Paral·lel OH! 125

Aquest hivern preocupa’t només de les coses que de veritat importen, de vendre la teva casa, ens ocupem nosaltres.

TRUCA’NS… VALORACIONS GRATUÏTES

REDPISO

C/ Calàbria nº16, Tenda 1 Tel. 664 689 452 / 93 611 23 80 / santantoni@redpiso.es

Diuen que, a Barcelona, pots establir connexions amb tothom passant només per un màxim de cinc persones. Això s’aplica a una Barcelona molt concreta i més aviat petita, és clar, però em fascina com aquesta dinàmica resignifica el concepte de “xarxa social”. La noia del pòdcast de moda és l’exparella de la dibuixant que ha fet la portada del poemari del company de pis del guitarrista del grup que ara ho peta. El noi que ha fet la campanya de comunicació del disc d’aquest grup és el cosí de la tatuadora de la it girl que, tot i que no se sap ben bé a què es dedica, se sap que va estudiar amb el noi que modera les xerrades del CCCB on participarà la noia del pòdcast. Tots ens coneixem sense haver de fer-ho realment. Deixant la feina, la publicitat i el postureig a part, quan obrim les xarxes trobem una desfilada costumista de les vides de gent que, sent sincers, ens importa poc o gens, gent amb qui hi estem connectats a una, dues o fins a tres bandes sense que hàgim arribat a establir mai cap relació real. I, curiosament, l’intercanvi acaba sent terriblement íntim. Pots entrar i sortir dels seus dies com qui entra a Netflix, contingut per a voyeurisme cru, antic, de finestra indiscreta. Els coneixes en els moments de soledat i els d’eufòria; saps com els agrada el cafè i amb qui decideixen passar l’estona, i podries recitar totes les causes que es pensen que els representen. Són amics d’amics, coneguts o persones amb qui vas coincidir en un espai concret, finit, i ara els tens allà, fossilitzats en el metapaisatge del teu jo virtual. No són amics ni coneguts, són veïns de cercle social. Els observes des de la teva finestra pixelada mentre passegen el gos, canvien de feina i creixen.

Edita: Gràfiques Sertsem, SL • Dipòsit Legal: B-7596/2012 • Tirada: 5.000 exemplars

Carrer Tamarit, 134, 2n, 2a • 08015 Barcelona • Telèfons: 699 73 97 79 / 93 451 12 92

E-mail: zonasec@hotmail.com • www.zonasec.cat • Direcció: Enric Mestres

Redacció: David García Mateu, Anna Iñigo, Ernest Millet, Barbara Kiessling, Enric Mestres

Col·laboradors: Toni Oller, Enric H. March, Víctor Carbonell, Paco Pàmies, Xavier Theros, Roberto Román

Fotografia: Redacció • Maquetació: Enric Mestres (GSSL)

PUBLICITAT: Francisco Rojo: Tel. 616 25 63 43 (de 17 a 24h)

zonasec@hotmail.com / Ernest Millet: 699 27 18 25

PARAL·LEL OH! No es fa responsable de les opinions publicades en aquesta revista.

Aquesta publicació forma part de:

Històries del Paral·lel

La Cueva del Gordito

Carrer de les Tàpies, 1 bis (1913)

El ‘gordito’ en qüestió no era altre que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte per als negocis

Promocionava artistes que, amb més o menys sort, nodrien els escenaris del Paral·lel i el Barri Xino

El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver Caulas (1881-1928) va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar i restaurant amb una altra de menys habitual. L’establiment era també una escola d’aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.

Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l’espectacle i aconseguir endur-se, ensarronar o enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d’aquells barris.

El negoci es deia La Cueva del Gordito. El ‘‘gordito’’ en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte per als negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l’època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino.

El 1906, juntament amb Juan Ribé, Gordito ja havia instal·lat una acadèmia al primer pis del número 28 del carrer Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto). En deien Acadèmia Artística. Raquel Meller va ser una de les que van anar-hi perquè Gordito li ensenyé l’ofici de cantant de cuples i que li ensenyés bé. Raquel Meller venia d’aprendre ball espanyol amb el mestre Coronas, però la Meller no era ballarina i no va aconseguir fer-se

1921. Copérnico Olver, conegut com Gordito, interpretant el paper de Butarelli en un fotograma de la pel·lícula ‘Don Juan Tenorio’

un espai com a tal. Després del seu pas per l’acadèmia de Gordito, Raquel Meller va començar a rodar i a triomfar pel dur món de les cupletistes i ja no pararia.

