Paral·lel OH! 127

Relájate

Nos ocupamos de todo el proceso de venta de tu vivienda

LLÁMANOS… VALORACIONES GRATUITAS

REDPISO ESTUDIO NUEVO SANT ANTONI

C/ Calàbria nº16, Tienda 1

Tel. 664 689 452 / 93 611 23 80 / santantoni@redpiso.es

Em miro l’ abuela i penso que 96 anys de vida deuen pesar moltíssim. Deuen pesar tant que els records t’entren pels ulls, passen pel sistema nerviós i amaguen tota una vida darrere les orelles, fins que, de mica en mica, quan el cos se’t fa feixuc, van baixant fins que se t’escapen per les mans. 96 anys, té tela. Una guerra civil, una dictadura, dos fills a l’esquena i la mort de l’amor de la seva vida.

Es diu Teresa, l’ abuela , però podria dir-se Carme, Rosa, Montserrat o Mariela. Perquè de Tereses n’hi ha moltes, d’aquelles que van empaquetar tota una vida en un 600 i van venir des de Galícia, Andalusia i Navarra. Tereses, d’aquelles que cada divendres fan el dinar més bo que pot haver pels néts, de les que han agafat un avió (amb sort) un cop a la vida i han passat incomptables hores a l’hort, de les que mai no es cansen de posar tres cullerades més de sopa, de les que mai no tenen mal, i sempre curen.

96 anys deuen pesar tantíssim que segurament els vols deixar anar sense cap mena de remordiment. I ho diu molt, la meva Teresa, que arriba un moment que això de viure és relatiu i que esperes que vingui un dia en que la mort et toqui l’espatlla i et convidi a fer un tomb llarg i pausat. I permeteu-me dir, que morir és un acte de justícia quan la vida ha deixat de ser per a tot aquell qui t’acompanyava. Ja ho deia Miquel Martí i Pol, que “ara saps que la mort no és morir-te sinó que mori algú estimat”.

Edita: Gràfiques Sertsem, SL • Dipòsit Legal: B-7596/2012 • Tirada: 5.000 exemplars

Carrer Tamarit, 134, 2n, 2a • 08015 Barcelona • Telèfons: 699 73 97 79 / 93 451 12 92

E-mail: zonasec@hotmail.com • www.zonasec.cat • Direcció: Enric Mestres

Redacció: David García Mateu, Anna Iñigo, Ernest Millet, Barbara Kiessling, Enric Mestres

Col·laboradors: Toni Oller, Enric H. March, Víctor Carbonell, Paco Pàmies, Xavier Theros, Roberto Román

Fotografia: Redacció • Maquetació: Enric Mestres (GSSL)

PUBLICITAT: Francisco Rojo: Tel. 616 25 63 43 (de 17 a 24h)

zonasec@hotmail.com / Ernest Millet: 699 27 18 25

PARAL·LEL OH! No es fa responsable de les opinions publicades en aquesta revista.

Aquesta publicació forma part de:

Històries del Paral·lel

Li-Chang

‘El demonio amarillo’

En veure al gran mag Fu-Manchú al Teatre Apolo del Paral·lel va quedar fascinat i va adquirir el seu estil

El 1952 va estrenar al Teatre Espanyol l’espectacle ‘El dragón de oro’ i d’allà a tot el món

Joan Forns i Jordana (Badalona, 1916 - Barcelona, 1998) va ser un dels mags més emblemàtics del nostre país. Va ingressa al Seminari de Barcelona als deu anys, però ho va abandonar entre els dotze i els tretze per fer d’aprenent de forner. És a aquesta edat que descobreix casualment la màgia veient actuar el Caballero Salim (l’il·lusionista Felip Millàs). Després s’endinsa en els secrets de l’il·lusionisme quan coneix la botiga El Rey de la Magia i fa amistat amb Joaquim Partagàs.

