45 anys Sense Filtres. Falla Port de Silla 2022

Page 1

1


2


3


UNA TIPOGRAFIA

PER A TOTS I TOTES Els que formem part de la comissió del Port som partícips de milions d’innovacions que al llarg dels anys hem anat promulgant. Per aquest motiu, i continuant amb el nostre esperit, vos explicaré en què consisteix el nou mètode implantat en el nostre llibret. Un llibret que no sols és un grapat de fulls per als fallers i les falleres de la comissió, sinó que també és un emblema en què reflectir-se any rere any, amb els seus continguts, les seues opinions i milers de vivències que es mostren en cada full que el componen. Però millor deixar el tema, que quan comence no pare, i el tema a tractar és un altre. Doncs bé, heu escoltat parlar de la tipografia

Atkinson Hyperlegible? És una tipografia creada per l’Institut Braille, empresa sense ànim de lucre que l’ha creada per ajudar persones que tinguen problemes de visió. El nom de la lletra prové del mateix fundador de l’institut. La tipografia esmentada consisteix a ser una lletra «hiperllegible» per a tot tipus de persones amb problemes de visió, i a més, es pot utilitzar en més de vint-i-set idiomes.

Com es pot observar en la imatge, aquestes lletres tenen formes distintes i exagerades, a fi que siguen més fàcils de reconéixer. El seus creadors afirmen que sols ho feren per a millorar la vida de les persones amb poca visió, ja que el nombre de persones amb aquests problemes augmenta cada dia més. En aquests temps, segons l’OMS, hi ha al voltant de 285 milions de persones amb problemes de visió. Vos imagineu el goig de poder ajudar tanta gent amb aquest tipus de lletra? Sabeu què és el millor? Que aquesta tipografia és totalment gratuïta, i que qualsevol persona la pot descarregar en l’ordinador per tal de descobrir un nou món en les lletres. A més, com a dada important, aquesta tipografia va rebre el premi a la millor innovació en disseny atorgat l’any 2020 per Fast Company. Per aquesta i per totes les característiques descrites de la tipografia, la comissió del Port, com a pionera, ha volgut implantar-la en el llibret, a fi que persones que tinguen problemes de visió puguen gaudir de les lletres, que al seu torn es transformen en paraules i finalment en frases o versos per a mostrar allò que aprenem, descobrim o volem mostrar en el llibret de la comissió.

Institut Braille d’América

4


PRÒLEG per què sense filtres? Per Mar Navarro

Filtres, no sols és el lema de la nostra falla gran, enguany, també ho és del nostre llibret, encara que els que ens conegueu bé sabreu que nosaltres no tenim filtres. Tant als llibrets de falla, com als actes culturals que es porten a terme a la comissió sempre hem intentat innovar, tractant temes d’actualitat i especial rellevància social, amb la intenció de sorprendre, entretenir i fer cultura. Ens permetem experimentar, arriscar, i ser atrevits, amb l’objectiu de fer reflexionar als nostres lectors. Per als fallers i falleres del Port, la falla és l’eix principal de la festa, allò que ens fa renàixer cada 19 de març per continuar treballant de valent els 365 dies de l’any per continuar salvaguardant la festa i el patrimoni més important que tenim les valencianes i els valencians.

Per aquest motiu, hem volgut que Filtres siga també el lema del nostre llibret, el fil conductor que els anirà guiant per un fum de pàgines que els convidaran a somiar, a pensar i com no a conèixer la realitat social que ens envolta. Al nostre llibret de falles 2021, els presentarem diferents filtres que els ajudaran a ampliar els coneixements sobre diferents temes com la igualtat de gènere, la llengua, o les noves tecnologies, això si, tot escrit sense filtres, sense censures, sense complexos, per què creiem i som defensors que no hi ha res més democràtic que la llibertat d’expressió. Perquè el millor que podem fer és vore el món sense filtres!

5


e dita

CRÍTIQUES MONUMENT MAJOR: Llorenç Alapont i Martín MONUMENT INFANTIL: Josep Ramon Navarro i Martínez

FOTOGRAFIES

EDITA

Mar Navarro i Herráiz Amparo Fotografía César González

Falla Port de Silla www.fallaportdesilla.org fallaportdesilla@gmail.com

PUBLICITAT

DIRECCIÓ

Javier Martínez i Jabalera Inma Rosaleny i Mas

Lluís Pérez i Peris Eveluy Morartinos i García Esther Toledano i Ríos Carla Gil i Blesa Francisco Benaches i Porcel Marcos Riera i Cordellat

PORTADA, MAQUETACIÓ I DISSENY

IMPRIMEIX

Mar Navarro i Herráiz

COORDINACIÓ

Gráficas Fortuny

Mar Navarro i Herráiz

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

DIPÒSIT LEGAL

Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla

REDACCIÓ

V-4077-2011

En el llibret trobaràs codi QR en alguns articles, on podràs veure les entrevistes. Escaneja aquest codi gaudeix d’aquest llibre en el teu mòbil.

Alba Pérez i Lorente Emma Guillén i Fuentes Inmaculada Rosaleny i Mas Javier Martínez i Jabalera Loren Pérez i Rodríguez Mar Navarro i Herráiz Víctor Jiménez i García

Segueix-nos en el web i les xarxes socials: www.fallaportdesilla.org @fallaportdesilla

6

www.facebook.com/ fallaportdesilla.org

www.twitter.com/fallaport

www.issuu.com/fallaportdesilla


El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció i l’ús del Valencià de l’any 2022. Aquest llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres. També participa en els Premis Marina Saragossà al millor article d’un llibret de falla, i Vicent Martinez Sento Collverd al millor poema satíric d’un llibret de falla.

L’Associació Cultural Falla Port no es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels escrits.

COL•LABORADORS

Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla

Ana Manrique (Casa de la Dona) Alba Pérez i Lorente Ajuntament de Silla Carla Estará i Molina Carlos Esteban Carlos Galiana i Llorens Carlos Romeu i García Carmen Primo, La Masera Carol L. Claudia Sánchez i Peris Cristina Montesa i Cardona David Romera i García Emma Guillén i Fuentes Flavia Sosa Fran de Maya Francesc López i Sánchez Hernán Mir i Serrano Hugo Morte Hugo Zaragozá i Rodríguez Ivan Serrador i Ferrer Javier Martínez i Jabalera Jennifer Martínez i Arastell José Gisbert Luna Pérez Layla García i Lorente Llorenç Alapont i Martín Llorenç Alapont i Serrador María José Boluda i Castellón Marc Fernández Miguel Prim Miquel A. Gascón i Rocha Mónica Giner i Aguado Pilar López i Rodríguez Raúl Mas i Medina Teresa Sanchis i Labiós Vanesa Giner i Aguado Victor Jimenez i García Vicent Zaragozà, Xaran

7


SUMARI

01

02

8

Una tipografia per a tots i totes

4

Pròleg

5

Edita

6

Col·laboradors

7

Sumari

8

Salutació del president JCF

10

Salutació del president

12

Junta Directiva

14

Marina, FM de la Falla Port de Silla

16

Comissió major

18

Guardons de la comissió major

21

Falla gran

22

Crítica de la falla gran

24

03

04

LA MEMÒRIA SENSE FILTRES

47

01 45 anys orgullosos de defrensar un sentiment 02 Aniversari comissió major 03 45 anys de llibrets sense filtres

48 50 72

FILTRE TECNOLÒGIC

75

01 Influencers fallers Fran de Maya 02 Influencers fallers Luna Pérez i Sanabria 03 No estem fets per a viure a soles 04 El metavers faller 05 La pornografia no és sexualitat saludable 06 Què poden aportar les xarxes socials a les falles? 07 Perdona no t’havia conegut sense filtres

76 77 78 82 86 90 92

SILLA SENSE FILTRES

97

01 Josep Antich i Brocal un bon home, un cavaller 02 Un reconeixement merescut 03 El Mars. Museu d’història i arqueologia de Silla 04 Història del club piragüisme de Silla 05 Filtre verd de Silla 06 Un tros de la terreta a Paris 07 Dansa dels porrots dos balls en dos anys

98 106 108 132 136 138 140

LA IGUALTAT NO TÉ FILTRES

143

01 FILTRE INCLUSIÓ Qué és la sindrome d’Asperger 02 FILTRE IGUALTAT La veu dormida 03 FILTRE DIVERSITAT Què són le sigles LGTBIQ+?

144 146 152


05

06

DONES SENSE FILTRES

155

01 Ser dona 02 Artistes falleres o l’assignatura pendent 03 La salut de les dones en situació de prostitució 04 Frases feministes inspiradores

156 158 160 163

LA LLENGUA SENSE FILTRES

167

01 Pren actitud lingüística, utilitza la llengua 02 Tornar a casa 03 Eduard Buïl. Els filtres d’una vida 04 Ser músic Valencià 05 L’activitat cutural fallera: Element fonamental per a l’ús i divulgació de la nostra llengua

07

168 170 172 188

190

OPINIÓ SENSE FILTRES

195

01 Tornem. I ara què? 02 Cicle conclòs, i ara què? 03 Ser del Port un orgull 04 Sense filtres? perdoneu que riga 05 El filtre de la censura 06 Les falles i la crítica 07 De “Silla” a “Filres”, 08 El meu herói 08 Defendre les falles sense filtres i els filtres que tenen les falles

196 198 200 202 205 206 208 217

08

09

COMISSIÓ INFANTIL

222

01 Salutació del president infantil 02 Salutació de la fallera major infantil 03 Comissió infantil 04 Guardons de la comissió infantil 05 Falla infantil 06 Crítica de la falla infantil

224 226 228 231 232 234

45 ANIVERSARI INFANTIL

255

01 Què són les falles per a tu 02 La nostra cançoneta 03 Les diferències 04 En paraules de xiquets i xiquetes 05 Unitat didàctica fallera

10

GUIA COMERCIAL

278 281 282 287 290 295

218

9


Ningú no dubta de la capacitat vertebradora de la festa fallera, ja que la seua expansió per tot el territori valencià ha sigut una constant al llarg de la història. És així com, ja en temps de la República, l’esclat de valencianisme popular que són les Falles arribà a Silla l’any 1934 en una primera experiència de la festa del foc que no va tindre continuïtat. Altres experiències van succeir-se en anys posteriors, però va ser ja en la dècada dels setanta quan la flama fallera semblà assentar-se en esta localitat de l’Horta Sud. I així, en un nou context d’efervescència valencianista, l’any 1977, uns “silleros ben cumplits, de raça albuferenca, xics i xiques d’espenta” va decidir crear una nova comissió de falla, Port de Silla, que buscava una identitat pròpia i innovadora. I així ha sigut al llarg d’estos quaranta-cinc anys, en què els fallers i les falleres, de la vostra comissió heu sigut conscients de la responsabilitat que teniu com a depositaris d’un ric i divers patrimoni que hem de mantindre viu, fent de la recuperació de la indumentària, de la dignitat del cadafal faller o de l’aposta per fer del llibret un vehicle de creació col·lectiva les vostres senyes d’identitat. La celebració d’un aniversari tan especial com el que festeja la vostra comissió és una oportunitat única per a recuperar eixa memòria del dia a dia, però també per a afrontar amb il·lusió renovada els pròxims quaranta-cinc anys, construint cada dia el futur de la festa. Moltes gràcies per haver-me fet partícip de la vostra celebració i permeteu-me acabar convidant tots els fallers i les falleres de la comissió de la Falla Port de Silla a compartir un crit d’esperança en el futur de la festa: “Llarga vida a les Falles!”.

Carlos Galiana Lloréns PRESIDENT DE JUNTA CENTRAL FALLERA

10


11


President

Conrado

Machancoses i Díaz Falleres, fallers, amics, amigues i veïnat de Silla. Soc Conrado Machancoses Díaz, i una vegada més, i per tercer any consecutiu, tinc l’ocasió de poder dirigir-me a tots vosaltres a través d’aquest llibret. És cert que aquests dos últims anys no han sigut fàcils, però si una cosa tinc clara és que enguany gaudirem de tot allò que en aquests temps no hem pogut. Per a mi el llibret és allò que perdura en el temps, a banda dels records que guardem cada faller una vegada arriba la nit del 19 de març, una nit per la qual treballem, any rere any, amb la intenció de salvaguardar uns dels tresors més valuosos dels valencians: la nostra llengua. Enguany, amb aquesta edició representem el 45 aniversari de la nostra falla. 45 anys de tradició per les nostres arrels, 45 anys de salvaguardar la nostra cultura, 45 anys d’història. En definitiva, 45 anys d’autèntica RAÇA ALBUFERENCA. No vull perdre l’ocasió de dirigir unes paraules d’agraïment a tots els equips de llibret que hi han passat durant aquestos 45 anys de falles, i com no, a tot l’equip de llibret 2021 pel gran primer premi obtingut a la promoció i ús del valencià. També donar les gràcies a totes les falleres i fallers per la confiança que han depositat en mi un any més, i com no, a la junta directiva per aquestos anys de treball incansable. Aquest llibret és una mostra del ferm compromís que tenim amb la societat civil, el comerç local i les xicotetes empreses, als quals, una vegada més, aprofite per a donar-los tot el nostre suport. Espere que gaudiu de la lectura del nostre llibret, ja que la Falla Port enguany pega un colp sobre la taula i demostra que la vida no són sols blancs i negres, sinó que hi ha una diversitat de colors que ens regala la vista allà on mirem.

12


mar navarro•fotofrafía

13


JUNTA DIRECTIVA

PRESIDENT: Conrado Machancoses i Díaz VICEPRESIDENT DE MONUMENT I PROTOCOL: Lorenzo Pérez i Rodríguez VICEPRESIDENT D’ECONOMIA: Francisco Benaches i Porcel VICEPRESIDENT DE BAR: Julio Ramón i Moreno VICEPRESIDENTA D’INFANTIL: Aida Melero i Jareño VICEPRESIDENTA D’ACTIVITATS DIVERSES: Esther Toledano i Ríos VICEPRESIDENT DE CASAL: José Arce i Rullo VICEPRESIDENT DE GUIONS I XARXES SOCIALS: Victor Jiménez i García VICEPRESIDENTA DE FESTEJOS: Carla Gil i Blesa SECRETARIA: Mireia Micó i García

14


JUNTA DIRECTIVA

Vicesecretaria: Alba Pérez i Lorente Delegació de cultura: Mar Navarro i Herráiz, Javier Martínez i Jabalera, Inmaculada Rosaleny i Mas, Ivan Serrador i Ferrer, Emma Guillén i Fuentes. Delegació de bar: Eduardo López i Ramos, Fracisco Ruá i Giménez, Carlos Marcos i Gómez, José Vte Carbonell i Mascarell, Alejandro Zaragozá i Huesa, Juan Carlos Montero i García, Óscar Esteve i Benítez, Pedro Sánchez i Bueno Delegacio d’Infantil: Delegades: Vera Revert i Laseca, Inma Costa i Hernández, Loli Hernández i Fierre Subdelegades: Amparo Aguado Albert, Lola Rozalén i Giménez. Mar Machancoses i Díaz, María García i Gómez. Yolanda Valero i Zaragozá, Marta Peris i Rozalén, Mónica Giner i Aguado. Delegació d’activitats diverses: Josép Cordellat i Ortega, Marta Tormo i García. Delegació de guions i assajos: Alba Pérez i Lorente, Carla Estarà i Molina. Delegació de xarxes socials: Layla García i Lorente, David Romera i García. Delegació de protocol: Nerea Fortuny i Serrano, Núria Juan i Rollo, Mónica Giner i Aguado, Santiago Alba i Sánchez, Sandra Gil i Blesa. Delegació de casal: Delegats: Longinos Moreno i Fortuny, Fernando Ruiz i Jiménez, Remy Serrador i López, Carmen Lorente i Carbonell. Delegació de cuina: Vicente Raga i Hostalet, José López i Ramos, Olga Zaragozá i Giner, Majo Jiménez i Valero, Arturo Granell i Guiart, Francisco Antich i De Prada, Armando Serrador i Alba, Fernando García i Regalado. Delegació de festejos: Delegats: David Romera i García, Raul Mas i Medina, Jose Vicente Fortuny i Serrador, Nacho Alfaro i Garrido. Subdelegats: Celia Gil i Mas, Maria Requejo i Álvarez, Layla García i Lorente, Marta Millà i Rodrigo, Sergio Yago i Ríos, Judith del Valle i Blázquez, Vicen Mas i Rozalén, Natalia Arce i Hernández, Adrián González i Bautista, Edu Doménech i Forner, Noelia Moya i Rodríguez, Bruno Magalló i Mas. Delegació de juventud: Carla Huesa i Martí, Lucía Torres i Castells, Pepe Antich i Zaragozá, Arturo Carbonell i Perez, Oscar Peris i Ferreres Delegació de música i so: Juanvi Ribera i Lafont, Cristian Serrador i Baixauli. Delegació de playbacks: Delegades: Noelia Moya i Rodríguez, Layla García i Lorente. Subdelegada: Alba Bermúdez i Sánchez. Delegació loteria d’hòmens: Lorena Muñoz i Zaragozá, Mª Carmen Peris i Salvador. Delegació loteria de dones: Mª Luisa Álvarez i Ballesteros, Joséfina Zaragozá i Giner. Components JLF: Imma Montero i Primo, Víctor Jiménez i García, Santiago Alba Sánchez.

Delegació de publicitat i relacions públiques: Delegat: Lluís Pérez i Peris. 15


16


Marina

Marina Puig Costa 20 anys Estudiant de 3r de Medicina Les falles són cultura, tradició, art i festa. Simbolitzen a la perfecció la nostra manera de viure. Amb l’arribada de març, València adquireix eixe encant característic. En els rostres de tots els fallers podem sentir la il·lusió per tot allò que està a punt d’arribar. A més, totes les comissions treballen de valent, al llarg de tot l’any, per a aconseguir que les falles sintonitzen a la perfecció tot el que envolta la celebració.

Fallera Major

Puig i Costa

Els fallers i les falleres preparen amb molta delicadesa les seues vestimentes. Els artistes fallers posen tot el que està a les seues mans per fer el millor dels monuments. Les pirotècnies i les xarangues s’encarreguen del soroll i la música. Els casals s’omplin d’amics i amigues amb ganes de gaudir. La verge, coberta per un mantell de clavells, és un espill del sentiment dels fallers per ella. Per tot açò, la setmana fallera és la màxima expressió de les falles, que culmina amb la nit de la cremà per donar pas al nou any faller.

17


COMISSIÓMAJOR Abel Rodríguez Cardos Abel Sanmartin Riera Adrián Barberán Forner Adrián Castaño Aguilar Adrián Gonzalez Bautista Aida Melero Jareño Aitana Nieto Alba Alba Bermudez Sánchez Alba García Ballester Alba Navarro Navarro Alba Pérez Lorente Alberto Alapont Benaches Alberto Ferrando San Pedro Alejandro Martinez Sánchez Alex Sánchez Sebastian Alexandre Zaragozá Huesa Alfonso Machancoses Peris Amanda Pérez Cordellat Amparo Aguado Albert Amparo Fuster Ramírez Amparo Mayo Peinado Amparo Rodrigo Giménez Ana Belén Cabello Vidrio Ana Cordellat Gomar Ana Isabel Ramos Gasco Ana Mª Micó García Ana Maria Villalba López Ana Simeón Pontes Anabel Machancoses Moreno Andrea Alba Gómez Andrea Brocal Frances

18

Andrea Micó García Andrea Ruano Moya Andres Micó Alonso Angel Montero García Angel Teno Sánchez Antonio José Sorroche Maqueda Antonio Puig García Antonio Remuzgo Salas Arantxa Guante Simo Aranzazu Machancoses Diaz Argentea Cabello Mascarell Armando Serrador Alba Arturo Agustí Roman Arturo Carbonell Pérez Arturo Granell Guitart Azael Martinez García Bernabé Sebastian Barba Betlem Milla Rodrigo Borja Lillo Carbonell Bruno Magalló Más Carla Estara Molina Carla Gil Blesa Carla Huesa MartiCarles Zaragozá Ferrer Carlos Marcos Gómez Carmen Adelantado Tena Carmen Muñoz Nacher Carmen Primo Zaragozá Carolina Barbera Rubio Celeste García Sanandres Celia Gil Más

Celia Gomar Rodrigo Celia Gómez García Clara Machancoses Grancha Conchin Primo Zaragozá Conrado Machancoses Diaz Conxin Martinez Sánchez Cristian Serrador Baixauli Cristina Gastaldo Talavera Cristina Rodrigo Navarro Cristina Sáez López Cruz Alapont Benaches Daniel Alba Lopez Daniel Gutierrez Bautista Daniel Requejo Álvarez David Canet Esparza David Remuzgo Cosmos David Romera García Diego Doménech Domingo Diego Iranzo Rodríguez Dimas Castilla Delmoral Dolores Rocher Cuenca Eduardo Carbonell Valero Eduard Domenech Forner Eduardo Lopez Ramos Elsa Peris Domenech Emma Guillen Fuentes Emma Marín Valero Erik Tarazona Alba Estela Alba Zaragozá Estela Giner Sanlorenzo Esther Toledano Rios Eva Carrion Ferrer Eva Duran Marti Eva Giner Brocal Eva María Pastor Calero Eveluy Moratinos García Fernando García Regalado Fernando Ruiz Jimenez


Francisco Antich Deprada Francisco Domenech Soler Francisco Giner Carbonell Francisco Javier Benaches Porcel Francisco Javier Martinez Jabalera Francisco José Brocal Diaz Francisco Montero Aparicio Francisco Ruá Gimenez Giovanna García Monzo Gloria Ballesteros Herruzo Ignacio Fortuny Olmos Iker Domenech Cano Ines Navarro Ballester Inmaculada Costa Hernández Inmaculada García Monzo Inmaculada Montero Primo Inmaculada Moreno Riera Inmaculada Primo Forner Inmaculada Rosaleny Mas Inmaculada Sanlorenzo Alapont Iñaki Ramos Peñaver Isabel Ruá Zaragozá Isabel Sebastian Barba Isabel Zaragozá Benaches Isi García Gómez Ismael Más Elidrissi Israel Nieto Ruáno Itziar Lopez Chacon Ivan Cuenca Navarro Ivan Serrador Ferrer Izan Cuenca Machancoses Javier Clavijo Marti Javier Ruá Navarro Jesús Alba Carbonell Jesús Alba Domenech Jesús Alberto Zamora Martinez Jesús Carbonell Olmos Jesús Francisco García Gil

Jorge Carbonell Ballesteros Jose Alba Gómez José Antonio Antich Fernández José Antonio Marin Costa José Antonio Romeu Zaragozá José Arce Rullo José Arturo Antich Romaguera José Ballester Alba José Costa Celda José Francisco Navarro Batalla José Lopez Ramos José Manuel Barberán Ramos José Manuel Ortuño Simeon José Rios Almudever José Vicente Cabello Mascarell José Vicente Fortuny Serrano José Vicente Santos Ferrando José Vicente Zaragozá Huesa Joséfa Zaragozá Benaches Joséfina Zaragozá Giner Josép Alfonso Carbonell Josép Chulvi Calatayud Josép Cordellat Ortega Josép Iborra Pons Josép Machancoses Diaz Josép Ramon Navarro Martinez Juan Carlos Montero García Juan Carlos Sánchez Giner Juan José García Gil Juan José Guillen Llacer Juan Vicente Ribera Lafont Judith Delvalle Blázquez Judith López Gomis Judith Ruiz Raez Julio Ramón Muñoz Julio Vicente Ramon Moreno Laia Alba Gómez Lara Zaragozá Macian

Laura Agustí Molero Laura Almudever Zaragozá Laura Álvarez Serrador Laura Ballester Tarazona Laura Martinez Sola Laura Micó Gastaldo Laura Remuzgo Cosmos Laura Rodríguez Canto Layla García Lorente Leo Calatayud Primo Leyre Muñoz Simó Llorenç Alapont Martin Lluis Pérez Peris Lluna Llantia RomeraGarcía Lola Rozalen Gimenez Loli Gomera Hernández Longinos Moreno Fortuny Lorena Muñoz Zaragozá Lorenzo Gimeno Zaragozá Lorenzo Pérez Lorente Lorenzo Pérez Rodríguez Loreto Patricia Abrego Peris Lucas Gómez Giménez Lucia Tomas Gil Lucía Jiménez García Lucía Martín Moreno Lucia Torres Castells Lucia Valero Agustín Luis Zaragozá Costa Lydia Pérez Alba María Carmen Lorente Carbonell María Carmen Peris Salvador María Dolores Forner Lorente María Dolores Hernández Fierre María Dolores Lopez Aguilar María Dolores Lozano Raez María Dolores Royo Celda María Dolores Santos Royo

19


María Elvira Carbonell Valero María Eugenia Navarro Saez María José Ballester Alba María José Lara Ramos María José Lorente Bosch María Loli Huerta Albert María Luisa Álvarez Ballesteros María Luisa Cosmos Sanchis María Pilar Fuentes Gonzalez María Pilar García Carbonell María Pilar Gómez Moreno María Rosa Castellanos García María Teresa Fuster Ruá Macarena Aguilera Castilla Majo Gimenez Valero Majo Hernández Alapont Mar Navarro Herráiz Marc Comí Machancoses Marc Walden Sánchez Marcos Riera Cordellat Margarita Ramirez Sánchez María Aparicio Zaragozá María Del Mar Machancoses Diaz María Ferrando Sanpedro María Fuster Ramirez María García Gómez Maria Martinez Valero Maria Nieto Ruano Maria Rocafull Casany María Valero Prieto Marina Carbonell Sanz Marina Costa Moreno Marina García Tormo Marina Puig Costa Marina Vicens Jover Mario Cerdan Garrido Mario Sanmartin Riera Marivi Sánchez Bueno

20

Marta Adelantado Tena Marta Antich Zaragozá Marta Forner Domenech Marta Gastaldo Primo Marta Milla Rodrigo Marta Muria Ruiz Marta Peris Rozalen Marta Primo Gómez Marta Sahuquillo Hernández Marta Tarazona Lopez Marta Tormo García Marta Zaragozá Carbo Miguel Canto Moreno Miguel Ferrer Castro Miguel Torralba Gonzálvez Miguel Marcos Alapont Mireia Casañ Aibar Mireia del Mar Navarro Navarro Mireia Micó García Mireia Olmos Soler Mireia Pastor Alcoy Mónica Giner Aguado Mónica Pedron Perello Mónica Raez Diaz Mónica Serrador Ferrer Nacho Alfaro Garrido Nacho García Riera Nacho Gimeno Zaragozá Nacho Mas Dominguez Nacho Serrador García Naomy Pastor Lahoz Natalia Arce Hernández Natalia Mª Mas Puig Nely Navarro Moreno Nerea Fortuny Serrano Neus Climent Costa Noelia Carbonell Pons Noelia Martinez Martinez

Noelia Moya Rodríguez Noemi García Alba Noemi Guerrero Iborra Nuria Cervera Peris Nuria Ferreres Lorente Nuria Juan Royo Olga Sánchez Giner Olga Zaragozá Giner Oscar Esteve Benitez Oscar Peris Ferreres Paco Valero Mascarell Pau Magallo Alonso Pau Navarro Navarro Paula de la Rubia Huertas Paula Flores Moreno Paula Ureña Chacón Paula Simeon Vedreño Pedro Sánchez Bueno Pepe Antich Zaragozá Pilar Agusti Roman Rafa Chaqués Milla Rafa Luque Pons Raquel Torralba Riera Raúl Martínez Sola Raúl Mas Medina Raul Sánchez Ruano Raúl Valero Fort Remi Serrador Lopez Robert Peris Blazquez Rosa García Carbonell Rosa Valero Sánchez Salva Molina Bosch Sandra Enguidanos Martinez Sandra Gil Blesa Santiago Alba Sánchez Sara Bendelu Cabrera Sara Giner Brocal Saul Chaques Milla

Serafin Simeon Peris Sergi Miralles Capilla Sergio Alfaro Garrido Sergio Barberán Forner Sergio Casañ Alfonso Sergio Yago Rios Silvana Machancoses Fuster Silvia Mas Jareño Susana Zanon Muñoz Tamara Ferrando Rosaleny Trini Rios Almudever Valeria Puig Costa Vanesa Giner Sanlorenzo Vera Revert Laseca Veronica Chuliá Giner Veronica Guerrero Alba Vicen Mas Rozalen Vicente Ferrando Sanpedro Vicente Machancoses Moreno Vicente Olmos Castillo Vicente Raga Hostalet Victor Castillo Serrano Victor García Tormo Víctor Jimenez García Victor Montero Escudero Víctor Navarro Climent Víctor Sánchez Carbonell Violeta Vidrio Hernández Vivi Luque Pons Yannis Álvarez García Yoana Galan Serrador Yolanda Celda Ballester Yolanda Marin Valero Yolanda Valero Zaragozá


Guardons DE LA COMISSIÓ MAJOR

Laura Alvarez Serrador Nacho Gimeno Zaragozá Juan José Guillen Llacer Aranzazu Machancoses Díaz Abel San Martín Riera

Adrian Castaño Aguilar Eva Duran Martí Estela Giner San Lorenzo Noelia Martinez Martinez Bernabé Sebastián Barba Lara Zaragozá Macián

Eduard Domenech Forner Yoana Galán Serrador Marivi Sánchez Bueno

Noelia Carbonell Pons Anabel Machancoses Moreno Mªeugenia Navarro Saez Port De Silla Isabel Ruá Zaragozá Josefina Zaragozá Giner

21


FALLA GRAN

FILTRES

ARTESÀ : VICENT MARTÍNEZ I APARICI AUTOR DE LA CRÍTICA: LLORENÇ ALAPONT I MARTÍN

22


23


FILTRES ARTESÀ : VICENT MARTÍNEZ I APARICI AUTOR DE LA CRÍTICA: LLORENÇ ALAPONT I MARTÍN

El lema és ben encertat per a no tindre cap pietat de criticar sense filtres retrògrads i masclistes. Fer xixines el cerril és justíssima empresa, però fer-ho és difícil amb picantor i agudesa. No som de xuplar la popa als polítics figurants i menys a eixa tropa de funcionaris dominants. Sense cap filtre ni garbell però amb gràcia i humor, critiquem el descabdell d’alcalde i cort d’honor. Massa blanca era la burla fent el cul gros al dirigent, ací s’acaba eixa murga de ser al poderós complaent. La falla ha de ser satírica i no dormir sobre llorer, perquè si no hi ha crítica tampoc hi ha esperit faller.

24


REMAT: TOT DEPÉN DEL COLOR DEL FILTRE AMB QUÈ ES MIRA Una esvelta deessa remata el monument vessant color suaument per mudar la disfressa. Aquesta poderosa madam representa l’era digital, on el filtre d’Instagram fa irresistible un carcamal. En aquest univers virtual la vida és color de rosa, la mentida ix airosa i la veritat té igual. Són preciosos els engendres, els gats semblen lleopards, totes les figues són tendres i tots els naps ben plantats. Havent filtre no hi ha taca, defecte o imperfecció, et modela l’aplicació malgrat estar pa la traca. Qui és difícil i orellut pareix el David en porreta i qui és morruda i baixeta sembla estel de Hollywood.

25


Qui té la pell d’una pansa l’estira més que un timbal. I qui te la gepa colossal ix tibat com una llança. Es fan cent fotos o més, de totes en trien sols una vint filtres a l’oportuna i la titulen: “Com si res”. Abunden falses notícies fent veure que un burro vola perquè interessa la bola a qui promou injustícies. Si publiquen en internet que les Falles són de Reus, ho fan per crear mala llet, però tu vas i t’ho creus. Si diuen que la llima depura i fa que cagues lleva líquids i t’aprima, directe vas i t’ho tragues. Si escriuen que l’ermita, per ser el poble massa obert serà prompte una mesquita, vas i ho dones per cert. Traure el gra de la palla no és passatemps alegre però evita creure el canalla que et ven gat per llebre.

26


Per manipular l’opinió creen filtres a mida distorsionat la visió de veritat o mentida.

EL COS: PER A GUSTOS, COLORS Visca el multicolor desig d’estimar i la cromàtica llibertat sexual. El blanc i negre deixa poc a triar perquè sucar plau a tots per igual. L’amor no té color, gènere ni edat, ja ho deia Estellés, per terra o al llit, sigues gai, les, bi, trans o remenat, ningú pot assenyalar-te amb el dit. Als armaris no cabien calcetins, estaven replens d’amors clandestins, ara tots ells trien lliures son destí. El blanc i negre és una opció, però alça amunt, per si canvies d’opinió, la bandera de l’arc de Sant Martí

27


DE DINERS I DE BONDATS: LA MEITAT DE LA MEITAT Feia de minoria virtut era complidor i tossut ara amb poder absolut la meitat de la meitat. N’eren cinc i ara dotze, cap arregla un rellotge, al sou ningú fa reprotxe, però suar per la ciutat la meitat de la meitat. Dotze eren els cavallers de taula redona festers, per al rei lloes i llorers i per a la resta de soldats, la meitat de la meitat. Els apòstols són dotze, que al pressupost fan desmotxe, fent retallada ferotge, deixant Serveis i Igualtat amb la meitat de la meitat. Els regidors socialistes fent bot omplien les llistes i ara governen coristes sense haver-ho esperat la meitat de la meitat.

28


Malgrat ser majoria bestial i no haver al ple cap rival, mana la tècnica principal perquè l’alcalde està habilitat la meitat de la meitat. Abans de les eleccions tots els contes eren bons de sobte han de pagar milions, engany o saps comptabilitat la meitat de la meitat. S’estila l’adulació, al polític donar sabó, perquè ha guanyat una elecció. Però fidels a la veritat la meitat de la meitat. Veu de sant i ungles de gat, quan el poder han guanyat del compromís s’han oblidat. D’allò que havien predicat la meitat de la meitat. Amb les noves glòries s’obliden les memòries i enceguen les victòries. Haurien de tindre’n, de vanitat la meitat de la meitat No recorda alcalde senyor que va ser polític perdedor, de l’oposició regidor. De memòria i humilitat la meitat de la meitat

DEL ROIG NO SE SALVA NINGÚ QUAN IMPOSEN EL RODILLO ABSOLUT En aquesta escena veuran com l’alcalde apujat passa el rodillo en gran a tot allò que ha fulminat. Als ex de legislatura els han clavat la navalla gallina per qui figura i sardina per qui treballa. El pobre Nacho Ventura que venia gall al rescat no va evitar la sepultura baix el rodillo de l’autoritat. La majoria socialista el seu filtre ha imposat, passes si eres vicentista i si no, al carrer refusat. Diu que és continuista però apuja l’impost, i allò que no era socialista desapareix del pressupost.

29


30

La Memòria Històrica l’han oblidada completament, per no dur renda econòmica, tot i que aporte coneixement.

És el diari del barri, reporter del veïnat, de matrimonis vicari i difunt al soterrar.

Que s’esfumara no era estrany Participació Ciutadana, ja votaràs cada quatre anys, a Silla ordena qui mana.

Encantador de gossos, acariciador de gats, però no deixa ni ossos quan l’animal està al plat.

Com que votares tres vegades en quatre mesos i mig, no calen més consultes l’alcalde farà el seu desig.

Al flautista del melic el segueix tota una plaga dient gran!, preciós!, bonic! escriu espanyol a Espanya!

La Regidoria d’Igualtat també ha patit la tisora, fins a l’os l’han repelat, sent exigència colpidora.

Malgrat la tasca, no està mal, agrairíem menys tafarra, més labor intel·lectual i no tanta botifarra.

El Mars Museu han buidat de pressupost i personal, ha quedat l’exterior niquelat, i a l’interior desídia total.

Aquest equip, la transparència se l’empassa pel forat, he de tindre paciència perquè ja ho diguí l’any passat.

Pensen que l’arqueologia és jardineria i art floral, un reclam per a la fotografia o per fer turisme puntual.

Però com no m’han fet ni cas recorde a tot el personal que un portal trobaràs al web municipal.

L’alcalde és populista, li agrada el marujeo, de les obres ser cronista i ser més vist que el tebeo.

No és el portal de Betlem, ni tampoc de la Valldigna, però igual de vell el veiem, d’actualitzat, ni una mica.


El portal de transparència no suggereix llenceria, però informa amb solvència si és que el posen al dia.

Ivan Cuenca és funcionari i recent, flamant graduat vol fer a Silla un safari perquè el turisme l’ha atrapat.

L’article 6 de la llei obliga, si eres bon govern, informar sense remei de qui eres i d’on vens.

L’oficina Turist-Info és el seu preat tresor, baixant el Museu d’escalafó, Turinfo farà una Silla d’or.

Per tant continua el misteri des de fa ja quatre anys de no saber ofici o mèrit de regidors i alts companys.

Trini Martínez i olé és la lobby andalús fent allà on va el bé gràcia i salero inclòs

Així que m’han fet investigar per poder contar amb humor obres, lletres, arts i bars dels regidor de nostre cor.

Carmen Giner defensa la igualtat de criança, no ha d’haver prevalença i compartir la lactància.

Felipe García és runner, regidor número tres, sembla ser home planer i no podem dir ja res.

Francisco Gómez és elèctric enginyer molt solvent esperem que amb un tric el portal quede modern.

Funcionària de correus és Joséfina Zaragozá, bona cara allà on la veus, i al cosí sempre abraçà.

En el govern absolutista, un és l’amo del ball, l’altre és violinista i els altres mouen el ventall.

31


LA POMA DE LA DISCÒRDIA CLIMÀTICA Vos contaren un conte aterridor, era així, una vegada va ocórrer que l’ésser humà abusador deixa fem i merda discórrer com si el canvi climàtic fora mentida i ara el planeta és una poma podrida. El món està com la poma, enverinat, el planeta terra és Blanca Neus i la bruixa les empreses contaminants, Trump, l’Iran, la Xina, Rússia i els seus. Els humans ha caigut en somni profund, en despertar tan sols trobaran cendres i fum. Si l’escalfament continua augmentant tornarem al vestit de fulla de parra, en pilota picada, com Eva i Adam, però no serà al paradís de la farra sinó directament l’infern en flames amb serp sense pell i pomes torrades. Ja ho va descobrir Isaac Newton la poma cau pel seu propi pes nosaltres, la gravetat d’aquest món per rucs, encara no l’hem aprés. Si férem cas al científics com Isaac no pegaríem aquest grandíssim bac.

32


Guillem Tell arriscà la vida del fill, hui fem el mateix que el ballester aquell. Llançar fletxes contaminats és senzill no tant posar la poma dalt del cervell. Quan ens arribe l’aigua al coll aleshores voràs com caguem moll. A tots ens fa gràcia el mòbil i l’ordinador que mostren la pometa amb el mos, perquè tot això provoca escalfor i per un tub, emissions de CO2, després tens gotes fredes a manta i ones de calor més de quaranta. La poma de la discòrdia era daurada, el canvi climàtic és desastre evident, però el neguen per cobdícia exagerada sense importar-los el segle vinent. Esperem que no traguen faves de l’olla i acabem com la guerra de Troia.

MICROFILTRES (MASCLISTES) En la lluita per la igualtat i finir el patriarcat és important erradicar el masclisme regular, malgrat ser acostumat. Allò que classifiquen com micromasclismes són una sèrie de filtres que a les dones discriminen sense adonar-nos tots els dies.

33


Que el gènere tinga color és del temps de la picor, blau de xic, quina brasa! rosa de xica, quina traça! Colors per gust o per amor. Has de canviar el bolquer, doncs el bebé s’ha cagat, el canviador han col·locat com és comú, al bany de muller, infant quefer no és de cavaller. Si vas a la discoteca la dona no paga tram, no per guapa o flaca, sinó per ser un reclam, per als taurons, un ham. Vas al bar acompanyada, demaneu llimonada i un mitget de cassalla, a ell li porten l’anisada perquè et veuen delicada. Al restaurant heu anat, demaneu la dolorosa, com la canyà és substanciosa compte per a ell, que està forrat, ja que ella sempre és convidat. Et veig malhumorada, no t’haurà baixat el cos? el que estic és cabrejada perquè més d’un ruc terròs creu que el meu cervell és reglós.

34


A l’home agrada molt cuinar la paella dels diumenges, on rep atenció particular, però no li digues de fregar o guisar fins al divendres. Aquests son alguns patrons però hi ha més raons com l’ús del llenguatge, l’assignació de certs rols i el desigual aprenentatge.

XOCAR SENSE PARAR ÉS L’ATRACCIÓ NACIONAL Pedro Sánchez volia lligar i se’n va anar a la fira, l’atracció més xoni va triar tot paó anà a la taquilla. Va pensar açò està fet i va comprar una fitxa, mentre pensava el xulet: amb un viatge cau la salsitxa. Va agafar el cotxe roig i mentre cantava Camela es venia amunt de goig per ser qui repartia candela. Comença a xocar a tot Déu creient sobrat que a la força podia enamorar a tot arreu i no va excitar ni una morsa.

35


Va comprar l’abonament, dos viatges no van ser prou, tots a rodar seguidament una volta i una altra de nou. Primer el cotxe taronja li va cridar l’atenció, tot i passar-li l’esponja Albert no volgué relació. Riverita ho intentà escrivint-li una carta però estava retardà perquè la gent n’estava farta. Rivera solament conduïa per la banda de la dreta, com massa trànsit confluïa s’estampà en la cuneta. També es va camelar el pilot del cotxe morat. massa dot va demanar l’esposori no era barat.

36


Però a la segona espenta Sánchez i Pablo coleta confirmaren casamenta i ara tots a xuplar de la teta. El beneit d’Errejón volia ser parella de fet i acabà el pobre xicon conduint un cotxe de joguet. Casado serà de cognom però no es pogué esposar, encara que evità el desplom quan el cotxe al centre va girar. El gendarme és Abascal doncs porta porra i pistola, liderant la dreta radical i el feminisme a la cola. Imposa el pin escolar desconnectant l’estudiant per si aprén massa a pensar i no té VOX cap votant. Santi cobrava una pasta vivint sempre de gorra ara crida entusiasta visca l’Espanya casposa.

37


FILTRE BLANC I NEGRE. EL NO-DO INFORMA DE LA MUDANÇA DE FRANCO La NOtícia i DOcumental ha tornat a les pantalles mostrant al ranci general despullat de les mortalles mudar de la mansió a l’hostal.

Si a tot açò afegim que era baixet i cabut, no ens estranya en absolut que un tirà tant roin afusellara al més prim.

L’antiga vall dels caiguts ara és la vall dels alçats, Franco és el primer que ha mogut però darrere van els ossuts que alçaren la bestialitat.

No es pot queixar sa excel·lència de la mudança sense tatxa, per terra, aire i a muscles de fatxa, amb el pollastre fent presència fins a la nova residència.

Atés que l’agre dictador en vida era intocable, els biòlegs han fet la labor de fer una anàlisi fiable dels ossos de l’opressor.

Quan el generalíssim ix a moure l’esquelet no es priva ni un poquet d’un viatge caríssim sempre de cara al solet.

Ha comprovat l’exhumació que Paquita la culona, tal com resava la cançó tenia cul blanc com una mona per fer amb Ariel l’ablució.

Mentre els pobres afusellats romanen mal soterrats, esperant a la cuneta tindre una làpida neta on descansar amb dignitat.

L’operació ha confirmat quan a Franco han alçat que al puig del Gurugú d’un tir molt ben encertat dels dos ous, en va perdre un.

38


LLIBERTAT SENSE FILTRES No m’estimes si m’asfixies amb mans fredes i blaves. No em vols si em lligues amb cordes negres opressives, si em controles, si em domines, si amb terror gris em llastimes. No m’aprecies si em captives en una gàbia daurada o en una xarxa d’espines. La meua llibertat no té filtres, la meua vida no coneix límits, hi ha roig a la meua ànima hi ha verd als meus somnis totes lliures, totes vives.

39


NOVES ESCENES

2022

ESCENA DE BOUS FINS LA CUA TOT ES BOU Si et penses que la pandèmia s’ha acabat, el Covid te els dies contats i se li veu ja la cua. Sàpigues que estàs molt equivocat, l’epidèmia encara continua. Per abusar de botellons, refregons i vicis ha vingut una altra ona i malgrat estar vacunat de tres dosis del bitxo t’has contagiat i vas al traster confinat, sense contacte carnal amb la dona, doncs el virus aïlla més que la silicona.

SI NO T’AGAFA EL BOU T’AGAFA LA VACA Poderós cavaller és el diner, ací és el mercat el que mana, si no t’ofega el maleit coronavirus és la fam la que et mata. Diuen els que mouen el bitllets: si no t’agafa el bou als pulmons, t’agafa la vaca a la butxaca. Ens creiem que la salut era el primer i ara ens adonem que el turisme i l’hostaleria poden emportar-se alguna animeta per davant per tal que cante la gallina, fer caixa abundant i que es moga l’economia.

40


ELS QUE CRIDEN AL BOU DES DE LA BARRERA

AGAFAR EL BOU PER LES BANYES

Negacionistes, conspiranoics i antivacunes criden al bou des de la barrera, doncs no volen arriscar a punxar-se i prefereixen posar-se fins al cul de garrafó i substàncies psicotròpiques, que això no es pot negar que existeix per com els afectat al cervell.

No ens hem d’enganyar, la pandèmia s’ha aturat perquè investigadors i científics han agafat el bou per les banyes.

S’han posat de tot menys la vacuna, però temen que els canvien la sang, encara que cap hospital els accepta com donats des de fa més de vint anys. Tenen por que els canvien la genètica clavant-los micra ninots de Microsoft. Tant de bo fos així, perquè eixe ADN sols pot anar a més. Ara, això si... Faena tenen per davant els micra robots per fer alçar el cap d’eixos gens.

Malgrat estar tota la vida estudiant i cobrar una misèria, han tirat endavant medicaments i vacunes que ens han tornat la normalitat i han salvat milions de vides. També han sigut ben valents, en primera línia afrontant la malaltia, sanitaris, auxiliars, gent ben parida. Ens han salvaguardat arriscant la vida. Tots ells mereixent el nostre reconeixement i sobre tot que no oblidem, que la ciència i la salut son el primer on invertir mitjans i diners si volem un futur millor que el de hui en dia.

41


A BOU PASSAT TOTHOM TRAU PIT Ara que el pitjor ja ha passat i no ens fumiguen amb llegia tothom trau pit al primer toc presumint com un titot de que han salvat l’economia, ja no es greu la malaltia i ens han tornat la llibertat. Després de sulfatar-nos fins la figa, i no donar-nos cita en cap oficina, ens han omplint la despensa de fum, pujant aigua, fem, gas i gasolina i no et dic res de la llum, tothom baix la manta arreplegats, per no encendre el calefactor, esperant cubata en ma, que a les cinc sone el despertador, per al “after” de llavadores i rentaplats. Vinga la desinfecció a gogo visca la fumigació sense mesura encara tinc malsons escolant a veu de Xarango dient per megafonia hui a les vuit, desinfecció.

42


ESCENA DE LA CULTURA ENCADENADA ALS VOLTORS LA CULTURA ENCADENADA ALS VOLTORS Vegeu en esta escena a la cultura com l’han deixat abandonada, a dos voltors encadenada perquè es mengen les despulles de la nostra il·lustració. Un voltor és la pandèmia, que ha tancat teatres, concerts, cines i museus, deixant sense aliment a persones i cervells. L’altre voltor és la ignorància, que també és una epidèmia perquè la incultura és una plaga, que s’estén amb freqüència per tots els estaments. Tant que ens donaren la vida, durant el dur confinament, musics, artistes, intel·lectuals i actors, els han deixat a la seua sort, sense ajudes ni subvencions, perquè diuen que l’estómac és més important que el cervell i la tapa i el xiringuito tenen més valor que els llibres i els pinzells. Després hi ha que es queixa de què la gent no té educació, que és intolerant i violenta, que no respecta ni als majors, que hi ha assetjament i intimidació, masclisme, homofòbia i addicció. La solució de tot això, està en museus, teatres i auditoris i no en la terrassa de cap bar, amb això no vull afirmar, perquè una cosa no lleva a l’altra, que un bon esmorzar i un tardeo ben regat, no siguen també necessàries, encara que el menester siga altre.

43


Concerts improvisats als teulats, obres teatrals a la saleta d’estar. Art virtual per les xarxes socials. Tot sense cobrar, per fer més suportable estar confinats. No hi ha persones més esplèndides que la gent de la cultura. Eixos bohemis, correcarrers i contistes, amb tres graus, dos màsters i un doctorat. Eixos bojos somiadors, fantasiosos, escriptors, compositors i artistes abnegats, que regalen el seu temps perquè estimen el que fan. Passa el de la corbata i mocassins i diu: si ho regalen serà perquè no ho val. L’economista afirma i es riu: això no dona interessos al banc. i el liberal manifesta: la gent el que vol és treballar encara que guanye poc o quasi res Això de ser intel·lectual és una afició diu el senyor governador.

44

L’escriptor, l’artista i l’actor fan la seua labor per a emocionar, fer riure o fer plorar. Mentre fan més amable la pandèmia i el confinament els ve la gana perquè els deuen dos mesos i tres factures sense pagament. Mentre reneguen els budells els posen el nas roig i les sabates de tres pams transformant per un instant el confinament en felicitat una vegada més els somriures han guanyat a la fam.


FILTRE FINAL

Hem arribat al final d’aquesta crítica global que ha pretés ser jovial però també fatal amb la injustícia social. Hem defés la llibertat sexual i el dret a ser igual, i hem fet crítica local. Espere no haver causat cap mal, perquè no era personal. Estic segur que el Govern Municipal prendrà nota com cal i l’alcalde humil i natural farà cas de la critica cabal si al poble és lleial. No he estat molt servicial amb el poder oficial, nosaltres som de destral més que de joc floral, plantem batalla campal al masclisme en general i som de ploma letal amb la discriminació en especial, doncs defenem l’ideal que la sàtira és elemental en una falla principal. Tenim l’esperança real que el jurat, com és tradicional ho aprecie de forma literal. Aquest autor ha posat tot cuixal i tot el gris cerebral per fer una crítica genial malgrat no guanyar un jornal. Vorem si al nostre casal podem tindre festival si ens emportem al final algun premi principal i sino té igual perquè som una falla excepcional.

45


46


LA

MEMÒRIA

SENSE FILTRES

47


45

ANYS

ORGULLOSOS DE DEFENSAR

UN SENTIMENT

L’abril de 1977 es va formar una falla que marcà un abans i un després en la història de les falles de l’Horta. Un moviment associatiu revolucionari i innovador que redefinia el concepte de falles, que respectava els orígens de la festa, però sense deixar enrere el progrés. Quaranta-cinc anys després d’aquesta fita històrica celebrem aquest moment i seguim dedicant-nos a les mateixes coses: mantindre encesa la flama fallera i fer cada dia més gran la nostra festa. La Falla Port de Silla té un gran pes en el teixit associatiu de la nostra població. No sols en l’àmbit cultural i festiu, sinó també en l’àmbit social. En la vida de cada un dels que formem part de la falla. Més que un amor incondicional és una forma de vida. Tot. La Falla Port de Silla ho és tot per als centenars de fallers i simpatitzants que en formen part. Una passió incontrolable. Una font infinita d’emocions. Una energia que no deixa indiferent a ningú i que ompli de serotonina a tot aquell que s’hi apropa, li agraden o no les falles. La raça albuferenca no es pot descriure, es porta dins, en el més profund.

Per Ivan Serrador i Ferrer

Durant aquestos quaranta-cinc anys, molts fallers i falleres han passat per la nostra comissió. Cada un d’una manera. Tots diferents, però compartint l’orgull de pertànyer a una falla que sempre ha portat per bandera la defensa de la nostra cultura i les nostres tradicions. Tots units, des dels més menuts fins als més grans, sense importar el càrrec, perquè l’entitat sempre ha estat i estarà per damunt de les persones. Hem fet un llarg camí junts, però encara ens queden milers d’il·lusions compartides per viure. Per això, el meu desig en aquest aniversari és que la màgia de les Falles ens mantinga sempre units i fidels a la nostra memòria, per a poder cada any renàixer amb forces i il·lusions renovades per a conservar el patrimoni més preuat que tenim les valencianes i els valencians. Ser de la Falla Port és com viure eternament en un somni. Gaudeix-lo els 365 dies de l’any.