Per a una noia de classe humil, amb cert atractiu i alguna desimboltura, acudir a una acadèmia de ball podia marcar la diferència entre continuar amb un treball en jornades extenuants en una fàbrica o que el botiguer acomodat que s’ha enamorat en veure-la moure’s a la passarel·la, la retiri.

Una ciutat amb més 400 cupletistes

Triomfar com a artista només era a l’abast d’unes quantes. Es calcula que en aquells anys, els primers decennis del segle passat, hi havia no menys de 400 cupletistes només a Barcelona. Amb tanta competència, la que pretenia descollar havia de tenir moltes qualitats i treballar de valent. A banda de les que triomfaven i les que aconseguien retirar-se després d’atreure una persona acabalada, la resta, que era gairebé la totalitat de les artistes que metrallaven amb els seus galls els espectadors i moltes de les ballarines, optaven per completar els magres ingressos que rebien de l’empresari de les sales d’espectacle afegint a l’activitat artística el tracte amb el client, incitant-lo a beure, fet que suposava rebre un percentatge de les begudes que es consumien, i un nombre gens menyspreable passaria la línia que separa el joc perquè es consumeixin begudes a la prostitució.

El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es

va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L’èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 20 seguien produint estrelles de la nit dotant als locals de varietés de femelles desinhibides i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.

Per a una noia de classe humil, amb atractiu i desimboltura, acudir a una acadèmia de ball podia marcar la diferència entre continuar amb un treball a la fàbrica o que un botiguer acomodat que s’ha enamorat en veurela moure’s a la passarel·la, la retiri

Gordito era polifacètic. A més de fabricar estrelles, dirigeix coreografies per als teatres i sales de festa, compon lletra i música, és rapsode, actua en pel·lícules, porta una activitat intensa com a membre de la Societat Espanyola d’Autors. Gordito es convertiria en un element indispensable per a les sales d’espectacle els

anys 20 i 30 del segle passat. També va fer els seus primers passos com a actor de cinema a la pel·lícula Juan Tenorio , el 1921, dirigida per Ricardo de Baños.

Funcionari i afortunat a la loteria

Al Gordito el que en el fons li agradava, la veritable vocació de Gordito, diguem-ho tot, era ser funcionari. I a aquest objectiu hi abocar els seus esforços. L’any 1908 s’havia presentat a oposicions d’Ordenança del Cos de Vigilància de Barcelona, sense èxit. Als anys vint, aprova les oposicions de telegrafista a Saragossa, per fi era funcionari amb plaça fixa!!! que és des de sempre la vocació i finalitat de tants espanyols. Gordito es va traslladar a Saragossa abandonant les seves fins llavors funcions artístiques. Poc després va poder saltar a Manresa i després va passar a Barcelona.

Com que hi ha persones tocades per la fortuna, el seu trasllat a Barcelona va coincidir que va guanyar un primer premi a la loteria. No era la primera vegada, ja en una altra ocasió també li va tocar la loteria, i Gordito ho va celebrar amb una festa al carrer. Va instal·lar taules i cadires, va portar una orquestina perquè amenitzés la festa, va convidar tot el veïnat a menjar i beure. I allò va ser Troia. Aquesta vegada, el premi gairebé no li va aprofitar. Al cap de poc, Gordito moria, a Barcelona, el 9 de gener de 1928. BARCELOFÍLIA i JOSÉ MARCH

Una fotografia de l’acadèmia del Gordito

Una caricatura a la revista ‘Última Hora’ del Gordito al piano mentre balla una de les seves alumnes

La plataforma propacificació de la Ronda de Sant Antoni critica l’ús electoralista del conflicte

Les entitats veïnals de la plataforma han lamentat l’ús electoralista que els partits polítics estan donant a la remodelació d’aquesta via

En un comunicat emès per la pròpia plataforma propacificació, han celebrat que l’avantprojecte presentat per l’àrea municipal d’Urbanisme ja hagi incorporat algunes de les seves demandes “que signifiquen una millora substancial per al Raval i Sant Antoni respecte al projecte plantejat inicialment”, asseguren, però han lamentat que no s’han sumat totes les demandes i han reivindicat les seves condicions, que se centren en la completa pacificació.

