Revista ...ànsia

Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’Institut Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó.

A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de Batxillerat de l’Institut Numància: Raquel Aguilar Sánchez, Ariadna Anunciación Llunell, Irene Fernández Vilasó, Montse Lorenzo Górriz, Daniel Montes Bautista, Paula Novales Herbera, Tanjiba Rahman Rahman, Marc Rodríguez Zarzoso, Diana Rodulfo Tàpies i Nil Sampayo Magallón.

Agraïm la inestimable col·laboració per a aquest número de les següents persones: Mariluz Benavente (Professora de Matemàtiques de l’Institut Numància) Emiliana Corral (Professora de Dibuix de l’Institut Numància) Héctor Fernández (Estudiant de batxillerat) Albert Grau (Estudiant de Magisteri Musical) Mar Gil (Professora de Llengua i Literatura Anglesa de l’Institut Numància) Paula Jiménez (Estudiant de Batxillerat) Anna Martí (Professora de Ciències Naturals de l’Institut Numància) Francesc Mateu (Director d’Intermón Oxfam a Catalunya i Andorra) Carlos Montoya (Enginyer) Salvi Pardàs (Professor de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància) Irene Parrassa (Psicòloga) Rafael Pérez (Professor de Filosofia de l’Institut Numància) Jordi Petit (President d’honor de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya) Juan José Ortega (Estudiant de Batxillerat) Selma Rodríguez (Estudiant de Batxillerat) Alexandra Sevilla (Regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet)

Les fotografies exposades en aquest número són obra original de l’autora colomenca María López

El disseny de la portada és obra de l’autora Emi Corral, professora de Dibuix de l’Institut Numància.

El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.

Els articles i l’obra gràfica publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per a aquest número.

El Consell de Redacció d’...ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles.

Dipòsit Legal B-27072-2010 ISSN 2013-9128

Edita: Institut Numància C/ Prat de la Riba, 118 T. 93 391 20 53 08921 - Santa Coloma de Gramenet http://revista-ansia.blogspot.com ansia.revista@gmail.com

2

EDITORIAL

4

MONOGRÀFIC: MENTIDES

5 6 8 9 10 12 14 16

Mentira y literatura. Carlos Montoya #Mentidesipolitica. Alexandra Sevilla Mentiras antiguas y actuales sobre la homosexualidad. Jordi Petit La naturalitat de l’engany. Anna Martí Les “petites” mentides del nacionalisme. Héctor Fernández Apunts d’una educació soviètica. Irene Parrassa Mentida, lloada tu siguis. El Xicot d’Aspasia

ENTREVISTA

16 22

ÍNDEX

NÚM. 7 - GENER 2012

ENRIQUE MENESES, aventurer i periodista

SECCIONS

22 24 27 30 32 34 37 41

Cinema Actualitat: Els conflictes armats Llibres Vie de château Rodamons Temes de ciència Música: Madonna Creació literària

42

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

44

AGENDA

L

a fotografia i el seu discurs. Mentides amagades, que com a mentides es mantenen en la foscor. El color rosat que predomina en la imatge representa aquest endolciment del que s’ amaga. Els papers estripats mostren les mentides o fragments, converteixen aquest fet en un acte de veritat.

Una altra metàfora dels nostres temps i potser de tots els temps. Una referència universal.p Emiliana Corral

1

EDITORIAL

NÚM. 7 - GENER 2012

Hivern. El 20 de novembre passat va començar l’hivern. Ara és moment de descans per a la terra que ens ha proveït, una terra exhaurida després de l’esforç de les estacions d’abundància. O no. Perquè sembla mentida com assumim el discursos manipuladors i abaixem el cap donant la raó a tots els que ens fan sentir culpables.

Què hem fet? Ser les titelles dels gegants fons d’inversió i els grans bancs. Doncs no, hora és de despertar l’esperit jove d’aquells que el maig passat demanaven llibertat i democràcia, hora és de cridar l’atenció dels polítics, dels servidors públics interins que tenim en el poder, perquè no volem tornar enrere ni perdre tot el que hem aconseguit: la res pública.

Sóc funcionari i no me n’avergonyeixo. És més, estic orgullós del que faig, d’haverme guanyat la meva plaça i de ser un servidor públic. Jo, com els metges, els jutges, els policies, els bombers, els inspectors d’hisenda, els guardes forestals o com tanta altra gent, estem a l’ull de l’huracà. Tenim una feina i un sou, aquest és el nostre delicte. Quan la resta del món, en aquells temps d’abundància, guanyava molts diners i gaudia d’augments anuals del quinze o el vint per cent, ningú es recordava dels funcionaris. Ara som els culpables de tot plegat. No cal preguntar per què, i no, no és per culpa de la famosa crisi. La culpa és d’aquells que volen aprofitar l’avinentesa per aprimar el que és públic, aprimar el que és patrimoni de tots i que, no ens n’oblidem, és una conquesta històrica de tots. I no són només paraules, és una realitat. Si no volem perdre de vista la història, hauríem de ser capaços de veure que a mida que el que és públic s’ha fet més gran, tots hem guanyat en llibertat i dignitat. Som més dignes i més lliures quan gaudim d’una sanitat ben dotada, o quan tenim un ensenyament de qualitat, o quan els nostres majors estan ben atesos, o quan la justícia té els mitjans necessaris per combatre les màfies, o quan la millor policia està en mans del poder democràtic. Som més lliures i més dignes quan els millors professionals treballen per a nosaltres, per a tots. Qualsevol altre possibilitat només afavorirà aquells que tenen molts diners, es pixen a sobre dels valors humanitaris i menyspreen qualsevol altre que no sigui de la seva condició.

Hora és de menysprear-los a ells i de treure’ls allò que no els pertoca.

En aquest número d’...Ànsia us presentem un monogràfic dedicat a la mentida.

Per què? Doncs perquè ara és temps de mentides, però també perquè hem de reconèixer el seu paper positiu allunyada de la tirania de la veritat. També us portem les paraules d’un periodista de Madrid que és tota una institució i un exemple per a les noves generacions. Enrique Meneses és un dels periodistes més reconeguts dins i fora de l’estat espanyol, un periodista que ha conegut i entrevistat alguns dels personatges més importants de la segona meitat del segle XX i que als vuitanta-dos anys ha iniciat un nou projecte. Val la pena aprendre d’ell, del seu vitalisme i de la seva professionalitat.

Per a la resta, nosaltres intentarem arribar a la propera estació, l’estació de les flors i la llum, l’estació de les promeses i les noves il•lusions. L’hivern, llavors, serà passat i ningú recordarà els greuges ni les ofenses. I, en el millor dels casos, encara serem lliures i no haurem perdut la dignitat a mans dels llops.p

G.F.P.

2

EDITORIAL

NÚM. 7 - GENER 2012

Autora: María López

3

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

A

ssegut al vagó del metro, repasso les notícies del diari. Com sempre, titulars que sonen amb una música massa desgastada. M’instal•lo en una notícia que torna amb les promeses del president Sarkozy. Ara ja no amenaça amb refer el capitalisme -com quan fa tres anys va prometre canviar les estructures que permetien l’especulació econòmica-, tampoc amenaça amb repensar Europa –com va anunciar dos mesos enrere-, ara només promet refundar França. Però penso que tindrà sort si la Carla Bruni li permet, al menys, refundar el mobiliari de casa seva. Massa mentides des de la caiguda de Lehman Brothers com per creure ja ningú.

Baixo del metro a plaça Catalunya i em deixo anar per les Rambles. Per sort, em desfaig aviat de la marea de turistes, a la cantonada de Pintor Fortuny, i entro a l’hotel 1898. Evocadora la data, si és que és una data. “Quedem a dos quarts de dues, és una hora més assenyada per un mediterrani, oi?”, em va dir en Ramon dos dies abans, però arribo massa d’hora. Només entrar a l’hotel, sento com el món queda enrere i tinc la impressió d’endinsar-me en una realitat distinta, més serena i exquisida, protegida dels crits i les presses. Un decorat, penso, un bon decorat per amagar-se de la rutina i l’ansietat. Una altra mentida. Entro directament a la cafeteria i sec en una de les butaques lluís XV, a prop d’un gran finestral i davant d’una sòlida tauleta de fusta obscura que no acaba de quadrar amb les butaques.

A la cafeteria, no es veu ningú més, només un cambrer repassa amb un drap impol•lut, una vegada i una altra, els gots lluents que va deixant ben ordenats en un prestatge. “Una cervesa”, li demano quan s’apropa somrient. Davant meu, sobre la tauleta, em criden l’atenció uns binoculars que hi ha al costat d’unes fotografies allargades. Agafo els binoculars. De fusta de marqueteria, folrats de cuir a les cantonades per protegir la cara, i amb un mànec de fusta tornejada. En un cantó, una plaqueta daurada amb una inscripció: United Photographic Company, New York; The Eureka Stereograph System. Torno a mirar les fotografies i n’agafo una. És estrany, perquè en realitat és la mateixa fotografia repetida, una al costat de l’altra, impreses en un cartró allargat. The Bridge at San Paulo, Brazil, posa en una inscripció en el primer cartró. Però la màgia apareix quan agafo els binoculars i miro les fotografies.

De sobte, sembla que jo estigui sobre el pont i el món s’hagi paralitzat per mostrar-me un instant d’una realitat tridimensional allunyada en el temps. Les cases d’estil colonial, a l’altre costat del riu, prometen un univers d’olors i sabors càlids. Sobre el pont, un cavall arrossega un carro ple de sacs conduït per un home jove i ben pentinat, vestit amb una camisa blanca i pantalons ben planxats. L’home mira indiferent la llunyania, com si jo no estigués davant d’ell contemplant l’escena i com si s’hagués vestit casualment de diumenge. El cel s’endevina blau i net, el colors càlids, i un nen corre mirant enrere i rient, esperant-me, potser, o esperant algú altre que està darrere meu i jo no puc veure. Encara tinc temps d’agafar una altra cartolina i contemplar el castell de Conway més enllà d’un pont de ferro. Un senyor amb barret i levita negra m’espera amb els braços creuats. Però, abans que pugui delectar-me amb els detalls, sento la veu d’en Ramon omplint la cafeteria i deixo que el senyor de negre continuï esperant-me. És el que tenen algunes mentides: poden esperar hores, anys o tota una eternitat per a regalar-nos amb una realitat ben amagada.

En Ramon arriba amb la seva parella. “Mira, et presento al Toni, al meu xicot”, em diu. En Toni és alt, amb els cabells negres i arrissats, potser arriba als quaranta anys i manté un somriure etern que el converteix en un ésser encantador. A Ramon, tot i que amb prou feines arriba als cinquanta, la cabellera blanca li dóna un aire d’home gran i savi. Després d’una estona i algunes bromes, m’explica com és de feliç ara, després del divorci. Però sobretot és feliç després de desfer-se de totes les mentides que l’havien convertit en un home molt normal, però massa desgraciat. “Les mentides gairebé m’arrosseguen a viure una vida que no era meva. Sóc tan feliç, ara”. Quan acabem les cerveses, en Ramon proposa que passem al restaurant de l’hotel. “Per què l’has triat aquest?”, li pregunto. “Perquè, tot i que no ho sembli, en aquest hotel tenen el millor restaurant xinès de la ciutat. Ja veuràs, el teu paladar tindrà la sensació de ser al mateix cor de Shangai o Beijing”. Més mentides. De vegades, necessàries i anhelades.

De vegades cruels, injustes i tiràniques. De vegades dolces i seductores.p G. F. P.

4

MENTIDES

MENTIRA Y LITERATURA Para

qué nos vamos a engañar. Todos sabemos qué es la verdad; la verdad nos permite subsistir a todos, a los manipuladores de la verdad, a los mentirosos profesionales, a los mentirosos ocasionales. La verdad, la información fidedigna sobre lo que acontece a nuestro alrededor, nos permite confiar en la realidad que nos rodea y escoger en cada momento un modo de actuación. Sólo con la verdad, sólo con el mayor número posible de afirmaciones sobre los hechos y situaciones que nos rodean, puede una sociedad tener una posibilidad de ser viable a largo plazo.

Pero... Literatura y Verdad. ¿Hay alguna posibilidad de decir algo sobre Literatura y Verdad?

Sabemos cosas sobre literatura y verdad.

Sabemos que delincuentes y criminales han escrito obras sublimes. Sabemos que el autor es la máxima autoridad en su obra. Es demiurgo.

Sabemos que “El Conde Drácula es un vampiro” es verdad, porque Bram Stoker lo creó como vampiro (y Vlad el Empalador no tiene nada que opinar). Ezra Pound contestó a la crítica de William Carlos Williams en relación a la amargura de algunos de sus poemas: “Me parece que sería posible que dijeras que Shakespeare es inmoral en sus obras porque Falstaff lo es... o que las obras tienen una tendencia criminal porque en ellas hay asesinatos. [...] Yo capturo al personaje en el que estoy interesado en el momento en que me interesa, usualmente un momento de canción, autoanálisis o repentina comprensión o revelación. Pinto a mi hombre como lo concibo.”

Ecos de Aristóteles en su Poética: “La distinción entre el historiador y el poeta... [...]. La diferencia reside en que uno relata lo que ha sucedido, y el otro lo que podría haber acontecido. De aquí que la poesía sea más filosófica y de mayor dignidad que la historia , puesto que sus afirmaciones son más bien del tipo de las universales, mientras que las de la historia son particulares.”

Vayamos más atrás, cuando no había filósofos, sólo sabios, poetas y poetas que eran sabios. En la Teogonía, a Hesíodo las musas le confesaron que, a pesar de que saben decir muchas mentiras con apariencia de verdades, cuando quieren también saben decir la verdad. Puede

que estuviera criticando a Homero o a los poetas épicos en general. Puede que sólo estuviera haciendo constar un hecho; al fin y al cabo las musas, en la falda del Helicón, unos versos después, le iban a investir con el cetro, le iban a dar la autoridad para hablar por los dioses y eso es lo que va a hacer en la Teogonía, contarnos la realidad del mundo desde un punto de vista Olímpico, la historia mítica del mundo desde el Principio, el Caos. Y, ¿cómo saber si todo lo que dice un Dios es verdad?

En cambio, en los Trabajos y los Días, Hesiodo cambia su punto de vista, nos habla como un hombre, un hombre en litigio con su hermano Perses por unos terrenos, un hombre misógino, que odia su hogar (Ascra, terrible en invierno, insoportable en verano y nunca buena).

Hesíodo dice a su hermano que le va a decir la verdad, que le va a explicar la realidad de las cosas, cómo se vive en una aldea rural, le va a explicar cuál es la vida en el campo, el cultivo de la tierra, la relación con sus vecinos. También la navegación, aunque como a él no le gusta navegar invoca – sólo para esto – a las musas.

Hesíodo explica en los Trabajos la areté, pero no la areté aristocrática que Homero muestra en la Ilíada y la Odisea, sino la areté campesina.

Hesiodo y Homero quieren decir cosas que ellos creen que son importantes para quien les va a escuchar, todos los griegos, los que hablan su mismo idioma. Quizás no se puede ir mucho más lejos. François Villon, criminal, va a seguir emocionándonos.

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

En su discurso de aceptación del Premio Nobel de Literatura del 2005, Harold Pinter dijo: “Cuando miramos en un espejo vemos que la imagen que nos confronta es precisa. Pero movámonos un milímetro y la imagen cambia. Realmente estamos mirando un interminable número de reflejos. - Pero a veces un escritor debe destrozar el espejo – porque es al otro lado de ese espejo desde donde la verdad nos observa. Yo creo que, a pesar de los numerosos obstáculos, es una obligación crucial que nos corresponde a todos nosotros una inquebrantable, feroz, determinación intelectual, como ciudadanos para definir la verdad real en nuestras vidas y nuestras sociedades. De hecho es obligatorio”.

Y no creo que haya mucho más.p Carlos Montoya Enginyer

5

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

6

#MENTIDESIPOLÍTICA Vivim en una societat en constant canvi, una societat amb pressa, marcada pel caràcter transitori i volàtil de les nostres relacions. Autors, com ara Zygmunt Bauman, fan servir l’expressió modernitat líquida, precisament, per descriure aquest nou context d’incertesa en què ens trobem, un moment caracteritzat, alhora, per una forta interdependència global, és a dir, per la interconnexió de tots els àmbits de la nostra realitat que conformen un model similar a una teranyina, en la qual una petita vibració, per molt lleugera que sigui, acaba essent transmesa i afectant la resta del conjunt sencer.

breu, que és inviable plantar cara als mercats, que no és un problema veure vi i després conduir o que una fuita incontrolada de petroli s’ha vist reduïda a petits fils de plastilina.

Paral•lelament, assistim a una de les revolucions tecnològiques més extraordinàries de la història, una revolució centrada en les tecnologies de la informació i de la comunicació, que, en un context d’interdependència global, possibilita processos socials, econòmics, culturals i polítics, que serien impossibles de concebre sense aquesta tecnologia. Ho hem vist amb wikileaks, amb les primaveres àrabs, amb l’èxit Una de les majors conseqüències d’aquesta de les convocatòries dels moviments socials a interdependència global és que, en l’actualitat, través de la xarxa, amb la fallida connectada sovint, les causes de de les borses, etc. I hem les situacions en les Amagar la veritat com a manera après que com més quals ens trobem banal i superficial és la s’escapen del nostre de governar ha estat i és encara informació més gran abast, s’escapen de és la possibilitat que l’observació humana. una pràctica generalitzada caiguem en la mentida Així, aquest fet, dóna i en la demagògia. lloc a un espai idoni a Europa i arreu del món. La Hem vist també que qui per a la mentida i per controla la informació a la manipulació, ja mentida en la política no deixa és qui té el poder i que que la societat actual quan la informació és no entenem els vincles de ser un mecanisme de control socialitza, el poder passa entre els perills i la nostra a mans dels pobles amb actuació. Per exemple, de la informació amb un clar totes les conseqüències en temps passats, quan que això comporta. hi havia una sequera, la objectiu: accedir o, normalment, població es desplaçava Amagar la veritat com cap a una zona més mantenir el poder. a manera de governar fèrtil o quan hi havia ha estat i és encara una epidèmia es tancava la porta a persones una pràctica generalitzada a Europa i arreu estranyes. En canvi, avui, són els experts els qui del món. La mentida en la política no deixa de parlen sobre fenòmens com l’escalfament del ser un mecanisme de control de la informació planeta, les causes de la violència, el terrorisme amb un clar objectiu: accedir o, normalment, o la crisi econòmica. Ja no ens trobem davant mantenir el poder. Us animo a acostar-vos de fenòmens que puguem abordar amb algun dia a una inauguració o presentació pensaments naturals, si els experts no ens en d’algun acte a la ciutat per tal de presenciar diuen res, nosaltres desconeixem que ens el que anomeno gir còsmic: un moviment exposem a un perill. I, més encara, com que, ràpid de cos, en el qual s’empren els colzes de per tal d’avaluar una determinada situació, ens manera important, o de cap (es visualitza molt basem en les opinions dels experts, als qui sovint fàcilment perquè, de cop, el coll de la persona no tenim manera de controlar, aquests experts s’allarga de manera sorprenent), efectuat per ens poden fer creure, ben fàcilment, allò que algun polític per tal sortir en una fotografia, que vulguin en funció dels seus interessos o dels no va adreçada cap a ell. Gir que, tal com interessos d’altres. Ens poden, per exemple, fer comprovareu, resulta absolutament patètic, creure que el forat de la capa d’ozó es tanca perquè -i aquí ve el veritable problema- pretén cada cop més, que l’economia es refarà en fer arribar a la gent, que durant els dies següents

veurà aquella fotografia, un missatge que no és cert: la visualització d’algú com a protagonista en una situació en la qual no ho és. Òbviament, aquesta és només una anècdota que pretén il•lustrar que la mentida en l’àmbit polític, de la mateixa manera que en qualsevol altre àmbit, no consisteix només a fer una afirmació sabent que és inexacta, sovint, consisteix també a fer creure alguna cosa, a transmetre una idea, sense usar paraules, ja sigui per omissió d’informació o emprant mecanismes com el gir còsmic.

