núm... 3
` ... ansia REVISTA INDEPENDENT D’ANÀLISI I OPINIÓ
MONOGRÀFIC
EL BOSC ENTREVISTA
JOAN CASANOVAS Astrofísic i Bibliotecari de l’Observatori del Vaticà
REVISTA GRATUÏTA
SANTA COLOMA DE GRAMENET, OCTUBRE 2010
Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’Institut Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó. A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de Batxillerat de l’Institut Numància: Raquel Aguilar Sánchez, Roger Barba Padrós, Sergi Barrantes Verdoy, Irene Fernández Vilasó, Miquel Lacasta Roig, Andrea López Alba, Núria Magallón López, Yáiza Núñez Amela, Pedro Ortiz Pintor, Dídac Ramírez Sánchez, Tanjiba Rahman Rahman, Marc Rodríguez Zarzoso, Diana Rodulfo Tàpies i Adriana Valero Dengra.
Agraïm la inestimable col·laboració per aquest número de les següents persones: Javi Araguz (Escriptor) Marta Balletbò-Coll (Professora de Física i Química de l’Institut Ventura Gassol) Isabel Caler (Llicenciada en Comunicació Audiovisual) Sergi Cervantes (Professor d’Història de l’Institut Numància) Josep Cots (Llibreter de Documenta) Joan Devis (Doctor en Biologia) Laura Fernández (Economista) Ámbar Fogué (Llicenciada en Humanitats) Mar Gil (Professora de Llengua i Literatura Anglesa de l’Institut Numància) Mireia Marcet (Escriptora) Pili Millán (Llicenciada en Filologia Germànica) Carlos Montoya Cid (Enginyer) Salvi Pardàs (Professor de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància) Albert Rodulfo (Advocat) Jordi Vayreda (Investigador del CREAF -Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals)
Les fotografies exposades en aquest número són obra original de l’autor colomenc Adrián Fernández, estudiant de Fotografia i d’Història de l’Art.
El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.
Els articles i l’obra gràfica publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per aquest número.
El Consell de Redacció d’...ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles.
Edita: Institut Numància C/ Prat de la Riba, 118 T. 93 391 20 53 08921 - Santa Coloma de Gramenet Dipòsit Legal B-27072-2010 ISSN 2013-9128
ansia@ya.com
2
EDITORIAL
4
MONOGRÀFIC: EL BOSC
5 7 8 10 12 14 16 18
Els reptes dels boscos enfront del canvi climàtic. Jordi Vayreda Boscos & literatura: les desventures del jove Werther. Pili Millán Cuando un árbol cae. Javi Araguz La joia de gronxar-se al bosquet. Sergi Cervantes El feble equilibri del bosc tropical. Joan Devis El bosc en la literatura. El mite de la bèstia i el repte del laberint. Salvi Pardàs Temps de Bonsais. Mireia Marcet
ENTREVISTA
18 22
ÍNDEX
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Joan Casanovas, Astrofísic i Bibliotecari de l’Observatori del Vaticà
SECCIONS
22 24 28 29 32 35 38 42 42
Vie de Château Actualitat: L’Estatut d’Autonomia de Catalunya Rodamons Temes de Ciència Llibres Cinema Música Xarxes Creació Literària
46
EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL
48
AGENDA
1
EDITORIAL
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
Quadern de bitàcola d’Ànsia. Segona navegació. Hem fet la primera escala. El nostre entusiasme ens ha impulsat a través dels mars profunds fins aquí i, agraïts, hem ofert als deus la nostra joia per haver-nos guiat sans i estalvis. Els vents, generosos, ens han fet la travessia més agradable del que podíem esperar i, quan hem arribat a port, ens han rebut els somriures dels... Fins aquí. Ja està bé. Ningú va entendre allò de “Temps vindran per deixar la popa descoberta esperant l’embranzida d’un vent titànic que ens apropi a costes desconegudes o ens enfonsi en el bell mig del nostre somni”. Per tant, deixem-nos de metàfores i d’imatges d’un altre temps. Prou. Fem-ho fàcil i clar. L’Alba, la Míriam i el David ja no són amb nosaltres. Però no cal que busquem més enllà les imatges per dir-vos sincerament GRÀCIES. Vosaltres, amics, ja sereu sempre amb nosaltres. Hem perdut tres redactors perquè ells tenen un altre viatge a fer. Segurament més perillós i apassionant. Construir-se una vida. En el seu lloc han arribat noves forces. BENVINGUTS sigueu els nous redactors d’Ànsia. Ja sabeu que aquí només us podem oferir unes pàgines en blanc perquè vosaltres pugueu créixer. Però, digueu-me, això no és molt més del que us ofereixen altres? Quantes paraules! Tercer número, i ens endinsem en el segon any d’Ànsia. Encara necessitem ajuda, però afortunadament ja podem donar les gràcies a l’AMPA de l’Institut Numància, a La Caixa i a la Fundació Hospital de l’Esperit Sant. Han volgut convertir-se en patrocinadors i aportar el seu recolzament. Ara ja no estem tan sols i, a poc a poc, alguns van creient en nosaltres. No, no ens oblidem dels que sempre han estat al nostre costat, però calia donar les gràcies. En aquest número ens trobarem en el bosc. Fosc, misteriós, exuberant, empobrit, meravellós, amenaçat, amenaçant, diminut, alegre, bucòlic, llegendari, tenebrós, ric, protector, emboirat, gegant, domesticat, tropical o mediterrani. Boscos per a imaginar i pensar. Matèria per a no restar impassibles. A més, estrenem noves seccions. Per als creadors i per als entusiastes de la ciència. Però també estrenem una secció per als que segueixen l’actualitat. No som una revista d’actualitat, però no ens en podem oblidar tan fàcilment. Perquè, permeteu-nos una pregunta, ningú té la sensació que vivim un moment de canvi? Ningú més sospita que els nous temps estan a tocar? Sembla que tanquem una època. Des de la Caiguda del Mur tot s’ha accelerat. Acceptem-ho, la Revolució Francesa i el Romanticisme Alemany han triomfat. Des del segle XVIII hem viscut un pròleg del que se’ns ve a sobre. Al principi, el segle XIX es va negar a acceptar el dictat de la burgesia. Els burgesos havien conquerit el poder enfrontant-se a l’Antic Règim i oblidant-se deliberadament dels més febles. Com a única arma, els més pobres tenien les ideologies revolucionàries, les aspiracions a una societat lliure i democràtica, a una societat intolerant amb les desigualtats classistes. Però, finalment, al segle XXI, les ideologies estan desapareixent. Atenció, no hi ha disculpes i, si us plau, que ningú se n’amagui, tots en som culpables, a dreta i a esquerra. Què ens queda més enllà? El romanticisme burgès, el seu Esperit intangible, la seva crida al ramat. Se’ns ofereix un sistema de valors que crida a les banderes per amagar el poder dels més rics. I ens deixem arrossegar a les baralles pels colors de les ensenyes oblidant-nos que l’enemic no està en una altra terra, sinó en els barris més rics de totes les ciutats de cada poble. Compte amb la caverna. Plató i Saramago ens ho han avisat prou. Perquè, si ens hem de posar a aixecar banderes, per què no la dels més febles? Per què, en lloc de deixar-nos vèncer, no podem repensar la democràcia per reconstruir-la o per enfortir-la? Però, la democràcia de veritat. La que dóna oportunitats i ens educa per ser lliures, la que no enten de diferències i sí de desigualtats.
2
Senyors polítics, fins ara Ànsia no s’ha distingit per criticar frívolament la política o per menysprear-la. És més, continuem reclamant l’acció política. És necessària. Esperem de vostès que retrobin i defensin els valors de la democràcia, que siguin model de noblesa i d’honradesa, que busquin nous camins per a fer-nos més lliures, que no ens abandonin en mans del poder econòmic, que no busquin més excuses quan afloren les vergonyes. Necessitem que encapçalin la renovació democràtica i siguin model d’honestedat. A molts els ha fet mal que hagi vingut un jutge de Madrid a posar ordre a les nostres misèries. Però fa més mal encara quan recordem que cap partit del Parlament de Catalunya, cap partit polític, va fer res quan el Síndic de Comptes va denunciar molt abans les greus anomalies en els comptes de diversos ajuntaments de Catalunya. Fa més mal quan les úniques veus que sentim després només busquen, amb un populisme barroer, la rendibilitat dels vots. El pitjor no són els palaus musicals o cúbics, el pitjor és que ningú se n’avergonyeixi públicament i demani el càstig més sever pels que fan tant de mal a la democràcia. Cal tenir fermesa i decisió per poder retrovar-nos novament amb l’ideal democràtic. Perquè, si no és així, al final tothom acabarà per confondre el valor amb el preu, mentre algú ens posa un pin a la solapa de la jaqueta i ens convida a defensar l’Esperit.p
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Títol: Creació
Autor: Adrián Fernández
3
MONOGRÀFIC
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
D
e boscos i humans. El paradís bíblic, el medi natural ideal, de clima acollidor i boscos protectors, s’acaba abruptament per un original pecat: menjar-se una poma amb denominació d’origen (Arbre de la Ciència del Bé i del Mal, de propietat divina). Els humans, fins aleshores innocents-immaculats, són castigats amb l’expulsió de l’Edèn que els aboca a l’evidència de les misèries, a tota mena de mancances i necessitats. Per fer front a la severitat divina la reacció de Caín –caïnita ell- no es fa esperar: inventa la Ciutat. Un intent de reproduir de manera artificial allò que el medi paradisíac ens oferia sense esforç. La ciutat és el refugi per fer front a la intempèrie, a les pors d’un mitjà de cop hostil, ple de tempestes i bèsties. Des d’aquell moment les societats desenvolupades han anat de la mà del fenomen urbà, així com els boscos, els espais erms i incultes són la imatge dels nòmades, dels bàrbars, de perills desconeguts, però certs, que amenacen la civilització. Aquesta és només la creu del simbolisme del bosc, ja que temor i amenaces conviuen amb l’altra cara de la moneda: misteri, lloc d’iniciació i també espai de llibertat individual per als que s’enfronten a l’arbitrarietat dels poderosos, com un Robin Hood qualsevol. El bosc és el lloc on fugir i emboscar-se. Per les idees dels il.lustrats, fins i tot, l’espai del “bon salvatge” o font de l’autèntica espiritualitat desbocada dels romàntics. Els científics, però, limiten el concepte abstracte, abandonen el mite per descriure i classificar els boscos en funció de les zones climàtiques, de l’alçada sobre el nivell del mar, tenen en compte les espècies (el tipus d’arbrat i les menes de fulles), ens parlen de la seva funció a la naturalesa; i economistes, biòlegs, pagesos, enginyers o ecologistes discuteixen de l’ús i l’abús, la desaparició o la conservació necessària d’aquests espais naturals. Amb tot, no tenen el monopoli a l’hora d’interpretar la foresta, que permet unes visions molt més calidoscòpiques. Així, al llarg dels segles l’art ha representat el lloc dels arbres abundants, segons l’estil de cada moment, com un espai amb normes i línies ordenades o de boires i taques de colors desenfrenats, o la literatura, les literatures, que han escrit del bosc segons èpoques i països, autors i moments. El bosc, en definitiva, conserva l’aire ignot per una societat occidental cada cop més urbana, on les masses forestals, l’atapaïment d’arbres que impedeix els horitzons i les perspectives fan que tot, en el bosc, sembli present i mancat d’experiència. Un territori desconegut per a cadascun de nosaltres que cal travessar com a ritu iniciàtic per fer front a la basarda d’existir (per més llops menjanenes que hi hagi o sàdiques bruixes en cases de xocolata). Potser un pensament com aquests és el que va fer afirmar a Herodot que tot el que és nou ens arriba del desert. I nosaltres, al mirar al bosc, no sabem què en podem esperar: una fugida, més llibertat, els bàrbars tal vegada? O -com diria Joseph Conrad- és que quan ens endinsem des del camí, des del riu, cap al cor de l’immensa tenebre, només podem esperar... l’horror. p
J.C.M.
El Bosc 4
ELS REPTES DELS BOSCOS ENFRONT DEL CANVI CLIMÀTIC Quan des de la redacció d’aquesta revista se’m va
perquè ja fa temps que s’han anat reunint evidències demanar que escrivís un article sobre els boscos i els que apunten cap al mateix sentit: a escala global els reptes que els esperen per afrontar el canvi climàtic, boscos absorbeixen més carboni que no emeten, per vaig estar donant-li moltes voltes fins que vaig decidir tant, són embornals. A pesar de la destrucció massiva intentar transmetre la idea amb què ens trobem els i indiscriminada de boscos que encara actualment científics quan estudiem un problema d’aquesta s’està donant a l’hemisferi sud, especialment a complexitat. Conèixer els efectes sobre els boscos les selves tropicals, i a pesar de grans incendis és un pas imprescindible per, a continuació, intentar forestals i altres desastres naturals en d’altres parts elaborar prediccions sobre com respondran en el del planeta, els boscos dels països desenvolupats, futur davant del canvi climàtic. Com ja sabeu, des compensen aquestes pèrdues. Ara bé, no us en feu del punt de vista de la matèria i l’energia (que és com il•lusions, l’absorció de CO2 dels boscos no és ni de en Margalef li agradava enfocar molts conceptes), bon tros suficient com per compensar les enormes un bosc és un magatzem de carboni que captura emissions d’origen antropogènic. Del total de CO2 CO2 de l’atmosfera de manera temporal a través que s’emet a l’atmosfera, un 40% és reabsorbit pels de la fotosíntesi. El motor o l’energia necessària per ecosistemes marins i terrestres, dels quals els boscos fer-ho és la radiació solar són responsables del 32%. i per poder captar aquest S’està veient que els boscos d’arreu carboni li cal intercanviar La resta de preguntes, aigua per CO2 a través del món estan patint plagues com ja podeu suposar, de les fulles. L’aigua no tenen una resposta l’extreuen del sòl a través i mortalitats massives com no unànime perquè hi ha de les arrels. molts matisos: cada s’havien vist fins ara i en bona part ecosistema funciona i Tots sabeu que en les s’adapta de manera darreres dècades hi s’atribueixen a aquests anomalies diferent, el clima no és ha hagut injeccions igual ni està canviant a suplementàries de CO2 climàtiques. tot arreu de la mateixa i altres gasos d’efecte manera, etc. Durant la hivernacle a l’atmosfera fonamentalment per la dècada dels 90 es van confirmar les hipòtesis i es va crema de combustibles fóssils. Aquest carboni havia constatar que efectivament els boscos milloraven el estat retirat de l’atmosfera i immobilitzat ja fa milions seu creixement com a resposta combinada de més d’anys i s’hi havia mantingut fins que l’home va CO2 (menys esforç per capturar-lo), i més temperatura decidir reutilitzar-lo. L’altra emissió de CO2 prové dels (s’allarga el període de l’any òptim per al creixement). canvis d’usos del sòl, com per exemple la destrucció A principis del segle XXI s’ha vist que els boscos ja i crema de les selves tropicals. Com a conseqüència no responen de la mateixa manera i ara sembla i com ja sabeu, les concentracions d’aquest gas han que estan creixen menys del que estava previst. Els anat augmentant any rere any (actualment estem científics es van adonar que altres recursos essencials per sobre dels 380 ppm –parts per milió– mentre que com el nitrogen, el fòsfor no augmentaven i per tant abans de la revolució industrial estàvem al voltant dels la resposta positiva va ser transitòria. De manera 270) i, com que el CO2 és un gas d’efecte hivernacle, que tornàvem a ser allà on érem però amb algunes la temperatura de la terra està augmentant i ho dificultats afegides que els científics encara no havíem seguirà fent a menys que hi posem remei. previst. El canvi climàtic no només suposa un augment general previst de la temperatura sinó una reducció o Però anem al nucli del que realment m’interessa un augment de la precipitació segons els indrets. Això destacar aquí i fem-nos les preguntes que en aquests fa que cada ecosistema pugui tenir respostes molt moments estan en ple debat i és font de controvèrsia diferents segons quina sigui la combinació d’aquests a la comunitat científica en relació als boscos i al dos factors. Per posar un exemple a casa nostra, on el canvi climàtic. Són els boscos embornals de carboni clima és mediterrani, les previsions de canvi climàtic actualment, és a dir, estan retirant CO2 de l’atmosfera no només suposaran un augment de la temperatura any rere any? Si és així, a quin ritme? I encara més d’entre 3 i 4 graus cap a finals d’aquest segle, sinó important i més difícil de contestar, ho seguiran fent que a més hi haurà una disminució prevista de la en el futur? precipitació de fins a un 50% durant l’estiu. Per tant, La primera pregunta és la més fàcil de contestar està previst que els boscos mediterranis siguin dels que
MONOGRÀFIC
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
5
MONOGRÀFIC
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
més pateixin els efectes adversos del canvi climàtic, si ja patien set durant l’estiu encara en patiran més. Hi ha moltes probabilitats que en molts indrets els boscos desapareguin. Encara cal afegir que en els darrers temps han augmentat els episodis climàtics extrems, és a dir, períodes de sequera més prolongats, onades de calor extremes i en llocs poc habituals, etc. Només cal que recordem la bombolla de calor que es va instal•lar a bona part d’Europa durant l’estiu del 2003 o aquesta onada de calor de fins a 40 graus que durant setmanes ha afectat Rússia aquest mateix estiu. Com estan responent els boscos a aquests fenòmens extrems? Aquest és objecte d’estudi de primer ordre en aquests darrers anys per part dels científics perquè s’està veient que els boscos d’arreu del món estan patint plagues i mortalitats massives com no s’havien vist fins ara i en bona part s’atribueixen a aquestes anomalies climàtiques. En alguns països com el Canadà, per exemple, han fet replantejar el paper d’embornal que fins ara s’atribuïen als seus boscos. S’hi està treballant i encara no hi ha respostes convincents,
Títol: Il·lusió Plàstica
6
però tot apunta que el paper d’embornal que exercien els boscos en el passat ha anat disminuint i la majoria de prediccions futures apunten al fet que pot anar a pitjor, és a dir, que els boscos, naturalment amb algunes excepcions, s’acabaran convertint en emissors nets de CO2. Per tant, podríem concloure que els boscos responen als canvis amb certa facilitat, s’hi adapten, però el problema és que no ho poden fer a la velocitat en què ho està fent el clima. Si la resposta no és suficient, els boscos es debiliten i poden acabar desapareixent de molts indrets. I si heu arribat fins aquí i encara teniu més dubtes de què pot passar en el futur als boscos és que he aconseguit el meu propòsit: transmetreus, com ens passa als que ho estudiem, que els ecosistemes són complexos, els canvis molt ràpids i sovint divergents. p
Jordi Vayreda Investigador del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals)
Autor: Adrián Fernández
BOSCOS & LITERATURA: LES DESVENTURES DEL JOVE WERTHER. A l’hora d’escriure aquest article i relacionar bosc i literatura, de seguida vaig pensar en el romanticisme alemany i la seva idealització de la natura.
desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe. La natura és una correlació dels sentiments de la personalitat de Werther; sentiments i natura van junts. Goethe fou sempre un vitalista amant de la natura. Werther coneix Lotte a la primavera, quan la natura està preciosa amb les seves flors i els boscos verds, i mor a l’hivern quan fa fred; és a dir, quan ell és feliç la natura és meravellosa i quan està malament és horrible amb les inundacions finals, presagis del seu suïcidi. La natura pot ser un locus amoenus i les seves tempestes són indici d´un mal auguri.
Alemanya, bressol del romanticisme, és un país d’immenses extensions de boscos, com la Selva Negra, en alemany Schwarzwald; nom inspirat en la foscor que caracteritza el pas enmig dels boscos que la poblen. Va ser a Alemanya on va sorgir el moviment literari romàntic Sturm und Drang (tempestat i empenta); allà hi trobem la novel•la de la qual faré referència, ja que en ella la natura i, com a part d´ella, els boscos juguen un paper molt important: “Die A l’evolució que pateix Leiden des jungen Werthers” (“Les desventures del jove Werther dins l’obra, la natura Werther”) de J. W. von Goethe, un dels primers best- té un paper fonamental, ja sellers del món modern.
que aquesta s’identifica amb
MONOGRÀFIC
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
“Les desventures del jove Werther” és un llibre semiautobiogràfic, Werther seria suposadament l´alter ego de Goethe, que es va enamorar de la promesa d’un amic; però a diferència de Werther, Goethe no es va suïcidar.
