Issuu on Google+

núm... 5

` ... ansia REVISTA INDEPENDENT D’ANÀLISI I OPINIÓ

MONOGRÀFIC

MITES 2.0 ENTREVISTA

MANEL

“10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA”

REVISTA GRATUÏTA

SANTA COLOMA DE GRAMENET, ABRIL 2011


Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’Institut Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó. A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de Batxillerat de l’Institut Numància: Raquel Aguilar Sánchez, Roger Barba Padrós, Sergi Barrantes Verdoy, Irene Fernández Vilasó, Miquel Lacasta Roig, Andrea López Alba, Núria Magallón López, Yáiza Núñez Amela, Pedro Ortiz Pintor, Dídac Ramírez Sánchez, Tanjiba Rahman Rahman, Marc Rodríguez Zarzoso, Diana Rodulfo Tàpies i Adriana Valero Dengra.

Agraïm la inestimable col·laboració per aquest número de les següents persones: Joan Aguilar (lector entusiasta) Gema Arranz (cooperant de la Creu Roja a Haití) Jesús Benito (professor de Tecnologia de l’Institut Numància) Itmar Conesa (llibreter. Llibreria Carrer Major) Emiliana Corral (professora de Dibuix de l’Institut Numància) Ana Díaz (estudiant d’ESO) Mar Gil (professora de Llengua i Literatura Anglesa de l’Institut Numància) Víctor Godino (estudiant d’Enginyeria) Ferran Gómez (professor d’Educació Física de l’Institut Numància) Joshua Górriz (estudiant de Batxillerat) Jesús Lladó (músic i professor de l’Escola Municipal de Música de Santa Coloma de Gramenet) Maria López (estudiant de Batxillerat) Albert Martí (estudiant de Batxillerat) Cristina Martos (professora de Física i Química de l’Institut Numància) Àngel Pla (regidor de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet) Dani Pérez (estudiant de Medicina) Raquel Pérez (estudiant de Medicina) Miquel Rodríguez (estudiant d’Il·lustració) Joan Pere Romero (psicopedagog de l’Institut Numància)

Les fotografies exposades en aquest número són obra original de l’autor colomenc Marc Rodríguez Zarzoso.

El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.

Els articles i l’obra gràfica publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per a aquest número.

El Consell de Redacció d’...ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles.

Edita: Institut Numància C/ Prat de la Riba, 118 T. 93 391 20 53 08921 - Santa Coloma de Gramenet Dipòsit Legal B-27072-2010 ISSN 2013-9128

http://revista-ansia.blogspot.com ansia.revista@gmail.com


2

EDITORIAL

4

MONOGRÀFIC: MITES 2.0

5 7 9 11 12 14 16 18

El mercat del mite i el mite del mercat. Joan Pere Romero És Messi un mite? Ferran Gómez El mito tecnológico. Jesús Benito Manhattan: ciudad de oportunidades. María López La televisió és cultura. Miquel Rodríguez Mites i cinema. Emiliana Corral Hacia ella va una burra. Mildred

ENTREVISTA

18 22

ÍNDEX

NÚM. 5 - ABRIL 2011

MANEL, “10 milles per veure una bona armadura”

SECCIONS

22 24 26 30 32 36 38 41 42 44

Llibres Recomanacions per Sant Jordi Actualitat: Haití, un any després Vie de Château Música Rodamons Temes de ciència Xarxes d’informació Cinema Creació literària

46

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

48

AGENDA

1


EDITORIAL

NÚM. 5 - ABRIL 2011

P

rimavera. L’impacte de la llum i saber que deixem enrere el fred de l’hivern ajuda a veure les coses d’una altra manera. És veritat que passem per temps difícils. El Japó i el nord d’Àfrica estan patint les conseqüències dels diferents terratrèmols que, de sobte, han sacsejat aquelles terres. Els més propers, miren amb il•lusió el futur després de provocar ells mateixos el terratrèmol que ha fet fora els dictadors, els que fins fa molt poc s’havien encarregat d’esclavitzar el seu poble en benefici propi, robant i matant, dessagnant les vides dels més febles, com sempre. Encara queden alguns detestables, però el temps els posarà en el seu lloc -mirem-ho amb esperança-. Però, els més llunyans, la terra i el mar els han volgut castigar sense que ells els hagin ofès. Els déus també s’equivoquen, qui ho havia de dir! O, potser, també als déus els agrada jugar amb el seu poder contra els mortals perquè, senzillament, són més febles. I nosaltres? Aquí, patint les conseqüències de la crisi magnificada pels esdeveniments. El nostre món continua replantejant-se el que som i el que serem. Només una pega: no som nosaltres els que dirigim la discussió, són uns altres que, per cert, estan massa lluny i amagats darrere d’institucions que viuen al marge del control polític -i democràtic, se suposa-. Qui són? No ho sabem. Què volen? És massa evident. Potser sempre es repeteix el mateix esquema: poderosos jugant amb els més dèbils, ofegant per treure el major benefici -crec que algú, molt abans, ja ho havia suggerit amb més claredat; potser fa massa temps ja-. I Ànsia? Doncs, sobrevivint. Però bé, molt bé de salut. No sabem què ens oferirà el futur, però sabem que el capital amb el qual vam començar està intacte. A més, hem crescut una miqueta més: tenim més amics i el proper curs comptarem amb noves forces. Però també hem inaugurat una versió digital de la revista. No patiu. Volem continuar sent la mateixa revista que fins ara: en paper, gratuïta, feta per nosaltres i distribuïda gràcies a la col•laboració d’institucions i comerços de la ciutat. És així com es guanyen amics. No som ni pretenem ser una revista digital, però era necessària una versió a Internet per a tots aquells que no tenen l’oportunitat de tenir un exemplar en paper. Per aquest motiu us oferim una edició digital, però hem decidit que sortirà amb retard, el retard que permet la cortesia de deixar que el paper continuï sent el protagonista. Ho enteneu, oi? Si ens voleu seguir a través de la xarxa, busqueu-nos en aquesta adreça: http://revista-ansia.blogspot.com. Primavera. L’impacte de la llum i saber que deixem enrere el fred de l’hivern ajuda a veure les coses d’una altra manera. Ja us havia dit això? Bé, de tant en tant cal repetir-ho per si hi ha algú que encara no ho veu clar.p

2


NÚM. 5 - ABRIL 2011

Autor: Marc Rodríguez

3


MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

P

e als grecs la paraula “muthos” significava senzillament “relat” i, a més, en un sentit molt ample. Amb “muthos” els grecs igual es referien a una expressió fantàstica o a una història del passat o a l’argument d’una obra. Plató mateix utilitzava la paraula “muthologia” per referir-se a l’art d’explicar històries. Són autors més actuals els que han volgut tancar el significat de la paraula mite a determinades narracions sagrades, o relacionades amb rituals, o com a expressió dels valors d’una classe aristocràtica. En aquest sentit, la sublimació dels mites grecs ha fet molt de mal. Cassirer, Mircea Eliade o Malinowski es van ocupar de construir una frontera entre els mites i els contes populars o les llegendes, com si, d’aquesta manera, es pogués establir un ordre qualitatiu en el qual el mite representés l’expressió més elevada de les narracions sorgides des de les diferents cultures. Afortunadament, G.S. Kirk va voler trencar aquesta visió. Entre les funcions que pot tenir el mite, Kirk destaca sobretot els aspectes narratius i especulatius, afirmant, a més, que aquests aspectes ressalten per sobre dels pràctics o dels cerimonials. Els mites són, en primer lloc, “...historietes, i depenen del seu poder narratiu per perdurar en la memòria”. Si és així, pregunto: algú dubtaria del poder narratiu de la televisió o del cinema per construir herois? Els mitjans de comunicació s’han erigit en l’arma més potent en aquest sentit, generant mites que no són més que l’expressió d’allò en què ens volen convertir. Qui? Bona pregunta, però la resposta no està molt lluny dels que en treuen un cert profit en forma de poder (econòmic, polític o social). També assenyala Kirk que els mites “...solen ser repetits regularment en situacions rituals o cerimonials, i és aquesta repetició la que li dóna valor i significat”. Mirem, doncs, la programació televisiva i analitzem quins esdeveniments (cerimònies) o quins programes (rituals) ens ofereixen. Després, observem els protagonistes i preguntem-nos quina és la narració que hem construït entorn a ells. De la mateixa manera, també el poder de la tecnologia o l’atracció que exerceixen les grans ciutats representen ara els objectius últims que ens haurien de salvar de tots els mals. La tecnologia s’ha convertit en la nova arma dels herois. I les grans ciutats són el paisatge on es desenvolupen les gestes d’aquests herois. Com a conseqüència: vivim presoners de necessitats que, senzillament, no són tals, però que pertanyen a la imatge d’un ciutadà modern i feliç en què ens agradaria convertir-nos, un ciutadà que viu en un paradís de llibertat i ple de possibilitats: Manhattan, per exemple? Per últim, també assenyala Kirk la funció especulativa i explicativa del mite. Des del punt de vista més popular, allà on no arriben les explicacions tradicionals més racionals, el mite ofereix significat, sentit. Per tant, si som capaços d’esbrinar quins són els significats d’aquests mites, podríem saber quines són les preguntes o els enigmes que intenten explicar. Per exemple: quins significats tenen els personatges que protagonitzen programes televisius que tots coneixem i que pocs, molt pocs, reconeixen que miren? Quin és el significat de les persones que tenen com a única habilitat donar cops de peu a una pilota o corren més ràpid que els altres? Els herois d’aquestes narracions representen determinats valors i desigs. Quins? No ho sé, però estic conveçut que aquests herois són la imatge en la qual ens agrada mirar-nos. Els mites representen els elements estructurals de la pròpia societat que els ha originat o les actituds típiques del comportament que ens agradaria tenir. Aquest monogràfic és només un petit tast. Són moltes les variables i aquests món -afortunadamentés massa divers com per poder analitzar-lo en unes poques pàgines. Però aquesta ja és una mirada, un atreviment, i, sobretot, una invitació a mirar el que som. Potser ens agrada o potser no, però el que no podem deixar de fer és mirar de tant en tant el que som per si encara tenim l’oportunitat d’arribar a ser feliços.p G.F.P.

4

MITES 2.0


EL MERCAT DEL MITE I EL MITE DEL MERCAT l

es narracions mítiques tradicionalment han estat omnipresent. Un mite defensat aferrissadament associades a la necessitat de l’ésser humà de per aquells liberals que privatitzen els beneficis, comprendre i donar sentit al món que l’envolta lucrant-se i aprofitant-se, al mateix temps que mitjançant éssers fantàstics. Actualment, a les demanen socialitzar, sense cap mena de pudor, societats contemporànies occidentals, s’ha les pèrdues. produït una inversió i una transformació en Un mercat que, en termes Un mercat que les finalitats d’aquestes fomenta el consum narracions. Els éssers psiquiàtrics, podríem diagnosticar impulsiu i irracional a fantàstics dels mites través del màrqueting s’han materialitzat com a psicòpata... no té sentiments, emocional (manipular i s’han transformat les emocions dels en éssers reals considera a les persones com a clients potencials) i la (esportistes, cantants, seducció publicitària models, actors, objectes, com a mitjans... utilitzant(“Lo deseas, lo quieres, presentadors de TV, lo tienes” és un espot “frikis”, ...) o abstractes les i manipulant-les per aconseguir publicitari que es podia (mercat, mitjans de veure a la televisió comunicació, ...) que els seus propis objectius i, quan o llegir a l’entrada ocupen l’imaginari d’algunes oficines col•lectiu a través sembla que fa alguna cosa pels bancàries ara no fa de la publicitat i la pas gaire temps). La propaganda. La altres, només ho fa per obtenir intenció que s’amaga finalitat d’aquests darrere d’aquests mites, ja no consisteix algun benefici. missatges repetitius a comprendre i donar consisteix a produir allò sentit a la realitat, sinó que Freud anomenava la de crear necessitats, models i creences socials “acting out”, i que definia com una “repetició” en que permetin el control i la manipulació. contraposició amb la capacitat de “recordar”, per aconseguir un consum massiu i irreflexiu que Aquesta transformació, la podem observar té com a finalitat el propi benefici i no satisfer en el significat del concepte de mercat, que les necessitats dels consumidors. Un mercat que, tradicionalment ha fet en termes psiquiàtrics, referència a un espai podríem diagnosticar físic, concret, real, ... i ...un gran hipermercat on TOT es pot com a psicòpata, ha estat associat a un perquè, igual que lloc de trobada, de comprar i vendre i, per tant, TOT és ell, no té sentiments, relació, d’intercanvi, considera les persones de descobriment i susceptible de produir beneficis. En com a objectes, com de satisfacció de a mitjans... utilitzantnecessitats. Aquest aquest gran mercat global on les les i manipulant-les espai ha estat substituït per aconseguir els per quelcom abstracte, persones, completament alienades, seus propis objectius distant, impersonal, i, quan sembla que fa desconegut, immoral, queden reduïdes a simples alguna cosa per als violent, insaciable, altres, només ho fa per poderós, que no vol consumidors, l’oferta i la demanda obtenir algun benefici. satisfer necessitats sinó obtenir beneficis. es converteixen en valor absolut. Aquest mercat Aquest mite estableix una contemporani, igual que aquells llegendaris economia de producció i consum massiu i personatges mítics (Zeus, Déu, Al•là, ...), es indiscriminat (usar i tirar) que té nombroses fonamenta en allò irracional i participa dels i diverses conseqüències tant a nivell social mateixos atributs: omniscient, omnipotent i (crisis periòdiques, guerres econòmiques com la

MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

5


MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

d’Irak, desigualtats socials,...), i mediambiental (desforestació, contaminació, desaparició d’espècies, esgotament de recursos, canvi climàtic,...), com personal (pobresa, atur, psicopatologies,...). Els EEUU, un dels països que històricament ha defensat violentament aquest mite capitalista, ha provocat injustícies dintre (pobresa, sense sostre, desigualtats socials, desprotecció sanitària,...) i fora de les seves fronteres (guerres, dictadures, bloqueigs comercials, contaminació –catàstrofe de Bhopal (Índia)–,...). Un mercat que, sense cap mena d’escrúpol, ha convertit en producte tot allò que en altre temps tenia un valor (les emocions, les tradicions, l’oci, els somnis, ...), ha relacionat consum amb felicitat i benestar social, ha donat un valor de distinció social al consum de determinats productes, ha creat “necessitats” que finalment acabaran convertint-se en productes de consum,... és a dir, ha transformat el món en un gran hipermercat on TOT es pot comprar i vendre i, per tant, TOT és susceptible de produir beneficis. En aquest gran mercat global on les persones

completament alienades queden reduïdes a simples consumidors, l’oferta i la demanda es converteixen en valor absolut. Deslliurar-nos del domini d’aquest mite només és possible, com van fer els grecs en el seu moment, mitjançant l’anàlisi i la reflexió racional de la realitat. Una reflexió que, com proposa Derrida , consisteix en la deconstrucció del mite (“mostrar com s’ha construït un concepte qualsevol a partir de processos històrics i acumulacions metafòriques”) per tal de desemmascarar-ne les veritables intencions. Es tracta d’alliberar el pensament de la repetició patològica o la reproducció mimètica amb la intenció de provocar una autèntica sacsejada als fonaments d’aquest mite. Finalment m’agradaria acabar aquest article amb la ingènua idea, inspirantme en el “tsunami” democratitzador dels països àrabs, que el somni de “otro mundo es posible” és possible.p Joan Pere Romero Psicopedagog

Autor: Marc Rodríguez

6


ÉS MESSI UN MITE? A

bans de respondre aquesta qüestió ens hauríem de posar d’acord en què és un mite. Si ens remuntem a la cultura clàssica o si busquem l’etimologia de la paraula, trobem que “un mite (del grec mythos, «relat», «conte») és un relat tradicional que explica esdeveniments prodigiosos, protagonitzats per éssers sobrenaturals o extraordinaris, tals com déus, semidéus, herois o monstres” (font: Viquipèdia). Per tant, des d’aquest punt de vista, és difícil la relació entre mite i esport, així que ens hem de centrar en el concepte mite dins l’esport modern. Ja els grecs divinitzaven els triomfadors dels jocs olímpics ja que tenien una funció social semblant als déus: servien de distracció al públic i eren portadors d’emocions, creences i il•lusions. Això mateix succeeix a l’actualitat amb els ídols esportius dins una societat amb una crisi de valors.

esportistes que són les icones de marques comercials com Nike o Addidas, que paguen molt perquè surtin a totes les portades, totes les TV perquè tothom estigui pendent dels ídols.

Segons Jim Wright, ex president de la càmera de representants dels EEUU, “un dels millors patrons per mesurar la salut d’una societat són els herois que admira i les conductes que paga per veure”. Un signe evident de la decadència de la cultura romana va ser la depravació del gust popular reflectida en els espectacles que es desenvolupaven en el Coliseu. No Us proposo un experiment: ajuntar contents amb la sana competició atlètica, el talent de Messi, la intel•ligència el públic demanava sang, aspirava a de Xavi, la creativitat d’Iniesta, el veure un gladiador matar l’altre. Llavors la sacrifici de Puyol, l’ambició de Pau societat romana havia arribat massa lluny per Gasol, el carisma de Joan Carles recuperar-se. Un reflex dels actuals valors de Navarro, la constància d’Iker la societat és l’escala de sous que es paga Casillas i la recerca continua de la als atletes professionals. Cobren més en una perfecció esportiva de Rafa Nadal. temporada del que pot guanyar el millor L’esportista resultant podríem metge o professor en tota la seva vida.

