Paral·lel OH! 126

Relájate

Nos ocupamos de todo el proceso de venta de tu vivienda

LLÁMANOS… VALORACIONES GRATUITAS

REDPISO ESTUDIO NUEVO SANT ANTONI

C/ Calàbria nº16, Tienda 1

Tel. 664 689 452 / 93 611 23 80 / santantoni@redpiso.es

Diu Pol Guasch a Napalm al cor que “feia fotografies perquè no tenia paraules per explicar el que creia que estava passant. [...] Per demostrar que les coses van passar. Per convertir en veritat les experiències. [...] Sempre mig present i mig absent, com una foto, temptant d’anar cap a una altra realitat. Anestesiant. Omnipresent.”

La necessitat humana de consumir imatges, de posseir-les i seleccionar els paràmetres de l’espai i el temps per a construir el record i la memòria, cobren una importància vital en el desenvolupament del relat familiar. En el creuament en què hi coincideixen memòria i oblit trobem l’àlbum familiar. Les perspectives des de les quals pot analitzar-se l’àlbum de família són diverses i plurals, però hi ha elements comuns que ens parlen de la seva condició de document, de testimoni i d’arxiu, i, conseqüentment, de la seva relació amb la construcció de la memòria i la identitat individual i íntima, que és alhora col·lectiva i també pública.

Com adoptem tot allò que ha succeït anteriorment a nosaltres? Com ens parla l’àlbum familiar del temps? Com conservar una cosa tan fràgil com la memòria? Com vèncer la mort? Com vèncer l’oblit? La família conserva l’àlbum, i, en certa manera, és conservada per l’àlbum. Com una mena de treball de formiga. Any a any, record a record. Un acte de sinceritat, de salt a un buit inexorable, com una petita gota d’aigua que repica contra el terra més àrid. Com deia Montserrat Roig: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.

Edita: Gràfiques Sertsem, SL • Dipòsit Legal: B-7596/2012 • Tirada: 5.000 exemplars

Carrer Tamarit, 134, 2n, 2a • 08015 Barcelona • Telèfons: 699 73 97 79 / 93 451 12 92

E-mail: zonasec@hotmail.com • www.zonasec.cat • Direcció: Enric Mestres

Redacció: David García Mateu, Anna Iñigo, Ernest Millet, Barbara Kiessling, Enric Mestres

Col·laboradors: Toni Oller, Enric H. March, Víctor Carbonell, Paco Pàmies, Xavier Theros, Roberto Román

Fotografia: Redacció • Maquetació: Enric Mestres (GSSL)

PUBLICITAT: Francisco Rojo: Tel. 616 25 63 43 (de 17 a 24h)

zonasec@hotmail.com / Ernest Millet: 699 27 18 25

PARAL·LEL OH! No es fa responsable de les opinions publicades en aquesta revista.

Aquesta publicació forma part de:

Històries del Paral·lel

Els gitanos del swing

Els herois del Salón Amaya (1943)

Ells eren el Sardineta, el Melenas, el Patillas, el Tau, el Coqui, el Batista, el Quique i el Polla, tots ells vestits segons els cànons del swing

Elles eren la Blanca, la Bacilo, la Queca... de totes les parelles les millors eren les formades per Quique i Blanca i per Tau i Queca

Al voltant del 1943, en plena postguerra i contra el que es pogués pensar, tant Madrid com Barcelona gaudien d’una excel·lent activitat musical en què convivien diferents gèneres i gustos. A banda de la copla, el flamenc i altres ritmes autòctons i forans, el swing o jazz hot, com també s’anomenava llavors, estaven en ple apogeu. No és que el nombre de bandes i orquestres es pogués comparar amb Nova York o Chicago, però no era gens menyspreable, tenint en compte que la guerra havia acabat quatre anys abans i que Espanya estava sumida en una fèrria dictadura que duraria 40 anys.