“(…) Quan de la vall xamosa s’alcen al meu entorn lleus els sentiments del jove; tret vapors i el sol alt reposa sobre la impenetrable foscor del característic del romanticisme. A la part final, no només meu bosc i solament alguns ha canviat en Werther la raigs aïllats travessen l’interior del santuari, llavors, percepció del paisatge, també les seves lectures estès en l’herba alta prop d’on salta el rierol, frec a s’han modificat de manera dràstica. Al principi frec de la terra m’enciso en la contemplació de mil Werther, quan està feliç, llegeix Homer, però després, petites plantes diferents. (…)” Llibre I “Les desventures quan veu que el seu amor és impossible, el substitueix del jove Werther” de J. W. von Goethe. per Ossian, on la mort sempre està present. “(…) Ossian ha desplaçat en el meu cor Homer. Quin món Aquesta és una de les obres paradigmàtiques del presenta aquest esplèndid geni! Caminar per les moviment romàntic alemany Sturm und Drang; en estepes, envoltat del brunzir del vent tempestuós, que ella Goethe mostra una sintonia, una relació directa, arrossega en boires humides els esperits dels pares sota entre l´estat anímic del protagonista i la natura. A la llum incerta de la lluna! Sentir des de la muntanya, l’evolució que pateix Werther dins l’obra, la natura a l’estrèpit del torrent del bosc, (…)” Llibre II “Les té un paper fonamental, ja que aquesta s’identifica desventures del jove Werther” de J. W. von Goethe. amb els sentiments del jove; tret característic del En llavis de Werther, Goethe intercala fragments romanticisme. d´Homer i Ossian, digressió similar a la que després farà al Faust (“novel•les dintre de la novel•la”), que El professor Russell P. Sebold ha arribat a dir que també trobem al Quixot. José Cadalso podria ser considerat com el “Werther espanyol”, ja que a la seva obra “Noches lúgubres”, Per acabar aquest article, només recomanar la lectura malgrat totes les seves diferències amb el Werther de d’aquest llibre “Les desventures del jove Werther” de Goethe, trobem un nexe d’unió molt poderós i clar: J. W. von Goethe, el llibre de capçalera de Napoleó l’heroi. Per al seu protagonista, Tedioto, l’espant de Bonaparte i encara avui dia molt llegit; i el lloc boscós la natura no és més que la transposició del seu estat des d’on he escrit aquest article, Os Ancares de Lugo, anímic; clar paral•lelisme amb el Werther de Goethe, on es poden trobar boscos autòctons immaculats; un on el protagonista s’identifica amb la natura i hi veu recés de pau i tranquil•litat per allunyar-se de l’estrès reflectit el seu infortuni. “(…) Talment com la natura de les grans urbs. p va decantant-se devers la tardor, va naixent la tardor Pili Millán en mi i al meu entorn. Les meves fulles groguegen i ja les fulles dels arbres veïns han caigut.(…)” Llibre II “Les Filòloga
7
MONOGRÀFIC
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
8
CUANDO UN ÁRBOL CAE. Contaba con doce años cuando conocí a un cocker spaniel muy especial. Su pelaje, tan suave como las cedras de un pincel, era del color de la almendra tostada y sus ojos, oscuros como una noche sin luna, transmitían una tristeza tan sólida que podría haberla cortado en finísimas lonchas de amargura.
un árbol, ni incubar huevos en un nido, y tampoco vivir con las ranas en el estanque. Perdido estaba condenado a la soledad. Y entonces llegué yo: un perro viejo de huesos frágiles y tripa hinchada por la infección.
Ese pobre chucho, al que decidí llamar «Perdido», Podría haberle dicho la verdad: que me encontraba había aprendido a valerse por sí mismo después a las puertas de la muerte y que había huido hasta ese de que una familia de desalmados lo abandonara bosque para ahorrarle el sufrimiento a mi queridísima en la cuneta de una carretera secundaria. Perdido familia, que siempre me había tratado con respeto y tuvo que luchar contra el frío mientras esquivaba cariño; pero Perdido dio por hecho que yo era otro los coches que amenazaban con atropellarlo en su perro abandonado, como él, y automáticamente infructuosa vuelta a casa y aprendió a gruñir para me incluyó en su nueva manada. asustar a las alimañas que pretendían robarle la comida que tanto le había costado encontrar entre Ese día, Perdido dio un respiro a las liebres e ignoró los desperdicios. «Tal vez me bajaron del coche para a las ardillas. Se dedicó a mostrarme los pinos que que hiciera mis necesidades y se olvidaron de mí», daban las mejores sombras y me llevó hasta la orilla intentaba justificar a sus amos, aunque en el fondo de del río para que me refrescara. su corazón perruno estaba seguro de que se habían En ese instante la musculatura ―¿Sabes? Ahora que desecho de él como quien somos una familia ya no tira un juguete roto a la de mis patas se engarrotó y sentí tenemos nada por lo que basura. preocuparnos. Vivir en el cómo se me apagaba el corazón. bosque te va a encantar. Todos ansían la libertad Aquí puedes comer y cuando sienten que Había llegado mi hora y estaba a beber tanto como quieras, dependen de alguien, ¡y hacer pipí en un árbol que pertenecen a alguien, punto de decepcionar a mi nuevo diferente cada día! ―Vivir. pero muy pocos son los ¿Cómo podía decirle a ese que, acostumbrados a amigo. perrito desamparado que esa correa que les dirige eso era lo único que no sin descanso, conservan la cordura cuando se ven podía hacer por él?―. Siempre estaremos juntos. obligados a enfrentarse a la vida real. En ese instante la musculatura de mis patas se Aunque ahora era el dueño y señor de un espléndido engarrotó y sentí cómo se me apagaba el corazón. bosque, donde la fruta abundaba y el agua del Había llegado mi hora y estaba a punto de riachuelo no le permitiría padecer sed, Perdido seguía decepcionar a mi nuevo amigo, así que le dediqué echando de menos los arrumacos del pequeño Jorge un último aliento: y los juegos de David, su hermano mayor. Añoraba su calor, el sentimiento de pertenencia a una manada. ―Las familias se quieren y se odian, pero no abandonan Perdido se había convertido en un perro rico: tenía a los suyos. ¿Es que no lo ves? Tú ya tienes una agua y comida, cientos de hectáreas por las que manada. Estos pinos, almendros y robles te cobijan correr a todas horas, liebres a las que perseguir, y nunca permitirán que te quedes sin comida. Ellos ardillas con las que pelearse y todo el tiempo del cuidan de ti y de todos nosotros. mundo para descansar a la sombra de un pino. Luego, cerré los ojos y Perdido volvió a sentirse Pero seguía sintiendo un vacío en su interior. Familia, abandonado. se repetía una y otra vez. Necesito una familia. Tiempo después, decidieron construir una nueva Perdido pasó dos años buscando una nueva manada. autopista y cuando Perdido vio caer el primer árbol Por supuesto, las liebres le rechazaron, los zorros no por fin entendió mis palabras. p le resultaron de fiar y los demás… o eran demasiado pequeños o eran demasiado grandes. No podía Javi Araguz vivir en una madriguera, ni trepar hasta la copa de Escritor
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Títol: Les mirades del bosc
Autor: Adrián Fernández
9
MONOGRÀFIC
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
LA JOIA DE GRONXAR-SE AL BOSQUET. Has vist el quadre “El gronxador” de Jean Fragonard? És un petit oli sobre llenç pintat el 1766 que es troba a la Wallace Collection, a Londres. Representa una festa galant i li va ser encarregat pel baró de Saint Julien com a homenatge a la seva amant. L´encàrrec diu axí: “Li prego que pinti la senyora (la seva amant) en un gronxador empés per un bisbe. A mi em situarà de manera que pugui veure les cames o alguna cosa més d´aquesta bonica noia” Aquí hi ha marro… Fragonard va situar al centre de la imatge una guapa mademoiselle engalanada amb un vestit rosa essent gronxada alegrement per un home madur des de la dreta, mentre que un jove aristòcrata ajagut a l´esquerra observa eufòric allò que amaguen els plecs de la faldilla bufats pel moviment del gronxador. La noia porta calces? Noi i noia es miren fixament mentre un cupido demana silenci. Una sabata surt volant com a preludi d´altres habillaments que es descordaran posteriorment... Ara el moviment acosta la noia al seu amant però poc després l´allunyarà. L´amor és voluble, canviant, fugisser... Has vist la pel.lícula “Les amistats perilloses”? A l´Europa de l´Antic Règim, l´adulteri era pràctica freqüent en les classes altes. De fet, el matrimoni era un afer econòmic i polític entre les grans famílies. Un cop assegurada la descendència, la sexualitat es vivia per separat. L´escena té lloc en un ambient idíl.lic, és un locus amoenus. Una clariana d´un bosc gens amenaçant. Aquí no hi ha llops, ni lladres, ni fugitius de la justícia. En aquest bosc no hi ha cap drac, bruixa ni esperits malèfics. De fet és un lloc ben acollidor. La càl·lida llum d´un sol primaveral s´obre pas entre les fulles tendres i banya la noia, que es gronxa embolcallada
10
per una vegetació que sembla acaronar-la. Si després es treuen la roba no passaran fred. Aquest bosquet simpàtic és ideal per amagar-s´hi i deixar-se enxampar: “Ahà!, ets aquí! t´he trobat!, t´he caçat i ara ets meva!” És un cant a la frivolitat i la “joie de vivre” protagonitzat per uns aristòcrates ociosos que omplien el seu temps festejant de ball en ball, amunt i avall, com el gronxador. Ben mirat, feien bé perquè els quedaven pocs anys fins que un instrument que també anava amunt i avall –la guillotina- acabés per sempre amb aquella felicitat. El rey y la nobleza se estaban columpiando... Un cop tallades les cordes del gronxador, el suau erotisme del Rococó va deixar pas a la disciplina revolucionària del Neoclàssic. I la pintura va tornar a ser l´instrument de les grans veritats. Calen grans sacrificis per la pàtria i el deure ens crida a París. Les masses populars que van anar a buscar la família reial francesa a Versalles (un bosc domesticat) els van obligar a tornar a la capital, volien forçar-los a deixar el bosc del gronxador de la reialesa. Els volien a Paris al costat de les penúries del poble, que patia gana.El Segle de les Llums havia engendrat la més gran de les revolucions, i l´escenari era la barricada urbana. Si pels jocs amorosos del decadent Rococó calia anar al bosc, per guanyar les revolucions liberals del XIX ens hi deixarem la pell als carrers de la ciutat. Per això, en ple Romanticisme la vaporosa llum que feia surar la bonica joveneta del gronxador entre les fulles del bosc ara fa emergir la Llibertat guiant el poble d´entre el fum dels carrers. Un bosc que torna a fer por? Quan tornen aparèixer els boscos a la pintura occidental ho fan de la mà de pintors com l´alemany Friederich i ja no queda rastre de lirisme pastoral. Un home sol, d´esquenes davant d´un abisme brumós. Els arbres han perdut les fulles, la llum ha perdut l´escalfor.Ha arribat l´hivern. Al paisatgisme romàntic alemany la natura és immensa, l´home petit. On
queda l´optimisme antropocèntric del quattrocento Just després d´aquestes revolucions col·lectives, un italià?.Allò era el Mediterrani i la natura va ser cop guanyats els Drets de l´Home, l´artista romàntic dominada a base de geometria i perspectiva. Ara inicia la seva revolució subjectiva, individual i decisiva som al nord i un cop vençut per a la història de l´art: Déu per la Raó, l´home comença a parlar d´ell percep una nova angoixa: Quan tornen aparèixer els boscos mateix. una boira crepuscular és l´única resposta a la pintura occidental ho fan de I per fi, un cop tallades dels cims rocallosos a les cordes del gronxador, l´espectador. Aquesta la mà de pintors com l´alemany després de guanyada la “desantropomorfització del llibertat als carrers de la paisatge” (Rafael Argullol) Friederich i ja no queda rastre ciutat, al pintor, li arriba el es fa evident a l´obra moment d´alliberar-se de “Monjo vora el mar”( 1810). de lirisme pastoril.Un home sol, l´encàrrec: “Doncs miri, senyor baró de Creus que el Monjo vora el d´esquenes davant d´un abisme Saint Julien, no em ve de mar està pensant què hi ha gust pintar la seva noieta avui per sopar? brumós. flirtejant al bosquet amb vostè, prefereixo acabar I així, mentre artistes romàntics com Delacroix aquest bosc boirós amb runes gòtiques abans de pintaven a favor de la nova ideologia liberal (“si no decidir si avui em suïcido”.p he lluitat per la pàtria, com a mínim pintaré per ella”, Sergi Cervantes va escriure), una nova revolució artística s´estava Professor d’Història gestant a través precisament dels boscos i el paisatge.
Títol: Multitud
MONOGRÀFIC
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Autor: Adrián Fernández
11
MONOGRÀFIC
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
12
EL FEBLE EQUILIBRI DEL BOSC TROPICAL. Tot i que el bosc tropical té un significat confús derivat de les diferents interpretacions tant científiques com populars, per millor entendre aquesta “selva” nosaltres utilitzarem una denominació fitoclimàtica, és a dir, basada en la vegetació desenvolupada sota el clima denominat tropical.
boscos tropicals que dependran fonamentalment del reciclatge de la matèria orgànica produïda per la vegetació. El procés s’inicia de forma natural amb la caiguda de grans arbres que obren clarianes i permeten l’arribada de llum solar al terra del bosc, abans ombrívol. A continuació es provoca una cursa d’espècies pioneres que cicatritzen la clariana en un temps record, gràcies a l’increment de la capacitat fotosintètica, l’aigua i l’aportament de nutrients de la vegetació caiguda (fullaraca i virosta), que es descompon ràpidament.
Actualment es reconeixen tres grans modalitats de selves tropicals (o bosc plujós intertropical) però que formen un sol bioma1: La pluvisilva, o selva plujosa de plana sempervirent, és la formació més extensa (Amazònia, Àfrica central, Àsia, ...). La selva nebulosa de muntanya o bosc nebulós, de distribució molt esparsa, relacionada amb les elevacions muntanyoses de la zona tropical (Andes, Zaire, El sistema es manté en equilibri perquè aquesta Kenya, costers meridionals de l’Himàlaia (2000-3000 descomposició es produeix aproximadament al m),... El bosc monsònic mateix ritme que la o selva semicaducifòlia L’any 2005 la màquina de la producció i disminueixen monsònica, situada les pèrdues per rentatge en bona part a l’Àsia pluja de l’Amazònia va fallar i va en una zona de pluviositat meridional i zones del nord molt elevada. d’Austràlia. provocar la major sequera de la Els mecanismes de Es tracta d’un clima història registrada a l’Amazònia reproducció dels vegetals hiperhumit, amb una de la selva no són ben temperatura relativament brasilera. Es creu que la causa adaptats per enfrontaralta i constant i les pluges, se a variacions del medi repartides regularment al d’aquest episodi van ser els a gran escala, com llarg de tot l’any, poden ara les associades a arribar fàcilment als 1000 canvis en la circulació de les l’explotació humana litres per m2. (agricultura extensiva, aigües de l’oceà Atlàntic i es ramaders i companyies L’estructura del sòl es fusteres, garimpeiros, caracteritza per la seva considera un preludi del que recercadors de petroli, baixa fertilitat com a polítics ambiciosos,.....). resultat de l’agressivitat del s’entén per canvi climàtic en el A diferència d’altres clima (pluges abundants ecosistemes terrestres, la i temperatures elevades) planeta. major part dels nutrients que provoquen un rentat disponibles es troben intens de cations bàsics (sodi, potassi, calci, ...) i de retinguts a la biomassa, i la petita part que retorna nutrients, que donen com a resultat una acidificació al medi és gairebé reciclada -s’han mesurat temps del sòl (pH entre 4,6 i 5,2) i una toxicitat deguda a de retorn inferiors a un any per als nutrients essencials l’alumini intercanviable (prop del 5 %) i al manganès. disposats a la virosta- (Adams J., 1994). A més, hem d’afegir l’alt contingut en òxids de ferro responsable d’una elevada capacitat de fixació Vegem algunes dades interessants: L’any 2005 la del fòsfor i, per tant, d’una manca de disponibilitat màquina de la pluja de l’Amazònia va fallar, i va d’aquest nutrient essencial per a les plantes. provocar la major sequera de la història registrada a l’Amazònia brasilera. Es creu que la causa d’aquest Així doncs, la vegetació que ha de viure en aquests episodi van ser els canvis en la circulació de les aigües indrets ha de tenir una bona adaptació a aquestes de l’oceà Atlàntic i es considera un preludi del que condicions climàtiques, però també a l’estructura s’entén per canvi climàtic en el planeta. De fet, els del sòl. Aquesta escassa fertilitat del sòl és el punt models climàtics més importants preveuen la mort central per entendre el funcionalisme d’aquests progressiva de l’Amazònia (Cox P.M., 2003).
MONOGRÀFIC
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Títol: Els espectres del bosc
Autor: Adrián Fernández
Mesures realitzades per la FAO a finals del segle XX Moltes de les pressions que han d’afrontar els boscos donen estimacions de desforestacions de 20 a 30 tropicals tenen el seu origen en l’injust comerç ha de selva plujosa per minut. En aquests indrets la internacional, la banca i els beneficis polítics. El desforestació no es limita a problema del deute la pèrdua d’arbres, lianes, Moltes de les pressions que han exterior obliga molts països flora i fauna en general, tropicals a sobreexplotar el sinó molt particularment a d’afrontar els boscos tropicals seus recursos forestals per la pèrdua de nutrients al sòl. obtenir les imprescindibles Si la destrucció de la selva tenen el seu origen en el injust divises amb què pagaran abasta àrees extenses i la suposada ajuda el drenatge és prou bo, comerç internacional, la banca i estrangera del BM i FMI3. els materials del sòl es Tot en un cicle en què disgreguen ràpidament els beneficis polítics. cada cop el deute és i en resulten paisatges més gran per les poques o erosionats d’una extrema minses plusvàlues que en desolació, com ara la generada pel macroprojecte realitat generen aquestes activitats (Martínez Alier, miner de Grande Carajás (Brasil), amb una extensió de 2010). Plusvàlues que van a parar a grans empreses 900 000 km2 (més gran que França i Anglaterra juntes) multinacionals, dictadors locals i governs corruptes de per extreure ferro, or, manganès, coure, bauxita, ... tots els colors. p Així doncs, a la vulnerabilitat dels ecosistemes de les selves plujoses s’afegeix la gran dificultat o total Joan Devis impossibilitat, en certs casos, de regenerar la pèrdua Doctor en Biologia de nutrients.
13
MONOGRÀFIC
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
EL BOSC EN LA LITERATURA. EL MITE DE LA BÈSTIA I EL REPTE DEL LABERINT. U
n bosc és un escenari salvatge, un terreny aliè Un dels mites universals més antics és el de l’home que a la civilització on s’imposen les lleis de la natura. es transforma en bèstia. Els més coneguts, el vampir i També, un repte. Queden pocs boscos per explorar, l’home-llop. Aquests personatges, originaris d’Europa, però en l’imaginari col•lectiu els boscos continuen que la literatura i el cinema s’han encarregat sent un espai misteriós, perillós i fascinant: l’escenari d’explotar intensament, tenen el seu equivalent en literari ideal on situar històries de terror i l’hàbitat més altres llocs del món: l’home-guineu, a Àfrica; l’homeconfortable d’entitats tigre, a l’Índia; l’homemalèfiques i criatures puma, a l’Amazònia. El imaginàries que es Heus aquí que el bosc, quan se’ns mite, que pren formes manifesten, sobretot, en la diferents segons sigui la foscor de la nit. apareix com un espai tancat que bèstia més temuda de cada lloc, cal interpretarDes de temps pretèrits, el amaga algun perill, és també un lo com una representació bosc és un terreny abonat de l’instint que subjau en on germinen llegendes tipus de laberint. la naturalesa humana i contes per atemorir els o, freudianament, com infants, de manera que el trànsit a la vida adulta una manera de sublimar les pulsions sexuals en el no els agafi tan per sorpresa. Un conte infantil tan “petó del vampir” o en l’antropofàgia de l’home popular com el de la Caputxeta vermella ens alerta metamorfosejat en bèstia. dels perills que sotgen al bosc (selva o jungla de la vida) representats en la figura del llop depredador. Heus aquí que el bosc, quan se’ns apareix com un
Títol: El triomf del bosc
14
Autor: Adrián Fernández
espai tancat que amaga algun perill, és també un tipus de laberint. La bèstia s’amaga al bosc com el minotaure (monstre amb cap de toro i cos d’home) ho fa al seu laberint. En la mitologia grega, l’heroi Teseu tomba el Minotaure, surt del laberint (gràcies al “fil d’Ariadna”) i, victoriós, allibera Atenes de la tirania política.
per llops descobertes a prop de Midnapur (Índia), dormien arraulides, udolaven, es treien a mossegades les robes que els posaven, tenien visió nocturna i un olfacte extraordinari. Defugien el contacte humà i preferien la companyia dels gossos. François Truffaut (1932-1984) va dirigir el 1970 un sensacional film, El petit salvatge, basat en el cas real del nen-llop Víctor, el tutor del qual maldarà per educar-lo i inserir-lo en la societat.
