Page 1

núm... 4

` ... ansia REVISTA INDEPENDENT D’ANÀLISI I OPINIÓ

MONOGRÀFIC

CUBA ENTREVISTA

JOSÉ CORBACHO Actor i director de teatre, cinema i televisió

REVISTA GRATUÏTA

SANTA COLOMA DE GRAMENET, GENER 2011


Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’Institut Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó. A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de Batxillerat de l’Institut Numància: Raquel Aguilar Sánchez, Roger Barba Padrós, Sergi Barrantes Verdoy, Irene Fernández Vilasó, Miquel Lacasta Roig, Andrea López Alba, Núria Magallón López, Yáiza Núñez Amela, Pedro Ortiz Pintor, Dídac Ramírez Sánchez, Tanjiba Rahman Rahman, Marc Rodríguez Zarzoso, Diana Rodulfo Tàpies i Adriana Valero Dengra.

Agraïm la inestimable col·laboració per aquest número de les següents persones: Dolores Belenes (Professora de Llengua i Literatura Castellana de l’Institut Numància) Marc Bou (Politòleg i Consultor de la UOC) Víctor Casado (Estudiant d’Enginyeria) Itmar Conesa (Llibreter. Llibreria Carrer Major) Emiliana Corral (Professora de Dibuix de l’Institut Numància) Oriol Corral (Estudiant d’Història i membre del Casal de Cuba i Brigada Julio Antonio Mella) David Fajardo (Llibreter. Llibreria Comix Box) Raquel Galera (Estudiant de Ciències Polítiques) Mar Gil (Professora de Llengua i Literatura Anglesa de l’Institut Numància) Rodolfo Lusson (Músic) Carlos Moreno (Estudiant de Batxillerat) Aida Navas (Estudiant de Dret) Gilberto (Totó) Noriega (Músic) Adel Pereira (Poeta i Artista Visual Cubà) Cristina Vilasó (Treballadora de la Creu Roja)

Les fotografies exposades en aquest número són obra original de l’autora cubana afincada a Barcelona Martha Suau.

El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.

Els articles i l’obra gràfica publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per aquest número.

El Consell de Redacció d’...ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles.

Edita: Institut Numància C/ Prat de la Riba, 118 T. 93 391 20 53 08921 - Santa Coloma de Gramenet Dipòsit Legal B-27072-2010 ISSN 2013-9128

ansia@ya.com


ÍNDEX

NÚM. 4 - GENER 2011

2

EDITORIAL

4

MONOGRÀFIC: CUBA

5 8 10 12

Cuba, Un estat de la qüestió. Raquel Galera Records de Cuba. Emiliana Corral Cuba, EEUU i la resta del món. Aida Navas Lezama Lima y Nicolás Guillén: dos variantes representativas de la poesía cubana. Dolores Belenes

14 16 17 19 20

Música cubana. Gilberto (Totó) Noriega Què dimonis és Cuba? Oriol Corral Breve esbozo de la literatura cubana. Adel Pereira

ENTREVISTA

20 24

La Revolució Cubana, avui. Marc Bou

José Corbacho, actor i director de teatre, cinema i televisió

SECCIONS

24 28 30 32 34 36 40 42 43

Actualitat: Política i xenofòbia Vie de Château Rodamons Música Temes de Ciència Llibres Cinema Xarxes Creació Literària

46

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

48

AGENDA

1


EDITORIAL

NÚM.4 - GENER 2011

P

rimer any, primer aniversari. Ara fa un any començàvem amb la il·lusió de fer una revista a contracorrent. A contracorrent perquè volíem fer una publicació seriosa, cuidant els detalls per a oferir un producte de qualitat. A contracorrent perquè no disposàvem de molts mitjans ni, encara menys, finançament. A contracorrent perquè volíem fer una revista cultural, però atractiva. No sabem si ho hem aconseguit del tot, però sí sé que podem estar molt orgullosos del camí fet. Hem tingut la sort de comptar amb l’entusiasme de tots els que han volgut participar. Divuit redactors han passat pel Consell de Redacció d...ànsia durant aquest any, divuit alumnes de batxillerat que sense cap tipus d’experiència ens han ofert allò que, precísament, necessitava la nostra revista: entusiasme, treball i responsabilitat. Hem tingut la sort de comptar amb el recolzament incondicional de la directora de l’Institut Numància, la Neus Freixa, i amb ella hem pogut aconseguir els mitjans econòmics suficients per a fer realitat el nostre projecte. Els amics que ens han acompanyat per oferir-nos els seus articles són molts i a cadascun dels números publicats podeu comprovar la quantitat i la qualitat de les seves aportacions. Quatre joves fotògrafs ens han ofert la seva obra original per a publicar-la a cadascun dels números. No podem oblidar tampoc la feina seriosa de correcció ortogràfica feta pel professor de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància, Jordi Estany. Per suposat, hem d’agrair l’amabilitat de les persones entrevistades a cada número: el molt honorable Pasqual Maragall, el senyor Joel Joan, mossèn Joan Casanovas i el senyor José Corbacho. Però també hem de comptar amb les moltes persones que ens han fet arribar el seu suport i el seu interés, ja siguin alumnes de l’Institut Numància, professors, professionals i amics de Santa Coloma o d’altres llocs de Catalunya. Ja comptem amb tres patrocinadors i un bon grapat d’empreses col·laboradores en la distribució de la revista. Hem fet la revista que hem volgut i a canvi hen rebut el recolzament i la generositat de molts amics. Feina, molta feina. No ens podem oblidar que darrere de cadascun dels números hi ha molta feina. Hores de planificació, disseny, creació, coordinació, trucades, correus electrònics, maquetació,... i una única recompensa: saber que podríem fer la revista que volíem. Suficient, però vull recordar que tots els que participem en aquesta publicació hi aboquem els nostres esforços sense rebre a canvi cap tipus de remuneració. Ara que corren temps en què pocs distingeixen entre el valor i el preu de les coses, des d’un principi nosaltres teníem clar que el preu de la revista seria zero, però que el seu valor havia de ser molt alt. Volíem fer una revista gratuïta per a distrubuir-la a Santa Coloma de Gramenet i algú va pensar que ens feia falta un curset sobre negocis i marqueting. Però hem estat fidels a la creença que la cultura ha d’estar a l’abast de tothom i que aquesta ciutat mereix publicacions d’aquest tipus. Us ho dèiem al primer número: creiem fermament en Santa Coloma, en les possibilitats culturals d’aquesta ciutat i en la creativitat dels seus ciutadans. Per tant, no tenim més remei que continuar defensant aquestes creences. Per últim, coincidint amb els principis que reivindica el senyor Stéphane Hessel a l’opuscle publicat recentment, Indignez-vous, volem recordar la nostra crida a la insubmissió política. Però també afegim que aquesta insubmissió ha de ser responsable i compromesa. Sabem del valor de la política i en defensem la seva necessitat. Per tant, no tenim més remei que animar a la insubmissió política, a l’activisme, a la crítica i la defensa de la cosa pública (res publica). L’absència de crítica social i política només ens conduirà a la pèrdua del nostres drets com a ciutadans i com a persones. Mantenim aquest compromís i mantindrem el nostre entusiasme mentre els amics continuïn recolzantnos. Gràcies i felicitats a tots.p

2


NÚM. 4 - GENER 2011

Autora: Marha Suau

3


MONOGRÀFIC

NÚM.4 - GENER 2011

E

l passat 18 de desembre, Raúl Castro, en un llarg discurs de dues hores, va anunciar al poble cubà que s’ha de continuar perfeccionant el socialisme. De seguida, la pregunta que se’m va venir al cap és: què entendran els actuals dirigents cubans per “perfeccionar el socialisme”? Significarà continuar mantenint un règim tan admirat fora de Cuba com desgastat i, cada vegada més, rebutjat a l’interior? Perquè, després de més de cinquanta anys de Revolució i socialisme castrista, encara no sabem quin és l’objectiu final d’un sistema que fagocita sense miraments al poble cubà. Cuba és el país del son, de la salsa i del rom, de la Revolució, d’un sistema de salut envejable, dels “paladares”, dels “almendrones” –cotxes americans dels anys 50 convertits en taxis clandestins- conduïts per “boteros”, d’una atractiva arquitectura colonial, dels hotels a la vora d’un mar tropical, de Carpentier i Lezama Lima; però també és el país dels “balseros”, dels dissidents, de les “damas de blanco”, de la doble moneda i el mercat negre, de la “mordida” –suborn que es paga a la policia perquè miri cap a un altre costat-, de les restriccions i la fam que el puré de la “malanga” ja no pot saciar. Nosaltres, els occidentals, hem escoltat moltes vegades en la veu de Pablo Milanés una invitació a lluitar i construir un nou ordre social, a trobar una llibertat que s’apoderi per fi de les desigualtats entre les persones; però els cubans han vist, massa vegades ja, sufocats els seus crits de protesta amb les mateixes cançons i amb la mateixa veu impertorbable de Pablo Milanés ressonant en enormes altaveus. Cuba és, encara avui, un país de llegenda per a molts romàntics occidentals, però va deixar de ser-ho fa molt de temps per tots els que han de viure cada dia la realitat de l’illa. Avui, les vides del cubans ja no se semblen a allò que hauria d’haver estat i, potser, ningú espera ja poder aconseguir-ho. Hi ha moltes coses que ens atrau i d’altres que no entenem. Per això hem convidat a diferents col•laboradors i amics, perquè ens expliquin la seva experiència personal, la seva perspectiva. A tot el que ells us expliquen, jo només voldria afegir un personatge, la Yoani Sánchez -La Havana, 1975-. Estimava i estima el seu país, però, quan encara no tenia els 30 anys, va emigrar a Suïsa. Va marxar de la illa, igual que molts altres cubans perquè no volia que el seu fill tingués el mateix futur que ella. Però hi va tornar amb el seu fill de vuit anys el 2004. El que és curiós és que per a poder entrar en el seu propi país va haver de demostrar amb un bitllet de tornada que només anava de visita. Mentia i s’hi va quedar. És per això que s’autodenomina “insialiada”, perquè des de llavors està tancada en el seu propi país. Però és el seu país i no vol renunciar al desig i al dret a viure allà on troba que és el seu lloc. L’any 2007, la Yoani Sánchez va crear el blog “Generación Y”, blog que està censurat a Cuba des del maig de 2008. Tot i els problemes i la falta de mitjans, fins avui l’ha mantingut actualitzat gràcies a un cert encaparrament personal i en uns desdibuixats somnis en un futur cada vegada més insegur. Neda contracorrent en un món ple de restriccions. Tot i haver guanyat el Premi de Periodisme Ortega i Gasset i que el seu blog ha estat seleccionat com uns dels vint-i-cinc més influents del món per la revista Time, la Yoani Sánchez rebutja l’èxit. No és la fama el que busca. La seva tasca és, senzillament, el resultat de la necessitat de dir el que pensa sobre el país que estima. Un advertiment. No siguem tan simples de creure, des de la nostra confortable Europa, que la seva és una denúncia carregada d’ideologia “contrarrevolucionària i capitalista”. No siguem infantils. La seva és una denúncia de la desigualtat, de la incommensurable distància que ara mateix hi ha entre el carrer i la classe dirigent cubana. Llegir les descripcions que la Yoani Sánchez fa en el seu blog és descobrir el desencant que la quotidianitat llança brutalment a la cara dels cubans a cada moment. Les seves descripcions composen un retrat de la realitat directe i senzill, prenyat d’idees i somnis. La Yoani és una dona valenta, tot i que el seu valor es manifesta d’una manera diferent i, molt probablement, la seva imatge no apareixerà mai en un pòster amb una d’aquelles frases lapidàries que amaguen més del que diuen. “Hay una idea errada de que el valor lleva charreteras, años de cárcel, cicatrices, no la cara lánguida de una mujer tranquila, que no tiene rencor sino preguntas. Esta bloguera frágil, desde su temor, desmiente esos estereotipos cada día”, ha escrit ella. I té raó. El pròxim congrés del Partido Comunista de Cuba (VI Congrés del PCC) serà, segons ha afirmat Raúl Castro, l’últim de la “generación histórica de la Revolución”. Mirant molt més enllà, potser molts cubans estiguin desitjant ja el VII Congrés del PCC, el que podria ser el primer congrés d’una nova generació, una generació que lluiti amb altres armes –altres idees- per aconseguir, a la fi, la tan desitjada llibertat.p

G.F.P.

4

CUBA


CUBA, UN ESTAT DE LA QÜESTIÓ Després de

la Conferència de Berlín de 1884, els Estats Units van decidir fixar la seva atenció sobre el Carib i el Pacífic. Cuba es presentava com una verdadera joia enfront els ulls dels nord-americans gràcies al seu valor econòmic, agrícola i estratègic. La realitat era que, després de la forta crisi política que angoixava el regnat d’Isabel II a Espanya, l’illa es presentava com una “pressa fàcil” per al govern americà.

cada cop mes utòpiques per a la definició del règim i unes relacions exteriors que van venir marcades per la total animadversió als EUA amb conflictes com la coneguda invasió de la Bahía de los Cochinos (l’ abril de 1961) o la Crisi dels míssils ( l’octubre de 1962). La pregunta que es fan milions de persones avui dia és, qui és Fidel? O millor dit, què és Fidel? Després de més de mig segle al poder i dels seus vuitanta quatre anys, Fidel Castro es presenta encara com un dels líders de major incidència dins l’escenari de política internacional. Per a molts, és com un gran déu; per a d’altres, com un dictador.

MONOGRÀFIC

NÚM. 4 - GENER 2011

Una vegada acabada la guerra entre els dos estats (Espanya i Estats Units), es va firmar el tractat de París, que reconeixia la independència cubana i cedia Filipines, Puerto Rico i l’Illa de Guam als EUA. L’imperi espanyol entraria en aquest moment en la coneguda La confrontació Cuba versus Estats Units també seria “crisi del 98” mentre que els EEUU es confirmaria com un tema interessant a tractar. Ha estat, i encara és, a potència mundial i un tema rellevant de exerciria sobre Cuba un El que es considera el país del ron, l’actualitat internacional. paper protector força L’ estratègia del govern important. la salsa i el dòmino, es veu ara nord-americà cap a Cuba sembla estar Després de diversos immers en un projecte de transició, basada en la creença governs encapçalats que els grups de l’illa per militars, Batista va potser encara massa invisible, que que simpatitzen amb les arribar al poder l’any polítiques i els interessos 1933. Va dirigir amb mà té com objectiu obrir el petit camp americans en algun dura la repressió contra moment prendran el els sectors comunistes i d’acció dels cubans. poder amb l’ajuda dels altres moviments obrers. seus associats cubanoAl 1952, després d’un període constituent, Batista va americans del sud de Florida. Serien ells els encarregats donar un cop d’estat i va tornar a ocupar el poder. de fer una transició cap un sistema “democràtic” a Durant aquest període, la majoria de les agències Cuba. nord americanes van aprofitar per enfortir la seva presencia a Cuba, cosa que va suposar una major Com és sabut, la política exterior nord americana, repressió. des de fa quasi bé cinquanta anys, ha imposat un bloqueig econòmic que ha violat el dret de La dictadura acabà el dia en què l’exèrcit de Batista Cuba cap a l’autodeterminació, empitjorant es rendí davant les guerrilles. Va ser el 8 de gener considerablement la vida del poble cubà. El bloqueig de 1959, quan Fidel va entrar a l’Havana enmig de també ha proporcionat una base antiimperialista al demostracions de joia i clamor popular, recolzat règim que ha ajudat, indirectament, a assegurar la pel discurs de la instauració de la democràcia i seva supervivència. la celebració d’eleccions lliures tan aviat com fos possible. El que es considera el país del ron, la salsa i el dòmino, es veu ara immers en un projecte de transició, potser La dictadura de Castro va començar el dia que el encara massa invisible, que té com objectiu obrir el president Urrutia va renunciar a la presidència de petit camp d’acció dels cubans. La realitat amb la Cuba després de ser acusat per Fidel d’obstaculitzar que s’enfronta Fidel ara mateix és un país que exigeix la Revolució, desunir el govern i servir als interessos canvis polítics i econòmics. dels Estats Units d’Amèrica. Raúl Castro ha eliminat la prohibició de comprar És a partir de l’arribada de Fidel al poder quan el país mòbils, ordinadors, electrodomèstics, així com d’altres es veurà ficat en un procés d’acostament al bloc subministres i maquinària agrícola. És veritat que el comunista, tindrà un deteriorament de la política número dos ha eliminat els límits salarials estatals i social i econòmica amb uns plans quinquennals, idees està disposat a suavitzar les exigències per a permetre

5


MONOGRÀFIC

NÚM.4 - GENER 2011

elevar el nombre d’autònoms. Ha començat, també, a distribuir entre els pagesos grans proporcions de terra estatal sense cultivar, la major part de les quals estaven disponibles a causa de la dràstica disminució de la industria del sucre. Però no oblidem que Raúl Castro mantindrà el seu propi estil de govern limitant la freqüència de les manifestacions polítiques que obstaculitzin les rutines laborals. El més probable és que els dirigents cubans adoptin alguna variant del model vietnamita o xinès que tan admira Raúl. Aquest model portaria els cubans cap a una economia capitalista de lliure mercat sota la direcció d’un estat autocràtic de partit únic, i a més controlat en la seva majoria per l’exèrcit. De fet, la base material per arribar a un model d’aquest tipus ja existeix, si tenim en compte el paper dominant en l’economia per part de les Forces Armades Cubanes (sobretot des de la caiguda de la Unió Soviètica als anys noranta). Des de la perspectiva dels mitjans acadèmics, es parla de repensar el socialisme cubà, de la urgència d’introduir reformes econòmiques i obrir majors espais de participació política. Ens trobem en el punt decisiu abans de fer el pas endavant. Com l’atleta que agafa aire abans d’engegar a córrer, com l’ocell que obre les seves ales abans de volar. Cuba aspira al canvi. Un canvi potser no massa ben vist pels seus veïns capitalistes com ara els EUA, però sí vist com un alliberament: l’eliminació de la repressió abassegadora, un “stop” als patrons de repressió castristes i un foment de la comunitat procliu a la reconciliació i disposada a ajudar al desenvolupament de l’ illa. Un altre punt important que hem de destacar és el de l’oposició. En els últims temps hi ha hagut un increment en la separació en dos bàndols de la població cubana: els favorables al règim i els opositors. Es destaquen com a fets rellevants el nombre de manifestacions de les “Damas de blanco” (la majoria dones i filles de dissidents cubans). Un bon exemple d’aquestes manifestacions va ser la que va tenir lloc l’any 2005 quan dues-centes afiliades a la federació de dones urbanes van sortir als carrer de l’Havana el dia que tenia lloc el segon aniversari de les detencions d’opositors al règim el març del 2003. Resumint. El panorama polític sembla limitar-se en tres punt de vista: dos d’ells donen suport a l’existència d’un Estat de partit únic encara que diferint entre sí en el tema de fins a quin punt s’ha d’obrir Cuba enfront una economia de mercat; un tercer punt de vista (majoritari sobretot entre intel•lectuals i acadèmics) dona suport a la liberalització i la democratització

6

de la societat, però dins del context d’un gir cap al mercat neoliberal. De totes maneres, tot i que el sentiment cubà que dóna suport al capitalisme s’incrementa dia a dia, podem afirmar que la majoria de la població cubana no dóna ni donaria suport a certes idees capitalistes, sinó que tal població seguirà defensant feroçment la salut, l’educació i altres serveis socials públics i gratuïts que van conquistar durant els primers anys de la revolució. Però, quina és la realitat de fons dins de la coneguda lluita política? Què és el que preocupa als cubans realment? La veritat, la gran qüestió que preocupa als cubans, és com arribar a finals de mes tenint en compte que la mitjana salarial ronda els 20 dòlars mensuals. Viure es converteix quasi en una odissea. Aquest fet impulsa que molts cubans portin una segona vida, una vida en què les circumstàncies s’alien per donar ales a un mercat paral•lel i a una economia submergida en la qual el poble practica l’inevitable esport de “resoldre”. Sense cap dubte, el dia que el nen pobre de família rica, d’educació espartana i exigent, va anunciar que ja no fumava els seus “legendarios puros”, el dia que va dir que “el modelo cubano no nos sirve ni a nosotros”, quedarà gravat en la memòria de milers de cubans. Per alguns això va significar la caiguda del seu major somni; per a d’altres va resultar una gran alegria (per fi el malson tenia una fita pròxima). Encara que des del govern cubà s’ha deixat ben clar que la “unitat de la revolució és sagrada”, la realitat és que molts cubans tenen l’esperança que aquesta unitat “sagrada” trenqui en el ja necessari, i esmentat anteriorment, sistema econòmic. Absoldrà la història Fidel? No hi ha una resposta clara per a aquest tema. Des del meu punt de vista, Fidel ha estat i serà un líder innegable de la història. Sota el meu punt de vista, si hem de fer una breu reflexió sobre la realitat cubana, no estaria malament esmentar la paraula congelació, fer referència al procés d’espera en el qual es troben actualment els cubans. Cuba espera que arribi el dia en què els presos polítics surtin lliures, espera que es celebrin noves eleccions pluralistes i comenci la reconstrucció material i moral d’una societat empobrida, una societat amb ganes de repensar el socialisme, amb bona voluntat d’allunyar-se de la romàntica utopia i amb la intenció d’abraçar una consonant llibertat.p

Raquel Galera Estudiant de Ciències Polítiques


MONOGRÀFIC

NÚM. 4 - GENER 2011

Autora: Marha Suau

7


MONOGRÀFIC

NÚM.4 - GENER 2011

8

RECORDS DE CUBA Tot era i no era.