De molt jove va debutar al circ del seu pare sota el nom d’El Caballero Forns. El seu destí va canviar quan el 1935 va quedar fascinat veient l’actuació de Fu-Manchú (David Theodore Bamberg) al Teatre Apol·lo del Paral·lel. Forns, anys més tard va adquirir com a referència l’estil de Fu-Manchú i va passar a anomenar-se Ling-Fu, i tant el vestuari com la posada en escena ja tenen l’estètica xinesa que el caracteritzarà (d’aquí l’apel·latiu popular d’El xinès de Badalona) creant espectacles als anys 40 i 50 amb influència oriental i caracteritzant-se per a les seves espectaculars posades en escena i potenciant el seu impacte visual. El 1945, per un malentès burocràtic, Joan Forns ha de canviar de nom artístic: deixa de dir-se Ling-Fu i tria Li-Chang, i adopta l’àlies d’ El demonio amarillo amb el qual va obtenir ressonants èxits amb les obres Embrujo de Asia , El sueño de una noche en China , La revista mágica , Magolandia , etc...

Entre el 1945 i el 1954 crea i explota les anomenades Revistes Fantàstiques, en què, sobre una senzilla trama argumental, combina els seus números d’il·lusionisme amb atraccions de revista. Són grans produccions, amb música original en directe, decorats fastuosos i entre vint i trenta artistes en escena: vedets, cos de ball, músics, cantants, humoristes... Amb aquesta fórmula de gran espectacle omple els millors teatres i sales de Barcelona, sobretot al Paral·lel, i d’Espanya. Un dels seus números més originals consistia amb una noia que se sostenia en una escombra, com una bandera, cosa que deixava el públic bocabadat. La seva caracterització, el seu somriure irònic i els seus gestos misteriosos eren realment genials. El 1952 estrena al Teatre Espanyol del Paral·lel El dragón de oro , amb música i direcció musicald’Isidre Molas que va ser tot un èxit de crítica i públic.

Arriba l’èxit internacional

En el període 1955-1969, Li-Chang abandona les Revistes Màgiques per esdevenir una atracció internacional de primer nivell, acompanyat en escena només per la seva esposa Ramona Mitjans (la seva futura ajudanta Foo-Ling), els dos fills (Joan Maria i Montserrat) i algun ajudant contractat. Recorren Europa actuant als cabarets i casinos més selectes i apareixen en totes les

Joan Forns quan es feia dir Ling-Fu

televisions. Són l’atracció estel·lar del Holiday on Ice a Israel, triomfen al Circus Krone de Munic i fan gires extenuants pel Regne Unit (Bertram Mills Circus), França (Cirque Amar) i Itàlia (Circo Moira Orfei), compartint cartell amb els més prestigiosos artistes de tot el món.

Li-Chang (Joan Forns) en plena actuació amb el seu número més emblemàtic i sensacional mestratge tècnic, artístic i deontològic fruit de tota una vida d’amor a l’il·lusionisme. A més dels homenatges que Badalona li va tributar en vida, un cop desaparegut el mag la ciutat ha demostrat una gran sensibilitat envers la seva figura i obra, inaugurant una plaça amb el seu nom i, molt especialment, instaurant el Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang, importantíssim esdeveniment amb acusat renom internacional. REDACCIÓ

Li-Chang es va identificar tant amb el personatge que mai no van sospitar que era català. A París, als anys 50, el secretari de l’ambaixada espanyola va entrar al camerino a felicitar-lo i en sentir parlar Li-Chang en català va comentar: ¡Ves como es chino! ¡Ya te lo decía! Jean Eugène Robert-Houndin (pare de la màgia moderna) deia: ‘‘Un mag és un actor que fa de mag’’.

A París, als anys 50, el secretari de l’ambaixada espanyola va entrar al camerino a felicitar-lo i en sentir parlar

Li-Chang en català va comentar: ¡Ves como es chino! ¡Ya te lo decía!