48


49


1978

1978

Fallera major: Amparo Peris i Más President: Josep Montalvá i Celda

Fallera major: Mª Carmen Brocal i Olmos President: Vicent Martínez i Moret

50

1979

1979


1980

1980

Fallera major: Pilar Montiel i Gómez President: Vicent Martínez i Moret

1981

1981

Fallera major: Mercedes Puig i García President: Vicent Martínez i Moret

51


Fallera major: Xelo Taramit i García President: Vicent Martínez i Moret

1982

1982

Fallera major:. Conchín Gradolí i Martí President: Vicent Martínez i Moret

52

1983

1983


1984

1984

Fallera major: Amparo Martínez i Fernando President: Vicent Martínez i Moret

1985

1985

Fallera major: Yolanda Gómez i Meri President: Paco Rua i Giménez

53


Fallera major: Mª Ede Ballester i Alba President: Paco Ruá i Giménez

1986

1986

Fallera major: Maite Mas i Pons President: Paco Ruá i Giménez

54

1987

1987


1988

1988

Fallera major: Rosa María Antich i Celda President: Alfonso Machancoses i Peris

1989

1989

Fallera major: Mª José Ballestrer i Alba President: Alfonso Machancoses i Peris

55


Fallera major: Dolores Ruano i Casany President: Alfonso Machancoses i Peris

1990

1990

Fallera major: Inma San Lorenzo i Alapont President: Alfonso Machancoses i Peris

56

1991

1991


1992

1992

Fallera major: Silvana Machancoses i Fuster President: Alfonso Machancoses i Peris

1993

1993

Fallera major: Anabel Machancoses i Moreno President: Paco Ruá i Giménez

57


1994

1994

Fallera major: Maite Mas i Pons President: Paco Ruá i Giménez

Fallera major: Mª Victoria Brocal i Benaches President: Paco Ruá i Giménez

58

1995

1995


1996

1996

Fallera major: Yolanda Riera i Blanco President: Paco Ruá i Giménez

1997

1997

Fallera major: Isabel Ruáa i Zaragozá President: Paco Ruá i Giménez

59


1998

1998

Fallera major: Inmaculada Molero i Bugues President: Paco Ruá i Giménez

Fallera major: María Primo i Giménez President: Paco Ruá i Giménez

60

1999

1999


2000

2000

Fallera major: Amparo Floro i Esteve President: Paco Ruá i Giménez

2001

2001

Fallera major: Amparo Alba i Celda President: Paco Ruá i Giménez

61


2003

Fallera major: Estela García i Rodríguez President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

62

2003

Fallera major: María Giner i Peris President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

2002

2002


2005 2004

2004

Fallera major: Inma Benítez i Gómez President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

2005

Fallera major: María Fuster i Ramírez President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

63


2007

Fallera major: Mª Loli Santos i Royo President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

64

2007

Fallera major: Susana Palau i Valero President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

2006

2006


2009 2008

2008

Fallera major: Adelaida Martínez i Domingo President: Joaquín Pérez i San Lorenzo

2009

Fallera major: Vivi Luque i Pons President: Joaquín Pérez i San Lorenzo

65


Fallera major: Anna Navarro i Zaragozá President: Jose Vicente Zaragozá i Huesa

2010

2010

2011

2011

Fallera major: Esther Toledano i Ríos President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

66


2012

2012

Fallera major: Núria Cervera i Peris President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

2013

2013

Fallera Major: Mar Navarro i Herráiz President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

67


2014

2014

Fallera major: Noemí García i Alba President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

Fallera major: Aida Melero i Jareño President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

68

2015

2015


2016

2016

Fallera major: Mireia Micó i García President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

2017

2017

Fallera major: Imma Montero i Primo President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

69


2018

2018

Fallera major: Inmaculada Rosaleny i Mas President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

Fallera major: Layla García i Lorente President: Lorenzo Pérez i Rodríguez

70

2019

2019


2020

2020

Fallera major: Marina Puig i Costa President: Conrado Machancoses i Diaz

2021

2021

Fallera major: Marina Puig i Costa President: Conrado Machancoses i Diaz

71


72


45

ANYS

DE LLIBRETS

SENSE FILTRES

73


74


FILTRE TECNOLÒGIC

75


FILTRE TECNOLÒGIC

“INFLUENCERS” FALLERS

concurs en què buscaven ambaixadors juvenils per a la nostra festa, no vaig dubtar ni un segon i em vaig apuntar de seguida. Recorde que estava amb la meua germana i li vaig dir, jo seré el primer influencer faller de la nostra festa. El concurs va ser emocionant i, quan vaig rebre la notícia que estava dins dels tres finalistes, vaig començar a pensar la idea de fer un vídeo original i graciós perquè la gent el votara. Recorde també el dia que Inma Mata (delegada de juvenils de Junta) em va cridar per a dir-me que havia guanyat. Va ser un dels dies més meravellosos de la meua vida. Els primers actes van ser intensos i amb molts nervis. Mai no havia estat dins de Junta i no podia imaginar la quantitat de protocol que hi ha. He de dir que gràcies a la meua companya i amiga Luna, i a la gent tan fantàstica que compon la delegació de juvenils, vaig agafar confiança de seguida i vam crear una xicoteta família. Parlàvem de les nostres vides i el treball de retransmetre per les xarxes socials era un joc en lloc d’una responsabilitat i he pogut veure la cara més humana de Junta.

F Fran de Maya Hola! Soc Fran de Maya, influencer o influenciador faller de Junta Central Fallera 2020-2021 i hui vos parlaré de la meua experiència com a influencer faller. Malgrat que aquest any no tot han sigut flors i violes, he viscut un any ple d’emocions meravelloses que sempre portaré en la meua memòria. Quan vaig llegir que la Junta Central Fallera volia fer un

76

Ser influencer faller m’ha canviat la vida. Jo soc faller de la meua falla des que vaig nàixer i, com tot faller, somia representar aquest món tan important per a nosaltres els valencians. La meua comissió m’ha secundat des del primer moment i, per això, vull donar-los les gràcies, perquè un faller sense la seua falla no és res. M’haguera agradat que les circumstàncies de la covid-19 ens deixara fer més actes i participar-hi, però com tot, té les seues coses bones i males. He sigut el primer influencer faller i això és una cosa que sempre es recordarà. Comptat i debatut, només queda donar les gràcies a totes les persones que han cregut en mi, la meua família, els meus seguidors, els periodistes i els amics que me’n porte. Per últim, m’agradaria invitar els pròxims joves que s’animen i s’apunten al concurs, perquè de veritat que és una experiència recomanable i que canvia la vida. A mi me l’ha canviada i sempre portaré aquest any en el meu cor. Gràcies a tots i a totes.


“INFLUENCERS” FALLERS

Recorde amb molta estima quin va ser el meu primer acte com a influencer o influenciadora. Va ser a l’Ajuntament durant l’assaig de la imposició de bandes a les nostres falleres majors, Carla i Consuelo, i les seues respectives corts. Estava molt emocionada i, una vegada vaig tindre l’oportunitat de conèixer-les i intercanviar impressions sobre el seu regnat, vaig gravar alguns vídeos divertits per a Instagram. Després van vindre actes organitzats com el torneig d’escacs, el campionat de tenis i el torneig de bàsquet que, per a mi, va ser molt especial perquè l’equip em va permetre jugar amb cadira de rodes i vaig poder comprovar el seu esforç i valentia. La veritat, va ser meravellós! També vaig assistir amb molta il·lusió a un dels actes fallers més elegants, la Gala Juvenil, on vaig aconseguir el primer estàndard per a la meua falla. El temps i els actes passaren i, de sobte, ens frenaren les restriccions fins que un dia poguérem cridar això de “Tornem!”.

L LUNA PÉREZ I SANABRIA Hola, soc Luna Pérez Sanabria i l’any passat vaig ser elegida la primera “Influencer Fallera” de la Junta Central Fallera (JCF). La meua activitat durant tot aquest any ha sigut promoure i difondre per les xarxes els diferents actes per a juvenils que realitzava la JCF.

Aleshores vaig començar a viure les falles al 100%, assistint als actes amb les falleres majors i les corts junt amb tota la premsa. Vaig gaudir a l’ajuntament, vaig veure totes les comissions i bandes de música a l’arreplegada de premis i em vaig emocionar a l’ofrena on gràcies als vestidors vaig llançar un ram de flors a la Mare de Déu, una experiència inoblidable. La pandèmia ha fet que aquest any haja sigut difícil i diferent per a tots i també per a tot el món faller. A pesar que s’hagen suspés molts actes, l’accés haja sigut limitat i les estrictes mesures hagen retallat celebracions, puc afirmar que la meua experiència com a influencer, ha sigut espectacular, ja que he pogut gaudir les falles des d’un punt de vista diferent. Estic molt agraïda per haver viscut experiències i bons moments amb les falleres majors de València i espere que haja obert una porta perquè els juvenils s’involucren i participen en la millor festa del món: LES FALLES

77


FILTRE TECNOLÒGIC

NO ESTEM FETS PER A VIURE A

SOLES

Les xarxes socials i els nous comportaments Per Pilar López i Rodriguez

Pot ser que ja ho intuïsques, però en el temps que tardaràs a llegir aquest article es publicaran al voltant de dos milions de tuits, es pujaran a YouTube més de sis mil hores de vídeo i es compartiran tres milions i mig de stories en Instagram.

Pot ser que ja ho intuïsques, però en el temps que tardaràs a llegir aquest article es publicaran al voltant de dos milions de tuits, es pujaran a YouTube més de sis mil hores de vídeo i es compartiran tres milions i mig de storys en Instagram. S’establiran més de cinquanta mil connexions en LinkedIn i s’enviaran més de quatre-cents milions de whatsapps (Statista). Sigues o no sigues un influencer. Sigues boomer, millenial, centenial, hipster, gamer, geek, o fins i tot si eres una persona normal, segur que alguna vegada t’has parat a pensar que el món es mou a una velocitat de bojos i sents que has de seguir el ritme. Segur que et preguntes com hem arribat a aquest moment, com va començar tot, o fins i tot tal vegada has trobat un lloc lliure per a reflexionar sobre com et diverties sense xarxes socials quan eres xicotet@, just entre la teua stalkeo rutinari del teu crush en Instagram i el hosting que et continuaran fent després els teus col·legues en Tik Tok.

78


Deixa’m explicar-te que, com a individu, eres social i estàs genèticament programat per a interaccionar amb altres individus. Tens neurones espill, que com les neurones espill dels altres, copiaran conductes atractives d’uns altres. Ho sent, és la raó per la qual la gent fa aquests challengues simples que veus en les teues xarxes, i també la raó per la qual la gent puja fotos de les seues festes, els seus gats, o els seus memes. Ho fan perquè saben que els continguts que publiquen són contagiosos i que no podràs evitar tindre de sobte ganes de festa, de sentir tendresa o de morir-te de riure. Segur que Giacomo Rizzolatti ja haurà publicat alguna cosa sobre aquest tema en algun blog, en el seu mur o en el seu canal. Les xarxes socials han revolucionat el nostre dia a dia. Molts són els qui sense aquestes eines no poden entendre el món o, senzillament, comunicar-se. De fet, alguns usuaris han obtingut una capacitat d’influència tal que s’han convertit en

vertaders ídols de masses, amb una forma de vida imitada per desenes, milers o desenes de milers de persones. Walster (1984) hauria dit que els influencers atrauen altres individus per a publicar creences o interessos similars als seus, encara que tal vegada Philip Kotler intervendria dient que tot és un simple negoci sobre la base del sistema d’aspiracions, a través del qual tots aspirem a ser més, ser millors i comprar o consumir els continguts que sentim que ens proporcionaran aquest nou estatus social. Les xarxes socials proporcionen un espai de llibertat de sentiments, d’opinions i d’emocions sobre polítics, empreses, institucions, productes, marques o fins i tot amics, companys, caps o subordinats. Ens informem de les notícies, veiem el temps i ens assabentem del que ocorre al nostre voltant. Es tracta de publicar continguts de llarg abast i potencial que promouran que altres persones se senten identificades amb aquest mateix contingut i així provocar una interacció.

79


Però tornem a tu, quines xarxes socials tens i uses habitualment? De fet, et demanaré que inclogues fins i tot les que uses en el treball. Tal vegada LinkedIn, Skype, Zoom o Teams? Tal vegada WhatsApp és la reina, seguida d’Instagram, Tik Tok, Facebook, Twitter, Snapchat o Pinterest. Tal vegada és YouTube, no ho sé, tot depén de la teua edat. En qualsevol cas, i sigues qui sigues, uses Facebook, YouTube, WhatsApp i Instagram, segur, igual que fan de mitjana els 4.500 milions d’usuaris actius diaris. 4.500 milions de persones és molta gent. Des de l’aparició del primer iPhone, allà pel 2008, s’ha democratitzat la telefonia mòbil amb internet en el públic general, i podríem dir que el telèfon intel·ligent ha canviat radicalment el món. Un món cada vegada més xicotet, més globalitzat, amb patrons de comportament més comuns i més homogenis. En una cerca permanent de l’autorealització personal, les xarxes socials han individualitzat les persones, però també les ha unides més, com per exemple hem vist durant la pandèmia. Les xarxes socials han fet virals les teories negacionistes i les mentides d’uns, sí, però també, i sobretot, han destacat els esforços d’uns altres, la recuperació del món i la superació de les adversitats entre tots, units i connectats. Oblida’t! No deixaràs d’escoltar l’argot de les xarxes amb el qual t’haurien penjat per bruixot fa cinquanta anys o per heretge fa cinc-cents. Així que ara que estem acabant el post, passa al teu amic l’Insta de l’influencer eixe que t’agrada, publica un parell de publis de postureo amb bons filtres i bones etiquetes, stalkea algunes stories, no sigues un hater i dona uns quants likes a la gent, riu una estona amb alguns memes que veges per Face, i evita vídeos de YouTubers clickbait, però no t’oblides de connectar per LinkedIn amb el teu client, que sempre et donarà una estona de salseo.

80


Però escolta la teua àvia: «Fins i tot el pernil serrà en excés és dolent». Les xarxes socials són i han de ser sempre les teues eines, no la teua forma de vida. Les xarxes no dicten, ni han de dictar la teua manera de ser, de vestir, ni de comportar-te. Tampoc faces cas de tot el que veges o lliges, la gent parla molt i com diu aquest «Hi ha molt de viròleg, molt de vulcanòleg i molt mestretites solt». Mai oblides que les xarxes no són (ni ho seran mai) igual que quedar a prendre unes canyes o tornar a veure la teua mare per Nadal. Eres un individu social i formes part d’un grup, però també una persona única, que és precisament el que et fa i sempre et farà diferent dels altres.

81


FILTRE TECNOLÒGIC

EL METAVERS FALLER

Per Javier Martínez i Jabalera

Benvinguts i benvingudes al Metavers. Un lloc en què l’univers digital i les vides físiques convergeixen, la creativitat és il·limitada i mons com l’espai virtual i el físic uneixen les persones.

Quan en les passades Falles del 2021 vaig llegir un article del periòdic en què apareixia l’alcalde de la city, senyor Ribó, mentre feia un recorregut virtual amb una tauleta tàctil per la falla plantada a la plaça de l’Ajuntament, vaig pensar: «Recollons, ja està ací el Metavers faller!» Però res més lluny de la realitat. Era una simple aplicació de realitat augmentada. Llavors vaig pensar: «Mare meua, quant de camí ens queda per recórrer!» Així que, benvinguts al Metavers. Un lloc en què l’univers digital i les vides físiques convergeixen, la creativitat és il·limitada i mons com l’espai virtual i el físic uneixen les persones. L’interés en el Metavers ha aconseguit el seu punt màxim enguany. El nombre de cerques de la paraula es va multiplicar per més de deu de 2020 a

82


2021. Grans mitjans de comunicació, com el New York Times, Washington Post i The Guardian n’han publicat extensos articles. Grans empreses com Microsoft , Facebook i SK Telecom estan immerses en la construcció d’aquest nou món, i grans marques comercials competeixen per entrar-hi. Però per què aquesta atenció tan sobtada? Hi ha un gran corrent d’antropòlegs, economistes, sociòlegs i tertulians de mig pèl en debats de televisió que divideixen el món en què vivim en tres espais, als quals denominen E1, E2, E3...... Anem, que no s’han calfat molt el cap per a posar-los un nom. L’E1 és el camp, la platja, la muntanya i les segones residències, llocs a què solem anar per a buscar un entorn natural i segur (parlant des del punt de vista sanitari). L’E2 és el món en què ens movem: la nostra casa, el treball, els teatres, els cinemes i restaurants i on fem la nostra vida social; en el nostre cas, el casal de la falla estaria en aquest E2. I finalment l’E3, que no és ni més ni menys que l’espai digital.

Existeix ja el Metavers? No exactament. No obstant això, les primeres llavors estan sembrades i és només qüestió de temps. A mesura que passem més temps connectats s’està tornant més i més difícil de distingir la vida “real” de la vida viscuda digitalment. El món digital existeix en les pantalles dels nostres dispositius; quan apartem la mirada del mòbil o de l’ordinador, aquest món s’apaga. És el Metavers entrar dins i fer i sentir una experiència virtual? I com ho farem? Perquè encara no està to-

Però en 2020, una crisi sanitària ens va obligar a recloure’ns, i els tercers espais es van reduir a un, l’anomenat E2.5, que és la nostra casa amb excursions al món digital. El treball que es feia en espais insegurs (E2) va passar al teletreball (E2.5), i només manteníem el contacte exterior per mitjà d’una via digital (reunions, compres, concerts). Per tant, les entitats festives i els fallers només podíem tindre contacte per mitjà d’aquest nou espai 2.5, i les falles ho van saber veure i s’hagueren d’adaptar al moment. Com? Reinventant actes totalment virtuals, en els quals, des de diferents plataformes llançaven vídeos, concursos, falles i cremades virtuals etc. I és que durant aquest temps es va superar la revolució digital de cinc a set anys. El telèfon intel·ligent ja no és només un dispositiu que usem, s’ha convertit en el lloc on vivim i l’espai virtual E3 s’ha convertit en un espai integral en el qual pots tindre accés a tot. A mesura que més persones passen més temps connectats, aquest espai digital va convertint-se en els nous llocs de reunió, la qual cosa fa que aquest siga un entorn pròsper per a les marques i influencers. Però el potencial del Metavers va més enllà del domini digital, i permet interaccions que difuminen els límits del món físic i del digital.

talment decidit, però sembla que amb unes ulleres paregudes a les de la realitat virtual i amb una connexió a internet. Haurem de crear-nos un avatar que, segons els experts, amb les tecnologies existents hui en dia, siguen capaços de crear aquests personatges a la nostra imatge i semblança. O també podem fer-nos unes «xicotetes millores» per a mostrar-nos més atractius; al cap i a la fi, ningú no se n’assabentarà.

83


Aquest món pot o no pot crear-se a través de viatges per a veure concerts, teatres, museus o crear grups d’amics i conversar, o eixir a fer-se una copa ben carregada d’uns quants megabytes amb tònica. En aquest espai pot ser que aparega el Metavers faller, al qual, qualsevol persona del món podrà accedir i també apuntar-se (pagant a la bestreta) a alguna de les comissions falleres, que podran ser o no ser una versió digital d’alguna ja existent (nova font d’ingressos); o bé, serà una comissió només existent en el *Metavers.... Qui ho sap? No es poden posar barreres al camp, i menys encara al món digital.

El Metavers faller serà una oportunitat per a la imaginació i per a la llibertat, però sobretot una font d’ingressos per a les comissions, els artistes fallers digitals, les costureres virtuals i altres professionals que puguen sorgir. La visita a les falles en univers serà des del saló de casa. Només posar-nos les ulleres ens introduirem directament dins del monument de la falla, i el nostre avatar formarà part d’una escena del mateix monument. En aquesta fantàstica visita, els *ninots ens aniran contant la situació de l’escena i podrem interactuar amb ells sense poder modificar l’essència del que representa, i que així, els següents visitants la troben igual que tu. Però poder entrar dins del cor d’una falla i viure-la amb tots els seus personatges, sense ofendre a ningú..... no em direu que pot ser més que una experiència religiosa. Abans de la visita haurem d’haver passat per alguna de les botigues virtuals dels mestres de la costura digital tradicional per a comprar la roba i vestir el nostre avatar amb la brusa i el mocador tradicional; o més aviat, amb el polar o la jaqueta d’operari de fàbrica que s’està imposant últimament en les comissions. També en aquestes botigues, que hauran canviat les

84


agulles i les tisores per ordinadors, tauletes i llapis digitals, comprarem el vestit regional per als actes oficials, que de segur que no serà més cridaner i no portarà tantes coses damunt que alguns dels que podem veure en l’univers terrenal. L’ofrena serà exactament igual, però amb la comoditat d’estar assegut en una butaca o pegant voltes per la teua casa perquè l’avatar puga reproduir els teus moviments. Així arribaràs més fresc que una rosa i sense que et molesten les sabates o les espardenyes, i viure així el que realment importa: el sopar i la revetla. La revetla serà amb l’orquestra virtual que el pressupost permeta, i ací no hi haurà discussió amb el nombre de tiquets o barra lliure, ja que si vols prendre alguna cosa t’alces i te’n vas a la teua cuina... Que hi ha plaers que la tecnologia encara no pot resoldre. I si després de ser el rei de la pista en el casal o la carpa tens la sort d’haver lligat, estigues tranquil que això sí que ho estan solucionant, fins i tot apunten que podrem tindre relacions íntimes amb altres avatars...... Recollons! I a mi que em causen rampa tots els aparells electrònics que toque! Com m’apanyaré? Com sempre, sense menjar-me res i a dormir.

Fotos: Fast comany

El que no imagine encara és com podran fer-se els senyals de la partida de truc dels divendres sense que te les vegen els contrincants... Però això millor ho deixarem per a una altra ocasió, segons vegem com es desenvolupa aquest “Second Life” a la Valenciana.

85


FILTRE TECNOLÒGIC

LA PORNOGRAFIA

NO ÉS SEXUALITAT SALUDABLE Casa de la Dona de Silla

La pornografía en internet pot influir sobres les actituts sexuals, pero també sobre els valors morals.

Molt ha canviat la manera de consumir pornografia els darrers trenta anys, des d’aquelles imatges dels xics que miraven revistes porno amagades davall del matalàs fins a la nova manera de consumir pornografia distribuïda per internet en l’era de la comunicació, tan difícil de posar-hi filtres per a protegir menors i adolescents. La porno s’ha convertit en una peça més de la sexualitat adolescent que afecta la seua manera de relacionar-se, i que pot derivar en conductes de risc o nocives. És innegable l’impacte que la pornografia té sobre les conductes sexuals, ja que orienta cap a la normalització de la violència exercida sobre les dones i la construcció social que el desig és cosa d’homes, o almenys, que eixe desig és implacable i imparable.

86


Com diem, la pornografia en internet pot influir sobres les actituds sexuals, però també sobre els valors morals i l’activitat sexual de la joventut, sobretot dels homes, que són els grans consumidors de pornografia.

La porno se situa en un context procliu a arrelar la cultura de la violació, ja que compta amb les variables necessàries: no té en compte el desig i el plaer de les dones (que romanen invisibles), utilitza el cos de la dona per a fer qualsevol pràctica sexual, encara que la degrade o li cause dolor. La pornografia

Aquest consum de porno està contribuint al canvi en les pràctiques sexuals, a simplificar les relacions entre les persones, a normalitzar les pràctiques de risc (sense valorar el perill que suposen), a la immediatesa, i a la llarga, a la vinculació a noves modalitats de prostitució.

Els i les adolescents veuen pornografia per primera vegada als 12 anys i quasi 7 de cada 10 (el 68,2%) consumeixen aquests continguts sexuals de manera freqüent (ho han fet en els últims trenta dies). Aquest consum es produeix en la intimitat (93,9%), a través del telèfon mòbil, i se centra en continguts gratuïts en línia (98,5%), basats de manera majoritària en la violència i la desigualtat. Així ho revela l’informe (Des)informació sexual: pornografia i adolescència que ha elaborat Save the Children per a estudiar el consum de continguts sexuals entre la població adolescent i l’impacte que aquests tenen en les seues relacions i el seu desenvolupament. A més de llançar llum sobre aquest assumpte, l’estudi recull una sèrie de recomanacions sobre com abordar la sexualitat per a les famílies, els professionals de l’educació i de la salut i la pròpia població adolescent. De la mateixa manera, l’organització ha elaborat una guia específica per a pares i mares (molt recomanable per a tractar el tema amb els xiquets i les xiquetes). La pornografia constitueix una forma clara de violència contra les dones, a més d’una mena de propaganda d’aquesta violència. En el porno podem trobar la descripció gràfica de tortura sexual i en el seu ús veiem l’abús de poder i brutalitat que els homes exerceixen contra les dones en l’àmbit de la sexualitat.

considera usables o violables les dones, el cos de les dones, amb una deshumanització absoluta (de vegades no se’ls veu ni la cara, són sols un cos al servei de la genitalitat masculina). La falta d’una adequada educació afectivosexual i la falta del control parental en els dispositius dirigits a la gent menuda i adolescent fa que per als i les menors, l’escola de sexualitat siga la pornografia. Ningú no els ha dit que la pornografia no és real i que és mera fantasia sexual gravada en imatges.

87


Per una altra banda, com diu la guia específica per a pares i mares de Save de Children, els estudis referits a l’ús d’Internet per al porno es refereixen també a l’ús de les tecnologies per a enviar i rebre imatges explícites pròpies o alienes (sexting), a través de mòbils, de fotografies, vídeos en xarxes socials o mitjançant l’ús de xats amb videocàmeres per a parlar per Internet amb persones desconegudes o poc conegudes. Aquestes imatges són potencial mercaderia per a la pornografia infantil. Pares i mares tenim una gran responsabilitat en aquest tema. Hauríem de parlar prompte amb els i les menors sobre què saben, què han escoltat i què volen saber. Les criatures ja no escolten Parchís, Los Cantajuegos o Los Pitufos. Hui, a qualsevol edat escolten regaetton, tal com podem vore en els xocants vídeos de YouTube i TikTok de xiquetes i xiquets perrejant, on pares i mares aplaudeixen eixa forma sexi de ballar. Aquestes criatures taral·legen lletres amb contingut de sexe explícit. En l’adolescència escolten i entonen ara aquest tipus de música amb contingut d’excitació sexual, contingut que banalitza la sexualitat, així com el romanticisme que podria envoltar la música. Segurament, aquest gènere musical està causant un important perjudici en les futures generacions de gent adulta. Una altra reflexió que podem fer sobre la pornografia és que no és un acte fugaç, sinó que persisteix en el ciberespai per temps il·limitat. Quan es negocia (o es trafica) amb la imatge d’un acte pornogràfic, no sols s’explota la persona en el moment que el realitza, sinó que es fa una i altra vegada per part del consumidor de pornografia, tractants o estudis de vídeo. La dona és explotada repetidament. Si en la porno les dones depenen d’administradors d’estudis i en la prostitució les dones depenen d’administradors de bordells, uns i altres són proxenetes que viuen de l’explotació sexual del cos de les dones. La pornografia i la prostitució són distintes cares de la mateixa moneda.

88


És aquesta l’educació de qualitat que volem? Una educació promoguda per la industria del sexe, on els jocs de submissió-dominació i el dolor de les dones estan normalitzats i tot val si hi ha consentiment? La nova societat que conformen les noves generacions i que es troba amb l’obscura ombra de la “nova pornografia” necessita una educació lliure d’estereotips, en què es pose el desig sexual de dones i homes uniformement, on el respecte a la integritat moral i física siga la norma, on les practiques de risc

es coneguen de manera responsable i on les relacions entre les persones siguen igualitàries. Hem d’alliberar la infància de l’amenaça de la pornografia en els seus dispositius i en les seues vides, i de la cultura basada en la pulsió sexual masculina o fal·locràcia. Hem de guiar les criatures a cuidar-se, respectar-se, descobrir-se i al mateix temps cuidar, respectar i no invadir les peculiaritats de les altres persones. Tal vegada si aquest desig es compleix trobarem un món millor.

89


FILTRE TECNOLÒGIC

QUÈ PODEN APORTAR LES

XARXES SOCIALS A LES FALLES? Per Layla García i Lorente

La finalitat és que la nostra festa siga coneguda en tot el món. Hui en dia, les xarxes socials són un mitjà de comunicació molt important, accessible per a tots i vist des de qualsevol part del món. Gràcies a aplicacions com Instagram, Facebook o TikTok, moltes festes tradicionals tenen un lloc propi en aquest món. Les Falles de València tenen el seu propi perfil, en el qual, la falla puja els actes més importants, així com fotos de moments viscuts pels fallers i representants. Podria destacar el perfil de Junta Central Fallera de València, una pàgina molt activa on publiquen els actes diaris. Gràcies a això, la gent pot seguir de prop les activitats de les falleres majors de València i la cort d’honor.

90


Cada falla té el propi estil per a promocionar-se. I jo em pregunte: què es podria fer per a millorar la utilització de les xarxes socials en aquest àmbit? Per això, he contactat amb Clàudia, la meua amiga i la meua fallera major infantil, per a posar en comú els nostres coneixements sobre les xarxes i intentar aportar una visió diferent. Com utilitzar les xarxes socials per a promocionar les falles? Per exemple, mitjançant Instagram, fent promoció de samarretes, gorres... A la nostra falla, utilitzar-ho també com un mitjà per a comunicar els esdeveniments que fem. En 2019 vam ser representants de la falla, i què férem per a donar visibilitat a la nostra falla, als artistes, als monuments, etc.? Nosaltres, amb els amics pujàvem a les xarxes socials cada xicotet detall que es feia, quan l’artista va començar a plantar la falla, el seguiment del procés de la plantà... Pujàvem com eren els sopars al casal, les cercaviles... Què solem fer en la nostra falla i què pensem que podria aportar gent que té coneixements sobre les xarxes socials per a aquest ús? En Instagram i Facebook solem publicar cartells que anuncien actes tipus Halloween, Nadal, a més de publicar fotos dels nostres representants i fallers en els diversos actes, els artistes que ens plantaran el següent any, entre d’altres. Enguany també hem innovat i ens hem fet Tik Tok, on ens posarem al dia amb les tendències i farem que tots participen en els reptes que els proposarem. Nosaltres pensem que hi ha gent de la falla que sap utilitzar molt bé aquestes xarxes i que podrien aportar el seu punt de vista per a millorar-ho tot. Quina és la finalitat d’introduir les falles en les xarxes? La finalitat és que la nostra festa siga coneguda en tot el món, no sols en l’àmbit nacional, sinó que els països estrangers coneguen la nostra cultura i vulguen vindre a conéixer-la.

Pensem que el món faller s’ha de fer notar en les xarxes de tot el món? Creiem que és molt difícil arribar a parts de fora d’Espanya, però gràcies a influencers valencianes que han mostrat part del món de les falles en les seues xarxes personals, sí que és possible que hi haja arribat a més gent. Igualment, en Tik Tok s’han fet virals alguns vídeos, com els d’una valenciana que fa vídeos mentre es maquilla i que ja compta amb milions de seguidors en aquesta xarxa social. És un clar exemple que els seus vídeos amb indumentària valenciana han arribat a milions de persones i han fet visible la nostra cultura. Quin sector de les falles creiem que té més visibilitat en les xarxes? La indumentària creiem que és el sector més destacable, ja que hi ha perfils d’indumentaristes que compten amb molts seguidors, i a més són comptes molt actius. D’altra banda, el sector dels artistes cada vegada té més seguidors, i ja es troba molt prop del perfil dels indumentaristes esmentat abans. Cal destacar quan hi va arribar la pandèmia. En aquell moment, les xarxes socials del món de les falles es van tornar molt actives, amb el lema #tornarem, un clar exemple de la notorietat que havíem aconseguit en aquests mitjans. Molta gent s’hi va unir per a tranquil·litzar-nos a tots, pel fet que no se celebraren les Falles. Així mateix, la Falla Port no es va quedar arrere. Tenim un bon equip que de seguida intentà que els fallers no sentiren que les Falles s’havien acabat. Iniciàrem jocs en línia per a totes les edats i que així tots pogueren participar des de casa. Va ser molt divertit i una cosa diferent, però sempre amb la intenció que els nostres fallers mantingueren l’esperança que un dia tornaríem a estar tots junts en el casal de nou. Les falles continuaran creixent i adaptant-se a les noves generacions, i per això ens hem fet un xicotet buit en el món de les xarxes i estem segurs que continuarem creixent dia rere dia, tots junts, perquè cada vegada la nostra cultura siga més coneguda fora de València.

91


FILTRE TECNOLÒGIC

PERDONA

NO T’HAVIA CONEGUT

SENSE FILTRES Per Mar Navarro i Herráiz

Què t’emportaries de ta casa si hagueres d’abandonar-la urgentment? Acabe de creuar-me amb una coneguda pel carrer, té una vida activa en xarxes socials, els seus viatges, els seus gustos, les seues fotos precioses en llocs espectaculars, ella sempre perfecta, no passen els anys, sempre està divina. Però en creuar-me-la no l’he reconeguda, és ella segur? Ahir va publicar una fotografia de l’aniversari del seu fill i hui sembla que la que ha complit un grapat d’anys seguits en 24 hores siga ella. Això ens ha de fer reflexionar i preguntar-nos: què t’emportaries de ta casa si hagueres d’abandonar-la urgentment? Si ens parem a pensar, segur que a molts de nosaltres ens

92


ve al cap emportar-nos els nostres records. Sobretot rescataríem fotografies del nostre passat, de moments que no podrem tornar a viure, de la nostra infància, dels nostres familiars que ja no están... Instants, persones i esdeveniments dels quals només queden les fotografies i que si les perdem, se’n van amb elles les nostres arrels, el nostre passat, la nostra identitat. Fins ací tot té la seua lògica, però què passa amb les fotografies i el pas del temps? En concret em referisc a aquelles fotografies que ens han retocat de les nostres bodes, comunions, batejos, aniversaris... o amb les fotografies amb els filtres de moda que processen els mòbils.

més prima, posa’m un poc més de pèl, lleva’m panxa.... La meua resposta com a professional de la fotografia sempre ha sigut la mateixa, esborrar un gra que en uns dies no tornaràs a tindre és utilitzar els filtres de manera ètica, la resta és contribuir a construir persones que no són en realitat, persones que quan ensenyen la seua preciosa foto els altres puguen pensar: “en què poc temps t’has desmillorat”. Siguem ètics! Els filtres haurien de ser posats de manera professional, no a la lleugera per a aparentar ser el que no som.

Instants, persones i esdeveniments dels Hi ha filtres que s’hi han d’utilitzar de quals només queden manera creativa, però quan l’ús és per a disla realitat i ajustar-se a estrets estànles fotografies i que si torsionar dards de bellesa, pot arribar a ser perjudicial les perdem, se’n van per a l’autoestima, sobretot dels joves. Moltes Si viatgem en el temps, i tornem a xiques, cada vegada més joves, senten presveure eixes fotos, possiblement no ens reco- amb elles les nostres sió per editar les seues fotos i crear una cosa neixerem. Així volem tindre conservat com “perfecta”, però irreal. Els filtres de xarxes soarrels, el nostre érem? Realment aquell retoc que ens agracials afecten la teua percepció: es diu dismòrdava tant volem mantindre’l? Haurien d’infia de Snapchat i pot ser perillós. passat, la nostra ventar un nou filtre per a desfer el filtre pasidentitat. sat. Quan modifiques una foto i el resultat No ens adonem i aquelles pells de porcellana, aquelles cintures d’abella, aquelles dents blanques perfectes, i mil retocs més, s’han introduït en la nostra vida com una cosa normal. Quantes vegades he escoltat en fer una fotografia, retoca’m, trau-me

és una versió millorada de tu, pots començar a pensar que així és com hauries de lluir. Els metges estètics s’estan adonant que cada vegada més les persones porten fotos amb filtres i fotos no alterades per a assenyalar el que volen corregir.

93


Les plataformes de mitjans socials, els fòrums en línia etc. estan afectant la mateixa percepció de nosaltres mateixos. Quan veus el teu rostre dotzenes de vegades al dia, hi ha moltes oportunitats per a obsessionar-te amb xicotetes imperfeccions que altres persones poden no notar, i que poden portar a sentiments d’insatisfacció i fins i tot dismòrfia. La dismòrfia és un trastorn de salut mental en el qual no es pot deixar de pensar en un o més defectes percebuts o defectes en l’aparença, un defecte que sembla menor o que no pot ser vist pels altres. Quan alteres les fotografies, estàs creant una imatge del que veus que necessites corregir, una imatge dels nostres ideals, aspiracions i inseguretats, i això pot ser tan distorsionador com qualsevol filtre de fotografia. Les aplicacions en xarxes socials està proporcionant una nova realitat de bellesa per a la societat actual.

TRAMPA FOTOGRÀFICA O RECURS EXPRESSIU? Per a la realització d’una fotografia no n’hi ha prou amb tindre “una bona càmera”, el més important és qui la dispara, la persona que pren l’enquadrament, sent, expressa, emociona, transmet i capta el segon perfecte on la fotografia adquireix tanta vida que parla per si sola, commou, emociona a l’espectador. Tot això afegit a tècniques professionals tan aplicades en el moment de la presa com en la postproducció fa que cada foto siga única. Els filtres de les aplicacions de mòbils, han volgut imitar

94

aquestes tècniques per a simular que la foto va ser presa tan artística com sembla. Però és totalment irreal, milers d’usuaris de les aplicacions de telèfons intel·ligents estan pujant a les xarxes socials imatges amb filtres barats on creen fotos millorades, però danyat la fotografia real, destruint-la, anul·lant els seus matisos, el seu caràcter, la seua personalitat real i convertint-la en fem, sense valor artístic fingint un talent que no té. Un artista no utilitzaria els filtres de les aplicacions com a recurs mai. Pot ser que per a un moment puntual resulte divertit, però vos convide a reflexionar, a donar valor i a guardar els nostres records amb qualitat. Parem un moment i pensem quin tipus de fotografia estem deixant als nostres fills?, vaja! Ja t’has adonat! Que barbaritat! Diràs... Els que tenim més de 40 anys, segurament, tenim fotografies de la nostra infantesa que ens ajuden a mantenir un record de moments dels moments més importants de les nostres vides, i això és gràcies al fet que els nostres pares van agafar una càmera i van captar eixe instant. Ara, en canvi, no tenim àlbums de fotos dels nostres fills, estan encapsulades en els mòbils i plenes de filtres i efectes. Bonic record!, quan siguen majors segur que els encanta recordar la seua infantesa així. (Si no s’ha perdut o desbaratat el mòbil, i no s’han pogut recuperar o estan en el núvol i no recorden la contrasenya) Per molt que els nostres fills busquen no trobaran fotografies d’ells per casa, ni en àlbums. Com recordaran a la seua mascota, els seus aniversaris, els viatges, els fins de curs, els amics i la família? Pot quedar en la nostra ment un lleuger record, però res com tornar a veure una fotografia i remuntar-te a aqueix instant. I clar, sense filtres per favor.


95


96


SILLA SENSE FILTRES

97


NOSALTRES SENSE FILTRES

JOSEP ANTICH I BROCAL

UN BON HOME, UN CAVALLER Per Carmen Primo, la Masera

El passat dia 18 de juny alguns fallers de la Falla Port assistirem a la presentació del llibre Toponímia Popular de Silla del nostre col·laborador de Llibret i Cronista de Silla, Josep Antich. Una vegada més ens mostrà el seu compromís pel poble, la generositat per fer-nos partícips de tot el seu saber. Una vegada més ens deixà bocabadats amb les explicacions. Per a esta comissió, i per a mi particularment, la seua col·laboració en el nostre llibret de falla, des de fa molts anys, és un motiu d’orgull.

Pots vore l’entrevista al codi QR

98

A la setmana següent, la Junta Directiva de la Falla Port, per unanimitat, prenia la decisió de sol·licitar a l’ajuntament de Silla un carrer que porte el nom de: Cronista Josep Antich. Decisió que em va transmetre Conrado Machancoses com a president, al temps que em demanava un favor especial: “Carmen, no li faries una entrevista al senyor Josep Antich i li contes un poc la nostra idea”. Per a mi és un honor que haja pensat en mi, tinc una bona amistat amb Antich i, el més important, sempre és un plaer escoltar-lo.


Vaig anar a parlar amb ell i a contar-li un poc la idea que m’havia transmès el president de la comissió. Una vegada refet de la sorpresa, agraït i emocionat, em va contar detalls de la seua vida que compartim.

religiosa i de tradició ultraconservadora, on es fomentava una rigorosa disciplina i el “espíritu nacional”. No obstant, l’efecte que aconseguiren fou tot el contrari: despertar-li la consciència progressista i la curiositat per descobrir tot allò de la història i la cultura que li havien manipulat i ocultat. El millor record: els bons companys que va compartir durant cinc anys.

Amb els companys de l’Institut. En la filera de dalt amb camisa blanca.

Comença a estudiar a l’Escola Primària Lluís Vives de 1954 al 1962. No cal dir que fou un estudiant exemplar i va finalitzar el curs amb bones notes. Aleshores l’ensenyament secundari no era gratuït i, a casa, semblava que cursar el batxillerat era impossible perquè estava reservat només als rics del poble. Però com era molt bon estudiant, el mestre D. Fernando Soto proposà als pares que podia entrar becat a l’Institut Sant Vicent Ferrer de València; i sa mare acceptà perquè allí aprendria un bon ofici. Encara que era més de lletres i sempre havia volgut ser mestre, hagué d’estudiar ciències per obligació. Així fou com estudià formació professional, actualment FP2, a Sant Vicent Ferrer entre 1962 i 1967, en la rama elèctrica. Allí rebé la influència i hagué de conviure amb educadors salesians i professors falangistes, va créixer al si d’una cultura castellana, d’educació

A partir de 1967, per raons personals decideix treballar deixant de costat els estudis de Peritatge Industrial. Començà en l’empresa Ganal en Silla el 1968 i, com tenia una bona base de tecnologia, el contractaren per al departament d’automatització i postvenda; això li permetia viatjar contínuament a posar en marxa les modernes granges avícoles i porcines. El 1972 el van cridar al servei militar, estant destinat a les casernes de l’Albereda de València, un període que no li agrada recordar, doncs no suportava la xuleria, les humiliacions i el maltractament que la majoria de sergents “xusqueros” infringien als soldats. En tornar a casa continuà treballant a Ganal. El 1974 es va casar amb Mari Carmen Domingo Farinós, que l’acompanyava per tot Espanya mentre ell posava en funcionament les granges durant una època inoblidable de novençans, fins que va nàixer la filla Núria.

99


del PSOE local, ocupant posteriorment diversos càrrecs orgànics. Com a representat del partit participa en l’associacionisme veïnal i del CUIDES (Comité Unitari i Democràtic de Silla). També entra a formar part del sindicat UGT i, com a delegat en Ganal, comencen a reivindicar millores de les condicions laborals, de seguretat i econòmiques. Foren anys molt durs, ja que eren els últims anys del sindicat vertical i els empresaris encara feien barbaritats. Acomiadaren a quatre dels companys sindicalistes, a ell no el pogueren acomiadar perquè el necessitaven, però, com a càstig, el canviaren a un departament pitjor; ell, per orgull, va decidir moure. Era l’any 1978.

Eren els temps de la Transició, on no dubta en assumir el seu compromís social. Conta que la joventut d’aleshores estava molt més conscienciada que ara, ansiosa de llibertat, democràcia i cultura autòctona, esperonats pels missatges de Raimón, Ovidi, Lluís Llach, Al Tall... El novembre de 1976 forma part de la primera executiva

100


Com que no volia cobrar de l’atur, accepta la proposta de gestionar l’administració de l’autoescola ABC, i quan arriben les primeres eleccions democràtiques, entra a formar part del govern municipal format pel PSOE i pel PC. Recorda que, estava a la platja la vespra del Crist (5 d’agost de 1979) llegint la premsa i es va assabentar que l’alcalde Alberto Vedreño havia sol·licitat la baixa per malaltia i que, com ell era el primer tinent d’alcalde, havia d’ostentar el càrrec provisionalment. Estigué quatre mesos exercint com a alcalde i hagué d’enfrontar-se a molts problemes i molts disgustos. Va patir de ben a prop els efectes de la Batalla de València, el canvi de retolació de carrers i, la més grossa, el posterior episodi del 23-F.

tal. Primer va estar tres mesos, deixà la granja funcionant i tornà a Silla, però li proposaren continuar durant un any com a director de les instal·lacions. L’única condició que va demanar fou que l’acompanyara un mecànic espanyol (Francisco Brull “Paquiu”, un dels acomiadats de Ganal) i que la família poguera estar amb ells. Li ho acceptaren tot. Acabat el contracte li proposen renovar durant cinc anys més per fer-se càrrec d’un nou projecte més important, però no el va poder dirigir perquè Espanya havia entrat en l’OTAN i no era del grat del govern libi que rebutjà la proposta espanyola.

Fou el primer director i redactor del Butlletí d’Informació Municipal (BIM), en 1980, i, en comprovar que no havia quasi res investigat ni escrit sobre el poble, se li despertà la necessitat d’investigar la història i el costumari, iniciant una sèrie de recerca oral a persones majors que li descobrien aspectes inèdits per als seus articles.

Amb els ajudants de la granja

Entrevistant a l’agüela Gumersinda en 1980.

A mitjan legislatura, el seu ex cap de Ganal li proposà viatjar a Tobruk (Líbia) a posar en marxa una granja experimen-

Carregant la incubadora

101


Era el 1983 quan va trobar treball a Almussafes, en SECNA, una empresa italiana de colorants naturals, encarregant-se del manteniment elèctric. Recorda que aleshores nasqué el seu segon fill, Josep, i com aquell treball no li agradava massa, l’any 1989 es presentà a unes oposicions a l’Ajuntament de València, que va aprovar. Fou destinat a l’àrea d’Enllumenat Públic. Com a funcionari tenia resolt el futur i va considerar arribat el moment d’aprovar l’assignatura pendent: estudiar una carrera de lletres en la Universitat. Es presentà als quatre accessos que hi havia per a majors de 25 anys: Dret, Filosofia, Psicologia i Geografia i Història. Aprovà els quatre, però es va decantar per Geografia i Història perquè li agradava més i era l’única carrera que es podia estudiar íntegrament per la vesprada. Treballava com a inspector en l’ajuntament nou, al costat del Mestalla i prop de la Facultat, però durant la legislatura 1991-95, sent alcalde Francesc Baixauli tornà a la política activa. Era el regidor d’Urbanisme quan s’estava tramitant el PGOU de 1992 i, per tant, va haver de demanar una excedència per càrrec públic. Aleshores compaginava els estudis amb la política i aprovà ininterrompudament la carrera de cinc anys.

en l’Escola Normal de Magisteri per a estudiar el Curs d’Adaptació Psicopedagògica, CAP, realitzant les pràctiques docents que eren obligades per poder exercir de professor d’Institut, el seu somni, però com ja tenia plaça fixa a l’Ajuntament de València no era lògic entrar en la Borsa de treball de la Conselleria per fer substitucions per tot el territori. Quan tornà al treball ja governava el Partit Popular, li costà déu i ajuda recuperar el mateix lloc on estava i on treballava tan a gust. Gràcies a Esteve Villagrasa, un sindicalista de Silla a qui sempre estarà agraït, ho va aconseguir. No obstant, amb el currículum que ja tenia i els diversos cursets que havia realitzat, entre altres el Grau Superior de Valencià en la Conselleria, va intentar el trasllat a l’Àrea de Cultura, però l’intent va fracassar. Aleshores, l’arqueòleg Vicent Lerma que estava organitzant el nou Museu d’Història de València, li comentà que donava el perfil perfecte per documentar les exposicions temporals. Josep va tramitar el trasllat de la part tècnica a la part cultural, va demanar al seu regidor que el deixara marxar i, quan ja estava el tràmit administratiu en la Junta de Govern, es va assabentar que aquell lloc de treball estava adjudicat a una altra persona recomanada.

Conferència sobre els colons de Silla que marxaren a Santo Domingo

Ja era llicenciat en Geografia i Història, però allò no era suficient. Es va matricular en un Màster en el CEU San Pablo (que li va costar 400.000 pessetes) i obtingué el títol oficial de Biblioteconomia i Arxivística. En acabar el màster, es matriculà

102

Presentació del Llibre “Silla, bressol d’artistes”


Decebut per la situació, Josep es va centrar totalment en la investigació, iniciant durant diversos anys una ruta per tots els arxius i hemeroteques de València on recollia els documents que han servit de base als articles i els llibres que té publicats. En reconeixement d’eixa dedicació en la recerca del passat de Silla, l’Ajuntament, presidit per Josep Lluís Pitarch, l’any 2003 el va nomenar Cronista Oficial de la Ciutat. Fou membre fundador del Centre d’Estudis Locals (CEL), col·laborador i redactor de la revista Algudor. El 2009 dissenya i imparteix el curs de Recerca i Documentació Arxivística que li encomana el Col·legi d’Arqueòlegs de València. El 2010 obté plaça d’interí com a Tècnic de Gestió Cultural i Arxiu Històric de Silla, encarregant-se de diverses gestions com l’ordenació dels fons antics i la catalogació documental, creant bases de dades amb milers de referències arxivístiques.

les futures monitores i va impartir diverses conferències d’història local als Instituts de Silla i Picassent. El 2014, faltant encara sis mesos, va demanar la jubilació anticipada per poder atendre adequadament la seua esposa afectada d’Alzheimer. Continuant la mala ratxa, en maig de 2019 Josep va patir un ictus que li va provocar seqüeles. Quatre mesos després va morir l’esposa, i quan estava refent-se del dol, el juliol de 2020, tornà a patir un segon ictus que l’ha deixat amb una xicoteta lesió cerebral i afectat físicament i psicològicament, obligant-lo a renunciar al seu últim desig pendent, aconseguir el Doctorat. A hores d’ara s’entreté evocant la seua biografia. Comenta que ja té escrites 60 pàgines dels cinc primers anys de vida. Són moltes pàgines, em diu, però que són necessàries per a comprendre com era sa casa, l’entorn de la infància, el carrer, el veïnat, el poble... Em diu, somrient, que a casa encara té, ben guardades, totes les llibretes de l’escola, dels deures, els llibres d’estudiar, tant de menut com de jove i, és clar, els apunts d’universitari.

Una classe a l’Institut Enric Valor.

Ha col·laborat en el catàleg de la col·lecció museogràfica de la Torre Musulmana, i fou promotor i director del Museu Arqueològic (MARS). A l’Oficina de Turisme donà classes durant dos cursos a

Rebent del regidor Valentin Mateo el Porrot d’Honor 2015

A nivell literari sempre ha escrit per afició i també per sentiment. L’any 1980 va obtindre l’accèssit en els “Premis Otilia

103


Pràcticament, Josep Antich ha dedicat la vida a la professió de cronista. Són quatre dècades destinades a localitzar les nostres arrels com a poble. Mai ha deixat d’investigar. És una persona metòdica, ordenada, honesta, respectuosa amb les fonts i amb les persones, sensible i molt observadora, de memòria prodigiosa, propera, de tracte correcte i molt amable. Ha segut un plaer escoltar-lo. Sempre, sempre, sempre és un plaer escoltar-lo. El temps es deté quan estàs amb ell. Comença a parlar i a recordar i les hores passen tranquil·lament, tal com és ell. El nostre poble ha d’estar molt orgullós d’haver tingut un Cronista que no tots els pobles tenen. La veritat siga dita, la comissió del Port, la meua comissió, tenim la gran satisfacció de les seues col·laboracions en el nostre llibret, amb treballs sempre inèdits sobre el nostre poble. Recorde com a joies -que ho són– tots els seus escrits en els nostres llibrets, des de fa un bon grapat d’anys. Vull recordar també la satisfacció i l’orgull d’editar-li el llibre “Retrospectiva urbana de Silla”. Llibre esgotat en l’any 2004, i tornat a editar el 2007. Recorde que vaig fer la presentació del llibre en la Cambra Agrària, com a secretària de la comissió. La cambra estava de gom a gom. El llibre fou editat gràcies

Signant exemplars de “Silla en la Memòria Històrica”

Gadea” en la modalitat de narrativa amb l’obra “Fulles de Fang”. Guanyà la tercera i la quarta edició del “Premi Lluerna” de Poesia, un gènere que també ha treballat, però que reserva per a la seua intimitat. Té publicats 93 articles en llibrets de falla, BIM, Magazim, el Punt, l’Algudor, etc. i 12 llibres editats de recerca sobre la història, el paisatge, les tradicions locals i els seus protagonistes. Va ser pregoner de les festes de l’any 2008, i nomenat Porrot d’Honor 2015 a l’activitat cultural, i, a hores d’ara, col·labora, amb la mesura que les forces li ho permeten, en un treball col·lectiu sobre la Carxofa de Silla.

