.Revista ..ànsia

num... 1

` ... ansia REVISTA INDEPENDENT D’ANÀLISI I OPINIÓ

MONOGRÀFIC

FRONTERES ENTREVISTA

PASQUAL MARAGALL

REVISTA GRATUÏTA

IES NUMÀNCIA - GENER 2010

Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’IES Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó.

A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de batxillerat de l’IES Numància: David Aranda, Roger Barba, Sergi Barrantes, Andrea López, Núria Magallón, Alba Martínez, Miriam Merenciano, Yáiza Núñez, Ariadna Román

Agraïm la inestimable col·laboració per aquest número de les següents persones: Maria Rosa Aguado (Professora de l’Institut Espanyol a Londres) José Checa (Psicòleg del CSMIJ de Siguerlin, Santa Coloma de Gramenet) Lara Delgado (Estudiant de Sociologia) Àmbar Fogué (Llicenciada en humanitats) Isabel García (Catedràtica de Llengües i Cultura Clàssica de l’IES Numància) Mar Gil (Professora d’Anglès de l’IES Numància) Amparo Puntos (Directora del CEIP Roselló Pòrcel) Miquel Rodríguez (Estudiant de disseny gràfic) Jordi Varela (Escriptor) Les fotografies exposades en aquest número són obra original de l’autora colomenca Cíntia Barragán, estudiant d’Imatge.

Aquest número ha estat possible també per l’especial atenció, amabilitat i esforç de les següents persones i institucions: Joan Cunill Mari Carmen Fernández Anna Garriga Direcció, Claustre i personal d’administració i serveis de l’IES Numància Oficina del President Pasqual Maragall La gossa Garufa

Els articles i l’obra gràfica publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per aquest número.

El Consell de Redacció d’Ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles.

El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’IES Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.

Edita: IES Numància C/ Prat de la Riba, 118 T. 93 391 20 53 08921 - Santa Coloma de Gramenet

2

EDITORIAL

4

MONOGRÀFIC: FRONTERES

5 6 8 9 10 11 12 14

De la ignorància a la saviesa. Isabel García El rei, la reina i els peons. Lara Delgado Amants fugitius, espies o cowboys. Maria Rosa Aguado Altres fronteres. Jordi Varela La frontera del pretérito perfecto. Celia Rota Traspassant fronteres. Amparo Puntos Extramurs: territori d’utopies. El Xicot d’Aspàsia

ENTREVISTA

14 17 20

ÍNDEX

NÚM. 1 - GENER 2010

Pasqual Maragall Catlifòrnia – 2010 (Un relat de ficció político-periodística)

SECCIONS

21 22 23 25 28 30 32 34 37

Vie de Château El tamany ¿sí? importa Això et penses?

Llibres Música Rodamons Cinema Televisió Interxarxa

38

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

40

AGENDA 1

EDITORIAL

NÚM. 1 - GENER 2010

Hem nascut. Som aquí, a l’ombra protectora de Numància, protegits pels murs mil•lenaris que resisteixen el mandat de fer-vos créixer. I hem nascut perquè n’estem farts. Farts que els indolents, els corruptes i els mediocres ens prenguin la paraula. Farts que el protagonisme l’aclaparin el soroll, el menyspreu i l’exhibicionisme. Farts que l’intel•lecte, la dignitat, la responsabilitat o la superació siguin paraules de segona fila, antics records atrotinats. Els bufons i els saltimbanquis s’han fet els amos, l’art i el coneixement ja no són els protagonistes i semblem lotòfags en mans d’herois barroers i pedants. N’estem farts i volem anunciar-ho amb l’ànima oberta per mostrar la nostra indignació, però sense la intenció d’alliçonar ni tenir cap raó, igual que el vell i oblidat Zaratustra fuetejava amb la paraula els habitants de la vall per proclamar una llibertat primigènia i radical: la llibertat de pensar, la llibertat de voler i crear sense la necessitat de convèncer ningú, la llibertat i l’Ànsia d’escoltar i dir per arribar molt més lluny. No volem que estigueu d’acord, volem que discutiu amb nosaltres.

La nostra Ànsia sorgeix per impulsar-nos a recuperar els valors de l’humanisme.

Però de l’autèntic humanisme: aquell que retorna amb il•lusió a les arrels per retrobar un fonament sòlid que ens permeti créixer. Arrels múltiples i diverses, enriquides amb la pluralitat de sensibilitats ben diferents i allunyades de l’ortodoxia, els fonamentalismes i les esquifides ments que redueixen els matisos a una freda holografia tecnològica. Us convidem a compartir amb nosaltres i a participar en allò que sembla que ja no interessa ningú, us convidem a restaurar la memòria i a retrobar el camí que havien iniciat els antics. No podem oferir-vos gran cosa més: amb nosaltres només trobareu una invitació per recuperar l’ús de la paraula, aquell logos grec que era l’expressió del pensament inquiet aclaparat per la immensitat de l’univers.

Només iniciar el nostre camí, ens hem trobat amb esperits joves, amb Ànsies desbocades que volen mossegar la carn de la vida per arribar a ser els gegants que somnien. Tenen moltes coses a dir i moltes travessies a fer, tenen l’impetus dels que busquen amb afany i vehemència una veritat oculta, només necessitaven que algú els donés el poder de la veu.

No sabem què ens trobarem més enllà de la primera revolta, però tampoc ens importa i si de la nostra Ànsia, després, només en queda una obscura i profunda ferida, aquesta flamarada ja haurà valgut la pena. Perquè des d’aquí, envoltats pels nostres amics, l’espectacle és digne de les més meravelloses epopeies, us ho podem assegurarp

A l’Adrià Chavarria i Curto (Tortosa, 1972 - Barcelona, 2009), in memoriam.

2

NÚM. 1 - GENER 2010

Autora: Cíntia Barragán

3

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

La FRONTERA més FRONTERA del segle XX es va començar a fer el 13 d’agost de 1961 a Berlín, li van dir “Mur” per deixar clar que separava dos móns, dues realitats. Amb els anys traspassar-la era un viatge –arriscat o molt arriscat, mortal- en el temps i no només en l’espai. Quan sobtadament va desaparèixer al novembre de 1989, es va acabar el segle passat sense que comencés el següent fins l’onze de setembre de 2001. I així, ara, al segle XXI, és el terme FRONTERES un mot negatiu? O, simplement neutral? Quelcom que ens facilita definir fins on arriben les realitats del que és igual i on comença el que és diferent. Podem afirmar que les FRONTERES són històriques i, per tant, modificables. Això, més enllà de les trifurques polítiques que pugui originar, intranquil•litza pel simple fet que les FRONTERES ens defineixen –en totes les àmplies, vagues o fins i tot psicològiques accepcions que vulguem- i per tant ens obliguen a reconèixer que som mutables i ens qüestionen.

Sembla, pel que fa a les organitzacions socials humanes i ja des del principi, que els límits del territori controlat són una constant arreu i sempre: amb el temps vindran les línies diàfanes a substituir els espais -més difosos-, i després les lleis, les banderes o els bàrbars les aniran subratllant. També passa a la naturalesa: unes “gotes de pipí” marquen territori, elements tan subtils com un grau de temperatura delimiten la presència o absència d’una espècie de fauna o flora (i de la supervivència del planeta?). Amb tot, és clar, el concepte FRONTERES provoca irades reaccions. Sense anar més enllà, només cal fixar-se en les dues interpretacions més corrents a l’hora de parlar-ne i observar com creix, gairebé per art de màgia, la incisió en el nostre cervell: FRONTERES naturals o la FRONTERA entesa com un terme social i després, només després, com a espacial? És a dir, geografia o sociologia. No passa res, massa fàcil! Però si anem per la primera via, argumentada per RATZEL(1), serem immobilistes i, en essència, reaccionaris. En canvi, en el segon cas, el concepte en mans de SIMMEL(2), la FRONTERA esdevé un espai dinàmic, modern i cosmopolita. D’aquesta manera, sense ni adonarnos-en, ens fiquem en el perillós terreny de les ideologies, de la violència política, del racisme: ja que darrere d’un –Ratzel, geògraf, alemany- hi ha “l’exagerat sentiment d’espai natural germànic” i darrera de l’altre –Simmel, sociòleg, alemany-, l’altre “és jueu, el jueu sense arrels”… cal continuar per aquests verals?

En definitiva però, les FRONTERES existeixen. Ni bones ni dolentes. Tal vegada naturals o inventades, buscades, oblidades. Definitives de moment o provisionals per sempre. I no són només línies en els mapes -allà on canvien els colors dels atles-, hi ha FRONTERES econòmiques, socials, culturals i d’altres. FRONTERES, en general, invisibles, de vegades detectables en la insignificància d’un gest o en la rotunditat de la llengua. FRONTERES i més FRONTERES, traçades sobre una corba de nivell, aprofitant el meandre d’un riu; ratlles per traspassar o murs infranquejables.

Però les FRONTERES, la FRONTERA, també és la fascinació pel que hi ha més enllà. La FRONTERA com a aventura; el lloc –el no lloc- on neixen les coses perquè calen solucions noves. Indrets allà on el que és antic no val i el concepte, per experimental, atrevit i hipotètic, es fa positiu.

I per això tots aquest articles. Perquè de totes aquestes línies la història i la política n’han dit Imperis, Estats, Nacions o el Senyor Marqués. En canvi, els artistes, dibuix (l’art, estils). Els guerrers, cicatrius. Els matemàtics, límits... els amants, ferides. Potser són les arrugues dels vells, el “que vindrà” dels jovesp J.C.M. (1) Friederich Ratzel, geògraf alemany (1844 - 1904). Les idees sobre la competència de les espècies són en l’origen de les teories de la geopolítica creada per ell i, sobretot, del seu concepte del Lebenstraum –espai vital-, utilitzat més tard pel III Reich i, per tant, motiu del descrèdit posterior del seu pensament geogràfic.

(2) Georg Simmel, filòsof i sociòleg alemany (Berlín, 1858 – Estrasburg, França, 1918). Brillant, d’origen jueu, sempre marginat en els càrrecs importants de les universitats alemanyes. La seva visió de l’individu fragmentat i els seus treballs sociològics van influir poderosament en el pensament europeu després de la I Guerra Mundial.

4

DE LA IGNORÀNCIA A LA SAVIESA Isabel García

Els antics grecs pensaven que l’ésser humà era vestigació. Així, per posar alguns exemples, Tales en part σωµα (soma) i en part ψυχή (psiqué) és a inaugurava al segle VII abans de Crist la història dir, que la naturalesa humana estava formada del pensament a Occident; una mica més tard per cos i ànima (o ment, o intel•ligència; la paHipòdam de Milet, compatriota seu, inventava raula ψυχή és un terme la planta arquitectònica difícilment traduïble). És Els grecs consideraven que el que encara avui hem més: consideraven que fet servir a l’Eixample de el σωµα era el que els σωµα era el que els homes tenim Barcelona, i a l’escola homes tenim en comú dels pitagòrics es formuamb els altres animals, en comú amb els altres animals, lava el famós teorema mentre que la ψυχή ens que porta el seu nom. acosta als déus. mentre que la ψυχή ens acosta als Aquests fets són de sobres Com es veu, en aquest déus. coneguts per tothom. plantejament la ψυχή surt El que vull destacar guanyant en relació al σωµα: el mite com a reflex des d’aquestes línies és el punt en comú que simbòlic de la societat dels nostres avantpassats defineix aquests fundadors de la nostra cultura: ho mostra en repetides ocasions –no oblidem la curiositat, l’Ànsia de respostes, el fet de no que la guerra de Troia es va guanyar mitjançant conformar-se amb el que no s’entén, però que la intel•ligència i no la força -, i també la pròpia sempre s’ha donat per vàlid, a força del costum. història dels grecs. Ells varen constatar que la La curiositat va ser l’arma que els va fer trencar seva victòria contra el poderós enemic persa amb les respostes dels déus tradicionals, buscant a les guerres mèdiques la comprensió. Potser és no era altra cosa que La seva curiositat els va impulsar l’arma que ens pot fer una nova prova del que traspassar les FRONTERES ja sabien: la força de a ser els pioners en Occident de de la ignorància a la la ψυχή ben conduïda, saviesa, que aquí no sempre depara una gairebé totes les ciències, fins i tot s’entén com cúmul de victòria sobre la força coneixements, sinó com física. del mateix concepte de “ciènuna actitud davant la realitat que ens envolta.

Partint de la importància cia”, entesa com a investigació.

Hi ha una màxima grega que els grecs concedien que diu : “sigues curiós, a la ψυχή de l’ésser humà podem entendre que investiga”. Potser aquest és el secret per a ser fossin grans investigadors. En efecte, la seva cucada dia una mica més savis, i sobretot, per riositat els va impulsar a ser els pioners a Occigaudir-ne en el procésp dent de gairebé totes les ciències, fins i tot del mateix concepte de “ciència”, entesa com a in-

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

El que vull destacar des d’aquestes línies és el punt en comú que defineix aquests fundadors de la nostra cultura: la curiositat, l’Ànsia de respostes, el fet de no conformar-se.

5

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

EL REI, LA REINA I ELS PEONS Lara Delgado

El món està ple de FRONTERES grises i les seves la migració comporta un pas per la FRONTERA. regles del joc són profundament injustes, regles Però, per què a una persona que ve de qualseque provoquen greus desequilibris estructurals. El vol país del sud en arribar l’anomenem “immique hem de canviar són aquestes regles perquè grant”, i a una persona nord-americana “estrandarrere sempre hi ha persones i relacions socials gera”? Per què dedicar tot l’esforç per restringir que pateixen. En aquest joc d’escacs les peces i limitar l’accés en comptes de donar suport al venen condicionades pel poder econòmic i podesenvolupament dels països d’origen? De la lític que té cada país. Què fan el rei i la reina primera persona només treurem titulars de pasperquè els peons puguin teres -únics mitjans per avançar?

Les grans desigualtats entre els traspassar les FRONTERES- i barris marginals on L’Institut d’Estudis Cata- països més desenvolupats i els les famílies viuen sense lans defineix FRONTERA els mínims serveis; la secom el límit que sepa- països en vies de desenvolupagona persona potser ra dos territoris fronters. és un motiu perquè els Sempre ha estat així? ment són tan grans que el fet mifluxos de migració dismiQue vol dir “territoris nueixin. fronters”? Fins a quin gratori és inevitable. punt la FRONTERA és un És cert que qualsevol límit? Ja en temps dels romans es parlava de persona té el dret a la lliure circulació pel terrilímits de l’imperi perquè el concepte de línia tori, a viure al país que li ofereixi millors garanties frontissa no existia. De fet, aquest significat de socials i a ser considerada ciutadà independenFRONTERA que s’utilitza avui dia coincideix amb tment de la seva procedència. Però l’estructura l’expansionisme eurobasada en límits i línies peu a altres indrets per divisòries, és incompatiPer què a una persona que ve de ble amb aquest princiexplotar-los. pi, ja que les grans desÉs cert que les FRON- qualsevol país del sud en arribar igualtats entre els països TERES són el lloc on es més desenvolupats i els manifesta la política mi- l’anomenem immigrant, i a una països en vies de desgratòria de cada estat, envolupament són tan on s’accepta o es nega persona nord-americana estrangrans que el fet migral’entrada al país. Però, tori és inevitable. Potser més aviat, en comptes gera? per l’Ànsia de trobar de ser un límit que sepaquelcom millor, potser ra dos territoris situats al costat, són potser barreper donar a les seves famílies el màxim possible res de les nostres pors, dels nostres neguits per o potser per tenir les mateixes oportunitats. alguna cosa desconeguda. I si són una invenció imaginària de l’home per sentir-se més segur Les FRONTERES són, doncs, línies imaginàries davant els individus que tenen una llengua, una traçades en mapes, però potser només exiscultura i unes tradicions diferents i pròpies? No és teixen a la nostra imaginacióp potser un mètode per protegir els nostres interessos i el nostre benestar occidental?

