Page 1


Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’Institut Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó. A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de Batxillerat de l’Institut Numància: Raquel Aguilar Sánchez, Ariadna Anunciación Llunell, Irene Fernández Vilasó, Montse Lorenzo Górriz, Daniel Montes Bautista, Paula Novales Herbera, Tanjiba Rahman Rahman, Marc Rodríguez Zarzoso, Diana Rodulfo Tàpies i Nil Sampayo Magallón.

Agraïm la inestimable col·laboració per a aquest número de les següents persones: Begoña Álvarez (professora de Llengua i Literatura Espanyola de l’Institut Numància) Dolores Belenes (professora de Llengua i Literatura Espanyola de l’Institut Numància) Jordi Cama (estudiant de Batxillerat) Alexis Camejo (vocalista i compositor) Marina Campàs (estudiant d’Arqueologia) Joan Carles Ferrer (escriptor) Jordi Galcerán (dramaturg, guionista i traductor) Mar Gil (professora de Llengua i Literatura Anglesa de l’Institut Numància) Paula Jiménez (estudiant de Batxillerat) Vicenç Llorca (escriptor i crític literari) Marta López (estudiant de Batxillerat) Maca Martinón (professora de Llengua i Literatura Espanyola) Irene Miquel (professora de Física i Química de l’Institut Numància) Pedro Ortiz (estudiant de Batxillerat) José Ramón Sampayo (escriptor i Professor de Llengua i Literatura Espanyola) Damià T. Niane (jurista i escriptor) Adriana Valero (estudiant de Batxillerat) Santiago Vidal (magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona)

Les fotografies exposades en aquest número són obra original de l’autora Marta Gómez

El disseny de la portada és obra de l’autora Emi Corral, professora de Dibuix de l’Institut Numància.

El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.

Els articles i l’obra gràfica publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per a aquest número.

El Consell de Redacció d’...Ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles. Edita: Institut Numància C/ Prat de la Riba, 118 T. 93 391 20 53 08921 - Santa Coloma de Gramenet Dipòsit legal B-27072-2010 ISSN 2013-9128

http://revista-ansia.blogspot.com ansia.revista@gmail.com


2

EDITORIAL

4

MONOGRÀFIC: LLETRES

5 6 8 9 10 11

ÍNDEX

NÚM. 8 - ABRIL 2012

De la necessitat de dir a la necessitat d’escriure. Adriana Valero L’origen de l’escriptrura. Marina Campàs Lletres i música: per què són tan importants?. Pedro Ortiz El luxe de la llibertat. Vicenç Llorca El poder de la letras. Daniel Montes La poesía: una compañera a lo largo de la vida. Dolores Belenes i Begoña Álvarez

12 14

ENTREVISTA

14 20

L’origen dels noms dels elements químics. Irene Miquel

DARBY PARLIAMENT, cònsol dels EUA a Barcelona

SECCIONS

20 22 24 28 30 32 34 36 40

Llibres Recomanacions per Sant Jordi Actualitat: justícia i política Cinema Vie de château Rodamons Temes de ciència Música Creació literària

42

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

44

AGENDA

R

eferència a allò vell, però no caducat, les lletres que ens han acompanyat sempre, com la vida. La metàfora de l’ arbre i les lletres. El que dóna vida. L’ ordre i el desordre que provoquen aquestes lletres. Gràcies a vosaltres lletres!p Emiliana Corral

1


EDITORIAL

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Dos-cents anys després que l’Estat Espanyol donés a Cadis el primer pas cap a la llibertat i la justícia social, el govern espanyol i el govern català han decidit fer marxa enrere en benefici d’una classe i del poder econòmic. Aquesta opinió és discutible, però l’evidència és que avui no som més lliures ni mes dignes que fa un parell d’anys. La “Pepa”, igual que pocs anys abans ho havia fet la constitució dels EUA, afirmava clarament que l’objecte del govern no podia ser un altre que aconseguir la felicitat dels seus súbdits. Així doncs, la Constitució de 1812 va ser un primer pas, molt tímid i imperfecte, però un pas decidit i valent cap a la llibertat i la dignitat humana. Només un pas, però ja és això. La llibertat no és una estació d’arribada, no és un destí o una finalitat, és un camí que cal recórrer sense descans, és una tasca sempre inacabada que demana del nostre esforç i compromís continu -si vols, bon amic, és la condemna de Sísif; però divina condemna, si podem caminar. Els antics, quan el Destí els imposava les penes més cruels, oferien sacrificis als déus per tal de guanyar-se la seva indulgència i, sobretot, fer palesa la seva humilitat davant del poder diví. Ara no són els déus ni el destí, ara són el poderosos que s’amaguen darrera dels grans bancs, els fons d’inversió o els mercats de futurs. Però, al segle XXI, els nostres governants continuen responent de la mateixa manera i no tenen cap rubor a fer sacrificis sagnants per tal de guanyar-se la simpatia d’aquells que tenen els diners. Conscients que per mantenir-se en el poder han de rendir homenatge i honors a aquells que tenen els diners, la Unió Europea, l’Estat Espanyol i el govern català, sacrifiquen els seus ciutadans sense que això sembli que els pugui causar cap dany a la seva consciència. Però no siguem tan ingenus de pensar que ho fan sense cap legitimació. Si avui ens sentim ofesos per l’actitud dels nostres governants, faríem bé de fixar-nos que tenen la majoria dels vots i que han aconseguit democràticament el recolzament dels ciutadans. Sí, podem posar en qüestió els mecanismes de les regles del joc. Fins i tot estaríem d’acord si algú ens digués que el sistema està pensat per a beneficiar els partits majoritaris i que la pressió mediàtica és massa poderosa com per creure en alternatives. Però no sé fins a quin punt aquests arguments no són més que excuses. M’explico. Fa pocs dies vaig veure el Sergi López, l’actor, perseguir un cérvol. Després, mentre el cérvol jugava un partit de tennis impossible, el Sergi López descansava en una butaca jutjant el joc del cérvol i va ser en aquell moment quan es va girar per mostrar-nos un petit tast del que som. I què som? Doncs nosaltres som els que ens mirem el partit de tennis des de la grada, regalant, de tant en tant, admiracions i aplaudiments. I ja està? Doncs sí, perquè el que de veritat ens agrada és ser-hi, primer a les grades per exhibir-nos amb les pameles o els barrets d’ala, cridant consignes d’identitat amb el guanyador o mostrant la nostra joia quan l’oponent és humiliat. I després anem al “village” per continuar exhibint-nos -el vestit, el somriure, el pentinat i les ulleres de sol-, per saludar els poderosos i aconseguir la seva complicitat o un petit reconeixement públic -”...has vist com m’ha saludat. És que el conec. Jo, si volgués, tindria molta influència i podria aconseguir moltes coses. És que estic molt ben relacionat”-. I no és una metàfora del que som, és una descripció de la indolència en la qual hem viscut i encara vivim, és una radiografia de la nostra desídia social, de l’atordiment en el qual estem submergits i del que uns altres estan traient un profit massa generós. I què n’és de la “Pepa”? Doncs, potser ja no hi és ni se l’espera.

No podem acabar aquest editorial sense mostrar el nostre reconeixement i gratitud a la professora Emiliana Corral pel disseny de les portades d’aquest curs. No només valorem el seu esforç i generositat, també, i sobretot, l’excel·lent qualitat del seu treball.p G.F.P.

2


NÚM. 8 - ABRIL 2012

Títol: Ascens a l’harmonia

Autora: Marta Gómez

3


MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Si miréssim enrere i analitzéssim el camí que hem fet per arribar al present, sense dubtes tindríem una sensació de vertigen. Vivim tan dominats pel present que perdem de vista el llarg i important camí que hem fet. A vegades tenim la sensació que tot ha estat igual des de sempre i que la història és massa lluny de nosaltres com per sentir-la nostra. Però és que aquest món és massa confortable -ja ho entenc- i no reparem en els grans esforços que hem fet ni ens adonem de la potència de la nostra creativitat. I gran part d’aquest esforç i aquesta creativitat va créixer a partir de la invenció –no sé si descobrimentde les lletres. La ciència i la tècnica són la mostra més evident al nostre voltant. Però Hume ja va tenir la clarividència de mostrar-nos que la ciència i la tècnica no són més que dues expressions d’una mateixa arrel, d’un mateix tronc que creix des del llenguatge: l’enteniment humà. Que aquest llenguatge sigui escrit és el que fa multiplicar la seva potència. L’escriptura, les lletres, fan possible la discussió, el contrast de les idees, l’intercanvi i l’expansió, és a dir, les lletres ens permeten créixer a partir del pensament recollit en l’escriptura. Pitàgores, Hipòcrates, Euclides, Bruno, Copèrnic, Galileu, Newton, Buffon, Lobachevski, Darwin, Mendel, Einstein, Börh o Fermat, no ens haurien ofert el seu geni sense el suport de les lletres que van fer possible l’expressió, l’intercanvi i la discussió del seu pensament. I què dir de l’art? Algú s’imagina fins on hauríem arribat sense la paraula escrita? La recerca de la bellesa hauria obtingut el mateix resultat? Algú s’imagina el teatre de Shakespeare o la poesia de Góngora sense l’ajuda de les lletres? La tradició oral és en l’origen de la literatura, però només hem de pensar una cosa: potser Homer no va existir mai o potser Homer només va ser el que va recollir una llarga i diversa tradició oral, però el que és evident és que sense la Ilíada i l’Odissea recollides en l’escriptura avui dia no les coneixeríem i hauríem perdut bona part de la memòria del que som. Soló va ser considerat a Grècia com un del “set savis”, un dels referents de la cultura hel•lenística. Per què? Doncs per una de les fites més importants de la política en la història de la humanitat i perquè va fer un dels passos més importants cap a la democràcia: va oferir una constitució escrita a la seva ciutat, Atenes. Les lletres, l’escriptura, van fer més difícil l’aplicació subjectiva i interessada de les lleis. Quina justícia seria aquella que només resta en la memòria del poderós? Sí, aquest va ser el primer pas. Després, molt després, va arribar la democratització de les lletres: l’alfabetització. I ara, quan encara sabem i podem llegir, només ens falta recuperar l’esperit que va impulsar aquest camí.p

G. F. P.

4

LLETRES


DE LA NECESSITAT DE DIR A LA NECESSITAT D’ESCRIURE D

e ben petits ja ens deien que la història comença quan l’home aprèn a escriure i que, per tant, tot allò previ a la invenció de l’escriptura pertany a la prehistòria.

les dades en tauletes d’argila utilitzant un sistema encara pictogràfic que avui dia coneixem com a cuneïforme (per la forma de cunya dels seus caràcters). Posteriorment, donada la dificultat per generalitzar o representar conceptes abstractes, van desenvolupar un complex sistema sil•làbic que es corresponia amb la llengua oral, és a dir, es va passar a identificar els diferents sons amb signes i, per tant, la combinació de signes amb paraules.

El que amaga aquesta idea -reduïda a la màxima simplicitat- és el fet que per estudiar l’etapa prehistòrica hem hagut de basar-nos en les dades arqueològiques, mentre que gràcies a l’aparició de documents escrits hem pogut analitzar els nostres avantpassats d’una manera més directa (coneixent amb més detall les diferents cultures, Sembla evident que aquell que costums...), tot i que sense deixar de banda escriu creu que té una idea, un els descobriments de la branca arqueològica. pensament, una història que ha És necessari entendre que quan parlem de la invenció de l’escriptura ens referim al seu desenvolupament, és a dir, al llarg procés de transformació del llenguatge parlat a l’escrit, no pas a un moment exacte, ni a un punt fix.

de plasmar per tal de preservarla, salvaguardar-la de la pròpia mort i del pas del temps i ,en un acte de generositat, compartir-la amb els altres.

Així, trobem ja en la civilització mesopotàmica (a l’Orient Mitjà) el que es coneix amb el nom de “protoescriptura”: tots aquells signes o elements ideogràfics, anteriors a l’escriptura, emprats durant el neolític per transmetre informació. Cal dir que la protoescriptura era un sistema d’ideogrames molt bàsic i que presentava moltes limitacions, ja que no podia plasmar pensaments complexos (és impossible crear una representació o símbol per a cadascuna de les paraules d’un determinat idioma). Podríem dir que l’escriptura va néixer aproximadament a l’última meitat del IV mil•lenni aC (l’Edat de Bronze), a causa del gran creixement de població de la zona de Mesopotàmia, que va portar la necessitat de crear sistemes de control dels béns produïts, el treball realitzat i els beneficis obtinguts. En un principi, els sumeris (habitants d’aquesta regió) van trobar la solució gravant

MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

L’èxit d’aquest nou invent es va anar traslladant a altres cultures properes que tenien contacte directe amb els sumeris (per proximitat geogràfica, per relacions comercials...), i es va estendre així l’escriptura arreu del món occidental, fins arribar als nostres dies com un dels grans punts d’inflexió de la història de l’home.

Sembla evident que aquell que escriu creu que té una idea, un pensament, una història que ha de plasmar per tal de preservar-la, salvaguardar-la de la pròpia mort i del pas del temps i ,en un acte de generositat, compartirla amb els altres. Però escriure és més que una eina contra l’oblit. Escriure és, sobretot, un arma que ens dóna la capacitat de defensar-nos i d’atacar. Sovint hauríem de recordar que la paraula escrita pot esdevenir un instrument de difusió i de persuasió (com ja ho ha fet en milers de situacions anteriors), ens permet posar en dubte i analitzar críticament els codis establerts. En definitiva, ens trobem davant la invenció que més poder ha atorgat -i pot seguir atorgant- a l’home, sempre i quan aquest sàpiga utilitzarla.p Adriana Valero Estudiant de Batxillerat

5


MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

L’ORIGEN DE L’ESCRIPTURA D

es de fa milers d’anys l’ésser humà ha transmès missatges a través de dibuixos, signes, figuretes,... però fins que no es va crear un sistema complex per poder materialitzar idees, pensaments o sentiments, no podem parlar d’escriptura. Aquest sistema complex va ser un procés lent i llarg que va tenir els seus inicis entre el Tigris i l’Èufrates, a Mesopotàmia, dividida entre els Sumeris, al sud, i els Accadis, al nord, societats que corresponen al sisè mil•lenni a. C. Què els va induir a crear l’escriptura? Ens trobem davant de societats ja sedentàries, en una zona de terra fèrtil, gràcies als rius que les envolten, on la agricultura dóna suficient aliment per a tothom i, a més, per tenir excedents. Això fa que es constitueixin societats més complexes i més especialitzades, ja que no tothom ha de treballar conreant camps, ja que, la terra, treballada per un grup de la societat, podia alimentar altres sectors de la societat que es podien encarregar d’altres tasques (artesans, soldats, comerciants, funcionaris,...) i aquesta evolució de la societat i la seva conseqüent complexitat econòmica va fer que nasqués la necessitat de posar per escrit els registres de comptabilitat. La transmissió oral necessita un contacte personal i, segons com sigui de complicat el missatge que es vol transmetre, farà falta molt de temps perquè qui transmeti la informació estigui segur que l’altre se la sap de memòria, és capaç de retenir-la i de transmetre-la correctament (tot i que aquesta seguretat no s’arriba a tenir mai). Però en el cas de l’escriptura la informació es materialitza en un suport independent que pot ser rellegida quan es vulgui, pot ser transportada (si no és una inscripció de caire monumental) i, a més, al poder ser consultada en forma escrita pot ser actualitzada i utilitzada per formular noves idees. La quantitat de dades que la memòria pot retenir és limitada, però, en canvi, la informació escrita no té límit. Per tant, en algun moment de finals del quart mil•lenni a.C la complexitat i la organització d’aquesta societat en l’economia i l’administració va arribar a un nivell tan alt que no hi havia prou amb la memòria i es va haver de crear algun sistema per controlar millor les propietats, els intercanvis comercials, etc. Quan les societats són tan complexes i, per tant, jerarquitzades, el concepte de propietat es fa cada cop més fort.