104

a la Falla Port, presidida per Lorenzo Pérez, a la Regidoria de Participació Ciutadana (el regidor era Alfonso Machancoses) i a la CAM. Amb un llenguatge senzill, trencant l’academicisme en


introduir noticies de premsa i vivències personals, amb la intenció d’arribar a les diferents generacions amb un llibre de Silla i per a la gent de Silla, Antich ens mostra el creixement urbanístic de Silla. Ens parla també de l’encís dels pobles de l’horta que hem perdut per guanyar en progrés.

Entrevista amb Carmen Primo, la Masera

Antich, tenim molta sort, ja que gràcies a ells, la història no és perd, és difícil imaginar la quantitat d’hores que ha passat en arxius i registres amb una sola finalitat: fer la crònica d’un valor incalculable d’un temps passat del nostre poble. Tenim un cronista que no tots els pobles tenen. Sincerament, crec que Pepe es mereix sobradament un carrer. En les xarxes socials, Paco Alba ho demanava com una proposta popular. Gràcies a la A. C. Falla Port de Silla per esta magnífica iniciativa, i moltes gràcies Conrado per fer-me partícip. MONOGRAFIES DE JOSEP ANTICH

L’alcalde Vicent Zaragozà lliura a Antich un marc amb les portades de tots els seus llibres.

El poble de Silla coneix a Josep Antich. És sabedor de la seua generositat intel·lectual. Es dedica, des de fa molts anys, a recuperar documentació, a analitzar-la i a publicar-la. La seua obra és present en múltiples bibliografies d’altres tants estudis. Però, a més a més, Josep Antich també és un poeta, no perquè escriga poesia, que en té molta escrita, és un poeta perquè el seu treball, les seues col·laboracions no tenen cap recompensa monetària. Crec que els pobles que tenim homes com Josep

• Fulles de Fang. 1980 • Retrospectiva urbana de Silla. 2004. Segona edició en 2007. • El Molí de les Xiques. 2007 (amb Marcos Marí i Cinta Rodríguez). • Silla, bressol d’artistes. 2008 • Silla en temps del còlera. 2009 • Homenatge a Armando Lemos. 2009 (amb Marcos Marí) • Tres campions de Silla. 2009 • Quan la Séquia Reial va arribar a Silla. 2014 • Silla en la Memòria Històrica. 2017 • La Parròquia de nostra Senyora dels Àngels de Silla. 2017 • Toponímia popular de Silla. Zona urbana. 2021 • Toponímia popular de Silla. Zona rural. 2021

105


NOSALTRES SENSE FILTRES

UN RECONEIXEMENT

MERESCUT

Per Francesc López i Sánchez

Llig a la premsa la notícia que l’Ajuntament de Silla ha aprovat posar el nom d’un carrer o una plaça en la zona de l’Alteró al cronista actual del poble, Josep Antich. I el fet m’omple de goig perquè és un homenatge ben merescut al treball i l’entrega demostrada amb la investigació del passat i l’actualitat del nostre poble. Josep Antich ha tingut sempre un reconeixement popular, com demostra l’acceptació de les seues publicacions entre el veïnat de Silla. Ell ha sabut despertar-nos la curiositat i refrescar-nos la memòria, entre d’altres, d’alguns temes que formaven part de l’imaginari col·lectiu del poble: què suposà el ‘Molí de les xiques’ en el món laboral femení, quins fets polítics i socials formen part de la memòria històrica de finals del segle XIX i tot el segle XX (inclosos el període de la guerra civil i el de la Transició), quina història s’amaga darrere de la toponímia local (noms de carrers, de partides, de camins, de séquies i motors del poble)... És per això que el reconeixement té un doble mèrit per mi: l’aprovació de les autoritats i la petició popular. En aquest sentit,

106


cal reconèixer que la iniciativa, encertadíssima, ve de la mà de la proposta d’una falla ben arrelada al poble, la del Port, i, més en concret, la del seu president, Conrado Machancoses i Díaz, de qui va partir una idea tan ben acollida pels fallers i falleres del Port. Tant J. Antich, qui ha estat disposat sempre a participar en les activitats locals (de prop conec el cas educatiu i les seues col·laboracions amb les organitzades des dels centres escolars de la localitat), com la falla Port, a través de les propostes lúdiques i culturals als seus llibrets, han demostrat l’estima i sensibilitat per la cultura popular, les tradicions i la defensa del valencià. I eixe mèrit s’uneix a la bonhomia de Josep Antich pel seu caràcter natural que es manifesta sempre a través de la seua participació desinteressada (en política, en educació, en investigació, en la festa de les falles, en treball...), la senzillesa amb què ens obsequia amb el seu treball com a cronista, l’afabilitat del tracte personal i l’honradesa demostrada en les seues publicacions quan, no fiant-se suficientment dels seus records, investiga i intenta que els fets que ens relata ens arriben des de diferents veus i distintes posicions contrastades. No és fàcil, vos ho assegure, perquè la memòria de vegades té les cames molt curtes i sempre acaba sent un tant selectiva i, fins i tot, interessada.

merescut reconeixement. En l’era d’Internet, el seu treball com a cronista sempre el podem tenir present a través de les seues publicacions en paper o amb la seua digitalització i difusió mitjançant les xarxes socials i, en especial, a través de la seua instruïda conversa, de la seua afable amistat i, per a les generacions futures, a través de la placa d’eixe nou carrer o plaça que ens omplirà de goig a totes les persones que el coneixem i estimem.

Enhorabona a la falla Port de Silla per la seua iniciativa i a les autoritats locals per secundar-la i fer-la possible. I moltes felicitats a Josep Antic pel

107


NOSALTRES SENSE FILTRES

EL MARS.

MUSEU D’HISTÒRIA I ARQUEOLOGIA DE SILLA Per Llorenç Alapont, arqueòleg i antropòleg. Autor del projecte museístic del MARS

L’actual concepció de «museu» res té a veure amb l’antiga idea decimonònica d’un lloc immutable on s’exhibeixen objectes antics en vitrines. Hui en dia s’entenen els museus com a llocs vius, on a més d’una col·lecció permanent es pretén transmetre la comprensió dels fets històrics. Són llocs didàctics i participatius que fomenten el coneixement i sensibilitat pel patrimoni cultural, històric i arqueològic. Els museus són entitats des de les quals es poden fer tallers, visites guiades, treballs de catalogació i restauració dels materials arqueològics, elaboració de publicacions, així com també afavorir el treball d’estudiosos i investigadors, etc. La qüestió més important és el canvi conceptual, i és el visitant el principal objectiu del museu, i no sols la conservació de les obres. El museu ha de donar un servici públic i actuar com a centre d’educació per als joves i les persones, independentment dels seus

108


coneixements. Amb aquesta finalitat hem analitzat i considerat l’ordenació de les peces, les informacions complementàries, la influència del lloc i l’espai arquitectònic, el tipus, la tonalitat, el contingut i les dimensions dels panells i les vitrines, el color de les parets, el tipus de llum, etc.

tuacions arqueològiques i les intervencions sobre el patrimoni que impliquen el museu, com per exemple, inventaris i actes de dipòsit, ja que una vegada es té l’expedient de museu, tots el materials procedents d’excavacions arqueològiques de Silla i pobles adjacents sense museu es farien a Silla. I finalment, per la raó anterior, un magatzem on dipositar ben classificat el material arqueològic. El projecte de museïtzació, museogràfic i museològic analitza l’edifici i el local que alberga els fons i les instal·lacions museístiques i pedagògiques, i també dissenyarà l’espai expositiu, definirà els espais, l’itinerari didàctic, l’estructura, la composició i la distribució dels elements que el conformen . Dissenya les dimensions i el tipus de vitrines d’acord amb les peces que contenen. Dissenya els cartells i els panells explicatius. Especifica els fons i el patrimoni a disposició del museu, i planifica la manera més adequada d’exposar-los. Dissenya i elabora els textos, els dibuixos, les recreacions, els logos, les imatges, els rètols, els tríptics, etc.

El MARS conserva les col·leccions procedents de les intervencions arqueològiques realitzades a Silla i la comarca de l’Horta-Albufera, com a herència històrica per a transmetre-la a les generacions futures. El museu estudia les seues col·leccions, les exposa i exerceix com a centre de transmissió d’informació sobre la seua temàtica. Tot açò amb tres finalitats principals:

El museu de Silla inclou la torre musulmana, amb la seua col·lecció, i la cripta arqueològica, però també les restes arqueològiques de la Nau de la Cultura. D’aquestes restes es planteja la museïtzació i posada en valor de les termes romanes. A més, la Nau de la Cultura ofereix el lloc ideal per a albergar la seu administrativa del museu, el despatx i l’espai on dipositar el fons bibliogràfics i documentals, així com la sala d’investigadors.

- L’estudi. - L’educació (al servici de la societat). - El gaudiment i la contemplació de manera agradable del nostre patrimoni. A més del que hem descrit anteriorment i segons les exigències de Conselleria, el museu, a banda de l’espai expositiu, tindrà un espai o despatx on desenvolupar l’administració, un espai on dipositar els fons bibliogràfics propis i provinents de donacions i intercanvis, la documentació provinent de les ac-

109


A més, el museu tindrà dos espais més, externs, i desenvolupa una nova idea de museu, en la qual aquest no es limita a un sol lloc o edifici. El primer lloc seria el Mas de Baix; així, el forn romà del Mas de Baix i la Via Augusta formarà part del museu de Silla, i plantejarem la posada en valor del forn perquè es puga visitar, amb cartells explicatius del mateix forn, la vil·la romana i la Via Augusta. El segon espai serà la Venta de Sant Roc, on es dissenyarà la posada en valor de l’ermita i les pintures murals.

Com que és de titularitat municipal, el MARS tindrà una partida pressupostària que sustentarà el funcionament ordinari. El MARS tindrà un inventari i un llibre de registre, segons el model oficialment establert. El MARS ha de tindre un tècnic superior competent en aquestes funcions que atenga les tasques.

LES FUNCIONS DEL MUSEU D’HISTÒRIA I ARQUEOLOGIA DE SILLA (MARS) SERAN LES SEGÜENTS: a) Conservar, catalogar, restaurar i exhibir de forma ordenada les col·leccions, d’acord amb criteris científics, estètics i didàctics. b) Investigar i promoure la investigació de les col·leccions i sobre la història i l’arqueologia. c) Organitzar periòdicament exposicions científiques i divulgatives d’acord amb el seu objecte. d) Elaborar i publicar catàlegs i monografies dels fons. e) Desenvolupar una activitat didàctica respecte del contingut i les pròpies funcions. Per a la consecució d’aquests objectius, el MARS compta amb les següents condicions: - El MARS alberga una col·lecció estable procedent de la col·lecció museogràfica ja reconeguda, la qual anirà augmentant amb els fons procedents de les excavacions arqueològiques realitzades. - El MARS compta amb una seu permanent per a desenvolupar les funcions: la Torre Musulmana, seu ja reconeguda de la col·lecció museogràfica, la recentment habilitada Cripta Arqueològica i les instal·lacions de la Nau de la Cultura. - El MARS reuneix les condicions per a oferir servicis, amb calendari i horaris fixos.

110

JUSTIFICACIÓ DE LA CREACIÓ DEL MUSEU D’HISTÒRIA I ARQUEOLOGIA DE SILLA (MARS). NECESSITAT PATRIMONIAL La Torre Musulmana representa el bé patrimonial més important de Silla, declarada monument nacional en 1988 i reconeguda per la Llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1998 com a Bé d’Interés Cultural (BIC), màxim grau de protecció d’un bé patrimonial. L’homologació del Pla General d’Ordenació Urbana d’abril del 2003 inclourà com a espais de protecció arqueològica l’entorn BIC de la Torre Musulmana i delimitarà les àrees amb possibilitat d’albergar restes arqueològiques.


El reconeixement per resolució de 13 de novembre de 2001 de la Col·lecció Museogràfica de la Torre Musulmana com a col·lecció museogràfica permanent de la Comunitat Valenciana, significarà un pas més per a engrandir el valor cultural i patrimonial de la torre i de les troballes arqueològiques relacionades procedents de les intervencions arqueològiques realitzades al voltant de la mateixa torre. No obstant això, és a partir dels últims anys quan el patrimoni històric i arqueològic de Silla ha augmentat de manera exponencial, sobretot amb les obres finançades pel pla E, com són la construcció de la Nau de la Cultura (que traurà a la llum un complex termal i diverses dependències d’una vil·la romana que s’estén al llarg del pati de les Monges), o com una altra obra essencial per a la recuperació del patrimoni cultural i arqueològic, i posada en valor de les restes arqueològiques i arquitectòniques al voltant de la Torre Musulmana, com ha estat l’obra d’accessibilitat i posada en valor de la Cripta Arqueològica, situada davall del saló de plens. Aquesta obra ha comportat l’eliminació del saló de plens i la substitució per una sala d’exposicions permanent del museu i unes passarel·les que permeten una visió privilegiada de la muralla de la torre i les estructures romanes. Aquestes intervencions i altres més realitzades en altres jaciments de la població com a conseqüència d’obres per a l’evacuació de pluvials i de la construcció del col·lector de Pinedo, han proporcionat una quantitat immensa de material arqueològic, procedents de les vil·les romanes del Mas de Baix i la Bega. Tot aquest material, a més del proporcionat per la vil·la romana de la Nau de la Cultura i altres excavacions realitzades en la zona de protecció de Silla, conformen uns fons i col·leccions d’objectes i material arqueològic museable realment important, tant en quantitat com en qualitat, i representatius de la història de Silla i del territori valencià. L’exhibició i museïtzació d’aquest material arqueològic en la Torre Musulmana i la Cripta Arqueològica i el reconeixement d’aquests immobles com a museu d’història i arqueologia, resulta una necessitat patrimonial per a Silla a fi de conservar i exhibir el patrimoni històric i arqueològic en el lloc mes adequat i pròxim al seu origen, tant del continent con del contingut.

A més, la difusió dels valors culturals intrínsecs del monument de la Torre Musulmana, del museu, de les col·leccions i del centre històric, compleix una funció pedagògica i constitueix un focus d’activitat cultural que fomenta el gaudiment i el coneixement interactiu amb la societat. La Torre Musulmana i la Cripta Arqueològica tenen una forta entitat patrimonial, que es poden musealitzar com a col·lecció-edifici, i formen part de la pròpia col·lecció. La Torre i la Cripta s’identifiquen perfectament amb la col·lecció i els fons que exhibeixen. La Torre i Cripta com a seu del MARS reassumeixen la museologia, tant per a la conservació de l’immoble en si mateix i dels seus valors, com de la col·lecció procedent dels fons obtinguts en les excavacions arqueològiques realitzades en la pròpia torre i cripta, en la immediata Nau de la Cultura i en el pati de les Monges, així com en altres intervencions arqueològiques realitzades a Silla. Des del punt de vista de l’adequació de la Torre i la Cripta Arqueològica en l’activitat de museu d’història i arqueologia, tal com constata la col·lecció museogràfica, és plenament legítim per a albergar les peces arqueològiques obtingudes en intervencions realitzades en el mateix lloc o llocs pròxims, i que

111


quant al contexte i la cronologia tenen una relació directa amb el monument. La utilització d’edificis històrics amb finalitat museològica aglutina la doble funció de ser alhora continent i contingut, i per tant deuen ser considerats objectes de coneixement en si mateixes. La Torre Musulmana i la Cripta Arqueològica uneixen una sèrie de valors fàcilment identificables i estimables per a una gran part de la població. La musealització donarà dignitat i augmentarà el coneixement i recuperació del monument. Però a més, convertirà aquest edifici en el millor instrument de comprensió de la col·lecció, dels fenòmens històrics i dels objectes i peces arqueològiques que conformen la cultura material i tangible d’aquests fets històrics.

i estructura el centre històric de Silla, el principal eix viari i comercial de la ciutat, conformat pels carres de València i de Sant Roc, la plaça del Poble, on es troba l’església parroquial amb les pintures de Vicente López, i el teatre de la Plaça, enfront del carrer del Castell, on es troba la Nau de la Cultura i a escassos metres de les excavacions arqueològiques del parc de les monges. Per tant, el museu se situa dins d’un eix cultural consolidat en què s’enllacen una sèrie d’elements del sistema d’espais públics de la ciutat (entenent allò públic vinculat a l’ús col·lectiu). La creació del museu d’història i arqueologia aporta un nou element dinamitzador del caràcter cultural a aquest eix cultural i comercial i al seu paper dins de l’estructura urbana. La ubicació urbana de la torre musulmana i la cripta arqueològica és resultat d’una evolució urbanística heretada de tots el processos històrics, que en l’actualitat està planament consolidada com a centre administratiu i comercial, però que necessita un desenvolupament que potencie les activitats culturals.

NECESSITAT SOCIAL El llegat històric i patrimonial que representa el museu es particularment representatiu per a la ciutat de forta influència cultural. Com a element socialment representatiu i d’indubtables valors patrimonials, el museu reforça el caràcter turístic de la ciutat, recentment nombrada ciutat turística e inclosa dins de la xarxa turist-info. En aquest sentit, el museu afavoreix la permanència de visitants en un entramat urbà cada vegada més immers en activitats comercials, culturals i d’oci. El museu és tant un element de prestigi cultural com un producte d’interés per a l’exterior.

NECESSITAT URBANA La ubicació del museu en la torre musulmana i de la cripta arqueològica en el centre històric té un important valor simbòlic, ja que és un producte cultural representatiu de la pròpia ciutat, amb capacitat per a dinamitzar el teixit urbà en què es localitza. El museu es localitza en un eix històric que ordena

112

La creació del museu suposa una operació cultural per a qualificar el teixit urbà en què se situa. Així, dins del conjunt històric, suposa una opció clara per a reforçar la vitalitat d’aquest sector amb la creació d’una activitat pública, i complementa així les característiques administratives i comercials, i també potencia el recorregut turístic. Per aquesta raó, l’eix en el qual es localitza el Museu


d’Història i Arqueologia podria vore’s afavorit pels nivells de circulació dels visitants, turistes o residents ocasionals del centre històric i comercial, així com dels que habiten en altres barris o que venen de pobles limítrofs, en general per obligacions comercials o per les festes (totes les festes, des de les Falles fins a les festes del Crist tenen com a centre neuràlgic la plaça del Poble). És la zona de la ciutat més transitada, nucli comercial i molt pròxim a les vies d’accés a la ciutat, tant del trànsit rodat per la rambla de la Independència com per tren, ja que es troba molt pròxima a l’estació de ferrocarril. Per una altra banda, el museu és més que un dipòsit de béns culturals. S’inscriu en una dinàmica de divulgació i de formació cultural de servici als ciutadans. Diversifica l’oferta i arriba a diversos tipus de públic mitjançant la programació de diferents activitats culturals, com són conferències, tallers, publicacions, projeccions, cursos, seminaris, que a més serveixen per a una projecció pública del museu. Aquest programa d’activitats ha d’organitzar-se de manera que possibilite els servicis al públic, amb uns horaris de visita i accés independents de l’exposició permanent.

compleix la col·lecció museogràfica de la Torre Musulmana de Silla. La ubicació de la col·lecció museogràfica de caràcter permanent en la mateixa torre musulmana és la continuació lògica de la recuperació de la torre, que es va iniciar amb la restauració de l’edifici. Aquell projecte de restauració va significar una dignificació de la imatge de la torre, la qual va ser declarada Monument historicoartístic per reial decret 1758/1982 de 18 de juny. El projecte de col·lecció museogràfica permanent, reconegut per resolució de 13 de novembre de 2001 com a col·lecció museogràfica permanent de la Comunitat Valenciana, tracta de mostrar d’una manera didàctica els valors més interessants de la torre, així com de l’entorn, la funció dins del sistema defensiu de

La presencià d’un punt d’informació turística en la immediata Nau de la Cultura, dins de la xarxa turist-info, perfeccionarà l’activitat del museu amb aspectes com la comunicació, la comercialització i l’accés del públic als productes culturals, que cada vegada són mes demandats pel turista cultural.

LA COL·LECCIÓ MUSEOGRÀFICA, L’INICI DEL MUSEU L’antecedent i pas previ a la constitució del MARS l’estableix la reconeguda Col·lecció Museogràfica de Silla (COM). La preocupació, l’interés, la inquietud per la conservació, protecció i difusió del patrimoni que mostra l’Ajuntament de Silla presenta un doble objectiu: d’una banda, aposta per una detallada atenció a la missió divulgativa, educativa, dirigida a un nombrós i divers públic, per tal d’oferir la possibilitat de gaudir del patrimoni històric i artístic; d’altra, tractar de preservar-lo i transmetre’l a les generacions futures. Aquests són els principals objectius que

113


la ciutat de València, la història, el sistema constructiu i l’interés com a element precursor de l’actual nucli de població. També es pot veure el procés de restauració, és a dir, l’obra realitzada, així com l’excavació arqueològica. A més, la col·lecció museogràfica té un catàleg publicat i una pàgina web: www.comsilla.org. La col·lecció presenta un recorregut didàctic de forma ascendent que, mentre es fa la visita a l’edifici, ofereix els elements necessaris que puguen ajudar a una millor comprensió del valor històric, arquitectònic i arqueològic. A més, la documentació gràfica exposada constitueix un complement pedagògic que ajuda a comprendre millor l’origen del nostre poble i la nostra història. A partir de l’evidència arqueològica es mostra una exposició dinàmica en la qual els visitants aprecien l’evolució dels assentaments humans al terme de Silla. El principal objectiu de la col·lecció museogràfica és l’exposició didàctica del nostre patrimoni, amb la finalitat d’educar i instruir mitjançant la presentació dels fons i informacions complementàries: mapes, plànols, diagrames, textos, maquetes i audiovisuals, amb l’objectiu que tots mostren una major sensibilitat per a estimar-lo i preservar-lo.

Planta primera: Sala d’època romana. Les excavacions efectuades a l’octubre del 2001 han permés descobrir les restes d’una vil·la romana d’època imperial, datada al segle III dC, les edificacions de la qual probablement s’estenen pels voltants de la Torre Musulmana i la plaça del Poble. Sala d’època islàmica. Ens mostra el conjunt ceràmic procedent de la SITJA I, trobada en les excavacions efectuades pels voltants de la torre. Es tracta d’una troballa medieval d’època musulmana que es caracteritza per la uniformitat, tant en l’aspecte funcional (emmagatzematge) com en l’aspecte formal i decoratiu. A més, hi destaquen les troballes arqueològiques producte de la intervenció arqueològica de l’any 2001 al pati de la torre.

Planta segona: Sala d’època cristiana. Ens mostra de forma gràfica (mitjançant la digitalització i reproducció ampliada de documents antics significatius), així com audiovisuals (mitjançant unes presentacions per ordinador), els canvis produïts en la torre, sobretot pel que fa a la funció, així com l’evolució de la localitat al llarg dels segles.

TITULARITAT DEL MUSEU, ÀMBIT I CONTINGUT DE LES COL·LECCIONS

Titularitat: La titularitat del Museu d’Història i Arqueologia de Silla és pública i municipal. La gestió del museu serà igualment municipal, a càrrec del personal adscrit al museu. El molt il·lustre Ajuntament de Silla disposarà les consignacions pressupostàries necessàries per al funcionament del museu.

114


Àmbit Geogràfic de les col·leccions: L’àmbit geogràfic que abraçaran les col·leccions i l’àmbit principal de procedència dels fons del museu serà fonamentalment el terme i població de Silla. Ara per ara, la totalitat dels fons actuals i la gran quantitat dels futurs provinents de les excavacions arqueològiques realitzades en les diferents vil·les romanes i altres jaciments medievals i moderns, provenen del mateix terme de Silla. No obstant això, seria lògic i beneficiós que el museu continguera i exhibira fons procedents de intervencions arqueològiques d’altres poblacions, adjacents i pròximes de la comarca de l’Horta Sud. Aquest fet es justifica pels abundants elements comuns i relacionats de la història i l’evolució del poblament des d’època romana en aquestes poblacions, connectades des d’època romana per unes vies de comunicació comunes, entre les quals, la Via Augusta és la més significativa.

Contingut Temàtic del MARS El MARS és un museu d’història i arqueologia, i per tant té com a objecte la narració cronològica d’uns períodes i èpoques determinades. La col·lecció inclourà objectes i materials arqueològics molt diversos i de diferent cronologia, des del segle I fins al XVIII. Les col·leccions exhibides i mostrades pel MARS estan formades principalment per elements i objectes provinents de les excavacions arqueològiques realitzades en el terme de Silla (sobretot de les vil·les romanes descobertes en la Nau de la Cultura i el Mas de Baix), per algunes troballes casuals i per donacions puntuals. Els objectes comprenen tot tipus de materials i una amplia cronologia, elements de decoració arquitectònica i heràldica, recipients ceràmics, objectes d’adorn i abillament personal, objectes d’ús domèstic i artesanals, restes òssies animals i antropològiques, etc. L’exhibició d’aquests objectes guanya protagonisme com a símbol i element de la cultura material d’uns determinats moments de la història. No obstant això, la major part d’aquests objectes no són prou explícits per a descriure com era la vida, els costums i els fets històric dels quals formaven part. Per tant, hem utilitzat una sèrie de complements,

com són, entre d’altres, panells explicatius, reconstruccions hipotètiques, dibuixos, fotografies i filmació audiovisual. Mitjançant aquests objectes arqueològics i l’aparell expositiu complementari relacionat, pretenem descriure i explicar els diferents moments i èpoques que han conformat la història de Silla i del territori valencià de la manera més objectiva i clara possible, i fomentar així els coneixements i la sensibilitat pel patrimoni històric i arqueològic, a més de potenciar l’actuació del museu com a generador d’identitat cultural.

FUNCIÓ I ORGANITZACIÓ DEL MARS. FUNCIÓ I ORIENTACIÓ La creació del MARS correspon principalment a la culminació d’un projecte social i cultural de caràcter públic. El MARS, a més de servir per a la conservació i la valorització del patrimoni històric, arquitectònic i arqueològic (és a dir, la Torre Musulmana i la Cripta arqueològica i les col·leccions provinents de les excavacions arqueològiques), és un vehicle actiu per a revitalitzar el centre històric i comercial, crear una oferta cultural permanent i de qualitat i potenciar altres activitats: comercials, de restauració, d’oci i turístiques que ara adquireixen major importància en ser declarada Silla ciutat turística. A més, també és un instrument pedagògic valuosíssim per a l’educació i la formació dels ciutadans de totes les edats i formacions en el coneixement i comprensió de la nostra cultura. El MARS es crea amb la vocació de ser un referent cultural i patrimonial, no solament a Silla, sinó també a la comarca i al territori valencià. En aquest sentit, el MARS projecta realitzar una sèrie d’activitats relacionades amb el patrimoni arqueològic i històric, destinades a la recerca, difusió i valorització del patrimoni cultural, mitjançant publicacions, tallers, conferències i diverses intervencions sobre el patrimoni. La situació en el centre històric, i dins del conjunt historicoartístic i arquitectònic de la plaça del Poble i adjacents, el situa en una situació privilegiada quant als recorreguts turístics.

115


El públic a què es destina el MARS és un públic general, escolar (visites concertades amb col·legis i instituts), local, regional, nacional i fins i tot internacional, ja que la declaració de Silla com a municipi turístic, la proximitat del parc natural de l’Albufera, i la creació de la Via Augusta com un camí turístic i ecològic que connecta tot el corredor mediterrani de Cadis a Roma, passant per Silla, poden portar a Silla visitants d’altres regions i nacionalitats. Les col·leccions del MARS són col·leccions arqueològiques, és a dir, provinents de diverses actuacions arqueològiques. La temàtica és històrica i arqueològica, destinada a explicar el poblament romà a Silla i a l’Horta Sud, el poblament Islàmic i el sistema de defensa de les torres musulmanes del nostre territori. També l’evolució del poblament i de l’urbanisme, des de la conquesta cristiana fins a l’època contemporània, poden incloure elements provinents de la recuperació de la memòria històrica i de la guerra civil. Els fons que pot albergar i gestionar el MUSEU són abundants, més de dos-centes caixes de material arqueològic. No obstant això, es planteja que les col·leccions exposades siguen d’un volum adequat a l’espai expositiu, a l’entorn i a l’immoble. En el nostre cas, la intenció no és exposar tots els materials possibles, sinó aquells més representatius, comprensibles i ben conservats, i també aquells que puguen formar un conjunt coherent. No obstant això, aquesta col·lecció permanent no està tancada, ja que alguns objectes poden ser substituïts per uns altres millor conservats o bé s’hi poden afegir uns altres que completen, complementen o expliquen millor els conjunts provinents de futures intervencions. En aquest sentit, el museu haurà de realitzar un inventari i una catalogació completa i constant dels fons, així com també una restauració periòdica del fons més importants. El MARS preveu realitzar activitats amb el públic al marge de l’exposició a més d’activitats diferenciades per a cada tipus de públic. El pati de la torre musulmana, les instal·lacions de la Nau de la Cultura i el pròxim parc del pati de les Monges són llocs ideals per a realitzar activitats relacionades amb el museu. El MARS, a més de l’exposició temporal, gestionarà i organit-

116

zarà exposicions temporals en la sala de les Termes habilitada per a aquesta finalitat en la Nau de la Cultura.

ESTUDI DEL MARC ARQUITECTÒNIC, DE L’EDIFICI I DE LES INSTAL·LACIONS DEL MARS A l’octubre de 1957 s’inicià un expedient per un despreniment ocasionat per les fortes pluges de la famosa riuada de València. Açò suposava tornar a reprendre el problema de la conservació, tema que es trobava ajornat durant dècades, però que els polítics del moment ja no pogueren mantindre en la indefinició ateses les circumstàncies materials. Davant d’aquesta situació tan crítica, la comissió municipal permanent acorda assegurar el mur que sobreeixia per damunt del teatre, alhora que inicia els tràmits per a la declaració de ruïna (i gràcies que l’expedient precisava de diversos informes previs que afortunadament es varen sol·licitar, perquè


d’una altra manera, possiblement a hores d’ara la torre seria un altre irrecuperable record del passat). Així i tot, cal dir a favor d’aquella corporació que, malgrat els nous informes de l’arquitecte en què declarava la ruïna imminent, sempre plantejaren el problema amb la possibilitat de recuperar l’antiga estructura. La corporació canvia a l’abril de 1969, quan accedeix a l’alcaldia don Roberto Brocal Olmos, qui encomana a l’arquitecte municipal, don Rogelio Jardón, la possibilitat de remodelació de la casa consistorial amb dos opcions tècniques possibles:

del projecte, i per ressaltar-ne la presència per damunt de la coberta frontal de la façana, es va dissenyar un remat de merlets que intentava donar-li un aspecte de fortalesa medieval clàssica, potser la que devia tindre la barbacana després de les fortificacions del segle XIV. Però aquesta fase final encara quedava molt allunyada. I mentrestant, de tant en tant, algun assessor urbanístic del consistori tornava a qüestionar “la absurda cabezonería de mantener la torre en pie...”

La primera consistiria a enderrocar l’edifici existent i alliberar la perspectiva frontal de la torre per a fer-la visible des de la plaça. D’aquesta manera, el nou ajuntament previst en un edifici de quatre plantes, s’ubicaria sobre els terrenys del teatre-cinema (pràcticament inactiu en haver-se quedat xicotet i antiquat), mentre que la torre quedaria dreta, encara que envoltada per darrere per diversos edificis moderns de sis o set plantes. Una solució prou interessant des de l´aspecte funcional, estèticament atrevida, però urbanísticament inacceptable, ja que ben prompte serà motiu de discussió tècnica (i política), ja que si bé s’eixamplava la plaça i es guanyava una nova perspectiva, també suposava implícitament la transformació de l’illa formada pels carrers Llibertat, Pesset i Castell, cosa que quadruplicava la volumetria de l’edificació al centre del poble; aquest fet, al marge de les inevitables suspicàcies que despertava entre els propietaris afectats, també minimitzava l’envergadura de la torre, ja que el monument sempre quedaria per davall de les modernes finques. Però aquesta operació requeria d’un important suport econòmic, almenys per a construir el nou edifici. L’altra solució prevista serà la que finalment es durà a terme, mitjançant un projecte discret, menys arriscat i políticament més “racional”, que pretenia remodelar l’edifici amb noves estructures damunt de les preexistents de la cara frontal, i que afectava principalment la façana sud-oest, la qual s’enderrocarà completament. Les obres, iniciades als anys 1972-73, estaven programades en cinc fases que aniran executant-se progressivament, des de l’enderrocament dels estables, la construcció del pavelló d’oficines i el nou edifici del jutjat comarcal. Respecte de la torre, s’havia previst la rehabilitació integral en la fase IV

117


L’any 1979, les primeres eleccions municipals democràtiques donaran majoria a la candidatura socialista, encapçalada per Albert Vedrenyo Gastaldo, encara que pocs mesos després va dimitir i va accedir al càrrec Lluís Martínez i Benaches (1979-1989), qui ràpidament va impulsar el projecte encetat i va començar les obres per la zona del teatre, on es varen descobrir importants restes arqueològiques, origen de l’actual Cripta Arqueològica. Les troballes arqueològiques de 1979 van ser un fet casual que afortunadament generarà tot un seguit d’articles d’investigació sobre aquesta edificació militar, tant del contingut de les sitges islàmiques descobertes com dels autèntics orígens del poblament. Açò va propiciar un clima d’especial interès pel passat de Silla, reflectit en diverses actuacions, com ara, els articles del BIM, el primer congrés d’història comarcal o la creació d’una beca per a la recerca documental en els arxius. Tot això va possibilitar el compromís d’execució, com una assignatura pendent, de la rehabilitació urgent de la torre medieval. S’inicia així una primera actuació sobre el mur oest,la part més afectada, i continua amb la neteja i condicionament interior. Mentrestant, es reprengueren les gestions per a tancar l’aturat expedient de qualificació, el qual finalment trobem en data 30-VII-1982, quan el BOE publica una resolució del consell de ministres que aprova la declaració de «Monumento Histórico-Artístico Nacional», que per una banda aturava definitivament qualsevol intent de demolició, a més que també obligava a la restauració i posterior conservació. Aquesta intervenció de 1983 ja és més recent, i quasi tots la recordem per haver-se publicitat en el BIM, motiu pel qual es va fer un seguiment dels treballs que donaren l’aspecte actual a la torre.

118

Però el capítol més testimonial és la pròpia memòria que justificava la intervenció, en la qual apreciem una ràpida i meritòria evolució de criteris per part del facultatiu en favor del retrobament històric: “Largos años de olvido y abandono, con la irresponsable incorporación de construcciones extrañas, pusieron en peligro la conservación del histórico vestigio. Con las obras de construcción de las nuevas oficinas municipales, se liberó de las indignas adiciones, y ganó su visibilidad desde la calle de Valencia...” A pocos sillenses se les habrá presentado la ocasión de conocer lo que contiene su torre. El estado de esta interesante muestra de la arquitectura militar musulmana no se sustrae al olvido de sus siglos pasados, tan poco respetuosos con su história. Parte de las bóvedas se han desmoronado. Si el mayor peligro de desprendimientos en las protecciones quedó atajado con la reparación ya efectuada, y asegurando todo riesgo de derrumbamiento del conjunto de la edificación por el recio espesor de sus muros, la reparación deseada se limita a la reconstrucción y reparación de la estructura interior de arcos y bóvedas, y al acondicionamiento de dependencias para una utilización que, siendo respetuosa con el carácter del edificio, pueda justificar la inversión y le diera una vitalidad que estimulase su conservación. Piensese en un pequeño museo, donde tuvieran cabida las valiosas muestras procedentes de las excavaciones del vecino recinto de la muralla... Con estas realizaciones, Silla cumplirá la deuda de transmitir adecuadamente a las generaciones futuras el legado que ha recibido de las pasadas.


Al costat de la torre es va construir una nau de crugia única, de 10 m de llum i 9 m d’alçària aproximadament, amb coberta a dos aigües i estructura de cintra de fusta que es recolza en el mur de tancament de la torre, tot reforçat amb pilastres de rajola. Posteriorment s’han construït dos forjats intermedis amb estructures independents. El primer, construït en dos fases, permet l’ús de la planta alta com a teatre municipal, i està documentat en el projecte de reparació de la casa consistorial, firmat per l’arquitecte don Rogelio Jardón en 1978. Es recolza sobre una estructura metàl·lica, amb pòrtics d’un únic va, entre la torre i la mitgera de l’edifici administratiu de la casa de la Palma. El segon forjat en orde cronològic es va construir deixant una altura lliure sobre la Cripta Arqueològica, entre 1,50 i 2 m, la qual cosa va donar lloc a la conservació de la Cripta Arqueològica. Aquesta actuació es troba parcialment documentada en el Projecte Reformat de Restauració de Torre Musulmana i Adequació del Museu, redactat igualment per l’Arquitecte don Rogelio Jardón en 1984. Aquest forjat permet l’ús de la planta baixa de la nau com a saló de plens sobre la Cripta Arqueològica. A l’octubre de 1978 es va redactar el Projecte de Reparació de la Casa Consistorial del MI Ajuntament de Silla, per l’arquitecte don Rogelio Jardón, del qual no s’ha obtingut informació. Tal vegada fora d’aquesta data la construcció del forjat de sòl del saló d’actes. A l’abril de 1980 es redacta, per part del mateix arquitecte, el Projecte de Restauració de la Torre Musulmana i adequació de Museu. La Cripta Arqueològica de davall del teatre estava ja excavada en aquell moment, i el projecte incloïa un recorregut sobre una passarel·la de fusta suportada per torres tubulars metàl·liques recolzades directament sobre el pla del sòl. A l’octubre de 1980, subscrit també pel mateix arquitecte, es redacta el projecte d’acabament de les obres de reparació de la Casa Consistorial, vinculat al primer dels citats, de 1978. Al novembre de 1984 es redacta el Projecte Reformat de Restauració de la Torre Musulmana i adequació del Museu, corresponent a una modificació del redactat a l’abril de 1980, en el qual

s’elimina la passarel·la que materialitzava el recorregut visitable de la cripta arqueològica i es proposa el forjat de protecció sobre aquesta estructura, el qual, finalment es va construir, i que deixava així un nou espai dedicat a saló de plens. El 25 de març del 2004, l’arquitecte municipal redacta un informe sobre les patologies observades en l’estructura i en la coberta del saló de plens/ teatre, el qual conclou en la sol·licitud d’encàrrec al Departament de Construccions Arquitectòniques de l’ETSAV perquè realitze una avaluació més detallada de les patologies observades. Al juny del 2004 es redacta l’informe sol·licitat que conclou en una sèrie de recomanacions per a evitar el progressiu procés de corrosió iniciat en l’estructura metàl·lica, en la zona de la cripta arqueològica, fonamentalment per falta de ventilació. Es menciona també el suport defectuós dels perfils que sustenten el forjat de sòl del saló de plens. En el mateix informe es realitza el peritatge de l’estructura a partir de les dades facilitades per l’Ajuntament, i conclou que amb les dades de projecte la seguretat és acceptable amb les condicions de redacció de projectes de l’any 1980.

119


Es proposa també la redacció d’un nou informe més detallat que no arriba a realitzar-se. Al desembre del 2008 es produeix l’encàrrec per a la redacció del Projecte d’Accessibilitat a la Cripta Arqueològica. La Torre Musulmana de Silla pertany a un tipus d’edificacions defensives construïdes en les proximitats de la ciutat de València entre els segles XI i XII. Les proporcions són aproximadament quadrades, de 13’50 m de costat i 14 m d’alçària. La construcció és de murs de tàpia de gran grossària, entre 1’80 i 2’80 m, amb dos plantes d’altura i accés a l’espai interior des de la planta alta. En l’actualitat, la torre es troba situada en el pati de l’Ajuntament, rodejada per tres blocs d’edificació i una mitgera. Un dels blocs està adossat a la torre i utilitza els seus murs com a part de l’estructura. Els altres dos blocs i la mitgera guarden una distància de respecte. En el lateral ocupat pel bloc que s’adossa a la torre es va realitzar una excavació que va donar lloc a una cripta arqueològica que mostra la muralla o albacar de la torre i els murs de les habitacions de la vila romana. L’excavació s’ha estés recentment a una part del pati, en la qual s’han documentat altres trams del mur romà. Les obres d’accessibilitat han permés dotar d’un accés adequat la Cripta Arqueològica, fet que en permet un adequat manteniment i que hi fa possible la visita, observació, museïtzació i posada en valor. És obligada la reflexió respecte del lloc i la manera en què ha d’obrir-se l’accés, sobre el millor mode d’establir un recorregut per a visitar i explicar la cripta arqueològica i la torre, i per extensió, també sobre les possibilitats d’intervindre en l’espai pròxim i en el propi edifici de l’Ajuntament, amb un ús racional de cada un dels blocs edificats i l’eliminació del tancament de la façana al pati de la torre, amb la qual cosa, adquiriria una presència que ara no té des de l’interior de les dependències municipals, alhora que milloraria l’espai exterior que la rodeja. La torre es troba rodejada en tres dels costats per un

120

pati d’escasses dimensions, al qual recauen pel costat nord les façanes posteriors del bloc representatiu de l’ajuntament, amb un mur de càrrega cec esquerdejat i pintat; pel costat oest, el tancament de pati el forma la part posterior del bloc d’oficines municipals, amb estructura porticada i façana de rajola vista amb buits de pedra artificial. En el costat sud, el tancament del pati el defineix una mitgera de rajola massissa, antiga, neutra des del punt de vista compositiu, i un xicotet edifici que segueix la línia de la mitgera, amb façana de rajola, perforació vista i aspecte més o menys semblant al de les façanes del bloc administratiu. Aquest xicotet bloc té estructura metàl·lica i dos altures. En la planta baixa se situen instal·lacions, parcialment obsoletes, d’altres dependències municipals, així com del teatre, que ocupa el quart bloc annex a la torre. En la planta superior s’han distribuït dos xicotets recintes utilitzats com a camerinos. L’estructura horitzontal eliminada consistia en un nou forjat, quatre escalons per damunt del nivell de la planta baixa de l’ajuntament, construït amb la intenció de “protegir la cripta arqueològica” i servir com a pla de sòl del saló de plens. Era un forjat de bigueta prefabricada de formigó amb revoltó de formigó vibrat, recolzat sobre bigues metàl·liques. En projecció horitzontal, aquest forjat coincidia exactament amb la superfície de la cripta arqueològica, de manera que en la part no excavada el paviment de la planta baixa de l’ajuntament es mantenia recolzat sobre una solera. Aquesta situació s’ha solucionat amb la construcció d’un mur de rajola recolzat sobre les sabates de formigó que hi ha (el qual limita la possibilitat de despreniments de terra en la zona no excavada) i reomplit amb morter pobre o arena. Quant al límit de la solera, la idea és continuar amb l’excavació arqueològica cap a la plaça. Queda per tant de nou una altra qüestió oberta, perquè aquesta excavació afectaria la part que queda del vestíbul sobre la solera i l’escala principal de marbre. Des del punt de vista de l’accessibilitat a la cripta arqueològica, el forjat que cobria la cripta era d’allò més inoportú, fonamentalment perquè limitava l’espai a l’altura d’un forjat sanitari i impossibilitava així caminar entre aquestes estructures. Aquesta situació deriva directament de la seua concepció exclusivament com a “protecció de la Cripta Arqueològica”, per la


qual cosa no es va plantejar cap ús de l’espai inferior ni es va qüestionar la introducció de pilars intermedis en cada va per a reduir les llums, a pesar que això va implicar fer noves sabates en cada nou suport. Aquesta estructura era també la més prescindible, perquè és independent de qualsevol altra i només afecta l’ús de la planta baixa com a saló de plens, el trasllat del qual està ja previst. Per tant, per posar en valor la cripta arqueològica

com a part del museu, s’ha eliminat aquest nivell d’estructura. Així s’ha obtingut un espai suficient per a organitzar un recorregut visitable i museïtzable de la cripta arqueològica. S’han substituït els antics accessos a la torre i al teatre sense valorar la presència de la torre, ja que es tractava d’estructures d’aspecte industrialitzat, construïdes només amb el

121


criteri de resoldre els problemes plantejats amb el mínim cost possible. Les noves estructures metàl·liques s’han resolt de la manera més adequada, amb la menor presència possible i sense contacte físic amb la torre.

Disposició arquitectònica i espacial. Per a generar l’espai museable en la cripta arqueològica, s’ha prescindit de l’antic saló de plens i s’ha desmuntat el forjat de protecció de les restes arqueològiques i l’estructura de suport.

122

L’espai resultant es dedica a sala del Museu de la Cripta Arqueològica, i permet la visita a les restes arqueològiques. Una part d’aquest espai (menys de la meitat de l’anterior vestíbul del saló de plens), no està excavat encara, i es recolza sobre una solera de formigó. Aquest espai disponible sobre la solera s’incorpora al recorregut del museu, amb la premissa que les obres no comprometen en el futur noves excavacions. S’ha obtingut un espai tan neutre com ha sigut possible, i s’han definit tots els plànols formats per les restes arqueològiques i per la torre amb un llenç pintat amb un color neutre, amb


la finalitat de diluir-ne tant com es puga els límits. Disposa de llum natural en tres punts: l’accés, en el qual l’estructura de vidre es prolonga en vertical per damunt del replanell de l’escala; el buit del costat de la torre, amb un vidre fix sense perfilar i els dos buits que donen a l’escala principal de l’ajuntament. L’accés a la cripta arqueològica del museu es realitza per l’extrem sud. S’ha considerat aquest punt com el més adequat per a iniciar un recorregut museístic que discorre sempre adossat a la mitgera, per l’interior de la cripta arqueològica, el qual salva un xicotet desnivell fins a la cota d’eixida, en l’altre extrem de la torre, junt amb l’escala principal de l’ajuntament. Quant al recorregut, es pretén aclarir i independitzar circulacions. La presència de la torre en el pati introdueix l’ús museístic, al qual cal sumar l’ús del teatre municipal en la primera planta.

cercla la fonamentació del mur existent, i que tindrà continuïtat en vertical en la rajola de cara vista. En la direcció perpendicular al mur, l’estructura s’ajunta sobre la cara superior del forjat del teatre per a garantir l’encast de la mènsula en la volada. Finalment, el mur s’envolta amb un tancament de rajola vista, aplantillat, sense juntes aparents, que oculta l’estructura metàl·lica i proporciona la imatge d’un element independent, no vinculat a la torre. A mesura que s’alça el nou tancament es milloren així les condicions resistents del mur, i proporcionen un contrapés important a l’estructura metàl·lica.

L’accés a la torre s’ha resolt amb un disseny que interfereix el mínim amb el monument i el pati perimetral.

L’estructura de la nova escala es resol en dos trams, recolzats en la llosa que cobreix l’accés al Museu-Cripta Arqueològica, en una placa d’ancoratge sobre el mur de fonamentació i en les dos mènsules, fet que evita el contacte amb la torre. Cada tram està format per dos pates de planxa d’acer de 250 x 20 mm, tancades en els extrems, d’acord amb els detalls grafiats, els quals formen un “bastidor” complet en cada tram.

El mur de tancament en contacte amb la torre s’ha independitzat constructivament i visualment de la torre. El buit esgarrat en vertical al costat de la torre compleix diverses funcions: des del punt de vista de la composició separa el mur de la torre, permet l’entrada de llum natural al recinte interior del museu de la cripta arqueològica, proporciona des de l’interior una visió del cantó, i per tant del volum de la torre; i agrupa en vertical el buit d’il·luminació. El retall del mur pel costat més pròxim a la mitgera permet situar un accés adequat a la sala de la cripta del museu, i inicia en aquest punt el recorregut interior.

La barana i el passamans s’han dissenyat perquè tinguen la mínima presència visual en el conjunt, i s’han dividit en tres elements: un vidre laminat 8+8 volat sobre la pata doblegada amb platina de 10 mm per a evitar caigudes; una estructura de platina interior, de 40 x10 mm, recolzada en muntants cada tres escalons que encaixen en l’espai lliure entre l’acabat de fusta de cada escaló i la pata, amb la missió d’assumir les espentes horitzontals que puguen produir-se sobre la barana; i un tub circular com a passamans, col·locat a l’altura adequada i recolzat des de l’estructura de platines.

La nova estructura de l’escala està formada per quatre pilars metàl·lics, dos a cada costat del mur, pròxims a l’extrem nord, el més pròxim a la torre. Aquestos quatre pilars s’agrupen de dos en dos en la direcció perpendicular al mur, per a suportar les mènsules que recolzaran el replanell superior de l’escala, també de dos en dos, però en la direcció paral·lela al mur, a fi de generar una estructura capaç de suportar les llindes dels buits del costat de la torre sense necessitat d’esquena ni de cap suport en el costat de la torre. Aquest conjunt d’estructura metàl·lica es recolza sobre un mur xicotet de formigó que recalça i en-

L’accés a la torre es resol amb el mateix criteri, amb dos bastidors semblants a les pates de l’escala, però sensiblement horitzontals, disposats de manera que es redueix al mínim el suport sobre la torre (només en el punt estrictament necessari de l’accés). Un primer bastidor de platina de 240 x 20 mm es recolza entre el buit d’accés a la torre i el forjat de la planta noble de l’ajuntament, i el segon, en el forjat del vestíbul d’accés al teatre i en el primer bastidor. El paviment de fusta i les baranes es resolen de la mateixa manera que en les escales. El sistema de dos bastidors permetrà substituir el segon per un tram d’es-

123


cales, el qual vincula l’accés a la torre al recorregut museístic. La solució constructiva per als paviments d’accés és la mateixa que la descrita per a la passarel·la de fusta del recorregut/museu, i tan sols varia el sistema de suport: daus de formigó, bastidor de tubs d’acer galvanitzat i tarima de fusta per a exteriors clipada. En la trobada amb la torre o amb les façanes posteriors de l’ajuntament, es rematarà el paviment amb grava blanca de jardí, i es farà coincidir les instal·lacions en aquestes franges. Entre els paviments de la planta baixa de l’ajuntament, o del carrer del Castell i la tarima de fusta, es col·locarà un enrajolat de pedra que substituirà la grava per a indicar el punt d’accés. Quant a la cripta arqueològica del museu que permet visitar les restes arqueològiques i exposar els objectes i peces museables, s’ha fet una proposta d’il·luminació general que ha de completar-se amb les determinacions del sistema expositiu. És per això que el sistema d’il·luminació contempla una previsió d’instal·lació elèctrica, amb la definició d’un esquema unifilar, una distribució aproximada de lluminàries per a establir les línies.. Per a l’espai del voltant de la torre es proposen uns banyadors de paret que centraran la il·luminació en els paraments de la torre. Ha de proposar-se a més un abalisament i la il·luminació d’emergència de tot el recorregut vinculat a la passarel·la de fusta.