Portàvem adreces de dues persones que havíem de saludar: una dona que treballava al departament Necessito ajuda. Començar a “ re-viatjar” treient del de cultura del govern cubà i un cineasta format a calaix les fotos no m’ ajuda, ja que tot i creure en el Cuba, que, havent estudiat posteriorment a Nova poder de les imatges no vull caure en el més fàcil York, va optar per tornar al seu país, tot i el període que seria recordar gradualment aquells dies d’agost especial. La dona ens va rebre de seguida i ens va ajudant-me d’unes instantànies. No. Vull veure que és acompanyar en alguns moments donant-nos una el que queda 18 anys després. visió molt oficialista de la situació. Era molt amable, desinteressada i fidelista, però el seu fill es deia Ángel El que explicaré no són més que anècdotes, vivències Onassis!!!! Les infermeres i metges que la van atendre del que no està oblidat, potser grans històries vistes en el moment del part, contrariats, no entenien des de la distància. que li posés aquest nom Quan vam marxar, com a mostra capitalista al seu fill. Quan Tot era i no era. No era vam marxar, com a mostra un viatge turístic “per se”. d’agraïment, vam comprar d’agraïment, vam comprar Ens havíem adreçat al unes sabates per al seu fill, casal d’amistat Cuba/ unes sabates per al seu fill, a les a les botigues de turistes. Catalunya, per no caure Per conèixer el número en el parany del tour- botigues de turistes. Per conèixer de peu, ens va donar un operador. Però nosaltres dibuix de la planta del peu erem europeus i anàvem a el número de peu, ens va donar resseguida amb el nom Cuba la setmana després Angel Onassis en diagonal de la celebració dels Jocs un dibuix de la planta del peu al mig de la figura. Aquesta Olímpics de Barcelona plantilla, la tenim penjada l’any 1992. Erem turistes, a resseguida amb el nom Ángel i emmarcada a casa. contracor, però turistes en Enteneu el perquè del tot el fons. Paul Bowles deia Onassis en diagonal al mig de la era i no era? que el turista és aquell que sap que tornarà. Sí figura. Aquesta plantilla, la tenim El cineasta va ser molt que vam tornar, si més no, correcte, afí al règim i físicament. Hi havia alguna penjada i emmarcada a casa. sense cap traça de caure cosa dins nostre que ens en el món de l’“Ángel deia que Cuba es quedaria amb un bocinet de Onassisme”. És el país de la paraula!! Quan visitaves nosaltres, perquè en el fons havíem anat a estimar-la. algú sabies que el tema principal era la situació a Cuba i el període especial, les sessions podien arribar Avió aircubana. Viatge singular. A mig camí entre el fins a tres hores. I així vam passar potser tres hores a caos i l’ordre, les hostesses jugaven a daus i cartes casa seva parlant tranquils en un estat d’aturada del amb els passatgers en el terra del passadís de temps. l’avió entre les fileres de seients. Converses en una modulació força alta que omplien l’espai estèril del Ser turista en període especial significava mitjà de transport aeri. Tots els passatgers convidats a independència zero. Autopistes on la gent caminava passar per la cabina del pilot. Diferent per començar, a falta de transport. Autopistes travessades per oi? vaques (no és una al•lucinació). Lloguer de cotxe sí, pero benzina no. Era realment difícil poder-hi accedir. Primera impressió: semblava el decorat d’una En una de les nostres incursions per l’illa, anàvem pel•lícula de Coppola (de fet ell mateix va organitzar malament de benzina i va caldre trucar al delegat una escola de cinema a Cuba , mundialment del govern en el poble que ens havíem aturat per coneguda). Semblava que s’hagués aturat el temps. poder aconseguir el que necessitàvem. Si ho penses Cotxes americans restes de l’antic règim, que han amb distància, potser ha estat un dels països amb conegut el “tunning” molt abans que existís. No us una política ecològica i de reciclatge més severa, tot imagineu una avinguda plena de cotxes, no, estic i que forçada. Tot era reciclat. Les televisions cubanes parlant de pocs vehicles, guanyant amb diferència donaven programes de com reciclar sabates, per la bicicleta com a mitjà de transport de més de tres exemple, i de tot tipus d’objectes necessaris per a persones. sobreviure. Eren autèntics manuals de reciclatge i creativitat. Us ben asseguro que el vi de flors elaborat


NÚM. 4 - GENER 2011

Autora: Marha Suau per un grup de joves a Santiago, que vam provar unes quantes nits, no us deixaria indiferent. Natura. Això sí que era i només era. Boscos tropicals en els quals de cop i volta, com si d’un altaveu es tractés, el cant d’uns animals no identificats va omplir tot el nostre voltant. Cada cinc minuts tornàvem a sentir aquells cants que augmentaven a poc a poc. Carreteres “envaïdes” per crancs gegants, vermellosos, que canviaven de territori. No podíem fer res més que trepitjar-los. El color de la terra, roja, el color dels arbres, verd com mai l’havíem vist abans, el color del cel, brillant. Ja a punt de marxar. “Sant Pancraci” va protagonitzar l’ episodi que us explico a continuació. La dona de l’ajuntament a demanda nostra ens va acompanyar a visitar el taller d’un escultor força famós. Treballava la fusta de manera delicada, però les seves escultures mostraven força. Quina desgràcia. L’escultor va creure que li volíem comprar una de les seves peces, però no va ser així. Aguantant la porta del carrer, i mentre estàvem observant les escultures, una figura sobresortia en l’ambient del taller. També era de fusta, pintada, vella i oblidada, obligada només a aguantar la porta. Era una peça de talla de fusta excel•lent. Quina vergonya demanar-li si estava en venda! Es podia ofendre. No li vam comentar res. La peça ens havia arribat a l’ ànima. Volíem un san Pancraci. En un país oficialment sense inclinacions religioses, les imatges de Sants eren el més habitual... Aquí va començar una batalla contra el temps per

aconseguir un Sant Pancraci. Durant dues hores, amb les maletes ja preparades, cotxes que sortien del no-res, ens oferien Sant Pancracis de molts tipus a la porta de l’hotel, però tots eren de plàstic pintat. Cap d’aquells, feia ombra al nostre, al que havíem vist. No teníem ni idea d’on sortia tota aquella gent oferint-nos aquelles figures. Finalment, vam anar a parar a una casa particular on una senyora ja gran es ventava a l’ombra. La persona que ens havia acompanyat fins a la casa es va dirigir a la senyora i li va demanar el seu Sant Pancraci. El va agafar, i immediatament la senyora es va posar dreta i el va tornar a posar al seu lloc. No hi donàvem crèdit. El senyor era el seu fill i li estava demanant que vengués el seu Santet a uns turistes per uns quants dòlars. La senyora ni s’ho va pensar. No. Aquell fragment de fusta significava molt per a ella. Tot era i no era. Santeria i religió. Nosaltres vam marxar i se sentia com encara es discutien sobre el valor d’ aquell Sant Pancraci. Anècdotes que omplen una part del cor dels que les pateixen. Marxem de Cuba amb l’ai al cor. Som conscients que potser li queda poc a la Cuba que nosaltres buscàvem. Comandante : “Ponga orden!!!” No deixi de posar ordre. No ho està fent tan malament. Llàstima que no el deixin prosperar. p

Emiliana Corral Professora de Dibuix

9


MONOGRÀFIC

NÚM.4 - GENER 2011

10

CUBA, E.U.A. I LA RESTA DEL MÓN L

’embargament és el gran llast que arrossega Cuba a l’actualitat. Per poder entendre aquest problema i determinar-ne la legalitat o il•legalitat, en farem, primerament, una petita anàlisi i així saber en què consisteix.

- En el Capítol II, com a Ajuda a una Cuba Lliure i Independent, s’implanten una sèrie de requisits de subordinat compliment per a l’alçament del bloqueig. Entre aquests requisits trobem la desaparició de les institucions, els dirigents i l’organització política actual i les transformacions econòmiques que portin el país a una economia de mercat plena (segons Estats Units); i la devolució de totes les propietats nacionalitzades a partir de l’1 de gener de 1959, sense possibilitat de negociació o indemnització.

L’embargament comercial, econòmic i financer de Cuba comença l’any 1962 com a resposta a les expropiacions, per part de Cuba, de propietats de ciutadans i companyies nord-americanes a l’illa. Posteriorment, al 1992, amb la Cuban Democracy Act (també coneguda com “Llei Torricelli”) i el 1996 amb - En el Capítol III, sota el nom de Protecció dels drets de la Cuban Liberty and Democratic Solidarity Act (“Llei propietat dels nacionals nord-americans, s’estableix el Helms-Burton”), aquestes permís dels nacionals nordmesures que conformaven Malgrat conèixer-se la il•legalitat americans a portar davant l’embargament es van de les corts dels Estats endurir considerablement. d’aquest embargament i de les Units tot estranger que trafiqui amb “propietats La primera de les lleis moltes declaracions i resolucions nord-americanes” a mencionades, la Llei Cuba (entenent aquestes Torricelli, va instaurar dues en contra, tant de l’Assemblea propietats com totes sancions fonamentals: aquelles confiscades General de la ONU com de la pel govern revolucionari, - Primer, la de prohibir el després de l’1 de gener de comerç de les subsidiàries OEA, aquest perdura des de fa 1959). de companyies dels Estats Units establertes en més de 40 anys. De tal manera, a tots tercers països amb Cuba. aquells als quals se’ls pugui La supressió del comerç amb les subsidiàries, en el portar davant les corts, se’ls pot també denegar el moment en què va ser aplicada, va suposar una visat o excloure del territori dels Estats Units, segons el reducció del mercat internacional, que per a Cuba Capítol IV titulat “Exclusió de determinats estrangers”. ja estava molt reduït per totes les altres mesures del bloqueig (tant les importacions als E.E.U.U. de Com podem observar avui dia, aquestes lleis que productes provinents de Cuba com les exportacions hem analitzat molt superficialment són d’obligat de productes nord-americans cap a Cuba). compliment a Cuba, però són aquestes normes ajustades a Dret Internacional Públic? O, el que és - Segon, la de prohibir als vaixells amb propòsits el mateix, malgrat la seva aplicació, és jurídicament comercials, l’atracament als ports dels Estats Units possible la imposició del bloqueig contra Cuba per durant els 180 dies següents a la data d’haver part dels Estats Units? abandonat el port cubà. Aquesta sanció contra els vaixells que participen en el comerç amb Cuba La resposta a aquestes preguntes és indiscutiblement buscava, òbviament, impedir l’assegurament dels negativa: des d’un punt de vista jurídic és inacceptable subministres i obstaculitzar encara més la venda de aquesta situació, ja que és contrària a Dret. les exportacions al mercat internacional. Per poder realitzar aquesta categòrica afirmació, La segona de les llei, la Llei Helms-Burton, imposa com ens basem en alguns dels principis generals del dret a sancions a destacar: (una de les fonts del Dret Internacional Públic, segons l’art. 38.1 de l’Estatut del Tribunal Internacional - En el Capítol I, sota la rúbrica d’Enfortiment de les de Justícia), que es formulen a l’art. 2 de la Carta sancions internacionals contra el Govern de Castro, de la Organització de les Nacions Unides i que, l’establiment d’un bloqueig internacional obligatori posteriorment, es desenvolupen a la Resolució 2.625 en el Consell de Seguretat de la ONU i l’oposició a la (XXV) de l’Assemblea General de les Nacions Unides, seva entrada a institucions financeres internacionals. introduint també dos principis no recollits a la Carta.


Els principis generals, recollits en aquesta Resolució, que es vulneren amb l’embargament són tres: - El principi relatiu a l’obligació de no intervenir als assumptes que són de la jurisdicció interna dels Estats: aquest principi recull la idea que, qualsevol forma d’ingerència o intervenció en un Estat, per part d’un altre Estat, sobre la personalitat d’aquest o dels elements polítics, econòmics i culturals que el constitueixen, són violacions del Dret Internacional. - Tot Estat té el dret inalienable d’escollir el seu sistema polític, econòmic, social i cultural sense ingerència en cap forma per part de cap altre Estat. - El principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles: aquest principi implica que tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret.

El principi de la igualtat sobirana dels Estats: aquest concepte d’igualtat sobirana comprèn, entre altres coses, que cada Estat gaudeix dels drets inherents a la plena sobirania, que cada Estat té el deure de respectar la personalitat dels altres Estats, que la integritat territorial i la independència política de l’Estat són inviolables i que cada Estat té el dret a escollir i a portar cap endavant lliurement el seu sistema polític, social, econòmic i cultural. Malgrat conèixer-se la il•legalitat d’aquest embargament i de les moltes declaracions i resolucions en contra, tant de l’Assemblea General de la ONU com de la OEA, per exemple, aquest perdura des de fa més de 40 anys i, en vista de la seva actual renovació, en perdurarà alguns més.

MONOGRÀFIC

NÚM. 4 - GENER 2011

Comprovem així que aquesta pràctica no és més que una de les moltes demostracions de fins a quin punt té poder la major potència del món i fins a quin punt és capaç d’exercir-lo.p

Aida Navas Castillo Estudiant de Dret

Autora: Marha Suau

11


MONOGRÀFIC

NÚM.4 - GENER 2011

LEZAMA LIMA Y NICOLÁS GUILLÉN: DOS VARIANTES REPRESENTATIVAS DE LA POESÍA CUBANA Para intentar acercarnos a estos poetas debemos

partir de un hecho imposible de olvidar: Cuba es una sociedad multirracial en la que se mezcla, •Subjetividad y expresividad mediante un castellano fundamentalmente, la cultura española de raíz “deformado”. colonizadora ocasionada por el bum azucarero del •Estimulación de la etnia los siglos XVII y XVIII. Nicolás Guillén (popular, negra frente a la blanca. José Lezama Lima (19101976) y Nicolás Guillén (1902-1976), los dos poetas cubanos más conocidos del siglo XX, fueron dos personalidades extremadamente distintas. A primera vista, se podría pensar que la raíz de estas diferencias radicaría en la pertenencia a diferentes etnias: la hispanocriolla, en el primer caso y la afrocubana, en el segundo.

mulato, comprometido) y José Lezama Lima (elitista, lúdico, occidental y cosmopolita) constituyen dos variantes igualmente representativas de la cubanidad: una cultura heterogénea con elementos negros e hispanocriollos que se

•Mezcla de estrofas afromusicales (son, rumba) con el romance hispánico. •Ritmos basados en versos esdrújulos y agudos (serembó, yambó, yambambé), utilización de repeticiones de palabras asemánticas que sólo por su sonido se asocia a la africanía (ajuma, acuémeme, tamba).

Nicolás Guillén es el máximo representante de complementan. la llamada “poesía negra” que, a su vez, constituía una enorme renovación de la poesía cubana e hispanoamericana. No dejaba de ser una variante del vanguardismo, cercana de alguna forma a García Lorca. Frente a él, un modernismo que no podemos olvidar tuvo su origen en Hispanoamérica con Rubén Darío, representado por Lezama Lima y que ya resultaba algo obsoleto.

Lezama Lima no rechazó la poesía afro como manifestación racista, sencillamente no consideraba estas expresiones culturales de origen africano un elemento constitutivo de la cultura nacional cubana. Esta última, para él, era una continuación de la cultura occidental blanca, universal. La sensibilidad negra, en cambio, según Lezama significaba lo marginal, lo excéntrico, lo superficial.

Nada mejor para ejemplificarlo que leer un fragmento del poema “Canto negro” perteneciente a Sóngoro Cosongo (1931) de Nicolás Guillén:

Así, en el poema “A la frialdad” (título altamente significativo) que podemos encontrar en su Poesía completa (1970), vemos una poética cercana a Góngora y Quevedo por su barroquismo, donde predominan los conceptos metafóricos en torno a la muerte; sin dejar de lado una suave musicalidad modernista conseguida con las aliteraciones de los fonemas consonánticos /s/ y /r/ (“la esencia que no se advierte/suele ser la más impura”):

“…El negro canta y se ajuma, El negro se ajuma y canta, El negro canta y se va. Acuémeme serembó, Aé Yambó, Aé Tamba, tamba, tamba, tamba, Tamba del negro que tumba; Tumba del negro, caramba, Caramba, el negro tumba: ¡yamba, yambó, yambambé´”

12

Algunas de sus características principales podemos resumirlas en:

“El sueño que se apresura no es el mismo que revierte. La muerte cuando es la muerte, pierde la boca madura.


La esencia que no se advierte Suele ser la más impura. El amarillo en la muerte, Seda es contra la natura…” Guillén nunca compitió con la erudición de Lezama, puesto que conocía tanto como éste la cultura occidental. Tampoco podemos afirmar que su etnia africana le marcara en la forma de poetizar. Fue, más bien, la dimensión social, la crisis económica, lo que que le acercó a un grupo castigado, marginado y, de ahí, su interés por esta cultura. Mientras que Lezama Lima sintió siempre su orgullo de pertenecer a la “mayoría criolla blanca” de la isla. Nicolás Guillén (popular, mulato, comprometido) y José Lezama Lima (elitista, lúdico, occidental y cosmopolita) constituyen dos variantes igualmente representativas de la cubanidad: una cultura heterogénea con elementos negros e hispanocriollos que se complementan. Dos caras de una misma moneda: la poesía cubana en el siglo XX tuvo el privilegio de contar con estos dos poetas que, aunque se ignoraron literariamente, no dudaban en reunirse regularmente ante una buena degustación culinaria. Cuba, país de ritmos y sones, deja espacio para las bellas y silenciosas poesías de la vida, como nos

muestra Nicolás Guillén: “¡De qué callada manera Se me adentra usted sonriendo, Como si yo fuera la primavera! ¡Yo, muriendo! Y de qué modo sutil me derramó en la camisa todas las flores de abril. ¿Quién le dijo que yo era Risa siempre, nunca llanto, Como si fuera la primavera? ¡No soy tanto!