A Madrid i Barcelona tocaven amb regularitat orquestres i bandes de jazz, d’algunes hi ha testimoni discogràfic: Bonet de San Pedro i los Siete de Palma, Antonio Machín i la Orquesta Miuras de Sobré, José Valero y su Orquesta, Elsie Bayron y la Orquesta de Luis Rovira, Quinteto Saratoga, Emil Hot Five, la Orquesta Plantación, José Ribalta i sus Muchachos, Orquesta Gran Casino, Los Clippers, Raúl Abril y sus Melodians...

Entre totes les sales de ball de Barcelona en va destacar una, el Salón Amaya (Paral·lel 106-108), que des del 1943 va ser el centre neuràlgic del swing i el jitterbug o lindy hop a la ciutat. En paraules de Pujol Baulenas: ‘‘Al Salón Amaya era on es congregaven els pollastres del swing : pèl abundant i untós, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantalons per sobre del turmell, sabates de sola de suro... I del

braç la seva noia swing : faldilla acampanada just per sota del genoll i sabates model topolino, amb sola en plataforma d’una sola peça, d’entre 1 i 2 centímetres de gruix a la puntera i 8 o 9 a l’extrem del taló’’.

A l’interior, la sala bullia com una caldera al ritme de Torna el bugui bugui , una composició d’Antonio Vilás, el pianista i trompetista del renovat Conjunto Virginia..., mentre als racons dormisquejaven no poques mares que acompanyaven les seves filles al ball intentant evitar que fossin presa del fogós ímpetu d’algun pollastre del swing .

La ciutat estava sotmesa a l’imperi del swing

Les nits de l’Amaya van arribar a ser l’atracció més trepidant de Barcelona. Tota la ciutat estava sotmesa a l’imperi del swing. Si els populars salons de ball Apolo, Metropolitano i Rialto eren les seves esglésies, l’Amaya tenia honors de basílica, tant per les dimensions de la sala com pel fervor que distingia la clientela. Al final, el swing, en la seva faceta més rítmica i malgrat les veus adverses, havia imposat la seva contagiosa vitalitat, aquí i a tot Europa, igual que el 1926 es va imposar el Charleston amb totes les ressonàncies de Harlem i amb les mateixes crítiques dels que van protestar per l’esbojarrat del seu ritme’’.

A l’Amaya es van celebrar els primers concursos de ball swing per parelles. Molts dels millors ballarins que s’hi congregaven eren gitanos que vivien o freqüentaven l’àrea del Paral·lel. El seu lloc habitual de reunió era el bar La Cubana, al costat de l’Amaya. Els més populars eren el Sardineta, el Melenes, el Patillas, el Tau, el Coqui, el Batista i el Polla; gitanos vestits segons

El swing i el boogie causaven furor en aquells anys

els cànons del swing: tupè enorme, interminable coll de camisa, jaqueta llarga i pantalons que amb prou feines arribava als turmells.

Però també formaven part del grup alguns paios com ara: Fredy, Parra, Sastre, Quique Beltrán i Lleó. També entre les seves parelles va haver-hi noies que es van fer molt populars, com la Blanca, la Bacilo i la Queca. En general, a tots se’ls coneixia com els gitanos del swing i eren els herois de la casa. De les nombroses parelles existents, les millors eren les formades per Quique i Blanca i per Tau i Queca.

tien “assecar les suades fronts, agafar aire, treure’s roba, de coll i corbata, per al cap de dos minuts tornar a endinsar-se, amb nous ànims, a l’ infern hot ”.

L’empresari de l’Amaya, en adonar-se del filó que podien representar aquests gitanos del swing , va arribar a un acord amb ells, en què els oferia per ballar al local 35 pessetes diàries per parella els dies laborables i 250 pessetes els dijous i festius, així com l’entrada i les consumicions gratuïtes. Els Gitanos del Swing van anunciar-se a Madrid el gener de 1948, a la sala de festes Madrigal, al costat de l’Orquesta Moltó i, amb el temps, van ser el germen del grup de ballarins conegut el 1956 com Los Locos del Rock and Roll.