ZONA EXPOSICIÓ CRIPTA ARQUEOLÒGICA Entrada: 10,36 m² Zona exposició: 254,61 m² Total superfícies útils: 264,97 m² SUPERFÍCIES EXTERIORS Pati: 215,08 m² Escala: 27,72 m² Total superfícies exteriors: 242,8 m²

124

ORGANITZACIÓ DE L’ESPAI EXPOSITIU, ACCESSIBILITAT I RECORREGUTS DEL MARS El recorregut i itinerari didàctic. L’accés al MARS és pot realitzar tant per la plaça del Poble, a través de la porta principal de l’ajuntament, com pel carrer del Castell, per l’àmplia cancel·la que dona al pati de la torre. Les dos entrades donen al pati de la torre, des de on s’inicia el vertader recorregut didàctic del MARS. No obstant això, hem volgut aprofitar el vestíbul de l’edifici de l’ajuntament com a punt de recepció i trobament de visitants, ja que resulta un espai ampli, sense funció específica i sense un trànsit important de persones, ja que les gestions administratives és realitzen en l’immoble de carrer Llibertat. En aquest vestíbul hem aprofitat la porta de cristall i la gran vidriera que dona al pati de la torre per a situar uns vinils amb un directori i un gran logotip. D’aquesta manera, dignifiquen l’accés al museu i al pati de la torre, i rep amb la qualitat i la importància que mereix la torre i el pati que l’envolta. Fins al moment, aquesta vidriera estava ocupada per pamflets i cartells que donaven una imatge negativa i sense valor del pati de la torre. Amb aquest tractament de l’accés per la porta de cristall, hem integrat també el pati de la torre com a part del museu. Fins ara, el pati tenia un tractament i un ús que devaluava i depreciava la torre i tot l’entorn, ja que s’utilitzava per a deixar objectes o allotjar contenidors plens de coses, si considerem com a coses no sols els objectes que s’emmagatzemen, sinó també les que es veuen com a objectes aliens a l’espai que ocupen indegudament. Com hem dit abans, el recorregut didàctic comença al pati de la torre. El pati resulta un espai molt important per a valoritzar la torre i el museu en general. Des del pati s’observa l’exterior dels murs de la torre. Aquesta percepció es essencial per a entendre tant l’arquitectura de la pròpia torre com la successió de cultures i èpoques que hi han deixat empremta, el llegat i


la contribució al monument. Així, podem observar els carreus romans ben treballats procedents dels gran edificis de la vil·la romana, ja abandonada, reutilitzats pels musulmans per a construir els fonaments de la torre. De la mateixa manera observem l’arc gòtic i l’arrancament d’altres arcs, els quals mostren com, després de la conquesta cristiana, la torre es transforma en un element més d’un vertader castell, amb altres noves dependències adossades. Per desgràcia i fins a l’actualitat, el pati mostrava una imatge que provoca el desinterés i la despreocupació total per part dels usuaris i visitants, fet que provocava que, entre les males condicions de l’espai del voltant de la torre i el mal ús que se’n feia, fora necessari tancar-lo. Un dels objectius va ser qualificar-lo i valoritzar-lo, donar-li una estètica agradable, de manera que els usuaris es trobaren a gust en un espai amb tant d’encant. Un pati i un espai que, a més a més, permetera una observació de la torre i l’entorn de manera satisfactòria i adequada. Però sobretot, un espai en què els usuaris i visitants perceberen la importància patrimonial i cultural de la torre, la cripta arqueològica i el museu en general. Amb aquesta finalitat, el projecte expositiu ha plantejat dos actuacions. La primera ha consistit a aprofitar i utilitzar el pati sud de la torre com una galeria d’arquitectura decorativa, en la qual s’ubiquen els grans elements de pedra treballada, decorativa, arquitectònica o de diferents èpoques. Elements que per les seues dimensions, característiques i tipologia, són difícils de manipular, transportar i col·locar en espais interiors, i que a causa del material de què estan fets són resistents i no poden

estar exposats a l’interior, ja que precisament estaven pensats per a exteriors. Són les grans pedres de molí, fusts i bases de columnes i pilastres, carreus treballats, decoració heràldica, etc. La disposició d’aquests elements en el pati permet la musealització, tant de l’espai com d’aquests elements, sempre difícils d’exhibir en un espai adequat per les característiques de forma, dimensions i pes. Sobretot, la creació d’aquesta galeria exterior dona continuïtat a l’itinerari didàctic, i també implica en major grau el pati en el recorregut; també contribueix a mostrar elements de la col·lecció, a més de valorar l’espai com a part exclusiva del museu i evitar el deteriorament de l’espai i la utilització per altres tasques que desprestigien i desllueixen la torre i l’entorn. La segona de les actuacions consistia a aprofitar la façana de rajola vista que dona al pati sud de torre i col·locar-hi les lletres corporatives i el logotip del museu. Aquesta façana, conformada per un nou mur de tanca de la cripta arqueològica i a la qual dona accés, s’ha construït de rajola massissa roja, sense junta. Aquest nou mur dona a la façana el tractament de qualitat que mereix la torre, proporciona harmonia a la relació del pati amb la torre i amb la façana i sobretot individualitza la façana del museu i la cripta arqueològica. La col·locació del nom del museu i el logotip en aquesta façana focalitza l’atenció dels visitants, identifica el museu i els espais relacionats i valoritza i prestigia la torre i el pati. Per a les lletres corporatives i el logotip de la façana de la cripta arqueològica (el tipus de lletra és un disseny exclusiu, estilitzada però clàssica, que es puga identificar amb el con-

125


tingut del museu), hem plantejat que aquestes es mostren en un front d’acer inoxidable sobre un suport de PVC lacat, el qual permet l’adequada separació de la façana a la qual dona volum. Les dimensions han sigut calculades d’acord amb les mesures de la façana, a fi que tingueren una escala adequada. També hem tingut en compte la presència i proximitat de la torre. L’accés a la cripta arqueològica es realitza a través d’un rebedor obert. Aquest espai funciona com a punt d’informació, i per la seua disposició i dimensions pot albergar un taulell on els guies o personal adscrit poden controlar l’accés a la cripta arqueològica, proporcionar informació als visitants (tríptics, catàlegs, guies, etc.), posar en funcionament els equipaments audiovisuals, organitzar la visita, etc. Aquesta recepció de la cripta arqueològica presenta un tram del paviment amb un vidre xafable que permet mostrar la continuïtat de la muralla de l’Albacar. En aquest espai també es pot observar un gran plànol a mode de forma urbis que mostra l’evolució de la forma urbana de Silla a partir de les excavacions arqueològiques. Aquest panell serveix d’introducció per a explicar les diferents estructures que se superposen i que conviuen les unes amb les altres, però que corresponen a funcions i moments històrics diferents.

La passarel·la ofereix una visió privilegiada de la muralla de l’Albacar, amb els carreus romans en la base i la relació amb la torre, cosa que permet contemplar tota la volumetria. A banda d’aquestes estructures islàmiques, es poden observar els murs romans, alguns dels quals es prolonguen per davall de la torre, tot i que altres estan parcialment tallats per la muralla de l’Albacar. Perquè els visitants puguen distingir els murs i els espais romans dels medievals delimitats per l’Albacar, hem plantejat que el sòl de la cripta s’òmpliga amb grava de diferents colors que ajuden a identificar-ne les estructures. Així, el murs i els espais romans estan emmarcats per graves verdoses obscures, els espais medievals amb graves rogenques i l’exterior de la muralla de l’Albacar amb graves blanques.

Una vegada a l’interior de la cripta arqueològica, el recorregut es realitza sobre la passarel·la perimetral adossada a les parets. Aquesta passarel·la permet contemplar les excavacions que tragueren a la llum la muralla de l’Albacar i els murs romans que es prolonguen per davall de la torre.

Per davall del mur de rajola massissa hi ha un tram del mur de formigó armat que s’ha pintat de color gris. Aquest color dissimula en part l’impacte de la construcció. Això no obstant, hem observat que la proximitat del tram del mur a les restes arqueològiques talla la continuïtat dels murs, tant de l’Albacar com del mur romà, ja que els dos es prolonguen cap a l’oest, fet que provocava que aquest impacte persistira de manera evident i donara una sensació antiestètica i aliena a l’espai museístic. Per aquesta raó, era necessari integrar aquest tram de mur en el museu i en l’itinerari expositiu.

A més, la passarel·la té un recorregut i característiques ideals per a visionar durant la visita l’audiovisual que està previst projectar en la façana interior del museu que dona a la cripta arqueològica, l’única paret de considerables dimensions que queda fora del recorregut i degudament diferenciada dels elements arquitectònics monumentals, concretament de la muralla.

Per a poder fer-ho tingueren la idea d’utilitzar-lo com una paret on mostrar a mode de grafitis textos de la història de Silla de diferents moments i èpoques. Aquestes se situaven en la part més baixa dels textos romans, dels sigilums, trobats en les ceràmiques segellades. Sobre aquestos, els textos en àrab procedents del dirham d’Abd al-Rahman III (abans del 336 H/947

Aquest espai introductori a la cripta arqueològica dona pas a l’accés per unes portes de vidre amb tancament de seguretat que mostren el logotip del museu.

126

A més, la passarel·la ofereix un espai perfecte per a acompanyar el recorregut amb una sèrie de panells explicatius i vitrines estratègicament col·locades, de manera que a més de la contemplació de les restes arqueològiques, el visitant gaudeix d’una informació complementària, a més d’observar i conéixer els objectes de la col·lecció procedents de les excavacions arqueològiques relacionades amb l’entorn i amb els panells explicatius.


dC) trobat a la partida de l’Alter. Aquest text àrab es tradueix com «En nom de Déu, aquest dirham s´encunyà a al-Andalus l´any 322». Sobre aquests textos introduïm alguns fragments procedents dels principals documents de la Silla de després de la conquesta cristiana: el Llibre dels Fets, la Carta Pobla, el Llibre dels Actes en temps de la guerra de Castella, etc. Amb aquesta superposició donem una visió estratigràfica i cronològica de les diferents cultures que han deixat empremta i llegat en la història de Silla, i que han forjat la identitat del poble. A més, resulta un mètode eficaç per a transmetre la multiculturalitat del patrimoni històric i arqueològic. En el recorregut didàctic de la passarel·la hem desenvolupat un programa expositiu amb set panells explicatius i tres vitrines relacionades i associades als respectius panells. El recorregut de la passarel·la acaba en una sala àmplia, on hem projectat un panell i una vitrina associats dedicats a la pintura mural romana, i també una reconstrucció amb els fragments de la pintura romana original que devien tindre les habitacions de la vil·la romana del mas de Baix. En aquesta sala mes àmplia també hem considerat la possibilitat d’ubicar més vitrines segons la quantitat i qualitat de material disponible, ja que hi ha suficient espai per a la contemplació, amb una amplitud de com a mínim tres vitrines d’1,5 m per 50 cm. També hem aprofitat la presència de dos menudes columnes per a utilitzar-les com a suport d’uns daus de fusta, els quals les enfunden i les oculten en part. Aquests daus són mòbils, de manera que en rodar-los formen un objecte o figura de la col·lecció. Aquest sistema serveix per a integrar al recorregut expositiu aquestes columnes, tan antiestètiques i alienes a l’espai. Finalment, hem aprofitat la plataforma elevada del costat de la barana que separa aquesta sala de les restes arqueològiques, a fi de situar l’enterrament islàmic descobert en la plaça del Mercat Vell. Aprofitarem aquest enterrament per a mostrar

la metodologia arqueològica i l’antropologia de camp, i per reproduir el context de l’excavació arqueològica en general i d’una necròpolis en particular. El panells dissenyats mesuren 2 x 1,34 m i tenen 5 mm de grossària. Aquestes mesures s’han calculat tenint en compte l’escala i les dimensions de l’espai expositiu. S’han fet en plaques d’alumini «dibond», amb impressió i laminat directe. Aquest material presenta una conservació perfecta, ja que es pot llavar i netejar amb aigua i es resistent als canvis d’humitat i temperatura sense que patisca cap deteriorament. Les vitrines dissenyades per a contindre els objectes de la col·lecció són similars a les de la torre musulmana, amb la finalitat que el museu mostre una uniformitat i una coherència. Aquestes columnes tenen un peu de ferro, una base de fusta i una coberta de vidre a mode de peixera. No obstant això, n’hem calculat les dimensions tenint en compte l’escala i dimensions de l’espai expositiu i les dimensions i tipologia dels objectes que hi contenen. Les vitrines mesuren 1,5 m de llargària per 50 cm d’amplària, i el vidre té una alçària de 30 cm. Els panells tenen un fons blanc, dissenyat per a aconseguir que foren tan neutres com fora possible i evitar així qualsevol impacte en l’espai, i que també estigueren integrats en la cripta, sense llevar protagonisme a les restes arqueològiques i les construccions monumentals de la torre i la muralla de l’Albacar. També que la complementen, que col·laboren en la contemplació de la cripta, que aporten la informació necessària, però que no siguen l’objecte principal de l’atenció del visitant, que sempre deu ser l’espai de la cripta arqueològica, els monuments, les restes arqueològiques i els objectes exposats. Els panells contenen els textos en valencià, castellà i un resum en anglés. A més, mostren una combinació de dibuixos, reconstruccions, fotografies, mapes, plànols, tots en blanc i negre o en gris (a excepció d’un o dos que estan en color, per cridar l’atenció i/o donar-los més importància i jerarquia). El recorregut està marcat per aquests panells. En el primer es mostra, a tall d’introducció, l’evolució de la forma urbana

127


de Silla a partir de les excavacions arqueològiques. El segon explica com les diferents cultures han deixat empremta i un llegat visible en les construccions monumentals del centre històric. El tercer està dedicat a explicar els dos monuments principals que podem observar en la cripta arqueològica, en la muralla de l’Albacar i en la torre musulmana (i la posterior transformació en un castell). Junt amb aquest panell es disposa una vitrina relacionada que exhibirà objectes d’època medieval, tant del moment islàmic com d’època medieval cristiana. A partir del panell quatre, la resta estan dedicats al moment romà i a les vil·les romanes descobertes al terme de Silla. El panell 4 està dedicat a explicar la Via Augusta i les vil·les romanes de Silla. El panell 5 mostra el luxe i el refinament de les vil·les romanes de Silla. Aquest panell s’acompanya d’una vitrina associada que mostra diferents troballes i objectes d’abillament personal, ceràmiques fines, monedes etc., procedents de les vil·les romanes del mas de Baix i de la plaça del Poble. El panell 6 està dedicat al forn romà del la vil·la del mas de Baix. El panell 7 explica les activitats artesanals i domèstiques en la Silla romana. El panell 6 forma conjunt amb una vitrina que mostra objectes relacionats amb el treball tèxtil i la pesca, com agulles d’os, contrapesos de telar, contrapesos de plom, hams, etc. Finalment, ja fora de la passarel·la, en la sala més àmplia, situem el panell 8, dedicat a la pintura mural trobada en les excavacions de la vil·la romana del mas de Baix. Junt amb aquest panell programem un vitrina que mostra els fragments i les peces de pintura mural romana figurada, el fragment de Bacus, decoracions florals, arquitectòniques, etc.

perquè de vegades guarden peces que en el moment present no són concebudes com a peces de museu. El volum del magatzem depén del tipus de museu i de la finalitat que se li done. És aconsellable un espai semblant o superior al de l’exposició (40% + 40% + 20% per a la resta de servicis). Aquesta zona de treball ha d’incloure diverses àrees: - Sales de depòsit de fons, amb estrictes condicions de neteja i seguretat. - Zona d’embalatge/desembalatge de les col·leccions. Genera molta brutícia i és font potencial d’incendis i accidents, per això ha d’aïllar-se de la resta d’àrees de reserva, encara que hi estiga prop. Les peces no han d’entrar-hi fins al moment de l’embalatge. - Zona de neteja, quarantena i desinfecció de col·leccions. A vegades és el propi taller de restauració. - Estudi fotogràfic i sala de dibuix. Per a la documentació gràfica dels fons. Totes les peces que ingressen en el museu han de fotografiar-se. - Zona d’estudi. Es treballa amb les col·leccions sense que aquesta romanguera en les sales de depòsit o de portar les peces als despatxos.

Els museus conserven, de vegades, peces que no es poden exposar, que no tenen prou entitat, que són molt parcials o que són reiteratives. El museu ha de reunir tots els materials i peces, però tan sols exposar-ne una mínima selecció.

-Zona de registre i control de magatzems. Gestiona, documenta i controla tota l’activitat de les reserves del museu. Aquesta àrea té com a funcions el control d’ingrés i identificació de les peces (solament després d’inventariar-les, fotografiar-les i elaborar una fitxa descriptiva mínima poden passar als magatzems). El número d’inventari és un identificador de la peça per a la resta de la seua vida en el museu. És l’única manera de tindre-la localitzada sempre.

D’aquesta manera, els magatzems es converteixen en un museu paral·lel, destinat a un públic molt especialitzat que creix constantment. També es destina a les generacions futures,

La fotografia de les peces és fonamental per a la identificació. Se’n solen fer almenys dos per peça, més si es volen consignar detalls per a identificar-la. En la foto sol aparéixer el

Els magatzems del museu són molt importants, ja que les col·leccions s’han de conservar, estiguen exposades o no.

128


número d’inventari. Per al control de l’ordenació de les col·leccions en el depòsit cal assegurar-se que podem localitzar els objectes amb facilitat. Per això, cal detallar el lloc exacte on es troba l’objecte amb la seua fitxa. La signatura topogràfica serveix per a localitzar les peces, i seria molt útil que fora permanent, igual que el número de registre. - Control dels moviments de les peces. Cal controlar sobretot els moviments interns. És recomanable portar un llibre d’accés de persones que entren en els magatzems, perquè aquest accés ha d’estar restringit (només personal autoritzat del museu). Respecte dels sistemes físics d’emmagatzematge, gran part de la col·lecció ha de situar-se en prestatgeries obertes regulables. Les peces grans han de col·locar-se directament, i la resta en caixes. En arxius normals d’oficina es poden guardar peces molt diverses. El material fotogràfic sol guardar-se en sistemes comercials que en permeten la conservació en vertical (la millor posició). Els tèxtils es guarden en armaris que ofereixen distintes possibilitats d’organització; a més solen tindre calaixeres. Els principals problemes amb els tèxtils es donen amb peces grans. Els que no es poden tindre penjats (capes, mantons, capots,...) cal conservar-los en horitzontal. En tot cas, el major aprofitament d’espai s’aconsegueix amb els armaris compactes, que són mòbils i van sobre raïls. Aquestos armaris permeten densificar la capacitat del magatzem; a més, d’aquesta manera les peces estan més protegides. Encara així, quan hi ha falta d’espai es pot aprofitar l’altura total del magatzem, però açò és perillós per als treballadors i per a les peces.

CONSERVACIÓ Quan parlem de problemes de conservació es toquen temes com el lloc, les vitrines, sistemes de seguretat, incendis, etc. Són qüestions generals que se suposen que han d’estar solucionades i que en principi no entren dins dels problemes propis de la conservació, els que poden afectar les col·leccions. La primera conservació bàsica és la del mateix edifici, el qual evita el deteriorament de les peces. Una de les metes és la conservació a llarg termini. Per a complir-la hi ha tres nivells d’actuació:

1) Conservació preventiva. Conjunt d’accions que tendeixen a evitar el deteriorament de les peces de les col·leccions del museu. 2) Conservació activa. Conjunt de processos i tractaments destinats a frenar el deteriorament dels objectes i aconseguir que aquestos tornen a l’estabilitat. 3) Restauració. Reparar i tornar a l’objecte la forma, l’estat i l’aspecte original. És necessari tindre en compte les següents accions: - Assegurar-se que la temperatura i humitat siguen adequades i estables. - Que el nivell d’il·luminació dels objectes és l’idoni. - Mantindre els magatzems nets i ordenats. -No emmagatzemar els objectes directament en terra, en previsió de possibles humitats, i mai l’un damunt de l’altre, per a evitar trencaments i desfiguracions. - Netejar i revisar periòdicament l’estat de conservació de tots els objectes. - Evitar la manipulació dels objectes, excepte per necessitat absoluta. - No menjar en les sales de magatzem i exposició. - Guardar i controlar la documentació referida a l’anàlisi de l’estat de conservació en què es troben les col·leccions.

Els efectes de la llum poden limitar-se de la manera següent:

129


1) Reduint el temps d’exposició dels objectes a la llum. 2) Nivells d’il·luminació al mínim, però que es puga veure bé. 3) Seleccionar la font de llum o una combinació més adequada. 4) Eliminant els rajos ultravioleta.

Aplicació d’aquestes observacions a la pràctica: 50 lux, que és la màxima il·luminació permesa per a vestits, plomes, gravats, tèxtils, etc. 150-200 lux, per a pintures a l’oli, al tremp, obres d’os, de marfil, etc. 300 lux, per a la resta de les col·leccions. Encara que hi ha materials que podrien aguantar una intensitat més alta de llum, la instal·lació podria resultar incòmoda per al públic. La llum natural és la menys recomanable per a les col·leccions, perquè conté totes les ones magnètiques esmentades, i a més és molt difícil de controlar (reflexos, posició segons les hores del dia), però al mateix temps és la més càlida i confortable. Aquells museus que la utilitzen usen filtres en les finestres, persianes, cortines, etc. Respecte de la llum artificial, les úniques llums que produeixen tons càlids i no emeten rajos ultravioleta són les que tenen peretes de filament de tungsté o wolfram, però en contra transmeten molts rajos infrarojos i per tant molta calor. Per a evitar-ho, cal separar les llums dels objectes, mai col·locar-les en l’interior de les vitrines. Cal establir una ventilació suficient que evite una concentració de calor. Aquest tipus d’il·luminació potencia els colors càlids en detriment dels freds, i per a contrarestar-ho cal incrementar-ne la temperatura, tot i que no és una bona solució, per la qual cosa es van inventar els halògens, que donen una gamma acromàtica més equilibrada, tot i que és necessari substituir el vidre pel quars i açò potencia els rajos ultravioleta, per la qual cosa s’han d’inventar altres sistemes per a reduir-los. Finalment, hi ha els fluorescents, que tenen un bon rendiment de color, però que tendeixen a emetre una llum blanca i esmorteïda.

130

La temperatura És el segon gran activador dels processos de degradació de la matèria. La temperatura augmenta la velocitat dels deterioraments químics. Per si mateixa no seria tan perjudicial si nó anara unida a la llum i sobretot a la humitat. També s’hi uneix la pol·lució atmosfèrica. Els manuals de conservació diuen que en les sales d’exposició la temperatura ha de situar-se cap als 18ºC, i en els magatzems és aconsellable deixar-la en 15ºC Humitat La humitat relativa és el percentatge de vapor d’aigua que hi ha en l’aire respecte al nivell de condensació o saturació. És un factor crític, perquè quasi totes les peces interaccionen amb el vapor d’aigua. Si hi ha un tant per cent per davall del 35 o 40 de vapor d’aigua es desenvolupen molts bacteris. Amb una humitat relativament alta, 65 o 70%, sorgiran florits i fongs. La ideal està entre el 40 i el 60% d’humitat relativa. La norma bàsica és que no es produïsquen alteracions ràpides d’humitat; els canvis han de ser graduals. El control de la humitat relativa exigeix una intervenció artificial (cap clima la manté estable de forma natural). Es pot climatitzar l’edifici, però és costós i no garanteix resultats. La fórmula més senzilla són els humidificadors i deshumidificadors, però aquest ús se centra en sales concretes. L’aparell que mesura la humitat i la temperatura és el termohigrògraf de cabell. Altres sistemes de control. Dins d’una vitrina o una habitació, la col·locació de gel de sílice, que absorbeix ràpidament la humitat i l’allibera igualment. També està el kaken-gel (molt car). Per a mantindre una peça amb un nivell d’humitat relativa estable s’usa nitrat de magnesi amb aigua, sulfat de zinc.

Manipulació dels objectes de la col·lecció: - És aconsellable que les peces les trasllade el personal especialitzat.


- Els objectes han d’estar tan poc de temps com siga possible en les nostres mans. - Han d’estar tan poc de temps com es puga en llocs de trànsit - Cada peça té unes necessitats particulars de maneig; no s’ha de confiar en l’ús habitual dels objectes (anses, mànecs, unions,...). - Abans de moure una peça és aconsellable llegir l’últim informe de conservació. - Convé utilitzar guants de cotó.

LA RECERCA EN EL MARS La investigació està indissolublement unida al museu, aplicada als seus fins, en connexió amb les col·leccions. La resposta a les preguntes sobre què col·leccionar o com col·leccionar requereix una constant presència científica. Una vegada que

la peça ha ingressat en el museu, la investigació científica en relació amb les col·leccions consta, almenys, de tres fases: -Identificació i catalogació dels fons (investigació, documentació històrica, coneixements científics). - Estudi de la coherència de la col·lecció (si és equilibrada, representativa...) -L’exposició al públic. La investigació i els coneixements científics han de centrar-se en l’exposició. L’exposició ha de tindre un clar contingut científic, sense que el llenguatge haja de ser-ho (traducció al públic en general). L’exposició ha de renovar-se amb els avanços científics.

131


NOSALTRES SENSE FILTRES

HISTÒRIA D’UN CLUB

CAMPIÓ: EL CLUB PIRAGÜISME DE SILLA

Per Raúl Mas Medina i David Romera García

L’any 1967, sis joves del poble, impulsats pel delegat d’Esports d’aleshores, el senyor Andrés Llopis, van quedar per a veure el que seria l’inici de Club Piragüisme de Silla. Aquell dia es reuniren per a veure una competició de lliga en la qual hi havia tres jornades. Una jornada fou en la badia dels Tarongers, la segona en el port de València, i per últim la tercera, que per cert fou la primera «Travessia de l’Albufera». En aquella lliga competien cinc clubs: el Levante Kayak, que es trobava a la Devesa; el Kayaks club, que es trobava a l’Albufera i que més tard s’iniciaria en el món del piragüisme; el Flamas Kayak; el Maristes, què es trobava a Algemesí, i per últim el Club piragüisme Cullera.

132


Els sis joves eren: Fede Zaragozá, Cebolla; els germans Rafa i Àngel Gómez; Miguel Micó; Emilio Montagut, el Cartero i Casimiro Zaragozá. Els sis s’enamoraren del piragüisme i van decidir iniciar-se en la pràctica d’aquest deport. En aquell moment havien de desplaçar-se fins a la devesa del Saler, lloc on es trobaven les instal·lacions de la federació per a practicar aquest esport. Ja que encara no disposaven d’un espai on poder practicar-lo. No va ser fins que Paco Valero, gerent d’una empresa de mobles, resident a Silla i amant del piragüisme, els va impulsar per a crear l’actual Club Piragüisme de Silla, ja que aquests sis joves competien amb el nom de Kayaks Club de València Una vegada es van decidir a crear el club de piragüisme, hagueren d’anar solucionant problemes a mesura que apareixien. Primer, aconseguir embarcacions per a poder practicar l’esport, i sobretot un lloc per a poder deixar-les. També els feia falta un lloc per a muntar el gimnàs. Les primeres embarcacions que van tindre eren del Club Piragüisme Cullera. Eren dos K1 i un K2, model Tanque. Al principi, els mateixos palistes, com que no disposaven d’embarcacions suficients per a tots, havien d’entrenar per torns. El material el guardaven en diferents llocs de la localitat, i quasi tots coincidien, lògicament, en les cases dels mateixos palistes o en les del seus familiars. Un lloc era la casa de Paco Valero; un altre al carrer Colom; un altre al carrer de Sant Josep; fins i tot en el que hui es coneix com el motor del Port, entre d’altres. La primera edificació del Club Piragüisme de Silla es trobava en el mateix Port. Era un establiment fet de xapa metàl·lica amb una base de tres taulells. Malgrat ser tan sols sis els components del club, sem-

pre pujaren als pòdiums en les primeres competicions. Van traure uns resultats magnífics, fins al punt que, en uns campionats provincials, celebrats a la devesa del Saler, es classificaren per al campionat d’Espanya que se celebrava a Astúries. A aquesta competició anà un K4 format per quatre palistes: un palista del Palmar, un palista de Cullera i dos palistes del Club Piragüisme de Silla, Miguel Micó i Fede Zaragozá, Cebolla. En els inicis, ells eren els mateixos entrenadors. S’ajudaven entre ells per tal de millorar. Foren tan bons els resultats que competiren en totes les proves de València; fins i tot competiren també en les organitzades en la resta del territori nacional. Viatjaren per tot Espanya, en la furgoneta de Zaragozá i en el taxi de Vicent Giner, Pera, matrícula V-78636. Sempre tornaven a Silla amb trofeus, amb més experiència i amb molt bones anècdotes, com la viscuda en una competició en el descens de l’Esera, ja que Àngel Gómez i Miguel Micó trencaren el K2 per falta d’experiència. Una altra anècdota per a recordar va ser la que els va passar quan anaren a competir a Savona (Itàlia). Anaren amb les piragües model Amèrica, comprades feia poc de temps. Plogué tan intensament que la pluja acumulada a l’interior trencà les embarcacions. Amb els triomfs el club va anar creixent i també aconseguiren més socis i més joves esportistes. A Silla, l’afició pel piragüisme va calar molt profundament. Tant va créixer el club que el 29 de juny de 1977 van comprar els terrenys al Port de Silla, on es troba actualment la seu del Club Piragüisme de Silla. Cal recordar també que el primer entrenador titulat de la història del club va ser Rafael Gómez Abas. Actualment, el Club Piragüisme de Silla és un dels millors clubs de la província de València. Un club molt conegut i reconegut en l’àmbit nacional. Però la millor manera per a parlar del present del club és que els mateixos palistes ens ho conten.

133


Compartim així les experiències i les opinions de dues dones piragüistes, joves però amb experiència, i molt enamorades de la seua afició.

Què significa el club per a vosaltres? Andrea: El club és com una família. Recorde que quan em vaig apuntar jo era menuda, i després d’anar unes setmanes li vaig dir a mon pare que volia quedar-m’hi. M’agradava molt l’ambient que hi havia. Era molt familiar, em donaven confiança. Són persones que saps que sempre pots comptar amb elles. Hui Hui: Tota la raó, jo també hi vaig començar gràcies a una amiga. Vaig arribar i al principi em feia molta vergonya perquè hi havia molta gent; però això fou el primer dia, després t’ho passes genial.

Quins són els mètodes d’entrenament? Andrea: Solem entrenar sis dies a la setmana, i sempre són com dues sessions d’entrenament: o toca aigua i gimnàs o gimnàs i córrer. És a dir, acabem estant mínim al voltant de tres hores al final de l’entrenament. Hui Hui: A banda del que ha dit Andrea, cal afegir que a l’estiu, quan tenim més temps i venen els campionats d’Espanya, doblem. Vol dir això que fem tres hores de matí i tres hores a la vesprada.

134

Són dures les setmanes abans d’una competició? I la pretemporada? Andrea: Un poc sí. En la pretemporada s’allarguen més els entrenaments, perquè toca fer volum de R1, que és a intensitats baixes. Aleshores, els entrenaments són més llargs que quan estem al final de la temporada, que sols duren una hora. Hui Hui: Els entrenaments són de menys intensitat, però son més llargs.

Quants quilòmetres feu al dia? Andrea: En fem de deu a quinze.

Creieu que l’Albufera és el millor lloc per a entrenar? Conteu-nos els avantatges i els inconvenients. Andrea: La gent del nord d’Espanya es poden tirar dos o tres mesos sense poder anar a l’aigua, a l’hivern. Tan sols hi van els caps de setmana, pel fred, i perquè tenen molts temporals. La veritat siga dita, per a mi, de tots els llocs que jo he anat, el que més m’agrada és l’Albufera. És un lloc perfecte. Tens dos quilòmetres de canal, el llac fa una circumferència de trenta quilòmetres, i a més, el clima que tenim a València; per a mi és el lloc perfecte. Per no parlar


del paisatge. Entrenar entre tanta natura, fauna i flora és una bogeria. El paisatge m’encanta, em captiva. Hui Hui: Com diu Andrea, l’Albufera és el lloc ideal per a entrenar, encara que l’aigua és més dura que en altres llocs, però això ens permet competir millor en llocs molt més lleugers. Un dels inconvenients que veig és el vent. Hi ha prou de vent i no podem anar perfectes. Andrea: Un inconvenient és que l’aigua està un poc contaminada. La gent no té cura per la natura, una llàstima, i tiren tot tipus de coses a l’aigua. Un dia ens trobàrem un contenidor, i pneumàtics. Cada hivern trobem un pneumàtic i el bategem amb un nom.

Què vos aporta la piragua en la vida? Hui Hui: Desconnexió total, una vida més saludable, i t’ho passes molt bé. Per una altra banda, t’obliga a portar una disciplina, a superar-te en el dia a dia. Andrea: Jo pense que el piragüisme ens aporta molts valors a les persones. La capacitat de sacrifici, la de superació, la de fer bons companys, el treball en equip, i per últim i molt important, el piragüisme m’ha fet conéixer persones. No sols persones del meu club, sinó persones de tot Espanya, amb qui he pogut parlar de qualsevol cosa i compartir experiències. Hui Hui: Totalment d’acord amb les paraules d’Andrea.

Normalment, en un any solem viatjar a Sevilla, Galícia, Astúries, Aranjuez, Banyoles, Castelldefels... i molts més llocs on podem practicar el piragüisme.

En un futur, on veieu el club? Andrea: Nosaltres portem ja molts anys sent els campions de la lliga valenciana i de la lliga Est. La lliga Est ja molt involucrada en altres comunitats. Al final, nosaltres som un club que per a tindre els recursos que tenim, està arribant molt lluny. Sobretot, gràcies al suport dels socis i també dels pares. Tots junts ens ajuden de manera altruista i voluntària. Aquest any hem quedat empatats en la lliga de Sprint per a pujar a la divisió d’honor. Nosaltres estàvem en segona divisió i no ho hem aconseguit. Espere que en uns anys podrem estar en la divisió d’honor. Hui Hui: Ja s’ha demostrat que en l’àmbit, tant de la Comunitat Valenciana com nacional, podem arribar molt lluny, i que a poc a poc anirem millorant. També cal dir que les noves generacions ja van aportant el seu granet. Els inicis van ser difícils, però en l’actualitat ja no ens poden parar. Moltes gràcies a totes i a tots els palistes, socis, entrenadors, pares, mares i personal de neteja, que de manera voluntària treballen perquè cada dia el club siga més gran. Gràcies també a Andrea Sánchez Alberola, a Hui Hui Qiu Li i a Imma Gómez Conca per la seua col·laboració, ja que sense la seua ajuda aquest article no haguera sigut possible.

135


NOSALTRES SENSE FILTRES

FILTRE VERD

DE SILLA Ajuntament de Silla

La fase IV de les obres de les pluvials “Ampliació del col•lector de pluvials, modulació i lliurament de cabals i recuperació mediambiental del sistema de drenatge de la Bega”, va concloure al febrer del 2020 amb la construcció d’un nou filtre verd que permet el drenatge i sanejament dels corrents propis generats per les pluges i el seu lliurament cap a la marjal i l’albufera. Molts veïns i veïnes passejen per la zona i practiquen esport al seu voltant i s’ha convertit en molt poc de temps en un espai molt concorregut i fotografiat del nostre municipi. El filtre verd, no sols ajudarà a pal•liar el problema de les inundacions en època de pluges torrencials al nostre poble, sinó que també crea un nou paratge natural amb una ruta per poder passejar i gaudir en familia en un marc incomparable com és la nostra marjal. És una intervenció hist´òrica que posa en valor la nostra horta i el nostre patrimoni natural. Gràcies al filtre verd, es garanteix que l’aigua que vaja cap a L’Albufera no etiga contaminada i es mantinga l’ecosistema propi de la marjal, incrementant la presència de macroinver-

136


tebrats i contribuins decisivament a la conservació de la flora i fauna d’aquesta reserva natural.

una plantació d’abres autòctons, ideal per a practicar esport a l’aire lliure o eixir a caminar mentre gaudim de la natura.

Aquesta intervenció ha tingut un cost de 6.749.994€ i ha estat sufragada íntegrament per la Generalitat Valenciana, s’ha actuat sobre una superficie de 46.610 m2. A partir d’ara es podrà accedir des del poble a la marjal per un nou accés sostenible i que respecte els valors mediambientals a través d’un nou camí verd pensat per al descans dels vianants, amb bancs i amb

Per tant, el filtre verd no va nàixer sols amb la intenció de trasbalsar els corrents propis generats per les pluges, sinó també com a resposta a la necessitat de preservar un entorn natural delicat i de gran valor ambiental com és l’Albufera de València. Una qüestió de qualitat ambiental que redundarà en la qualitat de vida dels veïns i veïnes de Silla.

137


NOSALTRES SENSE FILTRES

UN TROS DE

LA TERRETA

A PARÍS

Per Marcos Fernández, periodista i escriptor que va nàixer i viu a París, fill d’una Sillera

Es diu Amado Granell. Pot ser que el seu nom no et diga res, però sense ell no estaríem ací, escrivint sobre com es viu a Valencià en la capital gal·la. Aquest home, nascut en 1898 a Borriana (Castelló), és un vertader heroi. La seua història té molt a veure amb París, amb València, amb la Història. Si, amb H majúscula. Aquest home va ser el fundador de la Casa Regional Valenciana (CRV) de París en 1947, una associació que, més de setanta anys després de la seua fundació, continua aportant ajuda als valencians que arriben a París. No sols això, sinó que també dona a conéixer la nostra cultura, la nostra llengua, les nostres tradicions, la nostra història, la nostra gastronomia, les nostres falles. Però tornem a aquest senyor Granell. Quan escric que és un heroi no són paraules tirades a l’aire. A més de ser un home bo, va ser militar i molt compromés políticament. En la Legió primer, on passarà la prova de foc en 1921, en la guerra del Rif, al Marroc. De tornada, obri una botiga de motos a Orihuela. Quan esclata

138


la Guerra Civil pren de nou les armes i es converteix en oficial d’una unitat motociclista dels republicans. Batalles, moltes: Madrid, Terol, Castelló. Fins a la victòria, sempre… Però després de la derrota de 1939 (un any abans el nomenen cap de la divisió n°49), es puja a l’últim vaixell que ix d’Espanya, el Stanbrook, des d’Alacant, amb milers d’altres republicans. Desembarca a Oran (Algèria), on sobreviu com pot. La seua lluita per la llibertat no para, i després d’integrar un batalló de voluntaris francesos (els Corps Francs d’Afrique), amb qui combat a Tunísia els anys 1942-1943, és condecorat amb la Creu de Guerra, una de les més importants medalles militars franceses. Des d’ací decideix unirse als homes del general Leclerc, pròxim a De Gaulle, en l’anomenada Nou, una divisió de 160 soldats, 146 dels quals eren republicans espanyols. Ells van ser els qui van alliberar París, i Amado Granell va ser el primer soldat a entrar a l’ajuntament de la capital. Apareix en primera pàgina del diari Libération del 25 d’agost de 1945, sota el títol «Han arribat». I quan el general De Gaulle baixa als Camps Elisis per a celebrar la victòria... qui obri la desfilada? Granell en persona, amb un cotxe blindat. Va obrir després un restaurant a París, des del qual intenta organitzar la resistència a Franco, tasca més que complicada. No ho aconsegueix, i decideix tornar clandestinament a Espanya, on mor en 1972, en un accident de cotxe a Sueca.

senyores i senyors. Un casal dels de veritat, com a València i tots els pobles dels voltants, que és més que un simple casal, més que la seu d’una associació de valencians. Ací, en ple centre de París, hi ha un tros de terreta: la Casa Regional de València. Un casal on ens reunim per a menjar paelles, per a veure futbol, on es parla valencià, castellà i francés. On s’organitzen molts esdeveniments culturals, classes d’idiomes. Fins a falleres, hi tenim, amb presentació i tot, com a casa. I les nostres falleres majors tenen el privilegi de vindre a València a l’Ofrena, orgulloses de desfilar amb una banda amb la senyera i la bandera francesa al cor. Un casal on es reuneixen totes les generacions. Avis, fills, nets. Tots amb la mateixa idea: que sobrevisquen les nostres tradicions fora de les nostres fronteres. A París també som fallers, que ho diguen, que ho escampen per tots els racons de la Comunitat. A París es parla valencià, es fan paelles, es munten festes, se celebra el 9 d’octubre. A París hi ha un lloc de valents valencians que, dia a dia, mantenen i promouen la cultura valenciana. Visca París! Allez Valencia!

Per què parlar d’aquest home en un text d’un llibret de falla? Per diverses raons. A més de crear la Casa de València a París, com déiem, de ser tot un orgull per als espanyols i els valencians que som, va dir una cosa, quan el govern francès li proposà la nacionalitat francesa per a agrair-li tot el que hi va fer i que ell rebutjà: «Estem orgullosos d’haver combatut per França. Volem ser soldats dignes de França, però sense renunciar mai a ser espanyols». Que fort, no? Sense comparar-nos, ni de bon tros, a aquest senyor, podríem dir hui, i pense que la majoria de nosaltres (els que vivim fora d’Espanya, ací a París, valencians o no): «Estem orgullosos de ser ciutadans de França. Volem ser dignes de França, però sense renunciar mai a ser espanyols… i a ser valencians». En un carrer xicotet de la capital, en el barri 11 de París, hi ha més d’un centenar de persones que podrien dir això. Sí, en el número 7 del carrer Jean Macé, sapigueu que hi ha un casal,

139


DANSA dels PORROTS Per Vicent Zaragozà, Xaran.

Dos balls en dos anys... Així es resumeixen les actuacions de la nostra més popular dansa durant este temps. Darrere han quedat els anys en què foníem dolçainers, anys en què rebentàvem els porrots. Anys en els quals férem que les empreses de talc i tiretes cotitzaren en l’IBEX 35. Anys de nits humides en suor assajant mil vegades la dansa al casal perquè, quan arribara el dia del Crist, tot eixira perfecte i que el primer ball a la plaça fora igual que l’últim dalt de l’entaulat. Enguany, la falla i la dansa compleixen 45 anys, i sempre s’ha dit que qualsevol temps passat fou millor. Permeteu-me posar-ho en dubte. Tenim una falla plena de joventut, esperança i ganes de fer grans coses, entre les quals ballar la dansa. I no ballar-la sols una vegada, sinó desenes i desenes de vegades, com féiem abans, i ballar-la no sols homes, també dones i xiquetes i xiquets. El futur és nostre i el passat ho va ser. Per esta raó volem recordar des del primer fins a l’últim faller que ha ballat la dansa. Perquè ser porrot i faller del Port es sentir-se doblement orgullós. Per molts balls més, amics.

140


141


142


LA

IGUALTAT

NO TÉ

FILTRES

143


FILTRE INCLUSIÓ

QUÉ ÉS LA SÍNDROME D’ASPERGER Per Flavia Sosa

La síndrome d’Asperger és un trastorn del neurodesenvolupament que implica una altra manera d’entendre el món. Es tracta d’una alteració que no té cura, perquè no és una malaltia i que afecta la manera de processar la informació. La síndrome d’Asperger no presenta trets físics en les persones diagnosticades i s’associa a una intel·ligència normal, encara que a vegades a una superior a la mitjana. Cada persona asperger és diferent, encara que comparteix amb altres d’igual condició algunes característiques, com per exemple, les dificultats per a relacionar-se socialment, alteracions en la comunicació verbal i no-verbal, interessos restringits, inflexibilitat cognitiva i limitació del comportament, dificultats per a l’abstracció de conceptes, coherència central feble en benefici del processament dels detalls, interpretació literal del llenguatge, dificultats en les funcions executives i de planificació i la interpretació dels sentiments i les emocions aliens i propis. La síndrome d’Asperger s’associa a dificultats socials, falta d’habilitats en aquest àmbit que pot ocasionar sentiments d’incomprensió, falta d’inclusió o alteracions de l’estat d’ànim. Els dèficits socials els podem detectar en aspectes del llenguatge verbal com el ritme de conversa, que sol ser monòton, alteració de la prosòdia (entonació, volum, timbre de veu, etc.). Encara que la síndrome d’Asperger sol ser invisible davant dels altres, podem detectar unes certes disfuncions en els patrons de contacte ocular. Les dificultats en la coordinació motora també són visibles.

144


Es tracta d’un trastorn molt freqüent (de 3 a 5 per cada 1.000 nascuts vius), que encara no és molt conegut entre la població general i fins i tot per molts professionals, encara que cada vegada més. Aquest fet suposa que les persones asperger se senten incompreses i excloses en molts cercles socials. Es troba enquadrat en els TEA o Trastorns de l’Espectre Autista, encara que per les seues competències intel·lectuals i lingüístiques es manté com una entitat diferenciada de l’autisme clàssic.

SÍNDROME D’ASPERGER EN L’EDAT ADULTA La incidència de persones adultes amb síndrome d’Asperger cada vegada és més elevada. Moltes d’aquestes persones han crescut sense un diagnòstic. En molts casos, les seues qualitats els han fet sentir-se exclosos, incompresos o inadaptats en un món social en el qual han aprés estratègies per a passar desapercebuts. Els adults amb síndrome d’Asperger s’enfronten a les següents dificultats: Sobretot en el terreny social. Els costa aprofundir en les relacions personals i tenen poc d’èxit a l’hora d’establir amistat. Les poques habilitats en el terreny social els porta a tindre dificultats en el pla laboral, sobretot en el treball en equip, perquè tenen dificultats per a entendre el món mental de l’altre i també el propi. Tenen problemes per a detectar emocions i sentiments aliens i dificultat per a expressar-ne els propis. Es caracteritzen per tindre una autoestima i un autoconcepte ambigus, que poden anar acompanyats de sentiments de superioritat o bé d’idees excessivament negatives sobre si mateixos. En molts casos, pateixen d’ansietat i depressió, perquè no entenen o comprenen què és el que passa al seu voltant. Solen ser persones amb una gran capacitat d’anàlisi i absorbeixen molta informació de l’entorn, la qual cosa els dificulta a vegades la presa de decisions. Solen tindre problemes en les relacions de parella o amb familiars pròxims, perquè no comprenen o entenen el món mental dels altres ni les seues emocions. No obstant això, els adults asperger es caracteritzen per crear estratègies que els permet adaptar-se a l’ambient. Solen

ser persones molt nobles i honestes que diuen a cada moment el que pensen. Són persones reeixides si el seu treball els apassiona, perquè dediquen molt de temps i ganes a tot allò que estimen amb intensitat. Són persones independents, que necessiten el seu espai per a autoregular-se i per a tornar a socialitzar. Solen ser perfeccionistes a l’hora de fer qualsevol tasca.

NO és característic d’una persona amb Asperger: • • • •

Que Que Que Que

no es comuniquen. siguen persones agressives. porten associada una discapacitat intel·lectual. vulguen romandre aïllades.

SÍ que és característic d’una persona amb Asperger: • Són persones nobles en les quals pots confiar. • Són sinceres. • Tenen una gran capacitat de concentració quan els agrada alguna cosa. • Actuen des de la lògica. • Els agrada que les coses estiguen organitzades i ben estructurades. • Veuen detalls que per a altres passen desapercebuts. • Poden convertir-se en experts d’un tema. • La memòria visual és extraordinària. • Els costa captar la maldat i les intencions alienes. • A vegades no entenen les frases fetes ni les bromes. • No entenen el llenguatge corporal i els gestos d’altres persones. • Necessiten suports visuals per a comprendre millor. • Quan els interessa un tema li dediquen molt de temps. • Presenten dificultats per a pensar de manera col·lectiva.

145


FILTRE IGUALTAT

LA VEU DORMIDA Per Javier Martínez i Jabalera

Al llarg de la història, fins i tot en una època més pròxima a la nostra, la societat, la política o els conflictes bèl·lics han sigut els causants de silenciar les veus de moltes dones que han intentat lluitar valentament per ser reconegudes en les seues diferents disciplines en un món d’homes. Veus que intentaven sobreeixir com un crit de desesperació entre una espessa algaravia d’homes, veus femenines que cridaven la seua condició per a no ser oblidades. A vegades, el silenci es feia present a l’ombra d’un marit; d’altres, en canvi, fetes callar pel deure de l’atenció als fills. Però sempre veus latents repletes d’intel·lectualitat. Veus combatives que parlaven d’esforç, de voluntat, de tenacitat i de constància, que encara que patiren tot tipus de greuges i desventures, no es deixaven doblegar per res i continuaven amb fermesa perquè algun dia foren escoltades.

146


Veus rebels que alçaven el tors i unflaven les venes, sense importar-los que les assenyalaren. Veus que tenien un objectiu fix i clar pel qual udolar: complir els seus somnis. Somnis que comencen amb el naixement d’un nou ésser, que mostren una criatura tendra i indefensa, pletòrica de força, que unfla els xicotets pulmons i llança un plor com el pregó d’una nova vida. Si aquesta nova vida és de sexe femení, el plor del bebé es transforma en crit, un crit de lluita i d’esperança perquè siga sentit per tots; perquè durant la seua vida, eixa veu en crit no quede mai emmudida i solament siga el testimoni d’una nova vida que encara estarà per vindre, però amb el desig que el camí siga llarg i feliç, sempre des de la igualtat de gènere. Durant el camí, aquesta nova vida anirà modulant la veu i complint les xicotetes metes, però no per xicotetes que sigue són menys importants, ja que sempre hauran costat esforç. Esforç per realitzar els somnis com a persones lliures i constants, en l’obstinació de difondre els coneixements i pensaments, encara que algunes vegades, en l’etapa adulta, algú tracte de silenciar-les; o que hagen de viure situacions inversemblants, com és el cas de la primera dona lli-

Ascensión Chirivella Marín

cenciada en Dret que es va col·legiar per a poder exercir l’advocacia: Ascensión Chirivella. Ascensión Chirivella Marín naix a València el 28 de gener de 1893, al carrer de Na Jordana, i és la major de quatre germans. Des de l’inici va ser una estudianta excel·lent. En 1910 acaba el batxillerat en l’Institut General i Tècnic de València, actualment Institut Lluís Vives, i es matricula en la facultat, en el lloc on la majoria de les dones de l’època que tenien possibilitats ho feien: la facultat de Filosofia i Lletres. Va elegir Història i va acabar els estudis amb una qualificació d’excel·lent, al juny de 1915. Va ser, per tant, la primera dona titulada en Filosofia i Lletres de la Universitat de València. Compaginava els estudis d’Història amb la carrera de Pedagogia, a l’Escola Normal de Mestres, al carrer de la Sang de València. En 1918 es matricula en la facultat de Dret, en la Universitat de Múrcia, on cursa dos anys i posteriorment torna a València per a acabar-la. Una vegada titulada en Dret presenta la sol·licitud per a ingressar en el col·legi d’advocats de València, i així poder exercir la seua professió. El col·legi d’advocats no posa li cap inconvenient, però hagué de passar com a home per a poder jurar com a advocat. Sobre aquesta inversemblant anècdota parlava la mateixa Ascensión en un discurs celebrat el 15 de desembre de 1935 en la Universitat Literària de València, quan parlava del seu ingrés en el col·legi d’advocats: «Quan intentí col·legiar-me, i per tant complir amb el requisit de presa de possessió, es va posar sobre la taula de la Sala de Govern de l’Audiència de València si se’m considerava dona o home. Després de diversos dies de llargues i delicades meditacions, en els quals va tindre la Sala la consciència entre els evangelis i la llei, es va imposar l’esperit antifeminista del Codi, i la Sala va resoldre i em va comunicar per mitjà del fiscal (llavors de sa Majestat), que jo, quant a l’exercici professional, era un home. Renuncie a descriure-vos

147


la impressió que em va causar el descobriment, però he de dirvos – i que açò no isca d’ací- que els dos minuts que vaig viure teatralment el paper d’home sentia en la intimitat de la meua consciència un enrogiment i sorpresa per aquest miracle legal». Es va casar amb l’advocat Álvaro Pascual Leone, natural de Vinaròs, i fruit d’aquesta unió va nàixer l’única filla, motiu que va provocar un gran canvi en la seua vida i que la va portar a dedicar-se plenament a la política. A conseqüència d’aquesta actitud va haver d’exiliar-se, i va morir a Mèxic el 9 d’abril de 1980, totalment oblidada per tots.