En parlar de FRONTERES és inevitable que pensem en immigració. Perquè, indubtablement,

6

NÚM. 1 - GENER 2010

Autora: Cíntia Barragán

7

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

8

AMANTS FUGITIUS, ESPIES O COWBOYS Maria Rosa Aguado Quan em van proposar aquesta col•laboració, vaig acceptar de seguida: “quina bona pensada, escriure amb uns amics a una nova revista”.

I a més, quin tema tant suggerent... FRONTERES... us ho he de reconèixer: m’agraden les FRONTERES. Sí, ja sé que, dit així clar i ras, pot sonar una mica fort, però tot depèn de com t’ho miris... oi?

ensopidors dels lotòfags que habiten sempre “més enllà de totes les FRONTERES”. Com que les FRONTERES polítiques no són naturals, ens hem d’esforçar a indicar-les bé, a estudiar-les i ensenyar-les... no fos cas que les oblidéssim i ves quin garbuix! Les més poderoses de totes, però, són les FRONTERES de vidre, translúcides i tènues. Es van construint a poc a poc i es manifesten tímiTota FRONTERA implica dament, com si no hi fosuna dualitat, és alhora sin... però sovint resulten La FRONTERA, línia divisòria carallò que restringeix, que gairebé imbatibles com defineix límits, que semembranes impermeatesiana, ideal i intangible, tot i para... però també ens bles que impedeixen situa a l’àmbit d’allò el pas. Són FRONTERES no manifestar-se clarament amb que és fronter, situat a mentals i afectives, íntitocar d’una altra cosa, mes i pròpies, viatgeres expressions naturals, marca –tan és a dir pròxim i per tant pertinaces que van amb abastable en qualsetu... que t’embolcallen i poderosa ella en el seu “no ser”vol moment... allò que, t’acaronen davant la amb tan sols un pas més, incertesa i la inestabilitota la nostra vida. podria ser al propi costat del canvi; formades tat, potser -fins i tot- ser al llarg de la nostra vida un mateix. Quina sensació tan vertiginosa, i quin per les creences i codis que ens han ensenyat i vertigen tant atractiu! que hem après, pels ideals i els somnis que hem forjat i alimentat amb pors i desitjos. En moments A més, a mi, com a totes i a tots vosaltres, ens crítics tornem a elles, ens refugiem per a aconha fet “molt de mal” la literatura i el cinema (si seguir la seguretat, la recuperació, el retorn; no, no estaríeu dedicant aquí encarem la FRONel vostre temps a esTERA, la travessem de Però aquest límit que ens fa sentir fora a dins, allunyantcriure la revista o a llegir aquest article). I posats nos dels inestables marprotegits també ens separa dels en aquest món de ficges fronterers i tornant a cions i somnis narratius, situar-nos al centre. Però altres i de moltes coses que enca- aquest què dir de la FRONTERA límit que ens fa com a motiu literari o fílsentir protegits també ra no coneixem i que estan ben mic, ...arribar a la FRONens separa dels altres i TERA... deixant enrere de moltes coses que ena prop nostre, tant sols a un pas perills diversos; la FRONcara no coneixem i que TERA com a seguretat i estan ben a prop nostre, més. salvació d’amants fugitan sols a un pas més... tius, espies o cowboys, ens para i cal estar a disposats sempre aquells herois a conquerir nous l’aguait que no ens bloquegi i ens encarcari per territoris, noves llibertats, noves maneres d’ésser sempre més.

-des de la perifèria social- ells mateixos.

Tothom queda tranquil quan un “està centrat”, La FRONTERA, línia divisòria cartesiana, ideal i inperò jo us proposo una pràctica excitant, la de tangible, tot i no manifestar-se clarament amb fer front a les nostres FRONTERES, afrontar-les des expressions naturals, marca –tan poderosa ella d’una altra posició, des de visions diferents a les en el seu “no ser”- tota la nostra vida: tant l’àmbit habituals, per provar d’anar més enllà dels límits social com a ciutadans i membres de grups dique hem après i que hem forjat; potser així desversos, com l’àmbit personal com a individus. cobrirem que les meves FRONTERES són el teu En passar d’un Estat a un altre, quan travessem centre i viceversa, que tot permet infinites miraaquesta ratlla virtual, ens fan mostrar, una i una des i que “estar una mica descentrat” potser noaltra vegada, documents que provin la nostra més vol dir “estar fixat en un altre centre” i que a identitat, en insistència mítica per recordar-nos més és molt bo per a la salut de tot individu i de quin és el nostre grup, per conjurar els perills tot grup socialp

LES FRONTERES DE LA TRIBU Jordi Varela aclarint com pensem conviure amb els individus En els temps anteriors al descobriment de que ancestralment havien estat engolits en la l’agricultura, els humans vivien en tribus nòmabatalla de la depredació. I aquest sí que és un des dotades, però, de bona organització grupal. assumpte delicat que intentaré il•lustrar amb un Calia caçar, i no ser caçat, i per això per ells era parell d’exemples: molt més efectiu actuar en grup que no pas de manera individual. En aquell món ferotge con-Els hospitals, avui, són força bons salvant vides, tinuar viu cada dia era una aventura només especialment les de gent jove. No fa massa hi apta per als més forts. En la vida de la tribu no havia bastants homes que morien d’infart de es concebia la malaltia, qualsevol que flaquemiocardi cap als cinquanta anys, o fins i tot java o ranquejava era abandonat; prosseguir abans. Ara, en canvi, la majoria d’ells, si arriben el camí amb algun llast feia el grup més volua temps a un servei d’urgències, se salven. Però ble. Quin valor tenia doncs una vida humana? passats trenta anys, quan aquests mateixos hoSenzillament cap. La tribu, en canvi, era l’únic mes en tenen vuitanta, i ésser viu amb sentit. La tornen a l’hospital amb tribu es podia permetre Tinguem present, però, que nouna insuficiència carperdre individus, semdíaca, l’assistència que pre que això no afectés més amb somnis i retòrica no els oferim ja no és massa de manera substancial efectiva i sovint no tenim l’obtenció d’aliments. aconseguirem una societat justa bons programes socials Si, per exemple, en una de suport a domicili o batussa amb animals amb llibertats i solidaritat sufid’ajut a la dependència. depredadors, els elements més valuosos cients perquè la pau i la prosperi- -En el segon exemple eren aniquilats, el més voldria parlar de la greu probable és que aquell tat floreixin arreu. contradicció que avui té ésser col•lectiu, aquella la societat nordamericatribu, desaparegués. Llana. Es dóna el fet que mentre que els Estats Units vors els conceptes eren clars, podria doldre o no, disposen dels millors metges i dels millors hospiperò quan s’havia de prendre una decisió, els tals del món, la meitat de la població, com a líders no dubtaven: el grup era la unitat a presermínim, no està d’acord a estendre la seguretat var, l’individu, en canvi, només tenia sentit com social als 46 milions de ciutadans que no poden a part del tot. o no volen pagar-se-la. Algú podria pensar: deu ser l’instint ancestral de la depredació (deixar Avui en dia, amb l’exacerbació del valor de que els febles caiguin), però resulta que això no l’individualisme, les prioritats de les tribus s’han és així quan els ciutadans sense assegurança teenterbolit i ara es demana a la medicina que nen dret, en canvi, a l’atenció urgent, que en vagi més enllà del que és raonable. Les vides molts casos els salva la vida, malgrat que desdels individus del primer món no tenen preu, prés, aquests mateixos individus caritativament malgrat que de vegades el cost esfereïdor de salvats se’ls deixa desprotegits d’una atenció dubtoses actuacions mèdiques puguin enfoncontinuada de qualitat. sar l’economia d’una comunitat. En els nostres valors actuals tot val per salvar una vida, fins i Com a resum del que he dit, torno a recordar tot tendim a dir: al preu que sigui, o costi el que que ancestralment l’individu comptava poc costi. No m’agradaria que arribat a aquest i les FRONTERES eren molt estretes: qualsevol punt se’m malinterpretés. Penso que la societat desconegut era un enemic. Ara tot ha canviat: d’avui, la del primer món –insisteixo-, ha assolit l’individu compta molt, mentre que per altra un nivell elogiable en la llarguíssima evolució banda se sent una remor insistent per una pau de l’espècie humana; i hem d’aplaudir que en universal. Tinguem present, però, que només la majoria dels països de l’hemisferi nord, i en amb somnis i retòrica no aconseguirem una soalguns del sud, es considerin els drets humans cietat justa amb llibertats i solidaritat suficients com a fonamentals en les seves lleis. Per tant, perquè la pau i la prosperitat floreixin arreu. visca l’individu! Preservem-lo! Però seria bo que, Aquests ideals crec que s’han d’abordar com paral•lelament, reviséssim els límits entre els un repte generacional, i probablement és en els drets individuals i les necessitats de la comunitat. instituts on rau la llavor del debat i de l’immens Vull dir que, mentre ens enfavem en l’èpica del treball que caldrà fer per continuar avançantp triomf, en l’exaltació de la bellesa i en la lluita per la riquesa, les tribus actuals hauríem d’anar

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

9

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

LA FRONTERA DEL PRETÉRITO PERFECTO Celia Rota -¿Alguna vez ha posado la mirada sobre un par de sandalias de piel marrón y ha roto a llorar?

gordos...Y no, no me produce ansiedad verles, me produce ansiedad dejar de verles.

-No es usted quien debería preguntar. Céntrese en responder, tarea harto complicada pero realmente necesaria para su tratamiento.

-Le recetaré algo para las alucinaciones.

-¿De veras?

-Insiste usted en ello...

-¡No son alucinaciones! ¡Son personas de carne y hueso!

Aunque lo que más me atormenta es pensar en que el hombre es un

-Sí, sí, claro. No se ofenda...

-Disculpe, disculpe. Es -Pero yo no quería hasólo que toda mi vida ser para la muerte y en los andróblarle de esto. Más bien me he sentido terribledeseaba explicarle que mente empujada al ginos, a ellos los veo por todas últimamente ojeo antimonstruoso hábito del guas agendas compuldiálogo socrático. Verá, partes. sivamente. No puedo estudié filosofía, más por evitarlo, creo que tengo indecisión que por vocación, y aunque creí hael síndrome del coleccionista. Hace poco vi un berlo superado, descubro, treinta años después documental sobre una serie de personas que se de aquello, que aún pienso en Sócrates, en arjés, dedican a escarbar los márgenes del río Támeen los límites del lenguaje, en mónadas y en el sis. Excavan y excavan, capa por capa de tierra, etorno retorno. Aunque lo que más me atormenbuscando las cenizas de aquel Londres que arta es pensar en que el hombre es un ser para la dió por entero. Toda una ciudad hecha cenizas. muerte y en los andróginos, a ellos los veo por Yo busco otro Londres, que también ardió, entre todas partes. las hojas de antiguas agendas. Lunes, miércoles y viernes pretéritos. Andróginos pretéritos. Las -¿Y desde cuándo dice usted ver a estos seres? sandalias de mi abuelo: familiares pretéritos.

-¡Huy! Desde bachillerato, sí, sí, recuerdo bien -Yo diría que tiene usted un problema con el el día en que nos hablaron del tema en clase. tiempo. Debe usted empezar a entender que Nada más salir al recreo ya me puse a buscar a hay FRONTERAS que no pueden volver a cruzarmi mitad perdida. Debía se. Para eso existen, tantener unos dieciséis años Lunes, miércoles y viernes preto las naturales como las y aún no la he enconartificiales. Para marcar trado. ¡Maldito profesor! téritos. Andróginos pretéritos. Las límites. España y FranDebí haberme dedicacia son países fronterizos do más a la biología y sandalias de mi abuelo: familiares de modo que si vive en la física, probablemenBarcelona no vive en te ahora no tendría que pretéritos.

París. Pasado y presente. pagarme un terapeuta.

Existen FRONTERAS necesarias que debemos -Le recuerdo que todo el mundo necesitaría del aprender a respetar. apoyo de un psiquiatra, no se preocupe por eso.

Pero hábleme más de los andróginos. ¿Cuándo -Perdone que le contradiga pero la melancolía les ve? ¿Es de día o de noche? ¿Qué aspecto humana no conoce límites. Y eso se descubre tienen? ¿Le produce ansiedad verles? de golpe, cuando la nostalgia emerge como un pétalo de rosa marchito entre las páginas de un -¡Pues no todos son iguales! Unos altos y ruviejo ejemplar del Banquetep bios, otros bajitos de ojos cristalinos, morenos,

10

TRASPASSANT FRONTERES Amparo Puntos Ferraz

Quan em van demanar si i valors solidaris i de copodia escriure un article operació. sobre l’agermanament De fet un dels nostres objectiu era del nostre centre (CEIP A inici del curs 1990/91 Roselló Pòrcel) amb crear llaços d’amistat i veure a vam organitzar una Setl’escola Tierra Nueva mana d’Agermanament de Guatemala, em va través de les cartes que els nens perquè va sorgir sorprendre agradablel’oportunitat que dos ment que aquesta expe- i nenes s’enviaven, que tot i sent mestres guatemalencs riència escolar hagués viatgessin a Santa Coquedat gravada en el dues cultures diferents, els sentiloma. Va ser una experecord dels exalumnes riència preciosa que ens del centre i formés part ments i els gustos pels jocs eren va enriquir a tots: pares, del seu pas per l’escola, mares, mestres i alumnes. encara que sabem que els mateixos.