D’altra banda, aquesta afició dels gitanos pel swing no només es va circumscriure a Barcelona ja que existeix el tema Swing calé, cantat per Mary Merche, que diu:

Entre tots van imposar la seva forma acrobàtica i excèntrica de ballar, que es va conèixer amb el nom d’estil Amaya, una manera diferent, molt més atrevida i amb una intensitat rítmica que superava de molt com es ballava el swing en altres locals de la ciutat.

I, segons els testimonis de l’època, entre swing i swing, l’orquestra tocava dolces melodies que perme -

Antes los ingleses iban a Graná’ pa’ ver una zambra o una soleá / Ahora los turistas van al Albaicín pa’ ver a los gitanos cómo bailan swing.

A partir d’ara, quan sentim l’expressió gipsy swing , no pensem només en el meravellós estil creat per Django Reinhardt, sinó també en aquests herois gairebé anònims que van posar el seu important granet de sorra en el desenvolupament del swing i del rock a Espanya.

Targetó publicitari del Salón Amaya del Paral·lel anunciant les activitats d’aquella nit

No poques mares que acompanyaven les seves filles al ball intentaven evitar que fossin presa del fogós ímpetu d’algun ‘pollastre del swing’

Literatura feminista per al mes de març

Amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora la llibreria La Carbonera, per 6è any consecutiu, porta una programació plena d’activitats per a tots els públics amb el Març Lila

Durant tot el mes de març, l’equip de la llibreria La Carbonera (Blai, 40) es consagra absolutament a la literatura feta per dones. Amb l’objectiu de reivindicar a les seves autores imprescindibles, l’equip d’aquesta llibreria del Poble-sec ha organitzat tot un mes d’activitats capitanejades per dones.

El cicle, amb un total de 15 actes durant tot el mes, es realitzarà a la llibreria i comptarà amb la presència de convidades tan especials com Irene Solà, Eva Baltasar, Estimi Soler, Laia Facet, Marta Molina, Ariadna Oltra, Shaina Joy Machlus, Blanca Llum Vidal, Aina Torres, Lluna Miguel, Anna Punsoda, Cristina Morales, Brigitte Vasallo i Mari Luz Esteban.

Literatura escrita per dones

El Març Lila comptarà amb moltes més participants amb l’objectiu de donar visibilitat a la literatura escrita per dones i de tractar temàtiques que afecten el seu dia a dia com són les violències, les cures, la monogàmia, la maternitat, el consentiment i molt més.

Ja és el 6è any que La Carbonera celebra el Març Lila, que enguany se celebra del 5 al 30 de març amb una programació que compta amb poetry slam , clubs de lectura oberts, concerts, presentacions, vermuts i trivials feministes.

Aquesta llibreria del carrer Blai s’ha definit sempre amb ADN feminista i per això no és d’estranyar que impulsi aquest tipus d’activitats per donar veu a dones que escriuen, ja sigui literatura, assaig, poesia o còmic. El mes de març el reserven exclusivament per a les dones. Només hi ha llibres escrits per elles a l’aparador, a les taules i a la paret en una exposició. A la vegada, els actes, presentacions i trivials també estaran conduits per dones, lesbianes i trans que volen parlar de literatura amb perspectiva de gènere.

‘‘Perquè per a nosaltres és evident, però per al món potser no. Així que ho direm ben fort, i direm també que sabem que només és un gest simbòlic, però creiem que és necessari igualment’’, comenten des de la llibreria La Carbonera. ANNA

IÑIGO

Façana de la llibreria La Carbonera

Records de Barcelona

En el marc dels actes de commemoració dels 150 anys de la Primera República, el passat 1 de març s’ha inaugurarat un faristol de memòria que recordarà els Camps Elisis, jardins inaugurats l’any 1853 i que van deixar d’existir el 1872. El faristol estarà situat al carrer de Mallorca cantonada amb el passatge dels Camps Elisis.

