plànols, mapes, perfils geogràfics, etc. També existeix una gran varietat de fonts escrites i manuscrites, com ara diaris de viatges, guies urbanes, estadístiques, topografies i guies mèdiques, arxius, revistes i periòdics, etc. A més a més, les fonts materials, com els edificis, els entorns urbans, els objectes i les col·lecciones d’instruments, tenen també una gran importància. Aquesta riquesa de fonts i l’estreta relació entre espais, geografia i ciència no sempre ha sigut aprofitada. ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 98

3/9/19 8:47


ESPAIS I GEOGRAFIES DE LA CIÈNCIA: NATURA, CIUTATS I LABORATORIS A LA HISTORIOGRAFIA DE LA CIÈNCIA

99

La historiografia tradicional ha considerat, en moltes ocasions, els espais i les geografies de la ciència com un contenidor inert, com un escenari o com un decorat on transcorria l’activitat científica. Els llocs i els espais, però, són agents actius, no passius, que condicionen les relacions entre persones, idees i pràctiques científiques. És a dir, els espais són molt més que els llocs on es practica o es discuteix la ciència, són també una categoria d’anàlisi (García-Belmar, 2014: 109). Aquest «spatial turn» o gir espacial, juntament amb el «gir geogràfic», no solament permet analitzar amb molt més detall un gran nombre d’espais científics, sinó que també permet establir ponts amb altres disciplines com la història urbana, l’arquitectura, la geografia, la història mediambiental, etc. Com indica Diarmid Finnegan, els treballs relacionats amb la geografia de la ciència permeten estudiar els espais de la ciència com a elements tangibles o reals que condicionen intel·lectualment i sancionen l’autoritat científica. Però també es poden entendre com a espais culturals i socials que limiten, i alhora possibiliten, determinades pràctiques científiques. És per això que Finnegan fa servir el concepte de «science in situ» per a estudiar les activitats científiques realitzades en un determinant context físic, social i cultural, i, d’altra banda, usa el concepte de «science in motion» per a analitzar la circulació de la ciència, les seues pràctiques i els seus objectes (Finnegan, 2008). Altres categories per a estudiar les relacions entre ciència i espai han sigut suggerides pel també geògraf de la ciència David Livingstone, autor d’un influent llibre sobre aquesta qüestió titulat Putting Science in its place (Livingstone, 2003). Livingstone proposa tres nivells o escales d’anàlisi. En primer lloc es proposa considerar un nivell més bàsic o concret, com per exemple un laboratori, un hospital, una universitat o un museu, per a estudiar qüestions com ara la seua relació amb els científics, amb altres treballadors i amb el públic, així com la seua relació amb qüestions més àmplies com el context legal, educatiu, tècnic, etc. En segon lloc, es pot considerar una escala més àmplia, com ara una ciutat, per a analitzar les cultures de la ciència, els interessos dels científics i de la societat, així com les negociacions entre diferents actors, llocs i pràctiques. Finalment, un altre tipus de treballs relacionats amb els espais i les geografies de la ciència han considerat una escala global per a analitzar la circulació, l’apropiació i la reinterpretació dels coneixements científics i els intercanvis i les xarxes científiques existents entre diferents territoris. En aquest treball es començarà discutint la importància de la ciència com a espai científic; en segon lloc, s’analitzaran alguns treballs que relacionen la història de la ciència amb la història urbana, i, finalment, es considerarà l’escala o nivell més bàsic proposat per Livingstone per analitzar amb detall alguns espais científics concrets com aules, hospitals i laboratoris. 2. Natura

Per a historiadors com Robert Kohler, la natura és un lloc privilegiat per a estudiar les pràctiques científiques. Els seus treballs mostren que la natura no és només un espai científic, ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 99

3/9/19 8:47


100

IGNACIO SUAY-MATALLANA

sinó que en moltes ocasions és molt difícil establir un límit clar entre les activitats científiques fetes al camp i als laboratoris, és a dir, que existeix una frontera borrosa entre la natura i els espais científics més coneguts (Kohler, 2002). En algunes disciplines, l’estudi de la natura implicava un notable esforç per a establir patrons, ordenar l’espai o recol·lectar espècimens que després havien de ser preparats, classificats, ordenats, estudiats i exposats. En altres casos, com per exemple les anàlisis d’aigües minerals, la distinció entre els límits de la natura i el laboratori és encara més complexa. La recollida de mostres d’aigües implicava una sèrie de «field-operations», o treballs de camp, que influïen notablement en els resultats del laboratori (Livingstone, 2003). Fins i tot, les mostres d’aigua podien no ser arreplegades pels químics o els analistes, sinó per veïns, malalts o altres persones no sempre habituades a aquestes qüestions. A més a més, per a una correcta anàlisi era molt recomanable enviar, juntament amb la mostra d’aigua, informació sobre els minerals i l’estat i el tipus del terreny proper a la font d’aigua, i també era molt important assegurar la cadena de custòdia de la mostra enviada (Suay-Matallana, 2016). Per altra banda, els experts van tractar de reduir els problemes anteriors preparant instruccions, manuals i consells que implicaven disciplinar els observadors i establir xarxes de confiança, que reduïren la distància existent entre els científics treballant en els seus laboratoris i les persones que arreplegaven mostres a la natura (Livingstone, 2003). Amb un punt de vista similar, l’historiador Thomas Gieryn també reivindica el valor de la natura com a espai de legitimació de l’activitat científica. Als seus treballs afirma que, igual que succeeix amb els laboratoris, la natura també pot ser considerada com un «truthspot», o espai de credibilitat, emprat pels científics per a legitimar-se ells mateixos, justificar les seues pràctiques i discutir les reivindicacions i asseveracions científiques (Gieryn, 2006: 5-6). És a dir, afirma que, per una banda, alguns científics tenen la possibilitat de fer servir els laboratoris com a espais d’estandardització de les seues pràctiques o procediments o bé de replicar les propostes fetes per altres experts. Alhora, altres científics, com els geòlegs, els enginyers de mines i els agrònoms, els botànics o els químics, que tenen un contacte molt directe amb la natura salvatge, emfatitzen molt sovint la complexa variabilitat d’aquest espai —on les condicions d’estudi no poden ser controlades com als laboratoris— amb la intenció de reivindicar-se com els únics experts encarregats d’estudiar, definir i organitzar la natura. Com es mostrarà a continuació, Gieryn també defensa que, a més a més de la natura i els laboratoris, les ciutats també poden ser considerades com un «truth-spot» on analitzar les relacions entre ciència i societat. 3. Ciutat

En els últims anys han sorgit nombrosos treballs que reivindiquen el gran potencial que ofereix la història urbana a la història de la ciència. En realitat, l’estudi de les relacions entre ciència i ciutat implica un doble esforç. D’una banda, la història de la ciència ha d’analitzar ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 100

3/9/19 8:47


ESPAIS I GEOGRAFIES DE LA CIÈNCIA: NATURA, CIUTATS I LABORATORIS A LA HISTORIOGRAFIA DE LA CIÈNCIA

101

com les característiques pròpies de les ciutats afecten i configuren les pràctiques científiques, ja que, per exemple, poden ajudar a articular els interessos i les aspiracions dels científics en un context específic. A més a més, les línies de recerca dels científics estan condicionades molt sovint pel seu entorn local. L’estudi històric de les relacions entre ciència i ciutat també pot mostrar com els científics fan servir l’opinió pública local per a legitimar i reforçar les seues activitats o bé busquen el suport dels poders polítics o econòmics per a aconseguir els seus objectius. Al mateix tems, però, els historiadors de la ciutat, de l’urbanisme i de l’arquitectura també han d’esforçar-se per integrar els espais de la ciència en les seues històries urbanes. És a dir, han de considerar que la ciutat és també una construcció científica (Dierig et al., 2003: 1). Existeixen molts exemples que mostren aquesta doble dependència entre ciència i ciutat. Un d’ells és l’impacte urbà de l’higienisme. Al llarg del segle XIX, una gran varietat de professionals, com metges, farmacèutics, químics o enginyers, van defensar la necessitat de crear nous sistemes de clavegueram i de distribució d’aigua, o bé van proposar derrocar les antigues muralles de les ciutats o construir nous mercats municipals i escorxadors amb la finalitat, almenys suposadament, de prevenir malalties, evitar epidèmies i plagues i, en definitiva, millorar la salut pública a les ciutats (Hochadel & Nieto-Galán, 2016: 13). Però a més d’aquestes qüestions sanitàries, nombrosos científics també van participar en altres assumptes relacionats amb el creixement de les ciutats, la regulació de la densitat urbana, la construcció de nous sistemes urbans de transport i comunicació, la creació de nous espais d’oci i entreteniment i espais associatius, el desenvolupament de l’estadística, el control social i policial, etc. Per descomptat, en moltes ocasions totes aquestes interaccions generaven tensions i controvèrsies, tant entre diferents tipus d’experts com entre els científics i les autoritats o, més freqüentment, entre els científics i grans sectors de població. Els treballs d’historiadors com Christopher Hamlin s’han interessat profundament per aquestes qüestions i, fins i tot, s’han plantejat si les ciutats poden arribar a ser considerades elles mateixes com un «sistema químic» (Hamlin, 2007). Els seus treballs mostren les disputes existents entre enginyers, metges, químics, economistes, autoritats i el públic en general en relació amb el moviment sanitari, i mostren també la vinculació d’alguns experts amb les empreses privades creades amb la intenció d’assegurar les «necessitats vitals» d’alguns sectors de la població britànica a l’època victoriana (Hamlin, 1992).2 L’estudi de les ciutats també pot ajudar a comprendre millor les tensions i les complexitats de la ciència. Una d’aquestes tensions implica el valor simbòlic —i també real— que tenen molts edificis i complexos d’edificis en l’activitat científica d’una determinada ciutat, mentre que, al mateix temps, la ciència és reivindicada en moltes ocasions com una activitat separada i independent de la societat i del seu context (Dierig et al., 2003: 13). 2.  Per a un estudi molt més detallat vegeu: HAMLIN, C. (1990), A Science of Impurity: Water Analysis in Nineteenth Century Britain, Berkeley, Univ. of California Press.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 101