En un moment en què assistim a una crisi profundament ètica i qüestionem el model existent, els ciutadans confiem molt poc en els nostres representants polítics i aquesta confiança no tornarà, simplement, amb el pas del temps, si res canvia. Arriba el moment de reinventar la política, de deixar de fer per començar a fer bé, des de dintre i des de fora, de destinar temps a pensar i a reflexionar plegats,

d’explicar allò que es fa i, més encara, allò que no es pot fer, de deixar de fer pensant en el rèdit polític que tindrem a les properes eleccions, de construir plegats un nou model –líquid- que, lluny de l’assistencialisme-compravots i del gerencialisme-omnipotent, aposti per tornar a confiar i per corresponsabilitzar tothom. Ens cal una renovació profunda de la nostra societat que, tal com afirma Manel Castells, serà el factor que esdevindrà l’antídot a les forces irracionals del mercat i les forces racionals de la cobdícia. Una renovació en la qual els nous valors emergents de la societat siguin font de creació i de transformació social i siguin, de mica en mica, el motor de canvi de la nostra mentalitat. Tornem a encantar el món.p

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

Alexandra Sevilla Oliveras Regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

Autora: María López

7

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

MENTIRAS ANTIGUAS Y ACTUALES SOBRE LA HOMOSEXUALIDAD La

primera vez que escuché hablar sobre homosexualidad me explicaron que produjo la caida del Imperio Romano. Contrariamente, fue una sociedad muy libre en estos aspectos, como la Grecia clásica. El gran general Julio César era conocido como «El hombre de todas las mujeres y la mujer de todos los hombres». Aquel estado se hundió por la corrupción y desorganización administrativa, constantes golpes militares y rebeliones en diversas zonas conquistadas.

Eso facilitó la invasión de los «bárbaros». El cristianismo buscó esta interpretación para condenar la homosexualidad. Pablo de Tarso introdujo la filosofía estoica y culpabilizadora de todo placer.

La ideología judeo-cristiana ha prevalecido hasta hoy mismo. Mantiene que solamente la heterosexualidad es natural. Los informes de Kinsey hacia los 50 dejaron a todo el mundo atónito: existen una serie de porcentajes, más o menos estables, donde aparece un 10% de la población que mantiene mayormente prácticas sexo-afectivas homosexuales, un continuum de diversos grados de personas con relaciones homo o hetero (bisexuales) que suman un 30% y luego un 60% de heterosexuales. La ciencia confirmó esta diversidad e incluso entre muchas especies animales y en numerosísimas culturas del planeta ( Ford y Beach).

El machismo imperante ha asimilado a lesbianas y gays con mujeres muy masculinas o hombres muy afeminados. Es un problema del machismo.

Cada cual debe de poder expresarse y vestirse como quiera. Ni Boris Izaguirre ni Andres Vazquez representan a todos los gays. La comunidad homosexual es tan variopinta como la heterosexual. A los y las bisexuales se los y las acusa de «vicio». Tanto bisexuales como lesbianas tienen menor visibilidad, sea por el rechazo social, sea ,en el caso de las lesbianas, por doble discriminacion: ser mujeres y ser homosexuales. Hasta la llegada del feminismo todo era reproduccion, no placer.

Otro prejuicio ha sido el de los hombres homosexuales como «pervertidores o abusadores de menores», la realidad y el derecho de adopcion ha superado ese viejo tópico de nuestros abuelos.

8

En cuanto a la «promiscuidad» de los gays, me remito a las páginas de pequeños anuncios de la prensa. Casi todo son contactos o prostitución heterosexuales. Estamos en una sociedad de doble moral. Todos los hombres, homos, heteros o bisexuales, no difieren mucho en anteponer sexo a emotividad, al contrario que la mayoria de las mujeres. Cada cual tiene derecho a su estilo de vida. Siempre hay que tener un condón a mano. Hay noches disco que terminan enloquecidas y luego… embarazos no deseados y enfermedades de transmisión sexual. Como se esconde, parece que no pasa nada.

Otra fantasía mediática es la injuriosa mentira del lobby gay (parecida a la justificación nazi del anti-semitismo). Las parejas del mismo sexo, en las que las dos personas trabajan, ingresan igual que una pareja heterosexual en las mismas condiciones. En ambos casos, si no hay hijos ni adopciones, estas parejas dedican mas gastos al confort, viajes, etc. Aquello que ha molestado a los intolerantes es la aparición de un circuito de locales y servicios para personas homosexuales, donde se sienten más a gusto por afinidad. Simplemente se trata de divertirse sin ser molestados, especialmente las lesbianas, que deben vetar la entrada a sus discotecas a machitos que vienen a importunar. Hay también locales mezclados, homo-heteros.

Estamos en un proceso de visibilidad y lenta normalizacion social: recientemente en una sala de banquetes, cuando supo el propietario que se trataba de celebrar una boda gay, canceló la reserva; ha sido denunciado.

La afinidad entre personas de iguales intereses, como cualquier otra convergencia social, sean clubs de fútbol, música, folklore, viudas o asociaciones de separados y de separadas, son formas de relacionarse, no de automarginarse.

Irrita que la comunidad lgtbi haga lo mismo.

El sociólogo Manuel Castells ya dijo en su libro «La sociedad y las masas» que los barrios gays son espacios de libertad abiertos a toda la ciudadania. Muchísima juventud madrileña comparte y acude a las fiestas del Orgullo en Chueca.p Jordi Petit President d’honor de la Coordinadora GaiLesbiana de Catalunya.

Creu de Sant Jordi 2008.

LA NATURALITAT DE L’ENGANY Cap

a l’any 1859, Charles Darwin va revolucionar el món científic, i en especial la biologia, amb la publicació del seu llibre L’origen de les espècies.

funcions, des de servir per camuflar-se, espantar un depredador imitant els ulls d’un gran animal, o advertir amb els seus colors cridaners que tenen mal gust o són tòxiques.

La seva innovació: les espècies no estan Altres organismes usen la química com a font predeterminades per un Ésser Suprem, sinó d’imitació, així moltes orquídies aboquen a l’aire que evolucionen com a conseqüència d’una substàncies que s’assemblen a les feromones de selecció natural de les millors combinacions certes vespes o abelles, i enganyen els mascles, de caràcters; els descendents d’aquestes que creuen acostar-se a una femella de la seva composicions més afortunades, assoleixen una espècie, per assegurar la seva pol•linització. millor adaptació a les condicions del medi on viuen. Aquest fet esdevé Un cas notable de el promotor de la cursa mimetisme auditiu per la supervivència, Seguir vivint és el més essencial, i l’ofereix l’òliba terrestre que adquireix la (Athene cunicularia), categoria de paraula això és el que s’ha d’aconseguir que nia en cavitats clau per a tot organisme del sòl, i que respon viu. ja sigui d’una manera directa a l’aproximació de potencials enemics Seguir vivint és el més (evitant la mort) o indirecta emetent un so com el essencial, i això és el del cascavell d’una serp. que s’ha d’aconseguir (perpetuant l’espècie al ja sigui d’una manera L’enganyapastors directa (evitant la mort) transcendir en un nombre (Caprimulgus europeus) o indirecta (perpetuant i el Siboc (Caprimulgus l’espècie al transcendir creixent de fills). La natura, que ruficollis) són uns ocells en un nombre creixent migratoris mestres en de fills). La natura, és molt sabia, ha fomentat certes la tècnica de la cripsi, que és molt sabia, ja que posats a terra ha fomentat certes estratègies bàsiques per afavorir immòbils i amb els ulls estratègies bàsiques i la boca closos són per afavorir l’arribada l’arribada a la meta. pràcticament invisibles, a la meta. Una de perquè es confonen les més esteses és el mimetisme, o capacitat amb els troncs i la fullaraca. d’imitar colors, sorolls, olors, formes o pautes de comportament, d’algun element de l’entorn L’art de fingir, però, fa el cim entre nosaltres més proper. La finalitat primordial d’aquesta els homes. L’engany, l’adulació, la mentida qualitat es pot basar a : i el frau, la murmuració, la farsa, el viure de la • Augmentar la protecció i la integritat buida lluentor, el convencionalisme encobridor, física davant possibles depredadors. l’escenificació davant els altres i davant un • Incrementar la possibilitat de mateix, esdevé en l’espècie humana un mitjà reproducció. de conservació i de supervivència de l’individu, • facilitar la consecució d’aliment. donat que és un ésser dèbil, a qui ha estat negat servir-se de banyes o de l’esmolada dentadura Com es pot veure en tots tres casos el que es dels depredadors. persegueix és la continuïtat de l’espècie.

Ja ho afirmava Aristòtil, l’home és un “animal Cada ésser viu desenvolupa diferents mètodes mimètic”. Què voleu, ... també som naturals. que li permeten mimetitzar-se. Els colors de les papallones, per exemple, poden tenir diferents Anna Martí Professora de Ciències Naturals

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

9

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

LES “PETITES” MENTIDES DEL NACIONALISME Qualsevol

nacionalisme expressa les seves idees en forma de símbols. Això pot implicar la utilització de fets històrics per construir el seu discurs i així poder engrandir aquest sentiment envers la seva nació. En cap cas vull dir que això sigui negatiu o que no s’hauria de fer, però el problema el tenim quan qualsevol nacionalisme transforma fets que han succeit en la història perquè siguin símbols que tinguin un significat diferent al que tenien quan van succeir, és a dir, per a crear una “mentida interessada”. Per a fonamentar la meva opinió exposaré diversos exemples de diferents nacionalismes que han transformat o interpretat el significat de fets que van succeir al llarg de la història per a crear símbols que, d’alguna manera, donin sentit al nacionalisme des d’un altre període històric. Tot i que és evident que no tots els nacionalismes són iguals ni tots tenen El nacionalisme la mateixa legitimitat.

símbol l’actitud heroica d’un personatge iber anomenat Viriato. Aquest personatge vivia a Numància, un poblat iber que es trobava en el que avui coneixem com a Sòria, i estava en constant disputa amb l’exèrcit romà. Doncs bé, el nacionalisme espanyol d’avui en dia agafa la lluita heroica de Viriato com una defensa contra l’intent de colonitzar “Espanya” per l’imperi romà. Això és un clar exemple d’intentar canviar el significat d’un fet per crear un símbol nacionalista, ja que en aquells temps no existia cap nació espanyola, no era cap realitat.

Si ens movem uns quilòmetres cap al sud, podem descobrir també com avui en dia els francesos exalten i reinterpreten la figura de l’emperador Napoleó quan, després que aquest hagués perdut les seves conquestes i estigués arraconat, només s’escoltaven crítiques cap a un senyor que havia portat Europa a un dels períodes més bèl•lics de la seva història.

A part del nacionalisme espanyol, hi ha també un altre nacionalisme existent a les nostres vides: el nacionalisme català. Un exemple de simbologia discutible d’aquest nacionalisme podria ser perfectament la celebració que es fa cada onze de setembre i que anomenem “la Diada”. En aquest dia es celebra la derrota dels ciutadans catalans contra les tropes castellanes. Que no s’espanti ningú, no es celebra una derrota, sinó el que va significar aquesta revolta per al poble català. Qualsevol nacionalista català explicaria que és un símbol que representa la diferència política, social

Un altre exemple del nacionalisme espanyol el podem trobar en l’exaltació de la figura de la reina Isabel la Catòlica. Aquest nacionalisme interpreta que la reina Isabel era la que prenia les decisions importants i la veu dominant transforma fets després de la unificació del regne de Castella que han succeït en la història i el d’Aragó amb les A principis de la seves noces amb dècada dels anys perquè siguin símbols que tinguin Ferran d’Aragó. Ara bé, trenta, Adolf Hitler lidera aquesta afirmació que el seu partit a la victòria un significat diferent al que tenien Isabel era més important en unes eleccions que Ferran i l’encert de democràtiques a quan van succeir, és a dir, per a totes les seves decisions Alemanya. El seu discurs al ser reina de Castella racista i xenòfob crea crear una “mentida interessada”. és una interpretació el que avui coneixem interessada feta pel com a ideologia nazi. Aquest nacionalisme nazi nacionalisme espanyol. Diversos historiadors utilitza les idees del filòsof Friedrich Nietzsche i donen una opinió fonamentada en els seus les interpreta d’una manera diferent per així estudis completament diferent a la que s’ha trobar un fonament intel·lectual per a la seva creat, però al nacionalisme espanyol no ideologia. l’interessa.

Però no fa falta que ens desplacem gaire del nostre territori per trobar exemples que verifiquen la meva opinió. El que avui coneixem com a nacionalisme espanyol, agafa com a

10

i cultural que hi ha entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol, però en realitat aquesta lluita, en els seus orígens, podia no tenir aquest significat, sinó que era una lluita per poder comptar amb un altre rei que dominés la península, rebutjant la idea absolutista que volia imposar la monarquia francesa i intentant que el nou rei recolzés la creació d’un estat federal.

Com a últim exemple, un fet una mica més recent. Bona part de la burgesia catalana va donar suport al general Francisco Franco quan aquest va entrar a Barcelona el 1939, ja que no els interessava que el poder estigués en mans de qualsevol tipus de força política que tingués una ideologia d’esquerres. Però, aproximadament vint anys després, gran part d’aquesta mateixa burgesia va demostrar un “gran compromís amb el poble català” cantant l’himne dels Segadors al Palau de la Música de

Barcelona i protagonitzant el que es coneix com “Els fets del Palau”, oblidant-se absolutament de tots els que havien continuat lluitant contra la dictadura feixista des d’ideologies d’esquerres.

He proposat aquests exemples ja que són exemples de diversos nacionalismes propers a la nostra realitat, però simbologies manipulades les podem trobar en qualsevol nacionalisme.

El que espero plasmar en aquest article és que qualsevol nacionalisme fa una lectura interessada de diversos fets que han succeït al passat i que això comporta l’acceptació de qualsevol discurs que concordi amb aquests fets manipulats i, per contra, el rebuig dels discursos diferents que atemptin contra la unitat de la nació.p

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

Héctor Fernández Estudiant de Batxillerat

Autora: María López

11

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

APUNTS D’UNA EDUCACIÓ SOVIÈTICA Temps

era temps, en el vell i oblidat segle XX, hi havia un gran racó de món anomenat Unió Soviètica amb un sistema, una utopia, que va fracassar totalment. La gent resumia col•loquialment la incapacitat de fer funcionar el model productiu d’aquesta manera: “Ells (l’Estat) fan veure que ens paguen i nosaltres (els assalariats) fem veure que treballem”. Aquesta síntesi brutal, aquesta mentida còmoda en la qual vivia el règim, era una descripció ajustada de com funcionaven les coses i de fins a quin punt la realitat no importava i, si importava, era per amagar-la.

És només una mentida, no és un contuberni de les forces combinades del capital, els magnats de la comunicació i els polítics més maquiavèlics del moment per desactivar l’accés a la cultura de les classes mitjanes i populars. No hi ha teoria de la conspiració que valgui. Les conspiracions –d’existir- es reserven per coses importants i no per una cosa tan trista i insignificant com l’educació de les masses. En tot cas, pels que no puguin viure sense aquesta mena d’explicacions per acusar el sistema, seria la conspiració de la inèrcia o la dels vividors de la cosa pública.

Doncs bé, en comptes de parlar d’un passat remot del segle anterior, en una geografia llunyana en l’espai, el que vull és escriure sobre quelcom molt més proper, gairebé epidèrmic: el model d’ensenyament secundari als nostres instituts. La qualificació de “soviètic”, lleugerament adaptada, s’ajusta com un guant a la molt descriptible realitat educativa: “Ells fan veure que estudien (els alumnes) i nosaltres (els professors) fem veure que els aprovem”.

Aquesta és la tesi, algú no l’entén?.

Miraré d’explicarme, insinuar algun dels mecanismes generals de com funcionen les coses, de fets que passen dels quals ningú no és responsable, dels quals ningú mereix ser assenyalat amb el dit acusatori, només faltaria.

Escriuré sense “PrISA” perquè aquesta és mala consellera. Això sí, amb una mica d’esforç personal –tan desacreditat- per fer-me entendre. Anem a una de les línies de flotació del sistema educatiu actual: de què depèn

Autora: María López

12

que un alumne superi o no el curs? Només de qüestions administratives. Dit d’una altra manera: quants alumnes té assignats un centre per cada nivell acadèmic? Quants passen de curs? Amb una senzilla operació aritmètica tindrem el nombre d’alumnes que segueixen amb normalitat, superant any darrere any, el seu curs acadèmic. Aquí no repeteix ni Déu! que sinó tot a fer punyetes: un institut no pot tenir sis grups de tercer d’ESO i dos de quart – per exemple-. Les coses burocràtiques són així i punt.