El 24 de maig de 1827 es va obrir el passeig de Gràcia, avinguda que resseguia el traçat de l’antic Camí de Jesús. Unia Barcelona amb la Vila de Gràcia i estava oberta als carruatges. S’hi van instal·lar establiments de begudes i d’esbarjo, com ara el Criadero (1840) o La Font de Jesús (1845). Va esdevenir un lloc de trobada dels barcelonins i les barcelonines.

El 1849 es van inaugurar els jardins del Tívoli, limitats pels carrers de Consell de Cent, València i Rambla de Catalunya, la part nord dels quals es va segregar en dos: els jardins de la Nimfa i els d’Euterpe. El 10 d’abril de 1853 es va obrir un jardí nou, els Camps Elisis, amb una superfície que verticalment anava des del carrer d’Aragó al de Rosselló i horitzontalment arribava fins al carrer de Roger de Llúria. Va ser el primer parc d’atraccions urbà de Catalunya, amb una gran muntanya russa, on també s’ubicaven una fonda, un cafè i un saló de ball, projec-

tats per l’arquitecte Josep Oriol Mestres i decorats per Fèlix Cagé. L’entrada al jardí costava dos rals. El 1862, Josep Anselm Clavé va arrendar els jardins i va dirigir-hi la primera interpretació d’una obra de Richard Wagner a Barcelona, Tannhäuser. L’1 d’octubre de 1871 hi va estrenar la versió catalana de La Marsellesa.

L’especulació urbanística va fer que aviat el jardí entrés en decadència. El 1881, el que en quedava va passar a mans del banquer Evarist Arnús, que a la cantonada dels carrers de Mallorca i Pau Claris va construir-hi el Teatre Líric-Sala Beethoven, que també va ser enderrocat, entrat el segle XX, per construir-hi els edificis actuals. REDACCIÓ (Font Ajt. BCN)

L’entrevista Ferran Murillo

(Director artístic del Teatre Tantarantana)

Ferran Murillo (El Prat de Llobregat, 1974) és el director artístic del Teatre Tantarantana (carrer de les Flors, 22), un centre de creació i exhibició teatral que es caracteritza pel seu programa de suport artístic a les companyies i per impulsar diferents projectes de creació comunitària i social que enguany celebra el seu 30è aniversari. Murillo té una àmplia experiència en el sector cultural, des de la producció de ràdio i espectacles fins al món teatral, on va aterrar ara fa 22 anys al departament de producció i premsa d’un Tantarantana ben diferent al d’avui dia.

De l’U de Cuc al Tantarantana d’avui dia, com ha evolucionat aquest espai? On queda ara la programació infantil i familiar?

L’U de Cuc era la companyia en què es van conèixer en Julio Álvarez i Víctor Suáñez, que llavors era una companyia molt coneguda per fer espectacle infantil. En aquella època, els noranta, no hi havia gaires sales de teatre a la ciutat, pel que van decidir crear un petit teatre al carrer Tantarantana amb les seves produccions infantils. Va tenir molt d’èxit i poc després van començar a rebre també propostes d’un teatre més adult i davant l’èxit de la demanda van buscar un nou Tantarantana, que es va obrir l’any 1996. Aquesta primera època és més d’exhibició i no tant de fàbrica de creació com és ara. Quan arriba la crisi, cap al 2010, va començar el canvi de rumb del Tantarantana: s’afegeix una sala nova, la de l’Àtic, amb unes propostes teatrals més petites, de joves creadors que sortien dels instituts, per exemple, que es van veure sense possibilitat d’encaminar els seus projectes. I a