Posicions enfrontades

“No deixarem de reivindicar, avui i demà, sigui quin sigui el resultat de les pròximes eleccions, la democratització de l’espai públic i la gran necessitat d’espai de qualitat dedicat al vianant i al veïnat”, han reivindicat. Altres entitats, veïns de l’entorn i comerciants agrupats en la Plataforma d’Afectats per la Llosa de Sant Antoni (en el bàndol contrari) segueixen en contra del projecte pels suposats perjudicis de convivència que opinen que han comportat els anys amb la llosa i sense trànsit. Les dues posicions enfrontades han hagut de llimar exigències en la negociació amb l’Ajuntament.

Després d’anys, des del 2008, discutint com urbanitzar la llosa de Sant Antoni i després de diverses

propostes sobre la taula, l’any 2022 el govern dels comuns va optar per la seva pacificació. Tot i així, des d’un inici s’ha trobat amb grups contraris a la proposta, que avui dia ja és gairebé una realitat.

Els seus punts clau

La plataforma propacificació ha volgut deixar clares les seves “condicions sine qua non per acceptar l’avantprojecte” que conclou el procés participatiu. Entre d’altres, exigir el màxim d’espais amplis d’estada que garanteixin la interacció entre els dos barris; que el segon tram entre els carrers Villarroel i Casanova (incloent-hi la plaça del Pes de la Palla) es blindi i preservi com a espai lliure per a vianants amb un terra de sauló o similar; “que s’elimini la proposta de carril bici al primer tram per reduir les barreres arquitectòniques i que es permeti el pas de la bicicleta com a convidada, igual que en els eixos verds, prioritzant sempre el pas dels vianants”; crear una Comissió de Seguiment, formada per plataformes, entitats veïnals i Ajuntament, per elaborar un pla d’usos; que s’inclogui “tota la Ronda, especialment el primer tram (entre Urgell i Villarroel)” al programa Obrim Carrers, i que s’imposi un control de la contaminació ambiental. ANNA IÑIGO

Imatge virtual de com quedaria la Ronda de Sant Antoni amb el projecte de pacificador previst

Imatge: Ajt. BCN

Exposició ‘Drassanes i galeres’ al Museu Marítim de Barcelona

El Museu Marítim de Barcelona (Av. Drassanes, 1) presenta l’exposició Drassanes i galeres a l’espai Naus de les Drassanes. L’entrada té un preu de 10 euros.

La història de les Drassanes Reials de Barcelona va lligada a l’evolució de la ciutat de Barcelona i al desenvolupament de la Corona d’Aragó vers la Mediterrània. El domini de la Mediterrània és fonamental i les galeres són l’eina per aconseguir-ho. Uns poderosos i impressionants vaixells de guerra que van senyorejar a la Mediterrània durant l’època d’esplendor de la marina catalana (s. XIII-XV).

Quart aniversari del Centre

LGTBI de Barcelona

El Centre LGTBI de Barcelona (Comte Borrell, 22) es consolida com un espai referent en serveis d’informació, dinamització, orientació i primera atenció per a persones LGTBIQA+ i el seu entorn. Prop de 90.000 persones han participat en alguna de les activitats que s’organitzen en aquest equipament municipal. L’any 2022 es va signar un nou conveni de gestió cívica amb la Plataforma d’Entitats LGTBI de Catalunya, que ha permès millorar l’atenció i serveis del Centre LGTBI amb la incorporació d’una segona treballadora social i l’ampliació de l’àrea d’acollida, i que té un pressupost de 2,3 milions d’euros fins al 2025.

L’exposició parteix de finals de 1282, quan Pere II El Gran torna a Barcelona després d’una expedició per la Mediterrània. Aquí neix una recorregut per la història de les Drassanes Reials, una infraestructura que el Rei vol que converteixi Barcelona una de les grans ciutats de la Mediterrània, a l’alçada de Gènova o Venècia. Drassanes i galeres inclou nous miradors a la Galera i el mausoleu romà descobert en les darreres intervencions arqueològiques de l’edifici, així com una galera en construcció. S’exposen peces sobre la història de les Drassanes Reials, maquetes de l’edifici, models de galeres, audiovisuals i interactius. Com a continuació d’aquesta exposició s’ofereix la mostra Catalunya mar enllà. Tres segles de marina catalana, que engloba els segles XVIII-XX. REDACCIÓ