MONOGRÀFIC

NÚM. 4 - GENER 2011

En cambio, ¡Qué espiritual Que usted me brinde una rosa De su rosal principal! De qué callada manera Se me adentra usted sonriendo, Como si fuera la primavera ¡Yo, muriendo!"p

Dolores Belenes Professora de Llengua i Literatura Castellana

Autora: Marha Suau

13


MONOGRÀFIC

NÚM.4 - GENER 2011

LA REVOLUCIÓ CUBANA, AVUI A

mb la caiguda del mur de Berlín, el desmembrament de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i la fi de la Guerra Freda, molts van pensar, potser imbuïts per un excés d’optimisme, que la democràcia liberal i els drets humans s’estendrien per tots els racons del planeta, com si es tractés d’una taca d’oli. Després de dues dècades, observem amb consternació que ni els drets polítics ni les llibertats civils fonamentals es troben garantits en la majoria d’estats. Per molt que es vulgui disfressar, Cuba és un d’aquests estats on es governa d’esquena a la població i sense la legitimitat de les urnes. Determinats cercles polítics i intel•lectuals d’esquerres han defensat a ultrança la revolució cubana i la figura carismàtica del seu líder, Fidel Castro. Una defensa del tot incomprensible si es té en compte la situació dels drets humans a l’illa. Organitzacions internacionals com Amnistia Internacional i Human Rights Watch porten anys denunciant la maquinària repressora del castrisme i l’empresonament de persones pel sol fet de criticar

14

el govern o manifestar-se pacíficament per exigir més llibertats. L’eficàcia a silenciar les veus discrepants ha generat un clima de temor i ansietat que ha empès les cubanes i cubans a decantar-se per l’autocensura. I és que són conscients que la contrarevolució es castiga, mentre que la delació es premia. No obstant això, el 2010 serà recordat per la mort del dissident cubà Orlando Zapata després d’una vaga de fam de més de vuitanta dies en la qual demanava l’alliberament de tots els presos polítics. Un segon dissident, Guillermo Fariñas, també ha seguit una vaga de fam per tal de pressionar el govern, un desafiament que, a part de posar en risc la seva vida, l’ha fet mereixedor del premi Sájarov per la llibertat de consciència que atorga anualment el Parlament Europeu. Tant l’un com l’altre s’han convertit en símbols de la resistència al règim castrista i han personificat el clam a favor dels drets humans. Forçat per les crítiques internacionals i gràcies també a la mediació de l’Església i el govern espanyol, el

Autora: Marha Suau


règim cubà ha alliberat un bon grapat de dissidents polítics. Però aquesta notícia aparentment bona no ho és del tot. Els alliberats, juntament amb les seves famílies, han hagut d’exiliar-se, és a dir, han hagut d’abandonar la seva pàtria per aconseguir la llibertat. Per aquest motiu, alguns analistes prefereixen parlar de desterrament enlloc d’alliberament. Convé recordar que l’emigració de la dissidència cubana, principalment als Estats Units, ha aplanat des de sempre el camí perquè el castrisme hagi pogut governar més fèrriament i amb menys fissures a casa.

pitjors crisis econòmiques i financeres de la seva història revolucionària, equiparable al període especial dels anys noranta quan, a causa del col•lapse de l’URSS, l’illa perd les seves fonts de finançament i els principals mercats d’exportació i importació. I tot indica que l’excessiva intervenció de l’estat en l’economia està empitjorant encara més la situació. Fins i tot el propi Fidel Castro ha afirmat recentment que «el modelo cubano ya no funciona ni siquiera para nosotros». Amb aquesta dura sentència, el líder octogenari beneïa les reformes estructurals que el seu germà i actual President, Raúl Castro, està tirant endavant.

MONOGRÀFIC

NÚM. 4 - GENER 2011

Per tant, amb aquesta nova dispersió geogràfica de la dissidència la pressió social interna a favor del L’eliminació a mig termini de més d’un milió de canvi polític es debilita. L’alliberament ha solucionat llocs de treball del sector públic és probablement situacions individuals, però no ha solucionat el la mesura més dràstica i xocant. Per absorbir part problema de fons: la d’aquesta força de treball, legislació draconiana i El model d’estat cubà, caracteritzat el govern estimularà el la falta de drets i llibertats cuentapropismo, és a a Cuba continuen per la planificació econòmica, dir, el treball per compte inalterables. En altres pròpia. Sense renunciar a paraules, no hi ha cap les regulacions excessives, el la regulació de l’activitat garantia que faci pensar econòmica, el govern que el règim castrista no dirigisme a ultrança i el control es veu obligat a donar actuarà com fins ara, això un major protagonisme és, detenint i empresonant jeràrquic de la societat a través a la iniciativa privada a persones per expressar la través de la concessió de seva oposició al govern o del partit únic, està esgotat. permisos per tal que els per exigir més pluralisme seus ciutadans i ciutadanes polític. L’alliberament, puguin obrir comerços com s’ha demostrat en el passat, és més una neteja i altres negocis i prestar alguns serveis. D’aquesta d’imatge que un gest sincer que les coses canviaran manera, el govern entona el mea culpa i reconeix a millor en el futur. que “papá estado” no pot, per si mateix, solucionar tots i cadascun dels problemes de la gent i del La supervivència de la dictadura cubana també país. I és que els estats necessiten de l’esforç i la s’explica per l’escassa implicació dels països creativitat de la seva gent, i la gent necessita d’estats llatinoamericans a democratitzar l’illa i per responsables i eficaços en l’exercici de les seves l’embargament comercial, econòmic i financer dels funcions i que, alhora, siguin respectuosos amb els Estats Units. Algunes democràcies de la regió, com seus drets i llibertats fonamentals. Brasil o Xile, han optat per no immiscuir-se en els assumptes interns de l’illa mentre que d’altres, com El model d’estat cubà, caracteritzat per la planificació Veneçuela o Bolívia, sí que han donat darrerament econòmica, les regulacions excessives, el dirigisme a un suport sense pal•liatius al castrisme. Més enllà de ultrança i el control jeràrquic de la societat a través matisos, l’única cosa certa és que no hi ha hagut del partit únic, està esgotat. Les reformes que s’estan intents seriosos per part dels països veïns per promoure iniciant il•lustren la constatació que tot sistema una transició tranquil•la a Cuba. I l’embargament polític, si vol perdurar en el temps, ha de combinar nord-americà no només no ha aconseguit asfixiar la presència d’un estat responsable amb les forces el castrisme, sinó que ha contribuït activament a del mercat i la capacitat emprenedora d’homes i exacerbar el nacionalisme cubà i el seu victimisme. dones. Però aquest equilibri serà inestable si Cuba no De fet, es podria afirmar que l’embargament només l’acompanya d’una obertura política i d’una defensa ha servit com a excusa per captar el vot dels cubanoinequívoca dels drets humans. I Europa, els Estats Units estatunidencs (per exemple, de la comunitat cubana i, sobretot, Amèrica Llatina hi tenen un paper clau.p que resideix a Miami).

Marc Bou i Novensà A part d’això, Cuba està travessant una de les seves

Politòleg i Consultor de la UOC

15


MONOGRÀFIC

NÚM.4 - GENER 2011

LA MÚSICA CUBANA l

a música cubana nace a mediados del siglo XVIII, aunque no es hasta el siglo XIX su formalización. La música cubana, como en el caso de la música de otros países, consta de dos elementos: la música folclórica y la popular, ambas con un desarrollo y valor importantísimo en muchas de las músicas que internacionalmente se ejecutan hoy en día.

Con la colonización española y la trata negrera, surge la música afrocubana. Este último será el elemento que más ha influido en la música folclórica popular cubana, mezcla de estas dos culturas musicales.

la rumba y la conga, viajaron por todo el mundo popularizando a nivel internacional estos géneros. Recordemos que compositores como Gonzalo Roig (1890-1970) con la opereta “Cecilia Valdés” y “Quiéreme mucho”, esta ultima composición mucho más conocida, dieron la vuelta al mundo.

En la actualidad la música Con la colonización cubana es más conocida española y la trata negrera, surge la música internacionalmente por sus boleros, sones o el Latín afrocubana. Este último será el elemento que más Jazz, pero realmente el bolero o el Son cubano son ha influido en la música folclórica popular cubana, dos de los muchos géneros conocidos que conviven mezcla de estas dos culturas musicales. La migración, en la isla. tanto de italianos como de franceses y chinos entre Innumerables son los otros, dio un fuerte impulso En la actualidad la música compositores y músicos. a la música popular. Las Gonzalo Rubalcaba, primeras composiciones cubana es mas conocida Chucho Valdés, Arturo que se conocen creadas Sandoval, Buena vista en la isla son las de internacionalmente por sus social club, Pancho Estevan Salas (1725Céspedes, Gloria Estefan, 1803) y Juan París (1759- boleros, sones o el Latín Jazz, Omara Portuondo, Ibrahím 1845), composiciones de Ferrer, Eliades Ochoa, carácter litúrgico y vocal, pero realmente el bolero o el Son Orichas, Habana abierta, a éstas le sigue la primera Los Van van, Irakere son contradanza titulada “San cubano, son dos de los muchos algunos de los tantos Pascual Bailón” (anónima artistas cubanos que hoy en 1803) y Las contradanzas géneros conocidos que conviven día han sido galardonados de Manuel Saumel (1817por las prestigiosas 1870). en la isla. academias y universidades, por su aporte musical, con La música cubana, por su cadencia y ritmo, se convierte premios como los Grammy o nombramientos como en una de las manifestaciones más contagiosas del doctor Honoris causa en universidades como las de caribe. Es importante añadir la aportación que hizo al Chicago o Nueva York.p jazz estadounidense (ragtime) con la visita a la isla del músico Louis Moreau Gottschalk (1829-1868) quien la Gilberto (Totó) Noriega Músic introdujo en Nueva Orleans. Entre las décadas del 1920 al 1940 el bolero, el chachachá, el son, el son montuno, el mambo,

16


QUÈ DIMONIS ÉS CUBA? P

er tots és conegut que Cuba és una illa, que es Quant a casos que ens toquen de més a prop, per troba al mar Carib i que alguna cosa ha de tenir què no recordar que el model d’alfabetització cubà d’especial ja que de tant en tant surt a la premsa («Yo sí puedo») ha alfabetitzat gairebé 500 persones per qüestions polítiques negatives que, com a a Sevilla. El tercer món donant lliçons d’humanisme mínim, serveixen perquè en coneguem el nom de al primer món, al cor del capitalisme. Uns 800 milions la capital i del president, i perquè ens atrevim a de persones al món són analfabetes, però cal dir fer-ne valoracions. Quin és el paper, en aquest cas, que cap és cubana. Així com de 130 milions de d’aquestes notícies homogènies dirigides al públic nens que no tenen accés a cap tipus d’educació, d’occident? Crear un ideari col•lectiu envers l’illa, cap és cubà. Cuba és el país amb més universitaris que pugui deslegitimar qualsevol proposta política matriculats del món per davant de Finlàndia, Corea que intenti materialitzar o d’altres potències un model d’organització educatives, segons dades social diferent al règim Cuba té tres vegades més de la UNESCO. Cuba té tres sociopolític liberal. vegades més professorat professorat que la resta que la resta d’Amèrica Caldria preguntar-se, Llatina i obté rècords d’aquesta manera, si d’Amèrica Llatina i obté rècords mundials de mestres per coneixem el règim de la càpita. És per això que República Dominicana, mundials de mestres per càpita. essent el 2% de la població el nom i cognoms del seu llatinoamericana Cuba president, o com viu la seva És per això que essent el 2% de la té el 12% de científics. població. Potser la premsa Curioses dades, oi? Mirar ha decidit que nosaltres població llatinoamericana Cuba de contrastar el que diuen no hàgim de saber-ho, i és els mitjans és un exercici per això que ho ignorem. té el 12% de científics. Curioses sa. I sabeu per què? Curiós coneixement tan Doncs perquè un país distant de dues realitats dades, oi? pobre destina el 28,8% del caribenyes tan properes. PIB a l’educació, mentre que l’estat Espanyol en gasta el 4%. Aquí és troba Un altre exemple pot ser el d’Haití. En podem l’explicació. conèixer la capital, però segur que no el nom del president. Això sí, després de la gran catàstrofe Això són Drets Humans, aquells que sempre diuen humanitària, els mitjans de comunicació de massa que Cuba no compleix, però que alhora caldria anar ens van bombardejar amb una informació que ens recordant que Cuba és dels països de tot el continent transmetia el sentiment de culpabilitat i la nostra americà que respecta més els DDHH, a part d’ésser responsabilitat d’haver d’aportar el nostre cop de membre de la comissió de les nacions unides. mà caritatiu. Qui n’ha tornat a parlar? És que ja no és necessària, aquesta caritat? Jo em pregunto com Els Drets Humans és això, garantir l’alimentació entre es pot ser tan cínic d’enviar tones i tones d’ajuda d’altres dels infants, i així ho fa Cuba. De 146 milions humanitària des dels països occidentals i alhora no de nens desnodrits, fixeu-vos quina curiositat, cap suprimir el deute extern que pateixen els haitians. en el món és cubà. O dels dos milions de nens que Quina cara més dura! Com pot ser que després d’un moren a l’any per falta d’aigua potable, cap és any de la catàstrofe, els únics metges que segueixen cubà. Però recordem que tot això no és inventat, són en un país amb disturbis al carrer, amb el frau d’unes dades d’UNICEF, dades tan clares com que Cuba eleccions, amb l’aparició de còlera i la desesperació és el millor país pel desenvolupament de l’infant a col•lectiva, siguin metges cubans? Al peu del canó Amèrica Llatina i que la taxa de desnutrició és de 0%. hi ha exactament 1.295 metges cubans. Curiosament, Podem continuar: 4,7 per mil de mortalitat infantil, són els metges que hi eren abans de la catàstrofe. rècord sanitari que exposa Cuba per sobre de països Molt senzill: és així perquè la solidaritat a Cuba —que europeus o dels mateixos EUA. I per aquells que no caritat— és un pilar pel país, i hom no ajuda per afirmen de l’existència de fam a Cuba, deuen tenir la moralitat sinó per convicció. gran dificultat d’argumentar com Cuba manté una

MONOGRÀFIC

NÚM. 4 - GENER 2011

17


MONOGRÀFIC

NÚM.4 - GENER 2011

18

esperança de vida de 80,2 anys, a nivell de països europeus occidentals, i per sobre de la majoria dels seus veïns. Com s’entén? Amb una explicació molt senzilla, Cuba obté un altre rècord, ésser el país amb més metges per habitant, o com afirma la FAO(ONU), de 1.020 milions d’afamats al món cap és cubà o dels 228 milions de pobres llatinoamericans cap és cubà, ni dels 102 milions d’indigents (CEPAL). Aquestes dades contrastades són una bona bufetada per tots aquells mentiders que afirmen la fam i el caos al país caribeny.

econòmicament la dissidència, castigar l’ovella que va decidir sortir del ramat i endegar un projecte social nou, diferent, sostenible i sobretot igualitari, on cercar la llibertat i la igualtat de tots els cubans. Era el nou repte. Un repte que començava per treure les multinacionals de l’illa, com la petroliera Shell, o les grans companyies sucreres que es lucraven de les riqueses de l’illa. Perquè les coses cal dir-les, la gran majoria del benefici econòmic nacional restava en mans estrangeres. Els diners que es produïen anaven a parar a les butxaques d’empresaris nord-americans o europeus. Cuba va assolir la independència Això, malgrat el bloqueig econòmic (antidemocràtic, política de l’imperi espanyol l’any 1898, però no contrari als DDHH i a la legislació internacional) que va ser fins el triomf de la revolució al gener de 1959 pateix l’illa fa gairebé mig segle i que suposa una que el poble cubà, encapçalat per Fidel Castro, va sagnia monetària i material lluitar per assolir la plena per al país. A l’ONU, 185 sobirania. Perquè no hi ha països és van mostrar El fet que una revolució popular, independència política, contraris i 3 favorables al sense independència bloqueig. La dictadura de amb el suport unànime del econòmica. El fet que una les minories ofega Cuba i revolució popular, amb el la majoria absoluta queda poble agafés el poder polític i suport unànime del poble esmicolada pel poder dels agafés el poder polític i EUA i Israel. econòmic és un fet que els Estats econòmic és un fet que els Estats Units encara no Un cop calculat, el Units encara no poden pair de poden pair de manera bloqueig, les nombroses tranquil•la. Una petita illa, pèrdues és xifren en més manera tranquil•la. Una petita amb conviccions i idees de 200 mil milions de dòlars. molt clares havia derrotat Un bloqueig que obliga illa, amb conviccions i idees molt un gran monstre. David Cuba a haver de comprar havia vençut Goliat. I és llet en pols a d’altres clares havia derrotat un gran clar que una de les lluites països molt llunyans i que més importants que Cuba avui dia, per culpa del monstre. té encara avui és assolir la bloqueig, la llet en pols per plena independència i el als infants a Cuba li resulti tres vegades més cara que primer pas ha de ser l’anul•lació de les lleis Torrichelli el seu preu normal. Bloqueig que es fa visible en tots i Helms-Burton. els camps, com en les medicines per malalts, o en material de construcció que no pot entrar a l’illa per Cuba té molts reptes per davant. El primer és la ingerència de 3 països en front la majoria mundial aprofundir en els principis de la revolució, conèixer les de 185 que s’hi mostren contraris, i un 79% de la pròpies contradiccions, així com respondre a totes població nord-americana afirma que no serveix per les agressions. L’exemple de Cuba i la seva revolució a res el bloqueig. Tot plegat, vergonyós. sempre serà un exemple de dignitat popular davant de l’explotació. Sé que molta gent en llegir això Aquest bloqueig era l’intent de l’imperialisme pot pensar que sóc ingenu, segurament, però més de castigar aquella dissidència. L’ovella negra ingenus que aquells que creuen en un capitalisme d’Amèrica Llatina. Cuba havia trencat el monopoli ètic? Jo crec que no.p nord-americà. Xile, Hondures, Nicaragua, Argentina,... quants i quants països havien patit les dictadures Oriol Corral polítiques i militars, patrocinades pels Estats Units, i amb Estudiant d’Història i membre del Casal de Cuba i un nombre de morts altíssims? EUA va decidir castigar Brigada Julio Antonio Mella


BREVE ESBOZO DE LA LITERATURA CUBANA E

l inicio de la literatura en Cuba se remonta a principios del siglo XVII, con el descubrimiento de Espejo de paciencia (1608). Una obra de Silvestre de Balboa Troya y Quezada (1563-1649), escritor de origen canario. El texto narra el hecho histórico de la captura del obispo de Cuba, D. Juan de las Cabezas Altamirano, por el corsario francés Gilberto Girón en el puerto de la villa de Manzanillo el año 1604, y de su posterior rescate por parte de la población lugareña comandados por Gregorio Ramos, y de cómo el famoso corsario recibe muerte a manos de un negro esclavo llamado Salvador Golomon. Lo relevante de esta obra está en la recreación poética que hace su autor, dando muestra de una formación basada en las artes literarias.

central de la poesía cubana en la mitad del siglo. La densidad metafórica, la oscuridad conceptual, definen un ámbito poético barroco y hermético, en el que se pugna por alcanzar una visión mediante la cual la vida, tal cual nos ha sido dada en su relación espacio-tiempo, y más allá de los propios valores culturales e identitarios heredados, trasciende a ella misma.

MONOGRÀFIC

NÚM. 4 - GENER 2011

La obra de Lezama Lima abarca varios volúmenes de poesía donde se destacan Muerte de Narciso (1937), Enemigo rumor (1947), Fijeza (1949), y Dador (1960). Entre esas dos décadas (1940-1950), se alcanzó una creación a la altura de lo mejor que se escribía en lengua española. Además, fue con el propio Lezama con quien se alcanza otro momento importante de la literatura cubana, la publicación de su novela Paradiso, una de las obras más barrocas que jamás se hayan escrito en lengua castellana. Pero en los años sesenta no deben dejar de destacarse otras novelas de mérito como Pailock, el prestigitador, de Ezequiel Vieta, Celestino antes del alba, de Reinaldo Arenas, Adire y el tiempo roto, de Manuel Granados y el testimonio llevado a novela, Biografía de un cimarrón, de Miguel Barnet.