Durant la història contemporània, els sistemes de valors dins l’esport han considerar-lo com anat canviant i aproximadament a a mite. partir dels anys 80 s’ha produït un profund canvi i l’esport s’ha convertit en una indústria cultural de l’oci i en un factor de desenvolupament vital i cultural. Primer es crea l’heroi esportiu, l’ídol, en relació a una sèrie de mèrits esportius, i després s’intenta mitificar. L’ideal esportiu ha de tenir habilitats tècniques, psicològiques i carisma davant els altres. La influència dels mitjans de comunicació, la política imperant, el poder econòmic, té molt a veure en la formació d’aquests ídols. Quan el públic deixa d’embogir per la quotidianitat dels ídols, les campanyes publicitàries no triguen a presentar-nos-en un de nou. Llavors, només tenim ídols artificials? Vull dir, la seva fama és real, meritòria o són producte d’una marca? Periodistes, fotògrafs, aficionats... tots persegueixen amb bogeria aquests

MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

un ídol candidat

Es per això que crec que és difícil trobar mites esportius que perdurin, per ser realment un mite, l’esportista ídol ha de perdurar en el temps. Creem ídols de palla, Ronaldinho n’és un exemple recent i Maradona, d’un passat no gaire llunyà. A més, per convertir-se realment en un mite de l’esport no hauria d’importar el color de la samarreta. Segurament Di Stefano és un mite per al Real Madrid i Cruyff ho és per al FC Barcelona. Però, un madridista pensarà que Cruyff és un mite de l’esport? És clar que no. Crec que queda clar que es pot ser un mite del teu petit món, però del món sencer serà difícil. Michael Jordan ho serà per al bàsquet, Schummacher per la F-1, Carl Lewis per a l’atletisme, Indurain per al ciclisme espanyol.... etc.

7


MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

Autor: Marc Rodríguez

Jo fa molt que temps que no crec en els ídols. Algú que es mou per diners no mereix aquesta atenció per part nostra; a més, fa que no veiem més enllà...”, els arbres no ens deixen veure el bosc”. El futbol no és tot l’esport.

Però potser existeix algú que s’hi apropa, o com a mínim mereix una anàlisi, i està a la banqueta del Barça. Guardiola té pràcticament tot l’anterior i a sobre porta una vida personal amb seny.

M’agrada el futbol i molt, però jo estimo l’esport, qualsevol, i qui és capaç d’acabar sent un Ironman es mereix tant respecte i admiració com aquests joves que toquen la pilota.

Segons Cruyff, un mite per a molts barcelonistes, “Guardiola està reinventant el futbol, perfeccionant el concepte establert primer pel Madrid de Di Stefano i millorat després per l’Ajax dels anys 70”.

Tornant a la pregunta del començament, creieu que Messi és un mite? Decididament no, a l’actualitat podem dir que és un ídol, especialment per als barcelonistes i els argentins, el futur decidirà si es converteix en un mite. Us proposo un experiment: ajuntar el talent de Messi, la intel•ligència de Xavi, la creativitat d’Iniesta, el sacrifici de Puyol ,l’ambició de Pau Gasol, el carisma de Joan Carles Navarro , la constància d’Iker Casillas i la recerca continua de la perfecció esportiva de Rafa Nadal. L’esportista resultant podríem considerar-lo com un ídol candidat a mite.

8

Com a conclusió, podem considerar mite esportiu una persona que manifesta tres criteris: primer, que per la seva implicació, la seva professionalitat, el seu carisma i, per suposat, el seu talent és important en el seu esport; segon, sobretot com a element cabdal, ser capaç de mostrar tot això al llarg d’un temps; i tercer que ha tingut una significació en la història de l’esport, gràcies a triomfs importants o fent innovacions tècnicotàctiques destacables. Si tots aquests ítems no es manifesten, no estem davant un mite.p Ferran Gómez Professor d’Educació Física


EL MITO TECNOLÓGICO Cuando recibí el encargo de realizar un artículo

la tecnología) el/la humano/a ya sería feliz para la revista Ansia sobre la caída de los (apartando la felicidad espiritual, claro) y ya no mitos: tecnología, pensé, vaya “marrón”. Yo de necesitaría la tecnología? Parece ser que así tecnología, escribir, artículo, sin faltas, con estilo, sería, y estaríamos otra vez en el paraíso de Adán “contra” mi sustento, la tecnología. ¡Pero si lo es y Eva, pero realizado por los hombres y gracias todo! No habría problema, recurriría a ella. En a la tecnología. Pero lo que no es factible que la web ya habría más de algún artículo que se cumpla es la satisfacción total del humano. Y, encajara a la perfección: cortaría, pegaría, le como bien dijo Ortega y Gasset, lo que más vale pasaría el corrector ortográfico, buscaría uno de en el hombre es su capacidad de insatisfacción; forma, que seguro que lo la tecnología tiene un hay, el mismo programa futuro asegurado y un fin me contaria las palabras La propia sociedad hace que inalcanzable. y lo enviaría a redacción con mi móvil … (evitaré la tecnologia pase de ser una Y, si ya el hombre de por publicitar marcas y sí es difícil de contentar modelos), que tiene: herramienta de ayuda a un y encuentra siempre wifi, pantalla táctil de 3.6 nuevas necesidades, pulgadas, cámara en instrumento de dependencia (y la misma tecnología color de 3.2 megapíxeles, se realimenta creando GPS, teclado de ayuda, claro). Esta evolución otras muchas más. deslizante de cinco Aunque no es la filas QWERTY, Bluetooth es debida, la mayoría de las tecnología en sí, si no y sistema operativo entidades y la misma Windows Mobile 6.1 veces, más a motivos consumistas sociedad, que la Professional, entre reconvierten en una otras características. que a los propios de la evolución. fuente de necesidades Expediente cumplido más que en una de y todo gracias a la Se invierte la relación necesidadsoluciones. Por lo tecnología. que pasa de ser una tecnología-solución a tecnología- herramienta de ayuda Pero no, en un acto de a un instrumento de valentía y de curiosidad solución-necesidad. dependencia (y de por lo desconocido, ayuda, claro). Esta decido reflexionar y evolución es debida, la escribir lo que se me ocurra. Empiezo por la mayoría de las veces, más a motivos consumistas definición de Tecnología, que a algún lector si que a los propios de la evolución. Se invierte ha sido alumno mío ya le sonará. la relación necesidad-tecnología-solución a tecnología-solución-necesidad. La tecnología es el conjunto de conocimientos (parte científica), técnicas, habilidades y Un ejemplo de esto son el desarrollo de tradiciones (parte humanística) que de forma programas informáticos, telefonía móvil, y un organizada son capaces de satisfacer o sinfín de elementos tecnológicos que llevan a solucionar una necesidad (básica o no) o una obsolescencia prematura (y programada) problema humano. con el fin de repercutir en unos intereses particulares más que sociales. Reflexionando sobre este concepto, se entiende que la tecnología es inherente a lo humano. Y Cuando me pregunto por qué he cambiado en el momento en que da satisfacción también a versiones más modernas en programas logramos cierta felicidad. ¿Se podría pensar informáticos, tipo tratamiento de texto o tipo que en el momento de satisfacer todas las CAD, no encuentro razones de mejora en necesidades materiales (solucionadas por dichos programas que me recompensen el

MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

9


MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

tiempo perdido en instalación y acomodación. Son razones externas a mis pretensiones, como la compatibilidad de ficheros al trabajar con otros usuarios. Aunque estos casos se dan más a menudo a nivel de elementos tecnológicos que llegan a un gran número de usuarios, esta “mejora” de la tecnología también ha generado problemas a grandes industrias. Como es el caso de la construcción del Airbus A380 (2006), en la que los ingenieros franceses usaban la última versión del Software del programa y la factoría alemana utilizaba una diferente. Otro problema que tenemos con la tecnología es a la dependencia a la que hemos llegado. Somos incapaces de recordar una dirección, un teléfono, o una fecha debido a los teléfonos móviles y PDA. No escribimos tres líneas a mano. Y a nivel profesional, cada vez hay menos médicos que se aventuren a pronosticar alguna enfermedad antes de pasar por todo el protocolo de pruebas diagnósticas, que antes eran imposibles de imaginar sin la evolución tecnológica habida.

Tampoco hay que pensar en la infalibilidad del uso y abuso de cálculos realizados por nuevas tecnologías. Estas deben estar supervisadas por el conocimiento humano. Esto evitaría catástrofes como la producida en el Mar sel Norte con el colapso de una plataforma petrolífera por un error de interpretación de signos en la estructura, cuando cualquier estudiante de ingeniería de último curso hubiera previsto un diagrama de esfuerzos más acertado. Con todo lo dicho anteriormente, se ha pretendido hacer una invitación a la reflexión sobre el papel de la tecnología en la sociedad. Excluirla de nuestra vida nos llevaría a excluirnos de la sociedad. Y hacer girar nuestra vida alrededor de ella nos llevará a su dependencia total y a alcanzar un grado de insatisfacción. Que por definición es lo que no pretende la tecnología.p Jesús Benito Professor de Tecnologia

Autor: Marc Rodríguez

10


MANHATTAN: CIUDAD DE OPORTUNIDADES M

anhattan, la isla más conocida y visitada de toda América. Para muchos, un lugar de trabajo, para otros, de ocio, y para el resto, un simple destino turístico. Pero, ¿qué es para nosotros? ¿Cómo es nuestra visión como extranjeros?

Otro punto importante, el metro: asesinatos, robos, violaciones… NO. Sí es cierto que, por otra parte, utilizar el metro está muy mal visto entre la sociedad estadounidense y que solo acceden en una gran mayoría los estudiantes o las personas pobres. Ir en metro podría ser un sinónimo de poco poder adquisitivo.

Las opiniones suelen ser de lo más variadas, pasan de una idealizacion al país a un odio absoluto, juzgamos sin saber pero creyendo que tenemos la información suficiente El estar allí durante unos días me como para hacernos una clara idea de hizo cambiar mi visión sobre el dicho lugar. De New York todos hemos oido sentido del respeto. Por mucho muchas barbaridades, tanto buenas como que critiquemos su sociedad malas. Así que espero que con este pequeño porque desde aquí la veamos comentario las ideas se posicionen en un punto absolutamente consumista y central y no extremista.

despreocupada por el bienestar

Primero que todo, lo que deberíamos saber y tener claro es que es una ciudad multicultural que cohexiste sin demasiados conflictos. Hemos oído hablar de “Chinatown”, pero tambien existen muchas zonas más en las que podemos encontrar diferentes culturas y religiones.

común, ellos respetan todo lo que tienen. Hablo de un respeto hacia las cosas de los demás, la propiedad privada y pública, el entrometerse en conversaciones ajenas...

Hablemos de tópicos: “La comida de los restaurantes en el barrio chino la compran en la calle”. Afirmación un tanto extraña y sospechosamente común entre la gente que habla “de oído”. En lo que a mi experiencia se refiere, puedo decir y quedarme tranquila afirmando que no es cierto. Por lo que tengo entendido la comida de los restaurantes pasa un control como en el resto de los restaurantes fuera de dicho barrio.

MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

El estar allí durante unos días me hizo cambiar mi visión sobre el sentido del respeto. Por mucho que critiquemos su sociedad porque desde aquí la veamos absolutamente consumista y despreocupada por el bienestar común, ellos respetan todo lo que tienen. Hablo de un respeto hacia las cosas de los demás, la propiedad privada y pública, el entrometerse en conversaciones ajenas… Así pues, la imagen que muchas veces aparece en la gran pantalla de gente andando a toda prisa y un chico al que todo el mundo ignora es pura farsa.

Visitar Manhattan es una experiencia que todo el mundo debería vivir. La riqueza cultural que nos puede aportar la estancia de tan solo una o unas semana es enorme. En resumen: Nueva York ofrece al visitante un estilo de vida diferente.p María López Estudiant Batxillerat

11


MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

LA TELEVISIÓ ÉS CULTURA O

i que sí, tia? I vas veure quan li va contestar allò?

-

- Sí, tia, què fort. Aquest tio està sonat. - Sí, és el millor. I tu què, no dius res? - Ho sento, no sé de què parleu, no ho he vist mai. - Estàs de conya, veritat? - No, ja t’ho he dit abans... No veig aquests programes. - Què estrany ets, Miquel. I el pitjor és que avui dia sí que “sóc un puto estrany”. Invadida per la denominada “teleporqueria”, a la televisió li costa un horror oferir un contingut decent. Un que no sembli dirigit per micos pelats i destinada a un públic completament lobotomitzat. “No, home, no són tan dolents aquest programes, entretenen la gent gran” - Em va dir una amiga. Bé, això és una bestiesa tan gran que, si em dono corda, de ben segur que donarà per un altre monogràfic. Així que seré molt clar: ni de conya. El dia que la meva àvia deixi de veure documentals culturals i es passi a “Mujeres, Hombres y Viceversa” o al “Sálvame”, hauré perdut tota esperança en la humanitat. Àvia, jo sempre confiaré en tu! Avui ens centrarem en l’últim programa citat, el “Sálvame”. Quin programa! El fruit d’anys de preparació per oferir el millor espai televisiu de la història d’aquest país. El bressol de totes les personalitats de primera fila del món de la premsa del cor, el sensacionalisme, el “morbo” i l’entreteniment per excel•lència concentrat en quatre hores intenses de debat cultural i opinions sobre... la premsa internacional? Una producció que compte amb la seva pròpia pedrera, d’on surten els millors col•laboradors de la pròpia casa. No sé com ens ho muntarem per poder diferenciar-lo del FCBarcelona.

12

Dirigit pel gran Jorge Javier Vázquez. Màxim exponent per a deixar en evidència el col•lectiu homosexual. Guardonat presentador de televisió, periodista i expert a deixar en evidència tot el que l’envolta. El seu ego és un pilar crucial per a la historia mundial. Un

césar de la comunicació. I, com tot césar, no poden faltar el seus lleons. Mortíferes bèsties incansables que no trobaries ni en els teus pitjors malsons. Comencem amb Karmele Marchante, una veterana. Pionera en la desinformació i la contracultura (en el pitjor sentit) del país. Actualment se la coneix perquè manté una relació sentimental amb una pedra que va trobar durant la seva assistència al reality “Supervivientes”. Els televidents que van presenciar (patir) la consumació del seu amor són considerats avui dia com a herois. La pobra només cobra un grapat de milers d’euros per estar asseguda en una cadira fotent crits, plors i llamps. Una veritable esclava del segle XXI. Seguim amb el Leo Messi de “Telecinco”: Kiko Hernández. Un canterà de la tercera edició de “GH” que no para de donar audiència i èxits a “T5”, després de vuit anys des del seu debut. El podreu reconèixer per ser un gran erudit que desperta amistat i simpatia per allà on va i per la seva obsessió a destapar (pits) assumptes. Les seves fonts han revelat que no té clara la seva condició sexual (??). Acabem amb la reina de la televisió, l’única capaç de robar el protagonisme als presentadors i eclipsar a tots amb cadascuna de les seves intervenció. Una dona que ha assolit un èxit i una fortuna que només hauria d’estar destinada als millors professionals del sector. Molts són els cridats, pocs els escollits. En fi, no fan falta presentacions. I no en fan falta per culpa de tots aquells que dia rere dia li riuen les gràcies i provoquen que la bombolla s’infli encara més i més. La seva falta de cultura, educació i saber estar s’enlairen sense límits fins que oblides la cara que fa, fruit de tota la ira dels déus i la natura. És tota una pena que aquesta sigui la meta en moltes noies del país. De massa noies. I el pitjor d’aquesta bombolla és que, a diferència d’altres, sembla que mai esclatarà. Encara conservo una mica d’esperança per les noves generacions. Esperança perquè les converses de les colles deixin de ser sobre l’últim expulsat de Gran Hermano, perquè deixin de preguntarse “amb qui s’haurà enrotllat Paquirrín?” i prenguin més atenció a la seva pròpia vida. Se’ns està escapant, i sembla que només la meva àvia vulgui recuperar-la.p Miquel Rodríguez Estudiant d’Il·lustració


MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

Autor: Marc Rodríguez

13


MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

14

MITES I CINEMA P

ocs anys de vida per a un art tan complet. Qui no ha sentit parlar de la fascinació que El cinema és la forma de representació més provocava la figura de Rodolfo Valentino en sublim que crea passions. Ara li diuen setè art. les espectadores femenines? El “latin lover”, No us penseu que, en els seus orígens, el cinema l’home amb més “sex appeal” a la pantalla es posiciona com un art, ni molt menys. El cinematogràfica. Provocava passions, suïcidis, cinematògraf es creà per entretenir, per omplir acusat de bigàmia, una vida plena d’amants els moments d’oci col•lectiu, un invent per a les i erotisme. El mite es fa. En aquests moments , masses sense cap aspiració intel•lectual i molt principis del segle XX, són figures llunyanes, menys per a les classes acomodades. És un invent pràcticament amb atributs de déus, intocables tecnològic. Aquest “ invent firaire” esdevindrà en aquell mitjà tan democràtic. Quina cada cop més potent incongruència!! fins a guanyar-se la classificació d’art. Els mites com a éssers que Però els mites també Estem davant de la evolucionen. Si el popularització del fet han estat idealitzats per fets cinematògraf va passar artístic? Les imatges de ser una atracció de en moviment omplen habitualment tenebrosos. Els fira, també aquestes locals i generen figures “inexistents en més expectatives mites, de vegades figures la realitat” evolucionen que qualsevol altra cap a un nou model manifestació artística existents només en l’imaginari molt més humà, i fins aquell moment. més fràgil: figures que El públic riu, plora, popular i col•lectiu d’una època. riuen, treballen, ploren sent. La comoditat i s’equivoquen com de l’espectador que, Els mites es treballen dins i fora la nosaltres. L’espectador assegut a la sala de s’identifica amb més projecció, oblida pantalla. facilitat amb la figura l’alienació vital de la que té en pantalla. seva existència. Impressionant! Després de Recordem la Grace Kelly, la núvia de Mònaco, tants segles de representacions artístiques l’art l’actriu que es va casar amb un príncep de es democratitza finalment. debò. Que fàcil era per a l’imaginari femení de l’època caure en el parany de la identificació El missatge arriba a l’espectador, i com! És amb l’actriu. Quina estratègia més fàcil i en aquest moment en què entren en escena, perillosa. Ens trobem amb un invent “artístic” emergint com si realment se’n sentís necessitat que pot aconseguir modelar una societat. -que en el fons és així-, unes figures humanes o semi-humanes que eclipsen el cel·luloide. El mite s’ha humanitzat, però continua amagant Aquestes figures són les culpables de l’èxit del secrets i parts obscures, fosques. I és que això és nou mitjà? En part, segur que sí. Els mites, no el que realment el fa esdevenir un mite.p els clàssics, no els que donen explicacions de les coses. Els mites com a éssers que han estat Emiliana Corral idealitzats per fets habitualment tenebrosos. Els Professora de Dibuix mites, de vegades figures existents només en l’imaginari popular i col•lectiu d’una època. Els mites es treballen dins i fora la pantalla.