L’any passat l’equip del Servei d’Acollida va atendre 450 persones. Els tràmits d’estrangeria i d’asil, les peticions sobre necessitats bàsiques i les prestacions i l’assessorament psicològic van suposar el 50% de les demandes i 422 persones van ser derivades als serveis d’assessorament jurídic, psicològic i per a persones trans del centre. L’equipament disposa d’una oferta cultural i associativa àmplia, amb trobades d’entitats LGTBI, tallers, formacions, taules rodones, exposicions, projeccions de pel·lícules, festes ciutadanes i concerts. REDACCIÓ (Font Ajt. BCN)

L’entrevista La Maria Rosa

(Músic, comediant, monologuista, formadora i actriu)

La Maria Rosa (Salt, 1985) és músic, comediant, monologuista, formadora i actriu. Als 7 anys va començar a interessar-se per la música, i amb 11 ja feia concerts de piano arreu de Catalunya. A mesura que es va fer gran, va combinar tres de les seves passions: la comèdia, la formació i l’actuació, publicant el disc Só pra vacilar (2008), formant part de companyies teatrals com Impropótamos i Cabaret de Féminas, i fundant la companyia Intolerantes l’any 2017. Avui dia és formadora a l’Institut de Música Online i integrant de l’espectacle Calladitas estáis más guapas , cada divendres al Teatre Poliorama.

Música, guionista, formadora, clown, monologuista... es poden fer tantes coses alhora? No em veig sense fer tot això, ve d’una necessitat intrínseca. Penso que les persones tenim diferents vocacions i dins d’aquestes per a mi és la música, actuar i educar, tots factors igual d’importants. Personalment vaig començar de molt jove, si és que puc recordar quan va començar tot, i no em veig sense fer bolos ni sense fer classes. Com acaba una saltenca al Poble-sec? Vaig venir per estudis i m’hi vaig quedar. L’oferta cultural que hi ha a Barcelona, les oportunitats i el públic és molt diferent a la ciutat, hi ha molta varietat i la rebuda que vius de l’espectacle és espectacular. T’agrada la interacció amb el públic, doncs?

Sí, molt. Jo interpel·lo tot el que puc, de fet, estic en una companyia de teatre de carrer que es diu Las Kakofónicas, amb l’Emma Bassas i la Marta Renyer,

amb qui fem el punki directament amb el públic, com amb un esperit de “soc aquí, soc una destroyer , i si no t’agrada, aparta’t”, perquè volem generar una mica de caos.

Mai t’han dit això de tenir una carrera segura i després la de músic?

Sí, però a mi això em sembla una fal·làcia, perquè no és veritat. Tu si et vols dedicar a alguna cosa, t’hi dedicaràs, sigui el que sigui. Podria dedicar-me a alguna altra cosa que em permetés tenir un sou més digne?

Sí. Em compensa? No. L’altre dia, per exemple, una alumna em comentava que els pares no li deixaven ser músic, i que aleshores estudiaria medicina, i jo penso que això és un error, perquè sigui el que sigui que vols estudiar has d’intentar sempre tenir les millors condicions possibles per a tu i per a la resta del teu col·lectiu, sense renunciar al que vols ser.

A la teva pàgina web posaves que amb la presentació del teu disc ‘Só pra vacilar’ (2008) vas acabar “hasta los mismísimos ovarios de tratar con miles de impresentables”, per què?

L’any 2008 vaig treure el disc i vaig fer gira per Es -

‘‘Les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris’’

La Maria Rosa durant una actuació

Foto: Cedida

panya, i el problema que vaig veure a la gira va ser que els artistes hem de fer moltes feines que no ens pertanyen, com la de management , en què et pots trobar molts impresentables: des dels que et volen pagar menys, com els amos de locals, que poden ser molt macos, però també molt trapelles, davant els quals ens hauríem de plantar i no treballar-hi.

I també se n’aprofiten, d’això...

En el col·lectiu dels músics falta un sentiment de classe, de conjunt, perquè entre nosaltres ens sentim col·lectiu, però hem de poder plantar-nos enfront determinats locals que no ofereixen unes condicions dignes per treballar-hi, perquè juguen amb la precarietat de saber que un músic sol no es plantarà.