Va marcar l’inici d’una en són molts els que regran amistat i ens va encorden amb afecte la coratjar a tirar endavant correspondència que ja fa uns quants anys van malgrat les dificultats que suposava la gran dismantenir amb els nens i nenes del col·legi Tierra tància existent entre les dues escoles. En aquella Nueva de Chinautla, Guatemala. època no hi havia internet en els centres, però això no va impedir que durant onze anys manImmediatament vaig recordar les convertinguéssim correspondència, activitats docents ses amb el meu amic Edwin Arrecis mestre de conjuntes, a més de posar-nos en contacte amb l’escola Tierra Nueva, diferents estaments i quan em deia que la ONGs (Ajuntament, Fons comunicació i el co- Aquesta història va començar de Cooperació Català, neixement de l’altre Generalitat, Farmacèuens fa perdre la por i el curs 1989-90 quan el claustre tics Mundi...) i cooperar trenca FRONTERES. De en les mancances que fet un dels nostres ob- de mestres teníem molt clar que hi havia en la comunitat jectius era crear llaços de Tierra Nueva. d’amistat i veure a tra- havíem recuperat les velles través de les cartes que els Es va trencar perquè nens i nenes s’enviaven dicions i que a més de basar la desgraciadament van que, tot i sent dues culassassinar el nostre comtures diferents, els sen- nostra educació en l’entorn més pany Edwin Arrecis, ànitiments i els gustos pels ma i principal impulsor jocs eren els mateixos, proper, havíem d’obrir la curiositat d’aquest agermanaés a dir, enriquir-nos de ment a Guatemala. forma paral·lela i dife- dels nostres alumnes al món. renciada.

Una època acabava i en començava una altra, érem una escoAquesta història va començar el curs 1989-90 la sensible i oberta al món i, a finals dels anys quan el claustre de mestres teníem molt clar 90, el món va venir a nosaltres amb l’arribada que havíem recuperat les velles tradicions i que de l’emigració i aquella primera experiència a més de basar la nostra educació en l’entorn que va trencar FRONTERES ens va preparar per més proper, havíem d’obrir la curiositat dels nosaquesta gran aventura que és educar en la multres alumnes al món. La idea era conèixer altres ticulturalitatp països com a punt de partida per crear en els nens i nenes actituds de comunicació, respecte

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

11

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

12

EXTRAMURS: TERRITORI D’UTOPIES El Xicot d’Aspàsia Atenció, avís per a navegants: aquest article és tendenciós i no té més objectiu que despertar la controvèrsia. Ho dic perquè no vull enganyar ningú que no vulgui deixar-se enganyar.

FRONTERES sorgides del desig i l’egoisme (molt més fonamental i ben poc racional).

Però analitzem amb una mica més d’atenció el paper de la paraula i Pregunto: parlem de Perquè tota propietat és una estudiem com actua FRONTERES, límits, murs, reforçant els murs del barricades, muralles, apropiació (i, a més, gairebé que és propi. Sense cap tàpies, tanques i tot un mena de dubte (conseguit de paraules amb sempre és una apropiació indetinuo amb la meva inles quals poder construir tenció tendenciosa) la la defensa del que és guda) i a priori no hi ha cap jusparaula al servei de la propi... de la propietat?

FRONTERA: estructura, Sí, evidentment. Doncs, tificació (o legitimitat) més enllà ordena, dissenya, defisi és així, preguntemneix, prohibeix o permet, nos què s’amaga en de la força, ja sigui la força física possibilita i impedeix, vala construcció de les lidant així el que, per se, FRONTERES. La resposta (evident i natural) o la força de la és invalidable. I aquí no (tendenciosa) em sempuc estar més d’acord bla clara: la necessitat paraula (elaborada i cultural). amb el Freud més radide no deixar que l’altre, cal: l’estructura i l’ordre esclavitzen de tal mael diferent, l’intrús o el bàrbar trepitgi allò que nera la naturalesa humana que acaben per hem conquerit o (gairebé sempre) allò que hem deshumanitzar-nos, aconsegueixen allunyar-nos pres al món sense cap tipus de legitimitat, però del que érem i de tot allò que en realitat volíem. que ja considerem nostre: la terra, la casa, els Dit d’una altra manera: les FRONTERES nascudes aliments, la identitat, la família, però també els per protegir el que és propi acaben per destruiramics, les pors, la raó, els déus i els amors. Pernos perquè, preocupats a protegir les nostres què tota propietat és una apropiació (i, a més, conquestes, acabem gairebé sempre és una oblidant-nos del veritaapropiació indeguda) El Quixot va saltar la tàpia que el ble objectiu de la proi, a priori, no hi ha cap justificació (o legitimitat) protegia disposat a trobar un món pietat: la satisfacció del desig. més enllà de la força, ja sigui la força física (evi- de cavallers on encara era posDit això, queda clar que dent i natural) o la força el territori extramurs, tot de la paraula (elabora- sible lluitar contra les injustícies i allò que està més enllà da i cultural). de la FRONTERA, és terra guanyar l’amor d’una dama. incognita i, per tant, el Atenció, nou avís per a territori de la incertesa, navegants: he dit –hi inde les pors i dels perills del caos, però també sisteixo- “sense cap tipus de legitimitat”. Què sigl’àmbit en el qual encara podem trobar noves nifica això? Doncs que, des de la meva tendenpropietats: el territori del possible, dels somnis, de ciosa opinió, sembla clar que les lleis, les normes, l’aventura, de les noves identitats i dels amors els manaments, els costums, els ritus, els codis o encara no viscuts. Per tant, ens podríem arriscar qualsevol altre tipus de límit construït amb la paa afirmar que, davant de l’esclavitud que raula són sempre una elaboració posterior de la imposa l’ordre i a la qual ens veiem sotmesos, FRONTERA més primigènia i natural: la FRONTERA encara ens queda la utopia (vehiculada també, física del desig egoista. Perquè la FRONTERA neaixò sí, amb la paraula). cessita legitimar els seus límits per no haver-los de defensar constantment amb la força física És cert que Thomas More al segle XVI ens assen(limitada i sempre covard) i, per tant, els límits rayala el lloc de la utopia ben protegit per FRONcionals (les lleis) no són més que un altre tipus de TERES naturals, l’oceà, però també és veritat que defensa. Sintetitzant: els límits racionals elaboren la utopia de More només existia en un territori i disfressen amb la paraula una defensa de les

on l’estructura i l’ordre mai podrien arribar: els somnis d’un inconformiste fidel als seus ideals. De la mateixa manera, contra la proposta de Thomas Hobbes (segle XVII) de renunciar a la nostra llibertat per aconseguir l’ordre rigorós i la protecció ferma de l’estat, Jean-Jacques Rousseau un segle després reclama la llibertat perduda i ens proposa el somni de tornar a l’origen. Després, Karl Marx (segle XIX) va tenir la sort de no arribar mai a conèixer com altres (ja en el segle XX) imposaven FRONTERES a la seva utopia, endreçant d’aquesta manera el territori que havia d’ocupar la llibertat. Extramurs -que, com he dit, és també l’àmbit de les utopies- és, per tant, el territori dels somnis, de les aventures no viscudes, dels ideals, dels projectes, dels amors i les vides que encara estan per arribar i que només són possibles més enllà de la protecció angoixant de les FRONTERES.

Arribats aquí, el lector es podrà preguntar: cap on vol portar-nos el tendenciós articulista? Només ens volia desconcertar? La resposta: sí. Tot i que m’agradaria recordar ara que el Quixot va saltar la tàpia que el protegia disposat a trobar un món de cavallers on encara era possible lluitar contra les injustícies i guanyar l’amor d’una dama. A partir d’aquell moment va començar l’aventura, la recerca de la utopia, la bogeria més radical només entesa pels que no volen o no poden acceptar ser simplement esclaus de les seves FRONTERES.

MONOGRÀFIC

NÚM. 1 - GENER 2010

Un últim advertiment: si algú s’ha deixat enganyar, que tingui en compte que aquesta no és simplement una proposta des de la bogeria o la inconsciència, vol ser una invitació des del vitalisme més radicalp

Autora: Cíntia Barragán

13

ENTREVISTA

NÚM. 1 - GENER 2010

Són temps dolents per a les ideologies i per a tots aquells que, des de l’anàlisi del bé comú, volen fer política. Qui sap, potser tenen raó els que proclamen la mort de les ideologies i, amb elles, la mort dels somnis; però ens costa acceptar que la política des dels anys setanta (quan les ideologies estaven ben ancorades al segle XIX i la política se’ns oferia per fi com el camí per assolir els vells somnis) hagi arribat al segle XXI per a certificar la defunció de les utopies i la incineració de les idees. Qui sap, potser tenen raó. En tot cas, també és veritat que encara avui trobem personatges que discuteixen, actuen, proposen i, sobretot, somnien. Personatges presents, com Pasqual Maragall, lligats per sempre a la història d’aquest país, però que mantenen vives les forces per afrontar els reptes del futur i ben lligats al compromís de viure i pensar lliurement.

La nostra revista ha tingut el plaer i la sort d’entrevistar l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, un personatge que pocs dubten a reconèixer recobert de la dignitat que molts altres no han sabut mantenir. Per això, quan se’ns va presentar l’oportunitat, el nostre entusiasme ens va dur a construir una entrevista titànica, d’aquelles que volen repassar tots i cadascun dels petits aspectes d’una vida, sense reparar en la inutilitat de tal esforç. Però, potser perquè ja no té cap necessitat de paraules i gestos grandiloqüents, el President Maragall ens ha reconduït cap a una entrevista de mides més humanes i ens ha ofert el pensament que sorgia de la voluntat, no de l’obligació.

La curiositat ens va precipitar cap a la primera de les preguntes. D’entrada, després de repassar la seva vida i més enllà dels fruits polítics de la seva gestió, el fet que més va cridar la nostra atenció és el moment en què es va trobar tot sol per primera vegada al despatx del Palau de la Generalitat, després de decidir que hi hauria un tripartit d’esquerres i envoltat d’un entorn polític poc amistós. Seria bo recordar que en aquells moments a Espanya hi havia un govern de majoria absoluta del PP presidit per José María Az-

14

nar, una campanya en contra molt dura dels mitjans de comunicació estatals, una manca d’experiència total entre partits per a compartir el Govern i, a més, amb aquella decisió Maragall posava fi a 23 anys de poder convergent a Catalunya. “Les primeres sensacions van ser de gran il•lusió i alegria, sense perdre el respecte pel repte i les responsabilitats que teníem per davant. El fet del canvi, després de 23 anys, va ser en si mateix un moment històric per al nostre país”.

Tot i la il•lusió, pocs apostaven pel futur d’aquell govern i menys si tenien en compte els reptes que volia assolir. I a contracorrent, el govern d’esquerres va començar a caminar. “La constitució del Govern va ser difícil: a mesura que el Govern caminava, Esquerra Republicana estirava cap a una banda i Zapatero cap a una altra. L’aprovació de l’Estatut va ser una epopeia”, ens explica el President. Però era el moment que

Pasqual Maragall havia esperat durant molt de temps, era el moment en que per fi es podia proclamar l’acció unitària entre partits catalanistes i d’esquerres.

avui hi ha personatges que afirmen que el fort de l’expresident no era l’organització, o se l’acusa de no haver estat un gran gestor. Però també és veritat que durant més de trenta Però, tot i que les anys Pasqual Matensions siguin diragall ha passat fícils de suportar, per la vida política mai ningú no esd’aquest país (Jocs pera una traïció Olímpics i redacció dels seus. I aquesta del nou Estatut inés potser la ferida closos) sense cap que Pasqual Maraacusació de cogall encara no ha rrupció i amb una pogut oblidar. “Al final van pactar CiU i Zapagestió transparent i eficaç. I quan nosaltres votero rebaixant l’ambició del text aprovat en el lem saber per què ha estat tractat tan injustaParlament català. Catalunya va passar de ser ment, ell torna a respondre sense acritud, “Preuna nació a considerar-se ella mateixa una nagunti-ho als qui me n’acusen”. Com a molt, amb cionalitat. I tot i amb això un somriure sorneguer sembla que ara, una pila Al final van pactar CiU i Zapatero i un posat ben irònic, d’anys després, el Tribunal afegeix: “Vostès són Constitucional el pot modi- rebaixant l’ambició del text apro- molt amables; segur ficar. Haurem d’anar a un que he comès errors nou referèndum!”. Sorpre- vat en el Parlament català. o de vegades no m’he sos per la resposta (o per la sabut explicar encerprimícia), ens agradaria saber quina hauria de tadament”, però cap recriminació. ser la pregunta d’aquest nou referèndum, però l’oportunitat se’ns escapa de les mans.

Potser el període en què va ser President de Catalunya és el que més ha marcat la trajecQuan Pasqual Maragall diu aquestes coses, hom tòria política de Pasqual Maragall. El seu cataté la seguretat que el President encara no ha dit lanisme l’havia portat a ser el President del seu l’última paraula i que té la força suficient com país després d’enfrontar-se en dues eleccions al per refer-se de les ferides. I de ferides en coneix nacionalisme convergent. Aquí és quan Pasqual unes quantes. Nosaltres sabem per les seves meMaragall se sent més procliu a l’explicació i vol mòries el mal que li han volgut fer algunes peraclarir-nos quina és la diferència entre catalasones, potser poques, però suficients com per nisme i nacionalisme. “Hi ha tants nacionalismes no oblidar. Tot i així, Pasqual Maragall no vol recom nacions. El catalanisme és una cosa més cordar quan els antics companys li recriminaven àmplia. Quan un estat té diverses llengües i nauna suposada traïció, mentre ell, com a alcalde cionalitats es pot dir que és un estat plurinaciode Barcelona, intentava aixenal. Als EEUU de Nord-amèrica, car un Ajuntament endeutat i Haurem d’anar a un nou en canvi, hi ha una nació i digens eficaç; o quan un grup de versos estats: Califòrnia, Iowa, brètols li van cridar borratxo al referèndum! etc. Ells tenen una sola llengua mig del carrer, mentre ell porper a tots els estats de la Unió tava de la mà el seu fill Guim de set anys; o quan i en canvi nosaltres en tenim diverses per a un va haver d’enfrontar-se en solitari a les crítiques sol estat de la Unió Europea”. La seva explicació injustes durant la malaurada inauguració del és didàctica, perquè sobretot li preocupa fer-se mundial d’atletisme del 1989. Insistim, però quan entendre. I és que Maragall no sempre ha estat li preguntem quines són les ferides que li han fet entès, ni com a polític ni com a català, i encara més mal, ell senzillament respon: “Les que acahi ha qui no accepta la seva afirmació que a bo d’explicar”, referint-se a l’Estatut, que tants Catalunya no parlem català perquè no ens enesforços va costar i sense voler recordar la resta. tenguin, sinó que parlem català perquè som així i pretenem que ens entenguin en un país més Després de la dilatada vida política, encara gran.

ENTREVISTA

NÚM. 1 - GENER 2010

15

ENTREVISTA

NÚM. 1 - GENER 2010

16

la seva estimada ciutat, i, ja sigui per humilitat o perquè Barcelona encara té antics deutes pendents amb el seu avi, ens contesta que: “L’ única estàtua de Maragall que falta a Barcelona és la de Joan Maragall a la Plaça Molina, davant de casa seva”.