3/9/19 8:47


102

IGNACIO SUAY-MATALLANA

Els treballs d’Antonio Lafuente i Tiago Saraiva mostren la transformació de Madrid quan va passar de ser la seu d’una metròpolis amb possessions a ultramar a convertir-se en la capital d’un estat modern. A la fi del segle XVIII, a Madrid, igual que a Londres, Berlín, Lisboa, Estocolm o Varsòvia, no hi existia universitat, malgrat ser la seu de la cort. Les seues institucions científiques estaven disperses en diferents espais, alguns d’ells a l’àrea de San Bernardo i també a Atocha. Al llarg del segle XIX —i amb molta més claredat a principis del segle XX— la distribució dels espais científics de Madrid va canviar radicalment. A les proximitats d’Atocha l’arribada del ferrocarril havia facilitat la creació de nombrosos magatzems, tallers i espais industrials que van atraure diversos espais relacionats amb l’enginyeria. Al nord de Madrid s’hi van desplaçar diverses institucions mèdiques com hospitals o el nou Institut Alfonso XIII, i uns anys després es va crear la ciutat universitària, també al nord però una mica més allunyada del centre. Finalment, a la Colina de los Chopos, a l’est de Madrid, prop del Museu Nacional de Ciències Naturals, es van instal·lar progressivament institucions com l’Escola d’Enginyers o els laboratoris i institucions vinculats a la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE), com l’Institut Nacional de Física i Química, al denominat edifici Rockefeller. La creació d’aquests pols reflecteix la progressiva professionalització i especialització de la ciència a partir del segle XIX. La concentració d’espais dedicats a l’ensenyament als afores de la ciutat mostra l’interès per a crear nous campus universitaris, que pogueren créixer sense necessitat de nous canvis de lloc, però que al seu torn implicaven un distanciament de les activitats dels professors i estudiants a un espai allunyat, tancat i més ben controlat. Finalment, l’allunyament de les institucions dedicades a la recerca més pura a la Colina de los Chopos pretenia oferir una visió de la ciència menys local, amb edificis d’estil racionalista i funcionals associats al cosmopolitisme, l’abstracció i la cultura més elitista (Lafuente & Saraiva, 2004). Un altre llibre molt rellevant per a l’estudi de les relacions entre ciència i ciutat ha sigut editat per Agustí Nieto i Oliver Hochadel, en el qual s’estudia la ciutat de Barcelona en el període 1888-1929, quan es van inaugurar dues exposicions universals i internacionals. En aquest marc s’analitza com diferents elits —polítiques, professionals, econòmiques o religioses— van emprar la ciència per a legitimar els seus interessos, però alhora es van generar contestacions i moviments de sectors que no es conformaven amb aqueixa agenda que pretenia utilitzar la ciència i la tècnica com a element educatiu, moralitzador i, en definitiva, de control social. En aquest llibre s’analitzen diversos espais de la ciutat —a més de l’entorn de les exposicions— per a estudiar qüestions com per exemple els sistemes d’il·luminació i de clavegueram, les estacions radiofòniques i elèctriques, la construcció de trens i tramvies, els parcs d’atraccions, el paper de la premsa, la relació entre ciència popular i amateur, així com els plans i campanyes sanitàries. Tots aquests elements van ser presentats com a grans exponents de la modernització de la ciutat, però al mateix temps van tenir un gran impacte en les activitats diàries dels veïns de la ciutat (Hochadel & Nieto-Galán, 2016a: 16). ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 102

3/9/19 8:47


ESPAIS I GEOGRAFIES DE LA CIÈNCIA: NATURA, CIUTATS I LABORATORIS A LA HISTORIOGRAFIA DE LA CIÈNCIA

103

Els treballs que vinculen història de la ciència i història urbana també permeten reflexionar al voltant de les ciutats com a «contact zone», o espai d’encontre intercultural i de discussió de coneixements molt diversos que afavoreix la creació conjunta de nous sabers (Raj, 2011). Un exemple d’això són les ciutats portuàries, on es generen unes connexions a escala local i també internacional perquè són llocs on es troben mercaderies i persones amb diferents cultures i interessos, però que també connecten el mar amb els espais rurals i agrícoles de l’interior. Un altre exemple d’aquestes relacions és l’estudi de l’impacte de la ciència a les «second cities», és a dir, grans ciutats que no són una còpia de les capitals d’estat, sinó que rivalitzen amb aquestes en algunes qüestions. El seu gran creixement industrial i econòmic va implicar desafiaments específics com l’augment de població procedent del camp, el sorgiment d’unes poderoses elits industrials o comercials, la creació d’organitzacions obreres o la redefinició dels equilibris nacionals que implicaven un desafiament polític en el qual la tecnologia tenia un paper molt rellevant (Hochadel & Nieto-Galán, 2016b: 964). Altres projectes (com per exemple el denominat Visions of Lisbon) mostren com la construcció de noves institucions científiques a Lisboa va estar relacionada amb la reconfiguració política de la ciutat i del mateix Estat portuguès.3 La creació de nous espais científics i el seu impacte a la geografia de la ciutat de Lisboa no es limita, de cap manera, a les èpoques de major activitat de l’imperi portuguès. Al llarg dels segles XIX i XX, la ciència, la tecnologia i la medicina van tenir un important paper en la configuració de la ciutat, i els científics que hi treballaven van tenir un important paper en la configuració política de Portugal (Simões et al., 2012). Aquests nous actors i espais van ajudar a transformar la Lisboa del segle XIX i principis del XX per a ser no només la capital política, sinó també la capital intel·lectual, mèdica i científica del país, ja que fins llavors quasi totes les institucions acadèmiques de Portugal havien estat concentrades a Coïmbra. Posteriorment, l’enfortiment d’aquesta comunitat científica, i especialment dels metges, li va atorgar un paper molt rellevant en la transició del règim monàrquic al republicà en la dècada de 1910. Un exemple de la relació entre la construcció urbana de Lisboa i la consolidació de nous grups professionals és l’agrupament de nombroses institucions científiques entorn de dos pols o àrees urbanes, un d’ells situat prop de Príncipe Real —com ara l’Acadèmia de Ciències, l’Escola Politècnica, la Facultat de Lletres o l’Escola de Belles Arts— i l’altre situat al Camp de Santana, agrupant principalment centres relacionats amb la salut, com per exemple la Facultat de Medicina, l’Escola de Farmàcia, l’Institut Bacteriològic, l’Institut de Medicina Legal o la Facultat de Dret (Carneiro & Amaral, 2015). D’aquesta manera nous grups socials i especialistes van aconseguir vincular el seu estatus professional i les seues aspiracions individuals amb la cons3.  «Visões de Lisboa. Ciência, tecnologia e medicina (CTM) e a construção de uma capital tecno-científica (1870-1940)», [en línia] <http://ciuhct.org/en/research/visions-of-lisbon> [Consulta: 20 gener 2019].

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 103

3/9/19 8:47


104

IGNACIO SUAY-MATALLANA

trucció de noves institucions i nous edificis que permetien visualitzar el seu rol a la societat burgesa. Un altre exemple, a la ciutat de Lisboa, de les possibilitats que ofereix connectar diverses àrees, espais i contextos es troba a les duanes, uns llocs on es produïa un encontre de coneixements, de persones i de mercaderies. Els recintes portuaris i duaners són un espai amb fronteres administratives, burocràtiques i econòmiques que van ser emprades —juntament amb les fronteres militars, jurídiques i diplomàtiques— per a definir i controlar els territoris, discutir qüestions sanitàries, comercials i industrials i com a font d’obtenció d’ingressos fiscals (Nordman, 1999: 40-65). Alhora, les duanes són també un espai de negociació entre els interessos de diversos països i tradicions científiques, algunes d’elles relacionades amb els productes i les tecnologies comercialitzades, i d’altres mediades per experts governamentals que vigilaven la qualitat dels productes, el cobrament dels impostos o el control de les epidèmies. Els laboratoris duaners, creats en moltes ciutats a partir de mitjans del segle XIX, estaven vinculats a la hisenda pública i es dedicaven a analitzar les importacions i exportacions, determinar la qualitat i la vàlua de les mercaderies, establir estàndards i regulacions i facilitar l’aplicació dels aranzels o impostos corresponents. El seu paper com a espais institucionals situats a les fronteres de la ciència, la política i l’economia ofereix grans possibilitats per a estudiar la coproducció de nombroses qüestions científiques —com ara estàndards, regulacions o polítiques públiques— i per a comprendre millor les relacions entre ciència, economia i societat a l’època contemporània (Suay-Matallana, 2015; Suay-Matallana, 2019). A l’apartat següent es tractaran amb més atenció alguns d’aquests espais concrets, especialment les aules d’ensenyament, els hospitals i els laboratoris. 4. Espais

A més de la natura i les ciutats, un altre nivell d’anàlisi entre ciència i espais són els llocs concrets on es practicava o es discutia la ciència. La varietat d’espais de la ciència és molt àmplia, i alguns d’ells estan més estudiats, com per exemple les aules d’instituts i universitats, els hospitals, els laboratoris, els complexos militars, les instal·lacions de recerca bàsica, les estacions agronòmiques, els observatoris astronòmics, els balnearis, els jardins botànics i zoològics, les farmàcies, els museus o les fàbriques. Però també hi ha treballs que mostren les intenses discussions científiques existents en els tribunals de justícia, els dipòsits de cadàvers, els pubs, els coffee shops i els salons il·lustrats, els mercats, els parcs d’atraccions, les societats geogràfiques, els ateneus burgesos i populars, les oficines ministerials o les duanes, com es mostrarà posteriorment (García-Belmar, 2014: 110). En algunes ocasions, espais suposadament allunyats de la ciència van arribar a convertir-se tant en llocs on es realitzaven treballs científics com en espais que van transformar la mateixa activitat científica. Un exemple d’açò són els tribunals de justícia, en els quals tant jutges com advocats i perits es van veure obligats a fer servir dades empíriques procedents d’anàlisis químiques, d’auACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 104

3/9/19 8:47


ESPAIS I GEOGRAFIES DE LA CIÈNCIA: NATURA, CIUTATS I LABORATORIS A LA HISTORIOGRAFIA DE LA CIÈNCIA

105

tòpsies o d’històries clíniques i a desenvolupar nous procediments per a avaluar tant certeses com incerteses que van contribuir al desenvolupament i la consolidació de la toxicologia (Bertomeu-Sánchez, 2013: 225). Tota aquesta riquesa de treballs històrics, de fonts i d’espais pot ajudar —i ha de ferho— a recuperar els contextos on es desenvolupa la ciència, que molt sovint es veuen amagats pel mateix discurs científic. En moltes ocasions la ciència té una aspiració d’universalitat i neutralitat que es manifesta en una retòrica científica que posa en segon pla els personatges i que també desdibuixa el seu context espacial o geogràfic. Certament, en els espais científics es produeix una divisió i una organització social del treball que pot implicar una jerarquització que separa els espais i les persones, en molts casos sense necessitat de barreres físiques. Fins i tot historiadors, com Peter Morris, han apuntat que la competència entre diferents científics i entre diferents universitats i ciutats és un dels factors clau per a explicar l’evolució d’alguns espais com els laboratoris de química (Morris, 2015: 337-341). No obstant açò, com s’ha anat mostrant, existeixen múltiples interaccions entre els diferents espais de la ciència que no són unitats estanques que tenen uns límits marcats o unes fronteres tancades, sinó que són categories, escales i espais permeables (Gooday, 2008). Per tot açò l’estudi dels espais i les geografies de la ciència no només permet comprendre millor la intensa circulació de pràctiques, persones i objectes relacionats amb la ciència, la medicina i la tecnologia, sinó que també ofereixen importants claus per a analitzar la imatge pública de la ciència, la configuració de les ciutats, el paper dels experts, la construcció d’identitats regionals o nacionals, i, en definitiva, l’evolució de la societat al llarg del temps (García-Belmar, 2014). A continuació, tractaré de mostrar les possibilitats d’estudi que ofereixen tres emblemàtics espais científics: les aules, els hospitals i els laboratoris. Les aules i les institucions acadèmiques són uns espais científics amb un gran poder simbòlic, on la comunicació i la circulació de sabers ha estat normalment plantejada asimètricament i, per tant, la configuració espacial ha sigut dissenyada per a donar especial atenció a la disciplina, l’organització i la transmissió de coneixements dels docents als estudiants.4 Al seu interior es poden trobar diferents organitzacions de l’espai que tracten d’adaptar-se a diferents objectius i moments històrics. Per exemple, les antigues aules semicirculars o amfiteatres donaven un protagonisme especial al professor que se situava al centre i podia realitzar demostracions experimentals —tant fisicoquímiques com mèdiques— i facilitaven que només un reduït conjunt de persones tinguera la pos4.  Un projecte recent relacionat amb les aules, les interaccions acadèmiques i els materials escolars es troba a: «La ciencia en las aulas (1800-2000): Historia y enseñanza de las ciencias», [en línia] <https://hisencien.com/> [Consulta: 20 gener 2019]. Per a un projecte d’investigació vinculat als instituts històrics de Madrid vegeu: «Ciencia y Educación en los Institutos Madrileños de Enseñanza Secundaria (1837-1936)», [en línia] <http://ceimes.cchs.csic.es/> [Consulta: 20 gener 2019].