NÚM. 5 - ABRIL 2011

Autor: Marc Rodríguez

15


MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

16

HACIA ELLA VA UNA BURRA... N

o es nadie importante, no ha hecho nada trascendente en su vida ni lo va a hacer, no es una persona culta ni tiene opiniones interesantes, tampoco es especialmente guapa ni simpática, ni nada de nada; se podría decir que no es nadie. Pero el pasado viernes 11 de febrero por la noche, más de la mitad de la audiencia televisiva se centró en Telecinco para verla y escuchar sus respuestas a una batería de 15 preguntas sobre su vida.

menor actuó de oficio contra ella en 2009 para proteger la intimidad de su hija, habida cuenta de los continuos comentarios públicos sobre la niña, la relación de ésta con su padre y el supuesto impago de la pensión alimenticia. Las preguntas que respondió, con polígrafo incluido, eran sobre estos temas: sus vivencias cuando vivía con el padre de su hija y la familia de éste, su relación con el padre de su hija, la relación de la hija de ambos con su madrastra, ... algunas de esas preguntas eran La mayoría de las sobre sucesos ocurridos personas con las que he ...unos medios que, con hace alrededor de hablado no eran de esa una década. ¿A quién mitad que se tragó el nuestro consentimiento tácito, pueden importarle programa Sálvame de las respuestas de una Luxe esa noche, yo sí lo han conseguido convertir mujer que no es nadie vi. Me obligo a ver este sobre temas de su vida tipo de acontecimientos en trascendentes sucesos privada, algunos de los televisivos de vez en cuales se remontan a cuando, y de hecho, que realmente no lo son y casi 10 años? Pues a más lo consigo con la de la mitad de la gente mayoría, excepto con que acaban provocando que veía televisión en Gran Hermano, ese me ese momento. ¿Porqué aburre soberanamente, comportamientos y actitudes les ( o nos, ya que son no puedo con él. Los mayoría) interesa? veo porque los ve de difícil interpretación, como, Parece ser que su mucha gente, y así sé popularidad se debe a qué interesa a 1 de por poner un ejemplo, que las que es vista como una cada 2 ó 3 personas con heroína, una madre las que me cruzo por la urgencias hospitalarias caigan coraje, una mujer calle, con las que como emotiva y descarada, en un restaurante o con en picado si coinciden con la una persona humilde las que voy a votar, o no, y sincera; como la cuando hay elecciones. retransmisión televisiva de un protagonista de una telenovela, de Pero volvamos a ella. partido de fútbol. innumerables capítulos Su vida interesa porque y con un guión basado tuvo una hija con un torero al que, en sus en la superación de adversidades. Algún comienzos, las mujeres tiraban su ropa interior autor señala que la causa de este fenómeno en la plaza de toros, el mismo que compró un televisivo es la ausencia de una escala de tigre como mascota y que ahora está casado valores compartidos en la sociedad, lo que la con una mujer implicada en presuntos delitos convierte en un personaje postmoderno que de falsedad y estafa a la Seguridad Social por constituye un ejemplo claro de que cualquiera, haber pagado supuestamente 18.000 euros a un venga de donde venga, puede tocar la gloria. jefe de la policía local para que le consiguiera una pensión a su madre. Como decía, al poco Si hacemos un poco de memoria, tampoco es la de tener a su hija, la pareja se rompió y ella primera famosa por nada. Me viene a la cabeza empezó su carrera televisiva, primero en Antena ahora otra mujer, una filipina que se casó con 3 y posteriormente en Telecinco. El defensor del un cantante, luego con un noble y finalmente


con un ex ministro, y que ha tenido hijos con todos ellos, que ha conseguido convertirse en un icono de la elegancia y el buen gusto. Y si pensamos un poco más, nos daremos cuenta de que hay mucha gente famosa por casi nada; personas del mundo del espectáculo (folklóricas, tonadilleras, cantantes, actores y actrices, príncipes y princesas, políticos incluso) y del deporte (futbolistas, golfistas, púgiles) , o hijos y demás parientes de ellos, de los que conocemos más sobre su vida privada que sobre su actividad profesional, en general ya en declive o sencillamente inexistente. Se nos informa de sus intimidades, ya no sólo en la llamada prensa rosa, sino en medios considerados serios; unos medios que, con nuestro consentimiento tácito, han conseguido convertir en trascendentes sucesos que realmente no lo son y que acaban provocando comportamientos y actitudes de difícil interpretación, como, por poner un

ejemplo, que las urgencias hospitalarias caigan en picado si coinciden con la retransmisión televisiva de un partido de fútbol de esos que uno no puede perderse. Lo cierto es que, personalmente, me intriga de igual forma que una mayoría de mujeres se interesen por Belén Esteban, Paquirrín o la nietísima, como que el tema de conversación de la mayoría de los hombres los lunes sea el partido del Barça del sábado o el domingo anterior o que todos nos hayamos enterado de las conversaciones íntimas de Charles o los devaneos de Il Cavaliere. Y he de confesar que el hecho de sentir que no formo parte de esa mayoría, que la única vida que me interesa sea la de mis familiares y amigos, y que no me produce emoción alguna cuantos balones vayan a parar a una u otra portería, no hace que me sienta alguien marginal, sino más a gusto en mi propia piel.p

MONOGRÀFIC

NÚM. 5 - ABRIL 2011

Mildred

Autor: Marc Rodríguez

17


ENTREVISTA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

Sembla ser que la música catalana està vivint un bon moment i els Manel en són un bon exemple. El Guillem Gisbert, el Martí Maymó, el Roger Padilla i l’Arnau Vallvé han trobat l’èxit amb aquest grup i amb un estil de música propi, un estil molt directe amb una música senzilla que juga amb ritmes tradicionals, el pop, el country o el folk, que utilitza trompetes, flautes, el banjo o percussions molt diverses, i amb unes lletres que tenen molta força narrativa. En dos anys han tret dos discos al mercat. El primer, “Els millors professors europeus”, va sortir el 2008 i la crítica el va rebre amb elogis. De fet, el públic va respondre molt bé i han venut més de trenta mil còpies. Ara, el quinze de març passat, han tret un altre disc, “10 milles per veure una bona armadura”, i el primer dia ja es va esgotar a l’FNAC. La cosa pinta bé. Ànsia ha volgut entrevistar-los per xerrar-hi una estona i explicar-vos de primera mà què pensen i algunes de les peculiaritats del seu treball. Van molt atrafegats, estan de promoció del nou disc i tenen poc temps, però han tingut l’amabilitat de trobar un moment per a contestar les nostres preguntes. …ànsia: Vau anar a la mateixa escola, l’institut públic Costa i Llobera, però teniu edats diferents i en realitat no vau coincidir com a companys d’escola. Ens preguntem com va arribar a formar-se el grup, és a dir, com vau decidir formar els Manel? Manel: Tot i no coincidir a classe, el germà del Martí anava a classe amb el Roger, i el germà del Guillem, amb l’Arnau, i per tant ja ens coneixíem. El Guillem i el Roger havien començat a escriure cançons i van buscar un bateria i un baixista per completar el grup. ...à.: Dit d’una altra manera, volíeu fer un grup i us vau buscar moguts per l’interès de fer música. En aquesta cas, sí que podem dir que la música

MANEL “10 milles per veure una bona armadura” 18


va ser primer. Però, a partir d’aquí, com es forma un grup? Quins són els referents que vau tenir presents a l’hora de començar a fer música? M.: Els referents són molts grups i cap a la vegada. Quan un grup està format per quatre persones hi ha gustos força diferents.

M.: Tocar al Palau de la Música va ser fantàstic. És una sala preciosa on et sents molt còmode. Quan ens van dir que havíem aconseguit el disc d’or vam estar molt contents, tot i que costa creure que has venut més de 30.000 còpies.

...à: Perdoneu la pregunta, i segurament estareu ja una mica farts de les comparacions, però és ...à: El Sona-9 és un concurs de música patrocinat inevitable que us preguntem per les semblances i organitzat per TV3, iCat que aparentment pot FM i la Generalitat de tenir el vostre estil i el Catalunya que cada Les nostres cançons són el d’Els Amics de les Arts. any escull el millor grup Opineu que hi ha molts novell de música en resultat dels gustos i les manies paral•lelismes entre els català. El 2008 Manel dos grups i que, potser, fou escollit com a millor de quatre cervells diferents que, hi ha cap influència grup. L’èxit al Sona-9 entre els dos grups? us va obrir les portes a l’hora de posar-se d’acord, no del món discogràfic i M.: Creiem que Els Amics gràcies això vau poder pensen massa en res més que les de les Arts i nosaltres gravar el vostre primer només tenim en comú disc. Què recordeu cançons ens agradin a nosaltres que estem cansats que d’aquell moment? ens preguntin els uns mateixos i confiem que més pels altres. Cadascú M.: El Sona-9 ens va fa la seva feina com anar molt bé ja que era endavant agradaran algú altre. bonament pot. el principi del grup i va fer posar-nos les piles. ...à: No ho dubtem, però Va ser una època de la qual tenim molt bon també és veritat que si la pregunta és recorrent record. serà per algun motiu. De totes maneres, no volem insistir en aquesta qüestió i ens sembla ...à: Però, a més, quan va sortir al mercat el disc perfecte que cadascú es valori pel seu propi -“Els millors professors europeus”- ja us vau posar treball. Centrem-nos, doncs, en les vostres la crítica musical a la butxaca i vau tenir molt cançons. Sobretot, ens criden molt l’atenció bona acollida fins i tot més enllà de l’àmbit les lletres. Tenim la sensació que són lletres català. Què va suposar aquest canvi a les molt treballades, cançons que contenen una vostres vides i com creieu que us anirà d’ara en narració i volen transmetre un missatge. Això, endavant? avui dia, no és fàcil de trobar a la música comercial. A més, composeu una música senzilla, M.: Amb “Els millors professors europeus” vam rítmica i amb molta diversitat d’instruments. En estar molt contents de la rebuda i la crítica aquest nou àlbum, “10 milles per veure una musical hi va anar responent a poc a poc. Les bona armadura”, continueu amb la mateixa nostres vides no han canviat massa, anem fent línia o trobarem alguna innovació? Mantindreu concerts de tant en tant, però és una feina com l’estil folk tan característic o l’heu enfocat des qualsevol altra. D’ara en endavant seguirem d’un altre punt de vista? treballant com hem fet fins ara per tal d’intentar fer les coses el màxim de bé. M.: “10 milles per veure una bona armadura” és un disc que senzillament recull deu cançons ...à: L’any passat vau acabar la vostra gira amb nostres. No pretén ser un disc continuista ni dos concerts al Palau de la Música Catalana i a tampoc innovador. Potser ens hem equivocat, més vau guanyar el vostre primer disc d’or. Ens però cadascuna de les cançons és com podríeu explicar com és l’experiència de tocar hem cregut que havia de ser la sonoritat que en un lloc tan emblemàtic com el Palau i què necessitava la cançó, una a una, sense més vau sentir al guanyar el vostre primer disc d’or? plantejaments.

ENTREVISTA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

19


ENTREVISTA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

20

...à: Si no estem equivocats, aquest nou disc està produït per vosaltres mateixos i el títol l’heu tret d’un fragment d’una comèdia de Shakespeare, concretament de l’obra “Molt soroll per no res”. No ens podríeu fer cinc cèntims del que ens trobarem en aquest nou disc?

que potser tindríeu més avantatges –és a dir, més públic, més concerts i discos venuts- si cantéssiu en castellà en comptes de cantar en català? Si és així, per què no ho feu?

...à: Creieu que cantar en català us limita a l’hora de fer-vos conèixer a tot arreu? Penseu

Equip de redacció d...Ànsia

M.: Cantem en català perquè les cançons surten així, no ens M.: Deu cançons noves, plantegem res més que cadascuna amb la Quan ens van dir que havíem això. Entenem que algú seva pròpia història. que no parli l’idioma S’ha d’escoltar. El disc aconseguit el disc d’or vam estar no entendrà les nostres és un recull del nostre lletres, però no pensem treball, de les nostres molt contents, tot i que costa massa en què passaria inquietuds i només així si cantéssim en castellà, el presentem. creure que has venut més de senzillament fem la música que sentim i, de ...à: S’haurà d’escoltar, 30.000 còpies. moment, no pensem si doncs. Tornem al vostre hem d’anar més enllà o estil. Ja hem apuntat si ho podríem fer d’una abans que els ritmes de les vostres cançons són altra manera. càlids i les lletres properes. La vostra música, si ens permeteu, integra un sabor planer més ...à: Com trobeu el panorama musical per als popular amb sons i ritmes més propers al nostre grups novells que volen fer-se un lloc entre les temps. Digueu-nos una cosa: això es planifica i tendències musicals del moment? es calcula o, simplement, surt? M.: Els crítics i els músics que fa més anys M.: Fem el que sabem o podem fer i ens movem que nosaltres que s’hi dediquen diuen que en en un terreny on ens sentim còmodes. Les nostres general és un bon moment per a la música. Si cançons són el resultat dels gustos i les manies ells ho diuen deu ser veritat. Nosaltres no hem de quatre cervells pensat massa sobre diferents que, a l’hora aquesta qüestió. de posar-se d’acord, “10 milles per veure una bona no pensen massa en res De nou us hem de donar més que les cançons armadura” és un disc que les gràcies per la vostra ens agradin a nosaltres amabilitat i, evidentment, mateixos i confiem senzillament recull deu cançons us desitgem molta sort que més endavant amb el nou disc. agradaran algú altre. nostres. No pretén ser un disc A partir d’ara Manel ...à: Una curiositat. continuista ni tampoc innovador. viatjarà per tota Com vau arribar a Catalunya. Tenen la conclusió de ficar programats molts l’ukelele a les vostres cançons? concerts. Per cert, en molts d’ells ja estan esgotades les entrades. Tot i així, no dubtem que M.: Un amic, el Gracià Pedro, havia comprat els seus seguidors, si els volen sentir en directe, un ukelele i ens va fer gràcia utilitzar-lo a les tindran la possibilitat de fer-ho, ja sigui arreu nostres cançons. És un instrument simpàtic que de Catalunya o fins i tot a València, Mallorca pot tocar qualsevol persona que es defensi una o Madrid, on també tenen ja fixades les dates mica amb una guitarra. dels seus concerts.p


NÚM. 5 - ABRIL 2011

Autor: Marc Rodríguez

21


LLIBRES

NÚM. 5 - ABRIL 2011

Sant Jordi. Per cert, setmana santa. Dissabte, per ser més exactes. Recordeu-vos de la rosa, però no podeu oblidar el llibre. Què compro? Què regalo? I, si no estem molt -o una mica- informats, acabarem comprant aquell últim èxit de temporada que, potser, no sempre és el més encertat. Com l’any passat -això ja s’està convertint en un costum, potser en un bon costum- us oferim unes recomanacions en petites dosis. Però abans us oferim una crítica d’una novel·la històrica, “Los idus de marzo: la conjura que acabó con la vida de Julio César”, i un article sobre les últimes novetats editorials amb les quals podreu trobar-vos a les llibreries o a les paradetes de llibres de Sant Jordi. Esperem que us serveixi d’ajuda i que recordeu comprar llibres... i també després de Sant Jordi. Per cert, de tant en tant, també podeu regalar una rosa. No cal esperar tot un any.p

LOS IDUS DE MARZO: LA CONJURA QUE ACABÓ CON LA VIDA DE JULIO CÉSAR Título: Los idus de marzo: la conjura que acabó con la vida de Julio César. Autor: Valerio Massimo Manfredi Editorial: Grijalbo, 2009.