Pasqual Maragall ha fet 69 anys aquest mes de gener i treballa dia a dia en els projectes que li ocupen. És una ànima inquieta, és una ment desperta que s’enfronta amb valentia a la batalla que el present li ha servit: l’alzheimer. Però ell sap que encara té moltes coses per explicar, encara en té moltes per proposar. I per aconseguir-ho fa servir les seves armes: la ment desperta i un ordinador portàtil que l’acompanya Pasqual Maragall amb Anna Garriga, amiga a tot arreu. Per això, ens anuncia: “El dia que es d’Ànsia. publiqui, si és que es publica, l’ Oda Mai Contada que tinc a l’ordinador, es sabrà tot”. I què li queda per explicar? Nosaltres ens interessen per Davant de l’estat espanyol, Pasqual Maragall una última pregunta: fa vint anys, Pasqual Maha defensat i defensa ragall va escriure al seu el federalisme, el pacte El federalisme és un sistema de quadern de notes que entre iguals. La seva proencara quedava per posta bé podria ser ad- repartiment de poders basat en parlar del microcosmos, mesa com l’hereva de del petit món, de la famípersonatges polítics com el pacte entre les parts. “Foedus”, lia; Maragall proclamava Companys i Tarradellas llavors que la seva pròpia o d’intel•lectuals com en llatí, és pacte. ànima era una àrea desUnamuno, Joan Maragall coneguda i segurament o Jaume Vicens Vives. “El federalisme és un sisho seria per sempre. I ara, vint anys després, notema de repartiment de poders basat en el pacsaltres volíem saber si ja s’ha apropat suficiente entre les parts. ‘Foedus’, en llatí, és pacte”. tment a la seva ànima com per poder explicarPerò, perquè sabem del seu esperit europeista, nos com és Pasqual Maragall. “Possiblement volem saber si aquest federalisme s’ha de consarribar-se a conèixer un mateix a fons és molt truir mirant Espanya o Europa. “La Unió Europea complicat, només els savis veritables s’hi aproxiés una construcció dels estats, amb moneda comen. Tinc per costum anar plasmant els meus muna, bandera comuna i himne propi: la part pensaments i sensacions al portàtil que semcoral de la Novena Simfonia de Beethoven, amb pre m’acompanya, en dic l’ Oda Mai Contada. lletra de Schiller, que Joan Maragall va traduir al Potser aquests escrits són l’aproximació més vecatalà. Catalunya és, gosaria dir, la nacionalitat raç al meu jo”. més europea d’Espanya, de l’Estat espanyol. El federalisme europeu es pot anar fent real a nivell Els savis veritables, com ell els anomena, potser interregional, com és el cas de l’Euro-regió”. Ens existeixen i potser s’apropen al coneixement ho esperàvem perquè coneixem la seva proposprofund d’ells mateixos. Nosaltres tampoc no ho ta de construir Europa des de l’àmbit més immesabem. Però, després de conèixer més a prop diat al ciutadà, des de la terra, i, a més sabem, Pasqual Maragall, el que sí podem afirmar és que repetidament ha reclamat com a més propi que, si existeixen, els savis veritables possibleper a Catalunya l’himne europeu que Els Segament tinguin el cabell blanc, un somriure obert, dors. Perquè Maragall no enganya ningú i les seuna mirada inquieta i una veu quarterada i proves idees poden semblar agosarades, però mai funda amb la qual anuncien somnis capaços de bretolades o contradictòries. moure un paísp Maragall és avui dia per a tots, ja siguin amics o enemics, protagonista de moments irrepetibles de la història de Barcelona i de Catalunya. Com també ho va ser el seu avi, el poeta Joan Maragall. Per això li hem preguntat si creu que en el futur per fi un Maragall tindrà una estàtua en

L’entrevista ha estat possible gràcies als redactors: David Aranda, Sergi Barrantes i Núria Magallón.

Catlifòrnia – 2010 (Un relat de ficció político-periodística) La carretera era infinita. Una recta infinita, una d’aquelles rectes que et fan oblidar d’on has sortit i cap a on vas. Com diria l’ex-governador de l’Estat: saps que fa calor, veus una línia negra davant teu sense fi, però no saps què queda al darrere i, quan t’ho diuen, ni recordes que vas ser governador.

El cas, el nostre cas, era que l’ex-governador (gran, fotut, arraconat i amb poca memòria) ens donava alguna possibilitat d’aconseguir l’entrevista. Perquè, quin perill, quina molèstia podia representar una revista com ...Ànsia? Per a nosaltres, era un èxit que l’ex-governador aparegués a la portada i d’alguna manera reforcés amb les seves paraules i la seva trajectòria Aquesta és la meva història de com han anat d’actuació política, marcada per la llibertat inles coses. Com afirmava en Ted Kennedy: en dividual, la nostra voluntat de ser un altaveu per aquesta vida la bona sort te la fas i la mala sort als joves amb inquietuds “d’anàlisi i opinió”. Tot te l’aguantes (tot i que mai no li vaig sentir dir això per a una revista no minoritària, sinó mínima. que no ho pogués explicar).

En Gaby F. Peace i jo no ens enganyàvem, el vol de la nostra publicació seria un xic gallinaci: Treballar per a una revista novella d’un comptat un parell de jovenetes i atractives bibliotecàries marítim perdut al nord de l’Estat no és el millor la defensarien en els partys literaris del municipi, referent per aconseguir una entrevista en excluperò el seu destí manifest era dormir a les butasiva amb l’anterior goverques de les perruqueries, nador de CAtLIFÒRNIA. on les mames pansides Però els anys, en aquest Abans, el poder era qüestió de les abandonarien quan ofici, no t’ensenyen a ser comprovessin que no hi més prudent, més aviat sang; després, de la plutocràcia, apareixien les fotografies al contrari. Així que, conde les seves filles el dia fiant en els antics con- i, ara, dels aparitxin i la mediocride la graduació, o serien tactes quan un també utilitzades per encendre era part del “món”, pen- tat que ho controlen tot. Un brindis les estufes dels tallers ses que te’n sortiràs. I, no mecànics quan els opeens equivoquéssim, per per aquesta democràcia! raris descobrissin que no més tafaneria cordial hi havia pòster central. que generi el personatge, el vell Gota-Malaia Però, teníem una opció i la buscaríem. és un iaio amb una salut delicada que explica el mateix conte una vegada i una altra als seus A la mateixa recta. El desert a banda i banda, néts. Algú que va tenir poder, sí, però que ja fa el Ford Mustang blanc i jo. Els pals de la llum, un parell d’anys que els del seu partit el van fer paral•lels a la ruta, com monòtons tòtems verfora de mala manera. Per als despistats, recorticals provocant l’insistent pas d’ombres diagodaré que el Partit Demòcrata de CAtLIFÒRNIA nals sobre el seient del copilot on havia deixat ni tan sols el va deixar la carpeta taronja, les optar a la reelecció A la mateixa recta. El desert a banda i meves notes, la ploma del càrrec. L’aparell Montblanc telescòpidel partit -amb menys banda, el Ford Mustang blanc i jo. ca, la gravadora, la idees, però amb més màquina de fotograpoder que qualsevol ideologia o personalitat, fiar... els estris clàssics de l’ofici. Escoltava una per carismàtica que sigui- el va descavalcar en còpia del disc de cançons cubanes que havíem benefici “d’un dels seus”, un antic espaldamoeditat per regalar al Vell. Sabíem que li encanjada de perfecte vestit gris planxat a qui volien taven, però ni tant sols estava segur que arribés agrair anys de serveis perfectament prescina les seves mans l’original que havia deixat a dibles pel país, però fonamentals per a la macasa seva. La carretera seguia el seu recorregut; quinària demòcrata i per als de la seva corda. recta. El cotxe, a la velocitat legal; lent. Mentre, L’èxit electoral li va oferir el control total del parjo, em feia preguntes poc originals per més que tit, ara en plena sintonia amb l’organització deigualment frustrants. Conduïa i recordava. mòcrata de Washington i, és clar, va sentenciar definitivament en Gota-Malaia. Abans, el poder Al principi tot va anar molt de pressa. Els meus era qüestió de sang; després, de la plutocràcia, antics contactes amb “contactes oficials”, ni i, ara, dels aparitxin i la mediocritat que ho concas. Ni un condescendent: “Impossible Jack. trolen tot. Un brindis per aquesta democràcia!

Sort en la nova aventura”. Però també el “sí”

ENTREVISTA

NÚM. 1 - GENER 2010

17

ENTREVISTA

NÚM. 1 - GENER 2010

L’ex-governador de Catlifòrnia amb l’actual President

18

va ser atzarosament ràpid. A la consulta del vevista va quedar en mans del Cap de Gabinet terinari de la meva gossa rossa em vaig trobar de l’ex-governador (a qui la nostra sol•licitud l’Anne. Una model (també rossa) de qui havia no va arribar pels canals habituals, ai!). Quan estat penjat un temps, feia ja un parell de dècatota la feina de documentació i el redactat del des: “Parlaré amb el tiet”. Família de l’ex-goverqüestionari estava fet, de forma brillant i a tota nador, ara jubilat ell i bufa (“cafè i amfetaretirada ella, es feien Ja ho teníem! L’entrevista seria al mines”, en van dir els molt i dinaven plenois), van començar gats cada dijous, ells ranxo de la família, un lloc estimat pel les negociacions amb i el meu veterinari (bé en George Sawtooth: el de la meva gossa), Vell, era on s’havia criat i ara estava l’entrevista seria per l’intel•ligent, discret escrit –res de preguni cordial John Rabbit encantat de tornar a viure-hi amb la tes en directe, imposque ho havia facilitat sible. “Gabi, xaval, fetot. Fins al punt que seva dona. licita els teus, un gran ho vaig trobar normal treball!”. Al Vell, li enquan em van dir que en un parell de setmanes cantava; ja li havien passat el qüestionari, però ens rebria. Tindríem l’entrevista! havia de marxar a l’estranger, un viatge familiar. Massa preguntes, potser millor fer l’entrevista En aquells breus quinze dies va esclatar un esen directe. “Quan torni busquem un forat a càndol de corrupció en el Partit Demòcrata, al l’agenda perquè us rebi”. I després: “No podrà mateix districte municipal de la nostra revista: ser. Intentaré alguna cosa per escrit si m’envieu una ciutat-símbol en la mentalitat electoral dedos o tres preguntes. Per sort tracto amb profesmòcrata. Per a alguns dels antics dirigents munisionals. Sou bons nois! Em sap greu”... “Jack, vine cipals -ara a la cúpula del partit i de l’Estat- allò demà. Et rebrà. Sí? De conya, nano!”. va agafar un aire de cop d’Estat (només calia veure els tot-terrenys de la Guàrdia Nacional enJa ho teníem! L’entrevista seria al ranxo de la facerclant les dependències municipals per adomília, un lloc estimat pel Vell, era on s’havia criat nar-se’n, deien). Una maniobra de l’oposició, i ara estava encantat de tornar a viure-hi amb la per als més discrets. Consigna? Silenci i distracseva dona. S’hi trobava segur, refiat, quasi proció. De fet, paranoia , o no: perquè, què mostra tegit –m’havien dit. M’agradava la idea, podria el partit demòcrata quan obliga als seus càrrecs, donar-li l’aire personal, de revisió d’una vida depresents i passats del municipi, a deixar part de dicada a la Res Pública i amb prou confiança la paga en nom de la Llibertat? La nostra entreperquè es deixés anar.

ENTREVISTA

NÚM. 1 - GENER 2010

Aquesta recta no s’acabarà mai, recoi! Hauria d’haver tornat per l’estatal 1, sobretot a partir de Frisco, quan, després d’uns pocs turons i d’un tram regirat, la carretera perd totalment de vista la ciutat i des d’allà cap a casa. Resseguint la costa, amb senyals de perill de sutnamis cada dos per tres. Parar a dinar al restaurant sobre el Pacífic de Bodega Bay (tenint cura dels ocells, és clar). I cada cop més boira, fars, cases i badies solitàries, entre els boscos i el mar. I no per aquest interior repetitiu i erm. El pensament em va tornar al moment que m’havien obert les portes de la casa del ranxo. Em van fer passar a un curiós vestíbul on mitja dotzena de portes tancades i amb vidres glaçats insinuaven moltes opcions, encara que eren ombres, res més que ombres. Per un moment em va semblar intuir de passada el perfil allargat i un xic desmanegat del governador, sempre em sorprenia la seva alçada quan el veia en directe. Tocava esperar, un clàssic de l’ofici.

Al cap d’una estona va aparèixer en George ro 2010. Amb la carpeta taronja a les mans vaig Sawtooth, amable, com sempre. Recordava tosortir per estirar les cames i rellegir l’entrevista. tes les nostres converses, li sabien greu els endaNo gens personal. Evident, no havia contestat la rreriments i al mateix temps et feia sentir l’home pregunta sobre a qui votaria a les properes elecmés important del món (tot i que totalment decions: donades les inexistents relacions amb el pendent de la seva voluntat). Què bé feia la partit demòcrata, ves a saber a qui podria triar. seva feina aquell paio! Sense ni tan sols insinuar Però no estava malament i... què deia al final res, et veies obligat a deduir allò que ell volia que d’aquella resposta? A quina conclusió arribava pensessis. Alguna cosa del tipus: “llàstima que la en funció de la decisió del Tribunal Suprem de malaltia ens ho posi tan Washington? Allò havia difícil; amb el que li agra- A quina conclusió arribava en de ser una opinió persoden aquestes coses al nal, el partit no hi podia Vell; com m’hauria agra- funció de la decisió del Tribunal estar d’acord; el Vell Godat facilitar-vos la feina. ta-Malaia a la seva, com Suprem de Washington? Allò ha- sempre. Que pocs en Ben bé deu minuts més quedaven com ell! Entard un xicot va venir per via de ser una opinió personal, el cara que també deixava dur-nos una carpeta tamolt clara la lluita entre ronja que en Sawtooth partit no hi podia estar d’acord; el el partit i el poder judicial va rebre amb un entua la capital; Montesquieu Vell Gota-Malaia a la seva, com siasta: “Ja la tenim!” en estat im-pur (no havia dit feia molts anys un anI ja està, allò era tot. El sempre. tic dirigent dels demòVell Gota-Malaia no em crates, Mr. War, que el podia atendre, encara que havia contestat alfilòsof francès era mort i enterrat?). Vaig somriuguna pregunta com a favor especial pel nostre re. La realitat sempre s’imposa, però la vida coninterès. Era una sort i en George estava encantat tinua i segur que en Peace, que s’havia atipat que l’esforç el fes per a nosaltres, ja que aquella de gestionar la possibilitat d’aquella entrevista, mena de publicacions són importantíssimes per hi trobaria alguna cosa positiva i jo m’enduria a la vitalitat de la societat civil, només ens poun contundent: “Molt bé, Jack!. La noia bonica dia agrair el nostre interès tal com li havia dematota per a nosaltres!”. nat el Governador que ens ho digués. Ateses les circumstàncies, segur que entendríem... Moltes Ara tocava preparar el segon número. I jo de gràcies. nou a la carreterap Cap al nord, recte enllà. Vaig aturar el vehicle al costat del pal de la llum, segur que era el núme-

Jack Coast i Gaby F. Peace

19

NÚM. 1 - GENER 2010

Autora: Cíntia Barragán

20

Des del meu racó, quan ja la vida és més records que projectes, m’arriben veus que volen posar ...Ànsia a les meves hores. Com que a la fi, a la vida, només queda l’amor, ni puc rebutjar, ni vull ignorar l’oferta. Tot i que les meves fronteres –ara- no van més enllà que l’ombra del castell que m’acull.