Desde entonces, la literatura cubana ha devenido un cuerpo al que han dado alma muchas personalidades, cuyas obras todavía son de referencia para los autores contemporáneos cubanos. Francisco Pobeda y Armenteros (1796-1881), José Ma. Heredia (1803-1839), Gertrudis Gómez de Avellaneda (1814-1873), José Jacinto Milanés (18141863), Juan Clemente Zenea (1832-1871), Luisa Pérez de Zambrana (1835-1922), Juana Borrero (1877-1896), José Martí (1853-1895), Julián del Casal (1863-1893), etc… son clásicos de las Aunque si de narradores letras cubanas que han La literatura cubana ha devenido cubanos hablamos, mejor dejado la marca impresa versados en el arte de del Neoclasicismo, del un cuerpo al que han dado alma novelar, hay que mencionar Romanticismo y del a ese grande de las letras Modernismo en nuestra muchas personalidades, cuyas hispanas que fue Alejo literatura, hasta principios Carpentier (1904-1980). Sin del siglo XX, donde se obras todavía son de referencia dudas, la figura cimera considera clausurada de la narrativa cubana esta última etapa con para los autores contemporáneos. en el siglo XX. Novelista, Poemas en menguante ensayista y musicólogo, (1928) de Mariano Brull (1891-1956), uno de los influyó notablemente en el desarrollo de la literatura principales representantes de la poesía pura en latinoamericana, gracias a su peculiar estilo de Cuba. Luego ganan el paso las vanguardias, en lo escritura, que incorpora todas las dimensiones de que a la poesía respecta, que tienen la peculiaridad la imaginación - sueños, mitos, magia y religión de diferenciarse en dos líneas casi divergentes: la en su idea de la realidad. Un coctel al que se le realista, de temática negra, social y política, donde concedió el nombre de Lo Real Maravilloso. Su vasta destacó Nicolás Guillén; y la introspectiva y abstracta, y contrastada obra le fue merecedora del Premio que tuvo en Dulce María Loynaz y Eugenio Florit a sus Cervantes en 1977 y una nominación al Premio más reconocidos representantes. Nobel de Literatura. Entre sus obras más importantes destacan Acoso, El Arpa y la sombra, Concierto En 1940 apareció el grupo de la Revista Orígenes, de Barroco, Consagración de la primavera y El siglo de preocupación cubanista, cuyo líder fue José Lezama las Luces, que es una de las más conocidas a nivel Lima (1910-1976), y en el cual se integran Ángel internacional. Todas ellas traducidas en múltiples Gaztelu, Gastón Baquero, Virgilio Piñera, Octavio idiomas.p Smith, Cintio Vitier, Fina García Marruz y Eliseo Diego. Pero sin dudas fue José Lezama Lima la figura Adel Pereira González Poeta y artista visual cubano

19


ENTREVISTA

NÚM.4 - GENER 2011

E

l Terrat, la fàbrica de rialles instal•lada a Barcelona. ...ànsia va tenir l’oportunitat d’anar-hi per entrevistar una de les seves cares més conegudes, José Corbacho (Hommo Zapping, Pelotas, Tapas, Cobardes...). Hi vam anar encuriosits i vam poder comprovar que la gent que es dedica a fer el que realment li agrada és feliç. Vam trobar una productora plena de gent simpàtica, amb sentit de l’humor, amb un bon ambient que posa de bon rotllo a qualsevol... i una terrassa amb el sòl de barrots. Una casa que sembla treta d’un somni, original, vital, com les persones que acull. -...ànsia: Has treballat deu anys amb La Cubana i això són molts companys de treball, molt temps invertit, diversos treballs com a guionista, com a actor... i no tan sols com a actor, sinó també com ajudant a l’hora de preparar l’escenari, muntar l’atrezzo, desparar-lo... Ja que, segons l’esperit de La Cubana, l’actor ho és tot, no només intèrpret. Així doncs, del teu pas per La Cubana hi ha algunes preguntes que ens agradaria fer. Què et va aportar a la teva formació com a professional i com a persona? motiu? - José Corbacho: A La Cubana vaig estar 13 anys i vaig aprendre probablement la majoria de les coses que hagués pogut desenvolupar en altres mitjans com pot ser a la televisió o al cinema, tot això ho vaig aprendre allà. Era una companyia molt especial, una companyia que treballava els personatges d’una forma molt determinada, que jugava molt amb la realitat i ficció. Jo crec que amb La Cubana vam fer coses que també es van avançar una mica en el seu moment, com quan vam començar a fer coses amb programes a TV3, que jugava com si fossin els treballadors, com la sèrie “Les teresines”, que era una sèrie de molt abans que es fessin aquests tipus de sèrie que avui en dia són més habituals. I també el teatre al carrer és una cosa que ens dóna molta escola. Jo crec que al cap i a la fi el que estàs fent allà és intentar que la gent es cregui la ficció. Al final t’adones que tota la nostra feina, ser actor, guionista o director, al final és explicar a la gent les coses que tu t’has inventat i fer que la gent se les cregui. Probablement a La Cubana es van posar les bases de tot això, a part de viure molts anys d’actuació, de carreteres, de gires de tenir molts amics allà dins. Per mi va ser l’escola per ser el que puc ser ara. -...à: Quina de les obres o papers en els que has intervingut t’han deixat més bon record, i per quin

-J.C.: Home, és complicat, perquè jo crec que això és com si tens molts fills i tampoc saps amb quin quedar-te. Jo sempre he intentat que tot el que faci, ho faci al 100%. També he tingut sort de poder fer el que m’agrada, com estar a La Cubana, a El Terrat, com quan he fet pel•lícules. Aleshores, és clar, tinc com moltes coses que m’agraden. Probablement de la meva època dedicada a La Cubana hi havia una obra que m’agradava molt que era “Cómeme el coco negro”, que la veritat és que trobo que era una obra molt, molt bona, molt bonica, ens ho vam passar molt bé, vam fer una pinya. Després també vam fer altres coses que m’agradaven com el “Cegada de amor”, més complicada, es barrejava cinema i teatre. Però també quan canvies de registre a la televisió, recordo molt quan estàvem amb l’Andreu, vam fer uns personatges totalment passats de voltes, però era una època on el grup de persones que ens vam ajuntar era important. Al final és més important la gent amb la qual estàs que el projecte en si. I és clar, al final l’últim que he descobert ha sigut el cinema, i en aquesta etapa, igual perquè va ser la primera o perquè vam quedar molt contents de com va sortir, va ser “Tapas”. No és que hi hagi una cosa, són diferents coses en les quals procuro passar-m’ho bé perquè per a mi és la base, perquè més que l’èxit

José Corbacho 20

Actor i director de teatre, cinema i televisió


jo crec que tenim una gran sort de poder fer el que ens agrada i això de vegades no ho valorem i és molt important. -...à: Malgrat la teva experiència en el món del teatre, encara et sents nerviós quan trepitges un escenari?

molta responsabilitat i molt de treball. Per exemple, l’Andreu porta fent un programa 10 anys cada dia a TV3 o Antena3 o a La Sexta, i això és molt complicat ja que t’exigeix cada dia una responsabilitat. I el secret: està sobretot a envoltar-te de bons equips, per tal de fer una pel•lícula, una sèrie o un programa, i és clar, quan portes uns anys acabes generant una dinàmica d’equips i personal amb la qual treballes a gust.

-J.C.: Sí, sempre em poso nerviós, la veritat és que sí i crec que és sa. Jo crec que tothom s’ha de posar nerviós: des del treballador d’un taxi, fins a la gent que treballa en una caixa o fins i tot que està a casa -...à: Totes les series o programes televisius en els que seva. I sempre ha de ser així perquè si les coses no has participat, com “Hommo Zapping” o “Pelotas” es t’afecten aleshores ja no estàs tan viu. Jo sí, sempre basen en la comèdia i l’humor. Et veus fent alguna tinc un moment de dubtes, de plantejar-me les coses, sèrie d’intriga o treballant un gènere diferent? però ja et dic, també hi ha un mecanisme que El que ha de ser atractiva és la -J.C.: Sí, sí, a més a més, després es posa en marxa dins de tots els projectes i finalment se’t passen. historia, i crec que pot ser tan que ara tenim al Terrat hi ha temes molt diferents -...à: Ara mateix tens plans atractiva una senyora que va al d’intrigues, coses de por, a curt o llarg termini per etc. Han sortit i la veritat és tornar a interpretar o dirigir mercat cada dia a comprar com que ens agrada, perquè alguna obra de teatre? a mi com a espectador un pallasso que anava matant m’agrada, perquè jo no -J.C.: Si, de plans, sempre sóc un gran espectador de n’hi ha. No sé si era el gent durant la guerra civil. comèdia, al contrari, sóc Serrat o algú que sempre molt més espectador de deia que les muses és millor t’agafin treballant, que drama bàsicament. Però també el thriller. Però a la no t’agafin estirat al llit. Això és una feina i el dia vegada també és complicat fer-ho, hi ha gent que a dia és molt important. Jo també he tingut la sort ho fa molt bé. Ara, un dia et poses a jugar a fer por o de poder fer coses molt diferents, aleshores, el fer intriga i m’ho passaria molt bé, perquè m’agrada meu cap sempre està donant voltes. Igual és per com a espectador, m’agrada. una pel•lícula. Ara, per exemple, tinc en projecte una pel•lícula amb el meu company d’aventura -...à: Els personatges dels teus guions tenen una cinematogràfica, Juan Cruz. Ara estem amb el guió profunditat que contrasta amb la senzillesa o la de la nova pel•lícula, i la traurem probablement al quotidianitat de l’acció. En veure, per exemple, 2011. També hem presentat un programa de televisió “Tapas”, contrasten els problemes senzills o unes de paròdies, que serà una mica per recuperar l’estil preocupacions molt comunes en unes vides molt d’Hommo zapping. Estem esperant que la cadena a normals, amb un tractament molt profund de la vida la qual l’hem presentat ens doni el vist i plau. O sigui, d’aquests personatges. Aquesta vida senzilla, de barri, que tornem a la càrrega. I mentrestant estic al Terrat allunyada de fastuosos plantejaments existencials, encarregant-me una mica dels continguts d’aquesta com aconsegueixes fer-la atractiva? productora. -J.C.: Jo és que crec que són atractius, o sigui, la -...à: Explica’ns quin és el secret d’aquesta productora nostra sèrie igual no és per fer-los atractius, sinó per estar treballant amb tants projectes d’èxit. perquè la historia és atractiva. Penso que el que ha de ser atractiva és la història, crec que pot ser tan -J.C.: La veritat és que jo crec que és feina i suposo atractiva una senyora que va al mercat cada dia a que també hi ha un cert component de talent, i, és comprar com un pallasso que va matant gent a la clar, has de reconèixer que Buenafuente té talent, guerra civil. Perquè jo penso sempre que darrere de que Berto té talent, el Jordi té talent... que el Santi l’aparença de la gent, la història pot ser interessant. Millán quan estava al Terrat també. És una sèrie I per això quan vam fer “Tapes” sempre amb el que de gent que ens ajuntem, que tenim una forma de més ens capficàvem era a pensar en la gent, en la treballar molt semblant, i donem una imatge de que ens creuem pel carrer cada dia i que penses que molt bon rotllo cap a fora. Ja porto 10 anys al terrat potser tenen una vida súper avorrida i súper normal, des que vaig deixar la Cubana i és un negoci amb però no té perquè. I jo penso que el més important és moltes tensions, et penses que es farà una cosa la història que vols presentar i que connecti amb la i no es fa, però mai he vist bronques ni mal rotllos, gent que la va a veure. sinó que tot es fa amb una certa alegria, però amb

ENTREVISTA

NÚM. 4 - GENER 2011

21


ENTREVISTA

NÚM.4 - GENER 2011

-...à: Penses que l’humor escènic és un bon instrument per fer una critica social o per transmetre valors? -J.C.: Home, jo personalment crec que això és una qüestió o una opinió totalment personal, com totes és clar, però crec que l’humor és una teràpia pràcticament per a les persones, és un vàlvula d’alliberament. A mi, sempre que em pregunten què és el que no m’agrada, dic la gent sense sentit de l’humor. Però tampoc no estar tot el dia rient “hi, hi, ha, ha“, però sí que amb sentit de l’humor. I això a què porta? Penso que amb una critica molt mordaç, molt sarcàstica, amb humor es poden explicar òbviament moltes coses, pràcticament tot. El millor és quan la gent està més desprevinguda vas i “plas, zasca!” -com diria el Berto-, li fots l’hòstia. Per a mi els grans còmics sempre han fet això. Suposo que un tio que fa diàlegs com en Pepe Rubianes, hòsties com rajava! I en canvi, les bestieses que arribava a dir. Com el Rubianes hi ha l’Andreu, o hi ha la gent que té aquesta cosa que amb humor sembla que no estiguin dient res, però ja te n’estan dient, ja. -...à: Nosaltres, com tu també, venim de la perifèria de Barcelona, ens agradaria saber si creus que el paper de la perifèria serà important per a la Catalunya del futur? -J.C.: Bé, jo crec que és important per a la Catalunya del present i del passat. Jo sempre he dit que sóc de la perifèria, que l’Hospitalet és la veritable capital de Catalunya i no Barcelona. Al final, el que més m’ha agradat sempre d’aquest concepte perifèric han sigut diverses coses: primer, la barreja que hi ha hagut sempre, jo sóc molt defensor d’aquesta barreja, perquè on m’he criat ve d’una barreja que va produir-se amb altres països del món i crec que és molt rica. Tot i que també és molt complicat fer que la gent es pugui barrejar amb els altres. Penso que hi ha moltes més coses que ens uneixen entre les

22

persones que no que ens separen. Bé, això ja és un debat molt complicat i després hi ha una cosa que m’agrada molt del concepte de barri, que també és veritat que a Barcelona hi ha barris que són encantadors i que poden tenir la mateixa estructura que un barri de Santa Coloma, però el concepte de barri, de gent que és coneix, d’aquesta cosa de microclima, de gent que ha vingut de llocs molt diferents i allà s’hi ha creat un hàbitat natural on hi ha vida. No vull dir que hi hagi una vida modèlica, perquè la vida modèlica no existeix. No s’ha de fer res perquè els personatges de barri siguin atractius. Penso també que la putada de la perifèria en aquest cas és que durant molt de temps s’ha donat el clixé que la gent de la perifèria són marginals. No fa falta que la teva mare sigui yonki, que el teu pare estigui a la presó, això també pot passar a Pedralbes. De fet, ha passat: dos xavals van cremar un indigent. Sóc molt defensor d’aquesta varietat, la barreja són sabors, cuines, altres tipus de gent. A un altre, li pot crear rebuig, però a mi m’agrada perquè penso que darrere d’això hi pot haver coses molt interessants. -...à: Et tornarem a veure amb l’Andreu a la televisió? En algun programa? -J.C.: Sí, pot ser. La veritat és que de moment no hem coincidit. I també al pobre Andreu li han retallat el pressupost, però ha tingut la sort que han trobat el Berto, que és un fora de sèrie, i ha hagut de fer la seva república independent amb el Berto i l’Ana Morgade. Però això no treu que d’aquí dos anys diguem: “Hòstia, fem una cosa junts!”. Perquè, de fet, l’any passat vam fer un espectacle de teatre on els quatre ens vam ajuntar i fèiem monòlegs. Ara tenim el projecte de fer una pel•lícula on volem ajuntar tota la gent que som aquí, així que no és descartable. -...à: Com és que vas deixar, amb tants anys d’experiència, el món del teatre per introduir-te en el cinema i la televisió? -J.C.: La veritat és que va ser tot bastant casual. Jo sempre penso que la sort és un factor molt important, tot i que també te l’has de buscar. Jo tinc com dos o tres moments molts concrets que dius: “Hòstia, si no hagués sigut així potser no hagués passat tot el que ha passat”. Jo estava al teatre d’aficionat, i un dia el director de La Cubana va fer una xerrada i jo hi vaig anar i vaig conèixer el Jordi. Li vaig dir que si li faltava gent. Al cap d’un any vaig veure un anunci de La Cubana que venia a L’Hospitalet i vaig trucar al Jordi. Aleshores, connecten, un noi va marxar de La


Cubana i jo vaig entrar, va ser molt casual. I desprès de 12 anys el Santi i jo decidim deixar La Cubana. I hi va haver una temporada que estàvem al teatre Tívoli, i l’Andreu es trobava al carrer del costat gravant un programa per a la ràdio i així ens vam conèixer. El Santi va marxar a fer Cosa Nostra i el van trucar per a fer un programa a Madrid. I llavors jo vaig entrar a El Terrat per a fer el programa, a Telecinco, a Madrid, tot un altre món. I així vaig començar a El Terrat ja fa 10 anys. I després, doncs, tot va seguir amb el meu amic Juan Cruz. Ens vam dir: “Hòstia, perquè no fem un guió d’una pel·lícula, que no havíem fet mai res”. Bé, el Juan Cruz, dos curtmetratges, però poc més. I, a una amiga productora nostra, li vam ensenyar el projecte, li va agradar i el va agafar. A partir de fer la primera pel•lícula vam poder fer-ne més. Són petites coses, que s’ajunten i et porten cap a un lloc o un altre. Però si saps on vols anar i tens una il•lusió en el que fas, i perseverança... Tot amb sort acaba portant-te a algun lloc, com és el meu cas. -...à: Escrivint guions amb Juan Cruz vas tenir complicitat des d’un principi? -J.C.: El Juan Cruz i jo no ens hem ajuntat per a escriure, sinó que fa 30 anys que ens coneixem. Jo feia teatre amb la seva dona i així ens vam conèixer. Aleshores, és clar, a la vida hem fet moltes coses junts. Quan jo entro a La Cubana em separo del Juan professionalment, fins que el Juan decideix deixar el seu treball i decideix que es vol dedicar a escriure guions. I, és clar, la complicitat de dues persones que es coneixen molt i que es posen a escriure i que tenen tota la sinceritat per dir què pensen. Però al cap i a la fi tenim uns punts de vista molts semblants i, quan no coincidim, sempre trobem un tercer punt en comú, no? Que és la suma de totes dues coses. Aleshores, en aquest aspecte, ha sigut i és molt fàcil.

complicitat i això va facilitar molt les coses perquè també donaven idees i els escoltàvem, que em sembla molt important ja que tots érem un equip i col•laboràvem i vam estar molt contents amb els resultats, va ser molt positiu. -...à: Com a personatge públic participes en campanyes com a la fundació Intervida, de vegades tens la necessitat de fer aquestes coses o t’ho trobes?

ENTREVISTA

NÚM. 4 - GENER 2011

-J.C.: Necessitat òbvia, però més que una necessitat és una obligació. Sobretot perquè quan et mous més comences a ser conscient que en aquest món tot està molt malament repartit. Penses que ja que tinc la possibilitat d’ajudar i hi fem molt poquet. Perquè quan penses que et truquen i només hi has d’anar un matí a rodar, és tan poc el que t’estan demanant que és una obligació. I a tu et sembla que és necessari. I la veritat és que m’agradaria fer-ho moltes més i participar-hi més. Que ja en faig, de moltes, com la d’Intervida o també estic col•laborant en una ONG d’Etiòpia, també perquè tinc un fill d’allà i això m’hi vincula més. També he col•laborat en un disc per Mali. I és això simplement perquè a la gent li sona la teva cara. Si això serveix i fa que la gent col•labori, doncs es fa. O si et sobren uns diners i els pots posar per ajudar o per compartir amb aquella gent, em semblaria “pornogràfic” no fer-ho. Després de xerrar i de riure amb el José Corbacho, sortim a la terrassa i gaudim de les vistes de Barcelona. Ens fem unes fotos i estirem una mica més de la complicitat amb el personatge. Fa un dia assolellat, lluminós... no podia ser d’una altra manera. Des de la seu d’El Terrat i acompanyats per una persona oberta i optimista, no pot ser que es vegi una Barcelona grisa.p

Equip de Redacció d’...ànsia -...à: A l’hora de dirigir les pel•lícules has tingut cap problema? -J.C.: La veritat és que en el nostre primer rodatge vam tenir molta sort, tot va sortir molt bé i això que era un rodatge complicat perquè només teníem quatre setmanes, però com que hi havíem pensat tant i ens ho havíem preparat, tot va anar bastant rodat i no va ser gens traumàtic. Es començava a l’hora que tocava i s’acabava a l’hora que tocava. I bé, va ser una pel•lícula que va tenir molt bona crítica; a la gent, li va agradar i ens van donar molts premis. Al rodatge vam aconseguir treure’ns tots els nervis, i amb l’equip teníem molta

23


ACTUALITAT

NÚM.4 - GENER 2011

POLÍTICA I XENOFÒBIA E

n aquest número, tractarem sobre un dels temes més presents a l’actualitat , la immigració i tot allò que comporta: els prejudicis dels ciutadans i els partits polítics, l’augment de la taxa de natalitat, els llocs de treball que molta de la població del país no estaria disposada a acceptar, les dificultats que els suposa aconseguir la nacionalitat... La immigració sempre ha suposat un tema de debat i són molts els partits polítics que mantenen una postura de rebuig vers als immigrants, com per exemple Plataforma per Catalunya o el Partit Popular. No cal oblidar la decisió francesa i italiana d’expulsar els gitanos romanesos del país, i les polítiques en contra de la immigració d’Holanda, Àustria, Bèlgica i molts més països europeus. És evident que és un tema que dóna molt a parlar, i des de la redacció d’...ànsia hem demanat diverses opinions als partits polítics de Santa Coloma de Gramenet i a una cooperadora de SOS Racisme per mostrar-vos la seva postura.p

Adriana Valero i Diana Rodulfo Estudiants de Batxillerat

Autora: Marha Suau

24


DECLARACIONS XENÒFOBES I PARTITS POLÍTICS x

avier García Albiol, candidat del PP a Badalona, va fer unes declaracions en les quals prometia que si fos alcalde podríem sortir pel barri amb la seguretat de no ser assetjats o atracats: “Qui visqui a Badalona ha d’adaptar-se als nostres costums”, hi afegí. Albiol prèviament havia anomenat “plaga” al col•lectiu de gitanos romanesos. “Han vingut exclusivament a ser delinqüents”. També cal sumar-hi la proposta que va fer la candidata del PP a la Generalitat, Alicia Sánchez Camacho d’un contracte de convivència pel qual els immigrants es comprometessin a abandonar Espanya si es quedessin sense treball. A més, reitera que els immigrants abusen del padró i de la sanitat pública, discurs que té el suport de Fernández Díaz. Josep Anglada, polític franquista d’ultradreta amb ideals nazis de la pròpia Alemanya dels anys 40 i president de Plataforma per Catalunya, ha mantingut durant tota la trajectòria “política” una posició contrària a la immigració musulmana: “Ens tocarà als valents expulsar els musulmans del nostre país. Aquí ja no cap ni un sol immigrant més, cal expulsar d’una vegada per sempre a tots els immigrants il•legals.” Anglada també ha fet declaracions relacionant l’islamisme, i per tant tot el col•lectiu musulmà, amb el terrorisme: “A la majoria de les mesquites s’està adoctrinant els futurs terroristes del dia de demà.” A més cal afegir comentaris del tipus: “ Els immigrants alemanys no ens vénen a conquerir a nosaltres en canvi el musulmà, l’islam, ens vénen a conquerir”, on mostra la seva aversió pels musulmans per sobre de qualsevol altre col•lectiu d’immigració. En un dels seus discursos a la ciutat de Vic va catalogar els immigrants de “xusma”: “La majoria d’immigrants que tenim a casa nostra és XUSMA, XUSMA i XUSMA!” Polítics d’altres països no s’han quedat curts a l’hora d’arremetre contra els immigrants. Silvio Berlusconi, president d’Itàlia del partit conservador PdL (Popolo della Libertà) va afirmar que amb menys immigrants, a Itàlia hi hauria menys criminals. Per acabar de consolidar la seva fama de faldiller i racista digué: “Ja n’hi ha prou de pateres i vaixells d’immigrants il•legals. Bé, però farem una excepció per qui porta

noies maques”, dirigint-se al president d’Albània, Sali Berisha. Un nou moviment sorgit del Ku Klux Klan, el Tea Party, actualment de moda als Estats Units per la seva política ultraconservadora, s’ha pronunciat amb comentaris extremadament racistes a través d’un militant del partit, Al Reynolds, que afirma que els negres prefereixen l’esport i les drogues que rebre una educació.