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 105

3/9/19 8:47


106

IGNACIO SUAY-MATALLANA

sibilitat de combinar l’observació i l’experimentació amb la paraula oral i escrita. A finals del segle XIX, l’expansió de l’ensenyament a nous grups de població i l’arribada de conjunts grans d’estudiants va motivar la reorganització de les aules amb files de taules o pupitres més o menys alineats que optimitzaven els espais, oferien més llocs i facilitaven l’accés a les aules i l’eixida dels estudiants que, molt sovint, necessitaven desallotjar l’aula per a continuar altres lliçons en una altra aula. Com es mostrarà posteriorment, els laboratoris acadèmics també van evolucionar per a facilitar l’exposició i la transmissió organitzada de coneixements a públics més amplis. A més a més, l’aspecte exterior dels espais docents mostra l’interès que tenien les autoritats acadèmiques de moltes universitats anglosaxones creades al segle XIX per distingir-se dels instituts mecànics o de les institucions d’ensenyament professional. La construcció de nous campus universitaris amb un estil arquitectònic similar al gòtic victorià pretenia facilitar que el públic els reconeguera de forma ràpida i visual com a espais que formaven part d’una tradició històrica més o menys certa però ben valorada per la societat de l’època (Forgan, 1989: 426-430). Per altra banda, els hospitals, com a institucions tant científiques com socials, reflecteixen els problemes sanitaris específics d’una àrea concreta i les respostes ofertes, així com els valors d’una societat enfront de la malaltia o les actituds enfront dels malalts. A l’època medieval els hospitals no només tractaven de fer front a malalties i grans epidèmies, sinó que eren, fonamentalment, institucions d’assistència a les classes més desfavorides, afectades per la pobresa i la marginalitat de grans sectors de població dels nuclis urbans. Al segle XIX aquest model d’assistència social anterior a la consolidació de les especialitats mèdiques va deixar pas a un nou tipus d’hospitals molt més complexos on es conjugava l’assistència mèdica per especialitats i per tipus de malalts (clínics, quirúrgics, etc.) amb un increment de tecnologies mèdiques que també va condicionar la configuració dels espais. A mitjans del segle XX els hospitals esdevingueren institucions marcadament científiques, i percebudes com a llunyanes i intimidatòries per a molts malalts, que van convertir els hospitals en símbols de la propaganda positivista (Lafuente & Saraiva, 2004). Al mateix temps, però, també es van mantindre alguns espais sanitaris molt específics com ara els sanatoris marítims, molts d’ells per a curar la tuberculosi, o bé espais d’aïllament com les leproseries, que estaven molt sovint en espais tancats i allunyats de les ciutats, o bé el llatzerets per a lluitar contra les epidèmies a les fronteres, que van generar una arquitectura específica amb espais sense contacte dels uns amb els altres i amb àrees de quarantena. I, per acabar, espais com els asils psiquiàtrics o manicomis també van generar trets específics, ja en unes ocasions es tractava de dificultar que els malalts trobaren l’eixida de l’edifici i pogueren escapar, mentre que en altres models es pretenia afavorir la serenitat i la tranquil·litat amb entorns agradables per a afavorir la recuperació tant mèdica com moral (Livingstone, 2003: 62). Finalment, els laboratoris són uns altres espais on les qüestions científiques i socials es ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 106

3/9/19 8:47


ESPAIS I GEOGRAFIES DE LA CIÈNCIA: NATURA, CIUTATS I LABORATORIS A LA HISTORIOGRAFIA DE LA CIÈNCIA

107

troben fortament lligades.5 Com ha sigut indicat anteriorment, els laboratoris inicialment foren construïts com a espais tancats on estudiar, classificar i reproduir els fenòmens físics, químics o biològics de forma controlada. Alhora, els laboratoris són, però, espais oberts a públics, com els malalts que visiten una farmàcia, els estudiants que fan unes pràctiques, els industrials que demanen una anàlisi química o bé protesten pels resultats obtinguts... Aquesta tensió entre el laboratori com a espai públic i privat implica que molt sovint els experts participen en assumptes públics o controvèrsies científiques amb la intenció d’obtindre el suport del públic, de la premsa o de les autoritats, reforçar la seua autoritat científica i fins i tot aconseguir més recursos. En molts casos —com per exemple els laboratoris municipals i duaners— és necessari que siguen considerats com a espais amb credibilitat, legitimitat científica i confiança, ja que estan encarregats de realitzar proves legals i judicials, regular el frau, aprovar productes o emetre certificats de qualitat; tot això, juntament amb la identitat professional dels seus experts, la consideració epistemològica de la química com a disciplina, les seues relacions institucionals o la seua proximitat (fins i tot espacial) als centres de poder, són qüestions fonamentals (García-Belmar, 2014: 112-114). Aquestes qüestions es poden estudiar per exemple analitzant controvèrsies científiques on el laboratori i els seus experts han de ser capaços de presentar dades acceptades per les dues parts en conflicte o bé per l’autoritat judicial o pública encarregada de dirimir la disputa. La participació dels laboratoris en qüestions tan variades també s’ha reflectit en la seua configuració física, que ha anat adaptant-se a l’especialització de la química, amb edificis i espais més grans amb diverses divisions i equipaments destinats a operacions i treballs específics. Per altra banda, les seues característiques arquitectòniques o les seues disposicions interiors també s’han adaptat a l’evolució de la cultura material de la química i al creixement de col·leccions d’instruments científics (Livingstone, 2003: 11-128). En tot cas, l’estudi d’espais científics com els laboratoris, els hospitals o les aules permet mostrar com la ciència, la tecnologia i la medicina estan condicionades per qüestions com el seu entorn físic, per la legitimitat dels seus experts, per com són percebuts per la societat i per les seues relacions amb el poder i l’economia. Tots aquests elements impliquen una circulació de persones, idees, objectes i valors que condicionen, transformen i re-formulen les activitats desenvolupades en aquests espais i les seues relacions amb la ciutat i amb altres territoris més o menys propers.

5.  Un projecte internacional vinculat als laboratoris i als espais de la química es troba a: «The Sites of Chemistry, 16002000», [en línia] <http://www.ambix.org/sites-of-chemistry/> [Consulta: 20 gener 2019]. També és molt recomanable la consulta de la base de dades d’espais de la química titulada: «Situating Chemistry», [en línia] <http://situatingchemistry.org/> [Consulta: 20 gener 2019]. Per a un projecte d’investigació al voltant de les col·leccions científiques vegeu: «COMIC. Comissió d’Instruments Científics», [en línia] <http://www.instrumentscientifics.org/comic/> [Consulta: 20 gener 2019]. Per al cas portuguès i brasiler és fonamental la consulta de: «Thesaurus de Acervos Científicos em Língua Portuguesa», [en línia] <http:// thesaurusonline.museus.ul.pt/> [Consulta: 20 gener 2019].

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 107

3/9/19 8:47


108

IGNACIO SUAY-MATALLANA

5. Conclusions

En aquest article s’ha mostrat com tant la natura, les ciutats o llocs concrets com les aules, hospitals o laboratoris són espais científics que es troben interconnectats i són dependents els uns dels altres. Entre totes aquestes escales es generen unes connexions on també participen experts, amateurs i la societat en general. Aquesta «hibridació» d’espais permet establir nous ponts de contacte entre diferents àrees geogràfiques, grups socials i esferes de coneixement, com ara la recerca més bàsica, la pràctica de la ciència, la divulgació o l’ensenyament (Livingstone, 2010: 6). Des dels estudis socials i culturals s’ha proposat també la noció d’«assemblatges urbans» com a proposta d’estudi de les múltiples cares de les ciutats (Farías & Bender, 2010). En aquest sentit, les ciutats estan formades per una xarxa d’espais i pràctiques en la qual les qüestions científiques es barregen amb les relacionades amb el transport, l’oci, el turisme, el consum, el poder, les reivindicacions veïnals, la vigilància policial, etc. Per això, aquests autors destaquen la importància de preguntar-se sobre l’agència de la ciutat, és a dir, pensar que la ciutat no és un simple conjunt dels elements anteriors, sinó que aquests elements van modificant-la permanentment, la qual cosa suposa un nou repte per als estudis de la geografia i la història de la ciència. Qüestions com les anteriors són fonamentals per a entendre millor la co-construcció de la ciència i el seu entorn. Existeixen, però, altres assumptes que també han de ser considerats amb major interès en futurs estudis sobre espais i geografies de la ciència, com per exemple la incorporació de conflictes mediambientals, els problemes de la contaminació i els diferents riscos (químics, nuclears, ambientals, etc.) amb efectes tant locals com globals. És per això que s’ha de fer un esforç per evitar aproximacions massa localistes en aquests estudis, així com les aproximacions simplistes sobre centre i perifèria. Com s’ha afirmat en altres treballs, és necessari entendre no només com es produeix coneixement científic en llocs específics, sinó com s’intercanvia entre diferents llocs (Shapin, 1998: 6-7). En aquest sentit, treballs recents utilitzen conceptes com «transnational municipalism» i «xarxes interurbanes» per a mostrar com l’intercanvi de persones, objectes, instruments i pràctiques entre diferents ciutats (algunes d’elles tan allunyades com Barcelona i Buenos Aires) ofereix noves pistes no només sobre la creació de coneixement científic fruit d’aquests intercanvis, sinó sobre l’evolució i la configuració mateixa de les ciutats estudiades (Hochadel, 2018: 22). Finalment, també seran benvinguts nous treballs que ajuden a problematitzar millor el concepte de «modernitat», a vegades associat a les idees de progrés científic i social. La industrialització ha tingut també un impacte en la natura que cal estudiar millor, les ciutats no han de ser analitzades només des de l’òptica dels nous barris burgesos, la implantació del telèfon, el telègraf o el tramvia, sinó també a través dels conflictes urbanístics, els problemes d’amuntegament, les disputes sobre la prostitució o les controvèrsies sobre l’aigua potable i el clavegueram; a més a més, els estudis sobre els espais científics no han de limitar-se als tradicionals experts, sinó que han de considerar també la participació d’altres ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 108

3/9/19 8:47


ESPAIS I GEOGRAFIES DE LA CIÈNCIA: NATURA, CIUTATS I LABORATORIS A LA HISTORIOGRAFIA DE LA CIÈNCIA

109

veus com les d’associacions de pacients o activistes diversos amb els seus propis sabers, pràctiques i interessos. Tots els treballs historiogràfics i estudis de cas mostrats en aquest treball poden ajudar a entendre millor la influència de la ciència i els experts en la societat, els debats entre centre i perifèria o entre diferents categories de ciutats, les col·laboracions i rivalitats entre diferents disciplines, el sorgiment de noves professions, de noves regulacions, el paper de la ciència en el control social, o la creació de discursos hegemònics tant en l’àmbit local com en el nacional i l’internacional, etc. En definitiva, l’estudi dels espais de la ciència i la consideració d’instruments concrets, de col·leccions científiques, de la distribució dels espais, de la seua localització i de la relació amb el seu entorn urbà, de les connexions existents entre experts i profans de diverses institucions o de la circulació de productes naturals o industrials ofereix magnífiques oportunitats per a enriquir els estudis de la història de la ciència, considerant noves fonts, actors i perspectives.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 109