El resultat és que un insignificant, posem, 30 % -en el fons és igual- d’alumnes farceixen el fracàs escolar que, això sí –diuen-, preocupa molt, però molt, a les autoritats departamentals i a les querubíniques testes polítiques capficades amb la salut (mental?) de l’educació. Ja es veu que vull defugir la casuística concreta; a més a més –ja em perdonareu- sóc dolenta, i no vull fervos riure amb salvatjades particulars d’alumnes titulats que són els primers sorpresos (els segons i indignats, són els seus companys que han fet alguna coseta per meréixer aquest aprovat tan generosament concedit urbi et orbi… Llatí!, de nou disculpes): analfabèsties titulats amb honors de mascle alfa o de femella beta.

I de tot aquest èxit aclaparador, d’aquest accés universal a l’educació, d’aquesta promoció inesgotable per a les classes socials desafavorides amb competències bàsiques assolides per competir amb igualtat d’oportunitats a tots els nivells de la societat, en diem: Ensenyament Obligatori. Si ho voleu –potser- més clar, de tota aquesta merda en nom d’un progressisme mal entès, d’aquesta ideologia antiautoritària que, confosa, s’ha carregat l’autoritat necessària i ha desactivat l’excel.lència, també en podeu dir Ensenyament Públic –és clar, gratuït i de qualitat-. És a dir, en nom de la igualtat i per no aconseguir donar oportunitats reals a una immensa majoria a qui no interessa en absolut competir per res que no siguin feines de subsistència, tampoc oferim cap possibilitat als pocs que les busquen i s’esforcen com es feia en els instituts públics de no fa pas tants anys; hem abandonat les elits per sentenciar les masses.

Però, tal vegada, encara hi ha esperança -una mentida més-, si més no en les preguntes: Saben el Departament i els Sindicats com

“fer” un bon professor, un professor millor? Tictac, tic-tac (les noves tecnologies, una altra bomba de rellotgeria instal•lada en el cervell, preparada per esclatar quan l’individu intenti pensar, deduir o raonar en general), tic-tac -passa el temps, sense remei-, tic-tac… Cursets (eureka!). Per exemple, d’un curset de “com posar una truita dins d’una carmanyola” en direm “Geometria popular”. I ja està, ja tenim punts per cobrar més o per promocionar en l’escala professional. Que bé s’ho munten els sindicats i quina por a governar contra ells que té l’administració –retallades al marge-.

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

Fugim de la realitat o potser encara ens hi endinsem més i més. Zombis o, més bucòlicament, ànimes en pena, són definicions vàlides per als professors d’Institut. Aquells professors dinosàurics anteriors al meteorit reformista que va portar la incompetència generalitzada a les aules amb la responsabilitat dels sindicats del ram i els governs socialdemòcrates que van permetre –sinó estimular i legislar- una educació primària (de primats?) als centres de batxillerat, autèntic càncer d’accelerada metàstasi, que ha idiotitzat les aules, les normes i el funcionament dels instituts de secundària i els ha convertit en escoles bressol. I ho han fet de l’única manera que ells entenen la igualtat d’oportunitats, és a dir, per sota: tots al mateix nivell d’incompetència acadèmica i nivell intel•lectual inexistent. Ja està, tots iguals en el paradís de les amebes socialitzades.

Tot ha passat en tan poc temps… Aquells ectoplasmes, aquelles ànimes perdudes, encara existeixen en els instituts d’avui. Professors amb coneixements del que explicaven, que sabien de les seves matèries i jutjaven l’esforç dels individus, dels seus alumnes. Ara caminen sense rumb, naveguen sense nord en el cor d’aquesta immensa tenebra i, per suposat, col•laboren en aquesta inmensa mentida.

Alguns amb elegància, d’altres esperant la jubilació. Perquè aquells Instituts públics de batxillerat dignes, centres d’estímul intel•lectual i promotors d’un intent real de generar millors expectatives per als ciutadans d’un país, són cosa del passat, d’unes poques dècades del segle XX, d’un temps que no tornarà.p Irene Parrassa Psicòloga

13

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

MENTIDA, LLOADA TU SIGUIS L

es paraules les carrega el diable i sempre acaben per arrossegar significats, sentits o valors d’origen obscur. Quina història s’amaga darrere de cada paraula? Com i qui les ha comdemnat o les ha elevat a l’Olimp?

Mentida és una d’aquestes paraules maleïdes, una paraula carregada amb tot allò que la veritat ha abandonat pel camí. Fins i tot els més vanitosos -però també els més perillosos- l’han entès com una agressió a la veritat.

Com si fos tan clar, com si fos tan fàcil, com si ens interessés viure sempre a l’ombra de la veritat. És igual perquè, gràcies al camí ben allunyat de la veritat que li ha correspost, la mentida ens ha obert altres maneres de sentir i mirar, de dir i expressar.

L’art és potser el millor exemple.

Com s’ha d’entendre l’art? Ben bé, no ho sé, però jo vull entendre’l com la unió necessària de dues capacitats: la de percebre o captar la realitat d’una manera especial, una forma amb la qual ens desfem de la supèrbia de la veritat per endinsar-nos en un terreny més fosc, profund i íntim; però també la capacitat de representar i expressar la realitat d’una forma original i única, la representació que ens descobreix noves lectures, noves mirades. Així doncs, l’art és fruit d’una certa sensibilitat –patrimoni només de certs esperits- i de l’originalitat de l’expressió -patrimoni més exclusió encara que només està a l’abast dels elegits-. Però, compte, aquesta representació de la realitat –l’obra d’art- no és la realitat mateixa, sinó una manera especial per arribar-hi, un camí que ens endinsa en la profunditat d’un significat amagat. Dit d’una altra manera: l’art és una mentida que ens apropa per un camí desconegut cap a un paisatge insospitat; l’art és percepció, expressió i investigació en la mentida. Després, en la seva culminació, deixarà reposar davant dels nostres ulls una realitat inaprehensible amb la simple raó.

14

Sintetitzant: l’art és la recerca en la mentida, en una mentida que ens mostrarà una altra realitat, potser més essencial, i que la veritat i la raó no poden, en absolut, ordenar.

El Renaixement és una bona mostra d’aquesta inquietud, d’aquest esforç i d’aquesta investigació de la mentida. Els artistes renaixentistes van voler anar més enllà de la tradició, van trencar amb la tradició per aprofundir en la recerca de la originalitat. Els autors del Quattrocento italià van investigar i aprofundir en el camp de la mentida, van retorçar la realitat fins a extreure el sentit profund que s’amaga darrere i que només pot ser expressat amb mentides plasmades en l’obra d’art.

Un dels primers objectius que es va proposar la pintura renaixentista és el d’apropar un discurs narratiu a l’espectador, un discurs que, per tant, havia d’estar inserit en l’espai i el temps. Però el problema que es va presentar era obvi: com expressar l’espai i el temps en el quadre? Com crear la il•lusió, la mentida de l’espai i el temps, en una obra? Aquest va ser el repte. I la pintura florentina va trobar una proposta: no pintar el que es veu, sinó el que sabem. Així doncs, els pintors renaixentistes van entendre que l’espai i el temps eren creats per l’intel•lecte i no per l’ull. Aquest va ser el gran descobriment: l’espai i el temps no existeixen com a objectes independents, sinó que són creats a partir de la nostra necessitat de situar els esdeveniments.

D’alguna manera, el Quattrocento italià es va avançar més de tres cents anys al sòlid plantejament kantià: l’espai i el temps no existeixen més enllà de la nostra necessitat d’ordenar la realitat.

En concret, el primer camp d’investigació va ser la perspectiva, espacial i temporal. La perspectiva ofereix a la nostra mirada una

realitat representada de la qual s’ha eliminat tot allò que és casual, irrellevant o contradictori: ni l’espai ni el temps no existeixen perquè sí, sinó que han de posseir un significat. Fins i tot la perspectiva geomètrica sotmet els elements al dictat de la il•lusió. És per això que l’espai i el temps renaixentistes es construeixen a partir de la natura i de la història: la natura és espai de vida i font de la creativitat humana; la història ens explica el temps de l’acció de l’ésser humà i de les seves conseqüències.

Espai i temps: natura i història com a elements essencials de la perspectiva, com a elements amb els quals podem situar l’acció de l’ésser humà en l’escenari adequat. Dues mentides per contextualitzar-ne una altra: l’ésser humà. Però, no són prou vàlides?

Un altre camp d’investigació renaixentista va ser la proporció. L’espai no va ser concebut simplement com una superfície que tanca un volum, sinó com una proporció de valors oposats.

Per a la cultura humanista del Renaixement, la ment humana és la que redueix tot a relacions de grandària i procedeix per comparació amb un patró universal: el propi ésser humà.

Serà també el Renaixement el que establirà una relació precisa entre l’arquitectura i el cos humà, assumint aquest com a perfecció moral i mida de totes les coses. No cal més que recordar l’Home de Vitruvi, de Leonardo da Vinci. Però és que, a més, l’arquitectura del Quattrocento és naturalista i vol beure de les fonts –de les tècniques i els ordres- de l’antiguitat per a desenvolupar el nou esperit. Naturalista, històrica i antropomòrfica: tornem una altra vegada a les mateixes mentides.

Brunelleschi, Donatello i Masaccio van analitzar i expressar en les seves obres aquestes concepcions de l’espai i del temps. L’espai es contrau, s’aplana, s’allunya, s’apropa o s’estira fins a aconseguir la il•lusió desitjada. I el temps és el món clàssic, el patrimoni rescatat,

la virtut sempre present que calia desempolsar i incorporar a l’obra d’art. Per als autors renaixentistes, l’artista és el que aprofundeix en l’experiència històrica de l’antic per expressarla en un nou temps. Així, Brunelleschi dissenya i construeix la cúpula de la catedral de Santa Maria dei Fiori a partir de l’estudi d’antigues tècniques de construcció romana, però amb la genialitat de fer-nos creure que la cúpula no pesa i que sembla estar lliure i inflamada, com si fos una bombolla d’aire que s’estira en l’espai. Donatello incorpora l’element popular en els seus relleus deliberadament aplanats, com si la cultura clàssica hagués sobreviscut gràcies a la voluntat del poble florentí i hagués traspassat la història com un llegat extremadament valuós per oferir el temps i l’espai adequats. Masaccio només va viure vint-i-sis anys, però suficients com per transmetre en les seves pintures aquesta necessitat de recuperar el sentiment clàssic, l’herència perduda i per fi retrobada.

Gairebé podríem dir que aquesta experiència és, per a la humanitat, una experiència proustiana, capaç de fer-nos reviure els sentiments més essencials del nostre passat. I, amb la magdalena de Proust, no ens tornem a trobar amb la mentida? Què és sinó la memòria?

MONOGRÀFIC

NÚM. 7 - GENER 2012

Més tard, ja al final del Quattrocento, amb Botticelli i Leonardo, encara s’obriran altres fronts, altres investigacions que avançaran les grans disputes filosòfiques de la modernitat i que trobaran el punt d’arribada en la síntesi kantiana: el dilema entre idea i fenomen. Dues mentides més per afegir perquè, al cap i a la fi, ni les idees ni els fenòmens formen part de cap altra realitat més enllà de la nostra il•lusió d’existència. És igual. Però, en tot cas, no valia la pena rebuscar en la mentida? És que la veritat ens hauria fet millors? Potser sí, però no més feliços.p El Xicot d’Aspasia

15

ENTREVISTA

NÚM. 7 - GENER 2012

E

nrique Meneses va néixer el 1929, el mateix ara es veu arrodonit amb el seu blog (http:// any que va esclatar la gran crisi. Ara té vuitantawww.enriquemeneses.com/) que actualitza dos anys -tot i que ell prefereix donar la volta al regularment i amb la direcció d’un nou projecte mitjó i dir que en té vint-i-vuit- i vivim submergits de televisió per Internet, Utopia TV (http://www. en una altra crisi. Però ell no s’espanta, no li utopianow.tv/). agrada perdre el temps. És, essencialment, un vitalista, un amant de la vida i l’aventura. Ha Quan parlem amb ell, sabem que no li agrada treballat a l’Orient Mitjà, a la Índia, a l’Àfrica, que el tractin de vostè i tampoc li agrada a Sudamèrica, als EEUU, a Bòsnia o a Cuba. que l’ensabonin amb agraïments excessius. Li Quan fa uns dies explicàbem algunes de les agrada dialogar lliurament i ofereix els seus anècdotes que l’Enrique ens havia narrat, un coneixements i experiències amablement, amic ens va dir: “Aquesta és la vida que jo voldria acompanyant-les d’anècdotes i riures que fan viure”. Sí, segurament dissoldre el temps. De és la vida que tothom seguida ens fa sentir voldria haver viscut, El periodismo son los ojos, los còmodes, de seguida però pocs posseeixen tenim la impressió el valor, en la recerca oídos y la boca de la gente, el d’estar parlant amb un dels somnis, d’arriscarbon amic. ho tot en contra de la periodismo son los ojos de los banca. Així és l’Enrique, Enrique, ja sabem que no una persona que té que no pueden ver, los oídos de es fàcil, però, ja que ets clares les limitacions tota una eminència de que posa el temps, “las los que no pueden escuchar y la professió, explica’ns que tu quieras tener; se en què consisteix el puede hacer de todo la voz de los que no la tienen. Es periodisme. a cualquier edad, sólo hay que quererlo”. bastardo querer hacer dinero con Enrique Meneses: “Es muy fácil. La labor del Però, a més de ser un servicio público y es bastardo periodista es ir, ver, un catedràtic de la escuchar, regresar y vida, Enrique Meneses utilizar esa fuerza para querer contar, no hay más, és un catedràtic del esa es su tarea. Lo de periodisme. Ha estat dominar o alcanzar unas metas estar sentado en una creador i director de mesa de nueve a seis diverses revistes des dels políticas. es otra cosa, eso ya no anys seixanta, algunes es periodismo. Algunos tan conegudes com Playboy o Aventureros; creen que trabajar de periodista es cumplir ha fet televisió i de qualitat, aquesta televisió un horario como si fuesen funcionarios, pero que tant hem admirat dels reporters de primera no es nada de eso. Para explicar lo que es un línia, signant reportatges per Informe Semanal o periodista, muchas veces pongo el ejemplo del Robinson en África de TVE, o col•laborant amb soldado que después de la batalla de Marathon altres televisions internacionals com la CBS; ha corrió hasta Atenas para anunciar que habían treballat per a revistes tan importants com Parisganado a los persas, ni más ni menos: una Match o Life; ha fet ràdio, ha estat redactor persona que ve y vive una situación y vuelve de diari i els seus llibres i les seves fotografies para contarla.” són famoses arreu del món. Un currículum que

ENRIQUE MENESES Aventurer i periodista 16

El Norte de Castilla, que es el periódico en el que Manu empezó su carrera cuando Delibes estaba de director, que a nadie se le ocurriera coger el teléfono para saber si se había muerto o no. Esto lo llevo mamado desde que nací. Yo soy hijo de padre y madre periodistas, así que estas ideas son inherentes a mi forma de ser.”

ENTREVISTA

NÚM. 7 - GENER 2012

Però, i el control? Les noves tecnologies, els grans grups editorials, a la tirania de les audiències, tot això no ha canviat la professió de periodista? Els partits polítics o els interessos empresarials no determinen negativament l’activitat del periodista?

Això sembla fàcil, però suposem que no ho és tant. En moltes ocasions t’has de refiar del que t’expliquen persones que, segurament, tenen certs interessos. És a dir, com t’escapes de la manipulació, de la desinformació? Com es pot protegir un periodista?

E.M.: “Yo siempre he dicho que una de las cosas elementales es contrastar la información, es decir, muchos de los que van a empaquetar lo primero que tienen que hacer es saber si lo que les acaban de traer desde el lugar en el que se ha producido el suceso es verdad. Mira, hace poco empezaron a dar la noticia de la muerte de mi amigo Manu Leguineche y, cuando me lo dijeron, yo les dije que mientras Manu no me diera la noticia de su muerte yo no me lo creía.

Algunos periódicos como el ABC ya habían dado la noticia y entonces yo llamé a casa de Manu, se puso la chica que se cuida de él y le pregunté “Gabri, ¿dónde está el señor?” Y ella me dijo, “pues está en el jardín leyendo la prensa”. Y yo le dije, “pues déle usted un abrazo de mi parte”. Y nada más colgar hice un escueto twiter que decía “Urgente, urgente, Manu Leguineche leyendo el periódico en el jardín”. Luego salieron algunos periodistas diciendo que había hecho falta que saliera un tío de ochenta y dos años para cumplir la norma número uno del periodismo que es la de comprobar que es certera la información. Y yo no entiendo que cuando media España tiene el teléfono de Manu, por ejemplo los del periódico

E.M.: “Desde que esta profesión empezó a existir, ha habido el deseo de controlarla, porque esta profesión es un arma que puede hacer daño, que puede ensalzar y convertir a un crápula en una persona digna de beatificación. Y la política y el dinero han sido los dos primeros elementos que han atacado a lo que es el periodismo, que para mí es un servicio público. Ésta es una profesión vocacional, no concibo que sea una profesión para enriquecerse, a pesar de que hay mucha gente que se ha enriquecido con el periodismo.

Cuando intervienen los empresarios y los políticos es cuando empieza todo a cambiar. El periodismo son los ojos, los oídos y la boca de la gente, el periodismo son los ojos de los que no pueden ver, los oídos de los que no pueden escuchar y la voz de los que no la tienen. Es bastardo querer hacer dinero con un servicio público y es bastardo utilizar esa fuerza para querer dominar o alcanzar unas metas políticas.”

I tu, com has sobreviscut al poder de les empreses i dels partits polítics? Com has viscut aquesta relació del periodisme amb el poder?

E.M.: “En sesenta y tres años que he ejercido esta profesión, excepto los dos primeros, siempre he trabajado como freelance. Trabajé para Paris-Match, pero siempre decidía yo lo que quería hacer. Y cuando algo que yo quería hacer no le interesaba al medio, pues me iba a otro medio. Así es como ha funcionado el periodismo y así deben funcionar los periodistas.