A

l leer LOS IDUS DE MARZO me doy cuenta de que, aunque han pasado muchos siglos, el ser humano sigue siendo igual de ambicioso y aquello que menos le preocupan son las gentes de su pueblo. Únicamente ambiciona el poder y si para llegar a ello es preciso matar, proceden. En este caso, me refiero a la conspiración que acabó con la vida de Julio César. A pesar del paso del tiempo y aunque los métodos que se empleaban entonces quizás ahora sean más refinados, la crueldad del fin sigue siendo la misma. Parece increíble que en aquellos tiempos se pudiera tener la organización y la perfección tales como para construir vías que partieran de Roma y condujeran a cualquier parte de Europa, del Imperio Romano. Si te gusta la lectura y lo relacionado con los siglos en los que Roma dominaba el mundo, resulta sorprendente como con los medios

de que disponían en aquel tiempo pudieran organizar el funcionamiento de un Imperio que se extendía por toda Europa y llegaba a los lugares más lejanos de dicho continente. En este contexto, el término imperio no se limita exclusivamente a lo que se refiere a las conquistas, sino también a la transmisión de su cultura, a los conocimientos que se han desarrollado hasta nuestros días y que perduran y condicionan aún la actualidad. Un ejemplo de ello serían la medicina y el calendario actual. En definitiva, recomiendo la lectura de “LOS IDUS DE MARZO” (u otros libros similares y relacionados con la historia de la Roma clásica), puesto que con mucha facilidad el autor, Manfredi, consigue absorber al lector y, con muy poco esfuerzo, transportarlo en su imaginación a la antigua Roma, a sus anchas avenidas, a los palacios de Julio César, al templo del dios Marte…al núcleo de la trama, la clave y la respuesta que descubre lo que sucedió durante las cuarenta y ocho horas anteriores a la muerte de Julio César. Y todo ello gracias a que el escritor ha sabido encontrar la forma adecuada de narrar la obra.p Juan Aguilar

22


ÚLTIMES PROPOSTES EDITORIALS F

ebrer encara no s’ha acabat quan escric aquestes ratlles, així doncs, provar d’albirar què ens depara el món editorial de cara a Sant Jordi és encara complicat. Tractarem d’oferir, tanmateix, una modesta recomanació de lectures que, bé per anar obrint boca, bé per al mateix Sant Jordi, ens poden semblar interessants.

Camí de Sant Jordi, podem recuperar algunes glòries com “Una breve historia de casi todo”, un magnífic treball de divulgació científica per a no científics que es llegeix gairebé com una novel•la. O la saga “Canción de hielo y fuego”, de George RR Martin, una magnífica història de rivalitats entre regnes; aprofiteu-ho, que el 17 d’abril n’estrenen la sèrie de televisió.

Passejant per la nostra llibreria puc veure alguns dels candidats més obvis a formar part d’aquesta llista de recomanacions. Així, gairebé a cegues, podríem anomenar “Donde nadie te encuentre”, el darrer premi Nadal que ens arriba de la mà d’Alicia Giménez Bartlett; “1Q84”, de Haruki Murakami, autor gairebé de culte que ens pinta el món amb pinzellades surrealistes; “El ángel perdido”, l’últim Javier Sierra, un thriller trepidant, o “Carolina s’enamora”, la nova novel•la de Federico Moccia.

“Extras”, de Scott Westerfeld, que tanca la tetralogia iniciada amb “Traición”, i que ens porta un estil narratiu similar al de “Los juegos del hambre”, de Suzanne Collins; “El prodigi”, de Gerard Guix, una batalla entre homes llops i zombis en una Barcelona postapocalíptica; i “L’any de la plaga”, de Marc Pastor, o la invasió dels ultracossos, plena de referències frikis a la ciutat comtal, són també propostes interessants.

Faig una pausa i passejo els dits per les cobertes buscant inspiració (la pols ja l’hem tret aquest matí), i em criden l’atenció “El contracte”, segona part de “L’hipnotitzador”, més crim suec; “La tristeza del samurai” (de Víctor de Árbol), aquesta vegada la investigació és a casa nostra. Més enllà, “El secret del meu turbant” (de Nàdia Ghulam) ens explica un bocí de la realitat afganesa. En Pedro i la M. Àngels, rere el taulell, em recorden que mencioni dues novel•les que ens han sorprès molt gratament, tant per la gràcia que destil•len com per la bona acollida que han tingut per part dels lectors: “L’home de la maleta”, de Ramón Solsona, és el premi Sant Jordi d’enguany, i “Un momento de descanso”, d’Antonio Orejudo, ironia que basteix una realitat ben crua.

LLIBRES

NÚM. 5 - ABRIL 2011

Acabo recordant dos llibres que de ben segur suposaran un èxit de vendes el proper 23 d’abril: “La terra de les coves pintades”, l’últim llibre de la sèrie “Los hijos de la tierra”, que Jean M. Auel ha trigat set anys a publicar. I “Mar de fuego”, de Chufo Llorens, que suposa la continuació de l’exitosa “Te daré la tierra”. No cal dir que, com sempre, a la llibreria del carrer major hi trobareu aquests i molts altres llibres, i sobretot, sobretot, uns llibreters magnífics que us guiaran a través dels mars de paper i tinta. Bona lectura.p

Itmar Conesa Llibreter (Llibreria Carrer Major)

23


RECOMANACIONS PER SANT JORDI

NÚM. 5 - ABRIL 2011

L

os vagabundos del Dharma (Anagrama, 1996) de Jack Kerouac. La novel•la ens situa a Califòrnia al bell mig dels utòpics anys cinquanta, on l’autor, acompanyat d’una prosa espontània, ràpida i directa, ens allunya de la còmoda i fàcil vida burgesa per oferirnos, des d’un punt de vista irònic o, si més no, peculiar, una forma de vida que poques, o cap similitud, comparteix amb la societat superficial de l’època, caracteritzada per un moviment consumista que, ja en aquells temps, brillava amb gran esplendor als sempre pletòrics Estats Units. D’aquesta manera ens endinsem, de la mà del protagonista, convertit en l’ alter ego de l’escriptor, en un món on l’aire matiner olora a tertúlia, i on, a través del budisme, la poesia, el jazz i una mica de marihuana, un grup de persones, seguint la seva pròpia ideologia, afronten la vida amb autosuficiència, gaudintla i, en definitiva, vivint-la. Tot un ventall d’idees i sensacions s’obren en front nostre, oferint-nos una particular manera d’entendre allò que ens envolta, i fent-ne una atípica i original història.p Pol Espinosa

El

arte: Conversaciones imaginarias con mi madre (Mondadori, 2005). Juanjo Sáez, a través d’una genial barreja de novel•la gràfica i autobiografia, ens explica la seva visió de l’art amb texts manuscrits i els seus característics dibuixos-gargot. Un llibre molt personal, entranyable i didàctic, que t’inspira tot fent un repàs dels artistes més importants (que no més bons, coneguts o exitosos), tals com Picasso, Andy Warhol, Chillida... o Maradona. p Irene Fernández

Plantem cara (La Magrana, 2009). Joan Solà, que ens deixà el passat octubre, és un dels més grans lingüistes universals. Amb el rigor del científic, però amb la passió del ciutadà compromès, Solà s’expressa amb contundència: “Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació”. “Plantem cara” recull 153 articles publicats els darrers deu anys que ens parlen de dignitat, d’amor i d’orgull. Vivim temps de revoltes: ja és hora de plantar cara. p

24

Salvi Pardàs

L

a mujer del viajero en el tiempo (Grijalbo, 2005) d’Audrey Niffenegger. Història situada als Estats Units, entre les dues últimes dècades del segle XX i principis del segle XXI. Un bibliotecari, Henry, té la capacitat de viatjar en el temps causa d’una mutació genètica, i s’ enamora de Clare, una jove estudiant que li apareix des de petita en els seus viatges . Niffenegger ens presenta una situació on l’eix cronològic no té un ordre a seguir, i és el que condiciona la vida dels protagonistes i en el procés de la seva relació, on l’amor és la constant i el temps és el factor variable. En aquesta obra es desenvolupa una metàfora entre relacions fallides, el pas del temps i la perdurabilitat de l’amor. És una obra romàntica i de ciència-ficció, equilibrada entre el drama i la diversió, creant una gran novel•la.p Montse Lorenzo

B

ogeries de Brooklyn (Labutxaca, 2010) de Paul Auster. Optimisme i voluntat. En Nathan Glass, un solitari home de seixanta i pocs anys i protagonista de l’obra, no té cap d’aquestes dues qualitats. I és que, acabat de sortir tant del quiròfan com d’una relació amorosa, qui les pot tenir? Paul Auster ubica aquest personatge en l’exòtic barri de Brooklyn, lloc on començarà a refer la seva vida sense que gairebé se n’adoni. L’autor aconsegueix barrejar amb una habilitat sorprenent tot un conglomerat de personatges pintorescos i extravagants que donaran un toc molt fresc, i alhora càlid, a una obra que ens condueix a l’autosuperació i la recerca d’una identitat personal. Bogeries de Brooklyn és una novel•la més que recomanada per tots aquells que es prenguin la vida amb un punt irònic i, per què no, per aquells que algun cop s’hagin preguntat qui és i cap a on vol anar. p Marc Rodríguez

L

’hivern d’en Frankie Machine (Columna, 2010). Quan Don Winslow escriu és com el protagonista de la seva novel·la, el Frankie Machine; màxima eficàcia, en aquest cas narrativa i no assassina. Literatura directa, ben escrita i, com toca quan parlem del gènere negre, que t’atrapa des del primer moment. Funciona l’escenari, San Diego. També la narració dels baixos fons, la màfia, els paios durs. Tot creïble, sec i quotidià, això sí, més unes gotes de surf i whisky. Llegir Winslow és desconnectar una bona estona acompanyat d’una brillant literatura de consum i al costat d’un assassí per qui prens partit. p Jaume Costa

(*) Lectures recomanades per alumnes i professors de l’Institut Numància


C

ontes d’Anton P. Txékhov (Quaderns Crema, 2007). Contes és una antologia dels millors contes d’Anton P. Txékhov, seleccionats i traduïts per Anna Estopà. L’autor rus, nascut el 1860 i metge de professió, va escriure una obra considerable, entre contes i obres de teatre, al llarg dels quaranta exigus anys que visqué. Durant aquest temps, Txékhov observà i retratà amb gran detall la Rússia del seu temps: des de la sordidesa de la Rússia camperola, fins a la pretensiosa societat moscovita. Els seus contes, emmarcats dins del corrent naturalista, es construeixen a partir de temes simples, però protagonitzats per uns personatges d’una gran càrrega emocional que tenen la capacitat d’alterar l’estat anímic del lector. Txékhóv, a contes com La mort del funcionari, La condecoració, Ostres o Aniuta, entre d’altres, ens descriu la vida de personatges grisos, avorrits, marginats, solitaris, hipòcrites i misteriosos, que retraten fidelment la vida. I és que això és el que l’autor pretenia: “El meu objectiu és matar dos ocells d’un sol tret: retratar fidelment la vida i, al mateix temps, mostrar de quina manera s’aparta de la norma.” p Laura Balcells

E

l món d’ahir: memòries d’un europeu (Quaderns Crema, 2001) de Stefan Zweig. Sempre m’han interessat les biografies i millor encara les autobiografies. M’agrada esbrinar el perquè de tot plegat, com diria aquell. Un dia, en una llibreria, vaig trobar aquest llibre, vaig sentir curiositat perquè ja coneixia l’autor per algunes de les seves novel•les (Carta de una desconeguda, 1926; Novela de ajedrez, 1941...), però no en sabia res, de la trajectòria humana de l’escriptor. El món d’ahir narra la seva vida (1881-1942), que va transcórrer en el període que va precedir la primera guerra mundial, el període d’entreguerres i finalment l’ascens nazi i l’ensorrament de l’Europa coneguda per l’autor. L’escriptor, nascut a l’alta burgesia vienesa, es troba en una situació privilegiada i tot explicant la seva formació intel•lectual ens descriu la seva relació amb els noms importants de la cultura europea (Rilke, Freud, Rodin, Strauss i tants altres). És un llibre que impressiona per com un món aparentment ordenat, segur... entra en crisi i es desintegra. És un llibre útil per entendre l’origen de molts dels problemes que arrosseguem i d’altres que potser vindran. Quan vaig acabar la seva lectura vaig saber que al poc temps d’escriure les seves memòries i fugint de la guerra es va suïcidar al Brasil.p

M

illennium (Destino, 2011) La trilogia de Stieg Larsson, escriptor suec que va morir l’any 2004, és un famós èxit mundial de tres llibres que ens parlen del maltractament físic i psicològic que pateixen les dones maltractades d’avui en dia a la nostra societat. Lisbeth Salander (hacker), és l’exemple de dona violada i maltractada però que s’enfronta a qualsevol situació. Com ella diu «me vengaré de aquel hombre que diga que las mujeres tienen culpa de su existencia». I així ho farà i s’enamorarà del periodista Mikael Blomkvist, els quals s’ajudaran mútuament. Després de violacions, malatractaments, cremades de foc, falisificacions, denúncies, màfies,... Un llibre que mai se m’oblidarà.p Daniel Montes

E

l curiós incident del gos a mitjanit (La Magrana, 2011) de Mark Haddon. Investigar el crim del gos de la teva veïna no sembla un fet gaire apassionant per a construir una bona història, però la cosa canvia si el narrador és un noi de quinze anys amb una forma lleu d’autisme. En Christofer odia el color groc i el marró, té una gran capacitat per a les matemàtiques (els capítols, per exemple, segueixen l’ordre dels nombres primers), però no entén d’emocions i li resulten incomprensibles les reaccions de la gent. Una interpretació entranyable i sorprenent d’un món d’adults, considerat normal per la immensa majoria.p Àngels Barbé

El arte de volar (Edicions de ponent, 2009). El pare del guionista i expert en còmic i novel•la gràfica, Antonio Altarriba, es va suïcidar l’any 2001 llançant-se per una finestra de la residència d’ancians on vivia. “El meu pare va trigar noranta anys a caure de la quarta planta”, llegim en una vinyeta. Al costat del conegut dibuixant Kim (El Jueves), Altarriba decideix aprofundir en les raons que van portar el seu pare a aquest desenllaç tràgic. La història d’una persona és també la història de l’època i el país que li han tocat en sort: l’Espanya rural, la Guerra Civil i la duríssima postguerra. Amb una honestedat impressionant se’ns va mostrant la vida d’un home que ha de renunciar als seus somnis per poder sobreviure en una societat asfixiant. Es tracta d’una obra punyent i commovedora. Es mereix àmpliament el Premi Nacional de Còmic que ha guanyat.p Mar Gil

Neus Freixa

RECOMANACIONS PER SANT JORDI

NÚM. 5 - ABRIL 2011

25


ACTUALITAT

NÚM. 5 - ABRIL 2011

HAITÍ, UN ANY DESPRÉS F

a una mica més d’un any es va produir un terratrèmol de 7 graus de magnitud a l’escala Richter a la República d’Haití que va provocar conseqüències devastadores per a la seva població. Les víctimes que va causar aquest sisme van ser de més de 250.000 morts i 350.000 ferits , a més a més de les innombrables dificultats polítiques, socials i econòmiques, amb les quals s’ha hagut d’enfrontar el país al llarg d’aquest darrer any. Haití és el país més pobre del continent americà, amb una història de dictadors sanguinaris recolzats sempre pels governs dels Estats Units. En els seus orígens, quan era una colònia francesa, va ser un dels primers exportadors mundials de cafè i sucre, tot i això la gran majoria de la població vivia en pèssimes condicions i eren els adinerats qui tenien el poder. Més tard la població es revelà i va crear una república, la República Haitiana. Haití va ser el primer país a independitzar-se a l’Amèrica llatina. Des de llavors fins a l’actualitat els EEUU han ocupat el paper de controlador permanent de la vida econòmica i política d’aquest petit territori han condicionat d’una manera determinant el desenvolupament social de la immensa majoria de la seva població.

Ara Haití és més pobre que mai, després d’un any els problemes empitjoren i sembla ser que darrere les ajudes humanitàries dels EEUU s’amaga una doble jugada; hi està intervenint amb un veritable objectiu encobert: evitar una segona Cuba. Resulta curiós que després de la catàstrofe del sisme, un antic i sanguinari dictador com és Baby Doc Duvalier hagi posat els peus a l’illa amb intencions de retornar al poder aprofitant el desgavell en el qual es troba la població. Aquest fet contrasta amb la prohibició que es manté des de 2004 amb el darrer president democràtic que va voler fer canvis socials com és Jean-Bertrand Aristide, expulsat després d’un cop d’estat recolzat pel govern de Bush, i els governs francès i canadenc. Amb tot això, i malgrat les ajudes humanitàries d’altres països, la situació d’extrema pobresa continua igual, i no tant sols no s’avança amb la reconstrucció de les ciutats devastades, sinó que el desànim de la població haitiana ja és crònic, com si la història hagués estat fent vudú als seus habitants durant els últims 150 anys.p Adriana Valero i Diana Rodulfo Estudiants de Batxillerat

HAITÍ, LA LLIBERTAT ÉS EL TEU BOSC Si algú fa una cerca a Google del mot Haití, les primeres paraules que li apareixen són terratrèmol i vudú, unes paraules que diuen molt dels orígens i de l’actualitat d’aquest país. La illa de La Española és una de les més grans del Arxipèlag de les Antilles del mar Carib, i va ser el primer assentament de Cristòfol Colom al Nou Món. El territori d’aquesta illa està dividit en dues parts: la República Dominicana i la República d’Haití. Haití, era el nom que donaven a la illa els habitants natius, els Tainos. A l’arribada del colonitzadors espanyols la població estimada d’indis Tainos era de 250.000 habitants, en poc més de vint-i-cinc anys (1492-1517) la població s’havia reduït a 14.000, a causa del treball forçat i les malalties transmeses pels europeus, principalment la verola. És en aquest període