3/9/19 8:47


110

Referències bibliogràfiques Bertomeu Sánchez, J. R. (2013), «Managing Uncertainty in the Academy and the Courtroom», Isis, 104, (2), 197-225. Carneiro, A.; Amaral, I. (2015), «Propaganda and Philanthropy: The Institute Bento da Rocha Cabral, the Lisbon Site of Biochemistry (1925-1953)», Ambix, 62, (2), 138-166. DIERIG, S. et al. (2003), «Toward an Urban History of Science», Osiris, 18, 1-19. Farías, I.; Bender, T. (2010), Urban Assemblages: How Actor-Network Theory Changes Urban Studies, Londres, Routledge. FINNEGAN, D. A. (2008), «The Spatial Turn: Geographical Approaches in the History of Science», Journal of the History of Biology, 41, 369-388. FORGAN, S. (1989), «The architecture of Science», Studies in History and Philosophy of Science, Part A, 20, (4), 405-434. GARCÍA-BELMAR, A. (2014), «Introduction. Sites of Chemistry in the Nineteenth Century», Ambix, 61, (2), 109-114. GIERYN, T. F. (2006), «City as Truth-Spot: Laboratories and Field-Sites in Urban Studies», Social Studies of Science, 36, (1), 05-38. GOODAY, G. (2008), «Placing or Replacing the laboratory in the History of Science?», Isis, 99, 783-795. HAMLIN, C. (1992), «Edwin Chadwick and the Engineers, 1842-1854: Systems and Anti-Systems in the Pipe-and-Brick Sewers War», Technology and Cultu­ re, 33, 680-709. HAMLIN, C. (2007), «The City as a Chemical System? The Chemist as Urban Environmental Professional in France and Britain, 1780-1880», Journal of Urban His­ tory, 33, 702-728. HOCHADEL, O.; NIETO-GALÁN, A. (2016a), Barcelo­ na: An Urban History of Science and Modernity, 18881929, Abingdom, Routledge. HOCHADEL, O.; NIETO-GALÁN, A. (2016b), «How to Write an Urban History of STM on the “Periphery”», Technology and Culture, 57, (4), 962-972. Hochadel, O. (2018), «Introducción: Circulación de

IGNACIO SUAY-MATALLANA

conocimiento, espacios urbanos e historia global. Reflexiones historiográficas sobre las conexiones entre Barcelona y Buenos Aires». A: Girón Sierra, Á. et al., Saberes transatlánticos: Barcelona y Buenos Ai­ res: conexiones, confluencias, comparaciones (18501940), Madrid, Ediciones Doce Calles, 15-40. KOHLER, R. E. (2002), Landscapes and labscapes. Exploring the lab-field border in biology, Chicago i Londres, The University of Chicago Press. LAFUENTE, A.; SARAIVA, T. (2004), «The Urban Scale of Science and the Enlargement of Madrid (18511936)», Social Studies of Science, 34, (4), 531-569. LIVINGSTONE, D. N. (2003), Putting science in its pla­ ce. Geographies of Scientific Knowledge, Chicago, University of Chicago Press. LIVINGSTONE, D. N. (2010), «Landscapes of Knowledge». A: MEUSBURGER, P.; LIVINGSTONE, D. N.; JÖNS, H. (ed.), Geographies of Science, Dordrecht, Springer, 3-23. MORRIS, P. (2015), The matter factory. A history of the chemistry laboratory, Londres, Reaktion Books, Ltd. NORDMAN, D. (1999), Frontières de France. De l’es­ pace au territoire. XVI-XIX siècle, París, Gallimard. RAJ, K. (2011), «The Historical Anatomy of a Contact Zone: Calcutta in the 18th Century», Indian Economic and Social History Review, 48, (1), 55-82. Simões, A. et al. (2012), «The Physical Tourist Physical Sciences in Lisbon», Physics in Perspective, 12, 335-367. Shapin, S. (1998), «Placing the View from Nowhere: Historical and Sociological Problems in the Location of Science», Transactions of the Institute of British Geo­ graphers, 23, 5-12. Suay-Matallana, I. (2015), «Customs Laboratories, chemistry and excise: an historical introduction», World Customs Organization News, 77, 34-37. Suay-Matallana, I. (2016), «Between chemistry, medicine and leisure: Antonio Casares and the study of mineral waters and Spanish spas in the nineteenth century», Annals of Science, 73 (3), 289-302. Suay-Matallana, I. (2019), «A cultural material do laboratório da Alfândega de Lisboa», Conservar Patri­ mónio, 30, 131-139.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 97-110

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 110

3/9/19 8:47


RESSENYES BOOK REVIEWS AND CONFERENCE REPORTS

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 111

3/9/19 8:47


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 112

3/9/19 8:47


Francesc X. Barca Salom

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 113-115

Xavier Campi (2014). La Terre ne tourne pas rond. Une histoire des formes et de mouvements. París: Cassini, 309 p. [ISBN 978-284225-201-4] Quan va caure aquest llibre a les meves mans, el primer que vaig pensar va ser que es tractava d’un altre llibre més sobre els moviments de la Terra. No obstant, la seva lectura m’ha acabat sorprenent favorablement ja que, tot i tractar una temàtica a bastament estudiada, l’autor li sap donar un caire didàctic molt digne d’interès. Al llarg de vuit capítols l’autor analitza el moviment del planeta blau des d’un punt de vista històric. Comença recomanant al lector que dirigeixi una mirada al cel per tal de comprendre el perquè de la visió geocèntrica que va regir l’astronomia durant segles. Aquesta observació a un espai suposadament immutable, el porta a descriure les primeres cosmologies gregues, de les quals destaca les esferes homocèntriques d’Èudox (405-350 aC). L’autor ja ens indica que els antics van constatar que hi havia un desplaçament dels equinoccis sobre l’eclíptica cap a l’oest, de manera que aquests s’avançaven uns quants minuts. Fou l’anomenada precessió dels equinoccis que tanta repercussió va tenir en els calendaris. Per facilitar al lector la comprensió d’aquest fenomen, l’autor deixa un xic a banda el rigor històric per tal d’avançar l’explicació actual, cosa que resulta de gran ajuda per a un lector profà. Destina el segon capítol a aprofundir en les cosmologies antigues on la rodonesa de la Terra era acceptada. Ens explica com el mite de la Terra plana és abandonat des dels Pitagòrics i com posteriorment es produïren algunes mesures importants del radi i la dimensió del nostre planeta. Entre aquestes en destaca dues de prou conegudes: les d’Eratòstenes (284-192 aC) i Posidoni (135-50 aC). Els moviments erràtics dels planetes, afegits als estudis dels moviments de les estrelles recollits en els catàlegs, van anar posant cada cop més en evidència que hi havia un seguit d’anomalies que calia afrontar. Això és el que l’autor ens indica quan afirma que els cels no giren en rodó. Un capítol on també dedica unes pàgines als instru-

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 113

3/9/19 8:47


114

Francesc X. Barca Salom

ments astronòmics més antics, com la diòptrica, l’esfera armil·lar, l’astrolabi i la clep­ sidra. Arribats a aquest punt, l’autor fa un salt en la història per tal d’arribar a l’heliocentrisme i al seu màxim representant: Nicolau Copèrnic (1473-1543), sense oblidar els precedents com Aristarc. Analitza les dues obres de l’astrònom polonès i detalla l’estudi que aquest fa del Sol situant-lo en una excèntrica. No oblida tampoc a Tycho Brahe (1546-1601), amb el seu sistema geoheliocèntric, i recorda que Brahe va abandonar les esferes homocèntriques. Les mesures astronòmiques acurades que Brahe va fer serviren a Kepler (1571-1630) per a establir les seves tres lleis i per a elaborar les taules rudolfines. Xavier Campi acaba el capítol amb les observacions de Galileu, el seu procés i les dificultats religioses per l’acceptació de l’heliocentrisme. La comprensió del problema dels moviments de la Terra comença a evidenciar-se amb l’abandó de la física aristotèlica, cosa que comença a succeir amb la creació de les acadèmies científiques. Aquí l’autor ens parla de Descartes (1596-1650), de Huygens (1629-1695), de Hooke (1635-1703) i sobretot de Newton (1643-1727), el qual va tractar de donar una primera explicació de la precessió dels equinoccis per l’aplanament de la Terra en els pols. Tanmateix, van començar a establir-se dues concepcions de la forma de la Terra. La dels cartesians, que la consideraven allargada, i la dels newtonians, que optaven per la forma aplanada. La forma de la Terra porta l’autor a parlar de les expedicions per a mesurar el meridià a Lapònia i al Perú. Aquest és un bon moment per a introduir la geodèsia geogràfica, però també la mesura de la gravetat sobre la superfície de la Terra o geodèsia dinàmica. La mesura del meridià per a establir el metre com a mesura universal ocupa també algunes de les pàgines d’aquest capítol, en el qual oblida el paper de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i d’algunes figures locals com Antoni Martí Franquès (1750-1832) o Agustí Canelles (17651818), que ajudaren Mechain (1744-1804) en les seves mesures en territori català. Tanmateix, al nostre parer, la part de més valor d’aquest treball és l’estudi que fa de les aportacions posteriors a Newton. Els desenvolupaments matemàtics rigorosos duts a terme per D’Alembert (1717-1783), Clairaut (1713-1765) o Euler (1707-1783) van permetre analitzar els efectes de l’atracció de la Lluna i del Sol sobre la Terra i proporcionar algunes altres explicacions sobre la precessió dels equinoccis. Posteriorment, Bessel (1748-1846), Bradley (1693-1762) i Foucault (1819-1868), respectivament, van mesurar la paral·laxi de les estrelles, i van confirmar la solidesa del moviment de translació anual i del moviment de rotació diari del nostre planeta. L’autor d’aquest llibre no acaba el seu estudi històric en el segle XIX, sinó que el porta gairebé fins als nostres dies. En aquest sentit és molt interessant l’anàlisi que fa de la influència dels moviments de la Terra sobre els climes a través dels treballs de Joseph Alphonse Adhémar (1797-1862), James Croll (1821-1873) o Milutin Milankovitch (1879-1958). Finalment, recull també els treballs de Jacques Laskar (1955-), de les darreres dècades del ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 113-115

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 114

3/9/19 8:47


115

RESSENYES

segle XX, que mostren que el sistema solar és un sistema caòtic del qual és pràcticament impossible fer prediccions del seu comportament a llarg termini. La Terra ne tourne pas rond és un estudi molt aprofundit de les diferents teories del comportament del nostre planeta des de les concepcions mítiques antigues fins als estudis més actuals. Creiem que es tracta d’un llibre que pot ser de molt d’interès per als historiadors de la ciència, però també per a qualsevol persona interessada en l’astronomia. El tractament didàctic de l’obra, que ha estat una preocupació constant de l’autor des del primer moment, la fa assequible a qualsevol persona interessada en aquesta temàtica sense ser necessari tenir uns elevats coneixements previs. Francesc X. Barca Salom Universitat Politècnica de Catalunya. Càtedra UNESCO Tècnica i Cultura francesc.barca@gmail.com

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 113-115

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 115

3/9/19 8:47


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 116

3/9/19 8:47


Salvador J. Ribas Rubio, Josep Maria Pons Poblet

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 117-121

Miguel Á. Granada; Patrick J. Boner; Dario Tessicini (ed.) (2016). Unifying Heaven and Earth. Essays in the History of Early Modern Cosmology. Barcelona: Universitat de Barcelona, 352 p. [ISBN: 97884-475-3960-4] Si pensem en un canvi de visió de la concepció entre la humanitat i l’Univers fàcilment Nicolau Copèrnic (1473-1543) acaba essent un dels protagonistes referenciats. L’any 1543 amb la publicació del De Revolutionibus Copèrnic va mostrar un canvi alternatiu a la visió aristotèlica i ptolemaica de l’Univers. Però en aquells moments de canvi van tenir un paper cabdal diversos personatges, alguns d’ells més vinculats al món de les creences que realment al de la ciència. Tot i això van contribuir a aquest canvi de visió de l’Univers. En aquest període dels segles XVI i XVII se centra la publicació Unifying Heaven and Earth. Essays in the History of Early Modern Cosmology, una publicació resultant del workshop «Man and Cosmos from Copernicus to Kepler», organitzat el 2014 a Barcelona, compilada per Miguel Á. Granada, Patrick J. Boner i Dario Tessicini.1 El recull d’assaigs derivats del workshop permet una visió profunda d’aquest període analitzant alguns dels personatges rellevants i les seves influències, sense passar per alt algunes de les polèmiques que els han envoltat. El primer assaig, a càrrec de Peter Barker i Tofigh Heidarzadeh, se centra en l’anàlisi de la situació i les possibles influències islàmiques en el pensament i els treballs de Copèrnic, especialment en el cas del «mecanisme de Tusi». Els autors exposen els estudis previs que ja apuntaven el fet que Copèrnic hauria estat influenciat pel pensament islàmic pel que fa als models geomètrics. També contrasten els treballs que ho posen en dubte i els sotmeten a discussió per a avaluar la veracitat o no d’aquestes influències i de quina forma podien haver-se produït. És especialment destacable la discussió relativa al mecanisme de Tusi on es mostra com la forma de dibuixar els cercles concèntrics 1.  Universitat de Barcelona. Grup d’investigació: Cosmología, teología y antropología en la primera fase de la Revolución Científica (1543-1633).