‘‘A mi les coses sempre m’han fet riure, així que és com una forma de comunicar-me, que no vol dir que no sigui dramàtica, ho sóc, però dins el drama sempre faré humor’’

Ara mateix formes part de ‘Calladitas estáis más guapas’, de què tracta?

L’espectacle de Calladitas el vam començar l’any 2019, just abans de la pandèmia. És un espectacle de comèdia multidisciplinar escrita, interpretada i dirigida per dones, que en aquest cas som la Jéssika Rojano, la Sil de Castro i jo, i a cada espectacle hi ha participació de còmiques convidades. Es poden veure còmiques consagrades, còmiques emergents i noves còmiques de tot el país, que desenvolupen les seves rutines amb contingut feminista, creant un xou irreverent on totes expliquem la nostra visió del món des de l’humor i des del feminisme.

Creus que podries definir què és l’humor?

Ostres... és complicat. Jo penso que l’humor és una cosa individual que es comparteix cap al col·lectiu, cap a la resta del món. Per això hi ha tanta gent que diu que hi ha coses de les quals no podem fer humor, perquè ho vivim des d’allò individual. I penso també que és important el caràcter, a mi les coses sempre m’han fet riure, així que és com una forma de comunicar-me, que no vol dir que no sigui dramàtica, ho sóc, però dins el drama sempre faré humor. Tu pots intentar arribar a l’humor, però l’humor et té captat des que neixes.

I et marques límits a nivell humorístic?

Quan vam començar Calladitas estáis más guapas no vam marcar línies de coses que podem dir o no, però a mesura que en l’àmbit social hi havia moviment, nosaltres també revisàvem què estàvem fent, per exemple amb el fet de ser transincloents i fer-ho explícit en el nostre espectacle. Per l’espectacle han passat més de 100 còmiques de Barcelona –perquè després diguin que no hi ha còmiques– i totes elles van de la mà amb el nostre tipus d’humor, si resultés que ve una còmica trànsfoba o homòfoba, no formaria part del nostre espectacle. Una dona còmica sempre tindrà una pressió afegida major que un home còmic?

Amb Calladitas estáis más guapas hem pogut veure com a moltes dones còmiques no els han donat l’oportunitat de pujar a un escenari, i a partir de venir a l’espectacle se’ls han obert moltes portes. Per ser dona et programen menys i si et programen menys, tens menys experiència, i també tens un llindar més baix de poder ficar la pota. El mite que les còmiques no existeixen no és cert, les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris.

ANNA IÑIGO

La foto retro

‘Dalí Atomicus’ (1948) . Capturar l’essència de les persones va ser la feina de tota la vida del fotògraf Philippe Halsman. Per això, es va disposar a fotografiar el seu amic, el pintor surrealista Salvador Dalí, ja que sabia que amb un simple retrat assegut no n’hi hauria prou. Així que inspirat en la pintura de Dalí, ‘Leda Atòmica’, Halsman va crear una escena basada en aquesta obra i va envoltar l’artista amb una cadira flotant i un cavallet suspès per filferros prims. Una de les grans anècdotes que va deixar una de les fotos més famoses de la història és que els assistents, inclosa la dona de Halsman i la seva filla petita, van sortir de l’enquadrament i, segons Halsman, van llançar tres gats i una galleda d’aigua a l’aire mentre Dalí saltava. Aquesta sorprenent obra d’art es va aconseguir després de 26 preses per capturar una composició que va satisfer Halsman. Un gran exemple que va redefinir la fotografia de retrats i va inspirar generacions de fotògrafs a capturar més enllà del que és habitual.

Philippe Halsman (1906 Riga-1979 Nova York), va néixer en una família jueva i va estudiar enginyeria a Dresden. El 1928 va ser acusat de matar el seu pare però només va passar 4 anys a la presó gràcies a la influència dels seus grans amics: Sigmund Freud, Thomas Mann i Albert Einstein. Va fer més de 100 portades de la revista ‘Life’. Sempre va mantenir una estreta relació amb Dalí.

Escola Pia Sant Antoni

L’Escola Pia de Sant Antoni, és l’escola més antiga de la nostra ciutat. Potser molts de vosaltres coneixeu la nostra Escola, alguns perquè n’heu estat alumnes, d’altres perquè la veieu tot passejant per la Ronda Sant Pau i d’altres perquè potser n’heu sentit a parlar.