26

quan comença a desenvolupar-se l’actual cultura d’Haití, ja que els colonitzadors hi van començar a importar esclaus africans per a les explotacions dels jaciments d’or i per a les explotacions de sucre de canya. La Corona espanyola va ordenar que tothom visqués a Santo Domingo, a l’extrem est de l’illa, i això va suposar que l’oest es convertís en refugi de pirates, corsaris (amb “patent de cors”, una garantia que donaven França i Anglaterra principalment per atacar vaixells espanyols), filibusters que saquejaven poblacions costaneres, i bucaners que es dedicaven a caçar i a vendre la carn fumada als navegants i que tenien la seva base a l’Illa de la Tortuga. Aquest va ser el primer pas perquè França reclamés la part occidental de l’illa i Espanya li cedís arran d’un tractat al 1.697. Una de les característiques de la cultura


haitiana és el sincretisme religiós, relaciona de suport dels Estats Units al 1.986, i es va exiliar noms de divinitats africanes a sants i verges a França. Es calcula que en un país amb una catòlics. El vudú és una de les expressions més renda per càpita anual de 150 euros, el dictador misterioses, atesos els seus rituals i creences tenia una fortuna de 500 milions. Haití segons animistes, que eleven a categoria de divinitats l’índex de Desenvolupament Humà 2010 (IDH), elements naturals (muntanyes, rius, arbres). un indicador de Nacions Unides que compara És una de les religions més antigues del món les realitats socials i econòmiques entre països, i practicada pel cinquanta per cent de la ocupa el lloc 145 de 169 estats, el darrer del població. El procés d’independència d’Haití de continent Americà. Un 58% de la població la colonització francesa va lligada a la revolta pateix desnutrició, la mitjana d’escolarització dels esclaus. Es va iniciar l’any 1.791 després infantil és de 4,9 anys, la taxa de fecunditat d’una cerimònia vudú , el líder revolucionari, entre adolescents (noies que tenen fills entre Dominique Toussaint-Louverture, al ser capturat els 15-19 anys) del 49,1 per 1.000, el 55% de la va predir “Al fer-me caure, només ha caigut població viu amb menys d’1,25$ al dia (menys el tronc de l’arbre de d’1 euro). la llibertat dels negres. Però aquest tornarà Haití, segons l’índex de A “Las venas abiertas a brotar de les seves de Amèrica Latina”, arrels, que són moltes Desenvolupament Humà 2010 publicat al 1.971, i molt profundes”. Eduardo Galeano Va ser deportat a (IDH), un indicador de Nacions feia una esfereïdora França on va morir. pinzellada de la situació La independència Unides que compara les realitats de la població: “Haití es va arribar el 1.804 i el país más pobre del es va convertir en el socials i econòmiques entre hemisferio occidental. primer país d’Amèrica Allí hay más lavapiés que Llatina a aconseguir- països, ocupa el lloc 145 de 169 lustrabotas: niños que a ho. I juntament amb cambio de una moneda Libèria al continent estats, el darrer del continent lavan los pies de clientes africà, on els esclaus descalzos, que no tienen alliberats als Estats Americà. zapatos para lustrar. Units van proclamar Los haitianos viven, en la independència, un dels països originats pel promedio, poco más de treinta años. De cada procés d’abolició de la esclavitud. A principis diez haitianos, nueve no saben leer ni escribir. del Segle XX, el procés d’intervenció dels Estats (...) Nadie juega al béisbol en Haití, pero Haití Units a Amèrica Llatina, amb precedents a es el principal productor mundial de pelotas Panamà (1903), República Dominicana (1904), de béisbol.(...) La empresa Hemo Caribbean, Cuba (1906), Mèxic (1911), Nicaragua (1912), paga a los haitianos tres dólares por cada litro arriba a Haití el 1915 i dura fins al 1934. En de sangre que revende a veinticinco en el aquesta època el President dels Estats Units va mercado norteamericano”. declarar que serien els gendarmes del Carib. Pablo Neruda va incloure un poema titulat L’arribada al poder de Jean-Claude Duvalier, al Toussaint l’Overture en el llibre Canto General, 1957, obre una de les èpoques més tenebroses. un poemari èpic de la historia d’Amèrica. Va crear un cos de seguretat nacional inspirat Aquest n’és un dels versos: “La libertad es bosque en les camises negres del fascio italià, coneguts tuyo, oscuro hermano, preserva tu memoria de popularment com els Tonton Macoute, un sufrimientos y que los héroes pasados custodien cos repressiu que va assassinar més de 30.000 tu mágica espuma”.p persones. No rebien sou i per aquest motiu van establir mecanismes d’extorsió. Al morir “Papa Àngel Pla Doc”, al 1.971, el va succeir el seu fill de 19 anys Regidor de l’Ajuntament de Santa Coloma de “Baby Doc”, continuant el període repressiu i de Gramenet corrupció que va finalitzar arran de la retirada

ACTUALITAT

NÚM. 5 - ABRIL 2011

27


ACTUALITAT

NÚM. 5 - ABRIL 2011

AYITI, LAKAY MWEN!, O L’EXPERIÈNCIA D’UNA COOPERANT DE LA CREU ROJA A HAITÍ Visc a Leogane (Haití), el poble més proper a l’epicentre del terratrèmol que sacsejà una nació el passat 12 de gener de 2010, un poble on el sisme, a part de totes les pèrdues humanes, també va destruir mes del 80% de les llars, i on encara els campaments i els allotjaments “de plàstic” formen part de la seva fisonomia. Aquest poble, el meu poble, és un poble tranquil, amb molta població, però molt dispersa, que te un petit nucli urbà i una ampla extensió de terreny, que va des de les muntanyes fins a la mar. Un lloc únic abans i ara. Leogane, i tot Haití, va entrar a casa nostra i al nostre record ara fa més d’un any. Tots tenim a la ment gravades les imatges del dia del terratrèmol, els 35 segons que varen deixar centenars de milers de persones al carrer, sense res, i amb la commoció per la pèrdua de moltes persones estimades. La resposta de les ONGs i de la pròpia població davant de l’emergència va ser immediata. La situació obligava en un primer moment a fer distribucions de menjar, aigua i aixopluc bàsic, i a donar serveis sanitaris i de sanejament massius. Però poc després es va començar a treballar en projectes de post-emergència, i en la planificació a llarg termini (amb programes de desenvolupament). Leogane, per la seva afectació i per les seves possibilitats, va ser el lloc on es van concentrar la major part d’ONGs per fer tasques de reconstrucció d’habitatges. Jo treballo com a logista de la Creu Roja Espanyola a Leogane. Un logista és aquella persona que fa “d’aconseguidor”, és qui s’encarrega d’aconseguir el que calgui per fer que un projecte, com ara el projecte d’allotjament progressiu de Creu Roja Espanyola, tiri endavant, tant si és llogar un camió, com comprar fusta i sostres de zinc, o trobar els magatzems per emmagatzemar el material que rebem o comprem al país, ... una feina força entretinguda. La feina de logística, tot i no ser una feina de primera línia amb els “beneficiaris”, i a part de ser una feina necessària, és força gratificant: vius una altra cara del país on estàs, veus les

28

capacitats comercials de la gent, veus l’efecte directe i indirecte de la cooperació sobre el teixit econòmic d’un poble, treballes mà a mà amb ells i depens d’ells, és divertit... i a mes saps que els teus esforços es sumen als esforços de tot el projecte i et sents partícip de les fites aconseguides en equip. Com ara que portem ja més de 1.500 habitatges construïts. Ayiti..., tots tenim les imatges del dia del terratrèmol gravades a la ment, però, a més, els que hi treballem portem altres imatges fixades a la retina i al cor. Aquesta experiència ens ha canviat totalment la percepció sobre el país, sobre els haitians i sobre les capacitats humanes. Viure i treballar allà ens dóna més mostres d’optimisme i de ganes de viure, que cap altra experiència viscuda. És increïble, inimaginable, veure les mirades i els somriures, l’esforç, la noblesa, la capacitat de superació, el compromís i l’orgull del poble haitià. Un poble que abans del terratrèmol ja coneixia la misèria i la cruesa de la vida, però que també vivia i viu amb l’orgull de ser el baluard de la Independència a Amèrica i el primer Estat Negre, on qualsevol persona de color podia demanar nacionalitat haitiana. Parlem d’optimisme, parlem de superació, i parlem de DIGNITAT, i és aquesta dignitat, amb totes les seves cares, la que tenim gravada al cor. El dia comença molt d´hora al meu poble, i tots els sorolls del carrer, sorolls de persones, gallines, gossos i motos, anuncien un nou dia. Sembla mentida veure com els nens van cada dia amb els seus uniformes nets i polits, amb els cabells ben pentinats i les cues al cap, sabent que es desperten en un campament on, com podeu imaginar, no hi ha aigua, ni llum, ni condicions de vida..., però tot i així surten orgullosos i amb el somriure a la boca. El dia comença, i amb ell comença també la voluntat i el compromís per dibuixar un nou futur a l’horitzó d’Haití.p Gema Arranz Cooperant de la Creu Roja a Haití


NÚM. 5 - ABRIL 2011

Autor: Marc Rodríguez

29


VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 5 - ABRIL 2011

SURF EN UNA COPA DE COGNAC FUSSIGNY

Autor: Jaumer Costa

Entre tantes ximpleries sense el més mínim sentit, per què aquella hauria de ser pitjor que les altres? Una jornada de surf, una jornada particular de final d’hivern fent surf. Aires atlàntics, olor a mar, sorra i algues captant l’interès de la sensibilitat dels peus nus, un grapat de crancs vermellots corrent cap al passat -resisteixo la provocació simbòlica evident-. Fa fred, però no vent. La platja de Le Pin Sec, a la part més externa del nord de l’estuari de la Gironda, buida i el cel molt, molt, baix, sense núvols, gris, compacte. Les gavines no volen, ni piulen. L’oceà, sense onades, tampoc fa soroll. Mal dia per a fer surf, mal dia per a viure. Millor seure i, només, mirar el mar, lluny. Llunyà. Només mirar sense pensar en res, no recordar, no imaginar, no desitjar tampoc res i estar sol, refotudament sol: sol com una mona solitària sobre el darrer arbre abans d’endinsar-se en el desert, sobre la darrera -alta i frágil- última branca d’una acàcia abans de les dunes sense fi. Tot a la vida, poc o molt acompanyat, un ho passa sol.

30

Ella –“d’on surt?”-, seu al costat, sense més... Ni l’escolto esmaperdut en la meva metàfora del primat: “La mona solitària, enfilada a la branca més alta i prima, en la darrera acàcia que clou la sabana a la frontera del desert, mira enllà: xiscla una, dues i tres vegades. El vent fa rodolar els grans de sorra sobre totes les dunes de tots els quilòmetres quadrats del seu horitzó. El mico petit està espantat. Dubte si xisclar més o no: qui vindrà? Els seus? O, pel contrari, depredadors? I ara cal baixar de l’arbre, buscar-se la vida lluny del refugi; de nou a la intempèrie. Només una mica de cultura i d’ironia pot frenar el vertigen”. Ep! Aquí el simi no hi pot arribar... -Res de surf avui, oi? Et porto a casa, J.? -I allà què... surfing in the Fussigny soap? Saps què? Al principi de ser a Cambridge, a Wittgenstein, el rector del Trinity College li va preguntar com se sentia. Ell va dir una cosa així com: “Europa és una illa dins del món. Anglaterra una illa a Europa, Cambridge una illa dins d’Anglaterra, aquest College una illa


a Cambridge i jo una illa dins del Trinity”. Una mica insular, segur, influència de ser a la platja... S’està bé aquí, no?

lluitar en paisatges estranys amb enemics desconeguts. Saber que per tornar a casa caldrà passar per regions de les quals ja el seu nom és una amenaça que immobilitza els -Inhòspit... Millor anar cap a casa, conduint entre guerrers més experimentats, els capitans més la boira, ja saps que m’agrada molt la boira. I intrèpits: Xenofont, clar. Però també la Legió després sopar plegats. Si vols, aquesta nit, una Txeca, enmig de la guerra civil russa a favor i copa i tot. contra els bolxèvics. Sense fiar-se dels generals Blancs, amb l’oblit de les potències occidentals, Me la miro: alta i prima, rossa amb el cabell primer a través de Sibèria cap al Pacífic i després llis i els ulls d’un blau igni. Algun misteri no tornar sobre els seus passos a la taiga, per aclarit en el seu passat arribar a la seva terra. (encara present?) la I, amb tot, mantenir va fer fora d’una més Avui toca retorns mítics: resistir la les ganes de tornar a que prometedora casa per estar amb carrera d’èxit en el marxa a través de deserts càlids els teus, per descansar circuit mundial de surf. del llarg viatge amb Ara, quan els respectius o estepes glaçades, traspassar l’alegria vaga, modesta, naufragis ens han varat minúscula del que en aquesta plana i amb el no res, les terres buides sobreviu només per prou feines perfilada passar un dia més, per costa atlàntica de vida i aliments o lluitar en afrontar la manca de francesa, coincidim de sentit de l’existència tant en tant per fer surf paisatges estranys amb enemics cada matí i tots els d’afeccionats o per vespres del món. acompanyar les nostres desconeguts. Saber que per L’heroisme quotidià solituds. de tenir ganes de tornar a casa caldrà passar per viure, d’aixecar-se de Marxem de la platja, ens matinada per anar a la endinsem –com no- en regions de les que ja el seu nom feina, de ser capaç de la boira, primer a peu, regalar una broma als després amb el cotxe. és una amenaça que inmobilitza que t’envolten per més El verd és gris. La llum fet pols que estiguis. La del sol que traspassa la als guerrers més experimentats, valentia d’esperar que condensació, grisa. La en un altre instant la vida carretera, asfaltada de als capitans més intrèpits: valgui la pena de nou. gris, grisa. Les pedres dels camins i les cases, Xenofont, clar... De moment ELLA em grises. Més enllà dels porta a casa per vidres entelats de l’auto, carreteres secundàries i unes llebres es persegueixen pels prats, amb solitàries. Soparem plegats, prendrem una copa algunes rebolcades mútues lluiten per alguna de cognac Fussigny amb el seu color taronja femella; anunci de la primavera. envellit fent onades dins la copa. I qualsevol altre dia a la platja hi haurà vent i sol, tornarem Com sempre quan condueix, potser per efecte a fer surf i la vida serà, altra volta, càlida, els del desplaçament en l’espai, sempre –deiallargs dies d’estiu, suaus i al costat dels amics.p em pregunta coses d’història (el temps). Avui toca retorns mítics: resistir la marxa a través de Monsieur J. deserts càlids o estepes glaçades, traspassar Château de Beaulon. St. Dizant-du-Gua el nores, les terres buides de vida i aliments o

VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 5 - ABRIL 2011

31


MÚSICA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

SOLRESOL, LLENGUA MUSICAL UNIVERSAL La

recerca de la llengua perfecta és la història d’una utopia, la persecució d’un somni impossible que s’ha mantingut al llarg dels segles. Quan la unitat político-lingüística de l’Imperi Romà s’esfondra i es comencen a formar les llengües que encara avui es parlen a Europa, la cultura europea rememora l’episodi bíblic de la “confusio linguarum” babèlica, tractant de recuperar i reconstruir la llengua perfecta. Algunes de les personalitats més grans de la cultura europea (Dante, Llull, Kircher …) s’hi van dedicar; les seves investigacions, sovint sorprenents i summament complexes (pansemiòtica, cabalística, estenografies, poligrafies, etc.), no van assolir els objectius que pretenien, però van produir uns efectes col·laterals que han influït la cultura i les ciències actuals. La taxonomia de les ciències naturals, la lingüística comparada, els llenguatges formalitzats, els projectes d’intel·ligència artifical i les investigacions de les ciències cognitives són, en gran part, fruit d’aquest anhel de recuperar la llengua d’Adam. La quantitat de projectes sobre la llengua perfecte que han sorgit al llarg de la història és immensa. Des de la reconstrucció de llengües presumiblement originàries o llengües mare, més o menys fantàstiques, fins a la categoria dels “bojos” obsessionats, glotomaníacs, passant per les construïdes artificialment, les màgiques (redescobertes o construïdes), les oníriques (formulades per bojos, o formulades en estat de trànsit, les de revelacions místiques com la Ignota Llengua de Santa Hildegarda de Bingen), les novel·lesques o poètiques, fictícies (Tolkien), ideades amb finalitats satíriques (Rabelais, Orwell), les bricolage (que neixen espontàniament del creuament de dues civilitzacions de llengües distintes, com en les àrees colonials), les formals d’un àmbit d’ús restringit (química, àlgebra, lògica), etc… L’objectiu d’aquest article, però, com el seu títol indica, és el SOLRESOL. El 1827 el mestre de música francès Jean François Sudre (17871864) inventa el SOLRESOL (Langue musicale universelle). Sudre considera que les set notes diatòniques poden representar un alfabet que té la possibilitat de ser comprès per tots els pobles (es pot escriure de la mateixa manera en totes les llengües). Pot ser parlat, cantat, xiulat o interpretat amb un instrument i fins i tot, els set

32

sons, poden ser representats pels set colors de l’Arc de Sant Martí. Així, doncs, tenim que en aquest llenguatge les paraules són petites melodies. Normalment es reprenten amb les inicals de les notes. Per exemple, solresol s’haurà d’escriure SRS. Amb una nota es poden expressar termes com «sí» (si musical) o «no» (do), amb dues notes, «meu» (redo) i «teu» (remi), amb tres, paraules d’ús comú com «temps» (doredo) o «dia» (doremi), etc... A partir d’aquí, Sudre decideix expressar els contraris mitjançant la retrogradació, de manera que si domisol, acord perfecte major és Déu, la seva inversió, solmido, serà Satanàs; misol, el bé, solmi, el mal; fala, bo, lafa, dolent; solla, sempre, lasol, mai, etc… Sudre va planificar el sistema de la següent manera: 7 49 336 2268 9072

paraules d’una nota paraules de dues notes paraules de tres notes paraules de quatre notes paraules de cinc notes

-La separació entre paraules, petites pauses -Participis i pronoms, combinacions de dues notes -Paraules més comuns, combinacions de tres notes -Set classes de paraules de quatre notes, anomenades tonalitats, segons la nota inicial. Per ex., la tonalitat de Do, conté paraules que representen aspectes físics i morals -Combinacions de cinc notes representen els noms de tres categories: animals, vegetals i minerals A continuació exposo uns quants exemples, a l’atzar, extrets del diccionari SOLRESOL- Anglès. Paraules d’Una Nota D R M F

no i o a


S si condicional L el, la T* sí * La nota SI es representa amb la T, per no confondre-la amb la S de Sol. Paraules de Dues Notes DR DM DF DS RD RM

jo, nosaltes, vosaltres tu ell jo mateix, tu mateix, ell mateix … meu, el meu seu, llurs

• Gajewski, Boleslas Grammaire du Solresol, ou langue universelle de Fr. Sudre Paris: 1902 (44 p.) Al segle XIX, va ser prou popular fins al punt que l’exèrcit francès va jugar amb la idea de fer-lo servir com a mitjà de comunicació en les batalles, però va desistir a causa de les dificultats òbvies. El sistema afegeix a les dificultats de qualsevol llengua, la necessitat per part dels parlants de tenir bona oïda. En certa forma, retorna a la mítica llengua dels ocells de ressonància del s. XVII, però amb meys bellesa i molt més formalisme codificador.