ACTUALITAT

NÚM. 4 - GENER 2011

És evident que qualsevol fenomen migratori massiu pot provocar una problemàtica pels següents motius: per un cantó, una descapitalització dels sectors joves i més actius en els llocs d’origen d’on emigren, i per una altra banda, una allau massiva de persones molt diverses en cultura i costums en zones molt concretes de les àrees metropolitanes de les grans ciutats. Aquesta concentració humana, en un breu temps i en espais geogràficament reduïts, comporta sovint el desencadenament d’una sèrie de problemàtiques i la ralentització de la seva integració dins de la societat d’acollida. Cal dir que la majoria d’aquestes persones emigren per fugir de la precarietat en la qual es troben en els seus països d’origen, i mentre ha durat la bonança econòmica fins i tot han estat benvinguts, treballant en sectors que els autòctons no volien. Però és en el moment de l’esclat de la crisi quan ha començat a estendre’s el rebuig a la seva presència en els barris tradicionalment obrers. Amb aquest panorama els partits de dretes, gran defensors del sistema capitalista, utilitzen tots aquests factors socials i econòmics per fer populisme barroer utilitzant el tema de la immigració per obtenir vots en moments electorals. El missatge és molt simple i gens elaborat, i, sense explicar el perquè, pretén captar l’atenció dels sectors de la societat amb menys capacitat de crítica política. Malgrat aquesta problemàtica, cal dir que el govern tampoc fa grans esforços per millorar aquesta situació, avançant pel camí contrari als interessos de les classes més desfavorides i desmuntant el que quedava de l’estat del benestar.p

Diana Rodulfo i Adriana Valero Estudiants de Batxillerat

25


ACTUALITAT

NÚM.4 - GENER 2011

EL DISCURS XENÒFOB I LA FRACTURA SOCIAL A

l llarg d’aquesta ultima campanya electoral alguns partits polítics han fet gala d’un discurs xenòfob i racista, intentant extreure benefici de l’actual descontentament social. Aquests discursos s’han utilitzat com a solució als obstacles que es presenten al moment de gestionar el dèficit en inversió social. Però aquests discursos no fan més que dificultar la normalització de la població nouvinguda. Generant pors i prejudicis de manera demagògica, promulgant la desigualtat, discriminació i/o criminalització entre membres d’una mateixa societat, aquests grups polítics i els seus líders estan incomplint els compromisos signats al Pacte Nacional per la Immigració, és més, trobem eines per combatre-ho, al nostre codi penal, article 510 o 607.2, que condemna la incitació a l’odi racial entre col•lectius.

Els nostres representants polítics no poden permetre que es generi una fractura social de tal envergadura, no es pot negar l’existència d’una gran part de la nostra societat i mai és permissible que la vulneració de drets sigui la solució als obstacles. Com a professionals que són o haurien de ser, han d’intentar modificar la societat des de la base, amb formació, amb disponibilitat, amb transparència. Haurien d’estar obligats a crear espais de reflexió, convivència i aprenentatge. Ja que el Parlament de Catalunya, la nostra Institució, hauria de vetllar per la convivència i la cohesió social a Catalunya.p

Cristina Vilasó Treballadora de la Creu Roja

MANIFEST LLIURAT A LA GENERALITAT DE CATALUNYA PER SOS RACISME CATALUNYA Durant els darrers mesos, a Catalunya hem viscut la situació anirà empitjorant a mesura que s’acostin un augment i una extensió preocupants del discurs racista i xenòfob. Alguns partits polítics catalans, en la seva cursa frenètica per aconseguir més vots i oblidant la seva responsabilitat social, han apropat el seu discurs al de l’extrema dreta, i alguns fins i tot n’han assumit els posicionaments, fent bandera del racisme i de la criminalització de les minories, i exacerbant el discurs contra les persones immigrades. La complexitat del context actual, la crisi econòmica i social i la gestió que se n’ha fet, han generat un brou de cultiu idoni per a un augment de posicionaments i discursos racistes en contra de les minories, sovint basats en l’exageració del conflicte i alimentats tant per alguns partits polítics, com per determinats mitjans de comunicació, que sovint obliden que darrere de grans titulars hi ha unes persones que pateixen les conseqüències de ser assenyalades, criminalitzades i deshumanitzades. Aquest discurs de polítics i mitjans estimula els conflictes que es desenvolupen al carrer, a l’escola, a la feina,... i contribueix a eixamplar la fractura social, en la mesura que enceta una dinàmica de retroalimentació molt perillosa. Intentar treure rèdit electoral del descontentament social, fomentant pors i prejudicis i utilitzant arguments demagògics, forma part de la política de molts grups: aquells partits i líders polítics que no compleixen els compromisos signats en el Pacte Nacional per la Immigració.

26

L’augment del racisme i de la xenofòbia que s’ha fet palès aquests darrers temps ens fa preveure que

les eleccions al Parlament de Catalunya: el discurs es farà més extremista i les conseqüències que se’n derivaran per a la convivència i la cohesió social seran més greus. Des d’aquestes premisses i davant del perill que la situació empitjori, les entitats sotasignades s’adrecen al Parlament de Catalunya, com a màxima Institució de representació del poble català i, amb tot el respecte, demanen: una actitud contundent contra aquells discursos o propostes que promulguin la desigualtat, la discriminació o la criminalització de qualsevol membre o grup de la societat catalana per motius d’ètnia, nacionalitat, color de pell, cultura o religió, independentment del grup polític o parlamentari, o del líder polític que els promogui; l’ús decidit, si calgués, dels instruments legals existents, recollits al Codi Penal (article 510 i 607.2), per condemnar la incitació a l’odi racial entre col•lectius. Aquestes demandes s’haurien de concretar en un compromís públic, per part de la Institució, de vetllar per la convivència i la cohesió social del poble de Catalunya i, partint de la lluita contra el racisme, per la construcció d’una societat més justa i inclusiva, amb igualtat de drets i d’oportunitats. Tenim present que vetllar per la convivència i la cohesió social és precisament una de les comeses del Parlament de Catalunya, però considerem que en el context actual és necessari reafirmar-la.p Barcelona, 9 de novembre de 2010


NÚM. 4 - GENER 2011

Autora: Marha Suau

27


VIE DE CHÂTEAU

NÚM.4 - GENER 2011

A LA GIRONDA*... CANTANT SOTA LA PLUJA Canviar de vida, abandonar la comarca acollidora i trobar-te en els espais oberts, sense límits de l’estuari del Garona, sota el Charente Marítim, a prop de Bordeus, però a l’intempèrie. Anar d’un castell a un altre per força, sense remei. Es fa estrany. La vida és estranya quan els horitzons semblen parets. Assegut sobre un lleu turó veig els camps i els camins, els petits bosquets, els rierols i el poble encaixat com si no volgués molestar en mig de tot plegat. Calma. L’Atlàntic en la perspectiva més inmediata. És desconcertant que al mateix temps, en aquest lloc, en aquests moments, està començant un temporal: potent, tens. Des de l’horitzó, sobre el mar, els núvols agafen força, creixen ràpid al ritme dels vents de la tempesta. Cada element del paisatge pren força amb la llum del sol que traspassa aquí i allà el cel: el groc del blat i el verd de les vinyes destaquen sobre el lila i el gris atmosfèrics. Els primers llamps anuncien l’arribada immediata de l’aiguat i tot sembla –per un instant- fora del temps; un atemporal temporal més, sobre la terra eterna, que com tots també passarà. Però el món al voltant de St. Dizant-du-Gua no és primitiu, ni bàrbar. No és una terra tectònica, ni ancestral, ni dominada pel mineral, ni pura geologia. De tan humanitzat, elaborat i reelaborat per generacions de pagesos, de propietaris de finques, de senyors i jornalers, el paisatge sembla fet per un miniaturista meticulós neuròtic de l’ordre de les coses: els pobles al seu lloc, les torres de les esglésies destacant en les inflexions de les valls i –gairebé- la gent asseguda o passejant on toca... i no és estrany. La Gironda és, entre tantes altres coses, un nom mític, una filla de la raó (a voltes descarriada) de la Revolució Francesa de 1789. Tot i pensar en aquestes coses, per més que la pluja imminent li caurà al damunt, no és vol bellugar del lloc, com si qualsevol moviment tingués un aire de traïció, de manca de lleialtat que no pot suportar... En aquelles circumstàncies la cançó que li ve al cap no té sentit, ni relació remota: una versió de Brasil, versió Sinatra, versió swing; tropical i feliç. Què té a veure allò amb ell? Potser que és tan fora de lloc -com ell- en aquell entorn civilitzat i humà. Algú amb el seu passat, què fa allà? L’hivern dels seus dies és tan il·lògic com la vida que ha tingut, però hi han vides lògiques? I ara? Ara, què? Un retall de text d’una novel.la d’en Don Winslow, llisca inclinat per un parell de neurones (la sinapsi esclata, el temporal també): “És el que sol passar quan es viu una vida així. De mica en mica, t’ho va arrabassant tot i et

deixa sense res. La teva llar. La feina. La família. Els amics. La fe. La confiança. L’amor. La vida. I arriba un moment en què ja t’és ben bé tot igual i no vols seguir vivint.” Com sempre el cervell a la seva bola. La realitat és la que és... Les primeres gotes de pluja sobre el rostre. Ell a pres la decisió de retirar-se, de sortir de circulació, plegar. El mar a tocar ja no és una opció –menys un horitzó-, és la ratlla final, un mur com el Godard de Al final de l’escapada. L’Atlàntic és el precipici final: no les onades mítiques de la gent de mar, ni les vitals del surf. Unes onades que només porten records; bons o dolents formant part del passat, només el passat. El seu finisterre sense èpica. I el castell de Beaulon a St. Dizant-du-Gua? Un refugi, una illa de la mida justa, perquè el món en soledat, al final, no faci tant mal. Per més que vagi d’un castell a un altre, no cal convertir-se en un Louis-Ferdinand Céline, vomitant resentiment contra el món, contra els altres, contra tot, de forma sincopada, com retalls d’odi. Al cap i a la fi, ell és –si és alguna cosa- un home dur com els d’abans, dels que suportaven dolor -tant com fes falta- en lloc d’infligir-lo. Un tipus dur; un clàssic. Cansat de les meves reflexions, de les vagues enyorances i encara més fart de les esperances inútils, vaig posar-me a caminar, sota la pluja que diluïa el món al meu voltant, cap al castell, seguint a la meva gossa que trotava intrascendent camí de casa. Jo mirava de decidir –definitivament- quina versió d’aquella vella cançó m’agradava més, si la Vera Lynn, amb el seu aire dels temps passats que han valgut la pena o la melancòlica veu del Frank desgranant una nota després de l’altra com si la vida s’escapés sense remei: “... Ens tornarem a trobar./ No sé pas on,/ No sé pas quan./ Però sé que/ Ens tornarem a trobar/ En un dia asolellat./ Continua somrient/ Tal com fas sempre/ Fins que el cel blau/ Allunyi els núvols negres./ Saluda, sisplau/ Els companys que conec/ Digue’ls que no trigaré/ Els alegrarà saber/ Que mentre em veies marxar/ Jo cantava aquesta cancó/ Ens tornarem a trobar/ No sé pas on,/ No sé pas quan/ Peró sé que/ Ens tornarem a trobar/ En un dia asolellat.”. I la pluja, pluja i més pluja, de camí cap a casa. Amarat. Perdut en un racó de món, entonant aquella cançó –We’ll Meet Again-, recordant els amics que ja no hi són, les dones a les quals els agraden els dies de pluja. La pluja camí de casa... contra tota esperança.p

Monsieur J Château de Beaulon. St. Dizant-du-Gua

28

* Gironda, departament francès de la costa Atlàntica creat al 1790, situat a l’estuari dels rius Dordogne i Garona.


NÚM. 4 - GENER 2011

Autora: Marha Suau

29


RODAMONS

NÚM.4 - GENER 2011

VIATGE DE LA MÀ D’UN CUBÀ R

odamons torna a ser aquí per explicar-vos noves experiències i propostes de viatges. En aquest número entrevistem un músic cubà que actualment viu a Gran Canàries. Així és com es presenta ell: Me llamo Rodolfo Lusson Reyes, tengo 41 años edad y muchas experiencias que contarles, esto es un “cachito” de ellas. -…ànsia: On vas néixer? -R.Lusson: Nací en el Municipio de Palma Soriano, Provincia de Santiago de Cuba el 21 de marzo de 1969. Palma Soriano es un municipio situado al sureste de la Isla con una extensión de1872 km² y126000 habitantes aproximadamente. La principal fuente económica es la agricultura con el cultivo de la caña de azúcar, el café y el cacao.

También recuerdo que en esa educación nos inculcaban muchas cosas del régimen. Por ejemplo, al entrar a clase teníamos que cantar el himno nacional en formación y saludar a la bandera, en las paredes había fotos de guerrilleros como el Che Guevara, y hasta del propio Fidel Castro. En esos años se crearon unas escuelas- internados en el campo, con el objetivo de ayudar a los campesinos en las labores agrícolas, tales como recoger café, cacao, en la cosecha de cítricos entre otros, a la vez que recibían clase. También se crearon unas escuelas- internados que llamaban “Vocacionales” dónde acudían los alumnos con mejor nivel académico después de pasar unas pruebas. Yo tuve la oportunidad de estudiar en esta escuela, donde se recibía una educación de mejor calidad. En esta escuela es donde se despertó mi interés por los estudios musicales.

-...à: Quins records tens de la teva infància? -R.L.: De mi infancia, tengo muy buenos recuerdos del barrio, de mis hermanos; recuerdo con mucha alegría la primera guitarra que tuve cuando tenía 5 años, fabricada a mano por mi padre, que fue el que me enseño a tocarla. Y también recuerdo que ese mismo día le rompí las cuerdas y mi padre me tiró de las orejas. -…à: Quina era la teva situació familiar? -R.L.: Yo vengo de una familia humilde, soy el número 9 de 10 hermanos. Mi madre trabajaba en las labores de la casa, a la vez que lavaba y planchaba para la gente de la calle para poder sacar algo de dinero y mi padre trabajaba en una panadería–dulcería y a la vez trabajaba, cuando era la temporada, en la cosecha de caña de azúcar, donde se trabajaba muy duro pero se ganaba más dinero. Eran tiempos difíciles ya que de un solo salario se mantenían 12 personas. Así que todo ingenio era poco. Los hermanos pequeños heredábamos la ropa de los mayores, un mismo par de zapatos se utilizaba para ir a la escuela, hacer deporte o andar por casa y dormíamos todos los chicos en una habitación y las chicas en otra. -…à: Com era l’eduació a Cuba quan tu hi vas estudiar? -R.L.: La educación en Cuba era bastante buena, ya que teníamos buenos maestros muy dedicados, a pesar de la escasez de materiales, el mal estado de las instalaciones y las clases masificadas con 50 alumnos o más.

30

-…à: Explica’ns la teva experiència militar. On vas anar, què vas fer en aquella etapa de la teva vida i quant de temps? -R.L.: A los 18 años tuve que pasar por las fuerzas armadas obligatorias para todos los cubanos. A mí me tocó en una unidad cerca de mi pueblo y a los cuatro meses el gobierno reclutó miles de militares “voluntarios” para defender Angola en el año 1987, que estaba siendo invadida por los militares sudafricanos. Yo fui uno de esos militares, ya que desde pequeño me habían inculcado unas ideas comunistas de internacionalismo proletario sin ser consciente de adónde iba, ni de lo que era una guerra. Allí pasé dos años, en una unidad que le llamaban la Élite de Castro por sus logros militares. Recuerdo un 25 de junio, a las 17.30 en Cunene (una de las provincias de Angola, situada al sur), estábamos celebrando el cumpleaños de un compañero del pelotón cuando fuimos bombardeados por la aviación enemiga por sorpresa y de momento se escuchó una voz, “¡A correr!”, y no sabía dónde meterme. Ahora uno lo cuenta como si fuera un chiste pero les aseguro que esos momentos fueron muy duros. La batalla duró 3 días, días en los cuales me encontraba totalmente agotado sin poder dormir y mal alimentado y por otra parte psíquicamente afectado al ver compañeros caídos en combate. Éste es uno de esos tantos y tantos recuerdos muy tristes que quedan después de haber estado en una guerra, una guerra sin sentido, una guerra donde miles de cubano perdieron la vida sin tener una idea de lo que significaba. La única enseñanza que he tenido de esta experiencia es que estoy en contra de las guerras y lo que trae consigo.


-…à: Com va ser la teva oportunitat per sortir de Cuba? Explica’ns-la. -R.L.: Estando trabajando en un sexteto de música cubana en los Hoteles de Varadero surgieron varias ofertas de trabajo fuera de Cuba y una de ellas fue un contrato de un año para Canarias con permiso de trabajo y residencia. Al finalizar el contrato decidí quedarme porque vi un mejor futuro profesional a nivel musical.

familia y a los amigos que no sabes si es por los años que estuviste sin verlos o porque será la última vez. -…à: En quina situació està el comerç?