partir d’aquí va començar el tema de les fàbriques de creació, amb el projecte El Cicló, destinat a companyies emergents, des d’una mirada més polièdrica que no pas individual. Vam començar a treballar també amb una proposta comunitària, el PI(È)CE, que l’any passat fa fer 10 anys, defugint del teatre com a ens individual. Enfront dels reptes que presenta el sector, el Tantarantana ha esdevingut també una fàbrica de creació i ha apostat per les noves produccions. És complicat mantenir l’equilibri entre fer costat a dramaturgs emergents i poder sobreviure com a sala de teatre? Quan vam decidir tirar cap a aquesta línia com a Tantarantana ens vam reunir amb les companyies per veure què necessitaven, des de l’àmbit econòmic fins a la creació dels seus projectes. Nosaltres, el que intentem és que la porta del teatre sigui un punt d’entrada i de seguiment perquè les companyies quan surtin d’aquí ho facin amb un recorregut estable i que puguin anar a un espai professional més gran, perquè cal donar a aquestes companyies una estabilitat. El Tantarantana està per això, per rebre i acompanyar processos de companyies que volen reforçar els seus projectes, com ha pogut passar amb La Calòrica, que en els seus inicis va passar per aquí.

‘‘La individualitat teatral ja no interessa’’

Foto: Tantarantana

Ferran Murillo, director artístic del Tantarantana

El fet de comptar amb companyies joves fa també que augmenti la presència de públic jove, entenc. Totalment, una de les apostes de donar un cop de mà a aquestes companyies era també poder atraure un públic jove, amb una programació que respongui als seus interessos. No és que els joves no vagin al teatre, si vens un dia i veus la platea del teatre, veuràs moltíssima gent jove, però s’ha de poder fer obres que responguin a les seves inquietuds i amb un cost econòmic que es pugui assumir.

D’on neix aquest viratge cap a la fàbrica de creació? Neix a partir de molts interessos que venen de la gratitud creativa, el Julio Álvarez tenia un paper de creatiu i d’avançar-se a la resta de sales d’una forma increïble. En el moment que va veure com la crisi afectaria el món del teatre, va veure que era el moment de fer una obertura creativa cap a la comunitat.

Exacte. L’Ajuntament anava dient a les 11 fàbriques de creació que hi ha a la ciutat que havíem de trobar la manera de dialogar entre nosaltres, de treballar plegades. I fa anys que treballem en aquesta línia. [BLANK] és un projecte que neix d’això perquè som entitats complementàries, no rivals. En Roberto, assessor artístic del Tantarantana, que té molt de coneixement en literatura europea, em va ensenyar una peça d’una dramaturga anglesa que oferia la possibilitat de treballar des de dues fàbriques de creació amb un mateix text, i a partir d’aquí es va generar el projecte. És el mateix text però treballat diferent perquè és un text que et permet jugar i fer dues obres diferents que es troben en un buit, en un [BLANK]. Creus que la col·lectivitat és una de les línies de treball del Tantarantana?

Jo crec que la individualitat teatral ja no interessa, perquè ens quedarem en els nostres límits. En canvi, trencant aquestes quatre parets podem avançar cap a altres línies i altres projectes que ens permetran ampliar la mirada. Si ens quedem aquí ens quedarem en els nostres límits i no podrem anar més lluny. Com celebrareu el 30è aniversari?

I tot això queda recollit a la campanya de recollir els fruits, amb motiu del 30è aniversari de la sala. Exacte, és una mirada cap enrere, cap a la construcció de tots aquests projectes i els resultats de les presentacions, així com de tota la gent que s’hi ha implicat durant aquests trenta anys. No és una mirada individual, és una mirada constructiva des de totes les línies que treballem: internacional, educativa, creativa... no hi ha una única veritat, sinó que tots els agents que hi participen la construeixen. Resultat d’una d’aquestes residències és la coproducció amb la Fundació Joan Brossa de l’obra ‘[BLANK]’, com ha anat això? Es representa la mateixa obra als dos espais?

Estem preparant una exposició a l’Àtic que recull des de l’any 92 fins al moment en què estem actualment, i el 17 d’abril farem una festa per celebrar aquests trenta anys, amb Assajar és de covards , un projecte que intenta trencar amb les dinàmiques clàssiques dels projectes escènics, intentant trobar l’equilibri entre el passat, el present i el futur.