Els mites i les llegendes, per la seva universalitat, s’actualitzen permanentment. Per això el gust pel misteri no decau amb la irrupció de les societats Al llarg de la literatura, trobem exemples de ficció tan modernes, sinó que es reforça amb un plus de coneguts com Tarzan, de l’escriptor nord-americà racionalitat i cientisme gràcies al gran artífex del Edgar Rice Burroughs (1875-1950), o de Mowgly, conte de terror: Edgar Allan Poe (1809-1849), que, personatge creat pel britànic i Premi Nobel de amb “Els crims del carrer Morgue”, dóna forma al literatura Rudyard Kipling (1865-1936). primer relat detectivesc de Els mites i les llegendes, per la la història. Un nadó queda orfe enmig de la selva i és educat per En aquest relat, la bèstia seva universalitat, s’actualitzen una família de grans simis, salvatge irromp en la que li posen el nom de societat benestant en permanentment. Per això el Tarzan. Tarzan, dotat d’una forma d’un orangutà que, intel•ligència prodigiosa, escapant-se del seu captor gust pel misteri no decau amb aprèn a llegir desxifrant (un pirata maltès), escomet els llibres que deixaren uns macabres assassinats. la irrupció de les societats els seus pares, però la L’autoria dels fets serà seva principal escola serà descoberta pel detectiu modernes, sinó que es reforça la selva, de la qual se’n Dupin, un Teseu modern, convertirà en rei absolut. després de desenredar el fil amb un plus de racionalitat i L’aparició de l’home (d’Ariadna) que el condueix blanc alterarà tota la seva a la solució del problema. cientisme gràcies al gran artífex existència. L’obra és una El personatge constitueix deliciosa ficció, encara el principal model per al del conte de terror. més increïble que la del Sherlock Holmes d’Arthur Tarzan cinematogràfic, Conan Doyle i la narració planteja, d’una banda, la protagonitzat per una vintena d’actors des de 1918 a brutalitat cega (la bèstia) i el seu pol antagònic, la 1998. Entre els precedents de Tarzan, destaca Mowgli, raó; o, en un altre pla simbòlic, les tenebres (el nostre el nen salvatge d’El llibre de la selva, acollit per llops bosc, el laberint) i la llum (la resolució de l’enigma), i instruït en les lleis dels animals per Baloo, un vell ós. que, com en tot relat detectivesc, triomfarà. És així com neix la novel•la negra i el thriller com a gènere El bosc, espai atapeït de vegetació anàrquica, mar narratiu, variant urbana dels contes de terror, en els botànic insondable, natura indòmita que s’oposa a quals l’home llop i el vampir de la literatura gòtica són la seguretat del terreny domesticat. Sovint el trobem substituïts per psicòpates, àliens o altres representants relacionat amb la desorientació del laberint, una malèfics, tots ells al marge de l’ordre que imposa la oportunitat per créixer o per retrobar el camí; en civilització. d’altres ocasions, es vincula amb l’ordre universal de la natura, escola eterna de la vida representada en La literatura i el cinema han trobat també una faules i altres ficcions literàries. p interessant font d’inspiració en els casos reals de “nens salvatges”: nens abandonats en el bosc o la jungla i Salvi Pardàs criats per animals, que han pogut sobreviure i créixer sense cap contacte amb la societat. A principis Professor de Llengua i Literatura Catalana de segle XX, Amala i Kamala, dues nenes criades
MONOGRÀFIC
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
15
MONOGRÀFIC
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
16
TEMPS DE BONSAIS. M
entre cavava aquell petit sot, al costat del rierol, parar de moure’s i, al cap d’uns dies, va desaparèixer. en Juli no va poder evitar pensar en tots els animals Ell havia arribat a pensar que potser el seu hàmster que havia tingut i en com aquests l’havien anat havia après a fer-se invisible, com a les aventures que deixant, tot seguint el curs de la natura. El pollet que en Juli inventava quan jugava al seu costat, però aquí li havia tocat feia dos anys a la fira del poble, per va ser l’avi qui li va explicar que, segurament, el Kiwi se exemple, havia durat poc més d’una setmana a n’havia anat a fer el camí que tots els hàmsters, algun casa. Els pares li havien dit que calia donar-lo a una dia o altre, es veu que han de fer, i que ja no tornaria. granja perquè aviat es convertiria en gallina i un pis no Ara un so provinent d’un dels arbres el desconcentrà. seria un bon lloc per a ella. I així ho van fer. Continuà Mirà enlaire i li semblà que eren un parell d’ocells que cavant una mica moix al recordar-ho. Els peixos de estaven piulant. Llavors, aprofità i mirà als costats. colors, en canvi, potser havien durat una mica més. Sí, Observà cada planta, cada arbust, cada matoll i aproximadament mig any. cada corba del petit rierol. Fins al dia que el pare va Ara un so provinent d’un dels Sí, és el seu lloc, el pare decidir netejar l’aquari i els estarà orgullós. S’aixecà, va traslladar a la galleda arbres el desconcentrà. Mirà es refregà les mans brutes que la mare, poc després, contra els pantalons i anà a acabaria abocant al vàter. enlaire i li semblà que eren cercar a la cangur. Ja estic, En Juli sabia que, en un ja ens en podem anar. La primer moment, el pare un parell d’ocells que estaven noia va fer una ullada s’havia enfadat i la mare ràpida i despistada cap només feia que repetir piulant. Llavors, aprofità i mirà als al punt on ell havia estat i, que havia estat un descuit tot seguit, s’incorporà per però, poc després, tots dos costats. Observà cada planta, marxar. Van tornar cap a li van explicar que estigués casa desfent el camí de la tranquil perquè era el millor cada arbust, cada matoll i cada muntanya pel qual havien que els podia haver passat. pujat i, passada una hora, Ara els peixos arribaran corba del petit rierol. Sí, és el seu ja arribaven al seu portal. al mar i estaran amb els La mare, que els sortí a seus, on han d’estar! En Juli lloc, el pare estarà orgullós. obrir, s’acomiadà de la només desitjava que, en noia i, mentre pujaven les comptes del mar, els pobres escales, preguntà al seu fill haguessin arribat a un riu, un de petit com el que ara si es podia saber on s’havia ficat, que com era que circulava pel seu costat, perquè li semblava recordar arribava a casa tan empastifat! No li donà temps a que eren d’aigua dolça i una mica primmirats. Fet! respondre, van sentir un crit provinent de dins del pis i Sembla que ja hi cabrà. En Juli donà per acabat es van afanyar a entrar. el forat i mirà el resultat. El pare estarà orgullós, va pensar, i un somriure desdentegat de nen de vuit anys - On coi és el meu bonsai? - cridava el pare. es dibuixà a la seva cara. Cridà content a la seva cangur, asseguda uns quants metres més enllà, però, - Al bosc, - respongué cofoi en Juli, amb el seu somriure com que ella no aixecà la vista del seu mòbil, ell tornà desdentegat- allà on ha d’estar! p a mirar avall. Just en aquell moment, un ratolí menut li passà corrent per davant. Serà un vell amic d’en Kiwi, el hàmster al qual tant havia estimat? -es preguntà, Mireia Marcet Escriptora mentre es decidia a cobrir una part del que acabava de col•locar al forat. Aquell sí que havia estat un cas estrany. El Kiwi sempre li havia fet cas i havia anat cap a ell quan li donava de menjar, però, tot d’una, va
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Títol: El bosc animat
Autor: Adrián Fernández
17
ENTREVISTA
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
Un matí de setembre. El sol escalfava les últimes boirines que entelaven les valls del Bages. L’autopista es retorçava amb la intenció de no fer malbé el paisatge, com si encara pogués evitar-ho. I el món semblava paralitzat al nostre voltant il•luminat per un sol lluent. Ja arribem. Manresa encara manté l’aparença d’un gegant adormit. I, a un costat, vora el riu, s’aixeca sòlid, ciclopi, l’edifici dels Jesuïtes. No ens ho esperàvem. De fet sembla una paradoxa o una ironia, però li diuen La Cova. Després ens expliquen. La gruta existeix. És allà on Sant Ignasi va passar un temps de meditació i on va trobar el camí de l’Ordre dels Jesuïtes. L’edifici, de principis del segle XX i d’estil neoclàssic, té com a missió la custòdia del lloc. Per un ample passadís, també llarg, molt llarg, veiem arribar Joan Casanovas. De lluny sembla un home alt i fort, decidit i intel•ligent. Quan el tenim a prop, confirmem les nostres impressions. Afable i amb sentit de l’humor, savi i entenedor, segur de si mateix i capaç de comprendre fins i tot allò que no ens atrevim a dir. Ens fixem en un llibre que porta a la mà. Tracta d’astronomia i està escrit en alemany. Després, sabrem que també parla sense problemes el francès, l’anglès, l’italià, el castellà, el català i, per suposat, el llatí. Què voleu saber? Ens pregunta. Però no és un repte, sinó una invitació al diàleg obert i distès. Bé, nosaltres ja sabem algunes coses: vostè és de Santpedor, té 82 anys, és astrofísic, jesuïta i ha passat una bona part de la seva vida a l’Observatori Astronòmic del Vaticà. Li diem. Però, volem saber-ne més. ...ànsia: Permeti’ns una primera qüestió. Què va ser primer, la fe o la curiositat científica? Joan Casanovas: Per mi la fe, l’altre va venir després. Primer em vaig fer jesuïta, després vaig estudiar humanitats, clàssiques, filosofia, i llavors vaig estudiar física, geologia, etc. ...à: Tenint en compte que la religió i la ciència no sempre s’han avingut, quina creu que és la impressió que tenen les persones quan s’assabenten que es vostè és jesuïta, físic i astrònom? J.C.: Això no està ben preguntat. No és que la ciència
i la religió no s’hagin avingut, sinó que molts filòsofs i científics no s’han avingut. Són els homes els que no s’han avingut. A mi no m’agrada la divisió de la ciència i la religió, com si la ciència fos absolutament independent de l’altre, i no és veritat tampoc. ...à: Vostè ha observat moltes vegades l’Univers i tenim la sensació que observar-lo ben a prop ha de ser tot un espectacle. Quin és l’espectacle més meravellós de l’Univers? J.C.: Internet. Si aneu a Internet, cada dia hi ha una fotografia de les millors fetes a Hawaii, a Xile, amb els telescopis especials. Avui en dia ja no es mira amb telescopi, es mira Internet. L’espectacle més meravellós és Internet . Convé dir-ho perquè s’hi
Joan Casanovas Astrofísic i Bibliotecari de l’Observatori Astronòmic del Vaticà
18
poden veure coses ben fetes. ...à: Tenim entès que vostè va fer un viatge a la Xina en relació a uns escrits de Marco Polo i l’astronomia xinesa. Què ens ho podria explicar? J.C.: No és això. Em van convidar a anar a Taiwan per a dues conferències i quan vaig arribar a HongKong amb un exmissioner de Xile que parlava xinés vam anar a Pequin i vam veure tot de coses. Em va interessar veure instruments que van fer el missioners jesuïtes al 1650 que estan gairebé intactes, restaurats i al seu lloc, i les tombes d’aquest jesuïtes famosos que van morir allà. D’això ja fa 25 anys.
fèiem servir fa 40 anys per realitzar treballs científics. A part d’això, el típic d’un institut d’astrofísica. ...à: Per què no ens descobreix alguns dels secrets o de les joies que guarda aquesta biblioteca? J.C.: És una biblioteca moderna, i de secrets no n’hi ha. Tenim algunes primeres edicions d’alguns llibres, però és millor treballar amb fotocopies, i tenir els originals guardats.
ENTREVISTA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
...à: Sembla ser que l’Observatori del Vaticà és un dels més antics (segle XVI). Quina repercussió històrica ha tingut l’observatori en el desenvolupament de la ciència del cel? J.C.: No és un dels més antics. En el Col•legi Romà, a Roma, abans no hi havia observatori, eren els ...à: Una altra qüestió personal que ens ha cridat professors que observaven des d’un terrat on hi l’atenció és la seva vinculació amb el Vaticà. Quina havia un telescopi amb rodes que el treies a fora i era exactament la seva funció al Vaticà? miraves. Això de construir observatoris va ser cosa dels J.C.: Jo vaig anar al Vaticà. M’hi vaig passar un anglesos. A Itàlia, els primers que van fer van ser els temps dedicant-me a la història de la ciència, i com de Pàdua i Bolonya. Unes torres amb moltes finestres que s’ha de saber llatí ningú em podia ocupar el per on treien el telescopi. Però al 1870 el italians lloc. M’encarregava de van conquerir Roma i van la Biblioteca, però no de Hi ha un munt de coses robar tot el que hi havia al la Biblioteca Vaticana, Col•legi Romà i al cap de 20 sinó de la Biblioteca de interessants a l’Univers. Per anys algú es va entusiasmar l’Observatori Vaticà, per fer un observatori i que es va fundar al 1890. exemple, al centre del sol només el podien fer dins del En aquella època era Vaticà. I aquest es l’origen bastant completa. Avui es produeix una partícula de l’Observatori Vaticà, una dia ja no perquè ara les cosa moderna. revistes es poden trobar a anomenada neutrí, que no Internet, i es treballa millor. ...à: Vostè va intervenir en Això no és ser pragmàtic reacciona amb pràcticament res. el projecte de l’observatori és el futur, costa molt del Teide. Potser ens podria canviar, però aquesta és Per sota el teu nas t’arriben uns explicar les coses que es la realitat a la qual anem tenen en compte a l’hora de a parar. És el futur. 200 o 300 mil neutrins per segon. fer un observatori? J.C.: Primer, el dies que no ...à: Castel Gandolfo ha de ser un lloc molt especial i hi ha núvols. El canvi de temperatura del dia a la vostè el coneix bé. Expliqui’ns, si poguéssim visitar-lo, nit també s’ha de tenir en compte. I, llavors, quan què creu vostè que ens cridaria l’atenció? mires un estrella i veus els anells de difracció és que J.C.: Dos telescopis, que encara hi són. Eren els que la condició és l’òptima. De totes maneres, no n’hi
19
ENTREVISTA
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
ha prou amb un bon telescopi i un bon lloc. Avui dia, l’electrònica és determinant en la majoria de casos. ...à: Els jesuïtes és l’ordre que històricament ha estat més a prop de la ciència i del coneixement. A més, els jesuïtes van ser els encarregats de l’Observatori del Vaticà des de la seva creació. Quina és la importància històrica d’aquest ordre? Quin és actualment el paper de l’ordre dins del Cristianisme? J.C.: Com que el jesuïtes eren professors, no es pot dir que estiguessin més a prop de la ciència i del coneixement, sinó que estaven més a prop de l’ensenyament als col•legis. Sobre el paper actual de l’ordre dins del Cristianisme, aneu a preguntar-ho al Pare General, a veure què us diu. ...à: Quin interès té la religió – el Catolicisme i el Vaticà, en concret- en les explicacions científiques? J.C.: El Vaticà té aquest observatori, però, si diguessin d’anar a fundar-lo, no ho faria, perquè costa diners. En canvi, el que té el Vaticà és l’Acadèmia de les Ciències, on hi ha representants de les millors universitats del món. Si necessiten alguna cosa poden convidar aquest representats, que molts són premis nobels, perquè diguin un parell de coses sobre algun tema. Però deixem córrer el tema del Vaticà, fan el que poden. ...à: És la religió una forma d’explicar-nos els fenòmens pels quals no trobem una resposta? J.C.: La mentalitat fins a Galileu era que la Bíblia fos com una enciclopèdia. Ara, és una forma de parlar de la gent. Però anem a fer una mica de filosofia. Per a mi hi ha dos llibres: el llibre de la Bíblia, que és la Paraula de Déu, la revelació, la manifestació i contacte amb els homes; i després hi ha el llibre de la Natura, que és l’Obra de Déu. Quan tu veus les lleis de la física t’adones de què és això del llibre de la Natura. És un pensament que ja ve escrit des de molt antic. Observant l’univers, comprens més que Déu és universal, és enorme, immens. Estudiant la natura pots arribar a comprendre més i més l’obra de Déu. ...à: Potser la ciència no pot aclarir totes les preguntes i per això ha de ser la religió la que doni respostes.
20
Quines serien aquestes preguntes? J.C.: Amb les lleis que coneixem de la física no en tenim prou. I quan la física no ens pot donar cap resposta, hem de començar a pensar. Llavors ja parlem de filosofia. [...] Els filòsofs... pensen massa. ...à: Els coneixements científics són prou interessants i, fins i tot, apassionants. Tant com per a tractar-los en profunditat. Vostè segur que en sap prou com per explicar-nos-en alguns. Si l’Univers s’està expandint, quina és la força que provoca aquesta expansió? J.C.: L’ impuls inicial... això és molt complicat. Ara ens trobem amb nous problemes a la física. Resulta que tot el material de l’univers que nosaltres podem veure és el 5 per cent del total que es pot predir. L’altre 20 per cent és la matèria obscura i l’altre 70 per cent és l’energia obscura. Els físics actuals no tenen ni idea de què es tracta aquesta matèria i energia. És material que no reacciona amb la llum, per la qual cosa no es detectable. ...à: Segons diuen, en algun moment l’Univers s’haurà de contraure. Com s’explica això? Quina força el farà contraure? I fins on arribarà a contraure’s? J.C.: L’univers no es contrau. És veritat que hi ha una força d’atracció mútua entre galàxies, però aquestes continuen allunyant-se les unes de les altres a causa de l’ explosió inicial de l’Univers, el Big Bang. Però el que s’ha descobert en aquests últims anys és que les galàxies s’allunyen unes de les altres de manera accelerada. En comptes de ser frenades per la gravitació, tenen una acceleració. Com s’explica això? És un dels nous problemes per a les noves generacions. ...à: Creu que realment hi ha coses com els forats de cuc o els forats negres? Si és així, quina és la seva explicació? J.C.: Això, no sé què són els forats de cuc. Però en el forats negres la força activa és inversament proporcional a la distància. Quan aquesta distància s’escurça, augmenta la força de gravitació, i en aquell moment és tan forta que la matèria no pot sortir d’aquell forat, ni la llum en pot sortir. Per això es diu forat negre. Això se sap perquè al voltant d’un forat negre sempre hi ha una força gravitatòria
molt forta i les galàxies del voltant corren molt ràpid. També és cert que aquest forats negres es poden evaporar. Hi ha un munt de coses interessants a l’Univers. Per exemple, al centre del sol es produeix una partícula anomenada neutrí, que no reacciona amb pràcticament res. Per sota el teu nas t’arriben uns 200 o 300 mil neutrins per segon.
hi ha alguns planetes que són tant a prop del Sol que allà es cremaria tot. La Terra es salva perquè té l’atmosfera que la protegeix. A Mart fa molt de fred i hi ha poc oxigen. Júpiter està molt calent i hi ha gasos dolents. I la resta estan molt lluny i són massa freds. Viatjar més enllà és molt difícil. Les estrelles més properes estan massa lluny de nosaltres.
ENTREVISTA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
...à: Hem sentit parlar de la Teoria de Cordes, però no l’entenem. Ens podria explicar clarament en què consisteix? De veritat creu que poden existir universos paral•lels? J.C.: La teoria de les cordes no l’entenc, ni ells tampoc Ara ens trobem l’entenen.