Lo que te quiero decir es que el periodismo tiene que recuperar su identidad, el periodismo debe estar en manos de los periodistas y dirigido y gobernado por los periodistas y con

17

ENTREVISTA

NÚM. 7 - GENER 2012

mundo en profundidad, su mentalidad, su historia... Yo salí en un barco desde Marsella hacia Oriente Medio, durmiendo en el puente del barco hasta que llegué a Alejandría y me tiré siete años viviendo las diferentes guerras de la zona y conociendo la cultura, las costumbres y a los personajes. Yo no concibo el periodismo de otra manera. Las futuras redacciones tendrán a pocos periodistas en plantilla, pero serán periodistas con una gran experiencia y un gran conocimiento de una zona, serán periodistas capaces de escribir libros sobre esos lugares. Yo tengo un libro que se titula “Nasser, el último faraón” que fue el trabajo de siete años de haber estado viviendo allí, de haberme entrevistado con Nasser muchas veces. Esto es lo que se valorará en el nuevo periodismo.”

Així que ara estem vivim una revolució en el periodisme, no?

Fidel Castro i Enrique Meneses en Sierra Maestra.

una ética periodística. Los grandes medios se interesan por las informaciones que pueden reportar dinero y después está el poder de la publicidad... No puedes trabajar en un medio y denunciar cosas que van en contra de los que te dan de comer. Yo lo que veo es que en este momento hay que repensar el periodismo, deshacerlo como negocio y volver a hacerlo como si fuese un traje que no sienta bien y en el que no cabemos todos de cualquier manera.”

Però si s’ha de repensar la professió, com ha de ser aquest periodista del futur? Com sospites que evolucionarà la professió?

E.M.: “Los periodistas deben meterse en la cabeza que su formación de licenciado no es una patente de corso, con eso no tienen nada, la verdadera universidad está en la calle, la verdadera universidad nunca ha estado en un edificio donde se ha impartido historia del periodismo o una serie de cosas que son absolutamente teóricas y anecdóticas... La universidad es para los dentistas, para los médicos, para los arquitectos, los ingenieros... para todos aquellos que pueden causar la muerte con su profesión, pero el periodismo es como la ebanistería o como la carpintería. El periodismo es aventura, es para aventureros. El periodista del futuro tiene que ser un periodista total, tiene que conocerse una región del

18

E.M.: “ El periodismo actualmente está viviendo dos crisis. Una es la crisis mundial económica y ésa va a pasar. Pero, además, hay una crisis tecnológica brutal que yo considero que es un cambio de era, lo mismo que pasó con Gutemberg en su momento. Este cambio no tiene vuelta atrás. El mundo digital domina ya todo, es el fin de los intermediarios. Yo estoy vendiendo mis fotografías por internet. Tengo mi flikcr con mis fotografías y mi blog desde hace diez años, y todo periodista debe tener su blog. Yo, aunque ya soy un viejo, me leo cuatro o cinco periódicos cada día, pero hace varios años que no compro ni leo un periódico en papel. El papel, fuera. Una tonelada de papel son quince árboles abatidos. Es una canallada publicar millones y millones de hojas de papel que luego sólo sirven para envolver pescado.”

Bé, explica’ns ara algunes de les teves experiències concretes. Sabem que vas viure durant set anys a l’Orient Mitjà, vivint molt a prop les guerres entre àrabs i jueus. Però també sabem que vas estar a Cuba en el moment de la Revolució i que vas conèixer Fidel Castro i el Che Guevara. Després va venir la famosa entrevista de Herbert Matthews que va convertir Fidel en tot un mite...

E.M.: “ No, no, la entrevista de Herbert Matthews es anterior a la mía. Matthews era un periodista muy conocido que ya había estado en la Guerra Civil Española, del lado republicano...

El caso es que Batista había hecho correr el rumor de que Fidel había sido abatido en una escaramuza y Fidel mandó llamar a alguien conocido para que le hicieran una entrevista.

Y fueron a buscar a Herbert Matthews a Estados Unidos y prepararon un encuentro con Fidel Castro en Bayamo.”

Bé, però vas estar amb ell i vas aconseguir material molt valuós: reportatges, fotografies, una pel•lícula. Encara avui podem veure las imatges del Fidel revolucionari que tu vas gravar a Sierra Maestra. Suposem que aquella va ser una experiència molt excitant, no?

ENTREVISTA

NÚM. 7 - GENER 2012

E.M.: “A ver, yo llegué a Cuba por una mujer, ésa es la única razón. Lo que pasa es que cuando llegué allí me dieron plantón y me puse E.M.: “A veces me han preguntado por el Che a escribir para sobrevivir. Porque esta es una Guevara, pero es que el Che Guevara para profesión para supervivientes y el que piense mí era un “guaperas”, bajito, pero muy mal de otra manera se equivoca. Yo me encontré revolucionario. La prueba es que fracasó en el en La Habana escribiendo y con que todo el Congo, fracasó en Argelia, fracasó en Bolivia... mundo estaba diciendo que había un centenar Para mí el Che Guevara es el peor revolucionario de hombres en la sierra que he conocido. haciendo la Revolución. El periodista siempre tiene que Fidel me pareció un Estuve quince días revolucionario con ideas escondido en La estar con el más débil y en propias, que después Habana, en diciembre no ha cumplido con del cincuenta y siete, contra del más fuerte. Los más ninguna, pero con un buscando un guía que partido que se llamaba me llevara hasta Sierra débiles tienen razón porque el 26 de Julio diferente al Maestra, que estaba Partido Comunista... Yo rodeada por dieciséis poseen la sabiduría del pueblo, asistí a las reuniones con mil soldados de Batista. el Partido Comunista Cogí mis cámaras y mis pero la sabiduría de verdad. en la sierra y Fidel los rollos de película y lo mandó a la mierda, puse todo en el fondo les dijo que no quería de una caja de whisky marcada y me fui para salir de un imperialismo para meterse en otro la sierra con un guía. Cogí un vuelo, el “cañero”, y que si querían apoyar la Revolución que la que era el vuelo que llevaba a los capataces apoyasen, pero que sin ninguna condición... de las plantaciones de caña y que paraba en Bueno, después de eso ya hemos visto lo que las diferentes poblaciones que hay entre La ha pasado: el Partido Comunista, cuando Fidel Habana y Santiago. Era el peor vuelo y ningún llegó a La Habana, se cargó su iniciativa. Pero militar esperaba que un periodista viajase en a mí todo eso me ayudó muchísimo porque ese él. Total, que llegué a Sierra Maestra y estuve reportaje mío... Paris Mach publicó tres semanas con Fidel y su ejército cuatro meses de un lado de reportajes con mi material; hice una película para otro por las montañas porque cada día que se la vendí a la CBS por cincuenta mil teníamos que cambiar de emplazamiento para dólares; ahora mismo, por ejemplo, tengo una evitar los bombardeos. Con el tiempo ya no me exposición en el Museo Nacional de Bellas hacían ni caso y les conocí bien a todos.”

Artes de La Habana con mis fotografías de la Revolución.”

Suposem que no va ser gens fàcil, però vas tenir l’oportunitat de conèixer en persona a tots Tota una experiència que ens fa sentir molta aquests personatges mítics... Fidel, el Che,... enveja. Però, canviem de tema. A la teva pàgina web hem trobat el decàleg de l’aventurer. La

19

ENTREVISTA

NÚM. 7 - GENER 2012

20

què és Utopia TV, el teu últim projecte.

E.M.: “La televisión Utopía TV la hemos hecho sin dinero porque quiero convencer a los jóvenes de que el dinero no es todo. Lo que cuenta primero es la idea; segundo, el dinero que llevas en el bolsillo; y tercero, ya te vendrán a cortejar los que tienen el dinero cuando vean que lo que has construido es válido. Lo que sucede es que entonces tú te tienes que defender más para que no controlen los contenidos, la parte periodística. En Utopía TV, nosotros nos hemos inventado hasta nuestra propia moneda, el “pichulín”. El “pichulín” es un invento que hicieron los soldados españoles en Bosnia porque se confundían entre las monedas croatas y bosnias, y decidieron que el “pichulin” era el equivalente a una peseta. Pues nosotros lo utilizamos para pagar el tiempo de los voluntarios que Enrique Meneses amb l’equip d’Utopia TV el dia de la inauguració. participan en esta televisión que nosotros consideramos utópica, veritat és que ens ha agradat força i ens ha pero utopía como un pensamiento que se cridat l’atenció. Però, sobretot, ens ha agradat realiza, no como una quimera irrealizable. una sentència: “el más débil tiene razón”. Si us Mucha gente se ríe de nuestros “pichulines”, plau, explica’ns què vols dir, tot i que només pero nosotros lo que queremos precisamente sigui per confirmar que hi estem d’acord. es que la gente se ría. Es una televisión diferente, libre, hecha por profesionales voluntarios que E.M.: “El periodista siempre tiene que estar con sólo les interesa hacer periodismo.” el más débil y en contra del más fuerte. Los más débiles tienen razón porque poseen la sabiduría Encara continuem xerrant una estona. De tot del pueblo, pero la sabiduría de verdad. El i de res en concret, ens deixem endur per la periodista no puede divulgar el oscurantismo pròpia conversa. En algun moment ens explica y la mentira como la de esos iluminados que el que contesta quan un estudiant en alguna salen en televisión, sino la sabiduría del pueblo. conferència li pregunta si no tenia por de les Eso lo he podido comprobar en todos los viajes bales quan era reporter de guerra. que he hecho, por Oriente Medio, por África o por América y los Estados Unidos.”

E.M.: “Cuando me lo preguntan, yo siempre les respondo que nunca he tenido miedo del Hem estat parlant amb l’Enrique durant gairebé sonido de las balas, que es absurdo. Entonces dues hores. Les seves paraules són sempre les pregunto, ¿no habéis estudiado física en el amables i interessants, però en algun moment bachillerato? ¿No sabéis cuál es la velocidad ens hem adonat que el temps havia volat i del sonido? Pues deberíais saber que la única que encara volíem saber més coses. Potser és bala que nos puede matar es la que no que volíem saber massa coses. Enrique, abans escuchamos llegar. Mientras oyes las balas es d’acabar, per què no ens expliques amb detall que estás vivo.”

És aquest esperit aventurer el que l’ha portat als llocs més allunyats i a viure les situacions més perilloses. Però també es preocupa del que és més proper, ens confessa que se sent de centre-esquerra i ens parla de política nacional i de Zapatero, de Mas i de Rajoy. Fins i tot ens fa un comentari del moviment 15M. E.M.: “Yo estoy con el movimiento 15M y los Indignados, estoy de acuerdo con ellos. Aunque tengo que decirte que me preocuparon mucho las imágenes de cuando un grupo de jóvenes se pusieron a las puertas del Parlamento Catalán para impedir la entrada a los diputados. Pero no debéis confundir ese grupo de exaltados que

siempre son los mismos, los que van buscando follón y el enfrentamiento con la policía, con el movimiento 15M, eso es otra cosa.”

Enrique no necessita ser hipòcrita. Diu el que pensa de manera clara, sense circumloquis i acompanyat de les anècdotes més interessants.

Quan ens acomiadem d’ell ens recorda que a Madrid sempre tindrem una casa i un amic. I de ben segur que, quan hi anem, ens agradarà tornar a xerrar amb ell.p

ENTREVISTA

NÚM. 7 - GENER 2012

Equip de Redacció d’...Ànsia

Autora: María López

21

CINEMA

NÚM. 7 - GENER 2012

ANOTHER YEAR

FITXA TÈCNICA Director: Mike Leigh Repartiment: Jim Broadbent, Ruth Sheen, Lesley Manville, Oliver Maltman, David Bradley, Peter Wight, Phil Davis, Imelda Staunton.

Nacionalitat: Gran Bretanya.

Any de producció: 2010

Tom i Gerry (no és el que sembla, tranquils!), una parella que porta més de tres dècades de matrimoni ben avingut, viuen en una llar còmoda i acollidora. Tenen professions molt diferents: ell és enginyer geòleg i ella treballa com a terapeuta de gent amb problemes psicològics. Ambdós s’entenen perfectament i comparteixen, entre altres coses, un fi sentit de l’humor, un fill encantador que ja no viu a casa i que no acaba de trobar parella, i un hortet que atenen amb cura i que els dóna força feina, però també moltes satisfaccions (deliciosa l’escena quan la Gerry tanca els ulls i deixa que el sol i l’aire li acariciïn la cara) i bones verdures i hortalisses amb què cuinen plats casolans.

Freqüentment conviden a menjar els vells amics, com ara la Mary, una companya de feina de la Gerry que, encara que repeteix a tothom que té una vida molt feliç, cada vegada que beu una copa de més ens descobreix que es troba a la vora de l’abisme. Sembla que la Gerry (“A cal ferrer, cullera de fusta”...) no és prou conscient de fins a quin punt el precari equilibri emocional de la Mary depèn de la seva amistat.

Al llarg d’un any, tot seguint les quatre estacions, anem aprofundint en la personalitat i les circumstàncies que han modelat la vida d’aquesta parella i de les persones que els envolten. Com succeeix amb el cicle de la natura, el pas del temps inclou el naixement i

22

la mort, la joventut, la maduresa i la vellesa, la comèdia i el drama. Cada personatge aguanta (o no) i viu a la seva manera, com pot i sap, el que va esdevenint.

Mike Leigh (Secrets i mentides, El secret de Vera Drake o Happy, un conte sobre la felicitat), que ara té la mateixa edat que Gerry i Tom, ha dirigit un grapat d’actors en estat de gràcia per oferirnos una altra vegada una magnífica mostra de talent, intel•ligència i sensibilitat. A l’espectador despistat que vagi buscant acció trepidant i un desenllaç clàssic li podria semblar que aquí no passa res. Però Déu n’hi do si passa: com les mostres del subsòl de Londres que el Tom analitza a la seva feina, això és un tall de realitat, ple d’informació per a qui vulgui escoltar uns diàlegs frescos, reveladors, i apreciï les històries que s’amaguen rere els petits detalls.

Another Year s’hauria de tornar a veure cada cinc o deu anys, per continuar prenent mostres del nostre propi subsòl.p

Rosebud

GRACIAS POR FUMAR FITXA TÈCNICA Títol original: Thank You For Smoking Director: Jason Reitman Repartiment: Aaron Eckhart, Maria Bello, Cameron Bright, Adam Brody, Sam Elliott, Katie Holmes, David Koechner, William H. Macy, J.K. Simmons, Robert Duvall, Kim Dickens, Rob Lowe, Todd Louiso, Melora Hardin Any: 2005 Nacionalitat: USA

G

“ racias por fumar” ens presenta a Nick Taylor, el portaveu de relacions públiques d’una de les més importants companyies tabaqueres. Quan des del Senat s’intenta posar una enganxina als paquets senyalant-lo com a verí, Nick proposa com a solució acudir a Hollywood i recuperar el prestigi dels cigarrets. Al mateix temps intentarà crear lligams amb el seu fill Joey, al qual cada vegada veu menys.

Per tant, el protagonista té dos gran conflictes principals: el seu polèmic treball, on és el millor, però es juga la seva privilegiada feina a la seva empresa (baixada de vendes i de beneficis), i la seva problemàtica vida privada: Nick està divorciat i té un fill que està perdent de mica en mica. Aquests dos camins es creuen constantment i ofereixen al protagonista nombroses possibilitats de demostrar el seu talent. Encara que hi hagi molt diàleg, molt discurs i molta xerrameca barata, aquest film no resulta pesat ni avorrit en cap moment.

En només 90m. Jason Reitman, director i autor del guió, basat en la novel•la de Chistopher Buckley, té temps per tot, no el desaprofita amb seqüències innecessàries, ell va al gra. L’únic “però” és que algunes escenes són massa obvies i transmeten un missatge massa fàcil.

El protagonista, Nick Naylor, interpretat per

CINEMA

NÚM. 7 - GENER 2012

Aaron Eckart, és el rei de la funció, aquest actor, quan s’allunya del seu físic, interpretant papers de “soso guaperes” per a soses pel•lícules, pot ser realment bo. Naylor, un personatge que seria el dolent de la pel•li, aquí és el bo, s’ha d’identificar amb el públic, una difícil tasca, però ell ho aconsegueix.

Aquest film es pot veure com un perfecte manual de tècniques de persuasió i de manipulació, de mentides que semblen veritats. Com fer creure a l’opinió pública que tens raó encara que l’empresa per a la qual treballis estigui destrossant la salut de milions de persones.

Gràcies a la seva genialitat per a la paraula i per a la persuasió serà capaç d’aconseguirho. Entre altres estratègies, ell intenta associar la llibertat amb el fet de fumar-se un cigarret.

De tots els actors secundaris que hi ha, s’han de destacar els papers de Maria Bello, que representa la indústria de l’alcohol, i David Koechner, a la indústria de les armes, els quals es reuneixen per dinar amb Nick fent així unes de les millors escenes del film.

En definitiva, “Gracias por fumar” és una interessant i divertida comèdia amb un àcid sentit de l’ humor on Aaron Eckhart fa creure que mentida i veritat son la mateixa cosa.p Nil Sampayo

23

ACTUALITAT

NÚM. 7 - GENER 2012

ELS CONFLICTES ARMATS Els conflictes armats, és a dir, les guerres, són una mostra de la conducta que tenim els humans per resoldre molts dels nostres problemes col•lectius. Conceptes com justícia, ètica i drets humans són, sovint, una part de la mercaderia dialèctica amb la qual trafiquen els grups bel•ligerants. Ens hem acostumat a mirar des del sofà de casa nostre, amb una certa distància i fredor, l’espectacle permanent d’aquestes tragèdies. En aquest número 7 d’...’Ànsia hem volgut aproximar-nos a aquests conflictes des de dues òptiques diferents: la d’un soldat que reflexiona sobre el paper d’un militar professional en una guerra i com n’és, de difícil, aquest paper quan es té un mínim de consciència o d’ètica; però també amb una altra òptica, la d’un càrrec d’una acreditada ONG que ens fa veure com sovint el paper d’aquestes organitzacions és purament pal•liatiu i no serveix de gaire, si no s’eliminen les raons que motiven la tragèdia.p Diana Rodulfo Estudiant de Batxillerat

MÁS ALLÁ DE LA CRÍTICA Ver a un dictador arrastrarse por el desierto libio, pidiendo clemencia ante un grupo de rebeldes que pretende cobrarse su venganza, resulta una imagen impactante, incluso para la sociedad de hoy día, acostumbrada a observar a través de los medios todo tipo de violencia y trasgresión de los derechos elementales.

Ocurre que, no muy a menudo, en la plácida rutina que envuelve la vida, sufrimos el impacto de reconocer la verdad. Ser conscientes por un instante de que lo que ocurre más allá del cómodo sofá no es la ficción de la televisión, sino la realidad. Y que aquello que tantas veces hemos visto en esas plácidas películas del domingo tarde -la sangre, el dolor e incluso la muerte- son de verdad.