El 1970, l’esposa i els fills deixen el món de l’espectacle i Li-Chang es retira dels escenaris. El 1982, però, l’estímul de companys, admiradors i amics el fa tornar en petits espectacles i aparicions públiques fins al 1993. Joan Forns ha rebut l’admiració dels mags de les noves generacions, als quals ha impartit un

El mag cap al final de la seva carrera artística

Inaugurat l’espai del solar de l’antic Teatre Talia

Amb una festa evocadora del vell Paral·lel de les revistes, el cabaret i el music-hall, el passat 11 de març es va celebrar l’obertura al barri del solar de l’antic Teatre Talia

Després d’un any de la seva expropiació, l’Ajuntament de Barcelona va celebrar una festa d’inauguració de l’espai d’estada i d’ús veïnal del solar de l’antic Teatre Talia, a l’avinguda del Paral·lel, cantonada amb Borrell. L’espai té un escenari d’obra on fer actes culturals, una zona d’estada amb bancs, petites jardineres i arbres i horts urbans que gestionaran escoles i entitats.

Ja feia molt de temps que el solar d’aquest conegut teatre estava en desús i els veïns i veïnes reclamaven que l’Ajuntament l’expropiés per tal de construir equipaments i pisos públics. A principis del 2022, el consistori va fer efectiva l’expropiació del terreny per 5,7 milions d’euros, i el veïnat i l’administració van acordar fer un espai provisional per a donar-li ús abans no es faci la reconversió total del solar.

Una iniciativa molt benvinguda pel veïnat

Els jardins s’han estrenat amb un escenari d’obra, uns horts urbans i amb una figuera que ha estat conservada després d’una delicada operació de cirurgia botànica. Queda pendent d’instal·lar una zona de joc infantil, més que res perquè els tràmits per a licitar-la i fer la comanda a fàbrica no han anat compassats amb la resta dels treballs. Seran la guinda del que, després de debatre-ho amb el veïnat, s’ha decidit que sigui

aquest parc, petit, sí, però molt benvingut en aquesta frontera del barri de Sant Antoni.

L’artista Brigitta Lamoure i la ballarina Susana Larriba van ser les encarregades de conduir la celebració, que també va comptar amb l’espectacle infantil de Petjades Musicals i les actuacions dels grups Luismi Segurado Trio, amb influències del jazz més bebop , i Montes Turquesa, amb un estil on convergeixen el neo-soul i el hip-hop. Per altra banda, també hi va haver parlaments de l’Associació de Veïns de Sant Antoni, la presidenta del Districte, Eva Baró, i el regidor del Districte, Pau González.

Tot i la gran assistència del veïnat, un dels fets que ha aixecat polèmica després de la descoberta de l’espai ha estat la imatge virtual que es va presentar en el moment d’ensenyar el projecte i el resultat final que els veïns s’han trobat. Si bé a la imatge inicial es podien observar un predomini de les zones verdes, la inauguració ha mostrat que el verd i la natura no en són protagonistes. Tot i així, Toni Oller, de l’Associació

Talía Olympia, comenta que el veïnat està molt satisfet de la inauguració: “Es pot generar un Espai Talia als Jardinets del Talia i agermanar-los a la Sala Mercat com espais urbans, amb especialitats de música i dansa, com han fet amb els Cinemes Texas, que serà un espai per al cinema i el teatre”. ANNA

IÑIGO

Foto: Ajt. BCN

Una de les actuacions del dia de la inauguració del solar de l’antic Talia, a Paral·lel amb Borrell

El Mago Pop compra un teatre als Estats Units

Seguirà al Victòria fins al 23 d’abril i després prepararà la temporada a Broadway

Antonio Díaz, més conegut com El Mag Pop, ha comprat el Branson Magic Theater, el teatre més gran de l’estat de Missouri, als Estats Units, amb una capacitat de 2.800 butaques. Branson és una ciutat molt ben connectada amb la resta del país que compte amb més de 50 teatres i rep 10 milions de turistes cada any i és des d’on pensa assajar l’espectacle que presentarà a Broadway, al Ethel Barrymore Theater, amb l’espectacle Nada es imposible a partir del 17 d’agost i durant cinc setmanes. De moment, seguirà actuant al Teatre Victòria fins al proper 23 d’abril.