La “vie de château” és una expressió francesa per definir l’allunyament del món, una vida contemplativa i confortable. És un exili voluntari per fugir de la provisionalitat de l’efímer i trobar-se un mateix en la monotonia del temps, protetgit en el paisatge limitat i poc mutable de la comarca, que esdevé el cosmos organitzat d’una vida que ja no vol el caos metropolità i cosmopolita. Que ajusta l’existència al ritme de l’ànima i desprecia amb ironia sorneguera l’aventura diària, el canvi permanent i precipitat del món post-industrial, sostenible, del relativisme cultural total, de l’equivalència moral (del papanatisme antioccidental).

concedit avantatges al castlà, perquè li estalvia el “vessament de sang”, li permet quedar-se al marge (l’autèntica definició de la “vie de château”). No participar en les cerimònies posteriors al triomf, ni de la justícia revolucionària, que executa sense cap garantia fins que la sang colga l’Ancien Règim de torn, ni la refinada llei del joc democràtic que sempre –sempre- fa llenya de l’arbre caigut i envia els derrotats a les golfes de la història. Li estalvia, al nostre cavaller, el prendre partit, ser responsable en tot o en part de la carnisseria i, és clar, manta vegades li estalvia ser víctima.

Quan es viu al château no ets notori, no molestes, amb prou feines se sap de la teva existència.

Passar desapercebut, una altra gran definició del nostre model de vida castellenca. També, s’ha de dir, hi ha la “vie de château” tàctica: retirades al castell per, des d’allà, seguir movent els fils del poder o, simplement, per salva la pell.

Dues actuacions fascinantment retratades en la biografia de Fouché. El geni tenebrós, escrita per Stefan Zweig, una manera de fer història que ara es llegeix poc, però que atrapa i entusiasme com un “Larsson” qualsevol si un s’hi decideix.

Ara bé, si em pregunto quina frontera he atravessat amb la meva decisió de prendre distància del món, les respostes podrien ser moltes, però, sens dubte, una d’elles seria: la política.

Que fàcil desdir-se de la La “vie de château” no classe política d’arreu! És un exili voluntari per fugir de la vol dir traspassar una líTan fàcil com perillós, nia per sempre, no vol “preocupant” en diuen provisionalitat de l’efímer i trobar- dir deixar de ser ciutadà, els que volen evitar els aiencara que la lucidesa res apocalíptics. Però no se un mateix en la monotonia del que et concedeix la disés aquesta la política de tància i el temps necesla qual parlo, tampoc la temps. sari per analitzar mata del poder polític: apasbona part de la capacisionant si l’entenem com tenir idees i dur-les a tat d’acció per l’enormitat del Dubte. I això és la pràctica, no sota condicions ideals sinó sota així, des d’aquí, des del castell, la sang no ens les concessions que imposa la realitat. El que taca, és, només, el líquid de circulació impresen diem governar, o més ampliament la govercindible per viure. Així com el fang tampoc no nança, des que tenim promocions de politòlegs és cap metàfora sobre les conseqüències no corrent pel país (llegiu Bernard Crick, En defenvolgudes de les nostres decisions més controversa de la política, se m’acudeix imprescindible, tides. Aquí el fang no és més que la terra molla perquè sí, encara hi ha lectures no prescindibles, després de la pluja, que embruta la sola gruixullibres necessaris per més que ara sembla tocar da de les sabates quan passegem pels camins substituir-los estúpidament per ordinadors pori que més tard netejarà el servei. Queda clar tàtils; com si l’imbècil depengues de l’estri). que el món sense idees és pitjor, igual que no hi ha forma sense límits... per més que en aquesta És una altra política. Vull dir que, si plantegem hora del dia la llum s’apaga i a l’horitzó, sobre el la retirada “au château” com un deixament riu i la broma, s’esfumen les formes que veig més de la vida pública, com un desaire discret a enllà de la meva finestra. Plego les ulleres quan la societat, és clar que ens referim, aleshores, es fa fosc... aquí, a l’Atlàntic francès, els vespres a l’allunyament de la política entesa com la de tardor són suaus i penso en tantes batalles relació entre l’individu i la societat, al pacte d’amor perdudes, tantesp continuament revisat (com a bon pacte que és) per un model suportable per als individus i Château de Rouffillac - Dordogne beneficiós per al conjunt; una de les grans dèries i entusiasmes d’occident. És aquest un preu Monsieur J. molt alt, encara que històricament també ha

VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 1 - GENER 2010

21

EL TAMANY ¿SÍ? IMPORTA

NÚM. 1 - GENER 2010

22

JOVES MALCRIATS? Molts cops hem sentit dir “ és que els joves d’avui dia...”, però gairebé mai aquesta frase s’acaba. És que els joves de avui dia què? Em sembla una frase molt covard, perquè vol dir molt sense dir res.

te per res, quan no es així, quan hi ha molts joves que s’interessen per temes importants i per saber i intentar canviar el que passa al món. I si de debò som malcriats serà perquè ens han educat així. El que de Però, per què som així? Ho som veritat importa és que Si t’explico que m’han ens han educat així predit aquesta frase, pel fet que és el que hem vist, el cisament la gent que diu t’imaginaràs una dona com som de malcriats, o home d’una certa que hem après, el que ens mostra ho diuen sense cap aredat, avis i avies progument ni explicació, i bablement. I per què? la pròpia societat que després ens sense mirar-se primer ells Doncs potser pel fet que o elles i veure si també els joves estem a la ment critica. tenen un problema semde les persones com uns blant o preguntar-se simmandrosos, com uns “passotes” i com unes perplement d’on prové això. Perquè és molt fàcil i sones a les quals solament ens agrada la festa. gratuït dir: “és que els joves d’avui dia...”

Però, per què som així? Ho som pel fet que és el que hem vist, el que hem après, el que ens Jo precisament vaig viure una situació impacmostra la pròpia societat que després ens critant, si més no, durant un trajecte en autobús tica. És el que veiem quan posem la televisió i quan un home em va faltar el respecte, cridantobservem persones que me de males formes per sense fer res guanyen a què m’aixequés del diners, o persones que a Em molesta especialment que es seient per seure-hi ell, fet més de guanyar milions que encara no arribo a ocupen 10 minuts del te- digui que els joves som uns malcomprendre. Llavors, on lenotícies de tots els caestà veritablement el nals solament per saber criats, i que no tenim respecte problema? El problema tocar una esfera de cuir està en el fet que nosali endinsar-la amb més o per res, quan no es així, quan hi tres hem de respectar menys gràcia entre tres tothom. Però, qui ens respals. Llavors, què volen? ha molts joves que s’interessen pecte a nosaltres? Qui Que nosaltres, veient ens té en compta? I soaixò pensem que la vida per temes importants i per saber bretot, qui ens protegeix, és molt millor si tens molts si no ho fem nosaltres coneixements? Mentida. i intentar canviar el que passa al mateixos?

Ens ensenyen que la vida món. és molt millor si no fem res i guanyem molt, perquè cap persona és com és per si mateixa. Una persona està sempre influïda per tot allò que l’envolta, pels seus pares, per la televisió, per la societat... És clar que no ens agrada estudiar, que ens agrada més estar de festa. Però, qui no pensa així?

En resum, volia intentar aconseguir que no generalitzeu més amb cap grup de persones i que si heu de criticar alguna cosa o algun conjunt, ho feu amb prou coneixement i consciència. Si he aconseguit almenys fer-vos pensar durant la lectura del meu article, escriure’l haurà merescut molt la penap

Em molesta especialment que es digui que els joves som uns malcriats, i que no tenim respec-

Femme Fatale

SUPERHOMES? Què entenem per superhomes? Segurament el primer que ens vindrà al cap si ens preguntem això serà la visió d’un home ben plantat, amb més músculs que cervell i, potser, amb algun do o poder paranormal associat a les habilitats d’animals estranys o a planetes llunyans encara desconeguts.

Tot i semblar una

aquests homes tenen una probabilitat sis vegades més gran de ser empresonats que els sans.

Tot i semblar una malaltia estranya, poc comuna o -per dir-ho d’una manera en la qual ens entenguem tots- rara, la síndrome del XYY la pateixen 1 de cada 1000 malaltia estran- nens. Un valor bastant elevat, oi?

Potser, i només si la pregunta ens generés ya, poc comú o rara, la síndrome bastant fascinació, coI ara ve la part intemençaríem a rumiar alressant, el moment on del XYY la pateixen 1 de cada tres definicions de supertothom fa les seves home. Segons Nietzsche pròpies i gratuïtes supo1000 nens. (el filòsof) un superhome sicions. Molt bé, doncs és segur, independent i ara si em creuo pel individualista, i no es deixa portar per la multitud; carrer amb un home que em tregui dos caps, al contrari de les persones dèbils, que simpled’aquells amb els quals agafes mal de coll si et ment es deixen portar. pares a parlar, i a més li he de repetir les coses dues vegades per tal que m’entengui, sens dubPerò avui en dia ens trobem que la ciència te, no m’ho pensaré dues vegades: té la síndroens ofereix una altra accepció per a la paraume XYY. I òbviament tots els homes que hagin la superhome: és aquella persona que pateix manifestat algun tipus de violència i per això l’anomenada síndrome del superhome. Sembla hagin estat empresonats, també. Tots tenen la obvi, de fet ho és, però, què és aquesta síndrosíndrome XYY. me? Quins són els seus símptomes? Quines conseqüències aporta? El pateix molta gent? És evident que tot això no és cert, però també és evident que la majoria de gent que llegeix Per començar la síndrome del superhome és articles científics els interpreta a la seva manetambé coneguda amb el nom de síndrome ra suprimint o afegint informació segons creguin XYY, ja que els homes (i només els homes) que oportú, ja que normalment els articles científics la pateixen en el seu cromosoma sexual en teestan recoberts d’un excés de tecnicismes que nen dos Y (en comptes fan incomprensible el d’un que seria el normal, text (i en conseqüènÉs evident que la majoria de gent perquè els homes tenen cia provoquen interpreel genotip XY). Aquesta tacions errònies de la que llegeix articles científics els malaltia (recordo que gent). només la poden painterpreta a la seva manera supritir homes) provoca un És cert que en alguns risc de tenir problemes casos es poden relaciomint o afegint informació segons d’aprenentatge i retard nar aquestes conductes en el desenvolupament agressives amb aquesta creguin oportú. del llenguatge. Els promalaltia, però no semblemes de comportapre. Simplement dóna ment també són possibles, i utilitzo la paraula als homes afectats -per entendre’ns- més núme“possible” perquè això no implica que n’hagin ros per ser més agressius. De la mateixa manede tenir necessàriament. Els homes amb aquest ra no tots els afectats tenen perquè mostrar-ne síndrome normalment són d’elevada talla (mesímptomes, ja que, com hem vist abans, és una deixen més d’1,80m) i tenen una intel•ligència malaltia bastant comuna. una mica inferior a la normal. En ocasions, aquesta síndrome s’ha lligat amb la criminalitat A partir d’ara, si per casualitat conec un superi l’agressivitat (d’aquí que també se l’anomeni home de cine ja sé què li preguntaré: “Perdona, gen de l’agressivitat), perquè el patien alguns insaps quin és el teu genotip?” De totes maneres, dividus que van cometre diversos crims. A partir penso que, per molt superhome que sigui, no ho d’aquí van començar a sortir estadístiques i persabràp centatges que afirmaven que un 3% dels reclusos de les presons tenen la malaltia i que, a més, Curi

AIXÒ ET PENSES?

NÚM. 1 - GENER 2010

23

NÚM. 1 - GENER 2010

Autora: Cíntia Barragán

24

Dirty realism (realisme brut) No em queda més remei que advertir que embriagat per les paraules de Bukowski comences a flotar entre un dens núvol tòxic d’emocions, que perillosament et fan pensar sobre la teva maleïda existència i el teu incert futur.

“An intellectual is a man who says a simple thing in a difficult way; an artist is a man who says a difficult thing in a simple way.” (Un intel•lectual és l’home que diu una cosa simple d’una manera complicada; un artista es un home que diu una cosa complicada d’una manera simple).

Amb aquest simple contrast desvetllem el gran secret de les llargues carreteres, de l’alcohol i dels individus bruts, quotidians i religiosament pernoctadors. Eren els anys 60, quan un grapat d’homes grisos, frustrats per la seva vida es llençaven cap a un món on una escriptura que nedava entre el whisky i el gel era l’única manera de supervivència. És quan et submergeixes en aquest món del dirty realism, entre l’el•lipsi, les paraules barroeres i potser un xic escatològiques, que afloren a la teva pell un conjunt de sensacions, que et porten allà a la beguda, a la quotidianitat, a una vida sense sentit d’homes que sovintegen l’hipòdrom, la carretera i els prostíbuls, que busques l’essència vital, la porta de sortida d’aquest fotut món.

I, estimat lector, no em queda més remei que advertir-te que, embriagat per les paraules de Bukowski i altres autors “bruts”, comences a flotar entre un dens núvol tòxic d’emocions, que perillosament et fan pensar sobre la teva maleïda existència i el teu incert futur. I, com molts dels seus personatges, vagues per una carretera sense fi, en la qual no saps on ets, ni on arribaràs i, el que és pitjor, no saps que fas allà; però sense més remei pares en un club de carretera per oblidar aquesta incertesa i et llencés a estimar aquella fastigosa forma de vida, d’ampolles i d’amor amb cossos que no et corresponenp

David Aranda Checa

Charles Bukowski, The last night of the earth poems (Black Sparrow press) Poemas de la última noche de la tierra (DVD ediciones)

LLIBRES

NÚM. 1 - GENER 2010

“power corrupts, life aborts and all you have left is a bunch of warts… … and thank you for locating me there at 5124 DeLongpre Avenue somewhere between alcoholism and madness…”

The last night of the Earth poems és un sublim poemari de l’etapa més madura de Charles Bukowski, una maduresa envoltada dels seus plaers de sempre: beure, estimar, copular i fumar; sense deixar d’escopir a la cara a la rutina, la societat i la vida grisa. Amb la seva fi imminent, trobem que l’escriptura i els seus poemes no són més que la taula de nàufrag amb la qual s’aferra a la vida, preparat per a la mort que pot endur-se’l en qualsevol moment.