Ese, y no otro, es el verdadero contexto en el que se desenvuelve un militar en conflicto, y por ello, todo lo que sea juzgado desde el sofá no tiene validez en el campo de batalla, pues los sentimientos, en conflicto, se viven a flor de piel, y sensaciones como el miedo más absoluto o el exceso de responsabilidad pueden bloquear a las personas como pocos se imaginan. Quizás la realidad más dura a la que debes enfrentarte es la de tu propia conciencia, aquella que cuestiona todos tus actos y que se niega a callar.

Por ello, y al contrario de lo que pudiera parecer, valores exigidos a un soldado no son la agresividad, la insensibilidad o la falta de empatía, sino precisamente la frialdad, el servicio a un bien común, cuestionable si más no, aún a riesgo de la propia vida y la capacidad

24

de decidir cómo actuar, sabiendo distinguir lo correcto de lo que no lo es, incluso en las situaciones de máxima presión. Sin embargo, no dejan de ser normas aprendidas que a la práctica pierden toda credibilidad. Conflictos como el anterior citado colaboran a que esta imagen se pierda en el inconsciente colectivo, si bien estos valores se entrenan diariamente en el ejército y en la propia vida. Sin embargo, es fácil criticar y apreciar la ironía de una guerra.

Aunque lastimosamente hoy en día, cuando la gente piensa en ese concepto abstracto llamado paz, lo ve como el antónimo de guerra.

Quizás… y sólo quizás ¿no podríamos buscar otras definiciones y olvidar las imágenes de una fría y manipulada guerra? Donde siempre pierden los mismos, y como aquel reflejo frente a un espejo roto donde ganan los de siempre.

Diferenciar lo correcto de lo que no lo es forma parte de la ética militar y de la vida misma, aunque quizás es ese manual de cabecera para aquellos soldados que duermen atemorizados por los fantasmas de su conciencia. Aquellos fantasmas que te despiertan una noche tras otra recordándote lo que estás haciendo y que preguntan sin interrupción: ¿Por qué?

No obstante, resulta complejo para un ejército compatibilizar el uso de su capacidad de destrucción y muerte con la exigencia de servir al bien común, previamente deberíamos definirlo, aunque desde la realidad que yo contemplo la definición parece imposible, sobre todo cuando aquellos que te pagan para luchar, aquellos que pagan para encontrar la estabilidad y la paz, están pagando su propia guerra.

ACTUALITAT

NÚM. 7 - GENER 2012

Autora: María López

La experiencia nos dicta que no siempre es posible cumplir reglas morales y éticas, pues a menudo somos dependientes de las circunstancias, y, como suele ocurrir en la guerra, casi nunca existe una opción correcta, sin olvidar la estrecha y complicada línea que separa esta de lo incorrecto. Es por eso que existe el mal menor y el mal mayor, pero siempre ha estado, está y estará el mal.

lamentablemente, continuará permaneciendo aquí.

El ejército existe, con todas sus ironías y contradicciones con la condición humana.

Una especie muchas veces guiada por el egoísmo y que, en ocasiones, parece esforzarse en autodestruirse. Por ello, y como decía León Tolstoy en ‘Guerra y paz’ a finales del siglo XIX, “los cimientos principales de todos los Estados son las buenas leyes y las buenas armas”.

¿Una posible esperanza? Podría hablar del fin de la guerra y del uso de las armas, lamentablemente mis ojos se cierran cada vez que destruyo un cachito más de la ética que todos deberíamos seguir, mientras sobrevuelo este irónico y a su vez increible lugar llamado mundo, así que no lo haré. Sin embargo podríamos hablar de “una guerra sin odio”, que el poder cuente con una base moral para hacer ponderar los derechos dentro de los enfrentamientos armados, por encima de los intereses propios y ajenos. Ese es, en definitiva, el nuevo papel que el ejército debe (debería) jugar en los conflictos internacionales. Pero eso tan fácil de decir hace que la propia idea ironice todos aquellos conflictos, en donde luchamos los criticados y pagan los que venden paz. Tan irónico y contradictorio como el propio ser humano, pero siendo el único matiz que permite distinguir, en los libros de historia, una intervención militar legítima de un genocidio.

Así pues, la injusticia no deja ser la protagonista de una larga y compleja novela de nuestros tiempos que, a día de hoy, no cuenta con final.p

Así, el ejército es, por definición, un instrumento básico del manipulado poder que,

Soldat de l’Exèrcit de l’Aire

Pero como las guerras no se libran en la tranquilidad del sofá, aquél sofá donde se perciben tibias imágenes que parecen tan lejanas, estos fundamentos chocan con la realidad del combate, con el arrebato de matar ,que a menudo se apodera de los soldados, y también con los insoportables espectáculos presenciados, que pueden suscitar sentimientos de venganza y represalias.

25

ACTUALIATAT

NÚM. 7 - GENER 2012

EL PROBLEMA ÉS EL SEGREST? E

l mes d’octubre varen segrestar al camp de Dadaab a Kenya dues cooperants espanyoles.

Uns dies més tard a dos cooperants més, als camps de refugiats de Tindouf, al Sàhara.

Incidents desgraciats com aquests ens recorden les dificultats i els riscos que corren els treballadors que realitzen tasques humanitàries.

I davant dels fets, els mitjans de comunicació s’han acostat a les entitats amb només tres preguntes al cap. La primera, si les ONG tenen prou protocols de seguretat . La segona, si ha de canviar el model de cooperació i deixar d’atendre emergències en llocs insegurs. I la tercera, si s’ha de pagar rescat i qui l’ha de pagar.

Una primera anàlisi ens pot fer pensar que són tres preguntes ben encertades. Només si ens hi parem a pensar una mica, ens adonarem que davant d’aquests segrestos ningú sembla preguntar-se per què es produeixen, com és que a Dadaab existeix el major camp de refugiats del món, o com és que n’hi ha un a Tindouf des de fa tres dècades.

Sembla que el problema sigui haver estat al costat de la gent de Tindouf, i no que faci 36 anys que la comunitat internacional sigui incapaç de resoldre el tema saharaui per por a la resposta del Marroc. Sembla que el problema sigui atendre gent que s’està morint de gana a la banya d’Àfrica i no que no s’hagi fet res per evitar-ho. Fa molts mesos que les ONG adverteixen que calia fer front al problema de la fam abans que fos inabordable. Només l’acció política resoldrà d’arrel el problema.

Fa temps que les ONG -i amb això queda contestada la segona pregunta dels periodistesestan explicant que la cooperació ha deixat de ser només finançar projectes i apunta cada cop més cap a les causes que generen les desigualtats d’oportunitats. I no és que ara hagin canviat perquè hagin segrestat 4 persones, és que fa anys que varen començar a canviar, és més, sempre han estat en procés de canvi!!

26

Fa temps –i amb això es respon la primera pregunta- que les ONG tenen protocols de seguretat molt estrictes perquè, malauradament, totes han tingut algun incident semblant. Aquests incidents no han transcendit, senzillament, perquè el o la segrestat no era català.

La tercera pregunta no es pot respondre ni aquí ni als mitjans. No es pot respondre des del sofà de casa una pregunta tan complexa.

Tinc absoluta confiança amb la integritat i la professionalitat dels responsables de les entitats que ho han de resoldre, i sé que faran el “menys” dolent, perquè és molt difícil que hi hagi una solució ideal. Òbviament preocupa molt la seguretat de totes les persones que treballen amb les ONG. Quan els periodistes fan aquest tipus de preguntes tampoc no sembla que preocupi en la mateixa proporció la vida de 4 persones, que la dels 13 milions que estan en risc de mort a la Banya d’Àfrica. A les ONG els importen totes les vides: per això són allà, per això hi tenen gent, per això demanen a les autoritats polítiques que resolguin els conflictes abans que siguin tan greus. Perquè serà l’única manera de solucionar de soca-rel els problemes. Per això demanen també als mitjans que deixin els teleobjectius i agafin grans angulars, perquè amb els teleobjectius es treuen fotos molt interessants, però que difícilment reflecteixen tota la realitat.

Les ONG segueixen treballant tant perquè no morin de gana 13 milions de persones, com perquè es resolgui el més aviat possible el segrest dels i les cooperants. Quan els alliberin, de ben segur que el primer que preguntaran serà com està tota aquella gent per la qual estaven treballant, (i arriscant la vida), als camps de refugiats on els van segrestar.p

Francesc Mateu i Hosta Director d’Intermón Oxfam a Catalunya i Andorra

ARA I AQUÍ, MÚSICA I POESIA C

osta veure algú llegint poesia al metro. Costa, de fet, veure algú llegint, llegint alguna cosa que no sigui premsa gratuïta o best-sellers d’hipermercat. Per això un llibre de poesia a les mans ens distingeix encara més. Me’n recordo que, una vegada, al metro, anava jo llegint un recull de poesies del Miquel Martí i Pol i se m’acostà un desconegut. Em va recitar “Un dia seré mort” de cap a cap.

Un dia seré mort i encara serà tarda en la pau dels camins, en els sembrats verdíssims, en els ocells i en l’aire quietament amic, i en el pas d’aquells homes que desconec i estimo.

Miquel Martí i Pol (del llibre Paraules al vent) O aquella vegada que una ensopida i marcida bibliotecària, en adonar-se que tornava un volum de Joan Salvat-Papasseit, no va poder estar-se de cercar davant meu aquells versos plens de llum, de cobejança i d’esquitxos de mar salada. Per un moment, el record, potser l’esclat de la seva primera joventut, li transmutà el rostre.

Com la música, els poemes ens acompanyen i queden per sempre lligats a episodis de la nostra biografia. En els versos dipositem fragments d’experiència que sempre podem recuperar.

Perquè els poemes es llegeixen, però sobretot es rellegeixen i es redescobreixen a cada lectura.

Música i poesia, magnífica aliança. Ja els trobadors medievals, dels poemes, en deien cançons, perquè havien estat pensats per ser cantats i acompanyats amb instruments. És absolutament cert que la millor manera de llegir poesia i de descobrir-ne de nova és escoltant-la.

De cantautors interessants, n’hi ha a gavadals (què tal George Brassens? Bob Dylan?). I, per descomptat, tots els músics que s’han dedicat a versionar l’obra de grans poetes!

Aneu a la web Musicadepoetes.cat i gaudireu com mai de la poesia. Una web que convida a conèixer i escoltar en línia les versions que músics catalans han fet de l’obra dels nostres millors poetes. Us serà fàcil constatar que, si bé els cantautors de finals dels 60 i principis

dels 70 sentien especial predilecció pels poetes “compromesos” políticament (Pere Quart, Salvador Espriu) i per les lletres més conscienciades, avui dia la fornada d’intèrprets pop, com Els amics de les arts, Anímic, L’Ana és un Koala, Kitsch i altres defugen l’enfrontament, evidenciant una fixació per poetes com Joan Brossa, més pròxim al corrent surrealistadadaista i a la lírica de l’absurd que a la cançó protesta.

LLIBRES

NÚM. 7 - GENER 2012

La generació de músics catalans que amb més fervor es va lliurar a la poesia és la que neix a les acaballes de la dictadura franquista: Lluís Llach (Miquel Martí i Pol), Raimon (Salvador Espriu, Ausiàs March), Maria del Mar Bonet (Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, etc.) i, fins i tot, Joan Manel Serrat (tot un disc dedicat a Salvat-Papasseit), quan cantava en català.

Francesc Pi de la Serra es lliurava al plaer de la crítica més esquerranosa, “És l’ofici del burgès, menjar, jeure i no fer res” (Pere Quart).

Obrint nous camins, avançada la dècada dels 70, Jaume Sisa ja bastia el seu riquíssim món poètic galàctic i Pau Riba, un altre hereu de la contracultura i referent icònic de les noves generacions, optava per la pura evasió lírica musicant composicions de Clementina Alderiu.

Hi tornarem al sol-solet!

Tira el braser per la finestra, llença la capa i el barret!

Que vingui el sol com una festa i ja no vull sentir més fred.

Oh, quin airet!

(Fragment de “Cançó d’abril”, de Clementina Alderiu) Finalment, ara mateix, com dèiem, d’entre tots els poetes més versionats guanya Joan Brossa, amb “antipoesies” genials com aquella dedicada a una mosca emprenyadora, la qual cosa no vol dir que no puguem trobar lletres brutals i de posar la pell de gallina, com la “Dansa de l’odi sobre la tomba de Franco” de Josep Palau i Fabre, interpretada per Biel Majoral. Inexcusable. No hi ha tema ni propòsit que escapi a la poesia. Que tingueu una profitosa audició.p Salvi Pardàs Professor de Llengua i Literatura Catalana

27

LLIBRES

NÚM. 7 - GENER 2012

LLEGIR FILOSOFIA? L

a lectura de llibres filosòfics suposa un esforç per part del lector que sempre es veu recompensat. Qualsevol filòsof clàssic ens ensenya, per exemple, que la vida no és fàcil. Que les nostres dificultats actuals tan aparentment vinculades amb la omnipresent crisi econòmica no són gens originals, que a l’equació entre felicitat i vida fàcil li grinyola la incògnita, que estimar la vida és estimar-ne també les dificultats i els reptes.

No es tracta, tanmateix, de sembrar d’espines el camí com si fóssim natzarens (cal dir que totes les processons són regades amb vi abundant per apaivagar el ritual). La compensació que pot oferir la lectura dels filòsofs clàssics es diversifica de manera fèrtil: permet entendre la realitat sense que aquesta ens aclapari (prendre distància); ens suggereix com exercir la nostra llibertat i responsabilitat, i - potser el més important- escoltar els arguments de l’altre per estar disposat a modificar el punt de vista propi si fos necessari.

Naturalment, l’estrès és incompatible amb la lectura perquè aquesta requereix tranquil•litat, concentració i atenció. Tampoc podem pretendre en la lectura dels filòsofs trobar respostes o receptes immediates a les sempiternes grans qüestions; al contrari, la tasca consisteix a formular preguntes que no tenen aquest tipus de resposta. Preguntes sense resposta, o amb resposta contrària al ja sabut, les quals amplien les fronteres de l’existència humana. Potser sigui aquesta la raó del neguit davant les obres filosòfiques, neguit que la majoria de vegades és un prejudici en no haver tastat el possible mareig. No cal patir, morirem sense saber un munt (inquantificable) de coses, és molt probable que sense saber el més important. Però podem – entre d’altres coses- gaudir del plaer de la lectura, inclosa la relacionada amb la filosofia.

George Berkeley ( 1685 - 1753) fou un pensador irlandès, habitualment classificat com a empirista, que arribà a qüestionar l’existència material del món amb una sofisticada teoria filosòfica. Una persona propera, irritada per la presumpta absurditat de la seva tesi (i per cert complex d’inferioritat intel•lectual) no se li acudí altra cosa que donar-li una puntada de peu a una pedra per rebatre la seva afirmació.

Les conseqüències traumàtiques (físicament

28

parlant) de tal comprovació les podem imaginar, juntament amb el somriure del filòsof irlandès. Perquè ningú s’hagi d’embenar els peus, o la seva ànima, en l’afany de mantenirse en les seves conviccions sigui quin sigui el preu, proposem alguns casos que –creiemaconsegueixen combinar el plaer i la lectura filosòfica.

El primer es tracta d’una novel•la ambientada en la segona meitat del segle XXI que sedueix el lector des de les primeres pàgines, el total no arriba a 160 ( no més enllà de dues tardes) i el seu títol és Génesis. L’autor (Bernard Beckett) és compatriota dels vigents campions mundials de rugby i periodista. Ha encertat a l’hora d’escriure una trama que convida a la reflexió de manera espontània i agradable, però comprovareu – si la llegiu- que l’argument no és original (un grec el va imaginar fa més de dos mil anys).

La següent recomanació és una agradabilíssima lectura sobre els remeis que ofereix la filosofia a problemes - com ara- la manca de popularitat, l’absència de diners, els mals d’amor o les més variades dificultats. Alain de Bottom i el seu llibre El consol de la filosofia provoquen el somriure del lector (no cal haver tingut contacte amb la filosofia acadèmica). Remarcables els capítols dedicats a Sòcrates, F. Nietzsche i Montaigne.

Una mostra relacionada amb aquest últim pensador, l’autor del llibre realitza un examen de saviesa a alumnat universitari amb preguntes referides a aspectes tan vitals i quotidians com, per exemple, el següent: quin consell donaríeu a una amistat que ha estat dotada per la naturalesa amb atributs propers, en la seva mida, a l’escultura renaixentista italiana? No us espanteu, l’alumnat d’Oxford tampoc no se’n va sortir.

El professorat italià de filosofia té una merescuda fama d’abordar les qüestions filosòfiques més àrdues amb clarividència didàctica sense abandonar el rigor. Una mostra és el petit recull de breus contes de Roberto Casati i Varzi Achille, 39 (simples) cuentos filosóficos, publicat per Alianza i que es poden llegir sense cap ordre.

Tasteu-los sense temor a empatxar-vos-en.

I no abandonem la península itàlica, la mateixa editorial (també en format de butxaca) ens proporciona una amena reflexió sobre el llenguatge. El títol, Vender la moto, ja avisa de la

intenció de Mateo Rampin ( psicòleg italià) per mostrar com el llenguatge és un instrument idoni per a la manipulació ( i també, evidentment, de comunicació). El llibre comença amb el següent cas: un novici s’adreça al seu prior amb una sol•licitud que rebrà una negativa com a resposta (“Pare, puc fumar mentre prego”?). Diferent hauria estat la resposta si la pregunta hagués estat: “Pare, puc pregar mentre fumo?”. La manera de dir les coses és una eina de manipulació i el llibre analitza les més comunes, i les més sofisticades, sempre de manera desenfadada.

Per acabar dues possibilitats genuïnament filosòfiques pels autors. La primera té com a protagonista el que, probablement, tingui la fama més ben guanyada com a malhumorat entre la caterva de la nòmina dels pensadors: Arthur Schopenhauer. En el seu El arte de insultar ordena alfabèticament un seguit d’insults expressats en aforismes. Una petita selecció: “ Los amigos se precian de auténticos; los enemigos lo son”. “ El cerebro es el parásito, o el pensionista, de todo el organismo”. “El cigarro es para el hombre corriente un grato sucedáneo de las ideas”. “Oir cantar a una

persona ronca o ver bailar un tullido es penoso; pero presenciar cómo filosofa una mente estrecha es insoportable”. “Otras partes del mundo tienen monos; Europa tiene franceses.