Des d’aquí s’emporta un equip de vint tècnics que ajudaran en les tasques de montatge de l’espectacle. Antonio Díaz, amb només 37 anys, és el mag illusionista més jove de la història en fer un espectacle a Broadway. Com ell mateix ha dit en una recent entrevista: “Era impossible imaginar això quan érem només un tècnic i jo fa 10 anys i no en tenia ni per pagar-lo”.

“Era impossible imaginar això quan érem només un tècnic i jo fa 10 anys i no en tenia ni per pagar-lo”

La seva intenció és fer una temporada a Broadway, actuar uns mesos al teatre de Branson i la resta de l’any passar-ho al Teatre Victòria, que va comprar el 2019. “Barcelona és casa meva, vull actuar aquí i viure aquí, però els contractes als Estats Units són molt llargs, de cinc anys. La inversió feta aquí té tot el sentit”, argumenta l’artista, que preveu tornar a actuar al Victòria

des de l’octubre fins al Nadal. Ho farà amb el mateix espectacle, Nada es imposible , que ha anat canviant des de la primera estrena. El Mago Pop és l’artista de l’Estat espanyol que més entrades ha venut durant els darrers cinc anys, més de 2,8 milions fins avui. Tot un récord difícil de superar. REDACCIÓ

Machu Picchu

Ceviche

Pisco Sour

Branson Magic Theater, el teatre del Mago Pop als EUA

L’entrevista Anna Cerdà

(Directora de la Sala Paral·lel 62)

Anna Cerdà (Arbúcies, 1978) és l’actual directora de la Sala Paral·lel 62, espai de l’antiga Sala Barts o l’Studio 54, que ha arribat al Paral·lel per oferir una aposta per una cultura més conscient, sostenible i connectada amb l’entorn. Cerdà ve de treballar al Departament d’Exposicions del MACBA des de 2005, com a curadora adjunta, però la música no li és aliena, ja que va codirigir el festival popArb de 2005 a 2015. Parlem de cultura i territori, però també de música, xarxa i responsabilitat.

La sala va obrir amb la voluntat també d’expandir els marcs culturals i centrar-se en l’economia social i solidària i en la part comunitària, quin és el full de ruta que us vau marcar en obrir?

L’edifici és de titularitat municipal des de 2005 i l’hivern passat va sortir el concurs públic amb un programa una mica diferenciat, amb un caràcter molt més públic, obert i arrelat al territori, de manera que quan vam veure el caire que tenien aquestes bases, ens hi vam sentir molt còmodes, molt interpel·lades. Tot comença per entendre que aquest és un recurs al servei de la ciutadania. És un equipament que no s’ocupa de l’explotació purament comercial de l’espai sinó que també té un enxarxament amb el territori en què s’ubica, principalment el Raval però també amb el Poble-sec i Sant Antoni. Pel que fa a l’economia social i solidària, anem fent passes de mica en mica, treballem amb Impulsem, un banc de recursos mancomunats, o la cuina, que estava abandonada, des del començament que tenim la cooperativa de cuina Abarka, o les barres, que les portem amb Altervents,

que tenen refrescos de comerç just i no són de les distribuidores habituals. Paral·lel 62 també es vincula amb la Xarxa de Cases de la Música. Què és una Casa de la Música i què vol dir la vostra vinculació?