El teatre Tantarantana està estretament lligat al barri del Raval, però és a tocar del Paral·lel... Quina relació heu tingut amb l’avinguda?

Actualment estem parlant sobretot amb Paral·lel 62 i El Molino per fer feina conjunta. Però és complicat perquè la gestió dels espais i sales són molt diferents i és una avinguda amb molta oferta cultural, tot i que estem en contacte i volem trencar el distanciament entre els teatres més grans i les sales com la nostra, perquè ha d’haver-hi una relació d’equilibri, ja que els uns sense els altres no podríem viure. ANNA

IÑIGO

‘‘Quan vam decidir tirar cap a aquesta línia com a Tantarantana ens vam reunir amb les companyies per veure què necessitaven, des de l’àmbit econòmic fins a la creació dels seus projectes’’

La foto retro

Sabates noves després de la guerra (Viena, 1946). A Àustria, el fotògraf Gerald Waller va fer una inoblidable fotografia, que continua captivant el món malgrat els anys. A la fotografia es mostra un nen de sis anys d’edat curull d’alegria mentre sosté en braços unes sabates noves. El petit

OBRIM LA FINESTRA A LA INFORMACIÓ MÉS PROPERA

Tombes d’una dona catòlica i el seu marit protestant (Holanda, 1888). Anomenada ‘la tomba de les mans’ és una de les sepultures de l’antic cementiri de Roermond. Separades per un mur, dues esteles s’uneixen gràcies a l’escultura de dues mans entrellaçades. De fet, és una doble sepultura, la d’un matrimoni del segle XIX. El 1842, el protestant Jacob Werner Constantin es va casar amb la catòlica Josephina Carolina Petronella Hubertine. Les tombes es van col·locar a cada banda del mur que separava els costats catòlic i protestant. Dues mans van ser tallades a la part superior perquè es trobessin. Un símbol d’unitat i d’eternitat.

• La premsa de proximitat informa, integra, dinamitza i cohesiona la comunitat.

• El periodisme és la millor garantia davant les falses notícies. Sense mitjans, la societat s’empobreix i és menys plural, participativa i s’afebleix la democràcia local.

• Les empreses i sobretot les administracions públiques han de prioritzar els mitjans de proximitat com a suport publicitari. Una inversió que sempre retorna.

• Sense publicitat no hi ha mitjans i sense mitjans no hi ha informació veraç i contrastada.

Batxillerat Dual a l’Escola

Pia Sant Antoni

L’Escola Pia Sant Antoni des del curs 2021/22 ofereix la possibilitat d’estudiar, a través de l’organització de Nordamèrica, Academica Corporation, el Batxillerat Diploma Dual. És un programa que s’adreça a l’alumnat que farà 3r, 4t d’ESO i Batxillerat a través de la Institució Americana “Academica Corporation”. Aquesta és la principal institució educativa de charter schools als EUA, amb més de 100.000 alumnes, 5.000 professors i 200 escoles.

El programa consisteix a realitzar simultàniament el batxillerat en el país d’origen, de forma presencial, i, alhora, el batxillerat nord-americà, en format telemàtic. L’alumnat obté així una doble titulació que l’acredita per anar a la universitat, tant en el país d’origen com a qualsevol universitat dels Estats Units.

Cal superar sis matèries del currículum americà i, evidentment, el batxillerat del país d’origen. Aquestes sis matèries corresponen al 25% del batxillerat dels Estats Units i l’altre 75% s’aconsegueix en convalidar els estudis amb el nostre batxillerat.

• Les matèries obligatòries són: English , US History i US Government and Economics .

• Algunes optatives són: Life Management Skills , Digital Photografy, Criminology, Psychology.

Per accedir a aquests estudis l’alumnat interessat du a terme una prova de nivell d’anglès que el situa a les aules en línia segons les seves competències lingüístiques. Per vetllar pel seguiment dels alumnes que cursen el programa Dual, l’escola té un director que es preocupa pel nostre alumnat i la seva adaptació.