Una cosa compensa la otra.”. “No hay rosas sin espinas... mas sí espinas sin rosas.”

LLIBRES

NÚM. 7 - GENER 2012

La segona és un brevíssim llibre, Arte y capitalismo, d’un dels filòsofs que més prodiga la seva presencia en els media, l’eslovè Slavoj Zizek. Les seves reflexions, incloses les més superficials, no deixen indiferent l’auditori. No dubta a recórrer a la cultura popular per il•lustrar les seves tesis, com quan planteja si es pot reduir la cultura occidental actual al cèlebre film Titanic. El que sembla una pirueta pirotècnica esdevé plausible en mans d’aquest pensador.

No haurem prosperat materialment ni un cèntim d’euro després de llegir alguna d’aquestes obres, però el somriure i la lleugeresa de la imaginació ens mostraran que tampoc era tan rellevant aquesta finalitat.p Rafael Pérez Professor de Filosofia

“LA CAÍDA DE LOS GIGANTES” DE KEN FOLLETT K

en Follett siempre me ha sorprendido, gracias a él descubrí que la narrativa histórica es la que me aficionaba a la lectura.

“La caída de los gigantes” es la primera de una ambiciosa trilogía denominada “The Century” en la que Ken Follett pretende mostrar los acontecimientos importantes del siglo XX, vistos desde el punto particular de varias familias de diferentes países. Esta primera parte, en concreto, se centra en los años anteriores a la primera Guerra Mundial y el desarrollo de la Guerra.

El autor narra el ambiente de la época y los diferentes estratos sociales, tanto en los más ricos de familias inglesas, alemanas y estadounidenses de clase alta, como en los pobres mineros galeses y obreros rusos. La historia es el tema principal y por ello se vale de personajes históricos y de ficción en los que refleja la realidad histórica: enamoramientos, embarazos y adulterios, bodas secretas, la felicidad…, que se cruza con intrigas auténticas en embajadas y ministerios en Gales, Inglaterra,

Alemania, Rusia, Estados Unidos y los campos de batalla de Europa. Además, se explican bien las motivaciones en el conflicto de cada bando y como no se pudo evitar. El fin de la novela anuncia un nuevo protagonista, Hitler, que fracasa en su iniciativa de conquistar el poder.

Pero este trabajo tiene un contrapunto; hay sucesos que se echan en falta y hay demasiada historia. Aparte, algunos capítulos se hacen largos por la cantidad y rapidez de sucesos históricos que pueden hacerte perder el hilo. También considero que hay excesivos personajes y algunos son superfluos para la historia principal.

A pesar de todo, para mi es una gran novela que ha cubierto todas mis expectativas y me hace esperar con intriga la siguiente entrega de la trilogía, ya que la trama sigue abierta con la aparición de Hitler. Me quedan dos piezas del puzle.p Mariluz Benavente Professora de Matemàtiques

29

VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 7 - GENER 2012

30

QUÈ RESTE-IL DE NOS AMOURS? A

hir (ahir que no era ahir) va fer fred a la caixa forta de la memòria amb el codi secret Gironda, un fred de front atlàntic combinat oblidat, perdut… Com qui, en mig de la boira i amb l’entrada del vent del nord. Un d’aquells quan les herbotes ja han començat a devorar dies en els quals un pensa en les roses xivates de l’antic esplendor, llença la gran clau del pany les terres dels vins de Bordeus, posades a peu de la vella mansió familiar perquè, des d’aquell de fila de les vinyes, perquè els viticultors saben moment, el seu futur és el món i el present, el que, a la rosa, li agrada viure una existència límit del seu passat. Un, a voltes, pren la decisió tan semblant al raïm com pugui, de manera de viure, senzillament, perquè no és mort. que veient el que passa a la rosa hom pot patir o mantenir la calma i l’esperança en el futur del I toca començar un altre cop, com l’endemà seu vi, que amb el temps haurà d’escalfar-li el de la mort del pare. Ets un home -i com tantes cos i l’ànim –si encara dones- cal aixecar-se i en tenim-. Deia que un sortir al carrer. El món és pensa en les roses i, en Ja no sé, ja no recordo, quins són el mateix, ningú sap la un dia com el d’ahir, teva desgràcia, a ningú no voldria ser rosa, ni els meus referents. El cas és que li importa el teu drama vermella ni de cap color i, si els importés, a tu et i engegar la passió, la vaig retallar de la neu glaçada, seria igual. Però per tu passió per viure, a rodar. el món no és el mateix, amb l’ajuda d’un potent ganivet aquella que et va Però ahir, el fred, la estimar tots els dies de la nevada, ni tan sols la de trinxar, la seva petjada seva vida exactament dura glaçada de la com t’agrada que nit, no van ser el pitjor. congelada sobre la gespa morta t’estimin ja no hi és –no Ahir ella va marxar hi serà mai de mai més-, per sempre. Aquesta del pati. fins i tot els gols del Messi, matinada he sortit a extraordinaris, ho seran mirar el món des del punt exacte del jardí una mica menys per tu perquè ja no els podràs on va agafar el cotxe per anar-se’n. A terra comentar amb ell… hi havia la marca de la sabata, d’un sol peu quan l’altre ja havia de ser a tocar del pedal de I treballes tots, exactament tots, els dies que ho l’embragatge o, encara més probablement, el has de fer i ni un més. Dorms i menges, respires, de l’accelerador; no pas el del fre. però t’ofegues com un asmàtic orfe de ventolin i els dies passen com qui fa una volta sencera No sé per què ho vaig fer. Tampoc sé si l’acció al voltant d’un eix imaginari, les setmanes és hereva dels grans romàntics del segle XIX, o semblen set dies seguits, la lluna acompleix dels freakes de les megalòpolis embogides del el seu cicle i les estacions divideixen l’any en món virtual d’avui. Potser vaig intuir una espurna quatre parts. Així que un bon dia te’n vas pel de temptació que arribava des del pis de dalt món i fas surf perquè les onades t’arrosseguen, i el record d’una rossa estupenda que els dies t’eleven i t’enfosen al ritme de les tempestes d’elevadíssima temperatura novaiorquesa i les calmes. T’asseus al damunt de la petita i deixava la roba interior a la nevera. Ja no sé, ja elegant taula de surf sobre les ones i des d’allà no recordo, quins són els meus referents. El cas sents la força del mar, mires la badia que s’obre és que vaig retallar de la neu glaçada, amb més enllà de la platja i aquell dia el sol et torna l’ajuda d’un potent ganivet de trinxar, la seva a escalfar. Coordines el moviment, t’equilibres petjada congelada sobre la gespa morta del a la taula, entres a “l’habitació verda” en el pati. I vaig desar aquell solc blanc i transparent, bucle perfecte de l’onada que trenca de dreta impressionat per la punta i el taló de la seva a esquerra, avui els taurons fan vacances i tu sabata negra, en el congelador del refrigerador tampoc penses en les seves mandíbules; tant se d’acer inoxidable que, des d’avui, farà de te’n fot, vius, quin remei, que bé!

Has passat tota la tarda surfejant i ja tens una edat. És tard, no hi ha ningú en el mar immens, a la sorra Ella t’espera: els cabells rossos enredats pel vent i l’aigua. Somriu entremaliada quan t’ajeus rebentat per les hores de surf, et recorda que… ja tens una edat. És jove, té l’energia intacta. M’eixuga els cabells amb la tovallola, em fa pensar en el pare quan m’abraçava al final del dies de platja quan jo era una criatura que tremolava per culpa de tantes hores dins l’aigua freda… El sol encara escalfa quan el dia s’escapa a la fi de l’estiu en el litoral de la Gironda. Moment estel·lar de temporada baixa -penso carregat d’ironia envers jo mateix, però també de tendresa cap a ella-. Ella que ara s’està barallant amb la nostra gossa que tampoc vol marxar de la platja i omple de sorra tot el que ja estava recollit, net i preparat per anar cap a casa.

Camí de St. Dizant-du-Gua no puc deixar de mirar-la; està esplèndida. Ella -intranscendentem pregunta què farem per sopar. Riu, més amb els ulls que amb els llavis. Jo no em canviaria per ningú al món, ni ningú de la història, en aquest capvespre daurat de platges solitàries i carreteres secundàries, amb aquesta dona somniada que, posats a estimar com ho feia el meu pare (incondicionalment), troba que és fantàstic ser al meu costat. Segura de si mateixa, sap que la felicitat no es troba en el que diuen els altres, sinó en el que sents, acompanyat d’un xic de sort i triant el teu destí en el rastre de les ones. I de nou et trobes en la “big wave”.p

VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 7 - GENER 2012

Monsieur J St. Dizant-du-Gua

Autora: María López

31

RODAMONS

NÚM. 7 - GENER 2012

L’ÀFRICA: SÀHARA I TANZÀNIA Quan

em pregunten per l’Àfrica em vénen sempre els mateixos adjectius al cap: calor, pobresa i humanitat. No és cap visió certa ja que no només es defineix com a tal, com un continent trist. Hi ha parts boniques, parts sentimentals, parts tristes,... Però, per poder experimentar aquesta barreja de sentiments que ens mostren la diversitat del continent, hem d’anar a l’experiència. Ni tan sols llegint, estudiant, aprenent, explicant i escoltant es poden aprendre i criticar llocs. Cal estar-hi i sentir per uns dies com és aquell continent, la societat, els pensaments,...

Per això, per tal d’arribar a una visió que fàcilment puguem visualitzar al nostre cap, dues noies que han viscut l’experiència d’anar uns quants dies a l’Àfrica ens expliquen i critiquen el seu viatge i com descriuen el continent. Aquestes escriptores plenes de sensibilitat, i que ens posaran la pell de gallina, ens faran endinsarnos en un continent magnífic i ple d’aventures.

I encara que els textos estan en dues llengües diferents, ens ajudarà a conèixer interiorment l’escriptora i personalment el seu viatge. Un viatge ràpid i meravellós que començarà en un no-res...

Després d’hores i hores de vitage hem arribat a un destí clàssic i identificatiu d’Àfrica, el Sàhara.

Una de les escriptores ens ho explica així: «Amo viajar. Con cada parte de mi ser. Es una de las sensaciones más gratificantes y geniales que una persona puede tener, o al menos a mi parecer. Viajar es una de esas experiencias que quedan para toda la vida, ya no por los monumentos que contemplas o por las fotografías que tomas. El orgullo de poder decir “He estado ahí” queda olvidado en algún momento después del viaje. Todo lo que perdura son esas sensaciones que quedan guardadas bajo la piel: La broma más estúpida, la caída más graciosa, el momento más emocionante, la película que vistes en un idioma que nunca llegarás a entender, la persona que conociste perdiéndote por las calles de alguna ciudad, la anécdota que contarás a tus hijos, ver las cosas desde diferentes puntos de vista, de otras culturas, de otras maneras de vivir y pensar. Para mí, eso es viajar. Y me encanta. Y si pudiese me pasaría la vida viajando.

32

Mi primer viaje a otro continente fue a África.

Fui con mi familia a Marruecos un mes entero.

Será porque sólo tenía 12 años, pero entonces me pareció que viajábamos a otro mundo. La primera semana pasó volando, instalándonos en casa de una amiga, yendo de aquí para allá, acostumbrándonos a otra manera de vivir. Tengo que dar gracias a mis padres de que no les guste ir de hoteles, porque tuve la oportunidad de vivir como viven allí. Hay un gran choque de culturas, se nota mucho la diferencia entre la manera de pensar europea y la africana. No entiendes porque a tu nueva amiga de ahí no le dejan ir contigo a jugar a fútbol al parque de al lado o a ir a mirar tiendas. Porque es ella la que tiene que cocinar, limpiar y hacer la compra, ya que su padre no le deja estudiar sólo por el mero hecho de ser mujer. También entiendes que no todo es lo que parece, que no es ni blanco ni negro.

Que África es miseria, pobreza, explotación e injusticia. Pero, oh!; casualidad, no son simios que no tienen ni internet ni televisión.

Vi muchas cosas, experimenté unas cuantas más y conocí a mucha gente. Pero de todo lo que viví me quedo con la plaza de Marrakech.

La plaza de Djemaa el Fna es un lugar diminuto en el mundo, pero para mí es como el centro de todo. Cuando vas por primera vez, todo te impacta, olores nuevos, sonidos nuevos, sensaciones nuevas... Es todo un cúmulo de gente bulliciosa, no cabe ni un alfiler, pero aún así todo el mundo está activo. Faltan ojos para verlo todo. La plaza resplandece por sí misma, parece que sea un ser vivo y que el mercado, la gente, las luces… todo sea uno sólo. No hay que verla sólo una vez porque cambia según el momento, las luces, las sombras… Por el día es como una gran colmena, bulliciosa y caótica.

El mercado es el corazón de la plaza; con todas las especies que hay, con los dulces, con las señoras vendiendo leche en bolsas de cartón, el olor a cuero, el calor. Hay puestos de comida, carros donde beber zumos de naranja, artistas de juegos malabares y de fuego, vendedores de agua, de té, de almendras y de sueños. La plaza vibra con la luz del atardecer, se ven colores distintos y todo es más mágico. Hay que pararse un segundo y respirar, observar cómo se acaba el día pero aún así la gente no parece darse cuenta.

Por la noche es una cosa espectacular, comparable incluso con algunas maravillas que hay en el mundo. Salen encantadores de serpientes, “cuentacuentos” y vendedores de cachivaches. El aire huele a comida, a carne y a muchísimas especies. Todo son luces de colores, gente de un lado para otro, música, risas que se van con el viento.

Parece que la plaza nunca está vacía, pero hay que levantarse a las 6 de la mañana para verla desde otra perspectiva y realmente merece la pena. Todo está vacío y se respira una calma y una tranquilidad que son difíciles de conseguir.

Sólo están en pie los vendedores de zumo de naranja, y, verdaderamente, tomarse uno de esos zumos refrescantes a las 7 de la mañana en compañía de alguno de esos vendedores, mientras te intentas comunicar en un idioma totalmente diferente al tuyo y que desconoces completamente, entendiendo sólo por gestos, te hace pensar y reflexionar que también existen cosas buenas en un mundo que está podrido.

Si tuviera que elegir sólo un momento de mi viaje, escogería éste».

Encara seguirem viatjant, després de tot el que hem recorregut i de totes les sensacions i calfreds que ens ha creat una ciutat, un paisatge com el del Sàhara. Arribem a Tanzània on trobem una cultura i una societat estructuradament diferent.

«Encara recordo de petita quan els meus pares m’explicaven les aventures que passaven viatjant per l’Àfrica, les anècdotes de viatge sense fronteres a llocs remots del continent negre. Tots aquests records em van arribar a la memòria al trepitxar per primer cop Tanzània.

Sense pressa i amb tranquil·litat començàvem un viatge que va anar més enllà d’animals, sabanes, massais i platges de pel•lícula. Un viatge que inconscientment vaig començar a sentir al deixar els grans parcs naturals, els paissatges sense fi, els baobabs, arbres enormes amb branques com arrels, i els grans depredadors a tocar o a distància inabastable per als prismàtics.

A l’endinsar-nos a les gran muntanyes d’Usambara, vam poder conèixer l’Àfrica de veritat. Aquells pocs dies vaig sentir emocions, vivències que mai podré tornar a explicar o reviure tal i com les vaig sentir. L’energia dels nens, el somriure de tothom, la curiositat i

alhora la timidesa de tocar-te la pell i fins i tot el cabell, o asseure’s al teu costat i notar l’emoció de connectar amb gent diferent, però amb petites coses amb comú. Paraules màgiques que ens feien riure, gestos que et permetien trencar barreres i que valien mil paraules. Els dies passaven, però no teníem noció de temps.

Vam recórrer gran part del país, contemplant com els paissatges es transformaven de verd a vermell, com la gent caminava i caminava gran distàncies. Uns estudiants tots ben uniformats, d’altres amb el seu bestiar, dones amb grans pots de ceràmica al cap vestides amb teles de colors vius, petits mercaders discutint el preu i nens que et saluden i criden “wazungu” (blancs, en swahili).

RODAMONS

NÚM. 7 - GENER 2012

A l’aixecar-se el nou dia, sense rumb però amb ganes de passejar pels carrers d’una ciutat encara adormida, descobríem petits secrets amagats entre carrers, un te de bon matí en mig d’una plaça desconeguda. I de nit, uns aficionats al futbol enganxats a una tele al bell mig del carrer. A mesura que anàvem coneixent, ens deixàvem emportar per les olors i sensacions que desprenia aquella ciutat, el mercat i les seves parades, espècies desconegudes de colors vius, fruites exòtiques, diferents estris de cuina i espectaculars caps de bous. El dia s’acabava i ens trobàvem en una petita terrassa d’un bar conegut al centre d’una petita illa, Zanzíbar. Un sol rodó, lluent i vermell, es ponia deixant els últims moments de claror al port i més tard donaria pas a una nit plena d’estrelles que brillarien amb més força que mai.

Aquest dies ja queden molt lluny, només tenim simples moments que ens han marcat, imatges que ens han encongit el cor i ens han fet pensar, plàstics que no es poden reciclar aquí ni allà, famílies amb esperança de poder sopar aquella mateixa nit i nens de poder anar a l’escola, gent pobre que no pot pagar-se un plat d’arròs i menja cada dia ugali (farina de mandioca) i tant terres com persones oblidades pels de dalt.

“Wanzungu ignorants som”».

Aquest viatge ja acaba, amb una visió bastant completa de pobresa, però bondat del continent salvatge, del continent àrid, del continent africà.p

Paula Jiménez, Selma Rodríguez i Daniel Montes Estudiants de Batxillerat

33

TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 7 - GENER 2012

MIRALLET, MIRALLET, QUI ÉS LA MÉS BONICA DEL REGNE? M

últiples respostes hi ha a la pregunta “per què mentim?”, però realment, per què mentim?

Que els animals saben mentir no és una novetat; llangardaixos i escarabats que fingeixen la mort, certs ocells que defensen un territori que no és seu només per distreure els depredadors del seus nius, així com centenars de milers d’insectes i rèptils que es camuflen gràcies a la seva forma i tonalitats corroboren el fet que constato.