...à: Una pregunta òbvia: creu que hi pot haver vida en un altre planeta de l’Univers? I vida intel•ligent? J.C.: Va haver-hi un jesuïta al 1870 que va escriure un llibre i deia: “Allà on hi hagi unes condicions precises, allà surt la vida”. Però què amb nous és la vida exactament? D’on surt? Com surt? Un problemes a la física. Resulta cop sàpigues una mica ...à: Què atrau la seva d’això, pots pensar. Perquè, curiositat científica en que tot el material de l’univers de planetes, n’hi ha molts, l’actualitat? hi ha moltes estrelles que J.C.: Ara em deixo portar que nosaltres podem veure, es tenen planetes com el Sol per la curiositat de saber, nostre i molts d’aquests de descobrir, d’entendre... el 5 per cent del total que es pot planetes són com Júpiter, Satisfà més això que que no serveixen per viure. guanyar gran quantitat de predir. L’altre 20 per cent és la Hi ha milers de milions diners. d’estrelles, milers de milions matèria obscura i l’altre 70 per de galàxies, etc. i alguna ...à: Sembla que la ciència, cosa hi ha d’haver com tot i que acaba estudiant cent es l’energia obscura. la Terra, per probabilitat. en moltes ocasions el Deixeu-me que us digui passat, tingui com a interès últim aclarir-nos el futur. una cosa. No crec que els extraterrestres siguin com Vostè ha afirmat en alguna entrevista a la televisió diuen: verds, amb el coll tan llarg, el cap tan ample que d’aquí a 3.000 milions d’anys el Sol s’apagarà. i amb el ulls tan grossos i tan intel•ligents. Han de ser Creu que aquest serà el motiu de la fi de la Terra, o més elegants. I què curiós que, a les pel•lícules, els hi ha altres factor que poden influir-hi? Creu que la extraterrestres que aterren aquí, sempre ho han fet humanitat aguantarà prou com per arribar-hi? als Estats Units, i a més parlen anglès. Està tot per fer J.C.: Les estrelles van cremant i donen sempre la encara a l’astronomia. mateixa llum i arriba un moment que s’apaguen. El sol igual. A l’interior hi ha com una espècie de central Abans de marxar, Joan Casanovas ens mostra la termo-nuclear que va transformant l’hidrogen en heli finestra que cada dia obre per observar l’Univers. i això dóna energia, que és el que volen fer aquí a la Engeguem l’ordinador i amb Google busquem Terra ara, una central termo-nuclear que doni energia “astronomy picture of the day”. La NASA publica cada pràcticament infinita. Però en 3 o 4.000 milions d’anys dia una fotografia feta per un dels seus telescopis i allò s’estarà apagant. Llavors el Sol començarà unes podem trobar coses meravelloses, ens explica. Ell transformacions molt fortes. Ja no cremarà hidrogen, porta el seu llistat amb les últimes fotografies, i cremarà heli i, al produir molta energia, el Sol farà una subratllades les més interessants. Les busca a Internet i expansió que passarà l’òrbita de la Terra, i si arriba ens ensenya galàxies, estrelles, nebuloses, planetes de aquí el Sol a 3.000 o 10.000 graus de temperatura, ja colors inversemblants, els anells de Saturn... imatges no quedarà ningú. que serien una delícia per a un científic o per a un artista... o per a un somiador. ...à: Si hi arribem, creu que la humanitat pot tenir un futur en un altre indret de l’Univers? Equip de Redacció d’Ànsia J.C.: Al sistema solar nostre no hi ha res a fer perquè
21
VIE DE CHÂTEAU
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
22
LA CENDRA FREDA DELS DIES. (En homenatge a Tony Judt, historiador anglès mort el 6 d’agost del 2010) Jo tenia un castell a la Dordogne... Sí, ja sé, no és el mateix que haver tingut “una granja a l’Àfrica” (Isak Dinesen) però és l’inici que toca per donar el mateix aire de record nostàlgic que calia per escriure sobre el que haig de parlar.
a tocar d’Alemanya fins a Suïssa. Una petita part al sudest passa a mans italianes) i la França de Vichy, una vergonyosa concessió per a la dreta francesa. En definitiva, la França col.laboracionista envers la França lliure de De Gaulle a l’exil.li o de la Resistència a l’interior...
A la primavera del 2010, a la meitat de maig, va fer 70 anys de la caiguda de França davant les tropes I és que a voltes el record del passat oprimeix com alemanyes de Hitler. Va ser una derrota sense honor, una llosa el cervell dels vius –que bé escrivia Marx de amb poca resistència i mal organitzada enfront d’un vegades-. Rouffillac, a la Dordogne, una comarca atac anunciat des de feia mesos. Els mesos que van idíl.lica a l’oest de França, va quedar a la frontera passar entre l’inici de la Segona Guerra Mundial -al entre el territori ocupat i la part controlada pel setembre de l’any anterior- i l’assalt alemany, només govern de Vichy. Així, per art d’una fina línia vermella van servir per acabar amb el ja escàs esperit de lluita sobre el mapa, la comarca, ara terra de frontera, va nacional que dipositava el poble francès. El temps va esdevenir un territori d’heroïsmes i misèries: pocs dels passar en una inanició lànguida, la Drôle de Guerre: primers -d’altra manera no destacarien- i e palades França no era atacada i tampoc atacava. Un país dels segons (tanta misèria humana que va permetre atemorit des de la fi de la Gran guerra del 14 per la la comprensió o el silenci vergonyós després de brutalitat i força del seu la victòria). Però els odis veí germànic i que no pot Va ser una derrota sense honor, ancestrals de les terres convèncer d’aquest terror oblidades, de les famílies als seus aliats perquè, entre amb poca resistència i mal dels pobles o les granges altres coses, encara cal escampades pel territori, aparentar la grandeur i, així, organitzada, enfront d’un atac van reproduir la divisió sola davant la bèstia, França general. La majoria es van viurà els vint anys d’espera anunciat des de feia mesos. conformar per por a les del nou conflicte. represàlies i es varen refugiar en el no fer “res de res”; la monotonia de la guerra. A aquesta desesperació se li afegirà l’esquinçament Altres van prendre partit, per aprofitar la situació i classista de la societat francesa d’entreguerres. aconseguir favors del nou règim o per lluitar i resistir Bona part de la burgesia i l’exèrcit desprecien tot com fos. D’aquí en van sortir morts, delacions, tortures, allò que faci ferum de Front Popular, dels jueus, dels venjances... Tot en un microcosmos massa, massa resultats electorals, dels polítics en general; de la petit. Una història dura, fins avui, que ens acosta sense democràcia. El pànic i el fàstic o l’entusiasme cap a remei al meu destí. les idees revolucionàries que es filtren des de Rússia, l’enfrontament entre la dreta i l’esquerra, els diferents A principis d’any l’alcalde de Carlux –municipi al qual conceptes sobre què és i què hauria de ser França, pertany Rouffillac- em va demanar de comparèixer fan que els oficials reneguin dels seus homes i que els en un judici per a declarar a favor d’una família del soldats vulguin disparar, abans que a ningú, a aquells poble. Eren veïns i bona gent (això era l’única cosa que els manen. El cas és que al maig de 1940 l’exèrcit que em van demanar que testimoniés). Jo, en el fons francès no planta cara a la Wehrmacht i en la retirada estranger de la veritat última d’aquesta terra, vaig es confonen les tropes amb la població civil que fuig trobar que no m’hi podia negar, que era un deute pels camins i les carreteres en un caos humiliant. Més de ciutadà. El dia del judici vaig descobrir que era humiliació: el govern abandona París i França cau tot sol com a testimoni de la defensa, que ningú més en poc més d’un mes (el 22 de juny). El país queda declarava a favor del fill gran d’aquella família, sens dividit, partit, en dos. La França ocupada governada dubte honesta i de qui tothom m’havia parlat bé des directament pels alemanys (en una mena d’arc de la meva arribada al castell. que controla tot el litoral des de la frontera basca fins a Bèlgica i després ressegueix els departaments El cas era enredat i clar a la vegada, se l’acusava
de contaminar les aigües de les explotacions de tres antigues quadres”. Se sentien ja les sirenes dels cotxes famílies benestants. Resultat: les collites perdudes de bombers que travessaven el pont sobre el riu i les oques de les granges per a fer foie, mortes o Dordogne, sota el castell, però, la mida de les flames amb els fetges tan enverinats que no servien per al feia evident la magnitud de la tragèdia. consum humà. Però les proves contra el gran dels Bonnet podrien haver fet culpables mitja comarca: Un parell de dies més tard, al capvespre, sobre les era al lloc dels fets (el riu) el cendres fredes del castell, dia assenyalat, coneixia el ...ganes de no perdonar res, les forces vives em feien la producte contaminant que visita de “condol” oficial. El es venia a la seva botiga i de mantenir les vengances cap de la gendarmeria i tot de coses per l’estil. Això sí, monsieur Alard, també el ni els demandants ni tampoc enceses pels segles dels notari. Aquest últim va fer un l’acusació tenien dubtes. apart. Escolti’m... Encara que més enllà dels segles en aquell tros de terra fets el que s’entenia dins de Les mans a les butxaques la cort de justícia era tan de turons suaus, rius tranquils, de l’americana, jo amb la clar com que si et fiques vista a terra, remenant amb al mig del corrent d’un riu, cels amables i arquitectura la puntera de les sabates poc o molt, et mullaràs. I de tant en tant troços no era altra cosa que odi, pintoresca sobre camins per carbonitzats de bigues o ràbia, deutes pendents, maons caiguts: “Vostè no sobreentesos acumulats passejar. n’era conscient, però aquell durant anys, ganes de no judici, aquell judici... A la perdonar res, de mantenir les venjances enceses guerra uns quants van obtenir privilegis, terres, en pels segles dels segles en aquell tros de terra de perjudici d’altres, que tot i ser en el costat just ho van turons suaus, rius tranquils, cels amables i arquitectura perdre tot; la vida fins i tot. Les joves vídues amb prou pintoresca sobre camins per passejar. feines van sobreviure tirant endavant una botiga, això les que no van haver de marxar a Burdeus. Però aquí En acabar la vista ningú es va dir res, tampoc els no s’oblida res i vostè no ho sap però va prendre partit. molts que acompanyaven els demandants van No es faci esperances, mai sabrem qui va cremar el badar boca. En un silenci d’església tots vam anar castell, tenen massa poder, tal vegada un sicari, un marxant. Els familiars de l’acusat tímidament em desgraciat passarà pel cap de turc sense ni idea van agrair el gest i la declaració, però sobretot em de qui li va fer l’encàrrec. Escolti, Monsieur J., vostè deien que els sabia greu, té assegurança, oi? Miri, que potser no hauria calgut. El 10 de maig, l’aniversari segur que això no serà l’inici L’alcade Monsieur Alard, d’una gran amistat (vaig quan tothom ja era fora i de exacte de l’atac alemany, jo veure la botella d’aigua manera molt discreta, em de Vichy caient –en blanc va donar la ma, però amb sopava a St. Julian de Lampon, i negre- a la paperera d’un uns cops de cap a dreta aeroport de l’Àfrica colonial i esquerra que deixaven exactament a l’altre costat del francesa), però potser sí entreveure els dubtes sobre d’un gran negoci. Sé d’un on m’havia ficat. Més tard riu. Va entrar un xicot esverat al Château en venda a St la sentència va deixar lliure Dizant-du-Gua, a l’entrada el gran dels Bonnet per falta bistró... de la Gironda, li agradarà de proves. A mi, però, des allò. Vagi-se’n. Prengui-s’ho de l’endemà del judici, només la seva família i quatre com un consell, un bon consell”. més em mantenien el bon dia de cada matí. I així, a punt de fer-se de nit, és com vaig decidir El 10 de maig, l’aniversari exacte de l’atac alemany, marxar cap a l’oest, cap al mar, deixant que el vent jo sopava a St. Julian de Lampon, exactament a esborrés les cendres, que el fum s’esvaís dels turons l’altre costat del riu. Va entrar un xicot esverat al i tot es diposités suaument en el lent, etern, corrent bistró, badant la boca com qui vol cridar una notícia. verd de les aigües del Dordogne. p En veure’m, el seu posat es féu discret i informà en Monsieur J. veu baixa primer a l’amo de l’establiment, després a mi: “El castell crema de la torre principal fins a les Château de...
VIE DE CHÂTEAU
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
23
ACTUALITAT
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA. Inaugurem secció. Potser algú l’havia trobat a faltar. Potser no. És veritat que no som una revista d’actualitat, però sí que ens interessa. Però això, a cada número us volem apropar alguns punts de vista sobre un tema d’actualitat. I volem començar per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquest és un tema que ens interessa, està a l’ordre del dia i, com tothom sap, és un dels més polèmics. Polítics, jutges, advocats... i per suposat, gent no vinculada al món de la política, discrepen a l’hora de donar la seva opinió sobre la qüestió. A continuació us mostrem dos punts de vista: una introducció històrica seguida d’una opinió sobre el tema a debatre. p
UN ESTATUTET AMB “FINAL FELIÇ”. E
n temps on sembla que estan de moda les perruqueries xineses en les quals als clients se’ls tallen els cabells i després obtenen favors sexuals al pis de dalt, el TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ha volgut estar a l’alçada d’aquests locals de luxe asiàtic, escapçant el nou estatut i violant, després, la decissió democràtica del poble de CATALUNYA. Escriuré com a preàmbul, sense voluntat de validesa legal –o sí-, per als que s’entossudeixen cada cop que es discuteix sobre la màxima llei catalana a manifestar que aquesta no interessa a ningú i que cal parlar i fer allò que de veritat preocupa a la població(?). Els diré que Aristòtil va definir la Polis com el conjunt de ciutadants que s’han posat d’acord per a viure sota la mateixa llei. Així que no enredin més, ni dissimulin hipòcritament més el seu anticatalanisme visceral i el seu hipernacionalisme espanyol amb pretesos pragmatismes polítics. Clar, potser és que per més populars que es qualifiquen, no són ciutadans, o ciudadanos, perquè m’entenguin. * * * Una mica d’història. Al 1713 la signatura del Tractat
Títol: Encreuament
24
d’Utrecht posà fi a una guerra europea que en els territoris peninsulars de la Monarquia Hispànica era un conflicte per a dirimir com havia de ser el nou estat que vindria a substituir la dinastia dels Àustries. Els catalans, en desacord amb el futur que els deparava aquest tractat, es mantenen en conflicte amb el candidat Borbó acabat d’estrenar com a rei i prenen per model la República dels Països Baixos. Així, el darrer any de la Guerra de Successió a Catalunya (de 1713 a 1714) és una guerra de secessió, de separació, una lluita per a independitzar-se d’Espanya. La derrota és total: Madrid acumula per primer cop tot el poder polític (just en el moment en què la Meseta ha esgotat el seu potencial demogràfic, militar i econòmic), quan, a més a més, la perifèria –Catalunya- es convertirà en la societat més dinàmica del nou Estat espanyol acabat de formar. Dues societats de ritmes, creixements econòmics, necessitats i modernitats diferents, que inevitablement generen dos contexts oposats amb el pas dels anys. Aquest és el naixament de l’Espanya actual que, com es pot veure, i se sap, inagura –en lloc de resoldre- el “Problema Catalán”, per a utilitzar el “chascarrillo” madrileny.
Fem un petit salt (una línia per a nosaltres, un gran salt per a Espanya). En el complicat trànsit del règim dictatorial del General Franco a la democràcia, al darrer quart del segle XX, la redacció d’una nova Constitució va obligar les diferents forces democràtiques a un gran esforç de negociació. Aquest període es defineix pel terme “Consens” i estableix el que amb el temps reconeixerem com el pacte constitucional, que vol dir, des del punt de vista territorial, una mínima voluntat d’entendre’s en la descripció d’Espanya com una “nación de naciones”. Aquest fet va determinar, entre altres coses, un redactat molt imprecís de la Constitució per a permetre múltiples lectures i incloure-hi a tothom: al Partit Comunista, a catalans o –en la mesura del possible- als bascos. Fins a tal punt això era així que un dels primers presidents del Tribunal Constitucional va afirmar que si un Persa -especialista constitucionalfes una visita al país podria definir i argumentar que Espanya era un “Estat unitari, centralista, clarament jacobí”, o també un “estat autonòmic i descentralitzat”, fins i tot “federal” o, perquè no, “confederal”.
Madrid el seu “probable relleu” des del seu càrrec com a Governador Militar de Lleida, nomenant Armada segon cap de la JUJEM. Adolfo Suárez dimiteix i tothom –sobretot a Madrid- sap per què. Acostem-nos al motiu de tota aquesta història. La investidura d’un nou president encara del partit democràticament en el poder (UCD) serà un escàndol: conscient de les circumstàncies que envolten la caiguda del seu predecessor, Leopoldo Calvo Sotelo ja en el seu discurs d’investidura i per acontentar als poders fàctics, anuncia el redreçament del procés autonòmic i l’inici de la lectura restrictiva de la Constitució en matèria descentralitzadora; és posar la bena abans que la ferida. Però tant fa, l’agressió es produeix igualment. L’escàndol arriba quan a la sessió d’investidura es produeix la irrupció dels tricornis decimonònics de la Guàrdia Civil al Congrés dels diputats. És el fallit cop (o cops) d’estat del 23-F de 1981. La bena per a tallar l’hemorràgia plurinacional d’Espanya serà igualment contundent; la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico) pocs mesos després.
Però el tal Persa ja havia marxat quan l’any 1980 els atemptats d’ETA provocaven un centenar llarg de militars morts i, al mateix temps, es produïa una nova derrota electoral del PSOE enfront de la UCD d’Adolfo Suárez. El soroll de sabres i l’“acoso y derribo” cap al president del govern per part del pesoe, que no podia pair un segon fracàs electoral, va portar a molts –del Rei cap avall- a plantejar un govern de Salvació Nacional encapçalat per un militar (Alfonso Armada), ja que qualsevol fórmula era bona per a descavalcar Adolfo Suárez. Per Nadal, a Baquèira, el Rei retira la confiança a Suárez i decideix portar a
A la dècada dels vuitanta i la primera meitat dels anys 90 hi haurà anys de negociacions per la manca de majories suficients del govern central, revisions de la LOAPA per part del Tribunal Constitucional. Tractes i pactes entre el tradicional jacobinisme del PSOE i la tàctica del “peix al cove ” per part del pujolisme convergent des de Catalunya. Però en els darrers anys dels governs de Felipe González -i no diguem ja amb l’arribada al poder de la dreta espanyola representada pel PP de José María Aznar-, comença una operació ideològica de més volada per part del centralisme espanyol: una campanya descomunal,
ACTUALITAT
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Autor: Adrián Fernández
25
ACTUALITAT
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
26
recolçada pels mitjans de comunicació tant de desmesurats que d’altres). la dreta com de l’esquerra espanyola (la Brunete Finalment, o no, el text és aprovat en referendum mediàtica), per a redefinir què és i què no és modern i pel poble de Catalunya com a conclusió del cosmopolita per oposició a “l’anacronisme provincià procés democràtic. I és aleshores quan culmina el dels nacionalismes perifèrics”. Segons aquesta visió, despropòsit en el que hem entrat en aquests darrers des de l’aprovació de la Constitució, aquests haurien quatre anys: el principal partit de l’oposició presenta perdut el seu paper exemplar de modernització un recurs d’inconstitucionalitat contra el gruix de i democràtic per a convertir-se en nacionalismes l’estatut (també el Defensor del Poble espanyol superats per la realitat d’un estat democràtic i altres comunitats autònomes del PP presenten espanyol fart de suportar les seves constants recursos). La desesperadament lenta sentència del demandes de més autogovern. Aquest és l’inici intel. TC, no perdem de vista que els jutges representen lectual de la ruptura del pacte constitucional que ara, a determinats sectors socials i polítics d’Espanya, després de la sentència del TC a l’inici de l’estiu del no arriba fins a principis d’estiu del 2010. Fa uns 2010, va derivant en ruptura mesos, en declaracions a política i social. Encara que Finalment, o no, el text és aquesta revista, el President ja era a la base de la Llei de Maragall demanava Partits i de l’enfrontament a aprovat en referendum pel un nou referendum si el Euzkadi plantejat pels partits “fallo” del Tribunal tocava majoritaris d’àmbit estatal poble de Catalunya com l’estatut (una opinió en (PP i PSOE): a un costat la la qual es reafirmava el suposada modernitat dels a conclusió del procés 24 d’agost fent suport a Constitucionalistes –els ICV en la seva voluntat de nacionalistes espanyols-, democràtic. I és aleshores quan fer una consulta amb tres a l’altre, la visió “violenta, alternatives: Independència, racista i superada” del culmina el despropòsit en el que Federalisme o autonomia). Nacionalisme Basc. Però de moment el resultat hem entrat en aquests darrers és: una nova retallada de Amb tota la potència l’estatut, repetitiva defensa d’aquesta conjuntura i quatre anys. de la unitat indivisible davant la impossibilitat de d’Espanya i un comentari del trobar un encaix confortable per a les dues parts en President del Govern, Rodríguez Zapatero: “objetivo un sol estat (encara per a definir), es planteja un nou conseguido”. Més la incapacitat dels partits catalans estatut a Catalunya per insinuar una sortida federalista de fer un front comú tot i l’aclaparadora manifestació a tanta incomoditat. És, però, una opció improvisada de Barcelona del 10 de juliol (per més que en el –una fugida endavant?- que en les circumstàncies desconcert inicial d’una nova etapa de les relacions de l’any 2003 tothom trobava improbable (majoria de Catalunya amb Espanya potser és excessiu exigir absoluta d’Aznar a l’estat, Convergència en el poder –ja- unitat d’acció; aquest és el final del camí no l’inici). a Catalunya) per més que se’n parlés. Però les forces Queda clar que ara, no ja el Persa de l’inici sinó un de progrés i catalanistes arriben a un acord Tripartit “Marciano” que observés panoràmicament Espanya, de govern i inopinadament es volatilitza la majoria arribaria a la conclusió de cap a on va l’estat des del absoluta del PP a l’estat. El PSOE arriba al poder amb punt de vista de la organització territorial, política i un Secretari General, JL Rodríguez Zapatero, que fiscal. deu el càrrec als sectors federalistes del PSC i amb el compromís electoral de respectar l’estatut que surti Tot plegat pot ser un episodi més –per important que del Parlament català. Sóm a la primavera del 2004. el puguem considerar- del desencontre d’identitats (imperialista una i resistent l’altra), de la presència L’estatut es redacta però el compromís de Zapatero permanent del “problema catalán”, del “amb els de no es manté: el text és retallat al Parlament de Madrid no hi ha res a fer”. Segurament, però, arribats Catalunya per arribar a un acord de mínims. Es retalla a aquest punt, que innegablement té aire d’atzucat a la Moncloa en les converses entre el president del i ferum de desengany, no seria millor, més fàcil, Govern espanyol i els líders de Convergència i Unió. De buscar la independència pacífica de Catalunya?, nou es retalla l’estatut en el moment de l’aprovació que Espanya ens deixés marxar i els catalans ens a la cambra espanyola (“Le hemos pasado el dediquéssim a farcir aquest imaginat nou estat de cepillo”, diu Alfonso Guerra, diputat del PSOE. És un continguts i a veure com ens les apanyem? Si la eufemisme de “nos lo hemos cepillado”?). I tot el política és l’art del possible, els somnis són terreny dels procés acompanyat per les tradicionals campanyes ingenus. I què! p anticatalanistes i anticatalanes de la premsa i els Jaume Costa mitjans de comunicació espanyols (sense excepcions Professor d’Història ni a la dreta, ni a l’esquerra, encara que uns més
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
“EPPUR SI MUOVE”. F
a aproximadament uns 400 anys que el Tribunal raspallades i tisorades que va patir aquella disposició de la Santa (?) Inquisició va obligar l’astrònom legal, abans d’arribar al TC, i a instàncies dels Galileu Galilei a abjurar de la teoria heliocèntrica, mateixos sectors que havien promogut, anys abans, -que determinava que era la Terra la que orbitava un vergonyós boicot als productes catalans amb al voltant del Sol-, al considerar que aquesta dada arguments miserables. científica qüestionava el seu llibre sagrat (la Bíblia). Per no ser socarrimat en la La sentència dictada ha tradicional foguera, Galileu anul•lat parcialment o va manifestar públicament Atenent a les expectatives totalment uns articles i que l’astre on vivim era n’interpreta d’altres en l’eix central i fix de l’univers inicialment dipositades en el nou base a una visió estreta i que tots els altres giraven de la mateixa Constitució. al seu voltant. Expliquen, text autonòmic que va elaborar Entre d’altres restriccions, però, que en marxar sense desdibuixa les funcions càrrecs d’aquell judici va el Parlament català, el resultat del Síndic de Greuges; es manifestar aquesta famosa carrega de dalt a baix frase en llatí: “Eppur si final ha estat manifestament l’estructura dels òrgans muove” (malgrat tot, es judicials catalans que es decebedor. mou). proposaven; s’elimina la posició preferencial de Atenent a les degudes l’idioma català en la nostra distàncies històriques cal dir que son moltes les legalitat, i es desestima qualsevol pretensió d’obtenir persones que, des de diversos àmbits, han ressenyat autosuficiència econòmica en base als propis evidents paral•lelismes entre la resolució cosmològica recursos financers. d’aquell tribunal inquisitorial i la sentencia dictada pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia Fins i tot, en aquesta resolució judicial (que no s’hauria de Catalunya. Totes dues, i al marge de les qüestions d’haver dictat mai i que deslegitima el Parlament, de tècnica jurídica, estan sotmeses a una enorme les Corts Generals i el mateix poble de Catalunya) càrrega ideològica, o són simples actes de fe, fills d’un s’afirma categòricament la no existència de la pensament polític molt conservador i centralista que, nació catalana, invalidant la tímida referència que si be és majoritari a l’Estat espanyol, és molt minoritari sobre aquest extrem es feia en el preàmbul del text a casa nostra. estatutari. Definitivament, i a la vista de tot plegat, no ens resta més que manifestar públicament i ben alt: Atenent a les expectatives inicialment dipositades en Eppur si muove ! p el nou text autonòmic que va elaborar el Parlament català, el resultat final ha estat manifestament Albert Rodulfo decebedor, donades les contínues i prèvies retallades, Advocat
Il·lustració: Irene Fernández
27
RODAMONS
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
VIATJAR A MAUTHAUSEN. N
o tots els viatges són iguals, n’hi ha de divertits, culturals, per veure la família… Tot i que sempre n’hi ha un que es queda gravat a la memòria per a tota la vida. Són d’aquelles sortides en què aprens, plores i et fas gran com a persona. Els viatges a l’interior.