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 117

3/9/19 8:47


118

Salvador J. Ribas Rubio, Josep Maria Pons Poblet

i un cercle mòbil que fa Copèrnic és completament compatible i segueix els mateixos patrons per a etiquetar els elements que al-Tusi (1201-1274) va utilitzar al seu Tadhkira al segle XIII. A la qüestió de com es produeix l’intercanvi de coneixement, revisen els mecanismes existents i deixen palès que, malgrat les diferències culturals, existia un flux de coneixement entre Istanbul i Venècia. Aquest fet és, per tant, perfectament compatible amb la idea que elements geomètrics i altres idees poguessin arribar i contribuir als treballs de Nicolau Copèrnic. En el segon assaig, Didier Kahn se centra en una figura emblemàtica de la primera meitat del segle XVI, Paracels (1493-1541). Un personatge ben singular, molt més vinculat a l’aproximació teològica que no a la visió científica que en breu aniria imperant i marcaria el nou camí del coneixement científic. Paracels i els seus seguidors paracelsians van influir de manera clara en les teories de personatges de la talla de Tycho Brahe (1546-1601). Una de les grans dificultats que s’exposa és la verificació i datació dels textos atribuïts a Paracels, ja que tot sovint s’han pres textos dels seus seguidors o pseudoseguidors com a documents del mateix Paracels. Això, sumat al fet que alguns documents van veure la llum en un ordre diferent d’aquell en el qual van ser escrits, o que van romandre un temps sense ser coneguts però sí que havien estat llegits per altres contemporanis, genera un cert caos en la correcta interpretació de l’obra i el pensament de Paracels. En l’assaig, Kahn desglossa les obres més destacades i tracta d’ubicar les relacions temporals entre elles per poder entendre la visió de Paracels, una visió potentment teològica, i així veure com va poder influir en personatges com l’esmentat Tycho Brahe, el qual s’inspira de manera cabdal en treballs com el De Meteoris o l’Astronomia Magna, a l’hora de fer les seves teories sobre l’origen dels cometes. Aquest és un dels àmbits en què Paracels va influir més notablement en les immediates generacions de pensadors. Dario Tessicini en el tercer assaig analitza el debat ideològic entre Nicolau Copèrnic i un dels personatges emblemàtics de la ciència, Giordano Bruno (1548-1600). «Il Nolano», com s’autoanomena en els diàlegs coneguts com La Cena, ha transcendit a la població pel fet de ser executat l’any 1600 a causa dels seus pensaments clarament oposats a allò establert per un món eclesiàstic i aristotèlic. El que en general no es coneix són les seves discrepàncies respecte a Copèrnic. Si bé Bruno aplaudeix la visió heliocèntrica, considera que Copèrnic la utilitza com a eina matemàtica i realment l’heliocentrisme deriva de la natura en si mateixa. Tessicini analitza detalladament el pensament de Bruno en els textos escrits en italià que formen La Cena, corresponents al període londinenc (1583-1585). En aquests es mostra clarament com Bruno cerca també una visió dels moviments dels planetes sustentada en cercles perfectes i moviments uniformes, però amb un rerefons diferent de Copèrnic i que ell atribueix ja a la visió pitagòrica. L’evolució de Bruno és progressiva cap a visions més trencadores, començant per la visió d’un Univers infinit com presenta en el seu compendi De Immenso. En aquest mateix treball, mostra una clara ruptura amb tota la visió d’Aristòtil en plantejar que, igual que a la Terra hi ha moviments imperfectes, al cel els obACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 117-121

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 118

3/9/19 8:47


RESSENYES

119

jectes tampoc no són perfectes i per tant no cal cercar una visió amb aquests moviments. Tot acaba desembocant cap a un plantejament de moviments espirals, absolutament trencador amb tot allò establert. Tenim per tant una detallada anàlisi de l’evolució del pensament de Bruno cada cop més rupturista i trencadora amb el que estava establert, fet que acabaria costant-li la vida. El treball següent se centra en l’època post-Copèrnic, a càrrec de Pietro Daniel Omodeo. El seu estudi està centrat en el personatge de Daniel Cramer (1568-1637), un pensador luterà de l’escola bàltica que va destacar per la seva implicació en la teoria geoheliocèntrica proposada per Tycho Brahe. Omodeo analitza el context en què Cramer es mostra clarament contrari a la visió de Copèrnic i proper a Tycho. Fins i tot dedica la seva publicació Isagoge in Metaphysicam al mateix Brahe. La visió del moviment dels planetes de Cramer, però, era molt diferent, ja que des del seu punt de vista filosòfic i metafísic exposa que no cal considerar els planetes movent-se en les esferes perfectes sinó tractar-los com a ens individuals que es mouen en el medi, que es podria considerar un pas previ a les òrbites introduïdes per Johannes Kepler (1571-1630) uns anys més tard. Un dels elements clau del text d’Omodeo és l’intercanvi entre Cramer i Tycho, en especial la visita del primer a l’illa de Hven on Tycho treballava i que, en paraules del mateix Cramer, és la «unió» de la Metafísica proposada per ell i la Urània (l’astronomia) de Tycho Brahe. Es tracta, per tant, d’un treball que permet descobrir un personatge situat en un moment de transició i que, per aquest motiu, pot resultar menys conegut que Copèrnic, Tycho o Kepler. En el cinquè assaig, Patrick Boner analitza un dels personatges dels «darrers moments en què les humanitats i les ciències anaven juntes». Es tracta de Johann Georg Herwart (1553-1622). Aquest canceller de la Bavària va ser amic i patró de figures cabdals com Tycho Brahe i Johannes Kepler. Boner ens descriu la relació mitjançant una intensa correspondència entre Tycho i Herwart, en la qual aquest darrer consulta a Tycho sobre les posicions dels planetes i possibles esdeveniments singulars que li permetessin revisar la cronologia històrica, que va esdevenir com una mena d’obsessió. En particular, en les cartes analitzades per Boner hi ha dos esdeveniments especialment rellevants per a Herwart: els eclipsis i una suposada desaparició de Venus per la proximitat visual amb Mercuri. Boner ens mostra com, gràcies a aquest vincle, Tycho va aconseguir tenir accés a nombroses fonts bibliogràfiques que es trobaven sota el control de Herwart, amb el qual segurament, i gràcies a l’obsessió cronològica del bavarès, Tycho va incrementar els seus coneixements. Édouard Mehl, en el següent assaig, segueix l’evolució cronològica i centra el seu estudi en Johannes Kepler, en particular en la comparació de les dues edicions que va publicar del Mysterium cosmographicum (1596 i 1621) i com va evolucionar el seu pensament en aquest interval d’anys. Mehl exposa la visió i la rellevància de la simetria segons Kepler i ja comença plantejant algunes de les influències que podria haver tingut. Des de la visió d’Aristòtil d’una relació entre distància i velocitat dels planetes que Kepler integraria en les seves famoses lleis, fins a les discussions amb Tycho Brahe sobre el model geoheliocèntric (de Tycho) ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 117-121

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 119

3/9/19 8:47


120

Salvador J. Ribas Rubio, Josep Maria Pons Poblet

respecte a la visió heliocèntrica amb moviments excèntrics (el·lipses) que proposa Kepler. La descripció de Mehl permet avaluar com Kepler va anar evolucionant en el seu pensament i com construeix la seva visió del món alliberant la visió dels moviments dels planetes en esferes sòlides i introduint les òrbites el·líptiques i no circulars. Kepler segueix essent el protagonista en el setè assaig, on Jonathan N. Reiger analitza la publicació Harmonice Mundi; en particular, la visió geomètrica expressada per Kepler. L’autor enfoca l’estudi a la cerca de les influències de la Grècia clàssica sobre Kepler per a concloure que uns dels elements més influents haurien estat els treballs de Procle, més de mil anys abans, discutint la visió geomètrica proposada per Euclides anteriorment. Kepler cerca també una visió en harmonia de l’Univers i, per a compaginar-la amb les seves òrbites el·líptiques recentment publicades, cerca un equilibri interpretant que la visió polièdrica (sòlida) marcaria els grans trets del món, mentre que les harmonies vistes com quelcom viu o amb ànima, marcarien els detalls. Amb Harmonice Mundi, Kepler dona una visió més filosòfica o intel·lectual a allò que havia descrit per causes físiques en el cèlebre Astronomia Nova (1609) uns anys abans. Els cometes al llarg de la història han estat objecte d’observació i també de pors per les seves suposades males influències. En el següent assaig, Miguel A. Granada dona llum a un manuscrit de Michael Maestlin (1550-1631) sobre les observacions cometàries de 1618 en contrast amb documents previs de 1577 i 1580, on el mateix Maestlin analitzava anteriors observacions cometàries. Aquest treball pretén ser l’inici de posteriors estudis sobre els documents generats per Maestlin segons indica el mateix autor. Granada analitza les diferències clau entre les dues visions separades per quaranta anys. Si bé en els primers tractats Maestlin escriu en llatí, tot i que des d’una visió molt matemàtica i crítica amb les visions aristotèliques, en el de 1618 el seu text és en alemany i cerca una descripció més propera a la filosofia de la natura, segurament per les influències de Bartholomäus Keckermann (1572-1609) que defensava aquesta immutabilitat dels cels d’Aristòtil. L’autor descriu els atacs de Keckermann a qualsevol altra visió vinculada als cometes i les rèpliques en els treballs del mateix Maestlin. L’assaig inclou també una conclusió que posa en context la situació i el que vindrà a continuació: l’entrada en ús del telescopi per a l’observació del cel i com Maestlin comenta les observacions dels cràters i les valls de la Lluna o de les taques solars, que esdevenen una clara mostra de la no perfecció dels cossos celestes que s’esperaria del món aristotèlic. Els dos darrers assaigs de la publicació estan enfocats en l’anàlisi de la progressiva pèrdua de pes de les creences de perfil astrològic o les influències d’origen còsmic. En el primer dels dos estudis, Rink Vermij descriu l’evolució del pensament en l’àmbit dels Països Baixos durant la primera part del segle XVII. En un moment en què la relació de la Lluna amb les marees comença a ser acceptada, l’autor exposa com, amb el pas del temps, el pensament aristotèlic va deixant pas a la visió més racional de René Descartes (1596-1650). Tot i així, pensadors com Hernius podien ser crítics amb les influències celestes però alhora ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 117-121