La Xarxa de Cases de la Música és una iniciativa que té molts anys i que està estesa per gairebé tot el país. És una iniciativa publico-privada, és a dir, d’impuls privat amb suport públic. A cada municipi on hi ha una seu, hi ha un impulsor privat que té unes certes inquietuds i que detecta una sèrie de necessitats que a la seva localitat no estan ateses. Llavors, el suport de l’Ajuntament o la Diputació corresponent, i de la Generalitat fa possible que es puguin fer altres coses més enllà, en aquest marc de suport a la creació i a la formació. Des de Paral·lel 62, estem veient quin paper podem fer, Barcelona és una ciutat molt activa, ja té una xarxa de cases de creació, té una sèrie d’equipaments, entitats mobilitzades que és evident que no doblarem, ni solaparem. El projecte de la Casa de la Música està tot just engegant, ara estem fent les primeres passes però creiem que es podrà incorporar de forma efectiva a finals d’any.

‘‘S’ha de trobar un ecosistema en què la convivència dels diferents models de Paral·lel sigui possible’’

Foto: Mila Ercoli

Anna Cerdà, directora de la Sala Paral·lel 62

Es tracta de repensar l’espai que s’ocupa com a divulgador cultural?

Hi ha molta diversitat d’opinió entorn a què és el Parallel. Cal fer un esforç de memòria per recordar el que havia estat el Paral·lel però de vegades pensem en el Paral·lel dels 70-80 i no dels anys 30, quan era un pol d’activitat política on als teatres es fèien mítings, cafès i cabaret. Cadascú té el seu Paral·lel i això ha de poder conviure amb la resta. Les Administracions estan repensant aquest espai i tots els agents implicats també. Ens hem de plantejar si es vol que sigui una artèria amb menys trànsit i més amable per a la ciutadania, o es vol que hi hagi més teatres que mirin enfora, o més teatres que mirin el barri, hi ha moltes possibilitats. S’ha de trobar un ecosistema en què la convivència dels diferents models de Paral·lel sigui possible.

pública. Les Cases de la Cultura són espais propietat de l’Ajuntament però que no pot assumir la gestió, pel que l’externalitza, en aquest cas a nosaltres. Som pioners en això. Tenim la sensació, agradable, de ser un laboratori. De totes maneres, és un projecte que s’està construint i, per tant, no podem arribar a conclusions encara.

Creus que en un context com el d’avui dia en què la cultura s’ha convertit en un bé de consum, costa cada cop més fer espais, obres i espectacles conscients, crítics i pausats?

Totalment, nosaltres tenim clar que col·laborarem i ajudarem a fer possibles coses que no passen aquí dins, per exemple, i això per a una sala de concerts convencional és absurd. Llavors, és una mica aquesta la idea, un cop la dinàmica de la sala sigui estable i ara que hem entès per on va, podem posar molta energia en com fer tots els projectes que acollim accessibles per a tothom, i això no podem fer-ho soles i també existeix un marge d’error. Portes molts anys en el sector cultural, has canviat el MACBA pel Paral·lel 62, quins aprenentatges has pogut traslladar d’experiències anteriors a aquesta sala?

Què vol dir gestionar horitzontalment l’espai?

La horitzontalitat no és un lloc on arribes i t’instal·les, sinó que és una manera de fer i un camí, un recorregut. En aquest sentit, el que està passant és que s’estan barrejant diverses maneres de fer, però trobant aquest modus operandi comú que ens permet operar d’una forma molt àgil i professional i ràpida. La gestió passa per tres entitats que són Quesoni, L’Afluent i la Sala Upload, quelcom que fa que les decisions no vinguin d’un únic ésser diví sinó que venen del consens o el diàleg entre diferents agents. Intentem entendre l’horitzontalitat d’una forma no naïf i no infantil, intentem desjerarquitzar també la informació.

Ara sou Casa de la Cultura, això implica una responsabilitat, també...

Sí, penso que som una entitat privada amb una funció

Tot el que fas se’t va acumulant, jo no venia només del món dels museus, sinó que també em dedicava a la música tot i que no fos la meva professió principal. Evidentment les dimensions del MACBA no són les que té el Paral·lel 62, però tampoc ho és l’activitat. Al museu si un quadre no estava ben posat, podies rectificar-ho al dia següent, aquí, si un acte va malament, ha anat malament i no en pots fer res.

Què us depara el present i el futur?

