Històries del Paral·lel
La veueta de La Goyita Cantava cuplets picants i suggerents com ‘Madre cómprame un negro’ amb una veu de falsa nena petita El seu moment de glòria va arribar amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial i l’arribada de rics que fugien del conflicte Per atzars de la vida, he descobert a Youtube una cantant barcelonina de qui ho ignorava tot, i que era gairebé veïna meva. Estic parlant de Pepita Ramos –més coneguda com La Goyita–, que en les primeres dècades del segle XX es va especialitzar en el cuplet més picant i suggerent, amb una veueta de falsa nena petita i capaç de deixar anar una procacitat amb un simple gest. La vaig trobar per atzar buscant coses de la Demon‘s Jazz Orquesta que dirigia el mestre Lorenzo Torres Nin, un dels grans pioners de la música nord-americana a Barcelona. Algú ha estat pujant vells discos de pedra a la xarxa, recuperant així un grapat de melodies tan sicalíptiques i innocents com Agua que no has de beber, Yo quiero un blanco con el alma negra o Feo, cançons capaces de portar-nos a una època pretèrita quan les més rabioses novetats entraven a casa nostra pel Paral·lel i el barri Xino. Estrella d’El Molino La Goyita, que va néixer a Barcelona el 1890, era filla de pare argentí i mare valenciana, tots dos artistes de teatre, ell actor i ella cantant de sarsuela. El seu debut va tenir lloc als 21 anys d’edat, al Teatre Gayarre, al costat dels contorsionistes Trio Espinosa, Sevillita la cantaora i la cupletista La Blaveta. Un any més tard donava la seva primera gira per València, i a la tornada triomfava al Moulin Rouge (rebatejat durant postguerra com El Molino). El seu èxit va ser tan immediat que el 1913 ja li va sortir una primera imitadora, una cantant sevillana que també es feia dir La Goyita, i a la qual va denunciar públicament 4 PARAL.LEL OH!
La Goyita en una foto feta a Alemanya
enviant una carta als diaris. Això es va convertir en una de les seves senyes d’identitat, ja que va ser una de les primeres artistes en comprendre el pes dels mitjans de comunicació de masses en l’ànim del públic. Aquest mateix any inseria anuncis als diaris, aclarint que ella no era una vedette sinó una canzonetista, i que no s’havia fugat de Barcelona sinó que: “había salido un momento para triunfar en Palma de Mallorca y volver”. Per aquelles dates ja era una de les artistes preferides del públic barceloní, que anava cada nit a veure-la a l’Arnau on cantava temes com La vendedora de plátanos, Penas gitanas o Yo pequé, peces del compositor F. de A. Font. Va estrenar cançons emblemàtiques El moment àlgid de la seva carrera va venir amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat es va omplir de visitants acabalats que fugien dels combats i tenien moltes ganes de diversió. El 1914, La Goyita era al Gran Salón Doré, on estava tan barallada amb la resta de l’elenc que les funcions van ser totes un desastre, aconsellant una gira per Andalusia. Aquestes antipaties rere el teló eren una cosa normal als teatres d’aquells temps, amb unes artistes que anaven a tot arreu acompanyades de les seves mares, i que quan trepitjaven un escenari desplegaven una sensualitat res infantil. A Pepita Ramos sempre l’acompanyava la seva mare, Concha Ramos, fins i tot vivien juntes en un pis ple de nines de porcellana. En la dècada de 1920, La Goyita va ser cap de cartell als millors locals del Paral·lel. Era una de les estrelles més conegudes del cuplet català, una autèntica diva a qui es veia sopar o