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 120

3/9/19 8:47


RESSENYES

121

defensar que un cometa es generava a partir de dos eclipsis i certes configuracions astrològiques, per tant el moment de transició és evident. Vermij fa un salt més en el rebuig a l’astrologia a partir de 1635-1640, on el pensament de Descartes guanya la partida a Aristòtil i els treballs de Renerius o Saumaise apunten a fortes crítiques a l’astrologia i a una aposta pels arguments astronòmics per a comprendre el món. El segon assaig sobre la crisi de l’astrologia el presenta Steven Vanden Broecke. L’autor analitza les crítiques a l’astrologia des de finals de l’edat mitjana fins ben entrat el segle XVII amb especial èmfasi en el seu desenvolupament en l’àmbit francès. Arrencant al segle XIV amb Oresme o Langenstein, o al segle XV amb Pico della Mirandola, l’autor descriu com els tractats de l’època són ja extremadament crítics amb l’astrologia, però no pas per comparació amb cap aproximació científica, sinó molts cops per considerar-la un element pertorbador de la visió religiosa; i, per tant, l’argumentari s’aproxima a l’àmbit eclesiàstic amb autors com el jesuïta Pereyra. Amb l’entrada al segle XVII, la tendència crítica es manté però, en aquest cas, el punt de xoc ja no ve només de la visió religiosa, sinó del perill sobre el poder polític i el govern tal i com insisteixen, per exemple, les crítiques desenvolupades pel filòsof francès Michel Foucault (1926-1984). Es tracta, doncs, d’un detallat repàs en un viatge de 400 anys de crítica a les creences astrològiques, des de punts de vista ben diversos, fins a l’entrada del segle XVIII amb el qual conclou el darrer assaig d’aquest volum. De forma general ens trobem davant d’una publicació de molt alt nivell on, mitjançant el format d’assaig, el lector va descobrint amb molt detall com va fluir l’evolució del pensament en general, més enllà de la pròpia evolució de la ciència, i els canvis de pensament entre els segles XVI i XVII, quan el món transita d’Aristòtil i el geocentrisme a la visió heliocèntrica de Copèrnic, corregida i matisada per altres grans noms com el de Johannes Kepler, en els anys previs a l’aparició dels clarificadors treballs d’Isaac Newton. Salvador J. Ribas Rubio Parc Astronòmic Montsec & Universitat de Barcelona Departament de Física Quàntica i Astrofísica sjribas@montsec.cat Josep Maria Pons Poblet Universitat Politècnica de Catalunya Escola Tècnica Superior d’Enginyera Industrial (ETSEIB) josep.maria.pons@upc.edu

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 117-121

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 121

3/9/19 8:47


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 122

3/9/19 8:47


ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 123-125

Miquel Carandell Baruzzi (2017). Barcelona, ciència i coneixement. Barcelona: Albertí Editor i Ajuntament de Barcelona, 220 p. [ISBN 978-84-7246-159-8] Barcelona està de moda, més que mai. Turisme, clima, proximitat del mar. Oferta cultural i multicultural. Arquitectura, història. Oportunitats laborals, sens dubte. Fins i tot està de moda, potser, pel moment polític i social que estem travessant darrerament. La llista de motius que fan de Barcelona una ciutat mundialment coneguda és llarga. I, malgrat tot, en Miquel Carandell ens en troba encara un d’addicional. Un motiu pel qual, potser, Barcelona encara no està de moda, però pel qual sens dubte ho mereixeria: pel seu valor científic i historicocientífic. Barcelona, ciència i coneixement (coeditat per Albertí Editor i l’Ajuntament de Barcelona) ens ofereix una selecció d’algunes fites que relacionen la ciutat comtal amb la ciència, el coneixement, la tècnica i fins i tot la indústria. El llibre s’estructura en quatre seccions, corresponents a quatre recorreguts per diferents zones de la ciutat, agrupant temàticament les fites historicocientífiques en: 1) La salut a Barcelona; 2) La natura a la ciutat; 3) Les mesures del cel i la terra, i 4) La ciutat canviant. Si bé les tres primeres recullen fets relacionats amb les ciències de la salut, les ciències naturals i la física i la química, respectivament, la quarta ens ofereix una imatge més tecnològica, dibuixant un esbós del procés d’industrialització que va patir la ciutat al llarg dels últims dos segles. Cadascuna d’aquestes seccions va acompanyada d’un plànol on s’indiquen alguns punts clau per als relats que es desenvolupen en cada secció. Els plànols ens poden ser de gran ajuda si decidim passar de la teoria a la pràctica i endur-nos el llibre a donar un tomb per la ciutat, tot visitant en persona la versió contemporània dels espais que s’hi descriuen. Dins de cada secció temàtica hi trobem breus relats històrics, un per a cada fita històrica, amb una extensió d’unes tres o quatre pàgines. Cada fita comença amb un breu fragment de contextualització:

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 123

3/9/19 8:47


124

Blai Pié i Valls

un extracte d’algun text històric, com per exemple premsa de l’època o referències a altres treballs historiogràfics. A continuació, es desenvolupa el cos del contingut, on l’autor ens descriu el context històric i els detalls més interessants de cada fita. El text es complementa sovint amb fotografies, gravats o il·lustracions que ens ajuden a situar-nos en context o a entendre millor el relat històric. En total, trobem una seixantena d’aquests relats històrics que narren, per exemple: la història dels primers hospitals medievals de la ciutat (s. XIII); el pas de Ramón y Cajal per Barcelona (1887-1892); els orígens de les primeres col·leccions científiques privades, algunes de les quals amb els anys van acabar esdevenint autèntics museus (des del s. XVII fins a l’actualitat); gestes com el primer vol en globus aerostàtic a la ciutat (1847); la rellevància científica de la Torre del Rellotge del Port Vell (1792); el valor dels Porxos d’en Xifré com a primer objecte de fotografia al nostre país (1848), o la rellevància del Rec Comtal en el desenvolupament artesà i industrial de la ciutat, i del qual encara avui dia trobem molts vestigis en molts indrets de la ciutat. Dedica, així mateix, uns quants fets al Parc de la Ciutadella, un espai públic recuperat a mitjans del segle XIX i remodelat amb el punt de mira posat en la ciència. L’umbracle, l’hivernacle, el zoològic, el mamut o el Museu Martorell són clars exemples de l’orientació marcadament científica que va tenir aquest parc des de la seva concepció, un paper que amb els anys ha anat perdent. També hi trobem referències a fets històrics dels quals ja no se’n conserva cap rastre, com l’arribada del telescopi a principis del segle XV, o la desaparició cel enllà de François Arban en perdre el control del seu globus aerostàtic. Altres relats es poden connectar perfectament amb esdeveniments més recents, com la vida i les gestes de Josep Comas i Solà, astrònom de gran prestigi, l’herència del qual va esdevenir centre d’atenció mediàtica fa pocs anys. La casa on va viure, la Vil·la Urània, va estar a punt de ser enderrocada, i va ser gràcies a l’acció d’un moviment social que es va salvar, i fou reconvertida en un equipament de barri. Des d’un bon principi, l’autor ens deixa clar que aquest llibre no té pretensions de donar una imatge completa del desenvolupament històric de la ciència i la tècnica a la ciutat, sinó tan sols algunes pinzellades de fites històriques interessants per la seva rellevància o pel seu valor com a curiositat. La connexió entre les fites, però, és sovint innegable: sigui perquè comparteixen escenaris històrics, sigui perquè se succeeixen les unes a les altres cronològicament. A qualsevol lector amb un mínim coneixement de la història de Barcelona no li serà difícil formar-se una imatge ben completa del fil conductor de la ciència, la tècnica i, en general, el coneixement en aquesta ciutat al llarg dels últims segles. El to del llibre defuig l’estil recarregat; ben al contrari, és una lectura fàcil i desimbolta, digerible d’una tirada o a petites dosis fàcils de reprendre. I és que el llibre està escrit en un to divulgatiu, més que no pas erudit o acadèmic. I, tanmateix, l’autor n’és indubtablement un erudit. Fa uns anys vaig tenir ocasió de participar en un parell de visites guiades sobre ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 123-125

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 124

3/9/19 8:47


RESSENYES

125

aquesta temàtica que oferia Miquel Carandell a través de l’Institut d’Estudis Catalans. En tots dos casos les visites van ser excepcionals, tant per la gran quantitat de detalls i curiositats en què l’autor s’aturava per a dedicar-hi una mica més d’atenció, com pel fil conductor de la visita, que transmetia una imatge completa de la temàtica exposada i l’època involucrada. En definitiva, es tracta d’un llibre molt recomanable per a tothom qui vulgui descobrir alguns secrets velats de la història científica i tècnica de la ciutat, divulgats amb un to accessible i amb una bona dosi de detalls, curiositats i sorpreses. Conec prou bé l’autor, i sé que aquest llibre no és prou extens per a transmetre tot el coneixement que té en Miquel de la nostra ciutat i la seva relació amb la ciència i la història en general. A aquells que sentim admiració tant per la història de la ciència com per la ciutat de Barcelona, no ens quedarà més remei que gaudir-ne i restar a l’espera de noves entregues d’aquest bon divulgador per a anar descobrint més secrets amagats de la Ciutat Comtal, també ciutat científica. Blai Pié i Valls Universitat de Barcelona

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 123-125

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 125

3/9/19 8:47


ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 126

3/9/19 8:47


Jesús I. Català Gorgues

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 127-132

Encarnación Martínez Alfaro; Leoncio López-Ocón Cabrera; Gabriela Ossenbach Sauter (ed.) (2018). Ciencia e innovación en las aulas. Centenario del Instituto-Escuela (1918-1939). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas; Universidad Nacional de Educación a Distancia, 429 p. [ISBN 978-84-00-10401-6] L’any 2018 es va commemorar el centenari d’una institució educativa que a la fi de la Restauració i durant els períodes de la dictadura del general Primo de Rivera i la Segona República va maldar, com unes altres iniciatives d’aquella època, per redreçar i modernitzar l’ensenyament elemental i secundari a Espanya. L’anomenat Instituto-Escuela, fundat a Madrid sota els auspicis de la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE), va estar concebut com una mena de centre experimental per a assajar reformes educatives i com un espai de formació per al professorat, al compàs d’algunes de les més reeixides línies que llavors actuaven a l’avantguarda pedagògica internacional. El llibre que ací ressenyem, més un cicle de conferències i una exposició amb interessants materials originals al Museo Nacional de Ciencias Naturales, han estat el resultat tangible de la commemoració. Si ens centrem justament en el producte bibliogràfic, estem davant un impactant volum que arreplega quinze contribucions, originals de vint-i-dos autors i autores amb una acreditada trajectòria en la historiografia de l’educació espanyola. Una historiografia on precisament l’Instituto-Escuela, malgrat la seua justa fama, ha trobat un espai reduït, com ben bé recorden els editors a la introducció del llibre, la qual cosa ha fet d’aquest la justa resposta a una llacuna de coneixement que calia cobrir. L’ordenació del llibre segueix un esquema tradicional, tot anant de les contribucions de caràcter més general a les recerques d’abast més específic. Al primer capítol, Alejandro Tiana i Gabriela Ossenbach ofereixen el context de la renovació pedagògica a l’Espanya del primer terç del segle XX. Els ben coneguts lligams entre el moviment regeneracionista, l’impuls de grups i persones lligades a la Institución Libre