Ni Clara Campoamor ni Victoria Kent. La primera advocada espanyola va ser la valenciana Ascensión Chirivella Marín, que hagué de jurar el càrrec com a home perquè en aquells dies una dona no podia vestir la toga. Una altra situació ridícula és la viscuda per Anna Rebeca Mezquita, guanyadora del primer premi dels Jocs Florals de València amb el poema Ratxa.

societat de l’època. Son pare era farmacèutic, i traslladà la farmàcia a Nules quan ella era xicoteta. Allí va conéixer el seu marit, i quan es casaren se n’anaren a viure a a València, on naixen els dos fills. Amb el pas del temps ha de traslladar-se a diversos llocs fora de València, com Granada o les Illes Canàries, ja que el seu marit havia guanyat una plaça com a registrador de la propietat. Ana Rebeca Mezquita Almer, poeta d’Onda, va nàixer a la darreria del segle XIX, concretament el 26 d’octubre de 1890, en en si d’una família culta i acomodada molt coneguda per la

148

L’activitat literària la inicia ja en l’etapa de maduresa, quan els quefers domèstics la deixen una poc més lliure. Cal


La ridícula situació -comentada abans- que a Anna li va tocar viure va ocórrer l’any 1952, quan va ser premiada en els Jocs Florals de València celebrats en Lo Rat Penat. Però quan Carles Salvador i Enric Soler i Godes es van adonar que el guanyador era una dona, li van retirar el premi. En la societat d’aquella època era impensable que una dona llegira en públic un poema d’amor dedicat a una altra dona. Es va formar tal renou entre la gent allí present que ella mateixa va descendir un escaló i es va situar en el primer accèssit del premi. L’any 1955 publica a Castelló el segon llibre de poemes, i de nou el seu germà va realitzar el dibuix de la portada. En les últimes publicacions dedica els versos a la mort i al dolor per deixar un món tan bell, però d’una manera serena i comprensiva. Fins a l’últim moment els seus poemes van rebre premis. Ana Rebeca va morir a l’octubre de 1970, a San Cristóbal de la Laguna. Ara, en aquest cas que detallaré, no sols els uneix el nom, sinó també la condició de dona poeta que desenvolupa l’obra a Valencià, amb la dificultat que això comportava, ja que hi havia en aquella època una gran problemàtica perquè les obres escrites en Valencià es publicaren. És aquest el motiu pel qual part de les obres les editaren molts anys després, i quan eixien a la llum pareixia que tenien trets antics o desfasats. Es tracta de l’escriptora i poetessa Ana María Ibars, poeta de Dénia, encara que nascuda per casualitat a València l’any 1842, ja que la seua família havia anat a valència provisionalment per temes laborals. destacar-ne la fortalesa, ja que es tracta d’una dona autodidacta que decideix escriure en valencià, quan aquesta era una llengua prohibida i mal vista. Podríem dir que aquest gest era un senyal de rebel·lia per a tractar de visibilitzar la seua llengua. El seu germà Joan, que tenia amistat amb Bernat Artola, li presenta al famós escriptor de Castelló uns treballs d’Anna Rebeca, i aquest decideix publicar-los en un llibre titulat Vidres, editat per Armengot en 1953.

Ana María Ibars es trasllada a València per a estudiar Magisteri a l’escola normal femenina, on acaba els estudis l’any 1913. Després d’exercir com a mestra interina en diversos llocs, aconsegueix una plaça a la Font de la Figuera. És en aquest lloc on coneixerà el seu marit, tot i que posteriorment se separarà i es traslladarà a València, on començarà una sèrie de col·laboracions en periòdics i altres revistes literàries.

149


Ana María Ibars

Els primers escrits de Maria Ibars, encara que modestos, veuen la llum abans de la guerra. Es tracta d’un conjunt de poemes i contalles publicats durant el 1935 i 1936 en la secció de la nostra terra que coordinava Carles Salvador en Las Provincias. Al voltant dels trenta, època de les primeres publicacions, la presència pública de la dona experimentà un avanç important. Tot i això, la dona escriptora era encara, en aquest context, un element singular. Pel que fa a Maria Ibars, la professió de mestra i la separació matrimonial li permetien una relativa llibertat per a incorporar-se al món literari valencià. Serà Carles Salvador qui animarà Maria a escriure en la llengua pròpia.

Va ser una dona innovadora i avançada a l’època, ja que va ser una gran defensora de la introducció del valencià a les escoles. I encara que tenia una condició conservadora quant a creences i costums, també era combativa, encara que puga semblar una antítesi, ja que en les seues novel·les i en la seua obra es destil·la tota la problemàtica social que tenien les dones més desprotegides. Ana María Ibars mor a València el 9 de gener de 1965. Al costat de la veu d’Ana María Ibars en la lluita per defensar les dones més desprotegides, destaquem Manuela Solís, una de les primeres dones que van estudiar en la facultat de Medicina de València i la primera a ingressar en la Societat Ginecologica de València. Ella va publicar un dels primers llibres sobre la cura i la higiene de l’embaràs i la primera infància.

150

Manuela Solís

Manuela Solís va nàixer al juny del 1862 a València, i tal com consta en l’informe del rector de la parròquia de Sant Pere de València, era filla de Prudencio Solís i Manuela de Clarás. Igual que altres dones universitàries dels últims anys del XIX, tria Medicina, ja que era la carrera de preferència de les estudiantes que havien acabat el batxillerat a Espanya. Comença els estudis universitaris en l’antiga Universitat de Medicina, situada a l’Hospital de València, en el curs 1882-1883 (va acabar en el 1888-1889). Una vegada llicenciada se’n va anar a Madrid, on va ingressar en l’Institut Rubio de l’Hospital Universitari de la Princesa. Allí pren contacte amb els últims avanços en cirurgia que tant l’ajudarien en la seua trajectòria com a ginecòloga. Més tard es traslladarà a París, on va entrar en la clínica de parts de la fa-


quedaven embarassades, processos en els quals la doctora Solís exercia com a tocòloga. Veiem per tant una clara trajectòria en favor de les dones amb menys recursos i greus problemes socials.

L’any 1908 publica el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, amb l’objectiu de difondre els coneixements bàsics amb explicacions senzilles perquè la dona poguera saber com atendre la seua pròpia salut i la del xiquet a punt de nàixer. Manuela Solís va morir en 1910, any que va marcar un fet significatiu, ja que a partir d’aquesta data s’establia legislativament en l’Estat espanyol el dret i la igualtat entre dones i homes per a l’accés a tots els nivells educatius. Mentre escric aquest article he sentit una manotada forta en recordar Carmen Alborch. Per aquest motiu he volgut utilitzar les paraules «lluita» i «esperança» que tant repetia ella, com un xicotet homenatge a aquesta incansable lluitadora pels drets de la dona, que en el seu últim discurs públic va proclamar als quatre vents: «El feminisme hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat». cultat de Medicina de París. Allí va estar amb els doctors Tarnier, Varnier, Pinard i Pozzi, els quals li proporcionaran una base sòlida per a la seua formació, coneixements que més tard aplicarà en la pràctica diària. En tornar de la capital francesa i després d’una breu estada a València (treballa com a ginecòloga amb un gran reconeixement social), s’instal·la a Madrid, on fa compatible l’assistència privada i l’atenció clínica en diverses institucions benèfiques i socials. A ixí consta en la portada del seu llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, publicat a Madrid, en el qual mostra les diverses activitat que hi va realitzar. Entre les distintes col·laboracions benèfiques destaca el paper significatiu en l’atenció a dones solteres que, sense practicar la prostitució, es

El títol de la veu dormida és una picada d’ullet a Dulce Chacón, qui va publicar un llibre amb aquest títol l’any 2002, en què feia visible els centenars de dones que van enarborar la bandera del coratge i la dignitat a pesar d’estar tancades a la presó de las Ventas de Madrid per la seua condició política o ideològica.

BIBLIOGRAFIA Confederació Espanyola de l’Advocacia Jove. Fundació Caixa Castelló. Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència, Universitat de València.

151


FILTRE DIVERSITAT CONCEPTES QUE HEM DE CONÉIXER

QUÈ SÓN LES SIGLES

LGTBIQ+? Per Carla Estarà i Molina

Hui en dia és usual escoltar les paraules homosexual, bisexual, transsexual... Però sabem realment què signifiquen? Per què en el col·lectiu podem vore un +? Sabem tot el que engloba?

L

: Lesbiana. Persona de gènere femení que se sent atreta per una altra persona de gènere femení.

G

: Gais. Persona de gènere masculí que se sent atreta per una altra persona de gènere masculí.

T

: Transsexual. Persona que s’identifica amb un gènere diferent al del seu sexe. *Diferenciem gènere de sexe*

152


El gènere és una construcció social, no depén dels genitals. Ens referim a sexe com la condició orgànica i genètica d’animals i plantes, és a dir, sexe masculí: cromosomes XY; sexe femení: cromosomes XX.

Bi

: Bisexual. Persones que se senten atretes pels dos gèneres, tant homes com dones.

Q

: Queer. Persones no binàries. No s’identifiquen ni com a homes ni com a dones. La manera correcta per a referir-nos a aquesta gent és intentant no utilitzar els articles de gènere, ja que no en són cap. Hui en dia hi ha una lluita per intentar canviar la llengua i incloure així a tot el món, una lluita per intentar posar un gènere neutre que no signifique ni dona ni home.

+

: Aquest signe és per a les persones que no se senten identificades amb cap de les anteriors categories, però que segueixen formant part del col·lectiu. Un exemple són les persones intersexuals, a les quals assignen un sexe quan naixen, tot i que que presenten alguna discrepància quant a genètica i genitals. Per exemple, un bebé que naix amb els genitals propis del sexe femení li assignen el sexe femení. Quan arriba a la pubertat, la veu li comença a canviar i li comença a eixir barba.

BANDERA DE L’ARC DE SANT MARTÍ La bandera de les sis franges (roja, taronja, groga, verda, blava i violeta) és la que associem amb el col·lectiu LGTBIQ+, però no n’és l’única. N’hi ha altres que representen altres comunitats dins del col·lectiu. La també coneguda com a bandera de l’Arc de Sant Martí té sis colors. Va ser dissenyada en 1978 per l’activista Gilbert Baker.

El el el el el el

color roig significa vida; taronja, salut; groc és la llum del sol; verd, la naturalesa; blau representa la serenitat i violeta l’esperit.

És utilitzada com a símbol de l’orgull de diferents orientacions sexuals i identitats de gènere mencionades en aquest article.

La intersexualitat no és una patologia i existeixen moltes causes per les quals es produeix. Fins fa poc de temps era conegut com a hermafroditisme. També s’hi inclouen les persones asexuals (no experimenten atracció sexual cap a altres persones i tenen un interés nul/escàs a practicar relacions sexuals); les persones demisexuals (no tenen interés sexual cap a altra persona si no connecten en un altre nivell), i moltes altres més.

153


154


DONES SENSE FILTRES

155


Ser dona és diferent, i a pesar de ser igual que els altres éssers, sempre hi ha alguna cosa que ens fa diferents, alguna cosa que ens defineix, alguna cosa que va més enllà d’una simple característica o aparença.

Ser dona significa donar la força al món, l’impuls perquè la Terra es moga, donar la llum de la vida i inspirar la resta del món en la senzillesa i la valentia amb què són capaços de donar sentit a la vida. Ser dona valenciana és tindre el sol per bandera, la lluentor dels ulls, la gràcia atorgada per la mar Mediterrània, l’alegria que dona l’aire quan vola el catxerulo, el somriure de la blanca flor del taronger. La seua veu sona com una melodia digna d’un Serrano o d’un Giner, i al seu pas per l’horta, les flors esclaten junt amb el blau del cel que a posta ha pintat Sorolla perquè la dona Valenciana gaudisca de la terra del seu voler. Ser dona fallera, ja ho deia Vicente Ramírez, és ser la reina de la festa, la que llueix sota el sol de març, la que demostra la grandesa de la nostra festa, la que ensenya els fills a voler la Mareta, a estimar des de ben menuts la falla, i que els demostra que a la seua terra la pólvora es gasta per a fer festa.

156


Ser fallera és l’exemple de l’agermanament faller i del treball altruista i incansable. Una fallera pot dur la banda de fallera major, alhora que també pot ser artista fallera, pirotècnica, presidenta de falla, secretària, tresorera, organitzar una comissió o fer una paella. Ser dona és donar sentit a la vida. Ser dona valenciana es tindré el privilegi de nàixer a la vora del Túria. Ser dona fallera és un orgull incomparable a la resta del món. En nom de totes les falleres de la comissió Llanterna-Na Rovella, volem compartir el nostre orgull de ser dones valencianes i falleres.

157


Si bé encara queda un llarg camí per recórrer, molts sostres de cristall per trencar i molta bretxa salarial per esmenar, en les dues últimes dècades la lluita per la reivindicació dels drets de les dones ha aconseguit donar alguns fruits pel que fa a la visibilització de la presència i aportació de les dones en el camp de la ciència, l’art, la cultura i el saber en general. A penes vint anys abans era pràcticament impossible estudiar les obres de les dones en els temaris de les universitats, i encara més impossible trobar-los en temaris dels ensenyaments de primària o secundària. Perquè, encara que és cert que durant segles les dones van ser relegades a les ocupacions de la llar i dels fills i filles, algunes van poder véncer aquesta prohibició i van aconseguir no sols fer treballs reservats en exclusivitat per a homes, sinó arribar a ser admeses en l’olimp d’activitats tan altament considerades com són les ciències o l’art. Algunes d’aquestes dones, fins i tot van aconseguir reconeixement en la seua època. Els casos més notoris els trobem en les arts, en el qual i des de l’antiguitat, s’ha documentat la presència de dones artistes. I és a partir del Renaixement, i coincidint amb el creixent reconeixement dels artistes, quan trobem dones propietàries dels seus propis tallers, dones pintores oficials de corts europees i fins i tot dones innovadores i creadores de noves iconografies, i fins i tot de nous llenguatges artístics. Ende i Hildegard von Bingen en l’Edat Mitjana,

158


Sofonisba Anguissola en el Renaixement, Artemisia Gentileschi en el barroc, Élisabeth Vigée-Lebrun en el neoclassicisme, Berthe Morisot en l’impressionisme, Hilma af Klint com a inventora de l’abstracció i les desenes de pintores que van quedar adscrites als posteriors moviments d’avantguarda fins als nostres dies, són una mostra de la participació de les dones com a creadores de l’art i la seua evolució. No obstant això, i sobretot a partir de la Revolució Francesa i de l’origen de l’època contemporània, aquestes artistes memorables van ser ocultades per la historiografia oficial. La nova societat que començava, la societat burgesa, la societat de la fraternitat (que no la de la sororitat), la de la col·laboració i complicitat entre homes, deixava al marge les dones i els negava la figura de ciutadanes de ple dret; les relegava, ara ja de manera oficial, al paper secundari de la llar. Que els seus noms aparegueren al costat dels companys de professió artística no interessava en absolut, i eren necessàries mesures per a reforçar la imatge de la dona com a individuu eternament menor d’edat i incapaç de contribuir a la societat en una cosa creativa que no fora la maternitat. Així, es va evitar que obres de dones artistes penjaren dels museus, i fins i tot que esborraren les signatures dels seus quadres; a més, atribuïen l’autoria a pintors homes, com va ocórrer amb les obres de Sofonisfa Anguissola, que de ser pintora de la cort de Felip II i havent signat alguns dels retrats més coneguts de l’esmentat monarca, va ser relegada a l’oblit. Amb l’arribada del segle XXI i la irrupció amb força de l’última ona del feminisme, al mateix temps que les dones afermen a poc a poc el seu lloc en llocs destacats de la societat, es va recuperant la memòria d’aquelles que van ser invisibilitzades. Aquest exercici necessari de recuperació va de l’àmbit universal al local, i és una obligació recuperar la història i l’evolució de les dones, alhora que se’ls obri les portes a llocs ocupats exclusivament per homes. Dins d’aquesta dinàmica, com a valencians i valencianes tenim l’obligació de visibilitzar les dones en el món de les falles, en el qual, tradicionalment, la seua forta presència s’ha relegat a càrrecs ornamentals. Si en la presidència i la vicepresidència el repartiment continua sent marcadament masculí, pel que fa a la participació en les directives ha aug-

mentat en els últims anys vertiginosament, fins a aconseguir el 50%. Només cal recordar que la primera presidenta de falla va ser nomenada en 2009. Però la seua presència en el món dels artistes fallers és encara massa escassa. Hauríem de preguntar-nos si aquesta escassa presència es deu al fet que per a les dones és molt més difícil que per als homes adquirir el nom «d’artista faller», mentre que des de sempre hi ha hagut dones en els tallers fallers dedicades a activitats considerades menors, com la pintura o tirar de cartó. Des que María Caridad Pinto Ferrer va ser la primera artista fallera a obtindre el carnet de sòcia del gremi d’artistes fallers en 1950, poc s’ha evolucionat, i es pot afirmar sense risc a equivocar-nos, que hi ha poques artistes falleres. En 2018, de 180 homes inscrits en el gremi d’artistes fallers de València, tan sols hi havia 22 dones agremiades, i d’aquestes 22, només 14 signaven falles. A més, és molt més difícil per a elles vendre el seu treball. Aquesta falta de representació de dones artistes falleres es veu reflectida en l’escassa o nul·la presència als museus dedicats a les falles. Al museu del gremi faller pot trobar-se únicament algun ninot signat per una dona, com és el cas del realitzat per l’artista fallera María Valero per a la falla Almirall Cadarso-Comte d’Altea del 2004. Però, com que la missió d’aquest article és visibilitzar els noms i l’obra de les dones artistes falleres, no deixarem de nomenar les més representatives, com són Marina Puche, Desiré Treviño, Marisa Falcó, Eva María Cuerva, Anna Ruíz Sospedra (que cosignava fa uns anys la falla infantil de l’’Ajuntament de València) o la valenciana d’adopció Teodora Chichanova; o el cas de Gio, que des del seu taller, Artcolor, reinventa el ninot amb una aposta innovadora. El món de les falles, si fem esment estricte dels monuments fallers, ha vist una gran evolució en les últimes dècades, i s’ha obert sens dubte a la modernitat i a l’adopció de nous llenguatges plàstics. Però es quedarà irremeiablement ancorat en el passat si no obri les portes de bat a bat a les dones artistes falleres, amb promocions institucionals del seu treball i la seua inclusió en el gremi d’artistes fallers.

159


Hola a totes. Hui pretenc acostar-vos a un tema desconegut o, almenys, obviat: la salut de les dones en situació de prostitució. Tractaré de ser tan objectiva com puga més enllà del posicionament personal, encara que, com a supervivent i fe Quan parlem de salut hem d’entendre que parlem d’alguna cosa més que de l’absència de malaltia. La salut és, com diu l’OMS, «Un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties». He volgut fer una anàlisi de com afecta l’entorn de la prostitució la salut de les dones. I, encara que no en l’ordre de la definició de l’OMS, aniré exposant de manera simple com afecta a cadascun d’aquests l L’entorn de la prostitució, com a acte consensuat entre dues persones adultes (sense entrar en

160


matèria del tràfic), es produeix principalment entre homes i dones. Ens trobem, llavors, davant un exercici de desigualtat que converteix les dones en objecte de consum (reïficació), i els homes en força de poder i voluntat com a propietaris del cos i voluntat d’aquestes dones. En conseqüència, podem afirmar que la prostitució està fortament lligada a la desigualtat de gènere i sexe. Tal com verbalitzen supervivents i coincideixen persones expertes en diferents especialitats de la salut, la prostitució exposa les dones a un ambient poc afavoridor per al desenvolupament personal que permeta garantir el benestar i la salut en el sentit més bàsic. La incitació al consum de drogues i alcohol, la violència de gènere en l’estat més virulent, el racisme, l’explotació i la violència econòmica, la falta de llibertat sexual, les filies, perversions, vexacions, coaccions, manipulació, violència sexual, així com els habituals torns de 24 hores durant 21 dies al mes, les pràctiques sexuals de risc forçades, no consensuades o no informades, són situacions a les quals estan exposades les dones en la prostitució. Totes aquestes situacions ací exposades tenen la suficient contundència com per a considerar que la prostitució no és un entorn gens saludable, ni tampoc que potencie de cap manera el benestar o salut de les dones. Tampoc és compatible amb l’adquisició d’hàbits saludables. Tal com relaten dones supervivents de la prostitució i expertes en salut, hi ha una gran quantitat de situacions que posen en risc constant la salut física. Els efectes negatius en la salut física de la pràctica sexual repetida i abusos sexuals passen per la drogodependència, l’alcoholisme, els embarassos no desitjats, els avortaments, els parts prematurs, els despreniments de sòl pelvià, els dolors abdominals, els esquinços, les lesions vulvars, vaginals o cervicals, l’herpes genital, la sífilis, l’hepatitis o el VIH, les violacions, pallisses o trastorns alimentaris entre d’altres. Les prostitutes tenen un 200% més de possibilitats de Faré un incís per a recordar com de difícil és, per no dir

impossible, mantindre les mesures necessàries per a complir el protocol de prevenció per a la Covid-19. Recordem que els àmbits que inclou el concepte de salut són el físic, el mental i el social, sense oblidar que a més s’hi relacionen. En conseqüència, si el teu estat físic i el teu entorn són poc saludables, és molt probable que la teua salut mental tampoc siga saludable. Per a parlar de com afecta la prostitució la psicologia de les dones, faré referència a la doctora Ingeborg Kraus (doctora psicòloga experta en traumatologia i experta en el trauma que genera a les dones la prostitució). Els seus estudis se centren en prostitució «per elecció». Doncs bé, ella fa referència a importants estudis en els quals es demostra que entre el 65% i el 90% de les dones que arriben a la prostitució han sigut víctimes d’abusos sexuals durant la infància. Vull posar l’accent que l’entorn és un important factor en la restauració i el benestar mental. Així mateix, exposa dades en les quals es demostra que el 68% de les dones en situació de prostitució pateixen un trastorn d’estrès posttraumàtic equiparable a les víctimes de tortura o els veterans de guerra (vegeu les referències). Un altre efecte de la prostitució en la psicologia és la dissociació continuada o esporàdica amb el cos i la genitalitat que té efectes devastadors. Com afirmen les expertes, un gran nombre de dones, després de passar per la prostitució, ha de fer un gran treball terapèutic de reconnexió entre cos i ment. També hi ha la depressió, els intents de suïcidi, les addiccions, l’angoixa, els trastorns afectius, el dolor psicosomàtic, la soledat i un llarg etcètera, afeccions que impedeixen o limiten greument el desenvolupament personal i individual. Doncs bé, tenint en compte tots aquests factors, només quedaria per parlar de la salut com a benestar social, i per això no podem obviar que de l’estat físic i mental, i sobretot d’aquest últim, dependran les interaccions socials . Nomenaré alguns factors que, en major o menor mesura, ens ajuden a valorar aquest benestar social, com per exemple l’econòmic, la vida professional, l’acadèmic, els recursos socials als quals tenim accés, la capacitat que tenim de crear xarxes o les oportunitats de prosperar.

161


En la prostitució, per a un gran nombre de dones, molts o cap d’aquests factors són accessibles; algunes perquè no tenen accés a la informació, i d’altres perquè les lesions causades per la prostitució les paralitzen o les inhabiliten. Es requereix una gran inversió en teràpies per a poder restaurar les lesions que et deixa la prostitució. Per això, podem concloure objectivament i des de l’experiència personal i compartida amb altres dones supervivents que la prostitució és, sense cap dubte, un sistema, una pràctica i un entorn perjudicial, injust, innecessari i poc desitjable per a la salut i el benestar de les dones. Com diu la meua companya i germana Sarah Berlori: «Cap dona ix il·lesa de la prostitució». I com jo he pogut comprovar, per experiència pròpia: «Després de passar per la prostitució… mantindre l’enteniment és tot un èxit». Carol L Supervivent de la prostitució i tràfic amb finalitats d’explotació sexual. Col·laboradora en l’associació Alanna i asociació Brilla Balears i Agent Informadora de Salut MIAS 2021. Fonts : Supervivents: –Sonia Sánchez, activista feminista, professora, supervivent de tràfic amb finalitats d’explotació sexual. Sonia Sánchez en TED. –Sarah Berlori, activista feminista pels drets humans de la dones; supervivent de la prostitució. Entrevistem Sarah Berlori: «És més fàcil acabar exercint la prostitució si procedeixes d’una classe social baixa, però el factor clau és ser dona». Experts en salut : – Doctora Ingeborg Kraus, psicòloga experta en traumatologia i experta en el trauma que genera en les dones la prostitució. Prostitució i traumes, ponència doctora Ingeborg Kraus. –Doctor Abel Renuncio, ginecòleg de la Unitat d’Atenció a la Dona de l’Hospital Universitario de Burgos. –Laura Redondo, psicòloga jurídica, forense i doctorada en violència sexual. Femení plural: «Prostituïdes, el dolor de les dones invisibles». Público.

162


Les dones són les protagonistes de la transformació de la societat per aconseguir apoderar-se i decidir com volen viure. Per això, els cal tenir la capacitat de rebel·lar-se i passar del conformisme amb la situació injusta que viuen en molts llocs del planeta a l’acció, creient en les seves capacitats i possibilitats. Per aquesta raó, el feminisme també treballa per reforçar l’amor propi i l’autoconfiança. Et presentem un recull de les millors frases feministes i per apoderar-se, que t’inspiraran i t’ajudaran a creure en el teu potencial i a col·laborar en la transformació necessària de la societat. Les frases feministes més inspiradores 1. Em nege a viure en el món ordinari com una dona ordinària establint relacions ordinàries. Em cal l’èxtasi. Sóc una dona neuròtica, perquè visc al meu propi món. No penso adaptar-me al món, sinó que m’adapto a mi mateixa. Sense cap mena de dubte, l’escriptora Anaïs Nin no va ser una dona ordinària. La seva vida va estar sempre plena de polèmiques.

2. Odio els homes que temen la força de les dones Anaïs Nin torna a sorprendre’ns amb una altra citació feminista a través de la qual rebutja els comportaments masclistes d’aquesta mena, molt comuns.

3. La vida s’encongeix o s’expandeix en proporció al coratge de cadascú. La mateixa escriptora torna a deixar-nos una altra frase cèlebre, que encoratja les persones a ser valentes per viure més plenament.

163


4. Quan van intentar fer que callés, vaig cridar. L’escriptora xilena Teresa Wilms Montt fou una pionera del moviment feminista ja a l’inici del segle XX. Tant la vida anàrquica que duia com el llegat a través de la seva poesia ens mostren que era molt avançada per l’època en què vivia.

5. No deixis de perseguir allò que realment vols fer. Amb amor i inspiració, no crec que puguis equivocar-te. La cantant Ella Fitzgerald encoratja tothom amb aquesta frase a no deixar de banda els somnis ni les passions. 6. No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment. Virginia Woolf, una gran escriptora molt influent en la literatura mundial, ens va deixar aquesta citació tan reconeguda arreu.

7. M’atreviria a aventurar que Anònim, que tants poemes va escriure sense firmar-los, era sovint una dona. Virginia Woolf torna a deixar-nos una frase d’inspiració feminista que denuncia el silenci a què s’han vist sotmeses moltes dones en el món literari.

8. Surt i fes alguna cosa. La teva presó no és la teva habitació: ets tu. L’escriptora Sylvia Plath ens va deixar aquesta frase d’apoderament per fer-nos adonar que ens hem de deixar de posar límits.

9. No desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes. Amb aquesta reflexió, l’escriptora Mary Wollstonecraft subratllava la rellevància del fet que les dones tinguin poder decisori sobre elles mateixes abans de qualsevol altra cosa.

10. No sóc un ocell i no m’atrapa cap xarxa; sóc un ésser humà lliure amb un esperit independent. La popular escriptora Charlotte Brontë, creadora de ‘Cims borrascosos’, feia aquesta consideració sobre el lliure albir.

11. No tinc por de les tempestes perquè estic aprenent a portar el meu propi vaixell. Louisa May Alcott, autora de la famosa obra ‘Donetes’, fa aquí una crida a la llibertat i a la capacitat de les dones de portar les regnes de la seva pròpia vida.

164

12. No es neix dona, s’arriba a ser-ho. Cap destí biològic, psíquic o econòmic defineix la figura que revesteix en el si de la societat la femella humana; és el conjunt de la civilització el que elabora aquest producte intermedi entre el mascle i el castrat al qual es qualifica de femení. Aquesta frase ens arriba de la mà de la brillant filòsofa francesa Simone de Beauvoir, que es va convertir en una figura clau del pensament feminista.

13. Li tallen les ales i després la culpabilitzen per no saber volar. De Beauvoir va deixar moltes reflexions poderoses feministes rere seu.

14. No t’enamoris d’una dona que llegeix, d’una dona que senti massa, d’una dona que escriu… D’una dona així, no es torna mai. Altre cop, la filòsofa francesa segueix il·luminant-nos lloant les dones que tenen personalitat pròpia i capacitat de decisió.

15. El feminisme és una forma de viure individualment i lluitar col·lectivament. Una reflexió també de Simone de Beauvoir, que va obsequiar-nos amb una altra frase cèlebre que parla de la transcendència de treballar conjuntament per al feminisme.

16. De debò es pensa que tot allò que ens diuen els historiadors respecte els homes —o les dones— realment és veritat? Ha de tenir en compte que aquestes històries les han redactat homes que no diuen mai la veritat, si no és accidentalment. Moderata Fonte, una destacada escriptora veneciana del segle XVI, ja reflexionava aleshores sobre l’opressió de les dones.

17. No m’agrada que parlis de les dones com si fossin senyores fines en comptes de criatures racionals. Cap de nosaltres no vol quedar-se en aigües tranquil·les tota la vida. Jane Austen examinava el rol de les dones a la societat a través de les novel·les que publicava.

18. Vaig necessitar força temps per desenvolupar una veu, i ara que la tinc no callaré.

La nord-americana Madeleine Albright és una política que va marcar la història per arribar a ser la primera dona Secretària d’Estat dels Estats Units.


19. L’acte més valent per una dona és pensar per si mateixa i en veu alta.

gades d’apoderament d’aquesta llista.

La dissenyadora francesa Coco Chanel, fundadora de la popular marca, feia reflexions poderoses com aquesta.

27. Sóc forta, sóc ambiciosa i sé exactament què vull. Si això em converteix en una «fresca», ja m’està bé.

20. Una dona ha de ser dues coses: qui vulgui i allò que vulgui.

És ben sabut que Madonna sempre ha sigut una dona amb una personalitat forta, i aquest caràcter l’ha ajudat en tot moment a mantenir-se en una posició de gran influència a nivell mundial.

La icònica dissenyadora està considerada una de les dones més influents del segle XX, i així ho demostra amb una altra de les seves frases feministes.

28. No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar.

21. Quan un home opina, és un home. Quan una dona opina, és una meuca.

Angela Davis és una figura especialment rellevant pel que fa a la lluita feminista i a l’activisme polític.

Bette Davis volia assenyalar amb aquesta frase feminista un fet molt cert i habitual a la societat.

22. Una dona original no és la que no imita ningú, sinó la que no pot ser imitada. La coneguda intèrpret mexicana María Félix, una de les dones amb més caràcter del món del cinema a Mèxic, feia aquesta gran reflexió.

23. A un home cal plorar-lo tres dies. Quan arriba el quart, et poses roba nova i talons. La famosa actriu de Mèxic també deixava aquesta citació, que deixava entreveure la seva personalitat autònoma i impetuosa.

24. El feminisme no és exclusiu per a les dones, sinó que ha de permetre que tothom pugui viure més plenament. Segons la visió de la famosa actriu Jane Fonda, el feminisme no ha de quedar relegat únicament a la dona: ha de convertir-se en una responsabilitat compartida entre tothom.

25. Sóc una dona amb pensaments i preguntes i merdes a dir. Jo dic si sóc maca. Jo dic si sóc forta. Tu no determinaràs la meva història: ho faré jo. La intèrpret Amy Schumer és una figura femenina amb molta personalitat, cosa que demostra amb aquesta afirmació.

26. La qüestió no és qui no em deixarà, sinó qui m’aturarà. La coneguda filòsofa Ayn Rand fa així una de les afirmacions més carre-

29. Una dona amb imaginació no només sap projectar la vida d’una família i d’una societat, sinó també el futur de tot un mil·lenni. L’activista i defensora dels drets humans Rigoberta Menchú fa una crida aquí a la transcendència de la dona pel que fa a l’avenir de tota la humanitat.

30. Quan els homes són oprimits, és una tragèdia. Quan les dones són oprimides, és tradició. L’activista i periodista nord-americana Letty Cottin no podia parlar amb més encert sobre l’opressió a la qual hom ha sotmès les dones durant tota la història.

165


166


LA

LLENGUA

SENSE FILTRES

167


LA LLENGUA SENSE FILTRES

PREN ACTITUD LINGÜÍSTICA,

UTILITZA

LA LLENGUA Per Mónica Giner i Aguado

El 9 de febrer de 2013 es va culminar l’expedient de regulació d’ús de la Radiotelevisió Valenciana, procediment que va afectar 1131 treballadors del grup. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va declarar nul l’expedient el 5 de novembre de 2013, motiu que va portar al Govern valencià a anunciar la intenció de clausurar la radiotelevisió pública. Açò va ser contestat amb manifestacions multitudinàries a València, Alacant i Castelló. Finalment, i aprofitant la majoria del Partit Popular en la cambra, el Consell va aprovar-ne a les Corts el tancament, i va eliminar l’endemà les emissions de les cadenes del grup. Després del tancament de Canal Nou, el 14 de juliol de 2016 les Corts aproven amb 64 vots a favor (PSPV-PSOE, Compromís, Podemos i Ciutadans) i 26 abstencions (PPCV), la proposició de llei d’obertura de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. El primer dia de transmissió dels nous mitjans, molta gent es va sentir molt alleujada.

168


Escoltar les notícies en el nostre idioma és com una restauració bàsica dels drets, de l’idioma i les nostres opinions. Veure els rostres dels xiquets il·luminats per imatges en valencià és un signe commovedor de la restauració de les necessitats lingüístiques bàsiques. Encara que haja tornat la nostra televisió, ens queda molta feina per fer. El valencià és una llengua minoritzada. És una llengua que en el seu propi territori ha estat o està marginada, perseguida, prohibida o sense ple reconeixement legal. Molts ciutadans han assumit la idea que la vitalitat del valencià depén només de l’acció dels poders públics. Encara que en bona part és una afirmació certa, atés que vivim sota el control d’un Estat que actua en contra del valencià, és necessari que siguem conscients que tothom fa política lingüística en tot moment i que, sovint, quan prenem determinades actituds lingüístiques, contribuïm a invisibilitzar la llengua en contextos en els quals podria estar molt més present. Per exemple, hi ha gent que en

uns certs ambients usa per defecte el castellà (les discoteques, els espais d’oci, els restaurants exòtics, etc.). Els valencianoparlants hem de prendre una actitud lingüística compromesa i utilitzar sempre la llengua. A més a més, és molt important que es denuncien aquelles situacions en les quals se’ns nega el dret a usar-la o en les quals tenim la sensació que se’ns tracta de manera diferent pel fet d’emprar el valencià. Les llengües no moren perquè els nouvinguts no les aprenguen, sinó perquè els parlants deixen de parlar-les. Atenció, que això no vol dir que no siga important que els nouvinguts ho aprenguen, el que vol dir és que els nouvinguts l’aprendran o no l’aprendran en funció de si la troben necessària o no, i això en bona part depén de si els parlants originaris la parlem o no. Per tant, parlem en valencià amb tothom, és la nostra eina d’inclusió i cohesió social. Aquesta ha de ser la manera de dir a tothom que, per a nosaltres, la nostra llengua és important i que volem compartir-la amb tothom!

169


LA LLENGUA SENSE FILTRES

TORNAR

A CASA Per Cristina Montesa i Andreu

L’aigua corre entre els seus dits mentre frega les taques de greix. És inútil. El seu treball li ha deixat records per a tota la vida. A vegades es pregunta per què no va ser advocat, polític, empresari. Després recorda que el seu pare també era mecànic. —Et dutxaràs? —De seguida. Has encés l’escalfador? —L’acabe d’apagar, comença l’hora cara. Bé, una mica d’aigua tindrà per a dutxar-se. De la cuina al bany hi ha dos passos. Del bany al saló quatre. I de la seua habitació a la del seu fill uns altres dos. Un pis de seixanta metres quadrats no dona per a molt. Però és familiar, pensa. O s’enganya a si mateix.

170


—Tin, posa’t el batí i el pijama gros. —Hui no has encés l’estufa? —No, hui no ha fet tant de fred. «Hui no ha fet tant de fred». La veritat és que sí que ha fet fred, i molt, i la casa està a fosques i gelada. Les finestres no suporten gens d’aire. L’arribada de la tardor implica l’arribada dels refredats. On està la seua casa amb jardí que es va prometre quan era un jove ambiciós? A l’hora de sopar els tres s’asseuen a taula. El cap li pesa més que altres dies. Alçar-se a les 5 del matí pesa. Intenta traure un somriure a la seua dona, la qual porta un mes sense treballar i sense cobrar res de l’atur: eixes són les conseqüències de treballar en negre. Els dos són conscients que les factures arriben igual de ràpid que a l’hivern. El xiquet ignora, amb felicitat, la realitat. —Diumenge al final també he d’anar a treballar. —Vindràs a dinar? —No ho sé Parlen entre murmuris, fins i tot arriben a acariciar-se. L’única cosa que segueix encesa és l’amor que els manté units. Ja no amor d’enamorats, sinó amor de família, de companyia. El sorprén quan conta que al seu cunyat l’han despatxat del treball. Amb una mà davant i una altra darrere. —Veus, amor? Al final hem de donar gràcies. Som uns afortunats.

171


LA LLENGUA SENSE FILTRES

EDUARD BUÏL

ELS FILTRES D’UNA VIDA FILTRES, MATISOS I TONALITATS Per Miguel Angel Gascón i Rocha

Molt a sovint oblidem que la història dels pobles, dels esdeveniments, amaga relats personals. No tots aquestos relats particulars ens resulten aliens, especialment quan es tracta dels seus protagonistes, encara que la majoria de les experiències personals no transcendisquen l’àmbit privat. Els anònims de la història transmeten la seua visió només dins dels cercles familiars i d’amistat. Una visió particular esbiaixada, però tal vegada més autèntica que la dels llibres, perquè aquesta història està teixida des dels sentiments. La història general ens amaga principalment eixe filtre sentimental tan íntim i particular, principalment en esdeveniments que reclamen afiliació a diferents bàndols, com les guerres, els processos revolucionaris, els canvis de règim... A Espanya, eixe paper el juga clarament la guerra civil, no només el de la història, sinó també el de la càrrega sentimental. Els bàndols continuen existint, i malauradament es continuen transmetent a les noves generacions, possiblement perquè més enllà dels discursos partidistes i interessats.

172


moltes ferides sentimentals continuen sense sanar, i passen de pares a fills encara obertes i accentuades per la visió personal de cada u. En tot cas, no sempre la transmissió està clarament definida en faccions, no tot és blanc o negre. Existeixen els filtres, els matisos, les tonalitats de colors. En una vida poden entrellaçar-se moltes mirades. Així, aquestes vides poden ser una ajuda per a superar diferents visions i enfrontaments, són testimonis que haurien de ser profitoses per a sanar ferides. Poguera ser el cas de la vida que ens ocupa, la d’Eduard Buïl i Navarro. HERÈNCIA MANUSCRITA Eduard Buïl naix a la ciutat de València el 8 de desembre de 1898, al carrer Nord. Mor en la mateixa ciutat el 10 d’agost de 1973, encara que entre aquestes dos dates s’emmarca una vida que per molts anys es desenvolupa fora del Cap i Casal, i no de manera voluntària. Poc abans de finalitzar la Guerra Civil inicia un exili pels actuals Alger i el Marroc, un exili que acaba pocs anys abans de morir. Buïl és una de les persones que pot tornar, que poden reviure les arrels, això sí, sense recuperar-les del tot pels anys d’obligada llunyania, per les absències arrabassades per la guerra, la repressió i la distància. La vivència de l’exili és un dels filtres més importants en la vida d’Eduard, una peça més en l’amplitud de pensament d’un home que no encaixaria en els cànons de l’historicisme. La vida d’un republicà religiós. Un demòcrata militant socialista i home de fe. Un periodista i poeta. Un amant d’Espanya i, per damunt de tot, un enamorat de València. Filtres que són el marge sentimental de la història. Matisos que cisellen la personalitat. Tonalitats que coneixem gràcies a la biografia manuscrita que Eduard volgué que heretara la seua família, un altre dels filtres o fonaments principals per a ell, com vorem, i en què, gràcies a la seua neta Alexandrina, ens enfonsarem.1

BUÍL, ALLÒ QUE CONTA LA HISTÒRIA El primer fet que marca la biografia d’Eduard és la mort de son pare quan ell tenia deu anys. Això provoca, i més sent fill únic, que es veja en l’obligació de treballar i de deixar l’educació reglada que rebia en les Escoles Pies. En tot cas, continua formant-se, i compatibilitza la faena amb els estudis de comptabilitat a l’Escola d’Artesans2. També aprén francés en una acadèmia privada. Les dos formacions seran fonamentals, com vorem, uns anys més tard. Alhora que treballa i es forma professionalment, comença a eixir a la llum la seua predisposició natural i passió personal per la lectura i l’escriptura. Passió que es tradueix també en l’ocupació, especialment quan en 1921 entra a formar part de la redacció del diari El Mercantil Valenciano3, diari del qual es convertirà en redactor, des de 1931 fins a 1938. Aquest any passa a dirigir La correspondencia de Valencia,4 fins a l’últim dia que va romandre en terres valencianes abans d’eixir cap a l’exili. També havia dirigit Adelante (l’òrgan del PSOE valencià), Verdad i l’agència España, a banda de presidir el sindicat de periodistes de la UGT a València.

Capçalera del diari Adelante en què s’arrepleguen les declaracions de Besteiro en nom del Consell Nacional de Defensa per a demanar una eixida pactada a la guerra civil.

1.- Bona part dels papers autobiogràfiques estan en castellà. Els hem traduit al valencià, en permís de la família, per a mantindre l’estil de l’article i també, perquè no dir-ho, per a ser fidels a l’esperit de Buil. 2.- L’Escola d’Artesans es fundà en 1868 per la Junta Revolucionària que governava llavors la ciutat de Valéncia. Podria considerar-se com la pionera de la formació professional en l’estat espanyol. Encara que a hores d’ara es troba en l’Avinguda del Regne de Valéncia la seua primera ubicació es trobava en un edifici enderrocat hui en l’actual carrer de Pintor Sorolla que, curiosament, fou u dels seus alumnes més preeminent. 3.- El Mercantil Valenciano es funda també durant el Sexeni Revolucionari, en 1874. Durant el temps que Buil hi treballa, és el diari de la burgesia liberal valenciana que va agafant amb el temps una clara tendència republicana. 4.- La Correspondencia de Valencia inicia la seua publicació en 1882. Després de diferents tendències ideològiques, en iniciar-se la guerra civil en 1936 passa a mans del sindicat UGT. El número del que parla Buil és el 23.910 en el que anuncia que el diari no es publicarà en els dos dies següents. Realment sí que es publica el número 23.911 ja baix les autoritats franquistes el 29 de març però eixe es convertix en l’últim de la capçalera.

173


Quan s’estabilitza a Alger, primera destinació de l’exili, i posteriorment al Marroc, es dedica fonamentalment a dur la comptabilitat de diverses empreses i a escriure també articles de premsa en francés, i fins i tot arriba a ser membre de la Federation Internationale des Journalistes. En tornar a València reprén la tasca periodística, en aquest cas en La Hoja del Lunes,5 amb les seccions Mirador, Motivos valencianos i Entrevistas, a banda de les columnes Croniquilla i El suceso comentado, els quals signa amb els pseudònims d’Amador i Crispín.

La seua obra poètica està recollida en el llibre A travers d’una vida (1973) També publica poemaris en castellà, com En lengua de Castilla i El alma de las cosas, llengua en la qual té altres obres inèdites. Va rebre diversos guardons com a poeta, entre els quals destaca l’Englantina d’Or dels jocs florals de València de 1930 per El poema de València i la Flor Natural dels de 1931 per Immensitat, gràcies als qual és proclamat Mestre en Gay Saber aquest mateix any.

La seua producció literària apareix en diferents publicacions. Cal ressenyar les que apareixen entre 1918 i 1921 en l’afamat El cuento del dumenche (El cuento de la agonia, Passa l’amor, Novia..., Vesania, Vides que passen, La darrera fada, Mentres la vida riu, El bateig, Baix la còlera del Déu, El dolor de triomfar) i les dos narracions que es pogueren llegir en la també coneguda Nostra Novel·la (Fang en les ànimes i El miracle de la rosa marcida). És autor de trenta-dos obres escèniques, entre comèdies, entremesos, revistes, sainets i fins i tot una sarsuela amb música de Ramón Puig i Rafael López, la majoria estrenades als escenaris de teatres com el Novedades, el Moderno o el Nostre Teatre, i interpretades més d’una vegada pel reconegut actor Pepe Alba, amb qui va conrear també l’amistat.

Eduard Buïl fotografiat com a guanyador de la Flor Natural dels jocs florals de València de 1931. Fotografia apareguda en el número 264 de l’1 d’agost de 1931 de Semana Gráfica.

La vida particular està marcada, com ara vorem, de manera determinant, pel casament amb Amparo Bueso Tormo, amb qui va tindre quatre fills i va gaudir d’onze nets. VALÈNCIA EN EL COR

Primera fulla de la narració Fang en les ànimes d’Eduard Buil publicada dins del número 16 del 30 d’agost de 1930 de Nostra Novela.

Eduard Buïl és batejat en la parròquia dels Sants Joans, emplaçament que, com indica el mateix poeta, l’arrela al rovellet de la història valenciana, tal com diu en pròpies paraules “Front

5.- Hoja del Lunes s’edità en Valéncia des de 1939 fins a 1991 per l’Associació de la Premsa Valenciana com a únic periòdic que es podia publicar en dilluns (Fins a 1982). En 1991 es convertí en diari que desaparegué en 1993.

174


a la maravella gòtica de la Llonja entre els rumors del Mercat que (...) va sentir les veues del Palleter i que va ser el lloc de l’afusellament del patriota saguntí En Josep Romeu (...) va ser el remat que em confirmà en ma valenciania aquest bateig (...) en la mateixa pica que havia que estat batejat Vicente Blasco Ibañez.”6

anys participa en els jocs florals de Sueca, on guanya el primer premi de madrigals, i també en els d’Alaquàs, on és premiat amb l’englantina d’or amb una poesia que tenia com a lema València lliure, el seu primer guardó important i que deixà un grat record en la seua ànima: “M’aplaudiren com mai m’havien aplaudit en les vetlades ratpenatistes. Era el meu primer gran contacte amb el poble valencià.”9

Buïl no només és batejat al mateix temple que Blasco Ibáñez, també és testimoni dels seus discursos, almenys del que pronuncià l’escriptor i polític valencià en 1909 durant els actes de l’Exposició Regional. Un discurs que impressionà en gran manera aquell xiquet d’onze anys que en aquell moment era Eduard: “Començà el seu discurs cridant: ¡¡Valencianos!!... Crec que tremolaren els fonaments de tots els palaus de l’Exposició, i el cor dels presents tremolava com el meu, la seua veu encenia flames. Parlà de literatura, exaltant a València.” No debades, l’exposició esdevingué en un espai i un temps d’exaltació valenciana en què s’emmarquen moments com el de l’estrena del seu himne, que posteriorment seria el de tots els valencians, i del qual Buïl és un protagonista més, perquè forma part dels milers de xiquets de les escoles de la ciutat que canten la lletra de Thous al compàs de la música de Serrano. La música també suposa un vehicle de valenciania per a Buïl, mitjançant l’Escolania Pompiliana de les Escoles Pies,7 lloc on estudiava des dels set anys. No debades, les Escoles Pies havien sigut clau en el naixement del moviment de la renaixença valenciana, cresol de gran part del poetes i animadors. Buïl recorda quan interpretaven composicions com Cançons per al poble (amb música d’Asensi i lletra de Thous), 8 L’entrà de la murta (de Giner) i altres populars com El caragol, La Chala, La berem... Eixe valencianisme naixent el du a fer-se assidu de Lo Rat Penat, on participa en nombroses vetlades poètiques junt amb els Almela i Vives, Durán Tortajada, Morante Borrás, Gayano Lluch, Sendín Galiana, Asins, Bayarri, Francesc Caballero o Carles Salvador entre d’altres. Així com també amb prohoms de la societat com Ignasi Villalonga, Salvador Ferrandis, González Martí o López Chávarri. Fruit d’aquesta vinculació, als vint-i-dos

Eduard Buïl al centre de la fotografia, amb trage, envoltat d’un grup de danses durant el ball de la Camèlia celebrat en la Societat Instructiva Musical de Benimaclet, on Buïl actuà com a mantenidor. La fotografia va ser publicada en el número 114 del 15 de setembre de 1928 de Semana Gráfica. Una de tantes vetlades valencianes en què que participava Buïl.

El valencianisme de Buïl ho és per naixement, però fonamentalment per opció personal. Els pares són aragonesos. Ell aprén valencià i a estimar València en els carrers, en l’escola, en la vida quotidiana marcada durant la infància i joventut per aquell ambient d’efervescència valencianista arran de l’Exposició Regional. El poeta comenta: “Havia trobat el meu ideal: era València, sa història, els seus paisatges, els seus hòmens. Jo era un valencianista entusiasta. No he deixat de ser-ho. La llengua

6.- Buïl i Blasco, curiosament, no només compartien que els havien batejat en la mateixa parròquia, sinó que també els pares eren aragonesos. 7.- L’Escolania Pompiliana rebia el nom per sant Pompili Maria Pirroti, un escolapi del segle XVII. 8.- Cançons per al poble és un recull de deu cants que en paraules de Thous “foren escrites amb la noble intenció d’oferir al poble motius d’alegria”. Hi ha una edició de 1917, encara que l’estrena va ser anterior, al teatre Principal de València. 9.- El poema que guanya el premi d’Alaquàs conté versos en què es comprova l’esperit valencianista de Buïl des del principi de la vida adulta: “València del mor cor, alerta, alerta/trenca lo teu dormir, alça’t, desperta/i crida a los teus fills amb fe i amor;/crida als savis, als muts d’inteligència/per a que, ardits, valents, sense clemència/te lliure del tirànic opressor.”

175


valenciana passà a ser, llevat de amb ma mare, el meu mitjà d’expressió quasi exclusiu.”10 Encara que per descomptat dedicaré un capítol a l’exili, el seu valencianisme és pedra angular de la seua existència a la llunyania. Eixe valencianisme, forjat dia a dia durant els primers anys de vida, l’acompanya durant els moments durs i adversos de l’exili, sobre els quals escriu: “El nom de ma València no el podia pronunciar sense sentir una mà de ferro que m’ofegara la gola. Sang aragonesa duc i la proclame amb orgull, però no accepte que hi haja valencià cent per cent que puga amar més que jo a aquesta terra de València en que vaig nàixer per a glòria meua.” BUÏL, HOME DE FE Un altre filtre ple de matisos en Eduard Buïl és el referent a l’espiritualitat. “No soc practicant però sí religiós. Un sentit religiós impregna els meus actes encara que no me n’adone. Si la meua visió va més enllà del terra, si el meu amor n’és profund, si faig versos, si sent disculpes pels altres, soc religiós. Vaig poc a l’església. No em cal per a adreçar-me a Deu. Jo li parle a soles, conduint el meu cotxe o menjant.” Podríem dir que Buïl s’ha construït un déu personal, una presència transcendent amb qui compartir les qüestions més íntimes i profundes, tot i que no devia ser una visió exacta de la postura espiritual de Buïl. El poeta és més bé un creient que no necessita complements per a relacionar-se amb Déu, un home de fe que de manera conscient s’ha alliberat dels abillaments fins a aconseguir allò que molts parroquians tradicionals intenten sense aconseguir-ho: una relació personal amb Déu. Així ho deixa escrit en un vers en castellà, a l’estil de místics com santa Teresa de Jesús o sant Joan de la Creu: “Para hallarte Señor no necesito ir a buscarte ante candelas de oro ni preciso del órgano sonoro. Me basta contemplarte en lo infinito.” Però és evident que la seua religiositat no s’emmarca

en el convencionalisme, ni tampoc en la mediocritat ni la religiositat popular. “Crec que soc més cristià que catòlic, sense ser altra cosa puix el Protestantisme no veu en la imatge de la Mare de Déu sa intensa poesia. I jo que, científicament no crec en sa Maternitat mes que per obra del seu legítim marit, i amb allò tinc prou per a humanitzar-la i venerar-la com a Mare, sent cap a la de ma terra, sobre totes, una emoció indeleble que escapa a l’anàlisi.” De manera que aquest amor per la Mare de Déu dels Desemparats, per damunt de qualsevol argument de la raó, és el que fa de Buïl no un cristià protestant, ni tampoc un catòlic que obvia uns quants dogmes de la doctrina vaticana, sinó una espècie de creient culturalment valencià, amb una relació personal amb Déu i una relació mística que ratllen l’adoració irracional, encara que íntimament sentimental amb la Mare dels Desemparats. Parle de la relació personal amb Déu com un estadi superior al déu personal que moltes persones construeixen, o la fe immadura de molts creients, amb totes les conseqüències i per una qüestió fonamental: és el motor que li permet, junt amb la literatura, mantindre l’equilibri personal, especialment en els moments més durs de l’exili. Buïl manifesta que comprova la presència de Déu en la seua vida, com quan afirma que durant l’aïllament al camp de refugiats de Bou Arfa tingué temps de llegir-se la Bíblia, del primer a l’últim versicle, i allò va resultar molt benèfic per a la seua vida interior. O com, quan, per damunt de totes les dificultats, pensa que “és principal sobreviure, travessar els huracans i mantindre’s en peus. Molts no tingueren la meua sort quan la mereixien. Va ser una altra prova decissiva de la protecció del de d’Alt que mai em mancà.(...) Gràcies a tota hora he de donar a Déu per haver-me permés arribar a aquest cim de ma vida quan tants altres millors que jo quedaren a llarg del camí.” Per la seua banda, la relació ascètica amb la Mare dels Desemparats es veu exemplificada de manera clara quan, en els últims anys de la vida, li prega així: “La meua actitud davant la mort és serena, potser, perque no la veig propera encara. En tot cas, davant la Verge dels Desamparats he plorat i una veu cascarrosa, com un crit desesperat, ha brollat de mon pit: ¡Mare, no vull morir!“. Però més paradigmàtic encara és el moment de

10.- En 1927 escriu el poema “La meua llengua” poema que és premiat per l’Ateneu Mercantil de Valéncia 40 anys més tard, en tornar de l’exili i que comença: “La meua meua llengua es santa... perqu’es la meua llengua,/ perqu’es expresió plena de lo meu esperit,/perque, sense que siga per a cap atra mengua,/ninguna com la meua resòna en lo meu pit.”