6

Respecte a l’origen de com es va arribar a crear l’escriptura hi ha diverses teories. La més recent, que, a més, té el suport de descobriments arqueològics, diu que l’escriptura va ser l’últim pas en un sistema molt antic de comptar mitjançant fitxes d’argila, com les que s’han trobat al Pròxim Orient, però encara no han estat desxifrades del tot i, de moment, tot són suposicions. A Mesopotàmia el suport més utilitzat per l’escriptura va ser l’argila perquè era més fàcil de fabricar, més accessible i perquè en aquesta zona no hi havia abundància de pedra. Les poques inscripcions de pedra que s’han trobat, a part que corresponen a etapes d’escriptura més complexes, són més aviat de caire monumental, per honrar els reis i les seves gestes o de tipus religiós. L’argila, la modelaven en forma de tauletes petites i amb un estil de canya feien les diverses incisions o pressions en l’argila. Els primers signes escrits que trobem corresponen a quantitats i objectes (gra, bous, cervesa, ...), és a dir, de comptabilitat. Però d’aquestes tauletes, encara que només ens transmetin informació de caire econòmic, podem arribar a extreure’n informació sobre l’organització social, com per exemple en una de les tauletes sumèries de Lagash que ens informa que la comunitat religiosa del temple de Lagash tenia 18 forners, 31 cervesers, set esclaus i un ferrer (entre altres). I com es va difondre l’escriptura a altres societats? Aquest interrogant és objecte de moltes hipòtesis, alguns diuen que es va difondre per tot el món a partir de Mesopotàmia i d’altres, que l’escriptura va néixer independentment en les principals civilitzacions. Però tot sembla indicar que hi ha hagut diverses apropiacions i manipulacions (només cal pensar en l’alfabet fenici, el grec, l’etrusc i el llatí, i veure les moltíssimes similituds que comparteixen). Així doncs, podríem dir que va haver-hi una difusió de l’escriptura des del Pròxim Orient, mitjançant contactes comercials o d’altra mena i cada civilització la va adaptar millor al seu llenguatge. En definitiva, podem dir que l’escriptura va néixer per necessitat, per interès i per tenir un control major de la complexa economia que s’estava creant en les civilitzacions antigues.p Marina Campàs Estudiant d’Arqueologia


NÚM. 8 - ABRIL 2012

Títol: Linealitat amb rodes

Autora: Marta Gómez

7


MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

8

LLETRES I MÚSICA: PER QUÈ SÓN TAN IMPORTANTS? Com explicar la importància de les lletres en

La lletra, personalment, ha de venir de dins. Sé que pot semblar molt típic, però és la veritat. No només s’ha de escriure una lletra que parteixi de fets, també poden ser pensaments o sentiments que et vénen al cap, fugaços, però que captats en un full i acompanyats d’una bona música expressen allò que vas sentir o que molts senten. El que sí que és veritat i crec que és important També compta molt el factor de la interpretació, des de el meu punt de vista és que una lletra tant com l’autor/artista ho escenifica o com soluciona, i aporta molt, a les cançons. Una ho assumeix i entén el públic. Potser aquesta lletra és la base o és la part més difícil, ja l’essència de tot grup que la incomprensió de o músic que tingui la Sempre és fàcil escriure una l’artista o del públic pot intenció de dir alguna no generar cap espurna cosa amb la seva obra. lletra, només has d’introduir una que faci que aquella I és que no fa falta cançó sigui ben rebuda que la lletra reivindiqui melodia que pugi concordar o compresa. En tot cas, res, només fa falta que és la part més atzarosa, l’autor de la lletra vulgui amb la música. El que és difícil és on l’artista s’arrisca i on expressar tot allò que més emoció es posa al no sabria dir, tot allò que aquesta digui alguna cosa. projecte... però, és clar, que sense música no té no tot depèn de la lletra, sentit escriure. Però no una cosa diferent, perquè ja que la música també és un factor important Sempre és fàcil escriure és evident que avui dia ja està en aquest tema, del una lletra, només has qual no parlaré. d’introduir una melodia tot dit, però una bona lletra ha de que pugi concordar Bé, doncs, jo crec que amb la música. El que dir tot allò que ja ha estat dit de les lletres de les cançons és difícil és que aquesta han de connectar tant digui alguna cosa. Però forma que sembli que mai s’ha amb l’autor d’aquestes no una cosa diferent, com de qui l’escolta, perquè és evident que dit. però per a mi encara avui dia ja està tot dit, és més important que però una bona lletra ha allò que s’expressa en de dir tot allò que ja ha estat dit de forma que una lletra, aquell sentiment o fet, retorni cada sembli que mai s’ha dit. Aquesta és la veritable vegada que s’escolta o s’interpreta. No ho sé, forma de saber si una lletra és bona, si mereix la que aflorin aquells sentiments cada vegada que pena saber el que diu o desxifrar-la amb el pas s’associa la lletra amb la idea, ja sigui amarga de les vegades que escoltes la cançó... Però o tendra... Això, per a mi, és una bona lletra.p sempre hi ha l’altre extrem, les lletres que hi són per emplenar una cançó, perquè no quedi tan buida, independentment de la qualitat de la Pedro Ortiz música. Estudiant de Batxillerat.

les cançons si aquestes expliquen el que és important? És difícil saber quina és la importància de les lletres en la música, ja que depèn molt de l’estil de música, el context i fins i tot dels grups o músics que componen i interpreten.


EL LUXE DE LA LLIBERTAT Vicenç Llorca, poeta i crític literari que s’acaba d’estrenar com a narrador, ens ha permés publicar aquest text sobre la força transformadora de la poesia que, a través de les manipulacions del llenguatge, destil•la la realitat, la converteix en eterna i intemporal. L’article va ser publicat al número 9 de l’edició digital de la revista Lletres (http://www.lletres.cat).

N

o concebo la poesia com una expressió fora del món, sinó com la utopia de la humanitat per aconseguir la millor expressió del món. Per aquesta raó, i malgrat que el camp de joc poètic se situï als antípodes de la realitat i els realismes, paradoxalment s’erigeix com la mostra més pregona d’un present. Capta l’instant en la seva condició eterna. Per aquest motiu, no sabem gairebé res d’allò que es discutia a l’àgora, però, en canvi, sí que llegim l’Odissea com una metàfora poderosa del món grec, com el Partenó verbal de Grècia. Aquest és potser el sentit més revolucionari de la poesia: aparentar un distanciament en el present que no és sinó la captació d’alguna cosa essencial en l’instant per moure’l, com ens movem en l’hipertext, per l’espai de la consciència humana. Afirma J. V. Foix que “el poeta retroba, mitjançant símbols nous, allò que és etern”. [...]

L’aparent perifèria on viu li ofereix una possibilitat d’actualitat, d’obertura de diàleg en la memòria d’allò altre i dels altres, de creació de bellesa amb la paraula. Per aquest motiu, i segurament a diferència d’altres arts i gèneres, sense la determinació absoluta de les condicions de mercat, sense la necessitat peremptòria d’oferir a cada moment tecnologia punta, esdevé, al capdavall, el luxe de la llibertat. El luxe de l’expressió intel•ligent, si per intel•ligència comprenem l’estrany i ric encreuament dels somnis amb el desig racional de verbalitzar el món. El luxe de servir-se en primera instància a ella mateixa, en tant que fonamenta la seva competència en la recerca inaudita de sentit fins convocar l’ésser. El luxe de l’humanisme, en tant que estén ponts entre la ment i el cor en la ment i el cor dels segles. Com va escriure Baudelaire: luxe, calma i voluptat.p

La poesia segueix constituint a començament del segle XXI un crit de llibertat humana.

Vicenç Llorca Poeta i crític literari

Títol: Vida fugitiva

MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Autora: Marta Gómez

9


MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

EL PODER DE LAS LETRAS c

uando oye hablar de deuda le vienen números a la cabeza. Números que aumentan, que cada día avanzan. Algo infinito, como nuestra deuda. Pero no solamente encontramos números que nos delatan el mal estado de nuestra situación económica, también vemos letras. Letras que nos ponen notas. Empresas que tienen el poder suficiente para darnos una calificación. Moody’s Investor Service (Moody’s) es una de las mayores empresas que existen en este sector. Ésta se dedica a cualificar el crédito e indica la solvencia general: pago de la deuda emitida (bonos). Standard & Poor’s (S&P) es otra de las grandes que miden el grado especulativo a largo y corto de plazo de la deuda. Casualmente estas dos tienen un nombre muy gracioso. Son compañías que se dedican a poner letras (“Aaa” - “C” en largo plazo, y “F1, F2, F3, B, C, D” a corto plazo y ordenadas por el grado de seguridad del pago de la deuda), que en sus nombres, compuestos por letras, también esconden curiosidades. La primera, Moody’s, ya nos dice algo. “Moody” en inglés significa “cambios de humor” que es precisa y exactamente lo que hacen con sus letras. Cuando, a un país que esta haciendo sobreesfuerzos para pagar la deuda, le baja de calificación de una AAA a un A2 o a una BB, crea un pesimismo en el pueblo, en el gobierno del estado, y en los países extranjeros y bancos que hacen que confíen menos en ese país y, por lo tanto, se les suba el interés porcentual para pagar esa deuda. En definitiva provocan cambios de humor. La segunda empresa es todavía más esmerada, más pulcra. “Standard” en inglés significa “normal, suficiente” y “Poor” significa, en la misma lengua, “pobre, malo, mediocre”. En este caso ya no son tan discretos. De hecho, ellos mismos lo dicen con el nombre de su empresa: o estás bien, o eres pobre. Lo que, entonces, nos hacen pensar es que a la mínima que nos bajen una letra, ya somos pobres. Nos han creado esa necesidad de pensar que por pasar de tener una AAA (España en la burbuja inmobiliaria, 2006-2007) del grado más alto (Principal) a una A de grado medio superior (actual España, 2012), ya funcionamos mal, ya no hay por qué confiar en ese país.

10

También tenemos otra tercera, menos conocida, americano-inglesa. “Fitch Rating Group, Inc.” (Fitch) valora la deuda, bonos y obligaciones, de países extranjeros y no sólo eso, sino que además califica los acuerdos y soluciones que se aplican para reducir la deuda. Así que, además de poner una letra (porque, es una simple letra, ¿qué valor le debemos dar a una singular “A”?) a la liquidación del crédito también le pone nota al gobierno y las soluciones que aplica. Pues, es la menos criticada negativamente de las tres más importantes. De hecho, podría destacarse así ya que no esconde misterio en las letras que denominan su empresa (tan sólo el creador de ésta, que se llamaba John Knowles Fitch, decidió bien en poner su segundo apellido ya que el primero es la abreviación de “Know-less”: “sin conocimiento, sin saber”). Así que esas empresas estadounidenses (la última con sede en el Reino Unido), que actúan como oligopolio, califican los países del otro lado del charco y deciden cómo tienen que actuar, si tienen que ser pesimistas, optimistas, etc. Entonces, ¿cómo no vamos a estar en crisis y cómo no vamos a continuar estándolo, si en España el gobierno conservador creó la burbuja inmobiliaria, si el gobierno socialista la permitió, si los españoles abusamos de la economía y los bancos prestaron el dinero a cualquiera, si ahora la política de austeridad que nos manda la señora Merkel no nos lleva a ninguna solución, y las empresas de calificación de crédito hacen que los países exteriores confíen menos en nuestro país? Letras, letras que forman palabras. Palabras que designan “absuelto” a políticos despilfarradores de corbatas y trajes, que son utilizadas para pedir perdón cuando se pierde el poder político; pero sobre todo, aquellas simples letras que tienen el poder y la magnificencia de poner notas a la economía. De la capacidad, efectividad y eficiencia que ejerce una letra A o un conjunto de ellas. ¿Es tan fuerte el poder de las letras en economía? ¿No hay letras sin economía o no hay economía sin letras?p

Daniel Montes Estudiant de Batxillerat


LA POESÍA: UNA COMPAÑERA A LO LARGO DE LA VIDA Desde que el hombre aprendió a hablar, totalmente popular, pero poco a poco, los el lenguaje pasó a ser una herramienta imprescindible para expresar todo tipo de asuntos, tanto reales como imaginados o soñados. El amor es uno de los temas que más ríos de tinta ha hecho correr desde la noche de los tiempos, y en la España medieval, en las tierras dominadas por los moros, las muchachas mozárabes lanzaban al aire lastimeras quejas de amor: ¡Tanto amare, tanto amare, habib, tanto amare! Enfermaron olios nidios e dolen tan male. Pero el amor no era el único tema que cantaban las gentes sencillas y analfabetas, también encontramos villancicos, canciones de siega, de siembra, para ir a lavar al río, es decir, todo aquello que pudiera distraerles y hacerles más llevadero el día a día. La música era un elemento esencial, ya que las melodías y los ritmos servían de apoyo para memorizar y amenizar las letras. Parte de toda esta tradición popular fue recogida en Cancioneros y posteriormente autores cultos, a imitación de esas canciones, compusieron las suyas, con lo que aumentó la difusión de esa literatura que hasta entonces había sido de transmisión oral y a la que no se le había dado la importancia que realmente tenía. Muestra de ello son el Cancionero de Baena, el Cancionero General de Palacio, y tantos otros elaborados en los siglos XV y XVI. En le siglo XVII encontramos dos monstruos de la poesía, Góngora y Quevedo, que retomarán la tradición popular castellana y elaborarán romances, canciones, letrillas, que vendrán a enriquecer la abundante presencia de este tipo de obras en la literatura de la época. Lope de Vega fue otro de los autores que cultivó la poesía popular con gran éxito, llegando a elaborar toda una obra de teatro a partir de una cancioncilla que se escuchaba: Que de noche lo mataron al caballero, La flor de Medina, la gala de Olmedo. Durante todo este tiempo la música, la danza y la poesía van de la mano y tenían un carácter

autores cultos se fueron apropiando de ellas y las cultivaron de una forma totalmente diferente a como el pueblo había hecho durante siglos. En el siglo XIX, con el Romanticismo se recupera el folklore con fines nacionalistas, y se canta a la libertad y al fuera de la ley, como por ejemplo el pirata, a quien Espronceda dedicó su Canción del pirata, poema escrito más para ser declamado que para leer para uno mismo.

MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

En el siglo XX, la música vuelve a ganar la calle, y habla nuevamente de temas que la gente comenta a diario. Los cantautores serían una muestra de toda esta poesía musicada que cobra mucha fuerza y elabora canciones propias o pone música a poetas de diferentes épocas. Como ejemplo tenemos a Joan Manuel Serrat, que no sólo compone sus propias canciones sino que pone música a poemas y autores como Antonio Machado o Miguel Hernández, sin olvidar el poema castellano por excelencia, el romance, que también tiene su sitio entre la variedad de estilos musicales que cultiva. Serrat ha dado a conocer con sus canciones toda una serie de poemas que de otra forma quizá no hubieran llegado al gran público, ha conseguido que varias generaciones tarareen: Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón. O esta otra muy conocida también: Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla… Se me ocurre también mencionar el poema Para la libertad, de Miguel Hernández, escrito en la cárcel poco antes de morir y que se convirtió en un canto de esperanza para la juventud que salía del franquismo y que a través de Serrat descubrió que la poesía no es eso que se publica para los estirados intelectualoides, sino que son sentimientos y vivencias de gente de carne y hueso que nació, vivió y murió y no pasó sin dejar huella, sino que su huella es camino para muchas personas que descubren que se pueden levantar por muy abajo que hayan caído. Dolores Belenes y Begoña Álvarez Professores de Llengua i Literatura Espanyola

11


MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

L’ORIGEN DELS NOMS DELS ELEMENTS QUÍMICS Tot i que la química és una disciplina de l’àmbit científic, utilitza més lletres que números en el seu llenguatge. A través de la combinació dels símbols dels elements, els químics han elaborat un llenguatge universal. Si parlem de “metà” a un químic de Berkeley o d’Osaka potser no ens entendrà, però si li escrivim CH4 immediatament sabrà a què ens referim. D’aquí deriva la importància de reconèixer els símbols dels elements, tant si volem descriure un procés químic com si volem relaxar-nos tot resolent uns mots encreuats. Però, quina relació hi ha entre els elements químics i el seu nom i símbol? Els motius que el descobridor d’un nou element podia tenir per batejar-lo amb un nom concret podien ser molt diversos. Vegem-ne uns quants exemples. Hi ha nou elements que no tenen cap descobridor, ja que la seva existència es coneix des d’èpoques molt remotes. Els primers metalls que va treballar l’home són l’or (Au), la plata (Ag) i el ferro (Fe). D’aquí ve el nom de l’època