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 127

3/9/19 8:47


128

Jesús I. Català Gorgues

de Enseñanza i unes ànsies reformistes que llavors travessaven un ampli espectre de la societat espanyola determinaren un marc general per a intents de canvi en l’educació de l’estil del mateix Instituto-Escuela. A les reformes normatives i estructurals, com la introducció progressiva de l’escola graduada, la lenta però inexorable imposició de l’escolarització universal i els necessaris canvis a programes i llibres de text, que afectaven la totalitat del sistema educatiu, s’hi afegiren les iniciatives singulars que acceleraven el tempo en el seu afany renovador, nodrit per la inspiració de moviments internacionals com l’Escola Nova i el seu èmfasi a col·locar nens i nenes al centre del procés educatiu. Les reformes, en tot cas, calia fer-les des dels mateixos establiments escolars, però també des dels espais de formació del professorat; uns docents que, per aquells volts, ja començaven a traure profit de les creixents facilitats per cursar estudis a l’estranger que propiciava la política de pensions de la JAE. L’Instituto-Escuela fou justament l’ariet que va concebre la JAE, i molt especialment el seu poderós i influent secretari, José Castillejo, per a assajar els seus ideals de reforma educativa, convençut al seu torn que la transformació del país en depenia totalment. Castillejo havia promogut entre 1914 i 1915 sengles Grupo de Niños i Grupo de Niñas (per a estudiants de batxillerat) vinculats a les que ja eren les expressions institucionals més reconegudes públicament de la JAE, la Residencia de Estudiantes i la Residencia de Señoritas. Aquells grups d’estudiants de secundària estaven concebuts no per a rebre classes, sinó per a viure una experiència culturalment activa i estimulant en un règim d’internat o semiinternat tutelat. De com Castillejo, ben coordinat amb el ministre d’Instrucció Pública, Santiago Alba, va aconseguir transformar aquesta iniciativa seminal i modesta en el definitiu Instituto-Escuela, ara ja sí com a centre educatiu de ple dret, ens en parla Álvaro Ribagorda al segon capítol. El període pròpiament inicial del ja fundat Instituto-Escuela centra la tercera contribució, a càrrec de Leoncio López-Ocón. La peculiaritat administrativa que el nou centre educatiu, malgrat el seu caràcter oficial, estiguera tanmateix baix el control de la JAE fou motiu d’una agra polèmica atiada per elements d’ideologia conservadora sempre dispostos a fer batibull polític amb les reformes educatives; a voltes, cal dir, amb el suport de gent lliurepensadora o directament esquerrana gelosa, nogensmenys, del poder que la JAE estava acumulant. Des de catedràtics d’universitat i claustres d’institut, tot passant per diverses capçaleres de la premsa, la qüestió fou debatuda fins i tot a les Corts. A la fi, el Real Decret que creava l’Instituto-Escuela fou efectivament aplicat i a l’estiu de 1918 els treballs per a inaugurar-lo en seu provisional per al nou curs estaven baix l’empara d’un reglament que estipulava, entre altres cridaneres novetats, un pla d’estudis amb assignatures seriades (és a dir, que es repetien en cursos successius per a intensificar l’estudi), la implantació d’especialitzacions als dos cursos finals de batxillerat i un seguit de canvis metodològics en les assignatures tradicionals, a més de la introducció de matèries com els treballs manuals, la música, etc. Per a la formació dels joves professors que havien d’aspirar a ser docents al nou centre, es van reclutar alguns dels més reeixits catedràtics universitaris de l’època; per citar-ne dos especialment rellevants des ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 127-132

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 128

3/9/19 8:47


RESSENYES

129

del punt de vista de la història de la ciència, trobem Ignacio Bolívar per a la secció de Ciències Naturals i Julio Rey Pastor per a la de Matemàtiques. Precisament de l’ensenyament de les ciències a l’Instituto-Escuela se n’ocupa el quart capítol, escrit per Santos Casado i Carmen Masip. Com sostenen els autors, el moviment de renovació educativa a l’Espanya de l’època trobava la seua expressió més característica justament en esta parcel·la. Un aprenentatge basat en l’experiència s’acomodava molt bé a eixes pràctiques científiques quotidianes del treball al laboratori, la confecció de quaderns per a registrar el treball diari, el col·leccionisme d’exemplars, les excursions, etc. Tots aquests elements van ser àmpliament utilitzats pels professors a l’hora de formar científicament els seus alumnes, com demostren, entre altres fonts primàries, alguns dels quaderns de classe que cada estudiant anava escrivint i il·lustrant al llarg del curs, i on havien de registrar totes les experiències pràctiques que anaven desenvolupant. A més d’açò, a l’Instituto-Escuela es va potenciar molt l’ús de les imatges com a eina pedagògica fonamentalment, una volta més de manera privilegiada, per a les ciències. Santiago Aragón, Carmen López San Segundo i Francisco Javier Frutos exploren aquest vessant de la pràctica pedagògica mitjançant el llegat de material projectable que s’ha conservat, i documenten el declivi i superació de l’ensenyament basat en els exemplars de gabinet que fins aquelles alçades havia estat dominant, especialment per a les assignatures de la branca de ciències naturals. Tant el quart com el cinquè capítols són deutors de les excel·lents col·leccions de fonts manuscrites i materials conservades de l’època de l’Instituto-Escuela, i preservades a l’actual Instituto de Enseñanza Media Isabel la Católica de Madrid, hereu del patrimoni moble i immoble d’aquell. Un aspecte essencial d’aquest llegat patrimonial és la biblioteca, les restes de la qual, uns 1.500 volums, es troben dipositades i catalogades dins del conjunt del fons bibliogràfic de l’esmentat institut. A més de llibres, el fons específic de l’Instituto-Escuela incorpora també les versions digitals de nombrosos quaderns escolars, posats a la disposició dels gestors del mateix fons per a les famílies d’antics alumnes. Una descripció general de tot açò es pot trobar al sisè capítol, a càrrec d’Encarnación Martínez Alfaro. La coherència entre l’ideari pedagògic del centre i els recursos bibliogràfics amb què es va dotar sembla palesa per a l’autora (presència de llibres estrangers en la llengua original; adquisició de manuals per a fer pràctiques científiques; ús restringit dels llibres de text com a complement del treball dels alumnes, i fonamentalment als cursos superiors; presència de novetats de bibliografia pedagògica per als professors, etc.). Encara que als llibres de la biblioteca de l’Instituto-Escuela dominara com és lògic la llengua castellana, cal dir que, com ja hem esmentat fa un moment, hi ha una cridanera presència de llibres en altres llengües (inclòs un testimonial volum en català) que en conjunt superen el terç del nombre total d’exemplars conservats. L’ensenyament de les llengües i de la literatura a l’Institut-Escola és justament el tema del capítol signat per Mario Pedrazuela que, entre altres coses, posa en relleu com també en aquest àmbit educatiu l’ensenyament mitjançant la pràctica estava especialment considerat a les orientacions pedagògiques del centre. La insistència en la lectuACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 127-132

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 129

3/9/19 8:47


130

Jesús I. Català Gorgues

ra autònoma d’obres literàries i una formació en almenys dues llengües estrangeres per a tots els alumnes (el francès obligatòriament, i a elecció l’anglès o l’alemany) entraven dins també d’eixe sentit de renovació profunda que maldaven per promoure els responsables de l’Instituto-Escuela que, en tot cas, saberen alhora conservar el valor de les tradicions al voltant de les llengües clàssiques. Per aconseguir els seus objectius, evidentment, calia posar-hi un context de treball adequat. Tot ideal de reforma pedagògica està associat a una reflexió sobre l’espai d’impartició i la seva corresponent materialització. Al capítol vuit, Francisco Javier Rodríguez Méndez estudia l’arquitectura expressament desenvolupada per a les activitats de l’Instituto-Escuela (abans, les seues activitats s’havien dut endavant en edificis llogats i altres ubicacions provisionals). Hi parla així de la concepció i execució, a la fi condicionada per les habituals restriccions pressupostàries, de l’edifici més conegut de la institució, l’anomenada «Sección Retiro», actualment seu de l’Institut Isabel la Católica. Ubicat precisament entre el gran parc urbà que li dona nom i l’estació del Mediodía, l’únic pavelló finalment executat dels quatre projectats ha estat sempre destinat a l’ensenyament secundari. Obra de Javier de Luque, fou inaugurat el 1928 després de quatre anys de treballs. Qüestionat ja a l’època per un sector de l’arquitectura espanyola, el ben cert és que és un edifici que responia a paràmetres ja superats per l’avantguarda dels edificis docents a Europa, però que si més no ha pogut acomplir amb la seua finalitat fins avui en dia. L’autor també fa notícia més sintètica de sengles edificis al carrer Serrano dedicats respectivament a les classes de primària i de parvulari, i que tampoc no tingueren un camí administratiu senzill. Tot plegat, allò que resta palès és la dificultat de compatibilitzar un ideal pedagògic amb unes certes concepcions arquitectòniques, la materialització de les quals queda sempre sotmesa als conflictes d’interessos que acostumen a contaminar les execucions d’obra pública. El novè capítol se centra en el professorat de l’Instituto-Escuela de Madrid. Escrit per José Damián López Martínez i María Ángeles Delgado, pateix d’una certa tendència encomiàstica quan pondera la tasca que desenvoluparen aquells docents. Té el gran encert, tanmateix, de no centrar-se en els catedràtics i ocupar-se també dels joves professors aspirants, molts dels quals trobaren a l’Instituto-Escuela la seua primera plataforma per a consolidar-se després als escalafons del professorat públic, i de la interessant aportació dels docents dels anomenats «ensenyaments especials», que eren aquells vinculats a les arts, els idiomes i l’esport, i que tan definidors van ser del nou tarannà pedagògic que s’hi defensava. Els processos de selecció i alguns aspectes que sí suscitaren tensions al claustre (excessiu nombre d’hores de classe, creixent nombre de matriculats, dispersió dels edificis, precarietat salarial, etc.) són apuntats, a falta potser d’una recerca específica que pot aportar unes claus socials força interessants. La perspectiva de gènere apareix ben clara al capítol número deu, on Maria Poveda parla de les alumnes. Concebut com un experiment de coeducació, tot i que aquesta condició només es va assolir plenament en certs períodes de la seua trajectòria, l’Instituto-Escuela va ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 127-132

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 130

3/9/19 8:47


RESSENYES

131

estar a l’avantguarda en la incorporació de les dones a l’educació secundària, un procés que, encara que encetat, anava a un ritme més lent al conjunt dels establiments a Espanya. El centre va tenir també un compromís destacat en la promoció de l’esport femení, que a més de promoure hàbits de vida activa saludable, feia visible mitjançant actituds, indumentària, etc. com algunes joves anaven conquerint nous espais de llibertat en una societat encara molt tradicional i dominada per les expressions de masculinitat. Una nòmina d’algunes alumnes i professores que passaren per les aules de la innovadora institució completen el panorama sobre les dones que passaren per les aules de l’Instituto-Escuela. L’Instituto-Escuela és una iniciativa típicament associada als ambients aperturistes en allò social i reformistes en allò polític del Madrid de la fi de la Restauració. Tanmateix, baix les noves condicions que obria el triomf de la Segona República, aquell experiment de la capital estatal va passar a ser model per a un nou estil d’ensenyament públic que les autoritats volien començar a fer general. Per aquesta raó, els tres capítols següents entren ja a considerar les breus històries dels centres inspirats per l’Instituto-Escuela que es van inaugurar a Catalunya, València i Andalusia. Salvador Domènech escriu sobre els quatre Institut-Escola catalans. El primer fou fundat a la tardor de 1931 al Parc de la Ciutadella de Barcelona; dependència de la Generalitat, mes amb certa supervisió per les autoritats centrals, va tenir com a prohom Josep Estalella, qui va combinar els ideals pedagògics institucionistes que l’havien alletat durant els seus anys a Madrid, amb l’estil propi del reformisme a Catalunya. Dos cursos després eren inaugurats uns altres dos Instituts-Escola a la ciutat, el Pi i Margall, a l’Eixample, i l’Ausiàs March, a Sarrià, ambdós radicats en edificis que havien pertangut a l’ara dissolta a Espanya Companyia de Jesús. Finalment, un quart Institut-Escola català, aquest localitzat a Sabadell a l’edifici de l’antiga Escola Pia, fou establert als inicis de la Guerra Civil. A banda de l’ús vehicular de la llengua catalana, els trets definitoris del quefer pedagògic i docent de l’Instituto-Escuela de Madrid foren adoptats sense especial problema als centres catalans. La seua estela renovadora, cridanerament, ha estat represa des que el govern català del tripartit d’esquerres engegara onze Instituts-Escola al curs 2010-2011, i que a dia d’avui ja arriben a la vintena, tot constituint la punta de llança de la renovació pedagògica al sistema públic català. Pel que fa l’Institut-Escola de València, la seua història és somerament tractada per Alejandro Mayordomo. Creat el 1932 sobre el model del de Madrid i baix la direcció i inspecció del Patronat de Cultura de la ciutat, amb representació de la Universitat, l’Ajuntament, la Diputació Provincial i unes altres instàncies, va ocupar també un immoble dels jesuïtes, l’antic Col·legi de Sant Josep, a la zona de les Grans Vies, pol expansiu de la ciutat en aquells anys. El centre valencià va incorporar les mateixes innovacions que ja s’han comentat per al cas madrileny i va destacar per una activitat excursionista molt extensa. Entre els seus professors, comptà amb personalitats del relleu científic del geòleg Pedro Aranegui o l’historiador de la medicina Pedro Laín. El trio de capítols dedicats als Instituts-Escola fora de Madrid està centrat al de Sevilla, coetani del de València i també ocupador d’un immoble jesuïta. Similar en programes i orientacions ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 127-132