176


la tornada definitiva a València després del llarg exili, quan el 16 de juliol de 1966 escriu als peus d’una estampeta: “¡Mare! Jo he plorat als teus peus, jo t’he demanat qu’em permitires tornar a la terra nostra. ¡I tu m’has oit!”

LA FAMÍLIA, LLAR DE BUÏL Per a Eduard, la família és l’arc d’entrada a la llar, i Amparo Bueso Tormo, la seua dona, la pedra angular. Ella, els quatre fills (Amparín, Eduardo, Alejandrina i Federico) junt amb els posteriorment onze nets, són un filtre indefugible per a entendre’n l’existència, així com abans ho va ser son pare, del qual quedà orfe als deu anys. Precisament, una de les penes més grans d’Eduard vindrà amb la mort de sa mare, al desembre de 1942, a qui no tornà a vore des de l’eixida forçosa de València, al març de 1939, i a qui, òbviament, tampoc pot acompanyar en els últims dies de vida, apagada per la pulmonia: “Mare (...) ¡Deu t’acullga al seu si! I si hi ha un més enllà, continua dirigint-me en la vida com feres quan jo no podia valdre’m”. Aquesta trista experiència vital, sens dubte, la trobem en l’arrel dels últims anhels, quan recorda la mort de sa mare en la distància: “Ara, el meu major afany és abraçar als meus fills escampats pel món, i als fills dels meus fills ja que Deu, com diu la Biblia, va beneïr ma llavor.” També en aquells moments de revisió de sa vida demostra que la seua dona Amparo, amb qui es casa el 16 de juliol de 1926, és més que l’amor de la seua vida, és la pedra angular de la qual hem parlat i que podrem comprovar quan parlem de l’exili. Perquè el paper de la seua dona va més enllà de l’amor, la compenetració o la tendror. Amparo resulta una clau fonamental en la vida de Buïl i és el motor de la seua consciència i presa de decisions definitives, com vorem més avant. “No faig falta a ningú més que a la meua Amparo per a continuar l’existència un junt a l’altre, blanc el cabell i dolça la mirada que ahir fou de passió encesa i hui està plena de tendror, recolzant-nos l’un contra l’altre per a no caure. Encara que si la meua Amparo ha de morir abans de mi, demane a Qui tot ho pot, que m’enduga amb ella com abans siga possible.”

Anotació de puny i lletra d’Eduard Buil a la seua tornada definitiva a Valéncia des de l’exili baix una estampa de la seua volguda Verge dels Desamparats.

La força que impregna la família en l’ànima de Buïl queda palesa quan escriu: “Hem patit la fam, la desraó, el treball forçós, l’exili, l’enyorança d’Espanya i de València, però, per damunt de tot, hem salvat la llar afonada diverses vegades, l’hem reedificada en no importa quins llocs. Els fills, la família i el nostre amor.” Per això, no debades Buïl afirma “Hi ha una veritat

177


en ma vida, una gran veritat sincera i profunda i és que vos vull, a tu. ¡Oh ma Amparo! i a vosaltres els meus fills i nets, amb totes les potències de la meua ànima.”

L’AMOR A LES LLETRES A causa de l’orfandat paterna, Eduard hagué de posar-se a treballar ben prompte, als onze anys. Ell era l’única ajuda amb què comptava sa mare. En tot cas, això sí, no va oblidar la formació que havia començat a casa, precisament de la mà de sa mare, la qual el va ensenyar a llegir. Després de treballar en diverses botigues, als catorze anys va aconseguir faena en el comerç La Fama Valenciana, al carrer Guillem de Castro, com a comptable i corredor, un ofici que l’acompanyaria des d’aleshores i per sempre, i en el qual s’havia format, com he indicat adés. És en eixa època quan comença també les col·laboracions amb diferents publicacions. És el cas de la famosa capçalera de Vicent Miguel Carceller, La Traca, o altres com El Fallero, encara que la primera ocupació, podríem dir seriosa i periòdica (això sí, sense cobrar un quinzet) va ser en un fullet que anunciava els espectacles culturals de la ciutat, Valencia al día. Posteriorment col·labora també en Bellas Artes, una revista modesta que s’editava a Guillem de Castro, al costat del seu lloc de treball. La necessitat d’escriure naix de l’amor per la literatura, passió que es nodreix de la lectura i de compartir l’afecte, quan no follia, per les lletres. En aquest sentit en els anys previs a la Primera Guerra Mundial, Eduard llig autors com Murger, Musset, Becquer, Vargas Vila, Eugenio Noel o Emilio Carrere, qui“va ser el meu poeta preferit per l’emoció dels seus versos.” També participa de les tertúlies literàries de la penya literària del café Le Lyon d’Or,11, a la plaça de la Pilota. I ho fa acompanyat, entre d’altres, de Maximilià Thous Llorens, el fill de l’autor de la lletra de l’himne valencià i a qui considera “poeta excelent i amic de gran estima.” Passant el temps, les lectures s’amplien a Victor Hugo, Flaubert, Balzac o Zola, a banda de clàssics com Homer, Plató, Sòcrates, Eurípides, Virgili, Ovidi, Flavi Josefo... També amplia el cercle d’amistats literàries quan entra en l’àmbit de Lo Rat Penat, tal com he assenyalat abans.

Fotografia del matrimoni Buil-Tormo presa a Casablanca durant la cel·lebració de les seues noces d’argent el 16 de juliol de 1951 a Casablanca. 11.- Le Lyon d’Or es trobava en l’actual plaça de Marià Benlliure, en aquell temps coneguda com a plaça de la Pilota. https://valenciaimagenypalabra.blogspot.com/2019/05/con-las-colillas-recogidas-en-el-cafe.html

178


és a dir, o el triumf del Govern o la institució d’un règim en el qual tots havérem cabut, sense represàlies, en el que no havera havut vencerdors ni vençuts, alguna cosa aixó com l’abraçada de Vergara, jo no havera havut d’escapar de València, m’havera adaptat a la nova situació, havera continuat al periodisme, no en el polític, sinó en l’informatiu o literari, m’havera acovilat en la poesia, la literatura o el teatre.” L’esclat que produeix la guerra es converteix en detonant quan deixa València, només un parell de dies abans que les tropes franquistes es feren amb el control de la ciutat. Aquesta usurpació des de l’arrel deixa una marca indeleble en la memòria de Buïl, quan s’assabenta que el nou règim (orde executada pel nou governador de València, Planas de Tovar)12 havia requisat sa casa i havien desaparegut, entre altres coses, papers personals i obres d’art signades per diferents autors coneguts, com per exemple Benlliure, a banda de més de quatre mil llibres. En tot cas, l’estima per la literatura continua sent clau en la vida i en l’esperit d’Eduard, fins i tot en les terribles condicions del camp de refugiats on, a banda de la Bíblia, l’acompanya El Quijote i altres clàssics castellans del Segle d’Or. També és el cas d’una vetlada literària de començaments de 1941, durant la qual Buïl declama uns versos que es converteixen en un tresor per als presents. “Els meus companys feren centenars de còpies dels meus versos i no en falta qui els du encara damunt. Vint-i-cinc anys després d’aquella vetlada, encara he dedicat exemplars amorosament conservats.”13 Aquesta vivència ens parla no només de l’estima profunda d’Eduard Buïl per la literatura, sinó també del paper que pot jugar l’art de les lletres en l’animositat de les persones en moments en què els sentiments són més evidents. Versos amb la fòrmula per a fer una falla que Eduard Buil publicà en el número 6 de la revista El Fallero de 1926.

Però tota aquesta saó de lletres es marceix en esclatar la guerra, tal com reconeix quan fa balanç de la seua existència “En l’àmbi literari la meua època ha pasast. La guerra accelerà sa liquidació. Havent militat en el bàndol dels vençuts, el meu nom no abellix. (...) Si la guerra havera tingut altre final,

No foren els únics versos que li brollaren de l’ànima, a Buïl, precisament perquè els seus sentiments eren més palpables i els versos naixien més íntims, com a refugi dels seus anhels.“En el silenci nocturn de la barra de la Intendència de Bou Arfa (...) captava en el meu aparell de ràdio l’emissora de València ¿Quan tornaria a ma Pàtria?... Només el nom de ma terra m’estrenyia la gola. Només ella importava. Deu em donaria vida per a tornar-la a vore. I llavors, escriguí molts versos.”

12.- Francisco Planas de Tovar, militar de carrera, va exercir com a governador civil de València des del 31 de març de 1939 fins al 14 d’abril de 1943. Va destacar per un caràcter especialment repressiu. 13.- En el seu poemari A travers d’una vida, Buïl arreplega uns versos del capità d’artilleria Ireneo Gómez de Linares, escrits en Bou Arfa a fi de recordar Eduard, els quals acaben: “Aquél, guía de los barcos,/tú, el vigía de las dunas/en desiertas soledades/donde no vuela tu pluma./¡Lástima de facultades/que estén mirando a la luna!...”

179


En 1957, Buïl es retroba temporalment amb la seua terra. El moment és profundament sentimental. Als pocs dies de l’arribada a València viu un retrobament més íntimament literari, ja que un amic, Paco Moreno, havia conservat, en un acte de fidelitat no exempte de perill, versos i poesies d’Eduard publicats abans de la guerra. Paco li’ls dona, amb la qual cosa es converteix, per dir-ho d’alguna manera, en la primera pedra de la reconstrucció de l’aixovar literari valencià de Buïl.

Poc abans de la tornada a casa, el poeta es reconcilia finalment amb la poesia. Des de la solitud de la residència de Casablanca, quan els quatre fills ja han deixat la casa i només la companyia de la dona i el desig de tornar de manera definitiva són presents en ell, naix La cançó de l’absent, amb versos tan significatius com: “una angoixa de mort si et recordava... València del meu cor, jo me moria i solament la llengua que parlava era en el meu dolor llum i alegria.” “El frut d’un quart de sigle el tiraré à una vora i tornaré à València corprés i emocionat.” “Mare, Mare, soc jo, ton fill que torna, el més humil de tots, el més pobret, (...) qu’una nota de or sone en l’altura, campanes del magnífic Micalet, el que veuen en somnis i en imatges els valencians absents.”

Eduard Buil recitant poemes durant les noces de la seua filla Alejandrina amb José Fornás en 1957 durant una de les primeres vegades que Buil va poder tornar a la nostra terra.

180

A l’hora del retorn, la biblioteca personal teixida durant l’exili viatja primer a València. Després és produeix la tornada física. Per últim, torna l’esperit, i és quan escriu: “Em complau seure baix el meu gesmiler, amb un bon llibre entre les mans...” Però encara que recupera l’alé que el llarg parèntesi de l’exili li havia furtat, és conscient que no pot recuperar el temps perdut. Una vegada més, el seu raciocini el ressitua en una realitat a la qual s’adapta, mentre busca la transcendència i la reflexió dels que l’envolten. La seua herència literària també és una invitació a no repetir els errors d’una humanitat que no ha sabut viure sense enfrontaments estèrils i angoixosos per a tantes persones. “Necessite molta vida per a poder realitzar allò que desitge encara que sense crear gens nou. Tinc molts papers per ordenar i seleccionar que poden ser un arxiu dels esdeveniments del món i de la història de ma terra de la meua època que poden aprofitar-ne a algú un dia. (...) Tot i això, no tinc destí i quasi trenta anys desarrelat de la terra (...) inactius en quant al fruit literari,


amb una crisi en el meu estil que ja no podria ser ni romàntic ni líric, que em fa creure que quan jo podria fer, està fet.” LA GUERRA, LA MORT EN VIDA L’exili, com vorem a continuació, representa el desert, la distància, l’enyorança insuperable. La guerra és l’espurna que tot ho abraseix. Fins i tot, l’ànima de Buïl, que arriba a escriure “no renegue de res d’allò que vaig escriure, llevant d’algun libel de circumstàncies publicat en guerra i que inspirà abans la passió de l’ambient que el coneiximent dels fets.” Aquests paraules ens acosten, de manera indefugible, a la visió de l’aterridor paper de la guerra en la seua vida i en la societat. Qualsevol escriptor, en revisar la seua producció, sempre mostra bafor i potser rebuig d’alguna de les seues obres. Però Buïl només rebutja alguns escrits polítics, possiblement més pels efectes en l’animadversió que poguera provocar que per l’estil o la composició. Perquè realment, allò que rebutja Buïl és la guerra i que no s’hagueren superat els odis que la varen gestar.

Fotografia d’Eduard Buil on apareix com a representant de la secció de periodistes del sindicat UGT de Valéncia.

La guerra afona la il·lusió republicana de Buïl, a la qual és fidel fins a l’últim dia. La darrera esperança per al poeta d’una eixida menys traumàtica pren cos amb les notícies del colp d’estat contra el govern de Negrín, encapçalat pel coronel Casado el 5 de març de 193914. Tenien un doble objectiu: apartar els comunistes del govern i negociar la fi de la comtessa bèl·lica amb Franco. Però l’acord és impossible amb els sublevats, que ja estaven prop d’un triomf total. Madrid cau en mans dels franquistes el 28 de març. Tota esperança s’esvaeix. La guerra acaba l’1 d’abril amb la victòria de Franco. L’EXILI INDEFUGIBLE Dies abans del darrer intent dels republicans per a buscar una eixida pactada (entre altres raons, per a rebaixar les represàlies anunciades pels franquistes, fet que mantenia Buïl expectant) la seua dona Amparo, juga per primera vegada, un paper de pedra angular i pel qual esdevé objecte de veneració. Són dies en què Buïl continua treballant en el diari, escrivint, la ment embeguda en les preocupacions i en la incerta esperança d’un acord i “llavors, en aquell moment ultra-dramàtic, és quan la meua Amparo tingué el gest heròic que jo mai li pagaré prou. Em digué amb molt de trellat: La guerra està perduda. Capficat en tant de càrrec, tu mai te n’adonaràs de quan has de fugir. Et gitaràs amb la República i quan despertes no existirà. Voldràs romandre fins l’últim moment en les teues ocupacions i el terra s’afonarà baix els teus peus. A tu et mataran. Pot ser als qui han comés crimens, no. A tu sí, i, pot ser, els mateixos que has salvat. Tu has honorat la causa que has defés i això no es perdona. (...) Tu eres home d’ideals. Et mataran. Només hi ha una possibilitat de salvar-te i és que nosaltres ens anem. Serem l’iman que t’atraga cap a nosaltres. Amb l’anhel de retrobar-nos, potser pugues véncer els teus recels i pugues eixir a temps.” Tot i això, la decisió no és gens fàcil. La derrota és indefugible, però encara hi ha una possibilitat de negociació, cal continuar treballant. A més, una nova vida fora d’Espanya és una vida plena d’incertesa en un món que s’encamina cap a un enfrontament bèl·lic de dimensions desconegudes. L’exili suposa abandonar tot allò que havia anat construint i entrellaçant durant tota la vida: la llar, la família, els amics... Abandonar les arrels.

14.- Després del colp d’estat de Casado es crea el Consejo Nacional de Defensa, presidit pel general Miaja i amb el socialista Julián Baquestiro com a conseller. Les converses per a finalitzar la guerra civil de manera negociada fracassen, i Franco ordena l’ofensiva final el 27 de març de 1939.

181


La fermesa d’Amparo no acaba en fracàs. Eixa fermesa i que els seus arguments són, realment incontestables, fa que el matrimoni decidisca l’eixida de la dona i els tres fills el 28 de febrer de 1939 cap a la ciutat francesa de Toulouse. Allí són acollits en un refugi conegut com a Foyer du Peuple (llar de la gent), que els socialistes locals mantenien per a acollir l’allau de refugiats espanyols. En tindre constància de la seua arribada i situació, Buïl es decideix finalment a abandonar també València. La descripció dels últims dies en la ciutat ens transmet l’ambient anguniós que es respirava i que no convidava precisament a l’optimisme. “Els comerçs tenien les seues prestatgeries buides. No n’hi havia de res. Per baix mà es canviaven ous per pa, o tabac per llet. Jo tenia unes tres mil pessetes i vaig voler comprar-ne una camisa, però no en trobí cap. Els diners no tenien valor, ni els volia ningú. Només en tenien valor els pollastres, l’oli, el menjar, però no els diners. Es menjaven pells de creïlles i les beines de les faves. En Madrid havia vist en desembre de 1938 mejar-ne gats i gossos.” Una vegada decidida l’eixida, Buïl treballa fins a l’últim dia en terres valencianes, i també deixa preparada l’edició del 28 de març de 1939 de La correspondencia deValencia. Mentre acabaven de preparar els paquets amb els diaris per a la distribució, Eduard s’encamina al port on l’espera el seu transport. L’acompanya el recel de la incertesa. També un immens sentiment de vergonya per veure’s com un desertor (en tot cas d’una deserció d’última hora, ja que el mateix dia que ell embarcava cap a l’exili, des d’Alacant partien de nit els que són considerats com a últims vaixells amb refugiats, el Stranbrook i el Maritime). Tant d’última hora que, l’endemà de la partida, els partidaris del bàndol sublevat que hi havia amagat a València comencen a ferse amb el control de la ciutat, però ara, amb una pluja de fullets propagandístics que els avions franquistes escampaven pertot arreu en comptes de les bombes dels dies anteriors. En tot cas, Eduard no pot alliberar-se de la sensació de deshonor, inseguretat i profunda amargor, tal com escriuria més avant: “Vergonya donava anar-se’n quan la Ciutat dormia tranquila (...) abandonant a ma mare, ma terra, ma llar, mon passat

recent, tot allò que havia format ma vida, sense conéixer on anirira ni per quant de temps.” Només l’afany de reunir-se amb la família el manté en la determinació. “Li demaní a Déu que em tornara a reunir amb els meus éssers volguts i que, una vegada junts, es cumplira la Seua voluntad.” Aquest desconsolat prec s’entrellaça en el pensament del poeta amb els últims versos teixits en terra valenciana, abans de l’eixida, dedicats a la seua dona Amparo. “Que es tan grande el amor que en ti confía y tan preso está al tuyo mi albedrío, que no sé li llamarte Amparo mía o si debo llamarte Amparo mío.” El relat de la partida del port és aborronador: “Els avions de Franco havien bombardejat (el port) més de mil vegades. Era un lloc de mort. Huitant-i-cinc vaixells, entre les que ens havien dut queviures o armes, jeien al fons de ses aigües. Els barris del Cabanyal, Grau i Natzaret, i fins els de Cap de França i Cagarritar15, mostraven les seues cases esclafides per la metralla. (...) El Lezardrieux16 era un mercant francés. La seua tripulació la com-

Fotografia del vaixell Lezardrieux en 1937 que es conserva al Museu Naval de París.

15.-«Cagarritar» era el nom popular de la zona del cap de França. L’origen de la denominació ve perquè el barri, a banda dels pescadors, també l’habitaven pastors. Si hi afegim que la séquia era coneguda com a «Pixavaques», eren noms prou descriptius. 16.- El Lezardrieux era un vaixell construït en 1922 i adquirit en 1937 per la Compagnie France Navigation que, des d’aleshores, l’utilitza com a transport de subministrament de material de guerra per al bàndol republicà. L’últim servei en aquest sentit és aquest viatge amb el darrer grup de refugiats que isqueren del port de València. El mateix 1939 va ser requisat per la marina francesa. 17.- Entre aquests fugitius seleccionats pel Front Popular, Buïl no és l’únic periodista. Amb ell hi van companys d’altres publicacions i també de La Correspondencia de Valencia. Per això, no és gens estrany que anunciaren que el diari no estava previst que eixira els pròxims dos dies, ja que en realitat, els màxims responsables no podien fer-se’n càrrec.

182


posaven uns 14 hòmens. Anàrem pujant 350 fugitius17, tristos i silenciosos. Tots anàvem armats. Salpàrem a les 7 del matí del dia 28 de març de 1939. Encara vaig mirar l’ombra de la meua terra volguda des de la cuberta. En aquella ombra desapareixia tota la meua vida anterior.” El Lezardrieux, el Stanbrook, el Maritime i altres vaixells arriben al port d’Orà durant el 29 de març. Milers d’exiliats són finalment acceptats a Argèlia i distribuïts per camps de refugiats. És la primera certesa per a Buïl: reiniciar la vida no serà gens fàcil. La segona certesa va ser més colpidora, ja que li arriba una carta des de València de sa mare: “Estoy ahora contenta de que te hayas ido. Tus mejores amigos han dado cuenta a Dios.” La policia havia anat a buscar-lo en diverses ocasions. També el consideraven desertor, per ser, en el moment d’abandonar València, oficialment soldat d’aviació. Per tant, tornar-hi era inviable.

ser conduïts a un camp de treball en el desert dirigit per militars, on són explotats i denigrats. Per a Buïl és una nova caiguda als inferns. Quan començava a construir una nova llar junt amb la seua dona i els fills, des del silenci autoimposat, des del compromís polític ajornat per buscar els fonaments d’una nova vida, li arrabassen una altra vegada la companyia de la família, a la qual no pot vore més que durant els escassos permisos que li concediren. “L’internament en el desert, on fórem explotats ignomisionsament, trencà la meua llar i donà pas a un dels més aguts patiments.”

Dins de la foscor del moment, dos mesos després, Amparo i els tres fills arriben a Orà. Però la situació continua sent greu. Des del 3 de setembre de 1939, França està oficialment en guerra contra Alemanya, i Orà, com a departament colonial francés, també. El prefecte gal els convida a optar per tres camins: tornar a Espanya, que com hem vist no era factible, migrar a un altre país o romandre a Orà a les ordres de les autoritats colonials. La segona opció s’esvaeix per diferents raons, principalment perquè suposava separar novament la família. De manera que només queda la tercera possibilitat. A més, Buïl, com sabem, domina el francés, idioma que havia estudiat a València. Això, sumat a la formació que tenia en la conservació de llibres, li va permetre trobar faena elaborant comptabilitats i redactant articles per a un periòdic local.

Documentació amb fotografia d’Eduard Buil on en reflexa els camps d’internament als que va estar assignat durant la seua estada a Argel.

La fragilitat de la nova situació es trenca al maig de 1940, quan la segona guerra mundial pren una deriva més greu en el moment que Alemanya envaeix França. El 30 de maig, Buïl és mobilitzat per ser un refugiat acollit al dret d’asil, i s’incorpora al 8é Regiment de treballadors estrangers. Comença, potser, un dels moments més desplaents de l’exili, si oblidem l’amargor de trobar-se lluny de casa. La denominació es va convertir en un agre eufemisme.18 La realitat va ser que els refugiats varen

Al desert, Buïl es refugia en la pròpia ànima: “El meu aïllament em resultà beneficiós puix vaig viure de la meua vida interior.” Eixa vida interior que hem referit adés. Com els místics o els eremites, en trau profit. És conscient de la situació i s’agafa a les seues taules de salvació: la fe i els llibres, la relació personal amb Déu i la literatura. “La meua primera caiguda va ser des de prou alt: Des de la situació de noble popularitat i d’influència a la bodega d’un vaixell. A Orà havia ascendit des del camp d’in-

18.- Bou Arfa i Colomb Bètxar són dos dels camps de treball als quals el règim col·laboracionista de Vichy destinà refugiats republicans espanyols. Ací varen ser explotats per a construir el ferrocarril subsaharià. Els camps són alliberats definitivament entre 1942 i 1943, quan els aliats dominen el nord d’Àfrica.

183


ternament al treball normal i a la creació de la meua nova llar. Ara era la segona caiguda. Ma entrega personal a eixe Regiment de civils que no eren civils i manat per militars, no sent nosaltres militars. Dos caigudes com les de Crist en el calvari. N’hi hauiren més.” Aquesta primer etapa es tanca quan el 28 de setembre de 1942 torna a conviure amb la família a Colomb Betxar, al sudoest de l’actual Alger19. Dies abans s’havia produït l’alliberament oficial, el 16 de setembre de 1942. Les penúries continuen en aquesta destinació sahariana, però amb la companyia dels seus, les amargors són menys amargues.

deveniments. Ell continua conservant el treball i aconsegueix la categoria de resident, amb bones gratificacions econòmiques i socials. És en eixe context de recuperació econòmica i de certa relaxació del règim franquista quan Eduard decideix intentar tornar a Espanya, passar uns dies a València. A pesar d’aquesta relaxació, el desassossec que sent abans d’entrar en territori espanyol era indefugible, i més quan en la frontera la policia li fa un parell de preguntes sense transcendència. També quan, ja a València, el comissari de la policia armada el fa entrar al despatx. Eduard relata aquell diàleg: -“¿Qué viene usted a hacer en España?” -“Vengo a besarla, a saturarme de ella” -“Basta señor. Puede usted quedarse cuanto quiera y para siempre si lo desea.”

Document en francés en què consta el dia de l’alliberament del camp de treball per als refugiats estrangers a Alger durant el règim de Vichy.

El discórrer dels temps i les circumstàncies regalen a Eduard la millor època de l’exili africà, des de 1947 fins a 1966, quan es traslladen a viure a Casablanca, al protectorat francés del Marroc. És durant aquestos anys que la família prospera, una evolució contrària de la que havien dut els Buïl durant tot l’exili anterior. “En aquell Marroc al que m’havien dut en un vagó de ramat tenia jo treball assegurat, ingressos sanetjats, habitatge propi i em passetjava amb el meu cotxe.” Però de nou la conjuntura canviaria en declarar-se la independència del Marroc en 1955: “De la nit al dia tot passà a ser propietat dels marroquins i els qui haviem creat el seu progrés forem odiats i passàrem a ser uns extrangers indesitjables.” En tot cas, la situació particular de Buïl i la família no es voria massa afectada pels es-

Díhuit anys després d’aquella nit de 1939 en què València va desaparéixer a bord del Lezardrieux, aquesta estada suposa un retrobament amb els sentiments de valenciania, amb els familiars i els antics amics que encara hi vivien, i amb la fe particularista de Buïl. “Vaig besar la pedra sagrada del Miquelet, m’agenollí davant laMare dels Desamparats i plorí com un xiquet (...) Trobí velles amistats (...) Carmencita Abarca em donà dotzenes de les meues obres que ma mare li havia lliurat a ella dient-li: `Tú eres joven y tú verás a mi hijo un día” Aquesta primera visita és la llavor del principi de la fi de l’exili. L’ombra en què romania València comença a prendre cos. Però encara no, encara havia de passar un temps. Mentre les visites es repeteixen cada any, els fills deixen la casa i Eduard i Amparo es queden a soles a Casablanca20. Novament és ella, Amparo, la dona que el trau de l’abstracció en els últims moments de la guerra per a salvar-li la vida, la que torna a salvar-li-la d’alguna manera quan materialitza en paraules el pensament que ell no deixava de plantejar-se: “Tornem a casa. Marroc s’ha acabat per als estrangers. I, a més a més, no em vull morir ací.”Ausades que Eduard es veu de nou concernit per Amparo. Comparteixen la visió i el sentiment. Decideixen tornar de manera definitiva. El poeta escriu recordant eixe moment “Diuen

19.- La família es pot reagrupar perquè Buïl passa en aquest moment de treballador forçós a treballador de la mateixa companyia (Mér-Niger), empresa que construïa el ferrocarril. És una de les eixides que ofereixen els aliats mitjançant la Joint Commission for Policital Prisioners and Refugees. 2/ 0.- La sensació del niu buit la reflecteix Buïl en un poema que du per nom, precisament, El Niu, amb versos com: “Ells mateixa, eixos fills qui hui nos deixen,/seràn pares també i un dia o un atre/els seus s’en aniràn i sols entonces/sabràn la soletat en qu’ens deixaren.”

184


que tota la terra és igual. No és així. Potser tota és bona per a lluitar i treballar, i per a viure, però no per a morir. Cal tornar els nostres ossos a la terra que ens els donà.” LA TORNADA A CASA El desig de tornar a València, encara que fora a passar els últims anys de vida, era un afany compartit i anhelat. Ara calia valorar totes les possibilitats i circumstàncies. De nou apareixen els matisos, perquè si era de veres que les condicions polítiques a Espanya en 1966 havien evolucionat i feien possible la tornada, també és cert que podia fer-ho, en paraules del propi Buïl “a condició de no tindre més afany que el sorteig de les travesses de futbol o l’estocada del Cordovés. Espanya anava sent habitable per a tots els espanyols sinó feien qualsevol cosa que poguera considerar-se heterodoxa pels governants.” L’enrònia per a Buïl era que aquesta evolució cap a, diguem-ne, l’habitabilitat d’Espanya, havia sigut possible no per una cultura del perdó o la reconciliació, sinó pel simple pas del temps i la progressiva desaparició dels qui protagonitzaren la comtessa bèl·lica. També era necessari, per tant, aparcar qualsevol activitat política o, fins i tot, significativa socialment. I així va ser. La tornada definitiva es produeix el 16 de juliol de 1966. “En 1939 havia escapat derrotat. Ara tornava amb el meu cotxe, amb ma muller, alguns estalvis. Tornava a ma casa, a ma terra i posava punt final a la dura etapa d’un exili que havia durat la meitat de la vida normal d’un home.” Entre el Buïl derrotat del 39 i l’exultant del 66 trobem tot un procés de reconciliació amb si mateix i amb la pròpia existència. Un esperit que és, sens dubte, la llavor d’una transició cap a la democràcia que voria la llum una dècada després de la tornada, als pocs anys de la seua mort, fruit de la suma d’esperits com els seus que, amb la càrrega dels filtres, els matisos i les tonalitats de tota una vida, passaren pàgina cap a la conciliació. “En ma València trobí ma casa (...) i vells amics supervivents de l’huracà que assolà a Espanya. no importa la causa que defensàrem cada ú. I és just reconéixer que l’aquestat franquista al que ho jo he combatut, em va concedir tots els honors i totes les ajudes econòmiques de la repatriació.”

LA CONSCIÈNCIA DELS MATISOS L’Eduard Buïl que tornà no és el que se n’anà. No és una simple evolució temporal, com la de l’Espanya franquista; és un procés conscient, un decurs intel·lectual en què ha anat passant pel filtre del raonament cada experiència, com si també s’hagueren teixit sentiments en l’ànima. Els últims anys de la vida, Eduard és una persona nova que busca transcendir els esdeveniments i la pròpia vida. Buïl es retroba amb València i amb la valencianitat, diferent però amb la mateixa essència. “He trobat allò etern i permanent: Les cent torres que va vore Victor Hugo i les portes de Serrans i les de Quart. (...) Però a on vaig viure de fadrí és hui un modern edifici. Tots els veïns que vaig conéixer han mort. Només roman jo, o quasi jo a soles, emergint d’una gentada desconeguda com un illot. (...) Han desaparegut quasi tots els teatres als que vaig estrenar les meues comèdies (...) Però és ma València. (...) Hi ha barris nous, nets, assoletjats, però impersonals (...) Malgrat tot, allò etern està al seu lloc, al mateix lloc que abans. Ahí està la Verge dels Desamparats i el Pare Miquelet del qual ses pedres són tota la història de ma Pàtria (...) i les falles, i l’Albufera. I a València estan les meues arrels i les meus morts.” Es retroba també amb la llengua valenciana com a fonament d’eixa valencianitat activa i, recordem, d’opció personal. “(De València) vull sa història, els seus hòmens i el seu idioma al que li he donat el 90% de la meua obra no periodística, idioma que no he oblidat després de 30 anys d’absència. Vull les seues pedres sagrades, i em dol l’afebliment de la seua personalitat nacional. Tot el que és ma València és meu com jo soc d’ella en intercanvi d’amor (...) A València he tornat per a no anar-me’n mai més, per a viure en ella la resta de la ma vida i morir al seu sí ¡Gran sort serà la meua!” Revestit d’aquesta volença i valenciania, vol fer també el darrer viatge i, per això demana “als que estiguen presents: enganxeu al meu pit una de les velles senyeres amb els colors consumits pel sol d’Àfrica i que he dut en el meu cotxe com a una afirmació del meu ser enllà per on he anat.”

185


Buïl es retroba amb la família i amb l’amistat, encara que novament des de la perspectiva d’una vida en l’instant del balanç en què molts s’han quedat pel camí. “Ningú em coneix i jo tampoc conec a ningú. Sols algun periodista vell, algun amic que va ser company del banc o del diari (...) però viuen els meus fills i els meus nets que duen el meu cognom i la santa esposa a la que adore. En l’àmbit familiar el meu deure està cumplit. He tingut quatre fills, els vaig nodrir, conrear i salvar de la malaltia, els vaig fer estudiar, els casí i són huio caps de les seues famílies i pares dels seus fills i són feliços amb la parella que ells triaren.” Buïl veu satisfet com la seua família, el fonament de la seua existència, ha sobreviscut a totes les contingències de la història. També té la companyia de la seua Amparo, la seua pedra angular, la dona que és més que l’amor de la seua vida. I per a demostrar-ho, fins i tot en l’últim moment els demana que, de la mateixa manera que han de posar-li al pit una de les seues senyeres valencianes, en el moment de la mort disposen una fotografia d’Amparo al seu costat. No una fotografia qualsevol, sinó la que ella li donà en 1921 amb la dedicatòria que diu: “No et separes de mi, ni encara mort.” I així es va fer per a immortalitzar un amor que és etern.

Buïl es retroba amb la literatura i l’escriptura, i fins i tot torna a treballar en publicacions periòdiques. Com he comentat adés, publica articles i columnes en Hoja del lunes de Valencia. També una secció d’entrevistes als artistes que actuaven als teatres de la ciutat, activitat que hereta d’alguna manera a la mort del també poeta i amic seu Morante Borrás. També col·labora en diverses publicacions, com Valencia Atracción 21 o El Trullo.22 Participa de nou en activitats poètiques, com ser jurat dels concursos de llibrets de Lo Rat Penat o en recitals de l’agrupació literària Amigos de la Poesia,23 associació que edita en 1972 el recull de poemes A travers d’una vida, mesos abans de la seua mort ocorreguda en 1973. Durant la preparació d’aquest poemari, Buïl fa balanç del seu paper en la poesia i la cultura valenciana: “Vaig ser una peça menudeta en el moviment literari del meu país valencià durant més de 20 anys però la meua època passà, la guerra accelerà la seua liquidació. (...) La vida continua i com es lògic que així siga. Els qui no férem res perdurable és just que ens obliden, encara que sempre romandrà alguna cosa a les hemeroteques i als arxius d’allò que va ser el nostre pas per la vida de les lletres del nostre xicotet país.” Buïl encara el seu idealisme fent un balanç. És un idealisme apaivagat en la vessant política i pública, per les circumstàncies, pel pragmatisme i per la necessitat de reconstruir la vida. Però ni aigualit ni oblidat. I, des d’eixa perspectiva el veu d’alguna manera incomplet: “No hem aconseguit viure a un món en pau en el que regnara la justícia social i la llibertat i l’amor entre els hòmens, però he vist que les meues idees han estat adoptades pels que abans les combateren. Les encícliques de Joan XXIII i de Pau VI24 arrepleguen els principis que els pensadors socialistes varen defendre des de segles. He tractar als hòmens de molts pobles i races i puc dir que tots estan assedegats d’amor i comprensió i que eixe amor i eixa compresnió són l’únic eficaç.”

El matrimoni Buïl-Navarro mostrant la seua felicitat, l’ amor etern, al poc de tornar a la nostra terra en 1966.

Com veiem, ens trobem davant d’un idealisme transversal, ple de filtres adoptats al llarg dels anys d’existència, i amb la capacitat de síntesi d’un home que ha fruït de popularitat, però que també ha patit la denigració i l’angoixa, i que gràcies a una

21.-Valencia Atracción havia nascut en 1926 com a mitjà de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. Suspesa entre 1936 i 1945, torna a editar-se des de 1926 fins a 1986. En el moment en què Buïl comença a col·laborar-hi, la dirigeix el seu amic i també poeta i divulgador, Almela i Vives. / 22.- El Trullo és una revista gràfica que s’edita a Requena des del 1949 quan arriben les festes de la verema./ 23.- Amigos de la poesía es crea en 1949 i continua existint com a associació.

186


Semana gráfica de 1931,al teatre. Lectura per part d’Eduard Buïl de la poesia guanyadora de la flor natural dels Jocs Florals de València de 1931,quan va fer l’exaltació de la regina dels jocs, Elena Samper Vayá, al Teatre Principal del Cap i Casal. Fotografia publicada en el número 264 de l’1 d’agost de 1931 de Semana Gráfica.

vida interior profunda i de fe, la resposta no és d’odi o rebuig, sinó d’amor i reconciliació. EL FILTRE DARRER La vida d’Eduard Buïl podria ser la de cada un de nosaltres. Les circumstàncies i conjuntures al llarg d’una vida són variables, i a vegades vel·leïtoses i capgirades. Ara, enmig de la pandèmia, en som més conscients. La resposta davant d’aquests experiències, no. La resposta és personal i intransferible, encara que també hauríem de ser conscients que cada resposta personal se suma a la història col·lectiva, de manera que, cada actitud, postura, cada camí triat, forma part del relat compartit. També hem de saber reconéixer que darrere dels esdeveniments històrics no hi ha una visió unívoca ni absoluta. Tampoc dels sentiments. Cada vida és un misteri, plena de filtres, de mirades, d’interpretacions i de percepcions. En el cas d’Eduard Buïl, hem tingut la sort que buidà la seua ànima en uns fulls manuscrits que podem compartir, i així ser fidels a un esperit con-

ciliador i una seua voluntat d’un món més comprensiu i socialment més just. Gràcies a aquestes confessions podem accedir als seus matisos, als seus pensaments més íntims i al seu balanç vital. “Ma vida ha estat fecunda i activa. (...) He conegut la fam, la popularitat, l’enaltiment, l’èxode, el Sàhara, la simpatia, i l’odi. Allò més important en ma vida, a banda del procés personal (...) ha estat ser espectador de quan ha succeït als últims sixanta o nou anys en ma Pàtria i en el món, els més tràgics amb sang i els més fecunds en progressos materials. (...) Haver estat actor en la nostra lluita i patir les conseqüències d’una política adversa. (...) Haver viscut mitja existència lluny de la Pàtria i haver sobreviscut a tots els colps quan milions d’hòmens caigueren. (...) A tot allò estiguí a l’aguait i tot va influir en la meua psiquis i més encara quant va succeïr en ma Pàtria que transtornà tan definitivament la meua pròpia existència. Això és important i no les meues comèdies ni els meus comptes, encara que em donaren al seu temps, legítimes satisfaccions.” En tot cas, Buïl no pot eludir eixa crida a la transcendència que es troba en l’arrel de tot escriptor, i més en un poeta que versa per a asserenar l’ànima i compartir els interrogants mentre busca respostes en altres mirades. “Tal volta, quan em muira, alguna ploma em dedique deu línies amb grafia xicoteta que, de bestreta, li ho agraisc.” Espere haver complit eixa última voluntat d’Eduard Buïl i Navarro. Bibliografia: • Autobiografia manuscrita d’Eduard Buïl transcrita per Alexandrina Fornás Buïl. / • BUÏl NAVARRO, Eduard. A travers d’una vida. València, 1972. Amigos de la Poesía. / • MAÑAS BORRÀS, Lucía. Los maestros artesanos de Valencia en el último tercio del siglo XIX y principios del XX. En documentació web Real Acadèmia de Cultura Valenciana. / • TOMÁS VILLARROYA, Joaquín. La prensa de Valencia durante la guerra civil (1936-1939). Saitabi, revista de la facultat de Geografia i Història. Pàgs. 82.121. Núm. 22. 1972 ./ • ROSELLÓ, Tomás. Eduardo Buïl, un referent d’El Mercantil Valenciano. Levante-EMV de 15/09/2021. / • CONILL RIPOLLÉS, Josep Joan. Aproximació a la poesia d’Eduard Buïl. Anuari de l’Agrupació borrianenca de cultura. Pàgines 19-57. Any 1991. / • BENS, Felip. Qui vivia en la València marítima l’any 1796? Valencia Plaza, 25/08/2018./ • BARROS, María Isabel. Apunte sobre una vida: El exilio de Ramon Barros Santos (Moncho): 1910-1987. Laberintos, 2012, nº 14, pp. 333-342. / • VV. AA. El Exilio republicano en Argelia. Laberintos, 2018, nº 10, pp. 189-392. / • MARTÍNEZ LEAL, Juan. El destino de los refugiados: Los campos de internamiento. En Archivo de la Democracia de la Universitat d’Alacant.

24.- Aquestes encícliques devien ser Pacem in terris, de Joan XXII (1963), subtitulada «Sobre la pau entre els pobles que ha de fundar-se en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat» i la Populorum progressio de Pau VI (1967), que parla de la cooperació entre els pobles.

187


LA LLENGUA SENSE FILTRES

SER

MÚSIC

VALENCIÀ Per Carlos Esteban

Des de menut, el meu somni era ser músic, i per això he rebut estudis al llarg de la meua vida relacionats amb la música. Em vaig formar en l’agrupació musical Los Silos de Burjassot, on vaig estudiar solfeig i percussió; a més, tinc una àmplia trajectòria com a músic multiinstrumentista, i destaca la meua formació en jazz a l’escola Sedajazz, motivada per l’interés d’aprofundir en l’harmonia i les arrels de la música moderna. La història del meu projecte amb Laura Esparza va començar quan, a través d’un anunci, va trobar que es buscava un cantant per a un grup de Jazz de Burjassot, del qual jo era el bateria. A poc a poc anàrem creant música junts, fins a formar el nostre duo valencià: Laura Esparza i Carlos Esteban. El meu cas crec que és bastant diferent de la majoria de gent que can-

188


ta en valencià, perquè en la meua infància pràcticament tota la música que s’escoltava era en castellà o en anglés: molt de Beatles, Nino Bravo, Mecano i també bossa nova en portugués. No va ser fins que vaig entrar de bateria en el grup VadeBo quan vaig començar a tindre contacte amb tota la música i el circuit en valencià. La veritat és que jo pensava que si cantàvem en valencià només podríem tocar a València, Catalunya o Balears. Lògicament van ser els llocs on més tocàrem, però en l’última gira tocàrem en escenaris del País Basc, Galícia, Segòvia i fins i tot en el Vinya Rock. Crec que hui en dia estem aconseguint, entre totes i tots, eliminar a poc a poc l’etiqueta de “música en valencià”, ja que cada vegada són més els espais en què es pot escoltar grups en valencià, no sols relacionats amb la reivindicació social com antany. És molt gran l’oferta que hi ha ara mateix de bandes que canten en valencià, i molt variats els seus estils. Per posar alguns exemples, Tardor o Vienna d’estil pop; Zoo o Maluks,

d’estil electrònic i hip-hop; Smoking Soul d’estil rock; El Diluvi, més folk o Auxili, d’estil reggae. També pense que actualment s’escolta molta més música en valencià que fa quinze anys, per les facilitats que internet ens dona i per la gran quantitat d’oferta cultural que hi ha. A més, amb anteriors governs més conservadors, era molt difícil tocar en espais públics cantaves en valencià. Hui en dia, en qualsevol festival trobem música en valencià, en la Fira de Juliol de Vivers, en el Festival de les Arts i per descomptat en els festivals en què la majoria de grups canten en valencià, com pot ser el Feslloch o el Festivern. Finalment, al llarg dels anys, la meua trajectòria musical ha anat millorant i s’ha vist recompensada amb diversos guardons, encara que crec que fer-se un buit en la indústria musical és difícil, cantes en l’idioma que cantes, i ho dic des de la pròpia experiència.

189


LA LLENGUA SENSE FILTRES

L’ACTIVITAT CULTURAL FALLERA:

ELEMENT FONAMENTAL

PER A L’ÚS I DIVULGACIÓ

DE LA NOSTRA LLENGUA Per MªJosé Boluda i Castelló

Si hi ha alguna cosa que podríem extraure en positiu de la pandèmia de la covid-19 per a la nostra festa és la reivindicació de les falles com a entitats generadores de cultura davant l’errada consideració d’algunes institucions d’entendre-les com una mera manifestació lúdica i festiva a l’hora d’establir les restriccions que anaven marcant les nostres vides. Obliden que les falles, al llarg de la història, han contribuït activament a forjar la nostra identitat i a preservar la nostra llengua, un dels motius que serviria de base per a la declaració de la festa de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l’any 2016. Sens dubte, hem de sentir-nos orgullosos de la capacitat d’adaptació dels fallers i falleres, que davant l’adversitat hem continuat desenvolupant activitats culturals al llarg de 2021, tot i que algunes comissions no han pogut plantar i cremar els monuments. Mol-

190


tes altres han continuat apostant per la cultura, fet que evidencia que la falla, com a entitat i associació cultural, a més de plantar falla, desenvolupa activitats que ajuden a divulgar la nostra llengua, davant de qualsevol circumstància, per fatídica que siga. I a propòsit d’aquesta reivindicació, entenc ara més que mai que és el moment de deixar constància de la rellevància de la festa de les falles per a la cultura valenciana i per a l’ús del valencià. I quina manera millor que recollint en aquest article les principals activitats culturals que s’organitzen dins el món faller i que han anat evolucionant fins a l’actualitat.

Però si cal destacar breument d’entre tots els concursos que s’organitzen els que fomenten l’ús del valencià, tant en el context oral com en l’escrit, hem de parlar dels concursos de teatre faller, dels de declamació de poesia i del cant de l’Estoreta Velleta que des de fa molts anys se celebren a la ciutat de València.

EL TEATRE FALLER

Tal vegada, quan pensem en la cultura fallera, la primera cosa que ens ve al cap és el llibret de la falla, ja que pareix que per a les institucions és el principal exponent de la difusió de la nostra llengua, per allò que sempre quedaran per a la prosperitat i perquè saben que gràcies als llibrets, el valencià tingué una presència pública en la societat, progressivament desvalencianitzada, de la postguerra. Els llibrets han anat evolucionant a passos agegantats des que Bernat i Baldoví elaborara el llibret més antic conegut, que data de 1856, gràcies a les comissions que han apostat per potenciar el contingut cultural i que han experimentat amb alternatives al model tradicional de llibret. Aquestes comissions plantegen concepcions més àmplies, amb la creació de vertaderes obres literàries que van més enllà de l’estricta explicació i relació del que conté la falla; filosofia amb què van nàixer a mitjan segle XIX i que afortunadament són reconeguts cada exercici per les institucions publiques i privades en forma de subvenció i premis, amb la finalitat de fomentar l’ús del valencià. Però està demostrat que el compromís del món faller amb la llengua valenciana va més enllà del llibret i de l’explicació de la falla a peu de carrer. Tal vegada per això, les comissions, conscients de la importància de la festa per a la societat civil valenciana, organitzen tota classe d’activitats culturals a banda de la participació en els concursos de llibrets, teatre i presentacions, i munten obres en valencià o recitals de poesies dins dels casals o en el marc de setmanes culturals.

191


Pel que fa al teatre en les falles, es tracta d’una activitat molt rellevant de la festa i una de les que més ha aportat a la conservació del valencià en les falles, ja que són moltes les poblacions que celebren teatre faller anualment, bé en forma de concurs o bé en forma de mostra, en distintes categories i en diverses modalitats, marcats per unes bases que, com és lògic, exigeixen la interpretació de les obres en valencià.

sacrifici del seu temps de manera altruista (alguns fan vertaders esforços per interpretar en valencià, esforços que són mereixedors del millor reconeixement per part de les comissions).

CONCURS DE DECLAMACIÓ

El teatre faller a la ciutat de València és un dels concursos de teatre aficionat amb més participants a Espanya, concurs que es remunta al començament de la consolidació de les comissions falleres en el primer terç del segle XIX. Exactament apareix quan es realitzen actes que propicien representacions, entre els quals destaca la presentació de la fallera major com a entreteniment i com a forma d’obtindre ingressos per a la festa. En aquest context és quan es comença a crear un subgènere específicament faller, els apropòsits, peces teatrals carregades d’humor i sentimentalisme que tenen lloc al començament de la presentació de la fallera major. Però l’impuls més important que té el teatre faller és amb motiu de la creació del primer certamen de teatre faller, en 1972, promogut pel conegut Joan Monleón, i que encara que va ser un fracàs en l’àmbit econòmic, va resultar un èxit en l’àmbit artístic, motiu pel qual va acabar consolidant-se per Junta Central Fallera en 1974, juntament amb la creació del concurs també per als infantils. El teatre faller ha anat evolucionant igual que ho ha fet la societat, i ha posat en escena obres en forma del tradicional sainet o mitjançant obra moderna, curta o llarga, i en categoria d’adults o de xiquets. Aquestes obres, al meu parer haurien de ser objecte de més divulgació entre tota classe de públic, faller i no faller, per la gran qualitat de les representacions en les quals els fallers i falleres demostren les hores i hores d’assajos i el

192

El concurs de declamació en llengua valenciana és remunta als anys seixanta, quan a la ciutat de València es va organitzar el concurs de declamació de poesia infantil, hui en dia encara vigent, i que ja va per l’edició 60. Aquest concurs l’organitza JCF mitjançant la delegació de Cultura, junt amb el concurs de declamació en les categories sènior i juvenil. Com és habitual, el certamen de declamació infantil està dividit en tres categories, A, B i C, segons l’edat dels participants (de 4 a 6 anys, de 7 a 10 i d’11 a 14). El nombre de versos a declamar també varia segons aquesta classificació, i les bases principals del concurs de declamació en llengua valenciana exigeixen que els textos siguen inèdits i escrits per un membre censat en qualsevol comissió de JCF. Resulta sorprenent que aquest veterà concurs continue celebrant-se i que la pandèmia no hi haja minvat la participació,


fet que particularment cal admirar, perquè així és com vertaderament podem transmetre la nostra llengua als més menuts i les tradicions i costums valencianes.

es reconeixien personatges històrics, com el Pare Jofré o Alfons XIII. En aquest concurs s’entreguen els premis al «conjunt», al «xiquet més típic» i al «cant».

EL CANT DE L’ESTORETA VELLETA

Com a conclusió, és evident que les falles han treballat i continuen treballant pel coneixement d’una realitat lingüística, avançant en l’ús del valencià en la festa, especialment a la ciutat de València, on la realitat social ha sigut històricament diferent de la realitat de la resta de comarques. Però la destinació de recursos a partir de la declaració de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de les institucions per a la promoció del valencià, ha fet possible que la llengua siga patrimoni de les falles de València.

Aquest concurs es remunta a l’any 1961, quan uns fallers de la plaça de l’Arbre volgueren rememorar la seua joventut i recorreren a aquesta demarcació de la barriada del Carme, vestits igual que els xiquets de finals del segle XIX i principis del XX, que arrossegant una estoreta velleta demanaven als veïns algun trasto vell per a organitzar una foguera que acompanyara la cremà de la falla, mentre cantaven la cançoneta popular: «Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, el tio Pep? Mes que siga la tapadora del comú número u?» En 1962, aquesta tradició s’enfocaria a totes les comissions del cap i casal mitjançant un concurs popular organitzar per la falla plaça de l’Arbre, que hui en dia ja va per l’edició 58 i que compta amb el suport de JCF, en el qual, els xiquets de les comissions participants representen la societat valenciana de segles passats a través d’antics oficis, com la bunyolera, les venedores de llocs de peix i verdures, el femater, etc… i a través de la seua indumentària. També

FONTS: MARÍN I GARCÍA, JOSEP LLUÍS (2010): Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví. València, Publicacions Universitat de València. SIRERA, J. L. (2007). «Les falles i el teatre». Cendra, nº 5, pp. 21-25. BERGON, J. V. (2007). «El concurs de teatre a la Junta Central Fallera».Cendra, nº 5, pp. 26-28. fallaplazadelarbol.es GIL MANUEL HERNANDEZ I MARTI I JOSEP LLUÍS MARÍN I GARCÍA (2009): La ritualització festiva de la llengua. L’ús del valencià en les Falles.