-R.L.: La situación cubana es muy difícil. Después de 25 años de crisis profunda, debido a un sistema fracasado y a la pérdida de las cuantiosas subvenciones que durante muchos años provinieron del bloque soviético, la sociedad cubana ha sido afectada de forma generalizada, el gobierno cubano -…à: Malgrat deixar la teva família, la teva vida i el dejó de pagar la mayor parte de su deuda externa teu passat enrere, d’on vas treure forces per anaren 1986 y carece de acceso a los créditos del banco te’n? mundial, lo cual significa que Cuba depende -R.L.: Cuando uno es joven fuertemente en préstamos ...el gobierno reclutó miles de y quiere hacer realidad sus de corto plazo para sueños y labrarse un futuro financiar sus importaciones, militares “voluntarios” para mejor, saca las fuerzas de principalmente de dónde no hay y acepta la defender Angola en el año 1987, alimentos y combustible. primera oportunidad que Por otra parte está el le surge a pesar de que embargo estadounidense, que estaba siendo invadida ello conlleve dejar lo que que afecta negativamente más quieres atrás. la economía. Todo esto por los militares sudafricanos. hace que el cubano se -…à: Quines conseqüències busque la vida mediante Yo fui uno de esos militares, ya hi ha en acabar el permís el mercado ilegal para d’entrada i sortida a Cuba poder alimentarse y vestir, que desde pequeño me habían i no tornar? Com ho vas además de la ayuda que viure tu? inculcado unas ideas comunistas le damos los que vivimos fuera de la isla. -R.L.: Si sales con un de internacionalismo proletario contrato de trabajo de -…à: Tornaries a viure a un año y al finalizar el sin ser consciente de adónde iba, Cuba? contrato no vuelves a Cuba te penalizan sin -R.L.: Sí volvería a vivir en ni de lo que era una guerra. poder volver a entrar Cuba, pero antes tendrían durante un periodo de cinco años. Y cuando te que cambiar muchas cosas en el gobierno, y además dejan entrar solo puedes permanecer en Cuba por que exista una democracia. un periodo de 21 días. Porque para el gobierno es como una traición a la revolución. Y para mí es como -…à: Per acabar, en aquesta secció volem donar un destierro, por eso pasé esos años con mucho dolor idees, a partir d’experiències personals, per fer un porque no es lógico que alguien se vaya a buscar un viatge especial, diferent i inoblidable. Quins motius futuro mejor fuera de Cuba y lo castiguen sin poder donaries a una persona per visitar Cuba? ver a su familia durante tantos años. -R.L.: El primer motivo que le daría a alguien sería -…à: Al cap dels anys vas poder tornar a veure la teva que conociera a su gente, a su pueblo, que son família. Què vas sentir? muy hospitalarios y amables; en segundo, le diría que es una isla muy maravillosa, un paraíso en el -R.L.: Son tantas las emociones que se sienten después mar Caribe, llena de playas y campos vírgenes muy de 8 años aproximadamente sin ver a la familia, que natural; luego está su variedad musical y artística en es simplemente inexplicable. Abrazas a tu madre y general y también su capital, La Habana, que con le dices un millón de veces que la quieres, no paras su arquitectura colonial reúne lo mejor de España, de dar vuelta por la casa que te vio nacer, la casa África y Las Antillas.p que construyó tu padre con mucho cariño, el barrio, los vecinos que te acogen igual que cuando eras un Yáiza Núñez Amela niño corriendo de casa en casa, disfrutas tanto a tu Estudiant de batxillerat

RODAMONS

NÚM. 4 - GENER 2011

31


MÚSICA

NÚM.4 - GENER 2011

THE VELVET UNDERGROUND & NICO (1967) San

Francisco, 1967. Estiu de l’amor. La febre hippie arriba al seu màxim esplendor, fins a tal punt que tota la música del moment estava centrada en la psicodèlia, i, en definitiva, relacionada amb el moviment. No obstant això, a l’altra banda de Nord-Amèrica, a Nova York, apareix The Velvet Underground, un grup de persones rebels, rebels perquè es manifesten contra els rebels de l’altra punta del seu país, funcionant com una espècie de contrarevolució revolucionaria.

Davant la docilitat i passivitat del moviment hippie, els nois de la Velvet decideixen reaccionar com a revulsiu amb la seva música pesada i grinyolada. La banda, formada al 1964, va donar alguns concerts a un local de jazz, però aviat van trobar el mànager que els portaria directes als suburbis avant-garde de Nova York: Andy Warhol. Amb aquest artista pop nihilista la Velvet fa els seus primers passos de gegant, i el primer de tots, un dels millors debuts de la història de la música: The Velvet Underground & Nico. El disc, gravat en molt poc temps, va trigar gairebé un any a sortir a la venda a causa de censures i problemes amb la portada (una banana molt particular dissenyada pel mateix Warhol) i no va rebre gaire

reconeixement, però amb els anys s’ha convertit en un disc de culte. Ja des del títol mateix trobem una clara diferenciació: el primer és un grup nascut del soroll, i el segon és una cantant imposada per Andy Warhol, estrella i model de la Factory, amb la qual ningú congeniava especialment, i a la que Lou Reed menyspreava fins al punt de només deixar-li cantar 3 cançons. La música és plena de soroll i distorsions, acompanyant a unes lletres que tractaven tòpics inusuals per a l’època, com sadomasoquisme, transvestisme, o ús i abús de drogues, composades gairebé totes pel líder de la banda, Lou Reed. The Velvet Underground són els inventors de la música alternativa, underground, influenciant moltes i moltes bandes d’arreu del món. El seu so es pot trobar fins i tot avui en dia en molts discos. I llavors, quin sentit té escoltar el recent sortit quan l’antic té una vigència i frescor fins i tot major? p

Víctor Casado Pérez Estudiant d’Enginyeria

JAMMING WITH GEORGE BENSON L

a “guitar legend” del rythm & blues, del jazz, funk… Mestre del so de la guitarra amb melodies dolces i irregulars, seguint l’estil jazzístic. M’agradaria ,fins i tot, dir que el conec en persona, però mentiria. Un music virtuós des de ben petit i un dels guitarristes i cantants, de jazz i els seus subgèneres més reconegut en les ultimes dècades. Nasqué a la ciutat de Pittsburgh, a l’estat de Pennsilvània, als EUA. Va començar la seva carrera com a cantant als vuit anys actuant en nightclubs. Composà i gravà el seu primer single It should have been me als deu anys. Durant la seva adolescència formà un grup de rock ‘n roll on era el guitarrista. Anys després, influenciat per la música de Charlie Christian o el guitarrista Wes Montgomery va interessar-se pel jazz i entrà a formar part de la banda Brother Jack McDuff a principis dels anys 60. Amb la formació del seu propi grup, George Benson Quartet, al ’65, Benson gravà dos discos de soul jazz i hard bop per a la discogràfica Columbia i

32

col•laborà en altres discos d’altres artistes tals com Miles Davis. La seva música es va anar reconeixent més internacionalment durant els anys 1969 – 1980, amb èxits com This Masquerade o On Brodway on la seva veu cobrava mes protagonisme. Des d’aquells temps, els seus discos oscil•len entre el jazz i el pop... I això segueix, senyores i senyors! Sabent la llarga (i una mica xafogosa) vida de Mr. Benson, podria estar explicant-vos coses sobre ell i no acabaria fins que la vista se us esgotés, però crec que solament us en parlaré perquè crec jo que la seva musica val la pena ser escoltada. I és només per la simple raó que el jazz i l’estil d’en Benson mai queden antiquats, sempre és una música abellidora, de “relax” o animada que pot fer-te embogir d’una manera sana, i amb el toc de veu afroamericà i distintiu de l’autor que fa que aquest artista valgui la pena escoltar-lo avui, abans d’anar-se’n a dormir.p

Pedro Ortiz Estudiant de Batxillerat


NÚM. 4 - GENER 2011

Autora: Marha Suau

33


TEMES DE CIÈNCIA

NÚM.4 - GENER 2011

ESCOLTA ELS COLORS, TASTA ELS SONS Qui podria anomenar el color del número 7? Qui seria capaç d’olorar una nota musical? De cent persones que ho intentin, potser només una podria respondre convençuda del que diu. I qui respongués, molt lluny de ser un paranoic, veuria, escoltaria i sentiria la realitat d’una manera totalment diferent a com estem acostumats. Aquest trastorn dels sentits, que fusiona olors amb visions o sons amb gustos, rep el nom de sinestèsia. Tot i semblar un fet extraordinari més propi d’un narcòtic, qualsevol persona fins als quatre mesos de vida ha passat per aquest desordre de sentits sense sentit. Per tant, un nadó no tan sols sent la veu dels seus pares, un nadó pot tastar la seva veu, o percebre diversos colors segons qui parli, ja que aquesta metamorfosi sensorial no uneix específicament dos sentits concrets, més aviat els emparella sense solta ni volta, amb total llibertat. I no només nadons, sinó que una proporció bastant elevada de persones (1/23) és capaç d’experimentar aquesta amalgama de sentits un cop passada la infància. Per anomenar uns quants personatges, es poden destacar figures com Arthur Rimbaud o Charles

34

Baudelaire, tots dos francesos i poetes pertanyents al moviment del Simbolisme. Tot i relacionar-se sovint amb l’àmbit artístic pels seus psicodèlics efectes, la sinestèsia és un fenomen molt estudiat per neuròlegs, els quals han pogut concretar el seu origen. La sinestèsia, doncs, no és cap virus, ni és contagiosa; és genètica i només es transmet pel cromosoma X (per tant, un home no pot passar-la al seu fill, però sí a la seva filla). Tanmateix, no hem de mirar-la com una malaltia, la sinestèsia ens ha de servir d’eina, d’estri que ens apropi una mica més al concepte de realitat, tan inabastable a simple vista i tan subjectiu alhora, fruit de la nostra ment. Així doncs, una plàcida passejada estiuenca pel parc podria tornar-se un esclat, un còctel de sentits difícil d’imaginar: maduixes xiuxiuejants, olors de complexa forma poligonal... En definitiva, xerrameca a sabor de raïm...p

Marc Rodríguez Zarzoso Estudiant de batxillerat

Autora: Marha Suau


FOLLETS, ELFS I RAIGS BLAUS A

l 1925, el físic escocès Charles T. R. Wilson presenta unes equacions matemàtiques a la Physics Society of London on prediu possibles descàrregues elèctriques de dimensions descomunals entre els núvols de tempesta i les capes altes de l’atmosfera.

no es diferencia molt dels Sprites però es produeixen moments abans d’un llamp d’alta intensitat. Video que mostra un Giganic Jet (tipus de Jet més gran i de color ataronjat). Imatge de la Italian Meteor and TLE Network (http://www.youtube.com/watch?v =6ZG6LTyqOF8&feature=related)

No es va poder confirmar la presència d’aquests fenòmens produïts per macro sistemes de tempestes elèctriques fins als anys noranta. Fins aleshores , només Els Elves són l’últim tipus representatiu de descàrregues es tenien dubtosos informes de pilots de combat elèctriques d’elevada altitud. Són anells que americans que deien haver albirat immenses s’expandeixen i es propaguen horitzontalment a columnes lumíniques quasi velocitats properes a les de instantànies a centenars la llum. Es situen en altituds de kilòmetres de distància Sprite (follet), Elve (elf) o Blue Jet que van dels 100 fins al d’on es trobaven. I com 700 km i arriben a mesurar tot bon americà que es (raig blau)... Tot un espectacle 500 km de diàmetre. La topi amb res al cel que no seva existència és menor sigui capaç d’abatre, es va pirotècnic a nivell estratosfèric al milisegon. Poden arribar començar a parlar d’Ovnis, a interferir comunicacions per a variar. Al final, al que va propiciar diverses de satèl•lits o l’electrònica 1989, es van aconseguir dels avions (encara que fotografiar per primera campanyes d’investigació que aquests no acostumen vegada. a volar entre tempestes van aportar llum al assumpte. elèctriques), ja que són Demostrant el bast grau fenòmens molt energètics de coneixement que es tenia sobre els monstres ( 0 ), que emeten molta radiació electromagnètica. es van començar a estendre entre els científics -altre cop americans- noms com Sprite (follet), Elve (elf) o Video d’Elves -a partir de 0:51-. Les imatges dels Elves Blue Jet (raig blau), ja que n’hi havia de diferents tipus, provenen del transbordador espacial -NASA-. formes i colors. Tot un espectacle pirotècnic a nivell (http://www.youtube.com/watch?v=18CohZfw2DU) estratosfèric que va propiciar diverses campanyes d’investigació que van aportar llum a l’assumpte. Aquests tres tipus de fenòmens, descoberts fa 20 anys i dels quals encara en sabem poc, podrien estar Així que res de fades. Superllamps. darrere de l’emissió de radiació electromagnètica d’alta freqüència (raigs X i Gamma) d’origen Els Sprite són descàrregues elèctriques en forma de terrestre enregistrada per satèl•lits durant tempestes pastanaga, de color vermell ataronjat , que tenen elèctriques. És un descobriment interessant per a lloc a la mesosfera (a una alçada entre els 50 i 85 la comunitat científica, ja que es creia que aquests kilòmetres) durant tempestes elèctriques de gran polsos de radiació només podien ser generats per intensitat. Arriben a mesurar 80 km verticalment i la natura (tot i que amb molta més intensitat) en 15 d’ample. Es calcula que es produeixen entre 5 fenòmens astrofísics de gran virulència (la mort d’una i 15 Sprites per minut al món. Tenen una durada de estrella per exemple). desenes de milisegons i es produeixen instants després d’un llamp núvol-terra de gran càrrega elèctrica. Això ens demostra que encara no està tot fet a l’espai que separa el terra del firmament. L’atmosfera encara Video que mostra Sprites. Imatges de la NASA i la es guarda misteris sense resoldre que poden ajudar University of Alaska. (http://www.youtube.com/watc a entendre millor fets com l’escalfament global, les h?v=0HAIN4BVwOA&feature=related) aurores boreals, l’increment de la quantitat i la força dels huracans... La llista és llarga. Hauríem de cuidarEls Blue Jets són un altre tipus de descàrregues nos d’entendre els núvols abans de mirar d’endinsarelèctriques de color blavós, amb forma d’estret nos a la immensitat del cosmos. (sinó, preguntin al conus que surt de la part alta del núvol en direcció Columbia).p vertical. Arriben a mesurar 30-40 km d’alçada amb un radi d’ aproximadament 100 m. La seva durada Sergi Barrantes Estudiant de Batxillerat

TEMES DE CIÈNCIA

NÚM. 4 - GENER 2011

35


LLIBRES

NÚM.4 - GENER 2011

CÓMICS Y LIBROS, ¿AMIGOS O ENEMIGOS? E

nfrentar cosas es algo razonablemente humano; si repasamos nuestra historia y las variadas competiciones (políticas, sociales, mediáticas o futbolísticas) que se dan en la actualidad, nos queda claro que está dentro de nuestra naturaleza. Bajo ese prisma se puede entender el debate histórico que se ha dado entre cómics y libros, debate que analizado de forma objetiva tiene poco sentido. Podríamos decir que desde siempre (y evitando considerar los nuevos formatos digitales) libro y cómic comparten principalmente dos cosas: son un medio de expresión de ideas y se presentan en formato impreso. Creo firmemente que las coincidencias acaban ahí. El libro usa sólo palabras mientras que el cómic emplea esas palabras junto a imágenes para explicar una historia o expresar una idea. Desde ese punto de vista podríamos pensar que el cómic es un medio más rico que el libro en el proceso de explicar una historia: promete palabras (aunque a veces prescinde de ellas) en forma de diálogos y descripciones pero además integra el uso de la imagen en forma de sucesión de viñetas para ir plasmando la historia e ir aportando una visión particular elegida por el autor. Los detractores del cómic dirán que la falta de imágenes en un libro ayuda a estimular la imaginación y que el hecho de que el cómic tenga imágenes elimina cierta libertad para el lector a la hora de interpretar la historia o la idea que se le está poniendo delante. Es fácilmente comprensible esa diferenciación a la hora de justificar una preferencia personal, aunque es verdad que ambos medios aportan experiencias narrativas bien diferentes y satisfactorias. Lo que no es tan comprensible es cuando comic y libro son diferenciados usando una clasificación de “objeto cultural”. Decir que el libro es un medio más “culto” o que proporciona (por defecto) “más cultura” que un cómic es querer crear unos límites ficticios e inexactos. El libro y el cómic son medios narrativos y el uso que se haga de los mismos ya depende de los autores y del tipo de obra que se acabe presentando. Es un hecho que la historia del libro como medio es mucho más larga que la del cómic, se ha diversificado más y se ha convertido en la fórmula universal de traspaso de cultura e ideas. Evidentemente el cómic no ha llegado a esas cuotas de importancia histórica pero si hacemos una fotografía del panorama actual en ambos medios, encontramos obras que sólo intentan buscar el entretenimiento, otras que además de entretener exploran temas o momentos históricos desde una perspectiva más seria y otras que se

36

postulan como ensayos u obras de carácter más formativo. Si alguien llega y me habla del cómic sólo nombrando a ‘Mortadelo y Filemón’ o ‘Spiderman’, yo estaré totalmente de acuerdo en que son buenos entretenimientos como lo son muchas de las novelas que pueblan nuestras estanterías (y me resistiré a dar nombres para no caer en el mismo tipo de menosprecio). Pero también seré capaz de encontrar tebeos como ‘Persépolis’, ‘Maus’ o los ensayos sobre cómic en forma de cómic de Scott McCloud para demostrar que el cómic es mucho más y que hay territorios que no se han explorado demasiado todavía, posiblemente por la corta historia del tebeo. Leer libros entrena el uso del lenguaje, proporciona ideas y conocimiento y estimula la imaginación. Leer comics permite obtener las mismas cosas (aunque el entrenamiento sobre el lenguaje sea algo menor por la presencia de menos texto) y además proporciona la habilidad de leer imágenes de forma activa estimulando otras áreas del cerebro. Desde este punto de vista ambos soportes son enriquecedores e incluso me atrevería a decir que el cómic permite desarrollar algunas habilidades que con el libro no se pueden adquirir. A nivel de contenido, no creo que tenga demasiado sentido considerar un medio por encima del otro de manera absoluta sin considerar cual es la finalidad de la obra en particular. Si una persona le dice a otra “sólo lees tebeos, cuando deberías leer más libros” y únicamente le propone obras escritas que tienen la misma finalidad, en mi opinión no le está ofreciendo sustitutos diferentes y a la vez se está estableciendo una categorización gratuita. En conclusión, si me preguntan “¿qué es mejor, un cómic o un libro?”, yo responderé “depende del cómic o el libro de los que estemos hablando”. Creo que la lectura de ambos medios es positiva para cualquier persona: no creo que sólo leer libros o cómics sea suficiente, ambos medios proporcionan cosas diferentes, ayudan a estimularnos, nos aportan cultura, conocimientos e ideas, y en general, nos entretienen. No tiene sentido intentar pintar una frontera excluyente entre ambos cuando en realidad se complementan y pueden coexistir en las mismas estanterías. De esa manera, todos saldremos ganando y la sociedad, mucho más.p

David Fajardo Llibreter (Librería Comix Box)


CÒMIC O NARRATIVA Quan a principis del segle passat es popularitzà el còmic com a mitjà per a contar històries, naixia una nova criatura que va anar creixent durant tot el segle XX, i que avui en dia es presenta com un medi ja madur que permet als autors crear històries de tot tipus. Cal deixar clar, però, que el còmic no és un gènere, sinó que engloba (com ho fa la narrativa) tots els gèneres (i totes les edats). Perquè ens entenguem, hom pot dir “no m’agraden els còmics” com qui diu “no m’agrada llegir”, però no hauríem de dir “no m’agraden els còmics” com qui diu “no m’agraden les novel•les de romans”. Trobem, a més, diferències entre els còmics produïts als Estats Units, al Japó, o a Europa (essencialment al territori francobelga); diferències que “tradicionalment” han estat més notables “a simple vista” que les que s’aprecien entre les literatures dels diversos països. “A simple vista” perquè les diferències de forma i temàtica són més fàcilment apreciables a primer cop d’ull en el còmic que en la narrativa i “tradicionalment” perquè tot i que les característiques segueixen sent molt marcades en el gruix dels treballs publicats, avui en dia hi ha un creuament important d’influències entre la manera de fer d’autors de tots els països. En general, notem que el còmic americà té tendència a la producció en massa, exemplars mensuals, canvis constants d’autors (el que importa és el personatge), espectacularitat. El còmic europeu és més elaborat, amb grafismes i històries més treballades, en format àlbum (més pàgines, millor enquadernació, però menys periodicitat) i normalment són obres d’autor (els autors, com a tals, creen una història o uns personatges propis). Fixeu-vos com la tendència estilística és fortament equiparable amb la del cinema. El cas japonès és una mica diferent. El manga (còmic japonès) és molt visual, plans extrems, i històries de consum ràpid. Tot al contrari que el cinema japonès “tradicional”, que és més calmat. Podríem aprofundir més en les produccions de cada territori i veuríem que als Estats Units també es fa còmic independent i/o elaborat (Cerebus de Dave Sim, Usagi de Stan Sakai o Sandman de Neil Gaiman, per exemple); al Japó, entre d’altres, el manga de Jiro Taniguchi (podem mencionar El almanaque de mi padre o Barrio lejano), de grafisme molt elaborat i amb històries molt treballades, o el Lobo Solitario y Cachorro de Kojima i Koike, amb una composició molt cinematogràfica, etc. Però és interessant l’observació del “mainstream” per percebre la manera de fer general de cada territori. El còmic com a criatura que mencionàvem al principi, evolucionà tot al llarg del segle XX. Si ens centrem per exemple en el còmic de superherois americà, veiem com cap als anys seixanta les històries passaven

d’uns herois indestructibles com els dels anys 30 a uns herois amb preocupacions, i es tractaven temes com la por a l’amenaça nuclear, el comunisme, i d’altres temes vigents a l’era post 2ªGM. Als anys 80 i 90 aquesta evolució es portà cap a l’autoreferència i a l’autoreflexió. Còmics com Watchmen o Marvels, es qüestionaven els superherois i suposaven una evolució en la manera d’explicar aquestes històries. Al segle XXI, el còmic ha arribat a una etapa de maduresa i reconeixement que s’havia anat gestant des de finals dels 70 (el 1978 Will Eisner publica Contrato con Dios, considerada la primera novel•la gràfica) fins al punt que les influències que rebia de la narrativa i del cinema ara són mútues, sinó fins i tot inverses.

