OPINIÓ TRIBUNA
L’esport és important, però més important és la vida S’han fet milers d’estudis sobre els beneficis de fer esport, i segons tots els especialistes en la matèria, fer exercici millora la salut tant mental com física de les persones. A l’esport se li atribueixen multitud de millores en el rendiment quotidià de les persones. A més de la fortalesa i la flexibilitat, se li reconeixen beneficis en malalties com la diabetis, el colesterol i les malalties cardíaques. Fer esport avui dia s’ha convertit en un plus i, per a alguns, en una necessitat. Als mitjans de comunicació, sempre hi ha una notícia o un comentari de l’esport, tot sembla que està controlat en aquesta societat. Tot, fins que es produeix una mort sobtada. Aleshores ens adonem que alguna cosa falla, que som a anys llum d’aconseguir eradicar aquesta causa. Són moments durs, de reflexió, de no entendre com en l’època que estem es pot morir una persona en tan poc temps, a cent metres d’un dels hospitals més importants de
Barcelona, ni la tardança de les ambulàncies, ja que hauria d’existir un protocol d’emergència per a aquests casos. L’Asociación Española Contra la Muerta Súbita José Duran #7 (AEMS), una associació sense ànim de lucre, lluita contra la mort sobtada i està formada per persones, majoritàriament pares, amb una inquietud comuna: la seguretat en la pràctica d’un esport o de qualsevol activitat que requereixi un esforç físic, perquè tothom tingui dret a una actuació i assistència sanitària en igualtat de condicions. L’associació lluita perquè no hi hagi diferències entre un esportista d’elit i un amateur, perquè les revisions mèdiques es facin igualment i per aconseguir que, a més, siguin obligatòries, per tal de poder avaluar si una persona està capacitada per dur a terme una activitat física o no. Així mateix, els clubs o les entitats esportives haurien d’adequar els accessos per permetre l’entrada d’am-
bulàncies i personal sanitari en el menor temps possible. També haurien de tenir un metge o persona qualificada per poder actuar ràpidament en reanimació RCP i primers auxilis. Els que formem part d’aquesta associació sabem que pot ser molt difícil trobar mitjans o resposta per a una malaltia que és difícil de tractar en totes les seves formes, però, tal com exposen la major part dels cardiòlegs, en aquests casos és principal la rapidesa i la prevenció. Per això, si volem que casos tan dolorosos i difícils de portar no tornin a produir-se o, en tot cas, es produeixin en menor mesura, demanem als agents socials, polítics, sanitaris i esportius que corregeixin errors i posin tots els mitjans que tenen a l’abast per intentar salvar la vida de qualsevol esportista o persona que es trobi en circumstàncies semblants. Creiem que val la pena lluitar per aconseguir-ho. A Espanya moren entre
L’ENQUESTA
5
JOSÉ DURÁN CABELLO President de la Asociación Española Contra la Muerte Súbita José Durán
quinze i vint esportistes cada any practicant esport, cent mil persones per malalties cardiovasculars, trenta mil de les quals corresponen a episodis de mort sobtada. Aquesta dolença supera amb escreix la mortalitat per malalties conegudes com la sida o el càncer juntes. L’actuació més ràpida s’ha de fer amb desfibril·ladors, que són imprescindibles en qualsevol espai de màxima concurrència i, de fet, en altres països ja són comuns fa molt de temps. L’Asociación Española Contra la Muerte Súbita José Durán #7 té l’assessorament científic en cardiologia del Dr. Josep Brugada, director mèdic de l’Hospital Clínic de Barcelona, com també el suport de diversos clubs de futbol, RCD Espanyol i Sevilla FC, motocross (Javier García Vico) i diferents mitjans de comunicació. Els volem agrair a tots la seva col·laboració per la tasca que estan fent. Per Laia Pineda
Amb la crisi vas més al gimnàs? Héctor Botí. 38 anys
No, la veritat és que vaig al gimnàs igual que ho feia abans, amb la mateixa freqüència, perquè en aquest sentit la crisi no m’afecta.
L’opinió a www.claror.cat
Nona Umbert. 49 anys
No, de fet vinc fins i tot menys perquè sóc autònoma i amb la crisi per guanyar el mateix haig de treballar més i tinc menys temps per anar al gimnàs.
Cristina Ledesma. 38 anys
No, jo sóc de les que pago però no vinc o vinc poc, el que sí que faig habitualment és que acostumo a acompanyar els meus fills.
Lautaro Correa. 27 anys
Sí, perquè el fet de pagar una quota molt assequible i de tenir moltes activitats al gimnàs em permet entretenir-me més i no haver de gastar tants diners a fora.
04-07_Opinio.indd 5
Fi: 28 de maig Total respostes: 113 Sí: 24 % No: 39 % NS/NC: 14 % Indiferent: 23 %
01/06/2010 14:49:05