El 2022 vam aterrar com caiguts amb paracaigudes i aquest any estem treballant d’una forma més tranquila i encaminada. L’objectiu d’aquest any és que es vagi veient més la nostra personalitat a la programació, que segueixin venint públics i programadors que tenen com a referent l’etapa anterior de la sala però també interpel·lar a comunitats llatines o africanes, així com a les emergències més locals, que creiem que són dinàmiques distintives nostres. També estem veient si fem un moment de presentació i com l’encaixem, però tot això està per venir. ANNA IÑIGO

‘‘Cadascú té el seu Paral·lel i això ha de poder conviure amb la resta. Les Administracions estan repensant aquest espai i tots els agents implicats també’’

La foto retro (8 d’abril, Dia Internacional del Poble gitano)

Ron Wood (1947). Gitano. Músic i membre dels Rolling Stones. Va néixer en una comunitat gitana que vivia en barques al riu Tàmesis

Juscelino Kubitschek de Oliveira (1902-1976). Gitano. President del Brasil del 1956 al 1961, va gestionar la construcció de la capital, Brasilia

OBRIM LA FINESTRA A LA INFORMACIÓ MÉS PROPERA

Carmen Amaya (1913-1963). Gitana. Bailaora que va revolucionar el ball creant una nova escola per a la dona quan el feminisme ni existia

Zlatan Ibrahimovic (1981). Gitano. Futbolista suec d’ascendència bosniocroata i considerat un dels millors davanters de tots els temps

Altres gitanos i gitanes que han aportat la seva contribució a la societat: Diango Reinhard (guitarrista de jazz), Federico García Lorca (poeta i dramaturg), Yul Brynner (actor), Camarón de la Isla (cantant flamenc), Dijama Pavlovic (activista i escriptora sèrbia), Juan de Dios Ramírez (fundador de la Unión Romaní), Michael Caine (actor), i molts més...

OBRIM LA FINESTRA A LA INFORMACIÓ MÉS PROPERA

• La premsa de proximitat informa, integra, dinamitza i cohesiona la comunitat.

• El periodisme és la millor garantia davant les falses notícies. Sense mitjans, la societat s’empobreix i és menys plural, participativa

• La premsa de proximitat informa, integra, dinamitza i cohesiona la comunitat.

• El periodisme és la millor garantia davant les falses notícies. Sense mitjans, la societat s’empobreix i és menys plural, participativa i s’afebleix la democràcia local.

• Les empreses i sobretot les administracions

Charles Chaplin (1889-1977). Gitano. Artista de cine. De pare i mare gitanos. Una de les persones més importants en el món del cinema

Sofia Kovalevskaya (1850-1891). Gitana. Matemàtica russa amb grans contribucions al camp de les equacions diferencials i la mecànica

Escola Pia Sant Antoni

Si estàs interessat en l’art i la sensibilitat i t’interessen els fenòmens artístics, estudiar un batxillerat d’arts pot ser una opció adequada per a tu.

És un programa acadèmic que proporciona una formació artística i humanística completa que inclou matèries com l’art, la història de l’art, la literatura, la filosofia i d’altres matèries relacionades amb les arts plàstiques i el disseny.

Els estudiants de batxillerat aprenen a desenvolupar la seva creativitat i a expressar-se a través de diferents mitjans artístics com la pintura, la fotografia, el dibuix artístic i altres formes d’art. Es formen també en la teoria de l’art i la història de les diferents formes d’expressió artística. Desenvoluparan la seva creativitat i la capacitat de pensar de forma crítica sobre l’art i la cultura.

Ajudar a prendre decisions sobre el futur

Exploren diferents àmbits i descobreixen quines són les seves passions i interessos. Això pot ajudar-los a prendre decisions informades sobre el seu futur acadèmic i professional. Molts estudiants d’aquesta modalitat estan interessats en altres àrees de les arts, com ara les arts gràfiques, el disseny, el patronatge, els mitjans de comunicació o la publicitat.