L’art de l’engany, per tant, no és exclusiu dels éssers humans. És més, molts altres animals es beneficien d’aquesta habilitat gairebé il•lusòria potser amb millors conseqüències que nosaltres, segons com es miri.

resultats també sorprenents. Es veu que quan, per exemple, agafem caramels d’un plat, tant el primat que ens acompanya com nosaltres mostrem una activitat neuronal semblant (no oblidem que, tot i ser més simpàtics, els micos són cosins tercers nostres). La sorpresa arriba en el moment que fem servir el nostre enginy: quan duem a terme el mateix procediment però sense caramels (és a dir, quan fem veure que agafem el caramel), el nostre pelut amic és incapaç d’interpretar el gest per molt que el fem igual que a l’experiment anterior. En aquest cas, només un dels dos mostra activitat neuronal fruit de les neurones mirall.

Seguim. Durant la dècada dels vuitanta, un El primat, com la resta d’animals, no rep cap grup de científics italians encapçalats per impuls relacionat amb aquestes neurones quan Giacomo Rizzolatti estudiaven l’activitat executem moviments simbòlics en absència cerebral d’uns joves d’objectes. La raó és primats, concretament ben senzilla: ells no les neurones Tant primats com humans partim tenen la capacitat de especialitzades en el fer mímica; no saben control de moviments de la mateixa base; tots dos mentir-se a si mateixos de la mà. Normalment, fent veure que tenen un el cervell reacciona tenim neurones mirall però, caramel a les mans ni fer a certs estímuls per a que els altres ho sentin donar una resposta, a través del lent transcurs de d’aquesta manera. En però van trobar-se canvi, l’espècie humana que, quan un dels seus l’evolució, les nostres van abastir és (ara per ara, tot s’ha companys agafava un de dir) l’única capaç plàtan sota l’atenta processos de la complexitat de pressuposar, de mirada del petit primat, figurar-se la presència hi havia neurones que suficient com per permetre’ns i existència d’objectes reaccionaven sense ideals (que provenen produir (aparentment) conjecturar i mentir. d’una idea) i creure de cap resposta veritat en allò que hi ha identificable. De primeres, van pensar que hi representat al seu cap. havia d’haver algun error, però, sorprenentment, van descobrir que aquestes neurones És precisament aquí on identifiquem la diferència s’activaven sempre que agafaven la fruita i ell entre la mentida animal i la mentida humana. Si ho mirava. D’aquest descobriment, van néixer el llangardaix es tomba immòbil (llengua enfora les neurones mirall, un tipus de neurones que si cal) o si l’ocell distreu els depredadors lluny s’activen quan un animal observa com un altre del niu, no és perquè hi hagi una premeditació executa un moviment, i són de vital importància o una intencionalitat fora de la de protegir la ja que són capaces de proporcionar-nos seva integritat o la dels seus congèneres, sinó l’habilitat de la imitació i són, molt possiblement, que més aviat és un impuls instintiu el que els responsables de l’aprenentatge del llenguatge. porta a fer-ho. “Saben”, en certa manera, que fent-ho sobreviuran ells i la seva espècie.

Un segon estudi, posterior al treball de Giacomo Rizzolatti i companyia, va prendre com a Tant primats com humans partim de la mateixa referència la recerca dels italians, però amb uns base; tots dos tenim neurones mirall, però, a

34

través del lent transcurs de l’evolució, les nostres van abastir processos de la complexitat suficient com per permetre’ns conjecturar i mentir. La resposta, com passa amb gairebé totes les preguntes que es fa l’ésser humà, resideix al nostre cervell.

Si tornem enrere cap els objectes ideals (o mentals, tant és), trobem que aquests són, en realitat, una mentida que construïm a la nostra ment. No deixen de ser projeccions irreals, coses que imaginem, que a vegades sabem com són, però que no hi són. Sí, imaginar és mentir-se, però sense mentir-nos mai hauríem edificat les construccions on vivim, mai hauríem escrit els llibres que tan estimem (què se’n faria, de la vanitosa reina del relat de Blancaneu?), i mai hauríem pressuposat (i dic “pressuposat”,

perquè no deixa de ser la representació d’una mentida) que l’origen de tot el nostre voltant conflueix en un punt minúscul, dens, calent i molt, molt, inestable.

Som capaços de mentir perquè tenim la capacitat de creure’ns allò que imaginem i mentim simplement pel fet que podem ferho a consciència. En un moment determinat vam ser capaços d’imaginar i de fer creure a algú allò que li suggeríem sense la necessitat d’un objecte físic. Va ser llavors quan, sense adonar-nos-en, vam començar a crear déus, a concebre la màgia i a engendrar infinites maneres de veure el món.p

TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 7 - GENER 2012

Marc Rodríguez Estudiant de Batxillerat

Autora: María López

35

TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 7 - GENER 2012

CIÈNCIA-FICCIÓ O SIMPLEMENT LA REALITAT? L

a ciència fa moltes voltes, i res no està els neutrins triguen 60 nanosegons menys que tancat i lligat. Està sempre oberta als qui volen la llum a fer un cert recorregut. Una xifra molt descobrir-la i fins i tot als qui la volen posar en petita, pràcticament insignificant, si no fos per dubte. Però, de fet, un bon científic no és aquell les contradiccions que comporta i de les coses que quan creu haver descobert qualsevol que podria arribar a canviar. nova teoria hi creu fermament i no accepta altres teories paral•leles, que poden negar De fet, alguns científics apunten que, si l’anterior o reforçar-la. No, un bon científic és realment els neutrins són més ràpids que la llum, aquell que dubta de tot i fins i tot d’ell mateix, estaríem parlant que durant un espai mínim de que no es quadricula davant una teoria ni es temps viatgen en el temps, és a dir, viatgen posa a negar evidències. Bé, amb tot això vull cap al passat. Us ho imagineu? Viatjar en el dir que els dubtes són els que creen la ciència temps! Això que només surt en les pel•lícules de i que aquesta no és intocable ni permanent. ciència-ficció! Realment els neutrins ens estan Les teories canvien en vacil•lant. Pareu-vos a el llarg del temps i pensar: si són més ràpids aquests canvis són els Realment els neutrins ens estan que la llum, vol dir que que permeten que la també corren més que vacil•lant. Pareu-vos a pensar: la seva pròpia ombra! ciència avanci.

Ara anem al tema del qual us volíem parlar avui, que reflecteix tot el que us hem volgut dir amb l’anterior paràgraf.

ELS NEUTRINS.

si són més ràpids que la llum, vol

Aquest descobriment, encara no donat per dir que també corren més que la vàlid per la comunitat científica, ha remogut seva pròpia ombra! el cap de moltes persones dedicades al tema i ha donat lloc a Segurament haureu sentit a parlar força moltes teories per explicar per què els neutrins d’aquestes partícules, però potser no us heu viatgen més ràpids que la llum. Pot ser que arribat a plantejar la transcendència que pot aquest fet sigui un simple error i que la teoria de arribar a tenir qualsevol descobriment sobre la relativitat no es vegi afectada (no hem de aquest tema en el món que a poc a poc hem perdre de vista que no hi ha res afirmat encara, anat construint. Aquestes partícules, molt més tot són hipòtesis), però en el cas que no sigui així, petites que un àtom i que semblen ser més que efectivament viatgin més ràpid que la seva ràpides que la llum, poden llençar per terra la ombra, estem parlant d’un gran canvi dins de teoria de la relativitat d’Albert Einstein, teoria la comunitat científica i que costaria acceptara partir de la qual s’han creat lleis científiques lo sense més, ja que la teoria de la relativitat, molt importants per conèixer bé el nostre que tant va costar acceptar i donar per vàlida, Univers i en les quals estan basats molts dels ara seria molt difícil rebutjar-la quan portem un avenços tècnics actuals i moltes de coses de segle acceptant-la. Quan les coses canvien tan la vida quotidiana. Potser algú es pregunta si radicalment, costa acostumar-se al canvi i mai cal canviar-ho tot, si de debò moure una de no és fàcil. les principals bases científiques d’avui dia surt a compte. Doncs efectivament, en el CERN, un Hi ha gent que donen tot això que hem explicat centre de recerca per a la investigació nuclear, per impossible, però, veritablement hi ha alguna situat entre França i Suïssa, i que és el laboratori cosa impossible?p més gran d’investigació en física de partícules a nivell mundial, es va iniciar un estudi i s’han fet una sèrie d’experiments fets públics el 22 Ariadna Anunciación i Montse Lorenzo de setembre en els quals s’ha comprovat que Estudiants de Batxillerat

36

MADONNA Sense cap intenció d’aixecar-se del seu tró i abandonar el seu regnat al món del pop, Madonna

MÚSICA

NÚM. 7 - GENER 2012

porta ja tres dècades com la indiscutible “Reina”. A vegades no és una qüestió de repassar la música del passat, tots aquells èxits que li han atorgat la seva corona, sinó fer una suau parada, d’aquelles amb fre de mà, per observar detingudament el llegat musical que ens deixen les seves passes. Potser aquest cop no és res més que un pressentiment i una il•lusió cap al món del pop. “Per què Madonna?”, no tinc resposta, simplement puc dir que és Madonna.p Paula Novales Estudiant de Batxillerat

RAY OF LIGHT Si

hagués de definir Madonna, amb gran certesa l’anomenaria “Reina de la Renovació”, sense cap dubte ella dóna allò que el públic més transgressor pot demanar. I per mi és la seva essència com a artista. Una revolucionària del pop comercial.

Jo m’he passat la vida envoltat per música clàssica (potser no sóc més que un avorrit que no en té ni idea, de música). A casa meva els vuitanta no van passar de llarg i recordo com la meva germana imitava els modelets de “Like a Virgin”, fins i tot com ma mare no es cansava de dir-li que baixés el volum de l’aparell de música, quan el CD encara no envoltava les nostres vides i els vinils i els cassettes eren els principals protagonistes.

Transgressora, diferent, camaleònica i provocativa. Així és Madonna. O així la vaig veure el primer cop que vaig escoltar “Ray Of Light”. Em dóna energia així com li dóna corrent a l’aparell de música que no es cansa de fer sonar un cop més la melodia d’aquesta cançó.

escoltar, i a dia d’avui continuo sentint que em passa per les venes com un corrent continu.

La seva lletra amb força i un punt de bogeria descontrolada fa que automàticament et puguis sentir bé. Clar que pot ser una simple cançó comercial, però a vegades ens hem d’oblidar de les lliçons de música i deixar-nos endur.

Madonna és tot allò que el públic li pugui demanar, no té límits, això és Madonna, un reflex, un mirall que representa amb il•lusió i grans èxits allò que els seus més fidels li demanen. I amb una carrera que sembla no presentar cap fi, com a mínim cap fi propera. Només queda esperar per veure amb què sorprendrà aquest cop, què farà o com un cop més es renovarà fent que tot allò anterior quedi com un record en la seva carrera i aconseguint fer que un estadi ple comenci a embogir quan ella surti a la pista.p

Albert Grau Estudiant de Magisteri Musical

Vaig sentir adrenalina el primer cop que la vaig

37

MÚSICA

NÚM. 7 - GENER 2012

“L’AMOR ÉS EMOCIÓ I EL SEXE ACCIÓ” Música,

l’art de les muses, l’art d’organitzar sensiblement i lógicament una convinació coherent de sons i silencis utilitzant els principis fonamentals de la melodia, l’armonia i el ritme.

Música són vells vinils mig cremats que trobes en una caixa perduda buscant aquell llibre que et va deixar un amic i que encara no li has tornat, música són records, bons moments, nits amb bona companyia. Música pot ser un viatge, música podria ser-ho tot. El bon amic que t’enten en els mals moments i el que et fa ballar fins que et fan mal els peus per oblidar.

Pot no ser res, només aquella melodia que sona de fons mentre prens un refresc en una terrasa tranquil·la a l’estiu.

Música pot ser el que vulguis, i és que a vegades tot és tan senzill com oblidar-se del soroll i escoltar.

“L’AMOR ÉS EMOCIÓ I EL SEXE ACCIÓ” <<Ella era una reina de baile de la calle, elegante con el encanto sexy de Marilyn Monroe, la frialdad masculina de Marlene Dietrich y la actitud cortante de una moderna Mae West>> (J. Randy Taraborrelli).

12 de novembre del 1984, amb la imatge d’una Madonna vestida amb un blanc i provocador vestit de noces, estirada en un llit amb un ram de flors mig desfet i amb un cridaner cinturó amb les lletres “Boy toy” (joguet de nois), surt publicat “Like a Virgin”. Amor, desengany, desig i mentides son alguns dels sentiments o defectes que reflecteix un àlbum que en el seu moment va ser criticat per molts mentre que per d’altres suposava una nova mentalitat social. Un canvi o algú a qui admira per representar uns nous ideals dins la música pop.

Madonna Louise Ciaccione va néixer el 16 d’agost de l’any 1958. Després d’acabar els estudis primaris i secundaris aconsegueix una beca per a l’escola d’arts. Però no és fins a finals de 1977 quan finalment decideix, sola i amb 35 dòlars a la butxaca, marxar a Nova York, aquella ciutat on els somnis poden créixer i alhora perdre’s entre les seves avingudes plenes de gent amunt i avall. Després de molts anys entre càstings i escenaris, Madonna firma un contracte amb “Sire Records”, és així com el

38

seu primer senzill “Everybody” surt a la llum.

La polèmica no triga a arribar, és ben cert que molts cops sense provocació no hi acció, potser per aquella innata curiositat humana o simplement perquè allò prohibit és el que més ens atrau. A vegades és molt més senzill i menys complex, simplement es tracta d’una societat conservadora i amb una terrible falta de llibertat, on no són favorables aquelles petites taques que critiquen la moral humana, l’església o la pròpia política.

Les crítiques i les censures cap a Madonna són directament proporcionals a la seva capacitat de reinventar-se: des de resar a un Crist d’origen negre, fins a presentar un vídeo musical amb imatges de les tropes d’Estats Units, durant la guerra d’Iraq, que va ser vist com un atac directe cap a la seva nació i el seu president, i que va ser censurat a nivell mundial. Ella només volia reflectir la realitat, allò que en aquells moments s’estava vivint: la crueltat, la tristesa i el desengany d’una guerra, que no va posar fi fins a l’agost de l’any passat. Crítiques dirigides a la seva imatge on es presenta ella mateixa provocativa en situacions carregades d’erotisme i sensualitat fins a petons amb la mateixa Britney Spears en mig d’una actuació. La ironia estava (i està) servida. Mentre que col•lectius catòlics, conservadors i grups indignats per la seva poca moral, intentaven fer desaparèixer la seva música, els seus espectacles i totes i cada una de les seves imatges, ella no només es va fer amb el complet regnat del pop, aconseguint ser considerada com la reina, sinó que, a més a més, va encendre una joventut amb inquietuds i curiositats -farta de les tradicions conservadores i de la falta de llibertat- i a tot un col•lectiu homosexual, que començava a reclamar els seus drets com a persones que són i no com “malalts”, així com molts cops els han volgut tractar, com malauradament avui dia encara els volen anomenar. Ella va reclamar llibertat a crits per al col•lectiu gai, va demanar respecte i en va mostrar la seva admiració, considerant que sense aquest col•lectiu ella mai hagués arribat allà on va arribar.

Madonna ha estat assenyalada i criticada en tantes ocasions que aconseguir explicar-les totes i cadascuna d’elles és complicat. Però alhora que ha estat premiada i reconeguda a

nivell mundial ha tingut una repercussió social tan forta que ha mogut masses de gent com molt pocs artistes no han aconseguit. Potser no és la millor descripció de Madonna, i és possible i molt respectable que la seva música no agradi a tothom -la música és lliure i la opinió també-.

Encara que molts es molestin a contradir aquesta idea, l’opinió és lliure.

Però les realitats es reflecteixen de moltes maneres, i mentre que molta gent va veure la seva imatge crucificada durant la gira “Confessions on a dance flor” l’any 2006, moltes altres persones van veure imatges de nens morint a causa de la SIDA, per falta de recursos mèdics.

Imatges de països empobrits on la gent mor de fam. És fàcil veure una ofensa cap a l’església catòlica, o cap als ideals jueus o musulmans deixant que els teus ulls només puguin veure dos ballarins despullats als seus peus amb l’estrella de David i la mitja lluna dibuixades, respectivament, en el pit de cadascun dels ballarins. Es fàcil tancar els ulls a la realitat i veure allò criticable. Cadascú pot tenir els seus criteris, i la seva opinió de Madonna, ningú està obligat a escoltar pop ni que li agradi Madonna, precisament això ha reflectit ella mateixa molts cops; LLIBERTAT de decisió i d’opinió. Però no es poden negar els seus esforços i la seva constant

ajuda cap a la recerca d’avenços mèdics contra la SIDA i la seva ajuda humanitària cap als més desafavorits. I no queda més que agrairli la seva contribució cap a una societat amb igualtats, amb llibertat d’expressió i sense tabús ni vergonyes, per raons de sexe, creences o ideals.

MÚSICA

NÚM. 7 - GENER 2012

“Get Stupid/ Don’t Stop it/ The time is right now/ you got to decide/ say what you like/ There ain’t no time to lose/” La música és una manera més d’expressar allò que sentim, de fer-ho arribar a la resta del món.

No són dies fàcils, però tampoc hi ha gaire temps per reflexions ni molt menys per lamentarse. El temps passa, de la mateixa manera que una cançó s’acaba i som nosaltres qui decidim tornar-la a escoltar o simplement deixar-la a l’oblit, que s’acabi l’escàs temps en el qual ha sonat i que en comenci una nova. Però a vegades es bo tornar a aquells vells clàssics, per trobar inspiració o simplement recuperar aquelles idees i aquells records que en el seu moment vam deixar passar...

Paula Novales Estudiant de Batxillerat

MÉS ENLLÀ DE LIKE A VIRGIN Let your body take a ride/ Feel the beat and step inside/ Music makes the world go ‘round/ You can turn your troubles upside down/ EVERYBODY – The First Album “Everybody” és el primer single debut de Madonna. La cançó va ser escrita per ella mateixa i no va tardar a consolidar-se com a èxit de totes les pistes de ball. Va sortir al mercat l’octubre de 1982, just en aquell moment en el qual la música disco es feia enrere per donar un pas al pop, que omplia les ràdios, les discoteques i els carrers amb els seus ritmes. Una cançó que convida a moure’s, a no pensar en res més que ballar fins que la lluna torni a amagar-se per deixar sortir un cop més el sol.