Títol: Projecció d’un somni

12

prehistòrica coneguda com l’edat del ferro. Més tard, es descobriren l’estany (Sn) i el coure (Cu) que junts formen l’aliatge conegut com a bronze i que va donar entrada a l’edat del bronze. Els noms que utilitzaven els romans per a referir-se a aquests metalls són els que han arribat fins avui en dia. Així, la paraula or prové del llatí aurum que vol dir que brilla intensament i coure (Cu) prové de cuprum que és el nom amb el qual els romans es referien a l’illa de Xipre, d’on n’obtenien grans quantitats. Durant l’Edat Antiga van descobrir-se dos metalls més, el plom (Pb) i el mercuri (Hg). El nom d’aquest últim prové del deu romà del comerç i del planeta més pròxim al sol. El símbol prové de la paraula llatina hydrargyrus que vol dir plata líquida ja que aquest és l’aspecte que té quan es troba a temperatura ambient. Data també de l’Edat Antiga el coneixement del sofre (del llatí sulphur) i del carboni. Aquest últim l’utilitzaven en forma de carbó i de grafit (del grec grapho o escriure). Tot i que els

Autora: Marta Gómez


diamants ja es coneixien en aquella època segur que no sospitaven que estaven formats pel mateix element. Durant l’Edat Mitjana es descobreixen dos nous elements: l’arsènic (As) i l’antimoni (Sb). Va ser Sant Albert Magne, patró dels químics, qui pels volts de 1250 va aconseguir aïllar l’arsènic. El nom prové del grec arsenikón que vol dir masculí. L’arsènic és tristament conegut ja que ha estat molt utilitzat al llarg de la història, per exemple pels Borgia, com a verí. La resta dels elements químics es van anar descobrint a partir del segle XVIII i pels volts del 1970 ja en teníem 105 de classificats. Alguns dels elements que s’anaven descobrint provenien d’una altra substància (generalment un mineral o una sal). Per anomenar aquests elements s’afegia el sufix -ium en llatí, -i en català, al nom de la substància de la qual provenien. Així doncs, el nom de potassi (K) prové de potassa, el de sodi (Na) de sosa, silici (Si) de sílice, alumini (Al) de alúmina, etc. Aquest últim no es va poder aïllar fins al 1827 i en aquell moment el procés per obtenir-lo era tant car que el metall tenia més valor que l’or. Tant ha avançat la tecnologia, que actualment la utilitzem per embolicar entrepans. Altres investigadors van decidir anomenar el recent descobert element amb un nom relacionat amb alguna de les seves propietats. El fòsfor (P) va ser descobert el 1669 i el seu nom prové del llatí phosphorus, que vol dir portador de llum, ja que es va observar que en contacte amb l’aire s’oxidava ràpidament i desprenia energia lluminosa. Per aquest motiu s’utilitza per a fabricar els llumins (en castellà, fósforos). El nom del clor (descobert el 1774 per Carl W. Scheele) prové del grec chloros que significa color groc verdós. D’aquesta paraula també ve el mot clorofil•la (pigment verd de les plantes). El iode (I) va ser descobert el 1811 i el seu nom prové del mot grec iodes que vol dir violeta. Rubidi (Rb) prové del llatí rubidus (vermell intens) i cesi (Cs) del llatí caesius (de color blau cel). Un dels elements que va costar més d’aïllar és el fluor (F) (del llatí fluere, fluir). Va aconseguirho finalment, el 1886, l’alemany Henri Moissan. Malauradament, molts científics que ho havien intentat abans havien mort víctimes dels seus gasos, que encara són més tòxics que els de clor.

Dos dels elements més importants per a la vida són l’oxigen (O) i l’hidrogen (H). Tot i que no els va descobrir, va ser Lavoisier qui els va batejar. Oxigen prové del grec oxys (àcid) i genum (engendrador), ja que en aquell moment es pensava que tots els àcids contenien oxigen. Hidrogen deriva de hydor (aigua) i genum. En aquest cas sí que ho va encertar, ja que l’aigua està formada per dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. Lavoisier es pot considerar el pare de la química moderna ja que, a més de formular la llei de conservació de la massa, va fer el primer intent per a sistematitzar la nomenclatura química. Llàstima del lloc i l’època que li va tocar viure, ja que va morir guillotinat a París el 8 de maig de 1794. Es veu que, a més dels experiments que feia en el seu laboratori, també treballava recaptant impostos, fet que no va agradar gaire als revolucionaris francesos.

MONOGRÀFIC

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Alguns dels elements químics porten el nom d’un país o regió. Per exemple, el gal.li (Ga) i el franci (Fr) van ser descoberts a França, el germani (Ge) va ser descobert per un alemany i el magnesi (Mg) porta el nom d’una regió de Grècia (Magnèsia). Marie Curie va voler anomenar a un dels dos elements que va descobrir amb el nom de Poloni (Po) en honor a la seva pàtria. També va descobrir el radi (Ra) i va fer nombrosos estudis de radioactivitat que li van valer el premi Nobel de física (1903) i el de química (1911), i es va convertir en l’únic guardonat amb dos premis Nobel de disciplines científiques. En honor seu es va posar nom a l’element curi (Cm). Altres elements que porten nom de científic són el mendelevi (Md) en honor al creador de la taula periòdica o l’einsteni (Es) en record d’Albert Einstein. Tots ells són elements radioactius, com l’urani (U), que porta aquest nom perquè va ser descobert el 1789 just vuit anys més tard que el planeta Urà. Ja veieu, doncs, que el camí per arribar a la sistematització dels noms, símbols i propietats de tots els elements de la taula periòdica ha estat llarg i tortuós, potser tant com la tasca de recollir tots els mots d’una llengua en un diccionari, tal com va fer Pompeu Fabra amb el diccionari de la llengua catalana. Per cert, sabíeu que Pompeu Fabra era enginyer químic?p

Irene Miquel Professora de Física i Química

13


ENTREVISTA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

El cònsol dels EUA ens visita i posa el seu temps a la

internacional i intervencionista, que vol estendre nostra disposició. És amable, té sentit de l’humor. activament els seus valors democràtics (reforçat Tampoc no ens posa cap impediment, no hi ha per l’optimisme i harmonia wilsonians des de la fi preguntes ni assumptes que defugi. Encara que de la I Guerra Mundial). queda clar que la diplomàcia és un art que beu de la insinuació, de l’el•lipsi, que també A principis del segle XXI, després de la llarga trepitja sempre terreny segur i només mostra etapa marcada pel conflicte de la Guerra múscul en ocasions perfectament calculades. Freda a la segona meitat del segle XX, els EUA Això últim no és pas el nostres cas, nosaltres es troben en un món complex, multipolar, del gaudim relaxadament del cònsol sense que qual –sembla- no es poden retirar i el qual això tingui res a veure amb L’americà tranquil tampoc poden dominar. Situació paradoxal de Graham Greene. Algú que ens explica com de la diplomàcia americana que, després ha estat la seva experiència en la diplomàcia de la ingent tasca de tot un segle -més enllà de la gran potència mundial del moment, que dels errors, els compromisos, els interessos i dels ens descriu quina és la feina d’un cònsol i, a sacrificis-, albirava un consens moral força grans pinzellades, quina generalitzat del món és la seva visió sobre els Crec que és important tenir en al voltant dels valors temes més rellevants de democràtics. Però el la política internacional compte que Europa és el millor repte, la “feina” sempre dels EUA. té aquesta maledicció amic dels EEUU. Nosaltres hem de Sísif, i en el moment Potser si fóssim sudque semblava més americans hi hauria compartit històries, interessos,... i propici per all triomf recels més justificats, d’aquests principis però som europeus i no una Europa forta significa també -fins i tot els tímids i podem oblidar, com encara contradictoris diu l’escriptor francès uns EEUU forts. Especialment amb moviments de la Pierre Bergounioux, que “primavera àrab”-, la “...quan Europa va ser Espanya. crisi econòmica mundial devorada pel feixisme, té unes conseqüències els americans van polítiques que enviar els seus millors joves per socórrer-nos”. qüestionen els conceptes democràtics És evident, entrat el segle XXI, que els primers occidentals i tot plegat afegit als conflictes moments que van inspirar la diplomàcia nordregionals i al canviant equilibri de les relacions americana, amb la doctrina Monroe (1823) internacionals, que ara semblen vascular -segons la qual als EUA no els interessaven els clarament cap a la necessitat d’establir un statu problemes d’Europa, però tampoc volien la quo a la zona del Pacífic i l’evolució dels tractes intromissió de les potències del vell continent amb la República Popular de la Xina. Uns reptes en els assumptes d’Amèrica-, queden molt apassionants per a una diplomàcia activa que lluny. Això no obstant, els EUA s’han debatut al també viu, també necessita, de la competència llarg de dos segles al voltant de dos conceptes dels seus funcionaris a tots els nivells. Un d’ells és fonamentals: el de “far” i el de “croada”. El el nostre personatge entrevistat, el senyor Darby primer d’ells vinculat a l’aïllament: n’hi ha prou Parliament, cònsol dels EUA a Barcelona. Un amb mostrar el bon model democràtic dels consolat per cert, aquest dels EUA a Barcelona, EUA perquè sigui un exemple pel món, però que compleix més de 200 anys d’existència. abstenir-se de més implicacions a l’estranger. O, pel contrari, la “croada”: el compromís En el terreny particular, imagino que un cònsol

Darby Parliament Cònsol dels EUA a Barcelona 14


no ets un criminal, un terrorista o que no tens secrets malèvols en el passat. Una vegada acabat aquest procés, ets ordenat en una llista i, quan et toca, ja pots començar a treballar en el lloc on et demanen. En realitat crec que la cosa bona que té el nostre sistema per convertir-te en diplomat és que està obert a una gran varietat de persones (has de tenir més de 21 anys i posseir un títol universitari). Així que els nostres diplomats, els d’Estats Units a l’estranger, representen el país.

ENTREVISTA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

...À: Va ser seleccionat o escollit pel Departament d’Estat? D.P.: Sí, és el Departament d’Estat. Exacte. Així que el meu treball depèn de la Secretària Clinton, Hillary Clinton, la Secretària d’Estat. ...À: Quan va arribar a Barcelona? sempre veu amb ulls diferents als de la majoria de ciutadans la ciutat on desenvolupa la seva feina. Perquè, a part de fer la seva tasca professional, a part de viure-hi, també és –d’alguna manera- la seva ciutat. La ciutat on representa els interessos del seu país; la ciutat de la qual és cònsol. La conferència del cònsol sobre el model i les circumstancies electorals dels EUA s’acaba. Només som a la fi de l’hivern en un temperat país mediterrani, però l’aire s’ha impregnat de l’atmosfera del primer dimarts, després del primer dilluns de novembre de cada quatre anys (la data en què es celebren sempre les eleccions presidencials als EUA). Sota aquest influx comencem la nostra conversa. ...Ànsia: Senyor Còsol, primer de tot gràcies per dedicar-nos tan amablement aquests minuts. La primera pregunta és òbvia. Com va convertir-se en cònsol? Senyor Darby Parliament: Per arribar a ser un cònsol has de passar per un procés molt llarg. Vaig començar amb un examen escrit, una prova escrita. Quan passes la prova escrita, has de fer un examen oral, una sèrie d’entrevistes orals, situacions hipotètiques, on es parla una mica sobre la teva experiència, el teu passat... És un procés molt intens, un dia només presentantte a tu mateix. Després, si ets seleccionat, passes per un procés d’investigació per assegurar que

D.P.: A l’agost de 2009, és a dir, fa més o menys dos anys i mig. Però no estaré aquí per molt més. Aquest estiu me’n vaig. Solen ser 3 anys de treball en el mateix lloc i el pròxim serà a Washington D.C. i estaré treballant sobre Burma, Laos i Cambodja, en assumptes asiàtics. Per això cal destacar que el nostre treball no només és atípic perquè canviem el lloc on vivim, sinó també per quin és el nostre treball. ...À: On ha treballat abans? D.P.: Vaig començar a l’Aràbia Saudita. Hi vaig estar un any més i desprès vaig passar dos anys a la nostra ambaixada a Caracas, Veneçuela. I, ara, estic aquí, així que aquesta és la tercera destinació. ...À: Ha tingut experiències interessants en la seva carrera com a cònsol? D.P.: Moltes, moltes. I és molt emocionant perquè canvies el teu treball cada pocs anys. Per exemple, a l’Aràbia Saudita vaig treballar a l’Oficina d’Afers Polítics i Militars, la qual cosa volia dir que jo era l’enllaç del Departament d’Estat entre els EEUU i el govern saudita. A través d’aquest treball vaig fer moltes coses interessants, incloent ajudes perquè es celebressin visites del vicepresident Cheney, quan ell era a l’Aràbia Saudita, la secretària d’Estat, Condoleeza Rice, el governador i la Junta de Caps de l’Estat Major de les Forces

15


ENTREVISTA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Armades,... Molts visitants d’alt nivell visitaven l’Aràbia Saudita per reunir-se amb el govern. Així, vaig estar present en reunions amb el rei de l’Aràbia Saudita i el príncep hereu parlant de coses que a tots ens preocupaven: assumptes de seguretat,... Moltes experiències interessants durant la meva carrera. ...À: La tecnologia ha creat molts canvis a la nostra societat. Com han afectat aquests canvis en tecnologia i comunicació en el seu treball aquests darrers anys? D.P.: Positivament. L’ús de la tecnologia ha estat com una eina addicional que podem utilitzar per arribar a més gent, tant si és posant informació a la pàgina web del Departament d’Estat o arribant als habitants de tot el món a través del Facebook i del Twitter. El consolat aquí a Barcelona té una pàgina web al Facebook en marxa. Hi posem molta informació. A totes les nostres ambaixades americanes a tot el món usen el Facebook, el Twitter, el Youtube i altres mitjans socials que arriben a la gent. També crec que ajuda a la gent a entendre que nosaltres estem disponibles per a qualsevol persona, i que nosaltres volem estar oberts i poder-nos comunicar i parlar no només amb el governs on estem sinó amb la gent que viu allà. ...À: Quines són les diferències entre una ciutat com a Barcelona i aquells països o ciutats en conflicte o guerres?

16

D.P.: Cada dia. Quan em van agafar en el servei d’estrangeria vaig llegir una novel•la del 1950. Es deia “The Ugly American”, una expressió que és molt coneguda arreu del món. La novel•la ens parla de la importància de qualsevol diplomat, en concret d’un que tracta de sortir del cercle diplomàtic i apropar-se més a la gent del carrer. El marc geogràfic és al Sud-est d’Àsia i el protagonista treballa en les necessitats als pobles i deixa més apartades les ciutats. Aquí treballant a Barcelona, he pogut desenvolupar diferents perspectives sobre Catalunya que les que tenen els meus companys a Madrid.

D.P.: Sí, bona pregunta. Les nostres tasques són sempre diferents segons el lloc on estem, però les més importants són sempre les mateixes. Sempre ens esforcem a mantenir i establir relacions, bones relacions, amb el govern local. La nostra base més important a l’estranger és protegir els ciutadans americans i fer-nos arribar a un ampli públic. Per suposat que a llocs com Catalunya aquestes tasques són més fàcils que a zones en guerra, ja que en aquestes estem limitats per preocupacions de seguretat. En aquests llocs depenem de pures decisions polítiques i hi ha més restriccions. Tot i així, continuem fent les nostres tasques, a l’Iraq, a l’Afganistan,... a llocs en conflicte.

...À: Aquest novembre hi ha eleccions als EEUU. Quin és el seu paper durant aquests mesos?

...À: Els cònsols i els ambaixadors des de sempre han evocat una imatge literària i romàntica. Se sent o alguna vegada s’ha sentit així en el seu treball com a cònsol?