L’escola a més disposa de tallers i espais específics per a les diferents disciplines artístiques, aules polivalents i la tecnologia adient per treballar amb els programes de disseny. Participem en projectes d’innovació educativa com el SUMMEM i diversos programes amb entitats del barri com el CCCB.

En definitiva, si ets una persona amb una gran sensibilitat artística i estàs interessat en les arts i les humanitats, el batxillerat artístic pot ser una opció molt adequada per a tu ja que proporciona una formació completa i t’obrirà les portes a una gran varietat de carreres en el món de les arts plàstiques, el disseny i la cultura.

Fem Portes Obertes el 12 d’abril a partir de les 18.30 h, per estudis postobligatoris.

MOTARD

Celebrando 30 años de buenos momentos en vuestra compañía ¡GRACIAS!

Cartellera de Teatre al Paral·lel

TEATRE CONDAL www.teatrecondal.cat

Júnior (fins al 7 de maig)

Akelarre (a partir del 17 d’abril)

BGMC & Queens (del 10 al 14 de maig)

PARAL·LEL 62 www.paral-lel62.cat

Guitar BCN 23: Marwan (14 d’abril)

Mariona Escoda (16 d’abril)

Guitar BCN 23: Nacho Vegas (20 d’abril)

TEATRE VICTÒRIA www.teatrevictoria.com

El mago Pop (fins al 23 d’abril)

TEATRE APOLO www.teatreapolo.com

Pretty woman-El musical (fins al 30 d’abril)

Corta el cable rojo (dissabtes i diumenges)

DAU AL SEC www.daualsecartsesceniques.cat

La bellesa del diable (del 20 al 25 d’abril)

TEATRE TANTARANTANA www.tantarantana.com

Mi madre en bragas (del 12 al 23 d’abril)

Quanta, quanta guerra (del 26 d’abril al 7 de maig)

La Ràdio Catalana de la Cultura i l’Esport

106.9FM

SE ABRE EL TELÓN, todos los viernes de 17h a 18h en RCE 106.9FM y por internet: www.rce.cat

El espacio de radio SE ABRE EL TELÓN està dirigido y presentado por LINO RUÍZ. Un programa especializado en la crítica de teatro, musical y cine. Regalamos entradas de teatro y conciertos musicales.

Akelarre Teatre Condal

La bellesa del diable Teatre Dau al Sec

L’enemic de la tecnologia

Actualment vivim en una societat extremadament digitalitzada. Sense tecnologia no podríem accedir a bancs, compres d’aliments o serveis bàsics com llum, gas i aigua. En altres paraules, la tecnologia s’ha convertit en una part integral de la nostra vida diària i depenem completament d’ella.

Però, què passaria si hi hagués una fallada generalitzada i prolongada a les xarxes electròniques? Això podria causar un caos mundial i ens traslladaria a una època passada, com els Amish que viuen amb carros i cavalls i fan servir llums de gas.

Aquest escenari no és impossible. De fet, en èpoques passades ja han ocorregut fallades en les xarxes de telecomunicacions i electricitat, però les conseqüències van ser poques pel menor grau de tecnificació. Per exemple, l’1 de setembre de 1859, la xarxa de telecomunicacions més important del món, el telegrama, va deixar de funcionar entre Europa i els Estats Units. Van saltar espurnes i es van incendiar varies estacions de telecomunicacions. També, més recentment, al març de 1989, tot el Quebec es va quedar sense electricitat durant nou hores per l’incendi de grans centrals elèctriques. I el novembre de 2003, un dels països amb millors infraestructures tecnològiques del món, Suècia, es va quedar en la seva totalitat a les fosques durant 1 hora.

molt potents, que son les flamarades que hem vist en fotografies. Aquestes tempestes poden traspassar la magnetosfera i les podem veure en forma d’aurora boreal.