MÚSICA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

Paraules de Tres Notes DDR DDM DDF DDS DDL DDT FRL SDD

terra estació hivern primavera estiu tardor correu diumenge

Un altra sistema d’emprar el SOLRESOL és mitjançant les mans. Amb la mà dreta es van tocant uns punts determinats de la mà esquerra cadascun dels quals representa una nota.

Couturat i Leau, dues personalitats del camp de la lingüística, van considerar Solresol com «la més artifical i la més impracticable de totes les llengües». Ni la numeració és accessible ja que actua amb criteri hexadecimal i arriba a l’extravagància francesa d’ometre els números 70 i 90, en detriment de la universalitat de la seva llengua. No obstant, Sudre, que va treballar durant quaranta-cinc anys en el perfeccionament del Solresol, va obtenir l’aprovació de l’Institut de França, de músics com Cherubini, de Victor Hugo, Lamartine i von Humboldt, va ser rebut per Napoleó III i se li va atorgar una medalla d’or a l’Exposició Universal de Londres del 1862.

Vegem-ne la il·lustració: Bibliografia: - La búsqueda de la lengua perfecta /Umberto Eco / Crítica-Grijalbo Mondadori - Grammaire du Solresol, ou langue universelle de Fr. Sudre / Gajewski, Boleslas Paris: 1902 (44 p.) Internet:

Els tres dits representen el “trigrama” usat per al SOLRESOL, ja que només treballa amb una octava. Sembla ser que només existeixen dos llibres publicats sobre SOLRESOL, ambdós en francès: • Sudre, Jean Francois (1798-1866??) Langue musicale universelle Paris: 1866 (480+ p.) PM 8008.S94

Solresol Revival Project www.ics.mq.edu.au/~gregb/solresol/ Conlags page www.ptialaska.net/~srice/conlags.html Stephen Rice www.polarnet.com/~srice/index.htmlp Jesús Lladó Músic i Professor de l’Escola Municipal de Música de Santa Coloma de Gramenet

33


MÚSICA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

CRÍTIQUES LCD SOUNDSYSTEM – THIS IS HAPPENING Si ens pregunten pel gènere del grup, la majoria contestem: Pop. Amb claredat. Perquè no contestem el que realment és; música electrònica. Sembla que el desprestigiem quan pronunciem aquest mot. És la millor música electrònica que he pogut escoltar. Cada vegada admiro més James Murphy. L’últim àlbum és la continuació del seu magnífic treball. La continuació que té per ironitzar la vida i donar un toc personal a cada frase. La continuació que aconsegueix al començant del CD amb vuit vibrants minuts de Dance Yrself Clea. Pocs músics poden arribar a fer so tan actual, eficaç i brillant com LCD.

LORI MEYERS - CUANDO EL DESTINO NOS ALCANCE Pocs fans d’aquest grup han seguint escoltantlos amb la mateixa freqüència després de publicar el seu darrer àlbum. Molts diuen que han fet un gran canvi, igual que Dover. D’un pop-rock bastant alternatiu a una barreja d’electrònica amb pop comporta rebre crítiques dels fans. Que hagin canviat d’estil no vol dir que la qualitat no sigui la mateixa o superior a l’anterior CD. Té unes lletres i melodies bones i enganxoses. Ara, trobo que el grup mostra una personalitat més “festivalera”, encara que amb la mateixa serietat que abans.

THE NEW RAEMON – LIBRE ASOCIACIÓN Hem d’atorgar tot el seu mèrit al seu esforç, ja que durant un temps vàrem veure com el seu treball se n’anava en orris. Tot jugava en contra del català. El seu grup, la seva parella, el seu projecte discogràfic... Tot i així aconsegueix treure de dins una nova personalitat amb la qual ha arribat a ser un dels millors en el Pop en castellà. Cada peça composta pel gran músic Ramón Rodríguez té algun tipus d’addicció. Podríem quedar-nos encallats en una melodia que no ens cansaríem d’escoltar-la. Un d’aquells àlbums que un cop acabats el tornaries a posar dues a tres vegades més.

34

NUEVA VULCANO - LOS PECES DE COLORES Excel•lentíssim treball. Cada segon que passa, aquest grup millora. Amb diferència, el tercer àlbum és el millor de la banda roquera. Els musics catalans han demostrat treballar i tenir molta imaginació per aconseguir aquesta bona i peculiar música, que en la meva opinió hauria d’estar molt més ben reconeguda. Penso que amb una mica més d’exhibicionisme arribarien a ser una de les millors bandes en el seu gènere a nivell estatal. En definitiva, us convido que escolteu les 12 millors lletres de Nueva Vulcano.

MAZONI – FINS QUE LA MORT ENS SEPARI Trenta-un concerts en trenta-un dies, una penúltima actuació amb només Jaume Pla i el seu guitarrista. Curiosa i original gira que realitza Mazoni. Bon espectacle i bona música. Tornen a sorprendre amb boniques melodies i lletres. Ja és el seu sisè CD amb els menys de deu anys de música. Ara més que mai cal escoltar un dels primers grups que, anys enrere, ja impulsava aquesta nova era del Pop català. Esperem que no decaigui la seva música ni els seus bons moments que encara perduren.

ELS AMICS DE LES ARTS – BED AND BREAKFAST No es pot parlar dels músics sense que els comparin amb Manel? Són un quartet i canten en català, no hi veig moltes més similituds. Que si són una còpia, que si són millors o pitjors... Són diferents. Els Amics tenen un toc característic que els diferencien de qualsevol altre grup. Totes les cançons són ballables, de festa, amb lletres animades. Amb això no vull dir que em semblin millor que els Manel. És més, posats a comparar, trobo que la música d’aquests està més ben construïda. Tenen millors lletres i ritmes. Això sí, no tan alegres ni divertides. Tot i així, no m’explico per què utilitzen, els dos grups, els mateixos quatre acords en totes les cançons. La música catalana pot treure partit d’aquest grup, tot i que els queda treball per endavant.p Miquel Lacasta Estudiant de Batxillerat


NÚM. 5 - ABRIL 2011

Autor: Marc Rodríguez

35


RODAMONS

NÚM. 5 - ABRIL 2011

VIATGE SOLIDARI Víctor

Godino Olmo, 18 anys, estudiant d’Enginyeria Industrial i exalumne de l’IES Ramon Berenguer IV de Santa Coloma de Gramenet.

1. Com se’t va presentar l’oportunitat de marxar a conèixer el Sàhara?

3. Quins van ser els teus sentiments durant el viatge? Què t’hi esperaves trobar? Parlis amb qui parlis que hagi baixat als campaments et dirà el mateix: aquesta experiència et canvia la vida. Et fa veure el món amb altres ulls i t’adones dels privilegis d’Occident.

L’institut en el qual vaig fer l’ESO i el batxillerat, l’IES Ramon Berenguer IV, és qui organitza aquest projecte solidari, i des que hi vaig entrar Quan estàs a Dajla, cadascú dorm en una haima, a estudiar, amb dotze amb una família. Una anys, vaig començar família que, a partir de la a conèixer-lo. Cada Parlis amb qui parlis que hagi salutació inicial, passa any que avançava, a ser la teva família. De anava veient com baixat als campaments et dirà sobte t’adones que ara alumnes de batxillerat tens una mare a Dajla, treballaven de valent el mateix: aquesta experiència un pare, un germà, una per tal d’ajudar, amb el germana... Això es deu seu petit granet de sorra, et canvia la vida. Et fa veure el a la gran hospitalitat a la causa saharaui. amb la qual et tracten. Durant aquests primers món amb altres ulls i t’adones dels T’adones que aquella anys va ser quan vaig gent, que es troba en decidir que, quan privilegis d’occident. aquell infern de sorra i pogués, m’encantaria calor, no tenen quasi res baixar als campaments de refugiats de Tindouf, però t’ho ofereixen tot i més. Veus com els adults per poder ajudar en la forma com em fos t’expliquen el que han patit i com t’agraeixen possible i, alhora, veure amb els meus propis de tot cor el que estàs fent. ulls la injusta situació que allà es pateix. 4. Què va ser el més impactant que vas veure 2. Què vareu fer abans de marxar? Comenta’ns només arribar? els aspectes organitzatius del viatge. Dins del gran impacte general que et causa El projecte es centra essencialment a dur a terme el viatge, voldria destacar dues coses: primer activitats per als nens i nenes de les escoles i, de tot, em va captivar el somriure dels nens. alhora, dur-hi material escolar. Per això, bona Em vaig adonar que aquells nens i nenes, els part del treball previ és fer dos grups d’alumnes: quals patien tan directement i profundament el des del setembre, un grup prepara les activitats conflicte, eren feliços. També em va sorprendre per a les escoles ordinàries, on es trobaran la naturalitat amb la qual parlaven del conflicte, nens i nenes d’entre 5 i 12 anys. Aquest tipus i em va entristir com ho tenien d’interioritzat d’escoles serien com les escoles primàries que i de normalitzat. La segona cosa que em va podem conèixer aquí. Un altre grup d’alumnes impactar va ser l’organització. Des que els treballa específicament amb l’escola especial, campaments de refugiats es van instal•lar al és a dir, l’escola dels campaments que acull desert d’Algèria, les dones es van fer càrrec de alumnes amb deficiències físiques o mentals. la organització dels campaments. Això encara dura fins ara. És impressionant veure com les Preparar les activitats és una feina llarga, ja que dones saharauis han aconseguit desenvolupar s’han de preparar activitats quasi per a una un sistema d’educació, obligatòria fins als 16 setmana. Però és molt gratificant veure com, anys, i un sistema sanitari que, seguint la filosofia una vegada les duus a terme a les escoles de del model sanitari cubà, és gratuït i abasta a Dajla, s’aconsegueix arrencar somriures dels tota la població. nens i nenes que viuen enmig del desert.

36


5. Un cop allà, quines activitats i accions vareu fer per ajudar el poble Saharaui?

et gires i al mirar cap endarrere veus com el teu germà, la teva germana, un cosí i desenes de nens corren darrere, amb la mà alçada, cridant adéu i gràcies. Comences a adonar-te que tu marxes, però que una part del teu cor s’ha quedat als campaments i que, sempre, aquella família, aquells nens i de marxar aquell poble aniran dins teu.

Com he explicat abans, el nostre projecte es centra especialment a les escoles. Però tot i això, també es recolza en el grup de brigades juvenils de Dajla. Aquest grup està format per joves Quan arriba l’hora saharauis que ajuden gratuïtament persones tots ens reunim a l’ajuntament del campament. 7. Amb quin moment Per exemple, fan per fer l’últim adéu. Aquest és un et quedaries de tota reconstruccions de l’experiència? murs que han estat moment màgic i dur a la vegada. destruïts pel fort vent Em quedaria amb els que de vegades Tothom explota, tothom plora, moments de treball a hi ha. També fem les escoles on realitzem visites a l’hospital del riu, recorda moments dels dies tot allò que hem estat campament, a l’escola preparant des del de formació de dones, passats i s’abracen. És un moment setembre. Són moments a l’hort, etc. Durant el en què cal treballar en temps que passes allà que vols que no acabi mai, que grup per tal d’enfrontares creen uns lligams tan nos, molts cops per forts que sorprèn com, sigui etern. primera vegada, a una només en una setmana classe de nens i nenes. i escaig, es pot arribar a Aquesta experiència, gaudir, plorar, riure i aprendre tant. mai és fàcil al principi, però quan hi portes una estona és molt gratificant. Gratificant pels 6. Va ser dura la tornada cap a casa? somriures dels nens, per veure com el treball des del setembre ha tingut els seus fruits. L’últim dia és un cúmul d’emocions. No pares de riure, de plorar i de tornar a riure. Acabes 8. Quins consells donaries a aquelles persones de fer la motxilla i comences a pensar: jo me’n que tinguessin l’oportunitat de realitzar aquest vaig una altra vegada cap a casa meva, amb viatge? els meus privilegis i facilitats i ells es queden aquí, enmig del desert, on porten més de Sobretot que no s’ho pensesin dos cops. És trenta-cinc anys sense solucions. Això trasbalsa una experiència única i màgica. És un viatge molt, sincerament. Et fa repensar-te si tot el per aprendre i per veure la greu situació que que has fet té sentit i si de veritat els has ajudat. pateixen allà. Quan arriba l’hora de marxar tots ens reunim a l’ajuntament per fer l’últim adéu. Aquest és 9. Tornaries a repetir aquest viatge solidari? un moment màgic i dur a la vegada. Tothom explota, tothom plora, riu, recorda moments I tant! Des del 2009, que va ser el primer any dels dies passats i s’abracen. És un moment que hi vaig anar, no paro de pensar en aquella que vols que no acabi mai, que sigui etern. inhòspita terra. Aquella gent sempre serà el Però, desgraciadament, sempre arriba l’hora meu poble d’acollida per tot el que m’han en què cal marxar i, entre somriures i llàgrimes, aportat com a persona.p anem pujant al camió per marxar. Arrenca el conductor i comença a fer via, però de sobte, Yáiza Núñez Estudiant de Batxillerat

RODAMONS

NÚM. 5 - ABRIL 2011

37


TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

CARA I CREU H

a arribat el moment de parlar sobre mecànica quàntica. Bé, si encara queda algun lector amb el coratge suficient com per seguir llegint, estarà a punt de descobrir un dels fets més inversemblants, caòtics i incomprensibles de l’univers. Abans, però, de llançar-nos de cap al buit, revisem si tenim tot l’equipatge. La mecànica quàntica, també anomenada mecànica o física ondulatòria, és la branca de la física clàssica que busca entendre el comportament de la matèria a partir del seu moviment. Gràcies a aquesta ciència se sap que, sota diverses circumstàncies, una ona pot comportar-se al mateix temps com una partícula, i a l’inrevés.

Si es vol conèixer la posició (on és) i el desplaçament (on va) exactes d’un àtom, hem de mirar aquest àtom. Un àtom és una partícula, però també és una ona (segons, recordem, la mecànica quàntica) i, per tant, si fem una “fotografia” de l’àtom, l’enviem ones (això inclou raigs X, microscopis, escàners, la nostra pròpia visió...). Aquestes ones interactuen amb l’ona particular d’aquest àtom, canviant-la totalment. Resultat? Encara que sabéssim on és un àtom exactament, MAI podríem saber del cert cap a on va i a quina velocitat perquè, en el moment en què observem, hi intervenim.

D’això, se’n diu “Principi d’incertesa”, i només ha fet que crear controvèrsies entre la física convencional (ben arrelada) i la quàntica (nounada), ja que fa entendre que una partícula podria manifestar-se de qualsevol manera si no fos “manipulada” en cap moment. I és aquí on ensopeguem amb “l’ovella negra de la família”. Com es pot entendre que una cosa sigui qualsevol cosa, tot alhora? On queda, llavors, el sentit comú? Ara imaginem per un moment que ens tanquen en un recinte totalment aïllat de l’exterior, amb l’única companyia d’una màquina de refrescos. Aquesta màquina té la peculiar virtut de dispensar begudes gratis només pitjant un

38

botó, però hi ha un inconvenient: la meitat de les begudes que ens prenguem seran normals, i l’altre, un verí letal d’eficàcia instantània. Per tant, tenim un 50% de possibilitats de morir enverinats, però això no ho sabem, nosaltres només tenim set. Arribats a aquest punt, alguns haureu intuït quin paper està jugant la beguda en tot això. Efectivament, és una analogia i cadascuna de les llaunes que agafem equival a una partícula quàntica. Com a tal, cadascuna tindrà diferents manifestacions. Per tant, en el moment en què ens beguéssim el deliciós refresc, passaríem a ser una superposició de fets. És a dir, si ningú obrís o mirés aquell recinte, seríem, al mateix temps, una persona viva i morta, i si algú gosés fer-ho, modificaria la longitud d’ona de totes les partícules i la matèria hauria d’optar per una de les dues possibilitats, o la vida o la mort (bàsicament perquè encara no s’ha documentat una persona viva i morta). I és que aquí no acaba tot. Fa mig segle, Hugh Everett va atrevir-se a dir que aquella possibilitat que acaba per no exterioritzar-se no s’esvaeix, sinó que, per increïble que pugui semblar, fracciona el nostre univers en dos, i passa a formar part de la realitat paral•lela que sorgeix. En efecte, assegura que es crea un segon univers, i no únicament en aquest experiment, sinó que per cada vegada que una acció planteja més d’un resultat, el nostre univers es divideix en dos. Aquest esdeveniment es coneix com decohesió, i suscita l’existència d’inimaginables universos paral•lels, fruit de les diferents alternatives que han anat sorgint al llarg dels milions d’anys de vida de l’univers original. Per acabar, una simple curiositat. Un detall. Si aquesta teoria fos certa, i per tant s’originés un nou univers, cada cop que ens prenguéssim el refresc, què passaria si algú sempre beu i té la sort de no prendre mai el verí? Hi hauria, doncs, una realitat on continuaríem bevent ininterrompudament, on fraccionaríem l’univers un cop rere altre de forma infinita i on seríem, de fet, immortals?p Marc Rodríguez Estudiant de Batxillerat


MÓNS INVISIBLES Des

que un bon dia em vaig topar amb l’estranya (almenys per a mi) teoria de cordes, vaig quedar sorprès amb totes les conclusions a les quals aquesta arribava. Però la que més em va sorprendre és que considerava que podrien existir una sèrie d’ ”universos a l’ombra” que nosaltres no podem veure, però que, segons aquesta teoria, existeixen en una realitat diferent a la nostra.

l’univers) on les regles físiques són les mateixes per a totes les bales. Res varia de l’una a l’altra, no hi ha bales on puguin passar coses que s’escapin del nostre coneixement. A l’haver-hi infinites bales, és totalment possible que hi hagi una bala exactament igual a la nostra. I, per què no, que n’hi hagi infinites.