193


194


OPINIÓ SENSE FILTRES

195


OPINIÓ SENSE FILTRES

TORNEM. I ARA QUÈ? Per Ivan Serrador i Ferrer

Les Falles tornen a celebrar-se a després de l’aturada a causa de la pandèmia de la covid-19. Han passat prop de setcents dies sense la festa més representativa per a les valencianes i els valencians, però per fi tornen les mascletades, l’art als carrers i l’emotiu ritual d’ofrena a la Verge dels Desemparats. En definitiva, un fum d’actes plens de sentiment per als fallers i les falleres. Però sens dubte, aquestes seran també unes Falles atípiques, ja que marcaran un punt d’inflexió. Tindrem l’oportunitat d’analitzar quin ha sigut l’impacte de la covid-19 en el cens faller, i veure com el fet de tindre les comissions quasi dos anys en blanc ha afectat la cultura i els costums de les falleres i fallers, amb els casals tancats, sense festivitats i sense actes. Aquesta crisi pot desestabilitzar-nos i abocar-nos a l’abisme de la incertesa. Però també constitueix una gran oportunitat per a créixer i redirigir la nostra festa, ja que està en les nostres mans fer d’aquesta una nova oportunitat per a tornar a nàixer i reinventar-nos. Amb el pas del temps, allò que va nàixer com una festa popular s’ha anat tancant i ha desplaçat progressivament alguns sectors del poble a un segon pla. La crítica i la sàtira del monument han donat pas a un art més políticament correcte, i la defensa de la cultura i la llengua valenciana que es fa des de les falles es continua veient com una cosa minoritària. Pràcticament, hem passat de ser una associació cultural a ser una expenedoria de serveis, on els associats i les associades han oblidat el concepte de la paraula associacionisme, i paguen únicament la quota amb la finalitat d’obtindre béns i serveis.

196


Amb els anys s’ha vist que aquest model de falles, que a curt termini havia fet créixer el cens, és completament insostenible. Per a les comissions de falla, cada dia és més difícil trobar gent entre els fallers i falleres que s’impliquen en el projecte cultural i vulguen agafar càrrecs de responsabilitat. Aquest fet produeix que les directives de les falles es vegen abocades a deixar de fer activitats que abans es feien, o fins i tot a contractar serveis d’empreses especialitzades o personal treballador per a poder alliberar de feina les falleres i els fallers. Les Falles, des del 2016 són patrimoni de la humanitat per la UNESCO, i hem de ser conscients que tenim un patrimoni heretat; per això, és tasca de totes i tots protegir-les enfront de la globalització, visibilitzar-les i conscienciar-ne a tothom de la importància, per a deixar als nostres xiquets i xiquetes una festa que respecte la tradició, sense oblidar que la societat evoluciona. Per aquest motiu, ara és més necessari que mai saber la responsabilitat que implica estar en una falla, recordar que ser faller significava haver de treballar en un projecte i reflexionar. Obrir els casals a la ciutadania i tornar a l’origen de la festa. Reeducar-nos. Que el casal torne a ser una escola on es done exemple, que la falla siga el punt de trobada que no existeix en molts barris, i el més important, tornar a fer del monument l’eix principal de la festa. Les falles sempre han sigut motor de progrés i de canvi, amb una gran capacitat per a difondre cultura. Són un reflex de la societat, amb defectes i virtuts, i hem d’aprofitar-les com una eina més per a inculcar als més menuts valors que estan desapareixent, com el de compartir, treballar en equip o l’altruisme, alhora que es fomente el respecte, la tolerància, la cultura de l’esforç, la inclusió i la igualtat. La nostra festa va superar la censura, el franquisme, les crisis econòmiques del 1993 i el 2008, i ara, aquesta pandèmia. Hem tingut la capacitat d’adaptar-nos als diferents canvis que ens ha tocat viure. Ara estem en un punt d’inflexió. Per aquest motiu, és necessari construir entre tots els agents socials un projecte faller que mire cap al futur, perquè les falles continuen sent sinònim de valencianisme, cultura i llibertat.

197


OPINIÓ SENSE FILTRES

CICLE CONCLÒS.

I ARA QUÈ? Per Hugo Morte Faller de la falla El Mocador

La celebració de les Falles no va causar cap mena d’eventualitat en la població, per la maleïda pandèmia. Donar les gràcies i reconeixement al món faller per l’exemplar comportament, a la societat civil per la comprensió durant aquestes Falles tan atípiques i a les autoritats per la col·laboració en tot moment. Era necessari, molt necessari. Tancar el cicle més llarg de la història ha suposat dos grans beneficis, l’estabilitat i l’equilibri emocional de les comissions falleres; i per una altra banda, l’inici de la recuperació dels sectors productius vinculats. La meua admiració per totes les

198


falles valentes que van lluitar contra tot per l’amor a la festa, des de la responsabilitat, la prudència i el compromís. Amb perspectiva ens adonarem que va ser el més encertat. La pandèmia ens va fer resilients i l’adversa meteorologia d’aquestes Falles 20202021, indestructibles. Recordar que, anteriorment a la celebració, vam posar en valor, ja era hora, la potència econòmica que som i la necessitat emocional, social i cultural de celebrar-les. Bé! Gran assoliment! Per fi! Recorde quan a les Falles les definien amb etiquetes negatives que no val la pena citar. Fins i tot es va produir una unió entre totes les poblacions falleres que va vertebrar tot el territori valencià, i que espere que torne i es consolide.

Ens va portar la pandèmia una oportunitat única per a canviar anacronismes de les falles actuals?

Heus ací el quid de la qüestió. Hem de donar continuïtat a la idea generada en la pandèmia i crear un ens que ens represente, hem d’aprendre del passat per a construir el futur. Aquesta organització ha de ser plural, descentralitzada, igualitària, oberta i de consensos. Arribat a aquest punt, vull introduir una reflexió. Ens va portar la pandèmia una oportunitat única per a canviar anacronismes de les falles actuals? Estem deixant passar una oportunitat única per a evolucionar i actualitzar-les als temps que corren ? Tal vegada hem de tornar a l’origen per a construir el futur.

Estem deixant passar una oportunitat única per a evolucionar i actualitzar-les als temps que corren?

199


OPINIÓ SENSE FILTRES

SER DEL PORT UN ORGULL Per Carmen Primo, la Masera

Recorde que fa uns anys, en un dels llibrets que vaig dirigir, escrivia en l’editorial: «Ens atrevírem a somiar amb la lluna, i hem tocat les estrelles». Ho escrivia per a un aniversari. Ara ho recorde amb enyorança, i vos diré el per què. Quan Isabel Ruà em digué que la seua filla Neus seria la fallera major infantil, no ho dubtí. M’apuntí de nou a la falla. Jo no volia ser fallera d’honor. Això ja ho era tots els anys. Jo volia tornar a ser fallera. Tornar a formar part d’eixe grup de dones que mai s’han posat una peineta perquè no es visten de fallera, però que són tan falleres com la primera. Falleres de cor, de sentiment. Era sabedora també que la comissió tenia un nou president molt jove, el fill més xicotet d’Alfonso Machancoses i Blanca Díaz, un matrimoni molt casolà i molt

200


fester. Bones persones, a qui sempre he admirat i estimat. Per desgràcia, Alfonso ens ha deixat enguany. Crec que portem un any per a oblidar; millor dit, ja són vora dos anys i espere que s’acabe prompte este malson. Ja hem patit prou. M’agradaria que enguany poguérem tornar a la «normalitat», per dir-ho d’alguna manera, i puguem tornar a tocar les estrelles.

necessaris. Cridats a remar tots junts amb valentia. A poc a poc ens hem resignat a viure les conseqüències que esta desfeta social ens ha portat, però no tenim més remei que renàixer de les cendres. Com les falles. La nostra societat necessita oxigen, precisament allò que la Covid-19 ha furtat als qui s’ha emportat a l’altre món com a conseqüència d’esta malaltia.

Sempre recordaré la nit del 10 de març del 2020. EsCrec que no teníem cap altra opció. La nostra obligació tàvem al casal jugant al bingo, i entre partida i partida, algú com a persones és superar-nos, refer-nos, mirar cap avant, sucomentà que Ximo Puig, el president de la Generalitat, havia perar desafiaments i salvar obstacles. I crec que això ho ha fet suspés les Falles. Nosaltres continuàrem jugant. No teníem ni molt bé la comissió del Port. No podem fer festa perquè la tenim idea del que això significava, ni sabíem el que estava a punt de prohibida –amb tota la raó–, pensem i fem allò que sí que podem passar. Recorde vore Isabel Ruà plorar. Ens fer sense cap perill per als fallers i falleres. deia que plorava perquè pensava en la seua filla. Com li explicaria, l’endemà, que al casal I un any més, la Falla del Port ofereix la Tornar a formar part ja no podrien anar? S’havien acabat els beseua imatge grandiosa. La de ser una comisd’eixe grup de dones que renars i tota la festa que encara no havia cosió compromesa, acollidora, dinàmica, trebamai s’han posat una pei- lladora, sempre en moviment, mai parada. Ni mençat. Plorava perquè no sabia si la xiqueta ho entendria. Alguna que altra fallera també neta perquè no es visten una pandèmia ha pogut amb esta falla. Prova plorava, per impotència, per ràbia, per por. d’això és el treball que enguany ha preparat i de fallera, però que són presentat a l’Ajuntament de Silla. Ha demanat tan falleres com la priUna llosa va invadir les nostres vides, al plenari que una plaça o carrer porte el nom mera. Falleres de cor, de de «Cronista Josep Antich». Proposta que el omplint de foscor tots els racons del nostre cor. Estàvem en un estat de xoc emocional passat dimarts 26 d’octubre va ser aprovada sentiment. generalitzat. A poc a poc, les noticíes trisper unanimitat de tots els partits polítics. Retes anaven omplint-nos la ment i l’entorn. corde que en acabar l’ordre del dia, el senyor Les converses sempre eren les mateixes: la alcalde, Vicent Zaragozà, preguntà si d’entre Covid-19. La maleïda pandèmia. Moltes persones soles, a casa. el públic assistent alguna persona volia dir alguna cosa. El meu Sense compartir vivències. Sense poder contar-se les sensapresident, Conrado Machancoses, donà les gràcies a tots en nom cions tan estranyes que ens tocava viure. La nostra vida va quede la Comissió, perquè Josep Antich té més que ben merescut el dar reduïda en tots els aspectes: laboral, familiar, social, sanitari nom d’un carrer, i així els ho va manifestar. i econòmic. Tot es va frenar de colp per culpa d’una pandèmia. Pensàvem que eren coses d’altres temps. Eren coses ja superaEl nostre poble ha d’estar molt orgullós de tindre un crodes. Que tot ho teníem controlat, havíem tocat les estrelles. Però nista que no tots els pobles tenen, i quina manera millor de rela veritat és que la bufetada encara ens està fent pegar voltes. cordar-lo que dedicar un carrer al seu nom quan encara està viu i pot disfrutar del mèrit. En poc de temps, un silenci estrident i colpidor, així com buit, desolador i paralitzant bategava en l’aire. Ho deien les miEnhorabona Pepe, i gràcies per tant¡ I gràcies a la Falla rades, es veia en els gestos. Estàvem espantats i perduts. L’onaPort per esta iniciativa tan encertada. Com dic al principi, ser del da que ens va vindre era inesperada i furiosa. Navegàvem tots en Port, un orgull. la mateixa barca, fràgils i desorientats, però alhora importants i

201


OPINIÓ SENSE FILTRES

SENSE FILTRES? PERDONEU QUE RIGA Per Hernán Mir

Sense filtres! Quin goig pensar sense filtres, sentir sense filtres, expressar-se sense filtres. Quin somni! En l’àmbit de les falles, expressar-se sense filtres és l’ideal, o, millor dit, hauria de ser l’ideal. Fins i tot hauria de ser l’essència primigènia de les falles. Algú pot imaginar que els autors de les falles primitives -sí, aquelles en les quals el botiguer del barri, el rector i fins i tot l’autoritat eren condemnats al foctenien filtres? No hagueren tingut sentit les falles, ni hagueren tingut tant de predicament entre la societat per a perpetuar-se en el temps. Però vivim una altra època, un altre temps, i hui en dia, pensar, treballar i cremar sense filtres és molt complicat. Es qüestiona l’humor i la crítica en tots els àmbits en què es practica, ja siga l’escenari, la televisió, la ràdio, les revistes, els diaris o el carrer. Sovint es pregunta si tot val, si tot és factible a l’hora de fer humor. Enfront de tot açò, caldria fer-se algunes preguntes, com ara: fer crítica de falla sense filtres, és una utopia? No, ni de bon tros, alguns ho hem fet i així ens pinta el pèl. Llavors, què és fer crítica fallera sense filtres? Una quimera, un miratge, és a dir, una falsedat. Perquè els filtres comen-

202


cen en el cervell de cadascú, en l’educació de cadascú i en la ideologia de cadascun de nosaltres. Però aquests filtres no han de ser nocius per a la crítica, ben al contrari, aquests filtres personals han de servir per a aguditzar l’enginy i fer crítica punyent, que és dir el mateix que crítica intel·ligent. Al llarg de la història de les falles, cada vegada que s’ha albirat la crítica intel·ligent les falles han sigut millors. També cal valorar que la crítica ideològica no té res de dolent. Se suposa que una falla, és a dir una crítica al carrer, ha de reflectir la intenció, en primer lloc i fonamentalment, d’una comissió; si no és així, és que la comissió no sap el que vol cremar. En segon lloc, d’un artista al qual la comissió ha encomanat una crítica al carrer, és a dir una falla. I en tercer i últim lloc, si és que n’hi ha, un crític, que ha d’estar en “sintonia” amb l’artista amb el qual col·labora. Perquè si algun d’aquests enllaços es trenca, és quan apareixen els filtres. Al capdavall, i que ningú no s’enganye, el filtre el posa l’intermediari, no mai el destinatari de la crítica, qui, d’una manera o d’una altra està exposat a les crítiques, per la seua visi-

bilitat o activitat, i a qui directament li esvaren per damunt de la crosta que ha generat al llarg del temps de crítiques i condemnes mediàtiques. És allò de ser més papista que el papa. Per últim, s’ha de ponderar la força i la presència del pitjor del filtres: l’equidistància. Quan una falla busca criticar “a tots” per no criticar a qui s’ho mereix de veres, perd tot els sentits; habitualment, perquè la crítica esdevé ensucrada i falsa, es desvia del camí essencial i desemboca en la falla apologètica que tant de mal ha fet i està fent a les falles. Quin sentit té cremar allò que volem, allò que ens estimem, allò que volem preservar? En fi, massa paraules per a explicar una realitat que tal vegada es relata millor amb una historieta: Temps era temps quan els fallers pensaven. Hi havia un d’aquests fallers que va ser cridat per un artista per a col·laborar amb ell, per a aportar idees i crítiques a les falles que plantava. La sintonia entre els dos era total, i de seguida van obtindre èxit les seues falles. Tant va ser així que, en només un any, el

203


criticaire va ser buscat per altres artistes, i en un mateix any va ser premiat amb el primer premi d’ingeni i gràcia de les tres primeres categories de la capital. El criticaire era lliure d’expressar les crítiques més punyents i mai no va trobar “resistència” per part dels artistes amb què col·laborava. Fins i tot, quan va rebre crítiques feroces d’algun faller d’alguna comissió per a la qual treballava. Tampoc no va tindre filtres per a criticar quan treballava per a les comissions més elitistes de la ciutat. Però a poc a poc, el panorama anava canviant, i altres criticaires, millor dit comentaristes, anaven guanyant-li el terreny. Els premis giraren a les rialles més que als sentiments, la consciència i les impressions. Tant era així que va arribar un dia en què uns fallers li retiraren un cartell d’una falla plantada perquè el criticat no el vera. Ací va canviar tot per al criticaire. La fama de perillós ràpidament es va estendre i el filtraren. A poc a poc deixaren de cridar-lo per a col·laborar, i fins i tot algun artista li va dir que acabarien en la presó per les crítiques que plantejava. El criticaire va haver de passar examen davant d’algun dissenyador per a ser digne de fer la crítica de la falla que preparava un artista amb el qual ja havia col·laborat. Els filtres estaven pertot arreu, filtres a les seues crítiques. Tant és així, que algun artista que volia col·laborar amb el criticaire es va trobar amb el filtre de la comissió: «Tu sí, ell no». I no era la primera vegada, sinó la tercera, que ell coneguera, que el filtraren. I a poc a poc el criticaire, per no canviar, es va perdre en el silenci mentre que a les falles guanyava la bonicor, la rialla, l’acudit fàcil i carrincló, el buit i l’homenatge… I això és tan veritat com que el conte s’ha acabat. Segona lectura: convide el lector de l’article a tornar a llegir-lo, però aquesta vegada sense filtres. És a dir, substituint la paraula filtre i derivats per censura i derivats. Igual en canvia la percepció. Postdata: Té collons que un dels sinònims de crític siga «perillós», i de crítica siga «censura»!

204


OPINIÓ SENSE FILTRES

EL FILTRE DE LA CENSURA Per José Gisbert

Volia començar d’una manera aquest article, però no estaria ben vist. He aplicat el filtre d’allò que és políticament correcte. Allò políticament correcte és el primer pas per a la censura. I la pitjor de les censures és l’autocensura. En el món de les falles tot hauria de girar al voltant de l’única cosa que ens fa diferents: la falla. Però ni és així ni ho serà mai, per desgràcia (la pinta i la festa ho envaeixen tot). Dins de la falla, l’enginy i la gràcia són els pilars en què s’hauria de recolzar la resta. Però ara ve la bona, la mania que tenen la majoria d’artistes de menjar a final de mes i per tant, firmar falles per a l’any següent. Quina relació tenen una cosa i l’altra? Que allò que és políticament correcte és una forma de no “ferir sensibilitats” i no tancar portes. I per desgràcia, han de menjar i pagar les factures. Autocensurant escenes, cartells o fins i tot falles senceres. O el que és realment una realitat, quan una falla et diu el que no vol per por a represàlies. I això, amics, encara passa. Hauríem de ser realment crítics? Des del major dels respectes, sense caure en el mal gust, tot hauria de poder ser criticat. Però, ara per ara, la pell fina que es gasten molts, o la moda dels “ofendiditos”, ens impedeix ser lliures per a escriure una escena. Recorde que fa uns anys, a l’exposició del ninot de València, Toni Fornés hagué de canviar una escena en què unes monges canviaven les cares quan veien uns consoladors. O un dit de san Vicent fent una “peineta” també va ser un escàndol. Hauríem de tindre més sentit crític, l’esquena més ampla i ser prou més tolerants. Enemistar-se amb les falles germanes, que la pròpia falla et diga que una escena en concret no es pot posar a la falla,

perquè la persona objecte de la crítica “podria enfadar-se”. Però és que per a un faller no hauria d’haver major honor que el feren ninot i el posaren en una falla. Que et critiquen, això és que no passes desapercebut. Al cap i a la fi, i tornem a dir-ho, des del respecte i el bon gust, tot hauria de poder ser criticat. I la frase amb què podríem resumir-ho és: la creativitat HA DE SER respectada. No respectar la llibertat creativa És una terrible mesura Però encara fa prou més mal Quan et claven la censura. Cremar-ho tot a la falla Eixa hauria de ser la batalla.

205


OPINIÓ SENSE FILTRES

LES FALLES I LA CRÍTICA Per Carlos Romeu i García

Des que les falles són falles, la temàtica de la falla gran, la de tots els ninots, és d’allò més variada. Cada organització fallera busca donar un eix vertebrador a la seua falla amb un objectiu clar: l’art per l’art. Aquest és un tret característic de les festes falleres que habitualment els forans no comprenen, això de pegar foc als diners per l’art, i no només al cadafal faller. Cal tindre en compte que tota organització fallera acaba fent-se patrocinadora de floristes, músics, pirotècnics, modistes i perruquers. Segur que me’n deixe algun, algun artista que dona gràcies per tindre una falla ben a prop! Però sens dubte, els artistes fallers són els més dependents de tot el gremi, ja que el seu treball és totalment estacional i el més fràgil dels que he anomenat. Sense falles, els artistes fallers i tots els seus treballadors ho passarien malament, prou malament. Un bon exemple el tenim en els successos dels dos últims exercicis fallers, en què les falles s’han paralitzat per la pandèmia. La qüestió ha sigut dura per a molts treballadors que vivien per i per a les falles, que vivien per a la falla del seu barri. A cada casal es poden reunir idees per a transmetre-les als artistes fallers i retocar la maqueta, tenint en compte que per a

206


construir-les tot val. Però ben prompte, des que les falles modernes es van configurar, hi ha de rerefons una flaire més enllà de l’art per l’art. Habitualment, les falles transporten un missatge crític prou flagrant, amb imatges i paraules que tallen més que ganivets. Altres decideixen apostar per falles menys polèmiques i poc satíriques, si és que ho fan. Tant si la falla decideix que la crítica estiga present en els ninots, com si no ho fa, -si bé no sempre el sarcasme és esmolat com la navalla del barber- podem afirmar que l’humor hui és un tret habitual. Normalment, les paròdies no les trobem en el ninot central, sinó en les bases del voltant que conformen les escenes iròniques, on té el seu bressol. Cada crítica és com la falla en la qual s’inclou: única, irrepetible, fugaç i brillant. Potser dura dos dies al carrer, però tothom es pot acostar a veure allò que els fallers han de dir respecte de qualsevol cosa. La burla més habitual va dirigida a personatges públics, com ara cantants, futbolistes, actors de cine i televisió i com no, els governs i el rei. Bé siga una paròdia local o una nacional, o fins i tot ironies internacionals, les burles són tan inseparables de les falles com l’olor de pólvora i el so de les bandes de música. Hi tenim denúncia social, sàtira religiosa i per descomptat paròdia política, així que no pot faltar llançar una o dues pulles a l’alcalde de torn. Fins i tot s’ataquen les unes a les altres, les falles! I la diatriba fallera va més enllà de difamar i arrossegar-se pel fang els uns als altres. Persones de tota classe formulen opinions fundades, formades i analítiques, amb la finalitat última de canviar la situació. No és una calúmnia dogmàtica, sinó un judici als mèrits i errors de la societat que nosaltres, els valencians, formulem anualment.

La crítica ens arriba a tots, perquè tots som criticables. Sempre hi ha qui formula les seues murmuracions per a ferir el contrari, però açò no és cap guerra. Açò va de festes, de germanor, de passió i especialment, d’art. Les falles no nasqueren per a donar veu als ciutadans, però sí que han acabat com un altaveu per al poble poderós. La crítica, posar a parir, no és l’eix central de la falla. L’eix de la falla és la falla, el monument, el cadafal faller. I aquest té una temàtica pròpia en què la sàtira només és un accessori, com el safrà de la paella. La crítica no és fonamental, però s’ha convertit en part de la recepta.

207


OPINIÓ SENSE FILTRES

DE “SILLA” A “FILTRES”

45 ANYS

DE MONUMENTS AL PORT Per Víctor Jiménez i García

Enguany és un any especial per molts motius en la nostra falla. Tornem, i ho fem en una data assenyalada: 45 anys de Falla Port, un aniversari que fa que Junta Central Fallera ens atorgue el major distintiu que pot tindre una comissió fallera: el Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer i Diamants Col·lectiu. 45 anys són molts anys i poca gent pot dir que ha format part d’aquesta comissió tant de temps. En el meu cas, soc faller des de l’any 1999, amb tan sols any i mig, i això vol dir que he viscut vint anys de falles plantades, ja que els dos últims, per la covid-19, no hem pogut celebrar les Falles al nostre municipi. En tot aquest temps he pogut descobrir una de les meues passions, el monument faller, la falla. M’apassiona, any rere any, descobrir cada projecte que plantem, viureu des de la idea principal fins al moment de plantar-la a la pista. Des de xicotet recorde buscar en el web de la comissió les falles que ja s’havien plantat en la nostra comissió i descobrir així com eren des del primer any. A poc a poc preguntava als majors de la comissió sobre aquestes falles, he escoltat experiències, l’evolució dels materials utilitzats en cada composició, anècdotes viscudes en les plantades, en les cremades i també

208


en els tallers dels artesans. Ara vull plasmar en aquest escrit un xicotet repàs pel món de les falles i com la nostra comissió, durant tot aquest temps, s´ha adaptat a cada nova etapa de la història fallera, amb falles que han quedat gravades per sempre en la memòria col·lectiva de les falleres i els fallers del Port. En aquest article aprofundiré en els monuments adults, ja que les falles infantils han tingut una evolució gradual d’acord amb les adultes, però sempre en una línia contínua, a banda que la seua existència és relativament més recent que la de les falles grans, encara que volia mencionar-les, ja que hem tingut en la nostra comissió verdaderes joies en miniatura des del primer any que existim com a falla.

La nostra història comença l’any 1977, amb el contracte de la falla que plantaria la Falla Port en l’encreuament entre el carrer del Port i el carrer dels Llauradors. La primera falla que vàrem plantar va ser l’any 1978, realitzada per l’artesà faller Vicent Casa i portava per lema Silla. Una falla carregada de crítica local, com el seu propi lema indica, prou estrambòtica per al moment, molt diferent dels monuments que és podien trobar en aquell moment. Una falla tal vegada avançada al seu temps, ja que encara que la dècada dels huitanta es va veure marcada per aquesta innovació en les falles de València, la nostra comissió va començar a finals de la dècada dels setanta, des del primer any, amb aquest corrent. A partir d’aquest any, la ubicació on plantem la falla canvia i les pròximes dues falles, que també van ser realitzades per Vicent, van ser plantades en l’encreuament del carrer del Port i el carrer de Sant Josep, en la coneguda Font de la Bàscula, tal vegada la ubicació més desconeguda en l’actualitat per als fallers que no visqueren aquests anys.

Al començament de la dècada dels huitanta, les nostres falles continuaven aquesta línia d’innovació, per damunt del que en aquell moment és considerava «innovació», tal vegada considerades com a experimentals en l’actualitat. Per una altra banda, aquestes falles són l’últim episodi dels monuments realitzats amb cartó, material que havia marcat l’art faller les

209


dècades anteriors. Normalment, les falles d’una població quasi sempre estan basades en falles que han triomfat a València al seu temps, ja que els artistes compraven els mateixos motles a altres artistes; en canvi, les primeres falles del Port criticaven la problemàtica social, municipal i nacional del moment en ninots i remats completament nous, preparats exclusivament per a nosaltres, cosa pràcticament impensable en aquells temps per la gran complexitat que això comportava.

Des de l’any 1981 fins al 1992, la localització del monument gran torna a l’encreuament del primer any. En aquests anys la falla torna a models més clàssics, encara que amb propostes prou atrevides, com la falla del bou, «Espanya» de l’artesà faller Santiago Ferrer, una falla que representava un bou dret sostingut per dues potes, amb un gran risc.

210

Per una altra banda, teníem alguns remats basats en primers premis d’especial d’aquells anys, com per exemple el de l’any 1987, la falla del 10é aniversari de la comissió. Aquest monument estava fer per l’artesà faller Francesc Agulleiro, un gran professional que triomfa al costat del seu germà Vicent en la dècada dels huitanta en la secció especial de València, amb molts primers premis en totes les categories. Una falla que superava els edificis pròxims i que la majoria de la gent major de la falla recorda pel risc i l’acabat, i que portava per lema «La fama».


Passen els anys i tornem a trobar un canvi notable en la concepció artística de les nostres falles, sobretot en els remats. Comencem a veure com els monuments comencen a guanyar risc, a tindre una composició molt més gran; ja no és un ninot rodejat d’altres ninots, sinó que podem veure una escena tant al remat com als baixos, corrent que va començar en 1989, però que a causa de les fortes pluges d’aquell any no va poder explotar de manera total. Aquest fi de cicle dona començament a la dècada dels noranta, uns anys de creixement progressiu en la nostra comissió, ja que en els últims anys el nostre monument oscil·lava entre els tercers, segons i primers premis de la nostra població; però en aquest temps comencem a veure com la nostra falla creix fins al punt de canviar la ubicació del monument per la gran envergadura que arribava a tindre. Un punt d’inflexió important és la falla de l’any 1990,

un any molt dur per a les falleres i fallers del Port, ja que l’artesà faller no va acabar el monument a temps i van ser ells, amb el seu esforç i lluita, els que acabaren plantant un monument molt digne, un bust de Jaume I en «Comoditat valenciana», falla que presidia el carrer del Port i donava inici a la nova dècada.

No va ser fins a la falla del 15 aniversari, en 1992, que vàrem deixar enrere l’antiga ubicació que tots recordem per a arribar-ne a una nova; els monuments eren cada vegada més grans i

espectaculars, i feia falta més espai per a plantar-los. Al final del carrer del Port, travessant l’avinguda d’Alacant, hi ha com una placeta on antigament es podia plantar, encara que ara no. Era una ubicació amb moltes menys limitacions, on es podien fer monuments més alts, arriscats i grans en volum. Prova d’això és que des de l’any 1993 fins al 2000 plantàrem en aquesta ubicació, amb sis primers premis de falles veritablement espectaculars.

Paral·lelament a València, la dècada dels noranta va ser l’època daurada de la innovació, crec que gràcies a l’experimentació que hi hagué. D’aquests anys hem trobat monuments que han quedat guardats en la memòria col·lectiva dels fallers, com «La mantis viatjera» a Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal en 1993; «De la festa a la vespra», a Na Jordana el 1997 o «Va ser una vegada» a la plaça del Pilar en 1998. Miguel Santaeulalia i Julio Monterrubio es repartien la majoria de primers premis de la dècada i això va repercutir en els pobles, indubtablement.

211


L’arribada del suro blanc cada vegada era més pròxima, encara que les nostres falles eren de cartó pedra i això convidava a recrear, com ja he dit abans, ninots repetits i fer «refregits», encara que en aquests anys continuàvem fent pràcticament projectes nous (cal destacar que cada projecte era totalment diferents dels altres). «Contes xinos» al 1993, de J. Martínez, recreava l’antiga Xina i l’emperador del remat s’enlairava a més de quinze metres. «El carnaval de la vida», en 1995, de Juanjo Armengol, en canvi representava el rostre d’un emmascarat que tenia un acabat impecable. O «Baix la mar» el 1997, de Vicent Piera, en el vint aniversari, que ens convidava a viatjar al fons marí en una ambientació i un guió exquisits. Van ser tres falles totalment diferents en altura, risc i espectacularitat, però cada una tenia aquest punt d’innovació que aportava a la Falla Port un distintiu que sorprén el visitant.

212

L’any 1999, un artesà faller anomenat Bernat Romàn, provinent de Tavernes de la Valldigna i que havia plantat a Dénia, Tavernes i Carcaixent, va arribar al Port. Va ser un fet que va marcar el nostre historial de monuments fallers, ja que Bernat compta amb dos reconeixements molt importants: és l’artiste que ha plantat més vegades falles grans en la nostra demarcació i també és l’artiste que més primers premis té en el seu palmarés, no sols en la nostra comissió, sinó de totes les falles del municipi. Paradoxalment, la seua primera falla, «L’encantament», el 1999, va sofrir moltíssims danys a causa de les fortes pluges que van caure aquell any durant la plantà. A pesar de tot i pel seu veritable esforç, la comissió va tornar a confiar en ell i va aconseguir el primer premi del 2000 amb el monument «Les mil i una...»


El 2001 arribàrem a la ubicació actual que té el monument gran, enmig de l’avinguda d’Alacant, a la pista de Silla. Una demarcació arriscada per diversos motius. És una esplanada oberta, sense edificis als costats, motiu pel qual les falles sempre pareixen que perden volum a la vista del visitant, per no parlar del risc per l’aire o la pluja, ja que no té pràcticament protecció. I per últim, la composició del monument, ja que és molt difícil omplir un lloc tan gran fent una composició que agrade i que puga sorprendre. Però Bernat, a pesar de ser el primer artista a plantar en aquesta nova ubicació, va saber aprofitar-se’n i va fer grans projectes que han quedat en la memòria col·lectiva de la comissió.

Cal destacar la falla del 25 aniversari, «La lluita pel poder», també anomenada la falla del samurai o la falla dels collons, perquè tot el món que s’apropava a veure-la exclamava: «Collons, quina falla!». Aquest projecte de l’any 2002 representava la lluita del bé contra el mal, encarnats en un samurai i un bruixot damunt d’una llàntia, amb un risc impressionant. Va sorprendre no sols pel remat, sinó també pel conjunt d’escenes que reproduïen els paisatges japonesos de l´antiga Xina i la problemàtica social.

Una falla que marca una època al Port, perquè també va ser la primera falla que tenia un disseny exclusiu al 100%, amb el remat modelat en suro blanc i que va veure el carrer per primera vegada en la Falla Port de Silla.

Van passar els anys i la influència de la monumentalitat que venia de València amb les falles de Nou Campanar no va passar per alt; l’evolució del cartó pedra al suro blanc feia que es pogueren fer composicions molt més arriscades. Bernat seguia plantant falles i guanyant projectes amb remats nous, amb estructures impossibles, amb una pintura i un modelatge exquisit. La veritat és que són les falles de la meua infància i les recorde amb molta estima.

213


da, i en aquesta hem tingut molts estils diferents i moltes falles de diferents artistes. Els robots que tallen el suro i que creen els ninots que veiem al carrer pareix que siguen molt habituals hui en dia, però en aquell moment era la màxima innovació. La nostra falla, «Mar de mares», de Vicente Lázaro, va ser la primera plantada a la nostra demarcació feta amb aquest procediment. A poc a poc, any rere any, aconseguíem crear projectes en peces de remats molt cotitzats al cap i casal, o fins i tot falles amb remats nous, com «Somnis», de Juan Carlos Ferri, o «El pas del temps», d’Alberto Rivera, aquest últim amb obres que combinen classicisme i modernisme en un mateix estil, per a acabar amb Vicent Martínez Aparici i la seua «A la carrera», l’última falla que fins al moment hem pogut plantar a la pista i que trencava amb tot el que s’havia vist vist fins ara.

A partir de l´any 2010, els preus del material, del suro, de la pintura, etc. varen apujar i també va començar la crisi econòmica, fet que va provocar que a poc a poc els volums de falla disminuïren i que primaren altres aspectes del monument, com l’enginy, la gràcia o la innovació. Començava una altra dèca-

214


L’artesà de Borriana va deixar bocabadat a tot el món que es va apropar a veure-la, va sorprendre pel risc, el color, el guió i la composició que va preparar per a nosaltres. I per a finalitzar el viatge arribem a Filtres, de la qual podríem dir que és LA FALLA, amb majúscules, el projecte que més temps ha estat «creant-se» i que ha tingut una progressió brutal, ja que durant aquests tres anys ha anat evolucionant a poc a poc fins a arribar a un resultat totalment diferent del que s’havia pensat en un primer moment; una falla que té la marca de l’equip del nostre artista actual, Vicent. El remat està inspirat en una falla històrica de València, mentre que tot el guió i les bases van sorprendre per la quantitat i la qualitat que mostren. Ja ho voreu.

Han sigut 45 anys de Falla. Hem plantat 43 falles a la comissió del Port, en quatre ubicacions diferents, però mantenint sempre el mateix esperit faller, un esperit que és llegenda, que és història, sempre innovant i sempre lluitant per ser els millors.

215


UBICACIONS ON HEM PLANTAT FALLA AL LLARG DELS 45 ANYS

Vicent Piera, 3 falles (1996-1998) Bernat Román, 11 falles (1999-2009) Vicent Llácer, 2 falles (2010-2011) Juan Carlos Ferri, 2 falles (2012-2013) Alberto Ribera, 5 falles (2014-2018) Vicent Martínez Aparici, 2 falles (2019-2022)

ARTISTES QUE HAN PLANTAT AL PORT

Palmarés artistes fallers grans

Vicent Casa, 3 falles (1978-1980) Vicent Roda, 2 falles (1981-1982) Santiago Ferrer, 1 falla (1983) Paco Baldoví, 2 falles (1984-1985) Castellblanque, 1 falla (1986) Francesc Agulleiro, 2 falles (1987-1989) Sergio de Burriana, 1 falla (1988) Enrique García, 1 falla (1990) J.Martínez, 3 falles (1991-1993) Juanjo Armengol, 2 falles (1994-1995)

216

Bernat Román, 11 falles Alberto Rivera, 5 falles Vicente Casa, 3 falles J. Martínez, 3 falles Vicent Piera, 3 falles

Artesà més guardonat en la nostra història: Bernat Román, 9 primers premis.


EL

A novembre de l’any passat, la Generalitat Valenciana feia públic els premis a la promoció i l’ús del valencià en els llibrets de Falla. La Falla Port era guardonada amb el PRIMER PREMI. No cal dir la alegria que suposa rebre el màxim guardó d’aquest prestigiós concurs per a tota la comissió. Com a fallera que soc, sempre he posat en valor els llibrets de falla. Per una part, per què crec que són la manifestació literària, lingüística, social i artística de la festa. Són el patrimoni singular, i valuós, que queda cada any, com testimoni de la nostra activitat fallera. I per altra part, està la satisfacció d’haver contribuït, fonamentalment, a la preservació de la nostra llengua. El director del llibret de la meua falla, fins enguany, és Ivan Serrador, el meu heroi. I dic heroi, per què ho és. Fer un llibret com el de l’any passat no és gens fàcil. Ell sabrà les hores de treball, de redacció, investigació, dedicació, d’esforç. D’estar enganxat a la pantalla d’un ordinador, dia si, i nit també. Ho sé. La gent fallera que es dedica a fer el llibret sap el què vull dir, quina és l’angoixa fins que veus el treball imprés amb el paper. D’arrere hi ha tot un equip de redacció, de supervisió, de publicitat...però el més important, hi ha un cap de direcció. Gràcies Ivan pel treball ben fet. Tots i totes recordaren l’any 2021, no tan sols per la pandèmia, sinó per haver aconseguit el màxim guardó de les lletres falleres, guardó tan desitjat després de tants anys de participació. Jo sempre el deia que el primer premi era impossible. Estava equivocada. Gràcies a herois, com tu, la nostra comissió pot estar ben orgullosa del premi aconseguit. La llàstima és la festa que no hem tingut, per culpa del maleit virus. Quan pense en l’acte no puc evitar aborronar-me; t’imagines l’acte Ivan? Tanca els ulls i viu-lo: la gent en peu, fent un corredor aplaudint, i tu, en companyia dels nostres representants, cap amunt a rebre, amb tots els honors,

MEU

HEROI IVAN SERRADOR Per Carmen Primo, la Masera

el reconeixement a un treball ben fet. Quina experiència més bonica ens ha furtat la pandèmia. Com molt bé dius en el pròleg del llibret guardonat Més herois i heroïnes, “ Ara, més que mai, la societat necessita herois i heroïnes que lluiten per la cultura. Anima’t a anar al teatre o al cinema, gaudeix de música en directe, regala un llibre, apunta’t a la falla.” Digne d’admirar el teu consell. Pots estar ben orgullós per la teua manera de ser i de fer. Has fet un treball original, molt creatiu, compromés, igualitari, tolerant i molt eficient. Gràcies per haver-nos fet navegar a esta comissió intrèpida, al llarg d’estos anys, cap a eixe mar de la cultura i de la llengua. Ivan, amic, gràcies per tant.

217


OPINIÓ SENSE FILTRES

DEFENDRE LES FALLES SENSE FILTRES I ELS FILTRES

QUE TENEN LES FALLES Per Miguel Prim

Qui posa els filtres en esta vida? On està el principi de la correcció i on comença la incorrecció? Qui està infiltrat en les falles i qui les sent en realitat? Com posar filtres a totes les coses de què podríem parlar després d’haver estat les falles caminant per un abisme al llarg de molts mesos, des de les 22:19 d’aquell 10 de març de 2020? Fem un exercici de sobrietat i separem les coses importants de les que no ho són per a parlar de tres filtres festius. Comencem.

218


No tindre filtre si de recuperar les falles es tracta Estàvem tancats i les nostres ments estaven empresonades entre parets de formigó i altes quotes de contagis de covid 19 que es transmetien sense control, i els nostres cors fallers estaven confosos i ferits, però no trencats ni rendits. Aleshores els fallers férem allò que millor sabem fer, que no és una altra cosa que cremar unes realitats per a crear-ne altres de noves. Amb la seguretat, després de moltes videoconferències, que recuperar les falles era tasca de la Conselleria de Sanitat, ens disposàrem, mitjançant el president de Junta Central Fallera, a crear un cordó umbilical amb les autoritats sanitàries de la Comunitat Valenciana, amb l’objectiu -aprofitant-nos de la necessitat generada per la pandèmia-, de llevar faena als tècnics, als quals se’ls quedaven curtes les vint-i-quatre hores del dia; caminar de la mà les més de cent localitats falleres per a estalviar maldecaps als professionals, i ja de passada, crear eixe botó roig que, en ser polsat, obrira un paraigua que cobrira a tots el municipis fallers. Bàsicament i per no fer-ho llarg, es va crear al socaire d’una reunió en què participaren més de seixanta juntes locals, una taula de seguiment per a desenvolupar un cicle de reunions per a arribar a crear una normativa suficient i necessària per a celebrar unes falles de manera responsable i segura. La ja famosa «taula de seguiment», la qual, pel fet de créixer entre els entredits es va fer forta, va marcar un objectiu clar des del principi, el qual no era un altre que plantar falles al 2021. Per responsabilitat, per lleialtat, perquè la festa podria entrar en una deriva d’autodestrucció si no se celebraven, a més que no podia ser a soles plantar i cremar, calia crear un pla que garantira que els fallers i falleres es tornaren a reunir seguint un pla sanitari, el qual generara una distància entre les persones i les unira per a la resta de la seua vida fallera.

Els objectius, donant valor a la frase «Si no cuidem dels fallers ningú ho farà per nosaltres», eren dos : -Crear un pla sanitari, ja que contàvem amb sanitaris fallers de primera nivell. Esta festa mai tindrà suficient agraïment per a Salvador Doménech Montoliu, metge però sobretot i per damunt de tot, faller. -Derrocar portes, perquè calia arribar fins a l’última instància de la Generalitat. Efectivament, calia arribar a Presidència, i vàrem arribar-hi, perquè les falles teníem un relat, un nou relat, ferm, realista i prudent. Si tornara a ocórrer, de ben segur que els fallers tornaríem a lluitar fins a l’extenuació per a tornar, perquè tal volta Déu va fer les falles per a les persones i no les persones per a les falles. Les falles varen ser realitat perquè els fallers les vàrem lluitar sense filtres.

Qui posa filtre a les falles? Censura, estem parlant de censura? Si, efectivament, censura pura i dura, amb majúscules. Cal dir que moltes voltes som els mateixos guionistes, fins i tot som els fallers els que ens autocensurem, però esta és una cançó tan certa com antiga. Però, perquè hem arribat a este punt? La resposta és clara: perquè el polític, en general, s’ha professionalitzat tant que no distingeix entre el seu treball (el qual es considera seriós) i la part del personatge públic que s’ha de mostrar més humà. Això, hui en dia no és així. El polític és un tot, incapaç de gestionar amb valors i correcció, però tampoc se’l pot criticar,

219


perquè pensem que és l’estat i l’estat és incriticable, és a dir, que ni fan bé la seua faena ni tenen intenció de mostrar la vessant humana i distesa en públic. Xe, tot malament.

Cavallers, no hi ha humor! Estem agres com les pomes caigudes de l’arbre El límit és l’insult i la falta de respecte, és a dir, la invasió de la llibertat de qualsevol persona, tan fàcil i tan poc interpretable. Tot el que no siga això és posar portes al camp i utilitzar l’argument de l’insult de forma subjectiva. De fet, este criteri canvia segons u estiga en el poder o en l’oposició. Xe, quines coses! I es pensen que no ens n’adonem. Cal riure’s de nosaltres mateixos, criticar tot el que siga digne d’anar al foc, perquè totes les nostres penes han d’anar allí, al foc.

Quina informació es filtra als polítics sobre les falles? I com cal deixar el millor per al final, parlarem sense filtres sobre qui filtra la informació de les falles als polítics (s’escolten rialles, fins carcallades). Quant costa que et tinguen en consideració! Tal vegada caldrà revisar el relat i la pedagogia i eixir dels casals, que a voltes utilitzem com a «búnquers». Dit açò, tampoc cal fustigar-nos,

220

perquè en el pecat va la penitència. Perquè clar, després de dos mesos de març sense balcó de l’ajuntament de València, qui se’n recorda de les falles? Ja els ho vàrem recordar, però encara queda molt de camí per recórrer perquè el polític senta interés i orgull per una festa que vertebra la Comunitat i la diferencia, i que fa de les falles un argument en les seues visites institucionals, fins i tot en les missions comercials. I ara arriba la part de la responsabilitat que als fallers ens pertoca, que no és un altra que continuar el camí que vàrem començar amb esta pandèmia, acostar-nos a ells i fer-los veure les bondats, que en té moltes, de la festa.

I eixe treball en defensa de les falles cal fer-lo sense filtres. I per a fer-ho així, els fallers i les falleres, el pròxim març tornarem a guanyar els carrers. Ese Loco Bajito


221


8 222

COMISSIÓ INFANTIL


223


Pau Sorroche i García President Infantil

Un any més em dirigisc a tots vosaltres, xiquets i xiquetes de la comissió. Soc Pau, president infantil i representant de tota la xicalla del Port. Tot açò de la pandèmia que ens ha tocat viure té coses males i coses bones. Jo, com sempre, vull veure la part positiva de les coses. A ma mare li dic que seré un president històric, que seré el president més llarg que ha tingut la falla. Esperem que aquest març puguem plantar les falles i disfrutar de la nostra setmana fallera. Per a mi les falles són diversió, berenars, jocs i molta festa, però sobretot hi ha dos moments que per a mi són els més importants: el moment de traure els banderins al balcó de l’Ajuntament (perquè és el reconeixement al treball de les falleres i els fallers de la comissió), i el dia de la cremà de la falla infantil, el dia de Sant Josep. Eixa olor de cendra i la intensitat del foc em fa sentir faller de raça albuferenca. És una nit en què acaba un cicle per a començar-ne un altre amb molta més força. Bé, ara ja em coneixeu un poc més. Espere veure-us prompte i poder disfrutar tots junts de la nostra festa fallera.

224


mar navarro•fotofrafía

225


Neus Ribera i Ruá Fallera Major Infantil

226


Fallers i falleres, veïns de Silla, amics i amigues. Han passat mes de dos anys des que vaig començar aquesta gran aventura, i per a una xiqueta de huit anys pot ser complicat dir-vos el que sent, però ara que ja en tinc quasi onze m’agradaria compartir amb tots vosaltres el que són per a mi les falles i què espere d’aquestes festes. Falles són despertar-me amb la veu de ma mare dient que en done pressa, que ens n’anem al casal. Arribar a la falla i veure molta gent en un casal ple de purpurina, serradura i boletes de suro (que m’encanten). Veure mon tio Longi preparant la paella, i com no, la meua iaia servint-la. Veure el meu iaio pintant i les dones de la falla amb els dits de colors de tant de pegar els paperets de seda. Són els dies de preparar la presentació. M’encanta arribar a la falla en els berenars, veure tots els meus amics disfrutant dels unflables i els tallers de fer clauers i polseres. Veure com les dones de la falla estan preparant els entrepans, o sentir l’olor de xocolate des de l’entrada del casal. Mirar com les amigues de ma mare estan en ma casa preparant-ho tot, siga l’hora que siga. Tot és un nerviós, un tràfec, però m’encisa tindre la casa plena. Veure les primeres peces de la falla, arribar amb la grua a la pista i sentir l’emoció d’eixir al carrer i posar-se en marxa el dia de la recollida del ninot indultat. Veure les falleres plorant d’emoció el dia dels premis, quan ixen al be de l’ajuntament. Arribar al casal i veure-les damunt de l’escenari, i assaborir el ja tradicional sorbet que tant ens agrada. Quan arriben les primeres falleres al casal, el dia de l’ofrena, veure els carrers plens de gent mentre les falleres i fallers passegen pel carrers de Silla. I a la nit veure un casal ple, cantant i ballant, i com no, la meua mare damunt d’una cadira, cantant Yo no te pido la luna. Gaudir del passacarrer boig: amunt, avall... ara calla, ara corre... mira que em canse... Però, i que bé que m’ho passe? Sentir l’olor de pólvora, eixa olor tan incomparable, l’olor de les falles. I arribar al dia de la cremà. No vull que es cremen, vull que sempre siguen falles, però com bé diuen els meus pares: «Si no es cremaren no n’hi hauria més». Així que a cremar-ho tot. I és que per a mi les falles són els amics de la falla, les meues ties de la falla, el iaios de la falla, els joves de la falla. Moments únics viscuts amb la gent que vull. Moments d’estar amb la meua benvolguda família fallera. Tan sols desitge que tots tingueu l’oportunitat de viure les falles com jo les visc, amb la mateixa emoció, amb el mateix sentiment. I és que cada record, cada vivència, van lligats a la falla. Sens dubte, és una de les grans sorts de la meua vida. I per a finalitzar, només espere poder gaudir d’aquestes falles 2022, tan esperades per tots, que igual que jo, teniu el cor faller.