D.P.: Primer, les eleccions passen per una fase primària per saber on volem veure anar el país. Els candidats fan discursos parlant dels temes que tractarien si entressin en el govern, encara

D.P.: Una gran part del meu paper a l’estranger és explicar les nostres eleccions i fer que la gent les entengui i informar-los. Jo no puc estar en cap posició política. No importa qui és el president. Només tenim aquest paper de parlar sobre la política d’Estats Units i ajudar a entendre com són realment els EEUU, sobretot en un any d’eleccions quan molta atenció internacional s’enfoca en el nostre país. ...À: Què creu que hi ha en joc en les pròximes eleccions presidencials al seu país?


que del que més es parla és d’economia, com a Espanya. Llavors crec que el que hi ha en joc depèn de quin líder creuen els americans que és més eficient per guiar Amèrica, quin és el més qualificat per governar els pròxims anys i millorar l’economia, i també com tractarà els altres temes que proposa: seguretat, immigració... ...À: La relació amb Europa i els EEUU s’ha fet més tensa a causa de les contínues recessions. També se sap que els EEUU està interessat a intensificar les relacions econòmiques amb països d’orient com la Xina i l’Índia. Creu que els Estats Units d’Amèrica ha canviat la seva perspectiva d’Europa en l’economia global?

estem intentant arribar a un acord. Per això dic que és una relació complexa per arribar a acords i també per fer-los saber els nostres desacords. ...À: Molta atenció internacional s’ha enfocat en el Pròxim Orient pel conflicte amb Síria. El problema sirià complicarà l’aliança amb Israel. Què pensa sobre això i com creu que influirà a les eleccions al novembre?

ENTREVISTA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

D.P.: Bé, en realitat vaig estar vivint a Síria abans de començar en el Servei d’Estrangeria. Vaig passar-me tot un any estudiant àrab a Damasc, o sigui que conec el país molt bé. Els sirians són, crec, la gent més maca i amistosa que mai he D.P.: No, crec que és important tenir en compte conegut al món. Ara, veure el que està passant, que Europa es el millor amic dels EEUU. Nosaltres el que està fent el govern a Síria -atacant els seus hem compartit històries, interessos... i una Europa ciutadans- és lamentable, inacceptable. Els forta significa també uns EEUU han dit clarament EEUU forts. Especialment Els sirians són, crec, la gent més que el President Assad amb Espanya. És just dir s’ha de retirar i parar la que la nostra relació és maca i amistosa que mai he violència amb la gent tan bona com mai ha perquè s’han de trobar estat a la història, tenint conegut al món. Ara, veure el maneres de resoldre el en compte que sempre conflicte pacíficament i hem tingut una bona que està passant, el que està poder crear oportunitats relació amb Espanya. I i assegurar les llibertats continuarà creixent la fent el govern a Síria -atacant els d’expressió de la gent. nostra relació, per fer-se seus ciutadans- és lamentable, més forta. ...À: Què pensa sobre Wikileaks i la privatització ...À: Com és la relació inacceptable. d ’ i n f o r m a c i ó entre la Xina i els EUA? governamental dels Poden dos grans poders EEUU? Què pensa sobre tenir una bona relació encara que no tinguin els Bradley Maning, un dels líders de Wikileaks, mateixos interessos? nomenat pel Premi Nobel de la Pau 2012? D.P.: És clar que sí. Molt bona pregunta. La nostra relació amb la Xina és complexa. No sempre estem d’acord. El president Obama i la secretària Clinton van deixar molt clar que quan no estiguéssim d’acord amb la Xina, havíem de ser francs i directes, fent saber a la Xina que no hi estàvem d’acord. Per això sempre intentem parlar de coses que els dos països estiguem d’acord. Recentment, com hauràs llegit, la delegació dels EEUU ha retornat de Pequín on va tractar un acord molt important sobre el programa d’armes nuclears a Corea del Nord i ells van acceptar una intervenció internacional per tractar aquest assumpte. El viceprimer ministre de la Xina va passar un dies als EEUU i durant la seva visita es va parlar sobre les àrees de cooperació enenergia, assumptes medioambientals i altres assumptes en els quals

D.P.: Cada vegada que hi ha una divulgació no autoritzada d’informació -informació confidencial- té el potencial de ser molt perjudicial, no només per a les relacions del govern sinó també per als individus. Bradley Manning és un soldat de l’armada privada. Ell havia jurat complir la constitució dels EEUU i defensar els seus interessos, però va violar la confiança del govern americà i dels mateixos americans. Va ser un incident desafortunat. Des d’ara, hem revisat la forma com distribuïm la informació internament i hem pres mesures perquè no torni a passar. Va ser un accident lamentable i inacceptable. ...À: No el podíem deixar marxar sense preguntar la seva opinió sobre el següent assumpte. Fa dos anys l’actual secretaria d’Estat, Sra. Hilary

17


ENTREVISTA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Clinton, va dir públicament que els EEUU no s’oposarien a una possible independència de Catalunya (referint-se als 14 punts del President Wilson en 1918 al final de la Primera Guerra Mundial i segons el dret d’autodeterminació). No obstant, la setmana passada, l’ambaixador dels EEUU a Madrid, Alan Solomont, va dir que “Catalunya no és Escòcia”. Què pensa com a cònsol a Barcelona? Ha tingut oportunitat de parla amb l’actual President de la Generalitat, Sr. Mas, sobre aquest tema? D.P.: Penso, que això és un problema de i per Espanya igual que Anglaterra ha de decidir sobre el futur d’Escòcia. Cada país és diferent i té diferents interessos i identitats internes, però no és una cosa en la qual ens hem de ficar, comentar, ni intervenir. Com a part de les nostres tasques com a diplomats, especialment a Catalunya, parlem amb persones de diferents visions: alguns que desitgen una independència de Catalunya i altres que desitgen que Catalunya tingui una relació més forta amb el govern central de Madrid. En qualsevol d’aquestes reunions, nosaltres escoltem i entenem les aportacions, sent reportades als nostres companys ambaixadors a Madrid i a Washington perquè la gent entengui quins assumptes es tracten. Però com dic, no tractem aquests temes. És qüestió del govern espanyol i català que decideixin què fer amb aquesta regió. Fins aquí l’entrevista. Als coneixements i amabilitat del senyor Darby Parliament devem el que hem après (en les seves respostes i també en la seva conferència anterior) sobre

18

la feina de cònsol, la diplomàcia, de política americana o una certa inquietud europea sobre el futur. Encara que, en aquest context de joves ciutadans europeus que l’han escoltat o més tard el llegiran, es fa estrany recordar les paraules del mític President de la Reserva Federal dels EUA entre 1987 i el 2006, el Sr. Alan Greenspan, en el moment de deixar el càrrec i fer una valoració de com seria el món en aquest segle XXI. Greenspan feia explicita la seva visió d’un món en el qual la Xina seria la fàbrica, Índia l’oficina, els EUA la caserna i Àfrica la deixalleria. Preguntat pels periodistes sobre l’oblit del vell continent, va exclamar: “Ah! Europa… el geriàtric”. És poc després de les dotze del migdia quan el representant dels EUA ens deixa. El sol només pot anar cap a l’oest. El senyor cònsol marxa en el seu robust Chevrolet de rotunda graella frontal per un camí emmarcat per alts i vells plataners a banda i banda, com una pintoresca carretera francesa fotografiada per Cartier Bresson, com un carrer de l’eixample barceloní. El sòlid cotxe nord-americà s’allunya lentament del taciturn paisatge europeu on hem escoltat les seves paraules. Bon viatge i sobretot bona estada entre nosaltres, senyor cònsol. Gràcies, Mr. Darby Parliament.p

Equip de Redacció d’...Ànsia

Agraïm l’ajuda inestimable de Lauren Frazee, auxiliar de conversa en Llengua Anglesa de l’Institut Numància, i de Carmina Martí, profesora d’Economia .


NÚM. 8 - ABRIL 2012

Títol: Viatges paral·lels

Autora: Marta Gómez

19


LLIBRES

NÚM. 8 - ABRIL 2012

UN LIBRO PARA VIAJAR, UN VIAJE PARA CREAR José Ramón Sampayo Rodríguez es actualmente Jefe del Departamento de Lengua y Literatura Española del Instituto Tegueste de Canarias, con más de 25 años de ejercicio docente activo. Es maestro/diplomado de EGB por la Escuela Universitaria del Profesorado de Santiago de Compostela; licenciado en Hispánicas por la Universidad de Barcelona. Ejerció su docencia en el IES Barri Besòs de Barcelona, entre otros renombrados institutos catalanes. Ha publicado en la prestigiosa editorial alemana Reichenberger un libro de investigación sobre “La locura erasmista en El Licenciado Vidriera de Miguel de Cervantes”. Actualmente está investigando “Lo afroantillano y lo real maravilloso en la primera narrativa de Alejo Carpentier”. También publicó un estudio minucioso sobre “Terramores del herreño Víctor Álamo de la Rosa” en la histórica revista lagunera Cuadernos del Ateneo. Fue director del Libro-Fórum de la Biblioteca Municipal Central de Santa Cruz de Tenerife sobre autores canarios en ejercicio. Viajero impenitente, Cuaderno Feriado es su primera novela de viaje y os la queremos presentar como una propuesta a tener muy en cuenta.p

LA FIESTA DE LAS VOCES Viajero, allende los mares, desde la isla caribeña de Cuba hasta esta otra isla macaronésica de Tenerife; en medio, dos continentes, dos mares y un océano, como números capicúas, una disposición simétrica que se cerrará circularmente en este interesante y sugestivo peregrinaje de José Ramón Sampayo. Cuaderno Feriado es un libro de viajes y este género suele tratar de las experiencias y observaciones realizadas por un viajero que, ocasionalmente, pudieran estar ilustradas con mapas, dibujos, fotos, etc. Sampayo, en cambio, opta por estampar su Cuaderno con las voces que él elige, bien porque le vienen dadas por la realidad, bien porque las busca a propósito para su deleite y, por tanto, también para el nuestro. Porque a quienes les guste y amen la Historia y la Literatura, esta es una oportunidad deliciosa para gozar de ambas. Estamos, pues, ante una novela sonora porque está plena de voces: anónimas y corrientes que se oyen en el avión, nada más despegar; de escritoras y escritores como Doris Lessing,

20

Laura Gallego, Antonio Colinas, Luis Feria; de los diarios leoneses, de romances anónimos, de inscripciones y grabados en piedras milenarias; de guías turísticas que hablan de Historia y museos de León; de los apuntes tomados de las ponencias del Congreso sobre Literatura medieval. También la voz del librero y la voz de una canción popular canaria y la voz de Pasolini. Es la fiesta de las voces, es la fiesta de las palabras, es Cuaderno feriado. Y por encima de todas ellas, la voz que nos cuenta las peripecias del viajero que anota en su cuaderno cuanto ve, oye, siente y piensa. Es la voz en primera persona que comparte, al que quiera viajar con él –como en el “Romance del marinero”-, sus particulares sensaciones, sus íntimos temores, sus más recónditos secretos, las esperanzas y las incertidumbres sobre el futuro del personaje y el tiempo que le ha tocado vivir. Igual que a Uds. amables lectores…, pero mejor les dejo con una primera cala, con la…p

Maca Martinón


CUADERNO FERIADO Este Cuaderno Feriado es un libro de viaje y no lo es. Es una declaración de amor a Cuba, León y Tenerife, y es además una introspección singular en el alma del viajero. Hay que enfrentarse a este libro con espíritu viajero, es decir, con afán de sorprenderse y aventurarse por caminos solo aparentemente trillados. Quizás nos ayude a descubrir nuestro propio viaje interior. Ernesto Suárez, un gran lector y viajero, decía: He sonreído mucho leyendo tu Cuaderno Feriado. He sonreído por lo que cuentas y, también, al descubrir que me estabas engañando. Al comenzar su lectura asumí que el cuaderno era algo así como un revuelco de tus andanzas, pensamientos y emociones como viajero: espiritismo al fin y al cabo. Todo me lo confirmaba. Particularmente que el cuaderno en sus primeras páginas reprodujera

Títol: Quotidianitat llunyana

esa especie de monólogo interior querido por los autores modernos y no tan modernos (Virginia Wolf, Joyce… Martín Santos). Me hacías creer cómo había de leer tu libro para, inmediatamente, torcer el gesto. Sólo cuando el protagonista de este cuaderno no está en sitio alguno (es decir cuando está subido en un avión en medio del océano) habla en primera persona. Cuando se baja del avión y echa a andar esa voz en primera persona se trasmuta en tercera persona. ¿Quién está, por tanto, narrándonos el viaje?

LLIBRES

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Esa y otras muchas incógnitas las descubrirás tú mismo a medida que viajes con este Cuaderno Feriado. ¡Feliz viaje!p José Ramón Sampayo Escriptor

Autora: Marta Gómez

21


RECOMANACIONS PER SANT JORDI

NÚM. 8 - ABRIL 2012

E

l psicoanalista (Zeta, 2003) de John Katzenbach. Qui es podria imaginar que just el dia del seu aniversari, el psicòleg Frederick Starks rebria un missatge: “Feliç aniversari, doctor. Benvingut al primer dia de la seva mort”. El psicòleg Starks haurà de jugar amb tot el que té si vol salvar la seva vida, només té 15 dies i tot haurà acabat. Qui li diria a Starks que el fill d’una antiga pacient li acabaria preparant un joc per a salvar la seva vida? El llibre és ric en descripcions i utilitza un vocabulari treballat però fàcilment comprensible. L’autor, John Katzenbach, ha sabut fer de la seva novel•la un gran relat ple de misteris que t’atrapa des del primer moment amb un final sorprenent i totalment imprevisible, i dóna, al final, un gir radical a la trama de la novel•la. Aconseguirà guanyar l’assassí en el seu propi terreny? Només hi ha una manera de saber-ho.p

Soy

Leyenda (Minotauro, 2007) de Richard Matheson. En aquesta novel•la se’ns explica una història de solitud i aïllament, de lluita per la supervivència i ganes de descobrir què ha passat amb el món després d’una devastadora guerra bacteriològica. L’autor carrega sobre Robert Neville (l’última persona a la Terra) tots aquests conflictes i responsabilitats i el situa en una Los Angeles infestada per éssers que fins aleshores només eren producte de la nostra imaginació: vampirs. Uns vampirs, però, que difereixen del clàssic mite i podrien qualificarse d’esgarrifosament humans. La novel•la, alhora lleugera i commovedora, aconsegueix transmetre al lector la sensació de vulnerabilitat pròpia d’algú que viu totalment sol i amb el pes de la pèrdua de familiars i amics i, en última instància, ens fa reflexionar sobre l’ètica i la moral humanes i sobre el veritable sentit de l’expressió “adaptar-se o morir”.p

Daniel Ruiz Marc Rodríguez

M

aus (Mondadori, 2007) d’Art Spiegelman. Es tracta d’una novel•la gràfica en la qual l’autor narra en primera persona les vivències del seu pare, un supervivent del camp de concentració d’Auswitch, i de la seva família. Els personatges estan representats per animals i simbolitzen clarament el diferent paper que van tenir en la història. Però la novel•la no es queda aquí i ens presenta la complexa relació entre el pare i el fill, provocada en part per les conseqüències psicològiques que el pare va patir.p Carmina Martí

Sin noticias de Gurb (Seix Barral, 2002). Aquesta és una novel•la breu escrita pel barceloní Eduardo Mendoza sobre un extraterrestre que busca a Gurb, un altre extraterrestre que ha adoptat la forma de la cantant Marta Sánchez per sortir a investigar la Barcelona preolímpica. I és a través d’aquests ulls foranis que l’autor aprofita per fer una denúncia sobre l’absurditat de la societat consumista a través de la ironia i la paròdia. És una novel•la de lectura fácil i amena però altament recomanable.p

C

leptopía (Lengua de Trapo, 2011) de Matt Taibbi. Considerat per la crítica nordamericana ( Time, The Washington Post, The New York Times) com un dels millors llibres sobre les raons de la crisi financera actual, l’obra és un exhaustiu relat, ple d´humor negre i mala llet, sobre els esdeveniments i els protagonistes que portaren a la fallida i posterior salvament de l´economia nord-americana. Des del “mayor capullo del universo” (Alan Greenspan), fins al frau d´Obama amb la llei sanitària, passant pel mafiós comportament de la banca amb les hipoteques subprime o la salvatge especulació en els mercats dels aliments. I, per suposat, Goldman Sachs: “Lo primero que has de saber es que Goldman Sachs está en todas partes”. No et conformis a patir la crisi: enten-la, indigna´t i reacciona!p Sergi Cervantes

Brigit Rubio

22


6

58 (Rocaeditorial, 2010) de John Verdon. Es tracta d’una novel•la que forma part d’una esperada trilogia de l’escriptor i periodista que tant fervor està creant als EEUU i a Europa. Novel•la de terror i policiaca, un thriller que intenta descobrir missatges interessants a Mark Mellery. El criminal que els envia pot esbrinar, fins i tot abans d’enviar les cartes, el número que aquest demana que pensi Mellery Impossible? Resoldrà el cas David Gurney. Un cas que el capficarà en la història i qui sap qui pot acabar sent el criminal buscat…Fantàstica i ràpidament llegible..p Daniel Montes