Aquest programa, el Batxillerat Dual i, Academica Corporations , ha estat guardonat amb el President’s “E” Award 2022, màxim guardó que pot rebre una institució als Estats Units. Els nostres estudiants opinen que és un títol interessant i que les matèries són diferents veient l’anglès des d’una altra perspectiva.

ESCOLA PIA SANT ANTONI

Rda. Sant Pau, 72 - 08001 BCN - Tel. 93 441 06 05 santantoni.escolapia.cat/batxillerat_dual

Cartellera de Teatre al Paral·lel

TEATRE CONDAL www.teatrecondal.cat

Júnior (fins al 7 de maig)

You say tomato (fins al 14 de març)

Gordas (del 6 de març al 4 d’abril)

PARAL·LEL 62 www.paral-lel62.cat

Curtcircuit: Verde Prato (10 de març)

Magalí Datzira (16 de març)

Café Quijano (25 de març)

TEATRE VICTÒRIA www.teatrevictoria.com

El mago Pop (fins al 16 d’abril)

TEATRE APOLO www.teatreapolo.com

Pretty woman-El musical (març)

El origen del hielo-Tribut Frozen (fins al 2 d’abril)

DAU AL SEC www.daualsecartsesceniques.cat

Habitación de matrimonio (del 15 al 26 de març)

TEATRE TANTARANTANA www.tantarantana.com

[BLANK] (fins al 12 de març)

Mitja taronja (fins al 2 d’abril)

106.9FM

SE ABRE EL TELÓN, todos los viernes de 17h a 18h en RCE 106.9FM y por internet: www.rce.cat

El espacio de radio SE ABRE EL TELÓN està dirigido y presentado por LINO RUÍZ. Un programa especializado en la crítica de teatro, musical y cine. Regalamos entradas de teatro y conciertos musicales.

La Ràdio Catalana de la Cultura i l’Esport

Gran Via Corts Catalanes, 715 (esq. Sicília) • Metro: Monumental Tel. 93 231 22 20 - 618 606 572 • www.lasmananitas.es

A los clientes que vengan del Paral·lel ¡CHUPITO GRATIS!

Café Quijano Paral·lel 62

Gordas Teatre Condal

La revolució de la intel·ligència: Google vs ChatGPT

La intel·ligència artificial està revolucionant el món amb l’aparició de nous serveis basats en IA que estan canviant la forma en què vivim i treballem. Això es deu en gran part a ChatGPT, un “cervell” electrònic que és capaç de contestar gairebé a qualsevol pregunta. Microsoft, que ha invertit més de deu mil milions de dòlars en la creadora de ChatGPT, OpenAI, l’ha integrat dins del seu cercador Bing.

Les diferències

Però, quina és la diferència entre el cercador per excellència, Google, i Bing amb ChatGPT incorporat? Si desitgem trobar contingut a Internet només ens cal un cercador com Google, que conté totes les webs indexades i ens les localitza per paraules clau. Ara, si el que volem són respostes, ChatGPT és la nostra eina. És el següent pas evolutiu.

Amb Bing, ja no cal visitar diverses webs per trobar la millor informació sobre el que cerquem. Simplement fent la pregunta al xat del cercador, aquest ja intentarà donar-nos la millor resposta. Cal tenir en compte que

l’eina no és perfecta, i els autors ja avisen que està en fase de prova i hi ha certs resultats que poden ser erronis, però malgrat tot, ja s’ha tornat indispensable.

Jo ara mateix faig servir les dues eines, però cal dir que la que em multiplica enormement la productivitat és la basada en IA. Si s’utilitza bé, estalvia hores i hores de feina.

Bing està de moda

La integració de ChatGPT a Bing ha fet que aquest cercador es posi de moda, després d’haver estat arraconat i en total desús. Microsoft ha apostat per aquesta carta per desbancar a Google donant una millor experiència als usuaris.