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 131

3/9/19 8:47


132

Jesús I. Català Gorgues

pedagògics als seus germans, l’establiment sevillà fou possiblement, com relata Carlos Algora, el més obert des del punt de vista social, ja que va maldar per incorporar fills i filles de les classes populars que trencaren amb el perfil més aviat burgès liberal de les famílies que nodrien les aules de l’Instituto-Escuela de Madrid. El catorzè capítol està escrit per tres docents de l’Institut Isabel la Católica de Madrid, Alfonso Marín, Lucía López Bisquert i Enrique Arjona, que expliquen amb detall les interessants activitats que des del curs 2009-2010 duu endavant el claustre d’eixe centre amb els seus alumnes, per tal de difondre i estimular la seua història mitjançant la utilització i posada en valor pedagògic del patrimoni heretat de l’Instituto-Escuela. La publicació anual dels treballs de recerca que diversos grups d’estudiants han anant desenvolupant és la mostra permanent d’un conjunt d’accions molt estimulants. I l’últim capítol, a càrrec de Leticia Cabañas, és un repertori de notes biogràfiques breus d’alumnes (tots homes, entenent, imagine, que el capítol sobre les dones ja cobria al parer dels editors aquest segment de l’alumnat) de l’Instituto-Escuela de Madrid, organitzades segons si van partir a l’exili després de la Guerra Civil, o van patir presó o exili interior, o bé van poder viure amb relativa normalitat les seues vides a Espanya. La nòmina d’investigadors, creadors, alts directius o professionals de prestigi fa palès que la combinació d’extracció social relativament privilegiada i una experiència pedagògica moderna i ambiciosa sí van retre el fruit de l’èxit personal de molts d’aquells que tingueren la fortuna de gaudir de tals oportunitats en la seua infantesa i joventut. El llibre es tanca amb un apèndix catalogràfic amb la relació de materials exhibits a l’exposició commemorativa al Museo Nacional de Ciencias Naturales. En conjunt, aquest volum expressa el bon quefer d’uns autors que, amb una àmplia experiència investigadora en la història de l’educació a l’Espanya de l’època contemporània, han estat capaços d’oferir una visió integrada i alhora plural de la singular experiència pedagògica que va representar l’Instituto-Escuela. El bon quefer dels editors hi és al darrere; cal no oblidar la ja llarga trajectòria, plasmada en successius projectes de recerca, que tots ells encarnen. Malgrat algunes petites reiteracions en certs capítols, on innecessàriament es repeteixen informacions ja aportades a les parts més generals, i una manca d’unitat en els criteris editorials per als peus d’il·lustracions, la tasca coordinadora ha estat bona i, comptat i debatut, el llibre és grat de llegir i rigorós si es vol estudiar amb profunditat. Cal afegir, a més, una acurada maquetació i una exquisida selecció del material gràfic, exemplarment ben reproduït en un temps on sovintegen les imatges dolentes a tantes i tantes produccions impreses. Ciencia e innovación en las aulas és ja, sense dubte, un treball de referència per als interessats en la història de l’ensenyament a l’Espanya del segle XX, especialment en les seues relacions amb els moviments de reforma educativa i amb la marxa històrica de les ciències i les arts. Jesús I. Català Gorgues Universitat CEU Cardenal Herrera (Alfara del Patriarca, València) ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 11 / 2018, p. 127-132

ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 132

3/9/19 8:47

08_N


171 133

NORMES D’EDICIÓ D’EDICIÓ

NORMES D’EDICIÓ ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica és la revista de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Està dedicada a la història de la ciència, la medicina i la tecnologia des de l’antiguitat fins al present, i publica articles, notes de recerca, i revisions bibliogràfiques en qualsevol de les llengües de la Unió Europea. La seva periodicitat és d’un volum l’any. Hi ha disponible gratuïtament una versió en línia en la següent adreça: http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS 1. Els treballs s’han de presentar en suport informàtic, en formats “doc” o “opd” compatibles per a PC preferentment. S’enviaran via l’aplicació “tramesa d’articles” del lloc web http://revistes. iec.cat/index/AHCT/index. 2. L’enviament d’un original implica el compromís que el contingut no ha estat publicat prèviament en forma o en contingut, i que el manuscrit mateix no està pendent de consideració per cap altra publicació.

tes han de ser incloses com si fossin de tercers autors. Si la vostra identitat resulta òbvia en la lectura del manuscrit, aquest no pot ser enviat a revisió. Els articles inclouran també un resum d’unes 10 línies i les paraules clau, ambdós en anglès. 2. Si es volen incloure il·lustracions, hauran d’enviar-se en fitxers separats. Es lliuraran en escala de grisos d’alta resolució o blanc i negre, i en qualsevol d’aquests formats: JPG, GIF, TIF o BMP. Les imatges no s’inclouran en el text, però la seva localització en el text haurà d’estar clarament indicada. 3. Les notes al peu aniran numerades consecutivament, amb un superíndex situat després de la puntuació, per exemple: «…d’acord amb Polanyi.7». No obstant això, es recomana que s’utilitzin notes al peu només quan sigui necessari. 4. Les citacions d’altres treballs s’han d’incloure dins del text i s’adequaran al model següent: •  Un autor: (Collins, 1992: 129-130) •  Dos autors: (Scheidecker & Laporte: 1999) •  Més de dos autors: (Usselman et al., 2005: 1-55) 5. Al final de l’article s’inclourà una bibliografia. Les referències bibliogràfiques seguiran els models següents:

3. La longitud màxima dels articles serà de 15.000 paraules, incloses imatges, notes al peu i bibliografia. Els articles es presentaran a doble espai en format DIN A4.

Articles de revistes:

ORGANITZACIÓ DE L’ARTICLE

Llibres:

1. A la primera pàgina s’haurà d’incloure el títol de l’article escrit en majúscules, i el nom i cognoms de l’autor o autors, així com la seva filiació institucional. Si us plau, assegureu-vos de treure qualsevol autoreferència a les notes. No obstant això, si les autoreferències són rellevants, aques-

08_Normes edicio.indd 171 ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 133

SALAVERT FABIANI, V. L. et al. (1991), «Bibliografía histórica sobre la Ciencia y la Técnica en España», Asclepio, 43, (2), 233-302.

COLLINS, H. M. (1992), Changing order: replication and induction in scientific practice, Chicago, The University of Chicago Press.

03/05/16 3/9/19 12:40 8:47


172 134

Capítols de llibres, actes de congressos o llibres miscel·lanis: PRINCIPE, L. (2000), «Apparatus and reproducibility in alchemy». In: HOLMES, Frederic L.; LEVERE,  Trevor  H.  (ed.).  Instruments and experimentation in the history of chemistry, Cambridge, Mas., London: The MIT Press, 55-74.

08_Normes edicio.indd 172 ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 134

NORMES D’EDICIÓ

Pàgines web WILLIAMS, J. D. 21st Century Science: http://www.21firstcenturyscience.org. [Data del darrer accés]

03/05/16 3/9/19 12:40 8:47

08_N


135 173

D’EDICIÓ NORMES D’EDICIÓ

GUIDELINES FOR SUBMITTING A PAPER TO

Articles always include an abstract in about ten lines and the key words both in English.

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

2. If your manuscript contains illustrations, they must be sent in separate files. They must be high resolution grey scale or black-and-white, JPG, GIF,  TIF or BMP format. Do not submit images embedded in text. Location of images or figures must be clearly indicated in the text.

Actes d’història de la ciència i de la tècnica is the Journal of the Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. It is devoted to the history of science, medicine and technology from earliest times to the present day in any of the European Union Languages. It publishes articles, research notes and book reviews. There is one volume per  year. A free full-text electronic edition is online at: http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index

PREPARATION OF MANUSCRIPTS 1. Articles have to be composed with a word-processor for PC in a “doc” or “opd” file extensions preferably. Articles have to be submitted via the application “Submit Articles” on the site http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT/index. 2. Submission of a manuscript implies your assurance that the content has not previously been published in form or in substance, and that the manuscript itself is not under consideration elsewhere. 3. Articles should not exceed 15,000 words, including pictures, footnotes and bibliography.

3. Footnotes are to be numbered consecutively, with superscript numerals placed outside the punctuation, thus: «…according to Polanyi. 7». However you are required to use footnotes only when necessary. 4. Quotations have to be inserted in the text according to the following models: •  One author: (Collins, 1992: 129-130) •  Two authors: (Scheidecker & Laporte: 1999) •   More than two authors: (Usselman et al., 2005: 1-55) 5. An organized bibliography should be added at the end of the article. References in this bibliography are to be cited as follows: Articles in journals: SALAVERT FABIANI, V. L. et al. (1991), «Bibliografía histórica sobre la Ciencia y la Técnica en España», Asclepio, 43, (2), 233-302. Books: COLLINS, H. M. (1992), Changing order: replication and induction in scientific practice, Chicago, The University of Chicago Press. Chapters of books:

ORGANIZATION OF ARTICLES 1. The title page should bear the title of the article written in capitals, and name, surname, and the professional setting of the author/s. Please, be sure to remove any self-referencing footnotes as well. However, if relevant self-references should be included as if they were from third author(s). If your  identity is obvious from the manuscript, it cannot be sent out for review.

12:40

08_Normes edicio.indd 173 ACTES HCT_Vol 11_2018_Interior.indd 135

PRINCIPE, L. (2000), «Apparatus and reproducibility in alchemy». In: HOLMES, Frederic L.; LEVERE, Trevor H. (ed.). Instruments and experimentation in the history of chemistry, Cambridge, Mas., London: The MIT Press, 55-74. Webpages: WILLIAMS, J. D. 21st Century Science: http://www.21firstcenturyscience.org. [Date of the last access]

03/05/16 3/9/19 12:40 8:47


27/08/19

14:30

ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

1

ACTES

ACTES HCT_Vol 11_2018_Coberta.pdf

NOVA ÈPOCA

2018 VOLUM 11

ACTES D’HISTÒRIA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA

DE LA

REVISTA DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ISSN: 2013-9640 • http://revistes.iec.cat/index.php/AHCT

NOVA ÈPOCA

2018

VOLUM 11

Institut d’Estudis Catalans

Profile for Institut d'Estudis Catalans

Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica  

Volum 11 - 2018

Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica  

Volum 11 - 2018