Un cotxe vell, Brahms, Wagner, cerveses, cavalls, Hemmingway, prostitutes, whisky i un bon grapat de personatges sense sentit són els encarregats de transportar-te per aquest poemari on Bukowski, des de la perspectiva del seu personatge Chinaski, ens condueix per un retrat de la realitat sense sentitp

David Aranda Checa

25

LLIBRES

NÚM. 1 - GENER 2010

Richard Ford, Rock Springs (Editorial Anagrama)

L’inquietava l’autor, no era com els altres que li agradava llegir, aquells que en acabar l’obra deies “i...?”. Un “i...?” carregat amb el pes de l’existència insignificant de cada dia de qualsevol ser a la Terra.

Va tancar la tapa del regulador del semàfor.

La càmara de vigilància de la circulació de la cantonada del carrer State amb Main, tornava a funcionar correctament. Va imaginar la sala de control del trànsit a l’oficina del sheriff: un grapat de pantalles amb imatges de cotxes aturant-se o en marxa, de tant en tant -molt de tant en tant- algun saltant-se el vermell, encara de manera més excepcional un petit accident.

Però, gairebé sempre, cotxes passant. La vida tal qual, eterna, quotidiana... com la literatura que li agradava a ell.

Va mirar l’hora. Final de la jornada. Moment per carregar la furgoneta i anar cap a casa.

Va aparcar davant l’entrada de l’edifici a on vivia, una construcció amb moltes finestres petites als afores del poble: més enllà, només els boscos.

A l’entrar -segon pis, porta C- el va sorprendre trobar el televisor obert. El va apagar. Cansat anava deixant les coses de la feina mentre es movia per l’apartament, es buidava les butxaques i es treia les botes. Ja havia desconnectat del treball quan es preparava un sandvitx: crema de cacauet, pit de pollastre fumat i unes fulles d’enciam iceberg (perfectament insípides).

Uns pocs glaçons i el got ple fins d’alt de Jack Daniel’s; un color taronja com la llum de la seva habitació.

Va fer una mossegada a l’entrepà. Va seure al llit, es va posar a llegir. Anava pel quart conte d’un llibre d’en Richard Ford, Rock Springs.

Va llegir Nens, menjant i fent glops esporàdica-

26

ment al whisky. Llegia a poc a poc, una línia després de l’altra, casi paraula per paraula. Va llegir el conte fins al final d’una tirada. No quedava sandvitx, va fer el darrer glop. L’inquietava l’autor, no era com els altres que li agradava llegir, aquells que en acabar l’obra deies “i...?”.

Un “i...?” carregat amb el pes de l’existència insignificant de cada dia de qualsevol ser a la Terra, però només un “i...?” mai amb entusiasme, sempre desesperat.

I, ara, aquells contes de Rock Springs, aquell quart conte. Volia que li hagués passat allò que explicava el relat o, millor encara, que algun dia li passés. Es va adormir, era mitjanit. Dos o tres cotxes apareixien a les pantalles de la sala de control de l’oficina del sheriff, on no hi havia ningú de guàrdia. Imatges solitàries en blanc i negre, brillant i només Ford, Richard Ford, per explicar-nos-lesp

J.C.M.

Jack Kerouack, On the road (En el camino) “Hizo todas estas cosas por puro experimento”.

Un grup de joves als Estats Units de finals dels anys 40 del segle passat llençats a una recerca febril de noves experiències. Recorrien un pais amb una nova mirada, un país habitat pels desheretats de l’stablishmen: la llibertat com a únic valor, el caos com a forma de vida, el malditisme com consigna suprema, l’improvisació com a mètode, l’experimentació voraç com a fi.

Nous camins descrits amb un llenguatge també nou, molt directe, cru, desinhibit, gairebé a cops.

Com a banda sonora, el jazz més heterodox i revolucionari.

“Nuestro maltrecho equipaje volvió a amontonarse en la acera; todavía nos quedaba mucho camino. Pero no nos importaba: la carretera es la vida”p

José Checa

NÚM. 1 - GENER 2010

Autora: Cíntia Barragán

27

MÚSICA

NÚM. 1 - GENER 2010

Bob Dylan, Like a Rolling Stone Higway 61 Revisited (1965) “JUDAS!” Això és el primer que li van a dir a Bob Dylan la primera vegada que va agafar una guitarra elèctrica per interpretar aquesta cançó. El so metàl•lic i estrident de l’ instrument, els efectes, la distorsió i la poca naturalitat d’aquest va fer enfurismar el sector més folk dels seguidors del cantautor, a qui van acusar de traïdor i d’haver canviat la neta i dolça guitarra acústica i la harmònica per una comercial banda de rock elèctrica.

Dylan va tocar tres cançons aquella nit, i va marxar més enfadat que no pas els seus fans.

Les setmanes següents al concert van estar plenes de controvèrsia i crítiques sobre l’adquisició d’aquest nou estil, sobretot per aquells autors, revistes i discogràfiques del gènere country i folk.

Crítiques que van ser emmudides per la mateixa guitarra que les havia generat. El primer track del disc Higway 61 Revisited va ser un èxit sense precedents que va arribar al capdamunt de les llistes nord-americanes i britàniques. I no només això, ara mateix és considerada la millor cançó de tots els temps per la revista Rolling Stone -no, no té res a veure amb la nostra cançó, ni amb la banda britànica-.

La força de l’obra la trobem en aquesta abundància de guitarres, la primera transmetent aquest sentiment de calidesa, net i pur, típic del folk, que és hàbilment barrejat amb la segona, amb un sentit més orientat cap al blues i el rock n’roll, però sense sortir del context del que és el Folk-Rock de Dylan. També destaquen els riffs d’òrgan i, en menor grau, la mítica harmònica que sempre porta enganxada al coll com si hagués nascut amb ella, com si fos una senyal de la genialitat de l’autor com un do natural fruit de la genètica.

Encara que podem meravellar-nos de la música, el que ha fet aquesta obra una de les més influents de la història és la lletra. Les paraules surten de la boca de Dylan amb una lleugera tristesa, però amb la força d’un torrent revolucionari àcid i afilat que busca plantar cara a aquells d’allà dalt, a aquells que estan al poder i que es mofen de les desgràcies dels més desemparats i treuen profit de la seva pobresa.

En resum, aquesta obra no és desaprofitable, no ho és de cap de les maneres: un apassionat re-

refons històric, crides revolucionàries, gran interpretació musical... En fi, que em permeto donar una crida a tots aquells que encara no l’hagin escoltat perquè ho facin, perquè -i ho dic amb convicció- el que sentiran serà una de les peces musicals més representatives de tot el segle XXp

Sergi Barrantes

Coldplay (2008) La cançó “Viva la vida” de Coldplay, des del meu punt de vista, és una cançó que s’ha d’escoltar, com a mínim, un cop a la vida. Per a mi forma part d’uns dels clàssics de la música; un abans i un després en aquest grup.

Quan vaig escoltar-la per primer cop, em va pujar l’adrenalina de cop, era com una marca d’heroïna, vaig escoltar-la un, dos, tres, quatre cops i no em vaig poder sentir ple, fins que no vaig trobar el que aquella lletra significava per a mi. Vaig haver de buscar una traducció d’aquella cançó (ja que l’anglès i jo no és que ens entenguem gaire bé), però si sense entendre la lletra ja va fer-me sentir tantes emocions, no sabia el que m’esperava al veure aquell veritable missatge, que s’amagava entre aquell idioma que tant em costava entendre.

Al llegir la lletra, el significat que jo li vaig atorgar a aquella cançó va ser que tractava de la guerra, de com es pot aconseguir tot i al dia següent pot marxar de les nostres mans, tot allò pel qual havíem lluitat, per això el “Viva la vida”, perquè a vegades és inevitable que passin les coses i ho perdem tot; és un intent perquè reflexionem sobre tot el que tenim i som.

Nosaltres decidim què volem, com ho vivim i com hem d’apreciar tot el que tenim; perquè mai ho fem, per això mateix s’ha de viure la vida com si fos l’últim dia, i quina millor manera que motivant-nos amb aquesta gran cançóp

A.L.A. 28

Shinoflow i Bako, Espejo,espejito (2007)

FRANK SINATRA Francis Albert Sinatra & Antonio Carlos Jobim (1967) Frank Sinatra, la Veu, susurrant

Cada tema és una historia amb

les melodies entretallades de la

vida pròpia i segur que més d’un

Bossa Nova fins a convertir-la en

es sentirà identificat en algun mo-

una música per al món.

ment amb que l’escolti.

Pels vols de Nadal de 1966, quan a Rio fa molta calor, un grup de músics del nou ritme que ja fa uns anys triomfa al país, eren reunits al Veloso, un dels seus locals habituals, per prendre unes copes al vespre. L’amo va preguntar per Jobim, el demanaven al telèfon: conferència dels Estats Units, era la VEU!

Cançó de rap amb un significant molt important, tracta de la importància que li donen les noies a la bellesa, a tenir un cos 90-60-90, un cos que ha imposat una societat: a les fronteres que ens han imposat.

Té un missatge dur i pur, una cançó molt ben estructurada amb el clar objectiu d’enfrontar-se al que veu injust.

Shinoflow junt amb altres mcs que lluiten per treure a la llum els seus pensaments i ideals sobre el que falla en aquesta societat, són persones que no tenen por a expressar el que senten i pensen, no busquen la fama, ni els diners, sinó que les seves lletres siguin captades, i sobretot que la gent entengui o busqui entendre aquell missatge que volen transmetre.

El seu disc titulat “El presidente de los Estados de Ánimo”no és un disc de temes que arribin a ser clàssics, però tampoc és això el que ell pretén.

Cada tema és una historia amb vida pròpia i segur que més d’un es sentirà identificat en algun moment en què l’escolti.

Shinoflow té una gran habilitat a l’hora de fer jocs amb paraules; això, juntament amb els seus missatges i la profunditat que arriba a tenir, aconsegueix fàcilment deixar l’oient pensatiu i sorprès a la vegada.

Un disc pensat per passejar en la imaginació, els somnis, la por i els secrets dels estats d’ànim més grans del món i de si mateixosp

MÚSICA

NÚM. 1 - GENER 2010

Un mes després havia començat a Califòrnia la grabació d’aquest disc. Per als músics de la Bossa Nova, Sinatra -a dalt de tot de nou, en aquell moment- només tenia un defecte: no era brasiler. Però el CD és ple de respecte d’uns cap als altres i el resultat una cosa improbable encara que fascinant: Frank Sinatra, la Veu, xiuxiuejant les melodies entretallades de la Bossa Nova fins a convertir-la en una música per al món. Sinatra, que feia anys ja havia suavitzat l’estil dels crooners allargant les vocals i ajuntant les frases com qui no necessités respirar, ara s’enfrontava a uns quants clàssics de la Bossa Nova. Una música que per alguns és la darrera cosa que queda just abans del silenci. Havia de contenir la veu, portar la peça al seu swing i tot sense fer desaparèixer la subtilesa, el to de la Bossa, que trenca la melodia fins a semblar desafinada per a l’oïda occidental a causa del seu ritme sincopat.

Part de la màgia del disc es reforça si es ritualitza l’audició: cal apagar el llum, en un àtic al mig de la gran ciutat, quan els semàfors han parat el trànsit al carrer i, aleshores, quan sonen les primeres notes, deixar-se anar. Anar molt lluny. A les platges amb palmeres, als vaixells gronxantse en el mar en calma. Anar fins als còctels aigualits pels gels fonent-se i ella -una ella ideal, ni carnal, ni identificable- allunyant-se suaument per entrar al mar... fins que sona la darrera vibració de la bateria.

M.S. I així escoltar The girl from Ipanema, Corcovado, Insensatez. Un bon inici és escoltar Sinatra en aquest CD sensual i més endavant, atrevir-se amb altres discs; el Frank insubstituïble per viurep

J.C.M.

29

RODAMONS

NÚM. 1 - GENER 2010

30

AUSTRÀLIA SOBRE DUES RODES Sempre hem parlat dels viatges com si fos simplement sortir uns dies fora de casa per evadirnos i passar-nos-ho bé acompanyats de familiars o amics. En aquesta ocasió, parlarem d’un viatge molt més diferent. Hem entrevistat Iván Faure, un aventurer innat, i ens ha explicat el seu viatge per Austràlia acompanyat només de la seva bicicleta.

...Ànsia: Sembla que per fer un viatge d’aquesta mena necessitaries una bona maleta, però tinc entès que vas portar poc material, oi?

I.F.: Doncs el material es basava en una bicicleta de muntanya, amb un tràiler en forma de carro darrere per portar el material, una tenda de càmping, un petit càmping gas per cuinar, la roba justa per subsistir i els recanvis i eines de la bici.

IVÁN FAURE SALA. Va néixer un 30 de març de 1978 a Barcelona i sempre ha viscut a Santa ...Ànsia: I els diners? Quan gastaves al mes, més Coloma de Gramenet. o menys? És un gran amant de I.F.: Depenia molt la fotografia, dels nous Considero que totes les persones d’on em trobés, però reptes i dels esports, esnormalment a Austràlia pecialment del bàsquet. un cop a la vida haurien d’estar és bastant car tot, però, I, com no, és un gran afisi no recordo malament, cionat a viatjar, addic- una temporada sols amb ells macrec que la mitjana va te als viatges en solitari ser de 300 euros al mes. des que va començar teixos. Després d’això et coneixes Tenint en compte que aquesta pràctica allà vaig aconseguir dormir per l’any 2000 a l’Àfrica. millor, el teu punt de vista sobre la gratis quasi 7 dels 9 Des de llavors, viatjar mesos que va durar el s’ha convertit en un estil vida canvia i sobretot canvia en viatge. de vida i una necessitat. positiu. ...Ànsia: Aquesta és una ...Ànsia: Quan he coneqüestió important pergut els viatges que has què tothom pensa que fet, viatges llargs per zones allunyades, hi ha una els viatges tan llunyans són molt més cars. Com cosa que m’ha cridat l’atenció: Què et va impulés possible realitzar un viatge amb un pressupost sar a marxar de casa durant tant de temps? tan petit?

I.F.: Necessitat d’un canvi, d’estar sol amb mi I.F.: Amb ganes, amb il•lusió i amb una mica mateix una bona temporada. Considero que tod’imaginació, però sobretot, si tens l’ambició de tes les persones un cop a la vida haurien d’estar fer el viatge, les solucions i respostes van sortint una temporada sols amb ells mateixos. Després cada dia i t’arribes a sorprendre amb el poc que d’això et coneixes millor, el teu punt de vista sopots sobreviure en un dia i aprens a suprimir desbre la vida canvia i sobretot canvia en positiu. peses innecessàries.

Això és una mica el que buscava i per sort ho vaig trobar. ...Ànsia: Què va ser el més difícil d’aquesta aventura? ...Ànsia: Has fet diferents viatges per tot el món, I.F.: El tema de l’idioma. Vaig arribar a Austràlia però centrem-nos en el teu viatge per Austràlia. i només sabia dir “Hello” perquè mai havia esQuin va ser el recorregut? tudiat anglès, i això va complicar molt les coses.