LLIBRES

NÚM. 4 - GENER 2011

Però, què fa diferent el còmic de la narrativa? La resposta més obvia és que el còmic es fonamenta en una base gràfica per explicar la història, mentre que la narrativa fa servir únicament les paraules. Tots dos, tanmateix, són medis que demanen un esforç per part del lector. A diferència del cinema, que es contempla de manera passiva, tant en el còmic com en la narrativa el lector té un paper actiu. En la narrativa les paraules demanen del lector un esforç de memòria i d’imaginació. Les paraules i l’estil de l’escriptor condicionen, per exemple, el ritme de lectura. D’altra banda, al còmic són la composició de pàgina, el detall de les vinyetes, i la major o menor quantitat de text entre d’altres, les que donen el ritme de lectura. És evident que, si l’escriptor de novel•les se serveix de tots els recursos narratius per crear un ambient per omplir de sentiment (o buidar-ne) les seves narracions, etc, el dibuixant de còmic farà servir l’estil de dibuix, la composició de pàgina, la forma de les vinyetes, el color, i d’altres recursos gràfics per bastir l’obra d’aquests ambient, sentiment, etc. que mencionàvem. Si en una novel•la l’escriptor ens captiva amb les paraules, en un còmic poden arribar a ajuntar-se els esforços del guionista, del dibuixant, de l’entintador i del colorista, per dotar l’obra de la seva forma. Però la principal diferència entre còmic i narrativa radica en el fet que, si bé la narració en una novel•la ha de fluir amb el temps, en un còmic cada vinyeta és un instant capturat en el temps, però un instant que ha de condensar una part del passat immediat, el present del que s’hi dibuixa i una part del futur immediat. Aquesta característica és la que permet al còmic anar més enllà de ser una col•lecció de postals i esdevenir un medi narratiu que s’ha demostrat més que apte per explicar tot tipus d’històries.p

Itmar Conesa Llibreter (Llibreria Carrer Major)

37


LLIBRES

NÚM.4 - GENER 2011

REAL, DE TAKEHIKO INOUE (EDITORIAL IVREA) M

anga creat originalmente al Japó que ens mostra tant les dificultats que té una persona paralítica per acceptar una discapacitat física i poder-se integrar en aquesta dura societat plena de prejudicis i de menyspreu envers les persones diferents, com la capacitat de superació i l’enorme determinació que tenen aquestes persones i com es refugien en l’esport, en aquest cas el bàsquet, per cada vegada superar-se més i sentir-se realitzats. També tracta el tema de la família i com s’han d’adaptar a una nova vida. Tots aquests temes els tracta mitjançant tres històries paral•leles de diferents personatges que es conecten entre si mitjançant el bàsquet: – Kiyoharu Togawa: discapacitat físic, li falta una cama per culpa de l’osteosarcoma, un càncer als ossos, es va practicar la cirurgia de rotació, per falicitarne la pràctica de l’esport, a la seva adolescència practicava l’atletisme. – Takahashi: discapacitat físic, va patir un accident de tràfic i es va quedar paralític, encara no pot superar la seva discapacitat física psicològicament, és una persona molt classista i això ho dificulta més. – Tomomi Nomiya: no és un discapacitat en si, però se’n sent un, perquè es veu inútil a la vida i busca el seu camí, es veu un discapacitat social.

Un manga que ens mostra d’una manera molt fidel les característiques de la nostra societat avui dia i com persones que nosaltres considerem pitjors i discriminem per les discapacitats físiques ens superen d’una manera exagerada en termes com la determinació, l’esforç i la capacitat de superació, així l’autor ens fa veure la seva fortalesa amb la finalitat que els tractem d’una altra forma. Takehiko Inoue amb el seu estil seinen (adults), broda la narracio i el dibuix d’aquesta història fent-nos plantejar si el manga és només un mitjà d’entreteniment per a joves, com pensa molta gent a Espanya, o una altra eina per apendre que serveix per a totes les edats. L’obra no està acabada, però podem dir que és un manga molt real amb doble funció, la d’entretenir, però també la d’ensenyar, la de fer-nos pensar i reflexionar sobre aquest món desconegut i les persones que el formen, sobre la forma que tenen de viure i veure la vida i sobre la forma que nosaltres tenim de veure aquesta vida, sobre com els considerem i el que de veritat són. Un manga molt profund que crec que tothom hauria de llegir perquè de veritat val molt la pena.p

Carlos Moreno Rueda El bàsquet facilitarà la dura feina de desfer les seves pors i dificultats, ajudant-los a superar-se i així veure la vida amb altres ulls.

Estudiant de Batxillerat

PERSÈPOLIS, LA VERTADERA HISTÒRIA D’IRAN Si ara et preguntés per Iran, segurament et vindria al cap la imatge d’un país pobre del Pròxim Orient, amb guerres gairebé constants, habitants musulmans radicals, cases derruïdes... misèria, en una paraula. Doncs, tot i que tindries una petita part de raó, aquesta no és la definició d’Iran. És el que ens “venen”, el que donem per suposat que és. Això ho vaig descobrir en llegir el còmic Persèpolis (Marjane Satrapi, Norma Editorial 2000, Premi a l’Autor Revelació 2001 i Millor Guió 2002 entre d’altres), l’autobiografia il•lustrada de l’autora iraniana, que ens explica de forma entenedora, senzilla i entretinguda la història del seu país, des de l’imperi persa fins al 1994, passant per la revolució islàmica del 1979.

-això ja comença a trencar esquemes i idees preconcebudes de la societat iraniana- i encara que és molt creient, no entén perquè a partir del 1980 ha de portar un mocador que li tapi els cabells. De la seva mà passem pels diferents moments de la història recent del país i veiem com es va imposant la revolució islàmica, i com el país i la seva gent passa de ser una societat pròspera a estar en mans del radicalisme i a viure amb la por, la manca de llibertats i l’obscurantisme. Persèpolis és una obra d’estil extremadament senzill, on el que importa no és el dibuix sinó la història. Molt recomanable per a no caure en els tòpics.p

Irene Fernández Val a dir que Marjane va ser criada en un entorn comunista, i educada en una escola laica francesa

38

Estudiant de Batxillerat


NÚM. 4 - GENER 2011

Autora: Marha Suau

39


CINEMA

NÚM.4 - GENER 2011

HARD CANDY

LA CARRETERA

Any de producció: 2005 Director: David Slade Guió: Brian Nelson Repartiment: Patrick Wilson, Ellen Page, Sandra Oh, Jennifer Holmes, Gilbert John Nacionalitat: Estats Units Duració: 103 min.

Any de producció: 2009 Títol original: The Road Director: John Hillcoat Repartiment: Viggo Mortensen, Kodi Smit-McPhee, Guy Pearce, Charlize Theron, Robert Duvall, Michael K. Williams, Molly Parker, Garret Dillahunt. Nacionalitat: Estats Units

És vox populi que ningú hauria de fiar-se cegament i ingènuament de l’usuari que ha conegut en un xat, ja que podria ser qualsevol persona (un respectuós funcionari, un estudiant gandul, un pederasta...). HARD CANDY fa referència a aquesta incòmoda part de la societat, mostrant-nos, tan bon punt comença la pel•lícula , una conversa via xat entre l’adolescent Hayley i el fotògraf de 32 anys Jeff, que decideixen quedar en un bar per prendre alguna cosa i conèixer-se millor. El que es podria considerar un greu error per part de la Hayley és que aquesta “provoqui” sexualment Jeff i que insisteixi a anar a casa del fotògraf. Durant el primer quart d’hora de pel•lícula, ens sembla veure clar que la pobra Hayley es convertirà en la Caputxeta Vermella i que el llop Jeff se la “menjarà”. Però, de sobte, l’home es desmaia, i quina és la seva sorpresa (i també la nostra) quan es desperta lligat a una cadira. La “Caputxeta” no és tan dolça, innocent i indefensa com ens feia creure. Prepareu-vos, feministes i anti-pederastes, perquè la Hayley podria convertir-se en la vostra heroïna. I nois, sigueu pederastes o no, prepareu-vos també, perquè segurament patireu el més dur dels terrors psicològics; la noieta de 14 anys us farà embogir, juntament amb l’excel•lent guió que fa que no puguis etiquetar cap dels dos protagonistes com a “completament bo” o “òbviament dolent” i els magistrals recursos que utilitza el director per a fer de HARD CANDY una pel•lícula angoixant, claustrofòbica i sempre amb una destacada ambigüitat que fa del film una història creïble. És una pel•lícula amb un profund to polèmic i crític cap a la societat, i un llargmetratge que costa de pair. No deixa indiferent a ningú. Val la pena comprovar si ets capaç o no d’enfrontar-te a HARD CANDY, una de les millors pel•lícules de terror psicològic.p

L

a primera escena ens suggereix com va començar el futur esfereïdor pel que transcorrerà la història. Després el pare desperta. Tot ho presideix una grisor descoratjadora que resulta ser la llum del dia. El pare estira la mà i la posa damunt del pit del seu fill. Comprova alleujat que el cor del nen batega: cal continuar caminant. Així comença LA CARRETERA, basada en la novel•la del mateix títol de l’escriptor nord-americà Cormac McCarthy, un dels eterns candidats al Nobel de literatura. El món tal com el coneixíem ha estat devastat per un cataclisme a escala planetària. Ja no hi arriba la escalfor del sol i la major part dels animals i plantes han desaparegut. Els pocs éssers humans que no han mort encara esgoten les seves energies per a trobar menjar en un entorn despietat. No hi ha electricitat, aigua potable o combustible. No hi ha més llei i ordre que els del més fort. Molts prefereixen el suïcidi a morir lentament de fam o a acabar sent devorats per una banda de caníbals. En aquest escenari desolador un pare i el seu petit fill, flacs i esparracats, van avançant penosament a través de la pluja, el fred i la foscor, subsistint amb els pocs insectes i restes comestibles que poden trobar, arrossegant les seves escasses pertinences en un carret de supermercat. Es dirigeixen cap al sud amb l’esperança de trobar allí millors condicions per sobreviure. Ni el pare ni el nen tenen nom. Podrien ser qualsevol de nosaltres: són personatges arquetípics. En el seu viatge atzarós, sempre alerta i fugint del perill, dues figures solitàries al mig d’un paisatge apocalíptic (la fotografia del gran Javier Aguirresarobe hi juga un paper decisiu), la seva lluita per mantenir-se vius sense perdre la integritat i la dignitat moral adquireix en dimensions mítiques. Al mig de l’horror, l’amenaça permanent i la desconfiança, és possible seguir portant a dins “el foc” i saber reconèixer els qui encara el porten? És una pel•lícula dura, intensa, exigent. Excel•lent. p

Irene Fernández Vilasó Estudiant de Batxillerat

40

ROSEBUD


PULP FICTION Títol: Pulp Fiction Direcció: Quentin Tarantino País: Estats Units Any: 1994 Intèrprets: John Travolta, Samuel L. Jackson, Tim Roth, Amanda Plummer, Eric Stoltz, Bruce Willis, Uma Thurman.

U

n puzle. Les peces estan desordenades, confoses, cap per a vall... El comences a fer i no te n’assabentes de gaire, no entens quin patró segueixen ni què fer per encaixar-ho tot. És dur i esgotador, però de mica en mica vas completant el trencaclosques fins que arriba un moment on ho entens tot. Recuperes antigues peces descartades i les col•loques en el seu lloc corresponent: encaixen a la perfecció. A partir d’aquí acabes la feina enseguida i per fi tot té sentit. Així és Pulp Fiction. Una obra d’art amb diferents arguments i històries. Històries confoses al principi, difícils de situar, però a mida que evolucionen t’adones que estan molt més relacionades del que et pensaves. Al final del film és quan tot queda perfectament encaixat, com els engranatges d’una màquina. Tres històries amb personatges comuns que hi entren i en surten, com si fossin el fil que les uneix. Aquests personatges no són precisament homes de llei i el repertori va des de mafiosos i sicaris fins a ionkis i camells. Però les males accions queden més que compensades amb les brillants interpretacions. Entre aquestes, en destaco dues: Jules -intepretat per Samuel L. Jackson- i Butch –Bruce Willis-. El primer és un sicari impassible i tranquil que s’expressa amb un llenguatge groller i brusc, però que alhora forma part dels diàlegs més remarcables. És un clar exemple del típic “malparit” en els films d’explotació negra. Se’ns mostra com un arquetip traslladat a la vida quotidiana, i ens adonem que en el seu temps lliure no afila ganivets, ni poleix bales, sinó que té converses tan trivials i normals com la de la resta de persones. El segon és un boxejador perseguit per la màfia que posa en perill la seva vida per a recuperar una antiga herència familiar. És un home dur, estomacat en mil batalles (molt en la línea de l’actor) que només deixa veure els seu caràcter extremadament cursi quan es troba amb el seu amor.

CINEMA

NÚM. 4 - GENER 2011

La utilització d’aquest contrast (l’assassí amb vida més enllà dels crims i el boxejador dolç) permet redefinir el gènere gàngster. Un gènere basat en l’acció, la intriga i la sorpresa, que Tarantino transforma en una comèdia d’allò més bestia, creant un efecte totalment innovador. El director també ens prepara un còctel amb diferents components, tals com el moviment pop, la cultura nord-americana i les novel•les pulp de mitjan segle XX. Tot això es mostra en situacions on l’humor negre és més que evident. Pulp Fiction també recolza gran part del seu argument en els diàlegs. Aquest fet ha estat ignorat per gran part dels crítics actuals, que s’entesten a encasellar el director en el gènere d’acció, on la sang, les escenes gore i els trets són el pa de cada dia. I és que aquesta no és una pel•lícula d’acció. Pot ser catalogada de violenta i de políticament incorrecta a causa dell llenguatge groller i a la sovint aparició de drogues i armes, però pràcticament totes les escenes fortes no apareixen o són en off. M’ha semblat una pel•lícula genial. És innovadora i li dóna un gir al gènere. Cal dir que no és perfecta, perquè queden algunes preguntes importants sense resoldre, però també a vegades és bo deixar pensar a l’espectador. No et farà plorar, ni et farà pensar, ni tan sols té efectes especials i les escenes d’acció són quasi indetectables, però és una pel•lícula ben feta i amb un guió excepcional. Així que, si valores més la feina ben feta que els pressupostos multimilionaris, els efectes especials o les històries d’amor d’un diumenge a la tarda, aquesta és la teva pel•lícula.p

Roger Barba Padrós Estudiant de Batxillerat

41


XARXES

NÚM.4 - GENER 2011

GT5 Quan no tens massa diners com per conduir un Ferrari... Coincidint amb la sortida del millor joc de simulació mai conegut (Gran Turisme 5), l’article es centrarà en les alternatives que ens presenten les consoles per fer possible els nostres somnis de, en aquest cas, conduir un esportiu d’alta gamma sense tenir els diners suficients, ni tan sols per comprar la llanta d’una roda. Gran Turisme (GT) és una sèrie de videojocs de carreres produïda per Sony Playstation. L’exclusivitat d’aquest joc l’ha aportat molts milions en guanys, ja que Gran Turisme 5 és el setè lliurament d’aquesta famosa sèrie de videojocs. Abans de l’última, hi ha la seva llarga llista d’antecessors que han produït un entusiasme tan enorme com per generar un venda que superava ja els 50 milions de còpies al maig de 2008. Des del seu llançament a Espanya ha generat unes vendes de 92.000 còpies en els seus primers 4 dies. A aquests beneficis, hi hauríem de sumar els gairebé 2 milions de còpies a nivell mundial en els seus 2 primers dies. Desbancant en la seva primera setmana dos dels jocs més venuts després de la seva sortida, els quals també arrosseguen milers d’usuaris, com són Call Of Duty: Black Ops i Assassin’s Creed: La Hermandad. Però, perquè està considerat el millor simulador de conducció? L’èxit de la sèrie Gran Turisme es deu, en gran part, a l’evident detall en la simulació de la conducció i carrera dels vehicles. Cada cotxe s’escolta i es manega d’acord a les característiques de la vida real. La modificació dels vehicles és realista. Per exemple, els ajustos a la suspensió afecten el maneig tal com és a la vida real. Un altre tret distintiu de la sèrie són els seus gràfics altament avançats, tot ha estat meticulosament detallat des dels cotxes fins als escenaris de joc. El cor de la sèrie és la varietat GT, on el jugador ha d’avançar per diversos campionats que incrementen la seva dificultat per obtenir diners, habilitat i cotxes. Però no es tracta solament d’anar millorant el teu cotxe com en altres jocs de conducció. En aquest videojoc has de millorar com a pilot per arribar a conduir millors cotxes. Així, per augmentar el teu nivell com a conductor i arribar a usar i competir amb millors cotxes i contra millors rivals, hauràs de treure’t el carnet com en una autoescola. Aquests

42

carnets cada vegada són mes difícils i generen més dificultat, però després ens veiem recompensats amb la conducció de millors cotxes (més varietat i millors automòbils) i amb majors beneficis per guanys de certes carreres o trofeus que anteriorment estaven bloquejats o no t’oferien tants beneficis. Les carreres de 12h i 24h, com a la realitat, són també possibles en aquest joc. Podem fer-ho conduint nosaltres o donant instruccions al cotxe com si fóssim una espècie de cap d’equip de mecànics. D’aquesta manera evitarem estar 24h conduint, encara que això no impliqui el fet d’haver d’estar amb la consola connectada aquest temps, ja que -com ja he comentat anteriorment- és temps real (encara que també disposarem de l’opció de guardar partida i seguir on estàvem en aquest tipus de carreres, fet que no farà que evitem la conducció del cotxe 24h en total). El joc també compta amb una àmplia secció de circuits, alguns reals, com Nürburgring (el nou i el vell circuit), Suzuka, Llacuna Seca o Monza, entre altres circuits generats pels creadors. També podrem competir en circuits urbans que ens porten a córrer per Londres, Roma o, fins i tot, Madrid. Tots els circuits compten amb una luxosa ambientació del pas del dia. Així, podrem començar a córrer a la tarda i acabar la carrera en la més fosca nit. Abans de cada carrera se’ns presentarà un informe meteorològic que, com a la realitat, pot ser que encerti o que no, fent que el cotxe pugui variar respecte a la configuració que hem triat per competir. Aquests aspectes, més els 1031 cotxes, les diferents modalitats de competicions (internet, o no), les llicències de NASCAR, World Rally Championship, SuperGT, i diferents vehicles d’altres categories (com el Grup C i el Grup B de rally, les Le Mans Sèries, DTM, V8 Supercars i la Fórmula 1, entre d’altres) faran que el nostre saló sembli el mateix Circuit de Catalunya i ens faran gaudir de la velocitat així com dels cotxes, com per exemple el mateix Ferrari 330 P4 i pel mateix centre de Londres. Sembla una bona alternativa a estar estirat al sofà sense fer res en el nostre temps lliure i alhora sadollar les nostres ànsies d’adrenalina i velocitat.p

Dídac Ramírez Sánchez Estudiant de Batxillerat


UN SOMNI BASTANT REAL És de nit. Com tots els hiverns, el fred és humit. Després de fer un bon sopar, és hora de relaxar-se i d’esvair l’estrès del dia a dia en una ciutat com Barcelona. M’assec al sofà i, tot just engego el televisor per posar-me al dia dels esdeveniments mundials, caic rodó en un somni profund.