En resum, la tecnologia de la intel·ligència artificial està transformant la forma en què treballem i vivim, i la integració de ChatGPT a Bing és un exemple més d’aquesta ràpida transformació. Si bé és cert que encara hi ha molts aspectes a millorar en aquesta tecnologia, és innegable que ja estem veient els seus beneficis.

VÍCTOR CARBONELL (victor.carbonell@gmail.com)

MOTARD BAR CON TERRAZA

de martes a jueves de 18 a 2h viernes y sábado de 18 a 3h • domingo de 18 a 2h

BUENA CERVEZA Y BUENA MÚSICA

Celebrando 30 años de buenos momentos en vuestra compañía ¡GRACIAS!

El conte del... ‘Ghosting’

L’escriptor

del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte que ens parla d’un desamor amb conseqüències no desitjables...

Te’n recordes? Parlàvem a cada instant. Normalment, era jo qui obria el xat amb un simple “Hola?” que volia dir: ‘‘Com estàs?’’ I em responies de seguida. Al principi amb missatges breus, després amb textos llargs i, finalment, van arribar els àudios . M’agradava la teva veu. Fina i un pèl trencada, com de noia entremaliada. Mai vas voler que et truqués, no ho entenia, però m’era igual. I llavors et vaig proposar de quedar, allà, al carrer d’Elkano, al costat de la gelateria que tant t’agrada. I tu vas dir que sí. No saps com n’estava de nerviós hores abans de veure’ns, vaig trigar una eternitat a escollir la roba que em vaig posar. També vaig haver d’esperar-te mitja hora, però finalment vas arribar sense disculpar-te pel retard, però no em vaig enfadar, ja saps, soc molt comprensiu. I vam prendre un gelat plegats. Tu de maduixa i mango. Jo de xocolata i torró. Que bonica estaves aquella tarda! Amb aquella faldilla amb farbalans blancs i la samarreta tan ajustada. Eres igual que a les fotos; massa guapa. Ho sé, jo no vaig ser del tot franc amb això de les fotos, però, tant se val, no? La bellesa rau a l’interior, o no tinc raó? No vas voler-me tornar el petó quan ens vam acomiadar, en el fons em va agradar que no ho fessis, fa de noia decent, i a mi m’agraden les noies decents. Però, després d’allò, vas deixar d’escriure’m, de contestar els meus

“Hola!”. Sé que potser vaig insistir una mica massa i que per això vas haver de bloquejar-me d’arreu. Però no t’amoïnis, no em va saber greu, ja saps, soc molt comprensiu. Per sort sabia on treballaves. Encara ric quan recordo la cara de sorpresa que vas fer quan et vaig venir a visitar a la teva botiga. Vaig fer veure que havia entrat allà per casualitat, i tu t’ho vas creure; ets tan ingènua. No saps com m’agrada que siguis així d’innocent. I després vaig esperar-te a la sortida, però no era l’únic que t’esperava. Era una altra cita Tinder? Vas jugar amb mi, coquetejant amb més d’un? Llavors vaig entendre el ghosting després que quedéssim, però tranquil·la, no passa res, sé que jo t’agrado més que ell i saps que soc molt compressiu, tant, que no em vaig emprenyar quan em vas denunciar als Mossos. Mira que n’arribes a ser d’exagerada. No t’estava seguint, només volia saber on vivies i, veus que bé? Ara ja estem junts. Per cert, m’encanta casa teva, és tan lluminosa com tu. Què dius? No t’entenc. Abans m’has promès que no cridaries i no has complert la teva promesa. I mira que tinc ganes de treure’t el mocador de la boca i escoltar-te la veu, però és clar, si fas que m’enfadi, doncs t’haig de fer callar d’alguna manera. Mira, si et calmes, et podràs menjar el gelat que t’he portat, és d’allà, de la teva gelateria preferida, encara que, s’està desfent i no el puc endreçar al congelador perquè el necessito ben buit per a tu.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)