Un home ja gran va començar a parlar, el seu to de veu era trist, pausat, ja molt cansat, sense ganes de lluitar. Era el testimoni encara viu d’aquelles pobres víctimes dels nazis.
Com ell, altres deportats, encara avui volen explicar Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’anar a un als joves les seves vivències, perquè qui oblida la lloc que sempre m’havia història està condemnat cridat l’atenció. Era un Se’m va encongir l’estomac a a repetir-la. Persones lloc desconegut, llunyà de que encara que pateixin casa meva i que sempre l’entrar a la càmera de gas i explicant-te el que van sortia als llibres d’història. viure, encara que ho passin Pensava que seria un vaig patir pensant que el que malament recordant viatge més de l’institut, aquells temps, ho fan. Per amb els amics. El que no em passava a mi pel cap no era a tu, per ensenyar-te una sabia era que la meva lliçó de la vida. Aquests vida canviaria per sempre. ni una mil•lèsima part del que homes sí són els veritables Mai havia tingut aquesta professors d’història. sensació de viure una lliçó va patir aquella pobre gent que d’història de tan a prop, ni Aquells dies vaig créixer lluitava pels seus ideals, per la amb el millor professor. com a persona, vaig aprendre a valorar la Durant uns dies vaig llibertat i per la vida. nostra situació i sobretot: conviure amb el calvari la nostra llibertat. He més gran que m’he pogut imaginar en tota la vida. canviat d’opinió davant de tot allò que pensem que Estava a Mauthausen, al camp de concentració on és necessari per a nosaltres i en veritat no ho és, són hi va haver més espanyols republicans. Vaig poder simples capricis alimentats per la societat i els temps veure de ben a prop on vivien, què feien, com eren, en què vivim actualment. veure fotos d’ells, fins i tot, com els mataven. I això va ser el més dur. Vaig sentir a la meva pell la duresa del De vegades cal allunyar-se, marxar a altres llocs i, sigui seu clima, els seus treballs forçats, el lloc on dormien com sigui, mirar què hi ha dins teu i pensar com som, i també on deien que els dutxaven. Se’m va posar que volem i no deixar-se emportar per res. Amb la la carn de gallina més d’un cop a la nostra estança vida que portem no ens queden moments per pensar, a Àustria i vaig patir molt, vaig plorar mirant les intentar entrar dins del nostre cap i poder conèixer-se fotografies que encara es conserven, observant els millor. forns on els cremaven un cop morts, em vaig imaginar cada persona que va morir allà per molts motius, com Sé que és dur, que molta gent no ho podria aguantar, poden ser de gana, fred, maltractaments, treballs però sincerament aquest viatge ha estat el més duríssims. enriquidor que he fet fins ara. No pel viatge en si, sinó pel viatge a l’interior. p Se’m va encongir l’estòmac a l’entrar a la càmera de gas i vaig patir pensant que el que em passava Yáiza Núñez Amela pel cap a mi no era ni una mil•lèsima part del que va patir aquella pobre gent que lluitava pels seus ideals, Estudiant de Batxillerat per la llibertat i per la vida.
28
I
aquí està la ciència, la gran amiga de l’home, sempre amb la seva veritat indiscutible, vàlida i correcta, verificada, validada i comprovada i tornada a comprovar, i un cop comprovada per enèsima vegada, predicada als quatre vents, sempre intentant ridiculitzar altres visions del món, que per la seva opinió no porten l’òptica correcta per enfocar el que ens envolta. Que hipòcrita la nostra amiga, al no cansar-se de descobrir que la seva gran veritat no és res més que una gran mentida, que ha quedat eclipsada per una veritat superior, més correcta que l’anterior. I aquesta antiga idea, la que un dia va ser irrefutable, ara és infantil, banal i tan absurda a ulls de la ciència com una creença religiosa. I que ingènua al creure que la nova concepció de la realitat és la que defineix aquesta de manera inequívoca... Però, és que la ciència és intrínsicament imperfecta, feta a semblança del seu creador. Malgrat això, però, el coneixement científic és una de les meravelles de la creació humana i és la font de saber més pura i fiable que tenim, i aquests canvis paradigmàtics que sofreix no fan més que enriquir-la i apropar-nos al veritable enteniment de l’univers. Els grans canvis de paradigma sovint necessiten d’una nova generació de científics per què aflori i s’assenti la nova idea que comporten. Els antics pensadors, que porten tota la vida convivint amb el concepte que ara es posa en qüestió, s’hi aferren sense cap mena de dubte, mentre que les ments joves, crítiques i amb altres idees al cap, s’afanyen a buscar-li el punt feble per on enderrocar-lo.
TEMES DE CIÈNCIA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
I és que la sang nova és necessària per fer avançar la ciència. Els ulls massa acostumats poden deixar passar petits fets que poden esdevenir nous descobriments al ser captats per la retina de científics nounats. p
Sergi Barrantes Estudiant de Batxillerat
Títol: Penya-segat
Autor: Adrián Fernández
29
TEMES DE CIÈNCIA
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
LA SELECCIÓ SEXUAL. La selecció natural, la lluita per la supervivència i l’èxit del millor adaptat. Actualment, és popularment conegut el legat que Charles Darwin va deixar i que postula que els éssers vius amb més recursos dins d’un determinat medi seran els que més possibilitats tindran de sobreviure en el futur. Significa això què aquests organismes tindran més possibilitats de reproduir-se? La resposta és no. Lògicament, un organisme mort no té possibilitats de reproduir-se, però un individu poc adaptat al medi pot tenir més èxit reproductiu que no pas un altre ésser viu de la mateixa espècie molt millor adaptat, a pesar que normalment no sigui així. La selecció sexual és considerada una part poc coneguda de la selecció natural (que alhora forma part de l’actual teoria sintètica) utilitzada per explicar l’evolució de les espècies. En les dues es produeix un procés d’escolliment, però a diferència de la seva germana gran, en la selecció sexual qui tria no és el medi o la mare naturalesa, sinó que ho fa una part dels individus (solen ser les fèmines). Així, per exemple, fixem-nos en el cas dels galls dindis. Els mascles són fàcilment distingibles per la seva voluminosa i acolorida cua. En canvi les femelles solen ser grises i monòtones, molt menys cridaneres visualment que els seus amics masculins. Això és degut a la selecció sexual. L’enorme cua és incòmode i pesada. Ben cert que la poden utilitzar per a espantar a algun depredador, però també és perillosa perquè queden molt més exposats davant els seus enemics. Llavors, quin avantatge té el mascle lluint aquesta formidable cua? L’única resposta és l’èxit reproductiu. Un mascle amb una cua atrofiada, petita o descolorida tindrà poques o cap possibilitats de reproduir-se ja que les capritxoses femelles no es fixarien en un individu amb aquestes qualitats. El fet que sigui la cua i no una altra qualitat en la qual es fixin les femelles pot ser una qüestió d’atzar. No sembla ser que hi hagi una pauta en els trets utilitzats per a la selecció sexual. És possible que un avantpassat del primer gall dindin desenvolupés per casualitat una cua lleugerament més vistosa i que atragués més parelles. Llavors els dos van quedar atrapats en un bucle evolutiu que va exagerar aquest tret i no un altre. Però per què tantes generacions de galls dindi han
30
exigit veure les espaterrants cues? Els mascles no cuidaran de la descendència i és possible que la parella no es torni a retrobar mai més. El que la femella busca és publicitat: una exhibició de la qualitat dels gens del mascle. Amb les enormes cues i els bells rituals els mascles volen dir que si poden permetre’s gastar tanta energia en una cosa inútil, els seus gens han de ser sensacionals i han de passar a la descendència, que tindrà característiques semblants. Però, a més a més de l’elecció per part dels individus, una altra particularitat de la selecció sexual és el fet que en períodes d’estabilitat els canvis són observables molt més ràpidament que no pas la selecció natural. A més a més, la selecció sexual pot ser distingida pel seu descontrol en alguns casos. L’exemple del gall dindi és bell i vistós, però en algunes espècies d’organismes la selecció sexual causa més problemes que no pas en soluciona. Un clar exemple d’això és l’elefant marí mascle. Les platges de cria estan abarrotades d’aquests individus i els bons llocs on situar-se són escassos. Per a controlar les millors zones de la platja i, per tant, optar a més femelles amb les quals reproduir-se, els mascles no han optat per desenvolupar cants harmoniosos o pelatges exòtics, sinó que s’han convertit en fats esgarrifosament lletjos. Això els permet expulsar els altres mascles i fer-se amb el control de tantes femelles com els sigui possible. Aquí la selecció sexual ha actuat de forma tan exagerada que ha provocat un dels dimorfismes sexuals més exagerats del regne animal, només cal fixar-se en el fet que els mascles solen ser quatre vegades més grans i més pesants que les seves muses. Però, irònicament, les principals víctimes de tot això són les pobres cries, ja que moltes moren tràgicament aixafades pels seus monstruosos pares. Tot això fa que ens preguntem pels límits de la selecció sexual: si els capritxos de les femelles no es sacien, seguiran els mascles de gall dindi desenvolupant cues vistoses fins que no es puguin aixecar de terra? O seguiran els mascles d’elefant marí engreixant fins que no es puguin moure? Probablement no, però fins d’aquí a uns quants milers d’anys no n’obtindrem una resposta clara. p
Roger Barba Padrós Estudiant de Batxillerat
CASUALITAT, CURIOSITAT... SERENDIPITAT. C
asualitat, atzar, fortuïtat... aquestes i algunes altres les gràcies al moc que li va fer descobrir l’antibiòtic són paraules sinònimes (però que no arriben a definir més conegut. Fleming, que estudiava cultius de totalment aquest mot) de la següent: “Serendipitat”. bacteris cercant un remei contra les ferides infectades, Aquest terme d’origen anglosaxó sorgit d’un antic va esternudar amb la “mala sort” que la seva mucosa conte persa anomenat “Els Tres Prínceps de Serendip” va arribar a tocar-ne un. Qualsevol altre, lògicament, podria definir-se com s’hagués desfet de la aquella espurna gairebé mostra, inservible a simple invisible que tot tipus Aquest terme d’origen anglosaxó vista. Però Fleming no era d’eminències científiques no un home ordenat, defecte han deixat escapar davant sorgit d’un antic conte persa (o dins d’aquest context, un fet curiós, imprevist, ja qualitat) que va evitar-li, sigui estudiant fongs ja sigui anomenat “Els Tres Prínceps de potser, anys d’infructuós fent una becaina sota la treball. Dit d’una altra copa d’un arbre. Així, es Serendip” podria definir-se com manera, el seu laboratori pot dir que no només les era un caos. Així que bombetes sobre el cap són aquella espurna gairebé invisible només va apartar aquella l’aliat imprescindible dels mostra. Uns dies més tard matemàtics, físics i científics que tot tipus d’eminències i contra tot pronòstic, que al llarg de milers d’anys revisant els cultius abans han anat desfilant, bocí a científiques no han deixat de destruir-los, va veure bocí, la gairebé interminable que dins el cercle que teranyina que porta al saber. escapar davant un fet curiós, havia deixat el seu moc D’aquesta manera, no seria no hi havia constància erroni pensar que no sempre imprevist. de bacteris, sinó un fong era el seu propòsit esclarir la transparent que havia incògnita que els tenia enfeinats. Tot i que durant el eliminat aquella part de cultiu. Això volia dir que hi transcurs de la humanitat n’hi ha hagut centenars, havia alguna substància capaç de destruir només com a referents i clars exemples de descobriments els agents bacterians. Un any d’estudis dedicats sorgits d’una barreja d’atzar i tafaneria ens podem íntegrament a treballar amb l’enzim extret de la fixar en aquests dos. mucosa van desembocar en el descobriment del fong Penicillium notatum, conegut col•loquialment Arquímedes. Filòsof, astrònom, físic, enginyer i com a penicil•lina. matemàtic de l’antiga Grècia, que va descobrir un dels principis més coneguts d’avui en dia: El principi El que vull dir amb tot això és que simplement una d’Arquímedes. Arquímedes no estava precisament banalitat no us donarà la resposta a aquella situació tancat al seu estudi fent interminables càlculs amb que no sou capaços de resoldre, sinó que requereix tres dies de son acumulada, no. Ni més ni menys que d’un esforç personal per tal de voler conèixer el banyar-se era el que feia quan va veure vessar certa que ens envolta pel simple fet d’encuriosir-nos-hi. quantitat d’aigua en el precís moment que ell entrava Serendipitat és sumar atzar i interès per saber. L’un dins la banyera. Això que per a molts és senzillament sense l’altre deixarien incompleta aquesta definició, i una molèstia, per a ell va suposar un fet misteriós, el és justament aquesta relació simbiòtica la que fa tan desencadenant de tot un seguit de preguntes que especial aquesta paraula. p només aquells individus amb una curiositat extrema, esperit d’autosuperació i una paciència sense precedents, poden arribar a respondre. Marc Rodríguez Zarzoso Estudiant de Batxillerat Alexander Fleming. Aquest metge microbiòleg li deu
TEMES DE CIÈNCIA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
31
LLIBRES
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
...DE LLIBRES. Ll
ibre, del llatí liber, libri. Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l’ordre en què han de ser llegits, i que relaten una història o coneixements. Un terme desconegut pel jovent d’avui dia. Si més no, pel que fa al seu ús. Aquesta és la renovada secció de llibres d’aquesta la nostra revista, ...ànsia, on a cada número presentarem diversos temes i crítiques des de diferents perspectives, per apropar als nostres lectors una mica més a la lectura o, si més no, per passar-hi una estoneta. “Quina utilitat té un llibre? Per què llegir-se un llibre si tens la versió cinematogràfica? A més a més et costa menys esforç i calers.” Són les reflexions més comunes entre els adolescents que veuen la lectura com una obligació i un deure imposat per l’escola, i no com una afició o passatemps que et permet desconnectar del món real. És possible que per inèrcia d’allò que fem esperem una recompensa immediata, però l’aprenentatge requereix un llarg període, i la recompensa es veu al llarg de la vida. En aquesta societat, llegir es veu com una pèrdua de temps, malgrat això, hi ha gent de totes les edats que es nega a perdre l’hàbit veient programes de telescombreria, el que anomenen rosa, com per exemple el “Sálvame”. Programes com aquests i les addiccions tecnològiques són els que han acabat amb la lectura entre alguns de nosaltres. Però també és degut al fet que la lectura se’ns ha imposat des de petits com un deure, i no se’ns ha ensenyat com una activitat lúdica. Al llarg del teu pas per l’institut, són moltes les vegades que et manen llegir llibres. Llibres que, quan arribes a casa i comences a llegir, no t’interessen per a res ni et semblen emocionants, potser, si el professor o professora fes el seu treball motivant l’alumnat, no imposés el llibre com una càrrega i et digués amb què et trobaràs (anècdotes bones sobre el llibre) i el treballés més a classe resultaria una mica més interessant només per la curiositat de saber el final d’unes històries. Et disposes a obrir el llibre i començar a llegir, tot i que és possible que alguns no l’acabin... o potser sí. Només volem dir que podríem fer l’esforç de començar a insinuar la lectura d’una altra manera, d’una manera més lúdica, i acabar amb els tòpics que omplen la nostra societat que la lectura és avorrida i només per a intel•lectuals. Això només ho podem fer entre tots. Deixem lloc a la nostra imaginació i creativitat, i potser aconseguirem que la lectura també sigui una addicció. p
Raquel Aguilar i Tanjiba Rahman Estudiants de Batxillerat
Títol: Horitzó
32
Autor: Adrián Fernández
LA FASCINACIÓ DE LA VELOCITAT. É
s la literatura només distracció? És lícit que l’autor, per fascinar el lector, encadeni acció darrere acció desenfrenadament? Queda el lector indefens davant d’una tal allau de personatges, sense capacitat de raonar? Podem acceptar que, sobtadament, es trenqui aquest frenesí amb comentaris sociopolítics i amb informacions històriques que no estan integrats en la narració? Intentar explicar com funciona el món de les màfies del negoci de la droga, en la frontera de Mèxic i els Estat Units, és una aventura d’alt risc: a causa de la complexitat del tema, s’han de manejar gran quantitat de dades econòmiques, socials, polítiques i històriques que arriben a marejar; haurem de conèixer situacions on les apetències sexuals, l’ànsia de diners, el desig de satisfer plaers inconfessables o la necessitat de venjança són presents habitualment o, més ben dit, regeixen l’actuació de quasi tots els personatges. Tot això fa que, quan llegeixes “El poder del perro” de Don Winslow (ed. Mondadori, 2010), et sentis una mica al caire de l’abisme: el ritme trepidant del llibre et fa passar per alt que la baixesa moral dels personatges és esfereïdora, que l’autor no té cap limitació per explicar els detalls més escabrosos de situacions d’una completa amoralitat, i la fascinació diabòlica dels personatges ens arrossega amb força. En teoria, tenim davant una denúncia de la corrupció a totes les esferes de la societat i del govern mexicans, i això ens hauria de permetre asserenar-nos, però el vendaval està desencadenat amb una prosa àgil, ben escrita, plena de diàlegs. Els personatges són una mica esquemàtics i alguns, que tenen un perfil interessant, no s’aprofiten com a tals, sinó només com a peons d’una acció trepidant. Caldria recordar a l’autor, de Nova York, que els responsables de l’economia i de la política dels Estats Units també deuen estar implicats en negocis tan fabulosos que justifiquen les accions mes despietades i que també haurien ser tinguts en compte a l’hora de denunciar. Perquè el que explica molt bé és que el poder del diner de la droga és il•limitat, que està infiltrat a tot arreu i que les forces dels estats estan minades pels traficants.