HHhH (Seix Barral, 2011) de Laurent Binet. Hi ha historia escrita, història oblidada i historia per descobrir. Així és com Laurent Binet, ens descobreix un dels episodis més emocionants de la Segona Guerra Mundial, és l’operació “Antropoide”. Sota un misteriós i enigmàtic títol i amb Praga com a principal escenari, s’amaga “el cervell de Himmler es diu Heydrich”. Delacions traïdores, lluites injustes i moments entranyables, episodis reals que s’amaguen en una apassionant novel•la històrica, que et deixa viure un relat que mai es pot oblidar.p Paula Novales

E

l noi del pijama de ratlles (Empuries, 2009) de John Boyne. He escollit aquest llibre, basat en l’època del nazisme, perquè és un dels meus llibres preferits; em sembla una història real, de dos nens que, tot i les diferències polítiques, tenen una amistat més enllà del color de la pell o dels avantpassats que tenen. La història acaba, amb tots dos nens ofegats en una càmera de gas, pensant que era un refugi per a la pluja. Recomano el llibre, perquè ens pot fet valorar, la sort que tenim de viure en un país amb llibertat d’opinió i on no et jutgen segons la teva nacionalitat.p

M

arina (Edicions Edebé, 1999) de Carlos Ruiz Zafón. Oscar Drai és un estudiant d’un internat i un dia decideix escapar-se. En aquesta escapada coneix una noia, la Marina, i el seu pare. La Marina explica a l’Oscar que el seu pare esta molt malalt i no viurà molt més, per això ella sempre l’està cuidant. Al dia següent es troben i arriben a un cementiri, allà troben una dona amb un vestit llarg negre deixant unes flors en una làpida on hi ha una papallona negra. Des d’això, l’Oscar i la Marina es veuen involucrats en una historia tràgica, misteriosa i romàntica entre Eva Irinova i el seu marit, Mijail Kolvenik del qual no podem parlar com un ésser humà. Recomanaria aquest llibre perquè des de la primer pàgina t’hi enganxes i és una història de misteri i romàntica molt bonica que passa a Barcelona i el final mereix molt la pena.p Clara Martín

M

etro 2033 (Timun Mas, 2009) de Dimitry Glukhovsky. Després d’una guerra devastadora, el món ha quedat sotmès a una mortal radiació. Els pocs humans que han aconseguit sobreviure s’han vist obligats a viure a les entranyes del metro, l’únic lloc on la radiació no és present. Però això no vol dir que sigui un lloc segur, ni molt menys, s’hi poden trobar criatures monstruoses i, a part d’això, la bèstia més perillosa de totes: l’home. La societat està organitzada en diferents grups ideològics. En aquest panorama entra en acció el nostre protagonista, Artyom, un jove soldat, que serà l’encarregat d’arribar al centre del Metro, per avisar del perill que aguaita a tota la xarxa metropolitana. D’ell dependrà el futur de la humanitat. El millor del llibre és com l’autor aconsegueix transmetre’t l’atmosfera que es viu a cada moment, aconsegueix que et sentis identificat amb el protagonista i que te’n preocupis. Un gran llibre que recomano a tots aquells aficionats al gènere fantàstic.p

RECOMANACIONS PER SANT JORDI

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Nil Sampayo

Clara Verdugo

23


ACTUALITAT

NÚM. 8 - ABRIL 2012

JUSTÍCIA I POLÍTICA L

a subordinació de la justícia a la política és un dels temes més presents avui en dia, i del qual es fa ressò als mitjans de comunicació de l’stat espanyol. Aquesta opinió s’ha generat a partir de diversos fets marcats tant pel Consell General del Poder Judicial, com pel Tribunal Constitucional, que han mostrat, per molts, una vinculació ideològica envers els dos grans partits espanyols, PP i PSOE, i fa perdre independència jurídica en aquells temes que es consideren políticament estratègics per aquestes dues formacions en els últims trenta anys. La divisió de poders ha deixat de ser una realitat per convertir-se, en moltes ocasions, en una simple formalitat. En aquest número 8 d’...Ànsia hem volgut tractar aquest tema a dos anys vista de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a pocs mesos de la resolució final del processament al jutge Baltasar Garzón on apareixen trets marcadament polititzats farcits de criteris jurídics on ofereixen una visió aproximada dels interessos ideològics que es belluguen en aquests camps.p Diana Rodulfo Estudiant de Batxillerat

ESTÀ POLITITZAT EL PODER JUDICIAL? “Declaro que la justícia no és altra cosa que la

il•lustre pensador francès. Avui, l’anomenat conveniència del més fort”. Aquesta definició, Poder Judicial (CGPJ*) ve a ser una mena de feta per Plató fa 2.400 anys, resumeix amb retrat en miniatura de les dues grans forces matemàtica històrica una realitat constant polítiques bessones representades al Parlament que emmarca el concepte “Justícia” arreu del espanyol. Un mimetisme que, d’una forma temps. Però no va ser desacomplexada, ha fins a Montesquieu que L’anomenat Poder Judicial ve seguit el mateix Tribunal es va formular la teoria Constitucional. Des sobre la separació a ser una mena de retrat en de Catalunya, aquest de poders (executiu, país que no existeix legislatiu i judicial) com a miniatura de les dues grans per aquests nobles base de l’Estat modern. juristes (qualsevol Aleshores, els ciutadans forces polítiques bessones dia igual declaren van començar a inconstitucional la llei de d e s e m p a l l e g a r - s e representades al Parlament la gravetat), hem pogut dels seculars poders tastar el dogmatisme despòtics que els espanyol. Un mimetisme que, que comporta la governaven. Però politització partidista a l’Estat espanyol, d’una forma desacomplexada, de la justícia, capaç de tradicional terreny desautoritzar no tant adobat per usurpadors ha seguit el mateix Tribunal sols tot un Parlament, i uniformats, això de sinó també la voluntat Montesquieu ben segur Constitucional. d’un poble reflectida que a molts els va sonar en referèndum. Els molt més a una marca de cava català que no prejudicis tardofranquistes d’una o dues pas a un escriptor. Potser sigui per aquest motiu persones, col•locades expressament en aquest (segur que n’hi deuen d’haver d’altres) que hi tribunal per un partit, han acabat tenint més ha una permanent i constant campanya de valor que la decisió lliure i democràtica de boicot als famosos principis elaborats per aquell milions de persones.

24


Sens dubte que hi ha moltes veus que, des de dins al febrer de 2012, l’actual president, Carlos Divar, de l’entramat judicial de base, demanen una nomenat per aquest càrrec pel socialista José L. major desvinculació dels seus màxims òrgans Rodríguez Zapatero, va mostrar la seva immensa d’aquest tòxic camp polític i partidista. Cal benevolència jurídicalingüística, en seu judicial, dir, però, que aquestes pertorbacions tan sols comparant aquesta llengua amb el bon tracte es donen a la cúspide que ell va donar un dia del Poder Judicial i molt a un home que parlava rarament en el restant Aquesta justícia és, a més, mandinga. Sens dubte 95% que conformen la que el progrés cultural, immensa majoria de bàsicament i genèricament ideològic i polític en tribunals d’instància aquest camp, tal com i d’apel•lació que masculina, lingüísticament es pot veure en el es dediquen a pensament dels darrers resoldre, diàriament, monolingüe i ideològicament màxims representants la desproporcionada del Poder Judicial, ha tasca de conflictes que conservadora o estat impecablement anualment es presenten significatiu en el temps. als jutjats (**). Aquí, ultraconservadora. Si el president designat l’opinió pública sembla per la dreta espanyola tenir una millor opinió d’aquest servei públic. va fer un símil amb un ball regional, l’escollit per la suposada esquerra espanyola ubica el tema Aquesta “justícia del més fort” que centralitza “alienígena” d’aquest idioma nostre dins d’un els seus alts tribunals en l’àmbit geopolític de la context sintàctic. Sens dubte un espectacular i “villa i corte” de Madrid és, a més, bàsicament inapel•lable avenç. i genèricament masculina, lingüísticament monolingüe i ideològicament conservadora o M’hagués agradat comentar la destitució, ultraconservadora -en aquest últim cas, segons l’any 2003, del màxim responsable de la la lògica posició que tingui l’observador. Raons Fiscalia Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, aquestes que comporten, sociològicament, pactada pels dos grans partits polítics estatals; una millor predisposició a assumir alguns principis de les polèmiques sentències absolutòries del polítics, culturals, històrics, religiosos, mediàtics, president del Banc de Santander, Emilio Botin, morals i ètics, en detriment d’altres, en l’exercici pel Tribunal Suprem, o la decisió pòstuma del de la tasca jurisdiccional i en determinats temes. govern socialista d’indultar a Alfredo Sáenz, mà Però l’existència de diferències polítiques, dreta de l’anterior banquer; i, fins i tot, parlar culturals o ideològiques, que lògicament del cas d’Enric Duran i la “llei de l’embut”, però existeixen, no sempre són massa notables. potser aquests temes sortien massa del propòsit Vegem-ne un parell, d’exemples. Així, si al gener de l’enunciat d’aquest escrit.p de 2006 l’anterior president del CGPJ, Fco. J. Hernando, nomenat pel popular J.M. Aznar, va comparar l’aprenentatge del català per a un Damià T. Niane jutge que arriba a aquesta terra com una opció Jurista i escriptor a l’alçada de qui decideix aprendre sevillanes;

ACTUALITAT

NÚM. 8 - ABRIL 2012

* El Consejo General del Poder Judicial és l’òrgan de govern del Poder Judicial i la seva màxima funció és vetllar per la independència de jutges i magistrats de la resta de poders de l’Estat. ** L’any 2010 es van presentar 9,3 milions d’assumptes judicials, a tot l’Estat, que es van repartir per a la seva resolució entre els 4.600 jutges i magistrats que conformen els Tribunals.

25


ACTUALITAT

NÚM. 8 - ABRIL 2012

JUDICI I CONDEMNA D’UN JUTGE ESTRELLA (Els set pecats capitals de Baltasar GARZÓN i el Tribunal Suprem)

En

l’àmbit dels operadors jurídics i resta de professionals que treballem dins del món de la justícia, a ningú li ha sorprès la condemna dictada pel Tribunal Suprem contra el jutge Baltasar Garzón. Lluny del que recullen molts mitjans de comunicació i l’opinió generalitzada de la ciutadania, es tracta d’una decisió jurídicament correcta atès que les proves practicades en el judici oral en relació a les escoltes telefòniques que va ordenar contra els imputats del cas Gürtel i els seus advocats defensors han demostrat que va vulnerar drets fonamentals recollits de forma explícita en l’art. 24.1 CE i art. 579 Lecrim.

continuació delictiva quan el seu client roman pres en un centre penitenciari. La legislació i jurisprudència internacional matisa que només es poden intervenir i gravar les converses que mantenen els advocats i els clients quan s’estigui investigant delictes molt greus, com en afers de terrorisme o segrests de persones, amb l’objectiu de posar fi a una conducta d’alt risc i obtenir proves que garanteixin la ulterior condemna dels culpables.

Tant el Tribunal Europeu de Drets Humans com el Tribunal Constitucional espanyol han dictat sentències des de l’any 2004 on es recorden Esdevé imprescindible acceptar aquesta aquests límits, i els jutges no les podem ignorar. premisa de legalitat abans d’entrar a analitzar Malauradament, estic convençut que el si el judici ha estat just company Garzón ho i s’han respectat totes Ho lamento sincerament perquè sabia i, malgrat tot, les garanties que el va decidir infringir la company Garzón, a qui era un company que s’havia llei amb l’objectiu personalment respecto -lloable, però no legítimi aprecio, té dret com guanyat a pols l’estima de d’esbrinar on havien qualsevol altre ciutadà anat a parar els diners en un Estat democràtic. molts altres jutges i ciutadans obtinguts de manera il•lícita pels imputats de Els jutges estem amb la seva incansable la trama de corrupció sotmesos a la llei per Gürtel, amb l’ajut de damunt de tot i, per tant, tasca de persecució de crims càrrecs polítics del Partit mai podem motivar Popular a les comunitats les nostres decisions internacionals , narcotràfic i de Valencia i Madrid. La amb l’argument que conseqüència és prou el fí justifica els mitjans. terrorisme. Però em temo que coneguda. El Tribunal Menys encara si la Suprem l’ha jutjat, resolució que dictem el “personatge estrella” ... ha condemnat i expulsat ordena la privació de la carrera judicial. o restricció de drets acabat menjant-se la persona. fonamentals. I el dret Ho lamento sincerament de confidencialitat en les comunicacions entre perquè era un company que s’havia guanyat advocat i client és un d’ells. Tot el sistema jurídic a pols l’estima de molts altres jutges i ciutadans penal es construeix damunt d’aquesta garantia, amb la seva incansable tasca de persecució tant a Espanya com a la resta d’Europa i dels de crims internacionals , narcotràfic i terrorisme. EEUU. Per tant, qualsevol resolució que afecti Però em temo que el “personatge estrella” que aquest dret bàsic ha de ser molt meditada i ell mateix ha ajudat a crear, amb la connivència s’ha d’emparar en indicis de criminalitat clars, de determinats mitjans de comunicació, ha en especial, en allò que afecta la imputació acabat menjant-se la persona, fins al punt de que l’advocat està col•laborant amb la creure que estava per damunt de la llei.

26


I aquí rau la clau de volta de tot el que ha passat. i cas Santander) en són un clar exemple. Molt En el decurs d’aquests darres 10 anys, ha anat em temo que, si qualsevol altre jutge hagués fet creant-se enemics molt poderosos tant dins la el mateix que Garzón només li haurien obert un judicatura com en els àmbits polítics i financers. expedient disciplinari per abús en l’exercici de Ni el Partit Popular, ni el PSOE, ni el Consejo les seves competències, amb imposició d’una General del Poder sanció lleu. Però –i com a Judicial li tenien ja gaire Molt em temo que si qualsevol jutge em dol molt haversimpatia, malgrat que ho d’admetre- aquí no en el seu moment tots altre jutge hagués fet el mateix s’han jutjat i condemnat van intentar aprofitarnomés uns fets se’n, de la seva fama que Garzón només li haurien jurídicament discutibles internacional, tot sinó la persona que els aplaudint algunes de obert un expedient disciplinari ha comès. les seves agosarades decisions. Però quan es per abús en l’exercici de les Mals temps, doncs, per va atrevir a investigar a la imatge de la justícia. afers on alguns seves competències, amb S’han carregat no tant d’aquests Poders sols un jutge estrella, de l’Estat podien imposició d’una sanció lleu. sinó que han creat un resultar esquitxats, va mite, i han malmès començar una recerca una vegada més la conjunta dirigida a esbrinar tots i cada un dels confiança que els ciutadans han de tenir seus passos, tant en l’àmbit professional com en els tribunals; i això pot arribar a fer un mal personal, a l’espera que cometés algun error irreparable en la democràcia.p greu. Santiago Vidal Els tres processaments penals a què se l’ha Magistrat de l’Audiència Provincial de sotmès (cas Gürtel, cas Fosses del franquisme, Barcelona i professor de Criminologia.

Títol:Pensament constant

ACTUALITAT

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Autora: Marta Gómez

27


CINEMA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

THE ARTIST FITXA TÈCNICA Any de producció: 2011 Director: Michel Hazanavizius Repartiment: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, John Goodman, James Cromwell. Música: Ludovic Bource Nacionalitat: França.