I.F.: Vaig aterrar a Sydney, la ciutat més imporPerò vaig tenir la sort que em passés en aquest tant que es troba a l’est del país. Des d’allà vaig país on la gent és meravellosa i t’ajuda i et comagafar la bici i vaig recórrer tota la costa sud, prèn en tot moment. passant per Melbourne, Adelaide, Nullarbor Plain (una carretera en zona desèrtica, quasi ...Ànsia: És fàcil que et donin allotjament als alrecta, de 1.300 quilòmetres que uneix l’est amb bergs i càmpings sense pagar? l’oest d’aquest país) i finalment vaig acabar a I.F.: No és fàcil, encara que he aconseguit molts Perth. Després de la ruta amb bici vaig seguir a cops dormir en hotels i càmpings sense pagar.

Austràlia recorrent el país de nord a sud, des de Però no és l’habitual. Depèn molt del que dius, Darwin fins a Melbourne de nou, passant pel coen quin moment i de quina forma. Sobretot ser negut Outback Australià, sens dubte la part més honest. característica i mítica d’aquest país.

...Ànsia: Després de la ruta amb bicicleta, vas continuar a Austràlia algun temps. Per què no vas tornar a Barcelona a l’acabar-la?

I.F.: Perquè Austràlia em va enamorar en els tres mesos que va durar la ruta amb bici i notava que necessitava gaudir més d’aquest país. Sabia que aquella experiència era única i, un cop tornés a casa, tot seria el mateix de sempre, i en canvi sabia que cada dia de més que passés a Austràlia era un nou aprenentatge en molts aspectes. ...Ànsia: Quins altres viatges has fet a part del d’Austràlia?

I.F.: Tot va començar amb un viatge a Mèxic, després el van seguir Kenya, Tanzània i Zanzíbar a l’Àfrica. L’Argentina, l’Uruguai, un parell de cops al Perú, un altre parell a l’Equador a Sudamèrica. Al ja esmenat Austràlia i les Illes Fiji a Oceania i la Melanèsia. I en el meu últim viatge per l’Àsia he visitat l’Índia, el Nepal, Malàisia, Singapur, Indonèsia, Tailàndia, Myanmar (antiga Birmània), Cambodja, Vietnam, Laos, Xina, Hong Kong, Corea del Sud, Japó, Mongòlia i Rússia.

...Ànsia: Déu-n’hi do. I, tot i així, tens reptes encara per realitzar?

I.F.: Com sempre el meu cap no descansa i té nous reptes, però també com sempre fins que no els tinc concretats no m’agrada parlar d’ells.

I com de moment no tinc res concretat es queden en secret.

Si voleu saber més sobre Iván o aquest viatge i de tots els que ha fet, podeu entrar a la seva pàgina web en la que explica moltes anècdotes, aventures i hi ha unes magnifiques fotografies dels seus viatges, a part el podreu seguir per tot el món amb les seves cròniques.

RODAMONS

NÚM. 1 - GENER 2010

O també podeu llegir-vos el seu llibre que porta com a títol: Austràlia sobre rodes. Inclou les cròniques del viatge, fotos, mapes i un DVD amb el viatge. Només val 18€ més 4€ de despeses d’enviament.

Per més informació podeu entrar a: http://www.ivanfaure.comp

Yaiza Núñez

Autora: Cíntia Barragán 31

CINEMA

NÚM. 1 - GENER 2010

DÉJAME ENTRAR

LA LLISTA DE SCHINDLER

FITXA TÈCNICA Any: 2008 Títol original: Lat den ratte komma in Director: Tomas Alfredson Repartiment: Kare Hedebrant, Lina Leandersson, Per Ragnar, Henrik Dahl, Karin Bergquist.

Nacionalitat: Suècia

FITXA TÈCNICA Any: 1993 Títol original: Schindler’s list Director: Steven Spielberg Repartiment: Liam Neeson, Ben Kingsley, Ralph Fiennes, Caroline Goodall Nacionalitat: EEUU

Hi ha pel•lícules que demanen un esforç inicial per part de l’espectador, però que compensen àmpliament la seva dificultat quan les has “deixat entrar”. La que comentem avui pertany a aquest grup: és un producte suec que no té res a veure amb els tòpics del cinema fantàstic més comercial. Aquí l’estètica és freda, glaçadora, hem de veure-la arraulits al sofà i ben proveïts d’abrics i bufandes. La manera de narrar i la contenció dels personatges no afavoreix una empatia immediata amb ells, però, com diu en un moment donat la protagonista: “Hem de posar-nos en la seva pell.”

Basant-se en la novel•la del mateix títol, el director Tomas Alfredson desenvolupa la història de la peculiar relació entre dos éssers solitaris: Oskar, un nen de dotze anys que pateix l’assetjament d’uns quants companys de la seva escola, i Eli, una nena de comportament estrany que viu amb un senyor gran i acaba de mudar-se al barri, tot coincidint amb una onada d’assassinats a la zona. Ambdós personatges estan interpretats amb sorprenent eficàcia pels joveníssims actors Kare Hedebrant i Lina Leandersson.

La trama, que se’ns va desvetllant amb sobrietat i subtilesa extraordinàries, té com a escenari un barri sense ànima d’una anònima ciutat nòrdica, i ens mostra la cara més sòrdida de l’Europa del, suposat, benestar. Sobre aquest rerefons depriment es va forjant una preciosa relació, l’horror i la violència es combinen amb la lleialtat més absoluta, la desraó i el bullying no són obstacles per a l’evolució d’una història d’amor, descobriment i acceptació entre dues criatures de naturalesa distinta, una de les quals ha de matar per viure.

Atenció als primers plans d’enorme intensitat.

Atenció als silencis, que diuen tant o més que alguns diàlegs. No t’ho pensis més: deixa’ls entrarp

32

Rosebud

Hi ha infinitat de films que abracen el tema de la segona guerra mundial, però pocs són els que es converteixen en pel•lícules clau per al cine històric, i més insòlits són si alhora passen la frontera entre clàssic i vulgar. La llista de Schindler ha passat, sens dubte, aquest filtre. L’argument ens narra com l’empresari nazi Oskar Schindler salva la vida de 1200 jueus durant l’holocaust gràcies a l’ajuda d’Itzhak Stern.

L’encarregat de dirigir aquesta pel•lícula (basada en el llibre l’Arca de Schindler) va ser el guardonat Steven Spielberg, el qual va sacsejar el món amb el seu impactant i magistral relat de les víctimes de l’holocaust nazi.

Des de la meva opinió penso que es tracta d’una molt bona pel•lícula, però no perfecta. M’explico. Per un costat té un bon grapat d’aspectes positius que fan que aquesta producció estigui, o hagi, estat en el cim de tots els rànkings. Cal destacar l’excel•lent basa d’actors (Liam Neeson com a Oskar Schindler, Ralph Fiennes com a l’oficial Goeth, i la notòria actuació de Ben Kingsley en el paper del contable Itzhak Stern), la direcció per part d’Spielberg (que no es deixa caure en excés en el melodrama), l’adequada banda sonora, algunes inoblidables escenes o cites, o la quantitat de premis que porta a l’esquena, entre altres. Però també trobo que té algunes parts negatives o millorables que s’han de remarcar. Es tracta d’una pel•lícula en la qual el final es veu a venir, és bastant predicible; també té parts massa lentes per al meu gust, a més d’alguns diàlegs buits que hi trobem durant les seves tres hores de durada. Però tot això no treu que sigui una obra absolutament recomanable, ni tampoc fa que l’excloem del grup d’obres mestres.

Finalment, apunto que no es tracta d’un film per a veure com a entreteniment. Aquesta és una pel•lícula per a veure, analitzar i reflexionar sobre un dels períodes més obscurs de la història de la humanitat. Així que, si ja l’heu vist, us animo a recordar-la, i, en cas que no, us aconsello veure-lap

Roger Barba Padrós

NÚM. 1 - GENER 2010

Autora: Cíntia Barragán

33

TELEVISIÓ

NÚM. 1 - GENER 2010

NORMALITAT.TV Volia posar-me al dia, ser un home modern. I vaig pensar que, com a mínim, ho havia d’intentar amb rigor i honestedat (sí, ja ho sé, això no és cap garantia; les bones intencions, massa vegades, amaguen els desigs més perversos o els cretins més absoluts; però, si us plau, deixeu-me que us ho expliqui). Per això vaig començar mogut per un esperit científic: tinc un amic, el científic (jo l’anomeno així perquè treballa de conserge a la facultat de química), que un dia em va dir que la televisió s’encarrega de mostrar-nos com és el món i ens ofereix el ventall de les vides possibles, “si existeixen, allà les trobaràs”, em va dir.

Com que portava temps pensant què fer per convertir-me en un home normal, en aquell moment vaig pensar: “Eureka! Aquesta és la solució, m’actualitzaré amb l’últim software televisiu disponible”.

tes les parets de casa (“A mi no em guanya ningú com ecologista”, vaig pensar). Va quedar tot molt maco; una mica recarregat, sí, però maco.

De totes maneres, tothom es va estranyar molt més quan, poc després, vaig anunciar cridant des del fons del passadís: “Si de veritat volem ser ecològics i sostenibles a casa, a partir d’ara no podrem gastar més de 200 milions d’euros per any. Estrenyeu-vos el cinturó”.

Aquella mateixa setmana (m’havia de posar al dia sense perdre temps) em vaig dedicar a mirar programes dels que anomenaríem hiperrealitat (demano perdó al senyor Baudrillard, que, des de la seva tomba, sentirà una vergonya infinita al veure’s involucrat en les meves barrabassades). I, la veritat, la hiperrealitat em va descobrir coses molt interessants: hi ha una senyora, una senyora que té una filla i que ha estat la xicoEl primer dia de la meva remodelació va ser esta o la dona d’un torero, que fa un espectacle pectacular: vaig gaudir meravellós explicant d’un gran espectacle Jo sempre he volgut guanyar xorrades i fent-se la imesportiu: una carrera bècil. Vaig estar dos o de fórmula 1 i de nit. La diners i ser admirat, i se’m va tres dies, com a mínim, rehòstia. He d’admetre observant l’actuació que va ser interessant i, ocórrer la genial idea de sortir al d’aquella meravellosa entre altres coses, em va artista acompanyada cridar molt l’atenció una carrer per trobar un torero i mand’un elenc immillorable ratlla de color verd pind’actors i actrius, i subtada als pneumàtics. De tenir-hi un affaire amorós. jugat per les dots que seguida el meu amic em mostraven per a repreva informar que aquesta sentar personatges tan era una deferència cap a l’ecologisme: sembla fantàstics. Fins que una visita inesperada (l’amic ser que la fórmula 1 vol ser ecològica i austera. científic-conserge) em va dir que no, que aqueUn apassionat locutor de TV3 va confirmar poc lla senyora era així i que els altres no feien el padesprés l’opinió del meu amic: els equips havien llasso voluntàriament. En síntesi: no actuaven! reduït el seu pressupost i només gastarien 200 o Llavors vaig preguntar: “Vols dir que no repre300 milions d’euros per temporada; a més, en senten el paper d’idiotes? M’estàs dient que no un gest sense precedents, havien decidit pinactuen i que deixen anar aquestes estupideses tar una ratlla de color verd als pneumàtics per perquè les pensen de veritat?” La resposta de donar una imatge ecològica. Innocentment la meva visita va ser il•luminadora: “No només vaig preguntar: “Però els 3.000.000 de watts que les pensen, sinó que a més hi guanyen molts diuen que gasten en una sola carrera, no són diners i, a sobre, hi ha milions de persones que una mica massa? Per què no corren de dia?” El se’ls miren i els admiren”. Jo sempre he volgut meu amic (el conserge-científic) es va girar i em guanyar diners i ser admirat, i se’m va ocórrer va mirar amb condescendència: “Però no veus la genial idea de sortir al carrer per trobar un que no seria el mateix?” Vaig entendre-ho a la torero i mantenir-hi un affaire amorós. Però el primera: per ser ecològics només cal que pinmeu amic em va dir que perdia el temps, que tem una ratlla de color verd en algun lloc i proels toreros no podien tenir relacions homosexuals curar no gastar més de 200 o 300 milions d’euros (sembla ser que, per la seva feina, només poden per any. De seguida vaig agafar un plastidecor i mantenir relacions sexuals amb dones). Total: he vaig començar a fer ratlles de color verd per toperdut l’oportunitat de ser famós i deixar anar

34

sense remordiments totes les xorrades que se m’acudeixin. Per compensar-ho, he muntat un show totes les tardes a casa, però ja fa dies que no ve ningú a fer d’espectador.

groller o la preocupació injustificada per la meva salut mental. No ho acabo d’entendre.

En un últim esforç desesperat, també vaig intentar endinsar-me en la realitat televisiva mirantGuiat pel rigor científic (el conserge, una alme les sèries. Totes: les americanes i les més protra vegada), el meu amic en va dir que potser peres. Una setmana sencera mirant-me totes les havia de canviar el tipus de programació. Llasèries que feien a qualsevol hora i a qualsevol vors vaig començar a veure programes inforcadena. Resultat: fantàstic, una aguda sommatius. Però informatius de veritat, no dels que nolència em va envair i per fi vaig poder recut’expliquen coses des d’un plató, sinó d’aquells perar-me del cansament de les dues setmanes que surten amb les càmeres al carrer i et voanteriors. Malgrat això, una ment aguda com la len mostrar la vida real. meva va captar el misAra, per fi, descobriria La veritat és que si havia de triar, satge amagat. Pel que com és el món de vejo sé, tot l’entramat de ritat. Preparats? Doncs preferia ser extorsionador amales sèries televisives es resulta que el món està podria resumir en: si-unple de drogoaddictes, ble: em fan por les pistoles, no CSI-en-el-cor-de-la-ciumafiosos, camells, gent tat-no-troba-entre-fansense escrúpols que domino el tema de drogues i això tasmes-60-o-90-tetas-noenganya i extorsiona, hay-al-ventdelplà-paprostitutes, delinqüents de fer-me prostituta em va semraíso-físico-o-químico..., juvenils, sèniors i jubilats més o menys. Així que, (delinqüents, em refe- blar una mica complicat. per comprovar-ho, vaig reixo), irresponsables, llaconvocar a totes les veïdres, maleducats, terroristes, grillats, proxenetes, nes del barri a una festa a casa meva amb la aprofitats, rodamóns, gàngsters, sabotejadors i intenció d’arribar al nombre de pits que indicatot un univers de personatges que no hi ha cap ven les sèries. A més, i com que l’amic consernovel•la capaç d’abastar-los a tots. Bocabage ja no venia per casa, també vaig convidar dat: així em vaig quedar. Per sort, vaig reaccioun amic segurata (és el més proper que conec nar amb intel•ligència i, obsessionat com estava a un CSI) per a veure si d’aquesta manera poper arribar a ser normal, vaig decidir reconvertirdíem treure l’aigua clara de tot l’entrellat. Tamme en extorsionador. A mi la idea em va semblar bé vaig pensar contractar per 94 milions d’euros genial: començaria a demanar amablement un un saltimbanqui que donés cops de peu a una impost revolucionari a tots els veïns de la meva pilota (un personatge semblant durant l’estiu escala (la veritat és que si havia de triar, preferia havia enlluernat alguns periodistes i moltes neser extorsionador amable: em fan por les pistones histèriques), però vaig patir pel destí de les les, no domino el tema de drogues i això de fermeves ratlles verdes de la paret (ja els havia me prostituta em va semblar una mica compliagafat afecte) i, a última hora, vaig prescindir cat). Les reaccions no van ser massa positives: del saltimbanqui. oscil•laven entre petar-se de riure o tancar-me la porta als nassos, si bé a vegades combinaLa festa prometia. Però tot va començar a enven les dues reaccions. Però vaig arrodonir la redar-se quan alguna de les meves convidades idea amb una altra genialitat: si volia que em va anunciar que s’havien esgotat les existències prenguessin seriosament, m’havia de disfressar alcohòliques i alguna altra va decidir baixar al de torero, amb la montera i tot (al cap i a la fi, badulaque de la cantonada per requisar (amb pel que havia vist a la televisió durant la setmacàrrec al meu compte, això sí) totes les provina d’hiperrealitat, tothom admira i es pren molt sions líquides que va trobar. A més, jo vaig penseriosament tot el que fan els toreros). Malgrat sar que aquell era un bon moment per mostrar això, des que vaig començar a passejar-me per el meu show vespertí vestit de torero. Total que l’escala vestit de torero demanant l’impost requan va arribar el meu amic segurata es va trovolucionari, les reaccions van girar cap a l’insult bar amb desenes de dones absolutament be-

TELEVISIÓ

NÚM. 1 - GENER 2010

35

TELEVISIÓ

NÚM. 1 - GENER 2010

gudes i pixant-se de riure amb les acrobàcies que jo els estava oferint penjat de la làmpada del sostre. A partir d’aquí tot es confon en un núvol (segurament tòxic) i no recordo gran cosa.