‘Cause we are living in a material world/ And I am a material girl/ You know that we are living in a material world/ And I am a material girl/

MATERIAL GIRL – Like A Virgin Freda, calculadora, que només es mou per diners i que no dubta a manipular tot allò que l’envolta com una autèntica “Noia Material”.

Així la van considerar, quan aquesta melodia va començar a sonar, èxit que sense dubte la marca com una icona inconfusible. I tot i que la cançó era una sàtira a l’economia del govern de Reagan, molt pocs van captar aquesta essència. Però ningú s’equivocaria a afirmar que “Material Girl” és irrefutablement una d’aquelles cançons que qualsevol admirador del pop podrà oblidar fàcilment.

Fell the silky touch of my caresses/ The will keep you looking so brand new/ Let me cover you with velvet kisses/ I’ll create a look that’s made for you/

39

MÚSICA

NÚM. 7 - GENER 2012

DRESS YOU UP – Like A Virgin Una peculiar metàfora entre el sexe i la moda, que, tot i rebre grans crítiques i intencions de censura, es va consolidar com el senzill que va tancar un dels discos més venuts de Madonna.

Tropical the island breeze/ All of nature wild and free/ This is where I long to be/ La Isla Bonita/ And when the samba played/ The sun would set so high/ Ring through my ears and sting my eyes/ You Spanish lullaby/ LA ISLA BONITA – True Blue “Te dijo: Te amo”, convertint-se en un èxit en llistes, “La Isla Bonita” va desconcertar el públic, un ritme diferent, una lletra sensual i nostàlgica, “La Isla Bonita” és una d’aquelles cançons que mai poden faltar en els seus concerts. Un imprescindible que ha versionat de mil maneres en cada una de les seves gires.

I’ve always been in love with you/ I guess you’ve always known it’s true/ You tool my love for granted, why oh why/ The shower is over, say good-bye/ Say good bye, say good-bye/ TAKE A BOW – Bedtime Stories Darrere tot un seguit d’èxits dance i pop, d’una manera sorprenent i molt inesperada, arriba “Take A Bow”, una trista balada que ens parla de la pèrdua de l’amor, de dir adéu, i de la soledat que ens inunda amb unes simples paraules d’adéu. Una trista melodia que va aconseguir arribar al cor de tots els seus fans i que va produir un canvi radical en el seu estil. I, tot i que no va ser un gran èxit mundial, és una de les seves cançons més significatives.

Now there’s no point in placing the blame/ And you should know I suffer the same/ If I lose you/ My heart will be broken/ Love is a bird, she needs to fly/ Let all the hurt inside of you die/ You’re frozen/ When your heart’s not open/ FROZEN – Ray Of Light Hem de deixar-nos endur, córrer riscos, donar amor i deixar-nos estimar. No és fins que ens obrim quan podem sentir veritablement, és llavors quan les coses positives arriben per expulsar tot allò fosc. Això explica “Frozen”, una cançó que de nou innova amb nous estils

40

electrònics, que aconsegueix fer que la melodia ens arribi fent sentir la gelor que transmet. Sense dubte aquest single, que va ser èxit mundial després d’un temps en el qual es pensava que la seva carrera estava a punt de posar fi, deixa les portes obertes a “Ray of Light”, un àlbum que va sorprendre a tot el públic, es va convertir en un àlbum referent en la seva carrera.

American life/ I live the american dream/ You are The best thing I’ve seen/ You are not just a dream (American Life)/ AMERICAN LIFE – American Life Un vídeo censurat per mostrar imatges de guerra, un canvi d’estil constant i forçats intents per fer que el CD no es publiqui. Es necessita algú més per ser un gran èxit? Quan es tracta de provocació, Madonna n’és la Reina, i, sense cap mena de dubte, “American Life” és la seva culminació quant a critiques.

I don’t wanna hear, I don’t wanna know/ Please don’t say you’re sorry/ I’ve Heard it all before/ And I can take care of myself/ SORRY – Confessions On A Dance Floor No sempre el perdó és la solució, exculpar-nos de les coses no ens fa oblidar-nos-les, o això vol explicar Madonna amb un èxit que tot i que no va donar el resultat esperat, va ser número 1 en molts països arreu del món. I és en aquest CD on aposta per una forta crítica cap a tots aquells “líders” mundials i tots els problemes socials al món.

Feel my temperature rising/ There’s too much heat, I’m gonna lose control/ Do you want to go higher, get closer to the fire/ I don’t know what you’re waiting for/ CELEBRATION I un cop més, torna a reinventar-se. Nou estil, nova imatge, una nova Madonna. Què ens espera? Qui ho sap…

Ella és Madonna, simplement imprevisible!

Paula Novales Estudiant de Batxillerat

PROFUNDIDADES E

mpecemos. Estás en tu cama, es tarde y tienes sueño. Es verano. Tienes unas campanitas colgadas cerca de la ventana, y la brisa que entra las hace sonar tímidamente. Empiezas a oler el mar, aunque esté lejos de tu casa. Hueles el mar, la arena, el cielo azul estrellado. Escuchas las olas, rítmicas como siempre. Saboreas el frescor del momento.Te sumerges en el mar de sábanas, que se vuelven líquidas y espumosas; el colchón es de arena fina y blanca. Te dejas llevar por la corriente; unas lucecitas de colores brillan en el horizonte. Decides ir hacia ellas. Te resultan relajantes y caprichosas a la vez. Con la ayuda de la Luna, que te sonríe con rostro lechoso y afable, llegas a una isla. Una isla desierta, y, siguiendo las vocecillas de las luces de colores, te introduces en una selva oscura, estática, misteriosa y amable. No tienes miedo; las lucecitas de colores te indican el camino.

Son plantas. Plantas luminosas. O quizás animales petrificados que mantienen su brillo vital. No tienes miedo, sabes que estás a salvo.

El camino luminoso te lleva a un lago inmóvil.

El camino sigue por debajo del agua. Su brillo viaja a través del agua, de forma vertical, formando un espectáculo conmovedoramente hipnótico. El camino termina en un fuego, un fuego que vive dentro del lago. Su llama es multicolor, como el brillo del camino. Todos los colores danzan sinuosos en él: el verde, el azul, el amarillo, el rojo, el naranja, el violeta, el añil, el magenta, el turquesa... Entonces sueltas todo el aire de tu cuerpo, y lo comprendes todo. No

necesitas respirar. El fuego te ayuda, te hace ser una excepción. Al fin y al cabo, has conseguido llegar hasta él. Te parece oír algo. Es el fuego.

Te está hablando. Tú te acercas más a él para escuchar mejor lo que te está diciendo. Al oír sus palabras, te sientes caer. Abres los ojos y estás en tu cama. Es febrero. Hace mucho frío. Sientes algo. Una mirada, un aliento invisible, una mano incolora. Una sombra inquietantemente familiar, de color inexistente, avanza hacia ti. Se acerca más y más, con una respiración muda que te ensordece. El sudor frío te ahoga. Sientes tanto miedo que crees que el corazón te estallará, que se marchitará. Que tu llama de colores se apagará. Oyes una voz. Está contando hacia atrás. 5... 4... 3... 2... 1...

CREACIÓ LITERÀRIA

NÚM. 7 - GENER 2012

DESPIERTA. Abres los ojos. Tienes cara de haberlo pasado mal. ¿Qué ha sido de la isla en medio del mar de tu habitación? Miras a tu alrededor. ¿Dónde estás? ¿Qué ha pasado? ¿A quién pertenecía esa sombra? Intentas recordar. ¿Qué te había dicho el fuego? ¿Estás bien?, dice la voz. ...Sí, estoy bien, cariño.p Irene Fernández Estudiant de Batxillerat

MEJOR, CÁLLATE L

a verdad está sobrevalorada…

Damos por supuesta su existencia, Y con una negligente demencia Sé porqué siempre es buscada.

Pobre, que la tenéis marginada: La mentira no es más que la ausencia De una verdad innecesaria; Pobrecilla ella que está vendada Y no sabe porqué te ha molestado.

Pobrecilla, cree en sus necedades…

Sé su amigo y no caigas en el engaño.

Prefiero estar mejor callado Porque al igual que las verdades La mentira acaba haciendo daño.

Titus Amente

41

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 7 - GENER 2012

DE LA VICTÒRIA TRÀGICA DEL PITJOR CAPITALISME A

lguns diuen que els temps són apocalíptics. Moments taxatius que ens obliguen a triar entre el retorn a la caverna o la promesa (en sentit tràgic) de la victòria del capitalisme. De nou se’ns anuncia una “crisi definitiva”; res tornarà a ser com abans. No sé si és cert, encara que és veritat que…

Plou sobre Europa. Plou molt i a tot arreu i no para de ploure. El negre batalló de la lliura empresa s’endinsa a la plana empastifada amb dolls d’aigua pestilent. La terra inculta està negada, però també les ciutats i els conrreus, els monuments i les biblioteques són submergits sota tones de litres d’aigua per metre quadrat. Però plou tant que les llàgrimes no tenen sentit, ja que les ànimes dels poderosos han triat mostrar-se indiferents a tant espant, insensibles a tanta pena. I això que les víctimes es compten per centenars de milers. Milions vaguen esmaperduts per l’escenari irreconeixible de la vella civilització: Europa.

Els fronts de borrasques carregats d’aiguats bíblics amenacen les terres i les gents d’Europa. Diluvis arribats de tots els punts cardinals. Alguns criden a la política: més democràcia o més líders. Però la resposta dels dirigents (dels gestors?), de la classe política, és mediocre, “llançats com per la tempesta a una doctrina qualsevol se’ls hi aferren com a una roca” (Ciceró). I tots els governs són coaccionats a emprendre les mateixes mesures. La socialdemocràcia, se la fa fora del poder i de les reflexions de com fer front a la situació: els mercats es poden rescatar, però no intervenir i cal austeritat i no despesa, són mantres d’obligat compliment. Els governs de dretes, elegits democràticament pel pes de “l’amenaça”, tant se fa si més tecnòcrates o menys, apliquen receptes d’aroma, condiments i substància de poder financer. Sense que aquesta plutocràcia hagi de fer front a cap resistència democràtica; els mercats manen. És aquesta una estratègia deliberada? És la voluntat de treure el màxim partit a una conjuntura concreta de crisi per reorientar el sistema? Potser sí. Tal vegada som davant d’una victòria per molt temps del capitalisme sense contrapoders, impune, sense alternatives. La victòria d’un capitalisme forassenyat, salvatge i sense rostre humà. Un èxit que no s’estan d’exhibir de manera impúdica capitosts neoliberals de tota mena o mandarins abanderats de la competència més ferotge. I és que podem buscar els mals dels europeus en costes llunyanes, deserts perduts o més enllà de grans muralles, però també podem mirar molt més aprop de casa. Només cal fixar-se, per exemple, en el competent i poc original President de la Generalitat, com fa bandera de la seva eficàcia i responsabilitat –de fer el que s’ha de fer- al mateix temps que proclama la seva fe ultraliberal i apel.la al sentit de país per sortir de la crisi.

Fe publicitada en els altaveus dels mitjans de comunicació, altaveus de la “Línia General”. Com la majoria d’aquests adoradors del mercat són cristians, si més no de formació, em pregunto si no seran sensibles a les paraules de Sant Pere, “Déu perdona els humils, però resisteix als superbs”.

Però què queda del pensament europeu? Què queda del que hem fet bé els europeus? Perquè al contrari que una reconeguda sex símbol del cinema en blanc i negre (Mae West): els europeus quan són dolents són molt dolents, però quan són bons són millors. Vull dir que no és petit èxit restringir la religió a l’àmbit privat, fer-la fora del poder polític; posar les llibertats individuals a la base del model polític democràtic; imaginar un sistema que redueixi les diferències entre la gent com a garantia de societats més justes. En definitiva, convertir els súbdits en ciutadans. Ja sé que alguns pensen que els “Estats no poden fer la felicitat de les persones”, però sí les poden portar a ser profundament infelices.

Ara per ara, no sembla que les altres cultures ofereixin gran cosa a un món on el benefici ho és tot i l’explotació al límit de gents i recursos, l’únic argument.

Els humors i les virtuts infectades d’occident ofereixen una carn apetitosa a tots aquells pobles que esperaven la seva oportunitat per desfer-se de nosaltres i les nostres “manies democràtiques” i els nostres “capficaments per les llibertats individuals”. La debilitat, la falta d’alè del pensament occidental, és terreny abonat pel retorn dels bàrbars i les seves barbaritats a flor de pell. Tantes altres civilitzacions

42

han patit fins al límit la nostra explotació i menyspreu, que mai han volgut saber gran cosa de la part més honorable dels nostres discursos socials i humanistes. I elles, pel seu compte, ni els han fet, ni els volen per a res. Mai les cultures extraeuropees han superat la categoria de súbdits dedicada als seus pobles. Una gent que només ha estat explotada (també pels seus), oblidada i –en generalmantinguda en la més absoluta ignorància pels poderosos de casa seva. Deia, de nou, Ciceró que “els déus es preocupen de les grans coses i ignoren les petites”, i la gent sempre ha estat molt poca cosa en mans dels poderosos i dels dèspotes orientals o de qualsevol racó del món.

No cal ni dir que el cos que arrossega el carro dels triomfadors és el d’Europa, però no sé si aquest cadàver encara és Europa (com deia Ovidi del cos arrossegat d’Hèctor a les portes de Troia). L’estat del benestar és al peu dels cavalls, per més que no hem d’oblidar que la societat, els procesos històrics, com el mar, tenen moviments alternatius: tan aviat aquest es llença sobre la terra cobrint les roques d’escuma i arribant a l’extrem de la sorra de la platja; com l’onada, al tornar, emprèn la fugida emportant-se les pedres però deixant la platja de nou al descobert.

Tantes cites, explícites o inspiradores, potser fan que aquestes ratlles semblin, més que un text, una “casa de cites”. Afirmació que té la seva referència en un diputat que va definir així la intervenció d’un representat del poble en el Parlament Espanyol. Tan de bo fos en institucions com aquesta on es construís el full de ruta del nostre futur (el de fills i alumnes). Perquè si l’oferta és un model social més dur, injust i mancat d’horitzó, potser que puguem dir la nostra en les maneres més democràtiques que vulgueu. Encara que només sigui per citar, sense immutar-nos, Sèneca: “Capienda rebus in malis praeceps via est”. Aquí teniu una recepta ben diferent a les que estan de moda, perquè: en l’adversitat cal triar la via temerària.p J.C.M.

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 7 - GENER 2012

Autora: María López

43

AGENDA

NÚM. 7 - GENER 2012

Coriolà De William Shakespeare

Teatre Lliure de Montjuïc

Le nozze de Figaro de Mozart

Gran Teatre del Liceu

SALA FABIA PUIGSERVER Gener i febrer de 2012 del 8 de març al 15 d’abril “En part, no se’ns forma per ser uns veritables ciutadans conscients. I en part no se’ns educa, sinó que se’ns condiciona per manipular i crear una opinió. Allò que anomenem opinió pública és una opinió mediàtica creada per l’educació i els mitjans.

Totes dues coses controlades pel poder. (···) Comunicar-se és indispensable. Ens hem d’unir. Actuar d’acord és indispensable. Cadascú, sol, no és res.”

Jose Luis Sampedro

“Una extraordinària al·legoria de la recerca de la felicitat” Comèdia per música en quatre actes. Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra Le mariage de Figaro ou La folle journée (1784) de Pierre Augustin Caron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart.

Estrenada l’1 de maig de 1786 al Burgtheater de Viena.

Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 2 de febrer de 1916.

El mercader de Venècia de William Shakespeare

DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Apolo

De l’1 de febrer al 25 de març

(Sala gran)

Nou de la Rbla. 111 (Barcelona) Divendres 24 de febrer 21:30 h Grup que combina el hip-hop amb melodies i estructures més pròpies del pop, el soul o l’electrònica.

A El mercader de Venècia, com passa tan sovint dins l’obra de William Shakespeare, res no és ben bé el que sembla a primera vista. El muntatge que es podrà veure a la Sala Gran, dirigit per Rafel Duran, està marcat conscientment pel panorama actual i ens situa sense complexos en un context de recessió econòmica.

Estopa

30-40 Livingstone

Palau Sant Jordi

Sergi López i Jorge Picó

dissabte 25 de ferber

Teatre Sagarra 23 de març

44

María

López és una colomenca jove aficionada a la fotografia. És una exploradora encara buscant un punt de reafirmació. És aquesta recerca la que fa atractives les seves propostes, encara provocadores, encara tremoloses, encara amb l’absència de por i amb la il·lusió pròpies de la seva juventut.

Però és també aquesta inquietud la que converteix la seva obra en una promesa que més tard o més d'hora donarà els seus fruits.

Des d'...Ànsia volem desitjar-li la millor de les sorts i animar-la a aprofundir en el seu camí com a artista.p

Autorretrat

Autora: María López

EL NÚMERO 8 D’...ànsia, el tindreu el pròxim mes d’abril en els punts habituals de distribució.

Mentrestant, podeu seguir-nos al blog: http://revista-ansia.blogspot.com

Parlant de retallades... -va començar a dir.

(Per a fer aquesta foto, no hi ha hagut cap despesa addicional per la sanitat pública, les tiretes són reciclades)

Agraïm el suport que hem rebut de les següents entitats patrocinadores:

FUNDACIÓ HOSPITAL DE L’ESPERIT SANT AMPA DE L’INSTITUT NUMÀNCIA

Entitats col·laboradores en la distribució d’...ànsia: - ACP ARAMATEIX, C/ Montserrat, 3-5 - ATENEU POPULAR JULIA ROMERA, C/ Santa Rosa, 18 - BAR JOTA, C/ Major, 6 - BIBLIOTECA CENTRAL DE SANTA COLOMA DE GRAMENET, Jardins de Can Sisteré - BIBLIOTECA SINGUERLÍN, PC de la Sagrada Família - CRJ MAS FONOLLAR, C/ Sant Jeroni, 1-3 - ESCOLA DE MÚSICA MUSICAULA, C/ Mossèn Camil Rossell, 70 - ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA CAN ROIG I TORRES, C/ Rafael Casanova, 5 - FORN 3/4 DE 3, C/ Mossèn Camil Rossell, 54 - LLIBRERIA CARRER MAJOR, C/ Major, 13 - PASTISSERIA GLASS, Plaça de la Vila, 30 - TEATRE SAGARRA, C/ Lluís Companys, 27

http://ansia-revista.blogspot.com