Em

pregunto què va posar-li el director en la beguda al productor de THE ARTIST perquè acceptés invertir el seus diners en un projecte a primera vista tan anacrònic: “Escolta, noi, vull fer una pel•li muda en blanc i negre, amb cartellets escrits amb les frases clau i amb una banda sonora que recordi les orquestres que acompanyaven les projeccions de l’any de la picor. Beu, maco, beu...” Aquesta aposta arriscadíssima, en plena era dels efectes especials omnipresents i del so digital i que podria haver estat un estrepitós fracàs comercial, s’ha convertit en un dels productes més interessants que han sorgit darrerament, una genialitat “modernament camp”, clàssica i innovadora alhora. George Valentin (sona com “Valentino”, oi?), un ídol seductor del cel•luloide amb el carisma d’un Douglas Fairbanks, coneix l’encisadora Peppy Miller (interpretada per una estupenda Bejo, que ens roba el cor des del primer moment), quan la joveneta s’està buscant la vida com a extra als estudis cinematogràfics on ell és l’estrella absoluta. Naturalment, salta l’espurna... Estem a l’any 1927, data que marca una fita en la història del cinema en aparèixer les primeres pel•lícules parlades. El so donarà pas a noves formes de narrar i d’actuar, però també acabarà amb les carreres de molts actors i actrius que no van poder adaptar-s’hi (títols emblemàtics com ara “Sunset Boulevard” o “Cantant sota la pluja” es situen en aquest context). Aquí comença el descens vertiginós de Valentin, que va caient en la ruïna i l’oblit a la mateixa velocitat que Peppy es va convertint

28

en una estrella adorada pel públic. Hi ha, és clar, romanç en l’aire, però l’orgull ferit de Valentin sembla convertir la relació entre ells en quelcom impossible. Llavors, estem un altre cop davant d’una història d’amor? Doncs no, estem davant de DUES: la de George i Peppy i la personalíssima mostra de passió pel setè art que ens ha regalat el director. Hazanavizius renova el recurs del cinema dins del cinema per retre homenatge no només a la manera de treballar d’una època en què el medi i els llenguatges s’estaven inventant, sinó també als seus directors i actors preferits; així fa l’ ullet amb complicitat a Orson Welles, al cinema expressionista dels primers anys del segle XX (l’escena de l’artista lluitant amb la seva ombra no té preu), i amaneix la història amb un bon seguit de referències que en cap moment sobren ni resulten pretensioses. Són modèlics el maquillatge, el vestuari, l’ambientació fins a l’últim detall (Dujardin duu amb elegància els kilos de brillantina que li calen al seu personatge com si ho hagués fet tota la vida, John Goodman sembla que ja va néixer pentinat amb la ratlla al mig). Tant els protagonistes com els secundaris estan esplèndids (incloent-hi el gosset, que s’ha ben guanyat la seva ració de pinso per a tota la vida). Una pel•lícula muda? Però si mai una onomatopeia escrita en un cartell havia fet tant de soroll! És pur encant. És una mostra irrepetible de talent i senzillesa. Senyores i senyors, no tinc paraules.p Rosebund


I AM LEGEND

CINEMA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

FITXA TÈCNICA Any: 2007 Títol original: I am legend Director: Francis Lawrence Repartiment: Will Smith, Sally Richardson, Alice Braga, Willow Smith Nacionalitat: USA

A

quest film és una adaptació, amb moltes diferències, d’una novel•la amb el mateix títol, aquestes les podreu comparar llegint-vos la crítica literària d’aquest llibre en aquest mateix número de la revista. L’argument no és molt innovador i si heu vist el film “28 dies després” us semblarà pràcticament igual: una científica modifica genèticament el virus del xarampió, perquè, una vegada injectat a un pacient malalt de càncer, la malaltia desaparegui. Per descomptat, la història acaba malament, ja que el virus muta i, transmetent-se per l’aire, mata el 90% de la població humana. Del 10% restant, només un 1% és immune a la infecció, la qual cosa significa 540 milions de persones infectades, s’han convertit en una mena de vampirs-zombis molt agressius que no tenen cap altre objectiu que alimentar-se. L’única cosa que els frena és la llum solar, la qual els crema la pell si s’hi exposen. Will Smith és l’únic immune que queda a Nova York; aquest, a més de buscar possibles supervivents, creu poder trobar la cura d’aquesta infecció. La primera meitat de la pel•lícula ens mostra com el protagonista tracta de sobreviure en aquest món tan dur mostrant signes que la solitud, només alleujada per la seva gossa Sam, l’està fent tornar boig. A mesura que la història

va avançant es va fent més complexa i la importància de trobar la cura cada vegada es remarca més. Aquest argument el reforça una molt bona fotografia. El millor del film és el silenci, l’absència de sorolls o música, aconsegueixen fer-te sentir la solitud del protagonista. En els moments previs als enfrontaments amb aquestes criatures, aconsegueixen que prestis tota la teva atenció i concentració, això et predisposarà que t’emportis més d’un ensurt. Will Smith realitza un fantàstic treball, la seva interpretació aconsegueix que et sentis identificat amb el protagonista en tot moment i la relació que té amb la seva gossa és simplement fantàstica, tant que aconsegueix que ens emocionem en un moment del film. En definitiva, aquest és un molt bon film que, tot i que té alguns errors -com ara un final previsible o una baixada de ritme a la segona meitat de la pel•lícula-, us agradarà si sou fans del cinema d’acció i/o de suspens. No dubteu a veure-la.p Nil Sampayo Estudiant de Batxillerat

29


VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 8 - ABRIL 2012

ALFABET AL CHÂTEAU A

l matí la petita fortalesa que habito té aire premonitori, però no sé de què.

B

ous pasturant per marges d’herba molla. Vigilaré els seus passos solemnes. Només cal esperar que el seu camí sigui llarg.

Corns de caça ressonen ancestrals a la llinda del bosc, en el límit de la boira. Són com un reclam bàrbar assedegat de sang.

D

ies de pluja a ciutat. Dies per perseguir lolites amb gabardines vermelles fins que es perden entre la gent o més enllà de la parada del tramvia, camí de casa la iaia.

E

l cruel demiürg gnòstic jeu a l’herba cremada de la primera tardor. Milers de lentes fulles cauen al seu voltant i recorda: “…amb elles moriré; no fa massa pena morir quan l’estiu mor en la freda gespa”. I no ho vol acceptar, tot i ser un demiürg o potser, precisament, per ser-ho.

F

ugir, amb la imaginació i amb la capacitat de pensar, ens emancipa de la reclusió del dia a dia, de la impaciència permanent; del pes de la realitat.

G

irar, gemegar, gronxar-se, gatejar com cadells de tigre, abraçats, per passar el fred de les nits siberianes del món.

Homes a cavall, imatge de la conquesta. Res tornarà a ser igual.

I

nquietant: una dona gran seu al darrere del cotxe. Aquest arrenca, a poc a poc… Walter Benjamin veu passar l’auto i es posa d’esquenes al vent tramuntanal.

Ja

has parlat massa en aquesta vida i no sempre bé.

30

Kuala Lumpur, hi ha ciutats exòtiques que no permeten que ens conformem amb la seva raresa idiomàtica, que ni la distància geogràfica no acaba d’explicar tot el que ens evoquen. Cal anar-hi, guanyar-se el dret a passejar pels somnis.

L

ent i cansat, el kàiser de bigotis engominats -un kamikaze amb complex d’inferioritat- fa que la seva flota de paper en l’aigua sabonosa de la banyera s’escapoleixi de les canonades controlades pels anglesos. Freud pren nota, Darwin desespera, Nietzsche no sap ja què dir i Einstein somriu. S’ha acabat el joc.

Mal: una mena de menut minotaure, mor de malaltia maligna i mortal; laberintosi crònica, sense sortida. Ariadna ha perdut el fil de la història i Teseu, al seu costat, sap que la mor del monstre –ara- ja no és la seva victòria.

N

úmero 77103586 marcat a l’avantbraç dret; oblida el teu nom. T’han fet baixar del vagó per bèsties que t’han dut fins aquí. Et fan despullar del tot a crits, a cops. Ja no ets humà. Sobre el teu cap llegeixes Auschwitz. Ets el 77103586 i el treball no et farà lliure.

O

blidar, al motel de carretera on has passat la nit, la teva dona no és un lapsus freudià. És una nova vida. Deixar-hi els nens, la sogra i el gos… És la llibertat. Bon viatge “amigo”.

Petites

misèries humanes amb regust de supervivència. En la fina pell de la monotonia i la vista posada en els núvols baixos dels dies grisos. Silenci. Olor de derrota.

Quina

indolència tan aristocràtica esperar la mort sent productiu fins a la jubilació. Si es tracta de ser indolents, prefereixo una platja a Tonga, que pugi la marea i els pulmons s’omplin d’aigua salada.

Redimonis!

va exclamar el senyor cònsol


assegut a la butaca de darrere l‘escriptori a tocar del balcó amb vistes sobre les palmeres de la plaça central de la capital del país d’aquell continent llunyà en el tercer planeta a partir del sol.

Senyoreja la platja. Amb ombrel•la, tovallola, pilota de plàstic i xancletes, com si fos l’amo del feu.

Tres

tigres, no necessàriament tristos, tenen tribulacions transgressores entre ells.

U

n dia, després de la victòria dels conqueridors d’aquell món tropical, només els lloros, dalt de les branques dels seus arbres, recordaran les paraules de la llengua dels aborígens. Fins a l’extinció definitiva d’aquelles veus.

diürn, especialista en espirals ascendents, sense dietes per desplaçament, sou a convenir.

Wapiti a wapiti el caçador va anar tombant un animal rere un altre. Com si en aquell atzar no intervingués la vida i la mort. Va adonar-se que jugava a ser Déu. La petita distracció va fer que el següent wapiti escapés bosc endins.

Ximples

xerraires xafarders, xops, xiuxiuejant

xorrades.

VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 8 - ABRIL 2012

A vegades penso que aquest castell de St. Dizant-du-Gua és com un zulo en una zona perduda del bosc. Altres l’imagino al mig del desert com un ziggurat zoroàstric en el qual el temps sembla immutable. Els dies passen intrascendents o agitats en el meu cau-fortalesa

Z.p

i al fer-se fosc –sempre- poso música de jaz

Voltor

cec s’ofereix per sobrevolar víctimes recents en punt fix del territori. Només horari

Títol: Travessia humil

Monsieur J St. Dizant-du-Gua

Autora: Marta Gómez

31


RODAMONS

NÚM. 8 - ABRIL 2012

ABUELOS ESPERANZADORES Abuelos, canosos y teñidos, simplemente abuelos. Jubilados. Centenares de jubilados deciden pasar a una vida mejor y apacible con el turismo y, como siempre van mirando lo barato, pues acaban en inmensas chapuzas de viajes. EL IMSERSO.

El

otro día ojeaba uno de los panfletos informativos: “viaje a Matafollada (Asturias) 99€”. ¿Que van andando? ¿La comida es de plástico, o llegan a la primera rotonda de Matafollada y vuelven a Barcelona? Pues ellos no fueron, pero una vecina, que le va mucho esto del turismo, se lo cogió. A las siete en la esquina de la óptica. El autocar ya estaba allí. El conductor, sin ganas de trabajar, les abrió las puertas laterales para que colocaran sus diminutas maletas. Las cuatro monitoras con las cuerda de los niños pequeños para que no se pierdan, pero ¿Qué es esto? ¿Un viaje o un desastre social? Una vez entrados todos en el autocar, el conductor empieza a fumarse un cigarro, y dos, y tres. Las monitoras intentan animar a las ancianas a que canten alguna canción. Pum, bache. Pum, otro bache. Y así consecutivamente. Tras diez horas de viaje, sí, diez horas que me hicieron dudar de si realmente los llevaron a Matafollada o a un pueblo desierto en las afueras de París. Salieron medio mareados y vieron el bonito paisaje que les rodeaba; treinta casas y una iglesia alrededor de una plaza, en medio de una montaña con vistas a una llanura seca y desértica cuya vida se concentraba en la de los insectos voladores. Así, las animadoras sacaron la cuerda y se la pusieron a los abuelos para no perderse además de un collar con una ficha identificaba en la que configuraba el DNI, el nombre, la calle, la fecha de nacimiento y el grupo sanguíneo. ¿Para qué el grupo sanguíneo? Buena pregunta, sí, buena pregunta. Los misterios de la vida. Dieron “una” vuelta guiada por el “famoso” pueblo de Matafollada. Pasaron siete veces

32

por la iglesia, que no quedó agua sagrada en los morteros de las puertas de ésta. Después se dirigieron al restaurante, con los tobillos y las rodillas hinchados. Ahí fue donde un poco de gozo tuvieron. Comieron en un bufete libre. Bueno, que podías elegir entre verdura guisada, tortilla francesa, potaje de ajos, y sopa de la casa. En fín, un verdadero jaleo. Luego, el baile. ¿Quién iba a bailar? Pues el conductor y las monitoras se pegaron un festín, bailando hasta las dos de la madrugrada. ¿Cómo querían que los pobres ancianos bailaran? Si con los pies hinchados que llevaban, el traqueteo del viaje, cayeron redondos en las camas de litera que había en las habitaciones. La verdad es que, entre los sitios que les llevan a ver, los cuidados que reciben, el dinero que se gastan, no en el viaje sino en los souvenirs que compran para la familia, los pobres yayos lo que se llevan es una experiencia agobiante y el gasto de la pensión de ese mes. Y, encima, las pensiones congeladas... ¿Qué digo? 1% más. Mejor, mucho mejor así. Todo sea por animar a los ancianos a gastar y poder salir de la crisis. Vaya, vaya con el IMSERSO... Así que, cuando me contó la vecina de mi abuela cómo le había ido el viaje, me alegré de que los míos no hubieran ido, porque esos viajes lo único que hacen es darle esperanzas a los abuelos de encontrar algo mejor (que con el nivel del viaje a Matafollada seguro que lo consiguen) y acortar la esperanza de vida, algo, seguro, de lo que Eduard Punset (que seguramente no haga estos viajes, ¿o sí?) está en contra.p

Daniel Montes Estudiant de Batxillerat


NÚM. 8 - ABRIL 2012

Títol: Immersió a la serenitat

Autora: Marta Gómez

33


TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

CAPSA DE PANDORA Ni naus a l’espai, ni làsers, ni àliens. Aquesta petita narració de ciència ficció que podria semblar que parlés d’avui dia, però que l’autor ha situat en el futur, al segle vint-i-dos, té la capacitat de fer-nos reflexionar sobre problemes fonamentals d’ahir, d’avui i de demà per a l’ésser humà.

Qui hauria imaginat que acabaria escrivint en una revista científica com aquesta? Precisament jo, que he estat defensor de la divulgació a la xarxa. Sigui com sigui, m’ho van demanar i, si ho pensem, la situació realment ho requereix.

discretament en la construcció de l’ascensor espacial Obayashi i recentment ha col•laborat en la posada a punt del nou telescopi Hubble. No obstant això, Keller, se’l coneix per un altre motiu.

Primer de tot, però, remuntem-nos uns quants L’abril de 2183, amb prop de 10 anys de anys, perquè hi haurà proves fallides, Peter lectors que potser Keller i el seu equip va encara no s’hagin Rondava l’any 2183 i els aconseguir una fita fins assabentat de què aleshores impensable: va tot això: rondava principals objectius de la l ’ a n o m e n a d a l’any 2183 i els escafandre de Keller va principals objectius de humanitat encara estaven per permetre aïllar un cultiu la humanitat encara bacterià en condicions estaven per resoldre: resoldre: càncer i VIH eren les de buit total. El càncer i VIH eren les veritable funcionament dues paraules més dues paraules més temudes, d’aquesta cuirassa està temudes, l’economia completament fora tornava a ensorrar-se, l’economia tornava a ensorrartant del meu abast com la conquesta espacial de gairebé la resta de restava en parèntesi, se, la conquesta espacial restava mortals, però se sap l’abisme entre Primer i que l’enginyós invent Tercer Món era gairebé en parèntesi, l’abisme entre de Keller és capaç de insalvable i ni de bon mantenir allunyades tros volaven els cotxes... Primer i Tercer Món era gairebé la totalitat d’ones que El cas és que tots els es coneixen, siguin esforços estaven dirigits insalvable i ni de bon tros volaven microones, ones de ràdio, a salvar l’economia infraroges, ultraviolades, occidental i la recerca els cotxes... raigs x o γ. L’objectiu de científica estava l’experiment era senzill: reservada als països capdavanters i a l’orient. anotar qualsevol anomalia en els petits éssers vius que no comportés la seva mort. En aquest context, una ment brillant va despuntar per sobre de totes. Peter Keller, Fora de les complicacions a l’hora de crear el que fins fa poc va ser físic, divulgador, expert buit, la tria dels bacteris va comportar també en enginyeria electrònica i astrofotògraf, seriosos problemes, perquè la gran majoria no ja apuntava maneres de més jove. Amb suportava aquelles condicions durant un temps només 26 anys, Keller va construir el primer raonable. Així i tot, finalment es va trobar un dispositiu capaç de controlar cadires de rodes cultiu prou resistent gràcies a la investigació mitjançant la llengua, i suficientment a l’abast paral•lela de microbiòlegs involucrats en de tothom com per poder comercialitzar-se a l’experiment, i una exposició de 192 hores va nivell global. Pocs anys després, va participar ser suficient per donar per vàlides les proves.