MALETES PERDUDES. Potser, totes les vides són de novel•la. Només cal la mirada que sap recollir allò que ens fa tan especials i la capacitat per explicar-ho atraient l’interès del lector. I dic “només” perquè són només dues les qualitats necessàries, no perquè sigui fàcil. Jordi Puntí té l’habilitat de fer-nos gaudir d’una vida de novel•la allà on qualsevol altre no hauria vist més que un ésser anònim. Una vida plena de matisos i d’aventures viscudes dalt d’un camió. En Gabriel, el protagonista de “Maletes Perdudes” (Editorial Empúries, 2010, Premi del Gremi de Llibreters de Catalunya 2010) és especial. La majoria de les persones necessiten un espai propi per arrelar-se, un lloc al món per sentir-se vius, però no pas ell. Però, tot i ser un solitari, tot i que la seva vida és una fugida de tot lligam, també està trenada amb moltes altres vides diferents. “Sol i al mateix temps envoltat de persones”, com ell mateix diu. Camioners, perruquers, prostitutes, empleats de l’aeroport, peons de neteja, tot un assortit de personatges que passarien desapercebuts, si la mirada de l’escriptor no fos capaç d’atrapar les seves vides i el nostre interès.
LLIBRES
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Maletes Perdudes és un recorregut pels racons d’un temps on els més miserables patien les conseqüències d’un règim totalitari i menyspreable. Però, que consti, parlem de les veritables víctimes. No dels burgesos franquistes que feien l’agost llepant el cul al dictador; no parlem de la Gauche Divine que vivia la seva resistència en un món exquisit i luxós, a més d’irreal i hipòcrita -discreta i meravellosament dibuixats per l’autor-. A la novel•la, com possiblement a la vida, aquests personatges només serveixen per explicar els drames quotidians, tot i el seu encaparrament per atraure el protagonisme. Maletes Perdudes és una novel•la escrita amb un estil ric, elaborat i àgil. No costa gens deixar-se seduir per la vida d’en Gabriel. Tot el contrari, atrapa el nostre interès i ens mostra el món de postguerra en una Barcelona grisa. Però Barcelona també és el punt de partida per un viatge que ens endinsa en l’Europa de la segona meitat del segle XX. Frankfurt, Londres i París seran els altres escenaris. Els quatre narradors, Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol, els quatre fills d’en Gabriel, enceten la recerca del pare i, amb ella, també la recerca de les seves vides i dels seus destins. Un viatge al passat conduït per la solitud i la constant fugida del protagonista. p
Per favor, digueu-me si tinc raó… o no. p
El Xicot d’Aspasia Josep Cots Llibreter de Documenta
33
LLIBRES
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
ZOO O CARTAS DE NO AMOR. E
s divertido entrar un día cualquiera en la librería Carrer Major y salir de allí con un libro interesante. Y así fue como, un día cualquiera, lo hice y supe que di con la joya de la corona cuando leí en una de las mil portadas: “ZOO o Cartas de no amor” de Víctor Shklovxki (Editorial Ático de los Libros, 2010). El título hizo que cogiese ese libro, lo hojeara y le diese cuidadosamente la vuelta con la esperanza de que, en esas cuatro o cinco frases, yo encontrara aquella palabra bien usada que me convenciera. Y así fue. La palabra era PROHIBICIÓN.
y cuatro nombres se citan en sus cartas, todos ellos personajes deslumbrantes del arte del siglo XX. La ocurrencia, la ironía, la contradicción, la tristeza, el desasosiego, la elegancia, los elogios y la total falta de grandilocuencia, convierten este libro en una pequeña gran joya. Los días pasan y el amor no prospera entre Viktor y Alia. Él desespera y ella disfruta teniendo a Viktor a sus pies: en sus sentimientos se entremezclan el afecto y la crueldad.
Yo se lo resumo. Viktor (autor y protagonista del libro) se Viktor se enamora perdidamente Embarcado en su tozudez, enamora perdidamente Viktor despliega un de Alia (pseudónimo de la de Alia, que no le corresponde bombardeo de cartas escritora Elsa Triolet), que donde le habla del Zoo no le corresponde y le y le advierte: puedes escribirme -barrio donde viven la advierte: puedes escribirme mayoría de exiliados rusos-, cartas, pero no me hables cartas, pero no me hables de del exilio, de la vida en de amor. Y así se consuela Berlín, de sus vecinos y Viktor, escribiéndole amor. Y así se consuela Viktor, colegas, del automóvil, de correspondencia a diario literatura y de arte. Todas que no habla de amor, escribiéndole correspondencia a las cartas son en sí un pero que en realidad cocktel de ideas caóticas sólo habla de amor. Un diario que no habla de amor pero que entretienen a Alia, lío. Este libro nos recopila hasta que un buen día 9 cartas, cuatro prefacios que en realidad sólo habla de Viktor se salta las normas de y un postfacio escritos Alia y le profesa su amor: con una delicadeza y amor. sensibilidad maravillosa. “Te quiero, Alia! Soy una Además, quiero adelantarles que encontrarán una alfombra a tus pies.” carta tachada que el autor recomendará leer al final Vigesimo primera carta. por ser “la mejor”, según él. Todo un propósito para mantener en vilo al lector. El libro también muestra algunas de las réplicas de Alia, una de las cuales se transformó en la novela “Me has dado dos encargos: “Tahití” y le sirvió a Elsa Triolet para ganar el prestigioso 1) No telefonearte. premio Goncourt. 2) No verte. Así que ahora soy un hombre ocupado. Si me piden ustedes una opinión, yo se la daré. Así Hay un tercer encargo: no pensar en ti. Pero ése no que concluiré diciendo que Zoo o Cartas de no amor me lo has confiado.” ha sido un gran descubrimiento y sinceramente les recomiendo su lectura. Se reirán, sufrirán el desengaño Los protagonistas son dos exiliados rusos perdidos en amoroso de Viktor Shklovski, se podrán poner en la Berlín. Y digo perdidos porque ellos no se reconocen piel de una mujer distante y distraída, pero sobretodo en la ciudad ni en la situación del país de entonces, conocerán las entrañas de uno de los sentimientos hablan ruso y añoran a sus familias. En ese abigarrado más profundos, desesperantes y dolorosos del ser ambiente, en la vorágine de un Berlín que es un humano: el amor. ¡Maldito amor! p hervidero intelectual, Viktor se deja llevar por una escritura triste, melancólica, sin por ello perder ese atisbo de esperanza que siempre se cuela aunque Laura Fernández el cielo esté nublado. Hasta un total de cuarenta Economista
34
FLOQUET DE NEU. FITXA TÈCNICA Any de producció: 2009 Títol original: Floquet De Neu, el goril•la blanc Direcció: Andrés G. Schaer Repartiment: Pere Ponce, Elsa Pataky, Claudia Abate, Joan Sullà, Rosa Boladeras i Elsa Anka.
E
l passat mes de juny vam assistir al rodatge de la pel•lícula Floquet de Neu del director argentí Andrés G. Schaer, que s’estrenarà cap al Nadal del 2011. La pel•lícula està dirigida a tots els públics, sobretot als més petits, ja que narra la vida del goril•la albí d’una forma fictícia, perquè aquest, a l’arribar al Zoo de Barcelona, és rebutjat per la majoria dels seus companys goril•les per ser diferent. Desesperat, decideix buscar ajuda recorrent a la Bruixa del Nord (l’actriu Elsa Pataky). Al llarg del seu camí també es trobarà amb un seguit de perills, la majoria d’ells provocats pel malvat Luc de Sac, a qui dóna vida l’actor català Pere Ponce, que té la missió de treure el cor a en Floquet perquè creu que així s’acabarà la seva mala fortuna. Per sort, es trobarà amb la Paula, una nena de deu anys que es sentirà identificada amb ell, filla del primatòleg Daniel, encarnat per Fèlix Pons, i la pintora Anna (Rosa Boladeras). Finalment,
Floquet s’acabarà acceptant tal com és, diferent. El que fa la pel•lícula innovadora és que barreja personatges reals amb altres en 3D. Per aconseguirho, es realitzen dos rodatges paral•lels. Primer graven els personatges reals que s’ajuden de l’storyboard per recordar les seves posicions a cada escena. Més tard, s’enregistra la imatge generada per l’ordinador i posteriorment se li afegeix la veu i la música.
CINEMA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Pere Ponce ens va confessar que mai havia treballat amb tres dimensions, que era tot un repte i alhora una gran oportunitat per ell. Per altra banda, els productors ens van anunciar dient que després de la pel•lícula s’estrenarà la sèrie a TV3. Ens agradaria destacar el gran esforç que suposa produir una pel•lícula d’aquest tipus ja que requereix repetir les escenes innumerables cops, un total silenci, fer la mateixa escena des de diferents angles, una il•luminació adequada i imaginar l’espai que ocuparan els personatges animats. A més a més d’un total de 1163 treballadors.p
Raquel Aguilar i Adriana Valero Estudiants de Batxillerat
SALT , “CROC” I “MOLE”. FITXA TÈCNICA Data d’estrena 20/agost/2010. Direcció: Phillip Noyce Guió: Kurt Wimmer. Intèrprets: Angelina Jolie, Liev Schreiber, Chiwetel Ejiofor
SALT, visionat a cinemes Olot el
26 d’agost, és un film d’acció concebut per a una exhibició estiuenca quan el que es busca és distracció i un eficaç aire condicionat. Amb SALT s’aconsegueixen, i això malgrat les poc creïbles escenes d’acció, els girs del guió i les preguntes sense resposta que sorgeixen en acabar la projecció. Per sort aquestes es troben als foros/Message Boards de l’imbd [http://www.imdb. com ]
SALT narra les peripècies d’una agent de la CIA, Evelyn Salt, interpretada per Angelina Jolie, acusada de ser una espia latent pro-russa, és a dir, que no actuarà fins que arribi el seu dia X. Per a l’alumnat de química en anglès el mot tècnic per aquest tipus d’espia és “mole”. Les accions d’Evelyn Salt (ja sigui com assassinar un
vicepresident rus de visita als EUA, ja sigui llençar des de la Casa Blanca bombes atòmiques sobre la Meca) ens porten a pensar cada vint minuts “és una “mole”, no, ara no és “mole“, sí ara torna a ser “mole“… no ,no ho és... i així fins al minut cent. Sospitem que aquest era l’objectiu del guió. Però aconseguir-ho té danys col•laterals: l’esmentada munió de preguntes sense resposta. Tècnicament les valorades escenes d’acció no s’acaben de “veure” entre incessants moviments de càmera amb cap calent, fast pans i constants talls que no ofereixen informació . Aquesta la deixen pel so. De bon començament ja indiquen que quan un cop és mortal se sent un “CROC” i significa que l’Angelina se n’ha carregat un. Al final de la seqüència els veus a tots estirats i a la propera. Espectacular estil de reducció de personal. Menció especial es mereix l’estil de córrer a la carrera d’Angelina Jolie, diferent però a l’alçada del millor Robert Redford. Però per sobre de tot, sort de l’IMBD!, és impagable sentir que les incògnites són compartides pel personal.p
Marta Balletbò Coll Professora de Física i Química
35
CINEMA
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
MAN ON WIRE. FITXA TÈCNICA Any de producció: 2008 Director: James Marsh Gènero: Documental Nacionalitat: EEUU, Regne Unit
sol complir la primera llei de Murphy (“Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”) i que s’ha de tenir un gran poder de concentració per no pensarhi. El director James Marsh construeix i reconstrueix la història a base de combinar entrevistes amb alguns dels seus protagonistes directes (veiem el mateix Petit 34 anys després i encara àgil i eixerit com una centella), tés que el documental que us recomano avui imatges i fotografies d’arxiu i també escenes en blanc tracta d’objectius extravagants i poc raonables, i negre, recreades i dramatitzades per a la pel•lícula, d’accions que subverteixen la lògica habitual i que il•lustren la dificultat de burlar el sistema de canvien de posició la “línia de l’horitzó” que donem vigilància dels edificis, introduir l’equipament necessari per suposada, digueu-me desbaratadora, però vull i estendre el cable d’una torre a l’altra (aquest punt començar explicant-vos com acaba la pel•lícula: el no és cap bagatel•la: cóm ho hauríeu fet vosaltres?). protagonista, al final, fa realitat el seu somni impossible. El muntatge de materials diversos i els salts temporals aconsegueixen transmetre MAN ON WIRE, “home MAN ON WIRE, “home sobre una bona dosi de suspens sobre cable”. Aquest va a l’espectador. ser el càrrec que figurava cable”. Aquest va ser el càrrec a la fitxa policial de Per a alguns, es tracta del Philippe Petit, malabarista, que figurava a la fitxa policial “delicte artístic del segle”, funàmbul i artista de per a altres va ser una carrer detingut a l’agost de Philippe Petit, malabarista, bretolada descomunal de 1974, després d’haver pròpia d’uns pirats amb aconseguit portar a terme funàmbul i artista de carrer ganes de notorietat. el projecte que l’havia “Per què ho has fet?”, obsessionat durant més de detingut a l’agost de 1974, pregunten a Petit en una sis anys: caminar, moure’s i de les escenes. La seva romandre prop d’una hora després d’haver aconseguit portar resposta és ben clara: damunt d’un cable d’acer “No hi ha un perquè”. estès entre els terrats de a terme el projecte que l’havia Certament, seria tan les, aleshores, recentment absurd com preguntar a un acabades torres bessones obsessionat durant més de sis alpinista per què arrisca la del World Trade Center seva vida escalant l’Everest de Nova York, mentre anys. sense oxigen, a un poeta la multitud que s’anava per què s’entossudeix a congregant a baix (incloent-hi els agents que l’havien escriure versos que no llegeix gairebé ningú, o a un d’arrestar després) era conscient d’estar presenciant apassionat del futbol per què li agrada tant veure quelcom irrepetible. uns quants adults en pantalons curts suant i corrent rere d’un objecte esfèric. Totes elles són, com la de Naturalment, un “cop”d’aquestes característiques l’equilibrista, passions inútils, ÀNSIES profundament requeria uns preparatius tan complicats i precisos humanes i divines. Amb el pes i la importància vital com els que caldrien per robar la caixa de cabals del que té allò que (aparentment) no serveix per a res. En banc millor custodiat. Així doncs, qui esperi seqüències cap moment de la història es fa menció que les torres curtetes i entreteniment fàcil o no disposi d’una ja no existeixen, però ningú no pot ignorar que una mica de paciència, que no continuï llegint: aquesta acció tan bella i tan efímera se sustentava sobre la no és la seva pel•lícula. Un pla tan desgavellat i eterna finitud. Així és la vida. ambiciós no podia realitzar-se sense l’ajut d’un grup de col•laboradors còmplices, sense una estratègia Va rebre l’Oscar al millor documental. S’ha de veure, summament precisa i calculada, ni tampoc sense senyores i senyors. (Després, vostès decidiran si volen un entrenament conscienciós: Petit prèviament va o no intentar-ho a casa). p caminar sobre un cable entre les torres de Nôtre ROSEBUD Dame de París i sobre el pont Harbour de Sidney. I tot això tenint sempre en compte que molt sovint se
A
36
EL MÓN DELS PETITS ÉSSERS: HAYAO MIYAZAKI. H
ayao Miyazaki va nàixer el 5 de gener de 1914 a Miyazaki i donarà imatge a l’esperit del bosc del logo Tòquio (Japó). Des de molt jove va estar profundament dels Estudis Ghibli, un Totoro, que fins i tot surt a la nova interessat en el món del còmic japonès (manga) i pel•lícula de la Pixar, Toy Story 3. També és important l’animació (anime), dos dels mercats més prolífics veure que a Miyazaki li agrada molt “animalitzar” del Japó i un dels productes més exportats i difosos els seus personatges, ja sigui perquè són animals o per tot el món de la cultura nipona. Els seus primers perquè per màgia s’hi han transformat. Per aquest treballs van ser d’intercalador d’animacions dels gust s’ha guanyat el sobrenom de “el Disney japonès”, Estudis Toei, bressol de sèries d’anime tan conegudes però aquest apel•latiu es queda curt. L’audàcia de per tots nosaltres com Dragon Ball o Mazinger Z. l’adaptació de Miyazaki és impressionant ja que dota Aquest treball consistia a prendre com a referència al dibuix d’una estètica on mescla allò orgànic amb els dibuixos de l’autor de la allò mecànic i ho remou tot sèrie i crear els fotogrames El reconeixement internacional fins a crear quelcom nou. de transició de moviment entre ells. Aquesta tasca és encara va trigar uns anys més Després de dues pel•lícules considerada com un dels de gran èxit al Japó poc estadis més baixos, però la a arribar, però amb El Viatge conegudes aquí, va arribar majoria dels mangakas més La Princesa Mononoke. importants s’han format de Chihiro de l’any 2001 es va Al Japó va ser una de així. A través d’aquesta les pel•lícules amb més pràctica va trobar un dibuix ficar tot el planeta a la butxaca recaptació de la història d’estil propi entre el shojo i explica el conflicte entre (manga per a noies), el i, a més a més, es va emportar la natura i els humans i shonen (manga per a nois) la reconciliació de tots i el kodomo (manga per a un Oscar tot i ser una pel•lícula dos móns en un equilibri nens), que tanta fama li ha perfecte. El reconeixement proporcionat. internacional encara d’animació tradicional. La va trigar uns anys més a La seva primera pel•lícula senzillesa de les formes i una arribar, però amb El Viatge com a director, Lupin III: el de Chihiro de l’any 2001 castell de Caliostro, data història tendra però cruel van fer es va ficar tot el planeta a de l’any 1979 i va ser un la butxaca i, a més a més, bon banc de proves que va que, fins i tot, arribés a superar es va emportar un Oscar fer que el seu nom deixés tot i ser una pel•lícula de ser desconegut dins a les llistes a Titanic de James d’animació tradicional. La d’aquest món. No va ser fins senzillesa de les formes i una a Kaze no Tani no Nausicaä Cameron. història tendra però cruel (Nausicaä a la vall del van fer que, fins i tot, arribés vent) que l’imaginari de Miyazaki va mostrar la punta a superar a les llistes a Titanic de James Cameron. de l’ iceberg cap a una creativitat com poques es poden trobar avui en dia. A partir d’aquest moment, A partir de l’èxit d’aquesta pel•lícula, les seves dues juntament amb el seu amic Isao Takahata, va poder darreres obres van generar una gran expectació. Tant muntar els seus propis estudis d’animació, els Estudis Hauru no Ugoku Shiro (El castillo ambulante) com la Ghibli, on va ser lliure de crear els seus universos. més nova del 2008 Gake no ue no Ponyo (Ponyo en el acantilado) han fet que l’anime tradicional japonès Al cinema de Miyazaki hi ha certs elements que es hagi trobat el seu lloc com a animació de referència, van repetint i fan que cada pel•lícula nova pugui deixant de banda el sofisticat 3D de les americanes ser entesa com una continuació del món que ell ha Pixar o de Dreamworks. Amb el seu món de petits creat. Té un gust especial per tot allò aeri, amb móns susuwataris i tot de criatures inimaginables, Hayao perduts amb natures verges i grans extensions de terra Miyazaki ha obert una escletxa al món occidental que van movent-se per l’espai. Els seus protagonistes per on es colen tot tipus d’éssers fantàstics de textures lluiten contra la injustícia que vol acabar amb allò inimaginables que ràpidament passaran a ser part de que és pur i és per això que se’l considera un cinema nosaltres si els deixem quedar-s’hi. p educatiu per als nens i commovedor per als adults i com a mostra de tot això tenim El meu veí Totoro, de Isabel Caler l’any 1998. Aquesta obra representa la maduresa de Llicenciada en Comunicació Audiovisual
CINEMA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
37
MÚSICA
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
ENTREVISTA: XAVI MARTIN. Músic des dels 16 anys, Xavi Martín ha dedicat tota la seva vida a la música moderna.