227


COMISSIÓINFANTIL

228

Abril Moreno Guaita

Amat Matias García

Carla Castaño Esteve

Aitana Navarro Gómez

Ana Benitez Serrano

Carla Navarro Fuster

Athenea Amat Martinez

Ana Machancoses Grancha

Carla Ureña Chacon

Alba Llopis Perez

Andrea Alba Gómez

Carme Castaño Santos

Alba Zaragozá Navarro

Andrea Carbonell Aparicio

Carmen Adelantado Tena

Alejandra Taibo Boix

Arantxa del carmen Gonzalez Zaragoza

Chloé Castilla Carbonell

Alex Domenech Valero

Arnau Zaragozá Blázquez

Clara Benaches Navarro

Alex Huesa Martí

Arturo Agustí Castellanos

Claudia Iranzo Rodrigo

Alex Martin Moreno

Balma Agustí Castellanos

Claudia Muñoz Micó

Alex Raga Forner

Biel Antich Gomera

Claudia Raga Forner

Alexandre Zaragozá Navarro

Blai Gómez Giménez

Claudia Sánchez Peris

Alvaro Botica Costa

Blanca Cubel Machancoses

Dani Navalón Valero

Amaia Garriga Enguidanos

Carla Agusti Huerta

Dario Ponce Navarro


David Agustí Molero

Hector Franco Ferrando

Juan Ferreres García

Didac Castaño Esteve

Hugo Peris Blázquez

Judith López Gómis

Didac Olmos Luque

Hugo Sanchez Primo

Júlia Valero Muñoz

Diego Iranzo Rodrigo

Iker De la cámara Lozano

Julio Ramón Muñoz

Dylan Rodriguez Chacon

Iker Domenech Cano

Keyra San Andres Guardiola

Elia Ochandio Valero

Iker Torrijos Francés

Laia Frances Calatayud

Elia Zaragozá Carrión

Inés García Carnero

Lana Centeno Casañ

Elsa Antich Gomera

Izan Torrijos Francés

Lara Zaragozá Carrión

Elsa Sebastian Duran

Jaume Carbonell Torralba

Laura Ballester Tarazona

Emma Marín Valero

Jaume Esteve San Andres

Laura Mora Gastaldo

Emma Ferrando Torralba

Jaume Pont Fernández

Laura Pons Ferrando

Esteban Perez Gavrilla

Jimena carbonell De Luis

Laura Rodriguez Canto

Estel Matías García

Joan Marcos Alapont

Laura Remuzgo Cosmos

Esther Alapont Guantes

Joan Sampedro Fernández

Laura San Lorenzo Garcia

Francesc Ramón Muñoz

Joel Domingo Monar

Llorenç Alapont Serrador

Gonzalo Serrador Lara

Jorge Gutierrez Gimenez

Lucas Garcia Misa

Gregorio Cubel Machancoses

Jorge Yago Rios

Lucia Duran Zunica

Guillem Navarro Gomez

Jose Alba Gómez

Lucía Gil Antich

Guillem Valdés Fuster

Josep Ballester Tarazona

Lucía Navalón Valero

Guillermo Sanmartín Pérez

Josep Carbonell Torralba

Lucía Martín Moreno

Héctor López Gomis

Josep Santos Martí

Mar Valero Muñoz

229


230

Marc Doménech Valero

Naiara Gonzalez Zaragoza

Sara Sampedro Fernández

Marc Ochandio Valero

Natalia Muñoz Micó

Sara Ibañez Gastaldo

Marc Sebastián Durán

Nerea Lavinia Pérez Gavrila

Sergio Barberán Forner

Marcos Pedro Colomino

Néstor García Misa

Sergio Brocal Francés

María Nieto Ruano

Neus Ribera Ruá

Shira Centeno Casañ

Maria Iranzo Rodrigo

Noemi Gonzalez Pons

Sofia Galán Alfaro

Maria Rocafull Casany

Pablo Floro Puigcerver

Toni Sanmartín Pérez

Maria Simeon Mico

Paola Simeon Muñoz

Vanessa Giner Aguado

Mario Botica Costa

Pau Benaches Más

Vega Mayo Baixauli

Marta Brocal Francés

Pau Sorroche García

Vera Nieto Alba

Marta Mora Gastaldo

Pau Zaragozá Navarro

Vera Ibañez Gastaldo

Martí Valdés Fuster

Paula Ballester Tarazona

Veronica Chulià Giner

Martina Garriga Enguidanos

Paula Castaño Santos

Vicent Peris Ferreres

Martina Romeu Garcia

Paula De La Rubia Huertas

Vicent Valero Agustí

Maverick Castello Zaragoza

Paula Floro Puigcerver

Vicente Machancoses Grancha

Mireia Clavijo Zaragozá

Paula Mulet Bañuls

Victor Garcia Tormo

Mireia Guzmán Machancoses

Paz Bermejo Asensio

Xavi Viala Pedro

Mireia Molina Hernández

Pedro Muñoz Simó

Mireia Carbonell Mulet

Rebeca Pardo Montiel

Mónica López Pedrón

Sandra Cantador Revert


Guardons

5

DE LA COMISSIÓ INFANTIL BUNYOL D’ARGENT

Jimena Carbonell i De Luis Didac Castaño i Esteve Lana Centeno i Casañ Lucia Duran i Zunica Pablo Floro i Puigcerver Paula Floro i Puigcerver Jorge Gutierrez i Gimenez Alba Llopis i Perez Natalia Muñoz i Micó Elia Ochandio i Valero Esteban Perez i Gavrilla Hugo Sanchez i Primo Gonzalo Serrador i Lara Maria Simeon i Mico Paola Simeon i Muñoz Lara Zaragozá i Carrión

10

BUNYOL D’OR

Josep Carbonell i Torralba Marc Ochandio i Valero Marcos Pedro i Colomino Jaume Pont i Fernández Francesc Ramón i Muñoz Claudia Sánchez i Peris Alexandre Zaragozá i Navarro

231


FALLA INFANTIL

SENTIR, VIURE, SOMRIURE ARTESÀ : RAÚL GARCÍA I PERTUSA AUTOR DE LA CRÍTICA: JOSEP RAMON NAVARRO I MARTÍNEZ

232


233


Sentir, viure, somriure ARTESÀ : RAÚL GARCÍA I PERTUSA AUTOR DE LA CRÍTICA: JOSEP RAMON NAVARRO I MARTÍNEZ

COS CENTRAL I REMAT Vivim a tota virolla el món no ens vol esperar pareixem membres d’una colla que ningú no ens pot calmar. De fet quan ens fem majors ens assetgen ansietats quan dels fills escoltem plors ens sentim més que obligats Obligats a fer-los veure què és l’important en la vida els demanem a tots seure no els deixem cap eixida Ens encanta imaginar com seran de majorets per això no hem d’oblidar que han de guanyar dinerets Solem venir-nos amunt al fer-los l’explicació darrere la coma el punt quina excelsa precisió!

234


La primera regla d’or és la norma de l’estudi no han de tindre-li cap por ni per descomptat repudi Si un futur ben exitós és el que vols anhelar ni un minut alces el tos i dedica’t a estudiar Això ens porta a la segona de les regles d’or dels pares has d’anar com una fona si no ets el primer no pares! Estudi i velocitat mira tu quin panorama atractiu, la veritat... o podria ser un drama? afegim-hi un ingredient per a fer-ho com déu mana no estigues mai prou content has de tindre ambició sana Si estiguérem més atents a com cala eixe missatge entendríem de pressa i corrents que a tots ens cal reciclatge La vida en la teoria sembla a priori luxosa ningú pensa que podria ser també molt angoixosa?

235


Crec que tots estem d’acord que el fons és molt senzill que ningú no es faça el sord ni que siga filla o fill Existeix eixa tendència a pensar que per ser major i per tindre més experiència ho gestionem tot millor Però mai ens hem parat a preguntar-nos per què l’estereotip arrelat se’l creiem com que està bé Una mescla d’adn i adoctrinament social ens imposen amb higiene un concepte artificial Quina és eixa obligació de no escollir més camins? fixa’t que la devoció ens converteix en rossins Si volem buscar l’essència de la nostra humanitat ens caldrà un poc de paciència no pots estar alterat La ment és molt poderosa i la intel·ligència més una idea fabulosa llesta en un tres i no res tu saps què és molt més potent que el cervell i la raó? quan ho dius és evident però sense dir-ho no

236


Pensa-t’ho per un moment si posem davant el cor prioritzant el sentiment aclarint-se en la foscor Saber que una cosa és bona no et dic jo que no t’ajude t’impulsa per una estona però és un impuls prou rude Sí que és diferent la cosa quan inflem el pit d’aromes això sí que no són bromes la il·lusió ara sí que és grossa Al buscar motivacions el cap és un dictador per contra les emocions premen l’accelerador De proves en tens a cabassades exemples innumerables obri els ulls com a platerades hi ha casos innumerables Però abans d’entrar a dir o contar res en detall cal que us diga que sentir sol costar-nos prou treball Si a un pare tu demanes que analitze aquest curt verb tal volta se te’n van les ganes del tecnicisme superb Sens dubte és transitiu i també pronominal però este home què diu? mira que n’és, d’animal

237


Tercera conjugació per context imperatiu jo no vull l’explicació a mi no m’importa un piu el que realment interessa és el concepte profund que si no m’entra peresa i li faig un buit rotund Per una m’entra la veu i per l’altra m’ix xiulant això no ho faré mai meu si m’estàs aclaparant I si ell no s’adona que estic molt més que avorrit se li passarà l’estona perdent temps sense sentit De sentir no vull saber la conjugació verbal al meu cor sols pot caber l’explicació menys cabal Jo si soc menut no ho sé com expressar-ho en paRaúles i tampoc vull fer malbé el que hem aprés a les aules Però espere que a la fi algú traga a passejar ni que siga de matí del que ara vos vull parlar Quan els cinc sentits posem a crear-nos percepcions un breu missatge tornem en un cabal d’emocions I la sensació ens porta a una actitud mental ja pots obrir eixa porta que ens arriba un vendaval

238


Ona en forma d’emocions que ens enlaira ben amunt a tots ens fa molt més bons comparant-ho no hi ha punt si aconseguim capgirar-nos cap al món emocional ja podem assegurar-nos un esforç vocacional Ja sabeu que intel·ligent és qui els sentiments gestiona no és gens fàcil trobar gent que de sobte t’emociona Jo vull veure que a l’escola fan cinc cèntims del que vos dic no hi hauria tanta gentola intentant fer-se molt ric Amb aquests sentiments purs tots tindríem ganes de viure arrossegant-nos pel curs de puresa i de somriure O és que algú té el dubte del motiu que per a viure hem nascut i si el camí fem abrupte haurà estat un temps perdut? Si tenim l’ànima pura si alimentem l’esperit no ens caldrà cap armadura açò està ja tot escrit Pareix que allargar la vida és un secret ben guardat però ara vos dic de seguida que ja està tot inventat Posaré un exemple per a poder-me explicar les veritats com un temple també vos han d’inspirar

239


Et pots prendre mil beuratges o a tots els teus sants resar em venen eixes imatges no puc més que al·lucinar Però si el que vols és viure creus que això et pot funcionar? vinga, va, no em faces riure pense que has de reaccionar hi ha una clau indispensable no per allargar l’edat sinó per fer admirable la vida que ens ha tocat Inspirar en vers i en prosa viure amb molta intensitat com si fos l’última cosa com quan no et sents resignat Si un detall és alegria un instant és un regal tant se val un got de sangria que un dinar monumental Si sumem cada minut amb intensitat viscuda el que pareix diminut és com una gran moguda No és per tant viure més anys el secret que vos vull contar potser hi haurà molts refranys que vos podria nomenar Gaudir de cada moment amb una intensitat plena no fer cas de cap turment rebre el goig de tota mena Si en un dia tens cent coses de les quals et pots alegrar la vida de segur que portes a fer-la més que durar

240


Un raig de sol al matí una ombra que et refresca que un segon sigues amb mi és prou per a muntar la gresca Açò va doncs de sentir i de viure intensament arriba el moment de dir aquest últim fonament Si tot el que hem compartit ho pots fer amb un somriure sense estar mai compungit seràs un ésser ben lliure el somriure és contagiós s’apodera de l’ambient no has de ser gens prodigiós simplement sigues content Si férem competició entre majors i menuts no caldria repetició els grans ens sentim venuts La xicalla somriu fàcil no els cal cap petició de segur que guanya el més gràcil pels quals tinc predilecció

Tenim tots els ingredients per sentir, viure i somriure si t’he fet llargues les dents els arrels ja te’ls he fet moure “Obri la finestra. Hui fa fred. La gelor de la pell llisa per última vegada ens envaeix el cor. Acaronar l’adeu dona tot el sentit que ens cal per a viure intensament. El sospir no és mai temps perdut, et recorda qui ets. Un joc màgic que t’arrela i t’allibera. Ara el car somriure pren valor, enlairant-se allà on es mereix. Sí, costa somriure, però ho faré, no perquè cal, sinó perquè així ho sent.”

Els adults amb mala gana passem un dia rere l’altre l’alegria ja no mana no podem canviar el filtre? Si això ho fem a l’instagram o a qualsevol app del mòbil perquè ens fan mossegar l’ham ens han fet un ésser dèbil No estem jugant-nos al truc perdent d’aquella manera pensant: uf! que jo no puc com si feres de granera

241


ESCENA PRIMERA Si una il·lusió al cap tu tens ja no calen molts més bens Hi ha molts dies que al matí sorprén el despertador el cos et va al ralentí no et sents molt captivador Primer busques una excusa per a dir que hui no t’alces que si no em va bé la brusa o no tens netes les calces Mira que és pesat que els teus pares et recorden que hui estàs més que obligat que si no vas tu ells no et porten Tens els deures tots per fer anglés et toca a primera de llibres en dus un fotimer primer d’eso és la repera També has de desdejunar sembla que és molt important no et deixen d’importunar mentre el got es van calfant Una pila de galletes tot això m’he d’acabar? les torrades ja estan fetes crec que puc rebentar Però mentre en suques una d’eixes galletes María el teu cap se’n va a la lluna fixa’t quina tonteria

242


Queda poc per al nadal això et pot posar les piles i si arriba el regal que per tant de temps somies?

L’avi té una habilitat per a saber mil rondalles tens responsabilitat si quan parla ell no calles

Les galletes cap a dins el got de llet te l’empasses jugaràs amb els cosins si els exàmens tots els passes

Per a cadascun en té una sembla que està preparada tots sentim la gran fortuna que ens transmet amb la mirada

Veus com canvia una il·lusió la perspectiva vital? vas a escola amb emoció i energia monumental!

Una cua fem ben llarga esperant el nostre torn l’espera no és gens amarga si hi ha castanya al forn

ESCENA SEGONA Qui millor que la família per passar una vigília

Quan et toca t’asseus amb ell t’apropa les mans al foc i sentir la seua pell t’il·lusiona a poc a poc

La vigília de nadal és costum passar-la a casa al costat del fumeral mirant com crema la brasa

Les ulleres s’acomoda mou el nas amunt i avall contar-te alguna cosa de moda li costa molt poc de treball

El caliu del foc ajuda no direm una altra cosa amb la llenya hi ha moguda però a ningú no ens fa nosa

Quan el teu torn s’ha acabat li fas una abraçada si és que abans no t’ha espantat la teua cosina la pesada sentir coses en família és una benedicció ens crea a tots una fília que s’acosta a l’addicció!

Cal veure les caretes dels majors i dels infants ningú faria les maletes aclaparats pels encants

243


ESCENA TERCERA Si no vols cap equívoc prova d’arreglar-te un poc Certament la societat té uns patrons de la bellesa que si et creen ansietat és un punt d’estupidesa Que si has de vestir així o els cabells tenyir de blau l’estilisme ha de ser fi que si no una bona et cau I què em dieu de les marques com ens venen la tendència si no les portes no vages ni a comprar a la farmàcia Sí que sembla tonteria que de la ratlla ens passem perquè tot açò podria deixar-nos l’esperit sem Però com tot en la vida equilibri n’ha de tindre que si no agafem la mida els problemes poden vindre Imagineu-vos el cas que et sents un poc decaiguda però has decidit que vas a muntar una moguda

244

Tot i que el teu interés pareix que estiga baixet tot açò és com un procés que et fa per dins l’ullet Et posaràs molt guapa començant pel teu cabell i a posar-te en la solapa roses de color vermell també tens uns guants que hui es faran de nomenar elegància per ací per a tots enlluernar Et poses de cara a l’espill i et sent la dona més guapa però mira-la, quin brill tu hui te n’ixes del mapa!

ESCENA QUARTA Més que convençut estic que s’ha de viure en equip La cultura occidental mostra alguna deficiència alguna és elemental i això ens ho diu bé la ciència Certament en són un fum de qüestions molt discutibles que ens esclaten fent un bum per primàries i increïbles


Una és eixe sentiment que tenim de competència ens pareix un avorriment si no reps la presidència Però no és competició el que més ens arrepreta sinó aquesta convicció d’arribar a soles a la meta Forcem l’individualisme com si fora més important fer-ho tot amb pessimisme sense l’esforç agrupant Encara com tenim la natura que té exemples abundants que el millor que a tots carbura és l’ús de molts ajudants Veieu com un grup d’abelles s’organitzen amb orgull un poc cadascuna d’elles no cal escriure-ho en cap full les caretes d’alegria són com vos dic un exemple ajudant-se nit i dia construeixen el seu temple Quina és la necessitat de no viure en conjunció? eixa és la grandiositat de fer prevaldre la unió Així que tots ho sabeu heu de viure en harmonia no és perquè ens ho mane déu és per pura sintonia

245


ESCENA CINQUENA Si vols viure ple d’amor has de fer-ho amb el teu cor Potser si busques consens en l’amor el trobaràs perquè si d’amor en tens tu no t’avorriràs L’amor s’ha de treballar cal esforçar-se un poquet la parella has de cuidar això no és cap de secret Hi ha un cas prou aclaridor que res és impossible exemple aclaparador vertaderament tangible Si tu penses abraçar a qui és la teua parella no necessites resar sols has d’anar a per ella Creus que per a tots és fàcil eixe gest tan innocent? hi ha qui ho té ben difícil vull sorprendre la gent Imagina’t quan parlem d’un parell de porcs espí voleu que ens imaginem sense guants ni escarpí? tenen el tos ple de punxes de verí prou carregades han de buscar les escletxes per no fer-se mal debades

246

Això no els acovardeix jo diria que al contrari si l’amor del cor els naix no els cal cap emissari Eixes punxes tan molestes fan ferides de vegades no vol dir que no t’hi apropes has de fer-ho amb moltes ganes Si aquesta parella pot viure plenament l’amor que ens regalen un espot i el veurem amb bon humor

ESCENA SISENA Reciclar no és una opció és la nostra obligació El planeta està malalt per culpa de les persones s’ha de dir fort i alt que arribe a totes les zones Tant no hem de consumir són finits tots els recursos si tranquil tu vols dormir deixa’t ja de vells discursos Però evidentment hi ha uns mínims que necessitem per a viure per mantindre forts els ànims i gaudir tots d’un somriure


S’ha de buscar l’equilibri entre el consum i el respecte val més que ara estigues sobri per entendre el que és correcte Si unes llaunes t’has comprat de refresc o de cervesa és important que al remat les recicles amb entesa molt de compte amb les anelles que fan packs de sis en sis t’estiraré les orelles i no ho dic com un matís Si les llances a la mar pots fer molt de mal als peixos i a mi em sentiràs bramar com ho faces un dia d’estos Fins i tot s’han vist gavines portant-les a reciclar no els fan por ni les botzines atentes per a no mesclar Si fa fred s’abrigaran amb barret i una bufanda i amb un somriure ben gran van fent tanda rere tanda Porten tot el fem de plàstic al contenidor groc no em diràs que a tu et fa fàstic no és excusa eixa tampoc!

247


ESCENA SETENA

Vull contar-vos una història que de segur vos sonarà en algun punt de la memòria esta escena romandrà

Una cosa em va sobtar caminant per la vorera veia la gent adoptar com una actitud guerrera tothom anava queixant-se amb profunda indignació mentre anaven apartant-se i canviant la direcció

Em va ocórrer l’altre dia no me n´he d’anar molt lluny s’acostava ja el migdia en el càlid mes de juny

Era un jove amb una cresta pintada de colors vius vestit com si anara de festa ple d’anells decoratius

Anava jo passejant com sempre a la meua bola una música escoltant i passant de la gentola

I a mesura que s’acostava dic, esta cara em sona! però no recordava, qui era aquella gran persona

No sempre cal explicar el perquè del benestar

Però si és el meu company que anava amb mi a l’institut farà ja més d’un any que no veig al molt panxut A tots dos, naturalment, un somriure se’ns dibuixà com dos ximplets anem fent l’alegria se’ns afluixà Que absurda que és l’alegria ja no ens cal dir cap paraula mig matí jo allí podria passar-me’l com a una faula

248


ESCENA HUITENA Quan l’humor ve del passat el somriure fa un esclat L’altre dia tot avorrit estava mirant la tele no hi havia res divertit tot ruïnós i abominable Vaig passar per molts canals n’hi haurà quasi un centenar ni els programes d’animals m’arribaven a agradar Però, oh! quina sorpresa! em va cridar l’atenció una imatge de noblesa generant forta atracció una peli prou antiga en blanc i negre rodada l’escena en una botiga em deixà bocabadada Personatges molt senzills de mirades ben sinceres no els calien molts espills i actuar era de veres Podríem dir que un humor bàsic era el que allí s’observava però no per ser prou clàssic el riure no generava Una bona bastonada o pastissos a la cara fan brollar la riallada a veure qui em para ara

249


Potser el que més m’agrada és el punt d’indiferència que després d’una burrada trauen amb intel·ligència Si això ho veuen els teus avis compte amb eixes dentadures que premen fort els seus llavis si se solten les soldadures No ens cal ser tan complicats l’humor blanc sempre funciona problemes solucionats malgastant mitja neurona

ESCENA NOVENA Si tu vols somriure amb ganes ja et dic jo que hui t’apanyes L’altre dia vaig trobar una capsa misteriosa la vaig intentar alçar i pesava bona cosa Pintada de color viu lletres a cada costat si a mi açò ningú m’ho diu em quede bocabadat l’he portada amb molt d’esforç a la classe de primer he necessitat reforç d’un amic que és un bomber En deixar-la al mig de l’aula s’han anat tots arrimant al voltant d’aquella taula hem estat un temps rumiant

250


Just al mig d’un dels costats es veu com una maneta amb uns tocs color daurats ens atrau de forma inquieta La maneta es pot rodar clic clac fa el curiós enginy jo no em vull preocupar no crec que siga un mal giny La maneta arriba a un límit i tot just s’obri la capsa de dins ix un cos insòlit com si esclata un gra de dacsa És un arlequí fantàstic de colors prou sorprenent a ningú li fa cap fàstic llevat d’un que ha eixit corrent El que a tots ha generat és un riure contagiós benestar inesperat un impacte prodigiós Les hores ens han passat veient botar l’arlequí d’alegria ens ha copat I energia per ací

251


ESCENA DESENA Si voleu la veritat s’ha de viure en llibertat En el nostre monument la idea volem ressaltar que la dona en tot moment sa vida ha de controlar hem d’anar al soterrar d’eixos antics pensaments que dones havien d’estar com a simples monuments Llibertat de l’esperit és l’única alternativa i si cal fem tots un crit contra una altra perspectiva L’artista faller ha fet una figura increïble per a recollir el dret que és del tot ineludible Ens mostra el cos d’una dona com gaudeix obertament el seu títol de persona i d’ésser intel·ligent Deixa córrer el seu cap i la vida l’emociona no serà mai més un drap si el respecte l’acarona

252


Mostra’t con un vendaval no dones explicacions desfer-te del davantal trencant les contradiccions El destí a les vostres mans tanta angoixa no s’entén heu de tindre somnis grans això va a missa i amén Convicció i seguretat mostra hui la nostra falla que el procés de la igualtat no és ninguna gran muralla Vola sola, vola lliure sent la força i no et rebaixes decideix el que vols viure juga tu les teues cartes “Sentir, viure, somriure. Per eixe ordre. És el camí més curt per a assolir la felicitat. Sentir la pell banyada per les gotes de la pluja de setembre, viure amb intensitat i somriure inconscientment. Allí ens veurem, si tu vols.”

253


254


45 ANIVERSARI INFANTIL

255


1978

REPRESENTANTS

1978

Fallera Major Infantil: Consuelín Martínez i Sáez President Infantil: Francisco Alba i Celda

1979

Fallera Major Infantil: Alicia Labrandero i Villegas President Infantil: Jose Vicente Alba i Domingo

256

1979


INFANTILS

1980

1980

Fallera Major Infantil: Susana Polit i Celda President Infantil: José Benedito i Salavert

1981

1981

Fallera Major Infantil: Maite Riera i Calvo President Infantil: Julio Carbonell i Franco

257


1982

REPRESENTANTS

1982

Fallera Major Infantil: Isabel Viñals i Amorós President Infantil: Ricardo Alba i Celda

1983

Fallera Major Infantil: Inma San Lorenzo i Alapont President Infantil: Paco Esteve i Martínez

258

1983


INFANTILS

1984

1984

Fallera Major Infantil: Silvana Machancoses i Fuster President Infantil: Paco Valero i Castells

1985

1985

Fallera Major Infantil: Noelia Navarro i Dalmau President Infantil: Ernesto Machancoses i Pons

259


1986

REPRESENTANTS

1986

Fallera Major Infantil: Mª José Antich i Celda President Infantil: Diego Esteve i Martínez

1987

Fallera Major Infantil: Líber Riera i Calvo President Infantil: Longinos Moreno i Zaragozá

260

1987


INFANTILS

1988

1988

Fallera Major Infantil: Carmen Esteve i Martínez President Infantil: Alberto Zaragozá i Zaragozá

1989

1989

Fallera Major Infantil: Amparo Floro i Esteve President Infantil: Carlos Primo i Giménez

261


1990

REPRESENTANTS

1990

Fallera Major Infantil: Amparo Alba i Celda President Infantil: Santiago López i Ramírez

1991

Fallera Major Infantil: Amparo Fuster i Ramírez President Infantil: José Andrés Valero i Mascarell

262

1991


INFANTILS

1992

1992

Fallera Major Infantil: Amparo Antón i Zaragozá President Infantil: José Santos i Royo

1993

1993

Fallera Major Infantil: Rosa Bustamante i Giménez President Infantil: Vicent Zaragozá i Rios

263


1994

REPRESENTANTS

1994

Fallera Major Infantil: Estela García i Rodríguez President Infantil: Juan Rolán Martí i Baixauli

1995

Fallera Major Infantil: Inma Benítez i Gómez President Infantil: Emilio Olmos i Cortelles

264

1995


INFANTILS

1996

1996

Fallera Major Infantil: Laura Matoses i Pareja President Infantil: Francisco Martí i Tamarit

1997

1997

Fallera Major Infantil: Mari Loli Santos i Royo President Infantil: Diego Matoses i Pareja

265


1998

REPRESENTANTS

1998

Fallera Major Infantil: Ana Piñar i Cuenca President Infantil: Josep Ricart Rosaleny i Mas

1999

Fallera Major Infantil: María Ferrando i San Pedro President Infantil: Vicente Martí i Tamarit

266

1999


INFANTILS

2000

2000

Fallera Major Infantil: Maite Moreno i Pérez President Infantil: Xavier Peris i Doménech

2001

2001

Fallera Major Infantil: Iris Brocal i Talem President Infantil: Jesús López i Mas

267


2002

REPRESENTANTS

2002

Fallera Major Infantil: Cristina Peris i Ocio President Infantil: Borja Celda i Forner

2003

Fallera Major Infantil: Anna San Ramón i Giménez President Infantil: Vicent Ramírez i Luzón

268

2003


INFANTILS

2004

Fallera Major Infantil: Inma Rosaleny i Mas President Infantil: Pau Rosaleny i Mas

2005

Fallera Major Infantil: Nerea Fortuny i Serrano President Infantil: Eugenio Moreno i Pérez

269


2006

Fallera Major Infantil: Meritxell Martínez i López President Infantil: Marc Martínez i López

2007

Fallera Major Infantil: Estela Giner i San Lorenzo President Infantil: Jose Mas i Medina

270

REPRESENTANTS


INFANTILS

2008

Fallera Major Infantil: Marina Giner i Escorihuela President Infantil: Pau Rosaleny i Mas

2009

Fallera Major Infantil: Marta Antich i Zaragozá President Infantil: José Vicente Fortuny i Serrano

271


2010

Fallera Major Infantil: Vanesa Giner i San Lorenzo President Infantil: Raül Mas i Medina

2011

Fallera Major Infantil: Alba Pérez i Lorente President Infantil: Loren Pérez i Lorente

272

REPRESENTANTS


INFANTILS

2012

Fallera Major Infantil: Mireia del Mar Navarro i Navarro President Infantil: Pau Navarro i Navarro

2013

Fallera Major Infantil: Lydia Pérez i Alba President Infantil: Izan Cuenca i Machancoses

273


2014

Fallera Major Infantil: Celia Gómez i García President Infantil: Pau Navarro i Navarro

2015

Fallera Major Infantil: Emma Guillén i Fuentes President Infantil: Pepe Antich i Zaragozá

274

REPRESENTANTS


INFANTILS

2016

Fallera Major Infantil: Valeria Puig i Costa President Infantil: David Remuzgo i Cosmos

2017

Fallera Major Infantil: Abril Moreno i Guaita President Infantil: Marc Comí i Machancoses

275


2018

Fallera Major Infantil: Laura Remuzgo i Cosmos President Infantil: Jose Alba i Gómez

2019

Fallera Major Infantil: Claudia Sánchez i Péris President Infantil: Lloenç Alapont i Serrador

276

REPRESENTANTS


INFANTILS

2020

Fallera Major Infantil: Neus Ribera i Ruá President Infantil: Pau Sorroche i García

2021

Fallera Major Infantil: Neus Ribera i Ruá President Infantil: Pau Sorroche i García

277


QUÈ SÓN PER A TU

LES FALLES LA FELICITAT DE LES FALLES Per Llorenç Alapont i Serrador

La majoria d’adults que conec, quan parlen de falles les defineixen com un sentiment. Els sentiments sempre venen precedits per les emocions. Sense aquestes no hi ha sensacions, i a més, són difícils d’expressar quan eres un xiquet. Els sentiments creixen com creixem nosaltres, segons les nostres experiències. En aquests moments faig una recerca en la meua memòria i pense quan era xicotet, tant que els meus pares em portaven encara en carret. EN aquesta edat em movien les emocions bàsiques, sobretot l’alegria, la tristor i la por. Recorde les rialles en entrar al casal i veure tots el amiguets amb amb qui he gaudit en berenars i jocs, els plors i la ràbia quan era hora d’anar-se’n i jo no volia, l´espant del foc i del soroll impactant La vida es conforma de tot un seguit de vivències, sentiments i emocions, i jo continue rememorant els anys passats. I sense adonar-me’n em trobe al juliol del 2018, quan em proclamen resident infantil per a les Falles del 2019. Inevitablement, les imatges s’amuntonen en la meua ment i intente posar-les en ordre. M’omplin d’alegria, i tota la sèrie d’actes i records continuen perpetus, inesborrables, intactes. Per aquell temps ni tan sols tenia encara set anys, però la meua estima per la falla havia crescut tantíssim que per a

278

mi va ser veure complit allò que tant havia imaginat i desitjat. Començaven unes Falles que, junt amb la meua família, estàvem a punt de viure de manera especial; i per descomptat, els meus sentiments eren uns altres. Aleshores va ser quan vaig conéixer la il·lusió, l’entusiasme, l’emoció, la vergonya, la satisfacció, la sorpresa, la gratitud, l’eufòria, l’admiració..... Vaig gaudir les Falles com mai no ho havia fet. Sens dubte, van ser les Falles més divertides, les més emotives, impressionants i excitants. Recorde alguna vegada haver sentit timidesa i tensió per la responsabilitat del càrrec, però sempre he estat content i satisfet per representar la comissió infantil. Per primera vegada vaig mirar més enllà d’allò que veien els meus ulls, i vaig quedar bocabadat, meravellat amb els monuments que vam plantar, admirat per conéixer i saber de tot el treball i esforç que ha de dur-se a terme, tant dels artistes com dels fallers. Em vaig sentir molt volgut per tots, i per sempre els estaré profundament agraït. Ara, amb deu anys, soc plenament conscient del que varen significar per a mi aquelles Falles, i sé que aquell any va canviar per a sempre la meua manera d’entendre-les i viure-les. Actualment, a conseqüència de tot el que ens ha tocat viure, la pandèmia del Covid m’ha portat la nostàlgia. Hui estic trist perquè en escriure m’adone que ho trobe a faltar tot, que anhele eixos meravellosos dies, que enyore posar-me la brusa negra, veure com Silla es converteix en una ciutat engalanada pels vestits de les falleres, les flors i els monuments fallers, que són un regal per a la vista. Vull tornar a escoltar les bandes de música i les cercaviles pels carrers. Percebre l’intens i penetrant aroma de la pólvora de les mascletades i dels focs artificials. Assaborir el xocolate i els bunyols i compartir tots i cadascun dels actes i esdeveniments amb tots els fallers. Podem sentir centenars i centenars d’emocions, i de segur que encara em queden moltes per descobrir, però hui en dia crec que el sentiment més valorat, apreciat i al qual hem d’aspi No tothom té la mateixa idea del que és la felicitat. Per a mi les falles ho són, i amb majúscules! Vull tornar a sentir eixa felicitat, escoltar el crit de: «Ja estem en Falles!» i que siguen les millors Falles! Així que, per damunt de tot desitge que les FALLES DEL 2022 ens òmpliguen de FELICITAT!


Parlar de les falles és parlar de part de la meua vida, ja que els records que més m’han marcat han succeït en aquesta meravellosa festa. Per on començar? Vinc d’una família fallera, i quan era xicoteta m’apuntaren a la Falla Port. Sempre he recordat vindre a la falla, ja que per a mi era com una extraescolar més. Si en aquells anys m’hagueren preguntat què eren per a mi les falles, probablement no haguera sabut què dir: sentiments d’alegria, companyonia, música, soroll… entre d’altres coses, però res a vore amb els sentiments que m’emboliquen ara. El 2019 va canviar la meua manera de veure les falles, i sobretot la meua benvolguda Falla Port. Aquell any vaig ser fallera major infantil i el vaig compartir amb tres persones meravelloses que hui en dia considere la meua família. A més, vaig conéixer gent que no coneixia anteriorment, perquè només hi anava la setmana fallera. Però gràcies a aquell any, en el qual em vaig implicar al 100%, vaig poder conéixer les meues amigues de la falla. Per aquest motiu, puc considerar la falla com la meua família, i cada acte o sopar que hi haja, allí estic jo. A partir d’aquell moment va ser alegria rere alegria. Però de sobte van cancel·lar les Falles per la pandèmia, vaig pensar que no trobaria a faltar vestir-me ni fer-me els monyos, ja que l’any anterior odiava haver fer-me’ls, però per a la meua sorpresa no va ser així. Olorar la laca de fallera em porta a recordar les ganes que tinc de pentinar-me per a qualsevol acte, encara que, el que més ganes tinc que arribe és la presentació. Puc dir amb certesa que la vestimenta fallera m’encanta, i cada vegada que entre a la botiga del meu indumentarista em causa una alegria que no sabria com descriure-la. Podria dir mil motius per a descriure què són les falles per a mi, però tan sols vull destacar les que més sentiments em produeixen. Amb tretze anys he viscut coses que només gràcies a la falla podria haver experimentat. No puc ni imaginar tot el que em queda per viure.

QUÈ SÓN PER A TU

LES FALLES

LA MILLOR FESTA DEL MÓN Per Clàudia Sánchez i Peris

Crec que qualsevol persona que conega una part de les falles sabrà que són una festa plena de màgia, tradició, sentiment, festa i cultura.

Per a mi són la millor festa del món!

279


QUÈ SÓN PER A TU

LES FALLES BARREJA DE TRADICIÓ I SENTIMENT

carrer en el que passegem els banderins per tota la localitat. El penúltim dia de la setmana fallera, que és el 18, es fa l’ofrena, jo fa molts anys que no hi participe, però és un acte que m’agrada molt. El dia 19, finalitzen les falles, es celebra el dia de Sant Josep, per la vesprada fem el passa carrer boig, que consisteix en intercanviar les bandes de les falleres amb les bruses dels fallers, i anem per les cases de tots els representants a berenar. Per a mi es el passa carrer més divertit perquè anem tota la comissió i la xaranga ens anima molt, com saben que va a ser l’últim el gaudim més. Per la nit sopem ràpid perquè enseguida cremen la falla infantil, després ens quedem per la pista per a gastar tots els petards que ens queden fins que vinguen els bombers per poder cremar la falla gran.

Per Vanesa Giner i Aguado

Per a mi les falles son una tradició que tenim els valencians, que es celebra a març , encara que els fallers de la Falla Port treballem durant tot l’any. Els dies més senyalats de la setmana fallera comencen el dia 15, quan anem a per el ninot indultat i canten albades als representants i a tota la comissió. Eixe dia el disfrute molt perquè anem tots junts al passa carrer, els majors son els que es queden fins el dia següent plantant la falla gran i la falla infantil per a que quan passe el jurat estiga tot a punt. El dia 16 passa el jurat i estem totes i tots molt nerviosos per saber els premis. Per la vesprada anem a berenar, sempre tenim inflables i jocs preparats. El següent dia és el dia que ens donen els premis, el 17. Pel matí fem un passa carrer per a arribar totes les comissions juntes a la plaça del poble. L’últim any que es van celebrar les falles la meua falla es va proclamar guanyadora i ens vam alegrar molt. Per la vesprada fem altre passa

280

Al llarg de tot el temps que he sigut fallera he conegut a molta gent. He fet molts amics i amigues, i quan ens trobem al casal em fique molt feliç perquè no és gent a la que veig sempre i passar una bona estona amb ells m’encanta. Per altra banda, l’època de presentació m´agrada molt, perquè tots els diumenges anem a fer presentació al casal i dinem tots junts. Jo no em vist de fallera per a la presentació, però si

porte uns quants anys participant en el teatre i en els playblacks, anar als assajos i passar les vesprades amb els meus companys i companyes és una de les coses que més m’agraden de la falla. que

Soc fallera des de que vaig nàixer i per a mi anar al casal és com estar a casa, me ho passe bé en cada acte. He estat molt trista aquests dos anys que no hem pogut contemplar les falles, però poc a poc estem tornant i totes i tots podrem gaudir del que ens uneix, les falles.


“Sóm silleros ben cumplits, de raça albuferenca, xics i xiques d´espenta, de cap a peus ben parits. I açí estem en lo carrer, cantant la nostra cançó, canço de pau i voler, que és un grup molt fester és del Port la comissió.

LA NOSTRA

CANÇONETA

Sóm de la Falla del Port, una falla de bandera, de gent jove i festera, que a res li te por. I esperem del veïnat, que el seu calor ens preste. I voreu quines festes, més boniques i completes, vos farem per Sant Josep.” Sento Collverd

281


LES DIFERÈCIES

Per a començar, he de dir que a l’escola no tenia molts amics, excepte Pisteret, clar! No obstant això, amb l’inici de les vacances d’estiu vaig conéixer una persona en la piscina. Des d’aquell dia ens vam fer inseparables, cosa que no estava gens malament. Érem el duo perfecte. Ui, perdó,

Per Emma Guillem Ilustracions Hugo Zaragozá Rodríguez

que no us he dit com es diu. Es diu Camèlia, i com us he dit, érem inseparables. També va ser una casualitat que anàvem a la mateixa escola; quina il·lusió! PTA= Pistereta PT= Pisteret CAM= Camèlia ES= Estel

PTA: Allí ens trobàvem, envoltats de monstres abominables sense eixida possible. Tinc dotze anys i em dic Pistereta. Era un 10 de març, dia en què ja començaven els berenars de Falles. Qualsevol podria dir que era un dia com un altre. Només que pel que sembla, no ho era tant, ja que uns monstres van decidir reunir-se per a la seua convenció anual. Però és millor que comence aquesta història pel principi, no creieu?

282

Pt: Hola Pistereta, aniràs a la falla aquesta vesprada? Pta: Sí, clar, com per a perdre’s la plantà de la falla infantil! PT: No és per ser desbaratafestes, però et recorde que tenim d’ací a tres dies un examen del qual no ens podem alliberar, encara que vulguem. PTA: És cert. De què era? Pt: De Matemàtiques. PTA: Però així i tot anirem a la falla, veritat? PT: Sí, però només per poc de temps.


A la vesprada eixírem de l’escola ràpidament per anar a berenar a la falla, i després veure com les figures de colors s’ajuntaven formant un bell grup que contava una història. Però mentre això ocorria, vam veure una boleta de color rosa que es movia com un conill. PTA: Has vist això? PT: Sí, i tu? PTA: Jo també, què dius, veiem cap on ens porta? PT: Clar! Vinga corre, que se’ns escapa. Al final la bestiola se’ns va escapar, què podíem fer? No tot sempre ix com volem. L’endemà, a classe va entrar u per la porta que no coneixíem. Era una xica nova, però no era igual que nosaltres. La seua pell era més fosca. Aquell mateix dia, algunes persones de la nostra classe es van començar a riure d’ella, només perquè no era igual que nosaltres. Davant d’aquesta situació, Pisteret i jo decidírem dir-li alguna cosa i convidar-la a vindre amb nosaltres; perquè, tal com m’havia dit ma mare, tots som iguals, sense importar les nostres diferències. I així vam fer una nova amiga: Camèlia. PT: Hola, vols seure amb nosaltres? CAM: Bé. Com us dieu? PT: Jo em dic Pisteret i ella és Pistereta. PTA: Ostres! Camèlia, no t’havia reconegut!

PT: Espera, ja us coneixíeu? PTA: Si, ens vam conéixer a l’estiu. PT: I bé Camèlia, què t’agrada fer? CAM: M’agrada pintar les coses amb molts colors, però molts. Mireu, he pintat aquesta figureta. Ella es va traure una figureta d’acció pintada amb tots els colors que se’t pogueren ocórrer, semblant a la Nit del Foc que es fa a València. PTA: Camèlia, per què no vens a la falla amb nosaltres aquesta vesprada? Segur que t’agradarà. CAM: Jo crec que és millor que no hi vaja. PTA: Per què dius això? Vinga, anima’t. CAM: Val... Així passem el dia, coneixent-nos i rient, quan va sonar l’últim timbre que anunciava el final de l’última classe... i el principi del cap de setmana. Mentre berenava xocolate amb tonya, va aparéixer Pisteret per la porta del casal, i agafant un got de xocolate es va asseure davant de mi i em preguntà

CAM: Ha, ha, ha, no passa res Pistereta.

283


PT: Creus que veurem eixa cosa rosa hui una altra vegada? PTA: La veritat, no ho sé. Però si la veiem la seguirem? PT: Clar que sí, qui sap, potser és l’inici d’una gran aventura. PT: De veres, no saps res de Camèlia? PTA: No. No en sé res des d’aquest matí, però tem que li puga passar el mateix que aquest matí a classe. Eixa mateixa vesprada, al voltant de les sis va aparéixer de nou la bestiola i es camuflar entre els ninots de la falla. Quan se n’anà la seguírem, tal com havíem acordat sigil·losament. L’animal ens va portar fins a una casa, als afores del poble, la qual, per algun motiu, mai havíem vist. I allí, entre els arbustos del jardí, ens vam amagar per a decidir què podíem fer. PTA: Què dius Pisteret, hi entrem? PT: No sé jo... i si ens clavem en un embolic? I si està encantada? O... o si està ocupada per un vampir? PTA: Per favor Pisteret, tothom sap

284

que els vampirs no existeixen. N’has vist algun? PT: No, però això no significa que no existisquen. Perquè, encara que fins ara no hàgem pogut veure una sirena no significa que no existisca, perquè més del 80% de la mar encara no s’ha explorat. PTA: De veritat, no sé per què pregunte. Jo hi entraré. I des d’eixe moment vaig començar a caminar cap a la porta de la casa; ni dos segons després Pisteret cridà: PT: Espera’m! No em deixes ací sol enmig de la foscor. Així acabem anant els dos junts cap a la porta d’una casa totalment i completament fosca. En entrar no vam veure res, però de sobte es va encendre la llum i tot el que podíem veure eren ulls que miraven cap a nosaltres. Nosaltres ens miràrem, i sense dir ni una paraula arranquem a córrer cap a l’escala que hi havia a l’entrada de la casa. I una vegada dalt obrírem la primera porta. No obstant això, no ens esperàvem el que estava a punt d’ocórrer poc després. Ací ens trobàvem de nou, envoltats per monstres fins on arribava la vista, però aquesta vegada sense eixida possible. De sobte, quan créiem que tot havia acabat entre tants monstres gegants, va aparéixer la bestiola de color rosa que havíem perseguit fins aquell lloc.


ES: Hola, em dic Estel i sé que m’heu estat seguint, i eixe era el meu object PTA: Però com és possible, si vam ser molt sigil·losos... ES: Bé, Pistereta... sigil·losos sí, però no discrets. Nosaltres ens quedem perplexos, no sols perquè no sabíem la diferència entre les paraules discret i sigil·lós, sinó perquè enfront de nosaltres teníem monstres parlant. He de dir que després d’això comencí a considerar això dels vampirs. PT: Per favor, digueu-nos que no ens menjareu. ES: En principi no, si no és que reveleu la nostra ubicació. Però abans que res podíeu deixar que hi entraren els nostres amics, perquè ja estan esperant darrere de la porta una estona.

va per la quantitat de colors que tenia. Estel ens va contar que els altres monstres no l’acceptaven perquè deien que ella no era prou aterridora. I un altre perquè deien que amb el color de les seues escates semblava una xica. Així, un darrere de l’altre ens contaren els motius i les coses que els havien fet vindre a aquella casa eixa nit. Nosaltres els contàrem que en el nostre món no tots eren acceptats, no sols per qüestions de pelatge i d’aspecte, sinó que també per la manera de pensar o bé perquè no agradaven; fins i tot per les coses que no tenien. O pel seu país de procedència, cosa que a tots ens semblava un disbarat. Però eren coses que passaven dia a dia. De sobte va sonar un rellotge de bufó que marcava les 12 de la nit. PT: Ho sentim xics, però ens n’hem d’anar. PTA: És veritat. Els nostres pares no tardaran a començar a buscar-nos. ES: Direu a algú que estem ací? PT: No, clar que no. ES: Tornareu demà?

PT: Clar que sí! Després que hagueren entrat ens van explicar que només volien conéixer els humans i intentar ser-ne amics. No obstant això, ningú els acceptava per la seua aparença, perquè clar, no tot és igual que en les pel·lícules d’hotel Transsilvània. Un em digué que no l’acceptaven pel seu pelatge, ja que tenia reflectit tots els colors de l’Arc de Sant Martí. Ens va contar que fins i tot, d’on ells venien, la gent no l’accepta-

En eixe moment mirí Pisteret i alhora vam dir: PT i PTA: Sí! PTA: Encara tenim moltes coses a explicar-vos. El camí des de la casa dels

285


monstres fins a la falla el passem en silenci, no sé si perquè encara estàvem totalment desconcertats o pel fet que havíem decidit tornar l’endemà. Fora com fora, no intercanviàrem cap paraula. L’endemà vam tornar a la casa. No amb el propòsit de decidir si continuem relacionant-nos amb els monstres, sinó amb el propòsit de realitzar un experiment mai abans fet: provar si era possible que els humans acceptaren els monstres. Per aquest motiu, passàrem la vesprada jugant a jocs de taula, perquè no hi ha millor manera de conéixer algú que jugant al Monopoli. Gràcies a déu que va eixir bé, perquè si no, no podíem continuar amb la següent fase del nostre pla, que era portar uns quants monstres al casal. El dia que els portàrem estaven molt nerviosos i no paraven de preguntar-nos co-

286

ses sobre la falla: Què hi féiem? Per què posàvem ninots al carrer? O, què eren els petards? Quan arribem al berenar els presentem com allò que eren: monstres. Al principi tothom es va quedar en silenci. Però no hi va haver cap problema, perquè al final, té igual d’on vingués o com sigues si tots tenim sentiments que cal respectar, llocs per visitar, coses a aprendre i moltíssimes coses més en comú. Gràcies a eixa aventura que Pisteret i jo començàrem mentre perseguíem una cosa rosa, ha millorat la vida dels monstres i també la nostra, perquè ja no els tenim por. I hem aconseguit que vinga Camèlia i moltes més persones que tenien por si no eren acceptades, i que gaudeixen de la festa fallera, de les tradicions i de tots els colors. També hem fet història per ser el primer poble que conviu amb els monstres en compte de témer-los. Se m’oblidava dir-vos que ara, quan arriba el 10 de març ens reunim tots de nou per a celebrar el dia en què ens vam conéixer, i des d’eixe moment s’han anat sumant més monstres i més gent.


EN PARAULES DE XIQUETS I XIQUETES

Pots vore l’entrevista al codi QR

Per Alba Pérez i Lorente

Alguna vegada vos heu preguntat si els menuts saben quines són les coses més típiques del món de les falles? Doncs nosaltres sí. La Falla Port ha realitzat una entrevista a diferents xiquets i xiquetes i els ha preguntat sobre algunes paraules que solen solen dir en època de Falles, simplement perquè volíem saber en paraules de xiquetes i xiquets què és allò que els majors coneixem tan bé. L’entrevista ha consistit a fer una definició de les paraules que els anàvem dient. A continuació, els deixem les paraules amb les corresponents definicions i les ocurrències que els més menuts ens varen definir, i de les quals, més d’una ens ha deixat bocabadats. Llegiu, compareu i de segur que vos ho passareu bé!

287


Xaranga:

banda de música de caràcter popular i festiu, que només té instruments de vent i metall i que ens sol acompanyar en tots el passacarrers.

Tabal: instrument de percussió de forma cilíndrica amb dues membranes, normalment de cuir.

Martí ens va respondre que era un tipus de menjar, per la qual cosa començàrem a sospitar, ja que pot ser que tinguera un poc de fam, perquè sols ens responia amb aliments. Carla ens va dir que era un instrument paregut al tambor, i un instrument que acompanya la dolçaina va ser la resposta d’Elsa i Francesc.

Albades: versos improvisats que canten a les falleres majors, president i falles. Martí va respondre allò que se li passava pel cap: falla, xurros, llet amb xocolate... Carla ens va dir que era un tipus de beguda. Per una altra banda, Elsa va respondre que era molta gent reunida, i Francesc es va apropar molt a la definició dient que era un equip de música que tenim a la falla.

Dolçaina: instrumentmusical de vent, de llengüeta doble i tub cònic, generalment de fusta, amb una sèrie de forats que es tapen amb els dits.

En aquest cas, Martí, molt emocionat, ens va respondre que era un dolç. Carla va encertar dient que era un instrument, igual que Elsa, que va completar la definició dient que era un instrument de música. Per la seua banda, Francesc va afegir que on més s’utilitza aquest instrument és a la Comunitat Valenciana.

288

Martí ens comentà que el dia de les albades tenim petards. A Carla i Francesc no se’ls va ocórrer res, i Elsa ens digué que les falles són molt prompte. Aquesta definició va ser fluixeta en tots i en totes, però en cap moment varen perdre el somriure.

Pirotècnic: jocs artificials.

persona que té per ofici preparar i manejar


Pareu atenció a les fascinants respostes: Martí, molt entusiasmat, ens digué que era la persona que deia quan poden començar els petards. A Carla li va vindre al cap que era un tipus de mòbil. Elsa ens va dir que era una persona que ajuda en la falla, i Francesc respongué que era un tipus de petard que es tira en Falles.

Monument faller o falla: composició de crítiques i ninots als quals peguem foc el dia 19 de març. Martí, molt convençut, ens va repetir en diverses ocasions que una falla era “açò”, tenint en compte que la gravació es va fer al casal; una vegada va entendre que ens referíem al monument faller, ens digué que són unes falles que es cremen i que és el que més llàstima em fa; a més, ens contà una anècdota que deia que al costat de sa casa hi havia una falla. Carla digué que el monument faller són els ninots d’una falla, i no anava mal encaminada, igual que Elsa, que ens digué que era una escultura feta per ninots. Francesc, molt eloqüent, ens digué que és un monument al qual venen uns advocats i miren totes les falles de Silla, i després, junt amb l’alcalde, decideixen quina és la millor.

Artesà faller:

persona encarregada de construir el mo-

nument faller o falla.

Per a Martí, un artesà faller és un musical, i no li llevem la raó, perquè no sabem amb certesa si existeix un musical amb aquest nom. Carla, rient ens digué que és un faller que pinta o toca alguna cosa de música. Elsa, molt afinada, va dir que és el que fa les falles que cremem, i Francesc respongué que és un artista que fa les falles.

Ninot indultat: és l’únic ninot de la falla que s’indulta i no es crema. Martí ens digué que era un ninot que estava fora, al carrer. Carla ens va respondre que són els ninots que posen en les falles i que després es cremen. Elsa, amb eixa veu tan

dolça, ens digué que era el ninot amb més colors, i Francesc el va va definir com un ninot que forma la falla en xicotet i que se l’emporten els representant d’eixe any.

Lema: títol que porta la falla i que ens explica sobre què tracta. Martí ens torna a repetir que eren xurros, per la qual cosa confirmàrem que tenia fam. Carla va respondre que era la gent que s’acumula en la falla, i Elsa digué que són les tradicions. A Francesc no se li va ocórrer cap definició. Amb totes aquestes respostes arribem a la conclusió que són eloqüents, espontanis i fascinants. No tenim cap dubte que els menuts i les menudes són el motor fonamental de la felicitat, i que sense ells i elles les falles no tindrien gens de sentit.

289


UNITAT DIDÀCTICA FALLERA 1- Els artistes fallers són els encarregats d’imaginar, modelar, crear i pintar els ninots de la falla. El primer pas que realitza un artista és pensar el tema, les grandàries i dibuixar com vol que siga la falla. En aquesta activitat anem a convertir-se en artistes fallers i anem a realitzar l’esbós d’una falla. Ànim artistes!

290


2.- En la següent activitat anem a ordenar la seqüència de la plantà d’una falla. Sabeu l’ordre corresponent? Endavant fallerets i falleretes!

291


3.- A Pisteret i a Pistereta els falta un toc de color.

292


4.- En aquesta última activitat creuarem el laberint perquè Pisteret arreplegue Pistereta per anar al passacarrer. Ànim, amiguetes i amiguets!

293


294


GUIA

COMERCIAL

295


296


297


298


299


300


301


302


303


304


305


306


307


308


309


2022

València, 40 46460 SILLA (València) Telf/Fax: 961 211 652 opticavisiolent@zasvision.com

310


311


312


313


314


315


316


317


318


319


320


321


322


323


324


325


326


327


328


329


330


331


332


333


334


335


336


337


338


339


340


fisiomar

CLINICA FISIOTERAPIA

fisiomar

www.Fisiomar.eu

341


342


343


344


345


346


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.