El dia següent va ser un cúmul de sorpreses: el meu amic em va explicar que s’ho havia passat d’allò més bé amb un grup de dones de l’esplai de pensionistes del barri; els pakistanesos del badulaque van ser tan amables de comunicarme (mil euros amunt, mil euros avall) el total del compte que havia de satisfer de manera immediata; les veïnes de la meva escala van tornar a mirar-me com si jo fos un extraterrestre amb peineta i més perillós que un mico amb un bazuka; i, per arrodonir-ho ja del tot, casa meva semblava haver patit un terratrèmol de grau 20 (com a mínim) en l’escala de Richter.

Per sort, l’aparell de televisió continua funcionant correctament i queda molt maco sobre el fons de ratlles verdes de la paret (en algun moment m’he recordat de Plató i de la seva caverna, però no sóc capaç de lligar amb què ni per què). A més, el compte del badulaque no supera els 200 milions d’euros del meu pressupost anual i, per tant, encara estic dins dels límits ecològics i de sostenibilitat que m’havia plantejat. Només em preocupa una mica l’ús que, a partir d’ara, li podré donar al vestit de torero (tan maca com em quedava la montera!). Però, tranquils, continuo buscant a la televisió totes les respostes. Segur que hi sónp

El Xicot d’Aspasia

Autora: Cíntia Barragán

36

PODCAST

“Estàs al metro. Tens son i, com sempre, t’has radio professionals gravats) en l’actualitat. Si quedat sense seient. Mentre mires com les estahi ha molts tipus de programes de ràdio, de cions passen lentament, observes un noi que hi podcast n’hi ha el doble. De qualsevol tema i ha davant teu. Té uns cascos, segurament està format que imaginis, n’existeixen. Personalment, escoltant musica, però… un moment, està rient? prefereixo els podcast que potencien el Sembla que sí. Sembla contingut propi a base que intenta contenir-se Si hi ha molts tipus de programes de crítica i debats amb però no pot. T’adones un toc d’humor, que no que la gent que hi ha de radio, de podcast hi ha el doels de pura informació. al vagó comença a inAquests no deixen de quietar-se pel noi que riu. ble. De qualsevol tema i format ser notícies que podem Ara ho fa descaradatrobar a diari als blogs i a ment. La gent s’espanta que imaginis, en trobaràs un. la premsa escrita. i marxa del metro. Tu no, ara pots seure. Et preocupes pel noi i li pregunCom he dit, el millor per començar és escoltar tes per què riu. Respires alleujat al descartar que els de la categoria “humor”. Que tot i que tracta no és boig, només està escoltant un podcast temes de tota mena segons el programa, solen d’humor.” tenir el mateix fons humorístic. Crec que podreu passar una bona estona amb, entre d’altres: Podcast. Segur que molts de vosaltres heu sentit parlar-ne alguna vegada. Ja sigui pel vostre Dos horas y media amic freak o pel simple fet de adquirir un iPod i (http://doshorasymedia.blogspot.com) començar a utilitzar l’iTunes; el software gratuït d’Apple per ordenar i descarregar contingut Necesito un arma audiovisual. Aquest últim acostuma a ser el pri(http://www.necesitounarma.com) mer pas per familiaritzar-se amb aquest nou -tot i que tingui més de 5 anys- concepte de entreCompletely Madafaka teniment d’àudio. Si encara no heu sentit parlar(http://www.completelymadafaka.com) ne mai, tranquils, aquí teniu una bona definició: “El podcasting consisteix en la distribució d’arxius Comando alt suprimir multimèdia d’àudio o vídeo mitjançant un siste(http://www.comandoaltsuprimir.com) ma de sindicació (RSS) que permet subscriure’s al contingut i descarregar-lo per escoltar-lo en Los Danko qualsevol moment.” Com? Què? “Sindicació”, (http://www.losdanko.com) “rss”, “àudio”... Si moltes paraules et sonen a xinès, no passa res, aquest sol ser el principal problema La duració de cada programa oscil•la entre que fa que la gent tiri cap endarrere davant del trenta minuts i dues hores. Si viatgeu, com un podcasting. servidor, a diari en metro o bus, els trobareu un regal del cel.

Per això, els que volem donar a conèixer el medi el definim així: “Ràdio per Internet que pots Podreu trobar aquests i altres podcast a les seves escoltar quan vulguis”. Molt més senzill i fàcil webs corresponents o entrant a la iTunes Store a d’entendre, tot i no ser una definició molt encerl’apartat “Podcast” i descarregar-los de manera tada, a nosaltres ja ens val. totalment gratuïtap Ara, com que ja sabeu què significa el podcasting, és hora de que conegueu els millors podcast independents (res de programes de

INTERXARXA

NÚM. 1 - GENER 2010

Miquel Rodríguez

37

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 1 - GENER 2010

LA FRESA DEL SALMÓ SALVATGE De petits, quan els pares ens duen per primer cop a la platja i ens deixen anar de la mà, la majoria sortim corrents cap el mar per fer front a les onades. Acabem rient i una mica espantats -també-, rebolcats per la sorra. Per una altra banda, quantes vegades NO volem fer el que ens manen, ni el que toca. Fins al punt que portar la contrària sembla formar part, indestriable, de fer-se gran. Ja, a una altra edat de la vida, en canvi, quants cops no hem pensat que calia fer “allò”, fer el necessari, per poètic, erràtic, dissident i inútil que fos. És així com neix aquest salmó feréstec, que fuig de les piscifactories com un alumne de l’esforç. Un salmó a qui hem donat nom: Ànsia, amb l’esperança d’atorgar-li un alè d’existència, que li permeti arribar de seguida al mar, perquè “si són aturats (els salmons) per preses o rescloses, o s’extravien a l’aigua dolça, aleshores es posen malalts, s’aprimen i degeneren... es tornen insípids, fats, perden sang i força i es debiliten (sense remei)”. Així escrivia un clàssic de la pesca de canya amb mosca artificial, Izaak Walton, en una obra de referència sobre el tema, feta al segle XVII (una delicada orfebreria, amb l’únic inconvenient que l’autor era un monàrquic impenitent que entretenia la seva canya -i la seva ploma- per fugir de les forques dels exèrcits republicans de Cronwell). L’obra és un no parar en la capacitat d’estimular les ganes de convertir les metàfores piscatòriques en descripcions socials. Així segueix, citant a Sir Francis Bacon: “Al mar el salmó creix i es desenvolupa a cor que vols (...) i, més encara, quan més llunyana és la seva procedència de l’oceà, més gros i millor és”. Una afirmació que enaltiria els guerrers de Cavafis en el seu periple d’Ítaca provocant el xoc de les armes amb els seus escuts mentre els elms refulgien a la llum meridional del mar d’Homer (que no, no es diu Simpson de cognom). Però sí, sí és aquesta una de les pretensions d’Ànsia: oferir als alumnes, als lectors, una via cap al mar d’horitzons inabastables, de tempestes més que probables i oceans de dubtes abisals, de monstres, encara que també d’illes i cels blaus sense màcula. I, d’aquesta manera, anar més enllà dels rius d’aigües somes, repetitius i previsibles.

Però si destaca per alguna cosa el nostre peix “contracorrentista” és en la remunta del riu ancestral, en el seu viacrucis de final cert, “...encara que és una molt dura excursió passar de l’aigua dolça dels rius al mar, encara serà més penosa la marxa inversa des de l’aigua salada a la dolça, per fer la fresa, o per a buscar el plaer que, anteriorment trobava (...), haurà de travessar preses, salvar rescloses, barreres i indrets sense aigua i fins i tot llocs que per a la seva alçada semblarien infranquejables” -paraula de Walton-. Ara bé, tots sabem el motiu d’aquest esforç si finalment té èxit: una nova generació de salmons. De nou les cries, en la marxa inacabable dels dies, intentant nedar riu avall fins al mar. Un any i un altre (un curs i un altre), un cop i un altre, una vegada i una altra, amb una Ànsia infinita. El que hem dit fins aquí no justificaria per si mateix aquest intent?

Algú -temeràriament- encara podria insinuar un per què ara? La resposta més sincera no passaria del per què no ara? Però de caure en la provocació, si baixéssim a l’arena del Circ, no ens importaria afirmar que...Com a prototípics occidentals -o no-, potser seria més fàcil fer surf: instal•lats a la cresta de l’onada, bronzejats i ociosos, mentre els xinesos no paren de treballar als tallers, els hindús a les oficines i els africans intenten fugir del seu no futur.

A nosaltres, amb prou feines ens queda un coronel nord-americà per recordar-nos que “el nàpalm fa olor de... Victòria!”, quan tants dels nostres joves riuen les gràcies d’un goril•la bicolpista, amb uniforme, que brama: “Aquí huele a asufre!”. I, en aquesta hora foscant, les torres de guaita, tant destrament alçades amb el morter de grecs, romans, francesos,

38

escocesos... (els drets dels individus, la igualtat de les dones, el pensament laic, la llibertat) resten indefenses a mercè dels exèrcits fè-tids de la intolerància, que no necessiten ni de la lluna sencera per imposar la seva ignorància i obcecació... A la merda!

I, així les coses, no tenim dret a pensar que la llum s’apaga?, el conegut “Lucis ante terminum”, en la seva versió més laica. Ens demanem si som en aquell moment del dia en que la llum arriba al seu final, per donar pas a la nit? Una nit densa i bàrbara, on els camins desapareixen i l’armagedon sembla no només possible sinó proper. I tot plegat sota un sentiment desesperat al qual intenten donar nom els poetes, tot plegat quan: “Els millors adoleixen de convicció, i al mateix temps els pitjors són plens d’una apassionada intensitat” Willian B. Yeats, The Second Coming Tot plegat... mirem el món des d’aquest petit, ridícul occident, premonitori, que són els instituts d’avui, on els bàrbars, fa temps, han traspassat el limes. Bàrbars de tota mena que, disfressats amb les seves millors caretes, amenacen amb fer-se els amos. I nosaltres, restes del naufragi, cecs abocats a l’abisme, tentinegem amb els palmells de les mans oberts cap al buit infinit, ignorants de les noves FRONTERES que ens amenacen en l’horror d’una immensa tenebrap

J.C.M. i G.F.P.

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 1 - GENER 2010

Autora: Cíntia Barragán

39

AGENDA

NÚM. 1 - GENER 2010

“El mal d’escriptura” Es tracta d’una col•lecció de llibres, opuscles, pamflets i quartilles escrits tots per artistes i que constitueixen una biblioteca molt singular.

Lloc: Museu d’Art Contemporani de Barcelona Data: 20/11/2009-25/04/2010

Exposició “Abracadabra. Il•lusionisme i ciència” CosmoCaixa aposta per mostrar les bases científiques de la il•lusió en “Abracadabra. Il•lusionisme i ciència”, amb invents, experiments i trucs dirigits pel mag Juan Tamariz que pretén enganyar el cervell.

Lloc: CosmoCaixa Barcelona Data:19.11.09- 31.12.10 “Boulevard” Carol López dirigeix, en la nova temporada de la sala Villarroel, Boulevard, una comèdia d’època en la qual diversos personatges del món de la faràndula assagen per una obra en mig de molts problemes de producció Lloc: Teatre Villarroel Data: 7.11.09 – 21.2.10 Exposició “Darwin observador-Darwin naturalista” L’exposició es centra en els viatges de Darwin al voltant del món recollint experiments a bord del Beagle i es basa en les observacions plasmades en el seu diari del periple.

Lloc: CosmoCaixa Barcelona Data final: 31/12/2010 Cicle “Concerts Simfònics al Palau”: Concert “El Vell Nou Món” Lloc: Palau de la Música Catalana Des del 16/01/2010 Concert “Les Quatre Estacions”, de Vivaldi, “Adagio” d’Albinoni i “Canon” de Pachelbel, amb l’Orquestra Filarmònica de Volgograd Lloc: Palau de la Música Catalana Data d’inici: 16/01/2010 Exposició “Colònies industrials” Lloc: Museu d’Història de Catalunya Data final: 07/03/2010 Exposició “Els ibers: cultura i moneda” Lloc: Museu Nacional d’Art de Catalunya Data final: 02/05/2010 Exposició “Barcelona té castell” Lloc: Castell de Montjuïc Data final: 31/12/2010 Exposició “Fam i guerra a Catalunya. Memòria i estratègies de supervivència 1936-1959” Lloc: Museu Etnològic Data final: 31/03/2010

40

Les fotografies d’aquest primer número són obra original de Cíntia Barragán Ruiz, fotògrafa colomenca de 18 anys. Actualment Cíntia Barragán està estudiant Imatge i la seva obra està immersa en l’experimentació i exploració de nous territoris. En aquesta petita mostra conjuga el retrat, el joc amb la llum i les escenes quotidianes, no exemptes però d’una certa càrrega simbòlica. Des d’aquestes pàgines li volem desitjar la sort que, sense dubte, mereix.

Autor: Jaume Costa i Mas贸

PRINTED IN CATALONIA

(SANTA COLOMA DE GRAMENET, 2010)