34


El que ningú s’imaginava, però, és el resultat d’aquestes... Es va comprovar una vegada i una altra, l’experiment es va refer incomptables vegades, però la conclusió era sempre la mateixa: l’ADN bacterià no mutava. Més endavant, va prolongar-se el temps d’exposició, però l’evidència era allà. Sense la interacció entre les diferents ones i tota matèria que no pertanyés al propi cultiu, l’ADN bacterià restava intacte per moltes duplicacions que els microorganismes fessin El sentit comú va d’ells mateixos.

però l’església, altre cop, va encarregar-se de modificar el seu discurs per tal que coincidís amb els fets esmentats. El moviment de masses va ser brutal, la fe il•lògica en Déu va créixer exponencialment i teories impossibles van començar a guanyar seguidors.

Mentrestant, i situant-nos novament als nostres dies, Peter Keller ha desaparegut totalment de l’àmbit científic i ara imparteix desaparèixer classes en les poques Universitats laiques per complet. La irracionalitat que han sobreviscut a aquest canvi tan va apoderar-se de tots. Com exageradament ràpid. Com si d’una medicina tantes vegades a la història, una universal es tractés, tothom s’ha aferrat a la interpretació errònia o un mal ús figura divina, ja sigui per fanatisme, desesperació de noves troballes científiques producte de la situació mundial actual o per han portat inevitablement al caos falta d’esperit crític.

Per una banda, la descoberta va remoure tota la comunitat científica. Alguns escèptics van provar de recrear les mateixes condicions amb nous cultius descoberts a posteriori, cosa que només va reforçar la validesa de la prova. Al seu torn, la premsa més absolut. sensacionalista no va trigar gaire a deformar la realitat i les revistes científiques més prestigioses (i no tan prestigioses) van omplir-se de titulars inversemblants tals com “Determinisme microscòpic”, “El costat fosc de l’evolució” i el més sonat de tots “Keller, o jugant a ser Déu”. Aquest fet, però, també va cridar l’atenció de la casta més reaccionària de l’Església, i senyors, és aquí on radica el problema.

El sentit comú va desaparèixer per complet. La irracionalitat va apoderar-se de tots. Com tantes vegades a la història, una interpretació errònia o un mal ús de noves troballes científiques han portat inevitablement al caos més absolut. Creacionistes d’arreu del món van atribuir aquest enigma a una mena d’incapacitat per part de Déu d’influir allà on no hi ha res, és a dir, on hi ha el buit, i que d’aquesta manera quedava més que demostrada la seva existència. Com algú va dir un cop: “Si no passa res, és perquè ell no vol”. Això contradiu clarament alguns punts del creacionisme, on s’afirma que Déu és omnipotent i omnipresent,

TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

No obstant això, el món no ha canviat gaire des de 2183 fins avui, de fet, càncer i VIH segueixen sent les dues paraules més temudes. La diferència en aquest cas, però, és que ara ja no hi ha centres d’investigació dedicats a la recerca de possibles vacunes i fàrmacs, i els pobres desgraciats que en pateixen les conseqüències han de sobreviure amb antics mètodes que només retarden el que és inevitable. Amb aquest escrit, vull fer una crida no només als lectors d’aquesta revista, sinó a tots aquells que encara guarden un bri d’esperit crític dins seu i que, abans de creure fermament en alguna cosa, investiguen pel seu compte i posen en quarantena qualsevol afirmació no fonamentada. No vull discutir sobre l’existència o no d’un ésser superior, no és cosa meva, sinó conscienciar l’espectador passiu que no s’empassi el primer que li posen a taula ja que, ara més que mai, hem d’aprendre a distingir la manipulació de la realitat.p Marc Rodríguez Estudiant de Batxillerat

35


MÚSICA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

UN GÈNERE QUE MAI S’OBLIDARÀ: CÀNON EN D L

a música clàssica actualment és vista per la música clàssica acompanyat de la virtuositat gent jove com quelcom massa distant per a ser de tres violins que toquen en cànon un conjunt escoltada, sentim a parlar de grans genis de la de cinquanta-quatre petites melodies que, música que van compondre un immens nombre superposades les unes amb les altres, formen una d’obres mestres, genis meravellosa harmonia com Bach, Chopin, que ha resultat ser una Beethoven... Dins Un baix continu interpretat per de les més escoltades, d’aquest conjunt de arranjades i versionades compositors que ens un violoncel que repeteix les de la història de la música, han llegat les anteriors ja que se’n pot trobar generacions musicals, vuit notes més famoses de la des d’arranjaments en trobem un més per a orquestres, grups aviat auster, que no música clàssica acompanyat de instrumentals de vent, de és conegut per haver corda, per a solistes i totes revolucionat un estil la virtuositat de tres violins que aquelles combinacions musical, haver creat d’instruments que ens grans simfonies o haver toquen en cànon un conjunt de puguin passar pel cap; compost centenars però aquesta obra no d’obres. Un compositor cinquanta-quatre petites melodies només és admirada per alemany que se’l coneix aquells amants de la per la seva modesta que, superposades les unes amb música clàssica, sinó que obra, de la qual una podem trobar aquesta peça ha esdevingut un les altres, formen una meravellosa fabulosa harmonia en dels ítems de la música estils des del hard rock, barroca, així com harmonia que ha resultat ser una la música folk, el punk, una de les cançons el blues, fins a la música més conegudes de de les més escoltades, arranjades electrònica. la música clàssica. Aquesta obra és un i versionades de la història de la I són aquestes obres les modest cànon format que ens demostren que per una harmonia música. la música clàssica no simple de vuit acords queda tan lluny del que que es repeteixen al llarg de la cançó, fruit del s’escolta avui dia, ja que, si parem l’orella a compositor Johann Pachelbel, un compositor aquella harmonia que ens ofereix una cançó, que no va transcendir en els seu temps, i el podrem sentir de fons Mozart o Haydn, passant seu famós cànon hagués caigut en l’oblit si per tots aquells músics al llarg de la història no hagués estat per l’ajut d’un organista, que, que han fet que la música sigui el que és temps endavant, va decidir utilitzar aquella actualmente per mi.p melodia per a un arranjament coral i algun entès de música en el públic en va demanar l’origen i aquesta va sortir a la llum. Jordi Cama Estudiant de Batxillerat Un baix continu interpretat per un violoncel que repeteix les vuit notes més famoses de la

36


RECEPTES MUSICALS: CONCERTS INGREDIENTS: - Felicitat, energia, passió, emoció, bogeria, il•lusió. - Uns quants nervis i la sensació de papallones a l’estómac. 1. Un dia ple de nervis. Barrejat amb falta de concentració i una culleradeta ben grossa de pensament del concert d’aquesta nit. 2. Ajuntem l’emoció, la il•lusió i una mica de bogeria i deixem que ens recorri tot el cos. És important que ho barregem bé amb els nervis. 3. La felicitat és l’ingredient principal, i és molt important que l’integrem a poc a poc amb la resta d’ingredients. Ho deixem reposar unes quantes hores. I així, amb l’ajuda de la passió, s’intensificaran tots els components. 4. Esperem l’arribada de la nit, i amb ella incloem les papallones a l’estómac a la nostra recepta màgica. I, mentre esperem a la cua, esperem que totes aquestes sensacions facin que el temps passi més ràpid. 5. Ha arribat l’hora, la recepta ja està llesta, deixem que la nostra veu expressi tot allò que sentim i que totes les sensacions ens deixin gaudir de la música com mai. Hi ha moments a la vida que mai ningú pot oblidar, són aquells moments que, només recordar-los, no et deixen parar de riure o plorar. Aquells moments que et porten sensacions, a vegades una olor o una simple imatge ens pot fer viure records inexplicables. I una cançó? Una cançó amb la qual no vas deixar de ballar, amb la qual vas donar el teu primer petó, amb la qual et vas enamorar, o amb la qual et vas deixar la veu. Quin és el secret d’aquest records? p

Paula Novales Estudiant de Batxillerat

ENS HI VAM DEIXAR LA VEU L

a lluna surt i un parell de crits llunyans diuen; “Uououo, La Pegatina ja està aquí”. Quan els primers acords flueixen per l’ambient i esclaten dins teu saps que comença l’espectacle. Una barreja de rumba catalana i ska portada a terme per set nois de barri de diverses nacionalitats: catalana i francesa. Amb quatre CD’s, cinc gires sota el braç i amb més de mig món recorregut, encara tenen ganes de més. Les seves lletres, en diverses llengües -com el català, el castellà, l’euskera, el gallec i el francès- parlen dels petits detalls del dia a dia que aporten color i alegria a les nostres vides. L’amor, la festa, la denúncia social i les ganes de viure en són alguns exemples.

MÚSICA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Els seus concerts sempre són diferents, però d’una manera senzilla i natural, manca l’espectacle i la parafernàlia comercial, que dificulta apreciar la música en tota la seva plenitud. Poden fer tant un concert íntim en acústic, com un macroconcert a l’aire lliure vora la platja de nit. En ambdós casos no hi ha distància entre públic i artista, sinó que amb la “batucada” final es barregen amb la gent i es crea un sentiment de complicitat. Després d’un dia esgotador de platja res millor que un concert d’un dels teus grups preferits. Hores abans de començar, el “bullici” de la gent t’indica que aquesta nit serà més llarga del que havies pensat. Damunt d’un petit escenari, on tot just hi caben els instrument i els artistes, comencen a sonar les primeres notes d’aquella cançó que mai oblidaràs. Amb els primers salts, la primera melodia t’omple els sentits. Passen les hores i la teva veu acaba sent una barreja entre “El Padrino” i “Darth Vader”, no notes el cansament encara que siguin les tres de la matinada i només penses, aixecant el cap al cel i mirant amb emoció els estels, que demà serà un altre dia, però els bons moments s’han d’aprofitar. “Del carrer… del carrer és d’on som, del carrer no te’n pots anar, el carrer és el que et queda quan… quan s’ha acabat tot. És el que té, és el carrer.”p Marta López i Paula Jiménez Estudiants de Batxillerat

37


MÚSICA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

MINUTO A MINUTO Y RECORDAR AQUELLO QUE NO SE OLVIDA El jueves 15 del último mes del año 2011 a

Se construyó un escenario impresionante para el evento, con pantallas LED desplegables que colgaban del techo y una gigante justo detrás del escenario que tenían un efecto óptico apropiado para cada canción. En lo referente a la puesta en escena, a mi parecer el único que no estuvo a la altura del espectáculo fue el vocal Anthony Kiedis, que se pasó la mitad del concierto peleándose con la tecnología de su pinganillo sin ofrecer el nivel de espontaneidad al que nos tiene acostumbrados. Por otra parte, el nuevo integrante de la banda supo conseguirse el respeto Los teloneros que La banda de rock de los fans aunque abrieron el espectáculo se echara mucho en fueron Foals, una estadounidense Red Hot Chili falta la presencia de banda inglesa de Indie John Frusciante bajo los Rock con un sonido Peppers, después de cinco años focos (como también bastante alejado al de se echó en falta el RHCP, pero que, aún de descanso, volvió a España tema “Snow” dentro así, supieron dar la talla de la setlist). Klinghoffer antes de dejar paso a con su “I’m with you Tour”. no logró igualarlo en las estrellas tocando destreza al tocar, pero singles como Cassius. sí ofreció un buen show. Tanto el batería Chad Al finalizar los Foals, la espera se hizo larga hasta Smith como el bajista conocido como “Flea” que llegaron las estrellas media hora más tarde siguieron tan enérgicos y carismáticos como tocando uno de sus últimos hits, “Monarchy of en los primeros años que Red Hot Chili Peppers Roses”. El público, como era de esperar, desde el desató este espíritu de locura y espontaneidad, primer momento estuvo entregado a la banda. un espíritu que no se ha desgastado después Se creó un caluroso y fanático ambiente para de tanto tiempo. acoger a sus ídolos, que admitieron sentirse muy a gusto en Barcelona. Desde las gradas también En definitiva, el 15 de diciembre de 2012 Red se podía sentir tal energía y furor hasta el punto Hot Chili Peppers fueron los responsables de de que ninguna butaca fue utilizada mientras que más de veinticuatro mil personas volvieran tocaban sus grandes éxitos. Exceptuando la a casa después de una experiencia inolvidable bajada de emoción que supuso el poco acierto en sus mentes y en sus cámaras digitales.p en la elección de las versiones de The Animals y Stevie Wonder, hacia la mitad del espectáculo. Aún con este fallo en los temas versionados, se Uruguayo pudo ver a los fans de pista saltando y gritando como en el primer tema. las siete de la tarde se abrían las puertas del Palau Sant Jordi para dar inicio al evento que hizo desvariar de la emoción alrededor de veinticuatro mil personas a la vez. La banda de rock estadounidense Red Hot Chili Peppers, después de cinco años de descanso, volvió a España con su “I’m with you Tour” junto con el nuevo integrante y sustituto del magnífico John Frusciante, Josh Klinghoffer. Dicha gira dará la vuelta al mundo y finalizará en 2013, teniendo el año 2012 como descanso.

38


NÚM. 8 - ABRIL 2012

Títol: Soledat sonora

Autora: Marta Gómez

39


CREACIÓ LITERÀRIA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

MICRORRELATOS DE VERANO A

l abrir la puerta de su despacho, el profesor se encontró en el pasillo del edificio histórico de la Universidad jóvenes modelos en bikini. Ha llegado el verano, pensó. “A cuatro euros, bolsos a cuatro euros!”, “¡Reina! ¡A cuatro!”, fue el último grito del vendedor antes de irse de vacaciones a Playa Bavaro. Sonó el timbre. Un alumno hacía el oso, otro el mono, otro el loro. “Último día, están cansados”. “Buen verano, profe”, dijo el empollón. “¿Usted es uruguayo?”. “No”. “¿Nunca estuvo allí?”. “No”. Bebía mate. Su sabor, el aroma, el cielo azul, una mañana de verano en Montevideo. A pesar de mi camisa de las Bahamas, gafas de sol, gorra de los New York Knicks, en el aeropuerto JFK el me reconoció, escuché su voz: “¡Profeee, buenas vacaciones!” “¡Wen Lee!”, “¡Ana!”, música de rap entremezclada con caribeña, “¡Jonathan!”, “¡Cállate, Boby!”. Este verano nadie se ha ido de vacaciones. Cada día y durante todo el verano, la simpática chica sudamericana del quiosco me entrega EL PAIS con una agradable sonrisa. Hoy acaba el mes.p Joan Carles Ferrer Escriptor

ANA SERGEYEVNA A

quel verano me encontraba en Yalta, los responsables de la universidad de esa localidad me habían invitado para asistir a un ciclo de conferencias sobre literatura. Me alojaba en la residencia de estudiantes, en una habitación pequeña pero confortable, con una buena vista a los jardines del campus. Algunas tardes, tras haber preparado mi conferencia para el próximo día, me entretenía mirando a través de la ventana. A aquella hora los estudiantes de algún curso de verano paseaban junto al césped, entre los árboles, aprovechando el agradable fresco que traía el viento. Había cierta monotonía en aquel lugar. Un día nublado, vi a una joven paseando que me llamó poderosamente la atención. Era rubia, vestía de manera muy elegante, incluso con sombrero, y llevaba un perro blanco pomeriano. Pese a su juventud, imaginé que se trataría de una profesora rusa, tal vez, pero me extrañó que nunca la hubiese visto por allí. Durante los días sucesivos miré con curiosidad y siempre aparecía impecablemente vestida. Volvía a imaginar. Podía tratarse de una estudiante de filología con un turbio pasado que sería interesante descubrir o ser una escritora preparando su próxima novela de misterio, ambientada en un campus universitario. Durante los días que permanecí en Yalta, nunca me decidí a bajar al jardín para conocerla. Tampoco coincidimos en ninguna de las actividades programadas. Pese a preguntar a numerosos colegas, nadie sabía de quién se trataba ni la habían visto nunca pese a mi detallada descripción. Después de unos años, conocí la leyenda de la Universidad de Yalta: Ana Sergeyevna se pasea tranquilamente por los verdes jardines del campus desde 1899, esperando encontrar a Dmitri Gurov. Podía tratarse de la chica del perro pensé. Hacía mucho calor aquella noche. Cerré el libro de Anton Chéjov y me fui a dormir.p Joan Carles Ferrer Escriptor