Començant tocant la bateria i la guitarra elèctrica en diferents conjunts a Salamanca, la seva ciutat natal, va acceptar un treball en una Big Band de Salsa i es va traslladar a França. Fa uns anys es va instal•lar a Barcelona i ara és el bateria de Samitier (entre d’altres projectes musicals), un grup de pop rock en català de la ciutat comtal. Volem compartir amb ell les impressions del món de la música moderna fonamentades en anys d’experiència a l’estudi i en el directe: ...ànsia: ¿Cómo comenzaste en el mundo de la música? Xavi Martín.: Tuve dos comienzos, de pequeño empecé a estudiar solfeo en la banda municipal de mi pueblo, donde me dieron por perdido al no tener ni buen oído ni sentido del ritmo. Después, ya de adolescente, junto a un amigo encontramos la vieja guitarra de su madre y un cancionero, otro amigo nos enseñó unos acordes y con una grabadora de mano hicimos una cassette casera de versiones que tuvo un gran “éxito” entre nuestros amigos y poco más. Pero eso nos animó a montar un grupito que se llamó “cuarto menguante”. A partir de ahí decidí retomar o reiniciar mis estudios musicales. ...à.: Estuviste muchos años como músico “on the road”. ¿Cómo es la vida en la carretera? X.M.: Pues fácil no es, llevas horarios extraños y mucho cansancio acumulado, más si lo compaginas con estudios universitarios como fue mi caso. Pero la verdad es que también es una sensación de libertad, ya que no te ata a una rutina excesiva, ni a un sitio fijo. Tu casa es el camión y los hoteles y tu oficina está cada día en una ciudad distinta. ...à.: ¿Cuál fue tu motivación para aprender a tocar? X.M.: Supongo que el experimentar la sensación de poder comunicarte con un instrumento, con unas canciones, con el sonido que no deja de ser algo invisible, tiene cierta magia y más con 16 años. ...à,: Estuviste tocando unos años en Francia. ¿Cómo encuentras el panorama musical para nuevos grupos que quieren crecer aquí comparado con el de allí? X.M.: Pues, por lo que vi allí y lo que me han contado amigos de otros países, aún nos queda mucho para ser europeos en ese aspecto. En Francia en concreto hay muchas ventajas. Para empezar, la enseñanza musical es algo que empieza de pequeño y no sólo en las escuelas, también a nivel familiar. A nivel amateur encuentras un compromiso con cada canción y no con el lucimiento personal. Y a nivel profesional la música es una profesión, cosa que en España aún no está realmente considerada como tal, ni a nivel popular, ni desde la administración. ...à.: Actualmente eres miembro de diferentes conjuntos. Uno de ellos es Samitier, semifinalista en el Sona 9 de la temporada pasada. ¿Cómo definirías vuestro estilo de música? X.M.: Diría que pop-rock, aunque no soy muy bueno con las etiquetas. Lo cierto es que cada miembro de la banda tenemos unas influencias, a veces, muy lejanas entre ellas, sin embargo todos escuchamos de todo. ...à.: También habéis sacado recientemente un L.P. de 12 canciones titulado “ Missatges de l’aigua”. X.M.: Pues es el hermano mayor de un e.p. que sacamos hace un año titulado “Porter-davanter”. Se trata de un disco, creo, bastante positivo. El mensaje que predomina es la superación personal, el sentimiento de compromiso, de trabajo para alcanzar la mejora, el no acobardarte ante los problemas y plantarles cara. Y a nivel musical es un disco, para mi gusto, bonito en el que no nos hemos privado de nada, hemos incluido metales y cuarteto de cuerda y unos invitados de lujo como Josep Mediavilla (doblador de Morgan Freeman entre otros) haciendo unos recitados y Oscar Dalmau, que participó haciendo unas voces también. ...à.: ¿Qué planes de futuro tenéis Samitier? X.M.: A corto plazo la promoción del disco. Ahora en octubre en prensa (Enderrock) y en noviembre lo presentamos en Fnac y habrá otra presentación grande con muchos de los invitados de la grabación. Después de eso, tocar y tocar y, en cuanto podamos, empezar a componer y preparar el siguiente trabajo. ...à.: ¿Animarías a los jóvenes músicos a dedicarse profesionalmente a la música? X.M.: Animaría a los músicos que quieran ser profesionales a estudiar y prepararse bien y eso quiere decir no sólo estudiar un instrumento sino estudiar música y entenderla. Y animaría a los que mandan , y no porque los respete sino simplemente porque mandan, a que no le pongan tantas trabas a la música, a la cultura y a las tradiciones porque es ahí donde reside la riqueza y el potencial de un país. p
38
Sergi Barrantes Estudiant de Batxillerat
L’INDIE: “FES-HO TU MATEIX”. Quan la gent em pregunta per quina música escolto,
tocar amb les seves bandes de rock, a case seva, als garatges o a les seves habitacions, i després o gravaven en els seus “estudis improvisats” i venien els seus discos a un preu raonable (com si fos top manta). Aquesta música no era la música de moda d’aquell moment (ni ara , de moment), però es feia un lloc en el mercat i amb el pas del temps, fins ara, és una música notable (i molt bona), perquè estic segur que aquest estiu ,més dels que esteu llegint aquest article, heu escoltat el tema “A-Punck” dels Vampire Doncs per a tota aquesta gent, i per la que llegiu Weekend, o heu conegut d’oïda el “Take me out” aquest article per interès o per obligació, us explicaré dels Franz Ferdinand. La música de la qual us parlo la història d’aquest fenomen cultural, en què consisteix és una música animada, dinàmica, despreocupada, i mencionaré alguns dels grups musicals que tenen (encara que hi ha alguns temes més compromesos), aquestes tendències. amb molt de ritme, de Els joves músics d’aquella època vegades hiperactiu i El terme “indie” prové del amb melodies atractives; mot anglès independent que volien fer-se un lloc a la i , a part dels instruments -independent-. Això ens clàssics de les bandes de suggereix que aquest música consideraren (i els joves rock com la bateria , la moviment musico-cultural guitarra, el baix i el teclat neix (com quasi tots el músics d’avui dia també ho (amb la veu, clar està), moviments musicals del també es poden barrejar segle passat i aquest segle) pensem) que les discogràfiques intruments més clàssics al món anglosaxó. ,com la trompeta o el violí.
la meva resposta és: ”El Hard Rock dels 80, una mica de rock del 70 i la meva predilecta, l’Indie”. Fora del “meu entorn de gent” ningú sap mai de què parlo. Els que em pregunten per cortesia, sense interès, no gosen preguntar-me què és aquella paraula que els seus cervells no coneixen. Però a qui de veritat li interessa la meva resposta, que sol ser poca, aquesta origina una pregunta més difícil: què és l’Indie?
MÚSICA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
eren massa cares i van decidir
Els gèneres, subcultures i atributs estilístics i musicoculturals que es consideren indies tenen el lema “fes-ho tu mateix”. Per explicar això, començaré per la música d’aquest estil de vida.
Deixant de banda la bona música indie, els que es consideren indies rock, a casa seva, als garatges o solen tenir un estil de roba semblant (samarretes i camises acolorides, a les seves habitacions. pantalons estrets, suèters...) o formes de pensar molt semblats, com la majoria de La música Indie es fica dins de la música alternativa, subcultures urbanes. Solen odiar la mainstream (el que un gènere molt conegut, però poc comercial. L’Indie està de moda,el que és popular), critiquen quan una Music es pot escoltar, com la majoria de estils musicals, banda és sellout (venuda, famosa) i moltes vegades barrejada amb altres estils com ara l’Indie-pop (Miousón bastant “snobs”. Miou), l’Indie-rock (Artctic Monkeys, Blur), Post-Punck Revival (Bloc Party), C86 (Soup Dragons) i músiques Sabent aquesta part, la meva opinió és que no fa falta alternatives. ser d’una manera determinada per a una música que escoltes. Perquè al final et converteixes (en el cas dels Aquests estils sorgiren a finals del 80 al Regne Unit i Indies) en el que critiques, una moda. als EUA. Els origens d’aquestes melodies i ritmes són altres músiques que encara existeixen, però són més I per últim, tornant a la música, acabaré dient-vos decadents, com el Punck- Rock (The Ramones) o el que, d’aquesta cultura musical, val la pena saber-ne Garage- Rock (Strokes). més i que és una música que val la pena escoltar- la abans d’anar-se’n avui a dormir. p Els joves músics d’aquella època (finals dels 80) que Pedro Ortiz volien fer-se un lloc a la música consideraren (i els joves músics d’avui dia també ho pensem) que Estudiant de Batxillerat les discogràfiques eren massa cares i van decidir
tocar amb les seves bandes de
39
XARXES
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
40
SÈRIES, INTERNET O TELEVISIÓ. Sembla
mentida que en la societat en la qual a la Sexta. Exemple d’aquestes petites sèries poden vivim, contínuament envoltada per internet i sobretot ser: Malviviendo, El viaje de Peter McDowell, Cálico televisió, no ens parem a analitzar allò que veiem Electrónico, Rumbarola, Lobombre y Zombóm, a totes hores. Poc creïble sembla que una sèrie Los niños mutantes de Sanildefonso, Huérfanos coneguda per tot el món per la seva audiència Electrónicos i mes recentment La Niña Repelente, televisiva, encara tingui mes seguidors a Internet. entre d’altres. Algunes protagonitzades per actors Normalment aquests seguidors deurien de ser els que reals i d’altres creades i distribuïdes com series s’han enganxat a la sèrie, però, no obstant això, per d’animació. En aquest paràgraf hem fet referencia circumstancies “X” no poden seguir-les. Però aquest a sèries espanyoles, sinó mai acabaríem, si parléssim públic no és l’únic espectador de series per Internet, de sèries d’altres països. Internet és un medi fàcil i normalment la popularitat de la mateixa i el boca econòmic per fer creacions lliures i originals, o no, orella entre la gent és el gran expansor de la popularitat. arreu del món; una altra cosa és que aquestes sèries Aquests factors sumats a la industria televisiva, que tinguin més o menys popularitat. està passant per un dels seus millors moments pel que fa a la creativitat i originalitat dels arguments de les Que vida más Triste,tracta sobre la vida de Borja seves produccions, podem Pérez, un basauritarra a qui trobar-los en gran part de li succeeixen desventures i sèries que són prova de Poc creïble sembla que una sèrie situacions gracioses cada l’auge de les sèries. La setmana. Durant les tres majoria d’elles pertanyen a coneguda per tot el món per la primeres temporades, la indústria dels Estats Units, emeses a través d’Internet, la més popular pel que fa seva audiència televisiva, encara Borja Pérez explica la a continguts de comèdia i seva vida als espectadors drama, i també és la que hi tingui mes seguidors a internet. fingint que està gravant un més diners hi dedica A videolog cada diumenge. continuació et presentem Normalment aquest seguidors Aquesta sèrie va començar algunes sèries que poden a Internet el 27 de març ser considerades com les deurien de ser, el que s’han de 2005 i va arribar a la més influents de l’actualitat. televisió el 19 d’octubre de Potser en coneguis moltes enganxat a la sèrie, però aquest 2008, amb un gran èxit a la i altres puguin ser un petita pantalla. descobriment grat. públic no es l’únic espectador de Malviviendo, aquesta sèrie Entre les sèries més vistes series per internet, normalment l’ha fet un grup de joves a nivell mundial trobem: que han acabat els estudis i Lost, Smallville, The Office la popularitat de la mateixa i el després d’engrossir les llistes y The Big Bang Theory, de l’atur han decidit fer un Desperate Housewives boca a boca entre la gent és el pas i crear la seva pròpia (Mujeres Desesperadas), sèrie, sense pressupost CSI, House, Grey`s Anatomy gran expansor de la popularitat. de producció (40 euros (Anatomía de Grey), Prison per al primer capítol pot Break, 24, Family Guy considerar-se pressupost?), (Padre de Familia), Dexter, Scrubs y Nip/TUC, How amb pocs mitjans tècnics i amb molta imaginació. És I Met Your Mother (Como conocí a vuestra madre), una sèrie que encara no està a la petita pantalla, però entre d’altres. que molts seguidors creuen que hi acabara arribant; de fet, ja ha sortit algun programa de televisió com Però a Internet també existeixen series exclusives, a Buenafuente. Si voleu seguir o veure la sèrie, ho que a la televisió no podem trobar, tot i que algunes podeu fer per Facebook, Tuenti, Vimeo, Youtube, en un futur puguin saltar a la petita pantalla, tal i Twitter, Tuenti, o inscrivint-nos al seu blog. com va fer Qué vida más Triste, que podem veure
El viaje de Peter McDowell, és una sèrie feta pel mateix grup que Malviviendo. Aquest cop sí que va aparèixer per la petita pantalla! Al juliol del 2009 van fer el seu primer treball per a la televisió. El viatge de Peter McDowell narra les aventures i desventures d’un anglès en el seu viatge per Andalusia, la seva terra promesa. Un humor una mica més blanc i una història una mica més simple. Després del lamentable tancament de Cálico Electronico, (on trobavem les sèries Cálico Electrónico, Rumbarola, Lobombre y zombóm, Los niños mutantes de Sanildefonso, Huérfanos Electrónicos), un nou personatge animat està tractant d’ocupar el seu lloc en les preferències de l’audiència hispano-parlant a Internet. Es tracta de La niña repelente, del sevillà José Antonio López, al qual la crisi el va deixar sense treball, però molt animat per a realitzar la seva pròpia sèrie d’animació.
La niña repelente aviat ha trobat ressò des del seu canal de You Tube i la quantitat de visites és enorme. Però si, com en el cas anterior, la productora Frikibot no troba una manera de cotitzar pel seu talent l’experiència no durarà molt. Mentrestant gaudim d’aquest nou talent d’Internet, que és pot trobar a You Tube fàcilment junt amb les altres sèries de les quals no en trobarem més capítols nous, però sí tots els que van penjar a Internet durant 5 anys.
XARXES
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Aquestes són algunes de les moltes sèries que podem trobar per Internet i que, amb el temps, possiblement arribin a la petita pantalla. Internet és un món nou, que abasta moltes portes, molts camins, i en el qual podem trobar moltes més coses de les que podem imaginar, només cal informar-se’n i investigar, el futur està allà amagat. p
Andrea López i Dídac Ramírez Estudiants de Batxillerat
Títol: Solitud
Autor: Adrián Fernández
41
CREACIÓ LITERÀRIA
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
LA PASAJERA DE PRIMERA. (INSPIRADO EN UN RELATO DE SILVINA OCAMPO). Mi sueño siempre ha sido ser pasajera de primera en un crucero por el
Mediterráneo. Un crucero que visite Dubrovnik, por supuesto. Al fin y al cabo provengo de una larga dinastía de pasajeras de primera. Mi madre me dijo que no me preocupara, que lo conseguiría. Y aquí estoy, viendo alejarse en la distancia la antigua ciudad de Ragusa. La hemos visitado esta mañana. Con el fuerte sol de Agosto, un sol que funde las piedras, un sol que derrite las gárgolas. Hemos bajado todos a la vez, pasajeros de primera y de segunda. En lanchas distintas, eso sí, los de primera con los de primera. Pero hemos bajado a la vez. Como el resto de cruceros que han fondeado a la vista del viejo puerto de la ciudad vieja de Dubrovnik. Uno de los pasajeros me ha dicho que éramos unos ocho mil, contando todos los barcos. Puede que seis mil de segunda y dos mil de primera. Al dejarnos las lanchas en los muelles, nos hemos ido agrupando todos los pasajeros de todos los barcos. Los de segunda, una multitud que llena los muelles y las terrazas de los restaurantes y cafés a un lado de la gran puerta de entrada a la ciudad, a un lado. Los de primera al otro. Mientras esperábamos que todos los pasajeros de los cruceros desembarcaran, he observado las hermosas murallas que rodean la antigua Ragusa, macizas murallas de buena piedra de varios metros de espesor, que pueden ser recorridas completamente; he mirado a los turistas que abarrotan las torres, que recorren el obligado circuito como electrones alrededor del núcleo. Conforme las lanchas rezagadas desembarcaban los últimos pasajeros, me complací en la visión de cómo los habitantes de la ciudad salían por la gran puerta del viejo puerto. Sabía que lo mismo estaba sucediendo por la otra puerta de la ciudad. Los habitantes de Dubrovnik, de Ragusa, la antigua, abandonan lenta e implacablemente por unas horas su ciudad, su turística, hermosa y peatonal ciudad; abandonan a sus clientes, que permanecen ahí, sentados en interminable espera de sus pedidos en las terrazas y en los cafés; abandonan sus mostradores y permiten, por una y única vez, el libre acceso de los turistas a sus museos y monasterios. Entramos en la ciudad. Primero los pasajeros de segunda. Saben adónde van. A las escaleras que conducen al recorrido de las murallas. Entran corriendo. Entran, desde el principio, aullando. La marea de pasajeros de segunda sube a la carrera, una carrera ya desenfrenada, a las murallas. Una masa informe que intenta perder el control desde el primer instante. Aúllan. Aúllan. Los primeros turistas en la muralla a los que encuentra la turba creen que se trata de alguna celebración. Cuando son arrojados de la muralla y mientras caen desde una altura de quince metros comprenden fugazmente su error. Los pasajeros de segunda suben apelotonados, golpeándose unos a otros, todos quieren entrar, todos quieren participar de la venida. Los turistas intentan defenderse, oponerse, apartarse, ocultarse. No les es permitido. Son, somos… por un rato somos… demasiados. Cualquier obstáculo es expulsado del bastión, cualquiera que intenta defenderse… la primera sangre… en los espacios abiertos que deja la muralla grupos de pasajeros destrozan turistas, los despedazan, les arrancan los miembros y los arrojan al vacío. Por fin tanto los de segunda como nosotros conseguimos entrar en la ciudad. Desde fuera las grandes puertas son cerradas, como son cerradas las puertas del otro extremo de la ciudad. Los fieles habitantes de la ciudad de Ragusa se mantienen leales al antiguo pacto. Los seis mil pasajeros de segunda corren a toda velocidad por el circuito de las murallas, su aullido es ya ensordecedor, los gritos de los turistas despedazados se unen a la algarabía. Los gritos se oyen ya alrededor de toda la muralla. Los electrones giran alrededor del núcleo acelerando cada vez más, saltando niveles energéticos. Más deprisa, más fuerte, más fuerte, más dolor, más temor. Los turistas en las calles de Dubrovnik comprenden que algo ocurre, pero todavía no lo pueden interpretar. Ven caer cuerpos de las murallas, ven algún miembro arrojado al vacío. No lo pueden entender, y si sobreviven mañana lo habrán olvidado. Es nuestro turno. El de los pasajeros de primera. Aullamos. Aúllo. Entramos en la ciudad sin árboles, de nuevo convertida en bosque, la maleza inunda la ciudad y se aparta a nuestro paso. El aullido resultante no es la suma de todos nuestros aullidos. Es algo más. Algo emergente. Los brazos de la nebulosa giran. Giran, giran. Viene. Ya está aquí. Está en el centro del centro del bosque. Es lo único que se sostiene. Lo sentimos. Siento su presencia. Sorteando árboles que no están ahí, nos arrojamos al abismo, al barranco negro, al abismo rojo bajo el sol que derrite el mármol. Corremos entre zarzas ardientes y nuestro aullido es el de la destrucción de la vida. Nadie puede oponerse, nadie merece escapar. Arrancamos a los niños de sus madres, novios de sus novias, arrancamos, despedazamos, rasgamos. Nuestra fuerza no es la suma de nuestras fuerzas, mis manos pueden abrir pechos y
42