Però el que avui us proposem creiem que us pot interessar. Es tracta d’anar una mica més enllà i fer una visita detallada de les nostres instal·lacions, de les antigues i de les més noves i modernes d’aquesta escola que va iniciar la seva tasca educativa l’any 1815.

A la nostra Escola treballem a partir d’un compromís compartit, entre tota la comunitat Educativa, i volem que ens conegueu. A Sant Antoni volem ajudar a créixer les persones en totes les seves competències, actituds i habilitats, per aquest motiu considerem important en la nostra actuació: l’orientació personalitzada, el seguiment individualitzat, la qualitat, la formació, la innovació, la participació, la mentalitat oberta i amb voluntat de donar un servei a la societat catalana per creure i ajudar a construir un futur millor.

Oferim visites personalitzades els dies feiners en di-

ferents horaris i en dissabtes. Aquesta és la raó per la qual us volem convidar els pròxims dissabtes 4 i 25 de febrer, per a Infantil, Primària i ESO a donar un tomb des de les 9.45 hores en diferents torns i el 4 de març obert a tothom. Trobareu a la web santantoni.escolapia.cat el formulari a l’inici amb el nom de Visites. Esperem poder saludar-vos personalment i respondre els vostres dubtes. (La comunitat Educativa) ESCOLA PIA SANT ANTONI Més informació a: santantoni@escolapia.cat www.santantoni.escolapia.cat / Tel. 93 441 06 05

Cartellera de Teatre al Paral·lel

TEATRE CONDAL www.teatrecondal.cat

Júnior (fins al 19 de març)

You say tomato (fins al 20 de febrer)

Tres mosqueters (fins al 26 de febrer)

Júnior

Teatre Condal

TEATRE VICTÒRIA www.teatrevictoria.com

El mago Pop (fins al 9 d’abril)

TEATRE APOLO www.teatreapolo.com

Pretty woman-El musical (febrer)

Corta el cable rojo (dissabtes i diumenges de febrer)

PARAL·LEL 62 www.paral-lel62.cat

Jamaican Sounds Festival (11 de febrer)

Beatles for kids (12 de febrer)

Carnaval Bravo (18 de febrer)

Beatles for kids

Paral·lel 62

DAU AL SEC www.daualsecartsesceniques.cat

Bye bye, Hort dels cireres (del 15 feb. al 5 març)

Habitación de matrimonio (del 15 al 26 de març)

TEATRE TANTARANTANA www.tantarantana.com

Black sun (del 9 al 19 de febrer)

La Ràdio Catalana de la Cultura i l’Esport

106.9FM

SE ABRE EL TELÓN, todos los viernes de 17h a 18h en RCE 106.9FM y por internet: www.rce.cat

El espacio de radio SE ABRE EL TELÓN està dirigido y presentado por LINO RUÍZ. Un programa especializado en la crítica de teatro, musical y cine. Regalamos entradas de teatro y conciertos musicales.

Gran Via Corts Catalanes, 715 (esq. Sicília) • Metro: Monumental Tel. 93 231 22 20 - 618 606 572 • www.lasmananitas.es

A los clientes que vengan del Paral·lel ¡CHUPITO GRATIS!

Una tecnologia més humana L’Espai tecnològic

Fa un temps li vaig comprar un televisor nou a ma mare, de 85 anys, ja que el vell ja no funcionava. El problema és que incorporava massa opcions: que si descarregar actualitzacions d’internet, que si connexions amb plataformes que no té ni vol tenir. Massa complex per a una persona gran, així que li vaig desactivar tot perquè només pogués veure els canals convencionals i usant el comandament a distància. Però això ja li costa degut al seu reduït tamany.

El gran problema és que la tecnologia cada vegada és més complexa i la interacció amb nosaltres, els humans, només fa que complicar-se.

Ei! Google! Encent l’arbre de Nadal!!!