El telenotícies fa un canvi radical i apareix l’apartat d’esports. Encara m’avergonyeixo més. Resulta que ara els esportistes d’elit ja no són esportistes, són mercenaris. On queden els temps en què guanyar un partit o guanyar una cursa era qüestió d’honor? On queden el temps en què la gent s’esforçava per un somni? Ara el somni és diferent. Ara el somni és amuntegar bitllets i col•leccionar nòmines en les quals el sou es multiplica exponencialment a mesura que passen els anys.

Somnio que estic al sofà, en la mateixa situació i el televisor encès. Ja ho deia René Descartes: és difícil determinar si estem desperts o adormits, Ja ho deia René Descartes: és sobretot si juguem a pensar o a entendre. difícil determinar si estem desperts

Tornen a l’apartat de societat. A la imatge es mostra una manifestació Em fixo en la pantalla o adormits, sobretot si juguem a formada només per vint que està emetent el persones. Rebusco en el telenotícies vespre. En pensar o a entendre. meu somni. Sembla que veure la primera notícia hi ha un curiós corrent m’escandalitzo. El percentatge de nens soldats a conformista. La gent ja no lluita pels seus ideals i s’han Àfrica ha augmentat bastant respecte l’any passat. passat a l’altre cantó, al conformisme. Sí, és molt més Penso: és tan trist que fàcil quedar-se assegut nens innocents hagin de al sofà veient com altres pagar les rucades que A la pantalla surt un home que diu esquiven pilotes de fan els governants del seu gomes davant els policies. país. Passen les notícies. ser un líder religiós, que es dedica a Però, a sobre, la gent Caiguda de la borsa que es queda asseguda mundial per culpa de escampar valors com el respecte i reclama els seus drets l’especulació. I, malgrat cridant a la televisió. aquesta caiguda, la gent la humilitat, i després resulta que viu Però ningú contesta i continua especulant. Fins continuen desfilant les on arribarà l’estupidesa a l’estat més petit del món i que no notícies: líders comunistes humana? No s’acaba que es taquen la barbeta aquí tot. Continuo respecta ningú. menjant a Mc Donald’s, somniant i continuo invasions secretes de bocabadat mentre pel meu davant es projecten petits països empobrits, explotació infantil i carn per al unes notícies poc motivadores: els líders dels dos sexe que devoren blancs grassonets i somrients, una partits polítics capdavanters al país han decidit mica d’homofòbia i una ració ben condimentada deixar de fer política per guanyar vots mostrant els de racisme. Tanta hipocresia, tanta falsedat, tanta draps bruts del líder de l’altre partit. A més, i si fos poc, bogeria... El món s’ha tornat boig. resulta que apareix una dona que viu d’una història d’una nit des de fa més de 10 anys i potser es presenta Sobtadament em llevo del meu somni i penso: a les eleccions. Canvio de canal i em desmoralitzo encara sort que només era un somni.p encara més. A la pantalla surt un home que diu ser Víctor Díaz Ramírez un líder religiós, que es dedica a escampar valors com el respecte i la humilitat, i després resulta que viu Estudiant de Batxillerat a l’estat més petit del món i que no respecta ningú. Penso: Visca la hipocresia!

CREACIÓ LITERÀRIA

NÚM. 4 - GENER 2011

43


CREACIÓ LITERÀRIA

NÚM.4 - GENER 2011

Un lloc per a la poesia, per fi. Volem estrenar aquesta incursió en el món de la poesia amb l’obra d’una poeta senzilla, discreta i directa. Els poemes de Rosebund enyoren el trineu, no podia ser d’una altra manera. És en l’essencialitat dels objectes quotidians, dels gestos distrets, de les paraules fetes per a la batalla del dia a dia on troba el material per a reconstruir els universos íntims que ens han d’acompanyar durant tota una vida. Uns universos prenyats de sensacions, de records, de projectes ja descolorits, però també d’il·lusions, de lucidesa i d’un descarat plaer per viure.

Rosebund és intel·ligent i ho demostra en cadascun dels poemes, en cadascuna de les paraules. Igual que els artistes de l’art povera, fa servir els materials més senzills, les paraules més quotidianes, per transportar-nos exactament al moment en què les sensacions van traspassar les nostres ànimes. A més, és intel·ligent perquè la ironia és una de les seves armes més contundents. Rosebund s’allunya, observa detingudament i expressa, amb la contundència d’un llampec, les veritats contundents que se’ns escapen a cada instant sense adonar-nos-en. I és intel·ligent perquè ens transporta sense haver d’arrossegar-nos a les nyonyes tragèdies més pròpies d’altres temps o de certes insensibilitats. De moment no sabem més d’ella. Sabem que va nèixer per a ser poeta i que està viva, molt viva.p

NUDOS

REFORMAS

De tanto hacerse viejo y trabajar con árboles

Le estoy hablando de una obra importante:

los dedos de mi padre, elegantes antaño, se han ido transformando en ramas y sarmientos, han tomado el aspecto de raíces nudosas.

fontanería y electricidad, revisar la estructura por si hay daños, ahora que ha pasado el temporal, y arrancar esos restos inservibles. Cubra también con yeso estas fisuras. Cuando tengamos listo el interior --ya se lo digo, no repare en gastos— habrá que reforzar el aislamiento y la parte maltrecha en la azotea. Restaure el exterior, iguálelo, Tape los desperfectos, líjelos, y tendremos después que revestirlo con un producto a prueba de inclemencias. ¿Un barniz? ¿Un esmalte impermeable? ¿O tal vez una capa de teflón que me vuelva por fin antiadherente? Quiero que me resbale y no se pegue ninguna pena en este yo a estrenar.p

Sus manos grandes fueron atando los cordones de mi primera infancia, me enseñaron lazadas, nudos fundamentales cuya antigua eficacia amarra con firmeza la vida cotidiana. Aunque me fui muy lejos, sus nudos me llegaban, sujetando paquetes sencillos y nutricios, con esa fibra recia que lo resiste todo y él sigue utilizando para enviarme cosas. Reconozco en sus nudos todo lo que no dice y son tan elocuentes como una larga carta. Imagino sus dedos, que ya no le obedecen, sosteniendo un extremo de ese lazo constante, de ese hilo delgado tan frágil y tan fuerte que nos une en el tiempo y a veces hace daño. Al pensarlo me siento como en la cuerda floja, pues sé que queda poco: es fácil atar cabos... Por eso en la garganta se me pone este nudo.p

44


CONTACTOS

PLAY IT AGAIN

Hombre del saco,

Hay un tiempo en que sueñas

Sacamantecas, Lobo Feroz, monstruos que envenenabais las noches de mi infancia: Estoy cansada de temeros según las exigencias del guión. Yo ya no tengo edad para seguir huyendo. Lo vuestro, la verdad, tampoco es vida. Quizá sois buena gente y sois tratables, víctimas de una injusta mala prensa. O sois realmente unos canallas y puede que la cosa acabe mal. Aun así, he decidido no esconder más la cabeza debajo de la almohada: Hoy os voy a esperar en pie y despierta con algo de picar, cervezas, coca colas y música tranquila. Se han apuntado también un par de amigas noctámbulas y amantes de la conversación. Quedemos pues y conozcámonos, para amistad y lo que surja.p

con ser protagonista, comerte la pantalla y ligarte al guaperas. La vida luego ofrece papeles más modestos. Poco a poco te fijas más en los secundarios.

CREACIÓ LITERÀRIA

NÚM. 4 - GENER 2011

Así, de Casablanca, adoro a Ilsa y a Rick, pero los años hacen que aprecie más a Sam. Siempre hay un leal Watson para el brillante Holmes. ¿Saben lo que le deben a su ama de llaves? Y en “La vida secreta de las palabras”, ¿alguien recuerda la importancia que tiene el cocinero? El corazón me dice que no ganaré un Oscar: tengo un palco sencillo lejos del escenario. Pero en la ceremonia de entrega que no habrá quiero oír al pianista tocándola otra vez.p

45


EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM.4 - GENER 2011

46

DE LA GLOBALITZACIÓ I DEL CAU Val la pena llegir a Georges Corm. Val la pena mirar

locals, miniaturitzats en el nostre entorn més immediat, amb els seus ulls el nou món que se’ns està imposant i oblidant-nos així dels veritables culpables. És com si, descobrir, des d’una òptica una mica més allunyada davant del diluvi universal, estiguéssim més preocupats de la vella Europa, els desastres inhumans a què ens per tenir ben neta la cuina de casa que de salvar-nos aboquem. He dit inhumans? Sí, ho he dit. Però, potser, d’un ofegament segur. he anat massa lluny o massa ràpid. Deixeu-me La globalització econòmica sembla El cau. Això sí que ens que m’expliqui. preocupa. I que ningú haver guanyat la batalla impulsada s’atreveixi a menysprear Georges Corm, ex ministre el meu cau! Pobre, però de finances libanès i autor per la voracitat dels poderosos; decent!, que diríem els de diversos llibres crítics que som pobres i només amb la tirania del mercat, això sí, els problemes socials que ens queda la virtut de s’atreveix a aixecar la no avergonyir-nos per veu en contra dels gurús se’n deriven es manifesten com ser-ho. Tot i així, és curiós liberals i els acusa, sense també que la defensa embuts, d’aplegar- a problemes locals, miniaturitzats del nostre cau ens porta, se als capricis d’un massa sovint, a reivindicar neoliberalisme salvatge en el nostre entorn més immediat, i justificar les nostres i cruel. Aquests nous misèries simplement profetes, economistes i oblidant-nos així dels veritables perquè són nostres, sense ideòlegs, són, en realitat, reparar en l’origen dels part d’una claca que culpables. mals. He llegit aquests només sap oferir idees dies que els veïns de simplistes, deficients i perverses. El seu únic objectiu la Marta Domínguez, imputada en la Operación semblar ser el de llepar la mà d’un poder econòmic Liebre, penjaven pancartes amb lemes com “Todos que va repartint misèria alhora que incrementa els contigo”, “Para nosotros siempre serás la misma”, seus guanys i, a més, a costa d’asfixiar i segrestar “Fuerza y ánimo; Marta, te queremos”. És a dir, els l’economia mundial. Per a fonamentar el seu veïns van optar per la defensa cega de la seva veïna atreviment, aquests il•luminats apel•len a una simplement perquè és la seva veïna i ella encarna pretesa tradició de pensament que s’inicia en el l’èxit desitjat per tots. M’atreveixo a dir que ha faltat renaixement i que passa per la Il•lustració i Kant. Però, molt poc per sentir coses del tipus, “Com gosen aquesta tradició de pensament que fonamenta els aquests altres insultar a una de les nostres!”. Perquè, ideals neoliberals, segons Corm, no la trobarem més en definitiva, no és més que això: creure que som enllà del romanticisme del segle XIX o en autors com importants perquè algú dels nostres ha aconseguit Hegel. Des de llavors, el pensament s’ha abocat a fer alguna cosa. Mediocritat, pura mediocritat. De la un maniqueisme manipulador, produint d’aquesta mateixa manera, podríem preguntar-nos: el rebuig manera els majors desastres del segle XX. O estàs als estrangers, als “immigrants que ens roben la feina”, amb nosaltres o contra nosaltres, no hi ha termes no és també un rebuig a l’estrany i diferent que s’ha mitjans ni matisos. Durant el segle XX, “...tals guerres atrevit a trepitjar el nostre cau? Un cau ben ordenat filosòfiques han sigut exportades a tot el planeta, i còmode, decorat al nostre gust: amb les nostres provocant revolucions a tot el món (Rússia o Xina), creences, la nostra història, els nostres costums. guerres civils que tenen com arquetipus la Guerra Civil Espanyola, malestars identitaris i replegaments ètnics i Siguem clars: la vergonya de treure una rendibilitat religiosos de tipus fonamentalista, i fins i tot moviments política de la defensa “del que és nostre” perdona terroristes”, afirma Corm. a ben pocs. Clar que aquesta defensa del cau es manifesta de molt diferents maneres, sovint ben Però encara ens queda per afirmar que el segle XXI es amagades darrera de formes exquisites. Les ensenyes mostra més contundent: la globalització econòmica ben altes i ben orgullosos de ser... diferents? Però sembla haver guanyat la batalla impulsada per la és que a més, la vergonya de fer-los costat amb el voracitat dels poderosos; això sí, els problemes socials nostre vot no ens és aliena. La consigna defensada que se’n deriven es manifesten com a problemes és: “nosaltres primer”. Per exemple: ¿potser no ens


hem oblidat sense cap remordiment dels drames que viuen altres pobles perquè, senzillament, ara estem massa preocupats per endreçar el nostre cau? És significativa la quantitat de pàgines que dediquen els diaris catalans a parlar de la crisi econòmica, l’atur intern, el deute de l’estat, les lluites polítiques locals o la balança fiscal –ja, ja sé que fa mal-, però són ben poques línies les que s’han dedicat aquests dies a parlar del conflicte del Sàhara o de la tragèdia d’Haití, per exemple. Perdonin l’afirmació, però només ens preocupem de les tragèdies de Palestina, Haití, Afganistan, Etiòpia, Sudan, Somàlia o del Sàhara quan tenim plena la panxa, és a dir, quan tenim el cau polidet i el rebost ben ple. Quan el rebost s’exhaureix, els ideals s’obliden i només resta una obsessió: omplir i mantenir polit el cau. És inhumà que els poderosos de Manhattan, de Brussel•les, de Madrid o de Barcelona -també de

Barcelona- continuïn enriquint-se amb els beneficis d’empreses esteses per tot el planeta mentre que milions de persones moren de gana o de malalties perfectament curables. Però també és inhumà que ens facin creure que els nostres problemes, els de la gent normal -però, ara sí, la gent normal de veritatno tenen la mateixa causa que els drames que pateixen altres pobles, tot i que la dimensió sigui absolutament diferent. L’enemic no és el pobre del poble del costat. L’enemic és el que s’enriqueix a costa de l‘empobriment dels altres i, a més, ens fa creure que la defensa de les ensenyes és la solució a tots els nostres mals. Globalitzem l’economia i el poder real sobre les nostres vides, ens rendim davant d’uns poderosos allunyats del nostre cau, però miniaturitzem les idees i las reivindicacions per, d’aquesta manera, compensar el vertigen que produeix el nostre allunyament del poder real.p

G.F.P.

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 4 - GENER 2011

Autora: Marha Suau

47


AGENDA

NÚM.4 - GENER 2011

THE WOMBATS EN CONCERT.

SALA BIKINI (LES CORTS)

Pop-Rock

Asa al Festival del Mil•lenni. Gospel, blues i jazz.

Lloc: Sala Apolo (Sants-Monjuïc)

Dimecres dia 9 de febrer. 21:00h. 26€ Data: 01/03/2011 Hora: 21:30h Preu: 24€

CCCB Del dia 9 de novembre fins al 27 de febrer. Dilluns tancat. Preu: 4,50€ Partint de la idea que la hispanitat, com a identitat que aglutina Espanya i Llatinoamèrica, és un mite que amaga una realitat social molt més complexa, Jorge Luís Marzo i Tere Badia proposen una lectura crítica a través de diferents factors i agents que han contribuït a la construcció d’aquest mite. Reconèixer que aquesta identitat s’aixeca sobre “el primer genocidi de l’era moderna” i que posteriorment es va utilitzar “la cultura, i concretament l’estètica barroca, com a pal•liatiu” i element integrador, és el primer pas per distingir les capes que s’amaguen sota les relacions entre Llatinoamèrica i Espanya. Una paròdia sobre l’entrega dels premis nacionals de cultura a càrrec de David Blanco o una sèrie de debats amb escolars de Llatinoamèrica i Espanya sobre el mestissatge i el model hispà són alguns dels treballs que configuren una mostra no exempta de polèmica.

El XXI Festival del Mil•lenni havia presentat fins ara més de 40 concerts entre els quals destacaven la tornada als escenaris de la ciutat comtal del Dúo Dinámico, Herbie Hancock, Dyango, Joanna Newsom, Bebe, Adamo, Sylvie Vartan o l’exSupertramp Roger Hodgson … Però encara es guardava algun as a la màniga, que avui ha mostrat: Patti Smith actuarà el proper 21 de febrer al Palau de la Música, Miguel Bosé farà recalar la gira Cardio Tour el 7 de març al Liceu i Nena Daconte presentarà el seu darrer disc “Una mosca en el cristal” el 30 de desembre al Palau de la Música. Aquests tres concerts suposen un autèntic salt de qualitat en la ja de per si excel•lent programació del XII Festival del Mil • lenni.

FUNDACIÓ FOTO COLECTANIA Del dia 6 d’octubre fins al 29 de gener. Diumenges tancat. 3€ Paco Gómez va pertànyer a una generació oblidada de fotògrafs documentalistes que es van dedicar a retratar l’Espanya dels anys 60 i 70. El caràcter abstracte i poètic dels treballs de Gòmez s’allunya de la línia realista que van seguir els seus coetanis Ramon Masats o Gabriel Cualladó. Paco Gómez va escollir fixar la seva mirada en els objectes, enlloc dels esdeveniments. Va fotografiar façanes, paisatges i murs interiors que, per altra banda, no deixen de ser documents d’una època i d’una realitat concreta. Ara, la Fundació Foto Colectania, que custodia l’arxiu fotogràfic de Gómez, juntament amb la comissària Laura Terré reivindiquen amb aquesta exposició l’originalitat de la proposta d’aquest fotògraf subtil i silenciós.

TEATRE SAGARRA, THE GUARRY MEN 19/02/2011 21:00 h. The Guarry Men ja no existien, però han estat recuperats. Són el que eren, però amb uns anys més. El seu gran referent van ser Les Luthiers, aquelles lletres i les seves melodies es van convertir en himnes. No és una altra cosa que quinze escenes independents, on els quatre actors creen situacions diverses i els Guarry Men exerceixen de veu de la consciència. Amb la seva música i enginy ajudaran, o no, que els personatges aconsegueixin els seus objectius del nostre present cultural.

48


Martha Suau, La Habana, 1982, ha volgut compartir amb nosaltres les fotografies que guarda de Cuba. L’autora té una mirada neta, alliberada encara de plantejaments teòrics que, massa sovint, encarcaren l’...ànsia i l’expressió. Amb elles ens serà fàcil viatjar pels carrers de La Habana o passejar pel Malecón gaudint del sol caribeny o dels somriures i el sabor dels cubans. Però la millor definició que podem fer de la Martha és el que ella diu de si mateixa: “Rumba, arte, sudor, dominó, mar, caminante, luz, consigna, mirada, resignación, lucha, osadía… Coqueta Habana de sonrisa amarga.” Així doncs, donem les gràcies i aplaudim l’obra d’aquesta “Coqueta Habana de sonrisa amarga”.

Entitats col·laboradores en la distribució d’...ànsia: - ACP ARAMATEIX, C/ Montserrat, 3-5 - ATENEU POPULAR JULIA ROMERA, C/ Santa Rosa, 18 - BAR JOTA, C/ Major, 6 - BIBLIOTECA CENTRAL DE SANTA COLOMA DE GRAMENET, Jardins de Can Sisteré - BIBLIOTECA SINGUERLÍN, PC de la Sagrada Família - CENTRE EXCURSIONISTA PUIG CASTELLAR, C/ Sant Josep, 20 - CRJ MAS FONOLLAR, C/ Sant Jeroni, 1-3 - ESCOLA DE MÚSICA MUSICAULA, C/ Mossèn Camil Rossell, 70 - ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA CAN ROIG I TORRES, C/ Rafael Casanova, 5 - ESCOLA OFICIAL D’IDIOMES, C/ Víctor Hugo, 54-56 - FORN 3/4 DE 3, C/ Mossèn Camil Rossell, 54 - LA TIENDA, C/ Sant Carles, 7 - LLIBRERIA CARRER MAJOR, C/ Major, 13 - LS KRIDA, C/ Beethoven, 7

AL NÚMERO 5 D’...ànsia trobareu un monogràfic sobre MITES 2.0, a més de les seccions de la revista. El proper abril de 2011 en els punts de distribució habituals.


Charlize Theron: “Em tornes l’...ànsia?”

Agraïm el suport que hem rebut de les següents entitats patrocinadores:

LA CAIXA FUNDACIÓ HOSPITAL DE L’ESPERIT SANT AMPA DE L’INSTITUT NUMÀNCIA

Revista ...ànsia  

Número 4 de la revista cultural ...ànsia. Editada per l'Institut Numància de Santa Coloma de Gramenet

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you