40


DIUMENGE Avui, la dona de la meva vida em somriurà. Jo, en aquest moment, però, encara no ho sé. Estic al llit, fent el ronso. És diumenge. Amb el cap enfonsat al coixí, de bocaterrosa, les mans caigudes a banda i banda, no em puc moure. Això és perquè tinc segut a sobre l’Increïble Hulk. El cul de La Massa m’aixafa els ronyons i m’immobilitza. Sento els sorolls de casa: la mare triscant a la cuina, la meva germana eixugant-se els cabells amb l’assecador, una moto que passa pel carrer... El millor és mirar de respirar i prou, esperar que li agafi l’atac, a aquest tros de carn que tinc damunt, i se’n vagi a destruir la Sagrada Família o el pont de Vallcarca. I no és que no hagi dormit bé. De fet, porto onze hores al llit. Em passa de tant en tant. Hulk entra a la meva habitació i s’eixarranca a sobre meu. Bé, no sempre és ell, de vegades és Montserrat Caballé, la cantant d’òpera. Un dia van venir els dos. Jo voldria aixecarme però no puc. Sento passos que s’apropen. És la meva mare. Ara obrirà la porta d’una revolada, com si jo no hi fos, encendrà el llum i farà un crit quan vegi el panorama: “Vols fer el favor de llevar-te d’una punyetera vegada!”. I Hulk fugirà, espantat, i jo podré, finalment, sortir del llit. Esmorzo. És gairebé l’hora de dinar, però jo esmorzo. Cereals. Em dutxo. M’agrada dutxar-me amb l’aigua ben calenta i que tot el bany s’ompli de vapor. Dino. Arròs a la cubana. Més cereals. Havent dinat comunico a la família que he quedat i me’n vaig. Però no he quedat. He dit als meus pares que vaig al cine amb els amics de l’insti, però no és veritat, només ho faig perquè creguin que tinc una certa vida social. Ho faig sovint. De vegades sí, vaig al cine, però sol. Avui no hi aniré, tinc ganes de caminar. Cap a on? És igual, cap a la dreta. I camino gairebé una hora, sense pensar. No és fàcil caminar sense pensar perquè quan penses que no vols pensar, en el fons, també penses. Camino fins que arribo al mar. Sec en un banc de la Barceloneta i miro la gent, com si fos un jubilat. De fet, a part d’anar a classe, faig vida de jubilat. Ni això, perquè molts jubilats també van a classe. El meu avi estudia informàtica i va a classes de memòria. També m’agrada mirar les obres, els edificis en construcció. Ara, però, miro el mar, la platja. Veig una família que juga a pilota a la sorra. Un home negre que passa corrents amb uns auriculars immensos. Una parella que també mira el mar i assenya-la amb el dit cap a l’horitzó. No sé què hi ha vist. Jo no hi veig res. Deu ser el núvol. Hi ha un núvol solitari al cel, potser han descobert que té forma de... No sé de què, jo no trobo que tingui forma de res. I ara una noia seu al meu costat. Al mateix banc. Sé que és una noia perquè, de cua d’ull, li he vist els cabells llargs. A més porta bambes de noia, amb una papallona dibuixada. D’entrada, no la miro, però el vent m’ha dut la seva olor. No és de colònia ni res. És una olor com de diumenge. Potser és una noia que, com jo, també ha dit a casa que anava al cine però ha vingut caminant fins a la platja, mirant de no pensar. Durant un parell de minuts resisteixo la temptació de tombar el cap i mirar-la, però ja se sap quina és l’única manera de vèncer les temptacions... Déu meu, no pot ser, no m’ho puc creure. És ella. És la noia dels meus somnis. Jo no recordo gaire els meus somnis, però sí que la recordo a ella. Vaig llegir que els somnis només són records, que no pots somiar res que no hagis vist algun cop mentre eres despert. Però jo no recordo haver vist mai aquesta noia mentre era despert. Fins ara. Què faig? He de fer alguna cosa i l’he de fer ràpid perquè es pot aixecar en qualsevol moment i anar-se’n. M’adono que l’estic mirant fixament i ella també se n’adona perquè ara es tomba i també em mira, seriosa. He de dir alguna cosa, si no semblaré... “Perdona, però jo somio en tu”. Collons de frase idiota que m’ha sortit... Ella em continua mirant un parell de segons, sense canviar l’expressió, i em diu: “Nen, tu estàs molt penjat”. I ara s’aixeca i se’n va. Lògic. La veig allunyar-se i no puc fer-hi res, però, de sobte, s’atura. Es tomba. Em mira. Somriu. I torna, i seu al meu costat altre cop. I també em somriu abans d’explotar com una bombolla de sabó i desaparèixer, deixant en l’aire una olor com de diumenge.p

CREACIÓ LITERÀRIA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Jordi Galceran Dramaturg, guionista i traductor

41


EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 8 - ABRIL 2012

TINGUI L’AMABILITAT D’INCLINAR EL CAP I

nstal•lat en el gronxador de la crisi, a l’escalfor dels dies de primavera, m’abandono a la inèrcia de l’artefacte. No toco de peus a terra, la mirada persegueix núvols blancs en el cel d’un blau descomunal o acluco els ulls per recordar. D’aquesta manera el cervell s’entrebanca amb ironies del passat. No sé quants anys fa que explico als meus alumnes una anècdota que relata Arthur Koestler a les seves fascinants memòries, imprescindibles per una visió crítica dels dos grans totalitarismes que van marcar la vida dels europeus al segle passat. En el cas que ens occupa, Koestler ens explica com el nazisme anava contagiant el cos del malalt (la societat alemanya) just abans d’arribar al poder. Som a l’any 1932 –a Hitler, se li entregarà el poder el 31 de gener de 1933-, ell treballa de periodista a l’empresa editora dels Ullstein (liberals, progressistes i jueus). Una mena de fortalesa de la democràcia de Weimar, segons la descriu Koestler. Però, tot i això, les baixes i acomiadaments que es produïen, invariablement, afectaven redactors i col•laboradors liberals, cosmopolites, jueus o radicals. Aquests, invariablement, eren substituïts per aris i nacionalistes. Una mena de purga freda que va durar tot l’any 1932. Les circumstàncies de por i incertesa en què vivien (uns sentiments aplicables a tota la societat alemanya d’aquella època o al que sentim tots plegats en els actuals moments de crisi) van provocar una broma macabre entre els periodistes en els passadissos de la redacció dels Ullstein: al creuar-se es saludaven amb un cerimoniós “Tingui l’amabilitat d’ inclinar el cap, per favor.” El relat extens, origen d’aquesta cruel ironia premonitòria, ens l’explica Koestler així: “En el regnat del segon Emperador de la dinastia Ming, vivia un botxí anomenat Wang Lung. Era un mestre en el seu art, i la seva fama s’extenia a totes les províncies de l’imperi. En aquells dies les execucions eren freqüents, a voltes calia decapitar quinze o vint persones en una sola sessió. Wang Lung tenia el costum d’esperar a peu de patíbul amb un somriure amable, xiulant alguna agradable melodia, amagant l’espasa corba darrere l’esquena, per decapitar el condemnat amb un ràpid moviment quan aquest pujava al patíbul. (…)La seva ambició era decapitar el condemnat amb un tall tan ràpid que, d’acord amb les lleis de la inèrcia, el cap de la víctima quedés plantat sobre el tronc, així com queda un plat sobre la taula quan de cop s’enretiren les tovalles. Per fi va arribar el gran dia de Wang Lung quan aquest tenia 78 anys. Aquell dia memorable havia d’acomiadar d’aquest món setze clients per reunir-los amb les ombres dels seus avantpassats. Com de costum, era al peu del patíbul i ja havien rodat per terra onze caps rapats, impulsats per l’inimitable cop del mestre. El triomf va coincidir amb el dotzè condemnat. En el moment en què l’home va començar a pujar els graons del patíbul, l’espasa de Wang Lung llampegueja a una velocitat tan increïble que el cap del decapitat va seguir al seu lloc. Aquest continuà pujant els graons restants sense advertir el que havia passat. A l’arribar a dalt, l’home es va dirigir a Wang Lung d’aquesta manera: -Oh, cruel Wang Lung! Per què allargues l’agonia de la meva espera, quan has enllestit la resta amb tan pietosa i amable rapidesa? A l’escoltar aquestes paraules, Wang Lung va entendre que l’ambició de la seva vida s’havia realitzat. Un somriure es va estendre pel seu rostre; després, amb extraordinària cortesia, digué al condemnat: -Tingui l’amabilitat d’inclinar el cap, per favor.” Això explica Arthur Koestler per mostrar com n’és, d’inevitable, el destí de les minúscules ànimes humanes en la voràgine dels grans processos històrics i com n’és, d’inútil, esperar la salvació que no ha d’arribar. Ara, de moment, la lluita no és contra totalitarismes polítics de violència evident. Però sí que fa l’efecte que és en joc el model occidental de democràcia liberal, de llibertats individuals i garanties per reduir la injustícia de les exagerades desigualtats socials. Els europeus, sembla, ens podríem anar

42


saludant -sobre les ratlles de les antigues duanes- amb el sentenciós “Tingui l’amabilitat d’inclinar el cap, per favor.” En els temps que corren tot el que fa ferum d’Estat del benestar, de la necessitat que l’Estat intervingui per redistribuir la riquesa i per gestionar la incapacitat del capitalisme d’oferir feina per tothom, s’ha de foragitar, esborrar d’un plomall. Com qui arracona trastos vells empolsinats, passats de moda. En canvi, el que “Ells” representen, un Ells amplíssim: idees neoliberals, prejudicis ultraconservadors, despotisme pragmàtic xinès, democràcia a cops de referèndums (encara que en puguin derivar decisions contradictòries entre tanta consulta si cal), Internet com a nou tòtem revolucionari antisistema… explotació, negoci i benefici extrems. Com deia, algunes de les coses dolentes que Ells representen semblen noves i dinàmiques. En canvi, les coses excel•lents per les quals hauríem de lluitar poden semblar avorrides i poc estimulants. De manera que ens aboquen a la derrota a cops de posmodernitat superada pels esdeveniments, però que ens ha deixat sense fe cívica en l’Humanisme i la Il•lustració. Caldrà tornar a ser sobris, lúcids, compassius. Encara que no podem perdre de vista la nul•la moral de combat. Com diu encertadament l’escriptor italià Erri de Luca (hom té la sensació que sap de què parla aquest -fins fa quatre dies- expaleta napolità): ”La revolució és una maleïda necessitat, no una inspiració poètica. I entre nosaltres no existeix aquesta necessitat.” De moment. Però, tal vegada, de nou la lluita s’acosta pels europeus. Els Estats Units, més que insinuar, demostren cada cop més que miren cap un altre costat. Per tant, ningú ens traurà les castanyes del foc com va passar al segle XX. L’altra opció? Tingui l’amabilitat d’inclinar el cap, per favor, que diria… el botxí xinès.p J.C.M.

Títol: Refugi a contracor

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Autora: Marta Gómez

43


AGENDA

NÚM. 8 - ABRIL 2012

Agost

Mequinensa

de Tracy Letts

Teatre Nacional de Catalunya

Teatre Nacional de Catalunya (Sala petita) (Sala gran) Fins al 17 de juny Fins al 17 de juny Agost va ser el gran èxit de la cartellera teatral catalana la temporada passada. Aquest retrat descarnat i divertidíssim d’una família del midwest americà que es veu obligada a retrobar-se el dia en què el cap de la família desapareix es pot considerar, sens dubte, un autèntic clàssic del nostre temps.

Mequinensa pren com a punt de partida la mirada forana d’un nouvingut a aquest punt fronterer de l’Aragó on es troben el Segre i l’Ebre i vol ser un homenatge a l’obra narrativa de Jesús Moncada, però sobretot, una immersió a la peculiar vida quotidiana del seu poble natal, amb un paisatge dominat per les aigües dels dos rius, on centra la major part de la seves novel·les i reculls de contes.

Manolo García Teatre Coliseum

Divendres 4 de maig

Bruce Springsteen & The E Street Band Estadi Olímpic Lluís Companys

L’espera

Dijous 17 i divendres 18 de maig

Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura

Teatre Sagarra

Operetta

10 de maig

Cor de teatre

Teatre Sagarra Tres dones, tancades a l’escenari com en una presó, que es debaten soles entre el rebuig i l’afecte, fins a l’explosió de la tragèdia. Una època - a voltant del 1700 - un pretext per explicar, amb moralisme, una condició de solitud, de predomini del més fort sobre el més dèbil i d’impossibilitat de decidir sobre la pròpia vida. L’espera és la metàfora de la restricció dels individus a un rol, a una condició que no hem escollit. L’espera és un viatge a l’infern de fer allò que un no vol fer, en el qual només el descobriment de l’amor farà remoure-ho tot.

44

19 de maig Apropar l’espectador a l’òpera mitjançant la imaginació i la rialla. Imagineu-vos un rodatge impossible del Brindis de La Traviata; o un Tour de França al qual els corredors pedalen al ritme d’una famosíssima ària d’El barber de Sevilla; o una història d’amor entre dos treballadors de la neteja d’una estació, amb la banda sonora del Cor d’esclaus del Nabucco de Verdi. Ho teniu? Imagineuvos també que no hi ha orquestra, només un bon grapat de veus, talent, humor, ritme i força visual. El resultat és Operetta.


M

arta Gómez és una persona apassionada i compromesa amb els seus sentiments. La seva obra no és el resultat d’un càlcul tècnic, sinó la solució a una complexa equació de sensacions i vivències. Ella mateixa ens ho explica: “Confesso que sóc una apassionada dels paisatges i dels racons més urbanites. Els darrers anys m’he adonat que una imatge es pot desplegar, com un joc de miralls, en tantes imatges com persones les veuen o fotografien. A cada fotografia no hi ha únicament un espai, més o menys estètic, sinó quelcom molt mes personal i, potser, intransferible que deixa entreveure un rerefons que només un mateix pot entendre. Cada fotografia és com una capsa que, a l’obrir-se, m’evoca un seguit de sensacions, pensaments i sentiments, que van ser únics en aquell moment. És un plaer compartir amb vosaltres una petita part de la meva vida!". Provem, doncs, d’obrir aquesta capsa de sensacions i pensaments per trobar l’espai íntim que ens ha ofert. Gràcies a tu, Marta.p

EL NÚMERO 9 D’...ànsia, el tindreu el pròxim mes d’octubre en els punts habituals de distribució. Mentrestant, podeu seguir-nos al blog: http://revista-ansia.blogspot.com


Una vegada es va enamorar. Per a ella va comprar una casa i, després, la va obrir per als seus millors amics i per als que encara no havia descobert. Després, es va tornar a enamorar, però va mantenir la casa per als amics.

Agraïm el suport que hem rebut de les següents entitats patrocinadores:

FUNDACIÓ HOSPITAL DE L’ESPERIT SANT AMPA DE L’INSTITUT NUMÀNCIA

Entitats col·laboradores en la distribució d’...ànsia: - ACP ARAMATEIX, C/ Montserrat, 3-5 - BAR JOTA, C/ Major, 6 - BIBLIOTECA CENTRAL DE SANTA COLOMA DE GRAMENET, Jardins de Can Sisteré - BIBLIOTECA SINGUERLÍN, PC de la Sagrada Família - CRJ MAS FONOLLAR, C/ Sant Jeroni, 1-3 - ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA CAN ROIG I TORRES, C/ Rafael Casanova, 5 - FORN 3/4 DE 3, C/ Mossèn Camil Rossell, 54 - LLIBRERIA CARRER MAJOR, C/ Major, 13 - PASTISSERIA GLASS, Plaça de la Vila, 30 - TEATRE SAGARRA, C/ Lluís Companys, 27

http://ansia-revista.blogspot.com

Revista ...ànsia  

Número 8 de la revista cultural ...ànsia. Editada per l'Institut Numància de Santa Coloma de Gramenet

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you