A partir d’aquí comença a volar la imaginació. Sempre s’ha parlat També això significa que una Si hi ha una “bala” d’aquest concepte als exactament idèntica a llibres de ciència-ficció, persona exactament igual que la nostra significa, primer parlant de llocs on el de tot, que hi ha vida món està dominat per jo ha escrit un text exactament extraterrestre. També uns éssers totalment això significa que una diferents als nostres, igual que aquest, i que algú persona exactament “móns a l’inrevés”, i un igual que jo ha escrit un llarg etcètera. Pensar exactament igual que tu està text exactament igual que la física moderna que aquest, i que algú es planteja aquest llegint-lo. exactament igual que concepte com una tu està llegint-lo. Però cosa concebible no ens quedem amb és quelcom que a mi no em va acabar de això, perquè, al cap i a la fi, si trobéssim un lloc convèncer. Així doncs, em vaig disposar a idèntic al nostre seria un avorriment, perquè buscar sobre aquest terme seriosament, per ja sabem com és el nostre món, no en volem veure fins a quin punt la física considera els un altre d’igual. La cosa comença a ésser més universos paral•lels com alguna cosa que atractiva quan imaginem petites variacions en podria existir. el nostre món. Imaginar que som els amos del món, o que podem volar perquè tenim ales, Així va ser com vaig topar de nassos amb el que no calgués estudiar gens, i ni tan sols tenir terme “multivers”. En vaig veure de diversos cap tipus de qualitat per a tenir una vida plena tipus, coses tan complexes que no vaig ser de luxes (encara que no sempre cal un univers capaç d’entendre. Però només us parlaré d’un paral•lel per a fer-ho), tenir un afer amb algú tipus de multivers, que és el que ens seria més famós que idolatres en aquest món, o qualsevol proper i, per tant, més “assolible”. altre cosa que en aquest món fos possible però improbable. Infinits universos, infinites possibilitats. Aquest tipus de multivers es defineix com una fracció de l’univers, com un “subunivers”. Tot això és hipotètic, i molt probablement no Imaginem per un moment que l’univers fos una puguem demostrar mai que existeix, però em bossa plena de bales, com les que tenen els sembla apassionant que pugui existir, encara nens per jugar a les hores del pati. Suposem que que sigui només a la nostra imaginació.p aquesta bossa tingués “infinites” bales (per a fer-ho més fàcil, farem de la bossa de bales una Albert Martí espècie de butxaca màgica d’en Doraemon). Estudiant de Batxillerat Nosaltres vivim dins d’una bala, aïllada de les altres, però aquesta bala se situa dins d’un entorn comú (la bossa de bales o, altrament dit,

TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

39


TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

LA CONSERVACIÓ DELS COSSOS HUMANS La preocupació per la conservació del cos humà ha estat constant des dels inicis de la humanitat. Han estat moltes les tècniques i fórmules químiques emprades que, tot i aconseguir alguns resultats parcials, no van resoldre de manera satisfactòria el problema plantejat: la conservació de cossos humans.

El Dr. Gunther von Hagens crea l’any 1977 una nova tècnica anatòmica revolucionària de la preservació del material biològic: la plastinació. Consisteix a extreure els líquids i lípids corporals i reemplaçar-los per un polímer. Això permet la conservació de cossos humans o parts d’aquests, evitant la descomposició dels cossos i riscos en la salut de qui els manipuli.

Andreas Vesal (1514-1564), anatomista flamenc, va ser un dels primers a sistematitzar la dissecció anatòmica com a mètode en la docència. És a partir d’aquest moment quan es comença a pensar en la conservació de cadàvers i peces anatòmiques amb finalitat didàctica i acadèmica.

S’obtenen preparacions naturals seques i netes, de durada il•limitada en el temps, que poden ser examinades sense la necessitat d’usar guants. No necessiten manteniment, i són lliures de substàncies tòxiques i males olors.

Durant el segle XVIII, les tècniques de conservació van experimentar un important desenvolupament: s’utilitza l’alcohol com a mètode de fixació i conservació, l’àcid tetànic per evitar el creixement dels fongs, el biclorur de mercuri per evitar la putrefacció i afavorir la momificació i la glicerina per a la conservació de cadàvers entre d’altres. L’any 1868 August Wilhem V.Hofmann descobreix el formol. Aquesta troballa va revolucionar el camp de l’anatomia, i va suposar una important innovació pel que fa a les tècniques de fixació de teixits. Ha estat i és la base de la conservació i fixació de peces anatòmiques, tant en sales de dissecció a les Facultats de Medicina i Veterinària, com en la preparació de peces per a estudis d’histologia, i dins el sector funerari és emprat per a l’embalsamat i conservació temporal de cadàvers. Es tracta d’una substància que provoca la inhibició dels enzims que al cos tenen una funció d’autòlisi o autodestrucció, no permet el desenvolupament de microorganismes. D’aquesta manera és interromput el procés de descomposició del cos. El formol al 10 % és considerat el millor fixador general per a espècies patològiques. És el més econòmic, preserva el major nombre d’estructures, requereix un curt període de fixació i pot ser emprat en l’emmagatzematge de teixits a llarg termini , penetra ràpidament sense produir enduriment ni retracció tissular. El gran inconvenient del formol és la seva toxicitat i el fet que desprèn una olor característica i penetrant.

40

El procés de plastinació és el següent: 1) Submergir en formol la peça que es vulgui plastinar durant una setmana, per tal de fixar les proteïnes del teixit i evitar la descomposició. 2) Separació de les estructures que no es volen plastinar i fer els talls per tal d’exposar tan sols les parts que es desitgi mostrar en el resultat final. 3) L’aigua i el greix solubles del cos són dissolts, submergint la peça en acetona. 4) Es procedeix a fer la impregnació forçada que consisteix a reemplaçar l’acetona per u n polímer com la silicona. Per fer-ho se submergeix la peça en una solució de silicona i es fa el buit dins la càmera. Això permet la total penetració a les cèl•lules del polímer. 5) Donar forma a la peça per a exposar les estructures desitjades. 6) S’endureix la silicona continguda en els teixits per mitjà de catalitzadors químics o llum ultraviolada. El gran inconvenient d’aquesta tècnica és la durada del procés: en òrgans petits triga entre dos i tres mesos i per a plastinar un cos humà sencer es triga un any. I ara, després de llegir aquest article..., estàs segur que vols que t’enterrin i ser cruspit per centenars de cucs, o que t’incinerin i les teves cendres acabin abocades arreu del món sense cap utilitat ? No prefereixes viure plastinat per a la resta de l’eternitat podent ensenyar a milers d’alumnes grans coneixements? Jo de tu m’ho repensaria...p Raquel Pérez i Dani Pérez Estudiants de Medicina


CRACKERS I HACKERS La

humanitat ha avançat molt des del moment de la seva creació, hem evolucionat biològicament i socialment i a més hem augmentat la nostra qualitat de vida i hem introduït noves tecnologies. I aquestes són les que més han evolucionat. Però, han evolucionat tant que s’han convertit en un problema?

busca allò que ja existeix i intenta millorar-ho. Per deixar més clara la idea de “hacker” introduiré un fragment d’un altre article: “La mayoría de las cosas que ha construido la cultura hacker funcionan fuera de la vista del gran público, ayudando en el funcionamiento de fábricas, oficinas y universidades, y carecen de un impacto obvio en la vida de quienes no son Avui, qualsevol persona té accés a un ordinador. hackers. La Web es la única gran excepción, y es Es calcula que a Espanya hi ha un total de tan enorme y brillante este juguete de hackers 15.300.000 habitatges amb un ordinador, dels que incluso los políticos admiten que está quals més de 9.000.000 cambiando el mundo.” disposen de connexió (Eric Steven Raymond, a internet de qualsevol ...els “hackers” de barret negre “Cómo convertirse en tipus (banda ample, hacker”). Els “hackers” ADSL, wi-fi). Amb això són la cara dolenta de la societat van ser els creadors no vull demostrar que principals del que molta gent tingui “hacker”. L’altra cara de la moneda avui coneixem con a internet, sinó que internet, per tant, els molta d’aquesta gent la tenen els “hackers” de barret seus avenços són bons pot utilitzar aquests per a la societat. dos factors (ordinador blanc. El “hacker” com a tal no i internet) per a crear Hi ha una clara grans problemes. té definició exacta, però podem disputa entre “hackers” Una persona amb de barret blanc o una bona formació definir-lo com a persona que barret negre, ja que informàtica seria els de barret blanc capaç d’entrar busca sobrepassar els límits de la consideren que els de al Ministeri de barret negre donen Defensa nord- tecnologia, és a dir, investigar i una imatge equívoca americà (pentàgon). dels “hackers” com Evidentment, això crear nous territoris tecnològics. a tal, aquells que comporta un greu intenten millorar la problema. En una època en què absolutament tecnologia per fer-la més interessant. tot està informatitzat aquesta gent pot comportar un perill molt greu, encara que ningú Per fer un aclariment, no tots els polítics són sembla donar-hi pràcticament importància. iguals, però nosaltres tenim una visió dolenta de tots ells. Doncs el mateix passa amb els Encara que hem de deixar clara la diferència “hackers”. que existeix entre els dos tipus de persones que realitzen accions com aquestes. Existeixen Responent a la pregunta inicial, caldria dir els “crackers” i els “hackers”. Els “crackers”, o que no té una resposta clara, ja que pot ser “hackers” de barret negre, són persones que un problema si persones com els “hackers” es dediquen a trencar sistemes de seguretat, de barret negre hi influeixen, però per una infectar sistemes de grans empreses, i col•lapsen altra banda aquesta evolució és favorable, i servidors o s’apoderen de sistemes de qualsevol part d’aquesta evolució ha estat creada per tipus. És a dir, els “hackers” de barret negre són “hackers” de barret blanc. la cara dolenta de la societat “hacker”. L’altra cara de la moneda, la tenen els “hackers” Per finalitzar, he de dir que hauríem de canviar de barret blanc. El “hacker” com a tal no té la nostra visió sobre els “hackers”, ja que no tots definició exacta, però podem definir-lo com són com la majoria de la gent pensa.p a persona que busca sobrepassar els límits de la tecnologia, és a dir, investigar i crear nous Joshua Górriz territoris tecnològics. Normalment un “hacker” Estudiant de Batxillerat

XARXES D’INFORMACIÓ

NÚM. 5 - ABRIL 2011

41


CINEMA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

TRILOGIA: EL SENYOR DELS ANELLS FITXA TÈCNICA Títol: The Lord of the Rings Direcció: Peter Jackson País: Nova Zelanda, Estats Units, Regne Unit. Any: 2001-2003 Durada: 687 min. Intèrprets: Elijah Wood, Ian McKellen, Viggo Mortensen, Sean Astin, Orlando Bloom, John Rhys-Davies, Billy Boyd, Dominic Monaghan, Andy Serkis, Liv Tyler, Sean Bean.

una varietat i una qualitat de paisatges i ambients extraordinària. Tot sovint trobem entorns idíl•lics i únics que remarquen encara més la fantasia del món tolkinià i eleven al màxim la qualitat de les pel•lícules. Però no només és el paisatge el que impressiona, sinó també el vestuari i la caracterització ajuden a donar a cada personatge un aspecte i una personalitat única i exclusiva. Tot això junt amb la fotografia aconsegueix una ambientació seductora, atraient i lírica.

Des de la seva estrena ja forma part de la

Tots aquests elements es veuen acompanyats per una de les millors bandes sonores de la història. La música està creada expressament per a cada escena, compaginen a la perfecció. Imatge i so s’ajunten i es barregen en un sol ent que ens fa oblidar tot allò extern per centrar la nostre ment a la pantalla.

història del cinema i, malgrat la seva relativa joventut, a aquesta sèrie de pel•lícules li podem posar l’etiqueta de clàssic sense vacil•lacions. L’argument es basa en la novel•la homònima publicada al 1955 per J. R. R. Tolkien. Ens situem a la Terra Mitjana, un món irreal poblat per tot tipus de criatures fantàstiques (moltes d’elles són del tot conegudes al món de la ficció: nans, elfs, orcs... d’altres no tant: hòbbits, Nâzgul, ents...) creades o redefinides per l’autor. L’argument, a grans trets, sembla simple i típic: el món passa per moments de felicitat i prosperitat fins que unes antigues forces malignes apareixen i amenacen amb carregars’ho tot; aleshores, els combatents del bé troben un punt dèbil que destruirà aquestes forces del mal, duen a terme el seu pla i acaben triomfant i retornant a moments de pau. Vist així sembla la típica historia del triomf del bé sobre el mal. Res més lluny de la realitat, ja que ens adonem que la trama és molt més que això i que a partir de l’eix principal, en sorgeixen molts més que en conjunt esdevenen tan importants o més que la mateixa base de l’argument. Molts han criticat les pel•lícules argumentant que hi ha evidents diferències (especialment salts i canvis) entre aquestes i la novel•la, però he d’obviar que l’argument d’una narració d’aquestes envergadures és impossible de mantenir intacte a la gran pantalla amb “tan sols” 11 hores i escaig de metratge, per tant és lògic que es retallin parts i s’adaptin per donar-li més sentit. A part dels aspectes relacionats amb l’argument, cal destacar l’ambientació. La pel•lícula, rodada a Nova Zelanda, presenta

42

Una de les característiques de la saga també són els seus efectes digitals. A diferència de moltes pel•lícules actuals, El Senyor dels Anells no es basa totalment en l’ús d’aquests, però sí que els utilitza generosament. La saga va ser una de les pioneres a utilitzar molts dels recursos d’efectes especials actuals, que avui dia s’han estès i que suposen una revolució per a la forma “clàssica” de fer cinema. Malgrat aquest abundant ús d’efectes especials, també trobem molt lloc per a l’actuació de carn i ós, la de tota la vida. Els actors d’aquesta saga sense cap mena de dubte han assolit un gran èxit i reconeixement, malgrat que no facin “grans paperassos”. Les actuacions són bones i molt correctes, però aquest tipus de gènere no deixa marge per a ressaltar. És molta la tinta que ha corregut per elogiar aquesta trilogia, ja que és ben sabut que va batre molts records, tant pel que fa a l’àmbit econòmic, com pels premis que ha recollit -dels quals cal destacar disset Òscars-. Si ets un dels molts espectadors que ja ha vist aquestes pel•lícules, coincidiràs amb mi que la trilogia ha marcat un abans i un després en el món del cel•luloide. Si encara no les has visionat, t’estàs perdent uns dels principals fenòmens cinematogràfics dels últims anys. Aleshores, a què esperes per veure-les?p Roger Barba Estudiant de Batxillerat


MAL DÍA PARA PESCAR

DESAYUNO EN PLUTÓN

FITXA TÈCNICA Any de producció: 2009 Director: Álvaro Brechner Repartiment: Gary Piquer, Jouko Ahola, Antonella Costa, César Troncoso, Bruno Aldecosea. Nacionalitat: Espanya i Uruguai. Guió: Álvaro Brechner i Gary Piquer, a partir d’un relat de Juan Carlos Onetti.

FITXA TÈCNICA Any de producció: 2005 Director: Neil Jordan Repartiment: Cillian Murphy, Liam Neeson, Ruth Negga, Laurence Kinlan, Stephen Rea, Brendan Gleeson, Connor McEvoy, Gavin Friday, Ian Hart. Nacionalitat: Irlanda i Regne Unit. Guió: Neil Jordan i Patrick McCabe (basada en la novel•la “Breakfast on Pluto”, de Patrick McCabe).