Però això pot acabar ben aviat. El següent pas evolutiu és el control per veu dels nostres dispositius. En el meu cas ja he començat a parlar amb els electrodomèstics (fa uns anys m’haguessin titllat de desequilibrat). Per només 10 euros vaig agafar un interruptor que es connecta a Google Home (l’assistent de veu de Google). Així, obro i tanco certes llums amb una sola frase: “Ei! Google! Enciende las luces!” (això sí, de moment en castellà). Aquest Nadal ho vaig fer amb les llums de l’arbre. Amb el despertador encara és

OBRIM LA FINESTRA A LA INFORMACIÓ

MÉS PROPERA

Cada dia xerro amb el meu despertador, i ell em contesta

És cert que aquests assistents encara són bastant tanoques però tot això canviarà. Microsoft, per exemple, s’ha fet amb els drets per incorporar el famós motor d’OpenAI, GPT-3 (veure l’article de gener), en els seus productes àmpliament utilitzats com ara Word o Outlook. També el gegant Google està a punt de fer públics els seus avenços més potents en aquest camp per tal d’incorporar-los a la vida quotidiana.

• La premsa de proximitat informa, integra, dinamitza i cohesiona la comunitat.

• El periodisme és la millor garantia davant les falses notícies. Sense mitjans, la societat s’empobreix i és menys plural, participativa i s’afebleix la democràcia local.

• Les empreses i sobretot les administracions públiques han de prioritzar els mitjans de proximitat com a suport publicitari. Una inversió que sempre retorna.

• Sense publicitat no hi ha mitjans i sense mitjans no hi ha informació veraç i contrastada.

El conte del... Algú com jo

L’escriptor

del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on la mort sembla un joc, però

no ho és...

Sé que no marxarà. Els assassins són insistents de mena. Torna a sonar el timbre. Podria agafar alguna cosa contundent i colpejar-lo quan traspassi el llindar, encara que deu anar armat amb una d’aquestes pistoles amb silenciador i que sonen com una llufa letal. Torna a picar. Ara crida: “Obre, de moment no et penso matar!”. Sona tan convincent com el llop que as setjava els tres porquets. Miro per l’espiell. És baixet, amb una bona tofa i corpulent. Em mostra una pistola. “Obre! Soc la teva única esperança!”. Esperança de què? , contesto. “Deixa que t’ho expliqui assegut al sofà”. Agafo el telèfon per trucar al 112. “No truquis a la policia o no tindré més remei que tirar la porta a terra!”. Això és un escac en tota regla. Obro. Si fa no fa té la meva edat, m’apunta amb el revòlver. “Seu i no intentis res”. Faig cas. Ell agafa una cadira del menjador i seu al meu davant.

“T’ho explicaré ràpidament; un dels dos ha de morir, aquí i ara”. I per què no em mates i ho enllesteixes d’una vegada? “Perquè no, Ells no ho volen així, volen jugar amb nosaltres”. Ells? “Sí, Ells , els coneixeràs si sobrevius”. Qui collons ets? “Soc algú com tu”. Algú com jo? “Ja ho veuràs; què vas fer ahir?” Doncs el que faig cada dia; llevar-me, pixar, esmorzar, treballar, dinar, tornar a treballar, sopar i mirar Netflix . “Jo era

com tu, algú instal·lat en la rutina”. I què, m’has de matar perquè em mato a treballar cada dia o perquè miro Netflix? “No és ben bé això, Ells treballen pels de dalt, i algú dels de dalt ha comprat la immortalitat”. Els de dalt? “Sí; polítics, empresaris d’èxit, futbolistes, tiktokers de renom...” I dius que han comprat la immortalitat? “Jo també era tan idiota de pensar que era l’única cosa que no es podia comprar. El problema és que cada vegada que algú accedeix a la immortalitat algú altre ha de dinyar-la, ja saps, pel tema de la superpoblació, els recursos del planeta i tot aquest merder”. O sigui, que sobrem . “Sí”. I ara què hem de fer? “Jugar a la ruleta russa amb aquest revòlver fins que algú dels dos...”. I si no juguem? “Ens vigilen, ens matarien als dos”.

M’obliga a ser el primer. Suo, tremolo. No m’ho penso més i em disparo contra el pit. Sona un clic somort, soc viu. És el seu torn. Fa girar el tambor del revòlver. S’apunta el crani i prem el gatell. Retruny. Bocins de cervell contra la paret. Baixo a cremadent les escales de l’edifici. Carrer Nou de la Rambla. Busco un policia, mai hi són quan se’ls necessita. Un cotxe negre s’atura al meu davant. “Pugi o és home mort”, em diu el conductor. Deuen ser Ells . M’assec al seient del darrere i el copilot, un home amb barret, m’entrega un revòlver amb només una bala i la foto d’un paio, un paio com jo.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)