Quan una tempesta solar arriba a la Terra i traspassa la magnetosfera, segons la seva potència, les seves repercussions poden ser incontrolables. El 1859 les aurores boreals van il·luminar gairebé tot el planeta i, fins i tot, es deia que permetien llegir el diari en plena nit.

Però només fa deu anys, una d’aquestes tempestes solars va estar a punt de causar un desastre sense precedents. Per sort la tempesta va passar de llarg i no va afectar el nostre planeta. Si hagués arribat a la Terra, els experts creuen que les conseqüències haurien estat catastròfiques i hauríem trigat gairebé deu anys a recuperar-nos.

VÍCTOR CARBONELL (victor.carbonell@gmail.com)

Tots aquests incidents tenen un element en comú: el Sol. La nostra estrella emet constantment vents solars que són pluges de protons i electrons a tota velocitat. Els vents podrien arrasar el planeta si no fos per la magnetosfera que ens protegeix. Però no sempre és així, de vegades sorgeixen erupcions solars Les tempestes solars van arrasar l’atmosfera de Mart

El conte del... L’afer de la mama

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del que pot arribar a fer una mare...

Vaig rebre la trucada de mon germà una tarda de diumenge, mentre mandrejava davant de la tele. “La mama té Instagram”. M’ho va dir preocupat. Jo vaig contestar-li, en un to burleta, que la mama tenia l’edat suficient per fer el que li donés la gana. Quan vam penjar em va enviar l’enllaç del perfil amb un missatge que deia: “a veure si a tu et sembla normal”. La primera cosa que em va sobtar va ser que el tingués obert a tothom, la segona, que tingués més de deu mil seguidors. Però el que em va deixar bocabadat va ser el contingut de les fotos; eròtic, lasciu, provocador. Haig de reconèixer que em va fer certa angúnia veure la mama en roba interior. Vaig trucar a ma germana per posar-la al corrent i vam crear un xat conjunt que vam anomenar: “l’afer de la mama”. Després de diverses especulacions sobre el perquè d’aquesta nova afició, vam decidir que havíem de parlar amb ella. L’escollit per fer-ho vaig ser jo, entre altres coses perquè ma germana viu fora i perquè mon germà sempre està molt ocupat. Vaig trucar-li i vaig convidar-me a dinar. La veritat és que es va posar força contenta, i em va dir que prepararia els seus fabulosos macarrons amb carn picada. A mi em va fer certa recança explicar-li que m’havia fet vegetarià i vaig acceptar encantat. De casa meva fins a casa seva, em separen cinc para -

des de metro que no recorria des de feia més de tres mesos. La darrera vegada, havia sigut per assistir amb els meus germans al primer dinar de Nadal sense el pare, que havia traspassat unes setmanes abans. Vaig baixar a la parada del Poble-sec. Trepitjar el barri em va generar una sensació estranya, melangiosa, trista. Quan vaig arribar al portal, vaig dubtar de si utilitzar la meva còpia de les claus i, finalment, vaig decidir picar el timbre. La mare m’esperava al replà, al llindar de la porta. Vam abraçar-nos i vaig deixar la jaqueta dins de l’habitació que m’havia vist créixer. La taula estava parada i el seu telèfon mòbil reposava sobre les estovalles. Era la primera vegada que dinàvem tots dos sols des de la mort del pare, i no vaig poder obviar la buidor de la seva cadira ben arrambada contra la taula. Ella em va preguntar com anava tot; la feina, l’escriptura i si havia conegut algú. Em va dir rient, que si continuava solter, se’m passaria l’arròs. Després de contestar, vaig fer el mateix (preguntar-li com estava), per mirar d’introduir el tema que em portava de corcoll i, sobtadament, el seu telèfon va dringar. Es va fer un silenci i llavors, no me’n vaig poder estar: “mama, has penjat alguna foto nova a Instagram?”. No es va immutar, ni ruboritzar; simplement em va mirar amb els ulls que m’havien alliçonat de petit per dir-me: “ha calgut que em despulli a les xarxes socials perquè un dels meus fills em vingui a veure”?

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)