partir huesos, mis dedos ensartan ojos que arrojo a la próxima víctima. Entramos en los museos, en las tabernas, en la Catedral, en las iglesias… algunos de los turistas recuerdan para qué existieron los ritos, pero los ritos ya no son suyos, los destruyeron y ahora ya no pueden servirles. Ha venido y está con nosotros. El fuego del bosque arrasa una vez más la ciudad. Y mientras el torbellino de galaxias y sonidos disonantes gira enloquecido a nuestro alrededor, nosotros le acompañamos, corremos por el bosque, sonriendo a las estatuas y columnas, pisando ríos de sangre que fluyen por las hermosas canalizaciones de mármol, ahora rojos riachuelos en el bosque de fuego de Ragusa, la antigua, sintiéndonos uno, sintiéndonos gárgola y dientes y garras, una única bestia que arranca y rasga y parte y muerde. Los móviles no sirven, los ordenadores portátiles alzados al cielo como en plegaria buscando unas ondas que no están ahí sólo sirven para que la caza sea aún más fácil. La sangre fluye. Me embadurno de sangre y grito, grito mientras mis manos penetran en la carne. Entonces acaba. Ha acabado. Todos, los de primera y los de segunda, lo sentimos al mismo tiempo. Se ha ido. Sentimos su indiferencia. Volvemos a las lanchas. Ahora sí, todos juntos. No hay primera ni segunda. Sólo seres cubiertos de sangre. Volvemos a nuestros barcos. A un merecido descanso. *** El crucero regresa, lentamente, no quiero que acabe. Ahora ya sólo queda disfrutar de las atenciones de la tripulación, las merecidas atenciones que un pasajero de primera exige. Las comidas, las cenas, los juegos, las pequeñas excursiones al anochecer, cuando grupos de pasajeros de primera nos lanzamos por el barco a la búsqueda de los pocos alocados pasajeros de segunda que han osado adentrarse una vez ha caído el sol en los territorios de los pasajeros de primera. p
CREACIÓ LITERÀRIA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Carlos Montoya Cid
Títol: El gegant entre la multitud
Autor: Adrián Fernández
43
CREACIÓ LITERÀRIA
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
POMPAS FÚNEBRES. Horas dormidas: 4 Picaduras de insecto y/o seres de la noche: 7 Siestas con intención de suplir la falta de sueño nocturno: 2 Calorías ingeridas: 200 Caricias entre un macho alfa y un perro: 1 Lagrimas derramadas: 0 Intenciones de salir a la calle: 0 Gusanos expulsados por el ano: 6 Repulsión hacia el mundo: no se puede cuantificar Espasmos faciales para evitar el llanto: 13 Esperanza de vida: 2 meses En mi mente guardo el siguiente recuerdo de lo sucedido: A las ocho de la mañana de aquel miércoles desayuné las lentejas que habían sobrado de la cena del martes (hasta aquí todo es normal puesto que llevo una dieta muy estricta desde hace 61 días), acto seguido me lavé las manos a conciencia, en la pica de la cocina, y me dirigí presurosamente al baño. Defequé. No logro recordar si tiré, o no, de la cadena de la cisterna y ésto es algo que tarde o temprano devendrá un punto crucial en la historia, aunque aún no ha llegado ese momento. Intentaré no precipitarme. Decía que no recuerdo si tiré de la cadena en aquel momento, pero sí recuerdo que salí del baño tarareando una melodía de Bach. Al llegar a la habitación tomé el violín y desperté a Luvina con él. Unos buenos golpes en el trasero hicieron reaccionar a ese mezquino animal que vive conmigo desde que su aún más mezquina propietaria golpeó el mío con el mismo violín, y se largó de aquí hace exactamente 61 días y 39 minutos. No estoy deprimido. No estoy alterado. Ella no era aquello que podamos considerar una chica estupenda, ni siquiera podríamos considerarla algo así como una chica agradable. Más bien todo lo contrario. No la soporté ninguna de las veces en que estuvimos juntos. Tenía un carácter insufrible: siempre recalcaba lo mucho que yo valía y el absurdo de su existencia si un día yo le faltara. Además, y por si ésta fuera poca responsabilidad, era realmente racista la muy desgraciada y ésto me obligaba a distraer su atención cada vez que topábamos con algún portugués en un restaurante, o donde fuese, porque esa gente anda por todas partes, aunque no lo percibamos habitualmente. Como decía, yo debía vigilar que Gilda no agrediera a ningún portugués, ya que los odiaba abiertamente. Siempre sospeché que ella lo era y que con sus críticas atroces no hacia más que autocriticarse de forma encubierta. Gilda era muy metafórica y bastante críptica, además de muy morena, así que más de una mañana al despertar con ese monstruo cantando, como un ogro ronco, al otro lado de la cama, cualquier canción de los Panchos, llegué a estar realmente convencido de que era evidente que se odiaba profundamente. ¿Cómo no hacerlo? En fin, dejemos a Gilda por un rato. Bien, después de apalizar al perro volví al lavabo. Quería cepillarme los dientes. Se me cayó el capuchón al suelo y me agaché a recogerlo. Fue en ese momento cuando visualicé a esos delgados seres ondear en el fondo de mi taza de baño. Cerré los ojos y pronuncié algún que otro improperio en voz baja, con los dientes muy apretados, como hago cuando insulto a mis padres. Después los abrí y volví a mirar allí dentro. Los gusanos seguían moviéndose, ágiles y descoordinados como niños en una piscina. En la cocina me preparé una coca-cola, con mucho hielo, que yo mismo piqué enérgicamente. Le eché también un buen chorro de ron y volví junto a la taza a reflexionar. Luvina se tumbó sobre mis pies descalzos. Lo recuerdo bien porque el tacto de su lengua áspera en el empeine me resultó agradable. Pobre bicho. En realidad no le detesto tanto como digo. En realidad solo le odio porque se parece a Gilda. Me sigue a todas partes, llora y araña la puerta de la calle cuando me voy del piso y siempre quiere ir de paseo. Si no fuera por eso, y porque se come mis gusanos, le querría un poco. Tampoco mucho. No tengo ganas de llorar. No me siento incómodo. Después de una media hora absorto en aquel grotesco espectáculo llegué a la conclusión de que, o bien los
44
CREACIÓ LITERÀRIA
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
Títol: Bosc il·lustrat
Autor: Adrián Fernández
gusanos habían llegado a través de la cañería, ves a saber por qué motivo, o bien, que yo mismo los había expulsado de mi interior. Para resolver tal dicotomía era preciso cerciorarme de si había tirado, o no, de la cadena después de defecar. Como no lograba recordarlo me preparé otra coca-cola con mucho hielo y mucho ron. Mientras ponía un vinilo de Simon & Garfunkel en el comedor, me di cuenta de que algo se deslizaba por mi antebrazo derecho. Miré y vi lo que jamás habría deseado ver: un largo gusano blanquecino bailaba al son de la música que yo mismo acababa de poner, sobre mi brazo. Levantaba medio cuerpo, como las serpientes hacen en los cuentos infantiles. Cerré los ojos y apuré el vaso. Esta vez, cuando miré, el gusano había desaparecido. Aliviado fui al baño para comprobar si los demás también se habían largado. Encontré a Luvina envuelto de lombrices en el suelo. Lo estaban perforando lentamente. Se oía el ruido de un trineo deslizarse por la nieve. Me lavé la cara con agua fría y volví a mirar al suelo: ni rastro del perro ni de los gusanos, y mucho menos de ningún trineo. Regresé al comedor a esperar. Sabía que tarde o temprano volverían. Una pompa de jabón flotó por el aire, salió por el balcón y voló calle abajo, engordando y engordando. Se veían los coches, el quiosco, los gatos atigrados, colillas en el suelo, un par de portugueses paseando al perro, ropa tendida en las azoteas, el nido de un pájaro, una cometa, los cables del alumbrado, el halo de un avión, unas sombras allá abajo color marrón, gris, verde. Azul: azul celeste, azul marino. Negro. Todo se veía a través de aquella pompa enorme de jabón. Todo. Todo lo que quería y no quería ver, a la vez, sin tamices. Vi a Gilda reír con su gran boca abierta de par en par. Vi todos sus dientes bien alineados y vi en su interior cosas que jamás habría pensado. Vi unas células perder su reloj, las vi multiplicarse sin cesar. Vi a Luvina lamerme los pies en mi cuarto de baño. Vi como se tragaba mis gusanos, vi como delicadamente me los arrancaba de las piernas y los pies, de las cuencas de los ojos que no pude cerrar. Ahora un niño enfermo juega en la piscina de su casa y mueve los brazos sin control. Ha visto la pompa de jabón. Pedacitos de cristal llueven sobre el niño enfermo.p
Celia Rota
45
EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
46
A ESPATLLES DE GEGANTS CANSATS. L
a lluita dels pobles per la seva dignitat, les transformacions de la societat, els models dominants, les revolucions mundials –o una mica més limitades-, tenen les seves causes estructurals i les seves conjuntures específiques. Però especialment en el món occidental ens vàrem acostumar a caminar a espatlles de gegants, i ara aquests gegants estan cansats, abandonen o, simplement, no hi són... Hi ha dos “gegants” nacionals que tota la seva vida han fet política. La primera part de manera no professional i clandestina. Després, a un nivell o un altre, des del poder. No vull fer cap biografia, ni fer atenció a la seva tasca actual de “fars” de la nació, no, només vull parlar d’ells potser –només- per anar del particular al general. El particular neix d’un acte social al Casal del Metge de Barcelona, al maig d’aquest any, on els dos anteriors Presidents de la Generalitat van mostrar la seva generositat, curiositat i amabilitat cap als qui conduïm aquesta revista. Arraconades les presses, la ubicuïtat que exigia el càrrec públic de més alt nivell del nostre país, van conversar relaxadament amb nosaltres fins que es va reclamar la presència dels assistents al sopar de cloenda de la jornada.
El President Jordi Pujol amb ...ànsia.
saben qui sóc...”. Així que el temps també deixa de banda els gegants. Uns gegants, ara, una mica entremaliats que, a canvi de perdre poder, obtenen llibertat per a opinar. Malauradament a un el guanya una cruel desmemòria que el fa ser enjogassat (com quan a la manifestació del 10 de juliol en defensa de l’autogovern, fotografiava la mobilització) i, també, de tant en tant, és més clarivident que la majoria. L’altre ha descobert i gaudeix d’un càrrec fascinant; el d’Ex-President. Parla més D’aquesta seqüència clar que mai i les seves d’ànsia en societat Ara la política, la cultura occidental, paraules naveguen entre recordo sobretot un la ironia i l’enyorança parell de fets. El primer són erms d’aquests gegants; d’influir decissivament en és circumstancial ja que la marxa del país. I és que afecta a les formes del gegants necessaris per més que tot és efímer, el record poder, encara que sigui i la cosa recordada. d’un poder ja extingit opinables. Sóm “fràgils ànimes que no fa pas massa. Fa transporten cadàvers”. referència a la distància, als dos metres de respecte –tot i el nombrosíssim públic-, que la gent concedeix Ara la política, la cultura occidental, són erms quan algú (nosaltres) parla amb els Presidents; tal d’aquests gegants; gegants necessaris per més que vegada imaginaven que debatíem assumptes opinables. La segona meitat del segle XX va estar importants? L’altre aspecte, relatat –en viu i en directefarcida de grans estadistes, d’intel·lectuals influents pel President Pujol, era apassionant. Es tractava de en les decisions polítiques, en la marxa de les coses. la seva reflexió sobre el caràcter efímer de l’obra Homes que exercien el poder i la paraula assumint de govern. El detonant de les seves reflexions es va responsabilitats per damunt de la vulgaritat (no sé si produir al saber que “ànsia” era una revista d’institut per sobre de les misèries, que tampoc cal mitificar el i, enfront del nostre interès, va deixar escapar un passat). Homes dels qui els seus noms ja no formen evocador: “Els que tenen menys de vint anys ja no part del nostre dia a dia, dels qui molts cops amb prou
feines recordem els seus rostres: Churchill, De Gaulle, Adenauer, Willy Brandt, Kennedy, Lech Walesa, Vàclav Havel, Camus, Isaiah Berlin, Raymond Aron, Sartre... probablement una il·lustre llista de desconeguts per a les generacions joves. Contínuament ens demanem on han anat a parar aquests líders, aquestes magnífiques figures; aquests gegants. La pregunta no és original, sinó repetitiva. No sé quina és la resposta a tan rotunda mancança, segurament és complexa (potser ens falta perspectiva, o ens hem de conformar amb figures com Obama), però trobo evident que una part de l’enigma es resol tenint en compte la manca de capacitat per a prendre decisions al marge dels equips d’assessors de mentalitat plana o de les enquestes d’opinió i el predomini del tacticisme curt de mires, en el cas dels governants. I els intel·lectuals no són estranys al fet de la desaparició del temps per pensar a partir de la reflexió pròpia en les etapes de formació i de la vulgaritat a tot nivell a la qual condueix la societat de masses democratitzada sense seny on qualsevol pot dir i fer de tot: de les creacions artístiques a la publicació de revistes d’opinió, passant pels lamentables personatges públics que sense cap esforç ni virtut són enlairats pels mitjans de comunicació fins a convertirlos en referents. Manera ideal de perdre el criteri entre el que és imprescindible i el que tant se val. Tal vegada tot va massa de pressa i no tenim temps per actuar sobre els esdeveniments després d’haver-hi reflexionat i som superats pels esdeveniments i les realitats socials. I l’ensenyament queda al marge d’això? Vull dir aquesta pedagogia pansida, com una “Rosa Insensata” en un jardí sense aigua, té alguna responsabilitat en tot plegat? Em resulta evident que l’atac a l’excel·lència de l’alumnat, la desaparició de les proves de setembre, el tant-se-me’n-fotisme adobat pel menyspreu oficial a l’esforç necessàriament individualíssim, desprestigiar el mèrit i facilitar les excuses per a no fer i no saber. Un aprenantatge en el que socialment (administració i associacions de pares –i mares, també, només faltaria-) valoren més les tardes i els dies que els alumnes passen a l’interior dels centres que no pas els coneixements o el temps lliure creatiu dels individus; no pot ser que tot això sigui aliè a tot plegat. No perdem de vista que en
aquest camí sense retorn que fa temps van prendre els Instituts públics, qui més hi perd no són les èlites econòmiques o socials del país, sinó un element que era a la base del naixement del sistema democràtic modern; la igualtat d’oportunitats per als més capaços independentment dels seus orígens i condició. És cert que Catalunya només té un grapat (o un munt) de nosaltres per a defensar-la i que les altres causes que preocupen o interessen als ciutadans del món compten amb legions innombrables de persones al seu servei. Però tot i les circumstàncies que de nou han portat a catalans de tota mena a dir prou a la relació amb Espanya i al reforçament d’un independentisme d’èxit incert (tampoc em fa res reconèixer que sóc un “locu-romàntic” amb pretensions lírico-inabastables), hi ha idees, principis de justícia social, que de cap manera es poden deixar en el camí quan es pretenen construccions nacionals. Efectivament, les etapes de transformacions profundes generen vertígens que ens acosten al precipici de manera ineluctable i sembla que els canvis caldrà fer-los orfes de gegants que ens transportin a les seves espatlles. Només ens queda el seu alè per a la nostra marxa en solitari, qui sap si en la direcció encertada. Per això, des d’ànsia, volem agrair el tracte rebut, en particular, i l’actitud general dels dos Presidents; gràcies. p
J.C.M.
EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL
NÚM. 3 - OCTUBRE 2010
El President Pasqual Maragall i el doctor Broggi amb ...ànsia.
47
AGENDA
NÚM.3 - OCTUBRE 2010
Concert
Caixa Fòrum.
Teatre Romea. Jugant amb Molière
del grup
Exposició
Del 12 al 24 d’octubre de 2010
“Motörhead” al
La Solitude
Palau sant Jordi
Organisative. Fins
Lloc: Palau Sant Jordi. Pg. Olímpic, 5 Data: 17/12/2010 Hora: 19:00h
al 9 de gener de
Algun cop ens ha de tocar riure. I heus aquí cercant un text d’unió entre la rialla i la qualitat, combinada amb l’esperit més purament francès de Jean Poquelin, i amb l’agilitat conceptual i verbal de la nostra llengua.
Teatre Sagarra Los Modernos 4/11/2010 Tornen Los modernos, malgrat no haver marxat mai, amb FO, una proposta que respecta l’esquema dels seus anteriors treballs. Un humor carregat de contingut, realisme i que torna a sorprendre i a encantar igual que les seves altres produccions.
2011. Gratuït Fins al 9 de gener La Caixa organitza una exposició en honor a Miquel Barceló, anomenada La Solitude Organisative. Tracta els 25 anys de trajectòria del pintor exposant part de la seva obra, des de 1983 fins a l’actualitat incloent-hi més de 180 teles, pòsters, ceràmiques i diverses aquarel•les. El propòsit d’aquest esdeveniment és senzillament fer formar part del món que rodeja l’artista a tothom qui vulgui endinsar-s’hi, fer sentir el que ell va sentir abans, durant i després de dur-les a terme. Un petit viatge cap a un món imaginari, el món individual d’un artista.
Teatre Sagarra. GISELLE, 23/12/2010. Companyia de ballet David Campos de Santa Coloma. Giselle és tot un repte interpretatiu per a qualsevol companyia clàssica que es plantegi la seva representació ortodoxa i, molt més encara, si el que es pretén és fer-ne una relectura per acostar-la al nostre imaginari cultural.
Així ens trobem a Harpagó, el vell avar garrepa miserable, esclau de la mania d’acumular diners! La Cèlia, dama jove, núbil, dolça i delicada filla de l’usurer! En Leli, el jove galant que per ella es deleix i que té mals d’amor perquè se sent traït! La Dorina, la criada fidel a qui serveix. L’Argan, l’hipocondríac malalt imaginari. L’Scapin, el seu criat, un altre perdulari, trapella com Dorina Filaminta, la sàvia d’aquest tros de carrer esposa de Jourdain, un cansalader ric i talòs. I tota aquesta farsa conduïda per SGANAREL. Bon Appétit !!
Teatre Nacional de Catalunya. Plecs. Del 16 de desembre al 2 de gener. Entrades a 8-20€. Plecs és un espectacle sobre el món del paper. Teatre, circ, música i moviment s’uneixen per parlarnos dels plecs de paper, metàfora que fan servir els seus creadors per descriure els continus canvis als quals estem sotmesos avui dia. Un teló gegant de paper “escup” quatre artistes: un músic i tres acròbates reunits en un escenari de paper. Aquests últims proven a seguir la partitura entre cordes, tecles, tubs i tisores, quan, des del teló de fons, una esfera gegant balla perillosament i al seu damunt els acròbates dansen, giren, es pleguen i afegeixen desequilibri al... desequilibri.
MACBA, Esteu a punt per a la televisió? 05/11/2010 - 25/04/2011 Aquesta és una exposició que explora el paradoxal espai estètic i públic que generen l’art contemporani i la filosofia quan surten del museu i del món acadèmic i es mostren a la televisió. És un projecte fet des del punt de vista de la televisió i de l’espai que habita, amb la finalitat d’alimentar una imaginació experimental que s’aparta del nostre present cultural.
48
L’Adrián Fernández (Barcelona, 1991) és l’autor de les fotografies d’aquest número. Un fotògraf a les portes, unes imatges rotundes i delicades al mateix temps. Arrapades als conceptes clàssics: simples, clares, buscant l’equilibri, harmonioses (com si la càmara no hi fos, però es evident que no hi ha millor manera de veure-les). També tenen atreviment narratiu i conceptual. No podia ser d’altra manera quan l’autor ha volgut cenyir-se al tema del monogràfic i per això les fotografies tenen títol: “Boscos”. Ens agraden, les fotografies de l’Adrià, perquè les seves imatges encara demanen una contemplació íntima, una distància emocional curta. Són temps especulars els de la fotografia digital, que semblen allunyar aquest vell art-esanat de la realitat. Però siguin quins siguin els camins de la imatge fotogràfica, allà on desembarqui aquesta al segle XXI, allà hi serà l’Adrià. Des de la redacció d’ànsia n’estem segurs. Molta sort.
Entitats col·laboradores en la distribució d’...ànsia: - ACP ARAMATEIX, C/ Montserrat, 3-5 - ATENEU POPULAR JULIA ROMERA, C/ Santa Rosa, 18 - BAR JOTA, C/ Major, 6 - BIBLIOTECA CENTRAL DE SANTA COLOMA DE GRAMENET, Jardins de Can Sisteré - BIBLIOTECA SINGUERLÍN, PC de la Sagrada Família - CENTRE EXCURSIONISTA PUIG CASTELLAR, C/ Sant Josep, 20 - CRJ MAS FONOLLAR, C/ Sant Jeroni, 1-3 - ESCOLA DE MÚSICA MUSICAULA, C/ Monsen Camil Rosell, 70 - ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA CAN RIOG I TORRES, C/ Rafael Casanova, 5 - ESCOLA OFICIAL D’IDIOMES, C/ Víctor Hugo, 54-56 - FORN 3/4 DE 3, C/ Monsen Camil Rosell, 54 - LA TENDA, C/ Sant Carles, 7 - LLIBRERIA CARRER MAJOR, C/ Major, 13 - LS KRIDA, C/ Beethoven, 7
AL NÚMERO 4 D’...ànsia trobareu un monogràfic sobre CUBA, a més de les seccions de la revista. El proper gener de 2011 en els punts de distribució habituals.
Paul Newman: “...ànsia, un punt de vista”.
Agraïm el suport que hem rebut de les següents entitats patrocinadores:
AMPA DE L’INSTITUT NUMÀNCIA LA CAIXA FUNDACIÓ HOSPITAL DE L’ESPERIT SANT