U

ruguai, anys 60 del segle passat. Ens trobem viatjant per carreteres secundàries en una gira de molt baix pressupost amb el “Príncep Orsini”, un vividor amb modals aristocràtics estupendament interpretat per Gary Piquer, i Jacob von Open, antiga glòria de la lluita lliure fugit de l’Alemanya Oriental, per a qui Orsini fa de manager. Malvivint i buscant-se els cigrons, a l’espera d’una improbable oportunitat que restitueixi a Jacob els seus llorers perduts, el “Príncep” i el seu protegit van seguint un itinerari errant de pobles modestos, oferint vetllades d’exhibició on el campió repta els forçuts locals a resistir lluitant amb ell en el quadrilàter durant tres minuts. L’esquer: un suculent premi de mil dòlars. El que Jacob, malalt, vell i bastant sonat ignora és que Orsini, estafador ben adobat, va comprant els possibles rivals del campió i trucant els combats. Així fins que aquesta curiosa parella de antiherois recala a la petita ciutat de Santa Maria, on Orsini troba un os dur de rosegar: l’Adriana, una jove fràgil i menuda però amb una idea fixa i una voluntat d’acer, immune a les raons i els suborns i decidida que el seu xicot accepti el repte i guanyi els mil dòlars. Important detall: el xicot en qüestió és gran com un armari rober, no té consciència del perill i està dotat d’una força descomunal. La nit del gran combat s’acosta i les expectatives van augmentant per als habitants de la població, mentre la publicitat amanida pel diari local va caldejant els ànims i el seu director comença a sospitar que Orsini no juga net. Podrà haver-hi redempció per a aquests perdedors en aquesta història amb tints de western i de road movie? Podrem trobar noblesa i lleialtat entre aquests bergants? Ens reservarà el guió alguna volta de rosca? Una vegada més queda demostrat que no calen “avatars” ni grans desplegaments d’efectes especials per fer cinema de qualitat. Ciutadans de Santa Maria i lectors d’Ànsia, passin i vegin el combat del segle!p Rosebud

CINEMA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

E

n Patrick Braden, que viu en un poblet d’Irlanda dels anys 60, no és un nen com els altres; no només perquè va ser abandonat per la seva mare (que té una increïble semblança a l’actriu Mitzi Gaynor). Quan la seva madrastra el veu amb els llavis pintats, les seves millors sabates de taló i el vestit de la seva germanastra, se n’avergonyeix tant que l’escridassa de valent i li rebel•la que no és fill seu. Des de llavors la relació del Patrick amb la seva “família” és, com a mínim, difícil. La gent no vol apropar-se gaire al noiet que voldria ser una noia. Només té tres amics: la Charlie, una nena negra; el Laurence, que té síndrome de Down, i l’Irwin, que més tard formarà part de l’IRA. Junts creixen i sobreviuen com poden en una societat difícil per a ells. Cadascun d’ells afronta la vida a la seva manera: l’Irwin lluita per la independència d’Irlanda, la Charlie es preocupa per aquest... I el Patrick, que es fa dir Patrícia “Gateta” Braden, ho afronta tot amb un somriure seductor, sense deixar que ningú el canviï; ni la seva família, ni els seus amics, ni els seus fugaços amors, ni la policia... “Seriositat, seriositat... què us passa amb aquesta paraula?”, diu ell(a). Sí, la seriositat no ajuda gaire a viure la vida plenament, i, a la Irlanda dels anys 70, tot és molt, molt, seriós. L’ambient familiar és massa hostil per a la Gateta, així que decideix anar a Londres a buscar la seva vertadera mare. La història de Patrícia “Gateta” és un divertit conte amb tocs tràgics, un conte molt humà que parla d’un ésser fràgil i valent, innocent i intel•ligent. Desayuno en Plutón és una pel•lícula original, atrevida, que parla de la homosexualitat i la transsexualitat d’una forma molt natural i humana.p Irene Fernández Estudiant de Batxillerat

43


CREACIÓ LITERÀRIA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

UNOS MINUTOS CON ÉL N

o lo sé. No me preguntes por qué entré y comencé a hablarle como un día cualquiera. Allí estaba. Sentado. Durmiendo. - Abuelo, no ronques. - Cállate, sinvergüenza. - Abuelo, ¿irás a verme jugar mañana? - ¿A verte perder como siempre? - Más o menos. Anda abuelo... Bueno, dame algo de comer. - No, que luego me dejas sin comida para mi desayuno. - Siempre igual, ¡tú no cambias! Bah, voy a por el jamón... - ¡Ana! Serás sinvergüenza... - Claro, si sabes que voy a coger lo que quiera. ¡Ah! ¿Sabes qué? ¡Hoy he hecho macarrones yo sola, para comer! - ¿Tú? Así te habrán salido... - Ay, Dios, ¡qué ánimos me das! El otro día hice un dibujo para un concurso, pero no creo que

llegue a nada. - Eres una cabezota. Si quieres, puedes. Con la mano que tú tienes... - Y la de gente que dibuja mejor que yo... ¡Ni hablar! - Ay Señor, ¡a quién le habrás salido tú! - Pues no lo sé, ¡a saber! ¡Ah! Abuelo, tienes que recogerme de danza el próximo día. - Pero mira que eres cansina. - Sí, sí, sí. Siempre igual. “Ana es una cansina y una sinvergüenza”, pero si no te llamo un día ya reniegas. ¡Reguñón! - ¿Yo? Sí, claro. - Abuelo, sabes que sí. - Bueno, ¿a qué hora? - ¿Ves? A las siete y media en la puerta el miércoles. - Vaya una tía sinvergüenza. Mírale, ahí está, frente a mí. Durmiendo. Tiene sus ojos cerrados, no puedo escuchar si aún

Autor: Marc Rodríguez

44


ronca porque me separa un cristal grueso de él. Aunque siento sus ronquidos, odiosos ronquidos.

- No seas tonta. Vete a dormir. - Sí, ahora iré...

- Abuelo, ¿por qué roncas? - ¡Cállate follonera!

El sueño me sedujo. Caí rendida sobre esa silla, con él, al frente. Cuando desperté, le tuve cerca. Me acerqué a él.

Pero ¡dímelo ahora abuelo! No entiendo nada. Estás ahí, frente a mí, como siempre. La gente se limita a llorar, ¿por qué, abuelo? ¡Si tú estás hablando conmigo! - ¡Despierta ya! Que te pasas la vida durmiendo. - Buff. “Joer con la tía de Dios... no se callará”. - Sí, sí. ¡Deja de roncar! - Ana, ya no despertaré más. Y de repente, algo recorrió mi cuerpo. Una sensación extraña se apoderó de mí. No puede ser! Si le estoy viendo dormido. Aquí estaré. No me moveré. - ¿Abuelo? - Estoy aquí. - ¿Abuelo? No te veo hablando. - Normal. Ahora soy tu ángel. - ¿Mi ángel? Déjate las tonterías. - Tú eres mi alegría, ¿crees que puedo dejar que se apague? Vas a ser mi imagen. Mi viva imagen. - Abuelo... -Nunca dejes lo que te gusta. ¡Tía sinvergüenza! Voy contigo. - Abuelo... - Ana, soy tú ahora. - Pues, bienvenido a mí abuelo. No puedo. ¡Ahí está! Como cualquier otro día. Sus ojos cerrados y su cara al dormir, cautivado por un sueño profundo. Yo, tan solo me limito a mirarle fijamente desde la silla, allí al fondo de esa sala, donde todo son llantos. Le siento sentado en la silla de mi lado. Le siento cerca. ¿Dónde estás? No puede irse. Pasan las horas, y no consigo coger el sueño. Tan solo, le miro y le miro para dejar grabada su imagen para siempre. - Ana, vete a dormir. - No me moveré de aquí. ¿No te das cuenta que no te veré más?

- Abuelo, no te vayas... - No me iré. Anda, déjame dormir. - ¡No ronques! Le toqué. Su rostro era el mismo. Su expresión no había cambiado, se le veía reluciente, cómodo, dormido. Cautivado por un sueño. Solo que este sueño era distinto: no despertaría. Estaba frío, congelado. Me fue indiferente todo. Le acaricié y le besé la cara.

CREACIÓ LITERÀRIA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

- Adiós, abuelo. - No me digas adiós, sinvergüenza. Dime ‘hasta mañana’. - ¿Por qué dices eso? - Tienes un partido, ¿recuerdas? - Sí... - Allí estaré. Anda, cierra este trasto de caja, que me siento más calentito y dile a tu abuela que no llore más. Yo os cuidaré desde cualquier lado. - Abuelo... - Te quiero. Un mes más tarde, gané el concurso de aquel dibujo. Mi abuelo aún seguía conmigo. Me comunicaba con él a través de un papel y un bolígrafo. Él me trajo la ilusión. Algo por lo que vivir, por lo que hoy soy feliz: la escritura y el dibujo. Son mi único refugio. El lugar donde le siento, donde me habla. Un lugar único al que recurro en cada ocasión. Un lugar donde me siento escuchada. Un lugar único en el que solo estamos él y yo. Mi ángel y yo. Mi abuelo y yo. Cada uno posee un ángel en su vida. Buscarlo es la mejor opción. Huir de él, quizá la peor de las posibilidades.p Ana Díaz Estudiant d’ESO

45


EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 5 - ABRIL 2011

DEL CAU I LA LLUM S’està bé al cau. Amb problemes i entrebancs, però s’hi està bé. El tenim al nostre gust –potser- i hi estem còmodes. Tot i així, de tant en tant, cal obrir finestres, deixar que l’aire i la llum entrin per ventilar el cau i, amb els ulls ben oberts, poder fer una petita repassada a l’interior. És llavors quan tenim l’oportunitat de descobrir alguna petita esquerda o un racó una mica brut. És llavors quan ens adonem que tot no és tan perfecte com semblava en la penombra. Si no obríssim les finestres i ens miréssim amb deteniment el cau, correríem el perill de morir ofegats en la nostra pròpia comoditat, d’abandonar-nos en una complacència malaltissa. Així doncs, anem a obrir el cau i observem què hi ha pels racons. A mi, pobre infeliç, al deixar que la llum entri sense obstacles, se m’han acudit algunes preguntes per a les quals no trobo fàcil resposta. Us les detallo a continuació per si algú de vosaltres troba respostes que em permetin tornar a dormir tranquil en la comoditat del nostre cau. Primera. Després de l’allau de revoltes al nord d’Àfrica, m’adono de la facilitat amb la qual canviem d’opinió. Hosni Mubarak, ara acusat per tots de tirà o dictador i d’haver governat Egipte despòticament des de fa gairebé trenta anys, ha deixat de ser el governant del seu país. Però això és ara. Fa sis mesos era un líder admirat, adulat i estimat per tots els governs occidentals. Que jo sàpiga –i reconec que no és molt- cap líder europeu, ni tan sols cap periodista europeu –subratllo CAP-, s’havia atrevit a qualificar-lo de dictador fins al mes de febrer de 2011. Què passa amb la condició de dictador? És aquest un títol que els occidentals oferim només als que cauen en desgràcia? Quan adquiriran la condició de tirà Castro, el rei Abdullah d’Aràbia, Hu Jintau –president de la Xina- o el rei Mohamed VI? Segona. Segueixo amb deteniment les dures discussions entre partits polítics i comentaristes de tot tipus. Hi ha –suposo- principis ideològics profunds que estan en qüestió. La pregunta a debatre: hem d’anar per autopista a cent deu per hora o és millor anar a cent vint? Àrdues discussions, batalles dialèctiques ferotges: aquesta s’ha convertit en una qüestió fonamental per a la democràcia de l’estat. Aquí, a Catalunya, ja vam tenir un avanç: s’ha d’anar a vuitanta quilòmetres per hora a les rodalies de la gran capital? El dret fonamental del conductors està compromès. La llibertat del ciutadà en perill. Recordem que va ser una de les grans disputes electorals –demagògia?-. Torno a pregunar: són aquestes les discussions ideològiques que ens han de preocupar? Som –els ciutadans- tan estúpids de caure a la trampa? Tercera. M’estimo la política. Penso que hi ha poques tasques tan elevades per a un ciutadà com servir al seu país en política. Ara bé, en què s’està convertint la tasca política? Qui mana realment? Qui decideix quines polítiques dur a terme? No sembla que siguin els polítics. He sentit com hi ha agències internacionals que decideixen si un país és o no solvent. He sentit que hi ha institucions molt llunyanes que marquen quines són les polítiques econòmiques que han de ser aplicades a cada país. Ara ja no decidirem quins diners ni com els gastarem? Qui són aquests responsables? Responen a la voluntat popular –del poble, és a dir, de nosaltres-? No representen cap interès particular -bancs, potser-? Quarta. També m’ha cridat l’atenció una expressió molt de moda: quan alguns parlen de partits polítics, es refereixen a ells com “la marca PSOE” o “la marca CIU” -aquí les sigles són el de menys-. El que m’ha cridat l’atenció és que tracten els partits polítics com a “marques”, com a productes a vendre, com si fossin detergents o pollastres. I, a més, és destacable que les campanyes electorals siguin organitzades com a campanyes de màrqueting, amb l’únic criteri de vendre. És que la política s’ha convertit també en un mercat? Els partits polítics ens han de vendre un producte? Algú se’n recorda, de les ideologies, de la dialèctica política, de la recerca d’una societat més justa? Tinc tres o quatre preguntes més, però he d’admetre que m’esgoten aquests esforços. Encara podria preguntar-vos per l’egocèntric, il•luminat i –presumpte- malversador Laporta i la seva manera barroera de fer política, o per les condicions que -a diferència de la resta dels mortals- han de complir els senyors diputats per arribar a ser jubilats, per la demagògia dels colors i les banderes, per la discriminació dels immigrants, per... Però, quan haguem tornat a tancar les finestres del cau, ens en recordarem, de tot això? El cau..., tan maco i plàcid, tan confortable i acollidor... De què parlàvem?p

46

G.F.P.


NÚM. 5 - ABRIL 2011

Autor: Marc Rodríguez

47


AGENDA

NÚM. 5 - ABRIL 2011

Assaig Obert: You’re pretty and I’m drunk

El CAÇADOR FURTIU (Gran Teatre del Liceu )

Teatre Lliure de Montjuïc Del 12 al 30 de maig 18 i 25 de maig de 2011 Hora: 17:30 h Preu: gratuït Si el teatre us apassiona, però no només veure els actors damunt d’un escenari, sinó també presenciar com treballen els professionals al món del teatre, aquesta és una bona oportunitat per veure l’assaig de l’obra “You’re pretty and I’m drunk”, dirigida per Marilia Samper i amb una dramatúrgia d’Helena Tornero.

Abraham Boba

És una opera en 3 actes, un tradicional singspiel on s’alternen els números musicals amb els diàlegs. Basada en una llegenda popular, se situa en una zona boscosa, salvatge i misteriosa, i narra els intents del dimoni Samiel i del malvat Kaspar de comprar l’ànima del pobre guardabosc Max, que ha de guanyar un concurs de tir per obtenir la mà de la seva estimada Agathe. Els elements sobrenaturals i la lluita entre el Bé i el Mal s’expressen amb una música de gran inspiració i bellesa.

COPENHAGUEN (Teatre Nacional de Catalunya)

Sala Apolo (2) Del dia 28 d’abril al 5 de juliol Nou de la Rbla. 111 Preu: de 20 a 26 euros Barcelona dissabte, 7 / maig / 2011 Hora: 21 h Abraham Boba amb el seu segon àlbum (La Educación) aporta nous reptes i nous punts de mira d’aquesta societat. Ens oferiran un gran concert carregat de música difícilment classificable. Per a nosaltres, un pop ple de classe.

Copenhaguen és una obra de teatre de Michael Frayn que ens situa en plena Segona Guerra Mundial. Un científic alemany viatja a Copenhaguen i aprofita per visitar un antic mestre, vell amic i físic. Per què el científic arrisca la seva vida per mantenir una conversa amb el seu vell amic? S’han fet moltes especulacions sobre el diàleg que van mantenir aquests dos premis Nobel de física. Aquesta trobada deixa molts interrogants i una certesa: les hores que van passar junts van distanciar-los definitivament.

GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA Teatre Sagarra 14/05/2011 Una família es desintegra sota la pressió inexorable del pas del temps. En una plantació al delta del Mississipi, el patriarca agonitza. Els dos fills, Brick i Gooper s’enfronten violentament per l’herència, i Brick es refugia en l’alcohol davant la resistència de la Maggie, la seva dona. Un fresc sobre les relacions humanes, la mentida, la desintegració de la parella i el desmembrament d’una família. WHY IS SO HARD TO TALK? diu Tennessee Williams en boca d’un dels personatges. Un espectacle d’esgotament psíquic i emocional per als actors. Molt lluny ens queda la pel·lícula de Richard Brooks i molt a prop el món de Williams. I situat...als 50?...ara? Welcome to the couple hell and the family jungle!

48


Marc Rodríguez Zarzoso: imatges i més imatges. Les fotografies del Marc surten d’una mirada aguda i inquieta, del resultat de l’ansietat per descobrir el que la realitat amaga -o ens ofereix-. I això val pels detalls, els fragments, la mirada que rebusca en el petit cosmos; però també val pels horitzons oberts que en les seves imatges són espais ordenats, nítids i, el que encara és millor, sense trampes. La seva mirada intenta atrapar sempre l’equilibri que els altres no sabem que existeix en allò que veiem. Després, la técnica, a voltes primmirada per més que sempre discreta per no imposarse, és la que acaba la feina. En aquest número d’...ànsia és on comença tot, i el camí promet ser llarg. Sort Marc.

Entitats col·laboradores en la distribució d’...ànsia: - ACP ARAMATEIX, C/ Montserrat, 3-5 - ATENEU POPULAR JULIA ROMERA, C/ Santa Rosa, 18 - BAR JOTA, C/ Major, 6 - BIBLIOTECA CENTRAL DE SANTA COLOMA DE GRAMENET, Jardins de Can Sisteré - BIBLIOTECA SINGUERLÍN, PC de la Sagrada Família - CENTRE EXCURSIONISTA PUIG CASTELLAR, C/ Sant Josep, 20 - CRJ MAS FONOLLAR, C/ Sant Jeroni, 1-3 - ESCOLA DE MÚSICA MUSICAULA, C/ Mossèn Camil Rossell, 70 - ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA CAN ROIG I TORRES, C/ Rafael Casanova, 5 - ESCOLA OFICIAL D’IDIOMES, C/ Víctor Hugo, 54-56 - FORN 3/4 DE 3, C/ Mossèn Camil Rossell, 54 - LA TIENDA, C/ Sant Carles, 7 - LLIBRERIA CARRER MAJOR, C/ Major, 13 - LS KRIDA, C/ Beethoven, 7

EL NÚMERO 6 D’...ànsia, el tindreu el pròxim mes d’octubre en els punts habituals de distribució. Mentrestant, podeu seguir-nos al nou blog: http://revista-ansia.blogspot.com


“Un estiu sense ...ànsia”

Agraïm el suport que hem rebut de les següents entitats patrocinadores:

LA CAIXA FUNDACIÓ HOSPITAL DE L’ESPERIT SANT AMPA DE L’INSTITUT NUMÀNCIA http://ansia-revista.blogspot.com


Revista ...ànsia